spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a Nació Digital: El franquisme i el seu monument de Tortosa
• Article a Cugat.cat: Nou pla de xoc contra l'incivisme
La independència explicada al meu fill
Teatre, molt de teatre Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 25 juny 2016
Teatre, molt de teatrePotser hi haurà qui pensi que vint-i-cinc anys no són una xifra prou rodona, com a aniversari d'una entitat. Cinquanta, és clar, fan més patxoca. I encara més setanta-cinc, o cent... Però per arribar tan lluny, primer cal picar molta pedra, especialment quan no hi ha afany de lucre, només afany d'enriquir culturalment la gent. Aquest és el cas del Grup de Teatre Espiral, de Valldoreix, una entitat lliurada des de fa vint-i-cinc anys a tan noble objectiu. Tot un quart de segle que ara es pot veure condensat, fins a final de març, en una magnífica col·lecció fotogràfica a la Casa de la Vila valldoreixenca i també en format teatral el 14 de febrer, ja que aquest dia, per mitjà d'esquetxos, Espiral representarà a la Nau de Cultura un recull de les obres més emblemàtiques que ha fet.

Espiral va néixer l'any 1990 dirigit per dues dones, Trini Escrihuela i la ja desapareguda Pilar Almendros, amb la voluntat de posar en escena obres de petit format, cosa que ha fet molt bé al llarg de tots aquests anys. Ara, Rafa Usero n'és el president i Trini Escrihuela en continua essent la directora. Arribats aquí, però, voldria que el lector s'adonés de l'esforç immens que suposa que un petit grup de persones, sense cap compensació econòmica, dediqui hores i hores de memorització i assaig al muntatge d'unes obres que, per regla general, només es representaran tres o quatre vegades. Això sol ja mereix una abraçada. Una abraçada i molt de respecte, perquè el teatre amateur omple molts dels espais que el teatre professional deixa buits.

Fer teatre, avui dia, és molt car, i hi ha obres clàssiques (o modernes) que, pel cost que suposa contractar els intèrprets que encarnin el munt de personatges que hi apareixen, són inassumibles. Només el teatre amateur pot representar-les, només el teatre amateur pot reviure-les per a nosaltres. I això, de vint-i-cinc anys ençà, és el que fa Espiral a Valldoreix, gràcies a un petit grup de bojos romàntics perdudament enamorats d'aquest art meravellós, ancestral i humil anomenat teatre.

Cugat.cat , 12/2/2016
 
L'Audiència Nacional, Comitè d'Activitats Antiespanyoles Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 juny 2016
L'Audiència Nacional, Comitè d'Activitats AntiespanyolesJa fa molts anys que, tant en llibres com en articles, especialment en els primers, he abordat la gran mascarada que constitueix la democràcia espanyola. La democràcia espanyola no és fruit d'una evolució intel·lectual, sinó d'una necessitat conjuntural. No és, per entendre'ns, una democratització, és una contemporització. El franquisme no tenia recorregut en la nova Europa i necessitava una rentada d'imatge per perpetuar-se. 'Renovar-se o morir', diu la vella dita del món dels negocis. I el negoci havia de continuar. Començant pel de la casa reial, que, sense cap escrúpol, va jurar fidelitat als principis del franquisme. En la nova etapa, és clar, les lleis totalitàries havien de tenir un vernís democràtic, havien de fonamentar-se en un text sacrosant anomenat Constitució en virtut del qual l'Estat pogués continuar reprimint les llibertats del poble català mitjançant el vell procediment castellà de fer "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". ¿Com és que no se'ns havia acudit abans?", van pensar. Un Estat totalitari a la nova Europa feia molt lleig i no tenia cap sentit entestar-se a mantenir-lo. N'hi havia prou d'incorporar la sacrosanta 'unidad de España' del franquisme a la Constitució perquè tot anhel de llibertat del poble català, expressat a través de les urnes i del seu Parlament, pogués ser conceptuat com a "acte de sedició" i criminalitzats tots els demòcrates que, ja fos des de les institucions o des de la societat civil, hi donessin suport.

Per això, cada cop que Catalunya apel·la als drets humans per defensar el dret inalienable de tots els pobles a la llibertat, el búnquer nacionalista espanyol, integrat per PP, PSOE i Ciudadanos, s'empara en la 'seva llei', talment com si els drets humans estiguessin subordinats a la Constitució i no pas la Constitució als drets humans. A partir d'aquí, el reguitzell d'epítets amb què aquests tres partits pretenen criminalitzar la llibertat de Catalunya és tan violent com intel·lectualment impotent i patètic: "alta traïció", "cop d'Estat", "primitivisme", "provincianisme", "nazisme", "desafiament", "amenaça", "malaltia", "canallada", "rebel·lió", "insurrecció", "sedició"...

No és estrany que l'Audiència Nacional espanyola –hereva del franquisme, en el sentit més literal del terme– acusi ara de "sedició" i "rebel·lió" l'Associació Catalana de Municipis (ACM), l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Estem parlant d'un tribunal que és germà bessó del Comitè d'Activitats Antiamericanes que en els anys quaranta i cinquanta del segle XX va criminalitzar i perseguir totes aquelles persones sospitoses d'haver tingut algun vincle amb el comunisme als Estats Units. Va ser la famosa cacera de bruixes, especialment ferotge a Hollywood, que cridava a declarar escriptors, actors i directors per tal que delatessin els seus companys. Podien acollir-se a la Cinquena Esmena, gràcies a la qual ningú no està obligat a declarar contra ell mateix, però això els marcava com a comunistes i les conseqüències en la seva vida personal eren gravíssimes. Dalton Trumbo, entre dos-cents més, en va ser una de les víctimes. Sort en va tenir, d'amics com Kirk Douglas.

El fonament del Comitè feixista nord-americà era exactament el mateix que el fonament de l'Audiència Nacional espanyola. El primer fonamentava la seva persecució amb el pretext que el comunisme subvertia la Constitució americana, i la segona ho fa adduint que l'independentisme subverteix la Constitució espanyola. Allà, els inquisidors es deien Joseph McCarthy, Richard Nixon o Martin Dies; aquí són a tots els organismes de l'Estat, fins i tot dirigeixen partits polítics, i es diuen Mariano Rajoy, Pedro Sánchez o Albert Rivera. Un dels seus portaveus, el delegat del govern espanyol a Aragó, Gustavo Alcalde, ho ha expressat així: "És legítim tenir idees i pensar diferent, però és il·legítim intentar imposar-les saltant-se la llei". És a dir: és legítim que vulguis ser lliure. Però és il·legítim que ho siguis. Què hi ha més democràtic que això?

El Món , 7/2/2016
 
Un Tribunal Penal Internacional per a Aznar Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 juny 2016
Un Tribunal Penal Internacional per a AznarAquests dies ha estat notícia la compareixença de Laurent Gbagbo, expresident de la Costa d'Ivori, davant del Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia, acusat de crims contra la humanitat. El cas, d'acord amb el respecte pels Drets Humans i la normalitat democràtica, no revestiria cap singularitat especial si no fos que Gbagbo és el primer cap d'Estat que és jutjat per aquest tribunal. Mai, abans, cap alt mandatari no havia estat obligat a asseure's davant del TPI per respondre dels actes de violència del seu govern contra milers de persones. A Gbagbo, en concret, se l'acusa d'haver utilitzat l'exèrcit per provocar una revolta que va causar més de tres mil morts i un milió de desplaçats. Fins aquí, doncs, res a dir. Cap poder no ha de gaudir d'impunitat.

Tanmateix, em sobta que els 3.000 crims de Laurent Gbagbo, comesos l'any 2010, passin davant dels 700.000 que van cometre George Bush, Tony Blair i José María Aznar l'any 2003. Em sobta, però ho entenc. Laurent Gbagbo és africà, i un expresident africà no comporta tants problemes com un expresident europeu o nord-americà. Però una cosa és entendre la covardia del TPI i una altra acceptar-la. Sobretot tenint en compte les moltes denúncies que s'han presentat contra l'anomenat trio de les Açores. Quartet, si comptem l'amfitrió José Manuel Durão Barroso, aquell mentider que el 2012 i el 2014, en qualitat de president de la Comissió Europea, feia de portaveu del govern espanyol dient que una Catalunya independent quedaria fora de la UE.

Doncs bé, han transcorregut tretze anys d'aquella guerra injusta i il·legal, que, com hem dit, va causar la mort de 700.000 iraquians –la majoria civils–, el desplaçament de prop de dos milions i mig de persones i el saqueig dels tresors culturals del país, sense que els culpables hagin pagat pels seus crims. L'únic que fins ara ha donat la cara, si es pot dir això del seu exercici de cinisme, ha estat Tony Blair, que el 2015 va justificar la barbàrie atribuint-la a "errors de planificació". Mentrestant, Aznar, president de la FAES –una aplec d'ultranacionalistes espanyols nostàlgics del 1939 disfressats d'"estudiosos socials"–, es dedica a vincular l'independentisme amb ETA. O dit d'una altra manera: ell, un individu que ja fa anys que hauria d'haver estat jutjat per crims de guerra, i que és alhora responsable d'un dels més grans i sagnants actes terroristes del segle XXI, pretén desacreditar el dret a la llibertat dels pobles tipificant com a terrorisme tot intent d'exercir-lo de manera pacífica i democràtica. Ni li ha passat pel cap que la sola privació de llibertat d'un poble ja és en si mateixa un acte de terrorisme i de profunda violència. Val a dir, però, que el veredicte de les urnes, que ha donat la majoria absoluta a l'independentisme al Parlament de Catalunya, té una gran virtut: fa desbarrar els totalitaris i mostra ben clarament qui és el veritable demòcrata i qui és el terrorista.

Nació Digital , 6/2/2016
 
El pres polític Arnaldo Otegi Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 juny 2016
El pres polític Arnaldo OtegiEn una democràcia totalitària com l'Estat espanyol, en què no hi ha separació de poders i totes les seves institucions estan controlades pel Partit Popular i pel Partit Socialista, no sembla probable que el recurs presentat per la defensa d'Arnaldo Otegi al Tribunal Suprem pugui prosperar. Otegi, com sabem, sortirà de la presó el 28 de març vinent després d'haver-hi entrat el 2009 sota l'acusació d'intent de refundació de Batasuna i de reunir-se amb ETA. Tot i això, no prou satisfets amb aquest empresonament de gairebé set anys, els 'tribunals polítics' espanyols han determinat que, encara que Otegi sigui un home lliure, restarà inhabilitat per ocupar càrrecs públics o per presentar-se a unes eleccions fins l'any 2021.

Però quin és el delicte que Otegi va cometre? Quin és l'abominable crim de què se l'acusa? Doncs un crim que posa els cabells de punta i glaça la sang: va intentar posar fi a la lluita armada d'ETA i cercar vies de pau en aquell conflicte. Dues coses, aquestes, que a l'Estat espanyol són inadmissibles perquè, es digui el que es digui, no hi ha la més mínima voluntat d'enterrar ETA. Ja fa anys que l'Estat espanyol va decidir que ETA li era molt més útil viva que morta. Naturalment, es tractava d'evitar que pogués fer mal, però no pas d'enterrar-la. Altrament no es podrien justificar tot un seguit de polítiques repressives a Euskal Herria, i encara menys la detenció, tortura i empresonament de persones innocents, l'anul·lació de llistes electorals de l'esquerra independentista, la criminalització de bascos desafectes al totalitarisme espanyol i la inhabilitació de persones que, com Otegi, van veure que la llibertat dels bascos no arribarà per la via de les armes, sinó per la via de les urnes.

La inhabilitació d'Otegi, doncs, respon a l'obligació ineludible d'alliberar-lo. Fa molt lleig que un Estat membre de la Unió Europea tingui presos polítics. Per això serà un alliberament forçat, un alliberament de cara a la galeria. És a dir, fent veure que ja és un home lliure sense que ho sigui de debò. D'aquesta manera, l'Estat espanyol pretén aconseguir dues coses alhora: d'una banda, guardar les aparences; de l'altra, mantenir Otegi emmanillat. Podrà anar pel carrer com qualsevol de nosaltres, és clar, però no podrà exercir un dret humà bàsic: participar en les eleccions del seu país. I no ho podrà fer perquè per l'Estat espanyol, atès que no pot vèncer l'independentisme a les urnes, inhabilita els independentistes que lideren les llistes electorals. Aquesta és la raó per la qual volien inhabilitar el president Mas i ara intentaran fer-ho amb el president Puigdemont. Aquesta és, en definitiva, la doctrina nacionalista espanyola: fer lleis que criminalitzin la independència nacional de catalans i bascos per tal de poder-los perseguir en nom de 'la llei'. La seva 'llei'. Allò que l'Estat espanyol encara no ha comprès, però, és que cap ni una d'aquestes lleis antidemocràtiques, per més nombroses i repressives que siguin, no podrà impedir la llibertat de cap poble amb consciència de poble.

Racó Català , 29/1/2016
 
Sexisme encobert Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 31 maig 2016
Sexisme encobertNo fa gaire, a la rambla del Celler, vaig trobar unes noies vinculades a l'organització juvenil Arran-Sant Cugat que repartien uns fulls reivindicatius davant d'un bar-restaurant situat en el xamfrà amb el carrer de Sant Medir. Protestaven pel caràcter sexista d'aquest establiment amb relació a les dones a partir d'un rètol que deia: "Noies! Si veniu a sopar i demaneu un mojito, us conviden a la resta de mojitos!" Era un rètol que probablement passava inadvertit per a la majoria de vianants, però que, ben observat, traspuava una visió androcèntrica de la societat. Vaig pensar que tenien raó i, després de conversar una estona amb elles, les vaig felicitar per la percepció i per la seva militància.

En el full que repartien, deien diverses coses que jo, aquí, resumeixo: "Cada cop trobem més exemples del que en un primer moment pot semblar un privilegi per al gènere femení. Discoteques, bars o altres locals d'oci utilitzen aquesta estratègia per atreure la clientela. Però, primera disjuntiva: com és que només s'adrecen a les dones? I no pas a totes les dones, només a les noies joves. Quan no pagues el producte, el producte ets tu. Pot semblar una discriminació positiva per a les dones, però ens adonem que som utilitzades com a reclam per l'altre gènere. Però no pas tot el gènere masculí, només pels homes joves i heterosexuals. Aquest producte que ens ofereixen de franc el paguem amb el nostre cos i la nostra presència, que utilitzen com a propaganda. Som objectes del seu benefici econòmic. Prou d'utilitzar les dones com a negoci."

Certament és així. Passa, però, que estem tan acostumats a veure el món des d'un prisma masculí que no ens adonem de fins a quin punt el sistema és també masculinitzador. Per què les dones no han de pagar els mojitos? Pensa l'establiment que les dones no tenen el poder adquisitiu dels homes, potser? Pensa que les dones beuen menys que els homes i que, consegüentment, no s'excediran? Pensa que les dones són més decoratives que els homes i que, per tant, uns quants gerros amb flors esponeroses sempre fan patxoca? És per això que l'oferta s'adreça només a les dones joves? Pensa, tal vegada, l'inventor de l'oferta que les dones més grans són com flors marcides que restarien glamur i vistositat al local? Són preguntes que només pot respondre l'establiment en qüestió. Però és bo que hi reflexionem, perquè la nostra societat està amarada d'aquest sexisme d'aparença innòcua i bonhomiosa. És un sexisme que, malgrat que tot sovint no té mala fe, prové d'una inèrcia cultural profundament androcèntrica que, sense que ens n'adonem, condiciona i inclina les nostres paraules i les nostres accions.

Cugat.cat , 5/2/2016
 
Abans que pugi el teló Imprimeix Correu-e
Llibres (teatre)
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 maig 2016
Abans que pugi el teló"El protagonista d'Abans que pugi el teló és un actor que es troba en el darrer tram de la seva vida, una mena d'heroi romàntic que veu com el món canvia a una velocitat que ell ja no pot seguir. El teatre, el seu món particular i estimat, també ha canviat i ja només les sales públiques poden assumir els costos de representar obres de Shakespeare, de Molière o de Txèkhov, farcides de personatges, amb actors i actrius professionals. El minimalisme s'imposa i la magnanimitat de l'espectador hi fa la resta. Fill d'un altre temps, per bé que ben aferrat al present, el nostre heroi enyora aquelles grans escenografies que reproduïen una llar familiar o una estació de tren fins al més mínim detall i aquell gran teló que, en alçar-se, ens introduïa en un petit univers de conflictes humans i que una o dues hores després baixava majestuós per rescatar-nos de l'encanteri.

Ara l'heroi està sol al seu camerino esperant que arribi el moment de sortir a escena i viu la nit més difícil de la seva vida, la nit en què s'ha d'acomiadar dels escenaris i dir adéu per sempre als personatges que ha interpretat al llarg de més de seixanta anys. No és, doncs, una nit d'estrena com les altres, és la nit de l'última estrena, és la nit de l'última obra d'un gran actor, una nit de pànic escènic, de nervis a flor de pell, d'emocions intenses, de moments, de records i de sensacions inoblidables... És la nit d'estrena d'una obra que homenatja l'ofici d'actor contra l'estigma social que l'acompanya i és també un cant d'amor apassionat al teatre i a tots els qui el fan possible." (Extret de la introducció de Víctor Alexandre)

El llibre conté els pròlegs del president Artur Mas i de l'escriptor Jordi Coca.

Voliana Edicions · 68 pàgines · ISBN 978-84-944258-5-1 · Preu: 15 €Comprar

Vídeos:
Vídeo sobre l'obra (Cugat.cat, 21/1/2016)
Entrevista a Víctor Alexandre i a Jaume Pla (La Xarxa, 15/6/2015)
Vídeo de presentació de l'obra (Cugat.cat, 9/6/2015)

Notícies:
Llegeix més...
 
La senyera censurada de la selecció catalana Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 maig 2016
La senyera censurada de la selecció catalanaLa censura de la senyera a la samarreta de la selecció catalana de cros és una mostra del grau de paroxisme a què arriba el nacionalisme espanyol en el seu odi contra tot allò que evoqui l'existència d'un poble anomenat Catalunya. El cas el va protagonitzar Luis Miguel Landa, exseleccionador espanyol, en qualitat de delegat de la IAAF a Elgoibar (Guipúscoa), el 24 de gener passat. Tan bon punt la selecció juvenil femenina, convidada pels organitzadors, es va situar a l'àrea de sortida, aquest individu li va barrar el pas i li va prohibir competir amb la samarreta que porten tots els equips que representen la Federació Catalana. A partir d'aquí, com explicava el diari L'esportiu, va començar una forta discussió entre Landa, Manel Fernández, cap de l'equip, i els organitzadors, que donaven suport a les atletes catalanes, que no va servir de res. Altres anys no hi havia hagut cap problema, però aquesta vegada el delegat era un xenòfob enfollit que no escoltava raons i la prohibició es va mantenir fins al punt que les atletes van haver de competir amb un pitet blanc, cedit per l'organització, que tapava la senyera.

Val a dir que el comportament del delegat encara hauria pogut adquirir unes proporcions més elevades si la prohibició s'hagués fet extensiva a les seleccions juvenil masculina i cadet i promesa masculina i femenina, que sumaven quaranta-dos atletes. Però no va poder arribar tan lluny perquè només hi havia set pitets blancs disponibles i les proves s'haurien hagut de suspendre provocant un gran escàndol. Landa, això sí, va aconseguir que la selecció juvenil femenina claudiqués.

Tot plegat, com veiem, és un acte de catalanofòbia que palesa els nivells a què arriba l'exacerbació nacionalista d'un Estat que no sols sent una profunda aversió vers Catalunya, sinó que en criminalitza els símbols i n'amaga l'existència. Hom pot dir que una cosa és Luis Miguel Landa i una altra l'Estat espanyol, en el sentit que el primer només es representaria a si mateix. Però no és cert. Luis Miguel Landa no era un simple espectador ultra que provoca un incident. Luis Miguel Landa actuava com a delegat, i Madrid, en rebre la seva telefonada per consultar-los la decisió, no li va ordenar en cap moment que rectifiqués ni tampoc no li ha obert cap expedient sancionador per haver transmès una imatge totalitària i xenofòbica d'Espanya i haver violat, amb el seu acte de racisme, els principis fonamentals de l'esport, que diuen literalment que "qualsevol forma de discriminació contra un país o una persona per motius polítics, o de raça, de religió, de gènere o de qualsevol mena és incompatible amb la pertinença al Moviment Olímpic." Encara és l'hora, d'altra banda, que la Comissió Antiviolència actuï d'ofici contra l'esmentat delegat per una conducta que és en si mateixa una acció violenta contra una col·lectivitat.

Dit això, tanmateix, hauríem d'evitar que aquest conjunt d'execrables despropòsits entelés un detall força trist, molt trist. Em refereixo a la claudicació catalana. Cal tenir dignitat, senyors! Com és possible que, davant d'un acte de catalanofòbia com aquell, l'equip català acotés el cap i acceptés submisament, amb la cua entre cames, la humiliació de tapar la bandera del seu país? Tan baixa tenim l'autoestima, que no ens fa res arrossegar-nos per terra en comptes de fer les maletes i tornar a Catalunya sense jugar? Hi ha moments, a la vida, que cal tenir un mínim d'amor propi i fer-se respectar. Perquè és realment vergonyós que una selecció esportiva convidada a una competició es vegi obligada a amagar la seva identitat per poder-hi participar, no hi ha dubte; però encara ho és més que s'hi avingui mansueta com un anyell. Que hom et falti el respecte no justifica que te'l faltis tu mateix.

El Món , 1/2/2016
 
La llengua a TV3 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 abril 2016
La llengua a TV3Ja fa molt de temps que Televisió de Catalunya ha abandonat la llengua. No ho ha fet de manera formal, perquè els seus lingüistes continuen treballant-hi, però aquests, com és lògic, només supervisen els textos que els arriben. Dels que no els arriben –i n'hi ha molts–, no en saben res, tant dels serveis informatius com de la resta de programes. Els dramàtics ocupen un altre espai i no hi entrarem. Aquest abandonament es podria raonar en el sentit que la major part dels professionals que avui treballen davant la càmera han estat escolaritzats en català i ja no cal fer-los el seguiment que exigirien els d'edats més grans. És lògic. A més, el domini absolut de la llengua nacional ha de ser un requisit bàsic de tot professional de la paraula, ja sigui redactor o presentador. Si no té cap sentit que un fuster desconegui l'ús del ribot, tampoc no en té que un periodista desconegui la llengua amb què treballa.

En la praxi, malauradament, no és així. La influència de la llengua espanyola és tan forta, tan invasiva, que els barbarismes són una constant, la sintaxi se'n ressent i l'arquitectura del català, en general, trontolla com una cabana infantil en un dia tramuntanat. El problema és que això, que és excusable en un fuster, en un forner o en un pastisser, no és admissible en professionals d'una televisió pública. I tanmateix dia sí i dia també sentim: "quallar" (per 'reeixir'), "carrera" (per 'cursa'), "cantera" (per 'planter'), "despedida" (per 'comiat'), "valiós" (per 'valuós'), "vivenda" (per 'habitatge'), "tombona" (per 'gandula'), "verosimil" (per 'versemblant'), "voltereta" (per 'tombarella'), "els demés" (per 'els altres'), "donat que" (per 'atès que'), "no fugeix" (per 'no defuig'), "majoria aplastant" (per 'majoria aclaparadora'), "ningun equip" (per 'cap equip'), "rendir homenatge" (per 'retre homenatge'), "arrel d'un comentari" (per 'arran d'un comentari'), "donar-se compte" (per 'adonar-se'n'), "fer la vista grossa" (per 'fer els ulls grossos'), "estic a l'estadi" (per 'sóc a l'estadi') "tothom de peu" (per 'tothom dret'), "tassa" (per 'taxa'), "a no ser que" (per 'si no és que'), "sempre i quan" (per 'sempre que'), "per suposat" (per 'per descomptat'), "es van donar un petó" (per 'es van fer un petó'), "em dóna la impressió" (per 'em fa la impressió'), i així fins a l'infinit. Això sense oblidar la pronuncia espanyola de la 'g' de Los Angeles i la 'c' de San Francisco.

Aquests errades, lògicament, tenen noms i cognoms, però no es tracta aquí d'assenyalar ningú. És la direcció de TV3 qui ha d'actuar. És TV3 qui ha de ser conscient que el rigor lingüístic de la televisió nacional de Catalunya no pot ser inferior al d'una televisió local. Em temo, però, que aquest rigor serà impossible per la senzilla raó que el nivell de la direcció és el mateix que el dels autors de les errades, cosa que és lamentable, ja que Televisió de Catalunya constitueix, per si mateixa, un referent per a milions de catalans. Els mateixos milions de catalans que la tenen per una autoritat lingüística i que conclouen diàriament que "allò que diu TV3, està ben dit". Però no, no està ben dit, perquè si els professionals que repeteixen dia rere dia les errades esmentades tinguessin el mateix nivell d'anglès que el que tenen de català no podrien treballar mai a la BBC. Només això ja hauria de fer reflexionar TV3 i pensar que el seu desistiment de responsabilitats traeix un dels principis fundacionals de l'emissora.

Nació Digital , 9/1/2016
 
En Josep Sales i Bogunyà, l'amic Emilià Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 març 2016
Ferry d'octubre a GabriolaEn els darrers dies de l'any em va arribar la notícia de la mort de l'amic Emilià. Ja era gran, tenia 80 anys, però no pas tant com per no poder viure encara uns anys més. Ho dic perquè, justament uns dies abans, els mitjans de comunicació locals es van fer ressò de la mort de tres santcugatenques, Maria Mares, Teresa Munuera i Carme Rufas, de 102, 103 i 105 anys d'edat, respectivament. És a dir, dones amb més d'un segle de vida. Sóc conscient, però, que l'Emilià havia fet força més trapelleries que elles i que, per tant, havia contribuït a tenir un cicle vital més curt.

L'Emilià, que era osonenc d'origen i feia trenta anys, pel cap baix, que vivia a Sant Cugat, va ser monjo de Montserrat durant un temps, una dotzena d'anys, si mal no recordo, fins que un dia va decidir que aquella era una etapa finida, va penjar els hàbits, va abandonar la seguretat de la vida monàstica i es va dedicar a viure intensament tot allò de què s'havia privat. Això li va causar greus problemes econòmics en la dècada del 1990 fins arribar a una situació insostenible, i sort en va tenir, d'alguns amics, entre els quals la Pili Pich, la Montse Solà, en Paco Soler, antic propietari del Bebop Jazz, i Sebastià Bardolet, Pare Abat de Montserrat, que el van ajudar. Altrament no se n'hauria sortit. Jo vaig compartir amb ell moltes hores nocturnes al Mesón, parlant de mil i una coses. Era El Mesón de l'estimada Carmen Rojo, la mare adoptiva d'una bona colla de tertulians, inclòs en Ramon Barnils, que ajuntàvem unes quantes taules i hi sopàvem, enraonàvem, rèiem, discutíem i ens dèiem adéu per tornar-hi l'endemà amb renovades energies.

L'Emilià era un home culte, intel·ligent, molt seu, economista de professió, i amb un perfecte domini de l'anglès. Conservo, per exemple, la seva magnífica traducció de 'Ferry d'octubre a Gabriola', de Malcolm Lowry, l'autor de 'Sota el volcà', i la dedicatòria que m'hi va posar: 'Al meu amic Víctor, sota el Tibidabo'. En vam parlar molt, de les dificultats de traducció d'aquest llibre i també de la complexa personalitat Lowry. Finalment vam concloure que l'Emilià era l'home idoni per a traduir Lowry, per les moltes coses en comú que tots dos tenien. Lowry, però, havia pitjat molt més l'accelerador que l'Emilià i el seu ferri va arribar al final a només quaranta-vuit anys.

L'Emilià, tanmateix, no es deia Emilià. El seu nom, a efectes legals, era Josep Sales i Bogunyà, però tothom el coneixia per Emilià, perquè així es deia quan era monjo i perquè així li agradava dir-se. De fet, no s'hauria girat pas, si algú l'hagués cridat dient-li Josep. He començat a pensar en les seves traduccions, i la memòria se m'ha omplert de llibres: 'Sonata a Kreutzer", de Tolstoi; 'Els assassinats de la rue Morgue' i 'El misteri de Maria Roget', de Poe; 'El soci' i 'La posada de les dues bruixes', de Conrad; 'L'escola del priorat' i 'Els tres estudiants', de Conan Doyle; 'La faula de les abelles', de Bernard Mandeville; 'El crim de lord Arthur Seville' i 'El fantasma de Canterville', d'Oscar Wilde; 'L'ametller en flor', de Walter de la Mare; 'El Dr. Jekyll i Mr. Hyde', de Robert Louis Stevenson... El meu homenatge a l'Emilià serà admirar la manera com mirava de compensar la pèrdua que tota traducció comporta treballant en profunditat els dobles sentits, els ritmes i la sonoritat del llenguatge, i com vetllava per l'essència, pel joc estilístic i per la finalitat del text original. Moltes gràcies, amic Emilià.

Cugat.cat , 8/1/2016
 
La conselleria de Raül Romeva Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 març 2016
La conselleria de Raül RomevaAquests dies hem sabut que el govern espanyol està prenent mesures per impedir que Catalunya pugui tenir una conselleria d'Afers Exteriors. Es veu que aquest departament, el titular del qual és el santcugatenc Raül Romeva, atempta contra els ciments de la Unidad de España i fa trontollar l'eix terrestre de tal manera que podria afectar greument el futur de la humanitat. La realitat, però, ens diu que ha de ser estúpid, molt estúpid, rematadament estúpid, el qui decideix restringir encara més la llibertat d'algú que està disconforme amb l'opressió a què se'l sotmet. ¿S'ho creu de debò, el tirà, que algú que viu captiu en un lloc determinat se sentirà més procliu a quedar-s'hi, si enfortim les cadenes que l'empresonen? N'hi ha prou de tenir cinc dits de front per veure que els esforços que farà per fugir seran infinitament més grans. Doncs bé, aquest raonament elemental, que fins i tot seria entès per un infant, és impossible esperar-lo de l'Estat espanyol. Impossible. I ho és per dues raons: la primera, perquè tota la seva història es fonamenta en el sotmetiment i anorreament d'identitats alienes; i la segona, perquè és un Estat profundament acomplexat i insegur que intenta dissimular la seva feblesa per mitjà d'amenaces.

L'important, per tant, és no fer cas d'aquestes ridícules intimidacions i seguir fil per randa el full de ruta marcat per les urnes i explicitat amb la majoria absoluta de 72 diputats al Parlament de Catalunya. Amb conselleria d'Exteriors o sense, el Procés no s'aturarà, com ho demostra l'esplèndida tasca que ha dut a terme fins ara Roger Albinyana des de la seva secretaria en aquest camp. Ara, per fi, tindrem una conselleria, no pas una secretaria, i el rang de representativitat institucional serà superior. Raül Romeva, tanmateix, ja ha dit que "no hi ha cap intenció de cercar la confrontació", i la prova és que entre les seves primeres actuacions hi ha la d'establir contacte amb el ministeri d'Exteriors espanyol. Em temo, però, que aquest contacte no servirà de res per la senzilla raó que l'Estat no té cap intenció de dialogar amb Catalunya. La seva única dèria és sotmetre-la. I la conselleria d'Afers Exteriors no sols defuig aquest sotmetiment, sinó que permet que Catalunya dialogui amb la resta del món de manera directa i amb el seu propi nom.

En aquest sentit, la designació de Romeva com a titular ha estat brillant, perquè ve avalada per una tasca immensa de deu anys defensant els interessos catalans al Parlament Europeu i perquè és una persona propera, planera, receptiva i amb qui és un plaer conversar. Li auguro un gran èxit. Tindrem força ocasions de sentir-nos orgullosos de la seva tasca.

Cugat.cat , 22/1/2016
 
Ha prevalgut el sentit d'Estat català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 març 2016
Ha prevalgut el sentit d'Estat catalàEl dia 30 de desembre, quatre dies abans que tot semblés anar-se'n en orris, vaig rebre un correu del meu amic Paul Chamberlain, des d'Anglaterra, que, amb la seva intel·ligent ironia, em deia això: "M'hauràs d'explicar una mica què passa al teu país, perquè tinc dificultats per seguir-ho. Em sembla que es fan uns embolics força contundents, oi?" No era en Paul, però, l'únic que no ho entenia. A Catalunya mateix hi havia milers i milers de persones que tampoc no s'ho explicaven. I és que calia haver-se begut l'enteniment per esperar que algú fos tan estúpid de disparar-se expressament un tret al peu. Però, ja se sap, tractant-se de catalans, aquest era un extrem força possible.

Jo, personalment, malgrat que els averanys no eren bons, mai no vaig deixar de ser optimista amb el convenciment que, al final, tots plegats tindríem prou seny perquè la dignitat nacional prevalgués per damunt de qüestions que serà apassionant abordar des de la llibertat, però que plantejades en captivitat esdevenen un obstacle pervers que acaba afavorint els interessos de l'Estat espanyol i prolongant la nostra captivitat. Tanmateix, confesso que aquests darrers dies el meu optimisme s'havia esvaït; no en quedava res, ni una engruna. La distància entre Junts pel Sí i la CUP s'havia engrandit fins a tal punt que tot em feia pensar que el carro aniria pel pedregar. És ben cert que els catalans som capaços de les fites més elevades, però també ho és que tan bon punt estem a punt d'assolir-les sortim amb un ciri trencat que ho engega tot a dida.

No en tinc el convenciment absolut, és clar, però em sembla obvi que la circulació a la xarxa, aquests darrers dies, d'un vídeo en què poc abans de les eleccions del 27-S Anna Gabriel prometia solemnement que el nom del futur president no seria cap obstacle, sempre que volgués proclamar la independència, ha tingut molt a veure. Aquestes van ser les seves paraules:
"Ens neguem a reduir el debat a quina mena de president investirem. Em sembla absolutament ridícul i esperpèntic que algú vulgui reduir el moment polític i històric d'aquest país a qui serà el proper president. El proper president que necessita aquest país és el president que vulgui declarar la independència. Ens és igual com es digui. El que sí que tenim clar és que no fem aquestes eleccions per investir un nou president autonòmic, que no fem aquestes eleccions per esperar que vinguin les eleccions espanyoles i que algú tregui no sé quants diputats. Per tant, davant les preguntes que us facin sobre què farà la CUP en el moment clau o qui investirà, la resposta és que investirà aquell que s'atreveixi a proclamar la independència. No hi ha més resposta."
Per desgràcia, com s'ha vist, el problema ha estat precisament la negativa a complir aquest compromís, cosa que ha comportat la pèrdua de tres mesos valuosíssims. Arran d'això, algú ens haurà d'explicar què passa amb el full de ruta de divuit mesos. ¿Caldrà, ara, fer la mateixa feina en només quinze, o tornem a la casella de sortida i posem el cronòmetre a zero de bell nou? Sigui com vulgui, ens hem de felicitar que finalment hagi prevalgut la dignitat nacional per mitjà d'una solució que, com diu el president Mas, té costos, però també té avantatges; uns avantatges que són molt superiors als costos, i això és el que compta. Només cal parar atenció en la ràbia que l'acord ha generat en els tres partits del búnquer català, Ciudadanos, PSOE i PP, i que s'ha expressat en les veus de Inés Arrimadas, Miquel Iceta i Xavier García Albiol. Ja es fregaven les mans, i ara resulta que la nostra decisió posarà en evidència la forta 'catalanitis' que pateix la política espanyola i obligarà Madrid a embolicar-se amb la bandera. De moment, fent costat a les seves forces armades, ja han apujat el to.

Arribats aquí, cal agrair a Junts pel Sí i a la CUP les renúncies que tots dos han hagut de fer en favor del sentit d'Estat i de la llibertat de Catalunya. La CUP ha aconseguit no investir Mas, però, a canvi, s'ha vist obligada a reconèixer els seus errors i a cedir dos dels seus diputats tot incorporant-los "a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí, de manera estable", cosa que la dignifica. Junts pel Sí, per la seva banda, ha aconseguit enfortir l'acció de govern mitjançant el compromís explícit de la CUP, però ha hagut de renunciar a Mas. La decisió, doncs, dignifica ambdues formacions.

Pel que fa al president Mas, en concret, la seva renúncia té un valor polític i històric extraordinari. Polític, perquè permet que el Procés avanci; i històric, perquè és un gest de gran estadista, digne d'una persona que no sacrifica els anhels del seu poble a les seves legítimes aspiracions personals. Pronostico, per tant, que la seva figura s'engrandirà fins a tenir un lloc altament rellevant en la història. Els qui han tensat la corda en contra d'ell, ara ho deuen lamentar, ja que l'han deslliurat del compromís de retirar-se per sempre a la fi de la legislatura que comença. El volien decapitar políticament i ara resulta que tindran un Mas molt més fort si decideix tornar. És cert que hi ha pel mig la criminalització que n'ha fet l'Estat espanyol per la via dels tribunals, però es tracta d'una arma de doble tall, ja que, lluny de perjudicar-lo, encara el farà més fort i en refermarà la dimensió històrica. Ves per on, els qui donaven el Procés per mort i enterrat ara tenen un problema: el seu problema es diu 39%.

El Món , 11/1/2016
 
Gràcies pel vostre servei, president Mas Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 març 2016
Gràcies pel vostre servei, president MasVivim dies enèrgics, dies d'un ritme polític tan frenètic que se'ns fa difícil mesurar l'abast real del que estem fent. Els fets transcendents se succeeixen d'una manera tan vertiginosa que no hi ha espai per a la reflexió o l'anàlisi serenes, sobretot tenint en compte que també s'hi barreja la cridòria induïda per l'espanyolisme, que, a manca d'arguments i exasperat per la nostra fermesa, insulta, desqualifica, amenaça i baladreja. Tanmateix, avancem. Avancem malgrat els obstacles que nosaltres mateixos ens posem pel camí i que, tot sovint, ens fan perdre un temps valuós, com ara els darrers tres mesos fins a la investidura del president Carles Puigdemont. Ens els podíem haver estalviat, francament. I encara més ens podíem haver estalviat determinats comportaments autodestructius. Però ja està fet i no cal posar-nos pedres al fetge. L'important, com dic, és que el Procés és viu i que res no l'aturarà. No l'aturarà Madrid, no l'aturarà el seu Tribunal Constitucional i no l'aturaran les seves forces armades. La llibertat és un Dret Humà bàsic i res no impedirà la consecució pacífica i democràtica de la llibertat del poble de Catalunya.

La força d'aquest procés, ho sap tothom, és la seva transversalitat. A diferència del cas escocès, el català no és un procés promogut per un partit polític o per una personalitat específica, sinó pel gros d'una col·lectivitat, més enllà de les adscripcions socials individuals. I la imatge d'aquesta transversalitat, la foto més odiada i temuda per l'espanyolisme, va ser la de l'abraçada entre el president Mas i David Fernàndez, diputat de la CUP. Era la imatge que feia veure al món la sòlida base social del procés català i també la seva immensa força, ja que un procés que aconsegueix unir l'esforç de partits tan distants com CDC i la CUP no té aturador. La fita de la llibertat requereix la suma d'esforços i tots els braços són benvinguts. Aquesta és la raó per la qual els qui no la volen dediquen tanta energia a dividir-nos.

En aquest sentit, el linxament del president Mas ha estat un espectacle esborronador i indigne. L'anomenada revolució dels somriures no es pot permetre linxar la seva figura més internacional; l'anomenada Via Catalana, que ha despertat l'admiració de tot el món per la seva força integradora, no es pot permetre excloure el president que ha fet per la llibertat de Catalunya el que no havia fet cap altre president. Per això jo he sentit vergonya aliena, i també tristesa, en veure el tracte que rebia per part d'alguns catalans com si fos un empestat. Només cal veure l'odi que li té l'espanyolisme per adonar-se del seu valor. Això sol ja hauria d'haver servit per fer pinya entorn seu. Nosaltres, en canvi, l'hem satanitzat, i hem fet el joc a l'espanyolisme. La sort ha estat que la intel·ligència política d'Artur Mas ha capgirat la situació amb una solució tan brillant i inesperada com la del 9-N, perquè el seu pas enrere –deixem de repetir el bunyol gramatical "un pas al costat", si us plau!– no sols ha comportat la presidència de Carles Puigdemont –un polític que aviat sorprendrà per la força de les seves conviccions nacionals–, sinó que ha volatilitzat de cop el ridícul argument espanyolista que deia que el Procés era Mas. A partir d'ara diran que el Procés és Puigdemont.

Però per què feia tanta nosa Artur Mas a l'espanyolisme de dretes i d'esquerres? Era només per la seva qualitat de president català refractari a les desqualificacions i amenaces de Madrid? No, és clar que no. Mas feia nosa, moltíssima nosa, als enemics de la llibertat de Catalunya, perquè és un estadista d'una magnitud extraordinària, perquè, a diferència de Montilla, Zapatero o Rajoy, pot fer conferències en la llengua que parlen tots els caps d'Estat del món, perquè és la imatge internacional del Procés, perquè no s'ha arronsat en la defensa dels nostres drets nacionals, perquè allò que diu i la manera com ho diu inspira respecte i perquè és el polític que tots els partits espanyolistes, si poguessin comprar-lo, voldrien presentar com a candidat a unes eleccions. L'expresident Mas, per tant, no es mereixia el tracte que ha rebut per part d'alguns catalans. Més que més sabent, com se sabia, que s'havia compromès a plegar un cop reeixit el Procés. Però fins i tot dins d'aquest joc dels disbarats, que ha estat a punt d'abocar-nos a unes galdoses noves eleccions, Mas no ha perdut els nervis i ha transmès confiança a aquells que ja veien impossible l'acord entre Junts pel Sí i la CUP. Ha beneficiat el país, ha evitat el desànim de l'electorat independentista, ha evitat la guerra interna que haurien provocat en la CUP unes eleccions al març, ha garantit l'estabilitat governamental necessària que requereix aquesta fase del Procés i ha enfortit la seva pròpia figura. Una figura que en surt altament engrandida.

Per bé que Artur Mas ja té un lloc en la història per la tasca que ha fet en favor de la llibertat de Catalunya, la seva carrera no s'atura aquí. Encara és un home jove que, a partir d'ara, des d'una posició menys assetjada i amb les mans molt més lliures, pronostico que seguirà treballant i creixent políticament. El temps ho dirà. En aquest moment estem massa immersos en les batalles del dia a dia per valorar en la seva justa mesura el camí que hem fet, però quan culminem la travessia comprovarem que, d'Artur Mas, en parlaran bé fins i tot aquells que ara més el blasmen. Gràcies sinceres pel vostre servei a Catalunya, president.

El Món , 18/1/2016
 
Allò que amaga 'Societat Civil Catalana' Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 març 2016
Allò que amaga 'Societat Civil Catalana'Aquests dies ha aparegut un llibre excel·lent que despulla de dalt a baix l'entitat d'extrema dreta i ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC). Es tracta d'un llibre escrit pel periodista Jordi Borràs i titulat "Desmuntant Societat Civil Catalana. Qui són, què oculten i què fan per impedir la independència de Catalunya" (Saldonar, 2015) que constitueix un esplèndid document sobre les interioritats d'aquesta associació, que és en si mateixa una delegació territorial maldestra de la caverna espanyola. I és que Societat Civil Catalana és la història d'un fracàs. Ha fracassat en tots els fronts que ha intentat obrir contra els drets nacionals de Catalunya, malgrat les opaques injeccions de centenars de milers d'euros que rep, i ha fracassat igualment en l'intent de ser una rèplica espanyolista de l'Assemblea Nacional Catalana. Fracàs rotund.

La covardia i el cinisme, d'altra banda, també són trets definitoris d'aquest grupet de setanta-cinc socis –setanta-cinc–, ja que arriba a l'extrem de negar fets absolutament provats, com els vincles directes de molts dels seus membres amb partits o col·lectius ultres, feixistes, xenòfobs o neonazis, com ara Somatemps, Falange Española, Plataforma per Catalunya, Brigadas Blanquiazules, Casal Tramuntana o glosadors de la División Azul i de la Legió Còndor hitleriana. Per cert que, atès tot això, caldria que els serveis informatius de TV3 i altres mitjans catalans expliquessin per què silencien aquestes evidències o incorporen tertulians de SCC als seus programes. El Món, sortosament, sí que ha informat sempre de tot allò que s'amaga darrere les sigles SCC. Precisament, ara fa unes setmanes, aquest diari digital informava que la Generalitat havia impedit que SCC pogués satisfer la seva petició de ser marca registrada, cosa lògica, atès que mai setanta-cinc persones no han de poder usurpar la identitat de tota una societat.

És prou eloqüent, a més, la passivitat del ministre d'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, davant les amenaces de mort que, com explica David Bassa en el pròleg, ha rebut Jordi Borràs pel seu periodisme d'investigació. "Primer a través de les xarxes –diu Bassa–, després a través de pintades, i finalment en públic, a micròfon obert. Sí, això està passant: el feixisme no només no ha marxat sinó que gosa fins i tot amenaçar públicament un periodista sense que ningú del Ministeri de l'Interior espanyol hi faci res, absolutament res". Bassa pot trobar-hi una resposta en la relació entre Josep Ramon Bosch, expresident de SCC, i Alberto Fernández Díaz, germà del ministre, com a coautors d'un llibre publicat per Galland Books, una editorial que, com diu Borràs, és el nom d'un oficial d'aviació nazi –Adolf Galland– que va tenir un paper destacat en la Legió Còndor.

Fem un petit tast d'algunes de les coses que Jordi Borràs explica en el llibre:
"Algú podria pensar que la relació de SCC amb l'extrema dreta és fruit de la infiltració d'aquests moviments totalitaris en el si de l'associació espanyolista. Això és lluny de la realitat. SCC representa el cas paradigmàtic d'entitat gestada, impulsada i codirigida per organitzacions i membres ultradretans. [...] El fet que demostra que és un cas greu és que he demanat informació sobre Somatemps al Departament d'Interior i m'han contestat per escrit que aquesta informació hauria de ser facilitada en el marc de la Comissió de Matèries Secretes i Reservades, ja que es tracta d'un tema vinculat amb l'extrema dreta."
"Un escrit a la pàgina Fuerza Nueva 50 Aniversario delataria el pas de Bosc [Josep Ramon] pel partit feixista FN, organització liderada per Blas Piñar."
"Un dels fets més temibles de SCC i la seva relació amb entitats ultradretanes ha estat la presència continuada que aquestes organitzacions han tingut des del dia de la fundació. [...] El vincle entre aquestes entitats no només ha begut dels vasos comunicants en forma de capital humà entre les dues associacions, sinó que, a més, hi ha hagut un fenomen inquietant: l'ala esquerra de SCC, representada pels sectors propers al PSC i alguns impulsors de C's, de l'ala progressista, també ha tingut relació amb Somatemps. [...] Un fet similar va ser la participació de José Domingo, exdiputat de C's i secretari de SCC, en un acte organitzat per aquesta associació ultradretana el 8 de setembre de 2015 a l'Hotel Atenea, lloc habitual dels actes de Somatemps i SCC."
"Hi ha una pregunta obligada: d'on surten els enormes recursos econòmics de l'associació? Si tenim en compte que la quota de soci és de deu euros mensuals, i que segons el balanç econòmic de l'exercici 2014 aquell any l'associació va ingressar 992.672,13 euros, alguna cosa no quadra. [...] Crida l'atenció que, tot i els grans ingressos de l'associació, de quasi un milió d'euros, l'exercici es va tancar amb més de noranta mil euros de pèrdues. El segon fet a destacar és que d'aquest milió d'euros ingressat, les quotes de socis només representen quinze mil euros del total. Dit d'una altra manera, l'1,5% del total d'ingressos correspon a quotes de socis, l'1,4% a recaptació de fons a través de donacions privades, anònimes i sense identificar les partides de cada pagador."
"Alguna cosa se'ns escapa de les mans, doncs, si el 21 de juliol de 2014 el saldo de SCC era de 10.365,87 euros, una xifra inferior a les despeses estructurals mensuals de l'organització. Durant els tres mesos següents, però, l'entitat va poder assumir dos actes amb una despesa de més de 430.000 euros."
"Una informació apareguda al digital unionista Las Voces del Pueblo assenyalava un dirigent del PP català, amb l'ajut del mateix Govern espanyol, com la persona que hauria mediat entre empreses de l'Íbex-35 per finançar SCC amb un milió d'euros."

Aquests són uns petits extractes del llibre "Desmuntant Societat Civil Catalana", de Jordi Borràs. Un llibre de lectura agraïda, amena i enriquidora, que obre en canal aquesta associació supremacista i ultranacionalista espanyola en els actes de la qual s'hi pot veure, entre d'altres, Carmen Chacón, José Montilla, Miquel Iceta o Àngel Ros.

El Món , 25/1/2016
 
Dividim-nos i Espanya ens comandarà Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 febrer 2016
Dividim-nos i Espanya ens comandaràSempre m'ha semblat ridícul el terme 'fet diferencial' referit a Catalunya. Ridícul, dit per espanyols, i ridícul, dit per catalans. En el primer cas, perquè tots els pobles del món, amb Estat o sense, són fets diferencials. Absolutament tots. I en el segon, perquè traspua provincianisme, regionalisme, autonomisme, pusil·lanimitat. És el terme del qual s'han servit indistintament durant molts anys Espanya i Catalunya per anar fent la viu-viu. Espanya concedia a Catalunya aquesta piruleta honorífica que no volia dir absolutament res, i Catalunya, a canvi, renunciava al seu rang de nació i proclamava tota cofoia: "Som un fet diferencial! Som un fet diferencial!..." Tres segles de sotmetiment sota la bota espanyola, per força havien de reconfigurar la personalitat dels catalans llevant-los la memòria i la dignitat i transformant la seva visió catalanocèntrica de la vida en una visió hispanocèntrica. Ha calgut, doncs, un lentíssim procés –sovint desesperant– de conscienciació col·lectiva perquè una bona part de la societat catalana despertés d'aquest malson, s'adonés del parany i actués en conseqüència. Però encara no hem fet net. Només cal mirar els telenotícies de TV3, per veure el prisma hispanocèntric amb què estan configurats. Un dia en parlarem amb més profunditat.

Una altra de les xacres que deixen tres segles de dependència és la desconfiança en les pròpies forces, cosa que, més enllà de la por inconscient a enfrontar-se al dominador, comporta una permanent discussió bizantina entre els dominats. I és que el lògic malestar que provoca tot sotmetiment dilatat en el temps ha de sortir per algun lloc, i els catalans tendim a canalitzar-lo no pas contra l'agressor sinó contra la víctima. És a dir, contra nosaltres mateixos. Això explica l'orgue de gats en què es converteixen les nostres inacabables picabaralles i deliberacions. Només cal veure els insults que han creuat aquests dies moltíssims independentistes en el debat per la investidura del president Mas. No em refereixo als diputats de Junts pel Sí i de la CUP, és clar, sinó a votants d'ambdues opcions que serveixen en safata l'àpat que justament vol menjar el búnquer espanyol format per PP, PSOE i Ciudadanos. El búnquer sap molt bé que, per neutralitzar l'enemic, no hi ha arma més poderosa que sembrar zitzània en el seu camp. I nosaltres, dividits, li fem la feina.

També fem la feina al búnquer quan emfasitzem les diferències ideològiques que ens separen internament tot oblidant que, per grans que aquestes siguin, res no és més important que allò que ens uneix. I allò que ens uneix és la captivitat. Som captius d'un tercer, i només –només– podrem deixar de ser-ho si cavem el túnel plegats. Som captius que compartim l'anhel més noble i just que pot tenir una col·lectivitat, que és la llibertat, i l'única manera –remarquem-ho: l'única manera– d'aconseguir-la és fent pinya contra l'opressor i vivint tota agressió als companys com una agressió contra nosaltres, no pas aprofitant-nos-en per afeblir-los. Altrament, fa tot l'efecte que l'amplificació de les nostres divergències o la injusta satanització del president Mas és el pretext per dilatar el temps i no haver de fer el pas decisiu, que és fugir. Des de la captivitat podem imaginar-nos la llibertat de moltes maneres, moltíssimes, però només n'hi ha una de fer-les realitat, i és des de la llibertat.

El Món , 4/1/2016
 
El búnquer en estat de xoc Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 22 febrer 2016
El búnquer en estat de xocSembla que el resultat d'aquestes eleccions espanyoles ha deixat en estat de xoc PP i PSOE, els dos partits que fins ara remenaven les cireres, i també Ciudadanos, el partit que tenia tan, tan, tan coll avall que arrasaria, que la seva militància, durant la campanya, ja rebia Albert Rivera amb crits de "President! President!". Però la realitat acostuma a ser força més prosaica que els deliris de grandesa i s'ha expressat així: El PP, amb el pitjor resultat dels darrers vint-i-dos anys, ha passat de prop d'onze milions de vots a set; i el PSOE, amb el pitjor resultat de la seva història, ha passat de set milions a tan sols cinc i mig. Ciudadanos, per la seva banda, que partia de zero i donava per fet que seria clau per a la governabilitat de l'Estat espanyol, s'ha quedat amb només tres milions i mig de vots i quaranta escons que no sumen a favor del PP ni del PSOE. Una altra cosa són els discursos, és clar. Qualsevol alienígena que la nit electoral hagués escoltat Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho, Pedro Sánchez, Carmen Chacón, Albert Rivera o Inés Arrimadas hauria donat per fet que havien guanyat les eleccions per majoria absoluta. Però darrere d'aquella màscara, hi havia una cara desencaixada. Els veïns del búnquer ultranacionalista espanyol s'han quedat tancats a dins i ara no troben la clau per sortir-ne. El més curiós, però, és que eren precisament ells els qui feien befa davant la possibilitat que Catalunya torni a celebrar eleccions el març vinent. Ara, però, ves per on, resulta que són ells els qui podrien veure's abocats a repetir les seves. I també trontollen els noms de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez en benefici de Soraya Sáenz de Santamaría i Susana Díaz. La vida té aquestes ironies.

En l'àmbit dels partits independentistes que concorrien a les eleccions, Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana, sumen 17 escons de 47 possibles, que són ben pocs. Però encara que haguessin aconseguit tots 47 i volguessin sumar-los a Podemos, en defensa d'un quimèric referèndum, no passarien de 116. Molt per sota dels 176 necessaris per a la majoria absoluta, i a anys llum dels 234 imprescindibles per a reformar la Constitució espanyola i introduir-hi el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Però què passaria si, posats a somniar, a més dels 47 catalans, Euskadi i Navarra aportessin la totalitat dels seus 23 diputats? Doncs res, perquè tot just arribarien als 139. I és que la Cambra Baixa espanyola no és un Congrés, és una Presó.

De tota manera, hi ha hagut una nota d'humor. L'ha posada l'associació d'extrema dreta i ultranacionalista espanyola 'Societat Civil Catalana', que ha dit que aquestes eleccions han demostrat que "l'opció independentista és minoritària". L'independentisme encara riu, en llegir-ho. Té gràcia això de atribuir-se els vots dels catalans que no han votat perquè no consideren Espanya el seu país, o que han votat Podemos per fer la guitza al búnquer, però que en un referèndum votarien a favor de la llibertat de Catalunya. I encara té més gràcia que els qui diuen aquesta atzagaiada siguin els mateixos que tenen autèntic pànic a un referèndum d'independència. Sí, pànic, autèntic pànic. Per què deu ser? Hi ha dos catalans, tanmateix, amb qui, a més del pànic, poden compartir l'estat de xoc. Es diuen Duran i Lleida i Ramon Espadaler.

El Món , 28/12/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1757
spacer.png, 0 kB