spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
El pacte de les estelades al Camp Nou Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 juliol 2018
El pacte de les estelades al Camp NouL'anomenat pacte de les estelades a què han arribat el FC Barcelona i la UEFA, en virtut del qual el primer retirarà el recurs que va presentar al Tribunal d'Arbitratge Esportiu per les sancions rebudes, i la segona s'ha compromès a revisar la seva normativa, sembla força positiu. És un manera de tancar un conflicte que mai no s'hauria d'haver produït i que, per manca de base jurídica en democràcia internacional, la UEFA no podia sostenir. Només aquells símbols vinculats al racisme, al nazisme, al terrorisme, etc, que són enemics dels drets humans, és lícit que estiguin prohibits. L'estelada és una bandera de pau i un símbol de llibertat per a milions de persones i té tant de dret a ser mostrada com qualsevol altre símbol nacional.

No és admissible adduir que en els partits de la Champions no es poden exhibir símbols polítics, ja que, si això fos així, la UEFA hauria de prohibir també totes les banderes estatals i la presència a la llotja dels caps d'Estat i de govern. Què hi ha més polític que això? No s'hi val a dir que aquests símbols no tenen res a veure amb les banderes reivindicatives. I tant, que hi tenen a veure! Quin és l'objectiu de l'exhibició del rei d'Espanya o de la bandera i de l'himne espanyols en una competició esportiva, si no és el de reafirmar-se nacionalment? És obvi, doncs, que la UEFA, pressionada per l'Estat espanyol, ha pretès disfressar de normativa el que no era res més que una prohibició ideològica.

Amb tot, tenint en compte la candidesa i el tarannà mòrbid que caracteritza l'actual directiva del Barça, caldrà veure si no ha fet el passerell una vegada més. Retirar un recurs basant-se únicament en la vaga promesa d'una "revisió" de la normativa, sembla poc segur. Més que més si parem atenció en les paraules de la UEFA, que diu que properament les futures sancions dependran del criteri de "persones raonables". Significa això que els sancionadors actuals són persones desraonades? O potser seran les mateixes persones després d'un procés de maduració? Finalment, quines garanties té el Barça que, tot d'una, aquestes "persones raonables" no tindran un brot d'immaduresa que les empenyi a sancionar novament el club?

Veurem què passarà. Però és realment vergonyós que el FC Barcelona, assetjat per una organització que ha estat qualificada de màfia a tort i a dret i que conculca drets humans bàsics, com el dret a la llibertat d'expressió, acoti el cap, pagui religiosament les sancions i accepti que s'ha portat malament. Els socis del Barça, en particular, i el públic, en general, han demostrat tenir molta més dignitat i molt més coratge dient a la UEFA (i a l'Estat espanyol, que és al darrere): "No voleu brou? Set escudelles!". És, doncs, la gent, no pas el club, qui ha forçat la reconsideració del cas omplint el Camp Nou d'estelades en tots i cadascun dels partits de la Champions. És la gent qui ha vençut. La UEFA i l'Estat espanyol pretenien intimidar Catalunya i, pobrets, s'han trobat que pensaven senyar-se i s'han tret un ull.

Racó Català , 30/12/2016
 
La internacionalització del cas Forcadell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 juny 2018
La internacionalització del cas ForcadellA hores d'ara ja és prou evident que la criminalització de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, és un tema que a l'Estat espanyol se li ha escapat de les mans. L'Estat pensava que n'hi hauria prou amb quatre querelles criminals i algunes inhabilitacions emblemàtiques, com la del jutge Santi Vidal, per fer tornar Catalunya a la cleda amb la cua entre cames. La força del fuet espanyol faria comprendre als catalans que no són ningú i que han vingut a aquest món no pas a fer allò que decideixin, sinó allò que Espanya els ordena que facin. Però una cosa són els deliris supremacistes espanyols i una altra la realitat, i la realitat diu que el cas Forcadell ha adquirit una dimensió internacional que no esperaven i tot se'ls ha complicat. Ara se saben observats amb lupa i s'adonen que el seu camp d'acció ha quedat molt reduït, perquè qualsevol decisió que prenguin es pot girar en contra seva.

"I doncs, què faran?", em preguntava l'altre dia una amistat; i la meva resposta va ser que no arribaran fins al final. Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor. De base jurídica, democràticament parlant, la causa contra Forcadell no en té cap i la tenen perduda per endavant davant d'Europa. Totalment perduda. Quant al valor, se'ls fa difícil alimentar-lo amb aquestes perspectives i sentint al damunt els ulls del món. Això darrer els suposa una pressió insostenible, que es veu agreujada pel fet que no hi ha res que els tregui més de polleguera que la internacionalització del procés català. Li tenen tant de pànic com els vampirs a la llum del sol. Ells, que han maldat tota la vida per impedir que el nom de Catalunya tingués un bri de presència a l'esfera internacional, es troben ara que no sols apareix en tots els mitjans de comunicació, sinó que se'n parla en els parlaments de diferents països. Davant d'això, crec que optaran per fer una d'aquestes dues coses: o dilataran la causa tant com podran fins que mori d'inanició, que és una manera de desactivar-la sense que els seus els puguin retreure que s'han arronsat, o faran de la necessitat virtut i rendibilitzaran l'arxivament de la causa –o un mig i mig– com una mostra de la "independència de la justícia espanyola" i de la divisió entre govern i tribunals. Hauran perdut, però intentaran vendre-ho com una victòria tot dient: "Veieu com a Espanya hi ha divisió de poders?" Evidentment, aquesta frase farà riure a Catalunya, però el destinatari no serem nosaltres; serà Europa.

Tanmateix, tractant-se d'Espanya, és a dir, d'una democràcia totalitària regida per la supèrbia, no pas per la intel·ligència, el meu averany té poques probabilitats de reeixir. De fet, si reeixís, seríem davant d'un comportament forçat des de fora i totalment contrari a la naturalesa de Castella, que és d'imposició, de sotmetre l'altre fins que s'agenolla, fins que acota el cap i es declara vençut. Espanya, que en realitat és Castella, està forjada així i no sap ni vol comportar-se de cap altra manera, per més que això hagi estat la font de tots els seus mals i de totes les seves derrotes. No hi fa res. Castella no dialoga, Castella imposa. I sempre imposa la submissió; fins i tot quan l'altre ja li diu adéu amb un mocador. El diàleg, segons la seva mentalitat, és de covards, és de nyicris, i, per tant, com he escrit en altres ocasions, entén que reconèixer el dret a la llibertat de l'antagonista equival a una rendició, i, de retop, a una humiliació.

Al Regne Unit, quan David Cameron va veure que el Partit Nacional Escocès tenia majoria absoluta al seu Parlament i que estaven disposats a celebrar un referèndum, agradés o no agradés a Londres, va decidir negociar. I ho va decidir perquè com a demòcrata no podia fer res més i perquè no veia cap altra via per capgirar la situació o, si més no, per sortir-ne dignament. Jo, personalment, no comparteixo la ideologia del senyor Cameron, però reconec que va ser prou intel·ligent per escoltar la veu del cervell i no els retrunys de l'estómac. De retrunys estomacals, a Espanya, n'hi ha molts. De Camerons, no se'n veu cap.

El Món , 26/12/2016
 
Montserrat Roig Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 juny 2018
Montserrat RoigAra fa uns dies vaig visitar l'exposició que l'Arxiu Nacional de Catalunya dedica a Montserrat Roig, en què s'hi poden veure moltes de les fotos que li va fer la gran fotoperiodista Pilar Aymerich i diferents documents personals de l'escriptora, com ara les preguntes escrites a mà de les entrevistes que feia. Montserrat Roig, com sabem, va morir prematurament a només 45 anys, el 1991, deixant al darrere no sols una obra literària i periodística d'alta qualitat, sinó també una actitud de vida en defensa dels drets de les dones i dels col·lectius més febles socialment. I, en aquest sentit, no podem oblidar els seus treballs de recerca per mantenir viva la memòria històrica de les víctimes de la barbàrie del nazisme i del franquisme.

Aquests dos darrers mesos, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, s'han fet diversos actes en record de Montserrat Roig. Se'n va fer un dins el marc del Festival de Poesia, amb participació de l'escriptora Marta Pessarrodona i de l'actriu Montse Guallar, i un altre, el 17 de desembre passat, davant el monòlit que té dedicat en una avinguda de Mira-sol. Penso que el millor homenatge que es pot fer a un artista, sigui quin sigui el seu llenguatge expressiu, és apropar-se a la seva obra. I en el cas de la Roig, una escriptora, es tracta de llegir els seus llibres, llibres com Els catalans als camps nazis, El temps de les cireres, L'hora violeta o La veu melodiosa.

D'acord amb això, crec que seria molt oportú que el Bosc Literari, que cada any organitza amb tant d'esforç l'Associació de Veïns de la Serreta–Bosc d'en Saladrigues, dediqués els plafons de la seva propera edició a petits fragments de textos de Montserrat Roig. Textos com aquest:

"El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m'ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa. Veia que si no retornàvem la paraula als qui l'havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat. Però hi ha silencis que són més feixucs que d'altres. Si damunt de la nostra guerra civil hi ha hagut una boira fictícia però densa, hi ha aspectes del nostre passat recent que semblen haver estat engolits per l'absurd, pel no-res. Aquest és el cas dels catalans antifeixistes que patiren la deportació als camps nazis." (Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, 1977).

Cugat.cat , 23/12/2016
 
Les declaracions de Mercè Conesa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 juny 2018
Mercè ConesaEn l'extensa i interessant entrevista que dies enrere va fer Nació Digital a Mercè Conesa, en qualitat de presidenta de la Diputació de Barcelona, hi ha una frase que ha tingut un gran rebombori. Li pregunten sobre si podria ser que no hi hagués referèndum el 2017 i ella respon: "Hi pot haver aquesta possibilitat. Ens hi podem trobar. Hem de ser realistes". I tot seguit argumenta el seu parer sobre la qüestió. Argumenta que en cas que l'acció de l'Estat espanyol provoqués un bloqueig i que el gros de la gent del "no", no anés a votar, es produiria una deslegitimació del referèndum a ulls internacionals.

Bé, és obvi que en un referèndum la participació és important que estigui per damunt d'uns mínims. En això té raó, i també la té en intuir l'intent de bloqueig de l'Estat. De l'Estat espanyol no sols podem esperar qualsevol arbitrarietat antidemocràtica, sinó que podem tenir la certesa que el que ha fet fins ara només són engrunes comparat amb el que és capaç de fer endut pel seu paroxisme nacionalista. La pregunta és si això ens ha d'intimidar o ens ha de refermar encara més en la convicció que romandre sota el jou espanyol constitueix un suïcidi. És un bon debat, un debat que a ningú no ha de fer por. Però també hem de tenir en compte que, llevat que pressions internacionals l'hi obliguin, l'Estat espanyol, mancat de la cultura democràtica del Regne Unit, sempre intentarà bloquejar tota acció autodeterminista de Catalunya, i sempre veurem boicotejat el referèndum per part de la majoria dels del "no". El boicotejaran perquè estan tan convençuts de la seva derrota que no tenen cap més sortida, a banda de prohibir-lo.

No cal dir que els òrgans periodístics de l'espanyolisme a Catalunya estan a l'aguait de la més mínima contradicció oral d'alguna persona vinculada a la independència per poder-la sobredimensionar i elevar-la a la categoria d'apocalipsi. La seva manca d'arguments democràtics és tan immensa, que necessiten amb desfici provocar l'enfrontament entre els qui no pensen com ells. Per això, de les 2.934 paraules que diu Mercè Conesa en l'entrevista, n'han agafat 13 per fer bullir l'olla. Ella, però, no fa res més que expressar els seus legítims dubtes personals sobre una qüestió que la preocupa, com a molta gent, tot remarcant que no és membre del Govern, i que és aquest, amb el president Puigdemont al capdavant, qui pren les decisions. I afegeix una cosa que l'espanyolisme, curiosament, ha obviat. Aquesta: "La Diputació tindrà un paper lleial al Parlament i al Govern. [...] No tinc cap mena de dubte que la gran majoria d'ajuntaments que són a l'Associació de Municipis per la Independència es posicionaran per fer que el referèndum sigui possible. [...] Jo vull que aquest procés acabi amb un referèndum, i que en aquest referèndum guanyi el "sí" a una Catalunya independent i lliure".

Jo no hi veig cap contradicció entre les temences expressades més amunt i la lleialtat al Govern i al país que expressen aquestes darreres paraules. Penso que són les paraules d'una persona noble i honesta que diu el que pensa i que mai no abaratirà el somni si el seu poble, el seu govern i el seu Parlament decideixen convertir-lo en realitat. Com diu el president Puigdemont: "Celebrarem el referèndum el 2017 de forma indefectible". Posats a cercar contradiccions, estaria bé que els braços mediàtics de espanyolisme a Catalunya es miressin a si mateixos. No hi ha rés més patètic que no adonar-se que estar en contra de la llibertat del teu país és estar en contra de la teva pròpia llibertat.

Nació Digital , 22/12/2016
 
La llibertat d'expressió no és delicte, el delicte és prohibir-la Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 juny 2018
La llibertat d'expressió no és delicte, el delicte és prohibir-laQui vulgui una prova il·lustrativa de l'immens complex d'inferioritat de l'Estat espanyol, en té una de ben diàfana en la criminalització i persecució malaltissa i sistemàtica de les persones que cremen fotocòpies dels seus símbols, ja sigui la bandera, el monarca o la Constitució. Un Estat sòlid, d'arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions. La consciència de la seva força el fa infrangible al vituperi. Si és un Estat cínic, fins i tot pot respondre amb un somrís. I si és democràtic, ho accepta com un exercici natural de la llibertat d'expressió i com un preu a pagar per la seva condició d'Estat. Els ciutadans no són un ramat de bens com els que apareixen al final de L'àngel exterminador, de Buñuel, els ciutadans no són micos ensinistrats per a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys i tot seguit restar muts. De ciutadans, n'hi ha de moltes menes. I tots, absolutament tots, tenen dret a expressar el seu rebuig al poder de la manera que jutgin pertinent, sempre que la seva acció no comporti agressions a persones o destrucció de bens aliens. Cremar una fotocòpia, tant si reprodueix la cara del rei d'Espanya com la del rei de la selva, no pot ser mai delicte en un Estat de dret.

Si hom agafa les fotocòpies d'una altra persona i les crema és obvi que estarem davant d'un conflicte entre un propietari i un furtador. Però si hom crema les seves pròpies fotocòpies cap règim democràtic pot dir que delinqueix, i encara menys pot criminalitzar-lo, imposar-li una pena econòmica i amenaçar-lo de tancar-lo a la presó. A l'Estat espanyol, però, això és delicte d'injúries, com si fóssim al segle XVIII, perquè, pel que sembla –com passa en totes les dictadures–, és l'Estat qui diu quines fotocòpies es poden cremar i quines no. I no cal ser cap llumenera per saber que les fotocòpies que les dictadures no suporten que es cremin són aquelles en què s'hi veuen les cares i els símbols representatius del seu poder. Els dictadors, per naturalesa, són insegurs, criminalitzen la dissidència i senten un odi ferotge pels qui no se sotmeten a la llei del pensament únic. Si poguessin tancarien a la presó tothom que no els fos submís, però s'han de reprimir, han de contemporitzar, han de guardar les formes i donar una capa de vernís democràtic al seu govern. I el vernís és la llei. Ells, doncs, representa que no criminalitzen la llibertat d'expressió per voluntat pròpia, la criminalitzen perquè ho diu la llei i perquè, segons diuen, és la llei el que dóna sentit a la democràcia. Però, ves per on, és justament a l'inrevés. La democràcia no es decreta per llei, la democràcia neix de la gent, la democràcia és un tret cultural que defineix la manera que té una col·lectivitat d'entendre la vida, i és d'acord amb aquests principis que fa les seves lleis. Una societat democràtica, per tant, no pot tenir lleis antidemocràtiques, altrament entra en flagrant contradicció amb si mateixa.

No es tracta, d'altra banda, de fer judicis estètics o de valor sobre si és pertinent o no cremar fotocòpies amb la imatge de símbols. Cadascú, com és lògic, tindrà la seva opinió. Del que es tracta és del dret a la llibertat d'expressió, un dret que cap govern ni cap tribunal no poden arrabassar a la ciutadania perquè és un dret humà bàsic, un dret sense el qual la democràcia deixa de tenir sentit. Consegüentment, amb aquesta persecució i criminalització dels cremadors de fotocòpies, l'Estat espanyol no sols es retrata com un Estat covard, immadur, acomplexat i impotent que necessita matar mosques a canonades amb l'esperança que el retruny li doni aparença de poderós, sinó que s'imbueix d'un caràcter diví i, com un vulgar inquisidor, per mitjà de l'Audiència Nacional, un tribunal d'origen franquista, sacralitza les seves imatges. Cremar, doncs, estampetes amb la imatge d'aquests símbols religiosos –rei, bandera i Constitució–, és heretgia i motiu de càstig exemplar.

Els estats i les seves institucions no es respecten pel que són, es respecten pel que fan. I un Estat, com l'espanyol, que utilitza les seves institucions contra Catalunya, contra el seu govern, contra el seu Parlament, contra la seva presidenta i contra el dret de decidir dels seus ciutadans, no es mereix cap respecte. El respecte no s'imposa, el respecte es guanya. I qui criminalitza les urnes i els polítics que les posen al servei de la gent no és digne de ser respectat. Un dels pilars bàsics de l'Estat de dret és la llibertat d'expressió. No hi ha democràcia sense llibertat d'expressió. En democràcia, doncs, el delicte és prohibir-la, i el delinqüent és l'Estat.

El Món , 19/12/2016
 
L'estat de l'Estat català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 juny 2018
L'estat de l'Estat catalàLa celebració, ara fa tres setmanes, a La Floresta, del debat "L'estat de l'Estat", sobre el procés català, va permetre aprofundir en qüestions d'interès general que són indestriables de la consecució d'un Estat independent, com ara les polítiques socials. Aquestes polítiques són vitals per a construir un nou marc de convivència més just i igualitari i veritablement democràtic, i el sotmetiment de Catalunya a l'Estat espanyol és un mur de formigó contra aquestes polítiques socials, contra aquest nou marc i contra principis democràtics bàsics com el dret de decidir i la llibertat d'expressió, principis que, com sabem, estan criminalitzats i perseguits pel govern i els tribunals espanyols.

L'Estat espanyol, per més que digui, sap perfectament que el procés català és del tot imparable en termes democràtics –no pot utilitzar els tancs, i la inhabilitació de la presidenta del Parlament i d'altres polítics és insostenible dins la Unió Europea–, i intenta esberlar-lo des de dins. És a dir, fomentant la divisió entre Junts pel Sí i la CUP. Aquesta praxi política no és nova, es remunta als temps de Mariacastanya i es resumeix en el famós "divideix i venceràs", però és l'únic recurs que li queda a l'Estat per aturar, o si més no alentir, l'inevitable naixement de l'Estat català. Arribats aquí, coincideixo amb el parer que van expressar quatre dels ponents –Lourdes Ciuró (PDeCAT), Antoni Castellà (Demòcrates), Ramon Piqué (CUP) i Pere Pugès (ANC)– en el sentit que l'únic perill és que els partits polítics caiguin en el parany de l'Estat i es barallin entre ells. Catalunya té molts segles d'història i és prou coneguda la seva tendència a les picabaralles internes, fins al punt que han estat sovint la font dels seus mals.

Una mostra penosa d'aquestes picabaralles l'hem tinguda aquests dies amb el tema de la crema de fotografies del rei espanyol per part de la CUP i que palesa les diferents concepcions de lluita que tenen aquesta formació i Junts pel Sí. La primera, des de fora del sistema, i l'altra des de dins. Totes dues són respectables i totes dues són discutibles. Però em sembla que tant la intel·ligència com el sentit comú demanen que totes les diferències, absolutament totes, es dirimeixin a porta tancada. La instrumentalització dels mitjans de comunicació per a la tramesa de retrets i per presentar-se com a més independentista que l'altre, em sembla un espectacle impropi de persones intel·ligents. D'incoherències i contradiccions n'hi ha per totes bandes, però quan hi ha en joc la fita més noble que pot assolir un poble, que és la de la seva llibertat, tots els seus lluitadors s'han d'empassar un munt de gripaus i no perbocar-los fins el dia que hagin travessat el reixat. Tot el que no sigui això no és intel·ligència, és inèpcia.

Cugat.cat , 16/12/2016
 
El Partit Popular i la violència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2018
El Partit Popular i la violènciaNo vaig ser a temps de veure la pintada que el col·lectiu Arran Sant Cugat va fer en una paret del passeig de Torre Blanca. Era una pintada en què es veien les cares de Franco, del rei d'Espanya i de Mariano Rajoy amb una marca vermella que al·ludia a un tret al front i un text que deia: "L'Estat espanyol és irreformable! Països Catalans!" La vaig veure després, reproduïda als mitjans, i, per bé que en comparteixo el text, desaprovo l'al·lusió a la sang. Ho desaprovo per dues raons: la primera, perquè estic en contra de la violència en totes les seves formes; i la segona, perquè, llevat que es tracti de legítima defensa, crec que és una praxi completament estèril en la resolució de conflictes. Les proves de la involució que suposa per a la nació catalana el seu sotmetiment a Espanya són prou fefaents per valdre's per si mateixes.

Dit això, considero un exercici de cinisme que el Partit Popular gosi acusar tercers de fer "apologia de la violència" i d'incitar a l'odi. Precisament el PP, un partit que des del govern espanyol fa ús de la violència d'Estat contra Catalunya, contra les seves institucions i contra els seus representants elegits democràticament. Criminalitzar el dret de decidir, criminalitzar la presidenta del Parlament, criminalitzar els polítics que posen les urnes, muntar "operacions Catalunya" des de les clavegueres de l'Estat per enfonsar el sistema sanitari català, prohibir la llei de pobresa energètica de la Generalitat que afavoria les persones necessitades, desnonar famílies en situació de pobresa extrema... és violència. Violència execrable.

I si parlem de foment de l'odi, recordem la incitació al racisme i a la xenofòbia de García Albiol i Sánchez Camacho a Badalona repartint pamflets que deien "No volem romanesos". Recordem també que va ser el PP d'Altafulla qui va vincular l'ANC amb el nazisme, i que va ser un regidor del PP de Rubí, Jonatan Cobo Ortega, qui va publicar un muntatge fotogràfic amb el president Mas vestit d'oficial de les SS tot comparant la independència de Catalunya amb l'holocaust. Cobo no sols no ha estat expulsat, sinó que és avui el portaveu local del partit. Tota una declaració de principis per part del PP. Estem parlant del partit que, quaranta anys després de la mort de Franco, continua negant-se a condemnar el franquisme. No, senyors i senyores del Partit Popular. Si hi ha un partit deslegitimat per donar lliçons de democràcia és el seu.

Tot Sant Cugat , 16/12/2016
 
En resposta a Urkullu i a Guerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2018
En resposta a Urkullu i a GuerraAquests darrers dies s'han produït declaracions d'Iñigo Urkullu i d'Alfonso Guerra, en clara al·lusió a Catalunya, que vull contestar pels elevats nivells de demagògia, de cinisme i de falsedat que contenen. Urkullu ha dit que "la independència és pràcticament impossible en un món globalitzat", i Guerra, acusant l'independentisme d'"aixecar murs", i de ser, en clara associació als partits europeus d'extrema dreta, una nova i "verinosa" forma de populisme, ha afegit que nacionalisme i socialisme són incompatibles. Ignoro quina consideració mereixen les persones a les quals s'adrecen aquests dos polítics, però no sembla que sigui gaire elevada atesa la insostenibilitat del seu discurs. No n'hi ha prou de posar cara de solemnitat monàstica, com fa Urkullu per disfressar fal·làcies, o d'adoptar el to de 'chascarrillero' de la riba del Guadalquivir, com fa Guerra per salpebrar la buidor intel·lectual que exhibeix. Cal, sobretot, no mentir i mirar-se al mirall abans de parlar.

Sembla que Alfonso Guerra és incapaç de veure en la seva figura política allò que sempre ha estat: un nacionalista espanyol. Un nacionalista espanyol que ha escampat força verí populista contra Catalunya i les seves llibertats nacionals negant-ne l'existència. No hi ha nacionalisme més opressor, més excloent i més verinós en aquest món que aquell que es declara amo i senyor d'altres pobles impedint-los decidir per si mateixos. D'altra banda, no hi ha prova més fefaent de la compatibilitat entre nacionalisme i socialisme que el Partit Socialista del senyor Guerra. I no sols perquè quan el PSOE va assolir el poder estatal, el 1982, va ser rebut amb aguda precisió per la premsa nord-americana com un partit nacionalista, sinó perquè tota la seva política des d'aleshores, tota de dalt a baix, ha estat la pròpia d'un partit profundament i obsessivament nacionalista. De fet, si recordem el GAL, el PSOE ha dut el seu nacionalisme fins a límits força repugnants, uns límits que ni tan sols certs partits europeus d'extrema dreta no han gosat traspassar mai. I pel que fa a l'aixecament de murs, ningú no n'ha aixecat de més alts que el senyor Guerra i el seu partit, sempre al costat del PP, per separar Catalunya del País Valencià i de les Illes. No és aixecar murs, el que vol Catalunya amb la seva independència. Justament vol abatre'ls. Vol abatre els murs que l'empresonen, vol prendre les seves pròpies decisions amb lleis pròpies i justícia pròpia, i vol ocupar el lloc que li correspon com a nació d'Europa.

Amb relació a Iñigo Urkullu, que recorre a una frase tronada que han dit tots els nacionalistes espanyols, absolutament tots, pretén utilitzar l'evident i sana interdependència de totes les nacions del planeta per desacreditar la independència del País Basc i de Catalunya tot justificant la seva posició personal com a col·laborador de Madrid a l'hora d'impedir-la. Naturalment que en un món globalitzat la independència absoluta dels estats no és possible. És obvi. I és bo que sigui així, perquè no hi ha ningú autosuficient. A la Terra no hi sobra cap poble, tots els pobles són en si mateixos una aportació al patrimoni de la humanitat. Catalunya i el País Basc també. L'independentisme català, que és de naturalesa humanista, no aspira, per tant, a cap independència suprema, en té prou de tenir les mateixes cotes de llibertat que tenen els estats membres de les Nacions Unides. Ni una més ni una menys. No es tracta, doncs, que Catalunya sigui més independent que Espanya, França o Holanda, es tracta que sigui exactament igual. Igual d'independent i igual d'interdependent. Es tracta, en definitiva, que quan el poble basc culmini la seva presa de consciència nacional pugui dir: "Vull ser tan independent com ho són Espanya, França, Holanda o Catalunya".

El Món , 12/12/2016
 
Una de cada quatre dones! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 maig 2018
Una de cada quatre dones!No fa gaire, parlant de la violència masclista, un senyor –en direm Josep– em deia que els homes que maten una dona són individus primitius, de poc nivell intel·lectual i de classe social baixa, perquè, segons ell, els homes cultivats, amb estudis superiors i de posició benestant no fan aquestes barbaritats. M'ho deia amb rotunditat, plenament convençut que l'acte de matar la muller o l'exmuller només pot venir d'un home d'un sector social molt específic. Em va deixar preocupat. Però no pas per la desinformació que denotava aquell parer, sinó perquè em mostrava amb nitidesa els mecanismes que els éssers humans som capaços d'activar de manera inconscient per tal de relativitzar determinades xacres universals i evitar sentir-nos-hi implicats.

Ves per on, una de les causes per les quals costa tant que les crides a la sensibilització ciutadana arribin a reeixir es troba precisament en els esmentats mecanismes mentals de relativització de la violència masclista. Vull dir que el fet de pensar com en Josep, en el sentit que aquesta violència provindria d'un perfil molt determinat d'home, té efectes inhibitoris en la societat, especialment en l'àmbit masculí, a l'hora de prendre consciència de la seva extrema gravetat, ja que indueix a culpabilitzar-ne les víctimes de manera indirecta. Les víctimes, seguint aquest fil, serien dones que, en haver-se aparellat amb homes poc cultivats, que no formen part del nostre món o del nostre entorn, pagarien les conseqüències amb la pròpia vida. Per dir-ho gràficament: "Si la víctima s'hagués aparellat amb un home com en Josep, en comptes d'aquell energumen, ara seria viva i feliç".

Doncs bé, justament el problema és que de Joseps que maten, de Joseps cultivats, instruïts i benestants que disparen, degollen o apunyalen les seves dones, n'hi ha milers i milers al món. I això és així, perquè la violència masclista és un fenomen transversal a tot el planeta. No cal recórrer a les estadístiques i als estudis internacionals per veure-ho, n'hi ha prou d'enraonar amb dones del nostre entorn o d'apropar-se a l'Institut Català de les Dones, als serveis policials o municipals d'atenció a la dona o a les entitats especialitzades. De fet, no hauríem de caure en el mateix parany que en Josep, creient que la violència masclista es redueix al nombre de dones assassinades, divuit aquest 2016 als Països Catalans. Hi ha xifres esfereïdores de violència masclista. Una violència masclista que, per més que en molts casos el desenllaç no sigui mortal, és soferta dia rere dia a Catalunya per una de cada quatre dones de manera física, psíquica, econòmica o sexual en àmbits com la parella, la família o el lloc de treball. Una de cada quatre dones! En Josep no és pas mala persona, ni tampoc indiferent, però, com tants altres Joseps, és fill d'un món patriarcal on els actes de violència masclista –com les faldilles, les mitges o les compreses– són cosa de dones.

El Món , 5/12/2016
 
Carrils bici o carrils gos? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 maig 2018
Carrils bici o carrils gos?L'afortunada aposta de l'Ajuntament de Sant Cugat pels carrils bici, a fi de combatre l'excés de trànsit motoritzat i fer d'aquesta ciutat un espai urbà ideal per moure's en bicicleta, ha estat molt enriquidora, perquè l'entusiasta resposta de la ciutadania salta a la vista. Diria que Sant Cugat és una de les ciutats catalanes on l'ús de la bicicleta està més generalitzat, cosa que es veu afavorida, és clar, pel fet de ser un dels municipis amb més espais verds del país.

Tanmateix, la cultura catalana de la bicicleta encara no és, ni de bon tros, la dels països nòrdics, on és difícil trobar algú que no tingui una bicicleta d'ús quotidià. Això fa que allà, els vianants, tot badant o passejant el gos, mai no envaeixin els carrils bici. És elemental: de la mateixa manera que la urbanitat i el sentit comú ens diuen que no podem caminar, badar o passejar el gos per la part central d'un carrer destinada als cotxes, tampoc no té sentit que ho fem pel lloc destinat a les bicicletes. És probable que les conseqüències, en cas d'accident, no siguin tan tràgiques en el segon cas com en el primer, però no és cap excusa.

Els carrils bici, en els seus vorals, és a dir, en l'espai lateral que queda delimitat per una ratlla contínua, tenen la utilitat afegida de ser un lloc ideal perquè els qui fan jòguing o caminen ràpid fent exercici físic puguin avançar sense entrebancs i sobre un terra més adient que l'enrajolat de les voreres o de les rambles. En aquest sentit, caldria ampliar una mica més l'espai voral dels carrils. Però, com dic, aquestes persones no interfereixen amb els ciclistes, perquè tenen present la ratlla contínua com una frontera infranquejable. Una altra cosa són alguns amos de gossos. Remarco la paraula "alguns", ja que la immensa majoria respecten el carril bici. El problema és que la minoria que utilitza aquell carril com una extensió del camp d'operacions del seu gos és força nombrosa i enutjosa, la qual cosa fa que sigui una constant trobar-hi persones que obstaculitzen el voral o que fins i tot envaeixen el carril, de dreta a esquerra, per mitjà d'una corretja que ells comanden des d'una banda mentre el gos tiba des de l'altra.

A manca de pipicans, ja s'entén que els gossos campin per les zones amb gespa. És lògic. Allà hi troben un món fascinant d'olors a ensumar. Però els carrils bici haurien de merèixer el respecte dels amos. N'hi ha que ni tan sols s'aparten. Ells i el seu gos són els reis de la ciutat i són els altres els qui s'han d'apartar. Estan tan convençuts que aquell espai és per a ells, que és probable que aviat acabin queixant-se a l'Ajuntament que els ciclistes i els qui fan exercici físic envaeixen els carrils gos.

Cugat.cat , 2/12/2016
 
La policia espanyola contra el català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 abril 2018
La policia espanyola contra el catalàAra fa uns dies, Racó Català informava d'un nou cas de discriminació lingüística, per part de la policia espanyola, en una oficina de renovació del DNI a Lleida. El fet es va produir exactament el 18 de novembre, quan un ciutadà es va adreçar en català a un agent per demanar-li informació sobre la gestió que havia de fer i aquest el va obligar a parlar-li en espanyol. Va ser exactament la mateixa situació vexatòria que el juliol passat va patir la senyora Montserrat Puig i Cotado en una oficina de Vic, quan la van fer fora impedint-li que pogués renovar el passaport. Però el més greu no és pas això, el més greu és que són moltíssims els casos d'aquesta mena que han estat denunciats i que encara són molts més els que no es denuncien, ja sigui per conformisme, per por o pel tarannà submís de la víctima.

Els escenaris on es produeixen aquestes situacions són diversos: aeroports, vaixells de línia, trens i estacions de RENFE, centres d'atenció primària, llocs de socors de platja, competicions esportives, oficines del Registre Civil, oficines de la Guàrdia Civil, oficines de la policia espanyola... La llista comptabilitzada per la Plataforma per la Llengua, al llarg d'aquests darrers anys, és infinita i indica el grau de catalanofòbia que viu amagat sota una falsa capa de normalitat. I és que quan les barbaritats sovintegen, deixen de ser percebudes com a tals i adquireixen aparença de normals. Però no en són, de normals. Sobretot si qui les comet són els cossos estatals que han de vetllar pel respecte dels drets democràtics de la ciutadania, que és, al capdavall, qui els paga el sou i els posa el plat a taula. Això fa que les agressions de la policia espanyola i de la no menys espanyola Guàrdia Civil, com a representants de l'Estat, siguin, a més de repugnants, inadmissibles en un Estat de dret.

Un Estat que discrimina, que vexa, que escarneix o que apallissa ciutadans per parlar la seva llengua al seu país no és un Estat de dret, és un Estat totalitari que, com a violador dels drets humans, hauria de ser destituït de la seva condició d'Estat i rebaixat a la condició de Règim: règim xenòfob i absolutista. La protecció secular de què gaudeix la catalanofòbia a l'Estat espanyol, ja sigui funcionarial o no, és tan escandalosa, tan infame, tan criminal, que té tot el sentit del món que milers i milers de catalans, per una simple qüestió de dignitat, xiulin els símbols espanyols representats pel rei, la bandera i l'himne espanyols. És el mínim rebuig de caràcter cívic que es pot permetre un poble contra un Estat antidemocràtic, supremacista i xenòfob que l'agredeix impunement.

Val a dir, però, que aquest Estat compta amb aplicats col·laboradors catalans per dur a terme la seva política; col·laboradors, en el cas específic de Lleida, com ara l'alcalde Àngel Ros, signatari, al costat del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, de mesures destinades a residualitzar la llegua catalana en aquella ciutat a fi que aquesta residualització comporti també la residualització de la identitat nacional catalana tot convertint-se en un mer apèndix folklòric de l'espanyola. Contra les agressions a la llengua catalana, per tant, no hi ha reacció més entenimentada que la fermesa, és a dir, la negativa rotunda a renunciar al nostre dret de ser atesos en català al nostre país, i no caure en el parany de pensar que no ens entenen. I tant, que ens entenen! La persona noble que de debò no entén la llengua del país on viu, no es mostra autoritària i despòtica sinó que demana perdó per no haver-la après encara. No és, doncs, el desconeixement allò que empeny els agressors de la llengua catalana, és la catalanofòbia.

Racó Català , 30/11/2016
 
Els vincles entre el PSC i Societat Civil Catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 abril 2018
Els vincles entre el PSC i Societat Civil CatalanaEls vincles entre el PSC i l'entitat ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC) no són cap novetat. Han existit sempre i la premsa n'ha donat fe a través de múltiples informacions i testimonis gràfics. Per això les declaracions de Mariano Gomà, nou president de SCC, afirmant que els socialistes "ens diuen que estan amb nosaltres, però que deixem que no surtin a la foto", no sorprenen ningú. Indiquen la covardia i la baixesa moral dels socialistes, és clar, però no sorprenen ningú. La profunda davallada que pateixen en les conteses electorals, fins a esdevenir cada cop més petits, ja demostra que fa anys que el PSC està molt lluny de Catalunya.

Cal remarcar, a més, que els vincles entre els socialistes i SCC són els mateixos que té aquesta entitat amb Ciudadanos i el Partit Popular, perquè, com diu el mateix Gomà, "tenen un ADN bastant semblant". No és estrany que miri de convèncer-los de formar un tripartit. Si ho aconsegueix, podrem dir-ne "el tripartit dels perdedors". Aquest tripartit, però, tindria força sentit, ja que comparteixen aquella ideologia segons la qual, com he dit moltes vegades, Espanya no és un Estat, és una religió. Una religió en el sentit més dogmàtic, sectari i inquisitiu del terme. No els avergonyeix pas la sang que s'ha vessat al llarg de la història sota el dogma de la "unitat d'Espanya". Estan massa encegats per aturar-se mig minut a reflexionar.

Això no vol dir que no hi hagi matisos entre ells, és clar que n'hi ha. Però cap matís no és prou fort per superar el denominador comú de tots plegats, inclosa SCC: la covardia. En realitat, es tracta d'un quaternat els membres del qual amaguen els principis totalitaris que els empenyen a impedir la llibertat de Catalunya, i malden, força maldestrament, val a dir-ho, per fer passar per democràtica la inqualificable vilesa de l'emmordassament d'una nació d'Europa. Conscients que no hi ha cap principi democràtic, cap ni un, que avali la seva negació del dret de ser de Catalunya –de ser el que vulgui ser–, i de decidir-ho tot, absolutament tot, sobre si mateixa, no tenen prou valor per llevar-se la màscara i dir públicament: "Com el franquisme, estem en contra de la llibertat de Catalunya, perquè la democràcia, en aquesta matèria, ens fa venir basques i estem disposats a omplir les presons d'independentistes, a inhabilitar centenars o milers de càrrecs públics, a perseguir estelades i a apallissar policialment els qui les portin". Confessar això en veu alta, certament, seria massa fort. Ells volen fer-se passar per demòcrates davant d'Europa i, com tots els covards, confien que els tribunals polítics del Règim els faran la feina bruta revestida de llei. Una llei abominable i inquisitiva que criminalitza, emmordassa, emmanilla i condemna qui rebutja la seva religió. No acceptar la nacionalitat espanyola és heretgia.

Un dels sacerdots d'aquesta religió, el senyor Miquel Iceta, va demanar recentment a la central del PSOE que respectés el dret del PSC a desobeir-la no fent Rajoy president. "Màxim respecte per als qui no es resignen", van ser exactament les seves paraules. Unes paraules curioses, venint d'un home i d'un PSC que es passen el dia dient al govern català que no pot desobeir el govern de Rajoy. Sembla pertinent, doncs, que el senyor Iceta i el PSC, ni que sigui per coherència, s'apliquin a si mateixos allò que demanen a tercers, i que observin el "màxim respecte pel govern català i per l'independentisme que no es resigna a subordinar-se a Espanya". No ho faran, però. Això requeriria una noblesa i un sentit democràtic de la vida que el PSC no té. Un partit que amaga covardament el seu suport a SCC, tot demanant a aquesta que no li faci fotos per tal que la gent no vegi els seus vincles amb l'ultranacionalisme espanyol, no és un partit noble. Ja ho va demostrar en les darreres eleccions municipals presentant 145 llistes fantasmes. Un partit que emmordassa pobles i que criminalitza demòcrates enviant-los a judici per haver posat les urnes, no és un partit democràtic. És, com el Partit Popular i Ciudadanos, l'antítesi d'un partit democràtic. És cinisme, pur cinisme. Cinisme covard, o covardia cínica. Tant se val. Tot és una mateixa cosa.

El Món , 28/11/2016
 
Totalitaris covards contra l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 abril 2018
Totalitaris covards contra l'esteladaUn dels trets més identificadors del totalitari és l'odi que sent contra tots els qui no pensen com ell. No hi fa res que la seva opció, un cop passada per les urnes, sigui merament testimonial al municipi on viu. La derrota electoral, lluny de fer-lo reflexionar, encara l'enfurisma més i fa que se senti empès a intentar destruir físicament tot allò que li ho recorda. Aquest és el cas dels totalitaris que van esparracar l'estelada que onejava a la plaça d'Octavià de Sant Cugat empesos per l'odi que els provoca una bandera que, a diferència de la seva, no s'ha enarborat mai per esclafar militarment pobles, cultures i llengües.

Mancats d'arguments racionals i sabent-se en fals, no se'ls acut res més que titllar els demòcrates de "totalitaris" tot autoanomenant-se "Veïns per la Democràcia i Contra el Poder Totalitari". Té gràcia que el seu nom sigui una mixtura d'allò que odien, la democràcia, i d'allò que són, totalitaris. Poc acostumats a comptar vots, per més que no els hauria de ser difícil comptar-ne tan pocs, les seves actuacions són sempre violentes i enemigues viscerals de la llibertat d'expressió. Ells han d'arrencar, esparracar i destruir per fer-se veure. No és que els agradi saber-se esperpèntics, però encara suporten menys saber-se insignificants.

Al costat de l'estelada esparracada hi van deixar aquesta nota: "Prou de robar-nos! Prou d'abusar del poder públic. Prou d'usar les institucions en benefici propi. Prou de dividir. Prou de robar-nos l'espai públic. Sant Cugat és de tots." Ves per on, parlen de robar els mateixos que, de l'espoliació fiscal de Catalunya, en diuen "solidaritat'; parlen d'abusar del poder públic, ells, que són fanàtics d'aquest pensament únic religiós anomenat "Espanya'; parlen d'usar les institucions, ells, que han destruït la divisió de poders i han convertit els tribunals de justícia en tribunals polítics com en els règims dictatorials; parlen de no dividir, ells, que criminalitzen la dissidència; parlen de l'espai públic, ells, que destrueixen tota simbologia que no sigui la seva; parlen en nom de tots, ells, que amaguen la seva identitat cobrint-se el rostre amb un passamuntanyes.

Ells, els del passamuntanyes, tenen un partit que els defensa, però. Es tracta de la formació ultranacionalista espanyola Ciudadanos, que va aplaudir la seva acció i els va qualificar de "valents'. "Valents', els covards que no tenen valor de donar la cara i que actuen de matinada per no ser vistos per ningú. Com hi ha món! A veure si resultarà que en realitat són ells mateixos. No, no ho crec. A veure si resultarà que es diuen "valents" entre ells per compensar la seva covardia. No, no ho crec. A veure si resultarà que de dia es posen corbata i de nit passamuntanyes. No, no ho crec. A veure si resultarà que de dia fan política i de nit kale borroka. No, no ho crec. O potser sí?

El que és obvi, perquè ho pot veure tothom, és que, mal que els pesi, l'estelada torna a onejar a la plaça d'Octavià, al costat del Monestir, perquè, com van reflectir les passades eleccions municipals, és una bandera que representa la major part de la ciutadania. I diu molt a favor de Sant Cugat que la major part de la seva gent s'identifiqui amb un símbol que defensa un principi democràtic inalienable, com és el dret de tots els pobles de la terra a decidir lliurement el seu destí. Ells, els del passamuntanyes, es defineixen a si mateixos per mitjà de l'odi a aquest principi.

Cugat.cat , 25/11/2016
 
Apallissar demòcrates, delicte impune a l'Estat espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 abril 2018
Apallissar demòcrates, delicte impune a l'Estat espanyolEl 20-N passat, data en què el feixisme espanyol retia homenatge al seu ídol sanguinari, amb càntic d'himnes feixistes inclòs, un home antifranquista de nacionalitat romanesa, Lagarder Danciu, portador d'una pancarta que deia "Franco Assassí", va ser impunement apallissat per diversos manifestants a la plaza de Oriente, de Madrid, sense que la policia espanyola practiqués cap detenció. Va ser exactament la mateixa pallissa que van rebre els catalans Jordi Mascort i Rafel Martín Faixó, el 25 de maig de 2012 i el 16 d'abril de 2014 a Madrid i València, respectivament, a mans de la mateixa policia, que els cridava "¡catalán de mierda!", per exhibir una estelada durant la final de Copa del Rei d'Espanya. I és que a l'Estat espanyol, portar una pancarta que qualifica d'assassí un genocida, o portar una bandera que reivindica el dret dels pobles a decidir el seu destí, són actes criminals que han de ser perseguits amb tota la violència possible.

Per això, mentre els feixistes es poden manifestar reivindicant genocides, els demòcrates que posen les urnes al servei de la llibertat d'expressió són inhabilitats i criminalitzats; i per això, també, la reacció de la policia, en endur-se el ciutadà Lagarder Danciu, va ser exactament la mateixa que la de la policia, igualment espanyola, a Barcelona, que el 24 de gener de 2002 va detenir i apallissar el ciutadà d'origen senegalès Mbaye Gaye per parlar-los en català. En el primer cas, la policia va dir: "Y encima es rumano"; i en el segon va dir: "¡Lo que faltaba, que un negro hable catalán! ¡No me hables en esa lengua que aun me enciendo más!".

Hi ha persones de bona fe que creuen que el 20 de novembre de 1975, amb la mort de Franco, Espanya va enterrar el franquisme, i que aquest, per art d'encanteri, es va tornar demòcrata. Santa innocència! El franquisme no sols no és mort, sinó que no ha deixat mai de controlar tots els organismes de l'Estat espanyol, i la prova és que els seus membres més destacats, a més de no haver retut comptes pels crims que van cometre, continuen, encara avui, sota protecció estatal per tal que ni tan sols a l'Argentina puguin ser jutjats. Això permet que el Partit Popular es negui a condemnar el franquisme, que una regidora del seu partit en faci lloances públicament, que el govern espanyol condecori nazis, que la dreta i l'esquerra espanyoles subvencionin la Fundación Nacional Francisco Franco, que aquesta entitat, una de les més repugnants del món, demani que Catalunya sigui castigada amb una reedició dels Fets d'Octubre, o que el vicepresident de l'esmentada Fundación, Jaime Alonso García, tingui el cinisme de dir que "dels 36.000 condemnats a mort, només en van ser afusellats 23.000" i que els qui haurien de demanar perdó no són pas els franquistes, sinó les seves víctimes per haver gosat "lluitar contra el sistema".

Doncs bé, aquest és l'Estat dins el qual volen sotmesa Catalunya, aquest és l'Estat dins el qual l'esquerra espanyola, aquella que, dient-se antifranquista, abraça, com ha abraçat sempre, la divisa màxima del franquisme, la "unidad de España", vol que Catalunya resti captiva i submisa per a tota la vida tot renunciant als seus drets nacionals i a la seva llibertat. S'entén que l'avançament inexorable del procés català tingui l'Estat espanyol tan neguitós. Per fer-nos-en una idea, n'hi ha prou que imaginem com estaríem nosaltres si ens haguéssim d'empassar una cosa que ens fos impossible de pair. Aviat, doncs, serà un bon moment perquè el nostre veí aprofiti per redefinir-se amb precisió i cerqui per a si mateix un nom més escaient que el d'"Estat espanyol". Potser "Estat de xoc".

Nació Digital , 24/11/2016
 
El coronel de la Guàrdia Civil que volia protecció Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 abril 2018
El coronel de la Guàrdia Civil que volia proteccióEls dies 10 i 11 d'aquest mes de novembre, a l'Auditori del World Trade Center de Barcelona, es va celebrar el VII Congrés Internacional sobre Polítiques Europees de Trànsit. Aquest congrés, que és de periodicitat biennal i que té com a subtítol "La lluita contra la inseguretat viària", aplega un conjunt d'experts europeus en la matèria que treballen amb l'objectiu d'aconseguir que el nombre de víctimes mortals de l'any 2020, en el conjunt de la Unió, es redueixi a la meitat de les que hi va haver l'any 2010. Entre els ponents, a més de Catalunya, hi havia representants de França, Regne Unit, País Basc, Espanya, Suïssa, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia..., que van abordar temes relatius als col·lectius vulnerables, la conducció automatitzada, la mobilitat i la salut pública, les conductes de risc, les campanyes de prevenció i, entre d'altres, la psicopatologia i violacions de trànsit en persones que han perdut el permís de conduir. En definitiva, una trobada que demostra que no és mitjançant la uniformització, sinó respectant les diverses polítiques nacionals, d'acord amb la realitat idiosincràtica de cada país, com s'assoleixen els objectius comuns.

Fins aquí, doncs, tot correcte. Però entre bastidors va passar una cosa que mereix ser explicada, perquè enllaça amb la mentida repugnant que Inés Arrimadas, diputada de Ciudadanos al Parlament, va dir el 26 d'octubre passat a 13TV. Recordem-la textualment: "Sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, i porto escorta perquè ja sabem què passa a Catalunya..." I dos dies després, sabent-se en fals, va intentar maquillar les seves declaracions carregant les culpes al govern català amb una altra mentida. Aquesta: "Portar escorta no és una decisió meva, és del departament d'Interior. Si el departament ho fa deu ser per una qüestió de seguretat."

Amb relació a la primera mentida, només dir que és l'expressió d'un desig frustrat del nacionalisme espanyol: la destrucció de la imatge cívica, pacífica i democràtica de l'independentisme català per mitjà de falsedats que facin creure que a Catalunya regna un clima de violència i terror al carrer. Tanta fal·làcia, tanmateix, no fa res més que demostrar la ràbia que provoquen en aquesta gent les manifestacions independentistes de dos milions de persones a Barcelona sense un sol paper a terra. Pel que fa a la segona mentida, només dir que és rotundament fals que el departament d'Interior obligui la senyora Arrimadas a dur escorta. L'escorta és una opció personal dels polítics amb rellevància governamental o parlamentària. No s'imposa a ningú. La decisió de la senyora Arrimadas, per tant, és voluntat seva i només seva.

Però allò que de debò persegueix Ciudadanos no és que els catalans ens creguem les seves mentides, això ja saben que és impossible. El que pretenen és que se les creguin a Espanya per tal que la catalanofòbia s'escampi com més millor. Va ser justament al World Trade Center de Barcelona, durant el congrés internacional esmentat, on es va produir un fet en aquest sentit. Com he dit, Catalunya era el país amfitrió i, en conseqüència, es feia càrrec de l'allotjament de tots els convidats, un allotjament que per raons d'ordre pràctic es feia en hotels propers al World Trade Center, a fi que els convidats no haguessin de caminar més de deu minuts d'un lloc a l'altre. No obstant això, un coronel de la Guàrdia Civil va exigir que posessin un cotxe a la seva disposició per anar a l'hotel, ja que no volia anar-hi caminant. Davant d'això, els amfitrions no van tenir inconvenient a oferir-li un taxi. Seria un trajecte molt curt, de quatre minuts a tot estirar, però no hi havia cap problema. El coronel, però, s'hi va negar i va dir: "No vull un taxi, vull un cotxe privat." "Però per què?", li van preguntar. I va respondre: "D'un taxi no me'n refio. Vull un cotxe de seguretat, perquè ja sabem què passa a Catalunya..."

No cal dir que els amfitrions van satisfer els desitjos del coronel, de manera que aquest no va fer a peu les quatre passes que el separaven de l'hotel. L'home temia per la seva vida, i la idea de caminar per Barcelona l'aterria. Caminar per Barcelona! I ara! Déu nos en guard! És significatiu, però, que repetís fil per randa les mateixes paraules que Inés Arrimadas havia pronunciat quinze dies abans. És notava que n'havia pres bona nota i que, en veure's obligat a viatjar a Catalunya, va tremolar de por. O potser no. Potser el coronel sabia prou bé que eren una mentida repugnant i només volia adherir-s'hi; potser el coronel, com la seva musa, la senyora Arrimadas, pensava que n'hi ha prou de creure's les pròpies mentides perquè aquestes esdevinguin veritat.

Tot amb tot, des d'un punt de vista psicològic, l'anàlisi del comportament d'aquesta gent resulta força avorrit. Són tan transparents, que es veu d'una hora lluny fins a quin punt els agradaria que la realitat catalana fos com ells la descriuen. Per això no cal amoïnar-se. Catalunya serà un Estat independent i ells continuaran atrapats en el seu autoengany. Com aquests fans de Michael Jackson, que afirmen que no és mort i que viu a Occitània, també Inés Arrimadas, l'esmentat coronel de la Guàrdia Civil i tota la cort de ciudadanos continuaran afirmant, malgrat l'evidència, que Catalunya no és lliure i que viu a Espanya. És el problema que té convertir un cantant o un Estat en una religió: quan el seu déu mor, els deixebles se senten orfes i desemparats.

El Món , 21/11/2016
 
Semàfors arran de terra per a badocs Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 abril 2018
Semàfors arran de terra per a badocs
Patricia Larreula, Escola d'Art i Disseny
Aquests dies, arran de la instal·lació dels anomenats "semàfors a terra" a la plaça dels Quatre Cantons de Sant Cugat, s'ha generat una forta polèmica sobre si són pertinents o no. Val a dir que els més abrandats han estat els qui reproven la mesura considerant-la "absurda", "penosa", "inútil", "estèril", "ridícula"... A mi m'ha estranyat, tanta bel·ligerància. Sobretot en sentir coses com aquestes: "Que no podrien gastar els diners en seguretat ciutadana? Que no podrien dedicar partides a evitar que hi hagi robatoris a pisos i botigues?"

De coses a fer, sempre n'hi haurà en totes les ciutats del món. Sempre hi haurà situacions de risc que cap seguretat no pot garantir. El problema és que els qui diuen aquestes coses no semblen tenir present que mai no plou a gust de tothom, cosa per la qual allò que ells consideren "vital" o "més important" no és necessàriament el més vital o el més important per a moltes altres persones. I davant d'aquesta evidència, l'Ajuntament –qualsevol ajuntament– té l'obligació de situar-se en el terreny del mig i escoltar tothom, perquè, per sort, hi ha moltes maneres de veure una mateixa cosa.

Jo, per exemple, puc entendre que hom demani seguretat. Tots volem sentir-nos segurs. Però potser per això també estaria bé que miréssim de conciliar les exigències amb les propostes. És a dir, explicar què faríem nosaltres per evitar els robatoris a pisos i a botigues, tenint en compte que l'arrel del problema és de caràcter social, no pas policial.

Jo, en tot cas, sí que aprovo els llums semafòrics arran de terra. I dic llums, perquè penso que se n'ha fet un gra massa. Al capdavall només són uns llums sincronitzats amb els semàfors, que no sols no fan mal a ningú, sinó que exerceixen una funció preventiva. Els temps han canviat, tenim hàbits diferents, ens relacionem de manera diferent i el telèfon mòbil ha esdevingut una eina bàsica de comunicació. Però no és innòcua, atès que provoca en algunes persones una forta addicció que les embadaleix davant la pantalla fins i tot caminant. O conduint! Segons dades de l'any 2015, l'ús del telèfon mòbil és la causa principal d'accident a les carreteres catalanes. I, per pal·liar-ho, la Generalitat fa campanyes de conscienciació que costen diners. Però em semblen ben emprats, perquè intenten salvar vides humanes més enllà d'assenyalar culpables. Just la missió que tenen els llums vermells situats arran de terra als Quatre Cantons.

Tot Sant Cugat , 18/11/2016
 
Una Mostra de Teatre amb molt de nivell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 abril 2018
Una Mostra de Teatre amb molt de nivellAra fa vint-i-tres anys que se celebra la Mostra de Teatre de Valldoreix, organitzada pel Grup de Teatre Espiral, en què diferents companyies representen els seus espectacles entre els mesos d'octubre i novembre. Enguany, però, s'han superat i seria injust escatimar elogis, ja que ha estat esplèndida. Va començar amb 'Diàlegs de minyones', dos monòlegs basats en textos de Mercè Rodoreda i Santiago Rusiñol a càrrec de Marta Uxan realment deliciosos –és un goig veure els diversos registres que té aquesta actriu–, i va seguir amb 'El príncipe azul', una obra de l'argentí Eugenio Griffero que narra la història d'amor entre dos homes que, complint una promesa que es van fer en l'adolescència, es retroben cinquanta anys després en la mateixa platja on es van estimar. No hi apareix ningú més, només dos grans actors en escena: Xavier Tor i Manuel Solas. La seva interpretació va ser un regal per a l'espectador. També ho va ser el treball de Jaume Pla a 'Abans que pugi el teló', però el lector em permetrà que, tractant-se d'una obra d'un servidor, no faci cap comentari llevat de dir que va ser una funció a benefici de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer del Vallès Occidental.

El quart muntatge fou 'Lampedusa', del britànic Anders Lustgarten, amb traducció de Marta Bou Noet i direcció d'Eloi Falguera, que aborda el drama humà dels milers de refugiats desesperats que travessen la Mediterrània fugint de la guerra de Síria, del terror i de la fam, i que en molts casos no aconsegueixen arribar a Europa perquè perden la vida pel camí engolits pel mar. Recordem, en aquest sentit, el naufragi, l'any passat, que va causar la mort d'unes vuit-centes o nou-centes persones –les xifres no són clares– a noranta milles de l'illa de Lampedusa. L'obra parla d'això, i va ser un plaer veure com omplia l'escenari aquest formidable actor que és Francesc Falguera.

Finalment, com a cloenda, es va representar 'La ratera', d'Agatha Christie. Aquesta obra, que es va estrenar a Anglaterra el 1952 amb l'actor Richard Attenborough com a protagonista, i que des d'aleshores, amb diferents repartiments, no s'ha deixat de representar mai, és una història policíaca de vuit personatges que el mal temps aïlla en un hostal i entre els quals hi ha un assassí. S'ha representat a tot el món i en totes les llengües, i, en aquest cas, cal felicitar Trini Escrihuela, tant per les solucions escèniques aportades com per la direcció d'actors: Anna Pou, Jordi Romeu, Fredi Oriol, Rafa Usero, Carme Ballesteros, Isabel Valbuena, Marta Mundo i Francesc Carol. La Mostra, a més, es va tancar amb una bona notícia, i és que les autoritats locals van anunciar la remodelació de la Nau de Cultura per tal que Valldoreix compti amb una sala que estigui a l'alçada del municipi. Això significa millors condicions de treball per a les companyies i més confortabilitat per al públic. Gràcies, Espiral, i gràcies, Valldoreix.

Cugat.cat , 18/11/2016
 
Units, guanyarem; dividits, mai Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 abril 2018
Units, guanyarem; dividits, maiL'avenç imparable del procés català, que primer va ser menyspreat per l'espanyolisme, després blasmat, tot seguit amenaçat i actualment criminalitzat, té molt trasbalsats, i també molt enfeinats, tots els poders de l'Estat. Ves per on, aquell moviment social que ells, amb somriures foteta, van qualificar de "suflé" tot menystenint les manifestacions més multitudinàries que ha viscut Europa al llarg de la seva història, s'ha convertit en l'eix al voltant del qual gira tota la política espanyola. El Procés ha esberlat el Partit Socialista, ha mostrat fins a quins extrems el nacionalisme espanyol és l'element essencial que uneix PP, PSOE i Ciudadanos i, entre moltíssimes altres coses, ha impossibilitat durant gairebé un any la formació d'un govern a Espanya. Déu n'hi do, la feina del "suflé".

Ara, per fi, s'han adonat que la cosa va de debò i els seus tribunals, mostrant sense escrúpols que la separació de poders no existeix a l'Estat espanyol, treuen fum intentant criminalitzar tot allò que porti el segell de Made in Catalonia. Es criminalitza tot: presidents, vicepresidents, consellers, alcaldes, regidors, ciutadans, partits polítics, entitats culturals, entitats esportives... Tot fa pensar que no trigaran gaire a considerar delictiva la nacionalitat catalana.

Davant d'això, fóra bo que els catalans prenguéssim consciència de la importància del moment històric present i que durant uns mesos abandonéssim aquest tarannà tan nostre d'esbatussar-nos mútuament i que ens empeny a una inútil i molt perjudicial despesa d'energia. Tots els sectors de l'independentisme han comès errors, i encara han cometran més perquè mai no havíem arribat tan lluny. Obrir camí té això, haver d'afrontar situacions inèdites, haver de prendre decisions contrarellotge sense poder comptar amb l'ajut dels errors de cap predecessor.

Aquests dies, per exemple, hem vist com l'acte esplèndid de la batllessa Montserrat Venturós, de negar-se a acatar imposicions antidemocràtiques, com ara retirar l'estelada de l'Ajuntament de Berga, així com la seva posterior detenció, han estat eclipsats pel mateix independentisme, que ha desplaçat el focus mediàtic a les maneres de la detenció més que no pas a la detenció en si mateixa. Tot fa pensar que els Mossos d'Esquadra tenien a l'abast altres maneres de procedir a banda de la que van escollir, però també hauríem de tenir clar que no és davant dels micròfons i les càmeres de ràdio i televisió on s'han de debatre les estratègies del Procés, i encara menys aprofitar l'avinentesa per blasmar els companys de viatge. El mal que fa una crítica forana, per gegantina i contundent que sigui, en qualsevol àmbit de la vida, esdevé insignificant al costat d'una crítica interna. Per això hi una regla d'or d'imprescindible observança en tot procés d'alliberament, que és la de no donar munició a l'enemic. Si ens vol esclafar, que ho intenti amb la seva, de munició. Mai amb la nostra!

La baralla entre jugadors d'un mateix equip en el decurs d'un partit de futbol, posem per cas, és sempre la viva imatge del perdedor. És del tot impossible que aquell equip pugui guanyar el partit. Per diverses raons: perquè suposa la pèrdua d'un temps valuós, perquè el temps corre en contra seva, perquè desconcentra tots els companys de l'equip, perquè els foragita mentalment del joc, perquè els jugadors que es dediquen a fer-se retrets són jugadors que no avancen cap a la porteria contrària, i, en definitiva, perquè és un capteniment que escampa el desànim, que mina la moral i que afebleix la força col·lectiva. Si l'objectiu és guanyar, és en el vestuari i a porta tancada, no pas al terreny de joc i davant de tothom, on s'han d'esbandir les veritats.

En aquest sentit, per tant, el safareig català d'ordre intern no fa res més que enfortir l'Estat espanyol, que veu com la jugada li surt rodona, atès que els agreujats, per si mateixos, fan que l'interès de la premsa deixi de centrar-se en la violació de drets democràtics comesa per l'Estat i que es desplaci a les picabaralles entre ells. Això va fer que la notícia del dia fossin els Mossos d'Esquadra en comptes de l'agressió de l'Estat espanyol a una alcaldessa que s'ha limitat a complir la resolució d'un ple municipal referendat per les urnes.

Hi ha moltes, moltíssimes coses d'ordre intern a discutir, perquè de situacions similars n'hi haurà un munt. I és cert que es fa difícil conciliar aquesta necessitat amb el ritme vertiginós dels esdeveniments, però ens hi hem d'esforçar perquè l'èxit de la travessia depèn de la nostra unitat. Hi ha remadors més destres i remadors més maldestres, ja ho sabem, però si la destinació és la llibertat tots els braços són necessaris i no hi ha res, absolutament res que justifiqui desviar l'atenció de la navegació per centrar-nos en una batalla interna de retrets. És després de la victòria que cal felicitar-se pels encerts i retre comptes dels errors. No hi ha empresa més noble i justa que la llibertat, però la fita d'assolir-la només és a l'abast dels qui saben callar a temps i empassar-se tants gripaus com l'adversitat demani. Si us plau, amics independentistes, no és hora d'exhibicions testosteròniques ni d'autoafirmacions sectorials. En aquesta travessia no hi sobra ningú, perquè tant la seva vitalitat com el seu èxit depenen de la unitat. Units, guanyarem; dividits, mai.

El Món , 14/11/2016
 
Una vida breu i una mort tràgica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 març 2018
Sarah Kane
Sarah Kane
El 28 d'octubre passat vaig assistir a la representació de l'obra Psicosi de les 4.48, de Sarah Kane, al Teatre de Mira-sol, i reconec que va ser una vivència dura. Dic dura no pas perquè l'obra no tingui qualitat, que en té, sinó perquè coneixia la vida convulsa de la seva autora i el final tràgic amb què la va finir. Nascuda a Anglaterra el 1971 i víctima, ja de molt jove, de profundes depressions, angoixes i sentiments de soledat, la seva vida va ser un entrar i sortir continu de sanatoris mentals. Era una gran actriu, però. No, no em refereixo a que fos intèrpret, ella només escrivia i de vegades dirigia, sinó al fet que en les seves aparicions públiques guardava les aparences i no mostrava el neguit interior que amb el temps la va empènyer a escriure obres sobre l'estat mental de les persones internades en frenopàtics.

Va ser blasmada inicialment per la premsa britànica, que el 1995 es va posar les mans al cap davant d'una obra –Blasted– que situava l'acció a la cambra d'un hotel de luxe on un periodista racista violava una noia, i després, en aparèixer un soldat armat, s'hi veien més violacions, més violència i fins i tot canibalisme. Però Harold Pinter la va defensar; va defensar l'obra i va defensar l'autora. De fet, aquella defensa va ser l'inici d'una amistat entre Pinter i Sarah Kane que va durar fins que ella va morir, el 1999. Va ser justament en aquell any, que Kane, ja molt més reconeguda en el món teatral, va escriure Psicosi de les 4.48. I ho va fer ja interna en un hospital on havia ingressat per si mateixa conscient que havia arribat als límits de resistència. El títol de l'obra al·ludeix a l'hora de la matinada en què, si més no en aquells anys, els efectes de la medicació presa abans d'anar a dormir davallen i es produeixen més suïcidis. Això és el que va fer Sarah Kane. Primer ho va intentar prenent-se dos-cents barbitúrics, però la van poder salvar a temps. La segona vegada, malauradament, ja no. Es va penjar amb els cordons de les sabates. Tenia vint-i-vuit anys.

En la versió catalana de Psicosi de les 4.48, traduïda per Anna Soler Horta i dirigida per Moisès Maicas, l'actriu Anna Alarcón fa un treball exquisit. Està realment esplèndida en el cos d'una dona que requereix multitud de registres, ja que la seva ment travessa per diferents estats que la porten de la lucidesa a la irrealitat, de la figuració al malson. És una obra que obliga l'espectador a reflexionar, una obra que vol fer-nos comprendre que l'acte de llevar-se la vida és el crit més esfereïdor en demanda d'ajuda que pot emetre un ésser humà.

Cugat.cat , 11/11/2016
 
La "Nació de nacions" de Pedro Sánchez Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 febrer 2018
LaAquests dies, Pedro Sánchez, ex-secretari general del PSOE i ara militant de base, ha fet unes declaracions per mitjà de les quals espera que Catalunya l'ajudi a agafar de nou les regnes del partit i poder esdevenir, si és possible, l'alternativa a Mariano Rajoy en unes properes eleccions espanyoles. Sap que el PSOE no té futur sense els vots catalans, i, per aconseguir-los, no té escrúpols a mentir, com Zapatero, i a caure en contradiccions flagrants amb relació al que havia dit abans. És el tret definitori del Partit Socialista: fer just al contrari del que diu que farà.

En el cas particular de Pedro Sánchez, de qui Catalunya Ràdio ha reproduït darrerament declaracions anteriors que el posen en evidència, hi trobem un home que, en ser preguntat per Mònica Terribas amb relació als drets nacionals de Catalunya, reia falsament, com si li haguessin explicat un acudit dolent, i, burlant-se del procés català, se situava en un pla de superioritat moral dient: "Als socialistes ens va més la igualtat que la identitat." Era una frase per emmarcar, venint d'un nacionalista espanyol com ell, però força concordant amb aquella altra, també seva, que deia que Catalunya és una nació, però sense dret a decidir. Tot un demòcrata, l'ínclit senyor Sánchez. I és que, al capdavall, estem parlant de l'home que el mes de juny passat, a Telecinco, va ser abatut dialècticament per un infant de deu anys; un infant que li va tombar tots els arguments amb rèpliques intel·ligents i retraient-li que pretengui imposar la nació espanyola als catalans. Sánchez, sabent-se en fals, va menystenir el nen, no el va deixar parlar més i va donar el tema per tancat. És a dir, va fugir d'estudi. Potser li ve d'aquí la fal·lera de fer quilòmetres que li ha agafat.

Ara, però, l'horitzó del senyor Sánchez s'ha entenebrit i no té més remei que dir coses que, com a mínim, no enfonsin encara més el PSC. Coses com aquesta: "Espanya és una nació de nacions, i Catalunya és una nació dintre de la nació espanyola." És una frase molt rància que sona bé a oïdes dels socialistes catalans, perquè és com aquelles copes de cava de les cases d'articles de broma, que sembla que estiguin plenes i que quan te les acostes als llavis t'adones que estan buides. Analitzem-la, en tot cas. D'entrada, sobta força que algú que, en parlar de Catalunya, diu estar "més a favor de la igualtat que de la identitat", es mostri, en parlar d'Espanya, més a favor de la identitat que de la igualtat. Ho dic perquè si Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Meritxell Batet i tot el PSC en bloc són tan partidaris de la igualtat, res no els farà més feliços que veure que Catalunya gaudeix dels mateixos drets que Espanya, oi? Igualtat com a estats independents, igualtat de veu i vot a la Unió Europea i a les Nacions Unides, igualtat en ambaixades, igualtat en seleccions nacionals, igualtat en política internacional...

Del que es tracta, ja s'entén, és que Catalunya pugui dir-se nació sempre que no n'exerceixi. Si s'agenolla i promet solemnement per escrit que mai no exercirà ni pretendrà exercir els drets propis de tota nació, el PSOE i la seva delegació catalana, en un acte d'impagable generositat, estarien disposats a concedir-li el titolet de 'nació'. Amb 'n' minúscula, naturalment. La majúscula està reservada només per a Espanya. Es tracta, doncs, de repetir la cantarella tot mirant de convèncer els militants del partit que no tinguin por, perquè Catalunya restaria lligada i ben lligada. És l'encegada arrogància d'una gent que es pensa que la Catalunya d'avui és la mateixa que la d'abans del Procés i que picarà l'ham. Ni tan sols les fortíssimes i successives patacades del PSC en cada contesa electoral no els diuen absolutament res.

L'arrogància, però, tendeix a l'autoengany i fa que el senyor Sánchez pensi que n'hi ha prou de proclamar-se 'Nació de nacions' per ser-ne. El seu raonament és aquest: «Jo sóc 'la Nació', i dintre meu tinc unes nacionetes que em fan pessigolletes.» És el gran projecte polític d'un jacobí, un projecte identitari i imperial espanyol dins el qual Catalunya només té sentit subordinada a Espanya i a la idea que 'ser català no és res més que una manera de ser espanyol'. Potser una manera un xic estranya, curiosa, peculiar, pintoresca, sí, però espanyola, espanyola, espanyola.

Tanta supèrbia fa badallar, francament. Sobretot quan aquesta supèrbia entela el cervell i, com en el cas de Pedro Sánchez i dels seus acòlits, no els permet assumir que Espanya és Espanya, i Catalunya és Catalunya. Cal una certa intel·ligència per admetre això, ja ho sabem, però caldria que fessin l'esforç. Catalunya no és ni pot ser mai "una nació dintre de la nació espanyola", perquè cap nació no pot ser mai perifèria de cap altra nació, llevat que en formi part; i si en forma part, ja no és una nació, és un tros de l'altra nació. Just el mateix, en un altre context, que el PSC dins el PSOE.

El Món , 7/11/2016
 
El debat del canvi horari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 febrer 2018
El debat del canvi horariLa setmana passada, en la tertúlia matinal de Cugat.cat, la moderadora va posar damunt la taula el tema del canvi d'hora que es faria l'endemà, 29 d'octubre, en virtut del qual hauríem d'endarrerir els rellotges seixanta minuts per ajustar-los a l'horari d'hivern. Érem quatre contertulians i no cal dir que no ens vam posar d'acord. N'hi havia que estaven a favor i d'altres en contra. Tots, però, vam fer una cosa que indica el pes enorme que té l'actitud particular de cadascú en aquesta matèria. És a dir, vam acabar recolzant-nos en els efectes que té el canvi horari en el nostre cos personal i en la nostra, també personal i intransferible, manera de ser. Frases com ara “a mi em trasbalsa, que canviïn l'hora” o “a mi tant me fa, perquè dormo exactament igual”, es van fer sentir tot portant-nos a allò tan humà, i alhora tan erroni, de pensar que el que és bo per a nosaltres ho és per a la resta del món i viceversa.

Després, per sort, van venir més arguments. Però, tot i aportar interessants consideracions, es va veure clar que és un debat tan recurrent i estèril com el de l'horari nocturn de les terrasses dels bars. I crec que sempre serà així, perquè es tracta de coses que estan estretament lligades a l'actitud de cada persona davant la vida. És com si preguntéssim si es treballa més a gust de bon matí o de nit. N'hi hauria que ens dirien que són més productius a trenc d'alba, i d'altres que ens dirien que és just quan envespreix que revifen. Doncs bé, amb el canvi horari passa el mateix.

Jo confesso que sóc favorable a l'horari d'estiu. M'agrada l'avançament de l'hora en primavera i no me'n sento gens afectat fisiològicament. M'afecta anímicament, això sí. Però de manera molt positiva, cosa que potser té a veure amb el fet que sóc nascut a l'abril i em sento identificat sensitivament amb la meva estació. En tot cas, sóc conscient que la defensa que en faig és indestriable de la meva personalitat intrínseca. M'agrada el bon temps, m'agraden els dies llargs, m'agrada veure com la vida social es dilata i la gent, quan el sol recula, es llança als carrers a una hora en què, si fos hivern, serien a casa amb la calefacció engegada i els llums encesos. M'agrada, en definitiva, gaudir d'aquesta llum mediterrània tan nostra, veure plenes les terrasses dels bars i dels restaurants i percebre en l'ambient com la vida es torna més extravertida i hi ha més possibilitats de practicar allò tan social, que en diem ‘prendre la fresca'.

Entenc, però, que no tothom pensa igual i que hi ha persones –probablement mitja humanitat– que senten l'hivern com a propi i que són felices entre flassades, nòrdics, jerseis, abrics, bufandes, guants i bosses d'aigua calenta, coses de les quals jo en prescindiria ara mateix. Ves què hi farem... Mai no plou a gust de tothom. Sigui com vulgui, el clima és determinant en el caràcter social dels pobles i anar-hi en contra és anar una mica contra natura. Recordo que en tot el temps que vaig viure a Alemanya no hi va haver cap dia que, com a primer gest en llevar-me, no cerqués el sol per la finestra. El cercava perquè, tot i haver-me acostumat a no veure'l gairebé mai, continuava trobant-lo a faltar com es troba a faltar un amic de tota la vida. Era un enyor subtil, és clar, un enyor molt discret, però suficient per recordar-me cada matí que sóc fill de la mediterrània.

Cugat.cat, 4/11/2016
 
Les amenaces de mort al president Puigdemont Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 31 gener 2018
Les amenaces de mort al president PuigdemontAmb pocs dies de diferència, el president Puigdemont ha rebut dues amenaces de mort a través de Facebook i Twitter. La primera va ser el 16 d'octubre passat, feta per un conductor d'autobús anomenat Jorge Fernández Hernández, que deia això: "Valiente hijo de puta, te va a llegar la hora muy pronto. Tienes al pueblo catalán dividido, y tú cada vez más dinero en tu cartilla. Una bomba debajo de tu coche, alerta. Els Països Catalans no existeixen, subnormal". I deu dies després, signada amb l'àlies Akisukinho, n'arribava la segona amb aquest text: "Oye, hijo de puta, sigues de independentista, y tú y tus hijos se van a comer un balazo". En aquesta última, l'amenaçador apareixia amb la cara tapada, com tots els covards, i amb una pistola a la mà.

En ambdós casos veiem que el llenguatge emprat és la viva expressió de l'odi més primari, amb la diferència que el segon no en té prou d'amenaçar el president, sinó que també amenaça els seus fills. És cert que el primer, un cop identificat, es va excusar. Però ho va fer quan ja no tenia cap més sortida. Mentre creia que en tenia, es va presentar com una víctima al·legant que l'autor no era ell i que li havien piratejat el compte de Facebook. Finalment, és clar, davant la volada del cas, es va espantar i va confessar. Amb tot, n'hi havia prou d'escoltar les seves declaracions en l'entrevista que li va fer RAC1 per veure que les excuses són pura comèdia: "Vaig voler transmetre [al president] que anés amb compte amb algun boig, que n'hi ha –jo no sóc cap boig– que li pogués fer mal. Aquelles paraules no són les que jo volia escriure. Jo tinc una conducta irreprotxable."

Després d'això, el president Puigdemont va donar el tema per tancat i la denúncia no va anar més enllà. És tot un gest per part del president. Tanmateix, jo no seria partidari d'aquest tarannà presidencial en casos d'amenaces de mort. Són coses massa serioses per ser banalitzades i restar impunes. Crec que una cosa és l'actitud lloable del president i una altra el curs que, indefectiblement, hauria de seguir la denúncia, atès que estem parlant d'un adult que ha de ser responsable dels seus actes i assumir-ne les conseqüències. Quatre parauletes de pati d'escola –"Senyoreta, jo no volia, no ho faré més"– no poden tancar l'amenaça de mort al president d'un país. No es pot permetre de cap de les maneres, perquè aquest desenllaç esperona altres individus a fer el mateix o a anar més enllà. I així ha estat. El resultat de la magnanimitat del president no es va fer esperar. Aquest cop apuntant també als fills.

La banalització de la violència nacionalista espanyola ja la fan tot sols el ministeri de l'Interior i els tribunals espanyols, sempre tan indiferents a les agressions a catalans en nom d'Espanya, i sempre tan diligents en la criminalització de persones que porten una estelada o que treballen el 12 d'octubre o que posen les urnes al servei de la ciutadania i permeten la llibertat d'expressió. Ho vam veure en l'operació mafiosa orquestrada pel ministre Jorge Fernández Díaz per desacreditar polítics catalans, o en la recomanació d'afusellar Artur Mas, que feia Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d'Estat de Comunicació, o en el vincle entre Artur Mas i Adolf Hitler que van establir Jonatan Cobo Ortega, portaveu del Partit Popular a l'Ajuntament de Rubí i la secció local del PSC-PSOE de Mont-roig (Baix Camp). Impunes totalment.

La part bona de tot plegat és la manifesta impotència intel·lectual de tots aquests agressors. Mancats d'arguments democràtics per impedir la llibertat de Catalunya, només els queda el recurs de la violència, de la intimidació i de la criminalització. Pensen, des del fons dels seus budells, que aquest poble recularà esporuguit davant d'amenaces feixistes, de maniobres fetes pel claveguereram de l'Estat i dels tribunals polítics espanyols. Greu error! Greu error de supèrbia, haver subestimat la força de Catalunya. Han confós l'estat de desorientació d'altres temps amb una naturalesa feble, sense adonar-se que no pot ser feble un poble que continua viu després de tres segles resistint els atacs d'un Estat supremacista com l'espanyol. Quan ho descobriran, ja farà anys que Catalunya serà un Estat independent.

El Món . 31/10/2016
 
Un nou cas cada tres segons Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 gener 2018
Un nou cas cada tres segonsL'any 2007 es va crear l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer (AFA), del Vallès Occidental. L'AFA, que té la seu comarcal a Sant Cugat, va néixer sense afany de lucre amb l'objectiu de donar suport, informació i orientació a les persones que tenen cura de malalts d'Alzheimer, per raons de parentiu, i fa una tasca molt important –extraordinària, n'hauríem de dir–, per pal·liar les conseqüències que té aquesta malaltia en l'entorn familiar on s'esdevé.

No tinc cap dubte que la ciència aconseguirà vèncer aquest mal. De fet, n'hi ha prou de mirar enrere per veure que s'ha avançat força en el diagnòstic precoç de l'Alzheimer, i tot apunta que aviat es podrà detectar mitjançat una anàlisi de la parla espontània, és a dir, enregistrant la veu dels pacients mentre enraonen de manera relaxada sobre un tema personal, o amb una simple anàlisi de sang. En aquest darrer cas, el mètode serà molt menys invasiu que l'actual, ja que no necessitarà una anàlisi amb líquid cefaloraquidi, que allarga els processos d'avaluació i comporta una punció lumbar.

Ser testimoni de la degradació mental d'una persona estimada i veure que arriba al punt que ja no ens reconeix és molt dolorós. Els malalts es queden orfes d'identitat i de records i travessen estadis cada cop més greus: manca de memòria, problemes de llenguatge, problemes a l'hora de fer coses senzilles, desorientació, pèrdua de la facultat de raonament, dificultat per elaborar pensaments, canvis sobtats d'estat anímic, canvis de comportament, pèrdua d'iniciativa... És terrible, ja ho veiem. I encara més si tenim en compte que l'Alzheimer afecta una de cada deu persones més grans de 65 anys i va per davant del càncer i de l'infart.

Per totes aquestes coses, em fa feliç poder dir que la representació de l'obra teatral ‘Abans que pugi el teló', que es farà aquest diumenge 30 d'octubre al Casal de Cultura de Valldoreix, a les 7 de la tarda, a un preu mòdic de 5 euros, serà a benefici de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer del Vallès Occidental. Tant a mi, en qualitat d'autor de l'obra, com als seus intèrprets, Jaume Pla, que n'és el protagonista, i Salvador Fenollar, ens fa molt feliços aportar-hi un granet de sorra per millorar l'assistència a aquestes persones dins el marc de la 23a Mostra de Teatre de Valldoreix. Hem de tenir present que el cost per malalt comença essent de 5.000 euros de mitjana, després s'enfila als 22.000 euros, i arriba, en les fases més greus, als 41.000 euros. Són moltíssims diners. I de les cures, cada família n'assumeix el 87%. Veniu, passeu-vos-ho bé, i contribuïu-hi també vosaltres amb la vostra presència. Cada tres segons es diagnostica un nou cas al món, i tots en som candidats.

Cugat.cat , 28/10/2016
 
El nacionalisme espanyol d'Àngel Ros Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 gener 2018
El nacionalisme espanyol d'Àngel RosDiu la saviesa popular que el temps acaba posant tothom al seu lloc. És una dita maca, una dita que sona bé, perquè és optimista i esperançadora, però que la història, malauradament, ha contradit un munt de vegades. No sempre, tanmateix. Hi ha ocasions en què és el mateix personatge qui es posa tot sol al lloc que li correspon. Aquest és el cas de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros. Han calgut només uns pocs anys perquè aquella disfressa que el presentava com una de les veus del sempre difús i finalment difunt sector catalanista del PSC-PSOE s'hagi volatilitzat i n'hagi quedat a la vista l'autèntica ideologia del personatge.

Àngel Ros és l'home que no ha tingut escrúpols de pactar amb un partit ultranacionalista espanyol com Ciudadanos tot un seguit de mesures netament contràries als drets nacionals de Catalunya i a la seva llengua, entre les quals no donar suport a cap mesura relacionada amb el procés català ni a la creació de noves estructures d'Estat, impedir la incorporació de l'Ajuntament de Lleida a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), no col·laborar econòmicament amb aquesta entitat, prohibir la instal·lació d'estelades en l'espai públic i eliminar la discriminació favorable al català, com a llengua minoritzada, en tots els ordres de l'administració. Doncs bé, ara encara va més lluny.

Ara, Àngel Ros, rebutja la demanda feta per Esquerra i la Crida per Lleida-CUP de retirar els noms franquistes dels carrers de la ciutat. La seva resposta ha estat que “no hi ha cap necessitat” de retirar-los. En altres paraules, el senyor Ros considera que els noms franquistes han de romandre on són. És a dir, que els batlles feixistes que van intervenir en l'assassinat de demòcrates durant la dictadura han de continuar tenint un carrer al seu nom a la ciutat de Lleida per voluntat del Partit Socialista i de Ciudadanos, i per a escarni dels lleidatans que van patir les barbaritats d'aquell règim. Realment repugnant.

Però Àngel Ros, sempre abraçat a la llei espanyola, aquella tan totalitària que criminalitza els polítics catalans que van posar les urnes al servei de la ciutadania, es burla de la Llei de la Memòria Històrica, en virtut de la qual els municipis estan obligats a retirar els noms de carrers vinculats al franquisme. Àngel Ros, però, no la vol complir. És el comportament propi d'un home que tot sol, sense l'ajuda de ningú, ha tingut prou amb uns quants mesos per llevar-se la màscara catalanista i mostrar obertament el seu nacionalisme espanyol. Un nacionalisme espanyol que s'ha revelat irreprimible fins al punt de no permetre-li ni tan sols guardar les aparences. Molt il·lustratiu, tot plegat. I és que en realitat som davant d'un polític derrotat. Àngel Ros no és res més que un dels molts polítics que el procés català ha deixat literalment despullats.

Nació Digital , 27/10/2016
 
La mort de Patrícia Gabancho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 desembre 2017
Patrícia GabanchoLa notícia de la mort de Patrícia Gabancho em va agafar completament desprevingut. No en sabia res, de la seva malaltia de pulmó. Ella era tan discreta que no parlava mai d'aquesta qüestió, més enllà de les persones del seu cercle íntim. Jo, com és lògic pel tarannà ideològic que ens unia, vaig compartir-hi molts actes arreu de Catalunya defensant sempre la llengua i els drets nacionals del país. Recordo que va ser especialment emotiu l'acte celebrat el 12 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, just la nit abans de la consulta per la independència que s'havia de celebrar en aquell municipi. Amb un Centre Moral ple a vessar, la Patrícia i jo, en companyia d'altres persones, vam fer un parlament vinculat a la importància del moment. Era només una consulta de caràcter local i no vinculant, però la història ha demostrat fins a quin punt va ser transcendent, ja que l'exemple es va escampar d'immediat per tot Catalunya i es va convertir en l'embrió de tot el que ha vingut després. Per això, d'aleshores ençà, sempre he demanat que, un cop assolit l'objectiu, Arenys de Munt sigui considerada oficialment "capital honorífica de la independència de Catalunya".

El 2008, un any abans d'aquella consulta, jo havia escollit la Patrícia com un dels personatges del meu llibre Nosaltres, els catalans. El llibre, que figura avui en moltes aules d'acollida pels valors integradors que defensa, era un passeig pels cinc continents en companyia de vint persones no nascudes a casa nostra que parlaven del seu país d'origen i de com havien abraçat lliurement la catalanitat. L'apartat que vaig dedicar a la Patrícia, trenta-vuit pàgines, era el més llarg de tots.

La nostra conversa, al seu pis del carrer de Numància de Barcelona, va durar dues hores i mitja i va ser interessantíssima, perquè, després de dir-me que sempre havia estat reticent a parlar de les circumstàncies que la van dur a Catalunya, em va acabar explicant que a l'edat d'onze anys, després de veure la pel·lícula Mourir à Madrid, de Frédéric Rossif, es va interessar per la història d'Espanya. Va agafar un llibre de Salvador de Madariaga i li va estranyar que, a partir de la confederació catalanoaragonesa, Catalunya ja no hi aparegués fins als dies de la República. "Que estrany", va pensar. No s'explicava que en tots aquells segles Catalunya s'hagués tornat invisible, talment com si hagués deixat d'existir. Va ser arran d'això, amb la sensació que Espanya li amagava alguna cosa, que es va adreçar a dues entitats catalanes de l'Argentina: el Casal Català i l'Obra Cultural Catalana. En aquesta segona li van facilitar el llibre Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, editat a Mèxic el 1947, i al cap d'uns dies, amb la lectura feta i tota emocionada, va decidir que aniria a l'Obra Cultural Catalana cada setmana a cercar-hi més llibres. Va ser allí, doncs, on va aprendre català. Estava tan enamorada de Catalunya que el seu pare li va dir: "Amb tanta tabarra com estàs donant amb Catalunya i els catalans, potser que hi vagis a veure què passa, no?"

La Patrícia sempre va valorar moltíssim aquest estímul del seu pare, perquè era un estímul fet a contracor. L'home sabia que si la Patrícia se n'anava, ja no tornaria mai més. I, tanmateix, la va empènyer a seguir la crida dels seus anhels, cosa que finalment es va esdevenir el 1974, quan tenia vint-i-dos anys. La percepció era encertada: no hi va haver retorn.

Va ser així, doncs, aprofundint en la realitat catalana, com la Patrícia va obtenir una visió inequívoca de l'opressió que Catalunya patia aleshores i que continua patint avui. Aquestes paraules me les va dir a casa seva aquella tarda d'agost de 2008: "El nacionalisme espanyol és d'una intolerància tremenda, perquè vol modelar tothom segons el seu patró. Mentre els catalans no volen catalanitzar ningú, els espanyols volen espanyolitzar tothom. De manera que es tracta d'un nacionalisme expansiu, agressiu i intolerant. Per això els catalans de cultura espanyola són tan agressius amb Catalunya, i especialment amb la cultura catalana, que desqualifiquen constantment. Necessiten empetitir-la, blasmar-la, demostrar-se a ells mateixos que tenen raó perquè allò que és català és una merda."

La mort prematura de Patrícia Gabancho és una pèrdua molt gran per al país, com també ho va ser la de Muriel Casals, el 2016. La Patrícia sabia que la independència de Catalunya és inevitable. Espanya pot posar-hi pals a les rodes, però és inevitable. Per això m'entristeix que una dona com ella, una catalana d'origen argentí que va desitjar amb tanta força viure en una Catalunya lliure, i que va contribuir amb tanta energia a fer-ho possible, no pugui acompanyar-nos en el tram final del camí. Caldrà tenir-ho en compte, quan arribi el moment. Gràcies, estimada Patrícia, per la teva noblesa i per les converses amb què vas enriquir la meva vida.

El Món , 4/12/2017
 
El numeret del vot desobedient del PSC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 desembre 2017
El numeret del vot desobedient del PSCEl PSC viu el moment més dur de la seva història. Després d'haver governat trenta-dos anys la capital de Catalunya i un munt d'ajuntaments del país, és avui gairebé una desferra de la qual tothom en fuig. La força desemmascaradora de l'independentisme ha convertit en cadàvers polítics una bona llista de senyors, senyores i partits que fins fa quatre dies vivien còmodament asseguts en el sofà de la indefinició sense sentir cap mena de pressió social al clatell. Ara, però, els han pres el sofà i, com passa en els referèndums, les disfresses retòriques ja no serveixen i cal pronunciar un d'aquests dos mots: SÍ o NO. És a dir, si vols un Estat independent o quatre províncies dependents, si vols una Catalunya lliure o una Catalunya captiva.

No és que el PSC d'avui sigui diferent del d'abans. És el mateix. El PSC sempre s'ha mantingut fidel al seu nacionalisme espanyol. No l'ha traït mai. Queden, com a prova, la multitud de vegades que ha votat al costat del Partit Popular en el Congrés espanyol contra els drets nacionals de Catalunya. Una de les seves gestes més glorioses va ser la de la LOAPA. La diferència és que ara, gràcies a la presa de consciència de la societat catalana, la seva posició ha quedat en fora de joc i s'ha fet molt més visible. Tan en fora de joc i tan galdosament visible com la d'un individu passejant-se vestit per un campament nudista.

Estem parlant, doncs, d'un grup polític –remarco "grup" en comptes de "partit"– que ha fet pinça a Espanya contra la unitat de la llengua catalana, contra la gestió dels aeroports catalans, contra la descentralització dels ports, contra les seleccions catalanes, contra la proposta de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees, contra el Corredor Mediterrani, contra la transferència a la Generalitat de convocar referèndums, contra les mesures de l'eurocambra per protegir les llengües minoritàries i els drets fonamentals i, entre moltíssimes altres votacions, contra l'ús de la llengua catalana com a llengua prioritària a l'administració pública. Ja es veu que Catalunya, del PSC, no en pot esperar res de bo.

Per això, l'espectacle que estan oferint aquests dies, afirmant que trencaran la disciplina de vot del PSOE per no lliurar el govern espanyol al PP, és pura comèdia. Hi votaran en contra, és clar. Però no pas per raons ideològiques, sinó de supervivència. Catalunya no és Espanya, i, justament perquè no ho és, seria suïcida per a ells que el PSC fes president Mariano Rajoy. Per tant, no tenen cap més alternativa. La comèdia és que pretenguin vendre aquesta ‘indisciplina' com un acte de coherència i de puresa ideològiques. Talment com si la societat catalana fos ximple i la història fos amnèsica.

El PSC no és un partit, és un grup polític, una delegació territorial del PSOE, com ho demostra el fet que sempre, sempre, sempre, llevat d'una única ocasió, el 2013, per les mateixes raons de supervivència que ara, ha obeït submisament tots i cadascun dels designis de Madrid. Hom pot dir que el PSC no obeeix, simplement vota el mateix que el PSOE perquè pensa el mateix que el PSOE. I és cert. Pensen el mateix, ja ho sabem. Però, francament, tenint en compte el conegut nacionalisme espanyol del PSOE, és obvi que el PSC hauria de tenir més sentit del ridícul. Sigui com vulgui, el numeret del vot díscol que pensen escenificar a Madrid és tan sols l'única opció possible d'una delegació territorial desesperada que pretén maquillar amb un cop d'efecte –com més geniüda sigui la reacció de la central madrilenya més heroic semblarà el seu gest– la tradicional aliança espanyolista entre PSC, Partit Popular i Ciudadanos contra les llibertats nacionals de Catalunya. En aquest sentit, podem recordar que l'any 2006, després de foragitar Esquerra de la Generalitat, el PSC va nomenar Jaume Conejero, exmilitant de Fuerza Nueva, director de projecció exterior de l'Esport.

Per si fos poc, a última hora, s'hi ha afegit un altre element que encara retrata millor la inversemblança ideològica del vot desobedient. Em refereixo al fet de dir que recorreran al micromecenatge per pagar la multa que els imposarà la central. D'això se'n diu ser conseqüent: “D'acord, votaré en contra del PP, però que no em costi diners, eh?” És la plasmació de fins a quin punt els diputats del PSC a Espanya confonen la representació del que haurien de ser uns principis ideològics amb una feina merament funcionarial. Tot molt edificant, ja ho veiem. Mentre hi ha polítics catalans que han d'afrontar querelles criminals per haver posat les urnes al servei de la ciutadania, complint un mandat de la societat a través del Parlament de Catalunya, n'hi ha d'altres que han acabat creient-se que són actors que es deuen al seu públic en comptes de diputats que es deuen al seu poble.

El Món , 24/10/2016
 
L'augment de dones fumadores Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 novembre 2017
L'augment de dones fumadoresUn estudi liderat per la Universitat Internacional de Catalunya, que té el campus a Sant Cugat, i en el qual hi ha col·laborat l'Institut d'Oncologia de la Universitat de Porto, a Portugal, ens adverteix que l'any 2020, és a dir, d'aquí a quatre anys, a Catalunya, la mortalitat per càncer de pulmó en dones d'entre 55 i 74 anys d'edat, superarà la del càncer de mama. Els investigadors informen que mentre el càncer de mama ha disminuït, gràcies, en part, als programes de detecció precoç, el de pulmó ha crescut en la mateixa proporció que també ho ha fet el nombre de dones fumadores.

Per raons culturals, el tabac va ser durant segles un hàbit genuïnament masculí. Les dones no fumaven, i, si alguna ho feia, el seu comportament era percebut com una excentricitat, com una conducta poc femenina, o, en el millor dels casos, pròpia d'una dona de vida bohèmia o distreta. Jo mateix recordo que de petit em cridava l'atenció que els capellans fumessin i que les monges, en canvi, ho tinguessin prohibit. "Per què?", preguntava a la meva mare. Però cap de les respostes que em donava em convencien. Em semblava absurd. Després, en fer setze anys, jo també vaig començar a fumar. M'hi vaig enganxar perquè em semblava que allò "feia home". Volia semblar un adult i pensava –santa innocència– que per ser adult n'hi havia prou d'imitar el que feien els adults. Ho veia a les pel·lícules i em semblava molt masculí. Si els meus admirats Bogart, Widmark o Belmondo seduïen les dones amb una cigarreta als llavis, era obvi que jo havia de fer el mateix.

Arribats aquí, però, confesso al lector que les noies m'agradaven molt més que el tabac i que, per tant, era per elles que fumava, no pas per addicció. L'addicció va venir després. Era adolescent, m'agradaven les noies i no volia que elles em veiessin com un vailet. El problema va ser que quan vaig descobrir que el cor de les dones no es conquereix amb fum, sinó amb cervell, ja era massa tard.

Al cap de molts anys, tanmateix, gràcies a una gran força de voluntat –una de les poques qualitats que tinc– vaig decidir fumar només cinc cigarretes diàries, i mai cap abans de dinar. Pensava erròniament que si fumava poc podria fumar sempre. Però cada vegada m'adonava més que d'entre les coses absurdes d'aquesta vida, amb conseqüències negatives, l'hàbit de fumar n'és una de ben sonada; i ho vaig deixar. L'any 2000 vaig enraonar amb el meu cervell, li vaig dir que era una ordre, que s'havia acabat, i mai més no he tornar a fumar. Cap trauma, cap estrès, cap recaiguda, només satisfacció; satisfacció per la qualitat de vida que vaig guanyar i satisfacció per haver pogut constatar la immensa força que podem exercir a través del cervell. Per això, quan veig una dona addicta al tabac que presenta candidatura a la mortalitat que anuncien els informes científics m'agafen ganes de dir-li: "Deixa-ho, no val la pena". Però no dic res. Comprenc que no sóc jo qui li ho ha de dir, és ella mateixa.

Cugat.cat , 21/10/2016
 
Barcelona en Comú i el franquisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 novembre 2017
Barcelona en Comú i el franquismeCrec que el govern municipal de l'Ajuntament de Barcelona, a càrrec de Barcelona en Comú (BComú), ha aconseguit plenament el seu objectiu pel que fa a l'exposició "Franco, Victòria, República", que s'estarà al Born Centre Cultural entre el 18 d'octubre i el 8 de gener. Volien fer quelcom que cridés l'atenció i ho han aconseguit. Aquest article n'és la prova.

No hi ha dubte que posar estàtues franquistes al carrer fa que molta gent es fregui els ulls. Si més no, en una societat democràtica com la catalana. També cridaria l'atenció que l'Ajuntament de Berlín posés estàtues hitlerianes a l'espai urbà. La diferència és que a Alemanya està prohibida l'exhibició de símbols nazis mentre que a l'Estat espanyol es veuen constantment símbols franquistes en estadis i manifestacions sense que la policia actuï. Com s'explica aquesta diferència? Doncs s'explica de manera molt senzilla: Hitler va ser derrotat, Franco va morir al llit. El primer és conegut com una de les figures més execrables de la història, el segon encara té monuments a Tortosa, per voluntat de l'alcalde Ferran Bel, carrers a Lleida a nom d'alcaldes vinculats a crims del seu règim, per voluntat de l'alcalde Àngel Ros, i una associació subvencionada que vetlla pel seu "llegat". De fet, hi ha un partit polític, el Partit Popular, que, a més de ser fundat per un dels seus ministres més destacats, es continua negant a condemnar el franquisme i el protegeix, com es demostra en les instruccions que la fiscal general de l'Estat ha donat a totes les fiscalies perquè s'oposin a la investigació que la justícia argentina està fent d'aquells crims. Això explica perquè un fet ignominiós que a Berlín hauria suposat la dimissió de l'actual batlle de la ciutat, Michael Müller, a Barcelona, en canvi, no sols no ha forçat la dimissió de la batllessa Ada Colau, sinó que aquesta i el seu govern es vanten d'ocupar l'espai urbà amb simbologia feixista.

Som al 2016, i, per tant, encara hi ha moltes persones que van experimentar en carn pròpia les barbaritats d'aquell règim genocida o que conserven ben viu el record dels familiars que van ser-ne víctimes mortals. Són persones que se senten ferides en veure com l'Ajuntament de Barcelona posa al carrer aquella simbologia per tal d'atreure públic a una exposició. Es veu que l'audiència tot s'ho val.

Una altra cosa és el contingut intern de l'exposició, que és lloable i que jo subscric, perquè mostra la doble moral d'escultors com Marès i Viladomat, que havent treballat en favor dels valors republicans, no van tenir escrúpols a treballar en la glorificació dels valors feixistes, i que tot seguit, per si fos poc, van ser condecorats per la democràcia. És bo que la ciutadania vegi quines són les conseqüències de no haver assegut el feixisme davant d'un tribunal penal i de no haver jutjat els milers de crims que va cometre. On la memòria és feble, o interessadament dispersa, la banalització del terror d'una dictadura atorga impunitat als seus executors i col·laboradors. No és estrany que la hipocresia, en aquesta qüestió, gaudeixi de tan bona salut. Al capdavall, si hom no demana la il·legalització del Partit Popular, per què s'hauria d'indignar en trobar-se una estàtua eqüestre de Franco a mig camí entre Santa Maria del Mar i el Parlament de Catalunya?

No, senyors i senyores de Barcelona en Comú; no tot s'hi val per l'audiència. L'audiència no és més important que l'ètica. Les cadenes de televisió, cadascuna amb els seus principis, il·lustren molt bé la diferència entre una cosa i l'altra. Tots coneixem, per exemple, l'exhibició obscena que fan de les misèries humanes determinades cadenes espanyoles, per a les quals l'audiència tot s'ho val, i la diferència abismal que les separa de Televisió de Catalunya. La diferència es diu ‘codi ètic'. El codi ètic ajuda a saber en tot moment quin és el límit. Barcelona en Comú no ho vol saber. Per això banalitza la simbologia franquista posant-la al mig del carrer en comptes de fer-ho a l'interior del Born, que és on es fa l'exposició. Així, a més de contradir l'exposició, contribueix a perpetuar la realitat hipòcrita que critica.

El Món , 17/10/2016
 
El carrer no és un abocador Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 novembre 2017
El carrer no és un abocadorHi ha gent que confon el carrer amb un abocador i que es comporta de manera insolidària amb la seva col·lectivitat. És gent que no s'adona, o que no se'n vol adonar, que les persones tenim el deure cívic de preservar l'entorn més immediat, que és aquell que ens acull i que forma part de la nostra vida. Hi ha gent, però, que això de l'entorn més immediat ho redueix a casa seva, de portes endins, i n'exclou tot el que en queda a fora. És a dir, tot allò que embruta o que fa nosa a la seva llar ho deixa en una vorera sense importar-li que també embruti o que faci nosa a la resta de ciutadans. L'egoisme és així: els altres no existeixen, només existeixo jo.

Ja he escrit diversos articles denunciant l'incivisme d'aquelles persones que omplen l'entorn dels contenidors de tota mena de deixalles, algunes realment fastigoses, sense cap mena d'escrúpol i voluntàriament alienes al servei de recollida municipal. En tots els casos, a més, hi trobem una mandra absoluta per obrir la tapa del contenidor de la brossa i, com a mínim, abocar-hi els testos, els orinals, les tasses de vàter, etc...

Això de la mandra, però, es veu que és una cosa força estesa, ja que fins i tot la pateixen moltes de les persones que fan servir els contenidors de color blau, és a dir, els de paper i cartró. La normativa, i sobretot el sentit comú, diuen que abans de llançar les capses de cartró, cal desfer-les i plegar-les per tal que ocupin menys espai a l'interior. Així s'evita que s'ompli de seguida amb poca cosa i es deixa espai per a allò que hi aboquin les persones que vinguin després. Doncs no. Els contenidors blaus s'omplen de capses amb el mateix format que van sortir de fàbrica, no fos cas que l'esforç de plegar-les causés un pinçament o una hèrnia al gentil plegador.

Sincerament, no entenc aquest menfotisme. No entenc tanta desídia amb relació a uns espais urbans que, precisament perquè ens acullen com a vianants, són una extensió de casa nostra. Per ser cívic no calen diners, n'hi ha prou de tenir consciència col·lectiva i pensar una mica en els altres. Al capdavall, pensar en els altres és també una manera de pensar en nosaltres. De la mateixa manera que el nostre civisme beneficia les persones que vindran després, també nosaltres ens beneficiem del civisme de les persones que han vingut abans.

Cugat.cat , 14/10/2016
 
No els veig artrítics, els accents diacrítics Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 31 octubre 2017
No els veig artrítics, els accents diacríticsSincerament, per més voltes que hi dono, no puc entendre la raó dels canvis que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) pretén introduir en les normes ortogràfiques de la llengua catalana, pel que fa als accents diacrítics. En llegir-ho, vaig tenir la sensació que es tractava d'una d'aquelles notícies que els mitjans de comunicació s'inventen el dia dels Innocents. És a dir, una facècia ben pensada que cridi l'atenció. El problema és que no és cap facècia; és una proposta que va de debò i que es preveu que sigui aprovada el 17 de novembre vinent en la reunió del Ple de l'Institut.

Jo sóc escriptor, cosa que vol dir que la llengua és la meva eina de treball, com el ribot ho és del fuster. Però no és només una eina, és també un tresor que estimo i que cada dia m'ensenya alguna cosa que ignorava. Me'n serveixo, per tant, no pas amb aires de suficiència, sinó obert a nous coneixements i amb respecte absolut pels membres de l'IEC, i també pels lingüistes en general, especialment per aquells que treballen en mitjans de comunicació. Això darrer ho dic perquè he estat testimoni ocular infinitat de vegades de la poca consideració que mereix la seva feina per part d'alguns redactors. Comentaris sorneguers fets a l'esquena, com ara pesats, lligamosques, torracollons..., n'he sentit un munt. I és que és molt més còmode menystenir la persona que sap més que nosaltres, que no pas esforçar-nos per aprendre allò que ens diu.

No és, per tant, des de cap actitud de menysteniment, sinó des de l'astorament, que escric aquest text. L'escric, perquè no me'n sé avenir que l'Institut consideri inútils els accents que il·lustren el doble sentit de paraules com dona/dóna, feu/féu, fora/fóra, molt/mòlt, net/nét, os/ós, soc/sóc, sol/sòl, vens/véns o ves/vés. És veritat, com diu l'IEC, que soc (basar) i soc (calçat) o deu (nombre) i deu (doll d'aigua) s'escriuen igual sense que hi hagi cap problema. Però, si us plau, no fem el plaga! Els mots soc (calçat) i deu (doll d'aigua), d'un ús insignificant, no es poden comparar de cap de les maneres amb els que he citat.

Em sembla un despropòsit tan gran com l'argument justificador de dir que es fa per "simplificar" i "facilitar" l'aprenentatge de l'ortografia, atès que, pel que es veu, els escolars tenen gravíssims problemes a l'hora de comprendre aquests accents. Sembla que el trauma que pateixen és tan gran que ja s'estan organitzant per crear un col·lectiu d'Afectats pels Accents Diacrítics (AAD). I és comprensible, la salut per damunt de tot!

Bé, dit això i parlant seriosament, no em crec la justificació de l'IEC. No me la puc creure per dues raons: una, perquè no ve a tomb; i dues, perquè, si fos certa, voldria dir que el nivell dels nostres escolars és vergonyosament escardalenc. A l'hora d'escriure, es pot entendre el dubte en persones que no han estudiat català. Però no pas en els que l'estudien o que l'han estudiat. No vull imaginar-me el trasbals que deuen tenir amb els pronoms febles, si els accents diacrítics els resulten incomprensibles. Penso, doncs, que la proposta no porta enlloc, i la prova és que no hi ha hagut cap moviment a favor de l'eliminació.

Ela accents diacrítics són, en molts casos, una gran ajuda alhora d'entendre el sentit d'allò que ens diu un text, sense haver d'esperar que l'autor ens ho aclareixi més endavant. Déu n'hi do, la feineta que dóna la lectura d'una notícia quan el qui l'ha redactada els ignora! L'Institut ens diu que en cas que un mot es presti a equívoc, es podrà usar l'accent. Magnífic! Això sol ja revela que la mesura és innecessària. Ho és, perquè no aporta absolutament res a la llengua i perquè denota aquell encongiment tan propi de les llengües minoritzades, que és creure que són massa feixugues comparades amb les llengües ‘cosmopolites'. Fa tants anys que sentim dir que "el català és molt difícil" o que "el català és molt complicat", que ens ho hem cregut. No cal dir que el marc referencial dels qui diuen aquestes frases sempre és la llengua espanyola. D'aquesta, ves per on, no en diem mai res. I és que l'espanyol és facilíssim; no te n'adones que... pam! Ja el saps. Ni una falta, tu!

No serà, tanmateix –i ara no parlo de l'IEC–, que la consideració que ens mereix el català no és la mateixa que la que ens mereix l'espanyol? No serà que en la ment dels catalans l'espanyol és una llengua d'autoritat mentre que el català és una llengua de voluntat, i que per això som tan aplicats per a la primera i tan mandrosos per a la segona? No serà que en el nostre marc mental fem del català una traducció de l'espanyol, i que allò que no existeix en aquest últim ens sembla il·lògic que existeixi en el primer?

Estimats amics de l'IEC, la llengua catalana cau a trossos. Sí, ja sé que això no es pot dir, ja sé que és tabú i que se'm podria crucificar per la gosadia. El que toca és sacralitzar les mentides que diu la gent en les enquestes per tal de quedar bé, i que són molt útils per alimentar el cofoisme. Però el cert és que la llengua cau a trossos; i si no hi posem remei, l'IEC aviat esdevindrà una mera corporació acadèmica d'un dialecte de l'espanyol anomenat catanyol. Penso que ajudaríeu molt més a la llengua si amb un acte de coratge us pronunciéssiu en aquest sentit, que no pas esborrant uns accents diacrítics que ningú no discutia. Posats a simplificar –permeteu-me el disbarat de la ironia–, podríem eliminar els pronoms febles i reduir a cinc les vuit vocals. Quines ganes de complicar-nos la vida amb rampoines tan enutjoses! Al capdavall, si hem de parar l'orella a "la realitat del carrer", ja fa temps que els podríem haver cantat les absoltes. Proposo, d'altra banda, que es creï una Creu de Sant Jordi especial per als periodistes i tertulians que usen els pronoms febles.

Sigui com vulgui, jo continuaré fent ús dels accents diacrítics la resta de la meva vida, perquè allò que vull, en escriure un llibre o un article, no és complicar la vida del lector, sinó justament simplificar-li'n la comprensió. Per això em semblen tan útils els accents diacrítics. Tan útils com pugui ser-ho una majúscula en determinats casos, per més que les normes no ho diguin. Jo, per exemple, diferencio sempre entre Estat i estat, quan els uso en singular. I ho faig perquè entenc que no és el mateix referir-se a un Estat, com a entitat política, que a un estat d'ànim, a un estat de comptes o al fet d'estar en estat.

L'amic Celdoni Fonoll em va regalar el poema "Vénen i venen", d'Agustí Bernaus i Pinós, que amb la nova normativa ja no es podria llegir:
«De bon matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se'n van,
i no se'n van fins que venen,
i és quan venen que se'n van.

Mes si vénen i no venen,
llavors se'n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.

Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?»
Crec que encara som a temps d'una reflexió. No els veig gens artrítics, els accents diacrítics. Per això us demano, amics de l'Institut d'Estudis Catalans, que reconsidereu la vostra posició i que no aproveu l'esmentada proposta o que, si més no, reduïu el nombre de mots afectats. Hi ha remeis que esdevenen pitjor que la malaltia. Especialment si s'apliquen sense que hi hagi malaltia.

El Món , 10/10/2016
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 70 de 1722
spacer.png, 0 kB