spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Crítica de cinema
"El cinema va ser el primer amor de la meva vida" Víctor Alexandre
Consulteu la cartellera de cinema en català.

Jack Reacher Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 gener 2013
El debat que hi ha actualment als Estats Units sobre la possessió d'armes, arran de la massacre de Newtown, en què van morir vint-i-sis persones, vint de les quals infants, a mans d'un individu que finalment es va suïcidar, és indestriable de la cultura de la violència que fomenta la seva indústria cinematogràfica. En aquesta pel·lícula, tot i que amb un mòbil diferent, també hi ha una matança només començar. I tot el que ve a continuació és violència gratuïta, morts a dojo, ideologia reaccionària i altíssimes dosis de testosterona. El guió, ple de llacunes, és força pla i només algunes línies de diàleg apunten un bri d'enginy. En realitat es tracta d'una producció feta a mida de Tom Cruise i del seu lluïment personal poc abans que l'edat -ara té cinquanta anys- li impedeixi donar credibilitat a personatges com el de Jack Reacher. S'agraeixen, tanmateix, les aparicions del director Werner Herzog, sempre en penombra, i de Robert Duvall. En definitiva, un film entretingut, però sense ànima.

Jack Reacher

Tot Sant Cugat , núm. 1348, 25/1/2013
 
La noche más oscura (Zero dark thirty) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 gener 2013
El film s'obre amb unes veus en off sobre fons negre que evoquen les converses mantingudes per algunes de les víctimes de l'atemptat de l'11-S de 2001 a Nova York, després que el primer avió s'estavellés contra una de les Torres Bessones. A partir d'aquí, tot el que se'ns mostra és una síntesi del laboriós procés que la CIA va dur a terme per localitzar i assassinar el cervell d'aquella massacre. És a dir, les tortures que es van practicar en presons clandestines a tota mena de sospitosos. Òbviament, no ho veiem tot. D'una banda, perquè la realitat, quan traspassa certs límits, pot semblar inversemblant; i de l'altra, perquè un film comercial com La noche más oscura difícilment farà sang a l'hora de parlar de les institucions nord-americanes. Per això el veritable interès rau en el procés interior de l'analista que descobreix Bin Laden, ja que la dona que veiem al començament no té res a veure amb la del final. És l'únic que separa el film de ser un luxós documental televisiu. La resta és apologia de la tortura.

La noche más oscura (Zero dark thirty)

Tot Sant Cugat , núm. 1347, 18/1/2013
 
Los miserables (Les misérables) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 gener 2013
Aquest és un film procliu a crear divergències entre els espectadors, en sortir de la sala, ja que és d'aquells que difícilment admeten un terme mitjà a l'hora de jutjar-los: o bé t'emocionen i estàs content d'haver-los vist o bé et semblen una simple operació comercial de gran pressupost. Aquí el repte era adaptar de nou el gran clàssic de Victor Hugo, ja traslladat al cinema diverses vegades amb resultats irregulars, però en un format diferent de l'habitual. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que Tom Hooper ha estat molt hàbil portant l'aigua al seu molí. És a dir, com que el gènere musical, pròpiament dit, ultrapassa les seves possibilitats, ha optat per fer un melodrama cantat, que és una altra cosa. I és precisament aquesta opció la que possibilita la visió descarnada dels sentiments dels personatges per mitjà de llarguíssims primers plans. Això no obstant, la millor versió continua essent la del 1935 amb Fredric March (Valjean) i Charles Laughton (Javert). Excel·lent Hugh Jackman.

Los miserables (Les misérables)

Tot Sant Cugat , núm. 1346, 11/1/2013
 
El cuerpo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 04 gener 2013
Si obviem l'absoluta inversemblança de la història, així com moltes de les situacions que presenta i els enganyosos efectes sonors que tot sovint les acompanyen, es pot dir que som davant d'un film entretingut amb petits moments reeixits. Es tracta, per tant, d'acceptar que s'inscriu en el cinema Giallo, un subgènere italià derivat del cinema de terror que va tenir un cert èxit ara fa uns quaranta anys amb directors com Mario Bava i Dario Argento. Però som al 2013 i certes trampes de guió, que en una altra època podien ser entabanadores, avui resulten enutjoses. I això afecta també la llarguíssima explicació oral final. Malament rai, quan un film necessita que un personatge dediqui una colla de minuts a explicar a l'espectador tot allò que les imatges no han sabut mostrar. De tota manera, tenint en compte que El cuerpo és la primera pel·lícula d'Oriol Paulo, com a director, potser no es pot demanar gaire cosa més. José Coronado està molt fluix. Hugo Silva, en canvi, fa un bon treball.

El cuerpo

Tot Sant Cugat , núm. 1345, 4/1/2013
 
Una pistola en cada mano Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 30 desembre 2012
Tenint en compte la tendència pirotècnica del cinema actual, sembla un miracle que Cesc Gay hagi trobat finançament per rodar una pel·lícula com aquesta, plena de plans de seqüència i fonamentada en les paraules. És tot un regal, francament, perquè es tracta d'una pel·lícula adulta, d'una pel·lícula que despulla els personatges a través de les coses que diuen i per la manera com les diuen, i que ens mostra les mancances del gènere masculí pel que fa a l'expressió de les seves emocions i dels seus sentiments. Mentre les dones aborden aquestes qüestions desinhibidament entre elles, alhora que expressen els seus neguits més íntims i els seus problemes amb la parella, els homes, en canvi, defugen aquesta mena de converses o, si més no, s'hi senten incòmodes, ja sigui per una vergonya absurda o per una por anacrònica a veure qüestionada la seva masculinitat. El film és tan encantador que quan s'acaba et sap greu, perquè voldries seguir furgant en la vida de personatges tan reals. Tot un plaer.

Una pistola en cada mano

Tot Sant Cugat , núm. 1344, 28/12/2012
 
El chef (Comme un chef) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 desembre 2012
És una comèdia intranscendent i força simplista, però té més encant que bona part de les pel·lícules nord-americanes –gairebé sempre violentes– que aterren a les nostres pantalles. Aquí, com a mínim, apareixen personatges molt més propers i humans i amb problemes que no tenen res a veure amb l'estol de dements fabricats a Hollywood que volen destruir el món. Dit això, El chef és un film de poca volada, amb diàlegs que no aprofiten la hilaritat que podrien provocar algunes situacions i amb un nivell de reprovació molt lleu de la cuina molecular en detriment de la cuina tradicional, que és, al capdavall, la base sobre la qual descansa la història que ens explica. En aquest sentit, tant la seqüència en què apareix Santiago Segura com la dels dos protagonistes disfressats de japonesos són esperpèntiques. Amb tot, no deixa de ser una comèdia simpàtica que es veu amb un somriure als llavis. El cuiner interpretat per Jean Reno lluita per no perdre les tres estrelles, però el film només en té una.

El chef (Comme un chef)

Tot Sant Cugat , núm. 1343, 21/12/2012
 
La vida de Pi (Life of Pi) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 desembre 2012
Basada en una novel·la del canadenc Yann Martel i dirigida per Ang Lee, La vida de Pi és una faula visualment fascinant sobre la multitud de rostres que pot arribar a tenir la veritat i sobre les múltiples versions de nosaltres mateixos que romanen ocultes en el nostre interior. Versions que probablement no descobrirem mai, llevat que la vida ens situï al caire de l'abisme. En aquest sentit, és il·lustrativa la frase que diu el protagonista en el decurs de la seva odissea: "La fam canvia tot allò que creies saber de tu mateix". Són paraules d'un adolescent que sobreviu prop de vuit mesos en un bot salvavides a l'Oceà Pacífic sense cap més companyia que un tigre de Bengala. Tanmateix, malgrat la bellesa i el poder hipnòtic de les imatges, la pel·lícula no aconsegueix desprendre's d'un cert baf alliçonador de caràcter espiritual que en alguns moments fa que tinguem la sensació d'estar assistint a una ensucrada homilia universalista per a tota la família. Per passar-hi una estona agradable.

La vida de Pi (Life of Pi)

Tot Sant Cugat , núm. 1342, 14/12/2012
 
En la casa (Dans la maison) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 08 desembre 2012
Tot i que no pot amagar el seu origen teatral, estem davant d'una pel·lícula exquisida que, pel fet de ser francesa i de no tenir els altaveus propagandístics del cinema nord-americà passarà injustament desapercebuda per a molta gent. I serà una llàstima, perquè ens parla del poder de la paraula com a instrument de manipulació de l'ésser humà. Una manipulació que, tot i ser detectada per la víctima, pot arribar a ser acceptada per aquesta quan el manipulador és prou intel·ligent per seduir-la intel·lectualment. No és estrany que hagi estat considerada la millor pel·lícula del Festival de Sant Sebastià i que també hagi guanyat el premi del Jurat al millor guió, ja que constitueix una aguda i transgressora reflexió sobre el món dels adults a través dels ulls d'un voyeur adolescent estimulat pel seu professor. El voyeur, tanmateix, acaba essent l'espectador, que és qui, de fet, observa l'espúria estabilitat de dos matrimonis de classe mitjana. Gran treball de Fabrice Luchini. No us la perdeu.

En la casa (Dans la maison)

Tot Sant Cugat , núm. 1341, 7/12/2012
 
En la mente del asesino (Alex Cross) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 novembre 2012
Encara que té com a base les exitoses novel·les del nord-americà James Patterson -una vintena de llibres i prop d'un milió i mig d'exemplars venuts-, En la mente del asesino no n'és l'adaptació de cap. L'únic que fa és inspirar-se en un dels títols de la saga, el dotzè concretament, i mantenir-ne els elements més importants, entre els quals el personatge d'Alex Cross, el policia de la brigada d'homicidis de Detroit, que en els dos films anteriors -Kiss the girls i Along came a Spider- havia interpretat Morgan Freeman i que aquí encarna Tyler Perry. El resultat, però, és força nefast. Només algunes escenes d'acció aconsegueixen treure l'espectador de la insípida buidor del conjunt. Es tracta d'una realització plana, impersonal i amb personatges esquemàtics dibuixats a grans trets. Ideal per a passar l'estona amb la ment en repòs.

En la mente del asesino

Tot Sant Cugat , núm. 1340, 30/11/2012
 
Fènix 11.23 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 novembre 2012
Se'm fa difícil parlar d'aquest film des de la distància, ja que vaig viure intensament la història que narra i m'hi vaig implicar per fer possible la publicació del llibre sobre el cas i també escrivint-ne una obra de teatre que es va estrenar l'any 2007. El film, per tant, és una nova peça que explica, amb un altre format, els fets que es van esdevenir l'any 2004 a Lloret de Mar quan l'Audiència Nacional espanyola va acusar de terrorisme Èric Bertran, un nen de 14 anys, per haver demanat als supermercats Dia que etiquetessin els seus productes en català. Arran d'això, la fiscal va estar a punt de tancar-lo en un reformatori durant vuit anys i la psicòloga, en el seu informe, va considerar que els pares induïen l'Èric a la violència en veure només TV3 i el Canal 33. Sembla increïble, però va ser així. El film és bo, la direcció d'actors és reeixida i Nil Cardoner, fent d'Èric, està esplèndid. Ves per on, si s'hagués executat la sentència, l'Èric hauria quedat en llibertat aquest 2012.

Fènix 11.23

Tot Sant Cugat , núm. 1339, 23/11/2012
 
Skyfall Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 novembre 2012
Tot i que hi ha un punt, més o menys cap a la meitat, que el ritme davalla una mica, s'ha de reconèixer que som davant d'un dels millors títols de la sèrie Bond. A diferència dels altres, en aquest hi trobem éssers humans en lloc de personatges d'una peça mancats de clarobscurs. Hi ha, això sí, el dolent intel·ligent que posa el seu cervell al servei del mal i un bon nombre d'explosions i de figurants que moren, però Bond es retroba amb la seva infantesa i fins i tot hi descobrim una relació maternofilial amb M. No es tracta, per tant, d'una franquícia més, sinó d'una nova etapa amb un heroi més vulnerable i amb un rostre més humà i fatigat. I és que, de fet, per més que en diguem 007 i hi posem la música de Monty Norman, la saga ja no té res a veure amb la creació d'Ian Fleming. Només és pura estratègia comercial. Amb tot, cal reflexionar sobre el missatge inquietant que transmet segons el qual l'enemic ja no és cap país ni vesteix cap uniforme. Ara l'enemic treballa a l'ombra i pot ser qualsevol.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1338, 16/11/2012
 
Argo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 novembre 2012
L'efectivitat narrativa d'Argo, que en alguns moments és força òptima, no pot justificar les seves mancances, que són força notables. És innegable que el film, especialment en la recta final, gaudeix de moments que mantenen l'espectador en un puny, però el conjunt -amb un munt de llicències sobre els fets reals- és d'un esquematisme que refreda l'extraordinària odissea humana que ens està explicant. En aquest sentit, les gegantines limitacions de Ben Affleck com a actor són un llast durant tot el metratge, ja que construeix un personatge anodí, sense suc ni bruc i del tot inexpressiu. I, més enllà de detalls epidèrmics, tampoc no tenen perfil propi la resta de personatges que hi apareixen. Per altra banda, són massa visibles els intents de voler dilatar els minuts d'enjòlit o de provocar-nos un nus a la gola. Si tens a Hitchcock com a referent, el primer que has d'evitar és que se't vegin les trampes. L'epíleg és sobrer, però els crèdits finals inclouen imatges dels personatges reals.

Argo

Tot Sant Cugat , núm. 1337, 9/11/2012
 
Looper Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 02 novembre 2012
Si deixem de banda el seu excedent de violència gratuïta, que la perjudica i banalitza una mica, Looper és una petita joia de la ciència-ficció. No és estrany que hagi tingut molt bona acollida en el Festival de Sitges. Ens parla d'un futur no gaire llunyà en què els viatges en el temps seran tan possibles com il·legals. Possibles, perquè haurem avançat prou per fer realitat un vell somni de la humanitat; i il·legals, perquè l'ús que en fa la maldat humana els ha convertit en instruments letals. També hi trobem una societat abatuda per la misèria i individus que han experimentat una mutació que els dóna poders telequinètics. La vida no sembla tenir gaire valor i el materialisme ho domina tot. Som, en definitiva, davant d'un món terriblement inquietant en què una manera de treure's de sobre persones incòmodes és enviar-les al passat per tal que assassins contractats des del futur les eliminin i no en quedi rastre. Excel·lent Joseph Gordon-Levitt en un film de gran intel·ligència.

Looper

Tot Sant Cugat , núm. 1334, 2/11/2012
 
Lo imposible (The impossible) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 octubre 2012
La direcció de Juan Antonio Bayona a Lo imposible té qualitats innegables, tant en l'aspecte tècnic com en el narratiu. Les imatges realistes del tsunami, per exemple, amb una admirable renúncia als efectes digitals, així com les relatives a l'estat de xoc dels personatges interpretats per Naomi Watts i Tom Holland, mostrant-nos la vulnerabilitat de l'ésser humà i de l'equilibri sobre el qual descansa el món de cotó fluix que ha construït, són esplèndides. Bayona té talent i farà grans produccions. El problema és que la seva honestedat tècnica s'adiu molt poc amb la manipulació descarada que fa de les emocions de l'espectador per mitjà de remarques absurdes i d'una música que s'ensenyoreix de la pantalla amb l'única finalitat de provocar-nos un devessall de llàgrimes. Això no obstant, s'agraeixen les adultes imatges finals, que ens diuen que, just en aquell punt, comença una altra història. Extraordinari el treball de Naomi Watts i de Tom Holland. El talent d'aquest nen és impressionant.

Lo imposible (The impossible)

Tot Sant Cugat , núm. 1335, 26/10/2012
 
Salvajes (Savages) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 octubre 2012
Oliver Stone sap molt bé com retenir l'espectador a la butaca tot fent-li creure que li està explicant alguna cosa molt important. En aquest cas es tracta de l'adaptació d'una novel·la de Don Winslow sobre el món de la droga i la corrupció. El tema, certament, és interessant. El problema és que, més enllà d'uns apunts favorables a la legalització de la marihuana, no hi ha cap presa de posició política ferma en tot el film. Tot es redueix a una combinació de violència, traïció, amistat i sexe que gira entorn d'un trio sentimental format per dos homes i una dona en una línia molt similar a la relació que van mantenir Butch Cassidy i Sundance Kid amb Etta Place. Aquest tema, com és lògic, ja podria ocupar tota una pel·lícula per si mateix, però Stone l'aborda de manera molt superficial. Per altra banda, la veu en off és apàtica i el final resulta trampós. El millor de tot són els secundaris John Travolta i Benicio del Toro. Del Toro està realment extraordinari. Un film per passar l'estona.

Salvajes (Savages)

Tot Sant Cugat , núm. 1334, 19/10/2012
 
A Roma amb amor (To Rome with love) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 13 octubre 2012
No és cert que el talent de Woody Allen s'hagi esvaït. Sí que ho és que en els darrers anys ha fet pel·lícules que podem qualificar de menors, comparades amb d'altres d'anteriors. És a dir, pel·lícules que semblen menys agudes o més lleugeres que alguns títols capitals. Amb tot, veure avui una pel·lícula de Woody Allen encara continua essent un gratificant treball intel·lectual. I la prova és que el seu públic té molt poc a veure amb el públic consumidor sistemàtic de productes merament visuals. L'univers cinematogràfic de Woody Allen són les relacions humanes en moltes de les seves facetes, com ara les relacions sentimentals, les relacions familiars, el sexe, la infidelitat, l'egocentrisme, la hipocresia, la fama... Aquests temes són una constant en la seva obra i en cap moment, malgrat que Allen és al llindar dels 77 anys, hi ha símptomes de desconnexió del món actual. A Roma amb amor, tot i ser un títol menor, també hi trobem tot això, a més d'unes delicioses reflexions sobre la vida.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1333, núm. 12/10/2012
 
Total Recall Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 05 octubre 2012
Francament irritant aquesta nova versió d'aquell conte curt de Philip K. Dick que Paul Verhoeven va dur al cinema l'any 1990 amb el títol de Desafiament total. Irritant pel fet que converteix una història fascinant sobre realitat, record i fals record en dues hores de buidor absoluta, de violència gratuïta, de diàlegs infantils, de combats absurds, d'acrobàcies inversemblants, de persecucions inacabables i de pluja de bales sense cap més objectiu que omplir minuts. Si al llarg del film no es disparen cinc mil bales no se'n dispara cap. El final, per tant, constitueix tot un alliberament per a aquells espectadors que, atrets pel relat de Dick i pel bon record de la versió de Verhoeven, han picat l'ham i se senten decebuts. No es pot esperar res més d'una operació comercial que tracta l'espectador com un minyonet mental. Ni tan sols el deliciós sentit de l'humor de l'adaptació anterior. La imatge fugaç d'Ethan Hawke és una metàfora de tot plegat. La pel·lícula s'acaba abans que ell aparegui.

Total Recall

Tot Sant Cugat , núm. 1332, 5/10/2012
 
El nombre (Le prénom) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 28 setembre 2012
Pel·lícules franceses com aquesta, farcida de diàlegs brillants, de subtilesa i d'intel·ligència, compensen l'allau de produccions nord-americanes totalment buides que ens arriben tot sovint amb una història i uns personatges que estan al servei dels efectes visuals. Aquí no hi ha res d'això. Es tracta de l'adaptació d'una obra teatral dels mateixos directors del film, que mostra la immensa hipocresia burgesa, tant de dretes com d'esquerres, a través d'un sopar familiar -dos matrimonis i un amic- que es preveia agradable però que va degenerant a mesura que tothom, amfitrions i convidats, esdevé presoner de la seva pròpia dialèctica. Una simple broma, d'allò més innocent, desencadena un munt de reaccions que acaben despullant els egos, els prejudicis, el masclisme i la necessitat de reafirmació d'alguns individus força més insegurs del que aparenten. Exquisit, per altra banda, el treball dels intèrprets, entre els quals és tot un regal la fugaç aparició de Françoise Fabian, la inoblidable Maud de Ma nuit chez Maud. No us la perdeu.

El nombre (Le prénom)

Tot Sant Cugat , núm. 1331, 28/9/2012
 
Eternamente comprometidos (The five-year engagement) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 setembre 2012
Tot i haver estat definida com una comèdia romàntica, no es pot dir que de debò sigui això. De romanticisme, n'hi ha poc en aquest film. De fet, l'encant principal de la història que explica és la seva acidesa i la manera aparentment epidèrmica amb què aborda les relacions de parella. Són magnífiques les eines que utilitza per mostrar-nos la incapacitat de l'home occidental per assumir el paper que ha atorgat de sempre a la dona, és a dir, un paper merament secundari, sacrificat i a remolc dels seus camins professionals com a mascle. En aquest sentit, resulta corrosiu el personatge del marit feliç amb aquest rol, lliurat a fer jerseis i convertit en tota una doneta. Llàstima d'algunes situacions de sal gruixuda o fora de lloc i d'un excés de metratge, però en conjunt és un film que diu molt més del que aparenta i que té agradables ressons de Stanley Donen.

Eternamente comprometidos

Tot Sant Cugat , núm. 1330, 21/9/2012
 
Abraham Lincoln: cazador de vampiros (Abraham Lincoln, vampire hunter) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 setembre 2012
És una llàstima que aquesta pel·lícula es prengui tan seriosament a si mateixa, perquè si no fos així, si es mostrés com el que realment és, un enfilall d'escenes sense cap més objectiu que fer passar l'estona, el resultat hauria estat més satisfactori. L'ús del nom del setzè president dels Estats Units com a reclam, seguint el fil de la novel·la en què es basa –novel·la que signa Seth Grahame-Smith, però que sembla haver estat escrita per diverses mans–, talment com si ens expliquessin quelcom que no sabem del personatge, denota, en el millor dels casos, la convicció que calia suplir la manca de talent amb un revestiment que fes picar l'ham a un públic potencial. Per altra banda, si el protagonista, en lloc de dir-se Abraham Lincoln, s'hagués dit Pancho Villa o Buffalo Bill, l'efecte hauria estat el mateix. Seqüències d'acció ben resoltes.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1329, 14/9/2012
 
El legado de Bourne (The Bourne Legacy) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 07 setembre 2012
Tony Gilroy, el guionista de la trilogia anterior protagonitzada per Matt Damon (El caso Bourne, El mito de Bourne i L'ultimàtum de Bourne), és el director d'aquesta franquícia que es presenta com la peça inicial d'una nova trilogia que tindrà el rostre de l'actor Jeremy Renner (En terra hostil). S'agraeix, tanmateix, que alguns secundaris com Joan Allen (Pamela Landy) o Albert Finney (doctor Hirsch) s'hi mantinguin per donar coherència a tot plegat. Ja se sap: mentre les estrelles, tard o d'hora, abandonen les sèries per a no encasellar-se, els secundaris hi veuen una garantia de continuïtat laboral i, si poden, hi romanen fins al final. Recordem, en aquest sentit, els casos dels inoblidables Bernard Lee (M) i Desmond Llewelyn (Q) a la sèrie James Bond. En aquest nou capítol de la vida de Bourne no hi ha gaire cosa més que pur entreteniment estiuenc. Cinema per passar l'estona, per bé que amb una factura força digna i amb una excel·lent seqüència final. Magnífic Stacy Keach (Turso).

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1328, 7/9/2012
 
El caballero oscuro: la leyenda renace (The Dark Knight rises) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 03 agost 2012
Encara que l'empremta que aquesta pel·lícula deixarà en l'espectador serà probablement molt fugaç, és ben segur que les gairebé tres hores que té el seu metratge el mantindran literalment atrapat a la butaca. Estem parlant d'un Batman, –l'últim de la trilogia de Christopher Nolan– que prescindeix en bona part de l'ús del digital i en què el conjunt de les coses i persones que hi apareixen són reals, fins i tot els milers d'extres. En aquesta ocasió hi trobem una societat acovardida i pusil·lànime que no es veu amb cor d'enfrontar-se a aquells que l'oprimeixen i un heroi imperfectament humà que no té res a veure amb l'esguerro que Joel Schumacher va perpetrar ara fa quinze anys a Batman i Robin. El repartiment és excel·lent i és tot un plaer trobar-hi Michael Caine, Gary Oldman, Morgan Freeman i Marion Cotillard. Entreteniment intel·ligent.

El caballero oscuro: la leyenda renace

Tot Sant Cugat , núm. 1324, 3/8/2012
 
Qué esperar cuando estás esperando (What to expect when you're expecting) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 juliol 2012
Basada en els llibres d'autoajuda de Heidi Murkoff, una figura molt popular als Estats Units en la temàtica de l'embaràs i dels seus efectes, fins al punt que només en aquell país ha venut més de trenta-quatre milions d'exemplars, Qué esperar cuando estás esperando és una insubstancial, carrinclona i melindrosa producció americana el missatge de la qual ens diu que la dona no assoleix la maduresa fins que viu l'experiència de la maternitat. Ni més ni menys. La part positiva d'això és que mostra les seves cartes de bon començament i que, per tant, no pretén donar garsa per perdiu. Aquest detall és important, perquè arriba a ser entretinguda si l'espectador no se la pren seriosament. El problema és que som davant d'un producte tan ensucrat que, quan s'acaba, hom té la sensació d'haver estat dues hores menjant caramels. No hi ha res més.

Qué esperar cuando estás esperando

Tot Sant Cugat , núm. 1323, 27/7/2012
 
La delicadesa (La délicatesse) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 juliol 2012
No acostuma a passar que el director d'un pel·lícula sigui, alhora, l'autor del llibre que la fonamenta, ja que cinema i literatura són llenguatges diferents. Però en aquest cas ha estat així, i David Foenkinos és l'autor de La delicadesa (La Magrana, 2011) i també de la versió cinematogràfica que se n'ha fet, per bé que ha assolit molta més profunditat en la primera que en la segona. La segona sembla afectada per la mateixa fredor que denuncia i li manca un xic de tremp per transmetre el garbuix de sentiments contraposats dels personatges. Tot i això, som davant d'una història encantadora que ens mostra la descomposició de certs valors socials i la seva substitució per l'arribisme, l'individualisme, la superficialitat i la glaciació de les relacions humanes. Em pregunto, tanmateix, per quina raó Foenkinos ha escollit Audrey Tautou com a protagonista, malgrat que a la novel·la ens diu que Nathalie té el físic de l'actriu Marie Gillain. Un dels films més interessants de la cartellera.

La delicadesa (La délicatesse)

Tot Sant Cugat , núm. 1322, 20/7/2012
 
El enigma del cuervo (The raven) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 juliol 2012
Dirigida per James McTeigue (V de Vendetta) i protagonitzada per John Cusack, Luke, Alice Eve i Brendan Gleeson, aquesta pel·lícula s'inspira en un text de l'escriptor americà Edgar Allan Poe que es va publicar originalment l'any 1845 en un diari de Nova York i que el cinema ha adaptat en algunes ocasions amb tractaments diversos, com ara els films encarnats per Bela Lugosi, Boris Karloff, Vincent Price i Peter Lorre. Aquí, malauradament, el que promet ser una capbussada en el món fantàstic i tenebrós de Poe es converteix de seguida en una història mancada de tremp i d'interès amb més elements televisius que no pas cinematogràfics. Al final, els amants de Poe en sortiran profundament decebuts i els espectadors espontanis oblidaran el film en pocs segons. Sort n'hi ha del treball d'aquest gran actor que sempre ha estat John Cusack. Només ell, en el paper del mateix Edgar Allan Poe, salva com pot la situació.

El enigma del cuervo (The raven)

Tot Sant Cugat , núm. 1321, 13/7/2012
 
Tengo ganas de ti Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 juliol 2012
És possible que molts espectadors, després de veure Tengo ganas de ti, surtin francament irritats del cinema, amb la sensació que els han pispat dues hores de la seva vida de manera inútil. I s'entén que pensin així, perquè, més enllà de la bona interpretació de Clara Lago, estem parlant d'un producte buit que ens situa en un món on cal ser un macho man -un macho man sensible, això sí- per moure's amb desimboltura; un món en el qual només una noia que faci taekwondo té possibilitats de reeixir. El producte -costa dir-ne film- és un encadellat d'escenes i situacions a major glòria dels pectorals i dels músculs del protagonista que, per tal de poder lluir la carona davant la càmera, es passeja en moto sense casc per Barcelona. Sobta, per altra banda, un metratge tan llarg per a una història tan curta -curta en tots els sentits- atès que cada cop que penses que per fi ja s'acaba torna a començar i taral·leges mentalment la cançó de Raimon. Per a amants incondicionals de la fotonovel·la.

Tengo ganas de ti

Tot Sant Cugat , núm. 1320, 6/7/2012
 
Hysteria Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 juny 2012
Tot i tenir un to massa asèptic i contingut, que li resta força, aquest film parla de coses importants que els joves d'avui probablement consideraran insòlites, com ara que a les darreries del segle XIX de l'orgasme femení se'n digués paroxisme i que de la insatisfacció sexual de les dones, causada per una societat androcèntrica, se'n digués histèria. Però el cert és que les coses eren realment així. Fixem-nos que encara avui hi ha homes que empren el terme histèria per desqualificar aquelles dones que jutgen insubmises o excessivament reivindicatives. Hysteria, tanmateix, no es concentra només en això, sinó que amplia la mirada a l'entorn social que afavoria aquestes creences mostrant la hipocresia social, la ignorància masculina de la sexualitat femenina, les enormes dificultats de les dones per accedir a una carrera universitària i la instrumentalització política de la medicina per perpetuar la repressió. S'agraeix la sang a les venes de Maggie Gyllenghaal. Aneu-hi, us ho passareu bé.

Hysteria

Tot Sant Cugat , núm. 1319, 29/6/2012
 
Las chicas de la sexta planta (Les femmes du 6ème étage) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 juny 2012
Molt simpàtica aquesta història sobre les espanyoles que mig segle enrere, sense futur a Castella, Extremadura o Andalusia, van emigrar a França per servir a les cases de famílies benestants. El xoc cultural va ser inevitable, perquè implicava la convivència entre unes dones carregades d'humanitat, però sorolloses, orgulloses i poc cultivades, en general, i una burgesia parisenca força culta i sofisticada, però classista, avorrida i buida interiorment. El film mostra tot això des de l'angle francès per mitjà de la figura d'un home que sempre serà un senyor, en el sentit més jeràrquic del terme, però amb prou sensibilitat per veure els valors de la gent humil i les misèries de la seva pròpia classe. Exquisit el treball de Fabrice Luchini i Natalia Verbeke -amb un fascinant joc de mirades- i molt bo el de la resta. El doblatge espanyol li fa molt de mal.

Las chicas de la sexta planta (Les femmes du 6ème étage)

Tot Sant Cugat , núm. 1318, 22/6/2012
 
Per fi sols! (Darling companion) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 15 juny 2012
Sembla que queden força lluny els dies en què Lawrence Kasdan va fer Grand Canyon, un retrat de la deshumanització de la societat occidental, farcit de moments lluminosos, a través d'un grup de persones atrapades en la rutina diària. D'aleshores ençà, però, han transcorregut més de vint anys –amb la realització de cinc pel·lícules– sense que Kasdan hagi aconseguit apujar el llistó o mantenir-se al mateix nivell. Aquí, a Per fi sols!, el tema gira entorn d'una família benestant immersa en el tedi més absolut amb dues úniques, però grandíssimes preocupacions: una, la desaparició del seu gos, que ha decidit anar-se'n de casa; i dues, l'adéu de la seva filla, que ha decidit passar la lluna de mel a la Polinèsia. La recerca del gos, és clar, vol ser una metàfora del retrobament dels protagonistes amb ells mateixos, però acaba esdevenint un enfilall de situacions desconnectades i carrinclones que fan que l'espectador es pregunti què hi fa Diane Keaton allà al mig? Gran interpretació del gos.

¡Por fin solos!

Tot Sant Cugat , núm. 1317, 15/6/2012
 
Els nens salvatges Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 juny 2012
Ja fa alguns anys que el cinema català està experimentant un canvi qualitatiu més que notable, malgrat les limitacions dels pressupostos que el fan possible, i això fa que les pel·lícules que produeix tinguin una factura internacional que abans semblava reservada a petites singularitats. Els nens salvatges n'és una prova. No és que sigui una obra capital, ja que, a més d'algunes trampes de guió que manipulen l'espectador, hi predomina un cert artifici en les situacions i en els diàlegs i els personatges semblen tallats per patrons excessivament convencionals, però, tot i així, té un bon nivell, fa un retrat desinhibit de l'adolescència i dels conflictes generacionals i és ben segur que hi haurà molts nois i noies, pares i mares i també educadors que s'hi veuran reflectits. El treball del trio protagonista, Marina Comas, Àlex Monner i Albert Baró, és excel·lent. Especialment la primera. Ja vam dir, en descobrir-la a Pa negre, que Marina Comas està destinada a ser una grandíssima actriu.

Els nens salvatges

Tot Sant Cugat , núm.1316, 8/6/2012
 
Profesor Lazhar (Monsieur Lazhar) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 maig 2012
Tot un plaer veure films com aquest, que no manipulen l'espectador ni el tracten com un adolescent mental. Profesor Lazhar és una història situada en una escola del Quebec, que ens parla de la immigració, de la dificultat de treballar amb infants, de la manera com aquests viuen el sentiment de pèrdua, dels prejudicis que les seves famílies els inculquen i de les moltes hores de convivència entre mestres i alumnes. Moltes més, tot sovint, que entre pares i fills. En aquest sentit, resulta molt il·lustrativa l'escena en què uns pares xenòfobs i classistes exigeixen al professor que no eduqui la seva filla, que es limiti a instruir-la i prou, no fos cas que la contaminés amb valors algerians. També és colpidora, per altra banda, la manera com el film ens mostra el món glacial que estem creant, amb mestres impossibilitats d'abraçar un nen afligit per por de rebre una acusació d'assetjament. Una pel·lícula meravellosa, en definitiva, plena de lluminositat i tendresa. Sobretot no us la perdeu.

Profesor Lazhar

Tot Sant Cugat , núm. 1315, 1/6/2012
 
Sombras tenebrosas (Dark shadows) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2012
Si l'espectador accepta sense fer escarafalls que es tracta d'un Tim Burton en hores baixes i entra de ple en el divertiment que ens proposa, trobarà en aquest film moments simpàtics que compensen un xic la nostàlgia pels seus títols més brillants, com ara Ed Wood. Però aquest és el punt més elevat. La resta està rodat d'ofici, que és l'únic recurs possible quan el talent fa vacances. Aquí parteix d'una sèrie televisiva gòtica del 1966, que va estar cinc anys en antena als Estats Units, i que gira entorn d'un vampir que reapareix després d'haver estat dos segles tancat en un taüt per culpa del despit amorós d'una bruixa ardent. En aquest sentit, tenen una certa gràcia els errors que comet aquest vampir quan interactua amb els humans del segle XX d'acord amb els esquemes del segle XVIII. Però hi manca passió i el film esdevé un conjunt d'ombres mandroses i apàtiques que ens diuen que difícilment pot motivar l'espectador allò que no ha motivat el director. El millor és Eva Green.

Sombras tenebrosas

Tot Sant Cugat , núm. 1314, 25/5/2012
 
El sexe dels àngels Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 maig 2012
Sap greu la quantitat de bons plantejaments cinematogràfics que esdevenen fallits per culpa d'un mal tractament. El tema que aborda El sexe dels àngels, el dels canvis que s'estan produint en la manera d'entendre les relacions de parella en la nostra societat, és interessantísim i cada cop el cinema haurà de reflectir-lo més seriosament i amb més desinhibició. Em refereixo a les relacions triangulars, ja siguin heterosexuals o bisexuals. En aquest cas es tracta de dos nois bisexuals i d'una noia heterosexual. El problema és que els personatges, tots, de dalt a baix, són purs clixés i les coses que diuen, és a dir, els diàlegs, són de pati d'escola i produeixen hilaritat no pas per la seva consistència, sinó pel seu infantilisme. El guió fa aigües pertot arreu i la subtrama de la revista universitària és de segon d'ESO. A més, cal veure-la en català, perquè sentir parlar en espanyol els actors catalans li resta naturalitat. El millor és el treball d'Álvaro Cervantes i de Sonia Méndez.

El sexe dels àngels

Tot Sant Cugat , núm. 1313, 18/5/2012
 
The Pelayos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 05 maig 2012
Simpàtica però fallida, aquesta pel·lícula, amb força participació catalana, que vol reproduir en clau modesta determinats esquemes del cinema més consumista de Hollywood. Resulta simpàtica, perquè, en la seva innocència, arriba a creure's descarada, i fallida, perquè tota, en el seu conjunt, esdevé inversemblant, una mena de joc de despropòsits sense cap ni peus que, en el seu afany de tenir factura internacional, prescindeix d'un regust local que podria donar-li un mínim d'entitat. Ni tan sols els intèrprets, que en aquesta mena de films acostumen a ser l'element més llaminer, estan ben triats. Daniel Brühl, el protagonista, està completament fora de lloc i és difícil que l'espectador es cregui el seu personatge. I el mateix passa amb Oriol Vila, Blanca Suárez i Miguel Ángel Silvestre. Aquest darrer, en concret, té una dicció tan pèssima que sovint costa entendre què diu. Pel que fa a Lluís Homar, Eduard Fernández i Vicente Romero fan el que poden, però els manca direcció. Llàstima.

The Pelayos

Tot Sant Cugat , núm. 1312, 11/5/2012
 
Els jocs de la fam (The Hunger Games) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 maig 2012
Protagonitzada per Jennifer Lawrence, Josh Hutcherson, Woody Harrelson i Donald Sutherland, Els jocs de la fam és una adaptació cinematogràfica de la novel·la de Suzanne Collins, publicada en català per Estrella Polar, amb milers de joves lectors arreu del món. Això sol, òbviament, ja portarà a les sales tot un públic delerós de veure aquells personatges que coneix a través de la lectura, però també pot dissuadir el sector més adult convençut que es tracta d'un producte infantívol. Si és així, cal remarcar que el film va adreçat tant a joves com a grans i que aquests últims hi trobaran força més elements d'identificació que no pas en els títols cinematogràfics de la sèrie Harry Potter. És cert que hi manca un tractament més profund d'alguns personatges secundaris, però el resultat global és bo i planteja qüestions interesantíssimes, com ara la manipulació de l'individu i la falsa sensació de llibertat de la societat en què viu. El metratge supera les dues hores, però no es fa gens pesat.

Els jocs de la fam

Tot Sant Cugat , núm. 1311, 4/5/2012
 
Battleship Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 abril 2012
Si descartem els efectes especials, que són molt bons, sobretot els de la nau que cau a Hong Kong, la resta de Battleship és una solemne bajanada. Qui esperi trobar-hi l'encant d'aquelles antigues pel·lícules d'aventures navals, com ara Morning departure o Sotto diecci banderi, se sentirà frustrat, i qui se senti atret pel vessant alienígena de la història el més aconsellable és que vagi a un vídeoclub i es faci el regal de veure o reveure la meravellosa Invasion ot the body snatchers, del 1956. Menys el preu de l'entrada, a Battleship tot és gratuït, incloent-hi els diàlegs i les cleques interestel·lars, i el que en queda no és res més que un missatge bel·licista amb elevada exaltació de la violència i un intent de captar noves vocacions per a l'armada en la línia de Muchacho: la marina te llama. La presència de Liam Neeson, per altra banda, no passa de ser un simple esquer comercial, ja que hi apareix molt poc i el seu personatge és força irrellevant. Ideal per perdre el temps.

Battleship

Tot Sant Cugat , núm. 1310, 27/4/2012
 
Grupo 7 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 abril 2012
Malgrat que en alguns moments l'espectador té la sensació de tenir vist tot el que se li explica, s'ha de reconèixer que el pols narratiu, l'ambientació i la direcció d'intèrprets són francament elevats i que constitueixen una sorpresa tan agradable com ara fa mig any ho va ser No habrá paz para los malvados, d'Enrique Urbizu. En el cas de Grupo 7, som davant d'un film del mateix gènere emmarcat en la Sevilla dels anys immediatament anteriors a l'Expo del 1992, una Sevilla amb dues cares, la de la ciutat que es maquilla mitjançant la construcció de luxosos escenaris per tal de transmetre una imatge esbiaixada de si mateixa i la ciutat que amaga la misèria dels seus barris marginals, on la droga, el joc, el diner negre i la corrupció són matèria comuna. S'agraeix també el coratge per abordar, ni que sigui lleugerament, alguns racons foscos de la policia espanyola i la fina línia que separa la justícia de les maneres que alguns agents de la llei tenen d'impartir-la. Una proposta interessant.

Grupo 7

Tot Sant Cugat , núm. 1309, 20/4/2012
 
El exótico Hotel Marigold (The best exotic Marigold Hotel) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 abril 2012
Basada en una novel·la de l'anglesa Deborah Moggach i dirigida per John Madden (Shakespeare in love), El exótico Hotel Marigold és una d'aquelles pel·lícules amables amb un missatge esperançador resumit en frases com ara "L'únic fracàs és no haver-ho intentat" o "Res no aconsegueix qui res no arrisca". El problema és que, a banda de l'amabilitat, no hi ha res més. El plantejament, situar uns jubilats anglesos a l'Índia i mostrar-nos els beneficis de la interculturalitat, era interessant, però el resultat és excessivament esquemàtic i les històries dels personatges són força anodines i estan mancades de profunditat. Per sort, el treball dels intèrprets, encapçalats per Tom Wilkinson, Judi Dench i Maggie Smith, és magnífic. Llàstima que el doblatge no permeti sentir les seves exquisides veus i la seva vocalització. Per passar l'estona i prou.

El exótico Hotel Marigold

Tot Sant Cugat , núm. 1308, 13/4/2012
 
Intocable (Intouchables) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 març 2012
Encantador, aquest film escrit i dirigit per Eric Toledano i Olivier Nakache que a França han vist prop de vint milions de persones. Ho és perquè no abusa de l'emotivitat a què podria abocar l'espectador la figura del milionari condemnat a viure en una cadira de rodes arran d'un atzar advers i perquè la parella que formen ell i el seu assistent, un immigrant africà sortit de la presó i provinent d'un barri marginal, tot i ser insòlita, té una química tan elevada que la càmera es fa fonedís de seguida i tota la narració adquireix un to deliciosament natural. Per un caprici del destí, aquests dos homes, que en condicions normals mai no s'haurien adreçat la paraula, esdevenen amics i aprenen a gaudir indistintament de Chopin i Vivaldi i d'Earth, Wind & Fire i Kool & the Gang. Intocable és un cant a la vida i a l'amistat i també al fet que, per damunt de les diferències que separen els éssers humans els uneixen immenses dosis d'igualtat. Esplèndids François Cluzet i Omay Sy. No us la perdeu.

Intocable (Intouchables)

Tot Sant Cugat , núm. 1306, 30/3/2012
 
Los idus de marzo (The ides of March) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 març 2012
És ben cert que Los idus de marzo no diu res que no sapiguem amb relació al rerefons del món de la política. L'abstenció creixent dels diferents cicles electorals diu molt sobre això. Tanmateix, és d'agrair que el film n'expliciti la fi de l'edat de la innocència, i que mostri sense embuts no sols els tripijocs de la política, sinó els graus esborronadors d'artifici, de cinisme, de coacció, d'ambició, de traïció i de manipulació que s'hi amaguen al darrere. Naturalment que no tots els polítics responen a aquest perfil. Per descomptat que no. Però el film no parla de la política de proximitat, sinó de l'alta política, d'aquella política a la qual, per arribar-hi, cal renunciar a molts principis. "Tard o d'hora et decebrà", diu un personatge referint-se al candidat a la presidència nord-americana. I és que el pitjor no és l'apostasia encoberta d'unes idees per part dels qui arriben al poder, el més esfereïdor són els extrems a què poden arribar per mantenir-s'hi. Exquisit Ryan Golsling.

Los idus de marzo

Tot Sant Cugat , núm. 1305, 23/3/2012
 
Llums vermells (Red lights) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 març 2012
Força decebedora, francament, aquesta pel·lícula de Rodrigo Cortés que en la seva llarguíssima campanya de promoció prometia moltes més coses que les que al final acaba oferint. Té elements del cinema de sèrie B molt positius i és interessant la confrontació que fa entre ciència i fe a partir de la necessitat de l'ésser humà de creure en alguna cosa, per intangible que sigui, per apaivagar la por que li causa la seva solitud. Hi ha gent que en viu, certament, d'aquesta necessitat, gent que se n'aprofita i que en fa negoci. I no sols en el camp de la parapsicologia, també en el de la política. Votar, al capdavall, no deixa de ser un acte de fe. El problema, malauradament, és que Llums vermells no dóna cap profunditat als seus personatges, sobretot als de Sigourney Weaver, Elizabeth Olsen i Robert De Niro -cada dia més autòmat-, i tot plegat, sense arribar a ser avorrit, acaba resultant indiferent a ulls de l'espectador. En definitiva, un film amb excés de pirotècnia i manca de contingut.

Llums vermells

Tot Sant Cugat , núm. 1304, 16/3/2012
 
La invención de Hugo (Hugo) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 març 2012
Si deixem de banda la formidable seqüència inicial, sembla que a La invención de Hugo, talment com a les antigues locomotores de vapor, li costi agafar velocitat. Tanmateix, quan finalment l'agafa, es revela com un deliciós homenatge als inicis del cinema i a un dels seus mags primigenis, Georges Méliès. Méliès, que a diferència dels Lumière sí que creia en el futur d'aquell invent, va idear molts elements del llenguatge cinematogràfic que encara són utilitzats avui dia i és una autèntica tragèdia que de les més de cinc-centes pel·lícules que va rodar només se n'hagin salvat unes vuitanta. Però va ser ell mateix qui, en arruïnar-se, va fondre'n el cel·luloide per fer-ne talons de sabata. Martin Scorsese ens parla d'això, sí, però, a més a més, la seva pel·lícula és com un d'aquells llibres plens d'imatges a través de les quals els infants fan volar la imaginació i viatgen pel temps i per l'espai com a protagonistes de fets prodigiosos. Aneu a veure-la, és una emocionant declaració d'amor al cinema.

La invención de Hugo

Tot Sant Cugat , núm. 1303, 9/3/2012
 
Infierno blanco (The grey) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 març 2012
Tot i tenir alguna situació inversemblant i també alguna trampeta de guió, com ara la remarca constant del GPS com a generador d'expectatives, Infierno blanco és un film amb elements interessantíssims sobre la vulnerabilitat del depredador més gran i despietat de tots: l'ésser humà. Sobretot quan es troba fora del món de cotó fluix que s'ha creat i no disposa de les eines de què es nodreix habitualment per sotmetre el planeta a la seva infinita voracitat. En aquest sentit, hi ha seqüències colpidores, seqüències esplèndidament filmades i muntades, i un conjunt que descansa sobre un Liam Neeson gegantí. Només el seu rostre ja dóna consistència a tota la narració i ens revela l'extraordinari creixement que ha experimentat aquest actor en els darrers anys. En definitiva, un film força recomanable que se serveix d'una tragèdia imaginària viscuda per set treballadors d'una refineria d'Alaska per recordar-nos que no és cruel, la naturalesa. Senzillament li és indiferent qui neix i qui mor.

Infierno blanco (The grey)

Tot Sant Cugat , núm. 1032, 2/3/2012
 
War horse Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 febrer 2012
Dirigida per Steven Spielberg i basada en una novel·la de Michael Morpurgo (Cavall de guerra, Estrella Polar, 2011, en versió catalana), és un exercici de nostàlgia per una època del cinema, la d'autors com John Ford o Frank Capra, que ja mai més no tornarà. I no pas pel fet que són morts, sinó perquè en tots aquests anys s'ha produït una evolució cinematogràfica -impulsada, entre d'altres, pel mateix Spielberg- i la ingenuïtat de l'espectador, com molts dels seus somnis, s'ha esvaït completament. Spielberg, per tant, recupera aquella narrativa en què fins i tot els dolents tenien una certa noblesa en el cor i defuig les imatges més sagnants de la Primera Guerra Mundial. Això, és clar, l'empeny cap al terreny de l'emotivitat, però es tracta d'una aposta arriscada plenament reeixida i amb imatges d'una bellesa extraordinària. Un cant a l'amistat, en definitiva, que serà vist amb un somriure als llavis per tots aquells que encara conserven un bri de la innocència dels seus anys adolescents.

War horse

Tot Sant Cugat , núm. 1301, 24/2/2012
 
Moneyball: rompiendo las reglas (Moneyball) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 febrer 2012
Tot i que el beisbol té molt pocs seguidors a Catalunya i és percebut com un esport eminentment nord-americà, hi ha diferents aspectes d'aquest film que són transferibles a altres esports més arrelats a casa nostra, com ara el culte a determinats jugadors, la llegenda que els acompanya, les fortunes que mouen, la mercaderia en què es converteixen, la força dels clubs poderosos o la lluita eterna dels clubs petits per mantenir la categoria. Entremig de tot això, però, hi ha també la passió i el romanticisme d'algunes individualitats que, de vegades, en molt comptades ocasions, aconsegueixen trencar el mur i tastar la glòria. Moneyball és la història de Billy Beane, una d'aquestes individualitats. Un mànager que va renunciar a un contracte milionari per tal de poder trencar les regles i realitzar el seu somni. Fugaç aparició de Robin Wright.

Moneyball

Tot Sant Cugat , núm. 1300, 17/2/2012
 
J. Edgar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 febrer 2012
Glacial i més aviat plana en el tram inicial, però, tot i així, infinitament superior al gros del cinema que arriba a les nostres pantalles, J. Edgar, de Clint Eastwood, és una pel·lícula sobre la fabricació d'una màscara. La màscara d'un home que, incapaç d'acceptar la seva autèntica identitat, va dedicar la seva vida a escorcollar la dels poderosos. Aquest home, Edgard Hoover, fundador de l'FBI, sabia que la clau per perpetuar-se en el poder era el coneixement de les febleses inconfessables dels altres i va reeixir. En morir, els seus arxius van ser destruïts per la seva fidel secretària i mai no han sortit a la llum, però mentre van existir Hoover fou la persona més intocable dels Estats Units. I la prova és que es va mantenir 48 anys en el càrrec. Només la mort el va apartar de la direcció d'aquella oficina. En tot cas, un dels aspectes més interessants del film és el que ens mostra el perillós totalitarisme que, amb el pretext de la seguretat, conculca avui les llibertats individuals i col·lectives.

J. Edgar

Tot Sant Cugat , núm. 1299, 10/2/2012
 
Los descendientes (The descendants) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 febrer 2012
Serà difícil trobar un espectador que no se senti identificat amb els temes que aborda aquesta pel·lícula, perquè parla de coses que, de prop o de lluny, tothom ha viscut. Parla de la pèrdua d'un ésser estimat, de l'esfondrament matrimonial, del trencament de l'enganyós equilibri del dia a dia, de la complexitat de les relacions entre pares i fills, de la vacuïtat d'alguns lligams familiars quan una herència els posa a prova... En realitat sabem menys coses de les que ens pensem de les persones amb qui compartim la vida. Sembla que la inèrcia quotidiana no ens deixa temps ni espai per mirar els ulls d'aquell amb qui convivim i preguntar-li com està. Pensem que si és allà és que tot va bé. Però no és veritat, i quan per fi ens n'adonem gairebé sempre és a causa d'un impacte inesperat. Viure sense voler saber, defugint allò que percebem, ens empeny a l'autoengany i l'autoengany ens porta a la confusió. No us la perdeu. No té pretensions, però veureu com n'és, de meravellós, el cinema.

Los descendientes

Tot Sant Cugat , núm. 1298, 3/2/2012
 
Millennium: els homes que no estimaven les dones (The girl with the dragon tattoo) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 gener 2012
La dèria de Hollywood de rodar la seva pròpia versió d'aquells films europeus que han estat ben acollits al nostre continent només té sentit de cara al consum intern nord-americà. Com que el mercat d'aquell país és molt refractari a tot allò que no és seu, els nostres films gairebé no hi tenen accés i això fa que l'existència d'una versió europea anterior no amoïni gens els productors d'aquest remake de Millennium: els homes que no estimaven les dones. Un remake, per cert, ple d'al·licients. D'entrada la química entre Daniel Craig i Rooney Mara, és molt superior a la de la parella sueca formada per Michael Nyqvist i Noomi Rapace. Però el millor de tot és la seva posada en escena, que és esplèndida, amb un descens descarnat a les misèries de la prosperitat europea. Tot en el film és inquietant: els personatges, els interiors, els exteriors, els ambients, els diàlegs, la música... I, a més, hi ha Lisbeth Salander, que és un dels grans personatges femenins de la història de la literatura.

Millennium: els homes que no estimaven les dones

Tot Sant Cugat , núm. 1297, 27/1/2012
 
La dama de hierro (The Iron Lady) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 gener 2012
És més que probable que Meryl Streep guanyi el seu tercer Oscar per aquesta interpretació. La seva encarnació de Margaret Thatcher és tan extraordinària, que l'actriu pràcticament es fa invisible a ulls de l'espectador en benefici del personatge. El problema és que la pel·lícula només és això: un recital de Meryl Streep. Sobre la Thatcher no ens diu res que no sapiguem i, a més, ho fa de manera molt esquemàtica, com si es tractés d'un documental dramatitzat entorn de la seva figura, amb aparença de neutral però descaradament indulgent. Indulgent amb la seva praxi sociopolítica com a primera ministra britànica i indulgent amb el caràcter glacial de la relació que va mantenir amb el marit i els fills quan eren petits. Només l'episodi de la guerra de les Malvines té un cert tremp i desperta algun interès, però és molt curt i la narració no triga gens a recuperar el seu to letàrgic. El conjunt, per tant, resulta força fred i decebedor. És molt fidel al ferro, això sí. No desperta cap emoció.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1296, 20/1/2012
 
El cambiazo (The change-up) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 gener 2012
Aquesta comèdia bandarra -que no té res a veure amb el libre Switch Bitch de Roald Dahl, publicat en espanyol amb el títol d'El gran cambiazo- parteix d'aquell desitjat intercanvi de papers que molts homes casats expressen humorísticament quan diuen envejar la llibertat de què gaudeixen els qui no n'estan, de casats. Al protagonista del film, pare de tres fills, li passa això, que enveja la vida d'un amic solter lliurat a les sortides nocturnes i a la companyia femenina diversa. Aquest amic, però, creu que és l'altre qui ho té tot: una bona feina, una bona casa, un bon sou, una dona bonica i una família. "Voldria tenir la teva vida", es diuen l'un a l'altre una nit. I, ves per on, un fet inesperat els concedeix aquest desig. El problema és que s'introdueixen l'un en el cos de l'altre i tot es complica. Al film li sobren els excessos escatològics del pròleg, alguns elements massa prosaics, el tuf conservador que desprèn i el paper decoratiu que hi tenen les dones, coses, en definitiva, que fan que desaprofiti les interessants qüestions que planteja. Tot i així, té escenes francament divertides.

El cambiazo (The change-up)

Tot Sant Cugat , núm. 1295, 13/1/2012
 
The Artist Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 gener 2012
Deliciosa, aquesta petita meravella que ens compensa d'un any cinematogràfic molt mancat de nivell. La història que ens explica ja la coneixem, perquè l'hem vista a través dels ulls de directors com Billy Wilder, Stanley Donen o Gene Kelly. Però la seva narrativa és tan encantadora que ens arriba al cor. L'esclat del cinema sonor, que va coincidir amb la caiguda de la borsa de Wall Street, el 1929, no sols va estroncar moltes carreres estel·lars, sinó que va provocar una desesperació en les grans figures del cinema mut que va resultar tan traumàtica com la dels inversors arruïnats que es llançaven per les finestres. De fet, els suïcidis per ambdues raons van coincidir durant un temps i allò va significar l'inici d'una nova època per a la qual no tots els brillants talents de l'anterior estaven preparats. Amb una ambientació i una interpretació exquisides –el treball de Jean Dujardin mereixeria l'Oscar al millor actor– The Artist és un regal per a aquelles persones que estimen el cinema.

The Artist

Tot San Cugat , núm. 1294, 5/1/2012
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 Seg > Final >>

Resultats 1 - 55 de 317
spacer.png, 0 kB