spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: Després de la V, la I d’Independència
• Article a Nació Digital: La Diada i la ratera espanyola
La independència explicada al meu fill
Mala Diada per als amants de l'amnèsia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 setembre 2014
Les runes del BornTres-cents anys són una fugacitat en la història de l'univers, però una eternitat en la història dels pobles. Especialment en la història dels pobles obligats a viure'ls en captivitat. Aquest és, en concret, el cas de Catalunya, que ara fa exactament tres segles que va ser assetjada i militarment abatuda pels exèrcits de Castella i França amb l'objectiu no sols d'esborrar-la del mapa, sinó fins i tot d'esborrar-ne la memòria. Va ser una invasió plena d'odi, aquella. Només l'odi pot explicar les barbaritats que les tropes borbòniques van cometre i de les quals, malauradament, no hi ha testimoni gràfic. Si en tinguéssim, com tenim les imatges dels conflictes internacionals que ens ofereixen avui els mitjans de comunicació, quedaríem esfereïts.

S'entén, per tant, l'al·lèrgia dels partits nacionalistes espanyols, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya, als actes del Tricentenari i a tot allò que recordi que les llibertats de la nació catalana van ser arrabassades per la força de les armes. Només cal tenir present la fòbia del govern municipal socialista, amb l'alcalde Joan Clos al capdavant, en aparèixer les runes del Born l'any 2002. Aquelles runes -restes de les llars que Castella va fer enderrocar als seus habitants, obligant-los a portar les pedres a pes de braços fins al lloc on es construïen els murs de la Ciutadella- eren una prova massa incòmoda per als amants de l'amnèsia. Són els mateixos que ja havien blasmat el Museu d'Història de Catalunya el 1996, quan es va crear, i que ara blasmen el Born com a centre cultural. Saben que l'oblit fa submisa la gent; saben que un poble que desconeix qui ha estat, és un poble que no sap qui és. I un poble que no sap qui és, és un poble que no sap on va.

Però Catalunya no ha perdut la memòria. Tot al contrari: l'ha mantinguda ben viva al llarg dels darrers tres-cents anys i ha sobreviscut a tots els projectes espanyolitzadors. Absolutament a tots. Aquesta és justament la raó per la qual encara som aquí. La commemoració de l'Onze de Setembre, concretament, ens ha ajudat a mantenir viva la memòria d'uns fets que molts volien esborrar de la història. Fins i tot se'n burlaven -encara n'hi ha que ho fan- tot dient que "celebrem una derrota". Però no és veritat. No celebrem cap derrota. Commemorar no és celebrar. Els catalans del present homenatgem els catalans que l'any 1714 van donar la vida en defensa de les nostres llibertats nacionals. Sense aquest homenatge, no sols seríem indignes de la seva gesta, també seríem ignorants del nostre passat. En aquest sentit, s'entén que Ciudadanos tingui tant d'interès a traslladar la Diada Nacional a la diada de Sant Jordi. Se n'adona, el lector? Si converteixes l'11 de setembre en 23 d'abril, la commemoració del 1714, a més de quedar desvirtuada, esdevé absurda i, tard o d'hora, se n'esborra l'èpica i cau en l'oblit. Posats a fer, per què no converteixen ells el 12 d'octubre en 25 de desembre, que també és una diada molt celebrada?

No se s'han sortit, però. Ni Ciudadanos, ni el PP ni el PSOE català. La presa de consciència de la societat catalana ha fet que tots tres acabessin reconeixent que la Diada Nacional de Catalunya no és la seva diada i que, a poc a poc, se n'hagin desmarcat. Ja se sap, quan hom porta al cor el 12 d'octubre, l'Onze de Setembre li fa molta nosa. I, ves per on, aquest Onze de Setembre és completament diferent dels anteriors. És l'Onze de Setembre de 2014, és l'Onze de Setembre que tanca tres segles de sotmetiment, és l'Onze de Setembre del "fins aquí hem arribat". A partir d'ara, s'han acabat les lamentacions i cal demostrar que és veritat que quan convé seguem cadenes. Ja no és temps de gestionar engrunes, ara és temps de gestionar llibertats.

elSingular.cat , 9/9/2014
 
Ambaixador de Catalunya a Alemanya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 13 setembre 2014
Til StegmannVaig conèixer Til Stegmann el mes de setembre de 1987, a Bonn, Alemanya, arran d'una entrevista que li vaig fer per a un diari barceloní, en què em deia que "el futur del català depèn de la seva oficialitat única", i el vaig tornar a veure la primavera del 1988, també a Bonn -aquesta vegada l'entrevista era per a la revista El temps-, poc després de la publicació del seu llibre Catalunya vista per un alemany, que va ser un èxit de vendes. En aquell llibre, Stegmann reflexionava sense inhibicions sobre temes que molts catalans no gosaven abordar en veu alta, com ara l'estatus de la llengua o la independència nacional, i em va comentar la necessitat d'un referèndum com el que s'havia fet al Quebec. Jo li deia que la societat catalana estava nacionalment adormida i que seria impossible guanyar-lo, i ell em va respondre això: "Ara sí, però no d'aquí a dotze o quinze anys, perquè cal esperar que aleshores la segona i la tercera generació d'immigrants ja s'hagin conscienciat." Doncs bé, el termini s'ha allargat i en comptes de quinze n'han passat vint-i-sis, d'anys, però la conscienciació, finalment, s'ha fet realitat.

Fou per això, pels seus plantejaments lúcids i per la manera desacomplexada d'expressar-los, que l'any 1999 li vaig demanar que escrivís el pròleg del meu llibre Jo no sóc espanyol. Eren altres temps, no hi ha dubte. La Catalunya actual, sortosament, no té res a veure amb la d'aleshores. I el mèrit d'aquest canvi, tot el mèrit, és de la societat civil, que per fi, farta d'immobilisme, ha mirat el mapa del món i s'ha sentit avergonyida de no tenir un Estat independent com tenen totes les nacions adultes. El procés català actual és fruit d'això; i el referèndum del 9 de novembre també. Pel camí, però, hi hagut persones que han aportat un immens cabal de talent i d'energia per fer-ho possible, i una d'aquestes persones és Til Stegmann, catedràtic de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d'aquella ciutat. Quan ell va arribar a la Universitat, a la secció de romàniques, només hi havia un centenar de llibres de rellevància catalana i ara n'hi ha 35.000, que suposen la major col·lecció catalanística d'Alemanya i d'Europa, si exceptuem, com és lògic, els Països Catalans. De fet, està reconeguda com un dels 7 Tresors del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior, perquè, com diu el mateix Stegmann, ni tan sols a Catalunya existeix una biblioteca exclusivament catalana, sense llibres de temàtica només espanyola per entremig. "En aquest sentit, la Biblioteca Catalana de Frankfurt és un veritable símbol d'una Catalunya sobirana, independent."

Stegmann, que ara té setanta-tres anys, acaba de publicar un llibre que recull tota la seva trajectòria catalanista amb una descripció detallada i farcida d'anècdotes de les seves vivències i de les persones que ha conegut en la travessia. El llibre es diu Ambaixador de Catalunya a Alemanya. El professor de Frankfurt explica què volen ser els catalans (Pàgès, 2014), i és una delícia llegir-lo, perquè constitueix un relat del munt de coses que una persona pot arribar a fer tota sola, en qualsevol àmbit de la vida, només amb tres elements al sarró: convicció, entusiasme i perseverança. Així hi trobem les Setmanes Catalanes a Berlín, el Decàleg del catalanoparlant, els congressos de llengua catalana, la Fira del Llibre de Frankfurt o la Zeitschrift für Katalanistik, revista científica d'estudis catalans creada el 1988 i que ha publicat fins avui quatre-cents articles i contribucions científiques de més de dos-cents autors de prestigi internacional. Pel que fa a les persones, n'hi apareixen més de quatre-centes, entre les quals: Dalí, Pau Casals, Joan Brossa, Andreu Alfaro, Antoni Tàpies, Eliseu Climent, Joan Fuster, Lluís Llach, Narcís Comadira, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.

Stegmann ens diu que el Vocabulari català-alemany del 1502 "és el primer diccionari entre les llengües alemanya i catalana, imprès fa més de cinc-cents anys, ben abans que es pensés a fer un diccionari castellà-alemany. Cap al 1500, el català era clarament una llengua més important per als alemanys". I també insisteix en la necessitat que els catalans no canviïn de llengua si no volen que l'existència d'aquesta deixi de tenir sentit: "Encara avui milions de catalanoparlants cada dia i en cada moment actuen com a desertors de la llengua catalana. [...] Fa decennis que, quan sóc a Catalunya (o a Mallorca), no parlo altra cosa que català. Si demano alguna cosa a algun policia o taxista o funcionari de telefònica i no em comprèn, penjo o me'n vaig i el deixo estar. Un altre m'ajudarà."

Llegiu el llibre de Stegmann, compartiu amb ell el desig de veure un Estat català alliberat per fi del jou espanyol i amareu-vos de la seva fermesa. És la fermesa d'un home que ha dedicat bona part de la seva vida a dignificar una terra que el va seduir amb la seva identitat, llengua i cultura fins a convertir-lo, en paraules de Francesc de Borja Moll, en el "cavaller errant de la catalanitat". Crec, per tant, que la millor recompensa que Stegmann podria rebre per la tasca immensa que ha fet seria que pogués culminar la seva carrera essent nomenat ambaixador a Alemanya d'una Catalunya independent.

Racó Català , 4/9/2014
 
La independència explicada al meu fill Imprimeix Correu-e
Llibres (assaig)
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 setembre 2014
La independència explicada al meu fillPioner en la literatura de debat i divulgació política, Víctor Alexandre ens ofereix un nou gran llibre sobre el procés català: una més que possible conversa sobre la independència entre un pare i el seu fill, un adolescent en aquella edat en què fa tot tipus de preguntes, fins i tot les que els adults no gosem fer: "Per què Espanya no admet que Catalunya és una nació?", "Un senegalès o un marroquí podrien ser presidents de Catalunya?", "Catalunya ha de tenir exèrcit?", "Què passarà amb la resta dels Països Catalans?", "La llengua catalana serà oficial a la Unió Europea?", "Voler ser un estat és provincià?", "Si la independència separa les famílies, ja no veuré mai més els avis?"... Aquestes i d'altres preguntes fan que aquest sigui un llibre ple de respostes.

Editorial Meteora · 184 pàgines · ISBN: 978-84-92874-98-9 · Preu: 15 €Comprar

Notícies:
 
Les tres violències que s'acosten Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 setembre 2014
Les tres violències que s'acostenA partir d'aquest moment, primers dies de setembre, comença una ofensiva espanyola en què passaran coses que molts catalans no haurien imaginat mai que poguessin passar. Tot el que hem vist, tot el que hem sentit i tot el que hem llegit fins ara ha estat un divertiment comparat amb el que ens ve al damunt. Fins ara, l'espanyolisme ha adoptat diverses actituds davant el procés català: la indiferència, la burla, la intimidació, la desqualificació, l'insult, l'amenaça... Estaven convençuts que el Procés era un foc d'encenalls després del qual tot tornaria a ser com abans. És a dir, que la consulta del 9-N seria desconvocada, les estovalles de la Moncloa deixarien caure alguna engruna com a premi i el procés d'esquarterament dels Països Catalans, la persecució de la llengua catalana i l'espanyolització a les escoles seguirien el seu curs. Però la consulta no ha estat desconvocada, Catalunya apareix dia rere dia als mitjans de comunicació internacionals, i ja hi ha països que, de manera velada, deixen entreveure que reconeixeran l'Estat català tan bon punt es proclami.

Arribats aquí, el nacionalisme espanyol, amb l'orgull ferit, es prepara per emprar la seva eina favorita, la que l'ha definit al llarg de tota la seva història: l'ús de la força. La força que pot exercir una democràcia totalitària com l'espanyola, és clar. No, no parlo d'una força física oficial, amb tancs entrant per la Diagonal. No és que el cos no els ho demani -la policia espanyola ja usa la violència apallissant seguidors del Barça que porten estelades, per exemple-, però el marc de la Unió Europea impedeix traspassar certs límits. La nova violència espanyola contra Catalunya tindrà tres punxes. La primera ja fa temps que està activa i consisteix a inventar-se agressions, és a dir, a convertir qualsevol activitat cultural de Catalunya en una agressió a Espanya o als catalans amarats d'autoodi. Si han arribat a satanitzar els castellers, què no faran? En aquest apartat hi trobem des de la falsa bufetada d'una senyora de Terrassa a Pere Navarro fins a la ridícula denúncia de l'ultra Jaime Gelada, regidor del PP de Cardedeu, afirmant que els trabucaires havien escenificat que l'executaven. Fixem-nos que ni Navarro ni Gelada han estat sols en la difusió de la seva mentida. Tant l'un com l'altre han comptat amb el suport total de la premsa espanyola. A Gelada, el diari franquista La Razón fins i tot li va dedicar una portada. La invenció d'aquest, però, és esperpèntica, ja que no sols indica una ignorància suprema sobre el que són els trabucaires i la tradició despertadora que tenen a Catalunya, sinó que pretén fer passar la tradicional despertada cardedeuenca per una execució, cosa que significaria una execució massiva, ja que la comitiva s'atura diverses vegades a diferents carrers de la vila durant la Festa Major. No cal dir que considerar que aquestes aturades constitueixen execucions de veïns és propi d'una ment malalta, però al darrere hi ha la intenció de criminalitzar Catalunya, com ho demostra el fet que sigui el PP qui ha portat el cas a la Fiscalia. No ens volen pacífics, no ens volen com som; ens volen violents, ens volen com ells.

Ells sí que fan autèntiques simulacions d'afusellament, ells sí que envien l'exèrcit de Terra a simular afusellaments posant un alcalde i un treballador municipal de Jaca contra una paret i disparant-los bales de salva davant dels crits esfereïts de la població. Després, fins i tot condecoren i ascendeixen els simuladors. Aquest és el cas de Jaime Íñiguez Andrade, l'oficial que comandava l'operació, ascendit el 2012 a general de Brigada i condecorat el 2014 amb la Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc. Més a prop tenim les recents agressions contra les seus de Barcelona d'Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana. Però, com dic, aquestes coses només són una anècdota, comparat amb el que ha d'arribar.

La segona punxa de la violència que desfermaran contra Catalunya consistirà a provocar situacions que permetin obtenir imatges d'enfrontaments físics per raons ideològiques. L'existència de víctimes espanyolistes permetria presentar la realitat catalana com una realitat violenta, i l'existència de víctimes catalanistes serviria per culpar el Procés d'haver creat un clima de crispació. No podem oblidar que si hi ha una cosa que treu de polleguera l'Estat, és el caràcter pacífic del Procés i el fet que la modèlica Via Catalana fos notícia de primera plana arreu del món. Caldrà, per tant, estar amatents i no caure en provocacions.

La tercera punxa, finalment, consisteix en una violència estructural. Apareixeran noms de malfactors catalans -amb acusacions reals o inventades-, que seran criminalitzats pel seu origen, a fi de presentar Catalunya a ulls internacionals com un país de cràpules i vividors, i es posarà tota la carn a la graella per descavalcar el president Mas per mitjà del descrèdit. Ja ho van fer abans de les eleccions catalanes i ara hi tornaran amb més virulència empastifant-ne el nom. Pensen que eliminant Artur Mas dinamiten el Procés i s'hi abocaran de ple. En aquest sentit, no es pot excloure que es produeixi un intent d'agressió personal al president -que, contràriament al que molta gent pensa, podria estar protagonitzat per un boig independentista -fals boig i fals independentista, naturalment- que el titllaria de botifler, més que no pas per un boig espanyolista indignat-, cosa que colpiria enormement la societat. El 16 d'octubre de 2012, des del Singular, ja vaig escriure l'article "L'atemptat contra Artur Mas" en què abordava més àmpliament aquesta qüestió. Per si de cas, l'escorta que porta avui dia el president és molt superior a la d'altres temps, però també en aquest cas caldrà estar amatents.

Un altre element de violència estructural que també cal preveure és la suspensió de l'autonomia. Semblaria lògic que esperessin a veure què fa Catalunya el 9 de novembre per actuar, però amb la ràbia que porten a dins no es pot excloure que actuïn abans. I què pot passar, si no fem la consulta i anem directes a eleccions plebiscitàries? En aquest cas no canviaria res, perquè Espanya no les admetrà -no admetrà que el món sigui testimoni de la seva derrota- i les impedirà de l'única manera que pot: suspenent l'autonomia i rebaixant l'escardalenc autogovern català al nivell del de l'illa de Perejil. S'atreviran? No s'atreviran? Ganes no els en falten i el pla el tenen damunt la taula.

elSingular.cat , 2/9/2014
 
El 1714 al Teatre-Auditori Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 setembre 2014
Onze.Nou.CATorze (1714)Atès que el diumenge 14 de setembre, a 2/4 d'una del migdia, es representarà l'obra Onze.Nou.CATorze (1714) al Teatre-Auditori de Sant Cugat, sobre els fets del dia 11 del mes 9 del 1714 amb la caiguda de Barcelona, voldria explicar-ne certs detalls que, com és lògic, el lector no trobarà en els anuncis, ni en el programa de mà, ni en el llibre que se n'ha publicat. Em refereixo a les interioritats del muntatge i a la proposta cultural que representa.

D'entrada, diguem que estem parlant d'una obra que aplega quaranta persones en escena -al Grec, amb la coral Ginesta de Cervera, en van ser setanta- la qual cosa ja informa de la seva singularitat. En una època en què els autors ens veiem obligats a escriure històries que no requereixin més de dos, tres o quatre personatges, la decisió d'aplegar-ne quaranta resulta una autèntica bogeria. Pensem que una obra amb sis o vuit personatges és tot un risc, actualment, per a les companyies, ja que les sales -llevat d'excepcions amb figures mediàtiques o productes netament comercials- costen moltíssim d'omplir. La política del govern espanyol, que és la viva expressió de la fòbia a tot allò que tingui a veure amb la cultura o que se li assembli, ni que sigui mínimament, està fent un mal immens al món de les arts escèniques i són comptats els professionals que poden viure de la seva feina.

Tanmateix, Onze.Nou.CATorze no volia renunciar a l'espectacularitat que comporta posar dalt d'un escenari les vivències dels defensors de Barcelona, la majoria civils -homes, dones i infants-, en el moment més decisiu de la història de Catalunya. L'opció, com sabem, va ser “viurem lliures o morirem", i ara, justament ara, fa tres-cents anys que la nació catalana era un Estat que lluitava per salvaguardar una independència finalment arrabassada amb la promulgació del Decret de Nova Planta del 1716. Decret, per cert, que tots els governs espanyols posteriors s'han negat a derogar.

Sigui com vulgui, recordo amb emoció les representacions de l'obra al Grec, ja que el marc que les acollia era el Convent de Sant Agustí, un lloc que va ser escenari autèntic de la darrera batalla del 1714. Era colpidor veure les cares emocionades dels espectadors en saber que allò que estaven veient va passar tres-cents anys enrere just en aquell mateix claustre i entre aquelles mateixes parets en una lluita ferotge a vida o mort en defensa de les nostres llibertats. Castella volia sotmetre Catalunya per sempre i hi va desplegar tots els seus esforços. La seva obsessió era que allò signifiqués la mort de la nació catalana. De fet, estaven convençuts d'haver-ho aconseguit. En aquests moments, però, en ple 2014, ja s'estan adonant que no.

I és que és precisament pensant en el demà, que un personatge de l'obra diu això: "Escriu Otger, escriu! Fes que la gent del futur se n'assabenti, fes que recordin sempre el que avui està passant aquí. Pensa que si els borbònics guanyen, seran ells els qui escriuran la història i diran que la nació catalana mai no ha existit". Doncs bé, això és el que avui ens diuen, que no existim. Per tant, aprofiteu l'ocasió per anar al Teatre-Auditori i emocioneu-vos amb els neguits de la gent d'una ciutat assetjada i sense aliments que, a diferència dels atacants, no lluitava per dominar, lluitava per dignitat. Ara som a l'any 2014 i en commemorem el Tricentenari, però la lluita continua. Nosaltres, amb les armes de la democràcia, també estem lluitant per la nostra dignitat. La dignitat de tornar a ser lliures.

Diari de Sant Cugat , 5/9/2014
 
Les maniobres contra la llengua Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 agost 2014
Les maniobres contra la llenguaEl llenguatge i l'escriptura són dues creacions sense les quals es fa difícil imaginar la nostra evolució cultural. El primer ens ha permès explicar fets, argumentar idees i transmetre'ns l'experiència; la segona ha ampliat la transmissió d'aquesta experiència dipositant en arxius i biblioteques tot el saber aconseguit. Res d'això no hauria estat possible sense la nostra capacitat d'adaptació a l'adversitat. La llengua catalana, sense anar més lluny, n'és un exemple. No ha tingut més remei que adaptar-se a l'adversitat, després de tres segles i mig de persecució sistemàtica. Una persecució, per cert, que és ben viva, com ho demostren les agressions constants que rep per part del govern espanyol al Principat, al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. Espanya ha elaborat un pla per exterminar-la i els punts on concentra més energies són les escoles, amb imposició de la llengua espanyola, i el tancament o afebliment dels mitjans de comunicació en català. Recordem el desmantellament de Canal 9 i Som Ràdio, única televisió i unica emissora radiofònica que emetien en català al País Valencià i a les Illes, respectivament, i la maniobra de Madrid per obligar TV3 a tancar dos dels seus canals abans de l'1 de gener de 2015.

"Ens tenen por", deia el poeta Màrius Sampere, ara fa uns anys, "una por patològica, potser ancestral". I tenia raó. Sembla una por filogenètica, irrefrenable, davant la més mínima manifestació de catalanitat. Mani qui mani a Madrid –caldria que els catalans ho interioritzéssim–, el conflicte entre Catalunya i Espanya persistirà perquè la segona no pot admetre l'existència diferenciada de la primera. D'aquí la virulència del seu comportament, d'aquí l'agressivitat amb què reacciona contra tot allò que interpreta com una insubordinació a la seva autoritat. I aquest és el problema, que no té més autoritat que la que ella mateixa s'atribueix. N'hi ha prou de posar-se en la seva pell per entendre-ho. No pot admetre l'existència de la nació catalana perquè això suposaria admetre, indefectiblement, la inexistència de l'Espanya que el pla FAES, a través del ministre Wert, pretén imposar. S'adona que ha fracassat en l'intent d'instrumentalitzar la immigració per mirar de frenar la consciència nacional dels catalans –l'independentisme és ple de fills i néts de gent espanyola que va venir a Catalunya– i ara pretén dividir els alumnes a les escoles per raons de llengua. "Atès que hi ha massa catalans", seria la seva conclusió, "dividim-los perquè n'hi hagi menys". En definitiva, es tracta de dinamitar la cohesió del poble català per evitar que sigui imbatible.

Sortosament, malgrat el temps valuós que hem perdut aquests anys, encara som a temps de capgirar la situació. Ara cal que la Generalitat assumeixi les responsabilitats que li han estat conferides com a govern nacional de Catalunya i que planti cara amb fermesa, ja que la llengua catalana no pot ser una llengua optativa la salvaguarda de la qual depengui de les actituds individuals. L'augment espectacular que ha experimentat l'independentisme aquests darrers anys al Principat ens indica fins a quin punt hem recuperat la confiança en nosaltres mateixos i hem desactivat el mecanisme que mantenia paralitzades les generacions precedents amb la resignació com a programa de futur. Ara, doncs, per fi, estem immersos en el procés que ha de convertir Catalunya en un Estat independent, l'únic estatus que garanteix que les llengües i les nacions gaudeixin de la vida en llibertat.

Diari de Sant Cugat , 1/8/2014
 
Incultura catalanofòbica Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 agost 2014
Escultura "25 d'abril de 1707" d'Antoni Miró
Escultura "25 d'abril de 1707" d'Antoni Miró
No fa gaire, s'han produït dues notícies de caràcter cultural que han atorgat a Sant Cugat un protagonisme indirecte. Dic indirecte, perquè tenen a veure amb l'Arxiu Nacional de Catalunya, no amb el municipi. Em refereixo a la negativa del govern espanyol a retornar la totalitat dels documents catalans que romanen segrestats a Salamanca i a l'arribada dels documents secrets dels papes Borja que l'Institut d'Estudis Borgians, amb seu a València, ha cedit a Catalunya davant el despotisme i la incultura de la Generalitat Valenciana.

En relació amb el primer fet, el del retorn de només 238 caixes de les 546 que encara resten a Salamanca com a botí de guerra, cal dir que és una demostració fefaent -si és que queden catalans que la necessitin- de la impossibilitat d'establir el més mínim nivell de diàleg amb l'Estat espanyol. I no sols perquè, governi qui governi, l'incompliment dels pactes és flagrant i sistemàtic, sinó perquè tot retorn de patrimoni o d'autogovern a Catalunya és vist com una concessió i no pas com una restitució. Els fa pessigolles que el febrer passat el ple de l'Ajuntament de Sant Cugat aprovés una moció exigint que l'Estat complís el compromís adquirit amb Catalunya. L'excusa per no tornar la documentació espoliada és que els seus propietaris són morts. És a dir, que el lladre diu que el botí és seu perquè la víctima nominal és morta. Però no ho és, de seu. Els documents que hi ha en aquelles 546 caixes van ser robats a Catalunya a punta de fusell i és a Catalunya que han de retornar. Són documents catalans, generats a Catalunya, que afecten Catalunya i que parlen de persones de Catalunya. És, per tant, a Sant Cugat, no pas a Salamanca, on han de ser els originals. Una altra excusa de l'Estat espanyol és que el Tribunal Constitucional no li exigeix el retorn global. Però això és lògic, atès que el Tribunal Constitucional no és res més que un despatx de Madrid que actua com a braç jurídic del nacionalisme espanyol d'acord amb els interessos del Partit Popular i del Partit Socialista.

D'altra banda, és obvi que la causa per la qual l'Institut d'Estudis Borgians ha traslladat a Sant Cugat més de dos milions i mig de documents provinents de l'Arxiu Secret del Vaticà té la mateixa arrel política. I la prova és que l'Ajuntament de Gandia ha fet retirar una escultura d'Antoni Miró perquè commemorava el tres-cents aniversari de la batalla d'Almansa i la consegüent caiguda del País Valencià a mans borbòniques. Segons el govern municipal del PP, ho han fet perquè "els madrilenys que anaven a Gandia no entenien el sentit de l'escultura". Davant d'això, i davant l'inculte menyspreu que els documents esmentats han rebut per part de les institucions valencianes -Generalitat, Diputacions de València, Castelló i Alacant, Ajuntaments de València, Gandia i Xàtiva i fundacions CAM i Bancaixa-, l'esmentat Institut ha pres la decisió de traslladar-los a Sant Cugat.

Curiosament, però, només assabentar-se que els documents són a Catalunya, el govern valencià ha corregut a demanar-ne una còpia al Vaticà. Es veu que mentre eren al País Valencià no tenien cap valor, però un cop a Catalunya tot ha canviat. Ara l'Estat i el govern valencià consideren que els documents custodiats a Sant Cugat són en terra estrangera i això els ofèn. Em pregunto com és que no se'ls emporten a Madrid, ja que si Felip V va esclafar el País Valencià va ser precisament perquè tampoc no era terra espanyola. Són els distintius del Partit Popular: incultura i catalanofòbia.

Diari de Sant Cugat , 11/7/2014
 
Ara volen tancar TV3 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 agost 2014
Ara volen tancar TV3Desmantellat Canal 9, al País Valencià, desmantellada Som Ràdio i residualitzada IB3, a les Illes, i tallada la reciprocitat de recepció de canals als Països Catalans, ara toca desmantellar TV3. Una de les vies per aconseguir-ho, i que ja fa temps que està en marxa, és l'ofec econòmic a què el govern espanyol sotmet Catalunya. Aquesta és la causa per la qual s'han reduït dràsticament els pressupostos de l'emissora, han minvat els sous dels treballadors, també s'ha reduït la cobertura d'actes i d'esdeveniments i ha desaparegut la delegació que hi havia a la Catalunya del Nord. Però com que malgrat tot això TV3 encara resisteix, ara s'ha activat una segona fase del projecte FAES per tancar-ne, com a mínim, dos canals abans de l'1 de gener de 2015. L'objectiu seria aquest: "Ja que no podem tancar-la tota, afeblim-la". La idea, en definitiva, és que d'aquest afebliment en resti aquella televisió antropològica que volia el director general de RTVE, José María Calviño, l'any 1985. El PSOE no se'n va sortir i ara ho intenta el PP.

Però quina és la via a través de la qual esperen aconseguir-ho? Doncs es tractaria d'utilitzar una argúcia administrativa que semblés que no és el govern espanyol qui tanca els canals, sinó Europa, arran d'una mesura de reordenació de l'espectre radioelèctric que hauria d'alliberar part de l'ample de banda utilitzat per les televisions i cedir-lo a les empreses telefòniques, a fi que puguin oferir la quarta generació de telefonia mòbil. La maniobra, a més, com a praxi habitual de les agressions del govern espanyol a Catalunya, té forma de reial decret aprovat pel consell de ministres. El director general de Telecomunicacions de la Generalitat, Jordi Puigneró, va fer saltar les alarmes abans de les eleccions europees del 25 de maig i la resposta de José Manuel Soria, ministre d'Indústria, va ser tan cínica com hipòcrita. Senzillament ho va negar. Però només fins que van passar les eleccions, no fos cas que allò restés vots al seu partit. Immediatament després ja ho va admetre. El dia 22 de maig deia que tot havia estat "un error d'interpretació" i el dia 28 sentenciava que un dels múltiplex havia de "caure".

L'argument oficial per justificar la "caiguda" d'un dels tres múltiplex de TDT –dos són de TV3 i l'altre el gestiona el grup Godó– és que és un espai que està infrautilitzat a Catalunya. Però no és cert. No hi ha infrautilització. I la prova és que el tancament d'un múltiplex significa eliminar l'alta definició, és a dir, convertir TV3 en una romanalla, en una emissora residual, i significa també eliminar l'espai destinat a la reciprocitat amb la televisió de les Illes. Ara, certament, aquesta reciprocitat no existeix, però és precisament perquè el govern espanyol ho impedeix, no pas per voluntat de TV3. Va ser el mateix Partit Popular qui va interrompre la recepció de canals entre les televisions dels Països Catalans amb la clara intenció de tallar-ne els vincles culturals.

L'altra opció del govern català, per no perdre l'alta definició, és tancar el Canal 33 i el 3/24, per exemple, cosa que seria traumàtica per al país per diverses raons. Tres, si més no. En primer lloc, perquè residualitzaria encara més l'oferta de canals en català, que està per sota del 22%, davant l'allau de canals en espanyol. En segon lloc, perquè l'Estat espanyol utilitza una excusa tècnica per encobrir una mesura política. Ho demostren les reiterades negatives del ministre Soria a les solucions tècniques que ofereix la Generalitat. Ni tan sols les ha volgudes escoltar. Soria diu que "es lo que hay" i dóna la culpa a Europa, però la seva mentida queda al descobert en veure's que el govern del PP no ha tingut cap problema per ressituar un múltiplex de Televisió Espanyola en un altre lloc de l'espectre també afectat per la normativa europea. És obvi que hi ha lloc per a tothom, però l'Estat no ho pot admetre perquè, com dic, la mesura és política, no pas tècnica. En tercer lloc, som davant d'una agressió que pretén eliminar el 50% de l'espai que ara ocupa Televisió de Catalunya.

L'atac directe a TV3, en definitiva, respon al fet que les telecomunicacions són una estructura d'Estat, i ara més que mai l'Estat espanyol està molt interessat a afeblir tant com sigui possible la incidència de la televisió catalana en la societat. És la seva manera d'intentar emmudir-nos a tots. I per tal que "se consiga el efecto sin que se note el cuidado" ha decidit deixar que sigui la Generalitat qui tanqui els canals. D'aquesta manera, el tancador no seria el govern d'Espanya sinó el govern de Catalunya. El ministre Soria ho diu així: "Serà la mateixa Generalitat qui decidirà quins canals perd". L'únic que ell, el seu govern i la FAES no han tingut en compte és el factor emocional. Televisió de Catalunya és més que una televisió, és una emissora estimada per la gent, i la dinamitació dels seus canals, així com l'estrangulació de l'oferta en català, tindrà un efecte bumerang. Serà un petit pas per a l'espanyolització, però un pas de gegant per a l'independentisme a Catalunya.

elSingular.cat , 28/7/2014
 
"Societat Civil Catalana", nou nom del nacionalisme espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 juliol 2014
"Societat Civil Catalana", nou nom del nacionalisme espanyolUna de les coses que posen en evidència la galdosa feblesa intel·lectual del nacionalisme espanyol -tant de dretes com d'esquerres- és la necessitat imperiosa que té sempre d'amagar la seva ideologia. N'és tan conscient, del rebuig que provoca en la societat catalana el terme "nacionalisme espanyol", que hi dedica muntanyes de temps i d'energia a la recerca d'eufemismes que l'emmascarin. I mentre ho fa, és clar, no s'està de titllar de 'nacionalistes' tots els catalans que no se sotmeten a la pretesa nació espanyola. Fixem-nos que com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari. Ciudadanos, per exemple, és una formació que nega el dret de la ciutadania a expressar-se per mitjà de les urnes, i, per justificar-ho, afirma que la ciutadania catalana no existeix; només hi ha ciutadania espanyola. Seguint el mateix esperit hi trobem, pel cap baix, quatre noms més: Impulso Ciudadano, que té com a objectiu trencar el model català d'immersió lingüística; Movimiento Cívico 12-O, a qui la Falange ha donat suport; Convivencia Cívica Catalana -Convivencia Cínica, seria més adient-, amb uns plantejaments prou suats i coneguts i que evoquen l'esperit del 1939; i Societat Civil Catalana, que acaba de néixer amb l'objectiu de contribuir a la perpetuació de l'opressió espanyola de Catalunya per mitjà de la negació. "Proclamamos que Cataluña no està oprimida", diuen. I fan un "llamamiento" -una crida a l'alzamiento, en realitat- en favor d'una "España de todos". "Españoles todos", deia Franco també. Se'n recorda, el lector?

Evidentment cal molt de cinisme perquè una entitat formada per quatre gats es proclami a si mateixa Societat Civil Catalana. És cínic i esperpèntic. Però, com diem, també és indicatiu de fins a quin punt aquesta gent es veu obligada a apoderar-se dels mots que els retraten davant la societat civil catalana, ja que és justament aquesta societat civil qui els ha derrotat de ple. Pensen que n'hi ha prou d'usurpar-li el nom per usurpar-li la personalitat. Posats a fer, sobta que no se'ls hagi acudit dir-se "Catalunya", a fi d'anar pel món cridant: "Catalunya sóc jo!".

El cinisme d'aquesta associació, tanmateix, va molt més enllà del nom, ja que fins i tot arriben a declarar-se amants "del diálogo, la democracia y el respeto a la pluralidad". Ells, precisament ells, que segresten les urnes i emmordassen el poble de Catalunya en nom del pensament únic. Un pensament únic que es resumiria en aquella famosa frase de la fiscal de l'Audiència Nacional espanyola a Èric Bertran: "¡Di que eres espanyol o te encierro!" L'absolutisme, com veiem, és procliu al crit. Per això el manifiesto de l'esmentada associació també en fa ús: "¡Los catalanes no queremos sentirnos extranjeros en nuestra tierra!". "¡Tierra conquistada por Castilla!", s'han oblidat d'afegir.

Però ja que parlem de crits, hi ha una cosa que crida l'atenció d'aquesta associació. No s'entén gaire que proclamant-se com es proclamen Societat Civil Catalana, li facin "llamamientos" perquè es desperti. Que no diuen que són ells, la societat? En què quedem? O és que potser, a més de ser una associació d'amics del 12 d'octubre és també una associació d'amics de la son? Tampoc no s'entén gaire que després d'haver-nos dit que els dos milions de persones de la Via Catalana -la manifestació més multitudinària d'Europa en el seu àmbit- no són absolutament res, ara considerin que reunir mil persones en un teatre els dóna dret a proclamar-se Societat Civil Catalana. Sí, sí, és clar, ja comprenem que són coses del supremacisme, és a dir, que mil dels seus valen per dos milions dels altres, però sembla una mica exagerat, oi? Però bé, fins i tot un infant s'adonaria que tot plegat no és res més que una operació desesperada per tal de suplir, mitjançant l'apropiació d'uns mots, la manca d'arguments per intentar retenir Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles.

Sens dubte, el més noble seria que es llevessin el passamuntanyes -sobretot ara que fa tanta calor- i que diguessin obertament "som nacionalistes espanyols fins al moll de l'os perquè per a nosaltres no hi ha més nació que Espanya", però no poden. Necessiten segrestar els mots que els posen en evidència.

elSingular.cat , 21/7/2014
 
El setge del 1714. Una resistència per dignitat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 26 juliol 2014
La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714El Tricentenari 1714-2014 ha afavorit la publicació d'un munt de llibres sobre la Guerra de Successió, i més concretament sobre els fets del fatídic l'Onze de Setembre, en què les tropes borbòniques van entrar a Barcelona després d'un setge de catorze mesos. Ens manca una pel·lícula, certament, però els costos de producció cinematogràfica són molt superiors als de producció literària i de moment no ha estat possible. De llibres, com dic, sí que n'hi ha. I molts. Per això cal saber triar. Un llibre molt didàctic en aquest sentit, molt ben escrit i que traspua una gran cura per part de l'autor en l'intent –del tot reeixit– d'evitar que el lector es pugui perdre aclaparat per un allau de noms, és La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714 (Eumo, 2014), d'Eduard Puig. Aquest llibre, per bé que ens parla del Pacte de Gènova i de les gestions diplomàtiques dels ambaixadors catalans a Londres i a Viena, se centra en els trencacolls del setge. És a dir, en els fets dramàtics que s'esdevenen entre el 25 de juliol de 1713, data en què l'exèrcit borbònic, comandat pel duc de Pópuli, arriba a l'Hospitalet de Llobregat, i l'11 de setembre de 1714, data de la batalla final i de la claudicació catalana.

Al llarg de les seves pàgines, el llibre d'Eduard Puig aborda els enardits debats sobre la resistència, l'adéu dels aliats, la pressió fiscal a la Catalunya interior, el lideratge del Consell de Cent, l'arribada del duc de Berwick després del fracàs de Pópuli, la desproporció entre els dos bàndols –vuit soldats borbònics per cada català resistent–, el bloqueig naval, les desercions, la fam, l'oferta de rendició, la resposta catalana de lluitar fins a la mort, el lideratge de Villarroel i el seu tràgic final, els darrers combats, la capitulació, l'ocupació de Barcelona, la repressió posterior, l'assassinat de caps militars i la construcció de la ciutadella.

Són especialment esfereïdores les atrocitats que van cometre els invasors, amb degollament de civils, infants inclosos, violació de dones, saqueigs i cremes de pobles sencers. El cas de la vila de Sant Quintí de Mediona, amb només cent quaranta cases, és paradigmàtic, ja que va ser encerclada per 2.500 borbònics comandats pel sanguinari brigadier Diego González i tots els seus habitants –uns vuit-cents– van ser assassinats. Pópuli el va felicitar, perquè, segons ell, "la reincidente perfídia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados". Sant Hilari Sacalm, Sant Hipòlit de Voltregà, Moià, Sallent, Viladrau, la Pobla de Claramunt i moltíssimes altres viles també van ser arrasades. Aturem-nos en aquests punts de la narració, que he dividit en sis petits fragments:

  • Els bombardeigs: "Al cap de dues o tres setmanes de bombardeig els projectils que havien caigut sobre la plaça ja es comptaven per milers (sembla que més d'11.000 a mitjan juny). La runa de les cases destruïdes omplia els carrers i un terç dels edificis de la ciutat havia estat destruït."

  • La fam: "La fam es va fer cada cop més evident, tal com ho testimonia el fet que aviat van desaparèixer tot tipus d'animals dins les muralles. No només els de consum, sinó també els domèstics com gats i gossos."

  • A vida o mort: "També es va preveure la possibilitat d'establir un combat casa per casa en cas que els borbònics superessin el perímetre defensiu dels resistents. Certament, aquesta darrera mesura era d'una gran radicalitat, perquè, habitualment, quan una ciutat perdia les muralles i les tropes enemigues les penetraven, s'acostumava a demanar la rendició per evitar la total destrucció de la població. Aquest fet ens indica el grau de desesperació dels catalans, però també la seva indestructible voluntat de lluitar per la seva ciutat."

  • Les dones: "El paper de les dones, encara que molt menys conegut, va ser important al llarg de tot el setge i també en altres moments de la guerra. [...] Ja el dia 2 d'octubre de 1713, quan el coronel Amill va poder entrar a la ciutat amb més de 300 fusellers, entre els morts hi havia cinc dones. Anaven vestides amb roba d'home, amb les armes a les mans i amb una daga a la boca."

  • Victòries esperançadores: "Malgrat la immensa superioritat borbònica, l'atac del temible cos d'assalt va haver d'aturar el seu avenç gràcies a l'oposició ferotge dels resistents. Ho van intentar en quatre onades successives i van ser desfets pels catalans, que van perdre un bon nombre d'homes. L'artilleria dels resistents, encara que no gaire nombrosa, feia estralls entre els soldats enemics, els quals formaven una massa compacta tan gran que els canons dels defensors no tenien cap mena de dificultat per apuntar-hi i delmar-los a plaer."

  • El coratge: "Les notícies de la desesperada situació d'aquella zona havien arribat als hospitals barcelonins i més de 500 ferits lleus es van aixecar i es van dirigir al Pla de Palau per tornar a prendre les armes. Amb ells van venir dones i altra gent del poble que volien contribuir a barrar el pas a l'enemic."

Eduard Puig ha construït un llibre que es llegeix com una novel·la èpica, però amb la descripció rigorosa d'uns esdeveniments que van ser tristament reals. Conté moments per al desencís, amb desolació, traïcions, ambicions i maniobres inconfessables, i moments per a l'esperança, amb lleialtats, heroïcitats, generositat i victòries miraculoses, però, per damunt de tot, conté moltíssima dignitat. Catalunya, abans del 1714, digui el que digui l'actual negacionisme espanyol, era un Estat plenament independent que es regia per les seves pròpies Constitucions, amb unes atribucions molt superiors a les de les Corts de Castella, a les de França i a les de molts altres estats.

Un dels episodis més interessants vinculats a la resistència catalana és el de la mort de la reina Anna de la Gran Bretanya –reina força anodina, per cert– i l'esperança que el seu successor, Jordi I, més favorable als catalans, complís el Pacte de Gènova. Ja s'havien sentit veus al Parlament britànic denunciant que aquell incompliment era una taca inesborrable en l'honor anglès. Malauradament, però, les notícies viatjaven a menys velocitat que ara i quan, per fi, la flota atracada a Maó estava disposada a intervenir, Barcelona feia una setmana que havia caigut sense que ni tan sols els ambaixadors catalans se n'haguessin assabentat. Una setmana més i la història de Catalunya hauria canviat. El llibre d'Eduard Puig ens permet veure que la resistència del segle XVIII i la resistència del segle XXI estan unides per una mateixa causa: la defensa de la dignitat.

Lletres , núm. 63, abril-maig 2014
 
"Lectures a la fresca", deu anys formidables Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 juliol 2014
ImageCal felicitar els Amics de Pedra i Sang per la celebració del desè aniversari de les "Lectures a la fresca" que tots els mesos de juliol omplen de teatre les places de Sant Cugat. Aquella aposta que, com recordava Dolors Vilarasau, va néixer el 30 de juny de 2005 amb "lectures pures i dures amb taula i cadires o amb faristols" -jo mateix recordo amb molt de goig la representació aquell dia de tres contes meus a la plaça del Mercat Vell- s'ha convertit en un espectacle que de lectura ja només en conserva el nom, atès que ha esdevingut teatre en el sentit més literal del terme i amb una dramatització absoluta. El llibret que els intèrprets porten a les mans és merament testimonial.

Comparteixo també el que deia no fa gaire el regidor de Cultura, Xavier Escura, a propòsit d'aquest desè aniversari, en el sentit que "lluny de caure en el pessimisme de la realitat [la migradesa de recursos], molts han apostat per l'optimisme de la voluntat, força motriu imparable que fa que les il·lusions s'encomanin i les complicitats donin fruit i perdurin". Escura té raó, perquè al llarg d'aquests anys hem pogut gaudir del treball d'alguns actors i actrius extraordinaris, com ara Jaume Pla, Ricard Mariné, Joan Berlanga, Xavier Tor, Carme González, Núria Tubau, Josep Barceló o Joan Fàbregas, i hem descobert el talent de molta gent jove que s'hi ha incorporat. Tots ells, uns i altres, sota la brillant direcció de Dolors Vilarasau, ens han fet passar vetllades delicioses en companyia de Shakespeare, Rodoreda, Sagarra, Calders, Espriu, Rusiñol...

L'edició d'enguany, de tota manera, té un al·licient afegit, i és que en comptes de tres muntatges, com d'habitud, n'hi ha quatre. El quart el podrem veure el 24 de juliol, als Jardins del Monestir, i serà una representació de Les dones sàvies, de Molière. Es tracta d'un clàssic amb tres segles i mig d'història que ens permetrà veure com, malgrat el pas del temps, determinats elements de la condició humana romanen inalterables. Especialment el personatge de Tril·liró, l'enfaristolat poeta de saló que interpreta Jaume Pla. N'hi haurà prou que hi pensem una mica perquè ens vinguin el cap uns quants Tril·lirons del 2014. Aneu-hi i gaudiu-ne. Les "Lectures a la fresca" són un dels grans plaers de l'estiu a Sant Cugat.

Cugat.cat , 18/7/2014
 
Un agent doble anomenat Àngel Ros Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 juliol 2014
Un agent doble anomenat Àngel RosÉs ben curiosa la trajectòria que ha seguit l'alcalde de Lleida en tot el procés d'esfondrament del PSOE de Catalunya. De ser una de les cares més populars de l'anomenat sector catalanista del partit ha passat a ser-ne el president sota la benedicció de Miquel Iceta; de ser (o d'aparentar ser) un militant díscol amb la direcció n'ha esdevingut un aliat destacat. Tan destacat, que ha tingut premi. Tanmateix, n'hi ha prou de repassar les seves declaracions durant tot el naufragi per veure que mai no ha dit res que tingués contingut o que impliqués el més mínim compromís personal. Res de res. Només frases buides i fugides d'estudi, que encara manté, adduint que la seva única prioritat és l'alcaldia de Lleida. Talment, com si l'alcaldia de Lleida i el compromís amb la llibertat de Catalunya fossin incompatibles.

El problema del senyor Ros és que no és la seva alcaldia, el que és incompatible amb la llibertat de Catalunya, sinó el seu partit. És a dir, que aquell gran catalanista lleidatà s'ha convertit en president d'un partit que constitueix, al costat del Partit Popular i Ciudadanos, el trident nacionalista espanyol del país. Ho hem vist recentment en el suport presencial que totes tres formacions han donat a l'entitat, també nacionalista espanyola, Societat Civil Catalana per tal que digui que Catalunya, en voler decidir el seu destí, "és un país políticament malalt".

Ara, per tant, ha quedat al descobert allò que molta gent ja intuïa, que és que Àngel Ros no era res més que un agent doble. Era aquell tercer element que tots els partits activen per neutralitzar els corrents crítics en forma de tercera via. La seva missió consisteix a restar vots als crítics fent creure als indecisos que un hipotètic camí del mig és l'ideal entre els dos "extrems". Finalment, és clar, quan acaba la representació i cau el teló es veu que el camí del mig era simplement un viarany que duia al camí oficial, de manera que els crítics es queden amb un pam de nas. I a partir d'aquí, s'obre un procés en què el secretari general, en aquest cas Miquel Iceta, deixa entreveure que estaria disposat a "premiar" el retorn a la submissió de les ovelles esgarriades.

El senyor Ros, doncs, ha complert la missió, i Miquel Iceta, que és el principal artífex de la deriva socialista i la viva imatge del passat polític de Catalunya, es pot presentar com el gran renovador, com la gran esperança de futur de la delegació catalana del PSOE per "combatre l'independentisme", segons les seves pròpies paraules. Mentrestant, com és lògic, la diàspora de militants, simpatitzants i votants del partit, que saben que el senyor Iceta pertany a la mateixa direcció que va ordenar votar al Congrés de Madrid en contra que Catalunya pogués votar, continua imparable. Però que ningú no demani explicacions al senyor Ros. Ell només té una prioritat a la vida: l'alcaldia de Lleida.

Nació Digital , 19/7/2014
 
L'aprenentatge del català malgrat els catalans Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 19 juliol 2014
Ajudeu-meSi hi ha algú que sap l'enorme dificultat que suposa aprendre el català a Catalunya és la gent que hi arriba procedent d'altres llocs del món. La lògica i la realitat diuen que el millor lloc per aprendre una llengua és residint al país que la té com a pròpia, ja que la interactuació constant amb tota mena de persones i en tots els àmbits de la quotidianitat permet fer progressos que requeririen molt més temps -de vegades anys- en cas de fer-ho en un altre lloc. Si hom vol aprendre italià, per exemple, sembla obvi que farà un salt més qualitatiu si viu a Milà, Roma o Florència que si viu a Girona, Liverpool o Viena. I per la mateixa raó, també és lògic pensar que qui vulgui aprendre català progressarà molt més vivint als Països Catalans que no pas fent-ho a Roma, París o Atenes. Doncs no. Allò que és vàlid per a l'italià, el francès o el grec no ho és per al català. I no pas perquè la llengua presenti cap mena de dificultat, sinó per l'actitud dels seus parlants. Tot és identificar un nouvingut i parlar-li immediatament en espanyol. Abans fins i tot que obri la boca ja li estem transmetent el missatge que la llengua catalana és una llengua inútil, una llengua que no cal saber perquè ja hi ha l'espanyol que talla el bacallà.

Tant de bo aquesta situació que descric fos una anècdota, però no ho és. És un fet quotidià que es repeteix milions de vegades cada dia fruit d'una actitud que, de tan sovintejada, és percebuda com a normal. Però no n'és, de normal. I els primers que se n'adonen són els nouvinguts interessats a aprendre català. En aquest sentit, vull cridar l'atenció sobre un llibre magnífic titulat Ajudeu-me! (Voliana, 2014), d'Eliana Oliveira de Freitas. En les seves pàgines, l'Eliana, que va arribar a Catalunya el 2006 procedent del Brasil, denuncia les enormes dificultats que els catalans li hem posat per aprendre la nostra llengua. No se'n sap avenir. De fet, va estar un temps que en va desistir i va retornar els llibres que havia demanat per estudiar-lo. Per què els necessitava, si tots els catalanoparlants, en negar-se a parlar-li en català, li feien entendre que el català era una llengua que només es podia usar entre interlocutors catalans de soca-rel? Sort de la Montserrat, la Júlia i l'Esteve, que la van ajudar! Vegem-ne alguns fragments:
"La dificultat de poder practicar el català amb els catalans no es limita només al lloc on visc, sinó a tots els indrets de Catalunya on vaig. [...] No parlo només de la meva experiència, sinó de la de molts immigrants que arriben a viure a Catalunya i es troben amb aquesta barrera inicial."
"Em vaig equivocar en pensar que fer les pràctiques diàries del català seria tan normal com les pràctiques que feia del castellà. Tot just acabava d'arribar i, en veure la dificultat d'aconseguir que un català se m'adrecés en la seva llengua, pel maig del 2006 vaig arribar a la següent conclusió: "Deixo d'estudiar català perquè, encara que en teoria és la llengua pròpia de Catalunya, en la pràctica diària ho és el castellà. La seva llengua només la utilitzen per parlar entre ells. Aleshores, ja no la necessito". Em vaig sentir desmotivada per aprendre la vostra llengua. No em vaig enfadar perquè la gent no em parlava, ni res d'això, només vaig arribar a la conclusió que aquest idioma no era gens important."
"D'una banda diuen que aquest és un idioma important, que forma part de les seves arrels, que jo, com a immigrant, l'he d'aprendre, que he de fer els meus deures lingüístics per demostrar la meva integració social a Catalunya [...] però en el moment que els parlo en català, ells em responen en castellà. L'objectiu principal d'aquest llibre no és satisfer un desig personal i aconseguir que, a partir d'ara, els catalans parlin amb l'Eliana en català. Jo només sóc un dels milers de casos que hi ha a Catalunya. Són molts els nouvinguts que comencen a apreciar la llengua i, pels motius exposats, acaben desistint d'aprendre-la, i en alguns casos l'avorreixen."
"Si algú vol aprendre català i el seu interlocutor canvia de llengua i li parla en castellà, és aquesta la llengua que se li estarà ficant al cap a través de les repeticions. [...] Suposant que tots els catalans, sense excepció, em parlessin sempre en català, això seria un problema per al meu aprenentatge del castellà? De cap manera, perquè a Catalunya hi ha milers de castellanoparlants amb qui puc seguir practicant. Però si els catalans no em parlen en català, qui ho farà? [...] Lamentablement, el que he sentit moltes vegades és "si tens dificultat per parlar en català, parla'm en castellà si et sents més còmoda". Ho diuen perquè són persones ambles, però si el nouvingut que els escolta fa cas d'aquest suggeriment quan se sentirà còmode parlant el català? Mai!"
"És molt important que a més d'entendre la llengua, la facin servir? Segurament. I més encara quan la taxa de natalitat dels immigrants és més elevada que la dels nadius, cosa que a llarg termini pot ocasionar canvis significatius. Però no es faran catalanoparlants perquè hi hagi una llei que determini que per obtenir els seus drets de reagrupament familiar o de renovació del permís de treball han de fer els seus deures lingüístics. [...] Si la influència que els fills reben a casa és en contra de la llengua, això llença per terra el treball d'immersió a l'escola perquè, encara que la coneguin, no la faran servir. Creieu-me, sé perquè ho dic. Conèixer una llengua i no parlar-la -principalment si és minoritària- és posar-la en perill."
Aquesta és la realitat que l'Eliana ens mostra des de la seva experiència. A qui vulgui conèixer-la més a fons li recomano aquest enllaç amb el microespai "Tot un món", de TV3. Hi trobarà els raonaments intel·ligents d'una dona afectuosa, observadora i didàctica que descriu molt bé les contradiccions del poble català. L'Eliana és una dona a qui m'agradaria fer-li una abraçada ben gran pels esforços que ha hagut d'esmerçar i per les dificultats que ha hagut de vèncer per tal d'aprendre el català malgrat els catalans. En els llibres que jo he escrit sobre el tema, he intentat explicar que aquesta actitud dels catalans és una conducta apresa (i imposada) fruit dels molts anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya fins al punt de fixar en el nostre cervell la idea que l'espanyol és una llengua d'autoritat i el català una llengua de voluntat. La primera s'ha de saber per obligació i la segona només si hi ha temps i com un complement bonic però innecessari. Llegint "Ajudeu-me!", de l'Eliana Oliveira de Freitas, moltíssims catalans s'hi veuran reflectits.

Racó Català , 15/7/2014
 
La pregunta nyap de Miquel Iceta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 juliol 2014
La pregunta nyap de Miquel IcetaUna de les qualitats de Miquel Iceta, candidat a la secretaria general del PSOE de Catalunya, és que acostuma a expressar-se amb claredat. Les pot dir de l'alçada d'un campanar, però no és ambigu. Recentment s'ha referit a la consulta del 9-N amb aquestes paraules: "No m'interessa gens saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual". Déu n'hi do! Ni Alícia Sánchez-Camacho ni Albert Rivera, els seus socis en el tripartit nacionalista espanyol que configuren, havien gosat expressar-se així. No és que no pensin el mateix, naturalment que sí, però guarden les formes per evitar que algun dia s'hagin d'empassar les seves pròpies paraules. I és que les paraules d'Iceta són indicatives de la profunda degradació del Partit Socialista. És tan gran la seva dosi de menyspreu als valors democràtics, que acaben explicant la immensa i profilàctica distància a què el poble de Catalunya l'ha situat.

Però si ja és molt greu que un polític digui que "no li interessa gens" el que pensi el seu país, encara ho és més que intenti posar tota mena d'impediments perquè el país expressi aquest pensament a través de les urnes. Fins i tot es permet qualificar de "nyap com una casa" la consulta del 9-N destinada a conèixer i fer públic el pensament en qüestió. Tanmateix no sorprèn, ja que un dels principals trets idiosincràtics del nacionalisme espanyol són les seves arrels absolutistes i el consegüent dèficit de cultura democràtica.

Però quin és l'argument de Miquel Iceta per anar contra la voluntat majoritària del poble de Catalunya? Doncs dir que la pregunta no li agrada -com un infant emmurriat: "Ara no voto, apa!"- i que la consulta no és legal. És a dir, que els catalans no som ningú per formular-nos preguntes a nosaltres mateixos. Això seria potestat d'Espanya, que ens hauria de donar el vist-i-plau sobre què podem preguntar-nos i què no. Amb relació a la primera qüestió, he de dir que som molts els catalans als quals -per bé que per raons ben diferents- tampoc no ens agrada la fórmula de la doble pregunta. Jo mateix ja vaig escriure un article al Singular sobre aquesta qüestió l'abril passat. Però això no farà que deixem de votar d'acord amb les nostres conviccions. Som demòcrates i acceptem la decisió del Parlament de Catalunya.

Pel que fa a la segona qüestió, la de la necessitat que Catalunya se subordini a la voluntat de Madrid, més aviat fa riure, ja que respon a una maniobra tan maldestra que fins i tot sembla indigna del senyor Iceta. Ja és ben cert que l'independentisme ha deixat el nacionalisme espanyol completament despullat, però són pocs els qui a priori haurien dit que seria tan fàcil. La maniobra socialista consisteix a dir que el president Mas i Mariano Rajoy haurien de dialogar. Però dialogar sobre què? El president Mas no és Juan José Ibarretxe, que va presentar un projecte de partit. Mas és el president d'un país que té el mandat de la ciutadania per convocar una consulta que permeti saber si Catalunya ha de ser un Estat independent. Així de senzill. Això, però, no ho admet el senyor Iceta, perquè la seva pretensió és disfressar de diàleg la claudicació de Catalunya. Només hi ha un petit problema. Un problema amb tres arestes. La primera és que Rajoy dialoga únicament amb els qui li presenten la rendició incondicional. La segona és que el Partit Socialista, sabent de sobres la negativa del PP, presenta una pregunta inútil que li permeti continuar amb la cantarella de la necessitat de diàleg entre Mas i Rajoy tot situant-se al mig com el dijous. I la tercera és que els trenta anys de política espanyolista a les files del PSOE de Catalunya semblen haver allunyat el senyor Iceta de la realitat catalana. I la realitat diu que la Catalunya d'avui no s'agenollarà davant del govern espanyol, com ell pretén. Tot al contrari. Catalunya, això sí, pot agrair al senyor Iceta que conservi el sentit de l'humor elaborant preguntes substitutives, preguntes nyap tan hilarants com la que va presentar fa pocs dies: "Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?"

Si no sabéssim que el senyor Iceta viu a Catalunya, pensaríem que és un turista d'un altre planeta. De debò està convençut que el país retornarà als dies ja enterrats de la negociació de l'Estatut? De debò creu que el país renunciarà a la seva llibertat per acceptar entelèquies, falses promeses -com totes, absolutament totes les que fa Espanya- i moure la cua perquè li deixin dir-se nació en minúscules -sempre que no n'exerceixi, és clar- i perquè l'entabanin amb competències que sempre, sempre, sempre, ni que estiguin escrites amb lletres d'or, seran laminades per Espanya? Que no és això, laminar competències "exclusives" a Catalunya, el que han fet sempre el Partit Popular i el partit del senyor Iceta?

Ja es veu que tot plegat no és res més que una ensarronada que culmina amb la referència a "un pacte fiscal solidari". Però què vol dir "un pacte fiscal solidari"? Doncs vol dir mantenir l'espoliació, però guarnint-la amb llaminadures que, com sabem prou bé, acaben quedant-se a Madrid per altres vies a caprici del govern de torn i a mercè d'un Tribunal Constitucional que no és altra cosa que el braç jurídic del PP i del PSOE. Arribats aquí, algú hauria de d'explicar al senyor Iceta que les molles de pa són per als coloms, no per als catalans. No és Espanya qui ens ha de dir si podem votar o no podem votar i què podem preguntar-nos i què no podem preguntar-nos, senyor Iceta. No és Espanya qui ens ha de dir si som una nació o no ho som. Ho som, li agradi a Espanya o no. No és l'oligarquia espanyola qui ha de rebre la solidaritat de Catalunya, sinó els pobles de l'Àfrica oriental que es moren literalment de fam. No és Espanya qui ens ha de concedir competències en llengua i cultura; tindrem competències exclusives, blindades i estatals en llengua, cultura, hisenda, economia, educació, sanitat, justícia, indústria, treball, esport... com tenen totes les nacions lliures del món. Ho entén, senyor Iceta? De debò ho entén?

elSingular.cat , 15/7/2014
 
Tricentenari: la memòria ens fa insubmisos Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 juliol 2014
Tricentenari: la memòria ens fa insubmisosNo hi ha dubte que la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714 tindrà força rellevància a Sant Cugat, com ja es va poder veure, mesos enrere, en l'avantprograma editat per l'Ajuntament que presentava una gran diversitat d'espectacles culturals, com ara concerts, exposicions, conferències i representacions teatrals. I a més, tot fet a casa. Vull dir que allò que s'està fent no ve de fora, sinó que és Sant Cugat qui ho aporta, ja sigui per mitjà d'autors, intèrprets, orquestres, corals, museus, entitats locals o participació ciutadana.

Durant tres-cents anys ens han amagat la història, ens han dit que nosaltres, amb el nostre nom, no en tenim, d'història. Encara ho diuen ara, sense enrojolar-se. Diuen que Catalunya no és cap nació, que Catalunya mai no ha tingut un Estat i que els catalans mai no hem existit com a tals. Fins i tot no fa gaire, fent gala d'un analfabetisme que provocava vergonya aliena, el president del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, afirmava en un acte al Born que tot és una gran mentida i que els catalans, en el setge de Barcelona, morien cridant "¡Viva España!". Sense comentaris. El que no diu Fernández Díaz és que en aquell temps en deien botiflers dels qui, com ell fa avui, defensaven el sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella.

Tots els colonitzadors volen esborrar la memòria dels pobles que han colonitzat. Saben que la memòria els fa insubmisos i que això, tard o d'hora, els acaba alliberant. Aquesta és la raó per la qual necessiten rentar-los el cervell per mitjà del negacionisme. L'espanyolisme ens vol ignorants, perquè la ignorància fa submisa la gent. Necessiten que ignorem que ens van massacrar, que ens van obligar a destruir les nostres pròpies cases, que van incendiar les nostres ciutats, que van executar infinitat de persones, que van prohibir la nostra llengua i que el Decret de Nova Planta -que era el decret d'anorreament de Catalunya- continua vigent. Mai no ha estat derogat.

El Partit Popular, que és avui qui vetlla per la vigència d'aquell decret, negava la història des de la Sala Moragues del Born. És a dir, la sala que homenatja el general Josep Moragues a qui Castella, per escarnir la nació catalana, va tallar el cap i el va tenir dotze anys penjat en una gàbia a la vista de tothom al Portal de Mar. Algú, per tant, hauria de preguntar al Partit Popular dues o tres coses: si Catalunya estava subordinada a Castella, per què necessitaven assetjar-la, envair-la i massacrar-la? Si només hi havia una nació, per què van fer desaparèixer totes les universitats catalanes? Si els catalans som espanyols, per què necessiten espanyolitzar-nos?

Cugat.cat , 11/7/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1569
spacer.png, 0 kB