spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Entrevistes
Entrevistes
"La llista paraigua serà una mostra més de la nostra incapacitat congènita per avançar plegats" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 gener 2015
Victor AlexandreVictor Alexandre considera que el país "ha arribat al moment més determinant de la seva història" i ara ha de decidir si vol ser "un poble lliure o un poble captiu; un poble adult o un poble infantívol". En aquesta entrevista, l'escriptor valora les diferents propostes que marquen aquests dies l'agenda política catalana com la convocatòria d'unes eleccions i si en aquestes hi ha de concórrer una sola llista o diferents candidatures.

-Quan creus que han de ser les eleccions?

-Les eleccions han de ser abans de les municipals i amb caràcter plebiscitari.

-Apostes per una llista unitària (proposta Mas), per una llista paraigua (proposta Junqueras) o per una altra opció? En aquest cas, quina?

-Sóc partidari de la llista unitària, perquè Catalunya es troba en una situació d'emergència nacional. El país ha arribat al moment més determinant de la seva història, el moment en què ha de decidir si vol ser un poble lliure o un poble captiu; un poble adult o un poble infantívol; un poble amb veu i vot a les Nacions Unides o un poble mut i emmanillat. No caldria cap llista unitària si s'hagués fet un referèndum oficial, perquè tot el món hauria pogut veure'n i entendre'n el resultat. Però no s'ha fet, i, per tant, s'ha decidit recórrer a la via de les eleccions plebiscitàries per tal d'obtenir idèntica informació. És la manera d'aconseguir que la mateixa nit de les eleccions tots els mitjans internacionals puguin transmetre un resultat nítid i inequívoc arreu del planeta: "El SÍ a la independència obté la majoria absoluta a Catalunya". Si no som capaços d'aconseguir això, és obvi que la "llista paraigua" és un recurs. És a dir, campi qui pugui amb un punt en comú. El mitjans internacionals saben sumar, és clar que sí, i ja veuran el total independentista. Però no és el mateix. Aquesta opció introdueix matisos que seran aprofitats per obrir interrogants i un munt de discussions que no sols ens suposaran una immensa i estúpida pèrdua d'energia, sinó que també serviran com a element de distracció per alentir el Procés. Ho comprovarem de seguida. Els catalans som únics al món fent opaques les coses més clares –recordem el despropòsit de la doble pregunta de la consulta– i posant pedres i més pedres en el nostre propi camí. La "llista paraigua", en definitiva, serà una mostra més de la nostra incapacitat congènita per avançar plegats. Ni tan sols el fet de tenir a tocar la llibertat ens fa renunciar momentàniament a la foto individual. Però els presoners que discuteixen entre ells sobre qui ha de ser el primer a sortir pel forat del reixat acaben caçats pel focus de la torre de guaita i envelleixen al camp.

-Primer la independència i després ja parlarem de qüestions socials o tot va de la mà?

-Les qüestions socials són inherents a la independència. L'intent de fer-ne dues coses diferents és l'instrument de l'espanyolisme emmascarat per aturar el procés. Atès que no gosen confessar que són espanyolistes, perquè els pot fer perdre vots, s'emparen en l'ambigüitat i acaben utilitzant el mateix argument que la caverna: "cal parlar dels temes que realment interessen a la gent". Talment com si l'independentisme tingués la vida solucionada i a les seves files no hi haguessin milers i milers d'aturats, milers i milers de mileuristes, milers i milers de persones patint la precarietat laboral, milers i milers de persones al llindar de la pobresa... La independència és el més important de tots els drets socials de la humanitat. És el dret fonamental d'un poble. Cap dret social no estarà mai garantit en una nació que no sigui lliure. No són els drets socials el que dóna sentit a la vida. El sentit de la vida el dóna la llibertat. Els drets socials només són el fruit i la gestió d'aquesta llibertat. No hi ha justícia sense llibertat.

-Quin paper han de tenir les organitzacions civils sobiranistes els propers mesos? (pressionar Mas, anar a una llista unitària, fer llista ciutadana...)

-Les organitzacions sobiranistes han de seguir fent el que han fet fins ara, és a dir, tutelar el Procés. La gestió política correspon al Govern i als partits, però els ‘tempos' els marca la societat. Els partits voldrien marcar el seu propi ritme, prou que ho sabem, però no poden perquè la societat no els ho permet. La gran riquesa del procés català és justament aquesta, la seva transversalitat. Hi estan implicades totes les classes socials i no hi ha cap partit que pugui vantar-se de tenir-ne el lideratge. Si no entenem que la independència requereix una canalització unitària de la nostra energia, mai no serem lliures.

Racó Català , 25/12/2014
 
"Hem de difondre la qualitat dels nostres vins i el plaer que proporciona assaborir-los" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 juny 2013
Vi catalàDes de quan el vostre interès pel vi català?

És un interès lògic. El vi català és el vi del meu país, és el vi de la meva terra, i no tindria sentit que no estimés les coses bones que produeix la meva terra.

En l'article "Per què no consumim vins catalans?" vau ser clar i contundent. Falten més missatges com aquest?

I tant! Ja sigui per inèrcia o per desconeixement, consumim Rioja i Ribera de Duero sense adonar-nos de la gran quantitat de vins catalans amb prestigi internacional que podrien ocupar el seu lloc. Catalunya és terra de vins, perquè té el terreny adient per produir-lo i una diversitat de raïms pròpia, com ara el xarel·lo, el trepat, el sumoll, el macabeu... És increïble que girem l'esquena als nostres productes i a la seva altíssima qualitat. Som l'enveja d'altres països i resulta que nosaltres ni tan sols en som conscients.

Què podem fer per incentivar el consum de vi català?

Promoure l'autoestima en aquest terreny. Difondre la qualitat dels nostres vins i el plaer que proporciona assaborir-los. Això no significa que tanquem la porta a conèixer els vins d'altres països, però, per sentit comú, el vi de consum habitual dels catalans ha de ser vi català. I en això hi tenen tanta responsabilitat els restauradors com els consumidors. És vergonyós que en bona part dels restaurants de Catalunya el vi de la casa no sigui un vi català. Això, a banda de demostrar un menyspreu profund pel país, resulta inconcebible en altres llocs. El vi de la casa en un restaurant de França és francès i el vi de la casa en un restaurant d'Espanya és espanyol. Serà difícil, per no dir sorprenent, que el vi de la casa en aquests dos països sigui català. I a mi ja m'està bé, això, perquè quan entro en un restaurant francès, per exemple, vull notar que sóc a França i no pas a Catalunya. A Catalunya ja bec vi català. Però si estic en una altra terra vull conèixer i assaborir el vi d'aquella terra. I, per la mateixa raó, si fos francès, i viatgés a Catalunya, voldria conèixer i assaborir els vins de Catalunya.

Té tints polítics, també, aquesta "riojitis" que vivim i patim?

Sí, és clar. És inevitable. La baixa autoestima dels catalans prové dels tres segles d'inferiorització política que han patit. Una nació que fa tres-cents anys que no decideix per si mateixa no creu gaire en les seves possibilitats i té tendència a pensar que tot el que ve de fora és millor que tot allò que ve de dins. I una de les conseqüències d'aquesta indolència és la invisibilitat del vi català en els restaurants del país i a les taules particulars dels mateixos catalans.

Des d'Alemanya, on heu estat corresponsal per a diferents mitjans, com ha vist, en perspectiva, el sector del vi català?

Ja fa molts anys que no visc a Alemanya i no sé quina visió se'n té, dels nostres vins, actualment. Però el que sí que puc dir, perquè ho vivia a diari, és l'enorme estima que tenen els alemanys pels seus productes, tant si es tracta d'un cotxe o d'un calefactor com d'una afaitadora o una liquadora. Els alemanys, per damunt de tot, consumeixen productes alemanys. I com que són bons, els exporten. Nosaltres volem vendre vins a fora, però els amaguem a dins.

Creieu que la premsa tradicional ha tractat massa poc la cultura del vi?

Ara potser es perceben canvis positius, en aquest camp. Hi ha una mica més d'inquietud i de voluntat de coneixement. Crec que els productors de vins catalans haurien de motivar i documentar tant com sigui possible els mitjans de comunicació catalans perquè difonguin els vins del país i n'estimulin el consum.

Alguna anècdota, sorpresa, qüestió o fet remarcable que hàgiu viscut amb els nostres vins a l'estranger?

El restaurant de cuina iraquiana Mesopotàmia 2, de Londres, regentat per la germana de Pius Alibek, que és el propietari del Mesopotàmia de Barcelona, té com a vi de la casa un Montsant.

Si haguéssiu de decantar-vos per una regió vitivinícola catalana, quina seria, quin vi?

Crec que hi ha un vi per a cada ocasió. Montsant, Priorat, Penedès... El vi és indestriable de l'estat anímic en què ens trobem, del menjar que triem, de l'entorn que tenim, de la companyia que gaudim...

Coneixeu vidirecte.cat? Què us sembla la iniciativa?

Sí que la conec. És just una de les eines que necessitem per ser més catalanocèntrics en aquest terreny. Trobo esplèndida la seva aposta pels productes de proximitat, facilitant que la gent, tant si són restauradors com particulars, s'estalviï diners comprant a preu de celler, pagant-ho directament al productor, i rebent la compra a casa sense costos addicionals. Són aquestes iniciatives plenes d'autoestima les que fan avançar el país.

vidirecte.cat , 19/4/2013
 
"Ens van dir que la nostra història era la d'Espanya" Imprimeix Correu-e
per Bernat Bella Puigdomènech   
dijous, 15 març 2012
Víctor AlexandreDes del 23 de febrer i fins al 18 de març, la Sala Gran del Teatre Nacional acull l'espectacle Trifulkes de la KatalanaTribu, basat en un text de l'escriptor santcugatenc Víctor Alexandre.

Quin tipus d'espectacle ens trobem?

És la història de Catalunya explicada per a un públic a partir dels vuit anys. Som un poble que desconeix la seva història i crèiem que el teatre era un bon lloc per fer aquesta tasca divertida divulgativa d'explicar la història del nostre país.

És la primera vegada que una obra de teatre acosta la història catalana. Per què no s'havia fet mai?

Trifulkes de la KatalanaTribuNo s'ha fet per raons diverses com, per exemple, que no som un poble que decidim per nosaltres mateixos. Des del principi de la humanitat, qualsevol poble que en conquereix un altre vol esborrar la història del poble conquerit. Això també ha passat a Catalunya. Ens van dir que la nostra història era la d'Espanya, però Catalunya és una nació amb mil anys d'història que hem sintetitzat en setanta minuts.

Amb quina intenció va començar a escriure l'obra?

Tenia una intenció didàctica i d'enfortir l'autoestima dels catalans a través de conèixer la seva pròpia història. No volia fer una història triomfalista perquè no hem triomfat, de moment. Si que hem tingut moments de triomf, hem arribat a ser la primera potència de la Mediterrània. Però també tenim històries fosques com les dels negrers, que eren catalans que es van fer rics a través de l'esclavatge de persones negres. Hi ha moments molt emocionants perquè es veu el que podríem haver estat i no ens han deixat. Es tractava que la gent sortís de l'espectacle amb una autoestima molt alta i dient: "Som una nació d'Europa".

Quina és la trama del muntatge?

La protagonista és una nena negra d'origen africà però catalana, com qualsevol de nosaltres. La seva àvia ve a Catalunya a operar-se de la vista i, coincidint que té un examen, decideix explicar la història del país a l'àvia per estudiar. Es van esdevenint situacions i escenes en què veiem Guifré el Pelós, Jaume I, Roger de Flor, els almogàvers, la Guerra dels Segadors, el tractat dels Pirineus... Anem passant per aquests fets d'una manera molt divertida. Aquest era el repte.

No deu ser casual que la protagonista sigui una nena africana.

Està pensat en el sentit que la Catalunya d'avui no té res a veure amb al Catalunya de fa uns anys. Ha vingut molta gent nova provinent dels cinc continents. La Catalunya del futur serà un país amb catalans de diferents arrels, però tots iguals de catalans. Allò important no és el color de la pell, sinó la ment de les persones. És una obra integradora que defensa els drets de les persones i dels pobles.

Els més joves coneixien prou la història del país?

No la coneixen gaire. A les escoles, la història de Catalunya s'estudia molt, molt poc. En una de les representacions em va venir plorant una persona gran a qui mai havien explicat aquesta història de Catalunya.

Què suposa per a vostè que una de les seves obres estigui al Teatre Nacional?

Per a un autor català, que una obra seva es representi a l'espai més important del país és molt gratificant. És el màxim a què pot aspirar un autor, és un reconeixement d'una obra teva. A més, permet que arribi a molta més gent perquè el Teatre Nacional dóna un relleu molt superior i garanteix que l'espectacle tingui un mínim de qualitat.

Quina ha estat l'acollida de moment?

Les funcions són totes un èxit, la Sala Gran és plena en cada funció. La idea és recórrer després altres poblacions dels Països Catalans. En el cas de Sant Cugat, l'alcaldessa va assistir a una de les sessions i va mostrar el seu interès perquè Trifulkes de la KatalanaTribu es porti amb el mateix format al Teatre-Auditori. A més, també m'agradaria que aquesta obra es pogués representar almenys un cop l'any per l'Onze de Setembre, aprofitant que parla de la història de Catalunya, i si pogués ser a la meva ciutat, a Sant Cugat.

Com veu el futur proper de Catalunya?

Jo veig Catalunya, molt aviat, com un nou estat d'Europa en un futur molt immediat. És inaturable. La classe política està desconcertada, no sap què està passant i no és conscient de tot el moviment de la societat civil. Catalunya serà un estat molt més aviat del que la gent es pugui pensar. A més, el procés de separació serà ràpid.

Diari de Sant Cugat, 9/3/2012
 
"El teatre català no pot viure al marge dels problemes del país" Imprimeix Correu-e
per Bernat Puigtobella   
dijous, 01 març 2012
Trifulkes de la KatalanaTribuEntrevista arran de l'estrena de Trifulkes de la KatalanaTribu al Teatre Nacional de Catalunya. Diumenges del 23 de febrer al 18 de març de 2012 a la Sala Gran.

D'on neix el projecte de fer aquest espectacle?

Neix del fet que som un poble que desconeix la seva història. Durant molts anys ens l'han amagada i ens han dit que no en teníem, d'història. Però la tenim. Tenim mil anys d'història. Mil anys en què hi ha hagut de tot. Catalunya ha estat la nació més important de la Mediterrània i ha estat també un país conquerit, s'ha nodrit de la cultura d'altres pobles i alhora ha fet grans aportacions a la humanitat en el camp del pensament, dels drets, de les ciències o de les arts. Som la suma de totes aquestes coses i de moltíssimes més i vam considerar que conèixer-les, a més d'un dret que tenim, és també una obligació.


Quins valors us proposeu de transmetre amb "Trifulkes"?

Valors integradors. La protagonista és una nena negra nascuda aquí, que es diu Nguéa, filla d'aquesta nova Catalunya que s'ha convertit en la llar de persones procedents dels cinc continents amb cognoms que encara no hem après a pronunciar. És una nena que té el desig d'arribar a ser presidenta de Catalunya i que amb l'entusiasme de l'adolescència explica la història d'aquest país, que és el seu, a la seva àvia, que viu a l'Àfrica. Crec que el present no s'explica sense el passat, i la consciència dels nostres drets passa ineludiblement per coneixement d'allò que som i d'allò que hem estat.

Com s'ha gestat la dramatúrgia de l'espectacle i la feina que has fet amb en Pere Planella?

Va ser en Pere Planella qui em va encarregar l'escriptura d'aquesta obra. La idea és seva. Ell sabia que la història de Catalunya era un tema que no s'havia abordat en el teatre i va pensar que seria meravellós poder omplir aquest buit. A partir d'aquí, em vaig posar a escriure i el resultat, que està publicat en un llibre, és el que podem veure al Teatre Nacional.

Amb Pere Planella, si no ho recordo malament, ja vau fer l'espectacle basat en el cas de l'Èric Bertran. Quin és l'eix que vertebra la vostra línia artística com a companyia?

Bé, jo no pertanyo a la companyia. El meu treball és només com a autor. Però, certament, com dius, Trifulkes de la KatalanaTribu no és la primera obra en què treballem plegats. L'obra Èric i l'Exèrcit del Fènix la vaig escriure el 2007 i també va ser un encàrrec de Pere Planella. En Pere estava colpit pel cas de l'Èric Bertran, el nen de 14 anys acusat de terrorisme per demanar l'etiquetatge en català, i en Joel Joan, que és amic de tots dos i que sabia que jo coneixia el tema en profunditat, ens va presentar i de seguida ens vam posar d'acord. El cert és que amb Pere Planella i amb Roger Cònsul sempre hi he treballat molt a gust. Tenim línies de pensament coincidents en moltes coses i això ho fa tot més senzill. En Pere és part indestriable de la història del teatre del nostre país i jo al seu costat he après moltíssimes coses que no sabia en aquest terreny.

Tu ets una persona preocupada per la qüestió nacional. Quin paper creus que ha de jugar el teatre en l'enfortiment de la nostra identitat?

Un paper rellevant. El teatre català no pot viure al marge dels problemes del país i del seu temps. Els ha de fer pujar a l'escenari, els ha d'abordar, els ha de reflectir... Això no és fàcil, és clar, perquè els dramaturgs catalans no són extraterrestres, són persones normals que, com és lògic, arrosseguen les pors i l'autocensura pròpies d'un país que fa tres segles que no decideix per si mateix. Quan una persona o una col·lectivitat fa molts anys que no prenen decisions i que es limiten a complir la voluntat d'un tercer és gairebé un miracle que tinguin confiança en si mateixes. Això genera inseguretat i acomplexament. És a dir, la creença que abordar temes com els drets nacionals de Catalunya o la marginació de la llengua catalana, posem per cas, són coses massa locals o poc universals. Però, què hi ha més universal que el dret a la vida en llibertat? El nostre país té problemes existencials molt greus i el teatre n'ha de parlar. No pot ser que dintre d'uns anys, quan mirem aquest context històric, no hi trobem un teatre que el reflecteixi. Pot resultar força incòmode, ja ho sé. Però la comoditat és poc evolutiva. Per això trobo que és molt d'agrair l'aposta que ha fet Sergi Belbel, programant aquesta obra en l'escenari més prestigiós de Catalunya.

Has pogut seguir de prop els assaigs o n'has quedat al marge?

Els vaig seguir inicialment per abordar les modificacions o els dubtes que sorgien sobre la marxa, però un cop el text lliscava bé la meva presència era totalment innecessària. I crec que el mateix es pot dir de Toni Xuclà i Joan Vilamala, que han fet una música i una lletra de les cançons realment formidables.

Qualsevol altra consideració que vulguis fer, te l'agrairé.

El fet que tots els personatges masculins siguin interpretats per actrius, en lloc d'actors, no és casualitat. El món ha estat tan androcèntric i la nostra història, com la de tots els pobles, està tan farcida d'homes il·lustres que hem volgut compensar-ho fent que personatges com ara Jaume I, Guifré el Pilós, Roger de Flor o Pau Claris apareguin interpretats per dones. I ha estat un encert, perquè les actrius escollides són meravelloses.

Teatre Nacional de Catalunya, febrer 2012
 
"L'amo mai no vol federar-se amb l'esclau" Imprimeix Correu-e
per Diego Giménez   
dilluns, 25 abril 2011
Víctor AlexandreL'abolició recent de les curses de braus aprovada pel Parlament de Catalunya és un fet d'una transcendència extraordinària. El mateix dia de l'abolició, Catalunya va aparèixer a tots els noticiaris del món i l'endemà se'n van fer ressò les portades de la premsa internacional. Seguint un esquema similar al de La revolta dels animals, d'Orwell, Cor de brau, de Víctor Alexandre, parla dels drets dels animals i dels pobles.

La novel·la narra en clau d'humor l'abolició de les curses de braus, a través d'una família ramadera catalana que es veu afectada per l'abolició, alhora que ens mostra el rerefons polític i identitari dels arguments de les dues parts enfrontades, els protaurins i els antitaurins. Per què va triar la faula per tractar el tema?

El tema era espinós. Per principi, sento un fort rebuig per tota mena de maltractament a qualsevol ésser viu, ja sigui un brau o un conill. La idea del llibre, però, va ser una proposta de qui llavors era el director general del Grup 62, Fèlix Riera. Em va demanar de desenvolupar aquest tema, arran de l'abolició, i vaig acceptar. Però no volia només parlar dels braus, sinó de tots els éssers vius maltractats.

Quan es va documentar, què hi va trobar?

Quan entres en aquest tema és terrible perquè prens consciència de com viuen i com moren infinitat d'animals. Per exemple, és esfereïdor veure com viuen els animals tota la vida en un espai minúscul, l'un al costat de l'altre. El llibre vol ser una crida als mitjans de comunicació. Les càmeres entren cada dia al Camp Nou per veure què diuen els jugadors, però no fan el mateix a l'hora d'explicar i denunciar què passa a les granges, a les facultats de medicina, als laboratoris, als escorxadors... Si la societat no està informada no pot tenir opinió. I així s'alimenta la inèrcia que afavoreix la continuïtat d'aquest tracte cruel amb els animals.

D'allò que els ulls no veuen, el cor no se'n dol.

Cor de brau
El progrés d'una societat es mesura segons com tracta els animals. Em sembla molt trist que una societat que es pretén civilitzada es vanti de maltractar animals i que, a més, en faci negoci. En aquest sentit, el llibre pretén ser, com deia, una crida als periodistes perquè amb el seu relat de la realitat generin una pressió social que influeixi en la classe política. La classe política, com s'ha vist amb el tema dels correbous, no està gens interessada a fer el que ha fet amb els braus de lídia perquè creu que hi podria perdre vots.

Al llibre tracta aquest tema. Per què creu que es van separar les reivindicacions?

Estic d'acord que se separessin les dues coses. Crec que una cosa era el debat sobre l'abolició de les curses i l'altre els correbous. Ajuntar-ho hauria estat negatiu per a l'abolició de les curses, perquè llavors tots els que van votar a favor de l'abolició –però que estaven a favor dels correbous– no haguessin votat. Estratègicament, des d'un punt de vista polític, va ser bo. Ara bé, solucionat això cal abordar el tema dels correbous amb un altre debat. La nostra humanitat l'hauríem de demostrar tractant humanament tots els éssers vius.

Però al llibre no només defensa els drets dels éssers vius, també parla dels pobles...

Encara que no es diu de manera explícita, el tema de l'independentisme hi apareix. De fet, tot el llibre és un cant a la llibertat, a l'ètica i a la dignitat. Per altra banda, l'abolició dels braus es va polititzar molt. Si més no, per part dels protaurins. Mentre que els abolicionistes –entre els quals no tothom era independentista– no parlaven de qüestions polítiques o identitàries, els protaurins defensaven la Fiesta adduint que era una festa nacional espanyola i, com a tal, cultura catalana.

Només entenen Catalunya com una part d'Espanya...

Sí, exacte. Però si la Fiesta, veritablement, és cultura catalana i no pas un espectacle forà que ha trobat adeptes –com podria trobar-ne el ‘rodeo', per exemple–, com és que tot el seu lèxic és espanyol? Com és que tot el que forma part de la Fiesta té noms i denominacions espanyols?

Tot i així es percep en l'obra un esforç per presentar una visió imparcial de la situació...

He hagut de fer un esforç, en aquest sentit, però ha estat positiu posar-me en la pell d'alguns dels personatges protaurins. No volia reduir el tema a un conflicte entre bons i dolents.

Va trobar arguments per defensar les curses?

Sí, n'hi ha, però no s'aguanten. Les curses, certament, són un dels espectacles més reals que existeixen. Vull dir que la mort i la sang hi són presents de debò, no com a ficció. Però aquest argument no pot justificar mai l'existència de la Fiesta. Per altra banda, també hi ha molta hipocresia i molta trampa.

Quin paper juga el personatge del periodista anglès en la novel·la?

Vol ser el contrapunt neutral que investiga i que no està ni a favor ni en contra de cap posició. També em va ajudar per marcar un punt que volia destacar, com ara la manca d'autoestima catalana i el menyspreu pels nostres valors. El personatge anglès sap o vol saber més coses sobre Catalunya que no pas els propis catalans.

En certa manera aquest punt està relacionat amb la reivindicació d'alguns personatges de l'obra per voler ser ells?

Hi ha un moment que els braus proposen a la família ramadera un pacte de convivència. L'amo se'n riu del pacte. Però és una al·legoria de l'Estatut i de la relació entre Catalunya i Espanya. El ramat vol ser respectat, tenir els seus propis noms i els mateixos drets que l'amo. Però és clar, aquest no ho admet. El ramat li diu que això no és just i l'amo els respon que la justícia és ell. Com fa Espanya amb Catalunya. Per això l'independentisme ja no demana un pacte de convivència. Això ja és obsolet.

Tot i així, hi ha sectors que encara parlen de l'encaix...

Sí. Hi ha un sector que encara parla d'un pacte de convivència. Això ho trobem, per exemple, en certs sectors de CiU. Però no va enlloc perquè, com dic, el pacte de convivència –una part del pacte– era l'Estatut. Però no l'han admès de cap de les maneres perquè ells es consideren els amos del nostre destí. És a dir, que nosaltres no decidim. Decideixen ells. I quan recorrem a la justícia (espanyola) ens diuen que la justícia són ells. Per això el més intel·ligent és marxar i abandonar per sempre aquesta relació malaltissa i mentalment embrutidora. I cal també deixar-se de romanços com el federalisme. El federalisme és una fantasia, una il·lusió, o, més ben dit, una al·lucinació, ja que només es poden federar dos amos, no pas un amo i un esclau. És a dir, només quan totes dues parts estan en igualtat de condicions. L'esclau no es federa mai amb l'amo i mai cap amo no planteja a l'esclau que s'hi federi.

Per què creu que es fa servir aquest argument?

És la pastanaga que utilitza cert sector polític per aparentar que té un horitzó.

L'única solució és la independència?

És l'única solució. Avui dia ho reconeix el mateix Jordi Pujol. És l'única sortida que té Catalunya. Algú pot dir que ser independent no és la panacea, perquè ser independent no significa ser ric. I és cert. Però els indis no es van independitzar dels anglesos per ser rics, sinó per ser lliures. Tots els éssers humans tenen dret a ser lliures. Tots els pobles tenen dret a decidir per ells mateixos. Després cadascú segueix un camí d'acord amb el seu lliure albir.

Nació Digital , 22/4/2011
 
"La consulta obliga els partits a pronunciar-se i a posar fi a l'ambigüitat" Imprimeix Correu-e
per Josep Maria Vallès   
dimecres, 09 desembre 2009
Entrevista Sant Cugat 13-DQuè votarem els santcugatencs majors de setze anys el 13 de desembre?

Votarem si estem a favor o en contra que Catalunya sigui un estat independent dins la Unió Europea. És una votació senzilla: sí o no.

Aquesta votació no és vinculant. De què servirà?

No té força jurídica, però sí que té autoritat moral. Aquesta consulta, que el mateix dia es farà a 170 municipis i en un total de 400 entre el febrer i l'abril, situarà el tema de la independència en el debat que afecta tots els àmbits socials. A més, aquesta consulta obliga els partits a pronunciar-se i a posar fi a l'ambigüitat. Revela quines forces polítiques estan a favor que Catalunya exerceixi plenament els seus drets nacionals i quines hi estan en contra. Amb algunes excepcions de tipus personal o particular que s'han produït en alguns ajuntaments, en general hi ha uns partits que se situen en un cantó i d'altres en l'altre.

Posem negre sobre blanc.

Entenc que a alguns els pot incomodar, però cadascú s'alinea voluntàriament on vol. En el cantó positiu hi ha clarament Esquerra Republicana, Convergència i Unió, la CUP i, en alguns casos, Iniciativa per Catalunya, com passa a Sant Cugat. En el cas totalment en contra hi trobem el Partit Popular, el Partit Socialista, Ciudadanos i la Falange. Cadascú s'alinea on vol.

Creus que a aquests darrers partits els fa por que es faci aquesta consulta?

Sí que els fa por, perquè els obliga a pronunciar-se. Per això a Sant Cugat, davant d'aquesta incomoditat, el partit socialista va optar per una cosa insòlita, i que és no votar res, és a dir, es va negar a votar. I en la vida, en fets importants, t'has de posicionar per respecte als teus votants, que tenen dret a saber què pensa la direcció del partit que els representa. Negar-se a votar és menysprear una consulta que és popular i no voler assumir la responsabilitat que significa formar part d'un grup municipal. Ells mateixos.

Sorpresos perquè l'Ajuntament no permet fer la festa de cloenda de la campanya al pavelló municipal?

Sí, sorpresos perquè abans s'ha fet el Connecta't de la JERC o el concert de Lluís Llach organitzat per Maulets. Tota activitat social té un fons ideològic al darrere. Si féssim una festa pro el poble sahrauí, també seria una festa ideològica. A l'acte del pavelló no s'hi havia de fer cap votació, simplement una festa de cloenda que no vulnera cap llei. A més, el pavelló o la resta d'instal·lacions no són de l'Ajuntament. Les gestiona l'Ajuntament i són del poble, de tothom, i tota entitat té dret a sol·licitar-la i pagar per fer-hi una activitat.

Aleshores?

L'Ajuntament està negant l'ús del pavelló en funció del pensament polític de qui el sol·licita. I això vulnera dos articles de la Constitució, el 14 i el 20: ningú no pot ser discriminat en funció de la seva opinió i no es poden perseguir les idees i el pensament ni hi pot haver cap censura prèvia.

Quina creus que serà la participació i quin serà el resultat de la votació de Sant Cugat?

No en tinc ni la més remota idea. M'amoïna la participació, perquè és un repte molt gran, però crec que sortirà el sí. Sant Cugat és complicat territorialment parlant i costa molt arribar a la gent. Hi ha zones on no hi ha botigues, que són més residencials, on viu gent que només ve a dormir i que tampoc té gaire contacte amb els mitjans de comunicació locals. Si només hi participés un 10% del cens (6.000 persones), seria un fracàs. Però tampoc no tenim diners ni ajuts. Si els partits destinen una pila de diners per a les campanyes electorals i tot i això es queixen que hi ha molta abstenció, imagina't nosaltres, que anem amb una sabata i una espardenya. Hem de comprar les urnes, fer prospectes...

Quantes taules electorals hi haurà?

N'hi haurà al Club Muntanyenc, a La Unió, als dos ateneus, a la plaça del Monestir i a l'Escola d'Arquitectura. I també a Can Cadena, a Valldoreix, i a l'entitat El Club, a Mira-sol.

Tot Sant Cugat , 27/11/2009
 
"La independència és més a prop del que molta gent es pensa" Imprimeix Correu-e
per Jaume Claramunt   
diumenge, 20 setembre 2009
Víctor Alexandre a la manifestació de la DiadaVíctor Alexandre té dues passions: escriure i el país. D'un patriotisme de pedra picada, ha hagut de conjuminar-les i, de fa anys, dedica tots els seus esforços com a escriptor a remoure la consciència nacional dels catalans. Amb claredat diàfana i amb un insubornable esperit crític, ha fet més per l'autoestima d'aquesta nació que molts dels que se'n vanten. Onze llibres al mercat, col·laboracions a diaris i publicacions digitals i, sobretot, la seva incansable predisposició a explicar-se arreu del país. Tot plegat sense parar de demanar dignitat nacional, al país i a la seva classe política.
 
Com veus el país?
En un procés de canvi molt important. La desorientació i el desencís actuals són el preludi d'uns canvis espectaculars que s'estan gestant i que encara no som capaços de detectar. Passa el mateix amb les parelles que se separen. La separació arriba gairebé sempre d'una manera brusca, sobtada, però sovint ja feia temps que s'estava covant sense que cap membre de la parella se'n volgués adonar. La independència de Catalunya és més a prop del que molta gent es pensa.
 
Tenim els polítics que ens mereixem?
Conceptualment, sí. Això no treu que hi hagi catalans que estiguin en contra de la ineptitud i de la covardia de la seva classe política i que intentin conscienciar la resta de la societat de l'atzucac polític, social, econòmic, lingüístic i cultural que suposa la subordinació de Catalunya a Espanya.
 
Després de defensar ERC, ara ets el seu martell d'heretges. Hi veus solució, a Esquerra?
No. Esquerra no té futur amb els actuals dirigents. Independentment de l'edat que tinguin, són tots cadàvers polítics. I ho són no pas perquè ningú els hagi mort, sinó perquè s'han suïcidat. Han traït el país lliurant-lo a un partit nacionalista espanyol com el PSOE i passaran sense pena ni glòria com hi passen tots aquells que prioritzen la tranquil·litat de la seva vida a la llibertat de la seva pàtria.
 
Pot ser Reagrupament una solució?
Ho ha de ser. Per a les eleccions de l'any vinent no hi ha cap altra opció nacionalment conseqüent que Reagrupament. És l'opció política que ha de votar tot català que vulgui aconseguir dues coses el dia de les eleccions: una, castigar aquells que han utilitzat el seu vot no pas per independitzar el país sinó per engreixar un partit polític i els seus dirigents; i dues, posar al Parlament una força insubornablement independentista -l'única, perquè ara mateix no n'hi ha cap- amb la seguretat que no pactarà amb ningú que no prioritzi la llibertat de Catalunya. De fet, sort en tenim que existeixi Reagrupament. És l'única esperança que tenim -l'única- de deixar de fer el ridícul, de fer un cop de timó i de convertirnos en un poble adult.
 
Males llengües diuen que volies un càrrec...
Pensa el lladre que tots roben. El recurs dels covards és la difamació. Quan no es tenen arguments per justificar la claudicació, l'única manera de neutralitzar el dissident és intentar desacreditar-lo. Per sort, la gent que em coneix sap que mai no voldria un càrrec institucional ni en els somnis més delirants. Sóc escriptor, moriré essent escriptor i no vull ser res més que escriptor. Sempre he parlat clar i ho continuaré fent tota la vida, a desgrat del poder, i això és incompatible amb l'ocupació d'un càrrec públic. És a dir, que si algú tenia intenció d'oferir-me'l ja s'ho pot treure del cap.
 
La independència és possible?
I tant que ho és! Tant de bo totes les coses d'aquest món fossin tan fàcils d'obtenir com la independència. No hi ha res més senzill d'aconseguir que allò que depèn de nosaltres. I la independència, contràriament a allò que diuen alguns per justificar la seva passivitat, no depèn de Madrid ni de París ni de Brussel·les. La independència de la nació catalana depèn únicament dels catalans. Fixa't si és fàcil: d'acord amb el llistó posat per la Unió Europea, n'hi ha prou amb una majoria del 55% per proclamar-la. L'home o la dona que renuncien a la seva independència com a éssers humans i la subordinen a tercers que se'ls declaren superiors són persones que han perdut la dignitat. I el mateix podem dir d'una nació. Un poble que no es veu amb cor d'autogovernar-se no es mereix la llibertat.

Som mesells o covards?
Una barreja de les dues coses. En part és comprensible, perquè fa tants anys que no decidim per nosaltres mateixos que la sola possibilitat de fer-ho ja ens espanta. Si li demanes a un nen de vuit anys que agafi les regnes de la llar i que prengui decisions familiars també l'espantaràs. A una societat infantilitzada com la catalana, immersa en una regressió, no se li pot exigir que es comporti amb la maduresa d'un adult. Té el físic d'un adult, sí, però mentalment és un infant terroritzat davant la idea d'abandonar els seus companys de classe i posar-se a treballar. Els catalans són els vailets i Espanya és la senyoreta que decideix què poden fer, què poden dir, què poden menjar, què poden cantar, què poden dibuixar... I així serà mentre els vailets no creixin.
 
La unitat ho justifica tot?
Jo ho diria d'una altra manera: la llibertat justifica la unitat. Quan el bé més preuat d'un poble -un bé ineludible per continuar essent poble- no és respectat, cal deixar els antagonismes de classe i les picabaralles de saló i comprendre que la força per defensar-lo rau precisament en la unitat. Un cop assolit l'objectiu, cadascú pot tornar a reafrmar-se per mitjà de la classe que vulgui. El tripartit, per exemple, és un enemic d'aquesta unitat. Per això està en contra de prioritzar l'eix nacional fns al punt que, en aquests moments a Catalunya, no hi ha força més conservadora ni més immobilista que el tripartit.
 
Té algun sentit, doncs, oblidar-se de l'eix nacional?
Cap. És una excusa per justificar l'immobilisme. Parafrasejar Torras i Bages dient que "Catalunya serà d'esquerres o no serà" és tan ridícul com dir que "Catalunya serà de dretes o no serà". Catalunya, per ser alguna cosa, sigui el que sigui, primer ha de ser lliure. Per saber què sóc, primer he de saber qui sóc. I no sóc ningú si no puc decidir per mi mateix.
 
Tu ets un bon coneixedor del Penedès, per què creus que és tan difícil fer entendre la necessitat de la Vegueria Penedès?
Per la mateixa raó que molta gent no entén el tema nacional. Els espanten els canvis, encara que impliquin una millora segura. En tot cas, la demanda de la Vegueria Penedès té dues raons de pes que no han de fer por a cap defensor del dret de decidir. Una és l'arrel històrica d'aquesta vegueria i l'altra és la voluntat de la gent del Penedès, de l'Anoia i del Garraf de fer-ho realitat. Aquest territori necessita protegir-se de la pressió barcelonina, apropar-ne la gestió a la seva gent i fer-se sentir amb més força en la presa decisions polítiques que els afecten.
 
Enguany celebrem a Vilafranca la 7a Marxa de Torxes per la Independència i l'hem estesa al país. Hem de seguir sortint al carrer? Per defensar l'Estatut?
No. La Marxa de Torxes per la Independència està bé perquè, com el seu nom indica, és un acte desacomplexat que reivindica l'estatus d'una nació adulta per a Catalunya, però per defensar l'Estatut i quatre galindaines és millor quedar-se a casa. Quan un presoner demana més hores de pati és que no té cap intenció de fugir i d'esdevenir un home lliure. Les manifestacions per defensar l'Estatut no són més que això: una concentració de presoners catalans que demanen més hores de pati.

El 3 de Vuit , 10/9/2009
 
"Si voleu independència l'any 3000, voteu Esquerra" Imprimeix Correu-e
per Francesc Puigpelat   
dissabte, 28 març 2009
Víctor AlexandreVíctor Alexandre és molt crític amb els partits polítics catalans, inclosa Esquerra, perquè no defensen l'independentisme amb convicció.

Per què, no a Espanya?
Perquè és un país que diu no a Catalunya. Espanya ha impedit que el meu país pugui ser normal. Per tant, no em mereix gaire respecte.

Des del 1989, molts països europeus s'han fet independents. Però Catalunya, no. Per què?
En part, per culpa dels mateixos catalans. Espanya, en un moment donat, s'adaptaria a les nostres conviccions. Jo comparo la situació de Catalunya dins d'Espanya amb les víctimes de maltractament. Per què la dona maltractada no marxa de casa? Perquè a les víctimes se'ls han menjat l'autoestima. El maltractador menysté la víctima i li xucla l'autoestima, fins que la víctima ja no creu en ella mateixa. La via més important per arribar a la independència és la psicològica: si tu no estàs preparat per ser lliure, difícilment defensaràs la llibertat. Quan a Catalunya ho tingui clar més d'un 50 per cent, serà imparable.

Quin és el percentatge d'independentistes?
Un estudi de la UOC donava entre el 52% i el 62%.

Per què ningú no proposa un referèndum, doncs?
Perquè els polítics catalans són porucs i el seu únic horitzó són les properes eleccions. Com que no hi ha cap partit que proposi seriosament la sobirania, l'independentisme queda com un bluf, es diu i prou. Va en detriment de les conviccions de la gent.

Ha perdut prestigi l'independentisme?
No: jo crec que ha guanyat prestigi. Els que han perdut prestigi són alguns polítics que el defensaven.

Digui'm noms...
La direcció d'Esquerra. Amb la davallada de les darreres eleccions s'hauria d'haver fet aquesta pregunta: ¿com s'explica que l'independentisme pugi, segons les enquestes, i ERC perdi vots?

Quina relació té amb Carod?
Cap.

Però va escriure un llibre, El Cas Carod, defensant-lo després de l'afer de Perpinyà...
Jo vaig parlar amb ell pel llibre. Però ara ja no. I el que vaig escriure ho mantinc. Defenso el dret que Catalunya pugui parlar amb qui vulgui, quan vulgui i com vulgui. Els beneficis de la trobada de Perpinyà van ser que ETA no matés a Catalunya. A mi em sembla un èxit extraordinari. En tot cas, els polítics del meu país han de defensar el meu país, no el país veí.

Fa poc, Alfons López Tena declarava que l'independentisme és immadur perquè no hi ha full de ruta concret. Què n'opina?
Hi estic d'acord. L'independentista és com un alpinista que està fent un cim, però no sap quan el coronarà. Vas pujant, però no saps si el cim té quatre mil o vuit mil metres. Catalunya es troba en aquesta situació: volem fer un cim, però no tenim ni idea de quan fa la muntanya i no sabem com arribar-hi. Això crea molt desencís, i a més no hi ha èxits pel camí. Per exemple, quan Esquerra defensa que Barcelona sigui subseu olímpica de Madrid, és d'un patetisme extraordinari. I és escandalós que algú d'Esquerra digui que, encara que Madrid ens perjudiqui, no passa res, perquè així ens carreguem de raons.

Som més a prop de la independència ara o el 2003?
Més a prop ara, malgrat els polítics.

Heribert Barrera deia que els catalanoparlants podem esdevenir un grup lingüístic minoritari dins de Catalunya. Si això es produeix, ¿seria possible la independència?
Aquest és un motiu de més perquè la independència arribi ràpid. Sigui com sigui, la immigració jo no la veig com una amenaça, encara que la hispanoamericana és aliada indirecta de la colonització espanyola. És instrumentalitzada per estendre la llengua espanyola i arraconar la catalana.

És possible una Catalunya independent castellanoparlant?
Sí: pot passar. Però això dependrà de nosaltres, i hem de saber que la llengua és important. Allà on s'evidencia que som un poble és en la llengua: per això des d'Espanya s'ataca tant…

A qui ha de votar un independentista, avui?
En aquest moment, està orfe de partit. Encara que hi ha gent dins d'Esquerra que són independentistes i molt crítics amb l'actuació de la direcció. Un independentista a qui li vagi bé la independència l'any 3000, ja pot votar Esquerra. Jo tinc la sensació com si Esquerra estigués dirigida per algú que la vol destruir.

Per què?
Perquè primer és la independència, i després és l'opció de dreta-esquerra. Quan ens diuen que primer són les polítiques socials i la pluja fina, això són sopars de duro i ganes d'anar fent. I aleshores Esquerra fa tot allò que faria un enemic. La sensació és que, encara que sigui en una urna embolicada amb una estelada, el vot a ERC va al PSC. Malgrat que voler convertir el PSC en un partit catalanista és com voler convertir aigua en oli. I és molt trist que ERC hagi de caure a 12 diputats a les properes eleccions perquè es faci examen de consciència.

I votant CiU, a quin any seria la independència?
També, al 3000.

O sigui que... empatats.
Sí, però compte, perquè dins de CiU també hi ha gent independentista. Per exemple, Alfons López Tena.

Avui , 22/3/2009
 
"No entenc que un escriptor pugui viure sense comprometre's amb el seu país" Imprimeix Correu-e
per Anna Forteza   
dimarts, 17 març 2009
Víctor AlexandreVíctor Alexandre ha tornat a la ficció, i ho ha fet guardonat amb el premi Mercè Rodoreda 2008. El passat mes de desembre, en la 58a Nit de Santa Llúcia, la gran festa de les lletres catalanes, instituïda per Òmnium Cultural, l'autor de Jo no sóc espanyol, Despullant Espanya, El cas Carod, La paraula contra el mur, TV3 a traïció o Nosaltres, els catalans va rebre el premi Mercè Rodoreda per Set dones i un home sol, un llibre que Proa ha publicat aquest mes de febrer i que tracta sobre la dificultat de trobar un punt d'equilibri en la nostra relació amb els altres –en especial quan hi ha sentiments pel mig– i sobre la por que tots tenim a sentir-nos sols.

Content amb aquest nou premi?
Moltíssim. Me'n fa molta més d'il·lusió que si fos per un llibre d'assaig.

Per quin motiu?
D'una banda, pel respecte que em mereix Òmnium Cultural i pel prestigi del Mercè Rodoreda. Però també perquè els llibres d'assaig que escric sobre Catalunya i els seus drets nacionals no els considero cap mèrit, els considero un deure com a català.

Molt compromès, no?
Ningú no ha de ser premiat per fer allò que té l'obligació de fer. No entenc que un escriptor pugui viure sense comprometre's amb el seu país i amb el seu temps. Un escriptor és algú que ha de donar eines psicològiques a la societat en què viu per fer-la més afirmativa en la reivindicació dels seus drets. Si aquesta societat no és lliure i ell es mostra indiferent, està defugint les seves responsabilitats.

Què ha suposat per a tu guanyar el Mercè Rodoreda?
Set dones i un home solEl reconeixement més important de la meva carrera com a autor. M'ha fet molt feliç. La felicitat està feta d'aquestes petites coses. I dic petites perquè, 48 hores després, quan s'acaben les felicitacions dels amics, tornes a estar sol de nou davant el full en blanc. Vull dir que el comptador es posa a zero un altre cop i comprens que l'èxit d'un llibre o els premis que n'obtinguis són un reconeixement del passat, no pas una garantia de futur. Escriure pot ser un plaer i una necessitat, si aquesta és la teva vocació, però la vocació no garanteix la qualitat i, per tant, hauràs de posar a prova la primera per assolir la segona. En definitiva, t'hi hauràs d'esforçar.

Quan vas recollir el premi, vas dir que una de les raons per les quals et feia molta il·lusió era perquè suposa un reconeixement literari en un vessant en què no ets conegut.
Sí, perquè la gent em coneix molt més pel vessant polític i catalanista. En els vessants novel·lístic, narratiu o dramatúrgic sí que em fa feliç sentir-me reconegut, perquè té a veure amb el fet de reeixir en una opció professional de vida. No sé si m'estic explicant. Si fos arquitecte i em donessin un premi per un edifici que hagués fet em sentiria molt honorat, però seria un beneit si també m'hi sentís per haver salvat la vida a un nen que s'ofegava en una piscina.

El somriure de Burt LancasterEl teu primer pas en el camp de la narrativa el vas fer el 2005 amb El somriure de Burt Lancaster,un llibre amb deu històries sobre la importància de l'atzar en la vida de les persones. Aquest llibre va sorprendre molta gent, perquè buscaven l'Alexandre polític i no el trobaven per enlloc.
Ha, ha, ha! No, és clar. Cada cosa al seu lloc. De la mateixa manera que un actor ha de saber separar el món real del món que recrea dalt de l'escenari, també jo intento fer-ho amb l'assaig i amb la narrativa. L'assaig és el món real, el carrer. La narrativa és la ficció, l'escenari.

No creus que el premi Mercè Rodoreda a Set dones i un home sol farà que molta gent, després de llegir-lo, vulgui llegir també El somriure de Burt Lancaster? Ho dic perquè els lectors, quan ens agrada un llibre, sempre busquem una obra anterior del mateix autor.
Si això passa em sentiré molt feliç, perquè El somriure de Burt Lancaster és probablement el meu llibre menys conegut i me l'estimo molt. Quan a vegades em ve un lector i em diu "quin llibre teu em recomanes?", sempre els dic: "El somriure de Burt Lancaster".

Parlem de Set dones i un home sol, qui són aquestes set dones i qui és aquest home sol?
Un home surt del cinema i és atropellat per una dona. Ella el porta a l'hospital però quan hi arriben ell ja ha entrat en coma. A partir d'aquí, aquest home i el seu estat esdevenen l'eix vertebrador de set històries sobre la complexitat de les relacions humanes, sobretot de les sentimentals entre els homes i les dones. Les persones estem molt soles. Compartim la nostra vida amb els altres, és cert, però estem molt sols. Per això necessitem que ens estimin, per sentir menys el pànic de la soledat. El llibre parla d'això a través del món interior de set dones i ens mostra tot allò que amaguen als altres i que s'amaguen a si mateixes.

Totes aquestes dones tenen algun vincle afectiu amb l'home en qüestió?
No. N'hi ha que sí, com l'exesposa, la mare o la filla, per exemple, i n'hi ha que no, com la dona que l'ha atropellat o la infermera. Totes, però, apareixen completament despullades; despullades en el sentit que no les coneixem per allò que diuen, sinó per allò que pensen.

Hi ha erotisme?
Sí, però no en un sentit explícit. La història està impregnada d'erotisme, perquè el sexe és un element vital de la nostra vida i un motor de les relacions humanes, però no és ni molt menys el tema central del llibre. El tema, com et dic, són els sentiments i la dificultat de conciliar la nostra naturalesa amb la de les persones que coneixem al llarg de la vida.

I d'elements biogràfics, n'hi ha?
Ha, ha, ha! La premsa sempre hi troba morbo en aquestes coses. No, no és una obra autobiogràfica. Tota obra humana, però, diu molt més sobre el seu autor que no pas ell mateix. En tot cas, crec que un autor ha d'escriure sobre allò que coneix. Jo, concretament, vaig estar en coma en un hospital arran d'una caiguda. I un amic meu hi va morir.

En la presentació del premi, referint-se al coma, Isidor Cònsul, portaveu del jurat, va citar Jesús Moncada i García Márquez i va dir que "en el cas de Víctor Alexandre, Mequinensa o Macondo són el coma".
És una observació molt d'agrair sobre una cosa que a mi ni m'havia passat pel cap. En tot cas és veritat que el coma, metafòricament parlant, esdevé aquí l'escenari de set històries concretes i d'un munt de petites històries i de personatges en la mesura que Mequinensa i Macondo són l'escenari de molts personatges d'aquests autors. Com et pots imaginar, em sento molt afalagat per aquesta comparança.

Tu ets també autor de teatre. Hi ha elements teatrals a Set dones i un home sol?
Sí, moltíssims. Escurçada, podria ser perfectament una obra de teatre. De fet, no caldria fer-ne una adaptació. N'hi hauria prou de donar un rostre i una veu a cadascuna d'aquestes dones.

No és habitual que un autor masculí aprofundeixi en el món de la dona. Les actrius, per exemple, es queixen contínuament que no hi ha papers per a dones. Tot són homes. Tu, en canvi, n'hi has posat set, de dones.
Sí, perquè m'interessa molt més la naturalesa femenina que no pas la masculina. L'home és un ésser més lineal que la dona. La dona és molt més rica en matisos, molt més imprevisible, i això la fa més fascinant.

Em deleixo per llegir-lo.

Lletres , febrer-març 2009
 
"Un escriptor s'ha de comprometre amb el seu temps i amb el seu país" Imprimeix Correu-e
per Núria Gutiérrez Bonet   
diumenge, 04 gener 2009
Felicitats pel Premi Mercè Rodoreda de Contes.

Víctor AlexandreMoltes gràcies. Fa molta il·lusió guanyar aquest premi; més que si l'hagués guanyat per un assaig, perquè és un terreny en què ja sóc conegut i he escrit molts llibres sobre això. Treballo l'assaig polític perquè és una obligació que em marco a mi mateix, ja que crec que un escriptor ha de ser una persona compromesa amb el seu temps i amb el seu país, i si el seu país no és lliure, ha de contribuir a fer que ho sigui en la mesura que li sigui possible. Però el que realment m'agrada escriure, vocacionalment, és ficció: novel·la, contes, teatre...

Set dones i un home sol, l'obra premiada, és un recull de contes. Per què va triar aquest gènere?

Es pot interpretar com a contes i com a novel·la, perquè totes les seves històries estan interconnectades i no s'explica una sense l'altra. Quan comences a escriure una història li veus un format, a vegades ho veus com una obra de teatre, d'altres un conte curt... Però tot són variants d'un mateix tronc.

A la roda de premsa del lliurament del premi, va afirmar que si no fas narrativa en aquest país, no fas literatura. Per què pensa això?

Sí, és una injustícia perquè en el món anglosaxó això no passa: el conte, la narració curta, té el mateix valor que la narració llarga, la novel·la. Aquí no passa, és grotesc, és com valorar un quadre en funció del seu format. Un quadre petit és inferior a un quadre gran? No és el gènere el que fa gran una obra, és el seu contingut. A Catalunya sí que passa això i la prova està en la mateixa dotació dels premis. Per què un poeta és inferior a un narrador? Ven menys, d'acord, però això no vol dir que sigui inferior.

En el seu cas, el premi ha estat de 10.000 euros. Ja sap què farà amb els diners?

Viure. Un escriptor que visqui a Catalunya és algú que malviu, que té una economia molt pobra. Per tant, el premi és un ajut extraordinari. A mi, dels premis, el que m'agraden són els diners, perquè el premi sense diners què és? Glòria? Està bé la glòria, però amb la glòria no m'omplo l'estómac. Per tant, menys glòria i més diners per poder continuar escrivint. Sense luxes. Simplement continuar escrivint.

I només passa a Catalunya?

Es poden comptar amb els dits de la mà els escriptors catalans que poden viure només d'escriure. Es guanyen la vida amb altres coses, altres professions, i això no és bo ni per a la literatura ni per al país perquè quan una persona ha de dispersar les seves energies amb coses completament diferents, difícilment creix com a artista. Un escriptor ha d'escriure cada dia de la seva vida i això vol dir dedicar-s'hi de ple, però com que és una professió molt precària econòmicament obliga a fer altres coses.

Què fa falta per canviar-ho?

És una qüestió de consideració social. Jo, constantment, rebo peticions perquè escrigui articles de franc i això demostra que la consideració d'escriptor és molt baixa, perquè no es valora allò que fas. En canvi, les persones que et demanen que treballis de franc entenen que quan ve el lampista a casa se l'ha de pagar, encara que només hi estigui 10 minuts. Això vol dir que un lampista té més consideració social que un escriptor a Catalunya i és injust.

Parli'ns de l'obra premiada. Què hi trobaran els lectors?

Tot el llibre és un univers femení. Es tracta d'un home que l'atropellen i queda en coma, un pretext argumental per narrar la vida de set dones, algunes vinculades amb ell i d'altres que no, que es despullen de cara al lector a través dels pensaments que expressen a una persona que no els pot contestar. És una radiografia d'aquestes dones. Tenen la ment despullada i el lector esdevé un voyeur d'aquests pensaments. És un llibre sobre la complexitat de les relacions sentimentals entre homes i dones.

Parla la pròpia experiència?

Sí, és clar (riu). Crec que és bo escriure sobre allò que coneixes perquè, si no, no sé què vols dir. Però no és una cosa només meva, puc constatar-ho en la societat. Les unions home-dona són difícils, hi ha mil matisos, mai no estem prou satisfets. A més, hi ha influències culturals de la societat en la qual vivim. En la nostra cultura, s'entén un èxit allò que dura tota la vida i un fracàs allò que dura poc. Per què una parella ha d'estar obligada a estar tota la vida junts? Qui ho ha escrit, això? Considerem un fracàs el final d'una etapa sentimental sense adonar-nos que s'acaba una etapa i en comença una altra per a les dues persones. Al llibre algú es planteja per què a un electrodomèstic li demanem un any de garantia i a la parella tota la vida. Qui dóna la garantia?

Diari de Sant Cugat , 2/1/2009
 
"TV3 és l'eina d'espanyolització més poderosa de Catalunya" Imprimeix Correu-e
per Núria Cadenes   
dimecres, 10 desembre 2008
Vas ser el primer a advertir-nos, nítidament, d'una situació alarmant: què et va impulsar a escriure TV3 a traïció ?

TV3 a traïcióLa indignació davant la magnitud de la rentada de cervell que TV3 ens està practicant. Però no em volia quedar en aquest estadi, en el de la percepció íntima, volia fer-ne un estudi seriós sobre el tema per tal que la societat catalana tingués proves objectives de com funciona la maquinària espanyolitzadora de TV3 i prengués consciència de tot allò que s'amaga darrere de frases amables o d'informacions d'aparença neutra. La de TV3 és l'espanyolització més amable de totes les que hem patit els catalans en els darrers tres segles, ens la practiquen sense ni tan sols aixecar-nos del sofà.

Per què "traïció"?

Perquè ha traït els principis pels quals va ser creada, uns principis aprovats pel Parlament de Catalunya que parlaven de salvaguardar la llengua i de crear sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. La llengua a TV3 ha arribat a uns nivells de degradació inadmissibles en una emissora pública, però aquesta només és una part del problema. L'altra part és que ja han convertit TV3 en una emissora bilingüe. Era un vell objectiu del PSC-PSOE i ja l'han fet realitat. Ho han fet sibil·linament, però. En lloc d'emetre un 50% de la programació en espanyol, introdueixen l'espanyol en la majoria de programes com una cosa natural. Això fa que sigui totalment impossible mirar TV3 sense saber espanyol. És a dir, que, a banda de tota la immensa oferta que hi ha en espanyol en obert, les engrunes que tenim en català també han de cedir el seu espai a la llengua espanyola. Per altra banda, el marc referencial de l'emissora és Espanya. Això significa que els catalans mai no apareixem com a subjecte únic, sinó com la part d'un tot anomenat Espanya. Tant si es parla d'aturats, de consumidors, de vídues o de dones maltractades, les xifres catalanes sempre són un extracte de les espanyoles.

Quin tipus d'anàlisi hi feies? Quines van ser les conclusions d'aquell treball?

Que TV3 és l'eina d'espanyolització més poderosa de Catalunya. Molta gent no se n'adona, perquè ho fa en català. Senten parlar català i baixen la guàrdia, i aleshores és quan el missatge fet de paraules i de frases d'aparença innocent ens manipula el cervell fins a fer-nos trobar normals coses que no ho són gens. No és normal que després d'una notícia sobre Lleida i d'una altra sobre Màlaga, i just abans d'una tercera sobre Roma, el presentador del Telenotícies ens digui que "sortim a l'exterior". A l'exterior ja hi érem, perquè Màlaga no és l'interior dels catalans.

Hi va haver cap resposta a aquell llibre, des de TV3 mateix?

Em consta que no els va agradar gens. Se'l van mirar amb lupa per veure per on em podien agafar, però tot el que dic està tan documentat que no m'han pogut rebatre. Per això han optat pel silenci. El llibre, tanmateix, no ha aconseguit canviar res. Els socialistes governen l'emissora i la utilitzen com a aparell mediàtic del seu programa ideològic. Saben que el seu principal enemic electoral és l'augment de la consciència nacional a Catalunya –si tens una mínima consciència nacional no pots votar PSC- i el combaten fent de TV3 un instrument de cohesió nacional espanyola.

De Catalunya Nord estant, la confrontació amb l'espanyolització lingüística i referencial dels mitjans públics del Principat es veu potser encara més flagrant...

I tant! Com que ells no parlen espanyol, s'adonen molt més que nosaltres de la presència d'aquesta llengua en la programació. Als catalans del sud ens passaria el mateix si sentíssim parlar francès. A més, tots els referents espanyols que apareixen a TV3 no tenen cap interès per als nord-catalans. Ells miren TV3 per saber coses dels Països Catalans i resulta que els apareix Espanya per tot arreu. També se'n senten exclosos, ja que la mitjana d'aparició de la Catalunya del Nord en els Telenotícies és d'un cop al mes.

I ja parlem en plural, perquè el cas de Catalunya Ràdio sembla, com més va, més galopant...

S'han proposat convertir Catalunya Ràdio en una emissora merament testimonial i tan bilingüe com TV3. Tenen una programació netament hispanocèntrica i, a més, dintre de l'emissora hi ha un règim de terror. Els independentistes que hi treballen no gosen pronunciar-se per por a la marginació laboral. Això només passa en les dictadures, oi? Potser és que ja vivim en una, per bé que dissimulada, tenint en compte que les vint principals emissores de ràdio i televisió del Principat estan sota control d'un mateix partit, el Partit Socialista.

D'un temps ençà, a més, podríem parlar d'acceleració del procés...

És que van per feina, perquè saben que no tenen oposició. Saben que els dirigents d'ERC han dimitit dels seus ideals i han convertit el partit en l'oficina de propaganda del PSC. El PSC ordena i ERC obeeix. Ara el PSC té dues urnes per recollir vots: la de sempre i una altra guarnida amb l'estelada, que és la d'ERC. Tots els vots, però, van a parar al carrer Nicaragua de Barcelona.

Recentment has dit que TV3 és "un instrument al servei dels interessos ideològics del PSC"...

Sí. El PSC necessita controlar el missatge, perquè controlant el missatge controla el pensament i controlant el pensament controla el país. Amb la immigració estan fent el mateix: l'acullen amb un somriure multiculti, la fan aprendre espanyol i li controlen el vot. Així aconsegueixen el mateix vot captiu que els Altres Andalusos han denunciat al Baix Llobregat. Com que l'independentisme creix i el PSC no para de perdre vots en les eleccions catalanes, han decidit fer seus els immigrants. I per fer-los seus necessiten espanyolitzar-los, perquè un nouvingut que tingui clars els Països Catalans mai no votarà PSC.

I, això, gràcies a la diguem-ne "generositat" d'ERC.

És que sense la col·laboració passiva d'ERC, el projecte espanyolitzador del PSC no seria possible. De fet, el projecte socialista ja preveia la neutralització d'ERC com a requisit vital. Ho han fet molt bé, perquè no sols l'han neutralitzada sinó que l'han convertida en el seu principal avalador. El missatge que pretenen transmetre a l'electorat és aquest: "Si ERC dóna suport al PSC, vol dir que el PSC també és un partit catalanista". Doncs no. El PSC és un partit espanyolista, garant parlamentari de la unitat d'Espanya, sense cap més objectiu que defensar a Catalunya els interessos del PSOE. I el PSOE, prou que ho sabem, és un partit nacionalista espanyol. Aquí es tanca el cercle.

I no es donava, aquesta espanyolització durant els governs de CiU?

No en la mateixa mesura. CiU ha estat sempre un partit nacionalment molt covard, però amant de les coses del país. Folklòricament, si vols, però se les estimen i les defensen. El PSC odia tot això. El PSC menysprea tot el que té a veure amb la catalanitat, ho considera carrincló, provincià... I és que sap que els seus votants no estan precisament entre les colles sardanistes, els castellers o els minyons de muntanya, sinó entre la gent que vol sentir-se a Catalunya com si visqués a Espanya. El problema de CiU és la seva estretor de mires. És un partit que ha fet de l'ambigüitat el tret més important de la seva identitat. Un dels principals defectes de la personalitat catalana és el pànic a definir-se, i CiU encarna molt bé aquesta manera de ser. El PSC, en canvi, és un partit jacobí, enamorat de la concepció francesa i espanyola de l'Estat, que detesta profundament la idea d'una nació catalana lliure i sobirana. En conclusió: CiU immobilitza Catalunya, el PSC l'empeny cap a Espanya.

A què atribueixes el silenci mediàtic que hi ha sobre aquesta qüestió? Per què no se sent parlar –exclamar-se- els mateixos professionals que ara en diuen de la comunicació?

Perquè a Catalunya hi ha molta por. És una por abstracta, certament, però hi ha por. I aquesta por es tradueix en un llenguatge políticament correcte causat per l'autocensura, que és la més perversa de les censures. N'hi ha prou d'escoltar les tertúlies mediàtiques o de llegir els articles d'opinió per veure que Catalunya és un poble tenallat per la por. L'únic espai encara mínimament lliure és Internet. La resta està tot controlat per aquells que treballen perquè res no canviï. Jo, per exemple, sóc un escriptor que té les portes tancades a la premsa escrita del país. Els gestionadors de la por em veuen massa lliure i insubmís per al seu gust. La gent lliure espanta, perquè es nega a acceptar la realitat com un fet predeterminat i lluita per canviar el curs de la història quan és adversa.

Lluita , núm. 264, novembre-desembre 2008
 
"Un president del Barça independentista fa nosa" Imprimeix Correu-e
per Enric Pagespetit   
dimecres, 23 juliol 2008
Ja fa una bona colla d'anys -i això pot fer que la memòria em falli en alguna dada- vaig llegir una entrevista al poeta Enric Casassas on deia que n'estava ben tip de ser nacionalista, però que no li quedava cap més remei que continuar-ho sent, perquè el país encara no havia aconseguit el dret a decidir. Per culpa d'aquesta realitat, moltes vegades tinc la percepció que persones com en Víctor Alexandre han de dedicar tant temps a la lluita per les llibertats del poble català, que les seves brillants carreres queden eclipsades per l'etern tel de la reivindicació.

Miquel Calçada com a presentador de televisió, Joel Joan com a actor, Oleguer com a jugador de futbol, Lluís Llach com a músic... tots ells de nivell contrastat en cadascun dels seus àmbits. També el convidat d'aquesta setmana a 'Barçalonitis' com a periodista, escriptor i dramaturg. Tots ells llueixen pel seu talent, però molta gent els posa dins el sac dels de la mosca collonera reivindicativa i no en volen saber res de l'autèntica vàlua professional o, senzillament, d'aquest apartat, no en volen fer esment.

És per aquest motiu que entrevistar en Víctor m'ha fet especial il·lusió, perquè pertany a un grup de persones que, malgrat puguin sentir que certs sectors civils les arraconen, la immensa majoria els admirem i ens agrada saber d'ells perquè són agraïts d'escoltar i de llegir. Quedem que li he de trucar a les 12 i ho faig "però si encara no són les 12" m'etziba deixant-me descol·locat, "falten dos minuts". Aquesta estiradeta d'orelles em fa pensar que potser aquesta disciplina horària li ve de la seva estada de corresponsal a Alemanya. Em deixa al telèfon uns instants per acabar de fer el que devia tenir a mig i, quan ja s'instal·la a l'altra banda de l'auricular, començo a preguntar.

ImageHeu notat una tendència del periodisme esportiu a anar contra en Laporta?
No t'ho sé dir. De premsa esportiva només llegeixo El 9 esportiu i pel que fa a aquest diari he de dir que els he trobat ben neutrals, amb columnistes favorables i contraris a la seva figura.

Hi ha qui opina que molta premsa li posa el dit a la nafra pel seu independentisme...
No només la premsa l'ataca pel seu independentisme. La mateixa Generalitat el veu amb mals ulls perquè és un personatge que els pot desvirtuar el seu projecte d'Espanya. Ser president del Barça té molta més projecció internacional que no pas ser president de la Generalitat. Si aquest president del FCB es posa a parlar dels drets nacionals de Catalunya i se l'escolten des de fora, aquesta persona molesta.

Així el poder també vol Laporta com més lluny millor?
Del que es tracta és que el nostre país no es vegi i per això també se'ns neguen les seleccions esportives nacionals, perquè continuem invisibles per la resta de les nacions. Si jo tinc problemes per escriure el que escric i no tinc projecció internacional, imagina't què li poden fer a en Laporta. És clar que els fa nosa i el volen fer caure.

El coneixeu personalment?
No. L'únic que em relaciona amb ell, i ho sé perquè ho vaig llegir en una entrevista que li van fer, és que es manifestava lector dels meus llibres.

Hi ha qui diu que donarà el salt a la política. Què en penseu?
S'ha dit en ocasions perquè ha fet declaracions amb compromís polític, però això no vol dir que vulgui acabar sent polític. Jo també en faig de declaracions de compromís polític i no vull ser polític. Això ho dic perquè sobretot els socialistes són especialistes en fer calúmnies en aquest sentit. Si fan circular mentides dient que en Laporta fa certes declaracions perquè en el fons porta en de cap presentar-se a les eleccions, és com si diguessin a la gent que cal fer-li un cas relatiu o nul, perquè és un interessat. Els anteriors presidents eren l'antítesi d'en Laporta en el sentit polític, però en canvi mai es va fer esment del seu posicionament, perquè ja els anava bé. Ens volen fer creure que només es fa política en certes declaracions, quan absolutament tot a la vida és política.

Nosaltres, els catalansEn el vostre darrer llibre Nosaltres, els catalans parleu amb en Txiki Begiristain. Com el definiríeu?
En Txiki és una persona amb consciència nacional basca. És molt mesurat en les seves intervencions perquè també és conscient del lloc que ocupa i del seu paper mediàtic. Sap que qualsevol cosa que digui es pot sobredimensionar.

En el llibre parleu amb 20 nous catalans vinguts dels 5 continents. Ajudaria al país que en la nostra realitat cultural s'hi sumessin cracs com en Ronaldinho?
Aquestes persones són icones i referents mundials. Quan un país com el nostre no pot projectar-se mitjançant seleccions esportives, no pot fer sonar el seu himne arreu o ni tan sols pot posar el nom de Catalunya al costat del nom d'altres nacions, una aproximació d'una figura com en Ronaldinho a la nostra cultura o a la nostra reivindicació nacional seria esplèndida. Estem mancats de referents. Necessitem un cas com el que representa en Sean Connery per Escòcia.

Ho veieu possible, que algun crac del Barça pugui ser-ho en un futur?
El mateix Txiki em comentava que aquests cracs sempre estan envoltats de gent del seu país i que la resta amb els qui tenen relació són catalans que quan parlen amb ells ho fan en espanyol.

Així de qui ens hem de refiar?
Hem tingut i tenim campions i números 1 catalans de molts esports, però aquests estan lligats de peus i mans. Hi ha molts corredors esponsoritzats per empreses espanyoles com Telefònica o Repsol on hi posen clàusules als contractes especificant que no podran aparèixer amb estelades. Això n'hauria de dir alguna cosa la Generalitat, però no fan res tot i que representa que ERC està governant i que és un partit independentista. Els haurien de cercar espónsors estrangers i segur que els trobarien, perquè són números 1. De totes maneres aquests esportistes són molt joves i pateixen pressions bestials de totes bandes, els pares, el poder... i és difícil que puguin trencar la dinàmica actual.

Com podrien fer-ho, per exemple?
Doncs per exemple quan el rei els va a felicitar un cop han guanyat algun campionat. No s'ha de deixar de ser educat, però tots sabem que quan el rei és fotografiat amb un esportista, està fent política perquè la foto que donarà la volta el món ens diu que aquell esportista és felicitat pel rei del seu país, en aquest cas, Espanya. Llavors caldria evitar aquesta foto fent esment que al ser català, no es vol fotografiar amb cap rei perquè els catalans no en tenim.

El Periódico va publicar una enquesta on afirmava que la gent no es sentiria tan representada amb una selecció catalana com amb l'espanyola. Què n'heu de dir?
Com a periodista t'he de dir que El Periódico no em mereix cap respecte. Fa la funció de Butlletí Oficial del Partit Socialista. Fan campanya permanent. Aquesta enquesta no se la creuen ni ells. Si hagués estat Catalunya la que hagués guanyat l'Eurocopa la celebració hagués estat bestial. Riu-te'n dels petards de l'altre dia. Evidentment que hi ha espanyolistes a Catalunya, però no són majoria ni al Parlament.

Però molts catalans també ho van celebrar...
Perquè es manipula la gent. En Xavi, en Cesc, en Puyol i en Capdevila, evidentment que juguen a la selecció espanyola perquè són molt bons, però també els utilitzen com a catalans per fer adhesions. Llavors diuen que l'esport no és política, però tots els jugadors estan obligats a anar a la selecció si se'ls convoca. Té lògica?

En Xavi va cridar un "Viva España" sorprenent. L'ha de xiular el Camp Nou?
En un camp de futbol tot és emocional, però jo no sóc ningú per dir què s'ha de fer o no. Ell és un jugador d'elit i sap que corre el perill de rebre una esbroncada, perquè la gent té el dret d'aplaudir-lo, però també d'esbroncar-lo. Quan ell crida Viva España ha de saber que està ofenent a molta gent del seu país. Havia de tenir en compte que Catalunya és un país sense drets nacionals. El seu sentiment espanyolista el puc entendre i el podrà continuar mantenint en una Catalunya independent. El problema és voler que Catalunya sigui espanyola. Hauria de calmar-se abans de transmetre certes emocions per no ferir molta gent catalana. Ha de ser conscient que aquestes paraules poden dur-li xiulets. També en rep l'Oleguer als camps d'Espanya per dir allò que pensa i com que és conscient del seu posicionament, mai no ha criticat aquests fets.

Osona Comarca , 10/7/2008
 
"Si Catalunya fos independent, estaríem a anys llum de la migradesa que patim" Imprimeix Correu-e
per directe.cat   
dimecres, 23 abril 2008
Acabes de presentar el llibre Nosaltres, els catalans en el qual converses amb vint nous catalans. Ens pots explicar una mica el llibre?

Entrevista a Víctor AlexandreNosaltres, els catalans és un llibre amb el qual defenso els valors de la immigració i intento fer veure a la societat que la immigració no és cap amenaça per a la nostra identitat. Els immigrants no tenen cap culpa que nosaltres no hàgim estat capaços de resoldre el conflicte polític que tenim amb Espanya. És d'una covardia immensa, després de tres segles d'incompetència i de pusil·lanimitat, carregar els neulers de la desaparició de Catalunya als immigrants. Ells vénen aquí i no hi troben una nació independent, hi troben un territori subordinat a Espanya. És cert que col·loquialment els catalans diem que són una nació, però també ho és que la por i l'acomplexament ens tenalla quan se'ns demana que ho demostrem i que tinguem sentit d'Estat. Portem tants anys en captivitat que hem oblidat que les ales per volar no són un atribut d'alguns pobles privilegiats, sinó de tots els pobles del món. La por catalana a la immigració pot tenir trets xenofòbics, però sobretot té trets infantils. Dic això perquè denota una gran immaduresa traspassar a tercers les nostres responsabilitats. Si Catalunya desapareix no serà per culpa dels immigrants, sinó per la covardia dels propis catalans.

Català, com deia l'ex-president Pujol, és aquell qui viu i treballa a Catalunya o és alguna cosa més?

Nosaltres, els catalansCal diferenciar la identitat administrativa de la identitat cultural. Des del punt de vista administratiu, és evident que totes les persones que viuen als Països Catalans són catalanes, independentment del lloc on hagin nascut, i han de tenir els mateixos drets i deures. La identitat cultural, en canvi, només és possible quan s'és parlant de la llengua d'aquella identitat. Si un espanyol que viu a Alemanya no parla alemany, serà ciutadà alemany a efectes administratius però, culturalment, serà espanyol. Per la mateixa raó, culturalment parlant, només són catalanes les persones que parlen català visquin on visquin. I, per ser catalanes, no cal que deixin de ser res. És a dir, que es tracta de sumar i no de restar. Si la llengua articula el pensament, com es pot entendre un poble sense saber la seva llengua?

Des d'aquell primer llibre que portava per títol un atrevit Jo no sóc espanyol has escrit ja onze llibres amb els quals t'has erigit com un dels ideòlegs del catalanisme. Cap on creus que està caminant Catalunya?

Catalunya es troba immersa en un procés d'emancipació nacional. Ja sé que no ho sembla i que, tenint en compte moltes de les coses que estan passant, la sensació és que anem cap enrere. Però no és així, anem endavant. Tots els processos d'emancipació, ja sigui individual o col·lectiva, són força invisibles en el dia a dia. I això passa perquè aquests processos són molt lents. Tampoc no ens adonem que la Terra gira, però és innegable que cada dia el sol el pon. El desconcert, la desorientació i la decepció que experimenten molts catalans per la situació actual del país és fruit d'aquest procés d'emancipació. Les bases inconsistents sobre les quals es justificava la dependència de Catalunya a Espanya s'han esfondrat i ens hem trobat amb un bany de realitat que ens ha deixat cara de babaus, perquè la llet de la vaca és nostra, però la mà que la muny i la galleda que la recull són espanyoles. En altres paraules, si Catalunya fos un Estat independent, ara mateix estaria a anys llum de la migradesa actual que pateix. El procés, per tant, està en marxa. L'únic problema és el temps. No podem badar, perquè la globalització, que té coses molt bones, serà molt depredadora pel que fa a les nacions i a les llengües sense Estat.

Un dels llibres que va fer més soroll va ser el de TV3 a traïció , que va haver d'esperar-se una bona temporada abans de ser publicat. Ens pots explicar si creus que hi ha hagut canvis substancials a TV3 des d'aleshores? Com creus que hauria de ser la televisió pública catalana?

TV3 a traïcióNo hi ha hagut cap canvi, cap ni un, per la senzilla raó que el partit que la controla, el PSC, continua essent el mateix. El PSC té una ideologia nacionalista espanyola l'objectiu de la qual consisteix a fer-nos creure que Catalunya i Espanya són una mateixa cosa i que els catalans no són ningú si no diuen també que són espanyols. N'hi ha prou de mirar determinats programes, ja siguin informatius, d'entreteniment o d'esports. La visió que transmeten és hispanocèntrica i la catalanitat hi apareix com un subsistema indestriable de l'espanyolitat. El PSC traeix els principis fundacionals de TV3 –que parlen de crear sentiment de pertinença a la nació catalana- i utilitza l'emissora en benefici propi perquè sap que els vots que rep en les eleccions provenen globalment de gent que té consciència nacional espanyola. Cal anar molt perdut per la vida per tenir consciència nacional catalana i votar el PSC. És el mateix que ser independentista català i ser seguidor del Real Madrid. Que aquest cas es pugui donar no treu que sigui una contradicció en si mateixa. Pel que fa a la segona pregunta, la resposta és senzilla. Per fer que TV3 deixi de ser el tercer canal de Televisió Espanyola n'hi ha prou que la primera apliqui els principis de la segona: si aquesta última és la televisió nacional d'Espanya, com és que la primera no és la televisió nacional de Catalunya? I això, entre moltes altres coses, passa per recordar que els pilots espanyols de Fórmula 1 no són els nostres pilots o per subtitular en català tota persona que s'expressi en espanyol com a mesura de respecte als telespectadors catalans del nord que, com és lògic, no entenen la llengua espanyola.

Un altre dels llibres que va tenir un bon ressò mediàtic va ser El cas Carod on explicaves el linxament que va patir Carod-Rovira arran de la reunió que va celebrar amb ETA a Perpinyà. Continues defensant tot el què hi deies?

Sí, és clar, perquè en aquell llibre jo no defenso només Carod del linxament que va patir, sinó Catalunya. Aquell episodi va ser tan convuls perquè, com dic en el llibre, va ser el primer acte de sobirania que Catalunya va fer en molts anys fins al punt que els catalans emocionalment dependents d'Espanya no el van voler admetre. Per una vegada en moltíssims anys, vam fer una cosa sense demanar permís a Espanya. Jo defensava i continuo defensant el dret de Catalunya, a través de les seves autoritats, a parlar de pau amb qui vulgui, quan vulgui i com vulgui, es digui ETA, Hamas o Al-Qaida. Si a Espanya li agrada bé i si no també. Que el nostre país no sigui escenari d'atemptats és fruit d'aquella trobada i si Espanya vol aconseguir el mateix en el seu només ens ha d'imitar. No es pot defensar la democràcia amb mesures antidemocràtiques.

Com a persona que coneix bé Esquerra, com veus la situació que està vivint actualment el partit? Com creus que s'ha arribat a aquesta situació i com creus que es pot desencallar?

El segon tripartit és un error històric d'estratègia política. Ho vaig escriure el mateix dia de la seva reedició i els fets demostren aquest error. Quan un partit independentista no es veu amb cor de demanar contrapartides importants a un partit vocacionalment espanyol, el que ha de fer és mantenir-se a l'oposició i treballar fins a sentir-se més fort. La idea era que Esquerra, entrant al Govern, catalanitzaria el PSC, però la percepció de molts catalans és que el PSC ha espanyolitzat Esquerra. No dic que la intenció inicial, per bé que molt ingènua, no fos bona, però cal tenir la dignitat de reconèixer-ne l'error i cedir el comandament de la nau a unes altres mans com ho faria el directiu d'una empresa mitjana que hagués creat un forat de 350.000 euros. Cal, per tant, una renovació a fons. S'ha acabat un cicle dirigit per persones que han fet una tasca realment brillant i ara en comença un altre. I aquest cicle, lògicament, requereix una altra mena de persones. Cada viatge té les seves necessitats i, de la mateixa manera que no es pot anar a la muntanya sense un calçat adequat tampoc no es pot fer l'Everest amb un guia del bus turístic en lloc d'un xerpa. A nous reptes, nous actors.

Quin paper hi juguen la resta de partits catalans en el projecte independentista?

En un país normalitzat, tots els partits, tant de dretes com d'esquerres, serien independentistes en la mateixa mesura en què tots els partits polítics espanyols o francesos, posem per cas, també ho són. No són independentistes el PSOE, el PP o IU? Això passa perquè, a diferència de la majoria de partits catalans, els partits espanyols no tenen ànima d'esclau i no estan disposats a admetre que ningú decideixi per ells. Els espanyols, a diferència de molts catalans, no tenen dependència emocional de cap altre país i sortirien al carrer si algú pretengués que el seu Parlament estigués subordinat a un altre Parlament. En el cas català, la situació està directament relacionada amb l'infantilisme de què parlava abans. Qui no es veu amb cor de decidir per ell mateix és que és poc madur i qui és poc madur necessita madurar. Quan els partits catalans creixin mentalment i esdevinguin adults s'adonaran de la diferència que hi ha entre ser una llar d'infants o ser un Estat membre de les Nacions Unides.

Estàs preparant algun llibre nou? Tens al cap algun altre projecte fora dels llibres?

Sí, estic tornant a fer ficció. Després d'El somriure de Burt Lancaster, que era un llibre de contes, i de l'obra de teatre Èric i l'Exèrcit del Fènix tenia aturat aquest camp. Ara m'hi torno a posar. Estic treballant en dues coses, una de narrativa i l'altra de teatre.

I ja per acabar, recomana'ns tres llibres per Sant Jordi...

Tres llibres que m'han agradat molt són L'alè del búfal a l'hivern, de Neus Canyelles, La llum dels orfes, de Jaume Ferrer, que és un recull de contes, i L'edifici Iaqubian, d'Alaa Al Aswani, que és un retrat descarnadament divertit de la societat egípcia. Tots tres són exquisits, tres autèntiques delícies.

directe.cat , 16/4/2008
 
"La S del PSC no és de socialista, és de sectari" Imprimeix Correu-e
per Òscar Batet   
dijous, 06 desembre 2007
Víctor Alexandre, a la manifestació de l'1-D
Víctor Alexandre, a la manifestació de l'1-D
Entrevista publicada al Diari de Mataró el 18/10/2007:

La llengua catalana està en perill?
En perill sí, perquè, si no estigués en perill no en parlaríem. Aquesta és la evidència més gran, no? És cert que llengües que des del nostre punt de vista no estan en perill, per exemple la francesa, també a França en parlen i la volen protegir de la força de l'anglès. Això ens hauria de fer reflexionar si un estat amb tots els ets i uts i una llengua amb el potencial que té la llengua francesa, amb tants estats que la parlen, té por de la globalització i de l'hegemonia que pot suposar l'anglès, com hem d'estar nosaltres que no tenim ni estructures estatals per defensar-la? La llengua catalana està en perill com ho estan altres llengües amenaçades en aquesta època de la globalització, però el perill més gran de la llengua catalana no és lingüístic, sinó polític. No té estructures per defensar-se i per tant està amenaçada de mort; això no vol dir que mori, perquè jo sóc optimista. Penso que aquest país políticament farà un gir i, aleshores, el podrem capgirar una mica, però el terreny que ha perdut la llengua catalana, ja difícilment el recuperarà. No parlo de barbarismes, sinó de sintaxi, d'estructura... comença a ser un calc de la llengua espanyola. Hi ha llengües més petites que nosaltres en demografia que tenen molt més bona salut, però és que darrera del cas català continua havent-hi un problema polític. El danès té més bona salut que el català perquè té unes estructures d'Estat que li permeten defensar-se dins el seu àmbit, cosa que no té la llengua catalana.

Creus que pot arribar a desaparèixer?
La llengua catalana desapareixerà com desapareix tot en aquesta vida. No hi ha res que sigui etern. Desapareixerà com han desaparegut llengües grans i grans imperis. El que passa és que nosaltres tenim l'obligació de defensar-la i no provocar la seva mort. El que no podem fer és assassinar-la. Aquesta és una pregunta que pot servir per a qualsevol llengua: la llengua danesa morirà algun dia? Sí, és clar, i la llengua anglesa també per més que, des de la perspectiva del present, ens sembli impossible. Ara, la llengua catalana, com que no té eïnes d'autodefensa, és molt més propensa. No ens enganyem: el bilingüisme no existeix, no a nivell general. Existeix individualment, hi ha persones que són bilingües per raons familiars, però els pobles no són bilingües. Un poble té una llengua i s'expressa a través d'ella. La coexistència de dues llengües és impossible perquè sempre n'hi ha una de forta i una de feble i ens volen fer creure que la llengua petita es menjarà la grossa. Impossible. Per entendre-ho, només cal posar un peix gran i un de petit en una peixera. El peix petit només durarà uns minuts. Si la llengua catalana no és llengua oficial i única a Catalunya, està condemnada a desaparèixer per raons òbvies. Això no vol dir que la gent hagi de deixar de saber espanyol, no. Els danesos també saben anglès i pots anar on vulguis de Dinamarca i et podràs entendre en anglès perfectament, però la llengua oficial de Dinamarca és el danès, no l'anglès.

Per què sovint es fa de la llengua motiu de confrontació política i social?
Perquè la llengua mou moltes emocions, i això ho veiem cada vegada que hi ha un debat. Per exemple, quan a la televisió es toca aquest tema, les passions esclaten com no esclaten en cap altre debat. Es pot parlar de víctimes de maltractaments, es pot parlar d'accidents de trànsit i es pot parlar de moltes coses, però mai no hi ha aquesta passió. La gent parla d'una manera molt entenimentada, però quan es toca la llengua, toques el tema polític. I darrera la defensa de la llengua espanyola hi ha una actitud profundament nacionalista i sibil·lina que defensa l'hegemonia espanyola. La llengua és una excusa per defensar aquesta hegemonia. El blaverisme fa el mateix al País Valencià: defensa el valencià com si fos una llengua diferent del català per esquarterar-nos la llengua i afeblir-la. Saben que afeblint la llengua catalana s'afebleix la cohesió dels Països Catalans i, de retruc, el seu pes específic a Europa. Darrera d'això hi ha una actitud política netament espanyolista.

De quina manera afecta el fenòmen de la immigració a la situació del català?
Jo no culparia la immigració del tema de la llengua. Crec que la immigració s'utilitza per defugir les pròpies responsabilitats. El senyor que ve del Senegal no té cap culpa del problema que pateix la llengua catalana. No el podem culpabilitzar de dir que enfonsa la llengua. Ell ve aquí a guanyar-se la vida i es troba amb el que es troba: un conflicte polític entre Catalunya i Espanya que no hem sabut resoldre. I, clar, culpabilitzar-lo de la nostra manca de capacitat és profundament injust. És cert que la immigració ha estat utilitzada sempre pel poder per conquerir pobles. La Xina ho està fent al Tibet. Al Tibet hi havia sis milions de persones i en aquest moment hi ha vuit milions de xinesos. És a dir: la Xina ha enviat més gent que no pas els habitants del Tibet, perquè si hi ha més gent de fora que de dins, els de fora acaben dominant els de dins, i la llengua dels de fora acaba dominant la llengua genuïna dels de la terra, de manera que els de dins es troben que cada vegada que han de fer un tràmit troben que els funcionaris no saben la llengua. Els tibetans es veuen obligats a aprendre el xinès i el mateix va passar amb els catalans. Els catalans no sabien parlar espanyol, però els funcionaris que es trobaven darrera els taulells no sabien català i com que tenien un grau d'autoritat per sobre dels catalans, era el català que havia d'aprendre la llengua del funcionari. Això encara passa avui dia. La immigració és un instrument de l'espanyolisme, especialment la immigració sud-americana que parla espanyol, i s'ha convertit en un aliat involuntari o inconscient del poder espanyolista.

Parlem molt dels Països Catalans, però les Illes i el País Valencià estan radicalment castellanitzats...
Països CatalansCada territori té una realitat diferent i aplicar certes polítiques en un altre territori no sempre és una bona estratègia. Ara bé, fixem-nos en qui ha governat les Illes fins fa uns mesos i qui governa el País Valencià: el Partit Popular. És un partit que dins el seu programa inclou l'esquarterament dràstic dels Països Catalans i per aconseguir-ho aplica la política més vella del món: divideix i venceràs. De tota manera, jo no seria tan pessimista respecte a aquests territoris. És cert que hi ha zones que són molt fosques en aquest sentit, però n'hi ha d'altres on la llengua catalana té una certa vitalitat. Sueca, per exemple, és practicament monolingüe, és catalana. A València, en canvi, és horrorós. Però les coses poden canviar si el país fa un tomb. És el cas d'Israel i de la llengua hebrea. L'hebreu era una llengua pràcticament en extinció, però a partir que el poble jueu aconsegueix ser un Estat, la situació es capgira ràpidament. Avui, l'hebreu té una vitalitat immensa, encara que no és l'hebreu d'abans; per això dic que hi ha coses que es perden... Torna a ser un problema polític.

Independència per a Catalunya i per a tots els Països Catalans, tot alhora?
Hi ha gent que és molt dràstica amb això, jo no ho seria tant. El concepte de Països Catalans el tinc claríssim, però són realitats diferents. Estem esmicolats i cada territori té un govern diferent, i conjuminar això és molt difícil. Si Catalunya fa un cop de cap i tira endavant la independència, com la poden seguir el País Valencià i les Illes si hi governa el PP? És impossible. Però també seria absurd dir: "Ah, no, no! Fins que el País Valencià i les Illes no canviïn, Catalunya s'esperarà i es conformarà sent espanyola. Si una persona pateix una paràlisi del seu cos, i el metge li diu: "si t'opero, la meitat del teu cos recuperarà la plena normalitat. L'estat de l'altra part, no és irreversible, però el procés de recuperació serà tot molt més lent i no et puc dir quan trigarà. Per altra banda, si no operem ara mateix, et quedaràs totalment paralitzat. Què vols fer?" Jo crec que la resposta de qualsevol persona seria: "endavant, operi'm".

Durant els anys 50, 60 i 70, Franco va enviar milers de persones d'arreu Espanya a Catalunya. Creus que aquesta va ser una forma de colonització cultural, lingüística i social?
Sí, sí, clar. Això ho han fet tots els pobles del món. També ho va fer Catalunya a l'Alguer. Es tracta d'aconseguir minoritzar el poble autòcton. Quan el tens minoritzat, el domines. Aleshores, pots fer la demagògia aquella de dir: "És que a Catalunya el cinquanta per cent de la gent que hi ha és hispanoparlant, té la llengua espanyola com a llengua materna". La llengua espanyola mereix tots els respectes com a llengua, però la llengua pròpia de Catalunya és el català, independentment de les llengües maternes que tingui la gent que ha vingut a viure a Catalunya. Des d'un punt de vista universalista, seria injust considerar que els hispanoparlants han de tenir més drets que els parlants de wòlof, que són els senegalesos. Perquè... que no som tots iguals? O és que hi ha catalans de primera i catalans de segona? Per què un català amb la mare a Burgos ha de ser superior a un català amb la mare a Dakar? Davant la llei, tots han de tenir els mateixos drets, independentment de la llengua que cadascú parli a casa seva. La llengua pròpia d'aquest país és el català i ha de ser la llengua vehicular. Perquè, si no, és una llengua inútil i allò que no és necessari desapareix. Pots viure a Catalunya sense saber un borrall de català. En canvi, pots tenir problemes greus si no saps espanyol. Avui dia és impossible mirar TV3 si no saps espanyol, perquè una gran quantitat dels seus continguts són en espanyol.

Actualment, a Catalunya, l'esquerra està políticament fragmentada. D'una banda, hi ha un nacionalisme espanyol: PSC-PSOE i Iniciativa per Catalunya, i de l'altra, un nacionalisme català: ERC i altres partits petits. Com és pot assolir la independència amb aquesta divisió?
La divisió del catalanisme és greu, perquè hi ha gent que és molt excloent. Jo els diria: escolteu, si aneu excloent gent, us quedareu sols. És que si anem així, al final resultarà que els autèntics catalans, els únics autèntics catalans, seran els de la CUP o els Maulets. Jo estic d'acord amb tots els seus plantejaments. D'acord, em sembla molt bé, però, si ni els d'ERC no són independentistes, al final queden quatre gats aquí, i no veig la manera de ser independents. Jo seria molt més afectuós amb la gent que és catalanista, però que té tempos diferents. Els processos són sempre individuals. Cada persona fa el seu procés, i no pots pretendre que el teu fill o la teva dona o qui sigui, faci el procés vital al mateix ritme que tu, perquè això és una exigència que l'altre no pot assumir. De manera que m'agradaria molt tenir asseguts en una taula els de la CUP, els d'Endavant, els Maulets, ERC, la JERC, la gent sobiranista que hi ha a Convergència, que n'hi ha molta també, la gent sobiranista que hi ha a Iniciativa, que també n'hi ha –una altra cosa és la política dels seus partits-, perquè si no estem units, no hi ha manera. No cal que inventem, mirem el que fa Espanya: el nacionalisme espanyol -d'esquerres i de dretes- està profundament unit. És molt hermètic. No hi ha diferències essencials entre el PP i el PSOE pel que fa a Espanya, només matisos dialèctics. Copiem-los i estiguem units. Jo demanaria unitat a la gent sobiranista d'aquest país. Aquesta guerra fraticida que hi ha entre ERC i Convergència em sembla molt negativa per al país i molt beneficiosa per a Espanya.

Quines diferències substancials hi ha entre el nacionalisme català d'esquerres i el nacionalisme català de dretes?
El nacionalisme català de dretes, justament perquè és de dretes, és conservador i no té com a prioritat la màxima cota de llibertats polítiques d'aquest país. Això ho guarda a la cartera de les emocions. Emotivament, amb Convergència hi trobes una afinitat. Un gruix de Convergència votaria sí a la independència, però això no és materialitza perquè per a tota aquesta gent encara és una cosa emotiva i no es veu amb cor de portar-ho a la pràctica; per a ells la prioritat és el dia a dia, la tranquil·litat, l'economia, els bons aliments, el qui dia passa any empeny... I, clar, així no s'avança. Aquesta és la diferència entre l'una i l'altra. Però crec que hi ha moltes més coses que els uneixen que no pas els separen.

Podem confiar en un partit nacionalista català i de dretes com és CiU?
Home, confiar... n'hi ha prou de mirar enrera i veure que és un partit que ha governat durant un quart de segle i fins on ha estat capaç d'arribar. La veritat és que en aquest període de temps, ha fet algunes coses que són conquestes i que s'han de reconèixer, com és l'existència de TV3 o els Mossos d'Esquadra. Són petites victòries, interessants, però el país, durant un quart de segle, ha estat estabornit nacionalment parlant. És després de la marxa de Pujol que el país es desperta políticament. És quan l'independentisme es converteix en la tercera força parlamentària amb 23 diputats i creix espectacularment. I per què passa això? Passa perquè és gent jove, gent que s'incorpora al vot per primer cop. CiU ho ha reconegut: les baixes que està patint és perquè la gent se li mor. Això vol dir que estan defensant unes idees que no sintonitzen amb els nous catalans i amb els que vénen: joves que no han viscut una guerra, que són gent desacomplexada i que volen tenir els mateixos drets que pugui tenir Holanda, Suècia o qualsevol Estat. Per a mi, un govern hegemònic de CiU seria una involució. Seria un quart de segle més de mantenir aquesta política de peix al cove o de qui dia passa any empeny. Algú pot dir: "Que potser hem avançat gaire, amb Esquerra al govern?". La veritat és que no. Jo estic radicalment en contra que Esquerra hagi fet president Montilla, em sembla un error històric que l'actual direcció d'Esquerra pagarà molt car. Crec que era més digne estar a l'oposició i créixer. Encara que Esquerra ens vulgui fer creure que sí, no hem avançat gens. Si s'ho creu, és que és innocent, perquè el projecte del PSC no contempla, ni en els somnis més al·lucinants, la independència de Catalunya. És l'últim que convé al PSC. Si hi ha consciència nacional a Catalunya, el PSC desapareix. A més consciència nacional, menys votants té el PSC. Com més espanyolitzats estiguem els catalans, més votants té el PSC. La política que s'aplica a TV3 està en aquesta línia.

El PSC com a braç executor del nacionalisme espanyol...
PSCSí, el PSC és un partit netament espanyolista. No s'han de tenir manies a definir el PSC. Ja sé que hi ha algú que no n'és, d'espanyolista, com per exemple Xavier Rubert de Ventós o l'Oriol Bohigas, que defensen la independència de Catalunya. Però aquestes persones no tenen cap pes específic dins el PSC, són peces ornamentals. Ventós i Bohigas només són la coartada catalanista del partit. El PSC és un partit nacionalista espanyol. Algú dirà: "Això és molt fort!". Sí, és clar que ho és. És que si no diem les coses pel seu nom no ens entendrem. A mi no m'ofèn que em diguin que sóc un nacionalista català perquè defenso la independència de Catalunya i els drets nacionals d'aquest poble. Ara bé, estic desitjant deixar de defensar tot això per convertir-me en un ciutadà tan normal com pugui ser-ho un portuguès, un maltès o un holandès. El nacionalisme espanyol, en canvi, és indefensable. Què defensa, Espanya, si ja té un Estat? El nacionalisme l'entenc com una mesura de supervivència, no com una mesura de dominació. Per tant, si els partits que defensen la independència de Catalunya i la unitat dels Països Catalans són nacionalistes, és evident que els partits que defensen la unitat d'Espanya són partits nacionalistes espanyols. I el mateix podem dir de les persones, en el pla individual. El PSC és un d'aquests partits. El PSC defensa la unitat d'Espanya fins a la fi dels temps. Doncs bé, això és nacionalisme espanyol. I si els ofèn que els diguin espanyolistes, n'hi haurà prou que es passin al catalanisme. Sempre seran benvinguts.

La direcció del PSC diu que cal un canvi generacional als ajuntaments catalans. És l'excusa per espanyolitzar encara més el PSC?
El país està experimentant un canvi generacional. La prova és el creixement de l'independentisme. El PSC també s'ho hauria de fer mirar nacionalment parlant, perquè la davallada de vots que ha tingut en aquestes últimes eleccions ha estat espectacular. Els que van a contracorrent són ells, que no sintonitzen amb els nous temps i amb els nous catalans que arriben.

Com anem d'autoestima els catalans?
Baixa. No tot és autoodi. Hi ha gent que té autoodi, certament, i això és greu. Algú que odiï el que ell representa i que voldria deixar de ser ell per convertir-se en part d'un altre, és carn de psiquiatre. S'ha d'entendre per què passa. Només passa en pobles perdedors. El poble jueu també té autoodi. El poble anglès, no. No es concep que un anglès tingui autoodi, un jueu sí, perquè la seva és una història de derrotes i la de l'anglès, de victòries. I el poble alemany també té autoodi perquè ha viscut humiliacions històriques per raons de guerra. També hi ha alemanys que s'avergonyeixen del seu poble. Els catalans tenim l'autoestima baixa perquè hem perdut i aquesta autoestima baixa es manifesta en tots els àmbits i un d'ells és la llengua. Creiem que hem de canviar de llengua quan algú parla espanyol, encara que ens entengui perfectament en català, perquè ens considerem inferiors, i l'inferior sempre s'ha d'amotllar al superior. Aquesta actitud no la té mai un hispanoparlant, perquè ell té moral de victòria i continua parlant en espanyol sense cap mala fe. És el català, per tant, qui sempre canvia de llengua, l'hispanoparlant no ho fa mai. Encara que estigui a TV3, l'hispanoparlant continua parlant en espanyol. Si un català parla en català a TVE es considera de molt mala educació. És la diferència que hi ha entre una persona considerada "superior" i una persona considerada "inferior". La primera no ha de canviar mai, la segona ho ha de fer sempre.

Espanya odia Catalunya?
Hi ha racisme. Això és molt delicat, perquè algú es pot posar les mans al cap quan dius que a Espanya hi ha racisme anticatalà. Però el cert és que hi ha catalanofòbia, i molt forta. No tots els espanyols odien Catalunya i els catalans, és clar, però estaria bé que diguessin la seva quan s'ataca Catalunya i la defensessin igual que defensen els drets d'altres pobles. Si no són catalanofòbics, per què callen? Hi ha un racisme que no és de pigmentació, és un racisme de concepte. Si no hi hagués racisme anticatalà, cap polític espanyol no el podria utilitzar per guanyar eleccions. Si no hi hagués racisme anticatalà, qui guanyaria vots malparlant dels catalans?

En el teu llibre Despullant Espanya, preguntes: "Què ens passa als catalans, existim com a poble o som un miratge de la història?"...
Si els catalans ens vantem de tenir mil anys d'història, potser ja és hora que diguem què volem ser. Jo defenso la independència no tan sols de Catalunya, sinó de qualsevol poble del món que tingui consciència de ser-ho. Per tant, crec que no s'ha de defensar la independència per raons polítiques, que n'hi ha, sinó per raons merament humanes. Quan l'ésser humà es fa gran, esdevé adult. I quan és adult, llevat que sigui un babau, pretén prendre decisions pròpies i assumir les conseqüències d'aquestes decisions. Vol ser un individu independent. El que no s'entén és que un poble adult consenti que un altre poble prengui decisions per ell. Catalunya serà allò que els catalans vulguin. I si els catalans no volen ser res, si prefereixen ser cua de lluç que cap d'arengada, n'hauran d'assumir les conseqüències. Però crec que aquest poble té energia pròpia per donar un cop de timó. Jo no em conformo amb les injustícies que veig. No hem vingut a aquest món a fer vida contemplativa, hem vingut al món a canviar el curs de la història i totes aquelles coses que ens són adverses.

També, al teu llibre Jo no sóc espanyol, dius una cosa que em va agradar molt, alhora que em va colpir: "Primer s'obliga el vençut a aprendre la llengua del vencedor, després se li diu que és també la llengua natural del seu poble"...
El procés és aquest: un poble és monolingüe, i, com tots els pobles, parla la seva llengua. Quan arriba el colonitzador es troba que els habitants no l'entenen, però, com que els domina, ja sigui políticament o per la força, no triguen a aprendre la llengua invasiva. Així comença el procés de substitució fins que arriba un moment en què el colonitzador pot dir que el poble colonitzat és un poble bilingüe. El problema és que el colonitzat no s'adona que l'estació que ve després del bilingüisme és un nou monolingüisme. El bilingüisme, per tant, és una estació intermèdia entre dos monolingüismes, l'autòcton i el del colonitzador. Acabat el procés, el poble colonitzat torna a ser monolingüe, però monolingüe en la llengua del seu colonitzador.

Com se't va acudir portar al teatre el que li va passar a l'Èric Bertran?
No se'm va acudir a mi, se li va acudir al director Pere Planella quan va llegir el llibre sobre el cas. Jo havia tutelat aquell llibre i n'havia fet el pròleg i, per tant, coneixia molt bé la història, però no em va passar pel cap que allò es pogués convertir en una obra de teatre. En Planella hi va veure possibilitats dramatúrgiques i em va encarregar que escrivís una obra de teatre. No ens coneixíem. Ens va presentar en Joel Joan, que és amic de tots dos. L'obra la vaig començar a escriure l'estiu del 2006 i poc després es va convertir en realitat. És una tragicomèdia amb molt d'humor, malgrat l'assetjament que l'Èric va patir a l'Audiència Nacional espanyola i a l'institut. Un nen de catorze anys convertit en terrorista perquè va enviar un correu demanant l'etiquetatge en català! Malgrat la injustícia narrada, jo volia que l'espectador no sortís del teatre emprenyat o crispat. Volia que s'ho passés molt bé i això també ho volia en Pere Planella. Per això l'espectador riu molt, perquè l'humor pot enviar càrregues de profunditat molt més fortes que el drama. La gent també s'adona que, per molt que rigui, tot allò va passar de veritat entre el 2004 i el 2005.

Dius que TV3 està cada cop més espanyolitzada. Per què?
TV3 a traïcióPerquè la governa el PSC. El PSC tenia moltes ganes de fer seva TV3. Moltíssimes ganes. Jo mai no he admès que ERC es deixés perdre la responsabilitat sobre TV3 i Catalunya Ràdio, perquè ERC no té cap altaveu mediàtic. El PSC, en canvi, controla la immensa majoria dels mitjans de comunicació de Catalunya. Això només passa en les dictadures. Cedir els mitjans públics al PSC, és un comportament suïcida per part d'Esquerra. Però també ho és per al país, perquè deixar TV3 en mans d'un partit nacionalista espanyol disfressat de catalanista darrera d'una falsa "C" és gravíssim. Has vist el programa No em ratllis? És un producte digne del laboratori espanyolitzador del carrer Nicaragua de Barcelona. I així gairebé tot. Sense que ens n'adonem, dia rere dia, telenotícies rere telenotícies, els catalans experimentem una profunda rentada de cervell en què s'intenta que interioritzem que Espanya forma part de la nostra realitat nacional i que Catalunya i Espanya són una cosa indestriable fins que arribi el dia del judici final. Es tracta d'assumir que Burgos és una realitat molt més propera que no pas Perpinyà, Sueca, Fraga o Maó. L'allau de notícies insignificants que TV3 ens dóna sobre Espanya té aquest objectiu: que interioritzem que Àvila, Toledo, Burgos, etc., formen part del nostre mapa mental mentre que el País Valencià, les Illes, la Catalunya del Nord, Andorra o la Franja de Ponent són realitats anecdòtiques que només tenen sentit quan hi passa alguna cosa important. Si TV3 continua en mans d'aquesta gent, la consciència nacional dels catalans baixarà. Cosa que significarà més vots per a aquest partit. Això és el que pretén el PSC: utilitzar TV3 com a instrument dels seus interessos electorals. Des d'aquest punt de vista, doncs, mala peça al teler.

Catalunya Ràdio també està espanyolitzada?
Rita Marzoa
Rita Marzoa
Sí, també. Molt. Només has d'agafar els informatius de Catalunya Ràdio i veure com es prioritzen notícies espanyoles. Tot passa per Espanya. Els referents sempre són espanyols. Tot això és molt subtil, a vegades, però com que estem tan espanyolitzats, ni ens n'adonem. Quan, per exemple, se'ns diu que una persona ha batut alguna marca o ha fet alguna cosa que no s'havia fet mai a Espanya, ¿estem parlant de la ràdio nacional de Catalunya o de la ràdio nacional d'Espanya? Quina importància té que allò no s'hagi fet mai a Espanya? El marc immediat dels catalans ha de ser Europa, no cal passar per Espanya per ser europeu, oi que no? Una altra prova la tenim en la marginació que pateixen a Catalunya Ràdio moltes persones que tenen clar quin és el seu país; i els que no es veuen marginats és perquè són bons minyons que mai no s'enfrontaran amb el poder. Prefereixen tranquil·litat i bons aliments i anar fent. I, aquells que s'hi enfronten, com per exemple la Rita Marzoa, són castigats severament, i de passar a fer un programa de 3 a 4 de la tarda, la passen a les 6 del matí. I se'ls crida al despatx, com la van cridar a ella. Li van preguntar com és que el seu programa "Si més no" tenia com a referent els Països Catalans, quan aquest terme -Països Catalans-, segons el punt de vista de la direcció de Catalunya Ràdio, és un terme ofensiu per al País Valencià. Això va anar així i com que la Rita Marzoa no sols no en va fer cas d'aquest advertiment, sinó que els va dir que si una cosa tenen clara els valencians que escolten Catalunya Ràdio són els Països Catalans, va ser apartada dràsticament. Els Països Catalans és una cosa que fa mal al PSC. Per això, els comissaris polítics que hi ha a TV3 i a Catalunya Ràdio actuen en conseqüència. Cada vegada que ensumen algú que té clara una clara consciència nacional catalana, el sentencien. La S del PSC no és de socialista, és de sectari. És un partit profundament, esfereïdorament sectari, sense escrúpols. Això no havia passat mai amb Convergència i Unió. A CiU se li podran fer moltes crítiques, però no té aquest sectarisme. TV3 també va tenir un grau d'espanyolització amb CiU, però no va arribar mai a aquests límits. La prova és que amb CiU hi havia gent que eren socialistes fins el moll de l'os com Carles Francino o l'Àngels Barceló. Si aquests presentadors haguessin estat independentistes, avui dia, amb el PSC governant TV3, estarien tan arraconats com la Rita Marzoa a Catalunya Ràdio o com l'Esther Sardans a COM Ràdio. Aquesta és la diferència. I això és gravíssim.

Espanyolitza més un telenotícies de TV3 que La mañana de la COPE?
Sí, molt més, i d'una manera abassegadora. Pot semblar un estirabot dit així, perquè tots sabem què és La mañana de la COPE, però n'hi ha prou d'analitzar-ho per veure que és així. La mañana de la COPE no espanyolitza per la senzilla raó que quan un català escolta la COPE sap molt bé què està escoltant i té tots els filtres i mecanismes de defensa activats. En canvi, quan seus al sofà i veus TV3, tots aquests mecanismes es desactiven i els filtres desapareixen, perquè és "la teva", i parla la teva llengua i ho diu tot d'una manera molt més civilitzada, més bonica i amb formes més amables. Llavors et relaxes. I és justament aleshores quan et penetra tot el missatge espanyolitzador de l'emissora. En altres paraules, quan els catalans escolten la COPE estan armats psicològicament; quan veuen TV3 creuen que no els cal i és aleshores quan els gols els entren per tot arreu.

Quan l'ex-alcalde de Mataró Joan Majó va anar a Madrid com a ministre d'indústria, va ser el "ministro catalán". Ara és un espanyol a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió?
Joan Majó
Joan Majó
El senyor Joan Majó era ministre a l'època dels GAL i jo no puc concebre que un demòcrata pogués ocupar un càrrec així en una època com aquella sense obrir la boca. Si jo fos ministre d'un govern que ha creat una banda terrorista, dimitiria per una simple qüestió de principis. No voldria tenir cap relació amb un govern d'aquesta mena. Però el senyor Joan Majó va continuar sent ministre sense cap problema. És un polític espanyolista, que practica l'espanyolisme en la mesura que li és possible, i justament l'han posat en aquest càrrec de director general de la Corporació perquè faci aquesta política. Ell, com a home del partit, fa la política que interessa el PSC. I després en vindrà un altre.

L'Estat espanyol sempre ha tingut un tracte diferenciat envers Euskadi i Catalunya, sempre ha deixat fer més als bascos que a nosaltres. Per què?
Perquè no hi veu tantes diferències. Espanya té clara consciència que Catalunya és un altre poble, una altra nació. I es nota sovint en les declaracions d'alguns polítics. Que un quadre, posem pel cas, passi del museu del Prado al museu Picasso de Barcelona, ho viuen com si els arrenquessin un queixal. És com si els diguessin que aquell quadre ja no estarà mai més a Espanya. Per això quan una empresa multinacional s'instal·la a Barcelona i deixa de tenir la seu a Madrid, ells ho viuen com si els tallessin un dit, com si aquella empresa se n'anés a un altre país. I és que realment és així. En canvi, amb el País Basc això no passa. Hi ha el tema de la llengua també. La llengua basca s'està recuperant, però durant una època es parlava en àmbits molt reduïts. En parlar la mateixa llengua, els espanyols -lògicament- no tenien la sensació que Euskal Herria fos una altra nació. Fixa't en la prepotència espanyola amb Hispanoamèrica. Encara es miren aquells països com si fossin súbdits de la corona espanyola. En el cas català, a diferència del basc, no hi ha hagut violència, però, tot i així, l'animadversió contra Catalunya és més forta perquè la llengua explicita l'existència de dos pobles netament diferenciats.

Euskadi arribarà abans a la independència que Catalunya?
No ho crec. Crec que hi arribarem plegats. Hi ha massa proximitat perquè es pugui produir un procés i l'altre no. Si el País Basc celebrés un referèndum d'autodeterminació, és impossible pensar que al cap de quatre dies no se'n faria un altre a Catalunya. Espanya ho sap, això, i ho intentarà impedir com sigui. Jo crec que la independència de Catalunya arribarà aviat. Els processos d'emancipació nacional, quan es produeixen, ho fan d'una manera molt ràpida. I el divorci no es produeix per cap cataclisme, sinó per coses aparentment insignificants. Quan una parella se separa, sempre hi ha una causa, sempre hi ha un deteriorament de la relació que es va manifestant a poc a poc. Però la gota que fa vessar el got, allò que provoca el trencament definitiu, sempre és un motiu força petit. Algú, fins i tot, pot pensar: "no n'hi havia per tant". És clar, que no. Però és que el motiu petit no és més que la culminació del procés que els dos membres de la parella havien iniciat molt de temps enrere gairebé sense adonar-se'n. I quan ho fan, el distanciament és tan gran, estan tan lluny l'un de l'altre, que ja no té cap sentit el manteniment de la convivència. El motiu final, per tant, és només el detonant, no pas la causa.

Sobre l'Estatut, què haurem de fer els catalans si a Madrid ens el retallen?
El que es faci es farà tard, en tot cas. Ja ens van tombar l'Estatut del 30 de setembre, que, tot i que era ben poca cosa per a un poble amb un mínim de dignitat, era molt més que la pelleringa escardalenca en què s'ha convertit. En aquell moment, el poble de Catalunya, a través dels seus representants polítics -mira que és difícil que la gent es posi d'acord en un 90 per cent-, democràticament, pacíficament, a través del Parlament de Catalunya, va aprovar un Estatut. Però resulta que ve el país del costat i ens diu "Ja us hi podeu posar fulles, perquè qui decideix som nosaltres". Això és tan ofensiu, que no deixa altra alternativa al poble de Catalunya que sortir al carrer i dir: "Però qui us heu cregut que sou?". Tots els que ens van dir que votéssim aquest Estatut, encara diuen que és boníssim. El PSC mobilitzarà la societat catalana? Si el PSC ha estat el gran aliat del buidatge d'aquest Estatut. Ens queda Esquerra Republicana, Convergència i Unió i el sector sobiranista d'ICV. Si tots ells s'unissin i mobilitzessin la gent encara es podria aconseguir alguna cosa. Quan demanes pa i et donen una engruna, has de tenir la dignitar de llançar-la a la cara del dèspota.

Quin preu cal pagar per ser un periodista i escriptor independentista?
L'estigmatització. Ser una persona incòmoda. Tots aquests hipòcrites que ara fan lloances de Manuel de Pedrolo o de Ramon Barnils em fan fàstic, de debò, perquè són els mateixos que quan vivien no els donaven feina. Les penúries econòmiques de Pedrolo i de Barnils eren ben conegudes. Ara queda molt bé dir: "Ramon Barnils, periodista incòmode amb el poder, sempre contestatari" o "Manuel de Pedrolo, un escriptor incòmode, d'insubornable catalanitat". Però, mentre vivien -com en el cas de Joan Fuster-, els que ara diuen això els tenien ben marginats i sense feina. Jo no tinc feina al meu país, llevat de diaris digitals. A mi els mitjans de comunicació de Catalunya no em volen. Parlo dels que se suposa que són catalans, com l'Avui. M'he de guanyar la vida escrivint al País Basc. Jo hi he pensat molt en això i suposo que és perquè no em poden controlar, no saben per on els pots sortir. El pensament lliure els fa pànic. A Sant Cugat, per exemple, hi ha una llibreria que no ha volgut tenir a l'aparador el meu llibre La paraula contra el mur a causa de la coberta. Tampoc no va voler tenir el llibre de l'Èric Bertran, Èric i l'Exèrcit del Fènix, ni tampoc el de la meva versió teatral amb el mateix títol. Són estigmes. Però no t'amoïnis, que quan em mori vindran a l'enterrament i diran coses molt boniques de mi. Quanta hipocresia. Per altra banda, hi ha una cosa que s'utilitza amb mi i que és una aberració des del punt de vista deontològic de la professió periodística. Sempre diuen: "l'escriptor independentista Víctor Alexandre". I per què "l'escriptor independentista", pregunto jo? Jo no veig que els periodistes utilitzin aquest terme ideològic o d'opció de vida per referir-se a altres persones. La gent no diu "l'escriptora lesbiana Maria Mercè Marçal" o "l'arquitecte socialista Oriol Bohigas". Amb això, el que s'està fent és dir: "Compte amb aquest!". És una desacreditació subtil. Però bé, mal que els pesi, mentre la vida m'ho permeti, defensaré els drets nacionals dels Països Catalans. No m'agrada mossegar-me la llengua, perquè fa mal. I això, en un país tan masoquista com Catalunya, és inadmissible.

¿Hi ha molts periodistes a Catalunya que han venut la seva ànima nacionalista per conservar el lloc de treball i, per tant, l'estabilitat econòmica?
I tant! N'hi ha que van de nacionalistes i quan els sents a les tertúlies, perquè són de professió tertulians, veus que quan parlen no són ells, sinó el cap d'estratègia política del seu partit. Tot es mou entre l'ambició i el compromís. Arriba un moment en la vida en què hem de decidir si optem pel compromís o per l'ambició. L'ambició és legítima, és el que mou el món, però quan és il·limitada esdevé altament perillosa. Hi ha d'haver un equilibri entre l'ambició i el compromís, perquè el compromís va lligat a la dignitat. Si no tens compromís amb els drets nacionals del teu poble, amb la llibertat del teu poble, és que no tens dignitat ni poble. Hi ha molts catalans que entre l'ambició i el compromís, han optat per l'ambició. D'això se'n diu pensament políticament correcte.

DiarideMataró.cat , 18/10/2007
 
"El poble català no té cap possibilitat de sobreviure en un Estat que no sigui el seu" Imprimeix Correu-e
per Alexis Vizcaino   
dilluns, 15 octubre 2007
estatpropi.catUs oferim aquesta entrevista a Víctor Alexandre realitzada per Alexis Vizcaino, promotor de la campanya estatpropi.cat:

Països Catalans o Catalunya?
Països Catalans.

Ets favorable a crear un Estat propi per al Poble Català?

Naturalment. El poble català no té cap possibilitat de sobreviure en un Estat que no sigui el seu.

També hi series favorable si la independència fos només per a alguna part del territori?
Sí. L'important és que comenci algú. A mi m'encantaria que les Illes, per exemple, ja fossin independents. Algú creu que això no tindria cap incidència en la resta del territori? La reunificació dels Països Catalans és una quimera dins un marc estatal aliè. La reunificació arribarà amb naturalitat i amb un format probablement confederat quan cada part del territori culmini el seu procés de maduresa i entengui que la realització d'un mateix és impossible sense la capacitat lliure i plena de decidir.

Què opines de crear una Comunitat Autònoma dels territoris dels Països Catalans que estan sota administració espanyola?
Em semblaria bé per frenar l'esquarterament que Espanya intenta aconseguir des de fa segles, però sempre com un estadi immediatament anterior a la independència.

Per què creus que Euskal Herria sí que pot federar les dues comunitats autònomes que té sota administració espanyola i en canvi els Països Catalans ho tenen vetat?

L'ensarronada és obra dels "pares catalans" de la Constitució espanyola. Van trair el seu país sense el més mínim escrúpol i l'esquarterament dels Països Catalans, com moltes altres coses, és fruit d'aquella traïció.

Quins avantatges destacaries de tenir una Comunitat Autònoma Sud-Catalana?
Només els de caràcter més elemental. És com si li preguntessin a un pres, quins avantatges destacaria del fet de poder moure's per la presó amb un cert marge de llibertat. Ser una comunitat autònoma d'Espanya és l'estat ideal per a Madrid. Però nosaltres som una nació i una nació no pot ser mai una comunitat autònoma de cap altra nació. Altrament no és una nació.

I quins inconvenients?
L'aclimatació a la vida de la presó. Com més temps dura la captivitat, més resignat, amansit i submís es mostra el pres.

A qui li faries fer aquest qüestionari?
A un senyor que hi ha a la Generalitat i que es fa dir president de Catalunya.

vizcaino.cat , 20/8/2007
 
"TV3 ara és un mitjà espanyolitzador" Imprimeix Correu-e
per Ignasi Franch   
dimarts, 18 setembre 2007
Periodista, escriptor i comentarista de l'actualitat política, fa alguns mesos Víctor Alexandre va veure publicat TV3 a traïció, llibre on denuncia que al seu parer la televisió pública ha iniciat un projecte espanyolitzador en benefici del principal partit del Govern.

Una pregunta òbvia per començar és: quina ha estat la traïció de TV3?
Trair els principis fundacionals de l'emissora, aprovats pel Parlament. Ara, un tant per cent elevat de la programació és en espanyol; el marc referencial de la televisió nacional de Catalunya no és Catalunya, sinó Espanya, amb el centre neuràlgic a Madrid.

Ha parlat d'una mena d'hispanocentrisme general, especialment en els informatius...
TelenotíciesÉs clar, sobretot en els informatius. Els altres programes són diversos i tenen diferents directors amb un marge de llibertat. Però els informatius de TV3 reflecteixen l'orientació de la televisió, i hi domina l'hispanocentrisme. No hi ha informació sobre els Països Catalans perquè l'espai es consumeix amb notícies sense interès informatiu sobre Espanya, mentre que Perpinyà sembla que no existeixi. No té sentit informar sobre meduses a Almeria, a menys que es vulgui que el teleespectador assumeixi de manera subconscient que Almeria és part del seu país. I, parlant d'això, és fals que tots els catalans sapiguem espanyol. A la Catalunya Nord no en saben, i aquests catalans són els que s'adonen amb claredat de la quantitat d'espanyol que hi ha a TV3 sense subtítols.

Treballadors d'informatius s'han queixat de l'ambigüitat amb què s'hi utilitza el terme nació...
És que hi ha persones a TVC que saben situar el seu país al mapa, i que estan marginades als serveis informatius: la paraula Espanya es pronuncia més a TV3 que a TVE; l'Estat espanyol n'ha desaparegut... I, a més, quan s'hi tracta d'estudis sociològics, es projecta que el marc referencial és l'espanyol. És clar que molts estudis estan fets al conjunt de l'Estat, però els redactors de la televisió nacional de Catalunya tenen l'obligació de desglossar-ne les xifres, com fan Vilaweb o Presència. Jo recomanaria als responsables de TV3 que, si no saben com sortir-se'n, copiïn fil per randa el llibre d'estil de Vilaweb.

Creu que aquesta política ha nascut amb el tripartit?
Sí. No és que abans tot fossin flors i violes. S'han de diferenciar dues etapes a la TV3 de l'època convergent. Una primera més catalanocèntrica, en uns inicis amb il·lusió col·lectiva. Després es produeix una espanyolització, més per inèrcies que per voluntat, perquè al cap i a la fi som on som. Quan arriben els socialistes és quan comença un projecte espanyolitzador dels mitjans de comunicació de tots els catalans, en benefici propi. Al cap i a la fi, el votant del PSC és un votant hispanocèntric, i, a menys consciència nacional general, millors resultats obtindrà el partit. El que no entenc és com ha succeït això si no va ser Catalunya qui va donar la presidència a Montilla. Va ser ERC. ERC deixa perdre quelcom de tan important per a un projecte de país com els seus mitjans de comunicació públics, i no sé què en treuen.

Certs partits mantenen que TVC projecta nacionalisme català...
És clar, si és que per al PP o per a C's això ja és massa... Fins i tot per al PSC. El senyor Joan Ferran va dir al Parlament que el nom Espanya sonava massa poc a TV3.

I què li sembla televisivament?
Professionalment són molt bons. És la millor televisió de l'Estat, les coses com siguin. Per això és encara més imperdonable: professionals de tan bon nivell no poden no adonar-se del missatge que estan transmetent.

El Triangle , núm. 840, 10/9/2007
 
"La relació de Catalunya amb Espanya és la mateixa que la de les víctimes de maltractaments amb l'agressor" Imprimeix Correu-e
per Sergi Picazo   
divendres, 23 març 2007
Víctor Alexandre
Foto: Laia Gilabert
És periodista i escriptor. Va néixer a Barcelona l'any 1950 i ha centrat els seus llibres d'assaig al voltant de l'independentisme català. L'any 1999 va publicar Jo no sóc espanyol i, des d'aleshores, ja no ha parat: La paraula contra el mur o TV3 a traïció són alguns del seus últims llibres. El passat 26 de gener es va estrenar a Sant Cugat una obra teatral seva -Èric i l'Exèrcit del Fènix-, basada en el llibre del mateix nom d'Èric Bertran, un noi de catorze anys que per mitjà d'un correu electrònic va demanar a supermercats DIA que etiquetessin en català i va ser portat a l'Audiència Nacional de Madrid sota l'acusació de terrorisme. La cosa va prou bé i, fins i tot, l'actor Joel Joan n'ha comprat els drets per fer-ne una pel·lícula.

El teu primer llibre es titulava Jo no sóc espanyol. Quina manera de començar, no?
Cal situar-se en l'any 1999. Una frase com ‘Jo no sóc espanyol' era una cosa que molta gent pensava, però que no gosava dir en veu alta. Quan la gent ho veu escrit en un llibre i dit per persones conegudes, com ara Tísner, Lluís Llach o Joel Joan, comença a pensar que si tota aquella gent ho diu, la independència deu ser una cosa ben normal. És com un abans i un després.

Tu ets periodista, escriptor i independentista, oi?
No necessàriament per aquest ordre, ha, ha!

T'ajuda o et perjudica el fet de ser un independentista declarat?
Més aviat em perjudica, perquè hi ha periodistes que utilitzen l'adjectiu en clau negativa. Vull dir que en la majoria dels casos en què se'm titlla d'independentista és per fer un advertiment al lector. Com si fos una mesura profilàctica. Així, al final, la gent t'acaba coneixent més per l'adjectiu que pels teus llibres.

Per què creus que TV3, com dius en el teu darrer llibre, ha traït Catalunya?
Perquè ha traït els principis fundacionals de l'emissora aprovats pel Parlament de Catalunya, uns principis que diuen que TV3 té el deure de crear un sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. I és que encara que la seva davallada va començar abans, el gir espanyolista que ha donat amb el PSC al govern ha estat brutal. El pitjor de TV3 no és que estigui espanyolitzada, el pitjor és que pretén espanyolitzar-nos.

En què et bases per dir-ho?
Fernando AlonsoEn els telenotícies, per exemple, l'allau d'informació d'aquest estil és abassegadora. Tot, absolutament tot, passa per Espanya. De fet, hi surt molt més el nom d'Espanya que el de Catalunya. I ja no parlem dels Països Catalans. Només has de mirar els esports, on bàsicament parlen de triomfs i d'esportistes espanyols com Fernando Alonso. Què té a veure Fernando Alonso amb Catalunya? Què ha fet pel nostre país aquest senyor? És cert que hi pot haver gent espanyola a Catalunya que tingui interès per saber què fa un determinat esportista espanyol, però, per a això, ja hi ha TVE. Seguint aquest mateix patró, també hi ha catalans del Senegal o de l'Argentina interessats a saber què ha fet determinat esportista senegalès o argentí. El que fa TV3 és dir-nos que ha explotat una bombona de butà a Burgos, però no ens parla de les bombones que exploten a Dakar o a Buenos Aires. I mentre ens informa de la política espanyola o de la bombona de Burgos, no ens explica coses que formen part del nostre país. L'objectiu de TV3 és que els catalans interioritzem que Burgos forma part de la nostra realitat nacional i que veiem Perpinyà com una cosa aliena. El gruix de la informació és espanyola, especialment la política. Sembla que a Catalunya no passi res, talment com si no generéssim informació pròpia. És evident que espanyolitza molt més un telenotícies de TV3 que no pas la COPE o en Jiménez Losantos.

Per què creus que el tripartit de Montilla és tan espanyolista?
El PSOE ordena, el PSC executa i ERC obeeix. Desaprovo la decisió d'ERC d'haver fet Montilla president. A Montilla no se'l critica per haver nascut en un poble d'Andalusia, això no té cap importància, se'l critica pel seu espanyolisme. Seria meravellós tenir un president d'origen senegalès que defensés els drets nacionals de Catalunya. Nosaltres, en canvi, hem fet president algú que ens vol subordinats a Espanya pels segles dels segles. És indignant. Aquest espanyolisme el patirem ara, per exemple, amb la tercera hora de castellà, que es carrega la immersió lingüística. De fet, ja l'hem vist quan Joan Puigcercós ha penjat la bandera d'Espanya al balcó de la conselleria de Governació, cosa que no havien fet els dos consellers anteriors.  

Amb qui soparies més a gust? Amb en Carod i en Puigcercós o amb la CUP, Endavant i Maulets?
Tenint en compte que amb la divisió de l'independentisme mai no hi haurà independència, pagaria encantat el sopar de tots si amb això aconseguís asseure uns i altres a la mateixa taula. Em sap greu tants odis. Ens cal unitat. Quan siguem independents, ja se situarà cadascú en el seu lloc. Mentre ens barallem entre nosaltres, la independència és impossible.

Per què dius que els catalans ens odiem tant a nosaltres mateixos?
Perquè la relació de Catalunya amb Espanya és la mateixa que la que mantenen les víctimes de maltractaments amb l'agressor. Quan una dominació s'allarga en el temps, el dominat acaba assumint amb normalitat la seva condició. Durant molts anys els catalans hem interioritzat que som inferiors i que no tenim els mateixos drets que els espanyols.

Tu creus?
El poble català, a través del seu Parlament, aprova un Estatut d'Autonomia amb el 90% del diputats a favor, i després accepta com la cosa més normal del món que un altre Parlament, l'espanyol, el tombi i el canviï. És que no tenim dignitat?

No som ni els més pobres ni els més marginats d'Espanya.
Això demostra fins a quin punt és perversa la nostra patologia: tot i no ser inferiors econòmicament, acceptem ser inferiors políticament. De tota manera, el suposat poder econòmic català és un bluf. Som un poble escanyat per una espoliació fiscal sense comparança a Europa. La independència posarà fi a aquesta espoliació.

Com seria l'endemà d'aquesta independència?
Com el dia abans. El català acostuma a ser pragmàtic i entenimentat. Hi hauria més gresca que arran d'una victòria del Barça a la Champions, és clar, perquè el dia de la independència d'un poble és sempre un dia feliç. Però l'endemà la gent torna de seguida a la feina i els canvis els va notant i gaudint a poc a poc.

No creus que hi ha una certa por als canvis?
Sí, per immaduresa. Catalunya és sovint com un noi de trenta anys que no vol marxar de casa dels pares. Li fa por independitzar-se. Però el cert és que ja té trenta anys i que s'ha d'emancipar. I si, durant un temps, viu pitjor que a casa dels pares, s'haurà d'esforçar i buscar-se la vida perquè la llibertat és un acte de maduresa. Altrament estaríem parlant d'un pusil·lànime. Els catalans tenen por a la llibertat, perquè l'associen al perill. Som un poble acovardit. Tres segles de colonització fan molta feina.

No sé si és culpa meva, culpa dels dos o culpa del país. Però en aquesta entrevista, no hem parat de repetir que som catalans cada cinc minuts. Cal?
El que demostra aquesta entrevista és que hi ha un problema no resolt. Si la nostra identitat no fos qüestionada dia rere dia, no caldria insistir-hi. Els escriptors de països independents no parlen d'independència, senzillament l'exerceixen.

La Directa , núm. 35, 31/1/2007
 
"La situació del català és alarmant" Imprimeix Correu-e
per Oriol Sumsi   
divendres, 16 març 2007
Autor de llibres com Jo no sóc espanyol, La paraula contra el mur o TV3 a traïció , Víctor Alexandre s'ha convertit en un dels principals defensors de la llengua catalana i dels drets dels catalans. El seu últim llibre és una obra de teatre que explica la història d'Èric Bertran, un noi que amb només catorze anys va ser acusat de terrorisme per haver enviat un mail a un supermercat demanant que etiquetessin els seus productes en català.

Èric i l'Exèrcit del FènixA Èric i l'Exèrcit del Fènix un noi de catorze anys es troba que un dia la policia truca a la porta de casa seva...
Aquesta obra es basa en fets reals. Explica els fets que van passar l'any 2004 a Lloret de Mar, quan sis dies després que l'Èric hagués demanat per correu electrònic a unes cadenes de supermercats que etiquetessin en català, va rebre la resposta en forma de trenta guàrdies civils vinguts expressament de Madrid que l'acusaven de ser un terrorista. I aleshores comença tot un calvari que el porta a declarar a l'Audiència Nacional.

Com és possible?
Des del punt de vista de l'Audiència Nacional el que va fer l'Èric no és normal. Tota la família va ser analitzada per un equip de psicòlegs, perquè es veu que no és normal que una persona vulgui viure en el seu país amb la seva pròpia llengua... I que consti que ell no demanava l'etiquetatge exclusiu en català, demanava només que entre les llengües hi hagués la catalana. Se'l van endur a Madrid i van investigar si realment hi havia alguna anomalia psíquica, o genètica... Perquè l'acusació que rebien, que trobaven que era una cosa molt preocupant, era que la família té el costum de veure TV3 i té idees independentistes.

Però ell no signava amb el seu nom...
No, ell signa els mails amb el nom d'Exèrcit del Fènix, que està inspirat en L'orde del Fènix del Harry Potter, i això és considerat terriblement perniciós... Fins al punt que el ministre espanyol de Justícia, López Aguilar, li va dir un dia al diputat Joan Puig, als passadissos del Congrés: "Tú no sabes toda la verdad sobre este peligroso terrorista". Que el ministre de Justícia digui això sobre un nen de catorze anys que, com ha quedat demostrat, no ha comès cap delicte, ja demostra com és l'Estat en el qual ens trobem.

És bastant surrealista.
Això explicat així pot semblar una mica frívol, pot fer riure, però la veritat és que l'Èric, durant tot el temps que va durar això, va patir atacs d'angoixa, va estar en tractament mèdic, psiquiàtric, va ser una cosa terrible, perquè la llei antiterrorista no admet bromes, és a dir, el fiscal demanava vuit anys de reclusió en un centre de menors, sense eximents... Però jo a l'obra de teatre hi he donat la volta i la gent riu molt, he procurat aprofitar l'esperpent d'aquesta situació i que, mentre la gent riu, reflexioni sobre el fet que tot això és cert i que, si és cert, significa que hi ha moltes coses que no són normals en el nostre país.

Però no van investigar una mica abans de detenir-lo?
Sabien qui era l'Èric quan van arribar a casa seva, sabien que tenia catorze anys... Però per ells el que va fer és terrible. Per veure quina és la mentalitat d'aquesta gent, n'hi ha prou amb recordar que quan van entrar al seu dormitori, la primera frase que va dir el sergent va ser: "Mire capitán, una bandera catalana, ya lo tenemos".

Com si fos una prova...
Exacte, com si el fet de tenir una bandera catalana al dormitori demostrés que era un personatge perillós.

Què és el que hi ha al darrere, doncs?
Hi havia una voluntat d'utilitzar l'Èric Bertran com una mena de boc expiatori. Era un advertiment, un escarment per fer que aquestes peticions no proliferin... És una intimidació... Si corre la veu que un nen que ha fet això li ha vingut la brigada antiterrorista de la guàrdia civil a casa, a la gent li agafa por i els dissuadeixen que segueixin la mateixa línia. Es tracta d'això.

I creus que ha funcionat?
No ha funcionat, perquè es van trobar amb un nen i una família que tenia les idees molt clares respecte el seu país i va decidir que per aquí no hi passava de cap de les maneres. La prova és que malgrat que l'Estat ha tancat el cas considerant que no se'l podia acusar, la família l'ha tornat a obrir i el cas està pendent per arribar al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg i al Tribunal de Justícia de les Nacions Unides per assetjament moral i psicològic a un menor, és a dir, que es tracta de fer seure al banc dels acusats a l'Estat espanyol per un assetjament totalment intolerable al segle XXI en un estat de dret.

És increïble.
Això demostra que estem en una democràcia, certament, però en un tipus de democràcia que jo defineixo com a democràcia totalitària. Espanya és una democràcia totalitària. I és que Espanya no té cultura democràtica. Perquè si agafes la història d'Espanya veus que el tarannà democràtic és gairebé un element afegit. Tota la seva història és una història de conquestes, d'imposicions, de cops d'estat, i d'una incomprensió absoluta pels drets nacionals dels altres pobles... I això no s'arregla amb quatre dies de democràcia, això requereix molt de temps. L'Estat espanyol continua tenint una mentalitat profundament imperialista, que xoca brutalment amb un altre tarannà que és profundament democràtic, que és el del poble català, que al llarg de la seva història ha fet justament el contrari: tenir confiança en la paraula, en el pacte, la voluntat de posar-se en el lloc de l'altre...

Però el problema de Catalunya no deu ser només Espanya...
No, no, el problema és català, perquè és com quan una dona és víctima dels maltractaments del seu marit: el culpable, en majúscules, és el marit, que l'agredeix... Però quan aquesta subordinació de la víctima a l'agressor es perllonga al llarg del temps, arriba un moment en què la víctima és còmplice del seu agressor. L'autoestima és tan baixa, que no es veu amb cor d'obrir la porta i marxar, que seria el més entenimentat. I és el que ningú no entén: com és que continua allà dins d'aquella casa? Hi continua perquè ja ha perdut la consciència dels seus drets. Ja no confia en ella mateixa. Ha arribat a creure que sense l'agressor no és ningú. I aleshores no se'n separa. Doncs amb un poble sotmès durant segles, van passant les generacions i la gent va acceptant aquella situació com si fos irreversible.

I això pot canviar?
Jo crec que sí. Els estats tal com els concebem estan en declivi. Espanya sempre ha tingut un somni, que és ser com França, però ja ha perdut el tren, i ja mai podrà ser allò que ha volgut ser. Aquest somni encara cueja i es revolta, però en allò que entenem per Primer Món, l'arribada de nous estats, de nacions sense estat que es converteixen en estat serà una cosa que anirà venint. I a mi m'agrada molt això,  perquè allò que decideixi qualsevol poble a mi em sembla normal. Qui som nosaltres per decidir si Escòcia pot ser o no pot ser independent? Els escocesos ho han de decidir. A mi no em fa por que els pobles esdevinguin independents. A mi el que em fa por és que hi hagi pobles que esdevinguin sotmesos a la voluntat d'altres.

Més estats, doncs.
No hi veig el problema. El que és bo per a la humanitat és que els estats que apareguin siguin petits, perquè el perill de la humanitat són els grans estats, que sempre són el fruit d'imperis. Amb els estats petits no hi ha cap problema. Andorra és ben petit... Constitueix una amenaça per a la humanitat? No. Doncs si hi haguessin molts estats com Andorra, les forces estarien molt equilibrades. A mi el que em fa por són aquests monstres que es diuen Espanya, França, Estats Units, Rússia, etcètera. Això sí que fa por.

Quina concepció tens dels Països Catalans?
Els Països Catalans són una realitat absolutament tangible, que alguns intenten amagar, però que existeix. Hi ha un intent de fer creure que el terme Països Catalans respon a una mena d'imperialisme català que prové de Catalunya. Els qui diuen això, tenen una visió hispanocèntrica de la vida, que vol dir una visió imperialista, perquè justament els Països Catalans són l'antítesi d'això. El que contemplem és la possibilitat d'uns Països Catalans confederats, no amb una capitalitat a Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, amb un únic president, sinó que hi podria haver tres presidents, o tres presidentes, i cadascun d'aquests països decidir per ell mateix, tot i que actuant d'una manera coordinada amb la resta. Això és ben elemental i aquí no hi ha imperialisme de cap mena, sinó respecte per les voluntats de cadascun dels integrants.

Parlant del tema de la llengua, com veus el català actualment?
El veig molt malament. La situació del català és alarmant, terrible. Sobretot perquè, a més a més, hi ha una voluntat dels polítics actuals d'imitar els anteriors. Si s'acusava Convergència i Unió de ser cofoista i de dir que tot anava molt bé i que la llengua anava meravellosament bé, donant-nos les xifres del coneixement del català tot ocultant les xifres d'ús... Els d'ara fan exactament el mateix. Diuen que tot va molt bé, que és meravellós, que hi ha molts estrangers que s'apunten a aprendre català, però el que no diuen és quants estrangers s'apunten a aprendre espanyol. No ho diuen perquè no interessa. Com tampoc no diuen a quantes classes assisteixen els que s'apunten a aprendre català i a partir de quin moment desapareixen perquè s'adonen que saber català a Catalunya no serveix de res. Això no ho diuen perquè la veritat és que no serveix per res. Es pot viure a Catalunya sense saber català i, en canvi, no es pot viure a Catalunya sense saber espanyol.

Creus que el català pot acabar desapareixent?
Sí, és clar. Però el català no desapareixerà per culpa d'Espanya, desapareixerà per culpa dels mateixos catalans. Una llengua no desapareix perquè algú l'ataca, una llengua desapareix perquè els que la tenen com a pròpia l'abandonen. És a dir, a mi no em poden fer desaprendre allò que sé, però si allò que sé no ho utilitzo, sóc jo el que contribueixo a la seva desaparició.

Creus que és possible un canvi de dinàmica?
Sí, encara és possible, si no ho cregués evidentment no escriuria sobre el tema, ni lluitaria sobre això. La llengua catalana encara no és morta, i per tant seria absurd llançar la tovallola i plegar. És cert que bona part del que ens passa és culpa nostra. La gent té el costum de parlar en espanyol a les persones que no són catalanes, encara que portin anys aquí. La pregunta és: si tu no li parles mai català a una persona de fora, quan aprendrà aquesta persona el català? Perquè és clar, com s'aprèn una llengua que no practiques?

16punt30 , 8/3/2007
 
"Espanyolitza mil vegades més un telenotícies de TV3 que La mañana de la COPE" Imprimeix Correu-e
per Anna Forteza   
dimecres, 18 octubre 2006
Entrevista a LletresVíctor Alexandre acaba de publicar dos nous llibres, La paraula contra el mur i TV3 a traïció. El primer ha estat guardonat amb el Premi d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès i és un diàleg en línia entre un català i un espanyol sobre els drets nacionals de Catalunya. En aquest moment ja va per la segona edició i una editorial basca l'està traduint a l'èuscar. El segon és un estudi en profunditat dels dos anys de gestió socialista de TV3 i despulla el missatge subliminar que l'emissora amaga darrere de frases, conceptes i definicions d'aparença innocent i que abasta tots els telenotícies i també diversos programes i sèries.

No és freqüent, que un autor tregui dos llibres de cop.

No, però hi ha una explicació. TV3 a traïció feia temps que estava fet i La paraula contra el mur és fruit d'un premi que no sabia que tindria la sort de guanyar. Vull dir que una cosa és el temps que dediques a escriure un llibre i una altra la data en què es publicarà.

És un títol molt bonic, La paraula contra el mur.

La paraula contra el murSí que ho és. És una metàfora de la situació que s'estableix quan un català parla dels drets nacionals dels Països Catalans amb un espanyol, encara que, com el del llibre, sigui filòleg, votant del PSOE i funcionari del Parlament Europeu. En temes socials hi ha bona entesa, però en qüestió de drets nacionals el seu nacionalisme espanyol és tan ferreny com el d'un votant del PP. Tots dos entenen Espanya com una divinitat que va néixer amb el Big Bang i que només un altre Big Bang pot modificar. Que el mot cerrazón no tingui traducció al català ja ho diu tot.

Si Espanya és un mur, té sentit el debat?

El debat és un parany espanyol que ens distreu de l'objectiu. Com més temps dediquem a justificar-nos, més lluny som del dia en què no ens caldrà fer-ho. Maurici Serrahima no se'n va sortir davant Julián Marías en els anys 60, i ara, quaranta anys després, La paraula contra el mur demostra que continuem aturats exactament en el mateix punt. Això, és clar, indica la vigència del debat, però no té cap sentit esmerçar energia intentant convèncer algú que et considera una propietat seva.

A qui creieu que pot ser més útil la lectura de La paraula contra el mur, als catalans o als espanyols?

Segons una enquesta que tinc al meu web, a tots dos. Als catalans, per fornir-se d'arguments contra tòpics ridículs segons els quals «els estats estan desapareixent», «no hi ha drets col·lectius», «ja no hi ha fronteres», etc. Als espanyols, perquè comprenguin que no existeix cap nació de nacions, i menys encara un Estat-nació de nacions. Qui digui això, té una visió racista dels pobles. Ens està dient que hi ha pobles superiors i pobles inferiors. Espanya seria un poble superior i Catalunya, un poble inferior. Aquesta és la tesi del PSC.

L'interlocutor espanyol de La paraula contra el mur existeix realment o és un recurs literari?

No, no. Existeix i és un amic personal i republicà. Però la majoria de republicans espanyols, fins i tot els més ateus, tenen una cosa en comú amb el franquisme: la unitat d'Espanya és «sagrada».

El llibre està en dues llengües.

Sí, la part espanyola, que és la més curta, està en espanyol i la catalana, en català. Crec que el contrast de totes dues llengües ajuda a veure que es tracta d'un diàleg entre dos pobles. I és que, com diu Harold Bloom, «catalans i espanyols són dues civilitzacions diferents».

Parlem ara de TV3 a traïció. Què ha traït TV3?

TV3 a traïcióTV3 ha traït els seus principis fundacionals, aprovats pel Parlament de Catalunya: «Dotar la llengua catalana d'un espai que garanteixi la seva presència en un àmbit dominat per l'espanyola i crear consciència de pertinença a una comunitat nacional diferenciada.» Tot això ha desaparegut, però el més greu no és la desnaturalització de TV3. El més greu és que s'ha convertit en un instrument ideològic al servei del Partit Socialista. Ara, com a mínim, els catalans ja no s'hauran de basar en percepcions per denunciar aquesta situació. Ara tenen un llibre que explica de quina manera el PSC se serveix de TV3 per rentar-nos el cervell i espanyolitzar-nos.

Com pot espanyolitzar molt més TV3 que no pas Tele-5 o La Sexta?

Justament perquè és TV3. Quan l'espectador català mira Tele-5 o La Sexta sap molt bé que són cadenes de Madrid amb mentalitat hispanocèntrica, i això activa en ell uns mecanismes psicològics de prevenció davant el discurs. Quan mirem TV3, en canvi, justament perquè és «la nostra», aquesta prevenció es desactiva. Aleshores, confiats i amb la guàrdia baixa, el missatge espanyolitzador penetra subliminarment en el nostre cervell. És pervers.

I això com es fa?

De diverses maneres. L'eina principal són els telenotícies. Espanyolitza mil vegades més un telenotícies de TV3 que La mañana de la COPE. Per començar, el nom d'Espanya hi apareix moltes més vegades que el de Catalunya. El de Països Catalans hi està prohibit. Totes les informacions que se'ns transmeten són hispanocèntriques i situen Espanya com a principi i final de la vida dels catalans. TV3 no té mercat fora dels Països Catalans, però tot, absolutament tot allò que se'ns diu, ens és presentat com a indestriable d'Espanya. Ja siguin frases de repetició diària —«el govern central », «a la resta d'Espanya», «en el conjunt d'Espanya», «els espanyols pensem...», «els espanyols consumim...», etc.— o notícies sense el més mínim valor informatiu als Països Catalans, com ara un accident de trànsit a Toledo o l'explosió d'una bombona de butà a Burgos. Només en un mes he comptabilitzat trenta notícies de Burgos, una per dia. TV3 és l'eina d'espanyolització més important de Catalunya.

Teniu més exemples?

Són 300 pàgines. Un dels exemples més escandalosos de manipulació informativa el trobem en el tractament de la manifestació del 18-F. Any 2000, «Catalunya per la pau»: 16 minuts; any 2003, «Contra la guerra »: 15 minuts; any 2006, «Som una nació»: 5 minuts. Per altra banda, hi ha una intenció inconfessada de fer de TV3 una emissora bilingüe. Actualment, ja és impossible mirar TV3 sense saber espanyol.

Quin és el propòsit del llibre?

D'una banda, desemmascarar la croada espanyolitzadora dels gestors socialistes. De l'altra, sensibilitzar la societat catalana i fornir d'arguments els professionals no hispanoaddictes de l'emissora per tal que es revoltin contra aquesta situació.

Feu acusacions personals?

No, només dono proves. No es tracta de saber qui ha redactat determinada notícia o ha dit tal cosa. Estem parlant de la televisió nacional de Catalunya i és ella qui ha de tenir una visió catalanocèntrica de la vida, de la mateixa manera que és hispanocèntrica la visió de TVE o italocèntrica la de la RAI. Això és així en tots els països, independentment del que voti cada ciutadà. Som els catalans un poble diferent de la resta del món?

Lletres , octubre-novembre 2006
 
"La gent que té una clara consciència nacional a TV3 està marginada" Imprimeix Correu-e
per Aurora Torras   
diumenge, 01 octubre 2006
ActualL'escriptor Víctor Alexandre denuncia en el seu últim llibre, TV3 a traïció, el procés d'espanyolització que viu l'emissora catalana en mans del PSC. Reconeix que és el llibre que més li ha costat d'escriure perquè ataca directament allò que s'estima, la televisió del seu país, però creu que ja era hora que algú expliqués el procés de descatalanització que està patint TV3 des que governa el partit socialista. Víctor Alexandre (Barcelona, 1950) exposa la seva tesi amb tota una sèrie d'exemples extrets dels telenotícies i proposa la versió conseqüent de cada notícia. L'autor de Jo no sóc espanyol (1999) i d'El somriure de Burt Lancaster (2005), entre d'altres, reclama a TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya? (Proa) la independència de la televisió pública dels interessos polítics.

A qui va dirigit aquest llibre?

A tots els catalans. Crec que serà difícil, després de llegir-lo, veure TV3 amb els mateixos ulls. Per a nosaltres la televisió ja existia, no va ser un assoliment tecnològic sinó un avenç en el terreny de la reafirmació de la nostra identitat, de la protecció de la nostra llengua. De manera que per als catalans és una cosa molt estimada.

Per això li ha estat tan difícil d'escriure?

És clar, buscar tots els punts negres d'una cosa que tu estimes no és agradable.

No ho és, però això vol dir que hi ha interès que millori.

Parlament de CatalunyaJustament perquè hi ha aquest sentiment jo he fet aquest llibre a contracor; el títol també és a contracor perquè jo no vull que TV3 em traeixi perquè és la televisió nacional del meu país, i em sap greu veure com es posen els interessos de partit per davant del país. S'estan traint els principis pels quals TV3 va ser fundada amb uns criteris aprovats pel Parlament de Catalunya, i això s'havia de denunciar perquè TV3 continuarà malgrat els qui la gestionen ara. I d'això es tracta: que, quan un gestor és negatiu, el que cal fer és treure'l d'allà i posar-ne un altre.

Els periodistes en són conscients, d'aquesta manipulació que retrata en el seu llibre?

No són nois i noies que comencen a la professió: són professionals molt complets els que hi ha a TV3; per tant, com més bo ets, menys excuses tens per dir que tu no t'havies adonat que certes coses no es poden dir.

Com ara què?

Et trobes notícies aparentment inòcues i que no tenen cap sentit en un informatiu de TV3 perquè no tenen cap relació amb cap lloc dels Països Catalans. Com, per exemple, l'explosió d'una bombona de butà a Burgos. On és la notícia? Tele5, Antena 3, Cuatro i els dos canals de televisió espanyola tenen una mentalitat hispanocèntrica, i l'única que hauria de ser catalanocèntrica seria TV3. Si aquesta també té una visió del món hispanocèntrica, no ens en queda cap. Quan algú diu "aquí a Espanya" en un mitjà de comunicació, si ell no se n'adona, el llibre d'estil hauria de marcar-ho.

No hi ha un llibre d'estil per a la que ha de ser la filosofia de la cadena?

No. L'únic que hi ha és una mena de carta de principis que es va fer, que no és gaire oficial i que no és en un llibre i que són convencions del llenguatge.

Ningú no vetlla perquè és compleixin?

És clar. Quan als qui manen ja els va bé que es traeixin aquestes pròpies convencions de l'empresa, hi ha una ideologia al darrere. Jo ja deixo que ells mateixos triïn: o són molt mals professionals o són comissaris polítics.

Ha parlat amb aquells que hi treballen?

Hi ha gent amb una clara consciència nacional dins de TV3, però en aquests moments estan profundament marginats, i a més, hi ha comunicats interns que així ho denuncien, així que hi ha molta por. La gent que demostra que té una mentalitat catalanocèntrica queda marginada; els que ho pateixen no gosen dir-ho d'una manera oberta, però existeix.

Com és possible això?

Fixem-nos que tots els càrrecs (quina casualitat) tenen una certa sintonia amb alguna força política, i això no és gratuït: el control de la televisió pública d'aquest país està en aquests moments en mans d'un partit, i aquest partit ha decidit que aquest és un instrument per guanyar les eleccions i, a més, per espanyolitzar el país. De manera que no és una qüestió d'interès: no l'interessa catalanitzar el país o normalitzar-lo, sinó espanyolitzar-lo perquè creu que així té més votants. Té dret a fer el que vulgui, però no pot utilitzar mitjans públics per intentar rentar-nos el cervell.

Què es pot fer, doncs?

Mira, Convergència i Unió mai no ha fet això. Les coses, com siguin (i tothom sap que jo sóc independentista), però CiU ha tingut escrúpols i mesura en fer les coses; el PSC no n'ha tingut, i això s'ha de dir. La neteja ideològica que s'està practicant a Catalunya Ràdio des de fa dos anys és escandalosa. Hi ha molta gent marginada perquè té un pensament que no coincideix amb el pensament del govern que en aquests moments hi ha a Catalunya, i això és gravíssim. Em sembla escandalós que més dels 20 mitjans audiovisuals que hi ha a Catalunya estiguin en poder del PSC: és una dictadura!

Fins a quin punt creu que tindrà ressò la seva denúncia?

Quines eines té un escriptor, si no? No tinc cap intenció de posar-me en política en absolut: crec que és una selva en la qual cal ser de ferro; jo faig llibres. I un llibre no canvia el món, però ajuda molt la gent a pensar. La quantitat de gent que m'ha dit que ha canviat el seu vot per llibres meus és extraordinària!

No tolera la imposició.

Jo he vingut a canviar el curs de la història en la mesura que em sigui possible. I contra el que em sembli injust, jo hi estaré lluitant, no per Catalunya, sinó per qualsevol país que defensi el seu dret a ser, que és el més elemental dels drets.

Per què defensa la independència?

La independència no s'ha de defensar per qüestions polítiques, ni de dreta ni d'esquerra, sinó per sentit comú: és l'estat natural de la vida. I tota dependència és malaltissa: la persona que és dependent emocional del que sigui és una persona que té una patologia.

Actual , núm. 89, 28/9/2006
 
"Des de fa tres segles, Espanya sempre ha ensarronat els catalans. Sempre." Imprimeix Correu-e
per Pàtria   
dilluns, 25 setembre 2006
Des que va sortir el teu llibre Jo no sóc espanyol, l’any 1999, han passat moltes coses. Estem millor o pitjor en el sentit nacional?
Estem millor, perquè aquest llibre, com diu la Núria Cadenes, marca un abans i un després. La verbalització de la frase "Jo no sóc espanyol" va suposar, a més d'un gran desacomplexament, la fi de la por a dir en veu alta allò que tanta gent sentia. Va ser com si ens haguéssim fet adults de cop. Ara sembla més normal, però en aquell moment va ser com si, finalment, haguéssim estat capaços de trencar l'himen de la por. Va ser un esclat d’aire pur. Des d’aleshores, l'ascens de l'independentisme ha estat una constant. De fet, aquest ascens és la causa per la qual ha passat tot el que ha passat des de les eleccions catalanes del 2004 fins ara. El resultat d'aquelles eleccions va treure de polleguera el regionalisme català i l'espanyolisme, perquè, si una cosa tenen en comú, és que tots dos viuen de la subordinació de Catalunya a Espanya.

Has guanyat el I Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès amb el teu llibre La paraula contra el mur. Ens pots fer una petita pinzellada del contingut d’aquesta obra?
La paraula contra el mur"La paraula contra el mur" és una metàfora de la relació entre Catalunya i Espanya. La paraula catalana que s'estavella des de fa segles contra el mur espanyol. Ha arribat el moment d’aturar aquesta despesa inútil d’energia i abandonar la presó. Tots aquests intents sociovergents de trobar l’encaix de Catalunya a Espanya són profundament malatissos. És molt insà, a més de molt poc intel·ligent, muntar exposicions itinerants per explicar Catalunya als espanyols. Això no ho fa cap poble al món, per la senzilla raó que l'amor no es pidola. No hi ha res més patètic que veure algú demanant ser estimat. El missatge del llibre està en el subtítol: "La independència no és un privilegi". El llibre dóna les claus per no perdre més el temps, ja que si la llibertat es troba a l'altra banda del mur, el més intel·ligent és saltar-lo. El llibre és un diàleg amb un espanyol a través del qual vull donar arguments per rebatre tots els tòpics amb què es pretén lligar-nos a Espanya fins a la fi del món. Vull que sigui útil als catalans en les situacions amb amics o coneguts sempre que es planteja aquest tema. No hem de barallar-nos, hem d'argumentar.

Recentment s’han viscut processos de reformes estatutàries a algunes parts dels Països Catalans. Quina és la teva valoració?
Molt negativa. El poble català ha estat víctima d'un frau històric. L’Estatut valencià és profundament espanyolitzador i el del Principat és una estafa, un insult a la nostra intel·ligència. Contràriament al que s'ha dit, no tan sols no suposa cap avenç en termes nacionals sinó que és un pas enrere. A persones com Artur Mas, Pasqual Maragall, Duran i Lleida i Joan Saura se les hauria de seure davant d'un tribunal de justícia per mentir a tot un poble a canvi de satisfer les seves ànsies de poder. No són polítics, són el retrat més descarnat de l'ambició. Per sort, el temps acaba posant cadascú al seu lloc i Catalunya, a més de l'ofec econòmic que patirem, veurà les gegantines dimensions de l’ensarronada de què ha estat objecte.

Sabem que al procés de reforma estatutària del Principat de Catalunya t'has implicat activament pel NO, participant fins i tot en tertúlies televisives. Què hem fet malament els independentistes en aquest aspecte? Hem de fer autocrítica?
Sí, és clar que hi ha coses que no s’han fet bé. La ingenuïtat d’Esquerra Republicana davant el PSOE, i més concretament davant Zapatero, ha estat llastimosa. Des de fa tres segles, Espanya sempre ha ensarronat els catalans. Sempre. Madrid sempre s'ha comportat com ho feia el govern de Washington amb el poble indi i no ha complert mai cap ni un dels seus pactes, entre altres coses perquè el qui té la paella pel mànec no té cap interès a pactar res. És el feble el qui ho vol. Confiar en Zapatero, per tant, ha estat un error. No es pot confiar en algú només perquè somriu o ens dóna copets a l’esquena i ens cau més simpàtic que José María Aznar. Jo convido els catalans que escoltin amb atenció els discursos de Zapatero o les seves respostes en les entrevistes. És la buidor més absoluta. És el paradigma de l'home que parla sense dir res. Rodríguez Zapatero és un gran farsant.

Des del catalanisme sempre hi ha hagut una certa tendència a voler anar a fer pedagogia a Madrid. Veient la retallada de l’Estatut que ha portat a terme Zapatero, un president que en teoria havia de ser menys contrari als nostres interessos, creus que ens podem refiar d’aquesta tàctica?
La meva resposta anterior ja contesta aquesta pregunta. Zapatero és un nacionalista espanyol. L'únic que el diferencia d'Aznar són les formes. En el fons, tots dos estan d’acord amb els plantejaments de Franco: "España es una unidad de destino en lo universal". Cal recordar que els atacs que Catalunya va rebre a Fresno i a Roma en contra de les seleccions nacionals s'han produït sota el govern de Zapatero, no pas sota el d’Aznar.

Com a periodista com veus la situació dels mitjans de comunicació a Catalunya?
CensuraNo hi ha llibertat d'expressió. Hi ha una censura ferotge, una censura que es diu "opinió políticament correcta". Aquesta és la censura moderna, que és la més perversa de totes les censures perquè no està escrita enlloc. El 99% dels mitjans audiovisuals importants de Catalunya estan en mans del PSC. És una autèntica dictadura. Les veus independentistes estan satanitzades i excloses de l’espai comunicacional. El cas de TV3 i Catalunya Ràdio és realment escandalós. I els pocs noms que tenen una columneta en algun diari no estan contractats com a firmes sinó com a quotes per tal de guardar les aparences.

Has presentat un programa sobre cinema a TVE-Catalunya. Des d’aquesta perspectiva com veus la problemàtica del cinema en català? I en quina situació veus el cinema en català fet a Catalunya?
El cinema català senzillament no existeix. Hi ha alguns directors com ara Joel Joan, Francesc Bellmunt o Ventura Pons, que, a base de nedar a contracorrent, fan alguna cosa, però l'espanyolització del cinema que es fa a Catalunya és absoluta. Els cineastes catalans són tan provincians que es pensen que rodant en espanyol seran més universals. Fan pena. Són els mateixos cineastes que els cau la bava veient pel·lícules sueques, daneses o noruegues. Els encanta sentir les interpretacions dels actors nòrdics i la sonoritat de les seves llengües, però, en canvi, els horroritza que els intèrprets de les seves pel·lícules parlin català. "Català? Què és això? Uix, quina cosa més provinciana! Cal parlar espanyol. Així ho entén tothom". És patètic. Hi ha directors que arriben fins i tot a ocultar que l'acció passa a Catalunya per tal d'universalitzar el tema. Pobrets, sort que els cineastes de la resta del món no han fet el mateix. Només tindríem referents nord-americans. I si els nòrdics rodessin en anglès, quin sentit tindrien les seves llengües i la seva cultura? Catalunya està dominada per gent molt pobra d’esperit.

Tenim entès que t'has implicat força en el cas de l’Èric Bertran, el noi de Lloret que va ser obligat a declarar a l’Audiència Nacional per demanar etiquetatge en català, arribant a escriure el pròleg del seu llibre. Aquest estiu s’han produït dos casos similars al de l'Èric. Què creus que busca l’Estat Espanyol portant a terme aquest tipus d’accions contra joves que no li suposen cap perill?
El que busca l’Estat és que els casos no es multipliquin. La seva intenció és espantar-nos per mitjà de coaccions i amenaces. Ja veus: algú demana poder viure en català a Catalunya i li apliquen la llei antiterrorista. En certa manera, és el mateix cas d’en Jesús Artiola, de les CUP. El van amenaçar de tancar-lo a la presó per haver dit que el rei d’Espanya havia mentit quan va afirmar que l'espanyol no havia estat mai llengua d’imposició. I els cas dels dos independentistes de Figueres i de Sant Sadurní d'Anoia acusats de terroristes és fruit del mateix. La part bona d’això és que Espanya està molt espantada, està neguitosa perquè veu com l'independentisme està creixent i no sap com aturar-lo. Per això el criminalitza.  

Podem considerar l'Estat espanyol i l'Estat francès com estats democràtics al 100%?
No, en absolut. Espanya i França són democràcies totalitàries.

Com veus la situació actual de l’independentisme? Creus que anem pel bon camí o sovint es pensa massa en les sigles i poc en els interessos del país?
La divisió interna és el principal enemic de l'independentisme català. Tothom parla malament de tothom, i tothom es creu més català que l'altre. Com a estratègia és un suïcidi. Jo, si fos espanyol, estaria encantat veient com s’atonyinen entre ells els meus adversaris. És meravellós. A mi no em semblen malament aquestes batusses, però no pas abans de la independència. Ens equivoquem de tempo. El problema és que no ens adonem que Catalunya és molt més important que les nostres diferències. No ens adonem que Catalunya mai no serà lliure si no estem units. En això hem d'imitar els espanyols i els francesos. No hem de deixar que ens governin les emocions, cal utilitzar el cervell.

Què penses quan veus catalans com Borrell, Piqué, Vidal-Quadras, Maragall, Boadella... que senten un odi tan gran cap a la pròpia identitat?
Penso que són quadres clínics d'autoodi dignes d’estudi. Són persones amb greus problemes psicològics. Atès que en vida no ho faran, quan morin haurien de donar el seu cervell a la ciència.

Per acabar: Guanyarem?
Guanyarem perquè hi ha un augment de la consciència nacional, però seria infantil pensar que rebrem alguna ajuda externa. No n'hi haurà cap, d’ajuda. La independència arribarà quan comprenguem que és un dret, i que, justament perquè és un dret, ningú no ens la pot concedir ni ningú no ens la pot negar. Serem lliures quan comprenguem que cap poble no té dret a decidir per nosaltres. Al final, tot es resumeix en una paraula: dignitat.

Pàtria , núm. 4, 11/9/2006
 
<< Inici < Ant 1 2 Seg > Final >>

Resultats 1 - 25 de 27
spacer.png, 0 kB