spacer.png, 0 kB
Víctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
Onze de Setembre
Durant tot el matí, Víctor Alexandre signarà els seus darrers llibres 'La independència explicada al meu fill' i 'La joia de ser catalans' a la parada principal de la Mostra d'Entitats del passeig Lluís Companys de Barcelona, just davant de l'Arc de Triomf
La independència explicada al meu fill
• Article a elSingular.cat: L'escàndol de les ambaixades espanyoles
• Article a Nació Digital: El "sentiment" totalitari de García Albiol
La catalanofòbia contra Pep Guardiola Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 agost 2015
La catalanofòbia contra Pep GuardiolaLa decisió de Pep Guardiola, de tancar la llista "Junts pel Sí", de la candidatura independentista en les eleccions del 27-S, ha desfermat la ira dels nacionalistes espanyols. El sol fet de veure el seu nom en una llista que consideren satànica els té enfurismats i les diuen pel broc gros. Hi ha desqualificacions personals, insults, calúmnies i un bon plec de judicis d'intencions. Ja he comentat de vegades que Espanya no és una nació, Espanya és una religió, i qui no hi combrega és un blasfem que comet heretgia. Ara, és clar, ja no hi ha fogueres que facin sentir als heretges 'qui mana aquí', però hi ha els organismes de l'Estat que s'encarreguen de difamar, estigmatitzar, criminalitzar i castigar la dissidència. És la Santa Inquisició espanyola posada al dia pels seus hereus ideològics. I és que ser independentista català al segle XXI és tan diabòlic com ho era l'heterodòxia a l'Espanya del segle XV. Han canviat les maneres, és cert, però el marc mental absolutista que hi ha al darrere és exactament el mateix. Ara la bandera espanyola ocupa el lloc de la creu i, com a concepte immutable, exigeix que tothom, de genolls, veneri l'encarnació de la Suprema Veritat. Per això el gest de Guardiola els treu de polleguera. Per això parlen com parlen i diuen les barbaritats que diuen.

Ho hem vist molt bé en l'allau de comentaris anònims que circulen per la xarxa i en les declaracions de persones vinculades a la política, fins i tot ministres. Hi ha de tot. Dels primers, dels anònims, no cal parlar-ne, perquè són éssers covards que han trobat en Internet el camp ideal per alliberar les seves misèries i el seu complex d'inferioritat en la mateixa mesura que alguns policies blancs s'emparen en l'uniforme per escarnir un negre insubmís. Dels segons, dels ficats en política, en podem destacar un parell: Marina Pibernat, excandidata d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Girona, i Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d'Interior. Anem a pams.

Amb relació a Marina Pibernat, el problema no és que acostumi a parlar més amb el ventre que amb el cervell, això té poca importància perquè qui fa el que pot no està obligat a més, el problema és que el que diu conté elements racistes absolutament repugnants i inadmissibles en algú que es postula com a servidor públic feminista i d'esquerres. I encara més si el que diu és masclista i de dretes: "Los catalufos se la comen entre ellos por lo solidarios que son". Ara, però, canviem-ne el subjecte i, en lloc de dir "catalufos", posem-hi "negres": "Los negros se la comen entre ellos por lo solidarios que son". Què en dirien, en aquest darrer cas, el butlletí Front, portaveu del PSUC-Viu a Girona, o Joan Herrera? S'haurien posat les mans al cap, lògicament, i haurien blasmat l'autor del comentari, fos qui fos. Però l'autoodi, fruit de tres segles de dominació espanyola, no pot reaccionar de la mateixa manera si l'escarni és contra catalans. Per això, tant la revista com Joan Herrera, van defensar Pibernat. La primera, a més de donar-li "ànims", tenia la barra de fer el que ha fet sempre l'absolutisme més repulsiu, que és convertir el botxí en víctima i la víctima en botxí, i deia: "La intolerància i la manipulació xenòfoba no han de passar, i no passaran". I Joan Herrera, per la seva banda, ho banalitzava dient que "catalufos és tan despectiu com parlar de Potemos". Doncs no, senyor Herrera. No és pas el mateix. "Potemos" fa referència a un partit polític mentre que "catalufos" al·ludeix a una identitat col·lectiva. Dir "catalufos" és tan xenòfob i tan repugnant com dir "gallegufos", "senegalufos" o "palestinufos".

Aquest, doncs, és el nivell dels qui es vanten de tenir el patrimoni de l'esquerra. Sort que la CUP els posa en evidència i els situa en el lloc que els correspon. És a dir, a la seva dreta. Però l'ultranacionalisme espanyol de Pibernat no ha pogut suportar que algú amb l'ascendència de Pep Guardiola doni suport explícit al procés català i ha dit que és "l'encarnació nacionalista catalana del self-made man ianqui, el mite capitalista del noi que es va esforçar; un altre reaccionari". Curiosament, si algú vol fer-se una idea del que és l'encarnació nacionalista espanyola més reaccionària en té prou de parar atenció en la senyora Pibernat. Diu les mateixes coses que la ultradreta, és a dir, que el Partit Popular. El ministre Fernández Díaz, fins i tot, s'ha permès fer un judici d'intencions a Guardiola dient: "Ara veiem que segurament hi anava [a la selecció espanyola] no pas per interès patriòtic, sinó per interès crematístic, perquè hi ha persones que el déu que tenen és el dels diners".

No cal dir que Fernández Díaz, amb aquestes declaracions, desqualifica el govern que representa i es desqualifica ell mateix com a persona. Sobretot tenint en compte que el seu judici d'intencions amaga que la Llei de l'Esport espanyola, a través dels seus articles 74 i 76, castiga "la falta d'assistència no justificada [justificada seria malaltia o causes de força major] a les convocatòries de les seleccions esportives nacionals" en aquests termes: "Inhabilitació, suspensió o privació de llicència federativa, amb caràcter temporal o definitiu, en adient proporció a les infraccions comeses". En altres paraules, Espanya no admet l'objecció de consciència dels esportistes per negar-se a representar Espanya i els amenaça amb penes d'inhabilitació per a tota la vida. En el Barça, certament, hi ha el cas d'Oleguer Presas, que s'hi va negar i no li va passar res, però per aconseguir-ho va necessitar la complicitat del seleccionador espanyol. Altrament ho hauria pagat car. Curiós Estat, Espanya, per tant, que necessita imposar als esportistes la defensa de la seva samarreta com si es tractés d'un servei militar obligatori. Curiós Estat, Espanya, que inhabilita per a tota la vida els esportistes que es neguen a representar-lo i que no fa el mateix davant declaracions com les de Dani Ceballos, jugador del Betis, que ha dit que "tendría que caer una bomba en la grada y matar a todos los perros catalanes y vizcaínos". Un Estat així té la solidesa d'un castell de sorra i està condemnat a la desintegració. És el que passarà després de la independència de Catalunya, però nosaltres ens ho mirarem des de la distància. Diuen que no és bo immiscir-se en els afers interns d'altres països.

elSingular.cat , 26/7/2015
 
Quina vergonya, senyor Bartomeu! Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 agost 2015
Quina vergonya, senyor Bartomeu!La decisió del FC Barcelona, de no recórrer la multa de 30.000 euros que li ha imposat la UEFA per les estelades exhibides a la final de la Champions, a Berlín, és tan vergonyosa com la multa en si mateixa. És vergonyosa, perquè no sols posa en evidència la mentida del seu president, Josep Maria Bartomeu –que va assegurar que recorrerien en defensa de la llibertat d'expressió–, sinó perquè implica una covardia i una pusil·lanimitat malaltisses i un reconeixement de culpabilitat. Em consta que ara són molts els socis que s'adonen de l'error colossal que suposa haver votat Bartomeu i que es posen les mans al cap només de pensar que se l'hauran d'empassar fins al 2021. Però això és el que passa sempre que s'opta pel vot emocional en comptes del vot cerebral. Tots sabem que el senyor Bartomeu, sense el triplet, hauria tingut molt difícil guanyar les eleccions, ja que és l'antítesi d'allò que necessita una entitat que és "més que un club" per raons indiscutiblement polítiques. Les conseqüències, per tant, ja les tenim aquí.

La sola excusa de la directiva del Barça per no recórrer la sanció és per emmarcar-la i exhibir-la com una mostra de la manca d'autoestima i de la pèrdua de dignitat extremes a què poden arribar un conjunt de persones pertanyents a un poble sotmès per espai de tres-cents anys. El complex d'inferioritat, el sentiment de culpabilitat i la por al carceller –"calla, no et defensis que encara serà pitjor"– estan tan amarats a la pell dels catalans i es fan tan palesos cada cop que som víctimes d'una agressió, sigui de la naturalesa que sigui, que l'autoflagel·lació és inevitable. Que algú que ha patit la violació dels seus drets més bàsics renunciï a defensar-se amb el pretext que podria ser pitjor el remei que la malaltia demostra dues coses, i totes dues fan posar els cabells de punta: la primera, l'acceptació submisa de l'existència d'un amo; la segona, el reconeixement humiliant de la pròpia condició d'esclau. Però encara hi ha una cosa més greu, i és que el Barça no s'adoni que la seva claudicació el converteix en còmplice de la trama ordida contra ell pel govern espanyol, que està pressionant organismes internacionals per desacreditar-lo com a club i per criminalitzar Catalunya.

La ideologia feixista que suposa criminalitzar la llibertat d'expressió pacífica i democràtica de milers de persones en un camp de futbol i inhibir-se davant l'exhibició d'imatges de dictadors genocides és inadmissible. Hom dirà que el jugador Nuno Silva, que el dia de la seva presentació al Jaén lluïa la imatge de Franco fent la salutació feixista a la samarreta, ha al·legat que en desconeixia la identitat. Però la resposta no pot ser més cínica, perquè és inacceptable que un europeu amb estudis bàsics no sàpiga qui era Franco, Hitler o Mussolini. I encara menys que desconegui la salutació feixista. De fet, en la remota possibilitat que Nuno Silva fos un home de les cavernes, qui no pot al·legar ignorància de cap de les maneres és el Jaén. L'acte el convocava el Jaén i era el Jaén qui estava obligat a fer que el jugador es canviés de samarreta o, en cas de negativa, a suspendre la roda de premsa. Tanmateix, silenci absolut per part de la Comisión Antiviolencia. I és que d'un Estat com l'espanyol, que criminalitza l'estelada, que condecora nazis i que té infinitat de franquistes amb camisa blanca en tots els seus òrgans de poder, no es pot esperar res més.

Arribats aquí s'entén que la UEFA, coneguda al món com un cau de corrupció i de praxi mafiosa, s'hagi mostrat receptiva a les pressions espanyoles. Els testos s'assemblen a les olles. El problema és la submissió de la directiva del Barça, que gosa adduir que s'estima més pagar i callar per tal de no afavorir que puguin arribar a tipificar l'estelada com a símbol prohibit i per evitar conflictes tot desitjant que la seva docilitat permeti "reobrir el diàleg amb la UEFA". Veritablement escandalós. Prohibir l'estelada? Qui ho ha de fer i en nom de què? És com prohibir xiular. Qui impedirà que la gent xiuli? Qui impedirà que la gent porti una estelada? No s'adona el Barça que la seva submissió el fica de peus a la galleda? Què farà la propera vegada? Què farà quan la multa plenament acceptada de 30.000 euros es multipliqui per raons de reincidència? Ordenarà que els treballadors del club requisin les estelades de cent mil persones? Prohibirà la llibertat d'expressió dels socis del Barça? Convertirà en delinqüents els propietaris del club?

Prou de mentides, si us plau. Només cal veure com la directiva del Barça ha anat canviant el discurs a mesura que creixia l'estupor pel seu vergonyós comportament. Primer deien que recorrerien als tribunals, després que callaven per no enrabiar la fera i ara diuen que la fera és en realitat un xaiet. On és el suposat "pacte" amb la UEFA que presenten com excusa, senyor Bartomeu? On és el document que diu que la UEFA ja no multarà més l'exhibició d'estelades? On és el document que diu que la UEFA renuncia a ser el submarí del govern espanyol? Els drets humans bàsics, com la llibertat d'expressió, no es negocien parlant de la 'cosa nostra' en el despatx d'uns padrins a Suïssa, es defensen als tribunals a cara descoberta. I a sobre –després de dir a la UEFA més o menys això: "acotem el cap, us demanem perdó i acceptem que som culpables, però, si us plau, no ens atonyineu gaire en el futur"– tenen la barra de presentar la claudicació com un èxit. Quina maniobra més pèrfida! Ara resulta que l'esclavatge no existeix, perquè cada vegada que un esclau diu "sí, Bwana" és una victòria de la diplomàcia.

Els qui es van empassar la foto de Bartomeu alineant-se amb el procés català, a petició d'Òmnium Cultural, l'ANC i la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, ja poden veure ara que va ser una acció merament electoralista per esgarrapar els vots de la ingenuïtat. On és, si no, el compromís amb el país i amb les seves llibertats? A aquest extrem arribem, que fins i tot ens espanta denunciar les agressions que rebem? Caldria que el senyor Bartomeu reflexionés sobre la saviesa d'aquestes frases de Jordi Carbonell, Manuel de Pedrolo i Gandhi, respectivament, unides per un mateix principi humanístic: "Que la prudència no ens faci traïdors", "Cal protestar encara que no serveixi de res" i "Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis".

Nació Digital , 8/8/2015
 
Taula rodona - La joia de ser catalans Imprimeix Correu-e
Llibres (teatre)
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 maig 2015
ImageAquest és un llibre molt especial perquè no sols conté dues obres d'autors diferents que es fusionen en el seu interior, sinó perquè en el cas de la primera es tracta d'un text pràcticament inèdit de Pere Calders que és, alhora, l'única incursió teatral que ens ha llegat. David Vila i Ros, en el pròleg, ho explica així: "Calders ens presenta un seguit de personatges –o potser hauríem de dir persones, ja que la vareta màgica de l'autor ens els fa reals, tangibles– que ens ofereixen el seu punt de vista sobre una societat canviant, en evolució constant, i que sovint no som capaços d'entendre. [...] Taula rodona enllaça amb La joia de ser catalans, i ho fa amb un gir sorprenent, profundament caldersià. [...] Cedint l'autoria del text a Víctor Alexandre, aquest la reprèn i se la fa seva i li dóna una continuïtat i un final que, sense moure's del perfecte equilibri entre realitat i absurd que caracteritza els textos de Calders, ens recorden alhora la visió crítica que Alexandre té de molts aspectes de la catalanitat. Els debats estèrils, les disputes internes o la incapacitat per arribar a acords desfilen per davant de l'espectador i esdevenen un retrat satíric del país. [...] I curiosament, els protagonistes, que representen els nostres pitjors vicis, en lloc de despertar-nos l'animadversió, se'ns fan entranyables, propers i, no cal dir-ho, ens hi sentim plenament identificats. Riure's dels nostres propis defectes, és, sens dubte, la millor manera d'afrontar-los. Hi ha llibres que no necessiten pròleg. I hi ha escriptors que no necessiten cap mena de presentació. El llibre que teniu a les mans n'és un bon exemple."

Voliana Edicions · 106 pàgines · ISBN 978-84-943631-5-3 · Preu: 15 €Comprar

Notícies:
Llegeix més...
 
Un disc del qual no se'n parlarà Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 agost 2015
D'un mateix marDe tant en tant apareixen llibres i discos que no desperten l'interès dels programes de ràdio i televisió, són llibres i discos els autors dels quals mai no gaudiran del circuit d'entrevistes de què gaudeixen els anomenats "autors mediàtics". I aquest silenci fa que no existeixin o que, si més no, les seves obres semblin menors i no mereixedores que se'n parli. Tanmateix, per ignorats que siguin, són bons llibres i bons discos. Per això avui vull parlar del darrer treball discogràfic de Josep Tero, un cantautor empordanès que fa més de trenta anys que pica pedra sense que la seva obra tingui el ressò que mereix.

Aquest treball discogràfic es diu "D'un mateix mar" i és un deliciós recull de poemes de diverses autores mediterrànies, entre les quals Caterina Albert (Víctor Català) –de qui s'inclou un poema inèdit–, Núria Albó, Anna Almazan, Maria Àngels Anglada, Clementina Arderiu, Núria Esponellà, Rosa Font, Maria Mercè Marçal, Marta Pessarrodona, Teresa Pous i Ànite de Tegea. Aquí us en deixo un petit tast.

Maria Mercè Marçal:
"Cenyides per la serp de la tenebra,
la lluna i tu sou u: arbre i mirall.
Fareu el ple quan el jorn llevi l'àncora
i naveguin banderes sense imperi."
Caterina Albert (poema inèdit):
"Després una ombra espessa cegà l'ull inatent,
rosecs, angoixes, guerres, avaraven llurs paranys,
i la petita larva d'humanitat absent
restà de nostres hores, i nostre cor i afanys."
Anna Almazan:
"Posa música al meu cos:
clau de sol a la mirada,
sostinguts a ran dels llavis,
un to dolç a les espatlles,
una nota aguda al pit,
un acord sublim al dors
i un deix a les meves mans
de silencis perllongats."
Teresa Pous (sobre la seva novel·la "La cançó dels deportats":
"Que em podríeu dir ara, estels d'aquesta nit,
quant de temps en aquest camp he de romandre?
I si hagués de quedar-me aquí, on jo malvisc,
doneu records de mi a la meva pàtria."
El disc, a més, té una particularitat afegida, i és que en el llibret interior, amb els textos de les cançons, hi apareix també una traducció a l'anglès, inclòs el pròleg de Marta Pessarrodona. Diu Pessarrodona: "Si oblido que hi sóc, si tan sols escolto, també em brolla un agraïment infinit: el que senten els lectors corrents davant d'un text. En aquest cas, oïdors, degustadors, que sovint són de l'altre gènere, el 'female gender'" En definitiva, un disc exquisit; un petit regal per alimentar l'esperit.

Racó Català , 24/7/2015
 
Els amants de la rambla del Celler ja no hi són Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 agost 2015
Els amants de la rambla del Celler ja no hi sónAvui em veig obligat a escriure un text molt trist, un text que ja sabia que tard o d'hora hauria d'escriure, però que desitjava que es retardés tant com fos possible dins els límits que la vida ens imposa. Malauradament, però, el 9 de juny passat, a l'edat de noranta-sis anys, la vida de la Maria Cabanes es va aturar deixant al darrere tot un segle de vivències i més de mitja existència al costat de Joan Grases, el seu home. En Joan era tres anys més jove que ella, però va partir tres anys abans, poc després d'haver-ne repicat noranta-un. Eren amics meus i els he perdut tots dos.

La nostra amistat, com ja he explicat més d'un cop, va començar d'una manera que restarà vinculada per sempre al Diari de Sant Cugat, atès que va ser arran d'un article que vaig escriure-hi l'1 febrer de 2008, quan encara m'eren desconeguts, en veure'ls passejar cada tarda des de la finestra del meu estudi. L'amor i el benestar que em transmetien, tot i observar-los de lluny, em va interessar tant, que vaig decidir fantasiar sobre ells anomenant-los "els amants de la rambla del Celler". Després va venir el feliç rebombori de l'article, ens vam conèixer, vaig saber-ne el nom i va sorgir l'amistat.

Però el pas inexorable del temps va introduint canvis, uns canvis que en el seu cas els van obligar a acomiadar-se dels passeigs. A ella, les cames ja no l'aguantaven i necessitava una cadira de rodes, la qual cosa va comportar un gir dràstic en la vida de tots dos. Ell no tenia prou força per empènyer-la i calia una assistenta, i, d'altra banda, l'esplai diari s'havia reduït a seure una estona els migdies davant de casa abans de dinar. En Joan se'n sortia prou bé a la cuina i els dijous, cada dijous, feia paella. Però el 10 de juliol de 2012 la mort se'l va endur i la Maria es va quedar sola. Aleshores la família, fent un esforç econòmic, li va trobar una residència perquè estigués atesa tot el dia en un indret de Mira-sol amb unes instal·lacions magnífiques, un jardí florit, un entorn ple d'arbres i molta tranquil·litat. Tanmateix, s'hi va estar poc, perquè viure entre vells, alguns amb un peu més a fora que a dins d'aquest món, li feia la sensació que havia plegat de viure.

La Marieta era vella, és clar, i molt fràgil també, però tenia el cap claríssim. Només les cames li feien el salt. Per això va tornar a casa, perquè n'enyorava les parets plenes de records, els seus armaris, les seves petites coses i la presència espiritual d'en Joan. La seva filla, l'Angelina, que volia el millor per a ella, ho va comprendre de seguida i la va complaure. I la va fer feliç. Les vegades que jo la visitava a casa seva o que la veia pel carrer, notava que era feliç. Amb poca cosa en tenia prou per ser-ne. La Marieta, tot i que ara se li havia fet un tumor al cap i que se li tancava un ull, continuava tenint un caràcter dolç, alegre, rialler, delerós de conèixer coses i d'enraonar amb la gent. Era una dona summament educada i discreta, amant de les bones maneres i gens amiga del soroll. I així va ser justament com va morir, sense fer soroll, dormint. Em va agradar que dos dies després, durant l'enterrament, el capellà evoqués la rambla del Celler, ja que és ben cert que tot el món de la Marieta i d'en Joan s'emmarcava en aquest carrer, el carrer on els vaig conèixer i el carrer on vaig gaudir de la seva amistat. És un regal que em va fer la vida i que, malgrat haver-se'ls endut, no m'ha pres pas, perquè jo, com el poeta, també penso que la bellesa subsisteix sempre en el record.

Diari de Sant Cugat , 3/7/2015
 
Àngel Ros i la poltrona de Lleida Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 juliol 2015
Àngel Ros i la poltrona de LleidaEl 19 de juliol de 2014, ara fa exactament un any, vaig escriure l'article "Un agent doble anomenat Àngel Ros", que parlava de les sibil·lines maniobres de l'actual alcalde de Lleida fent-se passar per tercera via entre la direcció del PSOE de Catalunya i el corrent crític sorgit en la seva militància. En realitat, però, aquella tercera via era un parany per engalipar indecisos i neutralitzar l'oposició, ja que Àngel Ros, tot i que molt ben disfressat, sempre ha estat un home de Miquel Iceta i del nucli dur del partit, cosa que les recents eleccions municipals han posat en evidència en obligar-lo a pactar amb Ciudadanos per poder conservar la cadira. La qüestió és si tot s'hi val per una cadira, si tot s'hi val per satisfer una ambició personal de poder. Jo penso que no, naturalment. L'ètica i la dignitat haurien d'estar per damunt d'aquestes misèries humanes, però és prou sabut que cap ambició desmesurada no pot ser satisfeta sense una gegantina manca d'escrúpols. Per reeixir en una ànsia de poder a qualsevol preu cal renunciar als principis ètics i a la dignitat. Sense el pes d'aquestes dues 'lloses' tot és molt més fàcil, perquè s'evita la mala consciència i el codi ètic personal es redueix a aquella vella dita que diu "afarta'm i digue'm moro". Per això Àngel Ros no ha tingut cap escrúpol a l'hora de signar un pacte execrable amb una formació ultranacionalista espanyola com Ciudadanos en contra dels drets nacionals del nostre país.

Per la poltrona de Lleida, el senyor Ros ha decidit donar encara més força al supremacisme de la llengua espanyola a la capital del Segrià i prohibir la col·locació d'estelades en edificis públics i també el suport, ni que sigui de paraula, a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Ell ho ha explicitat així: "Tenim una bona sintonia amb Ciudadanos i identificacions en molts àmbits". El nacionalistes espanyols sempre tenen molt bona sintonia entre ells contra la identitat, la llengua, els símbols i les llibertats de Catalunya. Diu el senyor Ros que abans de pactar amb Ciudadanos va oferir un govern de coalició a CiU, i que li van dir que no. Però l'excusa no serveix, per dues raons. La primera és que ningú no té cap obligació de pactar amb ningú; i la segona és que si ningú no et vol, la solució no és vendre't la dignitat per retenir el poder, sinó renunciar-hi per salvaguardar-la.

Allò que Àngel Ros salvaguarda, però, és la cadira. La cadira tot s'ho val. I com que aquesta és una ambició molt difícil d'amagar, es veu obligat a justificar-se tot dient "no m'he venut l'ànima". Però és nota que és una justificació provocada per la lectura que segurament va fer un dia d'una de les obres més famoses d'Oscar Wilde, aquella que ens parla de la indigència d'ànima que de vegades trobem en persones que tractem d'excel·lentíssimes. És una llàstima que, de passada, no hagi recordat una reflexió de fa dos mil anys sobre la buidor existencial del qui es ven l'ànima per guanyar el món, i que Thomas More va fer seva en ser condemnat per Enric VIII.

Amb relació a la llengua, el pacte del partit d'Àngel Ros amb Ciudadanos utilitza el demagògic pretext de la "igualtat" entre el català i l'espanyol per marginar el primer. I és que la "igualtat" és l'eina que utilitza sempre el supremacisme espanyolista per eliminar la discriminació favorable al català en l'administració i convertir-lo en una llengua inútil en favor de l'espanyola. Per entendre'ns, si, en nom de la igualtat, el professor d'un curs amb alumnes de diferents edats nega tot avantatge als més petits, és obvi que està afavorint els més grans. Els petits, per tant, mai no aprovaran. És precisament en nom de la igualtat, que els petits han de tenir avantatges que són inadmissibles en els grans.

Sobre la prohibició de penjar estelades, el pacte diu que cal "garantir la neutralitat de l'espai públic" i que "s'impedirà la utilització del municipi per a la instal·lació o col·locació de símbols ideològics de qualsevol mena". Que no és un símbol ideològic, la bandera espanyola? Que no és un símbol d'opressió, per a bona part de la societat catalana? On és la pretesa "neutralitat" d'aquesta bandera? És neutral, una bandera que s'imposa als ciutadans per damunt d'allò que puguin decidir democràticament? No és una bandera perfectament legal, l'estelada, amb la qual s'identifiquen milions de catalans? No mereixen respecte els lleidatans que se l'estimen? Podem intuir la resposta del senyor Ros i de Ciudadanos: "Que se l'estimin en la intimitat". És a dir, com en el franquisme.

Pel que fa a la prohibició de donar suport a l'AMI es desqualifica per si mateixa per antidemocràtica. Només una ideologia reaccionària pot impedir una cosa així; només uns principis totalitaris poden prohibir que un consistori es pronunciï per votació entorn els temes que li vinguin de gust, ja sigui en defensa dels negres, dels homosexuals o dels pobles; només una actitud supremacista pot criminalitzar la defensa dels drets humans. I, ves per on, el dret a la independència de tots els pobles de la Terra n'és un.

Vist això, és una llàstima que el senyor Àngel Ros no es dediqui al teatre; hi faria un formidable Ricard III. El retrat shakespearià de l'home disposat a tot a canvi de poder li escau força i, just abans d'abaixar-se el teló, fregaria l'excel·lència en l'escena en què, ferit de mort en la batalla, Ricard cau a terra i prega: "Un cavall, un cavall! El meu regne per un cavall!" Hi ha homes així, homes que ho donarien tot per una engruna de poder.

elSingular.cat , 19/7/2015
 
El Barça i Joan Laporta Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 24 juliol 2015
El Barça i Joan LaportaEn el moment de redactar aquestes línies, ignoro quin serà el resultat de les eleccions 2015 a la presidència del FC Barcelona. Les enquestes han parlat d'avantatges dels uns sobre els altres, certament, però el veredicte és a les urnes. Són moltes les persones que encara recorden la campanya desqualificadora que un diari del Grupo Godó va desfermar contra Joan Laporta, en l'època que era president del Barça. Per això començo dient sense embuts que el meu candidat en aquestes eleccions és Joan Laporta. Ho és perquè els resultats esportius en totes les seccions l'avalen com el millor president de la història i perquè és el president que millor ha comprès la immensa càrrega política de la frase "més que un club".

El Barça, diguem-ho clar, no és més que un club per les moltes copes que ha guanyat, pels milers de gols que ha marcat o per les lluminoses estrelles que ha tingut. Si només for per això seria un club més, perquè de derrotes també en tenim un bon feix. Allò que fa que el Barça sigui "més que un club" són els valors democràtics i de respecte pels drets humans que sempre ha defensat i la seva inequívoca catalanitat, més enllà d'alguns noms que l'han dirigit. No és pas per atzar que sigui precisament el Camp Nou l'estadi on el públic crida "independència!" en el minut 17:14 de la primera i de la segona part dels partits. I en una època en què tots els grans clubs, en el seu intent d'ampliar la font d'ingressos, posarien publicitat fins i tot als baldons dels lavabos, el Barça va mantenir la samarreta ben neta i va posar-hi Unicef. Va ser Joan Laporta qui ho va fer; el mateix president que va expulsar els violents de l'estadi i que es va mantenir ferm en aquesta decisió malgrat les amenaces de mort a ell i la seva família. El tàndem Rosell-Bartomeu, en canvi, sense cap mena d'escrúpol, ha empastifat el nom del club substituint Unicef per Qatar, que és un Estat que no respecta els drets humans i que finança el terrorisme jihadista.

Pel que fa al tema de la catalanitat, tenint en compte que Catalunya viu el moment més important i transcendent de la seva història, considero que Joan Laporta és el candidat més adient per dirigir el Barça. El Barça no és només la principal entitat esportiva del país, és també la plataforma més poderosa amb què compta Catalunya per difondre internacionalment els valors democràtics d'un poble que vol recuperar la seva llibertat nacional. Res a veure, doncs, amb una directiva acomplexada i genuflexa, com la de Josep Maria Bartomeu, farcida de persones al·lèrgiques al procés català, i que ha adoptat una actitud autoflagel·ladora i pusil·lànime davant les maniobres del govern espanyol per criminalitzar el Barça i desprestigiar-ne el nom.

Vénen dies convulsos, dies que marcaran fortament la història de Catalunya, i, per tant, les principals institucions del país –el FC Barcelona és una de les principals institucions esportives del món– no poden ser ambigües ni estar presidides per persones que defugen el compromís per mitjà de frases buides, com les que hem sentit aquests dies a alguns candidats a la presidència del Barça, en la línia de "jo em dec a totes les sensibilitats del club". A totes? A les antidemocràtiques també? És demòcrata, el qui vol una Catalunya sotmesa a Espanya? És demòcrata el qui nega el dret a la llibertat nacional de Catalunya? Com pot algú dir-se demòcrata i oposar-se, alhora, al dret d'un poble a ser un Estat independent? No fem demagògia, si us plau! Ens pot agradar més o menys el pensament d'algú, però mai no podrem negar-li el dret a pensar per si mateix. Dir-ne "sensibilitat", d'aquesta actitud negacionista, és com voler fer passar una marxa militar de Sousa per un nocturn de Chopin. El moment actual no admet fugides d'estudi i necessita persones disposades a mantenir-se fermes en la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya, necessita persones que comprenguin que el Barça, com a ambaixador del país, no pot ser un simple espectador. Cal, en definitiva, una junta directiva conscient de la seva responsabilitat i compromesa amb el Procés. Joan Laporta encarna tot això. I si algú en dubta, només cal que es pregunti per què és el candidat que el nacionalisme espanyol no voldria veure mai com a president del Barça. Ara deixem que parlin les urnes i, com a demòcrates, acceptem-ne el resultat.

elSingular.cat , 17/7/2015
 
Ada Colau, oficina de col·locació familiar Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 juliol 2015
Ada Colau, oficina de col·locació familiarLa coneguda frase "tots són iguals", referida a la manca d'ètica dels polítics, no és justa. No ho és, perquè no és veritat que tots siguin iguals. En absolut. Hi ha polítics admirablement escrupolosos en l'exercici del seu càrrec, polítics que observen uns principis ètics elevats i que no poden ser acusats de no aplicar-se a si mateixos allò que, des de l'oposició, critiquen d'un adversari. També n'hi ha dels altres, és clar, dels que, tot fent ús d'una superioritat moral autoconcedida i per mitjà de mítings abrandats i arrogants, acusen els adversaris de fer "polítiques mafioses", però que ells, tot just arribar al poder, són els primers a practicar-les. I ho fan, a més, amb absolut desvergonyiment. Són ells, per tant, els qui, amb aquesta praxi, contribueixen a la percepció popular esbiaixada que diu que "tots els polítics són igual". Amb tot, la culpa d'aquest descrèdit cal repartir-la a parts iguals entre els hipòcrites i els indiferents, és a dir, entre els qui ara diuen negre on abans deien blanc i els partits que els fan costat o que fan els ulls grossos. El silenci còmplice amb què ICV-EUiA, Procés Constituent i Podemos –els noms que s'aixopluguen sota les faldilles d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona–, han acceptat i encobert la conversió de Barcelona en Comú en una empresa de col·locació familiar, els implica a tots.

Així hem vist com Ada Colau i el seu número dos, el primer tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello, han trigat només uns dies a col·locar les seves parelles respectives en càrrecs de confiança. D'acord amb això, el senyor Adrià Alemany, parella de Colau, ha esdevingut responsable de relacions polítiques i institucionals del partit, i Vanesa Valiño, parella de Pisarello, s'ha incorporat com a assessora de l'àrea d'Habitatge. Algú s'imagina què n'haurien dit Colau i els seus acòlits, si Xavier Trias, posem per cas, hagués fet una cosa així amb la seva dona?

Allò que la senyora Colau i Barcelona en Comú no semblen haver tingut en compte és que quan t'autoproclames ànima pura t'obligues a actuar en conseqüència. No n'hi ha prou de titllar de corruptes els qui no et riuen les gràcies, cal provar també les acusacions, dirimir-les davant dels tribunals i, sobretot, a banda de donar lliçons d'honradesa, practicar-la de debò. En altres paraules, el codi ètic del dictador de sentències mai no pot ser més lax que el dels sentenciats. I per la mateixa raó, els atenuants d'aquests últims són inadmissibles en el primer.

Sabem també que, davant l'estupor social que han causat els esmentats nomenaments, en què el grau de parentiu amb els dirigents puntua força, Barcelona en Comú ha optat per reafirmar-se cínicament dient que la parella d'Ada Colau, que abans d'arribar al poder municipal no cobrava, passarà ara a tenir un càrrec remunerat. I del cas Pisarello, ja ni tan sols no en diu res. La incògnita és saber si aquesta actitud és una qüestió de barra, de casta o de totes dues coses. L'estil de govern, això sí, és clar i es resumeix en setze paraules: aconseguim un càrrec públic i col·loquem-hi immediatament els nostres marits i mullers perquè ens assessorin. És una manera molt familiar de fer política, aquesta. Jo crec que partits com Família i Vida l'aprovarien de ple. Quina joia, veure que tot queda a casa i que si hi ha draps bruts es rentaran en família!

Arribats aquí, no sorprenen gens les declaracions de Gerardo Pisarello afirmant que la praxi de col·locar familiars és molt normal a Saragossa o Madrid –en una formació hispanocèntrica com Barcelona en Comú els referents espanyols són una constant– i que la seva companya, la companya de Pisarello, i el company d'Ada Colau són professionals de competència reconeguda. El problema és que no es tracta de si els familiars d'un polític són competents o incompetents. Estem parlant d'ètica. I no sempre allò que és legal és alhora ètic. En aquest cas, per exemple, no ho és gens. És un comportament detestable i inacceptable. Tan inacceptable com dir que els familiars en qüestió han estat escollits perquè Ada Colau i Gerardo Pisarello necessiten envoltar-se de gent de confiança. Significa, això, que no han trobat ningú més en qui confiar? No hi ha a Catalunya persones de competència reconeguda que puguin fer el que faran les parelles de Colau i Pisarello? Tan poc se'n refien, de la gent que els envolta? Francament, si per cobrir els llocs de confiança necessites col·locar-hi la teva família és que estàs molt sol. Estem parlant de fets que denoten una total manca d'escrúpols i que van molt més lluny de Colau i Pisarello, atès que si els dirigents d'una formació contravenen principis ètics, és aquesta formació qui està obligada a parar-los els peus o a expulsar-los. Altrament no es desacrediten només els contraventors, també ho fa tota la formació.

Però ja hem vist que la formació de Colau i Pisarello té molt en comú amb la de Duran i Lleida i Ramon Espadaler en matèria de col·locació. Unió es cotitza a la baixa, és cert, però Barcelona en Comú sembla que frisa per rellevar-la. I ho fa destrament, cal reconèixer-ho. És la mateixa praxi immobilista i de dretes que seguien els papes de Roma, per consolidar el seu poder, i que consistia a afavorir amics i familiars. Nepotisme, se'n diu en llenguatge formal. En llenguatge universal es coneix com 'estil Corleone'; és a dir, política mafiosa.

elSingular.cat , 12/7/2015
 
Crònica d'una recerca perillosa Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 17 juliol 2015
Crònica d'una recerca perillosaJaume Rodri és un home polifacètic. La vida l'ha dut pels camins de l'escultura, de l'escriptura, de la pintura, de la música, del cinema, de la teologia, de la sociologia... Una vida així, per força ha de ser rica en vivències, ja que requereix inquietud, curiositat, reflexió i, sobretot, afany de coneixement. Rodri és també un home que vol veure la seva terra lliure del jou espanyol i que per aquest motiu, en companyia de Pep Solé, va dissenyar l'any 2010 el Monument a la Independència de Catalunya, situat al parc de Can Jalpí d'Arenys de Munt, en record de la primera consulta per la llibertat nacional que es va fer en aquella vila el 13 de setembre de 2009. Ara, Jaume Rodri, ha publicat un llibre que es diu "Jesús busca Jesús. Crònica d'una recerca perillosa" (Edicions de 1984, 2015) en què explica un viatge existencial entre els anys 1963 i 2007 a través de llocs com París, Egipte, Palestina, L'Havana, Lisboa, Lausana, Utrecht, Cadaqués o Barcelona.

El tema de fons, com el títol ja insinua, és la recerca del Jesús històric, però pel camí van apareixent qüestions diverses plenes d'interès i que provoquen en el lector la sensació ambivalent d'estar llegint una novel·la d'espies i, alhora, un treball d'investigació periodística sobre material sensible i amb morts misterioses i assassinats inclosos. I és que quan hi ha el Vaticà pel mig tot és possible. El Vaticà és el paradís de la intriga, sobretot si hom remou terres que podrien desvetllar mentides que han estat considerades veritat sagrada durant segles. En aquest sentit, són ben eloqüents les paraules que Rodri posa en boca de Fidel Castro: "L'Església i el Vaticà són una força política amb una influència molt superior a totes les altres que conec per la subtilitat que tenen per entrar en el pensament més íntim de la gent. Sobretot de la gent senzilla. Del poble pobre, del pobre poble. En aquell estadi on es pot atrapar la llibertat, modelar-la i desfer-la a voluntat".

El llibre explica que els romans només crucificaven els enemics de l'imperi que eren enxampats amb armes a la mà, totes les altres qüestions inquietaven ben poc Roma. És a dir, que en realitat Jesús hauria estat, alhora, un guerrer armat i un líder espiritual que lluitava contra els romans, ocupants del seu poble. La tesi, per tant, és que Jesús hauria nascut a Europa en el si d'una família jueva de la casa de David i exiliada a la Gàl·lia, on els romans confraternitzaven amb els jueus rics i es respirava una atmosfera més permissiva, cosa que permetia ordir una trama per foragitar l'invasor de Palestina. Si la hipòtesi del monestir enterrat al desert fos certa i es pogués accedir a allò que amaga, és gairebé segur que desemmascararíem una de les més grans mentides de tots els temps.

Confesso que vaig agafar "Jesús busca Jesús" sense saber ben bé què em trobaria, perquè tant el títol com la contracoberta no m'acabaven de motivar, però vaig canviar de parer només llegir-ne les primeres pàgines, ja que el tema és apassionant. I Jaume Rodri el fa més apassionant encara en acompanyar-lo de trobades amb figures com Fidel Castro, Antoni Tàpies, Salvador Dalí, Salvador Allende o Gabriel García Márquez. En arribar a l'última pàgina, el lector troba del tot pertinent el subtítol "Crònica d'una recerca perillosa", atès que el perill augmenta com més a prop som de la veritat.

Racó Català , 25/6/2015
 
Cinema fantàstic, un món paral·lel Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 juliol 2015
Cinema fantàstic, un món paral·lelCal saludar com una encertada iniciativa l'organització a Sant Cugat d'un festival internacional de cinema fantàstic. Sant Cugat Fantàstic és el seu nom. Comença, com és lògic, d'una manera modesta, però si en el decurs dels anys es consolida pot acabar donant molta projecció exterior a la ciutat. El gènere fantàstic és potser el més promiscu de tots els gèneres cinematogràfics, perquè, a diferència d'altres, com ara el western, el thriller, el bèl·lic, el drama o la comèdia, que són més estrictes, té unes delimitacions molt laxes que permeten manllevar elements propis del terror o de la ciència-ficció.

Val a dir que el gènere fantàstic, per bé que fou a Hollywood on es va estructurar i desenvolupar, va néixer a Europa a partir d'obres literàries o de faules i llegendes continentals amb pel·lícules que són autèntiques joies de la història del cinema: 'Nosferatu' i 'Faust', de Murnau, 'El somni d'una nit d'estiu', de Hans Neumann, 'L'home invisible' i 'La núvia de Frankenstein', de James Whale, 'El testament del doctor Cordelier', de Jean Renoir, o 'El testament d'Orfeu' i 'La bella i la bèstia', de Jean Cocteau, són obres mestres que ens parlen de forces que no es regeixen per les lleis naturals, i seria magnífic que en properes edicions el festival santcugatenc es plantegés revisar-les a títol d'homenatge, per tal que els amants del cinema, en general, en poguessin gaudir.

Hi ha una tendència, entre algun sector del gran públic, a identificar o confondre el cinema fantàstic amb els efectes visuals i especials, talment com si en fossin elements indestriables i la història tingués un caràcter menor, però no és pas així. N'hi ha prou que la ficció cinematogràfica, per mitjà d'algun efecte lumínic, d'un decorat o d'un enquadrament determinats, se separi dels fets reals suposadament representats, perquè aparegui el fantàstic. Hitchcock o Resnais, per exemple, se'n van servir. També són cinema fantàstic 'Els crims del museu de cera', de Michael Curtiz, 'El lladre de Bagdad', de Michael Powell, 'La dona pantera', de Jacques Tourneur, 'La mosca', de Kurt Neumann, o 'La llavor del diable', de Roman Polanski. El fantàstic, diguem-ho en poques paraules, és una finíssima línia divisòria entre un desequilibri de la realitat i el món paral·lel que aquest desequilibri genera.

Cugat.cat , 10/7/2015
 
"Puta Catalunya", sí. "Independència", no Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 juliol 2015
ImageL'expedient sancionador que la UEFA ha obert al Barça per l'exhibició d'estelades en la final de la Champions, a Berlín, és tan esperpèntic que faria riure si no fos, alhora, una mesura que mostra els esquemes totalitaris d'aquest organisme. Un organisme que, com han denunciat alguns exfutbolistes, constitueix una "màfia esportiva" només comparable a la FIFA. Ambdós estaments, amb càrrecs que es perpetuen durant generacions i amb d'altres que delinqueixen obertament, han esdevingut el negoci corromput d'una elit mancada de principis ètics que se serveix del futbol en benefici propi. I com que entre corruptes i totalitaris sempre hi ha bona entesa, s'entén que les pressions del govern espanyol a la UEFA contra Catalunya hagin trobat oïdes receptives.

La llibertat d'expressió és el gran enemic dels corruptes i dels totalitaris. Li tenen pànic, perquè els desemmascara i els inhabilita. L'Estat espanyol, amb la llei mordassa, que és una llei netament feixista, i l'assetjament a la cultura, amb taxes abusives que la impossibiliten, és al·lèrgic a la llibertat d'expressió. Llevat, és clar, que aquesta s'utilitzi en favor del racisme, de la xenofòbia o del supremacisme espanyol. Per això en els camps de futbol espanyols es poden exhibir banderes feixistes, es poden mostrar símbols que tenen al darrere milers de crims contra la humanitat i es pot cridar "puta Catalunya" sense que s'obrin expedients, sense que s'imposin sancions i sense que es tanquin estadis. I per idèntica raó la policia espanyola pot apallissar catalans portadors d'estelades amb la mateixa brutalitat amb què els esclavistes apallissaven negres insubmisos.

Parem atenció en el missatge del govern espanyol, a través del president del Consell Superior d'Esports, Miguel Cardenal, en fer-se públic l'expedient al Barça: "La sanció és lògica. És una crida a Catalunya, perquè deixi d'utilitzar políticament l'esport". Déu n'hi do. Els totalitaris parlen així, tant per boca pròpia com per boca de l'Estat que els paga. Exhibir banderes espanyoles no és delicte, exhibir l'estelada sí; dir-se selecció nacional espanyola és positiu, dir-se selecció nacional catalana és negatiu; imposar la identitat espanyola és democràcia, defensar la identitat catalana és provocació; cridar "puta Catalunya" és llibertat d'expressió, cridar "independència" és violència; instituir l'audició d'himnes nacionals als estadis és esport, xiular l'himne d'estats que esclafen pobles, cultures i llengües és política.

Espero que els mitjans de comunicació catalans no triguin a localitzar Anna Bordiugova, la dona ucraïnesa que constitueix el punt de partença de l'expedient de la UEFA. N'hi haurà prou d'entrevistar-la per veure l'escandalós muntatge que s'amaga darrere seu, començant pel detall que els ordidors de la trama no van preveure i que els delata: les imatges del senyal internacional, que estaven controlades pel govern espanyol, van manipular la realitat amagant les estelades i els crits d'independència per tal que els espectadors d'arreu del món no se n'assabentessin. Evidentment, els comentaristes de les respectives televisions podien fer-ne esment, és clar, però l'espectador no veia res. Només TV3 va mostrar fidelment el que passava al camp. Qui és Anna Bordiugova? Qui hi ha darrere seu? Qui la utilitza com a testaferro? Quines prebendes hi ha pel mig? No cal ser cap llumenera per apuntar a les clavegueres de l'Estat espanyol, començant pel ministeri d'Afers Exteriors, però l'expedient totalitari de la UEFA és tan greu que cal que anem fins al fons.

Fixem-nos també en la relliscada de Miguel Cardenal, en barrejar les estelades de la final de la Champions, a Berlín, amb la xiulada al rei i a l'himne espanyols en la final de Copa, a Barcelona. Li preguntaven per l'expedient de la UEFA, relatiu al 6 de juny, i ell contestava blasmant el president Mas i la xiulada del 30 de maig. Saltava a la vista que l'expedient de la UEFA estava induït pel govern espanyol com a reacció enrabiada per la humiliació que havia sofert al Camp Nou. També era una altra relliscada que Cardenal, tot i saber que no n'hi havia cap, de sanció, digués que "la sanció és lògica". Un expedient no és cap sanció. Les ganes que ho fos, doncs, el van trair de nou. I és que si hi ha un Estat al món que polititza l'esport fins al paroxisme, és l'Estat espanyol. Just ara n'hem tingut una mostra amb l'escandalosa manipulació de la Federació Espanyola de Bàsquet per impedir –en favor del Perfumerías Avenida, de Salamanca– que l'Unigirona, campió estatal femení, pugui accedir directament a la fase de grups continental, com està reglamentat. Si el sol fet de no tenir un Estat ja perjudica l'existència de Catalunya, tenir un Estat en contra la fa senzillament impossible.

No és, doncs, Catalunya qui polititza l'esport, l'esport està polititzat perquè els estats –amb la UEFA i la FIFA al seu servei–, l'han convertit en una apologia de si mateixos. El mateix Miguel Cardenal n'és la prova. Què hi fa, si no, un polític al capdavant de l'esport? Diguem-ho clar: el comportament del públic català als estadis de futbol és un dels més cívics del món –"excel·lent i sense cap ús pirotècnic ni càntics discriminatoris", va dir el delegat de la UEFA a Berlín en el seu informe– i els intents de criminalitzar el Barça i Catalunya són propis d'un Estat que encara es regeix per principis franquistes, que és pràcticament analfabet en cultura democràtica i que, si pogués, aplicaria la llei antiterrorista a tots els catalans que tenim una estelada al balcó de casa. La UEFA, per tant, haurà de decidir si és un organisme democràtic i respectuós amb els Drets Humans o si es posa al nivell caspós de l'Estat Espanyol i criminalitza l'estelada, que és una bandera perfectament legal, i la llibertat d'expressió. Recordem, oi, què feia el feixisme amb la llibertat d'expressió? Doncs si hem arribat al punt en què cridar "independència" en un estadi és delicte, és que el feixisme té a les seves mans el control de l'esport.

elSingular.cat , 6/7/2015
 
PSC-PSOE i ICV contra TV3 Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 juliol 2015
PSC-PSOE i ICV contra TV3Ja hem comentat en altres ocasions que un dels valors colaterals del Procés és la seva força clarificadora. És a dir, la seva capacitat per fer caure tota mena de caretes, tant de la dreta com de l'esquerra. Ara, però, les eleccions plebiscitàries del 27-S ja són a tocar i els rendistes de l'ambigüitat són un manat de nervis. De fet, per paradoxal que sembli, són aquests últims, més que no pas PP i Ciudadanos, els qui ara mateix signarien on calgués un endarreriment de les eleccions. Ja hem vist quin era el projecte d'Unió, sortosament esberlat, per dinamitar el Procés des del mateix govern de Catalunya. Però la Unió reaccionària i immobilista de Duran i Lleida i Ramon Espadaler, tan amiga d'aquells empresaris que vivien com a reis durant el franquisme, no enganya ningú. Qui sí que encara es nodreix de catalans de bona fe és l'esquerra nacional-no-nacionalista, aquella que ens vol espanyols fins a la fi del món però que no gosa verbalitzar-ho per pudor. Aquí hi trobem una mena de grup mixt format per PSC-PSOE, ICV, Podemos i Barcelona en Comú. És a dir, els mateixos que van governar l'Ajuntament de Barcelona durant més de trenta anys, però amb un parell de marques blanques perquè no es noti. Tots quatre, això sí, coincideixen a emprar el terme "polítiques socials" com a tapadora de la seva ideologia nacional.

Ara, a més, seguint PP i Ciudadanos, blasmen TV3. TV3, l'emissora més rigorosa, professional, integradora i europea de l'Estat espanyol i una de les millors d'Europa, amb uns principis ètics a anys llum dels principis de les cadenes espanyoles, resulta que no agrada als espanyolistes perquè la troben massa catalanocèntrica per al seu gust. Es nota que no s'han mirat prou bé els telenotícies. Si ho haguessin fet, haurien vist el prisma hispanocèntric amb què s'elaboren i la selecció de noticietes espanyoles sense cap relació amb Catalunya o amb els Països Catalans que cada dia ens "col·loquen", com si a casa nostra o a la resta del món no hagués passat res més important. La factura, doncs, és bona des d'un punt de vista professional, però força hispanocèntrica encara per a una televisió nacional catalana. El nom de TV3 ja ho diu tot en aquest sentit. Una altra cosa és que a l'espanyolisme de dretes i d'esquerres li sembli una gosadia que els informatius es facin ressò del Procés i que algun programa parli de la llibertat del país. De la mateixa manera que els masclistes no suporten que es parli de masclisme o que els homòfobs no suporten que es parli del matrimoni homosexual, tampoc els espanyolistes no suporten que es parli de la independència de Catalunya. Tots ells, masclistes, homòfobs i espanyolistes, se senten embafats cada cop que hom treu el tema al qual són al·lèrgics. Troben que se'n parla massa. Tan maco que seria que no se'n parlés.

S'entén, per tant, que la dreta i l'esquerra espanyolistes s'uneixin contra TV3. La unitat d'Espanya, aquella cosa sagrada que va néixer amb el Big Bang i que només pot desaparèixer amb un cataclisme universal, sempre ha unit PP, Ciudadanos, PSC-PSOE i ICV. Per als dos primers, TV3 és una "màquina d'adoctrinament", per els tercers és "monotemàtica" i per als quarts és un "biaix independentista" i "teleprocés".

Ves per on, els qui porten segles adoctrinant-nos com a espanyols, amb tots els altaveus mediàtics de l'Estat al seu servei i imposant-nos el pensament únic de l'espanyolitat, resulta que ara estan neguitosos perquè hi ha una cadena de televisió, una sola, que, en alguns moments, només en alguns, diu coses que defugen aquesta rentada de cervell i intenta compensar-la fent-nos més conscients de la nostra identitat i explicant-nos els infinits avantatges de la llibertat. L'esquerra espanyolista ha d'estar molt desesperada perquè no li importi fer pinya amb la ultradreta i dir les mateixes coses. Exactament les mateixes. Ja ho dèiem al començament, un dels grans valors del Procés és que lleva caretes i posa cadascú al seu lloc. A ICV també.

Nació Digital , 4/7/2015
 
L'enfonsament del PP a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 juliol 2015
L'enfonsament del PP a Sant CugatA Sant Cugat, com en el conjunt de Catalunya, l'independentisme no sols ha obtingut la majoria absoluta en aquestes eleccions municipals, sinó que ha crescut amb relació a les eleccions del 2011. Així ho ha reflectit la premsa internacional tot posant en evidència les veus del nacionalisme espanyol, que diuen que l'independentisme ha estat derrotat. Tan derrotat, que les forces independentistes (CiU-ERC-CUP) tenen més regidors que mai. A Sant Cugat han pujat a divuit. L'espanyolisme, en canvi, ha sofert una derrota espectacular i es queda amb només cinc regidors: Ciudadanos (3), PSC-PSOE (1) i PP (1). Queda clar, doncs, que no n'hi ha prou d'escampar mentides perquè es converteixin en veritat. Hi ha xifres que, com algunes imatges, també valen més que mil paraules.

Però deixant de banda que el Partit Socialista ha obtingut el pitjor resultat de la seva història a Sant Cugat, i deixant de banda també que Ciudadanos ha esdevingut el partit escombra del nacionalisme espanyol, en el sentit que s'alimenta de tot allò que els seus companys de viatge van perdent pel camí, és interessant centrar-se en el cas del Partit Popular santcugatenc. Guaitem què deia Jorge Carreras, president local del partit, el 22 de maig passat, dos dies abans de les eleccions municipals: "Amb la situació actual tindrem uns millors resultats; pretenem ser decisius". I ho reblava afegint que estava convençut que obtindrien quatre regidors. Doncs bé, resulta que, a més de no millorar, s'han enfonsat i s'han quedat amb un sol regidor. I com que d'això, no se'n pot dir "ser decisiu", sinó tot al contrari, cal trobar la resposta en els antònims del mot: imprecís, incert, vague...

Un fracàs, en definitiva, fruit de la manca d'arrelament d'aquest partit a Catalunya, que ja fa molts anys que va tocar sostre i que s'ha vist obligat a fabricar cent-quaranta llistes fantasma –cinc menys que els socialistes– per aparentar una implantació territorial que no té i esgarrapar uns quants diners públics. Però és un frau a la ciutadania, ja que es tracta dels nostres diners, uns diners lliurats a un partit que no troba candidats i que en les llistes es dedica a posar noms de persones que viuen a quilòmetres i quilòmetres de distància del poble on es presenten i del qual no en saben absolutament res. I encara menys el nom de la comarca que l'acull.

A Sant Cugat, d'altra banda, el frau ha arribat a l'extrem de donar el número sis de la llista a una persona ideològicament antagònica. Em refereixo a Maria Àngels Quadras, força coneguda a la ciutat, especialment a La Floresta, i que, en fer-se oficial la seva candidatura i ser entrevistada pel Tot Sant Cugat, va declarar que era independentista i va qualificar Alícia Sánchez-Camacho de "disc ratllat". Després d'això, el Partit Popular es va posar les mans al cap i la volien fer fora, però la llista ja estava feta i seguia el seu curs administratiu. És el que passa quan no tens ni idea del lloc on vius, quan vius completament aliè a la realitat i confons Sant Cugat amb Toledo. Deu ser per això que la llengua catalana no apareixia en la propaganda electoral del partit: per una cara un text llarguíssim signat per Mariano Rajoy, el mateix que a Toledo, i per l'altra quatre ratlles del "candidato" Jorge Carreras. Finalment, ves per on, el senyor Carreras, enemic ferotge i declarat del dret a decidir, ha acabat decidint. Ha decidit incomplir el seu compromís i renunciar a l'acta de regidor. Potser es referia a això, quan deia que seria decisiu.

Diari de Sant Cugat , 5/6/2015
 
Shakespeare a la fresca Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 juliol 2015
Representació de 'Molt soroll per no res'
Representació de 'Molt soroll per no res'
Un dels encants de l'estiu a Sant Cugat, i més concretament, del mes de juliol, són les Lectures a la Fresca, que dirigeix Dolors Vilarasau i que organitzen els Amics de Pedra i Sang. Any rere any, a través d'aquesta entitat i amb el suport de l'Ajuntament, el teatre de tots els temps surt al carrer, no ens cobra entrada i omple de gent algunes de les places de la ciutat. És un regal que no sovinteja en altres poblacions de Catalunya i, per tant, podem estar contents de gaudir-ne com si fos un privilegi. La cultura, tanmateix, no és mai un privilegi, o no ho hauria de ser. La cultura és un dret, un dret vital de l'ésser humà, perquè la necessita per fer-se adult, per enriquir-se espiritualment i per contribuir a la transmissió del coneixement, una transmissió sense la qual mai no hauríem evolucionat com a espècie.

Enguany, com l'any passat, les Lectures abasten quatre dijous de juliol. És a dir, que sumen un dia més que les primeres edicions i ens apropen Shakespeare, just un any abans del quatre-cents aniversari de la seva mort. Ha estat molt bona idea obrir amb l'obra 'Molt soroll per no res', una comèdia que parla d'embolics amorosos, d'intrigues i de falses aparences, per bé que lamento que s'utilitzi el títol mancat de la doble negació: 'Molt soroll per res'. Sí, ja sé que es tracta de la traducció de Salvador Oliva, que és esplèndida. Però en aquest punt em sembla molt més precís i concloent Josep Maria de Sagarra: 'Molt soroll per no res'.

D'altra banda, la representació de 'Macbeth', per tancar les Lectures, el 23 de juliol, també ha estat una bona elecció. Serà un luxe poder veure aquesta tragèdia escocesa sobre l'ambició desmesurada en un entorn tan adient com el dels Jardins del Monestir. Qui no pugui assistir-hi, ha de saber que, si més no, té al seu abast tres adaptacions cinematogràfiques diferents de l'obra. Jo recomano la d'Orson Welles, del 1948, però també existeixen la de Roman Polanski, del 1971, amb Jon Finch, i la de l'australià Justin Kurzel, del 2015, amb Michael Fassbender i Marion Cotillard. El teatre, però, s'ha de veure al teatre, i les Lectures a la Fresca ens donen aquesta oportunitat. Aprofitem-la.

Cugat.cat , 3/7/2015
 
Els robatoris als caixers automàtics Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 juliol 2015
Els robatoris als caixers automàticsAra fa unes setmanes, els mitjans de comunicació de Sant Cugat van informar de la desarticulació d'una banda de nou membres, quatre homes, tres dones i dos menors d'edat, que havien comès trenta-nou robatoris a la ciutat i també a Barcelona, Vilanova i Sitges. El procediment era senzill: els lladres, en nombre de dos, esperaven que una persona marqués el seu codi secret en un caixer automàtic, li posaven al davant una carpeta d'una falsa associació de sordmuts i, aprofitant el factor sorpresa, marcaven el límit màxim de reintegrament d'aquella entitat bancària. Quan la víctima reaccionava, el caixer automàtic ja havia processat l'operació i lliurava els diners.

Diuen que aquest mètode de robatori es diu 'scalping' i es fonamenta en la distracció i en la intimidació. Intimidació, perquè si la víctima no s'aparta voluntàriament del caixer, són els mateixos lladres els qui l'aparten. La notícia de la detenció d'aquestes nou persones, per tant, és bona, però cal dir que no són pas l'única banda que s'hi dedica. N'hi ha d'altres, que estan operatives, la qual cosa em fa pensar en la gent gran com a víctima principal d'aquests robatoris. Tots hem vist persones grans que no se'n surten, en fer una operació en un caixer automàtic. Se senten aclaparats, s'atabalen i si l'entitat està tancada no saben què fer. Jo mateix, una vegada, vaig haver d'ajudar una senyora velleta desconeguda a treure diners de la llibreta i em va esgarrifar la seva vulnerabilitat en dir-me'n confiada el codi secret.

Per això penso que la penalització econòmica que algunes entitats bancàries imposen als clients que no usen el caixer automàtic, perquè s'estimen més ser atesos al taulell, comporta un greuge per a la gent gran, ja que l'exposa a situacions lamentables com les que he descrit aquí. Sembla que no comprenem que aquestes persones es veuen desbordades pels avenços tecnològics i que això els empeny a sentir-se com si fossin una andròmina que fa més nosa que servei. El món no és dels joves, el món és de tots, i perquè hi hagi gent jove cal que hi hagi gent gran.

Cugat.cat , 26/6/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1695
spacer.png, 0 kB