Play online slots for real money https://onlineslots.money/.

spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
El periodisme mentider és corrupció Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 març 2019
El periodisme mentider és corrupcióAplaudeixo que el Premi Ramon Barnils de periodisme d'investigació hagi incorporat una categoria per a treballs d'àmbit local. Sabem que les històries d'abast nacional, és a dir, de tot Catalunya, com ara el cas dels Maristes, fan ombra a històries d'abast municipal que, per aquesta raó, mai no poden obtenir premi, perquè, com diu Ferran Casas, president del Grup Barnils, "Posar a competir el periodisme local amb l'impacte que tenen sovint les grans històries en els mitjans de comunicació, és difícil”. És del tot cert. Ara, per tant, els professionals de la premsa local tindran oportunitat de veure compensat el seu esforç, cosa que els esperonarà a aprofundir en qüestions que jutgin poc transparents.

En aquest sentit, comparteixo les paraules de l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, quan diu que es tracta d'encoratjar "un periodisme valent, un periodisme que posa els punts sobre les is, no com a periodisme acusador, sinó com a periodisme fidedigne que es fonamenta en proves". Té raó. Les infàmies i falsedats per tal de manipular eleccions, que ha publicat el diari El Mundo, per exemple, sobre comptes inexistents d'Artur Mas i Xavier Trias a Suïssa, i que aquell país ja va desmentir, són l'antítesi del periodisme. Són una immundícia que, a més de denigrar la professió, la converteixen en un còmplice actiu de la corrupció.

Un periodisme que menteix, com fa El Mundo, és un periodisme tan corrupte com el ministeri d'Interior que fabrica falsedats i que els les subministra. Felicitats, doncs, al Grup Barnils, per la iniciativa. Segur que enfortirà un dels valors sobre els quals es fonamenta: la voluntat de servei a la ciutadania.

Tot Sant Cugat , 5/5/2017
 
Què hi fèiem, els catalans, al costat de la Soraya? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 març 2019
Què hi fèiem, els catalans, al costat de la Soraya?Em sembla d'una coherència molt pedagògica la dimissió de l'editora de la Campana, Isabel Martí, com a membre de la junta directiva de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, en no considerar "ni lògica ni normal" la invitació a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, als actes relacionats amb la candidatura de la diada de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Martí, amb criteri catalanocèntric, desaprova que la Cambra del Llibre fes una cosa com aquesta i ha plegat. Després, com sabem, la mateixa cambra i alguns polítics han blasmat la presència de Santamaría, però sempre a posteriori –comportament genuïnament català– i sense cap efecte pràctic. Davant d'ella, en canvi, van exhibir somriures i encaixades com si es tractés d'una vella amiga de Catalunya. El resultat, però, va ser que aquesta vella amiga, en virtut del seu càrrec institucional, no sols va arraconar el conseller de Cultura, Santi Vila, sinó que també va desplaçar el vicepresident, Oriol Junqueras, ocupant el lloc central, entre els cinc ponents, a fi de difondre la imatge que Sant Jordi és una diada espanyola i que Catalunya ÉS Espanya.

No cal dir que ràpidament han sorgit veus nostres que han emparat la invitació i els somriures a la vella amiga en la "tradicional cortesia catalana", en el sentit que la cortesia no exclou el coratge. I és cert, la cortesia no exclou el coratge. El problema sorgeix quan la cortesia encobreix la candidesa, en el millor dels casos, i la manca de dignitat, en el pitjor. Una cosa és ser amable amb algú que no pensa com tu però que et respecta, i una altra és reverenciar algú profundament totalitari que et diu que no ets ningú i que dedica tots els seus esforços a humiliar-te i a destruir-te.

No és cap excusa adduir que la invitació anava adreçada al ministeri de Cultura, i que va ser la vicepresidència del govern espanyol qui se'n va apropiar. Realment cal baixar de la figuera per caure en un parany tan elemental. Sembla mentida que encara hi hagi catalans que no s'hagin assabentat que l'Estat espanyol té tots, absolutament tots, els seus instruments de poder en actiu per esclafar Catalunya en cadascun dels àmbits de la vida: polític, cultural, lingüístic, social..., i que, per aquesta mateixa raó, se serveix de qualsevol escletxa per fer les oportunes micturicions que li permetin marcar territori. Honorables senyors i senyores de la Cambra del Llibre, el ministeri de Cultura no és ningú a Catalunya. Ningú. La titularitat institucional en aquest camp a casa nostra la té la conselleria de Cultura d'aquest país, i aquest país es diu Catalunya. No Espanya.

Tampoc no és admissible l'excusa de dir que ens cal el suport de l'Estat espanyol per aconseguir que la diada de Sant Jordi sigui Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco pel fet que són candidatures que necessiten estar representades per un Estat. Doncs no. No, per dues raons. La primera és que sortosament, sense desmerèixer ni molt menys el títol de la Unesco, la diada catalana de Sant Jordi no necessita cap reconeixement internacional per la senzilla raó que constitueix per si mateixa un cas únic al món. La diada de Sant Jordi és patrimoni de Catalunya, i Catalunya, com tots els pobles del món, és patrimoni de la humanitat. D'altra banda, i aquesta és la segona raó, si tanta il·lusió ens fa aquesta declaració, per què no esperem a demanar-la quan siguem un Estat? Tan urgent és que ens la concedeixin ara? Tan terrible ha estat no tenir-la tots aquests anys? Que no hem quedat que l'actual procés català ha de culminar amb una Catalunya independent? Aleshores, per què necessitem ser llagoters amb Espanya, si allò que volem ho podrem aconseguir ben aviat nosaltres sols?

Potser d'ara endavant una part de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana ja no em voldrà publicar cap llibre, però no per això, amb tot el respecte des de la discrepància, deixaré de dir el que penso. Diu l'Associació que està convençuda que "ho hem fet bé", i que "si hi ha algú pel mig que se n'ha aprofitat, ens sap greu". Doncs no, no s'ha fet bé. Catalunya no té únicament la seva identitat emmordassada i emmanillada, Catalunya està sotmesa a un assetjament ferotge per part de l'Estat espanyol. Això no ho pot ignorar ni obviar l'Associació, i, consegüentment, a aquestes alçades del Procés, no hi ha excusa per anar amb el lliri a la mà tot dient que s'aprofiten de nosaltres i de la nostra bona fe. El món és com és, i cal alguna cosa més que bona fe per sobreviure-hi.

També és improcedent dir que Sant Jordi ha d'estar per damunt de qüestions polítiques. És massa inconsistent. Dir això és obviar la força que aquesta diada va adquirir, literàriament parlant –amb la rosa ens remuntaríem al segle XV–, com a element encobert de resistència contra el feixisme i en defensa d'una llengua catalana reprimida, perseguida i minoritzada. Tot a la vida és polític. Per això, durant molts anys, la gent ha penjat una senyera al balcó per celebrar-ho, i per això, d'uns anys ençà, hi pengem l'estelada de manera permanent. D'altra banda, no s'entén que l'Associació, coincidint amb el discurs tradicional de Ciudadanos, blasmi la "politització" del 23 d'abril sense parar atenció en la politització que suposa que una festa cultural com Sant Jordi no pugui ser considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat sense l'aval d'un Estat.

Sobre aquesta qüestió, el president Puigdemont es va expressar el dia de Sant Jordi amb una claredat que és d'agrair: "Si aconseguim el reconeixement de la Unesco per a aquesta festa, no serà pas gràcies als hereus polítics d'aquells [el feixisme] que van perseguir la cultura catalana durant dècades, sinó a aquells que han mantingut viva la flama de la cultura amb el seu esforç". I el dia abans també ho va fer Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural: "Venir aquí i dir que valores la cultura catalana quan l'ataques sistemàticament per terra, mar i aire i atemptes contra la integritat i la cohesió de la llengua, és un intent de colonització del que representen la llengua i la cultura catalanes".

Certament és així. Soraya Sáenz de Santamaría és la persona que s'ha passat cinc anys, divendres rere divendres, després del consell de ministres espanyols, difamant, amenaçant i agredint Catalunya en qualitat de portaveu d'un govern obsedit a desplegar-hi, com fan les dictadures, una violència ferotge per mitjà de tribunals polítics contra les seves institucions i legítims representants. Una figura així, doncs, no mereixia cap cortesia. Ans al contrari, s'imposava fer-li el buit i organitzar, si calia, un acte paral·lel sense la seva presència tot declarant-la ‘persona non grata' a casa nostra. I si això l'ofèn, li podem suggerir el Valle de los Caídos per a anar a fer-hi el ploricó.

Tants anys de sotmetiment a Espanya han configurat en el nostre cervell un marc hispanocèntric de pensament que dóna episodis com el que comentem i que alguns catalans s'empassen. Ho fan amb algunes ganyotes, però se'ls empassen. El dia que siguem un Estat i, per pura lògica, veiem el món des d'un prisma catalanocèntric, ens farem creus dels pals a les rodes que nosaltres mateixos ens posàvem nit i dia. Comprendrem, en definitiva, que el requisit bàsic que ha de complir tot captiu que vol ser lliure, és pensar i actuar com si ja en fos.

Racó Català , 5/5/2017
 
La cançó de l'enfadós del Sant Jordi feiner o festiu Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 març 2019
La cançó de l'enfadós del Sant Jordi feiner o festiuSant Jordi 2017 ja és història, però és recurrent (i absurd) que cada set anys, com enguany, sorgeixi el debat sobre si ha de ser una diada festiva o ha de continuar essent feinera. Dic que és un debat absurd, gairebé ridícul, perquè no té cap mena de sentit. En tindria si la diada trontollés i, d'uns anys ençà, hi hagués una minva de la participació de la ciutadania, així com de la venda de llibres i roses, i calgués cercar noves articulacions. Però això no passa en absolut. Sant Jordi és una diada única i admirada arreu del món justament per la seva idiosincràsia i per la seva força. Només cal observar els ulls esbatanats de la gent forana que ho veu per primer cop.

A Sant Cugat, com a tot arreu, aquest Sant Jordi ha estat un èxit sense que el fet de coincidir en diumenge hagi incidit de manera determinant. És el sol i la temperatura, no pas el vermell del calendari, el que fa que la festa sigui radiant. I la d'enguany ho ha estat. Jo, per tant, no sóc partidari d'ampliar la diada a tot el cap de setmana cada cop que cau en diumenge. Entre altres coses, perquè aquesta circumstància no fa que les possibilitats econòmiques de la gent augmentin. Vull dir que els pressupostos familiars són els que són, i més dies per comprar no vol dir necessàriament més diners per gastar.

Naturalment, no tinc cap actitud bel·ligerant contra aquesta ampliació. És una decisió dels llibreters i són ells els qui han de veure si veritablement els convé. Però com a escriptor no m'agrada. Sant Jordi és un dia a l'any, no dos. Aquest és el seu encant i aquesta és la seva raó de ser. Allargar la festa a tot el cap de setmana fa que se'n desvirtuï el sentit i que sembli més una fira que una diada. Posats a fer, podríem acabar imitant la Setmana del Llibre en Català, que dura deu dies, cosa que seria una bajanada. Sant Jordi, com dic, és el 23 d'abril, no pas el 22 i el 23. I el dia dels enamorats a Catalunya és també el 23, no pas el 22 i el 23. Una diada té vint-i-quatre hores, no quaranta-vuit.

Cugat.cat , 28/4/2017
 
Catalunya serà independent malgrat els catalans Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 març 2019
Catalunya serà independent malgrat els catalansNo és cap secret que un dels trets identitaris més paradigmàtics de nosaltres, els catalans, és la impossibilitat de posar-nos d'acord en res. Jo, ara fa uns quatre anys, fins i tot vaig escriure una sàtira teatral sobre aquesta qüestió. Ho vaig fer perquè penso que, si fem l'exercici d'observar-la de lluny, constitueix un espectacle dramatúrgic força divertit. Una altra cosa és l'observació de prop. En aquest cas, l'espectacle, de divertit, no en té res, més aviat al contrari. Sobretot en un moment tan determinant com el que estem vivint, en què cada comentari, cada paraula i cada gest, per col·loquials que siguin, són sobredimensionats, sotmesos a judici sumaríssim i atacats per una allau de reaccions. Reaccions enardides que van des del judici d'intencions i els escarafalls més histriònics fins a l'esquinçament de vestidures i el linxament de persones públiques. Aquests dies, amb l'afer David Bonvehí, n'hem tingut un nou capítol. I és que els catalans, potser perquè el nostre esperit mariner ens empeny a la platja, som únics fent castells de sorra. És un fet empíric que els infants de tot el planeta donen salts d'alegria a les platges cada cop que descobreixen un català entre la gent que pren el sol. Saben que no hi ha ningú més en aquesta vida capaç de construir-los un castell de sorra gegantí i majestuós a prop del mar.

"Sou com infants", ens deia l'espanyolista Unamuno, "us perd l'estètica". I tenia raó. Moltíssima raó. La nostra propensió a l'olla de grills –potser el tret més distintiu de la cuina catalana–, fruit de la necessitat no menys infantívola de voler agafar sempre el rave per les fulles, ens empeny a dedicar grans dosis d'energia a qüestions irrellevants que trenquen la unitat d'acció i que no fan res més que allunyar-nos dels objectius fixats. I el més preocupant és que aquest comportament és tan espontani com recurrent, cosa que indica el combat interior que lliuren el Jekyll i el Hyde catalans. El primer es fixa objectius nobles mentre el segon, d'amagat de si mateix, malda per avortar-los. Per això, el principal enemic del lloable pla de fuga dissenyat per Jekyll no són pas els vigilants de la torre de guaita del camp de presoners, sinó ell mateix vestit de Hyde. Serà Hyde qui provocarà debats sobre si és millor fugir amb samarreta blava o amb samarreta vermella i qui adduirà que no n'hi ha prou de fer un túnel que meni a la llibertat. Segons Hyde, caldrà, a més, que sigui un túnel de disseny, un túnel que no s'hagi fet mai en tota la història de la humanitat. Altrament la llibertat no val la pena, remarcarà. Hyde, com veiem, no en té prou de condemnar-se tot sol a la captivitat, pretén que Jekyll s'autocondemni també. És, per dir-ho en paraules de la saviesa popular, com el gos de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar.

Amb tot, Catalunya està vivint un procés històric meravellós, un procés cívic que tard o d'hora esdevindrà un referent al món. Ara és difícil prendre'n consciència, perquè les misèries del dia a dia entelen el paisatge, però no trigarem a valorar-ho en la seva justa mesura i a adonar-nos de l'immens cabal d'energia que vam malbaratar en picabaralles egocèntriques i en rèdits electorals. Tant de bo, d'altra banda, que avanci la presència de les dones en els llocs més importants i estratègics de la societat. Ho necessitem per aconseguir la igualtat de gènere, això per descomptat, però també per poder alliberar-nos tots plegats del primitivisme masculí que ens tenalla, un primitivisme que només sap reafirmar-se comparant la mida dels seus genitals amb la dels seus congèneres. I, en aquest sentit, les confrontacions "jo sóc més independentista que tu" o "nosaltres som més independentistes que vosaltres" són el llast que encara arrosseguem de tan primitiva masculinitat.

Els continus episodis de virilitat estelada que protagonitza l'independentisme català, tot caient de quatre grapes una vegada i una altra en els paranys del nacionalisme espanyol, no fan res més que dividir-lo i allunyar-lo de la llibertat. Així d'estúpida és la cultura androcèntrica, sempre tan enderiada a fer passar el clau per la cabota. Per sort, la llibertat no té terceres vies: o s'és lliure o no se n'és. I gràcies a això, gràcies a l'evidència que no tenim escapatòria i que haurem de triar entre ser lliures o desaparèixer, entre ser un Estat pròsper o viure en un Estat espanyol arruïnat, que té un deute públic del 100% del PIB, que no podrà pagar les pensions i que haurà d'elevar els impostos i eliminar la sanitat i l'educació públiques, optarem per la llibertat. Serà una opció tan lògica que no tindrà mèrit ni èpica, però prou efectiva perquè Jekyll venci Hyde i perquè els catalans del futur reconeguin que Catalunya va esdevenir independent malgrat els catalans.

El Món , 24/4/2017
 
Un exemple de fermesa femenina Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 març 2019
Un exemple de fermesa femeninaCom és lògic, ja fa temps que tots hem rebut a casa calendaris comercials de sobretaula del 2017. Jo també en vaig rebre alguns. Tanmateix, n'hi havia un que em va cridar l'atenció. Potser sobta que en parli ara, però és que pel mig han sorgit altres temes més lligats a l'actualitat que no permetien un ajornament. Aquest sí, ja que de la qüestió que ha despertat el meu interès se'n pot parlar en qualsevol moment de l'any.

El calendari en qüestió pertany a l'empresa immobiliària Amat, amb seu a Sant Cugat, i mostra en cadascuna de les seves pàgines –una per cada mes de l'any– la fotografia d'una de les persones que hi treballen o que hi col·laboren, així com el càrrec que ocupa. Fins aquí no hi ha res de particular, és clar. El que m'ha interessat és el fet que totes aquestes persones siguin dones. Em sembla esplèndid. El calendari comença dient "Som dones, dones de l'entorn immobiliari", i des de les dues directores, Joana Amat i Immaculada Amat –és una empresa familiar–, fins a les treballadores i col·laboradores, hi trobem dones. No hi ha cap més al·lusió a aquesta qüestió, però les imatges ho diuen tot.

El desequilibri que encara hi ha en la nostra societat entre homes i dones en l'àmbit laboral és tan gran, fins i tot pel que fa a pensions (400 euros de diferència en favor dels homes), que resulta gratificant veure que hi ha empreses petites prou sensibilitzades que intenten contrarestar-ho. Segurament és un gra de sorra, atès que el domini, d'acord amb el marc androcèntric en què ens movem, és abassegadorament masculí. Però això no li resta mèrit. Al contrari, indica consciència social, autoestima de gènere, esforç per canviar una realitat injusta i capacitat resolutiva per aconseguir-ho.

El fet que les dones cobrin de mitjana un 26% menys que els homes, amb una diferència que implica 7.000 euros menys anuals, és escandalós i vergonyós alhora, cosa que també té efectes en el terreny de la conciliació entre vida familiar i vida laboral. Les dones dediquen moltes més hores a les tasques domèstiques que no pas els homes, tenen una taxa d'atur superior i són absolutament minoritàries en els llocs d'alta direcció. I les que hi arriben guanyen un 16% menys de mitjana que els seus homòlegs masculins.

Com veiem, tenim encara molta feina a fer en el camí de la igualtat de drets i d'oportunitats. Per això em sembla tan lloable la praxi compensatòria de la immobiliària Amat. Tant de bo que el seu exemple s'estengui i doni fruits. Ens calen referents, per petits que siguin, i aquest n'és un.

Cugat.cat , 21/4/2017
 
Gibraltar contra Espanya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 febrer 2019
Gibraltar contra EspanyaÉs interessant observar com tot allò que fem a la vida, per circumstancial que sembli, retorna a nosaltres d'una manera o d'una altra, fins i tot quan ja ens n`havíem oblidat, cosa que té la seva lògica atès que cadascuna de les accions que portem a terme incideix sempre en la vida d'altres persones que, al seu torn, actuaran en conseqüència. La història és molt caparruda i força procliu a demanar compte als seus actors. Aquest és el cas d'Espanya que, tres-cents anys després, cau ara presonera de la seva pròpia supèrbia i dels tripijocs que va dur a terme per tal de mantenir Catalunya sotmesa sota la seva corona.

Ves per on, una qüestió al marge d'aquells fets, com és el Brexit, ha esbombat arreu del món el contingut d'un tractat, el Tractat d'Utrecht, que, més enllà d'estudiosos, d'historiadors i d'especialistes internacionals, la major part de la ciutadania mundial desconeixia: la nació catalana no és una nació jove, la nació catalana té mil anys d'història i la seva caiguda a mans de Castella, avui dita Espanya per dissimular, va ser fruit d'un intercanvi de cromos. Per poder sotmetre Catalunya, Castella/Espanya necessitava que els britànics deixessin sol el Principat, altrament no el podria vèncer. No era pas el mateix assetjar Barcelona amb 40.000 homes contra 5.500 que enfrontar-se a l'imperi britànic.

Ja fa anys, però, que el ministre en Cap de Gibraltar, Fabian Picardo, té la mida presa a l'Estat espanyol. Heus aquí un petit recull de les respostes que ha donat a les seves contínues provocacions i amenaces:

  • Agost de 2013 (demanant la presència de la Royal Navy): "Espanya està fent incursions amb llances de la Guàrdia Civil en aigües de Gibraltar. Amb més elements navals, serà més fàcil mostrar que aquestes aigües són britàniques."
  • 10 d'octubre de 2013: "Durant els darrers cinquanta anys, els gibraltarenys han estat subjectes a un dels més terribles règims d'intimidació per part dels successius governs espanyols en dictadura i en democràcia. Exceptuant curts períodes d'il·luminació, la cara de l'Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el dictador Franco."
  • 12 de maig de 2016: "És medieval pensar que es pot decidir el futur de Gibraltar d'esquena a la seva població."
  • 25 de febrer de 2017: "Defenso el dret humà de decidir, i el defensaré internacionalment, quan arribi l'hora, amb relació a qualsevol territori que demani exercir el dret d'autodeterminació."

Doncs bé, el Tractat d'Utrecht deixava clar que la cessió de Gibraltar al Regne Unit era a perpetuïtat –"per sempre", deia– amb unes contraprestacions que aquest últim va complir. És, doncs, en virtut de les seves pròpies paraules i de la seva signatura que Castella/Espanya no té cap dret jurídic –cap ni un– a reclamar res. I tanmateix ho fa. Pretén recuperar el que va donar sense haver de retornar el que n'obtingué a canvi. I, a més, passant per damunt de la voluntat dels gibraltarenys i dels catalans. Per a l'Estat l'espanyol, l'opinió referendària d'uns i altres en matèria sobiranista no té cap valor i ha de ser trepitjada sense escrúpols. Els gibraltarenys i els catalans no són ningú, absolutament ningú, i el dret de decidir no existeix. Només Castella/Espanya pot decidir sobre Gibraltar o sobre Catalunya.

En parlar de Castella/Espanya, estem parlant d'un Estat que l'any 2002 es va burlar del 98,5% dels gibraltarenys que en un referèndum van decidir que volien ser britànics, i que l'any 2010 va passar com una piconadora per damunt d'un Estatut aprovat per una majoria del 89% al Parlament de Catalunya. D'un Estat així, en termes democràtics, no es pot esperar res de res, perquè es regeix per una mentalitat medieval fonamentada en el supremacisme, en la imposició, en l'ús de la força i en el menyspreu més absolut per les regles bàsiques de fraternitat universal. Aquesta és la raó per la qual, sabent-se mancat d'arguments, s'aferra al ferro roent d'unes lleis antidemocràtiques i d'uns tribunals polítics sense parar atenció en el descrèdit internacional que aital actitud li suposa. I la prova de la insostenibilitat de les seves lleis és que es fonamenten en la negació de l'altre. No hi ha gibraltarenys, no hi ha catalans –com no hi havia argentins, xilens, peruans, bolivians, veneçolans o cubans–, només hi ha espanyols nascuts a Gibraltar o a Catalunya. Heus aquí la immensa i patètica derrota d'Espanya: no té cap més argument que dir-nos que no existim.

El Món , 10/4/2017
 
La transfòbia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 febrer 2019
La transfòbiaEl pas fallit de l'autobús d'Hazte Oír per Sant Cugat, amb un missatge transfòbic contra el qual la Generalitat va obrir un expedient sancionador per incitació a l'odi, ha generat un debat sobre les persones que no s'identifiquen sexualment amb el seu cos. Segons Hazte Oír, la seva és "una campanya contra la dictadura de gènere". I, és clar, com que estan en contra de la dictadura de gènere, no tenen escrúpols a imposar-la als qui recorren a la ciència per conciliar la seva ment amb el seu cos. La dictadura d'Hazte Oír es resumeix en aquests principis: si tens penis i no et sents home, o si tens vulva i no et sents dona, ets un pertorbat que s'ha de sotmetre a tractament psiquiàtric. Així ho diu també el representant de Vox, Ignacio Garriga.

I és que Sant Cugat és una ciutat on es fan operacions de canvi de sexe. Jo conec personalment el cas d'una pacient que ara és feliç perquè no s'identificava amb la imatge masculina que li retornava el mirall. Li havien posat nom d'home, però se sentia dona, pensava com una dona i volia ser tractada com una dona. En una altra època hauria viscut sota lleis retrògrades. Avui, en canvi, l'avenç de la ciència i una evolució social li permeten harmonitzar ment i cos amb tota naturalitat.

El missatge transfòbic causa un mal terrible en els infants que es troben en la situació descrita, ja que fa que la visquin de manera tràgica en el marc d'un fort sentiment de culpabilitat que tot sovint pot induir al suïcidi. Té gràcia que els qui satanitzen aquests infants qualificant-los d'inadaptats, siguin els mateixos que, incapaços d'adaptar-se al segle XXI, pretenen que visquem com si fóssim al segle XI.

Tot Sant Cugat , 7/4/2017
 
Engreixadors de penis Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 febrer 2019
Engreixadors de penisAra fa unes tres setmanes, al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat, una brigada municipal va plantar-hi tot un seguit d'arbres, concretament til·lers, que trigaran a fer-se veure, però que quan ho facin serà un goig. Els til·lers, a diferència dels pollancres, que viuen només un parell de dècades, tenen una existència d'uns quants centenars d'anys i una bonica llegenda associada al record, al pensament i a la reflexió.

La majoria d'aquests til·lers joves, que se sumen als plantats recentment a la rambla del Celler, estan al costat d'un passeig intern del parc esmentat i responen a una decisió que em sembla molt positiva després que els pollancres han arribat a la fi del seu cicle vital. Fins aquí, doncs, tot normal. Però dos dies després...  Millor dit, no havien transcorregut encara quaranta-vuit hores de l'esmentat plantament, que ja n'hi havia un parell a terra. I no pas perquè haguessin estat mal plantats o a causa d'una ventada, sinó perquè havien estat arrencats de soca-rel amb violència.

Em va entristir veure'ls a terra, brutalment abatuts per l'acció d'uns individus que experimenten plaer per mitjà de l'agressió. Arrencar de soca-rel un arbre jove fa sentir poderosos aquests éssers insignificants, els fa sentir amos del món. Després, quan han acabat, miren els efectes de la seva obra, contemplen l'arbre a terra i conclouen que, fruit d'allò, el seu penis ha crescut quaranta centímetres de llarg i ha adquirit el gruix d'un bat de beisbol. De fet, els bats de beisbol que fan servir en determinades ocasions no són res més que una extensió del seu penis. Tanmateix cal comprendre'ls. No se'ls ha de blasmar. Està científicament comprovat que un atribut d'aitals dimensions no el poden retenir tancat i barrat sota els pantalons, i encara menys dins els calçotets. Necessiten que li toqui l'aire. Per això no ens hem de confondre quan els veiem. No són pas primats que treuen a passejar el seu bat de beisbol, només són primats que treuen a passejar el seu penis.

Cugat.cat , 7/4/17
 
Joan Fàbregas, un grandíssim actor Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 febrer 2019
Joan Fàbregas, un grandíssim actorQuan escric aquestes línies ha transcorregut més d'un mes d'ençà de la mort de Joan Fàbregas, però és ara que em toca publicar el meu article al TOT i no volia deixar de dir algunes coses sobre aquest actor extraordinari.

L'any 2006, els veïns de La Serreta em van demanar de dedicar una edició del Bosc Literari a una temàtica relacionada amb la nació catalana, i vaig concloure que es podria dir "El pensament català a través de la història" tot exposant-hi petits fragments d'aquest pensament escrits per persones eminents dels Països Catalans, com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Francesc Pujols o Joan Fuster. En el cas de Pau Casals, vaig seleccionar el seu meravellós discurs a la seu de les Nacions Unides, l'any 1971, i per al dia de la presentació oficial vaig demanar a Joan Fàbregas que el declamés, cosa que l'entusiasmà perquè, com Casals, estimava profundament Catalunya.

De fet, se sabia el discurs de memòria sense haver tingut mai oportunitat de declamar-lo i frisava perquè arribés el dia convingut. Però l'atzar, malauradament, no li ho va permetre, ja que la salut de la Montserrat, la seva muller, es va deteriorar molt i ell, com és lògic, n'havia de tenir cura. No he oblidat, tanmateix, com li va doldre haver de renunciar a dir aquell text, i el munt de vegades que m'ho va recordar.

Joan Fàbregas era un grandíssim actor, un actor d'aquells sense els quals és impossible que els personatges d'una obra siguin creïbles. Són actors als qui se'ls pot confiar tot amb la certesa que brodaran el personatge i elevaran la representació. A mi, en Joan sempre em va recordar el fabulós Edward Everett Horton, actor favorit d'Ernst Lubitsch capaç d'eclipsar l'heroi i l'heroïna, per estelats que fossin, tan bon punt apareixia.

Veure Joan Fàbregas en un escenari, doncs, constituïa una lliçó d'interpretació en si mateixa, perquè era d'aquells actors que fan que sembli fàcil un art que és terriblement difícil. Gràcies Joan, perquè ha estat un plaer immens gaudir-te com a persona i com a actor. Duies el teatre a la sang i molts autors van veure enriquides les seves obres precisament perquè tu les interpretaves.

Tot Sant Cugat , 31/3/2017
 
Vandàlics selectius Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 febrer 2019
Vandàlics selectiusAra fa uns dies, caminant per l'avinguda de les Corts Catalanes, gairebé en la confluència amb el carrer de Puig i Cadafalch, em vaig topar amb una paperera abatuda després d'haver estat arrencada violentament del terra. És una de les dues papereres que l'Ajuntament de Sant Cugat havia instal·lat no feia pas gaire en la vorera amb carril bici que hi ha davant de l'hípica. Són papereres més grans que la petitíssima i del tot insuficient que hi ha a l'entrada del camí del Pi d'en Xandri, o que les situades al parc de la Pollancreda.

En veure aquella mostra de vandalisme vaig pensar en un telèfon d'incidències que, ara fa uns anys, l'Ajuntament va posar al servei del ciutadà per tal que hom informés de coses com aquesta, però no en recordava el número i, a més, em sembla que ja no és operatiu. Vaig fer-ne una foto, vaig aixecar la paperera perquè es mantingués dreta en la mesura que fos possible, i vaig continuar el meu camí tot esperant trobar-me una patrulla de la Policia Local a la qual informar-ne. Malauradament no en vaig veure cap i vaig optar per trametre la foto a l'àrea consistorial d'Entorn urbà i Mobilitat, però ignoro el resultat.

Fins aquí la incidència. Una altra cosa és el fet en si mateix. És a dir, el vandalisme descerebrat que comporta arrencar una paperera de la vorera pel simple plaer d'arrencar-la. Cal dur molta agressivitat al cos per intentar reafirmar-se d'aquesta manera a la vida; i cal, també, tenir molt pocs recursos intel·lectuals per matar el temps destruint no pas un bé personal sinó allò que és patrimoni de la col·lectivitat en la qual hom viu. L'individu d'aquesta tipologia el podríem definir com a "vandàlic selectiu", en el sentit que no s'equivoca mai ni per casualitat a l'hora d'alliberar la seva agressivitat: mai no s'expressa destruint els seus objectes personals.

Cugat.cat , 31/3/2017
 
La degradació ètica i moral del PSC Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 febrer 2019
La degradació ètica i moral del PSCEntenc que la proposició no de llei feta per Esquerra Republicana a la comissió Constitucional del Congrés espanyol, demanant el "reconeixement i la justa reparació de la figura del president Lluís Companys i de totes les víctimes del franquisme" no tenia més objectiu, davant la impossibilitat que reeixís, que demostrar a Catalunya, en particular, i al món, en general, que d'Espanya, en termes democràtics, se'n pot esperar molt poca cosa. Hom, per tant, pot considerar que ha estat una proposició inútil, atès que se'n sabia el resultat abans de començar-la. I sí, és cert, se'n sabia el resultat, però això no la fa pas inútil. En absolut. No s'ha de menysprear mai la possibilitat de posar en evidència fins a quin punt romanen intactes alguns dels fonaments totalitaris de l'Estat espanyol. Sempre hi ha gent al planeta que baixa de la figuera. I la negativa de Madrid a restituir oficialment la figura de Companys no pot ser més instructiva en aquest sentit. Estem parlant d'un crim feixista amb el qual es pretenia assassinar simbòlicament Catalunya.

L'any 2004, ara fa tretze anys, ja vam tenir una mostra d'aquest immobilisme amb el cop de porta a la proposició no de llei feta també per Esquerra, que instava l'Estat espanyol a demanar perdó públicament per l'assassinat de Companys. "Poseu-vos-hi fulles", va ser la resposta. Just la mateixa que ara es dóna al president Puigdemont amb relació al referèndum d'autodeterminació. I com més es repeteix aquesta resposta més es retrata Espanya davant del món, la qual cosa converteix aquest Estat en el millor promotor del procés català i de la seva raó de ser.

També és molt útil deixar ben retratat tantes vegades com calgui el PSOE de Catalunya com un partit profundament retrògrad i amb preceptes dictatorials –què hi ha més dictatorial que brandar lleis que prohibeixen votar, que emmordassen un poble i que el condemnen a la subordinació perpètua?–. Cal no oblidar que es tracta d'un partit amb un historial de quaranta anys de votacions a Madrid en contra dels drets nacionals de Catalunya. L'última, de moment, ha estat la negativa a reconèixer la figura de Companys. El búnquer nacionalista espanyol (PP, PSOE, Ciudadanos i UPN), unit fins a la mort en la divisa inquisitorial de la "sagrada unitat d'Espanya", no sols nega la possibilitat que Espanya pugui netejar un dels seus més execrables crims d'Estat –Companys és l'únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme– també nega que es restitueixi la dignitat del president. Mentre Alemanya, l'Estat que va detenir Companys, va demanar perdó i va indemnitzar la seva vídua, Carme Ballester. Espanya, l'Estat que el va assassinar, no ha deixat mai d'escopir sobre la seva tomba des de fa 77 anys. D'aquesta complicitat, senyor Miquel Iceta i senyores Meritxell Batet i Núria Parlon, se'n diu tenir les mans ensangonades.

Tanta baixesa moral, però, no sorprèn. Recordem que va ser precisament la senyora Batet qui l'any passat va dir que el GAL no era terrorisme. ¿I doncs, què era, el GAL, senyors i senyores del PSC? El GAL, els agradi o no sentir-ho, era una banda terrorista que va matar o ferir una seixantena de persones i que va ser creada amb fons reservats per un govern del Partit Socialista els dirigents de la qual, a diferència dels d'ETA, són tots al carrer. Això era el GAL. I un partit que té coses tan execrables com aquesta en el seu historial i que s'ha envilit fins a aquest punt no té cap autoritat moral per donar lliçons al govern i al Parlament de Catalunya sobre conceptes com "democràcia", "justícia', "ètica" o "legalitat". Si els quedés un bri de dignitat, el que haurien de fer és dissoldre's.

Arribats aquí, diguem que votar contra la reparació de la figura del president Companys serà molt coherent amb una ideologia nacionalista espanyola, però no ho és gens quant a democràcia i drets humans. Galdós paper, per tant, el del senyor Iceta qualificant d'"ultimàtum" la carta amb què el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras demanen a Mariano Rajoy que s'assegui a enraonar sobre el dret del poble català a decidir el seu futur. L'ultimàtum, senyor Iceta, el plantegen els qui, com vostè i el PSC, prohibeixen un referèndum a Catalunya, residualitzen el seu Parlament, criminalitzen les urnes i inhabiliten les autoritats catalanes per mitjà d'un Tribunal Constitucional dirigit per PP i PSOE. És a vostès, senyor Iceta, a qui assenyala el Consell d'Europa; és a vostès i al seu absolutisme, a qui retrata l'informe d'aquest organisme situant la democràcia espanyola al mateix nivell d'Albània, d'Armènia, de Turquia, d'Hongria, de Moldàvia o del Kazakhstan. Sàpiguen, tanmateix, que el futur polític de Catalunya no el decidiran mai de la vida dotze individus asseguts en un despatx de Madrid, per molts fums que gastin; el futur polític de Catalunya el decidirà Catalunya. Pel que fa a vostès, com a partit, la millor definició la va fer la senyora Diana Garrigosa, muller de Pasqual Maragall. Li van preguntar què en pensava, del PSC, i va respondre: "Ah, però... existeix?"

El Món , 27/3/2017
 
Una visita molt instructiva Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 febrer 2019
Escola Collserola de Sant Cugat
Escola Collserola de Sant Cugat
El 9 de març passat vaig coincidir a Cugat.cat amb l'arribada dels alumnes de dues classes de quart d'ESO de l'Escola Collserola, és a dir, infants de nou anys d'edat, que visitaven les instal·lacions de l'emissora supervisats per la tutora Gemma Botey i la monitora Adela Campos. Fou un encontre que em va semblar deliciós, perquè és interessantíssim observar l'atenció que posen els nens i nenes d'aquesta edat en tot allò que se'ls explica.

Davant seu, descrit amb detall per la persona responsable d'aquesta tasca a Cugat.cat, els infants tenien davant dels seus ulls tot un món periodístic completament desconegut que els semblava fascinant. Això s'emmarca dins d'un programa de dinamització col·lectiva impulsat per l'Ajuntament de Sant Cugat que sota el nom de "Coneguem la ciutat", ofereix diferents propostes una de les quals és justament aquesta: apropar els infants, des de primer de primària fins a quart d'Eso, a la realitat del món de la comunicació a través dels mitjans de què disposa la ciutat.

La tecnologia domina avui una part importantíssima de la nostra existència, i els infants són fills d'aquesta nova forma de vida. Només cal veure les diferents velocitats amb que menuts i grans es familiaritzen amb els nous ginys electrònics. Una velocitat meteòrica per part dels primers, i molt més lenta o preventiva per part dels segons. De fet, estem parlant de dos mons generacionals: un món que té com a tòtem la immediatesa, i un món educat en la cuina de foc lent.

Aquest canvi cultural ha propiciat que hom arribi a creure que avui dia, en l'època de la immediatesa, tothom pot ser periodista si té un telèfon mòbil a la mà. N'hi ha prou que filmi allò que està veient i que ho pengi a Internet perquè, d'allò, se'n pugui dir notícia. És ben cert que actualment tots els mitjans se serveixen sovint d'imatges facilitades per ciutadans anònims amb voluntat de servei, perquè és obvi que un mitjà de comunicació no pot ser a tot arreu en tot moment. Però sempre hi haurà una gran diferència entre la veracitat contrastada d'aquella imatge que ens dóna el mitjà i la manca de garanties que, en aquest sentit, presenten la fotografia o el vídeo anònims penjats a la xarxa.

I això ho van poder veure els infants de quart d'ESO de l'Escola Collserola en la visita que van fer a Cugat.cat. Van veure que darrere les imatges, les veus i els textos que apareixen en un mitjà de comunicació professional hi ha la tasca gegantina d'un munt de persones que potser passen desapercebudes però sense les quals és impossible servir periodísticament la col·lectivitat. És important que els infants coneguin tot aquest rerefons per contrarestar la tendència generalitzada a la superficialitat. Ho dic en el sentit que sovint, en l'atracció infantívola pel periodisme, pot més el desig fantasiós de sortir a la tele i d'esdevenir un presentador famós que no pas la voluntat de ser el redactor que forneix de contingut allò que diu el presentador o de ser el reporter que es juga la vida per transmetre'ns la realitat esfereïdora d'una zona en conflicte.

Jo sóc escriptor, però també sóc periodista, i, en aquest cas, és com a periodista que vull agrair a l'Escola Collserola el seu interès per acostar els seus infants a aquest món més desconegut del periodisme, un món poc llampant, sens dubte, però que és la columna vertebral d'una professió meravellosa.

Cugat.cat , 24/3/2017
 
El deliciós 'Prometatge' de Txèkhov Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 febrer 2019
El deliciós 'Prometatge' de Txèkhov'Un prometatge' és una obra teatral escrita per Anton Txèkhov, el 1888, que es va estrenar per primer cop a Catalunya el 1927, ara fa exactament noranta anys. Des d'aleshores, les representacions amb diferents actors, actrius i directors han estat una constant a casa nostra. Tanmateix, és la versió de l'Agrupació Dramàtica Barcelona, estrenada al Fòrum Vergés el 1959, amb Jaume Pla, Carme Cera i Joaquim Farré la que ha sobreviscut fins avui. La formidable longevitat de Jaume Pla, que actualment té 88 anys i continua en actiu, ha permès que sigui l'actor –els altres dos companys ja són morts– que més vegades l'ha interpretada. L'última, de moment, es va fer el 5 de març passat al Casal de Valldoreix i la gent va gaudir moltíssim.

El muntatge, fidel a la traducció de Joan Oliver i a la direcció que el 1959 en va fer el gran Jordi Torras, ja desaparegut, és una autèntica delícia. Txèkhov definia aquesta obra com una "broma en un acte". És a dir, un divertiment curt, d'una hora, amb una trama senzilla entorn la figura d'Ivan Vassílievitx, un terratinent força granadet i hipocondríac, i Natàlia Stepànovna, una noia que comença a ser considerada "fadrina vella". Vassílievitx, que la vol per muller, va a casa seva per tal de formalitzar-ne el prometatge. Però sorgeixen diferències de criteri entre tots dos per temes de terres i altres possessions, de manera que el que semblava que havia de ser una vetllada plàcida i plaent esdevé una olla de grills. Naturalment, tot acaba bé perquè tant el pretendent conco com la fadrina granadeta tenen interessos coincidents: ell, carregat de manies, vol una dona que li faci d'infermera, i ella, mancada de candidats, hi veu una sortida per evitar quedar-se per vestir sants. El casament, a més, deixarà sense fonament les divergències, atès que allò que ara és motiu de litigi passarà a ser propietat mútua.

Jaume Pla, com a Ivan Vassílievitx, i Anna Pou, com a Natàlia Stepànovna, són un regal exquisit. Jaume Pla, amb els cinquanta-vuit anys que fa que interpreta l'obra, té el personatge absolutament interioritzat i està sublim. De fet, el pas del temps ha esdevingut un aliat per a ell, en el sentit que la diferència d'edat entre el pretendent i la pretesa s'ha eixamplat de tal manera que el prometatge, perruca masculina inclosa, resulta molt més hilarant. Pel que fa a Anna Pou, que no havia interpretat mai aquesta obra, fa una Natàlia Stepànovna meravellosa en tots els seus vessants: femenina, tendra, afectuosa, forta, tossuda, gata maula... Aquest treball va fer que el públic no s'aixequés de la butaca i continués aplaudint fins i tot després que els intèrprets haguessin saludat per darrera vegada. L'obra és tan encantadora que agrada tothom, inclosa alguna persona poc avesada a anar al teatre, com ara un espectador que, en veure que l'autor no sortia a saludar, em va preguntar si no hi havia assistit. Jo, naturalment, el vaig disculpar: "Sembla que el senyor Txèkhov ha tingut un contratemps i no ha pogut venir".

Cugat.cat , 17/3/2017
 
El Tribunal Constitucional de l'amo blanc Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 febrer 2019
El Tribunal Constitucional de l'amo blancSobta que a aquestes alçades del Procés encara hi hagi catalans que es preguntin com és possible que l'Estat espanyol no sols negui a Catalunya el dret de decidir el seu futur polític, sinó que fins i tot arribi a criminalitzar urnes i referèndums, així com l'expresident del país, la presidenta del Parlament i diversos consellers i alcaldes. És escandalós, sens dubte, i així ho reflectirà la història. Però n'hi ha prou de posar-se en el seu lloc, en el lloc d'un Estat amb mentalitat supremacista i sense fonaments democràtics, per entendre que "no pot" fer res més. L'Estat espanyol no actua racionalment, no respon a plantejaments intel·lectuals, simplement actua per pulsió. La mateixa pulsió que feia aixecar el braç de l'amo blanc contra el negre que gosava mirar-lo als ulls i parlar-li de tu a tu.

Llevat que un poder superior li ho imposi, l'Estat espanyol no permetrà mai que Catalunya li miri als ulls i li parli de tu a tu. No ho permetrà perquè ho viuria com una humiliació; la mateixa humiliació que hauria sentit l'amo blanc en aquesta situació. L'amo blanc feia les lleis a la seva mida i el negre les acatava. El negre no feia lleis, el negre feia allò que li manava l'amo blanc. I en això, segons aquest últim, no hi havia cap supremacisme, no hi havia cap discriminació, ja que, perquè n'hi hagués, la llei hauria de dir que els negres eren igual que els blancs i tenien els mateixos drets. Però la llei no deia això; la llei deia que els negres eren inferiors, de manera que admetre'n un tracte igualitari hauria suposat una violació de la llei, talment com elevar una mosca a la categoria de persona. Hom diu que les mosques no tenen ànima, i els negres, deien els blancs, tampoc.

Així va ser com durant segles els negres es van regir per les lleis de l'amo blanc i eren jutjats per tribunals de blancs que brandaven lleis blanques. No és, doncs, que els negres fossin minoria, simplement no eren ningú. Per això els encarregats d'imposar les lleis dels blancs sabien distingir molt bé la falta comesa per un blanc de la falta comesa per un negre. En el primer, la pigmentació era un atenuant; en el segon era un agreujant. Sense anar més lluny, aquesta és la praxi dels tribunals espanyols amb relació a l'independentisme català. Aquests dies n'hem tingut un exemple fefaent: tractament de criminals per a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i per a tres membres de la Mesa de la cambra, Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, i exempció total del secretari tercer, Joan Josep Nuet, perquè, malgrat haver fet el mateix que els altres, no és independentista. Premi.

Aquesta escala de valors és tan inherent a la cultura nacional espanyola, que la trobem indistintament en tot el seu ventall parlamentari, sigui del color que sigui. I és que el nacionalisme espanyol és com l'androcentrisme, ningú no s'hi reconeix però els fets són incontestables. Una mostra la vam tenir l'1 de març passat al Parlament europeu, quan l'eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke, arribat del neolític en vagoneta pel túnel del temps, va dir: "Sap vostè quantes dones hi ha entre els primers cent jugadors d'escacs? Li ho diré: cap. Per descomptat, les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més febles, més petites, menys intel·ligents". Davant d'això, l'eurodiputada socialista espanyola Iratxe García, li va replicar encertadament: "Sé que li dol i que l'amoïna que avui les dones puguem representar els ciutadans en igualtat de condicions amb vostè". Iratxe García era la mateixa eurodiputada que cinc mesos abans, l'octubre passat, ja havia respost en la mateixa línia a un altre representant polonès amb aquestes paraules: "Jo sé que avui, a Polònia, els drets de les dones, el dret de decidir sobre la seva vida, sobre el seu destí, estan amenaçats. I quan una dona a Europa veu amenaçat el seu dret, tindrà la resta de dones europees defensant la llibertat i el dret de decidir".

Tot el meu suport a la senyora García. Els principis masclistes i supremacistes no són només execrables i involutius, tampoc no han de tenir cabuda en cap col·lectivitat humana. Només hi ha un petit detall que demostra la flagrant contradicció d'aquesta senyora entre allò que diu i allò que fa tan bon punt canviem el subjecte del seu discurs. És a dir, si canviem "dones" per "catalans". El grup polític que representa la senyora García, el socialista, afirma que només hi ha poble espanyol i nega al poble català el dret de decidir sobre la seva vida i el seu destí tot dient-li ras i curt que no existeix perquè és obligatòriament part d'Espanya, cosa que, ves per on, concorda amb la barbaritat defensada pels eurodiputats misògins polonesos en el sentit que les dones no poden decidir per si mateixes perquè, com diu la Bíblia, són fetes d'una costella masculina i, per tant, són part de l'home.

Ja veiem de quina manera l'ús de determinades grans paraules pot esdevenir una ratera per a qui les diu. Caldria que la senyora Iratxe García i el conjunt del grup socialista reflexionessin sobre això, no sigui que un dia es vegin replicats pels eurodiputats Ramon Tremosa o Josep Maria Terricabras amb aquestes paraules: "Sabem que els dol i que els amoïna que els catalans es puguin representar a si mateixos en aquest Parlament en igualtat de condicions que els espanyols, els francesos o els alemanys. Sabem que avui els drets dels catalans a l'Estat espanyol, el dret de decidir sobre la seva vida i sobre el seu destí, no són respectats. I quan un demòcrata veu que no es respecten els seus drets, tindrà al costat la resta de demòcrates defensant la llibertat i el dret de decidir".

El Món , 13/3/2017
 
Un llibre per gaudir de la cuina nacional catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 gener 2019
Un llibre per gaudir de la cuina nacional catalanaAra fa uns dies, a Sant Cugat, vaig assistir a la presentació del llibre Cassoles de Girona (Receptes tradicionals a foc lent), (Viena, 2017) d'Abraham Simon-Ferré, que va tenir lloc a la llibreria Celler de Llibres en un acte presentat per Bet Sáez al final del qual es va servir un escabetx de musclos cuinat per l'autor realment exquisit. Ho remarco: exquisit.

El llibre, que té un pròleg extraordinari de Jaume Fàbrega, un dels millors crítics gastronòmics internacionals i una institució en l'àmbit de la cuina nacional catalana, està dividit en dues parts que ens documenten sobre les virtuts de la cassola, com a atuell importantíssim d'aquesta cuina, i sobre un conjunt de creacions sorgides de la saviesa culinària gironina al llarg del temps. En paraules de Simon-Ferré, "La cassola, per damunt de les paelles, olles i graelles, és l'atuell que més gran quantitat i varietat de plats excelsos ens ha donat. En la cassola comença i acaba tot; dels fogons es porta a la taula, on tothom se serveix i, al seu torn, com al voltant d'una foguera, seiem, ens servim, mengem, bevem i enraonem."

M'agrada molt aquesta definició de l'autor, aquest paral·lelisme entre la cassola i la foguera, entesa com a foc de camp, perquè tan l'una com l'altra sempre m'han semblat aglutinants de vida, és a dir, dos eixos humils entorn dels quals s'hi desplega habitualment un bocí d'humanitat. En les seves pàgines, el llibre ens explica què té la cassola que no tinguin altres atuells més emprats avui dia. Ens diu que "tot el secret rau en com la ceràmica absorbeix l'escalfor i la transmet als aliments amb la seva forma, amb la seva gruixària i el joc amb la tapadora i el foc lent. [..] La cassola catalana tradicional és còncava, és a dir, de fons semiesfèric o bombada. Aquesta forma facilita l'elaboració de sofregits o d'altres salses, ja que el líquid sempre es concentra en el mig."

També ens parla de com hem de tractar les cassoles per evitar que es trenquin. Alguns dels seus principals enemics són els canvis sobtats de temperatura o l'error de treure la cassola del foc per posar-la sobre un lloc fred, com ara el marbre de la cuina. Els catalans hauríem de saber aquestes coses, perquè la cassola forma part de nosaltres des de fa 2.500 anys.

Simon-Ferré, d'altra banda, també fa aquest entenimentat retret als catalans: "La nostra cuina tradicional és considerada per alguns –vull creure que per ignorància– una cuina vulgar, ordinària o carrinclona. Per acabar-ho d'adobar, ha estat desterrada per l'alta restauració i, llevat d'honroses excepcions, la seva presència gairebé ha quedat relegada només al trist paper de ser inclosa en alguns menús d'establiments de segona. Crec que ja comença a ser hora que aquesta cuina ocupi un lloc més digne en el món de la restauració i que almenys alguns dels millors professionals del país també es dediquin a treballar-la com es mereix."

Doncs sí, esperem-ho. Als catalans ja fa molts anys que ens manca autoestima i que ens sobra la provinciana creença que tot allò que ve de fora és millor que allò que tenim. És així com, convençuts que esborrant-nos som més cosmopolites, residualitzem la nostra llengua, la nostra cuina, els nostres costums, les nostres tradicions, la nostra personalitat... Aquest llibre, tanmateix, és un formidable antídot contra això, perquè és diàfan i enriquidor en les seves receptes, fins i tot en els més petits detalls. En acabat, ja només és qüestió de seure a taula i gaudir d'unes menges senzilles i meravelloses que formen part del nostre patrimoni cultural.

Cugat.cat , 10/3/2017
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1885
spacer.png, 0 kB