spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
Sant Jordi. Signatura de llibres de Víctor Alexandre a Barcelona:
Tot el dia a la parada de "Gent de la terra": carrer Canuda-plaça Vila de Madrid (Barcelona)
Cor de brau
• Article a El Singular Digital: La criminalització d'Artur Mas
Onze.Nou.CATorze (1714) Imprimeix Correu-e
Llibres (teatre)
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 desembre 2013
Onze. Nou. Catorze. (1714)Som a l'any 2080. L'Otger és ara un avi de vuitanta anys, però quan en tenia catorze un conjunt de circumstàncies li van permetre viatjar a través del temps. Exactament fins a la matinada del 10 a l'11 de setembre de 1714, en ple setge de Barcelona, just en el moment que les tropes de Castella i de França inicien l'ofensiva final per anorrear la nació catalana. Ell, però, sap moltes coses que aquells catalans ignoren. Sap, per exemple, el nom dels oficials que seran ferits, empresonats o assassinats; sap que Anglaterra incomplirà la seva aliança amb Catalunya; sap que els anglesos s'hi acabaran repensant, però que ho faran massa tard; sap que la derrota és inevitable, que vindrà el Decret de Nova Planta, que es tancaran les universitats, que la llengua catalana quedarà relegada a l'àmbit familiar, que s'imposarà l'ús oficial de la llengua castellana i que després vindran tres segles de sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella...

L'Otger, però, no és només un nen del segle XXI que coneix perfectament el desenllaç de la guerra del 1714, també és un nen que vesteix, que parla i que es comporta de manera molt diferent de la dels catalans del segle XVIII, la qual cosa, afegida als ginys electrònics que fa servir, esdevé una font permanent d'equívocs i de conflictes. Conflictes, per altra banda, que es veuen agreujats a causa de la seva actitud derrotista davant d'una lluita que considera estèril. Tanmateix, serà allà, en mig d'aquella lluita on s'enamorarà, on es farà adult i on aprendrà a viure d'acord amb aquest principi del seu amic Janot:
"Lluita sempre per allò que creguis just, Otger. Perquè si no ho fas, tard o d'hora t'avergonyiràs de tu mateix."
Editorial Salvatella, col·lecció Fem Teatre · 92 pàgines · ISBN: 978-84-8412-784-0 · Preu: 11 €

Pròleg de Víctor Alexandre: "El 1714 no vam ser vençuts"

Vídeos:
Onze.Nou.CATorze: un viatge en el temps

Notícies:
 
Gràcies, Espanya! Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 abril 2014
Gràcies, Espanya!En primer lloc, abans de qualsevol consideració, cal donar les gràcies a Espanya per l'impuls que ha donat a la independència de Catalunya amb els 299 vots del seu Congrés de Diputats. No és que aquest impuls ens hagi vingut de nou. Ja sabíem que ens el donarien –per això vam dedicar tota la tarda del 8 d'abril passat a escoltar els discursos dels seus partits polítics–, però podia haver succeït que a última hora s'ho haguessin repensat. No ha estat així i ens n'alegrem. Ens alegrem que Espanya hagi demostrat al món què entén per democràcia, quina és la cultura democràtica dels seus partits polítics i quina és la seva capacitat d'escoltar, de reflexionar, de dialogar i d'acceptar els drets dels altres.

El món ha vist tot això i ha vist també l'amor profund que Espanya sent per Catalunya, un amor excels, sublim, que arriba a l'extrem de dir que no suporta la idea de deixar de tenir-la en propietat. Si això passés, si no pogués dominar-la, si no pogués controlar-la, si no pogués usdefruitar-la, ha dit, "seria com una mutilació". Sembla una declaració d'amor molt melodramàtica, és cert, molt carregada de possessió i de violència, però l'amor d'Espanya, que en realitat és l'amor de Castella, sempre ha estat així: abrandat, possessiu, dominant, borrascós, salvatge, tràgic... És la seva manera d'estimar. Com més estima, més torrencials, virulentes i letals són les seves abraçades. Potser per això ja fa molts anys que viu en estat de xoc. Potser per això ja fa molts anys que està traumatitzada. No pot ser de cap altra manera, tenint en compte que, pel cap baix, només en els dos darrers segles, ha estat abandonada per vint-i-quatre dels seus estimats. És a dir, que ha patit vint-i-quatre mutilacions. Algunes de molt sonades, com la de Cuba. S'entén, per tant, el seu pànic a una de nova. "Què en quedarà, de mi?", es demana. Però aquesta sola pregunta ja denota incomprensió per assumir els veritables límits de la seva identitat. Espanya s'ha entestat sempre a considerar seu allò que no ho és i tard o d'hora ha hagut de lamentar-ne la pèrdua. És el cost que tenen els deliris de grandesa. Si, en canvi, hagués assumit la seva mida real, sense afanys compensatoris de caràcter imperial, ara no es trobaria al llindar del fet més traumàtic de tota la seva història: la pèrdua de Catalunya.

El trauma s'agreuja, a més, en afegir-s'hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d'Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment. Si fa no fa, el mateix que passa entre les parelles que ja no ho són per més que encara comparteixin la mateixa casa i els tràmits de divorci triguin a arribar. De tota manera, aquest és un trauma genuïnament espanyol i serà Espanya qui l'haurà de superar. Pronostico, tanmateix, que trigarà anys a fer-ho; molts anys; moltíssims. Nosaltres, en tot cas, hem de valorar el meravellós impuls que ha donat al procés català des del Congrés de Diputats. És un impuls que no té preu i cal felicitar explícitament el Partit Popular, el Partit Socialista i la UPyD, amb Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba i Rosa Díez al capdavant. Les seves intervencions, que van ser una classe magistral d'ultranacionalisme espanyol i d'absolutisme, han estat molt estimulants per al procés català, fins al punt que l'independentisme és avui infinitament més fort que no pas ho era el 8 d'abril. Els 299 vots a favor de la independència de Catalunya han estat una valuosa, contundent i impagable embranzida. Gràcies, Espanya!

El Singular Digital , 15/4/2014
 
El discurs de la sang Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 abril 2014
El discurs de la sangCada cop que escolto apel·lacions a la sang per justificar posicions polítiques sento nàusees. La sang és el recurs de la ignorància, del racisme, de la impotència intel·lectual. La sang és l'argument dels qui no tenen arguments. La sang és el discurs de Mariano Rajoy, és el discurs del Partit Popular, és el discurs d'una de les formacions polítiques més repugnants i execrables d'Europa, una formació que, tant pels seus orígens com per la seva participació en la gran mentida sobre l'Iraq -amb una invasió que va causar cent mil morts, la majoria civils-, hauria de ser portada davant d'un tribunal penal internacional. Amb el passat feixista del seu fundador, amb la negativa d'aquest a renegar del seu passat i amb la negativa del PP a condemnar el franquisme, n'hi ha prou per aplicar-li la llei de partits i il·legalitzar-lo de dalt a baix.

Rajoy i el PP saben que no hi ha força política o militar que pugui sotmetre un poble indefinidament. Se'l pot oprimir durant un temps, se'l pot emmanillar mentre la seva consciència nacional està abatuda o en fase de reconstrucció, però quan per fi desperta i clama per la seva dignitat ja no hi ha res que el pugui aturar. Aquest és el cas de Catalunya, una nació d'Europa que ha trigat tres segles a despertar-se d'un malson i que ara, finalment, ha dit prou a la dominació espanyola. I com que ni els fantasmes de la por, ni els insults, ni les amenaces semblen aturar el pas ferm del poble català, Rajoy i el seu partit justifiquen la dominació parlant dels catalans i dels espanyols que "han barrejat la seva sang i creuat les seves famílies". Talment com si els vincles matrimonials entre uns i altres impliquessin la desaparició de la nació catalana. És a dir que els espanyols, pel sol fet de casar-se amb catalans, haurien esborrat la identitat nacional d'aquests i els haurien transmès la identitat nacional espanyola. Com li agradaria a Vallejo-Nájera, aquesta tesi.

Tanmateix, si el senyor Rajoy, en qualitat de president del govern d'Espanya, vol parlar de sang, pot començar per demanar perdó als pobles de Llatinoamèrica per la sang que la colonització espanyola hi va vessar -només a Mèxic, els divuit milions d'habitants van quedar reduïts a dos. Si el senyor Rajoy vol parlar de sang, pot començar per demanar perdó a Catalunya per l'assassinat del president Lluís Companys -Alemanya i França el van demanar el 1990 i el 2008 per haver-lo deportat. Si el senyor Rajoy vol parlar de sang, pot començar per reobrir el cas de Salvador Puig Antich, com demanen les seves germanes, i reconèixer que el seu procés va ser un crim d'Estat. Si el senyor Rajoy vol parlar de sang, pot començar per demanar perdó per tota la sang que el nacionalisme espanyol ha vessat en nom de la sacrosanta "unidad de España".

Nació Digital , 12/4/2014
 
Dues dones fortes Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 abril 2014
Montse Solà i Esther Santolaya
Montse Solà i Esther Santolaya
La Montse Solà i l'Esther Santolaya no són filles de Sant Cugat, però fa tants anys que hi viuen i hi estan tan arrelades que no hi ha cap diferència. Totes dues són persones que, sense proposar-s'ho -la primera viu a la rambla del Celler i la segona hi compra el menjar-, formen part del paisatge del centre de la ciutat.

El cas de la Montse Solà, que va amb cadira de rodes, és colpidor. Ella, pel seu caràcter afable i rialler, ho entoma amb un somriure, però és colpidor. Una malaltia degenerativa que li afecta els ossos, especialment les mans i els peus, i un atropellament molt greu que va patir ara fa uns anys travessant el carrer d'Anselm Clavé, han anat limitant-li la vida cada cop més. Amb tot, la fortalesa del seu caràcter fa que no es resigni i que, un cop superat el dolor que la martiritza cada matí abans de llevar-se, no s'estigui de sortir de casa i d'anar amunt i avall. Triga força a fer les coses, és clar. Triga a agafar el telèfon, triga a obrir la porta, triga a arribar als llocs, però no s'atura. Per això va voler una cadira de rodes autònoma, amb motoret, per no haver de dependre de ningú. Asseguda en aquesta cadira observa la vida des d'una perspectiva completament diferent de la que tenia quan caminava amb normalitat. Ara, per exemple, ha descobert les enormes dificultats de viure en un món que no està pensat per a gent com ella. Ara sap que hi ha obstacles que només els descobreixes quan perds la facultat de salvar-los. Sort en té, que Sant Cugat és una ciutat força adaptada.

En tot cas, els qui coneixen la Montse Solà de fa poc temps i la veuen en cadira de rodes o fent quatre passes amb l'ajut d'un bastó, no saben que va ser una dona de bellesa excepcional. Repeteixo: excepcional. De cabells daurats, ulls blaus, cara rodona, faccions que expressen tendresa i una personalitat càlida i afectuosa, la Montse Solà era la dona que en les festes atreia sempre totes les mirades masculines. Un dia, però, com si hagués de pagar un preu pel privilegi d'aquell físic tan exquisit, el destí va començar a desdibuixar-li la figura, va fer que els ossos li agafessin formes estranyes, com si volguessin fugir-li dels peus i de les mans, i la va embotir de medicaments que li augmentaven el pes i que li dificultaven encara més la mobilitat. Ara la Montse Solà, que ja ha assolit la desena del sis, es pregunta si algun dia el destí, finalment afartat, abandonarà el cruel saqueig que ha fet en el seu cos i la deixarà en pau. És una sort, tanmateix, que aquest destí, encisat en l'embolcall, n'hagi deixat intacta la bondat interior.

L'Esther Santolaya és una mica més gran. Té setanta anys, però ningú no ho diria. Tothom que la coneix coincideix a dir que és l'única dona de la ciutat immune al pas del temps. Està igual que quan tenia quaranta anys. Tampoc no hi ha res en ella que faci sospitar que ha superat un càncer de ronyó. Penso, tanmateix, que ha estat la singularitat de la seva manera de vestir el que l'ha convertida en una persona coneguda pels santcugatencs, encara que ben pocs saben de debò qui és. Vestida sempre amb robes contraculturals i evocadores de l'Eivissa hippie -que sap trobar en mercats i botigues mig amagades-, a base d'estampats, colors vius i acabats artesanals, així com la vehemència amb què defensa els amics, les idees d'esquerres i la llibertat de Catalunya, l'han convertida en una dona estimada. Tan estimada com la Montse Solà. No és fàcil trobar persones tan nobles, honestes i lleials com elles. Són dues dones fortes. Molt fortes.

Diari de Sant Cugat , 4/4/2014
 
Mentides d'una regidora del PP sobre Òmnium Cultural Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 abril 2014
Maria Dolors Domènech (PP)
Maria Dolors Domènech (PP)
Ara fa uns dies, en un article en espanyol publicat a Cugat.cat i titulat "Òmnium Cultural, su razón de ser y su sin razón", la regidora del Partit Popular de Sant Cugat Maria Dolors Domènech blasmava el fet que aquesta entitat hagi optat pel dret a decidir i en demanava la dissolució. L'article, però, no era ben bé un article.

En realitat era un escrit de 3.618 caràcters amb més d'un 62% del text -ple d'errades- copiat literalment de la Wikipedia espanyola. En aquest sentit, crida l'atenció que una regidora municipal com la senyora Domènech, que té l'obligació de ser competent en les dues llengües, enviï textos en espanyol a un portal de notícies en llengua catalana com Cugat.cat. Caldria preguntar-li si fa el mateix en el sentit contrari. És a dir, si envia textos en català als portals de notícies de Catalunya en llengua espanyola. Més que res per saber si el seu "sano bilinguismo" és de doble direcció o de direcció única.

El problema de copiar, encara que se'n citi la font, és que hom corre el risc de dir mentides com una casa de pagès i, consegüentment, de fer el ridícul espantosament. Aquest és el cas de la senyora Domènech en afirmar que Òmnium "inició la apertura de delegaciones en toda Cataluña y en los territorios de habla catalana, islas Baleares y Comunidad Valenciana principalmente". Com ja li va respondre oportunament la presidenta d'Òmnium a Sant Cugat, Maria Rosa Caballé, aquesta entitat no té seus al País Valencià i a les Illes. I no les té per la senzilla raó que la seva tasca ja està molt ben exercida per entitats de prestigi com Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear. Això, que ho sap tota persona mínimament interessada en la llengua i la cultura catalanes, també ho hauria de saber la senyora Domènech. I si no ho sap, n'hauria tingut prou de llegir la Viquipèdia catalana per assabentar-se'n.

Pel que fa al 38% restant del text, és a dir, el text de collita pròpia de la senyora Domènech, val a dir que és un enfilall de despropòsits i d'exemplificació de l'autoodi més galdós. Vegem-ne aquestes tres perles:
"Hemos pasado de tener una entidad en la que muchos se sentían cómodos, defendiendo algo tan legítimo como la lengua y la cultura de nuestra tierra, a tener una entidad más de las 1.600 que conforman el Pacte Nacional pel Dret a Decidir."
"Òmnium ya no es el paraguas que podría acoger a muchos, Òmnium hoy es el paraguas de unos cuantos que sin las subvenciones que recibe no podría subsistir. Hoy Òmnium ya no es un elemento de cohesión social sino de división entre los que vivimos en Cataluña y formamos parte de una cultura por la que un día mereció la pena salir en su defensa."
"Òmnium ha quedado desdibujada en el maremágnum de asociaciones y poco aporta a la cultura y lengua catalanas. Y ahí sí que no hay excusas para pedir a Òmnium que vuelva a sus orígenes o de lo contrario mejor se disuelva, porque ya no cumple con el objetivo para el cual nació en 1961."
Després d'això no cal dir-hi res més, ja que la senyora Domènech es desacredita tota sola. Diguem, tanmateix, que Òmnium no rep cap subvenció i que la seva vida -a desgrat de la senyora Domènech i del PP- la fan possible els seus gairebé 40.000 socis. Per cert, quin és el nombre de militants del Partit Popular a Catalunya? Òmnium, per altra banda, no sols no s'ha desdibuixat entre la resta d'entitats que configuren el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, sinó que es troba just al capdavant, al costat de l'Assemblea Nacional Catalana, fins al punt que les persones més visibles del moviment són Carme Forcadell i Muriel Casals. Finalment, només constatar el vergonyós dèficit de cultura democràtica de la senyora regidora, en clara consonància amb el seu partit. No es pot esperar res més d'algú que, amb tot el desvergonyiment, arriba a l'extrem de satanitzar el dret humà més bàsic sense el qual la vida no té cap sentit: el dret de decidir. Recomano a la senyora Domènech que llegeixi el lema d'Òmnium Cultural. És curt, senzill i explícit: "Llengua, cultura, país". La llengua i la cultura catalanes i els drets i les llibertats nacionals d'un país que es diu Catalunya. Just la llengua, la cultura, els drets i les llibertats que el Partit Popular vol exterminar. Però aquí estem nosaltres, amb Òmnium al costat, per impedir-ho.

Cugat.cat , 11/4/2014
 
El franquisme del segle XXI Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 abril 2014
El franquisme del segle XXITenim sort que la vida no sigui excessivament llarga, altrament Franco s'hauria mantingut en el poder uns quants anys més. ¿O no és cert que Franco, per a vergonya de la història, va morir al llit sense ser jutjat, designant un successor que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento, imposant una monarquia -la mateixa que va massacrar els Països Catalans ara fa tres segles-, i deixant-ho tot ben lligat per tal que el llibre sagrat de la Constitució espanyola, preservés aquells Principios?

Com passa gairebé sempre que mor un cabdill totalitari, els seus hereus s'afanyen a crear un marc legal que en garanteixi la perpetuïtat. Per això el franquisme no s'ha assegut mai davant un tribunal penal internacional; per això tots els seus crims romanen impunes; per això l'Estat subvenciona l'associació que preserva el nom del criminal dictador i els fets del seu règim de terror; per això també en preserva la tomba i es nega a enderrocar el monument feixista del Valle de los Caídos; per això es poden cridar consignes feixistes el 12 d'octubre mentre ciutadans catalans són detinguts i multats amb més de tres mil euros per cantar l'himne de Catalunya a les portes de l'estadi de Mestalla.

És el franquisme ideològic el qui redacta els articles 8 i 145 de la Constitució espanyola. En el cas del primer, imposant la força militar contra una voluntat expressada a les urnes; i en el cas del segon, prohibint la federació dels Països Catalans. Els murs de la Ciutadella que va fer construir Felip V per a dominar-nos ja fa anys que van ser enderrocats, però Espanya continua essent una presó de pobles, i el poble català n'és el presoner més odiat. Franco, a més d'un Tribunal de Orden Público, tenia el Gabinete de Investigaciones Psicológicas d'Antonio Vallejo-Nájera, i l'Espanya d'avui, a més de l'Audiència Nacional, té la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) de José María Aznar. En tots els casos, es tracta d'organismes que no tenen cap més objectiu que vetllar pel principi suprem del franquisme: la unitat d'Espanya. "¡Di que eres español o te encierro!", deia la fiscal de l'Audiència Nacional a Èric Bertran el 2004; "Catalunya no és una nació; el dret a decidir no existeix", diu Javier Zarzalejos, secretari general de la FAES, el 2014. Vallejo-Nájera i el seu gabinet ja no hi són, però l'estudi sobre la pretesa "inferioritat psicològica" dels interns de la presó espanyola, que tant els inquietaven, troba avui continuïtat en la FAES, per bé que sota un vernís de formalitat política. És, en definitiva, el laboratori ideològic del Partit Popular, un partit fundat per un exdirigent feixista, d'on parteixen les idees repressores i opressores contra Catalunya, contra els seus drets nacionals i contra la seva llengua.

"I on són els antifranquistes espanyols del gran partit de l'oposició?", es preguntarà algú. "Com pot ser que el Partit Socialista s'avingués a donar carta de naturalesa al franquisme ideològic en comptes de combatre'l?" Doncs, per obtenir-ne la resposta, només cal mirar quins són els temes en què ambdós partits concorden, només cal mirar contra qui són les seves votacions al Congrés espanyol per descobrir què els uneix. Les votacions són sistemàticament contra les llibertats de Catalunya i allò que els uneix és el principi suprem del franquisme: la unitat d'Espanya. Els dirigents socialistes Alfredo Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano han deixat ben clar que el govern espanyol pot comptar amb el PSOE per "dir un no com una casa de pagès a la independència de Catalunya." S'uneixen per a això i per a impedir que el poble de Catalunya pugui votar. Prohibit decidir, prohibit consultar, prohibit preguntar. "Les preguntes són camins de divisió", diu José Luis Rodríguez Zapatero. Una frase digna del 1939. Encara hi ha algú que es pregunta per què Franco va morir al llit?

El Singular Digital , 8/4/2014
 
La normalització del català digital Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 abril 2014
Digital.catTotes les llengües vives estan en evolució constant i experimenten canvis concordants amb les societats que les parlen. La seva vida, la vida de les llengües, en general, i la vida de cada paraula, en particular, depèn de les necessitats dels seus parlants. El lema de la CAL ho expressa molt bé: "Una llengua no desapareix perquè els qui no la saben no l'aprenen, sinó perquè els qui la saben no la parlen". Aquesta és l'amenaça que pesa sobre el català: el fet que sigui una llengua que desapareix en tota activitat quotidiana tan bon punt obre la boca un interlocutor hispanoparlant que entén perfectament el català. Fixem-nos que, sense que a ell li hagi passat pel cap de demanar-ho, la llengua vehicular de tots els presents passa a ser automàticament l'espanyol, la qual cosa converteix el català en una llengua innecessària i merament ornamental. No és, doncs, per culpa de l'hispanoparlant que el català resulta innecessari a Catalunya, sinó perquè el catalanoparlant en prescindeix; i això, com és lògic, té incidència en el nostre lèxic, fins al punt que ens obliga a recórrer a l'espanyol cada cop que volem expressar un pensament per mitjà d'una dita popular. Ho fem perquè el nostre coneixement de la llengua dominant és superior al de la llengua dominada.

Mentrestant, per altra banda, la llengua anglesa, a través de les noves tecnologies, penetra en el nostre dia a dia i determina també la nostra manera de comunicar-nos. No és que sigui dolent dominar altres llengües a més de la pròpia. Només faltaria! Tot al contrari. Però una cosa és dominar altres llengües i una altra renunciar a la pròpia quan no cal. Per evitar-ho, Joan Carles Villalonga i Xavier Breil, amb el suport del Termcat (Centre de Terminologia), han publicat un diccionari de butxaca amb 2.500 termes del món digital i amb índexs castellà-català i anglès-català. El llibre es diu Digital.cat. El lèxic català de l'era digital i aquí en tenim un petit tast:

  • Acuse de recibo: confirmació (o justificant) de recepció.
  • Administrador de descargas: gestor de baixades.
  • Agrupamiento: clusterització.
  • Aldea global: veïnatge universal.
  • Anuncio pop-up: anunci emergent.
  • Ciberacoso escolar: ciberassetjament escolar.
  • Guardado: desament.
  • Guardar como: anomenar i desar.
  • Hacer un check-in: pujar.
  • Juego de carreras: joc de curses.
  • Refrescar: actualitzar.
  • Reposamuñecas: reposacanells.
  • Tableta: tauleta tàctil.
  • Buddy list: llista d'amics.
  • Broken hyperlink: enllaç trencat.
  • Browser game: joc de navegador.
  • Crossposting: enviament múltiple.
  • Mass e-mail: missatge de correu massiu.
  • Puzzle game: joc d'habilitat mental.
  • Retweet: repiulada.
  • Tweet: piulada.
  • Storyboard: guió il·lustrat.
  • Widget: giny.

Digital.cat explica, de la lletra A a la lletra Z, què és un "accés aleatori", un "anunci latent", un "control lliscant", un "falsejament d'identitat", un "llenguatge font", un "pescaire", un "regle", una "publicitat intersticial", una "signatura cega", una "targeta d'expansió" o una "tecla de drecera". En definitiva, es tracta d'un llibre de consulta molt útil per a principiants, però també per a tots els qui, essent experts o professionals del món digital, dubten tot sovint o no dominen prou la terminologia catalana en aquest àmbit. És ben senzill, no cal manllevar d'una altra llengua allò que podem dir en la pròpia. Per fer-ho, però, cal conèixer-la. I per conèixer-la, cal voluntat.

Racó Català , 3/4/2014
 
El PP, un partit que prohibeix votar Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 abril 2014
El PP, un partit que prohibeix votarMés enllà de l'objectiu final, que és fer de Catalunya un país lliure -ara només podem fer vida normal dintre del recinte de la presó-, una de les grans victòries de l'independentisme és la rapidesa amb què està mostrant al món l'autèntica naturalesa del Partit Popular. Per als qui, de fora estant, no en sabien res, el PP era tan sols un partit de dretes com n'hi ha molts. Ara, però, la força majoritària de l'independentisme ha posat molt nerviós aquest partit i l'està obligant a revelar-se com allò que sempre ha estat i que la letargia catalana li permetia amagar. És a dir, un partit d'ultradreta. Ultradreta nacionalista espanyola, per descomptat.

Obligat a actuar sense màscara, no hi ha setmana sense que el PP, sota el barret del govern espanyol, faci alguna cosa en contra els drets fonamentals i les llibertats democràtiques: condecoracions a nazis i franquistes, bales de goma contra immigrants que s'estan ofegant, lleis de l'avortament que evoquen el 1939, destitució de professors internacionals per raons ideològiques, persecució i intent d'extermini de la llengua catalana, negació del dret a votar... Això no és res, però. N'han de fer moltes més d'accions absolutistes i totalitàries. Tanmateix, allò que els té més obsedits és impedir que els catalans puguem votar. Diuen que els catalans no tenim aquest dret. I, ves per on, en el fons tenen raó, ja que les colònies mai no voten. És la metròpoli qui diu quan ho poden fer, i és també aquesta última qui, en cas de permetre-ho, diu què es pot preguntar i què no.

Per això el PP de Sant Cugat, sense el més mínim rubor, gosa exigir a l'Ajuntament que no cedeixi les dades del padró municipal a la Generalitat per celebrar la consulta del 9 de novembre d'enguany. Fins i tot s'atreveixen a intentar atemorir persones, com ara els funcionaris del consistori. La ultradreta és així. La seva al·lèrgia a la democràcia arriba a aquests extrems. No volen que hi hagi consulta perquè saben que la perdran i perquè la seva derrota significa, de facto, la constitució de Catalunya com a nou Estat d'Europa. Això és el PP, un partit nacionalista espanyol d'ultradreta que, fidel al seu ideari, prohibeix votar.

Cugat.cat , 4/4/2014
 
La necessària dimissió de Jaume Collboni Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 04 abril 2014
La necessària dimissió de Jaume CollboniEn fer-se pública l'escandalosa manipulació de persones i vots en les primàries del Partit Socialista per escollir el candidat a cap de llista per Barcelona, és obvi que Jaume Collboni, guanyador amb victòria insuficient, hauria d'haver presentat la seva dimissió immediata. Collboni, però, no sols no ho ha fet, sinó que hi ha tret importància. No té cap importància que hi hagués cues de pakistanesos que no sabien què votaven, no té cap importància que hi hagués cues de persones que no sabien qui eren els candidats, no té cap importància que hi hagués cues de persones que no sabien què signifiquen les sigles PSC-PSOE, no té cap importància que hi hagués cues de persones que no sabien ni català ni espanyol i que, per tant, no entenien el que se'ls preguntava, no té cap importància, en definitiva, que diversos testimonis veiessin com els apoderats del partit posaven el sobre amb la papereta a la butxaca de ciutadans pakistanesos i com se'ls donava l'euro necessari per poder votar. Res d'això no té cap importància per al Partit Socialista, un partit que ja fa molts anys que ha fet de la manca d'ètica la seva praxi política.

L'excusa a la qual s'aferra el senyor Collboni és que ha obtingut un bon resultat en punts de votació que no han estat denunciats. És a dir, que, segons ell, la impugnació només hauria d'afectar els llocs en què s'ha descobert la tupinada; la resta en quedaria al marge. Això, tanmateix, és èticament inadmissible, ja que enterboleix el procés, desferma una sospita sobre el conjunt de les trenta seus electorals -un partit que no té escrúpols a manipular tres meses pot manipular-les totes- i mostra el caràcter sectari d'una cúpula capaç de les baixeses més grans -com ara aprofitar-se de la immigració i de la ignorància d'alguna gent- per tal de retenir el poder. No hem d'oblidar que Jaume Collboni i Carmen Andrés -que no exclouen un pacte- representen l'aparell del PSOE de Catalunya.

"Però com s'entén que la majoria de candidats -Jordi Martí només parcialment- accepti aquest frau electoral i no impugni les eleccions?", pensarà algú. Doncs sí, costa d'entendre. Sobretot per dues raons: una, perquè qui calla consent; i l'altra, perquè alimenta la percepció que les pràctiques mafioses són habituals al carrer Nicaragua i no escandalitzen gens els pocs militants que hi queden. Un frau electoral sempre és greu, però encara ho és més si qui el comet es fa dir ‘progressista'. Llevat, és clar, que es refereixi al seu progrés i no pas al de la col·lectivitat.

En tot cas, és obvi que el PSOE de Catalunya ha mentit en parlar de "primàries obertes", ja que tot sembla lligat i ben lligat perquè guanyin les opcions més oficialistes i tancades. Per altra banda, s'ha fet evident que tot plegat no ha estat res més que una operació merament publicitària amb dos objectius: amagar la indiferència de la militància, incorporant-hi vots aliens, i aconseguir durant uns dies la quota mediàtica que l'involucionisme del partit i la seva buidor argumental els neguen. Tot i això, dels 7.463 votants, només el 30% n'eren militants o simpatitzants, cosa que indica fins a quin punt calia maquillar el desastre. Aquesta, a més, és una magnífica manera d'obtenir les dades personals de gent aliena al partit que pugui ser empaitada en futures campanyes electorals. Arribats aquí, hi ha poc marge per al dubte sobre la manipulació de vot a què serà capaç d'arribar el Partit Socialista en una consulta per la independència de Catalunya. Caldrà agrair-los l'avís.

El Singular Digital , 31/3/2014
 
La crida de l'espanyolisme a la violència Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 abril 2014
Assalt a la delegació de la Generalitat a Madrid
Assalt a la delegació de la Generalitat a Madrid
A mesura que s'acosti la data del 9 de novembre d'enguany viurem una exacerbació de l'ultranacionalisme espanyol contra el qual caldrà mantenir-se impertèrrit. Parlo d'una exacerbació que cercarà el cos a cos, la provocació més ofensiva, el gest o les paraules que ens puguin treure de polleguera. Tenen ànsies de violència, ànsies de poder aconseguir imatges que mostrin al món com de salvatge és la Catalunya que vol ser un Estat independent d'Europa. La Via Catalana de l'Onze de Setembre passat els va fer molt de mal, i no només pel rècord oficial de dos milions de persones al carrer, sinó pel civisme que va admirar tot el planeta. Saben que la no violència té molt de prestigi i que, a més, desmunta la coartada que el govern espanyol necessita per ocupar els carrers de Catalunya amb els seus cossos policials. Uns pocs esclats de violència i l'Estat ja podria mostrar-se al món com a pacificador tot dient: "Ho veieu com Catalunya és un país immadur i violent que no pot ser un Estat? Ho veieu com jo, Espanya, que sóc madura i pacífica, em veig obligada a intervenir per posar-hi ordre?"

Mentrestant se'ns diu que Catalunya no té dret a decidir per si mateixa perquè la llei espanyola no ho permet. Talment com si la democràcia i els drets humans s'haguessin de supeditar a la llei i no pas la llei a la democràcia i als drets humans. Per això Juan Carlos Girauta, una de les veus de Ciudadanos, partit ultranacionalista espanyol, diu barbaritats, com ara que Carme Forcadell, presidenta de l'ANC, "serà responsable de tot el que succeeixi a Catalunya en termes de violència" i l'acusa d'estar "organitzant un cop d'Estat". Sí senyor. Franco hauria dit exactament el mateix. Però com que l'últim que es pot esperar d'algú així és sentit de la mesura, hi afegeix que Òmnium Cultural té "assassins" en els seus òrgans de direcció. Aquest és, per tant, el nivell dels enemics dels drets nacionals de Catalunya, aquest és el nivell de l'ultranacionalisme espanyol que el 12 d'octubre passat es manifestava entre falangistes i "brazos en alto".

Amb tot, no hem d'interpretar aquestes barbaritats, com un atac als drets nacionals de Catalunya -brams d'ase no arriben al cel-, sinó com una expressió de rabiosa impotència intel·lectual davant la fermesa de tot un poble que es nega a caure en provocacions. Darrera d'aquestes crides encobertes a la violència, darrera d'aquests crides emmascarades contra els demòcrates catalans que tinguin la gosadia de voler votar, no hi ha res més que frustració, molta frustració. Van començar criminalitzant el dret de decidir, van continuar criminalitzant les urnes, i ara, enfollits de despit per l'adéu de Catalunya, han acabat criminalitzant la democràcia i fent seus els edificants arguments dels esclavistes. Deia l'amo a l'esclau: "Un negre no pot votar, un negre no pot decidir, un negre només pot obeir. Tu no pots ser lliure perquè la llei t'ho prohibeix, i la llei sóc jo". Són fills del segle XIX que van evolucionar una mica fins van arribar al 1939. D'allà ja no han passat.

Nació Digital , 29/3/2014
 
Una macroamenaça al petit comerç Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 abril 2014
Una macroamenaça al petit comerçFaré tant de costat com pugui al comerç local de Sant Cugat i a l'Ajuntament contra el macrocomplex comercial que malda per instal·lar-se a Cerdanyola del Vallès, al llindar de la nostra ciutat. Així com vaig dir que considerava vergonyosa i mesquina l'actitud d'alguns botiguers locals festejant Sant Valentí -una festa que a Catalunya celebrem per Sant Jordi-, crec que ara tenen molta raó de sentir-se amenaçats per la construcció del que seria el centre comercial més gran d'Europa.

L'americanització de la vida catalana -com la de tants altres països- em sembla preocupant, perquè incideix directament en els nostres hàbits i en la nostra manera de socialitzar-nos. Un dels trets idiosincràtics més valuosos dels països del sud d'Europa és que la gent no surt al carrer només per agafar el cotxe o fer exercici, ja sigui a peu o en bicicleta. La gent, tan bon punt el temps ho permet, surt a passejar. Als catalans, en concret, ens agrada passejar pel simple plaer de fer-ho, i les petites botigues formen part del nostre teixit social. De fet, són molt més que això, són l'ànima dels nostres carrers. Només cal veure com en canvia la fesomia quan les persianes estan abaixades.

Mentre els petits comerços, els comerços altrament dits 'de tota la vida', donen personalitat a les nostres ciutats, les grans marques i les franquícies són totes iguals arreu del món; són establiments que creen un món uniforme, de pensament únic i sense cap particularitat. Quan anem pel món no volem veure els mateixos noms, rètols i mobiliari que tenim a la nostra ciutat, volem veure els establiments propis de cada lloc, amb el seu encant i la seva història. I ens agrada que els noms tinguin regust local i que ens parlin d'aquella terra i de la seva llengua. Els macrocentres xuclen la gent, l'encerclen en un entorn que l'obliga a consumir i redueixen el petit comerç de les ciutats a un paper merament testimonial. Les petites botigues de barri s'estan convertint en establiments de recurs per comprar-hi només allò que no ens ha vingut al cap el dia del centre comercial. El problema és que aquesta situació no hi ha petit comerç que la pugui resistir. En desaparèixer els clients, també ho fan les botigues i els carrers es tornen gèlids. Jo, entre la vida en un centre comercial i la vida als carrers, em quedo amb la segona. Decididament no al macrocomplex de Cerdanyola. No som nord-americans. Som catalans.

Cugat.cat , 28/3/2014
 
Ara volen violentar-nos Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 març 2014
Ara volen violentar-nosA mesura que s'acosti el 9 de novembre veurem augmentar els intents de crear un clima de violència a Catalunya. No pas una violència desfermada, però sí una violència conceptual i estratègicament orquestrada que permeti a l'Estat construir el relat mediàtic, de portes enfora, d'una Catalunya al caire de l'abisme. La frase de José María Aznar, "abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya", ho resumeix molt bé. Es tracta de fer creure al món, amb la col·laboració d'alguns caps de pont catalans del nacionalisme espanyol, com ara Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Enric Millo, Pere Navarro, Maurici Lucena, etc., que a Catalunya hi ha una gravíssima fractura social fruit del procés independentista. És a dir, que si no hi hagués independentisme no hi hauria fractura. El fracturador és l'independentista, el fracturador és el sotmès que té la gosadia de voler ser tan lliure com l'amo.

"Que n'eren, de bons, aquells temps, en què els catalans es mostraven callats, porucs, submisos, obedients i desmemoriats i n'hi havia prou de fer-los un crit perquè acotessin el cap, demanessin perdó i fessin bondat, molta bondat". Així és com pensen tots aquells que, ja sigui des de la dreta o des de l'esquerra, sempre han compartit el principi bàsic del franquisme: la unitat d'Espanya. La seva sort va ser que Catalunya estava nacionalment estabornida i no els calia significar-se. Eren temps en què l'esquerra espanyola i els seus timbalers catalans podien marcar distàncies amb la caverna tot fent-se passar per catalanistes, progressistes i demòcrates de pedra picada. Ara, però, Catalunya s'ha despertat, la comèdia s'ha acabat i les màscares han caigut. I aquí els tenim, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya agermanats contra el dret democràtic més elemental: el dret de tota col·lectivitat a decidir el seu futur per mitjà de les urnes.

Caldrà, per tant, un cop situats en aquest punt, molta sang freda i no caure en provocacions. La resposta ferma, serena i impertorbable els exaspera molt més que no pas el grand guignol. Cal tenir en compte que estem parlant d'una gent que s'ha sentit molt còmode mentre l'status quo els afavoria. La consciència nacional, com dèiem, estava en estat letàrgic, l'independentisme era minoritari i de la conversió de Catalunya en un Estat lliure com Àustria o Dinamarca només se'n parlava en veu baixa i com si fos la quimera de l'oncle excèntric de la família. Ara, ves per on, la situació s'ha capgirat, han sortit dos milions de persones al carrer, l'independentisme és majoritari i la quimera és a punt de transformar-se en realitat. I, mentrestant, els immobilistes es pessiguen i no s'ho creuen. Se senten tan perduts i astorats com un actor a qui li han canviat el decorat habitual al bell mig d'una representació teatral.

Però aquest astorament no l'hem de menystenir, perquè no evitarà que juguin brut. Ells tenen al seu abast tots els instruments del poder i els utilitzaran com han fet sempre, per la via de la força. Per això -llevat que Europa els hi obligui- no permetran mai cap mena de consulta. D'una banda, perquè tenen la convicció que la perdrien; i de l'altra, perquè, fos quin fos el resultat, suposaria un reconeixement de la subjectivitat jurídica de Catalunya, és a dir, de la nació catalana. I les manifestacions d'Alícia Sánchez-Camacho, dient que "la nació catalana no ha existit mai", formen part d'aquest ideari. L'ideari de la FAES. La FAES, això sí, necessita d'ignorants que li facin la feina bruta, i Camacho, dient sense el més mínim sentit del ridícul que "la nació catalana no ha existit mai", demostra ser la ignorant perfecta.

Ja ho ho veiem, doncs: són mentiders, superbiosos i capaços de grans baixeses per aconseguir els seus propòsits, i seguiran tensant la corda a fi d'empènyer-nos a una crispació i a una trencadissa que puguin ser filmades i que els serveixin de coartada per actuar militarment. Qui n'esperi alguna cosa millor, s'equivoca. Estem parlant d'un govern que condecora nazis, que calumnia impunement el president de Catalunya, que el titlla de boig perquè deixa que la gent s'expressi a les urnes, que criminalitza el dret de decidir, que es nega a condemnar el franquisme, que es nega a demanar perdó per l'assassinat del president Companys, que es nega a reconèixer l'execució de Salvador Puig Antich com a crim d'Estat, que té com a objectiu l'extermini de la llengua catalana i que dispara bales de goma i gasos lacrimògens contra immigrants indefensos que arriben nadant a les seves aigües amb un resultat de quinze morts. Estem parlant d'un govern del qual només es pot esperar violència, molta violència. No caiguem, doncs, en el seu parany. A la seva violència, oposem-hi la nostra intel·ligència.

El Singular Digital , 24/3/2014
 
La crisi més perillosa, la crisi de valors Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 març 2014
La crisi més perillosa, la crisi de valorsEm sembla molt positiu el missatge que ha llançat el Seminari de la Universitat Internacional de la Pau d'enguany, a Sant Cugat, amb relació a la regeneració democràtica dels partits polítics i de les institucions tradicionals. Les enriquidores ponències que s'hi han presentat han demostrat que així no podem seguir. El culte al diner com a déu suprem de la societat, la prepotència dels bancs, les complicitats entre bancs i legisladors, les crides a un consum desbocat i la necessitat d'augmentar beneficis il·limitadament és del tot punt irracional i té molt mal averany. La part bona de tot plegat, és que encara som a temps de fer un cop de timó. Encara és a les nostres mans la possibilitat de sortir del cercle viciós en què ens trobem. La qüestió és si en som conscients.

Jo diria que una part de la societat sí que n'és, de conscient. Si més no, es veu en la desafecció política del ciutadà, en la desconfiança de les promeses que se li fan i en l'interès que desperten determinats moviments socials. El convenciment que la corrupció abasta tots els àmbits i que no hi ha un pam de net no s'ajusta a la veritat, perquè hi ha polítics honestos -jo en conec uns quants- que treballen vocacionalment per la col·lectivitat, però és cert que tot sovint la dinàmica global els talla les ales o acaba frustrant les expectatives que ells mateixos s'havien creat.

Les desigualtats socials no paren de créixer en la mateixa mesura que també ho fa la corrupció i la gent s'adona que els rics són cada cop més rics, que els pobres són cada cop més pobres i que l'anomenada classe mitjana pateix una sagnia insostenible. I si a això hi afegim els delictes que prescriuen per raons opaques, els indults descarats als amics del poder, la impunitat de què gaudeixen alguns corruptes, la manera com s'eternitzen les causes contra ells, els tractes de favor que reben en funció d'allò que representen -creu algú que la infanta Cristina pot anar a la presó?-, és obvi que el panorama resulta més aviat inquietant.

En aquest sentit, el Seminari s'ha preguntat si tot plegat es tracta d'una crisi econòmica o d'una crisi de valors, de diners o de persones. Jo crec que és una crisi de valors. Una crisi de valors que resulta indestriable de l'evolució tecnològica i que ens aboca a un món més individualista i a un refredament de les relacions humanes. Tanmateix, els catalans estem a punt de constituir-nos en un Estat independent i vivim un moment idoni per a il·lusionar-nos i per a implicar-nos en la construcció d'un Estat més just, més equilibrat i més transparent que el que encara ens domina. Depèn de nosaltres, només de nosaltres.

Cugat.cat , 21/3/2014
 
Stéphane Dion, el Pere Navarro quebequès Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 març 2014
Stéphane DionEl quebequès Stéphane Dion, exministre d'Afers Intergovernamentals del Canadà, ha passat per Catalunya convidat per la plataforma Federalistes d'Esquerra i ha deixat anar les perles que els seus amfitrions esperaven. És a dir, les mateixes perles que Pere Navarro deixa anar dia rere dia i que esborronen per la seva buidor. Navarro, però, és conscient que cada vegada que obre la boca hi ha vint-i-cinc militants dels seu partit que es donen de baixa i ha optat per portar algú que, en lloc de venir de Terrassa, vingui d'una mica més lluny. Del Quebec, per exemple. Sí, ja sabem que el senyor Navarro no diria del Quebec, ell diria del Canadà, però tant se val. El fet és que ha decidit portar-se a si mateix, però en versió quebequesa. Aquí tenim quatre perles d'aquesta profunditat de pensament:
"Sempre és millor sumar que restar."
"La democràcia és la formula d'ajuntar la gent que pensa diferent i que parla diferent."
"Un referèndum d'autodeterminació seria un traumatisme social."
"Si una de les regions d'un país federal com el Canadà es trenqués, significaria que ha mort per sobredosi de democràcia i tolerància."
Amb relació a la primera -"sempre és millor sumar que restar"-, només dir que és una de les frases de capçalera de la demagògia. És la frase que tots els manuals recomanen cada cop que no se sap què dir. És maca i sona lògica, neutra, rodona i gens excloent. El problema és que, a més de falsa, és tan buida com el cap d'un putxinel·li. No és cert que sumar sigui sempre millor que restar. Tot depèn d'allò que se suma i d'allò que es resta. Només faltaria! Però el moll de l'os de la frase no rau en el fet de ser una fal·làcia, sinó en la fal·làcia en què incorre el senyor Dion en dir-la a fi de vestir d'universalisme una ideologia netament nacionalista i sacralitzadora dels estats ja constituïts. Ves per on, és el senyor Dion qui resta i qui exclou del concert de les nacions aquells pobles a qui l'adversitat històrica ha impedit tenir veu i vot com a pobles plenament sobirans. "Ho sento, nois -ve a dir-nos el senyor Dion, amb tota la càrrega d'autoodi-, el món ja està repartit i vosaltres heu fet tard. Seria un crim que els catalans volguéssiu ser-hi amb el vostre nom. L'única possibilitat que el món us aculli és que feu el sacrifici de restar-vos com a catalans per a sumar-vos com a espanyols".

La segona frase -"la democràcia és la formula d'ajuntar la gent que pensa diferent i que parla diferent"- està treta del mateix manual i és tan buida com la primera. Cal dir al senyor Dion que la democràcia no és això. La democràcia és deixar que la gent s'ajunti amb qui vulgui i se separi de qui vulgui; la democràcia és deixar que la gent decideixi per si mateixa què vol ser i com vol ser; la democràcia és respectar la sobirania del Parlament de Catalunya; la democràcia és entendre que ningú, absolutament ningú, i encara menys un exministre del Canadà, no té cap dret a criminalitzar la llibertat d'expressió del poble català. Votar no és cap trauma social. El trauma social -en referència a la tercera frase- és negar el dret de vot, el trauma social és criminalitzar el dret d'autodeterminació dels pobles sota el pretext que genera conflicte. Un referèndum no és mai un conflicte en si mateix, un referèndum és la manera de solucionar un conflicte preexistent. Altrament no caldria referèndum. En altres paraules, cal un referèndum per solucionar l'agressió política i el trauma social que suposen la imposició d'una nacionalitat que no és la pròpia. En aquest cas, la imposició de la nacionalitat espanyola a la nació catalana.

Pel que fa a la quarta i darrera frase -"si una de les regions d'un país federal com el Canadà es trenqués, significaria que ha mort per sobredosi de democràcia i tolerància"-, gairebé fa venir calfreds. No és estrany que, en dir-la, el senyor Stéphane Dion rebés els aplaudiments emocionats de la cúpula del PSOE de Catalunya en l'acte que li havien organitzat a la Universitat de Barcelona. El missatge era clar: massa democràcia i massa tolerància fan la gent inconformista, insubmisa i assertiva. I què passa quan la gent és inconformista, insubmisa i assertiva? Doncs passa que posa en perill l'estabilitat dels qui han viscut tota la vida del conformisme, de la submissió i de la inferiorització. Per tant, menys democràcia i menys tolerància. L'opressor intel·ligent no escanya mai l'oprimit, en té prou que aquest recordi la seva condició.

El Singular Digital , 18/3/2014
 
Bono, la veu d'U2 i del PP Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 març 2014
Bono, la veu d'U2 i del PPTé moltíssima raó Paul David Hewson, conegut pel nom de Bono, cantant i lletrista del grup U2, quan diu que "estem veient el sorgiment del nacionalisme extremista de nou, un enemic de la igualtat d'oportunitats". Ell mateix i el seu partit, el Partit Popular Europeu, són un exemple d'aquest nacionalisme extremista. Són la ultradreta europea, una dreta reaccionària i anorreadora dels drets i de la igualtat d'oportunitats de les persones i dels pobles. Bono va voler donar suport la seva formació, en el congrés anual celebrat a Dublín, i va aprofitar per fer costat al govern de Mariano Rajoy tot demanant "una campanya europea per defensar Espanya".

Cal ser molt cínic, francament, per dir tot això en qualitat de simpatitzant d'unes sigles polítiques que constitueixen un càncer per a la humanitat, ja que si hi ha algú a Europa que treballa nit i dia en favor de les desigualtats socials, del desmantellament de l'estat del benestar i de la restricció dels drets civils i laborals és el Partit Popular. I encara més a Espanya, on aquest partit es troba immers en una corrupció que li surt per les orelles i porta a terme una política antidemocràtica, lingüicida i enemiga de les llibertats.

Sense cap escrúpol, l'irlandès Bono, que mai no admetria que Irlanda deixés de ser Irlanda per convertir-se en una regió de la Gran Bretanya, dóna un cop de mà al Partit Popular espanyol en la seva croada a favor dels principis del 1939: Catalunya és Espanya, la nació catalana no existeix, els catalans no poden decidir, qui no pot decidir no pot votar. Així és com s'expressen els hereus del franquisme que Bono aplaudeix. Bono, per tant, en afirmar que "estem veient el sorgiment del nacionalisme extremista de nou", no diu cap disbarat. Tot al contrari, l'encerta de ple. El mirall és la seva bola de vidre.

Nació Digital , 15/3/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1521
spacer.png, 0 kB