spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Crítica de cinema
"El cinema va ser el primer amor de la meva vida" Víctor Alexandre
Consulteu la cartellera de cinema en català.

Apocalypto Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 febrer 2007
El factor principal que explica la facilitat amb què els espanyols van ocupar els territoris d'ultramar a començament del segle XVI és la desunió que van trobar entre els seus habitants. Aquests, dominats per odis tribals fratricides, no van ser capaços de veure que en les seves diferències internes hi havia el germen de l'autodestrucció. Tampoc no es van adonar que els invasors, molt més murris, fomentarien aquestes diferències i treurien un gran profit de les traïcions. Va ser així com el poble maia, una civilització precolombina excepcional que s'estenia per Centreamèrica, va ser literalment anorreat. Apocalypto, film que lliga molt bé l'espectador a la butaca durant més de dues hores, mostra algunes d'aquestes coses, però ho fa superficialment perquè, fidel a les regles de Hollywood, li interessa molt més l'espectacle que la història. Això no obstant, totes les cultures, inclosa la catalana, haurien de reflexionar sobre aquestes paraules del filòsof nord-americà Will Durant al començament del film: "Una gran civilització no és conquerida des de l'exterior fins que no s'ha destruït ella mateixa per dins."

Apocalypto

Tot Sant Cugat , núm. 1046, 9/2/2007
 
Bobby Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 febrer 2007
La dècada dels anys 60 del segle passat té una força mítica que creix amb el pas del temps. Van ser tants els tabús que va trencar, va ser tan gratificant el canvi de valors que va produir i tan extraordinària l'explosió creativa que va comportar, que és natural que sigui recordada com una època irrepetible. Darrere d'ella va arribar la fi de la innocència. Els assassinats dels germans Kennedy i de Martin Luther King van fer baixar dels núvols les esperances de fraternitat universal que els joves d'aleshores s'havien forjat. Robert Kennedy, amb el seu programa d'integració racial, encarnava aquestes esperances -recomano escoltar atentament el seu magnètic discurs al final del film-; per això l'impacte de la seva mort a l'hotel Ambassador de Los Angeles va ser tan espectacular. Bobby, el film d'Emílio Estevez, reconstrueix molt bé l'atmosfera d'aquelles últimes hores així com l'idealisme i els neguits de l'època. Esplèndida Sharon Stone i colpidor Laurence Fishburne en el seu discurs sobre l'odi i la rancúnia.

Image

Tot Sant Cugat , 2/2/2007
 
El truco final (El prestigio) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 26 gener 2007
Malgrat dir menys coses de les que aparenta i haver-se vist afavorida per una certa sobrevaloració –cosa probablement motivada perquè s'allunya de la buidor del cinema nord-americà actual–, El truco final és un bon exercici sobre les escletxes de la identitat. Un exercici que obliga l'espectador a estar molt amatent davant la continua alternança entre aparença i realitat. En aquest sentit, això no obstant, el tema dels bessons –recurs, per cert, molt desprestigiat en literatura– resulta profundament decebedor. Molt discret també el repartiment encapçalat per Christian Bale (Batman Begins) i la mateixa parella de Scoop, Hugh Hackman i Scarlett Johansson. Formidable, en canvi, David Bowie i, com sempre, molt gratificant la presència de Michael Caine. Un dels aspectes més interessants del film, val a dir-ho, és la rivalitat despietada entre dos homes enfrontats inicialment a causa de la dona d'un d'ells, però lliurats posteriorment a la més folla de les ambicions: el desig inabastable de ser el millor.

El truco final

Tot Sant Cugat , núm. 1044, 26/1/2007
 
Banderas de nuestros padres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 gener 2007
Interessant, per bé que una mica reiterativa, aquesta pel·lícula de Clint Eastwood sobre una de les fotografies més famoses de la història, la dels sis soldats alçant la bandera dels Estats Units a l'illa japonesa d'Iwo Jima. Seixanta anys després, intrigat pel silenci del seu pare, el fill d'un d'aquells homes va dur a terme una investigació gràcies a la qual va descobrir l'existència de dues banderes. Una, fruit de l'èpica de la batalla, però sense testimoni gràfic; l'altra, fruit d'una simple escenificació fotogràfica. Va ser així, doncs, sense combat, i en el decurs d'una acció rutinària amb soldats diferents, com el reporter d'Associated Press, Joe Rosenthal, va aconseguir la famosa instantània. La pel·lícula no ens mostra només la gran farsa que el govern va desplegar convertint els tres supervivents en micos de fira que recorrien el país recaptant fons per al finançament de la guerra, també ens parla de l'oblit en què van caure i de la seva solitud amb l'arribada de la pau. Quan s'estreni la segona part, Cartes des d'Iwo Jima, veurem la versió japonesa de la història.

Banderas de nuestros padres

Tot Sant Cugat , núm. 1043, 19/1/2007
 
Babel Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 gener 2007
Francament interessant aquest nou film d'Alejandro González Iñárritu, l'autor d'Amores perros i 21 gramos, premiat en l'apartat de Millor Director en el Festival de Canes. Magnífic el mosaic de personatges repartits en tres continents -Àfrica, Àsia i Amèrica- que acabaran units per un caprici del destí i magnífica també l'apologia sobre la transcendència de tota acció humana, per insignificant que pugui semblar-nos. Babel ens parla de les fronteres interiors, de la dificultat de comunicació, de l'ocultació de les emocions i del pànic a reconèixer la nostra vulnerabilitat; ens parla d'aquest pànic que ens tenalla la gola, que ens impedeix expressar els sentiments i que ens aboca al silenci i a la solitud. Només una cosa té prou força per unir les persones, independentment de la llengua que parlin, del lloc on es trobin i de la classe social a la qual pertanyin: el dolor. El dolor i l'aflicció. Gran treball de Brad Pitt, en aquest sentit, i formidable el de l'actriu mexicana Adriana Barraza. Un film sobre l'abisme de la confusió.

Babel

Tot Sant Cugat , núm. 1042, 12/1/2007
 
Eragon Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 05 gener 2007
Eragon és la primera part d'una trilogia que pretenia convertir-se en el gran espectacle del Nadal 2006 i que finalment ha quedat en un foc d'encenalls. I és que cal alguna cosa més que una coartada literària, un desplegament d'efectes especials i uns actors famosos perquè la filmació d'una història esdevingui una pel·lícula en lloc d'un producte. Doncs bé, Eragon és un producte. Dirigida pel debutant Stefen Fangmeier, autor dels efectes visuals de Twister, La tormenta perfecta i Master and Commander, Eragon és una fantasia èpica l'únic interès de la qual rau més en el que sembla, una caricatura, que no pas en el que és en realitat, un garbuix d'escenes confuses i de diàlegs pèssimament filmats. Potser el públic infantil, força més benèvol i agraït, hi passi una bona estona envoltat de bruixots, reis dolents, dracs voladors i mons de somni, però l'espectador adult, en general, difícilment se sentirà gratificat per alguna altra cosa que no sigui l'excel·lent treball de Jeremy Irons i Robert Carlyle (Full Monty) i el fet que Eragon només duri una hora i tres quarts.

Eragon

Tot Sant Cugat , núm. 1041, 5/1/2007
 
The Holiday (Vacaciones) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 desembre 2006
The holidayAquesta és una història romàntica sobre dues dones, una nord-americana i una anglesa, que, víctimes de desenganys sentimentals, intercanvien les seves cases durant les vacances de Nadal tot esperant que amb la introspecció, lluny de l'egoisme de les seves exparelles, puguin recuperar l'autoestima i començar de nou. Serà justament en el nou escenari on coneixeran no tan sols els homes que eclipsaran els anteriors, sinó també diversos aspectes de la seva pròpia personalitat. Val a dir que els intercanvis de cases, a la vida real, no acostumen a ser tan gratificants com en la pel·lícula, però estem parlant d'una comèdia de Nancy Meyers, autora de ¿En qué piensan las mujeres? i Cuando menos te lo esperas, cosa que indica que ens movem en el terreny de la superficialitat. Això no treu, però, que The Holiday es vegi amb complaença i que el treball dels intèrprets constitueixi un dels seus principals al·licients. Realment meravellosa, en aquest sentit, la presència d'Eli Wallach, amb 81 anys, evocant un Hollywood irrepetible.

Tot Sant Cugat , núm. 1040, 29/12/2006
 
Déjà vu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 desembre 2006
Déjà vuI si cada cop que tenim un déjà vu, és a dir, la sensació d'haver conegut algú abans o d'haver estat en un lloc anteriorment, fos un missatge del passat? Aquesta és la tesi sobre la qual descansa el darrer film de Tony Scott, autor d'estupideses com ara Top Gun o Días de trueno però que, aquesta vegada, miraculosament, ha recuperat el pols narratiu d'El ansia, aquella excel·lent pel·lícula de culte sobre l'envelliment, la solitud i la recerca de l'amor protagonitzada per David Bowie i Catherine Deneuve. Déjà vu és més envitricollada, certament, però la idea, per bé que inversemblant per a la ciència actual, resulta apassionant. Si fos certa, si fos possible viatjar al passat per tal de modificar el present, faríem realitat un desig universal: el dret a una segona oportunitat. Malauradament, Ray Bradbury, en un esplèndid conte curt*, ja ens va advertir del perill de voler manipular el passat. Matar-hi, ni que sigui sense voler, un simple coleòpter, encara una flor, pot destruir una baula important en l'evolució de les espècies. I és que n'hi haurà prou que trepitgem la més petita de les papallones per deixar una petjada com un abisme en l'eternitat.

El so d'un tro (A sound of thunder)
Inclòs al llibre:Temps al temps. Antologia de contes de ciència-ficció (La Magrana)

Tot Sant Cugat , núm. 1039, 22/12/2006
 
El perfum Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 15 desembre 2006
És agradable poder dir que en el cas d'El perfum no s'han complert les fosques expectatives que acostumen a generar aquesta mena de coproduccions europees -conegudes sorneguerament com a europúdings-, obligades a equilibrar el pes dels països que hi participen. Honesta en el seu plantejament, fidel al text original de Patrick Süskind (Columna, 2006), però amb visió pròpia i amb un disseny de producció exquisit i també amb un treball interpretatiu impecable, El perfum narra la vida d'un home solitari del segle XVIII a la recerca de la seva identitat; un home nascut en un putrefacte mercat de París, entre excrements de rata i peix podrit, que, incapaç de comunicar-se amb els altres, viu obsedit a agradar-los. Per aconseguir-ho, la naturalesa l'ha dotat d'una arma immensament poderosa –una hipersensibilitat olfactiva– que el convertirà, d'una banda, en un monstre abominable i, de l'altra, en un geni angelical. No és, per tant, la història d'un psicòpata, sinó la d'un home incapaç d'estimar però amb la facultat d'encisar el món. Només una cosa no és a l'abast del seu poder: gaudir d'ell mateix.

El perfum

Tot Sant Cugat , núm. 1038, 15/12/2006
 
Casino Royale Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 08 desembre 2006
Casino RoyaleLa galeria d'actors que han encarnat el personatge de James Bond comença a ser força llarga. Sis en total, si descomptem aquella pallassada del 1966 anomenada Casino Royale amb David Niven i Peter Sellers. I en vindran més, no hi ha dubte, però l'autèntic James Bond, a desgrat fins i tot del mateix actor, sempre serà Sean Connery. És la seva presència, a més de la frescor dels primers textos d'Ian Fleming, el que ha donat un caràcter mític a la sèrie. I això no té res a veure amb la qualitat artística, sinó amb el carisma. George Lazenby, Roger Moore o Pierce Brosnan són actors mediocres, certament, però Timothy Dalton, en canvi, és un pes pesant del teatre britànic i, tot i així, el seu Bond ha estat un dels més grisos de la història. És d'agrair, per tant, l'elecció de Daniel Craig, més a prop de les arrels del personatge: imperfecte, vulnerable i gens sofisticat. Intueixo que no trigarem gaire a veure segones versions de les pel·lícules rodades per Connery. Per cert, parlant de mites, què seria d'aquesta sèrie sense el formidable i magnètic tema musical de Monty Norman?

Tot Sant Cugat , núm. 1037, 8/12/2006
 
Borat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 desembre 2006
Als espectadors d'Ali G, l'espai que TV3 emet la nit dels dimarts, els resultarà familiar el nom de Sacha Baron Cohen, un còmic britànic d'origen jueu que s'ha fet molt famós a Anglaterra amb aquest xou televisiu. Ell és el guionista i protagonista de Borat, un film amb format de fals documental, realitzat imaginàriament per la televisió pública del Kazakhstan, que ha tingut un gran èxit en els festivals cinematogràfics de Cannes i de Toronto i una magnífica acollida als Estats Units, malgrat que dinamita sense pietat diversos aspectes del sistema de vida d'aquell país. És cert que l'esperit de Michael Moore volta tota l'estona per la ment de l'espectador, però la visió que Borat ofereix de la societat nord-americana és molt més estripada que la de l'autor de Bowling for Columbine. Borat trenca totes les convencions i se'n riu del mort i de qui el vetlla, començant per ell mateix, alhora que ens mostra l'homofòbia, la misogínia, el masclisme, el racisme, l'antisemitisme i les habilitats de Pamela Anderson... Una altra cosa és que faci befa de la gent del Kazakhstan, aprofitant-se que no l'entenen quan parla anglès. És imprescindible veure-la en versió original.

Borat 
 
Tot Sant Cugat , núm. 1036, 1/12/2006
 
Scoop Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 24 novembre 2006
És cert que Scoop és una obra menor en la filmografia de Woody Allen, també hi estan d'acord els seus incondicionals, però molesta que algunes veus, pontificant des de certes torres d'ivori, intentin generar un estat d'opinió negatiu envers aquest autor en el sentit que la seva època ja ha passat. Discrepo obertament. Un director que amb 70 anys d'edat és capaç de fer una obra mestra com Match Point no mereix aquesta campanya de descrèdit. La prova és que fins i tot en un divertiment com Scoop, hi trobem una lliçó magistral de narrativa cinematogràfica. De fet, és un dels pocs directors que es poden permetre el luxe de fer que els seus personatges entrin i surtin de la realitat sense caure en el ridícul. Esplèndida, en aquest sentit, la força conceptual del final del film, amb un Woody Allen que ha superat la por a la mort i que l'afronta amb serenor tot dient-nos, a través del mag mediocre que interpreta, que continuarà explicant-nos històries d'arribistes i de fracassats mentre la vida li ho permeti.

Scoop
 
Tot Sant Cugat , núm. 1035, 24/11/2006
 
GAL Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 novembre 2006
Després de l'èxit d'El Lobo, el director francès Miguel Courtois ha tornat a desenvolupar una història relacionada amb allò que en el llenguatge oficial s'ha anomenat cínicament guerra bruta contra ETA. El cert, però, és que els GAL eren una banda terrorista, creada i finançada pel govern del PSOE, que en només quatre anys, entre el 1983 i el 1987, va cometre 33 atemptats, va matar 26 persones i en va ferir més de 50. De fet, vint anys després, encara hi ha 17 casos que no han estat resolts, començant per la identitat de l'home X, el cervell de la banda. Un cervell que el film, com el conjunt de la societat, identifica clarament amb Felipe González. Tot i això, Courtois fa una aproximació molt epidèrmica als fets que narra. No entra a fons en la negativa sistemàtica de González a investigar els fons reservats o en els indults que el govern del Partit Popular va concedir a diversos terroristes dels GAL o en les mesures de gràcia que el PSOE va sol·licitar per als seus companys condemnats. Res a veure, per exemple, amb la profunditat i la versemblança d'aquella esplèndida Agenda oculta, de Ken Loach. La investigació portada a terme per Diario 16 sobre el cas se la considera el Watergate espanyol, però no ho és. Richard Nixon va haver de dimitir, Felipe González encara avui es permet donar lliçons de democràcia.

GAL

Tot Sant Cugat, núm. 1034, 17/11/2006

 
Infiltrados Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 novembre 2006
Realment esplèndida aquesta nova pel·lícula de Martin Scorsese. Plena de seqüències magistrals, com la de la trobada entre Jack Nicholson i Matt Damon en una sala porno, Infiltrados és una autèntica lliçó de cinema que manté l'espectador literalment clavat a la butaca durant tot el metratge. Només li falta un final més valent i profund per esdevenir una autèntica obra mestra. És una llàstima, en aquest sentit, que un tema tan actual i apassionant com el de la doble moral -que el film mostra amb una cruesa implacable- tingui un desenllaç tan epidèrmic. Tot i així, com dic, estem davant d'una pel·licula exquisida, una pel·lícula sobre la lleialtat, en la seu sentit més ampli, que ens parla de l'egoisme, de l'engany i de la confiança traïda. Molt interessant, d'acord amb això, l'únic personatge femení de la història, una intuïtiva psicòloga que estima un home i se sent atreta per un altre i que acaba atrapada en les seves pròpies contradiccions. Per veure-la i gaudir-la dues vegades. 

Infiltrados

Tot Sant Cugat, núm. 1033, 10/11/2006
 
Hijos de los hombres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 novembre 2006
Basada en una novel·la de l'escriptora britànica Phyllis D. James (Mortalla per a una cadernera, Sang innocent, A gust amb la mort) i dirigida pel mexicà Alfonso Cuarón (Y tu mamá también), Hijos de los hombres situa l'acció el 2027, quan ja fa divuit anys que el món ha caigut en l'anarquia a causa de la infertilitat de la població. No hi ha naixements i l'ésser humà es veu abocat a la desaparició. El més interessant d'aquesta magnífica pel·lícula és que no ens parla del futur, sinó del present. Ens avisa que el Primer Món haurà d'assumir les conseqüències de tres segles de colonialisme i preparar-se per a l'onada immigratòria més gran de tots els temps, alhora que ens mostra com la democràcia ha esdevingut la disfressa del nacionalisme d'Estat darrera la qual es continua sotmetent pobles, cultures i llengües. Ja avui, a més, és molt difícil establir vincles afectius duradors amb ningú. Per això, Theo, el protagonista, reflexionant sobre el trencament amb la seva dona, es pregunta si la causa no serà l'esterilitat que, cada cop més, patim en tots els sentits.

Hijos de los hombres

Tot Sant Cugat, núm. 1032, 3/11/2006

 
El Diablo viste de Prada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 octubre 2006
La degradació de la comèdia nord-americana, aquests darrers anys, ha estat espectacular. La veritat és que costa de trobar un títol que dignifiqui el gènere o que, si més no, no sigui un refregit de films anteriors més afortunats. En el cas d'El Diablo viste de Prada és una autèntica llàstima, ja que les possibilitats del tema -una visió corrosiva de les interioritats del món de la moda- eren immenses. Al final, però, només hi trobem estereotips al voltant d'una ventafocs: amic homosexual, aparició d’un príncep ros, company sentimental molt comprensiu i companya de feina rondinaire, però bona noia. Una altra cosa és la interpretació de Meryl Streep, realment magnífica en el seu paper de directora temible d'una revista d'alt nivell. Sembla que a David Frankel, director procedent de la televisió, el cinema li ve unes quantes talles gran.

El Diablo viste de Prada

Tot Sant Cugat, núm, 1031, 27/10/2006
 
Los Borgia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 octubre 2006
Reconstrucció telefílmica en pantalla gran dels afers de la família Borja durant el papat d’Alexandre VI (Roderic de Borja), tant dels polítics, carregats de nepotisme, com dels passionals, farcits d’intrigues, gelosies i adulteris. De fet, i aquest és el gran defecte del film, es tracta de la condensació dels capítols d’una sèrie produïda per Antena 3 amb l’única finalitat de rendibilitzar-los al màxim abans de la seva projecció per televisió. Això fa que molts personatges vegin reduïda la seva densitat dramàtica i que l’encadellat d’algunes situacions tingui un caràcter massa accelerat i impropi dels fets que narra. La part més lamentable del film, però, és la manipulació descarada de la història. Es diu que Itàlia, al segle XV, encara no existia com a Estat, però en canvi, sense rubor, se’ns parla d’Espanya –que tampoc no existia- com si aquesta i l’origen de la humanitat fossin fets indestriables. Consegüentment, la pel·lícula oculta la llengua i la catalanitat dels Borja, originaris de Xàtiva, malgrat que, per exemple, és prou famosa la frase pronunciada a Roma en saber-se la seva arribada al papat: Oh Dio, la Chiesa romana in mani dei catalani!. Sis segles després, el carrer principal del call de Roma recorda els jueus acollits per Alexandre VI en ser expulsats pels Reis Catòlics; el seu nom: via Catalana.

Los Borgia

Tot Sant Cugat, núm. 1030, 20/10/2006
 
World Trade Center Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 octubre 2006
World Trade CenterWorld Trade Center es presenta com una pel·lícula sobre el coratge, la bondat i la solidaritat com a valors de la naturalesa humana i narra el cas de dos membres de la policia portuària de Nova York, el sergent John McLoughlin i l’agent Will Jimeno, que van quedar atrapats entre les runes de les famoses torres bessones de Manhattan l’11 de setembre de 2001. El film ens diu que mentre el món parlava del nombre de morts, ningú no pensava en les moltes persones que en aquells mateixos instants estaven lluitant desesperadament per sobreviure sota la ferralla, en un infern de pols, de foc, d’angoixa i de terror. El problema és que aquest drama humà en mans d’Oliver Stone es converteix en un mer pretext, en una mena de coartada moral per poder bastir una descarada apologia de la família, del masclisme, de la bandera i dels valors de la nació nord-americana. Llàstima, les víctimes de l’11-S es mereixien alguna cosa més que aquesta ensarronada reaccionària amb estructura i diàlegs de telefilm.

Tot Sant Cugat, núm. 1029, 13/10/2006
 
Salvador Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 octubre 2006
Aquesta pel·lícula agradarà força als qui, jutjant que no era de la seva colla, van guardar un silenci còmplice davant la condemna a mort a Puig Antich. Són els mateixos que ara ens el presenten com un vailet sense ideologia, que atracava bancs i que, ves quina mala sort, va ser executat per un Franco rabiüt arran de la mort de Carrero Blanco. El mateix director, Manuel Huerga, diu que la idea no era fer un film de caràcter “localista i anecdòctic”, ja que, des d’una òptica universalista, les idees que defensava Puig Antich “no interessen a la gent”. Així, mitjançant la manipulació dels sentiments, l’espectador acaba vessant unes llàgrimes que li permeten sortir del cinema sentint-se molt més humà que quan hi ha entrat. Tot molt digne d’un premi Goya. Només hi ha una cosa localista i anecdòtica: la llengua catalana. Per sort, gràcies al fet d’estar prohibida per Franco, Huerga ha pogut rodar la història en una llengua veritablement còsmica. El títol ja ens ho indica: el cas és conegut per Puig Antich, sí, però oi que Salvador sona molt més universal? Quina gran pel·lícula hauria pogut fer un localista recalcitrant com Ken Loach...

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1028, 6/10/2006
 
El viento que agita la cebada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 setembre 2006
Realment exquisida aquesta nova pel·lícula de Ken Loach sobre la lluita per la independència d'Irlanda així com les conseqüències sagnants que va tenir la partició de l'illa. Quan Anglaterra ja no va poder continuar negant als irlandesos el dret a recuperar les seves llibertats nacionals i la capacitat de decidir per ells mateixos, va mirar de mantenir el poder mitjançant l'esquarterament del territori amb la col·laboració dels sectors més dòcils del nacionalisme irlandès. Li sona aquesta música, al lector? Interessantíssima, en el mateix sentit, l'explicitació del fet, a través de dos germans independentistes, que el pitjor enemic de les nacions sense Estat no és mai l'Estat que les domina, sinó les seves pròpies divisions internes. Unes divisions que, en el cas d'Irlanda, van ser la causa d'una lluita fratricida. La Palma d'Or del Festival de Cannes no ha agradat gens a l'orgull britànic.

El viento que agita la cebada

Tot Sant Cugat , núm. 1027, 29/9/2006
 
Alatriste Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 setembre 2006
AlatristeUna mica avorrida aquesta superproducció espanyola que ha costat 22 milions d'euros. Llàstima, perquè la narració és interessant i els duels i les batalles estan magníficament rodats i resulten molt versemblants. La pel·lícula es basa en els cinc llibres escrits per Arturo Pérez Reverte sobre el personatge d'Alatriste, un capità al servei de l'imperi espanyol en època del sinistre comte-duc d'Olivares. El començament, amb l'escena dels soldats entre la boira abans d'una acció de guerra en aigües de Flandes, és esplèndid. Després, el director perd el pols de la narració i dels protagonistes i acaba propiciant el distanciament de l'espectador, que es troba davant una història gèlida farcida de personatges incapaços de transmetre cap emoció, començant pel rostre i la veu de Viggo Mortensen. Bastant ben descrita, això sí, la tràgica decadència imperial d'Espanya, amb una pèrdua progressiva de les seves colònies, que continuaria en els segles XVIII, XIX i XX i que, li agradi o no, continuarà en el XXI.

Tot Sant Cugat, núm. 1026, 22/9/2006
 
La joven del agua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 15 setembre 2006
Els lectors de Paulo Coelho percebran molts punts de contacte entre aquesta pel·lícula i la seva obra -especialment L’alquimista (Proa)- ja que ens presenta algú que es troba en un lloc que no és el seu i ha d’emprendre un llarg viatge per retrobar-se amb ell mateix. En el decurs d’aquest viatge, però, descobrirà que quan el va començar ja tenia allò que cercava. Es tracta, conceptualment, d’un procés que moltes persones travessem en algun moment de la nostra vida, i La joven del agua el descriu molt bé. Parlem massa i escoltem poc. I allò que diem, tot sovint, no és altra cosa que un mur construït amb paraules que fan encara més profunda la nostra incomunicació. Tenim por, molta por. La té la jove de l’aigua i la té Cleveland Heep, l’intendent d’un bloc d’habitatges, encarnat magistralment per Paul Giamatti. Aquest últim fa preguntes i més preguntes perquè intueix que és només escoltant com podrà destruir les pors que tenallen l’univers on s’ha refugiat. Un conte de fades per a adults.

La joven del agua

Tot Sant Cugat , núm. 1025, 15/9/2006
 
Pintar o hacer el amor Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 04 agost 2006
Aquesta pel·lícula francesa és una autèntica delícia. Ens diu que nosaltres som els únics jutges de nosaltres mateixos i que la línia que separa allò que està bé d’allò que està malament no la marca cap identitat superior, sinó la interpretació que en fem arribat el cas. William i Madeleine (Daniel Auteuil i Sabine Azema) són un matrimoni feliç que ha arribat a la cinquantena i que comença a prendre consciència de l’extraordinària velocitat amb què se succeeixen les estacions. No és casual, en aquest sentit, que William sigui un meteoròleg prejubilat. Al capdavall, la previsió forma part de la nostra vida; necessitem saber com és el lloc que visitarem, la gent que veurem, el temps que tindrem, la vellesa que ens espera... Hem fet de la seguretat una necessitat i quan aquesta ens falla, quan l’atzar introdueix un element imprevist en la nostra ordenada quotidianitat, ens sentim trasbalsats i perduts com nadons. Serà justament gràcies a un fet inesperat, un incendi a la casa d’uns veïns (Amira Casar i Sergi López), que William i Madeleine descobriran fins a quin punt pot ser gratificant el sexe extraconjugal com a element enriquidor de la parella. No és, per tant, un film sobre l’intercanvi de parelles, sinó sobre els plaers que proporciona la vida quan som capaços de viure’ls sense els rígids esquemes de l’adulteri, la gelosia, el retret i la culpabilitat. El reconeixement de la llibertat sexual de la persona amb qui compartim la vida, paradoxalment, també requereix seguretat, però és una altra mena de seguretat. És la seguretat en nosaltres mateixos.

Pintar o hacer el amor

Tot Sant Cugat, núm, 1024, 8/9/2006
 
Mujeres infieles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 28 juliol 2006
No és estrany que aquesta pel·lícula xilena hagi trigat un parell d’anys a estrenar-se a Catalunya: no té cap mena d’interès. I no pas pel tema, la infidelitat femenina, sinó per la inèpcia del seu director, Rodrigo Ortúzar Lynch. Partint d’un informe de les Nacions Unides segons el qual el 62% de les dones xilenes són o han estat infidels a la seva parella, Mujeres infieles se centra en la vida de tres dones casades. Dues d’elles mantenen relacions amb un altre home i l’altra, que no gosa fer el pas, viu les seves infidelitats amb el pensament. El problema és que les situacions i els personatges estan mal trenats i les seves emocions, més pròpies d’un fulletó que d’una comèdia dramàtica, ens acaben interessant més aviat poc. L’únic aspecte rellevant és la visió que ens ofereix del fort component androcèntric de la societat xilena actual i la decidida i desacomplexada defensa del dret de les dones a viure lliurement la seva sexualitat. Al capdavall, l’orgasme, a més d’un plaer íntim, és un dret individual universal.

Mujeres infieles

Tot Sant Cugat , núm. 1020, 28/7/2006
 
La educación de las hadas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 juliol 2006
La educación de las hadasAquesta és una d’aquelles pel·lícules que et deixen una estona assegut a la butaca un cop han acabat. Parla de coses reals, de persones desorientades per les ferides sentimentals que han sofert. Nicolás no comprèn que la seva dona, malgrat dir-li que l’estima més que mai, no vulgui compartir el seu llit amb ell amb l’excusa que ronca i, tot seguit, decideixi posar fi a la relació. Es pregunta si té un amant i, per tal de no perdre-la, s’avé a compartir-la. Haurà de ser una tercera persona qui els ajudi a trobar algunes respostes i a posar una mica de llum en la complexitat dels seus sentiments. Basada en una novel·la del francès Didier van Cauwelaert i dirigida per José Luis Cuerda (La lengua de las mariposas), La educación de las hadas és una faula per a adults en què es barregen la irracionalitat, la sospita, el desig i la tendresa. Potser sí que, com diu José Luis Cuerda, l’amor és un patiment que produeix de tant en tant un plaer immens.

Tot Sant Cugat , núm. 1019, 21/7/2006
 
El juego de los idiotas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 juliol 2006
El juego de los idiotasFrancis Veber és un director molt conegut a França; les seves pel·lícules acostumen a tenir un gran èxit encara que, normalment, es tracta de comèdies de segon ordre. La més famosa entre nosaltres és El sopar dels idiotes, raó per la qual els distribuïdors han titulat aquesta última El juego de los idiotas –el títol original és La doublure- amb la clara intenció d’enredar l’espectador. El parentiu entre les dues pel·lícules, però, s’acaba aquí, ja que el protagonista, per bé que també es diu François Pignon, no té res a veure amb el François Pignon del 1998. De fet, aquest, és un nom que apareix sovint en l’obra de Veber associat a personatges insignificants i de vida anodina que, per un caprici de l’atzar, es converteixen en una mena d’herois. El primer Pignon, però, no és de Veber sinó d’Edouard Molinaro i el va interpretar Jacques Brel a El embrollón, l’any 1973. Aquí, a El juego de los idiotas, Pignon és un aparcacotxes contractat per fingir-se el company de l’explosiva amant d’un home de negocis per tal que la dona d’aquest no el descobreixi. Esplèndid l’actor marroquí Gad Elmaleh i molt discrets Daniel Auteuil i Kristin Scott-Thomas. El film és un got d’aigua clara, si el comparem amb la mitjana de comèdies nord-americanes que ens arriben.

Tot Sant Cugat , núm. 1018, 14/7/2006

 
Hacia el sur Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 juliol 2006
Hacia el surInteressant aquesta nova proposta de Laurent Cantet, el director de Recursos humanos i El empleo del tiempo. Es tracta d’un film inspirat en tres històries curtes del llibre La chair du maître de Danny Laferrière, un autor haitià que ja coneixem arran de l’adaptació d’una obra seva estrenada el 1989 amb el títol Cómo hacer el amor con un negro sin cansarse. A Hacia el sur l’acció se situa a Port-au-Prince, la capital d’Haití, a la dècada dels anys 80, durant la dictadura de François Duvalier dominada per la corrupció i el menyspreu pels drets humans. Només hi ha un espai que queda al marge de tot això: els hotels on s’allotgen els turistes. En un d’ells, arran de mar, hi trobem tres nord-americanes madures que intenten recuperar l’amor i la capacitat de seducció perduda comprant els favors sexuals del jove Legba. No hi ha sordidesa, tanmateix. Legba els ven el seu cos i elles, a canvi, el fan sentir home en un entorn on no és gaire cosa més que un gos. Esplèndids els 60 anys de Charlotte Rampling.

Tot Sant Cugat, núm. 1017, 7/7/2006
 
En la tiniebla Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 juny 2006
En la tinieblaJa fa temps que Demi Moore ha perdut bona part del seu poder de convocatòria. Els dies de pel·lícules com Ghost, Una proposición indecente, Algunos hombres buenos, Acoso o Desmontando a Harry, que la van convertir en un dels mites eròtics dels anys 90, ja han passat. Malgrat que, amb 43 anys, manté intacta la seva bellesa, els papers que ara li ofereixen són per a produccions de segon ordre com aquesta En la tiniebla, un film rodat a Gal·les amb un pressupost modest i que als Estats Units, si hi arriba, probablement no passarà del format de DVD. Això no treu que hi trobem ressonàncies d’alguns clàssics del cinema de terror de les dècades dels 60 i 70, en especial de la tenebrosa Amenaza en la sombra, amb Donald Sutherland i Julie Christie, i una certa espectralitat donada pels escenaris naturals gal·lesos que representen les terres altes d’Escòcia, però li pesen massa la poca originalitat del guió i la previsibilitat de les situacions. Encara que dura gairebé un parell d’hores, s’oblida en dos minuts.

Tot Sant Cugat , núm. 1016, 30/6/2006
 
El asesinato de Richard Nixon Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 23 juny 2006
El asesinato de Richard NixonHan estat raons extracinematogràfiques les que han fet que aquesta pel·lícula rodada el 2003 i estrenada mundialment al Festival de Canes, hagi trigat tant de temps en arribar a les pantalles. Una d’aquestes raons, probablement, té a veure amb les similituds entre la història que planteja, la d’un home que vol segrestar un avió per estavellar-lo contra la Casa Blanca, i els atemptats de l’11-S a Nova York. Però les similituds s’acaben aquí, perquè l’autèntic referent d’El asesinato de Richard Nixon és Taxi Driver, de Martin Scorsese, a la qual, per cert, ret un homenatge en el sentit més ampli del terme. Samuel Bicke (Sean Penn) és un home insignificant –un gra de sorra, diu ell mateix- que està disposat a immolar-se per tal que la seva acció pesi en la consciència del poble nord-americà tot deixant constància del seu pas per una societat dominada per la mentida, la hipocresia i el cinisme i de la qual Richard Nixon en seria el màxim exponent. El millor és el treball de Penn i Jack Thompson.

Tot Sant Cugat, núm. 1015, 23/6/2006
 
La Profecía Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 juny 2006
La ProfecíaAra fa just trenta anys que es va estrenar La Profecía de Richard Donner, una pel·lícula excel·lent protagonitzada per Gregory Peck i Lee Remick que ha passat a la història com un clàssic del gènere de terror, en la línia de La llavor del diable amb John Cassavetes i Mia Farrow. És per això que en aquesta nova versió s’ha volgut comptar amb la presència de Mia Farrow per al paper de la inquietant mainadera i protectora de Damien -el nen que, segons la profecia, és l’Anticrist que ha de destruir el món-, perquè en el subconscient de l’espectador encara batega el fet que era ella, precisament, qui infantava aquest personatge en el mític film de Roman Polanski. En aquesta ocasió, però, no hi ha la base d’una novel·la com la d’Ira Levin sobre la qual construir un plantejament nou; només hi trobem una insípida revisitació del guió de La Profecía del 1976 sense cap element que li atorgui la més mínima singularitat. En altres paraules: si el lector té veritables ganes de passar por, el millor que pot fer és anar a un vídeoclub i demanar La Profecía original.

Tot Sant Cugat , núm. 1014, 16/6/2006
 
X-Men: La decisión final Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 juny 2006
Aquesta tercera, i sembla que darrera, tramesa sobre les vivències dels mutants creats per Marvel Comics, és la pitjor de totes. Aquí, a diferència de les anteriors, ni tan sols se’ns permet aproximar-nos a la psicologia dels personatges, cosa que els fa més aviat anodins i els posa al nivell dels herois de fotonovel·la. X-Men: La decisión final comença just on acabava la segona part, és a dir, quan Magneto (Ian McKellen) intenta reunir els mutants per dominar la Terra, i conté dos moments destacats: la batalla que els X-Men lliuren contra uns zombis i l’espectacular destrucció del Golden Gate de San Francisco. L’aspecte més interessant, però, és la reacció d’alguns mutants davant la possibilitat de sotmetre’s al medicament que els pot convertir en persones normals. Molts d’ells, malgrat tot, opten per continuar essent uns pàries a fi de conservar els seus poders. El millor del film, tanmateix, és la bellesa inquietant de l’actriu holandesa Famke Janssen, coneguda als Països Catalans per la sèrie televisiva Nip/Tuck.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1013, 9/6/2006
 
El código Da Vinci Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 02 juny 2006
Com passa gairebé sempre que es generen grans expectatives a l’entorn d’una cosa, la versió cinematogràfica d’El codi Da Vinci, l’èxit literari més gran dels darrers anys, és decebedora. Sembla mentida que allò que ha atrapat milions de persones arreu del món –traducció a 44 idiomes, 25 milions d’exemplars venuts, judicis per plagi i crítiques de l’Opus Dei- pugui acabar convertint-se en un mer producte infantil sense cap més interès que veure Tom Hanks, Audrey Tautou, Ian McKellen, Jean Reno, Paul Bettany i Alfred Molina encarnant els protagonistes del llibre. No hi ha, per altra banda, la més mínima química entre Hanks i Tautou. Al contrari, la seva relació és glacial, sense un bri d’emoció. Es diria que treballen en pel·lícules diferents. El més recomanable, en tot cas, és veure la versió original, ja que l’espanyola caricaturitza encara més les figures de Tautou i Reno amb un accent francès francament grotesc. El millor és el somriure de la Monalisa; però això ho va fer Leonardo, no Ron Howard.

El codi Da Vinci

Tot Sant Cugat, núm. 1012, 2/6/2006
 
Burt Munro Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 26 maig 2006
Aquesta és una història de superació personal basada en la vida de Burt Munro, un neozelandès conegut com l’home més ràpid del món que va esdevenir tota una llegenda a bord d’una moto Indian del 1920. Mancat de diners i de mitjans, treballant sempre en solitari i perfeccionant la moto amb estris domèstics, Munro va reunir uns estalvis i va fer realitat el seu somni de viatjar a Bonneville, Estats Units, on va establir un rècord de velocitat en la modalitat de 1.000 cc (288 km/h) que no ha estat mai superat. Allò va succeir el 1962, quan Munro tenia 63 anys, però va continuar pilotant la seva Indian gairebé fins al final de la seva vida, el 1978. La pel·lícula de Roger Donaldson, també neozelandès, posa l’èmfasi en la gosadia com a fonament de tota fita humana i en la necessitat de perseguir sense por els nostres somnis tot forçant al límit la pròpia existència. En la part negativa: l’excés de bonhomia de tots els personatges. En la positiva: el recital interpretatiu d’Anthony Hopkins.  

Burt Munro

Tot Sant Cugat
, núm. 1011, 26/5/2006


 
Carod-Rovira. David contra Goliat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 maig 2006
Carod-Rovira. David contra GoliatCarod-Rovira. David contra Goliat és un documental esplèndid realitzat per una productora independent andorrana sobre un dels períodes més convulsos de la nostra història recent, el de l’anomenat cas Carod. El film, amb unes imatges extraordinàries de l’ambient de neguit, preocupació i incertesa que es respirava aquells dies als carrers de Catalunya, segueix els moviments de Carod en el decurs de la campanya per a les eleccions espanyoles del 2004 i ens el mostra en situacions diverses, tant polítiques com privades, incloent-hi els nombrosos banys de multituds o les mesures de protecció que van ser necessàries per al seu famós míting del 28 de febrer, al Palau de Congressos de València, davant les amenaces violentes de grups nacionalistes espanyols.

Si dono a conèixer aquest documental és perquè estic segur que, a mesura que passi el temps, les imatges que conté faran créixer encara més el seu valor natural i perquè allà on s’ha exhibit ha causat estupor que una obra de la seva qualitat no hagi gaudit d’una projecció a la televisió nacional de Catalunya. Considero, per altra banda, que és un complement audiovisual exquisit al llibre El cas Carod. 50 dies de linxament polític d’una nació a l’hora de comprendre uns fets traumàtics que restaran per sempre en la nostra memòria col·lectiva.

Guió, muntatge i realització: Marta Martínez Piferrer i Àlex Tena (Mira Audiovisual)
Música: Raimon | Metratge: 60 min. | Inclou l'opció de subtítols en espanyol.
Preu: 10 €, despeses de tramesa incloses. Comandes: Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la
 
Missió impossible III Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 maig 2006
Aquesta tercera tramesa de la sèrie satisfarà plenament les expectatives dels seus fans: més de dues hores d’acció garantida molt ben combinades amb moments d’intriga i drama. No hi fa res que la major part de les situacions siguin del tot inversemblants, que res no tingui sentit i que el film se salti totes les lleis de la física, de temps i d’espai; l’espectador, des del primer minut, entra a gust en la història i la viu com un videojoc en pantalla gran. L’argument, per tant, no importa. Els mèrits els trobem en l’extraordinària meticulositat de les escenes d’acció, unes escenes que funcionen com un sofisticat mecanisme de rellotgeria amb la velocitat com a eix principal. El director, J.J. Abrams, prové de la televisió, però Missió impossible III no desmereix gens de les anteriors de Brian de Palma i John Woo. Atenció a dos il·lustres secundaris: Philip Seymour Hoffman (Truman Capote) i Jonathan Rhys Meyers (Match Point). El millor, però, continua sent el tema musical de Lalo Schifrin.

Missió impossible III

Tot Sant Cugat , núm. 1010, 19/5/2006
 
La huella del silencio Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 maig 2006
Si per fer una bona pel·lícula n’hi hagués prou de tenir bones intencions, la història del cinema estaria plena d’obres mestres. Dissortadament, no és així. Aquest és el cas de La huella del silencio, una pel·lícula que parla de coses profundes, com ara els microuniversos personals, la buidor existencial, el poder de la música, la força de les paraules o els segles d’energia que bateguen en cada lletra, però ho fa posant en joc elements del tot inversemblants i creant una expectació inicial que, transcorreguts els primers minuts, acaba provocant un insalvable distanciament en l’espectador. Aquest no comprèn el comportament dels quatre personatges centrals, en especial els que interpreten Juliette Binoche, Max Minghella i Flora Cross, i encara entén menys que un professor universitari -Richard Gere- no hagi detectat els problemes psíquics de la dona amb qui fa 20 anys que és casat. Només una llum brilla en la història: la relació entre Richard Gere i Flora Cross, pare i filla en el film.

La huella del silencio

Tot Sant Cugat , núm. 1009, 12/5/2006
 
V de Vendetta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 05 maig 2006
Irregular aquesta adaptació d’una novel·la gràfica creada el 1982. Irregular, pèrquè té alguns salts en el buit que entelen una mica la interessant al·legoria futurista que narra per descriure el present. Més enllà de les referències a 1984, d’Orwell, Fahrenheit 451, de Bradbury, o El fantasma de l’òpera, de Leroux, V de Vendetta és una metàfora política sobre els perills del nacionalisme d’Estat i l’ús sibil·lí de la democràcia com a camí per assolir objectius totalitaris que neguen als pobles el dret de decidir. En aquest sentit, és il·lustrativa la frase pronunciada per V: “El poble no hauria de témer els governants. Són els governants els qui haurien de témer el poble”. Tampoc no en surten ben parats els polítics. El film blasma la seva hipocresia amb aquestes paraules: “Quan portes una màscara molt de temps oblides què hi ha a sota”. Gran treball de Stephen Rea i Stephen Fry i més discret de Natalie Portman. Interessant la càrrega contra la intolerància, el racisme i l’homofòbia.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1008, 5/5/2006
 
Plan oculto Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 28 abril 2006
Plan ocultoHeus aquí un bon exemple de cinema comercial i d’autor, qué és quan l’autor en qüestió, en aquest cas Spike Lee, rep l’encàrrec de fer una pel·lícula per a tots els públics. Quan això es dóna, hi ha tendència a pensar que es tracta d’un producte menor, amb motivacions merament econòmiques, cosa que sovint és certa. Però no sempre. De fet, Plan oculto és una de les millors pel·lícules de Lee. No tan sols ens ofereix una mena de gran angular de la societat nord-americana a través d’un estol de personatges secundaris, també ens diu que l’ambició no és privativa dels qui delinqueixen per satisfer-la sinó de la societat en general. Els escrúpols de consciència serien valors a la baixa i les excuses interiors per justificar comportaments poc ètics a fi de sobreviure un valor a l’alça. Interessant aquest punt de vista, en què bons i dolents es barregen tot desconcertant l’espectador i excel·lent el retrat del canvi de mentalitat que s’ha produït a Nova York després de l'11 de setembre de 2001.

Tot Sant Cugat, núm. 1007, 28/4/2006
 
"Tirant lo Blanc" i l'autoodi de Vicente Aranda Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 22 abril 2006
ImageRealment no pot ser més insignificant i anodina aquesta versió cinematogràfica de l'heroi de Joanot Martorell amb batalles desnerides i un actor protagonista, Caspar Zafer (Tirant), incapaç de transmetre la més mínima emoció. Són Leonor Watling, Ingrid Rubio i Victoria Abril les úniques que, de fet, donen una certa entitat al film, ja que Giancarlo Giannini i Jane Asher, en els papers de l'emperador i l'emperadriu de Bizanci, es passegen per la pantalla com ànimes en pena a la recerca d'un director que estimi la història que explica en lloc de servir-se'n per canalitzar les seves fòbies.
Llegeix més...
 
Instinto Básico 2 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 abril 2006
Instint Bàsic 2

Realment fallida aquesta seqüela d'una de les pel·lícules més famoses dels darrers anys. Ja sigui perquè no han repetit ni el director, Paul Verhoeven, ni el guionista, Joe Eszterhas, o per la negativa de David Cronenberg a fer-se'n càrrec, el cas és que el resultat no pot ser més decebedor. Ho és per dos motius: perquè no passa de ser un telefilm de diumenge i perquè traeix les expectatives de l'espectador quant a gosadia sexual, ja que queda molt per sota de les transgressions de l'original. Sharon Stone, això sí, amb 48 anys, manté inalterable la bellesa que tenia amb 35. També s'agraeix la presència de Charlotte Rampling, que, tot i el pas del temps, encara conserva la mirada inquietant que la va fer famosa. En conjunt, però, estem parlant d'un producte totalment buit sense cap més objectiu que prendre'ns el pèl. I és que la tebior és tanta, que tots als qui se'ls va tallar l'alè en veure el famós encreuament de cames de la primera part ara tindran oportunitat de recuperar-lo.

Tot Sant Cugat, núm. 1005, 14/4/2006
 
"Tapas" ho tapa tot, Catalunya inclosa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 maig 2005
TapasRealitzada per José Corbacho, director del programa televisiu "Homo zapping", i Juan Cruz, guionista de la productora El Terrat, Tapas és una d'aquelles pel·lícules que arrosseguen la pedanteria falsament universalista dels seus autors. Com que són ciutadans del món i en el món, segons ells, no hi ha llengües, ni cultures, ni pobles, només individus, aquests abanderats del cosmopolitisme caspós tenen molta cura d'amagar els referents locals, no fos cas que algú, des de l'España plural, els pogués acusar de mirar-se el melic. Per això, llevat d'un taxi que passa i d'un camió d'escombraries amb el logo de l'Hospitalet, no hi ha res que identifiqui els personatges amb el país on viuen. Ja se sap, la sola sospita que el país és Catalunya malmetria el missatge pluralista del film. Tapas, per tant, fa honor al seu nom i ho tapa tot, tot allò, és clar, que sigui susceptible de catalanitat. La presència de la llengua catalana es redueix a dos mots, "nen" i "adéu", pronunciats com si es tractés d'un argot de Múrcia. De tota manera, allà on aquesta ideologia es fa més diàfana és en l'article neutre de la frase que Alberto de Mendoza li diu a María Galiana: "Si no entendemos lo que hablan aquí, ¿cómo vamos a entender otro idioma?". El millor són les interpretacions.

Tot Sant Cugat , 27/5/2005
Racó Català , 1/6/2005
 
Master and Commander Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 desembre 2003
Master and CommanderL'origen de Master and Commander es troba en les novel·les del britànic Patrick O'Brian –una vintena pel cap baix-, dues de les quals han estat traduïdes al català per Columna: Capità de mar i guerra i Capità de navili. Aquestes obres tenen un al·licient especial per als catalans, un interès que el mateix Russell Crowe va remarcar en la presentació del film a Barcelona. Em refereixo a la identitat del personatge del doctor Stephen Maturin, l'amic del capità Jack Aubrey interpretat per Crowe. A les novel·les, a més de metge eminent i naturalista prestigiós, Maturin és un irlandès que parla català –de fet, és mig català-, odia Espanya i treballa per la independència de Catalunya. Fins i tot té propietats a Lleida i un passaport a nom de Joan Maragall.

Mai no sabrem l'opinió de Patrick O'Brian sobre aquesta adaptació de la seva obra -va morir l'any passat a Cotlliure, a la Catalunya Nord, on residia-, però tindria motius per estar-ne content perquè, deixant de banda el to potser massa gèlid amb què Peter Weir, el director, narra la història, hem de convenir que es tracta d'una pel·lícula magnífica, farcida de seqüències espectaculars i amb un retrat força versemblant de l'època napoleònica. Aneu-hi, us ho passareu bé.

Tot Sant Cugat
, núm. 889, 12/12/2003


Capità de mar i guerra     Capità de navili
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 Seg > Final >>

Resultats 276 - 317 de 317
spacer.png, 0 kB