spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: Si el Procés és mort, per què li tenen pànic?
• Article a Nació Digital: L'ofensiva espanyola contra el Barça
La independència explicada al meu fill
L'estelada de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 abril 2015
L'estelada de Sant CugatUn dels molts problemes que tenen les plataformes ultranacionalistes espanyoles d'arrel totalitària, com Societat Civil Catalana, és que necessiten fer molt de soroll per intentar dissimular que són quatre gats. Es diria que el seu ídol és el timbaler del Bruc, ja que l'imiten nit i dia a veure si el truc els funciona. No els queda altre remei un cop s'ha fet evident que el seu poder de convocatòria, en dates com l'11-S o el 12-O, és força grotesc malgrat les crides de suport que fan a Espanya, les falques radiofòniques que difonen i la participació de la flor i nata del franquisme del segle XXI que els acompanya. Ja ho diu la dita: d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

La darrera timbalejada té a veure amb l'estelada. Els membres d'aquesta plataforma, només veure-la, en fugen a la mateixa velocitat que ho fan els vampirs, en albirar una cabeça d'alls. A Sant Cugat, per exemple, estan que trinen d'ençà que l'estelada oneja a la plaça de Lluís Millet, a tocar de l'estació. La seva argumentació és que "no és una bandera constitucional". Talment com si la Constitució espanyola delimités quines banderes poden o no poden onejar en espais no oficials. L'absolutista no té altra dèria que la prohibició de tot allò que li és desafecte. Necessita amagar la realitat per sentir-se segur, necessita emmordassar la dissidència per sentir-se hegemònic. Prohibir, prohibir, prohibir... No hi ha signe de feblesa més gran que aquesta obsessió.

Val a dir, però, que no hi ha cap guerra de banderes. És cert que Societat Civil Catalana fa mans i mànigues perquè n'hi hagi, però no se'n surt. No se'n surt, perquè tots aquells santcugatencs que consideren la bandera espanyola un símbol d'opressió no necessiten prohibir-la per mantenir-se ferms en les seves conviccions. És la diferència que separa un demòcrata d'un totalitari. Aquest últim barrina i barrina i si pogués "ah, si pogués!" amb quina celeritat prohibiria que la societat catalana "la de debò, no pas la galdosa plataforma que n'usurpa el nom" s'expressés lliurement penjant l'estelada al balcó de casa seva.

Sigui com vulgui, a desgrat del totalitari, que vol guanyar als despatxos allò que ha perdut a les urnes, l'estelada de Sant Cugat 'una bandera d'alliberament, que conté valors autènticament republicans' continuarà onejant a la plaça de Lluís Millet. Ara i després de les eleccions municipals. El pal que l'aguanta és prou prim per no envair l'espai dels vianants. Just al contrari de l'envelat que Societat Civil Catalana munta, per exemple, a la Rambla del Celler i que impedeix el pas de la gent. Posats a prohibir, poden començar per prohibir-se a si mateixos.

Cugat.cat , 27/3/2015
 
Podemos, amb P de parany Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 març 2015
Podemos, amb P de paranyEl procés català té un valor afegit extraordinari, perquè a poc a poc, sense fer soroll, va llevant les màscares de polítics i de partits. L'ambigüitat ha deixat de ser un aixopluc i ara cal definir-se i dir si s'està a favor de la llibertat de Catalunya o en contra. No hi ha terme mitjà. Aquesta evolució dels fets, que és un mèrit de la societat, ha canviat moltes coses, i encara en canviarà moltes més. Fixem-nos com el terme "dret a decidir", que va ser titllat d'eufemisme de la independència, i, per tant, blasmat per l'espanyolisme, és ara el terme favorit d'algunes de les noves sigles que veurem en llistes electorals. Un exemple és Podemos, formació d'arrel madrilenya i hispanocèntrica. Podemos és al·lèrgica a unes eleccions plebiscitàries catalanes perquè sap que la desemmascaren, que l'obliguen a definir-se i que la retraten com a força nacionalista espanyola. Ja he comentat sovint l'esperit supremacista espanyol que implica el terme/atzagaiada "nació de nacions".

Al final som davant d'un nou parany espanyol –que compta, com sempre, amb la bona fe d'alguns catalans– per tal d'avortar el procés català. Podemos es presenta com el gran canvi, però no fa altra cosa que repetir el mateix discurs de Duran i Lleida: "La nostra formació aplega moltes sensibilitats; tenim gent independentista i gent que no n'és". I, és clar, com que té "moltes sensibilitats", opta per la indefinició tot refermant, així, l'hegemonia nacional espanyola. I és que, al capdavall, un programa electoral que no està a favor de la independència de Catalunya és un programa que està en contra de la seva llibertat. S'entén, doncs, que Podemos blasmi la CUP.

El parany, observem-ho, rau en el fet de dir, com fa la hispanocèntrica secretària general Gemma Ubasart, que accepten el dret de decidir, però només si s'expressa via referèndum pactat amb Espanya (!). Res de plebiscitàries, malgrat que sigui l'única escletxa que permet l'Estat espanyol. I encara menys una acció conseqüent en cas de majoria independentista. Hi ha persones, com la senyora Ubasart, que no saben travessar un carrer sense demanar permís a Espanya. La trampa de Podemos, com dic, consisteix a restar vots als partits independentistes amb la falsa promesa de permetre un referèndum a Catalunya si guanyen les eleccions a Espanya. Saben que si perden no hauran de complir la promesa, i que si guanyen podran adduir que els manquen escons per complir-la. I si un català els ho retreu, ja tenen la resposta a punt: espereu-vos a la propera legislatura, a veure si tenim més vots. I si no, a l'altra, o a l'altra, o a l'altra... Ho han dit ben clar, en resumir el seu programa electoral: "promourem l'odi contra el president de Catalunya".

Parem atenció en el que deia la sucursal catalana de Podemos, molt amiga de Ciudadanos, el 28 de desembre de 2014:
"Dues terceres parts dels catalans ens sentim espanyols [atenció a la primera persona del plural]. No existeix cap dret que permeti que Catalunya se separi d'Espanya amb les fronteres que hi ha des del primer terç del segle XIX. 'Dret a decidir' són unes paraules posades juntes que no tenen cap concepte ni teoria política al darrere; en la legislació internacional no existeix".
Aquesta és la formació que tot d'una, per art d'encanteri, ha decidit utilitzar el dret de decidir com a esquer per tal que els catalans piquem l'ham, votem les seves sigles i abandonem els partits independentistes. I després, tal dia farà un any. La FAES no ho hauria fet millor. Podemos –i remarco Podemos, perquè la catalanització del mot, Podemos/Podem, forma part del mateix parany que Ciudadanos/Ciutadans– és la taula de salvació del nacionalisme espanyol per salvar Espanya de la pèrfides ànsies de llibertat de Catalunya.

elSingular.cat , 24/3/2015
 
Contes per a alimentar l'esperit Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 28 març 2015
Verba, non factaAvui us vull parlar d'un llibre que m'ha agradat. No és un llibre conegut o escrit per un autor famós o mediàtic. Tampoc no el veureu ressenyat en els grans mitjans de comunicació ni en les llistes dels més venuts. De fet, és un llibre que es vendrà molt poc. I no pas perquè el que diuen les seves pàgines no interessi ningú, sinó perquè vivim atrapats en una roda en què acabem interessant-nos només per allò que els altaveus oficials diuen que ens ha d'interessar. En aquest sentit, l'enorme difusió que fan els grans mitjans de les obres dels autors mediàtics a Catalunya, comparada amb la que fan de les dels autors que no en són, és absolutament immoral i un insult a la literatura. Però, bé, aquest és un tema que requeriria un espai molt més ampli i no cal entrar-hi.

El llibre que a mi m'ha agradat es diu Verba, non facta. 99 contes intangibles (Voliana, 2014), del sabadellenc David Vila i Ros, amb pròleg d'Enric Larreula. Diu en Larreula que aquests contes són tan llaminers, que ens passa el mateix que si mengéssim cireres. Anem agafant i agafant, pensant una més i prou, i acabem menjant-nos-les totes. És una visió molt encertada, aquesta, perquè, per bé que n'hi ha alguns d'un parell de pàgines, la majoria són microcontes de tres, quatre o cinc línies i el lector corre el perill de voler fer via sense adonar-se que el secret per gaudir-los rau en una lectura reposada.

N'hi ha que tenen un escenari específic –Sant Cugat és l'escenari del conte setanta-tres–, però en general són deliciosament eteris malgrat parlar-nos de qüestions ben terrenals, com ara el món urbà, les relacions home-dona, l'amor, el masclisme, els maltractaments, la dominació, la llengua, la llibertat... Heus aquí un que m'encanta: 'Ella li va dir que ja en tenia prou, que la seva història s'havia acabat. Però quan ell li respongué que anava mal fixada, ella, desconcertada, no va saber què contestar-li. I encara estan junts'. Aquest conte exquisit, que es diu 'Manca d'assertivitat II', és una prova de la necessitat de llegir sense presses, altrament ens poden passar desapercebudes moltes de les coses de què parla, perquè, més enllà del somriure que el seu desenllaç ens provoca, dibuixa un retrat nítid, amarg i descarnat de la realitat de milers de parelles; parelles que continuen juntes per inèrcia, per costum, per mandra, per covardia, per inseguretat, per conformisme, per no ferir, per por de dir la veritat a l'altre, per por de dir-se la veritat a un mateix, per por de la solitud, per por de viure...

David Vila, vicepresident de Tallers per la Llengua i d'Òmnium Cultural Sabadell, confessa la seva devoció per Pere Calders –és el seu amor literari–, i, certament, es pot dir que tot el llibre constitueix un homenatge sincer a aquest grandíssim autor. El conte titulat 'Miss Univers', per exemple, que és esplèndid, ens parla de la profunda buidor sobre la qual se sustenta l'arrogància humana, i 'Mirades' descriu en tres úniques línies la capacitat dels humans per aturar el pas del temps només amb els ulls. Llegiu-lo, són cent vint-i-set pàgines, noranta-nou contes i un munt de petites històries entrellaçades que us faran reflexionar.

Cugat.cat , 20/3/2015
 
El Pla Ibarretxe d'ICV Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 març 2015
El Pla Ibarretxe d'ICVLa presa de consciència de Catalunya ha estat catastròfica per al Partit Socialista i per a ICV –sempre tan juntets–, perquè en un tres i no res han vist desmuntat el discurs que tan bons resultats els havia donat en l'era de l'ambigüitat. Era tan rendible distreure l'atenció de la gent, parlant de la política social de la presó quan només uns quants catalans volien sortir-ne, que no calia fer res més per semblar progressista. Amb quatre grans paraules, com les que diu avui Joan Herrera –"justícia, equitat, democràcia i llibertat"– n'hi havia prou per entabanar el poble. El poble, ja se sap, és tan manipulable com ho és la terra a les mans del terrisser. Això, si més no, pensaven Brutus i Marc Antoni. I Joan Herrera és un deixeble fidel dels discursos shakespearians de tan distingits senyors. De fet, en aquests moments, no hi ha cap polític al Parlament de Catalunya que domini la demagògia millor que el senyor Herrera.

Però, ves per on, els temps han canviat, Catalunya ha canviat, i ara els catalans s'han adonat que tota energia que destinem a millorar les condicions de vida de la presó espanyola és una energia que robem al cabal necessari per aconseguir la llibertat. Per fer-ho gràfic: com més elevat és el nombre d'interns que estan enfeinats comptant els macarrons del ranxo, menys braços caven el túnel que els hauria d'alliberar. I és que els comptadors de macarrons no tenen cap intenció d'abandonar la presó. No l'abandonaran mai. Hi han nascut a dins i volen morir-hi. Per això proposen reformes que creïn una sensació de llibertat en la resta d'interns. És a dir, que s'imaginin que la llibertat és allò i només allò i que, per tant, se sentin sobirans dintre d'aquelles quatre parets. És com dir: per què vols dutxar-te, si pots imaginar-te que vas net? O per què vols ser lliure com Dinamarca, Suècia o Finlàndia, si pots veure la llibertat de Dinamarca, Suècia o Finlàndia per televisió?

El problema d'ICV és que no ha sabut –ni volgut– evolucionar a la velocitat que ho ha fet Catalunya i s'ha convertit en un partit sense definició. Ha quedat completament desenfocat. Tan desenfocat com l'actor que interpreta Robin Williams a "Desmuntant Harry", de Woody Allen. "No dónes la imatge; vés-te'n a casa, a veure si t'aclareixes", li diu l'equip de rodatge. Williams se'n va a casa, es mira al mirall i no s'hi reconeix. Tampoc els altres no el reconeixen. Esta desenfocat. És una metàfora que Allen utilitza per descriure un home immers en una realitat que no comprèn. I el pitjor és que no pot amagar aquesta distorsió a la resta del món. Davant d'això, l'home va al psicoanalista amb la seva família per mirar de trobar-ne la resposta. Però la resposta té forma de pregunta: "Vostè espera que el món s'adapti a la seva distorsió?"

Catalunya ha arribat al 2015, i ICV encara és al 2001. Porta una dècada i mitja de retard. Aquesta és la raó per la qual ara surt amb el ciri trencat de convertir Catalunya en un Estat "lliure" i "sobirà" dintre d'Espanya. Just el mateix que proposava Juan José Ibarretxe, per al País Basc, l'any 2001. I just la mateixa proposta que el Congrés espanyol va rebutjar per 313 vots en contra (incloent-hi Izquierda Unida) i només 29 a favor (incloent-hi CiU i ERC). I què va fer ICV? Doncs es va abstenir! Sí, es va abstenir! I ara, totalment desenfocada per la realitat, no se li acut res més que recórrer a l'arròs covat d'Ibarretxe i presentar-lo com un plat de nova planta. El més galdós, però, és que, en arribar a l'estació amb el plat a la mà, s'ha trobat que el tren ja fa catorze anys que va partir. I, a més, es va estavellar.

elSingular.cat , 24/3/2015
 
Convivencia Cívica Catalana o l'enyor del 1939 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 març 2015
Convivencia Cívica Catalana
Convivencia Cívica Catalana
És força divertit veure el trasbals actual d'una plataforma ultranacionalista espanyola com Convivencia Cívica Catalana, nascuda el 1998 per lluitar contra la Llei de política lingüística del Parlament de Catalunya. Ho és, d'una banda, perquè el gros de la societat catalana li ha passat per damunt; i de l'altra, perquè han aparegut altres plataformes de la mateixa arrel totalitària que li han pres protagonisme i que l'han avançada per la dreta. I tot, a més, en molt poc temps. Per això, empesa pel despit, CCC cerca ara el seu minut de glòria demanant que els senyals de trànsit de Catalunya estiguin retolats també en espanyol, per més que la llengua pròpia del país sigui el català. Ells, naturalment, de Catalunya, no en diuen "país", en diuen "territori", perquè les colònies no són països, són possessions. I una possessió que no sembla una possessió és un afront.

L'argumentació, si se'n pot dir així, sobre la qual CCC sustenta la seva demanda diu que Catalunya "és un territori bilingüe" i que no retolar en espanyol "lesiona no tan sols els drets lingüístics de la meitat dels ciutadans de Catalunya", o de l'Estat espanyol "que ens visiten, sinó que constitueix un obstacle per a la correcta comprensió dels missatges viaris per a conductors no catalanoparlants". Però aquest argument fa riure, ja que es desmunta tot sol i mostra la ideologia totalitària que hi ha al darrere. En primer lloc, si Catalunya, com diuen, és bilingüe, com pot ser que hi hagi catalans que no entenen el català? Bilingüe vol dir domini de dues llengües, independentment de l'ús que se'n faci, no? És a dir, que en un país "bilingüe" totes dues llengües són enteses per tothom. Altrament no seria bilingüe. Quin gol en pròpia porta, oi, senyors de CCC? El nacionalisme espanyol es va treure de la màniga el terme "bilingüisme" per impedir que la llengua catalana tingués a Catalunya el mateix estatus que l'espanyol a Espanya i ara es troba que es torna en contra seva. D'això, se'n diu caçador caçat.

Però n'hi ha més. De fet són tan conscients que el terme "bilingüisme" els suposa un parany, que no els queda altre remei que recórrer als espanyols "que ens visiten" per intentar justificar la retolació en llengua espanyola. Els principis absolutistes de CCC són així: un senyor de Toledo ha de poder circular per les carreteres catalanes com si no s'hagués mogut de Toledo, però un vigatà no pot circular per Espanya com si no s'hagués mogut de Vic. I per què no? Quina és la diferència entre l'un i l'altre? Home, doncs que el senyor de Toledo és un ciutadà de l'imperi, un ciutadà superior, mentre que el senyor de Vic és un ciutadà de les colònies, un ciutadà inferior. Heus aquí la raó per la qual cap govern espanyol, ja sigui del PP o del PSOE, no ha volgut mai declarar cooficial la llengua catalana a Espanya.

Si hi parem atenció, veurem que tot plegat concorda perfectament amb l'intent d'obligar els mestres a impartir les classes en espanyol a Catalunya, només que hi hagi un alumne que ho demani. I és que, segons ells, un alumne de pares imperials val per trenta alumnes catalans. A l'inrevés, ves per on, no és possible. Passa el mateix amb la retolació viària. Saben que una llengua minoritzada, que no apareix mai sola en cap retolació, és a dir, que sempre va acompanyada d'una de poderosa, esdevé supèrflua, innecessària i, en definitiva, completament inútil. I això és el que pretenen. Pobre CCC, deu ser dur, molt dur, sentir tant d'enyor del 1939 i veure que el segle XXI avança indiferent. Els queda el 20-N, això sí, però és tan poqueta cosa, oi?

Nació Digital , 14/3/2015
 
Un cinema per als cartells de l'Adolf Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 març 2015
The Quiet ManL'obra artística de l'Adolf Priante és molt coneguda a Sant Cugat. Els seus treballs, que podem encabir en l'àmbit realista o hiperrealista, s'han exposat diverses vegades a la ciutat i també en altres llocs del món. És un home de Valldoreix molt compromès amb el país que l'any 1994, conjuntament amb altres artistes, va ser un dels fundadors de l'associació cultural Firart Sant Cugat, organitzadora de la Mostra d'Art, i també de les mostres mensuals que podem veure al carrer Santiago Rusiñol. A l'Adolf li agrada molt el cinema i ara fa uns tres anys va decidir fer un conjunt de quadres de temàtica cinematogràfica. Es tracta de cartells de pel·lícules i de retrats a llapis, en pintura a l'oli, aquarel·la o pastel, dedicats a actors i actrius del cinema clàssic, com ara Audrey Hepburn, Ava Gardner, Lauren Bacall, James Dean, Clark Gable, Sean Connery o Elizabeth Taylor.

El gènere del cartell cinematogràfic, malauradament, viu hores de declivi, perquè les noves tecnologies i l'abaratiment de costos li han acabat passant pel damunt. Però Catalunya, amb noms com Ramon Casas, Gerard Carbonell, Carles Fontseré, Josep Cartes o Josep Pla Narbona, sempre ha estat un país de grans cartellistes. I en l'àmbit específic del cartell cinematogràfic hem tingut artistes genials com Ramon Martí, Josep Clavé, Hernan Picó o Macari Gómez 'Mac', que encara és viu. Per això crec que seria magnífic que les obres de l'Adolf es poguessin exhibir públicament en un marc adient. El seu cartell del film The Quiet Man (L'home tranquil), per exemple, és esplèndid.

Ho té difícil, tanmateix, perquè la resposta que va rebre de Cinesa, a l'oferiment d'exposar les seves obres al vestíbul de les sales de Sant Cugat, va ser aquesta: "Ho hem estat parlant internament, però la nostra filosofia és oferir un cinema tecnològicament avançat. Ara que el convertim en Versió Original i que hem invertit en més pantalles digitals, la idea és seguir invertint en innovació i tecnologia. Per aquest motiu, no ens interessa decorar el cinema amb quadres antics, atès que contradiu la nostra filosofia".

Doncs quina llàstima! Sembla que Cinesa és poc amant d'aquesta expressió artística. Trobo que està molt bé que esmercin esforços en les noves tecnologies, diu molt al seu favor. Però per anar a algun lloc, cal primer saber d'on es ve, i el cinema d'avui no s'explica sense aquest passat que la "filosofia" de Cinesa menysté. No creuen que aquesta "filosofia" és contradictòria amb el cicle de cinema clàssic que programen? Que els fa pensar que els qui veiem el cinema del present rebutgem la iconografia del cinema del passat? Cap amant del cinema en menysté la història ni els elements artístics que l'han configurat. I, en aquest sentit, el cartellisme n'és un de molt important. Estem parlant d'unes obres fetes a mà que necessitaven captar l'essència del film i concentrar-la en un espai reduït per tal de despertar l'interès del públic.

Ara, com deia, ja tot és digital i els cartells han quedat desplaçats, però eren autèntiques obres d'art que han esdevingut joies de col·leccionisme i que es cotitzen a preus elevats. Kirk Douglas, per exemple, té a casa seva cartells d'en Mac. El meu consell a l'Adolf, per tant, és que miri de trobar més sensibilitat a la Filmoteca de Catalunya o en empreses petites, com ara els cinemes Boliche, Verdi, Méliès o Renoir de Barcelona. Martin Scorsese va definir el cartell cinematogràfic amb aquestes paraules: "Un cartell és la targeta de presentació d'una pel·lícula".

Diari de Sant Cugat , 5/12/2014
 
Objectiu del PP: extingir la llengua catalana Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 març 2015
Objectiu del PP: extingir la llengua catalanaEl rebuig de la majoria de partits de l'Ajuntament de Sant Cugat a la proposta del Partit Popular, que demanava instar el govern de Catalunya a fer efectiva l'escolarització en espanyol dels pares d'alumnes que ho demanessin, té tota la lògica del món per dues raons bàsiques. La primera és que l'actual sistema d'immersió lingüística, amb més d'una generació al darrere, ha demostrat que afavoreix més l'espanyol que no pas el català. I la prova és que són milers i milers les persones que, tot i haver estat escolaritzades en català, no el saben parlar, cosa que no succeeix a l'inrevés. És a dir, que no hi ha cap persona escolaritzada en català que no sàpiga parlar espanyol. Només cal escoltar en quina llengua responen tots els catalanoparlants que són entrevistats per un mitjà de parla espanyola i en quina llengua ho fan moltíssimes persones en ser entrevistades per un mitjà de parla catalana, tot i haver estat escolaritzades en català. Mentre els primers canvien de llengua sense problemes, les segones no ho fan mai.

La segona raó és que l'actual sistema d'immersió lingüística és del tot insuficient per contrarestar la força anorreadora de la llengua espanyola a Catalunya. Una evidència clara la trobem en l'accelerada transformació del català en un patuès de l'espanyol, cosa que no sols no s'aturarà, sinó que augmentarà fins a convertir el català en el que tristament ha esdevingut el gallec: un dialecte de la llengua dominadora. Certament el format d'una columna periodística no permet aprofundir en aquesta qüestió, i, per tant, no cal anar més lluny, però és bo recordar que la ciència ja ha explicat a bastament que imposar la cooficialitat d'una llengua poderosa en l'entorn d'una llengua feble és un vell parany que acaba sempre amb la desaparició de la segona. Aquest és el motiu pel qual el PP utilitza el trampós argument de la 'igualtat' entre les dues llengües. Sap prou bé que no hi ha arma més letal per anorrear el català que la falsa 'igualtat'. Si en nom de la igualtat posem junts un Seat Ibiza i un fórmula 1 en una graella de sortida, no cal que ens quedem a veure la cursa, oi? I no només perquè en sabem el resultat, sinó perquè no hi haurà cursa. En altres paraules, el català només sobreviurà si es normalitza en l'àmbit de l'entreteniment de masses, que ara està dominat de manera absoluta per la llengua espanyola.

Tanmateix, perquè això s'esdevingui, cal tenir un Estat català que sigui conscient que una llengua només sobreviu si és imprescindible per viure en algun lloc. I el català, salta a la vista, és una llengua prescindible i del tot innecessària per viure a Catalunya. Ni tan sols cal saber-la parlar. No cal, perquè entre les lleis espanyoles i la submissió apresa, nosaltres mateixos hem convertit el català en la llengua d'uns quants i l'espanyol en la llengua de tothom. I, és clar, quin sentit té adquirir un producte car i d'una única prestació, si amb un cost mínim podem tenir-ne un altre farcit de prestacions? El PP n'és prou conscient, d'això. N'és tant, de conscient, que té pressa per acabar la feina abans que Catalunya sigui independent. No fos cas que capgiréssim la situació. No suporta la idea que el català sigui la llengua de Catalunya en la mateixa mesura que l'espanyol és la llengua d'Espanya.

Cugat.cat , 13/3/2015
 
Un aborigen insubmís anomenat Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 març 2015
Un aborigen insubmís anomenat Joan LaportaL'incident que dies enrere va tenir lloc en una sala de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, en què Joan Laporta va haver de declarar en qualitat de testimoni pel cas MCM, plataforma empresarial que reclama cent milions d'euros al FC Barcelona per un suposat incompliment de contracte, només és possible en un règim dictatorial o en una democràcia totalitària. En dóna fe l'estudi elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial del qual se'n feia ressò elSingular.cat, el 2 de març passat, sobre la separació de poders. D'un total de 148 estats analitzats, Espanya ocupa el lloc 72è. És a dir, que la justícia és molt més independent del poder executiu a Barbados, Botswana, Rwanda, Malàisia, Taiwan o Malawi que no pas a Espanya. Per darrere hi trobem Iran, Indonèsia, Tunísia, Nigèria, Uganda o Sierra Leone.

Però centrem-nos en l'incident. Per la sala on se celebrava la vista esmentada van desfilar diverses persones, entre les quals Sandro Rosell, i totes, com és preceptiu en les colònies, es van expressar submisament en la llengua dels representants de l'imperi. Les normes, en aquest punt, sempre han estat clares: són els membres de la colònia els qui han de parlar la llengua de l'imperi i no pas els representants de l'imperi els qui han de parlar la llengua de la colònia. De fet, ni tan sols tenen l'obligació d'entendre-la. No es poden rebaixar fins a aquests extrems. Va passar, però, que, tot d'una, les normes es van desintegrar en arribar el torn d'un aborigen insubmís.

L'aborigen entra a la sala, s'asseu davant del tribunal, s'identifica com a Joan Laporta i quan arriben les preguntes respon que s'expressarà en català. "En català?! On s'és vist!", s'horroritzen els representants de l'imperi. Però l'aborigen insubmís insisteix i diu: "Crec que tinc tot el dret de declarar en català, perquè és la meva llengua i la llengua del meu país". En sentir un afront d'aital magnitud, el tribunal li diu que haurà de tornar l'endemà a un quart de deu del matí, cosa que invalidarà les sis hores que avui ha hagut d'esperar per entrar a la sala. L'aborigen, que és molt insubmís, gosa dir que no hi està d'acord, i el tribunal, després de discutir-ho internament, el convoca per a l'endemà a les deu del matí, tres quarts d'hora més tard del que li havien dit abans. Tanmateix l'adverteix que "si demà no aconseguim un intèrpret, perquè és difícil" –és dificilíssim, pràcticament impossible, trobar intèrprets de català-espanyol a Catalunya– "aleshores el citarem per a dijous". "L'aviso que dijous no hi seré, marxo de viatge demà a la tarda", adverteix l'aborigen tot portant la seva insubmissió a extrems que remouen els fonaments de la Ciutat de la Justícia i fan trontollar-ne les columnes. Les columnes, sortosament, no cauen i tothom es tranquil·litza en descobrir que tot plegat ha estat una falsa alarma provocada per una remor de cadires a la sala del costat. És el moment que el tribunal, a més d'amenaçar l'aborigen dient-li que si no ve pel seu compte el faran venir d'una altra manera, aprofita per reprovar-lo: "M'estranya la seva actitud, ateses les circumstàncies en altres judicis".

Recomano llegir la frase dos cops per prendre consciència dels tres segles d'absolutisme i de supèrbia que la sustenten. Sense aquests tres segles de dominació, sense aquests tres segles de sotmetiment, no s'explica que un tribunal espanyol gosi dir-la en ple segle XXI a Catalunya. Però la frase és real, cosa que ens hauria d'esfereir, perquè, talment com un mirall, ens retorna la imatge d'allò que hem estat, ens retorna la imatge d'un poble submís que ha acceptat la humiliació amb la mateixa resignació amb què el bou accepta el cabestrell. Per això el tribunal que interrogava a l'aborigen insubmís no donava crèdit a aquella insubordinació. No ho havien vist mai "en altres judicis". Finalment, però, la insubordinació va reeixir i l'aborigen insubmís va acabar declarant en català aquell mateix dia, en aquella mateixa sala i en aquell mateix moment. I és que era mentida que no entenguessin el català. L'entenien tots, inclòs el lletrat gallec Mario Conde. Recordem que l'any 2009, Conde, va fer el pregó de les festes patronals de la població mallorquina de Caimari en un magnífic català.

Conec molt bé l'estratègia del tribunal, perquè jo mateix –ho explico amb detall en un dels meus llibres– vaig viure una situació gairebé idèntica, ara fa uns anys, en negar-me a declarar en espanyol en un judici de trànsit en qualitat de testimoni. El membres del tribunal, intentant que em sentís culpable, em deien que no m'entenien i que la cerca d'un intèrpret implicaria aturar el judici. Però els vaig respondre que s'agafessin tot el temps que volguessin, que jo no tenia pressa. I, és clar, tot d'una, com per art d'encanteri i a una velocitat que enrojolaria els sistemes més avançats d'aprenentatge de llengües, la llengua catalana va entrar en el cervell dels membres del tribunal i ja no els va caldre cap intèrpret. M'entenien perfectament i no vaig haver de repetir ni una sola paraula. Ves quines coses! Però és lògic: si l'aborigen no es deixa coaccionar, la coacció es torna en contra del tribunal, ja que l'aturada o suspensió del judici trasbalsaria tot el programa de treball dels seus membres i no els queda altre remei que deixar que l'aborigen insubmís declari en la seva llengua. Ras i curt: entenen el català, però com dèiem al començament, és una qüestió de jerarquies. Hi ha una llengua superior, que és la llengua de l'imperi, i hi ha la llengua inferior, que és la llengua de la colònia.

Amb tot, per a l'antologia de l'estirabot, queda la resposta que Mario Conde, lletrat de la part contrària, va donar a l'aborigen insubmís, en el punt final de l'incident. L'aborigen va apel·lar a la intel·ligència del lletrat per entendre una declaració en català, i aquest li va contestar: "Vostè també és intel·ligent, però no parla gallec". Així mateix. Algú li hauria d'haver dit que mentre l'aborigen insubmís no tenia cap obligació de saber gallec, perquè el gallec no és la llengua pròpia de Catalunya, el lletrat sí que tenia l'obligació de respectar el dret inalienable de tota persona a declarar en la seva llengua en un judici, ja sigui al seu país o en un altre. I per tal de respectar aquest dret i de no crear indefensió s'utilitzen els intèrprets. Però, és clar, no n'hi pot haver, d'intèrprets, perquè ja ha quedat clar que per a l'Estat espanyol les colònies i els seus aborígens no tenen drets. Així és com s'imparteix justícia a la Ciutat de la Justícia.

Gràcies, per tant, Joan Laporta, per no cedir a la coacció. Cada vegada que un català es manté ferm en la defensa dels seus drets fa molt més que un acte de dignitat; expressa la seva lleialtat a Catalunya i demostra el respecte que sent per si mateix.

elSingular.cat , 10/3/2015
 
Incivisme a la porta del Col·legi Europa Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 març 2015
Incivisme a la porta del Col·legi EuropaEl 23 de febrer passat, pels volts de les cinc de la tarda, vaig ser testimoni d'un fet lamentable que es va produir a la petita rotonda que hi ha entre les avingudes de les Corts Catalanes i del Pla del Vinyet. A aquella hora, a tocar del camí que mena al Pi d'en Xandri, hi aparquen diversos autocars de transport escolar del Col·legi Europa que recullen els alumnes en sortir de classe, i també hi aparquen moltíssims turismes, la immensa majoria de gamma alta, que embussen la circulació i converteixen la zona en un caos impressionant. Mai no he entès que algú que es pot comprar aquesta mena de vehicles no pugui pagar-se l'autocar escolar i contribuir a descongestionar el trànsit, però no hi aprofundiré perquè això ens desviaria del tema en qüestió. Ja en parlarem un altre dia, en tot cas.

El fet lamentable del qual vaig ser testimoni no té res a veure amb això –o potser sí, atès que estem parlant de coses bàsiques, com ara sentit comú, civisme, solidaritat i respecte pel medi ambient–, i va tenir com a protagonistes no pas els conductors de cap turisme, sinó dos xofers dels autocars del transport escolar. Per a aquests senyors, els arbres que hi ha a la vorera fan més nosa que servei i sembla que hagin crescut allà per molestar-los a ells. A més, els arbres tenen una cosa molt enutjosa anomenada branca, que necessita que algú amb més virilitat que els desmaiats especialistes del servei de parcs i jardins li marqui el terreny i li faci saber qui mana. Per això, sense pensar-s'hi gens, van tirar pel dret i van atacar les branques pel cívic i entenimentat procediment d'esqueixar-les.

Com que les branques se'ls resistien, ells esbufegaven i s'enfurismaven i encara s'hi rabejaven més. No podien suportar que la seva portentosa virilitat fos ridiculitzada per la impertèrrita altivesa d'unes estúpides branques davant dels ulls dels nens i nenes que s'ho miraven. Finalment, és clar, es van sortir amb la seva i es van sentir orgullosos de si mateixos. Amb aquell treball de camp, acabaven de donar una lliçó de civisme a tot un públic infantil i juvenil. La canalla necessita referents i valors sòlids i aquests senyors n'oferien de franc a la porta de l'escola Europa. Què més es pot demanar?

Cugat.cat , 6/3/2015
 
'Societat Civil Catalana' i el franquisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 març 2015
'Societat Civil Catalana' i el franquismeÉs admirable el trasbals que el procés català està causant en el nacionalisme espanyol. L'aire de llibertat s'ha tornat tan irrespirable per a aquesta gent, que Albert Boadella fins i tot necessita una màscara clínica per anar pel carrer. És el galdós recurs dels qui, com ell, s'han trobat que Catalunya els ha tret la màscara de demòcrates, de catalanistes, d'universalistes, de progressistes i de totes les medalles que s'havien penjat i els ha deixat completament nus. I és clar: "Com que ens heu pres la màscara de carnaval", diuen, "ara ens posem màscara d'hospital, apa!" Pallassades a banda, el cert és que la força desemmascaradora del Procés està obrint els ulls a molts catalans de bona fe que s'adonen que el nacionalisme espanyol és l'antítesi d'aquelles medalles. El nacionalisme espanyol, per naturalesa i per definició, no és ni ha estat mai democràtic, ni catalanista, ni universalista, ni progressista. El nacionalisme espanyol ha estat sempre absolutista, espanyolista, provincianista i immobilista.

En aquest sentit, les fotos, els brindis, les trobades i les abraçades que s'han fet darrerament el PP, el PSC-PSOE, Ciudadanos i Societat Civil Catalana no són res més que l'expressió del neguit que els provoca la realitat i una prova de la necessitat que tenen de llepar-se les ferides els uns als altres. Mentre tenien ben agafades les regnes de Catalunya, podien dissimular i fer-se fàstics mútuament per aparentar diferències, però ara estan espantats i s'agafen entre ells amb el mateix riure nerviós que els grupets de gent que entren a l'Hotel Krüeger del Tibidabo. En aquest cas, el grupet l'integren Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Maurici Lucena, Enric Millo, Alberto Fernández Díaz, Joan Rangel, Carles Martí, Assumpta Escarp, Esther Niubó i, entre d'altres, Josep Ramon Bosch, president de l'associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana i glossador de la figura del feixista Blas Piñar. Tots ells, amb els aplaudiments de José Montilla, Carmen Chacón i Rosa Díez, s'apleguen en els actes que convoca aquesta entitat i es pregunten què poden fer per dissimular la seva nuesa.

Per això s'entén perfectament que l'any 2009, arran de la consulta independentista d'Arenys de Munt, José Montilla defensés el dret a la llibertat d'expressió de la Falange Española i blasmés el dret dels arenyencs a expressar-se per mitjà de les urnes. Poc s'ho pensaven, tant Montilla com la resta de nacionalistes espanyols esmentats, que allò era només el començament d'un procés català que esfilagarsaria en un tres i no res les laborioses disfresses que tots ells s'havien fabricat i que situaria Catalunya en el centre d'atenció dels grans mitjans de comunicació d'arreu del món. Heus aquí la raó del seu replegament actual. Ja ho diu la dita: mai no s'ajunten si no s'assemblen.

Consegüentment, doncs, Catalunya sabrà situar tota aquesta gent absolutista al lloc que els correspon, tant en les eleccions municipals del mes de maig com en les plebiscitàries del 27-S. I per si encara queda algun català que no sap què és Societat Civil Catalana o que es pregunta d'on treu els diners una entitat integrada per quatre gats i que, tanmateix, usurpa el nom de tota una col·lectivitat, diguem dues coses: una, que el dia de la seva presentació hi van assistir delegacions de la Fundación Francisco Franco i del Movimiento Social Republicano, formació neonazi pertanyent a una aliança de partits europeus d'ultradreta; i l'altra, que la dotació inicial de la Fundación Juan Boscà, que es defineix com a "Fundación orgánica de Societat Civil Catalana" i que té l'astronòmica xifra de 59 seguidors al seu compte de Twitter –sí, 59–, va ser de 30.000 euros. Capítol a part el constitueixen els 14.000 euros que com a mínim SCC hauria pagat per dues falques publicitàries de vint segons en un programa esportiu de la SER, de gran audiència, convocant els espanyols a manifestar-se a Barcelona el 12 d'octubre de 2014. No cal dir que la convocatòria, malgrat les enormes despeses i la presència de la neofeixista Democracia Nacional i del neonazi Círculo Español de Amigos de Europa, va ser un fracàs espectacular. Sobretot si tenim en compte que es van llogar trens i autobusos per tal que la gent viatgés de franc. Però res de res. Un desastre. I pel que fa als 100.000 euros que hauria costat l'acte de l'11-S de 2014 a l'amfiteatre de Tarragona, opacitat absoluta. Tenebrosa, n'hauríem de dir. Tan tenebrosa com la xifra necessària per obrir una oficina pròpia a Brussel·les.

"I tot això qui ho paga?", es preguntava dies enrere, encertadament, elSingular.cat. Doncs les tenebres. Ho paguen les tenebres. Per aquest motiu cal demanar a l'entitat Drets, de recent creació i formada per professionals catalans del món jurídic per respondre els atacs catalanofòbics que rep el nostre país, que porti als tribunals el finançament tèrbol, desproporcionat i mai no revelat de Societat Civil Catalana, una entitat que nega la repressió franquista. Remarquem, per concloure, que tant en la composició de l'entitat com en la del seu patronat figuren aquests noms: Josep Ramon Bosch i Joaquim Coll al capdavant, Francisco Moreno i Francisco Arza, com a vocals, i Jorge Buxadé Villalba, secretari de la fundació. Aquest últim va ser el número 7 de la llista de Falange per Tarragona en les eleccions del 1995, i Josep Ramon Bosch va prendre part en un acte de la Fundación Nacional Francisco Franco, a Gandesa, l'any 2013, per commemorar l'alçament franquista del 18 de juliol de 1939.

Així les coses, hom es pot preguntar com és possible que una plataforma d'aquestes característiques –amb la qual Miquel Iceta diu tenir-hi "un alt índex de coincidència"– hagi rebut el Premi Ciutadà Europeu. L'explicació, tot esperant que sigui revocat d'acord amb les bases, és senzilla. En primer lloc, com va informar l'eurodiputat convergent Ramon Tremosa, el premi "es va decidir a Madrid sense cap transparència, ni informació prèvia, ni votació de cap eurodiputat". I és que és mentida que sigui un premi concedit pel Parlament Europeu. En absolut. Qui el lliura és una comissió formada majoritàriament per membres del Partit Popular i del Partit Socialista, els dos partits –de Sánchez-Camacho i Miquel Iceta– que comparteixen una guingueta a Madrid, anomenada Tribunal Constitucional, des de la qual bombardegen sistemàticament els drets nacionals de Catalunya. La proposta, a més, va partir de Santiago Fisas, eurodiputat del PP, que, al seu torn, era membre del jurat. En definitiva, es tractava de redactar una nota de premsa d'autopromoció i de fer-se una foto que pogués il·lustrar-la. Però és comprensible. Com que els hem desposseït de les màscares i de les disfresses, els ultres s'han quedat en parracs i ara fan mans i mànigues per trobar-ne de noves.

elSingular.cat , 3/3/2015
 
La Veu de Catalunya, una empresa recatalanitzadora Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 març 2015
La Veu de Catalunya (1899-1937)No hi ha dubte que si féssim una enquesta sobre el grau de coneixement que els catalans poden tenir de La Veu de Catalunya, els resultats que n'obtindríem serien força migrats. Caldria formular la pregunta a professionals del periodisme o de les lletres i a persones d'edat avançada per obtenir una resposta que ens digués que va ser el diari més important del nostre país entre els anys 1899 i 1937. Aquest desconeixement s'explica pels canvis espectaculars que ha experimentat el món de la comunicació en els darrers vuitanta anys, uns canvis que fan que tot apropament a la premsa de principis del segle XX sigui percebut com un passeig pel bulevard de les andròmines. Però és un error, perquè n'hi ha prou d'aprofundir-hi una mica per adonar-se que el periodisme català d'avui no s'explica sense aquests precedents de la mateixa manera que els arbres no s'expliquen sense les seves arrels.

És en aquest sentit que l'historiador Josep M. Figueres, resident des de fa anys a Sant Cugat, ha fet un treball formidable en forma de llibre per narrar-nos el paper que va jugar La Veu de Catalunya en la consciència del país. El llibre es diu justament així, La Veu de Catalunya (1899-1937) i en les seves pàgines –gairebé set-centes– hi trobem un bocí de la nostra història. La Mancomunitat, sense anar més lluny, constituïda el 1914 com a fruit del moviment catalanista i com a infraestructura política alineada amb la dels països més avançats d'Europa, no hauria estat possible sense l'esmentat diari. Dirigit inicialment per Enric Prat de la Riba, La Veu de Catalunya neix també amb voluntat de normalitzar la llengua catalana en uns anys en què la imposició de l'espanyol abasta tots els ordres de la vida. Les conseqüències del Decret de Nova Planta de Felip V –que avui continua vigent– causen un mal terrible en el consum cultural durant dos segles i, com diu Figueres, comportaran greus problemes financers al diari, per bé que a final del segle XX la premsa en català experimentarà una embranzida.

Un dels aspectes més rellevants del llibre és el relatiu a l'estol de col·laboradors amb què va comptar La Veu de Catalunya en les seves columnes d'opinió. Només de veure'n els noms, el lector ja es pot fer una idea del nivell intel·lectual i literari que tenien: Josep Carner, Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors, Carles Riba, Prudenci Bertrana, Josep Pla, Joan Maragall... D'en Maragall destaca la censura que va patir el seu article "La ciutat del perdó" l'endemà del consell de guerra contra el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat sense proves d'haver intervingut en la Setmana Tràgica. És molt probable que l'article d'en Maragall li hagués salvat la vida, però Prat de la Riba, espantat, no va considerar-ne oportuna la publicació i Ferrer i Guàrdia va ser afusellat tres dies després a Montjuïc. En la praxi periodística de Prat de la Riba hi trobem aspectes que avui, des d'un punt de vista deontològic, serien escandalosos, com ara que apliqués la censura política, religiosa i social i modifiqués els textos d'opinió dels seus col·laboradors. Però cal situar les coses en el seu context per entendre-ho.

Som, per tant, davant d'un llibre interessantíssim que descriu una etapa convulsa de la nostra història a través de les interioritats de la Veu de Catalunya, un diari amb moltíssims clarobscurs, però que va afavorir la creació de la Biblioteca de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans. De vegades és imprescindible revisar el passat per comprendre moltes coses del present.

Diari de Sant Cugat , 7/11/2014
 
Degradació, vexació i explotació de la dona Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 març 2015
Degradació, vexació i explotació de la donaEm temo que ens passarem encara molts i molts anys celebrant el Dia Internacional de les Dones, el 8 de març, i el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència Masclista, el 25 de novembre. Molts i molts anys. Bàsicament, perquè no hi ha res que permeti albirar un canvi dràstic de comportament del gènere masculí amb relació al femení. Hi ha zones del món més evolucionades que altres, en aquest sentit, això és obvi, però el balanç global, un balanç que ens diu que l'home entén la dona com una possessió, com un ésser inferior per al seu gaudi, és terriblement inquietant. Ho és pel nombre de dones mortes –vint-i-cinc l'any 2014 als Països Catalans– i per les víctimes que, sense arribar a morir, pateixen agressions de tota mena. Només a Catalunya, l'any passat es van cursar onze mil denúncies, es van practicar quatre mil set-centes detencions i els serveis sanitaris van haver d'atendre dotze mil dones agredides. I tot indica que la situació s'agreujarà, perquè les mesures de protecció i les ordres d'allunyament es queden curtes o senzillament no s'apliquen i són multitud les dones que es veuen obligades a conviure amb l'home que les agredeix. És sabut, a més, que moltes de les víctimes mortals havien denunciat reiteradament l'agressor sense ser escoltades.

Però encara n'hi ha més. L'Institut Català de les Dones, en un dels seus informes, explicava l'esfereïdora violació dels drets humans que comporta l'explotació sexual femenina, tot definint-la com una de les formes més cruels de violència masclista, i alertava del seu augment en els països occidentals. I les Nacions Unides, per mitjà d'un altre informe, han constatat que aquesta violència afecta anualment quatre milions de dones i suposa un negoci de set bilions de dòlars, molt per davant dels negocis de tràfic d'armes i de drogues. I pel que fa l'Organització Internacional per a les Migracions, els seus informes diuen que cada any entren a Europa deu mil dones, entre nenes i adultes, víctimes d'aquest tràfic i destinades a l'explotació sexual. De fet, se sap que l'Estat espanyol és una de les principals destinacions.

Amb tot, no són aquestes les úniques formes d'inferiorització de la dona. Hi ha, per exemple, l'explotació laboral. Un estudi recent d'UGT ha informat que la bretxa salarial entre homes i dones ha crescut fins al 24%. És a dir, que mentre els homes perceben una mitjana salarial de 25.682 euros l'any, les dones, en canvi, només arriben als 19.537, cosa que significa que una dona ha de treballar gairebé vuitanta dies més per poder cobrar el mateix que un home. Com veiem, són dades que constitueixen una vergonya per al gènere humà. Ens sentim orgullosos de la nostra intel·ligència, en comparació a la resta d'espècies animals, però ens hauria d'avergonyir l'ús que en fem.

Nació Digital , 28/2/2015
 
Atzagaiades dels al·lèrgics a la llibertat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 març 2015
Alícia Sánchez-Camacho i Ana PastorIgnoro si existeix en algun lloc del món un museu de l'atzagaiada, però si no existeix caldria crear-lo perquè és fascinant la quantitat de barbaritats que s'han arribat a dir i que es diran al llarg de la història. Només amb el material polític, el gènere humà ja podria fornir uns quants palaus. És veritat que hi ha moments de major i de menor intensitat, d'acord amb els esdeveniments, però, en general, la producció és constant. El procés català, concretament, ha propiciat una allau gegantina d'atzagaiades que en el futur, a més de ser negades pels seus autors, provocaran que els seus descendents s'amaguin sota les pedres cada cop que hom en faci esment. La senyora Alícia Sánchez-Camacho, en aquest sentit, ja fa temps que és en si mateixa una font inesgotable d'atzagaiades. Són tan hilarants, que té garantida una bona carrera professional com a humorista a Espanya, país on diu que anirà a raure perquè no podria suportar viure en una Catalunya independent. És la mateixa al·lèrgia que pateixen Albert Boadella o Félix de Azúa. Tan bon punt n'arrepleguin tres o quatre més ja podran crear una associació d'al·lèrgics a la llibertat i addictes a l'absolutisme.

No fa gaire, Ana Pastor, ministra espanyola de Foment, també es va voler afegir a aquest joc dels disbarats dient que "és difícil enraonar amb algú que vol fer una consulta". Déu n'hi do, la frase. Val la pena analitzar la ideologia que es requereix per dir una cosa així, perquè, per fer-ho gràfic, es tracta de la reacció de l'amo que s'irrita en veure que el captiu només pensa a alliberar-se malgrat que ell, que és un amo benvolent, estaria disposat a negociar el nombre de grillons de la cadena. Com a amo, pot entendre que el captiu li demani una cadena més llarga –el captiu, ja se sap, té el vici de la queixa–, però troba ofensiu que la vulgui segar. No li entra al cap que els captius puguin decidir si s'estimen més la captivitat o la llibertat.

La cosa, però, s'agreuja encara més si l'amo és un tigre de paper, és a dir, si és algú que vol aparentar una fortalesa que no té, com és el cas de l'Estat espanyol. Aleshores perd els papers i arriba a extrems que el posen en evidència. És capaç, fins i tot, d'il·legalitzar la respiració. La negació al poble català del dret a vot en un referèndum, n'és un exemple. Així ho va denunciar el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, dient que la intenció de l'Estat és que els catalans, a més de no poder votar, no puguin protestar, cosa que demostra, va remarcar, "la voluntat d'humiliar Catalunya". Com era d'esperar, aquestes paraules van tenir una rèplica immediata per part del diputat Santi Rodríguez, membre de la guingueta catalana del PP, afirmant que "el govern de Catalunya ha volgut humiliar l'Estat espanyol".

S'adona el lector del truc dialèctic? És un truc que han practicat tots els totalitarismes del món, que és el d'intentar fer passar els botxins per víctimes. Representa que, atès que la llibertat no només és il·legal, sinó que també ho és demanar-la, el captiu que hi persisteix és algú que pretén "humiliar l'amo", i, és clar, l'amo, que és un tros de pa per naturalesa, no té més remei que treure el fuet i castigar-lo perquè recordi qui mana. Amb tot, no és pas aquesta, l'atzagaiada més gran que ha dit l'esmentat diputat del PP. Talment com si volgués batre la seva pròpia marca, ha manifestat que "la independència de Catalunya no és una competència del govern de Catalunya", ni tampoc del seu Parlament. En altres paraules: la llibertat dels catalans no és competència dels catalans. O dit d'una altra manera: nosaltres no som ningú per decidir sobre nosaltres mateixos. Ho enteneu, oi? El captiu no pot decidir, altrament deixaria de ser captiu. I ara!

Que hi hagi gent que es pugui guanyar la vida amb un sou públic dient aquestes barbaritats, demostra l'amplària de la democràcia, però també demostra –si és un català qui les diu– l'autoodi i la profunda corrupció intel·lectual a què hom pot arribar per mirar de ser el captiu preferit de l'amo. En realitat es tracta d'una carrera professional predestinada, ja que el captiu amarat d'autoodi i al·lèrgic a la llibertat només se sent realitzat quan el nomenen tècnic de manteniment de la presó.

elSingular.cat , 23/2/2015
 
Espiral, 25 anys de teatre per amor a l'art Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 març 2015
Grup de Teatre EspiralEl teatre professional no viu un dels seus millors moments a Catalunya. El fet de tenir el govern d'un Estat en contra, en aquest cas el govern espanyol, que és al·lèrgic a la cultura i que, per tal d'obstaculitzar-ne l'accés, imposa un peatge escandalós del 21% d'IVA -la pornografia només un 4%-, afecta indistintament tota la professió: autors, actors, actrius, directors, escenògrafs, tècnics, empresaris... es troben en una situació d'extrema gravetat i són molt pocs, poquíssims, els que poden subsistir.

Sortosament, però, a Catalunya hi ha un altre món teatral molt actiu. Un món teatral que amb una sabata i una espardenya, sense fer soroll i sense tenir ressò en els grans mitjans, fa mans i mànigues perquè mantinguem viu aquell costum tan saludable d'anar al teatre. Em refereixo al món de les companyies amateurs d'àmbit local, que constitueix un teixit molt potent arreu del país i que treballa per amor a l'art en el sentit més literal del terme. I és aquí, entre tants d'altres, on trobem el Grup de Teatre Espiral, de Valldoreix, que aquest 2015 celebra el seu vint-i-cinquè aniversari amb un seguit de representacions.

Dirigit per Trini Escrihuela i presidit per Rafa Usero, el Grup de Teatre Espiral ha representat a la Casa de Cultura de Valldoreix una llista infinita d'obres de tota mena, des de clàssics universals fins a drames, tragèdies, comèdies o divertiments d'autors catalans i estrangers. Per això, enguany, Espiral està recuperant algunes de les obres que constitueixen una mostra representativa de la seva tasca en aquest sentit i ha programat, entre d'altres, 'Fes de Federico per mi', de Sam Boardman-Jacobs, 'La casa de Bernarda Alba', de Federico García Lorca, i 'La ratera', d'Agatha Christie.

De moment, ha estat un goig poder gaudir del primer muntatge del cicle –'El verí del teatre', del valencià Rodolf Sirera– i veure el magnífic treball interpretatiu de Rafa Usero, en el paper del marquès, i de Joan Vallvé, en el de l'actor que es veu empès pel primer a representar davant seu 'La mort de Sòcrates'. Una representació que ha de ser real perquè, segons el marquès, no es pot interpretar allò que no s'ha viscut. El cicle, per tant, ha començat molt bé i convido els santcugatencs a gaudir-lo. La propera cita serà aquest diumenge, 1 de març, també a la Casa de Cultura de Valldoreix, amb la representació de l'obra 'El dret d'escollir', de l'anglès Brian Clark. Una obra que va néixer inicialment per a la televisió i que planteja el tema de l'eutanàsia i de l'autoritarisme moral que imposa la vida a qui no la vol. En definitiva, bon teatre a càrrec d'Espiral. Els seus vint-i-cinc anys d'existència sense afany de lucre, només per amor a l'art, haurien de ser suficients per optar als Premis Ciutat de Sant Cugat de l'any vinent.

Cugat.cat , 27/2/2015
 
Europa i la llengua catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 febrer 2015
Europa i la llengua catalanaNo fa gaire, Racò Català es feia ressò de la fi del termini establert per tal que les empreses poguessin adaptar-se al Reglament del Parlament Europeu i del Consell sobre la informació alimentària al consumidor segons el qual els estats han de vetllar perquè l'etiquetatge dels productes alimentaris estigui en una o més llengües oficials de la Unió. Això, com sabem, trepitja l'article 128 del Codi de Consum del govern de Catalunya i deixa la llengua catalana en una marginalitat absoluta. De fet, les persones que han presentat denúncies per l'absència de la nostra llengua en algun producte les han vist desestimades per la mateixa Generalitat, ja que l'única norma que regeix és l'obligació d'etiquetar en espanyol.

L'arrel d'aquest estat de coses prové de la negativa absoluta de tots els governs espanyols, tant del Partit Popular com del Partit Socialista, a declarar el català llengua oficial de l'Estat, cosa que l'equipararia en drets a la resta de llengües europees i, per tant, li garantiria la presència en tota la informació que figura en l'etiquetatge destinada al consumidor. No hi ha cap cas com el nostre a Europa, en què una llengua amb el nombre de parlants del català no sigui oficial. I el problema s'agreuja perquè no sols no som un Estat independent, sinó que tenim l'Estat espanyol en contra. Un Estat espanyol que, d'acord amb la catalanofòbia que el caracteritza, ha arribat fins i tot a impugnar el Codi de Consum català davant el Tribunal Constitucional. Es veu que la presència del català en l'etiqueta d'un producte alimentari és altament perillosa per a la salut del consumidor i pot provocar-li la mort.

La cirereta del pastís, tanmateix, la posa la Unió Europea, que, amb un cinisme fora mida, pontifica sobre multilingüisme per mitjà d'un vídeo i es vanta de respectar la diversitat lingüística, que qualifica de "dret bàsic". Tot el vídeo és un enfilall de mentides, en aquesta matèria, perquè ni és veritat que "tothom té dret a usar la seva llengua pròpia" ni que "al Parlament europeu tothom pot parlar la seva pròpia llengua". Només cal recordar les reprovacions que han sofert, per part del president de la cambra, tots els europarlamentaris que han gosat dir unes paraules en català. No hi fa res que el català sigui la novena llengua de la Unió Europea, per damunt del grec, del portuguès, del suec, del danès o del finès, i que més de cent vint universitats d'arreu del món imparteixin estudis de llengua i cultura catalanes. El missatge, en totes les situacions, sempre és aquest: si no tens un Estat, no ets ningú. Doncs bé, si formem part de la Unió Europea, i aquest organisme supranacional és en si mateix una apologia dels estats, només ens resta actuar en conseqüència. Nosaltres decidim si som algú o no som ningú.

Racó Català , 17/2/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1646
spacer.png, 0 kB