spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: El tàndem Colau-Camacho
• Article a Nació Digital: Unió al caire del penya-segat
La independència explicada al meu fill
L'himne espanyol, un símbol d'opressió Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 abril 2015
L'himne espanyol, un símbol d'opressióEl 30 de maig proper es disputarà al Camp Nou la final de Copa del Rei [d'Espanya] de futbol entre el FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao. Com és lògic, tractant-se del seu trofeu, el partit serà presidit pel monarca Felip VI i l'himne espanyol sonarà en el moment que entri a la llotja. Així, novament, com ja va passar el 13 de maig de 2009 a Mestalla, el públic d'ambdós equips es pronunciarà per mitjà d'una sonora xiulada. Fins aquí, no hi ha res que surti del guió o que resulti sorprenent. Hom dirà que l'esbroncada a l'himne espanyol la facilita el fet que coincideixin catalans i bascos en un mateix recinte, però no és ben bé així. Recordem els 100.000 watts de potència amb què la Federació Espanyola de Futbol va intentar amagar l'esbroncada a l'himne en la final de Copa del 2011, que el Barça i el Reial Madrid van disputar a Mestalla. Aquell any els catalans estaven sols i l'esbroncada va ser igualment monumental.

Una altra cosa és que, arribats aquí, hom digui que és incongruent que catalans i bascos es disputin el trofeu d'un rei i d'un Estat aliens. Certament és incongruent, i els nacionalistes espanyols tenen raó. Però aleshores, posats a filar prim, també és incongruent que els clubs catalans i bascos acceptin sotmetre's a les directrius d'una federació aliena i que juguin en una lliga que no és la seva. Són qüestions, aquestes, que ens portarien a un debat molt interessant. Tanmateix, per no desviar-nos del tema d'avui, diguem només que el retret de la incongruència conté un element trampós, ja que l'espanyolisme que l'utilitza és el mateix que impedeix que catalans i bascos puguin decidir lliurement el seu destí. És com si el carceller, amb la clau en lloc segur, digués al pres: "Si no t'agrada la presó, què hi fas aquí dins?"

Amb relació al tema de la xiulada, hem sentit diverses veus –i en sentirem moltes més– que ens alliçonen sobre el deure de respectar els símbols aliens. "Jo no sóc partidari de xiular cap himne", diuen. I, en dir-ho, pretenen que tothom faci com ells, perquè ells són la llum que ens il·lumina. Ells, que pontifiquen sobre el respecte, són incapaços de respectar el dret dels altres a expressar-se com vulguin. Al contrari, volen els altres callats i submisos davant els símbols d'un Estat que els empresona. Ells, que sempre han obeït respectuosament les normes de l'amo, se senten incòmodes i posats en evidència cada cop que milers de catalans fan un acte de rebel·lió contra l'ordre establert. "Renoi, on anirem a parar!", deia un panxacontent.

Un altre 'argument' que circula és el de la necessitat de no barrejar política i esport. "Només és un partit de futbol", repeteixen. Però, si només és un partit de futbol, per què en diuen Copa del Rei? Què hi té a veure la monarquia amb el futbol? Què hi pinta l'himne espanyol en un joc de pilota entre dos equips? Si l'esport no és política, què hi fan les banderes espanyoles en els partits de 'la roja'? Si l'esport no és política, quin sentit tenen les seleccions nacionals? Si l'esport no és política, per què Espanya ha promogut l'expulsió de la selecció catalana de futbol sala del Mundial de Bielorússia? Si l'esport no fos política, el rei d'Espanya s'asseuria discretament a la llotja dels estadis en comptes d'anunciar la seva entrada a la manera dels antics emperadors romans.

Els himnes són símbols, certament. I tothom té dret a tenir-ne i a estimar-los. Però també hi ha el dret a blasmar-los justament per allò que representen, i l'himne espanyol, a diferència de l'himne del Japó, de Portugal o de Nova Zelanda, és l'himne d'un Estat que nega l'existència nacional de Catalunya, que nega als catalans el dret d'esdevenir un poble lliure, que els agredeix pel sol fet de ser catalans, que els espolia fiscalment, que els sagna econòmicament, que els anorrea lingüísticament, que els limita esportivament, que arrabassa les competències del seu govern, que pretén desprestigiar les seves institucions i que, de portes enfora, usurpa la identitat nacional del seu talent –artístic, científic, esportiu...–, tot fent-lo passar per espanyol, alhora que remarca la catalanitat dels qui delinqueixen. Davant d'això, que els catalans expressin la seva disconformitat per mitjà d'una xiulada en un camp de futbol, és la més suau, la més civilitzada i la més respectuosa de les manifestacions que pot fer un poble al qual se li impedeix votar per expressar la seva disconformitat. Serà, doncs, per dignitat i respecte que el 30 de maig els catalans xiularan l'himne espanyol. Per dignitat nacional i per respecte a si mateixos.

elSingular.cat , 6/4/2015
 
Wise People, una entitat que rescata persones Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 abril 2015
Wise PeopleAra fa un parell de setmanes, l'Ajuntament de Sant Cugat va presentar una iniciativa interessantíssima sorgida d'una associació anomenada Wise People Sant Cugat que, sense afany de lucre, neix com una eina de suport per a la gent que és a l'atur i que malda per reincorporar-se al mercat laboral. Està comprovat que les persones més grans de quaranta-cinc anys tenen molts més problemes per trobar feina que no pas les més joves. Bernat Baldomero, president de l'associació, n'és un exponent: va ser acomiadat després de trenta anys en una empresa i, de la nit al dia, va haver d'aprendre a fer un currículum i a superar el desconcert, la desorientació i la solitud que li provocava la nova situació.

La idea per contrarestar aquesta situació és que la societat no es pot permetre enviar a l'ostracisme un munt de persones que encara estan a la flor de la vida i tampoc no pot prescindir de l'experiència, del talent i de la saviesa que han acumulat al llarg dels anys. Sembla un despropòsit que just ara que l'esperança de vida s'ha allargat i que, consegüentment, també ho ha fet la joventut, la nostra societat consideri inservibles o inaprofitables les persones de quaranta-cinc anys en amunt. Es diria que ens hem begut l'enteniment. Per això, per pal·liar aquesta barbaritat, ha nascut Wise People –per què no dir-ne senzillament "Gent Sàvia"?– que té la seu en un despatx que l'Ajuntament els ha cedit en l'edifici de l'antiga Casa de la Vila.

De fet, em va semblar molt lloable el gest de l'alcaldessa Mercè Conesa, el dia de la presentació a la plaça de Barcelona, de convidar un membre de cadascun dels partits polítics amb representació municipal a pujar a l'empostissat. Va ser una demostració que el projecte no és un valor electoral, sinó un valor del municipi, un valor que ens dignifica com a col·lectivitat. Sant Cugat, com sabem, és una de les ciutats de Catalunya amb una taxa més baixa d'atur, molt en la línia de les taxes europees, cosa que podria fer-la poc sensible als problemes psicològics d'aquesta xacra social. Però no ha estat així. Sant Cugat ha fet just el contrari, i això és magnífic, perquè l'atur és molt més que una adversitat laboral; l'atur és també una circumstància que devora l'autoestima de la persona i que l'acomplexa fins a límits esfereïdors. A més, és molt difícil, gairebé impossible, que aquesta persona se'n surti sense cap mena de suport. El pou és massa profund. Cal rescatar-la, cal fornir-la d'esperit constructiu i cal fer que recuperi la confiança en si mateixa. Wise People fa això: rescata persones.

Cugat.cat , 10/4/2015
 
L'ofensiva espanyola contra el Barça Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 abril 2015
L'ofensiva espanyola contra el BarçaDiuen que la millor defensa és un atac, però sembla que la directiva del FC Barcelona s'estima més acotar el cap, acceptar els mastegots de l'Estat espanyol amb resignació cristiana i llepar-se les ferides, no fos cas que l'acusessin de victimista. És a dir, que si ha de triar entre passar per victimista i passar per delinqüent opta per la segona opció. És un tarannà molt català, el de la resignació. És allò del "calla, calla, no fem més soroll que encara serà pitjor". I mentrestant l'Estat espanyol, un Estat on no existeix la separació de poders –ocupa el 72è lloc mundial, darrere de Botswana i Malàisia–, i on les seves clavegueres ho controlen absolutament tot, les agressions diàries i sistemàtiques a les institucions de Catalunya i als seus màxims representants continuen endavant d'acord amb el pla FAES.

El FC Barcelona, com sap tothom, és la institució més internacional de Catalunya. És, a més, una entitat de prestigi pels valors democràtics que sempre ha representat en les èpoques més tenebroses de l'Estat espanyol. L'any vinent, sense anar més lluny, farà vuitanta anys de l'assassinat franquista del president del Barça, Josep Sunyol. El Barça, per tant, és una de les institucions que l'Estat pretén dinamitar. Només cal parar atenció en les irregularitats del cas –entre les quals convertir un tema fiscal en un tema penal– per fer-se una idea de la magnitud de l'operació. D'entrada, és del domini públic que la justícia espanyola, una de les més insuportablement lentes el món, està imprimint al cas una celeritat en què les diverses fases es compten no pas per anys o per mesos, com d'habitud, sinó per dies. Però hi ha també altres elements que indiquen fins a quin punt l'assetjament al FC Barcelona és indestriable del procés d'independència de Catalunya.

Sabem, per exemple, que la persecució al Barça pel contracte amb Neymar constitueix un cas insòlit en la història de l'Estat espanyol, en el sentit que mai –remarquem-ho: mai– cap club no havia estat imputat. Ho havien estat persones de les seves directives, però mai cap club com a persona jurídica. No ha servit de res que el Barça hagi presentat una declaració amb una quantitat econòmica molt per damunt del que li correspon per cobrir les despeses de possibles responsabilitats fiscals. També són immorals i irrefutables els vincles amb el Reial Madrid dels juristes vinculats al cas. Tant el jutge Pablo Rafael Ruz, com l'exfiscal general de l'Estat i col·laborador de la instrucció, Eduardo Torres-Dulce, com l'advocadessa general de l'Estat i representant de l'Agència Tributària espanyola, Marta Silva, no són únicament socis del Reial Madrid, també hi tenen vincles significatius: el primer és un dels convidats preferents de Florentino Pérez a la llotja del Santiago Bernabéu; el segon va haver de dimitir el 1988 com a president del Comitè d'Apel·lació de la Federació Espanyola de Futbol per haver afavorit el Reial Madrid; i la tercera va ser directiva del Reial Madrid entre els anys 2004-2006 i forma part de l'òrbita de Florentino Pérez. Per la seva banda, el fiscal José Perals Calleja, tarragoní de naixement i ferotge perseguidor de l'esquerra independentista al País Basc, demana, a banda de trenta-tres milions d'euros, un munt d'anys de presó per a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, per tal que no puguin eludir-ne l'ingrés, i pretén la inhabilitació del FC Barcelona per espai d'un o dos anys durant els quals el club no podria jugar la lliga de futbol.

Com veiem, es pretén desballestar el FC Barcelona, causar-li uns danys econòmics i esportius monumentals, afavorir de retruc els interessos del Reial Madrid i de Florentino Pérez –personatge molt ben protegit i enriquit per l'aparell de l'Estat– i vexar mundialment Catalunya a través, com dèiem, d'una de les seves institucions més representatives. Arribats aquí, penso que el Barça hauria de passar a l'atac i utilitzar tota la seva força mediàtica per denunciar la persecució de què és objecte per raons polítiques. Les llagrimetes, les bones paraules, els draps calents i la submissió no aturaran absolutament res. L'Estat vol la rendició incondicional, vol veure de genolls el FC Barcelona i vol una autoinculpació explicita que permeti escarnir-lo davant del món. Només hi ha dues opcions: ser bon minyó i posar el cap sota la destral o plantar cara sense complexos i desemmascarar les tenebroses institucions de l'Estat espanyol.

Nació Digital , 28/3/2015
 
El premi Botifler de l'Any Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 abril 2015
El premi Botifler de l'AnySento simpatia per moltes de les idees polítiques i socials que defensa l'Assemblea de Joves de Sant Cugat (AJSC). Em sembla útil la tasca que fan en aquest sentit posant el dit a la nafra en injustícies diverses, com ara la violència de gènere, els drets dels homosexuals, el dret a l'avortament o el dret dels pobles a la llibertat. Tanmateix, mai no he acabat de compartir l'orientació del Premi Botifler que atorguen anualment. I no pas perquè hi estigui en contra. En absolut. La figura del traïdor, del caragirat, la trobem en totes les col·lectivitats humanes, al llarg de la història, i és una de les més reiterades en la literatura universal. Tanmateix, el mot botifler, en el sentit que va adquirir durant la guerra de Successió per definir els partidaris de Felip V de Castella, és genuïnament nostre i té una connotació molt especial. De fet, és per això que apliquem els mots traïdor i caragirat en un sentit generalista, i només fem servir el mot botifler per referir-nos als catalans que col·laboren amb els enemics del nostre país.

Fou per això que l'any 2012 vaig expressar per escrit el meu astorament davant el fet que fossin nominats dos independentistes com Jordi Puigneró i Raül Grangé, i ara ho torno a fer en veure que la castigada, en l'edició d'enguany, ha estat l'alcaldessa Mercè Conesa, una altra independentista. No hi estic d'acord. Ara fa tres anys, vaig dir que seria pertinent un replantejament, ja que al final, a força de tant garbellar, arribarem a qualificar Jaume I de botifler per haver fragmentat la nació catalana, i tot seguit Albert Artigas, de l'AJSC, molt amablement, em va respondre que admetia que "en ocasions, l'ús literal d'aquest apel·latiu [botifler] no s'ajustava de manera exacta al veritable esperit amb què escollim els nominats", però que creien convenient mantenir-ne el nom "malgrat ser conscients que, sovint, els personatges o institucions nominats no ho són estrictament per la seva condició de botiflers".

És a dir, que els mateixos organitzadors admeten la desorientació que de vegades genera el fet de veure alguns independentistes 'guardonats' com a Botiflers de l'Any. Dedueixo, doncs, per bé que puc estar equivocat, que l'AJSC entén que la major part de les coses que fem les persones té connexions amb la nostra col·lectivitat i que el premi no es basa només en qüestions relacionades amb la llibertat nacional. Molt bé. Tot col·lectiu és lliure de donar l'orientació que vulgui als premis que concedeix, en això no hi ha res a dir. Però si estem tots d'acord en què l'apel·latiu botifler no s'ajusta sempre a l'esperit amb què s'escullen els nominats, per què no dividir-lo? Per què no destinar el Premi Botifler a persones o entitats enemigues dels drets nacionals del nostre poble i crear un segon guardó per a temes d'una altra naturalesa?

Segons el meu parer, resulta incomprensible que una persona com Mercè Conesa, blasmada pel PP per haver penjat una estelada a la plaça Lluís Millet i per haver incorporat Sant Cugat a l'Associació de Municipis per la Independència, sigui considerada una botiflera mentre que el regidor no adscrit Bruno de Salvador i partits d'arrel totalitària i ultranacionalistes espanyols com PP i Vox, que estaven nominats, n'hagin quedat exempts. On som, si us plau? Això no té ni cap ni centener. Penso que una reflexió sobre aquesta qüestió clarificaria les coses i evitaria malentesos. El sol fet d'haver de donar tantes explicacions ja indica que hi ha una dissonància que desmereix el premi.

Diari de Sant Cugat , 6/3/2015
 
Si el Procés és mort, per què li tenen pànic? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 abril 2015
Si el Procés és mort, per què li tenen pànic?No sé si algú s'ha dedicat a comptar les vegades que els nuncis del nacionalisme espanyol, tant de la dreta com de l'esquerra, han proclamat la mort del procés català. Són infinites. És cert que en els darrers mesos han intensificat la campanya i que ara ja ho fan cada dia, però abans de la diada de l'Onze de Setembre de 2014, la que va treure dos milions de persones al carrer i va ser seguida per tots els grans mitjans de comunicació internacionals, també ho deien. Aquí tenim una petit recull de les dues etapes, amb Alícia Sánchez-Camacho com a missatgera més abnegada de la segona:

  • José Antonio Sentís, director general de l'Imparcial, 13/8/3014: "La mort dolça de l'independentisme català."
  • Juan Carlos Girauta, 27/8/2014: "El cas Pujol ha ferit de mort el procés independentista."
  • José Apezarena, editor del Confidencial Digital, 26/1/2015: "El procés català ha mort."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 29/1/2015: "El procés català està tocat de mort."
  • Joan Tapia, 4/3/2015: "L'independentisme català ha entrat en hora vall."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 14/3/2015: "El procés català està moribund."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 14/3/2015: "El procés independentista s'ha acabat."
  • Mariano Rajoy, 16/3/2015: "Les coses, ara, estan més tranquil·les que fa un any, i d'aquí a un any encara ho estaran més."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 16/3/2015: "Els catalans estan cansats de l'independentisme i volen passar pàgina."
  • José Luis Rodríguez Zapatero, 17/3/2015: "L'independentisme català va de mal en pitjor; no té espai en el projecte europeu."

Com podem veure, la paraula "mort" és la preferida. Ho era abans de l'Onze de Setembre i ho continua essent, sense que s'adonin de la flagrant contradicció que suposa anunciar la mort d'algú i dir després que està moribund, o que està en hora vall, o que va de mal en pitjor. Com s'entén que un mort vagi de mal en pitjor? De debò la tranquil·litat d'un mort es mesura pel nombre d'anys que fa que és mort? Un mort de fa un any està més intranquil que un mort de fa dos anys? Tampoc no s'entén gaire que un mort estigui cansat. Cansat de què? De dormir? De passar pàgines? Passen pàgines, els morts? Renoi, quin embolic. Tanmateix, l'embolic encara es fa més gran si confrontem la suposada "mort del Procés" amb l'immens cabal de temps i d'energia que els esmentats nuncis dediquen a parlar-ne. D'entrada, sobta que algú necessiti repetir dia rere dia, durant tot un any, la cantarella de la mort d'un altre. Amb una vegada n'hi hauria prou, oi? Per descomptat que sí, però aleshores ja no seria cantarella. Per altra banda, si el mort és mort, per què necessiten combatre'l? Que li tenen por, potser? No hi ha dubte que ha de ser un mort molt poderós, per causar tant de pànic en les files de l'analfabetisme democràtic. És el pànic que ho explica tot. Pànic dels morts i pànic dels vius, aquells vius que en tenen prou, de dipositar una papereta en una urna, per acabar amb tres segles de sotmetiment.

Arribats aquí, ja es veu que la famosa cantarella no és res més que l'expressió d'un desig. Un desig que ens ha de fer riure no només per la seva fatuïtat, sinó, sobretot, perquè el veritable destinatari és el mateix emissor. Per entendre'ns, la cantarella és la consigna que l'emissor s'adreça a si mateix en un intent desesperat d'elevar la moral de les seves desconcertades files. "No patiu", es diuen entre ells, "l'independentisme està cansat, l'independentisme està acabat, l'independentisme està moribund, l'independentisme és mort..." I com més s'ho diuen, més demostren la necessitat que tenen de confondre el desig amb la realitat i més nítida apareix la seva feblesa. Deixem-los que vagin dient, deixem-los que ens donin per morts. Aquest setembre, que ja s'acosta, veuran la força, la vitalitat, la convicció i la fermesa que podem arribar a tenir els morts.

elSingular.cat , 30/3/2015
 
L'estelada de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 abril 2015
L'estelada de Sant CugatUn dels molts problemes que tenen les plataformes ultranacionalistes espanyoles d'arrel totalitària, com Societat Civil Catalana, és que necessiten fer molt de soroll per intentar dissimular que són quatre gats. Es diria que el seu ídol és el timbaler del Bruc, ja que l'imiten nit i dia a veure si el truc els funciona. No els queda altre remei un cop s'ha fet evident que el seu poder de convocatòria, en dates com l'11-S o el 12-O, és força grotesc malgrat les crides de suport que fan a Espanya, les falques radiofòniques que difonen i la participació de la flor i nata del franquisme del segle XXI que els acompanya. Ja ho diu la dita: d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

La darrera timbalejada té a veure amb l'estelada. Els membres d'aquesta plataforma, només veure-la, en fugen a la mateixa velocitat que ho fan els vampirs, en albirar una cabeça d'alls. A Sant Cugat, per exemple, estan que trinen d'ençà que l'estelada oneja a la plaça de Lluís Millet, a tocar de l'estació. La seva argumentació és que "no és una bandera constitucional". Talment com si la Constitució espanyola delimités quines banderes poden o no poden onejar en espais no oficials. L'absolutista no té altra dèria que la prohibició de tot allò que li és desafecte. Necessita amagar la realitat per sentir-se segur, necessita emmordassar la dissidència per sentir-se hegemònic. Prohibir, prohibir, prohibir... No hi ha signe de feblesa més gran que aquesta obsessió.

Val a dir, però, que no hi ha cap guerra de banderes. És cert que Societat Civil Catalana fa mans i mànigues perquè n'hi hagi, però no se'n surt. No se'n surt, perquè tots aquells santcugatencs que consideren la bandera espanyola un símbol d'opressió no necessiten prohibir-la per mantenir-se ferms en les seves conviccions. És la diferència que separa un demòcrata d'un totalitari. Aquest últim barrina i barrina i si pogués "ah, si pogués!" amb quina celeritat prohibiria que la societat catalana "la de debò, no pas la galdosa plataforma que n'usurpa el nom" s'expressés lliurement penjant l'estelada al balcó de casa seva.

Sigui com vulgui, a desgrat del totalitari, que vol guanyar als despatxos allò que ha perdut a les urnes, l'estelada de Sant Cugat 'una bandera d'alliberament, que conté valors autènticament republicans' continuarà onejant a la plaça de Lluís Millet. Ara i després de les eleccions municipals. El pal que l'aguanta és prou prim per no envair l'espai dels vianants. Just al contrari de l'envelat que Societat Civil Catalana munta, per exemple, a la Rambla del Celler i que impedeix el pas de la gent. Posats a prohibir, poden començar per prohibir-se a si mateixos.

Cugat.cat , 27/3/2015
 
Podemos, amb P de parany Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 març 2015
Podemos, amb P de paranyEl procés català té un valor afegit extraordinari, perquè a poc a poc, sense fer soroll, va llevant les màscares de polítics i de partits. L'ambigüitat ha deixat de ser un aixopluc i ara cal definir-se i dir si s'està a favor de la llibertat de Catalunya o en contra. No hi ha terme mitjà. Aquesta evolució dels fets, que és un mèrit de la societat, ha canviat moltes coses, i encara en canviarà moltes més. Fixem-nos com el terme "dret a decidir", que va ser titllat d'eufemisme de la independència, i, per tant, blasmat per l'espanyolisme, és ara el terme favorit d'algunes de les noves sigles que veurem en llistes electorals. Un exemple és Podemos, formació d'arrel madrilenya i hispanocèntrica. Podemos és al·lèrgica a unes eleccions plebiscitàries catalanes perquè sap que la desemmascaren, que l'obliguen a definir-se i que la retraten com a força nacionalista espanyola. Ja he comentat sovint l'esperit supremacista espanyol que implica el terme/atzagaiada "nació de nacions".

Al final som davant d'un nou parany espanyol –que compta, com sempre, amb la bona fe d'alguns catalans– per tal d'avortar el procés català. Podemos es presenta com el gran canvi, però no fa altra cosa que repetir el mateix discurs de Duran i Lleida: "La nostra formació aplega moltes sensibilitats; tenim gent independentista i gent que no n'és". I, és clar, com que té "moltes sensibilitats", opta per la indefinició tot refermant, així, l'hegemonia nacional espanyola. I és que, al capdavall, un programa electoral que no està a favor de la independència de Catalunya és un programa que està en contra de la seva llibertat. S'entén, doncs, que Podemos blasmi la CUP.

El parany, observem-ho, rau en el fet de dir, com fa la hispanocèntrica secretària general Gemma Ubasart, que accepten el dret de decidir, però només si s'expressa via referèndum pactat amb Espanya (!). Res de plebiscitàries, malgrat que sigui l'única escletxa que permet l'Estat espanyol. I encara menys una acció conseqüent en cas de majoria independentista. Hi ha persones, com la senyora Ubasart, que no saben travessar un carrer sense demanar permís a Espanya. La trampa de Podemos, com dic, consisteix a restar vots als partits independentistes amb la falsa promesa de permetre un referèndum a Catalunya si guanyen les eleccions a Espanya. Saben que si perden no hauran de complir la promesa, i que si guanyen podran adduir que els manquen escons per complir-la. I si un català els ho retreu, ja tenen la resposta a punt: espereu-vos a la propera legislatura, a veure si tenim més vots. I si no, a l'altra, o a l'altra, o a l'altra... Ho han dit ben clar, en resumir el seu programa electoral: "promourem l'odi contra el president de Catalunya".

Parem atenció en el que deia la sucursal catalana de Podemos, molt amiga de Ciudadanos, el 28 de desembre de 2014:
"Dues terceres parts dels catalans ens sentim espanyols [atenció a la primera persona del plural]. No existeix cap dret que permeti que Catalunya se separi d'Espanya amb les fronteres que hi ha des del primer terç del segle XIX. 'Dret a decidir' són unes paraules posades juntes que no tenen cap concepte ni teoria política al darrere; en la legislació internacional no existeix".
Aquesta és la formació que tot d'una, per art d'encanteri, ha decidit utilitzar el dret de decidir com a esquer per tal que els catalans piquem l'ham, votem les seves sigles i abandonem els partits independentistes. I després, tal dia farà un any. La FAES no ho hauria fet millor. Podemos –i remarco Podemos, perquè la catalanització del mot, Podemos/Podem, forma part del mateix parany que Ciudadanos/Ciutadans– és la taula de salvació del nacionalisme espanyol per salvar Espanya de la pèrfides ànsies de llibertat de Catalunya.

elSingular.cat , 24/3/2015
 
Contes per a alimentar l'esperit Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 28 març 2015
Verba, non factaAvui us vull parlar d'un llibre que m'ha agradat. No és un llibre conegut o escrit per un autor famós o mediàtic. Tampoc no el veureu ressenyat en els grans mitjans de comunicació ni en les llistes dels més venuts. De fet, és un llibre que es vendrà molt poc. I no pas perquè el que diuen les seves pàgines no interessi ningú, sinó perquè vivim atrapats en una roda en què acabem interessant-nos només per allò que els altaveus oficials diuen que ens ha d'interessar. En aquest sentit, l'enorme difusió que fan els grans mitjans de les obres dels autors mediàtics a Catalunya, comparada amb la que fan de les dels autors que no en són, és absolutament immoral i un insult a la literatura. Però, bé, aquest és un tema que requeriria un espai molt més ampli i no cal entrar-hi.

El llibre que a mi m'ha agradat es diu Verba, non facta. 99 contes intangibles (Voliana, 2014), del sabadellenc David Vila i Ros, amb pròleg d'Enric Larreula. Diu en Larreula que aquests contes són tan llaminers, que ens passa el mateix que si mengéssim cireres. Anem agafant i agafant, pensant una més i prou, i acabem menjant-nos-les totes. És una visió molt encertada, aquesta, perquè, per bé que n'hi ha alguns d'un parell de pàgines, la majoria són microcontes de tres, quatre o cinc línies i el lector corre el perill de voler fer via sense adonar-se que el secret per gaudir-los rau en una lectura reposada.

N'hi ha que tenen un escenari específic –Sant Cugat és l'escenari del conte setanta-tres–, però en general són deliciosament eteris malgrat parlar-nos de qüestions ben terrenals, com ara el món urbà, les relacions home-dona, l'amor, el masclisme, els maltractaments, la dominació, la llengua, la llibertat... Heus aquí un que m'encanta: 'Ella li va dir que ja en tenia prou, que la seva història s'havia acabat. Però quan ell li respongué que anava mal fixada, ella, desconcertada, no va saber què contestar-li. I encara estan junts'. Aquest conte exquisit, que es diu 'Manca d'assertivitat II', és una prova de la necessitat de llegir sense presses, altrament ens poden passar desapercebudes moltes de les coses de què parla, perquè, més enllà del somriure que el seu desenllaç ens provoca, dibuixa un retrat nítid, amarg i descarnat de la realitat de milers de parelles; parelles que continuen juntes per inèrcia, per costum, per mandra, per covardia, per inseguretat, per conformisme, per no ferir, per por de dir la veritat a l'altre, per por de dir-se la veritat a un mateix, per por de la solitud, per por de viure...

David Vila, vicepresident de Tallers per la Llengua i d'Òmnium Cultural Sabadell, confessa la seva devoció per Pere Calders –és el seu amor literari–, i, certament, es pot dir que tot el llibre constitueix un homenatge sincer a aquest grandíssim autor. El conte titulat 'Miss Univers', per exemple, que és esplèndid, ens parla de la profunda buidor sobre la qual se sustenta l'arrogància humana, i 'Mirades' descriu en tres úniques línies la capacitat dels humans per aturar el pas del temps només amb els ulls. Llegiu-lo, són cent vint-i-set pàgines, noranta-nou contes i un munt de petites històries entrellaçades que us faran reflexionar.

Cugat.cat , 20/3/2015
 
El Pla Ibarretxe d'ICV Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 març 2015
El Pla Ibarretxe d'ICVLa presa de consciència de Catalunya ha estat catastròfica per al Partit Socialista i per a ICV –sempre tan juntets–, perquè en un tres i no res han vist desmuntat el discurs que tan bons resultats els havia donat en l'era de l'ambigüitat. Era tan rendible distreure l'atenció de la gent, parlant de la política social de la presó quan només uns quants catalans volien sortir-ne, que no calia fer res més per semblar progressista. Amb quatre grans paraules, com les que diu avui Joan Herrera –"justícia, equitat, democràcia i llibertat"– n'hi havia prou per entabanar el poble. El poble, ja se sap, és tan manipulable com ho és la terra a les mans del terrisser. Això, si més no, pensaven Brutus i Marc Antoni. I Joan Herrera és un deixeble fidel dels discursos shakespearians de tan distingits senyors. De fet, en aquests moments, no hi ha cap polític al Parlament de Catalunya que domini la demagògia millor que el senyor Herrera.

Però, ves per on, els temps han canviat, Catalunya ha canviat, i ara els catalans s'han adonat que tota energia que destinem a millorar les condicions de vida de la presó espanyola és una energia que robem al cabal necessari per aconseguir la llibertat. Per fer-ho gràfic: com més elevat és el nombre d'interns que estan enfeinats comptant els macarrons del ranxo, menys braços caven el túnel que els hauria d'alliberar. I és que els comptadors de macarrons no tenen cap intenció d'abandonar la presó. No l'abandonaran mai. Hi han nascut a dins i volen morir-hi. Per això proposen reformes que creïn una sensació de llibertat en la resta d'interns. És a dir, que s'imaginin que la llibertat és allò i només allò i que, per tant, se sentin sobirans dintre d'aquelles quatre parets. És com dir: per què vols dutxar-te, si pots imaginar-te que vas net? O per què vols ser lliure com Dinamarca, Suècia o Finlàndia, si pots veure la llibertat de Dinamarca, Suècia o Finlàndia per televisió?

El problema d'ICV és que no ha sabut –ni volgut– evolucionar a la velocitat que ho ha fet Catalunya i s'ha convertit en un partit sense definició. Ha quedat completament desenfocat. Tan desenfocat com l'actor que interpreta Robin Williams a "Desmuntant Harry", de Woody Allen. "No dónes la imatge; vés-te'n a casa, a veure si t'aclareixes", li diu l'equip de rodatge. Williams se'n va a casa, es mira al mirall i no s'hi reconeix. Tampoc els altres no el reconeixen. Esta desenfocat. És una metàfora que Allen utilitza per descriure un home immers en una realitat que no comprèn. I el pitjor és que no pot amagar aquesta distorsió a la resta del món. Davant d'això, l'home va al psicoanalista amb la seva família per mirar de trobar-ne la resposta. Però la resposta té forma de pregunta: "Vostè espera que el món s'adapti a la seva distorsió?"

Catalunya ha arribat al 2015, i ICV encara és al 2001. Porta una dècada i mitja de retard. Aquesta és la raó per la qual ara surt amb el ciri trencat de convertir Catalunya en un Estat "lliure" i "sobirà" dintre d'Espanya. Just el mateix que proposava Juan José Ibarretxe, per al País Basc, l'any 2001. I just la mateixa proposta que el Congrés espanyol va rebutjar per 313 vots en contra (incloent-hi Izquierda Unida) i només 29 a favor (incloent-hi CiU i ERC). I què va fer ICV? Doncs es va abstenir! Sí, es va abstenir! I ara, totalment desenfocada per la realitat, no se li acut res més que recórrer a l'arròs covat d'Ibarretxe i presentar-lo com un plat de nova planta. El més galdós, però, és que, en arribar a l'estació amb el plat a la mà, s'ha trobat que el tren ja fa catorze anys que va partir. I, a més, es va estavellar.

elSingular.cat , 24/3/2015
 
Convivencia Cívica Catalana o l'enyor del 1939 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 març 2015
Convivencia Cívica Catalana
Convivencia Cívica Catalana
És força divertit veure el trasbals actual d'una plataforma ultranacionalista espanyola com Convivencia Cívica Catalana, nascuda el 1998 per lluitar contra la Llei de política lingüística del Parlament de Catalunya. Ho és, d'una banda, perquè el gros de la societat catalana li ha passat per damunt; i de l'altra, perquè han aparegut altres plataformes de la mateixa arrel totalitària que li han pres protagonisme i que l'han avançada per la dreta. I tot, a més, en molt poc temps. Per això, empesa pel despit, CCC cerca ara el seu minut de glòria demanant que els senyals de trànsit de Catalunya estiguin retolats també en espanyol, per més que la llengua pròpia del país sigui el català. Ells, naturalment, de Catalunya, no en diuen "país", en diuen "territori", perquè les colònies no són països, són possessions. I una possessió que no sembla una possessió és un afront.

L'argumentació, si se'n pot dir així, sobre la qual CCC sustenta la seva demanda diu que Catalunya "és un territori bilingüe" i que no retolar en espanyol "lesiona no tan sols els drets lingüístics de la meitat dels ciutadans de Catalunya", o de l'Estat espanyol "que ens visiten, sinó que constitueix un obstacle per a la correcta comprensió dels missatges viaris per a conductors no catalanoparlants". Però aquest argument fa riure, ja que es desmunta tot sol i mostra la ideologia totalitària que hi ha al darrere. En primer lloc, si Catalunya, com diuen, és bilingüe, com pot ser que hi hagi catalans que no entenen el català? Bilingüe vol dir domini de dues llengües, independentment de l'ús que se'n faci, no? És a dir, que en un país "bilingüe" totes dues llengües són enteses per tothom. Altrament no seria bilingüe. Quin gol en pròpia porta, oi, senyors de CCC? El nacionalisme espanyol es va treure de la màniga el terme "bilingüisme" per impedir que la llengua catalana tingués a Catalunya el mateix estatus que l'espanyol a Espanya i ara es troba que es torna en contra seva. D'això, se'n diu caçador caçat.

Però n'hi ha més. De fet són tan conscients que el terme "bilingüisme" els suposa un parany, que no els queda altre remei que recórrer als espanyols "que ens visiten" per intentar justificar la retolació en llengua espanyola. Els principis absolutistes de CCC són així: un senyor de Toledo ha de poder circular per les carreteres catalanes com si no s'hagués mogut de Toledo, però un vigatà no pot circular per Espanya com si no s'hagués mogut de Vic. I per què no? Quina és la diferència entre l'un i l'altre? Home, doncs que el senyor de Toledo és un ciutadà de l'imperi, un ciutadà superior, mentre que el senyor de Vic és un ciutadà de les colònies, un ciutadà inferior. Heus aquí la raó per la qual cap govern espanyol, ja sigui del PP o del PSOE, no ha volgut mai declarar cooficial la llengua catalana a Espanya.

Si hi parem atenció, veurem que tot plegat concorda perfectament amb l'intent d'obligar els mestres a impartir les classes en espanyol a Catalunya, només que hi hagi un alumne que ho demani. I és que, segons ells, un alumne de pares imperials val per trenta alumnes catalans. A l'inrevés, ves per on, no és possible. Passa el mateix amb la retolació viària. Saben que una llengua minoritzada, que no apareix mai sola en cap retolació, és a dir, que sempre va acompanyada d'una de poderosa, esdevé supèrflua, innecessària i, en definitiva, completament inútil. I això és el que pretenen. Pobre CCC, deu ser dur, molt dur, sentir tant d'enyor del 1939 i veure que el segle XXI avança indiferent. Els queda el 20-N, això sí, però és tan poqueta cosa, oi?

Nació Digital , 14/3/2015
 
Un cinema per als cartells de l'Adolf Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 març 2015
The Quiet ManL'obra artística de l'Adolf Priante és molt coneguda a Sant Cugat. Els seus treballs, que podem encabir en l'àmbit realista o hiperrealista, s'han exposat diverses vegades a la ciutat i també en altres llocs del món. És un home de Valldoreix molt compromès amb el país que l'any 1994, conjuntament amb altres artistes, va ser un dels fundadors de l'associació cultural Firart Sant Cugat, organitzadora de la Mostra d'Art, i també de les mostres mensuals que podem veure al carrer Santiago Rusiñol. A l'Adolf li agrada molt el cinema i ara fa uns tres anys va decidir fer un conjunt de quadres de temàtica cinematogràfica. Es tracta de cartells de pel·lícules i de retrats a llapis, en pintura a l'oli, aquarel·la o pastel, dedicats a actors i actrius del cinema clàssic, com ara Audrey Hepburn, Ava Gardner, Lauren Bacall, James Dean, Clark Gable, Sean Connery o Elizabeth Taylor.

El gènere del cartell cinematogràfic, malauradament, viu hores de declivi, perquè les noves tecnologies i l'abaratiment de costos li han acabat passant pel damunt. Però Catalunya, amb noms com Ramon Casas, Gerard Carbonell, Carles Fontseré, Josep Cartes o Josep Pla Narbona, sempre ha estat un país de grans cartellistes. I en l'àmbit específic del cartell cinematogràfic hem tingut artistes genials com Ramon Martí, Josep Clavé, Hernan Picó o Macari Gómez 'Mac', que encara és viu. Per això crec que seria magnífic que les obres de l'Adolf es poguessin exhibir públicament en un marc adient. El seu cartell del film The Quiet Man (L'home tranquil), per exemple, és esplèndid.

Ho té difícil, tanmateix, perquè la resposta que va rebre de Cinesa, a l'oferiment d'exposar les seves obres al vestíbul de les sales de Sant Cugat, va ser aquesta: "Ho hem estat parlant internament, però la nostra filosofia és oferir un cinema tecnològicament avançat. Ara que el convertim en Versió Original i que hem invertit en més pantalles digitals, la idea és seguir invertint en innovació i tecnologia. Per aquest motiu, no ens interessa decorar el cinema amb quadres antics, atès que contradiu la nostra filosofia".

Doncs quina llàstima! Sembla que Cinesa és poc amant d'aquesta expressió artística. Trobo que està molt bé que esmercin esforços en les noves tecnologies, diu molt al seu favor. Però per anar a algun lloc, cal primer saber d'on es ve, i el cinema d'avui no s'explica sense aquest passat que la "filosofia" de Cinesa menysté. No creuen que aquesta "filosofia" és contradictòria amb el cicle de cinema clàssic que programen? Que els fa pensar que els qui veiem el cinema del present rebutgem la iconografia del cinema del passat? Cap amant del cinema en menysté la història ni els elements artístics que l'han configurat. I, en aquest sentit, el cartellisme n'és un de molt important. Estem parlant d'unes obres fetes a mà que necessitaven captar l'essència del film i concentrar-la en un espai reduït per tal de despertar l'interès del públic.

Ara, com deia, ja tot és digital i els cartells han quedat desplaçats, però eren autèntiques obres d'art que han esdevingut joies de col·leccionisme i que es cotitzen a preus elevats. Kirk Douglas, per exemple, té a casa seva cartells d'en Mac. El meu consell a l'Adolf, per tant, és que miri de trobar més sensibilitat a la Filmoteca de Catalunya o en empreses petites, com ara els cinemes Boliche, Verdi, Méliès o Renoir de Barcelona. Martin Scorsese va definir el cartell cinematogràfic amb aquestes paraules: "Un cartell és la targeta de presentació d'una pel·lícula".

Diari de Sant Cugat , 5/12/2014
 
Objectiu del PP: extingir la llengua catalana Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 març 2015
Objectiu del PP: extingir la llengua catalanaEl rebuig de la majoria de partits de l'Ajuntament de Sant Cugat a la proposta del Partit Popular, que demanava instar el govern de Catalunya a fer efectiva l'escolarització en espanyol dels pares d'alumnes que ho demanessin, té tota la lògica del món per dues raons bàsiques. La primera és que l'actual sistema d'immersió lingüística, amb més d'una generació al darrere, ha demostrat que afavoreix més l'espanyol que no pas el català. I la prova és que són milers i milers les persones que, tot i haver estat escolaritzades en català, no el saben parlar, cosa que no succeeix a l'inrevés. És a dir, que no hi ha cap persona escolaritzada en català que no sàpiga parlar espanyol. Només cal escoltar en quina llengua responen tots els catalanoparlants que són entrevistats per un mitjà de parla espanyola i en quina llengua ho fan moltíssimes persones en ser entrevistades per un mitjà de parla catalana, tot i haver estat escolaritzades en català. Mentre els primers canvien de llengua sense problemes, les segones no ho fan mai.

La segona raó és que l'actual sistema d'immersió lingüística és del tot insuficient per contrarestar la força anorreadora de la llengua espanyola a Catalunya. Una evidència clara la trobem en l'accelerada transformació del català en un patuès de l'espanyol, cosa que no sols no s'aturarà, sinó que augmentarà fins a convertir el català en el que tristament ha esdevingut el gallec: un dialecte de la llengua dominadora. Certament el format d'una columna periodística no permet aprofundir en aquesta qüestió, i, per tant, no cal anar més lluny, però és bo recordar que la ciència ja ha explicat a bastament que imposar la cooficialitat d'una llengua poderosa en l'entorn d'una llengua feble és un vell parany que acaba sempre amb la desaparició de la segona. Aquest és el motiu pel qual el PP utilitza el trampós argument de la 'igualtat' entre les dues llengües. Sap prou bé que no hi ha arma més letal per anorrear el català que la falsa 'igualtat'. Si en nom de la igualtat posem junts un Seat Ibiza i un fórmula 1 en una graella de sortida, no cal que ens quedem a veure la cursa, oi? I no només perquè en sabem el resultat, sinó perquè no hi haurà cursa. En altres paraules, el català només sobreviurà si es normalitza en l'àmbit de l'entreteniment de masses, que ara està dominat de manera absoluta per la llengua espanyola.

Tanmateix, perquè això s'esdevingui, cal tenir un Estat català que sigui conscient que una llengua només sobreviu si és imprescindible per viure en algun lloc. I el català, salta a la vista, és una llengua prescindible i del tot innecessària per viure a Catalunya. Ni tan sols cal saber-la parlar. No cal, perquè entre les lleis espanyoles i la submissió apresa, nosaltres mateixos hem convertit el català en la llengua d'uns quants i l'espanyol en la llengua de tothom. I, és clar, quin sentit té adquirir un producte car i d'una única prestació, si amb un cost mínim podem tenir-ne un altre farcit de prestacions? El PP n'és prou conscient, d'això. N'és tant, de conscient, que té pressa per acabar la feina abans que Catalunya sigui independent. No fos cas que capgiréssim la situació. No suporta la idea que el català sigui la llengua de Catalunya en la mateixa mesura que l'espanyol és la llengua d'Espanya.

Cugat.cat , 13/3/2015
 
Un aborigen insubmís anomenat Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 març 2015
Un aborigen insubmís anomenat Joan LaportaL'incident que dies enrere va tenir lloc en una sala de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, en què Joan Laporta va haver de declarar en qualitat de testimoni pel cas MCM, plataforma empresarial que reclama cent milions d'euros al FC Barcelona per un suposat incompliment de contracte, només és possible en un règim dictatorial o en una democràcia totalitària. En dóna fe l'estudi elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial del qual se'n feia ressò elSingular.cat, el 2 de març passat, sobre la separació de poders. D'un total de 148 estats analitzats, Espanya ocupa el lloc 72è. És a dir, que la justícia és molt més independent del poder executiu a Barbados, Botswana, Rwanda, Malàisia, Taiwan o Malawi que no pas a Espanya. Per darrere hi trobem Iran, Indonèsia, Tunísia, Nigèria, Uganda o Sierra Leone.

Però centrem-nos en l'incident. Per la sala on se celebrava la vista esmentada van desfilar diverses persones, entre les quals Sandro Rosell, i totes, com és preceptiu en les colònies, es van expressar submisament en la llengua dels representants de l'imperi. Les normes, en aquest punt, sempre han estat clares: són els membres de la colònia els qui han de parlar la llengua de l'imperi i no pas els representants de l'imperi els qui han de parlar la llengua de la colònia. De fet, ni tan sols tenen l'obligació d'entendre-la. No es poden rebaixar fins a aquests extrems. Va passar, però, que, tot d'una, les normes es van desintegrar en arribar el torn d'un aborigen insubmís.

L'aborigen entra a la sala, s'asseu davant del tribunal, s'identifica com a Joan Laporta i quan arriben les preguntes respon que s'expressarà en català. "En català?! On s'és vist!", s'horroritzen els representants de l'imperi. Però l'aborigen insubmís insisteix i diu: "Crec que tinc tot el dret de declarar en català, perquè és la meva llengua i la llengua del meu país". En sentir un afront d'aital magnitud, el tribunal li diu que haurà de tornar l'endemà a un quart de deu del matí, cosa que invalidarà les sis hores que avui ha hagut d'esperar per entrar a la sala. L'aborigen, que és molt insubmís, gosa dir que no hi està d'acord, i el tribunal, després de discutir-ho internament, el convoca per a l'endemà a les deu del matí, tres quarts d'hora més tard del que li havien dit abans. Tanmateix l'adverteix que "si demà no aconseguim un intèrpret, perquè és difícil" –és dificilíssim, pràcticament impossible, trobar intèrprets de català-espanyol a Catalunya– "aleshores el citarem per a dijous". "L'aviso que dijous no hi seré, marxo de viatge demà a la tarda", adverteix l'aborigen tot portant la seva insubmissió a extrems que remouen els fonaments de la Ciutat de la Justícia i fan trontollar-ne les columnes. Les columnes, sortosament, no cauen i tothom es tranquil·litza en descobrir que tot plegat ha estat una falsa alarma provocada per una remor de cadires a la sala del costat. És el moment que el tribunal, a més d'amenaçar l'aborigen dient-li que si no ve pel seu compte el faran venir d'una altra manera, aprofita per reprovar-lo: "M'estranya la seva actitud, ateses les circumstàncies en altres judicis".

Recomano llegir la frase dos cops per prendre consciència dels tres segles d'absolutisme i de supèrbia que la sustenten. Sense aquests tres segles de dominació, sense aquests tres segles de sotmetiment, no s'explica que un tribunal espanyol gosi dir-la en ple segle XXI a Catalunya. Però la frase és real, cosa que ens hauria d'esfereir, perquè, talment com un mirall, ens retorna la imatge d'allò que hem estat, ens retorna la imatge d'un poble submís que ha acceptat la humiliació amb la mateixa resignació amb què el bou accepta el cabestrell. Per això el tribunal que interrogava a l'aborigen insubmís no donava crèdit a aquella insubordinació. No ho havien vist mai "en altres judicis". Finalment, però, la insubordinació va reeixir i l'aborigen insubmís va acabar declarant en català aquell mateix dia, en aquella mateixa sala i en aquell mateix moment. I és que era mentida que no entenguessin el català. L'entenien tots, inclòs el lletrat gallec Mario Conde. Recordem que l'any 2009, Conde, va fer el pregó de les festes patronals de la població mallorquina de Caimari en un magnífic català.

Conec molt bé l'estratègia del tribunal, perquè jo mateix –ho explico amb detall en un dels meus llibres– vaig viure una situació gairebé idèntica, ara fa uns anys, en negar-me a declarar en espanyol en un judici de trànsit en qualitat de testimoni. El membres del tribunal, intentant que em sentís culpable, em deien que no m'entenien i que la cerca d'un intèrpret implicaria aturar el judici. Però els vaig respondre que s'agafessin tot el temps que volguessin, que jo no tenia pressa. I, és clar, tot d'una, com per art d'encanteri i a una velocitat que enrojolaria els sistemes més avançats d'aprenentatge de llengües, la llengua catalana va entrar en el cervell dels membres del tribunal i ja no els va caldre cap intèrpret. M'entenien perfectament i no vaig haver de repetir ni una sola paraula. Ves quines coses! Però és lògic: si l'aborigen no es deixa coaccionar, la coacció es torna en contra del tribunal, ja que l'aturada o suspensió del judici trasbalsaria tot el programa de treball dels seus membres i no els queda altre remei que deixar que l'aborigen insubmís declari en la seva llengua. Ras i curt: entenen el català, però com dèiem al començament, és una qüestió de jerarquies. Hi ha una llengua superior, que és la llengua de l'imperi, i hi ha la llengua inferior, que és la llengua de la colònia.

Amb tot, per a l'antologia de l'estirabot, queda la resposta que Mario Conde, lletrat de la part contrària, va donar a l'aborigen insubmís, en el punt final de l'incident. L'aborigen va apel·lar a la intel·ligència del lletrat per entendre una declaració en català, i aquest li va contestar: "Vostè també és intel·ligent, però no parla gallec". Així mateix. Algú li hauria d'haver dit que mentre l'aborigen insubmís no tenia cap obligació de saber gallec, perquè el gallec no és la llengua pròpia de Catalunya, el lletrat sí que tenia l'obligació de respectar el dret inalienable de tota persona a declarar en la seva llengua en un judici, ja sigui al seu país o en un altre. I per tal de respectar aquest dret i de no crear indefensió s'utilitzen els intèrprets. Però, és clar, no n'hi pot haver, d'intèrprets, perquè ja ha quedat clar que per a l'Estat espanyol les colònies i els seus aborígens no tenen drets. Així és com s'imparteix justícia a la Ciutat de la Justícia.

Gràcies, per tant, Joan Laporta, per no cedir a la coacció. Cada vegada que un català es manté ferm en la defensa dels seus drets fa molt més que un acte de dignitat; expressa la seva lleialtat a Catalunya i demostra el respecte que sent per si mateix.

elSingular.cat , 10/3/2015
 
Incivisme a la porta del Col·legi Europa Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 març 2015
Incivisme a la porta del Col·legi EuropaEl 23 de febrer passat, pels volts de les cinc de la tarda, vaig ser testimoni d'un fet lamentable que es va produir a la petita rotonda que hi ha entre les avingudes de les Corts Catalanes i del Pla del Vinyet. A aquella hora, a tocar del camí que mena al Pi d'en Xandri, hi aparquen diversos autocars de transport escolar del Col·legi Europa que recullen els alumnes en sortir de classe, i també hi aparquen moltíssims turismes, la immensa majoria de gamma alta, que embussen la circulació i converteixen la zona en un caos impressionant. Mai no he entès que algú que es pot comprar aquesta mena de vehicles no pugui pagar-se l'autocar escolar i contribuir a descongestionar el trànsit, però no hi aprofundiré perquè això ens desviaria del tema en qüestió. Ja en parlarem un altre dia, en tot cas.

El fet lamentable del qual vaig ser testimoni no té res a veure amb això –o potser sí, atès que estem parlant de coses bàsiques, com ara sentit comú, civisme, solidaritat i respecte pel medi ambient–, i va tenir com a protagonistes no pas els conductors de cap turisme, sinó dos xofers dels autocars del transport escolar. Per a aquests senyors, els arbres que hi ha a la vorera fan més nosa que servei i sembla que hagin crescut allà per molestar-los a ells. A més, els arbres tenen una cosa molt enutjosa anomenada branca, que necessita que algú amb més virilitat que els desmaiats especialistes del servei de parcs i jardins li marqui el terreny i li faci saber qui mana. Per això, sense pensar-s'hi gens, van tirar pel dret i van atacar les branques pel cívic i entenimentat procediment d'esqueixar-les.

Com que les branques se'ls resistien, ells esbufegaven i s'enfurismaven i encara s'hi rabejaven més. No podien suportar que la seva portentosa virilitat fos ridiculitzada per la impertèrrita altivesa d'unes estúpides branques davant dels ulls dels nens i nenes que s'ho miraven. Finalment, és clar, es van sortir amb la seva i es van sentir orgullosos de si mateixos. Amb aquell treball de camp, acabaven de donar una lliçó de civisme a tot un públic infantil i juvenil. La canalla necessita referents i valors sòlids i aquests senyors n'oferien de franc a la porta de l'escola Europa. Què més es pot demanar?

Cugat.cat , 6/3/2015
 
'Societat Civil Catalana' i el franquisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 març 2015
'Societat Civil Catalana' i el franquismeÉs admirable el trasbals que el procés català està causant en el nacionalisme espanyol. L'aire de llibertat s'ha tornat tan irrespirable per a aquesta gent, que Albert Boadella fins i tot necessita una màscara clínica per anar pel carrer. És el galdós recurs dels qui, com ell, s'han trobat que Catalunya els ha tret la màscara de demòcrates, de catalanistes, d'universalistes, de progressistes i de totes les medalles que s'havien penjat i els ha deixat completament nus. I és clar: "Com que ens heu pres la màscara de carnaval", diuen, "ara ens posem màscara d'hospital, apa!" Pallassades a banda, el cert és que la força desemmascaradora del Procés està obrint els ulls a molts catalans de bona fe que s'adonen que el nacionalisme espanyol és l'antítesi d'aquelles medalles. El nacionalisme espanyol, per naturalesa i per definició, no és ni ha estat mai democràtic, ni catalanista, ni universalista, ni progressista. El nacionalisme espanyol ha estat sempre absolutista, espanyolista, provincianista i immobilista.

En aquest sentit, les fotos, els brindis, les trobades i les abraçades que s'han fet darrerament el PP, el PSC-PSOE, Ciudadanos i Societat Civil Catalana no són res més que l'expressió del neguit que els provoca la realitat i una prova de la necessitat que tenen de llepar-se les ferides els uns als altres. Mentre tenien ben agafades les regnes de Catalunya, podien dissimular i fer-se fàstics mútuament per aparentar diferències, però ara estan espantats i s'agafen entre ells amb el mateix riure nerviós que els grupets de gent que entren a l'Hotel Krüeger del Tibidabo. En aquest cas, el grupet l'integren Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Maurici Lucena, Enric Millo, Alberto Fernández Díaz, Joan Rangel, Carles Martí, Assumpta Escarp, Esther Niubó i, entre d'altres, Josep Ramon Bosch, president de l'associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana i glossador de la figura del feixista Blas Piñar. Tots ells, amb els aplaudiments de José Montilla, Carmen Chacón i Rosa Díez, s'apleguen en els actes que convoca aquesta entitat i es pregunten què poden fer per dissimular la seva nuesa.

Per això s'entén perfectament que l'any 2009, arran de la consulta independentista d'Arenys de Munt, José Montilla defensés el dret a la llibertat d'expressió de la Falange Española i blasmés el dret dels arenyencs a expressar-se per mitjà de les urnes. Poc s'ho pensaven, tant Montilla com la resta de nacionalistes espanyols esmentats, que allò era només el començament d'un procés català que esfilagarsaria en un tres i no res les laborioses disfresses que tots ells s'havien fabricat i que situaria Catalunya en el centre d'atenció dels grans mitjans de comunicació d'arreu del món. Heus aquí la raó del seu replegament actual. Ja ho diu la dita: mai no s'ajunten si no s'assemblen.

Consegüentment, doncs, Catalunya sabrà situar tota aquesta gent absolutista al lloc que els correspon, tant en les eleccions municipals del mes de maig com en les plebiscitàries del 27-S. I per si encara queda algun català que no sap què és Societat Civil Catalana o que es pregunta d'on treu els diners una entitat integrada per quatre gats i que, tanmateix, usurpa el nom de tota una col·lectivitat, diguem dues coses: una, que el dia de la seva presentació hi van assistir delegacions de la Fundación Francisco Franco i del Movimiento Social Republicano, formació neonazi pertanyent a una aliança de partits europeus d'ultradreta; i l'altra, que la dotació inicial de la Fundación Juan Boscà, que es defineix com a "Fundación orgánica de Societat Civil Catalana" i que té l'astronòmica xifra de 59 seguidors al seu compte de Twitter –sí, 59–, va ser de 30.000 euros. Capítol a part el constitueixen els 14.000 euros que com a mínim SCC hauria pagat per dues falques publicitàries de vint segons en un programa esportiu de la SER, de gran audiència, convocant els espanyols a manifestar-se a Barcelona el 12 d'octubre de 2014. No cal dir que la convocatòria, malgrat les enormes despeses i la presència de la neofeixista Democracia Nacional i del neonazi Círculo Español de Amigos de Europa, va ser un fracàs espectacular. Sobretot si tenim en compte que es van llogar trens i autobusos per tal que la gent viatgés de franc. Però res de res. Un desastre. I pel que fa als 100.000 euros que hauria costat l'acte de l'11-S de 2014 a l'amfiteatre de Tarragona, opacitat absoluta. Tenebrosa, n'hauríem de dir. Tan tenebrosa com la xifra necessària per obrir una oficina pròpia a Brussel·les.

"I tot això qui ho paga?", es preguntava dies enrere, encertadament, elSingular.cat. Doncs les tenebres. Ho paguen les tenebres. Per aquest motiu cal demanar a l'entitat Drets, de recent creació i formada per professionals catalans del món jurídic per respondre els atacs catalanofòbics que rep el nostre país, que porti als tribunals el finançament tèrbol, desproporcionat i mai no revelat de Societat Civil Catalana, una entitat que nega la repressió franquista. Remarquem, per concloure, que tant en la composició de l'entitat com en la del seu patronat figuren aquests noms: Josep Ramon Bosch i Joaquim Coll al capdavant, Francisco Moreno i Francisco Arza, com a vocals, i Jorge Buxadé Villalba, secretari de la fundació. Aquest últim va ser el número 7 de la llista de Falange per Tarragona en les eleccions del 1995, i Josep Ramon Bosch va prendre part en un acte de la Fundación Nacional Francisco Franco, a Gandesa, l'any 2013, per commemorar l'alçament franquista del 18 de juliol de 1939.

Així les coses, hom es pot preguntar com és possible que una plataforma d'aquestes característiques –amb la qual Miquel Iceta diu tenir-hi "un alt índex de coincidència"– hagi rebut el Premi Ciutadà Europeu. L'explicació, tot esperant que sigui revocat d'acord amb les bases, és senzilla. En primer lloc, com va informar l'eurodiputat convergent Ramon Tremosa, el premi "es va decidir a Madrid sense cap transparència, ni informació prèvia, ni votació de cap eurodiputat". I és que és mentida que sigui un premi concedit pel Parlament Europeu. En absolut. Qui el lliura és una comissió formada majoritàriament per membres del Partit Popular i del Partit Socialista, els dos partits –de Sánchez-Camacho i Miquel Iceta– que comparteixen una guingueta a Madrid, anomenada Tribunal Constitucional, des de la qual bombardegen sistemàticament els drets nacionals de Catalunya. La proposta, a més, va partir de Santiago Fisas, eurodiputat del PP, que, al seu torn, era membre del jurat. En definitiva, es tractava de redactar una nota de premsa d'autopromoció i de fer-se una foto que pogués il·lustrar-la. Però és comprensible. Com que els hem desposseït de les màscares i de les disfresses, els ultres s'han quedat en parracs i ara fan mans i mànigues per trobar-ne de noves.

elSingular.cat , 3/3/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1651
spacer.png, 0 kB