spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a Cugat.cat: Els robatoris als caixers automàtics
• Article a Cugat.cat: Els errors de Sánchez-Camacho a Sant Cugat
La independència explicada al meu fill
La discussió és la nostra coartada nacional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 juliol 2015
La discussió és la nostra coartada nacionalSovint em trobo amb persones que es mostren preocupades pel comportament de la classe política amb relació al Procés i que em demanen parer amb l'esperança que els doni una resposta alleujadora. El seu neguit prové del fet que veuen que tenim la llibertat a tocar i que, tanmateix, hi ha partits que es passen el dia amb la calculadora a la mà. El raonament lògic seria: si vols la llibertat i saps que tot sol et serà impossible, empassa't uns quants gripaus, uneix-te als captius que també la volen i amb la força de tots plegats l'aconseguireu. Però no. Som catalans, i un català, per ser genuí, ha de mostrar les seves habilitats en l'art d'entrebancar-se amb ell mateix. Un català de debò s'enfurisma com tothom si li posen pals a les rodes, això sí, però no pas per por que aquestes es trenquin, sinó perquè els pals ja se'ls posa tot sol i no suporta que ningú el superi.

El català com cal, a més, té una irrefrenable tendència a la confusió, cosa que s'explica perquè, diguin el que diguin els gastrònoms, el plat per excel·lència de la cuina catalana és l'olla de grills. Oh, l'olla de grills! Com ens agrada! Ens agrada tant, que ho celebrem parlant tots alhora, sense respectar torns de paraula, sense escoltar l'interlocutor i aprofitant l'instant en què aquest respira per col·locar-hi el nostre discurs i deixar-lo amb la paraula a la boca. I quan nosaltres tenim la paraula juguem a la possessió. Talment com si es tractés d'aquella màxima futbolística que diu que si tu tens la pilota l'altre no et pot fer gol, ja no callem fins que buidem el pap. I és que els catalans ens realitzem parlant. Al centre i al nord d'Europa es realitzen fent, nosaltres, en canvi, en tenim prou de parlar. I parlem, i parlem, i parlem... Renoi, si parlem! Som infatigables. Enraonar, enraonem poc; però parlar...

Per això, cada cop que ens hem de fer una pregunta defugim la resposta clarificadora de SÍ o NO. Ens agrada l'envitricoll. Hem de dir SÍ-SÍ, o SÍ-NO, o NO-NO, i per això també en la consulta interna d'Unió Democràtica els independentistes es van veure obligats a votar NO, que volia dir SÍ, i els espanyolistes van votar SÍ com a sinònim de NO. Oi que és bonic, això? Discutir com a lligamosques és una magnífica manera de passar l'estona, els dies, els mesos i els anys. La discussió és la nostra coartada nacional. La fan servir indistintament els qui tenen por de llevar àncores i els qui no volen que les llevem. Quina gran troballa, la discussió sistemàtica i perenne! I que entretinguda que és! N'hi ha prou de trobar un matís, només un matís diferencial, per fer fora els altres de la nostra barca o perquè els altres ens facin fora de la seva. El cas és romandre a port discutint i declarant-nos enemics de les llistes unitàries fins i tot quan està en joc el bé més preat d'un poble, que és la llibertat. La manera catalana de fer, arribat el cas, consisteix en què cadascú fa la seva pròpia llista i després demana als altres que s'hi uneixin. I com que el matís diferencial converteix la unitat d'acció en una quimera i sempre hi ha forta maror, o maregassa, o mar brava, o mar desfeta... mai no és el moment de salpar, mai no ens manca un pretext per ajornar la travessia. Som vells llops de port, els catalans.

elSingular.cat , 29/6/2015
 
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 juny 2015
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocatsLes separacions esdevingudes després d'una llarga convivència resulten difícils, perquè la història compartida pesa força i acostumen a ser el fruit d'un munt de tensions tancades en fals. La voluntat, ja sigui per sentimentalisme o per covardia, d'allargar una relació que s'ha esfondrat, acaba essent sempre un llast molt feixuc per a la part més fatigada. Tanmateix, tan bon punt aquesta part s'arma de coratge i diu prou, els fantasmes es fan fonedissos i els beneficis es materialitzen. I el primer benefici és la sensació d'haver-se tret un mort de sobre, un mort llargament arrossegat que viciava la relació i la feia malaltissa. "Uf! Per fi! Quin descans!", són els primers mots que apareixen a l'hora de verbalitzar la sensació d'alleujament que se'n deriva. Just la mateixa sensació que ara mateix experimenten els milers i milers de catalans conscients del mal que Unió Democràtica causava al procés nacional que viu Catalunya.

Val a dir, però, que no ha passat res d'extraordinari. No calia ser cap llumenera per saber amb impertèrrita certitud que tard o d'hora el Procés acabaria comportant la separació de CiU i l'escissió d'Unió. I així ha estat. La nocturnitat i traïdoria de la direcció d'Unió, actuant com un agent al servei del govern espanyol, per enderrocar el Procés ha quedat finalment desemmascarada. En no tenir escapatòria, a l'hora de confessar si volen o no volen la independència de Catalunya, s'han vist acorralats i el Procés els ha llevat el maquillatge a la mateixa velocitat que ho faria una pluja batent. El tret de la pregunta de cent cinquanta-nou paraules que feia fàstics a la independència del país i que havia de servir, segons el seus plans i els del govern espanyol, per carregar-se el president Mas, els ha sortit per la culata i s'han quedat sols i despullats a la intempèrie. I és que, amb la prepotència que els caracteritza, tant la direcció d'Unió com Madrid van menysprear la força dels independentistes del partit i la maniobra els ha fallat. Per dir-ho planerament, han anat per llana i n'han tornat esquilats. Només cal mirar quins són els seus aliats mediàtics: ABC: "El nacionalisme moderat abandona Mas en el seu deliri independentista". La Razón: "Unió creu que el 27-S serà la tomba política de Mas".

En el primer cas, el del diari ABC, hi veiem un titular construït sobre una mentida, ja que cap veritable nacionalista, per moderat que sigui, treballa en contra de la llibertat del seu poble i a favor de les lleis de l'Estat que l'oprimeix. I en el segon, el de La Razón, hi trobem una esbombada dels pèrfids i deslleials moviments de la direcció d'Unió. Per això sobta que aquesta direcció, desemmascarada i defenestrada per servir els interessos espanyols i trair la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, gosi acusar de deslleialtat la meitat de la seva militància. És a dir, els independentistes d'Unió. Deslleials a qui? Deslleials a l'espanyolisme? Deslleials a una direcció subordinada a Espanya? Deslleials a una consulta interna sobre la qual, en el cas de Lleida, plana una sospita greu? Deslleials a una maniobra mesquina que pretenia, com li demanaven populars i socialistes, rebentar el Procés? Deslleials a una operació, que aplaudirien la FAES i el CNI, destinada a decapitar políticament el president de Catalunya? Deslleials a la baixesa moral d'encadenar el país a la legalitat antidemocràtica espanyola, una legalitat concebuda, redactada i blindada per mantenir-nos captius al llarg dels segles? La història deixarà constància d'aquests fets com la data en què els militants d'Unió que volien la llibertat de Catalunya van parar els peus als militants que s'havien conjurat per impedir-la. El jorn dels enderrocadors enderrocats.

elSingular.cat , 22/6/2015
 
Una gran victòria del Procés Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 juny 2015
Una gran victòria del ProcésEl procés català, com tota empresa humana, té els seus alts i baixos, però a mesura que passen els dies es van veient els immensos beneficis que comporta. Un d'aquests beneficis, potser el més significatiu, és l'anacronització –si se'm permet el terme– de l'ambigüitat i la força clarificadora que l'acompanya. Només hem de parar atenció en el terrabastall que ha causat en tots aquells partits que es definien evitant definir-se o que actuaven de manera incongruent amb els principis que deien defensar. Alguns han estat prou intel·ligents per començar de cap i de nou i d'altres han entès que la independència és una necessitat vital, no pas una ornamentació programàtica. De fet, van ser, en bona part, les bases d'aquests partits les que, decebudes davant la passivitat de les seves direccions, van agafar el bou per les banyes i, al costat de milers i milers de catalans sense filiació partidista, van impulsar el Procés l'any 2009. Aquesta és la força del moviment independentista català, que a diferència d'Escòcia, no neix d'un partit, neix de tots els sectors de la societat i esdevé transversal.

D'aquí ve el cataclisme d'Unió, per exemple. Sense el Procés, aquest cataclisme mai no s'hauria produït. I en el cas del PSOE de Catalunya, exactament igual: fuga de militants, fuga de simpatitzants i fuga de votants. És a dir, uns efectes devastadors per al partit, però clarificadors per al país. De fet, aquesta clarificació és una de les principals fonts d'alimentació de Ciudadanos, ja que es nodreix del gran nombre de nacionalistes espanyols que fugen d'uns partits a la deriva. I ara, ves per on, arriba el torn d'ICV, una formació totalment superada per la CUP que per dissimular el seu hispanocentrisme treu de la tomba el Pla Ibarretxe, li lleva les teranyines i el presenta com a projecte propi tot esperant que algú piqui l'ham. Però ningú no l'ha picat. Ans al contrari, ICV és ara al llindar d'una profunda convulsió interna que convertirà Joan Herrera en un cadàver polític en la mateixa mesura que ja ho són Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Herrera n'és conscient i per això parla ara de fer una llista unitària de les esquerres per al 27-S amb l'argument que "el més important no és el patriotisme de les sigles d'un partit". La cosa, però, té la seva gràcia, ja que van ser precisament Joan Herrera i Dolors Camats els primers a rebutjar una llista unitària per la independència de Catalunya. Es veu que allà les sigles sí que comptaven i que, segons ells, la dependència és més patriòtica que la independència.

En realitat, però, tot plegat no és res més que una maniobra desesperada –cosina germana de la que han fet a l'Ajuntament de Barcelona– per maquillar la patacada que albiren. I com que una aliança només amb Podemos els resulta incòmoda, perquè es tracta d'un partit nacionalista espanyol fins al moll de l'os, els vindria bé entabanar la CUP per tenir-la com a coartada catalanista. D'aquesta manera podrien repetir aquella cantarella anacrònica de ser unes sigles amb "moltes sensibilitats". El seu problema, a banda que la CUP no caurà en el parany, és que el Procés ha fossilitzat aquest discurs, perquè quan està en joc la llibertat d'un poble només hi ha espai per a dues sensibilitats: o hi estàs a favor o hi estàs en contra.

Nació Digital , 20/6/2015
 
Incívics amb roba de marca Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 26 juny 2015
Incívics amb roba de marcaEm pregunto què seria de nosaltres si no hi haguessin sancions que ens obliguessin a ser mínimament curosos amb el nostre entorn. Probablement moriríem colgats pels milers i milers de tones d'escombraries i deixalles que llencem al carrer. No parlo de les coses que llencem als contenidors, que és el lloc on s'han de llençar, sinó de tot allò que hi deixem al costat, a terra, i que converteix aquests espais en abocadors urbans. Diuen que Sant Cugat és una ciutat culta, i és cert. És una ciutat força modèlica, en aquest sentit. Però sembla obvi que no tothom que és culte també és net o, si més no, cívic.

Dic això, perquè molt a prop de casa meva hi ha set contenidors -dos de brossa, un de marró, un de groc, un de blau, un de verd i un de roba de segona mà- i gairebé es pot dir que és molta més la porqueria que els envolta que no pas allò que guarden a dins. D'una banda, hi trobem les bosses de brossa que la gent deixa a terra i que els gats esventren atrets per les olors. És un fet que sovinteja perquè, segons sembla, són diverses les persones que pensen que dipositar una bossa en un contenidor requereix un esforç sobrehumà. Però encara hi ha una xacra pitjor, és la xacra de les deixalles domèstiques de tota mena que ocupen la vorera i que n'impedeixen el pas. N'he fet una llista, que em sembla vergonyosa: taules, tauletes de nit, pots de pintura, plaques de porexpan, electrodomèstics, fustes, sofàs, llits, sunyers, cadires, butaques, quadres, prestatges, persianes, armaris, calaixos, matalassos, testos, coixins, orinals...

Algú pot pensar que la gent que embruta els carrers d'aquesta manera prové d'orígens llunyans, perquè nosaltres, els europeus, que som tan i tan cívics, no ho fem, això. Però no és veritat. He vist ben sovint europeus abillats amb roba de marca i de perfil universitari deixant a terra les deixalles que he descrit. A tots ells, a tots els santcugatencs incívics, tinguin l'origen que tinguin, caldria dir-los que s'interessin més pels recursos de la seva ciutat. Si ho fessin, s'assabentarien del magnífic servei que l'Ajuntament posa a la seva disposició per no haver d'embrutar. N'hi ha prou de trucar al 902.547.010 i deixar-hi la llista de les coses que es volen llençar. L'endemà rebran una trucada per acordar el dia que els va bé que una brigada els ho reculli a casa. Em sembla que més facilitats no es poden donar. No embrutar els carrers és una manera de demostrar respecte pels conciutadans i per un mateix.

Cugat.cat , 22/5/2015
 
I els crítics d'Unió van dir: "Diguem no" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 juny 2015
I els crítics d'Unió van dir: "Diguem no"Em sembla molt lloable el comportament dels membres de la secció local d'Unió Democràtica a Sant Cugat que s'han plantat davant la direcció del seu partit, un partit que Josep Antoni Duran i Lleida ha regit com si fos de la seva propietat tot intimidant els qui tinguessin la gosadia d'introduir-hi elements de reflexió. En aquest sentit, cal tenir molt presents les seves paraules ara fa uns anys, en un moment en què van sorgir algunes veus mínimament discordants. Duran va respondre que ell era ell i que qui no hi estigués d'acord s'havia equivocat de partit. Només li va faltar afegir: "Això és casa meva i faig el que em dóna la gana".

Per això té molt de mèrit que els santcugatencs Carles Brugarolas, Joan Recasens i Xavier Amador, amb càrrecs destacats a Unió, s'hagin rebel·lat davant la pregunta capciosa imposada per la direcció en la consulta interna sobre la independència de Catalunya. En èpoques de canvi, l'immobilisme sempre desenvolupa aparences contemporitzadores per tal que tot continuï igual. És un vell ardit que podem resumir amb aquestes paraules: 'Atès que no ens queda més remei que abordar el tema de la independència, fem una consulta interna perquè no sigui dit. Però fem una pregunta prou llarga i envitricollada que afavoreixi que també ho sigui la resposta, de manera que ningú no en pugui treure l'entrellat'.

Es tracta, doncs, d'aquella màxima que diu que qui dia passa any empeny. El problema de la direcció d'Unió és que no s'ha adonat que aquesta política, la de l'ambigüitat, que tants rèdits li va donar en el segle passat, resulta anacrònica en la Catalunya actual. Totalment anacrònica. I és que hi ha una gran diferència entre sortir de casa per anar a fer un tomb i sortir de casa per anar a algun lloc. A la direcció d'Unió li encanten els tombs, però la societat catalana n'està farta. Ara, sortosament, les coses s'han simplificat i la pregunta que cal respondre no admet clarobscurs: Unió vol la independència de Catalunya, sí o no? La resta són eufemismes per amagar l'ou. Per això, com dic, és tan lloable el comportament dels independentistes d'Unió, plantant cara a la direcció. Just allò que, ves per on, els independentistes d'ICV encara no han fet davant la seva cúpula. Esperem que no sigui perquè s'han tornat més conservadors, oi que no?

Cugat.cat , 12/6/2015
 
La revolta dels independentistes d'Unió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 juny 2015
La revolta dels independentistes d'UnióEn el moment de redactar aquestes línies desconec quin serà el resultat de la consulta interna d'Unió Democràtica sobre el tema de la independència, però sigui quin sigui tothom ha pogut veure que ha obeït més a un pla de la direcció del partit per intentar dinamitar el full de ruta signat per Convergència i Esquerra que no pas per dilucidar res. N'hi ha prou de parar atenció en la capciosa pregunta de la consulta i en les declaracions que han fet aquests dies Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler, davant la revolta dels independentistes del partit, amb Antoni Castellà, Joan Rigol i Núria de Gispert al capdavant. Rosa Maria Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera, ho diu molt bé: "És perquè no s'entengui".

Allò que sí que s'entén és que per a molts dels polítics que havien trobat un vitalici en l'ambigüitat, el Procés els ha deixat completament nus a camp obert. Quins temps, aquells, en què l'ambigüitat es regia per aquella màxima que diu "el meu mal no vol soroll" i n'hi havia prou de vibrar amb 'L'estaca" o el 'Virolai' per semblar un Braveheart català. Estaven tan distrets gestionant engrunes competencials amb Madrid, que la presa de consciència del país els ha agafat amb les orelles a cal ferrer.

Ara, és clar, ja se n'han adonat i intenten tapar totes les vies d'aigua, però és massa tard. Ara ja no es tracta de consumir energia estúpidament parlant del 'fet diferencial' o debatent si hem de ser titelles de fil o titelles de guant. Ara és l'hora de comportar-nos com un poble adult i respondre si volem ser lliures o captius, si volem ser amos dels nostres actes o ninots a les mans d'un titellaire. La consulta interna d'Unió, per tant, amb una pregunta de cent cinquanta-nou paraules, és la darrera maniobra d'una cúpula que malda per conservar els seus privilegis.

La pregunta, diguem-ho d'entrada, defuig parlar d'independència. El terme només apareix un sol cop, precedit per cent divuit paraules, i en clau negativa. Tot seguit, con si fos una encíclica dels senyors Duran i Espadaler, alliçona sobre el "catalanisme integrador" –eufemisme d'immobilisme que signarien ara mateix Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera– i emmanilla el Procés a un "diàleg entre els governs de Catalunya i l'Estat [...] amb voluntat de persistència", sempre en el marc de la "seguretat jurídica". És a dir, en el marc de la justícia espanyola, que és la justícia que posa els grillons a Catalunya. No és meravellós? Amb tot, perquè no sigui dit, per bé que menyspreant la intel·ligència del votant, el text afegeix que Unió no "renuncia ni posa límits a l'aspiració de plena sobirania". Mai no se sap què pot passar l'any 3000. Com diu Duran i Lleida, "la legalitat espanyola és la que és" i cal rendir-s'hi i esperar submisament anys, segles i mil·lennis. La legalitat de l'amo és sagrada. El captiu no té legalitat.

Queda per a la història, doncs, el boicot que han patit els independentistes del partit per part del sector immobilista, negant-los el cens electoral, les actes d'escrutini de les taules i la possibilitat de contactar amb la militància per correu electrònic. Encara bo que, com informava El Singular, hem pogut saber que no era certa la xifra de 5.000 militants que donava Ramon Espadaler. En realitat n'hi ha només 4.065.

Pel que fa a les demagògiques declaracions de Duran i Lleida, que diu que "preguntar sobre independència sí o no seria menys inclusiu", i de Ramon Espadaler, que ho remata afirmant que "el Procés pot portar el catalanisme moderat a votar Ciudadanos", cal fer un parell de consideracions. En primer lloc, hi trobem l'excusa tronada de "les moltes sensibilitats internes" –la mateixa que fan servir ICV, Barcelona en Comú i Podemos– per intentar sumar votants gràcies a la indefinició: "Voleu la independència? Voteu-nos. Voleu la dependència? Voteu-nos. Voleu la Via Morta? Voteu-nos. Aquí tenim de tot. Som La Puntual, el partit ideal".

I amb relació a les paraules d'Espadaler, només dir que el catalanisme, per moderat que sigui, mai no pot votar Ciudadanos, perquè, si ho fa, revela que de catalanista no en tenia res. Un catalanista de debò mai no pot votar un partit nacionalista espanyol. Un catalanista pot ser d'esquerres, de centre o de dretes, però no pas espanyolista sense caure en una flagrant contradicció. Aquesta és la raó per la qual els falsos catalanistes d'Unió estan tan angoixats. Després de tants anys de tranquil·litat i bons aliments, se'ls fa insuportable que hom els llevi la disfressa.

elSingular.cat , 15/6/2015
 
Criminalització de la xiulada i complex d'inferioritat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 juny 2015
Criminalització de la xiulada i complex d'inferioritatNi les desqualificacions, ni les pressions, ni les coaccions, ni les amenaces espanyoles no van poder impedir que el món veiés l'eixordadora xiulada que el Camp Nou va dedicar a l'himne i al rei d'Espanya, el 30 de maig passat. Ni tan sols no ho va poder amagar el govern de l'Estat, que tenia el control de les imatges cedides a les televisions. Hi ha coses que no es poden amagar. Tanmateix, davant d'una situació com aquesta, és obvi que tot govern estatal mínimament entenimentat reflexionaria sobre les raons que provoquen el rebuig als seus símbols. És ben sabut que ningú no rebutja per gust. Les persones acollim qui ens respecta i rebutgem qui ens menysprea. I Espanya, a més de no respectar Catalunya, també la menysprea, l'espolia, l'escarneix, l'empresona, l'emmanilla i impedeix que pugui decidir el seu destí. Fins i tot li nega l'existència com a nació i considera els catalans una pertinença. És a dir, que els catalans tenim amo, la qual cosa explica que hàgim de demanar permís per a tot, ja sigui per penjar una estelada en un ajuntament o per parlar català en un jutjat.

S'entén, per tant, que l'amo tregui foc pels queixals en veure que l'esclau no sols se li rebel·la, sinó que ho fa davant les televisions de tot el planeta. Això darrer és el que més li cou, perquè mostra al món dues coses: una, que és un amo de fireta; i dues, que l'Estat espanyol no és cap nació, i encara menys una bassa d'oli. Hi ha un territori que s'autodenomina Espanya –sobre Castella aprofundirem un altre dia– i unes nacions, la catalana i la basca, que no accepten que ningú se'ls declari superior, i encara menys que se'ls imposi un nom que no és el seu i unes lleis que no són les seves. I per a un Estat com l'espanyol, que tradicionalment ha confós el fuet amb el poder i que no escolta cap declaració dels desafectes que no comenci per 'rendició incondicional', la xiulada és un afront majúscul. "Un horror", en paraules seves. Això, però, no és res més que el fruit d'un immens complex d'inferioritat. I és que cal estar molt acomplexat per sacralitzar un himne i un rei i criminalitzar-ne el rebuig. El mateix rebuig que el públic espanyol de l'estadi Vicente Calderón, de Madrid, va manifestar contra 'La Marsellesa', l'any 2012, i que Espanya, amb bon criteri, va considerar un exercici de la llibertat d'expressió.

Però com que es veu que no és el mateix xiular 'La Marsellesa', que xiular l'himne espanyol, l'Estat ha desfermat un munt d'amenaces, sancions i caça de bruixes que formen part d'una acció de govern de caràcter totalitari –sempre he definit l'Espanya actual com una democràcia totalitària– que ens trasllada als principis franquistes del famós "Vamos a tomar medidas" i a la dictadura de Primo de Rivera, amb el tancament del camp del Barça per una xiulada igual. En definitiva, estem parlant d'un Estat que ha clausurat les instal·lacions del FC Barcelona, que ha expulsat del país el seu fundador, que ha assassinat un dels seus presidents i que ha bombardejat les oficines de l'entitat. Que no ens parlin, doncs, de violència, perquè la seva l'hem patida a la pell. Va ser amb violència que ens van arrabassar la llibertat, ha estat amb violència que ens han mantingut en captivitat, és amb violència política que ens assassinen la llengua, és amb violència jurídica que ens impedeixen votar i és amb violència policial que ens apallissen per portar estelades.

Arribats aquí, sembla un despropòsit que un Estat tan violent es vanti de tenir una comissió estatal contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l'esport, però no ho és. Aquest organisme, que depèn del govern del PP, però que ja ha rebut el suport del PSOE contra la xiulada catalana, no és res més que un instrument al servei del nacional-espanyolisme, i com si fos la guàrdia pretoriana de Neró, es dedica a criminalitzar tot allò que blasmi la divinitat espanyola. Per això es fa l'orni quan la seva policia trenca la cara de seguidors del FC Barcelona, quan el públic xenòfob d'estadis espanyols crida "puta Cataluña", quan els racistes ho reafirmen amb insults com "catalanes de mierda" o "matar catalanes, no queda otra" i quan periodistes catalans són agredits a Espanya pel sol fet de ser catalans.

S'entén, doncs, que en ocasions com la final de Copa esmentada la gent aprofiti per mostrar el seu rebuig a un Estat absolutista. Per a un poble que no pot votar, que té prohibida la llibertat d'expressió i que pateix l'espoliació dels recursos que genera, xiular l'himne de l'Estat que l'oprimeix és més que un dret, és un deure. Respecta'm i et respectaré, diu Catalunya a Espanya. I aquest respecte passa per no criminalitzar les urnes i per deixar que el poble català s'expressi en un referèndum d'independència. Però demanar això a Espanya és demanar la lluna en un cove, perquè ja hem dit que estem parlant d'un Estat que es declara propietari de la nostra vida i dels nostres actes. I com que per segles que passin no el traurem d'aquí, és vital que aquest 27 de setembre actuem en conseqüència i votem aquells partits que volen per a Catalunya l'estatus de nació normal. Un cop aconseguit això, ja no ens caldrà xiular l'himne espanyol, perquè serem lliures i serem respectats.

elSingular.cat , 7/6/2015
 
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 juny 2015
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana"Mentre esperem conèixer el pronunciament definitiu del govern espanyol, en el seu intent de criminalitzar la xiulada del Camp Nou a l'himne i al rei espanyols, el 30 de maig passat, diguem que l'associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC), coneguda pels seus fiascos reiterats, va tornar a fracassar estrepitosament amb la campanya que havia engegat per impedir-la. De res no li van servir els anuncis posats a tota pàgina en diversos diaris de paper. La xiulada no sols va ser eixordadora, sinó que va ser la més gran que han rebut mai un himne i un rei en un estadi. L'himne, totalment apagat per la cridòria, ni es va sentir, i el rei i la resta d'autoritats espanyoles que hi havia a la llotja no podien amagar la seva consternació. Ja se sap, qui sembra cards, espines cull.

Una nacionalitat no es pot imposar per la força, i les agressions constants a un poble, a la seva llengua i a la seva identitat nacional, al llarg dels anys, generen tard o d'hora situacions com la del Camp Nou. És la reacció més civilitzada davant d'un Estat que se't declara superior i que esclafa els teus drets democràtics. I com que Catalunya es troba immersa en un procés d'independència per recuperar la seva llibertat, les accions, les concentracions i les campanyes que organitza SCC acaben sempre fent el ridícul més espantós. Un ridícul que comença amb el nom de la mateixa associació, ja que és esperpèntic que una entitat amb una setantena de socis s'atribueixi el nom de Societat Civil Catalana. Però encara resulta més galdosa la seva incapacitat per omplir ni tan sols una plaça, un teatre o un amfiteatre. Res de res. Fracàs rere fracàs. També van pretendre foragitar les estelades dels ajuntaments catalans durant les eleccions municipals i l'únic que van aconseguir va ser que es multipliquessin arreu i que fossin encara més grans.

En la campanya contra la xiulada, SCC demanava "respecte" pels seguidors del Barça i de l'Athletic de Bilbao que no fossin independentistes i també pels "símbols comuns de tots els espanyols". Amb aquest parany, SCC intentava que el públic de l'estadi piqués l'ham i emmudís de cop en sonar les notes de l'himne d'Espanya. Però el públic no va emmudir. No ho va fer perquè seria ridícul que els presoners que han decidit fugir i ser lliures hi haguessin de renunciar per "respecte" als companys que han decidit quedar-se i ser captius. Posats a demanar respecte, per què els captius enamorats del segrestador no respecten la voluntat dels captius enamorats de la llibertat? Hi ha una diferència significativa entre tots dos: mentre els captius que volen ser lliures no obliguen ningú a ser-ho, els captius que volen ser captius pretenen que tothom sigui com ells. Catalunya no obliga cap espanyol a ser català, Espanya obliga tots els catalans a ser espanyols. En termes polítics, és la diferència que hi ha entre demòcrates i totalitaris.

Nació Digital , 6/6/2015
 
La victòria independentista d'aquestes eleccions Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 juny 2015
La victòria independentista d'aquestes eleccionsL'independentisme té motius per estar altament satisfet del resultat d'aquestes eleccions municipals. Ha guanyat en vots, ha guanyat en percentatge i ha guanyat en regidors. Digui el que digui l'espanyolisme, aquesta és la veritat incontestable. Allò que l'espanyolisme no dirà, per tant, és que ara hi ha més regidors independentistes que abans a l'Ajuntament de Barcelona. Tampoc no dirà que ara hi ha més regidors independentistes que mai –6.077–, amb un increment de 300.000 vots, al conjunt de Catalunya. I allò que, per descomptat, l'espanyolisme silenciarà és que els partits independentistes han passat d'un 58,5%, l'any 2011, a un 67%, aquest 2015, i que la suma de vots els atorga la majoria absoluta amb un 51%, tot deixant el nacionalisme espanyol (PSC-PSOE-PP-C's) amb un 36%.

Les xifres, com veiem, són tan contundents que l'espanyolisme no té altre recurs que la mentida per intentar dissimular la derrota espectacular que ha patit. Heus aquí una petita mostra:

  • 'Societat Civil Catalana' (associació ultranacionalista espanyola): "A Catalunya l'independentisme està lluny de la majoria social que pretenia obtenir, ja que la suma dels vots de CiU, ERC i la CUP queda lluny del 50% dels vots".

  • Alícia Sánchez-Camacho (PP): "S'ha imposat el seny català amb el no a la independència."

  • Carina Mejías (Ciudadanos): "La societat ha dit prou a l'independentisme."

La ràbia fa dir moltes mentides, prou que ho sabem, però una mica de sentit del ridícul, sí que n'haurien de tenir, els qui afirmen parlar en nom d'altri. Posats a dir-les de l'alçada d'un campanar i a fer-nos petar de riure, intenten fer córrer la brama que l'independentisme fa figa perquè els vots que ha obtingut són inferiors als que va obtenir el SÍ-SÍ en la consulta del 9-N; talment com si una consulta per la independència i unes eleccions municipals fossin una mateixa cosa. La cosa, tanmateix, té la seva gràcia, ja que els perdedors que diuen aquesta bajanada són els mateixos que abans del 24 de maig afirmaven que unes eleccions municipals no són plebiscitàries, atès que la gent vota en clau social, no pas nacional; i són els mateixos, també, que configuren el bloc polític d'un supremacisme que impedeix que els catalans puguem decidir el nostre futur polític dipositant una papereta en una urna.

Però tothom sap que el supremacista és al·lèrgic a les urnes. Sobretot si li anuncien un veredicte desfavorable. Per això no respondrà mai aquestes preguntes. Primera: si, com diuen, s'ha imposat el no a la independència, si l'independentisme fa figa, si l'independentisme està lluny de la majoria social, si la societat ha dit prou a l'independentisme, de què tenen por? Segona: si el nacionalisme espanyol es majoria a Catalunya i, per tant, arrasaria en un referèndum, com és que no el celebren per tal que l'independentisme sigui derrotat, humiliat i enfonsat davant de tot el món? I tercera: Si estem moribunds, a què esperen per donar-os el cop de gràcia? A què esperen per rematar-nos?

No ho faran, no ens remataran perquè no poden. I no poden, perquè tenim majoria absoluta, som més vius que mai, gaudim de molt bona salut i els hem vençut. Sí, aquest 24 de maig els hem vençut. I el 27 de setembre ho tornarem a fer.

elSingular.cat , 1/6/2015
 
Moltes gràcies, Xavier Escura Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 juny 2015
Xavier Escura
Xavier Escura
En el moment d'escriure aquestes línies ignoro encara el nom de la persona que es farà càrrec de la regidoria de Cultura, a l'Ajuntament de Sant Cugat, en aquesta nova legislatura, però li desitjo molt d'encert, sigui qui sigui. No és, tanmateix, de l'esdevenidor, del que vull parlar, sinó del que s'ha esdevingut en els darrers vuit anys amb Xavier Escura al capdavant de l'àrea esmentada. En aquest sentit, considero que han estat vuit anys altament positius per al municipi. I no em refereixo només al que en podríem dir 'esdeveniments de marca', d'aquells que projecten el nom de Sant Cugat de portes enfora, em refereixo sobretot a la tasca que porten a terme les petites entitats locals i que constitueix, en paraules del mateix Escura, la "cultura de base".

Conec molt bé el caràcter del meu país i sé fins a quin punt és difícil arribar a acords satisfactoris per a totes les parts. Massa sovint, un matís insignificant es converteix en un obstacle insalvable o en un element sobredimensionat que fa trontollar la negociació. És un tret molt nostre, aquest. Molt català. Un tret idiosincràtic que confesso que m'exaspera, però amb el qual hem de conviure perquè sembla que fer les coses planeres no s'adiu amb nosaltres. Tanmateix, per a un polític professional, això no és cap problema, ja que sap separar molt bé el dia a dia laboral de la seva vida íntima i personal. Però per a una persona com Xavier Escura, procedent d'un àmbit completament aliè, resulta impossible no endur-se a casa els conflictes, les discussions, les interpretacions, les desqualificacions... Xavier Escura és una persona culta, sensible, receptiva i d'una sola peça, en el sentit que no adopta personalitats diferents, segons la situació, cosa que el fa molt més vulnerable que si fos un polític d'esquenes amples i de tarannà abrandat.

Per això em sap greu que hagi plegat, perquè més enllà dels errors que pugui haver comès -tots en cometem, d'errors-, ha tingut moltíssims encerts i sempre, sempre, sempre, els ha dotat d'humanitat. Potser sembli un contrasentit que, essent humans com som, necessitem humanitzar les nostres relacions, però malauradament és així. Patim un dèficit força notable en aquest sentit i ha estat un regal comptar amb un home com Xavier Escura, disposat a escoltar tota mena d'idees, propostes, sentiments i il·lusions culturals, capaç de detectar-ne els valors i delerós de trobar la manera de materialitzar-los. El meu reconeixement, per tant, per aquests vuit anys de gestió cultural i de relacions humanes, gairebé una dècada de la nostra vida. Moltes gràcies, Xavier Escura.

Cugat.cat , 5/6/2014
 
Triomf esclatant de l'independentisme a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 05 juny 2015
Triomf esclatant de l'independentisme a Sant CugatEn primer lloc vull felicitar Mercè Conesa, perquè, encara que no ha pogut mantenir la majoria absoluta, ha guanyat amplíssimament i amb diferència aquestes eleccions municipals i continuarà essent l'alcaldessa de Sant Cugat. També cal donar l'enhorabona a la CUP i a Esquerra pels seus resultats; la primera perquè ha doblat el nombre de regidors i ara en tindrà quatre, cosa magnífica, i la segona perquè retorna al consistori amb tres regidors després de quatre anys d'absència.

L'èxit d'aquestes formacions, per tant, contrasta força amb la reculada que han experimentat el Partit Popular i el Partit Socialista, que han perdut un munt de vots i passen de tenir quatre i dos regidors, respectivament, a només un cadascuna. Tota una debacle. Iniciativa, per la seva banda, manté els seus dos regidors, per bé que no aconsegueix frenar la tendència a la baixa d'eleccions anteriors: el 2011 menys que el 2007, i el 2015 menys que el 2011. Ciudadanos, en canvi, entra per primer cop a l'Ajuntament amb tres regidors, però sembla obvi que es nodreix en bona part dels votants desafectes de populars i socialistes.

En conclusió, el resultat d'aquestes eleccions a Sant Cugat, des d'un prisma catalanocèntric, és esplèndid, ja que l'espanyolisme no sols continua essent minoritari, sinó que encara ho és més. L'any 2011, concretament, l'independentisme superava l'espanyolisme amb prop de deu mil vots, i aquest 2015 la diferència s'ha ampliat a prop de catorze mil. CiU, la CUP i ERC han obtingut 23.185 vots mentre que C's, el PSC-PSOE i el PP només 9.387. Just el mateix que ha passat en el conjunt de Catalunya, amb una representació independentista que ha crescut un 8% i que supera àmpliament l'espanyolisme en nombre de vots. Per entendre'ns: el PSC-PSOE, C's i el PP es queden amb un 36% mentre que CiU, ERC i la CUP aconsegueixen la majoria absoluta amb un 51%. O dit d'una altra manera: l'espanyolisme davalla a 5 regidors i l'independentisme puja a 18. Com a primàries del 27-S no està gens malament, oi?

Cugat.cat , 29/5/2015
 
Ada Colau, una victòria de doble tall Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 juny 2015
Ada Colau, una victòria de doble tallL'element més positiu del resultat que han deixat aquestes eleccions municipals és l'increment de la representació de l'independentisme a tot Catalunya. Un 8% més amb relació a les eleccions del 2011, cosa que significa que ens els ajuntaments catalans hi haurà ara molts més regidors independentistes que els que hi havia hagut mai. La part negativa és la pèrdua de la ciutat de Barcelona per 17.000 vots. Amb Ada Colau com a alcaldessa, mai no s'hauria pogut celebrar l'acte que el 4 d'octubre passat van dur a terme més de nou-cents ajuntaments a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per transmetre el seu suport al president Mas i defensar les llibertats nacionals de Catalunya. Mai, per tant, Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis, no hauria pogut pronunciar aquestes emotives paraules: "Ens ho posaran difícil, president, però sàpigues que ens tens al teu costat i que quan et giris ens veuràs al darrere".

Ara, doncs, tot serà molt més complicat, en aquest sentit, per bé que no hi ha cap procés d'alliberament que sigui fàcil. Però tampoc Ada Colau no ho tindrà fàcil, ja que si Xavier Trias va haver de fer un munt d'equilibris amb quinze regidors, ella, amb només onze, encara n'haurà de fer molts més. La seva, consegüentment, és una victòria de doble tall. Una victòria que posarà fi a la seva indefinició sobre la independència de Catalunya, ja que el Procés presentarà reptes i crearà situacions que no admetran la més mínima ambigüitat i que l'obligaran a pronunciar-se obertament a favor o en contra de la llibertat del seu país.

Pel que fa al conjunt de Catalunya, l'independentisme, com hem dit, ha demostrat una força extraordinària, per bé que la suma de CiU, ERC i CUP, amb un 45%, queda per sota del 51% de la majoria necessària en una consulta. És una dada que en els quatre mesos vinents sonarà força en boca de les mateixes veus espanyolistes que tant havien insistit que aquestes eleccions no han de ser llegides en clau de primàries del 27-S. El que no diran és que són moltíssimes les persones que s'han abstingut o que no han votat ni CiU, ni ERC, ni la CUP i que, tanmateix, votarien SÍ en un referèndum d'independència. Per això el prohibeixen, perquè li tenen pànic. Ara, doncs, cal que l'ANC es guareixi de l'afonia que sembla que pateix i que, al costat d'Òmnium Cultural, faci sentir la seva veu neta i clara per tal que el 27 de setembre tot el món pugui veure que aquest poble no admet per a si mateix cap altre estatus que no sigui el d'Estat independent.

Racó Català , 25/5/2015
 
L'objectiu no és matar la llengua, és matar el país Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 juny 2015
L'objectiu no és matar la llengua, és matar el paísL'ofensiva que el nacionalisme espanyol, a través del govern de Madrid, dels partits polítics i d'entitats ultres, com ara Societat Civil Catalana o Convivencia Cívica Catalana, està portant a terme contra la nostra llengua per tal de fer realitat allò que no van aconseguir dos criminals sanguinaris com Felip V i Franco, no té absolutament res de lingüística. És política. Diguem-ho clar: l'objectiu real no és anorrear la llengua, l'objectiu real és anorrear el país. Per això és ara, i no abans, que l'ofensiva adquireix tanta virulència. Mentre Catalunya s'ha mostrat políticament submisa, el model lingüístic català no els ha tret la son. No calia, perquè, com deia un dels seus cabdills, "todo está atado y bien atado". Ara, en canvi, observen horroritzats com els catalans hem descobert que les úniques cordes que ens lligaven a una captivitat perpètua eren mentals i vivien en el nostre cervell.

I, és clar, la descoberta ha tingut efectes immediats, tant a favor com en contra. A favor, perquè hem pres consciència dels nostres drets i estem desfent els nusos psicològics que ens havien convertit en un poble desconeixedor del seu poder; i en contra, perquè hem despertat totes les alarmes de la presó i tant els carcellers com el cos de guàrdia s'han posat les mans al cap i han corregut a mirar de tancar les portes i finestres que poguessin estar obertes. Aquesta és la raó dels atacs a la nostra llengua. Saben que no poden negar l'existència de la nació catalana mentre el català sigui viu –ho neguen igual, ja ho sé, però se saben en fals– i han decidit portar a terme el lingüicidi. S'ha de reconèixer que hi tenen la mà trencada, en això, només cal mirar com van reeixir a les colònies d'ultramar; però la llengua de la colònia catalana sempre se'ls ha resistit i fereix el seu orgull depredador. Ells, que si poguessin imposarien l'espanyol a tot el planeta, viuen com una humiliació l'existència de la nostra llengua en un espai de món que consideren seu per dret de conquesta. Però, com dic, no és pas la llengua en si mateixa, allò que de debò els ofèn, és allò que significa.

I què significa, la llengua catalana? Doncs, a banda d'evidenciar l'existència ja esmentada d'una nació, significa unes arrels diferents, una cultura diferent, una manera de ser, de pensar, d'entendre i d'explicar el món diferents, una actitud davant la vida diferent i, en definitiva, una civilització diferent. I l'única manera d'esborrar tot això és restringir l'ús d'aquesta llengua a l'àmbit domèstic, folkloritzar-la i substituir-la per l'espanyol. Però per aconseguir-ho cal, entre altres coses, que l'espanyol tingui a casa nostra els mateixos drets que a Castella, encara que a Castella el català no tingui cap dret; cal que tots els catalans tinguin l'obligació de saber espanyol, encara que tots els castellans no tinguin cap obligació de saber català; cal que interioritzem que un hispanoparlant és un ésser superior i que un catalanoparlant és un ésser inferior fins al punt que el primer val per trenta dels segons. Així ho diu la llei espanyola: només que hi hagi un sol alumne escolar que rebutgi el català, tots els alumnes de l'aula han de fer la classe en espanyol. Cap alumne, en canvi, no pot demanar que una classe en espanyol es faci en català. De la mateixa manera que els negres havien de deixar el seient lliure de l'autobús, en pujar un blanc, o els immigrants han de baixar de la vorera, en passar un xenòfob, i els homosexuals han d'amagar la seva orientació davant d'un homòfob, també els catalanoparlants han de canviar de llengua tan bon punt un hispanoparlant aixeca el braç o arrufa el nas. I així serà mentre ens regim per la justícia espanyola en comptes de regir-nos per una justícia catalana. Acatar la justícia espanyola i presentar recursos contra les lleis que ens anorreen és tan estèril com ser esclau i acatar la voluntat de l'amo presentant-li un recurs amb l'esperança que dicti sentència contra si mateix. Cada acatament que fem i cada recurs que presentem no fa res més que legitimar el domini espanyol sobre nosaltres.

elSingular.cat , 25/5/2015
 
L'esforç de Luis Enrique sobre si mateix Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 maig 2015
L'esforç de Luis Enrique sobre si mateixLuis Enrique, entrenador del FC Barcelona, ha repetit durant tot un any que els balanços s'han de fer al final de temporada i no pas a la meitat. I té raó. És ara, amb una perspectiva més relaxada i alliberada de les tensions puntuals de la lliga, el moment de valorar els encerts i els desencerts de la seva direcció. Reconec que tenia els meus dubtes amb relació a Luis Enrique, el dia que el van fitxar. Però no pas per raons esportives –Guardiola també era una incògnita–, sinó pel seu caràcter. Vull dir que després del to bonhomiós –que no vol dir tou– que havíem gaudit amb Tito Vilanova, la manca de mà esquerra de Luis Enrique podia ser una font de conflictes al vestidor i a la sala de premsa. I certament n'hi ha hagut, de conflictes. Els del vestidor, especialment amb Messi, són prou coneguts i van estar a punt de provocar un desastre, i les respostes despectives o poc respectuoses de Luis Enrique als periodistes han creat sovint un clima poc favorable a la seva persona.

Això no obstant, malgrat que no ha abandonat del tot un cert punt d'altivesa, s'ha de reconèixer que Luis Enrique ha fet un esforç extraordinari per reconduir el seu caràcter i millorar la manera de relacionar-se amb la premsa. Aquest esforç diu molt d'ell, perquè indica que ha pres consciència del problema i que ha tingut prou intel·ligència per posar-se a les mans d'un psicòleg i millorar coses que ell tampoc no considerava positives de la seva personalitat. I els fruits salten a la vista. Ha suavitzat les respostes i el clima al vestidor és excel·lent. De fet, sense això, el Barça no hauria guanyat la lLliga i encara menys estaria en condicions, com ara ho està, de poder guanyar la Copa i la Champions després d'haver derrotat els millors equips d'Europa.

No fa gaire, el programa "Hat Trick Barça", de TV3, va fer un recull de respostes-estirabot de Luis Enrique, i certament n'hi havia un bon grapat que se les podia haver estalviat. Però vaig trobar a faltar autocrítica periodística per part del programa. Ja entenc que és més fàcil posar en evidència Luis Enrique que els companys de professió, però no és elegant ni just retreure determinades respostes a algú sense retreure les preguntes que les han propiciat. A mi mateix, com a molts altres espectadors, em semblen llastimoses determinades preguntes. Són tan llastimoses que s'entén que l'interpel·lat n'estigui fins al capdamunt. N'hi ha de ridícules, perquè la resposta és tan òbvia que no tenen cap mena de sentit, i n'hi ha d'insidioses, perquè no cerquen res més que un titular. La pregunta, setmana rere setmana, per exemple, sobre els jugadors asseguts a la banqueta és insuportable, ja que si només poden jugar onze, és evident que sempre n'hi haurà que no seran titulars. Però, és clar, si no sabem de què parlar, ja tenim una excusa per preguntar a Sergi Roberto, a Montoya, a Bartra o a qui sigui si està descontent i si es planteja marxar. I embolica que fa fort. Tanmateix, encara hi ha preguntes més insidioses, com ara les relatives a la continuïtat de Luis Enrique malgrat tenir un any més de contracte. I és que del que es tracta és de burxar i burxar tot creant un clima d'incertesa entorn la seva figura. Però bé, aquesta pressió periodística, que no aporta absolutament res, era un altre dels reptes que l'home tenia, i l'ha superat. És una altra victòria. Ara només falta que l'equip faci el triplet, i Luis Enrique haurà aconseguit que el Barça actual iguali el millor Barça de la història. Moltes gràcies, Luis Enrique.

Nació Digital , 23/5/2015
 
L'artefacte electoral d'Ada Colau Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 maig 2015
L'artefacte electoral d'Ada ColauLa potenciació mediàtica d'artefactes polítics d'ideologia espanyolista disposats a violentar la societat catalana forma part d'una estratègia per intentar destruir el seu procés d'alliberament. No és pas cap estratègia nova, tanmateix. Només cal mirar uns quants anys enrere per trobar més intents, per bé que en contextos diferents. La diferència és que ara, l'estratègia, té més fondària perquè Espanya necessita frenar com sigui el procés català. I té dues poderoses raons: la primera és l'orgull, ja que el marc mental espanyol no pot imaginar una humiliació més gran que veure Catalunya independent; i la segona és l'espoliació, ja que sense Catalunya no li és possible mantenir el pla nacionalista d'autovies sense vehicles, de trens d'alta velocitat sense passatgers, d'estacions i aeroports fantasma, d'obres faraòniques de caràcter mussolinià o estalinista, ni tampoc l'estatus d'una ciutat com Madrid, que tot i els milions d'euros abocats any rere any per dotar-la d'una certa entitat, queda geogràficament arraconada i intel·lectualment desbordada per la força, el dinamisme, la creativitat, el talent i l'europeïtat de Barcelona. Un fet, aquest, particularment valuós, tenint en compte que Barcelona, no és capital d'Estat, no disposa dels immensos beneficis econòmics que això reporta i, per si fos poc, té un Estat en contra que treballa nit i dia en detriment del seu progrés i del de Catalunya. Imaginem, doncs, on seríem, si Barcelona, en comptes de ser la capital provincial que propugnen Ada Colau i els seus acòlits, fos la capital d'un Estat d'Europa.

Diguem-ho clar: l'artefacte d'Ada Colau és una operació nacionalista espanyola disfressada de fals progressisme el discurs de la qual, a més d'hipòcrita, per bé que ornamentat amb alguna gent de bona fe, és profundament tronat i ressucitador dels esquemes de la vella esquerra espanyolista, en el sentit de satanitzar la consciència nacional catalana tot presentant-la com un moviment de dretes, immobilista i enemic dels drets socials. És a dir, que voler la llibertat de Catalunya seria una actitud burgesa i reaccionària impròpia de mentalitats universalistes, progressistes i altres ismes 'txupi-guai'. En canvi, defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles, sempre que siguin llunyans, negar l'espoliació de Catalunya i fer-se l'orni davant els atacs als nostres drets nacionals seria modern, assenyat, innovador, insurgent i revolucionari. Fixem-nos que Colau és incapaç d'articular una sola frase davant d'un micròfon sense criminalitzar el govern català. I per què? Doncs perquè la figura que lidera políticament el Procés, a ulls del món, és el president Mas. Però si fos Junqueras, faria exactament el mateix, perquè els horitzons universalistes de la senyora Colau són Saragossa, Màlaga, Madrid... És a dir, fronteres espanyoles ben definides.

No és estrany, doncs, que els artefactes d'Ada Colau i Pablo Iglesias rebin tant de suport espanyol. Són l'estratègia disfressada de canvi per fer que el sistema i la submissió catalana romanguin inalterables. És cert que aquests artefactes, un cop arriben al poder, diuen negre on abans havien dit blanc i acaben desemmascarats, però aconsegueixen l'efecte desbaratador, que és el que perseguien. El pla consisteix a alentir el procés català per tal de provocar un cansament que el desactivi i que l'aparti dels focus dels observadors internacionals. La dona maltractada no pot obrir la porta i ser lliure, segons Colau. "Amb Espanya hem de compartir pis", diu. Només li falta afegir: i si no t'agrada t'aguantes.

Però hi ha més perles en la disfressa d'Ada Colau: "Mai no mentiré", "Si jo volgués fer carrera política no em ficaria en aquest vesper", "No sóc independentista, ni catalana ni espanyola, i estic per superar les fronteres", "He votat SÍ-SÍ, però comparteixo molts motius amb els qui han votat SÍ-NO, segurament més que amb alguns que han votat SÍ-SÍ". Tanmateix, tot i dir-nos que mai no faria carrera política, ara resulta que vol ser alcaldessa de Barcelona. No se'n diu mentir, d'això? Barra, molta barra! I ja que ens parla de fronteres, quins moviments ha desenvolupat la senyora Colau al llarg de la seva vida per tal que Espanya deixi de ser Espanya, esborri les seves fronteres amb Portugal, el Marroc i l'Estat francès i es dilueixi sense identitat nacional en la macedònia planetària? Si està en contra de les fronteres, com és que no ha dit mai res sobre les fronteres constitucionals espanyoles que impedeixen la federació dels Països Catalans –de les 'Comunidades Autónomas', en llenguatge Colau– i la recepció de TV3? Com és que no ha mogut mai un dit contra el lingüicidi que el govern espanyol està duent a terme al País Valencià, a les Illes i a la Franja? Que no és aquella llengua la mateixa que també és agredida al Principat? Per quina raó la senyora Colau, tan afeccionada a passejar-se pels platós de televisions catalanofòbiques espanyoles, no utilitza la quota mediàtica de què disposa per defensar la unitat de la llengua catalana?

Finalment, amb relació a les afirmacions que ha fet sobre el seu vot en la consulta del 9-N passat, la senyora Colau mostra unes contradiccions impròpies d'algú que encapçala una llista electoral. D'entrada, diu que va votar SÍ-SÍ, però de seguida palesa que ho va fer a contracor, talment com si no tingués altre remei, per raons d'imatge, per contrarestar el seu perfil espanyolista. I la prova és que ha corregut immediatament a fer-se perdonar per Espanya tot dient que s'identifica més amb bona part dels votants del SÍ-NO, que no pas amb els de SÍ-SÍ. Fantàstic! Tothom sap que definir-se en contra de la independència de Catalunya resulta molt productiu a l'hora de ser convidat als platós televisius espanyols. El vot SÍ-SÍ de Colau, per tant, no és res més que una argúcia de cara a l'electorat català per tal que no se li vegi el llautó. Però una altra argúcia és la utilització del nom de Colau com a imatge de marca omnipresent, a fi d'evitar que la candidatura es pronunciï sobre la llibertat de Catalunya. I és que quan la candidatura ho fa pel seu compte, com ha passat aquest mes de maig, es retrata dient que la llibertat de "Cacaluña", "con ñ de coño" és cosa de "catalufos".

Doncs bé, hi ha poques coses tan reaccionàries com fabricar una candidatura política entorn d'una persona. I per veure fins a quin punt és així, a més d'escoltar exactivistes de la PAH, que acusen Colau d'arbitrària, assetjadora i manipuladora, n'hi hauria prou d'apartar aquesta senyora del focus perquè el seu globus fes un pet com una gla. Dins del globus, naturalment, hi ha ICV-EUiA amb candidats que difonen comentaris de caràcter racista anticatalà. I si a això hi afegim que ICV es presenta a si mateixa com a 'canvi', després d'haver governat trenta anys Barcelona –trenta anys!– al costat del PSOE de Catalunya, n'hi ha per a llogar cadires! Quina diferència amb la CUP, una força veritablement d'esquerres, que no té problemes a l'hora de situar el seu país en el mapa i que sap molt bé que els drets socials d'un poble són indestriables de la seva llibertat nacional.

elSingular.cat , 11/5/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1679
spacer.png, 0 kB