Inici  Crítica de cinema
"El cinema va ser el primer amor de la meva vida" Víctor Alexandre Consulteu la cartellera de cinema en català.
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 29 juliol 2010 |
És una llàstima que una pel·lícula que té un començament magnífic amb diàlegs força reeixits acabi convertida en una grandiosa atzagaiada, però això és el que és malgrat el reclam de Tom Cruise i Cameron Diaz com a parella protagonista. De fet, quan arriba l'escena en què Diaz condueix un cotxe en contra direcció des del seient del darrere i amb la resta d'ocupants morts, és l'hora d'aixecar-se i marxar. El moment més galdós, però, arriba quan l'acció es trasllada a Sevilla en plena celebració de les festes de Sant Fermí (!) –a Missió impossible 2, també protagonitzada per Cruise, Sevilla era l'escenari de les falles– on veiem els nostres herois corrent en moto entremig dels braus i dels mossos mentre sona la famosa cançó que ens parla de Pamplona. I també és a Sevilla on, per acabar-ho d'adobar, hi trobem el català Jordi Mollà fent d'espanyol molt dolent en una intervenció tan curta com inútil. I és que tot en aquest film és inútil, des de la seva realització fins a la seva estrena.
Tot Sant Cugat , núm. 1221, 30/7/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 22 juliol 2010 |
La raó per la qual aquesta pel·lícula ha gaudit d'un milió d'espectadors a França és un misteri, ja que no hi ha res en ella que ho justifiqui. Al contrari. Un cop l'espectador s'adona que el film renuncia a abordar amb un mínim d'intel·ligència el tema de les persones que dediquen als seus gossos les mateixes atencions que els criats dispensen als seus senyors, s'apodera d'ell una sensació de vergonya aliena que es manté fins al final. Només algun escadusser punt de diàleg i la interpretació d'Alain Chabat donen un tel de dignitat a aquest producte que creix en estupidesa al mateix ritme que creix l'estupidesa del personatge encarnat per Mathilde Seigner, la dona que fa un canvi el dia que el marit li regala un gos. També cal preguntar-se qui devia enredar Fanny Ardant perquè acceptés aparèixer en un film com aquest, que és incapaç de traspassar el seu plantejament inicial: la necessitat que tenen alguns humans de servir-se de mascotes per compensar les seves insatisfaccions personals.
Tot Sant Cugat , núm. 1220, 23/7/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 15 juliol 2010 |
Escrita i dirigida per Rodrigo García, fill de Gabriel García Márquez, i protagonitzada per Naomi Watts, Annette Benning, Kerry Washington, Samuel L. Jackson i Jimmy Smits, Madres e hijas és un retrat de la vida de tres dones de diferents generacions amb la maternitat com a element clau i transversal. Es tracta d'un retorn als universos femenins del seu director, el mateix de Coses que diria només de mirar-la i Nou vides, però que, en forma de melodrama, i malgrat abordar temes com l'adopció i la separació, no passa de ser un producte fred i mancat d'escletxes a través de les quals l'espectador pugui implicar-s'hi i pensar per ell mateix. Tot plegat presenta un encadellat tan ajustat –que no vol dir òptim– que s'assembla més a un àlbum de fotos que no pas a una pel·lícula. Especialment pel paper passiu que ens adjudica. En definitiva, un film intranscendent i amb un tuf conservador tan elevat que fins i tot castiga els personatges insubmisos. El millor, sens dubte, són les actrius.
Tot Sant Cugat , núm. 1219, 16/7/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 08 juliol 2010 |
Laura Mañà és una actriu catalana que ara fa sis anys va decidir abandonar aquesta faceta professional i situar-se definitivament darrere la càmera. Dic definitivament, perquè durant un temps, per bé que amb un resultat irregular, va alternar tots dos camps i ara, havent assumit la impossibilitat de reeixir com a actriu, sembla abocada a la direcció. En aquest àmbit, La vida empieza hoy és la seva cinquena pel·lícula i parla del desig sexual en l'anomenada tercera edat a través d'uns personatges amb problemes com ara la disfunció erèctil o la idea de frigidesa que pot provocar en una dona el fet de compartir el llit durant molts anys amb un home sexualment egoista. El film acusa una excessiva voluntat d'agradar que li resta profunditat –el personatge encarnat per Pilar Bardem, per exemple, donava molt més de si–, però és honest i valent en el plantejament i té algunes guspires de comicitat. En tot cas, cal agrair-li que esberli l'estúpida creença que el desig sexual s'esvaeix amb l'edat.
Tot Sant Cugat , núm. 1218, 9/7/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 01 juliol 2010 |
Basada en un conte curt del llibre Amors en fuga, de Bernhard Schlink, publicat en català per Columna (2002), Crónica de un engaño es va rodar en dates similars a les d'El lector –basada també en una altra obra del mateix autor–, però només aquesta última va arribar puntualment als Països Catalans (llevat de la Catalunya del Nord, on ho va fer el 2009). La primera ha trigat dos anys. I, ben mirat, es comprèn, perquè l'adaptació és molt inferior, resulta més aviat avorrida i conté situacions poc versemblants, com la dels escacs. Liam Neeson i Laura Linney se'n surten –millor ella que ell, massa rígid–, però l'histrionisme d'Antonio Banderas, que mai no ha estat un bon actor, esdevé galdós. El més interessant de tot plegat és l'anàlisi de la vida matrimonial, el distanciament que es pot produir entre dues persones que comparteixen la vida i els efectes que té en elles l'aparició d'un tercer. El problema és que el film no emociona en cap moment i allarga en excés la no acceptació del marit de la infidelitat de la seva dona. Tot massa gèlid, francament.
Tot Sant Cugat , núm. 1217, 2/7/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 24 juny 2010 |
Ensopida nova versió de la famosa novel·la d'Oscar Wilde; una novel·la molt criticada i acusada d'immoralitat a final del segle XIX, però amb una repercussió enorme en la literatura europea. El tema que planteja, el d'un home que es nega a acceptar el pas del temps i l'envelliment, és tan apassionant, que el cinema sempre s'ha sentit atret per ell i són moltes les adaptacions que se n'han fet. Una de les millors va ser la protagonitzada per George Sanders el 1945, però no es pot dir que aquesta novel·la hagi tingut gaire sort a la pantalla. I la versió d'aquest 2010 no millora les coses. Sap greu, francament, que una obra que planteja una reflexió profunda sobre la naturalesa humana i sobre la recerca de la immortalitat acabi aquí convertida en un vulgar thriller de terror. La coartada literària, per tant, no és res més que un simple esquer.
Tot Sant Cugat , núm. 1216, 25/6/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 17 juny 2010 |
Dos anys després de l'estrena del primer pas al cinema de la famosa sèrie televisiva Sexo en Nueva York, ara ens n'arriba el segon amb les mateixes protagonistes, Sarah Jessica Parker (Carrie), Kim Cattrall (Samantha), Kristin Davis (Charlotte) i Cynthia Nixon (Miranda). Una mica més grans, això sí. De fet, aquesta és l'única diferència entre ambdues pel·lícules –si les comparem guanya la primera– perquè, al marge de l'aparició sorpresa de Penélope Cruz i Liza Minnelli, el resultat, en conjunt, no va més enllà d'uns quants acudits dolents sobre l'homosexualitat i els drets de la dona i diverses situacions inversemblants. S'hauria agraït un xic més d'agudesa en la rebel·lia d'aquestes dones a assumir els papers convencionals del matrimoni i la maternitat, però seria demanar la lluna en un cove. En definitiva, massa metratge per a tan poc enginy.
Tot Sant Cugat , núm. 1215, 18/6/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 10 juny 2010 |
Sembla un acudit que David Lancaster, el productor de Legión, digués que quan va llegir-ne el guió no va dubtar que tenia a les mans un material que, amb una bona combinació d'actors i director, seria alguna cosa més que un festival d'ensurts. Sembla un acudit, perquè el resultat no pot ser més esborronador, ja que Legión, protagonitzada per Paul Bettany i Dennis Quaid, no passa de ser una mena d'encefalograma pla amb moments afusellats d'algunes velles glòries del mateix gènere, com ara Abierto hasta el amanecer, Matrix, Temblores, Terminator o Posesión infernal. No hi ha res més. Tot el film és una suma de despropòsits sobre la pèrdua de la fe que Déu té en la humanitat i l'enviament d'un estol d'àngels amb la missió específica de destruir-la. El conjunt, per altra banda, llevat d'algun instant de remota lucidesa, és inversemblant i feixuc, i la lluita final entre l'àngel desertor i l'enviat del cel no pot ser més galdosa. Hi ha maneres més enriquidores de perdre el temps.
Tot Sant Cugat , núm. 1214, 11/6/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 03 juny 2010 |
Ja fa un bon grapat d'anys que veure una pel·lícula de Ridley Scott és un acte tan estèril com agafar fum amb la mà. En té algunes de notables –Los duelistas, Alien–, i un clàssic –Blade Runner–, però, en conjunt, la seva filmografia no ha satisfet les expectatives que va generar ara fa trenta anys, i aquesta revisió de la llegenda de Robin Hood ni millora les coses ni aporta res de nou. De fet, veure-la i oblidar-la és el mateix. I la interpretació de Russell Crowe, freda i apàtica, sense cap emoció, tampoc no hi ajuda. Cate Blanchett, en canvi, hi fa un treball molt superior com a dona forta, valenta, assertiva i autosuficient. L'error d'Scott és haver presentat el film com la producció més versemblant i rigorosa feta fins ara sobre el personatge. Si, en lloc d'això, hagués parlat d'un simple film d'aventures, que és el que és, hauria estat molt més honest. I també ho hauria estat que no hagués copiat Spielberg en determinades escenes o que, si més no, tingués el valor de reconèixer-ho.
Tot Sant Cugat , núm. 1213, 4/6/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 26 maig 2010 |
Realment deliciós aquest melodrama rodat l'any 2008 però inèdit fins ara a Catalunya. Inspirat en un relat de Dostoievski i protagonitzat per Joaquin Phoenix, Gwyneth Paltrow i Vinessa Shaw, Two Lovers és un d'aquells films nord-americans que, potser pel seu caràcter reflexiu, passen gairebé desapercebuts als Estats Units i entusiasmen a Europa. Narra la història de Leonard, un home bipolar i procliu al suïcidi que viu amb els pares i que es troba atrapat entre dues dones. Una, Michelle, vaporosa i inassolible, el fascina i l'obsedeix; l'altra, Sandra, amorosa i familiar, l'equilibra i li dóna seguretat. Leonard, però, no sap el que vol. Esplèndida, per cert, la configuració dels espais de relació d'aquests personatges. Mentre que Sandra apareix en un entorn tancat i domèstic, Michelle, que és una veïna, ho fa sempre en ambients eteris. Fixem-nos, per exemple, en la superioritat de la finestra de Michelle sobre la de Leonard. Un exquisit homenatge al neorealisme italià. No us el perdeu.
Tot Sant Cugat , 1212, 28/5/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 21 maig 2010 |
Va ser molt encertat el tractament que el programa Cinema 3, del Canal 33, va dedicar a aquest film en definir-lo com "èticament verinós". Ho és. I el més irritant és que fa trampa, perquè es presenta inicialment com una denúncia ferotge dels tripijocs de la justícia i de les misèries del marc legal encarregat d'impartir-la i s'acaba convertint en una defensa de tot allò que critica. Així, la suposada reflexió sobre les fronteres ètiques de la llei esdevé al cap de pocs minuts de metratge en una simple coartada per donar curs a la violència més gratuïta. A partir d'aquí tot s'hi val i les comparances amb els films reaccionaris que Charles Bronson va protagonitzar ara fa quaranta anys són del tot pertinents. No hi ha, per tant, ni dilema moral ni escomesa al sistema, només un individu assedegat de venjança en qualitat de fil conductor d'un conjunt d'escenes d'acció. Qui s'hi senti atret gaudirà força, qui n'esperi alguna cosa més en sortirà decebut. Cinema de crispetes amb sang i fetge.
Tot Sant Cugat , núm. 1211, 21/5/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 12 maig 2010 |
N'esperava força menys, francament, d'aquesta seqüela. No és que sigui gran cosa, però satisfarà a aquells que es conformin amb un parell d'hores d'entreteniment. Dirigida per Jon Favreau i protagonitzada per Robert Downey Jr., Gwyneth Paltrow, Scarlett Johansson –horrorosa–, Mickey Rourke, Samuel L. Jackson i Don Cheadle, aquesta segona part –la primera es va estrenar a Catalunya ara fa dos anys– té unes notables escenes d'acció entre les quals hi trobem l'aparició fugaç d'alguna cara coneguda. El problema és que se'ns mostra un heroi tan superior als seus adversaris que els combats no tenen cap al·licient. Per als cinèfils, això sí, pot tenir interès recuperar Mickey Rourke i veure els estralls que l'alcoholisme i la boxa han fet en el seu físic de 58 anys fins a convertir-lo en una mena d'ombra d'aquell actor que, quan en tenia 34, va seduir Kim Basinger a Nou setmanes i mitja i també directors com Michael Cimino o Francis Ford Coppola. La buidor no dóna més de si. Vista i oblidada.
Tot Sant Cugat , núm. 1210, 14/5/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 06 maig 2010 |
És lamentable que molts dels films mínimament rellevants que s'estrenen a Catalunya –La cinta blanca, per exemple, o la recuperació de Lola Montes– no arribin mai a les pantalles de Sant Cugat i que en el seu lloc ho facin títols gairebé televisius com Más allá del tiempo. En aquesta ciutat ens mereixem una mica més de respecte per part dels exhibidors, que semblen tenir-nos conceptuats com a adolescents mentals. I el més greu és que, obrint el nostre mercat a aquesta mena de productes nord-americans, el cinema europeu es queda sense pantalles per projectar-se. Francament, és difícil que existeixi una cinematografia europea forta en una Europa que practica l'automarginació. Dirigida per l'alemany Robert Schwentke, Más allá del tiempo és una comedieta ensucrada i de guió desmanegat sense cap més al·licient que la interpretació de Rachel McAdams. La resta és només una història d'amor impossible narrada per mitjà d'un galdós enfilall de situacions inversemblants. Se n'anuncia una segona part.
Tot Sant Cugat , núm. 1209, 7/5/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 28 abril 2010 |
Aquesta és d'aquelles pel·lícules destinades a generar divisió d'opinions. A una banda hi trobarem els amants del món singular de Tim Burton, que la defensaran a ultrança, i, a l'altra, els que només hi veuran puerilitat embolcallada de magnificència visual. D'entrada, cal tenir en compte que es tracta d'un producte Disney, cosa que el situa més a prop dels segons que no pas dels primers –ho veiem en el to alliçonador que el film adquireix al final, en la lluita entre el Bé i el Mal–, però també és cert que Burton, per damunt d'aquesta cotilla, imposa el seu segell palesant que si una cosa no ha estat mai Alícia al país de les meravelles, de Lewis Caroll (Labutxaca, 2010), és literatura infantil. En aquest sentit, s'agraeix la metàfora desacomplexada sobre l'alliberament de la dona. Excel·lent el treball de Johnny Depp i discreta Mia Wasikowska, com a Alícia.
Tot Sant Cugat , núm. 1208, 30/4/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 26 abril 2010 |
N'hi ha prou de saber que Andy Tennant és el director de títols com Sweet Home Alabama o Hitch, especialista en ligues, per intuir que Exposados no passarà de ser una comedieta mediocre sense cap més atractiu que la seva parella protagonista. I realment és així. A l'espectador només li calen els tres minuts inicials per saber no sols què passarà en la propera hora i mitja, sinó també que si s'aixeca i se'n va no s'haurà perdut absolutament res. L'esquema, per altra banda, l'hem vist moltíssimes vegades en el cinema nord-americà: matrimoni separat que, obligat per les circumstàncies a lluitar braç a braç contra un enemic exterior, acaba descobrint que encara s'estima. Només Jennifer Aniston i Gerald Butler donen una certa entitat al producte, però ni les situacions pretesament gracioses fan gràcia ni els moments sentimentals tenen el més mínim encant. L'únic al·licient és retrobar trenta anys més tard, en el paper d'Irene, l'actriu Cathy Moriarty, la dona de Robert De Niro a Toro salvatge de Martin Scorsese.
Tot Sant Cugat , núm. 1207, 23/4/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 14 abril 2010 |
És un plaer veure pel·lícules com aquesta. És un plaer ser espectador d'una història que et manté literalment tenallat a la butaca durant dues hores sense que siguis conscient del pas del temps. Té molts punts de contacte amb Shutter Island, com ara els elements hitchcockians, l'illa ombrívola on es desenvolupa l'acció o fins i tot el començament amb l'arribada del transbordador, però, a diferència de Martin Scorsese, Roman Polanski no fa trampes. Juga amb l'espectador, sí, i se serveix de l'espai i del temps, però no els manipula. Barreja de cinema negre i de thriller polític, El escritor –títol espanyol eufemístic que per ser fidel a l'original hauria d'haver estat El negre, terme amb què es denomina l'autor d'un llibre que signarà un tercer– és un film amb l'atmosfera dels clàssics i amb personatges de carn i ossos, situacions versemblants, sentit de l'humor i diàlegs intel·ligents. Llàstima de la poca profunditat del personatge de Pierce Brosnan. Amb tot, cinema en majúscules. No us el perdeu.
Tot Sant Cugat , núm. 1206, 16/4/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 09 abril 2010 |
Aquesta és la versió nord-americana d'una excel·lent pel·lícula danesa del mateix títol dirigida per Susanne Bier l'any 2004. Es tracta d'una història que planteja un triangle amorós a partir d'un caprici tràgic de l'atzar provocat per la guerra i que ens apropa a les conseqüències que aquesta té en la vida íntima o personal dels homes que hi participen. No cal dir que el tema –la dificultat de reinserció social dels combatents– ja ha estat abordat en diverses ocasions pel cinema, i molt bé, per cert, però això no li resta interès. En aquest sentit, un dels principals atractius de Brothers és el contrast que ens mostra entre la violència despietada de la guerra i la balsàmica tendresa d'alguns sentiments, així com l'aproximació que fa a temes com la masculinitat o la lleialtat. Molt bo el treball de Jake Gyllenhaal i Sam Shepard (el pare) i més aviat tou el de Tobey Maguire i Natalie Portman. En definitiva, un melodrama massa pla que no passarà a la història però que resulta força digne.
Tot Sant Cugat , núm. 1205, 9/4/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 26 març 2010 |
Protagonitzada per Brendan Fraser, Harrison Ford, Keri Russell (Bedtime stories) i Patrick Bauchau (La coleccionista) i dirigida per l'escocès Tom Vaughan, provinent de la televisió, Medidas extraordinarias no és res més que una ampliació a pantalla gran d'allò que només seria acceptable en format de telefilm. Ignoro quina n'ha estat la distribució als Estats Units, en aquest sentit, però és molt probable que no hagi passat del DVD, ja que només la presència de Harrison Ford pot haver intercedit en la seva projecció en les sales de cinema. El problema, però, no és pas aquest –hi ha magnífics productes televisius–, sinó l'efecte anestèsic que l'acompanya. No conté cap element que impliqui emocionalment l'espectador ni aborda el tema del negoci dels laboratoris. Segons Harrison Ford, l'únic dolent de la pel·lícula és la malaltia de Pompe. Cosa que està bé, però el tractament que en fa és del nivell d'un exercici de final de curs. Ideal per a espectadors amb dèficit d'hores de son.
Tot Sant Cugat , núm. 1203, 26/3/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 17 març 2010 |
Aquesta tercera part de l'adaptació cinematogràfica de la novel·la d'Stieg Larsson (Columna, 2009), tot i ser millor que l'anterior –l'escena del judici a Lisbeth Salander és magnífica–, no aconsegueix apujar el nivell d'una trilogia que, en conjunt, ha estat força decebedora. Sort n'ha tingut de l'actriu Noomi Rapace, exquisida en tots tres films, per mantenir mínimament despert l'interès de l'espectador al llarg dels 429 minuts de metratge global. No es pot dir el mateix de Michael Nyqvist, incapaç de transmetre un bri d'emoció i superat pel treball brillant dels secundaris que interpreten els personatges del doctor Teleborian i del fiscal. Decididament va ser un error confiar-li el paper del periodista Blomkvist. La resta és tan pobra que no seria gens estrany que Hollywood en fes una versió pròpia de tot plegat. Cosa que, atès el somnolent resultat, potser haurem d'agrair. Abans, però, ens arribarà la sèrie televisiva en forma de sis capítols. Només per a incondicionals de Larsson.
Tot Sant Cugat , núm. 1202, 19/3/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 11 març 2010 |
Tot i ser un mer producte comercial basat en una sèrie de la televisió britànica –molt bona, això sí–, s'ha de reconèixer que aquesta pel·lícula conté diversos elements d'interès que la fan especial, començant per una solidesa narrativa, unes colpidores escenes d'acció i un disseny de producció esplèndid. I és que, més enllà d'aquests factors epidèrmics, l'espectador hi troba també els nivells esfereïdors de corrupció a què pot arribar el poder, la baixesa moral d'algunes trames polítiques, els filtres laberíntics amb què aquestes es protegeixen, la inòpia en què viu la societat amb relació a aquest conjunt de coses i la facilitat amb què poden ser eliminades les veus més incòmodes i insubmises. Paral·lelament també hi ha el retrat d'un home que, tot i estimar-la, s'ha desconnectat de la seva filla i ho ignora tot sobre ella. Tant Mel Gibson -molt més envellit del que correspon a la seva edat, 54 anys–, com Ray Winstone (agent del govern) i Danny Huston (executiu) estan esplèndids.
Tot Sant Cugat , núm. 1201, 12/3/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 05 març 2010 |
Fascinant, aquesta nova pel·lícula de Martin Scorsese. És tot un regal que, en mig de l'allau de produccions nord-americanes que es fonamenten en la violència gratuïta, en el catastrofisme i en els efectes digitals, hi hagi algú capaç de continuar mostrant-nos cinema en estat pur, cinema que obliga l'espectador a reflexionar sobre allò que veu, no només mentre ho està veient, sinó també després d'haver-ho vist. És cert que Scorsese fa trampa en alguns moments i que manipula la nostra ment, però hi sura el talent amb què ens fa dubtar de tot fins a l'extrem d'impedir-nos distingir entre ficció i realitat. Scorsese juga constantment amb nosaltres i ens obliga a posar-nos en el cervell del protagonista, i, en fer-ho, ens acosta a la lluita entre la bogeria i el seny. Esplèndides les escenes del camp de concentració de Dachau, els somnis cubistes i també la fotografia, que evoca els clàssics del cinema negre, així com les interpretacions. La de Leonardo DiCaprio és magistral. Tot un plaer.
Tot Sant Cugat , núm. 5/3/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 24 febrer 2010 |
Esplèndida pel·lícula, dirigida per Kathryn Bigelow, sobre la follia de la guerra i la diabòlica capacitat que aquesta té per extreure el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, i esplèndida també la força descarnada amb què ens mostra tot allò que ens amaguen els telenotícies així com els racons més opacs de la naturalesa humana. Són altament premonitòries, en aquest sentit, les paraules que obren el film -"la guerra és una droga"-, perquè aviat descobrirem fins a quin punt la guerra fa extremament difícil la reinserció social del combatent. Molt intel·ligent també, per part de Bigelow, el rebuig frontal a tota mena de discurs polític a favor o en contra de la intervenció nord-americana a l'Iraq. De fet, aquest és un dels grans valors de la pel·lícula, la renúncia a empènyer moralment l'espectador cap a un cantó o un altre i l'encert de fer-li saber -amb la vulnerabilitat dels actors més coneguts- que la guerra no fa distincions. Aquest film passarà a la història, no us el perdeu.
Tot Sant Cugat , núm.1199, 26/2/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 17 febrer 2010 |
Els amants de l'etern debat cinema-literatura trobaran en aquesta pel·lícula una bona font d'alimentació, ja que no sols parteix d'una base literària sinó que l'autor del llibre, Cormac McCarthy, va estar present durant tot el rodatge i s'hi va implicar obertament. El resultat, tanmateix, no ha estat gaire reeixit i sembla que tots aquells que hagin llegit la novel·la coincidiran a valorar-la molt per damunt de la seva adaptació cinematogràfica. Aquesta última, de fet, no passa de ser una pura reproducció en imatges de l'obra original, una reproducció sense suc ni bruc, més aviat anodina i molt poc estimulant que acaba distanciant l'espectador fins a desmotivar-lo completament. És a dir, que aquella atmosfera opressiva que ens neguiteja en les pàgines del llibre, especialment per l'absència de tota esperança, desapareix en el sentit més literal en les inapetents imatges del film. Aprofiteu l'avinentesa per llegir-vos l'exquisida novel·la de McCarthy, publicada en català per Edicions 62.
Tot Sant Cugat , núm. 1198, 19/2/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 10 febrer 2010 |
Està per sota d'Els ponts de Madison o de Million Dollar Baby i, per descomptat, d'obres supremes com Caçador blanc, cor negre i Sense perdó, però manté la força de les pel·lícules de Clint Eastwood, que és la força dels grans narradors. En lloc de caure en la fàcil temptació de la transferència de culpabilitat, és a dir, aprofitar la vergonya que ha suposat per a la humanitat la discriminació racial sud-africana i els milers de crims i de barbaritats que s'han comès en el seu nom, Eastwood no aboca sobre l'espectador aquesta càrrega ni tampoc no se'n serveix per manipular-ne els sentiments. Naturalment, recollint l'esperit de l'original literari, hi ha moments d'inclinació, com ara quan ens mostra la cruesa dels vint anys d'empresonament de Nelson Mandela, però ho fa a través de la maduració psicològica dels personatges. Morgan Freeman passarà a la història pel seu treball en aquest film, mentre que Matt Damon, molt tou, sembla intimidat per la força del seu company. Un Eastwood menor, sí, però una lliçó de cinema, tanmateix.
Tot Sant Cugat , núm. 1197, 12/2/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 04 febrer 2010 |
Magnífica pel·lícula sobre el món de gel que estem construint mentre el planeta s'escalfa. És la història de Ryan Bingham, un home que viatja de costa a costa dels Estats Units fent la feina bruta de les empreses que volen acomiadar treballadors. És a dir, donant la cara per elles sense remordiments i assumint el paper de dolent. Dels 365 dies de l'any, només n'està 43 a casa. La resta se'ls passa en aeroports, sales d'embarcament, elegants cambres d'hotel i cotxes de luxe. La seva coartada moral consisteix a creure que acomiadar algú és fer-li un favor, ja que suposa donar-li l'oportunitat de començar de nou tot fent allò que potser sempre havia volgut fer. En definitiva, Bingham és un home profundament sol, que defuig el compromís i que promou l'egocentrisme amb frases com aquesta: "Les relacions són el llast més pesat de la nostra vida". Exquisit el gir que fa el film en la mitja hora final, en paral·lel al gir en la vida de Bingham. George Clooney i Vera Farmiga estan esplèndids.
Tot Sant Cugat , núm. 1196, 5/2/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 27 gener 2010 |
Cal dir que el millor d'aquesta nova aventura cinematogràfica de Sherlock Holmes, el personatge creat per l'escocès Arthur Conan Doyle a final del segle XIX, és la parella protagonista formada per Robert Downey Jr. i Jude Law. La química entre tots dos és tan perfecta que s'acaba convertint en l'element compensador del desori narratiu que experimenta el film en els seus darrers quaranta minuts. I és que són ells, en definitiva, els qui eviten que la desmotivació de l'espectador toqui fons. Res a veure, per tant, amb el Sherlock Holmes de Billy Wilder, aquella petita joia de l'any 1970 que ens mostrava un heroi víctima del seu propi prestigi i sotmès a certes servituds per tal de mantenir-lo. Aquí no. Aquí es tracta de fer-nos passar l'estona amb un dolent de còmic (Mark Strong), imatges d'acció per a adolescents i un final obert que ens prepari per a una segona part amb l'aparició del professor James Moriarty, l'etern enemic de Holmes. Tot plegat, pur entreteniment. No hi ha res més.
Tot Sant Cugat , núm. 1195, 29/1/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 22 gener 2010 |
No s'entén gaire, francament, aquest remake d'una obra mestra d'Abel Ferrara -El tinent corrupte-, de l'any 1992, perquè la visió que aquest donava de la corrupció moral, del càstig consegüent i de la redempció final era tan impactant que és difícil que els qui la van veure hagin pogut oblidar-la. I encara menys tenint en compte la magistral interpretació que hi feia Harvey Keitel. Tanmateix, el fet que aquesta segona versió sigui obra de Werner Herzog canvia les coses. Del Nova York original, passem aquí a una Nova Orleans assetjada per l'huracà Katrina com a marc d'una història totalment surrealista amb aparença de cinema negre però amb un desenvolupament més aviat paròdic del gènere. El fruit de tot plegat no és brillant, però és d'agrair el desacomplexament de Herzog i la fascinació que les seves imatges acaben provocant en l'espectador.
Tot Sant Cugat, núm. 1194, 22/1/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 14 gener 2010 |
No falta gaire perquè comencin a arribar a Catalunya algunes de les millors pel·lícules rodades l'any 2009, i és que, com cada any, a partir d'ara i fins el lliurament dels Oscars, es produirà un degoteig constant dels títols més importants. Mentrestant, però, ens hem de conformar amb l'allau de comedietes intranscendents i ensucrades o melodrames romàntics insubstancials com ara Love Happens. Dirigida pel debutant Brandon Camp, procedent de la televisió, i protagonitzada per Aaron Eckhart (el cuiner de Sin reservas), Jennifer Aniston, Martin Sheen i John Carroll Lynch (marit de la cap de policia a Fargo), Love Happens parla de coses universals, com ara el desamor, la gelosia, la solitud, el perdó i el dret de tot ésser humà a una segona oportunitat, però ho fa sense cap més pretensió que la pura distracció. Talment com un telefilm de sobretaula. El millor és el treball dels intèrprets amb una bona intervenció de Martin Sheen, però el conjunt esdevé massa pobre per a gairebé dues hores.
Tot Sant Cugat , 15/1/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 06 gener 2010 |
S'ha arribat a dir que aquest film pot canviar el cinema i fer-li fer un pas de gegant, cosa que està molt bé com a frase publicitària però que no s'adiu amb la realitat. James Cameron és un mestre creant espectacle i retenint l'espectador a la butaca durant tres hores, això és innegable, però el seu cinema, mancat de profunditat, no passa de ser un sumptuós castell de sorra. Això explica perquè el públic, en sortir de la sala, comenta en positiu els recursos visuals d'Avatar alhora que es mostra indiferent amb relació a la història que narra. I és que la història, a banda de ser una simple versió futurista de l'home blanc que s'endinsa en territori indi i n'abraça la cultura fins a defensar-la dels atacs de la civilització de la qual prové, té un tuf carrincló massa embafador. Molt versemblants, això sí, el reguitzell d'animals que habiten Pandora, però psicològicament molt prims -pures caricatures- els personatges de la història. El millor és la metàfora de la nostra autodestrucció.
Tot Sant Cugat , núm.1192, 8/1/2010 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 17 desembre 2009 |
Des dels dies de Belle époque, en què va guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, ja fa temps que el cinema de Fernando Trueba es troba en hores baixes. Títols com Two Much o El embrujo de Shanghai, per exemple, han estat força decebedors, i, malauradament, tampoc no acaba de remuntar amb El baile de la Victoria. De fet, malgrat ser un dels films més esperats de la darrera edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià, l'acollida que va tenir per part de la crítica i del públic va ser força freda. I és que justament és aquesta la sensació que deixa en l'espectador: fredor. Les preteses emocions dels personatges no traspassen la pantalla, resulten excessivament literàries i poc versemblants i el recurs de fer-nos saber el pensament del matrimoni retrobat per mitjà de veus en off és molt poc reeixit. El millor, Ricardo Darín.
Tot Sant Cugat , núm. 1189, 18/12/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 09 desembre 2009 |
Ken Loach no viu un gran moment creatiu i sembla que el seu cinema ha entrat en una etapa descendent. Per bé que hi ha desigualtats qualitatives entre ells, Loach deixa enrere títols brillants com ara Agenda oculta, Riff-Raff, Plouen pedres, Ladybird Ladybird, Terra i llibertat, Carla's Song, My name is Joe i The Wind That Shakes the Barley -aquesta última va obtenir la Palma d'Or del Festival de Cannes l'any 2006- i sembla inclinar-se per oferir un retrat de la realitat molt més ensucrat que el que hi podem trobar en l'etapa anterior. Amb tot, Buscando a Eric és una pel·lícula amb moments deliciosos, sobretot les escenes de les converses filosòfiques entre els dos erics, Eric Bishop, el carter, i Eric Cantona, l'exjugador del Manchester United. El desenllaç, en canvi, malgrat la innegable simpatia que desperta en l'espectador, resulta massa tou i banal. Exquisida, tanmateix, la interpretació d'Steve Evets sobre el qual recau tot el pes de la història. Un film amable, això sí.
Tot Sant Cugat , 1188, 11/12/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 03 desembre 2009 |
Discreta realització sobre una etapa de la vida d'Amelia Earhart, la primera dona que va travessar l'Atlàntic com a passatgera i poc després com a pilot en solitari. El primer vol el va fer l'any 1928 i el segon el 1932, cosa que la va convertir en una celebritat arreu del món, especialment també el seu tarannà liberal. Cal tenir en compte que el marc reservat a la dona nord-americana en aquella època no anava més enllà de la cura de la llar i dels fills. Amelia Earhart, en canvi, era una dona lliure en tots els sentits, també en les relacions sentimentals, i el film de Mira Nair (Salaam Bombay, Mississippi Masala, Kamasutra, La boda del Monzón) aborda justament aquest període de la seva vida deixant-ne gairebé de banda la infantesa i l'adolescència. La vida d'Earhart, tanmateix, va ser curta, ja que va desaparèixer misteriosament amb el seu avió a l'edat de 40 anys quan volava sobre el Pacífic. Força gris el treball de Hilary Swank i Richard Gere. Recomanada per a romàntics empedreïts.
Tot Sant Cugat , núm. 1187, 4/12/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 26 novembre 2009 |
Escrita i dirigida per l'alemany Roland Emmerich (Soldado Universal, Stargate, Independence Day, Godzilla, El patriota, El día de mañana) i protagonitzada per John Cusack i Amanda Peet, més l'aparició de Woody Harrelson i Danny Glover, 2012 és un nou producte de la ment d'un director que, com es desprèn de la seva filmografia, sembla obsedit en l'autodestrucció i en la violència gratuïta. Ell, potser, empraria el terme "films d'acció", però quan l'acció no té cap fonament ni cap altre objectiu que impactar l'espectador visualment esdevé un frau. Especialment si, com és el cas, l'acció està mancada d'emoció i els personatges de la història van i vénen com androides activats per control remot. Després de dues hores i mitja de veure tanta devastació, tants tsunamis i tants terratrèmols causants de la destrucció del Tibet, de Los Angeles, del Vaticà i de Rio de Janeiro no es pot descartar que algun espectador vulgui alliberar les seves tendències personals destruint també la pel·lícula.
Tot Sant Cugat , núm. 1186, 27/11/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 19 novembre 2009 |
Tediosa i soporífera fins a la irritació aquesta adaptació de dos llibres que han tingut un gran èxit als Estats Units escrits per dues cuineres d'aquell país. Es tracta de Julia Childs (Meryl Streep), la dona que va introduir la cuina francesa a les llars nord-americanes i que va morir l'any 2004 a l'edat de 92 anys, i de Julie Powell (Amy Adams), una noia que treballava per a una entitat institucional destinada a atendre les persones afectades per la destrucció de l'anomenada zona zero de Manhattan i que l'any 2002 va cuinar totes les receptes escrites per Julia Childs en el seu llibre Mastering the Art of French Cooking. Tot i l'elegància de bona part de les seves imatges i que és recomanable veure'n la versió original per entendre millor la història, gràcies a la perfecta imitació que Meryl Streep fa de la veu de la Childs, aquesta Julie y Julia no passa de ser una recepta cinematogràfica sobre allò que no s'ha de fer mai si es vol mantenir viu l'interès de l'espectador: avorrir-lo.
Tot Sant Cugat , núm, 1184, 20/11/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 13 novembre 2009 |
Dirigida per David R. Ellis, autor de títols tan simplistes com Destino final 2, Cellular, Serpientes en el avión i Internados -aquesta última no ha pogut passar d'una distribució en DVD-, i protagonitzada per actors i actrius joves pràcticament desconeguts, El destino final 3D és un producte d'aquells que gairebé ofenen la intel·ligència de l'espectador perquè tot en ells és fum. No hi ha res, absolutament res, al llarg del metratge, que desperti el més mínim interès. La història és ridícula, les situacions inversemblants, la interpretació pèssima, el conjunt grotesc... En una entrevista concedida sobre aquesta pel·lícula, el director va dir que volia que les seves imatges fessin pensar a la gent. Doncs cal reconèixer que, en certa manera, aconsegueix el seu propòsit. Tota persona que les veu pensa i es pregunta: "Què hi faig jo, aquí?"
Tot Sant Cugat , núm. 1184, 13/11/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 05 novembre 2009 |
Si, malgrat certes llacunes, l'adaptació de la primera part de la trilogia d'Stieg Larsson oferia un resultat força òptim, aquesta segona, en canvi, no passa de ser un monument al no-res. De fet, hi ha telefilms infinitament millors. Millennium 2 no ofereix cap reflexió sobre la història que narra -la introducció de les màfies de l'est a Suècia- i mostra uns personatges de cartró-pedra que són incapaços de despertar la més mínima emoció en l'espectador. La pel·lícula donarà diners, no cal dir-ho, ja sabem que el fenomen Larsson serà espremut fins a la darrera gota -ara s'està produint una sèrie de sis capítols per a televisió amb material inèdit extret del rodatge per a la pantalla gran-, però l'obra literària en què es basa tenia prou elements per pujar el llistó de l'autoexigència. Malauradament, no ha estat així i el personatge de l'editor de Millennium queda desfornit d'identitat pròpia. Només Noomi Rapace salva els papers, però no n'hi ha prou per justificar dues hores de buidor.
Tot Sant Cugat , núm. 1183, 6/11/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 29 octubre 2009 |
Jaume Collet-Serra és un realitzador català que viu a Califòrnia i que fins ara ha dirigit algunes pel·lícules molt justetes en termes qualitatius. La primera va ser La casa de cera, l'any 2005, amb Paris Hilton, la segona, el 2006, una bajanada futbolística anomenada Gol!, i la tercera és La huérfana que, malgrat tenir una factura superior, no deixa de ser un producte per passar l'estona. Per sort, algunes actrius estan magnífiques. Ho estan Isabelle Fuhrman, la nena protagonista, i Vera Farmiga, en el paper de la seva mare adoptiva, i ho està Aryana Engineer, que interpreta la petita sorda-muda. Elles fan que la història funcioni per damunt d'un guió ple de situacions galdoses i absurdes algunes de les quals produeixen vergonya aliena. En aquest sentit, resulta esborronadora la candidesa de la psiquiatra i de la policia. El pitjor, tanmateix, és que Jaume Collet-Serra no sap com acabar la seva pel·lícula. Potser és un homenatge a Raimon quan canta: "Quan creus que ja s'acaba, torna a començar".
Tot Sant Cugat , núm. 1182, 30/10/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 21 octubre 2009 |
Fallit, aquest nou film d'Alejandro Amenábar, malgrat que ens parla de coses importants, com ara que el principal enemic de la humanitat és interior i que passen els mil·lennis i continuem matant-nos els uns als altres per les mateixes coses perquè es mataven els nostres avantpassats: el poder i la possessió de la veritat. L'acció se situa al segle IV després de Crist i ens ofereix diverses metàfores del present. Se'ns diu que l'imperi romà d'aleshores és l'imperi nord-americà d'avui, que la vella Alexandria -on a l'Edat Mitjana hi hagué un consolat català- és la Nova York actual i que la cultura hel·lènica és l'Europa del nostre temps. Però la història que explica Amenábar està mancada d'intensitat dramàtica i la interpretació dels dos actors principals, Oscar Isaac i Max Minghella, el noble i l'esclau enamorats de la mateixa dona, no hi ajuda gens. Sort de Rachel Weisz, que està esplèndida en el personatge d'Hipàtia. En definitiva, massa ambició i poca narració. Ja se sap, qui molt abraça poc estreny.
Tot Sant Cugat , núm. 1181, 23/10/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 15 octubre 2009 |
D'aquesta pel·lícula es dirà que és una comèdia sense pretensions, que és un Woody Allen menor, que no aporta res a la seva filmografia... I serà cert, però res no impedirà que sigui també una deliciosa història sobre la condició humana, sobre la recerca de la felicitat i sobre el paper que juga l'atzar en la nostra vida. Tot, a més, amanit amb notables dosis d'humor jueu, de pensament existencial i de vivificant irracionalitat. No hi ha, per altra banda, grans estrelles, només meravellosos intèrprets poc coneguts entre els quals destaca aquesta grandíssima actriu que és Patricia Clarkson (Marietta). La idea és que més enllà dels prejudicis socials a propòsit de la diferència generacional en una parella, de l'amor a tres bandes o dels canvis radicals en la tardor de la vida, res no importa si la cosa funciona. Com la pel·lícula d'Allen.
Tot Sant Cugat , núm. 1180, 16/10/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 08 octubre 2009 |
És una llàstima que El secreto de sus ojos no s'hagi endut la Petxina d'Or del Festival de Sant Sebastià, ni tampoc el Premi Especial del Jurat, ja que era un dels millors films de l'edició d'enguany. Es tracta d'una història en què ningú no diu la veritat. Tothom amaga alguna cosa. De fet, és un thriller romàntic ambientat en els anys de crisi social i de corrupció immediatament anteriors a la dictadura militar argentina que ens parla de la memòria i de les conseqüències que tenen en el present les decisions que hem pres en el passat. Excel·lent la teranyina de sentiments de culpa, de contrició i de pànic al compromís d'uns personatges atrapats en un marc corrupte i de lluita pel poder i formidable la química de Ricardo Darín i Soledad Villamil. El millor amb diferència, però, és Guillermo Franchella, en el paper de Sandoval. Una delícia.
Tot Sant Cugat , núm. 1179, 9/10/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 01 octubre 2009 |
 Esplèndida, aquesta nova pel·lícula de Quentin Tarantino i galdoses les crítiques que ha rebut per haver "falsejat la història", com si un autor no tingués dret a construir el seu propi univers i a transgredir la realitat. Crec que aquesta és una obra que guanyarà en reconeixement amb el pas temps, per més que el títol la banalitzi. Dividida en cinc capítols amb entitat pròpia, però concèntrics, i amb una atmosfera inquietant que ens recorda que l'ombra de Hitchock hi plana tota l'estona, Malditos bastardos té diàlegs sublims i escenes, com ara la de la granja, la de Goebbels al restaurant o la del bar amb nazis i bastards, que són gairebé d'obra mestra. El millor de tot, però, és Christoph Waltz (coronel Landa). La seva magistral interpretació de nazi caçador de jueus probablement guanyarà l'Oscar al millor actor secundari. No us la perdeu.
Tot Sant Cugat , núm. 1178, 2/10/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 24 setembre 2009 |
Els amants del sang i fetge gaudiran força amb aquesta pel·lícula que no és altra cosa que una nova i oblidable versió d'aquell San Valentín sangriento de l'any 1981, amb un títol espanyol, per cert, que traeix l'esperit de l'original -My Bloody Valentine- inspirat en My Funny Valentine, una de les més exquisides cançons de Richard Rodgers. Val a dir, tanmateix, que la factura del film és correcta, que té una base literària que funciona i que certes escenes de violència i alguns dolls de sang estan ben resolts, però el resultat, en conjunt, és força insignificant i el treball dels intèrprets està molt per sota dels nivells mínimament exigibles. L'al·licient, si es pot dir així, d'aquest remake es troba en el format 3D, que augmenta l'impacte visual causat per algunes parts del cos humà quan es precipiten sobre l'espectador. No hi ha res més.
Tot Sant Cugat , núm. 1177, 25/9/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 17 setembre 2009 |
 L'estiu és una època molt dura per als cinèfils, ja que són molt comptadíssimes les pel·lícules amb una certa entitat que arriben a les pantalles. A Sant Cugat, en concret, amb unes sales que juguen exclusivament la carta de la comercialitat més manifesta, el panorama és força llastimós. En aquesta línia s'inscriu Qué les pasa a los hombres, protagonitzada per Ben Affleck, Jennifer Aniston, Jennifer Connelly, Drew Barrymore, Scarlett Johansson i el músic Kris Kristofferson. Es tracta d'una comedieta, pretesament divertida i farcida de tòpics, amb personatges de trenta anys que es fan preguntes de nois i noies de divuit: "Per què em va dir que trucaria i no ho fa?", "Si no em truca vol dir que ja no li agrado?", "Què he de fer per què es fixi en mi?". Recomanada només per a fans d'amors i desamors adolescents i amb molt de temps per perdre.
Tot Sant Cugat , núm. 1176, 18/9/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 09 setembre 2009 |
 Sap greu que una magnífica història com aquesta, que, des d'un punt de vista literari, té la força d'un conte curt de gran intensitat dramàtica, acabi convertida en un exercici de preciosisme gèlid i autocomplaent totalment inversemblant i amb línies de text d'una afectació embafadora. No és estrany que la seva projecció a Canes fos rebuda amb xiulets. Isabel Coixet s'ha apassionat per l'estètica i ha desapassionat els seus personatges fins a convertir-los en clixés erràtics mancats d'emoció. Llàstima, perquè el món dels secrets i de les fantasies que amaguen tots els éssers humans amb els quals ens creuem pel carrer era un meravellós punt de partença per dir coses adultes. Al final, però, tenim un film que sembla buscar més l'autosatisfacció de la seva autora que el plaer de l'espectador. Talment com una masturbació sobre un llit de marbre.
Tot Sant Cugat , núm. 1175, 11/9/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 03 setembre 2009 |
Té imatges magnètiques, diàlegs brillants, una ambientació exquisida i una esplèndida direcció d'actors i, tanmateix, ens deixa freds a causa de la manca de màgia i de veritable tensió dramàtica. Una cosa és captar l'atenció de l'espectador i mantenir el seu interès i una altra transmetre-li emocions i captivar-lo. Michael Mann aconsegueix la primera, però es queda al llindar de la segona. I una de les raons és el desencert d'haver triat Johnny Depp com a intèrpret de la figura de John Dillinger. Depp no està a l'alçada del personatge i, per bé que els secundaris són excel·lents, el film se'n ressent de dalt a baix. La prova és que tot l'interès mantingut al llarg de dues hores esdevé oblit només sortir del cinema. Això no treu que Enemigos públicos sigui un magnífic retrat de l'època de la Gran Depressió americana amb moments d'alt nivell, com ara els atracaments, les escenes d'acció o algunes de les mirades morals de l'agent Melvin Purvis (Christian Bale). Un film dignament gèlid.
Tot Sant Cugat , núm. 1174, 4/9/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 30 juliol 2009 |
La febre dels remakes que ens arriba de Hollywood s'està convertint en una autèntica plaga, ja que es tracta de productes enganxifosos presentats amb embolcalls de luxe de 25 milions de dòlars. Ara ens ha arribat una versió inútil d'un film excel·lent que Fritz Lang va rodar l'any 1956 amb Dana Andrews i Joan Fontaine. Inútil, perquè no sols no aporta cap element nou a la història sinó que se'n serveix sense escrúpols per acabar construint un pot de fum. Allà on Lang colpejava l'espectador i li obria els ulls sobre la inconsistència d'alguns plantejaments judicials i la fabricació de proves per inculpar persones, en la versió de Peter Hyams tot és vacuïtat, guinyol i pur artifici. Incloent-hi la interpretació de Michael Douglas. La pel·lícula ni tan sols fa justícia al títol: quan acaba, l'espectador no té cap dubte que ha perdut el temps.
Tot Sant Cugat , núm. 1171, 31/7/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 24 juliol 2009 |
Un dels títols d'aquesta plaga d'estrenes insignificants que estem patint aquest juliol és la nova versió de La última casa a la izquierda, la mítica pel·lícula de terror que Wes Craven va rodar l'any 1972 i que va provocar un calfred arreu del món. Costa d'entendre, francament, aquesta dèria per fer remakes mediocres de títols que han fet història. Bé, sí, és clar, es tracta de pures operacions comercials, però s'agrairia una mica de dignitat professional. No n'hi ha prou que Wes Craven intervingui en la producció com a coartada i que el pressupost i el temps de rodatge siguin superiors, cal trobar també un director que sigui menys impersonal i erràtic que el debutant grec Dennis Iliadis. Força repulsives, per altra banda, les escenes de violència descarnada contra les dones. Bon pretext per recuperar La font de la donzella (Jungfrukällan), de Bergman.
Tot Sant Cugat , núm. 1170, 24/7/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 16 juliol 2009 |
Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que resulten tan previsibles com un ascensor. Prems el segon i s'atura al segon, prems l'àtic i s'atura a l'àtic. Llevat que s'espatlli o que se'n vagi la llum, no hi ha la més mínima possibilitat que passi res més. Aquí passa el mateix. De fet, les comèdies romàntiques de Sandra Bullock sempre són així. Per això tenen fans incondicionals i detractors aferrissats. Més detractors que fans, val a dir-ho. I és que el registre habitual de la Bullock, ja ho sabem, no acostuma a anar més enllà del de bona noia procliu al flirteig. Cosa que és una llàstima, perquè l'any 2004 el va trencar esplèndidament a Crash, interpretant una dona rica, frustrada i racista, i el 2006 a Infamous, en el paper de l'escriptora Harper Lee, la millor amiga de Truman Capote. Aquí, dissortadament, torna a ser la d'abans en una història el record de la qual perdura tant com una bombolla de sabó. Hi ha un regal de 56 anys, tanmateix: la presència de la bellíssima Mary Steenburgen.
Tot Sant Cugat , núm. 1169, 17/7/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 10 juliol 2009 |
Crec que amb el pas dels anys aquesta pel·lícula de Francis Ford Coppola serà valorada en la seva justa mesura. Ara, probablement, passarà desapercebuda o serà vista com una raresa capriciosa d'aquest director, però diuen que el temps acaba posant cadascú al seu lloc i Tetro, tard o d'hora, apareixerà com allò que veritablement és: un film teatral, irregular i imperfecte, i, tanmateix, deliciosament exquisit. Un film que evoca l'univers d'autors com Arthur Miller o Tennessee Williams amb ferides familiars que surten de la foscor i que enfronten els personatges amb la veritat més descarnada. Esplèndid el treball de Vincent Gallo -Coppola treu un gran partit de la seva mirada de barrina-, de Maribel Verdú -que porta el film a l'esquena- i d'Alden Ehrenreich -un nou Leonardo DiCaprio- i pèssima la interpretació de Carmen Maura en un paper i en una història que no comprèn. Diu Coppola que no fa cinema per tenir èxit, sinó per a aprendre, i això és d'agrair perquè nosaltres aprenem amb ell.
Tot Sant Cugat , núm. 1168, 10/7/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 02 juliol 2009 |
Films com Atracció fatal (Fatal Attraction) o Acoso (Disclosure) eren simples productes comercials, però, com a mínim, professionalment parlant, resultaven prou dignes per ser projectats en les sales de cinema. Obsesionada, en canvi, no passa de ser un telefilm de luxe que provoca vergonya aliena vist en pantalla gran. Té el mateix tuf conservador que les seves antecessores, però el nivell de la història, dels personatges, de la interpretació, dels diàlegs i de les situacions és molt pitjor i no supera el d'un treball de final de curs. De fet, totes les escenes, totes, són ridícules i mancades de contingut, tant les familiars o les laborals com les d'assetjament o les d'hipotètic perill. La més esborronadora és la que ens mostra l'assetjadora entrant al dormitori del nadó, despertant-lo, agafant-lo a coll i entretenint-s'hi sense que aquest s'immuti. Només una cosa se salva d'aquesta atzagaiada: Ali Larter en el seu paper de dolenta obsedida. Aprofiteu per regalar-vos en DVD Play Misty for Me, de Clint Eastwood.
Tot Sant Cugat , núm. 1167, 3/7/2009 |
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 26 juny 2009 |
Per bé que la idea és original i té unes immenses possibilitats per fer-ne una comèdia exquisida i extraordinàriament divertida -els clubs per a persones que cerquen parella i disposen de 7 minuts per explicar-se la vida i seduir l'altre-, el que n'ha tret la directora Daniela Fejerman, coguionista amb Ángeles González-Sinde -ministra espanyola de Cultura- és força galdós. Tots els personatges, llevat d'un parell, a més d'arquetípics són esquemàtics i desperten més la vergonya aliena que l'interès. Es podria intentar justificar per la via de la paròdia, si més no, però esborrona una mica sentir dir a Fejerman que el film té vocació de denúncia social. Llàstima, perquè el tema de la solitud urbana i el canvi d'hàbits comunicatius donava per a molt més. Se'n salva el treball de les actrius Toni Acosta (Ana) i Marta Etura (Nerea). Magnífiques. Molt lamentable, en canvi, el so. Francament horroròs i amb diàlegs inintel·ligibles. En definitiva, una pel·lícula amb la consistència d'un globus.
Tot Sant Cugat , núm. 1666, 26/6/2009 |
|
| | << Inici < Ant 1 2 3 4 Seg > Final >>
| | Resultats 1 - 55 de 203 |
|
|
