spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: "Societat Civil Catalana", nou nom del nacionalisme espanyol
Cor de brau
"Lectures a la fresca", deu anys formidables Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 juliol 2014
ImageCal felicitar els Amics de Pedra i Sang per la celebració del desè aniversari de les "Lectures a la fresca" que tots els mesos de juliol omplen de teatre les places de Sant Cugat. Aquella aposta que, com recordava Dolors Vilarasau, va néixer el 30 de juny de 2005 amb "lectures pures i dures amb taula i cadires o amb faristols" -jo mateix recordo amb molt de goig la representació aquell dia de tres contes meus a la plaça del Mercat Vell- s'ha convertit en un espectacle que de lectura ja només en conserva el nom, atès que ha esdevingut teatre en el sentit més literal del terme i amb una dramatització absoluta. El llibret que els intèrprets porten a les mans és merament testimonial.

Comparteixo també el que deia no fa gaire el regidor de Cultura, Xavier Escura, a propòsit d'aquest desè aniversari, en el sentit que "lluny de caure en el pessimisme de la realitat [la migradesa de recursos], molts han apostat per l'optimisme de la voluntat, força motriu imparable que fa que les il·lusions s'encomanin i les complicitats donin fruit i perdurin". Escura té raó, perquè al llarg d'aquests anys hem pogut gaudir del treball d'alguns actors i actrius extraordinaris, com ara Jaume Pla, Ricard Mariné, Joan Berlanga, Xavier Tor, Carme González, Núria Tubau, Josep Barceló o Joan Fàbregas, i hem descobert el talent de molta gent jove que s'hi ha incorporat. Tots ells, uns i altres, sota la brillant direcció de Dolors Vilarasau, ens han fet passar vetllades delicioses en companyia de Shakespeare, Rodoreda, Sagarra, Calders, Espriu, Rusiñol...

L'edició d'enguany, de tota manera, té un al·licient afegit, i és que en comptes de tres muntatges, com d'habitud, n'hi ha quatre. El quart el podrem veure el 24 de juliol, als Jardins del Monestir, i serà una representació de Les dones sàvies, de Molière. Es tracta d'un clàssic amb tres segles i mig d'història que ens permetrà veure com, malgrat el pas del temps, determinats elements de la condició humana romanen inalterables. Especialment el personatge de Tril·liró, l'enfaristolat poeta de saló que interpreta Jaume Pla. N'hi haurà prou que hi pensem una mica perquè ens vinguin el cap uns quants Tril·lirons del 2014. Aneu-hi i gaudiu-ne. Les "Lectures a la fresca" són un dels grans plaers de l'estiu a Sant Cugat.

Cugat.cat , 18/7/2014
 
Un agent doble anomenat Àngel Ros Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 juliol 2014
Un agent doble anomenat Àngel RosÉs ben curiosa la trajectòria que ha seguit l'alcalde de Lleida en tot el procés d'esfondrament del PSOE de Catalunya. De ser una de les cares més populars de l'anomenat sector catalanista del partit ha passat a ser-ne el president sota la benedicció de Miquel Iceta; de ser (o d'aparentar ser) un militant díscol amb la direcció n'ha esdevingut un aliat destacat. Tan destacat, que ha tingut premi. Tanmateix, n'hi ha prou de repassar les seves declaracions durant tot el naufragi per veure que mai no ha dit res que tingués contingut o que impliqués el més mínim compromís personal. Res de res. Només frases buides i fugides d'estudi, que encara manté, adduint que la seva única prioritat és l'alcaldia de Lleida. Talment, com si l'alcaldia de Lleida i el compromís amb la llibertat de Catalunya fossin incompatibles.

El problema del senyor Ros és que no és la seva alcaldia, el que és incompatible amb la llibertat de Catalunya, sinó el seu partit. És a dir, que aquell gran catalanista lleidatà s'ha convertit en president d'un partit que constitueix, al costat del Partit Popular i Ciudadanos, el trident nacionalista espanyol del país. Ho hem vist recentment en el suport presencial que totes tres formacions han donat a l'entitat, també nacionalista espanyola, Societat Civil Catalana per tal que digui que Catalunya, en voler decidir el seu destí, "és un país políticament malalt".

Ara, per tant, ha quedat al descobert allò que molta gent ja intuïa, que és que Àngel Ros no era res més que un agent doble. Era aquell tercer element que tots els partits activen per neutralitzar els corrents crítics en forma de tercera via. La seva missió consisteix a restar vots als crítics fent creure als indecisos que un hipotètic camí del mig és l'ideal entre els dos "extrems". Finalment, és clar, quan acaba la representació i cau el teló es veu que el camí del mig era simplement un viarany que duia al camí oficial, de manera que els crítics es queden amb un pam de nas. I a partir d'aquí, s'obre un procés en què el secretari general, en aquest cas Miquel Iceta, deixa entreveure que estaria disposat a "premiar" el retorn a la submissió de les ovelles esgarriades.

El senyor Ros, doncs, ha complert la missió, i Miquel Iceta, que és el principal artífex de la deriva socialista i la viva imatge del passat polític de Catalunya, es pot presentar com el gran renovador, com la gran esperança de futur de la delegació catalana del PSOE per "combatre l'independentisme", segons les seves pròpies paraules. Mentrestant, com és lògic, la diàspora de militants, simpatitzants i votants del partit, que saben que el senyor Iceta pertany a la mateixa direcció que va ordenar votar al Congrés de Madrid en contra que Catalunya pogués votar, continua imparable. Però que ningú no demani explicacions al senyor Ros. Ell només té una prioritat a la vida: l'alcaldia de Lleida.

Nació Digital , 19/7/2014
 
L'aprenentatge del català malgrat els catalans Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 19 juliol 2014
Ajudeu-meSi hi ha algú que sap l'enorme dificultat que suposa aprendre el català a Catalunya és la gent que hi arriba procedent d'altres llocs del món. La lògica i la realitat diuen que el millor lloc per aprendre una llengua és residint al país que la té com a pròpia, ja que la interactuació constant amb tota mena de persones i en tots els àmbits de la quotidianitat permet fer progressos que requeririen molt més temps -de vegades anys- en cas de fer-ho en un altre lloc. Si hom vol aprendre italià, per exemple, sembla obvi que farà un salt més qualitatiu si viu a Milà, Roma o Florència que si viu a Girona, Liverpool o Viena. I per la mateixa raó, també és lògic pensar que qui vulgui aprendre català progressarà molt més vivint als Països Catalans que no pas fent-ho a Roma, París o Atenes. Doncs no. Allò que és vàlid per a l'italià, el francès o el grec no ho és per al català. I no pas perquè la llengua presenti cap mena de dificultat, sinó per l'actitud dels seus parlants. Tot és identificar un nouvingut i parlar-li immediatament en espanyol. Abans fins i tot que obri la boca ja li estem transmetent el missatge que la llengua catalana és una llengua inútil, una llengua que no cal saber perquè ja hi ha l'espanyol que talla el bacallà.

Tant de bo aquesta situació que descric fos una anècdota, però no ho és. És un fet quotidià que es repeteix milions de vegades cada dia fruit d'una actitud que, de tan sovintejada, és percebuda com a normal. Però no n'és, de normal. I els primers que se n'adonen són els nouvinguts interessats a aprendre català. En aquest sentit, vull cridar l'atenció sobre un llibre magnífic titulat Ajudeu-me! (Voliana, 2014), d'Eliana Oliveira de Freitas. En les seves pàgines, l'Eliana, que va arribar a Catalunya el 2006 procedent del Brasil, denuncia les enormes dificultats que els catalans li hem posat per aprendre la nostra llengua. No se'n sap avenir. De fet, va estar un temps que en va desistir i va retornar els llibres que havia demanat per estudiar-lo. Per què els necessitava, si tots els catalanoparlants, en negar-se a parlar-li en català, li feien entendre que el català era una llengua que només es podia usar entre interlocutors catalans de soca-rel? Sort de la Montserrat, la Júlia i l'Esteve, que la van ajudar! Vegem-ne alguns fragments:
"La dificultat de poder practicar el català amb els catalans no es limita només al lloc on visc, sinó a tots els indrets de Catalunya on vaig. [...] No parlo només de la meva experiència, sinó de la de molts immigrants que arriben a viure a Catalunya i es troben amb aquesta barrera inicial."
"Em vaig equivocar en pensar que fer les pràctiques diàries del català seria tan normal com les pràctiques que feia del castellà. Tot just acabava d'arribar i, en veure la dificultat d'aconseguir que un català se m'adrecés en la seva llengua, pel maig del 2006 vaig arribar a la següent conclusió: "Deixo d'estudiar català perquè, encara que en teoria és la llengua pròpia de Catalunya, en la pràctica diària ho és el castellà. La seva llengua només la utilitzen per parlar entre ells. Aleshores, ja no la necessito". Em vaig sentir desmotivada per aprendre la vostra llengua. No em vaig enfadar perquè la gent no em parlava, ni res d'això, només vaig arribar a la conclusió que aquest idioma no era gens important."
"D'una banda diuen que aquest és un idioma important, que forma part de les seves arrels, que jo, com a immigrant, l'he d'aprendre, que he de fer els meus deures lingüístics per demostrar la meva integració social a Catalunya [...] però en el moment que els parlo en català, ells em responen en castellà. L'objectiu principal d'aquest llibre no és satisfer un desig personal i aconseguir que, a partir d'ara, els catalans parlin amb l'Eliana en català. Jo només sóc un dels milers de casos que hi ha a Catalunya. Són molts els nouvinguts que comencen a apreciar la llengua i, pels motius exposats, acaben desistint d'aprendre-la, i en alguns casos l'avorreixen."
"Si algú vol aprendre català i el seu interlocutor canvia de llengua i li parla en castellà, és aquesta la llengua que se li estarà ficant al cap a través de les repeticions. [...] Suposant que tots els catalans, sense excepció, em parlessin sempre en català, això seria un problema per al meu aprenentatge del castellà? De cap manera, perquè a Catalunya hi ha milers de castellanoparlants amb qui puc seguir practicant. Però si els catalans no em parlen en català, qui ho farà? [...] Lamentablement, el que he sentit moltes vegades és "si tens dificultat per parlar en català, parla'm en castellà si et sents més còmoda". Ho diuen perquè són persones ambles, però si el nouvingut que els escolta fa cas d'aquest suggeriment quan se sentirà còmode parlant el català? Mai!"
"És molt important que a més d'entendre la llengua, la facin servir? Segurament. I més encara quan la taxa de natalitat dels immigrants és més elevada que la dels nadius, cosa que a llarg termini pot ocasionar canvis significatius. Però no es faran catalanoparlants perquè hi hagi una llei que determini que per obtenir els seus drets de reagrupament familiar o de renovació del permís de treball han de fer els seus deures lingüístics. [...] Si la influència que els fills reben a casa és en contra de la llengua, això llença per terra el treball d'immersió a l'escola perquè, encara que la coneguin, no la faran servir. Creieu-me, sé perquè ho dic. Conèixer una llengua i no parlar-la -principalment si és minoritària- és posar-la en perill."
Aquesta és la realitat que l'Eliana ens mostra des de la seva experiència. A qui vulgui conèixer-la més a fons li recomano aquest enllaç amb el microespai "Tot un món", de TV3. Hi trobarà els raonaments intel·ligents d'una dona afectuosa, observadora i didàctica que descriu molt bé les contradiccions del poble català. L'Eliana és una dona a qui m'agradaria fer-li una abraçada ben gran pels esforços que ha hagut d'esmerçar i per les dificultats que ha hagut de vèncer per tal d'aprendre el català malgrat els catalans. En els llibres que jo he escrit sobre el tema, he intentat explicar que aquesta actitud dels catalans és una conducta apresa (i imposada) fruit dels molts anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya fins al punt de fixar en el nostre cervell la idea que l'espanyol és una llengua d'autoritat i el català una llengua de voluntat. La primera s'ha de saber per obligació i la segona només si hi ha temps i com un complement bonic però innecessari. Llegint "Ajudeu-me!", de l'Eliana Oliveira de Freitas, moltíssims catalans s'hi veuran reflectits.

Racó Català , 15/7/2014
 
La pregunta nyap de Miquel Iceta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 juliol 2014
La pregunta nyap de Miquel IcetaUna de les qualitats de Miquel Iceta, candidat a la secretaria general del PSOE de Catalunya, és que acostuma a expressar-se amb claredat. Les pot dir de l'alçada d'un campanar, però no és ambigu. Recentment s'ha referit a la consulta del 9-N amb aquestes paraules: "No m'interessa gens saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual". Déu n'hi do! Ni Alícia Sánchez-Camacho ni Albert Rivera, els seus socis en el tripartit nacionalista espanyol que configuren, havien gosat expressar-se així. No és que no pensin el mateix, naturalment que sí, però guarden les formes per evitar que algun dia s'hagin d'empassar les seves pròpies paraules. I és que les paraules d'Iceta són indicatives de la profunda degradació del Partit Socialista. És tan gran la seva dosi de menyspreu als valors democràtics, que acaben explicant la immensa i profilàctica distància a què el poble de Catalunya l'ha situat.

Però si ja és molt greu que un polític digui que "no li interessa gens" el que pensi el seu país, encara ho és més que intenti posar tota mena d'impediments perquè el país expressi aquest pensament a través de les urnes. Fins i tot es permet qualificar de "nyap com una casa" la consulta del 9-N destinada a conèixer i fer públic el pensament en qüestió. Tanmateix no sorprèn, ja que un dels principals trets idiosincràtics del nacionalisme espanyol són les seves arrels absolutistes i el consegüent dèficit de cultura democràtica.

Però quin és l'argument de Miquel Iceta per anar contra la voluntat majoritària del poble de Catalunya? Doncs dir que la pregunta no li agrada -com un infant emmurriat: "Ara no voto, apa!"- i que la consulta no és legal. És a dir, que els catalans no som ningú per formular-nos preguntes a nosaltres mateixos. Això seria potestat d'Espanya, que ens hauria de donar el vist-i-plau sobre què podem preguntar-nos i què no. Amb relació a la primera qüestió, he de dir que som molts els catalans als quals -per bé que per raons ben diferents- tampoc no ens agrada la fórmula de la doble pregunta. Jo mateix ja vaig escriure un article al Singular sobre aquesta qüestió l'abril passat. Però això no farà que deixem de votar d'acord amb les nostres conviccions. Som demòcrates i acceptem la decisió del Parlament de Catalunya.

Pel que fa a la segona qüestió, la de la necessitat que Catalunya se subordini a la voluntat de Madrid, més aviat fa riure, ja que respon a una maniobra tan maldestra que fins i tot sembla indigna del senyor Iceta. Ja és ben cert que l'independentisme ha deixat el nacionalisme espanyol completament despullat, però són pocs els qui a priori haurien dit que seria tan fàcil. La maniobra socialista consisteix a dir que el president Mas i Mariano Rajoy haurien de dialogar. Però dialogar sobre què? El president Mas no és Juan José Ibarretxe, que va presentar un projecte de partit. Mas és el president d'un país que té el mandat de la ciutadania per convocar una consulta que permeti saber si Catalunya ha de ser un Estat independent. Així de senzill. Això, però, no ho admet el senyor Iceta, perquè la seva pretensió és disfressar de diàleg la claudicació de Catalunya. Només hi ha un petit problema. Un problema amb tres arestes. La primera és que Rajoy dialoga únicament amb els qui li presenten la rendició incondicional. La segona és que el Partit Socialista, sabent de sobres la negativa del PP, presenta una pregunta inútil que li permeti continuar amb la cantarella de la necessitat de diàleg entre Mas i Rajoy tot situant-se al mig com el dijous. I la tercera és que els trenta anys de política espanyolista a les files del PSOE de Catalunya semblen haver allunyat el senyor Iceta de la realitat catalana. I la realitat diu que la Catalunya d'avui no s'agenollarà davant del govern espanyol, com ell pretén. Tot al contrari. Catalunya, això sí, pot agrair al senyor Iceta que conservi el sentit de l'humor elaborant preguntes substitutives, preguntes nyap tan hilarants com la que va presentar fa pocs dies: "Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?"

Si no sabéssim que el senyor Iceta viu a Catalunya, pensaríem que és un turista d'un altre planeta. De debò està convençut que el país retornarà als dies ja enterrats de la negociació de l'Estatut? De debò creu que el país renunciarà a la seva llibertat per acceptar entelèquies, falses promeses -com totes, absolutament totes les que fa Espanya- i moure la cua perquè li deixin dir-se nació en minúscules -sempre que no n'exerceixi, és clar- i perquè l'entabanin amb competències que sempre, sempre, sempre, ni que estiguin escrites amb lletres d'or, seran laminades per Espanya? Que no és això, laminar competències "exclusives" a Catalunya, el que han fet sempre el Partit Popular i el partit del senyor Iceta?

Ja es veu que tot plegat no és res més que una ensarronada que culmina amb la referència a "un pacte fiscal solidari". Però què vol dir "un pacte fiscal solidari"? Doncs vol dir mantenir l'espoliació, però guarnint-la amb llaminadures que, com sabem prou bé, acaben quedant-se a Madrid per altres vies a caprici del govern de torn i a mercè d'un Tribunal Constitucional que no és altra cosa que el braç jurídic del PP i del PSOE. Arribats aquí, algú hauria de d'explicar al senyor Iceta que les molles de pa són per als coloms, no per als catalans. No és Espanya qui ens ha de dir si podem votar o no podem votar i què podem preguntar-nos i què no podem preguntar-nos, senyor Iceta. No és Espanya qui ens ha de dir si som una nació o no ho som. Ho som, li agradi a Espanya o no. No és l'oligarquia espanyola qui ha de rebre la solidaritat de Catalunya, sinó els pobles de l'Àfrica oriental que es moren literalment de fam. No és Espanya qui ens ha de concedir competències en llengua i cultura; tindrem competències exclusives, blindades i estatals en llengua, cultura, hisenda, economia, educació, sanitat, justícia, indústria, treball, esport... com tenen totes les nacions lliures del món. Ho entén, senyor Iceta? De debò ho entén?

elSingular.cat , 15/7/2014
 
Tricentenari: la memòria ens fa insubmisos Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 juliol 2014
Tricentenari: la memòria ens fa insubmisosNo hi ha dubte que la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714 tindrà força rellevància a Sant Cugat, com ja es va poder veure, mesos enrere, en l'avantprograma editat per l'Ajuntament que presentava una gran diversitat d'espectacles culturals, com ara concerts, exposicions, conferències i representacions teatrals. I a més, tot fet a casa. Vull dir que allò que s'està fent no ve de fora, sinó que és Sant Cugat qui ho aporta, ja sigui per mitjà d'autors, intèrprets, orquestres, corals, museus, entitats locals o participació ciutadana.

Durant tres-cents anys ens han amagat la història, ens han dit que nosaltres, amb el nostre nom, no en tenim, d'història. Encara ho diuen ara, sense enrojolar-se. Diuen que Catalunya no és cap nació, que Catalunya mai no ha tingut un Estat i que els catalans mai no hem existit com a tals. Fins i tot no fa gaire, fent gala d'un analfabetisme que provocava vergonya aliena, el president del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, afirmava en un acte al Born que tot és una gran mentida i que els catalans, en el setge de Barcelona, morien cridant "¡Viva España!". Sense comentaris. El que no diu Fernández Díaz és que en aquell temps en deien botiflers dels qui, com ell fa avui, defensaven el sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella.

Tots els colonitzadors volen esborrar la memòria dels pobles que han colonitzat. Saben que la memòria els fa insubmisos i que això, tard o d'hora, els acaba alliberant. Aquesta és la raó per la qual necessiten rentar-los el cervell per mitjà del negacionisme. L'espanyolisme ens vol ignorants, perquè la ignorància fa submisa la gent. Necessiten que ignorem que ens van massacrar, que ens van obligar a destruir les nostres pròpies cases, que van incendiar les nostres ciutats, que van executar infinitat de persones, que van prohibir la nostra llengua i que el Decret de Nova Planta -que era el decret d'anorreament de Catalunya- continua vigent. Mai no ha estat derogat.

El Partit Popular, que és avui qui vetlla per la vigència d'aquell decret, negava la història des de la Sala Moragues del Born. És a dir, la sala que homenatja el general Josep Moragues a qui Castella, per escarnir la nació catalana, va tallar el cap i el va tenir dotze anys penjat en una gàbia a la vista de tothom al Portal de Mar. Algú, per tant, hauria de preguntar al Partit Popular dues o tres coses: si Catalunya estava subordinada a Castella, per què necessitaven assetjar-la, envair-la i massacrar-la? Si només hi havia una nació, per què van fer desaparèixer totes les universitats catalanes? Si els catalans som espanyols, per què necessiten espanyolitzar-nos?

Cugat.cat , 11/7/2014
 
Trampes no, senyora Colau Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 juliol 2014
Ada ColauLa senyora Ada Colau va dir ara fa quatre mesos a Segòvia (Espanya), que no volia entrar en cap partit polític, perquè entenia que no ho havia de fer, cosa que és perfectament respectable i sobre la qual no hi ha res a dir. Ara, però, veiem la senyora Colau encapçalant una plataforma anomenada "Guanyem Barcelona" que està sondejant la resposta social que tindria en cas de presentar candidatura en les eleccions municipals de l'any vinent. La idea, diu Colau, és "recuperar les institucions i obrir-les a la ciutadania". Molt bé. És obvi que hi ha moltes coses que han de canviar a Catalunya. Però també és obvi que res, absolutament res, no podrà canviar en una Catalunya sotmesa a Espanya. D'això, tanmateix, la plataforma de la senyora Colau no en diu res. I és ben curiós, ja que sembla elemental que cap regeneració democràtica no pot reeixir mentre els qui se'n declaren abanderats es mostren indiferents a l'opressió que pateix el seu país per part d'un altre país.

Però hi ha més coses de la senyora Colau que criden l'atenció, com ara que digui que ella no és candidata "de res" mentre apareix constantment als mitjans de comunicació en qualitat de cara visible d'una plataforma amb vocació electoral. També resulta sorprenent que blasmi els partits polítics i que, alhora, faci servir la mateixa retòrica. Fins i tot amb el llenguatge dels monarques. És a dir, parlant de si mateixa en tercera persona: "A dia d'avui, Ada Colau no és candidata", "¿Per què ahir Ada Colau no es va posicionar?", "Guanyem Barcelona no ha estat idea d'Ada Colau ni tampoc és el 'xiringuito' d'Ada Colau". Es fa estrany sentir parlar així a algú d'esquerres, al segle XXI. Per altra banda, diu que "no creu en la política de les cúpules", però, ves per on, l'ús d'una figura mediàtica com ella -exactament igual que Podemos amb el televisiu Pablo Iglesias- no és també una política d'estrelles connivent amb el sistema? En què quedem? Blasmem el sistema o en traiem profit quan ens interessa? Sí, ja sabem que sense una figura mediàtica com Ada Colau la seva plataforma no aconseguiria els milers de signatures que li calen per tirar endavant el projecte, però no és una contradicció en si mateixa? La senyora Colau, naturalment, pot dir que aquesta contradicció és només una concessió per aconseguir els objectius. El fi justificaria els mitjans, per entendre'ns. D'acord. Però aleshores què en queda, de la pretesa puresa que ens ven el màrqueting de la plataforma?

Hi ha un punt, ves per on, en el qual la puresa rebrota i es manté ferma misteriosament. Només en el discurs, és clar, però es veu que ja n'hi ha prou. És la puresa universalista, la puresa que sembla que els legitima per desentendre's de la independència de Catalunya. Uix, quina nosa! Tan guai que és això de ser ciutadà del món amb passaport espanyol. A Guanyem Barcelona, segons la senyora Colau, hi ha "diferents realitats internes", la qual cosa els obligaria a no posicionar-se sobre la independència. Deu pensar que han trobat la pedra filosofal de l'ambigüitat eterna. Malauradament, no és res més que l'antiquíssim i tronat discurs dels qui fan de la indefinició una praxi política: "Si no dic que sóc del Madrid, m'estimaran els del Barça", "Si no dic que menjo carn, m'estimaran els vegetarians". Són "els immaculats". Però té gràcia que justament ara, que la societat catalana ha obligat els partits a abandonar l'ambigüitat tradicional i a definir-se, apareguin candidatures electorals que fugin d'estudi sobre el tema més important i transcendent dels darrers tres-cents anys a Catalunya amb el vell truc de "les diverses ànimes" o de "les moltes sensibilitats" internes. D'això, se'n diu regeneració?

Arribats aquí, cal demanar-los com pot ser que una plataforma catalana, que es pretén social i regeneradora, integri veus contràries a la plena llibertat nacional del país? Com pot ser que persones amb uns excedents de sensibilitat tan grans no defensin la més important de totes les polítiques socials del món, que és el dret de tot poble a dirigir les regnes del seu destí? No, senyors i senyores de Guanyem Barcelona, no s'hi val dir que s'està a favor del dret a decidir. Això és fer trampa. No caldria sinó, si és que estem parlant de demòcrates! Cal que Guanyem Barcelona digui obertament si està a favor o en contra de la independència de Catalunya. Repeteixo: a favor o en contra. No hi ha cap més resposta. Cal que digui, en definitiva, si farà campanya en favor del Sí-Sí com una necessitat vital per al país. La resta és pura i sibil·lina prestidigitació.

També diu la senyora Colau que el culpable de tots els mals de Catalunya és el govern actual de la Generalitat -en això segueix molt bé el manual de PP, PSOE, Iniciativa i Ciudadanos- i l'acusa de no ser independentista (!). Ho diu ella, que confessa que "no ha estat mai independentista". És a dir, que sempre ha estat dependentista. Sobta igualment que ella i la plataforma que representa diguin que "estem perdent" la ciutadania, que estem "segrestats" i que cal que sigui la ciutadania qui agafi les regnes reivindicatives dels drets socials. La seva plataforma, curiosament, no diu res de la destrucció sistemàtica de Catalunya, dels seus drets nacionals, de la seva identitat i de la seva llengua. Tampoc no diu ni piu de l'espoliació brutal, ferotge i sagnant que fa Espanya dels recursos catalans. Ja se sap, quan s'és nacionalment espanyol, el més lògic no és criticar el lladre, sinó el gestor de les engrunes que deixa el primer.

Finalment, només cal que Ada Colau ens expliqui què defensen ella i Guanyem Barcelona, en l'àmbit social, que no ho defensi la CUP des de fa molts anys, una formació, per cert, que no diu només que no creu en les cúpules i en les estrelles mediàtiques, sinó que ho demostra. Fa molts anys que la CUP existeix i que treballa pels mateixos ideals socials; fa molts anys que la CUP és al costat dels sectors socials més desafavorits i en contra dels banquers corruptes i sense escrúpols; fa molts anys que la CUP va optar per fer una tasca poc mediàtica però molt sòlida als municipis el fruit de la qual l'ha dut al Parlament. De fet, si hi va haver una força que va donar suport permanent a l'anterior plataforma de la senyora Colau, en defensa dels Afectats per la Hipoteca, va ser la CUP. La diferència, és clar, és que la CUP considera indestriables el projecte social i el projecte nacional per la senzilla raó que no són dos projectes, sinó un de sol. I és que tota defensa de drets socials que no inclogui la plena llibertat nacional de la societat afectada constitueix un frau de lesa humanitat. Si la senyora Colau i Guanyem Barcelona tenen tantes ganes de sumar, sembla obvi que el primer que haurien de fer és sumar-se al moviment social que lidera el procés d'Independència de Catalunya, ja que és la societat catalana, en la seva majoria, qui ha dit prou a l'opressió espanyola i qui ha obligat els partits polítics a dir si estan a favor dels drets nacionals de Catalunya o dels corruptes i totalitaris interessos imperials espanyols. No és Barcelona, sinó Catalunya, qui està "segrestada", senyora Colau. És Catalunya allò que cal alliberar, i no només la seva capital. El procés, per tant, no es diu Guanyem Barcelona. El procés es diu Guanyem Catalunya.

elSingular.cat , 8/7/2014
 
La Copa Tricentenari, un gol a Espanya que cou Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 juliol 2014
La Copa Tricentenari, un gol a Espanya que couNo cal amoïnar-se gens pels atacs del govern espanyol a la Copa Tricentenari d'hoquei patins, amb la participació de les seleccions de Catalunya, França, Suïssa i el Noia Freixenet, ni tampoc per l'ús de cartells i samarretes amb el lema "Catalans want to vote". Tot allò que fa enrabiar Espanya en matèria nacional és inequívocament bo per a Catalunya. Per això s'irriten cada cop que els fem un gol i diuen les atzagaiades que diu Miguel Cardenal, secretari d'estat per l'esport. Segons Cardenal, la prohibició de l'estelada en camps de futbol respon a la necessitat de "restringir llibertats individuals en favor de la seguretat". També diu que "la Carta Olímpica prohibeix aquesta mena de símbols amb reivindicacions polítiques", que "els partits de futbol no s'han d'utilitzar com a fòrums de propaganda ideològica", que "el torneig del Tricentenari és il·legal" i que "tractar els esportistes com a pasquins transgredeix l'esperit esportiu i degrada la seva noble activitat tot convertint-los en un instrument de difusió al servei d'una causa partidista".

És una llàstima que una persona com Miguel Cardenal, que ostenta un càrrec públic i que té l'obligació de reflexionar uns minuts abans de buidar el pap, tingui tan poc sentit del ridícul. Ho dic, perquè es dóna la circumstància que tot allò que blasma de Catalunya, absolutament tot, s'ho pot aplicar a si mateix i a les competicions esportives espanyoles. D'entrada, ja sabem que és propi de la ultradreta que ell representa "restringir les llibertats individuals" amb el pretext de la seguretat. Justament el nou espectacle de la Fura dels Baus, "M.U.R.S.", parla d'això. Però hi ha més coses a dir. En virtut de què, l'estelada és un símbol polític i la bandera espanyola no? On està escrit que la política només la fan les nacions sense Estat? És il·legal tot allò que s'aparta del nacionalisme espanyol? És il·legal que la gent vulgui votar? És il·legal que un poble es vegi obligat a reivindicar amb pasquins i samarretes el més elemental dels drets democràtics, perquè un règim totalitari li ho prohibeix?

Diguem-ho clar: els esportistes que lluiran el lema "Catalans want to vote" no estan instrumentalitzats per ningú, per la senzilla raó que tenen criteri propi i també volen votar. La Copa Tricentenari no obliga els esportistes a participar-hi. Totes les seleccions nacionals catalanes estan integrades per esportistes que ho fan voluntàriament. Res a veure amb les seleccions espanyoles, que coaccionen, amenacen, sancionen i inhabiliten els esportistes que es neguen a vestir "la Roja". Qui és, aquí, que fa política? Qui és que converteix els estadis en fòrums de propaganda ideològica? Qui és que tracta els esportistes com a pasquins i degrada la seva noble activitat tot convertint-los en un instrument de difusió al servei d'una causa partidista anomenada "unitat d'Espanya"? Només en els règims totalitaris els ciutadans es veuen obligats a reivindicar el dret a vot. En els règims democràtics, els ciutadans senzillament voten.

Nació Digital , 5/7/2014
 
Sánchez-Camacho, gran humorista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 juliol 2014
Alícia Sánchez-CamachoLa senyora Alícia Sánchez-Camacho diu sempre coses molt divertides allà on va. I a més les diu a la velocitat de la llum. No hi ha ningú a Catalunya que sigui capaç de dir tantes paraules per segon com diu ella. És tot un fenomen. És veritat que qui parla molt acostuma a dir poc i que ella ho reafirma, però s'ha de reconèixer que és molt destra en el noble art de fer riure la gent amb frases com aquestes pronunciades a Sant Cugat: "Gràcies a les polítiques del govern de Rajoy, Espanya està començant a ser part de la solució d'Europa", "Votar partits residuals o partits petits és llençar el vot a la paperera i només ajuda a dividir".

Hom dirà que a la senyora Camacho li manca sentit del ridícul, cosa que és certa, però potser no se li pot demanar més. Davant d'algú que és capaç de fer-te riure pel broc gros, seria desconsiderat exigir-li que fos alhora un orfebre de l'humor. Sobretot després de veure com s'hi esforça. La primera frase, concretament, és divertidíssima. Tan divertida com aquella que el president espanyol Zapatero va dir l'any 2008: "Espanya té el sistema financer més sòlid del món". Era una frase tan bona, aquesta, que hi ha gent que encara riu, en recordar-la, cosa que ens demostra que la política dóna grandíssims humoristes.

Pel que fa a la segona frase, el punt hilarant el trobem en la contradicció entre allò que diu i el desmentiment que la realitat en fa, ja que si una cosa han demostrat les darreres eleccions europees ha estat la força que poden arribar a adquirir alguns partits petits quan la gent els dóna el vot. Aquesta ha estat justament la causa de la gran patacada que han rebut PP i PSOE i que té tan amoïnada la senyora Camacho, viva representant de la ultradreta espanyola. Ella diu que les opcions polítiques "divideixen", ella somia un partit que impedeixi que la gent tingui idees pròpies, ella es deleix perquè arribi el dia que triomfi el pensament únic. Tanmateix, hauria de reflexionar sobre la seva guerra contra els petits, atès que el PP ja és un partit petit a Catalunya, i, si la gent li fa cas, encara ho serà més.

Cugat.cat , 4/7/2014
 
Felip VI, el Borbó de l'adéu Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 juliol 2014
Felipe Wert Bauzá FabraAquests dies se n'ha parlat molt, del discurs del nou monarca espanyol, en l'acte de proclamació davant les Corts espanyoles, després de l'abdicació del seu pare a corre-cuita i per la porta de servei. Ha estat un discurs que els mitjans de comunicació han analitzat de dalt a baix amb l'afany de trobar-hi ni que fos l'ombra d'una insinuació relativa a Catalunya, al Procés català o a nous horitzons espanyols, però no han reeixit. No han reeixit perquè era un discurs que no diferia gens dels que ja havíem escoltat infinitat de vegades en veu del rei anterior. En aquest sentit, i parlant des d'un àmbit estrictament personal, confesso que els únics discursos reials que m'interessen són els que encapçalen les grans pel·lícules de la Metro-Goldwyn-Mayer, com ara Cantant sota la pluja, Un dia a les curses o Un americà a París, a càrrec del rei de la selva.

De tota manera, crec que és pertinent remarcar les contradiccions del discurs de Felip VI per tal que serveixin d'element de reflexió a aquells catalans que encara arrosseguen una dependència emocional d'Espanya:

  • Felip VI: "La monarquia parlamentària ha d'estar oberta i compromesa amb la societat a la qual serveix; ha de ser fidel i lleial intèrpret de les aspiracions i esperances dels ciutadans. [...] La Corona ha de cercar la proximitat amb els ciutadans, saber guanyar-se la seva estima, el seu respecte i confiança. [...] Desitgem una Espanya en què tots els ciutadans recuperin i mantinguin la seva confiança en les institucions i una societat basada en el civisme i la tolerància". Mentre Felip VI deia això, als ciutadans de Madrid se'ls prohibia exhibir banderes republicanes als balcons.

  • Felip VI: "En aquesta Espanya unida i diversa, basada en la igualtat dels espanyols, en la solidaritat entre els seus pobles i en el respecte a la llei hi cabem tots. Hi caben tots els sentiments i sensibilitats, hi caben totes les maneres de sentir-se espanyol". Mentre Felip VI deia això, als ciutadans de Madrid se'ls prohibia manifestar-se en favor de la República i la policia practicava detencions.

  • Felip VI: "Vull reafirmar, com a rei, la meva fe en la unitat d'Espanya, de la qual la Corona és símbol". Mentre Felip VI deia això, els catalans observàvem que era la mateixa vella obsessió amb què els seus antecessors han anorreat pobles, cultures i llengües per imposar-hi la identitat espanyola, la cultura espanyola i la llengua espanyola.

  • Felip VI: "Al costat del castellà, la llengua oficial de l'Estat, les altres llengües d'Espanya formen un patrimoni comú que, com estableix la Constitució, han de ser objecte d'especial respecte i protecció, ja que les llengües constitueixen les vies naturals al coneixement dels pobles i són, alhora, els ponts per al diàleg de tots els espanyols". Mentre Felip VI deia això, la llengua catalana era esquarterada als Països Catalans, milers d'alumnes veien impedit el seu dret a estudiar en català a les escoles del País Valencià, des de Madrid es treballava per trencar el model educatiu de les escoles del Principat i les Illes, restava desmantellada la televisió valenciana, s'imposava l'espanyolització de la televisió balear, persistia la prohibició de veure IB3 a Catalunya i TV3 a les Illes, es confirmava l'atac a TV3 comminant-la al tancament de dos canals i s'ordenava l'espoliació de la meitat dels beneficis del port de Barcelona per ofegar encara més l'economia catalana.

Com veiem, tot un exercici de mentides, de cinisme i de burla a Catalunya que, per sort, no va provocar res més que badalls i somriures murris entre els catalans. I és que, independentment dels polítics que ara intenten promoure una contraconsulta sobre monarquia o república espanyoles per tal d'embolicar la troca i neutralitzar la consulta del 9-N, el gros de la societat catalana té al cap un horitzó infinitament més intel·ligent, més digne i més desacomplexat. És l'horitzó d'un poble que, tot i haver trigat tres-cents anys a despertar-se d'un malson, ha pres una determinació que canviarà la seva vida per sempre. Catalunya és a un pas de la independència, i la figura d'un Felip VI, autoproclamat-se rei dels catalans en ple segle XXI, resulta grotesca i altament esperpèntica. Va ser grotesca i esperpèntica la cerimònia de proclamació, va ser grotesca i esperpèntica la seva retòrica i va ser grotesca i esperpèntica la posterior exhibició testosterònica en forma de desfilada militar. La vida, com veurem ben aviat, sempre somriu amb ironia: va ser amb el Borbó Felip V que ens van ser arrabassades les llibertats nacionals i serà amb el Borbó Felip VI que les recuperarem. Felip VI, el Borbó de l'adéu.

elSingular.cat , 1/7/2014
 
El coet incendiari com a diversió Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 juliol 2014
El coet incendiari com a diversióAquest dies, arran de la celebració de sant Joan, sant Pere i la Festa Major, les minideixalleries de Sant Cugat han quedat fora de servei en previsió dels incidents que sovintegen. Es diu que la mesura és perquè algunes de les restes que s'hi dipositen poden ser combustibles, cosa que és certa, però hi ha un altre motiu.

El segon motiu que obliga l'Ajuntament a prendre una mesura com aquesta és l'incivisme d'algunes persones, que tenen tendència a llançar coets a l'interior de les minideixallaries pel simple caprici de divertir-se. Els individus primaris es diverteixen així. De fet, no en tenen prou de practicar aquesta mena de barbaritats en els contenidors de piles, bateries, bombetes, cartutxos d'impressora i aparells electrònics que hi ha al carrer, també ho fan en espais privats, com ara habitatges. Sense anar més lluny, els veïns de l'edifici on jo visc hem vist com any rere any, en aquestes dates, hi havia gent que es dedicava a llançar coets dins la bústia exterior per tal que es produís un so eixordador i que es calés foc.

Confesso que no em molesten els coets. Pertanyo a una generació en què la canalla gaudia de tres revetlles, sant Joan, sant Pere i sant Jaume, i el nombre de coets que s'hi llançaven era infinitament superior als que es llancen ara. Res a veure. Però una cosa és la diversió tradicional i una altra l'incivisme com a manera de divertir-se. Potser algú, guiant-se per la imatge de Sant Cugat com a ciutat capdavantera de Catalunya en activitats culturals -es diu que només la supera Barcelona-, se sorprengui d'aquest incivisme, però és ben cert que existeix. I això ens obliga a admetre que no és or tot el que lluu, en el sentit que tenim individus que no han desenvolupat cap sentiment de pertinença. El sentiment de pertinença és vital en tota col·lectivitat, per petita que sigui, ja que incideix directament en les conductes individuals. Cal que tinguem present que la conducta és filla de la consciència i que, per tant, difícilment canviarem la primera sense canviar la segona.

Cugat.cat , 27/6/2014
 
La submissió lingüística Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 juny 2014
La submissió lingüísticaNo hi ha dubte que el Partit Popular està portant a terme una ofensiva descarada d'extermini de la llengua catalana. La vaga de fam de quaranta dies feta per Jaume Sastre, a Palma, contra la política catalanofòbica del govern de les Illes, diu molt de la gravetat de la situació. I és que en realitat ens enfrontem a una versió actualitzada dels decrets de Nova Planta. Amb tot, la minorització de la nostra llengua també es nodreix del comportament de la immensa majoria de catalanoparlants que abandonen el català tan bon punt es troben amb un interlocutor hispanoparlant o d'un altre origen que els entén perfectament. És una submissió lingüística que resta sentit a l'existència de la llengua catalana i que transmet la inutilitat d'aprendre-la.

Una llengua que s'usa poc acaba no tenint raó de ser i allò que no té raó de ser desapareix. No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si nosaltres som els primers que els parlem en una altra llengua. Quin interès poden tenir-hi si amb el nostre comportament els estem dient que no cal que l'aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor de la humanitat és la necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, per molts segles d'història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i necessària per viure a la terra a la qual pertany.

N'hi ha prou de tenir un cert nivell lingüístic per adonar-se que el català s'està convertint en un patuès, en un dialecte de l'espanyol. I això s'està fent en connivència amb els llibres d'estil de molts grans mitjans de comunicació catalans que, amb l'excusa "d'arribar a tothom", no sols naturalitzen els castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament les paraules i les expressions catalanes que els semblen 'massa genuïnes' i utilitzen les que presenten menys diferències morfològiques i fonètiques amb l'espanyol. És a dir, que l'arquitectura de la llengua és cada cop més pobre, la sintaxi fa pena i creix per moments la ignorància dels referents culturals propis. Això fa que la major part dels catalans es vegin obligats a recórrer a les frases fetes i als refranys espanyols per il·lustrar les seves argumentacions. No és que no n'hi hagi, de frases fetes i de refranys en català, no és que la llengua catalana sigui pobra, petita o limitada -la seva riquesa és immensa-, però si ignorem aquest patrimoni, que és un tresor de creences, d'experiències, de prejudicis, de supersticions, de saviesa popular i de filosofia de vida acumulat al llarg dels segles, és com si no existís. I certament no existeix per a nosaltres. Ho demostra el fet que si no recorrem a la dita espanyola no sabem què dir. Intuïm, això sí, que hi deu haver l'equivalent en català, però no el sabem, la qual cosa fa que sembli una mancança de la llengua allò que no és res més que una mancança nostra. Així culminem la substitució d'un univers cultural per un altre.

Tanmateix, encara som a temps de capgirar aquesta substitució anihiladora. Pensem que si perdem la llengua perdem el país. Treballem, cadascú des del seu àmbit, perquè la llengua i el país assoleixin l'únic estatus polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definitiva, per normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzarem també la nostra llengua i la nostra vida.

elSingular.cat , 24/6/2014
 
Morta la llengua, morta la nació catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 juny 2014
Països CatalansLa festa de Sant Joan és la diada nacional dels Països Catalans, una diada que va néixer ara fa mig segle a la Catalunya del Nord i que al llarg d'aquest temps, a través de la Flama del Canigó, s'ha estès per tota la nació per tal de mantenir-nos cohesionats davant les agressions polítiques, identitàries, lingüístiques i culturals que rebem per part dels estats espanyol i francès. De tota manera, la celebració de l'edició d'aquest 2014 és més pertinent que mai perquè s'han exacerbat els atacs provinents d'Espanya en clara aplicació del pla FAES de fer possible al segle XXI allò que Franco no va aconseguir al segle XX: l'esquarterament dels Països Catalans.

La llengua és l'ànima dels Països Catalans, és la columna vertebral de la nació, és el seu element de cohesió, i és lògic que concentrin tantes energies en el seu anorreament. Si la dita diu "morta la cuca, mort el verí", Espanya hi afegeix: "morta la llengua, morta la nació catalana". Aquesta és la raó per la qual els plans d'extermini lingüístic són tan ferotges a les zones governades pel PP i tan persistents al Principat mitjançant lleis fetes a Madrid. De fet, els intents d'establir denominacions diferents per al català, a fi de trencar la unitat lingüística, persegueixen aquest objectiu: reduir el "problema catalán" a quatre províncies en el si de les quals el català esdevindria una llengua merament domèstica i informal.

Ens equivocarem, per tant, si ens mostrem indolents davant les agressions al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. És la mateixa llengua, és el mateix poble, és el mateix edifici allò que ataquen. I si ens ho mirem com si fos un afer extern, si adoptem l'actitud passiva del veí que, mentre no truquin directament a la seva porta, no se sent agredit davant el desallotjament violent de l'edifici on viu, l'agressió se'ns endurà sense adonar-nos-en. En aquest sentit, m'ha sabut greu que el president Mas decidís fer costat a Felip VI a Madrid, símbol màxim del regne que ens esclafa nacionalment, i que no fes el mateix –ni tan sols en visita informal i en mànigues de camisa- amb el professor Jaume Sastre, que ha estat quaranta dies en vaga de fam a Palma en defensa de la llengua. La llengua del president Mas, la llengua de les Illes, la llengua del Principat, la llengua dels Països Catalans. Per què mereix més atencions i honors Felip VI que Jaume Sastre? Per què honorem els qui ens esclafen i oblidem els qui ens defensen? Hom pot dir que fer costat a Felip VI és només un gest diplomàtic i de bones maneres. Molt bé, d'acord. Però per què no estenem aquestes "bones maneres" a una persona que no ha dubtat a posar en perill la seva vida per salvar un bé comú com la llengua? Per què dediquem bones maneres a uns i a altres no? En tot cas, això ens dóna la mesura de la importància de celebrar la Flama del Canigó aquest 2014. Ja s'ha vist que la llengua la salven les actituds individuals.

Nació Digital , 21/6/2014
 
L'Ajuntament de Sant Cugat al costat de Jaume Sastre Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 juny 2014
Jaume Sastre
Jaume Sastre
És ben cert que, de vegades, els plens de l'Ajuntament de Sant Cugat es fan feixucs arran de la presentació de propostes que ultrapassen la jurisdicció municipal, però també és lògic que els partits vulguin marcar perfil propi amb relació a temes que, malgrat que no ens afecten com a santcugatencs, sí que ens afecten -o ens haurien d'afectar- com a persones amb consciència social global. Per això em sembla molt positiva la declaració de suport a Jaume Sastre, el mestre de Palma que ha estat quaranta dies en vaga de fam en defensa de l'ensenyament en català.

La declaració de suport -que sí que ens incumbeix com a catalans- va ser presentada per la Junta de Portaveus i, com informava Cugat.cat, la van aprovar tots els partits del consistori amb l'excepció del Partit Popular, que és el partit que està portant a terme un genocidi lingüístic a fi d'exterminar el tret més definitori i inqüestionable de l'existència de la nació catalana: la seva llengua.

En aquest sentit, el govern del PP balear, presidit per José Ramón Bauzá, d'acord amb la catalanofòbia que el caracteritza, es nega a escoltar el clam de la societat, en general, i de la comunitat educativa, en particular, que li demana que aturi la barbaritat que està cometent. Ni tan sols les dimissions dintre del seu partit han aconseguit que variï un mil·límetre el projecte exterminador que dirigeix. Un projecte, lògicament, que té el suport de Madrid, ja que és allà on neix i d'on surt l'ordre de desenvolupar-lo a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent. Al Principat, com, que no governen, utilitzen la llei Wert.

S'equivoquen, tanmateix, si creuen que el fet que Jaume Sastre, aconsellat pels metges, hagi abandonat la vaga de fam, significa que han guanyat. En absolut. Ho diu el mateix Sastre: "Tot això que ha passat enguany ha establert uns lligams humans entre els docents que seran indestructibles". D'entrada, com han apuntat les eleccions europees, sembla obvi que el PP -que ha baixat d'un 43% a un 27%- experimentarà una forta reculada a les Illes, i no hi ha dubte que, d'acord amb el comunicat del Grup de Suport a Jaume Sastre, hi haurà influït "l'actitud sorda, irracional, insensible i inhumana de José Ramón Bauzá". Ja s'ha vist que el PP balear hauria deixat morir Jaume Sastre. Són els mateixos hipòcrites que es declaren "defensors de la vida" per impedir que la dona decideixi sobre el seu cos i que, alhora, mostren un profund menyspreu per la vida humana quan es tracta d'algú que no pensa com ells.

Cugat.cat , 20/6/2014
 
Duran i Lleida, l'home que volia ser rei Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 juny 2014
Duran i Lleida, l'home que volia ser reiSempre és un plaer llegir Rudyard Kipling. Històries breus, com ara "El fill de l’elefant", "Com al rinoceront se li va fer la pell que té", "Rikki-tikki-tavi" o "L'home que volia ser rei" són d'aquelles que fan estimar la literatura. En aquesta última, que colpeix l'ànima, Kipling descriu l'inevitable acarament entre la solitud humana i el seu esdevenidor, en el sentit que per més que en la travessia ens envoltem de rostres complaents i servils, tard o d'hora haurem d'enfrontar-nos a la nostra isolada individualitat. Es tracta d'una reflexió que podria donar grans fruits si fos considerada seriosament per alguns dirigents polítics catalans. Josep Antoni Duran i Lleida, per exemple.

Duran i Lleida, com cert personatge del conte de Kipling, estava convençut que la beneiteria del poble sobre el qual volia regnar seria la principal aliada de les seves ambicions. No havia de costar gaire encaterinar amb quatre engrunes un poble dòcil i poruc com el català, pensava. I tenia raó. Durant uns anys, d'aquell poble, se'n deia "l'oasi català" -cosa que sobta una mica, atès que la política de peix al cove que practicava era més aviat marinera i remetia molt poc al desert-, però tot d'una les coses van començar a canviar, el poble es va tornar insubmís i reivindicatiu, ja no s'empassava les ensarronades que els seus dirigents li presentaven com a victòries antològiques i va dir prou. I aquest prou va significar la fi definitiva d’una travessia erràtica i callantívola i l'inici entusiasta d'una altra molt més coratjosa i assertiva. I en aquesta etapa, és clar, Duran i Lleida no sols no hi tenia lloc, sinó que era un llast.

No és pas que Duran volgués regnar a l'estil tradicional, amb una corona al cap. En absolut. Qui té un rei al cos ja la porta ben endins, la corona. El seu desig era ser el focus d'atenció, ser l'orador que tothom espera amb fruïció, ser cada dia davant d'una càmera de televisió. I és ben segur que un bon premi per a aquest anhel hauria estat ser president de Catalunya, no hi ha dubte, però hi havia dos inconvenients: el primer, era l'ombra que li feia la personalitat gegantina de Jordi Pujol; el segon, era que el càrrec no li acabava de fer el pes. Com tothom sap, ser president de Catalunya és poca cosa, si es pot ser ministre d'Espanya. El problema és que han passat les legislatures i Duran no ha estat ni una cosa ni l'altra. I encara menys aquests dos darrers anys, que s'ha convertit en un senyor que surt a la tele per contradir el president Mas, per afeblir-lo en les eleccions, per intentar dinamitar el procés català o per afavorir els interessos que han mantingut captiva Catalunya. És el trist paper d'un polític que sap que no té futur en una Catalunya lliure.

Que ningú no pensi, tanmateix, que la seva marxa serà discreta. Tot al contrari. Treballarà contra la independència de Catalunya i en favor dels poders fàctics que ja abans del 1975 remenaven les cireres catalanes i espanyoles. És cert que la caiguda de Pere Navarro li ha esberlat una mica els plans de neutralitzar plegats unes eleccions plebiscitàries, però és un home amb l'ego ferit, un home que veu que se li ha covat l'arròs, que cerca la manera de dissimular la derrota atribuint-la a factors conjunturals i que abans de fer mutis farà tant de mal com pugui. Les seves declaracions contra la decisió de Convergència, d'abstenir-se en la llei de successió espanyola per a la coronació de Felip VI, són el pretext per revestir d'ideologia el que no és res més que un fracàs personal. Seria aquest pretext i el desig de quedar bé amb Madrid, per tant, el que l'hauria empès a demanar la dimissió del conseller Francesc Homs per haver dit a Suïssa que l'abdicació del rei d'Espanya respon a la voluntat de "mantenir el negoci familiar". Com si això no fos veritat, com si l'any 2012 el New York Times no hagués fet pública la immensa fortuna amassada pel Borbó durant el seu regnat mentre nosaltres el manteníem. Deu ser que, a parer d'Unió, el senyor Homs ha incomplert el manual de l'hipòcrita submís segons el qual, sempre amb l'excusa de les bones maneres, el cornut no sols ha de pagar el beure, sinó que també ha de cantar les excel·lències del seu ufanós cornamentador.

Queda clar, doncs, que Duran no plegarà per cap motiu concret. Duran plegarà senzillament perquè el país el fa fora. És un polític que no suma, resta. Resta vots i credibilitat al president Mas en el procés. Només cal veure com lamenten la seva partença el Partit Popular i el Partit Socialista. De "cop fatal", ho qualificava el president del Congrés espanyol. És l'evidència, per si algú en tenia cap dubte, que Duran no ha estat mai l'home de Catalunya a Espanya, Duran ha estat sempre l'home d'Espanya a Catalunya.

elSingular.cat , 17/6/2014
 
La senyora Angelina i la senyora Margarit Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 juny 2014
La senyora Margarit
La senyora Margarit
La senyora Angelina mai no diu mal de ningú que no sigui capaç de dir-li-ho al davant. Mai no fa trampa i si s'equivoca no li sap greu reconèixer-ho públicament. La senyora Angelina és càlida, afectuosa, sempre té una paraula amable per a tothom i una conversa amena amb què enriquir el passeig de les persones que es troba per la rambla del Celler. Va néixer a Sant Cugat fa més de setanta anys i estima Catalunya. L'estima tant que la vol lliure, i cada cop que hi ha eleccions sempre s'ofereix per fer d'interventora de les sigles que defensa. Alta, morena, ben plantada i generosa, mai no es fa fonedissa a l'hora d'ajudar algú.

El seu marit, en Roger, té la salut molt castigada. I no pas perquè n'hagi fet setanta-set, sinó perquè ja fa molts anys que la sort no l'acompanya. El fet de tenir els peus plans l'ha perjudicat força, i, després d'haver-se operat d'un genoll i d'haver patit un accident de cotxe amb trencament de tíbia i peroné, li van dir que també s'hauria d'operar de l'altre genoll. Ell, però, que és una persona encantadora, s'ho agafa amb bon humor. Va a recuperació, s'esforça per no haver de dur bastó, condueix fins i tot el seu vell Land Rover i amb bona veu de baix continua cantant havaneres i cants gregorians amb la Coral de la Unió Santcugatenca. La senyora Angelina tampoc no s'escapa d'algunes xacres, però les trampeja com pot. El cor no el té gaire catòlic, els genolls li fan figa i li han detectat una cosa en un pulmó. Però la tomografia no l'espanta i, imitant el seu marit, posa les ànsies sota el coixí i se'n va a dormir amb l'esperança que l'endemà serà un dia més bonic. Si fa no fa, com l'elegant senyora Margarit.

La senyora Margarit és una mica més jove que la senyora Angelina. Alta com ella, de cabells castanys enrinxolats i amb un cor delerós de fer sempre feliç la gent del seu entorn, gaudeix d'una posició benestant que li permet emportar-se la família a veure món i recórrer tres continents de dalt a baix. "No vull ser la més rica del cementiri", respon quan algú l'aconsella que sigui curosa amb les despeses. La seva inclinació a preocupar-se per tothom, però, no sempre té un final feliç, ja que tot sovint hi ha persones que se n'aprofiten sense que ella, tanmateix, en digui mal. Se'n lamenta, però mai no desqualifica. D'extracció humil, filla d'un camioner, entén que el benestar material de què ara gaudeix és el regal amb què el destí l'ha compensada per haver-li pres els dos amors de la seva vida. En Pere i en Jaume. Amb en Pere s'hi va casar a vint-i-tres anys, va tenir-hi dues filles i en va quedar vídua a trenta-dos. Amb en Jaume, que era vidu i tenia un fill, s'hi va casar a cinquanta-dos i el va plorar a cinquanta-tres. Un limfoma li'n va arrabassar el primer i un atac de cor el segon.

La senyora Margarit pren catorze medicaments cada dia i ja porta dues operacions al cos. Una de maluc i una altra de tiroide. Amb la de tiroide estava tan segura que no se'n sortiria que fins i tot havia deixat la mort ben endreçada. Però se n'ha sortit, i veure la il·lusió amb què viu cada moment és una lliçó de saviesa per a esperits sense esperança.

La senyora Margarit i la senyora Angelina fan que la meva ciutat, que és la meva terra, no em sembli ni covarda, ni vella, ni salvatge. No vull allunyar-me'n, nord enllà, a la recerca del que ja tinc a prop. Elles són la gent que estimo, gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Elles són la senyora Angelina i la senyora Margarit. Dues senyores de Sant Cugat.

Diari de Sant Cugat , 6/6/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1559
spacer.png, 0 kB