spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: Legalitat contra democràcia
• Article a Cugat.cat: Correus, una estructura d'Estat... espanyol
La independència explicada al meu fill
El paper d'estrassa de Joan Herrera Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 29 octubre 2014
El paper d'estrassa de Joan HerreraLa grandesa d'un polític no l'atorguen els discursos vibrants que és capaç de pronunciar ni les declaracions de principis que ofereix davant de càmeres i micròfons, sinó la intel·ligència amb què sap detectar el moment de fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant. Ara s'ha produït un d'aquests moments en el procés català. Un moment en què l'aplicació d'un pla B, després de la frenada del pla A, ha generat un fort debat i ha obligat els actors a situar-se en un nou escenari. Per sort, els actors, en la seva majoria, han entès la importància de rebaixar les reafirmacions de partit en benefici d'un objectiu comú i han estat a l'alçada del moment que viu Catalunya. Alguns ho han fet a contracor, és cert, però la generositat es demostra justament en situacions com aquesta. I el mandat de la societat, en les darreres eleccions, era una petició de generositat per aconseguir la unitat. "Feu-nos sentir orgullosos de vosaltres", demanava i continua demanant la gent. Tanmateix, durant un dia, en lloc d'orgull hi va haver una profunda decepció, que va ser finalment reconduïda per tots els actors gràcies a la pressió social. Tots menys un: Joan Herrera, secretari general d'ICV.

Joan Herrera és el senyor que va voler fer-se veure pel procediment de dir que no volia aparèixer a la foto de grup, al costat dels altres partits sobiranistes, el dia que es va signar el decret de convocatòria del 9-N. Ell no fa política de fotos, va dir. I mentre ho deia, es fotografiava davant de tots els mitjans de comunicació. Joan Herrera és també el senyor que es va aixecar de la taula sense voler escoltar la negociació que estava fent la CUP en la famosa reunió del palau de Pedralbes i va córrer a fotografiar-se de nou per fer costat a la caverna catalana dient exactament el mateix que Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament el mateix: "consulta deshonesta amb la ciutadania", "consulta sense garanties democràtiques", "del que es tracta és de millorar les condicions de vida de la gent"... I després de tanta demagògia –que ara no ha tingut més remei que rectificar–, va córrer per tercera vegada fins al diari El País, braç mediàtic del nacionalisme espanyol d'esquerres, per reblar-ho amb aquestes paraules: "El 9-N no aniré a votar".

Ves per on, Joan Herrera, secretari general d'un partit que el 15 d'octubre passat va commemorar el 74è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, és també el senyor que el 22 d'abril de 2010 es va mostrar força complaent quan el seu partit, des del govern, va homenatjar amb tots els honors, al Palau de la Generalitat, Juan Antonio Samaranch, antic dirigent i mà dreta del règim que va assassinar el president homenatjat. On eren les aprensions del senyor Herrera –i de la senyora Dolors Camats-, aquell dia? On era la seva ètica, com a màxim dirigent d'un partit d'esquerres, en aquell acte infame? Quins valors democràtics havia defensat Samaranch, com a dirigent feixista que mai no va renegar d'aquesta ideologia ni del seu passat? En què va millorar les condicions de vida de la gent, el règim franquista, senyor Herrera? Com pot ser que algú honori un dia les víctimes del feixisme i un altre els seus botxins? Algú s'imagina Hermann Göring, ministre de Hitler, homenatjat amb tots els honors nacionals pels Verds alemanys? Quina mena de persona és vostè, senyor Herrera? És un hipòcrita o un cínic? O potser una barreja de totes dues coses?

Nació Digital , 25/10/2014
 
Concentracions contra les manilles i les mordasses Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 octubre 2014
Concentracions contra les manilles i les mordassesEl 19 d'octubre passat, a la plaça de Catalunya de Barcelona, es va fer palès que la societat catalana no acceptarà ser emmanillada i emmordassada per l'Estat espanyol i que es concentrarà tantes vegades com calgui per reivindicar el dret de tota col·lectivitat nacional a decidir el seu futur polític. En aquest sentit -com es va veure el 30 de setembre- les convocatòries de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural a Sant Cugat sempre han estat un èxit rotund.

D'esculls, ja ho sabem, ens en posaran tants com puguin, però no defallirem. No ho farem. I si pensen que sí, si pensen que farem figa, és que no són conscients -o no en volen ser, per la ràbia que els fa- que el poble de Catalunya no renunciarà als seus drets com a nació d'Europa.

En tot cas, comparteixo el parer de Mercè Conesa, Raül Romeva i Sam Abrams amb relació al nostre futur immediat. Els dos primers vénen a dir que el 9N és només una part del camí que ens ha de dur a una Declaració Unilateral d'Independència com a resultat d'una àmplia majoria en unes eleccions amb caràcter plebiscitari. Té l'inconvenient que l'Estat espanyol jugarà molt brut, és cert, però creu algú que no ho hauria fet igualment en una consulta pactada? Pel que fa a Sam Abrams, té molta raó en dir que un dels motius pels quals els catalans no entenen que el 9N no es pugui votar és perquè "sembla impossible que un Estat arribi a actituds tan antidemocràtiques a plena llum del dia, amb total impunitat i amb la complicitat d'altres estats suposadament democràtics, sense l'existència d'una instància superior a la qual apel·lar."

Doncs sí, sembla impossible però és així. Talment com si haguéssim retrocedit quaranta anys, estem lluitant per coses tan elementals com el dret de ser i la llibertat d'expressió. És la conseqüència directa d'haver acceptat una presó per Constitució, d'haver blindat i acomodat els qui tenien les mans tacades de sang i d'haver dit "democràcia" d'un mer reciclatge del franquisme. Ara estan sortint totes les misèries d'una Transició espanyola que no tenia cap més objectiu que encadenar Catalunya pels segles dels segles. I tot, naturalment, amb l'ajut d'advocats que avui es dediquen a defensar borbons. La sort és que el poble català ja no tornarà a la cleda com una ovella esgarriada. L'error d'alguns és haver confós una nació amb una ovella. Però aquest ja és el seu problema.

Cugat.cat , 24/10/2014
 
La nova consulta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 26 octubre 2014
La nova consultaLa nit del 13 d'octubre passat moltíssims catalans van patir una gran decepció en saber-se que el consens dels partits sobiranistes, amb relació a la consulta del 9-N, s'havia esquerdat. Va ser una decepció lògica, ja que el mandat que aquests partits havien rebut de la ciutadania en les darreres eleccions al Parlament era que fossin capaços de superar les seves diferències i que fessin un exercici de maduresa i generositat en benefici del país. Malauradament, però, la unitat no ha reeixit i ha predominat aquell tret tan català del desacord, cosa que des d'un punt de vista psicològic és comprensible, perquè tres segles de sotmetiment i captivitat fomenten més la picabaralla interna que no pas l'audàcia i l'assertivitat, però hi ha moments en la història dels pobles en què els seus representants polítics han d'estar a l'alçada dels esdeveniments. Sobretot si està en joc el bé més preuat de la vida: la llibertat.

Tanmateix, no cal dramatitzar. Deixem el dramatisme per als partits espanyolistes, que, com és prou sabut, el practiquen amb força assiduïtat i altes dosis de teatralitat, i analitzem fredament tot el que han afirmat. Si ho fem, veurem fins a quin punt han quedat desencaixats amb la decisió catalana de seguir endavant amb el 9-N i el devessall d'atzagaiades que han arribat a dir per amagar el seu sentiment de derrota. Resulta que quan ja salivaven, imaginant-se que el cap del president Mas els era servit en safata i que el procés català es rostia a la graella, algú ha fet petar els dits i els ha tornat a la realitat. El somriure, per tant, se'ls ha glaçat a la cara. Miquel Iceta ha dit que la consulta no tindrà "les mínimes garanties democràtiques", Alícia Sánchez-Camacho ho ha reblat dient que "el procés independentista s'ha acabat" i Albert Rivera ha afegit que "Artur Mas hauria de dimitir, reconèixer el seu fracàs i demanar perdó". Déu n'hi do, oi? Ja sabem que la manca d'arguments obliga a l'estirabot i fa que aflorin els anhels més pregons, però una mica de sentit del ridícul no els vindria malament.

En primer lloc, té gràcia que els qui afirmen que la consulta no tindrà cap garantia democràtica siguin els mateixos que han fet mans i mànigues al Congrés espanyol per impedir que els catalans votem. Deu ser que Iceta i Camacho no s'adonen que és Espanya qui, amb la criminalització del vot, es converteix en un Estat sense garanties democràtiques. Pel que fa a les demandes de dimissió de Ciudadanos al president Mas, acusant-lo d'haver fracassat, són per petar-se de riure. Resultava patètic veure Albert Rivera totalment descol·locat davant del faristol intentant convertir els seus desitjos en sentències. En realitat, la cara de Rivera, Camacho i Iceta, la tarda del dia 14, va ser el viu retrat del porter que s'acaba d'empassar un gol ben murri entre les cames i que, per dissimular-ho, en demana l'anul·lació i blasma enfurismat l'adversari. Pensa que, encara que no li facin cas, sempre podrà apaivagar la seva vergonya fent córrer la brama que el gol era il·legal.

Per altra banda, si, com diu l'espanyolisme, la nova consulta del 9-N és un "succedani" (Iceta), un "simulacre" (Camacho), una "farsa" (Camacho) i una "costellada" (Rivera), per què els treu de polleguera i la blasmen tan ferotgement? Per què hi dediquen tant de temps i tanta energia? Que tenen por, potser? Doncs sí, tenen por, molta por. Tenen por de les urnes, tenen por del resultat; tenen por de quedar en evidència, tenen por de tot allò que palesi a ulls internacionals la voluntat de Catalunya de ser un Estat independent, tenen por, en definitiva, d'haver d'assumir que Catalunya no serà mai més una Comunitat Autònoma ni la gallineta d'Espanya. Ells, que van a Madrid fins i tot per anar a fer un riu i que senten aquella ciutat com la capital del "seu país", es pregunten esfereïts què faran d'ara endavant tot el dia a Barcelona. Tan importants que se sentien agafant el tren d'Alta Velocidad Española per resoldre els temes de la "Catalunya real". Ves per on, ara resulta que en tindran prou d'anar a la plaça de Sant Jaume o als ministeris catalans en l'alta velocitat del metro català.

Pel que fa a les acusacions de "manca de garanties democràtiques" que han expressat aquestes veus -i també alguna altra amb molta iniciativa que es lleva cada dia amb el peu esquerre, però que acaba sempre afavorint el dret-, caldria que ens diguessin quines garanties democràtiques van oferir les darreres eleccions catalanes manipulades pel govern espanyol amb injúries al president de Catalunya i amb l'atribució de falsos delictes a la seva persona? Que callades que van estar les esmentades veus, en pensar que la manipulació els beneficiaria electoralment, i quin desengany que van tenir, en veure que Mas perdia escons però que el sobiranisme en guanyava encara més. Bé, en realitat, per ser precisos, sí que van parlar. Van parlar per sumar-se a la manipulació i a les injúries tot fent passar per veritables les mentides d'un diari franquista. Aquesta és la galdosa oposició que té l'independentisme a Catalunya. De moment, però, Catalunya ha fet escac a l'Estat espanyol i li ha dit: "Ara, si tens valor, emmordassa'm. Pensa, tanmateix, que el món t'està observant, pensa com li explicaràs que la teva democràcia consisteix precisament a emmordassar tot un poble."

elSingular.cat , 21/10/2014
 
Testimonis del setge del 1714 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 24 octubre 2014
Barcelona 1714. Testimonis d'una ciutat assetjadaAquest any, la publicació de llibres sobre els fets del 1714, tant directament com indirectament, ha tingut forma gairebé d'allau. No ho dic com un fet negatiu, mai no és tard per explicar la història, però si la divulgació en aquest sentit hagués estat més alta en dècades anteriors, els llibres que n'haguessin parlat haurien gaudit de més singularitat i la consciència nacional s'hauria vist incentivada. Un poble que desconeix el seu passat és un poble que no sap qui és.

Un llibre que aborda els catorze mesos de setge que va patir Barcelona per part de les tropes borbòniques, és Barcelona 1714. Testimonis d'una ciutat assetjada (Angle, 2014), amb edició de Xavier González Toran, en què hi trobem una interessantíssima i exhaustiva documentació de persones d'ambdós bàndols -militars, diplomàtics, nobles, acadèmics, botiguers, ciutadans...- que ens permet tenir una visió més zenital d'aquella guerra, tant dels fets que la van precedir com de les seves conseqüències. Vegem-ne alguns fragments:

  • Felip V al duc de Pòpoli, 3/4/1713: "Aunque no considero que la ciega obstinación de los catalanes llegue al extremo de atreverse a resistir [un cop es completi l'evacuació dels aliats], si no se rinden en el termino de dos horas, se les pasará a todos a cuchillo."

  • El duc de Pòpoli als Comuns de Barcelona: "Se hace saber a la ciudad de Barcelona que si en todo el día de hoy, 29 de julio de 1713, no abren las puertas a las armes del rey nuestro señor, dando la debida obediencia, no sólo no les valdrá a sus naturales el indulto que la gran benignidad de su majestad les tiene concedido, sino que, tratándoles como pertinaces rebeldes, experimentaran todo el rigor militar.

  • Crònica, 12-14 d'agost de 1714: "Bombardeig intens de l'artilleria borbònica sobre la muralla nord, entre els baluards del Portal Nou i Santa Clara. Amb dues bretxes obertes, els borbònics intenten conquerir les posicions, però són rebutjats pels barcelonins. Moren 196 defensors i 900 atacants."

  • Antoni d'Alós de Rius, tinent de cavalleria i ajudant del duc de Berwick, 11/9/1714: "Los que sufrieron más fueron las Tropas Españolas, que avanzaron por la derecha y nunca pudieron penetrar por la oposición de la gente que sostenía y acudía a la rampa de la muralla: y además recibían grande daño por el fuego que se les hacia desde el Convent de Sant Pere. Era horrible el estrago que nos causaban las mines; pues en esta ocasión los sitiados las hicieron jugar todas."

  • Memòries del duc de Berwick, 11/9/1714: "A continuació, l'atac es va estendre a les esglésies, cases i places veïnes, per tal que tot seguit els assaltants es poguessin dirigir amb una mica de d'ordre a la resta de la ciutat."

  • El duc de Berwick a Lluís XIV de França, 14/9/1714: "Barcelona va suportar seixanta-un dies de trinxera oberta, i poques vegades s'ha vist una obstinació tan gran com la de la seva guarnició i la dels seus habitants."

  • Dietari de Philippe de Courcillon, marquès de Dangeau, 20/9/1714: "S'espera que Mallorca es rendeixi aviat, veient que Barcelona ha caigut. Villarroel, que dirigia les tropes sobre el terreny, va resultar ferit de gravetat en una cama i un genoll. El mariscal va ordenar que entressin a la ciutat catorze batallons francesos i algun destacament de la cavalleria espanyola.

  • Memòries del duc de Berwick, setembre/octubre de 1714: "Després de desarmar tots els habitants de Barcelona, vaig abolir per decret la Diputació i tota l'antiga administració de govern, en vaig crear una de nova amb el nom d'Administració i de Junta, tot establint que en endavant l'ordre públic es regiria per les lleis de Castella. [...] Com que creia que era convenient posar com a exemple els principals llançadors de canons dels barcelonins per tal d'intimidar aquells que volguessin incitar la població a nous aixecaments, vaig enviar vint ciutadans al castell d'Alacant perquè hi fossin empresonats de per vida."

Com veiem, el llibre, Barcelona 1714. Testimonis d'una ciutat assetjada, és un magnífic recull de les visions personals que en tenien alguns dels seus protagonistes. De fet, llibres com aquest i actes com els que s'han celebrat dins el marc del Tricentenari, han ajudat moltíssim a fer que els catalans d'avui s'adonin de la tràgica magnitud de la invasió borbònica i del sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella. Castella es va equivocar, tanmateix. Va pensar que n'hi hauria prou amb les seves lleis per fermar eternament Catalunya i es va estarrufar. Ara s'adona que malgrat que les seves lleis encara perviuen, Catalunya ja no les complirà. La història de Castella, per tant, es repeteix, i, una vegada més, tornarà a plorar la independència d'una altra de les seves colònies.

Racó Català , 14/10/2014
 
Prohibit votar, en nom de la democràcia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 octubre 2014
Prohibit votar, en nom de la democràciaNomés un totalitari, un hipòcrita o un cínic –o algú que sigui totes tres coses alhora– pot dir sense enrojolar-se una frase com la del títol d'aquest article. Tanmateix, és la frase que Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Pedro Sánchez, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Rosa Díez, Felipe González i una llista infinita de polítics nacionalistes espanyols repeteixen dia rere dia amb relació a la consulta del 9-N aprovada pel Parlament de Catalunya. Ja se sap que la manca d'arguments afavoreix l'atzagaiada, però hi ha límits que mai no s'haurien de traspassar. Només cal observar l'estupor que l'esmentada frase, així com l'actitud espanyola que l'acompanya, provoquen internacionalment. I és que dir que es prohibeix votar en nom de la democràcia és el mateix que dir que es prohibeix llegir en nom de la lectura o que es prohibeix caminar en nom de l'exercici.

Però aquest és el nivell dels enemics de les llibertats nacionals de Catalunya i serà difícil que es pugui avançar intel·lectualment en cap mena de debat. El debat no és possible, perquè Espanya no reconeix ni reconeixerà mai la nació catalana. Espanya admet debats amb França, amb Portugal o amb Itàlia, posem per cas, però mai amb Catalunya, perquè aquesta, als seus ulls, no existeix. N'accepta el nom, és clar, ves quin remei, però només com una possessió. Per tant, la comparança amb el debat que es va establir entre el Regne Unit i Escòcia no s'escau, ja que allà sí que hi ha reconeixement. Allà, Escòcia, sí que es veu reconeguda pel Regne Unit, i és en virtut del respecte que aquest últim demostra per la primera, que n'admet el lliure albir. L'Estat espanyol, en canvi, només es reconeix a si mateix i considera Catalunya una mera pertinença. Per això ha dedicat bona part de la seva existència a reescriure la història de Catalunya, perquè necessita que els catalans ignorin qui són i que els espanyols creguin que Catalunya no sols els pertany, sinó que "és" Espanya.

No és, doncs, una negació de Catalunya com a subjecte polític per interessos merament econòmics. Aquests interessos hi són, hi han estat sempre i són capitals, però no constitueixen la causa essencial de la negació. La causa essencial rau en el fet que el reconeixement nacional de Catalunya implica desmuntar de dalt a baix la immensa fabulació que Castella ha construït sobre la pretesa nació espanyola, i això, en el seu cas, equival a un suïcidi. No és que ho sigui, però allà ho viurien així. Si més no, ho viurien com una humiliació traumàtica que els esfereeix només de pensar-hi. En altres paraules: ens prohibeixen votar, perquè la nostra votació posa en perill les seves essències i s'estimen més quedar com a totalitaris que com un imperi passat pel ribot.

Aquesta és també la raó per la qual Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern espanyol, afirma sense enrojolar-se que "sense llei no hi ha democràcia". Déu meu, quin disbarat! Talment com si llei i democràcia fossin indestriables. Caldria que ens aclarís com pot ser democràtica una llei que impedeix votar? Caldria que ens digués on era la democràcia en les lleis del règim anterior? On era la democràcia en els milers de crims comesos d'acord amb les lleis d'un règim que el partit de la senyora Santamaría es nega a condemnar? S'hi ha negat i s'hi negarà sempre, perquè condemnar el franquisme equivaldria a condemnar el PP, una formació política creada el 1976 per un exministre feixista i mà dreta de Franco, i integrada en aquell moment per polítics que van tenir altes responsabilitats durant la dictadura. Seria com renegar dels seus orígens i convertir-se en una altra cosa. Just la mateixa raó per la qual no volen permetre que Catalunya pugui votar. Mariano Rajoy ho ha dit ben clar: "Ni podem ni volem, però sobretot no volem". No es pot dir més clar. "No volem", significa que no volen renegar de les seves essències absolutistes i convertir Espanya en una autèntica democràcia, i "no podem", significa que no poden permetre la consulta, perquè, de la democràcia, en coneixen la paraula, però n'ignoren el significat.

elSingular.cat , 14/10/2014
 
I tant, que votarem! Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 octubre 2014
I tant, que votarem!Ja fa un bon grapat de mesos que els catalans estem vivint moments de gran transcendència històrica, però els d'aquests darrers dies, a més de ser d'una magnitud política sense precedents, tenen també una forta càrrega emotiva. Un d'aquests moments va ser el de la signatura del decret de la consulta sobre la independència, el 27 de setembre passat; un altre, el del 30 de setembre, amb les concentracions massives davant dels consistoris del país contra la suspensió d'aquell decret per part del Tribunal Constitucional espanyol; i un tercer el que va tenir lloc al Palau de la Generalitat, el 4 d'octubre, en què nou-cents vint, dels nou-cents quaranta-set ajuntaments de Catalunya, van dur a terme un acte solemne de suport a la consulta i al president Mas. En aquest sentit, van ser magnífiques les paraules que Miquel Buch, president de l'Associació Catalana de Municipis, va pronunciar: "M'honora el teu coratge i el teu compromís, president, i quan et giris, ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol".

I és ben cert que el president no està sol. Té tot un poble al darrere, un poble que ha obert la porta de la gàbia i que no tornarà a entrar-hi per més que Espanya l'amenaci. Per això resulten encara més grotesques les veus del nacionalisme espanyol que diuen que "Mas ha fracassat" i que "ha de dimitir". Jo mateix no vaig poder evitar somriure, en sentir-ho de llavis d'Albert Rivera i d'Alícia Sánchez-Camacho, a qui el darrer estudi del CEO dóna una intenció directa de vot del 5,3% i del 2,1%, respectivament. Pel que fa a Miquel Iceta, l'altra veu del trident espanyolista, amb un 5,8%, afirma que tot el procés és "teatre del dolent". Déu n'hi do. Caldria saber quina qualificació mereix el teatre d'Iceta, Rivera i Camacho, intentant aparèixer com a actors protagonistes d'una obra en què només són simples figurants.

Per sort, la història acaba posant cadascú al seu lloc i molt aviat totes aquestes atzagaiades seran l'anècdota insignificant d'un procés d'alliberament nacional escrupolosament democràtic que constituirà un model a seguir en processos similars. Catalunya ha decidit recuperar la seva llibertat, i la recuperarà. L'Estat espanyol no podrà aturar-ho. Entrebancar-ho, sí, però aturar-ho, no. Potser ho aconseguiria si estiguéssim en una altra època i pogués fer ús de la força, la seva eina preferida, però som al segle XXI en un context europeu en què les discrepàncies i els conflictes polítics es dirimeixen votant. I els catalans votarem. I tant, que votarem! Cap legalitat democràtica no pot impedir votar, perquè, si ho fa, és que no és una legalitat democràtica.

Nació Digital , 11/10/2014
 
Tanmateix persistirem Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 17 octubre 2014
Tanmateix persistiremÉs ben veritat que estan desbordats. Volen dissimular-ho per mitjà de la prepotència i cobrint-se amb llençols per intimidar-nos, com fan els infants quan juguen a fantasmes, però no ho aconsegueixen. Ens menyspreen, ens insulten, ens difamen, ens amenacen, ens emmordassen, ens assetgen la llengua, ens ofeguen econòmicament, ens denigren a través dels seus mitjans de comunicació..., però no se'n surten. Ara ja ni tan sols provoquen enuig, només hilaritat. Cerquen desconcertats aquella Catalunya que coneixien, la que feia bondat només que Espanya arrufava les celles, però no la troben. "On s'ha ficat?", es pregunten. I mentre s'ho pregunten es veuen obligats a reaccionar a corre-cuita -Consell d'Estat, Consell de Ministres, Tribunal Constitucional-, perquè el procés català vers la independència no sols no s'atura ni s'afebleix, sinó que avança amb pas ferm i s'enforteix.

Cada dia que passa, Catalunya desemmascara més i més la falsa democràcia espanyola davant del món. Ho ha fet el Regne Unit, recentment, admetent amb naturalitat el referèndum per la independència d'Escòcia, i ara ho fa Catalunya en el camí cap al 9-N. És a dir, que en molt poc temps han quedat al descobert els gravíssims dèficits democràtics espanyols i la mascarada de l'anomenada Reforma després de la mort de Franco. Ara tothom pot veure que els qui remenaven les cireres aquells dies són els mateixos que les remenen avui. Alguns tenien càrrecs aleshores i els continuen tenint avui i d'altres en són continuadors. Al darrere, però, sempre hi trobem Castella, la Castella imperial que, a poc a poc, tot perdent colònia rere colònia inexorablement, es va encongint i retornant a la seva mida original.

Per això, tant les amenaces d'Alícia Sánchez-Camacho, dient que tots els qui convoquin concentracions contra la sentència del Tribunal Constitucional davant dels ajuntaments "cometran un delicte de sedició", com les de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una línia pinochetista contra les llibertats més elementals, són la viva constatació de la impotència i de la desesperació. Aquestes són les amenaces de Mena: "Des del moment que [la consulta] sigui il·legal per una suspensió automàtica i d'efecte retroactiu, les autoritats, funcionaris i particulars que facin activitats proclius, materialment i directa, a l'execució de la consulta o a la decisió del govern de Catalunya, cometen un delicte. Delicte, que comporta la inhabilitació per a alcaldes, regidors, ciutadans... Fins i tot per als titulars dels locals on es facin actes o es preparin les instal·lacions per a la votació de la consulta".

I no satisfet amb això, Mena hi afegeix que hi haurà milers i milers de "judicis ràpids" contra tota mena de particulars. Talment com en una dictadura. Franco en sabia molt de fer judicis a gran velocitat, i Pinochet també. I a la Xina en tenen la mà trencada. Tots els règims dictatorials, per més que es disfressin, els practiquen contra els qui gosen desafiar les seves lleis absolutistes. Aquesta és la raó per la qual els catalans -encara sotmesos a l'Estat espanyol- ens veiem obligats a reivindicar l'any 2014 el mateix que reivindicàvem ara fa quaranta anys sota el règim franquista: la llibertat d'expressió. Avui, com aleshores, tornem a cantar L'estaca com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants, que emmordassa el poble català i que amenaça de perseguir, detenir, inhabilitar, sancionar i empresonar presidents, alcaldes i ciutadans que no se sotmetin als designis del nacionalisme espanyol.

També poden prohibir que els escriptors catalans parlem a l'estranger i poden enviar-nos legions de policies espanyols. Segur que ho poden fer. Ja ho estan fent. Tanmateix persistirem. Persistirem, perquè cap amenaça no impedirà que ens concentrem davant dels ajuntaments contra un Estat dictatorial. Persistirem, perquè cap hereu ideològic del franquisme no impedirà que ens mantinguem units contra lleis antidemocràtiques. Persistirem, perquè una Constitució no pot ser mai una presó de pobles. Persistirem, perquè el Tribunal Constitucional espanyol no ens representa ni el reconeixem. Persistirem, perquè mai no consentirem que un tribunal designat pel Partit Popular i pel Partit Socialista decideixi el futur de Catalunya. Persistirem, perquè mai no consentirem que dotze individus asseguts en un despatx de Madrid decideixin el futur del poble català.

elSingular.cat , 7/10/2014
 
La coïssor de Ciudadanos Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 octubre 2014
Acte a l'Ajuntament de Sant Cugat, 30/9/2014
Acte a l'Ajuntament de Sant Cugat, 30/9/2014
Sembla que Ciudadanos ha encaixat molt malament que el 30 de setembre passat, a les set de la tarda, hi hagués moltíssima més gent a la plaça de la Vila de Sant Cugat, protestant contra la decisió del Tribunal Constitucional, de suspendre la llei catalana de consultes, que no pas a la convocatòria nacionalista espanyola que va tenir lloc durant la Diada a l'amfiteatre de Tarragona. Mentre a Sant Cugat, malgrat la pluja i en un acte merament local, s'hi van aplegar dues mil persones, a l'acte tarragoní, que pretenia reunir gent de tot Catalunya, només s'hi van aplegar unes sis-centes. De fet, alguns músics que han actuat en aquell recinte diuen que la capacitat màxima és de vuit-centes persones. Però ni a vuit-centes no va arribar la xifra aquell dia. Només cal mirar-ne les imatges per veure el panorama desolador que oferia bona part de la graderia.

Hi ha evidències que couen, i, per apaivagar-les, Ciudadanos blasma l'alcaldessa de Sant Cugat, en particular, i l'Ajuntament, en general, per haver acollit un acte en favor de la Consulta. Diu Ciudadanos que per a les manifestacions "cal avisar els Mossos d'Esquadra amb deu dies d'avançament" i que la gent "va envair el consistori de manera incontrolada" tot posant en perill la seva vida. Visca la mentida! És per petar-se de riure, francament. En puc donar fe, perquè jo no només hi era, sinó que vaig ser una de les persones que van parlar a peu de micròfon.

D'entrada, allò no va ser cap manifestació. Va ser una concentració ciutadana decidida en poques d'hores per denunciar un tribunal mancat de tota legitimitat democràtica i al servei del Partit Popular i del Partit Socialista. En cap moment no hi va haver perill de res. De res de res. La Guàrdia Urbana, que sí que hi era, ho va veure. L'acte, naturalment, estava previst fer-lo al carrer, no pas al vestíbul de l'Ajuntament, però la pluja va obligar a protegir els micròfons i els altaveus. En aquest sentit, va ser admirable que la plaça de la Vila, malgrat l'aigua que queia i la dificultat per escoltar els parlaments de l'interior, s'omplís de gom a gom. Va ser una demostració que la pluja no farà que ens quedem a casa, ja que com diu Maria Rosa Caballé, presidenta local d'Òmnium Cultural, "fa tres-cents anys que aguantem xàfecs. Abans eren de bombes, què ens ha d'importar els que puguin caure ara?".

Sobta, tanmateix, que Ciudadanos acusi l'alcaldessa de prendre part activa en l'acte i de fer ús del càrrec per "afavorir els seus interessos personals". L'alcaldessa hi va prendre part activa perquè és una persona que vol la llibertat del seu país i té dret a expressar-ho lliurement. Una altra cosa és que això cogui a Ciudadanos. En tot cas, els agradi o no, d'actes com aquest, en farem molts més a Catalunya, per tal que el món vegi que en el si de la Unió Europea hi ha un Estat, l'Estat espanyol, que conculca les llibertats democràtiques. És a dir, que les formacions neofalangistes, com Ciudadanos, s'hi hauran de posar fulles. Amb tot, hi ha una vella dita catalana que els pot ajudar: "Pica? Doncs posa-hi música".

Cugat.cat , 10/10/2014
 
Bars, terrasses, clients i veïns Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 octubre 2014
Bars, terrasses, clients i veïnsSi se'm permet la broma a propòsit de l'anomenat Pacte per la Nit de Sant Cugat, que afecta les terrasses dels bars i les demandes dels veïns, diria que no ens hem d'amoïnar a trobar-hi una solució, ja que no en té. És un problema insoluble. Insoluble, llevat que una de les parts s'hi conformi i cedeixi, cosa que no passarà perquè tenen interessos contraposats que són impossibles de conciliar. Mirem-nos-ho.

D'una banda, els bars i restaurants tenen en les terrasses, durant l'estiu, la seva principal font d'ingressos, i és justament de nit quan més rendibilitzen els impostos que paguen per disposar-ne. La gent, com és lògic, després de la calor del dia, aprofita per sopar a la fresca o per fer-la petar amb els amics, i les terrasses s'omplen de gom a gom. De l'altra, el veïns d'aquests establiments tenen les finestres obertes perquè hi entri l'agradable aire nocturn, però es troben que també hi entren les veus de la terrassa de sota i no poden dormir. Com se soluciona, això? Regulant els horaris i plegant veles abans, sí. Però això implica una disminució dels guanys dels establiments, la instauració nefasta d'una mena de toc de queda a la ciutat i la fugida de la gent més jove a altres poblacions.

L'homologació d'horaris amb el centre i el nord d'Europa no em sembla una bona mesura, perquè els horaris no poden anar contra el marc geogràfic al qual pertanyen. La climatologia catalana no té res a veure amb l'alemanya o la noruega, posem per cas. L'estiu en aquells països és molt suau i molt curt mentre que a casa nostra és llarg o xafogós, la qual cosa fa que moltíssima gent esperi precisament la nit per sortir i rescabalar-se'n. En altres paraules, la vida lúdica de les nostres nits és molt més llarga que no pas la de l'Europa més freda, i això afecta tant l'hora de sopar com l'hora d'anar a dormir.

Davant d'aquesta realitat, caldria preguntar-se si el secret perquè ningú no en surti perjudicat el podríem trobar en l'educació, és a dir, en la moderació de les veus. Tal volta n'hi hauria prou que la gent asseguda a les terrasses fos escrupolosament respectuosa amb els veïns i deixés de dir cridant allò que pot dir en to normal, però em temo que això també és difícil de solucionar, ja que som llatins, i el to llatí és força més elevat que el centreeuropeu o l'escandinau. Aquí és molta la gent que parla amb qui té davant en el mateix to que si ho fes amb les persones de dues taules més enllà, cosa que comporta un augment progressiu de totes les veus de la terrassa fins al punt que cada conversa esdevé cridòria. Llàstima. Potser tot seria més fàcil si en comptes de regular els horaris reguléssim la nostra educació.

Cugat.cat , 3/10/2014
 
La suspensió de l'autonomia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 octubre 2014
La suspensió de l'autonomiaA mesura que s'acosta la data del 9 de novembre va prenent forma a Madrid la idea de suspendre l'autonomia de Catalunya. L'article 155 de la Constitució Espanyola adverteix que el govern espanyol pot actuar en aquesta línia, en cas que una Comunitat Autònoma "atempti greument contra l'interès general d'Espanya", i ja fa temps que la idea els ronda pel cap i que la veuen com l'única possibilitat d'aturar el procés català. Cal tenir en compte que per a la mentalitat d'una democràcia totalitària com l'espanyola, la suspensió de l'autonomia catalana posaria les coses a lloc. Seria una solució sorollosa, certament, però inevitable atès el grau "d'insolència" a què consideren que ha arribat Catalunya. "Los ponemos de rodillas y se les pasará la tontería", pensen. I és que, des del seu punt de vista, l'autonomia és una cosa massa perillosa per deixar-la en mans insubmises.

Rebaixar de categoria una nació com Catalunya, d'altra banda, tot deixant-la al mateix nivell que Ceuta i Melilla, és una temptació molt forta per al govern espanyol, ja que satisfaria dues pulsions: una, fer un cop d'efecte autoritari que presentés el PP com un partit capaç de demostrar que "con nosotros no se juega"; i dues, tenir una excusa per humiliar Catalunya, que és allò que sempre, plogui o nevi, els demana el cos. Sobre això darrer, però, haurien de reflexionar, perquè és la viva expressió d'un complex d'inferioritat: si veritablement fóssim una puça, com pretenen, quin plaer trobarien a humiliar-nos?

Així les coses, és pràcticament impossible que Espanya escolti les contínues peticions de respecte al Parlament català que li fa el president Mas, però fa bé de fer-les perquè mostren al món l'absolutisme del règim i forneixen de raons democràtiques les mesures que pugui prendre Catalunya, ja sigui celebrant la consulta d'acord amb la seva pròpia llei o convocant unes eleccions plebiscitàries que comportin una Declaració Unilateral d'Independència. Espanya, a més, ha tingut la mala sort que el modèlic referèndum escocès ha posat en evidència l'abisme que separa britànics i espanyols en cultura democràtica.

Per això Espanya no s'adona que ha acabat tancant-se totes les portes i que ja no pot fer marxa enrere; no s'adona que ha arribat massa lluny en les amenaces contra la consulta per poder canviar de parer i autoritzar-la. L'orgull castellà viuria una cosa així com una humiliació. L'únic que podria servir-li de coartada davant dels seus -a banda d'una quimèrica resolució del Tribunal Constitucional-, seria que la decisió li vingués imposada per Europa. Però és difícil que Europa, encara que ho fes, volgués que se sabés. A més, ja he explicat aquí moltes vegades que hi ha tres raons supremes per les quals Espanya -sempre des de la seva òptica- no pot permetre la consulta: la primera, perquè està convençuda que la perd; la segona, perquè establiria un precedent de proporcions incalculables; i la tercera, perquè significaria reconèixer que Catalunya és una nació d'Europa i que la seva pertinença a Espanya ha estat el resultat d'una conquesta armada i no pas d'un designi diví, com es pretén.

A poc a poc, doncs, Espanya es pot veure empesa a suspendre l'autonomia de Catalunya. I no li cal cap argument, perquè si hi ha una cosa que l'absolutisme no necessita són arguments. En té prou d'inventar-se que els partits catalans no es poden presentar a les eleccions amb la promesa de proclamar la independència i llestos. És propi d'un règim totalitari, sí, però qualsevol excusa és bona per impedir una derrota espanyola a les urnes.

Situats en aquest extrem, és lògic preguntar-se què farà Catalunya. Jo no sé si els catalans hi pensen, però Espanya sí que ho fa, i ara mateix està calibrant-ne les conseqüències. No dubta que un afront com el de la suspensió de l'autonomia catalana no li sortiria de franc i que hi podria haver una revolta, però tampoc això no li desagrada. De fet, és el que fa tant de temps que està cercant: que esclati la violència i que el procés català, que ha admirat el món per la seva civilitat, esdevingui un conflicte armat que pugui ser equiparat al del País Basc. Ara fa només uns dies, Pedro Iturgaiz, eurodiputat del Partit Popular, deia això: "La consulta és un cop d'Estat, i ETA és un aliat de Mas". Aquesta equiparació permetria acusar de terrorisme les figures destacades de l'independentisme català, tant les figures polítiques com les figures socials, i detenir-les o empresonar-les com es va fer sense arguments i sense escrúpols amb els directius del diari Egunkaria el 2003 o amb Arnaldo Otegi el 2009. Tinguem present també que si el 2004 van acusar de terrorisme un nen de catorze anys -Èric Bertran- per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés en català, què no faran en el cas de la independència de Catalunya.

Davant d'això, cal que les forces polítiques sobiranistes, l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural siguin conscients que Espanya mai no reconeixerà els drets nacionals de Catalunya. Mai. Només hi ha una cosa que Espanya vol de nosaltres: la rendició incondicional. No acceptarà res que no sigui això. Catalunya, per tant, ha de comprendre que la llibertat no és possible sense transgredir les lleis del gueto. Els centenars d'agents del CNI arribats a Catalunya, no han vingut a fer turisme, han vingut a desestabilitzar el nostre país, i com més temps els concedim per desenvolupar les seves repugnants estratègies més perpetuarem la nostra captivitat. Mariano Rajoy diu: "No consentiré que ningú violi la llei". Catalunya li ha de respondre: "No consentirem que ningú violi la democràcia amb lleis antidemocràtiques".

elSingular.cat , 30/9/2014
 
Gols catalans en pròpia porta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 04 octubre 2014
Gols catalans en pròpia portaAra fa només uns dies, TV3 va emetre un reportatge força interessant titulat Goodbye Scotland?, que mostrava com vivia Escòcia les jornades prèvies al referèndum d'independència i la naturalitat amb què el govern de Londres acceptava el dret dels escocesos a decidir el seu destí. Era una finestra d'aire pur que provocava altes dosis d'enveja sana en l'espectador català, immers encara en la reivindicació de principis democràtics elementals, com ara el dret de votar, que l'Estat espanyol es nega a assumir. En aquest sentit, per tant, el reportatge va ser molt alliçonador.

Tanmateix, hi va haver una cosa incongruent en un treball d'aquesta naturalesa. Incongruent i també tergiversadora de la veritat. Em refereixo a l'ús del mot "nacionalista", ja que la veu en off el va emprar en tot moment. Una vegada i una altra repetia "govern nacionalista escocès", per referir-se al govern d'Alex Salmond, i "nacionalistes escocesos", per referir-se a la posició favorable al "sí". Paral·lelament, cada cop que ens parlava del govern britànic o dels favorables al "no", feia ús d'eufemismes com ara "el govern de Londres" o "els unionistes". En cap moment ens va parlar del "govern nacionalista britànic" o dels "partits nacionalistes britànics". Els britanistes, segons els autors del reportatge, eren "unionistes", mentre que els independentistes eren "nacionalistes".

No dubto que, davant d'això, hi haurà persones que hi veuran mala fe, per part dels tres autors del reportatge, però jo no ho crec. Crec que aquests professionals, entre els quals Carles Costa, corresponsal de TV3 a Londres, es van deixar endur per la inèrcia. Una inèrcia embrutidora, promoguda des de fa molts anys per Espanya i en la qual la immensa majoria de periodistes catalans hi cauen de quatre grapes tot propagant un estigma mancat de fonament. Com s'entén que s'apliqui el terme "nacionalistes" als defensors de les nacions escocesa o catalana i que no es faci el mateix amb els partidaris de la Gran Bretanya o d'Espanya? Tan mesells som, que ens estigmatitzem nosaltres mateixos? D'això se'n diu un gol en pròpia porta.

La mateixa setmana, el TN Migdia deia: "Un grup de diputats nacionalistes ha fet una roda de premsa conjunta [al Congrés espanyol] en suport del referèndum escocès". I alguns diaris catalans ho reblaven dient que "els grups nacionalistes, amb la bandera escocesa de teló de fons, han reclamat al govern espanyol que aprengui la lliçó del Regne Unit". En definitiva, ens vénen a dir que els partits sobiranistes catalans "són nacionalistes", mentre que els partits sobiranistes espanyols "són senzillament espanyols". Déu n'hi do. Sembla que caldria una mica més de rigor en aquesta qüestió per part d'alguns mitjans afins al procés català, ja que estem parlant d'un parany semàntic força elemental que fa anys que hauríem d'haver superat. Heus aquí perquè ens cal ser un Estat independent. Per fi deixarem de dir-nos nacionalistes per ser senzillament catalans.

Nació Digital , 27/9/2014
 
La impotència del nacionalisme espanyol Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 setembre 2014
La impotència del nacionalisme espanyolÉs tot un espectacle veure les còmiques gesticulacions del nacionalisme espanyol, totalment aclaparat per la força del procés català. Després de tants anys, en què la submissió catalana enfortia l'espanyolisme, les coses han canviat radicalment i ara és aquest últim qui està en minoria. Només cal parar atenció en els quatre gats que, en companyia de Carmen Chacón, es van concentrar a l'amfiteatre de Tarragona, l'Onze de Setembre passat, "por la unidad de España", la vella dèria de Franco. Abans érem nosaltres, els qui anàvem a remolc de les seves accions; ara, en canvi, són ells, els qui es veuen condemnats a "reaccionar" davant de les nostres.

No fa gaire, Sant Cugat va ser escenari d'una d'aquestes "reaccions". La van dur a terme a la Casa de Cultura, impulsada per la formació ultraespanyolista Ciudadanos, i van aconseguir aplegar la fabulosa xifra d'una trentena d'assistents. Impressionant. Tan impressionant, que tots ells es preguntaven: "Com és que no sortim al New York Times?" A cap d'ells, però, no li va passar pel cap que la seva derrota és conseqüència de dues coses bàsiques: una, el fet d'anar contra la voluntat democràtica de la immensa majoria del poble català; i l'altra, la incapacitat per articular un discurs que no sigui una versió actualitzada del franquisme. Per això, ara com ara, els nacionalistes espanyols són el viu retrat de la impotència intel·lectual. I quan algú no té res a dir, ningú no l'escolta.

Amb tot, el senyor Jordi Cabanes, el ponent de la xerrada, va dir coses tan elevades com aquestes: "La independència no se sosté ni en termes històrics ni en termes culturals", "La història fa que Catalunya sigui clarament Espanya", "En un raïm, què és la fruita? El conjunt o cadascun dels grans? És el mateix conflicte que trobem quan analitzem Catalunya i Espanya".

Deixant de banda l'exhibició d'autoodi que suposa aquest conjunt d'atzagaiades en boca d'un català, cal dir que si hi ha dues coses que demostren clarament que Catalunya mai -mai a la vida- no ha estat Espanya, són, ves per on, la seva història i la seva cultura, incloent-hi la llengua, és clar. Fixem-nos també en la mentalitat totalitària que requereix dir-nos que Catalunya no és res més que un gra insignificant d'una fruita anomenada Espanya. És a dir, que, com que no som ningú, com que només som un gra vagant per l'espai, les decisions sobre la nostra existència les hauria de prendre Espanya, un país que, com tothom sap, no és cap gra, sinó la matriu de l'univers.

Tot plegat és tan esperpèntic que provoca hilaritat, però hem de ser comprensius. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol en un moment com l'actual. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i anar tot el dia a remolc del poble català. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i veure's impotent per impedir la llibertat de Catalunya.

Cugat.cat , 26/9/2014
 
Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 27 setembre 2014
Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍUna de les coses que més han destacat els mitjans de comunicació catalans, aquests darrers dies, sobre el referèndum escocès, ha estat el fet que els partidaris del SÍ i del NO defensaven les seves posicions sense cap mena de convulsió o crispació. Hi havia posicions més o menys vehements, és clar, però no anaven més lluny per la senzilla raó que tant els uns com els altres són demòcrates i havien decidit dirimir-ho a les urnes, que és la manera com els veritables demòcrates dirimeixen els conflictes. Vull dir que no era un conflicte entre gent que volia votar i gent que ho impedia. Discutien el sentit del vot, no pas l'exercici del vot. Per això, una de les frases més escoltades a casa nostra ha estat “Quina enveja!” Una altra cosa és el resultat de la votació i les conseqüències que tindrà per als escocesos, ja que no trigaran gaire a adonar-se que les paraules, com les fulles mortes, se les emporta el vent i que les promeses de Londres prèvies al referèndum esdevindran engrunes. Fixem-nos que només deu hores després de saber-se'n el resultat, David Cameron ja començava a diluir les promeses que havia fet i defugia el compromís adquirit de dur a terme una nova lectura de la llei escocesa. D'això, pobres escocesos, se'n diu anar per llana i tornar esquilat.

Però Escòcia no és el país dels catalans. El 18 de setembre passat, els escocesos no van decidir el futur de Catalunya. El futur de Catalunya el decidirem nosaltres, digui el que digui l'Estat espanyol, per la senzilla raó que només el poble català té dret a decidir sobre el poble català. És veritat que el nostre procés és molt més feixuc que l'escocès, ja que ens obliga a una despesa addicional d'energia defensant obvietats i drets elementals, però només cal mirar la història absolutista d'Espanya per entendre-ho. Ens ha tocat un antagonista que no va accedir a uns mínims democràtics per evolució, sinó per contemporització, com ho demostra el fet que el dictador va morir de vell i que el Borbó que el va succeir va jurar els principis de la dictadura. Just el mateix Borbó que el PP i el PSOE van blindar ara fa tres mesos per tal que els delictes que pugui haver comès durant el seu regnat restin impunes per sempre.

Tot això, no cal dir-ho, és una llosa, per a nosaltres. És una llosa, perquè explica la raó per la qual els escocesos ja han votat mentre que nosaltres encara estem lluitant per poder-ho fer. I és que el nostre antagonista, a diferència del seu, ni tan sols reconeix la nostra existència. Existeix la nació escocesa, però no existeix la nació catalana. Per a Espanya no hi ha catalans, hi ha només espanyols nascuts al nord-est de l'Estat. El nostre gentilici, no seria nacional, seria domèstic; apte per a coses d'ordre intern, però inadmissible per a projectar-nos al món. I encara menys per decidir sobre la nostra vida. No podem decidir sobre la nostra vida, perquè aquesta no ens pertany. La vida dels catalans és propietat d'Espanya.

Arribats aquí, com veiem, la independència de Catalunya deixa de ser una recuperació de les llibertats arrabassades per convertir-se en una qüestió de supervivència i de dignitat. Cada dia que passem sota el domini espanyol afavorim la nostra espoliació, degradem la nostra educació, degradem la nostra sanitat, degradem les nostres infraestructures, degradem el nostre benestar social, degradem la nostra llengua, degradem els nostres drets i degradem la nostra autoestima. Si és ben veritat que ser lliure és un dret, en el cas dels catalans esdevé una obligació de compliment immediat, ja que la nació catalana no pot viure dintre d'Espanya de la mateixa manera que ningú no pot viure en un espai sense aire. Serà, doncs, per totes aquestes raons, que Catalunya parlarà molt aviat. I ho farà de manera diferent d'Escòcia. Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ. Dirà SÍ a la independència, dirà SÍ a la llibertat.

elSingular.cat , 23/9/2014
 
Moltes gràcies, Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 setembre 2014
Onze.Nou.CATorze (1714)A través d'aquesta columna vull donar les gràcies a tots els actors i actrius santcugatencs que amb el seu talent i el seu entusiasme van contribuir a la representació de l'obra Onze.Nou.CATorze (1714), al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el 14 de setembre passat.

No puc posar-ne aquí tots els noms, perquè n'hi havia una quarantena, però sí que puc elogiar l'esforç titànic que van fer per conjuntar-se amb els professionals provinents de Barcelona i que encarnaven els personatges protagonistes. Cal tenir en compte que es tracta d'un muntatge que reunia seixanta persones dalt de l'escenari, i això té una complexitat enorme, sobretot si, com és el cas, la majoria es renoven en cada ciutat on es representa.

D'entrada, diguem que una obra que centra la seva acció en les primeres hores de l'Onze de Setembre de 1714 no pot tenir un caire intimista amb només quatre o cinc personatges tancats en despatxos. Cal la participació de moltíssima més gent per tal de transmetre a l'espectador el drama èpic que va suposar aquella lluita a mort, en defensa de les nostres llibertats, amb una batalla final que es va lliurar als carrers de Barcelona, cos a cos i casa per casa

En aquest sentit, també vull agrair la tasca formidable feta per Teresa Canas, com a directora territorial, i pel mestre Eloi Jover, director de la Societat Coral La Lira, per dotar el muntatge santcugatenc d'una personalitat diferenciada de la d'altres municipis. És obvi que la direcció global de l'espectacle és del gran Pere Planella, però mai no hauria reeixit sense la força de voluntat i l'esperit d'equip de tots els participants. Va ser emocionant veure el teatre ple i escoltar després els comentaris de la gent, explicant els moments divertits que havien passat i els moments en què els havien vingut les llàgrimes als ulls. També va ser colpidor, en acabar-se l'obra, després dels aplaudiments, veure el públic posar-se dempeus espontàniament i cridar ‘independència'. Recordo que en la funció de Sabadell no va passar només això, sinó que tots els espectadors, també espontàniament i dempeus, es van posar a cantar ‘Els Segadors'. Realment impressionant. No havia vist mai una cosa així. Aquesta columna, per tant, és un agraïment públic a totes les persones que van assistir al Teatre-Auditori i que, com a autor, em van fer viure moments que conservaré sempre en el record. Moltes gràcies, Sant Cugat.

Cugat.cat , 19/9/2014
 
Després de la V, la I d'Independència Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 setembre 2014
Després de la V, la I d'IndependènciaLa V ja és història, en el sentit més positiu del terme. La V ja és la manifestació -concentració, en aquest cas- més multitudinària que s'ha fet mai a Europa en defensa d'uns drets nacionals trepitjats per un altre país. Enrere queden les de les diades del 2013 -Via Catalana- i del 2012 -"Catalunya, nou Estat d'Europa"-, i també la del 10 de juliol de 2010 -"Som una nació, nosaltres decidim"-, la de l'1 de desembre de 2007 -"Som una nació i diem prou!"- i la del 18 de febrer de 2006 -"Som una nació".

L'any 2010, al Singular, vaig escriure que els catalans estem doctorats en manifestacions, perquè és innegable que freguem la perfecció organitzativa. Només cal reflexionar sobre l'esforç que suposa treure tantíssima gent al carrer i concentrar-la en un espai delimitat per veure'n la complexitat. Si la Via Catalana ja va requerir un esforç titànic, el de la V d'enguany ha estat indescriptible, ja que calia que es veiessin les quatre barres des de l'aire, especialment en el minut 17:14. Però aquest esforç ha estat premiat amb un èxit apoteòsic. Èxit d'organització, èxit de participació i èxit de repercussió. El primer, és mèrit de l'ANC i d'Òmnium Cultural; el segon, és mèrit de la societat catalana en general; i el tercer, és conseqüència directa dels altres dos, com ho demostra l'interès que ha despertat en els cinc continents.

Tanmateix, com dic, això ja és història. Aquest cim ja l'hem fet. Podem dedicar uns dies a felicitar-nos-en i a cercar veus que ens confirmin que hem sortit molt afavorits a la foto, però cal recordar que la V, lluny de ser un fi en si mateixa, ha estat tan sols una baula més de les cadenes que estem segant. De fet, res del que hem assolit fins ara tindrà utilitat si no som capaços d'arribar fins al final. És ara, doncs, en els darrers metres del camí, que els catalans hem de mantenir la màxima concentració. Com diu el lema de la campanya del Tricentenari -un lema esplèndid, per cert-, "ara, la història ens convoca", i nosaltres hem d'estar a l'alçada d'allò que se'ns demana.

És, diguem-ho clar, l'hora dels fets conseqüents, és l'hora en què les forces favorables al Procés han d'ajornar les diferències de partit i posar per davant el nom de Catalunya. El partit que no ho faci, el partit que prioritzi els seus interessos als de la llibertat del país, farà mal al Procés, sens dubte, però també es farà mal a si mateix, perquè quedarà retratat davant els ulls de la història. Pensem que no hi ha dret social més important i transcendent que el de la llibertat, i els qui ens volen distrets amb reivindicacions relatives a una millora de les condicions de vida de la presó constitueixen el més gran aliat del nacionalisme espanyol. Compte, per tant, amb aquests cants de sirena que parlen de drets socials tot obviant que l'única cosa que pot garantir-los és la llibertat. Un poble que no és lliure no té drets socials. El captiu que consumeix les seves energies reivindicant un millor tracte del segrestador, cau de quatre grapes en el parany que aquest li para i es tanca ell mateix les portes de la gàbia. El segrestador sap molt bé que com més ocupat està el segrestat -i el cas Pujol també forma part d'aquesta maniobra de distracció-, menys temps dedica a elaborar un pla de fuga. Per això no hi ha res que li plagui més que les discussions del dia a dia. De fet, gairebé sempre és ell qui les promou. Sap que són tan productives com els partits de futbol de germanor que disputen els segrestats, és a dir, elements que perpetuen la captivitat.

Situats, doncs, en aquest punt i havent reeixit en l'organització de la V, ara, com dèiem, és l'hora de donar sentit al Procés culminant-lo amb la lletra definitiva, la lletra sense la qual mai no hi hauria hagut Procés: la lletra I d'Independència. No parlo de celebrar cap manifestació en forma de I -i si la celebrem, que sigui complementària-, parlo d'avançar sense vacil·lacions cap a la consecució de l'anhel més noble que pot tenir tota col·lectivitat humana: viure en llibertat.

elSingular.cat , 16/9/2010
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1586
spacer.png, 0 kB