spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
El racisme lingüístic del Reial Madrid Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 novembre 2016
El racisme lingüístic del Reial MadridEls fets produïts el 8 de maig passat, a la zona mixta de l'estadi del Reial Madrid, en què el club va prohibir al jugador Kiko Casilla, fill d'Alcover, Alt Camp, que s'expressés en català, en resposta a una pregunta formulada per Sebas Guim, periodista de TV3, són d'una gravetat extrema i no poden restar impunes. L'endemà, davant la repercussió que el cas havia tingut a Catalunya, el club va empènyer Kiko Casilla a parar el cop amb un enfilall de mentides que el vídeo i la realitat posen en evidència.

En el vídeo és veu clarament com Casilla demana permís al cap de premsa del club, Carlos Carbajosa, per poder parlar en català –això sol ja és vergonyós–, i com aquest li respon: "No, no, en espanyol". L'endemà, curiosament, talment com si el vídeo no existís i ell mateix no hagués demanat disculpes més tard a Sebas Guim, Casilla, en una entrevista a la COPE, gosa dir que "el Madrid mai no m'ha prohibit parlar en català", i, seguint les indicacions del club, afirma que les regles diuen que a la zona mixta "primer s'ha de parlar en castellà, i després, si un mitjà ho vol fer en català, ho ha de fer a part". Fins i tot, amb vergonyosa llagoteria, arriba a culpar TV3 de l'afer i repeteix la mentida: "TV3 es va voler saltar el protocol. L'únic que es va dir va ser que primer s'atenia en castellà les televisions espanyoles". Es veu que TV3 no és una televisió "espanyola". Tot plegat, com diem, és rotundament fals, perquè com diu la Plataforma per la Llengua en la seva denúncia a la Direcció Provincial d'Inspecció de Treball de Madrid, "en el vídeo no s'observa en cap moment que es convidi el periodista a esperar-se, sinó que se li impedeix parlar en català".

La realitat, a més a més, desmenteix de dalt a baix les versions del Madrid i de Casillas. Una cosa és la sala de premsa, en la qual es pot entendre que la llengua de l'entitat tingui un lloc preferent, i una altra de molt diferent la sala mixta, en què els periodistes agafen al vol els jugadors i s'han d'espavilar a 'col·locar' la seva pregunta entre les dels companys; altrament corren el risc que els jugadors, que en aquest lloc sempre tenen pressa per marxar, no els donin temps de formular-la. La prova és que Gareth Bale, Karim Benzema, Cristiano Ronaldo o Luka Modric responen en anglès, francès, portuguès o croat, respectivament, sense demanar permís a ningú i sense que el club els ho prohibeixi. I el mateix fa l'entrenador, Zinedine Zidane, en ser preguntat en francès.

Arran d'aquests fets, un professor de la Universitat de Toronto, Canadà, i vicepresident de la North American Catalan Society, el senyor Robert A. Davidson, es va posar en contacte amb el Reial Madrid, i els va formular aquestes preguntes: "Per quina raó no deixeu que Casillas parli en català? Què té de dolent que parli una altra llengua? No m'estranya que els catalans vulguin tenir un país propi. Encara els en culpeu, tractant-los com els tracteu? Sou uns intolerants que feu vergonya. O tot plegat és un residu del passat feixista del Reial Madrid?" Com era d'esperar, no li van donar cap explicació i es van limitar a dir-li que, si no hi estava d'acord, s'adrecés a les xarxes socials. I això és el que va fer, és clar.

Fins aquí, doncs, el fet en qüestió i la seva repercussió. Però, com dic, el fet és tan greu, talment com si els negres no poguessin parlar entre ells davant de blancs, que convé aprofundir-hi, perquè constitueix un acte de racisme lingüístic absolutament repugnant. D'entrada, si, segons ens diuen, "Catalunya forma part d'Espanya", és obvi que la llengua catalana és una llengua de l'Estat espanyol. Per tant, per les raons anteriorment esmentades, constitueix una flagrant agressió la prohibició de parlar en català en qualsevol moment a la zona mixta, alhora que un greuge comparatiu amb relació als jugadors de parla anglesa, francesa, portuguesa o croata, que s'expressen habitualment en aquestes llengües amb tota llibertat.

El somriure sorneguer amb què Kiko Casilla mira el cap de premsa del Madrid, en demanar-li permís per parlar català, ja indica que és conscient dels prejudicis envers aquesta llengua en aquell club. El periodista Sebas Guim li demana que respongui una pregunta en català per a la televisió del seu país, el país de tots dos, del periodista i del jugador, i aquest riu per sota el nas. On és la gràcia? Aquest comportament és una mostra ben il·lustrativa de la baixa autoestima que arrossega el poble català, en contrast amb l'assertivitat de la gent de nacions lliures. I és que el català bon minyó sempre demana permís, demana permís fins i tot per parlar en la seva llengua dins del que diuen que és el seu Estat. Algú s'imagina quin sidral s'hauria muntat si aquest cas s'hagués produït a la inversa a Catalunya? Algú s'imagina què n'haurien dit, si el cap de premsa del FC Barcelona hagués prohibit parlar en espanyol a Iniesta, per exemple?

Pel que fa al Reial Madrid, es veu que els jugadors catalans li interessen només com a mercaderia. No posa cap objecció a l'origen català d'un jugador, per descomptat que no. I ara! Sempre, això sí, que no es noti. És a dir, sempre que no exerceixi de català. I la prova és que el club no ha demanat perdó en cap moment. Deu ser perquè d'això, en aquella casa, que tan bona sintonia va mantenir amb el règim espanyol sorgit del 1939, en diuen "señorío". I deu ser també per aquest motiu que allà, els catalans, hi tenen el mateix rang inferior que tenien els negres als Estats Units el 1939. El 15 de desembre d'aquell any, l'actriu Hattie McDaniel no va poder assistir a l'estrena de la pel·lícula "Allò que els vent s'endugué", en la qual interpretava el personatge de Mammy, la minyona, perquè el color negre de la seva pell la convertia en una persona inferior d'acord amb les lleis d'Atlanta. Setanta-sis dies després, tanmateix, el 29 de febrer de 1940, Hattie McDaniel guanyava l'Oscar a la Millor Actriu Secundària. El problema era que les normes de l'Hotel Ambassador, de Los Angeles, on s'havia de celebrar la cerimònia, no permetien l'accés de persones negres, i el productor David O. Selznick va haver de demanar que amb ella es fes una excepció. Hattie McDaniel, filla d'esclaus, va pujar a l'estrada, va fer el seu discurs d'agraïment i va tornar a seure al racó de la sala on l'havien confinat. Era negra, l'havien premiada i no podia seure al costat dels seus companys de repartiment. Es considerava que feia lleig que se la veiés. Fa fàstic, oi? Sí, és repugnant. Tan repugnant com el racisme lingüístic del Reial Madrid. El 8 de maig passat, a Kiko Casilla se li va prohibir parlar en la seva llengua. Era català i feia lleig que se'l sentís.

El Món , 16/5/2016
 
En suport dels 300 ajuntaments perseguits Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 novembre 2016
En suport dels 300 ajuntaments perseguitsÉs ben curiosa la força que tenen sovint les mocions votades en els plenaris dels ajuntaments a l'hora de retratar aquella ideologia que en el dia a dia s'intenta disfressar per mitjà d'un devessall de paraules buides i de demagògia. Tant si hom vota a favor, en contra, s'absté o s'aixeca i se'n va deixa ben clara la seva actitud davant la vida. Ho hem vist recentment en la moció que va presentar la CUP al ple de l'Ajuntament de Sant Cugat per tal que el municipi doni suport als més de tres-cents consistoris perseguits per l'Audiència Nacional espanyola per haver fet costat a la declaració del Parlament en favor del Procés. Com és lògic, CDC, ERC-MES i la CUP van votar-hi a favor.

Una altra cosa va ser el comportament de la resta de partits. No és que aquest comportament oferís sorpreses ideològiques, la cosa no va arribar a tant, és clar, però sí que va mostrar les al·lèrgies que provoca la llibertat de Catalunya en alguns dels qui farceixen els seus discursos amb el mot 'democràcia' cada deu paraules. El Partit Socialista i el Partit Popular, concretament, van votar-hi en contra; Ciudadanos, que se li fan pústules a la pell tan bon punt sent el mot 'llibertat', es va aixecar i se'n va anar amb l'excusa que s'hi deien coses 'il·legals'. Pel que fa a ICV-EUiA, es va abstenir. Hi ha més de tres-cents ajuntaments assetjats per un organisme com l'Audiència Nacional espanyola, que és la versió actual del vell Tribunal de Orden Público franquista, acusats de defensar el dret de decidir del poble català, i ICV-EUiA es va abstenir.

Potser algú pensi que la moció aprovada és irrellevant, però s'equivoca. És molt més important del que sembla, perquè estem parlant de la defensa d'un munt de persones, representants municipals totes elles, que poden ser encausades, sancionades, inhabilitades o empresonades pel sol fet d'haver exercit un dret democràtic bàsic, com és el dret de la llibertat d'expressió. Imposar la 'unidad de España' no és punible, però posar les urnes perquè Catalunya voti en llibertat sí que ho és.

Tanmateix, darrere d'aquest absolutisme, darrere d'aquest desfici per emmudir i emmanillar el poble català, no hi ha més que por. Por de les urnes, i un gran cinisme per intentar amagar aquesta por. Els qui van escarnir l'Estatut aprovat pel nostre Parlament són els mateixos que ara ens diuen que Catalunya no és ningú, que el dret de decidir no existeix i que la llibertat és il·legal. I en nom d'aquesta 'il·legalitat' ens volen ficar tots a la presó. De fet, volen convertir Catalunya en una presó, en una mena de reserva habitada per persones desafectes a l'absolutisme de l'Estat espanyol. Per això, els qui maldem per sortir de la presó som acusats de "voler trencar Espanya". Ves per on, els qui fan mans i mànigues cada dia per trencar els Països Catalans i anorrear la seva llengua, ens acusen de 'voler trencar'. Doncs sí, volem trencar el reixat de la presó espanyola, volem segar-ne els barrots, volem deixar de respirar aquesta olor de resclosit i ser lliures d'una vegada, perquè hi tenim dret i perquè, els agradi o no, el procés d'independència de Catalunya és irreversible.

Cugat.cat , 13/5/2016
 
Nou pla de xoc contra l'incivisme Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 novembre 2016
Nou pla de xoc contra l'incivismeConsidero que amb relació a la recollida d'objectes voluminosos de la via pública, la regidoria de Serveis Urbans de Sant Cugat ha tingut una bona iniciativa a fi de poder acabar amb el penós espectacle de veure tot d'objectes encerclant els contenidors. L'abandonament de deixalles al mig del carrer és impropi d'una col·lectivitat amb consciència cívica i respectuosa amb el conjunt de persones que la integren. Per això, tot sovint, m'he sentit empès a escriure algun article sobre aquesta qüestió i denunciar determinats comportaments.

El cert és que hi ha moltíssima gent que considera el carrer una deixalleria, on s'hi aboca tot allò que fa nosa a casa, i que es nega a entendre que les zones de contenidors no són cap drapaire. Al contenidor blau, s'hi llença paper i cartró; al contenidor verd, s'hi llença vidre; al contenidor marró, s'hi llença matèria orgànica; al contenidor groc, s'hi llencen ampolles i envasos de plàstic, envasos metàl·lics, envasos tipus bric i safates de porexpan; i al contenidor gris, s'hi llencen les escombraries. És a dir, que els armaris, els sofàs, els llits, els sunyers, els matalassos, els prestatges, els electrodomèstics, les fustes, les persianes, les tasses de vàter... no hi han de ser allà. Qui tingui aquestes deixalles i se'n vulgui desfer ha de comportar-se de manera responsable.

El nou pla de xoc de la regidoria per capgirar la situació preveu diverses mesures, però centrem-nos en aquestes dues: d'una banda, hi ha la recollida sectoritzada, en què els particulars s'hauran d'ajustar a un dia i a una hora determinats per deixar els objectes a prop dels contenidors; i de l'altra, la recollida domiciliària per a gent gran o discapacitada. Fins aquí tot és correcte i els resultats poden ser positius. Tanmateix hi ha una cosa que no em queda clara. Què passarà amb els ciutadans que no són grans o discapacitats? Ho dic perquè seria una llàstima eliminar un sistema de recollida a domicili que –encara que molta gent l'ignorés- era magnífic. Em refereixo al servei gratuït que permetia que tot ciutadà que truqués al 902.547.010, indicant quins eren els objectes dels quals es volia desprendre, rebés en dia convingut la visita d'una brigada municipal que se'ls enduia. Aquest sistema ja no estarà disponible? Com s'ho farà la gent que, sense ser d'edat avançada, viu sola i no pot transportar un sofà, un llit o una tassa de vàter fins a la bateria de contenidors més propera? En fi, suposo que caldrà matisar algunes coses per tal que el servei sigui òptim i els voltants dels contenidors de Sant Cugat deixin de mostrar una imatge tan poc edificant de la seva ciutadania.

Cugat.cat , 29/1/2016
 
L'obsessió espanyola per esborrar nacions Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 novembre 2016
ImageDes del 5 de maig passat, la televisió basca ja no es pot veure a Navarra. Euskal Telebista acatant el manament del Ministeri d'Indústria espanyol, que li ordena la suspensió de les seves emissions en aquell territori, ha decidit obeir i posar fi a més de vint anys de compartició de l'espai radioelèctric. Això passa, a més, després que la Secretaria d'Estat de Telecomunicacions hagi obert expedients sancionadors i procedit al precintat dels equips i de les instal·lacions, cosa que afecta els repetidors, digitals o analògics, gestionats pels municipis que difonien el senyal. Sembla una barbaritat, oi? Doncs sí, és una barbaritat. Però d'un Estat com l'espanyol, que criminalitza els referèndums, que criminalitza les urnes, que criminalitza els dirigents polítics que les posen i que criminalitza fins i tot la federació de Comunitats Autònomes, es pot esperar això i molt més.

Tot plegat té el seu origen en una denúncia feta per l'anterior govern navarrès d'UPN, de la qual el govern actual d'Uxue Barkos no en sabia res. Barkos, que abans d'iniciar la seva carrera política, havia estat corresponsal d'Euskal Telebista a Navarra, ja ha retirat la denúncia, però el ministeri, amb la mateixa ideologia que UPN, segueix endavant. UPN recordem-ho, és un partit ultranacionalista espanyol que ja fa anys que, per paradoxal que sembli, vol reformar la Constitució espanyola. Sí, sí, la vol reformar. Però només per fer-hi desaparèixer la Disposició Transitòria Quarta, que és la que permet la incorporació de Navarra "al règim autonòmic basc". És a dir, la unificació d'Euskadi i Navarra com a territoris d'Euskal Herria. Aquest punt, aquesta finestra oberta a l'enfortiment de la nació basca, té aterrida UPN, que malda per evitar-ho. Així ho va expressar Miguel Sanz, el seu president, l'any 2004: "No és lògic que la comunitat més històrica d'Espanya estigui sotmesa de manera permanent a una espasa de Dàmocles, en què la ciutadania es torni boja i s'aconsegueixi una majoria absoluta al Parlament que permeti configurar una altra realitat política amb Euskadi. No ho podem consentir."

Esborrar la nació basca, esborrar la nació catalana, esborrar la nació gallega, esborrar, esborrar, esborrar... Tota la història espanyola es concentra en aquesta mateixa obsessió. El seu pas per Amèrica no tenia cap altra finalitat: esborrar, imposar i espoliar. Esborrar nacions, imposar-hi costums, cultura i llengua i espoliar-ne les riqueses per dur-les a Castella. Ha transcorregut més de mig mil·lenni i encara se'n vanten cada 12 d'octubre amb una 'Fiesta Nacional' que parla d'una 'Raza', que anomenen 'Hispanidad' i que celebren amb desfilades militars, tancs, canons i avions de guerra.

L'article 145 de la Constitució espanyola també és fruit d'aquesta malaltissa obsessió. És l'article pensat expressament per impedir la federació del Principat, del País Valencià i de les Illes. No fos cas que, confirmant la temença d'UPN, la ciutadania d'aquests països es tornés boja i aconseguís una majoria absoluta en els seus parlaments que ho permetés. En altres paraules: si no pots esborrar, intenta esquarterar. És una mica emprenyador, perquè la víctima es mou, crida i no es deixa, però cal perseverar perquè un poble esquarterat és un poble minvat. I ves per on, tot i així, resulta que no se'n surten. Som al segle XXI i encara continuen obsedits amb l'esquarterament dels Països Catalans i d'Euskal Herria. Som a l'època en què s'han abatut les fronteres de les telecomunicacions, i ells, sense el més mínim sentit del ridícul, encara pretenen impedir que una part del poble basc pugui veure la televisió d'una altra part del poble basc (!). Però, és clar, estem parlant de l'Estat espanyol. Un Estat que seria capaç de dur-nos a l'època de les cavernes, si això li garantís la 'Unidad de España'.

El Món , 9/5/2016
 
L'últim videoclub Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 novembre 2016
L'últim videoclubSap greu la desaparició de l'últim videoclub que quedava a Sant Cugat –el videoclub 2001–, dels nou que, si més no, havia arribat a haver-n'hi. Les noves tecnologies han revolucionat la societat i han introduït noves formes de consum que, al seu torn, han comportat la mort de molts negocis tradicionals. L'obsolescència programada de multitud de productes, per exemple, ha escombrat la immensa majoria de botigues de reparació. Ara ja no es repara gairebé res, ni unes mitges, ni una planxa, ni un microones, ni un rentavaixelles, ni una màquina d'afaitar... No cal fer-ho, perquè els costos són tan elevats que surt més a compte comprar-ho tot nou. Més que més si, per efecte de la vertiginosa velocitat amb què avança la tecnologia, el nou model que ens ofereixen té unes prestacions que converteixen en una andròmina el que se'ns ha espatllat.

Ara consumim i llencem i tot se'ns fa vell de seguida. El món ha canviat, i també ho han fet les formes de lleure, cosa que ha afectat directament el cinema. Ja pràcticament no queden sales grans i espaioses, ara gairebé totes són petites i estretes. I com que és possible veure una pel·lícula nova per Internet de franc, per què llogar-la en un videoclub. Els drets d'autor no compten i la pirateria esdevé la millor aliada de la nostra butxaca en la mateixa mesura que l'Estat espanyol, sense cap llei específica, és el millor aliat europeu de la pirateria. De moment ens queda Vídeo Instan, a Barcelona, que és una rara avis amb més de 40.000 títols i un paradís dels clàssics, fins al punt que es pot dir que el film que no és allà no és enlloc. Però han estat a punt de tancar i la seva situació actual és precària. I ja hem vist quina és la conseqüència de la precarietat a Sant Cugat.

Em sembla que no som conscients que tota obra artística té un autor, un autor que n'ha de viure, i que negar-li la percepció dels drets propis de l'autoria és un greuge tan reprovable com veure'ns obligats a treballar de franc. És un problema de valors. No se'ns passa pel cap d'entrar en una sabateria o en una fruiteria i endur-nos unes sabates o un quilo de pomes sense pagar. Darrere les sabates hi ha un fabricant, i darrere de les pomes hi ha un pagès que han de viure de la seva feina. Però mentre pagarem una fortuna per veure com juga l'autor d'un gol en un camp de futbol, negarem el pa a l'autor d'un llibre o d'una pel·lícula. Sovint no hi ha mala fe, ja ho sé. Però el resultat és el mateix. És la inèrcia que ens arrossega per culpa d'una pèrdua de valors, i és aquesta pèrdua de valors el que fa que no reflexionem i que no ens adonem que piratejar és robar.

Hi ha autors cinematogràfics que han reflectit esplèndidament la fi d'una època, amb relació al cinema. Un d'aquests autors és Peter Bogdanovich. Us recomano 'The Last Picture Show'. En aquest film meravellós, considerat per l'American Film Institute una de les millors cent pel·lícules de la història, el cinema d'una petita ciutat de Texas, el Royal, projecta 'Riu Vermell', de Howard Hawks. És l'última pel·lícula, és l'última sessió. Després d'això, el cinema tancarà les seves portes per sempre.

Cugat.cat , 6/5/2016
 
Tortosa i l'Ajuntament de la vergonya Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 novembre 2016
Tortosa i l'Ajuntament de la vergonyaRealment vergonyós el comportament de l'Ajuntament de Tortosa, amb l'alcalde Ferran Bel al capdavant, negant-se a complir la Llei de la Memòria Històrica que obliga a retirar el monument feixista d'aquella ciutat. Aquesta llei, especialment adreçada a les administracions, diu que els elements o símbols "commemoratius d'exaltació personal o col·lectiva de l'aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura hauran de ser retirats dels edificis i espais públics". Paral·lelament, el març passat, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció presentada per la CUP que insta l'Ajuntament de Tortosa a retirar immediatament el monument feixista "sense cap mena de consulta o dilació, per a la seva posterior museïtzació en un espai de memòria, tal com indica el protocol elaborat pel Memorial Democràtic". L'Ajuntament de Tortosa, però, no sols s'hi nega, sinó que pretén carregar la responsabilitat a la ciutadania el 28 de maig vinent. D'aquesta manera, sigui quin en sigui el resultat, el consistori podrà rentar-se'n les mans. Crida l'atenció que els membres d'un consistori deleguin en la ciutadania les funcions per a les quals han estat escollits. Llàstima que, atesa la seva inoperància, no deleguin també el seu sou. Això no justificaria la inoperància, és clar, però com a mínim, ningú no els podria acusar de cínics.

El cinisme de l'alcalde Ferran Bel i dels dinou regidors que tan indignament li donen suport –sembla que el franquisme té arrels profundes a Tortosa i tothom vol estar-hi bé– es fa palès, d'una banda, en la decisió de fer la consulta tot burlant-se del Síndic de Greuges i del seu dictamen, que diu: "La retirada del monument és una obligació legal que l'Ajuntament de Tortosa ha de promoure, i que no pot ser sotmesa a consulta popular", i, de l'altra, en les dues preguntes que han acordat per a la consulta. Vegem-les:
"En relació al monument de la batalla de l'Ebre, que va inaugurar el general Franco l'any 1966, què creu que l'Ajuntament de Tortosa ha d'impulsar:
a) Retirar-lo i museïtzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau.
b) Mantenir-lo, reinterpretar-lo i contextualitzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau."
Que n'és de bonica la paraula 'pau', oi? És tan bonica, que el franquisme n'estava enamorat. Recordo molt bé l'ús que en feia repetint aquell eslògan tan entranyable del 1964 que ens parlava dels "XXV Años de Paz". "Pau", és clar, era un eufemisme de "Victòria": "XXV Años de la Victoria". Va ser també el 1964 que, per glorificar la "Victòria", es va inaugurar a Madrid el monument "Los Ángeles de la Paz", de l'escultor franquista José Espinós Alonso, autor, alhora, de la reixa d'accés a la nau principal del Valle de los Caídos. Igualment, van construir l'Hospital de la Paz i una via de circumval·lació madrilenya anomenada Avenida de la Paz, coneguda avui com l'M30. I que n'eren de bonics aquells segells amb la imatge de Franco i el lema: "XXV Años de Paz Española". Es veu que la "paz" és com l'AVE: hi ha "paz espanyola" i "alta velocidad espanyola".

Com veiem, l'alcalde Ferran Bel, la seva número dos, Meritxell Roigé, i la resta de preservadors del monument feixista que glosa un règim genocida, han introduït la paraula "pau" en les dues preguntes per veure si la ciutadania pica. Qui vol la guerra, oi? El parany més sibil·lí, però, s'amaga en la segona pregunta, especialment en els mots "reinterpretar-lo" i "contextualitzar-lo". Ve a dir-nos: "Vegeu com no cal retirar el monument? N'hi ha prou que el "reinterpretem" i que el "contextualitzem", i llestos." Pel mateix preu podem agafar els garrots vils i reinterpretar-los com una cadira multiusos amb un petit rètol 'contextualitzador' al costat, i podem deixar les plaques del jou i les fletxes a les façanes de les cases tot 'contextualitzant-les' amb una petita explicació en una plaqueta inferior. Tot s'hi val en nom de la "memòria històrica" i la "pau". Però ja ho diu Raimon en aquella exquisida cançó: "De vegades la pau no és més que això: una buida paraula per a no dir res; de vegades la pau."

Jo, personalment, he retret a l'alcalde Ferran Bel aquesta burda manipulació per amagar la seva ideologia i li he demanat que compleixi els requeriments del Síndic de Greuges, del Memorial Democràtic, de l'entitat tortosina Casal Panxampla i, entre d'altres, de la Comissió de la Dignitat, però ha estat inútil. I, a més, amb unes respostes farcides d'hipocresia i cinisme que provoquen vergonya aliena. CDC hauria de saber quina mena de personatge té dintre del partit. I també la ciutadania de Tortosa. Estem parlant d'un alcalde capaç d'estar-se set hores –set hores de rellotge– fent piulades al Twitter en horari laboral. Set hores fent piulades! No se'n diu, d'això, malversació de cabals públics?

El despotisme de Ferran Bel també s'ha manifestat menyspreant els requeriments de la Comissió de la Dignitat. Davant d'això, la Comissió li retreu així el seu comportament: "Una triple vergonya: vergonya monumental, vergonya de consulta i vergonya de pregunta." I ho argumenta d'aquesta manera: "40 anys després de la fi de la dictadura, encara tenim al mig del riu el monument d'exaltació franquista més gran de Catalunya. [...] És un despropòsit absolut la convocatòria d'una consulta ciutadana sobre el futur d'un monument d'exaltació franquista, que s'hauria de retirar de l'espai públic per dignitat democràtica i en compliment de la Llei de Memòria Històrica." I afegeix que la pregunta és una vergonya perquè, entre d'altres qüestions, "el monument no és a la batalla de l'Ebre [com afirmen Ferran Bel i els 19 regidors de la vergonya, que fent ús de la llibertat de vot dels seus partits (CiU, ERC, Movem-ICV i PSC-PSOE) hi han donat suport], sinó que és un monument d'exaltació del franquisme dedicat "Al caudillo de la cruzada y a los 25 años de paz", en record dels vencedors i per a humiliar els vençuts." I pregunta: "Quina pau promou el manteniment d'un monument d'exaltació franquista a l'espai públic? La promoció de la pau només pot arribar amb la seva retirada. Què vol dir 'reinterpretar-lo i contextualitzar-lo'? Qui esculli aquesta opció no sabrà què està votant exactament. A més, no hi ha reinterpretació possible: ha estat, és i serà un monument d'exaltació franquista, més enllà de possibles rentades de cara."

Doncs bé, com deia, la resposta de l'alcalde Ferran Bel ha estat de burla absoluta a tots aquests arguments. Afirma que es va presentar a les eleccions amb la consulta en el programa i d'aquí no es mou. La maniobra de Bel, tanmateix, era clara: s'ho va preparar bé perquè, fos quin fos el resultat de la consulta de la vergonya, ell sempre hi guanyés. Si guanya la primera pregunta, podrà dir als seus respectats franquistes: "Nois, jo he fet tot el que he pogut per mantenir el monument, però..." I si guanya la segona podrà dir a tothom: "Jo m'he limitat a obeir el resultat de la votació". Magistral, oi? I miserable també. És a les escoles i als museus on cal fer memòria històrica tot erigint monuments en record de les víctimes dels genocides, com es fa a Alemanya, no pas preservant-ne l'escòria monumental que els honora.

Arribats aquí, Ferran Bel i els 19 regidors de la vergonya poden estar contents. Ja fa temps que compten amb el suport entusiasta de Falange Española, que demana "el mantenimiento y la iluminación del monumento a los caídos que hallaron la gloria en la Batalla del Ebro". Això sol ja ho diu tot. En realitat, però, la "pau" d'aquesta gent i dels qui, sota un vergonyós i hipòcrita vernís democràtic, els preserven els monuments, no és més que por. Por de nosaltres, dels qui no volem la nit. Raimon ho expressava meravellosament: "De vegades la pau no és més que por: por de tu i de mi, por dels homes que no volem la nit. De vegades la pau no és més que por."

Racó Català , 29/4/2016
 
El cas del bar Baobab Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 novembre 2016
Halassane N'Diaye
Halassane N'Diaye
El Baobab, del carrer Major, és un bar molt conegut a Sant Cugat, i el seu propietari, Halassane N'Diaye, una persona molt estimada a la ciutat. Vingut de Guinea Conakry després de conèixer la Montse, una antropòloga catalana que hi feia un treball de camp, Halassane va obrir les portes del local el 1989, i, d'aleshores ençà, amb la seva bonhomia i la qualitat dels seus entrepans, s'ha guanyat la solidaritat de la gent. Ho van demostrar les 250 persones que el 2009 es van aplegar en el sopar popular del vintè aniversari del bar. I és que quan tractes bé la gent, la gent et respon.

I la gent ha tornat a respondre amb la lectura d'un manifest en defensa del Baobab, arran d'una denúncia que li podria suposar de mil a deu mil euros de multa per romandre obert fins a les tres de la matinada la Nit de Nadal. Una única nit a l'any. La normativa obliga el Baobab a tancar a les onze de la nit, però fa 27 anys que es va crear la tradició d'anar-hi en acabar la Missa del Gall i ara ja és un punt de trobada santcugatenc. La gent ho expressa així: "És una trobada popular per compartir una nit especial." "Les meves filles, quan eren adolescents, venien sempre aquí, era un espai de trobada. I jo, com a mare, estava encantada de saber on eren. Em sap molt de greu que li posin una multa, no estic d'acord."

Cal entendre també la posició de l'Ajuntament que, davant la denúncia d'un veí, es veu obligat a actuar. "I per què no ho havia fet abans?", preguntarà algú. Doncs perquè en 27 anys no hi havia hagut cap denúncia. Ara n'hi ha hagut una i tenim un problema. El cas, però, crec que mereix una consideració. Vull dir que els casos especials necessiten mesures especials, i la tradició del Baobab, la Nit de Nadal, és un cas especial. Només cal veure el suport espontani que ha rebut, amb una cantada de nadales el 17 d'abril passat, i la recollida de signatures. Posaré l'exemple d'un altre cas especial: El Mesón. La normativa diu que cap establiment no pot envair la vorera per ampliar l'espai, però El Mesón ho fa. I a mi em sembla bé. Però per què se li ho permet? Per què se li permet tenir un espai envidrat fora de l'edifici? Doncs perquè El Mesón és un lloc emblemàtic de Sant Cugat, la qual cosa el converteix en un cas especial. I la Nit de Nadal al Baobab també és especial. Les normatives fan que el món sigui més habitable, no hi ha dubte; però flexibilitzar-les en benefici del sentit comú les fa més humanes.

Tot Sant Cugat , 29/4/2016
 
Els papers de Panamà i altres coses Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 octubre 2016
Els papers de Panamà i altres cosesEl nom de Panamà es molt eufònic. No m'estranya que John le Carré se'n servís per donar nom a la seva novel·la del 1996, 'El sastre de Panamà', portada al cinema uns anys després per John Boorman, amb Geoffrey Rush, Pierce Brosnan, Jamie Lee Curtis i, en un petit paper, el dramaturg Harold Pinter. Panamà és també el nom amb què és conegut el bonic barret de palla que duia posat el president nord-americà Theodore Roosevelt el 14 de novembre de 1906 en la seva visita a les obres del Canal. I ara, amb el rebombori internacional que ha causat la publicació dels anomenats 'Papers de Panamà', no tinc cap dubte que no trigarem a sentir parlar de la realització d'un film que es dirà exactament així: 'The Panama Papers'.

El volum de diners que hi ha al darrere de les empreses 'offshore' fundades a Panamà per clients d'entitats financeres com el Banc Sabadell, que té la seu social a Sant Cugat, el BBVA o el Santander, és tan enorme, tan gegantí –es parla de 500 bancs, més les filials i les societats pantalla-, que la sensació que deixa en la ciutadania és de ràbia i d'impotència. Ràbia i impotència, perquè l'home i la dona del carrer, és a dir, els contribuents nets, no tenen cap dubte que un cop els mitjans de comunicació generalistes posin els focus en altres temes informatius l'interès perdrà pistonada i els grans defraudadors romandran impunes. No parlo de persones o d'empreses que fan operacions per estalviar-se taxes, sinó del moviment de capitals que implica corrupció política, suborns o narcotràfic. El gran poder té mecanismes d'autoprotecció i és molt solidari amb els seus membres, siguin d'on siguin.

Deu ser per això que la frase que més sovinteja al carrer és que 'al final no passarà res'. Uns quants noms mediàtics que criden l'atenció –alguns fins i tot com a caps de turc- i poca cosa més. França, per exemple, diu que intentarà que l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic torni a posar Panamà a la llista de paradisos fiscals, i Panamà respon que, si ho fan, posarà impediments a les empreses franceses que pretenguin fer contractes o que demanin adjudicacions públiques. Paral·lelament, veiem que el sou dels presidents de les set principals entitats financeres de l'Estat espanyol arriba a la xifra global de 19,87 milions d'euros en un any. Entre els més immorals: Ana Botín, del Santander, amb 7,5 milions, i Francisco González, del BBVA, amb 5,57 milions. I entre els immorals petits: Josep Oliu, del Banc Sabadell, amb 2,84 milions, i Isidre Fainé, de CaixaBank, amb 1,15. Oliu i Fainé, tot solets, s'han apujat el sou un 0,2% i un 4,5%, respectivament. Tot perfectament legal. La gent de classe treballadora, mentrestant –la que no és desnonada-, es veurà observada amb lupa, perseguida i sancionada en cas que un punt o una coma de la seva declaració de renda no estigui en el lloc adient. Tanmateix no ens hem d'indignar ni fer-nos mala sang. Hem de ser comprensius i entendre que una cosa és el poder i una altra la ciutadania. El primer encarna la impunitat i la segona la indefensió.

Cugat.cat , 29/4/2016
 
Ens volen sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria' Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 octubre 2016
Ens volen sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria'Ara fa només uns dies, la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, ens obsequiava amb unes declaracions que, referint-se al govern de Catalunya, deien exactament això: "Quan alguns obliden que estan sotmesos a l'imperi de la llei ataquen directament la democràcia." I afegia que "allò que divideix empetiteix". No són paraules noves, ja que formen part de la doctrina nacionalista espanyola que els tres membres del búnquer, Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos, repeteixen dia rere dia. Però cal aturar-s'hi perquè sempre hi ha alguna ànima de bona fe que es deixa impressionar per l'ampul·lositat de l'expressió 'imperi de la llei'.

Per començar, cal dir a la senyora Cospedal que el Procés no ha oblidat pas que estem sotmesos a un imperi. Imperiet agònic, per ser més precisos, ja que, com deia el títol espanyol del remake de George Cukor d'un clàssic britànic, l'imperi castellà és luz que agoniza. Fins i tot l'argument del film li escau força, ja que parla d'un individu que pretén fer creure a la seva dona que està malalta i que s'ha tornat boja. Aquí n'hem parlat sovint de les frases dels membres del búnquer que defineixen la independència de Catalunya com una malaltia política. "Catalunya viu una malaltia col·lectiva", han arribat a dir. S'entén la maniobra, oi? Si voler la llibertat és una bogeria, el qui la vol és un boig. I atès que és boig, cal tenir-lo captiu per salvar-lo de la seva bogeria.

Allò que ataca directament la democràcia, senyora Cospedal, és l'imperi espanyol de la llei. Aquest imperi, com vostè l'anomena, constitueix en si mateix una vulneració dels principis democràtics i una violació dels drets humans. Negar la identitat d'un poble, negar-li fins i tot la condició de poble, amenaçar-lo amb la intervenció armada, privar-lo del dret a decidir i sotmetre'l a la voluntat d'un tercer no és una llei, és una agressió. Una agressió que tot demòcrata té l'obligació de rebutjar per una simple qüestió de dignitat i perquè no n'hi ha prou de ser demòcrata, cal defensar també aquests valors sempre que algú, valent-se d'una posició de poder, pretén violar-los. Altrament se n'esdevé còmplice.

Catalunya, per tant, no pot obeir cap llei totalitària per dues raons: la primera, per sentit comú, perquè constituiria un suïcidi; i la segona, per sentit moral, perquè no pot reconèixer la tirania espanyola. Només desobeeix el qui reconeix el poder d'un altre sobre ell. L'ús del mot 'desobeir' ja implica acceptació de la pròpia subordinació. Hom adduirà que, s'usi o no s'usi aquest mot, hi ha una realitat administrativa de dominació que s'imposa. És cert. Però cap llibertat administrativa no és assolible sense el previ alliberament mental del captiu. La llibertat, per entendre'ns, comença dins d'un mateix. No podem segar els barrots exteriors sense haver segat primer els barrots interiors. La nostra manera de parlar reflecteix la nostra manera de pensar.

Pel que fa a la frase "allò que divideix empetiteix", diguem que és una burda manipulació retòrica. La llibertat no divideix ni empetiteix. Allò que de debò empetiteix és la manca de llibertat. Empetiteix i destrueix. La llibertat és el dret de tota persona o col·lectivitat d'associar-se (o no) amb altres persones o col·lectivitats. El concepte subjacent de 'grandesa nacional' que hi ha en la frase de Cospedal és absolutament imperialista i ve a dir-nos: "Vosaltres sols no sou ningú, i només podeu ser alguna cosa com una pertinença nostra". La supèrbia, malauradament, impedeix que l'espanyolisme s'adoni del profund complex d'inferioritat que s'amaga darrere la creença que la grandesa d'una col·lectivitat nacional es mesura per la seva dimensió territorial o demogràfica. No és estrany, doncs, que l'Estat espanyol intenti desacreditar la llibertat de Catalunya. No suporta la idea de saber-se geogràficament més 'petit'. Tot glorificador de la grandària física s'esglaia davant l'anunci de la seva imminent petitesa.

El Món , 25/4/2016
 
La consideració social de l'escriptor Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimarts, 18 octubre 2016
La consideració social de l'escriptorPermeteu-me aquestes línies, a propòsit de Sant Jordi. Hi ha una pregunta que, com a escriptor, em fan tot sovint i que té només tres paraules: "Per què escrius?". Me la fan en qualsevol època de l'any, però sobretot per Sant Jordi. No és cap pregunta malintencionada ni res per l'estil, però em desagrada força perquè és fruit d'una manca de reflexió. M'explicaré. ¿Per què aquesta pregunta no es fa mai a un fuster, a un pastisser o a un lampista? Per què no se'ls pregunta mai: "Per què fas de fuster?" o "per què fas de pastisser? o "per què ets lampista?". Per què un escriptor ha d'explicar sempre per què escriu i, en canvi, n'estan exempts la majoria dels qui han triat altres professions?

Segons el meu parer, això és degut al fet que la professió d'escriptor no gaudeix de la mateixa consideració social que les altres perquè ser escriptor es considera un hobby, una cosa que hom fa com a complement després de guanyar-se la vida en coses serioses. L'escriptor és l'element exòtic de la família, és com l'infant que té traça per escriure i que per Nadal l'enfilem dalt d'una cadira perquè ens expliqui un conte o ens reciti una poesia i el puguem aplaudir.

Però passen els anys i els escriptors ens veiem obligats a respondre dia rere dia la mateixa pregunta perquè l'opinió que la societat té de nosaltres continua essent la mateixa. Doncs bé, jo escric perquè és la meva feina. No hi veig la notícia. La notícia, en tot cas, seria que essent pilot d'aviació fes de taxista. Però, si sóc escriptor, què se suposa què he de fer, si no és escriure? Pel que fa als meus llibres d'assaig, de ficció o de teatre, puc dir que cadascun té la seva pròpia entitat, però el discurs de fons és la reivindicació de l'ètica. De l'ètica i la dignitat. Dues coses molt poc contemporànies però sense les quals, per a mi, la societat es converteix en una selva i en el paradís dels depredadors. M'agrada aportar elements de reflexió als meus lectors perquè que se sentin més forts i més assertius en la defensa dels seus drets com a éssers humans.

Cugat.cat , 22/4/2016
 
Empar Moliner, la blasfema Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 octubre 2016
Empar Moliner, la blasfemaEl rebombori creat entorn la crema simulada d'algunes pàgines de la Constitució, per part d'Empar Moliner, en la seva secció del programa 'Els Matins', de TV3, amb denúncies a la Fiscalia i al Jutjat d'Instrucció, demostra moltes més coses que el dèficit esborronador de cultura democràtica de l'Estat espanyol. Demostra també fins a quin punt el franquisme continua ben viu a través de falsos demòcrates que, com he dit diverses vegades, han hagut de destenyir el color 'azul' de la seva camisa obligats per la conjuntura política dels nous temps. Amb tot, si Franco, en comptes de morir a 82 anys, hagués mort a 92, el règim s'hauria allargat fins al 1985. És cert que, per sort, moltes de les mòmies vivents d'aquells dies ja no hi son, però en queden els fills ideològics; uns fills que, tot i ser menys sorollosos que els seus pares, són força més sibil·lins. Són, per entendre'ns, molt més cínics, perquè han canviat la violència física per la impudícia.

Des d'aquí, per tant, expresso el meu suport a Empar Moliner per dues raons: la primera, perquè subscric fil per randa l'argument en què fonamenta la seva acció; i la segona, perquè, com a demòcrata, només puc estar al costat de la llibertat d'expressió, fins i tot d'aquella contrària a les meves idees, sempre que es faci a cara descoberta, sense covardia, i no atempti contra els Drets Humans. Arribats aquí, quin és el crim de què s'acusa Empar Moliner? Quin és el delicte que ha comès aquesta dona, perquè sigui cremada a la foguera de la sagrada inquisició espanyola –abans inquisició en nom de la fe catòlica, ara en nom de la fe hispànica– com ho eren en altres temps els heretges, els místics, els protestants, els morescos, els homosexuals...? Doncs senzillament protestar contra la suspensió, per part del Tribunal Constitucional, del decret català de pobresa energètica, que estableix la impossibilitat de suspendre el subministrament d'energia elèctrica dels consumidors en situació de vulnerabilitat entre els mesos de novembre a març. El pretext de Madrid per torpedinar la legislació catalana és que, com que aquest decret no existeix a Espanya, aplicar-lo suposaria "una discriminació dels consumidors de la resta de l'Estat". És a dir, atès que els espanyols pobres no tenen cap empara legal en aquest sentit i s'han de congelar a l'hivern, els catalans pobres tampoc no n'han de tenir i s'han de congelar igualment perquè, per damunt de tot, Espanya, a més de ser una 'unidad de destino en lo universal', és també una 'unidad de destino en la pobreza y en la congelación'.

Paradoxalment, no és Catalunya, amb el seu decret, sinó Espanya qui viola l'article 47 de la Constitució espanyola, que diu que "tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat" i que "els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret". És, doncs, el Tribunal Constitucional qui viola els principis que teòricament hauria de defensar. No cal dir que els catalans no som espanyols per la mateixa raó que tampoc no som francesos, danesos o mongols, però si Espanya, sempre tan gentil, ens hi considera, hauria de premiar-nos, no pas perseguir-nos, per ser els únics que ens ajustem a la lletra menuda del seu llibre sagrat.

D'altra banda, la Constitució espanyola i el Tribunal Constitucional estan profundament desacreditats, i Empar Moliner, amb molt bon criteri, va considerar que si la Constitució persegueix decrets catalans humanitaris i prohibeix que la gent en situació de pobresa pugui escalfar-se a l'hivern, és obvi que aquesta gent no té altre remei que escalfar-se amb la Constitució. Per això, per a il·lustrar-ho, va cremar-ne una d'imitació al plató televisiu.

Arran d'això, com he dit, la caverna, representada per PP, Ciudadanos, Vox, Societat Civil Catalana i el Grup de Periodistes Pi i Margall –trobo a faltar Manos Limpias i l'Associació Francisco Franco–, demana que Empar Moliner sigui duta a la foguera pels delictes de blasfèmia, provocació, rebel·lió, incitació a l'odi, incitació a la violència i ultratge a Espanya –trobo a faltar los Principios Fundamentales del Movimiento–, cosa que, en termes del segle XXI, vol dir defenestració, sanció econòmica i condemna de quatre anys de presó. Contra això, em sembla magnífica la rèplica de la vicepresidenta del govern de Catalunya, Neus Munté, dient que no hi ha "res més ofensiu que un govern consideri que impedir talls energètics a persones vulnerables és inconstitucional".

Tot plegat demostra el profund acomplexament del nacionalisme espanyol més caspós, que en el seu deliri dictatorial conculca la llibertat d'expressió i pretén emmordassar i empresonar la dissidència. Per a aquesta gent, Espanya no és un Estat, és una religió, i qui no hi combrega mereix la condemnació eterna. Fins i tot acusen Empar Moliner de fomentar l'odi. L'odi, acomplexats inquisidors, el fomenten les vostres accions en contra de la gent necessitada i dels drets i les llibertats nacionals de Catalunya, el fomenten la befa i l'escarni que vau fer d'un Estatut aprovat pel 89% del Parlament de Catalunya, la negació del dret inalienable a decidir i la criminalització de les urnes i dels dirigents escollits democràticament que les van posar al servei dels catalans i de la llibertat. No us importa que es talli el subministrament elèctric a la gent sense recursos ni el patiment que això comporta, especialment per als infants i les persones grans. Insensibles a la misèria, només teniu tres paraules al cap: Espanya, Espanya, Espanya. La vostra Espanya, l'Espanya de la qual totes les colònies han fugit, aquella Espanya que tan gràficament va descriure Pepe Rubianes i que abominen els espanyols demòcrates que els vostres mitjans de comunicació silencien. L'Espanya, en definitiva, de la qual ben aviat Catalunya s'alliberarà.

Empar Moliner té dret a blasmar la Constitució espanyola de la mateixa manera que altres tenen dret a sacralitzar-la. I és d'acord amb aquest principi i amb l'article constitucional número 20, que garanteix la llibertat d'expressió, que Moliner ha fonamentat la seva acció: "Es reconeixen i es protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l'escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. [...] L'exercici d'aquests drets no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia". Doncs bé, una Constitució que no garanteix el dret de les persones a reprovar-la no és una Constitució democràtica, com tampoc no és democràtic el comportament d'aquells magistrats, partits polítics i entitats que persegueixen els reprovadors. Davant d'una Constitució no democràtica, tot veritable demòcrata no té només el dret de reprovar-la, té també el deure ètic de fer-ho. I això és el que ha fet Empar Moliner: exercir un dret democràtic i complir un deure ètic.

El Món , 18/4/2016
 
Els Països Catalans ja tenen data oficial a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 octubre 2016
Els Països Catalans ja tenen data oficial a Sant CugatEm sembla molt positiva la proposta de Convergència al ple de l'Ajuntament de Sant Cugat, per tal que la diada de Sant Joan tingui el reconeixement oficial com a Festa Nacional dels Països Catalans. La Diada ja existia des de feia anys, però li mancava el suport institucional. L'intent espanyol d'esquarterar la nació catalana dificulta força la connexió entre els diferents territoris de casa nostra i ha estat gràcies a la tasca formidable de les entitats culturals que s'ha aconseguit mantenir la flama enmig de la foscor imposada per Madrid. L'Estat ha posat tota mena de fronteres administratives entre el Principat, el País Valencià, les Illes i la Franja, a fi de neutralitzar els lligams entre aquests territoris, començant per la llengua.

Per això té tant de valor l'arribada de la Flama del Canigó, que se celebra per Sant Joan, gràcies a la iniciativa d'un català del nord, ara fa més de seixanta anys, ja que constitueix un element simbòlic de cohesió concentrat en un mateix dia als Països Catalans. Som contemporanis d'una etapa política que tindrà una transcendència enorme en la nostra història, l'etapa que acull el pas meravellós que suposa passar de ser una nació captiva a ser una nació lliure, i té molt de sentit que, com diu Carmela Fortuny, tinenta d'alcalde de Cultura, la moció presentada vulgui "visualitzar la Flama del Canigó i el seu simbolisme, sobretot en el moment que viu el país". D'això precisament es tracta.

És ben eloqüent que aquells que, des de Barcelona o des de Madrid, ens diuen que Catalunya vol aixecar fronteres, siguin els mateixos que no han deixat mai de construir-ne de ben elevades per interferir en la relació interna dels Països Catalans. Fins i tot van arribar a tallar l'intercanvi televisiu. En el nostre sintonitzador hi han d'aparèixer canals espanyols d'arrels totalitàries, però de cap manera podien fer-ho els canals de les Illes o del País Valencià. L'anterior govern balear va arribar a l'extrem d'impedir que les pel·lícules estrangeres doblades al català per TV3 es poguessin veure per l'emissora pública local. Talment com si Alemanya, adduint que l'austríac no és alemany, tanqués la porta a emissions procedents d'Àustria. El cas encara era més esperpèntic, perquè, amb l'excusa que no hi havia pressupost, projectaven les pel·lícules en versió espanyola. I és que, en realitat, tot plegat era una maniobra per esborrar el català de la petita pantalla i consolidar la substitució lingüística i la consegüent espanyolització d'aquella societat. Pel que fa al Principat, com dèiem, el procés d'independència és irreversible, i ha estat una molt bona decisió que la Festa Nacional dels Països Catalans tingui caràcter oficial a Sant Cugat.

Cugat.cat , 15/4/2016
 
Vergonya europea, ignomínia espanyola Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 octubre 2016
Vergonya europea, ignomínia espanyolaEl comportament de la Unió Europea amb els refugiats que hi arriben és repugnant. Repugnant en el sentit més literal del terme, fins al punt que marcarà la història del nostre continent, com l'han marcada altres fets en el passat. La supèrbia, el despotisme, el racisme i el tracte ignominiós a unes persones que, emparant-se en els principis de la Declaració Universal dels Drets Humans, cerquen refugi en els nostres països tot fugint de la mort, de la fam, de l'horror i de la barbàrie, demana a crits una querella criminal contra la majoria de caps d'Estat europeus. Una querella criminal que els faci seure davant d'un Tribunal Penal Internacional per la seva inhumanitat. El vergonyós desistiment de responsabilitats i els càlculs electorals, amb el pretext que acollir massa gent suposaria un ascens de la ultradreta, són inadmissibles. Cal molta hipocresia i molt de cinisme per intentar justificar tanta inhumanitat amb una argumentació com aquesta. I encara bo que els corresponsals i els enviats especials dels mitjans de comunicació ens mostren les imatges de la situació. Si no fos per ells, si no fos per les seves càmeres i les seves cròniques, el tracte als homes, a les dones i als infants refugiats encara seria més vexatori. En alguns casos, aquest tracte fins i tot està per sota del que es dispensa als animals.

I dins de tanta sutzura hi trobem, és clar, l'Estat espanyol. Un Estat que no pot pretextar el perill que vingui la ultradreta per la senzilla raó que la ultradreta ja fa anys que és al govern. És la mateixa ultradreta que encobreix els crims del feixisme, protegint significats dirigents franquistes, i que n'obliga les víctimes a recórrer als tribunals argentins per tal que es faci justícia; és la mateixa ultradreta que manté amb diner públic una associació que porta el nom del genocida Francisco Franco; és la mateixa ultradreta que ha disparat bales de goma a immigrants mentre nedaven intentant arribar a les costes espanyoles amb un resultat de quinze morts; és la mateixa ultradreta que ni tan sols no ha cessat ni ha fet dimitir el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, per aquests crims; és la mateixa ultradreta que a hores d'ara només ha acollit 18 refugiats –només 18– i que, per no quedar en evidència, pretén impedir que Catalunya pugui dur a terme el seu pla d'acollir-ne 4.500. Recordem, en aquest sentit, les paraules de la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, pròpies d'un cabdill de dictadura bananera, dient al president Puigdemont que el govern de Catalunya no és ningú per oferir acollida als refugiats i que s'ha de sotmetre a la posició espanyola en aquesta qüestió. Una posició, com sabem, netament excloent i racista.

Però tant de bo totes les misèries de l'Estat espanyol vinguessin del Partit Popular. Malauradament no és així. Ciudadanos és la marca blanca del PP, pur falangisme repentinat, i el Partit Socialista és tan nacionalista espanyol com els altres dos. Varien les formes, això sí; les formes són importants. Però, com diu la saviesa popular, encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda. Tots tres partits pretenen desacreditar el dret a la llibertat dels pobles, en aquest cas el poble català, adduint que "ara que les fronteres han desaparegut, els catalans volen aixecar-ne una de nova". Talment com si la llibertat de tota nació democràtica, que no sigui un dels 194 estats membres de les Nacions Unides, constituís una amenaça per a la humanitat. L'argument és tan ridícul que fa riure. I encara més si tenim en compte que, dels 194 estats de l'ONU, n'hi ha una colla que no són democràtics. La llibertat no es concedeix ni es reparteix, la llibertat és un dret inherent a l'existència de tota persona i de tota nació amb consciència de ser-ne.

Voler ser lliure no és aixecar fronteres, voler ser lliure és simplement voler tenir l'estatus internacional que et garanteix el respecte dels altres i que et dóna veu i vot per dir-hi la teva amb el teu nom i no pas sotmès a la mordassa i als grillons que t'imposa un tercer. L'Estat espanyol és membre de la Unió Europea, i tant l'un com l'altra han quedat ben retratats amb el drama dels refugiats. Tots dos demostren a consciència que són una vergonyosa apologia de les fronteres i que els seus principis són aquests: murs, reixats, filferrades, forces armades, rebuig, menyspreu o violència contra els qui demanen asil i una mica d'humanitat per poder sobreviure. Una Unió Europea amb aquests principis no té cap futur i està abocada a la desintegració. És únicament un club elitista els hipòcrites integrants del qual venen armes als qui provoquen la fugida massiva de persones fins a deixar-les sense cap més alternativa que la de jugar-se la vida intentant trucar a la nostra porta, una porta que només obrim no pas per acollir-los sinó per agafar-los com si fossin bestiar i enviar-los a un Estat com Turquia que no garanteix els drets humans. Déu meu, quanta vilesa!

No és pas per aixecar fronteres que Catalunya vol ser lliure, és justament per impedir que estats com l'espanyol, que les volen ben altes, ben reforçades i ben xenòfobes, l'obliguin a ser tan involutiva i tan ignominiosa com ells. És, en definitiva, per poder prendre lliurement les seves decisions, en tots els ordres de la vida, que Catalunya vol la llibertat. Llibertat per acollir dignament i amb respecte milers de refugiats sense que règims ultranacionalistes i antidemocràtics com l'espanyol li ho impedeixin. Llibertat per poder viure amb dignitat, llibertat per poder ser.

El Món , 11/4/2016
 
La dinamització del barri del Monestir Imprimeix Correu-e
Sant Cugat del Vallès
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 setembre 2016
La dinamització del barri del MonestirEl procés participatiu que s'ha obert recentment per elaborar el pla de millora del barri de Monestir de Sant Cugat, gràcies a una moció conjunta de Convergència i Esquerra, és molt engrescador, perquè ofereix una cosa que no sovinteja, que és permetre que el veïnat decideixi com vol que sigui el seu barri en la pròxima dècada. Serà una oportunitat excepcional per esmenar el dèficit d'infraestructures que arrossega aquesta zona de la ciutat.

En aquest procés, que s'allargarà fins al mes de novembre d'enguany, la gent podrà presentar-hi propostes de tota mena, especialment les relacionades amb la mobilitat, els equipaments, el comerç, l'espai públic o l'habitatge, però també sobre qüestions que, tot i tenir incidència en el dia a dia del barri, poden passar més desapercebudes. És ben segur que hi ha petites problemàtiques que, pel fet d'afectar un nombre reduït de gent, queden eclipsades per altres de més grans, però que també tenen la seva importància. Ara és l'hora, doncs, d'exposar-les, de parlar-ne i d'introduir-hi les millores pertinents.

Jo crec que vuit mesos és un temps prou ampli perquè tothom se n'assabenti i pugui dir-hi la seva. És probable que algú pensi que el barri del Monestir-Sant Francesc, pel fet d'incloure bona part del centre de la ciutat, és el més ben servit, cosa que en certa manera és certa i té alguns avantatges, però també té inconvenients que li són inherents. La transformació de Sant Cugat, de poble a ciutat, amb un creixement demogràfic espectacular en molt pocs anys, que ens situa al llindar dels 90.000 habitants, té unes servituds de trànsit rodat i de sorolls urbans que incideixen inevitablement en la vida dels veïns del centre neuràlgic i del seu entorn. El Pla d'Estratègies Urbanes, per tant, pretén que es produeixi una pluja d'idees i d'aportacions individuals o col·lectives gràcies a les quals tothom pugui sentir-se útil i orgullós d'haver contribuït a l'enriquiment de la vida social del seu barri.

Cugat.cat , 8/4/2016
 
Johan Cruyff, l'home que deia sempre el que pensava Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 setembre 2016
Johan Cruyff, l'home que deia sempre el que pensavaL'espontani i sentit adéu a Johan Cruyff, mort prematurament a una edat en què encara hauria pogut fer un munt de coses, especialment a través de la seva fundació, ha demostrat una vegada més que allò que dóna la mesura del nostre pas per aquest món no és la vida, sinó la mort. La vida de les persones, especialment d'aquelles que, com ara Cruyff, han decidit nedar a contracorrent, que detesten l'ambigüitat i que mai no reverencien cap poder, està marcada per episodis de fortes tensions i de sonors enfrontaments que la mort, amb bon criteri, redueix a la categoria de meres banalitats. Cruyff, com sabem, va protagonitzar molts enfrontaments dialèctics i va conrear un bon nombre d'enemics. N'hi va haver que l'odiaven perquè confonien la seva assertivitat amb insolència. No suportaven que algú pogués ser tan desinhibit, tan lliure, en l'expressió del seu pensament, i, per bé que va aconseguir grandíssimes victòries, n'hi va haver molts que, mortificats per l'odi que li tenien, vivien pendents dels errors que pogués cometre per tal de clavar-li els ullals.

No tinc la certesa que Cruyff fos un home de gran cultura, més aviat diria que no, però és ben cert que era un home altament intel·ligent, i va ser amb aquesta intel·ligència, no pas amb la cultura ortodoxa, com es va obrir pas a la vida fins a forjar la figura mítica en què avui s'ha convertit. La simplicitat amb què expressava els seus lúcids raonaments o amb què mostrava la seva actitud davant la vida, feia que moltes oïdes poc reflexives menystinguessin el seu discurs. Els sonava tan simplista que hi veien més un infant que un adult. Per això reien quan el sentien dir que no necessitava atletes en el terreny de joc, sinó jugadors que fessin córrer la pilota, perquè és la pilota el que ha de córrer i no pas els jugadors. Els jugadors es fatiguen, la pilota no. I si la domines, si en tens la possessió el vuitanta per cent del temps, l'adversari només en disposa d'un vint per cent per a fer-te gol. Per aquesta raó, contràriament a la demanda de la resta d'entrenadors, que volien moviment, ell demanava cervell, perquè creia que el futbol es juga amb el cervell i consisteix a ser en el lloc adient en el moment escaient, ni massa aviat ni massa tard. Contra el cervell, els mediocres o els destralers empren la violència o allò que, dissimuladament, se'n diu "jugar al límit del reglament". I ho justifiquen dient que "el futbol és un esport de mascles", cosa que demostra que "mascle" i "cervell" mai no acostumen a fer bona parella.

Cruyff va canviar la manera de pensar en el terreny de joc aplicant-hi valors que són extensibles a altres àmbits de la vida. Ho va fer perquè era un meravellós idealista que s'estimava més perdre, tot i fer un joc brillant, que no pas guanyar fent un joc testosterònic. La testosterona pot ser útil per marcar paquet a la platja o per desqualificar persones a les xarxes socials tot amagant covardament la identitat, però no serveix per a construir valors humans edificants. El menyspreu de Sandro Rosell a Johan Cruyff, l'any 2010, per exemple, fent que retornés la insígnia de president d'honor del FC Barcelona, que li havia lliurat Joan Laporta, és una mostra de testosterònica mediocritat. Una mediocritat que si algun record deixarà serà el d'una covarda fugida.

Allò que importa, tanmateix, és que sota el mestratge de Johan Cruyff el FC Barcelona ha assolit l'excel·lència i s'ha convertit en el més lloat i admirat club del món. Un fruit exquisit de la racionalitat nòrdica i de l'enginy mediterrani. Bedankt, Johan Cruyff.

El Món , 4/4/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 15 de 1787
spacer.png, 0 kB