spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Crítica de cinema
"El cinema va ser el primer amor de la meva vida" Víctor Alexandre
Consulteu la cartellera de cinema en català.

Un déu salvatge (Carnage) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 desembre 2011
Si hi havia un director ideal per fer una adaptació cinematogràfica d'Un déu salvatge, l'obra teatral de Yasmina Reza, era sens dubte Roman Polanski. El seu talent per moure's en espais reduïts o atmosferes opressives feia pensar en una visió i en un tractament més personals del text escènic, però no ha estat així. El film segueix fil per randa l'original teatral i no va més enllà. Tanmateix, treu profit d'alguns elements que a l'escenari passaven més desapercebuts, com ara el joc de miralls, la decoració de la casa o certes mirades i gestos aparentment insignificants. Per altra banda, la direcció d'intèrprets és esplèndida. Christoph Waltz, concretament, fa un treball tan formidable que gairebé eclipsa la resta. Però també Kate Winslet, Jodie Foster i John C. Reilly encarnen meravellosament aquesta història que parla de l'egoisme i de la crueltat de l'ésser humà així com de la facilitat amb què una situació imprevista pot despullar-nos i alliberar el depredador que viu dintre nostre.

Un déu salvatge

Tot Sant Cugat , núm. 1289, 2/12/2011
 
La guerra de los botones (La nouvelle guerre des boutons) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 novembre 2011
Tothom n'esperava una mica més de Christophe Barratier (Els nois del cor) en aquesta nova adaptació de la famosa novel·la de Louis Pergaud, francament. Els remakes només tenen sentit quan aporten elements diferents de l'original. Però per als qui coneixen la versió d'Yves Robert de La guerra dels botons, la del 1962, aquesta de Barratier no n'esborra pas el bon record. I sembla que tampoc no ho ha fet l'altra que també s'ha rodat enguany a França amb el mateix títol. És la quarta, atès que els britànics ja van fer-ne una el 1994. En tot cas, la que comentem resulta força melindrosa i l'espectador té la sensació d'haver vist mil i una vegades tot allò que se li mostra. Fins i tot les trampetes de guió tenen un regust antic i innocent. Tanmateix, posats a cercar el cantó positiu, s'ha de reconèixer que els intèrprets estan molt ben dirigits, tant els adults com els infants, i que és una faula força recomanable per passar-hi una bona estona amb els menuts de la casa. En això no decep.

La guerra de los botones

Tot Sant Cugat , núm. 1288, 25/11/2011
 
Melancolía (Melancholia) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 novembre 2011
L'atzar ha volgut que l'estrena de Melancolía coincideixi amb el pas a prop de la Terra d'un asteroide de 400 metres de diàmetre que ha estat considerat una amenaça per al nostre planeta. La diferència és que Melancolía no és el nom de cap asteroide sinó el d'un planeta que s'acosta inevitablement cap a nosaltres i que esborrarà per sempre tot vestigi de vida. Davant d'això, les misèries humanes, a banda d'absurdes, apareixen ridícules i esperpèntiques, per bé que només un dels personatges n'és conscient. Es tracta de Justine, la núvia del casament que els ha reunit allà. Però un casament no deixa de ser una reunió familiar en què es retroben persones que van viure entre elles cataclismes emocionals, alhora que és un aparador de la banalitat del món que hem construït. I no hi ha res com la proximitat de la fi del món per prendre consciència del fracàs de l'espècie humana atrapada en una espiral que només pot provocar melangia i nostàlgia d'un futur impossible. Exquisidament hipnòtica.

Melancolía (Melancholia)

Tot Sant Cugat , núm. 1287, 18/11/2011
 
Eva Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 novembre 2011
Desconec per quina raó s'ha jutjat amb tanta severitat aquesta pel·lícula, que és la primera del seu director, Kike Maíllo, quan és obvi que conté elements infinitament més interessants que la recent publicitada aventura tintiniana de Spielberg, per exemple. És cert que no tots els temes queden ben tancats i que el paisatge nevat que domina la narració sembla encomanar-se als personatges, enginyers de robòtica, fins a convertir-los en una rèplica dels androides que dissenyen. En aquest sentit sap greu que Maíllo desaprofiti el valuós material de què disposa i que no arribi a tenir l'espectador en un puny quan el protagonista es veu obligat a decidir en contra dels sentiments que ha desenvolupat vers algú que en realitat no és ningú. Tanmateix, el film és un intent força reeixit d'introduir el melodrama en la ciència-ficció, a partir d'un triangle amorós, i té un guió i uns diàlegs intel·ligents de Sergi Belbel que plantegen un enfilall de qüestions filosòfiques veritablement apassionants.

Eva

Tot Sant Cugat , núm. 1286, 11/11/2011
 
La voz dormida Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 novembre 2011
Dirigida per Benito Zambrano, La voz dormida és una adaptació de la novel·la del mateix títol de Dulce Chacón que narra el paper que les dones republicanes van desenvolupar durant la Guerra Civil i després de la victòria franquista. Dones amb ideals nobles que van patir les mateixes tortures que els homes i que van ser afusellades com ells pel sol fet de ser desafectes al règim. És una llàstima que Zambrano carregui les tintes en determinades escenes, com la de la monja violenta, per exemple, ja que això arrossega la pel·lícula al terreny del maniqueisme i provoca un efecte diferent del que persegueix. I no pas perquè tot el que mostra no sigui una trista i irrebatible veritat, sinó perquè la intel·ligència de l'espectador no ho necessita. Per altra banda, malgrat que es tracta d'una història de sentiments, l'atmosfera resulta més aviat freda, cosa que transmet una certa sensació de déjà vu. Tanmateix, el treball d'Inma Cuesta i María León, especialment la segona, ho compensa gairebé tot.

La voz dormida

Tot Sant Cugat , núm. 1285, 4/11/2011
 
Mientras duermes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 octubre 2011
A diferència d'aquelles pel·lícules que passen injustament desapercebudes, Mientras duermes serà de les sobrevalorades. Se'n parlarà força de la història que narra i de la interpretació de Luis Tosar. I, sense dubte, com a divertiment efectista que manté l'espectador despert a la butaca –cosa que és d'agrair en el marc de la cartellera actual–, el film funciona molt bé. Però el nombre d'inversemblances sobre les quals descansa és massa elevat per prendre-se'l seriosament i el tema de la lluita de classes com a motor de tot plegat té poc gruix. Tosar és el porter d'un edifici i porta guardapols, sí, però, més enllà dels elements modernistes de l'escala, no s'hi perceben luxes propis de milionaris ni sembla pas que hi hagi cap abisme social entre ell i els veïns. Per altra banda, les històries secundàries són molt fluixes i Marta Etura no troba la mesura justa del seu personatge. El millor és l'entremaliadura del director d'aconseguir que l'espectador faci costat al pervers protagonista.

Mientras duermes

Tot Sant Cugat , núm, 1284, 28/10/2011
 
Crazy, Stupid, Love Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 octubre 2011
Seria una llàstima que aquesta pel·lícula passés desapercebuda entremig de la plaga d'insuportables comedietes nord-americanes que estem patint darrerament. Cal advertir-ho, perquè és molt superior. Tot i que té algunes davallades en la segona part i que s'inclina sovint pel to amable i per un final que desmereix moltes de les bones coses que ens ha mostrat, el conjunt és força saludable i satisfactori. Partint d'una sobtada petició de divorci, i basculant entre la comèdia i el drama, el film ens parla d'aquesta estúpida i alhora encantadora cosa anomenada amor que sovint és font de felicitat i de patiment a parts iguals. "En quin moment vam deixar de ser com érem?", pregunta la protagonista al seu marit després de palesar l'allunyament entre tots dos i l'avorrida parella en què s'han convertit. La idea de fons és que si veritablement vols una cosa, has de lluitar per ella. Sobretot si creus que allò que has trobat és la teva ànima bessona. Quina grandíssima actriu que és Julianne Moore.

Crazy, stupid love

Tot Sant Cugat , núm. 1283, 21/10/2011
 
Els tres mosqueters (The Three Musketeers) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 octubre 2011
Inútil nova adaptació de l'obra d'Alexandre Dumas que, malauradament, com ens diu al final, tindrà seqüela. I és que més enllà de la direcció artística, del vestuari i d'alguns dels escenaris on es desenvolupa l'acció, que són d'un nivell elevat –el pressupost hi ajuda–, la resta té la consistència d'una galeta molla. Els diàlegs, en conjunt, són insignificants, els actors, tot i que n'hi ha de bons, especialment Christoph Waltz en el paper de Richelieu, resulten desaprofitats i el ritme de la narració és massa irregular per despertar un interès que superi el dels telefilms de la sobretaula de diumenge. Això no treu que la canalla s'ho pugui passar força bé amb les aventures d'Athos, Porthos, Aramis i D'Artagnan i les intrigues del cardenal Richelieu i de Milady de Winter a la França del segle XVII. Però els adults que n'esperin els elements de la novel·la, com ara el valor de l'amistat, de la lleialtat i de la integritat, se sentiran decebuts. És una de les poquíssimes pel·lícules que es poden veure en català.

Els tres mosqueters

Tot Sant Cugat , núm. 1282, 14/10/2011
 
No habrá paz para los malvados Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 octubre 2011
És una llàstima que els personatges secundaris d'aquesta pel·lícula estiguin tan mancats d'entitat pròpia, ja que és un dels pocs defectes que té. Si Enrique Urbizu, el director, hagués treballat més aquest aspecte, que es veu accentuat a causa de la figura gegantina del personatge central, hauria dotat la història de més cos i de més tensió i s'hauria estalviat l'excessiva dilatació del conjunt. És tan poc el que en sabem, de la resta de personatges, que l'única aportació en aquest sentit, la conversa telefònica de la jutgessa amb la seva família, esdevé gairebé artificial i postissa. Més enllà d'això, és un film força reeixit, amb uns vint primers minuts magistrals i amb un José Coronado brillantíssim i memorable. De fet, en l'àmbit interpretatiu, el nivell global és molt alt. En especial el de la catalana Helena Miquel. Per passar-hi una bona estona.

No habrá paz para los malvados

Tot Sant Cugat , núm. 1281, 7/10/2011
 
El árbol de la vida (The tree of life) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 setembre 2011
Són moltes les qüestions existencials que planteja aquest film. Qüestions universals i permanents, ja que el progrés material de la humanitat, tot i els seus beneficis, no ha servit per resoldre'n la majoria. Més aviat ha maquillat les immenses llacunes espirituals que l'ésser humà arrossega des de sempre i l'ha distret de la solitud i de la desemparança que li són inherents. "On eres, Déu meu, quan va morir el nostre fill?", es pregunta la mare. "Per què ens ho has fet, això, si sempre t'hem estimat? Per què t'emportes els innocents i permets que s'enriqueixin els malignes?" I a partir d'aquestes preguntes, n'apareixen d'altres sobre la vida i la mort i el sentit de l'existència. Exquisit el retrat de la família nord-americana típica, entre la beatitud i l'asfíxia, així com el treball de Brad Pitt (el pare), Jessica Chastain (la mare) i Hunter McCracken (el fill gran). Sean Penn sembla bastant perdut. El film parla de la força de l'amor, però hi haurà espectadors que l'odiaran a mort.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1280, 30/9/2011
 
La deuda (The debt) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 setembre 2011
Partint del segrest d'un cirurgià nazi, a mans del Mossad, l'any 1965, amb la intenció de dur-lo a Israel i jutjar-lo pels seus crims al camp d'extermini de Birkenau, hi descobrim l'enfrontament entre dues veritats, la veritat real i la veritat política, així com les conseqüències que té sovint el triomf de la segona sobre la primera. En aquell cas, el factor polític deia que no era bo frustrar el poble jueu amb la veritat autèntica, fent-li saber que, en realitat, el monstre nazi havia escapat. Per tant, s'imposava la mentida. El problema de la mentida, però, és que és antagònica amb la consciència, i els tres segrestadors, dos homes i una dona, considerats uns herois nacionals, es veuen obligats a viure amb totes dues durant trenta anys fins que, de sobte, l'atzar ho capgira tot. En aquest sentit, les escenes al Berlín Est, són excel·lents. I també ho és el treball dels intèrprets, especialment de Helen Mirren i Jessica Chastain interpretant el mateix personatge. Un film recomanable.

La deuda

Tot Sant Cugat , núm. 1279, 23/9/2011
 
La piel que habito Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 setembre 2011
Aquest film funcionarà molt bé a taquilla. Té tots els ingredients per fer-ho: la fama del seu director, la història que narra, l'ofici amb què està rodat, el seu look nord-americà, l'extraordinària interpretació d'Elena Anaya... Tanmateix, la sensació final és de fredor. Fredor, perquè, malgrat les hàbils giragonses del guió, el final resulta força previsible i perquè, més enllà de la capacitat per evocar els mons d'autors com Douglas Sirk o Luis Buñuel, l'espectador hi experimenta molt poques emocions. N'hi ha prou d'imaginar la inquietant pel·lícula que hauria pogut fer Polanski, per exemple, amb una història com aquesta. Antonio Banderas, per altra banda, hi ajuda poc. És cert que Almodóvar sap treure'n el millor i que creix força dirigit per ell, però no és un bon actor i sempre se li veuen les costures. En definitiva, caldria esperar més excel·lència d'algú que és prou pedant per signar tan sols amb el cognom, una cosa que no van fer mai ni Sirk ni Buñuel. Ni tampoc no ho fa Polanski.

La piel que habito

Tot Sant Cugat , núm. 1278, 16/9/2011
 
Lo contrario al amor Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 setembre 2011
Francament vàcua, aquesta comedieta espanyola amb personatges en edat adulta, però de mentalitat i comportament adolescents. Tot plegat es redueix a un conjunt d'escenes dominades per la buidor més absoluta en el si d'una història en què tothom parla i parla però ningú no diu res. I és que no hi ha història, gairebé no hi ha argument i les coses que hi passen no tenen el més mínim interès. Amb un curtmetratge de vint minuts n'hi hauria hagut prou per explicar-nos els insuportables dubtes sentimentals d'un bomber traumatitzat i d'una massatgista metamòrfica, així com de dos bombers que es neguen a admetre la seva homosexualitat. Però el director, Vicente Villanueva, que és també el guionista, ha necessitat cent minuts que es fan eterns pel caràcter repetitiu dels diàlegs i de les situacions. Talment com si sempre fóssim al mateix lloc. El pitjor, tanmateix, és que sota el vernís de comèdia desinhibida i trencadora s'amaga un discurs d'allò més convencional i tronat. Una pèrdua de temps.

Lo contrario al amor

Tot Sant Cugat , núm. 1277, 9/9/2011
 
La boda de mi mejor amiga (Bridesmaids) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 setembre 2011
Tot i que el títol pugui fer la impressió que es tracta d'una simple comedieta d'estiu sense suc ni bruc, cal advertir que no és pas així. En té molt, de suc. Potser hi sobra, en algun moment, un excés de sal gruixuda, però, en conjunt, és una comèdia molt desacomplexada escrita per dues dones, una de les quals és Kristen Wiig, l'esplèndida actriu protagonista. Feia temps, francament, que no ens arribava una comèdia nord-americana que, sense assolir l'excel·lència dels films de Lubitsch i Wilder, apel·lés a la intel·ligència de l'espectador amb elements propis d'aquests directors, com ara el retrat dels convencionalismes i de les febleses humanes. I el millor és que ho fa amb una alta i despietada dosi de cinisme i mala llet. Aneu-hi, passareu dues hores divertides i riureu força, cosa que, en els temps que corren, us semblarà tot un regal.

La boda de mi mejor amiga

Tot Sant Cugat , núm. 1276, 2/9/2011
 
Betty Anne Waters (Conviction) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 juliol 2011
Aquesta pel·lícula té moltes possibilitats de passar desapercebuda entre la bateria de títols intranscendents que ens arriben a l'estiu. L'estiu ja fa anys que s'ha convertit en la pitjor estació per al cinema, talment com si el públic no fos el mateix que el de la resta de l'any i les sales només s'omplissin d'adolescents mentals. Per sort, però, Betty Anne Waters no pertany a aquesta mena de films. És molt modest, sí, però defuig aquelles trampes que l'espectador avesat espera i té una factura clàssica força acceptable. Una altra cosa són l'atmosfera conservadora que l'embolcalla, malgrat la seva crítica al poder i a les estructures mastodòntiques de la Justícia, i l'ortodòxia hollywoodenca que destil·la, procliu a la glorificació de l'esperit de superació i a la victòria del petit contra el gran. Molt ben reflectits, en tot cas, els efectes del pas del temps en els dos protagonistes. Mentre ella es manté jove, el seu germà acusa el pes de la pressió social que ha rebut. Correcta.

Betty Anne Waters

Tot Sant Cugat , núm. 1273, 29/7/211
 
Bad teacher Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 juliol 2011
L'estiu és mala època per veure pel·lícules mínimament interessants, i Bad teacher no contradiu aquesta tradició. De fet, no hi ha per on agafar-la. A Cameron Diaz sí que hi ha molts espectadors que la voldrien agafar. En això no decep. Ella n'és l'estrella absoluta, apareix en pantalla el 99% del metratge i el seu cos és una meravella, però no hi ha res més. La història té la consistència d'un paper de fumar, els diàlegs estan mancats d'enginy, els gags són més aviat galdosos i la personalitat pretesament subversiva de la protagonista es perd en la buidor del conjunt. En realitat es tracta d'una mena de telefilm farcit d'incidències que mai no arriben enlloc i amb un triangle amorós que es manifesta massa tard i sense tremp. Sort de la interpretació de Lucy Punch, la dolenta de la pel·lícula. Està senzillament esplèndida i compensa tanta banalitat. Per dir-ho gràficament, la millor definició de Bad teacher ens la dóna l'escena de sexe artificial entre Justin Timberlake i Cameron Diaz.

Bad teacher

Tot Sant Cugat , núm. 1271, 22/7/2011
 
Blackthorn Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 juliol 2011
De vegades l'amor al cinema, més que un avantatge, pot ser un inconvenient a l'hora d'abordar gèneres amb una identitat molt marcada com el western. Sembla que el director espanyol Mateo Gil hagi volgut plasmar l'essència d'un gènere que adora sense treure's del damunt un cert complex d'europeu profanador d'un terreny genuïnament nord-americà. Tant de respecte pel paisatge, per la bellesa de les cavalcades i per les xerrades a la vora del foc acaba essent un llast més que no pas un benefici. Paradoxalment, hi ha una evocació a l'italià Sergio Leone. L'escena en què Sam Shepard abandona Eduardo Noriega a l'altiplà bolivià és calcada a la de Clint Eastwood i Eli Wallach al desert, a El bo, el lleig i el dolent. Amb tot, el film té valors que el fan força agradable. Parla de la importància de l'amistat i de la lleialtat, i també, mitjançant la confrontació entre Shepard i Noriega, del declivi de certs codis ètics i de l'arribada d'un món més ordenat, però també més hipòcrita i despietat.

Blackthorn

Tot Sant Cugat , núm. 1270, 15/7/2011
 
Insidious Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 juliol 2011
Serà difícil que aquesta pel·lícula arribi a un públic més ampli que l'incondicional del cinema de terror. Tanmateix, és d'agrair l'esforç del director australià d'origen malaisi, James Wan, per integrar-nos de bon començament en la història. Una història que té dues parts. Una primera, més real i propera, i una segona, més espectral i amenaçant. En aquest sentit, és gratificant que Wan hagi aconseguit desmarcar-se de la dinàmica del cinema actual de Hollywood, en què els personatges han perdut perfil psicològic tot cedint el lloc als efectes digitals. Wan, per sort, vol que coneguem la família protagonista perquè sap que d'aquest coneixement naixerà el nostre interès pel seus membres i el desig que salvin la vida. I, val a dir-ho, aquesta part, amb una atmosfera cada cop més inquietant i claustrofòbica, resulta la més reeixida de la pel·lícula. L'altra, en canvi, fa que l'espectador tingui la sensació d'estar en una atracció del Tibidabo. Rose Byrne té un futur magnífic com a actriu.

Insidious

Tot Sant Cugat , núm. 1269, 8/7/2011
 
Un cuento chino Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 30 juny 2011
Ricardo Darín és un actor tan extraordinari i meravellós que és capaç de fer creïbles els personatges més inversemblants. El que interpreta a Un cuento chino no n'és pas, d'inversemblant. Només estereotipat. Però hi ha un abús d'allò que en podríem dir bonisme. Un bonisme destinat a complaure tothom, que acaba ensucrant excessivament la història i restant-li força. Tanmateix, és un film ple d'encants, amb un sentit de l'humor deliciós i amb personatges propers com el de la Mari, l'amor platònic d'un modest ferreter argentí a qui la vida canvia de cop el dia que acull a casa seva un xinès d'esperit innocent, sense diners i que no parla espanyol. El ferreter és un home d'una noblesa i d'una honestedat gairebé extingides, però tant dràsticament rígid, esquerp, geniüt, solitari, rondinaire i zelós de la seva intimitat que l'aparició d'una persona a casa li ho capgira tot. Estem parlant d'un film, però podria ser perfectament una d'aquelles obres de teatre que descansen sobre un gran actor.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1268, 1/7/2011
 
X-Men: Primera generación (X-Men: First class) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2011
Aquesta és una pel·lícula que, en bona lògica, desagradarà aquelles persones que estimen el cinema fonamentat en éssers humans i en diàlegs intel·ligents i no pas en herois súper poderosos convertits en una mena de top models per mitjà dels quals els tècnics d'efectes digitals despleguen el seu mostrari de noves creacions. De diàlegs n'hi ha pocs i els que hi ha són telegràfics o semblen extrets d'un manual de frases publicitàries amb vocació de lapidàries. Interessants, tanmateix, les escenes relacionades amb el nazisme o el paper de titelles de russos i nord-americans dominats per forces superiors en el decurs de la Guerra Freda així com el missatge de fons sobre la lluita pel poder i el benefici personal que n'obtenen els qui l'aconsegueixen. No hi ha gaire cosa més. Un film ideal per als amants de la pirotècnia. Molt adient per a Sant Joan.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1267, 23/6/2011
 
Piratas del Caribe: En mareas misteriosas (Pirates of the Caribbean: On stranger tides) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 juny 2011
Si n'exceptuem el disseny de producció, aquesta nova franquícia de la sèrie té molt pocs elements que se salvin del naufragi. Vol reproduir l'esperit de les velles pel·lícules de pirates, amb les seves dosis molt ben equilibrades d'aventures, d'humor, de misteri, de lluita i d'entreteniment. Però aquí, de misteri, no n'hi ha cap, les aventures i les lluites, com la història en si mateixa, no tenen el més mínim interès i l'humor és més aviat galdós, amb la qual cosa el pretès entreteniment esdevé una invitació al badall. Res a veure, per tant, amb els deliciosos films protagonitzats per Burt Lancaster o Errol Flynn, com ara El temible burleta o El falcó del mar. De fet, n'hi ha prou de recuperar-los per veure'n la meravellosa diferència a favor d'aquests últims. El millor és la interpretació de Geoffrey Rush (Barbossa) i Ian McShane (Barbanegra).

Piratas del Caribe: En mareas misteriosas

Tot Sant Cugat , núm. 1266, 17/6/2011
 
Pequeñas mentiras sin importancia (Les petits mouchoirs) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 juny 2011
Deliciós, aquest film sobre l'amistat, la parella, els sentiments, la hipocresia, l'egoisme i l'egocentrisme, així com les obsessions que portem a dins. Les vacances tallen com un bisturí, perquè no sols suposen un retrobament amb la parella, lluny dels espais i de les coartades laborals de tots dos, sinó que, sovint, impliquen la convivència amb els amics més íntims. I la convivència mostra sempre el millor i el pitjor de nosaltres, perquè allò que procurem eludir en les trobades formals a ciutat amb aquests amics s'acaba manifestant sense embuts quan hi compartim una casa vora el mar. Hi manca una mica més d'entitat dels personatges femenins i hi sobra un afany de manipular les emocions de l'espectador i unes cançons en anglès que desnaturalitzen la història, però la identificació amb els personatges és absoluta. Aneu-hi, us hi reconeixereu.

Image

Tot Sant Cugat , núm. 1265, 10/6/2011
 
Sin identidad (Unknown) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 juny 2011
En veure Sin identidad, de Jaume Collet-Serra, tot espectador amb un mínim de cultura cinematogràfica no podrà evitar que li vingui al cap el nom de Hitchcock, tant per la història en si mateixa com pel seu tractament. I és lògic, perquè es tracta d'una història netament hitchcockiana, la de la pèrdua o confusió d'identitat, que evoca títols com ara Spellbound o Perseguit per la mort. Tanmateix, hi trobem també molts elements propis de Polanski i de De Palma, per bé que Collet-Serra està més a prop del segon que del primer. L'inici de Sin identidad, per exemple, fa pensar en l'inici de Frenètic, i la seqüència del museu de la primera té ressonàncies amb la del museu de Vestida per matar. Passa, però, que una cosa són les ressonàncies i una altra el resultat. I, en aquest cas, les dues magistrals lliçons de cinema donades per Polanski i De Palma en els films esmentats estan molt per damunt del conjunt de Sin identidad. Això no treu que mantingui l'interès de l'espectador fins al final.

Sin identidad (Unknown)

Tot Sant Cugat , núm. 1264, 3/6/2011
 
Midnight in Paris Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 maig 2011
Hi ha molta melangia en aquesta pel·lícula de Woody Allen, és cert, però no importa perquè és senzillament deliciosa. És una petita, original i acollidora meravella que es fa estimar de dalt a baix i que quan arriba a la seva fi voldríem que continués indefinidament com si estiguéssim fent un viatge en el temps i el retorn al present se'ns fes enutjosament inoportú. Tanmateix, Midnight in Paris tracta justament d'això, de valorar el present com a escenari real de la nostra vida sense caure en el parany d'idealitzar un passat que mai, quan va ser present, no va tenir res a veure amb la imatge que ens n'hem fet. Ens fa por la mort i, com Gil Pender, el protagonista del film, cerquem amb delit la manera de perpetuar-nos. Per això Pender, que vol ser escriptor, adora Scott Fitzgerald, T.S. Eliot, Gertrude Stein, Hemingway, Dalí, Buñuel, Picasso, Cole Porter..., perquè creu que ells, amb les seves obres, sí que han sobreviscut a la seva pròpia mort. Un encant de pel·lícula. No us la perdeu.

Midnight in Paris

Tot Sant Cugat , núm. 1263, 27/5/2011
 
Agua para elefantes (Water for Elephants) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 maig 2011
Tot i que cada cop és més difícil veure pel·lícules amb una certa entitat a les nostres pantalles, aquesta n'és una. Basada en una novel·la de Sara Gruen (publicada en català el 2007) i protagonitzada per Robert Pattinson, Reese Witherspoon i Christoph Waltz, Agua para elefantes és un melodrama honest molt ben emmarcat històricament en el període de la Gran Depressió nord-americana i molt rigorós quant a vestuari i escenaris. Llàstima que abordi massa tèbiament els tripijocs propis del món del circ i que la força del seu triangle amorós quedi per sota de la càrrega que hi ha implícita. Tampoc no hi ajuda gaire el rostre atractiu però inexpressiu de Robert Pattinson, totalment eclipsat pels seus companys de repartiment. Tanmateix, transmet molt bé l'evolució dels personatges i narrativament és excel·lent. Una crítica contra el maltractament als animals.

Agua para elefantes

Tot Sant Cugat , núm. 1260, 20/5/2011
 
Thor Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 maig 2011
Dirigida per Kenneth Branagh i protagonitzada per Chris Hemsworth, Natalie Portman, Samuel L. Jackson, Anthony Hopkins i Rene Russo, Thor és una pel·lícula sense ambició i totalment intranscendent que no reserva cap sorpresa a l'espectador. Tanmateix, és precisament la franquesa amb què es presenta només començar el que la fa simpàtica. No hi ha trampa. Thor és una mena de publireportatge sobre el déu de la mitologia escandinava que Marvel Comics va convertir en heroi ara fa mig segle i tot gira entorn la seva figura. Una figura obligada a moure's a la Terra de la mateixa manera que, si fa no fa, ho feia Tarzan a Nova York. Potser per això funcionen millor les escenes amb sentit de l'humor que no pas les batalles espectaculars destinades a enlluernar-nos amb el suport de la banda sonora de Patrick Doyle. No hi ha res més. La definició més ajustada a l'essència d'aquest film la va fer el programa Cinema 3, del Canal 33: "Thor té més massa muscular que matèria grisa". Per passar l'estona.

Thor

Tot Sant Cugat , núm. 1261, 13/5/2011
 
Código Fuente (Source Code) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 maig 2011
Hi ha pel·lícules que són intel·ligents però enutjosament pedants i hi ha pel·lícules intel·ligents que passen desapercebudes per la seva humilitat. Código Fuente és d'aquestes últimes. Li sobren algunes reiteracions –per culpa d'un guió excessivament prim que no dóna per a 90 minuts– i el segon final, que és una concessió a l'emotivitat i a allò que en podríem dir final feliç. Però la història, amb elements de thriller psicològic, és excel·lent i tracta l'espectador com un adult, especialment aquell que és un amant de la literatura de ciència-ficció amb valors humanistes i que està acostumat a anar més enllà de la banalitat amb què el cinema aborda aquests temes. Código Fuente ens parla de la irreversibilitat d'allò que ja ha succeït, de l'oportunitat de desxifrar-ne les causes i d'allò que faríem si disposéssim de vuit minuts per alterar el passat o introduir-nos en la identitat d'una altra persona. Exquisida Vera Farmiga (capitana Goodwin) fent d'enllaç entre la vida i la mort.

Código Fuente

Tot Sant Cugat , núm. 1260, 6/5/2011
 
Sin límites (Limitless) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 abril 2011
Atès que l'ésser humà només utilitza el 20% de les possibilitats del seu cervell, què passaria si, ni que fos per mitjà d'una píndola, n'usés bona part del 80% restant? On el podria dur la seva intel·ligència? No cal dir que un plantejament com aquest suggereix un munt d'històries que podrien resultar apassionants segons les mans del director cinematogràfic en què caiguessin. Sin límites, basada en la novel·la The Dark Fields, d'Alan Glynn, ho intenta, però el seu director, Neil Burger, malauradament, sí que en té, de límits. Per això, el resultat, per bé que té un començament prometedor, acaba essent l'antítesi del que podria haver-ne obtingut algú com David Cronenberg, per exemple, i cau en un garbuix d'estridències i d'afanys esteticistes amb desenllaç moralista. De tota manera, s'ha de reconèixer que és una pel·lícula força correcta, quant a factura, i que manté l'espectador entretingut fins al final. El millor de tot plegat és la interpretació del seu protagonista, Bradley Cooper.

Sin límites

Tot Sant Cugat , núm. 1259, 29/4/2011
 
Encontrarás dragones (There Be Dragons) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 abril 2011
Les persones que vagin a veure aquesta pel·lícula de Roland Joffé pensant que es tracta d'un biopic d'Escrivà de Balaguer, fundador de l'Opus Dei, en sortiran força decebudes, perquè se'n diu ben poca cosa. De fet, qui no en sàpiga res, es quedarà exactament igual, ja que el seu nom i l'escenari escollit semblen més aviat un pretext per rodar un simple drama romàntic de llàgrima fàcil sota una capa de vernís bèl·lic amb molt poca demanda d'esforç intel·lectual. És cert que el pressupost i el vigor narratiu d'algunes escenes de combat suavitzen les greus mancances del film, però el conjunt, inevitablement, resulta molt pobre i gens estimulant. Tampoc no ajuda gaire a la versemblança de la història l'aplec de tanta cara bonica en un entorn tan ombrívol com el de la Guerra Civil espanyola, per més que, ves per on, el millor de tot acabi essent la presència d'Olga Kurylenko, la bella revolucionària hongaresa. Tenint en compte que és un film sobre el perdó, s'imposa perdonar Roland Joffé.

Encontrarás dragones

Tot Sant Cugat , núm. 1257, 15/4/2011
 
Sin compromiso (No strings attached) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 abril 2011
La greu crisi creativa que Hollywood està patint actualment, amb una producció immersa gairebé de ple en comedietes sense suc ni bruc, en remakes o en amenaces a la humanitat, troba un magnífic exemple en aquesta prescindible pel·lícula d'Ivan Reitman. Té l'encert, cal dir-ho, d'abordar un tema social molt d'avui –a Occident, si més no–, com ara la tendència creixent a defugir el compromís que implica la formació d'una relació sentimental estable amb una altra persona. I, a més, ho fa des de la perspectiva de la dona. És a dir, que no és l'home qui, seguint la tradició, intenta esmunyir-se del matrimoni o d'alguna cosa que se li assembli, sinó que és la dona qui defensa la seva independència i el seu dret a tenir, quan li vingui de gust, només 'companys de llit', encara que, si s'escau, puguin reduir-se a un de sol. El problema és que, llevat de la bona química de Natalie Portman i Ashton Kutcher, el film ni sedueix, ni emociona ni commou i acaba fent honor al seu títol: sense compromís.

http://www.totsantcugat.com/serveis/cartellera/

Tot Sant Cugat , núm. 1256, 8/4/2011
 
El rito (The Rite) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 març 2011
De versions de L'exorcista, el clàssic de William Friedkin del 1973, se n'han fet moltes, i gairebé totes amb resultats més aviat minsos. La sorpresa, per tant, seria que El rito en fos una excepció. Però no ho és. Més enllà d'un parell d'ensurts, no aporta absolutament res. De fet, és bastant tediosa i l'espectador no pot evitar tenir la sensació que tot allò ja ho ha vist un munt de vegades en altres pel·lícules. La seqüència sota la pluja, per exemple, és lamentable. I ni tan sols Anthony Hopkins (el pare Lucas), que és l'esquer del producte, no aconsegueix estar a l'alçada d'ell mateix. Sembla com si, conscient que està rodant un refregit sense cap ni peus i interpretant un personatge que fins i tot contesta pel mòbil mentre oficia, es deixa arrossegar per la mediocritat del conjunt i hi aplica la llei del mínim esforç. En això, però, el guanya Colin O'Donoghue, que està realment llastimós en el seu paper de seminarista. Només Rutger Hauer es fa mirar, però hi apareix molt poc.

El rito

Tot Sant Cugat , núm. 1255, núm. 1/4/2011
 
El discurs del rei (The King's Speech) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 març 2011
No és la pel·lícula de l'any, malgrat els quatre Oscar que ha guanyat, entre els quals el de millor film, millor director i millor actor, però tampoc no és la gèlida peça d'academicisme britànic que alguns hi han volgut veure. Si exceptuem certs moments excessivament emfàtics, no hi ha res gratuït en aquesta història de superació personal amb el rerefons de Hitler al poder i l'esclat de la Segona Guerra Mundial. És interessantíssima, per exemple, la singular relació d'amistat que s'estableix entre el futur rei Jordi VI (Colin Firth) i el seu logopeda (Geoffrey Rush) a partir de l'abdicació del germà del primer, el duc de Windsor, per casar-se amb la nord-americana Wallis Simpson, de qui se sospitaven connivències amb el règim nazi. Les escenes de Firth amb Rush són esplèndides, especialment la del discurs, i el segon, en concret, està exquisit. El més brillant de tot, tanmateix, és l'al·legoria que ens mostra els monarques com a actors i la corona com una escola d'interpretació.

El discurs del rei

Tot Sant Cugat , núm. 1254, 25/3/2011
 
Destino oculto (The adjustment bureau) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 març 2011
Si el lector no ha llegit res de Philip K. Dick, li recomano que ho faci perquè és un dels millors autors que ha donat mai la ciència-ficció. Tant per les seves novel·les com pels seus contes. El reconeixement li va arribar arran de Blade Runner, que era una adaptació d'un llibre seu, però no va poder veure'n el resultat perquè va morir prematurament a 53 anys. Destino oculto també està basada en un dels seus relats, un relat curt primerenc que, com el conjunt de la seva obra, qüestiona la realitat i la capgira situant l'ésser humà en una mena de malson de veritats laberíntiques. Malauradament, però, es tracta una pel·lícula menor d'identitat indefinida, que bascula entre el thriller, la ciència ficció i el drama romàntic i que no aprofita l'immens cabal del referent literari, però que té un encant especial perquè planteja qüestions difícils de veure a les pantalles avui dia. Exquisit, en aquest sentit, el discurs de Terence Stamp, el cap dels agents del destí, sobre el lliure albir.

Destino oculto

Tot Sant Cugat , núm. 1253, 18/3/2011
 
Sígueme el rollo (Just go with it) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 març 2011
Des del meu punt de vista, un remake només té sentit si és capaç de superar l'original. És a dir, si pot aportar alguna cosa que l'anterior no oferia. Si el resultat ha de ser inferior, no val la pena intentar-ho. I això és justament el que li passa a aquesta pel·lícula, que no diu res que no digués Flor de cactus (Cactus Flower) el 1969, protagonitzada per Walter Matthau, Ingrid Bergman i Goldie Hawn. L'única diferència és la professió del protagonista, que passa de dentista a cirurgià plàstic i que –aquí si que aporta instants interessants–, ens permet veure els estralls que causa en algunes persones l'obsessió per no envellir. Estem parlant, en definitiva, d'un producte molt limitat que avança a batzegades i que alterna algun moment hilarant força reeixit –comptadíssims– amb d'altres de sal gruixuda –molt més nombrosos– que més aviat provoquen vergonya aliena. Jennifer Aniston, això sí, està magnífica i és tota una sorpresa trobar-hi Nicole Kidman en un personatge que és una paròdia d'ella mateixa.

Sígueme el rollo

Tot Sant Cugat , núm. 1252, 11/3/2011
 
Cisne negro (Black Swan) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 març 2011
Aquesta és d'aquelles pel·lícules que generen controvèrsia en l'espectador, en el sentit que o agraden molt o deixen indiferent. I és que cal elogiar el coratge de Darren Aronofsky, de llançar-se al buit sense concessions a mirades conservadores per oferir-nos el retrat d'una societat obsedida en la perfecció i en el culte als millors. No n'hi ha prou de guanyar la cursa, cal, a més, batre algun rècord, ja que l'excel·lència, per si mateixa, sense èpica, no és notícia. El problema és que Aronofsky sembla més amoïnat en la forma que en el fons d'allò que explica i, a banda de les contínues i innecessàries remarques sobre el doble món interior de la protagonista, com ara els insistents retrets del coreògraf, cau en un aplec d'efectismes i de trampes entre realitat i al·lucinació que refreden massa la implicació de l'espectador. Molt encertada la presència de Barbara Hershey (la mare), una gran actriu que mai no va fer el cim, i de Winona Ryder (Beth), una joguina trencada de Hollywood.

Cisne negro

Tot Sant Cugat , núm. 1251, 4/3/2011
 
Valor de ley (True Grit) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 febrer 2011
Una autèntica delícia aquesta pel·lícula dels germans Coen sobre la venjança com a màxima segons la qual, a la vida, no hi ha res que sigui de franc i tot, tard o d'hora, d'una manera o d'una altra, s'acaba pagant. Tanmateix, també hi apareix l'eventualitat del perdó. Protagonitzada per Jeff Bridges, Matt Damon, Josh Brolin i la nena Hailee Steinfeld, Valor de ley és una faula sobre el procés de maduració d'una noia de catorze anys i sobre la fi d'una època d'herois llegendaris que van acabar la seva vida formant part d'un espectacle per a tots els públics. Cal parar atenció, en aquest sentit, en la visita de la noia, convertida ja en una dona de mitjana edat, a un d'aquests espectacles per trobar-hi Jeff Bridges. Quan parla amb els seus vells propietaris i en sentim els noms, descobrim que són Cole Younger i Frank James, els supervivents de la banda de Jesse James. Realment van acabar els seus dies així, en un circ. La interpretació de Jeff Bridges us deixarà clavats a la butaca.

Valor de ley

Tot Sant Cugat , núm. 1250, 25/2/2011
 
Red Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 febrer 2011
Només citant-ne els protagonistes, Bruce Willis, Mary-Louise Parker, Morgan Freeman, John Malkovich, Helen Mirren, Richard Dreyfuss, Brian Cox, Karl Urban, Julian McMajon (Nip/Tuck) i l'inoblidable Ernest Borgnine, ja es veu que l'element principal d'atracció d'aquesta pel·licula és el seu repartiment. Però això, per desgràcia, acostuma a ser un element compensador de les mancances del resultat global del producte, i aquesta vegada ha passat el mateix. És tot un plaer veure juntes algunes velles glòries, és clar que sí, però si, a més a més, hi ha talent per treure'n profit i un director veritablement interessat en la història que explica, doncs molt millor, oi? Red té moments d'un cert enginy, però el conjunt és escardalenc i força decebedor perquè, per motivar l'espectador, no n'hi ha prou de fer molt soroll i d'inserir-hi explosions i escenes inversemblants, altrament, com aquí, allò que se n'obté és un entreteniment fallit. El millor és Brian Cox (Ivan Simanov). Es menja tots els seus companys.

Red

Tot Sant Cugat , núm. 1249, 18/2/2011
 
Morning Glory Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 febrer 2011
Aquesta pel·lícula de Roger Michell, el mateix autor de Notting Hill, apunta coses interessants sobre el nou periodisme televisiu. Coses molt pròpies del periodisme nord-americà, certament, però que ja comencen a formar part de la nostra dinàmica. Especialment en les cadenes privades. El problema és que es queda a la superfície i acaba esdevenint una comedieta sense identitat que s'esvaeix de la ment de l'espectador tan bon punt s'encenen els llums de la sala. La cara interna dels programes insubstancials o la lluita fratricida per les audiències, així com la degradació del missatge informatiu o els peus de fang d'algunes estarrufades estrelles del mitjà, amb rebequeries de nen petit, donava molt més de sí, francament. Harrison Ford i Diane Keaton estan correctes, per bé que algú hauria d'haver donat un laxant al primer, atesa la cara de restret que fa tota l'estona. Qui porta el pes del film és Rachel McAdams, que en alguns moments recorda la Faye Dunaway de Network. No hi ha res més.

Morning Glory

Tot Sant Cugat , núm. 1248, 11/2/2011
 
Más allá de la vida (Hereafter) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 febrer 2011
Amb 80 anys repicats i una filmografia amb joies com Bird, Caçador blanc, cor negre, Sense perdó, Mystic river, Million dollar baby o Gran Torino, Clint Eastwood és un patrimoni meravellós del cinema nord-americà. En aquests moments es poden comptar amb els dits d'una mà els directors que, facin el que facin, són una garantia de qualitat per a l'espectador, i Eastwood és un d'ells. Ho és fins i tot quan no assoleix l'excel·lència, com és el cas de Más allá de la vida. Especialment l'artificiositat del seus darrers minuts, quan els diferents personatges convergeixen a Londres, i encara més l'ensucrat final. Un final impropi de Clint Eastwood, però que l'espectador perdona precisament perquè és ell. I és que, malgrat això, el film ens captiva amb la brillant seqüència inicial i ja no volem deslliurar-nos-en al llarg de tota la història. La seqüència del tsunami, per exemple, tampoc no forma part del seu cinema i, tanmateix, és d'una mesura i d'una elegància exquisides. Tot un plaer.

Más allá de la vida

Tot Sant Cugat , núm. 1247, 4/2/2011
 
Amor y otras drogas (Love & other drugs) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 gener 2011
Aquesta, a diferència de moltes produccions eminentment comercials, és una pel·lícula que dóna una mica més del que aparenta. És cert que l'espectador l'oblida un cop surt del cinema, però se li ha de reconèixer la voluntat d'abordar un tema incòmode -la complexa relació entre dues persones una de les quals pateix una malaltia degenerativa (Parkinson)- i la denúncia de la mesquinesa de bona part de la indústria farmacèutica així com dels membres de la classe mèdica que l'afavoreixen. En aquest sentit és molt interessant la reflexió personal que fa el metge amic del protagonista en el tram final del film i el viatge regular amb autobús de malalts diversos obligats a visitar-se al Canadà per culpa de l'elevat cost de la sanitat als Estats Units. Malauradament, es tracta d'una denúncia molt tèbia que no va més enllà. Molt agradable, tanmateix, retrobar dos veterans com George Segal i Jill Clayburgh en l'escena familiar del començament. Clayburgh va morir de leucèmia després del rodatge.

Amor y otras drogas

Tot Sant Cugat , núm. 1246, 28/1/2011
 
The Tourist Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 gener 2011
Sembla mentida que Florian Henckel von Donnersmarck, autor d'una meravella com La vida de los otros pugui ser el mateix director de The Tourist. Hi ha coses, com aquesta, que costen de pair. Dissortadament, però, és bastant habitual avui en dia que un director europeu amb talent esdevingui banal en ser temptat i engolit per la maquinària de Hollywood. I és que, llevat d'algunes excepcions, en la indústria cinematogràfica nord-americana el director és una peça més de l'engranatge i té veu i vot relatius. Qui mana són els productors. En aquest cas hi trobem un producte comercial -fins aquí res a dir- que basa tot el seu atractiu -tot- en la parella protagonista, Angelina Jolie i Johnny Depp. No hi ha res més. La resta tot és buidor i un desaprofitament llastimós d'una història deliciosament hitchcockiana, la de la confusió d'identitats. Sap greu, però si evoquem un instant Perseguit per la mort, només un instant, l'únic record que ens quedarà de The Tourist serà el d'una postal veneciana.

The Tourist

Tot Sant Cugat , núm. 1245, 21/1/2011
 
Bruc, la llegenda Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 gener 2011
Força agradable, aquest film entorn la llegenda d'Isidre Lluçà, el timbaler del Bruc, i dels fets que van tenir lloc a Catalunya el 1808 contra l'exèrcit de Napoleó. La llegenda, com sabem, diu que Lluçà, un noi de 17 anys, va ser el causant de la derrota francesa gràcies a la reverberació que la muntanya de Montserrat va fer del so del seu timbal, transmetent la sensació que els defensors eren molts més dels reals. Veritat o mentida, el cert és que el mite reuneix un dels requisits imprescindibles per despertar la simpatia popular: la victòria del feble sobre el fort per mitjà de la intel·ligència. Aquí hi trobem una ficció digna a partir d'aquest fet amb escenes d'acció i diàlegs versemblants en la història principal. Les escenes sentimentals, en canvi, estan mancades de vigor narratiu i resulten infantívoles. Bruc, en tot cas, no enganya. És un film d'entreteniment sobre un mite propi. Una cosa habitual en el cinema nord-americà i força i insòlita en el català. Lluçà, per cert, va morir un any després.

Bruc, la llegenda

Tot Sant Cugat , núm. 1244, 14/1/2011
 
3 metros sobre el cielo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 desembre 2010
Dirigida pel navarrès Fernando González Molina i protagonitzada per Mario Casas (Pretextos), María Valverde (La mula) i Álvaro Cervantes (El juego del ahorcado), 3 metros sobre el cielo és una adaptació cinematogràfica de la novel·la de Federico Moccia pensada per fer passar per taquilla milers d'adolescents explicant-los un munt de banalitats pretesament gracioses. Per sort, la pel·lícula tampoc no es pren seriosament a si mateixa i, amb formes netament televisives i una estètica de trenta anys enrere, esdevé un enfilall de tòpics i de situacions carrinclones. De fet, és precisament aquesta desinhibició la que l'aguanta. Quan es posa transcendent i dramàtica, el castell de sorra s'enfonsa i ja res del que veiem no té interès. Posats a cercar-hi algun al·licient, quedem-nos amb la presència dels catalans Clara Segura, Jordi Bosch i Joan Crosas.

3 metros sobre el cielo

Tot Sant Cugat , núm. 1241, 24/12/2010
 
Biutiful Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 15 desembre 2010
Ja voldrien molts directors catalans poder gaudir de la campanya de promoció gratuïta que els nostres mitjans de comunicació han dedicat al mexicà Alejandro González Iñárritu i a la seva pel·lícula Biutiful. No n'hi ha per tant, francament. De fet, està sobrevalorada. Tant la pel·lícula com el seu director, perquè per trobar la misèria, l'exclusió social, la drogoaddicció, la corrupció i la desesperació no és necessari anar al barri del Raval de Barcelona. A la ciutat de Mèxic, Iñárritu pot trobar exactament el mateix i, a més, precisament perquè és el seu país, amb la seguretat de poder-ne fer un retrat molt més versemblant i compromès que el que n'obté en qualitat de viatger que va pel món cercant l'impacte del dolor aliè amb una càmera a l'espatlla. En aquest sentit, es troba a faltar la mà de Guillermo Arriaga, el guionista dels films anteriors d'Iñárritu. No és estrany que l'acollida al Festival de Canes fos força divergent. Dit això, Javier Bardem està esplèndid. Biutiful és ell.

Biutiful

Tot Sant Cugat , núm. 1240, 17/12/2010
 
Chloe Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 desembre 2010
Sis anys després que Anne Fontaine realitzés Nathalie X, ens n'arriba una versió nord-americana que era perfectament estalviable. Estalviable, en el sentit que no sols no aporta res a la història original, sinó que la converteix en un producte comercial mancat de la voluntat que hi havia en el film francès, d'explorar la sexualitat reprimida de la burgesia i de mostrar-nos la seva hipocresia i els seus tabús com a font de frustracions i d'insatisfaccions. Temes com ara la incomunicació, la manipulació, el masoquisme o les fantasies sexuals inconfessades apareixen aquí banalitzades i només la presència de Julianne Moore, Liam Neeson i Amanda Seyfried (Chloe), en els papers que a Nathalie X interpretaven Fanny Ardant, Gérard Depardieu i Emmanuelle Béart (Nathalie), salven el conjunt. Potser l'únic element diferencial d'aquest remake és l'element lèsbic, que en el film de Fontaine només s'insinuava en l'atracció entre la dona casada i la prostituta. No hi ha res més. Un Atom Egoyan menor.

Chloe

Tot Sant Cugat , núm. 1239, 10/12/2010
 
Los otros dos (The other guys) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 desembre 2010
L'espectador que s'assegui a la sala amb la intenció de prendre's seriosament aquest film en sortirà decebut, perquè justament es tracta del contrari. És un retrat sòrdid, sarcàstic, burleta i sense pietat del món policíac. Un continu embolica que fa fort ple de situacions desinhibidament desvergonyides i absurdes. Falla una mica la química entre Mark Walhberg i Will Ferrell com a parella protagonista. I no pas pel segon, que està esplèndid, sinó pel primer, fins al punt que no sembla que la seva presència en una comèdia com aquesta hagi estat una bona elecció. Tanmateix, hi apareixen secundaris excel·lents, com ara Michael Keaton i Samuel L. Jackson, i una divertida Eva Mendes en un paper curt, però tan caricaturesc com la resta. Deliciosa l'escena en què Mendes deixa Wahlberg sense alè, quan aquest no es creu que una dona tan espectacular com ella sigui l'esposa del seu company. També hi ha alguns diàlegs dignes de Woody Allen. Amb tot, cal anar-hi preparat, perquè és manicomial.

Los otros dos

Tot Sant Cugat , núm. 1238, 3/12/2010
 
Imparable (Unstoppable) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 novembre 2010
El rètol que apareix al començament del film i que diu "basat en fets reals" és un clar indicador que el que veurem no és més que fum. El director, Toni Scott, n'és tan conscient, d'això, que necessita revestir de versemblança una història que no ens aporta res de res perquè sabem de bell antuvi que, passi el que passi –i passen ben poques coses–, no passarà res. Tanmateix, ves per on, aquest és el gran mèrit de la pel·lícula: retenir-nos a la butaca pendents d'una catàstrofe que sabem que no es produirà i d'uns personatges que sabem que no moriran. Cal reconèixer, tanmateix, que això ho aconsegueix, especialment quan el tren s'acosta a la corba tancada d'Stanton. Però l'escardalenca entitat dels personatges, dels diàlegs i de les situacions fa que la banalitat plani tota l'estona sobre la història i que tot plegat esdevingui un telefilm de sobretaula de diumenge. Tant hi fa que sigui un tren, un autobús, un avió o un vaixell. La pel·lícula és la mateixa, i ja l'hem vista moltes vegades.

Imparable

Tot Sant Cugat , núm. 1237, 26/11/2010
 
Salidos de cuentas (Due date) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 novembre 2010
Molt previsible en el seu conjunt aquesta comèdia de carretera i molt per sota també de les expectatives que el seu director, Todd Phillips, va crear amb Resacón en Las Vegas (The Hangover). Per sort, però, la química del tàndem protagonista és tan elevada que compensa un bon grapat de mancances. Es tracta de la parella formada per Robert Downey Jr., un arquitecte que recorre apressadament el país per assistir al naixement del seu fill, i Zach Galifianaki, un aspirant a actor que viatja amb les cendres encara recents del seu pare i que està convençut que només arribar a Los Angeles se li obriran les portes de Hollywood. El primer avança immers en el neguit de portar una nova vida al món i el segon ho fa intentant assumir la pèrdua d'un ésser estimat. Això és tot. La resta, llevat d'alguns gags efectius i de certs moments més o menys reeixits, no és res més que humor amb excés de sal gruixuda i poques dosis de cervell. Especialment recomanada per als qui desitgin passar una estona amb la ment en blanc.

Salidos de cuentas

Tot Sant Cugat , núm. 1236, 19/11/2010
 
La red social (The social network) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 11 novembre 2010
Diuen que si Facebook fos un país, seria, amb 500 milions d'habitants, el tercer país més poblat del món. Facebook, però, com bona part de les coses que han esdevingut importants, va tenir un naixement atzarós: el trencament de la relació sentimental que un estudiant de Harvard, de 19 anys, Mark Zuckerberg, mantenia amb la seva xicota. Aquella nit, el noi, tocat pel despit, va escampar per la xarxa fotos de noies del campus preguntant als companys quina estava "més bona", i, en pocs minuts, fruit de l'efecte multiplicador, el sistema de la Universitat va quedar bloquejat. Poc després, Zuckerberg i el seu amic Eduardo Saverin van crear Facebook i, en créixer, va arribar un conflicte d'autories. La red social parla d'això i també de la intel·ligència al servei de la manca d'escrúpols. Potser haurien calgut més anys de perspectiva per analitzar-ne els fets i les seves conseqüències, però el guió és esplèndid i la reflexió que planteja encara més. Un film que potser resumeix una generació.

La red social

Tot Sant Cugat , núm. 1235 12/11/2010
 
Los seductores (L'arnacoeur) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 03 novembre 2010
Tou, molt tou aquest film que parteix d'una idea carregada d'immenses possibilitats. Només cal pensar quin partit n'haurien tret l'acidesa i la ironia de Wilder o de Lubitsch, amb un plantejament com el de Los seductores, sobre una petita empresa que es dedica a desfer parelles per encàrrec tot garantint que, si la missió no és reeixida, retorna els diners. Uns diners, per cert, que giren al voltant dels 50.000 euros. Malauradament, aquí no hi ha ni acidesa ni ironia, tan sols una comedieta romàntica de tall televisiu, impregnada dels elements del cinema més consumista de Hollywood, i presonera d'una direcció més aviat apàtica. Hi ha moments en què brilla la parella formada per la germana i el cunyat del protagonista en qualitat de socis de l'empresa, però, a mesura que la història avança, deixen de ser personatges per convertir-se en bufons. Tanmateix, el film aconsegueix el seu propòsit, que és entretenir, i, llevat del final, no resulta ni ensucrat ni avorrit. Per a passar l'estona.

Los seductores

Tot Sant Cugat , núm. 1234, 5/11/2010
 
Pa negre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 octubre 2010
Esplèndida pel·lícula d'Agustí Villaronga que es nodreix, en bona part, de la novel·la del mateix títol d'Emili Teixidor, però també de Retrat d'un assassí d'ocells, del mateix autor. Es comprèn que fos acollida amb aplaudiments en el Festival de Sant Sebastià, ja que es tracta d'una obra plena d'imatges gairebé màgiques i d'una atmosfera hipnòtica i opressiva que barreja el thriller amb la fantasia dels infants. Diu Villaronga que Pa negre és una història sobre els ideals i la traïció, i realment és així. Llevat del personatge de l'alcalde, encarnat per Sergi López, excessivament encarcarat, la resta estan plens de vida interior i són d'una seductora ambigüitat. De fet, no hi ha ningú en el film, ni tan sols els més menuts, que pugui ser qualificat de bo. Tots, tard o d'hora, acaben mostrant-nos el seu cantó fosc. Són els estralls morals que produeix la guerra en les persones. Exquisides Nora Navas i Marina Comas. D'aquesta última, la nena, en sentirem a parlar. És tot un descobriment.

Pa negre

Tot Sant Cugat , núm. 1233, 29/10/2010
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 Seg > Final >>

Resultats 56 - 110 de 317
spacer.png, 0 kB