spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: Les mentides i calúmnies de Pedro Sánchez i Miquel Iceta
La independència explicada al meu fill
Contrafort, un reforç emocional de la dona maltractada Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 gener 2015
Marisa Vázquez i Elisenda Vila
Marisa Vázquez i Elisenda Vila
La nostra societat genera cada dia una allau tan gran de conflictes, de denúncies, de polèmiques i d'enfrontaments, que les notícies positives gairebé passen desapercebudes. Es diria que aquestes notícies són tan conscients del poc interès que desperten per si mateixes, que passen de punteres, com si temessin distreure'ns de les coses "realment importants". I és que sempre desperta més morbo un conflicte que un acord. Per això vull lloar el fet que el projecte Contrafort hagi estat premiat en el Concurs d'Emprenedoria i Economia Social de l'Ajuntament de Sant Cugat.

Contrafort és una iniciativa que, sota l'impuls de les psicòlogues Elisenda Vila i Marisa Vázquez, pretén donar suport emocional a les dones que pateixen violència de gènere i que tirarà endavant no només gràcies als dos mil euros del premi, sinó als divuit mil euros addicionals que rebran si obtenen resultats positius amb l'assessorament d'una comissió de seguiment que l'Ajuntament de Sant Cugat posa a la seva disposició. Ja he dit en altres ocasions que Sant Cugat és una de les ciutats de Catalunya que més ha aprofundit en el tema de la violència de gènere i en el suport a les víctimes des de diferents àmbits. Com sabem, el balanç de l'any 2014 ha estat al nostre país de catorze dones mortes per aquesta causa. És a dir, que la situació no sols no millora, sinó que està estancada.

En aquest sentit, doncs, serà molt bo que el projecte Contrafort es plantegi fer un treball de prevenció de base en escoles i instituts, ja que la major part dels comportaments violents de l'edat adulta es forgen en la infantesa i en l'adolescència, especialment en l'àmbit familiar. Contrafort pot fer una gran tasca ajudant a obrir els ulls a moltes dones que no són conscients que viuen immerses en una situació de violència masclista per la senzilla raó que alguns comportaments de dominació estan tan arrelats que gairebé semblen normals en les relacions home-dona. I un dels principals inconvenients és que el maltractador és un gran actor. Vull dir que tota la violència física o psicològica que utilitza a casa es transforma en correcció i amabilitat de portes en fora, cosa que fa creure a tothom que la víctima exagera cada cop que expressa la seva angoixa. Aquesta, per tant, és la raó per la qual cal valorar molt positivament el projecte Contrafort, ja que, com el seu nom indica, constitueix un reforç psicològic i ajuda les dones a identificar el substrat violent de situacions aparentment normals i a prendre consciència de si mateixes com a víctimes.

Cugat.cat , 23/1/2015
 
Guillem Terribas, un home que val per 22 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 gener 2015
Guillem Terribas
Guillem Terribas
En una època com l'actual, promotora de la cultura de l'efimeritat, en què tot allò que produïm està pensat per tenir una vida fugaç que afavoreixi el consum compulsiu i que ens faci sentir moderns, dinàmics i progressistes, la figura de Guillem Terribas permanentment associada a una llibreria gironina sembla una andròmina, un vestigi dels dies en què els dinosaures la feien petar tot prenent un refresc a la plaça de la Independència de Girona. I potser sí que, vist amb aquests ulls, en Guillem és un dinosaure. Però un dinosaure meravellós. D'una espècie condemnada a l'extinció, sens dubte, però meravellós.

Ara que de la nord-americanització de la nostra vida, en diem, eufemísticament, globalització, i que ens hem proposat destruir el petit comerç en benefici de les grans àrees comercials on hi passem el dia com qui va a un parc temàtic, ara que, com a societat laica que som, hem deixat de construir temples del Senyor per construir temples del Consum, la imatge del llibreter de tota la vida, que només veure't entrar per la porta ja sap quin llibre t'agradarà, constitueix un fet cada cop més insòlit. No és que no hi hagi altres llibreters i comerços emblemàtics al país, és clar que n'hi ha, però només cal mirar uns pocs anys enrere per veure com han desaparegut molts establiments que si haguessin estat a París serien considerats patrimoni protegit de França. De fet, la raó per la qual Guillem Terribas es jubila –encara no ha fet els seixanta-cinc i és capaç de pujar corrent, d'una tirada, els noranta esglaons de la catedral de Girona– rau en l'intent de reduir la feixuga càrrega salarial de la llibreria i evitar l'acomiadament d'algun treballador.

Jo sento una gran estima per Guillem Terribas, perquè el conec des dels dies que iniciava el seu camí al capdavant de la llibreria 22, on hi he presentat alguns llibres, i hi he compartit amb ell llargues estones enraonant de cinema, la nostra gran passió. En Guillem ja fa molts anys que és un dinamitzador de la vida cultural gironina, però el terme ‘dinamitzador' no m'agrada aplicat a la seva persona, perquè li dóna un caràcter tècnic o professional que no li escau. En Guillem no és un home gèlid, en Guillem és tot cor, és passió, és sentiment, és entusiasme, és romanticisme. Ell és un heroi romàntic molt més a prop de James Stewart que no pas de Richard Widmark a "La conquesta de l'Oest", molt més a prop del Jason Robards de "La balada de Cable Hogue" que no pas dels nous temps despietats que arriben, molt més a prop del Kirk Douglas de "Els valents caminen sols" que no pas d'un món legalista i tecnocràtic que anul·la l'individu i destrueix l'idealisme.

És una sort, per tant, que en Guillem no se'n vagi del tot. En l'àmbit simbòlic continuarà vinculat a la llibreria 22, i en l'efectiu continuarà essent el presentador del premi Just M. Casero de novel·la curta, el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i l'ànima del Cinema Truffaut d'aquella ciutat. En Guillem Terribas és argent viu i té massa vida interior per abandonar tot això, és un home que fa la feina de vint-i-dos sense esperar res més a canvi que la satisfacció de veure créixer els fruits de les seves inquietuds culturals. Algun dia, quan ja no hi sigui, un carrer de Girona engrandirà el seu nom.

Racó Català , 21/1/2015
 
El cas Santiago Vidal Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 gener 2015
Santiago VidalEl cas del jutge Santiago Vidal, que el govern espanyol, mitjançant els òrgans judicials, pretén inhabilitar per haver participat en la redacció d'una Constitució catalana, és una mostra fefaent de fins a quin punt l'Estat espanyol és una democràcia totalitària. Talment com en les dictadures, tota activitat privada que no concordi amb la ideologia del règim està tipificada com a delicte i els qui la practiquin s'exposen a patir càstigs que els afectaran tota la vida. Situats en aquest punt, és una sort que siguem al 2015 i no pas al 1940. En aquella època, per una acusació com l'esmentada, els qui manaven haurien convidat el jutge Vidal a fer turisme pel Camp de la Bota. Ara, en canvi, les depuracions són molt més civilitzades. I també més profilàctiques. Ara ningú no s'embruta les mans. Ara, com en les mascarades de luxe, les depuracions tenen un caràcter solemne, amb molta barba blanca i altíssims tribunals, tant altíssims que només Déu hi arriba estirant una mica el coll.

No és gens estrany que cada cop hi hagi més catalans que vulguin marcar distàncies amb l'Estat espanyol. Ningú no vol viure en un Estat que conculca les llibertats bàsiques i que criminalitza, persegueix i castiga els ciutadans desafectes al règim. El 19 de desembre passat, Santiago Vidal va haver de viatjar a Madrid per declarar davant el Consell General del Poder Judicial espanyol sobre el terrible crim d'haver-se dedicat a redactar una Carta Magna catalana en les seves hores lliures, i ara, per tant, ja tot és a punt perquè sigui llançat a les flames del foc purificador. Hi ha tres opcions: suspendre'l de feina i sou durant tres anys, allunyar-lo de Catalunya aplicant-li la pena de desterrament –com si fóssim al segle XVI– o l'expulsió de la carrera judicial. Ho sabrem aviat, ja que en els règims dictatorials el principal delicte és pensar, i Vidal ha comès precisament aquest delicte: pensar. El pensament és el més gran enemic de l'Estat. Per això tota persona que no sols s'ho permet, sinó que empeny els altres a fer-ho, esdevé una cèl·lula subversiva que amenaça l'estabilitat del poder i ha de ser depurada. Polvoritzada.

Aquest és, doncs, l'extrem a què hem arribat. Un govern que elabora informes que es demostren falsos sobre presidents i expresidents catalans i alcaldes de Barcelona, que expulsa del territori persones xineses per saber parlar català sense saber parlar espanyol, que es nega a condemnar el franquisme, que subvenciona una entitat que n'exalça el nom, que condecora nazis, que legalitza formacions d'aquesta ideologia, que dispara contra immigrants indefensos mentre neden per salvar la vida, que restringeix el dret de vaga i que criminalitza la llibertat d'expressió, no és estrany que vulgui tenir també el control del pensament. Ja ho demanava un líder de la ultradreta de Grècia, transcrit per Vassilis Vasilikos i Jorge Semprún, a la segona meitat del segle XX: "Les malalties ideològiques s'han de combatre de manera preventiva, ja que són degudes a l'acció de gèrmens mòrbids i paràsits de diverses espècies. Per tant, la polvorització dels homes és indispensable. Les escoles, en aquest cas, són el nostre primer objectiu. És allà, si se'm permet la metàfora, on els brots joves no han assolit els dotze o quinze centímetres. La segona polvorització s'ha de fer poc abans o poc després de la floració. Es tracta, naturalment, de la universitat, de la joventut obrera, per tal de salvar l'arbre sagrat de la nació de la infecció d'aquesta malaltia ideològica".

Estaria bé que algunes d'aquestes noves formacions i plataformes que es vanten de ser d'esquerres i de defensar els drets humans es pronunciessin sense ambigüitats sobre el cas Santiago Vidal, un cas flagrant de conculcació del dret a la llibertat de pensament i d'expressió. Llevat, és clar, que considerin que tot ésser humà té dret a pensar i a expressar el que vulgui, sempre que no sigui en favor de la llibertat de Catalunya.

elSingular.cat , 20/1/2015
 
L'enganyifa de la reforma constitucional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 23 gener 2015
L'enganyifa de la reforma constitucionalVes per on, Mariano Rajoy n'ha tingut prou amb unes poques frases per demostrar fins a quin punt la proposta de reforma de la Constitució espanyola del Partit Socialista, com a eix del seu programa electoral, és una gegantina mentida. No, no és que els socialistes no vulguin fer-hi retocs. Sí que en volen fer, però només aquells que permetin que tot continuï exactament igual. Per això no els poden dir, perquè si ho fan la riallada a Catalunya serà tan forta que arribarà al despatx madrileny de Pedro Sánchez. El senyor Sánchez sap que les engrunes poden ser acceptades per un poble submís que ha fet una rebequeria, però mai per un poble adult que està treballant per la seva independència. I com que ho sap –encara que es faci el desentès– fonamenta la seva estratègia en una simple frase –"reforma de la Constitució"- sense explicitar en què consisteix.

Les preguntes desemmascaradores al PSOE podrien haver partit de qualsevol formació independentista, però resulta que les ha fet el govern del Partit Popular i són aquestes: "Volen un Estat federal? El volen simètric o asimètric? Defensen el blindatge en llengua i ensenyament? El model de finançament implicarà nous pactes fiscals? Es derogarien els que ja hi ha? Què vol dir reconeixement dels fets diferencials?" Les formacions independentistes, òbviament, haurien estat molt més incisives, però també és cert que aquestes sis preguntes són més que suficients per posar en evidència la fal·làcia socialista. Un fal·làcia que es fonamenta, a més, en el fet de saber que cap reforma constitucional no és possible, per tramposa que sigui, sense el suport del Partit Popular. I és que, per defugir el compromís i aconseguir que una enganyifa pugui reeixir, no hi ha res com prometre la lluna en un cove, si el cove depèn d'un tercer.

En tot cas, per a algú com Catalunya, que ja ha decidit que marxa d'una casa en ruïnes, la promesa d'emblanquinada de parets només pot ser motiu d'hilaritat. Això, tanmateix, no evitarà que, tard o d'hora, quan Catalunya ja no hi sigui, Espanya es vegi obligada a reformar de debò la seva Constitució. Articles com el 2n i el 8è, propis de règims absolutistes, són inadmissibles en col·lectivitats democràtiques.

Nació Digital, 17/1/2015L'enganyifa de la reforma constitucional

Ves per on, Mariano Rajoy n'ha tingut prou amb unes poques frases per demostrar fins a quin punt la proposta de reforma de la Constitució espanyola del Partit Socialista, com a eix del seu programa electoral, és una gegantina mentida. No, no és que els socialistes no vulguin fer-hi retocs. Sí que en volen fer, però només aquells que permetin que tot continuï exactament igual. Per això no els poden dir, perquè si ho fan la riallada a Catalunya serà tan forta que arribarà al despatx madrileny de Pedro Sánchez. El senyor Sánchez sap que les engrunes poden ser acceptades per un poble submís que ha fet una rebequeria, però mai per un poble adult que està treballant per la seva independència. I com que ho sap –encara que es faci el desentès– fonamenta la seva estratègia en una simple frase –"reforma de la Constitució"- sense explicitar en què consisteix.

Les preguntes desemmascaradores al PSOE podrien haver partit de qualsevol formació independentista, però resulta que les ha fet el govern del Partit Popular i són aquestes: "Volen un Estat federal? El volen simètric o asimètric? Defensen el blindatge en llengua i ensenyament? El model de finançament implicarà nous pactes fiscals? Es derogarien els que ja hi ha? Què vol dir reconeixement dels fets diferencials?" Les formacions independentistes, òbviament, haurien estat molt més incisives, però també és cert que aquestes sis preguntes són més que suficients per posar en evidència la fal·làcia socialista. Un fal·làcia que es fonamenta, a més, en el fet de saber que cap reforma constitucional no és possible, per tramposa que sigui, sense el suport del Partit Popular. I és que, per defugir el compromís i aconseguir que una enganyifa pugui reeixir, no hi ha res com prometre la lluna en un cove, si el cove depèn d'un tercer.

En tot cas, per a algú com Catalunya, que ja ha decidit que marxa d'una casa en ruïnes, la promesa d'emblanquinada de parets només pot ser motiu d'hilaritat. Això, tanmateix, no evitarà que, tard o d'hora, quan Catalunya ja no hi sigui, Espanya es vegi obligada a reformar de debò la seva Constitució. Articles com el 2n i el 8è, propis de règims absolutistes, són inadmissibles en col·lectivitats democràtiques.

Nació Digital , 17/1/2015
 
Escola de valors ètics Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 gener 2015
Escola de valors èticsEm sembla una idea brillant la redacció de la Carta Ètica que s'ha presentat recentment a Sant Cugat impulsada per Albert Salarich, directiu del Patí Hoquei Club Sant Cugat, i que han redactat diverses persones d'acord amb el guiatge de Carme Ponte, secretària del Club Voleibol Sant Cugat. Es tracta d'una Carta Ètica que ha tingut com a referents el Club de Rugby Sant Cugat i la Scuola di Pallavolo Anderlini, d'Itàlia i que es fonamenta en principis com aquests: "Estar oberts al diàleg i a la discussió; assumir la responsabilitat de les nostres decisions; construir una convivència sempre renovada; millorar la qualitat de vida i el nostre treball, i mantenir el focus en el respecte a nosaltres mateixos i als altres".

La Carta s'adreça indistintament a jugadors, entrenadors, directius i familiars, amb apartats específics per a cadascun, i el seu plantejament és magnífic: "Som formadors de persones a través de l'esport. [...] Els nostres valors són el treball en equip, l'esforç, el compromís, el respecte, la confiança, la perseverança, la solidaritat, la humilitat i la responsabilitat". Com veiem, conceptes nobles que poden donar resultats molt positius.

Per aquest motiu els vull encoratjar a no defallir, ja que tenen al davant una tasca titànica. Sabem prou bé que la condició humana és com és i tot sovint som testimonis dels extrems a què arriben algunes persones en recintes esportius. Parlo de les agressions físiques entre seguidors dintre i fora dels estadis, dels insults racistes, de la praxi violenta d'alguns jugadors en el terreny de joc i de les desqualificacions enfurides d'alguns pares contra els qui arbitren els partits que juguen els seus fills. Són models negatius de comportament que influeixen en els infants i que s'emparen en la sensació d'anonimat que els transmet el fet de formar part d'una multitud. Per això és tan important i meritòria aquesta escola de valors anomenada Carta Ètica, que ha presentat l'associació Sant Cugat Creix, i per això també serà just veure-la entre els nominats de l'any vinent als Premis de la Ciutat.

Cugat.cat , 16/1/2015
 
La 'llei mordassa', una llei feixista Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 gener 2015
La 'llei mordassa', una llei feixistaLes atrocitats comeses pels règims instaurats per Mussolini, Hitler i Franco van ser tan sanguinàries, que gairebé han endolcit totes les violacions de drets més moderades que van cometre. Es pot dir que el llistó de la malignitat el van posar tan alt, que gairebé sembla que tot el que en queda per sota és innocu. Però no és pas veritat. I això és un perill, perquè ens desarma, ens fa indolents i submisos, i fa que avui no ens escandalitzi ni la promulgació de lleis feixistes, ni la satanització de principis democràtics, ni la criminalització de drets fonamentals. Diem que "no hi ha dret", sí. Però d'aquí no passem, i el compliment de lleis feixistes ens fa còmplices dels qui les redacten. L'anomenada 'llei mordassa', aprovada recentment al Congrés espanyol per mitjà de la majoria absoluta del Partit Popular, és una llei feixista, i, per a qualsevol demòcrata –ho entén, senyor Espadaler?–, incomplir-la hauria de ser una qüestió de principi. Això no treu –esperem-ho– que europarlamentaris com Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras s'encarreguin de denunciar a Brussel·les el paroxisme totalitari a què està arribant el govern espanyol en contra de les llibertats individuals i col·lectives.

D'acord amb la llei mordassa, ningú no podrà fotografiar cap policia, ni tan sols si està apallissant algú o cometent un crim. El policia, d'acord amb la mentalitat feixista, s'erigeix en un ésser superior amb impunitat d'acció, i el ciutadà esdevé un element sospitós per naturalesa, com en la dictadura franquista, i qualsevol presentació de prova gràfica pot ser multada amb 30.000 euros.

De res no serveix, per altra banda, que l'article 15è de la Constitució espanyola digui que ningú no pot ser sotmès a "penes o tractes inhumans", i que l'article 21è especifiqui que "es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes" i que "per a l'exercici d'aquest dret no caldrà autorització prèvia". La llei mordassa legalitza la cadena perpètua i obliga les persones que facin una reunió al carrer a demanar-ne permís. Si no ho fan, la llei preveu sancions econòmiques. En un Estat policial, el ciutadà sempre és sospitós.

La llei mordassa, però, encara va molt més lluny i criminalitza tota persona que gosi blasmar un desnonament o un abús d'autoritat policial, o que es manifesti davant del Congrés o del Senat espanyols, encara que sigui pacíficament. Igualment dóna potestat a la policia per fer "devolucions en calent" dels immigrants que arribin a Ceuta i Melilla, i, com en la dictadura, obliga tota mena d'espectacles a reservar una fila zero per a policies, guàrdies civils i altres autoritats que –parem compte!– podran ordenar suspendre l'acte en el moment que vulguin si hi ha alguna cosa que no els agrada. Qui gosi oposar-s'hi podrà ser sancionat amb 30.000 euros.

Com deia abans, el feixisme no és només el resultat d'alguns dels episodis més tenebrosos de la humanitat; el feixisme és també una ideologia que es fa present en les estructures de poder d'estats mancats de cultura democràtica com l'espanyol, fins a l'extrem d'atorgar un valor religiós a la nació –"la unitat d'Espanya"– o de criminalitzar el dret de vot i la llibertat d'expressió. El Diccionari de la Llengua Catalana defineix el feixisme d'aquesta diàfana manera: "ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc." i "l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup".

Le llei mordassa és filla de tot això. És una llei feixista que viola drets humans; que converteix el ciutadà en un súbdit; que consagra la 'presumpció de veritat' de la policia –en el sentit que la seva paraula preval per damunt d'acusats i testimonis–; que imposa l'ordenament penal franquista –contra les peticions de la Unió Europea i d'altres països– a fi de restringir el dret de vaga i satanitzar la protesta laboral, que permet tractar els immigrants no pas com a éssers humans, sinó com a escòria –sense dret a assistència lletrada i sense verificar si són menors d'edat o refugiats–; i que atempta contra la integritat física i mental dels presos, ja que la cadena perpètua conculca el dret a la reinserció del reu, li nega el retorn a la societat, li lleva tota esperança, l'enfonsa en la desesperació i no li deixa cap més sortida que la fuga, la revolta o la violència contra tercers o contra si mateix.

La llei mordassa, com totes les lleis feixistes, no és res més que una expressió de l'aversió del totalitari a la llibertat. La llibertat individual i la llibertat col·lectiva. Per al feixista, l'individu és un ésser inferior i imprevisible que cal tenir ben fermat i contra el qual tota previsió és poca. La repressió, per tant, s'exerceix 'per la seva pròpia seguretat'. Cal un Estat policial que en tingui cura i que redueixi tota rebequeria a la mínima expressió. I una manera de fer-ho és espantant la gent. La gent espantada és submisa i manejadissa. En realitat, tanmateix, darrere d'una llei mordassa, com darrere de tota prepotència i arrogància, no hi ha res més que por. I també molta covardia i un gran complex d'inferioritat. El feixisme no és res més que això: covardia, acomplexament i por. Molta por.

elSingular.cat , 13/1/2015
 
El conflicte entre veïns i usuaris d'un parc infantil Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 gener 2015
El conflicte entre veïns i usuaris d'un parc infantilSembla que han causat un cert enrenou els canvis que ha fet l'Ajuntament de Sant Cugat en el parc infantil de la rambla del Celler, entre els carrers de la Baixada de l'Alba i Sant Medir. Els canvis responen a les queixes formulades per alguns veïns dels edificis a tocar del parc, en el sentit que això els converteix en receptors passius i involuntaris de la cridòria dels infants, que és especialment intensa durant unes hores del dia. Per evitar aquestes molèsties, ara fa uns dies, l'Ajuntament va retirar les atraccions de la secció del parc dedicada als més menuts i, ràpidament, en assabentar-se'n, alguns usuaris van protestar desaprovant la mesura.

De fet, es tractava d'una tempesta en un got d'aigua fruit d'una manca de flux comunicatiu entre el consistori, els veïns i els usuaris, fins al punt que aquests dos últims van interpretar erròniament la retirada de l'esmentada secció com un trasllat. És a dir, que les atraccions s'encabirien en un altre parc. Les coses, tanmateix, no han estat així i l'Ajuntament ha optat per una solució salomònica, com és enretirar les atraccions dels edificis i ampliar el parc per la part més allunyada per tal que els veïns vegin satisfeta la seva queixa i els usuaris no hagin de repartir els infants grans en un parc i els menuts en un altre.

S'ha de reconèixer que hi ha veïns molt susceptibles que potser n'han fet un gra massa, amb aquesta qüestió. Vivim en societat, amb tot el que això comporta, i només les muntanyes i els cementiris garanteixen la pau absoluta. Tota convivència és difícil, perquè cal conciliar hàbits, comportaments, necessitats i interessos diversos i ja sabem que mai no plou a gust de tothom. Amb les terrasses dels bars i restaurants passa el mateix. I també hi ha gent que s'exclama de les campanes del monestir, i de les cotorres, i dels grills... És la cançó de l'enfadós i no hi ha solució. Volem viure envoltats de gent, però com si estiguéssim sols, cosa que és difícil, molt difícil, per no dir impossible.

Amb tot, també és just admetre que els veïns que han demanat el canvi del parc infantil, tenen bones raons per estar-ne fins al capdamunt. Els usuaris crítics els acusen d'intolerants, però no s'adonen que també és intolerant obligar algú a suportar el xivarri sistemàtic d'un parc d'aquestes característiques tots els dies de l'any. Sobretot a l'estiu, en què la cridòria, els xiscles, els plors i les rebequeries comencen de bon matí i no s'aturen ni un instant fins a altes hores de la nit. Realment arriba a ser molt enutjós sentir un infant cridant vint o trenta vegades "mama!" mentre aquesta, indiferent, xerra amb una altra mare. I quan per fi l'infant calla, un altre n'agafa la torxa, i després un altre, i després un altre, i després un altre... Per dir-ho ras i curt: els usuaris es renoven, però els veïns sempre són els mateixos.

Sortosament, com dic, el consistori ha trobat la solució salomònica de conservar el parc, però allunyant-ne dels habitatges les atraccions dels més menuts. Probablement, és el millor que es podia fer. D'aquesta manera, els usuaris no perdran el seu espai de lleure i els veïns deixaran de tenir la sensació que viuen en una immensa llar d'infants.

Cugat.cat , 9/1/2015
 
Viatge a les entranyes de la caverna Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 gener 2015
Guerra bruta i discurs de la porDes de la manifestació d'un milió i mig de persones a Barcelona, sota el lema "Catalunya, nou Estat d'Europa", fins a avui, en què el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, repeteix que el referèndum per la independència no es farà perquè "lo que no puede ser no puede ser y además es imposible", la guerra bruta anticatalana desplegada per Espanya ha estat una constant que no ha parat de créixer, tant en intensitat com en virulència. En intensitat perquè l'Estat utilitza tots els seus mecanismes, fins i tot els més innobles –com ara el sabotatge d'actes internacionals en què participen el president Mas o altres personalitats–, per a frenar la projecció exterior del procés català; i en virulència perquè els atacs a Catalunya han ultrapassat els límits més elementals de l'Estat de dret i han arribat a la desqualificació, a la burla, a l'insult, a l'escarni i a tota mena d'amenaces, incloent-hi l'ús de la força. I encara bo, si només fos això. El problema és que estem parlant d'accions que van acompanyades de mesures catalanofòbiques destinades a escanyar l'economia, l'educació, la llengua, la sanitat, les infraestructures i els serveis socials més bàsics del nostre país.

Arribats aquí, molts catalans es pregunten: "Què més ens poden fer?". Semblaria que l'Estat ja no pot anar més lluny, semblaria que un Estat que es vanta de ser democràtic no pot tenir la iniquitat com a praxi política. Doncs la resposta és que, comparant-ho amb el que ha de venir, encara no hem vist els extrems a què pot arribar el govern espanyol per impedir que els catalans decidim si volem ser unes províncies d'Espanya o un Estat d'Europa. I és lògic, perquè som contemporanis del moment més transcendent de la nostra història, una història que ja estem escrivint i fins i tot publicant, com ho demostra el llibre Guerra bruta i discurs de la por (Pagès, 2014), d'Eugeni Casanova, que narra les escomeses verbals i polítiques que Espanya ha dut a terme en els quinze mesos que van de l'Onze de Setembre de 2012 al 16 de desembre de 2013, data en què el president Mas va fer pública la convocatòria d'un referèndum per la independència de Catalunya.

Eugeni Casanova, que ara fa una dotzena d'anys va recórrer els Països Catalans per mostrar-nos el precari estat de salut del català en un llibre colpidor titulat Viatge a les entranyes de la llengua , ens ofereix aquí un treball que ens permet veure fins a quin punt tot allò que Espanya diu avui sobre Catalunya és exactament el mateix que deia ara fa un segle. N'hi ha prou de llegir Ortega y Gasset: "Ese pueblo que quiere ser precisamente lo que no puede ser, pequeña isla de humanidad arisca, reclusa en sí misma. [...] Comprenderéis que un pueblo que es un problema para sí mismo tiene que ser, a veces, fatigoso para los demàs". És a dir, sempre el mateix to ufanós i superb de la Castella acomplexada que necessita inventar-se pobles inferiors per sentir-se superior. Val a dir, però, que no li manquen aduladors catalans disposats a blasmar les llibertats de Catalunya per tal de compensar el terror que els provoca ser senzillament catalans. Guaitem què deia Javier Cercas al diari El País, braç mediàtic del nacionalisme espanyol d'esquerres: "Con la ley actual en la mano, los catalanes no podemos decidir por nuestra cuenta si queremos la independència, porque la Constitución dice que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español". I ho remata així: "No hay nada menos democrático que el derecho a decidir".

En llegir això, hom constata dues coses: la primera, la manca de sentit del ridícul de l'espanyolisme; la segona, la seva impotència intel·lectual, en fer ús d'un discurs que subscriuria el règim franquista. I és que només la impotència pot fer dir a un demòcrata que "no hi ha res menys democràtic que el dret de decidir". Fixem-nos, a més, en la síndrome d'Estocolm que traspua la idea que els catalans no podem decidir per nosaltres mateixos perquè la llei espanyola ens ho prohibeix. És talment el viu retrat de l'esclau que alliçona els seus companys dient-los que l'amo és l'únic sobirà i que la seva llei, a més de sagrada, és l'única llei. Un esclau no fa lleis, un esclau obeeix, o en tot cas, si és un pesat, suplica.

El llibre Guerra bruta i discurs de la por explica també de quina manera la submissió catalana ha estat supervisada per catalans. Aquí tenim una anècdota referida a Josep Tarradellas: "Segons testimoni de Lluís Llach, en una reunió amb representants de la Nova Cançó, acabat de tornar de l'exili, el vell republicà els va dir que ja podien plegar de cantar perquè Catalunya havia assolit els seus objectius, que si de cas podien fer un últim concert a la plaça de Sant Jaume... per retre-li homenatge a ell!" A la banda contrària, hi trobem les paraules d'Emil Kirjas, exministre d'Afers Exteriors de Macedònia –"No puc creure que vint anys després de la guerra dels Balcans sentim la mateixa retòrica des de Madrid que feia el nacionalisme serbi"– o aquest lúcid vaticini de l'enyorat Ramon Trias Fargas, ara fa trenta anys: "Catalunya serà independent quan ens acabin d'asfixiar financerament i la gent ho vegi."

Dividit en dinou capítols, entre els quals "Una entesa impossible", "Nazis, salafistes i assassins", "Rebentar les eleccions", "Trencar Catalunya", "El discurs de la por", "La premsa com a arma de guerra", "La caverna intel·lectual", "L'ofec fiscal", "La batalla internacional" i "El descrèdit d'Espanya a la Unió Europea", el llibre d'Eugeni Casanova, de lectura molt recomanable, ens parla dels reiterats intents espanyols de comparar el president Mas amb Hitler, de l'ús no menys reiterat del terme nazi associat a la independència, de les mentides dels presidents d'Extremadura i Galícia dient que ells paguen i Catalunya cobra, dels averanys apocalíptics que diuen que la independència condemnaria quatre generacions de catalans a la pobresa, de les bravates de José Manuel Lara, president de Planeta, i, entre d'altres, de les crides d'Alejo Vidal-Quadras a empresonar Artur Mas i suspendre l'autonomia catalana. Tanmateix, Casanova no fa únicament una crònica exhaustiva d'aquesta guerra bruta; també aporta les seves reflexions sobre el procés català. Diu: "La imatge emociona i sedueix. Un poble aixecat de manera pacífica i festiva contra una casta encarcarada i tosca, contra una manera de fer caduca, contra un autoritarisme anacrònic i desfasat, que evidencia el fracàs d'Espanya com a projecte col·lectiu i, en definitiva, com a Estat."

Doncs sí, Casanova té molta raó. Espanya és la història d'un fracàs. Però vull afegir que, malgrat que la guerra bruta s'encruelirà cada dia més, el procés català continuarà avançant, perquè tota legalitat imposada contra la voluntat d'un poble porta implícita, paradoxalment, la clau del seu alliberament.

Lletres , núm. 65, tardor 2014
 
Martí Olaya i 'Pedra i Sang' Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 12 gener 2015
Martí Olaya
Martí Olaya (1927-2014)
Comparteixo el suggeriment fet per Dolors Vilarasau el 23 de desembre passat, a la Sala Capitular del Monestir, en el sentit que caldria que Sant Cugat fes un homenatge institucional a Martí Olaya. No es tracta pas d'organitzar res a corre-cuita, els morts tenen una paciència infinita, però sí que estaria bé que es mirés de trobar la manera de materialitzar un esdeveniment així i escollir la data més adient per celebrar-ho.

Jo, per part meva, suggeriria que l'homenatge, a banda d'altres elements, pogués incloure una representació, completa o parcial, de l'obra d'Olaya 'Les cançons del firaire', guanyadora del Premi de Teatre Ciutat de Sabadell, l'any 1972, o una adaptació d'alguns dels seus 'Contes tendres', del 1998.

De moment, el petit homenatge de l'altre dia, organitzat pels Amics de Pedra i Sang, va ser molt reeixit, tant per la quantitat de públic que hi va assistir (amics personals de Martí Olaya i persones que, sense haver-hi tingut una relació d'amistat, estimaven o sentien respecte pel conjunt de la seva obra) com per la calidesa dels parlaments que, entre d'altres, van fer Salvador Fité, Eduard Jener, Xavier Escura i Josep Maria Jaumà.

De fet, va ser una vetllada rodona, ja que, immediatament després de l'acte i a la mateixa sala, es va fer una representació de l'obra 'Pedra i Sang', que ja ha superat les 100 funcions i que al Nadal d'aquest 2015 celebrarà els seus 15 anys d'existència com a tradició nadalenca local. És una obra encantadora i molt ben interpretada per un munt de cares conegudes de la ciutat. Entre els secundaris: Pere Pahissa, Francesc Fonolleda, Joan Vallvé, Albert Santiago, Ignasi Brassó, Manel Sunyer, Pere Codó, Encarna Adelantado, Sònia Guimerà i Martina Vilarasau. I pel que fa als protagonistes: Xavier Tor i Francesc Ollé en els papers de l'abat Biure i Berenguer de Saltells, respectivament, i la novetat de veure els personatges de Pere III El Cerimoniós i Pere Çarovira interpretats pels actors Albert Pérez i Ricard Mariné. Els qui no l'heu vista mai, no us la perdeu el proper Nadal. S'hi narren uns fets verídics, succeïts ara fa prop de set segles, que van sacsejar la vida local i que van tenir conseqüències a tot Catalunya.

Cugat.cat , 2/1/2015
 
"La llista paraigua serà una mostra més de la nostra incapacitat congènita per avançar plegats" Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 gener 2015
Victor AlexandreVictor Alexandre considera que el país "ha arribat al moment més determinant de la seva història" i ara ha de decidir si vol ser "un poble lliure o un poble captiu; un poble adult o un poble infantívol". En aquesta entrevista, l'escriptor valora les diferents propostes que marquen aquests dies l'agenda política catalana com la convocatòria d'unes eleccions i si en aquestes hi ha de concórrer una sola llista o diferents candidatures.

-Quan creus que han de ser les eleccions?

-Les eleccions han de ser abans de les municipals i amb caràcter plebiscitari.

-Apostes per una llista unitària (proposta Mas), per una llista paraigua (proposta Junqueras) o per una altra opció? En aquest cas, quina?

-Sóc partidari de la llista unitària, perquè Catalunya es troba en una situació d'emergència nacional. El país ha arribat al moment més determinant de la seva història, el moment en què ha de decidir si vol ser un poble lliure o un poble captiu; un poble adult o un poble infantívol; un poble amb veu i vot a les Nacions Unides o un poble mut i emmanillat. No caldria cap llista unitària si s'hagués fet un referèndum oficial, perquè tot el món hauria pogut veure'n i entendre'n el resultat. Però no s'ha fet, i, per tant, s'ha decidit recórrer a la via de les eleccions plebiscitàries per tal d'obtenir idèntica informació. És la manera d'aconseguir que la mateixa nit de les eleccions tots els mitjans internacionals puguin transmetre un resultat nítid i inequívoc arreu del planeta: "El SÍ a la independència obté la majoria absoluta a Catalunya". Si no som capaços d'aconseguir això, és obvi que la "llista paraigua" és un recurs. És a dir, campi qui pugui amb un punt en comú. El mitjans internacionals saben sumar, és clar que sí, i ja veuran el total independentista. Però no és el mateix. Aquesta opció introdueix matisos que seran aprofitats per obrir interrogants i un munt de discussions que no sols ens suposaran una immensa i estúpida pèrdua d'energia, sinó que també serviran com a element de distracció per alentir el Procés. Ho comprovarem de seguida. Els catalans som únics al món fent opaques les coses més clares –recordem el despropòsit de la doble pregunta de la consulta– i posant pedres i més pedres en el nostre propi camí. La "llista paraigua", en definitiva, serà una mostra més de la nostra incapacitat congènita per avançar plegats. Ni tan sols el fet de tenir a tocar la llibertat ens fa renunciar momentàniament a la foto individual. Però els presoners que discuteixen entre ells sobre qui ha de ser el primer a sortir pel forat del reixat acaben caçats pel focus de la torre de guaita i envelleixen al camp.

-Primer la independència i després ja parlarem de qüestions socials o tot va de la mà?

-Les qüestions socials són inherents a la independència. L'intent de fer-ne dues coses diferents és l'instrument de l'espanyolisme emmascarat per aturar el procés. Atès que no gosen confessar que són espanyolistes, perquè els pot fer perdre vots, s'emparen en l'ambigüitat i acaben utilitzant el mateix argument que la caverna: "cal parlar dels temes que realment interessen a la gent". Talment com si l'independentisme tingués la vida solucionada i a les seves files no hi haguessin milers i milers d'aturats, milers i milers de mileuristes, milers i milers de persones patint la precarietat laboral, milers i milers de persones al llindar de la pobresa... La independència és el més important de tots els drets socials de la humanitat. És el dret fonamental d'un poble. Cap dret social no estarà mai garantit en una nació que no sigui lliure. No són els drets socials el que dóna sentit a la vida. El sentit de la vida el dóna la llibertat. Els drets socials només són el fruit i la gestió d'aquesta llibertat. No hi ha justícia sense llibertat.

-Quin paper han de tenir les organitzacions civils sobiranistes els propers mesos? (pressionar Mas, anar a una llista unitària, fer llista ciutadana...)

-Les organitzacions sobiranistes han de seguir fent el que han fet fins ara, és a dir, tutelar el Procés. La gestió política correspon al Govern i als partits, però els ‘tempos' els marca la societat. Els partits voldrien marcar el seu propi ritme, prou que ho sabem, però no poden perquè la societat no els ho permet. La gran riquesa del procés català és justament aquesta, la seva transversalitat. Hi estan implicades totes les classes socials i no hi ha cap partit que pugui vantar-se de tenir-ne el lideratge. Si no entenem que la independència requereix una canalització unitària de la nostra energia, mai no serem lliures.

Racó Català , 25/12/2014
 
Què en farem, de la llengua, en ser independents? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 gener 2015
Què en farem, de la llengua, en ser independents?En el número anterior de Lletres, en una brillantíssima entrevista de Diana Coromines, el senyor Ferran Mascarell, conseller de Cultura –que sempre diu coses interessants–, feia unes declaracions sobre l'estatus de la llengua catalana en una Catalunya independent que demanen ser reflexionades. Més que res perquè ja fa molts anys que s'utilitza l'estat de prostració de la llengua durant el franquisme per dir que les coses han canviat molt. Només faltaria! Ningú no pot negar que hi ha una diferència notable entre dormir sota un pont o fer-ho en un alberg de beneficència, però això no resta marginalitat al segon cas. No la pot restar per la senzilla raó que entre dormir en un alberg de beneficència o fer-ho en casa pròpia hi ha un abisme.

Caldria, doncs, que el conseller respongués aquestes preguntes: se'n pot dir millora, del fet que la llengua catalana sigui avui tan invisible en els productes de les farmàcies, de les ferreteries, de les perfumeries, de les lampisteries, de les matalasseries, de les botigues d'electrodomèstics... com ho era en el franquisme? Se'n pot dir millora, del fet que avui dia hi hagi menys pel·lícules doblades al català que fa deu o quinze anys? Se'n pot dir millora, del fet que només un 8% de les joguines incorporin el català a les instruccions o a l'embalatge, que el català reculi als jutjats de tot Catalunya i que només un 8% dels documents dels jutjats de Barcelona i l'Hospitalet siguin en català?

Té raó el senyor Mascarell, en dir que "hem de demostrar-nos a nosaltres mateixos que volem ser un Estat". Completament d'acord. Per això costa d'entendre que vulguem tenir un Estat per acabar comportant-nos com una regió d'Espanya. Tenim tan interioritzada la submissió que la sola idea d'atorgar el rang de llengua oficial única al català ens fa sentir tirànics, anormals i lingüicides. I, és clar, per poder sentir-nos moderns, cosmopolites i universals, propugnem la cooficialitat de l'espanyol. Afirma el conseller que ell mai no ha dit que "el castellà serà llengua cooficial". I remarca: "la paraula cooficialitat no l'he feta servir mai". Fins i tot ho jura. Però en un article publicat al diari Ara, el 30 de març de 2013, diu textualment que "un Estat propi dels catalans –un Parlament amb poder ple– normalitzaria el rang cooficial del castellà".

Crida l'atenció, per altra banda, que el conseller titlli de "radicals" els qui discrepem d'aquesta cooficialitat per raons científiques, no pas polítiques. També el conseller ens havia titllat de radicals, als qui sempre hem estat independentistes, i ara ja no ho fa perquè, per sort, ell també n'és, d'independentista. Significa això que la nostra radicalitat fluctua d'acord amb l'evolució del pensament del conseller?

Per argumentar que l'espanyol sigui cooficial a la Catalunya independent, el senyor Mascarell diu que li "repugna pensar que puguem actuar amb el castellà com ells [Espanya] històricament han actuat amb el català". Qui ho pretén, això? Jo no ho he sentit dir mai a cap català. Entenc, doncs, que les seves paraules són un recurs dialèctic molt poc reflexionat, atès que oblida que els atacs espanyols a la llengua catalana no es produeixen a Espanya, sinó als Països Catalans. És a casa nostra –no pas a la seva– on Espanya imposa l'espanyol i margina el català. Catalunya, lògicament, no anirà a Espanya a imposar res. Però cap complex no ens ha de forçar a oficialitzar a casa nostra allò que no és oficial a la casa espanyola. De la mateixa manera que no tenim cap inconvenient que l'espanyol sigui llengua oficial única a Espanya, no podem admetre que aquest estatus s'estengui a Catalunya en règim de cooficialitat. Hauríem de ser molt passerells per acceptar una cosa així. El conseller ho justifica parlant de "vincles emocionals i estadístics", però no s'hi val perquè en aquest cas el terme "vincle" és un eufemisme de dependència emocional d'Espanya i les estadístiques són fruit d'aquesta dependència imposada. Justament si per a alguna cosa ha de servir ser un Estat és per capgirar unes estadístiques que mostren la marginalitat de la llengua catalana en tots els àmbits en què no intervé l'administració pública, i la cooficialitat de l'espanyol, inclosa l'obligatorietat d'estudiar-lo, ho fan impossible.

El discurs de la "integració" també és un despropòsit, perquè en realitat es tracta d'autoanul·lació. Els catalans ens esborrem per tal que un senyor de Toledo es pugui sentir a Catalunya com visqués a la vora del Tajo. D'això se'n diu captivitat inadvertida. Tenim tan interioritzada la captivitat que no la notem. En aquest sentit, recomano la lectura del llibre La captivitat inadvertida (Galerada, 2013), de Jordi Sales, perquè és un treball esplèndid sobre el munt de cadenes invisibles que arrosseguem els catalans en la immensa majoria de coses que fem o que diem i que ens porta a confondre el gaudi d'uns mínims bàsics amb la llibertat. Diu Sales: "A base d'anar posant-nos com un poble sempre fàcil i dialogant a tota hora, segons com ens podem sentir a dir segons què, quan no caldria pas si el respecte bàsic a una personalitat històrica fos garantit. [...] Per contra, anar-se abraçant amb un pinxo només porta a una cosa: que et vagi foradant amb la navalla que ell té i tu no tens."

Sobta també que el conseller digui que "la normalització del català exigeix només dues coses fonamentals: un Estat que hi faci costat plenament i que Europa reconegui el català". Dic que sobta, perquè la cooficialitat de l'espanyol en una Catalunya independent converteix el català en una llengua ornamental absolutament prescindible. De quina clau prescindiríem, si en tinguéssim una que obre només una porta i una altra que les obre totes? Pel que fa a Europa, cal dir que el gaèlic d'Irlanda ja té l'estatus que el conseller considera "fonamental" i no per això ha deixat de ser ornamental. L'anglès s'ha cruspit el gaèlic com l'espanyol s'està cruspint el català. La primera fase es diu catanyol i la segona substitució.

Tampoc no s'entén la resignació amb què el conseller diu que Europa admet que tenim dret a doblar les pel·lícules al català, però que si ho fem "i algú es considera perjudicat, l'haurem de compensar" (!). És a dir, que cal que el català continuï essent invisible al cinema per evitar que algú pugui sentir-se perjudicat. Però, ¿qui compensa els catalans que ens veiem inadmissiblement perjudicats en no poder veure cinema en la nostra llengua? On és l'equitat? Resulta inquietant que la resposta dels polítics sobiranistes sigui que l'espanyol té drets i que el català té obligacions, que l'espanyol té el dret d'imposar-se al català i que el català té l'obligació de respectar aquesta imposició. Tenim la síndrome del captiu: obeir per no ferir i callar per no molestar.

Lletres , núm. 64, juny-juliol-agost 2014
 
El misteriós cas Von Bülow Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 03 gener 2015
Sunny i Claus von Bülow
Sunny i Claus von Bülow
Durant aquestes festes, ens podem permetre la llicència d'oblidar-nos momentàniament de la política del dia a dia i parar atenció en aspectes més sorprenents de la vida, com ara certs enigmes originats en dates nadalenques per als quals no s'ha trobat mai cap explicació tangible. El cas Von Bülow n'és un. L'1 de febrer de 1982, Claus von Bülow va comparèixer davant la justícia nord-americana per intent d'homicidi contra la seva esposa Sunny i el procés, que es va convertir en el més sorollós de la dècada, va mobilitzar periodistes d'arreu del món.

Com es pot veure, la història reunia tots els ingredients que interessen el gran públic: diners, sexe, drogues, violència, una dona rica, atractiva i desgraciada, una sumptuosa mansió –seu d'intrigues i de tèrbols secrets de l'alta societat de Newport i Nova York– i, per damunt de tot, un acusat amb un passat misteriós, tancat en el seu silenci i protegit per una màscara que les càmeres dels fotògrafs mai no van poder traspassar. Però per al jurat, el cas Von Bülow estava molt clar. Els informes mèdics i els testimonis coincidien. Per això es va condemnar Claus von Bülow a trenta anys de presó, perquè en aquell moment tothom, fins i tot els seus advocats, estaven convençuts de la seva culpabilitat. Però Claus von Bülow va contractar un nou defensor, Alan Dershowitz, un prestigiós professor de Harvard, un lluitador sortit dels barris obrers de Nova York conegut per la seva integritat, perseverança i defensa dels drets civils que, lluitant contra el temps i els seus propis dubtes, va explorar metòdicament totes les possibilitats i, en només quaranta dies, va aconseguir rebatre els principals arguments de l'acusació. El 10 de juny de 1985, Claus von Bülow va ser declarat innocent i el cas va quedar tancat, però el misteri no s'havia esvaït.

Martha von Bülow, l'esposa, coneguda familiarment com Sunny, es va casar amb Claus von Bülow el 1966 i, l'any següent, va tenir una filla, Còsima. Tots plegats alternaven la seva residència entre Nova York, en un apartament de 14 habitacions davant de Central Park, i Newport, en una mansió assolellada de Clarendon Court, que precisament va ser l'escenari de la pel·lícula Alta societat –una poc reeixida nova versió d'Històries de Filadèlfia– protagonitzada per Frank Sinatra, Grace Kelly, Bing Crosby i Louis Armstrong.

Sunny va ser descrita pel seu marit com "una pobra filla de rics, molt femenina, dolça i patètica; sensible, generosa però incurablement ociosa i apàtica." Es llevava a les dotze del migdia, parlava una estona per telèfon amb la seva mare, un xofer la duia al gimnàs, feia algunes compres, dinava frugalment i tornava a casa on es posava el pijama, dormia i consumia piles de llibres. La seva única ocupació consistia a fer rams de flors, i hi dedicava hores i hores.

Pel que fa a Claus von Bülow, la seva mare descendia de Hans von Bülow, primer marit de Còsima Listz –que el deixaria per casar-se amb Richard Wagner–. Així és com un amic el va descriure: "Dotat d'un esperit i d'un humor incisius, Claus cultiva, de manera conscient o inconscient, una imatge demoníaca a la qual contribueixen diverses relacions escandaloses. A l'edat de vint anys ja duia màscara i es va crear una imatge d'home aristocràtic, sensual i playboy que de seguida es va convertir en la seva segona naturalesa."

La veritat és que Von Bülow sempre va despertar reaccions oposades. Mentre alguns el consideraven un impostor i el seu sogre el qualificava d'estafador educat, amoral i fred com una serp, d'altres, en canvi, alabaven el seu encant i les divertides imitacions que feia de la reina Victòria. Només en dues coses coincidien: en el seu enorme autocontrol i en el seu gran poder de seducció. Trenta-quatre anys després, ni la medicina ni la justícia han aconseguit explicar les raons per les quals el 21 de desembre de 1980, Sunny von Bülow, la seva esposa, va entrar misteriosament en coma. Ell va ser condemnat per assassinat, però després la sentència es va anul·lar i finalment va ser absolt. Ella, en canvi, no es va recuperar mai i va viure vint-i-vuit anys en estat vegetatiu perllongat fins que va morir. De tot plegat, com dic, aquest desembre en fa trenta-quatre anys i el misteri continua sense resoldre's.

elSingular.cat , 30/12/2014
 
Digui-ho, senyor Iceta: "Sóc espanyolista". No passa res Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 desembre 2014
IcetaPer saber "què" no és algú, n'hi ha prou d'observar què és el que més insisteix que "és". I això és vàlid, indistintament, tant en termes d'adscripció social com d'identitat personal. Especialment, si la persona en qüestió necessita ultrapassar l'àmbit familiar o íntim i convocar actes públics per fer proclames sobre si mateixa. Allò que som, senzillament ho som, i les nostres accions en donen fe. No cal res més. Oi que, en mostrar les imatges d'un adult o d'un infant, no cal dir que es tracta d'un adult o d'un infant? Oi que, en mostrar les imatges d'un gos o d'un gat, no cal dir que es tracta d'un gos o d'un gat? Quin sentit té, si salta a la vista? La remarca només seria necessària si l'adult semblés un infant, l'infant semblés un adult, el gos semblés un gat o el gat semblés un gos. Aleshores sí. Tanmateix, com raonava el poeta nord-americà James Whitecomb Riley, "si veig una au que camina com un ànec, que neda com un ànec i que claca com un ànec, jo en dic un ànec".

Doncs bé, deu ser força convulsa la lluita que manté el senyor Miquel Iceta amb si mateix, tenint en compte que necessita anar pel carrer amb un rètol penjant que digui "sóc catalanista". La identitat no es proclama, s'exerceix. Llevat, és clar, que hom no sàpiga qui és o que pretengui autoenganyar-se i entabanar els altres. Passa, però, que si el senyor Iceta es veu obligat a intentar entabanar els altres, és que els altres no veuen el catalanista per enlloc. I és ben comprensible, atès que diu exactament les mateixes coses que la caverna espanyolista de Catalunya (PP-Ciudadanos-Societat Civil Catalana), que hi comparteix tota mena d'actes, que considera "monotemàtica" la defensa de la llibertat, que empra un llenguatge militar afirmant que "combatrà l'independentisme", que demana dues o tres competències més per a Catalunya i unes quantes monedes menys d'espoliació a veure si piquem l'ham, que s'atribueix el vot de la gent que no vota, que amaga sense escrúpols la fuga estratosfèrica de militants i simpatitzants del seu partit, que intenta compensar l'acomplexament que li provoquen les desoladores convocatòries espanyolistes en contraposició a l'èxit multitudinari de les manifestacions independentistes, que defineix Espanya com "una nació de nacions" tot jerarquitzant els pobles entre nacions superiors i nacions inferiors –Catalunya, consegüentment, seria una nació inferior i no tindria dret al mateix estatus ni a la mateixa llibertat que Espanya–, i que necessita cercar una sala d'actes barcelonina –petita, perquè no es vegi buida– per afirmar que el món està equivocat i que ell és "catalanista".

Després d'aitals despropòsits, s'entén que el senyor Iceta, empès per una forta dissonància cognitiva, no tingui més remei que dir que "es pot ser catalanista sense ser independentista" tot esperant que hi hagi algú que s'ho empassi. Però fracassa, perquè l'únic que aconsegueix és posar-se en evidència per mitjà d'un argument intel·lectualment insostenible. És com dir que es pot ser feminista i estar en contra de la plena llibertat de les dones o que es pot ser integracionista sense deixar de creure que els blancs som una raça de races.

Doncs no, senyor Iceta. No es pot ser catalanista i no voler la plena llibertat de Catalunya; no es pot ser catalanista i no voler que la nació catalana gaudeixi dels mateixos drets que la nació espanyola. El qui vol que la primera estigui subordinada a la segona, sigui en el grau que sigui, no és catalanista, és espanyolista. La seva nació és Espanya i allò que defensa és la supremacia d'aquesta última sobre Catalunya. Només un cínic pot arribar a proclamar-se tibetanista i voler un Tibet subordinat a la Xina. I el mateix podríem dir d'algú que es digués espanyolista i que exigís una Espanya subordinada a França. Cap tibetanista o espanyolista de debò admetria mai que el Tibet o Espanya tinguessin menys drets que els estats xinès o francès. L'hispanocèntric Miquel Iceta, en canvi, sí que ho vol en el cas català. Miquel Iceta –que no suportaria una Espanya subordinada a Catalunya– venera la nació espanyola i se'n proclama militant, un militant que "combat" l'independentisme català colze a colze amb la caverna continuadora del principi més sagrat del franquisme: la unitat d'Espanya.

Per això cal demanar al senyor Iceta que, llevat que vulgui persistir en l'autoengany, surti de darrera la cortina –ja fa temps que li hem vist els peus– i que digui obertament "sóc espanyolista". Veurà que no passa res. Res de res. Cap català no s'immuta en sentir una obvietat. Tothom pot entendre que l'ànec provi de fer-se passar per un cigne. Però si camina com un ànec, actua com un ànec i claca com un ànec, és obvi que és un ànec.

elSingular.cat , 23/12/2014
 
L'estelada de la senyora Margarit Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 28 desembre 2014
Montserrat Margarit
Montserrat Margarit
Ara fa uns dies, la senyora Montserrat Margarit i Romaní, que viu al número 4 de la plaça Augusta de Sant Cugat, va rebre una notificació dels veïns de la seva escala demanant-li que tragués l'estelada que té al balcó i que es limités a penjar banderes "només en esdeveniments especials o dates assenyalades". L'escala té catorze veïns, però només nou van assistir a la reunió de la qual va sorgir la notificació. Això no vol dir que tots nou hi estiguessin d'acord, és clar, però van callar. I qui calla consent.

La pregunta és: què farà a partir d'ara la senyora Margarit? Cedirà a la pressió dels esmentats veïns o es mantindrà ferma en les seves conviccions? Doncs la resposta és justament aquesta darrera. Farà com si sentís ploure i els intolerants s'hi hauran de posar fulles, perquè ha decidit que ningú, absolutament ningú no té dret a coartar la seva llibertat d'expressió. I menys encara a casa seva. Ella sap que són milers i milers i milers els catalans que tenen una estelada al balcó i que aquesta bandera, que ja forma part del paisatge urbà i rural de Catalunya com a símbol de llibertat, es mantindrà inalterable tot el temps que calgui fins el dia de la Independència. És la bandera que expressa la voluntat d'un poble de decidir el seu destí i que, ves per on, denuncia l'absolutisme espanyolista que tan sibil·linament representen els ufanosos veïns de la senyora Margarit.

Aquesta vergonyosa intromissió té la seva arrel en el fet que els nacionalistes espanyols són tan al·lèrgics a la llibertat d'expressió com els vampirs ho són a la llum del dia, cosa que arriba al paroxisme davant d'una estelada, perquè els recorda la magnitud del seu fracàs. Pensa, l'absolutista, que tres segles de sotmetiment sistemàtic haurien d'haver estat un període més que suficient per espanyolitzar Catalunya i esborrar-ne tota consciència nacional, però resulta que no. Els tres segles de rentada de cervell no han servit de res i l'operació no ha reeixit. La prova és que la senyora Margarit ha arribat als setanta anys amb plena consciència de la seva identitat. És catalana i estima la seva terra, i precisament perquè l'estima la vol lliure. Els qui la volen sotmesa, els qui la volen subordinada a Espanya, mai no podran destruir les seves conviccions. Per això, si un dia, tot fent camí, passeu per davant del número 4 de la plaça Augusta, alceu el cap i mireu l'estelada de la senyora Margarit. Ara, fruit de la sibil·lina coacció que ha rebut, la seva bandera no és només un símbol de llibertat, també és un símbol de fermesa. I, qui sap, potser hi hagi algun veí silenciós que, davant l'extorsió aquí explicada, decideixi solidaritzar-s'hi penjant, també ell, una estelada al seu balcó.

Cugat.cat , 12/12/2014
 
"La independencia explicada a mi hijo" Imprimeix Correu-e
Reseñas
per Luis María Martínez Garate   
dimecres, 24 desembre 2014
La independència explicada al meu fillEl autor, Víctor Alexandre, construye en este libro la ficción de un padre que explica a su hijo, en diálogo con él, los asuntos más relevantes concernientes al proceso iniciado en Cataluña hacia su independencia política con relación a España. Uno de sus mensajes centrales consiste en transmitir al chaval un pensamiento crítico. Un pensamiento propio, capaz de tamizar la enorme cantidad de datos que recibimos desde fuentes, dispares sí, pero siempre sesgadas por los intereses políticos a los que sirven. Ese conjunto de datos; aparentemente caótico, no constituye de por sí información. Eso es lo que debe procesar cada persona, de acuerdo con unos criterios propios adquiridos a lo largo de la vida, para constituirse en información. Tales criterios no serán inmutables, evolucionarán con la persona y dependerán de su madurez, pero siempre deberán ser propios.

El último trabajo de Alexandre es un trabajo didáctico. Su objetivo es figurar cómo un padre puede transmitir a un hijo casi adolescente, de trece años, pautas que le sirvan de ayuda para conformar tanto su identidad personal como colectiva -cuestiones no separables con facilidad-, con criterios propios.

El arraigo social de una persona comienza desde que nace, algunos dirán que incluso desde que el feto oye las voces de su entorno o la música que suena en su alrededor. La primera lengua que escucha y aprende ya inicia ese proceso. La infancia es una etapa decisiva, y la familia y las amistades su principal medio transmisor. Según va creciendo, su mundo de relaciones se amplía y recibe multitud de datos de los medios de comunicación, de su escuela, de sus amigos, de los padres de sus amigos, cúmulo que sigue aumentando a lo largo de toda su vida.

La evolución de la persona, la construcción de su personalidad, genera conflictos que debe resolver, en lo posible, de modo positivo. Estos conflictos se centran normalmente sobre identidades: sexual, de estatus social y económico, de pertenencia, etc. Cuando una nación disfruta de un Estado que le es favorable, que "nacionaliza" a sus ciudadanos de modo positivo, que favorece su lengua y cultura propias, que presenta su memoria histórica y su relato de modo centrado, se genera en la persona eso que se ha llamado "nacionalismo banal" (Billig, 1998) y que supone su adhesión acrítica a la nación en que la ha nacido y sido educado. Los conflictos derivados de la pertenencia nacional son de poca importancia.

Por el contrario, surge un conflicto cuando el niño crece en una sociedad en la que su lengua y cultura, habituales en el medio familiar y de amistades, son perseguidas, cuestionadas o deformadas desde las instancias –sistema educativo, medios de comunicación etc.- en las que se manifiesta la "autoridad" de un Estado adverso. Son estos entornos –familia, amistades- los que deben apoyar el desarrollo de su personalidad para que, en su evolución, adquiera la capacidad crítica necesaria para discriminar los mensajes que tienden a asimilarle a la nación dominante (nacionalismo banal) de los que son capaces de integrarlo en una visión del mundo en la que el centro sea su propia nación, su propia lengua y cultura. Abierta al resto de lenguas, cultura y naciones, por supuesto, pero anclada en las suyas.

Esto sucede entre nosotros, en Vasconia, donde la lengua, la cultura, la historia, la memoria han sido y siguen siendo ocultadas, perseguidas o tergiversadas desde las estructuras de las naciones dominantes: España y Francia. En los Países Catalanes ocurre lo mismo, sólo que con variantes distintas según el territorio de los mismos del que se trate.

Hoy está en marcha un potente movimiento en pro de la independencia del Principado de Cataluña, el País que dentro del conjunto catalanoparlante, de la nación catalana, ha logrado mantener una conciencia más profunda de su personalidad y sus exigencias lingüísticas y sociales y, por lo mismo una mayor capacidad de movilización. Este proceso se mueve a contracorriente de lo que es "políticamente correcto" en el Estado español, va en contra del ya citado varias veces "nacionalismo banal". Pero es un movimiento de gran fuerza y que ha movilizado en varias ocasiones a cientos de miles de personas; bastante más de un millón en las dos últimas diades de 2013 y 2014.

La edad en la que Víctor Alexandre ubica a "su hijo", 13 años, ya le supone una capacidad de razonamiento y crítica intelectual casi adultos. Aunque le falten por desarrollar determinados aspectos emocionales, algunos de los mismos, como el sentido de pertenencia, están ya muy desarrollados. Y aquí está el núcleo de su trabajo: un padre explica a su hijo el porqué de la independencia. Los motivos que conducen a su necesidad y la crítica de las posiciones –conservadoras- que se oponen a ella. Los capítulos van desarrollando los diversos asuntos. Identidad, países catalanes, historia, lengua, economía, deportes, democracia, dependencia, nacionalismo y libertad son sus diferentes secciones.

Alexandre se esfuerza, y según mi opinión lo logra, en expresarse en un lenguaje sencillo, asequible a la edad de "su hijo", con ejemplos muy cercanos al mundo de la adolescencia, como es el de los deportes. Se nota que es un trabajo didáctico dedicado más a padres y educadores que a los propios niños. Un gran mérito de Víctor.

Quien escribe este comentario no tiene hijos, pero cree conocer el mundo de quienes los han tenido lo suficiente como para pensar que se trata de una obra oportuna y de gran interés y ayuda para transmitir a esa juventud incipiente la autoestima y asertividad necesarias para hacer frente a las distorsiones y ocultamientos de los sistemas sociales mayoritarios en los estados que nos dominan a ambas naciones. Considero que es un trabajo altamente recomendable para todos los que tienen puesta sus miradas y anhelos en la próxima independencia del Principado de Cataluña. Enhorabona, Víctor! Zorionak!

Luis María Martínez Garate
Nabarralde , 28/10/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1621
spacer.png, 0 kB