spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Curiositats
Curiositats
El somriure de l'atzar Imprimeix Correu-e
dimecres, 11 gener 2006
El somriure de Burt Lancaster
  • El somriure de l’atzar és un relat curt de Víctor Alexandre que va ser guardonat el 1997 per la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i que es troba en el seu llibre El somriure de Burt Lancaster (Proa, gener 2005).

  • El somriure de l’atzar. Diaris II, és el titol genèric d’un dietari de Feliu Formosa  (Premi d’Honor de les Lletres Catalanes) publicat el novembre de 2005.  

“M’ha fet molta il·lusió llegir el llibre de Feliu Formosa. El conservaré com un agradable caprici de l’atzar que m’ha unit per sempre amb un autor estimat.”   Víctor Alexandre
 
Anècdota a l'Alguer Imprimeix Correu-e
dimecres, 06 juliol 2005
Abans de marxar de viatge a l'Alguer -que bonic que és!- vaig comprar un exemplar de El somriure de Burt Lancaster , de Víctor Alexandre. Ja en tenia un, però aquest el vaig comprar amb un propòsit especial; un cop el vaig tenir a les mans hi vaig escriure:

“Hola, em dic Anna i sóc de Sabadell, Barcelona. Aquest llibre és un regal per a l'Alguer per tal que pogueu conèixer una mica més en Víctor Alexandre. Gràcies a persones com ell, la nostra identitat i la nostra llengua són defensades amb la dignitat que es mereixen. Ja és fort, però, que els catalans i les catalanes haguem de ser defensats a la nostra pròpia terra, Catalunya. De tot cor, Anna.”

I vaig "abandonar" el llibre a la biblioteca de Sant Francesc, a l'Alguer.

L'Alguer
 
Víctor Alexandre i Èric Bertran Imprimeix Correu-e
dilluns, 27 desembre 2004
Víctor Alexandre i Èric BertranEl desembre de 2004 la senyora Núria Borrell, en una carta a la bústia de l’Avui titulada L’educació de l’Èric, va tenir l’encert de relacionar l’Èric Bertran amb en Víctor Alexandre quan encara no es coneixien personalment. Catorze mesos més tard, el primer va publicar un llibre amb les seves vivències tutelat pel segon:

“El que està passant amb aquest noi de Lloret, de 14 anys, és demencial, propi d’una república bananera. Increïble en una democràcia, com diuen que tenim. Han fet un estudi psicològic dels seus pares per si són aptes per educar-lo. Jo crec precisament que l’eduquen molt bé a estimar el seu país i la seva llengua. Estaria orgullosa de ser la seva àvia.

No cregueu: a mi qualsevol dia em pot passar igual, ja que cada vegada que rebo un anunci en castellà el retorno junt amb una carta que vaig copiar d’en Víctor Alexandre, em penso que del llibre Despullats. Aquesta carta diu que el producte que anuncien m’interessaria si no fos que l’anunci és en castellà.

Si algun dia un que rebi la carta li puja la mosca al nas, ja em veig davant d’un tribunal. Mira com són els catalans... immorals, bruts, mal educats i ara terroristes. Èric, et felicito per la teva valentia i catalanitat. Una abraçada.”

Núria Borrell

(Barcelona, 27 de desembre de 2004)
 
Una anècdota en un autobús Imprimeix Correu-e
dimecres, 03 maig 2000
Jo no sóc espanyolBenvolgut Víctor Alexandre,

Em plau adreçar-li aquestes lletres per fer-li avinent un fet que va succeir-me ahir a quarts de quatre de la tarda en la plataforma de l’autobús número 34 camí del despatx.

Portava a les mans el vostre llibre Jo no sóc espanyol i, de sobte, entre batzegades, amb to irat i cridant, un home d’una seixantena d’anys em diu: “¡Cómo es posible que se deje publicar tamaña bazofia y que usted sea capaz de leerlo!”

Com molt bé pot pensar, ni tan sols vaig contestar-li, puix va autodefinir-se i penso que és millor no entrar en discussions inútils. Aquest fet, per a mi té un valor incontestable: “ha emprenyat a un nacionalista espanyol”.

Estic gaudint molt amb la lectura i em serveix per reafirmar-me i, a l’ensems, donar-me nous arguments. Gràcies.

Atentament seu,

Joaquim Camps i Cardona
(Barcelona, 3 de maig de 2000)
 
L'última entrevista de Joan Brossa Imprimeix Correu-e
dimecres, 15 setembre 1999
Joan BrossaEn el llibre Jo no sóc espanyol, concretament en la introducció de la conversa que Víctor Alexandre manté amb Joan Brossa, apareix la següent acotació:

“Aquesta entrevista, probablement l’última que Joan Brossa va concedir, va tenir lloc el dimecres 7 d’octubre de 1998. 62 dies més tard, el poeta ensopegava allà mateix, amb uns esglaons que ja a mi em van semblar perillosos, i patia el traumatisme cranioencefàlic i les greus lesions cerebrals que el 30 de desembre van acabar amb la seva vida. Nascut el 19 de gener de 1919, li faltaven només 20 dies per celebrar el 80 aniversari.”

Pocs dies després de publicar-se el llibre, Pepa Llopis, vídua del poeta, va enviar una carta a Víctor Alexandre en què confirmava els dos extrems d’aquesta nota:

Víctor,

Llegiré amb molt d’interès el teu llibre, però vull agrair-te, sense retard, que me l’hagis fet arribar i la dedicatòria a en Brossa. [...] Si l’entrevista va ser el 7 d’octubre del 98, jo també crec que devia ser la darrera. I també a mi els esglaons em semblaven perillosos...

En espera de saludar-te personalment i sentir-me amiga teva,

Pepa Llopis
(Barcelona, 15 de setembre de 1999)
 
spacer.png, 0 kB