spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: La nova consulta
• Article al Racó Català: Testimonis del setge del 1714
La independència explicada al meu fill
Prohibit votar, en nom de la democràcia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 octubre 2014
Prohibit votar, en nom de la democràciaNomés un totalitari, un hipòcrita o un cínic –o algú que sigui totes tres coses alhora– pot dir sense enrojolar-se una frase com la del títol d'aquest article. Tanmateix, és la frase que Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Pedro Sánchez, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Rosa Díez, Felipe González i una llista infinita de polítics nacionalistes espanyols repeteixen dia rere dia amb relació a la consulta del 9-N aprovada pel Parlament de Catalunya. Ja se sap que la manca d'arguments afavoreix l'atzagaiada, però hi ha límits que mai no s'haurien de traspassar. Només cal observar l'estupor que l'esmentada frase, així com l'actitud espanyola que l'acompanya, provoquen internacionalment. I és que dir que es prohibeix votar en nom de la democràcia és el mateix que dir que es prohibeix llegir en nom de la lectura o que es prohibeix caminar en nom de l'exercici.

Però aquest és el nivell dels enemics de les llibertats nacionals de Catalunya i serà difícil que es pugui avançar intel·lectualment en cap mena de debat. El debat no és possible, perquè Espanya no reconeix ni reconeixerà mai la nació catalana. Espanya admet debats amb França, amb Portugal o amb Itàlia, posem per cas, però mai amb Catalunya, perquè aquesta, als seus ulls, no existeix. N'accepta el nom, és clar, ves quin remei, però només com una possessió. Per tant, la comparança amb el debat que es va establir entre el Regne Unit i Escòcia no s'escau, ja que allà sí que hi ha reconeixement. Allà, Escòcia, sí que es veu reconeguda pel Regne Unit, i és en virtut del respecte que aquest últim demostra per la primera, que n'admet el lliure albir. L'Estat espanyol, en canvi, només es reconeix a si mateix i considera Catalunya una mera pertinença. Per això ha dedicat bona part de la seva existència a reescriure la història de Catalunya, perquè necessita que els catalans ignorin qui són i que els espanyols creguin que Catalunya no sols els pertany, sinó que "és" Espanya.

No és, doncs, una negació de Catalunya com a subjecte polític per interessos merament econòmics. Aquests interessos hi són, hi han estat sempre i són capitals, però no constitueixen la causa essencial de la negació. La causa essencial rau en el fet que el reconeixement nacional de Catalunya implica desmuntar de dalt a baix la immensa fabulació que Castella ha construït sobre la pretesa nació espanyola, i això, en el seu cas, equival a un suïcidi. No és que ho sigui, però allà ho viurien així. Si més no, ho viurien com una humiliació traumàtica que els esfereeix només de pensar-hi. En altres paraules: ens prohibeixen votar, perquè la nostra votació posa en perill les seves essències i s'estimen més quedar com a totalitaris que com un imperi passat pel ribot.

Aquesta és també la raó per la qual Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern espanyol, afirma sense enrojolar-se que "sense llei no hi ha democràcia". Déu meu, quin disbarat! Talment com si llei i democràcia fossin indestriables. Caldria que ens aclarís com pot ser democràtica una llei que impedeix votar? Caldria que ens digués on era la democràcia en les lleis del règim anterior? On era la democràcia en els milers de crims comesos d'acord amb les lleis d'un règim que el partit de la senyora Santamaría es nega a condemnar? S'hi ha negat i s'hi negarà sempre, perquè condemnar el franquisme equivaldria a condemnar el PP, una formació política creada el 1976 per un exministre feixista i mà dreta de Franco, i integrada en aquell moment per polítics que van tenir altes responsabilitats durant la dictadura. Seria com renegar dels seus orígens i convertir-se en una altra cosa. Just la mateixa raó per la qual no volen permetre que Catalunya pugui votar. Mariano Rajoy ho ha dit ben clar: "Ni podem ni volem, però sobretot no volem". No es pot dir més clar. "No volem", significa que no volen renegar de les seves essències absolutistes i convertir Espanya en una autèntica democràcia, i "no podem", significa que no poden permetre la consulta, perquè, de la democràcia, en coneixen la paraula, però n'ignoren el significat.

elSingular.cat , 14/10/2014
 
I tant, que votarem! Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 octubre 2014
I tant, que votarem!Ja fa un bon grapat de mesos que els catalans estem vivint moments de gran transcendència històrica, però els d'aquests darrers dies, a més de ser d'una magnitud política sense precedents, tenen també una forta càrrega emotiva. Un d'aquests moments va ser el de la signatura del decret de la consulta sobre la independència, el 27 de setembre passat; un altre, el del 30 de setembre, amb les concentracions massives davant dels consistoris del país contra la suspensió d'aquell decret per part del Tribunal Constitucional espanyol; i un tercer el que va tenir lloc al Palau de la Generalitat, el 4 d'octubre, en què nou-cents vint, dels nou-cents quaranta-set ajuntaments de Catalunya, van dur a terme un acte solemne de suport a la consulta i al president Mas. En aquest sentit, van ser magnífiques les paraules que Miquel Buch, president de l'Associació Catalana de Municipis, va pronunciar: "M'honora el teu coratge i el teu compromís, president, i quan et giris, ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol".

I és ben cert que el president no està sol. Té tot un poble al darrere, un poble que ha obert la porta de la gàbia i que no tornarà a entrar-hi per més que Espanya l'amenaci. Per això resulten encara més grotesques les veus del nacionalisme espanyol que diuen que "Mas ha fracassat" i que "ha de dimitir". Jo mateix no vaig poder evitar somriure, en sentir-ho de llavis d'Albert Rivera i d'Alícia Sánchez-Camacho, a qui el darrer estudi del CEO dóna una intenció directa de vot del 5,3% i del 2,1%, respectivament. Pel que fa a Miquel Iceta, l'altra veu del trident espanyolista, amb un 5,8%, afirma que tot el procés és "teatre del dolent". Déu n'hi do. Caldria saber quina qualificació mereix el teatre d'Iceta, Rivera i Camacho, intentant aparèixer com a actors protagonistes d'una obra en què només són simples figurants.

Per sort, la història acaba posant cadascú al seu lloc i molt aviat totes aquestes atzagaiades seran l'anècdota insignificant d'un procés d'alliberament nacional escrupolosament democràtic que constituirà un model a seguir en processos similars. Catalunya ha decidit recuperar la seva llibertat, i la recuperarà. L'Estat espanyol no podrà aturar-ho. Entrebancar-ho, sí, però aturar-ho, no. Potser ho aconseguiria si estiguéssim en una altra època i pogués fer ús de la força, la seva eina preferida, però som al segle XXI en un context europeu en què les discrepàncies i els conflictes polítics es dirimeixen votant. I els catalans votarem. I tant, que votarem! Cap legalitat democràtica no pot impedir votar, perquè, si ho fa, és que no és una legalitat democràtica.

Nació Digital , 11/10/2014
 
Tanmateix persistirem Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 17 octubre 2014
Tanmateix persistiremÉs ben veritat que estan desbordats. Volen dissimular-ho per mitjà de la prepotència i cobrint-se amb llençols per intimidar-nos, com fan els infants quan juguen a fantasmes, però no ho aconsegueixen. Ens menyspreen, ens insulten, ens difamen, ens amenacen, ens emmordassen, ens assetgen la llengua, ens ofeguen econòmicament, ens denigren a través dels seus mitjans de comunicació..., però no se'n surten. Ara ja ni tan sols provoquen enuig, només hilaritat. Cerquen desconcertats aquella Catalunya que coneixien, la que feia bondat només que Espanya arrufava les celles, però no la troben. "On s'ha ficat?", es pregunten. I mentre s'ho pregunten es veuen obligats a reaccionar a corre-cuita -Consell d'Estat, Consell de Ministres, Tribunal Constitucional-, perquè el procés català vers la independència no sols no s'atura ni s'afebleix, sinó que avança amb pas ferm i s'enforteix.

Cada dia que passa, Catalunya desemmascara més i més la falsa democràcia espanyola davant del món. Ho ha fet el Regne Unit, recentment, admetent amb naturalitat el referèndum per la independència d'Escòcia, i ara ho fa Catalunya en el camí cap al 9-N. És a dir, que en molt poc temps han quedat al descobert els gravíssims dèficits democràtics espanyols i la mascarada de l'anomenada Reforma després de la mort de Franco. Ara tothom pot veure que els qui remenaven les cireres aquells dies són els mateixos que les remenen avui. Alguns tenien càrrecs aleshores i els continuen tenint avui i d'altres en són continuadors. Al darrere, però, sempre hi trobem Castella, la Castella imperial que, a poc a poc, tot perdent colònia rere colònia inexorablement, es va encongint i retornant a la seva mida original.

Per això, tant les amenaces d'Alícia Sánchez-Camacho, dient que tots els qui convoquin concentracions contra la sentència del Tribunal Constitucional davant dels ajuntaments "cometran un delicte de sedició", com les de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una línia pinochetista contra les llibertats més elementals, són la viva constatació de la impotència i de la desesperació. Aquestes són les amenaces de Mena: "Des del moment que [la consulta] sigui il·legal per una suspensió automàtica i d'efecte retroactiu, les autoritats, funcionaris i particulars que facin activitats proclius, materialment i directa, a l'execució de la consulta o a la decisió del govern de Catalunya, cometen un delicte. Delicte, que comporta la inhabilitació per a alcaldes, regidors, ciutadans... Fins i tot per als titulars dels locals on es facin actes o es preparin les instal·lacions per a la votació de la consulta".

I no satisfet amb això, Mena hi afegeix que hi haurà milers i milers de "judicis ràpids" contra tota mena de particulars. Talment com en una dictadura. Franco en sabia molt de fer judicis a gran velocitat, i Pinochet també. I a la Xina en tenen la mà trencada. Tots els règims dictatorials, per més que es disfressin, els practiquen contra els qui gosen desafiar les seves lleis absolutistes. Aquesta és la raó per la qual els catalans -encara sotmesos a l'Estat espanyol- ens veiem obligats a reivindicar l'any 2014 el mateix que reivindicàvem ara fa quaranta anys sota el règim franquista: la llibertat d'expressió. Avui, com aleshores, tornem a cantar L'estaca com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants, que emmordassa el poble català i que amenaça de perseguir, detenir, inhabilitar, sancionar i empresonar presidents, alcaldes i ciutadans que no se sotmetin als designis del nacionalisme espanyol.

També poden prohibir que els escriptors catalans parlem a l'estranger i poden enviar-nos legions de policies espanyols. Segur que ho poden fer. Ja ho estan fent. Tanmateix persistirem. Persistirem, perquè cap amenaça no impedirà que ens concentrem davant dels ajuntaments contra un Estat dictatorial. Persistirem, perquè cap hereu ideològic del franquisme no impedirà que ens mantinguem units contra lleis antidemocràtiques. Persistirem, perquè una Constitució no pot ser mai una presó de pobles. Persistirem, perquè el Tribunal Constitucional espanyol no ens representa ni el reconeixem. Persistirem, perquè mai no consentirem que un tribunal designat pel Partit Popular i pel Partit Socialista decideixi el futur de Catalunya. Persistirem, perquè mai no consentirem que dotze individus asseguts en un despatx de Madrid decideixin el futur del poble català.

elSingular.cat , 7/10/2014
 
La coïssor de Ciudadanos Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 octubre 2014
Acte a l'Ajuntament de Sant Cugat, 30/9/2014
Acte a l'Ajuntament de Sant Cugat, 30/9/2014
Sembla que Ciudadanos ha encaixat molt malament que el 30 de setembre passat, a les set de la tarda, hi hagués moltíssima més gent a la plaça de la Vila de Sant Cugat, protestant contra la decisió del Tribunal Constitucional, de suspendre la llei catalana de consultes, que no pas a la convocatòria nacionalista espanyola que va tenir lloc durant la Diada a l'amfiteatre de Tarragona. Mentre a Sant Cugat, malgrat la pluja i en un acte merament local, s'hi van aplegar dues mil persones, a l'acte tarragoní, que pretenia reunir gent de tot Catalunya, només s'hi van aplegar unes sis-centes. De fet, alguns músics que han actuat en aquell recinte diuen que la capacitat màxima és de vuit-centes persones. Però ni a vuit-centes no va arribar la xifra aquell dia. Només cal mirar-ne les imatges per veure el panorama desolador que oferia bona part de la graderia.

Hi ha evidències que couen, i, per apaivagar-les, Ciudadanos blasma l'alcaldessa de Sant Cugat, en particular, i l'Ajuntament, en general, per haver acollit un acte en favor de la Consulta. Diu Ciudadanos que per a les manifestacions "cal avisar els Mossos d'Esquadra amb deu dies d'avançament" i que la gent "va envair el consistori de manera incontrolada" tot posant en perill la seva vida. Visca la mentida! És per petar-se de riure, francament. En puc donar fe, perquè jo no només hi era, sinó que vaig ser una de les persones que van parlar a peu de micròfon.

D'entrada, allò no va ser cap manifestació. Va ser una concentració ciutadana decidida en poques d'hores per denunciar un tribunal mancat de tota legitimitat democràtica i al servei del Partit Popular i del Partit Socialista. En cap moment no hi va haver perill de res. De res de res. La Guàrdia Urbana, que sí que hi era, ho va veure. L'acte, naturalment, estava previst fer-lo al carrer, no pas al vestíbul de l'Ajuntament, però la pluja va obligar a protegir els micròfons i els altaveus. En aquest sentit, va ser admirable que la plaça de la Vila, malgrat l'aigua que queia i la dificultat per escoltar els parlaments de l'interior, s'omplís de gom a gom. Va ser una demostració que la pluja no farà que ens quedem a casa, ja que com diu Maria Rosa Caballé, presidenta local d'Òmnium Cultural, "fa tres-cents anys que aguantem xàfecs. Abans eren de bombes, què ens ha d'importar els que puguin caure ara?".

Sobta, tanmateix, que Ciudadanos acusi l'alcaldessa de prendre part activa en l'acte i de fer ús del càrrec per "afavorir els seus interessos personals". L'alcaldessa hi va prendre part activa perquè és una persona que vol la llibertat del seu país i té dret a expressar-ho lliurement. Una altra cosa és que això cogui a Ciudadanos. En tot cas, els agradi o no, d'actes com aquest, en farem molts més a Catalunya, per tal que el món vegi que en el si de la Unió Europea hi ha un Estat, l'Estat espanyol, que conculca les llibertats democràtiques. És a dir, que les formacions neofalangistes, com Ciudadanos, s'hi hauran de posar fulles. Amb tot, hi ha una vella dita catalana que els pot ajudar: "Pica? Doncs posa-hi música".

Cugat.cat , 10/10/2014
 
Bars, terrasses, clients i veïns Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 octubre 2014
Bars, terrasses, clients i veïnsSi se'm permet la broma a propòsit de l'anomenat Pacte per la Nit de Sant Cugat, que afecta les terrasses dels bars i les demandes dels veïns, diria que no ens hem d'amoïnar a trobar-hi una solució, ja que no en té. És un problema insoluble. Insoluble, llevat que una de les parts s'hi conformi i cedeixi, cosa que no passarà perquè tenen interessos contraposats que són impossibles de conciliar. Mirem-nos-ho.

D'una banda, els bars i restaurants tenen en les terrasses, durant l'estiu, la seva principal font d'ingressos, i és justament de nit quan més rendibilitzen els impostos que paguen per disposar-ne. La gent, com és lògic, després de la calor del dia, aprofita per sopar a la fresca o per fer-la petar amb els amics, i les terrasses s'omplen de gom a gom. De l'altra, el veïns d'aquests establiments tenen les finestres obertes perquè hi entri l'agradable aire nocturn, però es troben que també hi entren les veus de la terrassa de sota i no poden dormir. Com se soluciona, això? Regulant els horaris i plegant veles abans, sí. Però això implica una disminució dels guanys dels establiments, la instauració nefasta d'una mena de toc de queda a la ciutat i la fugida de la gent més jove a altres poblacions.

L'homologació d'horaris amb el centre i el nord d'Europa no em sembla una bona mesura, perquè els horaris no poden anar contra el marc geogràfic al qual pertanyen. La climatologia catalana no té res a veure amb l'alemanya o la noruega, posem per cas. L'estiu en aquells països és molt suau i molt curt mentre que a casa nostra és llarg o xafogós, la qual cosa fa que moltíssima gent esperi precisament la nit per sortir i rescabalar-se'n. En altres paraules, la vida lúdica de les nostres nits és molt més llarga que no pas la de l'Europa més freda, i això afecta tant l'hora de sopar com l'hora d'anar a dormir.

Davant d'aquesta realitat, caldria preguntar-se si el secret perquè ningú no en surti perjudicat el podríem trobar en l'educació, és a dir, en la moderació de les veus. Tal volta n'hi hauria prou que la gent asseguda a les terrasses fos escrupolosament respectuosa amb els veïns i deixés de dir cridant allò que pot dir en to normal, però em temo que això també és difícil de solucionar, ja que som llatins, i el to llatí és força més elevat que el centreeuropeu o l'escandinau. Aquí és molta la gent que parla amb qui té davant en el mateix to que si ho fes amb les persones de dues taules més enllà, cosa que comporta un augment progressiu de totes les veus de la terrassa fins al punt que cada conversa esdevé cridòria. Llàstima. Potser tot seria més fàcil si en comptes de regular els horaris reguléssim la nostra educació.

Cugat.cat , 3/10/2014
 
La suspensió de l'autonomia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 octubre 2014
La suspensió de l'autonomiaA mesura que s'acosta la data del 9 de novembre va prenent forma a Madrid la idea de suspendre l'autonomia de Catalunya. L'article 155 de la Constitució Espanyola adverteix que el govern espanyol pot actuar en aquesta línia, en cas que una Comunitat Autònoma "atempti greument contra l'interès general d'Espanya", i ja fa temps que la idea els ronda pel cap i que la veuen com l'única possibilitat d'aturar el procés català. Cal tenir en compte que per a la mentalitat d'una democràcia totalitària com l'espanyola, la suspensió de l'autonomia catalana posaria les coses a lloc. Seria una solució sorollosa, certament, però inevitable atès el grau "d'insolència" a què consideren que ha arribat Catalunya. "Los ponemos de rodillas y se les pasará la tontería", pensen. I és que, des del seu punt de vista, l'autonomia és una cosa massa perillosa per deixar-la en mans insubmises.

Rebaixar de categoria una nació com Catalunya, d'altra banda, tot deixant-la al mateix nivell que Ceuta i Melilla, és una temptació molt forta per al govern espanyol, ja que satisfaria dues pulsions: una, fer un cop d'efecte autoritari que presentés el PP com un partit capaç de demostrar que "con nosotros no se juega"; i dues, tenir una excusa per humiliar Catalunya, que és allò que sempre, plogui o nevi, els demana el cos. Sobre això darrer, però, haurien de reflexionar, perquè és la viva expressió d'un complex d'inferioritat: si veritablement fóssim una puça, com pretenen, quin plaer trobarien a humiliar-nos?

Així les coses, és pràcticament impossible que Espanya escolti les contínues peticions de respecte al Parlament català que li fa el president Mas, però fa bé de fer-les perquè mostren al món l'absolutisme del règim i forneixen de raons democràtiques les mesures que pugui prendre Catalunya, ja sigui celebrant la consulta d'acord amb la seva pròpia llei o convocant unes eleccions plebiscitàries que comportin una Declaració Unilateral d'Independència. Espanya, a més, ha tingut la mala sort que el modèlic referèndum escocès ha posat en evidència l'abisme que separa britànics i espanyols en cultura democràtica.

Per això Espanya no s'adona que ha acabat tancant-se totes les portes i que ja no pot fer marxa enrere; no s'adona que ha arribat massa lluny en les amenaces contra la consulta per poder canviar de parer i autoritzar-la. L'orgull castellà viuria una cosa així com una humiliació. L'únic que podria servir-li de coartada davant dels seus -a banda d'una quimèrica resolució del Tribunal Constitucional-, seria que la decisió li vingués imposada per Europa. Però és difícil que Europa, encara que ho fes, volgués que se sabés. A més, ja he explicat aquí moltes vegades que hi ha tres raons supremes per les quals Espanya -sempre des de la seva òptica- no pot permetre la consulta: la primera, perquè està convençuda que la perd; la segona, perquè establiria un precedent de proporcions incalculables; i la tercera, perquè significaria reconèixer que Catalunya és una nació d'Europa i que la seva pertinença a Espanya ha estat el resultat d'una conquesta armada i no pas d'un designi diví, com es pretén.

A poc a poc, doncs, Espanya es pot veure empesa a suspendre l'autonomia de Catalunya. I no li cal cap argument, perquè si hi ha una cosa que l'absolutisme no necessita són arguments. En té prou d'inventar-se que els partits catalans no es poden presentar a les eleccions amb la promesa de proclamar la independència i llestos. És propi d'un règim totalitari, sí, però qualsevol excusa és bona per impedir una derrota espanyola a les urnes.

Situats en aquest extrem, és lògic preguntar-se què farà Catalunya. Jo no sé si els catalans hi pensen, però Espanya sí que ho fa, i ara mateix està calibrant-ne les conseqüències. No dubta que un afront com el de la suspensió de l'autonomia catalana no li sortiria de franc i que hi podria haver una revolta, però tampoc això no li desagrada. De fet, és el que fa tant de temps que està cercant: que esclati la violència i que el procés català, que ha admirat el món per la seva civilitat, esdevingui un conflicte armat que pugui ser equiparat al del País Basc. Ara fa només uns dies, Pedro Iturgaiz, eurodiputat del Partit Popular, deia això: "La consulta és un cop d'Estat, i ETA és un aliat de Mas". Aquesta equiparació permetria acusar de terrorisme les figures destacades de l'independentisme català, tant les figures polítiques com les figures socials, i detenir-les o empresonar-les com es va fer sense arguments i sense escrúpols amb els directius del diari Egunkaria el 2003 o amb Arnaldo Otegi el 2009. Tinguem present també que si el 2004 van acusar de terrorisme un nen de catorze anys -Èric Bertran- per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés en català, què no faran en el cas de la independència de Catalunya.

Davant d'això, cal que les forces polítiques sobiranistes, l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural siguin conscients que Espanya mai no reconeixerà els drets nacionals de Catalunya. Mai. Només hi ha una cosa que Espanya vol de nosaltres: la rendició incondicional. No acceptarà res que no sigui això. Catalunya, per tant, ha de comprendre que la llibertat no és possible sense transgredir les lleis del gueto. Els centenars d'agents del CNI arribats a Catalunya, no han vingut a fer turisme, han vingut a desestabilitzar el nostre país, i com més temps els concedim per desenvolupar les seves repugnants estratègies més perpetuarem la nostra captivitat. Mariano Rajoy diu: "No consentiré que ningú violi la llei". Catalunya li ha de respondre: "No consentirem que ningú violi la democràcia amb lleis antidemocràtiques".

elSingular.cat , 30/9/2014
 
Gols catalans en pròpia porta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 04 octubre 2014
Gols catalans en pròpia portaAra fa només uns dies, TV3 va emetre un reportatge força interessant titulat Goodbye Scotland?, que mostrava com vivia Escòcia les jornades prèvies al referèndum d'independència i la naturalitat amb què el govern de Londres acceptava el dret dels escocesos a decidir el seu destí. Era una finestra d'aire pur que provocava altes dosis d'enveja sana en l'espectador català, immers encara en la reivindicació de principis democràtics elementals, com ara el dret de votar, que l'Estat espanyol es nega a assumir. En aquest sentit, per tant, el reportatge va ser molt alliçonador.

Tanmateix, hi va haver una cosa incongruent en un treball d'aquesta naturalesa. Incongruent i també tergiversadora de la veritat. Em refereixo a l'ús del mot "nacionalista", ja que la veu en off el va emprar en tot moment. Una vegada i una altra repetia "govern nacionalista escocès", per referir-se al govern d'Alex Salmond, i "nacionalistes escocesos", per referir-se a la posició favorable al "sí". Paral·lelament, cada cop que ens parlava del govern britànic o dels favorables al "no", feia ús d'eufemismes com ara "el govern de Londres" o "els unionistes". En cap moment ens va parlar del "govern nacionalista britànic" o dels "partits nacionalistes britànics". Els britanistes, segons els autors del reportatge, eren "unionistes", mentre que els independentistes eren "nacionalistes".

No dubto que, davant d'això, hi haurà persones que hi veuran mala fe, per part dels tres autors del reportatge, però jo no ho crec. Crec que aquests professionals, entre els quals Carles Costa, corresponsal de TV3 a Londres, es van deixar endur per la inèrcia. Una inèrcia embrutidora, promoguda des de fa molts anys per Espanya i en la qual la immensa majoria de periodistes catalans hi cauen de quatre grapes tot propagant un estigma mancat de fonament. Com s'entén que s'apliqui el terme "nacionalistes" als defensors de les nacions escocesa o catalana i que no es faci el mateix amb els partidaris de la Gran Bretanya o d'Espanya? Tan mesells som, que ens estigmatitzem nosaltres mateixos? D'això se'n diu un gol en pròpia porta.

La mateixa setmana, el TN Migdia deia: "Un grup de diputats nacionalistes ha fet una roda de premsa conjunta [al Congrés espanyol] en suport del referèndum escocès". I alguns diaris catalans ho reblaven dient que "els grups nacionalistes, amb la bandera escocesa de teló de fons, han reclamat al govern espanyol que aprengui la lliçó del Regne Unit". En definitiva, ens vénen a dir que els partits sobiranistes catalans "són nacionalistes", mentre que els partits sobiranistes espanyols "són senzillament espanyols". Déu n'hi do. Sembla que caldria una mica més de rigor en aquesta qüestió per part d'alguns mitjans afins al procés català, ja que estem parlant d'un parany semàntic força elemental que fa anys que hauríem d'haver superat. Heus aquí perquè ens cal ser un Estat independent. Per fi deixarem de dir-nos nacionalistes per ser senzillament catalans.

Nació Digital , 27/9/2014
 
La impotència del nacionalisme espanyol Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 setembre 2014
La impotència del nacionalisme espanyolÉs tot un espectacle veure les còmiques gesticulacions del nacionalisme espanyol, totalment aclaparat per la força del procés català. Després de tants anys, en què la submissió catalana enfortia l'espanyolisme, les coses han canviat radicalment i ara és aquest últim qui està en minoria. Només cal parar atenció en els quatre gats que, en companyia de Carmen Chacón, es van concentrar a l'amfiteatre de Tarragona, l'Onze de Setembre passat, "por la unidad de España", la vella dèria de Franco. Abans érem nosaltres, els qui anàvem a remolc de les seves accions; ara, en canvi, són ells, els qui es veuen condemnats a "reaccionar" davant de les nostres.

No fa gaire, Sant Cugat va ser escenari d'una d'aquestes "reaccions". La van dur a terme a la Casa de Cultura, impulsada per la formació ultraespanyolista Ciudadanos, i van aconseguir aplegar la fabulosa xifra d'una trentena d'assistents. Impressionant. Tan impressionant, que tots ells es preguntaven: "Com és que no sortim al New York Times?" A cap d'ells, però, no li va passar pel cap que la seva derrota és conseqüència de dues coses bàsiques: una, el fet d'anar contra la voluntat democràtica de la immensa majoria del poble català; i l'altra, la incapacitat per articular un discurs que no sigui una versió actualitzada del franquisme. Per això, ara com ara, els nacionalistes espanyols són el viu retrat de la impotència intel·lectual. I quan algú no té res a dir, ningú no l'escolta.

Amb tot, el senyor Jordi Cabanes, el ponent de la xerrada, va dir coses tan elevades com aquestes: "La independència no se sosté ni en termes històrics ni en termes culturals", "La història fa que Catalunya sigui clarament Espanya", "En un raïm, què és la fruita? El conjunt o cadascun dels grans? És el mateix conflicte que trobem quan analitzem Catalunya i Espanya".

Deixant de banda l'exhibició d'autoodi que suposa aquest conjunt d'atzagaiades en boca d'un català, cal dir que si hi ha dues coses que demostren clarament que Catalunya mai -mai a la vida- no ha estat Espanya, són, ves per on, la seva història i la seva cultura, incloent-hi la llengua, és clar. Fixem-nos també en la mentalitat totalitària que requereix dir-nos que Catalunya no és res més que un gra insignificant d'una fruita anomenada Espanya. És a dir, que, com que no som ningú, com que només som un gra vagant per l'espai, les decisions sobre la nostra existència les hauria de prendre Espanya, un país que, com tothom sap, no és cap gra, sinó la matriu de l'univers.

Tot plegat és tan esperpèntic que provoca hilaritat, però hem de ser comprensius. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol en un moment com l'actual. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i anar tot el dia a remolc del poble català. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i veure's impotent per impedir la llibertat de Catalunya.

Cugat.cat , 26/9/2014
 
Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 27 setembre 2014
Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍUna de les coses que més han destacat els mitjans de comunicació catalans, aquests darrers dies, sobre el referèndum escocès, ha estat el fet que els partidaris del SÍ i del NO defensaven les seves posicions sense cap mena de convulsió o crispació. Hi havia posicions més o menys vehements, és clar, però no anaven més lluny per la senzilla raó que tant els uns com els altres són demòcrates i havien decidit dirimir-ho a les urnes, que és la manera com els veritables demòcrates dirimeixen els conflictes. Vull dir que no era un conflicte entre gent que volia votar i gent que ho impedia. Discutien el sentit del vot, no pas l'exercici del vot. Per això, una de les frases més escoltades a casa nostra ha estat “Quina enveja!” Una altra cosa és el resultat de la votació i les conseqüències que tindrà per als escocesos, ja que no trigaran gaire a adonar-se que les paraules, com les fulles mortes, se les emporta el vent i que les promeses de Londres prèvies al referèndum esdevindran engrunes. Fixem-nos que només deu hores després de saber-se'n el resultat, David Cameron ja començava a diluir les promeses que havia fet i defugia el compromís adquirit de dur a terme una nova lectura de la llei escocesa. D'això, pobres escocesos, se'n diu anar per llana i tornar esquilat.

Però Escòcia no és el país dels catalans. El 18 de setembre passat, els escocesos no van decidir el futur de Catalunya. El futur de Catalunya el decidirem nosaltres, digui el que digui l'Estat espanyol, per la senzilla raó que només el poble català té dret a decidir sobre el poble català. És veritat que el nostre procés és molt més feixuc que l'escocès, ja que ens obliga a una despesa addicional d'energia defensant obvietats i drets elementals, però només cal mirar la història absolutista d'Espanya per entendre-ho. Ens ha tocat un antagonista que no va accedir a uns mínims democràtics per evolució, sinó per contemporització, com ho demostra el fet que el dictador va morir de vell i que el Borbó que el va succeir va jurar els principis de la dictadura. Just el mateix Borbó que el PP i el PSOE van blindar ara fa tres mesos per tal que els delictes que pugui haver comès durant el seu regnat restin impunes per sempre.

Tot això, no cal dir-ho, és una llosa, per a nosaltres. És una llosa, perquè explica la raó per la qual els escocesos ja han votat mentre que nosaltres encara estem lluitant per poder-ho fer. I és que el nostre antagonista, a diferència del seu, ni tan sols reconeix la nostra existència. Existeix la nació escocesa, però no existeix la nació catalana. Per a Espanya no hi ha catalans, hi ha només espanyols nascuts al nord-est de l'Estat. El nostre gentilici, no seria nacional, seria domèstic; apte per a coses d'ordre intern, però inadmissible per a projectar-nos al món. I encara menys per decidir sobre la nostra vida. No podem decidir sobre la nostra vida, perquè aquesta no ens pertany. La vida dels catalans és propietat d'Espanya.

Arribats aquí, com veiem, la independència de Catalunya deixa de ser una recuperació de les llibertats arrabassades per convertir-se en una qüestió de supervivència i de dignitat. Cada dia que passem sota el domini espanyol afavorim la nostra espoliació, degradem la nostra educació, degradem la nostra sanitat, degradem les nostres infraestructures, degradem el nostre benestar social, degradem la nostra llengua, degradem els nostres drets i degradem la nostra autoestima. Si és ben veritat que ser lliure és un dret, en el cas dels catalans esdevé una obligació de compliment immediat, ja que la nació catalana no pot viure dintre d'Espanya de la mateixa manera que ningú no pot viure en un espai sense aire. Serà, doncs, per totes aquestes raons, que Catalunya parlarà molt aviat. I ho farà de manera diferent d'Escòcia. Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ. Dirà SÍ a la independència, dirà SÍ a la llibertat.

elSingular.cat , 23/9/2014
 
Moltes gràcies, Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 setembre 2014
Onze.Nou.CATorze (1714)A través d'aquesta columna vull donar les gràcies a tots els actors i actrius santcugatencs que amb el seu talent i el seu entusiasme van contribuir a la representació de l'obra Onze.Nou.CATorze (1714), al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el 14 de setembre passat.

No puc posar-ne aquí tots els noms, perquè n'hi havia una quarantena, però sí que puc elogiar l'esforç titànic que van fer per conjuntar-se amb els professionals provinents de Barcelona i que encarnaven els personatges protagonistes. Cal tenir en compte que es tracta d'un muntatge que reunia seixanta persones dalt de l'escenari, i això té una complexitat enorme, sobretot si, com és el cas, la majoria es renoven en cada ciutat on es representa.

D'entrada, diguem que una obra que centra la seva acció en les primeres hores de l'Onze de Setembre de 1714 no pot tenir un caire intimista amb només quatre o cinc personatges tancats en despatxos. Cal la participació de moltíssima més gent per tal de transmetre a l'espectador el drama èpic que va suposar aquella lluita a mort, en defensa de les nostres llibertats, amb una batalla final que es va lliurar als carrers de Barcelona, cos a cos i casa per casa

En aquest sentit, també vull agrair la tasca formidable feta per Teresa Canas, com a directora territorial, i pel mestre Eloi Jover, director de la Societat Coral La Lira, per dotar el muntatge santcugatenc d'una personalitat diferenciada de la d'altres municipis. És obvi que la direcció global de l'espectacle és del gran Pere Planella, però mai no hauria reeixit sense la força de voluntat i l'esperit d'equip de tots els participants. Va ser emocionant veure el teatre ple i escoltar després els comentaris de la gent, explicant els moments divertits que havien passat i els moments en què els havien vingut les llàgrimes als ulls. També va ser colpidor, en acabar-se l'obra, després dels aplaudiments, veure el públic posar-se dempeus espontàniament i cridar ‘independència'. Recordo que en la funció de Sabadell no va passar només això, sinó que tots els espectadors, també espontàniament i dempeus, es van posar a cantar ‘Els Segadors'. Realment impressionant. No havia vist mai una cosa així. Aquesta columna, per tant, és un agraïment públic a totes les persones que van assistir al Teatre-Auditori i que, com a autor, em van fer viure moments que conservaré sempre en el record. Moltes gràcies, Sant Cugat.

Cugat.cat , 19/9/2014
 
Després de la V, la I d'Independència Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 setembre 2014
Després de la V, la I d'IndependènciaLa V ja és història, en el sentit més positiu del terme. La V ja és la manifestació -concentració, en aquest cas- més multitudinària que s'ha fet mai a Europa en defensa d'uns drets nacionals trepitjats per un altre país. Enrere queden les de les diades del 2013 -Via Catalana- i del 2012 -"Catalunya, nou Estat d'Europa"-, i també la del 10 de juliol de 2010 -"Som una nació, nosaltres decidim"-, la de l'1 de desembre de 2007 -"Som una nació i diem prou!"- i la del 18 de febrer de 2006 -"Som una nació".

L'any 2010, al Singular, vaig escriure que els catalans estem doctorats en manifestacions, perquè és innegable que freguem la perfecció organitzativa. Només cal reflexionar sobre l'esforç que suposa treure tantíssima gent al carrer i concentrar-la en un espai delimitat per veure'n la complexitat. Si la Via Catalana ja va requerir un esforç titànic, el de la V d'enguany ha estat indescriptible, ja que calia que es veiessin les quatre barres des de l'aire, especialment en el minut 17:14. Però aquest esforç ha estat premiat amb un èxit apoteòsic. Èxit d'organització, èxit de participació i èxit de repercussió. El primer, és mèrit de l'ANC i d'Òmnium Cultural; el segon, és mèrit de la societat catalana en general; i el tercer, és conseqüència directa dels altres dos, com ho demostra l'interès que ha despertat en els cinc continents.

Tanmateix, com dic, això ja és història. Aquest cim ja l'hem fet. Podem dedicar uns dies a felicitar-nos-en i a cercar veus que ens confirmin que hem sortit molt afavorits a la foto, però cal recordar que la V, lluny de ser un fi en si mateixa, ha estat tan sols una baula més de les cadenes que estem segant. De fet, res del que hem assolit fins ara tindrà utilitat si no som capaços d'arribar fins al final. És ara, doncs, en els darrers metres del camí, que els catalans hem de mantenir la màxima concentració. Com diu el lema de la campanya del Tricentenari -un lema esplèndid, per cert-, "ara, la història ens convoca", i nosaltres hem d'estar a l'alçada d'allò que se'ns demana.

És, diguem-ho clar, l'hora dels fets conseqüents, és l'hora en què les forces favorables al Procés han d'ajornar les diferències de partit i posar per davant el nom de Catalunya. El partit que no ho faci, el partit que prioritzi els seus interessos als de la llibertat del país, farà mal al Procés, sens dubte, però també es farà mal a si mateix, perquè quedarà retratat davant els ulls de la història. Pensem que no hi ha dret social més important i transcendent que el de la llibertat, i els qui ens volen distrets amb reivindicacions relatives a una millora de les condicions de vida de la presó constitueixen el més gran aliat del nacionalisme espanyol. Compte, per tant, amb aquests cants de sirena que parlen de drets socials tot obviant que l'única cosa que pot garantir-los és la llibertat. Un poble que no és lliure no té drets socials. El captiu que consumeix les seves energies reivindicant un millor tracte del segrestador, cau de quatre grapes en el parany que aquest li para i es tanca ell mateix les portes de la gàbia. El segrestador sap molt bé que com més ocupat està el segrestat -i el cas Pujol també forma part d'aquesta maniobra de distracció-, menys temps dedica a elaborar un pla de fuga. Per això no hi ha res que li plagui més que les discussions del dia a dia. De fet, gairebé sempre és ell qui les promou. Sap que són tan productives com els partits de futbol de germanor que disputen els segrestats, és a dir, elements que perpetuen la captivitat.

Situats, doncs, en aquest punt i havent reeixit en l'organització de la V, ara, com dèiem, és l'hora de donar sentit al Procés culminant-lo amb la lletra definitiva, la lletra sense la qual mai no hi hauria hagut Procés: la lletra I d'Independència. No parlo de celebrar cap manifestació en forma de I -i si la celebrem, que sigui complementària-, parlo d'avançar sense vacil·lacions cap a la consecució de l'anhel més noble que pot tenir tota col·lectivitat humana: viure en llibertat.

elSingular.cat , 16/9/2010
 
La Diada i la ratera espanyola Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 setembre 2014
La Diada i la ratera espanyolaL'any 1974, ara fa exactament quaranta anys, Ovidi Montllor, en un disc meravellós, cantava aquestes paraules: "Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra va creixent. Les molles volen al vent". Eren paraules que molta gent interpretava que al·ludien a la mort del franquisme i que expressaven la convicció serena i generalitzada que aviat podríem obrir les finestres perquè hi entrés aire net. I, certament, les vam obrir, però el cop d'estat del 1981 i la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic del 1982 van fer que molts catalans de bona fe toquessin de peus a terra i s'adonessin que les molles no sols no se les havia endut el vent, sinó que eren l'únic aliment amb què podíem omplir el pap. I és que alguns van confondre la mort de Franco amb la mort del franquisme. Però només el primer era a la tomba, el franquisme seguia ben viu. De fet, en va tenir prou amb una "reforma" dermoestètica per perpetuar-se en el poder. I encara hi és. Ha substituït la camisa "azul" per la camisa blanca i llueix modelets manllevats del museu de l'esperpent, però continua remenant les cireres de l'Estat. Abans, per tant, vivíem en un règim totalitari, ara vivim en una democràcia totalitària. És com La ratera d'Agatha Christie: passen els anys i es relleven els actors i les actrius que la representen, però l'obra sempre és la mateixa.

Només cal escoltar les barbaritats que diuen contra el dret a l'autodeterminació de Catalunya, el Partit Popular i el Partit Socialista, per entendre les raons per les quals Franco va morir de vell i en el poder. Ja ho deia el mateix Ovidi: "Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder". Doncs sí, els franquistes no van ser jutjats, el franquisme va restar impune i ara, per mitjà de lleis fetes a mida, els seus hereus pretenen aconseguir el que no va poder aconseguir el cabdill de veu aflautada. Aquesta és la raó per la qual la cançó de l'Ovidi ha esdevingut un himne intergeneracional que expressa molt bé l'apassionant moment actual. L'Onze de Setembre d'enguany ha mostrat al món que Catalunya va de debò i que aquelles molles, que eren el seu menú diari en els temps de la política de peix al cove, s'han acabat. Ens ha costat, però per fi, plenament conscients de l'ocasió, hem decidit treure'ns del damunt aquesta pesada llosa anomenada Espanya. Per això, quaranta anys després, les paraules de l'Ovidi romanen vives:
"Conscients de l'explotació, no hi haurà més solució que aprofitar l'ocasió. I allò que es diu, amb passió, fer valer nostra raó, perquè... ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent; la nostra és força creixent. Les molles volen al vent".
Nació Digital , 13/9/2014
 
V de Via, de Voluntat i de Victòria Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 setembre 2014
V de Via, de Voluntat i de VictòriaJa fa tres anys històrics que l'Onze de Setembre ha sortit de la letargia dels actes merament oficials i de la tradicional manifestació que es feia a darrera hora de la tarda amb un nombre simbòlic de participants. També ha deixat de ser la festa pont que molts catalans aprofitaven per anar a la platja abans de la represa laboral després de les vacances. Des del 2012, la Diada Nacional de Catalunya és un clam multitudinari, sense parangó a Europa, de reivindicació de la independència política del país.

És a dir, que sense deixar de retre homenatge als catalans que el 1714 van defensar les nostres llibertats, la commemoració s'ha convertit en una diada d'afirmació de la voluntat de ser. De ser un poble lliure.

Catalunya, menyspreada secularment per Espanya, vol seguir el mateix camí que han seguit països com Noruega, Islàndia, Malta, Montenegro o Kosovo. Concretament, Noruega es va independitzar el 1905, Islàndia el 1918, Malta el 1964, Montenegro el 2006 i Kosovo el 2008. Es tracta, com sabem, de nacions que no van esdevenir plenament sobiranes per gentilesa dels estats que decidien per elles, sinó per la voluntat de conduir amb les pròpies mans les regnes del seu destí. És a dir, que ningú no els ha regalat res. La independència de què ara gaudeixen l'han hagut de conquerir defensant amb fermesa les seves conviccions. I això és el que estem fent nosaltres.

També ho fa Sant Cugat, naturalment. Enguany hem aportat milers de persones a la realització de la V simbòlica a l'avinguda Diagonal i a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Gent d'arreu del país es va concentrar en els dos carrers més llargs de la ciutat i, cívicament, els va omplir de gom a gom per tal que tot el planeta pogués veure com n'és, de ferma, la determinació de Catalunya d'esdevenir el proper Estat independent d'Europa. Tots els mitjans de comunicació internacionals n'han difós les imatges i les han interpretades correctament resumides amb aquestes paraules: "Catalunya ha expressat davant de tot el món la seva Voluntat de fer Via, la seva Voluntat de Votar i la seva Voluntat de Victòria." Ara comença el compte enrere fins al 9 de novembre.

Cugat.cat , 12/9/2014
 
Mala Diada per als amants de l'amnèsia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 setembre 2014
Les runes del BornTres-cents anys són una fugacitat en la història de l'univers, però una eternitat en la història dels pobles. Especialment en la història dels pobles obligats a viure'ls en captivitat. Aquest és, en concret, el cas de Catalunya, que ara fa exactament tres segles que va ser assetjada i militarment abatuda pels exèrcits de Castella i França amb l'objectiu no sols d'esborrar-la del mapa, sinó fins i tot d'esborrar-ne la memòria. Va ser una invasió plena d'odi, aquella. Només l'odi pot explicar les barbaritats que les tropes borbòniques van cometre i de les quals, malauradament, no hi ha testimoni gràfic. Si en tinguéssim, com tenim les imatges dels conflictes internacionals que ens ofereixen avui els mitjans de comunicació, quedaríem esfereïts.

S'entén, per tant, l'al·lèrgia dels partits nacionalistes espanyols, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya, als actes del Tricentenari i a tot allò que recordi que les llibertats de la nació catalana van ser arrabassades per la força de les armes. Només cal tenir present la fòbia del govern municipal socialista, amb l'alcalde Joan Clos al capdavant, en aparèixer les runes del Born l'any 2002. Aquelles runes -restes de les llars que Castella va fer enderrocar als seus habitants, obligant-los a portar les pedres a pes de braços fins al lloc on es construïen els murs de la Ciutadella- eren una prova massa incòmoda per als amants de l'amnèsia. Són els mateixos que ja havien blasmat el Museu d'Història de Catalunya el 1996, quan es va crear, i que ara blasmen el Born com a centre cultural. Saben que l'oblit fa submisa la gent; saben que un poble que desconeix qui ha estat, és un poble que no sap qui és. I un poble que no sap qui és, és un poble que no sap on va.

Però Catalunya no ha perdut la memòria. Tot al contrari: l'ha mantinguda ben viva al llarg dels darrers tres-cents anys i ha sobreviscut a tots els projectes espanyolitzadors. Absolutament a tots. Aquesta és justament la raó per la qual encara som aquí. La commemoració de l'Onze de Setembre, concretament, ens ha ajudat a mantenir viva la memòria d'uns fets que molts volien esborrar de la història. Fins i tot se'n burlaven -encara n'hi ha que ho fan- tot dient que "celebrem una derrota". Però no és veritat. No celebrem cap derrota. Commemorar no és celebrar. Els catalans del present homenatgem els catalans que l'any 1714 van donar la vida en defensa de les nostres llibertats nacionals. Sense aquest homenatge, no sols seríem indignes de la seva gesta, també seríem ignorants del nostre passat. En aquest sentit, s'entén que Ciudadanos tingui tant d'interès a traslladar la Diada Nacional a la diada de Sant Jordi. Se n'adona, el lector? Si converteixes l'11 de setembre en 23 d'abril, la commemoració del 1714, a més de quedar desvirtuada, esdevé absurda i, tard o d'hora, se n'esborra l'èpica i cau en l'oblit. Posats a fer, per què no converteixen ells el 12 d'octubre en 25 de desembre, que també és una diada molt celebrada?

No se s'han sortit, però. Ni Ciudadanos, ni el PP ni el PSOE català. La presa de consciència de la societat catalana ha fet que tots tres acabessin reconeixent que la Diada Nacional de Catalunya no és la seva diada i que, a poc a poc, se n'hagin desmarcat. Ja se sap, quan hom porta al cor el 12 d'octubre, l'Onze de Setembre li fa molta nosa. I, ves per on, aquest Onze de Setembre és completament diferent dels anteriors. És l'Onze de Setembre de 2014, és l'Onze de Setembre que tanca tres segles de sotmetiment, és l'Onze de Setembre del "fins aquí hem arribat". A partir d'ara, s'han acabat les lamentacions i cal demostrar que és veritat que quan convé seguem cadenes. Ja no és temps de gestionar engrunes, ara és temps de gestionar llibertats.

elSingular.cat , 9/9/2014
 
Ambaixador de Catalunya a Alemanya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 13 setembre 2014
Til StegmannVaig conèixer Til Stegmann el mes de setembre de 1987, a Bonn, Alemanya, arran d'una entrevista que li vaig fer per a un diari barceloní, en què em deia que "el futur del català depèn de la seva oficialitat única", i el vaig tornar a veure la primavera del 1988, també a Bonn -aquesta vegada l'entrevista era per a la revista El temps-, poc després de la publicació del seu llibre Catalunya vista per un alemany, que va ser un èxit de vendes. En aquell llibre, Stegmann reflexionava sense inhibicions sobre temes que molts catalans no gosaven abordar en veu alta, com ara l'estatus de la llengua o la independència nacional, i em va comentar la necessitat d'un referèndum com el que s'havia fet al Quebec. Jo li deia que la societat catalana estava nacionalment adormida i que seria impossible guanyar-lo, i ell em va respondre això: "Ara sí, però no d'aquí a dotze o quinze anys, perquè cal esperar que aleshores la segona i la tercera generació d'immigrants ja s'hagin conscienciat." Doncs bé, el termini s'ha allargat i en comptes de quinze n'han passat vint-i-sis, d'anys, però la conscienciació, finalment, s'ha fet realitat.

Fou per això, pels seus plantejaments lúcids i per la manera desacomplexada d'expressar-los, que l'any 1999 li vaig demanar que escrivís el pròleg del meu llibre Jo no sóc espanyol. Eren altres temps, no hi ha dubte. La Catalunya actual, sortosament, no té res a veure amb la d'aleshores. I el mèrit d'aquest canvi, tot el mèrit, és de la societat civil, que per fi, farta d'immobilisme, ha mirat el mapa del món i s'ha sentit avergonyida de no tenir un Estat independent com tenen totes les nacions adultes. El procés català actual és fruit d'això; i el referèndum del 9 de novembre també. Pel camí, però, hi hagut persones que han aportat un immens cabal de talent i d'energia per fer-ho possible, i una d'aquestes persones és Til Stegmann, catedràtic de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d'aquella ciutat. Quan ell va arribar a la Universitat, a la secció de romàniques, només hi havia un centenar de llibres de rellevància catalana i ara n'hi ha 35.000, que suposen la major col·lecció catalanística d'Alemanya i d'Europa, si exceptuem, com és lògic, els Països Catalans. De fet, està reconeguda com un dels 7 Tresors del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior, perquè, com diu el mateix Stegmann, ni tan sols a Catalunya existeix una biblioteca exclusivament catalana, sense llibres de temàtica només espanyola per entremig. "En aquest sentit, la Biblioteca Catalana de Frankfurt és un veritable símbol d'una Catalunya sobirana, independent."

Stegmann, que ara té setanta-tres anys, acaba de publicar un llibre que recull tota la seva trajectòria catalanista amb una descripció detallada i farcida d'anècdotes de les seves vivències i de les persones que ha conegut en la travessia. El llibre es diu Ambaixador de Catalunya a Alemanya. El professor de Frankfurt explica què volen ser els catalans (Pàgès, 2014), i és una delícia llegir-lo, perquè constitueix un relat del munt de coses que una persona pot arribar a fer tota sola, en qualsevol àmbit de la vida, només amb tres elements al sarró: convicció, entusiasme i perseverança. Així hi trobem les Setmanes Catalanes a Berlín, el Decàleg del catalanoparlant, els congressos de llengua catalana, la Fira del Llibre de Frankfurt o la Zeitschrift für Katalanistik, revista científica d'estudis catalans creada el 1988 i que ha publicat fins avui quatre-cents articles i contribucions científiques de més de dos-cents autors de prestigi internacional. Pel que fa a les persones, n'hi apareixen més de quatre-centes, entre les quals: Dalí, Pau Casals, Joan Brossa, Andreu Alfaro, Antoni Tàpies, Eliseu Climent, Joan Fuster, Lluís Llach, Narcís Comadira, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.

Stegmann ens diu que el Vocabulari català-alemany del 1502 "és el primer diccionari entre les llengües alemanya i catalana, imprès fa més de cinc-cents anys, ben abans que es pensés a fer un diccionari castellà-alemany. Cap al 1500, el català era clarament una llengua més important per als alemanys". I també insisteix en la necessitat que els catalans no canviïn de llengua si no volen que l'existència d'aquesta deixi de tenir sentit: "Encara avui milions de catalanoparlants cada dia i en cada moment actuen com a desertors de la llengua catalana. [...] Fa decennis que, quan sóc a Catalunya (o a Mallorca), no parlo altra cosa que català. Si demano alguna cosa a algun policia o taxista o funcionari de telefònica i no em comprèn, penjo o me'n vaig i el deixo estar. Un altre m'ajudarà."

Llegiu el llibre de Stegmann, compartiu amb ell el desig de veure un Estat català alliberat per fi del jou espanyol i amareu-vos de la seva fermesa. És la fermesa d'un home que ha dedicat bona part de la seva vida a dignificar una terra que el va seduir amb la seva identitat, llengua i cultura fins a convertir-lo, en paraules de Francesc de Borja Moll, en el "cavaller errant de la catalanitat". Crec, per tant, que la millor recompensa que Stegmann podria rebre per la tasca immensa que ha fet seria que pogués culminar la seva carrera essent nomenat ambaixador a Alemanya d'una Catalunya independent.

Racó Català , 4/9/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1582
spacer.png, 0 kB