spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: Freixenet, bombolles d'espanyolisme
• Article a Cugat.cat: L'estelada de la senyora Margarit
La independència explicada al meu fill
La minimització de la llengua catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 desembre 2014
Ana Magaldi
Ana Magaldi
Em sembla molt trista la indiferència del Principat davant les agressions que pateix la llengua catalana al País Valencià, a les Illes i a la Franja. La Catalunya Nord mereix un altre capítol. Ja sé que hi ha persones i entitats que se'n preocupen i que promouen actes reivindicatius, per descomptat que sí. Sort en tenim! Però parlo de la Catalunya oficial i institucional i dels polítics principatins. Alguns, certament, se'n lamenten en privat, però es troba a faltar un pronunciament parlamentari que denunciï el lingüicidi que el Partit Popular està portant a terme en els territoris esmentats com a fruit d'una ferotge catalanofòbia. Cal que Europa ho sàpiga, i si Catalunya no ho denuncia no ho farà ningú.

I és que si ja és prou lamentable que el nostre Parlament abandoni la resta dels Països Catalans a la seva sort, encara ho és més que no s'adoni que formem part d'un mateix cos lingüístic i que les agressions, siguin a la part del cos que siguin, ens fereixen igualment. Ben mirat, però, aquesta indolència concorda amb l'estat de prostració de la llengua al mateix Principat. Només cal parar atenció en el jutjats, on la reculada és cada cop més espectacular i ja només un 12,3% de les sentències són en català, en contraposició al 20,6% de l'any 2004. I el problema no és només que els jutges provinents d'Espanya, com a funcionaris de l'imperi, no tenen cap obligació de saber la llengua de la colònia, sinó que la majoria d'advocats que hi exerceixen tampoc no tenen el més mínim interès d'emprar-la. L'any 2013, únicament 300 es van inscriure en cursos de català i només 84 van aprovar, cosa força il·lustrativa si tenim en compte que el total d'advocats, només a Barcelona, és de 18.000.

En un altre àmbit, un estudi recent de l'Ajuntament de Barcelona informava de la davallada que ha experimentat l'ús del català a la ciutat, fins al punt que els districtes capdavanters, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, amb prou feines arriben al 54% i al 51% respectivament. Pel que fa al cinema, les pel·lícules doblades al català gairebé han desaparegut de la cartellera i aquesta, des del punt de vista lingüístic, ofereix el mateix panorama que oferia cinquanta anys enrere amb Franco al govern.

Per això no ens ha d'estranyar que el català sigui percebut com una llengua l'ús social de la qual només té sentit en els àmbits domèstic, col·loquial, institucional, folklòric o de caràcter reduït. La fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, ho va deixar ben clar no fa gaire durant la seva compareixença davant els mitjans de comunicació per informar sobre la crisi entre les fiscalies catalana i espanyola. Va llegir el comunicat en espanyol, i quan li van demanar que el llegís en català va respondre que ja havia saludat en català. "Ya he dicho bon dia", van ser les seves paraules. Podia haver llegit el comunicat en els dos idiomes sense cap problema, però no ho va fer per dues raons: la primera, perquè només l'havia redactat en espanyol; i la segona, perquè no li va donar la gana. És a dir, que no només va menysprear la llengua pròpia de Catalunya sinó que fins i tot es va permetre burlar-se'n públicament i ofendre milions de persones titllant-la de llengua inútil. La frase "ya he dicho bon dia" deixa ben clar el valor que té per a aquesta dona la llengua catalana. Talment com si estigués parlant d'un gos i digués: "Ja li he fet una moixaina, no pretendreu que l'assegui al meu costat a la conferència de premsa". La pregunta és: quanta gent pensa com aquesta dona a Catalunya?

Racó Català , 9/12/2014
 
El feixisme en les estructures de poder espanyoles Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 13 desembre 2014
El feixisme en les estructures de poder espanyolesCoincideixo plenament amb la tesi desenvolupada per Xavier Escura, regidor de Cultura de Sant Cugat, en el cicle de conferències que han organitzat els Amics de la Unesco Valldoreix-Sant Cugat per reivindicar la cultura de la pau, la llibertat i la defensa del patrimoni històric. És a dir, els valors que tradicionalment sempre ha fomentat aquesta entitat. Valors que, com és lògic, inclouen la independència de Catalunya, ja que un poble que no pot decidir el seu futur és un poble mancat de llibertat.

En la seva conferència, Escura, que no va parlar en funció del seu càrrec, sinó com a historiador, va dir que "Espanya va ser l'únic Estat on va guanyar el feixisme" i que "encara avui continua enquistat en les estructures de poder", la qual cosa impossibilita que hi pugui reeixir una veritable democràcia. Certament és així. Fixem-nos, per exemple, que per lluir una estelada en un pavelló de bàsquet de Saragossa, la fiscalia demana 300 euros al seu portador després d'haver-lo detingut i tancat en un calabós tota la nit del 5 d'octubre passat, mentre que la crema d'una estelada sis dies després a Montjuïc, per part d'un grup d'ultres espanyolistes, va gaudir de total impunitat. La mateixa impunitat sota la qual els feixistes que es van manifestar el 9 d'octubre a València cridaven "¡Artur Mas, cámara de gas!".

El feixisme, com és obvi, continua remenant les cireres a Espanya i es troba en totes les esferes de poder, un poder polític, eclesiàstic i militar que sempre –sempre– ha estat catalanofòbic. Per això els ultranacionalistes espanyols de València van poder cridar consignes a favor de Hitler i exhibir banderes nazis davant dels ulls de la policia, que s'ho mirava sense moure un dit. Ves per on, la mateixa policia que, també a València, sota el crit de "¡Te vas a enterar catalán de mierda!", va apallissar a puntades de peu el jove Rafel Martín i Faixó el 16 d'abril passat per portar una estelada en el partit de final de Copa. I també va ser la policia espanyola qui va desfigurar la cara per la mateixa raó a Jordi Mascort en una final de Copa anterior a l'estadi Vicente Calderón de Madrid. I és que per a Espanya la defensa dels drets nacionals de Catalunya és un delicte, mentre que les exaltacions del franquisme i del nazisme estan protegides. El primer, el franquisme, compta amb una fundació subvencionada per l'Estat, i el segon, el nazisme, es veu condecorat per la delegada del govern espanyol a Catalunya.

No cal dir que totes aquestes agressions policials contra portadors d'estelades han estat defensades pel ministre Jorge Fernández Díaz, cosa que indica fins a quin punt la catalanofòbia a l'Estat espanyol és institucional. La part bona de tot plegat és que ben aviat podrem desempallegar-nos d'aquesta gent tan ufana i tan superba que amb el seu odi ha aconseguit que milions de catalans tinguin clar que la independència de Catalunya, a banda de ser un dret inalienable, és una necessitat vital.

Cugat.cat , 28/11/2014
 
No és hora d'autofotos, sinó de foto de grup Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 11 desembre 2014
No és hora d'autofotos, sinó de foto de grupTé raó el president Mas, en dir que "ho tenim més a prop del que ho ha tingut mai ningú". Es refereix a la independència de Catalunya, naturalment. Mai, en els darrers tres segles, no havíem arribat tan lluny. Per això és tan important que en aquest tram final ple de paranys i infestat de taurons ens regim per la intel·ligència i no per les emocions. Seria imperdonable que després d'haver superat etapes dificilíssimes, com ara la imprescindible desconnexió mental de l'Estat espanyol, ho engeguéssim tot a dida per culpa d'aquest tret idiosincràtic tan català que és l'individualisme. Sembla mentida que un país com el nostre, amb una tradició associacionista farcida de gremis, confraries, col·legis, mútues i organitzacions no governamentals, sigui tan procliu a la picabaralla i tan punxafigues a l'hora d'arribar a acords. No hi ha dubte que som duals i que alternem l'esperit constructiu amb una tendència autodestructiva; som capaços de gestes èpiques i també especialistes a fer-nos mal.

Amb tot, esperem que aquest tarannà no interfereixi en el Procés, ja que com va remarcar el president Mas en el seu discurs del 25 de novembre passat –el millor discurs que ha fet mai, per cert–, no n'hi ha prou que el SÍ aconsegueixi majoria absoluta, cal també "que tot el món entengui que és la llista que ha guanyat les eleccions". En aquest sentit, també té molta raó l'Assemblea Nacional Catalana, en demanar "una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l'assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible" la qual cosa "només es podrà aconseguir des de la unitat política i social". Certament és així. No hi ha fita política més important que la llibertat d'un poble, cap ni una. Totes les altres, per importants que siguin, resten supeditades a la primera, per la senzilla raó què no hi pot haver justícia social en cap col·lectivitat nacional privada del dret a autogovernar-se. Una nació sotmesa i espoliada com Catalunya, que l'Estat espanyol "rescata" econòmicament amb els diners espoliats i pels quals, per a més escarni, cobra interessos –és a dir, que fa negoci extra amb l'espoliació–, no pot tenir cap altra prioritat que la llibertat. Pensem que tota política que no tingui aquest objectiu serà una política profundament estúpida, demagògica i cínica que farà més gruixuts els barrots de la gàbia.

I és que la llibertat és un dret universal inherent a la maduresa humana que no admet discussió. Es pot discutir la gestió que hom faci de la seva llibertat, però no pas la llibertat en si mateixa. No és hora, per tant, d'autofotos, sinó de foto de grup; no és hora de promoció individual, sinó de sentit de la col·lectivitat. Encara no hem guanyat. Podem guanyar, i tant que sí!, però encara no ho hem aconseguit. El partit dura noranta minuts i, de moment, el resultat ens és advers. Davant d'això, podem fer dues coses: perdre el temps fent-nos retrets entre nosaltres i dient-nos "i tu més!" o "a tu, al meu costat, no t'hi vull" o fer pinya, ajornar les nostres diferències i intentar guanyar el partit. El que demana la gent, és prou sabut; ara només falta saber si els partits sobiranistes estaran a l'alçada de la gent.

elSingular.cat , 9/12/2014
 
Els nouvinguts i la llengua Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 desembre 2014
Els nouvinguts i la llenguaÉs molt lloable la tasca que porten a terme alguns governs municipals –n'hi ha amb ingressos molt minsos- per tal d'afavorir la integració dels nouvinguts a la nostra cultura mitjançant cursos gratuïts de llengua catalana. Si es pregunta a aquests nouvinguts la raó per la qual s'hi han matriculat, la majoria responen que ho han fet per raons de feina o per integrar-se més, cosa ben normal, certament. Allò que és anòmal és la pregunta en si mateixa. Vull dir que la pregunta ja demostra no sols la subordinació de Catalunya com a poble, sinó també l'amenaça que pesa sobre la llengua catalana. La prova és que aquesta pregunta no es fa mai, en clau espanyola, italiana o alemanya, als immigrants que viuen en aquells països. I és que l'aprenentatge de l'espanyol a Espanya, de l'italià a Itàlia o de l'alemany a Alemanya, per part dels qui hi van a viure, no és una opció, és una necessitat vital. I com que ho és, l'aprenentatge lingüístic és immediat.

A Catalunya, en canvi, el català només és una opció, ja que no hi ha cap necessitat de saber-lo. I en un país on no cal saber-ne la llengua per viure-hi, s'ha de tenir molt bona voluntat per aprendre-la. De fet, em pregunto quants de nosaltres faríem aquest esforç en un país on els mateixos parlants fossin els primers a transmetre'ns la idea que la seva llengua no té cap utilitat. Doncs això és el que comuniquem als nouvinguts cada cop que els parlem en espanyol. Per sort, ens queda l'escola. Gràcies a la necessitat dels pares, d'ajudar els seus fills en els treballs escolars, és molta la gent nouvinguda que aprèn català. Aquesta és la raó per la qual els nacionalistes espanyols volen que l'escolarització es pugui fer també en espanyol. El seu objectiu és tallar de soca-rel tota probabilitat que el català esdevingui imprescindible i que, per tant, es normalitzi de debò. Volen evitar el que em deia un dia una dona siriana: "Aprenc català per guanyar-me el respecte de la meva filla".

Nació Digital , 6/12/2014
 
La querella dictatorial Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 desembre 2014
La querella dictatorialLa querella presentada per la Fiscalia espanyola contra el president Mas conté, si més no, tres elements que la fan necessària per al govern de l'Estat malgrat el descrèdit internacional que li suposa. El primer element consisteix a donar carnassa a la fera nacionalista espanyola, que treu foc pels queixals per la humiliació soferta el 9-N amb la insubmissió de Catalunya. Mai no els n'havia caigut al damunt una de tan grossa. I, per acabar-ho d'adobar, ho ha vist tot el món.

El segon element té a veure amb la necessitat del govern espanyol de transmetre una imatge de control de la situació i de justificar la passivitat de Mariano Rajoy amb la idea que el tema català no és polític, és jurídic. És a dir, que ell ni vol ni pot dialogar sobre coses il·legals. Encara que la legalitat espanyola, com és el cas, sigui antidemocràtica, caldria afegir.

I el tercer element rau en la necessitat de reduir el Procés a una sola persona tot convertint-lo, encara que no tinguin res a veure, en la versió catalana del Pla Ibarretxe. Ibarretxe va anar a Madrid a explicar-se, però se li van riure a la cara, el van ficar dintre d'un cotxe, el van acompanyar a l'aeroport, el van pujar a un avió de retorn al País Basc i, sense deixar de riure, se'n va anar cap a casa fregant-se les mans i dient: "Morta la cuca, mort el verí". Amb Artur Mas volien fer el mateix, però no se'n van sortir. Mas no va caure en el parany, i les feres, malgrat que ja salivaven, no el van poder devorar. Ara, per tant, ho intenten per una altra via i fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas. Estan convençuts que, si ho aconsegueixen, n'hi haurà prou d'inhabilitar el president de Catalunya –o d'emmanillar-lo, jurídicament parlant–, per esberlar el moviment i guanyar temps.

És cert que aquesta operació té l'inconvenient de la victimització de Mas, que li reportarà un munt de vots, però ho donen per bo perquè els permet frenar Esquerra i fer que la ferida d'una inhabilitació presidencial sigui més traumàtica. Pensen que com més majoritari sigui el partit del president, més seran les persones que correran d'una banda a l'altra com ho fa el cos esparverat del gall decapitat. És força il·lustratiu que aquests dies Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho, en un intent de patrimonialitzar l'abstenció i sense cap pudor per mostrar la seva tradicional sintonia ideològica, hagin apel·lat tots dos als "catalans orfes de partit". Caldria recordar-los que els vots del SÍ-SÍ, en la consulta del 9-N, equivalen a uns dotze milions de vots a l'Estat, xifra que no sols és fabulosa, tenint en compte la persecució política, jurídica i mediàtica estatal soferta, sinó que és superior als vots amb els quals governa el Partit Popular. Té gràcia que una xifra com la del PP sigui vàlida per governar, però no per autogovernar-se. O, dit d'una alta manera, crida l'atenció que aquesta xifra s'admeti per dir als altres el que han de fer, però no pas per dir-s'ho un mateix.

Amb tot, no cal patir. El descrèdit d'Espanya en el món democràtic, més enllà de la política del dia a dia, és esborronador i ja ha quedat al descobert que es tracta d'un Estat en què la separació de poders no existeix. Com en les dictadures, els alts tribunals estan al servei del govern, obeeixen les seves ordres i serveixen els seus interessos. La mascarada de la Fiscalia, amb la querella contra el president de Catalunya per haver complert el mandat dels ciutadans permetent-los votar, és tan escandalosament franquista que no mereix cap mena de consideració. Ara ja tothom sap que l'Estat espanyol és un Estat que condecora nazis i que criminalitza la llibertat d'expressió; un Estat que permet cridar "¡Artur Mas, cámara de gas!" mentre apallissa i sanciona persones per portar una estelada; un Estat que apallissa persones africanes com si fossin gossos rabiosos mentre posa querelles contra els qui posen urnes. I el més greu és que aquest Estat n'és tan conscient, d'això, que no va tenir valor de retirar les urnes el 9-N davant de tot el planeta. Hi havia massa llum i massa càmeres per fer una cosa així. Per això el Tribunal Constitucional no va ser explícit en aquesta qüestió. Es tractava de no forçar el govern de l'Estat a actuar per la via policial per tal que pogués fer-ho a posteriori per la via penal. Aquesta via, a més, té l'avantatge, des del punt de vista espanyol, que ho concentra tot en la persona del president Mas, que és la peça que de debò els interessa. Allò que no han tingut en compte, però, allò que defugen irracionalment perquè en són al·lèrgics, és la transversalitat de la força independentista de Catalunya. No han tingut en compte que el procés català no és el projecte de cap president ni de cap partit, és el projecte d'un poble.

elSingular.cat , 2/12/2014
 
Les tres grans victòries del 9-N Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 desembre 2014
Les tres grans victòries del 9-NAra que ja han transcorregut uns quants dies després del 9-N, i que n'hem copsat els efectes, tant a Catalunya com a Espanya, és un bon moment per remarcar l'enorme importància de la seva celebració. De fet, l'èxit ha estat tan espectacular, tan esclatant, que gairebé sembla que assolir-lo hagi estat bufar i fer ampolles. Però no és cert. L'esforç requerit ha estat titànic, i les hores i l'energia invertides han estat tantes que és impossible comptabilitzar-les. Passa, però, que la realització ha estat tan perfecte, dintre dels marges que implicava tenir un Estat en contra, que hem aconseguit que semblés fàcil allò que semblava inconcebible. Just la mateixa impressió que causen alguns llibres o pel·lícules en llegir-los, que flueixen d'una manera tan esplèndida i natural que només els experts en detecten la complexitat subjacent.

Doncs bé, sense desmerèixer en absolut el paper del govern, dels partits específics i de les institucions de Catalunya, és de justícia lloar l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i els quaranta mil voluntaris, per la tasca immensa i generosa que van dur a terme en la materialització d'una consulta que quedarà per sempre en els llibres d'història per dues raons: per la seva magnitud i pel seu significat. La magnitud i el significat que han propiciat tres grans victòries. Probablement n'hi ha més, segur que sí, però sintetitzem-les en tres.

La primera victòria, és el formidable gol per l'escaire que Catalunya ha fet a l'Estat espanyol. Després d'amenaçar-nos fins i tot amb la "persecució de particulars i la celebració de milers i milers de judicis ràpids", després de dir-nos que mai, mai, mai no votaríem, que mai, mai, mai no hi hauria col·legis, ni urnes, ni paperetes, perquè l'Estat mai, mai, mai no ho permetria, resulta que vam obrir els col·legis, vam posar les urnes, vam posar les paperetes i vam votar. Vam votar! A desgrat d'un Estat que criminalitza la llibertat d'expressió, vam votar.

La segona victòria, és la de la projecció internacional. En fer-se evident que Catalunya no faria cas dels intents d'intimidació del govern espanyol, els portaveus de l'espanyolisme a casa nostra, desesperats, van optar per intentar desacreditar la consulta titllant-la de "costellada", "botifarrada" i "pallassada". Tanmateix, la força del 9-N els va passar per damunt i els va ridiculitzar sense pietat. Les xifres parlen per si soles: vuit-cents periodistes dels cinc continents acreditats, gairebé el doble que Escòcia, dos-cents quaranta mitjans de comunicació i un centenar d'observadors internacionals que van certificar que la consulta havia estat "tot un èxit". Algú creu que els principals mitjans de comunicació del món paguen viatges transoceànics als seus equips de professionals perquè informin sobre costellades, botifarrades o pallassades?

I la tercera victòria, és la insubmissió. Ara tot és massa recent per prendre consciència de la importància del que hem aconseguit. Els fets, a més, se succeeixen a un ritme vertiginós i són molts els fronts que requereixen la nostra atenció. Però mai no havíem fet un acte d'insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N, i la història s'encarregarà de certificar-ho. N'hi ha prou d'observar la ràbia, l'odi, els insults, els exabruptes i els comentaris catalanofòbics que ha generat la nostra acció per mesurar-ne la magnitud. Només un Estat arrogant, prepotent, absolutista i decadent pot sentir-se tan profundament humiliat pel gest més pacífic, més cívic i més democràtic que pot fer un poble per expressar la seva opinió: el gest de votar. Des del 9-N, l'Estat espanyol és un Estat amb l'orgull ferit perquè els seus esquemes obsolets no poden concebre que un poble que creien vençut i sotmès des de fa tres segles l'hagi ridiculitzat i posat en evidència davant de tot el món. L'esperpèntica inauguració a corre-cuita a Madrid, d'una estàtua dedicada a l'almirall Blas de Lezo, assassí de catalans el 1714, tractant-lo d'heroi, n'és una prova. És la burda i consternada reacció de l'amo nostàlgic d'un poder abatut que veu com s'esvaeix tota l'autoritat que tenia sobre el captiu.

Es diu que la consulta del 9-N no era vinculant, però no és veritat. Sí que n'ha estat, de vinculant. I tant! Ho ha estat per a Espanya, en grau superlatiu, i ho ha estat per a Catalunya, que per fi ha copsat la seva força i s'ha adonat que per segar les cadenes de ferro cal primer segar les cadenes mentals. Les cadenes mentals són les cadenes de la por. No hi ha cadena més poderosa que la por. Recordem-ho sempre. La llibertat comença el dia que perds la por.

elSingular.cat , 24/11/2014
 
El robatori de la rambla del Celler Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 desembre 2014
El robatori de la rambla del CellerEl 16 de setembre passat, uns lladres van assaltar dos pisos de la rambla del Celler i es van endur joies i aparells electrònics en qüestió de minuts. Ho van fer a la llum del dia, entre dos quarts de deu del matí i dos quarts de dues de la tarda, hora en què la senyora d'un dels pisos assaltats va tornar a casa i va descobrir el fet. Fins aquí la notícia concisa i nua, però hi ha altres aspectes que em sembla interessant explicar perquè tots plegats en prenguem nota.

L'edifici assaltat té dues portes per replà, A i B, i totes dues estaven tancades amb dues voltes de clau, ja que els seus llogaters eren absents en aquell moment. A dos quarts de dues, com deia, va arribar la senyora del pis A i, en sortir de l'ascensor va veure que la porta B era oberta amb un drap que en tapava el pany i una galleda i una fregadora just a l'entrada. "Deuen estar netejant", va pensar. Però, en girar-se, es va adonar que la seva porta, per bé que tancada, tenia el pany esbotzat. Aleshores, sense entrar-hi, va mirar l'interior del pis B i va veure que hi havia coses per terra i que tot indicava que s'acabava de produir un robatori. Això, naturalment, la va espantar molt, perquè cabia la possibilitat que els lladres encara fossin a casa seva.

En estat de xoc emocional i sense saber ben bé què fer, va pujar al pis de dalt i va trucar a les portes dels veïns per explicar-los-ho. Aquests, però, no havien sentit res. Cap cop, cap soroll que els hagués cridat l'atenció. Res de res. Van baixar tots al replà dels fets, s'hi van incorporar també uns veïns del pis de sota i van trucar a la policia, que va venir de seguida. Dues patrulles, exactament. Tres homes i una dona molt amables que van entrar al pis obert i que van verificar que no hi havia ningú. Tot seguit, un dels agents va saltar pel balcó a l'altre pis, va obrir la porta des de dins i va confirmar a la seva inquilina que els lladres també hi havien entrat. Segons sembla, van intentar accedir-hi per la porta, i, en no poder-ho fer, van optar pel balcó des del pis B. Per això la porta de l'A estava tancada.

Els Mossos també van explicar que aquesta mena de robatoris acostumen a ser molt ràpids. Els espanyaportes porten guants, no fan soroll i van directes al dormitori principal per trobar-hi coses de valor. N'hi ha que fins i tot agafen una coixinera per fer-la servir de sac. Són operacions que no duren més de deu minuts i que compten amb la complicitat d'un segon o tercer individu que vigila des del carrer la possible arribada d'algun veí. El més aconsellable, si una persona veu moviments sospitosos per part d'algú, és que no s'hi enfronti. El millor és que avisi els Mossos amb la màxima discreció, trucant al 112, i que n'esperi l'arribada. D'aquesta manera, els lladres no fugen i són atrapats amb les mans al plat.

Amb tot, hi va haver diferències entre el robatori del pis A i el del B. Mentre d'aquest últim se'n van endur joies i aparells electrònics, de l'A només van agafar-ne joies, cosa que s'explicaria per dos motius: o bé, de lladres, només n'hi havia un i li resultava massa perillós saltar carregat pel balcó o bé van pensar que si algú els veia des del carrer podia fer un crit d'alarma. Tanmateix, l'aspecte més curiós de tot plegat va ser el detall de la galleda i de la fregadora a la porta B per no desvetllar sospites. "Això no ho fan mai, ha estat un detall de sofisticació", van dir els agents. Potser sí. Però també podríem dir-ne de cinisme. Talment com una signatura: "Us hem netejat el pis".

Tot Sant Cugat , 15/10/2014
 
La "violència" de Jorge Fernández Díaz Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 desembre 2014
La "violència" de Jorge Fernández DíazHi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència", ha dit el ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, des del diari ABC. Però n'hi ha prou de conèixer Catalunya per saber que aquesta frase només és versemblant si en canviem el subjecte. I si en canviem el subjecte, el principal responsable de la violència que hi pugui haver serà el ministre. Ell sap que la humiliació que ha rebut l'Estat espanyol amb el 9-N, davant de tot el planeta, ha estat tan forta que l'espanyolisme cada dia pressiona més perquè s'actuï amb contundència contra Catalunya i perquè "los catalanes sepan de una vez por todas quien manda aquí". Ja ho deia el comte-duc d'Olivares al virrei català botifler Dalmau de Queralt comte de Santa Coloma: "¡Mano dura, virrey, mano dura!". En realitat, ja fa força temps que les clavegueres de l'Estat malden per provocar la violència a Catalunya. L'admiració que ha despertat arreu del món el caràcter pacífic, cívic i escrupolosament democràtic del poble català en la reivindicació del dret a decidir el seu futur polític, els treu de polleguera.

Però Fernández Díaz diu un parell de coses més. Diu que "la societat catalana ha de tornar a l'enteniment" i diu també que el volem "considerar estranger dins de Catalunya" i que "no ho acceptarà". És a dir, el mateix raonament que l'imperialista més despòtic, que considera que els irredempts han anat massa lluny en les seves ànsies de llibertat i s'han tornat bojos. "L'enteniment", és clar, estaria en la submissió i en el reconeixement de la supremacia espanyola. La pregunta és: què pensa fer el senyor Fernández Díaz, per impedir la voluntat democràtica d'autodeterminar-se del poble català? Què significa aquest "no ho acceptaré"? No acceptarà la voluntat majoritària del poble català expressada a les urnes, si així es manifesta, i exigirà que s'imposi la voluntat de la minoria? I qui és aquesta minoria per declarar-se superior? Qui és Fernández Díaz, a banda d'un polític mancat de tota ètica, que té la barra de romandre en el seu càrrec després que el seu departament hagi formulat acusacions injurioses que s'han revelat absolutament falses contra polítics catalans, com el president Mas i l'alcalde Trias, amb la intenció de manipular les darreres eleccions, en el primer cas, i de desacreditar el procés català, en el segon, tot llançant excrements damunt de persones innocents. Se li entén tot, senyor Fernández Díaz. Se li entén el conscient i se li entén el subconscient. En realitat ens volia dir que els seus estan nerviosos, en realitat ens volia dir això: "Hi ha risc que la frustració espanyolista degeneri en violència".

Nació Digital , 22/11/2014
 
Dimiteixin, senyors Carreras i Benejam Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 novembre 2014
Álvaro Benejam i Jorge Carreras
Álvaro Benejam i Jorge Carreras
Aquests dies, a través d'articles publicats a Cugat.cat i al Diari de Sant Cugat, els regidors del Partit Popular Jorge Carreras i Álvaro Benejam, han demanat la dimissió de Mercè Conesa. Li retreuen, sobretot, el seu suport a la consulta del 9N, perquè es veu que no és ètic que una alcaldessa defensi el més elemental de tots els drets democràtics: el dret a la llibertat. És a dir, el dret dels pobles a ser allò que vulguin ser.

Té gràcia, tanmateix, que sigui precisament el Partit Popular, conegut com el partit més corrupte de la Unió Europea i amb un nombre infinit de càrrecs immersos en processos judicials, qui gosi impartir lliçons d'ètica. Això no vol dir pas que els senyors Carreras i Benejam siguin corruptes, és clar que no, però, atès que es presenten com a apòstols de l'ètica, estaria bé que prediquessin amb l'exemple i dimitissin escandalitzats davant les barbaritats que tot seguit els enumeraré.

No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que es nega a condemnar el franquisme? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que subvenciona l'Associació Francisco Franco? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que condecora nazis? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que criminalitza la llibertat d'expressió? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que legalitza una formació nazi com Alba Daurada mentre prohibeix el dret de vot dels catalans? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que comanda el ministeri d'Interior i que no té escrúpols d'ordenar disparar bales de goma contra immigrants que neden per sobreviure en aigües de Ceuta amb un resultat de quinze morts? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que manté centres d'internament d'estrangers que vulneren sistemàticament els Drets Humans i que retenen durant mesos persones que no han comès cap delicte algunes de les quals, a causa dels abusos i de les agressions policials, acaben suïcidant-se o perden misteriosament la vida?

Sembla evident que el fet de pertànyer a un partit amb un expedient com aquest, ofereix als senyors Carreras i Benejam una oportunitat immillorable de mostrar el seu amor per l'ètica tot donant-se de baixa. Si ho fan, jo els donaré tot el meu suport. És ben senzill: siguin èticament conseqüents i dimiteixin, senyors Carreras i Benejam.

Cugat.cat , 21/11/2014
 
No els amoïna el 9-N, els amoïna el que ve tot seguit Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 novembre 2014
No els amoïna el 9-N, els amoïna el que ve tot seguitNo hi ha hagut mai ningú que hagi contribuït tant a la independència de les colònies espanyoles, al llarg de la història, com ho ha fet Espanya. Espanya ha estat, de sempre, l'eina més poderosa que han tingut tots els moviments independentistes del seu imperi per assolir la llibertat. Tota sola els ha fomentat, els ha alimentat, els ha vigoritzat i els ha refermat. És un cas interessantíssim de paradoxa exacerbada que la converteix en campiona de derrotes. Les col·lecciona de totes les formes i colors a través dels segles sense moure's ni un mil·límetre. La col·lecció d'ultramar, per exemple, és esplèndida, una autèntica joia del declivi. I ara en comença una altra, la col·lecció peninsular, que manté expectants els historiadors d'arreu del món.

En defensa d'Espanya, tanmateix, cal dir que té criteri. Passi el que passi, sempre és fidel a si mateixa, sempre actua de la mateixa manera. Arriba a un lloc, el domina per la força, el sagna econòmicament, hi imposa les seves lleis, n'anorrea la identitat, la cultura i la llengua i al cap de quatre dies diu als conquerits que no són ningú, que els seus drets històrics s'han esvaït i que el dret de decidir no existeix, que no ha existit mai. O és que potser els captius van poder decidir que no volien ser conquerits? Oi que no? Doncs ja està. Assumpte resolt. El problema és que és difícil trobar un poble que vulgui viure per sempre més sota un jou com aquest. Tard o d'hora, fins i tot els que han perdut la llengua pròpia, com ara els d'ultramar, desperten la seva memòria col·lectiva, trenquen la legalitat espanyola i declaren la independència. La història ho explica fil per randa.

I ara, ves per on, ha arribat el moment de Catalunya, que serà seguida immediatament pel País Basc. Però abans que això s'esdevingui, Espanya continuarà essent la nostra eina més poderosa, l'eina que ens ha d'obrir la porta de la presó i permetre'ns respirar aire pur. Espanya és una eina valuosíssima, que fa una feina impagable a còpia d'intolerància, de totalitarisme i de menyspreu absolut pels principis més bàsics de la democràcia i les llibertats. Tot el seu món és força bruta en forma de lleis, de nacionalisme i de negació de l'altre. L'altre, com dèiem abans, no existeix, l'altre ni tan sols no és reconegut. Només existeix Espanya –"la nación más antigua del mundo", diuen sense rubor.

Per això, Espanya, no té resposta intel·lectual al procés català. Simplement s'indigna, li puja la tensió arterial i llança improperis, amenaces, insults i desqualificacions. La seva violència verbal és filla de la seva impotència intel·lectual. Dels seus llavis només surten pulsions, en cap cas reflexions. Pulsions que neixen al ventre i que van directament a la gola sense passar pel cervell. Així, tenim un exportaveu del govern espanyol que diu que el president Mas hauria de ser afusellat; un diputat que diu que no és una consulta, sinó un psiquiatre, el que necessitem els catalans; una Conferència Episcopal Espanyola que diu que l'independentisme hauria de passar pel confessionari; un dramaturg amb nom de pantà empordanès que diu que "cal ficar entre reixes el president Mas", que "la població catalana està mentalment malalta" i que "l'Estat hauria de tractar-la sense pietat"; un escriptor cordovès que diu que els catalans pateixen inestabilitat mental; una diputada que diu que el dret de decidir és contrari a la democràcia; una altra diputada que diu que prohibir que Catalunya voti és una victòria de la democràcia; un president del govern espanyol que diu que prohibir un referèndum és propi d'una democràcia avançada; un filòsof que diu que els catalans som imbècils; un expresident espanyol nascut a Sevilla que compara Catalunya amb el franquisme; un ministre d'afers exteriors que relaciona el procés català amb el nazisme; un eurodiputat basc que diu que l'independentisme és terrorisme; uns manifestants que criden "¡Artur Mas, cámara de gas!"; una associació de militars espanyols que diu que cal declarar l'Estat de guerra a Catalunya i actuar-hi amb les armes; un periodista que diu que la independència de Catalunya comportarà l'assassinat i el genocidi... En fi, podríem seguir dies i dies amb aquesta mostra d'impotències, perquè creix cada minut que passa i perquè Espanya comença a adonar-se, per bé que no ho reconeixerà, que el procés d'independència de Catalunya és irreversible i això la treu de polleguera. De fet, ja fa temps que ho sap, només cal observar tota la seva política governamental, així com la desesperació que li provoca el corredor mediterrani i les presses per endur-se el petroli de Tarragona. Deu pensar que no li cobrarem quan negociem els actius i els passius.

Mentrestant, no en tinguem cap dubte, ja ha començat a ordir una trama per dinamitar les eleccions de caràcter plebiscitari que han de venir. Diu pestes de la consulta del 9-N, perquè l'ha viscuda com una humiliació, però el que l'angoixa de debò és no poder actuar militarment contra la Declaració Unilateral d'Independència que ha de seguir a les eleccions. Sap que Catalunya es troba en el centre del focus internacional i que tota acció de força contra la legitimitat democràtica que li atorguin les urnes serà vista com un exercici de totalitarisme. Un exercici que el món democràtic toleraria en alguns punts del planeta, però que jutjaria inadmissible en el si de la Unió Europea. S'acosten, per tant, moments que no oblidarem mai i ens cal mantenir el cap fred. Espanya ens voldrà dur al quadrilàter de la boxa, però el nostre terreny és el tauler d'escacs.

elSingular.cat , 18/11/2014
 
La decisió de Cinesa Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 novembre 2014
La decisió de CinesaConfesso que la decisió de Cinesa, de convertir les seves quatre sales de Sant Cugat en un cinema íntegrament en versió original, m'ha sorprès força. Crec no equivocar-me si dic que no havia passat mai que unes sales cinematogràfiques comercials no barcelonines abandonessin la projecció de pel·lícules en versió doblada i es passessin a la versió original subtitulada. És una notícia esplèndida i una victòria del col·lectiu "Volem un Verdi a Sant Cugat", que, des de fa un parell d'anys, a través del Facebook, reivindica aquesta millora de l'oferta cinematogràfica a la ciutat.

Certament és una anomalia que, llevat de Barcelona i Girona, sigui pràcticament impossible gaudir de cinemes en versió original a Catalunya i que s'obligui la gent a desplaçar-se a aquestes ciutats per poder veure les pel·lícules tal com han estat concebudes. No dic pas que s'hagi d'eradicar el doblatge de cop, però és injust obligar tothom a passar per l'adreçador d'un sistema instaurat pel franquisme en ple segle XXI. En aquest sentit, he manifestat sovint que mentre hi hagi cinema doblat a l'espanyol hi ha d'haver el nombre equivalent de còpies doblades al català, cosa a la qual els interessos ideològics -disfressats d'econòmics- de distribuïdors i exhibidors s'hi han oposat sempre. Ara, per tant, vindrà una altra batalla, que serà la de la llengua del subtitulat. Caldrà pressionar aquests empresaris perquè respectin la llengua pròpia de Catalunya i deixin de fer servir excuses de mal pagador per justificar el seu immobilisme. El subtitulat, per altra banda, és infinitament més barat que el doblatge.

Una altra cosa que voldríem saber és si la projecció de pel·lícules en versió original, per part de Cinesa, implicarà un augment del nivell de qualitat de la cinematografia que veurem o si allò que ens arribarà seran simplement els mateixos títols nord-americans -insignificants en la seva major part- que ens arriben habitualment. Posaria la mà al foc que la cosa anirà així per la senzilla raó que Cinesa és propietat de Warner, Paramount i Universal i no em passa pel cap que aquestes firmes renunciïn a estrenar els seus productes de consum per projectar-hi produccions alienes culturalment més elevades. La notícia del canvi a versió original, per tant, és bona i cal felicitar Cinesa, però els dies bons de la seva programació a Sant Cugat continuaran essent les sessions de cinema clàssic dels dilluns i de cinema d'autor dels dijous. En versió original, naturalment.

Cugat.cat , 7/11/2014
 
Diferents visions de la independència Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 novembre 2014
Los García. Catalunya y el futuro de todosD'entre els llibres publicats darrerament relacionats amb el procés nacional que està vivint Catalunya, cal destacar-ne un que té el seu origen en un vídeo que va comptar amb el suport del Cercle Català de Negocis i que ha estat vist per centenars de milers de persones moltes de les quals, servint-se de l'adreça que hi apareix al final, van trametre el seu parer sobre el discurs de la por que practica l'Estat espanyol per impedir la independència de Catalunya. El llibre es diu Los García. Catalunya y el futuro de todos, i constitueix un recull d'aquelles opinions.

En les seves pàgines, veiem com hi ha qui utilitza els casos de corrupció a Catalunya per justificar la seva voluntat que el nostre país continuï subordinat a Espanya. Deu ser que a Espanya no hi ha corrupció. En tot cas, els García li responen que una cosa és la percepció i una altra la realitat. Segons un estudi del CCN del 2012, només el 6% dels casos de corrupció a l'Estat corresponien a Catalunya.

Tanmateix, aquest 6% va ocupar el 53% dels titulars dels mitjans espanyols, cosa que, com és lògic, incidia en la percepció. També hi ha qui pregunta quant trigaria Catalunya a estar en ruïna econòmica si no s'independitzés, i la resposta és que la nostra pertinença actual ja és un ruïna, atès que som el 16% de la població de l'Estat, hi contribuïm amb el 20% del PIB espanyol, en paguem el 24% dels impostos i fem el 30% de les exportacions. No hi ha cap dubte que, com a nació independent, serem un Estat ben pròsper.

En altres parts del llibre hi trobem aquesta aportació sobre la demolidora espoliació que patim. Són cinc petits exemples:
  1. "En 20 anys, 850 km d'autovies a Madrid; només 20 km al voltant de Barcelona. [...] De les inversions de l'Estat en infraestructures, a Madrid es va executar el 111% pressupostat; a Catalunya, només el 35%."
  2. Cost per autopista: "De Madrid a Alacant, 0 euros; de Barcelona a Alacant, 73 euros. De Madrid a Saragossa, 0 euros; de Barcelona a Saragossa, 51 euros. De Madrid a Santander, 0 euros; de Barcelona a Santander, 112 euros. Tres destinacions un cop per setmana, 12.000 euros l'any en peatges des de Barcelona. Les mateixes destinacions des de Madrid, 0 euros."
  3. "Cost de la carretera madrilenya M-30: 7.566 milions d'euros. El triple del cost de la construcció del nou canal de Panamà, l'obra d'enginyeria més gran del món. Desdoblament Girona N-II: invertits 96 milions d'euros. Les obres van ser adjudicades el 1995. En els darrers quatre anys han mort 64 persones. És la carretera amb més trànsit de camions de l'Estat, connexió a Europa."
  4. "90.000 milions d'euros gastats en un AVE que perd diners cada any (ni un sol quilòmetre és rendible). El Corredor Mediterrani, tan necessari i rendible per a la indústria, i ni un sol quilòmetre ha estat construït."
  5. "Una Espanya federal seria la solució? No. Estaríem igual que avui: Madrid seria la capital federal, continuaria recaptant part dels nostres impostos, legislant lleis federals, i nosaltres seguiríem estant en minoria. Millor que redactem una Constitució a la mesura de Catalunya i que, si volem federar-nos, ho fem amb la Unió Europea."
El llibre Los García. Catalunya y el futuro de todos té 169 pàgines, és molt amè i està farcit de preguntes que són al carrer i que es veuen contestades amb arguments enriquidors. El seu principal atractiu és que és un text altament didàctic adreçat al gran públic.

Racó Català , 12/11/2014
 
9N: Sant Cugat va ser una festa Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 novembre 2014
9N: Sant Cugat va ser una festaDurant una setmana he gaudit de la companyia de Paul Chamberlain, un molt bon amic anglès que volia viure en persona el referèndum consultiu del 9N -així és com el denomina la premsa internacional- i puc dir que n'ha quedat admirat. El vam viure plegats a Sant Cugat, ciutat en la qual ell havia residit durant uns anys, i va ser testimoni ocular de l'èxit esclatant d'una diada que quedarà per sempre en la història del país i en el cor de la gent. Si més no, en el de la gent que creu en el dret dels pobles a ser allò que vulguin ser i a decidir-ho en llibertat.

Les paraules de Paul Chamberlain van ser: "És una consulta, però l'atmosfera és la d'una festa". Chamberlain es referia a l'actitud cívica de la ciutadania, a l'alegria i a l'emoció que transmetien els ulls de la gent, a la comunicació afectuosa que s'establia entre persones que en el dia a dia es limiten a saludar-se i prou. A Sant Cugat, concretament, jo mateix, caminant pel carrer, em vaig haver d'aturar diverses vegades per compartir sensacions amb gent diversa. I en arribar la nit i saber-se'n el resultat, la satisfacció va ser immensa. Sobretot en veure que la participació a Sant Cugat havia estat d'un 46,3%. És a dir, molt per sobre de la participació de la consulta del 13 de desembre de 2009, que va ser d'un 25,68%.

Cugat.cat, com és lògic, va entrevistar moltíssimes persones que anaven a votar, i la immensa majoria de les respostes que obtenia, per bé que diverses, coincidien a remarcar la necessitat vital de treure'ns del damunt la pesada llosa de l'Estat espanyol i constituir-nos en un Estat independent, que és l'estatus dels pobles adults. Aquesta és la resposta que va donar un irlandès: "Espanya no té amor pels catalans, i no vull que els meus fills creixin en un país on no hi ha amor". És una resposta eloqüent que sintetitza la realitat. Un Estat que criminalitza el vot i la llibertat d'expressió, un Estat que qualifica d'antidemocràtic que els ciutadans siguin consultats, un Estat que persegueix els directors d'escola i els funcionaris per haver facilitat l'accés a les urnes, un Estat que nega el dret de Catalunya a decidir el seu futur nacional no és un Estat, és una presó. Per això el 9N estàvem tan contents, perquè érem conscients que desobeint les normes de la presó deixàvem de ser presoners i ens convertíem en ciutadans.

Cugat.cat , 14/11/2014
 
La caiguda del mur espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 novembre 2014
La caiguda del mur espanyolLa data del 9 de novembre de 2014 restarà per sempre més a Catalunya com a símbol de la llibertat d'expressió. Serà recordada com el dia que el poble català, reafirmant-se en els seus principis democràtics, es va revoltar pacíficament contra un Estat absolutista, que no sols li nega el dret a la llibertat, sinó fins i tot la condició de poble, i va traçar una línia més enllà de la qual ja res no serà com abans. És cert que hem trigat molt a arribar fins aquí, molt més del que alguns volíem, però tot procés d'alliberament d'un poble és un procés col·lectiu, i, per tal que això s'esdevingui, cal primer una tasca titànica, com és la conjuminació de milions de processos individuals. I encara bo, si només fos això, perquè aquests processos, en el cas català, han hagut de descodificar les claus d'una colonització mental de tres-cents anys. És a dir, els catalans no sols hem hagut de despertar la nostra consciència col·lectiva, també hem hagut de lluitar contra un poder que ens l'estabornia i que ens deia que no teníem ni passat ni futur perquè no érem ningú.

El 9 de novembre ha transmès un missatge molt nítid a l'Estat espanyol. Li ha dit que les amenaces i els averanys apocalíptics contra Catalunya només provoquen en nosaltres el mateix somriure que provoca el gosset petit que borda sorollosament per disfressar la seva inseguretat. Prohibir que la gent voti, prohibir que la gent s'expressi per mitjà d'una papereta en una urna, és un signe diàfan d'inseguretat i de pànic. Pànic d'afrontar la realitat, pànic d'admetre el fracàs espectacular de la tirania. Per això, com més volen intimidar-nos, com més furibunds són els insults que rebem, com més delirants i rabioses són les desqualificacions que ens adrecen, més palesen la seva impotència i la desesperació que els causa saber que han perdut.

Fixem-nos en quina ha estat l'evolució de la reacció espanyola davant del procés català, aquests darrers anys. Va començar amb menyspreu i maniobres de ridiculització; tot seguit, en veure que el procés no s'aturava, va recórrer a la por i als mals averanys; després, esbalaïda davant la nostra fermesa, va emprar l'amenaça i les mesures intimidatòries; i ara, desconcertada, enfurismada i sobreeixint de despit, intenta bloquejar la nostra vida política. Encegada com està pel seu absolutisme, ni s'adona del descrèdit internacional que aquest comportament li genera. Un descrèdit que ara mateix, més enllà dels dos mil casos de corrupció que arrossega, es veu incrementat per la demanda de la justícia argentina de detenir dos exdirigents feixistes, Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, per la seva responsabilitat en crims contra la humanitat. Espanya no sols es nega a investigar aquests crims, sinó que protegeix els seus responsables perquè restin impunes.

Mentrestant, Catalunya manté el cap fred, no cau en el parany de les provocacions i es manté ferma en el seu camí vers la llibertat. El mur, ja ho veiem, és a punt de caure per la força de la gent. El mur de l'absolutisme, de l'arrogància i del menyspreu és a punt de ser abatut amb molta més facilitat que milions de catalans no es pensaven. L'any 2006, quan vaig escriure el llibre “La paraula contra el mur”, per explicar de quina manera i per quines raons la paraula catalana s'estavellava indefectiblement contra el mur espanyol, l'independentisme encara era minoria. Avui, en canvi, el nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l'abast de l'ostatge que desobeeix les lleis del segrestador. Som molt a prop de ser lliures, i quan això s'esdevingui entendrem que érem febles perquè no sabíem que érem forts.

elSingular.cat , 11/11/2014
 
De què serveix ser d'esquerres i fer com la dreta? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 novembre 2014
De què serveix ser d'esquerres i fer com la dreta?Ara fa uns dies, el senyor Jaume Bosch, diputat d'ICV, em dedicava un escrit farcit de desqualificacions personals per haver gosat qüestionar la figura del seu cap polític en l'article "El paper d'estrassa de Joan Herrera". Em titllava de mesquí i sectari, fins i tot. El mateix llenguatge que Mariano Rajoy empra amb el president Mas. Molt bé. Ara en parlarem, d'això. Tanmateix, vull començar agraint-li que hagi triat la meva humil persona per buidar el pap malgrat que les crítiques que va rebre Joan Herrera, algunes de ben fortes, per intentar desacreditar la consulta i alinear-se amb PP i Ciudadanos, tot dient "no aniré a votar", fossin nombrosíssimes a tots els mitjans de comunicació. És tot un honor tanta distinció. És clar que també pot ser que ho hagi fet perquè pensa que sóc el més feble. Ja se sap, hi ha patums amb les quals és millor no ficar-s'hi, oi, senyor Bosch?

Tanmateix, no sé a quina secta creu el senyor Bosch que pertanyo, pel sol fet de no combregar amb les rodes de molí del senyor Herrera. Els sectaris, com tothom sap, són els qui defensen un partit polític per més execrables que siguin les accions que cometi. Aquest és el cas del senyor Bosch, fins al punt que el seu escrit seria un bon model de sectarisme en una facultat de periodisme. Sobretot tenint en compte que actua com a servidor del senyor Herrera, no fos cas que aquest s'embrutés les mans.

En tot cas, potser és per mesquinesa i sectarisme, que el senyor Bosch aprofita el seu article per penjar medalles a ICV i fer retrets a "tothom". No cal dir que "tothom", són CiU, ERC i la CUP, la resta de partits sobiranistes. "Si no fos per nosaltres...", ens ve a dir el senyor Bosch. Només li falta afegir que CiU, ERC i la CUP són uns folls il·luminats. De fet, són tantes les medalles que es penja, que gairebé trobo a faltar que no acabi reivindicant un monument. A mi també em retreu que "oblidi" que el govern que va homenatjar el feixista Samaranch el 2010 era tripartit, no només d'ICV. Però s'equivoca de mig a mig. No és pas cap oblit. Hi ha diversos articles meus d'aleshores denunciant aquell acte infame. Passa, però, que el text publicat dies enrere a Nació Digital se centrava només –només– en la persona de Joan Herrera, que ja era dirigent d'ICV el 2010. Tanmateix, el senyor Bosch deu pensar que implicant-hi tercers la culpabilitat es dilueix.

Resulta especialment escandalós l'argument amb què Jaume Bosch pretén excusar la celebració d'aquell homenatge. Ho fonamenta dient que hi estaven obligats perquè Jordi Pujol havia concedit la Medalla d'Or de la Generalitat a Samaranch el 1985. Déu meu, quina barra! Ara resulta que la culpa era de Pujol. Jordi Pujol era un governant de dretes, senyor Bosch, però se suposa que ICV és d'esquerres! I és com a persona d'esquerres que jo també sóc, que li ho retrec. No hi ha cap llei, cap ni una, en cap país democràtic, que obligui un govern nacional a homenatjar dirigents feixistes. Enlloc! Els governs que homenatgen feixistes ho fan perquè els ve de gust, sigui quin sigui el nombre d'assistents. I el partit dirigit pel senyor Herrera, en el qual vostè militava i milita, va homenatjar l'home que era mà dreta d'un règim que va assassinar milers i milers de catalans d'esquerres. Però encara n'hi ha més. Va ser el seu partit, senyor Bosch –el seu partit–, al costat del PSC, qui l'any 1987, en qualitat de govern municipal, va atorgar la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona al feixista Samaranch. Ho recorda, o li ho recordo?

La barra, però, continua, si tenim en compte que el mateix dia de l'homenatge pòstum del 2010 a Samaranch, el senyor Bosch va declarar a la premsa que el personatge tenia clarobscurs entre els quals "el seu passat no democràtic vinculat al règim franquista". Talment com si no fos el mateix partit del senyor Bosch qui l'estava homenatjant a Palau. Està bé, això de ser govern i oposició alhora. Ja ho feia en Joan Saura, que dirigia policialment les manifestacions en què participava.

Per a més desvergonyiment, el senyor Bosch diu que "fa riure" que els hereus del PSUC, capdavanters en la lluita contra el franquisme, s'hagin de defensar d'haver homenatjat un dirigent feixista. Ves per on, és justament per això que ho han de fer. Perquè la seva acció de govern, amb aquell acte repugnant, embruta sense escrúpols la memòria d'unes sigles històriques. De fet, si alguns vells dirigents del PSUC haguessin comandat el partit del senyor Bosch l'any 2010, aquella baixesa mai no s'hauria celebrat. I dic "alguns", perquè n'hi havia d'altres de la gauche divine, força rics, que eren molt amics de Samaranch i que compartien les nits amb ell a Bocaccio.

No cal dir que no falten els qui "justifiquen" l'homenatge a Samaranch pels Jocs Olímpics que va concedir a Barcelona. Déu n'hi do! Es veu que una concessió feta per la famosa secta de magnats olímpics a una ciutat exculpa els dirigents d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat. ¿Cal recordar que els crims contra la humanitat no prescriuen? Ni en somnis no em puc imaginar els Verds alemanys –emparant-se en una antiga medalla d'or– fent el mateix amb vells dirigents nazis a la seu del govern del seu país. No ho farien enlloc, però encara menys a la seu del govern alemany, casa de tots els alemanys en la mateixa mesura que el Palau de la Generalitat és la casa de tots els catalans. Homenatgi Samaranch a casa seva tant com vulgui, senyor Bosch, però tingui l'ètica i la dignitat de no fer-ho a casa nostra.

Nació Digital , 14/11/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1605
spacer.png, 0 kB