Inici
 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 08 febrer 2010 |
 Hi ha hagut algunes veus que han blasmat el número 145 de la revista de l'Ateneu de Sant Cugat per aquest text sobre el 13-D: "Sí: vull que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea, vull que el meu govern disposi de més recursos per a la sanitat, l'educació i les infraestructures, vull que el meu estat respecti la meva llengua, vull decidir amb quins països sóc solidari, vull que la senyera onegi a la seu de les Nacions Unides, vull decidir qui és el meu cap d'estat i vull no haver de pensar més en els monòlits del Tribunal Constitucional". "No: no vull que la Nació Catalana esdevingui un Estat de Dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea, vull que l'Estat espanyol continuï espoliant Catalunya, vull que el meu aeroport de referència sigui Barajas, vull seguir vibrant amb els èxits de la roja, crec que les fronteres són cosa del passat (però les d'Espanya que no me les toquin), vull seguir sent súbdit de la dinastia borbònica, tot esperant el regnat del futur Felip VI". A partir d'aquí, aquells que parlen de diversitat de pensament han acusat de partidisme la publicació pel fet que rep diners públics. Cosa que, segons ells, no li permetria tenir opinió pròpia i encara menys expressar-la. Ves per on, és amb diners públics que creixen Madrid i el seu aeroport, que es finança la roja i que es manté la casa reial sense que aquests intolerants s'escandalitzin. I és comprensible, perquè ells no són independentistes catalans, ells són independentistes espanyols que paguen encantats tot allò que permet que Espanya sigui una nació independent. Per això, en nom de la llibertat d'expressió, cal felicitar l'Ateneu. El món, sortosament, és divers i si a alguns no els va agradar la portada , a d'altres ens va encantar.
Diari de Sant Cugat , 5/2/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 07 febrer 2010 |
 El 29 d'octubre de 2009, la senyora Heather Hayes, intèrpret judicial federal de l'estat de Tennessee, Estats Units, va adreçar aquest correu a Imma Tubella, rectora de la Universitat Oberta de Catalunya: "Considerava la possibilitat d'estudiar la carrera de filologia catalana a la UOC i per això he entrat, a través del portal de llengua anglesa, a la seva web. A partir d'aquí, però, tots els botons condueixen a pàgines en castellà, sense cap mena d'opció per poder-hi navegar en català. Quina lògica és aquesta? I què diu, de l'actitud de la UOC vers el català? És vergonyós. Em sembla que m'ho he de pensar una mica més. Gràcies per la seva atenció, agrairia que m'ho expliqués".
Una setmana més tard, en no rebre cap resposta, la senyora Hayes s'adreça de nou a la rectora: "Salutacions de nou, doctora Tubella. Com que no he rebut cap resposta al meu missatge original, he pensat que pot haver-hi algun problema de connectivitat. Torno a enviar-l'hi. Moltes mercès". Tot seguit, misteriosament, sense dir res, la Universitat canvia els enllaços que denuncia la senyora Hayes. Tanmateix, aquesta és la pàgina que s'obria al visitant angloparlant quan aquest clicava sobre University Degrees.
Tres mesos després, el 30 de gener de 2010, la senyora Hayes hi insisteix: "Salutacions de nou, doctora Tubella. Ja fa exactament tres mesos que li vaig enviar el meu missatge original. Encara no n'he rebut cap resposta. No m'arriben tornats els meus missatges; per tant, m'imagino que els rep i que escull no respondre. Agrairia una contesta; crec que vostè, com a rectora d'una Universitat que rep molts diners públics, té l'obligació de respondre'm. Gràcies. Espero la seva resposta".
Però la resposta no ha arribat. Cosa que, a banda de ser una mostra de mala educació, suposa un menyspreu envers la senyora Hayes i el reconeixement implícit de la raó d'aquesta última. Talment com si, atrapada en falta, la rectora Tubella fos incapaç d'articular-ne la més mínima explicació. No cal dir que sobta força aquest comportament, venint d'una persona que és autora d'aquestes línies: "Una gran part aproximadament de les 6.000 llengües del món -un 90% segons la Unesco- es poden veure abocades a l'extinció durant el segle XXI, i amb aquestes la major part de la diversitat cultural de la humanitat". Estic d'acord amb la rectora Tubella. Però, arribats aquí, caldria preguntar-li si la llengua catalana no forma part d'aquest patrimoni a preservar i si fins i tot s'ha de veure substituïda per l'espanyola en les seves institucions en nom d'una internacionalitat ridícula, acomplexada i provinciana. Esperem que tot plegat no respongui a una mentalitat hispanocèntrica dins la qual el nom de Catalunya sigui una cirereta merament ornamental. Veurem què hi diu la rectora Tubella. Altrament, qui calla consent.
e-notícies , 4/2/2010 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 06 febrer 2010 |
 No estic segur que sigui una bona notícia la instal·lació de diverses càmeres de videovigilància a Sant Cugat. L'Ajuntament ens ho presenta com un gran avenç i intenta tranquil·litzar-nos dient que les imatges que enregistraran aquestes càmeres ja implantades en altres ciutats, com ara Sitges, no són a l'abast de tothom i que, "un cop enregistrades, les cintes van a parar a una caixa precintada que només es pot obrir amb una ordre judicial en cas que es conegui un delicte". L'Ajuntament també ha insistit que les càmeres només s'instal·laran al centre de la ciutat, en les anomenades zones calentes "on hi ha més furts i robatoris".
Doncs sense negar la bona intenció de la mesura i la seva noble finalitat, cal dir que ens trobem davant d'una arma de doble tall que ens aboca a una pèrdua de drets que havien costat molts segles d'aconseguir i en defensa dels quals va morir molta gent. És evident que les càmeres tenen una part positiva -si no la tinguessin ja no n'estaríem parlant, perquè ningú no les instal·laria-, el problema és que atempten obertament contra el dret a la intimitat de les persones. Cosa que en un Estat de dret és greu. Reduir la llibertat en nom de la seguretat ens aboca a un món cada cop més paranoic i suspicaç tutelat pels ulls videovigilants de l'Administració. Uns ulls que, inevitablement, coaccionen el nostre comportament. "Si et portes bé, no t'has d'amoïnar per res", ens diuen. Però no és això. Encara que no hagi fet res, no vull tenir un policia nit i dia a la porta de casa meva. Vull ser lliure i gelós dels meus drets. Ja sé que això implica un risc, però quina cosa de la vida no implica risc? Caldria que reflexionéssim sobre això, perquè intentant construir un món de cotó fluix i fent de la vida una llar d'infants, ens tornem més febles i més incapaços de reaccionar davant l'adversitat. No ens adonem que delegant la nostra responsabilitat en l'Administració ens infantilitzem i ens convertim en éssers mancats de voluntat i cada cop més obedients, més indefensos i més submisos. O potser és precisament això el que de debò es pretén?
Cugat.cat , 5/2/2010 |
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 04 febrer 2010 |
Magnífica pel·lícula sobre el món de gel que estem construint mentre el planeta s'escalfa. És la història de Ryan Bingham, un home que viatja de costa a costa dels Estats Units fent la feina bruta de les empreses que volen acomiadar treballadors. És a dir, donant la cara per elles sense remordiments i assumint el paper de dolent. Dels 365 dies de l'any, només n'està 43 a casa. La resta se'ls passa en aeroports, sales d'embarcament, elegants cambres d'hotel i cotxes de luxe. La seva coartada moral consisteix a creure que acomiadar algú és fer-li un favor, ja que suposa donar-li l'oportunitat de començar de nou tot fent allò que potser sempre havia volgut fer. En definitiva, Bingham és un home profundament sol, que defuig el compromís i que promou l'egocentrisme amb frases com aquesta: "Les relacions són el llast més pesat de la nostra vida". Exquisit el gir que fa el film en la mitja hora final, en paral·lel al gir en la vida de Bingham. George Clooney i Vera Farmiga estan esplèndids.
Tot Sant Cugat , núm. 1196, 5/2/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 03 febrer 2010 |
 A mesura que s'acosten les eleccions del FC Barcelona s'incrementen les desqualificacions al president Joan Laporta i a la junta directiva del club i s'intensifica la cantarella de la necessitat de renovació. La demana Sandro Rosell i la demana Lluís Bassat. A Rosell, d'entrada, caldria demanar-li que allò que afirma entre amics i coneguts -que si ell és escollit president l'actual vessant catalanista del Barça serà eliminat d'immediat- tingui el valor de dir-ho davant dels micròfons dels mitjans de comunicació. Així coneixerem el seu projecte espanyolitzador i també la raó per la qual és el candidat favorit dels socialistes. I pel que fa a Lluís Bassat, cal recordar que els anys 2000 i 2003 es va presentar a les eleccions del Barça i les va perdre. L'última davant Joan Laporta. Ara no s'hi presenta, però es dedica a demanar "renovació" i a cantar les excel·lències de Sandro Rosell: "És el candidat amb més intenció de vot. Crec que ho ha fet molt bé, ha estat callat i ara es tracta de veure si elegeix bé la seva junta". Bassat i Rosell Associats, en podríem dir, d'aquesta publicitat.
Tanmateix, cal preguntar a Bassat en què fonamenta la seva demanda de renovació. De debò creu que el millor Barça de tota la història necessita una renovació? De debò creu que ha de ser renovada la directiva que ha convertit el Barça en el millor equip de futbol del món? Per posar-hi qui? Aquells amb qui Bassat sintonitza ideològicament? Tanta urticària li produeix l'independentisme, al senyor Bassat? Ves per on, n'hi ha prou d'entrar al seu lloc web per veure que el seu nom de debò, el nom amb què es presenta professionalment arreu del món, és Luis, no pas Lluís, i que la llengua catalana és víctima del menyspreu més absolut. Tota la pàgina, amb les seves set seccions, està en espanyol. És comprensible, per tant, que tingui tantes ganes de fer fora l'actual directiva del Barça. Ell és l'home que diu que "la identitat es porta al cor i no cal proclamar-la cada dia als quatre vents". Certament, quan s'és espanyol com ell, no cal proclamar la identitat espanyola. Ja ho fan silenciosament el carnet d'identitat i el passaport.
e-notícies , 1/2/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 02 febrer 2010 |
 L'any 2003 vaig escriure les paraules més tristes que he escrit mai. Es troben en el llibre Despullats que vam fer conjuntament Joel Joan i jo i al·ludeixen al nostre poble i a la seva personalitat. Vaig escriure: "Si hi ha un poble al món que té dret a ser independent són els Països Catalans, si hi ha un poble al món que no mereix ser independent són els Països Catalans". Són paraules molt tristes que expressen l'exasperació davant la nostra capacitat autodestructiva. Ens queixem, amb raó, de la ferma voluntat espanyola i francesa de destruir la nació catalana, però la seva malignitat, la suma de la malignitat d'aquests dos estats, no passa de ser una escopeta de canya si la comparem amb la nostra capacitat per destruir tot allò que aconseguim. Talment com si cada cop que som a punt d'obrir la porta de la llibertat necessitéssim un daltabaix que en justifiqués la renúncia.
Al final del conte L'habitació tancada, de Paul Auster, el protagonista fa aquesta reflexió sobre l'anunciat suïcidi del seu amic Fanshawe: "I tot i així, sota aquella confusió, notava que hi havia alguna cosa massa rumiada, massa perfecta, com si al final l'únic que ell havia desitjat de debò fos fracassar, ni que fos fins a l'extrem de decebre's a si mateix". Tres segles de no decidir per nosaltres mateixos ens han configurat una personalitat nacional infantívola, una personalitat insegura, indecisa i inestable que, tot i saber-se biològicament adulta, no es veu amb cor d'assumir les responsabilitats de la maduresa. El problema és que sense maduresa no hi ha llibertat, perquè aquesta última només pot ser reclamada per aquell que ha deixat de ser infant.
 Dic això arran dels fets interns de Reagrupament, és clar. Em sembla molt trist, tot plegat. Més que res perquè les il·lusions d'una nació sense Estat són molt febles i proclius al desànim. Mentre que els estats ho aguanten tot, començant per la seva pròpia corrupció, les nacions sense Estat són com les dones en un món laboral androcèntric: per ascendir, estan obligades a demostrar que són més competents que els seus companys masculins. Passa el mateix amb l'independentisme. Les forces immobilistes que controlen el país odien profundament tot allò que fa olor de canvi, la qual cosa obliga els dissidents no sols a tenir principis nobles, cosa lògica, sinó a presentar certificats de puresa i perfecció. Això és injust, sí, però és així. I precisament perquè és així cal anar amb peus de plom per no caure a les urpes dels immobilistes. I qui són els immobilistes? Doncs tots aquells que ara mateix es freguen les mans amb els fets de Reagrupament o que aprofiten l'avinentesa –tan esperada– de blasmar aquesta formació tot pregant a Déu que li llevi la vida.
Jo, però –que sempre he cregut que la nació catalana serà independent malgrat ella mateixa–, tinc la confiança que una assemblea extraordinària aclarirà les coses i calmarà els ànims i que, tot seguit, Joan Carretero continuarà liderant Reagrupament, perquè és amb ell que va néixer i és amb ell que ha crescut com a força desacomplexadament independentista. Cal generositat per part de tots per no malmetre aquest capital, ja que és justament per aquesta raó, perquè no para de créixer, que les forces que més en poden patir les conseqüències fa temps que estan movent els fils per dinamitar Reagrupament de sotamà. Es comprèn, tanmateix, l'angoixa que aquests dies han experimentat milers de persones reagrupades, però no han de patir. Estic segur que Reagrupament, com el pensament català, sobreviurà als seus il·lusos enterradors.
El Singular Digital , 2/2/2010 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 01 febrer 2010 |
 Gran deu ser l'efecte de la consulta celebrada el 13-D a Sant Cugat quan alguns dels qui, volent deslegitimar-la, es van quedar a casa ara necessiten justificar-se en aquestes pàgines. Curiosos, això sí, els elements de la seva justificació. Diuen, d'entrada, que respecten els organitzadors i els votants. Home, gràcies per tanta generositat. Tot seguit, però, parlen de defensar sense concessions l'autogovern de Catalunya, com si hi pogués haver autogovern sense independència. No semblen adonar-se que tota persona o col·lectivitat que no és independent queda subordinada a la voluntat d'una altra persona o col·lectivitat. Catalunya, concretament, no s'autogoverna. La prova és que allò que decideix el seu Parlament esdevé paper mullat al Parlament espanyol, cosa que demostra que un poble que només s'autogoverna domèsticament no és un poble lliure com tampoc no ho és la persona el marge de llibertat de la qual es redueix a poder decidir quan vol fer les seves necessitats. L'autèntic autogovern és una altra cosa. Es comprèn, per tant, que els qui tenen ànima d'esclau saltin d'alegria quan l'amo els llança les engrunes d'una ensarronada anomenada Estatut. Incapaces de pair l'èxit de la consulta, les esmentades veus blasmen la independència amb l'excusa que provocaria fractura social. És a dir, que empren el mateix discurs que els amos tolerants adreçaven als esclaus insubmisos: "Que no veieu que el vostre alliberament causaria una fractura social? Ja deixem que us declareu insubmisos, però amb la condició que continueu essent esclaus, eh?". Doncs bé, d'acord amb l'articulació política del món, els únics pobles lliures són aquells que tenen Estat, perquè és aquesta condició, i no cap altra, la que els permet decidir sobre la seva vida i interactuar sobiranament amb els altres pobles del món.
Diari de Sant Cugat , 29/1/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 31 gener 2010 |
 Dies enrere, el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, va veure capturades per una càmera periodística unes paraules seves, dites de manera informal, durant el refrigeri de la inauguració de la fira turística Fitur. Aquestes paraules, que, com sabem, al·ludien a l'anunci de l'alcalde Jordi Hereu de presentar la candidatura de Barcelona als Jocs d'Hivern del 2022, deien textualment que "és una fantasmada de l'Hereu, que està destinada al fracàs". I ho atribuïa a "les presses d'Hereu perquè veu que perd les eleccions". Després, no cal dir-ho, Huguet s'ha vist obligat a qualificar-les d'opinió "particular" i a matisar-les oficialment afirmant que donarà suport a "qualsevol iniciativa municipal que plantegi aportar beneficis al sector i a Catalunya". És a dir, que amb la declaració oficial expressa una actitud i un sentiment radicalment contraris a l'afirmació feta col·loquialment. La política és així, ja ho sabem. Una cosa és el que es pensa i una altra el que es diu. Cosa que referma en la gent la convicció que la mentida constitueix l'element bàsic de la praxi política.
Però a Huguet -i de retruc a Esquerra- no el perjudica pas la seva opinió col·loquial, que és l'autèntica, sinó la màscara sota la qual es veu obligat a amagar aquesta veritat per ordres del seu partit fins al punt que Joan Puigcercós no té escrúpols a desqualificar-lo públicament dient que "les declaracions d'Huguet són l'exabrupte de quan no tens tota la informació disponible o tens la sensació que no s'està fent participar tothom". Segons Puigcercós, per tant, el conseller Huguet ha estat ignorat pels seus socis de govern i se n'ha assabentat com tothom: llegint el diari. Molt edificant.
Una altre capítol d'aquest afer és el debat sobre si és honest o deshonest difondre una conversa privada, encara que tingui lloc en un espai públic. Legal ho és, per descomptat. Però, és ètic? Per a mi no ho és, perquè converteix el periodista en un espieta destraler capaç de qualsevol cosa per tal d'assolir el seu objectiu. Una pràctica, aquesta, que denigra la professió, que rebaixa el periodisme català al nivell del periodisme espanyol i que vulnera els articles 4, 5 i 8 del nostre Codi Deontològic: emprar mètodes dignes per a obtenir informació, respectar l'off the record i no utilitzar mai informacions privilegiades obtingudes de manera confidencial.
Arribats aquí, no és estrany que la classe política hagi esdevingut el segon motiu de preocupació de la societat catalana. La pèrdua de credibilitat dels polítics, la sensació que tot el que diuen és mentida i que manipulen i enganyen la ciutadania en funció dels seus interessos allunya la gent de les urnes i afavoreix l'arribisme. L'arribisme de Puigcercós, per exemple, que, tot i saber que els votants del seu partit estan d'acord amb Huguet que la iniciativa d'Hereu és una "fantasmada", l'obliga a rectificar. No fos cas que el PSOE de Catalunya, aquest amic entranyable que ha xuclat l'ànima d'Esquerra fins a buidar-la de contingut, s'emprenyés. I l'arribisme d'Hereu, que oculta informació amb l'objectiu de perpetuar-se en el poder. Ben mirat, tot encaixa. ¿No és aquest, al capdavall, l'objectiu compartit d'Hereu i Puigcercós: perpetuar-se en el poder ni que sigui en qualitat d'espectres?
e-notícies , 28/1/2010 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 30 gener 2010 |
 El passat 29 de desembre, amb motiu de la inauguració del jutjat d'instrucció i primera instància número 8 de Rubí, la consellera de Justícia Montserrat Tura va aprofitar per reiterar la seva negativa a dotar Sant Cugat de seu judicial pròpia. L'Ajuntament de la nostra ciutat ja fa un parell d'anys que té reservat per a aquesta funció la seu de l'antic consistori, a la plaça Barcelona, però per a la senyora Tura això no té cap rellevància. No és rellevant que Sant Cugat, amb 80.000 habitants, sigui l'única ciutat de Catalunya amb aquest volum de població que no té jutjats. Això, no cal dir-ho, no sols condemna els santcugatencs a una despesa extra de temps i de diners sinó que també els sotmet a l'exasperant lentitud dels jutjats de Rubí, uns jutjats que estan col·lapsats perquè, a més de Rubí, es veuen obligats a cobrir els municipis de Sant Cugat i Castellbisbal. I el més greu és que aquesta marginació judicial de la nostra ciutat es mantindrà en el futur.
És així com la senyora Tura tracta Sant Cugat pel sol fet de tenir un govern municipal d'un color diferent del seu. "Si no em votes, et castigo", seria el seu lema. El problema és que amb aquesta actitud inadmissible, la consellera castiga tots els santcugatencs, incloent-hi aquells que, carregats d'una bona fe celestial, van votar el seu partit.
Cugat.cat , 29/1/2010 |
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 27 gener 2010 |
Cal dir que el millor d'aquesta nova aventura cinematogràfica de Sherlock Holmes, el personatge creat per l'escocès Arthur Conan Doyle a final del segle XIX, és la parella protagonista formada per Robert Downey Jr. i Jude Law. La química entre tots dos és tan perfecta que s'acaba convertint en l'element compensador del desori narratiu que experimenta el film en els seus darrers quaranta minuts. I és que són ells, en definitiva, els qui eviten que la desmotivació de l'espectador toqui fons. Res a veure, per tant, amb el Sherlock Holmes de Billy Wilder, aquella petita joia de l'any 1970 que ens mostrava un heroi víctima del seu propi prestigi i sotmès a certes servituds per tal de mantenir-lo. Aquí no. Aquí es tracta de fer-nos passar l'estona amb un dolent de còmic (Mark Strong), imatges d'acció per a adolescents i un final obert que ens prepari per a una segona part amb l'aparició del professor James Moriarty, l'etern enemic de Holmes. Tot plegat, pur entreteniment. No hi ha res més.
Tot Sant Cugat , núm. 1195, 29/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 27 gener 2010 |
 "La meva pàtria és el món", diuen els autoanomenats universalistes. Doncs la meva també, per bé que en qualitat de català, és clar. I precisament perquè la meva pàtria és el món, la candidatura de Jaca als Jocs d'Hivern 2022 m'interessa tant com saber com es deia el brau que va matar Manolete. Els universalistes del nostre entorn, en canvi, estan molt amoïnats per la "mala jugada" que l'alcalde Jordi Hereu ha fet a aquella ciutat espanyola presentant Barcelona com a candidata als Jocs esmentats. "No hi ha dret", diuen, "això no es fa". Les candidatures d'altres llocs del món els importen un rave. Només Jaca, tan espanyola ella. També hi ha els salomònics, els que troben que la millor solució seria una candidatura conjunta Barcelona-Jaca. Així, ben juntetes i assegudes totes dues a la falda d'aquesta gran mare pàtria que és Espanya. A mi, com dic, precisament perquè la meva pàtria és el món, tinc tendència a mirar més lluny de Jaca, i com que ja no sóc un infant ni en tinc el complex tampoc no m'agrada seure a la falda de ningú.
És evident que Jordi Hereu i el PSOE de Catalunya són dues ànimes desesperades que s'agafen a un ferro roent davant la tempesta que els ve a sobre. El negoci que el Partit Socialista té muntat des de fa trenta anys a l'Ajuntament de Barcelona arriba a la seva fi i, per no perdre'l, és capaç de qualsevol cosa. En aquest cas la cosa es diu Jocs d'Hivern 2022, però podria ser qualsevol altre estirabot digne d'un partit que ha convertit Barcelona en un parc temàtic despullat de tota personalitat i hostil als seus habitants. Conscient que no sols serà foragitat de l'Ajuntament barceloní sinó també del govern de Catalunya, el Partit Socialista intenta ressuscitar el contrapoder de l'Àrea Metropolitana -que CiU li va desmantellar- perquè necessita crear nous organismes que li permetin resituar l'allau d'amics i saludats i càrrecs de confiança que ben aviat es quedaran sense feina. Pensa, per tant, que la pastanaga dels Jocs d'Hivern de l'any 2022 li permetrà engalipar els ciutadans i pintar de coloraines les infraestructures tercermundistes que Madrid imposa al nostre país.
Després dels tres grans fracassos del tripartit -un acord de finançament que consagra l'asfíxia econòmica de Catalunya, un acord de rodalies que traspassa el logotip però no pas els trens regionals, ni els vagons, ni les vies, ni les estacions i un acord aeroportuari que converteix l'aeroport de Barcelona en el vestíbul de l'aeroport de Madrid-, és evident que el Partit Socialista es troba al caire de l‘abisme. I és d'aquest vertigen d'on surt la idea de disputar-li a Jaca la candidatura dels Jocs d'Hivern. Per sort, però, sembla que aquesta vegada serà difícil que els catalans es deixin entabanar per un partit disposat a tot per retenir poder i privilegis.
Però, i Jaca? Què n'hem de fer, de Jaca? Hem de ser solidaris amb Jaca? Jo no, en absolut. No puc sentir la més mínima simpatia per la candidatura de Jaca per dues raons: una, perquè és espanyola i Espanya és el país que impedeix que el meu país, Catalunya, participi amb el seu propi nom als Jocs Olímpics, tant als d'hivern com als d'estiu; i dues, perquè Jaca és una candidatura de l'Aragó, la mateixa Comunitat Autònoma que menysprea la meva llengua negant-li l'oficialitat a la Franja de Ponent. Per tot això, com que la meva pàtria és el món, la meva candidata es diu Mont-real, Quebec.
e-notícies , 25/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 26 gener 2010 |
Chattanooga, Tennessee, Estats Units, desembre de 2009
 El ciutadà Tasunka Witko va al servei d'urgències d'un centre sanitari de beneficència. És una nit tranquil·la i hi ha poca gent. "Quina sort", pensa Witko, "així m'atendran de seguida". El fan passar a una sala d'espera on una doctora va cridant tots els pacients menys a ell. Quan s'adona que la doctora l'ignora i que fa passar al davant les persones que han arribat més tard s'hi acosta i la saluda dient: "Bona nit". Ella no contesta i es limita a mirar-lo amb fàstic. Aleshores, quan ell pregunta "com és que no m'atén?", s'esdevé el següent diàleg:
Doctora (indicant-li la porta del carrer): T'has equivocat de porta. La teva porta és aquella.
Witko (desconcertat): Però...
Doctora: Aquí atenem nord-americans, no indis.
Witko: Però jo sóc nord-americà, sóc nascut als Estats Units.
Doctora: He dit que aquí no atenem indis.
Witko: I quina importància té que sigui indi?
Doctora: Estic farta dels indis.
Witko: Tinc tot el dret a ser atès en aquest centre.
Doctora: Jo no tinc cap obligació d'atendre't.
Witko: Com que no? I tant que sí.
Doctora: He dit que no!
Witko: Sóc ciutadà nord-americà i aquest és un centre públic de l'Administració nord-americana.
Doctora: Ets un indi i, per tant, no tens els mateixos drets que jo.
Witko (esbalaït): Que jo no tinc els mateixos drets que vostè?
Doctora: Veig que hi sents força bé.
Witko (ofès): Veig que desconeix el meu dret constitucional a ser atès en aquest país exactament igual que vostè.
Doctora: La Constitució no diu res d'això.
Witko: Ho diu la Catorzena esmena: "Totes les persones nascudes o naturalitzades als Estats Units són ciutadanes dels Estats Units".
Doctora: Doncs la meva esmena és aquesta: "Els indis no tenen drets nord-americans".
Witko: Sàpiga que quan els seus avantpassats van venir a aquesta terra, els meus ja feia segles que hi eren.
Doctora: Ah, sí? I tu qui ets? Bou Assegut? Cavall Boig? Gerónimo?
Witko: Vam ser els indis els qui vam donar nom a aquesta ciutat. Chattanooga és una paraula índia.
Doctora: Doncs jo sóc austríaca.
Witko: Austríaca?
Doctora: Sí, austríaca. Fa quatre anys que sóc aquí.
Witko: Faci el favor d'atendre'm.
Doctora: No. La normativa no diu enlloc que hagi d'atendre indis.
Witko: Molt bé, me'n vaig. Però vaig a formular una denúncia contra vostè, per haver-me negat l'assistència mèdica pel sol fet de ser indi.
Doctora: Vés on vulguis, i, de pas, aprofita per tornar a la teva reserva de Nebraska. Allà et sentiràs en família.
El senyor Tasunka Witko va formular la denúncia a l'Administració i aquesta és la resposta que va rebre: "La doctora té potestat per decidir qui ha de ser atès i qui no. No té cap obligació d'atendre si no ho jutja oportú".
Indignant, oi? Segur que el lector es preguntarà: "Com és possible que en ple segle XXI, a les acaballes del 2009, un home hagi estat discriminat i humiliat en un centre assistencial dels Estats Units a causa del seu origen?" Sembla increïble, oi? El racisme sempre es manifesta així. En té prou de trobar-se en una situació de poder, per petit que sigui, per abocar-hi tots els seus prejudicis i tot el seu odi. El més exasperant, però, és la resposta oficial de l'Administració, que no sols no obre un expedient disciplinari a la doctora sinó que la protegeix i aprova la discriminació soferta pel senyor Witko.
Doncs bé, ara que ja ens hem indignat i que hem abocat un munt de tòpics sobre el racisme dels nord-americans, he de dir que els fets que acabo de narrar no es van produir a Chattanooga, Tennessee, Estats Units, sinó a Benicarló, Baix Maestrat, País Valencià, i que el protagonista no va ser un indi anomenat Tasunka Witko, sinó un valencià que es diu Marc Antoni Adell. La situació, tanmateix, va ser exactament la mateixa amb una única variant: mentre que en el primer cas l'estigma era el fenotip, en el segon ho era la llengua. La resta tot igual, però canviant "indi" per "llengua": "¡O me habla en castellano o ahí está la puerta!", "¡Estoy harta de que me hablen en catalán!". És a dir, el racisme i l'odi a un poble com a font del conflicte. Un racisme i un odi, per cert, impermeables a les paraules del nostre protagonista: "Tinc tot el dret a expressar-me en valencià en un local de la Generalitat Valenciana", "Veig que vostè desconeix l'oficialitat constitucional i estatutària de la llengua en què li estic parlant i no acceptaré que intente maltractar-me amb la seua ignorància", "Me'n vaig, efectivament, però a formular una denúncia contra vostè per haver-me negat l'assistència mèdica, en gastar el valencià".
L'odi al poble català, amb la llengua com a element distintiu -equivalent a la pigmentació en els indis o en els negres-, entra en la seva fase més repulsiva i perillosa quan gaudeix de l'empara d'un govern. Mirem quina va ser la resposta que la conselleria de Sanitat de la Generalitat Valenciana va donar al ciutadà valencià discriminat i humiliat en un ambulatori de Benicarló i fixem-nos també en la llengua d'aquesta resposta procedent de Vinaròs tot i que la denúncia havia estat feta en català: "Son muchos los médicos que vienen a trabajar a nuestra Comunidad que provienen de otros países, como en este caso. El castellano es oficial en toda España y la doctora no tenía ninguna obligación de entender el valenciano". I concloïa: "La atención médica está por encima del idioma en que se preste". Aquest argument, ves per on, sols afecta la llengua catalana, ja que els metges d'arreu del món que vulguin exercir la medicina al País Valencià estan obligats a saber espanyol i no poden adduir que "l'atenció mèdica està per damunt de l'idioma en què es presti". En altres paraules, el coneixement de la llengua per part del metge esdevé secundari quan es tracta de la llengua catalana i passa a ser ineludible quan es tracta de l'espanyola. Arribats aquí, és probable que moltes persones pensin que aquest principi només regeix al País Valencià perquè hi governa el Partit Popular. Doncs no. A Catalunya, la conselleria de Salut, governada pel Partit Socialista, i el ministeri de Salut del govern d'Andorra es regeixen pel mateix criteri. Exactament el mateix.
El Singular Digital , 26/1/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 24 gener 2010 |
 Sant Jordi a Sant Cugat
Diari de Sant Cugat , 22/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 24 gener 2010 |
 És interessant observar la quantitat de coses inversemblants que pot arribar a dir la direcció d'Esquerra per aturar la fugida de militants i votants. Aquests últims, ja ho sabem, es compten per centenars de milers, però la militància, aquella que paga quota, també ha caigut en picat fins al punt que, dels deu mil militants que havia arribat a tenir, ara, segons confessen veus internes, no va més enllà dels sis mil cinc-cents. No és estrany, tanmateix, atès que la davallada d'aquest partit, des de fa tres anys, és inversament proporcional al creixement imparable de l'independentisme. No cal dir que una desfeta com aquesta provocaria una reflexió profunda en qualsevol altra força política alhora que una depuració dràstica de responsabilitats; en Esquerra, en canvi, la resposta ha estat fer veure que no passa res i accentuar la desqualificació d'aquells que els van confiar el vot i que ara se senten traïts. El problema d'Esquerra és que gat escaldat amb aigua tèbia en té prou i els electors ja no s'empassen les buides proclames de Joan Puigcercós per enceses que siguin. Res del que pugui dir el president d'aquest partit, per tant, té més credibilitat entre la societat catalana que la que pugui tenir Rodríguez Zapatero, que és nul·la. I és que tant el primer com el segon han excel·lit en el galdós art de vendre fum tot fent passar bou per bèstia grossa.
Tot i això, Puigcercós persisteix i, sense el més mínim sentit del ridícul, afirma que ha "arrossegat el PSC a defensar el país" i ens adreça la següent pregunta: "Algú creu que les consultes independentistes del 13-D s'haurien pogut produir en un clima de pau política i social, sense ruptures civils, si Esquerra no hagués cosit el PSC a la nació?". Doncs cal una dosi molt gran de cinisme per dir això, ves per on, perquè justament les consultes neixen de la profunda frustració que provoca el galdós paper d'Esquerra al govern. Vull dir que és la visió de la decebedora submissió d'aquest partit al PSOE de Catalunya allò que empeny la societat a organitzar-se i a tirar pel dret. I mentre ho fa, Esquerra, com la resta de partits, se'n riu i ho menysté -així va ser al començament a Arenys de Munt- fins que l'èxit de l'operació l'agafa en fora de joc i es veu obligada a definir-se. És aleshores, només aleshores, quan Puigcercós, pensant que pot capitalitzar la iniciativa, dóna l'ordre d'anar a totes. Però una cosa és la col·laboració entusiasta i valuosa de les seves bases en molts municipis -de la qual en dono fe- i una altra la deriva de la direcció.
Deu ser per això que ara Puigcercós, desesperat però incapaç de dimitir, es treu un altre conill del barret i parla de condicionar tot pacte electoral a la convocatòria d'una consulta sobre el dret de decidir. Cosa que sobta, perquè si, com ell diu, la presència d'Esquerra al govern és tan valuosa i té tanta força, com és que no promou la consulta en aquesta legislatura en lloc d'esperar a la propera, quan, com tot sembla indicar, el partit es trobarà a l'oposició i amb molts menys diputats?
e-notícies , 21/1/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 23 gener 2010 |
 La paraula és "espectacular". És espectacular el creixement que ha experimentat l'audiència de Cugat.cat en l'últim mig any. Segons dades de l'Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), aquest portal multimèdia ha crescut un 70% en els darrers sis mesos tot mantenint el grau de penetració sobre la població santcugatenca per damunt del 20%.
Hem de sentir-nos orgullosos d'aquestes xifres, perquè en molt poc temps s'ha aconseguit el que no havia estat possible durant molts anys. Em refereixo al fet que Sant Cugat tingués una presència significativa a la xarxa a través de la qual pogués projectar-se a l'exterior. Dic "exterior" en el sentit que ens equivocaríem si penséssim que els únics consumidors de Cugat.cat a la xarxa són santcugatencs. Ho són en bona mesura, certament, però també n'hi ha de fora, especialment mitjans de comunicació generalistes a la recerca d'informacions locals rigorosament contrastades i elaborades.
Parem atenció en la progressió. El passat mes de setembre, Cugat.cat tenia 12.500 usuaris, una penetració en la societat santcugatenca del 16% i 26.000 visites que van accedir a 70.000 pàgines. A l'octubre, el nombre d'usuaris va pujar a 15.000, la penetració a un 18%, les visites a 30.500 i les pàgines visitades a 84.000. I pel que fa al novembre i al desembre, la mitjana va ser de 17.000 usuaris, una penetració del 20%, un índex de 33.000 visites i un volum de pàgines vistes proper a les 90.000. Realment espectacular.
"I això com s'explica?", em preguntava una persona no fa gaire en parlar d'aquest tema. Doncs podem donar-hi moltes voltes i elaborar diverses teories, però totes, totes, ens portaran a una mateixa conclusió. La conclusió que res d'això no seria possible sense el compliment de tres requisits bàsics: entusiasme, rigor i professionalitat.
Cugat.cat , 22/1/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 22 gener 2010 |
No s'entén gaire, francament, aquest remake d'una obra mestra d'Abel Ferrara -El tinent corrupte-, de l'any 1992, perquè la visió que aquest donava de la corrupció moral, del càstig consegüent i de la redempció final era tan impactant que és difícil que els qui la van veure hagin pogut oblidar-la. I encara menys tenint en compte la magistral interpretació que hi feia Harvey Keitel. Tanmateix, el fet que aquesta segona versió sigui obra de Werner Herzog canvia les coses. Del Nova York original, passem aquí a una Nova Orleans assetjada per l'huracà Katrina com a marc d'una història totalment surrealista amb aparença de cinema negre però amb un desenvolupament més aviat paròdic del gènere. El fruit de tot plegat no és brillant, però és d'agrair el desacomplexament de Herzog i la fascinació que les seves imatges acaben provocant en l'espectador.
Tot Sant Cugat, núm. 1194, 22/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 21 gener 2010 |
 El passat 13 de gener, el programa El matí de Catalunya Ràdio, conduït per Manel Fuentes, ens va obsequiar amb una entrevista promocional de 23 minuts a Rosa Díez, presidenta d'UPD, un partit catalanofòbic de la ultradreta nacionalista espanyola sense representació al Parlament de Catalunya ni a cap dels seus ajuntaments. Ara fa cinc anys, TV3 havia fet el mateix amb Ciudadanos. El 7 de juny de 2005, quan encara no eren res més que una penya d'amics -molt timbalers, això sí-, el programa La nit al dia els va dedicar quaranta minuts, i tretze dies més tard, el 20 de juny, el programa Àgora els en dedicava noranta. I tot perquè havien fet un manifiesto signat per quinze persones. Un manifiesto, per cert, que en el moment de ser entrevistats no existia, ja que es va donar a conèixer el 21 de juny al CCCB de Barcelona. La publicitat, tanmateix, els va ser molt productiva i van treure tres diputats. Per sort, val a dir-ho, les properes eleccions s'encarregaran de fer petar aquest globus.
Ara, però, amb l'ajut de Catalunya Ràdio, se n'està inflant un altre. El de Rosa Díez, que gràcies a això va poder practicar el cinisme dient-nos que es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya perquè els catalans tenim dret a decidir. Fins i tot va afegir: "No conec cap nacionalista espanyol". Deu ser al·lèrgica als miralls, pobra. Algú l'hauria de dur un diumenge a la casa dels miralls del Tibidabo, a veure si es reconcilia amb ella mateixa.
No cal dir, per altra banda, que totes les preguntes de l'entrevista van ser fetes en espanyol. Totes. Fins i tot quan la senyora Díez va dir a Manel Fuentes "entiendo perfectamente el catalán", aquest va continuar en espanyol com si res. Cosa que va ser un gravíssim error professional per dues raons: una, perquè va incomplir les normes de l'emissora en aquesta qüestió tot menyspreant-ne l'audiència; i dues, perquè si creia que Díez mentia no va saber aprofitar l'oportunitat de posar-la en evidència. En acabar, abans d'acomiadar-se i per justificar l'entrevista, Fuentes ens va regalar aquest epíleg:
Fuentes: Señora Díez, muchas gracias por la claridad y muy buenos días.
Díez: Muy buenos días a usted también y gracias por la oportunidad.
Fuentes: Aquí estamos abiertos a todo el mundo.
Díez: Incluso a mi. (rient:) Gracias, muy amable.
Fuentes: A todo el mundo, por supuesto.
Però això no és pas veritat. La prova és que El Matí de Catalunya Ràdio, un programa que parla del "govern central" per referir-se al govern espanyol i que es mostra tan complaent amb la ultradreta espanyola, manté les portes tancades a la CUP. Ja sabem que viure pendent del que diuen o deixen de dir les figuretes del pessebre espanyol té aquestes coses, el problema és que tancar el micròfon a la CUP vol dir silenciar una formació política que, a diferència de Rosa Díez, sí que ha passat per les urnes i és present a 23 ajuntaments de Catalunya, alguns dels quals són capitals de comarca, com ara Berga, Manresa, Mataró, Valls o Vilafranca. N'han sentit parlar, de la CUP, el senyor Fuentes i El matí de Catalunya Ràdio?
e-notícies , 18/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 19 gener 2010 |
 Per bé que encara no és oficial, tot sembla indicar que serà Alfons Godall la persona que encapçalarà la candidatura propera a Joan Laporta en les eleccions presidencials del FC Barcelona. Això, si finalment es confirma, serà molt positiu perquè Godall és un dels homes que, al costat de Laporta, han fet possible la millor etapa de la història del Barça i perquè el seu nom constitueix una garantia de catalanitat desacomplexada i de plena consciència de tot allò que el club significa en l'àmbit de la projecció internacional de Catalunya. Alfons Godall és independentista, i com a tal és una persona catalanocèntrica que no admet per al seu país cap altre estatus polític que no sigui la condició d'Estat europeu; i aquest és un valor afegit que només s'havia donat en els casos de Josep Sunyol, el president assassinat pel franquisme, i Joan Laporta.
Els temps, no hi ha dubte, han canviat i l'independentisme, a banda de créixer espectacularment, s'ha desinhibit, i amb la seva desinhibició s'està enterrant l'ambigüitat pròpia d'un país que es definia evitant definir-se. És cert que encara hi ha molta resistència -la resta de candidats a presidir el Barça, per exemple, amaga les seves idees polítiques-, però Catalunya ha iniciat un procés de maduresa que ja no té retorn. Una altra cosa és que aquesta resistència encara ocupi llocs estratègics de poder i que sigui prou forta per alentir l'esmentat procés. Ho veiem, concretament, en l'estigmatització de què són víctimes aquells catalans que no accepten la genuflexió com a sistema de vida. En aquest sentit, resulten molt il·lustratives les declaracions que Alfons Godall va fer a la revista El Temps el 15 de juliol de 2008: "En aquest país la gent que és desacomplexadament catalanista, independent dels grups de poder, sempre té problemes per assolir l'èxit, perquè el sistema no li ho posa fàcil. I en el cas que ho aconsegueixi, el sistema reacciona contra ell com si fos un microbi. Hi ha grups econòmics, mediàtics i polítics, formats de fa temps, que reaccionen amb rebuig quan detecten l'arribada d'un nouvingut que vol mantenir un alt nivell d'independència personal". Esplèndida reflexió i esplèndida radiografia de la realitat catalana.
Alfons Godall és conscient, per tant, que no ho tindrà fàcil, que el sistema reaccionarà contra ell intentant eliminar-lo com un microbi. Però se'n sortirà. Se'n sortirà per dues raons: perquè no ens podem permetre el luxe de tornar enrere i perquè això significaria deixar el Barça a les mans dels mateixos grups de poder que governen Catalunya des de fa tres segles.
El Singular Digital , 19/1/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 19 gener 2010 |
 Per bé que amb relació a les consultes sobre la independència, celebrades a 167 municipis el passat 13-D, alguna figura mediàtica ha utilitzat el nom de Sant Cugat en clau negativa per obtenir rellevància personal, fins al punt de distorsionar la realitat en benefici propi tot donant-ne una imatge esbiaixada, el cert és que la consulta santcugatenca va ser un èxit espectacular. I no em refereixo a la victòria del sí, sinó a la participació. Aconseguir, sense disposar de la infraestructura pròpia d'una jornada electoral, que un de cada quatre santcugatencs anés a les urnes és una fita històrica. I per adonar-nos-en n'hi ha prou que mesurem ambdues forces: mentre les eleccions o referèndums institucionals són vinculants, tenen caràcter nacional, no pas local, i compten amb suport governamental, equip professional i una costosíssima campanya mediàtica, les consultes populars -al febrer i a l'abril vénen dues onades més- es fan amb tot l'aparell institucional en contra i patint el menysteniment de la televisió nacional del país. Tanmateix, com dic, res d'això no ha impedit l'èxit de Sant Cugat. Les xifres ho diuen tot. Comparem, per exemple, la xifra del sí (14.002 vots) amb les obtingudes pels partits polítics guanyadors en les darreres conteses electorals i veurem la victòria aclaparadora del primer. De fet, mai l'independentisme, sumant-hi Esquerra i CUP, no havia aconseguit un resultat tan elevat. Des del 2003, si més no, cap partit, no ha guanyat unes eleccions a Sant Cugat per tants vots. En les municipals de 2003 i de 2007, CiU, no va passar dels 11.709 i dels 13.424, respectivament; va obtenir 12.349 en les catalanes de 2006 i 7.229 i 7.298 en les espanyoles de 2004 i 2008. Pel que fa al PSC-PSOE, va tocar sostre en les espanyoles del 2008 amb 13.004. Són xifres per a la reflexió.
Diari de Sant Cugat , 15/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 17 gener 2010 |
 Ja hem parlat sovint, aquí mateix, de la hispanoaddicció de la consellera Marina Geli, que, tot i tenir plenes competències per legislar en matèria de tabac i poder prohibir fumar en bars i restaurants, es nega a fer-ho mentre el ministeri de Sanitat espanyol no faci el mateix a Espanya. Ara, però, la senyora Geli va més lluny i ha iniciat una campanya contra la SIDA en llengua espanyola als instituts d'ensenyament mitjançant la distribució d'uns fullets informatius editats per la seva conselleria. Concretament, són dos models que es complementen. En el primer hi veiem una parella jove sota un text que diu: "¿Te proteges del SIDA?". I en el segon, entre uns dibuixos al·legòrics al tema, hi llegim: "Por un futuro sin SIDA, no te desentiendas. Infórmate". Aquest, per tant, és el tracte que rep la llengua catalana per part del govern de la Generalitat, el tracte de llengua inútil. Es tracta del mateix govern que es dedica a fer-nos creure que fa alguna cosa per ella a través d'una ridícula i insuportable cançoneta radiofònica amb aquesta lletra: "Encomana el català. Li parles en català? És clar! Així el puc practicar!". És a dir, que el govern demana als ciutadans que practiquin una llengua que ell mateix invisibilitza i menysprea. Per això, mentre la cançoneta diu "encomana el català", les campanyes institucionals, subliminarment, recomanen: "Encomana l'espanyol".
Amb tot, que això sigui inadmissible no vol dir que sigui sorprenent. A Catalunya no hi ha un partit més espanyolista i espanyolitzador que el Partit Socialista. Hom dirà: "I el PP? I Ciudadanos?". No. El PP i Ciudadanos, evidentment, són partits nacionalistes espanyols, però, per sort, són insignificants al nostre país i el seu grau d'incidència en la societat catalana és nul. El veritable enemic dels drets nacionals de Catalunya i de la normalització de la seva llengua és el Partit Socialista. I és que aquest partit sap molt bé que ambdues coses són indestriables. Normalització de la llengua implica normalització nacional, i per a ell no hi ha més normalització nacional que la normalització nacional espanyola.
 La vella dita que diu "quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar" pot ser un bon consell preventiu per a Catalunya, davant l'amenaça del Partit Socialista, ara que vénen eleccions. Només cal observar la praxi d'aquest partit al País Basc els darrers mesos. La primera mesura que ha pres, la primera de totes, a banda d'eliminar el mapa d'Euskal Herria als telenotícies, ha estat frenar l'euskaldunització a les escoles tot situant la llengua basca en un marc merament ornamental. Res de nou, tanmateix. Estem parlant d'un partit sense escrúpols a l'hora de saltar-se principis bàsics o de servir-se de diners i mitjans públics. Ho vam veure recentment en el missatge institucional de Cap d'Any de José Montilla demanant descaradament el vot per al PSOE de Catalunya.
Sembla, doncs, arribat el moment de repartir fullets informatius a tot al país amb aquest enunciat: "Per un futur sense PSOE de Catalunya, no et desentenguis. Informa-te'n".
e-notícies , 14/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 15 gener 2010 |
 Joan Carretero
Té raó, Carretero. Per això no és gens estrany que els actes que està portant a terme Reagrupament arreu del país siguin un èxit de públic, entre altres coses perquè mai com ara no hi havia hagut una consciència tan clara que el futur de Catalunya passa inevitablement per la independència. La victòria esplèndida del "sí" en els 168 municipis on fins ara s'han celebrat consultes populars és força il·lustrativa en aquest sentit. I és que el país és víctima d'una asfíxia econòmica produïda per la incapacitat que té de gestionar els seus propis recursos i per l'espoli que pateix, un espoli que arriba als 22.000 milions d'euros anuals. En definitiva, la negativa espanyola -governi el PP o governi el PSOE- a reconèixer els drets nacionals de Catalunya ens ha deixat sense horitzó i ha convertit el nostre país en una simple comunitat autònoma de règim comú d'acord amb el projecte d'Estat elaborat per populars i socialistes per tal de convertir Catalunya en la perifèria de Madrid. Ara, per tant, ha arribat el moment d'escollir entre ser catalanocèntrics o ser perifèrics. D'això s'en diu, senzillament, dret a decidir.
Cugat.cat, 15/1/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 14 gener 2010 |
No falta gaire perquè comencin a arribar a Catalunya algunes de les millors pel·lícules rodades l'any 2009, i és que, com cada any, a partir d'ara i fins el lliurament dels Oscars, es produirà un degoteig constant dels títols més importants. Mentrestant, però, ens hem de conformar amb l'allau de comedietes intranscendents i ensucrades o melodrames romàntics insubstancials com ara Love Happens. Dirigida pel debutant Brandon Camp, procedent de la televisió, i protagonitzada per Aaron Eckhart (el cuiner de Sin reservas), Jennifer Aniston, Martin Sheen i John Carroll Lynch (marit de la cap de policia a Fargo), Love Happens parla de coses universals, com ara el desamor, la gelosia, la solitud, el perdó i el dret de tot ésser humà a una segona oportunitat, però ho fa sense cap més pretensió que la pura distracció. Talment com un telefilm de sobretaula. El millor és el treball dels intèrprets amb una bona intervenció de Martin Sheen, però el conjunt esdevé massa pobre per a gairebé dues hores.
Tot Sant Cugat , 15/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 14 gener 2010 |
 És innegable que hi ha alguns catalans, gens sospitosos d'espanyolisme, que gaudeixen amb les curses de braus i que viuen l'espectacle al marge del fet que sigui la Fiesta Nacional espanyola. Vull dir que no tothom que les defensa és espanyolista. Això és ben cert. Però també ho és que aquesta mena d'afeccionats són una petitíssima minoria. En general, l'afeccionat a les curses de braus s'identifica força amb l'ornamentació nacionalista espanyola de la Fiesta i, com que viu la prohibició com una humiliació, reacciona iradament davant la possibilitat que Catalunya l'aboleixi. Del patiment del brau i de la covardia que suposa veure un home vantant-se de ser més llest que una bèstia amb el cervell d'un canari no en diu res. No en diu res, perquè sap que en aquest terreny es troba en fals. Cosa que l'obliga a defensar la Fiesta mitjançant la desqualificació política dels qui en demanen l'abolició acusant-los d'antiespanyols. No s'adona l'acusador que dient això cau en la seva pròpia trampa i es delata com el que realment és: un espanyolista. Perquè, si la Fiesta no és identitàriament espanyola, quin sentit tindria acusar d'antiespanyol el qui la critica? Però no cal patir, perquè com diu Anna Mulà, promotora de la iniciativa legislativa popular antitaurina, referint-se als taurinistes, "és normal que utilitzin aquest tipus d'arguments, perquè és la seva manera de rebutjar un debat ètic. Un debat que en la societat catalana ja fa temps que han perdut".
Fixem-nos, en aquest sentit, que tots aquells diputats que s'han manifestat en contra de l'abolició ho han fet amb arguments polítics, no pas socials. De fet, el PP, Ciudadanos i el PSOE de Catalunya, els tres partits nacionalistes espanyols del Parlament, ja han fet saber que, arribat el moment, votaran a favor de la pervivència de la Fiesta. Cosa que no és cap novetat després que el passat mes de desembre el diputat socialista David Pérez digués al Parlament que "s'equivoquen els qui creuen que prohibint els braus serem menys Espanya. [...] Semblarà que si no ets del Barça no ets català, o que si t'agrada Loquillo no ets català. Doncs sóc del Barça, m'agraden els castells i els braus. Em deixen? Gràcies". El senyor Pérez deu pensar que n'hi ha prou que una cosa t'agradi perquè es converteixi en llei. Em pregunto què passaria si tothom adoptés la mateixa actitud en tots els ordres de la vida. Ben mirat, trobaríem molts maltractadors disposats a subscriure les paraules d'aquest diputat. De víctimes poques, però de maltractadors molts. Al capdavall, per minoritari que sigui el plaer del senyor Pérez, "les minories", com ell diu, "sempre tenen dret a existir". I les minories que defensen la tortura d'un ésser viu -tortura artística, això sí, oi senyor Pérez?- es veu que també.
Ben galdós, per acabar, l'argument segons el qual les curses de braus també són cultura catalana. Talment com si tot allò que és cultura popular, per sol fet de ser-ho, gaudís d'immunitat i no pogués ser reprovat. Quina llàstima que tan viscerals defensors del dret a gaudir del patiment aliè no s'adonin que necessitaríem força espai per encabir-hi totes les barbaritats, sortosament abolides, que la humanitat ha comès sota l'empara de la cultura popular.
e-notícies , 11/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 12 gener 2010 |
 Sergi i Octavi Centelles
Però perquè hi hagi un traïdor hi ha d'haver algú que estigui disposat a comprar la seva traïció, i en l'afer Centelles aquest algú ha estat el govern espanyol. El govern espanyol l'ha comprada per 700.000 euros. I ho ha fet, a més, no pas amb diners seus sinó amb diners de tots els catalans, cosa que desemboca en l'escarni. "No és un espoli, és una compra", diuen amb cinisme els fills d'en Centelles. Però sí que ho és, un espoli, perquè és repugnant que Catalunya hagi estat obligada a finançar una operació destinada a convertir un patrimoni seu en patrimoni espanyol. Per això, al cinisme de Sergi i d'Octavi Centelles, s'hi afegeix el de la ministra espanyola de Cultura, Ángeles González-Sinde, quan, mofant-se de nosaltres, diu que l'esmentat patrimoni "estarà disponible a Salamanca per a tots els ciutadans de Catalunya", en el sentit que els catalans podrem visitar-lo sempre que vulguem. Pagant entrada, naturalment, per veure allò que és nostre, que hem creat nosaltres, que parla de nosaltres i que és part de la nostra història. L'únic bo de tot plegat és que amb proves com aquesta, que demostren fins on arriba la malignitat i la catalanofòbia del Partit Socialista -el mateix que va rapinyar l'obra de Dalí-, molts catalans podran veure que no hi ha cap diferència, cap ni una, entre aquest partit i el Partit Popular. Tots dos comparteixen un mateix projecte, que no és cap altre que consumar, a més de l'espoli fiscal, l'espoli patrimonial d'aquest país. Per això Espanya s'ha endut a casa, a corre-cuita, un arxiu que romandria seu encara que l'hagués deixat a Catalunya, atès que l'ha comprat. I és que si l'arxiu Centelles fos ara a l'Arxiu Nacional, a Sant Cugat, Espanya no tindria la sensació de posseir-lo.
Resta, finalment, l'altra peça clau d'aquest afer: el govern català. Cosa gens sorprenent, per altra banda, tenint en compte que Catalunya està governada pel mateix partit que governa Espanya. Algú n'ha sentit dir mitja paraula a la facció catalana del PSOE? No, és clar que no. Cal ser molt ximple per atacar-se un mateix. Però també hi ha la patètica figura d'Esquerra en tot això. Calen graus d'ineptitud i de desídia força extrems per fer el ridícul de manera tan esperpèntica. És escandalós que un partit que es diu independentista sigui capaç d'humiliar Catalunya fins a l'extrem de deixar-se prendre allò que és de tots els catalans. Qui pot confiar en un partit que ni tan sols, quan és al govern, és capaç de complir amb els principis més bàsics de la seva obligació: salvaguardar el patrimoni del país. És en aquestes mans que es troba avui Catalunya, unes mans que es postulaven com a netes i que la realitat ha revelat inútils.
Tanmateix, com dèiem, aquests elements en joc no excusen la innoble acció dels fills d'Agustí Centelles ni el menyspreu vers el seu pare i el seu país. Ells, per tant, són els principals culpables d'aquesta vilesa, perquè sense l'autoodi que han demostrat l'obra d'Agustí Centelles no es trobaria ara entre les quatre parets que el feixisme va fer construir per perseguir i assassinar els opositors al règim. Ja sabem que n'han canviat el nom, ja sabem que de l'Archivo General de la Guerra Civil Española ara en diuen Centro Documental de la Memoria Histórica. Però els catalans tenim la nostra pròpia memòria i, per tant, la memòria històrica de Catalunya només pot descansar a Catalunya.
El Singular Digital , 12/1/2010 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 11 gener 2010 |
 'Pedra i Sang'
Diari de Sant Cugat , 8/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 10 gener 2010 |
 Cal felicitar l'exconsellera d'Ensenyament Carme-Laura Gil pel seu apunt No, no t'equivoquis, CDC, retraient a Artur Mas que, en unes declaracions a El Periódico, hagi posat Joan Carretero en el mateix sac que Montserrat Nebrera, Josep Anglada i Ciudadanos. Diu la senyora Gil que aquests últims "es recolzen en els fantasmes i les pors de la ciutadania, la xenofòbia, el fonamentalisme espanyol i l'egocentrisme pendolejant entre la dura dreta i la ultradreta. De cap manera ni Reagrupament ni Carretero poden entrar en el sac del populisme més rebutjable; ni Reagrupament ni les CUP, en el seu cas, cerquen un lloc en el Parlament per a profit d'ambicions i complexos personals sinó per a denunciar la passivitat, la manca d'ambició nacional i l'ambigüitat de CiU i d'Esquerra."
Té molta raó l'autora d'aquestes paraules, però no és per això que cal felicitar-la sinó pel coratge de dir-les en veu alta tot exigint del Secretari General del seu partit més autocrítica i menys ocultació de la veritat. Perquè la veritat, com diu la senyora Gil, és "la incapacitat de CDC i del PSC per a incrementar la confiança i la il·lusió dels votants" i "el refús a admetre obertament que les coordenades polítiques catalanes són només dues: nacionalisme català/nacionalisme espanyol, cosa que es tradueix en: Catalunya, un Estat de la Unió Europea/Catalunya, una autonomia integrada en l'Estat espanyol."
És d'agrair aquesta claredat expositiva, francament. Sobretot tractant-se d'una persona destacada de Convergència, ja que el senyor Mas, a banda de caure en el parany socialista dels entrevistadors d'El Periódico, sembla no adonar-se que l'ambigüisme -si se'm permet la paraula- ha mort. L'ambigüisme ha estat la clau del govern de Jordi Pujol, però el nombre de catalans que amb el pas del temps han canviat el pany ja és massa elevat perquè continuï resultant efectiva. Ara, com demostren les consultes populars i el ressò internacional que les acompanya, la societat catalana, a diferència de la seva classe política, està prenent consciència que la independència és l'estat natural de tota nació amb un mínim d'autoestima i s'ofèn quan algú li lliura una engruna anomenada Estatut. No hi ha, per tant, "italianització" de la nostra política, com diu Artur Mas, sinó decepció. Decepció provocada per la pusil·lanimitat de CiU i d'Esquerra, que no han sabut estar l'alçada del lloc privilegiat que la història els havia concedit.
"Reagrupament i el moviment que s'alça és producte de la nostra feblesa", admet honestament la senyora Gil. I realment és així, atès que la força de Reagrupament, camí del Parlament, així com la de la CUP, en cada cop més ajuntaments, constitueixen la reacció social a aquesta feblesa. Diguem-ho amb altres paraules: s'ha produït un canvi de rumb que ha afectat profundament Convergència i Esquerra. A la primera l'ha agafada desprevinguda i a la segona fent de Convergència quan ja no tocava, i el resultat ha estat que la societat els ha passat al davant. Ara és aquesta mateixa societat qui n'està elaborant el full de ruta, i, per materialitzar-lo, s'ha dotat d'una força desacomplexadament independentista que es diu Reagrupament. Una força que no acceptarà el camí del mig que els parlamentaris actuals proposen per a Catalunya. El camí del mig entre una Catalunya independent i una Catalunya morta és l'agonia. Reagrupament defensa el primer. Qui tria l'agonia?
e-notícies , 7/1/2010 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 06 gener 2010 |
S'ha arribat a dir que aquest film pot canviar el cinema i fer-li fer un pas de gegant, cosa que està molt bé com a frase publicitària però que no s'adiu amb la realitat. James Cameron és un mestre creant espectacle i retenint l'espectador a la butaca durant tres hores, això és innegable, però el seu cinema, mancat de profunditat, no passa de ser un sumptuós castell de sorra. Això explica perquè el públic, en sortir de la sala, comenta en positiu els recursos visuals d'Avatar alhora que es mostra indiferent amb relació a la història que narra. I és que la història, a banda de ser una simple versió futurista de l'home blanc que s'endinsa en territori indi i n'abraça la cultura fins a defensar-la dels atacs de la civilització de la qual prové, té un tuf carrincló massa embafador. Molt versemblants, això sí, el reguitzell d'animals que habiten Pandora, però psicològicament molt prims -pures caricatures- els personatges de la història. El millor és la metàfora de la nostra autodestrucció.
Tot Sant Cugat , núm.1192, 8/1/2010 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 05 gener 2010 |
 Isidor Cònsul
Fins fa només unes setmanes, el meu amic Isidor lluitava com un tità contra una greu malaltia. Es tractava de la malaltia que l'havia allunyat de la direcció de Proa –un segell que ha viscut deu anys esplendorosos gràcies a ell- i que el va jubilar prematurament aturant el munt de projectes que tenia al cap. No me'n sé avenir, ho dic amb el cor. No me'n sé avenir que aquell home alt, fort, d'esperit muntanyenc, pou de literatura, mestre en Verdaguer i defensor incondicional de Catalunya, dels seus drets i de la seva independència nacional hagi caigut a les urpes d'un caprici tan advers del destí. Tanmateix, l'estat d'ànim, l'energia i la força mental amb què s'hi va resistir han estat una lliçó de coratge per a mi, perquè és prodigiós allò que som capaços de capgirar quan de debò ho volem. El secret és a la ment. La ment de l'Isidor, per exemple, va ser el germen de molts dels llibres que alguns autors catalans hem escrit en els darrers deu anys. Sense ell no existirien. Vull dir que la idea inicial, el primer impuls de vida abans que l'autor n'iniciés la gestació, van ser seus. En el meu cas, els llibres Despullant Espanya, El cas Carod i Nosaltres, els catalans van ser inspirats per l'Isidor Cònsul. El primer, Despullant Espanya, me'l va suggerir després d'acompanyar-me a algunes de les seixanta presentacions –transformades en conferències- que vaig fer arreu dels Països Catalans a propòsit del llibre Jo no sóc espanyol parlant de la dependència emocional catalana d'Espanya. "Hauries de plasmar aquesta argumentació en un llibre", em va dir. Vaig seguir el seu consell i el resultat va ser un èxit de vendes. I el mateix va succeir amb El cas Carod. L'Isidor coneixia la meva posició sobre el tema –la defensa del dret de Catalunya a parlar amb totes les organitzacions armades del món sense demanar permís a ningú– i em va proposar d'exposar-la en un llibre. M'ho vaig pensar durant una setmana i quan vaig tenir el llibre al cap li vaig dir que sí, que l'escriuria. S'equivoca, per tant, Pasqual Maragall pensant que aquest llibre va ser fruit d'un acord entre Josep-Lluís Carod-Rovira i jo per avortar les intencions que l'aleshores president tenia d'encarregar una visió hispanocèntrica del tema a Antoni Puigverd. En absolut. Si en Carod no hagués volgut dir-me'n res, el llibre l'hauria escrit igual. De fet, el vaig començar sense que ell en sabés res. Nou encert, en conseqüència, de l'Isidor, ja que no sols se'n van fer quatre edicions en només tres mesos, sinó que ha deixat per a la història una visió nacionalment desacomplexada d'aquells convulsos cinquanta dies. Pel que fa a Nosaltres, els catalans també va ser l'Isidor qui me'l va suggerir, però confesso que no el vaig veure clar fins que vaig tenir-ne el títol. Quan el vaig trobar, vaig saber immediatament quina mena de llibre faria. Un llibre que defensés els valors de la immigració i que contribuís a no separar els catalans en funció del seu origen.
Però l'amistat amb l'Isidor Cònsul no es fonamenta únicament en això, sinó en coses molt més íntimes, com ara el fet d'haver estat al meu costat en moments difícils durant els quals la seva presència es va fer sentir amb discreció, tot recordant-me que els amics són presències tranquil·litzadores i reconfortants sense les quals la vida perd bona part del seu sentit. Lamento molt que la feina d'editor no li permetés dedicar més temps a l'escriptura, perquè quan ho va fer hi va excel·lir esplèndidament, com ho demostra la bellesa d'aquests pensaments sobre una estada a Grècia i el gest afectuós en forma d'uns brots d'herba amb olor de menta que va rebre d'un pastor: "El gest omple l'espai i el moment de poesia, i és llavors que m'adono que hi ha una llum antiga en la profunditat d'aquesta mirada severa i rústega, i que rere del seu capteniment tosc nien la finor d'esperit, l'elegància i la grandesa dels hereus d'Homer". És un plaer llegir els llibres de l'Isidor. Aquest fragment que he citat partany a Tractat de geografia (Empúries, 2008), un llibre deliciós que és una barreja de sentiments, de viatges i de vivències personals –especialment amb la Pepeta Giribet, la seva mare, amb la Romi, l'amor de la seva vida, i amb els seus fills, Arnau i Roger– així com un relat emotiu de la seva relació d'amistat amb Maria-Mercè Marçal i amb el bisbe Antoni Deig. Dues persones també molt estimades per mi.
Per totes aquestes coses, i perquè, amb una sola excepció, tots els llibres que he escrit van passar d'antuvi per les seves mans, la meva vida literària no s'explica sense l'Isidor Cònsul de la mateixa manera que la nostra amistat no s'explica sense la passió que ens unia per Catalunya. De fet, em consta que sense la convicció i la fermesa de l'Isidor, jo mai no hauria pogut publicar llibres com Jo no sóc espanyol i TV3 a traïció. Això és important que se sàpiga, i per dues raons: perquè és veritat i perquè és gràcies a persones com l'Isidor que els catalans encara som aquí i que ens mantenim dempeus, com ell s'hi va mantenir davant la detestable malaltia que l'assetjava. Per aquest motiu faig meves les paraules referides a Frida Kalho amb què ell tanca el seu Tractat de geografia i les ajusto a la seva personalitat, la personalitat d'un home que ens posa davant el mirall de dos testimonis excepcionals: el coratge d'una vida en favor de la cultura i de la llibertat i la força enorme de la seva humanitat.
Lletres , núm. 40, octubre/novembre 2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 29 desembre 2009 |
 Mar Serna
El tradicional autoodi català que els socialistes porten a sobre com una marca de fàbrica els empeny sovint a menysprear els valors del país i a enlluernar-se amb els forans. Si poguessin, esborrarien ara mateix tot allò que és o que sona "massa" català. "Però la festa de la Puríssima no és pas un valor nacional català", pensarà algú. I és cert. La Puríssima és només una festa d'origen religiós i som molts els qui no som religiosos. Tanmateix, l'afany de semblar universalistes, progressistes, cosmopolites, moderns, laics, solidaris i no sé quantes coses més obliga els socialistes a menystenir les tradicions, per innòcues que siguin. El tió o la castanyada, posem per cas, són massa nostrades, per al seu gust. El Pare Noel i el Halloween, en canvi, fan molta més patxoca. I tant! Per això també estan suprimint les nadales de les escoles. Els infants ja no canten nadales catalanes perquè segons els socialistes fan referència al nen Jesús i esmentar-lo en una classe seria terrible, terrible. I per no haver-lo d'esmentar, com denuncia la professora de Vilanova i la Geltrú Gabrielle Deakin a Nosaltres, els catalans, els fan cantar cançons nord-americanes i del Club Súper 3. Exquisida, per cert, la resposta de Deakin a aquesta política: "Quan els nens catalans aprenen les seves cançons, no aprenen només música, també enriqueixen el seu vocabulari, coneixen la història del país i s'assabenten de com era la vida abans".
Caldria preguntar a la consellera Serna, per tant, per què ella i el seu partit volen suprimir la festa del 8 de desembre i, en canvi, no diuen res de la Setmana Santa. Que no és de caràcter religiós la Setmana Santa? I el Nadal? I Sant Esteve? I Reis? Què en fem, d'aquestes festes? Les eliminem del calendari, també? No, el PSOE de Catalunya no les eliminaria perquè té una idea millor: deixar-les com estan, però substituint-ne el nom tradicional per un eufemisme buit i sense cap arrel. Cosa que ens porta a preguntar-los què en faran, del santoral? Prohibiran que els pares posin noms de sants als seus fills per no estigmatitzar-los? Prohibiran els noms de Josep, Maria i Jesús i tots aquells que fan al·lusió a la Mare de Déu? I què en fem, del diumenge, dominica, dia del Senyor? O de la Mercè, patrona de Barcelona, o de la Mare de Déu de Montserrat i de Sant Jordi, patrons de Catalunya? Quina és la proposta de la consellera Serna i del Partit Socialista en aquest sentit?
L'excusa que, per justificar aital disbarat, diu que a Catalunya hi ha gent d'arreu del món, no és vàlida perquè estem parlant de gent que ha triat lliurement aquest país per viure, i aquest país té les tradicions que té de la mateixa manera que els països d'origen dels nouvinguts tenen les seves. Les tradicions que tenim no són perfectes, és clar que no, però són nostres i mereixen un respecte. El mateix respecte que nosaltres hem de sentir per les imperfectes tradicions dels països que visitem o que lliurement triem per viure. I si, com diuen els socialistes, les festes d'origen catòlic no tenen sentit a Catalunya, ja que no tots els catalans es consideren catòlics, cal demanar-los que, consegüentment, esborrin del calendari el 12 d'octubre i el 6 de desembre, ja que no tots els catalans ens considerem espanyols.
El Singular Digital , 29/12/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 28 desembre 2009 |
 Aquestes dates són un bon pretext per apartar-nos de la política i enraonar de qüestions més planeres, com ara els comportaments socials. En aquest sentit, podríem dir que la gent es divideix en dues categories: els qui pensen en els altres i els qui van a la seva. Els qui pensen en els altres són persones que, al costat dels seus interessos individuals, tenen en compte també els interessos aliens i les repercussions negatives que pot tenir en tercers allò que és bo per a elles. Les persones que responen a aquesta tipologia són fàcilment identificables no només per la seva manera de fer sinó també per la seva manera de dir. Una persona considerada, una persona que no es veu ella mateixa com a centre de l'univers, sap que en aquesta vida hi ha diferents sensibilitats, diferents sentits de l'humor, diferents maneres de veure les coses i que totes mereixen respecte.
Malauradament, però, no tothom és així. No tothom és capaç d'aquest petit exercici de reflexió quotidiana que fa més agradable la vida dels qui l'envolten. Hi ha autèntics egoistes i desconsiderats. Són aquells que sempre, en tots els ordres de la vida, van a la seva i es mostren ofensius quan parlen; són aquells que primer te la fan i després et diuen: "Ai, perdona, no sabia que t'ho prendries malament". De fet, al desconsiderat se'l coneix pels fets. Tant se val que camini, que condueixi o que faci l'amor. Si camina és d'aquells que t'obliguen a apartar-te perquè ell pugui passar. Si condueix és d'aquells que en hora punta a la carretera no es posa mai a la cua de vehicles que esperen per continuar la marxa, ell sempre passa davant i quan ja no pot més posa l'intermitent i demana que algú li faci un lloc. Si fa l'amor i és un home, és d'aquells que van a la seva. La seva parella no compta per a res. De fet, compta tan poc, que mai no li ha passat pel cap que la parella necessiti alguna cosa més que els dos minuts que ell gentilment li concedeix. Potser de petit era un nen precoç, però de gran la seva precocitat ha quedat reduïda a això: dos minuts.
e-notícies , 24/12/2009 |
|
| << Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>
| | Resultats 1 - 30 de 566 |
|
|
