spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
En resposta a Urkullu i a Guerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2018
En resposta a Urkullu i a GuerraAquests darrers dies s'han produït declaracions d'Iñigo Urkullu i d'Alfonso Guerra, en clara al·lusió a Catalunya, que vull contestar pels elevats nivells de demagògia, de cinisme i de falsedat que contenen. Urkullu ha dit que "la independència és pràcticament impossible en un món globalitzat", i Guerra, acusant l'independentisme d'"aixecar murs", i de ser, en clara associació als partits europeus d'extrema dreta, una nova i "verinosa" forma de populisme, ha afegit que nacionalisme i socialisme són incompatibles. Ignoro quina consideració mereixen les persones a les quals s'adrecen aquests dos polítics, però no sembla que sigui gaire elevada atesa la insostenibilitat del seu discurs. No n'hi ha prou de posar cara de solemnitat monàstica, com fa Urkullo per disfressar fal·làcies, o d'adoptar el to de ‘chascarrillero' de la riba del Guadalquivir, com fa Guerra per salpebrar la buidor intel·lectual que exhibeix. Cal, sobretot, no mentir i mirar-se al mirall abans de parlar.

Sembla que Alfonso Guerra és incapaç de veure en la seva figura política allò que sempre ha estat: un nacionalista espanyol. Un nacionalista espanyol que ha escampat força verí populista contra Catalunya i les seves llibertats nacionals negant-ne l'existència. No hi ha nacionalisme més opressor, més excloent i més verinós en aquest món que aquell que es declara amo i senyor d'altres pobles impedint-los decidir per si mateixos. D'altra banda, no hi ha prova més fefaent de la compatibilitat entre nacionalisme i socialisme que el Partit Socialista del senyor Guerra. I no sols perquè quan el PSOE va assolir el poder estatal, el 1982, va ser rebut amb aguda precisió per la premsa nord-americana com un partit nacionalista, sinó perquè tota la seva política des d'aleshores, tota de dalt a baix, ha estat la pròpia d'un partit profundament i obsessivament nacionalista. De fet, si recordem el GAL, el PSOE ha dut el seu nacionalisme fins a límits força repugnants, uns límits que ni tan sols certs partits europeus d'extrema dreta no han gosat traspassar mai. I pel que fa a l'aixecament de murs, ningú no n'ha aixecat de més alts que el senyor Guerra i el seu partit, sempre al costat del PP, per separar Catalunya del País Valencià i de les Illes. No és aixecar murs, el que vol Catalunya amb la seva independència. Justament vol abatre'ls. Vol abatre els murs que l'empresonen, vol prendre les seves pròpies decisions amb lleis pròpies i justícia pròpia, i vol ocupar el lloc que li correspon com a nació d'Europa.

Amb relació a Iñigo Urkullo, que recorre a una frase tronada que han dit tots els nacionalistes espanyols, absolutament tots, pretén utilitzar l'evident i sana interdependència de totes les nacions del planeta per desacreditar la independència del País Basc i de Catalunya tot justificant la seva posició personal com a col·laborador de Madrid a l'hora d'impedir-la. Naturalment que en un món globalitzat la independència absoluta dels estats no és possible. És obvi. I és bo que sigui així, perquè no hi ha ningú autosuficient. A la Terra no hi sobra cap poble, tots els pobles són en si mateixos una aportació al patrimoni de la humanitat. Catalunya i el País Basc també. L'independentisme català, que és de naturalesa humanista, no aspira, per tant, a cap independència suprema, en té prou de tenir les mateixes cotes de llibertat que tenen els estats membres de les Nacions Unides. Ni una més ni una menys. No es tracta, doncs, que Catalunya sigui més independent que Espanya, França o Holanda, es tracta que sigui exactament igual. Igual d'independent i igual d'interdependent. Es tracta, en definitiva, que quan el poble basc culmini la seva presa de consciència nacional pugui dir: "Vull ser tan independent com ho són Espanya, França, Holanda o Catalunya".

El Món , 12/12/2016
 
Una de cada quatre dones! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 maig 2018
Una de cada quatre dones!No fa gaire, parlant de la violència masclista, un senyor –en direm Josep– em deia que els homes que maten una dona són individus primitius, de poc nivell intel·lectual i de classe social baixa, perquè, segons ell, els homes cultivats, amb estudis superiors i de posició benestant no fan aquestes barbaritats. M'ho deia amb rotunditat, plenament convençut que l'acte de matar la muller o l'exmuller només pot venir d'un home d'un sector social molt específic. Em va deixar preocupat. Però no pas per la desinformació que denotava aquell parer, sinó perquè em mostrava amb nitidesa els mecanismes que els éssers humans som capaços d'activar de manera inconscient per tal de relativitzar determinades xacres universals i evitar sentir-nos-hi implicats.

Ves per on, una de les causes per les quals costa tant que les crides a la sensibilització ciutadana arribin a reeixir es troba precisament en els esmentats mecanismes mentals de relativització de la violència masclista. Vull dir que el fet de pensar com en Josep, en el sentit que aquesta violència provindria d'un perfil molt determinat d'home, té efectes inhibitoris en la societat, especialment en l'àmbit masculí, a l'hora de prendre consciència de la seva extrema gravetat, ja que indueix a culpabilitzar-ne les víctimes de manera indirecta. Les víctimes, seguint aquest fil, serien dones que, en haver-se aparellat amb homes poc cultivats, que no formen part del nostre món o del nostre entorn, pagarien les conseqüències amb la pròpia vida. Per dir-ho gràficament: "Si la víctima s'hagués aparellat amb un home com en Josep, en comptes d'aquell energumen, ara seria viva i feliç".

Doncs bé, justament el problema és que de Joseps que maten, de Joseps cultivats, instruïts i benestants que disparen, degollen o apunyalen les seves dones, n'hi ha milers i milers al món. I això és així, perquè la violència masclista és un fenomen transversal a tot el planeta. No cal recórrer a les estadístiques i als estudis internacionals per veure-ho, n'hi ha prou d'enraonar amb dones del nostre entorn o d'apropar-se a l'Institut Català de les Dones, als serveis policials o municipals d'atenció a la dona o a les entitats especialitzades. De fet, no hauríem de caure en el mateix parany que en Josep, creient que la violència masclista es redueix al nombre de dones assassinades, divuit aquest 2016 als Països Catalans. Hi ha xifres esfereïdores de violència masclista. Una violència masclista que, per més que en molts casos el desenllaç no sigui mortal, és soferta dia rere dia a Catalunya per una de cada quatre dones de manera física, psíquica, econòmica o sexual en àmbits com la parella, la família o el lloc de treball. Una de cada quatre dones! En Josep no és pas mala persona, ni tampoc indiferent, però, com tants altres Joseps, és fill d'un món patriarcal on els actes de violència masclista –com les faldilles, les mitges o les compreses– són cosa de dones.

El Món , 5/12/2016
 
Carrils bici o carrils gos? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 maig 2018
Carrils bici o carrils gos?L'afortunada aposta de l'Ajuntament de Sant Cugat pels carrils bici, a fi de combatre l'excés de trànsit motoritzat i fer d'aquesta ciutat un espai urbà ideal per moure's en bicicleta, ha estat molt enriquidora, perquè l'entusiasta resposta de la ciutadania salta a la vista. Diria que Sant Cugat és una de les ciutats catalanes on l'ús de la bicicleta està més generalitzat, cosa que es veu afavorida, és clar, pel fet de ser un dels municipis amb més espais verds del país.

Tanmateix, la cultura catalana de la bicicleta encara no és, ni de bon tros, la dels països nòrdics, on és difícil trobar algú que no tingui una bicicleta d'ús quotidià. Això fa que allà, els vianants, tot badant o passejant el gos, mai no envaeixin els carrils bici. És elemental: de la mateixa manera que la urbanitat i el sentit comú ens diuen que no podem caminar, badar o passejar el gos per la part central d'un carrer destinada als cotxes, tampoc no té sentit que ho fem pel lloc destinat a les bicicletes. És probable que les conseqüències, en cas d'accident, no siguin tan tràgiques en el segon cas com en el primer, però no és cap excusa.

Els carrils bici, en els seus vorals, és a dir, en l'espai lateral que queda delimitat per una ratlla contínua, tenen la utilitat afegida de ser un lloc ideal perquè els qui fan jòguing o caminen ràpid fent exercici físic puguin avançar sense entrebancs i sobre un terra més adient que l'enrajolat de les voreres o de les rambles. En aquest sentit, caldria ampliar una mica més l'espai voral dels carrils. Però, com dic, aquestes persones no interfereixen amb els ciclistes, perquè tenen present la ratlla contínua com una frontera infranquejable. Una altra cosa són alguns amos de gossos. Remarco la paraula "alguns", ja que la immensa majoria respecten el carril bici. El problema és que la minoria que utilitza aquell carril com una extensió del camp d'operacions del seu gos és força nombrosa i enutjosa, la qual cosa fa que sigui una constant trobar-hi persones que obstaculitzen el voral o que fins i tot envaeixen el carril, de dreta a esquerra, per mitjà d'una corretja que ells comanden des d'una banda mentre el gos tiba des de l'altra.

A manca de pipicans, ja s'entén que els gossos campin per les zones amb gespa. És lògic. Allà hi troben un món fascinant d'olors a ensumar. Però els carrils bici haurien de merèixer el respecte dels amos. N'hi ha que ni tan sols s'aparten. Ells i el seu gos són els reis de la ciutat i són els altres els qui s'han d'apartar. Estan tan convençuts que aquell espai és per a ells, que és probable que aviat acabin queixant-se a l'Ajuntament que els ciclistes i els qui fan exercici físic envaeixen els carrils gos.

Cugat.cat , 2/12/2016
 
La policia espanyola contra el català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 abril 2018
La policia espanyola contra el catalàAra fa uns dies, Racó Català informava d'un nou cas de discriminació lingüística, per part de la policia espanyola, en una oficina de renovació del DNI a Lleida. El fet es va produir exactament el 18 de novembre, quan un ciutadà es va adreçar en català a un agent per demanar-li informació sobre la gestió que havia de fer i aquest el va obligar a parlar-li en espanyol. Va ser exactament la mateixa situació vexatòria que el juliol passat va patir la senyora Montserrat Puig i Cotado en una oficina de Vic, quan la van fer fora impedint-li que pogués renovar el passaport. Però el més greu no és pas això, el més greu és que són moltíssims els casos d'aquesta mena que han estat denunciats i que encara són molts més els que no es denuncien, ja sigui per conformisme, per por o pel tarannà submís de la víctima.

Els escenaris on es produeixen aquestes situacions són diversos: aeroports, vaixells de línia, trens i estacions de RENFE, centres d'atenció primària, llocs de socors de platja, competicions esportives, oficines del Registre Civil, oficines de la Guàrdia Civil, oficines de la policia espanyola... La llista comptabilitzada per la Plataforma per la Llengua, al llarg d'aquests darrers anys, és infinita i indica el grau de catalanofòbia que viu amagat sota una falsa capa de normalitat. I és que quan les barbaritats sovintegen, deixen de ser percebudes com a tals i adquireixen aparença de normals. Però no en són, de normals. Sobretot si qui les comet són els cossos estatals que han de vetllar pel respecte dels drets democràtics de la ciutadania, que és, al capdavall, qui els paga el sou i els posa el plat a taula. Això fa que les agressions de la policia espanyola i de la no menys espanyola Guàrdia Civil, com a representants de l'Estat, siguin, a més de repugnants, inadmissibles en un Estat de dret.

Un Estat que discrimina, que vexa, que escarneix o que apallissa ciutadans per parlar la seva llengua al seu país no és un Estat de dret, és un Estat totalitari que, com a violador dels drets humans, hauria de ser destituït de la seva condició d'Estat i rebaixat a la condició de Règim: règim xenòfob i absolutista. La protecció secular de què gaudeix la catalanofòbia a l'Estat espanyol, ja sigui funcionarial o no, és tan escandalosa, tan infame, tan criminal, que té tot el sentit del món que milers i milers de catalans, per una simple qüestió de dignitat, xiulin els símbols espanyols representats pel rei, la bandera i l'himne espanyols. És el mínim rebuig de caràcter cívic que es pot permetre un poble contra un Estat antidemocràtic, supremacista i xenòfob que l'agredeix impunement.

Val a dir, però, que aquest Estat compta amb aplicats col·laboradors catalans per dur a terme la seva política; col·laboradors, en el cas específic de Lleida, com ara l'alcalde Àngel Ros, signatari, al costat del partit ultranacionalista espanyol Ciudadanos, de mesures destinades a residualitzar la llegua catalana en aquella ciutat a fi que aquesta residualització comporti també la residualització de la identitat nacional catalana tot convertint-se en un mer apèndix folklòric de l'espanyola. Contra les agressions a la llengua catalana, per tant, no hi ha reacció més entenimentada que la fermesa, és a dir, la negativa rotunda a renunciar al nostre dret de ser atesos en català al nostre país, i no caure en el parany de pensar que no ens entenen. I tant, que ens entenen! La persona noble que de debò no entén la llengua del país on viu, no es mostra autoritària i despòtica sinó que demana perdó per no haver-la après encara. No és, doncs, el desconeixement allò que empeny els agressors de la llengua catalana, és la catalanofòbia.

Racó Català , 30/11/2016
 
Els vincles entre el PSC i Societat Civil Catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 abril 2018
Els vincles entre el PSC i Societat Civil CatalanaEls vincles entre el PSC i l'entitat ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC) no són cap novetat. Han existit sempre i la premsa n'ha donat fe a través de múltiples informacions i testimonis gràfics. Per això les declaracions de Mariano Gomà, nou president de SCC, afirmant que els socialistes "ens diuen que estan amb nosaltres, però que deixem que no surtin a la foto", no sorprenen ningú. Indiquen la covardia i la baixesa moral dels socialistes, és clar, però no sorprenen ningú. La profunda davallada que pateixen en les conteses electorals, fins a esdevenir cada cop més petits, ja demostra que fa anys que el PSC està molt lluny de Catalunya.

Cal remarcar, a més, que els vincles entre els socialistes i SCC són els mateixos que té aquesta entitat amb Ciudadanos i el Partit Popular, perquè, com diu el mateix Gomà, "tenen un ADN bastant semblant". No és estrany que miri de convèncer-los de formar un tripartit. Si ho aconsegueix, podrem dir-ne "el tripartit dels perdedors". Aquest tripartit, però, tindria força sentit, ja que comparteixen aquella ideologia segons la qual, com he dit moltes vegades, Espanya no és un Estat, és una religió. Una religió en el sentit més dogmàtic, sectari i inquisitiu del terme. No els avergonyeix pas la sang que s'ha vessat al llarg de la història sota el dogma de la "unitat d'Espanya". Estan massa encegats per aturar-se mig minut a reflexionar.

Això no vol dir que no hi hagi matisos entre ells, és clar que n'hi ha. Però cap matís no és prou fort per superar el denominador comú de tots plegats, inclosa SCC: la covardia. En realitat, es tracta d'un quaternat els membres del qual amaguen els principis totalitaris que els empenyen a impedir la llibertat de Catalunya, i malden, força maldestrament, val a dir-ho, per fer passar per democràtica la inqualificable vilesa de l'emmordassament d'una nació d'Europa. Conscients que no hi ha cap principi democràtic, cap ni un, que avali la seva negació del dret de ser de Catalunya –de ser el que vulgui ser–, i de decidir-ho tot, absolutament tot, sobre si mateixa, no tenen prou valor per llevar-se la màscara i dir públicament: "Com el franquisme, estem en contra de la llibertat de Catalunya, perquè la democràcia, en aquesta matèria, ens fa venir basques i estem disposats a omplir les presons d'independentistes, a inhabilitar centenars o milers de càrrecs públics, a perseguir estelades i a apallissar policialment els qui les portin". Confessar això en veu alta, certament, seria massa fort. Ells volen fer-se passar per demòcrates davant d'Europa i, com tots els covards, confien que els tribunals polítics del Règim els faran la feina bruta revestida de llei. Una llei abominable i inquisitiva que criminalitza, emmordassa, emmanilla i condemna qui rebutja la seva religió. No acceptar la nacionalitat espanyola és heretgia.

Un dels sacerdots d'aquesta religió, el senyor Miquel Iceta, va demanar recentment a la central del PSOE que respectés el dret del PSC a desobeir-la no fent Rajoy president. "Màxim respecte per als qui no es resignen", van ser exactament les seves paraules. Unes paraules curioses, venint d'un home i d'un PSC que es passen el dia dient al govern català que no pot desobeir el govern de Rajoy. Sembla pertinent, doncs, que el senyor Iceta i el PSC, ni que sigui per coherència, s'apliquin a si mateixos allò que demanen a tercers, i que observin el "màxim respecte pel govern català i per l'independentisme que no es resigna a subordinar-se a Espanya". No ho faran, però. Això requeriria una noblesa i un sentit democràtic de la vida que el PSC no té. Un partit que amaga covardament el seu suport a SCC, tot demanant a aquesta que no li faci fotos per tal que la gent no vegi els seus vincles amb l'ultranacionalisme espanyol, no és un partit noble. Ja ho va demostrar en les darreres eleccions municipals presentant 145 llistes fantasmes. Un partit que emmordassa pobles i que criminalitza demòcrates enviant-los a judici per haver posat les urnes, no és un partit democràtic. És, com el Partit Popular i Ciudadanos, l'antítesi d'un partit democràtic. És cinisme, pur cinisme. Cinisme covard, o covardia cínica. Tant se val. Tot és una mateixa cosa.

El Món , 28/11/2016
 
Totalitaris covards contra l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 abril 2018
Totalitaris covards contra l'esteladaUn dels trets més identificadors del totalitari és l'odi que sent contra tots els qui no pensen com ell. No hi fa res que la seva opció, un cop passada per les urnes, sigui merament testimonial al municipi on viu. La derrota electoral, lluny de fer-lo reflexionar, encara l'enfurisma més i fa que se senti empès a intentar destruir físicament tot allò que li ho recorda. Aquest és el cas dels totalitaris que van esparracar l'estelada que onejava a la plaça d'Octavià de Sant Cugat empesos per l'odi que els provoca una bandera que, a diferència de la seva, no s'ha enarborat mai per esclafar militarment pobles, cultures i llengües.

Mancats d'arguments racionals i sabent-se en fals, no se'ls acut res més que titllar els demòcrates de "totalitaris" tot autoanomenant-se "Veïns per la Democràcia i Contra el Poder Totalitari". Té gràcia que el seu nom sigui una mixtura d'allò que odien, la democràcia, i d'allò que són, totalitaris. Poc acostumats a comptar vots, per més que no els hauria de ser difícil comptar-ne tan pocs, les seves actuacions són sempre violentes i enemigues viscerals de la llibertat d'expressió. Ells han d'arrencar, esparracar i destruir per fer-se veure. No és que els agradi saber-se esperpèntics, però encara suporten menys saber-se insignificants.

Al costat de l'estelada esparracada hi van deixar aquesta nota: "Prou de robar-nos! Prou d'abusar del poder públic. Prou d'usar les institucions en benefici propi. Prou de dividir. Prou de robar-nos l'espai públic. Sant Cugat és de tots." Ves per on, parlen de robar els mateixos que, de l'espoliació fiscal de Catalunya, en diuen "solidaritat'; parlen d'abusar del poder públic, ells, que són fanàtics d'aquest pensament únic religiós anomenat "Espanya'; parlen d'usar les institucions, ells, que han destruït la divisió de poders i han convertit els tribunals de justícia en tribunals polítics com en els règims dictatorials; parlen de no dividir, ells, que criminalitzen la dissidència; parlen de l'espai públic, ells, que destrueixen tota simbologia que no sigui la seva; parlen en nom de tots, ells, que amaguen la seva identitat cobrint-se el rostre amb un passamuntanyes.

Ells, els del passamuntanyes, tenen un partit que els defensa, però. Es tracta de la formació ultranacionalista espanyola Ciudadanos, que va aplaudir la seva acció i els va qualificar de "valents'. "Valents', els covards que no tenen valor de donar la cara i que actuen de matinada per no ser vistos per ningú. Com hi ha món! A veure si resultarà que en realitat són ells mateixos. No, no ho crec. A veure si resultarà que es diuen "valents" entre ells per compensar la seva covardia. No, no ho crec. A veure si resultarà que de dia es posen corbata i de nit passamuntanyes. No, no ho crec. A veure si resultarà que de dia fan política i de nit kale borroka. No, no ho crec. O potser sí?

El que és obvi, perquè ho pot veure tothom, és que, mal que els pesi, l'estelada torna a onejar a la plaça d'Octavià, al costat del Monestir, perquè, com van reflectir les passades eleccions municipals, és una bandera que representa la major part de la ciutadania. I diu molt a favor de Sant Cugat que la major part de la seva gent s'identifiqui amb un símbol que defensa un principi democràtic inalienable, com és el dret de tots els pobles de la terra a decidir lliurement el seu destí. Ells, els del passamuntanyes, es defineixen a si mateixos per mitjà de l'odi a aquest principi.

Cugat.cat , 25/11/2016
 
Apallissar demòcrates, delicte impune a l'Estat espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 abril 2018
Apallissar demòcrates, delicte impune a l'Estat espanyolEl 20-N passat, data en què el feixisme espanyol retia homenatge al seu ídol sanguinari, amb càntic d'himnes feixistes inclòs, un home antifranquista de nacionalitat romanesa, Lagarder Danciu, portador d'una pancarta que deia "Franco Assassí", va ser impunement apallissat per diversos manifestants a la plaza de Oriente, de Madrid, sense que la policia espanyola practiqués cap detenció. Va ser exactament la mateixa pallissa que van rebre els catalans Jordi Mascort i Rafel Martín Faixó, el 25 de maig de 2012 i el 16 d'abril de 2014 a Madrid i València, respectivament, a mans de la mateixa policia, que els cridava "¡catalán de mierda!", per exhibir una estelada durant la final de Copa del Rei d'Espanya. I és que a l'Estat espanyol, portar una pancarta que qualifica d'assassí un genocida, o portar una bandera que reivindica el dret dels pobles a decidir el seu destí, són actes criminals que han de ser perseguits amb tota la violència possible.

Per això, mentre els feixistes es poden manifestar reivindicant genocides, els demòcrates que posen les urnes al servei de la llibertat d'expressió són inhabilitats i criminalitzats; i per això, també, la reacció de la policia, en endur-se el ciutadà Lagarder Danciu, va ser exactament la mateixa que la de la policia, igualment espanyola, a Barcelona, que el 24 de gener de 2002 va detenir i apallissar el ciutadà d'origen senegalès Mbaye Gaye per parlar-los en català. En el primer cas, la policia va dir: "Y encima es rumano"; i en el segon va dir: "¡Lo que faltaba, que un negro hable catalán! ¡No me hables en esa lengua que aun me enciendo más!".

Hi ha persones de bona fe que creuen que el 20 de novembre de 1975, amb la mort de Franco, Espanya va enterrar el franquisme, i que aquest, per art d'encanteri, es va tornar demòcrata. Santa innocència! El franquisme no sols no és mort, sinó que no ha deixat mai de controlar tots els organismes de l'Estat espanyol, i la prova és que els seus membres més destacats, a més de no haver retut comptes pels crims que van cometre, continuen, encara avui, sota protecció estatal per tal que ni tan sols a l'Argentina puguin ser jutjats. Això permet que el Partit Popular es negui a condemnar el franquisme, que una regidora del seu partit en faci lloances públicament, que el govern espanyol condecori nazis, que la dreta i l'esquerra espanyoles subvencionin la Fundación Nacional Francisco Franco, que aquesta entitat, una de les més repugnants del món, demani que Catalunya sigui castigada amb una reedició dels Fets d'Octubre, o que el vicepresident de l'esmentada Fundación, Jaime Alonso García, tingui el cinisme de dir que "dels 36.000 condemnats a mort, només en van ser afusellats 23.000" i que els qui haurien de demanar perdó no són pas els franquistes, sinó les seves víctimes per haver gosat "lluitar contra el sistema".

Doncs bé, aquest és l'Estat dins el qual volen sotmesa Catalunya, aquest és l'Estat dins el qual l'esquerra espanyola, aquella que, dient-se antifranquista, abraça, com ha abraçat sempre, la divisa màxima del franquisme, la "unidad de España", vol que Catalunya resti captiva i submisa per a tota la vida tot renunciant als seus drets nacionals i a la seva llibertat. S'entén que l'avançament inexorable del procés català tingui l'Estat espanyol tan neguitós. Per fer-nos-en una idea, n'hi ha prou que imaginem com estaríem nosaltres si ens haguéssim d'empassar una cosa que ens fos impossible de pair. Aviat, doncs, serà un bon moment perquè el nostre veí aprofiti per redefinir-se amb precisió i cerqui per a si mateix un nom més escaient que el d'"Estat espanyol". Potser "Estat de xoc".

Nació Digital , 24/11/2016
 
El coronel de la Guàrdia Civil que volia protecció Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 abril 2018
El coronel de la Guàrdia Civil que volia proteccióEls dies 10 i 11 d'aquest mes de novembre, a l'Auditori del World Trade Center de Barcelona, es va celebrar el VII Congrés Internacional sobre Polítiques Europees de Trànsit. Aquest congrés, que és de periodicitat biennal i que té com a subtítol "La lluita contra la inseguretat viària", aplega un conjunt d'experts europeus en la matèria que treballen amb l'objectiu d'aconseguir que el nombre de víctimes mortals de l'any 2020, en el conjunt de la Unió, es redueixi a la meitat de les que hi va haver l'any 2010. Entre els ponents, a més de Catalunya, hi havia representants de França, Regne Unit, País Basc, Espanya, Suïssa, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia..., que van abordar temes relatius als col·lectius vulnerables, la conducció automatitzada, la mobilitat i la salut pública, les conductes de risc, les campanyes de prevenció i, entre d'altres, la psicopatologia i violacions de trànsit en persones que han perdut el permís de conduir. En definitiva, una trobada que demostra que no és mitjançant la uniformització, sinó respectant les diverses polítiques nacionals, d'acord amb la realitat idiosincràtica de cada país, com s'assoleixen els objectius comuns.

Fins aquí, doncs, tot correcte. Però entre bastidors va passar una cosa que mereix ser explicada, perquè enllaça amb la mentida repugnant que Inés Arrimadas, diputada de Ciudadanos al Parlament, va dir el 26 d'octubre passat a 13TV. Recordem-la textualment: "Sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, i porto escorta perquè ja sabem què passa a Catalunya..." I dos dies després, sabent-se en fals, va intentar maquillar les seves declaracions carregant les culpes al govern català amb una altra mentida. Aquesta: "Portar escorta no és una decisió meva, és del departament d'Interior. Si el departament ho fa deu ser per una qüestió de seguretat."

Amb relació a la primera mentida, només dir que és l'expressió d'un desig frustrat del nacionalisme espanyol: la destrucció de la imatge cívica, pacífica i democràtica de l'independentisme català per mitjà de falsedats que facin creure que a Catalunya regna un clima de violència i terror al carrer. Tanta fal·làcia, tanmateix, no fa res més que demostrar la ràbia que provoquen en aquesta gent les manifestacions independentistes de dos milions de persones a Barcelona sense un sol paper a terra. Pel que fa a la segona mentida, només dir que és rotundament fals que el departament d'Interior obligui la senyora Arrimadas a dur escorta. L'escorta és una opció personal dels polítics amb rellevància governamental o parlamentària. No s'imposa a ningú. La decisió de la senyora Arrimadas, per tant, és voluntat seva i només seva.

Però allò que de debò persegueix Ciudadanos no és que els catalans ens creguem les seves mentides, això ja saben que és impossible. El que pretenen és que se les creguin a Espanya per tal que la catalanofòbia s'escampi com més millor. Va ser justament al World Trade Center de Barcelona, durant el congrés internacional esmentat, on es va produir un fet en aquest sentit. Com he dit, Catalunya era el país amfitrió i, en conseqüència, es feia càrrec de l'allotjament de tots els convidats, un allotjament que per raons d'ordre pràctic es feia en hotels propers al World Trade Center, a fi que els convidats no haguessin de caminar més de deu minuts d'un lloc a l'altre. No obstant això, un coronel de la Guàrdia Civil va exigir que posessin un cotxe a la seva disposició per anar a l'hotel, ja que no volia anar-hi caminant. Davant d'això, els amfitrions no van tenir inconvenient a oferir-li un taxi. Seria un trajecte molt curt, de quatre minuts a tot estirar, però no hi havia cap problema. El coronel, però, s'hi va negar i va dir: "No vull un taxi, vull un cotxe privat." "Però per què?", li van preguntar. I va respondre: "D'un taxi no me'n refio. Vull un cotxe de seguretat, perquè ja sabem què passa a Catalunya..."

No cal dir que els amfitrions van satisfer els desitjos del coronel, de manera que aquest no va fer a peu les quatre passes que el separaven de l'hotel. L'home temia per la seva vida, i la idea de caminar per Barcelona l'aterria. Caminar per Barcelona! I ara! Déu nos en guard! És significatiu, però, que repetís fil per randa les mateixes paraules que Inés Arrimadas havia pronunciat quinze dies abans. És notava que n'havia pres bona nota i que, en veure's obligat a viatjar a Catalunya, va tremolar de por. O potser no. Potser el coronel sabia prou bé que eren una mentida repugnant i només volia adherir-s'hi; potser el coronel, com la seva musa, la senyora Arrimadas, pensava que n'hi ha prou de creure's les pròpies mentides perquè aquestes esdevinguin veritat.

Tot amb tot, des d'un punt de vista psicològic, l'anàlisi del comportament d'aquesta gent resulta força avorrit. Són tan transparents, que es veu d'una hora lluny fins a quin punt els agradaria que la realitat catalana fos com ells la descriuen. Per això no cal amoïnar-se. Catalunya serà un Estat independent i ells continuaran atrapats en el seu autoengany. Com aquests fans de Michael Jackson, que afirmen que no és mort i que viu a Occitània, també Inés Arrimadas, l'esmentat coronel de la Guàrdia Civil i tota la cort de ciudadanos continuaran afirmant, malgrat l'evidència, que Catalunya no és lliure i que viu a Espanya. És el problema que té convertir un cantant o un Estat en una religió: quan el seu déu mor, els deixebles se senten orfes i desemparats.

El Món , 21/11/2016
 
Semàfors arran de terra per a badocs Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 abril 2018
Semàfors arran de terra per a badocs
Patricia Larreula, Escola d'Art i Disseny
Aquests dies, arran de la instal·lació dels anomenats "semàfors a terra" a la plaça dels Quatre Cantons de Sant Cugat, s'ha generat una forta polèmica sobre si són pertinents o no. Val a dir que els més abrandats han estat els qui reproven la mesura considerant-la "absurda", "penosa", "inútil", "estèril", "ridícula"... A mi m'ha estranyat, tanta bel·ligerància. Sobretot en sentir coses com aquestes: "Que no podrien gastar els diners en seguretat ciutadana? Que no podrien dedicar partides a evitar que hi hagi robatoris a pisos i botigues?"

De coses a fer, sempre n'hi haurà en totes les ciutats del món. Sempre hi haurà situacions de risc que cap seguretat no pot garantir. El problema és que els qui diuen aquestes coses no semblen tenir present que mai no plou a gust de tothom, cosa per la qual allò que ells consideren "vital" o "més important" no és necessàriament el més vital o el més important per a moltes altres persones. I davant d'aquesta evidència, l'Ajuntament –qualsevol ajuntament– té l'obligació de situar-se en el terreny del mig i escoltar tothom, perquè, per sort, hi ha moltes maneres de veure una mateixa cosa.

Jo, per exemple, puc entendre que hom demani seguretat. Tots volem sentir-nos segurs. Però potser per això també estaria bé que miréssim de conciliar les exigències amb les propostes. És a dir, explicar què faríem nosaltres per evitar els robatoris a pisos i a botigues, tenint en compte que l'arrel del problema és de caràcter social, no pas policial.

Jo, en tot cas, sí que aprovo els llums semafòrics arran de terra. I dic llums, perquè penso que se n'ha fet un gra massa. Al capdavall només són uns llums sincronitzats amb els semàfors, que no sols no fan mal a ningú, sinó que exerceixen una funció preventiva. Els temps han canviat, tenim hàbits diferents, ens relacionem de manera diferent i el telèfon mòbil ha esdevingut una eina bàsica de comunicació. Però no és innòcua, atès que provoca en algunes persones una forta addicció que les embadaleix davant la pantalla fins i tot caminant. O conduint! Segons dades de l'any 2015, l'ús del telèfon mòbil és la causa principal d'accident a les carreteres catalanes. I, per pal·liar-ho, la Generalitat fa campanyes de conscienciació que costen diners. Però em semblen ben emprats, perquè intenten salvar vides humanes més enllà d'assenyalar culpables. Just la missió que tenen els llums vermells situats arran de terra als Quatre Cantons.

Tot Sant Cugat , 18/11/2016
 
Una Mostra de Teatre amb molt de nivell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 abril 2018
Una Mostra de Teatre amb molt de nivellAra fa vint-i-tres anys que se celebra la Mostra de Teatre de Valldoreix, organitzada pel Grup de Teatre Espiral, en què diferents companyies representen els seus espectacles entre els mesos d'octubre i novembre. Enguany, però, s'han superat i seria injust escatimar elogis, ja que ha estat esplèndida. Va començar amb 'Diàlegs de minyones', dos monòlegs basats en textos de Mercè Rodoreda i Santiago Rusiñol a càrrec de Marta Uxan realment deliciosos –és un goig veure els diversos registres que té aquesta actriu–, i va seguir amb 'El príncipe azul', una obra de l'argentí Eugenio Griffero que narra la història d'amor entre dos homes que, complint una promesa que es van fer en l'adolescència, es retroben cinquanta anys després en la mateixa platja on es van estimar. No hi apareix ningú més, només dos grans actors en escena: Xavier Tor i Manuel Solas. La seva interpretació va ser un regal per a l'espectador. També ho va ser el treball de Jaume Pla a 'Abans que pugi el teló', però el lector em permetrà que, tractant-se d'una obra d'un servidor, no faci cap comentari llevat de dir que va ser una funció a benefici de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer del Vallès Occidental.

El quart muntatge fou 'Lampedusa', del britànic Anders Lustgarten, amb traducció de Marta Bou Noet i direcció d'Eloi Falguera, que aborda el drama humà dels milers de refugiats desesperats que travessen la Mediterrània fugint de la guerra de Síria, del terror i de la fam, i que en molts casos no aconsegueixen arribar a Europa perquè perden la vida pel camí engolits pel mar. Recordem, en aquest sentit, el naufragi, l'any passat, que va causar la mort d'unes vuit-centes o nou-centes persones –les xifres no són clares– a noranta milles de l'illa de Lampedusa. L'obra parla d'això, i va ser un plaer veure com omplia l'escenari aquest formidable actor que és Francesc Falguera.

Finalment, com a cloenda, es va representar 'La ratera', d'Agatha Christie. Aquesta obra, que es va estrenar a Anglaterra el 1952 amb l'actor Richard Attenborough com a protagonista, i que des d'aleshores, amb diferents repartiments, no s'ha deixat de representar mai, és una història policíaca de vuit personatges que el mal temps aïlla en un hostal i entre els quals hi ha un assassí. S'ha representat a tot el món i en totes les llengües, i, en aquest cas, cal felicitar Trini Escrihuela, tant per les solucions escèniques aportades com per la direcció d'actors: Anna Pou, Jordi Romeu, Fredi Oriol, Rafa Usero, Carme Ballesteros, Isabel Valbuena, Marta Mundo i Francesc Carol. La Mostra, a més, es va tancar amb una bona notícia, i és que les autoritats locals van anunciar la remodelació de la Nau de Cultura per tal que Valldoreix compti amb una sala que estigui a l'alçada del municipi. Això significa millors condicions de treball per a les companyies i més confortabilitat per al públic. Gràcies, Espiral, i gràcies, Valldoreix.

Cugat.cat , 18/11/2016
 
Units, guanyarem; dividits, mai Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 abril 2018
Units, guanyarem; dividits, maiL'avenç imparable del procés català, que primer va ser menyspreat per l'espanyolisme, després blasmat, tot seguit amenaçat i actualment criminalitzat, té molt trasbalsats, i també molt enfeinats, tots els poders de l'Estat. Ves per on, aquell moviment social que ells, amb somriures foteta, van qualificar de "suflé" tot menystenint les manifestacions més multitudinàries que ha viscut Europa al llarg de la seva història, s'ha convertit en l'eix al voltant del qual gira tota la política espanyola. El Procés ha esberlat el Partit Socialista, ha mostrat fins a quins extrems el nacionalisme espanyol és l'element essencial que uneix PP, PSOE i Ciudadanos i, entre moltíssimes altres coses, ha impossibilitat durant gairebé un any la formació d'un govern a Espanya. Déu n'hi do, la feina del "suflé".

Ara, per fi, s'han adonat que la cosa va de debò i els seus tribunals, mostrant sense escrúpols que la separació de poders no existeix a l'Estat espanyol, treuen fum intentant criminalitzar tot allò que porti el segell de Made in Catalonia. Es criminalitza tot: presidents, vicepresidents, consellers, alcaldes, regidors, ciutadans, partits polítics, entitats culturals, entitats esportives... Tot fa pensar que no trigaran gaire a considerar delictiva la nacionalitat catalana.

Davant d'això, fóra bo que els catalans prenguéssim consciència de la importància del moment històric present i que durant uns mesos abandonéssim aquest tarannà tan nostre d'esbatussar-nos mútuament i que ens empeny a una inútil i molt perjudicial despesa d'energia. Tots els sectors de l'independentisme han comès errors, i encara han cometran més perquè mai no havíem arribat tan lluny. Obrir camí té això, haver d'afrontar situacions inèdites, haver de prendre decisions contrarellotge sense poder comptar amb l'ajut dels errors de cap predecessor.

Aquests dies, per exemple, hem vist com l'acte esplèndid de la batllessa Montserrat Venturós, de negar-se a acatar imposicions antidemocràtiques, com ara retirar l'estelada de l'Ajuntament de Berga, així com la seva posterior detenció, han estat eclipsats pel mateix independentisme, que ha desplaçat el focus mediàtic a les maneres de la detenció més que no pas a la detenció en si mateixa. Tot fa pensar que els Mossos d'Esquadra tenien a l'abast altres maneres de procedir a banda de la que van escollir, però també hauríem de tenir clar que no és davant dels micròfons i les càmeres de ràdio i televisió on s'han de debatre les estratègies del Procés, i encara menys aprofitar l'avinentesa per blasmar els companys de viatge. El mal que fa una crítica forana, per gegantina i contundent que sigui, en qualsevol àmbit de la vida, esdevé insignificant al costat d'una crítica interna. Per això hi una regla d'or d'imprescindible observança en tot procés d'alliberament, que és la de no donar munició a l'enemic. Si ens vol esclafar, que ho intenti amb la seva, de munició. Mai amb la nostra!

La baralla entre jugadors d'un mateix equip en el decurs d'un partit de futbol, posem per cas, és sempre la viva imatge del perdedor. És del tot impossible que aquell equip pugui guanyar el partit. Per diverses raons: perquè suposa la pèrdua d'un temps valuós, perquè el temps corre en contra seva, perquè desconcentra tots els companys de l'equip, perquè els foragita mentalment del joc, perquè els jugadors que es dediquen a fer-se retrets són jugadors que no avancen cap a la porteria contrària, i, en definitiva, perquè és un capteniment que escampa el desànim, que mina la moral i que afebleix la força col·lectiva. Si l'objectiu és guanyar, és en el vestuari i a porta tancada, no pas al terreny de joc i davant de tothom, on s'han d'esbandir les veritats.

En aquest sentit, per tant, el safareig català d'ordre intern no fa res més que enfortir l'Estat espanyol, que veu com la jugada li surt rodona, atès que els agreujats, per si mateixos, fan que l'interès de la premsa deixi de centrar-se en la violació de drets democràtics comesa per l'Estat i que es desplaci a les picabaralles entre ells. Això va fer que la notícia del dia fossin els Mossos d'Esquadra en comptes de l'agressió de l'Estat espanyol a una alcaldessa que s'ha limitat a complir la resolució d'un ple municipal referendat per les urnes.

Hi ha moltes, moltíssimes coses d'ordre intern a discutir, perquè de situacions similars n'hi haurà un munt. I és cert que es fa difícil conciliar aquesta necessitat amb el ritme vertiginós dels esdeveniments, però ens hi hem d'esforçar perquè l'èxit de la travessia depèn de la nostra unitat. Hi ha remadors més destres i remadors més maldestres, ja ho sabem, però si la destinació és la llibertat tots els braços són necessaris i no hi ha res, absolutament res que justifiqui desviar l'atenció de la navegació per centrar-nos en una batalla interna de retrets. És després de la victòria que cal felicitar-se pels encerts i retre comptes dels errors. No hi ha empresa més noble i justa que la llibertat, però la fita d'assolir-la només és a l'abast dels qui saben callar a temps i empassar-se tants gripaus com l'adversitat demani. Si us plau, amics independentistes, no és hora d'exhibicions testosteròniques ni d'autoafirmacions sectorials. En aquesta travessia no hi sobra ningú, perquè tant la seva vitalitat com el seu èxit depenen de la unitat. Units, guanyarem; dividits, mai.

El Món , 14/11/2016
 
Una vida breu i una mort tràgica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 març 2018
Sarah Kane
Sarah Kane
El 28 d'octubre passat vaig assistir a la representació de l'obra Psicosi de les 4.48, de Sarah Kane, al Teatre de Mira-sol, i reconec que va ser una vivència dura. Dic dura no pas perquè l'obra no tingui qualitat, que en té, sinó perquè coneixia la vida convulsa de la seva autora i el final tràgic amb què la va finir. Nascuda a Anglaterra el 1971 i víctima, ja de molt jove, de profundes depressions, angoixes i sentiments de soledat, la seva vida va ser un entrar i sortir continu de sanatoris mentals. Era una gran actriu, però. No, no em refereixo a que fos intèrpret, ella només escrivia i de vegades dirigia, sinó al fet que en les seves aparicions públiques guardava les aparences i no mostrava el neguit interior que amb el temps la va empènyer a escriure obres sobre l'estat mental de les persones internades en frenopàtics.

Va ser blasmada inicialment per la premsa britànica, que el 1995 es va posar les mans al cap davant d'una obra –Blasted– que situava l'acció a la cambra d'un hotel de luxe on un periodista racista violava una noia, i després, en aparèixer un soldat armat, s'hi veien més violacions, més violència i fins i tot canibalisme. Però Harold Pinter la va defensar; va defensar l'obra i va defensar l'autora. De fet, aquella defensa va ser l'inici d'una amistat entre Pinter i Sarah Kane que va durar fins que ella va morir, el 1999. Va ser justament en aquell any, que Kane, ja molt més reconeguda en el món teatral, va escriure Psicosi de les 4.48. I ho va fer ja interna en un hospital on havia ingressat per si mateixa conscient que havia arribat als límits de resistència. El títol de l'obra al·ludeix a l'hora de la matinada en què, si més no en aquells anys, els efectes de la medicació presa abans d'anar a dormir davallen i es produeixen més suïcidis. Això és el que va fer Sarah Kane. Primer ho va intentar prenent-se dos-cents barbitúrics, però la van poder salvar a temps. La segona vegada, malauradament, ja no. Es va penjar amb els cordons de les sabates. Tenia vint-i-vuit anys.

En la versió catalana de Psicosi de les 4.48, traduïda per Anna Soler Horta i dirigida per Moisès Maicas, l'actriu Anna Alarcón fa un treball exquisit. Està realment esplèndida en el cos d'una dona que requereix multitud de registres, ja que la seva ment travessa per diferents estats que la porten de la lucidesa a la irrealitat, de la figuració al malson. És una obra que obliga l'espectador a reflexionar, una obra que vol fer-nos comprendre que l'acte de llevar-se la vida és el crit més esfereïdor en demanda d'ajuda que pot emetre un ésser humà.

Cugat.cat , 11/11/2016
 
La "Nació de nacions" de Pedro Sánchez Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 febrer 2018
LaAquests dies, Pedro Sánchez, ex-secretari general del PSOE i ara militant de base, ha fet unes declaracions per mitjà de les quals espera que Catalunya l'ajudi a agafar de nou les regnes del partit i poder esdevenir, si és possible, l'alternativa a Mariano Rajoy en unes properes eleccions espanyoles. Sap que el PSOE no té futur sense els vots catalans, i, per aconseguir-los, no té escrúpols a mentir, com Zapatero, i a caure en contradiccions flagrants amb relació al que havia dit abans. És el tret definitori del Partit Socialista: fer just al contrari del que diu que farà.

En el cas particular de Pedro Sánchez, de qui Catalunya Ràdio ha reproduït darrerament declaracions anteriors que el posen en evidència, hi trobem un home que, en ser preguntat per Mònica Terribas amb relació als drets nacionals de Catalunya, reia falsament, com si li haguessin explicat un acudit dolent, i, burlant-se del procés català, se situava en un pla de superioritat moral dient: "Als socialistes ens va més la igualtat que la identitat." Era una frase per emmarcar, venint d'un nacionalista espanyol com ell, però força concordant amb aquella altra, també seva, que deia que Catalunya és una nació, però sense dret a decidir. Tot un demòcrata, l'ínclit senyor Sánchez. I és que, al capdavall, estem parlant de l'home que el mes de juny passat, a Telecinco, va ser abatut dialècticament per un infant de deu anys; un infant que li va tombar tots els arguments amb rèpliques intel·ligents i retraient-li que pretengui imposar la nació espanyola als catalans. Sánchez, sabent-se en fals, va menystenir el nen, no el va deixar parlar més i va donar el tema per tancat. És a dir, va fugir d'estudi. Potser li ve d'aquí la fal·lera de fer quilòmetres que li ha agafat.

Ara, però, l'horitzó del senyor Sánchez s'ha entenebrit i no té més remei que dir coses que, com a mínim, no enfonsin encara més el PSC. Coses com aquesta: "Espanya és una nació de nacions, i Catalunya és una nació dintre de la nació espanyola." És una frase molt rància que sona bé a oïdes dels socialistes catalans, perquè és com aquelles copes de cava de les cases d'articles de broma, que sembla que estiguin plenes i que quan te les acostes als llavis t'adones que estan buides. Analitzem-la, en tot cas. D'entrada, sobta força que algú que, en parlar de Catalunya, diu estar "més a favor de la igualtat que de la identitat", es mostri, en parlar d'Espanya, més a favor de la identitat que de la igualtat. Ho dic perquè si Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Meritxell Batet i tot el PSC en bloc són tan partidaris de la igualtat, res no els farà més feliços que veure que Catalunya gaudeix dels mateixos drets que Espanya, oi? Igualtat com a estats independents, igualtat de veu i vot a la Unió Europea i a les Nacions Unides, igualtat en ambaixades, igualtat en seleccions nacionals, igualtat en política internacional...

Del que es tracta, ja s'entén, és que Catalunya pugui dir-se nació sempre que no n'exerceixi. Si s'agenolla i promet solemnement per escrit que mai no exercirà ni pretendrà exercir els drets propis de tota nació, el PSOE i la seva delegació catalana, en un acte d'impagable generositat, estarien disposats a concedir-li el titolet de 'nació'. Amb 'n' minúscula, naturalment. La majúscula està reservada només per a Espanya. Es tracta, doncs, de repetir la cantarella tot mirant de convèncer els militants del partit que no tinguin por, perquè Catalunya restaria lligada i ben lligada. És l'encegada arrogància d'una gent que es pensa que la Catalunya d'avui és la mateixa que la d'abans del Procés i que picarà l'ham. Ni tan sols les fortíssimes i successives patacades del PSC en cada contesa electoral no els diuen absolutament res.

L'arrogància, però, tendeix a l'autoengany i fa que el senyor Sánchez pensi que n'hi ha prou de proclamar-se 'Nació de nacions' per ser-ne. El seu raonament és aquest: «Jo sóc 'la Nació', i dintre meu tinc unes nacionetes que em fan pessigolletes.» És el gran projecte polític d'un jacobí, un projecte identitari i imperial espanyol dins el qual Catalunya només té sentit subordinada a Espanya i a la idea que 'ser català no és res més que una manera de ser espanyol'. Potser una manera un xic estranya, curiosa, peculiar, pintoresca, sí, però espanyola, espanyola, espanyola.

Tanta supèrbia fa badallar, francament. Sobretot quan aquesta supèrbia entela el cervell i, com en el cas de Pedro Sánchez i dels seus acòlits, no els permet assumir que Espanya és Espanya, i Catalunya és Catalunya. Cal una certa intel·ligència per admetre això, ja ho sabem, però caldria que fessin l'esforç. Catalunya no és ni pot ser mai "una nació dintre de la nació espanyola", perquè cap nació no pot ser mai perifèria de cap altra nació, llevat que en formi part; i si en forma part, ja no és una nació, és un tros de l'altra nació. Just el mateix, en un altre context, que el PSC dins el PSOE.

El Món , 7/11/2016
 
El debat del canvi horari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 febrer 2018
El debat del canvi horariLa setmana passada, en la tertúlia matinal de Cugat.cat, la moderadora va posar damunt la taula el tema del canvi d'hora que es faria l'endemà, 29 d'octubre, en virtut del qual hauríem d'endarrerir els rellotges seixanta minuts per ajustar-los a l'horari d'hivern. Érem quatre contertulians i no cal dir que no ens vam posar d'acord. N'hi havia que estaven a favor i d'altres en contra. Tots, però, vam fer una cosa que indica el pes enorme que té l'actitud particular de cadascú en aquesta matèria. És a dir, vam acabar recolzant-nos en els efectes que té el canvi horari en el nostre cos personal i en la nostra, també personal i intransferible, manera de ser. Frases com ara “a mi em trasbalsa, que canviïn l'hora” o “a mi tant me fa, perquè dormo exactament igual”, es van fer sentir tot portant-nos a allò tan humà, i alhora tan erroni, de pensar que el que és bo per a nosaltres ho és per a la resta del món i viceversa.

Després, per sort, van venir més arguments. Però, tot i aportar interessants consideracions, es va veure clar que és un debat tan recurrent i estèril com el de l'horari nocturn de les terrasses dels bars. I crec que sempre serà així, perquè es tracta de coses que estan estretament lligades a l'actitud de cada persona davant la vida. És com si preguntéssim si es treballa més a gust de bon matí o de nit. N'hi hauria que ens dirien que són més productius a trenc d'alba, i d'altres que ens dirien que és just quan envespreix que revifen. Doncs bé, amb el canvi horari passa el mateix.

Jo confesso que sóc favorable a l'horari d'estiu. M'agrada l'avançament de l'hora en primavera i no me'n sento gens afectat fisiològicament. M'afecta anímicament, això sí. Però de manera molt positiva, cosa que potser té a veure amb el fet que sóc nascut a l'abril i em sento identificat sensitivament amb la meva estació. En tot cas, sóc conscient que la defensa que en faig és indestriable de la meva personalitat intrínseca. M'agrada el bon temps, m'agraden els dies llargs, m'agrada veure com la vida social es dilata i la gent, quan el sol recula, es llança als carrers a una hora en què, si fos hivern, serien a casa amb la calefacció engegada i els llums encesos. M'agrada, en definitiva, gaudir d'aquesta llum mediterrània tan nostra, veure plenes les terrasses dels bars i dels restaurants i percebre en l'ambient com la vida es torna més extravertida i hi ha més possibilitats de practicar allò tan social, que en diem ‘prendre la fresca'.

Entenc, però, que no tothom pensa igual i que hi ha persones –probablement mitja humanitat– que senten l'hivern com a propi i que són felices entre flassades, nòrdics, jerseis, abrics, bufandes, guants i bosses d'aigua calenta, coses de les quals jo en prescindiria ara mateix. Ves què hi farem... Mai no plou a gust de tothom. Sigui com vulgui, el clima és determinant en el caràcter social dels pobles i anar-hi en contra és anar una mica contra natura. Recordo que en tot el temps que vaig viure a Alemanya no hi va haver cap dia que, com a primer gest en llevar-me, no cerqués el sol per la finestra. El cercava perquè, tot i haver-me acostumat a no veure'l gairebé mai, continuava trobant-lo a faltar com es troba a faltar un amic de tota la vida. Era un enyor subtil, és clar, un enyor molt discret, però suficient per recordar-me cada matí que sóc fill de la mediterrània.

Cugat.cat, 4/11/2016
 
Les amenaces de mort al president Puigdemont Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 31 gener 2018
Les amenaces de mort al president PuigdemontAmb pocs dies de diferència, el president Puigdemont ha rebut dues amenaces de mort a través de Facebook i Twitter. La primera va ser el 16 d'octubre passat, feta per un conductor d'autobús anomenat Jorge Fernández Hernández, que deia això: "Valiente hijo de puta, te va a llegar la hora muy pronto. Tienes al pueblo catalán dividido, y tú cada vez más dinero en tu cartilla. Una bomba debajo de tu coche, alerta. Els Països Catalans no existeixen, subnormal". I deu dies després, signada amb l'àlies Akisukinho, n'arribava la segona amb aquest text: "Oye, hijo de puta, sigues de independentista, y tú y tus hijos se van a comer un balazo". En aquesta última, l'amenaçador apareixia amb la cara tapada, com tots els covards, i amb una pistola a la mà.

En ambdós casos veiem que el llenguatge emprat és la viva expressió de l'odi més primari, amb la diferència que el segon no en té prou d'amenaçar el president, sinó que també amenaça els seus fills. És cert que el primer, un cop identificat, es va excusar. Però ho va fer quan ja no tenia cap més sortida. Mentre creia que en tenia, es va presentar com una víctima al·legant que l'autor no era ell i que li havien piratejat el compte de Facebook. Finalment, és clar, davant la volada del cas, es va espantar i va confessar. Amb tot, n'hi havia prou d'escoltar les seves declaracions en l'entrevista que li va fer RAC1 per veure que les excuses són pura comèdia: "Vaig voler transmetre [al president] que anés amb compte amb algun boig, que n'hi ha –jo no sóc cap boig– que li pogués fer mal. Aquelles paraules no són les que jo volia escriure. Jo tinc una conducta irreprotxable."

Després d'això, el president Puigdemont va donar el tema per tancat i la denúncia no va anar més enllà. És tot un gest per part del president. Tanmateix, jo no seria partidari d'aquest tarannà presidencial en casos d'amenaces de mort. Són coses massa serioses per ser banalitzades i restar impunes. Crec que una cosa és l'actitud lloable del president i una altra el curs que, indefectiblement, hauria de seguir la denúncia, atès que estem parlant d'un adult que ha de ser responsable dels seus actes i assumir-ne les conseqüències. Quatre parauletes de pati d'escola –"Senyoreta, jo no volia, no ho faré més"– no poden tancar l'amenaça de mort al president d'un país. No es pot permetre de cap de les maneres, perquè aquest desenllaç esperona altres individus a fer el mateix o a anar més enllà. I així ha estat. El resultat de la magnanimitat del president no es va fer esperar. Aquest cop apuntant també als fills.

La banalització de la violència nacionalista espanyola ja la fan tot sols el ministeri de l'Interior i els tribunals espanyols, sempre tan indiferents a les agressions a catalans en nom d'Espanya, i sempre tan diligents en la criminalització de persones que porten una estelada o que treballen el 12 d'octubre o que posen les urnes al servei de la ciutadania i permeten la llibertat d'expressió. Ho vam veure en l'operació mafiosa orquestrada pel ministre Jorge Fernández Díaz per desacreditar polítics catalans, o en la recomanació d'afusellar Artur Mas, que feia Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d'Estat de Comunicació, o en el vincle entre Artur Mas i Adolf Hitler que van establir Jonatan Cobo Ortega, portaveu del Partit Popular a l'Ajuntament de Rubí i la secció local del PSC-PSOE de Mont-roig (Baix Camp). Impunes totalment.

La part bona de tot plegat és la manifesta impotència intel·lectual de tots aquests agressors. Mancats d'arguments democràtics per impedir la llibertat de Catalunya, només els queda el recurs de la violència, de la intimidació i de la criminalització. Pensen, des del fons dels seus budells, que aquest poble recularà esporuguit davant d'amenaces feixistes, de maniobres fetes pel claveguereram de l'Estat i dels tribunals polítics espanyols. Greu error! Greu error de supèrbia, haver subestimat la força de Catalunya. Han confós l'estat de desorientació d'altres temps amb una naturalesa feble, sense adonar-se que no pot ser feble un poble que continua viu després de tres segles resistint els atacs d'un Estat supremacista com l'espanyol. Quan ho descobriran, ja farà anys que Catalunya serà un Estat independent.

El Món . 31/10/2016
 
Un nou cas cada tres segons Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 gener 2018
Un nou cas cada tres segonsL'any 2007 es va crear l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer (AFA), del Vallès Occidental. L'AFA, que té la seu comarcal a Sant Cugat, va néixer sense afany de lucre amb l'objectiu de donar suport, informació i orientació a les persones que tenen cura de malalts d'Alzheimer, per raons de parentiu, i fa una tasca molt important –extraordinària, n'hauríem de dir–, per pal·liar les conseqüències que té aquesta malaltia en l'entorn familiar on s'esdevé.

No tinc cap dubte que la ciència aconseguirà vèncer aquest mal. De fet, n'hi ha prou de mirar enrere per veure que s'ha avançat força en el diagnòstic precoç de l'Alzheimer, i tot apunta que aviat es podrà detectar mitjançat una anàlisi de la parla espontània, és a dir, enregistrant la veu dels pacients mentre enraonen de manera relaxada sobre un tema personal, o amb una simple anàlisi de sang. En aquest darrer cas, el mètode serà molt menys invasiu que l'actual, ja que no necessitarà una anàlisi amb líquid cefaloraquidi, que allarga els processos d'avaluació i comporta una punció lumbar.

Ser testimoni de la degradació mental d'una persona estimada i veure que arriba al punt que ja no ens reconeix és molt dolorós. Els malalts es queden orfes d'identitat i de records i travessen estadis cada cop més greus: manca de memòria, problemes de llenguatge, problemes a l'hora de fer coses senzilles, desorientació, pèrdua de la facultat de raonament, dificultat per elaborar pensaments, canvis sobtats d'estat anímic, canvis de comportament, pèrdua d'iniciativa... És terrible, ja ho veiem. I encara més si tenim en compte que l'Alzheimer afecta una de cada deu persones més grans de 65 anys i va per davant del càncer i de l'infart.

Per totes aquestes coses, em fa feliç poder dir que la representació de l'obra teatral ‘Abans que pugi el teló', que es farà aquest diumenge 30 d'octubre al Casal de Cultura de Valldoreix, a les 7 de la tarda, a un preu mòdic de 5 euros, serà a benefici de l'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer del Vallès Occidental. Tant a mi, en qualitat d'autor de l'obra, com als seus intèrprets, Jaume Pla, que n'és el protagonista, i Salvador Fenollar, ens fa molt feliços aportar-hi un granet de sorra per millorar l'assistència a aquestes persones dins el marc de la 23a Mostra de Teatre de Valldoreix. Hem de tenir present que el cost per malalt comença essent de 5.000 euros de mitjana, després s'enfila als 22.000 euros, i arriba, en les fases més greus, als 41.000 euros. Són moltíssims diners. I de les cures, cada família n'assumeix el 87%. Veniu, passeu-vos-ho bé, i contribuïu-hi també vosaltres amb la vostra presència. Cada tres segons es diagnostica un nou cas al món, i tots en som candidats.

Cugat.cat , 28/10/2016
 
El nacionalisme espanyol d'Àngel Ros Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 gener 2018
El nacionalisme espanyol d'Àngel RosDiu la saviesa popular que el temps acaba posant tothom al seu lloc. És una dita maca, una dita que sona bé, perquè és optimista i esperançadora, però que la història, malauradament, ha contradit un munt de vegades. No sempre, tanmateix. Hi ha ocasions en què és el mateix personatge qui es posa tot sol al lloc que li correspon. Aquest és el cas de l'alcalde de Lleida, Àngel Ros. Han calgut només uns pocs anys perquè aquella disfressa que el presentava com una de les veus del sempre difús i finalment difunt sector catalanista del PSC-PSOE s'hagi volatilitzat i n'hagi quedat a la vista l'autèntica ideologia del personatge.

Àngel Ros és l'home que no ha tingut escrúpols de pactar amb un partit ultranacionalista espanyol com Ciudadanos tot un seguit de mesures netament contràries als drets nacionals de Catalunya i a la seva llengua, entre les quals no donar suport a cap mesura relacionada amb el procés català ni a la creació de noves estructures d'Estat, impedir la incorporació de l'Ajuntament de Lleida a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), no col·laborar econòmicament amb aquesta entitat, prohibir la instal·lació d'estelades en l'espai públic i eliminar la discriminació favorable al català, com a llengua minoritzada, en tots els ordres de l'administració. Doncs bé, ara encara va més lluny.

Ara, Àngel Ros, rebutja la demanda feta per Esquerra i la Crida per Lleida-CUP de retirar els noms franquistes dels carrers de la ciutat. La seva resposta ha estat que “no hi ha cap necessitat” de retirar-los. En altres paraules, el senyor Ros considera que els noms franquistes han de romandre on són. És a dir, que els batlles feixistes que van intervenir en l'assassinat de demòcrates durant la dictadura han de continuar tenint un carrer al seu nom a la ciutat de Lleida per voluntat del Partit Socialista i de Ciudadanos, i per a escarni dels lleidatans que van patir les barbaritats d'aquell règim. Realment repugnant.

Però Àngel Ros, sempre abraçat a la llei espanyola, aquella tan totalitària que criminalitza els polítics catalans que van posar les urnes al servei de la ciutadania, es burla de la Llei de la Memòria Històrica, en virtut de la qual els municipis estan obligats a retirar els noms de carrers vinculats al franquisme. Àngel Ros, però, no la vol complir. És el comportament propi d'un home que tot sol, sense l'ajuda de ningú, ha tingut prou amb uns quants mesos per llevar-se la màscara catalanista i mostrar obertament el seu nacionalisme espanyol. Un nacionalisme espanyol que s'ha revelat irreprimible fins al punt de no permetre-li ni tan sols guardar les aparences. Molt il·lustratiu, tot plegat. I és que en realitat som davant d'un polític derrotat. Àngel Ros no és res més que un dels molts polítics que el procés català ha deixat literalment despullats.

Nació Digital , 27/10/2016
 
La mort de Patrícia Gabancho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 desembre 2017
Patrícia GabanchoLa notícia de la mort de Patrícia Gabancho em va agafar completament desprevingut. No en sabia res, de la seva malaltia de pulmó. Ella era tan discreta que no parlava mai d'aquesta qüestió, més enllà de les persones del seu cercle íntim. Jo, com és lògic pel tarannà ideològic que ens unia, vaig compartir-hi molts actes arreu de Catalunya defensant sempre la llengua i els drets nacionals del país. Recordo que va ser especialment emotiu l'acte celebrat el 12 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, just la nit abans de la consulta per la independència que s'havia de celebrar en aquell municipi. Amb un Centre Moral ple a vessar, la Patrícia i jo, en companyia d'altres persones, vam fer un parlament vinculat a la importància del moment. Era només una consulta de caràcter local i no vinculant, però la història ha demostrat fins a quin punt va ser transcendent, ja que l'exemple es va escampar d'immediat per tot Catalunya i es va convertir en l'embrió de tot el que ha vingut després. Per això, d'aleshores ençà, sempre he demanat que, un cop assolit l'objectiu, Arenys de Munt sigui considerada oficialment "capital honorífica de la independència de Catalunya".

El 2008, un any abans d'aquella consulta, jo havia escollit la Patrícia com un dels personatges del meu llibre Nosaltres, els catalans. El llibre, que figura avui en moltes aules d'acollida pels valors integradors que defensa, era un passeig pels cinc continents en companyia de vint persones no nascudes a casa nostra que parlaven del seu país d'origen i de com havien abraçat lliurement la catalanitat. L'apartat que vaig dedicar a la Patrícia, trenta-vuit pàgines, era el més llarg de tots.

La nostra conversa, al seu pis del carrer de Numància de Barcelona, va durar dues hores i mitja i va ser interessantíssima, perquè, després de dir-me que sempre havia estat reticent a parlar de les circumstàncies que la van dur a Catalunya, em va acabar explicant que a l'edat d'onze anys, després de veure la pel·lícula Mourir à Madrid, de Frédéric Rossif, es va interessar per la història d'Espanya. Va agafar un llibre de Salvador de Madariaga i li va estranyar que, a partir de la confederació catalanoaragonesa, Catalunya ja no hi aparegués fins als dies de la República. "Que estrany", va pensar. No s'explicava que en tots aquells segles Catalunya s'hagués tornat invisible, talment com si hagués deixat d'existir. Va ser arran d'això, amb la sensació que Espanya li amagava alguna cosa, que es va adreçar a dues entitats catalanes de l'Argentina: el Casal Català i l'Obra Cultural Catalana. En aquesta segona li van facilitar el llibre Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, editat a Mèxic el 1947, i al cap d'uns dies, amb la lectura feta i tota emocionada, va decidir que aniria a l'Obra Cultural Catalana cada setmana a cercar-hi més llibres. Va ser allí, doncs, on va aprendre català. Estava tan enamorada de Catalunya que el seu pare li va dir: "Amb tanta tabarra com estàs donant amb Catalunya i els catalans, potser que hi vagis a veure què passa, no?"

La Patrícia sempre va valorar moltíssim aquest estímul del seu pare, perquè era un estímul fet a contracor. L'home sabia que si la Patrícia se n'anava, ja no tornaria mai més. I, tanmateix, la va empènyer a seguir la crida dels seus anhels, cosa que finalment es va esdevenir el 1974, quan tenia vint-i-dos anys. La percepció era encertada: no hi va haver retorn.

Va ser així, doncs, aprofundint en la realitat catalana, com la Patrícia va obtenir una visió inequívoca de l'opressió que Catalunya patia aleshores i que continua patint avui. Aquestes paraules me les va dir a casa seva aquella tarda d'agost de 2008: "El nacionalisme espanyol és d'una intolerància tremenda, perquè vol modelar tothom segons el seu patró. Mentre els catalans no volen catalanitzar ningú, els espanyols volen espanyolitzar tothom. De manera que es tracta d'un nacionalisme expansiu, agressiu i intolerant. Per això els catalans de cultura espanyola són tan agressius amb Catalunya, i especialment amb la cultura catalana, que desqualifiquen constantment. Necessiten empetitir-la, blasmar-la, demostrar-se a ells mateixos que tenen raó perquè allò que és català és una merda."

La mort prematura de Patrícia Gabancho és una pèrdua molt gran per al país, com també ho va ser la de Muriel Casals, el 2016. La Patrícia sabia que la independència de Catalunya és inevitable. Espanya pot posar-hi pals a les rodes, però és inevitable. Per això m'entristeix que una dona com ella, una catalana d'origen argentí que va desitjar amb tanta força viure en una Catalunya lliure, i que va contribuir amb tanta energia a fer-ho possible, no pugui acompanyar-nos en el tram final del camí. Caldrà tenir-ho en compte, quan arribi el moment. Gràcies, estimada Patrícia, per la teva noblesa i per les converses amb què vas enriquir la meva vida.

El Món , 4/12/2017
 
El numeret del vot desobedient del PSC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 desembre 2017
El numeret del vot desobedient del PSCEl PSC viu el moment més dur de la seva història. Després d'haver governat trenta-dos anys la capital de Catalunya i un munt d'ajuntaments del país, és avui gairebé una desferra de la qual tothom en fuig. La força desemmascaradora de l'independentisme ha convertit en cadàvers polítics una bona llista de senyors, senyores i partits que fins fa quatre dies vivien còmodament asseguts en el sofà de la indefinició sense sentir cap mena de pressió social al clatell. Ara, però, els han pres el sofà i, com passa en els referèndums, les disfresses retòriques ja no serveixen i cal pronunciar un d'aquests dos mots: SÍ o NO. És a dir, si vols un Estat independent o quatre províncies dependents, si vols una Catalunya lliure o una Catalunya captiva.

No és que el PSC d'avui sigui diferent del d'abans. És el mateix. El PSC sempre s'ha mantingut fidel al seu nacionalisme espanyol. No l'ha traït mai. Queden, com a prova, la multitud de vegades que ha votat al costat del Partit Popular en el Congrés espanyol contra els drets nacionals de Catalunya. Una de les seves gestes més glorioses va ser la de la LOAPA. La diferència és que ara, gràcies a la presa de consciència de la societat catalana, la seva posició ha quedat en fora de joc i s'ha fet molt més visible. Tan en fora de joc i tan galdosament visible com la d'un individu passejant-se vestit per un campament nudista.

Estem parlant, doncs, d'un grup polític –remarco "grup" en comptes de "partit"– que ha fet pinça a Espanya contra la unitat de la llengua catalana, contra la gestió dels aeroports catalans, contra la descentralització dels ports, contra les seleccions catalanes, contra la proposta de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees, contra el Corredor Mediterrani, contra la transferència a la Generalitat de convocar referèndums, contra les mesures de l'eurocambra per protegir les llengües minoritàries i els drets fonamentals i, entre moltíssimes altres votacions, contra l'ús de la llengua catalana com a llengua prioritària a l'administració pública. Ja es veu que Catalunya, del PSC, no en pot esperar res de bo.

Per això, l'espectacle que estan oferint aquests dies, afirmant que trencaran la disciplina de vot del PSOE per no lliurar el govern espanyol al PP, és pura comèdia. Hi votaran en contra, és clar. Però no pas per raons ideològiques, sinó de supervivència. Catalunya no és Espanya, i, justament perquè no ho és, seria suïcida per a ells que el PSC fes president Mariano Rajoy. Per tant, no tenen cap més alternativa. La comèdia és que pretenguin vendre aquesta ‘indisciplina' com un acte de coherència i de puresa ideològiques. Talment com si la societat catalana fos ximple i la història fos amnèsica.

El PSC no és un partit, és un grup polític, una delegació territorial del PSOE, com ho demostra el fet que sempre, sempre, sempre, llevat d'una única ocasió, el 2013, per les mateixes raons de supervivència que ara, ha obeït submisament tots i cadascun dels designis de Madrid. Hom pot dir que el PSC no obeeix, simplement vota el mateix que el PSOE perquè pensa el mateix que el PSOE. I és cert. Pensen el mateix, ja ho sabem. Però, francament, tenint en compte el conegut nacionalisme espanyol del PSOE, és obvi que el PSC hauria de tenir més sentit del ridícul. Sigui com vulgui, el numeret del vot díscol que pensen escenificar a Madrid és tan sols l'única opció possible d'una delegació territorial desesperada que pretén maquillar amb un cop d'efecte –com més geniüda sigui la reacció de la central madrilenya més heroic semblarà el seu gest– la tradicional aliança espanyolista entre PSC, Partit Popular i Ciudadanos contra les llibertats nacionals de Catalunya. En aquest sentit, podem recordar que l'any 2006, després de foragitar Esquerra de la Generalitat, el PSC va nomenar Jaume Conejero, exmilitant de Fuerza Nueva, director de projecció exterior de l'Esport.

Per si fos poc, a última hora, s'hi ha afegit un altre element que encara retrata millor la inversemblança ideològica del vot desobedient. Em refereixo al fet de dir que recorreran al micromecenatge per pagar la multa que els imposarà la central. D'això se'n diu ser conseqüent: “D'acord, votaré en contra del PP, però que no em costi diners, eh?” És la plasmació de fins a quin punt els diputats del PSC a Espanya confonen la representació del que haurien de ser uns principis ideològics amb una feina merament funcionarial. Tot molt edificant, ja ho veiem. Mentre hi ha polítics catalans que han d'afrontar querelles criminals per haver posat les urnes al servei de la ciutadania, complint un mandat de la societat a través del Parlament de Catalunya, n'hi ha d'altres que han acabat creient-se que són actors que es deuen al seu públic en comptes de diputats que es deuen al seu poble.

El Món , 24/10/2016
 
L'augment de dones fumadores Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 novembre 2017
L'augment de dones fumadoresUn estudi liderat per la Universitat Internacional de Catalunya, que té el campus a Sant Cugat, i en el qual hi ha col·laborat l'Institut d'Oncologia de la Universitat de Porto, a Portugal, ens adverteix que l'any 2020, és a dir, d'aquí a quatre anys, a Catalunya, la mortalitat per càncer de pulmó en dones d'entre 55 i 74 anys d'edat, superarà la del càncer de mama. Els investigadors informen que mentre el càncer de mama ha disminuït, gràcies, en part, als programes de detecció precoç, el de pulmó ha crescut en la mateixa proporció que també ho ha fet el nombre de dones fumadores.

Per raons culturals, el tabac va ser durant segles un hàbit genuïnament masculí. Les dones no fumaven, i, si alguna ho feia, el seu comportament era percebut com una excentricitat, com una conducta poc femenina, o, en el millor dels casos, pròpia d'una dona de vida bohèmia o distreta. Jo mateix recordo que de petit em cridava l'atenció que els capellans fumessin i que les monges, en canvi, ho tinguessin prohibit. "Per què?", preguntava a la meva mare. Però cap de les respostes que em donava em convencien. Em semblava absurd. Després, en fer setze anys, jo també vaig començar a fumar. M'hi vaig enganxar perquè em semblava que allò "feia home". Volia semblar un adult i pensava –santa innocència– que per ser adult n'hi havia prou d'imitar el que feien els adults. Ho veia a les pel·lícules i em semblava molt masculí. Si els meus admirats Bogart, Widmark o Belmondo seduïen les dones amb una cigarreta als llavis, era obvi que jo havia de fer el mateix.

Arribats aquí, però, confesso al lector que les noies m'agradaven molt més que el tabac i que, per tant, era per elles que fumava, no pas per addicció. L'addicció va venir després. Era adolescent, m'agradaven les noies i no volia que elles em veiessin com un vailet. El problema va ser que quan vaig descobrir que el cor de les dones no es conquereix amb fum, sinó amb cervell, ja era massa tard.

Al cap de molts anys, tanmateix, gràcies a una gran força de voluntat –una de les poques qualitats que tinc– vaig decidir fumar només cinc cigarretes diàries, i mai cap abans de dinar. Pensava erròniament que si fumava poc podria fumar sempre. Però cada vegada m'adonava més que d'entre les coses absurdes d'aquesta vida, amb conseqüències negatives, l'hàbit de fumar n'és una de ben sonada; i ho vaig deixar. L'any 2000 vaig enraonar amb el meu cervell, li vaig dir que era una ordre, que s'havia acabat, i mai més no he tornar a fumar. Cap trauma, cap estrès, cap recaiguda, només satisfacció; satisfacció per la qualitat de vida que vaig guanyar i satisfacció per haver pogut constatar la immensa força que podem exercir a través del cervell. Per això, quan veig una dona addicta al tabac que presenta candidatura a la mortalitat que anuncien els informes científics m'agafen ganes de dir-li: "Deixa-ho, no val la pena". Però no dic res. Comprenc que no sóc jo qui li ho ha de dir, és ella mateixa.

Cugat.cat , 21/10/2016
 
Barcelona en Comú i el franquisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 novembre 2017
Barcelona en Comú i el franquismeCrec que el govern municipal de l'Ajuntament de Barcelona, a càrrec de Barcelona en Comú (BComú), ha aconseguit plenament el seu objectiu pel que fa a l'exposició "Franco, Victòria, República", que s'estarà al Born Centre Cultural entre el 18 d'octubre i el 8 de gener. Volien fer quelcom que cridés l'atenció i ho han aconseguit. Aquest article n'és la prova.

No hi ha dubte que posar estàtues franquistes al carrer fa que molta gent es fregui els ulls. Si més no, en una societat democràtica com la catalana. També cridaria l'atenció que l'Ajuntament de Berlín posés estàtues hitlerianes a l'espai urbà. La diferència és que a Alemanya està prohibida l'exhibició de símbols nazis mentre que a l'Estat espanyol es veuen constantment símbols franquistes en estadis i manifestacions sense que la policia actuï. Com s'explica aquesta diferència? Doncs s'explica de manera molt senzilla: Hitler va ser derrotat, Franco va morir al llit. El primer és conegut com una de les figures més execrables de la història, el segon encara té monuments a Tortosa, per voluntat de l'alcalde Ferran Bel, carrers a Lleida a nom d'alcaldes vinculats a crims del seu règim, per voluntat de l'alcalde Àngel Ros, i una associació subvencionada que vetlla pel seu "llegat". De fet, hi ha un partit polític, el Partit Popular, que, a més de ser fundat per un dels seus ministres més destacats, es continua negant a condemnar el franquisme i el protegeix, com es demostra en les instruccions que la fiscal general de l'Estat ha donat a totes les fiscalies perquè s'oposin a la investigació que la justícia argentina està fent d'aquells crims. Això explica perquè un fet ignominiós que a Berlín hauria suposat la dimissió de l'actual batlle de la ciutat, Michael Müller, a Barcelona, en canvi, no sols no ha forçat la dimissió de la batllessa Ada Colau, sinó que aquesta i el seu govern es vanten d'ocupar l'espai urbà amb simbologia feixista.

Som al 2016, i, per tant, encara hi ha moltes persones que van experimentar en carn pròpia les barbaritats d'aquell règim genocida o que conserven ben viu el record dels familiars que van ser-ne víctimes mortals. Són persones que se senten ferides en veure com l'Ajuntament de Barcelona posa al carrer aquella simbologia per tal d'atreure públic a una exposició. Es veu que l'audiència tot s'ho val.

Una altra cosa és el contingut intern de l'exposició, que és lloable i que jo subscric, perquè mostra la doble moral d'escultors com Marès i Viladomat, que havent treballat en favor dels valors republicans, no van tenir escrúpols a treballar en la glorificació dels valors feixistes, i que tot seguit, per si fos poc, van ser condecorats per la democràcia. És bo que la ciutadania vegi quines són les conseqüències de no haver assegut el feixisme davant d'un tribunal penal i de no haver jutjat els milers de crims que va cometre. On la memòria és feble, o interessadament dispersa, la banalització del terror d'una dictadura atorga impunitat als seus executors i col·laboradors. No és estrany que la hipocresia, en aquesta qüestió, gaudeixi de tan bona salut. Al capdavall, si hom no demana la il·legalització del Partit Popular, per què s'hauria d'indignar en trobar-se una estàtua eqüestre de Franco a mig camí entre Santa Maria del Mar i el Parlament de Catalunya?

No, senyors i senyores de Barcelona en Comú; no tot s'hi val per l'audiència. L'audiència no és més important que l'ètica. Les cadenes de televisió, cadascuna amb els seus principis, il·lustren molt bé la diferència entre una cosa i l'altra. Tots coneixem, per exemple, l'exhibició obscena que fan de les misèries humanes determinades cadenes espanyoles, per a les quals l'audiència tot s'ho val, i la diferència abismal que les separa de Televisió de Catalunya. La diferència es diu ‘codi ètic'. El codi ètic ajuda a saber en tot moment quin és el límit. Barcelona en Comú no ho vol saber. Per això banalitza la simbologia franquista posant-la al mig del carrer en comptes de fer-ho a l'interior del Born, que és on es fa l'exposició. Així, a més de contradir l'exposició, contribueix a perpetuar la realitat hipòcrita que critica.

El Món , 17/10/2016
 
El carrer no és un abocador Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 novembre 2017
El carrer no és un abocadorHi ha gent que confon el carrer amb un abocador i que es comporta de manera insolidària amb la seva col·lectivitat. És gent que no s'adona, o que no se'n vol adonar, que les persones tenim el deure cívic de preservar l'entorn més immediat, que és aquell que ens acull i que forma part de la nostra vida. Hi ha gent, però, que això de l'entorn més immediat ho redueix a casa seva, de portes endins, i n'exclou tot el que en queda a fora. És a dir, tot allò que embruta o que fa nosa a la seva llar ho deixa en una vorera sense importar-li que també embruti o que faci nosa a la resta de ciutadans. L'egoisme és així: els altres no existeixen, només existeixo jo.

Ja he escrit diversos articles denunciant l'incivisme d'aquelles persones que omplen l'entorn dels contenidors de tota mena de deixalles, algunes realment fastigoses, sense cap mena d'escrúpol i voluntàriament alienes al servei de recollida municipal. En tots els casos, a més, hi trobem una mandra absoluta per obrir la tapa del contenidor de la brossa i, com a mínim, abocar-hi els testos, els orinals, les tasses de vàter, etc...

Això de la mandra, però, es veu que és una cosa força estesa, ja que fins i tot la pateixen moltes de les persones que fan servir els contenidors de color blau, és a dir, els de paper i cartró. La normativa, i sobretot el sentit comú, diuen que abans de llançar les capses de cartró, cal desfer-les i plegar-les per tal que ocupin menys espai a l'interior. Així s'evita que s'ompli de seguida amb poca cosa i es deixa espai per a allò que hi aboquin les persones que vinguin després. Doncs no. Els contenidors blaus s'omplen de capses amb el mateix format que van sortir de fàbrica, no fos cas que l'esforç de plegar-les causés un pinçament o una hèrnia al gentil plegador.

Sincerament, no entenc aquest menfotisme. No entenc tanta desídia amb relació a uns espais urbans que, precisament perquè ens acullen com a vianants, són una extensió de casa nostra. Per ser cívic no calen diners, n'hi ha prou de tenir consciència col·lectiva i pensar una mica en els altres. Al capdavall, pensar en els altres és també una manera de pensar en nosaltres. De la mateixa manera que el nostre civisme beneficia les persones que vindran després, també nosaltres ens beneficiem del civisme de les persones que han vingut abans.

Cugat.cat , 14/10/2016
 
No els veig artrítics, els accents diacrítics Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 31 octubre 2017
No els veig artrítics, els accents diacríticsSincerament, per més voltes que hi dono, no puc entendre la raó dels canvis que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) pretén introduir en les normes ortogràfiques de la llengua catalana, pel que fa als accents diacrítics. En llegir-ho, vaig tenir la sensació que es tractava d'una d'aquelles notícies que els mitjans de comunicació s'inventen el dia dels Innocents. És a dir, una facècia ben pensada que cridi l'atenció. El problema és que no és cap facècia; és una proposta que va de debò i que es preveu que sigui aprovada el 17 de novembre vinent en la reunió del Ple de l'Institut.

Jo sóc escriptor, cosa que vol dir que la llengua és la meva eina de treball, com el ribot ho és del fuster. Però no és només una eina, és també un tresor que estimo i que cada dia m'ensenya alguna cosa que ignorava. Me'n serveixo, per tant, no pas amb aires de suficiència, sinó obert a nous coneixements i amb respecte absolut pels membres de l'IEC, i també pels lingüistes en general, especialment per aquells que treballen en mitjans de comunicació. Això darrer ho dic perquè he estat testimoni ocular infinitat de vegades de la poca consideració que mereix la seva feina per part d'alguns redactors. Comentaris sorneguers fets a l'esquena, com ara pesats, lligamosques, torracollons..., n'he sentit un munt. I és que és molt més còmode menystenir la persona que sap més que nosaltres, que no pas esforçar-nos per aprendre allò que ens diu.

No és, per tant, des de cap actitud de menysteniment, sinó des de l'astorament, que escric aquest text. L'escric, perquè no me'n sé avenir que l'Institut consideri inútils els accents que il·lustren el doble sentit de paraules com dona/dóna, feu/féu, fora/fóra, molt/mòlt, net/nét, os/ós, soc/sóc, sol/sòl, vens/véns o ves/vés. És veritat, com diu l'IEC, que soc (basar) i soc (calçat) o deu (nombre) i deu (doll d'aigua) s'escriuen igual sense que hi hagi cap problema. Però, si us plau, no fem el plaga! Els mots soc (calçat) i deu (doll d'aigua), d'un ús insignificant, no es poden comparar de cap de les maneres amb els que he citat.

Em sembla un despropòsit tan gran com l'argument justificador de dir que es fa per "simplificar" i "facilitar" l'aprenentatge de l'ortografia, atès que, pel que es veu, els escolars tenen gravíssims problemes a l'hora de comprendre aquests accents. Sembla que el trauma que pateixen és tan gran que ja s'estan organitzant per crear un col·lectiu d'Afectats pels Accents Diacrítics (AAD). I és comprensible, la salut per damunt de tot!

Bé, dit això i parlant seriosament, no em crec la justificació de l'IEC. No me la puc creure per dues raons: una, perquè no ve a tomb; i dues, perquè, si fos certa, voldria dir que el nivell dels nostres escolars és vergonyosament escardalenc. A l'hora d'escriure, es pot entendre el dubte en persones que no han estudiat català. Però no pas en els que l'estudien o que l'han estudiat. No vull imaginar-me el trasbals que deuen tenir amb els pronoms febles, si els accents diacrítics els resulten incomprensibles. Penso, doncs, que la proposta no porta enlloc, i la prova és que no hi ha hagut cap moviment a favor de l'eliminació.

Ela accents diacrítics són, en molts casos, una gran ajuda alhora d'entendre el sentit d'allò que ens diu un text, sense haver d'esperar que l'autor ens ho aclareixi més endavant. Déu n'hi do, la feineta que dóna la lectura d'una notícia quan el qui l'ha redactada els ignora! L'Institut ens diu que en cas que un mot es presti a equívoc, es podrà usar l'accent. Magnífic! Això sol ja revela que la mesura és innecessària. Ho és, perquè no aporta absolutament res a la llengua i perquè denota aquell encongiment tan propi de les llengües minoritzades, que és creure que són massa feixugues comparades amb les llengües ‘cosmopolites'. Fa tants anys que sentim dir que "el català és molt difícil" o que "el català és molt complicat", que ens ho hem cregut. No cal dir que el marc referencial dels qui diuen aquestes frases sempre és la llengua espanyola. D'aquesta, ves per on, no en diem mai res. I és que l'espanyol és facilíssim; no te n'adones que... pam! Ja el saps. Ni una falta, tu!

No serà, tanmateix –i ara no parlo de l'IEC–, que la consideració que ens mereix el català no és la mateixa que la que ens mereix l'espanyol? No serà que en la ment dels catalans l'espanyol és una llengua d'autoritat mentre que el català és una llengua de voluntat, i que per això som tan aplicats per a la primera i tan mandrosos per a la segona? No serà que en el nostre marc mental fem del català una traducció de l'espanyol, i que allò que no existeix en aquest últim ens sembla il·lògic que existeixi en el primer?

Estimats amics de l'IEC, la llengua catalana cau a trossos. Sí, ja sé que això no es pot dir, ja sé que és tabú i que se'm podria crucificar per la gosadia. El que toca és sacralitzar les mentides que diu la gent en les enquestes per tal de quedar bé, i que són molt útils per alimentar el cofoisme. Però el cert és que la llengua cau a trossos; i si no hi posem remei, l'IEC aviat esdevindrà una mera corporació acadèmica d'un dialecte de l'espanyol anomenat catanyol. Penso que ajudaríeu molt més a la llengua si amb un acte de coratge us pronunciéssiu en aquest sentit, que no pas esborrant uns accents diacrítics que ningú no discutia. Posats a simplificar –permeteu-me el disbarat de la ironia–, podríem eliminar els pronoms febles i reduir a cinc les vuit vocals. Quines ganes de complicar-nos la vida amb rampoines tan enutjoses! Al capdavall, si hem de parar l'orella a "la realitat del carrer", ja fa temps que els podríem haver cantat les absoltes. Proposo, d'altra banda, que es creï una Creu de Sant Jordi especial per als periodistes i tertulians que usen els pronoms febles.

Sigui com vulgui, jo continuaré fent ús dels accents diacrítics la resta de la meva vida, perquè allò que vull, en escriure un llibre o un article, no és complicar la vida del lector, sinó justament simplificar-li'n la comprensió. Per això em semblen tan útils els accents diacrítics. Tan útils com pugui ser-ho una majúscula en determinats casos, per més que les normes no ho diguin. Jo, per exemple, diferencio sempre entre Estat i estat, quan els uso en singular. I ho faig perquè entenc que no és el mateix referir-se a un Estat, com a entitat política, que a un estat d'ànim, a un estat de comptes o al fet d'estar en estat.

L'amic Celdoni Fonoll em va regalar el poema "Vénen i venen", d'Agustí Bernaus i Pinós, que amb la nova normativa ja no es podria llegir:
«De bon matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se'n van,
i no se'n van fins que venen,
i és quan venen que se'n van.

Mes si vénen i no venen,
llavors se'n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.

Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?»
Crec que encara som a temps d'una reflexió. No els veig gens artrítics, els accents diacrítics. Per això us demano, amics de l'Institut d'Estudis Catalans, que reconsidereu la vostra posició i que no aproveu l'esmentada proposta o que, si més no, reduïu el nombre de mots afectats. Hi ha remeis que esdevenen pitjor que la malaltia. Especialment si s'apliquen sense que hi hagi malaltia.

El Món , 10/10/2016
 
Violència masclista a la rambla del Celler Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 octubre 2017
Violència masclista a la rambla del CellerLa tarda del 10 de setembre passat vaig sentir uns crits procedents del parc infantil que hi ha a la rambla del Celler, a tocar del passeig de Francesc Macià. Em van cridar l'atenció pel to, que era altíssim, però sobretot per l'agressivitat. Això va fer que sortís al balcó per veure exactament què passava i quins n'eren els protagonistes. De protagonista, però, tot i tractar-se d'un matrimoni, només n'hi havia un: l'home. La dona pràcticament no deia res i estava pendent tota l'estona de la seva filla d'uns sis o set anys, que jugava en el parc.

El motiu de la discussió –si és que dels crits d'una sola veu se'n pot dir discussió– era irrellevant. L'home feia tot un seguit de retrets de caràcter domèstic a la seva dona i s'enfuria per moments. Ella li demanava que no cridés, i ell li responia amb més violència. La cosa, per tant, lluny d'acabar-se, va entrar en una fase altament perillosa, perquè l'home estava tan rabiós que se'l veia a punt de cometre un disbarat sense ni tan sols importar-li la presència de la seva filla.

Aquestes situacions són terribles, perquè la víctima mai no sap què fer. Si opta per replicar, les rèpliques encendran el maltractador encara més; i si opta per callar, el seu silenci serà interpretat com a indiferència, que és una de les coses que ell menys suporta. I la violència va esclatar. L'home, embogit, colpejava les cames de la dona, motiu pel qual el vaig cridar des del balcó i li vaig dir que parés. S'hi va afegir una veïna, i ell ens va respondre a tots dos amb insults alhora que exigia a la seva dona que el portés a casa. Atesa la situació, vaig trucar a la policia mentre ell s'esmunyia en direcció al restaurant La Bolera. Poc després, la seva dona i la nena hi van anar al darrere i es van ficar en un cotxe.

Tot d'una, però, com sorgit del no-res, i quan jo ja donava per fet que la policia arribaria massa tard, va aparèixer un cotxe dels Mossos d'Esquadra a gran velocitat que, obligant el vehicle conduït per la víctima a aturar-se a la rotonda, va permetre dur a terme el procediment habitual en aquests casos. Només havien transcorregut cinc minuts, d'ençà de la trucada. La meva felicitació. Per l'actitud, es notava que la dona estava acostumada a aquella violència i que normalment intentava apaivagar-la mostrant-se submisa. Però la submissió de la víctima és justament allò que el maltractador necessita per créixer-se i perpetuar la dominació.

Tot Sant Cugat , 7/10/2016
 
Les aglomeracions en els FGC del Vallès Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 octubre 2017
Les aglomeracions en els FGC del VallèsEls Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), coneguts popularment com "els catalans", són una empresa modèlica a Europa. Tot i tenir una dimensió reduïda pel fet que Catalunya no és un Estat i que el territori està tristament i obligatòriament dominat per Renfe, tenen un gran prestigi internacional, tant pel que fa a l'operació del servei ferroviari o al sistema de gestió de la seguretat com als plans d'autoprotecció o a la comunicació d'accidents. N'hi ha prou de veure l'espectacle vergonyós que ofereix Rodalies Renfe, dia rere dia, per veure'n la diferència. Començant per la puntualitat. Amb els FGC, l'usuari sap el minut exacte que pujarà al tren i el minut exacte que serà a la seva destinació.

Aquesta efectivitat, però, no ha de ser considerada cap mèrit. Simplement és l'obligació que hauria de tenir tot servei públic respectuós amb la ciutadania. Però el despropòsit que suposa Renfe és tan gran, tan colossal, que s'agraeix l'eficiència dels Ferrocarrils de la Generalitat. No és estrany que el metro de la capital argentina, Subterráneos de Buenos Aires, hagi decidit prescindir de les infraestructures ferroviàries espanyoles i formar-se a través dels FGC.

Per això sobta tant que la línia del Vallès, especialment a Sant Cugat, pateixi unes aglomeracions immenses en les hores punta del matí arran de la incorporació de les noves estacions a Sabadell i Terrassa. L'ampliació ha fet que augmentés el nombre d'usuaris, cosa magnífica, però els trens que hi circulen no poden absorbir tanta gent i el confort propi d'aquest servei se'n ressent. La companyia ha anunciat la compra de quinze nous trens que, tan bon punt entrin en servei, resoldran la situació. El problema és que un tren no és un producte ‘prêt-à-porter', sinó que cal encarregar-lo, fabricar-lo i provar-lo, i això requereix temps. Es comprèn que FGC hagi demanat paciència, però ha deixat la gent astorada quan ha afegit que caldrà esperar fins a l'any 2019. És a dir, tres anys! Em pregunto, per tant, si, aquesta comanda no es podia haver fet abans i en paral·lel al desenvolupament del projecte de noves estacions. És molt agradable arribar a lloc a l'hora prevista, però encara ho és més fer-ho com una persona i no pas com una sardina.

Cugat.cat , 7/10/2016
 
El president Puigdemont Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 octubre 2017
El president PuigdemontAlgun dia, quan, ja des d'una perspectiva estatal, ens mirem el moment de la història que ara vivim, valorarem en la justa mesura l'altíssim nivell polític dels dos homes que van ser al capdavant del govern de Catalunya en l'etapa prèvia a la seva independència nacional: els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Sempre m'ha semblat un error inexcusable el gol en pròpia porta d'apartar el primer de la presidència de la Generalitat. Només cal recordar els aplaudiments que el nacionalisme espanyol va dedicar als promotors de la maniobra per veure el disbarat que va ser. Però bé, la història catalana ha estat pròdiga en autolesions. L'important, però, allò que la història també hauria de recollir amb relació a Artur Mas, és el mèrit de la seva evolució ideològica personal, superant el tarannà autonomista que el caracteritzava, per esdevenir el president que el 2014 va desafiar l'Estat espanyol i va comandar l'acte de sobirania més important de la Catalunya captiva: la consulta del 9-N.

Pel que fa a Carles Puigdemont, em sembla que en els nou mesos que fa que és president, no sols ha esborrat el somriure sorneguer i de superioritat moral amb què el van rebre determinats sectors, sinó que ha demostrat la seva categoria humana, la seva sensibilitat social i la seva fermesa en la defensa de la independència de Catalunya. El seu discurs en la qüestió de confiança del 28 i 29 de setembre passat va ser brillant i il·lustratiu alhora. Brillant, pel que va dir i per la claredat amb què ho va fer; i il·lustratiu, perquè molta gent va poder veure que és l'antítesi d'allò que en termes pejoratius se'n diu un "polític professional", en el sentit de tenir la pell gruixuda. Puigdemont és un home d'una sola cara i no té la pell del senador Cooley, que interpreta Charles Laughton a l'esplèndida Tempesta sobre Washington, d'Otto Preminger. Puigdemont és vulnerable i estic segur, observant-lo des de la meva perspectiva d'escriptor, que els atacs i les ganivetades de la política, lluny de divertir-lo, li dolen. Però això no vol pas dir que sigui una persona feble. En absolut. Tot al contrari. Penso que és una persona forta, honesta i gens manipulable, un president que en cap moment no trairà ni els seus principis ni les seves promeses de lleialtat al país.

Puigdemont, d'altra banda, posseeix una gran capacitat comunicativa, fruit de la seva formació periodística. És cert que no potser té la soltesa improvisadora de Mas i que se sent més còmode amb un paper a la mà, però això és secundari per dues raons: la primera, perquè és molt nou en el càrrec; i la segona, perquè el que compta, al capdavall, és la versemblança del que diu. I el que diu ho diu clar i català. Vocalitza perfectament, no fa circumloquis, no es protegeix per mitjà de l'ambigüitat i és diàfan en el missatge. Ell no ha vingut a perdre el temps ni a perpetuar-se en el càrrec com a president d'una Autonomia, ell ha vingut per ser el president que retorni a Catalunya els poders estatals que li van ser arrabassats i asseure-la com una nació lliure al costat de les altres nacions lliures del món.

Del seu discurs de l'altre dia –posaria la mà al foc que el va redactar ell mateix–, em semblen remarcables, entre d'altres, quatre missatges. El primer, sorgit de la fusta periodística de l'autor, va ser tot un regal a la premsa en forma de titular: "O referèndum, o referèndum." O l'Estat el pacta, o Catalunya el farà d'acord amb la seva pròpia legalitat. Més clar impossible. El segon, anava adreçat a l'Estat i deia que la desconnexió es farà el mes de juny de l'any vinent, perquè "els nostres veritables amos són els catalans; ningú més no ens pot donar permís per fer el que hem de fer", atès que "és la gent qui canvia les normes, és la gent qui diu de quina manera vol ser governada."

El tercer missatge em va semblar especialment brillant en el punt en què, adreçant-se indirectament al Partit Socialista i a Catalunya Sí que es Pot, va dir que espera que els autonomistes tinguin el mateix comportament democràtic que els independentistes van tenir amb ells. I els va recordar que "els independentistes van col·laborar amb el compromís dels autonomistes quan aquesta era la voluntat majoritària dels catalans. Se'n diu democràcia." I pel que fa al quart missatge, en què va demanar una "cadena de confiances", hi podem trobar un prec als independentistes que voldrien que el Procés fos retransmès minut a minut i al detall. Sense verbalitzar-ho, els va demanar paciència, en el sentit que seria càndid revelar fil per randa a l'adversari els elements de l'estratègia dissenyada. En altres paraules, no li fem el pont de plata.

És obvi que podríem abordar moltes altres qüestions, però quan un poble està mancat de llibertat, no hi ha res més prioritari que la recuperació d'aquesta llibertat, ja que sense llibertat, com reflecteix l'informe Moody's (maig 2016), no hi ha serveis socials ni hi ha res. Només hi ha deute al nivell del bo porqueria. Per tant, o Catalunya esdevé un Estat independent o està abocada a desaparèixer, nacionalment parlant. I això afecta l'aprovació dels pressupostos. Els anteriors, els que van ser rebutjats, eren els pressupostos més socials elaborats fins ara (un 73,6%). Seria absurd fer confiança al president, i no fer-la als seus pressupostos. O fem el joc a l'Estat espanyol, aturant el vaixell i convocant noves eleccions per entrar en aquella dinàmica tan catalana de l'autoflagel·lació, o ens fem confiança i remem tots plegats en una mateixa direcció. Com deia al començament, la història parlarà dels presidents, és clar que sí, però també parlarà del poble que presidien, i ho farà amb admiració o avergonyint-se'n. El poble som nosaltres.

El Món , 3/10/2016
 
Les dones i la bicicleta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 setembre 2017
Les dones i la bicicletaAquest estiu, durant tres diumenges, mentre feia una caminada matutina de mitja hora, m'he dedicat a observar el gènere dels ciclistes que passaven pel meu costat en qualsevol direcció i m'ha deixat sorprès el predomini abassegador d'homes. Ja havia notat aquest predomini anteriorment, per això vaig decidir comptar-los, però mai no m'hauria imaginat que el nombre de dones fos tan baix. Òbviament, la meva observació no és científica, però les dades són reals i tenen un valor orientatiu que convida a la reflexió, ja que no són fruit d'un diumenge triat a l'atzar que afavorís la casualitat, sinó de tres diumenges seguits, i en tots tres la desproporció es manté.

El primer diumenge vaig comptar 64 ciclistes, 3 dels quals eren dones. El segon van ser 94 homes i 6 dones, i el tercer 75, tots homes; cap dona. En total, per tant, estem parlant de 239 ciclistes, dels quals únicament 9 eren dones. Precisant una mica més, puc dir que la majoria, indistintament del gènere, duien equipament –casc, calçat, guants, culot o mallot, motxilla...– llevat de 12 (9 homes i 3 dones), que anaven amb roba de carrer. Davant d'això, és inevitable preguntar-se la raó d'aquesta diferència tan abismal. Hom podria pensar que, tractant-se d'un mateix itinerari, la suma de tres dies seria irrellevant, ja que és probable que la majoria de ciclistes fossin els mateixos. Em refereixo al fet que tant ells com jo fem cada diumenge el mateix circuit, raó per la qual és lògic que coincidim. Però aquesta possibilitat podem excloure-la, perquè, justament per evitar-ho, vaig fer diferents recorreguts i les cares que veia no eren pas les mateixes.

No hi ha dubte que, a partir d'aquí, tots podem fer les nostres suposicions per explicar-nos la diferència. Hom pot dir que el ciclisme, encara que sigui urbà, de passeig, és un esport més masculí que femení, o que els homes utilitzen la bicicleta com un complement del que després serà un esmorzar-tertúlia, o que els homes fan en diumenge el que no poden fer en dies feiners. Però jo no estic tan segur que sigui ben bé això. Que potser les dones no esmorzen ni tenen amigues? Que potser les dones no treballen? Que potser les dones fan ciclisme els dies feiners i el diumenge descansen? Si fos així, les veuria. Perquè jo camino tots els dies de la setmana, no només un. Més aviat m'inclino a pensar que els rols familiars encara estan molt delimitats i que els homes poden escampar la boira en bicicleta gràcies al fet que les seves dones, mentrestant, tenen cura de la canalla, fan neteja o feinegen a la cuina. Ja se sap, l'exercici obre la gana, i ells, quan tornin, en tindran molta. Potser estic equivocat de mig a mig i l'explicació és que realment l'esport de la bicicleta no sedueix les dones. Tanmateix, se'm fa difícil imaginar tot d'homes feinejant a casa o tenint cura dels infants els matins de diumenge mentre les seves dones són fora fent bicicleta. Potser estic equivocat, no dic que no. Però em costa imaginar-m'ho.

Cugat.cat , 30/9/2016
 
No tenen valor de tancar Homs a la presó Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 08 setembre 2017
No tenen valor de tancar Homs a la presóLa filtració del 22 de setembre passat, procedent de la Fiscalia espanyola, segons la qual Francesc Homs, exconseller de Presidència, serà inhabilitat pel seu paper institucional en la celebració de la consulta del 9-N, és molt més notícia que no pas la inhabilitació en si mateixa. La inhabilitació, no cal dir-ho, és repugnant i escandalosament antidemocràtica, però l'autèntica notícia, l'autèntic moll de l'os periodístic del fet és la filtració.

A l'Estat espanyol, com en els temps del franquisme –aquell règim que el Partit Popular sempre s'ha negat a condemnar, entre altres coses perquè una de les seves figures més destacades va ser fundador del partit–, es continuen coneixent les sentències contra els acusats polítics abans que siguin dictades pels tribunals. I és que digui el que digui el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes –quina barra!–, ha estat la mateixa Fiscalia qui ha demostrat que la sentència contra Francesc Homs ja estava dictada de bell antuvi. És així de gros: al segle XXI, a l'Estat espanyol, encara hi ha judicis polítics, encara hi ha judicis contra les persones que, per lleialtat als Drets Humans i a la radicalitat democràtica, es neguen a acatar lleis totalitàries que prohibeixen les urnes i que criminalitzen el vot.

Per a l'independentisme de soca-rel, aquest estat de coses no té res de nou. Cal no veure un bou a tres passes per no adonar-se que la separació de poders inherent a tot Estat de dret no existeix a l'Estat espanyol, i que els tribunals no són res més que un instrument ideològic al servei del poder polític. Però hi ha gent de bona fe que necessita que les evidències siguin ben grosses per reaccionar, i el judici polític contra Francesc Homs n'és una de ben fefaent. No cal dir que al darrere vindran els judicis no menys polítics contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, l'expresident Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau. No els fan tots junts per poder-los rendibilitzar estratègicament d'acord amb els seus interessos conjunturals.

Tot plegat, això no obstant, no és res més que una galdosa exhibició d'impotència. La impotència d'un Estat que se sap en fals, democràticament parlant, davant d'un procés català que, com diu el ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Margalló, "avança a tota màquina". Estan esverats i es dolen de tenir un govern en funcions, perquè, remarca Margallo, això equival a fer "un combat de boxa amb una mà lligada a l'esquena". Fixem-nos que tots els símils que fa aquesta gent són violents i primaris, fruit d'una mentalitat absolutista en què el dissident no ha de ser escoltat, ha de ser abatut.

Tenen tot l'aparell de l'Estat, totes les estructures de poder, totes les clavegueres i tots els pressupostos al seu servei contra Catalunya i es dolen de ser febles! Doncs bé, sí que en són, de febles. No ho serien al cor de Llatinoamèrica. Però al cor d'Europa, malgrat les moltes mancances de la Unió Europea, són febles, perquè aquí no poden fer allò que els demana la seva història d'imposició i d'esclafament de pobles, cultures i llengües. Si han arribat a negar l'anorreament del meravellós patrimoni lingüístic d'aquell continent, imposant-hi la seva "lengua de encuentro", per què haurien de tenir escrúpols a l'hora de negar que, em matèria política, el seu govern i els seus tribunals siguin una mateixa cosa?

Estan doctorats en negacionisme, i tanmateix són febles. La prova és que no s'atreveixen a tancar Francesc Homs a la presó. No gosen fer-ho, perquè són covards. Molt covards. Immensament covards. Per això tampoc no tenen valor d'empresonar Artur Mas, Carme Forcadell, Joana Ortega i Irene Rigau. Els tremolen les cames, només de pensar-hi. Voldrien fer-ho, és clar que sí. I tant! Però no tenen valor. No en tenen, perquè la imatge d'aquest empresonament, a banda de fer la volta el món, seria la constatació del paroxisme totalitari a què pot arribar l'Estat espanyol per esclafar una vella nació d'Europa, que l'únic delicte que ha comès és voler votar per decidir el seu futur polític. Heus aquí una de les coses bones que té la democràcia: retrata descarnadament els qui en són al·lèrgics.

El Món , 26/9/2016
 
Els tres tòtems del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 setembre 2017
Els tres tòtems del Partit PopularDeu ser molt dur per al Partit Popular veure que passa el temps i que no se'ls acut cap idea genial contra les llibertats nacionals de Catalunya, cap raonament brillant que, des d'un punt de vista democràtic, sigui irrebatible per l'independentisme. Dia rere dia, any rere any, es limiten a repetir el mateix reguitzell de consignes totalitàries. El PP de Sant Cugat, concretament, malda tant com pot per fer mèrits davant la direcció de Madrid, la ciutat que és el centre neuràlgic de la seva vida, però no se'n surt. Agafem-ne només tres de les coses que ha repetit en diverses ocasions:
  1. "Un referèndum només a Catalunya no seria correcte, perquè és una decisió que correspon a tots els espanyols."
  2. "Cal un nou sistema de finançament per a Catalunya; és qüestió de trobar la fórmula, però no hi ha voluntat per part de la Generalitat."
  3. "Potser amb un IVA més reduït que l'actual es podria fomentar la cultura, però s'hauria d'abordar en una segona fase."
El primer punt, a banda de ser insostenible, revela dues coses que el PP pretén amagar infructuosament. La primera és una por immensa al resultat del referèndum. Pànic, n'hauríem de dir. La segona és que ni tan sols votant catalans i espanyols no el permeten. I per què no el permeten, si d'aquesta manera guanyarien segur? Doncs perquè el món no comptaria pas els vots de Toledo o Valladolid. A qui li importarien? Allò que el món comptaria serien els vots de Catalunya, i això seria determinant. D'altra banda, d'acord amb el dret internacional, en els referèndums d'independència només voten els països que volen constituir-se en Estat, mai l'Estat matriu. Quebec i Escòcia en són un bon exemple. Altrament els referèndums no tindrien cap mena de sentit. Seria el mateix que si una dona, per poder-se divorciar, necessités el vist-i-plau de tota la família del marit.

Amb relació al segon punt, cal molta barra per afirmar que la culpa de l'espoliació –ells en diuen finançament– que pateix Catalunya, per part de l'Estat, és culpa de la Generalitat. On és aquesta fórmula màgica de què parlen? En quina cambra cuirassada la tenen desada? Com és que no l'han aplicada mai? De quants milers de milions estem parlant? Que potser és la mateixa fórmula que apliquen a les infraestructures ferroviàries tercermundistes de rodalies imposades a Catalunya, amb muntanyes de compromisos incomplerts i amb milers de milions pressupostats que es queden a Madrid?

Pel que fa al tercer punt, cal molt de cinisme per dir que, reduint l'IVA, potser sí que es podria fomentar la cultura. Parlen com si no haguessin estat ells els qui precisament van elevar-lo a un 21% per carregar-se la cultura. La cultura és el gran enemic del PP, allò que més odia. Per això fomenta la pornografia: cultura, 21% d'IVA; pornografia, 4% d'IVA. I per això, també, una companyia teatral, farta d'aquesta barbaritat, va decidir canviar els seus estatuts l'any 2014 i constituir-se en una distribuïdora de produccions pornogràfiques per abaratir els muntatges teatrals que porta a terme. I quin és el truc? Doncs oferir entrades de franc dels seus espectacles culturals als compradors de les revistes porno. Una enginyosa mesura contra els tres tòtems del Partit Popular: totalitarisme, espoliació i incultura.

Cugat.cat , 23/9/2016
 
Que em pot informar, si us plau? No. Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 setembre 2017
Que em pot informar, si us plau? No.Pujo a un autobús de Sant Cugat en direcció al Centre Comercial, que és als afores. Conec el lloc sobradament, però no hi he anat mai en autobús i, per tant, tinc dubtes sobre la parada correcta. Vull dir que no sé si em deixarà a la porta o una mica abans o una mica després. Per això m'assec al primer seient i demano al conductor si em pot avisar quan hi arribem. Em respon que no. Cap més explicació. Senzillament: "No". Penso que és una persona mal educada, però no m'hi encaparro perquè, per sort, com he dit, conec la meva destinació. El problema és que quan per fi s'atura davant de l'institut Leonardo da Vinci, no goso baixar perquè queda força lluny de la porta del Centre i em fa l'efecte que probablement hi haurà una altra parada just al davant. Ho penso perquè ignoro quines voltes fa l'autobús en el seu recorregut. Si ho sabés ja no ho hauria preguntat, és clar.
Però he fet salat. El conductor reprèn la marxa sense dir-me res i ja no s'atura fins arribar a Rubí. Un cop allà, decideixo tornar enrere a peu. Quan arribo a lloc, faig la gestió que he anat a fer i, tot seguit, camino fins la parada de l'autobús per tornar a Sant Cugat; aquesta vegada a l'altra banda de la carretera. Observo que el camí que mena a la parada és de difícil accés. No el recomanaria a cap persona gran, ja que és de terra, té desnivells i garanteix el trencament de fèmur.

Un altre dia, aquest cop a Terrassa, baixo del tren, agafo un autobús per anar al carrer de Sant Cosme i demano al conductor si em podrà avisar quan hi arribem. Em respon el mateix que el de Sant Cugat: "No". "Quin servei més amable", penso. En aquesta ocasió ho tinc més pelut, perquè, més enllà d'algun element referencial, no conec la zona on vaig i m'hauré de refiar de la meva intuïció. Tanmateix, ves per on, la intuïció és bona i encerto la parada. Un cop a terra, demano per la Biblioteca BD2, la del districte, però ningú no la coneix. Només una dona estrangera amabilíssima que m'acompanya gairebé fins a la porta i que es queda admirada quan li explico que, si més no, a Terrassa hi ha sis biblioteques. Ella, que no hi havia entrat mai, només en coneixia aquella.

Ignoro si els conductors d'autobús tenen prohibit informar els usuaris. Entenc que s'han de concentrar en la conducció i no distreure's atenent peticions. Però per no perjudicar conductors i usuaris, no seria lògic que una pantalla, com en el metro, informés del nom de cada parada?

Tot Sant Cugat , 2/9/2016
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 70 de 1715
spacer.png, 0 kB