Play online slots for real money https://onlineslots.money/.

spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Nou anys per resoldre un assetjament a menors Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 agost 2017
Nou anys per resoldre un assetjament a menorsPoc abans del parèntesi de vacances, Cugat.cat va publicar la notícia de la condemna de dos anys de presó i una multa d'11.000 euros a l'home de quaranta-quatre anys que assetjava noies menors d'edat per Internet, una de les quals santcugatenca, amb la intenció de fornir la seva producció de pornografia infantil. El procediment que seguia era contactar amb les noies, oferir-los diners, entre 100 i 150 euros, a canvi que es fotografiessin despullades amb els genitals ben al descobert i en posicions eròtiques. Ell, és clar, no enviava mai els diners, i quan les víctimes reclamaven començava el xantatge. Els demanava més material, i, per aconseguir que l'obeïssin, les coaccionava dient que publicaria les fotos que ja tenia.

A una de les noies la va amenaçar dient-li que difondria la seva imatge per tota la Universitat Autònoma, afegint-hi el telèfon i l'oferiment dels seus serveis sexuals. I a la noia santcugatenca li va demanar que s'introduís objectes a la vagina i a l'anus, ja que si no ho feia les imatges que ja tenia serien escampades per tot Sant Cugat. La noia, és clar, va caure en el parany i li va enviar una vintena de fotos més. D'aquesta manera, la producció de l'individu en qüestió no parava de créixer. Finalment, algunes de les víctimes ho van denunciar, la policia va escorcollar el pis de l'acusat i va trobar-hi les proves vinculades a l'adreça electrònica Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la

Fins aquí, doncs, el relat dels fets. Però cal fer un parell de reflexions sobre el tema. La primera és la baixesa moral de l'individu, que s'aprofitava de noies adolescents que veien en la xifra de 100 o 150 euros una fortuna i que cedien pensant que tot plegat no passaria d'allà. Cal estar molt mancat de principis ètics per difamar i humiliar una noia a la universitat en què estudia o a la població on viu tot menyspreant les greus conseqüències psicològiques que això li causarà.

L'altra reflexió té a veure amb el temps transcorregut entre els delictes comesos i el judici, amb la consegüent condemna. Dic això, perquè estem parlant d'uns fets que es van produir l'any 2007. La noia santcugatenca, per exemple, tenia aleshores setze anys i ara en té vint-i-cinc. És a dir, han hagut de passar nou anys perquè es fes justícia. Estem parlant de tota una dècada. I si per resoldre judicialment delictes com aquest, que, per sort, no presenten grans complexitats, necessitem tant de temps, ja ens podem imaginar el calvari que viuen les víctimes de delictes molt més greus i laberíntics. Sí, ja sabem que, com diu la dita, tot va bé si acaba bé, però lentitud i justícia són termes antagònics, i per tant, per aconseguir que la justícia pugui reeixir cal acabar amb la lentitud. És inadmissible que una noia de setze anys hagi d'esperar a tenir-ne vint-i-cinc perquè la justícia es pronunciï sobre l'assetjament que va patir.

Cugat.cat , 16/9/2016
 
Sense referèndum ho tenen magre Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 agost 2017
Sense referèndum ho tenen magreLa política espanyola està atrapada en un atzucac que, com més mesos passen, més posa en relleu els extrems a què pot arribar la seva manca de cultura de pacte. És una qüestió que té mala peça al teler, perquè per entendre que no són les victòries militars, ni les amenaces, ni els exabruptes el que ha fet avançar la humanitat, sinó el raonament, cal tenir capacitat de diàleg. Especialment de diàleg entre oponents. Espanya, però, no dialoga mai, perquè el diàleg, el pacte, l'acord entre oponents, en la seva cultura, és percebut com una rendició en tota regla, i això no s'ho pot permetre mai una cultura conqueridora, coercitiva i subjugadora com aquella.

De pactar entre iguals –PP i Ciudadanos–, sí que en saben, però la idea d'un pacte PP-PSOE els esgarrifa, cosa que costa d'entendre, perquè, ben mirat, llevat d'algunes qüestions puntuals, tots dos partits tenen moltíssimes coses en comú. D'entrada, afirmar que el PSOE és un partit d'esquerres resulta tan hilarant com ho seria que algú digués que la CUP és un partit de dretes. Però tots els productes necessiten una etiqueta que els identifiqui, i el PSOE també, és clar. Que sigui certa ja és una altra cosa. Sigui com vulgui, això és superflu comparat amb l'atzucac a què ens referíem. I és que, acostumats com estaven al bipartidisme –avui governes tu, demà governo jo–, de sobte s'han trobat que els números no quadren. I tot, ves per on, per culpa de Catalunya!

En la història política espanyola no hi ha només manca de cultura de pacte, també hi ha tradició de no reconèixer l'existència nacional de Catalunya. Catalunya, fins no fa gaire, era únicament un grapat de vots que, en cas que no hi hagués majoria absoluta de PP o PSOE al Congrés de Madrid, resolien tots els problemes aritmètics a canvi d'alguna engruna. Ara les coses han fet un tomb espectacular i aquelles maniobres ja no són res més que contes a la vora del foc. Ara, a Catalunya, hi ha un govern independentista, i hi ha també una majoria independentista al Parlament. I això ho capgira tot. Absolutament tot, ja que el PP i Ciudadanos no sumen, i tampoc no ho fan PSOE i Podemos.

Per poder governar l'Estat espanyol, els polítics d'aquell país necessiten Catalunya. Però per obtenir els vots de Catalunya han d'acceptar la celebració d'un referèndum d'independència, i això els fa més pànic que l'arrencada d'un queixal en viu. De fet, topa frontalment amb la seva naturalesa dominadora, perquè implica moltes altres coses. Encara bo, si només fos el referèndum. Hi ha, a més, dues qüestions que en fan impossible l'acceptació: una és que les possibilitats espanyoles de perdre'l són immenses; i l'altra és que la celebració d'un referèndum, independentment de quin en fos el resultat, significaria reconèixer de manera irreversible que Catalunya és una nació d'Europa amb dret a decidir per si mateixa. I no cal dir que aquest reconeixement tindria conseqüències immediates en les relacions entre ambdós països i en el marc internacional.

La pregunta, doncs, és: com pensen sortir de l'atzucac? On pensen arribar amb pronunciaments com aquest del PSOE, que diu: "No pactarem amb els independentistes catalans"? Com s'ho faran, en definitiva, ignorant Catalunya? Una solució seria anar celebrant eleccions indefinidament. Al PP ja li va bé això de ser "govern en funcions", perquè li permet romandre en el poder sense haver de sotmetre's als controls parlamentaris. Però el ridícul davant del món, que ja és gegantí, esdevindria pur esperpent. Veurem com se'n surten. De moment, la vida els està ensenyant que la política no pot ser judicialitzada, que la política no es fa als tribunals, la política es fa als parlaments arribant a acords amb els contraris cada cop que els resultats d'unes eleccions no són favorables. I un altre ensenyament que els està fent la vida és que per més que vulguin ignorar Catalunya, per més que vulguin empobrir-la, escarnir-la, menystenir-la, Catalunya seguirà essent Catalunya, i no renunciarà, s'hi posin com s'hi posin, al seu dret a ser un Estat independent. La vida els està ensenyant tot això, una altra cosa és que ho vulguin aprendre.

El Món , 12/9/2016
 
La inhabilitació de Carme Forcadell Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 agost 2017
La inhabilitació de Carme ForcadellLa inhabilitació de Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, per part de l'Estat espanyol, no sols és perfectament possible sinó altament probable. Només un bri sobtat d'intel·ligència, un llampec de matèria grisa en aquella Castella que menysprea tot allò que ignora ho podria evitar. Però és molt difícil, perquè la política espanyola no està regida per la intel·ligència, sinó per l'esperit de la tauromàquia, que es basa en l'exhibició d'uns genitals voluminosos sota uns pantalons ajustats i en el sotmetiment d'un brau torturat i agonitzant a la plaça. Així és com volen Catalunya. I la inhabilitació de la presidenta de la màxima institució del país forma part de la fal·lografia de la qüestió.

La tauromàquia, com a Fiesta Nacional d'Espanya, i el masclisme que l'acompanya, expressen molt bé la mentalitat i el caràcter de qui hi ha al darrere. El sol fet que una gent, per tal de reafirmar-se, necessiti marejar, martiritzar i matar un brau, diu molt més a favor del brau que no pas de la gent en qüestió. Però no hi ha res a fer. La tauromàquia i el masclisme estan molt més units que no pas Vilanova i la Geltrú o Santa Margarida i els Monjos, i la prepotència fàl·locràtica espanyola no dialoga, això és de covards o de marietes, només esclafa. Catalunya és el brau, i Carme Forcadell –com tots els membres de l'anterior govern català criminalitzats per posar les urnes al servei de la ciutadania–, són les orelles i la cua. El problema és que l'Estat, en el seu paroxisme nacionalista espanyol, pretén tallar les orelles i la cua del brau no sols abans de matar-lo, sinó justament quan és més viu que mai. Com hi ha món!

Creu, aquesta gent, en la seva delirant escalada d'amenaces –el baladrer Xavier García Albiol n'és el més il·lustratiu representant–, que la suspensió de l'autonomia de Catalunya resoldria el "problema catalán". Talment com qui diu: morta la cuca, mort el verí. Al capdavall, ja s'ha demostrat a bastament que en aquest Estat no cal cometre cap delicte per ingressar a la presó, i encara menys per a ser inhabilitat políticament o professionalment. Moltíssims ciutadans bascos d'esquerres van ser inhabilitats al País Basc, l'any 2009, perquè no poguessin presentar-se a les eleccions i facilitar així la victòria, fins aleshores impossible, del nacionalisme espanyol. Tot un frau electoral. El mateix frau que ara es porta a terme amb la inhabilitació d'Arnaldo Otegi, una persona que ha estat a la presó sis anys i mig per haver aconseguit que ETA abandonés la violència. I tenim també el cas del jutge Santi Vidal, inhabilitat per redactar, en el seu temps lliure, una hipotètica Constitució de Catalunya. A l'Estat espanyol no s'inhabiliten els jutges per corrupció, els corruptes poden seguir en actiu, se'ls inhabilita, com en els règims dictatorials, per escriure textos democràtics a casa seva.

Així les coses, la inhabilitació de la presidenta del Parlament de Catalunya, acusada de permetre que els parlamentaris parlamentin –on s'és vist!–, és perfectament factible. I tant que sí! Una altra cosa és que la mesura sigui efectiva. Naturalment no ho serà. Però ja hem dit que és difícil esperar intel·ligència d'aquell que s'ha reafirmat tota la vida per mitjà de la força. La intel·ligència diu que no hi ha cap base jurídica democràtica que empari la mesura, i també diu que serà desacreditada pels tribunals internacionals. A més, és ridícul pensar que la persona que la substitueixi no farà exactament el mateix, i després l'altra, i l'altra, i l'altra... Quin és el guany, si a sobre hi afegim la degradació –encara més– de la imatge internacional d'Espanya? Fins i tot pot passar una altra cosa, i és que, digui el que digui l'Estat, Catalunya faci com si sentís ploure i mantingui Forcadell en el càrrec. Els actes de sobirania comencen així, i aquest en seria un d'exemplar. Sobretot davant d'una violació tan flagrant dels Drets Humans, com és dir a un Parlament de què pot parlar i de què no pot parlar tot inhabilitant la titular del càrrec que ha permès aquest parlamentarisme.

L'Estat espanyol hauria de reflexionar sobre la seva dèria de dur tantes vegades el càntir a la font: inhabilitació del jutge Santi Vidal, inhabilitació de Carme Forcadell, inhabilitació del president Mas, inhabilitació de l'exvicepresidenta Joana Ortega, inhabilitació de l'exconsellera Irene Rigau, inhabilitació de l'exconseller Francesc Homs, inhabilitació de l'autonomia de Catalunya... Tant d'anar el càntir a la font arriba que es trenca, i aleshores qui està inhabilitat per dur res de res, ni que sigui un càntir, és justament l'enderiat portador.

El Món , 5/9/2016
 
Jordi Carbonell, un català imprudent Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 agost 2017
Jordi CarbonelEl dia que la nació catalana recuperi la seva llibertat, serà un acte de justícia i dignitat que retem homenatge a les persones que, com Jordi Carbonell, van dedicar la seva vida a la defensa dels nostres drets nacionals. Vivim un moment difícil, certament. Vivim un moment en què el poble català es veu assetjat i criminalitzat per l'Estat espanyol. Però per agressiva que pugui semblar als més joves aquesta virulència, en cap cas no es comparable a la virulència dels dies viscuts per Jordi Carbonell en moments anteriors de la nostra història. Aquells eren temps en què l'independentisme no sols era minoritari, sinó que la por impedia que l'independentisme que hi havia gosés manifestar-se en veu alta. Els independentistes d'aleshores havien de picar pedra, molta pedra, i, en el millor dels casos, eren percebuts pels catalans que encara avui s'autoanomenen "catalanistes" com a gent "eixelebrada". No voler la llibertat del teu país era vist com una actitud "entenimentada", de manera que el seny consistia a ser submís. Voler ser lliure, en canvi, era ser "radical", "extremista", "foll", "provincià"...

La frase mítica de Jordi Carbonell, aquella que ens adverteix "que la prudència no ens faci traïdors", té molt a veure amb això. La prudència no és pas una qualitat negativa. Al contrari, és positiva. Però deixa de ser-ho tan bon punt esdevé una excusa per justificar la pusil·lanimitat, la docilitat, la submissió. Quan la prudència esdevé tot això, deixa de ser prudència per convertir-se en immobilisme. Per tant, veient el punt històric en el qual ens trobem i el creixement espectacular de l'independentisme, amb les fabuloses manifestacions d'aquests darrers anys –les més multitudinàries de la història d'Europa–, cal reconèixer que mai no hauríem arribat tan lluny sense la perillosa, fosca i ingrata tasca pretèrita de persones com Jordi Carbonell. Perquè és ara, justament ara, quan en recollim els fruits.

Acostumats com estem a veure dia rere dia com hi ha personatges públics que mercadegen amb els seus principis, que els canvien sense escrúpols com qui gira un mitjó, i que subordinen tots els valors ètics als seus interessos personals, la trajectòria de Jordi Carbonell, sempre lleial a la llibertat de la nació catalana i a la seva llengua –fins i tot essent torturat i pres per boig per defensar-les–, és admirable i mereix tot el meu respecte. Ja el tenia quan era viu, i el tindrà per sempre més, ara que és mort. Allò que no ha de morir mai, allò que tenim el deure ètic de preservar, és el seu exemple, la seva fermesa, la seva força per no claudicar en els dies en què ser traïdor, ser submís, ser pusil·lànime tenia premi. Mercès, estimat Jordi. Gràcies a la teva "imprudència", la traïció s'ha quedat sense l'amagatall de la prudència.

Racó Català , 31/8/2016
 
El condecorador de verges vol ser ambaixador Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 31 juliol 2017
El condecorador de verges vol ser ambaixadorLa figura del ministre Jorge Fernández Díaz en el marc de la política espanyola ha aixecat molta polseguera a Catalunya; ho ha fet perquè les seves accions responen fil per randa al manual d'un fill ideològic del franquisme i també perquè no sols no ha dimitit sinó que tampoc no ha estat destituït després que sortís a la llum l'anomenada Operació Catalunya, que ell va orquestrar des del ministeri de l'Interior per desacreditar els polítics de Convergència i d'Esquerra i altres figures i entitats de la societat catalana, com ara Carme Forcadell, Muriel Casals, ANC o Òmnium Cultural, a més de diversos ajuntaments. Tanmateix, sense negar ni un bri de raó als catalans que s'han indignat davant de tanta immundícia, cal extreure'n, ni que sigui amb el nas tapat, els aspectes positius que es deriven del fet que el totalitarisme s'ofegui atrapat en les seves pròpies defecacions. Ja ho diu el president Puigdemont: "La claveguera de l'Estat no té qui la depuri". I l'Operació Catalunya n'és un bon exemple.

L'Operació Catalunya és el viu retrat de la impotència. Impotència per crear ni tan sols una fàbrica de falsedats i mentides d'un nivell que superi Pepe Gotera y Otilio (Fernández Díaz i Daniel de Alfonso), que amb les seves 'chapuzas a domicilio', dibuixades per Ibáñez, eren una metàfora del franquisme; impotència per assumir que un Estat no pot ser mai una presó de pobles; impotència per entendre que és en la criminalització de les urnes i dels polítics que les respecten on rau l'autèntica criminalitat; i impotència intel·lectual per poder vèncer democràticament Catalunya. I és que l'Estat espanyol, impossibilitat d'usar la seva eina més característica i tradicional, les forces armades, se sent perdut en una època i en un context geopolític en què els conflictes es dirimeixen votant i no esclafant. No és estrany que encara gosi dir que Gibraltar "és Espanya" i que intenti esclafar la ferma voluntat dels gibraltarenys, de ser britànics. I tampoc no és estrany que en ple 2016 el Tribunal Constitucional es remeti al Decret de Nova Planta del 1707 per justificar l'eliminació del dret civil valencià. Estem parlant d'un Estat que encara viu al segle XVIII.

Situats en aquest punt, és normal que Jorge Fernández Díaz sigui un home frustrat. Néixer tres segles i mig més tard de l'època desitjada l'ha marcat profundament. Ell, conspirant contra Catalunya i ordint trames i instruccions secretes del Consejo de Castilla per abatre-la, s'hauria sentit realitzat en la cort de Felip V. Però va fer tard i s'ha hagut de conformar essent el condecorador de verges de la cort de Felip VI. Condecorador-ambaixador, potser, ja que es deleix per anar al Vaticà. Deu ser que també vol condecorar Déu.

El mes de febrer de 2014, Fernández Díaz va condecorar la Verge Maria Santíssima de l'Amor, amb la Medalla d'Or al Mèrit Policial i una pensió econòmica. Això últim, tanmateix, no es va fer efectiu perquè la Verge, segons sembla, no va acceptar diners. Tampoc no en va acceptar la Santíssima Verge dels Dolors d'Archidona, de Màlaga, en ser condecorada el dia de Hispanidad de l'any següent, el 2015, per la seva "col·laboració amb la Guàrdia Civil". El càrrec de condecorador de verges, com veiem, és força adient per a un home de l'Opus Dei que afirma que manté diàlegs molt interessants amb el seu Àngel de la Guarda, que es diu Marcelo, i que fa profundes meditacions a prop de la tomba de Franco en aquell mausoleu feixista anomenat Valle de los Caídos, que és centre de pelegrinatge de franquistes, falangistes i neonazis.

Però les gestes de Fernández Díaz, en qualitat de condecorador de l'imperi de la senyoreta Pepis, no s'acaben aquí. També va condecorar el seu confessor, Silverio Nieto Núñez, home proper a l'Opus Dei i responsable dels serveis jurídics de la Conferència Episcopal Espanyola, i va honorar amb el títol de Comissari Honorífic el periodista Francisco Marhuenda, director de La Razón, pels serveis que presta dia rere dia al nacionalisme espanyol. En aquest cas, tanmateix, el Sindicat Unificat de la policia espanyola va presentar una querella contra Fernández Díaz per un delicte de prevaricació, atès que era una condecoració arbitrària i feta "sense explicació ni motiu que serveixi de fonament llevat de raons personals", però no va reeixir i va ser arxivada pel Tribunal Suprem, cosa ben lògica tractant-se d'un Estat en què allò que de debò progressa judicialment són les querelles contra els polítics catalans que permeten que la gent s'expressi a través del vot.

Recordem, d'altra banda, que Fernández Díaz va ser el ministre que va permetre que es disparessin bales de goma i gasos lacrimògens contra els immigrants subsaharians que el 6 de febrer de 2014 intentaven arribar nedant a la platja del Tarajal, a Ceuta, amb un resultat de quinze morts. Fins i tot el capità que comandava els agents va agafar ell mateix un fusell i va disparar diversos trets per "donar exemple". Què hi ha més repugnant i racista que això?

Ara sabem que l'any 2012, dins el marc de l'Operació Catalunya, es va crear una brigada política per portar a terme tota mena d'operacions il·legals i muntatges policials que criminalitzessin l'independentisme. No només sabem això, també sabem els noms principals de la brigada: Eugenio Pino (factòtum de Fernández Díaz), José Ángel Fuentes Gago (cap de Gabinet), Marcelino Martín-Blas (cap d'Afers Interns), José Luis Olivera (cap de la UDEF), Enrique García Castaño (cap d'Informació), i el confés José Manuel Villarejo.

Tot aquest estat de coses mostra l'Estat espanyol com un Estat profundament corrupte i antidemocràtic, a la cua de la Unió Europea, en què no sols no dimiteix mai ningú, per execrable que pugui ser la seva gestió política, ni es produeixen destitucions per principis ètics i morals, sinó que el delicte és premiat electoralment pel gros d'una societat que accepta que els polítics delinqüents tinguin garantit un opulent futur econòmic, una societat que es mostra indiferent davant l'assassinat de persones, a mans policials, pel sol fet de ser immigrants, i que aprova que l'Estat manipuli les eleccions catalanes impedint el vot dels residents a l'estranger, o la coacció a directors de diari perquè publiquin falsedats sobre els líders independentistes, o la criminalització de persones per raons ideològiques. Tot, com va confessar Jorge Fernández Díaz, es feia amb el vist-i-plau del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que, naturalment, no ha dimitit, que ha tornat a guanyar les eleccions i que, sense cap mena de pressió social en contra, aspira de nou a ser investit president del seu país. Espanya és així i no canviarà. És la conseqüència lògica d'haver deixat de ser un país per convertir-se en una religió.

El Món , 25/7/2016
 
L'augment de la catalanofòbia Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 28 juliol 2017
L'augment de la catalanofòbiaAra fa només uns dies, Nació Digital informava d'un nou cas de catalanofòbia, en què una ciutadana de Vic, Montserrat Puig i Cotado, va ser discriminada i vexada per la policia espanyola per parlar en català a la comissaria on havia anat a renovar el passaport. Aquests casos s'han incrementat de manera espectacular darrerament en tota mena de llocs, ja sigui en competicions esportives, empreses navilieres, universitats, restaurants, centres d'atenció primària o assistència sanitària de platges, i tots són gravíssims perquè constitueixen actes execrables de racisme lingüístic. Però el cas de la comissaria de policia espanyola de Vic té un element afegit que el fa encara més inadmissible, perquè no prové de racistes emparats pel consentiment o el silenci còmplice de les empreses, establiments o serveis que els contracten, sinó d'un cos policial, un cos que es diu "Policia Nacional" i que, en virtut d'aquest nom, tots els seus efectius destacats als Països Catalans, Euskal Herria o Galícia tenen l'obligació de saber català, èuscar o gallec, atès que l'Estat espanyol els considera part del seu territori "nacional".

El cas de la senyora Puig és molt meritori, perquè, a diferència dels catalans que acaben claudicant, no va canviar de llengua en cap moment malgrat la discriminació i burla que va patir per part de diversos funcionaris. Tot va començar amb l'agent de la porta, que li exigia "háblame en español" i que, quan ella s'hi negava, l'agafava pel braç i li deia que hi estava obligada. Finalment, gràcies al fet que l'agent era requerit a l'entrada per més gent i la va deixar estar, la senyora va aconseguir tanda. Però, en haver de sortir per fer-se les fotos, es va trobar que el mateix individu no li permetia l'entrada. Ella, aleshores, va telefonar a un regidor de l'Ajuntament i la van deixar passar, però un cop a dins, just quan era a punt de ser atesa per una noia que l'entenia perfectament, una altra dona ho va impedir tot enviant-la a una taula on no hi havia cap funcionari. Allà s'hi va estar una bona estona veient com tothom li passava al davant, i, quan es va queixar, el funcionari que la va atendre li va exigir que li parlés en espanyol. Ella, naturalment, s'hi va negar i ell la va denunciar per manca de respecte a l'autoritat tot amenaçant-la que la suspendrien de feina i sou. Després li va dir que anés a l'oficina dels Mossos a denunciar que havia perdut el passaport i que, en acabat, tornés. Però quan ella li va demanar el número de placa i el de l'agent de la porta, s'ho va repensar i li va respondre: "Saps què, no vagis a fer la denúncia, perquè no et dono permís". La senyora Puig, en conseqüència, no va poder renovar el passaport.

Aquest és només un dels centenars de casos de catalanofòbia que es produeixen contínuament contra les persones de parla catalana i que, precisament perquè els agressors tenen l'empara d'un Estat no menys catalanofòbic, resten impunes. Quan el poder és més racista que els seus funcionaris, aquests se senten protegits per escarnir les víctimes. Tant se val que el racisme sigui de pigmentació o lingüístic, el racista és un covard que necessita cobertura per inflar-se i fer-se el milhomes. Sense la cobertura es desinfla com un globus i es retroba amb la seva trista i esperpèntica insignificança. Tanmateix, cal agrair-los que obrin els ulls a molta gent sobre la necessitat que té Catalunya de ser un Estat independent. Si ja és terrible viure sotmesos a un Estat antidemocràtic, encara ho és més viure sotmesos a un Estat racista.

Nació Digital , 23/7/2016
 
La mort de Rafael Recolons Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 juliol 2017
Rafael Recolons
Rafael Recolons
La mort de Rafael Recolons, el 21 de juny passat, a 79 anys, em va deixar completament astorat, perquè el tenia en gran estima i no sabia pas que estigués malalt. Vull dir que la notícia, en llegir-la, em va agafar per sorpresa. És veritat que darrerament el veia una mica més afeblit, més fatigat, però en cap moment no em va passar pel cap que allò fos el llindar d'un adéu. L'última vegada que vam conversar va ser el dia que els Amics de la Unesco de Sant Cugat celebraven una assemblea amb la qual ell s'acomiadava com a president de l'entitat, després de sis anys. Un parell de mesos abans, en Rafa, així és com tothom el coneixia, m'havia trucat perquè hi presentés cada tres mesos la projecció d'una pel·lícula valuosa. I la pel·lícula que vaig escollir per al 30 de març fou To Be or Not To Be, d'Ernst Lubitsch. Va ser el darrer cop que el vaig veure.

En la projecció següent, la de l'1 de juny, en Rafa no va venir. Per sort, en saludar la nova presidenta, Isabel Gonzàlez, vaig dir unes paraules sobre ell, però n'hauria dit moltes més si hagués sabut que la seva absència era causada per una malaltia tan irreversible. Es dóna el cas que l'últim escrit seu va ser un article al Tot Sant Cugat en què comentava la projecció del film To Be or Not To Be, que li havia agradat molt. Hi deia unes sàvies paraules: "El film ens enfronta a un fet terriblement antic i nou: l'intent d'anorrear persones i pobles. La negació de l'existència i el menyspreu d'unes persones i pobles considerats inferiors. Un Estat que muntava la seva filosofia en el més gran rebuig a la vida d'altres éssers humans. En aquest cas el poble jueu o les ètnies que el nazisme considerava inferiors i indignes. Una pel·lícula intel·ligent i divertida que esperona els Amics de la Unesco de Sant Cugat a seguir construint la pau en la ment de les persones i els pobles a través de la cultura."

Com dic, em sap molt de greu, moltíssim, aquesta partença inesperada de Rafael Recolons. Tots dos ens esborronàvem en veure com els Drets Humans són trepitjats per una Europa que nega l'entrada a milers de persones que fugen de la fam i de la mort, i compartíem l'anhel de veure una Catalunya lliure de les cadenes espanyoles. Hem perdut una gran persona, hem perdut un home discret, un home que sense cap afany de protagonisme i fidel als principis de la Unesco, va treballar per la llibertat, perquè sense llibertat no és possible la fraternitat.

Tot Sant Cugat , 22/7/2016
 
Allau de casos de discriminació lingüística Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 juliol 2017
Allau de casos de discriminació lingüísticaEls atacs constants a la llengua catalana i els casos de discriminació lingüística, és a dir, de persones que es veuen escarnides pel sol fet d'expressar-se en català, en la mateixa mesura que altres persones es veuen escarnides pel sol fet de ser negres, jueves, musulmanes o homosexuals, són una costant. Una constant de la qual, com passa en els casos de violència contra les dones pel sol fet de ser dones, només en coneixem una petita part. Vull dir que hi ha infinitat de casos, ja sigui perquè la víctima no és famosa o perquè el fet no s'ha produït en un lloc rellevant, que resten amagats i ningú no en sap res. Val a dir, però, que tot sovint són les mateixes víctimes les qui, en una mostra clara de submissió apresa, les amaguen. Tants anys de sotmetiment fan que molts catalans acotin el cap i que la seva queixa no vagi més lluny del seu cercle d'amics o d'un simple ‘no hi ha dret'. Però si no hi ha dret, cal donar una resposta assertiva, tant en el moment de l'agressió com després. En pocs dies n'hi ha hagut uns quants a diferents llocs.

El darrer cap de setmana de juny, l'entrenador del Tennis Taula Cassà, Carles Font, va ser expulsat durant un partit del Campionat d'Espanya de categories benjamí, infantil i sub-23, jugat a Blanes, per animar els seus jugadors en català. En un primer moment, l'àrbitre, el madrileny Ángel Mármol Baena, li va ensenyar targeta groga i li va exigir que parlés en espanyol, però Font, com és lògic, li va respondre: "Es pot animar en xinès, en rus o en anglès, però no en català? No estic incomplint cap norma i així continuaré". I va continuar: "Vinga, Andreu, som-hi!" Davant d'això, Mármol li va ensenyar targeta vermella i el va expulsar. Fins i tot, quan l'Andreu, d'onze anys, va alçar la mà per demanar que s'aturés el partit fins que tot s'aclarís, l'àrbitre el va amenaçar d'expulsar-lo a ell també. De res no va servir que dos jugadors d'un altre club intercedissin en favor d'en Font, ni tampoc la reclamació d'aquest a la jutgessa-àrbitre Carmen Torrado, que, tot i reconèixer-li que allò era injust, es va inhibir. Les normes, com sabem, obliguen a donar les ordres tècniques en espanyol –d'això se'n diu un Estat plural–, però no n'hi ha cap que impedeixi donar ànim en altres llengües. Això és el que fan tots els entrenadors del món, i la prova és que els xinesos havien fet exactament el mateix en categoria sènior i cap àrbitre no els va expulsar tot i no saber xinès.

Cal remarcar, a més, que el col·legiat Ángel Mármol Baena no és cap veterà de l'època franquista –per bé que, segons sembla, tindria vincles familiars en un poble de Badajoz anomenat Gévora del Caudillo–, sinó que és àrbitre internacional des del setembre de 2015, data en què va superar l'examen a Cambados, Pontevedra. És trist, d'altra banda, que el club Tennis Taula Cassà, de Cassà de la Selva, sigui conegut només per aquest fet que els va perjudicar i no pas pels valors esportius que transmet als seus nois i noies, valors que tenen a veure amb l'esperit de superació, l'esforç, el sacrifici i el respecte. És a dir, l'antítesi d'allò que representa Ángel Mármol Baena. I és que un àrbitre esportiu, que amb el seu racisme lingüístic viola els drets humans, no sols no pot ser àrbitre de res, sinó que tota federació veritablement democràtica l'hauria d'expulsar.

Aquest cas m'ha recordat el de l'entrenador del Vic de tennis taula, Enric Aparicio, que va ser expulsat per l'àrbitre Guillermo Muñiz, per animar la jugadora Mònica Weisz dient-li: "Vinga, Mònica, ara és el moment!". És un cas que, tot i que es va produir el 1998, el tinc ben present perquè vaig parlar-ne àmpliament en el meu llibre Jo no sóc espanyol. Ara he revisat el text i he vist que, malgrat els divuit anys transcorreguts, tot continua exactament igual.

El 3 de juliol passat, el músic Quimi Portet, en qualitat de passatger d'un vaixell de Baleària, va denunciar que un cambrer es va negar a atendre'l quan li va demanar "un cafè amb llet". La resposta, carregada de menyspreu, va ser aquesta: "Mira: en gallec, espanyol, francès, anglès, fins i tot en italià, t'entenc; en català o mallorquí ja no". Baleària, això no obstant, no ha acomiadat el cambrer. L'únic que ha fet ha estat respondre a Portet que, d'acord amb el seu Codi de Conducta i Ètica Empresarial, "vetllarà sempre per garantir el millor servei i respecte a tots els seus clients". Això, però, és mentida. Mentida en majúscules. Recordem que l'agost de l'any passat, el músic Cris Juanico va ser acusat pel personal de Baleària de faltar-los el respecte per adreçar-se a ells en català a l'hora de tramitar la targeta embarcament. Fins i tot, en veure que ell es negava a parlar en espanyol, van cridar la policia. En aquell cas, Baleària va dir exactament el mateix que ha dit ara: mentides i més mentides.

El 6 de maig passat, Mercè Teodoro i Peris, advocada col·legiada ICAV 6846, denunciava haver estat víctima de discriminació lingüística per part del Jutjat de Primera Instància núm. 1, de Sagunt (Camp de Morvedre), que li exigia una traducció a l'espanyol d'un document, tot contravenint, així, la legislació internacional, la del País Valencià i la de l'Estat espanyol, que estableix que totes les parts, inclosos testimonis i pèrits, tenen dret a emprar la llengua o llengües oficials al territori. El dia 6 d'aquest mes de juliol, a la Universitat d'Elx s'hi podia llegir aquest cartell: "Por favor, diríjanse al personal del edificio en castellano". Marta Geniüda, l'estudiant que ho va denunciar, ha estat escoltada per Acció Cultural del País Valencià, que ha demanat explicacions al rectorat de la Universitat.

El 10 de juliol, una mare, la senyora Lioba Costa, va denunciar que un socorrista de la platja de la Fosca, a Palamós, es va negar a atendre el seu fill perquè li parlava en català: "No te endiendo y no vendré", li va respondre. I l'endemà mateix, en el Centre d'Atenció Primària (CAP) de Drassanes de Barcelona, una infermera no va voler atendre un pacient, el senyor Rubén J.M., perquè li parlava en català. "¡Fuera de la consulta!", li va dir. El racisme lingüístic és així. La senyora Costa ho ha denunciat a l'Ajuntament, al Síndic de Greuges i al col·lectiu Drets.cat, i el senyor Rubén va omplir el full de reclamacions, ho ha denunciat a la Plataforma per la Llengua i també anirà al Síndic de Greuges. Però ja veiem que estem atrapats en un cercle viciós anomenat Estat espanyol. Un Estat espanyol que viola sistemàticament els Drets Humans, odiant, menyspreant, discriminant, agredint i escarnint persones en funció del seu origen. Llevar àncores d'un Estat així no és només una qüestió de supervivència, és també una qüestió de principis.

El Món , 18/7/2016
 
L'aeroport del Prat sota la dictadura de Madrid Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 juliol 2017
L'aeroport del Prat sota la dictadura de MadridEl 27 de març de 2007, més d'un centenar d'entitats acadèmiques i empresarials de Catalunya es van aplegar en un acte per reivindicar per al país el control de l'aeroport del Prat i el seu alliberament del dogal al coll amb què l'Estat espanyol l'empresona i el degrada. Va ser un acte insòlit, aquell; un acte que va astorar molta gent, per la barreja de noms, alguns significadament en contra de la llibertat nacional de Catalunya, que van entendre que tampoc ells no podien créixer dins d'un país sotmès a un Estat espanyol que camina en sentit invers a l'evolució dels temps i que ha a arribat al segle XXI sense trobar cap altra manera de reafirmar-se que no sigui intentant empetitir el progrés i la projecció internacional de la nació catalana. I, naturalment, l'aeroport del Prat és una estructura bàsica d'aquest progrés i d'aquesta projecció.

A l'acte, impulsat per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball i el RACC, van assistir-hi prop de mil persones entre les quals Andreu Mas-Colell, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, que va dir això:
"Es pot ser una gran ciutat sense port, però no es pot ser una gran ciutat sense un gran aeroport. Les idees que no entren per mitjans electrònics, les idees, per tant, que van amb les persones que viatgen, entren per l'aeroport. I amb les idees hi entren les seus d'empreses i d'organismes internacionals, els centres de recerca, les escoles, els grans congressos... Els aeroports connecten directament amb el sistema nerviós d'un territori i d'un país. [...] En aquest marc, ens convé portar el timó de la navegació. Només així Barcelona podrà assolir el millor aeroport que li sigui estructuralment possible. Per a aquesta fi, no ens ajuda que un altre negociï en el nostre nom, sobretot si, a més, tenim raons serioses per creure que aquest altre no és realment el nostre agent."
Doncs bé, han transcorregut gairebé deu anys, d'aquell acte, i el més calent és a l'aigüera. Som exactament en el mateix punt on érem, i les perspectives són nefastes, perquè l'Estat espanyol no manté només el dogal al coll de Catalunya, sinó que l'estreny encara més cada dia que passa. L'escàndol generat per Vueling, la companyia de baix cost que controla insòlitament –remarquem-ho; insòlitament– gairebé la meitat dels vols del Prat, que ha causat perjudicis milionaris, que ha menyspreat els usuaris fins a tractar-los com a bestiar, que els ha enganyat i que s'ha negat a donar-los cap mena d'informació, que ha explotat laboralment els seus treballadors i que ha difós una imatge caòtica i tercermundista de Catalunya, forma part d'aquest dogal. I el paper de convidat de pedra, humiliant, diria jo, del govern de Catalunya en tot aquest afer encara ho ha deixat més clar. Sense competències sobre el principal aeroport del país, el govern català només ha pogut tenir-hi un paper que podríem qualificar d'ONG. És a dir, el d'un voluntariat que es posa darrere d'un taulell per assessorar les víctimes del caos sobre com cursar les denúncies i que reparteix entrepans. Realment ignominiós i inadmissible.

No passarà res, tanmateix. L'aeroport del Prat no és un hub, no és un veritable centre de connexions, com Barajas, perquè Espanya ho prohibeix. Espanya sap que, sense el dogal, Barcelona superaria Madrid en quatre dies. Barcelona, però, és la capital de Catalunya, i Catalunya és precisament el nom que el govern espanyol vol degradar de cara al món. Fins i tot a costa de matar la gallina dels ous d'or. Cal ser molt ruc per voler destruir la imatge de Catalunya, un país que el 2015 es va consolidar com la principal destinació turística de l'Estat al qual va aportar disset milions i mig de visitants. Però la mort de Catalunya és una vella obsessió espanyola, i tot s'hi val; inclosa la irracionalitat. Fins i tot José Manuel Villarejo, alt comandament de la policia espanyola, adscrit a la direcció adjunta operativa del cos, va reconèixer davant el jutge l'existència d'una operació contra Catalunya orquestrada des del ministeri de l'Interior.

Però què hi ha darrere de Vueling, que afavoreixi una operació governamental espanyola per desacreditar Catalunya internacionalment? Vueling va néixer amb l'objectiu de destruir Spanair –nom ben incongruent, tot sigui dit–, que tenia el suport de la Generalitat a fi de contrarestar l'opressió espanyola en l'espai aeri i que comptava amb una direcció molt allunyada ideològicament de la de Vueling i de tot el que hi ha o hi ha hagut al seu darrere, començant pel grup Planeta, de José Manuel Lara, membre destacat de la caverna espanyola, diversos elements situats en l'òrbita del Partit Popular, un sanejament d'Iberia, que, ves per on, adquireix Vueling per quatre rals i que la utilitza per sanejar-se, una fusió l'any 2010 entre Iberia i British Airways, que creen un dels principals grups aeris del món, una marxa d'Iberia del Prat, que queda, així, a les mans de Vueling, i un aeroport que, emmanillat i captiu de Madrid, esdevé ja una plataforma perfecta per escenificar-hi el caos i llançar el missatge subliminar previst: "Com pot ser un Estat un país bananer que ni tan sols sap gestionar un aeroport?" L'aeroport del Prat, és clar, no el gestiona Catalunya, el gestiona Espanya, però això el missatge no ho diu. L'important és que els mots "Catalunya" i "caos", apareguin junts com més millor.

Per sort, fins i tot la premsa internacional s'ha fet ressò de l'operació mafiosa de l'Estat, palesada en les reunions de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, amb ple coneixement del president espanyol Mariano Rajoy, que té l'objectiu de criminalitzar les figures polítiques i les entitats més significatives de Catalunya, ANC, Òmnium, Barça..., tot dinamitant-ne també les infraestructures, entre les quals, evidentment, el sistema sanitari. En aquest capítol, per cert, cal incloure el sistema ferroviari de rodalies que tots els governs espanyols –sempre beneficiant Madrid– han mantingut en règim tercermundista fins a extrems al·lucinants, com ara el fet que per arribar a una destinació determinada sigui més ràpid no pas agafar el tren que t'hi porta, sinó esperar-ne un de semidirecte, pujar-hi, passar de llarg per la teva estació, arribar fins al final de trajecte i, tot seguit, fer mitja volta en un tren que, aquesta vegada sí, s'aturi al lloc on anaves. No és estrany que Rodalies, en la darrera dècada, hagi perdut deu milions de viatges, un milió per any, de mitjana.

La part positiva del cas de Vueling i del clavegueram estatal que hi ha al darrere –d'un gran mal en surt un gran bé– és que ha ajudat molta gent a prendre consciència de la necessitat vital que té Catalunya de ser un Estat, i, en aquest sentit, l'aeroport Internacional de Barcelona, com a nus de comunicacions de referència internacional que hauria de ser, és una estructura d'Estat. Cada dia que l'aeroport del Prat, com tota la resta d'infraestructures, continua sotmès a la dictadura espanyola, és un dia més de pèrdues milionàries per a l'economia catalana i per al progrés i el benestar del país. Un país que depèn d'un altre per comunicar-se amb la resta del món, no és un país lliure.

El Món , 11/7/2016
 
Fernández Díaz & De Alfonso, Conspiradors Associats Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 juliol 2017
Fernández Díaz & De Alfonso, Conspiradors AssociatsEl cas del ministre espanyol Jorge Fernández Díaz i del jutge Daniel de Alfonso és un dels més escandalosos que ha donat la política europea en els darrers anys. Escandalós, perquè estem parlant del ministre d'Interior d'un Estat i del director d'una Oficina Antifrau, que mantenen llargues reunions –quatre hores en total– sobre les diferents maniobres que es poden dur a terme per criminalitzar les figures més representatives de dos partits polítics. Les reunions, que tenen lloc l'any 2014, queden enregistrades a través d'un mòbil, i enguany, dies abans de les eleccions espanyoles del 26 de juny, el seu contingut és difós per capítols pel diari Público. Fins aquí, doncs, la síntesi dels fets; uns fets, remarquem-ho, que haurien causat un terratrèmol d'una magnitud extraordinària en l'escala de valors de països d'autèntica cultura democràtica. Per un cas similar, el cas Watergate, el president nord-americà Richard Nixon es va veure obligat a dimitir el 1974. Es va considerar que havia comès un delicte contra els Estats Units, perquè la seva acció desacreditava els principis democràtics d'aquell país. Espiar l'adversari amb la doble intenció de perjudicar-lo i d'afavorir els interessos polítics d'una de les parts és un delicte, i Nixon ho va pagar.

En el cas Fernández Díaz/De Alfonso hi trobem dos ultranacionalistes espanyols, el segon dels quals es posa literalment a les ordres del primer –"considérame un cabo de tu ejército policial", li diu–, i una praxi mafiosa que pretén dinamitar els dos partits independentistes, CDC i ERC, que configuren actualment el govern de Catalunya. I per si això no fos prou, la conversa revela que el president Mariano Rajoy n'està al cas i ho aprova. Fins i tot es vanten d'haver destrossat una sanitat que té un gran prestigi a Europa: "Les hemos destrozado el sistema sanitario". Tot s'hi val en nom d'Espanya, fins i tot la conducta política més abjecta, antidemocràtica, execrable i repugnant. Ja ho diu De Alfonso en el despatx de Fernández Díaz: "Yo soy español por encima de todo". Per damunt de l'ètica, també. Fernández Díaz arribava a telefonar personalment a directors de diari perquè donessin per bones informacions que eren fastigosament falses i fabricades, com ara les que acusaven Artur Mas i Xavier Trias de tenir comptes a Suïssa.

Arribats aquí, no sorprèn gens que, en sortir a la llum les converses, Mariano Rajoy s'hagi fet l'orni tot negant l'evidència, o que Fernández Díaz no hagi estat destituït o que De Alfonso no hagi dimitit. Tot al contrari. S'han vist tan atrapats, tan despullats d'arguments, que han optat per allò que sempre ha definit el nacionalisme espanyol, que és la fatxenderia més esperpèntica. Fernández Díaz, per mitjà de declaracions rabiüdes als mitjans de comunicació, i De Alfonso, adoptant el to d'un pinxo de taverna contra els diputats dels Parlament de Catalunya, han recorregut a allò tan vell que diu que la millor defensa és un atac, és a dir, el recurs de qui no té arguments, i han dit que els malfactors no són ells, sinó els qui han enregistrat les converses. Talment com si l'enregistrament il·legal d'un fet delictiu excusés la comissió del delicte i les víctimes no existissin. En realitat, és el comportament dels covards, que és el que són Fernández Díaz i De Alfonso. Dos covards. Dos individus sibil·lins, incapaços d'actuar a cara descoberta, que pretenen aconseguir amb nocturnitat i traïdoria allò que les urnes els neguen. La seva és l'estratègia de l'impotent. L'impotent aboca carros de merda sobre persones que són millors que ell.

El nivell d'aquests pinxos es fa ben palès en comentaris com aquest de Fernández Díaz: "Si esto está en el juzgado y sale, nadie sospechará que sale de la policía"; o com aquest de De Alfonso, que fins i tot arriba a fer fàstic pel seu inhumà primitivisme taurí: "Yo, ministro, soy partidario de asestar el golpe cuando el golpe va a acabar con el animal. En fin… darle los rejonazos y clavarle las picas, no le mato. Yo un golpe así es un golpe mortal. Yo, me aseguraría de que estuviera bien asestado, para que si es mortal sea mortal". Deixo les citacions en espanyol, perquè la llengua catalana, que és més suau, ablaniria el que no mereix ser ablanit.

Ara com ara, per sort, és difícil trobar a Catalunya persones que se sorprenguin d'aquestes maniobres. D'Espanya ja no sorprèn absolutament res. És un Estat amb una incultura democràtica esborronadora, un Estat que no sols no té escrúpols a l'hora de servir-se de pràctiques feixistes per imposar la devoció religiosa a un déu tronat i absolutament decadent anomenat Espanya, sinó que les protegeix. Sense anar més lluny, PP, PSOE i Ciudadanos s'han unit per impedir que Fernández Díaz hagi de retre comptes de la seva conducta al Congrés. I és que els crits que es van sentir a Madrid, la nit electoral del 26-J, repetint una vegada i una altra "¡Yo soy español, español, español! ¡Yo soy español, español, español!", ho diuen tot. Diuen la profunda crisi d'identitat d'aquell país, un país que ja no sap qui és ni què és. Catalunya li ha punxat el globus de la mentida que havia construït i ara comença a prendre consciència de la seva galdosa feblesa. El crit de "¡Yo soy español, español, español!", per tant, no és pas un crit de coratge. En absolut. És un crit de covardia, un crit de pànic, un crit de dolorosa i desesperada impotència.

El Món , 4/7/2016
 
Establiments que tanquen Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 juliol 2017
Establiments que tanquenEn molt poc temps, aquests darrers mesos, Sant Cugat ha perdut diversos establiments molt arrelats, d'aquells que en diem "de tota la vida". No és que es tracti d'establiments amb segles d'història, és clar, però els anomenem així perquè s'han mantingut a lloc una bona colla de dècades i ens fa l'efecte que sempre han estat allà, que formen part del paisatge urbà. I és lògic que sigui així, en part, perquè són moltíssims els santcugatencs, de naixença o d'adopció, que tenen menys anys que alguns d'aquests establiments.

No fa gaire vam haver de lamentar la desaparició del Celler Santa Maria, al carrer del mateix nom, dirigit pel matrimoni format per en Josep i la Teresa; després ens va arribar la notícia del tancament de la botiga de moda infantil Margarita, al carrer de Xerric, de la senyora Margarita Gómez; i tot seguit, en qüestió de dies, vam saber que passaria el mateix amb can Campmany, la botiga de roba per a gent gran del carrer de Valldoreix, de la senyora Rosa Maria Campmany. En el primer cas, el del Celler Santa Maria, estem parlant d'un establiment amb seixanta-set anys d'història, inaugurat el 1949; en el segon cas, el de la botiga Margarita, l'antiguitat seria de trenta anys; i en el tercer, el de la botiga Campmany, hem de situar la seva obertura el 1948, és a dir, seixanta-vuit anys enrere.

Avui dia, en assabentar-nos que un comerç tanca les seves portes, tendim a pensar que el negoci ha fet fallida i que no quedava altre remei, però, per sort, no és pas aquesta la raó dels tres establiments esmentats. El Celler Santa Maria ha dit adéu perquè els seus propietaris volen iniciar una nova etapa a la seva vida des d'un nou vessant professional, i els altres dos pleguen per jubilació. Les persones ens fem grans, els temps canvien i els negocis familiars, tal com els hem conegut, heretats per fills i néts, semblen fruit d'una altra època. Ara tot és efímer, i allò que té valor no és l'antiguitat, sinó la novetat. Com més nou sigui un establiment més podrà presumir de modern. Tanmateix, hi ha una cosa que no lliga en aquest canvi de valors, i és la importància que donem a allò que és antic quan viatgem. ¿Com és que menystenim el que és antic en el nostre entorn, i, en canvi, quan viatgem pel món, fotografiem admirats els establiments més antics? És tota una paradoxa.

Un altre element indicatiu del signe dels nous temps el trobem en els noms dels comerços. Ara, per semblar modern, cal ser sofisticat. Allò que és planer, resulta antic. Ara les botigues que s'obren no es diuen Margarita o Campmany, això fa antic. També fa carrincló dir-se can Puig, o can Farriol, o ca la Laia... Ara toca posar-hi noms anglesos amb especificacions també en anglès. Aquests noms i rètols no diuen res que no es pugui dir en català, però es veu que en anglès sona d'allò més modern i la gent, només llegir-ho, s'amuntega davant la porta de les botigues empesa per una fal·lera compradora que no té aturador. És impressionant! Un negoci rodó! M'esgarrifo només de pensar el munt de diners que devem haver perdut per no haver descobert aquest secret cent o dos-cents anys abans. Gràcies, Josep, Teresa, Margarita i Rosa Maria per la vostra senzillesa i professionalitat davant i darrere el taulell.

Cugat.cat , 1/7/2016
 
Trucant a les portes del paradís Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 juliol 2017
Trucant a les portes del paradísL'anomenada crisi dels refugiats que truquen a les portes d'Europa –322.000 l'any 2015, segons dades de l'ACNUR–, després d'haver travessat la Mediterrània i d'haver deixat enrere tot el que tenien, tot el seu món, fugint de la guerra, de la desolació, de la fam i de la mort, marcarà per sempre la nostra història. Són milers les persones, ara encerclades en camps miserables com si fossin bestiar, que tenien idealitzada la Unió Europea. Pensaven, com escriu el poeta, que era la terra "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", i es van llançar a una odissea que els ha dut a topar-se de cara amb l'antítesi de tot això. S'han vist amuntegats sota la pluja, em mig del fang, morts de fred, tractats com a éssers inferiors, sotmesos a la brutalitat militar, a una alimentació deficient, a unes condicions higièniques humiliants... Han vist, en definitiva, que no hi ha ningú amb més capacitat per degradar la condició humana que els mateixos éssers humans. Especialment els humans més rics, més cultes, més nets, més desvetllats i més gelosos de la seva parcel·la de paradís.

Potser el Primer Món no és ben bé el paradís. Però és comprensible que a molts dels qui viuen en el Tercer Món els ho sembli. Amb el cost de totes les coses que un infant d'Europa porta a sobre, quan surt de casa, podria viure una família sencera en els països subdesenvolupats. I es diria que tenim por que això ens sigui pres. I per justificar o disfressar aquesta por diem des del sofà de casa que no és cert que siguin refugiats. Diem que alguns, potser sí que en són, però que la resta són vividors, aventurers, oportunistes o terroristes. És l'argument perfecte per justificar l'immobilisme, per no pressionar els governs estatals, per contemplar tota aquella desesperació través del televisor amb la mateixa actitud indiferent o escèptica de qui veu una pel·lícula excessivament dramàtica. Al capdavall, si són paràsits, no cal amoïnar-se.

Però no són paràsits. Són persones que han perdut pares o mares o fills o germans o avis entre els milers de morts que hi ha hagut fins ara en l'infern del qual han fugit. I en aquest punt, el menyspreu de l'Estat espanyol per aquesta gent és brutalment escandalós. Estem parlant de l'Estat que ha prohibit que Catalunya pugui acollir-ne 4.500, com havia previst la Generlitat. El cas més colpidor ha estat el del camp d'Idomeni, entre Grècia i Macedònia. En només tres dies, a final del maig passat, la policia grega va foragitar deu mil persones. Es tractava de canviar-les de lloc, d'enviar-les a camps improvisats que permetessin treure Idomeni del focus d'atenció dels mitjans de comunicació internacionals. Ja se sap, les coses que no tenen nom són més difícils d'identificar. Passen més desapercebudes i sembla que no existeixin.

Són tants els compromisos que un dia vam signar i que hem oblidat. Hem oblidat que la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret de les persones, en cas de persecució, de ser acollides arreu del món. Hem oblidat que la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea determina que la dignitat humana és inviolable i ha de ser respectada i protegida. Hem oblidat que la Convenció de Ginebra del 1951 i el Protocol sobre l'Estatut del Refugiat del 1967 preveuen garantir els drets de les persones que fugen de la barbàrie. Hem oblidat que els refugiats són éssers humans com nosaltres. I posats a oblidar, hem oblidat també les paraules de Shylock en l'escena primera del tercer acte d'El mercader de Venècia: "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem? Si ens enverineu, no morim? Si ens ofeneu, no hem de venjar-nos?"

Us convido a veure aquest petit vídeo de només cinc minuts, titulat "Idomeni, la vergonya d'Europa", amb imatges colpidores de Blanca Rigau i amb un text escrit i narrat per mi mateix. Dic que les imatges són colpidores, però no únicament pel drama humà que mostren, sinó també per la lliçó de coratge que transmeten gràcies a la capacitat de fer el cor fort que tenim les persones fins i tot en les situacions de més trista adversitat. Feu vostre aquest document sense afany de lucre i difongueu-lo al vostre gust. Moltes gràcies.

Racó Català , 30/6/2016
 
Res de nou a ponent Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 juliol 2017
Res de nou a ponentEl resultat d'aquestes eleccions espanyoles m'ha recordat –deixant de banda l'argument–, el títol d'aquell exquisit al·legat pacifista d'Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, que el nazisme va incloure en la seva llista de llibres que calia cremar. La guerra política i antidemocràtica que l'Estat espanyol ha declarat a Catalunya, ha fet que aquesta tingui un front obert a ponent des del qual, dia rere dia, arriben atacs, insults, menyspreus, mentides, falsos amics i declaracions d'amor tan falses com l'ànima de Judes. És un front que, siguin quins siguin els pactes interns que s'esdevinguin d'ara endavant a l'altra banda, restarà obert, perquè Catalunya no aturarà el seu procés d'independència i perquè la incultura democràtica espanyola no acceptarà mai aquest dret. Fins i tot aquells que diuen que acceptarien un referèndum –dit així, en condicional–, amaguen moltes coses cabdals, moltíssimes, sobre aquesta qüestió.

Per tot plegat, i també per la senzilla raó que no són les eleccions del meu país, sempre m'he mirat les eleccions espanyoles amb molta apatia. El meu país es diu Catalunya, és una nació d'Europa i té el seu propi Parlament. El més antic, per cert. Seria diferent si en aquestes conteses el pes de Catalunya al Congrés espanyol pogués ser determinant per provocar-hi canvis substancials, tant de caràcter polític com de mentalitat. Però això no és possible perquè les regles d'aquest joc estan fetes de manera que Catalunya hi tingui sempre un paper merament testimonial. La necessiten per donar una certa versemblança al sistema democràtic espanyol, però els números són els que són. És a dir que, en el millor dels casos, no pot superar els 47 escons, dels 350 que té el Congrés. I com que per reformar la Constitució en calen 211, ja es veu que ni la suma dels 23 d'Euskadi i Navarra, ni la suma, encara més remota, dels 23 de Galícia permetria passar de 93. I en el supòsit que, posats a somniar truites, s'hi afegissin els 32 del País Valencià, els 8 de les Illes i els 15 de Canàries, la xifra no aniria més lluny dels 148. I si, ja en plena al·lucinació, els 60 d'Andalusia ens fessin costat, tampoc no aniríem més lluny del 208.

Amb tot, bo i acceptant que un caprici de l'atzar pogués afavorir la reforma de la Constitució, el resultat que n'obtindríem seria si fa no fa el mateix que ja tenim. Només cal escoltar el Partit Socialista per veure què entén per "estimar Catalunya" i per respectar els seus drets nacionals. La reforma, és clar, tindria un caràcter merament simbòlic perfectament reinterpretable –com es va reinterpretar que Andalusia havia de ser una 'nacionalitat'– a fi de donar al nostre país el rang d'això que ells, paternalistament, en diuen “l'especificitat catalana”. No cal dir que, atès que tothom en aquest vida és una especificitat, també hi entrarien la resta d'especificitats espanyoles. Això sí, ni nació, ni concert econòmic, ni dret a decidir. I per descomptat, entre moltíssimes altres coses, ni seleccions nacionals, ni reconeixement dels Països Catalans, ni doblatge i etiquetatge en català, ni oficialitat d'aquesta llengua a l'Estat per donar-li rang de llengua de ple dret a la Unió Europea, ni obligació dels jutges de saber-la, ni res que sigui propi d'una nació.

Tenint en compte això, la visió catalanocèntrica del resultat d'aquestes eleccions espanyoles només podia ser la mateixa que la d'aquell espectador que, amb l'avorriment marcat a la cara, seu davant del televisor per Setmana Santa disposat a veure per enèsima vegada Ben-Hur, Quo Vadis? o La túnica sagrada. És un panorama ben trist, certament. Però Convergència i Esquerra van decidir ser-hi per tal que la veu de Catalunya que s'escolti al Congrés no sigui només la dels representants catalans del nacionalisme espanyol encabits en els partits sucursalistes i hispanocèntrics, i, com hem vist, han estat molts milers els independentistes que, amb bon criteri, els han donat suport. D'altres, com indica la baixíssima participació, s'han quedat a casa, cosa que demostra el creixement inexorable de la indiferència amb què Catalunya es mira tot allò que Espanya fa o deixa de fer.

Observant la distribució d'escons que han deixat aquestes eleccions, remarquem-ne quatre coses: en primer lloc, i contràriament a les prediccions –desitjos, més aviat– que feien PSOE, PP i Ciudadanos, l'independentisme es manté impertèrrit alhora que el nacionalisme espanyol s'enfonsa a Catalunya. La segona remarca és que Podemos toca sostre a l'Estat espanyol amb uns pobríssims resultats, tenint en compte que sense Catalunya i el País Basc la seva representativitat seria ben petita, cosa, per cert, que diu ben poc de la societat espanyola. Aclarim-ho en una tercera remarca: ni la profunda corrupció del PP, ni les antidemocràtiques maniobres de les clavegueres de l'Estat per criminalitzar els partits i els líders independentistes, amb tota mena de falsedats, són suficients per aconseguir el més mínim canvi en el marc polític d'aquell país. Passaran cent anys i continuaran aturats en la mateixa llamborda. Per a Catalunya, doncs, quedar-se dins l'Estat espanyol seria un suïcidi. Diguem finalment, com a quarta i darrera remarca, que aquestes eleccions han demostrat la immensa buidor de les consignes d'En Comú Podem, en el sentit que un referèndum pactat amb Espanya era possible. Doncs no, no ho és. Ara hauran de decidir si volen sumar-se al veritable canvi, a la veritable revolució, que és la llibertat de Catalunya, o seguir votant eleccions espanyoles i comptant quatre escons a munt, quatre escons avall, durant els propers cent anys.

Catalunya, mentrestant, ha de seguir el seu camí. Cap espectacle electoral espanyol, inclòs l'allau de declaracions i contradeclaracions que ja ha començat, no ens ha de distreure de l'objectiu. Ells no tenen cap més projecte que donar una capa de pintura al seu país per tal que tot continuï exactament igual i que aquesta religió que es van inventar anomenada ‘Espanya' no se'n vagi en orris. Nosaltres, en canvi, tenim una tasca meravellosa per davant, que és la construcció d'un Estat des de baix, des de la transversalitat, des de l'equitat, sense ridícules ínfules imperials i lliure per sempre més de les arrels totalitàries de l'Estat espanyol. És un tasca apassionant d'autogovern que necessita tota la nostra energia, una energia que no poden permetre que es malmeti o que es dispersi caient en el parany de les disquisicions reformistes dels qui ens volen eternament sotmesos. Un poble que no s'autogoverna és un poble sense nom.

El Món , 27/6/2016
 
Petit recull de sentències espanyolistes frustrades Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 juliol 2017
Petit recull de sentències espanyolistes frustradesSi haguéssim de fer un recull de totes les vegades que els partits nacionalistes espanyols han dit que el procés català era mort, ja faria força temps que l'hauríem enterrat. Ho van dir arran de la consulta que es va celebrar el 9 de novembre de 2014, i van ser espectacularment derrotats amb un 81% de vots favorables a la independència. Ho van repetir arran de les eleccions catalanes del 27 de setembre de 2015, i van tornar a ser espectacularment derrotats, en obtenir l'independentisme la majoria absoluta amb 72 escons. I ara, arran de les eleccions espanyoles del 26 de juny, les del seu país, ho han repetit de bell nou. Fem-ne aquesta petita memòria:

  • 30/12/2014, Enric Millo (PP): "El Procés està en via morta."
  • 28/1/2015, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està tocat de mort."
  • 28/2/2015, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està en via morta."
  • 8/3/2015, Jordi Cañas (Ciudadanos): "El procés independentista ha mort."
  • 8/12/2015, Albert Rivera (Ciudadanos): "Direm adéu al Procés."
  • 17/12/2015, Juan Carlos Girauta (Ciudadanos): "Si guanyem a Catalunya el Procés queda mort."
  • 17/1/2016, Miquel Iceta (PSC-PSOE): "El Procés és inviable."
  • 8/6/2016, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està tocat i enfonsat."
  • 8/6/2016, Inés Arrimadas (Ciudadanos): "Crònica d'una mort anunciada."
  • 9/6/2016, Xavier García Albiol (PP): "El Procés ha mort."
  • 17/6/2016, Juan Carlos Girauta (Ciudadanos): "El Procés sobiranista és mort."

Són ben curioses les contradiccions en què incorren una vegada i una altra tots aquests personatges que, dissortadament per a ells, no s'han aturat mai a pensar en el galdós paper que els reserva la història com a col·laboradors del sotmetiment del seu poble a un Estat que se li declara superior. Primer donen per mort el Procés, tot seguit diuen que "està tocat de mort", després tornen a dir que és mort. Més tard s'ho repensen i diuen que "diran adéu al Procés". A continuació diuen que el Procés morirà si guanyen ells. Però perden i en surten escaldats. Més endavant diuen que és "inviable". Inviable? Que no havíem quedat que era mort? I un temps després tornen a insistir que el Procés és mort, mort, mort... Mort i enterrat, mort i enterrat, mort i enterrat...

Són contradiccions ridícules, no hi ha dubte, però perfectament lògiques, perquè estan motivades per un desig que es veu reiteradament frustrat i que empeny aquesta gent tan ufana i tan superba a creure que, a força de donar per fet el desig, aquest esdevindrà realitat. Fan com l'infant atemorit que es diu a si mateix "no tinc por", "no tinc por", "no tinc por", amb l'esperança que com més ho digui més foragitarà la por. Però la por no se'n va, i la conseqüència d'això és una dificultat afegida: ara, a més de la por, cal sumar-hi la frustració. Em temo, tanmateix, que mancats d'altres recursos intel·lectuals, polítics i jurídics, els nacionalistes espanyols estan condemnats a conviure amb la seva por i amb la seva frustració, perquè el procés d'independència de Catalunya continuarà endavant inexorablement fins a la consecució d'un Estat. Aleshores, per bé que massa tard, entendran aquestes sàvies paraules de Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors."

Nació Digital , 25/6/2016
 
Perill a la rambla de Jaume Sàbat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juliol 2017
Perill a la rambla de Jaume SàbatJa fa una bona colla d'anys que existeix la rambla de Jaume Sàbat, a Sant Cugat. Exactament vint-i-un. Es va inaugurar l'11 de març de 1995 en homenatge al mestre pastisser Jaume Sàbat, que havia mort dos anys abans després de tota una vida al capdavant d'un establiment que avui, conduït pels seus fills, continua essent una de les icones comercials de la ciutat. Són moltíssims els santcugatencs que, tot i resultar-los difícil dir el nom d'alguns carrers del centre urbà, saben perfectament on és la pastisseria Sàbat. Especialment, és clar, l'establiment del carrer de Santiago Rusiñol. Però retornant a la rambla de Jaume Sàbat, cal dir que hi ha un problema que caldria solucionar.

Situada entre la rambla del Celler i el carrer Dos de Maig, la rambla de Jaume Sàbat és una drecera utilitzada per infinitat de motoristes. Els més assidus són els repartidors de pizza provinents d'un establiment proper, però n'hi ha molts d'altres. N'hi ha prou d'asseure's una estona en un banc o en una de les terrasses que hi ha, per comptabilitzar el pas sistemàtic d'un gran nombre de motos. No hi hauria res a dir si aquesta rambla fos un carrer obert al trànsit rodat, però no ho és. És un carrer de vianants al qual només tenen permès accedir-hi els veïns que tanquen el cotxe en algun dels garatges que hi ha.

Ignoro si fins ara s'hi ha produït algun accident, em sembla que no, però el perill hi és, perquè és una zona tranquil·la on la gent que hi passa, especialment la gent gran i els infants, ho fa despreocupadament, és a dir, convençuda que aquella és una zona segura i sense perill. Però el perill hi és, perquè les motos hi circulen a gran velocitat i un dia hi haurà un accident arran del qual ens preguntarem com és que aquesta circulació era permesa i correrem a prendre mesures perquè no torni a passar. Sortosament, com dic, no ha passat res. Però una moto pot fer molt de mal i em sembla que caldria actuar. No és qüestió de posar el focus només en els repartidors de pizza, que com tots sabem sempre tenen pressa, sinó també en els altres motoristes incívics que fan el mateix. Amb relació als primers, n'hi hauria prou de cridar l'atenció a l'establiment, però pel que fa als segons caldrà que l'Ajuntament prengui una mesura més dràstica. Amb civisme tot seria més fàcil, tanmateix hi ha motoristes per als quals un carrer de vianants és una via lliure de cotxes i semàfors a través de la qual s'hi pot fer més via.

Tot Sant Cugat , 23/6/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1815
spacer.png, 0 kB