spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a elSingular.cat: La catalanofòbia contra Pep Guardiola
• Article al Racó Català: Un disc del qual no se'n parlarà
La independència explicada al meu fill
Àngel Ros i la poltrona de Lleida Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 juliol 2015
Àngel Ros i la poltrona de LleidaEl 19 de juliol de 2014, ara fa exactament un any, vaig escriure l'article "Un agent doble anomenat Àngel Ros", que parlava de les sibil·lines maniobres de l'actual alcalde de Lleida fent-se passar per tercera via entre la direcció del PSOE de Catalunya i el corrent crític sorgit en la seva militància. En realitat, però, aquella tercera via era un parany per engalipar indecisos i neutralitzar l'oposició, ja que Àngel Ros, tot i que molt ben disfressat, sempre ha estat un home de Miquel Iceta i del nucli dur del partit, cosa que les recents eleccions municipals han posat en evidència en obligar-lo a pactar amb Ciudadanos per poder conservar la cadira. La qüestió és si tot s'hi val per una cadira, si tot s'hi val per satisfer una ambició personal de poder. Jo penso que no, naturalment. L'ètica i la dignitat haurien d'estar per damunt d'aquestes misèries humanes, però és prou sabut que cap ambició desmesurada no pot ser satisfeta sense una gegantina manca d'escrúpols. Per reeixir en una ànsia de poder a qualsevol preu cal renunciar als principis ètics i a la dignitat. Sense el pes d'aquestes dues 'lloses' tot és molt més fàcil, perquè s'evita la mala consciència i el codi ètic personal es redueix a aquella vella dita que diu "afarta'm i digue'm moro". Per això Àngel Ros no ha tingut cap escrúpol a l'hora de signar un pacte execrable amb una formació ultranacionalista espanyola com Ciudadanos en contra dels drets nacionals del nostre país.

Per la poltrona de Lleida, el senyor Ros ha decidit donar encara més força al supremacisme de la llengua espanyola a la capital del Segrià i prohibir la col·locació d'estelades en edificis públics i també el suport, ni que sigui de paraula, a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Ell ho ha explicitat així: "Tenim una bona sintonia amb Ciudadanos i identificacions en molts àmbits". El nacionalistes espanyols sempre tenen molt bona sintonia entre ells contra la identitat, la llengua, els símbols i les llibertats de Catalunya. Diu el senyor Ros que abans de pactar amb Ciudadanos va oferir un govern de coalició a CiU, i que li van dir que no. Però l'excusa no serveix, per dues raons. La primera és que ningú no té cap obligació de pactar amb ningú; i la segona és que si ningú no et vol, la solució no és vendre't la dignitat per retenir el poder, sinó renunciar-hi per salvaguardar-la.

Allò que Àngel Ros salvaguarda, però, és la cadira. La cadira tot s'ho val. I com que aquesta és una ambició molt difícil d'amagar, es veu obligat a justificar-se tot dient "no m'he venut l'ànima". Però és nota que és una justificació provocada per la lectura que segurament va fer un dia d'una de les obres més famoses d'Oscar Wilde, aquella que ens parla de la indigència d'ànima que de vegades trobem en persones que tractem d'excel·lentíssimes. És una llàstima que, de passada, no hagi recordat una reflexió de fa dos mil anys sobre la buidor existencial del qui es ven l'ànima per guanyar el món, i que Thomas More va fer seva en ser condemnat per Enric VIII.

Amb relació a la llengua, el pacte del partit d'Àngel Ros amb Ciudadanos utilitza el demagògic pretext de la "igualtat" entre el català i l'espanyol per marginar el primer. I és que la "igualtat" és l'eina que utilitza sempre el supremacisme espanyolista per eliminar la discriminació favorable al català en l'administració i convertir-lo en una llengua inútil en favor de l'espanyola. Per entendre'ns, si, en nom de la igualtat, el professor d'un curs amb alumnes de diferents edats nega tot avantatge als més petits, és obvi que està afavorint els més grans. Els petits, per tant, mai no aprovaran. És precisament en nom de la igualtat, que els petits han de tenir avantatges que són inadmissibles en els grans.

Sobre la prohibició de penjar estelades, el pacte diu que cal "garantir la neutralitat de l'espai públic" i que "s'impedirà la utilització del municipi per a la instal·lació o col·locació de símbols ideològics de qualsevol mena". Que no és un símbol ideològic, la bandera espanyola? Que no és un símbol d'opressió, per a bona part de la societat catalana? On és la pretesa "neutralitat" d'aquesta bandera? És neutral, una bandera que s'imposa als ciutadans per damunt d'allò que puguin decidir democràticament? No és una bandera perfectament legal, l'estelada, amb la qual s'identifiquen milions de catalans? No mereixen respecte els lleidatans que se l'estimen? Podem intuir la resposta del senyor Ros i de Ciudadanos: "Que se l'estimin en la intimitat". És a dir, com en el franquisme.

Pel que fa a la prohibició de donar suport a l'AMI es desqualifica per si mateixa per antidemocràtica. Només una ideologia reaccionària pot impedir una cosa així; només uns principis totalitaris poden prohibir que un consistori es pronunciï per votació entorn els temes que li vinguin de gust, ja sigui en defensa dels negres, dels homosexuals o dels pobles; només una actitud supremacista pot criminalitzar la defensa dels drets humans. I, ves per on, el dret a la independència de tots els pobles de la Terra n'és un.

Vist això, és una llàstima que el senyor Àngel Ros no es dediqui al teatre; hi faria un formidable Ricard III. El retrat shakespearià de l'home disposat a tot a canvi de poder li escau força i, just abans d'abaixar-se el teló, fregaria l'excel·lència en l'escena en què, ferit de mort en la batalla, Ricard cau a terra i prega: "Un cavall, un cavall! El meu regne per un cavall!" Hi ha homes així, homes que ho donarien tot per una engruna de poder.

elSingular.cat , 19/7/2015
 
El Barça i Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 24 juliol 2015
El Barça i Joan LaportaEn el moment de redactar aquestes línies, ignoro quin serà el resultat de les eleccions 2015 a la presidència del FC Barcelona. Les enquestes han parlat d'avantatges dels uns sobre els altres, certament, però el veredicte és a les urnes. Són moltes les persones que encara recorden la campanya desqualificadora que un diari del Grupo Godó va desfermar contra Joan Laporta, en l'època que era president del Barça. Per això començo dient sense embuts que el meu candidat en aquestes eleccions és Joan Laporta. Ho és perquè els resultats esportius en totes les seccions l'avalen com el millor president de la història i perquè és el president que millor ha comprès la immensa càrrega política de la frase "més que un club".

El Barça, diguem-ho clar, no és més que un club per les moltes copes que ha guanyat, pels milers de gols que ha marcat o per les lluminoses estrelles que ha tingut. Si només for per això seria un club més, perquè de derrotes també en tenim un bon feix. Allò que fa que el Barça sigui "més que un club" són els valors democràtics i de respecte pels drets humans que sempre ha defensat i la seva inequívoca catalanitat, més enllà d'alguns noms que l'han dirigit. No és pas per atzar que sigui precisament el Camp Nou l'estadi on el públic crida "independència!" en el minut 17:14 de la primera i de la segona part dels partits. I en una època en què tots els grans clubs, en el seu intent d'ampliar la font d'ingressos, posarien publicitat fins i tot als baldons dels lavabos, el Barça va mantenir la samarreta ben neta i va posar-hi Unicef. Va ser Joan Laporta qui ho va fer; el mateix president que va expulsar els violents de l'estadi i que es va mantenir ferm en aquesta decisió malgrat les amenaces de mort a ell i la seva família. El tàndem Rosell-Bartomeu, en canvi, sense cap mena d'escrúpol, ha empastifat el nom del club substituint Unicef per Qatar, que és un Estat que no respecta els drets humans i que finança el terrorisme jihadista.

Pel que fa al tema de la catalanitat, tenint en compte que Catalunya viu el moment més important i transcendent de la seva història, considero que Joan Laporta és el candidat més adient per dirigir el Barça. El Barça no és només la principal entitat esportiva del país, és també la plataforma més poderosa amb què compta Catalunya per difondre internacionalment els valors democràtics d'un poble que vol recuperar la seva llibertat nacional. Res a veure, doncs, amb una directiva acomplexada i genuflexa, com la de Josep Maria Bartomeu, farcida de persones al·lèrgiques al procés català, i que ha adoptat una actitud autoflagel·ladora i pusil·lànime davant les maniobres del govern espanyol per criminalitzar el Barça i desprestigiar-ne el nom.

Vénen dies convulsos, dies que marcaran fortament la història de Catalunya, i, per tant, les principals institucions del país –el FC Barcelona és una de les principals institucions esportives del món– no poden ser ambigües ni estar presidides per persones que defugen el compromís per mitjà de frases buides, com les que hem sentit aquests dies a alguns candidats a la presidència del Barça, en la línia de "jo em dec a totes les sensibilitats del club". A totes? A les antidemocràtiques també? És demòcrata, el qui vol una Catalunya sotmesa a Espanya? És demòcrata el qui nega el dret a la llibertat nacional de Catalunya? Com pot algú dir-se demòcrata i oposar-se, alhora, al dret d'un poble a ser un Estat independent? No fem demagògia, si us plau! Ens pot agradar més o menys el pensament d'algú, però mai no podrem negar-li el dret a pensar per si mateix. Dir-ne "sensibilitat", d'aquesta actitud negacionista, és com voler fer passar una marxa militar de Sousa per un nocturn de Chopin. El moment actual no admet fugides d'estudi i necessita persones disposades a mantenir-se fermes en la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya, necessita persones que comprenguin que el Barça, com a ambaixador del país, no pot ser un simple espectador. Cal, en definitiva, una junta directiva conscient de la seva responsabilitat i compromesa amb el Procés. Joan Laporta encarna tot això. I si algú en dubta, només cal que es pregunti per què és el candidat que el nacionalisme espanyol no voldria veure mai com a president del Barça. Ara deixem que parlin les urnes i, com a demòcrates, acceptem-ne el resultat.

elSingular.cat , 17/7/2015
 
Ada Colau, oficina de col·locació familiar Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 juliol 2015
Ada Colau, oficina de col·locació familiarLa coneguda frase "tots són iguals", referida a la manca d'ètica dels polítics, no és justa. No ho és, perquè no és veritat que tots siguin iguals. En absolut. Hi ha polítics admirablement escrupolosos en l'exercici del seu càrrec, polítics que observen uns principis ètics elevats i que no poden ser acusats de no aplicar-se a si mateixos allò que, des de l'oposició, critiquen d'un adversari. També n'hi ha dels altres, és clar, dels que, tot fent ús d'una superioritat moral autoconcedida i per mitjà de mítings abrandats i arrogants, acusen els adversaris de fer "polítiques mafioses", però que ells, tot just arribar al poder, són els primers a practicar-les. I ho fan, a més, amb absolut desvergonyiment. Són ells, per tant, els qui, amb aquesta praxi, contribueixen a la percepció popular esbiaixada que diu que "tots els polítics són igual". Amb tot, la culpa d'aquest descrèdit cal repartir-la a parts iguals entre els hipòcrites i els indiferents, és a dir, entre els qui ara diuen negre on abans deien blanc i els partits que els fan costat o que fan els ulls grossos. El silenci còmplice amb què ICV-EUiA, Procés Constituent i Podemos –els noms que s'aixopluguen sota les faldilles d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona–, han acceptat i encobert la conversió de Barcelona en Comú en una empresa de col·locació familiar, els implica a tots.

Així hem vist com Ada Colau i el seu número dos, el primer tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello, han trigat només uns dies a col·locar les seves parelles respectives en càrrecs de confiança. D'acord amb això, el senyor Adrià Alemany, parella de Colau, ha esdevingut responsable de relacions polítiques i institucionals del partit, i Vanesa Valiño, parella de Pisarello, s'ha incorporat com a assessora de l'àrea d'Habitatge. Algú s'imagina què n'haurien dit Colau i els seus acòlits, si Xavier Trias, posem per cas, hagués fet una cosa així amb la seva dona?

Allò que la senyora Colau i Barcelona en Comú no semblen haver tingut en compte és que quan t'autoproclames ànima pura t'obligues a actuar en conseqüència. No n'hi ha prou de titllar de corruptes els qui no et riuen les gràcies, cal provar també les acusacions, dirimir-les davant dels tribunals i, sobretot, a banda de donar lliçons d'honradesa, practicar-la de debò. En altres paraules, el codi ètic del dictador de sentències mai no pot ser més lax que el dels sentenciats. I per la mateixa raó, els atenuants d'aquests últims són inadmissibles en el primer.

Sabem també que, davant l'estupor social que han causat els esmentats nomenaments, en què el grau de parentiu amb els dirigents puntua força, Barcelona en Comú ha optat per reafirmar-se cínicament dient que la parella d'Ada Colau, que abans d'arribar al poder municipal no cobrava, passarà ara a tenir un càrrec remunerat. I del cas Pisarello, ja ni tan sols no en diu res. La incògnita és saber si aquesta actitud és una qüestió de barra, de casta o de totes dues coses. L'estil de govern, això sí, és clar i es resumeix en setze paraules: aconseguim un càrrec públic i col·loquem-hi immediatament els nostres marits i mullers perquè ens assessorin. És una manera molt familiar de fer política, aquesta. Jo crec que partits com Família i Vida l'aprovarien de ple. Quina joia, veure que tot queda a casa i que si hi ha draps bruts es rentaran en família!

Arribats aquí, no sorprenen gens les declaracions de Gerardo Pisarello afirmant que la praxi de col·locar familiars és molt normal a Saragossa o Madrid –en una formació hispanocèntrica com Barcelona en Comú els referents espanyols són una constant– i que la seva companya, la companya de Pisarello, i el company d'Ada Colau són professionals de competència reconeguda. El problema és que no es tracta de si els familiars d'un polític són competents o incompetents. Estem parlant d'ètica. I no sempre allò que és legal és alhora ètic. En aquest cas, per exemple, no ho és gens. És un comportament detestable i inacceptable. Tan inacceptable com dir que els familiars en qüestió han estat escollits perquè Ada Colau i Gerardo Pisarello necessiten envoltar-se de gent de confiança. Significa, això, que no han trobat ningú més en qui confiar? No hi ha a Catalunya persones de competència reconeguda que puguin fer el que faran les parelles de Colau i Pisarello? Tan poc se'n refien, de la gent que els envolta? Francament, si per cobrir els llocs de confiança necessites col·locar-hi la teva família és que estàs molt sol. Estem parlant de fets que denoten una total manca d'escrúpols i que van molt més lluny de Colau i Pisarello, atès que si els dirigents d'una formació contravenen principis ètics, és aquesta formació qui està obligada a parar-los els peus o a expulsar-los. Altrament no es desacrediten només els contraventors, també ho fa tota la formació.

Però ja hem vist que la formació de Colau i Pisarello té molt en comú amb la de Duran i Lleida i Ramon Espadaler en matèria de col·locació. Unió es cotitza a la baixa, és cert, però Barcelona en Comú sembla que frisa per rellevar-la. I ho fa destrament, cal reconèixer-ho. És la mateixa praxi immobilista i de dretes que seguien els papes de Roma, per consolidar el seu poder, i que consistia a afavorir amics i familiars. Nepotisme, se'n diu en llenguatge formal. En llenguatge universal es coneix com 'estil Corleone'; és a dir, política mafiosa.

elSingular.cat , 12/7/2015
 
Crònica d'una recerca perillosa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 17 juliol 2015
Crònica d'una recerca perillosaJaume Rodri és un home polifacètic. La vida l'ha dut pels camins de l'escultura, de l'escriptura, de la pintura, de la música, del cinema, de la teologia, de la sociologia... Una vida així, per força ha de ser rica en vivències, ja que requereix inquietud, curiositat, reflexió i, sobretot, afany de coneixement. Rodri és també un home que vol veure la seva terra lliure del jou espanyol i que per aquest motiu, en companyia de Pep Solé, va dissenyar l'any 2010 el Monument a la Independència de Catalunya, situat al parc de Can Jalpí d'Arenys de Munt, en record de la primera consulta per la llibertat nacional que es va fer en aquella vila el 13 de setembre de 2009. Ara, Jaume Rodri, ha publicat un llibre que es diu "Jesús busca Jesús. Crònica d'una recerca perillosa" (Edicions de 1984, 2015) en què explica un viatge existencial entre els anys 1963 i 2007 a través de llocs com París, Egipte, Palestina, L'Havana, Lisboa, Lausana, Utrecht, Cadaqués o Barcelona.

El tema de fons, com el títol ja insinua, és la recerca del Jesús històric, però pel camí van apareixent qüestions diverses plenes d'interès i que provoquen en el lector la sensació ambivalent d'estar llegint una novel·la d'espies i, alhora, un treball d'investigació periodística sobre material sensible i amb morts misterioses i assassinats inclosos. I és que quan hi ha el Vaticà pel mig tot és possible. El Vaticà és el paradís de la intriga, sobretot si hom remou terres que podrien desvetllar mentides que han estat considerades veritat sagrada durant segles. En aquest sentit, són ben eloqüents les paraules que Rodri posa en boca de Fidel Castro: "L'Església i el Vaticà són una força política amb una influència molt superior a totes les altres que conec per la subtilitat que tenen per entrar en el pensament més íntim de la gent. Sobretot de la gent senzilla. Del poble pobre, del pobre poble. En aquell estadi on es pot atrapar la llibertat, modelar-la i desfer-la a voluntat".

El llibre explica que els romans només crucificaven els enemics de l'imperi que eren enxampats amb armes a la mà, totes les altres qüestions inquietaven ben poc Roma. És a dir, que en realitat Jesús hauria estat, alhora, un guerrer armat i un líder espiritual que lluitava contra els romans, ocupants del seu poble. La tesi, per tant, és que Jesús hauria nascut a Europa en el si d'una família jueva de la casa de David i exiliada a la Gàl·lia, on els romans confraternitzaven amb els jueus rics i es respirava una atmosfera més permissiva, cosa que permetia ordir una trama per foragitar l'invasor de Palestina. Si la hipòtesi del monestir enterrat al desert fos certa i es pogués accedir a allò que amaga, és gairebé segur que desemmascararíem una de les més grans mentides de tots els temps.

Confesso que vaig agafar "Jesús busca Jesús" sense saber ben bé què em trobaria, perquè tant el títol com la contracoberta no m'acabaven de motivar, però vaig canviar de parer només llegir-ne les primeres pàgines, ja que el tema és apassionant. I Jaume Rodri el fa més apassionant encara en acompanyar-lo de trobades amb figures com Fidel Castro, Antoni Tàpies, Salvador Dalí, Salvador Allende o Gabriel García Márquez. En arribar a l'última pàgina, el lector troba del tot pertinent el subtítol "Crònica d'una recerca perillosa", atès que el perill augmenta com més a prop som de la veritat.

Racó Català , 25/6/2015
 
Cinema fantàstic, un món paral·lel Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 juliol 2015
Cinema fantàstic, un món paral·lelCal saludar com una encertada iniciativa l'organització a Sant Cugat d'un festival internacional de cinema fantàstic. Sant Cugat Fantàstic és el seu nom. Comença, com és lògic, d'una manera modesta, però si en el decurs dels anys es consolida pot acabar donant molta projecció exterior a la ciutat. El gènere fantàstic és potser el més promiscu de tots els gèneres cinematogràfics, perquè, a diferència d'altres, com ara el western, el thriller, el bèl·lic, el drama o la comèdia, que són més estrictes, té unes delimitacions molt laxes que permeten manllevar elements propis del terror o de la ciència-ficció.

Val a dir que el gènere fantàstic, per bé que fou a Hollywood on es va estructurar i desenvolupar, va néixer a Europa a partir d'obres literàries o de faules i llegendes continentals amb pel·lícules que són autèntiques joies de la història del cinema: 'Nosferatu' i 'Faust', de Murnau, 'El somni d'una nit d'estiu', de Hans Neumann, 'L'home invisible' i 'La núvia de Frankenstein', de James Whale, 'El testament del doctor Cordelier', de Jean Renoir, o 'El testament d'Orfeu' i 'La bella i la bèstia', de Jean Cocteau, són obres mestres que ens parlen de forces que no es regeixen per les lleis naturals, i seria magnífic que en properes edicions el festival santcugatenc es plantegés revisar-les a títol d'homenatge, per tal que els amants del cinema, en general, en poguessin gaudir.

Hi ha una tendència, entre algun sector del gran públic, a identificar o confondre el cinema fantàstic amb els efectes visuals i especials, talment com si en fossin elements indestriables i la història tingués un caràcter menor, però no és pas així. N'hi ha prou que la ficció cinematogràfica, per mitjà d'algun efecte lumínic, d'un decorat o d'un enquadrament determinats, se separi dels fets reals suposadament representats, perquè aparegui el fantàstic. Hitchcock o Resnais, per exemple, se'n van servir. També són cinema fantàstic 'Els crims del museu de cera', de Michael Curtiz, 'El lladre de Bagdad', de Michael Powell, 'La dona pantera', de Jacques Tourneur, 'La mosca', de Kurt Neumann, o 'La llavor del diable', de Roman Polanski. El fantàstic, diguem-ho en poques paraules, és una finíssima línia divisòria entre un desequilibri de la realitat i el món paral·lel que aquest desequilibri genera.

Cugat.cat , 10/7/2015
 
"Puta Catalunya", sí. "Independència", no Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 juliol 2015
ImageL'expedient sancionador que la UEFA ha obert al Barça per l'exhibició d'estelades en la final de la Champions, a Berlín, és tan esperpèntic que faria riure si no fos, alhora, una mesura que mostra els esquemes totalitaris d'aquest organisme. Un organisme que, com han denunciat alguns exfutbolistes, constitueix una "màfia esportiva" només comparable a la FIFA. Ambdós estaments, amb càrrecs que es perpetuen durant generacions i amb d'altres que delinqueixen obertament, han esdevingut el negoci corromput d'una elit mancada de principis ètics que se serveix del futbol en benefici propi. I com que entre corruptes i totalitaris sempre hi ha bona entesa, s'entén que les pressions del govern espanyol a la UEFA contra Catalunya hagin trobat oïdes receptives.

La llibertat d'expressió és el gran enemic dels corruptes i dels totalitaris. Li tenen pànic, perquè els desemmascara i els inhabilita. L'Estat espanyol, amb la llei mordassa, que és una llei netament feixista, i l'assetjament a la cultura, amb taxes abusives que la impossibiliten, és al·lèrgic a la llibertat d'expressió. Llevat, és clar, que aquesta s'utilitzi en favor del racisme, de la xenofòbia o del supremacisme espanyol. Per això en els camps de futbol espanyols es poden exhibir banderes feixistes, es poden mostrar símbols que tenen al darrere milers de crims contra la humanitat i es pot cridar "puta Catalunya" sense que s'obrin expedients, sense que s'imposin sancions i sense que es tanquin estadis. I per idèntica raó la policia espanyola pot apallissar catalans portadors d'estelades amb la mateixa brutalitat amb què els esclavistes apallissaven negres insubmisos.

Parem atenció en el missatge del govern espanyol, a través del president del Consell Superior d'Esports, Miguel Cardenal, en fer-se públic l'expedient al Barça: "La sanció és lògica. És una crida a Catalunya, perquè deixi d'utilitzar políticament l'esport". Déu n'hi do. Els totalitaris parlen així, tant per boca pròpia com per boca de l'Estat que els paga. Exhibir banderes espanyoles no és delicte, exhibir l'estelada sí; dir-se selecció nacional espanyola és positiu, dir-se selecció nacional catalana és negatiu; imposar la identitat espanyola és democràcia, defensar la identitat catalana és provocació; cridar "puta Catalunya" és llibertat d'expressió, cridar "independència" és violència; instituir l'audició d'himnes nacionals als estadis és esport, xiular l'himne d'estats que esclafen pobles, cultures i llengües és política.

Espero que els mitjans de comunicació catalans no triguin a localitzar Anna Bordiugova, la dona ucraïnesa que constitueix el punt de partença de l'expedient de la UEFA. N'hi haurà prou d'entrevistar-la per veure l'escandalós muntatge que s'amaga darrere seu, començant pel detall que els ordidors de la trama no van preveure i que els delata: les imatges del senyal internacional, que estaven controlades pel govern espanyol, van manipular la realitat amagant les estelades i els crits d'independència per tal que els espectadors d'arreu del món no se n'assabentessin. Evidentment, els comentaristes de les respectives televisions podien fer-ne esment, és clar, però l'espectador no veia res. Només TV3 va mostrar fidelment el que passava al camp. Qui és Anna Bordiugova? Qui hi ha darrere seu? Qui la utilitza com a testaferro? Quines prebendes hi ha pel mig? No cal ser cap llumenera per apuntar a les clavegueres de l'Estat espanyol, començant pel ministeri d'Afers Exteriors, però l'expedient totalitari de la UEFA és tan greu que cal que anem fins al fons.

Fixem-nos també en la relliscada de Miguel Cardenal, en barrejar les estelades de la final de la Champions, a Berlín, amb la xiulada al rei i a l'himne espanyols en la final de Copa, a Barcelona. Li preguntaven per l'expedient de la UEFA, relatiu al 6 de juny, i ell contestava blasmant el president Mas i la xiulada del 30 de maig. Saltava a la vista que l'expedient de la UEFA estava induït pel govern espanyol com a reacció enrabiada per la humiliació que havia sofert al Camp Nou. També era una altra relliscada que Cardenal, tot i saber que no n'hi havia cap, de sanció, digués que "la sanció és lògica". Un expedient no és cap sanció. Les ganes que ho fos, doncs, el van trair de nou. I és que si hi ha un Estat al món que polititza l'esport fins al paroxisme, és l'Estat espanyol. Just ara n'hem tingut una mostra amb l'escandalosa manipulació de la Federació Espanyola de Bàsquet per impedir –en favor del Perfumerías Avenida, de Salamanca– que l'Unigirona, campió estatal femení, pugui accedir directament a la fase de grups continental, com està reglamentat. Si el sol fet de no tenir un Estat ja perjudica l'existència de Catalunya, tenir un Estat en contra la fa senzillament impossible.

No és, doncs, Catalunya qui polititza l'esport, l'esport està polititzat perquè els estats –amb la UEFA i la FIFA al seu servei–, l'han convertit en una apologia de si mateixos. El mateix Miguel Cardenal n'és la prova. Què hi fa, si no, un polític al capdavant de l'esport? Diguem-ho clar: el comportament del públic català als estadis de futbol és un dels més cívics del món –"excel·lent i sense cap ús pirotècnic ni càntics discriminatoris", va dir el delegat de la UEFA a Berlín en el seu informe– i els intents de criminalitzar el Barça i Catalunya són propis d'un Estat que encara es regeix per principis franquistes, que és pràcticament analfabet en cultura democràtica i que, si pogués, aplicaria la llei antiterrorista a tots els catalans que tenim una estelada al balcó de casa. La UEFA, per tant, haurà de decidir si és un organisme democràtic i respectuós amb els Drets Humans o si es posa al nivell caspós de l'Estat Espanyol i criminalitza l'estelada, que és una bandera perfectament legal, i la llibertat d'expressió. Recordem, oi, què feia el feixisme amb la llibertat d'expressió? Doncs si hem arribat al punt en què cridar "independència" en un estadi és delicte, és que el feixisme té a les seves mans el control de l'esport.

elSingular.cat , 6/7/2015
 
PSC-PSOE i ICV contra TV3 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 juliol 2015
PSC-PSOE i ICV contra TV3Ja hem comentat en altres ocasions que un dels valors colaterals del Procés és la seva força clarificadora. És a dir, la seva capacitat per fer caure tota mena de caretes, tant de la dreta com de l'esquerra. Ara, però, les eleccions plebiscitàries del 27-S ja són a tocar i els rendistes de l'ambigüitat són un manat de nervis. De fet, per paradoxal que sembli, són aquests últims, més que no pas PP i Ciudadanos, els qui ara mateix signarien on calgués un endarreriment de les eleccions. Ja hem vist quin era el projecte d'Unió, sortosament esberlat, per dinamitar el Procés des del mateix govern de Catalunya. Però la Unió reaccionària i immobilista de Duran i Lleida i Ramon Espadaler, tan amiga d'aquells empresaris que vivien com a reis durant el franquisme, no enganya ningú. Qui sí que encara es nodreix de catalans de bona fe és l'esquerra nacional-no-nacionalista, aquella que ens vol espanyols fins a la fi del món però que no gosa verbalitzar-ho per pudor. Aquí hi trobem una mena de grup mixt format per PSC-PSOE, ICV, Podemos i Barcelona en Comú. És a dir, els mateixos que van governar l'Ajuntament de Barcelona durant més de trenta anys, però amb un parell de marques blanques perquè no es noti. Tots quatre, això sí, coincideixen a emprar el terme "polítiques socials" com a tapadora de la seva ideologia nacional.

Ara, a més, seguint PP i Ciudadanos, blasmen TV3. TV3, l'emissora més rigorosa, professional, integradora i europea de l'Estat espanyol i una de les millors d'Europa, amb uns principis ètics a anys llum dels principis de les cadenes espanyoles, resulta que no agrada als espanyolistes perquè la troben massa catalanocèntrica per al seu gust. Es nota que no s'han mirat prou bé els telenotícies. Si ho haguessin fet, haurien vist el prisma hispanocèntric amb què s'elaboren i la selecció de noticietes espanyoles sense cap relació amb Catalunya o amb els Països Catalans que cada dia ens "col·loquen", com si a casa nostra o a la resta del món no hagués passat res més important. La factura, doncs, és bona des d'un punt de vista professional, però força hispanocèntrica encara per a una televisió nacional catalana. El nom de TV3 ja ho diu tot en aquest sentit. Una altra cosa és que a l'espanyolisme de dretes i d'esquerres li sembli una gosadia que els informatius es facin ressò del Procés i que algun programa parli de la llibertat del país. De la mateixa manera que els masclistes no suporten que es parli de masclisme o que els homòfobs no suporten que es parli del matrimoni homosexual, tampoc els espanyolistes no suporten que es parli de la independència de Catalunya. Tots ells, masclistes, homòfobs i espanyolistes, se senten embafats cada cop que hom treu el tema al qual són al·lèrgics. Troben que se'n parla massa. Tan maco que seria que no se'n parlés.

S'entén, per tant, que la dreta i l'esquerra espanyolistes s'uneixin contra TV3. La unitat d'Espanya, aquella cosa sagrada que va néixer amb el Big Bang i que només pot desaparèixer amb un cataclisme universal, sempre ha unit PP, Ciudadanos, PSC-PSOE i ICV. Per als dos primers, TV3 és una "màquina d'adoctrinament", per els tercers és "monotemàtica" i per als quarts és un "biaix independentista" i "teleprocés".

Ves per on, els qui porten segles adoctrinant-nos com a espanyols, amb tots els altaveus mediàtics de l'Estat al seu servei i imposant-nos el pensament únic de l'espanyolitat, resulta que ara estan neguitosos perquè hi ha una cadena de televisió, una sola, que, en alguns moments, només en alguns, diu coses que defugen aquesta rentada de cervell i intenta compensar-la fent-nos més conscients de la nostra identitat i explicant-nos els infinits avantatges de la llibertat. L'esquerra espanyolista ha d'estar molt desesperada perquè no li importi fer pinya amb la ultradreta i dir les mateixes coses. Exactament les mateixes. Ja ho dèiem al començament, un dels grans valors del Procés és que lleva caretes i posa cadascú al seu lloc. A ICV també.

Nació Digital , 4/7/2015
 
L'enfonsament del PP a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 juliol 2015
L'enfonsament del PP a Sant CugatA Sant Cugat, com en el conjunt de Catalunya, l'independentisme no sols ha obtingut la majoria absoluta en aquestes eleccions municipals, sinó que ha crescut amb relació a les eleccions del 2011. Així ho ha reflectit la premsa internacional tot posant en evidència les veus del nacionalisme espanyol, que diuen que l'independentisme ha estat derrotat. Tan derrotat, que les forces independentistes (CiU-ERC-CUP) tenen més regidors que mai. A Sant Cugat han pujat a divuit. L'espanyolisme, en canvi, ha sofert una derrota espectacular i es queda amb només cinc regidors: Ciudadanos (3), PSC-PSOE (1) i PP (1). Queda clar, doncs, que no n'hi ha prou d'escampar mentides perquè es converteixin en veritat. Hi ha xifres que, com algunes imatges, també valen més que mil paraules.

Però deixant de banda que el Partit Socialista ha obtingut el pitjor resultat de la seva història a Sant Cugat, i deixant de banda també que Ciudadanos ha esdevingut el partit escombra del nacionalisme espanyol, en el sentit que s'alimenta de tot allò que els seus companys de viatge van perdent pel camí, és interessant centrar-se en el cas del Partit Popular santcugatenc. Guaitem què deia Jorge Carreras, president local del partit, el 22 de maig passat, dos dies abans de les eleccions municipals: "Amb la situació actual tindrem uns millors resultats; pretenem ser decisius". I ho reblava afegint que estava convençut que obtindrien quatre regidors. Doncs bé, resulta que, a més de no millorar, s'han enfonsat i s'han quedat amb un sol regidor. I com que d'això, no se'n pot dir "ser decisiu", sinó tot al contrari, cal trobar la resposta en els antònims del mot: imprecís, incert, vague...

Un fracàs, en definitiva, fruit de la manca d'arrelament d'aquest partit a Catalunya, que ja fa molts anys que va tocar sostre i que s'ha vist obligat a fabricar cent-quaranta llistes fantasma –cinc menys que els socialistes– per aparentar una implantació territorial que no té i esgarrapar uns quants diners públics. Però és un frau a la ciutadania, ja que es tracta dels nostres diners, uns diners lliurats a un partit que no troba candidats i que en les llistes es dedica a posar noms de persones que viuen a quilòmetres i quilòmetres de distància del poble on es presenten i del qual no en saben absolutament res. I encara menys el nom de la comarca que l'acull.

A Sant Cugat, d'altra banda, el frau ha arribat a l'extrem de donar el número sis de la llista a una persona ideològicament antagònica. Em refereixo a Maria Àngels Quadras, força coneguda a la ciutat, especialment a La Floresta, i que, en fer-se oficial la seva candidatura i ser entrevistada pel Tot Sant Cugat, va declarar que era independentista i va qualificar Alícia Sánchez-Camacho de "disc ratllat". Després d'això, el Partit Popular es va posar les mans al cap i la volien fer fora, però la llista ja estava feta i seguia el seu curs administratiu. És el que passa quan no tens ni idea del lloc on vius, quan vius completament aliè a la realitat i confons Sant Cugat amb Toledo. Deu ser per això que la llengua catalana no apareixia en la propaganda electoral del partit: per una cara un text llarguíssim signat per Mariano Rajoy, el mateix que a Toledo, i per l'altra quatre ratlles del "candidato" Jorge Carreras. Finalment, ves per on, el senyor Carreras, enemic ferotge i declarat del dret a decidir, ha acabat decidint. Ha decidit incomplir el seu compromís i renunciar a l'acta de regidor. Potser es referia a això, quan deia que seria decisiu.

Diari de Sant Cugat , 5/6/2015
 
Shakespeare a la fresca Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 juliol 2015
Representació de 'Molt soroll per no res'
Representació de 'Molt soroll per no res'
Un dels encants de l'estiu a Sant Cugat, i més concretament, del mes de juliol, són les Lectures a la Fresca, que dirigeix Dolors Vilarasau i que organitzen els Amics de Pedra i Sang. Any rere any, a través d'aquesta entitat i amb el suport de l'Ajuntament, el teatre de tots els temps surt al carrer, no ens cobra entrada i omple de gent algunes de les places de la ciutat. És un regal que no sovinteja en altres poblacions de Catalunya i, per tant, podem estar contents de gaudir-ne com si fos un privilegi. La cultura, tanmateix, no és mai un privilegi, o no ho hauria de ser. La cultura és un dret, un dret vital de l'ésser humà, perquè la necessita per fer-se adult, per enriquir-se espiritualment i per contribuir a la transmissió del coneixement, una transmissió sense la qual mai no hauríem evolucionat com a espècie.

Enguany, com l'any passat, les Lectures abasten quatre dijous de juliol. És a dir, que sumen un dia més que les primeres edicions i ens apropen Shakespeare, just un any abans del quatre-cents aniversari de la seva mort. Ha estat molt bona idea obrir amb l'obra 'Molt soroll per no res', una comèdia que parla d'embolics amorosos, d'intrigues i de falses aparences, per bé que lamento que s'utilitzi el títol mancat de la doble negació: 'Molt soroll per res'. Sí, ja sé que es tracta de la traducció de Salvador Oliva, que és esplèndida. Però en aquest punt em sembla molt més precís i concloent Josep Maria de Sagarra: 'Molt soroll per no res'.

D'altra banda, la representació de 'Macbeth', per tancar les Lectures, el 23 de juliol, també ha estat una bona elecció. Serà un luxe poder veure aquesta tragèdia escocesa sobre l'ambició desmesurada en un entorn tan adient com el dels Jardins del Monestir. Qui no pugui assistir-hi, ha de saber que, si més no, té al seu abast tres adaptacions cinematogràfiques diferents de l'obra. Jo recomano la d'Orson Welles, del 1948, però també existeixen la de Roman Polanski, del 1971, amb Jon Finch, i la de l'australià Justin Kurzel, del 2015, amb Michael Fassbender i Marion Cotillard. El teatre, però, s'ha de veure al teatre, i les Lectures a la Fresca ens donen aquesta oportunitat. Aprofitem-la.

Cugat.cat , 3/7/2015
 
Els robatoris als caixers automàtics Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 juliol 2015
Els robatoris als caixers automàticsAra fa unes setmanes, els mitjans de comunicació de Sant Cugat van informar de la desarticulació d'una banda de nou membres, quatre homes, tres dones i dos menors d'edat, que havien comès trenta-nou robatoris a la ciutat i també a Barcelona, Vilanova i Sitges. El procediment era senzill: els lladres, en nombre de dos, esperaven que una persona marqués el seu codi secret en un caixer automàtic, li posaven al davant una carpeta d'una falsa associació de sordmuts i, aprofitant el factor sorpresa, marcaven el límit màxim de reintegrament d'aquella entitat bancària. Quan la víctima reaccionava, el caixer automàtic ja havia processat l'operació i lliurava els diners.

Diuen que aquest mètode de robatori es diu 'scalping' i es fonamenta en la distracció i en la intimidació. Intimidació, perquè si la víctima no s'aparta voluntàriament del caixer, són els mateixos lladres els qui l'aparten. La notícia de la detenció d'aquestes nou persones, per tant, és bona, però cal dir que no són pas l'única banda que s'hi dedica. N'hi ha d'altres, que estan operatives, la qual cosa em fa pensar en la gent gran com a víctima principal d'aquests robatoris. Tots hem vist persones grans que no se'n surten, en fer una operació en un caixer automàtic. Se senten aclaparats, s'atabalen i si l'entitat està tancada no saben què fer. Jo mateix, una vegada, vaig haver d'ajudar una senyora velleta desconeguda a treure diners de la llibreta i em va esgarrifar la seva vulnerabilitat en dir-me'n confiada el codi secret.

Per això penso que la penalització econòmica que algunes entitats bancàries imposen als clients que no usen el caixer automàtic, perquè s'estimen més ser atesos al taulell, comporta un greuge per a la gent gran, ja que l'exposa a situacions lamentables com les que he descrit aquí. Sembla que no comprenem que aquestes persones es veuen desbordades pels avenços tecnològics i que això els empeny a sentir-se com si fossin una andròmina que fa més nosa que servei. El món no és dels joves, el món és de tots, i perquè hi hagi gent jove cal que hi hagi gent gran.

Cugat.cat , 26/6/2015
 
Els errors de Sánchez-Camacho a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 03 juliol 2015
Els errors de Sánchez-Camacho a Sant CugatPoc abans de les eleccions municipals, Alícia Sánchez-Camacho va venir a Sant Cugat a donar suport al seu candidat local, Jorge Carreras, i va fer un seguit de declaracions en el to metralleta que la caracteritza i que és una barreja d'agressivitat i d'incontinència verbal. Fins i tot va arribar a fer prediccions electorals, que naturalment situaven l'independentisme al caire de l'abisme i el Partit Popular al caire de la majoria absoluta. Va titllar l'alcaldessa Mercè Conesa de "portaveu de l'estelada", va dir que els santcugatencs "no se la mereixien" i va sentenciar que "Sant Cugat no vol estelades" tot afegint que "amb les estelades no hi ha millors infraestructures, ni equipaments, ni millor seguretat, ni millors polítiques".

Vistos els resultats electorals, però, sembla obvi que la senyora Camacho, quan plegui, cosa que serà aviat, ho tindrà difícil per guanyar-se la vida com a vident. Bàsicament, perquè no n'ha encertat ni una. En primer lloc, Mercè Conesa ha estat la guanyadora, amb diferència, de les eleccions locals. El PP, en canvi, ha caigut en picat i s'ha convertit en l'últim partit del consistori amb un únic regidor. Sembla doncs que la "portaveu de l'estelada" ha guanyat per golejada al "portaveu de l'espanyola". I com que la senyora Camacho deu respectar el veredicte de les urnes, suposo que no tindrà inconvenient a reconèixer que si hi ha un polític que la majoria de santcugatencs han decidit que no es mereixen és Jorge Carreras, candidat del PP. La prova és que li ha fet tanta vergonya ser l'últim de la cua, que senzillament ha fugit.

Pel que fa a l'afirmació "Sant Cugat no vol estelades", només cal que la senyora Camacho doni un cop d'ull als resultats: CiU-CUP-ERC: 18 regidors; C's-PSC-PP: 5 regidors. Finalment, amb relació a la demagògica frase que diu que 'amb les estelades no hi ha millors infraestructures, ni equipaments, ni millor seguretat, ni millors polítiques', només aclarir-li que no és amb l'estelada que ha de millorar tot això, sinó amb la llibertat. Llibertat per treure'ns del damunt la llosa espoliadora espanyola i crear les nostres pròpies infraestructures i equipaments, tenir els nostres propis sistemes de seguretat i fer les nostres pròpies polítiques. Ni més ni menys que el que fan totes les nacions lliures del món. L'estelada, per tant, no és cap fita en si mateixa, és únicament un símbol de la llibertat, just l'antítesi de tot allò que representen Alícia Sánchez-Camacho, Jorge Carreras i el Partit Popular.

Cugat.cat , 19/6/2015
 
La discussió és la nostra coartada nacional Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 juliol 2015
La discussió és la nostra coartada nacionalSovint em trobo amb persones que es mostren preocupades pel comportament de la classe política amb relació al Procés i que em demanen parer amb l'esperança que els doni una resposta alleujadora. El seu neguit prové del fet que veuen que tenim la llibertat a tocar i que, tanmateix, hi ha partits que es passen el dia amb la calculadora a la mà. El raonament lògic seria: si vols la llibertat i saps que tot sol et serà impossible, empassa't uns quants gripaus, uneix-te als captius que també la volen i amb la força de tots plegats l'aconseguireu. Però no. Som catalans, i un català, per ser genuí, ha de mostrar les seves habilitats en l'art d'entrebancar-se amb ell mateix. Un català de debò s'enfurisma com tothom si li posen pals a les rodes, això sí, però no pas per por que aquestes es trenquin, sinó perquè els pals ja se'ls posa tot sol i no suporta que ningú el superi.

El català com cal, a més, té una irrefrenable tendència a la confusió, cosa que s'explica perquè, diguin el que diguin els gastrònoms, el plat per excel·lència de la cuina catalana és l'olla de grills. Oh, l'olla de grills! Com ens agrada! Ens agrada tant, que ho celebrem parlant tots alhora, sense respectar torns de paraula, sense escoltar l'interlocutor i aprofitant l'instant en què aquest respira per col·locar-hi el nostre discurs i deixar-lo amb la paraula a la boca. I quan nosaltres tenim la paraula juguem a la possessió. Talment com si es tractés d'aquella màxima futbolística que diu que si tu tens la pilota l'altre no et pot fer gol, ja no callem fins que buidem el pap. I és que els catalans ens realitzem parlant. Al centre i al nord d'Europa es realitzen fent, nosaltres, en canvi, en tenim prou de parlar. I parlem, i parlem, i parlem... Renoi, si parlem! Som infatigables. Enraonar, enraonem poc; però parlar...

Per això, cada cop que ens hem de fer una pregunta defugim la resposta clarificadora de SÍ o NO. Ens agrada l'envitricoll. Hem de dir SÍ-SÍ, o SÍ-NO, o NO-NO, i per això també en la consulta interna d'Unió Democràtica els independentistes es van veure obligats a votar NO, que volia dir SÍ, i els espanyolistes van votar SÍ com a sinònim de NO. Oi que és bonic, això? Discutir com a lligamosques és una magnífica manera de passar l'estona, els dies, els mesos i els anys. La discussió és la nostra coartada nacional. La fan servir indistintament els qui tenen por de llevar àncores i els qui no volen que les llevem. Quina gran troballa, la discussió sistemàtica i perenne! I que entretinguda que és! N'hi ha prou de trobar un matís, només un matís diferencial, per fer fora els altres de la nostra barca o perquè els altres ens facin fora de la seva. El cas és romandre a port discutint i declarant-nos enemics de les llistes unitàries fins i tot quan està en joc el bé més preat d'un poble, que és la llibertat. La manera catalana de fer, arribat el cas, consisteix en què cadascú fa la seva pròpia llista i després demana als altres que s'hi uneixin. I com que el matís diferencial converteix la unitat d'acció en una quimera i sempre hi ha forta maror, o maregassa, o mar brava, o mar desfeta... mai no és el moment de salpar, mai no ens manca un pretext per ajornar la travessia. Som vells llops de port, els catalans.

elSingular.cat , 29/6/2015
 
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 juny 2015
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocatsLes separacions esdevingudes després d'una llarga convivència resulten difícils, perquè la història compartida pesa força i acostumen a ser el fruit d'un munt de tensions tancades en fals. La voluntat, ja sigui per sentimentalisme o per covardia, d'allargar una relació que s'ha esfondrat, acaba essent sempre un llast molt feixuc per a la part més fatigada. Tanmateix, tan bon punt aquesta part s'arma de coratge i diu prou, els fantasmes es fan fonedissos i els beneficis es materialitzen. I el primer benefici és la sensació d'haver-se tret un mort de sobre, un mort llargament arrossegat que viciava la relació i la feia malaltissa. "Uf! Per fi! Quin descans!", són els primers mots que apareixen a l'hora de verbalitzar la sensació d'alleujament que se'n deriva. Just la mateixa sensació que ara mateix experimenten els milers i milers de catalans conscients del mal que Unió Democràtica causava al procés nacional que viu Catalunya.

Val a dir, però, que no ha passat res d'extraordinari. No calia ser cap llumenera per saber amb impertèrrita certitud que tard o d'hora el Procés acabaria comportant la separació de CiU i l'escissió d'Unió. I així ha estat. La nocturnitat i traïdoria de la direcció d'Unió, actuant com un agent al servei del govern espanyol, per enderrocar el Procés ha quedat finalment desemmascarada. En no tenir escapatòria, a l'hora de confessar si volen o no volen la independència de Catalunya, s'han vist acorralats i el Procés els ha llevat el maquillatge a la mateixa velocitat que ho faria una pluja batent. El tret de la pregunta de cent cinquanta-nou paraules que feia fàstics a la independència del país i que havia de servir, segons el seus plans i els del govern espanyol, per carregar-se el president Mas, els ha sortit per la culata i s'han quedat sols i despullats a la intempèrie. I és que, amb la prepotència que els caracteritza, tant la direcció d'Unió com Madrid van menysprear la força dels independentistes del partit i la maniobra els ha fallat. Per dir-ho planerament, han anat per llana i n'han tornat esquilats. Només cal mirar quins són els seus aliats mediàtics: ABC: "El nacionalisme moderat abandona Mas en el seu deliri independentista". La Razón: "Unió creu que el 27-S serà la tomba política de Mas".

En el primer cas, el del diari ABC, hi veiem un titular construït sobre una mentida, ja que cap veritable nacionalista, per moderat que sigui, treballa en contra de la llibertat del seu poble i a favor de les lleis de l'Estat que l'oprimeix. I en el segon, el de La Razón, hi trobem una esbombada dels pèrfids i deslleials moviments de la direcció d'Unió. Per això sobta que aquesta direcció, desemmascarada i defenestrada per servir els interessos espanyols i trair la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, gosi acusar de deslleialtat la meitat de la seva militància. És a dir, els independentistes d'Unió. Deslleials a qui? Deslleials a l'espanyolisme? Deslleials a una direcció subordinada a Espanya? Deslleials a una consulta interna sobre la qual, en el cas de Lleida, plana una sospita greu? Deslleials a una maniobra mesquina que pretenia, com li demanaven populars i socialistes, rebentar el Procés? Deslleials a una operació, que aplaudirien la FAES i el CNI, destinada a decapitar políticament el president de Catalunya? Deslleials a la baixesa moral d'encadenar el país a la legalitat antidemocràtica espanyola, una legalitat concebuda, redactada i blindada per mantenir-nos captius al llarg dels segles? La història deixarà constància d'aquests fets com la data en què els militants d'Unió que volien la llibertat de Catalunya van parar els peus als militants que s'havien conjurat per impedir-la. El jorn dels enderrocadors enderrocats.

elSingular.cat , 22/6/2015
 
Una gran victòria del Procés Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 juny 2015
Una gran victòria del ProcésEl procés català, com tota empresa humana, té els seus alts i baixos, però a mesura que passen els dies es van veient els immensos beneficis que comporta. Un d'aquests beneficis, potser el més significatiu, és l'anacronització –si se'm permet el terme– de l'ambigüitat i la força clarificadora que l'acompanya. Només hem de parar atenció en el terrabastall que ha causat en tots aquells partits que es definien evitant definir-se o que actuaven de manera incongruent amb els principis que deien defensar. Alguns han estat prou intel·ligents per començar de cap i de nou i d'altres han entès que la independència és una necessitat vital, no pas una ornamentació programàtica. De fet, van ser, en bona part, les bases d'aquests partits les que, decebudes davant la passivitat de les seves direccions, van agafar el bou per les banyes i, al costat de milers i milers de catalans sense filiació partidista, van impulsar el Procés l'any 2009. Aquesta és la força del moviment independentista català, que a diferència d'Escòcia, no neix d'un partit, neix de tots els sectors de la societat i esdevé transversal.

D'aquí ve el cataclisme d'Unió, per exemple. Sense el Procés, aquest cataclisme mai no s'hauria produït. I en el cas del PSOE de Catalunya, exactament igual: fuga de militants, fuga de simpatitzants i fuga de votants. És a dir, uns efectes devastadors per al partit, però clarificadors per al país. De fet, aquesta clarificació és una de les principals fonts d'alimentació de Ciudadanos, ja que es nodreix del gran nombre de nacionalistes espanyols que fugen d'uns partits a la deriva. I ara, ves per on, arriba el torn d'ICV, una formació totalment superada per la CUP que per dissimular el seu hispanocentrisme treu de la tomba el Pla Ibarretxe, li lleva les teranyines i el presenta com a projecte propi tot esperant que algú piqui l'ham. Però ningú no l'ha picat. Ans al contrari, ICV és ara al llindar d'una profunda convulsió interna que convertirà Joan Herrera en un cadàver polític en la mateixa mesura que ja ho són Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Herrera n'és conscient i per això parla ara de fer una llista unitària de les esquerres per al 27-S amb l'argument que "el més important no és el patriotisme de les sigles d'un partit". La cosa, però, té la seva gràcia, ja que van ser precisament Joan Herrera i Dolors Camats els primers a rebutjar una llista unitària per la independència de Catalunya. Es veu que allà les sigles sí que comptaven i que, segons ells, la dependència és més patriòtica que la independència.

En realitat, però, tot plegat no és res més que una maniobra desesperada –cosina germana de la que han fet a l'Ajuntament de Barcelona– per maquillar la patacada que albiren. I com que una aliança només amb Podemos els resulta incòmoda, perquè es tracta d'un partit nacionalista espanyol fins al moll de l'os, els vindria bé entabanar la CUP per tenir-la com a coartada catalanista. D'aquesta manera podrien repetir aquella cantarella anacrònica de ser unes sigles amb "moltes sensibilitats". El seu problema, a banda que la CUP no caurà en el parany, és que el Procés ha fossilitzat aquest discurs, perquè quan està en joc la llibertat d'un poble només hi ha espai per a dues sensibilitats: o hi estàs a favor o hi estàs en contra.

Nació Digital , 20/6/2015
 
Incívics amb roba de marca Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
divendres, 26 juny 2015
Incívics amb roba de marcaEm pregunto què seria de nosaltres si no hi haguessin sancions que ens obliguessin a ser mínimament curosos amb el nostre entorn. Probablement moriríem colgats pels milers i milers de tones d'escombraries i deixalles que llencem al carrer. No parlo de les coses que llencem als contenidors, que és el lloc on s'han de llençar, sinó de tot allò que hi deixem al costat, a terra, i que converteix aquests espais en abocadors urbans. Diuen que Sant Cugat és una ciutat culta, i és cert. És una ciutat força modèlica, en aquest sentit. Però sembla obvi que no tothom que és culte també és net o, si més no, cívic.

Dic això, perquè molt a prop de casa meva hi ha set contenidors -dos de brossa, un de marró, un de groc, un de blau, un de verd i un de roba de segona mà- i gairebé es pot dir que és molta més la porqueria que els envolta que no pas allò que guarden a dins. D'una banda, hi trobem les bosses de brossa que la gent deixa a terra i que els gats esventren atrets per les olors. És un fet que sovinteja perquè, segons sembla, són diverses les persones que pensen que dipositar una bossa en un contenidor requereix un esforç sobrehumà. Però encara hi ha una xacra pitjor, és la xacra de les deixalles domèstiques de tota mena que ocupen la vorera i que n'impedeixen el pas. N'he fet una llista, que em sembla vergonyosa: taules, tauletes de nit, pots de pintura, plaques de porexpan, electrodomèstics, fustes, sofàs, llits, sunyers, cadires, butaques, quadres, prestatges, persianes, armaris, calaixos, matalassos, testos, coixins, orinals...

Algú pot pensar que la gent que embruta els carrers d'aquesta manera prové d'orígens llunyans, perquè nosaltres, els europeus, que som tan i tan cívics, no ho fem, això. Però no és veritat. He vist ben sovint europeus abillats amb roba de marca i de perfil universitari deixant a terra les deixalles que he descrit. A tots ells, a tots els santcugatencs incívics, tinguin l'origen que tinguin, caldria dir-los que s'interessin més pels recursos de la seva ciutat. Si ho fessin, s'assabentarien del magnífic servei que l'Ajuntament posa a la seva disposició per no haver d'embrutar. N'hi ha prou de trucar al 902.547.010 i deixar-hi la llista de les coses que es volen llençar. L'endemà rebran una trucada per acordar el dia que els va bé que una brigada els ho reculli a casa. Em sembla que més facilitats no es poden donar. No embrutar els carrers és una manera de demostrar respecte pels conciutadans i per un mateix.

Cugat.cat , 22/5/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1690
spacer.png, 0 kB