spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: L'artefacte electoral d'Ada Colau
• Article a Cugat.cat: Crònica d’un incident a la via pública
La independència explicada al meu fill
'Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXI Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 maig 2015
'Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXIHi ha un vell truc dialèctic, un truc tronat i grotesc, molt propi de la impotència intel·lectual, que consisteix a amagar un defecte intentant transferir-lo al qui l'ha posat al descobert. Per entendre'ns: si hom desemmascara un racista, aquest acusa de racista el qui li ha tret la careta; si hom desemmascara un feixista, aquest acusa de feixista el qui l'ha desemmascarat. És com dir-li brut a algú que ha descobert que no et dutxes. Fa riure, però l'estirabot és fill de la incapacitat per rebatre l'evidència. Dir estirabots sempre és més fàcil que fer raonaments i elaborar arguments. El raonament i l'argumentació requereixen un esforç intel·lectual que és incompatible amb la mediocritat, la baixesa moral i la manca d'ètica. Aquest és el cas de l'associació antidemocràtica i ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC). Antidemocràtica, perquè nega l'existència del poble català i el seu dret a votar; i ultranacionalista, perquè fonamenta la supremacia de la nació espanyola mitjançant el sotmetiment de la nació catalana.

Tanmateix, ara que SCC ja ha estat desemmascarada com allò que realment és, franquisme del segle XXI, ara que ja és prou sabut que Josep Ramon Bosch, president de l'entitat, ha venerat la figura del feixista Blas Piñar, ara que els mitjans de comunicació han fet pública la participació d'aquest individu, l'any 2013, en un acte de la Fundación Francisco Franco, a Gandesa, per commemorar el cop d'Estat franquista del 1939, i ara que també s'han difós les imatges de la presència de formacions catalanofòbiques i d'ultradreta en actes de l'entitat, aquesta ha optat per titllar de franquistes els demòcrates. És a dir, que, segons ells, els qui volem votar seríem franquistes i els enemics de les urnes serien demòcrates.

La mediocritat, la baixesa moral i la impotència intel·lectual de què parlàvem es manifesta amb frases com aquesta: "Els nacionalistes tenen la mania d'entrar a Barcelona per les nostres avingudes. Uns van entrar per la Diagonal i ara ells volen entrar per la Meridiana". I aquesta altra: "No hi ha majoria independentista, es va comprovar el 9-N". I Aquesta: "Tenim una oportunitat única, perquè podem acabar amb el mal nacionalista. Cada elecció és una oportunitat i ells ho temen, ens temen". Són frases que van ser aplaudides pel ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida, al Teatre Principal de Barcelona, en un acte que, com d'habitud, va ser un fracàs estrepitós. I la prova és que la sala era mig buida tot i comptar amb el suport de PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya.

Si no fos perquè la llibertat d'un poble és una cosa molt seriosa, seria per petar-se de riure observar una colla d'ultres antidemocràtics titllant de "nacionalistes" i de "franquistes" els qui treballen per aquesta llibertat. I és que és tanta l'alarma que els provoca saber-se descoberts, que fins i tot se'ls esmuny el sentit del ridícul. Fa només sis mesos que es feien un tip de repetir que el 9-N no tenia cap valor, i ara resulta que el magnifiquen per mitjà de la mentida. Mentida flagrant, ja que, a desgrat seu, el triomf de l'independentisme, el 9-N, va ser indiscutible i així ho va expressar la premsa internacional. Pel que fa a la por que diuen que els tenim, doncs sí, no podem fer res més que tremolar. I tant que tremolem, tremolem de riure. N'hi ha per a això i per a molt més! Es fan dir Societat Civil Catalana i ni tan sols poden omplir un teatre a Barcelona; es fan dir Societat Civil Catalana i només poden omplir un raconet de l'Amfiteatre de Tarragona; es fan dir Societat Civil Catalana i en les concentracions al carrer només poden reunir quatre gats tot i comptar amb el suport de Renfe, posar falques publicitàries a la SER i acollir falangistes de Madrid. L'esperpent és així. Entre tanta exaltació ultranacionalista, però, hi ha un petit detall que els contradiu i que desemmascara tot el seu discurs: si com diu Susana Beltrán, professora de la UAB i membre conductora de l'acte del Teatre Principal, "el poble català no existeix", per què es diuen Societat Civil Catalana? Si, segons ells, no hi ha catalans, només hi ha espanyols, com és que no es diuen Societat Civil Espanyola?

elSingular.cat , 19/5/2015
 
Legalitat contra homosexualitat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 maig 2015
Legalitat contra homosexualitatHe escrit diversos textos sobre "legalitat" i "justícia" explicant l'abisme que sovint ha separat aquests dos conceptes al llarg de la història. Necessitem la legalitat per regular la nostra convivència, no hi ha dubte, però són moltíssimes les vegades que aquesta legalitat és una coartada per impedir que s'imparteixi justícia. La "legalitat" espanyola, que impedeix que el poble català pugui decidir sobre si mateix, n'és una prova. Però n'hi ha moltes més. Una de ben recent és la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que avala la prohibició que els homosexuals puguin donar sang. És una sentència tan escandalosament injusta que fins i tot costa de creure. Però és certa. I l'argument justificatiu que l'acompanya és que les relacions sexuals entre persones no heterosexuals constitueixen un factor de risc a l'hora de transmetre el virus de la SIDA.

Em resulta inconcebible que la Unió Europea doni suport a la pretensió francesa d'estigmatitzar un col·lectiu en funció de la seva orientació sexual. Ho trobo repugnant. Jo no sóc homosexual i em sento igualment agredit per aquesta legalitat que furga en la vida íntima de la gent i que, per tal d'encobrir una reducció pressupostària en els controls de sang, estableix una línia divisòria entre persones "normals" (que serien els heterosexuals) i persones "anormals" (que serien els homosexuals). Hi ha mesures que ofenen la intel·ligència, i aquesta n'és una.

Sembla mentida, d'altra banda, que ara que havíem aconseguit uns mínims europeus de respecte per la lliure orientació sexual de les persones, tot deixant enrere segles i segles de repressió i mentalitats homòfobes com la de Josep Antoni Duran i Lleida, que l'any 2011 demanava "teràpies psicològiques per tractar l'homosexualitat", aparegui un tribunal que gosi pronunciar-se en el sentit involucionista que ho ha fet. Heus aquí una demostració de fins a quin punt pot ser injusta i aberrant la legalitat. I una prova d'això és que aquesta mesura discriminatòria francesa no s'ha adoptat mai a Catalunya i, tanmateix, no hi ha cap cas documentat d'infecció del VIH arran d'una transfusió de sang. No n'hi ha hagut mai cap perquè els controls, amb les proves d'anticossos, són molt rigorosos i no necessiten que els donants expliquin si els agraden els homes o les dones. En l'escena de la biblioteca de la pel·lícula "Filadèlfia", de Jonathan Demme, el personatge que encarna Tom Hanks, malalt de SIDA, i el seu advocat, interpretat per Denzel Washington, mantenen una interessantíssima conversa en el decurs de la qual es diuen aquestes paraules: "L'essència de la discriminació rau a formular opinions sobre els altres no pas basades en els seus mèrits personals, sinó en la seva pertinença a un col·lectiu amb particularitats oposades."

Nació Digital , 9/5/2015
 
El PP ha vingut a casa meva Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 15 maig 2015
Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Carreras
Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Carreras
El Partit Popular de Sant Cugat ha vingut a casa meva a demanar-me que el voti en les properes eleccions municipals i m'han deixat un fullet amb la foto del candidat Jorge Carreras que enumera les coses que volen fer i les que volen prohibir. Tres i tres. Les tres primeres diuen el següent: "Un Ajuntament que respecti i serveixi a tots, pensin el que pensin, i sentin el que sentin, dins la llei", "Un Ajuntament que defensi i respecti la llibertat de tots" i "Un Ajuntament que respecti la pluralitat de la gent de la nostra ciutat". Les tres segones blasmen la integració de Sant Cugat "en l'Associació de Municipis per la independència, perquè no representa tots els ciutadans"; blasmen el suport a "causes secessionistes, perquè és un abús d'autoritat i de la llei"; i blasmen les "festes independentistes que només a alguns representen". Deixant de banda el fet que el text és una nefasta traducció de l'espanyol, cal fer algunes consideracions.

En primer lloc, sobta força que algú que diu que cal respectar tothom "pensi com pensi i senti el que senti dins la llei" vulgui prohibir la llibertat d'expressió dels qui no pensen ni senten com ell. A més, quina és aquesta llei que regula el pensament i els sentiments de la gent? Quina és aquesta llei que ens diu què hem de pensar i què hem de sentir? Voler que Catalunya sigui una nació lliure és contrari a la llei? Quina llei? La llei del totalitarisme? La llei de l'absolutisme? Qui ho diu, que l'Ajuntament de Sant Cugat no respecta la pluralitat i la llibertat de tothom? Som milers els santcugatencs que no ens sentim representats per la bandera espanyola que oneja a la seu consistorial, pagada amb els nostres impostos, i que, tot i això, no en fem motiu de guerra. No en fem, perquè som demòcrates i sabem que serà a les urnes, no pas als despatxos, on derrotarem l'opressió que aquesta bandera simbolitza.

Diu el senyor Carreras, perdedor de les eleccions anteriors, que l'Associació de Municipis per la Independència no representa tothom i que no s'han de destinar fons a sufragar causes i festes secessionistes. No diu res, en canvi, dels fons que el govern espanyol destina a sufragar causes nacionalistes espanyoles, a subvencionar associacions franquistes, a condecorar nazis i a fer festives i testosteròniques desfilades militars. Qui li ha donat permís per finançar tot això amb els nostres diners? Quina llei democràtica diu que el nazisme ha de ser condecorat? Quina llei democràtica diu que el franquisme ha de ser subvencionat? Quina llei democràtica diu que el dret a vot ha de ser criminalitzat?

És amb els nostres diners que el govern espanyol està finançant el despropòsit més escandalós d'Europa: una obra faraònica en forma de tren d'alta velocitat que circula sense passatgers, que passa per estacions fantasma, que ha costat més de 7.500 milions d'euros i que comporta unes despeses de manteniment de 1.630 milions. Ni tan sols el tren Barcelona-Madrid és rendible, ja que els pocs ingressos que genera no donen ni per cobrir la meitat del cost. Però, aleshores, qui paga aquesta sagnia? Doncs nosaltres, és clar. Som nosaltres els qui paguem aquest deliri ultranacionalista espanyol del partit del senyor Carreras. Un partit que es nega a retirar la Medalla d'Or de València a Franco, malgrat haver comès milers de crims contra la humanitat. Però s'entén, tanmateix, atès que el fundador del PP va ser precisament ministre d'aquell règim i la retirada de la medalla seria vista com si el PP renegués de si mateix.

Diari de Sant Cugat , 8/5/2015
 
El que hi ha darrere les llistes fantasma Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 maig 2015
El que hi ha darrere les llistes fantasmaSi el fet de posar llistes fantasma a unes eleccions, amb candidats del Partit Socialista i del Partit Popular que no han posat mai els peus en el poble on es presenten, ja constitueix un frau democràtic, un insult als electors i una acció mancada de tota ètica que mereix la reprovació general, l'excusa adduïda pel portaveu del PP, Enric Millo, en el sentit que ho fan "per por", és absolutament repugnant. Por de què? De qui? D'Hannibal Lecter, de Freddy Kruegger, de Cruella De Vil? Cal molta malignitat per dir una cosa així. Malignitat, cinisme i barra. Però què es pot esperar d'un personatge que militava a Unió, que es va oferir a Esquerra, que va rebre d'aquesta el suggeriment de trucar a la porta dels socialistes i que finalment va anar a raure al PP? Hi ha uns requisits ètics mínims que tota persona que es dedica a la política hauria de reunir.

Per sort, aquests darrers dies El Singular ha fet un treball esplèndid, signat per Gemma Aguilera, explicant el frau amb cobertura legal que el Partit Popular i el Partit Socialista han perpetrat per a les eleccions municipals del 24 de maig i ha ofert dades altament il·lustratives de la magnitud de la maniobra. El PSOE de Catalunya presenta 145 llistes i el PP 140. És a dir que més d'una quarta part de les seves llistes són una burla a la societat catalana, en general, i als electors dels municipis petits, en particular. I és que s'emparen en la Llei Orgànica de Règim Electoral General espanyola, que no sols admet aquesta aberració, sinó que la incentiva econòmicament amb els nostres diners. Més d'un milió d'euros, en aquest cas. I això independentment de si obtenen un vot o cap, ja que la incentivació no va lligada als resultats.

Hi ha, tanmateix, una altra raó, a més de l'econòmica, i és l'intent dels esmentats partits d'emmascarar la seva pèrdua de representativitat a Catalunya. La davallada és tan gran que necessiten mentir a la ciutadania intentant fer-li creure que no passa res. Però sí que passa, perquè la manca d'implantació que arrosseguen és fruit de la immensa desconnexió que hi ha entre la seva ideologia nacionalista espanyola i el gros de la societat catalana. De fet, la deformació de la realitat forma part de la seva praxi política, ja que la manca d'escrúpols que palesen, confeccionant-se una falsa representativitat, és cosina germana de la pinya que fan entre tots dos per impedir que els catalans puguem decidir el nostre futur polític a les urnes. En ambdós casos hi trobem l'intent d'amagar una derrota democràtica. Saben que són minoria a Catalunya i no volen que el món ho vegi per mitjà d'un referèndum. Per això fan lleis antidemocràtiques que, a més de permetre estafar la ciutadania i escurar-li les butxaques, criminalitzen les urnes i il·legalitzen el vot. Ras i curt: a falta de legitimitat moral, se la fabriquen legal. És la seva llei, la llei que diu que el poble català no existeix, la llei que diu que el poble català no pot decidir, la llei que diu que el poble català ha vingut a aquest món a sotmetre's a la santa voluntat d'Espanya fins a la fi del món.

És vergonyós, a més, que els qui repeteixen nit i dia aquella cantarella segons la qual "cal parlar dels problemes reals de la gent i apropar-se al ciutadà" són els mateixos que se n'allunyen i elaboren llistes amb militants totalment aliens als municipis, militants que viuen a dos-cents, sis-cents o vuit-cents quilòmetres de distància. Militants de Granada, han arribat introduir! Estem parlant, en definitiva, dels mateixos que s'esgargamellen dient que aquestes eleccions no s'han de llegir en clau preliminar de les plebiscitàries del 27-S, perquè "el que importa són les persones, no les sigles". Quina barra! En cal molta, de barra, per exigir que el votant estigui empadronat al municipi mentre que el candidat pot estar empadronat on li doni la gana. El despropòsit és tan immens que fins i tot s'incentiva que algú pugui presentar-se com a candidat en un poble en el qual no pot votar.

Quant a la cínica fal·làcia expressada per Enric Millo, que diu que es presenten amb gent de fora perquè així els ciutadans "tenen la possibilitat de votar el que realment volen votar", no pot ser més grotesca. Realment cal molta baixesa moral per dir que les llistes fantasma es fan perquè la gent pugui votar allò que vol votar. Talment com si la implantació en un municipi i el coneixement dels problemes locals, per part dels candidats, no fos un requisit ètic bàsic per a l'elaboració de tota llista electoral. La baixesa moral s'agreuja, però, si hi afegim que populars i socialistes són els dos partits que neguen el dret dels catalans a votar allò que volen votar. Els carcellers de les urnes gosen donar lliçons de democràcia. A aquests extrems arribem.

Situats en aquest punt, ja es veu que no és per por, que el Partit Socialista i el Partit Popular elaboren aquestes llistes que denigren la democràcia. És per barra. La barra de voler amagar que no tenen candidats. No en tenen. No en tenen perquè els costa de trobar catalans que no sentin vergonya de posar el seu nom en la llista d'uns partits que són enemics declarats dels drets nacionals de Catalunya. Aquesta és la veritat que els cou. Saben prou bé que el col·laboracionista, en totes les cultures, ha estat sempre el personatge més esperpèntic de la col·lectivitat. És aquell que treballa al servei de l'explotador i que experimenta un plaer morbós amb la submissió i la humiliació dels seus. No, no és per por que esdevenen fantasmes, és per intentar intimidar-nos fent-nos creure que són molts. Però n'hi ha prou d'aixecar-los el llençol per veure que a sota no hi ha res.

elSingular.cat , 5/5/2015
 
Cal Gerrer, la llar de Marilyn Monroe a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 maig 2015
Marilyn MonroeEl 17 d'abril passat, a tocar del Monestir de Sant Cugat, es va inaugurar la Casa Museu-Cal Gerrer, al mateix edifici que havia estat la seu de l'antiga Fàbrica de Ceràmica Arpí. Un edifici preciós, per cert, i un dels més emblemàtics de la ciutat. Precisament en Rogeli Pedró en parlava àmpliament dies enrere al 'Diari de Sant Cugat' i explicava que data del 1853, que donava feina a vint-i-cinc persones i que el seu forn tenia una capacitat de deu metres cúbics. El cert és que la restauració ha estat lenta, molt lenta i laboriosa, ja que han transcorregut nou anys d'ençà que van començar les obres i confesso que han estat moltíssimes les vegades que jo mateix, al llarg de tot aquest temps, m'he preguntat quan s'acabarien. L'espera, però, ha valgut la pena i em fa molta il·lusió que se n'obrin les portes, perquè mostra un patrimoni que a partir d'ara serà a l'abast de tothom.

Com és natural, hi haurà exposicions temporals, però, de les que seran permanents, n'hi ha una que atraurà gent de tot arreu pel petit tresor que conté. Es tracta de l'immens arxiu del pintor Frederic Cabanas sobre Marilyn Monroe, un arxiu en què hi podem trobar milers d'objectes personals o relacionats amb la dona que va ser el més gran mite eròtic femení del segle XX. Aneu-hi, us esperen infinitat de llibres, cartells, fotografies, postals, revistes, calendaris, discos, cartes, fragàncies, càmeres fotogràfiques... que són el resum d'una vida curta, només trenta-sis anys, però d'una intensitat excepcional. Fins i tot hi trobareu el ventilador que ella feia servir a 'La tentación vive arriba'. Passejant-vos per aquell espai, evocareu les més de trenta pel·lícules que va fer en només quinze anys, entre les quals algunes obres mestres, com ara 'La Jungla d'asfalt', de John Huston, i 'Tot sobre Eva', de Joseph Leo Mankiewicz, i títols formidables com 'Els senyors les prefereixen rosses', de Howard Hawks, 'Niagara', de Henry Hathaway, o 'Ningú no és perfecte', de Billy Wilder. I, naturalment, també podreu apropar-vos a les seves relacions amb els germans John i Robert Kennedy, o amb persones políticament antagòniques amb la ideologia d'Edgar Hoover, director de l'FBI, i que podrien explicar algunes coses de la seva misteriosa mort. El misteri, però, és una part indestriable del mite.

És d'agrair, per tant, que Frederic Cabanas, amant incondicional de Marilyn, vulgui compartir el seu tresor amb nosaltres. I remarco la paraula tresor, perquè estem parlant d'un arxiu singular que ja fa molts anys que va despertar l'interès d'estudiosos i col·leccionistes d'arreu del món. De fet, em sembla recordar que ara fa vint anys aquest arxiu ja va ser motiu d'un reportatge per part d'una televisió nord-americana. Per això vull reproduir les paraules amb què Frederic Cabanas explicava l'any 1992 la raó de ser del seu arxiu: "Aquest treball de recerca per a la creació de la meva obra m'ha portat a la dona de la qual tants escriptors, poetes, artistes, etc, han parlat i continuaran parlant. Ella és Norma Jeane, més coneguda com a Marilyn Monroe. Marilyn és poesia viva: art i bellesa en una sola cosa."

Cugat.cat , 24/4/2015
 
On és el teatre compromès amb la llibertat de Catalunya? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 maig 2015
Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòticDurant molts anys, Catalunya ha estat un poble que s'ha definit evitant definir-se. És a dir, ha estat un poble tímid que havia fet de l'ambigüitat un dels seus trets nacionals. Ara, per sort, les coses han fet un tomb i la societat catalana es mostra molt més assertiva. Una prova fefaent la tenim en l'acte d'insubmissió que ha suposat la celebració del 9-N, malgrat les amenaces espanyoles. Amb tot, és ben cert que encara hi ha moltíssima gent en la política, en el periodisme i en el món artístic que practica la indefinició com a estratègia personal per posar el plat a taula. Només cal escoltar com fugen d'estudi els portaveus d'algunes noves sigles d'esquerres cada cop que hom els pregunta si estan a favor o en contra de la independència de Catalunya. La resposta que donen és la mateixa que la d'una coneguda i octogenària formació de dretes –"a la nostra formació hi ha gent de moltes sensibilitats"–, cosa que demostra fins a quin punt alguns dels qui es pretenen nous estan amarats de comportaments vells. S'entén, per tant, que molts escriptors s'hagin emparat en la institucionalització d'aquesta ambigüitat per no haver de definir-se sobre la llibertat del país.

Com a atenuant, tanmateix, cal fer una consideració, i és que les captivitats dilatades en el temps –tres segles en el cas de Catalunya– configuren tarannàs col·lectius porucs i insegurs que difícilment abordaran temes compromesos com la independència nacional o la situació de la llengua. Això ha fet que hi hagi tan poca literatura de ficció i tan poques obres de teatre que descriguin la nostra realitat política o que parlin de l'opressió espanyola que patim i de les diferents intensitats de la lluita catalana per la llibertat al llarg dels anys.

Hom dirà que les quatre dècades de repressió franquista no ho afavorien gens, i és cert, però també ho és que l'anomenat bonrotllisme progre d'avui –sempre en irreflexiva complicitat amb l'Estat espanyol– ha defugit la reivindicació nacional i ha optat per un tractament hispanocèntric de la vida catalana. Per això és tan interessant el llibre Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòtic (Edicions de 1984, 2014), de Joan Esculies, que ens explica quins eren els nostres moviments patriòtics a començament del segle passat, més enllà de l'àmbit folklòric, i en quina mesura es van fer sentir en el camp dramatúrgic. De fet, n'hi ha prou d'aprofundir-hi una mica per veure que avui dia, cent anys després, Espanya continua dient les mateixes coses que deia aleshores. Esculies ho resumeix molt bé amb aquestes paraules: "Des de Madrid se sent, i d'aquesta ciutat emana, la por a la mutilació d'una Espanya que ha anat perdent dominis, que ha vist disminuir el seu imperi i que no pot, ni sap, diferenciar entre la seva forma de ser imperial fins aleshores i la seva personalitat nacional, encara en construcció. Gairebé com si d'un component atàvic es tractés, així com els gals del llogarret d'Astèrix temen que el cel els caigui damunt del cap, el nacionalisme espanyol es conforma sentint pànic davant qualsevol debat sobre la forma de l'Estat, perquè aquest remet d'immediat a la imatge de la divisió i l'esquarterament territorial."

Com veiem, res no ha canviat a Espanya, en aquest sentit. L'absolutisme, com a actitud espanyola de vida, roman inalterable. Només cal revisar la producció teatral catalana de la segona meitat del segle XIX i de les primeries del XX per constatar que bona part dels retrets que fèiem a Espanya en aquell temps són idèntics als que li fem avui en l'àmbit de la política, de la cultura o de la llengua. L'estol d'obres patriòtiques recollides per Joan Esculies ens ho mostra diàfanament: Un quefe de la Coronela, d'Antoni Ferrer Codina; Claris, de Conrad Roure; Mestre Oleguer i Joan Dalla, d'Àngel Guimerà; Via fora, lladres!, de Manuel Rocamora; Lo forjador d'acer, de Pau Guiteras i Pau Rosés; i Jordi Erín, Els segadors de Polònia, Sota el cel de la pàtria i El drap sagrat, de Josep Burgas.

La més antiga d'aquestes obres, Un quefe de la Coronela, data del 1867 i és una història d'amor amb el rerefons del setge del 1714. Claris, del 1879, com el seu títol indica, gira entorn la figura de Pau Claris, president de la Generalitat de Catalunya, i presenta un conflicte amorós per raons ideològiques, dins el marc del Corpus de Sang i de la guerra dels Segadors, alhora que ens interroga sobre si hem de considerar catalans els qui actuen "contra el poble". Per la seva banda, Mestre Oleguer i Joan Dalla, d'Àngel Guimerà, situen l'acció en ple combat contra Felip V. La primera, mostra un constructor de carros del barri de la Ribera que ha perdut la dona i els fills i que, mancat de municions amb què lluitar, acaba disparant les denes del rosari d'argent familiar fins que és ferit de mort tot cridant: "A fora, lladres! Visca la llibertat de Catalunya!". I la segona, Joan Dalla, cal dir que es podria haver representat perfectament en els actes del Tricentenari, ja que té un gruix de qualitat esplèndid i mostra el nefast paper que van desenvolupar els col·laboracionistes catalans en la caiguda i posterior sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella. Aquí, Guimerà centra aquesta qüestió en un botifler anomenat Ferrer que fins i tot és rebutjat pel duc de Berwick, comandant de l'exèrcit borbònic, per a indicar-nos que els traïdors, al capdavall, acaben per no inspirar respecte a ningú.

Pel que fa a la resta d'obres, diguem que la més destacada és Jordi Erín, de Josep Burgas, estrenada el 1906 al Teatre Romea de Barcelona amb un èxit tan gran que l'autor, reclamat pels aplaudiments del públic, va haver de sortir tres cops a l'escenari a saludar. Es tracta d'una al·legoria sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya a través del conflicte entre Irlanda i Anglaterra a mitjans del segle XIX. D'aquesta manera, canviant el govern espanyol pel britànic, l'autor podia parlar amb llibertat i eludir la reprovació de les autoritats espanyoles. És el personatge de Jordi Erín, personificant Irlanda, qui diu aquestes paraules: "Per cada vegada que el govern del centre s'hagi pres la molèstia d'escoltar-nos (com qui ens fa un gran favor!) donant, a canvi d'impostos i tributs, vanes promeses, cent cops al rostre ens ha marcat les seves ires." I més tard, abans de caure mort, en ser travessat per una bala, exclama: "Si amb un tret de fusell es mata un home, amb una idea un poble es reivindica."

Diguem que aquest llibre de Joan Esculies és una petita joia no només com a tasca de recuperació del teatre patriòtic català dels segles XIX i XX, sinó per la interessantíssima documentació que aporta sobre els seus autors. Ara només cal que els autors d'avui no defugin el compromís i abordin sense complexos el procés d'alliberament de la Catalunya del segle XXI.

Lletres, núm. 66, desembre 2014/gener 2015
 
L'ús del gihadisme per "salvar Espanya" Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 maig 2015
L'ús del gihadisme per "salvar Espanya"El 16 d'octubre de 2012 vaig escriure un article titulat L'atemptat contra Artur Mas, que es va publicar al Singular, en què parlava de la necessitat d'extremar les mesures de protecció del president davant d'un nacionalisme espanyol que és capaç de les més grans barbaritats per aturar el procés català. Ho vaig fer per esbordellar la idea, en cas que hom la tingués, de deixar Catalunya en estat de xoc, en la mateixa mesura que l'atemptat contra John Kennedy va deixar en estat de xoc els Estats Units i que l'atemptat contra Olof Palme va deixar en estat de xoc Suècia. "Li has fabricat una armilla antibales", em va dir una amiga psicòloga. I confesso que la intenció del text era justament aquesta, en el sentit que els plans per cometre un delicte es torcen tan bon punt se'n fa un advertiment públic específic. No acostuma a passar que l'ordidor d'un delicte segueixi endavant a partir del moment que algú l'assenyala com el principal sospitós. Hi ha coses que necessiten foscor, molta foscor.

Les clavegueres del nacionalisme espanyol, concretament, són molt actives en la foscor. Van ser molt actives a l'hora de crear una banda terrorista anomenada GAL –els membres de la qual, a diferència dels membres d'ETA són tots en llibertat–, i ho seran encara més contra la llibertat de Catalunya. "Som a punt de segar les cadenes, i això és més del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre" –acabava dient en l'esmentat article–. I, certament, les passes que hem fet des d'aleshores són moltes més de les que l'encadenador està disposat a suportar. Concretament, les declaracions dels ministres espanyols d'Interior i d'Exteriors, Jorge Fernández Díaz i José Manuel García-Margallo –amb el suport de Ciudadanos–, relacionant el gihadisme amb l'independentisme, estan en aquest línia i responen a una vella estratègia política. Dic vella, perquè és la mateixa que la que relacionava l'independentisme català amb ETA. El problema que tenen les clavegueres és que el perill d'ETA ha desaparegut. No hi ha dubte que l'Estat, per tal de justificar les seves polítiques repressives, intenta fer-nos creure que no ha desaparegut, però sí que ho ha fet. I com que ha desaparegut, ara toca instrumentalitzar el gihadisme per "salvar Espanya". Pensen que no els queda altre remei, després que Catalunya no ha picat l'ham de les provocacions. Provocacions judicials, policíaques, polítiques, mediàtiques i catalanofòbiques. La cerquen, la cerquen, la violència, però no la troben. Ni tan sols quan són ells els qui l'exerceixen contra ciutadans pel sol fet de parlar català o portar una estelada. La resposta catalana sempre és democràtica.

Per això vull advertir que cal extremar les mesures de seguretat davant el risc altíssim que es produeixi un atemptat gihadista o d'aparença gihadista a Catalunya. I dic 'aparença', perquè la història ha demostrat que la veritat, si no convé que suri –com la del 23-F–, no sura. Formulem, doncs, quatre preguntes –preguntar en democràcia no és delicte, oi? Primera: que podria haver-hi algú interessat a fer-se l'orni, en assabentar-se de l'elaboració d'un atemptat gihadista a Catalunya, ja sigui contra persones o contra un edifici emblemàtic? No cal recordar el que sempre s'ha dit amb relació a l'atemptat etarra a Hipercor, oi? Segona: que podria haver-hi algú interessat a provocar una commoció general a Catalunya arran d'un atemptat gihadista espectacular? No és necessari recordar la utilització amb intenció 'cohesiva' que feia el franquisme de desgràcies com la del 1962 al Vallès Occidental. Tercera: que podria haver-hi algú interessat a 'fabricar' perverses connexions entre els autors d'un atemptat gihadista i persones o entitats independentistes? No és precís recordar les calúmnies i els falsos informes de les clavegueres espanyoles contra el president Mas i l'alcalde de Barcelona Xavier Trias, acusant-los de tenir comptes en bancs suïssos, veritat? I quarta: que podria haver-hi algú interessat que els Mossos d'Esquadra no tinguessin la informació necessària per poder avortar un atemptat, o per detenir certes persones, o per descobrir un pastís determinat? No cal repetir les paraules del cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, denunciant fins a quin punt el govern espanyol impedeix que la policia catalana tingui accés a certa informació, oi que no?

De preguntes, se'n podrien fer moltes més i les farem. De moment, però, remarquem que tenim raons de pes per mantenir-nos amatents, raons de pes per denunciar al Parlament Europeu les maniobres del govern espanyol en el seu intent de vincular el procés català amb el gihadisme, raons de pes per demanar que els partits, entitats i col·lectius independentistes revisin quina mena de gent els ha entrat a dins, i raons de pes per reaccionar amb la mateixa fermesa que ho vam fer l'any 2004 quan ens deien que la cadena d'atacs amb bomba als trens de rodalia de Madrid era obra d'ETA. Repetim-ho una vegada més: Som a punt de segar les cadenes, i això és més, molt més, del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre.

elSingular.cat , 27/4/2015
 
Jordi Guillot, d'ICV, un polític .es Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 30 abril 2015
Jordi Guillot, d'ICV, un polític .esAra fa uns dies, el senador d'ICV Jordi Guillot publicava un article al seu blog en què acusava TV3 d'estar "lliurada" al procés català. Reproduiré aquí les seves paraules, per bé que traduïdes, ja que el text és en espanyol (!): "Si hi ha una televisió pública lliurada al procés, aquesta és TV3. No m'imagino els periodistes de TVE rebutjar els blocs electorals i exigir una informació electoral amb criteris professionals. El primer que haurien de preguntar-se els periodistes de TV3 és si la línia informativa d'aquesta televisió és garantia de pluralisme, rigor i independència per exigir als partits polítics no protegir-se amb blocs electorals."

La mala maror interna que està patint ICV davant la deriva espanyolista de la seva cúpula i la certesa que la patacada electoral del 27-S serà espectacular comporten les mateixes reaccions que les dels equips de futbol perdedors que justifiquen la derrota culpabilitzant-ne els "factors externs". Ja se sap, la manca d'arguments no deixa altra sortida que la mentida, la desqualificació i el judici d'intencions. I si el perdedor és un demagog, embolica que fa fort.

Anem a pams. És mentida que TV3 estigui lliurada al procés. N'hi ha prou d'agafar la programació per veure que l'acusació del senyor Guillot és una fal·làcia. Evidentment TV3 en parla, del procés, és clar que sí. Només caldria! En parlen els telenotícies, si s'escau, i en parlen els programes de debat, com ara ".CAT", d'acord amb l'actualitat. Però és tendenciós adduir que l'emissora i tots els seus treballadors hi estan "lliurats". De fet, a diferència del que fan les emissores espanyoles davant el mateix tema –on és un miracle veure-hi independentistes–, TV3 no s'està de convidar persones que són tan al·lèrgiques a la llibertat de Catalunya com ho és el senyor Guillot, o de promocionar rostres electorals que encara no han passat per les urnes. Segurament el senyor Guillot no deu haver llegit el llibre "TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?", en què explico amb detall minuciós la projecció que l'emissora va dedicar a l'embrió de Ciudadanos els dies en què només era un grupet de quinze persones merament anecdòtiques –quinze!– i les va sobredimensionar tot afavorint la seva entrada al Parlament.

Una altra cosa és que a un polític hispanocèntric com el senyor Guillot li provoquin urticària els espais en què la televisió nacional de Catalunya, d'acord amb el seu nom, aconsegueix superar la seva tradicional dependència emocional d'Espanya –encara ben palesa en els telenotícies– i mostrar un marc mental veritablement catalanocèntric. De tota manera, atès que el senyor Guillot, auxiliar tècnic sanitari, gosa donar lliçons de periodisme als periodistes, li respondré com a periodista. Són els periodistes i només els periodistes els qui tenen dret a decidir quines declaracions són notícia i quines no ho són, d'acord amb la seva professionalitat. Les quotes, en aquest cas, són antidemocràtiques, perquè, a més de pressuposar la tendenciositat del professional i convertir-lo en un mer instrument al servei dels partits, violen el dret del redactor a valorar professionalment la dimensió de la notícia. I això és inadmissible. Cap junta electoral ni cap partit polític no tenen dret a regular el criteri professional d'un periodista. Cal dir que, a desgrat del senyor Guillot, allò que seria escandalós és que el procés més important i multitudinari d'un poble, com és la recuperació de la seva llibertat, no es veiés reflectit de manera equivalent en la seva televisió nacional.

Nacio Digital , 25/4/2015
 
Arran del premi Botifler de l'any Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 abril 2015
Arran del premi Botifler de l'anyM'agradaria fer algunes consideracions sobre la rèplica que el senyor Joan Cabasés, membre de l'organització juvenil Arran, em dedicava dies enrere a través de Cugat.cat a propòsit d'un article meu al Diari de Sant Cugat. En aquell article jo discrepava del fet que l'esmentada entitat hagi lliurat el premi Botifler de l'Any a l'alcaldessa Mercè Conesa, i el senyor Cabasés discrepava de la meva discrepància.

D'entrada, voldria aclarir que jo no sóc "resident a Sant Cugat", sóc senzillament santcugatenc. Llevat, és clar, que em calgui un certificat de puresa. En aquest cas hauré de dir "barceloní". El problema és que ja fa quaranta-un anys que visc a Sant Cugat i no sé a partir de quants una persona deixa de ser "resident" per convertir-se en santcugatenc. No és pas que em preocupi, però em sobta, ja que Arran és una organització d'esquerres i aquestes distincions són més pròpies de la dreta. Avui dia tots som emigrants, perquè és cada cop més difícil trobar persones que visquin al poble o ciutat on van néixer o que no tinguin cap familiar en un altre racó de món.

Feta aquesta precisió, em plau comentar algunes coses al senyor Cabasés. La primera té a veure amb el punt en què diu que "un membre de l'assemblea va dir que era cert que el nom de botifler podia crear malentesos, i sembla que en Víctor Alexandre s'ha agafat al peu de la lletra aquestes paraules per tal de seguir criticant la nomenclatura dels nostres premis, tot i que aquest cop ha anat més enllà". Més enllà?! Que he comès una ignomína? Jo, senyor Cabasés, no necessito agafar-me enlloc per argumentar una cosa tan senzilla com aquesta. Simplement citava de manera textual les paraules del senyor Albert Artigas –que, per cert, responia en un to força més amable– publicades l'any 2012. Una altra cosa és que aquelles paraules li facin nosa per poder desacreditar la meva opinió. Deien això: "Admeto que en ocasions l'ús literal d'aquest apel·latiu [botifler] no s'ajusta de manera exacta al veritable esperit amb què escollim els nominats".

Jo, com el senyor Cabasés, tampoc no sóc només independentista, també m'interessen els drets socials, per això he escrit tant a favor dels drets dels catalans d'altres orígens i de les dones, per exemple, però aquest interès no m'impedeix tenir ben clar el significat del mot "botifler". De fet, ho argumentava en el meu article. El mot 'botifler' té unes connotacions molt específiques. Aquesta és la raó per la qual hi ha mots com "traïdor", "caragirat" o "renegat" que són vàlids en molts contextos, mentre que el mot "botifler" ho és només en un. És a dir, és botifler el qui està en contra dels drets nacionals del poble català. I aquest, per sort, no és el cas de la senyora Mercè Conesa, com no ho és tampoc el d'Oriol Junqueras o de David Fernàndez, posem per cas. Òbviament, es pot discrepar del que fan o deixen de fer aquests polítics, però d'aquí a dir-los botiflers em semblaria un despropòsit. I la prova és que els veritables botiflers se'n feliciten d'aquesta fagocitosi independentista. I és que si extrapolem el mot, en lloc d'escollir-ne un altre, i l'apliquem a totes les coses de la vida, arribarà el moment que tothom, absolutament tothom, serà susceptible de ser botifler. Fins i tot hi podria haver algú que considerés que són botiflers els qui estigmatitzen independentistes, ja que això genera tensions internes que resten energia al procés d'alliberament i afavoreix els interessos dels qui el volen avortar.

Té raó el senyor Cabasés en dir que jo suggeria donar dos premis, en comptes d'un, per evitar la confusió. I ho mantinc. Però no ho faig perquè vulgui dir a Arran el que ha de fer, cosa que no tindria cap sentit, sinó perquè sempre he cregut que si no comparteixes l'acció d'algú tens l'obligació de dir què faries tu en el seu lloc. D'això, se'n diu crítica constructiva. No em sembla just criticar per criticar. Tanmateix, la meva era només una més de les moltes opinions que es puguin emetre sobre el premi en qüestió. Al capdavall, és lògic que un premi generi opinions. Però, qui sap, potser és de botiflers opinar.

Cugat.cat , 17/4/2015
 
El parany del bilingüisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 26 abril 2015
El bilingüisme mataRecomano vivament la lectura del llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), del filòleg Pau Vidal. És una finestra d'aire pur, una esplèndida dissecció de l'estat de prostració en què es troba la llengua catalana i del magre futur que té al davant, si no en prenem consciència. Diu Vidal: "Han passat trenta anys llargs i la llengua no solament és lluny de ser normal sinó que perilla seriosament. [...] El català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català, perquè la llengua se'ns està esfilagarsant entre els dits. Cada vegada més prima, cada dia més raquítica, el català s'assembla com més va més a un patuès, a un castellà de províncies embastardit i pobre. La llengua catalana, primera de la història de morir per dissolució". I més endavant afegeix: "El que sí que és nou és l'entusiasme amb què a partir de l'anomenada transició democràtica els governants ens van voler convèncer que això era un privilegi, fins al punt que actualment molta gent creu de bona fe que el bilingüisme (així, en genèric, a l'engròs, sense situar) és una cosa bona per se. Però el contacte de llengües, igual que el contacte entre l'aigua freda i la calenta, no és una situació estable i duradora, sinó que causa modificacions i altera els equilibris".

Fem un petit tast d'altres punts del llibre:
"Tant si aneu a botigues de Barcelona com a Lleida, al centre de la ciutat o a una gran superfície, una part considerable dels dependents i dependentes us contestaran en castellà. I no estic parlant dels temporers que vénen a fer l'estiu. No, senzillament es tracta de jovent que encarna el fracàs escolar en sentit ampli: no solament han deixat d'estudiar aviat sinó que en els anys que han anat a escola han estat incapaços de posar en pràctica el català que teòricament els ensenyaven, ja que oficialment era la llengua vehicular."
Carme Junyent, lingüista: "Allò que tenen en comú les llengües extingides o en procés d'extinció és que en algun moment de la seva història s'ha donat algun esdeveniment que ha comportat la jerarquització de les llengües implicades en el procés de substitució i han passat a ser llengües subordinades. En altres paraules: s'inicia un procés de bilingüització jerarquitzada de la comunitat, condició imprescindible perquè es doni el procés de substitució."
"I ja fóra una bona paradoxa que en el nou Estat català s'hi pogués continuar exercint de monolingüe castellà, que és el que passarà si atorguem a les dues llengües el mateix rang d'oficialitat. [...] L'Estat català és un projecte de futur o pensem construir-lo mirant cap al passat? Volem ser un sol poble o continuarem l'absurd desdoblament del 'Sortida/Salida'?"
Gabriel Bibiloni, lingüista: "No s'hi val a pensar que l'oficialitat de l'espanyol seria com una mena de paper mullat. En els països seriosos una llengua oficial és una llengua oficial. A més, hi ha un element psicològic: veure l'espanyol com a llengua oficial de l'Estat va lligat a percebre'l com a llengua pròpia del país, i això pot alimentar voluntats de manteniment en el bilingüisme."
La publicació d'aquest llibre em sembla molt pertinent i oportuna, perquè a la vida només sobreviu allò que és necessari o imprescindible, ja sigui en el cos humà o en algun lloc del món. I el català no és imprescindible ni necessari enlloc, ni tan sols a casa seva. I no ho és perquè, llevat dels actes institucionals o merament domèstics, sempre es fa fonedís en benefici de l'espanyol. Ho veiem cada dia en convencions i congressos diversos, en comunicats d'avenços científics, en conferències de premsa d'esportistes d'elit que s'acomiaden o que volen expressar la seva posició sobre un tema determinat, en les tertúlies radiofòniques i televisives i, en definitiva, en tota mena de situacions banals i quotidianes. En aquests darrers casos, n'hi ha prou que algú que entén perfectament el català parli en espanyol en el si d'un grup catalanoparlant perquè la resta d'interlocutors canviïn de llengua. A l'inrevés no passa mai. I no passa mai, perquè no cal. El català és com aquell codi lingüístic que fan servir els infants amb els seus germans o amics i que abandonen ràpidament tan bon punt apareix un adult. La diferència és que allò que té lògica en els jocs d'infants esdevé submissió apresa en les interactuacions d'adults. No hi mancaran els catalans que diran que ho fan 'per educació', però Pau Vidal els respon: "En realitat, sense saber-ho, el submís l'encerta, en la seva justificació. Sí que canvia de llengua per educació, però no pas per bona educació, per bones maneres, sinó per l'altre significat de l'expressió: per l'educació que ha rebut a sotmetre's a l'altre".

El bilingüisme mata, un llibre que aporta moltíssims elements de reflexió i anàlisi, escrit amb una dinàmica periodística assequible a tota mena de lectors i una eina contra la submissió lingüística del poble català. Llegiu-lo, en sortireu enriquits.

elSingular.cat , 21/4/2015
 
El tàndem Colau-Camacho Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 abril 2015
El tàndem Colau-CamachoAda Colau té tendència a parlar molt, moltíssim, i, a més, ho fa a un ritme de dues-centes cinquanta paraules per minut, la mateixa marca que Alícia Sánchez-Camacho. Totes dues parlen i parlen i parlen fent gala d'una incontinència verbal fora mida. És una ansietat verbal, aquesta, que diu molt de la inconsistència de moltes de les coses que asseveren. Són asseveracions, a més, fetes en un to de veu alterós, rígid i dogmàtic.

Aquesta, però, només és la part epidèrmica d'allò que les uneix. Al darrere hi ha també altres elements que tenen una mateixa arrel per més que se situïn en pols aparentment oposats de la societat. D'entrada, hi trobem la necessitat vital de convèncer el qui escolta, sense deixar-li marge perquè reflexioni per si mateix. És a dir, no enraonen, dicten. D'altra banda, sembla talment que només utilitzin la facultat de la parla per blasmar Convergència. Cap de les dues és capaç de construir mitja dotzena de frases sense que hi aparegui Convergència com a formació satànica. Escoltant-les, gairebé es diria que som vius de miracle. També coincideixen a dir que no són 'nacionalistes' i que, naturalment, estan en contra de la independència de Catalunya. 'La independència! Oh, quin horror!' La llibertat dels pobles, així en abstracte, la troben molt 'guai', però la llibertat de Catalunya els fa venir calfreds. I per impedir-la, és clar, fan totes les aliances possibles –Colau a Barcelona i Camacho a Madrid– amb formacions que també han expressat el seu rebuig a una Catalunya com a membre de ple dret amb veu i vot a les Nacions Unides.

Així és com Ada Colau i Alícia Sánchez-Camacho, que poden semblar tan antagòniques en determinats temes, constitueixen els dos braços d'una mateixa pinça nacionalista espanyola. El braç esquerre utilitza la demagògia més tronada intentant fer-nos creure que voler ser un Estat com Suècia o Dinamarca és un anacronisme –quina gent més anacrònica, els suecs i els danesos, pobrets–, i el braç dret amplia la mentida intentant fer creure que la independència de Catalunya és una amenaça per a la humanitat. Segons Camacho, Catalunya seria expulsada d'Europa, expulsada de l'euro, expulsada de la comunitat internacional, també serien expulsats els aturats, els pensionistes i els títols universitaris. I ho rebla dient: "No volem travessar fronteres".

Ada Colau, naturalment, també parla de fronteres –ella i Camacho deuen estudiar-se el manual plegades–. Diu Colau: "Vull superar les fronteres en general". Curiosament ni a ella ni a Camacho se'ls coneix cap acte en contra de les fronteres que delimiten l'Estat espanyol amb França, Portugal i el Marroc. Deuen ser fronteres sagrades. Tampoc no se'ls coneix cap acte en aquests països intentant convèncer els seus habitants que deixin de ser estats i que esdevinguin una nació sense Estat com Catalunya. Catalunya, no cal dir-ho, és el model que tothom, des d'Islàndia o el Japó fins a Nova Zelanda o el Canadà, es deleix per imitar. Per ser sincers, a la seu de les Nacions Unides ja hi ha cues per seguir la doctrina del tàndem Colau-Camacho i demanar la baixa de l'organització. Tothom vol ser una Autonomia. Però una Autonomia de quin lloc, si no hi haurà estats?, preguntarà algú. Doncs una Autonomia del planeta Terra, és clar.

elSingular.cat , 13/4/2015
 
Unió al caire del penya-segat Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 abril 2015
Unió al caire del penya-segatSi hi ha un partit català que té un futur encara més magre que el Partit Popular i el Partit Socialista, després del 27-S, és Unió Democràtica. De fet, n'hi hauria prou que es presentés tota sola a les eleccions perquè la seva desintegració fos immediata. Però si en èpoques més propícies no ha tingut valor de fer-ho, ara que és al caire del penya-segat, encara menys. Sembla que no s'adona que avui l'ambigüitat –tan rendible en altres temps– és verí per a les urnes i que les seves "línies vermelles" –que en realitat són blaves, de tan immobilistes– tenen el gust del vi picat.

Les línies diuen això: "dret a decidir només si és per mitjà d'un referèndum acordat amb l'Estat i no sortir de la Unió Europea" I com que estan convençuts que han fet la quadratura del cercle, se'n feliciten dient que són "un component de moderació des de la catalanitat". Però no hi ha cap quadratura, només hi ha un joc d'infants que no enganya ningú. D'una banda, perquè els dos grans partits espanyols ja han dit al Congrés que el dret de decidir no existeix i que un referèndum acordat és impossible; i de l'altra, perquè l'apel·lació al fantasma de la por –en la línia del PP– insinuant que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea, és racionalment ridícula.

Com veiem, la maniobra d'Unió, esperonada per l'empresariat espanyolista, consisteix a guanyar temps per seguir fent la viu-viu. "Com que no ens deixen, oi?, hem de ser pacients i seguir fent pedagogia a Madrid, molta pedagogia". Arribats aquí, és obvi que Convergència no pot anar a les urnes el 27-S arrossegant el llast d'un partit com aquest. Seria suïcida. Per això, passades les eleccions municipals del mes de maig, caldrà que Convergència forci Unió a manifestar-se netament independentista o a afrontar les urnes per separat. Si Unió tria la segona opció, la caiguda pel penya-segat i la fugida de militants independentistes cap a Convergència estan garantides.

Nació Digital , 11/4/2015
 
L'himne espanyol, un símbol d'opressió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 abril 2015
L'himne espanyol, un símbol d'opressióEl 30 de maig proper es disputarà al Camp Nou la final de Copa del Rei [d'Espanya] de futbol entre el FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao. Com és lògic, tractant-se del seu trofeu, el partit serà presidit pel monarca Felip VI i l'himne espanyol sonarà en el moment que entri a la llotja. Així, novament, com ja va passar el 13 de maig de 2009 a Mestalla, el públic d'ambdós equips es pronunciarà per mitjà d'una sonora xiulada. Fins aquí, no hi ha res que surti del guió o que resulti sorprenent. Hom dirà que l'esbroncada a l'himne espanyol la facilita el fet que coincideixin catalans i bascos en un mateix recinte, però no és ben bé així. Recordem els 100.000 watts de potència amb què la Federació Espanyola de Futbol va intentar amagar l'esbroncada a l'himne en la final de Copa del 2011, que el Barça i el Reial Madrid van disputar a Mestalla. Aquell any els catalans estaven sols i l'esbroncada va ser igualment monumental.

Una altra cosa és que, arribats aquí, hom digui que és incongruent que catalans i bascos es disputin el trofeu d'un rei i d'un Estat aliens. Certament és incongruent, i els nacionalistes espanyols tenen raó. Però aleshores, posats a filar prim, també és incongruent que els clubs catalans i bascos acceptin sotmetre's a les directrius d'una federació aliena i que juguin en una lliga que no és la seva. Són qüestions, aquestes, que ens portarien a un debat molt interessant. Tanmateix, per no desviar-nos del tema d'avui, diguem només que el retret de la incongruència conté un element trampós, ja que l'espanyolisme que l'utilitza és el mateix que impedeix que catalans i bascos puguin decidir lliurement el seu destí. És com si el carceller, amb la clau en lloc segur, digués al pres: "Si no t'agrada la presó, què hi fas aquí dins?"

Amb relació al tema de la xiulada, hem sentit diverses veus –i en sentirem moltes més– que ens alliçonen sobre el deure de respectar els símbols aliens. "Jo no sóc partidari de xiular cap himne", diuen. I, en dir-ho, pretenen que tothom faci com ells, perquè ells són la llum que ens il·lumina. Ells, que pontifiquen sobre el respecte, són incapaços de respectar el dret dels altres a expressar-se com vulguin. Al contrari, volen els altres callats i submisos davant els símbols d'un Estat que els empresona. Ells, que sempre han obeït respectuosament les normes de l'amo, se senten incòmodes i posats en evidència cada cop que milers de catalans fan un acte de rebel·lió contra l'ordre establert. "Renoi, on anirem a parar!", deia un panxacontent.

Un altre 'argument' que circula és el de la necessitat de no barrejar política i esport. "Només és un partit de futbol", repeteixen. Però, si només és un partit de futbol, per què en diuen Copa del Rei? Què hi té a veure la monarquia amb el futbol? Què hi pinta l'himne espanyol en un joc de pilota entre dos equips? Si l'esport no és política, què hi fan les banderes espanyoles en els partits de 'la roja'? Si l'esport no és política, quin sentit tenen les seleccions nacionals? Si l'esport no és política, per què Espanya ha promogut l'expulsió de la selecció catalana de futbol sala del Mundial de Bielorússia? Si l'esport no fos política, el rei d'Espanya s'asseuria discretament a la llotja dels estadis en comptes d'anunciar la seva entrada a la manera dels antics emperadors romans.

Els himnes són símbols, certament. I tothom té dret a tenir-ne i a estimar-los. Però també hi ha el dret a blasmar-los justament per allò que representen, i l'himne espanyol, a diferència de l'himne del Japó, de Portugal o de Nova Zelanda, és l'himne d'un Estat que nega l'existència nacional de Catalunya, que nega als catalans el dret d'esdevenir un poble lliure, que els agredeix pel sol fet de ser catalans, que els espolia fiscalment, que els sagna econòmicament, que els anorrea lingüísticament, que els limita esportivament, que arrabassa les competències del seu govern, que pretén desprestigiar les seves institucions i que, de portes enfora, usurpa la identitat nacional del seu talent –artístic, científic, esportiu...–, tot fent-lo passar per espanyol, alhora que remarca la catalanitat dels qui delinqueixen. Davant d'això, que els catalans expressin la seva disconformitat per mitjà d'una xiulada en un camp de futbol, és la més suau, la més civilitzada i la més respectuosa de les manifestacions que pot fer un poble al qual se li impedeix votar per expressar la seva disconformitat. Serà, doncs, per dignitat i respecte que el 30 de maig els catalans xiularan l'himne espanyol. Per dignitat nacional i per respecte a si mateixos.

elSingular.cat , 6/4/2015
 
Wise People, una entitat que rescata persones Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 abril 2015
Wise PeopleAra fa un parell de setmanes, l'Ajuntament de Sant Cugat va presentar una iniciativa interessantíssima sorgida d'una associació anomenada Wise People Sant Cugat que, sense afany de lucre, neix com una eina de suport per a la gent que és a l'atur i que malda per reincorporar-se al mercat laboral. Està comprovat que les persones més grans de quaranta-cinc anys tenen molts més problemes per trobar feina que no pas les més joves. Bernat Baldomero, president de l'associació, n'és un exponent: va ser acomiadat després de trenta anys en una empresa i, de la nit al dia, va haver d'aprendre a fer un currículum i a superar el desconcert, la desorientació i la solitud que li provocava la nova situació.

La idea per contrarestar aquesta situació és que la societat no es pot permetre enviar a l'ostracisme un munt de persones que encara estan a la flor de la vida i tampoc no pot prescindir de l'experiència, del talent i de la saviesa que han acumulat al llarg dels anys. Sembla un despropòsit que just ara que l'esperança de vida s'ha allargat i que, consegüentment, també ho ha fet la joventut, la nostra societat consideri inservibles o inaprofitables les persones de quaranta-cinc anys en amunt. Es diria que ens hem begut l'enteniment. Per això, per pal·liar aquesta barbaritat, ha nascut Wise People –per què no dir-ne senzillament "Gent Sàvia"?– que té la seu en un despatx que l'Ajuntament els ha cedit en l'edifici de l'antiga Casa de la Vila.

De fet, em va semblar molt lloable el gest de l'alcaldessa Mercè Conesa, el dia de la presentació a la plaça de Barcelona, de convidar un membre de cadascun dels partits polítics amb representació municipal a pujar a l'empostissat. Va ser una demostració que el projecte no és un valor electoral, sinó un valor del municipi, un valor que ens dignifica com a col·lectivitat. Sant Cugat, com sabem, és una de les ciutats de Catalunya amb una taxa més baixa d'atur, molt en la línia de les taxes europees, cosa que podria fer-la poc sensible als problemes psicològics d'aquesta xacra social. Però no ha estat així. Sant Cugat ha fet just el contrari, i això és magnífic, perquè l'atur és molt més que una adversitat laboral; l'atur és també una circumstància que devora l'autoestima de la persona i que l'acomplexa fins a límits esfereïdors. A més, és molt difícil, gairebé impossible, que aquesta persona se'n surti sense cap mena de suport. El pou és massa profund. Cal rescatar-la, cal fornir-la d'esperit constructiu i cal fer que recuperi la confiança en si mateixa. Wise People fa això: rescata persones.

Cugat.cat , 10/4/2015
 
L'ofensiva espanyola contra el Barça Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 abril 2015
L'ofensiva espanyola contra el BarçaDiuen que la millor defensa és un atac, però sembla que la directiva del FC Barcelona s'estima més acotar el cap, acceptar els mastegots de l'Estat espanyol amb resignació cristiana i llepar-se les ferides, no fos cas que l'acusessin de victimista. És a dir, que si ha de triar entre passar per victimista i passar per delinqüent opta per la segona opció. És un tarannà molt català, el de la resignació. És allò del "calla, calla, no fem més soroll que encara serà pitjor". I mentrestant l'Estat espanyol, un Estat on no existeix la separació de poders –ocupa el 72è lloc mundial, darrere de Botswana i Malàisia–, i on les seves clavegueres ho controlen absolutament tot, les agressions diàries i sistemàtiques a les institucions de Catalunya i als seus màxims representants continuen endavant d'acord amb el pla FAES.

El FC Barcelona, com sap tothom, és la institució més internacional de Catalunya. És, a més, una entitat de prestigi pels valors democràtics que sempre ha representat en les èpoques més tenebroses de l'Estat espanyol. L'any vinent, sense anar més lluny, farà vuitanta anys de l'assassinat franquista del president del Barça, Josep Sunyol. El Barça, per tant, és una de les institucions que l'Estat pretén dinamitar. Només cal parar atenció en les irregularitats del cas –entre les quals convertir un tema fiscal en un tema penal– per fer-se una idea de la magnitud de l'operació. D'entrada, és del domini públic que la justícia espanyola, una de les més insuportablement lentes el món, està imprimint al cas una celeritat en què les diverses fases es compten no pas per anys o per mesos, com d'habitud, sinó per dies. Però hi ha també altres elements que indiquen fins a quin punt l'assetjament al FC Barcelona és indestriable del procés d'independència de Catalunya.

Sabem, per exemple, que la persecució al Barça pel contracte amb Neymar constitueix un cas insòlit en la història de l'Estat espanyol, en el sentit que mai –remarquem-ho: mai– cap club no havia estat imputat. Ho havien estat persones de les seves directives, però mai cap club com a persona jurídica. No ha servit de res que el Barça hagi presentat una declaració amb una quantitat econòmica molt per damunt del que li correspon per cobrir les despeses de possibles responsabilitats fiscals. També són immorals i irrefutables els vincles amb el Reial Madrid dels juristes vinculats al cas. Tant el jutge Pablo Rafael Ruz, com l'exfiscal general de l'Estat i col·laborador de la instrucció, Eduardo Torres-Dulce, com l'advocadessa general de l'Estat i representant de l'Agència Tributària espanyola, Marta Silva, no són únicament socis del Reial Madrid, també hi tenen vincles significatius: el primer és un dels convidats preferents de Florentino Pérez a la llotja del Santiago Bernabéu; el segon va haver de dimitir el 1988 com a president del Comitè d'Apel·lació de la Federació Espanyola de Futbol per haver afavorit el Reial Madrid; i la tercera va ser directiva del Reial Madrid entre els anys 2004-2006 i forma part de l'òrbita de Florentino Pérez. Per la seva banda, el fiscal José Perals Calleja, tarragoní de naixement i ferotge perseguidor de l'esquerra independentista al País Basc, demana, a banda de trenta-tres milions d'euros, un munt d'anys de presó per a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, per tal que no puguin eludir-ne l'ingrés, i pretén la inhabilitació del FC Barcelona per espai d'un o dos anys durant els quals el club no podria jugar la lliga de futbol.

Com veiem, es pretén desballestar el FC Barcelona, causar-li uns danys econòmics i esportius monumentals, afavorir de retruc els interessos del Reial Madrid i de Florentino Pérez –personatge molt ben protegit i enriquit per l'aparell de l'Estat– i vexar mundialment Catalunya a través, com dèiem, d'una de les seves institucions més representatives. Arribats aquí, penso que el Barça hauria de passar a l'atac i utilitzar tota la seva força mediàtica per denunciar la persecució de què és objecte per raons polítiques. Les llagrimetes, les bones paraules, els draps calents i la submissió no aturaran absolutament res. L'Estat vol la rendició incondicional, vol veure de genolls el FC Barcelona i vol una autoinculpació explicita que permeti escarnir-lo davant del món. Només hi ha dues opcions: ser bon minyó i posar el cap sota la destral o plantar cara sense complexos i desemmascarar les tenebroses institucions de l'Estat espanyol.

Nació Digital , 28/3/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1663
spacer.png, 0 kB