spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Crítica de cinema
"El cinema va ser el primer amor de la meva vida" Víctor Alexandre
Consulteu la cartellera de cinema en català.

El último gran mago (Death Defying Acts) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 abril 2008
El último gran magoForça agradable aquesta aproximació a la personalitat d'un dels mags més famosos del món, Harry Houdini. Ja se n'havia fet una l'any 1953 protagonitzada per Tony Curtis i Janet Leight, però era tan entretinguda com poc fidel a la realitat. Aquí, en canvi, el plantejament és diferent. A Gillian Armstrong, la directora, no li interessen els trucs de màgia de Houdini a l'hora de fugir dels llocs més insospitats, el focus de la seva atenció se centra en la persona i en les obsessions d'un home que va viure obsedit per la comunicació amb el més enllà fins al punt d'idear un codi secret per comunicar-se amb la seva dona després de mort. El treball de Guy Pearce és francament bo, però no crec que hagi estat bona idea l'elecció de Catherine Zeta-Jones per al paper de Mary, la mèdium. Mentre Pearce és Houdini, Mary, la mèdium, és Catherine Zeta-Jones.

Tot Sant Cugat , 18/4/2008
 
La noche es nuestra (We Own the Night) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 abril 2008
Força digne aquest thriller dirigit per James Gray (Little Odessa) i protagonitzat per Joaquin Phoenix, Mark Wahlberg, Robert Duvall i Eva Mendes. Té algunes llacunes, com ara la incapacitat per mostrar-nos el Nova York de vint-i-cinc anys enrere o la manca d'entitat dels personatges femenins que hi apareixen o el desencert d'aparellar Phoenix i Mendes, tot refredant una relació pretesament incandescent, però té uns bons diàlegs i algunes escenes amb una excel·lent tensió dramàtica. Un dels atractius de La noche es nuestra és Robert Duvall. Hi apareix poc, però quan ho fa omple la pantalla amb gestos aparentment imperceptibles. Quant a Mark Wahlberg, que encarna el fill de Duvall, és un valor que no ha deixat de créixer des d'aquella excel·lent Boogie Nights del 1997. El títol original del film, We Own the Night, al·ludeix a un lema de la policia de Nova York ara fa vint anys.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1105, 11/4/2008
 
Como la vida misma (Dan in Real Life) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 abril 2008
Dirigit per Peter Hedges (¿A quién ama Gilbert Grape?) Como la vida misma és un d'aquells films als quals els escau el qualificatiu de comèdia amable, perquè tot allò que hi passa és absolutament previsible. Al darrere hi ha un guionista, és clar, però n'hi hauria hagut prou amb un cuiner, ja que l'elaboració és molt similar a la d'un plat: un tall de bon humor, uns grams de riure fort, unes gotes d'emoció i una parella -Steve Carrell i Juliette Binoche- que, per la seva edat, afavoreixi la identificació del públic madur. Això no vol dir que el resultat sigui negatiu, la història es veu amb complaença, però no hi ha res més i l'única incògnita, atès que es tracta d'una relació entre dos homes i una dona, consisteix a saber si el desenllaç que intuïm esdevindrà de debò. Entremig, això sí, hi ha la presència sempre gratificant de Dianne Wiest.

Como la vida misma

Tot Sant Cugat , núm. 1104, 4/4/2008
 
Los falsificadores (Die fälscher) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 març 2008
Basada en les memòries del tipògraf jueu Adolf Burger, un dels personatges de la pel·lícula, Los falsificadores narra el cas de la secreta Operació Bernhard amb la qual els nazis pretenien enfonsar les economies britànica i nord-americana produint divises falses. Els encarregats de fabricar-les eren un petit grup de presoners, aïllats de la resta, instal·lats en dos barracons del camp de concentració de Sachsenhausen, on van ser executats milers de russos l'any 1942. Fins a 130 milions de lliures esterlines van fabricar. Sabien que mentre durés l'operació menjarien i dormirien millor que la resta de companys, però que al final de la guerra serien executats per garantir-ne el secret. Es tracta d'un film convencional, sobredimensionat per l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, i amb un discurs discutible, ja que ve a dir-nos que els presoners jueus que no van sobreviure eren gent amb menys talent o enginy que els espavilats de l'Operació Bernhard. Tanmateix, manté l'interès fins al final.

Los falsificadores

Tot Sant Cugat , núm. 1103, 28/3/2008
 
Las hermanas Bolena (The Other Boleyn Girl) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 març 2008
Bastant fluixeta aquesta aproximació a una de les etapes menys conegudes d'Enric VIII. Basada en la novel·la de Philippa Gregory, la pel·lícula narra els afers sentimentals del monarca anglès amb les germanes Maria i Anna Bolena. Aquesta darrera, per cert, va ser executada sota l'acusació d'adulteri i d'incest. Sembla, però, que va ser víctima d'un complot i que dels cinc amors que se li atribuïen, només dos eren certs. El film, d'una lentitud exasperant, es presenta com un duel interpretatiu entre Scarlett Johansson (Maria) i Natalie Portman (Anna), però, tot i estar correctes en els papers, són encara unes actrius massa tendres per satisfer aquestes expectatives. Pel que fa a Eric Bana, fent un tovíssim Enric VIII, el resultat és encara més migrat. El millor és la recreació d'una època tan convulsa com va ser el segle XVI a Anglaterra.

Las hermanas Bolena

Tot Sant Cugat , 14/3/2008
 
Sweeney Todd Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 març 2008
Malgrat els anys transcorreguts d'ençà de la seva estrena al Teatre Poliorama de Barcelona –1995-, el record de la versió catalana de Sweeney Todd, lloada per l'autor, Stepehn Sondheim, encara és molt viu entre nosaltres gràcies al muntatge dirigit per Mario Gas. Cosa gens estranya, perquè Constantino Romero, Vicky Peña i Xavier Ribera-Vall estaven esplèndids en els papers que aquí interpreten Johnny Depp, Helena Bonham-Carter i Alan Rickman. Els qui van gaudir d'aquell espectacle, però, faran bé deixant de banda les comparances –no apareix La balada de Sweeney Todd-, sobretot si desconeixen l'univers de Tim Burton. I és que Burton n'ha fet una versió molt personal i tenebrosa amb escenes d'una força visual extraordinària, com ara aquella en què veiem Todd ferit de mort vessant sang com si fossin llàgrimes sobre el rostre de la seva dona ja morta. Això no treu que sigui un film fred i distant i amb un desenllaç massa precipitat, però brillant en el seu conjunt.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1100, 7/2/2008 
 
No es país para viejos (No Country for Old Men) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 febrer 2008
Aquesta és, sens dubte, l'obra més madura dels germans Coen, la més alliberada de referents cinèfils i de picades d'ullet. Molts dels seus seguidors hi veuran paral·lelismes amb Fargo, que els té, com ara l'escenari de la història, allà nevat i aquí desèrtic, o el fet que torni a ser un xèrif l'encarregat d'investigar uns crims, però a No es país para viejos hi ha molt més rigor i una capacitat extraordinària per integrar l'espectador en l'entorn i fer que se'n senti part. En aquest sentit és esplèndida la transcripció que han fet de la novel·la de Cormac McCarthy -publicada en català per Edicions 62-, un dels millors escriptors nord-americans actuals i guanyador del Premi Pulitzer de qui aviat veurem en cinema La carretera (Edicions 62, 2007), la seva obra més famosa. Exquisida, per altra banda, la direcció d'actors, fins al punt que, probablement, suposarà la consagració de Javier Bardem, però jo destacaria encara més la interpretació de Tommy Lee Jones en un paper melancòlic que va creixent en el decurs de la història.

No és país para viejos

Tot Sant Cugat , núm. 1099, 29/2/2008
 
Ahora o nunca (The Bucket List) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 febrer 2008
Aquesta és una d'aquelles pel·lícules que, independentment de quin en sigui l'argument, concentren tot el seu valor en el treball dels intèrprets que les protagonitzen. Es tracta de gaudir de l'extraordinària química que desprenen Jack Nicholson i Morgan Freeman com a parella i de participar de les seves rèpliques encara que allò que ens diuen, per ocurrent que resulti, tingui el gruix d'un paper de fumar. D'aquí que el film es vegi amb simpatia –sobretot si l'espectador és de mitjana edat en amunt– i que les millors escenes siguin les que transcorren a la cambra de l'hospital on Nicholson i Freeman es troben ingressats. És una llàstima, en canvi, que aquelles que situen els personatges a l'Índia, Egipte o la Xina no hagin estat rodades en escenaris naturals, cosa que resta força a la llista de plaers que els protagonistes han decidit concedir-se abans de morir. Hi ha un detall global, en tot cas, que crida l'atenció, i és que tots els personatges femenins tenen connotacions negatives.

Ahora o nunca (The Bucket List)

Tot Sant Cugat , núm. 1098, 22/2/2008
 
Hacia rutas salvajes (Into the Wild) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 febrer 2008
Basada en el llibre Cap a terres salvatges, de Jon Krakauer, publicat en català (Símbol Editors, 2000) amb dos milions d'exemplars venuts als Estats Units, aquesta pel·lícula narra l'experiència vital de Christopher McCandless, un jove universitari nord-americà de família benestant que el 1990, a l'edat 23 anys, ho va deixar absolutament tot per recórrer el país com un rodamón, guanyant-se la vida en tota mena de feines i adquirint una nova personalitat. El film, com el llibre, ens parla d'ell i del seu procés de creixement interior a través d'algunes de les persones amb qui va tenir relació abans de morir dos anys després a Alaska, entre les quals un matrimoni hippy i un vidu (formidable Hal Holbrook) que el va estimar com a un nét. Excel·lent realització de Sean Penn, llàstima que no aprofundeixi en la complexitat mental del protagonista.

Hacia rutas salvajes

Tot Sant Cugat , núm. 1097, 15/2/2008
 
Los crímenes de Oxford (The Oxford Murders) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 febrer 2008
Los crímenes de OxfordÁlex de la Iglesia planteja coses elevades en aquesta pel·lícula, i ho fa, a més, sense renunciar a la captació del gran públic. El gran públic, però, s'acaba avorrint força a partir del moment que descobreix que no hi ha cap personatge que li transmeti la més mínima emoció. El millor, per tant, és oblidar-se d'esbrinar qui és l'assassí i dedicar-se a reflexionar sobre la dificultat de saber l'autèntica veritat en aquesta vida. "La filosofia ha mort", ens diu l'intel·ligent i escèptic professor encarnat per John Hurt, en el sentit que només les matemàtiques aporten proves irrefutables de la veritat. I té raó, perquè tot, menys les matemàtiques, és qüestionable. Absolutament tot. Cosa que ens incapacita per tenir la plena certesa d'una innocència o d'una culpabilitat. En altres paraules, com més dubtem de la veritat més ens acostem a ella.

Tot Sant Cugat , núm. 1096, 8/2/2008
 
El amor en los tiempos del cólera (Love in time of cholera) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 gener 2008
El amor en los tiempos del cóleraUn llibre excepcional -en aquest cas la novel·la de Gabriel García Márquez- no sempre garanteix un equivalent a l'alçada en la seva adaptació a la pantalla. No sé si la història resulta culturalment massa llunyana per a un anglès com Mike Newell (Quatre bodes i un funeral), però, malgrat l'esforç i el rigor amb què se la pren, només en treu un resultat infantívol que entorpeix la identificació de l'espectador amb les motivacions dels personatges. Les caracteritzacions, per exemple, són pèssimes. El substrat, en canvi, és magnífic. Això darrer, però, és mèrit de García Márquez, no de Newell. Amb tot, és una pel·lícula que parla de la força imbatible de la lleialtat amorosa per damunt dels afers sentimentals que l'enamorat pugui tenir al marge de la persona estimada. Els qui no sàpiguen distingir entre fidelitat i lleialtat, aquí veuran ben clara la diferència.

Tot Sant Cugat , núm. 1095, 1/2/2008
 
Expiación (Atonement) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 gener 2008
Basada en l'obra mestra d'Ian McEwan, publicada en català per Empúries (2002) i dirigida per Joe Wright, Expiación és una pel·lícula excel·lent sobre el poder pervers de la calúmnia i sobre les terribles conseqüències que pot arribar a tenir en la vida de les persones implicades, incloent-hi la del calumniador. En aquest cas es tracta d'una calúmnia llançada per una nena de tretze anys que jutja uns fets que no comprèn i que manipula la realitat i les persones que l'envolten amb la mateixa irresponsabilitat que si fossin personatges de ficció. Hi ha uns certs paral·lelismes amb The Children's Hour, aquella obra teatral de Lillian Hellman que William Wyler va dur dos cops al cinema, però allà hi havia un fons de veritat en tractar-se d'un lesbianisme no assumit; aquí, en canvi, trobem l'actitud superbiosa d'una noia condemnada a carregar per sempre el sentiment de culpa d'haver trencat les vides de la seva germana i de l'home que aquesta estimava. Confessar-nos-ho i donar-los més vida en la ficció serà la seva expiació.

Expiación (Atonement)

Tot Sant Cugat , núm. 1094, 25/1/2008
 
American Gangster Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 gener 2008
Segurament el nom de Ridley Scott en la direcció farà arrufar el nas a molta gent i es convertirà en un element dissuasiu a l'hora d'anar a veure aquesta pel·lícula. Scott ja fa anys que no gaudeix de bona premsa en el món cinèfil. Amb tot, American Gangster és una bona pel·lícula. Té punts baixos, com ara la fredor que desprèn i un final feble, però és un retrat despietat dels mecanismes de la societat nord-americana i dels extrems a què pot arribar la corrupció policial en aquell país. En aquest sentit, els molts antiamericanistes que hi ha a Catalunya farien bé de preguntar-se quantes pel·lícules catalanes han vist que mostrin, ni que sigui de cua d'ull, les clavegueres dels nostres cossos policials? American Gangster, de fet, són dues pel·lícules en una, ja que hi ha dues línies narratives que avancen individualment i que, a més, descansen sobre la personalitat dels dos protagonistes, Denzel Washington i Russell Crowe. Cap de les dues, però, podria viure sense l'altra. Molt més que un film de gàngsters.

American Gangster

Tot Sant Cugat , núm. 1903, 18/1/2008
 
Soy leyenda (I Am Legend) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 gener 2008
Richard Matheson és un dels grans escriptors de ciència-ficció. Autor d'alguns episodis de la sèrie La dimensió desconeguda i d'aquella formidable Duel, de Steven Spielberg, Matheson va escriure Sóc llegenda (publicada en català per Laertes) el 1953, quan tenia 27 anys, i, a partir d'aquí, el seu prestigi va anar creixent. La versió cinematogràfica que ara n'ha fet Francis Lawrence, però, no és la primera, sinó la tercera. La primera, The Last Man on Earth, va ser interpretada per Vincent Price el 1964 i hi va haver tants canvis en el guió que Matheson va acabar retirant el seu nom dels títols de crèdit malgrat que, com es va veure després, era molt més fidel al text original que no pas la versió del 1971 amb Charlton Heston. Fins i tot ha esdevingut un film de culte gràcies al treball de Price. La del 2007, protagonitzada per Will Smith, no arribarà a tant, perquè els múltiples elements digitals no han pogut compensar la impersonal realització de Lawrence. El millor és el substrat literari de Matheson.

Soy leyenda
 
Tot Sant Cugat , núm. 1092, 11/1/2008
 
1408 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 gener 2008
No està gens malament aquesta pel·lícula de terror davant la qual, atesos els lamentables resultats de les seqüeles de Saw o Hostel, molts espectadors podrien prendre tota mena de prevencions,. Basada en una narració de Stephen King, protagonitzada per John Cusack (magnífic), Samuel L. Jackson i Mary McCormack i dirigida pel suec Mikael Hafström (El fantasma del lago), 1408 és una producció modesta que no recorre a la violència ni a la sang per fer sentir por a l'espectador. Hi ha sang, sí, però prové de la paret d'una cambra d'hotel, la 1408, i hi té molt a veure la ment de la víctima, un escriptor especialitzat en temes parapsicològics i en cases maleïdes. La pel·lícula conté molts tòpics, no hi ha dubte, com ara que l'escriptor en qüestió estigui separat de la seva dona i que begui per oblidar, però en cap moment perd la voluntat de sorprendre'ns. Cosa, per cert, que no sempre aconsegueix. Hi ha un DVD amb el muntatge del director que conté dotze minuts més i un final diferent. Per a fans del cinema de terror.

1408

Tot Sant Cugat , núm. 1091, 4/1/2008
 
Mr. Brooks Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 desembre 2007
Aquesta història dirigida per l'impersonal Bruce A. Evans (guionista d'Starman) sobre un home ric i reconegut que rep premis i afalacs i que mata per addicció sense que ningú no sospiti d'ell perquè és un mestre de les formes i de la discreció, podria haver estat un bon thriller, però el resultat final no pot ser més decebedor. Anodí i avorrit fora mida, només dóna mostres d'una certa brillantor en la inquietant relació que mantenen Mr. Brooks (Kevin Costner) i el seu alter ego (William Hurt), que l'empeny a cometre un doble crim i a deixar les empremtes ensangonades de les seves víctimes com a targeta de visita. Aquesta és la raó per la qual el seu cas és conegut com l'assassí de l'empremta del polze. Però no hi ha res més, i la inexpressiva presència de Demi Moore, en el paper de la detectiu que investiga el cas, tampoc no hi ajuda gens. Sort en tenim de la televisiva Marg Helgenberger (C.S.I.: Las Vegas), que encarna l'esposa de Mr. Brooks. Del quartet protagonista, ella és la millor.

Mr. Brooks

Tot Sant Cugat , núm. 1089, 21/12/2007
 
El juego del amor (Feast of love) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 desembre 2007
Agradable pel·lícula de Robert Benton protagonitzada per Morgan Freeman sobre la importància de l'amor en la vida de les persones. A través dels ulls d'un professor de filosofia d'una petita comunitat d'Oregon, l'autor de Kramer contra Kramer i Al caer el sol ha trenat un conjunt d'històries en què l'enamorament i l'atracció física esdevenen el motor de les relacions humanes. Ningú no pot escapar a l'influx d'aquesta força poderosa que creix en l'interior de les persones i que ben sovint els canvia la vida. L'amor, però, té moltes maneres de manifestar-se i Benton n'aplega unes quantes centrades en personatges senzills sorgits d'una novel·la deliciosa de Charles Baxter que va tenir un gran èxit als Estats Units i que, traduïda al català com El festí de l'amor (La Magrana), va obtenir el Premi Llibreter l'any 2002. Un encant de pel·lícula.
El juego del amor (Feast of love)

Tot Sant Cugat , núm. 1088, 14/12/2007
 
Michael Clayton Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 novembre 2007
Tot és correcte en aquest film, i, tanmateix, sortim del cinema amb la sensació d'haver vist i sentit coses que ja sabíem. Qui pot estar en contra d'idees com ara "contaminar no és bo", "si volem un futur, no podem donar mal exemple als nostres fills" o "els diners mai no haurien de comprar la nostra integritat"? Són frases d'un discurs ètic, però l'ànima d'un film no està en el missatge sinó en la narració. I aquest sembla dir-nos contínuament: "captes el missatge?". Amb tot, ens parla de la corrupció en el món de l'advocacia a través d'un home, Michael Clayton, que, després d'haver-se beneficiat d'aquesta corrupció durant anys, decideix redimir-se desemmascarant els qui són més corruptes que ell. Hi ha molta gent com el personatge que encarna Tilda Swinton. Mai no fan preguntes, mai no qüestionen res, només executen les ordres que reben i defensen els interessos dels qui les donen. Per un simple sou hi ha molts funcionaris, secretaris o caps de premsa que s'adapten a aquest perfil, ja sigui en una corporació, en un govern o en un partit polític.

Michael Clayton

Tot Sant Cugat , núm. 1086, 30/11/2007

 
Leones por corderos (Lions for Lambs) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 novembre 2007
És ben conegut el tarannà d'esquerres de Robert Redford i, especialment, la seva posició contrària a la política exterior de George Bush. Redford no ha parat de fer declaracions en aquest sentit a títol personal. Per això és una llàstima que amb Leones por corderos no hagi estat capaç d'aprofundir en la corrupció i en els tripijocs del poder polític nord-americà. Aborda el tema, sí, però des de la superfície, talment com si volgués quedar bé amb tothom, i la pel·lícula s'acaba convertint en una simple producció carregada de bones intencions. És brillant, això no obstant, el moment en què el senador republicà (Tom Cruise) recorda a la periodista demòcrata (Meryl Streep) que bona part de les accions inicials de Bush van comptar amb el suport dels mitjans de comunicació del país, mitjans com el seu que, com veurem en els minuts finals del film, continuen fent el joc al sistema. El mateix sistema que envia anyells a lluitar com a lleons a l'Afganistan en una orgia de barbàrie legalitzada.

Leones por corderos (Lions for Lambs)

Tot Sant Cugat , 23/11/2007
 
El caso Wells (The Flock) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 novembre 2007
Al començament del film, uns rètols ens informen que als Estats Units s'agredeix una dona o un infant cada dos minuts i que només hi ha un agent de seguretat per cada mil agressors. Són dades que conviden a la reflexió, certament, perquè els depredadors sexuals no són una espècie privativa dels Estats Units, sinó del gènere humà. El caso Wells se centra en aquesta problemàtica social i més concretament en la persona d'un agent federal convençut que els violadors i els pederastes gairebé mai no es reformen. Es tracta d'un home obsedit per la seva professió que ens mostra els aspectes més tenebrosos de les pulsions humanes a través d'una esfereïdora galeria de torturadors i mutiladors, tant en versió masculina com femenina. El seu problema és que fa tant de temps que mira l'abisme, que l'abisme ha acabat mirant el seu interior. En definitiva, estem parlant d'un film molt abrupte i eixut, sovint desconcertant, i amb uns personatges molt poc definits, però amb un nivell de tensió força elevat. És d'agrair l'esforç de Richard Gere per destruir la seva imatge de seductor amb un personatge tan amorós com un paper de vidre.

El caso Wells (The Flock)

Tot Sant Cugat , núm. 1084, 16/11/2007
 
Invasión (The Invasion) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 08 novembre 2007
Tot i que Invasión és la quarta adaptació cinematogràfica de la magistral novel·la de Jack Finney, La invasió dels lladres de cossos, no n'hi ha cap que hagi aconseguit superar la primera del 1956. Recomano al lector que, si pot, no se n'estigui, de recuperar-la en DVD, ja que es tracta d'una autèntica obra mestra de la ciència-ficció. En aquesta versió del 2007, plena de cops d'efecte i de situacions inversemblants, hi ha, això no obstant, algunes coses interessants. Per exemple, Nicole Kidman, cada dia més bona actriu, o la reflexió sobre el risc que suposa la nostra passió per jugar a ser déus provocant alteracions genètiques d'imprevisibles conseqüències. La violència, certament, és un problema, però sempre ho ha estat i sempre ho serà perquè és consubstancial a la naturalesa humana. De fet, la seva eliminació científica no sols comportaria l'absència d'emocions, també ens abocaria al pensament únic i a la uniformitat. Quina llàstima que el film no aprofundeixi en tot això.

Invasión (The Invasion)

Tot Sant Cugat , núm. 1083, 9/11/2007 
 
Un funeral de muerte (Death at a Funeral) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 novembre 2007
Si hi ha alguna cosa que distorsiona una mica en aquesta divertida pel·lícula genuïnament britànica és el domini nord-americà en la producció, ja que els britànics són únics -amb permís de Blake Edwards i de Robert Altman- en el domini del cinema amb repartiment coral i ningú com ells pot arribar a ser tan corrosiu en el dibuix de les diferents classes socials. Fidel a aquell gairebé extingit sentit de l'humor de comèdies meravelloses i plenes d'enginy com Vuit sentències de mort o El quintet de la mort, protagonitzades per Alec Guinness i produïdes pels estudis Ealing, de Londres, Un funeral de muerte és com un petit regal entre l'allau de films fonamentats en la tecnologia digital. No estem parlant de cap obra mestra, però conté diàlegs i situacions excel·lents i fa un retrat despietat de rics i pobres i de vius i morts. Gaudiu-la.

Un funeral de muerte

Tot Sant Cugat , núm. 1082, 2/11/2007
 
Un plan brillante (Flawless) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 octubre 2007
Està ben trobat el títol original d'aquest film -Flawless (impecable)- per definir l'ambiciós pla ordit per un encarregat de la neteja nocturna de l'empresa de diamants més important del món. La posada en escena també és impecable, elegant, fins i tot, llàstima que el guió tingui llacunes immenses que l'obliguen a explicar-nos al final tot allò que no ha sabut dir-nos durant la narració. És d'agrair, això sí, que una pel·lícula de gènere com aquesta no hagi eludit el compromís social en denunciar el procés que segueix un diamant des de la seva extracció en una mina africana fins que el veiem a l'aparador d'una joieria en una ciutat europea. Pel camí, tot sovint, acostuma haver-hi esclavatge, patiment i mort. Però l'ànima d'Un plan brillante com aquest és Michael Caine. Sense ell estaríem parlant d'una pel·lícula netament inferior. És impressionant la manera com aquest cínic deliciós de 74 anys eclipsa la bellesa de Demi Moore en cada escena en què apareixen junts. Un agradable entreteniment.

Un plan brillante

Tot Sant Cugat , núm. 1081, 26/10/2007
 
Promesas del este (Eastern promises) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 octubre 2007
Les pel·lícules de David Cronenberg són contes per a adults en el sentit més literal del terme, són històries que, sota l'aparença de films de gènere, descriuen amb glacial naturalitat els aspectes més ombrívols de la nostra època. Pocs cineastes dominen com ell els dos aspectes més inquietants de la naturalesa humana, la seducció i el perill. Aquí és el personatge de Viggo Mortensen qui encarna aquesta dualitat, un xofer tan atractiu com inquietant amb molts punts de contacte amb aquell netejador que interpretava Harvey Keitel a Pulp Fiction. De fet, tota la pel·lícula és inquietant i l'ombra de Hitchcock plana sovint sobre algunes escenes. Però res no seria el mateix sense el treball magistral de Mortensen i la seva capacitat per mostrar-nos el conflicte moral d'un home atrapat entre el bé i el mal, entre allò que és i allò que voldria ser.

Promesas del este (Eastern promises)

Tot Sant Cugat , núm. 1080, 19/10/2007
 
La gran estafa (The Hoax) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 11 octubre 2007
Aquest és un film sobre la mentida, però també sobre la impotència. L'any 1971, l'escriptor Clifford Irving, immers en una crisi de creativitat i sense cap editor que volgués publicar el seu darrer llibre, va tenir la pensada d'inventar-se unes memòries del magnat Howard Hughes i fer-les passar per autèntiques. Va adoptar la seva personalitat, va falsificar-ne lletra i firma i va enredar la poderosa editorial McGraw Hill, que li va estendre un xec espectacular en concepte de drets d'autor. Finalment, Hughes, per mitjà d'una conferència telefònica, va desmentir Irving i aquest va passar un any i mig a la presó. Quan en va sortir, ho havia perdut tot: la seva dona, el seu amic més íntim i la relació que mantenia amb Nina, l'esposa de Frederick van Pallandt, famosa pel duo musical Nina & Frederick. El gran error d'Irving va ser fer realitat una història que ja era genial per ella mateixa en la ficció. Excel·lents Richard Gere i Alfred Molina. Qui no està a l'alçada és Lasse Hallström, el director. Bon moment per recuperar F for Fake, del 1973, amb l'entrevista d'Orson Welles a Clifford Irving.

La gran estafa (The Hoax)

Tot Sant Cugat , núm. 1079, 12/10/2007
 
Sin reservas (No Reservations) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 octubre 2007
Sis anys després de l'estrena de Deliciosa Martha, un drama sentimental encantador magistralment protagonitzat per l'alemanya Martina Gedeck (La vida de los otros) i per l'italià Sergio Castellito, ara ens arriba la mateixa història en versió nord-americana i amb més pressupost, però amb un resultat molt per sota de l'original europeu. És a dir, que estem davant d'un producte inútil l'única finalitat del qual és americanitzar una narració per tal que pugui ser consumida pel públic dels Estats Units i, de retruc -per segona vegada-, per tots nosaltres. Això és degut al fet que, llevat d'uns circuits molt minoritaris, les pantalles d'aquell país són totalment inaccessibles a les cinematografies foranes. Així és, fruit d'aquesta realitat de mercat, com ha nascut Sin reservas, una comèdia blanca com la llet, amb personatges sexualment immaculats i amb un format tan elegant com innocu. Promet un menú exquisit, però, al final, l'espectador, té la sensació que només li han servit un got d'aigua i un escuradents.

Sin reservas (No Reservations)

Tot Sant Cugat , núm. 1078, 5/10/2007
 
Un corazón invencible (A Mighty Heart) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 setembre 2007
Molt interessant la reconstrucció que fa Michael Winterbottom del segrest i assassinat del periodista nord-americà d'origen jueu Daniel Pearl, l'any 2002 a la ciutat pakistanesa de Karachi. Basada en el llibre escrit per la seva dona, la també periodista Mariane Pearl, la pel·lícula narra en clau documental els trenta dies que va durar l'afer i la mobilització que Marianne va aconseguir per tal de salvar el seu marit del qual esperava un fill. En aquest sentit, Angelina Jolie està realment esplèndida en el personatge. És ella qui porta el pes de la història i és a casa seva on la policia instal·la el taller d'operacions des del qual s'identificaran les baules de la cadena que porta a Daniel Pearl. El crit esfereïdor de Mariane al final del film ens diu que en aquesta vida només hi ha una cosa que ens fa a tots exactament iguals: el dolor.

Un corazón invencible
Tot Sant Cugat , núm. 1077, 28/9/2007
 
La jungla 4.0 (Live Free or Die Hard) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 setembre 2007
Els amants del cinema d'acció estaran contents amb aquest quart episodi d'una sèrie que va començar el 1988 i que es mantenia congelada des de feia dotze anys. És a dir, que Bruce Willis en tenia 33 quan va encarnar John McLane per primer cop i ara en té 52. Estem parlant, per tant, d'una sèrie que funciona, que té milions de seguidors arreu del món i que en aquesta nova aventura tenalla fort l'espectador. Però parlem, també, d'una tensió buida, gratuïta, sense emoció, amb personatges de còmic i explosions extravagants. Vull dir que tot plegat sembla més aviat un somni delirant de McLane que no pas una vivència autèntica. I és que fa riure que algun personatge tingui tres vides o que McLane llanci un cotxe en forma de míssil contra un helicòpter o que es carregui un Harrier conduint un camió. Tampoc no hi ajuda gaire el treball de Timothy Olyphant, massa tou per donar versemblança a un individu que pretén fer escac i mat als Estats Units. A La jungla 4.0 no hi fuma ningú, però al final tot és fum.

La jungla 4.0

Tot Sant Cugat , núm. 1076, 21/9/2007
 
Death Proof Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 setembre 2007
Tot i que Death Proof, de Quentin Tarantino, és l'altra part d'un tàndem format amb Planet Terror, de Robert Rodríguez, que ret homenatge a les antigues sessions dobles dels cinemes de barri, aquí es projecta tota sola. No passa res, però. El tribut a aquells films de sèrie B, com ara Punto límite: cero (Vanishing point) o Nervios rotos (Twisted nerves), amb còpies tronades, fotogrames cremats, colors trencats i salts de metratge, hi és igual. Es tracta, això sí, d'una obra menor de Tarantino, una obra un xic apàtica carregada de diàlegs que, tot i tenir la seva empremta, estan mancats de l'enginy i de la força dels de Pulp Fiction, però plena d'escenes electritzants i magistralment rodades. No és estrany que el públic aplaudeixi al final com si es tractés d'una obra teatral. El personatge de Kurt Russell -formidable, per cert- és d'aquells que queden per sempre en la retina de l'espectador i la seqüència final és una exquisida revenja femenina contra el rol angelical, fràgil i submís que la dona ha tingut en el cinema durant molts anys.

Death Proof 
Tot Sant Cugat , núm. 1075, 14/9/2007
 
El ultimátum de Bourne (The Bourne Ultimatum) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 setembre 2007
Decebedor episodi suposadament final de la sèrie Bourne. Es nota que el film no tenia més aspiracions que esdevenir un èxit d'estiu aprofitant la baixa qualitat dels productes que s'exhibeixen en aquesta època de l'any. Si Paul Greengrass, el director, volia fer un film gràcies al qual l'espectador pogués combatre la calor, ho ha aconseguit, perquè el deixa fred com el marbre. És cert que hi ha moments atraients, com ara la persecució per Tànger, ja sigui en moto o a peu per les teulades, però la retina de l'espectador en conserva de millors. Per exemple la formidable empaitada automobilística de Bullit, l'any 1968, amb Steve McQueen, pels carrers de San Francisco. És una llàstima que els valors positius de Jason Bourne siguin transmesos sense el més mínim bri d'emoció, perquè, al final, el que li pugui passar, ens acaba resultant del tot indiferent.

El ultimátum de Bourne

Tot Sant Cugat , núm. 1074, 7/9/2007
 
Harry Potter i l'Orde del Fènix (Harry Potter and the Order of the Phoenix) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 agost 2007
La presència del film Harry Potter i l'Orde del Fènix a les nostres pantalles posa en evidència la manca de voluntat política per normalitzar la llengua catalana en l'àmbit del doblatge. No sols no hi ha una llei que estableixi l'obligatorietat de doblar al català el 50% per de les còpies de cada film estrenat a Catalunya, sinó que els doblatges subvencionats per la Generalitat –que són tots- no impliquen un nombre superior a les 13 còpies, raó per la qual només un 3% dels títols estrenats al nostre país tenen versió catalana. Però el cas de Harry Potter i l'Orde del Fènix resulta especialment escandalós perquè es tracta de l'adaptació cinematogràfica d'un llibre amb un tiratge català de 130.000 exemplars que, al seu torn, pertany a una saga de la qual se n'han venut més de 735.000 en la nostra llengua. Doncs bé, tenint en compte que els diners de la Generalitat són nostres, les persones que no tenen la sort de viure a Barcelona, Girona, Granollers, Lleida, Manresa, Olot, Palma de Mallorca, Sabadell, Tarragona, Terrassa o Vic pagaran dos cops per aquesta pel·lícula: una, com a espectadors; l'altra, com a finançadors d'un doblatge que no podran sentir.

Harry Potter i l'Orde del Fènix

Tot Sant Cugat , núm. 1071, 3/8/2007
 
Requiem for Billy the Kid Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 juliol 2007
Billy the Kid
Billy the Kid
Billy The Kid és un dels grans mites de l'Oest nord-americà. Al seu voltant s'ha forjat una llegenda farcida de clarobscurs entre els quals destaquen una infantesa esquinçada, una rebel·lia amb causa, una ambigua relació amb el xèrif Pat Garrett i una mort prematura i misteriosa a mans d'aquest un 14 de juliol de 1881. Prematura, perquè només tenia 21 anys; misteriosa, perquè hi ha dubtes que la l'home que va ser enterrat amb el seu nom fos l'autèntic Billy the Kid. Per saber-ho caldria estudiar-ne l'ADN, però aquesta prova no s'ha dut mai a terme. És, per tant, partint d'aquest interrogant, que la francesa Anne Feinsilber ha realitzat un intessantíssim documental que, evidentment, no n'esvaeix el dubte, però que ens mostra els escenaris on va tenir lloc la famosa guerra ramadera del comtat de Lincoln (Nou Mèxic) i n'interroga els habitants. Precisament un dels entrevistats -que a més intervé com a narrador- és Kris Kristofferson, l'actor que l'any 1973 va encarnar el personatge de Billy en el film de Sam Peckinpah Pat Garrett and Billy the Kid. Segons Garrett, Billy va morir per sorpresa d'un tret al cor. "Qui és?", van ser les seves darreres paraules. Veritat o mentida, història o llegenda..., sempre ens quedarà l'explicació que dóna un periodista al senador Ransom Stoddard, encarnat per James Stewart, al final de L'home que va matar Liberty Valance: "Així és l'Oest. Quan la llegenda es converteix en realitat, cal publicar la llegenda".

Tot Sant Cugat , núm. 1070, 27/7/2007
 
Odette (Odette Toulemonde) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 juliol 2007
Realment deliciosa aquesta pel·lícula que suposa el debut com a realitzador del novel·lista i dramaturg francès Eric-Emmanuel Schmitt, autor, també, d'El senyor Ibrahim i les flors del Coran, una obra teatral sobre la fraternitat intercultural que va ser portada al cinema amb Omar Sharif com a protagonista. Odette, una comèdia sobre la felicitat també és, en certa manera, una història sobre mons culturals diversos, una història que parla de fins a quin punt els intel·lectuals necessiten les persones banals així com de la seva incapacitat per viure d'acord amb els principis que propugnen. Balthazar Balsan és un escriptor que ho té tot per ser feliç: una dona culta i atractiva, reconeixement artístic, poder adquisitiu, vida social..., però no n'és, de feliç, perquè d'aquests privilegis n'ha fet norma fins a donar-los rang de naturalitat. Odette, en canvi, vídua de 40 anys, dependenta d'uns grans magatzems i lectora fervent dels llibres de Balsan, és una dona banal amb amistats banals que és feliç gairebé sense adonar-se'n. Un film exquisit, no us el perdeu. Us enamorareu d'Odette i de la música de Nicola Piovani i sortireu del cinema encantats de la vida i amb ganes de viure-la.

Odette (Odette Toulemonde)

Tot Sant Cugat , núm. 1069, 20/7/2007
 
28 semanas después (28 weeks later) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 juliol 2007
Aquest film no fa cap aportació al gènere de zombies, no hi ha en ell cap element innovador relacionat amb tot allò que l'espectador ja ha vist moltes vegades en títols de factura similar, però, només començar, aquest mateix espectador ja percep que es tracta d'un film honest que va un xic més enllà del pur divertiment, sobretot en l'al·lusió a les guerres preventives de George Bush. I és que es tracta d'una història sense cap protagonista destacat, cosa que afavoreix la sensació d'impotència i de desconcert que tenalla l'espectador tan bon punt s'adona que no pot confiar en ningú, que en la lluita per la vida no hi ha ni favorits ni herois suprems. Som en una Anglaterra infectada per un virus que empeny les víctimes a una ràbia homicida, i la concisa i elegant pel·lícula que ens ho explica ens deixa en un inquietant estat d'indefensió.

28 semanas después

Tot Sant Cugat , núm. 1068, 13/7/2007
 
Corazones solitarios (Lonely hearts) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 juliol 2007
Aquestes van ser les darreres paraules que va pronunciar Martha Beck abans de ser executada a la cadira elèctrica el 8 d'agost de 1951: "La meva història és una autèntica història d'amor. Però només els qui pateixen per amor poden entendre el que vull dir. Estar a punt de morir encara intensifica més els meus sentiments envers Raymond". Raymond Fernández també va ser executat, però era un no-ningú; un ésser vulnerable atrapat entre les cames d'una voluptuosa femme fatale fins al punt de perdre el senderi per ella i de cometre crims esfereïdors. La història de tots dos la seguim en paral·lel a la del policia addicte al treball que els va detenir, però el poc gruix d'aquest personatge i l'anodina interpretació que en fa John Travolta acaben enterbolint el conjunt. Tot i això, estem parlant d'un film molt interessant sobre la dominació. Formidable Salma Hayek.

Corazones solitarios

Tot Sant Cugat , núm. 1067, 6/7/2007
 
Historia de un crimen (Infamous) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 juny 2007
Historia de un crimenMagnífica pel·lícula sobre el procés de creació del llibre A sang freda (Proa, 2007), de Truman Capote, que narra no sols els crims monstruosos que van tenir lloc en un petit poble de Kansas, als Estats Units, el 1959, sinó també la vida dels dos psicòpates que els van cometre. Estem parlant d'una obra que va tenir una influència capital en la professió periodística i que va crear un nou estil literari conegut com a "novel·la de no ficció". Capote va dedicar sis anys a escriure aquest llibre i va manipular psicològicament i sense escrúpols els assassins tancats a la presó per tal de fer-los parlar, però en va sortir molt trasbalsat fins al punt que ja no va ser capaç d'escriure'n cap més. La interpretació que en fa Toby Jones és magistral i resulta gratificant trobar Sandra Bullock en un registre tan diferent encarnant Harper Lee, l'autora de Matar un rossinyol.

Tot Sant Cugat , núm. 1066, 29/6/2007
 
Ocean's 13 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 juny 2007
Cada nova seqüela d'aquesta sèrie és una incitació a llogar en DVD la mare de totes elles, La cuadrilla de los once (Ocean's eleven), rodada el 1960 i amb unes magnífiques cançons de James Van Heusen i Sammy Cahn interpretades per Sammy Davis Jr., per veure la diferència que hi ha entre un divertiment autoparòdic i una operació comercial. No n'hi ha prou de reunir una colla d'estrelles masculines, vestir-les amb elegància, fer-les dir quatre frases enginyoses i passejar-les per luxoses cambres d'hotel i casinos de Las Vegas per aconseguir la capacitat de seducció que tenien els onze de Sinatra.

George Clooney, Brad Pitt, Matt Damon i companyia són figures reunides per un productor. Frank Sinatra, Dean Martin i Sammy Davis Jr. constituïen un autèntic clan i els hotels i els casinos per on es passejaven eren seus. Per això, vista avui, La cuadrilla de los once resulta més aviat infantil, però compta amb la complicitat de l'espectador. A Ocean's 13, en canvi, les coses veritablement interessants no sumen més de tres: el treball de Carl Reiner i Elliott Gould, la presència d'Al Pacino i l'encant d'Ellen Barkin.

Ocean's 13

Tot Sant Cugat , núm. 1065, 22/6/2007
 
Entre mujeres (In the land of women) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 juny 2007
L'arribada de films com aquest a les nostres pantalles demostra fins a quin punt fan trampa aquells que, dient-se "ciutadans del món", menyspreen els drets nacionals catalans amb el ridícul argument de la globalització. No hi ha globalització, hi ha substitució. Substitució de valors locals per valors nord-americans, substitució de maneres diverses de fer per una concepció nord-americana de la vida. Per això les pel·lícules europees de qualitat no troben pantalles on projectar-se, perquè totes, absolutament totes, estan ocupades per pel·lícules nord-americanes insignificants. I una d'elles és aquesta Entre mujeres, un producte amb estructura televisiva realitzat per un fill de papà -Jonathan Kasdan, fill de Lawrence Kasdan- que ens parla d'un cervell femení suposadament universal exemplificat en tres donetes benestants de Detroit que contribuiran a la maduració d'un noi californià abandonat per una companya psicològicament insatisfeta. Sort que de tant en tant hi apareix Olympia Dukakis.

Entre mujeres
 
Tot Sant Cugat , núm. 1064, 15/6/2007
 
Zodiac Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 juny 2007
Serà difícil que Zodiac sigui un èxit. És una pel·lícula esplèndida, no hi ha dubte, però s'allunya força dels corrents cinematogràfics actuals, més proclius a remarcar les evidències que no pas a parlar del que és pregon o recòndit. També hi influirà que no tingui un final feliç, que sembli feta trenta anys enrere i que la seva estructura sigui més propera al documental que a la ficció, i és que estem parlant d'un film que esborra de ple la línia que separa la ficció de la realitat i que es mou en quatre àmbits: la vida quotidiana, la violència, la investigació i les conseqüències que aquesta última acaba tenint en la vida privada dels qui la porten a terme. Zodiac, però, és també un relat sobre la por, un relat impressionant sobre la paranoia i la fragilitat del món de cotó fluix en què vivim. Realment exquisit el treball de Jake Gyllenhaal i Robert Downey Jr. en els papers d'investigadors del San Francisco Chronicle. Pocs films tracten amb tant de respecte l'espectador.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1063, 8/6/2007
 
Ellas y ellos (Trust the man) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 juny 2007
Es nota l'influx de Woody Allen en aquest film sobre les relacions entre homes i dones, sobretot pel que fa a algun dels seus temes recurrents. Però una cosa és l'influx i una altra el talent, i aquí hi ha més influx que talent. De fet, el parentiu real amb Allen no va més enllà de certes situacions i del detall que el director, Bart Freundlich –marit de Julianne Moore-, és també l'autor del guió. La resta és fum, començant per l'inexpressiu David Duchovny i les gracietes de Billy Crudup. Només Julianne Moore i Maggie Gyllenhaal aporten alguna cosa, però el material amb què treballen és tan pobre que difícilment poden brillar. En aquest sentit, sap greu veure una actriu tan deliciosa com Ellen Barkin fent el ridícul en dues escenes patètiques. Està bé parlar de la immaduresa dels adults, de la dificultat de sentir atracció física per la mateixa persona al llarg dels anys i del desig d'establir relacions sexuals amb tercers, però és un càstig per a l'espectador que Freundlich no aconsegueixi en dues hores allò que Woody Allen sap resumir en un parell de frases.

Ellas y ellos

Tot Sant Cugat , núm. 1062, 1/6/2007
 
El novio de mi madre (I could never be your woman) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 maig 2007
El novio de mi madreLa veritat és que sap greu veure Michelle Pfeiffer en una pel·lícula tan estrafolària com aquesta, amb ínfules de comèdia romàntica, àcida i intel·ligent. Sap greu, perquè estem parlant d'una astracanada que la Pfeiffer no hauria d'haver acceptat mai. De fet, el film és tan insignificant que es comprèn que hagi dormit sis anys al calaix dels productors fins que una gran estrella ha caigut en el parany de protagonitzar-lo. Com a mínim se'ls ha d'agrair la sinceritat quan diuen que difícilment l'haurien rodat sense ella. Tot plegat és una llàstima, perquè el tema -una dona de 40 anys que s'enamora d'un noi de 29- donava per a situacions realment divertides i per satiritzar l'arcaic esquema social segons el qual el gran sempre ha de ser l'home. Això sí, s'ha de reconèixer que Michelle Pfeiffer, amb 50 anys, conserva intactes la seva bellesa i la seva capacitat de seducció.

Tot Sant Cugat , núm. 1061, 25/5/2007

 
Spider-Man 3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 maig 2007
És una llàstima que Spider-Man 3 caigui en digressions de caràcter secundari en lloc de centrar-se en l'immens cabal temàtic que li ofereixen els seus protagonistes. Si ho hagués fet així, ara estaríem parlant d'una pel·lícula magnífica de Sam Raimi –autor de les dues anteriors- sobre els reptes que planteja la maduresa i la capacitat de perdonar. I és que hi havia molt més material en totes aquelles coses que Peter Parker i la seva xicota encara no han resolt de la seva relació, que no pas en els elements destinats a enlluernar l'espectador. Per desgràcia, el film escull aquest segon camí i abandona el que el portaria a aprofundir en dos reptes genuïnament humans: la dificultat de gaudir del reconeixement dels altres sense caure en la vanitat i l'exercici de les responsabilitats sense renunciar als principis. Contràriament a això, Spider-Man 3 obre diversos fronts narratius que després es veu incapaç de tancar. Potser hi té a veure el fet que la trilogia acabarà esdevenint tetralogia.

Spider-Man 3

Tot Sant Cugat , núm. 1060, 18/5/2007
 
Tú la letra, yo la música (Music and Lyrics) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 maig 2007
El millor de Tú la letra, yo la música són els divertits crèdits inicials i el fet que Hugh Grant s'hagi esforçat per cantar amb la seva veu en lloc de ser doblat, la resta resulta bastant insípid i anodí fins al punt que no hi ha ni una sola escena o moment capaços d'alliberar l'espectador de la seva letàrgia. La química amb Drew Barrymore, per altra banda, tampoc no acaba de funcionar i l'interès argumental, sense el més mínim bri d'emoció, és nul. Que el televisiu Marc Lawrewnce (Amor amb preavís) en sigui el director ja ho diu tot. I és que es tracta d'una pel·lícula feta a mida de Hugh Grant per tal que aquest pugui desenvolupar tot el ventall de ganyotes, d'embarbussaments i de moviment d'ulls i de celles que el caracteritzen com a actor. Una mostra més, en definitiva, de fins a quin punt la comèdia romàntica de Hollywood ha tocat fons.

Tú la letra, yo la música
 
Tot Sant Cugat , núm. 1059, 11/5/2007
 
La vida en rosa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 maig 2007
La vida en rosaForça correcta aquesta nova biografia d'Édith Piaf i també més completa que les dues anteriors -Una veu anomenada Édith Piaf i Édith i Marcel- que se centraven en els primers anys de la seva carrera, la primera, i en la relació que va mantenir amb el boxador Marcel Cerdan, la segona. La vida en rosa aprofundeix més en la sordidesa de la seva infantesa -cosa que és vital per comprendre la tempesta emocional en què es va convertir la seva vida- així com en les causes que la van dur a una mort prematura. Édith Piaf, certament, va tenir molts amants -Marlon Brando, Yves Montand, Charles Aznavour, Gilbert Bécaud, Serge Reggiani, Georges Moustaki, Eddie Constantine, Théo Sarapo...-, però tots van ser fugissers. Cap d'ells va tenir la força de Cerdan ni va deixar en ella una empremta tan inesborrable. Malauradament, Cerdan va morir en accident d'aviació i ella, enfonsada, es va lliurar a l'alcohol i als tranquil·litzants. La mort li va arribar abans de fer 50 anys, però n'aparentava 70. El film, per sort, ha respectat la seva veu meravellosa, una veu que és patrimoni de la humanitat.

Édith Piaf
Édith Piaf, poc abans de la seva mort

Tot Sant Cugat , núm. 1058, 4/5/2007
 
Seduciendo a un extraño Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 abril 2007
Aquesta és una d'aquelles pel·lícules en què l'espectador, quan surt del cinema, té la sensació que ha perdut el temps i els diners, ja que el seu hàbitat natural és la televisió i no la pantalla gran. De fet, aquella hauria estat la seva destinació si no hagués comptat amb Halle Berry i Bruce Willis com a protagonistes. Crida l'atenció, això no obstant, la forta davallada que ha experimentat la carrera de Berry d'ençà que va guanyar l'Oscar per Monster's Ball. Des de noia Bond a Catwoman, passant per Gothika, tot el que ha fet fins ara ha estat un llarg enfilall de despropòsits. Seduciendo a un extraño és un thriller que aborda el tema sempre interessant del voyeurisme, però ho fa des d'un prisma tan infantívol que provoca hilaritat. I el mateix es pot dir del suposat erotisme que l'acompanya. És millor beure's un got d'aigua, francament; és més curt, però omple més.

Seduciendo a un extraño

Tot Sant Cugat , núm.1057, 27/4/2007
 
El buen pastor Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 abril 2007
Realment esplèndida aquesta segona pel·lícula de Robert De Niro com a director. Tot en ella és exquisit llevat de la interpretació excessivament hieràtica de Matt Damon, que no deixa que l'espectador s'acosti al terrible drama interior que viu el seu personatge com a membre fundador de la CIA. Estem parlant d'un home -Edward Wilson, es diu- profundament paranoic i deshumanitzat, una mena de monstre amb una personalitat tenebrosa i glacial, que ha venut la seva ànima per amor al seu país i que no dubta a destruir tots aquells que posen en perill la hipotètica seguretat nacional. El buen pastor té seqüències magistrals, com per exemple la que recull la relació sexual entre el protagonista i la traductora d'alemany, que finalment esdevé espia russa, o moments excel·lents com el de l'obertura de la carta en què el pare suïcidat confessa la seva traïció. La traïció, certament, és inherent a la condició humana, però Wilson, que és un sectari, no tindrà febleses, encara que això l'obligui a destruir la vida del seu fill.

El buen pastor

Tot Sant Cugat , núm. 1056, 20/4/2007
 
Diario de un escándalo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 abril 2007
Diario de un escándaloL'any 2000 ja es va fer una pel·lícula basada en el cas de Mary Kay Letorneau, una mestra nord-americana de 34 anys, casada i mare de quatre fills, que el 1996 va mantenir una relació amb un alumne de 13 i s'hi va casar el 2005 en sortir de la presó. Diario de un escándalo, d'acord amb la novel·la de Zoë Heller, no n'explica la història, només s'inspira en ella per parlar-nos del desig, del desig que sent per un alumne una mestra casada -excel·lents Cate Blanchett i Andrew Simpson-, i de la solitud que experimenta una dona gran -extraordinària Judi Dench- que mai no ha conegut l'amor. És aquesta última la narradora d'una trama sobre la necessitat que tots tenim de comptar amb la presència d'algú en la nostra vida i d'allò que estem disposats a fer per tal de retenir-lo. Es tracta d'un neguit universal produït per l'abandó i que la Dench descriu amb aquestes paraules: "estar tan necessitada de contacte humà, que el frec accidental de la mà del revisor llanci una descàrrega de desig a l'engonal". De vegades, però, l'anhel de la felicitat pot ser molt destructiu.

Tot Sant Cugat , núm. 1055, 13/4/2007
 
El último show Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 abril 2007
Realment deliciosa aquesta pel·lícula pòstuma de Robert Altman. La va rodar ja malalt i hi havia dubtes seriosos que la pogués acabar. Parla del tancament del teatre des del qual emet els seus programes una emissora de ràdio de Minnesota i de les històries individuals d'un petit estol d'artistes locals. Són artistes de segona fila que es troben gairebé al final del seu camí, persones conscients que han pres decisions equivocades al llarg de la vida i que aquesta ja no els durà noves oportunitats. Atrapats en la solitud, formen part d'una petita comunitat que troba en l'esperit de grup un refugi contra un món que ja no és el seu. La música a la ràdio ha estat derrotada no sols per la televisió, sinó també pels pontificadors. Triomfa, per tant, el qui parla, no pas el qui escolta. Els qui escolten, com el públic invisible del film, són gent d'un altre temps. No hi ha amargor ni ressentiment, però. Tot i que l'àngel de la mort, encarnat per Virginia Madsen, es passeja entre bastidors, els personatges es comporten d'acord amb un desig innocent, aquell que ens diu que sempre hi ha un demà.

El último show

Tot Sant Cugat , núm. 1054, 5/4/2007
 
Hannibal, el origen del mal Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 març 2007
Hannibal, el origen del malCinquena, costosa i innecessària seqüela d'una sèrie en franca davallada. Costosa pel seu pressupost desorbitat -87 milions de dòlars- i innecessària perquè no té cap al·licient que li permeti seduir tots aquells públics que no formen part dels milers de fans que aplega el personatge arreu del món. Val a dir, a més, -cosa inusual, per cert-, que no va ser Hunter, el primer film de la sèrie, sinó El silenci dels anyells, el segon, el que va desencadenar el fenomen. Però, és clar, estem parlant d'un film mític. A Hannibal, l'espectador, no hi trobarà res que li recordi el formidable duel intel·lectual que mantenien Anthony Hopkins i Jodie Foster. De fet, posats a no tenir, aquesta sequela ni tan sols té diàlegs, només un reguitzell de monosíl·labs. Això sí, respon una gran pregunta: per què Hannibal fa el que fa? Doncs per un trauma infantil. Sort que hi apareix Gong Li.

Tot Sant Cugat , núm. 1053, 30/3/2007
 
El velo pintado Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 23 març 2007
Aquesta és la tercera adaptació cinematogràfica de la novel·la El vel pintat de Somerset Maugham, publicada en català per Plaza & Janés. La primera, a major glòria de Greta Garbo, es va fer el 1934, nou anys després de l'aparició del llibre, i la segona data del 1957 amb Eleanor Parker. Cap de les tres, però, fa justícia a l'obra de Maugham i al seu retrat d'un triangle clàssic -marit, muller i amant- en el marc de l'Anglaterra de començament del segle XX. Aquesta, concretament, es veu perjudicada per la desmenjada interpretació de Naomi Watts, sense cap química amb Edward Norton -excel·lent, per cert-, i per la manca de ritme d'una narració que no sols no progressa, sinó que esdevé apàtica, avorrida i sense un bri d'emoció. El melindrós ensopiment general és tan gran, que ni tan sols el director, John Curran, es molesta a donar sentit a la convivència de dues persones que no paren de castigar-se l'una a l'altra. Potser és que la letargia del film és una metàfora de la vida matrimonial.

El velo pintado

Tot Sant Cugat , núm. 1052, 23/3/2007
 
El buen alemán Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 març 2007
Soporífer homenatge al Hollywood clàssic dels anys 30 i 40 del segle passat. Darrere unes aparences que ens volen fer creure que se'ns està dient tot allò que, per raons de censura, no ens podien dir els cineastes de l'època, Steven Soderbergh construeix un melodrama avorridíssim que no té ni el 10% de la màgia i del talent que va caracteritzar el cinema de grans mestres com Billy Wilder o de bons artesans com Michael Curtiz. Els únics aspectes rellevants que hi trobem, tot i que desmenjadament narrats, són la corrupció militar durant la Guerra Freda, en un cínic exercici de doble moral, la hipocresia dels Estats Units, utilitzant els cervells nazis en benefici propi, i el personatge encarnat per Cate Blanchett, la berlinesa que el periodista nord-americà (George Clooney) encara estima i a la qual ha de renunciar davant l'evidència que ja no és la dona que un dia el va enamorar. Una bona metàfora sobre la veritat a través del fet que mai no es coneix prou una persona i que aquest desconeixement aboca sovint al desengany.

El buen alemán

Tot Sant Cugat , núm. 1051, 16/3/2007
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 Seg > Final >>

Resultats 221 - 275 de 317
spacer.png, 0 kB