spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a Nació Digital: El franquisme i el seu monument de Tortosa
• Article a Cugat.cat: Nou pla de xoc contra l'incivisme
La independència explicada al meu fill
Després del Dia de la Dona, la discriminació continua Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 juliol 2016
Després del Dia de la Dona, la discriminació continuaUn dels contrapesos de la celebració dels anomenats Dies Internacionals, ja sigui de la Dona, de l'Infant, de la Pau, etc, és que la concentració de ressò mediàtic que generen els dies previs deixa tot seguit una enganyosa sensació d'haver cobert l'expedient o d'haver complert un deure anual. Talment com si el fet d'haver-ne parlat un dia ens alliberés d'haver-ho de fer la resta de l'any. L'argument, per entendre'ns, seria: "Ep! Ja n'he parlat!"

El cert, però, és que, per bé que el Dia Internacional de la Dona Treballadora, que es va celebrar el 8 de març passat, ja l'hem deixat enrere, les causes que el motiven romanen inalterables. A mi personalment sempre em provoquen disgust aquestes fotografies de grup en què la immensa majoria de persones que hi apareixen són homes. La foto recent de la cimera sobre els refugiats que arriben a Europa mostrava només quatre dones entre un munt d'homes. D'altra banda, si he comptat bé, em sembla que actualment, dels 194 estats membres de les Nacions Unides, només n'hi ha setze el màxim càrrec dels quals estigui ocupat per una dona. I el mateix podem dir de les fotos de conjunt a escala nacional o comarcal de l'esfera privada, com ara els Premis Cambra, que concedeix la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa, en què, forçant la vista, només s'hi pot descobrir quatre o cinc dones entre una trentena d'homes.

Tant de bo, però, la discriminació només fos a la parta alta. Dissortadament, la força laboral al món està integrada només per un 50% de dones, i la majoria desenvolupen tasques mal retribuïdes i precàries que han de complementar amb tasques de la llar i d'atenció familiar, la qual cosa les situa en una posició de dependència dels seus marits. Recordem igualment la discriminació femenina que es produeix en els productes de consum. En aquest camp, hi trobem roba, xampús, suavitzants, joguines, bicicletes, maquinetes d'afaitar, material escolar... amb preus més alts. Les dones poden arribar a pagar fins a un 53% més que els homes per un mateix producte. I si a aquest estat de coses hi afegim la violència física o sexual de què són víctimes tot sovint, la situació encara s'agreuja més. Pensem que les dones representen les dues terceres parts de les víctimes d'homicidis comesos per la parella o en l'àmbit familiar. I, tanmateix, un 60% continua sense denunciar les agressions. "És el món que tenim", pensarà algú arronsant-se d'espatlles. I és cert, és el món que tenim. Però no ens l'ha imposat pas cap força extraterrestre. El món on vivim –entenent "món" per "societat"– l'hem creat nosaltres i tenim el deure ètic de regenerar-lo.

Cugat.cat , 18/3/2016
 
La "crisi de convivència" de Meritxell Batet Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 juliol 2016
La "crisi de convivència" de Meritxell BatetNo és pas perquè sigui mentida –que ho és–, ni tampoc perquè denoti una vergonyosa aridesa argumental –que també–, la raó per la qual resulta patètica la cantarella sobre la terrible crisi de convivència a Catalunya arran del Procés, sinó perquè mostra descarnadament els principis autoritaris i absolutistes dels qui la propaguen, que són PP, PSOE i Ciudadanos. Ho veurem analitzant les paraules que Meritxell Batet, diputada i secretària d'estudis i programes del PSOE, i membre de l'equip negociador per a la investidura de Pedro Sánchez, va dir dies enrere al programa Via Lliure, de RAC1, en ser entrevistada per un excel·lent Xavi Bundó. En el decurs de l'entrevista, en aparèixer el tema de la "crisi de convivència" que Pedro Sánchez repeteix a tort i a dret, Batet va respondre això:

Batet: "A Catalunya hi ha més dificultats per pensar i per parlar. Sobretot de determinats temes. És a dir, allà on mai no hi havia hagut conflicte, per exemple dins les famílies o en l'entorn de la feina, sí que hi és. No sé si és una crisi de convivència, en tot cas sí que hi ha un tema que enrareix les relacions, i jo crec que això no és bo per a una societat."

Presentador: "Quan diu que costa parlar de determinats temes, què vol dir? Hauríem de ser més explícits en això, perquè una 'crisi de convivència' és un argument molt gros. Quan diu 'dificultat de parlar', què vol dir exactament?"

Batet: "Doncs que hi ha temes que generen conflictivitat en les relacions personals. És a dir, que comences a parlar i en lloc de parlar en un to serè i exposar punts de vista que poden ser diferents, i arribar a acords, o no arribar-hi, i cadascú seguir pensant el mateix, doncs hi ha determinats temes que el que generen és un conflicte entre amics o entre treballadors d'un mateix lloc o amb familiars."

Presentador: "I això en el debat sobre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, o sobre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, no es produeix, oi?"

Batet [incòmoda]: "Bé..., estem parlant de la societat..."

Presentador: "Estem parlant de famílies en què el fet que el pare sigui del PSOE i el fill de Podemos, no genera el mateix debat, oi?"

Batet [incòmoda]: "Bé..., vostè m'ha preguntat per una qüestió concreta, i jo visc a Catalunya part del meu temps i això sí que ho he detectat. És a dir, hi ha una major dificultat, com a mínim en els entorns en què jo em moc, que poden ser molt diversos, des de la universitat fins al familiar, passant pels veïns. Sí que es produeix aquesta qüestió, que és diferent a temps anteriors.

Fa sentir vergonya aliena que algú que es diu d'esquerres s'expressi en aquests termes. És a dir, que arribi a l'extrem de criminalitzar el dret a la llibertat sota el pretext que aquesta reivindicació fa que la gent no pugui pensar ni enraonar. La senyora Batet i el Partit Socialista, talment com la dreta més dreta, enyoren els temps en què aquesta reivindicació no existia gràcies al fet que el moviment independentista era testimonial o minoritari. Ara, en canvi, l'independentisme té majoria absoluta al Parlament i els testimonials o minoritaris són la senyora Batet i el seu partit. Residuals, n'hauríem de dir, per ser precisos. I és que les coses han canviat molt, oi, senyora Batet? Temps era temps...

La grémola de la senyora Batet i companyia recorda força la de l'amo blanc que es planyia de la fi d'aquells temps en què els lacais negres eren submisos i no pensaven en coses tan enutjoses i conflictives com la llibertat. De sobte, però, havien aparegut tot de lacais insubmisos que escalfaven el cap dels seus companys, parlant-los de drets i de dignitat, i les coses van fer un tomb. Els lacais més porucs o més afavorits per l'amo blanc prou que s'hi resistien, i també ho feien els lacais convençuts que un negre no pot decidir per ell mateix, perquè només l'amo blanc sap què convé al lacai negre. Però els insubmisos creixien i creixien en nombre i ja no tenien por. Ni dels crits ni del fuet. Quina crisi de convivència més funesta! Allò era la fi del món.

Pedro Sánchez, cap de la senyora Batet, està consternat i parla de la "crisi de convivència que pateix Catalunya". És a dir, que el fet que el 80% dels catalans vulgui celebrar un referèndum per decidir el futur polític de la nació catalana ho considera una malaltia, un tumor maligne que cal extirpar. Ho diu algú que gosa dir-se demòcrata i d'esquerres. Com hi ha món!

Benvolguda senyora Batet, la controvèrsia és inherent a la naturalesa humana. Els escriptors en sabem força, d'això, perquè sense controvèrsia, sense conflicte, no hi hauria literatura, no hi hauria dramatúrgia, només hi hauria pensament únic. La dissidència, la discrepància, com l'amor o l'amistat, són l'essència de les relacions humanes, i és un fet demostrat per la vida que no hi ha relació, per apassionada i incandescent que sigui, que no es pugui trencar fàcilment. La història de la humanitat és una història de dominació sistemàtica d'uns sobre uns altres i de lluita persistent d'aquests altres per alliberar-se'n. Digui'm una sola obra literària, teatral o cinematogràfica que no plantegi cap conflicte d'interessos entre els seus personatges, digui'm una sola coexistència, per pacífica que sigui, en què no sorgeixi mai la controvèrsia o la dissidència. I digui'm en virtut de quina superioritat moral pot algú creure's amb dret de negar a un tercer la finalització d'una relació.

La nostra vida no té sentit sense llibertat, senyora Batet. Cap sentit. S'han acabat els temps en què el pensament únic de la hispanitat era acceptat submisament pels catalans, com un designi diví, i la dissidència era reprimida. Ara hi ha hagut una presa de consciència del dret a una vida pròpia i nominal, sense imposició de documents nacionals de falsa identitat, i Catalunya ja no tornarà a la cleda espanyola. Potser vostè, que també és catalana, ens dirà que no vol pas la llibertat. Molt bé. I què? Què fan els demòcrates quan discrepen sobre una qüestió? Potser estic equivocat, però tinc entès que voten. Posen una papereta en una urna i accepten l'opció majoritària. Posem les urnes, senyora Batet? Fem un referèndum vinculant per tal que els catalans diguem si volem ser lliures o captius? No li agrada la idea, oi? Quan la derrota es veu a prop, les urnes fan molta por, és comprensible. L'absolutisme és més segur. És millor tancar-se a pany i forrellat davant les veritats conflictives. Doncs les posarem, les urnes. Les posarem d'acord amb la legalitat catalana; les posarem d'acord amb les nostres pròpies lleis. Perquè una nació que no té lleis pròpies, senyora Batet, no és una nació lliure; és una nació sotmesa a les lleis d'una altra nació.

El Món , 14/3/2016
 
L'exèrcit en la Catalunya lliure Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 juliol 2016
L'exèrcit en la Catalunya lliureAra fa uns dies, en unes declaracions fetes a un mitjà de comunicació, l'amic Àlvar Roda, membre del patronat de la Universitat Internacional de la Pau, deia que la Catalunya Estat "podria optar per no tenir exèrcit, però segurament els organismes internacionals li ho reclamaran de cara al seu reconeixement. [...] El reconeixement molt possiblement et vindrà si col·labores amb el conjunt de la indústria militar; perquè les guerres són un negoci. [...] Aquest és un debat que encara no hem tingut com a societat. [...] Per principi, l'Estat català no ha de tenir exèrcit". I afegia que "Catalunya ja té un exèrcit: l'espanyol. L'exèrcit té mentalitat d'envair Catalunya? No. Al govern i a l'exèrcit espanyols hi ha gent intel·ligent, i ens hi podem entendre molt bé en els temes de seguretat i defensa exterior."

Arribats aquí, estic d'acord en alguns punts i discrepo sobre uns altres. Discrepar no és dolent, però. La discrepància civilitzada sempre és debat, altrament esdevé cridòria. Començant pels punts d'acord, jo mateix m'he manifestat públicament poc favorable a fornir d'un exèrcit l'Estat català. De fet, sóc una de les persones -entre les quals també hi era l'Àlvar Roda- que van donar suport al manifest 'Catalunya per la seguretat humana i la pau', de l'any 2013, que propugnava la transició pacífica cap a un Estat català sense exèrcit i basat en la cultura de la cooperació. Jo, com en Roda, també penso que l'argument segons el qual els exèrcits són útils per combatre el terrorisme està completament desacreditat per la realitat. Llevat que decretem l'estat d'alerta permanent i militaritzem els carrers, s'ha demostrat que els exèrcits no aturen atemptats. Que no tenen exèrcit, França, l'Estat espanyol o els Estats Units? Em sembla que sí, oi? I de què els ha servit, a l'hora d'impedir les massacres que s'han comès a casa seva? Una altra cosa és que el terrorisme sigui un pretext per incentivar la cursa armamentista.

Això, però, no significa que calgui caure en una mena de 'bonisme càndid' tot obviant la naturalesa humana i les seves misèries. Estem parlant d'una qüestió que em sembla importantíssima a escala internacional i que, per aquest motiu, l'he argumentada de manera molt més extensa en el llibre 'La independència explicada al meu fill'. Però, per cenyir-me al format d'aquesta columna, remarcaré que el rebuig dràstic a un model militar com l'espanyol o el francès, posem per cas, no hauria de ser forçosament incompatible amb l'opció de tenir uns cossos d'elit per a tasques o missions molt específiques en terra, mar i aire. Es tractaria, per tant, d'un model català de protecció i de defensa civils. El tema, com podem veure, promet un debat altament interessant.

El punt en què discrepo de dalt a baix de l'amic Roda és aquell que diu que els catalans ja tenim un exèrcit, l'espanyol (!), i que el podríem considerar nostre perquè no té mentalitat d'envair Catalunya. D'entrada, l'Estat espanyol sempre, sempre, sempre ha tingut mentalitat d'envair Catalunya. De fet, és per això que avui no som un poble lliure i és amb aquest exèrcit, preparat per actuar, que l'Estat espanyol impedeix que puguem decidir el nostre futur en un referèndum. Només des d'un prisma hispanocèntric de la vida es pot concebre que l'Estat català es posi sota la 'protecció' de l'exèrcit de l'Estat espanyol, un Estat amb un dèficit escandalós de cultura democràtica. De fet, si Catalunya tingués tan poca dignitat d'acceptar una cosa així, manés qui manés aquell exèrcit, cometria un dels més grans errors de la seva història. Seria com del llop fer-ne pastor.

Em temo, però, que la independència de Catalunya, posant fi a la brutal espoliació fiscal a què es veu sotmesa, farà molt difícil que l'Estat espanyol pugui mantenir el seu exèrcit. Molt difícil. Tanmateix, no haurà de patir. Si ens ho demana, no tindrem cap inconvenient a acollir-lo sota la protecció dels nostres cossos de defensa civil.

Cugat.cat , 11/3/2016
 
Javier Tebas, l'home que somia amb Le Pen Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 juliol 2016
Javier Tebas, l'home que somia amb Le PenLes recents declaracions de Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional espanyola (LFP), sobre la necessitat d'un Le Pen a l'Estat espanyol són d'una gravetat extrema. Tebas ha dit exactament això: "Trobo a faltar un Le Pen a l'espanyola. Sobretot per la identitat nacional d'Espanya, que no es veu prou defensada pels partits polítics". Són paraules impròpies d'un càrrec com l'esmentat, que en altres estats de la Unió Europea ja haurien provocat el seu cessament immediat. En el marc de l'Estat espanyol, però, no hi ha cap reacció oficial. Tenen un individu d'ultradreta i ultranacionalista espanyol, antic membre de Fuerza Nueva, al capdavant d'una entitat de la magnitud de la LFP, i es fan l'orni. Però algú s'imagina la mateixa actitud en cas que el president de la LFP, en lloc d'exhibir una ideologia feixista, s'hagués declarat favorable a la independència de Catalunya i del dret d'aquest país a votar el seu futur en un referèndum d'acord amb els principis democràtics i amb els drets humans més elementals? En el millor dels casos, després d'una polseguera gegantina, ja faria dies que hauria estat fulminat.

Però no passa res, perquè som en un Estat en què equips com el Cornellà, o futbolistes com Gerard Piqué, o tennistes com Tommy Robredo, o periodistes de TV3 com Sebas Guim, o entrenadors com Raül Agné o Enric Aparicio, poden ser blasmats per parlar en català en una roda de premsa o en el decurs d'un partit sense que cap Comitè d'Antiviolència prengui mesures. Som en un Estat en què portar una estelada pot comportar ser agredit per la policia espanyola o en què un reporter gràfic pot ser amenaçat de mort públicament sense que el ministeri d'Interior –aquell ministeri dirigit per Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida–, faci absolutament res.

No és estrany, doncs, que Javier Tebas, en el marc d'aquesta democràcia totalitària anomenada Espanya, se senti protegit i legitimat per reblar el clau defensant els 'valors' de la ultradreta. La dreta, per a ell, és massa tova. La troba "covarda". Fins i tot es permet una exhibició d'homofòbia titllant els dretans de "maricomplejines". És el mateix dirigent que no fa gaire va dir que les estelades haurien de ser prohibides en els estadis, perquè mostrar-les "és polititzar el futbol". Però què són, si no polítiques, les seves declaracions? Com és que es criminalitza una bandera perfectament legal i defensora de les llibertats, com l'estelada, i es permet l'exhibició de símbols franquistes i nazis? Si l'esport no és política, com és que es permet l'exhibició de banderes espanyoles i s'imposa al públic l'audició d'himnes nacionals? Si l'esport no és política, per què hi ha un campionat que es diu Copa del Rei en lloc de dir-se Copa de la Federació Espanyola? O, per ser més precisos, per què el veritable nom de la Copa del Rei és Copa de Su Majestad el Rey de Fútbol? Nom força hilarant i ridícul, per cert, ja que fa entendre que el rei d'Espanya –rei de copes, rei d'espases...– és el rei del futbol. Per pal·liar l'equívoc, si més no, jo els suggeriria aquest petit canvi: "Copa de Fútbol de Su Majestad el Rey". Pel que fa als 'principis' de la Lliga de Futbol Professional espanyola no cal suggerir res. L'aquiescència d'aquest organisme amb el seu president ja ho diu tot.

El Món , 7/3/2016
 
El cas dels contenidors cremats Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dissabte, 16 juliol 2016
El cas dels contenidors crematsEn el moment de redactar aquestes línies, s'han cremat divuit contenidors a Sant Cugat en els dos primers mesos de l'any. Divuit. Tanmateix, per curiós que sembli, els bàrbars que els calen foc continuen sense ser identificats i en disposició d'incendiar-ne més. I ho faran, perquè se senten impunes. Cal tenir en compte que no estem parlant d'una malifeta puntual, fruit d'un estúpid rampell juvenil, estem parlant d'accions coordinades en diferents carrers i districtes del municipi que es repeteixen a tort i a dret. Estem parlant, en definitiva, d'actes vandàlics i profundament incívics, a més de perillosos.

Amb xifres a la mà, hi trobem quatre contenidors cremats el 5 de gener, dos el dia 10, dos més el dia 24, nou el 10 de febrer i un altre l'endemà. Però allò que causa més estupor, a banda de la impunitat de què gaudeixen els culpables, és que no fa tan sols dos mesos que actuen, sinó tres anys. Tres anys! Jo mateix ja vaig escriure un article a Cugat.cat el 24 de gener de 2014, sobre aquesta qüestió. Per ser exactes, només el 2013 l'Ajuntament va xifrar en 106 els contenidors cremats, cosa que, a 965 euros per unitat, va suposar un cost de més de 102.000 euros. Ara afegim-hi els anys 2014, 2015 i el primer trimestre del 2016, a més dels desperfectes causats a fanals, arbres i cotxes aparcats, i tindrem una xifra encara més forta. De debò només ens n'hem de plànyer?

Fins ara, per sort, no hem hagut de lamentar cap desgràcia personal, però res no diu que això no pugui passar. Ara em ve al cap la xacra esfereïdora i terriblement cíclica de nadons trobats en contenidors aquests darrers anys: a València, a Barcelona, a Palma, a Dènia, a Sant Adrià de Besòs, a Sant Pere Pescador o a Santa Coloma de Gramenet. Prou d'impunitat, si us plau!

Cugat.cat , 4/3/2016
 
El CNI i l'avió del Tibidabo Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 juliol 2016
El CNI i l'avió del TibidaboQuè se n'ha fet d'aquells dos-cents agents del CNI que el govern espanyol va enviar a Catalunya l'any 2013, arran del Procés independentista, i que es van allotjar al número 666 de la Diagonal de Barcelona i en altres llocs de la ciutat? Què hi fan al nostre país des d'aleshores? Es passegen pels nostres parcs i jardins? Prenen el sol asseguts en un banc? Donen de menjar als coloms? O es passen el dia donant voltes en l'avió del Tibidabo? Potser sí que fan tot això, però deuen haver vingut a fer alguna cosa més, oi? Deuen tenir alguna missió a complir, no?

El CNI és un dels instruments al servei de les clavegueres de l'Estat espanyol per fer, d'amagat, la feina bruta que el seu govern no gosa fer a cara descoberta. De cara a la galeria, com hem vist en el Mobile World Congress (MWC), hi envien reis i ministres, però no és pas perquè sentin seu l'esdeveniment, sinó per intentar que Catalunya, en la imatge internacional, sembli Espanya. És a dir, que, per tal que el president Puigdemont i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, no es quedin sols ni un moment, l'Estat hi envia autoritats espanyoles a aguantar l'espelma. Hom pot pensar que és absurd que l'Estat no senti seu el MWC, atès que treu un bon profit dels ingressos que genera, però també genera ingressos milionaris el Barça i no per això el considera un club espanyol. Una cosa és la consideració administrativa i una altra la simbòlica.

És el mateix cas de tantíssimes obres d'art que, tot i ser comprades amb diners públics, van a parar als museus de Madrid i no pas als de Barcelona. Fins i tot en casos singulars com el del 'Guernica', de Picasso, Madrid se n'apropia. La pregunta és: què hi fa el 'Guernica' al Museu Reina Sofia, en comptes de ser a la població de Gernika o al Museu Picasso de Barcelona? Doncs, a més de la rapinya, impedir que el quadre surti del territori espanyol. El País Basc i Catalunya són possessions espanyoles, però no són Espanya. Recordem, en aquest sentit, la negativa del govern del PSOE, l'any 1992, a permetre que el quadre fos exhibit a Barcelona, en la inauguració dels Jocs Olímpics, i la negativa del govern del PP, l'any 1998, a permetre-ho a Bilbao en la inauguració del Museu Guggenheim. El quadre s'havia exhibit a Londres, París, Amsterdam, Copenhaguen, Estocolm, Munic, Oslo, Milà, Brussel·les, Los Angeles, San Francisco, Chicago, Sao Paulo..., però no podia ni pot fer-ho a Barcelona o a Bilbao.

Cal separar, consegüentment, els discursos oficials, en què es diu el que toca dir, dels fets que els acompanyen. Bàsicament perquè els segons desemmascaren els primers. I de la mateixa manera que l'Estat viu com un drama que el FC Barcelona sigui el millor equip del món, en lloc del Reial Madrid, també es mor de ràbia que el MWC converteixi Barcelona en la capital mundial de la telefonia mòbil, en lloc de ser-ho Madrid. Sobretot ara, que, en ple procés independentista, l'Estat necessita torpedinar tota possibilitat de projecció internacional de Catalunya.

I què faríem nosaltres, si fóssim ells i penséssim com ells? No cal trobar cap Watson per explicar una cosa tan elemental. Faríem el que ells han fet sempre: que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. I, per aconseguir-ho, infiltraríem els nostres talps en els partits, en els sindicats, en els comitès sindicals i en les coordinadores de gremis específics –realment curiós que un sector més aviat sobiranista, com el de les farmàcies, es plantés a Barcelona, davant el gestor, i no a Madrid, davant l'espoliador– i aprofitaríem determinats conflictes polítics o laborals per sembrar-hi la zitzània, manipular els treballadors, enardir tensions, extremar posicions o agullonar reivindicacions que transmetessin una imatge negativa de Catalunya i del seu govern. Una imatge com més caòtica millor que semblés pròpia d'un país bananer. Per exemple, col·lapsant Barcelona. Faríem que la presidenta de la Comunidad de Madrid –morta d'enveja, tot s'ha de dir– demanés el Mobile per a la Villa y Corte i aturaríem els metros i els autobusos, especialment la nova línia de metro a l'aeroport, durant tots els dies del MWC, per generar-hi un desori i un enuig generalitzats que embrutessin el nom de Catalunya en les cròniques que els corresponsals i enviats especials fessin arribar als seus països. Cercaríem, en definitiva declaracions com aquestes dels congressistes estrangers recollides pels telenotícies de TV3:

  • Mats Carlsson: "És un bon moment per als qui han de negociar. No crec que sigui bo per a Barcelona."
  • Tanaka Takayuki: "No està bé [serveis mínims del Metro]. Hi ha massa gent."
  • William Bishop: "És una vergonya. És un congrés important i és lamentable que no hi hagi prou trens circulant."
  • Célio Rosa: "Del transport, no se n'ocupa ningú. Hi ha les vagues i tot això. El Mobile World Congress s'hauria de portar a un altre lloc, cosa que crearia competència entre les ciutats i milloraria la logística d'aquests esdeveniments. És un desastre. La pròxima edició del Mobile no s'hauria de fer a Barcelona."

Hi ha un munt de conflictes dels quals se'n pot treure profit exacerbant-los al llarg de les cinquanta-dues setmanes de l'any, però hi ha efectes que només es poden aconseguir en una de concreta. O en dues, o en tres... El Saló Alimentària podria ser també un bon escenari, oi que sí? Tanmateix, prego al lector que no comenti res de tot això. Hi ha coses que no es poden dir. Oficialment, els agents de les clavegueres de l'Estat només han vingut a Catalunya a donar voltes en l'avió del Tibidabo.

El Món , 29/2/2016
 
El teatre és una suma de voluntats Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 juliol 2016
El teatre és una suma de voluntatsA través d'aquestes pàgines vull donar les gràcies a totes les persones que han fet possible la materialització de l'obra "Abans que pugi el teló", estrenada al Teatre-Auditori de Sant Cugat el 21 de gener passat, i molt especialment al públic que va omplir la sala de gom a gom.

Aquesta obra va néixer justament arran d'un petit article de Rafa Usero al Tot Sant Cugat, en què lamentava que l'actor i l'actriu més grans en actiu de Catalunya –Jaume Pla i Montserrat Carulla– no es poguessin acomiadar dels escenaris amb una obra que els permetés desplegar el seu talent. "I per què no n'escrius una per en Jaume?", em vaig dir. En Jaume i jo som molt bons amics i em venia de gust fer-li aquell regal. Volia, tanmateix, que l'obra, a més de ser un regal, fos també un cant d'amor apassionat al teatre i un homenatge a l'ofici d'actor. I així va ser com el 26 de novembre de 2013 vaig posar-m'hi.

Però un text teatral només és viu quan puja a l'escenari, quan els intèrprets n'encarnen els personatges. I per tal que passi això, no n'hi ha prou amb l'autor. Calen un director, un escenògraf, un il·luminador... Cal que creguin en aquella obra i que vulguin infantar-la en un teatre. I és que el teatre és una suma de voluntats. D'aquí el meu agraïment a Salvador Fité i a Salvador Fenollar com a director i ajudant de direcció, respectivament, al Teatre-Auditori i a l'Ajuntament per haver donat ales al projecte. Un projecte laboriós que ha trigat catorze mesos a materialitzar-se, nou dels quals han estat de memorització i d'assaig de Jaume Pla, que amb un entusiasme i una força de voluntat exemplars ha superat les lògiques limitacions dels seus 87 anys. Els dramaturgs, els intèrprets, els directors... no som ningú sense el públic. El públic ho és tot. El públic és el nostre bé més estimat. Per això vull agrair les paraules i les emocions que em van transmetre les persones que van compartir amb nosaltres aquella estona. Catorze mesos de feina per construir una il·lusió de vuitanta minuts. Aquest és l'encís del teatre: una carta d'amor al públic.

Tot Sant Cugat , 26/2/2016
 
Cinema amb majúscules Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 juliol 2016
Monsieur VerdouxRecomano abrandadament el cicle de cinema clàssic dels darrers dilluns de mes a Cinesa Sant Cugat. La selecció de títols que ens ofereix el crític Àngel Comas en els primers set mesos d'enguany és excel·lent i permet rescabalar-nos de l'allau de productes xarons i de pur consum que omplen les nostres pantalles controlades des de despatxos de Los Angeles o Nova York.

El cicle, que es va obrir el mes de gener amb 'Double Indemnity', de Billy Wilder, basada en una novel·la de James M. Cain, l'autor de 'El carter sempre truca dues vegades', ofereix aquest febrer 'Phantom of the Paradise', de Brian de Palma. Es tracta d'una versió musical de l'obra de Gaston Leroux 'El fantasma de l'Òpera', que, per bé que no va tenir l'acollida que mereixia, és una pel·lícula deliciosa i una de les millors del seu director, conjuntament amb 'Obsessió'. La proposta del mes de març és 'Repulsió', de Roman Polanski. Protagonitzada per una jove Catherine Deneuve –tenia vint-i-dos anys–, la pel·lícula narra el procés esquizofrènic d'una dona que se sent atreta pels homes, alhora que els rebutja, i que, a poc a poc, es va aïllant del món exterior fins a portar-nos a un desenllaç que permet diverses interpretacions, entre les quals uns hipotètics abusos sexuals per part del seu pare.

Abril i maig ens ofereixen 'Grease' i 'El cel pot esperar'. La primera, amb John Travolta i Olivia Newton-John, és la famosa adaptació de l'obra teatral estrenada a Broadway el 1972 creada per Jim Jacobs i Warren Casey i també amb cançons de John Farrar, un músic que d'aleshores ençà tindria un paper determinant en la carrera d'Olivia Newton-John, australiana com ell. Pel que fa a 'El cel pot esperar', cal remarcar que és la versió d'Ernst Lubitsch, del 1943, amb Gene Tierney i Don Ameche, no pas la del 1978, dirigida i protagonitzada per Warren Beatty i Julie Christie. El cicle, finalment, es tancarà els mesos de juny i juliol amb 'Sabrina', de Billy Wilder, interpretada per Humphrey Bogart, William Holden i una meravellosa Audrey Hepburn –Julia Ormond, en la versió del 1995, quedava molt per sota–, i 'Monsieur Verdoux', que és un dels films menys coneguts de Charles Chaplin, per bé que un dels millors. Es tracta d'una faula satírica i d'humor negre amb què Chaplin es lleva la màscara de Charlot i, inspirant-se en Landrú, construeix un personatge procliu a l'amor que mata vídues riques per mantenir la seva família. La pel·lícula va ser un fracàs espectacular i els vincles que la cacera de bruixes de McCarthy li va atribuir amb grups liberals i d'esquerres hi van tenir molt a veure.

Probablement, una bona part del públic ja ha vist alguna vegada aquestes pel·lícules, si més no per televisió o en vídeo, però el cert és que són tan bones que només hi ha una manera d'assaborir-les amb plenitud i com es mereixen, i és gaudint-les en el format per al qual van ser concebudes: la pantalla gran d'una sala cinematogràfica.

Cugat.cat , 26/2/2016
 
Muriel Casals, fragilitat física, fortalesa moral Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 juliol 2016
Muriel Casals, fragilitat física, fortalesa moralUna de les expressions que més s'han emprat aquests dies, en comentar el decés de Muriel Casals ha estat la de "mort absurda". "Mort absurda" és una expressió espontània, de ràbia contra l'atzar, que té a veure amb la relació que la nostra societat, culturalment parlant, manté amb el tema de la mort. El dolor que ens causa la pèrdua d'un ésser estimat per culpa d'un càncer o d'un accident de cotxe és el mateix, però no emprem el terme "mort absurda" per definir-ho. I tampoc no ho fem quan la causa és fruit d'una circumstància més singular, com ara un accident de tren o d'aviació. ¿Són més lògiques, aquestes morts, potser? Racionalment no, és clar. Tota mort ens sembla sempre inoportuna. Fins i tot en els casos de familiars centenaris desitgem que la vida ens permeti tenir-los al nostre costat una mica més de temps. Però en el cas de Muriel Casals hi ha jugat un paper determinant el caràcter insòlit del desenllaç de l'accident en si mateix, perquè, per bé que d'atropellaments amb bicicleta sempre n'hi haurà, ens costa de pair que la conseqüència directa de la topada d'un vianant amb un vehicle tan poc agressiu, sigui la mort. Això ens ha deixat astorats, i fruit d'aquest astorament hem conclòs que es tractava d'una "mort absurda", és a dir, d'una mort que surt dels marges de la lògica estadística.

Jo també he emprat aquest terme. Ho he fet ara, com ho vaig fer anys enrere en perdre un amic en circumstàncies anàlogues. Es deia Guillermo i és un dels personatges del meu llibre Set dones i un home sol. Va perdre l'equilibri mentre recollia la roba estesa d'uns cables situats a dos metres d'alçada, sobre una cort de porcs, a Canet d'Adri (Gironès), i va caure topant amb el cap. Tot i això, es va aixecar i el van dur a l'hospital; però una estona després es va adormir, va entrar en coma durant un mes i mig i ja no es va despertar mai més. "Quina mort més absurda", "quina mort més estúpida", vaig dir. Era la manera d'expressar la ràbia i la impotència que sentia davant la fatalitat que em robava un amic.

Iris Murdoch també parla d'un atropellament "casual" en el seu llibre Amics i amants: "El pitjor fou el caràcter casual de l'accident. [...] Si hagués mort de malaltia, o si hagués mort a la guerra, lluny, en un lloc on jo no pogués veure'l, aleshores consideraria inevitable la seva mort, però no vaig poder suportar que morís allí, d'accident, davant meu".

El cas de Muriel Casals adquireix una magnitud superior pel fet de ser qui era: una persona molt estimada a Catalunya i un símbol de la resistència pacífica en favor dels drets nacionals del nostre poble. Aquesta és precisament la raó per la qual, a banda de l'escòria publicada per cert individu al diari ABC, les xarxes socials van plenes de comentaris catalanofòbics i d'obscenitats contra ella tot felicitant-se de la irreversibilitat del traumatisme cranioencefàlic que patia. No hi ha signe d'impotència més gran que desitjar la mort d'aquell que no pots vèncer amb la intel·ligència.

Em va agradar molt la definició que Carme Forcadell, presidenta del Parlament, va fer de Muriel Casals el dia de la seva mort: "És i serà el somriure del Procés". Realment és així. La Muriel podia ser molt contundent en l'expressió dels seus arguments –sempre ho era– sense que les seves maneres transmetessin aquesta sensació. Per dir-ho gràficament, hauria pogut cantar High Voltage, dels AC/DC, i fer que sonés com Top of the World, dels Carpenters. Tenia aquest do, que emanava de la fragilitat física que transmetia i que tot sovint gairebé induïa l'interlocutor a voler-la protegir. Per desgràcia, el dia de l'accident, ningú no va ser a temps de protegir aquesta fragilitat.

Però, com dic, la fragilitat física de Muriel Casals quedava compensada per la seva fortalesa moral. Muriel Casals era una humanista, i creia en el respecte entre els pobles com a element indispensable per garantir una coexistència pacífica. Per això defensava el dret inalienable del seu poble a decidir per ell mateix; per això, amb les seves paraules, enfortia l'autoestima dels catalans per tal que, sense perdre el somriure, no renunciéssim a la revolta. Ara, la Muriel, físicament, ja no hi és. Però l'empremta que ha deixat és tan gran, que passaran els anys i el seu record es mantindrà viu. Ara hem viscut dies de dol, però quan la independència de Catalunya sigui un fet i arribi la joia, caldrà, per dignitat, tenir ben present la seva valuosa aportació. De moment, el millor homenatge que li podem retre és fer-nos respectar en el món com ella va saber fer-se respectar entre nosaltres.

El Món , 22/2/2016
 
La reiniciació de Catalunya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 juliol 2016
La reiniciació de CatalunyaTot i que el procés català encara no està culminat ja ha aportat un munt de coses bones. Una d'aquestes coses és la presa de consciència de tantíssima gent, que no hi ha dret social més important que la llibertat. És a dir, que la independència de Catalunya no és indestriable dels drets socials, per la senzilla raó que la materialització d'aquests drets està supeditada a la plena llibertat del país. Tenir el plat a taula és important, però encara ho és més que qui se'l menja pugui ser ell mateix i no pas la possessió d'un tercer. El plat és vital per a la vida, és cert. Però quina mena de vida viuràs si, a canvi, t'han pres la llibertat?

Un altre dels fruits que ha donat el Procés és l'aparició de Reinicia Catalunya, una plataforma nascuda amb l'objectiu de promoure la Convenció Constitucional. Aquesta plataforma, per resumir el seu esperit fundacional a grans trets, proposa sotmetre la futura Constitució catalana a un procés participatiu per mitjà del qual el text que en surti reflecteixi veritablement els valors de la nostra societat i els seus anhels. Res a veure amb la Constitució espanyola, que va ser un text cuinat en un despatx de Madrid per set persones de pensament únic, en termes d'Estat, i sota la tutela de l'exèrcit. El model espanyol, com diu Reinicia Catalunya, seria 'l'antimodel'.

Una pregunta que es pot fer molta gent, situats en aquest punt, és qui integra aquesta plataforma. És a dir, quines sigles la impulsen. Doncs bé, al darrere hi trobem diverses organitzacions i entitats, com ara l'Assemblea Nacional Catalana, Juristes per la Independència, Òmnium Cultural, Súmate, Procés Constituent o Sobirania i Justícia, i té com a elements referencials les constitucions dels Estats Units, d'Holanda, d'Islàndia, de Finlàndia, de Suïssa, de Suècia, de Dinamarca o d'Austràlia, entre d'altres, a més dels drets recollits en la Carta de les Nacions Unides, en el Pacte Internacional pels Drets Civils, en el Pacte Internacional pels Drets Econòmics, Socials i Culturals, en la Carta de la Terra, en la Convenció sobre els Drets i Deures dels Estats i, per descomptat, en la Declaració Universal dels Drets Humans.

La participació de la ciutadania, per tant, es materialitzarà per mitjà de quatre fases la primera de les quals començarà el 5 de març d'enguany, amb debats i propostes, i serà seguida per la institucional, la parlamentària i la del referèndum que, en darrer terme, haurà de donar el vist-i-plau a la Constitució Catalana. Vénen, doncs, dies apassionants, dies que marcaran decisivament la història de Catalunya i que permetran que els catalans, per fi, tot decidint per nosaltres mateixos, siguem amos del nostre destí.

Cugat.cat , 19/2/2016
 
Marcela Topor Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 30 juny 2016
Marcela ToporVaig conèixer Marcela Topor, actual primera dama de Catalunya, ara fa exactament deu anys. Va ser per raons professionals, arran de la ressenya que ella va fer del meu llibre La paraula contra el mur al rotatiu Catalonia Today, el 28 de setembre de 2006, i em va cridar l'atenció la seva extraordinària professionalitat. En el periodisme, com en la resta de professions, hi ha de tot: hi ha gent que domina perfectament les eines del seu ofici i gent que en desconeix la meitat. Marcela Topor és de les primeres. Curiosament (o no tant), no és pas això el que han destacat alguns mitjans de comunicació espanyols, sinó el seu origen. Es veu que no els agrada gens no poder dir que la dona del president de Catalunya és espanyola. Resulta que és romanesa.

Amb tot, fidels als principis racistes que defensaven Xavier García Albiol i Alícia Sánchez-Camacho, quan, a més de passejar-se per Badalona repartint pamflets amb la frase "no volem romanesos", oferien imatges que criminalitzaven aquest col·lectiu i en demanaven l'expulsió, els mitjans esmentats han trobat elements per associar l'origen romanès a la bruixeria adduint que Topor "va ser educada en les tradicions més pures de la seva Romania natal". I d'allà, és clar, com tothom sap, no en pot sortir res que mereixi ser après o tingut en compte per aquest vaixell almirall del Primer Món, que és l'Estat espanyol. Es veu que és molt primitiu això de desitjar sort al marit, en el seu primer dia com a president, regalant-li una ceràmica associada tradicionalment als bons averanys. Entenc, per tant, que també deu ser d'origen romanès la famosa tradició espanyola de menjar dotze grans de raïm la nit de Cap d'Any per tal que la sort acompanyi el menjaire.

Però no prou satisfets amb l'estigmatització de Marcela Topor per raons d'origen –ser romanesa i alhora independentista catalana és una de les coses més abominables que es poden ser en aquesta vida–, s'hi han rabejat igualment per raons de gènere. I és que la xenofòbia, el racisme i el masclisme tenen molt en comú. Per això la senyora Topor, a ulls d'aquests mitjans, no és una dona, és "la hembra rumana del presidente catalán". Les persones, segons el sexe, som homes o dones, i és en aquests termes com la gent civilitzada s'hi refereix. Referir-se a algú obviant-ne el nom i negant-li la pertinença a la condició humana indica un odi ferotge vers la seva persona i un nivell força més primitiu que el que se li vol atribuir. Però estem parlant de catalanofòbics, i per a un catalanofòbic, un català independentista no és una persona, és només un animal. Hi ha animals mascles i animals femelles. I la femella sempre és una possessió del mascle. Heus aquí per què, per a aquesta premsa espanyola, Marcela Topor no pot ser mai la muller del president –com ell és el marit de la senyora Topor–, i encara menys gaudir del títol de primera dama. Marcela Topor és només "la femella" del president". És a dir, la gata, la gossa, l'euga... Aquest és el nivell.

És el mateix nivell que els ha dut a definir la senyora Topor com a "bruixa". El mot "bruixa", com sabem, té en la nostra cultura un significat doblement pejoratiu: d'una banda, la fetilleria; i de l'altra com a sinònim d'harpia o de fúria. Harpia: "dona malvada, perversa". Fúria: "Persona, especialment dona, dominada per una ira violenta". L'objectiu subreptici, doncs, és transmetre la idea que Marcela Topor, en primer terme, Carles Puigdemont, com a president, i Catalunya, com a país, no són dignes de respecte i cal fomentar-ne el rebuig.

Ignoro si les servituds lògiques del paper que ara li ha assignat la vida, allunyaran Marcela Topor del periodisme, però seria una llàstima per totes les coses que he dit al començament. Ella no és una periodista que ha esdevingut reina per obra i gràcia d'una casa reial imposada; ella és la muller d'un president democràtic, amb dret a tenir els seus anhels personals. Cal reconèixer, tanmateix, que l'exercici del periodisme comporta una forta exposició pública –amb tot el que això significa– que no tenen altres professions, la qual cosa pot acabar essent un obstacle. Ja es veurà. Allò que compta, en tot cas –que és just allò que no suporta el periodisme nacionalista espanyol–, és que la primera dama de Catalunya és una dona intel·ligent, brillant, independentista, que parla diverses llengües i que, a diferència dels diferents presidents espanyols, no necessita intèrprets per comunicar-se amb la resta del món.

El Món , 15/2/2016
 
Teatre, molt de teatre Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 25 juny 2016
Teatre, molt de teatrePotser hi haurà qui pensi que vint-i-cinc anys no són una xifra prou rodona, com a aniversari d'una entitat. Cinquanta, és clar, fan més patxoca. I encara més setanta-cinc, o cent... Però per arribar tan lluny, primer cal picar molta pedra, especialment quan no hi ha afany de lucre, només afany d'enriquir culturalment la gent. Aquest és el cas del Grup de Teatre Espiral, de Valldoreix, una entitat lliurada des de fa vint-i-cinc anys a tan noble objectiu. Tot un quart de segle que ara es pot veure condensat, fins a final de març, en una magnífica col·lecció fotogràfica a la Casa de la Vila valldoreixenca i també en format teatral el 14 de febrer, ja que aquest dia, per mitjà d'esquetxos, Espiral representarà a la Nau de Cultura un recull de les obres més emblemàtiques que ha fet.

Espiral va néixer l'any 1990 dirigit per dues dones, Trini Escrihuela i la ja desapareguda Pilar Almendros, amb la voluntat de posar en escena obres de petit format, cosa que ha fet molt bé al llarg de tots aquests anys. Ara, Rafa Usero n'és el president i Trini Escrihuela en continua essent la directora. Arribats aquí, però, voldria que el lector s'adonés de l'esforç immens que suposa que un petit grup de persones, sense cap compensació econòmica, dediqui hores i hores de memorització i assaig al muntatge d'unes obres que, per regla general, només es representaran tres o quatre vegades. Això sol ja mereix una abraçada. Una abraçada i molt de respecte, perquè el teatre amateur omple molts dels espais que el teatre professional deixa buits.

Fer teatre, avui dia, és molt car, i hi ha obres clàssiques (o modernes) que, pel cost que suposa contractar els intèrprets que encarnin el munt de personatges que hi apareixen, són inassumibles. Només el teatre amateur pot representar-les, només el teatre amateur pot reviure-les per a nosaltres. I això, de vint-i-cinc anys ençà, és el que fa Espiral a Valldoreix, gràcies a un petit grup de bojos romàntics perdudament enamorats d'aquest art meravellós, ancestral i humil anomenat teatre.

Cugat.cat , 12/2/2016
 
L'Audiència Nacional, Comitè d'Activitats Antiespanyoles Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 juny 2016
L'Audiència Nacional, Comitè d'Activitats AntiespanyolesJa fa molts anys que, tant en llibres com en articles, especialment en els primers, he abordat la gran mascarada que constitueix la democràcia espanyola. La democràcia espanyola no és fruit d'una evolució intel·lectual, sinó d'una necessitat conjuntural. No és, per entendre'ns, una democratització, és una contemporització. El franquisme no tenia recorregut en la nova Europa i necessitava una rentada d'imatge per perpetuar-se. 'Renovar-se o morir', diu la vella dita del món dels negocis. I el negoci havia de continuar. Començant pel de la casa reial, que, sense cap escrúpol, va jurar fidelitat als principis del franquisme. En la nova etapa, és clar, les lleis totalitàries havien de tenir un vernís democràtic, havien de fonamentar-se en un text sacrosant anomenat Constitució en virtut del qual l'Estat pogués continuar reprimint les llibertats del poble català mitjançant el vell procediment castellà de fer "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". ¿Com és que no se'ns havia acudit abans?", van pensar. Un Estat totalitari a la nova Europa feia molt lleig i no tenia cap sentit entestar-se a mantenir-lo. N'hi havia prou d'incorporar la sacrosanta 'unidad de España' del franquisme a la Constitució perquè tot anhel de llibertat del poble català, expressat a través de les urnes i del seu Parlament, pogués ser conceptuat com a "acte de sedició" i criminalitzats tots els demòcrates que, ja fos des de les institucions o des de la societat civil, hi donessin suport.

Per això, cada cop que Catalunya apel·la als drets humans per defensar el dret inalienable de tots els pobles a la llibertat, el búnquer nacionalista espanyol, integrat per PP, PSOE i Ciudadanos, s'empara en la 'seva llei', talment com si els drets humans estiguessin subordinats a la Constitució i no pas la Constitució als drets humans. A partir d'aquí, el reguitzell d'epítets amb què aquests tres partits pretenen criminalitzar la llibertat de Catalunya és tan violent com intel·lectualment impotent i patètic: "alta traïció", "cop d'Estat", "primitivisme", "provincianisme", "nazisme", "desafiament", "amenaça", "malaltia", "canallada", "rebel·lió", "insurrecció", "sedició"...

No és estrany que l'Audiència Nacional espanyola –hereva del franquisme, en el sentit més literal del terme– acusi ara de "sedició" i "rebel·lió" l'Associació Catalana de Municipis (ACM), l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Estem parlant d'un tribunal que és germà bessó del Comitè d'Activitats Antiamericanes que en els anys quaranta i cinquanta del segle XX va criminalitzar i perseguir totes aquelles persones sospitoses d'haver tingut algun vincle amb el comunisme als Estats Units. Va ser la famosa cacera de bruixes, especialment ferotge a Hollywood, que cridava a declarar escriptors, actors i directors per tal que delatessin els seus companys. Podien acollir-se a la Cinquena Esmena, gràcies a la qual ningú no està obligat a declarar contra ell mateix, però això els marcava com a comunistes i les conseqüències en la seva vida personal eren gravíssimes. Dalton Trumbo, entre dos-cents més, en va ser una de les víctimes. Sort en va tenir, d'amics com Kirk Douglas.

El fonament del Comitè feixista nord-americà era exactament el mateix que el fonament de l'Audiència Nacional espanyola. El primer fonamentava la seva persecució amb el pretext que el comunisme subvertia la Constitució americana, i la segona ho fa adduint que l'independentisme subverteix la Constitució espanyola. Allà, els inquisidors es deien Joseph McCarthy, Richard Nixon o Martin Dies; aquí són a tots els organismes de l'Estat, fins i tot dirigeixen partits polítics, i es diuen Mariano Rajoy, Pedro Sánchez o Albert Rivera. Un dels seus portaveus, el delegat del govern espanyol a Aragó, Gustavo Alcalde, ho ha expressat així: "És legítim tenir idees i pensar diferent, però és il·legítim intentar imposar-les saltant-se la llei". És a dir: és legítim que vulguis ser lliure. Però és il·legítim que ho siguis. Què hi ha més democràtic que això?

El Món , 7/2/2016
 
Un Tribunal Penal Internacional per a Aznar Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 juny 2016
Un Tribunal Penal Internacional per a AznarAquests dies ha estat notícia la compareixença de Laurent Gbagbo, expresident de la Costa d'Ivori, davant del Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia, acusat de crims contra la humanitat. El cas, d'acord amb el respecte pels Drets Humans i la normalitat democràtica, no revestiria cap singularitat especial si no fos que Gbagbo és el primer cap d'Estat que és jutjat per aquest tribunal. Mai, abans, cap alt mandatari no havia estat obligat a asseure's davant del TPI per respondre dels actes de violència del seu govern contra milers de persones. A Gbagbo, en concret, se l'acusa d'haver utilitzat l'exèrcit per provocar una revolta que va causar més de tres mil morts i un milió de desplaçats. Fins aquí, doncs, res a dir. Cap poder no ha de gaudir d'impunitat.

Tanmateix, em sobta que els 3.000 crims de Laurent Gbagbo, comesos l'any 2010, passin davant dels 700.000 que van cometre George Bush, Tony Blair i José María Aznar l'any 2003. Em sobta, però ho entenc. Laurent Gbagbo és africà, i un expresident africà no comporta tants problemes com un expresident europeu o nord-americà. Però una cosa és entendre la covardia del TPI i una altra acceptar-la. Sobretot tenint en compte les moltes denúncies que s'han presentat contra l'anomenat trio de les Açores. Quartet, si comptem l'amfitrió José Manuel Durão Barroso, aquell mentider que el 2012 i el 2014, en qualitat de president de la Comissió Europea, feia de portaveu del govern espanyol dient que una Catalunya independent quedaria fora de la UE.

Doncs bé, han transcorregut tretze anys d'aquella guerra injusta i il·legal, que, com hem dit, va causar la mort de 700.000 iraquians –la majoria civils–, el desplaçament de prop de dos milions i mig de persones i el saqueig dels tresors culturals del país, sense que els culpables hagin pagat pels seus crims. L'únic que fins ara ha donat la cara, si es pot dir això del seu exercici de cinisme, ha estat Tony Blair, que el 2015 va justificar la barbàrie atribuint-la a "errors de planificació". Mentrestant, Aznar, president de la FAES –una aplec d'ultranacionalistes espanyols nostàlgics del 1939 disfressats d'"estudiosos socials"–, es dedica a vincular l'independentisme amb ETA. O dit d'una altra manera: ell, un individu que ja fa anys que hauria d'haver estat jutjat per crims de guerra, i que és alhora responsable d'un dels més grans i sagnants actes terroristes del segle XXI, pretén desacreditar el dret a la llibertat dels pobles tipificant com a terrorisme tot intent d'exercir-lo de manera pacífica i democràtica. Ni li ha passat pel cap que la sola privació de llibertat d'un poble ja és en si mateixa un acte de terrorisme i de profunda violència. Val a dir, però, que el veredicte de les urnes, que ha donat la majoria absoluta a l'independentisme al Parlament de Catalunya, té una gran virtut: fa desbarrar els totalitaris i mostra ben clarament qui és el veritable demòcrata i qui és el terrorista.

Nació Digital , 6/2/2016
 
El pres polític Arnaldo Otegi Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 juny 2016
El pres polític Arnaldo OtegiEn una democràcia totalitària com l'Estat espanyol, en què no hi ha separació de poders i totes les seves institucions estan controlades pel Partit Popular i pel Partit Socialista, no sembla probable que el recurs presentat per la defensa d'Arnaldo Otegi al Tribunal Suprem pugui prosperar. Otegi, com sabem, sortirà de la presó el 28 de març vinent després d'haver-hi entrat el 2009 sota l'acusació d'intent de refundació de Batasuna i de reunir-se amb ETA. Tot i això, no prou satisfets amb aquest empresonament de gairebé set anys, els 'tribunals polítics' espanyols han determinat que, encara que Otegi sigui un home lliure, restarà inhabilitat per ocupar càrrecs públics o per presentar-se a unes eleccions fins l'any 2021.

Però quin és el delicte que Otegi va cometre? Quin és l'abominable crim de què se l'acusa? Doncs un crim que posa els cabells de punta i glaça la sang: va intentar posar fi a la lluita armada d'ETA i cercar vies de pau en aquell conflicte. Dues coses, aquestes, que a l'Estat espanyol són inadmissibles perquè, es digui el que es digui, no hi ha la més mínima voluntat d'enterrar ETA. Ja fa anys que l'Estat espanyol va decidir que ETA li era molt més útil viva que morta. Naturalment, es tractava d'evitar que pogués fer mal, però no pas d'enterrar-la. Altrament no es podrien justificar tot un seguit de polítiques repressives a Euskal Herria, i encara menys la detenció, tortura i empresonament de persones innocents, l'anul·lació de llistes electorals de l'esquerra independentista, la criminalització de bascos desafectes al totalitarisme espanyol i la inhabilitació de persones que, com Otegi, van veure que la llibertat dels bascos no arribarà per la via de les armes, sinó per la via de les urnes.

La inhabilitació d'Otegi, doncs, respon a l'obligació ineludible d'alliberar-lo. Fa molt lleig que un Estat membre de la Unió Europea tingui presos polítics. Per això serà un alliberament forçat, un alliberament de cara a la galeria. És a dir, fent veure que ja és un home lliure sense que ho sigui de debò. D'aquesta manera, l'Estat espanyol pretén aconseguir dues coses alhora: d'una banda, guardar les aparences; de l'altra, mantenir Otegi emmanillat. Podrà anar pel carrer com qualsevol de nosaltres, és clar, però no podrà exercir un dret humà bàsic: participar en les eleccions del seu país. I no ho podrà fer perquè per l'Estat espanyol, atès que no pot vèncer l'independentisme a les urnes, inhabilita els independentistes que lideren les llistes electorals. Aquesta és la raó per la qual volien inhabilitar el president Mas i ara intentaran fer-ho amb el president Puigdemont. Aquesta és, en definitiva, la doctrina nacionalista espanyola: fer lleis que criminalitzin la independència nacional de catalans i bascos per tal de poder-los perseguir en nom de 'la llei'. La seva 'llei'. Allò que l'Estat espanyol encara no ha comprès, però, és que cap ni una d'aquestes lleis antidemocràtiques, per més nombroses i repressives que siguin, no podrà impedir la llibertat de cap poble amb consciència de poble.

Racó Català , 29/1/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1768
spacer.png, 0 kB