spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: Atzagaiades dels al·lèrgics a la llibertat
• Article al Racó Català: Europa i la llengua catalana
La independència explicada al meu fill
L'atac a les 'ambaixades' catalanes Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 febrer 2015
L'atac a les 'ambaixades' catalanesL'obertura de les delegacions catalanes a Roma i a Viena, que s'afegeixen a les que ja tenim a Brussel·les, París, Londres, Berlín i Washington/Nova York, ha tret de polleguera el govern espanyol i ha reaccionat com era d'esperar: menyspreant Catalunya, negant-li el dret a comunicar-se amb el món per si mateixa i amenaçant amb l'ús de tots els aparells de l'Estat per tancar-les. Com més insegur és un govern, més repressiu es mostra. "Si la Generalitat vol presència a fora, la convidem a fer servir les ambaixades d'Espanya", ha dit Alícia Sánchez-Camacho, que, cada dia, amb el seu carret, reparteix la propaganda que li ordena Madrid per les bústies catalanes. I aquesta propaganda diu que les oficines del govern de Catalunya a l'exterior envaeixen competències de l'Estat, que els catalans, com a menors d'edat que som, no podem anar sols pel món, que necessitem que se supervisi tot allò que fem o diem, i que "obrir ambaixades en plena crisi no té cap sentit, ja que el que cal és centrar-se en els problemes reals dels ciutadans". En el manual del nacionalisme espanyol sempre hi apareix això dels "problemes reals dels ciutadans". Deu ser per això que esmerça tanta energia a perseguir els ajuntaments que no pengen la bandera espanyola al balcó, i que requisa estelades en estadis de futbol tot apallissant les persones que les porten.

Arribats aquí, cal aclarir algunes coses. En primer lloc, el govern català obre oficines a l'exterior perquè les oficines espanyoles no sols no satisfan els interessos de Catalunya, sinó que hi van en contra. L'Estat espanyol és enemic declarat dels interessos dels catalans, com ho proven els atacs a la nostra llengua i identitat, l'espoliació escandalosa que ens practica i la imatge degradant que difon del nostre país, talment com quatre províncies perifèriques al servei d'una metròpoli anomenada Madrid. Per altra banda, com pot ser que envaïm competències de l'Estat, si justament obrim oficines per compensar la incompetència d'aquest Estat? Que no diuen que l'Estat espanyol és "el més descentralitzat del món"? Com s'entén, doncs, aquesta dèria centralitzadora? Finalment, si ens diuen que en temps de crisi no té cap sentit obrir oficines, deu ser perquè pensen que quan no hi ha crisi sí que en té. Ens estan dient això? No, és clar que no. No vaig sentir pas que les demanessin, quan no hi havia crisi. Passa, però, que la mentida, la demagògia i la difamació són l'únic recurs de qui no té arguments.

Allò que el demagog no diu, allò que amaga, és que mentre el nombre de persones que treballen en les oficines catalanes a l'exterior és d'una trentena, a les ambaixades espanyoles n'hi ha, pel cap baix, set mil cinc-centes. Són ambaixades situades en edificis sumptuosos amb un cost al voltant dels deu milions d'euros, conjuntament amb les no menys sumptuoses residències personals dels ambaixadors –com ara la del Marroc (sis milions d'euros) o la de Jordània (cinc milions d'euros) i les despeses monumentals en banderes, escuts, jardins, coberteria, serveis de luxe, il·luminació especial de celoberts i, entre altres ornaments, els retrats dels Borbons per valor de més de setanta mil euros.

Davant d'aquest estat de coses, és molt positiu que el president Mas, en la presentació del Pla d'Acció Internacional 2015, digués que no farà cas de les amenaces de l'Estat i que intensificarà la política exterior. És una actitud assertiva. Deixem que l'Estat espanyol cridi, blasmi i amenaci. És el seu tarannà. Ho ha fet sempre i hi té la mà trencada. Mentrestant, nosaltres, centrem-nos en la divulgació del Procés, en la internacionalització de la nostra economia i en la projecció de la nostra identitat, llengua i cultura. Treballar en silenci és molt més productiu que fer-ho immersos en la cridòria.

elSingular.cat , 17/2/2015
 
El cas de Marta Serrés Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 febrer 2015
Marta Serrés
Marta Serrés
Em sembla colpidor el cas de Marta Serrés. Marta Serrés és una santcugatenca de cinquanta-dos anys que pateix una malaltia que inclou fibromiàlgia, fatiga crònica i sensibilitat química múltiple i que li causa un dolor neuropàtic permanent i una fatiga que ella descriu com si cada pas fos una fita inassolible. Tanmateix, el problema més greu no és aquest.

El problema més greu, per estrany que sembli, és que la sanitat oficial no considera que això sigui cap malaltia. Cap ni una. Però, és clar, si patir un dolor crònic i una fatiga extrema, fins al punt de no poder caminar, no és cap malaltia, què ha de fer la persona que n'és víctima?

La sanitat oficial, malauradament, no es molesta a contestar aquesta pregunta, perquè, pel que es veu, només es pronuncia sobre allò que existeix, i com que aquesta malaltia no existeix, perquè no té nom i és percebuda com un invent d'un conjunt de persones amb vocació teatral que es dediquen a fer comèdia sense que ningú no els ho demani, doncs no hi ha resposta. Per això, el metge que va atendre Marta Serrés a l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, amb un profundíssim coneixement del cos humà, li va denegar la incapacitació laboral. De res no va servir que altres metges haguessin certificat que no podia treballar. Per aquell metge funcionari, tot plegat era fruit de la imaginació de la senyora Serrés i, com si pensés que estava carregada de romanços o que s'havia begut l'enteniment, li va receptar psicofàrmacs. Carpeta tancada, bon dia tingui i... "el següent, si us plau!".

Però la senyora Serrés no es va donar per vençuda, es va buscar un advocat i, després d'un any d'espera, ha arribat la sentència que li dóna la raó. Encara no s'ho creu, però ha guanyat. Dic que no s'ho creu, perquè són moltíssimes les persones que, tot i patir el mateix mal, no només no se'n surten sinó que són despatxades de la feina. La victòria de la senyora Serrés, per tant, és importantíssima, ja que estimularà molts malalts a persistir en defensa de la seva dignitat. Podria passar, això no obstant, que l'ICAM recorregués la sentència –hi ha funcionaris glacials que es posen medalles així–, però esperem que no sigui el cas.

Mentre escric aquestes línies, em vénen al cap els primers anys de la Sida. Recordo que era una malaltia satanitzada i que els qui la patien, a més de les conseqüències, eren estigmatitzats amb criteris morals. Va caldre que figures com Rock Hudson en fossin víctimes, perquè es produís una sensibilització internacional. Potser també caldrà que aparegui una estrella de Hollywood que faci pública aquesta malaltia sense nom que té la Marta Serrés i que inclou totes les coses que he dit. Si us plau, amics, lluitem contra la malaltia, no contra els qui la pateixen.

Cugat.cat , 20/2/2015
 
Cristiano Ronaldo, la impotència de no ser Messi Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 febrer 2015
Cristiano Ronaldo, la impotència de no ser MessiAquests darrers dies, arran de la retallada de punts que el Barça ha fet al Reial Madrid, i de la festa que Cristiano Ronaldo va celebrar després de la fortíssima derrota per 4-0 soferta pel seu equip davant l'Atlètic de Madrid, s'ha parlat molt de la personalitat despòtica d'aquest jugador, i són prou conegudes les frases ofensives i degradants que dedica als qui no l'adoren des d'una posició jeràrquica per sota de la seva. És una actitud repel·lent, és clar, però així és com veu el món aquest personatge. Cristiano Ronaldo s'ha proclamat Déu a si mateix i no suporta que se'l tracti com un home. Per això intenta vexar l'interlocutor i inferioritzar-lo humanament. Ho fa al terreny de joc, amb els adversaris, i ho fa davant les càmeres de televisió, amb els periodistes que no li pregunten el que ell vol que li preguntin. El periodista Sebas Guim, de TV3, ho va patir personalment no fa gaire en ser tractat de ximple per Cristiano Ronaldo per haver-li preguntat què havia volgut dir amb el gest de treure's la pols a l'escut que acreditava el Reial Madrid com a guanyador del mundial de clubs. El gest, despectiu per al públic i farcit de presumptuositat, el va fer mentre abandonava el camp del Còrdova, en ser expulsat per la puntada de peu que havia donat a un adversari, al marge del joc. I això sense comptar el cop de puny que també havia donat a un altre jugador i que el col·legiat no va voler fer constar en l'acta arbitral.

A l'Estat espanyol, amb un comitè de competició que sempre, sempre, sempre ha estat una extensió de la llotja del Bernabeu, aquestes coses no se sancionen d'ofici. Discutir una decisió a l'àrbitre o treure's la samarreta es considera inadmissible, però agredir físicament, amb violència manifesta, un adversari que no sigui del Reial Madrid és irrellevant. Són els valors dels integrants del gloriós comitè de competició. Un comitè que, ves quina casualitat, té la seu a Madrid.

Sigui com vulgui, el problema de Cristiano Ronaldo és que és un home petit, molt petit, que necessita l'adulació constant per sentir-se algú. Com la madrastra de Blancaneu, ell pregunta dia rere dia: "Mirallet, mirallet, digues, qui és el millor jugador del món?". I dia rere dia el mirall de la realitat li respon: "El millor jugador del món és Messi". I així és com aquest nom ha esdevingut una obsessió per a Cristiano Ronaldo: Messi, Messi, Messi. S'entén, per tant, que el dia que va recollir la seva tercera Pilota d'Or optés per renillar en comptes d'enraonar. Sabia que Messi en té quatre, que és més jove i que és infinitament millor. Millor com a jugador –el millor jugador del món amb diferència–, i millor com a referent humà. Messi, cada cop que marca, mira el cel i dedica els gols a la seva àvia; Cristiano Ronaldo mira la seva persona i se'ls dedica a ell mateix. És l'abisme que els separa i que es fa palès en la dramàtica impotència del segon: mentre Messi juga per superar-se a si mateix, Cristiano Ronaldo juga per superar Messi.

Nació Digital , 14/2/2015
 
El Barça B dirigit per un santcugatenc Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 febrer 2015
Jordi Vinyals
Jordi Vinyals
A través d'aquestes línies vull desitjar al santcugatenc Jordi Vinyals molta sort i molta llum en el seu càrrec com a nou entrenador del segon equip del FC Barcelona, a la Segona Divisió A, en substitució del destituït Eusebio Sacristán. Vinyals, que fins ara entrenava el Juvenil A del Barça, es trobarà un equip en hores baixes, un equip molt tocat moralment que sembla haver perdut el nord i abocat al descens.

En el moment d'escriure aquesta columna s'han jugat vint-i-quatre jornades i el Barça B només ha estat capaç de guanyar set partits, cosa que l'ha situat a només dos punts per damunt de la zona de descens. Cal tenir en compte, a més, que és un dels tres equips més golejats de la seva categoria, al costat del Sabadell i de l'Albacete, amb quaranta-tres gols encaixats. En aquest sentit, la derrota a Saragossa per 4 a 0, dies enrere, va ser determinant. Tanmateix, no havia passat mai que l'entrenador del Barça B fos fulminat, com ho ha estat Eusebio Sacristán. Els canvis, normalment, es produïen a final de temporada, i alguna vegada, com la temporada 2007-2008, l'equip fins i tot havia fet estada a la divisió inferior.

El problema és que el Barça com a entitat necessita actualment el filial a Segona A, perquè, si aquest descendís a Segona B, els interessos del primer equip es veurien greument perjudicats. Com és prou sabut, entre Segona A i Segona B hi ha un abisme, tant pel que fa al nivell esportiu com a l'estat dels terrenys de joc, i l'enorme qualitat de jugadors com Patric, Sandro, Samper, Adama, Dongou, Halilovic o Munir, que juguen de tant en tant al primer equip, se'n ressentiria força i trencaria la seva evolució futbolística.

Caldrà veure, doncs, si Jordi Vinyals és capaç de capgirar la situació actual i, com a mínim, aconsegueix situar l'equip en una zona mínimament còmoda de la classificació. Jo crec que sí, crec que té qualitats per reeixir en aquesta missió. Pensem que ara fa només tres mesos que el Comitè Tècnic d'Entrenadors li va retre un homenatge per haver guanyat la lliga de Divisió d'Honor i la Lliga de Campions amb el juvenil A del Barça. La primera prova al Miniestadi és contra l'Alavés, un equip que té tan sols dos punts més que el Barça B, però que ha encaixat disset gols menys. Debutar amb victòria seria una eina psicològica molt positiva per capgirar la moral de derrota actual.

Cugat.cat , 13/2/2015
 
El Barça i el govern espanyol Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 febrer 2015
El Barça i el govern espanyolConfesso que no sento cap simpatia per la junta actual del F.C. Barcelona, com ho demostren els articles que vaig escriure sobre la presidència de Sandro Rosell en contraposició a Joan Laporta, que ha estat, sens dubte, el millor president de la història del club. Només cal mirar les copes, els títols i el prestigi aconseguits durant el seu mandat; a banda de la visió catalanocèntrica amb què dirigia l'entitat. Però el Barça, com sabem, és més que un club. Molt més. Ho és per la seva idiosincràsia, per la seva massa social, amb cent cinquanta mil socis, per la càrrega simbòlica que l'acompanya en l'àmbit polític, per una representativitat nacional sense parangó al planeta, pels espectaculars índexs d'audiència que comporta tot allò que l'afecta i per les controvertides passions que desperta. Tot aquest conjunt de coses l'han fet un club únic al món, i, per tant, un club admirat, envejat, estimat, odiat... sempre en grau superlatiu. Això explica que hagi esdevingut una de les principals institucions de Catalunya i que tot allò que fa o que deixa de fer la persona que el presideix tingui un ressò internacional.

Sempre he pensat que una singularitat d'aital magnitud, tan especial, tan gegantina –tan anòmala, fins i tot, si es vol– només s'explica per la anormalitat en què viu la nació catalana, una nació sotmesa als designis d'una altra nació. Si a Catalunya no se li haguessin arrabassat les seves llibertats nacionals i fos un Estat lliure i sobirà, és obvi que la seva representativitat política en l'àmbit esportiu –poques coses hi ha en aquest món més polítiques que l'esport d'elit– estaria canalitzada no pas a través d'un club de futbol, sinó de la selecció i dels èxits aconseguits pels esportistes en les diverses modalitats. Just el que passa a tot arreu. El Barça, per tant, hauria estat un club de futbol important, molt important, però difícilment l'entitat de la magnitud simbòlica actual. De fet, serà interessant veure com incidirà la independència del país en aquesta magnitud simbòlica.

Però el present és el present i encara no hem recuperat les nostres llibertats, encara no som un Estat lliure i independent. Som encara una nació sotmesa a la voluntat d'una nació que se'ns declara superior i el més calent en matèria de seleccions nacionals i de Jocs Olímpics és a l'aigüera. En altres paraules, el Barça continua essent l'entitat esportiva que amb la seva força compensa aquestes mancances i en la qual una part majoritària de la societat catalana projecta els seus anhels de reafirmació nacional. Per això hi ha tantíssims socis o seguidors de clubs com el Girona, el Sabadell o el Llagostera que alhora ho són també del Barça. No hi veuen cap incompatibilitat. Només en cas d'enfrontament directe, poden desitjar la derrota del Barça. Però estimen ambdós clubs perquè allò que representen ocupa llocs molt precisos i ben delimitats en el seu cor.

Tanmateix, com dèiem, aquesta representativitat del Barça, aquesta càrrega simbòlica del club té molts enemics. Com és natural, el primer nom que ve al cap de tothom, en parlar d'enemics, és el Reial Madrid, però la cosa va molt més enllà. Si l'únic enemic fos el Madrid i aquest club no tingués al seu costat tots els organismes de l'Estat espanyol, no caldria amoïnar-s'hi, perquè les seves maniobres serien únicament de naturalesa econòmica. El problema és que la seva llotja –presidida per un home de negocis tèrbols i protegit per la casta– constitueix l'aparador de tot allò que després es cou als despatxos polítics de Madrid i que adquireix forma d'operacions d'aparença jurídica, apolítica, neutra i immaculada. Com comentava el periodista Lluís Canut dies enrere en el seu magnífic programa 'Efectivament', del Canal Esport-3, resulta curiós, si més no, que un soci del Barça que treballa en una farmàcia pugui assumir per iniciativa pròpia els enormes costos judicials d'una causa –cas Neymar– que, un cop engegat el ventilador, decideix abandonar. Posats a investigar, seria interessant investigar qui hi ha al darrere d'una maniobra com aquesta. La maniobra, tanmateix, és intel·ligent: en comptes de bombardejar des de fora, s'introdueix un cavall de Troia que dinamiti des de dins i que faciliti als òrgans judicials espanyols la coartada per actuar. I perquè tot sembli encara més pur i més immaculat, el cavall de Troia es presenta davant les càmeres dels mitjans de comunicació lluint una estelada a la samarreta amb la reivindicació del dret a decidir. Realment fantàstic! Una trama digna de Graham Greene. Només hi ha una errada. Una errada que Greene mai no hauria comès, i és que "l'independentista" interposa la seva querella criminal, no pas a Catalunya sinó a Madrid, a l'Audiència Nacional espanyola, institució hereva del franquisme amb un passat (i un present) de persecució sistemàtica i ferotge de les llibertats de Catalunya i dels seus defensors.

Diu el senyor Josep Maria Bartomeu, president del Barça, que l'assetjament que està patint el club des de les instàncies judicials pot tenir a veure amb el fet que "un any va cedir el Camp Nou per fer-hi el Concert per la Llibertat, i potser això no va agradar" i que tampoc no va agradar que "la Via Catalana passés per l'estadi". Naturalment que això no va agradar al govern espanyol, per bé que va ser la pressió social, no pas cap iniciativa de la junta, com insinua Bartomeu, el que va determinar aquests decisions. Però al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l'univers simbòlic que l'acompanya.

Cal no oblidar que l'Estat espanyol és a les mans d'un govern d'arrel totalitària capaç de les baixeses més abjectes per tal de dinamitar el procés català. Estem parlant d'un govern que manipula eleccions, que intenta desprestigiar internacionalment Catalunya i les seves institucions, que porta a terme un pla d'extermini de la llengua catalana, que criminalitza el president de la Generalitat i l'alcalde de Barcelona mitjançant la fabricació d'informes falsos i que elabora lleis d'inspiració feixista amb l'objectiu de controlar el pensament, d'escoltar converses privades, de conceptuar l'independentisme com a terrorisme i d'inhabilitar presidents, consellers, jutges i funcionaris demòcrates tot instaurant un règim policial en una societat pretesament tenallada per la por. Això és feixisme, senyors. Feixisme. Què més necessitem que passi per prendre'n consciència?

Hom dirà que si el fitxatge de Neymar s'hagués fet bé, les clavegueres de l'Estat no tindrien on agafar-se, però no és cert. Santa innocència i santa autoflagel·lació! Les clavegueres, com ja hem vist, no estan al servei de la veritat, estan al servei del poder, i allò que aquest poder no té s'ho inventa. És veritat que la mentida sovint té un recorregut curt i que algunes veritats, tard o d'hora, acaben surant –ho hem vist en la clara innocència del president Mas i de Xavier Trias, acusats falsament de tenir diners a Suïssa–, però cobreix l'objectiu de calumniar i desacreditar persones a través dels telenotícies. L'intent de criminalització de Catalunya en l'àmbit internacional –i això inclou el Barça, per descomptat–, forma part d'una operació que arribarà al paroxisme en els mesos que resten per a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

elSingular.cat , 9/2/2015
 
Francesc Garriga Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 febrer 2015
Francesc GarrigaAquests dies hem perdut en Francesc Garriga, un dels grans poetes catalans. Un poeta que, com tants d'altres, no va gaudir en vida del reconeixement nacional que la seva obra mereixia. Per sort, quan ja era vuitantí, Òmnium Cultural li va atorgar el Premi Carles Riba, per la seva obra Tornar és lluny, i el Festival de Poesia de Sant Cugat el va nomenar Poeta d'Honor de l'any 2012. De fet, es va quedar tan astorat, en assabentar-se'n, que va preguntar a la Institució de les Lletres Catalanes si n'estaven segurs.

Sabadellenc de naixement, però molt arrelat a Sant Cugat, era habitual veure Garriga en trobades lletraferides del nostre municipi, com ara la Nit Literària que organitza anualment la secció local d'Òmnium Cultural. Ell es lamentava sovint de l'estat de postració en què es troba el món de les lletres al nostre país i del buit que senten els creadors que no són mediàtics. Tenia raó. D'una banda, perquè es llegeix molt poc, poquíssim, en comparació amb els països del centre i del nord d'Europa, cosa que fa que els drets d'autor no donin per a viure; i de l'altra, perquè la consideració social que es té de l'escriptor, del poeta, del dramaturg... és la d'un personatge pintoresc que escriu com a hobby de la mateixa manera que un cuiner, un llibreter o un pastisser poden fer bricolatge en hores de lleure.

A mi m'agradava la ironia i el sentit de l'humor amb què en Francesc Garriga es mirava la vida i el seu convenciment que tot lloc és escaient per llegir poesia. Certament és així, perquè un llibre de poemes no té una única lectura després de la qual reposa per sempre més en un prestatge, sinó que ens permet descobrir-hi quelcom de nou cada cop que el rellegim. El poema és el mateix, els seus mots romanen inalterables, però els sentiments o les emocions que ens inspira són el reflex del moment que travessa la nostra existència. Us deixo aquest poema que estimo de Francesc Garriga. Es diu "Si véns, amor, i jo no hi sóc...". Estic segur que sabreu trobar en cada vers un bri espiritual de vosaltres mateixos:
Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d'un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t'hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.
Cugat.cat , 6/2/2015
 
Boadella, el Vallejo Nágera del règim actual Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 febrer 2015
Antonio Vallejo Nágera i Albert Boadella
Antonio Vallejo Nágera i Albert Boadella
De tant en tant, quan troba que Espanya s'oblida d'ell, Albert Boadella s'esmerça a publicitar el seu autoodi per mirar de recuperar aquells copets a l'esquena que Espanya dóna als catalans submisos. En el fons, sap que Espanya només l'utilitza i que mai no l'estimarà ni el considerarà un dels seus perquè Roma no paga traïdors, però ja ha anat massa lluny per fer marxa enrere –fins i tot ha anat a viure a Madrid– i alça la veu tant com pot per no ser oblidat. El problema és que, per aconseguir-ho, no li queda més remei que dir coses cada cop més fortes, més bèsties, més delirants. Són coses que mostren el plaer morbós que Boadella experimenta amb el sotmetiment del seu poble i que ja fa temps que l'han convertit en un personatge esperpèntic a Catalunya. Ara, fins i tot, exerceix de psiquiatre del Règim.

Diu Boadella que "Catalunya és una col·lectivitat malalta víctima d'una epidèmia" i que "assistim al contagi diari d'una patologia molt extensa que té com a un dels seus símbols essencials la tendència a la paranoia, ja que hi ha un enemic inexistent; aquest enemic inventat és Espanya". Ell fins i tot està convençut que l'epidèmia és una pandèmia, és a dir, que afecta tota la societat catalana, i es lamenta que "des de la mort de Franco, Catalunya no hagi experimentat la força d'un Estat" –vol dir que l'Estat espanyol no ens hagi fuetejat amb prou força per fer-nos saber qui mana aquí–. També creu que "si Catalunya sentís demà la força de l'Estat, i no significa que aparegui un tanc en el límit de la província de Lleida, perquè en aquest cas hi hauria un orgasme de victimisme, sinó simplement que sentís el pes de l'aplicació de la llei, és probable que la gent acotés el cap i comencés a pensar amb cert sentit comú". I com que l'autoodi no és prou reeixit si no repeteix el discurs de l'amo, Boadella afirma que "la llengua catalana no es va prohibir mai" i que "no hi ha cap edicte que la prohibís, ni ara ni en la història".

Boadella sap prou bé que menteix de la manera més repugnant, perquè, per sort, a més de milers de testimonis vius, hi ha una voluminosa documentació que acredita la ferotge persecució de la llengua catalana al llarg de la història. Una persecució que comença al segle XVII, per part de França, a la Catalunya del Nord, i que continua al segle XVIII, per part de Castella, amb els decrets de Nova Planta el 30 d'agost de 1707, al País Valencià, el 28 de novembre de 1715, a les Illes, i el 16 de gener de 1716, al Principat de Catalunya. En aquest sentit, recomano la lectura dels llibres "La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui" i "Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà", tots dos de Francesc Ferrer i Gironès. Val a dir, però, que a Boadella tant li fa tot això, perquè, com és prou sabut, el negacionisme no serveix la veritat, sinó que malda per desacreditar-la a fi d'assolir el seu objectiu. És com aquell que, obligat a callar per manca d'arguments, intenta dissimular-ho parlant i parlant sense dir res.

Sigui com vulgui, tot règim absolutista que es vanti de ser alguna cosa, vol tenir el seu psiquiatre, i el règim del govern espanyol no vol ser menys que el règim franquista, que és el règim al qual pertanyia el fundador del Partit Popular. El psiquiatre Antonio Vallejo Nágera, concretament, va fer una tasca molt exhaustiva per dotar el franquisme d'un corpus teòric i d'una coartada ‘científica' que justifiquessin la inferiorització i la criminalització dels demòcrates, dels comunistes i dels independentistes. Si tota aquesta gent eren tarats mentals, éssers inferiors, detritus humans..., el règim se sentia legitimat per flagel·lar-los i depurar-los, no fos cas que contaminessin el conjunt de la societat.

Boadella, com Vallejo Nágera, propugna el militarisme social, és a dir, un ordre disciplinari de reeducació espiritual que higienitzi la "raça espanyola" i que l'alliberi de paràsits com els esmentats. És la seva crida, en definitiva, al rearmament nacional espanyol en la línia del seu mestre. Vallejo Nágera ho expressava així:

"Necessitem emprendre una valenta lluita higiènica contra els gèrmens morbosos que corquen la raça hispana i que la volen conduir a la més abjecta de les degeneracions. No es tracta de tornar als valors humans dels segles XV o XVI pura i simplement. Es tracta de reincorporar-los al pensament, als hàbits i a la conducta del poble per tal de sanejar moralment el medi ambient."
"S'aïlla la gent afectada de malalties infeccioses i no pas els qui contaminen el cos social amb idees dissolvents que condueixen a la corrupció, a la criminalitat i a la bogeria. Així és impossible una raça sana de cos i esperit, amarada de l'esperit de la hispanitat."

Albert Boadella, com Vallejo Nágera, voldria que l'Estat espanyol emprés tota la seva força policial i militar contra Catalunya, a fi que la derrota que patíssim i el correctiu que se'ns apliqués fossin tan forts que deixessin en tots nosaltres una empremta de por i de sotmetiment que perdurés, com a mínim, un parell de generacions. El problema, com ell mateix reconeix, és que la imatge dels tancs i dels uniformes espanyols passejant-se pels carrers catalans faria la volta al món i suposaria un tret al peu d'Espanya. Per això demana mesures igualment totalitàries, però més sibil·lines i més cíniques. Tot és a punt, doncs, perquè Boadella, sota el guiatge espiritual del seu mestre, es doctori com a psiquiatre del règim nacionalespanyol amb una nova "eugenèsia de la hispanitat i regeneració de la raça".

elSingular.cat , 2/2/2015
 
Aznar, el neguit del petit dictador Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 febrer 2015
Aznar, el neguit del petit dictadorEn el to dictatorial que el caracteritza, més a prop de la caricatura que de la intimidació, José María Aznar ha tornat a fer declaracions apocalíptiques relacionades amb Catalunya. Ha repetit que abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya i ha demanat als partits espanyols "una política nacional clara" per combatre el procés català. Per a Aznar, el Partit Popular és massa tou amb l'independentisme, en el sentit que no actua amb prou contundència, cosa que li suposa una fugida de vots cap a formacions més hermètiques. Com és habitual en Aznar, per altra banda, la vida a l'Estat espanyol es divideix entre persones normals i nacionalistes catalans. És nacionalista català qui no és nacionalista espanyol, i és persona normal qui no defensa la llibertat de Catalunya.

Veiem també com els afanys dictatorials d'Aznar, en referir-se a la independència del nostre país, el porten a emprar un llenguatge militar i a parlar de "desafiament". La llibertat de Catalunya, doncs, seria per a Espanya un desafiament en la mateixa mesura que l'afany de llibertat d'un captiu constitueix un desafiament per al seu segrestador. Per això ell afegeix que "ningú no té dret a dividir o a enfrontar una societat ni a fer cap pols a la democràcia". I és que per a Aznar i per a tots els qui controlen la vida política espanyola, la democràcia no es fonamenta en la llibertat, sinó en el sotmetiment. Així, el captiu que desperta la consciència dels seus i els fa insubmisos esdevé un enemic de la convivència entre segrestadors i segrestats i ha de ser neutralitzat. I la maniobra per intentar aconseguir-ho consisteix precisament a fer creure als segrestats que els veritables segrestadors són els qui fomenten la insubmissió.

S'entén, per tant, que Aznar faci una crida al nacionalisme espanyol per tal que "Catalunya no quedi segrestada per l'independentisme"; i s'entén també que es vegi obligat a recórrer a la mentida en afirmar que Espanya "omple la caixa [dels catalans] perquè puguin cobrar a final de mes". El que no diu és que els diners que "omplen la caixa a final de mes" són els diners catalans prèviament espoliats. És així de pervers: l'Estat espanyol espolia Catalunya i, per si fos poc, fa negoci extra amb la seva asfíxia per mitjà dels interessos que generen els préstecs que li concedeix. No és estrany que Aznar, el petit dictador, estigui tan neguitós amb el procés català i que tingui ganes de tornar. Que ho faci. Serà un bon moment per fer-li pagar les barbaritats que es van cometre a l'Iraq i fer-lo seure davant d'un Tribunal Penal Internacional per crims contra la humanitat.

Nació Digital , 31/1/2015
 
La moció que va posar en evidència el PP Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 febrer 2015
Ple de l'Ajuntament de Sant Cugat
Ple de l'Ajuntament de Sant Cugat
Tot i que es donava per descomptat el rebuig del darrer ple de l'Ajuntament de Sant Cugat a la moció del Partit Popular, que demanava la reprovació del documental L'endemà, d'Isona Passola, no deixa de ser una bona notícia. El PP fonamentava la seva moció en una suposada "frivolització odiosa i intolerant" de les dones víctimes de maltractaments i adduïa que el documental "banalitza la xacra social que representa la violència i les seves conseqüències", alhora que acusava Televisió de Catalunya de 'manca de sensibilització, professionalitat i ètica'.

D'entrada, caldria demanar al Partit Popular que mirés d'apujar el nivell de les seves mocions de manera que ningú no pogués dubtar que tenen una lleugera idea, per elemental que sigui, del que parlen. Ho dic, perquè n'hi ha prou de reflexionar dos segons sobre el que diuen per veure'n el despropòsit. Què significa "una frivolització odiosa i intolerant"? Intolerant amb qui? Amb les víctimes de maltractaments, amb els maltractadors o amb tots dos? Què significa l'acusació a TV3 de "manca de sensibilització"? En tot cas, seria ‘manca de sensibilitat', oi? El retret de "manca de sensibilització" només tindria sentit si el PP acusés TV3 de no sensibilitzar prou la societat catalana sobre la violència masclista, però, com sabem, la seva moció es limitava a qüestionar la professionalitat i la dignitat de la gent de l'emissora, no pas el tractament que fa aquesta última del tema en general. Un tractament, per cert, força satisfactori.

Però centrant-nos en el documental, he de dir que el paral·lelisme entre Catalunya i les víctimes de la violència masclista em va semblar del tot pertinent. De fet, suggereixo al PP que presenti una moció per reprovar tots els meus llibres d'assaig, ja que des de la publicació del llibre Jo no sóc espanyol, l'any 1999, fins ara no he deixat de fer l'esmentat paral·lelisme. L'he fet en els llibres i també en multitud de conferències, perquè en la relació entre l'Estat espanyol i Catalunya es donen tots els elements psicològics que configuren la relació entre el dominador i la dominada, entre el maltractador i la seva víctima. I una prova d'això és la moció del PP en si mateixa. Allò que encén la cua de palla d'aquest partit no té res a veure amb la dona, té a veure amb l'Estat espanyol. El PP veu el documental, es dóna per al·ludit i, en demanar-ne la reprovació, es delata. La seva, no és res més que una moció d'autoprotecció. És una moció per defensar el maltractador.

Cugat.cat , 30/1/205
 
Les mentides i calúmnies de Pedro Sánchez i Miquel Iceta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 febrer 2015
Les mentides i calúmnies de Pedro Sánchez i Miquel IcetaLes barbaritats que Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, ha deixat anar recentment durant el seu pas per Catalunya formen part del pla d'assistència a la casa en ruïnes en què s'ha convertit la seva sucursal catalana. L'assistència, com era d'esperar, no ha servit de res, ja que fa molt de temps que aquesta sucursal té un paper irrellevant en la vida política de Catalunya, però es tractava d'esgarrapar, ni que fos per la via de l'estirabot, uns segons de glòria als telenotícies. És la praxi habitual. Tota sucursal rep la visita d'un peix gros de la central si es troba al caire de la fallida. El problema és que la central també està totalment desprestigiada i no té cap ascendència a Catalunya. Per això Pedro Sánchez, conscient de l'avorriment que provoca el seu discurs, ha optat per les mentides més abjectes sobre el nostre país i per les calúmnies de caràcter personal contra el president Mas i contra Oriol Junqueras.

D'entrada, cal ser molt cínic i molt mentider per dir, com va dir el senyor Sánchez, que el Partit Socialista vol "una Catalunya lliure (!) en què els catalans tinguin els drets garantits". Ho diu ell, que va votar en contra que el poble català pogués exercir el seu dret a decidir sobre si mateix i que no sols diu que aquest dret no existeix, sinó que fins i tot el criminalitza. També cal ser molt cínic i molt mentider per dir, com va dir el senyor Sánchez, que el PSOE donarà a Catalunya "l'oportunitat de progressar". Ho diu ell, que dirigeix un partit que, tant des del govern espanyol com des de l'oposició, ha practicat sistemàticament l'espoliació de Catalunya.

Però la part més forta del discurs, és a dir, la frase destinada a esdevenir titular mediàtic, era la referida al president Mas i a Oriol Junqueras. Primer els cita pel seu nom i tot seguit diu: "menteixen quan diuen que volen construir una pàtria i el que veiem és que s'emporten el seu patrimoni a Suïssa i a Andorra". La frase és una calúmnia tan forta que em pregunto a què esperen el president Mas i Oriol Juqueras a portar el senyor Sánchez als tribunals. Ja sabem que el PSOE i el PP són tan diferents com dues gotes d'aigua i que els socialistes van intentar treure tot el rèdit electoral que van poder dels informes falsos elaborats pels populars sobre un suposat capital del president Mas a Suïssa. Just la mena d'informes que també volien incriminar l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, amb el mateix argument. Però, com també sabem, els informes s'han revelat falsos en tots dos casos i ha quedat clar que es van fabricar a les clavegueres de l'Estat, les mateixes clavegueres que el PSOE coneix tan bé, perquè va ser allà, justament allà, durant el seu govern, on va sorgir la banda terrorista GAL. Arribats aquí, si Pedro Sánchez no pot presentar proves dels diners que diu que el president Mas i Oriol Junqueras s'emporten a Suïssa i Andorra, la querella hauria de ser immediata.

Com és natural, Miquel Iceta somreia i aplaudia feliç en sentir aquestes mentides injurioses i, en arribar el seu torn, va voler estar-hi a l'alçada vinculant la independència de Catalunya a persones que moren per infart. Exactament la mateixa mentida repugnant que havia escopit públicament el diputat del seu partit, Xavier Sabaté, en dir que "el desgovern del senyor Mas i del senyor Junqueras mata". Sabaté, a més, és el mateix personatge que l'any passat ja havia vinculat la Via Catalana amb les morts a les platges (!). Gent així, gent com Iceta i Sabaté, que escampa mentides, que llança calúmnies i que utilitza sense escrúpols els morts per afavorir els seus interessos de partit, és indigna d'ocupar un escó en qualsevol Parlament democràtic del món. La part bona de tot plegat, és que la demagògia, la mentida, la calúmnia i la difamació són l'última bala del qui no té res a dir. Res de res.

elSingular.cat , 27/1/2015
 
Contrafort, un reforç emocional de la dona maltractada Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 gener 2015
Marisa Vázquez i Elisenda Vila
Marisa Vázquez i Elisenda Vila
La nostra societat genera cada dia una allau tan gran de conflictes, de denúncies, de polèmiques i d'enfrontaments, que les notícies positives gairebé passen desapercebudes. Es diria que aquestes notícies són tan conscients del poc interès que desperten per si mateixes, que passen de punteres, com si temessin distreure'ns de les coses "realment importants". I és que sempre desperta més morbo un conflicte que un acord. Per això vull lloar el fet que el projecte Contrafort hagi estat premiat en el Concurs d'Emprenedoria i Economia Social de l'Ajuntament de Sant Cugat.

Contrafort és una iniciativa que, sota l'impuls de les psicòlogues Elisenda Vila i Marisa Vázquez, pretén donar suport emocional a les dones que pateixen violència de gènere i que tirarà endavant no només gràcies als dos mil euros del premi, sinó als divuit mil euros addicionals que rebran si obtenen resultats positius amb l'assessorament d'una comissió de seguiment que l'Ajuntament de Sant Cugat posa a la seva disposició. Ja he dit en altres ocasions que Sant Cugat és una de les ciutats de Catalunya que més ha aprofundit en el tema de la violència de gènere i en el suport a les víctimes des de diferents àmbits. Com sabem, el balanç de l'any 2014 ha estat al nostre país de catorze dones mortes per aquesta causa. És a dir, que la situació no sols no millora, sinó que està estancada.

En aquest sentit, doncs, serà molt bo que el projecte Contrafort es plantegi fer un treball de prevenció de base en escoles i instituts, ja que la major part dels comportaments violents de l'edat adulta es forgen en la infantesa i en l'adolescència, especialment en l'àmbit familiar. Contrafort pot fer una gran tasca ajudant a obrir els ulls a moltes dones que no són conscients que viuen immerses en una situació de violència masclista per la senzilla raó que alguns comportaments de dominació estan tan arrelats que gairebé semblen normals en les relacions home-dona. I un dels principals inconvenients és que el maltractador és un gran actor. Vull dir que tota la violència física o psicològica que utilitza a casa es transforma en correcció i amabilitat de portes en fora, cosa que fa creure a tothom que la víctima exagera cada cop que expressa la seva angoixa. Aquesta, per tant, és la raó per la qual cal valorar molt positivament el projecte Contrafort, ja que, com el seu nom indica, constitueix un reforç psicològic i ajuda les dones a identificar el substrat violent de situacions aparentment normals i a prendre consciència de si mateixes com a víctimes.

Cugat.cat , 23/1/2015
 
Guillem Terribas, un home que val per 22 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 gener 2015
Guillem Terribas
Guillem Terribas
En una època com l'actual, promotora de la cultura de l'efimeritat, en què tot allò que produïm està pensat per tenir una vida fugaç que afavoreixi el consum compulsiu i que ens faci sentir moderns, dinàmics i progressistes, la figura de Guillem Terribas permanentment associada a una llibreria gironina sembla una andròmina, un vestigi dels dies en què els dinosaures la feien petar tot prenent un refresc a la plaça de la Independència de Girona. I potser sí que, vist amb aquests ulls, en Guillem és un dinosaure. Però un dinosaure meravellós. D'una espècie condemnada a l'extinció, sens dubte, però meravellós.

Ara que de la nord-americanització de la nostra vida, en diem, eufemísticament, globalització, i que ens hem proposat destruir el petit comerç en benefici de les grans àrees comercials on hi passem el dia com qui va a un parc temàtic, ara que, com a societat laica que som, hem deixat de construir temples del Senyor per construir temples del Consum, la imatge del llibreter de tota la vida, que només veure't entrar per la porta ja sap quin llibre t'agradarà, constitueix un fet cada cop més insòlit. No és que no hi hagi altres llibreters i comerços emblemàtics al país, és clar que n'hi ha, però només cal mirar uns pocs anys enrere per veure com han desaparegut molts establiments que si haguessin estat a París serien considerats patrimoni protegit de França. De fet, la raó per la qual Guillem Terribas es jubila –encara no ha fet els seixanta-cinc i és capaç de pujar corrent, d'una tirada, els noranta esglaons de la catedral de Girona– rau en l'intent de reduir la feixuga càrrega salarial de la llibreria i evitar l'acomiadament d'algun treballador.

Jo sento una gran estima per Guillem Terribas, perquè el conec des dels dies que iniciava el seu camí al capdavant de la llibreria 22, on hi he presentat alguns llibres, i hi he compartit amb ell llargues estones enraonant de cinema, la nostra gran passió. En Guillem ja fa molts anys que és un dinamitzador de la vida cultural gironina, però el terme ‘dinamitzador' no m'agrada aplicat a la seva persona, perquè li dóna un caràcter tècnic o professional que no li escau. En Guillem no és un home gèlid, en Guillem és tot cor, és passió, és sentiment, és entusiasme, és romanticisme. Ell és un heroi romàntic molt més a prop de James Stewart que no pas de Richard Widmark a "La conquesta de l'Oest", molt més a prop del Jason Robards de "La balada de Cable Hogue" que no pas dels nous temps despietats que arriben, molt més a prop del Kirk Douglas de "Els valents caminen sols" que no pas d'un món legalista i tecnocràtic que anul·la l'individu i destrueix l'idealisme.

És una sort, per tant, que en Guillem no se'n vagi del tot. En l'àmbit simbòlic continuarà vinculat a la llibreria 22, i en l'efectiu continuarà essent el presentador del premi Just M. Casero de novel·la curta, el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i l'ànima del Cinema Truffaut d'aquella ciutat. En Guillem Terribas és argent viu i té massa vida interior per abandonar tot això, és un home que fa la feina de vint-i-dos sense esperar res més a canvi que la satisfacció de veure créixer els fruits de les seves inquietuds culturals. Algun dia, quan ja no hi sigui, un carrer de Girona engrandirà el seu nom.

Racó Català , 21/1/2015
 
El cas Santiago Vidal Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 gener 2015
Santiago VidalEl cas del jutge Santiago Vidal, que el govern espanyol, mitjançant els òrgans judicials, pretén inhabilitar per haver participat en la redacció d'una Constitució catalana, és una mostra fefaent de fins a quin punt l'Estat espanyol és una democràcia totalitària. Talment com en les dictadures, tota activitat privada que no concordi amb la ideologia del règim està tipificada com a delicte i els qui la practiquin s'exposen a patir càstigs que els afectaran tota la vida. Situats en aquest punt, és una sort que siguem al 2015 i no pas al 1940. En aquella època, per una acusació com l'esmentada, els qui manaven haurien convidat el jutge Vidal a fer turisme pel Camp de la Bota. Ara, en canvi, les depuracions són molt més civilitzades. I també més profilàctiques. Ara ningú no s'embruta les mans. Ara, com en les mascarades de luxe, les depuracions tenen un caràcter solemne, amb molta barba blanca i altíssims tribunals, tant altíssims que només Déu hi arriba estirant una mica el coll.

No és gens estrany que cada cop hi hagi més catalans que vulguin marcar distàncies amb l'Estat espanyol. Ningú no vol viure en un Estat que conculca les llibertats bàsiques i que criminalitza, persegueix i castiga els ciutadans desafectes al règim. El 19 de desembre passat, Santiago Vidal va haver de viatjar a Madrid per declarar davant el Consell General del Poder Judicial espanyol sobre el terrible crim d'haver-se dedicat a redactar una Carta Magna catalana en les seves hores lliures, i ara, per tant, ja tot és a punt perquè sigui llançat a les flames del foc purificador. Hi ha tres opcions: suspendre'l de feina i sou durant tres anys, allunyar-lo de Catalunya aplicant-li la pena de desterrament –com si fóssim al segle XVI– o l'expulsió de la carrera judicial. Ho sabrem aviat, ja que en els règims dictatorials el principal delicte és pensar, i Vidal ha comès precisament aquest delicte: pensar. El pensament és el més gran enemic de l'Estat. Per això tota persona que no sols s'ho permet, sinó que empeny els altres a fer-ho, esdevé una cèl·lula subversiva que amenaça l'estabilitat del poder i ha de ser depurada. Polvoritzada.

Aquest és, doncs, l'extrem a què hem arribat. Un govern que elabora informes que es demostren falsos sobre presidents i expresidents catalans i alcaldes de Barcelona, que expulsa del territori persones xineses per saber parlar català sense saber parlar espanyol, que es nega a condemnar el franquisme, que subvenciona una entitat que n'exalça el nom, que condecora nazis, que legalitza formacions d'aquesta ideologia, que dispara contra immigrants indefensos mentre neden per salvar la vida, que restringeix el dret de vaga i que criminalitza la llibertat d'expressió, no és estrany que vulgui tenir també el control del pensament. Ja ho demanava un líder de la ultradreta de Grècia, transcrit per Vassilis Vasilikos i Jorge Semprún, a la segona meitat del segle XX: "Les malalties ideològiques s'han de combatre de manera preventiva, ja que són degudes a l'acció de gèrmens mòrbids i paràsits de diverses espècies. Per tant, la polvorització dels homes és indispensable. Les escoles, en aquest cas, són el nostre primer objectiu. És allà, si se'm permet la metàfora, on els brots joves no han assolit els dotze o quinze centímetres. La segona polvorització s'ha de fer poc abans o poc després de la floració. Es tracta, naturalment, de la universitat, de la joventut obrera, per tal de salvar l'arbre sagrat de la nació de la infecció d'aquesta malaltia ideològica".

Estaria bé que algunes d'aquestes noves formacions i plataformes que es vanten de ser d'esquerres i de defensar els drets humans es pronunciessin sense ambigüitats sobre el cas Santiago Vidal, un cas flagrant de conculcació del dret a la llibertat de pensament i d'expressió. Llevat, és clar, que considerin que tot ésser humà té dret a pensar i a expressar el que vulgui, sempre que no sigui en favor de la llibertat de Catalunya.

elSingular.cat , 20/1/2015
 
L'enganyifa de la reforma constitucional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 23 gener 2015
L'enganyifa de la reforma constitucionalVes per on, Mariano Rajoy n'ha tingut prou amb unes poques frases per demostrar fins a quin punt la proposta de reforma de la Constitució espanyola del Partit Socialista, com a eix del seu programa electoral, és una gegantina mentida. No, no és que els socialistes no vulguin fer-hi retocs. Sí que en volen fer, però només aquells que permetin que tot continuï exactament igual. Per això no els poden dir, perquè si ho fan la riallada a Catalunya serà tan forta que arribarà al despatx madrileny de Pedro Sánchez. El senyor Sánchez sap que les engrunes poden ser acceptades per un poble submís que ha fet una rebequeria, però mai per un poble adult que està treballant per la seva independència. I com que ho sap –encara que es faci el desentès– fonamenta la seva estratègia en una simple frase –"reforma de la Constitució"- sense explicitar en què consisteix.

Les preguntes desemmascaradores al PSOE podrien haver partit de qualsevol formació independentista, però resulta que les ha fet el govern del Partit Popular i són aquestes: "Volen un Estat federal? El volen simètric o asimètric? Defensen el blindatge en llengua i ensenyament? El model de finançament implicarà nous pactes fiscals? Es derogarien els que ja hi ha? Què vol dir reconeixement dels fets diferencials?" Les formacions independentistes, òbviament, haurien estat molt més incisives, però també és cert que aquestes sis preguntes són més que suficients per posar en evidència la fal·làcia socialista. Un fal·làcia que es fonamenta, a més, en el fet de saber que cap reforma constitucional no és possible, per tramposa que sigui, sense el suport del Partit Popular. I és que, per defugir el compromís i aconseguir que una enganyifa pugui reeixir, no hi ha res com prometre la lluna en un cove, si el cove depèn d'un tercer.

En tot cas, per a algú com Catalunya, que ja ha decidit que marxa d'una casa en ruïnes, la promesa d'emblanquinada de parets només pot ser motiu d'hilaritat. Això, tanmateix, no evitarà que, tard o d'hora, quan Catalunya ja no hi sigui, Espanya es vegi obligada a reformar de debò la seva Constitució. Articles com el 2n i el 8è, propis de règims absolutistes, són inadmissibles en col·lectivitats democràtiques.

Nació Digital, 17/1/2015L'enganyifa de la reforma constitucional

Ves per on, Mariano Rajoy n'ha tingut prou amb unes poques frases per demostrar fins a quin punt la proposta de reforma de la Constitució espanyola del Partit Socialista, com a eix del seu programa electoral, és una gegantina mentida. No, no és que els socialistes no vulguin fer-hi retocs. Sí que en volen fer, però només aquells que permetin que tot continuï exactament igual. Per això no els poden dir, perquè si ho fan la riallada a Catalunya serà tan forta que arribarà al despatx madrileny de Pedro Sánchez. El senyor Sánchez sap que les engrunes poden ser acceptades per un poble submís que ha fet una rebequeria, però mai per un poble adult que està treballant per la seva independència. I com que ho sap –encara que es faci el desentès– fonamenta la seva estratègia en una simple frase –"reforma de la Constitució"- sense explicitar en què consisteix.

Les preguntes desemmascaradores al PSOE podrien haver partit de qualsevol formació independentista, però resulta que les ha fet el govern del Partit Popular i són aquestes: "Volen un Estat federal? El volen simètric o asimètric? Defensen el blindatge en llengua i ensenyament? El model de finançament implicarà nous pactes fiscals? Es derogarien els que ja hi ha? Què vol dir reconeixement dels fets diferencials?" Les formacions independentistes, òbviament, haurien estat molt més incisives, però també és cert que aquestes sis preguntes són més que suficients per posar en evidència la fal·làcia socialista. Un fal·làcia que es fonamenta, a més, en el fet de saber que cap reforma constitucional no és possible, per tramposa que sigui, sense el suport del Partit Popular. I és que, per defugir el compromís i aconseguir que una enganyifa pugui reeixir, no hi ha res com prometre la lluna en un cove, si el cove depèn d'un tercer.

En tot cas, per a algú com Catalunya, que ja ha decidit que marxa d'una casa en ruïnes, la promesa d'emblanquinada de parets només pot ser motiu d'hilaritat. Això, tanmateix, no evitarà que, tard o d'hora, quan Catalunya ja no hi sigui, Espanya es vegi obligada a reformar de debò la seva Constitució. Articles com el 2n i el 8è, propis de règims absolutistes, són inadmissibles en col·lectivitats democràtiques.

Nació Digital , 17/1/2015
 
Escola de valors ètics Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 gener 2015
Escola de valors èticsEm sembla una idea brillant la redacció de la Carta Ètica que s'ha presentat recentment a Sant Cugat impulsada per Albert Salarich, directiu del Patí Hoquei Club Sant Cugat, i que han redactat diverses persones d'acord amb el guiatge de Carme Ponte, secretària del Club Voleibol Sant Cugat. Es tracta d'una Carta Ètica que ha tingut com a referents el Club de Rugby Sant Cugat i la Scuola di Pallavolo Anderlini, d'Itàlia i que es fonamenta en principis com aquests: "Estar oberts al diàleg i a la discussió; assumir la responsabilitat de les nostres decisions; construir una convivència sempre renovada; millorar la qualitat de vida i el nostre treball, i mantenir el focus en el respecte a nosaltres mateixos i als altres".

La Carta s'adreça indistintament a jugadors, entrenadors, directius i familiars, amb apartats específics per a cadascun, i el seu plantejament és magnífic: "Som formadors de persones a través de l'esport. [...] Els nostres valors són el treball en equip, l'esforç, el compromís, el respecte, la confiança, la perseverança, la solidaritat, la humilitat i la responsabilitat". Com veiem, conceptes nobles que poden donar resultats molt positius.

Per aquest motiu els vull encoratjar a no defallir, ja que tenen al davant una tasca titànica. Sabem prou bé que la condició humana és com és i tot sovint som testimonis dels extrems a què arriben algunes persones en recintes esportius. Parlo de les agressions físiques entre seguidors dintre i fora dels estadis, dels insults racistes, de la praxi violenta d'alguns jugadors en el terreny de joc i de les desqualificacions enfurides d'alguns pares contra els qui arbitren els partits que juguen els seus fills. Són models negatius de comportament que influeixen en els infants i que s'emparen en la sensació d'anonimat que els transmet el fet de formar part d'una multitud. Per això és tan important i meritòria aquesta escola de valors anomenada Carta Ètica, que ha presentat l'associació Sant Cugat Creix, i per això també serà just veure-la entre els nominats de l'any vinent als Premis de la Ciutat.

Cugat.cat , 16/1/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1631
spacer.png, 0 kB