spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a Nació Digital: El franquisme i el seu monument de Tortosa
• Article a Cugat.cat: Nou pla de xoc contra l'incivisme
La independència explicada al meu fill
La senyera censurada de la selecció catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 maig 2016
La senyera censurada de la selecció catalanaLa censura de la senyera a la samarreta de la selecció catalana de cros és una mostra del grau de paroxisme a què arriba el nacionalisme espanyol en el seu odi contra tot allò que evoqui l'existència d'un poble anomenat Catalunya. El cas el va protagonitzar Luis Miguel Landa, exseleccionador espanyol, en qualitat de delegat de la IAAF a Elgoibar (Guipúscoa), el 24 de gener passat. Tan bon punt la selecció juvenil femenina, convidada pels organitzadors, es va situar a l'àrea de sortida, aquest individu li va barrar el pas i li va prohibir competir amb la samarreta que porten tots els equips que representen la Federació Catalana. A partir d'aquí, com explicava el diari L'esportiu, va començar una forta discussió entre Landa, Manel Fernández, cap de l'equip, i els organitzadors, que donaven suport a les atletes catalanes, que no va servir de res. Altres anys no hi havia hagut cap problema, però aquesta vegada el delegat era un xenòfob enfollit que no escoltava raons i la prohibició es va mantenir fins al punt que les atletes van haver de competir amb un pitet blanc, cedit per l'organització, que tapava la senyera.

Val a dir que el comportament del delegat encara hauria pogut adquirir unes proporcions més elevades si la prohibició s'hagués fet extensiva a les seleccions juvenil masculina i cadet i promesa masculina i femenina, que sumaven quaranta-dos atletes. Però no va poder arribar tan lluny perquè només hi havia set pitets blancs disponibles i les proves s'haurien hagut de suspendre provocant un gran escàndol. Landa, això sí, va aconseguir que la selecció juvenil femenina claudiqués.

Tot plegat, com veiem, és un acte de catalanofòbia que palesa els nivells a què arriba l'exacerbació nacionalista d'un Estat que no sols sent una profunda aversió vers Catalunya, sinó que en criminalitza els símbols i n'amaga l'existència. Hom pot dir que una cosa és Luis Miguel Landa i una altra l'Estat espanyol, en el sentit que el primer només es representaria a si mateix. Però no és cert. Luis Miguel Landa no era un simple espectador ultra que provoca un incident. Luis Miguel Landa actuava com a delegat, i Madrid, en rebre la seva telefonada per consultar-los la decisió, no li va ordenar en cap moment que rectifiqués ni tampoc no li ha obert cap expedient sancionador per haver transmès una imatge totalitària i xenofòbica d'Espanya i haver violat, amb el seu acte de racisme, els principis fonamentals de l'esport, que diuen literalment que "qualsevol forma de discriminació contra un país o una persona per motius polítics, o de raça, de religió, de gènere o de qualsevol mena és incompatible amb la pertinença al Moviment Olímpic." Encara és l'hora, d'altra banda, que la Comissió Antiviolència actuï d'ofici contra l'esmentat delegat per una conducta que és en si mateixa una acció violenta contra una col·lectivitat.

Dit això, tanmateix, hauríem d'evitar que aquest conjunt d'execrables despropòsits entelés un detall força trist, molt trist. Em refereixo a la claudicació catalana. Cal tenir dignitat, senyors! Com és possible que, davant d'un acte de catalanofòbia com aquell, l'equip català acotés el cap i acceptés submisament, amb la cua entre cames, la humiliació de tapar la bandera del seu país? Tan baixa tenim l'autoestima, que no ens fa res arrossegar-nos per terra en comptes de fer les maletes i tornar a Catalunya sense jugar? Hi ha moments, a la vida, que cal tenir un mínim d'amor propi i fer-se respectar. Perquè és realment vergonyós que una selecció esportiva convidada a una competició es vegi obligada a amagar la seva identitat per poder-hi participar, no hi ha dubte; però encara ho és més que s'hi avingui mansueta com un anyell. Que hom et falti el respecte no justifica que te'l faltis tu mateix.

El Món , 1/2/2016
 
La llengua a TV3 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 abril 2016
La llengua a TV3Ja fa molt de temps que Televisió de Catalunya ha abandonat la llengua. No ho ha fet de manera formal, perquè els seus lingüistes continuen treballant-hi, però aquests, com és lògic, només supervisen els textos que els arriben. Dels que no els arriben –i n'hi ha molts–, no en saben res, tant dels serveis informatius com de la resta de programes. Els dramàtics ocupen un altre espai i no hi entrarem. Aquest abandonament es podria raonar en el sentit que la major part dels professionals que avui treballen davant la càmera han estat escolaritzats en català i ja no cal fer-los el seguiment que exigirien els d'edats més grans. És lògic. A més, el domini absolut de la llengua nacional ha de ser un requisit bàsic de tot professional de la paraula, ja sigui redactor o presentador. Si no té cap sentit que un fuster desconegui l'ús del ribot, tampoc no en té que un periodista desconegui la llengua amb què treballa.

En la praxi, malauradament, no és així. La influència de la llengua espanyola és tan forta, tan invasiva, que els barbarismes són una constant, la sintaxi se'n ressent i l'arquitectura del català, en general, trontolla com una cabana infantil en un dia tramuntanat. El problema és que això, que és excusable en un fuster, en un forner o en un pastisser, no és admissible en professionals d'una televisió pública. I tanmateix dia sí i dia també sentim: "quallar" (per 'reeixir'), "carrera" (per 'cursa'), "cantera" (per 'planter'), "despedida" (per 'comiat'), "valiós" (per 'valuós'), "vivenda" (per 'habitatge'), "tombona" (per 'gandula'), "verosimil" (per 'versemblant'), "voltereta" (per 'tombarella'), "els demés" (per 'els altres'), "donat que" (per 'atès que'), "no fugeix" (per 'no defuig'), "majoria aplastant" (per 'majoria aclaparadora'), "ningun equip" (per 'cap equip'), "rendir homenatge" (per 'retre homenatge'), "arrel d'un comentari" (per 'arran d'un comentari'), "donar-se compte" (per 'adonar-se'n'), "fer la vista grossa" (per 'fer els ulls grossos'), "estic a l'estadi" (per 'sóc a l'estadi') "tothom de peu" (per 'tothom dret'), "tassa" (per 'taxa'), "a no ser que" (per 'si no és que'), "sempre i quan" (per 'sempre que'), "per suposat" (per 'per descomptat'), "es van donar un petó" (per 'es van fer un petó'), "em dóna la impressió" (per 'em fa la impressió'), i així fins a l'infinit. Això sense oblidar la pronuncia espanyola de la 'g' de Los Angeles i la 'c' de San Francisco.

Aquests errades, lògicament, tenen noms i cognoms, però no es tracta aquí d'assenyalar ningú. És la direcció de TV3 qui ha d'actuar. És TV3 qui ha de ser conscient que el rigor lingüístic de la televisió nacional de Catalunya no pot ser inferior al d'una televisió local. Em temo, però, que aquest rigor serà impossible per la senzilla raó que el nivell de la direcció és el mateix que el dels autors de les errades, cosa que és lamentable, ja que Televisió de Catalunya constitueix, per si mateixa, un referent per a milions de catalans. Els mateixos milions de catalans que la tenen per una autoritat lingüística i que conclouen diàriament que "allò que diu TV3, està ben dit". Però no, no està ben dit, perquè si els professionals que repeteixen dia rere dia les errades esmentades tinguessin el mateix nivell d'anglès que el que tenen de català no podrien treballar mai a la BBC. Només això ja hauria de fer reflexionar TV3 i pensar que el seu desistiment de responsabilitats traeix un dels principis fundacionals de l'emissora.

Nació Digital , 9/1/2016
 
En Josep Sales i Bogunyà, l'amic Emilià Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 març 2016
Ferry d'octubre a GabriolaEn els darrers dies de l'any em va arribar la notícia de la mort de l'amic Emilià. Ja era gran, tenia 80 anys, però no pas tant com per no poder viure encara uns anys més. Ho dic perquè, justament uns dies abans, els mitjans de comunicació locals es van fer ressò de la mort de tres santcugatenques, Maria Mares, Teresa Munuera i Carme Rufas, de 102, 103 i 105 anys d'edat, respectivament. És a dir, dones amb més d'un segle de vida. Sóc conscient, però, que l'Emilià havia fet força més trapelleries que elles i que, per tant, havia contribuït a tenir un cicle vital més curt.

L'Emilià, que era osonenc d'origen i feia trenta anys, pel cap baix, que vivia a Sant Cugat, va ser monjo de Montserrat durant un temps, una dotzena d'anys, si mal no recordo, fins que un dia va decidir que aquella era una etapa finida, va penjar els hàbits, va abandonar la seguretat de la vida monàstica i es va dedicar a viure intensament tot allò de què s'havia privat. Això li va causar greus problemes econòmics en la dècada del 1990 fins arribar a una situació insostenible, i sort en va tenir, d'alguns amics, entre els quals la Pili Pich, la Montse Solà, en Paco Soler, antic propietari del Bebop Jazz, i Sebastià Bardolet, Pare Abat de Montserrat, que el van ajudar. Altrament no se n'hauria sortit. Jo vaig compartir amb ell moltes hores nocturnes al Mesón, parlant de mil i una coses. Era El Mesón de l'estimada Carmen Rojo, la mare adoptiva d'una bona colla de tertulians, inclòs en Ramon Barnils, que ajuntàvem unes quantes taules i hi sopàvem, enraonàvem, rèiem, discutíem i ens dèiem adéu per tornar-hi l'endemà amb renovades energies.

L'Emilià era un home culte, intel·ligent, molt seu, economista de professió, i amb un perfecte domini de l'anglès. Conservo, per exemple, la seva magnífica traducció de 'Ferry d'octubre a Gabriola', de Malcolm Lowry, l'autor de 'Sota el volcà', i la dedicatòria que m'hi va posar: 'Al meu amic Víctor, sota el Tibidabo'. En vam parlar molt, de les dificultats de traducció d'aquest llibre i també de la complexa personalitat Lowry. Finalment vam concloure que l'Emilià era l'home idoni per a traduir Lowry, per les moltes coses en comú que tots dos tenien. Lowry, però, havia pitjat molt més l'accelerador que l'Emilià i el seu ferri va arribar al final a només quaranta-vuit anys.

L'Emilià, tanmateix, no es deia Emilià. El seu nom, a efectes legals, era Josep Sales i Bogunyà, però tothom el coneixia per Emilià, perquè així es deia quan era monjo i perquè així li agradava dir-se. De fet, no s'hauria girat pas, si algú l'hagués cridat dient-li Josep. He començat a pensar en les seves traduccions, i la memòria se m'ha omplert de llibres: 'Sonata a Kreutzer", de Tolstoi; 'Els assassinats de la rue Morgue' i 'El misteri de Maria Roget', de Poe; 'El soci' i 'La posada de les dues bruixes', de Conrad; 'L'escola del priorat' i 'Els tres estudiants', de Conan Doyle; 'La faula de les abelles', de Bernard Mandeville; 'El crim de lord Arthur Seville' i 'El fantasma de Canterville', d'Oscar Wilde; 'L'ametller en flor', de Walter de la Mare; 'El Dr. Jekyll i Mr. Hyde', de Robert Louis Stevenson... El meu homenatge a l'Emilià serà admirar la manera com mirava de compensar la pèrdua que tota traducció comporta treballant en profunditat els dobles sentits, els ritmes i la sonoritat del llenguatge, i com vetllava per l'essència, pel joc estilístic i per la finalitat del text original. Moltes gràcies, amic Emilià.

Cugat.cat , 8/1/2016
 
La conselleria de Raül Romeva Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 març 2016
La conselleria de Raül RomevaAquests dies hem sabut que el govern espanyol està prenent mesures per impedir que Catalunya pugui tenir una conselleria d'Afers Exteriors. Es veu que aquest departament, el titular del qual és el santcugatenc Raül Romeva, atempta contra els ciments de la Unidad de España i fa trontollar l'eix terrestre de tal manera que podria afectar greument el futur de la humanitat. La realitat, però, ens diu que ha de ser estúpid, molt estúpid, rematadament estúpid, el qui decideix restringir encara més la llibertat d'algú que està disconforme amb l'opressió a què se'l sotmet. ¿S'ho creu de debò, el tirà, que algú que viu captiu en un lloc determinat se sentirà més procliu a quedar-s'hi, si enfortim les cadenes que l'empresonen? N'hi ha prou de tenir cinc dits de front per veure que els esforços que farà per fugir seran infinitament més grans. Doncs bé, aquest raonament elemental, que fins i tot seria entès per un infant, és impossible esperar-lo de l'Estat espanyol. Impossible. I ho és per dues raons: la primera, perquè tota la seva història es fonamenta en el sotmetiment i anorreament d'identitats alienes; i la segona, perquè és un Estat profundament acomplexat i insegur que intenta dissimular la seva feblesa per mitjà d'amenaces.

L'important, per tant, és no fer cas d'aquestes ridícules intimidacions i seguir fil per randa el full de ruta marcat per les urnes i explicitat amb la majoria absoluta de 72 diputats al Parlament de Catalunya. Amb conselleria d'Exteriors o sense, el Procés no s'aturarà, com ho demostra l'esplèndida tasca que ha dut a terme fins ara Roger Albinyana des de la seva secretaria en aquest camp. Ara, per fi, tindrem una conselleria, no pas una secretaria, i el rang de representativitat institucional serà superior. Raül Romeva, tanmateix, ja ha dit que "no hi ha cap intenció de cercar la confrontació", i la prova és que entre les seves primeres actuacions hi ha la d'establir contacte amb el ministeri d'Exteriors espanyol. Em temo, però, que aquest contacte no servirà de res per la senzilla raó que l'Estat no té cap intenció de dialogar amb Catalunya. La seva única dèria és sotmetre-la. I la conselleria d'Afers Exteriors no sols defuig aquest sotmetiment, sinó que permet que Catalunya dialogui amb la resta del món de manera directa i amb el seu propi nom.

En aquest sentit, la designació de Romeva com a titular ha estat brillant, perquè ve avalada per una tasca immensa de deu anys defensant els interessos catalans al Parlament Europeu i perquè és una persona propera, planera, receptiva i amb qui és un plaer conversar. Li auguro un gran èxit. Tindrem força ocasions de sentir-nos orgullosos de la seva tasca.

Cugat.cat , 22/1/2016
 
Ha prevalgut el sentit d'Estat català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 març 2016
Ha prevalgut el sentit d'Estat catalàEl dia 30 de desembre, quatre dies abans que tot semblés anar-se'n en orris, vaig rebre un correu del meu amic Paul Chamberlain, des d'Anglaterra, que, amb la seva intel·ligent ironia, em deia això: "M'hauràs d'explicar una mica què passa al teu país, perquè tinc dificultats per seguir-ho. Em sembla que es fan uns embolics força contundents, oi?" No era en Paul, però, l'únic que no ho entenia. A Catalunya mateix hi havia milers i milers de persones que tampoc no s'ho explicaven. I és que calia haver-se begut l'enteniment per esperar que algú fos tan estúpid de disparar-se expressament un tret al peu. Però, ja se sap, tractant-se de catalans, aquest era un extrem força possible.

Jo, personalment, malgrat que els averanys no eren bons, mai no vaig deixar de ser optimista amb el convenciment que, al final, tots plegats tindríem prou seny perquè la dignitat nacional prevalgués per damunt de qüestions que serà apassionant abordar des de la llibertat, però que plantejades en captivitat esdevenen un obstacle pervers que acaba afavorint els interessos de l'Estat espanyol i prolongant la nostra captivitat. Tanmateix, confesso que aquests darrers dies el meu optimisme s'havia esvaït; no en quedava res, ni una engruna. La distància entre Junts pel Sí i la CUP s'havia engrandit fins a tal punt que tot em feia pensar que el carro aniria pel pedregar. És ben cert que els catalans som capaços de les fites més elevades, però també ho és que tan bon punt estem a punt d'assolir-les sortim amb un ciri trencat que ho engega tot a dida.

No en tinc el convenciment absolut, és clar, però em sembla obvi que la circulació a la xarxa, aquests darrers dies, d'un vídeo en què poc abans de les eleccions del 27-S Anna Gabriel prometia solemnement que el nom del futur president no seria cap obstacle, sempre que volgués proclamar la independència, ha tingut molt a veure. Aquestes van ser les seves paraules:
"Ens neguem a reduir el debat a quina mena de president investirem. Em sembla absolutament ridícul i esperpèntic que algú vulgui reduir el moment polític i històric d'aquest país a qui serà el proper president. El proper president que necessita aquest país és el president que vulgui declarar la independència. Ens és igual com es digui. El que sí que tenim clar és que no fem aquestes eleccions per investir un nou president autonòmic, que no fem aquestes eleccions per esperar que vinguin les eleccions espanyoles i que algú tregui no sé quants diputats. Per tant, davant les preguntes que us facin sobre què farà la CUP en el moment clau o qui investirà, la resposta és que investirà aquell que s'atreveixi a proclamar la independència. No hi ha més resposta."
Per desgràcia, com s'ha vist, el problema ha estat precisament la negativa a complir aquest compromís, cosa que ha comportat la pèrdua de tres mesos valuosíssims. Arran d'això, algú ens haurà d'explicar què passa amb el full de ruta de divuit mesos. ¿Caldrà, ara, fer la mateixa feina en només quinze, o tornem a la casella de sortida i posem el cronòmetre a zero de bell nou? Sigui com vulgui, ens hem de felicitar que finalment hagi prevalgut la dignitat nacional per mitjà d'una solució que, com diu el president Mas, té costos, però també té avantatges; uns avantatges que són molt superiors als costos, i això és el que compta. Només cal parar atenció en la ràbia que l'acord ha generat en els tres partits del búnquer català, Ciudadanos, PSOE i PP, i que s'ha expressat en les veus de Inés Arrimadas, Miquel Iceta i Xavier García Albiol. Ja es fregaven les mans, i ara resulta que la nostra decisió posarà en evidència la forta 'catalanitis' que pateix la política espanyola i obligarà Madrid a embolicar-se amb la bandera. De moment, fent costat a les seves forces armades, ja han apujat el to.

Arribats aquí, cal agrair a Junts pel Sí i a la CUP les renúncies que tots dos han hagut de fer en favor del sentit d'Estat i de la llibertat de Catalunya. La CUP ha aconseguit no investir Mas, però, a canvi, s'ha vist obligada a reconèixer els seus errors i a cedir dos dels seus diputats tot incorporant-los "a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí, de manera estable", cosa que la dignifica. Junts pel Sí, per la seva banda, ha aconseguit enfortir l'acció de govern mitjançant el compromís explícit de la CUP, però ha hagut de renunciar a Mas. La decisió, doncs, dignifica ambdues formacions.

Pel que fa al president Mas, en concret, la seva renúncia té un valor polític i històric extraordinari. Polític, perquè permet que el Procés avanci; i històric, perquè és un gest de gran estadista, digne d'una persona que no sacrifica els anhels del seu poble a les seves legítimes aspiracions personals. Pronostico, per tant, que la seva figura s'engrandirà fins a tenir un lloc altament rellevant en la història. Els qui han tensat la corda en contra d'ell, ara ho deuen lamentar, ja que l'han deslliurat del compromís de retirar-se per sempre a la fi de la legislatura que comença. El volien decapitar políticament i ara resulta que tindran un Mas molt més fort si decideix tornar. És cert que hi ha pel mig la criminalització que n'ha fet l'Estat espanyol per la via dels tribunals, però es tracta d'una arma de doble tall, ja que, lluny de perjudicar-lo, encara el farà més fort i en refermarà la dimensió històrica. Ves per on, els qui donaven el Procés per mort i enterrat ara tenen un problema: el seu problema es diu 39%.

El Món , 11/1/2016
 
Gràcies pel vostre servei, president Mas Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 març 2016
Gràcies pel vostre servei, president MasVivim dies enèrgics, dies d'un ritme polític tan frenètic que se'ns fa difícil mesurar l'abast real del que estem fent. Els fets transcendents se succeeixen d'una manera tan vertiginosa que no hi ha espai per a la reflexió o l'anàlisi serenes, sobretot tenint en compte que també s'hi barreja la cridòria induïda per l'espanyolisme, que, a manca d'arguments i exasperat per la nostra fermesa, insulta, desqualifica, amenaça i baladreja. Tanmateix, avancem. Avancem malgrat els obstacles que nosaltres mateixos ens posem pel camí i que, tot sovint, ens fan perdre un temps valuós, com ara els darrers tres mesos fins a la investidura del president Carles Puigdemont. Ens els podíem haver estalviat, francament. I encara més ens podíem haver estalviat determinats comportaments autodestructius. Però ja està fet i no cal posar-nos pedres al fetge. L'important, com dic, és que el Procés és viu i que res no l'aturarà. No l'aturarà Madrid, no l'aturarà el seu Tribunal Constitucional i no l'aturaran les seves forces armades. La llibertat és un Dret Humà bàsic i res no impedirà la consecució pacífica i democràtica de la llibertat del poble de Catalunya.

La força d'aquest procés, ho sap tothom, és la seva transversalitat. A diferència del cas escocès, el català no és un procés promogut per un partit polític o per una personalitat específica, sinó pel gros d'una col·lectivitat, més enllà de les adscripcions socials individuals. I la imatge d'aquesta transversalitat, la foto més odiada i temuda per l'espanyolisme, va ser la de l'abraçada entre el president Mas i David Fernàndez, diputat de la CUP. Era la imatge que feia veure al món la sòlida base social del procés català i també la seva immensa força, ja que un procés que aconsegueix unir l'esforç de partits tan distants com CDC i la CUP no té aturador. La fita de la llibertat requereix la suma d'esforços i tots els braços són benvinguts. Aquesta és la raó per la qual els qui no la volen dediquen tanta energia a dividir-nos.

En aquest sentit, el linxament del president Mas ha estat un espectacle esborronador i indigne. L'anomenada revolució dels somriures no es pot permetre linxar la seva figura més internacional; l'anomenada Via Catalana, que ha despertat l'admiració de tot el món per la seva força integradora, no es pot permetre excloure el president que ha fet per la llibertat de Catalunya el que no havia fet cap altre president. Per això jo he sentit vergonya aliena, i també tristesa, en veure el tracte que rebia per part d'alguns catalans com si fos un empestat. Només cal veure l'odi que li té l'espanyolisme per adonar-se del seu valor. Això sol ja hauria d'haver servit per fer pinya entorn seu. Nosaltres, en canvi, l'hem satanitzat, i hem fet el joc a l'espanyolisme. La sort ha estat que la intel·ligència política d'Artur Mas ha capgirat la situació amb una solució tan brillant i inesperada com la del 9-N, perquè el seu pas enrere –deixem de repetir el bunyol gramatical "un pas al costat", si us plau!– no sols ha comportat la presidència de Carles Puigdemont –un polític que aviat sorprendrà per la força de les seves conviccions nacionals–, sinó que ha volatilitzat de cop el ridícul argument espanyolista que deia que el Procés era Mas. A partir d'ara diran que el Procés és Puigdemont.

Però per què feia tanta nosa Artur Mas a l'espanyolisme de dretes i d'esquerres? Era només per la seva qualitat de president català refractari a les desqualificacions i amenaces de Madrid? No, és clar que no. Mas feia nosa, moltíssima nosa, als enemics de la llibertat de Catalunya, perquè és un estadista d'una magnitud extraordinària, perquè, a diferència de Montilla, Zapatero o Rajoy, pot fer conferències en la llengua que parlen tots els caps d'Estat del món, perquè és la imatge internacional del Procés, perquè no s'ha arronsat en la defensa dels nostres drets nacionals, perquè allò que diu i la manera com ho diu inspira respecte i perquè és el polític que tots els partits espanyolistes, si poguessin comprar-lo, voldrien presentar com a candidat a unes eleccions. L'expresident Mas, per tant, no es mereixia el tracte que ha rebut per part d'alguns catalans. Més que més sabent, com se sabia, que s'havia compromès a plegar un cop reeixit el Procés. Però fins i tot dins d'aquest joc dels disbarats, que ha estat a punt d'abocar-nos a unes galdoses noves eleccions, Mas no ha perdut els nervis i ha transmès confiança a aquells que ja veien impossible l'acord entre Junts pel Sí i la CUP. Ha beneficiat el país, ha evitat el desànim de l'electorat independentista, ha evitat la guerra interna que haurien provocat en la CUP unes eleccions al març, ha garantit l'estabilitat governamental necessària que requereix aquesta fase del Procés i ha enfortit la seva pròpia figura. Una figura que en surt altament engrandida.

Per bé que Artur Mas ja té un lloc en la història per la tasca que ha fet en favor de la llibertat de Catalunya, la seva carrera no s'atura aquí. Encara és un home jove que, a partir d'ara, des d'una posició menys assetjada i amb les mans molt més lliures, pronostico que seguirà treballant i creixent políticament. El temps ho dirà. En aquest moment estem massa immersos en les batalles del dia a dia per valorar en la seva justa mesura el camí que hem fet, però quan culminem la travessia comprovarem que, d'Artur Mas, en parlaran bé fins i tot aquells que ara més el blasmen. Gràcies sinceres pel vostre servei a Catalunya, president.

El Món , 18/1/2016
 
Allò que amaga 'Societat Civil Catalana' Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 març 2016
Allò que amaga 'Societat Civil Catalana'Aquests dies ha aparegut un llibre excel·lent que despulla de dalt a baix l'entitat d'extrema dreta i ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC). Es tracta d'un llibre escrit pel periodista Jordi Borràs i titulat "Desmuntant Societat Civil Catalana. Qui són, què oculten i què fan per impedir la independència de Catalunya" (Saldonar, 2015) que constitueix un esplèndid document sobre les interioritats d'aquesta associació, que és en si mateixa una delegació territorial maldestra de la caverna espanyola. I és que Societat Civil Catalana és la història d'un fracàs. Ha fracassat en tots els fronts que ha intentat obrir contra els drets nacionals de Catalunya, malgrat les opaques injeccions de centenars de milers d'euros que rep, i ha fracassat igualment en l'intent de ser una rèplica espanyolista de l'Assemblea Nacional Catalana. Fracàs rotund.

La covardia i el cinisme, d'altra banda, també són trets definitoris d'aquest grupet de setanta-cinc socis –setanta-cinc–, ja que arriba a l'extrem de negar fets absolutament provats, com els vincles directes de molts dels seus membres amb partits o col·lectius ultres, feixistes, xenòfobs o neonazis, com ara Somatemps, Falange Española, Plataforma per Catalunya, Brigadas Blanquiazules, Casal Tramuntana o glosadors de la División Azul i de la Legió Còndor hitleriana. Per cert que, atès tot això, caldria que els serveis informatius de TV3 i altres mitjans catalans expliquessin per què silencien aquestes evidències o incorporen tertulians de SCC als seus programes. El Món, sortosament, sí que ha informat sempre de tot allò que s'amaga darrere les sigles SCC. Precisament, ara fa unes setmanes, aquest diari digital informava que la Generalitat havia impedit que SCC pogués satisfer la seva petició de ser marca registrada, cosa lògica, atès que mai setanta-cinc persones no han de poder usurpar la identitat de tota una societat.

És prou eloqüent, a més, la passivitat del ministre d'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, davant les amenaces de mort que, com explica David Bassa en el pròleg, ha rebut Jordi Borràs pel seu periodisme d'investigació. "Primer a través de les xarxes –diu Bassa–, després a través de pintades, i finalment en públic, a micròfon obert. Sí, això està passant: el feixisme no només no ha marxat sinó que gosa fins i tot amenaçar públicament un periodista sense que ningú del Ministeri de l'Interior espanyol hi faci res, absolutament res". Bassa pot trobar-hi una resposta en la relació entre Josep Ramon Bosch, expresident de SCC, i Alberto Fernández Díaz, germà del ministre, com a coautors d'un llibre publicat per Galland Books, una editorial que, com diu Borràs, és el nom d'un oficial d'aviació nazi –Adolf Galland– que va tenir un paper destacat en la Legió Còndor.

Fem un petit tast d'algunes de les coses que Jordi Borràs explica en el llibre:
"Algú podria pensar que la relació de SCC amb l'extrema dreta és fruit de la infiltració d'aquests moviments totalitaris en el si de l'associació espanyolista. Això és lluny de la realitat. SCC representa el cas paradigmàtic d'entitat gestada, impulsada i codirigida per organitzacions i membres ultradretans. [...] El fet que demostra que és un cas greu és que he demanat informació sobre Somatemps al Departament d'Interior i m'han contestat per escrit que aquesta informació hauria de ser facilitada en el marc de la Comissió de Matèries Secretes i Reservades, ja que es tracta d'un tema vinculat amb l'extrema dreta."
"Un escrit a la pàgina Fuerza Nueva 50 Aniversario delataria el pas de Bosc [Josep Ramon] pel partit feixista FN, organització liderada per Blas Piñar."
"Un dels fets més temibles de SCC i la seva relació amb entitats ultradretanes ha estat la presència continuada que aquestes organitzacions han tingut des del dia de la fundació. [...] El vincle entre aquestes entitats no només ha begut dels vasos comunicants en forma de capital humà entre les dues associacions, sinó que, a més, hi ha hagut un fenomen inquietant: l'ala esquerra de SCC, representada pels sectors propers al PSC i alguns impulsors de C's, de l'ala progressista, també ha tingut relació amb Somatemps. [...] Un fet similar va ser la participació de José Domingo, exdiputat de C's i secretari de SCC, en un acte organitzat per aquesta associació ultradretana el 8 de setembre de 2015 a l'Hotel Atenea, lloc habitual dels actes de Somatemps i SCC."
"Hi ha una pregunta obligada: d'on surten els enormes recursos econòmics de l'associació? Si tenim en compte que la quota de soci és de deu euros mensuals, i que segons el balanç econòmic de l'exercici 2014 aquell any l'associació va ingressar 992.672,13 euros, alguna cosa no quadra. [...] Crida l'atenció que, tot i els grans ingressos de l'associació, de quasi un milió d'euros, l'exercici es va tancar amb més de noranta mil euros de pèrdues. El segon fet a destacar és que d'aquest milió d'euros ingressat, les quotes de socis només representen quinze mil euros del total. Dit d'una altra manera, l'1,5% del total d'ingressos correspon a quotes de socis, l'1,4% a recaptació de fons a través de donacions privades, anònimes i sense identificar les partides de cada pagador."
"Alguna cosa se'ns escapa de les mans, doncs, si el 21 de juliol de 2014 el saldo de SCC era de 10.365,87 euros, una xifra inferior a les despeses estructurals mensuals de l'organització. Durant els tres mesos següents, però, l'entitat va poder assumir dos actes amb una despesa de més de 430.000 euros."
"Una informació apareguda al digital unionista Las Voces del Pueblo assenyalava un dirigent del PP català, amb l'ajut del mateix Govern espanyol, com la persona que hauria mediat entre empreses de l'Íbex-35 per finançar SCC amb un milió d'euros."

Aquests són uns petits extractes del llibre "Desmuntant Societat Civil Catalana", de Jordi Borràs. Un llibre de lectura agraïda, amena i enriquidora, que obre en canal aquesta associació supremacista i ultranacionalista espanyola en els actes de la qual s'hi pot veure, entre d'altres, Carmen Chacón, José Montilla, Miquel Iceta o Àngel Ros.

El Món , 25/1/2016
 
Dividim-nos i Espanya ens comandarà Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 febrer 2016
Dividim-nos i Espanya ens comandaràSempre m'ha semblat ridícul el terme 'fet diferencial' referit a Catalunya. Ridícul, dit per espanyols, i ridícul, dit per catalans. En el primer cas, perquè tots els pobles del món, amb Estat o sense, són fets diferencials. Absolutament tots. I en el segon, perquè traspua provincianisme, regionalisme, autonomisme, pusil·lanimitat. És el terme del qual s'han servit indistintament durant molts anys Espanya i Catalunya per anar fent la viu-viu. Espanya concedia a Catalunya aquesta piruleta honorífica que no volia dir absolutament res, i Catalunya, a canvi, renunciava al seu rang de nació i proclamava tota cofoia: "Som un fet diferencial! Som un fet diferencial!..." Tres segles de sotmetiment sota la bota espanyola, per força havien de reconfigurar la personalitat dels catalans llevant-los la memòria i la dignitat i transformant la seva visió catalanocèntrica de la vida en una visió hispanocèntrica. Ha calgut, doncs, un lentíssim procés –sovint desesperant– de conscienciació col·lectiva perquè una bona part de la societat catalana despertés d'aquest malson, s'adonés del parany i actués en conseqüència. Però encara no hem fet net. Només cal mirar els telenotícies de TV3, per veure el prisma hispanocèntric amb què estan configurats. Un dia en parlarem amb més profunditat.

Una altra de les xacres que deixen tres segles de dependència és la desconfiança en les pròpies forces, cosa que, més enllà de la por inconscient a enfrontar-se al dominador, comporta una permanent discussió bizantina entre els dominats. I és que el lògic malestar que provoca tot sotmetiment dilatat en el temps ha de sortir per algun lloc, i els catalans tendim a canalitzar-lo no pas contra l'agressor sinó contra la víctima. És a dir, contra nosaltres mateixos. Això explica l'orgue de gats en què es converteixen les nostres inacabables picabaralles i deliberacions. Només cal veure els insults que han creuat aquests dies moltíssims independentistes en el debat per la investidura del president Mas. No em refereixo als diputats de Junts pel Sí i de la CUP, és clar, sinó a votants d'ambdues opcions que serveixen en safata l'àpat que justament vol menjar el búnquer espanyol format per PP, PSOE i Ciudadanos. El búnquer sap molt bé que, per neutralitzar l'enemic, no hi ha arma més poderosa que sembrar zitzània en el seu camp. I nosaltres, dividits, li fem la feina.

També fem la feina al búnquer quan emfasitzem les diferències ideològiques que ens separen internament tot oblidant que, per grans que aquestes siguin, res no és més important que allò que ens uneix. I allò que ens uneix és la captivitat. Som captius d'un tercer, i només –només– podrem deixar de ser-ho si cavem el túnel plegats. Som captius que compartim l'anhel més noble i just que pot tenir una col·lectivitat, que és la llibertat, i l'única manera –remarquem-ho: l'única manera– d'aconseguir-la és fent pinya contra l'opressor i vivint tota agressió als companys com una agressió contra nosaltres, no pas aprofitant-nos-en per afeblir-los. Altrament, fa tot l'efecte que l'amplificació de les nostres divergències o la injusta satanització del president Mas és el pretext per dilatar el temps i no haver de fer el pas decisiu, que és fugir. Des de la captivitat podem imaginar-nos la llibertat de moltes maneres, moltíssimes, però només n'hi ha una de fer-les realitat, i és des de la llibertat.

El Món , 4/1/2016
 
El búnquer en estat de xoc Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 22 febrer 2016
El búnquer en estat de xocSembla que el resultat d'aquestes eleccions espanyoles ha deixat en estat de xoc PP i PSOE, els dos partits que fins ara remenaven les cireres, i també Ciudadanos, el partit que tenia tan, tan, tan coll avall que arrasaria, que la seva militància, durant la campanya, ja rebia Albert Rivera amb crits de "President! President!". Però la realitat acostuma a ser força més prosaica que els deliris de grandesa i s'ha expressat així: El PP, amb el pitjor resultat dels darrers vint-i-dos anys, ha passat de prop d'onze milions de vots a set; i el PSOE, amb el pitjor resultat de la seva història, ha passat de set milions a tan sols cinc i mig. Ciudadanos, per la seva banda, que partia de zero i donava per fet que seria clau per a la governabilitat de l'Estat espanyol, s'ha quedat amb només tres milions i mig de vots i quaranta escons que no sumen a favor del PP ni del PSOE. Una altra cosa són els discursos, és clar. Qualsevol alienígena que la nit electoral hagués escoltat Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho, Pedro Sánchez, Carmen Chacón, Albert Rivera o Inés Arrimadas hauria donat per fet que havien guanyat les eleccions per majoria absoluta. Però darrere d'aquella màscara, hi havia una cara desencaixada. Els veïns del búnquer ultranacionalista espanyol s'han quedat tancats a dins i ara no troben la clau per sortir-ne. El més curiós, però, és que eren precisament ells els qui feien befa davant la possibilitat que Catalunya torni a celebrar eleccions el març vinent. Ara, però, ves per on, resulta que són ells els qui podrien veure's abocats a repetir les seves. I també trontollen els noms de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez en benefici de Soraya Sáenz de Santamaría i Susana Díaz. La vida té aquestes ironies.

En l'àmbit dels partits independentistes que concorrien a les eleccions, Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana, sumen 17 escons de 47 possibles, que són ben pocs. Però encara que haguessin aconseguit tots 47 i volguessin sumar-los a Podemos, en defensa d'un quimèric referèndum, no passarien de 116. Molt per sota dels 176 necessaris per a la majoria absoluta, i a anys llum dels 234 imprescindibles per a reformar la Constitució espanyola i introduir-hi el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Però què passaria si, posats a somniar, a més dels 47 catalans, Euskadi i Navarra aportessin la totalitat dels seus 23 diputats? Doncs res, perquè tot just arribarien als 139. I és que la Cambra Baixa espanyola no és un Congrés, és una Presó.

De tota manera, hi ha hagut una nota d'humor. L'ha posada l'associació d'extrema dreta i ultranacionalista espanyola 'Societat Civil Catalana', que ha dit que aquestes eleccions han demostrat que "l'opció independentista és minoritària". L'independentisme encara riu, en llegir-ho. Té gràcia això de atribuir-se els vots dels catalans que no han votat perquè no consideren Espanya el seu país, o que han votat Podemos per fer la guitza al búnquer, però que en un referèndum votarien a favor de la llibertat de Catalunya. I encara té més gràcia que els qui diuen aquesta atzagaiada siguin els mateixos que tenen autèntic pànic a un referèndum d'independència. Sí, pànic, autèntic pànic. Per què deu ser? Hi ha dos catalans, tanmateix, amb qui, a més del pànic, poden compartir l'estat de xoc. Es diuen Duran i Lleida i Ramon Espadaler.

El Món , 28/12/2015
 
Després del 20-D Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 11 febrer 2016
Després del 20-DEn el moment de redactar aquestes línies encara no se sap el resultat de les eleccions espanyoles del 20 de desembre, però allò que sí que se sap és que, pel que fa a Catalunya, tot continuarà exactament igual. Tant hi fa que guanyi el PP, el PSOE, Ciudadanos o Podemos. En el cas dels tres primers, perquè com a búnquer nacionalista espanyol que són, coincideixen fil per randa en la negació dels drets nacionals de Catalunya. Catalunya, per a ells, no és res més que quatre províncies espanyoles –molt boniques i peculiars, això sí– la capital de les quals ha de ser Madrid. Un fet, aquest, que ha de romandre inamovible diguin el que diguin, pensin com pensin, ho vulguin o no ho vulguin els catalans. Els catalans, per a PP-PSOE-Ciudadanos, som com els negres als quals se'ls permetia nomenar algú que els representés però que, decidissin el que decidissin, mai no podien fer res que qüestionés l'autoritat de l'amo blanc. I és que, pobrets, només eren negres, només eren una possessió blanca.

I Podemos? Podemos, durant la campanya electoral, ha dit que, si governés Espanya, veuria de bon ull un referèndum a Catalunya sobre la independència. És una afirmació, aquesta, que sona bé, sona entenimentada. Però és també una afirmació que, més enllà de contradir moltes de les coses que aquest partit ha dit amb relació a Catalunya, no és creïble per diverses raons. La primera, perquè la verbositat política espanyola fa segles que no té cap credibilitat a casa nostra. Les promeses espanyoles tenen el mateix valor que el paper mullat. Són tan falses com els 378 pactes que el govern de Washington va signar amb la nació índia. De tots 378, no en va complir cap. Cap ni un! I ja sabem quin va ser-ne el desenllaç, oi? I si els pactes signats entre un dominador i un dominat són fum, encara ho són més les promeses electorals que el qui les fa sap que mai no haurà de complir. Només són "parole, parole", com li cantava Mina a Alberto Lupo.

Podemos, en el tema del "problema catalán", necessita un element que el diferenciï del búnquer. Ho necessita per tenir un discurs propi, i perquè, aprofitant l'absència de la CUP, hi ha vist una bona font d'alimentació de vots. La carta amagada és que sap prou bé que per reformar la Constitució i introduir-hi el dret d'autodeterminació de Catalunya necessita 234 escons. 48 més que els 186 que fins ara tenia el PP, i 124 més que els 110 que fins ara tenia el PSOE. És a dir que ni tan sols aconseguint igualar la majoria absoluta obtinguda pel PP el 2011 es veuria obligat a complir la seva promesa. I au, tal dia en farà un any. D'això, se'n diu promeses lliures d'impostos. Millor encara: promeses de franc, que són útils per captar gent de bona fe o partidària que els catalans, en anar pel món, no siguem reconeguts per la llengua que parlem, sinó per dur un lliri a la mà. I on aniran, aleshores, els vots dels independentistes de bona fe, si l'aritmètica parlamentària permet que Podemos pacti amb el PSOE? Doncs aniran a la bossa del PSOE, és clar. Però, d'aquest petit detall, no n'han parlat en tota la campanya.

Quina sort que Ada Colau, amb les seves declaracions –cal agrair-li-ho–, va obrir els ulls a uns quants d'aquests catalans dient a plena veu: "Alguns diuen que cal portar el Senat a la Sagrera. Jo crec que no. Crec que hem de dur les institucions catalanes físicament a Madrid per governar des d'allà. Madrid és la nostra capital!". I afegia: "Deixarem la seu de la plaça de Sant Jaume i totes les altres seus que hi ha repartides per la ciutat i ens traslladarem a la nostra capital, Madrid!". Aquesta és, doncs, la visió hispanocèntrica que tenen de la vida Ada Colau i En Comú Podem (Podemos-ICV-EUA-Barcelona en Comú).

Situats en aquest punt, i en un Estat on els qui es diuen 'progressistes' s'expressen així, és comprensible que els qui estan més a la dreta neguin la identitat i el vot de la nació catalana i criminalitzin el seu president per treure les urnes al carrer. Que en dues hores d'un cara a cara televisat, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez defugissin parlar de Catalunya, malgrat ser inquirits diverses vegades pel moderador, ja ho diu tot. No tenen res a oferir que no sigui la subordinació eterna de Catalunya. En aquest sentit, però, la covardia de Pedro Sánchez ja havia quedat palesa dies abans, en negar-se a fer un debat televisiu amb el president Mas amb l'excusa que "Mas és president en funcions". El pànic a fer el ridícul públicament davant d'un polític amb un nivell infinitament superior al seu va aterrir Sánchez. Sánchez volia un oponent facilet, com Mariano Rajoy. I ni tan sols amb Rajoy va poder. Amb el seu to de pinxo de platja, l'única cosa que Sánchez va demostrar va ser que no arriba a la sola de les sabates del president Mas.

S'entén, en tot cas, el desfici dels polítics espanyols per arribar a la Moncloa. S'ha notat que estan frisosos per inscriure el seu nom en la història. Però no han de patir, perquè Catalunya satisfarà el seu desig. El guanyador d'aquestes eleccions passarà a la posteritat gràcies a la pèrdua de Catalunya, en la mateixa mesura que el president espanyol Práxedes Mateo-Sagasta hi va passar gràcies a la pèrdua de Cuba.

El Món , 21/12/2015
 
Francesc Homs i Gabriel Rufián, emissaris de la desconnexió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 febrer 2016
Francesc Homs i Gabriel Rufián, emissaris de la desconnexióLa cursa electoral d'aquest 20-D ha obert un altre cop el vell debat sobre la necessitat o la inutilitat d'enviar diputats independentistes al Congrés i al Senat espanyols. Aquesta vegada, però, gràcies a la majoria absoluta independentista del Parlament de Catalunya, el debat té un caràcter més transversal i adquireix una dimensió completament diferent. Sobretot després que la CUP, conseqüent amb els seus principis, ha decidit no participar en les eleccions. Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana, en canvi, consideren que la seva presència a Madrid pot ser positiva per a Catalunya. Com veiem, són dues opcions diferents que comparteixen un mateix objectiu. La qüestió rau a saber quina de les dues resulta més efectiva. Per això crec que és bo que hi reflexionem, i que, en fer-ho, procurem deixar de banda els partidismes i els maximalismes. No es tracta de ser més independentista que el company, sinó d'escoltar-se mútuament i d'enriquir i respectar la decisió final de cadascú.

Jo, personalment, com a independentista, sempre he estat partidari de no anar a Madrid. Ho he estat per principi: no sóc espanyol, Espanya no és el meu país i unes eleccions estrangeres no són les meves eleccions. Ara, però, el país ha fet un tomb i, per sort, ja no debatem sobre si Catalunya ha de ser o no ha de ser independent, sinó en quina data serà independent. El panorama, doncs, ha canviat i som a la recta final. Una recta plena d'esculls, certament, però és la recta final.

De raons per no participar en aquestes eleccions, n'hi ha moltes més que les que he dit, però en benefici de la síntesi, permeteu-me'n un parell. La primera és que ja no som a l'època de la política d'engrunes i de peix al cove. Ara estem dient a l'Estat espanyol que no ens sentim representats per les seves institucions ni per les seves lleis per la senzilla raó que, com a nació que som, tenim les nostres pròpies institucions i ens hem de regir per les nostres pròpies lleis. Malament rai, si el botxí ha de ser el nostre jutge. Fa gairebé quaranta anys que som presents a Madrid, després de la mort de Franco, i no hem aconseguit rebaixar ni un mil·límetre el nacionalisme espanyol ni el seu tracte colonial vers Catalunya. I mai no ho aconseguirem, perquè sempre, sempre, sempre serem una minoria ornamental a Madrid. Sempre. La seva falsa democràcia ho té tot lligat i ben lligat per tal que catalans, bascos i gallecs, encara que anem plegats, mai no puguem introduir el dret a l'autodeterminació en la Constitució espanyola. La segona raó fa referència justament a això. Imaginem una entitat empresarial o cultural que, en veure's qüestionada pel seu masclisme, convidés una dona a formar part de la seva junta directiva. Aquesta dona hauria d'acceptar la invitació? Jo crec que no. No hauria d'acceptar-la, perquè és un parany. La junta està formada per quinze homes, i ella en serà l'única dona. És a dir, que, digui el que digui, sempre serà una figura decorativa i minoritària sense la més mínima possibilitat que l'entitat pugui experimentar cap feminització. Més aviat al contrari: amb la seva presència, estarà legitimant aquella junta i maquillant la política androcèntrica de l'entitat. El més conseqüent, tractant-se d'una dona feminista, doncs, és que no els faci el joc i que es negui a legitimar-los.

Hi ha partits, però, que pensen que malgrat estar condemnats a ser minoria perpètua, cal anar a Madrid a fer sentir la veu de Catalunya, i donen raons entenimentades que cal escoltar. Jo en sóc escèptic, perquè, per posar un exemple, Madrid ha sentit sovint la veu potent de l'estimat Joan Tardà dient veritats com una casa de pagès –"perdoneu, però algú ho havia de dir"– i, tanmateix, els diputats espanyols han continuat essent tant o més imperialistes que el dia abans. O no és cert que el procés català s'inicia a partir d'aquesta obvietat? Però, com dic, Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana han donat raons interessants que no poden ser menyspreades. Vegem-ne algunes: no cedir els altaveus mediàtics a l'espanyolisme de PP, PSOE, Ciudadanos i Podemos; no permetre que personatges ultranacionalistes espanyols i supremacistes com Albert Rivera, Carmen Chacón o Xavier García Albiol tinguin la representació exclusiva de Catalunya; no permetre que l'Estat amagui que el procés català és transversal i fruit d'una presa de consciència col·lectiva; no deixar sense resposta les mentides sobre Catalunya; no renunciar a dir-los, des del faristol del seu Congrés, que cap llei ni cap tribunal espanyols no podran impedir que el poble català, pacíficament i democràticament, esdevingui un poble lliure...

D'arguments, com podem veure, n'hi ha molts, i cal reconèixer que, pel que fa a Catalunya, aquestes eleccions espanyoles són completament diferents de totes les anteriors. Ara la independència ha estat l'opció més votada al Parlament, i la ciutadania espera que es defensi amb assertivitat i contundència. Per això, atès que Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana han decidit anar a Madrid, penso que seria injust abandonar-los. Cal donar-los el nostre vot. Si anem a Madrid, hi anem de debò i a dir adéu. I, en aquest sentit, Francesc Homs i Gabriel Rufián, així com la resta de representants independentistes, hi han d'anar amb la convicció que són els darrers diputats i senadors de la Catalunya espanyola. Cal que ho visquin amb sentit històric i amb l'apassionant responsabilitat de ser els emissaris de la desconnexió. ¿Què hi ha més apassionant que la llibertat, després de tres-cents anys de subordinació?

El Món , 14/12/2015
 
Si els vots no compten, per què els comptem? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 febrer 2016
Si els vots no compten, per què els comptem?Un dels divertiments tradicionals dels qui es consideren amb dret de posseir vides humanes, ja sigui en forma individual o col·lectiva, és el d'enfrontar-les entre elles. Es tracta de fer que es barallin, que es flagel·lin o que es destrueixin les unes a les altres mentre l'amo s'ho mira complagut. L'imperi romà n'era molt afeccionat. I també n'eren els amos blancs que tenien negres en propietat. Veure dos negres de la mateixa condició donant-se cops de puny provocava un plaer morbós en el patró. Especialment si els qui s'enfrontaven eren amics. Si s'odiaven no tenia la mateixa gràcia. D'aquesta praxi, però, el morbo només n'és l'epidermis. La veritable raó, la raó per la qual ha estat una constant al llarg de la història, es resumeix en l'expressió 'divideix i comandaràs' i té a veure amb la necessitat d'afeblir psicològicament el captiu, fent que canalitzi tota la seva energia contra ell mateix. D'aquesta manera, ocupat com està a trobar defectes entre els seus i a retreure'ls-hi, no té temps ni esma per enfrontar-se a l'amo i alliberar-se'n.

Els resultats d'aquesta maniobra són espectaculars. Només cal mirar Catalunya. Fa tres-cents anys que els catalans ens blasmem els uns als altres en comptes d'unir-nos per segar els barrots de la gàbia que ens empresona. Col·leccionem memorials de greuges i fem abrandats discursos sobre la llibertat i els drets socials sense tenir en compte que dins d'una gàbia, per més que tingui gronxador, banyera i mirall, no hi ha hagut ni hi haurà mai drets socials ni llibertat. ¿Aleshores, per què ens comportem així? Per què insistim i insistim a fer passar el clau per la cabota? Per què, els qui diem que volem sortir de la gàbia, no ens adonem que units contra el carceller són més forts que dividits? Per què intentem reafirmar-nos per mitjà dels retrets contra els companys de viatge, si el viatge no és possible sense els companys?

Que els catalans no tinguem una llei electoral pròpia, després de gairebé quaranta anys de gaudir d'aquesta possibilitat, i que continuem regint-nos per la llei espanyola, just la llei de la qual diem voler-nos alliberar, és una solemne incongruència que ens hauria d'avergonyir. Tanmateix és la incongruència que explica l'atzucac en què ens trobem dos mesos després d'haver celebrat eleccions i d'haver obtingut un veredicte clar a les urnes: més de un milió sis-cents mil vots per a Junts pel Sí i més de tres-cents mil per a la CUP. Majoria absoluta per començar a segar els barrots tot respectant, com és lògic, el grau de representativitat aconseguit per cadascú. Altrament, si els vots no tenen cap autoritat, si els vots no serveixen per a res, no cal que els comptem. De fet, no cal ni que posem les urnes. Podem continuar fent-nos retrets fins a la fi del món. Dins la gàbia, és clar.

És ben cert que les picabaralles i els combats entre captius responen a una reacció autodestructiva provocada per una frustració acumulada. Però si veritablement som un poble adult, si veritablement volem ser un poble lliure, aquesta explicació psicològica no ens servirà de res, atès que del que es tracta, justament, és de transmutar la reacció autodestructiva en un comportament assertiu i alliberador. N'hi ha prou d'observar que la immensa frustració i l'astorament social generats per l'impàs actual són inversament proporcionals a la satisfacció que experimenta l'Estat espanyol en contemplar-los. I mentre discutim i sobredimensionem les nostres diferències per enlletgir la imatge de l'altre, el temps s'esmuny i l'enemic reforça el pany de la gàbia i n'enrobusteix els barrots. No és, doncs, retraient-nos la gestió que hem fet de la captivitat, com segarem els barrots; no és pas creient-nos millors que l'independentista del costat, com serem forts contra l'enemic; no és pas sentint-nos superiors al company, com esdevindrem lliures.

La regla d'or es diu unitat, i unes noves eleccions al març revelarien molt més que la vergonyosa plasmació d'una impotència; revelarien, sobretot, que els retrets entre nosaltres són en realitat la tapadora de la por. Cada dia que passa és un dia més de captivitat, i així serà mentre els captius no comprenguem que per segar els barrots som necessaris tots, tant si ens agraden els jerseis verds, els grocs, els blaus o els vermells. El captiu només té un color: el color de l'uniforme de captiu.

El Món , 7/12/2015
 
Una joia oblidada del teatre català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 03 febrer 2016
Una joia oblidada del teatre catalàHi ha llibres que és una delícia llegir-los, i aquest n'és un. Es diu Avel·lí Artís i Balaguer. Vida i obra (Ajuntament de Barcelona, 2014), de Diana Coromines, i constitueix una reeixida reivindicació de la figura del pare de l'estimat Tísner, com a dramaturg. Dic reeixida, perquè no hi trobem només les consideracions de Coromines, que, tot i que són intel·ligents i altament documentades, hom podria considerar que responen a una visió estrictament personal, sinó perquè el llibre, a més a més, inclou quatre obres d'Artís i Balaguer –Diàleg, Comèdia de guerra i d'amor, Les noies enamorades i Seny i amor, amo i senyor– que palesen la qualitat literària d'aquest autor i el despropòsit que en suposa l'oblit.

En primer lloc, conscient que parla d'un personatge probablement desconegut per al lector, l'autora fa un retrat de la personalitat d'Artís i Balaguer, des de la seva infantesa i adolescència, en una Barcelona aclaparada per la Guerra de Cuba i sotmesa al missatge espanyolista de la premsa, fins a l'exili a Mèxic, on va residir els darrers catorze anys de la seva vida i on va morir sense poder retornar. Val a dir, però, que en els anys anteriors a aquests fets, primeries del segle passat, la situació del teatre català era molt llastimosa, ja que no hi havia cap afany de renovació i determinats empresaris s'entestaven a mantenir fórmules antiquades. El públic, a més, estava molt fatigat per obres inintel·ligibles que eren purs exercicis de presumptuositat intel·lectual. I, per si no fos prou, estem parlant d'un teatre amb un nivell de llengua molt pobre, embastardit i farcit de castellanismes. En aquest sentit, resulta il·lustratiu veure fins a quin punt coincideixen els catalans hispanocèntrics d'aquells anys o de mitjan segle XIX amb els d'avui. Ho dic perquè, tot i el temps transcorregut, el pretext d'aquest col·lectiu per promoure la conversió del català en un dialecte de l'espanyol, continua essent exactament el mateix i es resumeix en la frase "el català que ara es parla". Aquesta frase ve a dir-nos que el català correcte en teatre, novel·la o mitjans de comunicació és una andròmina que ja no té cap fonament i que perjudica la comunicació. Es tracta, per tant, segons aquesta gent, que aplaudim l'espanyolització de la llengua catalana i que abracem el catanyol com a sinònim de llengua moderna, progressista i inclusiva. Tot s'hi val per tal que el català correcte esdevingui sinònim de llengua carrinclona, reaccionària i excloent. D'aquesta manera s'eleva la ignorància a la categoria de sensatesa i es rebaixa el coneixement al nivell d'extravagància.

Per sort, centrant-nos en la dècada 1920-1930, hi va haver persones que van apostar per desempallegar-se de l'espanyolització i aprofitar els afanys cosmopolites de la nostra burgesia per dur de nou la gent al teatre. I aquí és on figures com Carles Soldevila, Josep M. Millàs-Raurell o Avel·lí Artís i Balaguer hi tenen un paper rellevant. Molt rellevant, hauríem de dir. Per això Diana Coromines es lamenta del menysteniment de la historiografia actual vers aquella alta comèdia ciutadana sense tenir en compte l'estat de postració nacional del país. Ho rebat així: "Podem exigir a la dramatúrgia catalana el mateix esperit de renovació que s'endegava en el marc de les cultures europees? És evident que no: la llengua i la literatura catalanes, després de tres segles de malviure com a subsidiàries de l'espanyola, tot just començaven a aixecar el cap. La consciència identitària s'havia despertat encara no feia un segle i la normativa de Fabra era una eina nova de trinca. [...] D'altra banda, cal remarcar el mèrit i el caràcter radicalment innovador que, insistim-hi, té el fet d'oferir amb èxit un teatre per fi lingüísticament digne, de qualitat i, a la vegada, aplaudit pel públic. Que es tracta d'un teatre pensat per a un públic burgès, urbanita, amb anhels cosmopolites i de civilitat? També, però no veiem com això pot ser, a priori, un demèrit. Potser a la base d'aquestes afirmacions plana un prejudici contra la temàtica i el gènere de l'alta comèdia."

Sigui com vulgui, el lector d'aquest llibre, tot delectant-se amb les quatre obres seleccionades d'Artís i Balaguer, té ara l'oportunitat de comprovar com n'és, d'injust, el silenci o la indiferència a què condemnem alguns dels nostres creadors. Sembla talment que els calaixets catalans siguin massa petits per encabir-hi el nostre patrimoni artístic i que calgui reduir-ho tot als noms de sempre. Els noms de sempre estan molt bé, naturalment que sí, però som molt més rics que tot això, i és absurd menystenir una riquesa que, a més d'explicar allò que hem estat, constitueix el fonament d'allò que som.

A mi, personalment, em sembla fascinant la força i la frescor dels diàlegs d'Artís i Balaguer, el seu domini de la llengua, l'ús d'un vocabulari farcit de paraules i d'expressions delicioses –algunes de creació pròpia– que l'espectador, fins i tot desconeixent-les, entén perfectament, i l'enginy en la construcció d'històries i situacions. La primera de les quatre obres, Diàleg, és una divertidíssima i inèdita peça curta del 1914 amb dos únics personatges, un home i una dona aparentment desconeguts, que coincideixen en una sala d'espera i que estableixen una relació que comença amb flirteig i acaba amb litigi. La segona, Comèdia de guerra i d'amor, estrenada el 1921, és una obra antibel·licista que situa l'acció en unes terres senyorials on les dones que hi viuen i les que hi fan la verema acaben confraternitzant amb uns presoners de guerra. La tercera, Les dones enamorades, estrenada el 1924, gira entorn un Casanova de barri que té enamorades totes les dones i que juga amb elles fins a crear-hi gelosies i intrigues, però sortint-ne finalment escuat. La ironia permanent dels diàlegs i els jocs de paraules són brillantíssims, per bé que el final queda un xic per sota de les expectatives. Pel que fa a la quarta i última, Seny i amor, amo i senyor, estrenada el 1925, amb elements evocadors de Txèkhov –ho dic com un elogi–, manté una vigència extraordinària i és un magnífic al·legat antimasclista.

En definitiva, som davant d'un llibre molt valuós, que recupera del magatzem de l'oblit –l'oblit, més que una xacra, és un esport al nostre país– la figura d'Avel·lí Artís i Balaguer, un dramaturg que ja era catalanocèntric en una època molt més difícil que l'actual, que omplia els teatres, que es veia obligat a sortir a saludar diverses vegades, que va enriquir la llengua que aleshores se sentia als escenaris i que va fer una aportació injustament oblidada d'obres exquisides que van dignificar i europeïtzar el teatre català del seu temps. Tanmateix, per restituir-ne el nom, no n'hi ha prou que en parlem. El nom d'un dramaturg es restitueix representant-ne les obres.

Serra d'Or , núm. 671, novembre 2015
 
Les Xandrines, desmitificacions amb ulls de gat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 febrer 2016
Les Xandrines, desmitificacions amb ulls de gatAra fa uns dies, vaig assistir a l'estrena de l'obra 'Desmitificacions', de Miquel Arboix Ruiz, que les Xandrines van representar al Teatre de Mira-sol, i vaig aplaudir amb entusiasme l'esforç d'aquestes actrius en una obra amb multiplicitat de personatges. Les Xandrines són una formació integrada per sis dones, Núria Bou, Mayte Calvo, Virgínia Cervera, Sílvia Claramunt, Olga Munté i Maria Vancells –en aquesta ocasió van comptar també amb Mireia Monells–, que al llarg dels seus sis anys d'història i dels vuit muntatges que han dut a terme han aconseguit fer-se un nom en el món teatral català, partint de Sant Cugat. Els muntatges, naturalment, són diferents, però tots, en general, tenen un nexe en comú, que és l'humor. Un humor que en el seu cas s'ha convertit en una mena de segell que les identifica i que els ha generat un públic que segueix fidelment tot el que fan amb la certesa que no en sortirà decebut. Això no vol dir que un dia no puguin fer el pas al gènere dramàtic –tenen prou talent per fer-ho–, però ara com ara la seva imatge com a grup està molt definida i es nota que s'hi senten a gust. I la prova és que l'èxit les acompanya.

En el cas de 'Desmitificacions', amb una direcció molt imaginativa i amb solucions escèniques d'una gran efectivitat a càrrec de Roger Cònsul, hi trobem un seguit d'esquetxos que, escenificats des de l'òptica dels gats, animal de gran intel·ligència femenina, ens permeten riure'ns de nosaltres mateixos per mitjà d'una paròdia sobre els mites que hem construït. Si no l'heu vista, aneu-hi, allà on la facin. Us ho passareu bé. En aquest sentit, vull lloar l'excel·lent programació del Teatre de Mira-sol, amb espectacles que, ja sigui teatre, música, peces per a la mainada o projecció de documentals, tenen un gran nivell artístic i contribueixen a enriquir la vida cultural dels districtes de Sant Cugat més enllà del que és el centre neuràlgic del municipi. Molt bona tasca, certament.

Cugat.cat , 6/11/2015
 
Un país nou, no pas "un nou país" Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 febrer 2016
Antoni Abad (Cecot)
Antoni Abad (Cecot)
El pas recent d'Antoni Abad, president de la patronal Cecot, per Sant Cugat, arran d'una conferència a l'Aula d'Extensió Universitària, en què va demanar la implicació dels empresaris en la construcció d'un "nou país" ha estat força interessant, perquè ha explicitat l'ofec que pateix Catalunya per part de l'Estat espanyol i la impossibilitat de seguir formant-ne part per raons urgents de supervivència. I és que els empresaris, per bé que sempre han estat un sector conservador i reticent als canvis, ara s'adonen de les letals conseqüències d'estar sotmesos a un Estat que es reafirma per mitjà de l'anihilació de Catalunya.

La guerra econòmica, jurídica i institucional que l'Estat espanyol manté contra la nació catalana per tal de reduir-la a quatre províncies administrativament descentralitzades en afers domèstics i convertir el seu Parlament, el més antic d'Europa, en una cambra de fireta, té unes repercussions tan gegantines que afecta tots els sectors socials. Ho pateix d'una manera la classe treballadora, i ho pateix, d'una altra, la classe empresarial. I això és així perquè, més enllà del paper de cadascú, tots viatgem en el mateix vaixell, i si aquest s'enfonsa nosaltres ho farem també.

Tanmateix, voldria fer unes precisions catalanocèntriques relacionades amb la conferència del senyor Abad. Especialment amb relació a una de les frases més mediàtiques que va pronunciar: "O canviem el país o canviem de país". En primer lloc caldria saber a quin "país" es referia. Si es referia a l'Estat espanyol, és obvi que no és "el país", sinó l'Estat espanyol. El país, el nostre país, és Catalunya, i, precisament perquè és el nostre, és a les nostres mans canviar-lo. L'Estat espanyol, contràriament, ho té tot molt ben lligat per tal que els catalans no puguem canviar-hi absolutament res. És més fàcil aconseguir la lluna en un cove que democratitzar la mentalitat i les estructures estatals espanyoles.

D'altra banda, tampoc no coincideixo en què "canviem de país'. Canviem d'Estat, això sí. Espanya no és "el país" dels catalans per la senzilla raó que ja tenim el nostre, que és Catalunya. I si ja el tenim, per què hauríem de "canviar de país"? La Catalunya Estat no canviarà de país, serà el país qui, traient-se del damunt l'opressió espanyola, tindrà l'estatus que tenen les nacions lliures. Per això tampoc no es tracta de fer un "nou país". Del que es tracta és de fer un país nou, és a dir, un país que, sense deixar de ser qui és, s'alliberi de les cadenes que li impedeixen autogovernar-se, tenir veu pròpia al món i poder fer polítiques socials d'acord amb els recursos que genera. La independència és això: decidir per tu mateix i no permetre que ningú se't declari superior.

Cugat.cat , 15/1/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1751
spacer.png, 0 kB