Inici
 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 17 maig 2012 |
 Hom pot pensar que declarar el rei d'Espanya "persona non grata" en un municipi català no té cap utilitat pràctica. És a dir, que més enllà del seu caràcter simbòlic no serveix per a res. Jo no hi estic d'acord. Hi ha milers de coses al món que aparentment no serveixen per a res, però sense les quals, ves per on, tot seria molt diferent. A més, amb una actitud tan descreguda -que en realitat amaga una personalitat immobilista- l'ultraescèptic corre el perill d'haver d'acabar admetent que la seva vida tampoc no serveix per a res.
Dic això perquè, com és sabut, Berga, gràcies a una moció presentada per la CUP, amb l'abstenció de CiU i PSOE i el vot en contra del PP, ha declarat Joan Carles I d'Espanya "persona non grata" al municipi i ha demanat que es revoqui l'acord municipal del 1962 en virtut del qual es va concedir a Franco el títol de fill adoptiu de la ciutat i la consegüent medalla d'or. I a mi, això, em sembla molt bé, perquè Berga té dret a revisar el seu passat i a esmenar aquelles decisions consistorials que només s'expliquen pel context polític en què van ser preses. Vull dir que s'entén que en plena dictadura un ajuntament integrat per berguedans franquistes besés els peus d'un assassí sanguinari com Franco i li lliurés la màxima distinció local. Hom dirà: "Molt bé, d'acord, Franco era un dictador que va cometre crims contra la humanitat. Però això què té a veure amb el rei d'Espanya?" Dit així, semblen coses completament diferents, no hi ha dubte. I és obvi que en bona part ho són. Però no del tot, perquè l'actual rei d'Espanya sempre va fer costat a Franco i al seu règim i va signar els "principios fundamentales del Movimiento Nacional" que van possibilitar l'aixecament del 18 de juliol de 1936, la guerra consegüent i la dictadura posterior. En concret, la signatura famosa va tenir lloc el 23 de juliol de 1969 i Joan Carles, després de jurar solemnement com a successor de Franco totes les disposicions legals del franquisme i els principis defensats per la Falange, va fer un discurs amb aquestes paraules: "Mi pulso no temblará para hacer cuanto fuera preciso en defensa de los principios y leyes que acabo de jurar". Dos dies després, la portada del desaparegut diari Informaciones tenia aquest titular: "Ya hay un Estado monárquico definido: la Monarquía del Movimiento".
Queda clar, doncs, que la monarquia espanyola és una imposició franquista que no ha passat per les urnes, la qual cosa legitima la decisió dels qui en són considerats vassalls per declarar "persona non grata" el monarca i expressar el seu desig de no veure'l ni en pintura a les seves terres. Les terres de Berga, en aquest cas. Una capital de comarca que un mitjà de comunicació espanyol ha definit com "un poblado del noreste". Per altra banda, d'acord amb el que dèiem al començament, no hi fa res que la resolució de Berga només tingui caràcter simbòlic, atès que fa trenta-sis anys que Joan Carles no la visita i que no sembla pas que hi vulgui tornar. No hi fa res, perquè els símbols són molt importants. I la prova és que no hi ha ningú que renunciï als seus. La resolució de Berga, per tant, és un fet simbòlic contra la institució espanyola més simbòlica de totes: la figura del seu rei. Una figura que si existeix no és pas per allò que fa sinó per allò que representa: un país artificial, un concepte nacional de l'Edat Mitjana, dins el qual viu empresonada la nació catalana. I si Espanya no ha derogat mai el Decret de Nova Planta, és precisament per això, perquè la seva naturalesa totalitària i involucionista es manté intacta a través dels segles.
Arribats aquí, esperem que la iniciativa s'escampi per Catalunya. De moment, amb aquest acord del ple del seu Ajuntament, Berga ha fet una doble declaració de principis. D'una banda, ha fet pública la seva desafecció pel rei d'Espanya; i, de l'altra, ha expressat el seu rebuig per totes aquelles persones que es diverteixen matant animals pel simple plaer de matar-los i que es reafirmen com a individus fent-se fotografiar amb un elefant abatut als seus peus.
e-notícies , 14/5/2012 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 15 maig 2012 |
 El nomenament de Fèlix Riera com a nou director de Catalunya Ràdio ha estat molt criticat per part d'alguns sectors de la mateixa emissora així com per determinats partits polítics. Fins i tot el Col·legi de Periodistes hi ha dit la seva i s'ha mostrat escandalitzat per la decisió del govern. La raó d'aquestes crítiques es fonamenta en el fet que Riera és militant d'Unió Democràtica de Catalunya i membre del seu comitè de govern -que aviat abandonarà-, i també en la seva inexperiència radiofònica. Una inexperiència que el mateix Riera ha reconegut. És a dir, que, en opinió de tots aquests sectors, el seu nomenament és polític, no pas professional. Doncs sí i no. És polític, però també és professional. D'una banda, és obvi que si Riera fos militant socialista, per exemple, ara mateix no hauria estat designat per al càrrec. I això és així de la mateixa manera que el tripartit nomenava únicament persones de la seva corda. Cal dir-ne els noms o la gent ja se'ls sap de memòria? Resulta hipòcrita, per tant, tot aquest rebombori sobre un nomenament que no fa res més que seguir la dinàmica habitual en les emissores públiques.
Situats en aquest punt, a més, cal preguntar quin nomenament no és polític. Els nomenaments de Joan Majó i Rosa Cullell, per exemple, tots dos d'adscripció socialista, com a directors generals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no van ser polítics? No és polític nomenar un exministre del govern espanyol manifestament felipista? I el cessament d'Antoni Bassas no va ser polític? I la neteja ideeològica d'altres professionals catalanistes a Catalunya Ràdio, com ara Jordi Basté, Toni Clapés, Josep M. Solé i Sabaté, Rita Marzoa o Toni Arbonès, ja fos acomiadant-los o arraconant-los, tampoc no va ser política? Com és que totes aquestes barabaritats no van ser polítiques i el nomenament de Riera sí que ho és? I a sobre, en la seva abrandada queixa, el Col·legi de Periodistes gosa dir que "mai, en els gairebé trenta anys d'història de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no s'havia arribat a aquest extrem". Quina barra! Amb això n'hi ha prou per veure quin és llautó polític d'aquest Col·legi. Déu ens guardi de les urpes sibil·lines dels qui es fan passar per apolítics.
Seguint el mateix fil, hom pot dir que Mònica Terribas sí que és una professional del mitjà que coneix perfectament la casa que dirigia. I és cert. No crec que això ho discuteixi ningú. Mònica Terribas és una magnífica professional. Però el seu nomenament va ser eminentment polític. Com tots els nomenaments. I també com totes les destitucions. El problema d'alguns partits, entitats o comitès és que titllen de polític tot allò que no passa pel seu sedàs. El seu esperit és aquest: "És polític tot allò que fan els altres. El que faig jo no ho és".
Un altre debat és si el poder polític ha de tenir tant de pes sobre TV3 i Catalunya Ràdio o més aviat caldria seguir un model més proper a la BBC, com diuen alguns. Aquests últims ho consideren pertinent "en nom de la democràcia". Jo, tanmateix, no hi estic d'acord per dues raons bàsiques. La primera és que els qui usen el terme 'democràcia' com a argument són els mateixos que neguen als catalans el dret democràtic de decidir el seu destí fins al punt d'intentar deslegitimar les consultes per la independència. I la segona, perquè constitueix un error de base comparar TV3 i Catalunya Ràdio amb la BBC. De fet, la comparança, llevat que es tracti de criteris artístics, fa riure, ja que equival a comparar el Regne Unit amb Catalunya. És a dir, un Estat independent amb una nació sense Estat. El dia que Catalunya tingui un Estat propi, sigui membre de les Nacions Unides i no hagi de lluitar per la seva supervivència en podrem parlar. Ara, de moment, la televisió i la ràdio públiques necessiten el govern al darrere com el necessiten tantes i tantes coses en aquest país. I si tanta pressa tenen alguns per canviar aquest model l'únic que han de fer és contribuir a fer més immediata la independència de Catalunya.
Però centrant-nos en la persona de Fèlix Riera, crec que pot ser un molt bon director de Catalunya Ràdio, perquè, tot i no tenir experiència en el mitjà, sí que la té en l'àmbit de la cultura, en general, i en el camp audiovisual i editorial, en particular, i em sembla molt positiva la seva idea de voler elevar el nivell cultural de l'emissora fins a fer-ne un segell de marca plenament identificable. I si, a més d'això, transmet als professionals i col·laboradors que hi treballen la idea que el seu nivell lingüístic ha de ser superior al de la resta d'emissores, en el sentit que constitueixen un model amb forta incidència en la societat, doncs encara millor. Els barbarismes que diuen i els errors gramaticals que cometen dia rere dia davant del micròfon persones que cobren per parlar en hores de 'prime time' fa enrojolar. Res a veure amb la BBC i amb el seu nivell d'anglès. L'aposta per elevar el nivell cultural de l'emissora és indestriable del deure de ser un referent.
Tant de bo que Fèlix Riera faci que arrelin aquests dos principis bàsics per treballar en una emissora pública catalana: entendre que l'autoexigència professional comença, indefectiblement, pel domini de l'eina principal de treball, que en el cas d'un radiofonista i dels seus col·laboradors fixos és la llengua, i entendre també que Catalunya Ràdio ha tenir tenir una visió catalanocèntrica de les coses. Ha de ser catalanocèntrica en l'elaboració i en la narració del seu missatge i tenir clars conceptes tan elementals com aquests: l'únic "govern central" dels catalans és el govern de Catalunya. Els altres governs són el govern espanyol, el govern francès, el govern alemany, etc. I quan es parla d'aquest país, "aquest país" només pot ser Catalunya. El país dels catalans, el país de l'emissora, el país de la ràdio nacional de Catalunya.
El Singular Digital , 15/5/2010 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 15 maig 2012 |
 Era dissabte i en entrar al restaurant L'Art vaig fer el que feia sempre: mirar la taula número 3 de l'entresolat per veure-hi la senyora Montserrat Bailina, de 84 anys, que hi dinava d'ençà que les cames ja no l'aguantaven gaire i no podia fer-se el menjar. Aquesta vegada li duia unes fotocòpies d'un article meu publicat recentment al Diari de Sant Cugat en què, a més d'agrair a l'Ajuntament que hagués escoltat la petició d'instal·lar bancs de fusta per a la gent gran a la rambla del Celler, i que ella tant necessitava, també descrivia l'alegria que va tenir en descobrir-los. Però la seva taula era buida, i abans que pugés l'escala, el senyor Paco, el propietari, em va aturar i em va dir: "La Montserrat és morta. Ahir la vam enterrar". "Com?!", vaig fer. "Ha patit una peritonitis i no se n'ha sortit", em va aclarir. Jo estava consternat. I encara més amb les fotocòpies a la mà, perquè ella no sabia res d'aquell text. Mesos enrere, el 16 de setembre de 2011, arran d'un article que li havia dedicat, em vaig assabentar que ja no comprava el diari perquè tenia la vista molt cansada, de manera que aquest segon text havia de ser una sorpresa. Per altra banda, tampoc no li havia dit que la seva persona apareix una miqueta en la novel·la que estic escrivint i que té Sant Cugat com a escenari. Era una altra sorpresa. Una sorpresa que em guardava per quan la novel·la es publiqués, cosa que encara trigarà, i que, malauradament, ja no podrà ser. Ara és morta i la trobo a faltar. Tanmateix, encara que ja mai més no podré conversar amb ella dos cops a la setmana, com d'habitud, la seva humanitat sempre subsistirà en el meu record i cada cop que entri a L'Art miraré instintivament la taula número 3 sabent que hi trobaré asseguda i somrient l'encantadora Montserrat. L'estimada senyora Montserrat.
Diari de Sant Cugat , 11/5/2012 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 13 maig 2012 |
 Sembla mentida la força que tenen els moviments socials a l'hora d'agafar alguns partits polítics en fora de joc. Recentment n'hem tingut una mostra amb la campanya "Prou peatges. No vull pagar". Com sabem, aquest és un tema transversal que afecta tots els catalans, independentment de quina sigui la seva ideologia política i el seu vot, però és obvi que si hi ha algú que, per pura coherència, té l'obligació moral d'implicar-s'hi al màxim són aquelles forces que s'autodefineixen com a independentistes. Solidaritat Catalana, per exemple, va donar suport immediat a Josep Casadellà, el selvatà que va fer pública la seva insubmissió al robatori que suposen els peatges de les autopistes catalanes, i va impulsar una campanya que no sols ha reeixit espectacularment, sinó que està fent història i marcant l'inici de la ja imparable revolta dels catalans. És just, per tant, felicitar Solidaritat per haver cregut en la idea, per haver renunciat a privilegis com el Teletac i per haver demostrat la capacitat de treball que pot arribar a desenvolupar un partit amb només tres diputats -només tres- quan hi ha voluntat d'anar més enllà dels discursos i de capgirar veritablement una realitat opressora.
Esquerra és l'altra cara de la moneda. Esquerra té actualment deu diputats més uns ingressos i un patrimoni infinitament superiors als de Solidaritat i ha governat durant dues legislatures, la primera de les quals amb vint-i-tres diputats i la segona amb vint-i-un. Esquerra, a més, és el partit que el 2 de febrer de 1999, quan encara era a l'oposició, va promoure una campanya anomenada "Catalunya lliure de peatges" amb el suport material de 300 pancartes, 120.000 díptics, 100.000 bandes, 85.000 adhesius i 100.000 caramels. La campanya, però, no va reeixir. El capital va advertir a Esquerra que qui té el cul llogat no seu quan vol, aquesta va tancar la boca i la campanya es va apagar com un llumí. Hom, tanmateix, va pensar que el 2003, ja des del govern, la cosa canviaria i farien allò que abans exigien a Convergència i Unió. Però, ves per on, resulta que els set anys nefastos del govern tripartit, deixant un forat de 8.400 milions d'euros en comptes públics que ens han situat al caire de l'abisme, els peatges no sols no van desaparèixer, sinó que es van encarir fins a nivells de saqueig. I aquest és el saqueig que avui pateixen els catalans en unes autopistes reiteradament amortitzades que van costar 21 milions d'euros i que han donat uns beneficis mancats de risc a les concessionàries de 682 milions d'euros. Un escàndol, certament. Un robatori repugnant a la societat catalana, que ha acabat la paciència i ha dit prou.
El problema és que més enllà de les operacions dermoestètiques republicanes, amb un parell de cares noves -còpia exacta del seu germà gran, el PSOE de Catalunya-, Esquerra amaga que està governada per les mateixes persones que l'han enfonsada, és a dir, per les mateixes llumeneres que ens van entaforar José Montilla com a president, que van lliurar el govern de Catalunya a un partit nacionalista espanyol i que van tenir la barra d'homenatjar Juan Antonio Samaranch, mà dreta del règim criminal que va assassinar Lluís Companys, president de Catalunya... i d'Esquerra (!).
I ara, ves per on, veient la volada que agafava la campanya #NoVullPagar, Esquerra no ha tingut més remei que abandonar el seu immobilisme i enviar algun diputat a les autopistes per evitar que en els telenotícies es digui que la iniciativa va partir de Josep Casadellà i que l'impuls el va donar immediatament Solidaritat Catalana. I per si fos poc, amb tota la barra del món, Esquerra acaba de dir que vol "liderar la campanya". El que calgui per amagar la veritat. Però la veritat surt quan la seva portaveu, Anna Simó, afirma que "el Teletac no és un privilegi; és una eina de treball que utilitzem quan estem complint les nostres tasques com a diputats". I afegeix que no hi renunciaran "com no ho fa cap diputat d'arreu del món". Són paraules per justificar un comportament vergonyós, ja que és mentida que el Teletac sigui una eina de treball. El Teletac és un privilegi descarat i inadmissible. Repeteixo: un privilegi descarat i inadmissible. Per quina raó els diputats han de poder circular de franc per les autopistes catalanes i els ciutadans no? Per què treballen, potser? I què es pensen que fa la resta de catalans? Significa això que Esquerra es considera superior a la resta de treballadors del país? On està escrit que els ciutadans hem de pagar els peatges dues vegades: una, quan hi passem nosaltres, i dues, quan hi passen els diputats?
Com ha explicat el diputat Alfons López Tena, "cada parlamentari ja cobra, a més a més, una indemnització per desplaçament lliure d'impostos d'un mínim de 20.000 euros anuals", de manera que el Teletac finançat per la ciutadania en una època en què s'estan desmantellant serveis socials bàsics, és una immoralitat i una burla als catalans. Per altra banda, tampoc no és veritat que no hi hagi cap diputat al món que renunciï al Teletac. I tant que sí! I es troben tan a prop que crida l'atenció que la senyora Simó no els hagi vist. Els tres diputats de Solidaritat sí que han renunciat al Teletac, i ho han fet per una simple qüestió de principis i de coherència.
Finalment, dues preguntes. La primera: si els diputats d'Esquerra no menteixen quan afirmen que practicaran el #NoVullPagar, per a què volen el Teletac? I la segona: què es pot esperar que faci per la independència un partit que ni tan sols és capaç de renunciar al privilegi d'un simple Teletac?
e-notícies , 10/5/2012 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 12 maig 2012 |
 Jordi Puigneró
Convergència Democràtica ha viscut èxits esclatants en les darreres eleccions, tant en les nacionals com en les municipals, i a Sant Cugat, concretament, la victòria de Mercè Conesa ha estat indiscutible en tots els sentits. Però aquest partit ha de ser conscient que la transició nacional de què parla sovint el president Mas no és només una frase afortunada, és també una realitat viva i creixent que ens diu que el camí que ha iniciat Catalunya ja no té retorn i que la nostra constitució en un Estat propi, per més que alguns no ho vulguin veure o facin veure que no ho veuen, serà un fet molt aviat. Això significa que ens calen persones en tots els llocs estratègics que treballin en una única i inequívoca direcció: convertir Catalunya en un membre de ple dret de les Nacions Unides. I aquest objectiu no és només un desig, és també, per damunt de tot, una necessitat vital de la qual depèn la supervivència de Catalunya com a nació. De moment, la societat catalana ja està remant intensament en aquest sentit. Ara l'únic que aquesta societat necessita és que el seu govern nacional i els seus governs municipals siguin conscients del període històric que estem vivint i no la deixin sola. Per això és convenient que el nou president de la secció local de Convergència a Sant Cugat es pronunciï obertament sobre aquesta qüestió.
Cugat.cat , 11/5/2012 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 05 maig 2012 |
Simpàtica però fallida, aquesta pel·lícula, amb força participació catalana, que vol reproduir en clau modesta determinats esquemes del cinema més consumista de Hollywood. Resulta simpàtica, perquè, en la seva innocència, arriba a creure's descarada, i fallida, perquè tota, en el seu conjunt, esdevé inversemblant, una mena de joc de despropòsits sense cap ni peus que, en el seu afany de tenir factura internacional, prescindeix d'un regust local que podria donar-li un mínim d'entitat. Ni tan sols els intèrprets, que en aquesta mena de films acostumen a ser l'element més llaminer, estan ben triats. Daniel Brühl, el protagonista, està completament fora de lloc i és difícil que l'espectador es cregui el seu personatge. I el mateix passa amb Oriol Vila, Blanca Suárez i Miguel Ángel Silvestre. Aquest darrer, en concret, té una dicció tan pèssima que sovint costa entendre què diu. Pel que fa a Lluís Homar, Eduard Fernández i Vicente Romero fan el que poden, però els manca direcció. Llàstima.
Tot Sant Cugat , núm. 1312, 11/5/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 09 maig 2012 |
 Cada dia que passa és més evident que si Solidaritat Catalana no fos al Parlament, aquesta legislatura seria profundament desoladora. Mentre el país es desespera davant la pusil·lanimitat i la submissió de la seva classe política, una classe política que, com ja s'ha vist, en lloc d'enfrontar-se a Espanya, no té cap més estratègia que escanyar els catalans amb impostos i retallar els serveis bàsics del país fins abocar-lo al desastre -ens estem acostant vertiginosament al milió d'aturats-, Solidaritat, amb només tres diputats i havent de patir el silenciament o el descrèdit per part de tots els grans mitjans de comunicació, està sacsejant la societat per mantenir-la desperta just en els punts on els qui viuen de la dependència de Catalunya la volen ben adormida. I l'èxit de l'operació contra els peatges n'és una prova. També va ser Solidaritat qui va encunyar la frase "Espanya ens roba" i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va intentar prohibir-la per dues raons: una, perquè va jutjar insolent que l'esclau gosi blasmar l'amo, i dues, perquè si la gent es revolta contra la classe política perillaran les seves dietes i el seu Teletac.
Ens volen estúpids i narcotitzats per tal que els negocis personals d'una elit catalana, és a dir, les famílies que tradicionalment han remenat les cireres, estiguin per damunt del país i de la seva gent. No és que ignorin que l'empobriment de Catalunya és vertiginós i que les seves infraestructures són cada cop més obsoletes, però aquestes famílies dirigents ja tenen els diners fets i els seus membres mai no es veuran afectats per l'atur. L'atur laboral, és clar, perquè l'atur ideològic sí que els afecta. En aquesta qüestió fa quaranta anys que estan aturats i, per tant, com a immobilistes que són, porten l'atur a la màxima expressió. Ja eren rics en època de Franco i van contemporitzar-hi indiferents, i ara, sense deixar de fer els seus tripijocs amb l'Espanya del PSOE i del PP, ens donen lliçons de democràcia i ens demanen seny. El mateix seny que l'amo exigeix a l'esclau insubmís. I el més lamentable de tot plegat, allò que no es diu perquè és tabú, és que moltes d'aquestes acabalades famílies no tenien ni tenen res a veure amb la dreta tradicional, sinó que s'autodefineixen d'esquerres i formen part d'aquella esquerra pija i jacobina que ara fa uns cinquanta anys cantava les seves pròpies excel·lències asseguda als sofàs de la discoteca Bocaccio.
En la dècada dels seixanta del segle XX feien pel·lícules onanistes, es filmaven entre ells i es deien els uns als altres com n'eren de guapíssims; en la dels setanta cridaven "llibertat d'expressió!" durant els recitals de Raimon i redactaven una Constitució que encadenava Catalunya a Espanya i n'institucionalitzava l'espoliació; en la primera dècada del segle XXI boicotejaven les consultes per la independència i intentaven impedir la llibertat d'expressió; i el 22 d'abril de 2010 homenatjaven amb tots els honors un exdirigent feixista com Juan Antonio Samaranch, mà dreta de Franco i del seu règim assassí. Sembla increïble, però és veritat: autoanomenats antifranquistes homenatjant un dirigent franquista al Palau de la Generalitat. Un dirigent que el 1975 definia aquell règim de terror, de tortures, de judicis sumaríssims i d'execucions com "anys de pau", i deia que "representarà, sens dubte, un dels més brillants períodes de la història d'Espanya". Com hi ha món!
Algú s'imagina l'esquerra alemanya homenatjant un dirigent nazi a la seu del govern alemany? Doncs l'autoanomenada esquerra catalana (PSOE-Esquerra-ICV) sí. I si aquesta és l'esquerra catalana, què no faran els fills ideològics de Felip V sota el nom de Partit Popular i Ciudadanos? No és estrany que Catalunya es trobi en estat de prostració. Ells, com dèiem, continuen aferrats a les seves dietes i al seu teletac mentre la resta de catalans observem astorats com ens desmantellen el país. Això explica la raó per la qual els resulta tan còmoda la presència de Ciudadanos al Parlament i tan incòmoda la de Solidaritat Catalana. Potser fa l'efecte de ser una incongruència, però no ho és. El nacionalisme espanyol de Ciudadanos fa que els immobilistes semblin abrandats catalanistes, mentre que la dignitat nacional de Solidaritat Catalana els despulla i els posa en evidència.
e-notícies , 7/5/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 09 maig 2012 |
 Déu n'hi do l'expectació que ha generat la teva renúncia a continuar entrenant el Barça, Pep. Ho has pogut veure en el ressò internacional que ha tingut la decisió que has pres i en el debat posterior que les emissores de ràdio i televisió han obert sobre el tema per analitzar-ne els aspectes positius i negatius i satisfer la necessitat de la gent de conèixer les teves raons. Unes raons que tu mateix has sintetitzat en aquestes paraules: "M'he buidat i necessito omplir-me". Dubto que el desgast psicològic que has patit en aquests darrers quatre anys t'hagi vingut de nou. En absolut. Ets català i t'has format a la Masia, i, per tant, saps molt bé què significa ser l'entrenador del Barça i la càrrega simbòlica que té aquest nom. Tanmateix, per bé que el club sempre sigui el mateix, les circumstàncies varien i les que tu t'has trobat han estat especialment incòmodes, per no dir una altra cosa, en veure't obligat a abordar temes extraesportius que consumeixen molt de temps i energia i que afecten inevitablement l'estat anímic i el treball de totes les persones que integren l'equip. Segurament no ho confessaràs mai, però em sembla que t'hauria agradat veure aquesta tasca una mica més repartida i que hi hagués hagut una veu encarregada de donar resposta a les mentides i a les injúries procedents de Madrid en lloc de trobar-te sol a l'hora d'afrontar-les.
Tanmateix, essent com ets, no hi ha dubte que el buit que ara experimentes no té relació només amb això. Tant de bo fos així, oi? El buit el continuaràs sentint cíclicament en diferents moments de la teva vida perquè no té a veure amb l'entorn, sinó amb tu mateix. Vull dir que no és allò que el món t'exigeix el que et xucla l'energia, sinó la teva pròpia naturalesa. I la teva naturalesa és autoexigent, compromesa, apassionada, afectuosa i noble, i, per tant, ets incapaç de tenir una actitud indolent davant la vida. T'agrada observar-la des de la finestra, sí, però només una estona, perquè mentre ho fas els ulls no et paren quiets i cerquen amb delit un motiu que et faci baixar al carrer i implicar-t'hi.
Segur que més d'un cop has pensat que aquesta manera de ser no pot ser bona per a la salut, que tanta dedicació i tant sentit de la responsabilitat fan que et perdis moltes coses valuoses que estan al teu voltant i que no són pas incompatibles amb allò que t'absorbeix. Segur que sí. Però és inútil. Ets així, un malalt del compromís i de la responsabilitat, i sempre ho seràs. I això, encara que molta gent no ho entengui, et fa feliç. Ets feliç amb els reptes, t'il·lusionen com un infant, i el temps se t'esmuny sense adonar-te'n fins al punt que, tot sovint, no entens que els altres no visquin allò amb la mateixa intensitat que tu. Però a la vida passa com en el futbol, que hi ha jugadors que es dosifiquen i d'altres que ho donen tot fins que es buiden. I això és el que et passa a tu, que no saps posar-hi el cervell sense posar-hi el cor, i acabes exhaust. En el fons, si t'ho mires bé, tu també et dosifiques. De manera diferent, però ho fas. Ho pots veure en la pausa que ara necessites per omplir-te de nou. Però no té cap importància, és una manera de ser com una altra.
Hi ha qui diu que aquests quatre anys t'han envellit. No ho sé. Potser sí, o potser exageren. La televisió passa contínuament imatges teves de la primera temporada, les comparen amb la darrera i et veuen diferent. Aquestes persones deuen pensar que elles estan exactament igual i que el temps només ha passat per a tu. En tot cas, el que compta al final del viatge no són les arrugues que has sumat o els cabells que has perdut sinó les coses que has après, el dolor que has suportat, les emocions que has sentit, la gent que has estimat i la felicitat que has donat. I tu has fet feliç a molta gent, Pep. A mi segur. I no pas pels gols que hem cridat o per les copes que hem guanyat, ens has fet feliços per la manera com l'equip ha assolit l'excel·lència, pel talent i la plasticitat del seu joc, per la seva humilitat en la victòria i per la saviesa d'enriquir-se amb la derrota, pel respecte sincer i per l'elogi de les virtuts de l'adversari, pels valors humans que la teva tasca i els teus jugadors han transmès als infants i per la serena dignitat amb què has defensat el teu poble i la seva llengua. És per totes aquestes coses, no pas pel nombre de copes obtingudes, que el món diu avui que el Barça és el millor equip de la història. I tots nosaltres, gràcies a tu, hem tingut el privilegi de ser-ne contemporanis. Per tot això i per la certesa absoluta que un dia tornaràs, moltes gràcies, Pep.
El Singular Digital , 8/5/2012 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 08 maig 2012 |
 Em va encantar, l'article del 5 d’abril, de Josep Maria Vallès, al Diari de Sant Cugat. Em va encantar per les reflexions que conté sobre la comunicació digital i també perquè, sense negar el gegantí univers d’avantatges que ens aporta el progrés tecnològic, es demanava si no estem perdent alguna cosa pel camí. Deia Vallès:
"Ens comuniquem molt, però parlem poc, cada vegada menys. [...] No vull ni saber com els meus néts (si mai en tinc) es comunicaran; probablement només utilitzaran la boca per ingerir aliments i líquids o expirar oxigen, perquè enraonar..., crec que no ho faran."
Doncs sí, és preocupant, això. De fet, avui dia gairebé ja no som capaços de quedar amb algú sense una confirmació electrònica, ja no sabem veure una pel·lícula o una obra teatral o escoltar un concert sense consultar de tant en tant la nostra joguina de butxaca, ja no sabem sortir al carrer sense uns auriculars que ens aïllin de l'entorn. I encara ens aïllarem més el dia que inventem unes ulleres que ens permetin anar pel carrer mirant una producció visual sense deixar de saber on posem els peus. Tindran força èxit, perquè serà una magnífica coartada per no haver de saludar ningú ni perdre el temps amb una encaixada de mans. Les mans, ja se sap, transmeten bacteris i empioquen. Tanmateix, si tan ferida de mort està la paraula impresa i tan òbvia és la seva substitució per la paraula digital, com és que continuem concedint molt més valor a la primera que a la segona? Potser perquè la primera és sinònim de compromís i la segona de banalitat? Què passarà quan, en nom del progrés, s'imposi la simplificació de la comunicació i els humans ens comuniquem com robots? La tecnologia és una meravellosa creació humana, i tant que sí. Per això hem d'evitar la paradoxa. La paradoxa que sigui tristament deshumanitzadora.
Diari de Sant Cugat , 4/5/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 06 maig 2012 |
 Formidable, l'acollida que ha tingut la iniciativa "No vull pagar", impulsada per Josep Casadellà, un veí d'Anglès (la Selva), i promoguda tot seguit per Solidaritat Catalana, per dir prou al robatori de què som víctimes els catalans amb peatges que suposen un abús de poder i un greuge comparatiu inadmissible amb relació a les autopistes espanyoles. Es tracta d'una d'aquelles desacostumades conjuncions socials en què els catalans, aparcant puntualment les nostres diferències, expressem amb accions executives el sentiment general del país. N'hi ha prou que recordem la creació ramadera catalana de la marca Llet Nostra contra l'atac de Leche Pascual, l'any 2003, o la de la Fundació puntCAT per dotar Catalunya d'un domini propi a Internet, el 2004, per exemple. Si ho fem, veurem que són victòries que demostren la força que arribem a tenir quan ens unim en la defensa dels nostres drets.
Catalunya és una nació sotmesa a un robatori espanyol diari, permanent i sistemàtic que està provocant la decadència de les seves infraestructures, la degradació dels seus serveis socials i l'empobriment de la seva gent fins a límits humiliants i inadmissibles. I, davant d'això, la societat civil ha agafat el bou per les banyes i ha decidit que ja n'hi ha prou de ser robada i pagar el manteniment del lladre; entre altres coses perquè, com deia recentment The Wall Street Journal, "cada any, des del 1986, una mitjana del 9% del PIB català se'n va de Catalunya per ser redistribuïda o perquè se'l gasti Madrid. [...] En cap altre lloc d'Europa o d'Amèrica del Nord hi ha unes transferències d'aquesta magnitud".
Doncs bé, aquest robatori -saqueig, n'hem de dir- es fa sota la direcció dels dos caps principals de la banda: el Partit Socialista i el Partit Popular. Dos partits nacionalistes espanyols amb delegacions a Catalunya comandades per Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho, respectivament, que estan en contra d'un concert econòmic per al nostre país -a favor del concert basc sí, però del català no- i que, amb manifesta vocació de virreis, fan mans i mànigues en contra dels interessos catalans.
En aquest sentit, el passat 12 d'abril vaig fer un article sobre la necessitat de tenir sindicats nacionals veritablement catalans i d'alliberar-nos de sindicats nacionalistes espanyols, com UGT i Comissions Obreres, amb seu central a Madrid, i, ves per on, només tres setmanes després, Comissions Obreres i UGT, amb el pretext de preservar llocs de treball -el mateix pretext que fan servir per impedir que el 50% de les pel·lícules es puguin veure doblades al català-, ha criticat ferotgement la campanya #NoVullPagar i fins i tot han arribat a l'extrem d'exigir "que es requereixi la presència de seguretat pública als llocs i dies on es convoquin protestes generals". És a dir, que aquells mateixos sindicats que organitzen manifestacions, que acaben amb batalles campals i amb agressions i robatoris a establiments particulars, a més de comptar amb piquets que es dediquen a coaccionar les persones i a violar-ne la llibertat, són els mateixos que demanen mà dura policial contra els catalans que es neguen a ser robats sota una cínica cobertura legal anomenada peatge. I la Generalitat dóna suport a CCOO i a UGT i amenaça amb sancions tots aquells catalans amb dignitat que es neguen a agenollar-se cada cop que passen per davant d'una de les cabines-robatori de les autopistes, la qual cosa significa que el govern de Catalunya -com UGT i CCOO- es declara oficialment a favor de l'espoliació del poble català. El poble en pren nota.
La part bona de tot plegat és que, amb la materialització de la campanya antipeatges, els catalans han assolit una doble victòria, ja que no sols han descobert la immensa força que tenen quan es mantenen inflexibles en la defensa dels seus drets, sinó també la vulnerabilitat de les cadenes que teòricament els empresonen.
e-notícies , 3/5/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 06 maig 2012 |
 Les recents declaracions de l'eurodiputat Raül Romeva a la Casa de Cultura de Sant Cugat dient que el govern espanyol, malgrat la decisió europea, continua treballant per marginar el Corredor Mediterrani i donar prioritat a l'anomenat Corredor Central són un advertiment al govern de Catalunya perquè es mantingui amatent i no es quedi de mans plegades en aquesta qüestió. "L'experiència em fa pensar que el govern espanyol ho tornarà a intentar", ha dit Romeva. I realment és així. No tinguem cap dubte que farà mans i mànigues per sortir-se amb la seva.
Només cal veure l'arrogància i el menyspreu amb què es nega a tornar al nostre país els 978 milions d'euros que ens deu, d'acord amb la disposició addicional tercera de l'Estatut, i el comportament ofensiu del secretari d'estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, al Congrés espanyol, afirmant despòticament que no pagaran els diners que deuen a Catalunya. Aquesta gent és així. De fet, Antonio Beteta ha anat més lluny i ha amenaçat amb una recentralització administrativa i amb una invasió de competències en sanitat i educació.
No és estrany, per tant, que el govern del Partit Popular intenti imposar el Corredor Central en detriment del Corredor Mediterrani. Franco, si governés, faria el mateix. Per això no els importa gens que el Corredor Mediterrani concentri un 60% del trànsit de mercaderies i que el Corredor Central no passi d'un esquifit 4%. Ni tampoc no els importa que la sola construcció d'un túnel que travessés els Pirineus ja tindria un cost de 6.000 milions d'euros. Ells tenen una raó de pes, una raó que no confessaran mai però que els té ben esverats. I aquesta raó és que no volen invertir en infraestructures a casa nostra, encara que els diners de la inversió procedeixin de l'espoliació que patim, perquè són conscients que la independència de Catalunya és cada dia més a prop. I, és clar, se senten aterrits davant la certesa que bona part del Corredor Mediterrani, els agradi o no els agradi, passarà per fora d'Espanya.
Cugat.cat , 4/5/2012 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 01 maig 2012 |
Protagonitzada per Jennifer Lawrence, Josh Hutcherson, Woody Harrelson i Donald Sutherland, Els jocs de la fam és una adaptació cinematogràfica de la novel·la de Suzanne Collins, publicada en català per Estrella Polar, amb milers de joves lectors arreu del món. Això sol, òbviament, ja portarà a les sales tot un públic delerós de veure aquells personatges que coneix a través de la lectura, però també pot dissuadir el sector més adult convençut que es tracta d'un producte infantívol. Si és així, cal remarcar que el film va adreçat tant a joves com a grans i que aquests últims hi trobaran força més elements d'identificació que no pas en els títols cinematogràfics de la sèrie Harry Potter. És cert que hi manca un tractament més profund d'alguns personatges secundaris, però el resultat global és bo i planteja qüestions interesantíssimes, com ara la manipulació de l'individu i la falsa sensació de llibertat de la societat en què viu. El metratge supera les dues hores, però no es fa gens pesat.
Tot Sant Cugat , núm. 1311, 4/5/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 03 maig 2012 |
 La societat catalana està més viva del que bona part de la classe política es pensa. Per això, ni que sigui a les palpentes, s'inventa tota mena de coses per expressar frontalment el seu rebuig a la política espanyola d'espoliació i d'anorreament de Catalunya i fer arribar la seva queixa als dirigents catalans per l'actitud passiva i submisa que adopten davant d'una situació tan dramàtica. Si els catalans no defensem Catalunya, qui en aquest món ho ha de fer? Aquesta és la raó per la qual s'ha gestat una concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona -té pàgina al Facebook- destinada a sacsejar el govern i fer-li prendre consciència que som al caire de l'abisme i que si no fem res entrarem en una fase de gran convulsió social.
La concentració, per tant, no està organitzada per cap partit polític ni respon a les consignes d'unes sigles determinades ni pretén erosionar el govern, com sí que ho pretenen els partits hispanocèntrics d'esquerres amb l'única intenció de remenar les cireres de nou i retornar a l'immobilisme que ens ha dut fins aquí, sinó de demanar-li que sàpiga dir prou i de recordar-li que un govern que és incapaç de plantar-se davant les agressions que pateix el seu poble és un govern que acaba humiliant aquell poble.
Aquesta és una síntesi del Manifest que es llegirà a la plaça de Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat:
"Hi ha gent que governa, hi ha gent que vetlla per nosaltres i pels nostres interessos. Però on són aquests interessos? Estem sols, cavall sense genet, vaixell sense timó, i malgrat que el nostre poble i la nostra gent es mouen, sembla que els qui han de prendre decisions fan tot el contrari. [...] La Independència no és un caprici, no és per a gent concreta. La Independència és perquè el país necessita tirar endavant. Ho necessiten les seves empreses, els seus comerços, la seva gent. Volem tenir futur per els nostres fills i el volem tenir dins d'un Estat Català."
La concentració, com diem, serà el dissabte 5 de maig, a les sis de la tarda, amb la intenció que la plaça de Sant Jaume s'ompli d'estelades per dir prou a aquest tarannà de resignació cristiana que no serveix per a res més que per a envalentir el govern espanyol. I la prova és que no sols continua l'espoliació, sinó que fins i tot es neguen a pagar-nos els diners que ens deuen i han iniciat una ofensiva letal contra la nostra llengua i contra les minses competències que tenim. Si Catalunya es queda palplantada davant d'això, la història es preguntarà què se'n va fer de la seva dignitat.
e-notícies , 30/4/2012 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 01 maig 2012 |
 La màxima que diu que "l'autonomia que ens cal és la de Portugal" és una de les millors frases que ha encunyat mai la saviesa popular catalana amb relació al seu paper en el món com a col·lectivitat nacional. És una frase rodona, magistral diria jo, i no només perquè, com diu Pompeu Fabra, l'autònom és algú "que es governa per les lleis pròpies, que té el dret o la facultat de governar-se a si mateix", sinó perquè té una càrrega irònica que la fa imbatible i perquè expressa en molt poques paraules la teranyina letal que suposa per al poble català la seva subordinació a Espanya. Per aquest motiu és un encert que Patrícia Gabancho l'hagi manllevada del carrer a l'hora de donar nom al seu darrer llibre (La Mansarda, 2012), ja que sintetitza justament l'única conclusió a què pot arribar tot català que no pateixi una dependència emocional d'Espanya després de llegir-se'n totes les pàgines.
El llibre, com és lògic, comença parlant-nos del context històric que va dur Portugal a la independència i del perjudici que va suposar per a Catalunya el fet que Castella, davant la impossibilitat de diversificar les seves forces a fi de subjugar la Península sencera, optés per concentrar-se en la nació catalana. Les conseqüències que això va tenir, començant pel Tractat dels Pirineus, amb l'esquarterament del nostre país per la banda nord, les sabem prou bé. Però ara hem arribat al caire de l'abisme, i quan algú es troba en un punt com aquest només pot fer dues coses: o lluitar per la seva vida o llançar-se al buit. Ni més ni menys que allò que el president Pujol, després de l'evolució que ha experimentat el seu pensament polític, en diu "independents o residuals". Curiosament, el 27 d'octubre de 2011, tres segles i mig després d'aquells fets, el socialista Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució espanyola, va remarcar públicament que la nació catalana és terra conquerida per Castella i que ha calgut bombardejar-la tot sovint per fer-li saber qui mana. Ara, però, segons ell, ja no caldrà. Potser ho diu perquè ens veu amansits. Però, si és així, comet un error de percepció, perquè encara que la nostra classe política transmeti aquesta imatge, és obvi que la societat, farta de greuges, va molt per davant i aviat es farà sentir.
El llibre de Gabancho és ple d'exemples il·lustratius del poder despòtic espanyol i de la seva dèria d'anorrear la nació catalana. Aquest n'és un:
"Catalunya va apostar per la modernització d'Espanya, fins i tot posant-hi els quartos, però Espanya no va apostar mai per la modernització de Catalunya, perquè aquest és un afer que no ha sentit mai com a propi. El desenvolupament d'Espanya no passa per Catalunya: passa per Madrid".
I aquest n'és un altre:
"Ni tan sols amb la necessitat d'infraestructures que tenia Barcelona per acollir un esdeveniment universal [els Jocs Olímpics] es va posar per davant de les inversions rutinàries que rep Madrid. Pensem que el 1992 es van fer les rondes, que es va obrir la ciutat al mar, que és molta obra pública; que es va construir la Vila Olímpica, que es van regenerar els barris, que va començar la reforma urbanística de Ciutat Vella, que es va ampliar l'aeroport... Malgrat tot això, Madrid no va tenir menys inversió."
Espanya és així i no té la més mínima intenció de canviar. I Catalunya, que en el fons sempre ho ha sabut, comença a despertar-se i a fer moviments davant d'una classe política que s'ho mira desconcertada. Per això, mentre l'immobilisme es disfressa de solidaritat, de progressisme o de federalisme per perpetuar l'autonomisme, els catalans, cada dia més adults, ironitzen i diuen obertament que l'única autonomia real és la de Portugal.
Lletres , núm. 53, abril/maig 2012 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 01 maig 2012 |
 Dies enrere, el periodista Jordi Robirosa, referint-se al meu article del passat 23 de març, deia que se sorprenia que a mi em sorprengués que el regidor socialista Pere Soler i jo poguéssim tenir una bona relació personal. Tanmateix, això no és ben bé així. Vull dir que en el text no expresso cap sorpresa. Potser no em vaig explicar bé, perquè coincideixo amb l'esperit del text d'en Robirosa segons el qual dues persones políticament distanciades poden mantenir una bona relació. I tant que sí! A la vida, per sort, hi ha altres valors importants i tots tenim amics que voten diferent de nosaltres sense que passi res per la senzilla raó que el nostre pensament polític té punts en comú. Jo, per exemple, discrepo radicalment de Pere Soler i del seu partit en el camp dels drets nacionals de Catalunya, però puc compartir-hi determinades polítiques socials, i això afavoreix una relació distesa. Ara bé, com que no sento cap vocació religiosa ni redemptorista, no tinc el més mínim interès a relacionar-me amb persones amb un ideari antagònic amb els principis humans més elementals, entre els quals la llibertat dels pobles. Si algú ho fa, no hi tinc res a dir. Són opcions personals, però jo no. Per això em mantinc allunyat del PP i de Ciudadanos, perquè sóc al·lèrgic als partits que se serveixen de les institucions democràtiques amb objectius absolutistes, uniformistes i alienadors de pobles. L'espoliació de Catalunya, la prohibició del dret de decidir i la persecució de la llengua catalana són violència contra el meu poble i això impossibilita tota relació. Som incompatibles perquè la meva i la seva són concepcions existencials oposades: una és la defensa del dret a ser i l'altra és la negació d'aquest dret. Francament, a l'hora de prendre un cafè, no em costa gaire trobar millor companyia que la del meu botxí.
Diari de Sant Cugat , 27/4/2012 |
|
| << Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>
| | Resultats 1 - 15 de 1197 |
|
|
