spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Crítica de cinema
"El cinema va ser el primer amor de la meva vida" Víctor Alexandre
Consulteu la cartellera de cinema en català.

Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel (Coco avant Chanel) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 juny 2009
És agradable trobar-se un film dirigit per una dona, perquè n'hi ha poquíssims. En aquest cas es tracta d'un retrat de la joventut de la dissenyadora francesa Coco Chanel, dirigit per Anne Fontaine (Nettoyage à sec, Nathalie X), que mostra les circumstàncies que van determinar que es convertís en la dona que el món ha conegut. Una dona amb un comportament que va marcar el camí de la igualtat entre sexes. Esplèndida recreació dels primers anys del segle XX.

Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel

Tot Sant Cugat , núm. 1165, 19/6/2009
 
Millennium 1: Els homes que no estimaven les dones (Män som hatar kvinnor) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 11 juny 2009
Magnífica adaptació cinematogràfica de la primera part de la trilogia literària creada pel periodista suec Stieg Larsson que, com sabem, va morir a 50 anys sense haver vist l'èxit espectacular de la seva obra. D'aleshores ençà se n'han venut deu milions d'exemplars arreu del món, entre els quals la versió catalana publicada per Columna (2009). Malgrat l'absència o l'esquematisme d'alguns personatges -com ara l'editora de Millennium o la figura del patriarca Henrik Vanger- i la manca de química de la parella protagonista, estem davant d'un thriller que atrapa l'espectador fins al final.

Millennium 1

Tot Sant Cugat , núm. 1164, 12/6/2009
 
Noche en el museo 2 (Night at the Museum: Battle of the Smithsonian) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 juny 2009
Algun dia haurem de parlar de la baixa qualitat del cinema que arriba a les pantalles de Sant Cugat. El problema, tanmateix, no rau pas en la seva comercialitat -hi ha films comercials francament bons-, sinó en el fet que, en general, el cinema que ens arriba és d'una qualitat mitjana baixa. I això és lamentable. A aquest sector pertany Noche en el Museo 2, una segona part que, ves per on, és millor que la primera del 2006. Repeteixen Ben Stiller -sense ell no hi hauria seqüela-, Owen Wilson, Robin Williams i Dick Van Dyke i canvia l'escenari. Del Museu d'Història Natural de Nova York es passa a l'Smithsonian de Washington. El millor de tot és l'escena d'aquell famós i apassionat petó entre una noia i un mariner a Times Square, que va ser captat pel fotògraf Albert Eisenstaedt a la fi de la Segona Guerra Mundial. Per a fans de Ben Stiller.

Noche en el museo 2

Tot Sant Cugat , núm. 1163, 5/6/2009
 
Ángeles y demonios (Angels & Demons) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 maig 2009
Dirigida per Ron Howard i protagonitzada per Tom Hanks, Ewan McGregor, Stellan Skarsgard i Armin Mueller-Stahl, Ángeles y demonios és una seqüela de la pel·lícula El codi Da Vinci, per bé que el llibre en què es basa, també escrit per Dan Brown, es va publicar tres anys abans. És a dir, que l'ordre cinematogràfic no segueix l'ordre literari. Tant se val, però, perquè l'únic que aquesta seqüela persegueix és aprofitar l'ascendència de Brown i Hanks sobre el gran públic per fer una bona recaptació a taquilla. Ni tan sols l'Església, tot i ser-ne la protagonista, s'ha molestat a dir-ne res de tan inversemblant com és. Som davant d'un film recomanable per a fans de Dan Brown i per a aquells espectadors que no demanin res més que passar una estona esperant la fumata blanca vaticana. Tanmateix, per blanca que sigui, la fumata sempre és fum.

Ángeles y demonios

Tot Sant Cugat , núm. 1162, 29/5/2009
 
Star Trek Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 maig 2009
Potser és pel fet d'haver caigut a les mans d'un director que confessa no ser seguidor de la sèrie que aquesta pel·lícula resulta tan gratificant. Star Trek, com sabem, és una sèrie televisiva mítica de la qual es van emetre 80 episodis entre 1966 i 1969. D'aleshores ençà ha estat molt festejada pel cinema però mai no se n'havia fet una adaptació amb veritable entitat, i això, com dic, és probable que sigui perquè aquesta nova Star Trek no és obra d'un fan, sinó d'algú com J.J. Abrams (Missió impossible 3) que l'ha fet seva des de la distància i l'escepticisme. Això l'ha convertida en un magnífic regal per als incondicionals de la sèrie, en particular, i en un brillant divertiment per al gran públic, en general. Hi ha moltes cares noves i joves, però també hi apareixen Eric Bana, Winona Ryder i Leonard Nimoy com a gran icona. Aneu-hi, us ho passareu bé. No és gens ombrívola, té bons i dolents, elements inquietants, i, per damunt de tot, un substrat optimista en favor de la humanitat.
 
Star Trek

Tot Sant Cugat , núm. 1161, 22/5/2009
 
Un conejo sin orejas (Keinohrhasen) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 maig 2009
Els cinemes de Catalunya, com els de la resta d'Europa, estan orfes de films europeus. Tot el continent està dominat pel cinema nord-americà. Pel cinema nord-americà més banal, caldria aclarir. És a dir, films que als Estats Units no passen del DVD, a Europa s'estrenen com si fossin grans títols. Això fa que la cinematografia europea sigui gairebé una desconeguda per als mateixos europeus i que els pocs films que ens arriben passin totalment desapercebuts. Un conejo sin orejas, per exemple, és un miracle que hagi arribat a Catalunya. Ha trigat dos anys a fer-ho. Val a dir que és tan sols una comèdia romàntica alemanya, però plena d'encants: el seu sentit de l'humor, la seva liberalitat, la química dels personatges, les picades d'ullet sobre el cinema i el periodisme... Una deliciosa finestra d'aire fresc. Aneu-hi, passareu una bona estona.

Un conejo sin orejas

Tot Sant Cugat , núm. 1160, 15/5/2009
 
The International Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 maig 2009
Estranya pel·lícula, aquesta. Estranya perquè malgrat la brillant resolució d'algunes escenes, la voluntat d'aportar coses noves al gènere del thriller i el plantejament honest del seu director, Tom Tykwer (El perfum), no aconsegueix evitar que tot plegat ens deixi un regust de projecte fallit, talment com si algunes peces haguessin quedat desencaixades. En la part positiva hi trobem la desesperança i la soledat reflectides permanentment en el rostre de Louis Salinger (Clive Owen), l'idealista agent de la Interpol disposat a arribar fins a les últimes conseqüències per desemmascarar un cas de corrupció bancària en què hi ha implicats no sols polítics del més alt nivell sinó diversos estats amb la venda d'armes i el finançament de guerres. Owen està magnífic en el seu personatge, per bé que l'idealisme que traspua, de vegades proper a la ingenuïtat, resulta poc versemblant en un veterà avesat a empassar-se gripaus per "raons d'Estat". Quant a Naomi Watts, mai no havia estat tan anodina.

The International

Tot Sant Cugat , núm. 1159, 8/5/2009
 
La sombra del poder (State of Play) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 maig 2009
Dirigida per l'escocès Kevin MacDonald (El último rey de Escocia) i protagonitzada per Russell Crowe, Ben Affleck, Rachel McAdams, Robin Wright Penn, Helen Mirren i Jeff Daniels, La sombra del poder és un magnífic tribut d'admiració al periodisme imprès i un esmolat retrat de la corrupció en les altes esferes de la política i del poder. En una època en què el cinema nord-americà s'ha convertit en un gegantí castell de focs, s'agraeixen els diàlegs intel·ligents en llavis de personatges de carn i ossos com s'agraeix també la inquietant escena del pàrquing, quan l'assassí (Michael Berresse) persegueix Crowe disposat a matar-lo. Excel·lent, per altra banda, la contraposició entre dos periodismes: un de crepuscular, amb les rotatives i la distribució per mitjà de camions, i el digital, encarnat per una jove reportera. Es veu amb força interès.

La sombra del poder

Tot Sant Cugat , núm. 1158, 30/4/2009
 
Señales del futuro (Knowing) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 abril 2009
Dirigida per Alex Proyas (Jo, Robot) i protagonitzada per Nicolas Cage, aquesta és una d'aquelles pel·lícules davant les quals no hi ha terme mitjà: o agraden molt o no agraden gens. L'autor d'aquestes línies, per exemple, se situa en la segona opció. És cert que té un començament que promet i que fins la meitat manté l'interès de l'espectador, i també ho és que conté escenes brillants, com ara la de l'accident d'avió, però la segona part no tan sols és decebedora sinó que hi ha moments en què hom té la sensació d'estar veient algunes de les pitjors imatges de la història del cinema. Es diria que Troyas, tot d'una, perd el sentit del que està rodant i porta el film pel pedregar fent-lo galdosament previsible. La correcta però anodina interpretació de Cage tampoc no hi ajuda. Recomanada només per a incondicionals del cinema fantàstic.

Señales del futuro

Tot Sant Cugat , núm. 1157, 24/4/2009
 
Duplicity Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 abril 2009
Si no fos per la fama de la parella protagonista, Julia Roberts i Clive Owen, ara mateix no estaríem parlant d'aquesta pel·lícula. De fet, la seva presència no té cap més objectiu que compensar per la via de la popularitat allò que no és possible per la de la qualitat. Duplicity és un producte profundament soporífer amb ínfules de dinàmica comèdia d'espies que, transcorreguts els primers minuts de metratge, fa que l'espectador se'n desentengui fins al punt que quan acaba ja es troba mentalment en un altre lloc. I és que no hi ha cap peça que funcioni, cap ni una. Ni la direcció, ni el guió, ni el muntatge, ni els diàlegs... La buidor impregna la pantalla de principi a fi i la sensació de pèrdua de temps que provoca és absoluta. El film pretén aconseguir que Roberts i Owen ens sedueixin en la mateixa mesura que Brad Pitt i Angelina Jolie ho feien a Mr. & Mrs. Smith, però el resultat no pot ser més decebedor. Al final, l'autèntica parella és la formada per Tom Wilkinson i Paul Giamatti.

Duplicity

Tot Sant Cugat , núm. 1156, 17/4/2009
 
Los abrazos rotos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 abril 2009
Hi ha moltes coses bones en aquesta nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, ja sigui l'exquisida col·lecció de petits detalls, com ara les fotografies tallades en mil bocins que representen allò en què s'ha convertit la vida sentimental del personatge encarnat per Lluís Homar, o l'esplèndida escena protagonitzada per Penélope Cruz apareixent precisament quan Lola Dueñas, davant la mirada astorada de José Luis Gómez, està llegint els llavis en el diàleg sense so que la primera manté amb Homar davant la càmera. El problema, a banda que no hi ha química entre Homar i Cruz, és que l'espectador mitjà pot tenir la sensació que Almodóvar treballa només per a cinèfils que li aplaudeixen les picades d'ullet i li canten les excel·lències. No és bo que un director s'imposi per damunt dels seus intèrprets. Altrament, té més de narcisista que de director.

Los abrazos rotos

Tot Sant Cugat , núm.1154, 3/4/2009
 
A ciegas (Blindness) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 març 2009
És una llàstima que el resultat final d'aquest film sigui més aviat pobre malgrat està carregat de bones intencions, perquè l'excel·lent novel·la de José Saramago, Assaig sobre la ceguesa, publicada en català per Edicions 62, mereixia una adaptació cinematogràfica més reeixida. El llibre de Saramago, que ha esdevingut gairebé de culte, planteja una faula sobre una sobtada epidèmia de ceguesa que s'escampa progressivament per tota la ciutat i contra la qual no sembla haver-hi remei. No hi ha cap anomalia en els ulls de la gent, no hi ha res que expliqui la seva pèrdua de visió i, això no obstant, tothom n'acaba essent víctima. A poc a poc, la ceguesa s'estén pel país i finalment arreu del món i això té unes conseqüències nefastes per a la humanitat. Una humanitat que entra en una fase de profunda autodestrucció. La metàfora, com veiem, és esplèndida per fer una reflexió sobre la ceguesa mental com a font de tots els conflictes. Exquisida com sempre, Julianne Moore.

A ciegas (Blindness) 

Tot Sant Cugat , núm. 1153, 27/3/2009
 
Gran Torino Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 març 2009
És extraordinària la manera com Clint Eastwood està destruint el seu propi mite en les pel·lícules que interpreta. A punt de fer 80 anys -els farà el 2010-, Eastwood sap molt bé que l'espectador no pot destriar la seva imatge de la dels personatges que li ha vist encarnar amb directors com Sergio Leone o Don Siegel, sobretot els de Harry el Brut. I sap també que aquest bagatge esdevé una mena de base virtual sobre la qual descansa l'home vell, cansat i amargat que defensa el petit espai vital que constitueix casa seva de l'assetjament d'un món que el supera i que ja no és el seu. Ara hi trobem un home vidu, desorientat, atrapat en les seves contradiccions en un barri que ja no reconeix com a propi i aferrat a un passat que ja no tornarà. I el símbol d'aquest passat és el Gran Torino que enllustra dia rere dia al garatge, però que mai no fa servir. Un film deliciós, en definitiva, per als qui pensen, com aquest vell cineasta, que el classicisme en el cinema viu també la seva senectut.

Gran Torino

Tot Sant Cugat , núm. 1152, 20/3/2009
 
Che: Guerrilla Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 març 2009
Benintencionada però insípida i gèlida aquesta segona part del retrat fet per Steven Soderbergh dels darrers dies d'Ernesto 'Che' Guevara. Estrenada mig any després de la primera -Che: el argentino- i protagonitzada magistralment per Benicio del Toro en companyia d'una llarga llista d'intèrprets, tots magnífics per bé que alguns difícils de reconèixer, com ara Joaquim de Almeida, Carlos Bardem, Matt Damon, Lou Diamond Philips, Franka Potente, Jorge Perugorría i els catalans Jordi Mollà, David Selvas i Eduard Fernández, Che: Guerrilla narra la campanya revolucionària del Che després de la seva misteriosa desaparició renunciant a tots els càrrecs polítics que tenia a Cuba. De sobte, ningú no sap on és, ni tampoc si és viu o si és mort, fins que apareix a Bolívia disposat a enderrocar el règim dictatorial del general Barrientos i a portar fins a les últimes conseqüències els seus ideals de llibertat i de justícia social. Si oblidem les limitacions de Soderbergh, sembla un film de Sam Peckinpah.

Che: Guerrilla

Tot Sant Cugat , núm. 1151, 13/3/2009
 
Slumdog Millionaire Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 març 2009
Se n'ha fet un gra massa, d'aquest film multipremiat als Oscar, ja que entre els nominats hi havia títols superiors, per bé que amb menys cops d'efecte, que haurien merescut l'estatueta. El retrat que fa de la misèria a l'Índia, per exemple, peca de superficial i d'efectista i revela diverses trampes de guió. Però corren nous aires als Estats Units –l'Acadèmia de Hollywood n'és un magnífic transmissor– i s'imposava exemplificar-ho per mitjà d'un títol diferent. Amb tot, cal reconèixer-ho, hi trobem un retrat interessant de la complexitat de les classes socials a l'Índia i una mirada serena i gens amarada de sentimentalitat davant l'estultícia, la roïnesa i la iniquitat humanes. Brillant el fet que cada pregunta que ha de respondre el protagonista evoqui un moment de la seva vida i palesi que res no ha pogut malmetre la bondat intrínseca que li vam descobrir quan era infant.

Slumdog Millionaire

Tot Sant Cugat , núm. 1150, 6/3/2009
 
El lector (The Reader) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 febrer 2009
Tot i que peca de pulcritud acadèmica, d'incitació a l'oblit i de contenció en el tema que planteja -el silenci de bona part de la societat alemanya en l'extermini del poble jueu- estem davant d'un film que té molts valors, començant per la novel·la de Bernhard Schlink en la qual es basa, editada en català per Empúries (2009). Dividida en tres capítols que no sempre segueixen un ordre cronològic, El lector és una història sobre l'immens sentiment de culpa de les generacions alemanyes posteriors a l'holocaust i de la seva necessitat de redimir-se encara que sigui a través d'Hanna Schmitz (Kate Winslet), una simple guardiana analfabeta de les SS. La seva culpabilitat és innegable, però també ho és que en l'afany de condemnar-la hi ha més desig de redempció que no pas de justícia. El judici dels altres pesa sobre tothom, especialment sobre Hanna, que prefereix declarar-se autora d'un informe que la incrimina abans que reconèixer que no sap escriure. També aquí la vergonya és més forta que la veritat.

El lector

Tot Sant Cugat , núm. 1149, 27/2/2009
 
El curioso caso de Benjamin Button (The curious case of Benjamin Button) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 febrer 2009
Per bé que es tracta d'un film de gairebé tres hores basat en un conte breu de Francis Scott Fitzgerald, es nota que la veu narrativa que condueix la història és la d'un gran escriptor. És una història colpidora sobre la vulnerabilitat humana a través d'un home que es rejoveneix mentre aquells a qui estima envelleixen. Manuel de Pedrolo, però, va anar més lluny amb El regressiu, un conte curt sobre aquest mateix tema. "De seguida que va adonar-se que començava a rejovenir, es va comprar un bastó", deia la primera frase. I tot seguit, captivant-nos amb tan enigmàtica contradicció, l'autor ens endinsava en la vellesa, en la inadaptació, en l'enfrontament generacional, en el sexe i en el poder repressiu de l'Estat. Aquest film no arriba a tant, però aporta una reflexió interessant sobre la percepció de la mort i sobre el pas indefugible del temps.

El curioso caso de Benjamin Button

Tot Sant Cugat , núm. 1148, 20/2/2009
 
Valkiria (Walkyrie) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 febrer 2009
Glacial i asèptica pel·lícula de Bryan Singer, l'autor d'aquella brillant Sospitosos habituals del 1995. Malauradament, qui busqui aquí el mateix talent que hi havia en aquell film, patirà una gran decepció, perquè s'ha esvaït. Es diria que Singer ha canviat l'ofici de narrador pel d'il·lustrador i, en lloc de partir d'uns fets verídics, fer-los seus i oferir-ne una visió personal, s'ha limitat a ordenar-los cronològicament i a activar-los mitjançant un repartiment de luxe integrat per Tom Cruise, Kenneth Brannagh, Tom Wilkinson, Terence Stamp i Carice Van Houten. Aquesta última, per cert, amb un paper ben galdós reduït a la mínima expressió de soferta i amantíssima esposa. Estem parlant, en definitiva, d'una pel·lícula amb la mateixa vida interior que un reproductor automàtic. Una llàstima, tot plegat, perquè el darrer atemptat que Hitler va patir i les contradiccions dels seus autors donaven molt més de si que no pas l'exaltació estètica del nazisme que Singer, sense adonar-se'n, ens ofereix.

Valkiria

Tot Sant Cugat , núm. 1147, 13/2/2009
 
Revolutionary Road Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 febrer 2009
Basada en la novel·la de Richard Yates, publicada en català per Proa (2008), Revolutionary Road és un film demolidor sobre la institució matrimonial i sobre els extrems a què ens pot empènyer la covardia per tal de no fer allò que sempre hem desitjat fer. Sembla un contrasentit, oi? Doncs l'afany de seguretat de la naturalesa humana i la por a la incertitud són una prodigiosa màquina de fabricar coartades fins al punt que només un boig (extraordinari Michael Shannon) és capaç de dir la veritat. El drama de Frank i April (Leonardo DiCaprio i Kate Winslet, magistrals tots dos) és que el conformisme del marit suposa una sentència de mort per a l'esposa, una esposa que es nega a acceptar la monotonia com a expressió de la felicitat. April, atrapada com a mestressa de casa, s'adona que el seu món interior és infinitament més ric que el món que l'envolta.

Revolutionary Road

Tot Sant Cugat , 1146, 6/2/2009
 
La clase (Entre les murs) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 gener 2009
Exquisida aquesta pel·lícula de Laurent Cantet (Recursos humans), guanyadora de la Palma d'Or del Festival de Canes i protagonitzada pel seu guionista, François Bégaudeau. Rodada gairebé tota a l'interior d'un centre d'ensenyament secundari amb elements propis del cinema documental i amb actors no professionals, La clase és el retrat inquietant d'una realitat que aviat esclatarà a les nostres mans i que el famós pla de Bolonya eludeix descaradament. Em refereixo a les preguntes formulades pels alumnes i que queden sense resposta, perquè cap professor no les pot respondre sense qüestionar-se la seva tasca: si l'estudi ja no garanteix l'ascens social, ni l'estatus econòmic, ni un lloc de treball, quina motivació poden tenir els joves d'avui per anar a l'escola? Sí, és clar, queda l'evolució personal, però què passa amb els qui tampoc no hi estan interessats? El final del film és demolidor en aquest sentit. Es condensa en la frase d'una alumna que deixa mut el professor. No us la perdeu.

La clase

Tot Sant Cugat , núm. 1145, 30/1/2009
 
Resistencia (Defiance) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 gener 2009
Modesta, però correcta i honesta, aquesta pel·lícula d'Edward Zwick (Glory) sobre uns fets verídics que es van produir als camps de Bielorússia l'any 1941, arran de l'avenç de les tropes de Hitler. Els germans Tuvia, Zus i Asael Bielski van liderar una petita comunitat de jueus, formada per gent de diverses edats i condicions, que va decidir fugir dels guetos, on la mort semblava gairebé segura, i provar sort vivint al bosc. No tots ho van aconseguir, perquè la persecució dels nazis, la cruesa de l'hivern, les malalties, la manca de medicines i les tensions que sorgien entre ells van fer-hi estralls, però la seva història és l'expressió d'alguns dels grans valors de la naturalesa humana quan es troba en situacions límit: l'instint de supervivència i la capacitat de rebel·lia contra l'adversitat. En definitiva, aquella força interior que ens retorna la fe en nosaltres mateixos quan l'hem perduda en la humanitat. Magnífica la interpretació de Daniel Craig i de Liev Schreiber.

Resistencia

Tot Sant Cugat , núm. 1144, 23/1/2009
 
Austràlia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 gener 2009
Qui vagi a veure Austràlia esperant retrobar els interessantíssims elements que hi havia a La generació robada, de Phillip Noyce, en sortirà profundament decebut. El relat de la discriminació racial que va forjar aquell país esdevé aquí una fotonovel·la que provoca hilaritat fins i tot en els seus moments més pretesament dramàtics. L'únic que crida l'atenció d'aquest film és que el seu director, Baz Luhrmann, hagi aconseguit un metratge de dues hores i mitja explicant una història inexistent, ja que, de fet, ni tan sols hi ha personatges. La densitat que tenen és tan prima com el paper de fumar i tot allò que els passa només pot atreure l'interès d'un infant. I si a sobre hi afegim la davallada artística que, inexplicablement, està experimentant Nicole Kidman aquests darrers anys i la imatge de galà de piscina de Hugh Jackman, amb escenes ridícules com les que el mostren ensabonant-se l'esquena, el resultat és pur cartró-pedra. Especialment recomanada per a amants de la pèrdua de temps.

Austràlia

Tot Sant Cugat , núm. 1143, 16/1/2009
 
El intercambio (Changeling) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 gener 2009
Els films de Clint Eastwood sempre són un plaer. I no tan sols perquè sigui el més clàssic dels cineastes nord-americans actuals, sinó perquè és un radiòleg exquisit de la història del seu país. El intercambio, concretament, ens situa a l'any 1928, just abans de la gran depressió econòmica, i s'allarga durant la dècada següent a través d'uns fets verídics protagonitzats per Gordon Northcott, un individu que va violar i assassinar vint nens. Això, però, no és res més que un pretext per mostrar-nos els extrems a què pot arribar la naturalesa humana quan exerceix el poder, ja sigui polític o de dominació d'una persona sobre una altra. Fins i tot el pastor presbiterià (John Malkovich) que s'erigeix en el gran defensor de Christine (Angelina Jolie), mare del nen desaparegut i víctima d'un complot policial, actua per interès personal. L'ajuda, sí, però en fa un instrument de la seva croada contra la policia de Los Angeles. Excel·lent la sensació d'indefensió amb què ens quedem al final del film.

El intercambio

Tot Sant Cugat , núm. 1142, 9/1/2009
 
Ultimátum a la Tierra (The Day the Earth Stood Still) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 02 gener 2009
No aporta res de res aquest remake d'un clàssic de la ciència-ficció com Ultimátum a la Tierra, que l'any 1951 va dirigir Robert Wise en blanc i negre. Tot i que, vist avui, l'original acusa el pas del temps, és innegable que té un encant molt superior a aquest producte sense suc ni bruc protagonitzat apàticament per Keanu Reeves. És molt lamentable la dèria del Hollywood actual de filmar de nou tots els clàssics, siguin del gènere que siguin, ja que, en el 99% dels casos, les noves versions queden sempre per sota de l'original. Pretenen fer diners a costa d'una obra ja creada, d'acord, però això demostra la greu crisi de creativitat que viu la indústria cinematogràfica nord-americana. Es troba a faltar un codi ètic segons el qual, quan no es pot superar la pel·lícula original, la millor manera de respectar-la és no fer-ne una còpia maldestra.

Ultimátum a la Tierra

Tot Sant Cugat , núm. 1141, 2/1/2009
 
Crepúsculo (Twilight) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 desembre 2008
Aquesta és una pel·lícula de vampirs, però el que espanta no són les seves imatges, sinó la confirmació que hi haurà una continuació en forma de dues pel·lícules més que configuraran una trilogia amb els mateixos intèrprets. La veritat és que cal ser molt addicte a aquest gènere o tenir només catorze anys per empassar-se aquesta història rodada amb una apatia esparverant. Una història, per cert, protagonitzada per una noia (Kristen Stewart) que no para d'interrogar-se sobre la personalitat d'un xicot (Robert Pattinson) molt estrany i pàl·lid que tota la platea ja fa més de mitja pel·lícula que ha identificat. Tot plegat és l'adaptació cinematogràfica d'un conjunt de novel·les amb força èxit als Estats Units escrites per Stephenie Meyer, una autora que alguns comparen amb J.K. Rowling fins al punt de conceptuar-la com la versió nord-americana de la mare literària de Harry Potter. L'únic salvable és la interpretació de Peter Facinelli com a pare de la família vampira, la resta és boira.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1139, 19/12/2008
 
Quantum of Solace Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 desembre 2008
Malgrat tenir un començament amb escenes trepidants, resulta molt fluixa aquesta nova aventura de James Bond que, a més, renuncia a moltes de les convencions de la sèrie que l'espectador espera. No sols han desaparegut les frases de rigor o els elements sexuals implícits en les novel·les d'Ian Fleming, també ho ha fet el genial tema musical creat per Monty Norman, que només es deixa sentir uns instants mig d'amagat i no apareix fins als crèdits finals. L'elecció d'Olga Kurylenko com a noia Bond, per altra banda, no ha estat encertada –Gemma Arterton se la menja en un paper molt més breu– com tampoc no ho ha estat la cançó del film –francament horrorosa– interpretada per Alicia Keys. Per sort, Daniel Craig és un actor excel·lent que es consolida amb aquest film com el millor Bond després de Sean Connery. El nom de James Bond, tanmateix, és pura anècdota.

Quantum of Solace

Tot Sant Cugat , 12/12/2008
 
Appaloosa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 03 desembre 2008
Esplèndida aquesta pel·lícula d'Ed Harris, aquí en la doble faceta d'actor, director i guionista. Té alguns salts narratius que alteren la naturalesa pausada de la història, però és un western exquisit que evoca els grans clàssics del gènere i que posa en evidència el simplisme dels qui titllen d'infantil aquest camp d'expressió cinematogràfica. El film aborda temes adults i perfectament contemporanis com els tripijocs del poders fàctics, la complexitat dels sentiments i la llibertat sexual. Llàstima que aquest darrer aspecte, centrat en el personatge de Renée Zellweger, no estigui més treballat i no aprofundeixi en la seva desinhibida promiscuïtat. Sembla com si els aspectes que haurien explicat millor la seva psicologia s'haguessin quedat a la taula de muntatge. En tot cas, els diàlegs són excel·lents i la interpretació de Viggo Mortensen i Ed Harris, especialment del primer, gairebé hipnotitza l'espectador. Un cant al respecte i a la lleialtat com a valors de l'amistat masculina.

Appaloosa

Tot Sant Cugat , núm. 1137, 5/12/2008
 
Gomorra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 novembre 2008
Excel·lent aquesta pel·lícula basada en el llibre del mateix títol de Roberto Saviano publicat en català per La Butxaca (2008). Tanmateix, malgrat la similitud temàtica, que ningú no esperi trobar-se amb Promesas del Este ni tampoc amb ressonàncies d'El padrino. Res d'això. Gomorra no té principi ni final ni personatges amb qui l'espectador pugui establir-hi la més mínima identificació. Tot el que hi veiem és ficció, però podria ser perfectament un reportatge televisiu sobre allò en què s'està convertint el nostre món. Els personatges del film assassinen o són assassinats sense que calgui cap justificació emocional; no maten per odi o per venjança o per pulsions sexuals, ho fan per diners i sense escrúpols. Ho veiem sovint quan els diaris ens parlen de crims que no comprenem executats fredament davant d'aquest exèrcit de càmeres que avui dia segueix tots els nostres moviments, ja sigui al carrer, a la carretera, al metro, a les entitats bancàries o, fins i tot, a través del telèfon mòbil. La càmera no intimida, la càmera reafirma, i Gomorra talla com un bisturí.

Gomorra

Tot Sant Cugat , núm. 1136, 28/11/2008
 
Red de mentiras (Body of Lies) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 novembre 2008
El més interessant d'aquest film no és la història que explica –que no aporta res de nou-, sinó la sensació d'indefensió que transmet a causa de la mort de la privacitat. La llibertat individual agonitza i ja no queden racons al món que escapin a l'ull d'un satèl·lit que controla tots els nostres moviments. Comencem a viure en un règim d'intimitat tutelada en què l'únic marge de maniobra que tenim és el de ser ciutadans anodins i políticament correctes. És a dir, individus de discreta significació ideològica, de personalitat infantívola i complaents amb el poder. Es tracta, per tant, de ser bon minyó i de fer de la docilitat una filosofia de vida l'abc de la qual consisteix a passar desapercebut. El benestar material és la victòria del submís, l'estigmatització social és el càstig de l'escèptic. Ens creiem lliures perquè votem cada quatre anys i no ens adonem de la instrumentalització que els estats fan del terrorisme per coartar la nostra llibertat. El film, malauradament, es queda al llindar de tot això.

Red de mentiras

Tot Sant Cugat , núm. 1135, 21/11/2008
 
Retorn a Brideshead (Brideshead Revisited) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 novembre 2008
No s'acaben d'entendre les raons per les quals aquesta petita joia de la literatura no havia estat portada abans al cinema. És cert que hi va haver un intent que finalment no va reeixir per desig exprés de l'autor, Evelyn Waugh, que es va estimar més perdre els 140.000 dòlars que li pagaven pels drets que no pas deixar que Hollywood eliminés les referències religioses i l'afer sentimental del personatge de Julia, però sobta que una novel·la que està considerada un clàssic de la literatura del segle XX no hagi despertat fins ara l'interès del món cinematogràfic. O potser és que l'extraordinària qualitat de la versió televisiva, produïda el 1981, ha exercit d'element dissuasiu. Aquest extrem és força probable, ja que l'Institut del Cinema Britànic li ha atorgat el desè lloc entre les millors 100 produccions britàniques de la història de la televisió. A Catalunya, concretament, va tenir un èxit espectacular, tant als anys vuitanta, quan la va estrenar TVE, com el 1992, quan la va projectar el Canal 33 doblada al català. No és estrany, per tant, que Julian Jarrold, el director del film, confessés a Barcelona que no l'ha volgut tornar a veure a fi de basar-se només en el llibre i no caure en la temptació de copiar-la o d'intentar fer una cosa diferent.

Val a dir que, en general, les obres de Waugh han tingut un tractament irregular en cinema. The Loved One (Tony Richardson, 1965), per exemple –que va ser escrita precisament en l'època en què l'autor negociava a Hollywood la versió de Retorn a Brideshead i que narra amb sentit de l'humor l'intent d'adaptació d'un anglès als costums funeraris nord-americans–, és un encadellat de moments brillants amb d'altres força avorrits. Més afortunada va ser, en canvi, la versió de A Handful of Dust (Charles Sturridge, 1988) un retrat irònic de l'Anglaterra aristocràtica dels anys trenta que mostrava com les fredes relacions dels seus membres desembocaven en situacions captives del cinisme més despietat. D'aquesta novel·la, per cert, n'hi ha una versió catalana (Un grapat de pols, Edicions 62, 1997) amb traducció d'Ernest Riera. També Retorn a Brideshead (Proa, 1983), es pot llegir en la nostra llengua amb una exquisida traducció de Ramon Folch i Camarasa i amb un pròleg deliciós de Joan Triadú amb paràgrafs com aquest: "Retorn a Brideshead pertany a aquella estirp d'obres d'art que es miren a les aigües enterbolides del passat amb un rictus de delectança en el dolor. Per elles vol restar provada l'asserció immortal: que no hi ha res que faci tant de mal com el record dels temps feliços estant en la infelicitat".

En el film hi ha algunes alteracions amb relació a la novel·la, com ara la insinuada relació incestuosa entre Julia (Hayley Atwell) i el seu germà Sebastian (Ben Whishaw), que desembocarà en ménage a trois –"Tu mai no m'has estimat", diu Sebastian a Charles (Matthew Goode), "només m'has utilitzat per aconseguir la meva germana"–, o el protagonisme que Julia adquireix des de les primeres imatges. Mentre que a la novel·la el seu personatge no es fa veritablement present fins al segon dels tres capítols, és a dir, cap a la meitat, a la pel·lícula les tres peces del triangle amorós coincideixen contínuament. Una d'aquestes situacions la trobem en la seqüència en què Sebastian i Charles van a Venècia a visitar Lord Marchmain (Michael Gambon) i la seva amant (Greta Scacchi) en companyia de Julia. Tanmateix, els personatges tenen moltes llacunes i, a diferència d'una excel·lent Emma Thompson en el paper de Lady Marchmain, no aconsegueixen anar més enllà d'una gèlida correcció. És una llàstima, perquè estem parlant d'un film molt acurat visualment i amb una ambientació, uns decorats i un atrezzo exquisits, però és incapaç de fer versemblant el rerefons polític, social i religiós de l'obra de Waugh i de transmetre'ns la profunda tragèdia interior dels personatges, la desolació dels amors que han viscut i el profund sentiment de culpa que impregna tota la història.

Retorn a Brideshead

Benzina , núm. 32, desembre, 2008
 
Transsiberian Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 novembre 2008
TranssiberianFluixeta i un pèl infantil aquesta història que el seu director, Brad Anderson, volia situar entre Lunas de hiel (Bitter Moon), de Polanski, i El resplandor (The Shining), de Kubrick. Anderson no aconsegueix transmetre en cap moment ni un bri de l'atmosfera inquietant i opressiva que tenien els seus referents i el resultat és un telefilm de luxe tan gèlid com l'escenari on transcorre l'acció i amb línies de diàleg que semblen escrites per un gabinet publicitari. "Amb la mentida pots arribar molt lluny, però mai no pots tornar enrere", diu Ben Kingsley en un moment determinat. I també és ell qui sentencia que "la vida no és un jardí de roses" quan Emily Mortimer li transmet el condol per la mort del seu fill. El millor de Transsiberian és el treball dels intèrprets. Són ells els qui donen una certa versemblança a aquesta història mancada d'emoció, especialment Emily Mortimer. Tota l'acció descansa sobre ella i gaudir de la seva bellesa i del seu talent és un plaer que ja vam tastar a Match Point. No hi ha res més.

Tot Sant Cugat , núm. 1133, 7/11/2008
 
Diari d'una nimfòmana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 octubre 2008
Diari d'una nimfòmanaNo hi ha res més trist, en cinema, que observar un espectador sortint de la sala amb el mateix posat que hi ha entrat, sobretot quan les possibilitats de la història que ha vist podrien haver estat la base d'una pel·lícula altament interessant a les mans d'un director de més nivell. I no em refereixo a Buñuel, Polanski o Chabrol, sinó a noms força més modestos com ara Patrice Leconte o Anne Fontaine. Reduir la inestabilitat emocional d'una dona a 45 insubstancials escenes de llit, omplir la pantalla de personatges de fotonovel·la i de diàlegs insípids i utilitzar el recurs de la veu en off per dir frases que semblen escrites per un publicista produeix vergonya aliena. S'agraeix, això sí, l'esforç de la tortosina Belén Fabra per creure's el seu personatge, però no n'hi ha prou, ja que l'estructura narrativa del film té la solidesa del vímet i la direcció d'actors és inexistent. Només Geraldine Chaplin, que interpreta l'àvia de la protagonista, aporta unes línies de guió amb un mínim de tensió dramàtica en l'escena en què la seva néta li confessa l'atracció sexual que sent pels homes. Per un instant, només per un instant, albirem l'excel·lent pel·lícula que se'n podria haver fet si el guió i la direcció haguessin optat per explorar la paraula en lloc del gemec.

Tanmateix, em sembla magnífica aquesta frase pronunciada per Geraldine Chaplin: "la nimfomania és un invent masculí per tal que la dona se senti culpable de gaudir del plaer del sexe". Nimfòmana és un adjectiu que encara té connotacions negatives en la nostra societat i que moltes persones utilitzen sorneguerament per etiquetar tota dona que observa un comportament sexual conceptuat com a masculí. És a dir, que allò que en l'home es jutja com a propi de la seva naturalesa, es considera malaltís en una dona. La promiscuïtat, per tant, és sinònim d'èxit quan és masculina i de fracàs quan és femenina. La primera, fins i tot, conscient de l'admiració que desperta entre els seus congèneres, no dóna per culminades les seves conquestes fins que té oportunitat d'explicar-les. La segona, en canvi, conscient dels prejudicis socials que l'envolten, actua amb la més absoluta discreció.

La pel·lícula insinua tot això, sí, però no va més enllà. I és una llàstima, perquè el camp de treball és immens. Especialment si tenim en compte que estem parlant d'una fantasia genuïnament masculina que té molt poc a veure amb la realitat. La nimfomania, pròpiament dita, és una parafília que afecta molt poques dones i que, contràriament a la creença popular, implica una insatisfacció permanent en el coit. El mite masculí, en canvi, la idealitza i l'associa a la dona que experimenta un orgasme només de sentir-se acariciada o penetrada. Woody Allen, per bé que en clau d'humor, ha parlat força de la nimfòmana com a icona de les seves fantasies. Amb tot, el cinema en general ha abordat molt poc aquesta qüestió des d'un punt de vista seriós. Hi trobem alguns elements en el personatge que interpretava Rhonda Fleming a Recuerda (Spellbound), d'Alfred Hitchcock, o en el de Lee Remick a El detective (The Detective), de Gordon Douglas, però sempre amb una visió superficial.

Un altre tema que desaprofita Diari d'una nimfòmana és el de la violència de gènere encarnada per l'engelosit Jaime (Leonardo Sbaraglia). Segons Belén Fabra, Jaime "és un ésser complex, bipolar, que oscil·la entre l'eufòria i el descens a l'infern. No és dolent, fins i tot és tendre, però pateix pel seu mal cap". La veritat és que sobta que sigui l'actriu, no pas el seu personatge, qui digui això, perquè coincideix plenament amb la defensa que fan moltes dones dels marits que les maltracten. La dependència emocional arriba a aquests extrems, uns extrems que la víctima, tot sovint, acaba pagant amb la vida. En el film, dissortadament, tot això esdevé pura novel·la rosa. Només una cosa cal agrair, i és la frase final amb què Geraldine Chaplin allibera moralment la protagonista: "No es pot ser feliç sense ser un mateix".

Benzina , núm. 31, novembre de 2008
 
Quemar después de leer (Burn After Reading) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 octubre 2008
Que Quemar después de leer sigui una pel·lícula menor en la filmografia dels germans Coen i que la barreja de gèneres que hi coincideixen desconcerti l'espectador no li resta profunditat, només l'emmascara. De fet, es tracta d'un magnífic retrat sobre la solitud i l'estupidesa humanes a través d'uns personatges extraordinàriament reals i d'unes situacions que són cinema en estat pur. Per tant, no és cert, com s'ha dit, que els intèrprets no es prenguin seriosament els seus personatges i que es deixin arrossegar per l'histrionisme de les imatges. Al contrari. Els personatges són la part més important del film i la seva caracterització és esplèndida, sobretot l'encarregat del gimnàs (Richard Jenkins) i l'oficial de la CIA (JK Simmons). Serà difícil que l'espectador no reconegui en ells alguns aspectes de si mateix o d'algunes persones del seu entorn.

Quemar después de leer

Tot Sant Cugat , núm. 1131, 24/10/2008
 
Asesinato justo (Righteous Kill) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 15 octubre 2008
Aquesta és una pel·lícula per a les persones que pensen que la vida és eterna i que, per tant, el temps de què disposen és il·limitat. Els qui pensin que no, que el temps de què disposem és curt i que cal aprofitar-lo, és millor que s'abstinguin de veure-la, perquè no els aportarà absolutament res. Bé, sí, hi ha l'al·licient del tàndem protagonista, Robert De Niro i Al Pacino, però ni tan sols ells es prenen seriosament la història. Una història tramposa des del primer minut, que menysprea la idea inicial i que la buida de contingut fins a fer-ne un aplec de seqüències mancades del més mínim interès. És indubtable que si aquest film hagués caigut a les mans d'un director menys mediocre que l'anodí Jon Avnet ara n'estaríem parlant en termes més positius, però no ha estat així i el resultat és francament decebedor. Al final, l'espectador es fa una pregunta que queda sense resposta: com és possible que De Niro i Pacino es prestin a un guinyol com aquest en el darrer tram de la seva vida artística?

Asesinato justo

Tot Sant Cugat , núm.1130, 17/10/2008
 
El niño con el pijama de rayas (The Boy in the Striped Pyjamas) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 octubre 2008
Interessant, per bé que excessivament plana i una mica càndida, aquesta adaptació de la novel·la de John Boyne, El noi del pijama de ratlles (Empúries, 2008), que narra l'amistat entre dos infants de vuit anys que la vida ha situat a les dues bandes del filat d'un camp nazi d'extermini. Ara mateix podríem estar parlant d'un film molt més reeixit si el director, Mark Herman, s'hagués adonat que un llibre adreçat als joves necessita ser reconstruït de dalt a baix per tal que resulti versemblant a ulls dels adults. I no em refereixo a la història en si, que és colpidora, sinó al fet que l'espectador jutja impossible que l'infant alemany no s'adoni de la tragèdia que l'envolta. Amb tot, hi trobem una noblesa narrativa i uns fets escruixidorament reals que fan molt recomanable la visió de la pel·lícula com a arma de combat contra el negacionisme.

El niño con el pijama de rayas

Tot Sant Cugat , núm. 1129, 10/10/2008
 
Vicky Cristina Barcelona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 octubre 2008
Vicky Cristina BarcelonaSempre s'ha dit que Woody Allen és un d'aquells cineastes davant dels quals no hi ha terme mitjà: o n'ets amant o n'ets detractor. Doncs bé, jo pertanyo als primers. I és justament per això que amb relació a Vicky Cristina Barcelona gairebé gosaria parlar de frau. No parlo d'un frau al públic en general, això no –la pel·lícula, comercialment, funciona-, parlo de frau a la gent que estima el cinema de Woody Allen i que aquí es pregunta què se n'ha fet. Llevat d'algunes línies de guió, especialment dels personatges interpretats per Rebecca Hall i Patricia Clarkson, resulta gairebé impossible reconèixer l'autoria de Woody Allen en aquest film. I no pas perquè alguns dels elements de fons de la història –l'enorme complexitat de les relacions amoroses– no siguin propis de la seva cinematografia, sinó pel desmenjament amb què l'ha rodada.

La història del cinema en va plena de directors de prestigi que en un moment determinat s'han servit d'un encàrrec per gaudir d'unes vacances pagades en un escenari diferent de l'habitual al dels seus films. John Ford amb Mogambo, per exemple. Ford, de fet, sempre en va renegar, de Mogambo. I és lògic, perquè els defectes que conté són impropis de la seva obra. Toi i això, i malgrat tractar-se d'una mena de remake, és una de les seves pel·lícules més conegudes gràcies al carisma dels seus protagonistes, Clark Gable, Ava Gardner i Grace Kelly. Aquest, malauradament, no serà el cas de Vicky Cristina Barcelona, en la qual –potser amb l'excepció de Javier Bardem– tant Scarlett Johansson com Rebecca Hall com Penélope Cruz es passegen per la pantalla preguntant-se qui són sense acabar de trobar la resposta. Només aquesta gran actriu que és Patricia Clarkson –que ja havia coincidit amb Penélope Cruz a Elegy– brilla en una escena netament alleniana, aquesta sí, que evoca la Gena Rowlands d'Another woman. És l'escena en què Clarkson confessa que no està enamorada del seu marit, l'home amb qui ha compartit tota la vida. L'estima i sap que no el deixarà, però no n'està enamorada ni n'ha estat mai. És aquí quan l'espectador, que cerca Allen desesperadament al llarg de tot el film, troba una espurna d'allò que podria haver estat la pel·lícula que està veient. Però només és això, una espurna.

I és una llàstima, perquè més enllà de la coartada argumental per poder situar l'acció a Barcelona, la de dues turistes nord-americanes atrapades en un entorn romàntic, la història de Vicky Cristina Barcelona donava molt més de si. Allen, dissortadament, no aprofundeix en la relació triangular sota un mateix sostre que mantenen els personatges de Bardem, Johansson i Cruz. Tot en el film és esquemàtic, com si el conjunt del que hi veiem fos l'esborrany d'una pel·lícula encara no realitzada. Això explica que s'hagin quedat a la sala de muntatge els papers secundaris interpretats pels catalans Joel Joan, Manel Barceló, Abel Folk, Lloll Bertran i Sílvia Sabaté. Quant a Barcelona... Barcelona no hi apareix. A diferència de Nova York, que sempre ocupa un lloc perfectament integrat en la història, talment com un personatge més, Barcelona és aquí una simple postal. Hi veiem la Sagrada Família, la Pedrera, el Parc Güell i l'Hospital de Sant Pau, sí, però Barcelona no hi apareix per enlloc. I encara menys la identitat catalana que una de les protagonistes diu voler estudiar després d'haver descobert l'obra de Gaudí. Ja és curiós que aquesta identitat l'encarni algú que es diu Juan Antonio Gonzalo (Javier Bardem), d'Oviedo. Farcida de tòpics espanyols i amb dues peces musicals, Barcelona, de Giulia y Los Tellarini, i Entre dos aguas, de Paco de Lucía, que no paren de sonar sense que vingui a tomb, Vicky Cristina Barcelona no passa de ser una versió actualitzada de Tres monedes a la font, de Jean Negulesco, i de Paris Blues, de Martin Ritt.

Benzina , núm. 30, octubre 2008
 
El tren de las 3:10 (3:10 to Yuma) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 setembre 2008
És inconcebible que una pel·lícula tan esplèndida com aquesta hagi trigat un any i mig a estrenar-se. Basada en un relat curt de l'escriptor nord-americà Elmore Leonard, dirigida per James Mangold i protagonitzada per Russell Crowe, Christian Bale i Peter Fonda, El tren de las 3:10 és un remake d'un clàssic del 1957 considerat injustament com a menor. I dic injustament, perquè aquell film de Delmer Daves, amb Glenn Ford i Van Heflin, és un dels millors westerns de la dècada dels anys cinquanta. Tanmateix, insisteixo, aquesta nova versió és extraordinària. És un plaer escoltar diàlegs intel·ligents en llavis de personatges atrapats en les seves contradiccions i veure el respecte mutu que poden arribar a sentir dues persones enfrontades en una situació límit. No hi ha individus d'una sola peça en aquest film, ni tan sols els nens. Tot un plaer.

El tren de las 3:10

Tot Sant Cugat , núm. 1127, 26/9 /2008
 
L'edifici Iaqubian (Omaret Yacoubian) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 setembre 2008
Que una pel·lícula tan exquisida com aquesta hagi trigat dos anys a estrenar-se a Catalunya, és una bona prova de la marginació que pateixen totes aquelles cinematografies que no són la nord-americana. Les pantalles del nostre país, com les de la resta del món, estan ocupades pel cinema nord-americà i això fa literalment impossible l'entrada de films d'altres latituds en els circuits comercials internacionals. En altres paraules: si veure produccions europees ja és difícil, veure'n d'asiàtiques o d'africanes és tota una singularitat.

Dirigida per Marwan Hamed, fill de l'escriptor Wahid Hamed, autor del guió, i protagonitzada per actors i actrius molt coneguts en el món àrab, aquesta pel·lícula és una adaptació cinematogràfica del llibre L'edifici Iaqubian, d'Alaa Al Aswani, que Edicions de 1984 va publicar l'any 2007 en català i que ha tingut una magnífica acollida a casa nostra. De fet, el llibre ja venia precedit d'un èxit espectacular a Egipte per la desinhibició amb què l'autor aborda alguns temes conceptuats com a intocables en el si d'aquella societat. Es tracta d'un conjunt d'històries que tenen com a eix central un edifici de deu luxoses plantes construït l'any 1934 a la capital d'Egipte per Hagob Iaqubian, un milionari armeni. Avui, aquest edifici, encara existeix, però tan sols és una ombra del que va ser. Allà hi vivia el bo i millor de la societat d'aleshores: polítics, paixàs, homes de negocis, jueus i estrangers rics que aparcaven al darrere els seus cotxes de luxe. A poc a poc, però, va començar a decaure i al terrat s'hi van construir nous habitatges i una cinquantena d'habitacions d'uns dos metres quadrats, pensades inicialment per desar-hi coses i aprofitades després com a llar familiar de gent pobre. La pel·lícula, per tant, parla de la gent que viu en aquest terrat i dels més acabalats que habiten les deu plantes. És en aquest mosaic humà on hi trobem, entre un eixam de personatges: Zaki Bek Ad-Dussuqui, de 66 anys un savi en qüestions femenines a qui molts homes consideren una autèntica enciclopèdia sexual i li demanen consell; l'aristocràtic Hatim Raixid, el cap de redacció del diari Le Caire, que és homosexual i que manté una relació amb un home casat; Butheina, una jove que viu entre el fonamentalisme del seu xicot i les demandes sexuals remunerades del propietari de la botiga on treballa; i, entre d'altres, Haj Muhammad Azzam, un polític corrupte amo de diverses empreses per mitjà de les quals blanqueja els diners que guanya amb el tràfic de drogues.

Extraordinàriament fidel a la novel·la, no és estrany que el film s'apropi gairebé a les tres hores. Altrament hagués estat impossible encabir-hi la immensa riquesa d'uns personatges contradictoris que acaben essent estimats per l'espectador. Les imatges de Marwan Hamed, com les pàgines d'Alaa Al Aswani, són una denúncia desacomplexada de la realitat actual de la societat egípcia. Una societat sumida en la corrupció, en la doble moral, en el fanatisme religiós, en la pràctica de la tortura, en la manca de futur laboral per els joves i en el sotmetiment sexual de la dona. La decadència de l'edifici Iaqubian és una esplèndida metàfora de la decadència i de l'enrunament d'Egipte.

L'edifici Iaqubian

Benzina , núm. 29, setembre 2008
 
Che: el argentino Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 setembre 2008
Interessant aquesta aproximació del director Steven Soderbergh a la figura d'Ernesto 'Che' Guevara, que es va convertir en un dels caps militars de la guerrilla contra la dictadura feixista i corrupta de Fulgencio Batista a Cuba. Després, com sabem, va ser enderrocat per Fidel Castro i el 1959 Ernesto Guevara va entrar a l'Havana. Batista, però, ja no hi era. Havia fugit del país i s'havia refugiat a Espanya. Tanmateix, el film de Soderbergh només explica la primera part de la història; la segona, encara no estrenada, narra l'etapa de la incorporació del Che a la guerrilla de Bolívia, on seria capturat i executat. En tot cas, el resultat és força irregular. Té el valor de no fer cap concessió a l'espectacle mostrant-nos el dia a dia dels revolucionaris, amb les seves contradiccions, però es nota que l'excés de material ha obligat Soderbergh a esquematitzar els personatges, cosa que desequilibra la narració fins a fer-la un pèl anodina. Extraordinària, això sí, la interpretació de Benicio del Toro.

Che, el argentino

Tot Sant Cugat , núm. 1126, 19/9/2008
 
Los girasoles ciegos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 11 setembre 2008
Més aviat discreta aquesta adaptació de la novel·la d'Alberto Méndez, mort l'any 2004. Dirigida per José Luis Cuerda i protagonitzada per Maribel Verdú, Javier Cámara, Raúl Arévalo, Roger Príncep i José Ángel Egido –esplèndids tots ells-, Los girasoles ciegos sintetitza en una de sola les quatre històries de què consta el llibre i se centra en la figura d'un diaca amb problemes de vocació i molt enamoradís que l'any 1940 estableix una relació ambigua amb una dona sexualment insatisfeta, esposa d'un republicà buscat per la policia franquista. Sorprèn que un guió de Rafael Azcona –l'últim– tingui tantes llacunes i que malbarati les immenses possibilitats que ofereixen les contradiccions del diaca i de la dona, així com el fet que el marit s'amagui precisament a casa. Sap greu, perquè, amb més coratge, ara estaríem parlant d'un film veritablement adult.

Los girasoles ciegos

Tot Sant Cugat , núm. 1125, 12/9/2008
 
Mamma mia! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 setembre 2008
No hi ha gaire diferència entre Mamma mia! i la major part de les pel·lícules musicals que protagonitzava Elvis Presley en la seva joventut. Eren produccions amb trames irrisibles i sense cap més objectiu que convertir els personatges en ninots atractius al servei d'unes cançons determinades. La diferència al seu favor, tanmateix, és que l'Elvis real i la seva extraordinària veu n'eren els protagonistes mentre que a Mamma mia! això queda reservat a un conjunt d'actors mancats de veu musical que es mouen per la pantalla sense saber ben bé què fer. Meryl Streep és l'única que dóna una certa credibilitat a la història, però Pierce Brosnan és el viu retrat de l'estaquirot. De fet, la pregunta "Què hi faig, jo, aquí?", que Brosnan es fa a meitat de pel·lícula, és una metàfora dels seus companys de repartiment i també del públic. Per sort, però, cada cop que l'espectador és a punt de fer-se-la, apareix una cançó dels Abba que li alegra la vida. Ja és això, sense Abba no hi hauria pel·lícula.

Mamma mia!

Tot Sant Cugat , núm.1124, 5/9/2008
 
Sexo en Nueva York (Sex and the City) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 juliol 2008
Poc es pot dir d'una pel·lícula que no pretén dir res. I menys encara quan l'espectador ja sap de bell antuvi que res del que hi veurà tindrà la més mínima importància. Es tracta, per tant, de constatar el poder de la televisió per crear figuretes de fang. A Catalunya ho veiem sovint en l'èxit que tenen certes obres de teatre amb algun actor mediàtic en el repartiment. Conscients d'aquesta força, els productors ni tan sols s'han molestat a dotar Sexo en Nueva York d'un argument; n'han tingut prou de convertir el vestuari en l'equivalent als efectes especials de moltes pel·lícules. L'important és tenir la vista distreta, ja sigui amb explosions o amb una infinita desfilada de models. Del títol, per altra banda, només la meitat és cert. El film està rodat veritablement a Nova York, però de sexe no n'hi ha gens més enllà de quatre frases com aquesta referides als homes: "Els bons ens carden, els dolents ens carden i la resta no saben cardar". Per sort, Sarah Jessica Parker és bona actriu.

Sexo en Nueva York

Tot Sant Cugat , núm. 1119, 18/7/2008
 
Funny Games (Funny Games U.S.) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 juliol 2008
Funny GamesEsplèndida aquesta nova versió realitzada per Michael Haneke d'aquella Funny Games feta per ell mateix el 1997. És cert que, a banda dels intèrprets –exquisits Naomi Watts i Michael Pitt–, no hi ha cap diferència entre l'una i l'altra. Però, per què n'hi hauria d'haver? Al capdavall, poques coses resulten tan avorrides per a un creador com fer variacions sobre una obra pròpia anterior. Per això gairebé tots els remakes que es fan estan signats per altres persones, perquè l'autor original ja va dir tot el que volia dir. De fet, una de les raons per les quals Haneke ha acceptat l'oferta de filmar un remake nord-americà de Funny Games és justament per desacreditar l'obsessió malaltissa que hi ha a Hollywood per aquesta mena de versions. D'aquí que no faci cap concessió a un públic acostumat al triomf sistemàtic del bé sobre el mal. La nostra indefensió com a espectadors, davant dels fets estremidors que veiem, no és res més que la perllongació del món de cotó fluix incomunicat i unifamiliar en què viuen els personatges.

Tot Sant Cugat , núm. 1119, 18/7/2008
 
Rivales Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 juliol 2008
RivalesForça deplorable aquesta comedieta de Fernando Colomo amb guió de Joaquim Oristrell, farcida de tòpics, de situacions ridícules i de diàlegs galdosos. Reduir les diferències nacionals entre Catalunya i Espanya al pa amb tomàquet, al cava, a quatre acudits i a la rivalitat Barça-Madrid és acceptable a primer de bàsica, però resulta grotesc en una comèdia que es pretén adulta. Sobretot després que Colomo gosi definir el seu film com "la comèdia més bèstia i salvatge que he fet fins ara". És cert que hi ha petits brots d'allò que podria haver estat aquesta història si hagués caigut en mans d'un guionista i d'un director amb més talent i rigor, però és només gràcies al fet que tots dos són veterans amb ofici que el conjunt se salva del desastre. L'ofici, al capdavall, permet que la factura d'un producte tingui un look mínimament professional, però cal alguna cosa més per transformar un producte en pel·lícula. El millor, amb diferència, és Ernesto Alterio, amb un registre molt proper a Sean Penn.

Tot Sant Cugat , núm.1118, 11/7/2008
 
Caos calmo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 juliol 2008
Molt interessant aquesta adaptació de la novel·la de Sandro Veronesi sobre l'aïllament urbà i les enormes dificultats que tenim per superar el bloqueig emocional en situacions com la que viu Pietro Paladini, arran de la mort de la seva dona i la necessitat d'afrontar la vida amb la filla de deu anys. En aquest sentit, el film descriu molt bé la desorientació que experimenta una societat laica en faltar-li els elements de dol propis de la tradició religiosa. D'aquí que la nena, en no veure el patiment del seu pare, sigui incapaç d'expressar el seu per la pèrdua de la mare. S'ha parlat molt de l'escena de sexe explícit de quatre minuts entre Paladini i la dona a qui ha salvat la vida, i és cert que no s'adiu gaire amb el to contingut del relat, però és indubtable que es tracta d'un episodi determinant en el procés de guariment del personatge. Quant a Nanni Moretti, transmet molt bé el caos intern de Paladini, l'únic inconvenient és que a l'espectador se li fa difícil oblidar que Paladini és Nanni Moretti.

Image

Tot Sant Cugat  , núm. 1117, 4/7/2008
 
Ella es el partido (Leatherheads) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 juny 2008
Ella es el partidoLlàstima de títol espanyol –Leatherheads (Caps de pell) en l'original– el d'aquesta arriscada aposta de George Clooney per mostrar-nos la font de la qual han sortit la major part de les grans icones nord-americanes: el món de l'esport, el món del cinema i el món de la política. Unes icones, que sovint, com mostra el film, han estat fabricades sobre una base discutible o, fins i tot, sobre una mentida orquestrada amb el suport de complicitats molt elevades. En aquest cas es tracta d'un jove talent del rugbi universitari (John Krasinski) que omple els estadis gràcies a la seva imatge d'heroi de la Primera Guerra Mundial durant la qual, segons es diu, es va enfrontar tot sol a un grup de soldats alemanys i va aconseguir que es lliuressin als americans. A poc a poc, però, ja veurem que no és or tot el que lluu. Magnífic el retrat d'una dona periodista (Renée Zellweger) obrint-se pas en un àmbit hermèticament masculí com el de l'esport. Es poden dir coses importants de manera senzilla.
 
Tot Sant Cugat , núm. 116, 27/6/2008
 
La boda de mi novia (Made of Honor) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 juny 2008
Si no fos per l'excel·lent interpretació de Patrick Dempsey, aquesta pel·lícula no passaria de ser un agradable entreteniment televisiu de diumenge a la tarda. Té un bon punt de partença com a comèdia –un home enamorat d'una dona que és a punt de casar-se amb un altre–, però inclou escenes galdoses amb personatges grotescos –els amics de l'enamorat–, i basa bona part de la hilaritat en una caricaturització vulgar i carrinclona d'Escòcia. Cosa, per cert, que el ridícul doblatge amb accent anglès aplicat als escocesos per diferenciar-los dels nord-americans encara accentua més. Per sort, Dempsey apareix en bona part del metratge i, mostrant un talent extraordinari per a la comèdia, amb una gestualitat emmirallada en Gary Grant, manté viu l'interès de l'espectador. Com a regal, això sí, queda la presència de Sydney Pollack poc abans de morir.

La boda de mi novia

Tot Sant Cugat , núm. 115, 20/6/2008
 
Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 juny 2008
Entretinguda seria la paraula més escaient per definir aquesta nova aventura cinematogràfica d'Indiana Jones. No ofereix res més ni ho pretén. Es tracta d'això, de passar l'estona respectant l'esperit de les primers pel·lícules de la sèrie, amb persecucions mínimanent versemblants i sense caure en l'abús dels efectes visuals del cinema nord-americà d'avui. L'estètica també és la mateixa, cosa que s'agraeix, i el parentiu dels personatges es manté fidel a la història. És cert que els 66 anys d'edat de Harrison Ford entorpeixen la credibilitat d'algunes escenes d'acció, però també ho és que Indiana Jones deixaria de tenir sentit sense el seu rostre. Per altra banda, vint-i-set anys després del primer film de la sèrie, hi retrobem Karen Allen, amb els seus meravellosos ulls blaus, i feliçment recuperada d'aquella ceguesa temporal que la va mantenir un parell d'anys apartada del cinema. Un simpàtic espectacle ple de referències jamesbondianes.

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall

Tot Sant Cugat , 13/6/2008
 
Antes que el diablo sepa que has muerto (Before the Devil Knows You're Dead) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 juny 2008
Extraordinària aquesta pel·lícula de Sidney Lumet. Amb 84 anys d'edat, l'autor de títols com Dotze homes sense pietat, Network o Veredicte final, ha fet un thriller exquisit i magistralment interpretat per Philip Seymour Hoffman, Ethan Hawke, Marisa Tomei i Albert Finney. Per cert, quina carrera més brillant la de Finney en aquest darrer tram de la seva vida. El film és la història d'un robatori que acabarà en tragèdia familiar. De fet, les greus conseqüències d'aquest robatori posaran al descobert totes aquelles veritats que havien romàs ocultes i que, segons els casos, són causa o efecte dels fets que es descriuen. Traumes infantils, infidelitats, complexos... tot acaba sortint a la llum i fent que el món d'aparences amb què els personatges han protegit la seva vida salti pels aires en un sol dia i els aboqui a la desesperació. No us la perdeu.

Antes que el diablo sepa que has muerto

Tot Sant Cugat , 6/6/2008
 
Sentencia de muerte (Death Sentence) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 maig 2008
Sembla que Hollywood torna a produir pel·lícules de caire feixista entorn d'un heroi solitari que, en nom d'una venjança personal, es dedica a matar a tort i a dret. No fa gaire vam poder veure com Jodie Foster impartia justícia pel seu compte a La extraña que hay en ti (The Brave One), una mena de versió femenina d'aquells films que protagonitzava Charles Bronson ara fa trenta anys. Curiosament, aquells títols eren hereus d'una novel·la de Brian Garfield, Death Wish, de la qual el mateix Garfield va fer-ne una continuació. Totes dues, Desig de mort i Sentència de mort estan publicades en català per Edicions 62. Doncs bé, aquesta Sentencia de muerte, dirigida pel malaisi James Wan, és una adaptació d'aquella seqüela. En ella, Kevin Bacon encarna l'home que, després de veure com uns delinqüents maten el seu fill, inicia una espiral de violència esfereïdora que el durà a preguntar-se si s'ha convertit en un monstre. La monstruositat, però, no és ell, sinó la pel·lícula.

Sentencia de muerte (Death Sentence)

Tot Sant Cugat , núm. 1112, 30/5/2008
 
Algo pasa en Las Vegas (What happens in Vegas) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 maig 2008
Dirigida per Tom Vaughan i escrita per Dana Fox (The Wedding Day), Algo pasa en Las Vegas és una comèdia pensada per al lluïment de Cameron Diaz, que s'ha erigit en la successora de Goldie Hawn. La Hawn, que ara té 62 anys, va ser la reina de la comèdia intranscendent en les dècades dels 70 i 80, però l'edat no perdona –sobretot a Hollywood, molt més implacable amb les dones que amb els homes– i ara, des dels anys 90, amb My Best Friend's Wedding i There's Something About Mary, és Cameron Diaz, que en té 35, qui n'ocupa el tron. Ella és, per tant, l'eix al voltant del qual gira tota l'acció d'aquesta pel·lícula amb un títol –What happens in Vegas– que prové d'una dita americana que diu que "tot allò que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas". L'únic element destacable és el fet de mostrar-nos l'adversitat com a font de coneixement entre dues persones.

Algo pasa en Las Vegas

Tot Sant Cugat , núm. 1111, 23/5/2008
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 Seg > Final >>

Resultats 166 - 220 de 317
spacer.png, 0 kB