spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a Cugat.cat: Dimiteixin, senyors Carreras i Benejam
• Article a elSingular.cat: No els amoïna el 9-N, els amoïna el que ve tot seguit
La independència explicada al meu fill
La decisió de Cinesa Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 novembre 2014
La decisió de CinesaConfesso que la decisió de Cinesa, de convertir les seves quatre sales de Sant Cugat en un cinema íntegrament en versió original, m'ha sorprès força. Crec no equivocar-me si dic que no havia passat mai que unes sales cinematogràfiques comercials no barcelonines abandonessin la projecció de pel·lícules en versió doblada i es passessin a la versió original subtitulada. És una notícia esplèndida i una victòria del col·lectiu "Volem un Verdi a Sant Cugat", que, des de fa un parell d'anys, a través del Facebook, reivindica aquesta millora de l'oferta cinematogràfica a la ciutat.

Certament és una anomalia que, llevat de Barcelona i Girona, sigui pràcticament impossible gaudir de cinemes en versió original a Catalunya i que s'obligui la gent a desplaçar-se a aquestes ciutats per poder veure les pel·lícules tal com han estat concebudes. No dic pas que s'hagi d'eradicar el doblatge de cop, però és injust obligar tothom a passar per l'adreçador d'un sistema instaurat pel franquisme en ple segle XXI. En aquest sentit, he manifestat sovint que mentre hi hagi cinema doblat a l'espanyol hi ha d'haver el nombre equivalent de còpies doblades al català, cosa a la qual els interessos ideològics -disfressats d'econòmics- de distribuïdors i exhibidors s'hi han oposat sempre. Ara, per tant, vindrà una altra batalla, que serà la de la llengua del subtitulat. Caldrà pressionar aquests empresaris perquè respectin la llengua pròpia de Catalunya i deixin de fer servir excuses de mal pagador per justificar el seu immobilisme. El subtitulat, per altra banda, és infinitament més barat que el doblatge.

Una altra cosa que voldríem saber és si la projecció de pel·lícules en versió original, per part de Cinesa, implicarà un augment del nivell de qualitat de la cinematografia que veurem o si allò que ens arribarà seran simplement els mateixos títols nord-americans -insignificants en la seva major part- que ens arriben habitualment. Posaria la mà al foc que la cosa anirà així per la senzilla raó que Cinesa és propietat de Warner, Paramount i Universal i no em passa pel cap que aquestes firmes renunciïn a estrenar els seus productes de consum per projectar-hi produccions alienes culturalment més elevades. La notícia del canvi a versió original, per tant, és bona i cal felicitar Cinesa, però els dies bons de la seva programació a Sant Cugat continuaran essent les sessions de cinema clàssic dels dilluns i de cinema d'autor dels dijous. En versió original, naturalment.

Cugat.cat , 7/11/2014
 
Diferents visions de la independència Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 novembre 2014
Los García. Catalunya y el futuro de todosD'entre els llibres publicats darrerament relacionats amb el procés nacional que està vivint Catalunya, cal destacar-ne un que té el seu origen en un vídeo que va comptar amb el suport del Cercle Català de Negocis i que ha estat vist per centenars de milers de persones moltes de les quals, servint-se de l'adreça que hi apareix al final, van trametre el seu parer sobre el discurs de la por que practica l'Estat espanyol per impedir la independència de Catalunya. El llibre es diu Los García. Catalunya y el futuro de todos, i constitueix un recull d'aquelles opinions.

En les seves pàgines, veiem com hi ha qui utilitza els casos de corrupció a Catalunya per justificar la seva voluntat que el nostre país continuï subordinat a Espanya. Deu ser que a Espanya no hi ha corrupció. En tot cas, els García li responen que una cosa és la percepció i una altra la realitat. Segons un estudi del CCN del 2012, només el 6% dels casos de corrupció a l'Estat corresponien a Catalunya.

Tanmateix, aquest 6% va ocupar el 53% dels titulars dels mitjans espanyols, cosa que, com és lògic, incidia en la percepció. També hi ha qui pregunta quant trigaria Catalunya a estar en ruïna econòmica si no s'independitzés, i la resposta és que la nostra pertinença actual ja és un ruïna, atès que som el 16% de la població de l'Estat, hi contribuïm amb el 20% del PIB espanyol, en paguem el 24% dels impostos i fem el 30% de les exportacions. No hi ha cap dubte que, com a nació independent, serem un Estat ben pròsper.

En altres parts del llibre hi trobem aquesta aportació sobre la demolidora espoliació que patim. Són cinc petits exemples:
  1. "En 20 anys, 850 km d'autovies a Madrid; només 20 km al voltant de Barcelona. [...] De les inversions de l'Estat en infraestructures, a Madrid es va executar el 111% pressupostat; a Catalunya, només el 35%."
  2. Cost per autopista: "De Madrid a Alacant, 0 euros; de Barcelona a Alacant, 73 euros. De Madrid a Saragossa, 0 euros; de Barcelona a Saragossa, 51 euros. De Madrid a Santander, 0 euros; de Barcelona a Santander, 112 euros. Tres destinacions un cop per setmana, 12.000 euros l'any en peatges des de Barcelona. Les mateixes destinacions des de Madrid, 0 euros."
  3. "Cost de la carretera madrilenya M-30: 7.566 milions d'euros. El triple del cost de la construcció del nou canal de Panamà, l'obra d'enginyeria més gran del món. Desdoblament Girona N-II: invertits 96 milions d'euros. Les obres van ser adjudicades el 1995. En els darrers quatre anys han mort 64 persones. És la carretera amb més trànsit de camions de l'Estat, connexió a Europa."
  4. "90.000 milions d'euros gastats en un AVE que perd diners cada any (ni un sol quilòmetre és rendible). El Corredor Mediterrani, tan necessari i rendible per a la indústria, i ni un sol quilòmetre ha estat construït."
  5. "Una Espanya federal seria la solució? No. Estaríem igual que avui: Madrid seria la capital federal, continuaria recaptant part dels nostres impostos, legislant lleis federals, i nosaltres seguiríem estant en minoria. Millor que redactem una Constitució a la mesura de Catalunya i que, si volem federar-nos, ho fem amb la Unió Europea."
El llibre Los García. Catalunya y el futuro de todos té 169 pàgines, és molt amè i està farcit de preguntes que són al carrer i que es veuen contestades amb arguments enriquidors. El seu principal atractiu és que és un text altament didàctic adreçat al gran públic.

Racó Català , 12/11/2014
 
9N: Sant Cugat va ser una festa Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 novembre 2014
9N: Sant Cugat va ser una festaDurant una setmana he gaudit de la companyia de Paul Chamberlain, un molt bon amic anglès que volia viure en persona el referèndum consultiu del 9N -així és com el denomina la premsa internacional- i puc dir que n'ha quedat admirat. El vam viure plegats a Sant Cugat, ciutat en la qual ell havia residit durant uns anys, i va ser testimoni ocular de l'èxit esclatant d'una diada que quedarà per sempre en la història del país i en el cor de la gent. Si més no, en el de la gent que creu en el dret dels pobles a ser allò que vulguin ser i a decidir-ho en llibertat.

Les paraules de Paul Chamberlain van ser: "És una consulta, però l'atmosfera és la d'una festa". Chamberlain es referia a l'actitud cívica de la ciutadania, a l'alegria i a l'emoció que transmetien els ulls de la gent, a la comunicació afectuosa que s'establia entre persones que en el dia a dia es limiten a saludar-se i prou. A Sant Cugat, concretament, jo mateix, caminant pel carrer, em vaig haver d'aturar diverses vegades per compartir sensacions amb gent diversa. I en arribar la nit i saber-se'n el resultat, la satisfacció va ser immensa. Sobretot en veure que la participació a Sant Cugat havia estat d'un 46,3%. És a dir, molt per sobre de la participació de la consulta del 13 de desembre de 2009, que va ser d'un 25,68%.

Cugat.cat, com és lògic, va entrevistar moltíssimes persones que anaven a votar, i la immensa majoria de les respostes que obtenia, per bé que diverses, coincidien a remarcar la necessitat vital de treure'ns del damunt la pesada llosa de l'Estat espanyol i constituir-nos en un Estat independent, que és l'estatus dels pobles adults. Aquesta és la resposta que va donar un irlandès: "Espanya no té amor pels catalans, i no vull que els meus fills creixin en un país on no hi ha amor". És una resposta eloqüent que sintetitza la realitat. Un Estat que criminalitza el vot i la llibertat d'expressió, un Estat que qualifica d'antidemocràtic que els ciutadans siguin consultats, un Estat que persegueix els directors d'escola i els funcionaris per haver facilitat l'accés a les urnes, un Estat que nega el dret de Catalunya a decidir el seu futur nacional no és un Estat, és una presó. Per això el 9N estàvem tan contents, perquè érem conscients que desobeint les normes de la presó deixàvem de ser presoners i ens convertíem en ciutadans.

Cugat.cat , 14/11/2014
 
La caiguda del mur espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 novembre 2014
La caiguda del mur espanyolLa data del 9 de novembre de 2014 restarà per sempre més a Catalunya com a símbol de la llibertat d'expressió. Serà recordada com el dia que el poble català, reafirmant-se en els seus principis democràtics, es va revoltar pacíficament contra un Estat absolutista, que no sols li nega el dret a la llibertat, sinó fins i tot la condició de poble, i va traçar una línia més enllà de la qual ja res no serà com abans. És cert que hem trigat molt a arribar fins aquí, molt més del que alguns volíem, però tot procés d'alliberament d'un poble és un procés col·lectiu, i, per tal que això s'esdevingui, cal primer una tasca titànica, com és la conjuminació de milions de processos individuals. I encara bo, si només fos això, perquè aquests processos, en el cas català, han hagut de descodificar les claus d'una colonització mental de tres-cents anys. És a dir, els catalans no sols hem hagut de despertar la nostra consciència col·lectiva, també hem hagut de lluitar contra un poder que ens l'estabornia i que ens deia que no teníem ni passat ni futur perquè no érem ningú.

El 9 de novembre ha transmès un missatge molt nítid a l'Estat espanyol. Li ha dit que les amenaces i els averanys apocalíptics contra Catalunya només provoquen en nosaltres el mateix somriure que provoca el gosset petit que borda sorollosament per disfressar la seva inseguretat. Prohibir que la gent voti, prohibir que la gent s'expressi per mitjà d'una papereta en una urna, és un signe diàfan d'inseguretat i de pànic. Pànic d'afrontar la realitat, pànic d'admetre el fracàs espectacular de la tirania. Per això, com més volen intimidar-nos, com més furibunds són els insults que rebem, com més delirants i rabioses són les desqualificacions que ens adrecen, més palesen la seva impotència i la desesperació que els causa saber que han perdut.

Fixem-nos en quina ha estat l'evolució de la reacció espanyola davant del procés català, aquests darrers anys. Va començar amb menyspreu i maniobres de ridiculització; tot seguit, en veure que el procés no s'aturava, va recórrer a la por i als mals averanys; després, esbalaïda davant la nostra fermesa, va emprar l'amenaça i les mesures intimidatòries; i ara, desconcertada, enfurismada i sobreeixint de despit, intenta bloquejar la nostra vida política. Encegada com està pel seu absolutisme, ni s'adona del descrèdit internacional que aquest comportament li genera. Un descrèdit que ara mateix, més enllà dels dos mil casos de corrupció que arrossega, es veu incrementat per la demanda de la justícia argentina de detenir dos exdirigents feixistes, Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, per la seva responsabilitat en crims contra la humanitat. Espanya no sols es nega a investigar aquests crims, sinó que protegeix els seus responsables perquè restin impunes.

Mentrestant, Catalunya manté el cap fred, no cau en el parany de les provocacions i es manté ferma en el seu camí vers la llibertat. El mur, ja ho veiem, és a punt de caure per la força de la gent. El mur de l'absolutisme, de l'arrogància i del menyspreu és a punt de ser abatut amb molta més facilitat que milions de catalans no es pensaven. L'any 2006, quan vaig escriure el llibre “La paraula contra el mur”, per explicar de quina manera i per quines raons la paraula catalana s'estavellava indefectiblement contra el mur espanyol, l'independentisme encara era minoria. Avui, en canvi, el nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l'abast de l'ostatge que desobeeix les lleis del segrestador. Som molt a prop de ser lliures, i quan això s'esdevingui entendrem que érem febles perquè no sabíem que érem forts.

elSingular.cat , 11/11/2014
 
De què serveix ser d'esquerres i fer com la dreta? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 novembre 2014
De què serveix ser d'esquerres i fer com la dreta?Ara fa uns dies, el senyor Jaume Bosch, diputat d'ICV, em dedicava un escrit farcit de desqualificacions personals per haver gosat qüestionar la figura del seu cap polític en l'article "El paper d'estrassa de Joan Herrera". Em titllava de mesquí i sectari, fins i tot. El mateix llenguatge que Mariano Rajoy empra amb el president Mas. Molt bé. Ara en parlarem, d'això. Tanmateix, vull començar agraint-li que hagi triat la meva humil persona per buidar el pap malgrat que les crítiques que va rebre Joan Herrera, algunes de ben fortes, per intentar desacreditar la consulta i alinear-se amb PP i Ciudadanos, tot dient "no aniré a votar", fossin nombrosíssimes a tots els mitjans de comunicació. És tot un honor tanta distinció. És clar que també pot ser que ho hagi fet perquè pensa que sóc el més feble. Ja se sap, hi ha patums amb les quals és millor no ficar-s'hi, oi, senyor Bosch?

Tanmateix, no sé a quina secta creu el senyor Bosch que pertanyo, pel sol fet de no combregar amb les rodes de molí del senyor Herrera. Els sectaris, com tothom sap, són els qui defensen un partit polític per més execrables que siguin les accions que cometi. Aquest és el cas del senyor Bosch, fins al punt que el seu escrit seria un bon model de sectarisme en una facultat de periodisme. Sobretot tenint en compte que actua com a servidor del senyor Herrera, no fos cas que aquest s'embrutés les mans.

En tot cas, potser és per mesquinesa i sectarisme, que el senyor Bosch aprofita el seu article per penjar medalles a ICV i fer retrets a "tothom". No cal dir que "tothom", són CiU, ERC i la CUP, la resta de partits sobiranistes. "Si no fos per nosaltres...", ens ve a dir el senyor Bosch. Només li falta afegir que CiU, ERC i la CUP són uns folls il·luminats. De fet, són tantes les medalles que es penja, que gairebé trobo a faltar que no acabi reivindicant un monument. A mi també em retreu que "oblidi" que el govern que va homenatjar el feixista Samaranch el 2010 era tripartit, no només d'ICV. Però s'equivoca de mig a mig. No és pas cap oblit. Hi ha diversos articles meus d'aleshores denunciant aquell acte infame. Passa, però, que el text publicat dies enrere a Nació Digital se centrava només –només– en la persona de Joan Herrera, que ja era dirigent d'ICV el 2010. Tanmateix, el senyor Bosch deu pensar que implicant-hi tercers la culpabilitat es dilueix.

Resulta especialment escandalós l'argument amb què Jaume Bosch pretén excusar la celebració d'aquell homenatge. Ho fonamenta dient que hi estaven obligats perquè Jordi Pujol havia concedit la Medalla d'Or de la Generalitat a Samaranch el 1985. Déu meu, quina barra! Ara resulta que la culpa era de Pujol. Jordi Pujol era un governant de dretes, senyor Bosch, però se suposa que ICV és d'esquerres! I és com a persona d'esquerres que jo també sóc, que li ho retrec. No hi ha cap llei, cap ni una, en cap país democràtic, que obligui un govern nacional a homenatjar dirigents feixistes. Enlloc! Els governs que homenatgen feixistes ho fan perquè els ve de gust, sigui quin sigui el nombre d'assistents. I el partit dirigit pel senyor Herrera, en el qual vostè militava i milita, va homenatjar l'home que era mà dreta d'un règim que va assassinar milers i milers de catalans d'esquerres. Però encara n'hi ha més. Va ser el seu partit, senyor Bosch –el seu partit–, al costat del PSC, qui l'any 1987, en qualitat de govern municipal, va atorgar la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona al feixista Samaranch. Ho recorda, o li ho recordo?

La barra, però, continua, si tenim en compte que el mateix dia de l'homenatge pòstum del 2010 a Samaranch, el senyor Bosch va declarar a la premsa que el personatge tenia clarobscurs entre els quals "el seu passat no democràtic vinculat al règim franquista". Talment com si no fos el mateix partit del senyor Bosch qui l'estava homenatjant a Palau. Està bé, això de ser govern i oposició alhora. Ja ho feia en Joan Saura, que dirigia policialment les manifestacions en què participava.

Per a més desvergonyiment, el senyor Bosch diu que "fa riure" que els hereus del PSUC, capdavanters en la lluita contra el franquisme, s'hagin de defensar d'haver homenatjat un dirigent feixista. Ves per on, és justament per això que ho han de fer. Perquè la seva acció de govern, amb aquell acte repugnant, embruta sense escrúpols la memòria d'unes sigles històriques. De fet, si alguns vells dirigents del PSUC haguessin comandat el partit del senyor Bosch l'any 2010, aquella baixesa mai no s'hauria celebrat. I dic "alguns", perquè n'hi havia d'altres de la gauche divine, força rics, que eren molt amics de Samaranch i que compartien les nits amb ell a Bocaccio.

No cal dir que no falten els qui "justifiquen" l'homenatge a Samaranch pels Jocs Olímpics que va concedir a Barcelona. Déu n'hi do! Es veu que una concessió feta per la famosa secta de magnats olímpics a una ciutat exculpa els dirigents d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat. ¿Cal recordar que els crims contra la humanitat no prescriuen? Ni en somnis no em puc imaginar els Verds alemanys –emparant-se en una antiga medalla d'or– fent el mateix amb vells dirigents nazis a la seu del govern del seu país. No ho farien enlloc, però encara menys a la seu del govern alemany, casa de tots els alemanys en la mateixa mesura que el Palau de la Generalitat és la casa de tots els catalans. Homenatgi Samaranch a casa seva tant com vulgui, senyor Bosch, però tingui l'ètica i la dignitat de no fer-ho a casa nostra.

Nació Digital , 14/11/2014
 
És l'hora de marxar Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 novembre 2014
És l'hora de marxarNo hi ha hagut mai cap país dominat per la força de les armes que s'hagi alliberat sense transgredir la legalitat que l'imposava l'Estat dominador. Hi ha hagut separacions civilitzades, com ara la de Noruega i Suècia, o intents de separació, també civilitzats, com els del Quebec i Escòcia, però mai cap poble no s'ha alliberat complint fil per randa la legalitat d'un dominador absolutista. Això no és possible per la senzilla raó que la legalitat del dominador no preveu enlloc que el dominat pugui deixar de ser-ho. És cert que el Canadà i el Regne Unit són estats dominadors, però també ho és que són estats democràtics, no pas règims absolutistes, i, malgrat que les seves lleis no inclouen el dret a l'autodeterminació de les nacions que els configuren, no impedeixen que aquestes decideixin el seu futur dipositant una papereta en una urna. Per això, el Quebec ha celebrat dos referèndums, un el 1980 i un altre el 1995, i Escòcia el 2014. En el primer cas, el Canadà va entendre que, digués el que digués la seva Constitució, cap llei veritablement democràtica pot impedir que un poble decideixi si vol ser lliure. I en el segon, el primer ministre britànic David Cameron ho va expressar amb aquestes paraules: "Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata".

L'Estat espanyol, tanmateix, pensa just al contrari. Alícia Sánchez-Camacho diu: "Que no es pugui votar és una victòria de la democràcia"; i Mariano Rajoy hi afegeix: "No hi ha referèndum a Catalunya, perquè Espanya és una democràcia avançada". És obvi que frases com aquestes, que haurien d'enrojolar els seus autors, provoquen una forta riallada a Catalunya i un gran estupor en el món democràtic, però en sentirem moltes més, perquè el totalitarisme, com la mona, encara que es vesteixi de seda, totalitari es queda. Els fills ideològics del franquisme van pensar que l'Estat de dret els oferia prou escletxes per continuar imposant el principi màxim del règim, la "sagrada unitat d'Espanya", i, fent-se passar per demòcrates de soca-rel, van crear uns mecanismes legals que, a més de servir-los de coartada, fessin impossible, literalment impossible, que Catalunya pogués canviar mai una sola coma de la Constitució espanyola. Ni tan sols, posats a fer volar coloms, comptant amb el suport del País Valencià, de les Illes, d'Euskadi, de Navarra, de Galícia, de Canàries, d'Andalusia i de Ceuta i Melilla.

Franco ho va dir el 30 de desembre de 1969: "Todo ha quedado atado y bien atado, con mi propuesta y la aprobación por las Cortes de la designación como sucesor, a título de rey, del príncipe don Juan Carlos de Borbón". D'aleshores ençà, tant en la dictadura com en aquesta mascarada que tenim ara, tots els poders de l'Estat han treballat en una mateixa direcció per emmanillar Catalunya. Dretes i esquerres es poden llançar els plats pel cap per tota mena de raons, però mai –mai!– per Catalunya. Només cal mirar els noms de les persones que han remenat i que remenen les cireres en tots els àmbits de l'Estat per comprendre fins a quin punt el nacionalisme espanyol, amb la "unitat d'Espanya" com a tòtem, és molt més que una ideologia política. És una religió. I qui en discrepa comet heretgia. Franco en deia "rojo separatista"; ara en diuen "antidemocràtic".

D'acord amb això, l'Estat espanyol mai no reconeixerà la nació catalana, perquè, si ho fes, hauria de reconèixer també les nacions basca i gallega. I, és clar, com es pot dir a una nació que no té dret a l'autodeterminació? Fixem-nos, en aquest sentit, que fins i tot arriben a l'extrem de negar-nos la condició de poble. Ho deia el 22 d'octubre passat Susana Beltrán, professora de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresidenta de l'entitat neofalangista Societat Civil Catalana: "El poble català no existeix". Se n'adona, el lector? Si no existim, no tenim drets. Som només una invenció delirant de ments febroses. El cert, però, és que darrere d'algú que diu que un poble no existeix, només hi ha racisme. És a dir, odi ètnic i impotència intel·lectual.

Situats en aquest punt, doncs, és hora de marxar. Cada minut que romanem dins l'Estat espanyol és un minut més de captivitat, és un minut més d'espoliació, de menyspreu, d'insults, d'agressions, d'humiliacions... És hora d'eleccions de caràcter plebiscitari amb el compromís, per part dels partits sobiranistes, de declarar unilateralment la independència. És hora, en definitiva, de transgredir la legalitat espanyola, d'obrir la porta de la presó i de posar fi a tres segles de submissió i sotmetiment. Hi ha, per tant, un conflicte, naturalment que sí, però el conflicte no és la independència, el conflicte és l'opressió.

elSingular.cat , 4/11/2014
 
Gràcies, moltes gràcies, senyor Carreras del PP Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 novembre 2014
Gràcies, moltes gràcies, senyor Carreras del PPDeu ser traumàtic per a la caverna ultranacionalista espanyola, integrada a Catalunya pel Partit Popular, Ciudadanos i l'entitat Sociedad Civil Catalana, el fet de veure com tots els seus intents d'espantar-nos no sols s'estavellen contra la nostra fermesa i ens provoquen un somriure, sinó que no fan res més que enfortir les conviccions dels qui poguessin tenir-les més febles. El senyor Jorge Carreras, portaveu del PP de Sant Cugat, és un dels que més s'esforça en l'àmbit local perquè l'independentisme no pari de créixer. De fet, és en virtut d'això que jo, des d'aquí, voldria demanar que en el primer ple de l'Ajuntament, després de la independència, s'aprovi dedicar-li un monument en una plaça pública per la seva infatigable contribució a la llibertat de Catalunya.

La darrera contribució del senyor Carreras ens arribava dies enrere en forma d'article a Cugat.cat, dient aquestes cinc coses: una, que ni Espanya ni el món admeten el dret d'autodeterminació i que la consulta és il·legal; dues, que no hi pot haver partits sobiranistes, perquè la sobirania només la té l'Estat espanyol; tres, que la consulta, sigui la que sigui, en cas de celebrar-se no tindria cap més valor que el d'una vulgar enquesta; quatre, que no hi pot haver eleccions plebiscitàries, perquè el Parlament de Catalunya no té atribucions per declarar la independència; i cinc, que en cas que el Parlament, encara que fos per majoria absoluta, declarés la independència, tampoc no tindria cap valor perquè no representaria la majoria dels catalans. No ho troba fantàstic, el lector? Encara s'hi resisteixen, els reticents a fer un monument al senyor Carreras? Què més ha de dir? Què més ha de fer, per guanyar-se el nostre agraïment?

És ben evident que tot el que diu aquest senyor constitueix una legitimació de la independència de Catalunya com a necessitat vital, perquè qui, amb cinc dits de front, voldria pertànyer a un Estat tan profundament totalitari com el que ell ens mostra? Els dos primers punts queden completament refutats pel fet que el Canadà i el Regne Unit ja han demostrat que cap Estat veritablement democràtic pot impedir el dret a l'autodeterminació de les nacions que l'integren i que per això han acceptat que quebequesos i escocesos fossin sobirans de les seves decisions. Amb relació al tercer punt, cal demanar-li si no li sembla una contradicció que s'esforci tant contra una consulta que, segons diu, no té cap valor. I, finalment, pel que fa als comentaris de menyspreu que dedica al Parlament de Catalunya, resulten tan escandalosos, des d'un punt de vist democràtic, que gairebé fan riure.

És bo, molt bo, que tot el planeta conegui aquesta singular concepció espanyola de la democràcia. Si un Parlament no representa un poble, qui el representa? Si una majoria absoluta no significa absolutament res, com és que el Partit Popular l'està fent valer per governar l'Estat? Com és que aquí no compta la seva famosa majoria silenciosa? En fi... Gràcies, senyor Carreras, per la seva contribució a definir políticament davant del món la marca Espanya i per mostrar la seva concepció absolutista de la vida. Si la independència d'un poble sempre té sentit, la de Catalunya en aquest segle XXI, encara en té més. Gràcies de debò.

Cugat.cat , 31/10/2014
 
Legalitat contra democràcia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 novembre 2014
Legalitat contra democràciaLa legalitat és l'arma més poderosa de les dictadures. S'estira i s'arronsa com un xiclet i marca els límits dels drets més bàsics de la ciutadania en funció dels interessos del poder. Si aquest poder absolutista se sent fort i segur de si mateix, pot arribar a mostrar-se complaent en alguns detalls. Però si se sent amenaçat i dubtós de les seves forces, reacciona amb còlera i no escolta raons. La llei, per tant, una llei feta a imatge i semblança seva, li serveix per criminalitzar els drets socials que el poden qüestionar. Sempre ha estat així i em temo que sempre ho serà.

La llei, en estats democràtics, deia que les dones eren éssers inferiors als homes; la llei, en estats democràtics, deia que els negres eren éssers inferiors als blancs; la llei, en estats democràtics, deia que les dones no podien votar; la llei, en estats democràtics, deia que els negres no podien compartir el mateix espai que els blancs. Era la llei. Ho deia la llei. I els polítics que la redactaven, els policies i jutges que la preservaven i els ciutadans que se'n complaïen es deien demòcrates i es consideraven gent civilitzada i respectuosa amb els drets humans. Molts, fins i tot, anaven a missa cada diumenge i es declaraven creients i temorosos de Déu. ¿Però com és que no tenien cap remordiment?, es preguntarà algú. Com és que sortien de casa i es passejaven pel carrer sense que els caigués la cara de vergonya? Doncs perquè la llei els protegia. Tots ells eren gent virtuosa, gent d'ordre, gent de seny, i no veien cap motiu per anar amb el cap cot. Els insolidaris, els problemàtics, els pertorbadors, els qui fracturaven la societat amb les seves demandes, eren les dones que volien tenir els mateixos drets que els homes i els negres que volien tenir els mateixos drets que els blancs. On s'és vist!

La llei, com veiem, és la gran coartada de l'absolutisme. Si la llei no parla d'igualtat entre blancs i negres, qui en fractura la convivència és el negre que pretén aquesta igualtat; si la llei no parla d'igualtat entre homes i dones, l'esgarriacries és la dona que no s'hi avé. I si tots dos, negre i dona, persisteixen en la seva dèria, cal que caigui sobre ells el pes de la llei perquè aprenguin a ser submisos i a no plantejar demandes delirants i pròpies de ments perverses. Per a l'absolutista, la democràcia és filla de la llei i no pas la llei filla de la democràcia. L'absolutista, per començar, fa una llei que li garanteixi una majoria perpètua, i, tot seguit, d'aquella llei, en diu democràcia. I com que la democràcia és la seva llei, tot el qui gosi incomplir-la serà processat per desobediència i prevaricació en nom de la democràcia.

L'absolutista branda la llei contra el dret dels pobles a decidir el seu destí, perquè no té arguments democràtics per oposar-s'hi. Sap que la democràcia no es fonamenta en la mordassa, sinó en el respecte; sap que la mordassa és el recurs del qui no respecta el dret de l'altre a ser ell mateix. Però no ho pot admetre perquè la longevitat del seu poder és impossible sense el silenci del captiu. Per això s'obsedeix a impedir que el captiu pugui parlar. Pensa que si ningú no li sent la veu, mai ningú no podrà dir que volia la llibertat. El captiu, per tant, només té un camí: transgredir la legalitat.

elSingular.cat , 28/10/2014
 
Correus, una estructura d'Estat... espanyol Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 31 octubre 2014
Centre de Tractament Automatitzat de Correus a Sant Cugat
Centre de Tractament Automatitzat de Correus a Sant Cugat
No fa gaire, gràcies a informacions facilitades pel Sindicat CGT (Confederació General del Treball) de Catalunya, vam saber que el Centre de Tractament Automatitzat de Correus, a Sant Cugat, acumulava més d'un milió d'objectes postals sense enviar. Exactament: 1.040.000. La xifra és tan escandalosa, que si aparegués un 28 de desembre tothom pensaria que es tracta d'una notícia falsa. Malauradament, però, la notícia és certa.

La raó d'aquesta acumulació, segons l'esmentat sindicat, és la manca de personal -tot i haver declarat uns beneficis de més de 65 milions d'euros-, cosa que fa que els treballadors en actiu no donin l'abast, que hi hagi zones que quedin sense el repartiment diari i que es vulnerin els drets dels ciutadans a rebre el correu en uns terminis racionals. Aquesta situació resulta encara més grotesca si tenim en compte que el centre de distribució de Correus de Sant Cugat és relativament nou, del 2002, i ocupa 20.000 metres quadrats amb una tecnologia preparada per al tractament de 40.000 enviaments per hora. Doncs bé, res de res. I és que l'arrel del problema no és tecnològica, sinó estructural. Correus, com la Renfe, és una estructura estatal que, malgrat les operacions de maquillatge, encara traspua l'atmosfera del franquisme. N'hi ha prou d'entrar en algunes estafetes per tenir la sensació d'haver travessat el túnel del temps.

Recordo que una de les coses que més admirava d'Alemanya, quan hi vivia, era l'excel·lència del seu servei postal i dels seus ferrocarrils. Aquests últims, a diferència de la Renfe, funcionaven amb una puntualitat extraordinària -com els ferrocarrils catalans- i les incidències eren mínimes. I el servei de correus també era d'una grandíssima eficiència. Era tan eficient, que fins i tot em despertava. Això era degut al fet que, per contrarestar la lentitud espanyola, els catalans que m'enviaven cartes ho feien amb el distintiu "urgent" sense saber que a Alemanya, les cartes "urgents" volaven de debò de l'estafeta al destinatari. Volaven tant, que una treballadora de correus, la senyora Grossmann, me les portava en moto a casa a les set del matí pensant-se que es tractava d'una missiva vital. Jo veia aquella senyora tan conscienciada amb la seva feina que mai no vaig voler decebre-la confessant-li que es tractava de cartes merament domèstiques. Pobra dona, amb tantes "missives vitals", devia pensar que jo era un home que vivia constantment al límit.

Serà, doncs, molt gratificant poder-nos alliberar ben aviat d'estructures espanyoles tan impresentables i arcaiques com Correus i Renfe en el nou Estat català. Estic segur que si digués a la senyora Grossmann que Correus de Sant Cugat té un milió d'enviaments per repartir li agafaria un cobriment de cor.

Cugat.cat , 17/10/2014
 
El paper d'estrassa de Joan Herrera Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 29 octubre 2014
El paper d'estrassa de Joan HerreraLa grandesa d'un polític no l'atorguen els discursos vibrants que és capaç de pronunciar ni les declaracions de principis que ofereix davant de càmeres i micròfons, sinó la intel·ligència amb què sap detectar el moment de fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant. Ara s'ha produït un d'aquests moments en el procés català. Un moment en què l'aplicació d'un pla B, després de la frenada del pla A, ha generat un fort debat i ha obligat els actors a situar-se en un nou escenari. Per sort, els actors, en la seva majoria, han entès la importància de rebaixar les reafirmacions de partit en benefici d'un objectiu comú i han estat a l'alçada del moment que viu Catalunya. Alguns ho han fet a contracor, és cert, però la generositat es demostra justament en situacions com aquesta. I el mandat de la societat, en les darreres eleccions, era una petició de generositat per aconseguir la unitat. "Feu-nos sentir orgullosos de vosaltres", demanava i continua demanant la gent. Tanmateix, durant un dia, en lloc d'orgull hi va haver una profunda decepció, que va ser finalment reconduïda per tots els actors gràcies a la pressió social. Tots menys un: Joan Herrera, secretari general d'ICV.

Joan Herrera és el senyor que va voler fer-se veure pel procediment de dir que no volia aparèixer a la foto de grup, al costat dels altres partits sobiranistes, el dia que es va signar el decret de convocatòria del 9-N. Ell no fa política de fotos, va dir. I mentre ho deia, es fotografiava davant de tots els mitjans de comunicació. Joan Herrera és també el senyor que es va aixecar de la taula sense voler escoltar la negociació que estava fent la CUP en la famosa reunió del palau de Pedralbes i va córrer a fotografiar-se de nou per fer costat a la caverna catalana dient exactament el mateix que Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament el mateix: "consulta deshonesta amb la ciutadania", "consulta sense garanties democràtiques", "del que es tracta és de millorar les condicions de vida de la gent"... I després de tanta demagògia –que ara no ha tingut més remei que rectificar–, va córrer per tercera vegada fins al diari El País, braç mediàtic del nacionalisme espanyol d'esquerres, per reblar-ho amb aquestes paraules: "El 9-N no aniré a votar".

Ves per on, Joan Herrera, secretari general d'un partit que el 15 d'octubre passat va commemorar el 74è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, és també el senyor que el 22 d'abril de 2010 es va mostrar força complaent quan el seu partit, des del govern, va homenatjar amb tots els honors, al Palau de la Generalitat, Juan Antonio Samaranch, antic dirigent i mà dreta del règim que va assassinar el president homenatjat. On eren les aprensions del senyor Herrera –i de la senyora Dolors Camats-, aquell dia? On era la seva ètica, com a màxim dirigent d'un partit d'esquerres, en aquell acte infame? Quins valors democràtics havia defensat Samaranch, com a dirigent feixista que mai no va renegar d'aquesta ideologia ni del seu passat? En què va millorar les condicions de vida de la gent, el règim franquista, senyor Herrera? Com pot ser que algú honori un dia les víctimes del feixisme i un altre els seus botxins? Algú s'imagina Hermann Göring, ministre de Hitler, homenatjat amb tots els honors nacionals pels Verds alemanys? Quina mena de persona és vostè, senyor Herrera? És un hipòcrita o un cínic? O potser una barreja de totes dues coses?

Nació Digital , 25/10/2014
 
Concentracions contra les manilles i les mordasses Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 octubre 2014
Concentracions contra les manilles i les mordassesEl 19 d'octubre passat, a la plaça de Catalunya de Barcelona, es va fer palès que la societat catalana no acceptarà ser emmanillada i emmordassada per l'Estat espanyol i que es concentrarà tantes vegades com calgui per reivindicar el dret de tota col·lectivitat nacional a decidir el seu futur polític. En aquest sentit -com es va veure el 30 de setembre- les convocatòries de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural a Sant Cugat sempre han estat un èxit rotund.

D'esculls, ja ho sabem, ens en posaran tants com puguin, però no defallirem. No ho farem. I si pensen que sí, si pensen que farem figa, és que no són conscients -o no en volen ser, per la ràbia que els fa- que el poble de Catalunya no renunciarà als seus drets com a nació d'Europa.

En tot cas, comparteixo el parer de Mercè Conesa, Raül Romeva i Sam Abrams amb relació al nostre futur immediat. Els dos primers vénen a dir que el 9N és només una part del camí que ens ha de dur a una Declaració Unilateral d'Independència com a resultat d'una àmplia majoria en unes eleccions amb caràcter plebiscitari. Té l'inconvenient que l'Estat espanyol jugarà molt brut, és cert, però creu algú que no ho hauria fet igualment en una consulta pactada? Pel que fa a Sam Abrams, té molta raó en dir que un dels motius pels quals els catalans no entenen que el 9N no es pugui votar és perquè "sembla impossible que un Estat arribi a actituds tan antidemocràtiques a plena llum del dia, amb total impunitat i amb la complicitat d'altres estats suposadament democràtics, sense l'existència d'una instància superior a la qual apel·lar."

Doncs sí, sembla impossible però és així. Talment com si haguéssim retrocedit quaranta anys, estem lluitant per coses tan elementals com el dret de ser i la llibertat d'expressió. És la conseqüència directa d'haver acceptat una presó per Constitució, d'haver blindat i acomodat els qui tenien les mans tacades de sang i d'haver dit "democràcia" d'un mer reciclatge del franquisme. Ara estan sortint totes les misèries d'una Transició espanyola que no tenia cap més objectiu que encadenar Catalunya pels segles dels segles. I tot, naturalment, amb l'ajut d'advocats que avui es dediquen a defensar borbons. La sort és que el poble català ja no tornarà a la cleda com una ovella esgarriada. L'error d'alguns és haver confós una nació amb una ovella. Però aquest ja és el seu problema.

Cugat.cat , 24/10/2014
 
La nova consulta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 26 octubre 2014
La nova consultaLa nit del 13 d'octubre passat moltíssims catalans van patir una gran decepció en saber-se que el consens dels partits sobiranistes, amb relació a la consulta del 9-N, s'havia esquerdat. Va ser una decepció lògica, ja que el mandat que aquests partits havien rebut de la ciutadania en les darreres eleccions al Parlament era que fossin capaços de superar les seves diferències i que fessin un exercici de maduresa i generositat en benefici del país. Malauradament, però, la unitat no ha reeixit i ha predominat aquell tret tan català del desacord, cosa que des d'un punt de vista psicològic és comprensible, perquè tres segles de sotmetiment i captivitat fomenten més la picabaralla interna que no pas l'audàcia i l'assertivitat, però hi ha moments en la història dels pobles en què els seus representants polítics han d'estar a l'alçada dels esdeveniments. Sobretot si està en joc el bé més preuat de la vida: la llibertat.

Tanmateix, no cal dramatitzar. Deixem el dramatisme per als partits espanyolistes, que, com és prou sabut, el practiquen amb força assiduïtat i altes dosis de teatralitat, i analitzem fredament tot el que han afirmat. Si ho fem, veurem fins a quin punt han quedat desencaixats amb la decisió catalana de seguir endavant amb el 9-N i el devessall d'atzagaiades que han arribat a dir per amagar el seu sentiment de derrota. Resulta que quan ja salivaven, imaginant-se que el cap del president Mas els era servit en safata i que el procés català es rostia a la graella, algú ha fet petar els dits i els ha tornat a la realitat. El somriure, per tant, se'ls ha glaçat a la cara. Miquel Iceta ha dit que la consulta no tindrà "les mínimes garanties democràtiques", Alícia Sánchez-Camacho ho ha reblat dient que "el procés independentista s'ha acabat" i Albert Rivera ha afegit que "Artur Mas hauria de dimitir, reconèixer el seu fracàs i demanar perdó". Déu n'hi do, oi? Ja sabem que la manca d'arguments obliga a l'estirabot i fa que aflorin els anhels més pregons, però una mica de sentit del ridícul no els vindria malament.

En primer lloc, té gràcia que els qui afirmen que la consulta no tindrà cap garantia democràtica siguin els mateixos que han fet mans i mànigues al Congrés espanyol per impedir que els catalans votem. Deu ser que Iceta i Camacho no s'adonen que és Espanya qui, amb la criminalització del vot, es converteix en un Estat sense garanties democràtiques. Pel que fa a les demandes de dimissió de Ciudadanos al president Mas, acusant-lo d'haver fracassat, són per petar-se de riure. Resultava patètic veure Albert Rivera totalment descol·locat davant del faristol intentant convertir els seus desitjos en sentències. En realitat, la cara de Rivera, Camacho i Iceta, la tarda del dia 14, va ser el viu retrat del porter que s'acaba d'empassar un gol ben murri entre les cames i que, per dissimular-ho, en demana l'anul·lació i blasma enfurismat l'adversari. Pensa que, encara que no li facin cas, sempre podrà apaivagar la seva vergonya fent córrer la brama que el gol era il·legal.

Per altra banda, si, com diu l'espanyolisme, la nova consulta del 9-N és un "succedani" (Iceta), un "simulacre" (Camacho), una "farsa" (Camacho) i una "costellada" (Rivera), per què els treu de polleguera i la blasmen tan ferotgement? Per què hi dediquen tant de temps i tanta energia? Que tenen por, potser? Doncs sí, tenen por, molta por. Tenen por de les urnes, tenen por del resultat; tenen por de quedar en evidència, tenen por de tot allò que palesi a ulls internacionals la voluntat de Catalunya de ser un Estat independent, tenen por, en definitiva, d'haver d'assumir que Catalunya no serà mai més una Comunitat Autònoma ni la gallineta d'Espanya. Ells, que van a Madrid fins i tot per anar a fer un riu i que senten aquella ciutat com la capital del "seu país", es pregunten esfereïts què faran d'ara endavant tot el dia a Barcelona. Tan importants que se sentien agafant el tren d'Alta Velocidad Española per resoldre els temes de la "Catalunya real". Ves per on, ara resulta que en tindran prou d'anar a la plaça de Sant Jaume o als ministeris catalans en l'alta velocitat del metro català.

Pel que fa a les acusacions de "manca de garanties democràtiques" que han expressat aquestes veus -i també alguna altra amb molta iniciativa que es lleva cada dia amb el peu esquerre, però que acaba sempre afavorint el dret-, caldria que ens diguessin quines garanties democràtiques van oferir les darreres eleccions catalanes manipulades pel govern espanyol amb injúries al president de Catalunya i amb l'atribució de falsos delictes a la seva persona? Que callades que van estar les esmentades veus, en pensar que la manipulació els beneficiaria electoralment, i quin desengany que van tenir, en veure que Mas perdia escons però que el sobiranisme en guanyava encara més. Bé, en realitat, per ser precisos, sí que van parlar. Van parlar per sumar-se a la manipulació i a les injúries tot fent passar per veritables les mentides d'un diari franquista. Aquesta és la galdosa oposició que té l'independentisme a Catalunya. De moment, però, Catalunya ha fet escac a l'Estat espanyol i li ha dit: "Ara, si tens valor, emmordassa'm. Pensa, tanmateix, que el món t'està observant, pensa com li explicaràs que la teva democràcia consisteix precisament a emmordassar tot un poble."

elSingular.cat , 21/10/2014
 
Testimonis del setge del 1714 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 24 octubre 2014
Barcelona 1714. Testimonis d'una ciutat assetjadaAquest any, la publicació de llibres sobre els fets del 1714, tant directament com indirectament, ha tingut forma gairebé d'allau. No ho dic com un fet negatiu, mai no és tard per explicar la història, però si la divulgació en aquest sentit hagués estat més alta en dècades anteriors, els llibres que n'haguessin parlat haurien gaudit de més singularitat i la consciència nacional s'hauria vist incentivada. Un poble que desconeix el seu passat és un poble que no sap qui és.

Un llibre que aborda els catorze mesos de setge que va patir Barcelona per part de les tropes borbòniques, és Barcelona 1714. Testimonis d'una ciutat assetjada (Angle, 2014), amb edició de Xavier González Toran, en què hi trobem una interessantíssima i exhaustiva documentació de persones d'ambdós bàndols -militars, diplomàtics, nobles, acadèmics, botiguers, ciutadans...- que ens permet tenir una visió més zenital d'aquella guerra, tant dels fets que la van precedir com de les seves conseqüències. Vegem-ne alguns fragments:

  • Felip V al duc de Pòpoli, 3/4/1713: "Aunque no considero que la ciega obstinación de los catalanes llegue al extremo de atreverse a resistir [un cop es completi l'evacuació dels aliats], si no se rinden en el termino de dos horas, se les pasará a todos a cuchillo."

  • El duc de Pòpoli als Comuns de Barcelona: "Se hace saber a la ciudad de Barcelona que si en todo el día de hoy, 29 de julio de 1713, no abren las puertas a las armes del rey nuestro señor, dando la debida obediencia, no sólo no les valdrá a sus naturales el indulto que la gran benignidad de su majestad les tiene concedido, sino que, tratándoles como pertinaces rebeldes, experimentaran todo el rigor militar.

  • Crònica, 12-14 d'agost de 1714: "Bombardeig intens de l'artilleria borbònica sobre la muralla nord, entre els baluards del Portal Nou i Santa Clara. Amb dues bretxes obertes, els borbònics intenten conquerir les posicions, però són rebutjats pels barcelonins. Moren 196 defensors i 900 atacants."

  • Antoni d'Alós de Rius, tinent de cavalleria i ajudant del duc de Berwick, 11/9/1714: "Los que sufrieron más fueron las Tropas Españolas, que avanzaron por la derecha y nunca pudieron penetrar por la oposición de la gente que sostenía y acudía a la rampa de la muralla: y además recibían grande daño por el fuego que se les hacia desde el Convent de Sant Pere. Era horrible el estrago que nos causaban las mines; pues en esta ocasión los sitiados las hicieron jugar todas."

  • Memòries del duc de Berwick, 11/9/1714: "A continuació, l'atac es va estendre a les esglésies, cases i places veïnes, per tal que tot seguit els assaltants es poguessin dirigir amb una mica de d'ordre a la resta de la ciutat."

  • El duc de Berwick a Lluís XIV de França, 14/9/1714: "Barcelona va suportar seixanta-un dies de trinxera oberta, i poques vegades s'ha vist una obstinació tan gran com la de la seva guarnició i la dels seus habitants."

  • Dietari de Philippe de Courcillon, marquès de Dangeau, 20/9/1714: "S'espera que Mallorca es rendeixi aviat, veient que Barcelona ha caigut. Villarroel, que dirigia les tropes sobre el terreny, va resultar ferit de gravetat en una cama i un genoll. El mariscal va ordenar que entressin a la ciutat catorze batallons francesos i algun destacament de la cavalleria espanyola.

  • Memòries del duc de Berwick, setembre/octubre de 1714: "Després de desarmar tots els habitants de Barcelona, vaig abolir per decret la Diputació i tota l'antiga administració de govern, en vaig crear una de nova amb el nom d'Administració i de Junta, tot establint que en endavant l'ordre públic es regiria per les lleis de Castella. [...] Com que creia que era convenient posar com a exemple els principals llançadors de canons dels barcelonins per tal d'intimidar aquells que volguessin incitar la població a nous aixecaments, vaig enviar vint ciutadans al castell d'Alacant perquè hi fossin empresonats de per vida."

Com veiem, el llibre, Barcelona 1714. Testimonis d'una ciutat assetjada, és un magnífic recull de les visions personals que en tenien alguns dels seus protagonistes. De fet, llibres com aquest i actes com els que s'han celebrat dins el marc del Tricentenari, han ajudat moltíssim a fer que els catalans d'avui s'adonin de la tràgica magnitud de la invasió borbònica i del sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella. Castella es va equivocar, tanmateix. Va pensar que n'hi hauria prou amb les seves lleis per fermar eternament Catalunya i es va estarrufar. Ara s'adona que malgrat que les seves lleis encara perviuen, Catalunya ja no les complirà. La història de Castella, per tant, es repeteix, i, una vegada més, tornarà a plorar la independència d'una altra de les seves colònies.

Racó Català , 14/10/2014
 
Prohibit votar, en nom de la democràcia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 octubre 2014
Prohibit votar, en nom de la democràciaNomés un totalitari, un hipòcrita o un cínic –o algú que sigui totes tres coses alhora– pot dir sense enrojolar-se una frase com la del títol d'aquest article. Tanmateix, és la frase que Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Pedro Sánchez, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Rosa Díez, Felipe González i una llista infinita de polítics nacionalistes espanyols repeteixen dia rere dia amb relació a la consulta del 9-N aprovada pel Parlament de Catalunya. Ja se sap que la manca d'arguments afavoreix l'atzagaiada, però hi ha límits que mai no s'haurien de traspassar. Només cal observar l'estupor que l'esmentada frase, així com l'actitud espanyola que l'acompanya, provoquen internacionalment. I és que dir que es prohibeix votar en nom de la democràcia és el mateix que dir que es prohibeix llegir en nom de la lectura o que es prohibeix caminar en nom de l'exercici.

Però aquest és el nivell dels enemics de les llibertats nacionals de Catalunya i serà difícil que es pugui avançar intel·lectualment en cap mena de debat. El debat no és possible, perquè Espanya no reconeix ni reconeixerà mai la nació catalana. Espanya admet debats amb França, amb Portugal o amb Itàlia, posem per cas, però mai amb Catalunya, perquè aquesta, als seus ulls, no existeix. N'accepta el nom, és clar, ves quin remei, però només com una possessió. Per tant, la comparança amb el debat que es va establir entre el Regne Unit i Escòcia no s'escau, ja que allà sí que hi ha reconeixement. Allà, Escòcia, sí que es veu reconeguda pel Regne Unit, i és en virtut del respecte que aquest últim demostra per la primera, que n'admet el lliure albir. L'Estat espanyol, en canvi, només es reconeix a si mateix i considera Catalunya una mera pertinença. Per això ha dedicat bona part de la seva existència a reescriure la història de Catalunya, perquè necessita que els catalans ignorin qui són i que els espanyols creguin que Catalunya no sols els pertany, sinó que "és" Espanya.

No és, doncs, una negació de Catalunya com a subjecte polític per interessos merament econòmics. Aquests interessos hi són, hi han estat sempre i són capitals, però no constitueixen la causa essencial de la negació. La causa essencial rau en el fet que el reconeixement nacional de Catalunya implica desmuntar de dalt a baix la immensa fabulació que Castella ha construït sobre la pretesa nació espanyola, i això, en el seu cas, equival a un suïcidi. No és que ho sigui, però allà ho viurien així. Si més no, ho viurien com una humiliació traumàtica que els esfereeix només de pensar-hi. En altres paraules: ens prohibeixen votar, perquè la nostra votació posa en perill les seves essències i s'estimen més quedar com a totalitaris que com un imperi passat pel ribot.

Aquesta és també la raó per la qual Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern espanyol, afirma sense enrojolar-se que "sense llei no hi ha democràcia". Déu meu, quin disbarat! Talment com si llei i democràcia fossin indestriables. Caldria que ens aclarís com pot ser democràtica una llei que impedeix votar? Caldria que ens digués on era la democràcia en les lleis del règim anterior? On era la democràcia en els milers de crims comesos d'acord amb les lleis d'un règim que el partit de la senyora Santamaría es nega a condemnar? S'hi ha negat i s'hi negarà sempre, perquè condemnar el franquisme equivaldria a condemnar el PP, una formació política creada el 1976 per un exministre feixista i mà dreta de Franco, i integrada en aquell moment per polítics que van tenir altes responsabilitats durant la dictadura. Seria com renegar dels seus orígens i convertir-se en una altra cosa. Just la mateixa raó per la qual no volen permetre que Catalunya pugui votar. Mariano Rajoy ho ha dit ben clar: "Ni podem ni volem, però sobretot no volem". No es pot dir més clar. "No volem", significa que no volen renegar de les seves essències absolutistes i convertir Espanya en una autèntica democràcia, i "no podem", significa que no poden permetre la consulta, perquè, de la democràcia, en coneixen la paraula, però n'ignoren el significat.

elSingular.cat , 14/10/2014
 
I tant, que votarem! Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 octubre 2014
I tant, que votarem!Ja fa un bon grapat de mesos que els catalans estem vivint moments de gran transcendència històrica, però els d'aquests darrers dies, a més de ser d'una magnitud política sense precedents, tenen també una forta càrrega emotiva. Un d'aquests moments va ser el de la signatura del decret de la consulta sobre la independència, el 27 de setembre passat; un altre, el del 30 de setembre, amb les concentracions massives davant dels consistoris del país contra la suspensió d'aquell decret per part del Tribunal Constitucional espanyol; i un tercer el que va tenir lloc al Palau de la Generalitat, el 4 d'octubre, en què nou-cents vint, dels nou-cents quaranta-set ajuntaments de Catalunya, van dur a terme un acte solemne de suport a la consulta i al president Mas. En aquest sentit, van ser magnífiques les paraules que Miquel Buch, president de l'Associació Catalana de Municipis, va pronunciar: "M'honora el teu coratge i el teu compromís, president, i quan et giris, ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol".

I és ben cert que el president no està sol. Té tot un poble al darrere, un poble que ha obert la porta de la gàbia i que no tornarà a entrar-hi per més que Espanya l'amenaci. Per això resulten encara més grotesques les veus del nacionalisme espanyol que diuen que "Mas ha fracassat" i que "ha de dimitir". Jo mateix no vaig poder evitar somriure, en sentir-ho de llavis d'Albert Rivera i d'Alícia Sánchez-Camacho, a qui el darrer estudi del CEO dóna una intenció directa de vot del 5,3% i del 2,1%, respectivament. Pel que fa a Miquel Iceta, l'altra veu del trident espanyolista, amb un 5,8%, afirma que tot el procés és "teatre del dolent". Déu n'hi do. Caldria saber quina qualificació mereix el teatre d'Iceta, Rivera i Camacho, intentant aparèixer com a actors protagonistes d'una obra en què només són simples figurants.

Per sort, la història acaba posant cadascú al seu lloc i molt aviat totes aquestes atzagaiades seran l'anècdota insignificant d'un procés d'alliberament nacional escrupolosament democràtic que constituirà un model a seguir en processos similars. Catalunya ha decidit recuperar la seva llibertat, i la recuperarà. L'Estat espanyol no podrà aturar-ho. Entrebancar-ho, sí, però aturar-ho, no. Potser ho aconseguiria si estiguéssim en una altra època i pogués fer ús de la força, la seva eina preferida, però som al segle XXI en un context europeu en què les discrepàncies i els conflictes polítics es dirimeixen votant. I els catalans votarem. I tant, que votarem! Cap legalitat democràtica no pot impedir votar, perquè, si ho fa, és que no és una legalitat democràtica.

Nació Digital , 11/10/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1595
spacer.png, 0 kB