spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
La mort de Patrícia Gabancho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 desembre 2017
Patrícia GabanchoLa notícia de la mort de Patrícia Gabancho em va agafar completament desprevingut. No en sabia res, de la seva malaltia de pulmó. Ella era tan discreta que no parlava mai d'aquesta qüestió, més enllà de les persones del seu cercle íntim. Jo, com és lògic pel tarannà ideològic que ens unia, vaig compartir-hi molts actes arreu de Catalunya defensant sempre la llengua i els drets nacionals del país. Recordo que va ser especialment emotiu l'acte celebrat el 12 de setembre de 2009, a Arenys de Munt, just la nit abans de la consulta per la independència que s'havia de celebrar en aquell municipi. Amb un Centre Moral ple a vessar, la Patrícia i jo, en companyia d'altres persones, vam fer un parlament vinculat a la importància del moment. Era només una consulta de caràcter local i no vinculant, però la història ha demostrat fins a quin punt va ser transcendent, ja que l'exemple es va escampar d'immediat per tot Catalunya i es va convertir en l'embrió de tot el que ha vingut després. Per això, d'aleshores ençà, sempre he demanat que, un cop assolit l'objectiu, Arenys de Munt sigui considerada oficialment "capital honorífica de la independència de Catalunya".

El 2008, un any abans d'aquella consulta, jo havia escollit la Patrícia com un dels personatges del meu llibre Nosaltres, els catalans. El llibre, que figura avui en moltes aules d'acollida pels valors integradors que defensa, era un passeig pels cinc continents en companyia de vint persones no nascudes a casa nostra que parlaven del seu país d'origen i de com havien abraçat lliurement la catalanitat. L'apartat que vaig dedicar a la Patrícia, trenta-vuit pàgines, era el més llarg de tots.

La nostra conversa, al seu pis del carrer de Numància de Barcelona, va durar dues hores i mitja i va ser interessantíssima, perquè, després de dir-me que sempre havia estat reticent a parlar de les circumstàncies que la van dur a Catalunya, em va acabar explicant que a l'edat d'onze anys, després de veure la pel·lícula Mourir à Madrid, de Frédéric Rossif, es va interessar per la història d'Espanya. Va agafar un llibre de Salvador de Madariaga i li va estranyar que, a partir de la confederació catalanoaragonesa, Catalunya ja no hi aparegués fins als dies de la República. "Que estrany", va pensar. No s'explicava que en tots aquells segles Catalunya s'hagués tornat invisible, talment com si hagués deixat d'existir. Va ser arran d'això, amb la sensació que Espanya li amagava alguna cosa, que es va adreçar a dues entitats catalanes de l'Argentina: el Casal Català i l'Obra Cultural Catalana. En aquesta segona li van facilitar el llibre Història de Catalunya, de Ferran Soldevila, editat a Mèxic el 1947, i al cap d'uns dies, amb la lectura feta i tota emocionada, va decidir que aniria a l'Obra Cultural Catalana cada setmana a cercar-hi més llibres. Va ser allí, doncs, on va aprendre català. Estava tan enamorada de Catalunya que el seu pare li va dir: "Amb tanta tabarra com estàs donant amb Catalunya i els catalans, potser que hi vagis a veure què passa, no?"

La Patrícia sempre va valorar moltíssim aquest estímul del seu pare, perquè era un estímul fet a contracor. L'home sabia que si la Patrícia se n'anava, ja no tornaria mai més. I, tanmateix, la va empènyer a seguir la crida dels seus anhels, cosa que finalment es va esdevenir el 1974, quan tenia vint-i-dos anys. La percepció era encertada: no hi va haver retorn.

Va ser així, doncs, aprofundint en la realitat catalana, com la Patrícia va obtenir una visió inequívoca de l'opressió que Catalunya patia aleshores i que continua patint avui. Aquestes paraules me les va dir a casa seva aquella tarda d'agost de 2008: "El nacionalisme espanyol és d'una intolerància tremenda, perquè vol modelar tothom segons el seu patró. Mentre els catalans no volen catalanitzar ningú, els espanyols volen espanyolitzar tothom. De manera que es tracta d'un nacionalisme expansiu, agressiu i intolerant. Per això els catalans de cultura espanyola són tan agressius amb Catalunya, i especialment amb la cultura catalana, que desqualifiquen constantment. Necessiten empetitir-la, blasmar-la, demostrar-se a ells mateixos que tenen raó perquè allò que és català és una merda."

La mort prematura de Patrícia Gabancho és una pèrdua molt gran per al país, com també ho va ser la de Muriel Casals, el 2016. La Patrícia sabia que la independència de Catalunya és inevitable. Espanya pot posar-hi pals a les rodes, però és inevitable. Per això m'entristeix que una dona com ella, una catalana d'origen argentí que va desitjar amb tanta força viure en una Catalunya lliure, i que va contribuir amb tanta energia a fer-ho possible, no pugui acompanyar-nos en el tram final del camí. Caldrà tenir-ho en compte, quan arribi el moment. Gràcies, estimada Patrícia, per la teva noblesa i per les converses amb què vas enriquir la meva vida.

El Món , 4/12/2017
 
El numeret del vot desobedient del PSC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 desembre 2017
El numeret del vot desobedient del PSCEl PSC viu el moment més dur de la seva història. Després d'haver governat trenta-dos anys la capital de Catalunya i un munt d'ajuntaments del país, és avui gairebé una desferra de la qual tothom en fuig. La força desemmascaradora de l'independentisme ha convertit en cadàvers polítics una bona llista de senyors, senyores i partits que fins fa quatre dies vivien còmodament asseguts en el sofà de la indefinició sense sentir cap mena de pressió social al clatell. Ara, però, els han pres el sofà i, com passa en els referèndums, les disfresses retòriques ja no serveixen i cal pronunciar un d'aquests dos mots: SÍ o NO. És a dir, si vols un Estat independent o quatre províncies dependents, si vols una Catalunya lliure o una Catalunya captiva.

No és que el PSC d'avui sigui diferent del d'abans. És el mateix. El PSC sempre s'ha mantingut fidel al seu nacionalisme espanyol. No l'ha traït mai. Queden, com a prova, la multitud de vegades que ha votat al costat del Partit Popular en el Congrés espanyol contra els drets nacionals de Catalunya. Una de les seves gestes més glorioses va ser la de la LOAPA. La diferència és que ara, gràcies a la presa de consciència de la societat catalana, la seva posició ha quedat en fora de joc i s'ha fet molt més visible. Tan en fora de joc i tan galdosament visible com la d'un individu passejant-se vestit per un campament nudista.

Estem parlant, doncs, d'un grup polític –remarco "grup" en comptes de "partit"– que ha fet pinça a Espanya contra la unitat de la llengua catalana, contra la gestió dels aeroports catalans, contra la descentralització dels ports, contra les seleccions catalanes, contra la proposta de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees, contra el Corredor Mediterrani, contra la transferència a la Generalitat de convocar referèndums, contra les mesures de l'eurocambra per protegir les llengües minoritàries i els drets fonamentals i, entre moltíssimes altres votacions, contra l'ús de la llengua catalana com a llengua prioritària a l'administració pública. Ja es veu que Catalunya, del PSC, no en pot esperar res de bo.

Per això, l'espectacle que estan oferint aquests dies, afirmant que trencaran la disciplina de vot del PSOE per no lliurar el govern espanyol al PP, és pura comèdia. Hi votaran en contra, és clar. Però no pas per raons ideològiques, sinó de supervivència. Catalunya no és Espanya, i, justament perquè no ho és, seria suïcida per a ells que el PSC fes president Mariano Rajoy. Per tant, no tenen cap més alternativa. La comèdia és que pretenguin vendre aquesta ‘indisciplina' com un acte de coherència i de puresa ideològiques. Talment com si la societat catalana fos ximple i la història fos amnèsica.

El PSC no és un partit, és un grup polític, una delegació territorial del PSOE, com ho demostra el fet que sempre, sempre, sempre, llevat d'una única ocasió, el 2013, per les mateixes raons de supervivència que ara, ha obeït submisament tots i cadascun dels designis de Madrid. Hom pot dir que el PSC no obeeix, simplement vota el mateix que el PSOE perquè pensa el mateix que el PSOE. I és cert. Pensen el mateix, ja ho sabem. Però, francament, tenint en compte el conegut nacionalisme espanyol del PSOE, és obvi que el PSC hauria de tenir més sentit del ridícul. Sigui com vulgui, el numeret del vot díscol que pensen escenificar a Madrid és tan sols l'única opció possible d'una delegació territorial desesperada que pretén maquillar amb un cop d'efecte –com més geniüda sigui la reacció de la central madrilenya més heroic semblarà el seu gest– la tradicional aliança espanyolista entre PSC, Partit Popular i Ciudadanos contra les llibertats nacionals de Catalunya. En aquest sentit, podem recordar que l'any 2006, després de foragitar Esquerra de la Generalitat, el PSC va nomenar Jaume Conejero, exmilitant de Fuerza Nueva, director de projecció exterior de l'Esport.

Per si fos poc, a última hora, s'hi ha afegit un altre element que encara retrata millor la inversemblança ideològica del vot desobedient. Em refereixo al fet de dir que recorreran al micromecenatge per pagar la multa que els imposarà la central. D'això se'n diu ser conseqüent: “D'acord, votaré en contra del PP, però que no em costi diners, eh?” És la plasmació de fins a quin punt els diputats del PSC a Espanya confonen la representació del que haurien de ser uns principis ideològics amb una feina merament funcionarial. Tot molt edificant, ja ho veiem. Mentre hi ha polítics catalans que han d'afrontar querelles criminals per haver posat les urnes al servei de la ciutadania, complint un mandat de la societat a través del Parlament de Catalunya, n'hi ha d'altres que han acabat creient-se que són actors que es deuen al seu públic en comptes de diputats que es deuen al seu poble.

El Món , 24/10/2016
 
L'augment de dones fumadores Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 novembre 2017
L'augment de dones fumadoresUn estudi liderat per la Universitat Internacional de Catalunya, que té el campus a Sant Cugat, i en el qual hi ha col·laborat l'Institut d'Oncologia de la Universitat de Porto, a Portugal, ens adverteix que l'any 2020, és a dir, d'aquí a quatre anys, a Catalunya, la mortalitat per càncer de pulmó en dones d'entre 55 i 74 anys d'edat, superarà la del càncer de mama. Els investigadors informen que mentre el càncer de mama ha disminuït, gràcies, en part, als programes de detecció precoç, el de pulmó ha crescut en la mateixa proporció que també ho ha fet el nombre de dones fumadores.

Per raons culturals, el tabac va ser durant segles un hàbit genuïnament masculí. Les dones no fumaven, i, si alguna ho feia, el seu comportament era percebut com una excentricitat, com una conducta poc femenina, o, en el millor dels casos, pròpia d'una dona de vida bohèmia o distreta. Jo mateix recordo que de petit em cridava l'atenció que els capellans fumessin i que les monges, en canvi, ho tinguessin prohibit. "Per què?", preguntava a la meva mare. Però cap de les respostes que em donava em convencien. Em semblava absurd. Després, en fer setze anys, jo també vaig començar a fumar. M'hi vaig enganxar perquè em semblava que allò "feia home". Volia semblar un adult i pensava –santa innocència– que per ser adult n'hi havia prou d'imitar el que feien els adults. Ho veia a les pel·lícules i em semblava molt masculí. Si els meus admirats Bogart, Widmark o Belmondo seduïen les dones amb una cigarreta als llavis, era obvi que jo havia de fer el mateix.

Arribats aquí, però, confesso al lector que les noies m'agradaven molt més que el tabac i que, per tant, era per elles que fumava, no pas per addicció. L'addicció va venir després. Era adolescent, m'agradaven les noies i no volia que elles em veiessin com un vailet. El problema va ser que quan vaig descobrir que el cor de les dones no es conquereix amb fum, sinó amb cervell, ja era massa tard.

Al cap de molts anys, tanmateix, gràcies a una gran força de voluntat –una de les poques qualitats que tinc– vaig decidir fumar només cinc cigarretes diàries, i mai cap abans de dinar. Pensava erròniament que si fumava poc podria fumar sempre. Però cada vegada m'adonava més que d'entre les coses absurdes d'aquesta vida, amb conseqüències negatives, l'hàbit de fumar n'és una de ben sonada; i ho vaig deixar. L'any 2000 vaig enraonar amb el meu cervell, li vaig dir que era una ordre, que s'havia acabat, i mai més no he tornar a fumar. Cap trauma, cap estrès, cap recaiguda, només satisfacció; satisfacció per la qualitat de vida que vaig guanyar i satisfacció per haver pogut constatar la immensa força que podem exercir a través del cervell. Per això, quan veig una dona addicta al tabac que presenta candidatura a la mortalitat que anuncien els informes científics m'agafen ganes de dir-li: "Deixa-ho, no val la pena". Però no dic res. Comprenc que no sóc jo qui li ho ha de dir, és ella mateixa.

Cugat.cat , 21/10/2016
 
Barcelona en Comú i el franquisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 novembre 2017
Barcelona en Comú i el franquismeCrec que el govern municipal de l'Ajuntament de Barcelona, a càrrec de Barcelona en Comú (BComú), ha aconseguit plenament el seu objectiu pel que fa a l'exposició "Franco, Victòria, República", que s'estarà al Born Centre Cultural entre el 18 d'octubre i el 8 de gener. Volien fer quelcom que cridés l'atenció i ho han aconseguit. Aquest article n'és la prova.

No hi ha dubte que posar estàtues franquistes al carrer fa que molta gent es fregui els ulls. Si més no, en una societat democràtica com la catalana. També cridaria l'atenció que l'Ajuntament de Berlín posés estàtues hitlerianes a l'espai urbà. La diferència és que a Alemanya està prohibida l'exhibició de símbols nazis mentre que a l'Estat espanyol es veuen constantment símbols franquistes en estadis i manifestacions sense que la policia actuï. Com s'explica aquesta diferència? Doncs s'explica de manera molt senzilla: Hitler va ser derrotat, Franco va morir al llit. El primer és conegut com una de les figures més execrables de la història, el segon encara té monuments a Tortosa, per voluntat de l'alcalde Ferran Bel, carrers a Lleida a nom d'alcaldes vinculats a crims del seu règim, per voluntat de l'alcalde Àngel Ros, i una associació subvencionada que vetlla pel seu "llegat". De fet, hi ha un partit polític, el Partit Popular, que, a més de ser fundat per un dels seus ministres més destacats, es continua negant a condemnar el franquisme i el protegeix, com es demostra en les instruccions que la fiscal general de l'Estat ha donat a totes les fiscalies perquè s'oposin a la investigació que la justícia argentina està fent d'aquells crims. Això explica perquè un fet ignominiós que a Berlín hauria suposat la dimissió de l'actual batlle de la ciutat, Michael Müller, a Barcelona, en canvi, no sols no ha forçat la dimissió de la batllessa Ada Colau, sinó que aquesta i el seu govern es vanten d'ocupar l'espai urbà amb simbologia feixista.

Som al 2016, i, per tant, encara hi ha moltes persones que van experimentar en carn pròpia les barbaritats d'aquell règim genocida o que conserven ben viu el record dels familiars que van ser-ne víctimes mortals. Són persones que se senten ferides en veure com l'Ajuntament de Barcelona posa al carrer aquella simbologia per tal d'atreure públic a una exposició. Es veu que l'audiència tot s'ho val.

Una altra cosa és el contingut intern de l'exposició, que és lloable i que jo subscric, perquè mostra la doble moral d'escultors com Marès i Viladomat, que havent treballat en favor dels valors republicans, no van tenir escrúpols a treballar en la glorificació dels valors feixistes, i que tot seguit, per si fos poc, van ser condecorats per la democràcia. És bo que la ciutadania vegi quines són les conseqüències de no haver assegut el feixisme davant d'un tribunal penal i de no haver jutjat els milers de crims que va cometre. On la memòria és feble, o interessadament dispersa, la banalització del terror d'una dictadura atorga impunitat als seus executors i col·laboradors. No és estrany que la hipocresia, en aquesta qüestió, gaudeixi de tan bona salut. Al capdavall, si hom no demana la il·legalització del Partit Popular, per què s'hauria d'indignar en trobar-se una estàtua eqüestre de Franco a mig camí entre Santa Maria del Mar i el Parlament de Catalunya?

No, senyors i senyores de Barcelona en Comú; no tot s'hi val per l'audiència. L'audiència no és més important que l'ètica. Les cadenes de televisió, cadascuna amb els seus principis, il·lustren molt bé la diferència entre una cosa i l'altra. Tots coneixem, per exemple, l'exhibició obscena que fan de les misèries humanes determinades cadenes espanyoles, per a les quals l'audiència tot s'ho val, i la diferència abismal que les separa de Televisió de Catalunya. La diferència es diu ‘codi ètic'. El codi ètic ajuda a saber en tot moment quin és el límit. Barcelona en Comú no ho vol saber. Per això banalitza la simbologia franquista posant-la al mig del carrer en comptes de fer-ho a l'interior del Born, que és on es fa l'exposició. Així, a més de contradir l'exposició, contribueix a perpetuar la realitat hipòcrita que critica.

El Món , 17/10/2016
 
El carrer no és un abocador Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 novembre 2017
El carrer no és un abocadorHi ha gent que confon el carrer amb un abocador i que es comporta de manera insolidària amb la seva col·lectivitat. És gent que no s'adona, o que no se'n vol adonar, que les persones tenim el deure cívic de preservar l'entorn més immediat, que és aquell que ens acull i que forma part de la nostra vida. Hi ha gent, però, que això de l'entorn més immediat ho redueix a casa seva, de portes endins, i n'exclou tot el que en queda a fora. És a dir, tot allò que embruta o que fa nosa a la seva llar ho deixa en una vorera sense importar-li que també embruti o que faci nosa a la resta de ciutadans. L'egoisme és així: els altres no existeixen, només existeixo jo.

Ja he escrit diversos articles denunciant l'incivisme d'aquelles persones que omplen l'entorn dels contenidors de tota mena de deixalles, algunes realment fastigoses, sense cap mena d'escrúpol i voluntàriament alienes al servei de recollida municipal. En tots els casos, a més, hi trobem una mandra absoluta per obrir la tapa del contenidor de la brossa i, com a mínim, abocar-hi els testos, els orinals, les tasses de vàter, etc...

Això de la mandra, però, es veu que és una cosa força estesa, ja que fins i tot la pateixen moltes de les persones que fan servir els contenidors de color blau, és a dir, els de paper i cartró. La normativa, i sobretot el sentit comú, diuen que abans de llançar les capses de cartró, cal desfer-les i plegar-les per tal que ocupin menys espai a l'interior. Així s'evita que s'ompli de seguida amb poca cosa i es deixa espai per a allò que hi aboquin les persones que vinguin després. Doncs no. Els contenidors blaus s'omplen de capses amb el mateix format que van sortir de fàbrica, no fos cas que l'esforç de plegar-les causés un pinçament o una hèrnia al gentil plegador.

Sincerament, no entenc aquest menfotisme. No entenc tanta desídia amb relació a uns espais urbans que, precisament perquè ens acullen com a vianants, són una extensió de casa nostra. Per ser cívic no calen diners, n'hi ha prou de tenir consciència col·lectiva i pensar una mica en els altres. Al capdavall, pensar en els altres és també una manera de pensar en nosaltres. De la mateixa manera que el nostre civisme beneficia les persones que vindran després, també nosaltres ens beneficiem del civisme de les persones que han vingut abans.

Cugat.cat , 14/10/2016
 
No els veig artrítics, els accents diacrítics Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 31 octubre 2017
No els veig artrítics, els accents diacríticsSincerament, per més voltes que hi dono, no puc entendre la raó dels canvis que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) pretén introduir en les normes ortogràfiques de la llengua catalana, pel que fa als accents diacrítics. En llegir-ho, vaig tenir la sensació que es tractava d'una d'aquelles notícies que els mitjans de comunicació s'inventen el dia dels Innocents. És a dir, una facècia ben pensada que cridi l'atenció. El problema és que no és cap facècia; és una proposta que va de debò i que es preveu que sigui aprovada el 17 de novembre vinent en la reunió del Ple de l'Institut.

Jo sóc escriptor, cosa que vol dir que la llengua és la meva eina de treball, com el ribot ho és del fuster. Però no és només una eina, és també un tresor que estimo i que cada dia m'ensenya alguna cosa que ignorava. Me'n serveixo, per tant, no pas amb aires de suficiència, sinó obert a nous coneixements i amb respecte absolut pels membres de l'IEC, i també pels lingüistes en general, especialment per aquells que treballen en mitjans de comunicació. Això darrer ho dic perquè he estat testimoni ocular infinitat de vegades de la poca consideració que mereix la seva feina per part d'alguns redactors. Comentaris sorneguers fets a l'esquena, com ara pesats, lligamosques, torracollons..., n'he sentit un munt. I és que és molt més còmode menystenir la persona que sap més que nosaltres, que no pas esforçar-nos per aprendre allò que ens diu.

No és, per tant, des de cap actitud de menysteniment, sinó des de l'astorament, que escric aquest text. L'escric, perquè no me'n sé avenir que l'Institut consideri inútils els accents que il·lustren el doble sentit de paraules com dona/dóna, feu/féu, fora/fóra, molt/mòlt, net/nét, os/ós, soc/sóc, sol/sòl, vens/véns o ves/vés. És veritat, com diu l'IEC, que soc (basar) i soc (calçat) o deu (nombre) i deu (doll d'aigua) s'escriuen igual sense que hi hagi cap problema. Però, si us plau, no fem el plaga! Els mots soc (calçat) i deu (doll d'aigua), d'un ús insignificant, no es poden comparar de cap de les maneres amb els que he citat.

Em sembla un despropòsit tan gran com l'argument justificador de dir que es fa per "simplificar" i "facilitar" l'aprenentatge de l'ortografia, atès que, pel que es veu, els escolars tenen gravíssims problemes a l'hora de comprendre aquests accents. Sembla que el trauma que pateixen és tan gran que ja s'estan organitzant per crear un col·lectiu d'Afectats pels Accents Diacrítics (AAD). I és comprensible, la salut per damunt de tot!

Bé, dit això i parlant seriosament, no em crec la justificació de l'IEC. No me la puc creure per dues raons: una, perquè no ve a tomb; i dues, perquè, si fos certa, voldria dir que el nivell dels nostres escolars és vergonyosament escardalenc. A l'hora d'escriure, es pot entendre el dubte en persones que no han estudiat català. Però no pas en els que l'estudien o que l'han estudiat. No vull imaginar-me el trasbals que deuen tenir amb els pronoms febles, si els accents diacrítics els resulten incomprensibles. Penso, doncs, que la proposta no porta enlloc, i la prova és que no hi ha hagut cap moviment a favor de l'eliminació.

Ela accents diacrítics són, en molts casos, una gran ajuda alhora d'entendre el sentit d'allò que ens diu un text, sense haver d'esperar que l'autor ens ho aclareixi més endavant. Déu n'hi do, la feineta que dóna la lectura d'una notícia quan el qui l'ha redactada els ignora! L'Institut ens diu que en cas que un mot es presti a equívoc, es podrà usar l'accent. Magnífic! Això sol ja revela que la mesura és innecessària. Ho és, perquè no aporta absolutament res a la llengua i perquè denota aquell encongiment tan propi de les llengües minoritzades, que és creure que són massa feixugues comparades amb les llengües ‘cosmopolites'. Fa tants anys que sentim dir que "el català és molt difícil" o que "el català és molt complicat", que ens ho hem cregut. No cal dir que el marc referencial dels qui diuen aquestes frases sempre és la llengua espanyola. D'aquesta, ves per on, no en diem mai res. I és que l'espanyol és facilíssim; no te n'adones que... pam! Ja el saps. Ni una falta, tu!

No serà, tanmateix –i ara no parlo de l'IEC–, que la consideració que ens mereix el català no és la mateixa que la que ens mereix l'espanyol? No serà que en la ment dels catalans l'espanyol és una llengua d'autoritat mentre que el català és una llengua de voluntat, i que per això som tan aplicats per a la primera i tan mandrosos per a la segona? No serà que en el nostre marc mental fem del català una traducció de l'espanyol, i que allò que no existeix en aquest últim ens sembla il·lògic que existeixi en el primer?

Estimats amics de l'IEC, la llengua catalana cau a trossos. Sí, ja sé que això no es pot dir, ja sé que és tabú i que se'm podria crucificar per la gosadia. El que toca és sacralitzar les mentides que diu la gent en les enquestes per tal de quedar bé, i que són molt útils per alimentar el cofoisme. Però el cert és que la llengua cau a trossos; i si no hi posem remei, l'IEC aviat esdevindrà una mera corporació acadèmica d'un dialecte de l'espanyol anomenat catanyol. Penso que ajudaríeu molt més a la llengua si amb un acte de coratge us pronunciéssiu en aquest sentit, que no pas esborrant uns accents diacrítics que ningú no discutia. Posats a simplificar –permeteu-me el disbarat de la ironia–, podríem eliminar els pronoms febles i reduir a cinc les vuit vocals. Quines ganes de complicar-nos la vida amb rampoines tan enutjoses! Al capdavall, si hem de parar l'orella a "la realitat del carrer", ja fa temps que els podríem haver cantat les absoltes. Proposo, d'altra banda, que es creï una Creu de Sant Jordi especial per als periodistes i tertulians que usen els pronoms febles.

Sigui com vulgui, jo continuaré fent ús dels accents diacrítics la resta de la meva vida, perquè allò que vull, en escriure un llibre o un article, no és complicar la vida del lector, sinó justament simplificar-li'n la comprensió. Per això em semblen tan útils els accents diacrítics. Tan útils com pugui ser-ho una majúscula en determinats casos, per més que les normes no ho diguin. Jo, per exemple, diferencio sempre entre Estat i estat, quan els uso en singular. I ho faig perquè entenc que no és el mateix referir-se a un Estat, com a entitat política, que a un estat d'ànim, a un estat de comptes o al fet d'estar en estat.

L'amic Celdoni Fonoll em va regalar el poema "Vénen i venen", d'Agustí Bernaus i Pinós, que amb la nova normativa ja no es podria llegir:
«De bon matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se'n van,
i no se'n van fins que venen,
i és quan venen que se'n van.

Mes si vénen i no venen,
llavors se'n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.

Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?»
Crec que encara som a temps d'una reflexió. No els veig gens artrítics, els accents diacrítics. Per això us demano, amics de l'Institut d'Estudis Catalans, que reconsidereu la vostra posició i que no aproveu l'esmentada proposta o que, si més no, reduïu el nombre de mots afectats. Hi ha remeis que esdevenen pitjor que la malaltia. Especialment si s'apliquen sense que hi hagi malaltia.

El Món , 10/10/2016
 
Violència masclista a la rambla del Celler Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 octubre 2017
Violència masclista a la rambla del CellerLa tarda del 10 de setembre passat vaig sentir uns crits procedents del parc infantil que hi ha a la rambla del Celler, a tocar del passeig de Francesc Macià. Em van cridar l'atenció pel to, que era altíssim, però sobretot per l'agressivitat. Això va fer que sortís al balcó per veure exactament què passava i quins n'eren els protagonistes. De protagonista, però, tot i tractar-se d'un matrimoni, només n'hi havia un: l'home. La dona pràcticament no deia res i estava pendent tota l'estona de la seva filla d'uns sis o set anys, que jugava en el parc.

El motiu de la discussió –si és que dels crits d'una sola veu se'n pot dir discussió– era irrellevant. L'home feia tot un seguit de retrets de caràcter domèstic a la seva dona i s'enfuria per moments. Ella li demanava que no cridés, i ell li responia amb més violència. La cosa, per tant, lluny d'acabar-se, va entrar en una fase altament perillosa, perquè l'home estava tan rabiós que se'l veia a punt de cometre un disbarat sense ni tan sols importar-li la presència de la seva filla.

Aquestes situacions són terribles, perquè la víctima mai no sap què fer. Si opta per replicar, les rèpliques encendran el maltractador encara més; i si opta per callar, el seu silenci serà interpretat com a indiferència, que és una de les coses que ell menys suporta. I la violència va esclatar. L'home, embogit, colpejava les cames de la dona, motiu pel qual el vaig cridar des del balcó i li vaig dir que parés. S'hi va afegir una veïna, i ell ens va respondre a tots dos amb insults alhora que exigia a la seva dona que el portés a casa. Atesa la situació, vaig trucar a la policia mentre ell s'esmunyia en direcció al restaurant La Bolera. Poc després, la seva dona i la nena hi van anar al darrere i es van ficar en un cotxe.

Tot d'una, però, com sorgit del no-res, i quan jo ja donava per fet que la policia arribaria massa tard, va aparèixer un cotxe dels Mossos d'Esquadra a gran velocitat que, obligant el vehicle conduït per la víctima a aturar-se a la rotonda, va permetre dur a terme el procediment habitual en aquests casos. Només havien transcorregut cinc minuts, d'ençà de la trucada. La meva felicitació. Per l'actitud, es notava que la dona estava acostumada a aquella violència i que normalment intentava apaivagar-la mostrant-se submisa. Però la submissió de la víctima és justament allò que el maltractador necessita per créixer-se i perpetuar la dominació.

Tot Sant Cugat , 7/10/2016
 
Les aglomeracions en els FGC del Vallès Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 octubre 2017
Les aglomeracions en els FGC del VallèsEls Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), coneguts popularment com "els catalans", són una empresa modèlica a Europa. Tot i tenir una dimensió reduïda pel fet que Catalunya no és un Estat i que el territori està tristament i obligatòriament dominat per Renfe, tenen un gran prestigi internacional, tant pel que fa a l'operació del servei ferroviari o al sistema de gestió de la seguretat com als plans d'autoprotecció o a la comunicació d'accidents. N'hi ha prou de veure l'espectacle vergonyós que ofereix Rodalies Renfe, dia rere dia, per veure'n la diferència. Començant per la puntualitat. Amb els FGC, l'usuari sap el minut exacte que pujarà al tren i el minut exacte que serà a la seva destinació.

Aquesta efectivitat, però, no ha de ser considerada cap mèrit. Simplement és l'obligació que hauria de tenir tot servei públic respectuós amb la ciutadania. Però el despropòsit que suposa Renfe és tan gran, tan colossal, que s'agraeix l'eficiència dels Ferrocarrils de la Generalitat. No és estrany que el metro de la capital argentina, Subterráneos de Buenos Aires, hagi decidit prescindir de les infraestructures ferroviàries espanyoles i formar-se a través dels FGC.

Per això sobta tant que la línia del Vallès, especialment a Sant Cugat, pateixi unes aglomeracions immenses en les hores punta del matí arran de la incorporació de les noves estacions a Sabadell i Terrassa. L'ampliació ha fet que augmentés el nombre d'usuaris, cosa magnífica, però els trens que hi circulen no poden absorbir tanta gent i el confort propi d'aquest servei se'n ressent. La companyia ha anunciat la compra de quinze nous trens que, tan bon punt entrin en servei, resoldran la situació. El problema és que un tren no és un producte ‘prêt-à-porter', sinó que cal encarregar-lo, fabricar-lo i provar-lo, i això requereix temps. Es comprèn que FGC hagi demanat paciència, però ha deixat la gent astorada quan ha afegit que caldrà esperar fins a l'any 2019. És a dir, tres anys! Em pregunto, per tant, si, aquesta comanda no es podia haver fet abans i en paral·lel al desenvolupament del projecte de noves estacions. És molt agradable arribar a lloc a l'hora prevista, però encara ho és més fer-ho com una persona i no pas com una sardina.

Cugat.cat , 7/10/2016
 
El president Puigdemont Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 octubre 2017
El president PuigdemontAlgun dia, quan, ja des d'una perspectiva estatal, ens mirem el moment de la història que ara vivim, valorarem en la justa mesura l'altíssim nivell polític dels dos homes que van ser al capdavant del govern de Catalunya en l'etapa prèvia a la seva independència nacional: els presidents Artur Mas i Carles Puigdemont. Sempre m'ha semblat un error inexcusable el gol en pròpia porta d'apartar el primer de la presidència de la Generalitat. Només cal recordar els aplaudiments que el nacionalisme espanyol va dedicar als promotors de la maniobra per veure el disbarat que va ser. Però bé, la història catalana ha estat pròdiga en autolesions. L'important, però, allò que la història també hauria de recollir amb relació a Artur Mas, és el mèrit de la seva evolució ideològica personal, superant el tarannà autonomista que el caracteritzava, per esdevenir el president que el 2014 va desafiar l'Estat espanyol i va comandar l'acte de sobirania més important de la Catalunya captiva: la consulta del 9-N.

Pel que fa a Carles Puigdemont, em sembla que en els nou mesos que fa que és president, no sols ha esborrat el somriure sorneguer i de superioritat moral amb què el van rebre determinats sectors, sinó que ha demostrat la seva categoria humana, la seva sensibilitat social i la seva fermesa en la defensa de la independència de Catalunya. El seu discurs en la qüestió de confiança del 28 i 29 de setembre passat va ser brillant i il·lustratiu alhora. Brillant, pel que va dir i per la claredat amb què ho va fer; i il·lustratiu, perquè molta gent va poder veure que és l'antítesi d'allò que en termes pejoratius se'n diu un "polític professional", en el sentit de tenir la pell gruixuda. Puigdemont és un home d'una sola cara i no té la pell del senador Cooley, que interpreta Charles Laughton a l'esplèndida Tempesta sobre Washington, d'Otto Preminger. Puigdemont és vulnerable i estic segur, observant-lo des de la meva perspectiva d'escriptor, que els atacs i les ganivetades de la política, lluny de divertir-lo, li dolen. Però això no vol pas dir que sigui una persona feble. En absolut. Tot al contrari. Penso que és una persona forta, honesta i gens manipulable, un president que en cap moment no trairà ni els seus principis ni les seves promeses de lleialtat al país.

Puigdemont, d'altra banda, posseeix una gran capacitat comunicativa, fruit de la seva formació periodística. És cert que no potser té la soltesa improvisadora de Mas i que se sent més còmode amb un paper a la mà, però això és secundari per dues raons: la primera, perquè és molt nou en el càrrec; i la segona, perquè el que compta, al capdavall, és la versemblança del que diu. I el que diu ho diu clar i català. Vocalitza perfectament, no fa circumloquis, no es protegeix per mitjà de l'ambigüitat i és diàfan en el missatge. Ell no ha vingut a perdre el temps ni a perpetuar-se en el càrrec com a president d'una Autonomia, ell ha vingut per ser el president que retorni a Catalunya els poders estatals que li van ser arrabassats i asseure-la com una nació lliure al costat de les altres nacions lliures del món.

Del seu discurs de l'altre dia –posaria la mà al foc que el va redactar ell mateix–, em semblen remarcables, entre d'altres, quatre missatges. El primer, sorgit de la fusta periodística de l'autor, va ser tot un regal a la premsa en forma de titular: "O referèndum, o referèndum." O l'Estat el pacta, o Catalunya el farà d'acord amb la seva pròpia legalitat. Més clar impossible. El segon, anava adreçat a l'Estat i deia que la desconnexió es farà el mes de juny de l'any vinent, perquè "els nostres veritables amos són els catalans; ningú més no ens pot donar permís per fer el que hem de fer", atès que "és la gent qui canvia les normes, és la gent qui diu de quina manera vol ser governada."

El tercer missatge em va semblar especialment brillant en el punt en què, adreçant-se indirectament al Partit Socialista i a Catalunya Sí que es Pot, va dir que espera que els autonomistes tinguin el mateix comportament democràtic que els independentistes van tenir amb ells. I els va recordar que "els independentistes van col·laborar amb el compromís dels autonomistes quan aquesta era la voluntat majoritària dels catalans. Se'n diu democràcia." I pel que fa al quart missatge, en què va demanar una "cadena de confiances", hi podem trobar un prec als independentistes que voldrien que el Procés fos retransmès minut a minut i al detall. Sense verbalitzar-ho, els va demanar paciència, en el sentit que seria càndid revelar fil per randa a l'adversari els elements de l'estratègia dissenyada. En altres paraules, no li fem el pont de plata.

És obvi que podríem abordar moltes altres qüestions, però quan un poble està mancat de llibertat, no hi ha res més prioritari que la recuperació d'aquesta llibertat, ja que sense llibertat, com reflecteix l'informe Moody's (maig 2016), no hi ha serveis socials ni hi ha res. Només hi ha deute al nivell del bo porqueria. Per tant, o Catalunya esdevé un Estat independent o està abocada a desaparèixer, nacionalment parlant. I això afecta l'aprovació dels pressupostos. Els anteriors, els que van ser rebutjats, eren els pressupostos més socials elaborats fins ara (un 73,6%). Seria absurd fer confiança al president, i no fer-la als seus pressupostos. O fem el joc a l'Estat espanyol, aturant el vaixell i convocant noves eleccions per entrar en aquella dinàmica tan catalana de l'autoflagel·lació, o ens fem confiança i remem tots plegats en una mateixa direcció. Com deia al començament, la història parlarà dels presidents, és clar que sí, però també parlarà del poble que presidien, i ho farà amb admiració o avergonyint-se'n. El poble som nosaltres.

El Món , 3/10/2016
 
Les dones i la bicicleta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 setembre 2017
Les dones i la bicicletaAquest estiu, durant tres diumenges, mentre feia una caminada matutina de mitja hora, m'he dedicat a observar el gènere dels ciclistes que passaven pel meu costat en qualsevol direcció i m'ha deixat sorprès el predomini abassegador d'homes. Ja havia notat aquest predomini anteriorment, per això vaig decidir comptar-los, però mai no m'hauria imaginat que el nombre de dones fos tan baix. Òbviament, la meva observació no és científica, però les dades són reals i tenen un valor orientatiu que convida a la reflexió, ja que no són fruit d'un diumenge triat a l'atzar que afavorís la casualitat, sinó de tres diumenges seguits, i en tots tres la desproporció es manté.

El primer diumenge vaig comptar 64 ciclistes, 3 dels quals eren dones. El segon van ser 94 homes i 6 dones, i el tercer 75, tots homes; cap dona. En total, per tant, estem parlant de 239 ciclistes, dels quals únicament 9 eren dones. Precisant una mica més, puc dir que la majoria, indistintament del gènere, duien equipament –casc, calçat, guants, culot o mallot, motxilla...– llevat de 12 (9 homes i 3 dones), que anaven amb roba de carrer. Davant d'això, és inevitable preguntar-se la raó d'aquesta diferència tan abismal. Hom podria pensar que, tractant-se d'un mateix itinerari, la suma de tres dies seria irrellevant, ja que és probable que la majoria de ciclistes fossin els mateixos. Em refereixo al fet que tant ells com jo fem cada diumenge el mateix circuit, raó per la qual és lògic que coincidim. Però aquesta possibilitat podem excloure-la, perquè, justament per evitar-ho, vaig fer diferents recorreguts i les cares que veia no eren pas les mateixes.

No hi ha dubte que, a partir d'aquí, tots podem fer les nostres suposicions per explicar-nos la diferència. Hom pot dir que el ciclisme, encara que sigui urbà, de passeig, és un esport més masculí que femení, o que els homes utilitzen la bicicleta com un complement del que després serà un esmorzar-tertúlia, o que els homes fan en diumenge el que no poden fer en dies feiners. Però jo no estic tan segur que sigui ben bé això. Que potser les dones no esmorzen ni tenen amigues? Que potser les dones no treballen? Que potser les dones fan ciclisme els dies feiners i el diumenge descansen? Si fos així, les veuria. Perquè jo camino tots els dies de la setmana, no només un. Més aviat m'inclino a pensar que els rols familiars encara estan molt delimitats i que els homes poden escampar la boira en bicicleta gràcies al fet que les seves dones, mentrestant, tenen cura de la canalla, fan neteja o feinegen a la cuina. Ja se sap, l'exercici obre la gana, i ells, quan tornin, en tindran molta. Potser estic equivocat de mig a mig i l'explicació és que realment l'esport de la bicicleta no sedueix les dones. Tanmateix, se'm fa difícil imaginar tot d'homes feinejant a casa o tenint cura dels infants els matins de diumenge mentre les seves dones són fora fent bicicleta. Potser estic equivocat, no dic que no. Però em costa imaginar-m'ho.

Cugat.cat , 30/9/2016
 
No tenen valor de tancar Homs a la presó Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 08 setembre 2017
No tenen valor de tancar Homs a la presóLa filtració del 22 de setembre passat, procedent de la Fiscalia espanyola, segons la qual Francesc Homs, exconseller de Presidència, serà inhabilitat pel seu paper institucional en la celebració de la consulta del 9-N, és molt més notícia que no pas la inhabilitació en si mateixa. La inhabilitació, no cal dir-ho, és repugnant i escandalosament antidemocràtica, però l'autèntica notícia, l'autèntic moll de l'os periodístic del fet és la filtració.

A l'Estat espanyol, com en els temps del franquisme –aquell règim que el Partit Popular sempre s'ha negat a condemnar, entre altres coses perquè una de les seves figures més destacades va ser fundador del partit–, es continuen coneixent les sentències contra els acusats polítics abans que siguin dictades pels tribunals. I és que digui el que digui el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes –quina barra!–, ha estat la mateixa Fiscalia qui ha demostrat que la sentència contra Francesc Homs ja estava dictada de bell antuvi. És així de gros: al segle XXI, a l'Estat espanyol, encara hi ha judicis polítics, encara hi ha judicis contra les persones que, per lleialtat als Drets Humans i a la radicalitat democràtica, es neguen a acatar lleis totalitàries que prohibeixen les urnes i que criminalitzen el vot.

Per a l'independentisme de soca-rel, aquest estat de coses no té res de nou. Cal no veure un bou a tres passes per no adonar-se que la separació de poders inherent a tot Estat de dret no existeix a l'Estat espanyol, i que els tribunals no són res més que un instrument ideològic al servei del poder polític. Però hi ha gent de bona fe que necessita que les evidències siguin ben grosses per reaccionar, i el judici polític contra Francesc Homs n'és una de ben fefaent. No cal dir que al darrere vindran els judicis no menys polítics contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, l'expresident Artur Mas, l'exvicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau. No els fan tots junts per poder-los rendibilitzar estratègicament d'acord amb els seus interessos conjunturals.

Tot plegat, això no obstant, no és res més que una galdosa exhibició d'impotència. La impotència d'un Estat que se sap en fals, democràticament parlant, davant d'un procés català que, com diu el ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Margalló, "avança a tota màquina". Estan esverats i es dolen de tenir un govern en funcions, perquè, remarca Margallo, això equival a fer "un combat de boxa amb una mà lligada a l'esquena". Fixem-nos que tots els símils que fa aquesta gent són violents i primaris, fruit d'una mentalitat absolutista en què el dissident no ha de ser escoltat, ha de ser abatut.

Tenen tot l'aparell de l'Estat, totes les estructures de poder, totes les clavegueres i tots els pressupostos al seu servei contra Catalunya i es dolen de ser febles! Doncs bé, sí que en són, de febles. No ho serien al cor de Llatinoamèrica. Però al cor d'Europa, malgrat les moltes mancances de la Unió Europea, són febles, perquè aquí no poden fer allò que els demana la seva història d'imposició i d'esclafament de pobles, cultures i llengües. Si han arribat a negar l'anorreament del meravellós patrimoni lingüístic d'aquell continent, imposant-hi la seva "lengua de encuentro", per què haurien de tenir escrúpols a l'hora de negar que, em matèria política, el seu govern i els seus tribunals siguin una mateixa cosa?

Estan doctorats en negacionisme, i tanmateix són febles. La prova és que no s'atreveixen a tancar Francesc Homs a la presó. No gosen fer-ho, perquè són covards. Molt covards. Immensament covards. Per això tampoc no tenen valor d'empresonar Artur Mas, Carme Forcadell, Joana Ortega i Irene Rigau. Els tremolen les cames, només de pensar-hi. Voldrien fer-ho, és clar que sí. I tant! Però no tenen valor. No en tenen, perquè la imatge d'aquest empresonament, a banda de fer la volta el món, seria la constatació del paroxisme totalitari a què pot arribar l'Estat espanyol per esclafar una vella nació d'Europa, que l'únic delicte que ha comès és voler votar per decidir el seu futur polític. Heus aquí una de les coses bones que té la democràcia: retrata descarnadament els qui en són al·lèrgics.

El Món , 26/9/2016
 
Els tres tòtems del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 setembre 2017
Els tres tòtems del Partit PopularDeu ser molt dur per al Partit Popular veure que passa el temps i que no se'ls acut cap idea genial contra les llibertats nacionals de Catalunya, cap raonament brillant que, des d'un punt de vista democràtic, sigui irrebatible per l'independentisme. Dia rere dia, any rere any, es limiten a repetir el mateix reguitzell de consignes totalitàries. El PP de Sant Cugat, concretament, malda tant com pot per fer mèrits davant la direcció de Madrid, la ciutat que és el centre neuràlgic de la seva vida, però no se'n surt. Agafem-ne només tres de les coses que ha repetit en diverses ocasions:
  1. "Un referèndum només a Catalunya no seria correcte, perquè és una decisió que correspon a tots els espanyols."
  2. "Cal un nou sistema de finançament per a Catalunya; és qüestió de trobar la fórmula, però no hi ha voluntat per part de la Generalitat."
  3. "Potser amb un IVA més reduït que l'actual es podria fomentar la cultura, però s'hauria d'abordar en una segona fase."
El primer punt, a banda de ser insostenible, revela dues coses que el PP pretén amagar infructuosament. La primera és una por immensa al resultat del referèndum. Pànic, n'hauríem de dir. La segona és que ni tan sols votant catalans i espanyols no el permeten. I per què no el permeten, si d'aquesta manera guanyarien segur? Doncs perquè el món no comptaria pas els vots de Toledo o Valladolid. A qui li importarien? Allò que el món comptaria serien els vots de Catalunya, i això seria determinant. D'altra banda, d'acord amb el dret internacional, en els referèndums d'independència només voten els països que volen constituir-se en Estat, mai l'Estat matriu. Quebec i Escòcia en són un bon exemple. Altrament els referèndums no tindrien cap mena de sentit. Seria el mateix que si una dona, per poder-se divorciar, necessités el vist-i-plau de tota la família del marit.

Amb relació al segon punt, cal molta barra per afirmar que la culpa de l'espoliació –ells en diuen finançament– que pateix Catalunya, per part de l'Estat, és culpa de la Generalitat. On és aquesta fórmula màgica de què parlen? En quina cambra cuirassada la tenen desada? Com és que no l'han aplicada mai? De quants milers de milions estem parlant? Que potser és la mateixa fórmula que apliquen a les infraestructures ferroviàries tercermundistes de rodalies imposades a Catalunya, amb muntanyes de compromisos incomplerts i amb milers de milions pressupostats que es queden a Madrid?

Pel que fa al tercer punt, cal molt de cinisme per dir que, reduint l'IVA, potser sí que es podria fomentar la cultura. Parlen com si no haguessin estat ells els qui precisament van elevar-lo a un 21% per carregar-se la cultura. La cultura és el gran enemic del PP, allò que més odia. Per això fomenta la pornografia: cultura, 21% d'IVA; pornografia, 4% d'IVA. I per això, també, una companyia teatral, farta d'aquesta barbaritat, va decidir canviar els seus estatuts l'any 2014 i constituir-se en una distribuïdora de produccions pornogràfiques per abaratir els muntatges teatrals que porta a terme. I quin és el truc? Doncs oferir entrades de franc dels seus espectacles culturals als compradors de les revistes porno. Una enginyosa mesura contra els tres tòtems del Partit Popular: totalitarisme, espoliació i incultura.

Cugat.cat , 23/9/2016
 
Que em pot informar, si us plau? No. Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 setembre 2017
Que em pot informar, si us plau? No.Pujo a un autobús de Sant Cugat en direcció al Centre Comercial, que és als afores. Conec el lloc sobradament, però no hi he anat mai en autobús i, per tant, tinc dubtes sobre la parada correcta. Vull dir que no sé si em deixarà a la porta o una mica abans o una mica després. Per això m'assec al primer seient i demano al conductor si em pot avisar quan hi arribem. Em respon que no. Cap més explicació. Senzillament: "No". Penso que és una persona mal educada, però no m'hi encaparro perquè, per sort, com he dit, conec la meva destinació. El problema és que quan per fi s'atura davant de l'institut Leonardo da Vinci, no goso baixar perquè queda força lluny de la porta del Centre i em fa l'efecte que probablement hi haurà una altra parada just al davant. Ho penso perquè ignoro quines voltes fa l'autobús en el seu recorregut. Si ho sabés ja no ho hauria preguntat, és clar.
Però he fet salat. El conductor reprèn la marxa sense dir-me res i ja no s'atura fins arribar a Rubí. Un cop allà, decideixo tornar enrere a peu. Quan arribo a lloc, faig la gestió que he anat a fer i, tot seguit, camino fins la parada de l'autobús per tornar a Sant Cugat; aquesta vegada a l'altra banda de la carretera. Observo que el camí que mena a la parada és de difícil accés. No el recomanaria a cap persona gran, ja que és de terra, té desnivells i garanteix el trencament de fèmur.

Un altre dia, aquest cop a Terrassa, baixo del tren, agafo un autobús per anar al carrer de Sant Cosme i demano al conductor si em podrà avisar quan hi arribem. Em respon el mateix que el de Sant Cugat: "No". "Quin servei més amable", penso. En aquesta ocasió ho tinc més pelut, perquè, més enllà d'algun element referencial, no conec la zona on vaig i m'hauré de refiar de la meva intuïció. Tanmateix, ves per on, la intuïció és bona i encerto la parada. Un cop a terra, demano per la Biblioteca BD2, la del districte, però ningú no la coneix. Només una dona estrangera amabilíssima que m'acompanya gairebé fins a la porta i que es queda admirada quan li explico que, si més no, a Terrassa hi ha sis biblioteques. Ella, que no hi havia entrat mai, només en coneixia aquella.

Ignoro si els conductors d'autobús tenen prohibit informar els usuaris. Entenc que s'han de concentrar en la conducció i no distreure's atenent peticions. Però per no perjudicar conductors i usuaris, no seria lògic que una pantalla, com en el metro, informés del nom de cada parada?

Tot Sant Cugat , 2/9/2016
 
La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de Cuba Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 setembre 2017
La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de CubaLes declaracions del ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, relatives a la independència de Catalunya, han estat tan estrambòtiques i apocalíptiques que fins i tot se n'ha fet ressò la premsa internacional. Textualment, Margallo va dir: "D'una crisi se'n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible". Són paraules molt fortes, és cert, i és normal que milions de persones, en llegir-les, s'hagin quedat astorades. Però crec que hem d'agrair-les, en comptes de condemnar-les, perquè són sinceres, són l'expressió sintètica d'un sentiment pregon segons el qual Espanya és el principi i el final de totes les coses. Com he dit sovint, Espanya no és un Estat, Espanya és una religió, i en la religió espanyola "el Verb" és Espanya: "Al principi ja existia Espanya, i Espanya era amb Déu, i Espanya era Déu." A partir d'aquí, amb aquesta concepció del món, la independència de Catalunya és vista pels fidels espanyols –dissortadament la minoria infidel és testimonial– com una heretgia contra la qual tot s'hi val. De fet, la sola pronunciació de la paraula "independència" ja es considera una blasfèmia abominable.

Cal, doncs, situar-se en la marc mental d'aquesta religió per comprendre la virulència dels seus fidels contra el procés català; cal mirar-se el Procés amb la seva mentalitat per comprendre la reacció grandiloqüent i histriònica que els provoca, fins al punt d'esquinçar-se les vestidures i viure com una tragèdia cataclísmica la llibertat catalana. És així, perquè per a ells l'existència d'una Catalunya Estat constituirà, com confessa honestament Margallo, un trauma de proporcions infinitament superiors a les d'una crisi econòmica o un atac terrorista. Tan infinitament superiors, que només d'imaginar-s'ho ja els ve un cobriment de cor.

El senyor Margallo ha estat ben explícit dient-nos que les dramàtiques conseqüències d'una crisi econòmica –milions de persones a l'atur, desnonament de centenars de milers de famílies, increment escandalós de la pobresa infantil, increment no menys alarmant de l'exclusió social, retallades pressupostàries en serveis bàsics, com ara sanitat i educació, atacs directes a les pensions mitjançant l'espoliació del Fons de Reserva de la Seguretat Social...–, o les no menys dramàtiques conseqüències d'atemptats terroristes, són irrellevants comparades amb la llibertat de Catalunya. Tot és superable menys això. Això és l'apocalipsi. Hom dirà que és patètic que l'Estat espanyol pensi així, i sí que ho és, però els fets en aquesta vida no ens afecten per la seva naturalesa, sinó per la manera com els vivim. Així com hi ha gent que veu l'apocalipsi en el matrimoni d'homes amb homes o de dones amb dones, també hi ha gent que no s'imagina res més terrorífic que veure Catalunya com a membre de les Nacions Unides. El senyor Margallo ens ve a dir el següent: 'Els espanyols podem superar les més grans calamitats humanes, podem superar els més grans desastres naturals, podem superar les bombes, les massacres i els rius de sang, però no podem superar que Catalunya tingui un lloc al món com el tenim nosaltres.'

Per a una mentalitat nacional (i irracional) així, és lògic que la pèrdua de Cuba, el 1898, suposés un trauma de dimensions gegantines que va trigar molts anys a apaivagar-se. Allí, en aigües del mar Carib, alguns dels trets principals caracterològics espanyols, com ara l'orgull, l'homenia, la supèrbia..., van patir una humiliació indescriptible. I, tanmateix, tot allò esdevé insignificant davant la pèrdua de Catalunya a l'horitzó. No és el mateix perdre les colònies llunyanes que perdre les que són a tocar. Això encara és més traumàtic, perquè per a l'orgull, l'homenia i la supèrbia, resulta indigerible. Per entendre'ns: una cosa es resignar-se a la 'conllevancia del problema catalán', com el qui pateix de reuma, i una altra molt diferent haver d'assumir la independència de Catalunya. Serà, doncs, aquesta actitud el que farà que la independència catalana provoqui a Espanya un xoc emocional tan colossal, tan estratosfèric, que trigarà segles a superar-ho. Per a ser precisos, l'Estat espanyol saltarà pels aires, perquè, per raons d'orgull, d'homenia i de supèrbia, preferirà autodestruir-se que 'conllevar' l'existència d'un Estat català. Potser m'equivoqui, però em sembla que s'estimarà més dissoldre's que no pas haver d'acceptar la llibertat d'un poble que donava per conquerit.

El Món , 19/9/2016
 
La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressió Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 setembre 2017
La Fiscalia espanyola contra la llibertat d'expressióLes diligències obertes per la Fiscalia espanyola per investigar la crema de fotos del rei, de la bandera i de la Constitució d'aquell país a la marxa de l'esquerra independentista de l'Onze de Setembre, així com la piulada feta sota el nom CUP Capgirem BCN, no constitueixen cap sorpresa, perquè ja hi ha hagut precedents. L'acomplexament d'un Estat, la seva mala consciència, es demostra en la criminalització de la discrepància, de les idees que li són desafectes i de la llibertat d'expressió. Un Estat fort, un Estat democràtic i segur de si mateix, no s'immuta perquè mitja dotzena de joves cremin fotos dels seus símbols, ja siguin monarques, banderes o constitucions. Però l'Estat espanyol, de fort, no en té res. Al contrari, és un Estat amb peus de fang, un tigre de paper que necessita prohibir, amenaçar, perseguir, com fan els règims totalitaris, per fabricar-se una imatge il·lusòria d'autoritat.

Jo, personalment, no sóc partidari de cremar els símbols espanyols. Però no pas perquè em mereixin cap respecte –els símbols opressors mai no poden inspirar respecte–, sinó perquè em sembla molt més efectiu no reconèixer aquests símbols a casa nostra, que no pas calar-los foc. No és cremant la foto de l'amo blanc, com s'allibera l'esclau negre, s'allibera negant-se a reconèixer-li cap autoritat. Amb tot, entenc que cadascú s'expressa a la seva manera i que aquestes accions, emparades per la llibertat d'expressió, no poden ser criminalitzades, ni perseguides, ni sancionades.

Pel que fa a la piulada que diu "Si el rei vol corona, corona li darem: que vingui a Barcelona i el coll li tallarem", és per petar-se de riure que l'Estat espanyol pretengui criminalitzar-la, ja que es tracta de la tornada de la lletra d'una cançó del segle XIX i de la qual existeix una versió enregistrada l'any 2002 pel grup Mesclat. Quina badada, oi, no haver criminalitzat Mesclat aleshores? Fins i tot es podria criminalitzar tot el segle XIX. La cançó diu, entre altres coses, que "fa tres segles que els borbons pretenen ser els nostres reis ignorant fins a quin punt arribem a passar d'ells. Però si insisteixen gaire amb aquesta obsessió, els mostrarem nostra debilitat pel tall rodó".

La Fiscalia espanyola, abans d'obrir les esmentades diligències, hauria d'explicar-nos com és que no han estat criminalitzats els portadors de les pancartes que l'any 2005, en una manifestació instigada pel PP a Salamanca, deien "Carod al Paredón" o, mostrant un taüt, "Carod, esta es tu caja"? Com és que Miguel Ángel Rodríguez, ex-portaveu d'Aznar, no ha estat perseguit com a autor de la frase "A Artur Mas li cal un afusellament"? Com és que no han estat sancionats Jonatan Cobo Ortega, actual portaveu del PP de Rubí, i la secció local del PSC-PSOE de Mont-roig del Camp (Baix Camp), com a autors de fotomuntatges penjats a les xarxes socials en els quals la imatge del president Mas transmutava en la d'Adolf Hitler? Si l'Estat espanyol vol guanyar-se el respecte de Catalunya, hauria de començar per donar a tothom el mateix tracte. Però, què es pot esperar d'un Estat que criminalitza i persegueix les urnes i els polítics catalans que, complint un mandat democràtic, les posen al servei de la ciutadania?

Nació Digital , 18/9/2016
 
Nou anys per resoldre un assetjament a menors Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 agost 2017
Nou anys per resoldre un assetjament a menorsPoc abans del parèntesi de vacances, Cugat.cat va publicar la notícia de la condemna de dos anys de presó i una multa d'11.000 euros a l'home de quaranta-quatre anys que assetjava noies menors d'edat per Internet, una de les quals santcugatenca, amb la intenció de fornir la seva producció de pornografia infantil. El procediment que seguia era contactar amb les noies, oferir-los diners, entre 100 i 150 euros, a canvi que es fotografiessin despullades amb els genitals ben al descobert i en posicions eròtiques. Ell, és clar, no enviava mai els diners, i quan les víctimes reclamaven començava el xantatge. Els demanava més material, i, per aconseguir que l'obeïssin, les coaccionava dient que publicaria les fotos que ja tenia.

A una de les noies la va amenaçar dient-li que difondria la seva imatge per tota la Universitat Autònoma, afegint-hi el telèfon i l'oferiment dels seus serveis sexuals. I a la noia santcugatenca li va demanar que s'introduís objectes a la vagina i a l'anus, ja que si no ho feia les imatges que ja tenia serien escampades per tot Sant Cugat. La noia, és clar, va caure en el parany i li va enviar una vintena de fotos més. D'aquesta manera, la producció de l'individu en qüestió no parava de créixer. Finalment, algunes de les víctimes ho van denunciar, la policia va escorcollar el pis de l'acusat i va trobar-hi les proves vinculades a l'adreça electrònica Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la

Fins aquí, doncs, el relat dels fets. Però cal fer un parell de reflexions sobre el tema. La primera és la baixesa moral de l'individu, que s'aprofitava de noies adolescents que veien en la xifra de 100 o 150 euros una fortuna i que cedien pensant que tot plegat no passaria d'allà. Cal estar molt mancat de principis ètics per difamar i humiliar una noia a la universitat en què estudia o a la població on viu tot menyspreant les greus conseqüències psicològiques que això li causarà.

L'altra reflexió té a veure amb el temps transcorregut entre els delictes comesos i el judici, amb la consegüent condemna. Dic això, perquè estem parlant d'uns fets que es van produir l'any 2007. La noia santcugatenca, per exemple, tenia aleshores setze anys i ara en té vint-i-cinc. És a dir, han hagut de passar nou anys perquè es fes justícia. Estem parlant de tota una dècada. I si per resoldre judicialment delictes com aquest, que, per sort, no presenten grans complexitats, necessitem tant de temps, ja ens podem imaginar el calvari que viuen les víctimes de delictes molt més greus i laberíntics. Sí, ja sabem que, com diu la dita, tot va bé si acaba bé, però lentitud i justícia són termes antagònics, i per tant, per aconseguir que la justícia pugui reeixir cal acabar amb la lentitud. És inadmissible que una noia de setze anys hagi d'esperar a tenir-ne vint-i-cinc perquè la justícia es pronunciï sobre l'assetjament que va patir.

Cugat.cat , 16/9/2016
 
Sense referèndum ho tenen magre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 agost 2017
Sense referèndum ho tenen magreLa política espanyola està atrapada en un atzucac que, com més mesos passen, més posa en relleu els extrems a què pot arribar la seva manca de cultura de pacte. És una qüestió que té mala peça al teler, perquè per entendre que no són les victòries militars, ni les amenaces, ni els exabruptes el que ha fet avançar la humanitat, sinó el raonament, cal tenir capacitat de diàleg. Especialment de diàleg entre oponents. Espanya, però, no dialoga mai, perquè el diàleg, el pacte, l'acord entre oponents, en la seva cultura, és percebut com una rendició en tota regla, i això no s'ho pot permetre mai una cultura conqueridora, coercitiva i subjugadora com aquella.

De pactar entre iguals –PP i Ciudadanos–, sí que en saben, però la idea d'un pacte PP-PSOE els esgarrifa, cosa que costa d'entendre, perquè, ben mirat, llevat d'algunes qüestions puntuals, tots dos partits tenen moltíssimes coses en comú. D'entrada, afirmar que el PSOE és un partit d'esquerres resulta tan hilarant com ho seria que algú digués que la CUP és un partit de dretes. Però tots els productes necessiten una etiqueta que els identifiqui, i el PSOE també, és clar. Que sigui certa ja és una altra cosa. Sigui com vulgui, això és superflu comparat amb l'atzucac a què ens referíem. I és que, acostumats com estaven al bipartidisme –avui governes tu, demà governo jo–, de sobte s'han trobat que els números no quadren. I tot, ves per on, per culpa de Catalunya!

En la història política espanyola no hi ha només manca de cultura de pacte, també hi ha tradició de no reconèixer l'existència nacional de Catalunya. Catalunya, fins no fa gaire, era únicament un grapat de vots que, en cas que no hi hagués majoria absoluta de PP o PSOE al Congrés de Madrid, resolien tots els problemes aritmètics a canvi d'alguna engruna. Ara les coses han fet un tomb espectacular i aquelles maniobres ja no són res més que contes a la vora del foc. Ara, a Catalunya, hi ha un govern independentista, i hi ha també una majoria independentista al Parlament. I això ho capgira tot. Absolutament tot, ja que el PP i Ciudadanos no sumen, i tampoc no ho fan PSOE i Podemos.

Per poder governar l'Estat espanyol, els polítics d'aquell país necessiten Catalunya. Però per obtenir els vots de Catalunya han d'acceptar la celebració d'un referèndum d'independència, i això els fa més pànic que l'arrencada d'un queixal en viu. De fet, topa frontalment amb la seva naturalesa dominadora, perquè implica moltes altres coses. Encara bo, si només fos el referèndum. Hi ha, a més, dues qüestions que en fan impossible l'acceptació: una és que les possibilitats espanyoles de perdre'l són immenses; i l'altra és que la celebració d'un referèndum, independentment de quin en fos el resultat, significaria reconèixer de manera irreversible que Catalunya és una nació d'Europa amb dret a decidir per si mateixa. I no cal dir que aquest reconeixement tindria conseqüències immediates en les relacions entre ambdós països i en el marc internacional.

La pregunta, doncs, és: com pensen sortir de l'atzucac? On pensen arribar amb pronunciaments com aquest del PSOE, que diu: "No pactarem amb els independentistes catalans"? Com s'ho faran, en definitiva, ignorant Catalunya? Una solució seria anar celebrant eleccions indefinidament. Al PP ja li va bé això de ser "govern en funcions", perquè li permet romandre en el poder sense haver de sotmetre's als controls parlamentaris. Però el ridícul davant del món, que ja és gegantí, esdevindria pur esperpent. Veurem com se'n surten. De moment, la vida els està ensenyant que la política no pot ser judicialitzada, que la política no es fa als tribunals, la política es fa als parlaments arribant a acords amb els contraris cada cop que els resultats d'unes eleccions no són favorables. I un altre ensenyament que els està fent la vida és que per més que vulguin ignorar Catalunya, per més que vulguin empobrir-la, escarnir-la, menystenir-la, Catalunya seguirà essent Catalunya, i no renunciarà, s'hi posin com s'hi posin, al seu dret a ser un Estat independent. La vida els està ensenyant tot això, una altra cosa és que ho vulguin aprendre.

El Món , 12/9/2016
 
La inhabilitació de Carme Forcadell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 agost 2017
La inhabilitació de Carme ForcadellLa inhabilitació de Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, per part de l'Estat espanyol, no sols és perfectament possible sinó altament probable. Només un bri sobtat d'intel·ligència, un llampec de matèria grisa en aquella Castella que menysprea tot allò que ignora ho podria evitar. Però és molt difícil, perquè la política espanyola no està regida per la intel·ligència, sinó per l'esperit de la tauromàquia, que es basa en l'exhibició d'uns genitals voluminosos sota uns pantalons ajustats i en el sotmetiment d'un brau torturat i agonitzant a la plaça. Així és com volen Catalunya. I la inhabilitació de la presidenta de la màxima institució del país forma part de la fal·lografia de la qüestió.

La tauromàquia, com a Fiesta Nacional d'Espanya, i el masclisme que l'acompanya, expressen molt bé la mentalitat i el caràcter de qui hi ha al darrere. El sol fet que una gent, per tal de reafirmar-se, necessiti marejar, martiritzar i matar un brau, diu molt més a favor del brau que no pas de la gent en qüestió. Però no hi ha res a fer. La tauromàquia i el masclisme estan molt més units que no pas Vilanova i la Geltrú o Santa Margarida i els Monjos, i la prepotència fàl·locràtica espanyola no dialoga, això és de covards o de marietes, només esclafa. Catalunya és el brau, i Carme Forcadell –com tots els membres de l'anterior govern català criminalitzats per posar les urnes al servei de la ciutadania–, són les orelles i la cua. El problema és que l'Estat, en el seu paroxisme nacionalista espanyol, pretén tallar les orelles i la cua del brau no sols abans de matar-lo, sinó justament quan és més viu que mai. Com hi ha món!

Creu, aquesta gent, en la seva delirant escalada d'amenaces –el baladrer Xavier García Albiol n'és el més il·lustratiu representant–, que la suspensió de l'autonomia de Catalunya resoldria el "problema catalán". Talment com qui diu: morta la cuca, mort el verí. Al capdavall, ja s'ha demostrat a bastament que en aquest Estat no cal cometre cap delicte per ingressar a la presó, i encara menys per a ser inhabilitat políticament o professionalment. Moltíssims ciutadans bascos d'esquerres van ser inhabilitats al País Basc, l'any 2009, perquè no poguessin presentar-se a les eleccions i facilitar així la victòria, fins aleshores impossible, del nacionalisme espanyol. Tot un frau electoral. El mateix frau que ara es porta a terme amb la inhabilitació d'Arnaldo Otegi, una persona que ha estat a la presó sis anys i mig per haver aconseguit que ETA abandonés la violència. I tenim també el cas del jutge Santi Vidal, inhabilitat per redactar, en el seu temps lliure, una hipotètica Constitució de Catalunya. A l'Estat espanyol no s'inhabiliten els jutges per corrupció, els corruptes poden seguir en actiu, se'ls inhabilita, com en els règims dictatorials, per escriure textos democràtics a casa seva.

Així les coses, la inhabilitació de la presidenta del Parlament de Catalunya, acusada de permetre que els parlamentaris parlamentin –on s'és vist!–, és perfectament factible. I tant que sí! Una altra cosa és que la mesura sigui efectiva. Naturalment no ho serà. Però ja hem dit que és difícil esperar intel·ligència d'aquell que s'ha reafirmat tota la vida per mitjà de la força. La intel·ligència diu que no hi ha cap base jurídica democràtica que empari la mesura, i també diu que serà desacreditada pels tribunals internacionals. A més, és ridícul pensar que la persona que la substitueixi no farà exactament el mateix, i després l'altra, i l'altra, i l'altra... Quin és el guany, si a sobre hi afegim la degradació –encara més– de la imatge internacional d'Espanya? Fins i tot pot passar una altra cosa, i és que, digui el que digui l'Estat, Catalunya faci com si sentís ploure i mantingui Forcadell en el càrrec. Els actes de sobirania comencen així, i aquest en seria un d'exemplar. Sobretot davant d'una violació tan flagrant dels Drets Humans, com és dir a un Parlament de què pot parlar i de què no pot parlar tot inhabilitant la titular del càrrec que ha permès aquest parlamentarisme.

L'Estat espanyol hauria de reflexionar sobre la seva dèria de dur tantes vegades el càntir a la font: inhabilitació del jutge Santi Vidal, inhabilitació de Carme Forcadell, inhabilitació del president Mas, inhabilitació de l'exvicepresidenta Joana Ortega, inhabilitació de l'exconsellera Irene Rigau, inhabilitació de l'exconseller Francesc Homs, inhabilitació de l'autonomia de Catalunya... Tant d'anar el càntir a la font arriba que es trenca, i aleshores qui està inhabilitat per dur res de res, ni que sigui un càntir, és justament l'enderiat portador.

El Món , 5/9/2016
 
Jordi Carbonell, un català imprudent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 agost 2017
Jordi CarbonelEl dia que la nació catalana recuperi la seva llibertat, serà un acte de justícia i dignitat que retem homenatge a les persones que, com Jordi Carbonell, van dedicar la seva vida a la defensa dels nostres drets nacionals. Vivim un moment difícil, certament. Vivim un moment en què el poble català es veu assetjat i criminalitzat per l'Estat espanyol. Però per agressiva que pugui semblar als més joves aquesta virulència, en cap cas no es comparable a la virulència dels dies viscuts per Jordi Carbonell en moments anteriors de la nostra història. Aquells eren temps en què l'independentisme no sols era minoritari, sinó que la por impedia que l'independentisme que hi havia gosés manifestar-se en veu alta. Els independentistes d'aleshores havien de picar pedra, molta pedra, i, en el millor dels casos, eren percebuts pels catalans que encara avui s'autoanomenen "catalanistes" com a gent "eixelebrada". No voler la llibertat del teu país era vist com una actitud "entenimentada", de manera que el seny consistia a ser submís. Voler ser lliure, en canvi, era ser "radical", "extremista", "foll", "provincià"...

La frase mítica de Jordi Carbonell, aquella que ens adverteix "que la prudència no ens faci traïdors", té molt a veure amb això. La prudència no és pas una qualitat negativa. Al contrari, és positiva. Però deixa de ser-ho tan bon punt esdevé una excusa per justificar la pusil·lanimitat, la docilitat, la submissió. Quan la prudència esdevé tot això, deixa de ser prudència per convertir-se en immobilisme. Per tant, veient el punt històric en el qual ens trobem i el creixement espectacular de l'independentisme, amb les fabuloses manifestacions d'aquests darrers anys –les més multitudinàries de la història d'Europa–, cal reconèixer que mai no hauríem arribat tan lluny sense la perillosa, fosca i ingrata tasca pretèrita de persones com Jordi Carbonell. Perquè és ara, justament ara, quan en recollim els fruits.

Acostumats com estem a veure dia rere dia com hi ha personatges públics que mercadegen amb els seus principis, que els canvien sense escrúpols com qui gira un mitjó, i que subordinen tots els valors ètics als seus interessos personals, la trajectòria de Jordi Carbonell, sempre lleial a la llibertat de la nació catalana i a la seva llengua –fins i tot essent torturat i pres per boig per defensar-les–, és admirable i mereix tot el meu respecte. Ja el tenia quan era viu, i el tindrà per sempre més, ara que és mort. Allò que no ha de morir mai, allò que tenim el deure ètic de preservar, és el seu exemple, la seva fermesa, la seva força per no claudicar en els dies en què ser traïdor, ser submís, ser pusil·lànime tenia premi. Mercès, estimat Jordi. Gràcies a la teva "imprudència", la traïció s'ha quedat sense l'amagatall de la prudència.

Racó Català , 31/8/2016
 
El condecorador de verges vol ser ambaixador Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 31 juliol 2017
El condecorador de verges vol ser ambaixadorLa figura del ministre Jorge Fernández Díaz en el marc de la política espanyola ha aixecat molta polseguera a Catalunya; ho ha fet perquè les seves accions responen fil per randa al manual d'un fill ideològic del franquisme i també perquè no sols no ha dimitit sinó que tampoc no ha estat destituït després que sortís a la llum l'anomenada Operació Catalunya, que ell va orquestrar des del ministeri de l'Interior per desacreditar els polítics de Convergència i d'Esquerra i altres figures i entitats de la societat catalana, com ara Carme Forcadell, Muriel Casals, ANC o Òmnium Cultural, a més de diversos ajuntaments. Tanmateix, sense negar ni un bri de raó als catalans que s'han indignat davant de tanta immundícia, cal extreure'n, ni que sigui amb el nas tapat, els aspectes positius que es deriven del fet que el totalitarisme s'ofegui atrapat en les seves pròpies defecacions. Ja ho diu el president Puigdemont: "La claveguera de l'Estat no té qui la depuri". I l'Operació Catalunya n'és un bon exemple.

L'Operació Catalunya és el viu retrat de la impotència. Impotència per crear ni tan sols una fàbrica de falsedats i mentides d'un nivell que superi Pepe Gotera y Otilio (Fernández Díaz i Daniel de Alfonso), que amb les seves 'chapuzas a domicilio', dibuixades per Ibáñez, eren una metàfora del franquisme; impotència per assumir que un Estat no pot ser mai una presó de pobles; impotència per entendre que és en la criminalització de les urnes i dels polítics que les respecten on rau l'autèntica criminalitat; i impotència intel·lectual per poder vèncer democràticament Catalunya. I és que l'Estat espanyol, impossibilitat d'usar la seva eina més característica i tradicional, les forces armades, se sent perdut en una època i en un context geopolític en què els conflictes es dirimeixen votant i no esclafant. No és estrany que encara gosi dir que Gibraltar "és Espanya" i que intenti esclafar la ferma voluntat dels gibraltarenys, de ser britànics. I tampoc no és estrany que en ple 2016 el Tribunal Constitucional es remeti al Decret de Nova Planta del 1707 per justificar l'eliminació del dret civil valencià. Estem parlant d'un Estat que encara viu al segle XVIII.

Situats en aquest punt, és normal que Jorge Fernández Díaz sigui un home frustrat. Néixer tres segles i mig més tard de l'època desitjada l'ha marcat profundament. Ell, conspirant contra Catalunya i ordint trames i instruccions secretes del Consejo de Castilla per abatre-la, s'hauria sentit realitzat en la cort de Felip V. Però va fer tard i s'ha hagut de conformar essent el condecorador de verges de la cort de Felip VI. Condecorador-ambaixador, potser, ja que es deleix per anar al Vaticà. Deu ser que també vol condecorar Déu.

El mes de febrer de 2014, Fernández Díaz va condecorar la Verge Maria Santíssima de l'Amor, amb la Medalla d'Or al Mèrit Policial i una pensió econòmica. Això últim, tanmateix, no es va fer efectiu perquè la Verge, segons sembla, no va acceptar diners. Tampoc no en va acceptar la Santíssima Verge dels Dolors d'Archidona, de Màlaga, en ser condecorada el dia de Hispanidad de l'any següent, el 2015, per la seva "col·laboració amb la Guàrdia Civil". El càrrec de condecorador de verges, com veiem, és força adient per a un home de l'Opus Dei que afirma que manté diàlegs molt interessants amb el seu Àngel de la Guarda, que es diu Marcelo, i que fa profundes meditacions a prop de la tomba de Franco en aquell mausoleu feixista anomenat Valle de los Caídos, que és centre de pelegrinatge de franquistes, falangistes i neonazis.

Però les gestes de Fernández Díaz, en qualitat de condecorador de l'imperi de la senyoreta Pepis, no s'acaben aquí. També va condecorar el seu confessor, Silverio Nieto Núñez, home proper a l'Opus Dei i responsable dels serveis jurídics de la Conferència Episcopal Espanyola, i va honorar amb el títol de Comissari Honorífic el periodista Francisco Marhuenda, director de La Razón, pels serveis que presta dia rere dia al nacionalisme espanyol. En aquest cas, tanmateix, el Sindicat Unificat de la policia espanyola va presentar una querella contra Fernández Díaz per un delicte de prevaricació, atès que era una condecoració arbitrària i feta "sense explicació ni motiu que serveixi de fonament llevat de raons personals", però no va reeixir i va ser arxivada pel Tribunal Suprem, cosa ben lògica tractant-se d'un Estat en què allò que de debò progressa judicialment són les querelles contra els polítics catalans que permeten que la gent s'expressi a través del vot.

Recordem, d'altra banda, que Fernández Díaz va ser el ministre que va permetre que es disparessin bales de goma i gasos lacrimògens contra els immigrants subsaharians que el 6 de febrer de 2014 intentaven arribar nedant a la platja del Tarajal, a Ceuta, amb un resultat de quinze morts. Fins i tot el capità que comandava els agents va agafar ell mateix un fusell i va disparar diversos trets per "donar exemple". Què hi ha més repugnant i racista que això?

Ara sabem que l'any 2012, dins el marc de l'Operació Catalunya, es va crear una brigada política per portar a terme tota mena d'operacions il·legals i muntatges policials que criminalitzessin l'independentisme. No només sabem això, també sabem els noms principals de la brigada: Eugenio Pino (factòtum de Fernández Díaz), José Ángel Fuentes Gago (cap de Gabinet), Marcelino Martín-Blas (cap d'Afers Interns), José Luis Olivera (cap de la UDEF), Enrique García Castaño (cap d'Informació), i el confés José Manuel Villarejo.

Tot aquest estat de coses mostra l'Estat espanyol com un Estat profundament corrupte i antidemocràtic, a la cua de la Unió Europea, en què no sols no dimiteix mai ningú, per execrable que pugui ser la seva gestió política, ni es produeixen destitucions per principis ètics i morals, sinó que el delicte és premiat electoralment pel gros d'una societat que accepta que els polítics delinqüents tinguin garantit un opulent futur econòmic, una societat que es mostra indiferent davant l'assassinat de persones, a mans policials, pel sol fet de ser immigrants, i que aprova que l'Estat manipuli les eleccions catalanes impedint el vot dels residents a l'estranger, o la coacció a directors de diari perquè publiquin falsedats sobre els líders independentistes, o la criminalització de persones per raons ideològiques. Tot, com va confessar Jorge Fernández Díaz, es feia amb el vist-i-plau del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que, naturalment, no ha dimitit, que ha tornat a guanyar les eleccions i que, sense cap mena de pressió social en contra, aspira de nou a ser investit president del seu país. Espanya és així i no canviarà. És la conseqüència lògica d'haver deixat de ser un país per convertir-se en una religió.

El Món , 25/7/2016
 
L'augment de la catalanofòbia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 28 juliol 2017
L'augment de la catalanofòbiaAra fa només uns dies, Nació Digital informava d'un nou cas de catalanofòbia, en què una ciutadana de Vic, Montserrat Puig i Cotado, va ser discriminada i vexada per la policia espanyola per parlar en català a la comissaria on havia anat a renovar el passaport. Aquests casos s'han incrementat de manera espectacular darrerament en tota mena de llocs, ja sigui en competicions esportives, empreses navilieres, universitats, restaurants, centres d'atenció primària o assistència sanitària de platges, i tots són gravíssims perquè constitueixen actes execrables de racisme lingüístic. Però el cas de la comissaria de policia espanyola de Vic té un element afegit que el fa encara més inadmissible, perquè no prové de racistes emparats pel consentiment o el silenci còmplice de les empreses, establiments o serveis que els contracten, sinó d'un cos policial, un cos que es diu "Policia Nacional" i que, en virtut d'aquest nom, tots els seus efectius destacats als Països Catalans, Euskal Herria o Galícia tenen l'obligació de saber català, èuscar o gallec, atès que l'Estat espanyol els considera part del seu territori "nacional".

El cas de la senyora Puig és molt meritori, perquè, a diferència dels catalans que acaben claudicant, no va canviar de llengua en cap moment malgrat la discriminació i burla que va patir per part de diversos funcionaris. Tot va començar amb l'agent de la porta, que li exigia "háblame en español" i que, quan ella s'hi negava, l'agafava pel braç i li deia que hi estava obligada. Finalment, gràcies al fet que l'agent era requerit a l'entrada per més gent i la va deixar estar, la senyora va aconseguir tanda. Però, en haver de sortir per fer-se les fotos, es va trobar que el mateix individu no li permetia l'entrada. Ella, aleshores, va telefonar a un regidor de l'Ajuntament i la van deixar passar, però un cop a dins, just quan era a punt de ser atesa per una noia que l'entenia perfectament, una altra dona ho va impedir tot enviant-la a una taula on no hi havia cap funcionari. Allà s'hi va estar una bona estona veient com tothom li passava al davant, i, quan es va queixar, el funcionari que la va atendre li va exigir que li parlés en espanyol. Ella, naturalment, s'hi va negar i ell la va denunciar per manca de respecte a l'autoritat tot amenaçant-la que la suspendrien de feina i sou. Després li va dir que anés a l'oficina dels Mossos a denunciar que havia perdut el passaport i que, en acabat, tornés. Però quan ella li va demanar el número de placa i el de l'agent de la porta, s'ho va repensar i li va respondre: "Saps què, no vagis a fer la denúncia, perquè no et dono permís". La senyora Puig, en conseqüència, no va poder renovar el passaport.

Aquest és només un dels centenars de casos de catalanofòbia que es produeixen contínuament contra les persones de parla catalana i que, precisament perquè els agressors tenen l'empara d'un Estat no menys catalanofòbic, resten impunes. Quan el poder és més racista que els seus funcionaris, aquests se senten protegits per escarnir les víctimes. Tant se val que el racisme sigui de pigmentació o lingüístic, el racista és un covard que necessita cobertura per inflar-se i fer-se el milhomes. Sense la cobertura es desinfla com un globus i es retroba amb la seva trista i esperpèntica insignificança. Tanmateix, cal agrair-los que obrin els ulls a molta gent sobre la necessitat que té Catalunya de ser un Estat independent. Si ja és terrible viure sotmesos a un Estat antidemocràtic, encara ho és més viure sotmesos a un Estat racista.

Nació Digital , 23/7/2016
 
La mort de Rafael Recolons Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 juliol 2017
Rafael Recolons
Rafael Recolons
La mort de Rafael Recolons, el 21 de juny passat, a 79 anys, em va deixar completament astorat, perquè el tenia en gran estima i no sabia pas que estigués malalt. Vull dir que la notícia, en llegir-la, em va agafar per sorpresa. És veritat que darrerament el veia una mica més afeblit, més fatigat, però en cap moment no em va passar pel cap que allò fos el llindar d'un adéu. L'última vegada que vam conversar va ser el dia que els Amics de la Unesco de Sant Cugat celebraven una assemblea amb la qual ell s'acomiadava com a president de l'entitat, després de sis anys. Un parell de mesos abans, en Rafa, així és com tothom el coneixia, m'havia trucat perquè hi presentés cada tres mesos la projecció d'una pel·lícula valuosa. I la pel·lícula que vaig escollir per al 30 de març fou To Be or Not To Be, d'Ernst Lubitsch. Va ser el darrer cop que el vaig veure.

En la projecció següent, la de l'1 de juny, en Rafa no va venir. Per sort, en saludar la nova presidenta, Isabel Gonzàlez, vaig dir unes paraules sobre ell, però n'hauria dit moltes més si hagués sabut que la seva absència era causada per una malaltia tan irreversible. Es dóna el cas que l'últim escrit seu va ser un article al Tot Sant Cugat en què comentava la projecció del film To Be or Not To Be, que li havia agradat molt. Hi deia unes sàvies paraules: "El film ens enfronta a un fet terriblement antic i nou: l'intent d'anorrear persones i pobles. La negació de l'existència i el menyspreu d'unes persones i pobles considerats inferiors. Un Estat que muntava la seva filosofia en el més gran rebuig a la vida d'altres éssers humans. En aquest cas el poble jueu o les ètnies que el nazisme considerava inferiors i indignes. Una pel·lícula intel·ligent i divertida que esperona els Amics de la Unesco de Sant Cugat a seguir construint la pau en la ment de les persones i els pobles a través de la cultura."

Com dic, em sap molt de greu, moltíssim, aquesta partença inesperada de Rafael Recolons. Tots dos ens esborronàvem en veure com els Drets Humans són trepitjats per una Europa que nega l'entrada a milers de persones que fugen de la fam i de la mort, i compartíem l'anhel de veure una Catalunya lliure de les cadenes espanyoles. Hem perdut una gran persona, hem perdut un home discret, un home que sense cap afany de protagonisme i fidel als principis de la Unesco, va treballar per la llibertat, perquè sense llibertat no és possible la fraternitat.

Tot Sant Cugat , 22/7/2016
 
Allau de casos de discriminació lingüística Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 juliol 2017
Allau de casos de discriminació lingüísticaEls atacs constants a la llengua catalana i els casos de discriminació lingüística, és a dir, de persones que es veuen escarnides pel sol fet d'expressar-se en català, en la mateixa mesura que altres persones es veuen escarnides pel sol fet de ser negres, jueves, musulmanes o homosexuals, són una costant. Una constant de la qual, com passa en els casos de violència contra les dones pel sol fet de ser dones, només en coneixem una petita part. Vull dir que hi ha infinitat de casos, ja sigui perquè la víctima no és famosa o perquè el fet no s'ha produït en un lloc rellevant, que resten amagats i ningú no en sap res. Val a dir, però, que tot sovint són les mateixes víctimes les qui, en una mostra clara de submissió apresa, les amaguen. Tants anys de sotmetiment fan que molts catalans acotin el cap i que la seva queixa no vagi més lluny del seu cercle d'amics o d'un simple ‘no hi ha dret'. Però si no hi ha dret, cal donar una resposta assertiva, tant en el moment de l'agressió com després. En pocs dies n'hi ha hagut uns quants a diferents llocs.

El darrer cap de setmana de juny, l'entrenador del Tennis Taula Cassà, Carles Font, va ser expulsat durant un partit del Campionat d'Espanya de categories benjamí, infantil i sub-23, jugat a Blanes, per animar els seus jugadors en català. En un primer moment, l'àrbitre, el madrileny Ángel Mármol Baena, li va ensenyar targeta groga i li va exigir que parlés en espanyol, però Font, com és lògic, li va respondre: "Es pot animar en xinès, en rus o en anglès, però no en català? No estic incomplint cap norma i així continuaré". I va continuar: "Vinga, Andreu, som-hi!" Davant d'això, Mármol li va ensenyar targeta vermella i el va expulsar. Fins i tot, quan l'Andreu, d'onze anys, va alçar la mà per demanar que s'aturés el partit fins que tot s'aclarís, l'àrbitre el va amenaçar d'expulsar-lo a ell també. De res no va servir que dos jugadors d'un altre club intercedissin en favor d'en Font, ni tampoc la reclamació d'aquest a la jutgessa-àrbitre Carmen Torrado, que, tot i reconèixer-li que allò era injust, es va inhibir. Les normes, com sabem, obliguen a donar les ordres tècniques en espanyol –d'això se'n diu un Estat plural–, però no n'hi ha cap que impedeixi donar ànim en altres llengües. Això és el que fan tots els entrenadors del món, i la prova és que els xinesos havien fet exactament el mateix en categoria sènior i cap àrbitre no els va expulsar tot i no saber xinès.

Cal remarcar, a més, que el col·legiat Ángel Mármol Baena no és cap veterà de l'època franquista –per bé que, segons sembla, tindria vincles familiars en un poble de Badajoz anomenat Gévora del Caudillo–, sinó que és àrbitre internacional des del setembre de 2015, data en què va superar l'examen a Cambados, Pontevedra. És trist, d'altra banda, que el club Tennis Taula Cassà, de Cassà de la Selva, sigui conegut només per aquest fet que els va perjudicar i no pas pels valors esportius que transmet als seus nois i noies, valors que tenen a veure amb l'esperit de superació, l'esforç, el sacrifici i el respecte. És a dir, l'antítesi d'allò que representa Ángel Mármol Baena. I és que un àrbitre esportiu, que amb el seu racisme lingüístic viola els drets humans, no sols no pot ser àrbitre de res, sinó que tota federació veritablement democràtica l'hauria d'expulsar.

Aquest cas m'ha recordat el de l'entrenador del Vic de tennis taula, Enric Aparicio, que va ser expulsat per l'àrbitre Guillermo Muñiz, per animar la jugadora Mònica Weisz dient-li: "Vinga, Mònica, ara és el moment!". És un cas que, tot i que es va produir el 1998, el tinc ben present perquè vaig parlar-ne àmpliament en el meu llibre Jo no sóc espanyol. Ara he revisat el text i he vist que, malgrat els divuit anys transcorreguts, tot continua exactament igual.

El 3 de juliol passat, el músic Quimi Portet, en qualitat de passatger d'un vaixell de Baleària, va denunciar que un cambrer es va negar a atendre'l quan li va demanar "un cafè amb llet". La resposta, carregada de menyspreu, va ser aquesta: "Mira: en gallec, espanyol, francès, anglès, fins i tot en italià, t'entenc; en català o mallorquí ja no". Baleària, això no obstant, no ha acomiadat el cambrer. L'únic que ha fet ha estat respondre a Portet que, d'acord amb el seu Codi de Conducta i Ètica Empresarial, "vetllarà sempre per garantir el millor servei i respecte a tots els seus clients". Això, però, és mentida. Mentida en majúscules. Recordem que l'agost de l'any passat, el músic Cris Juanico va ser acusat pel personal de Baleària de faltar-los el respecte per adreçar-se a ells en català a l'hora de tramitar la targeta embarcament. Fins i tot, en veure que ell es negava a parlar en espanyol, van cridar la policia. En aquell cas, Baleària va dir exactament el mateix que ha dit ara: mentides i més mentides.

El 6 de maig passat, Mercè Teodoro i Peris, advocada col·legiada ICAV 6846, denunciava haver estat víctima de discriminació lingüística per part del Jutjat de Primera Instància núm. 1, de Sagunt (Camp de Morvedre), que li exigia una traducció a l'espanyol d'un document, tot contravenint, així, la legislació internacional, la del País Valencià i la de l'Estat espanyol, que estableix que totes les parts, inclosos testimonis i pèrits, tenen dret a emprar la llengua o llengües oficials al territori. El dia 6 d'aquest mes de juliol, a la Universitat d'Elx s'hi podia llegir aquest cartell: "Por favor, diríjanse al personal del edificio en castellano". Marta Geniüda, l'estudiant que ho va denunciar, ha estat escoltada per Acció Cultural del País Valencià, que ha demanat explicacions al rectorat de la Universitat.

El 10 de juliol, una mare, la senyora Lioba Costa, va denunciar que un socorrista de la platja de la Fosca, a Palamós, es va negar a atendre el seu fill perquè li parlava en català: "No te endiendo y no vendré", li va respondre. I l'endemà mateix, en el Centre d'Atenció Primària (CAP) de Drassanes de Barcelona, una infermera no va voler atendre un pacient, el senyor Rubén J.M., perquè li parlava en català. "¡Fuera de la consulta!", li va dir. El racisme lingüístic és així. La senyora Costa ho ha denunciat a l'Ajuntament, al Síndic de Greuges i al col·lectiu Drets.cat, i el senyor Rubén va omplir el full de reclamacions, ho ha denunciat a la Plataforma per la Llengua i també anirà al Síndic de Greuges. Però ja veiem que estem atrapats en un cercle viciós anomenat Estat espanyol. Un Estat espanyol que viola sistemàticament els Drets Humans, odiant, menyspreant, discriminant, agredint i escarnint persones en funció del seu origen. Llevar àncores d'un Estat així no és només una qüestió de supervivència, és també una qüestió de principis.

El Món , 18/7/2016
 
L'aeroport del Prat sota la dictadura de Madrid Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 juliol 2017
L'aeroport del Prat sota la dictadura de MadridEl 27 de març de 2007, més d'un centenar d'entitats acadèmiques i empresarials de Catalunya es van aplegar en un acte per reivindicar per al país el control de l'aeroport del Prat i el seu alliberament del dogal al coll amb què l'Estat espanyol l'empresona i el degrada. Va ser un acte insòlit, aquell; un acte que va astorar molta gent, per la barreja de noms, alguns significadament en contra de la llibertat nacional de Catalunya, que van entendre que tampoc ells no podien créixer dins d'un país sotmès a un Estat espanyol que camina en sentit invers a l'evolució dels temps i que ha a arribat al segle XXI sense trobar cap altra manera de reafirmar-se que no sigui intentant empetitir el progrés i la projecció internacional de la nació catalana. I, naturalment, l'aeroport del Prat és una estructura bàsica d'aquest progrés i d'aquesta projecció.

A l'acte, impulsat per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball i el RACC, van assistir-hi prop de mil persones entre les quals Andreu Mas-Colell, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, que va dir això:
"Es pot ser una gran ciutat sense port, però no es pot ser una gran ciutat sense un gran aeroport. Les idees que no entren per mitjans electrònics, les idees, per tant, que van amb les persones que viatgen, entren per l'aeroport. I amb les idees hi entren les seus d'empreses i d'organismes internacionals, els centres de recerca, les escoles, els grans congressos... Els aeroports connecten directament amb el sistema nerviós d'un territori i d'un país. [...] En aquest marc, ens convé portar el timó de la navegació. Només així Barcelona podrà assolir el millor aeroport que li sigui estructuralment possible. Per a aquesta fi, no ens ajuda que un altre negociï en el nostre nom, sobretot si, a més, tenim raons serioses per creure que aquest altre no és realment el nostre agent."
Doncs bé, han transcorregut gairebé deu anys, d'aquell acte, i el més calent és a l'aigüera. Som exactament en el mateix punt on érem, i les perspectives són nefastes, perquè l'Estat espanyol no manté només el dogal al coll de Catalunya, sinó que l'estreny encara més cada dia que passa. L'escàndol generat per Vueling, la companyia de baix cost que controla insòlitament –remarquem-ho; insòlitament– gairebé la meitat dels vols del Prat, que ha causat perjudicis milionaris, que ha menyspreat els usuaris fins a tractar-los com a bestiar, que els ha enganyat i que s'ha negat a donar-los cap mena d'informació, que ha explotat laboralment els seus treballadors i que ha difós una imatge caòtica i tercermundista de Catalunya, forma part d'aquest dogal. I el paper de convidat de pedra, humiliant, diria jo, del govern de Catalunya en tot aquest afer encara ho ha deixat més clar. Sense competències sobre el principal aeroport del país, el govern català només ha pogut tenir-hi un paper que podríem qualificar d'ONG. És a dir, el d'un voluntariat que es posa darrere d'un taulell per assessorar les víctimes del caos sobre com cursar les denúncies i que reparteix entrepans. Realment ignominiós i inadmissible.

No passarà res, tanmateix. L'aeroport del Prat no és un hub, no és un veritable centre de connexions, com Barajas, perquè Espanya ho prohibeix. Espanya sap que, sense el dogal, Barcelona superaria Madrid en quatre dies. Barcelona, però, és la capital de Catalunya, i Catalunya és precisament el nom que el govern espanyol vol degradar de cara al món. Fins i tot a costa de matar la gallina dels ous d'or. Cal ser molt ruc per voler destruir la imatge de Catalunya, un país que el 2015 es va consolidar com la principal destinació turística de l'Estat al qual va aportar disset milions i mig de visitants. Però la mort de Catalunya és una vella obsessió espanyola, i tot s'hi val; inclosa la irracionalitat. Fins i tot José Manuel Villarejo, alt comandament de la policia espanyola, adscrit a la direcció adjunta operativa del cos, va reconèixer davant el jutge l'existència d'una operació contra Catalunya orquestrada des del ministeri de l'Interior.

Però què hi ha darrere de Vueling, que afavoreixi una operació governamental espanyola per desacreditar Catalunya internacionalment? Vueling va néixer amb l'objectiu de destruir Spanair –nom ben incongruent, tot sigui dit–, que tenia el suport de la Generalitat a fi de contrarestar l'opressió espanyola en l'espai aeri i que comptava amb una direcció molt allunyada ideològicament de la de Vueling i de tot el que hi ha o hi ha hagut al seu darrere, començant pel grup Planeta, de José Manuel Lara, membre destacat de la caverna espanyola, diversos elements situats en l'òrbita del Partit Popular, un sanejament d'Iberia, que, ves per on, adquireix Vueling per quatre rals i que la utilitza per sanejar-se, una fusió l'any 2010 entre Iberia i British Airways, que creen un dels principals grups aeris del món, una marxa d'Iberia del Prat, que queda, així, a les mans de Vueling, i un aeroport que, emmanillat i captiu de Madrid, esdevé ja una plataforma perfecta per escenificar-hi el caos i llançar el missatge subliminar previst: "Com pot ser un Estat un país bananer que ni tan sols sap gestionar un aeroport?" L'aeroport del Prat, és clar, no el gestiona Catalunya, el gestiona Espanya, però això el missatge no ho diu. L'important és que els mots "Catalunya" i "caos", apareguin junts com més millor.

Per sort, fins i tot la premsa internacional s'ha fet ressò de l'operació mafiosa de l'Estat, palesada en les reunions de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, amb ple coneixement del president espanyol Mariano Rajoy, que té l'objectiu de criminalitzar les figures polítiques i les entitats més significatives de Catalunya, ANC, Òmnium, Barça..., tot dinamitant-ne també les infraestructures, entre les quals, evidentment, el sistema sanitari. En aquest capítol, per cert, cal incloure el sistema ferroviari de rodalies que tots els governs espanyols –sempre beneficiant Madrid– han mantingut en règim tercermundista fins a extrems al·lucinants, com ara el fet que per arribar a una destinació determinada sigui més ràpid no pas agafar el tren que t'hi porta, sinó esperar-ne un de semidirecte, pujar-hi, passar de llarg per la teva estació, arribar fins al final de trajecte i, tot seguit, fer mitja volta en un tren que, aquesta vegada sí, s'aturi al lloc on anaves. No és estrany que Rodalies, en la darrera dècada, hagi perdut deu milions de viatges, un milió per any, de mitjana.

La part positiva del cas de Vueling i del clavegueram estatal que hi ha al darrere –d'un gran mal en surt un gran bé– és que ha ajudat molta gent a prendre consciència de la necessitat vital que té Catalunya de ser un Estat, i, en aquest sentit, l'aeroport Internacional de Barcelona, com a nus de comunicacions de referència internacional que hauria de ser, és una estructura d'Estat. Cada dia que l'aeroport del Prat, com tota la resta d'infraestructures, continua sotmès a la dictadura espanyola, és un dia més de pèrdues milionàries per a l'economia catalana i per al progrés i el benestar del país. Un país que depèn d'un altre per comunicar-se amb la resta del món, no és un país lliure.

El Món , 11/7/2016
 
Fernández Díaz & De Alfonso, Conspiradors Associats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 juliol 2017
Fernández Díaz & De Alfonso, Conspiradors AssociatsEl cas del ministre espanyol Jorge Fernández Díaz i del jutge Daniel de Alfonso és un dels més escandalosos que ha donat la política europea en els darrers anys. Escandalós, perquè estem parlant del ministre d'Interior d'un Estat i del director d'una Oficina Antifrau, que mantenen llargues reunions –quatre hores en total– sobre les diferents maniobres que es poden dur a terme per criminalitzar les figures més representatives de dos partits polítics. Les reunions, que tenen lloc l'any 2014, queden enregistrades a través d'un mòbil, i enguany, dies abans de les eleccions espanyoles del 26 de juny, el seu contingut és difós per capítols pel diari Público. Fins aquí, doncs, la síntesi dels fets; uns fets, remarquem-ho, que haurien causat un terratrèmol d'una magnitud extraordinària en l'escala de valors de països d'autèntica cultura democràtica. Per un cas similar, el cas Watergate, el president nord-americà Richard Nixon es va veure obligat a dimitir el 1974. Es va considerar que havia comès un delicte contra els Estats Units, perquè la seva acció desacreditava els principis democràtics d'aquell país. Espiar l'adversari amb la doble intenció de perjudicar-lo i d'afavorir els interessos polítics d'una de les parts és un delicte, i Nixon ho va pagar.

En el cas Fernández Díaz/De Alfonso hi trobem dos ultranacionalistes espanyols, el segon dels quals es posa literalment a les ordres del primer –"considérame un cabo de tu ejército policial", li diu–, i una praxi mafiosa que pretén dinamitar els dos partits independentistes, CDC i ERC, que configuren actualment el govern de Catalunya. I per si això no fos prou, la conversa revela que el president Mariano Rajoy n'està al cas i ho aprova. Fins i tot es vanten d'haver destrossat una sanitat que té un gran prestigi a Europa: "Les hemos destrozado el sistema sanitario". Tot s'hi val en nom d'Espanya, fins i tot la conducta política més abjecta, antidemocràtica, execrable i repugnant. Ja ho diu De Alfonso en el despatx de Fernández Díaz: "Yo soy español por encima de todo". Per damunt de l'ètica, també. Fernández Díaz arribava a telefonar personalment a directors de diari perquè donessin per bones informacions que eren fastigosament falses i fabricades, com ara les que acusaven Artur Mas i Xavier Trias de tenir comptes a Suïssa.

Arribats aquí, no sorprèn gens que, en sortir a la llum les converses, Mariano Rajoy s'hagi fet l'orni tot negant l'evidència, o que Fernández Díaz no hagi estat destituït o que De Alfonso no hagi dimitit. Tot al contrari. S'han vist tan atrapats, tan despullats d'arguments, que han optat per allò que sempre ha definit el nacionalisme espanyol, que és la fatxenderia més esperpèntica. Fernández Díaz, per mitjà de declaracions rabiüdes als mitjans de comunicació, i De Alfonso, adoptant el to d'un pinxo de taverna contra els diputats dels Parlament de Catalunya, han recorregut a allò tan vell que diu que la millor defensa és un atac, és a dir, el recurs de qui no té arguments, i han dit que els malfactors no són ells, sinó els qui han enregistrat les converses. Talment com si l'enregistrament il·legal d'un fet delictiu excusés la comissió del delicte i les víctimes no existissin. En realitat, és el comportament dels covards, que és el que són Fernández Díaz i De Alfonso. Dos covards. Dos individus sibil·lins, incapaços d'actuar a cara descoberta, que pretenen aconseguir amb nocturnitat i traïdoria allò que les urnes els neguen. La seva és l'estratègia de l'impotent. L'impotent aboca carros de merda sobre persones que són millors que ell.

El nivell d'aquests pinxos es fa ben palès en comentaris com aquest de Fernández Díaz: "Si esto está en el juzgado y sale, nadie sospechará que sale de la policía"; o com aquest de De Alfonso, que fins i tot arriba a fer fàstic pel seu inhumà primitivisme taurí: "Yo, ministro, soy partidario de asestar el golpe cuando el golpe va a acabar con el animal. En fin… darle los rejonazos y clavarle las picas, no le mato. Yo un golpe así es un golpe mortal. Yo, me aseguraría de que estuviera bien asestado, para que si es mortal sea mortal". Deixo les citacions en espanyol, perquè la llengua catalana, que és més suau, ablaniria el que no mereix ser ablanit.

Ara com ara, per sort, és difícil trobar a Catalunya persones que se sorprenguin d'aquestes maniobres. D'Espanya ja no sorprèn absolutament res. És un Estat amb una incultura democràtica esborronadora, un Estat que no sols no té escrúpols a l'hora de servir-se de pràctiques feixistes per imposar la devoció religiosa a un déu tronat i absolutament decadent anomenat Espanya, sinó que les protegeix. Sense anar més lluny, PP, PSOE i Ciudadanos s'han unit per impedir que Fernández Díaz hagi de retre comptes de la seva conducta al Congrés. I és que els crits que es van sentir a Madrid, la nit electoral del 26-J, repetint una vegada i una altra "¡Yo soy español, español, español! ¡Yo soy español, español, español!", ho diuen tot. Diuen la profunda crisi d'identitat d'aquell país, un país que ja no sap qui és ni què és. Catalunya li ha punxat el globus de la mentida que havia construït i ara comença a prendre consciència de la seva galdosa feblesa. El crit de "¡Yo soy español, español, español!", per tant, no és pas un crit de coratge. En absolut. És un crit de covardia, un crit de pànic, un crit de dolorosa i desesperada impotència.

El Món , 4/7/2016
 
Establiments que tanquen Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 juliol 2017
Establiments que tanquenEn molt poc temps, aquests darrers mesos, Sant Cugat ha perdut diversos establiments molt arrelats, d'aquells que en diem "de tota la vida". No és que es tracti d'establiments amb segles d'història, és clar, però els anomenem així perquè s'han mantingut a lloc una bona colla de dècades i ens fa l'efecte que sempre han estat allà, que formen part del paisatge urbà. I és lògic que sigui així, en part, perquè són moltíssims els santcugatencs, de naixença o d'adopció, que tenen menys anys que alguns d'aquests establiments.

No fa gaire vam haver de lamentar la desaparició del Celler Santa Maria, al carrer del mateix nom, dirigit pel matrimoni format per en Josep i la Teresa; després ens va arribar la notícia del tancament de la botiga de moda infantil Margarita, al carrer de Xerric, de la senyora Margarita Gómez; i tot seguit, en qüestió de dies, vam saber que passaria el mateix amb can Campmany, la botiga de roba per a gent gran del carrer de Valldoreix, de la senyora Rosa Maria Campmany. En el primer cas, el del Celler Santa Maria, estem parlant d'un establiment amb seixanta-set anys d'història, inaugurat el 1949; en el segon cas, el de la botiga Margarita, l'antiguitat seria de trenta anys; i en el tercer, el de la botiga Campmany, hem de situar la seva obertura el 1948, és a dir, seixanta-vuit anys enrere.

Avui dia, en assabentar-nos que un comerç tanca les seves portes, tendim a pensar que el negoci ha fet fallida i que no quedava altre remei, però, per sort, no és pas aquesta la raó dels tres establiments esmentats. El Celler Santa Maria ha dit adéu perquè els seus propietaris volen iniciar una nova etapa a la seva vida des d'un nou vessant professional, i els altres dos pleguen per jubilació. Les persones ens fem grans, els temps canvien i els negocis familiars, tal com els hem conegut, heretats per fills i néts, semblen fruit d'una altra època. Ara tot és efímer, i allò que té valor no és l'antiguitat, sinó la novetat. Com més nou sigui un establiment més podrà presumir de modern. Tanmateix, hi ha una cosa que no lliga en aquest canvi de valors, i és la importància que donem a allò que és antic quan viatgem. ¿Com és que menystenim el que és antic en el nostre entorn, i, en canvi, quan viatgem pel món, fotografiem admirats els establiments més antics? És tota una paradoxa.

Un altre element indicatiu del signe dels nous temps el trobem en els noms dels comerços. Ara, per semblar modern, cal ser sofisticat. Allò que és planer, resulta antic. Ara les botigues que s'obren no es diuen Margarita o Campmany, això fa antic. També fa carrincló dir-se can Puig, o can Farriol, o ca la Laia... Ara toca posar-hi noms anglesos amb especificacions també en anglès. Aquests noms i rètols no diuen res que no es pugui dir en català, però es veu que en anglès sona d'allò més modern i la gent, només llegir-ho, s'amuntega davant la porta de les botigues empesa per una fal·lera compradora que no té aturador. És impressionant! Un negoci rodó! M'esgarrifo només de pensar el munt de diners que devem haver perdut per no haver descobert aquest secret cent o dos-cents anys abans. Gràcies, Josep, Teresa, Margarita i Rosa Maria per la vostra senzillesa i professionalitat davant i darrere el taulell.

Cugat.cat , 1/7/2016
 
Trucant a les portes del paradís Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 juliol 2017
Trucant a les portes del paradísL'anomenada crisi dels refugiats que truquen a les portes d'Europa –322.000 l'any 2015, segons dades de l'ACNUR–, després d'haver travessat la Mediterrània i d'haver deixat enrere tot el que tenien, tot el seu món, fugint de la guerra, de la desolació, de la fam i de la mort, marcarà per sempre la nostra història. Són milers les persones, ara encerclades en camps miserables com si fossin bestiar, que tenien idealitzada la Unió Europea. Pensaven, com escriu el poeta, que era la terra "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", i es van llançar a una odissea que els ha dut a topar-se de cara amb l'antítesi de tot això. S'han vist amuntegats sota la pluja, em mig del fang, morts de fred, tractats com a éssers inferiors, sotmesos a la brutalitat militar, a una alimentació deficient, a unes condicions higièniques humiliants... Han vist, en definitiva, que no hi ha ningú amb més capacitat per degradar la condició humana que els mateixos éssers humans. Especialment els humans més rics, més cultes, més nets, més desvetllats i més gelosos de la seva parcel·la de paradís.

Potser el Primer Món no és ben bé el paradís. Però és comprensible que a molts dels qui viuen en el Tercer Món els ho sembli. Amb el cost de totes les coses que un infant d'Europa porta a sobre, quan surt de casa, podria viure una família sencera en els països subdesenvolupats. I es diria que tenim por que això ens sigui pres. I per justificar o disfressar aquesta por diem des del sofà de casa que no és cert que siguin refugiats. Diem que alguns, potser sí que en són, però que la resta són vividors, aventurers, oportunistes o terroristes. És l'argument perfecte per justificar l'immobilisme, per no pressionar els governs estatals, per contemplar tota aquella desesperació través del televisor amb la mateixa actitud indiferent o escèptica de qui veu una pel·lícula excessivament dramàtica. Al capdavall, si són paràsits, no cal amoïnar-se.

Però no són paràsits. Són persones que han perdut pares o mares o fills o germans o avis entre els milers de morts que hi ha hagut fins ara en l'infern del qual han fugit. I en aquest punt, el menyspreu de l'Estat espanyol per aquesta gent és brutalment escandalós. Estem parlant de l'Estat que ha prohibit que Catalunya pugui acollir-ne 4.500, com havia previst la Generlitat. El cas més colpidor ha estat el del camp d'Idomeni, entre Grècia i Macedònia. En només tres dies, a final del maig passat, la policia grega va foragitar deu mil persones. Es tractava de canviar-les de lloc, d'enviar-les a camps improvisats que permetessin treure Idomeni del focus d'atenció dels mitjans de comunicació internacionals. Ja se sap, les coses que no tenen nom són més difícils d'identificar. Passen més desapercebudes i sembla que no existeixin.

Són tants els compromisos que un dia vam signar i que hem oblidat. Hem oblidat que la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret de les persones, en cas de persecució, de ser acollides arreu del món. Hem oblidat que la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea determina que la dignitat humana és inviolable i ha de ser respectada i protegida. Hem oblidat que la Convenció de Ginebra del 1951 i el Protocol sobre l'Estatut del Refugiat del 1967 preveuen garantir els drets de les persones que fugen de la barbàrie. Hem oblidat que els refugiats són éssers humans com nosaltres. I posats a oblidar, hem oblidat també les paraules de Shylock en l'escena primera del tercer acte d'El mercader de Venècia: "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem? Si ens enverineu, no morim? Si ens ofeneu, no hem de venjar-nos?"

Us convido a veure aquest petit vídeo de només cinc minuts, titulat "Idomeni, la vergonya d'Europa", amb imatges colpidores de Blanca Rigau i amb un text escrit i narrat per mi mateix. Dic que les imatges són colpidores, però no únicament pel drama humà que mostren, sinó també per la lliçó de coratge que transmeten gràcies a la capacitat de fer el cor fort que tenim les persones fins i tot en les situacions de més trista adversitat. Feu vostre aquest document sense afany de lucre i difongueu-lo al vostre gust. Moltes gràcies.

Racó Català , 30/6/2016
 
Res de nou a ponent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 juliol 2017
Res de nou a ponentEl resultat d'aquestes eleccions espanyoles m'ha recordat –deixant de banda l'argument–, el títol d'aquell exquisit al·legat pacifista d'Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, que el nazisme va incloure en la seva llista de llibres que calia cremar. La guerra política i antidemocràtica que l'Estat espanyol ha declarat a Catalunya, ha fet que aquesta tingui un front obert a ponent des del qual, dia rere dia, arriben atacs, insults, menyspreus, mentides, falsos amics i declaracions d'amor tan falses com l'ànima de Judes. És un front que, siguin quins siguin els pactes interns que s'esdevinguin d'ara endavant a l'altra banda, restarà obert, perquè Catalunya no aturarà el seu procés d'independència i perquè la incultura democràtica espanyola no acceptarà mai aquest dret. Fins i tot aquells que diuen que acceptarien un referèndum –dit així, en condicional–, amaguen moltes coses cabdals, moltíssimes, sobre aquesta qüestió.

Per tot plegat, i també per la senzilla raó que no són les eleccions del meu país, sempre m'he mirat les eleccions espanyoles amb molta apatia. El meu país es diu Catalunya, és una nació d'Europa i té el seu propi Parlament. El més antic, per cert. Seria diferent si en aquestes conteses el pes de Catalunya al Congrés espanyol pogués ser determinant per provocar-hi canvis substancials, tant de caràcter polític com de mentalitat. Però això no és possible perquè les regles d'aquest joc estan fetes de manera que Catalunya hi tingui sempre un paper merament testimonial. La necessiten per donar una certa versemblança al sistema democràtic espanyol, però els números són els que són. És a dir que, en el millor dels casos, no pot superar els 47 escons, dels 350 que té el Congrés. I com que per reformar la Constitució en calen 211, ja es veu que ni la suma dels 23 d'Euskadi i Navarra, ni la suma, encara més remota, dels 23 de Galícia permetria passar de 93. I en el supòsit que, posats a somniar truites, s'hi afegissin els 32 del País Valencià, els 8 de les Illes i els 15 de Canàries, la xifra no aniria més lluny dels 148. I si, ja en plena al·lucinació, els 60 d'Andalusia ens fessin costat, tampoc no aniríem més lluny del 208.

Amb tot, bo i acceptant que un caprici de l'atzar pogués afavorir la reforma de la Constitució, el resultat que n'obtindríem seria si fa no fa el mateix que ja tenim. Només cal escoltar el Partit Socialista per veure què entén per "estimar Catalunya" i per respectar els seus drets nacionals. La reforma, és clar, tindria un caràcter merament simbòlic perfectament reinterpretable –com es va reinterpretar que Andalusia havia de ser una 'nacionalitat'– a fi de donar al nostre país el rang d'això que ells, paternalistament, en diuen “l'especificitat catalana”. No cal dir que, atès que tothom en aquest vida és una especificitat, també hi entrarien la resta d'especificitats espanyoles. Això sí, ni nació, ni concert econòmic, ni dret a decidir. I per descomptat, entre moltíssimes altres coses, ni seleccions nacionals, ni reconeixement dels Països Catalans, ni doblatge i etiquetatge en català, ni oficialitat d'aquesta llengua a l'Estat per donar-li rang de llengua de ple dret a la Unió Europea, ni obligació dels jutges de saber-la, ni res que sigui propi d'una nació.

Tenint en compte això, la visió catalanocèntrica del resultat d'aquestes eleccions espanyoles només podia ser la mateixa que la d'aquell espectador que, amb l'avorriment marcat a la cara, seu davant del televisor per Setmana Santa disposat a veure per enèsima vegada Ben-Hur, Quo Vadis? o La túnica sagrada. És un panorama ben trist, certament. Però Convergència i Esquerra van decidir ser-hi per tal que la veu de Catalunya que s'escolti al Congrés no sigui només la dels representants catalans del nacionalisme espanyol encabits en els partits sucursalistes i hispanocèntrics, i, com hem vist, han estat molts milers els independentistes que, amb bon criteri, els han donat suport. D'altres, com indica la baixíssima participació, s'han quedat a casa, cosa que demostra el creixement inexorable de la indiferència amb què Catalunya es mira tot allò que Espanya fa o deixa de fer.

Observant la distribució d'escons que han deixat aquestes eleccions, remarquem-ne quatre coses: en primer lloc, i contràriament a les prediccions –desitjos, més aviat– que feien PSOE, PP i Ciudadanos, l'independentisme es manté impertèrrit alhora que el nacionalisme espanyol s'enfonsa a Catalunya. La segona remarca és que Podemos toca sostre a l'Estat espanyol amb uns pobríssims resultats, tenint en compte que sense Catalunya i el País Basc la seva representativitat seria ben petita, cosa, per cert, que diu ben poc de la societat espanyola. Aclarim-ho en una tercera remarca: ni la profunda corrupció del PP, ni les antidemocràtiques maniobres de les clavegueres de l'Estat per criminalitzar els partits i els líders independentistes, amb tota mena de falsedats, són suficients per aconseguir el més mínim canvi en el marc polític d'aquell país. Passaran cent anys i continuaran aturats en la mateixa llamborda. Per a Catalunya, doncs, quedar-se dins l'Estat espanyol seria un suïcidi. Diguem finalment, com a quarta i darrera remarca, que aquestes eleccions han demostrat la immensa buidor de les consignes d'En Comú Podem, en el sentit que un referèndum pactat amb Espanya era possible. Doncs no, no ho és. Ara hauran de decidir si volen sumar-se al veritable canvi, a la veritable revolució, que és la llibertat de Catalunya, o seguir votant eleccions espanyoles i comptant quatre escons a munt, quatre escons avall, durant els propers cent anys.

Catalunya, mentrestant, ha de seguir el seu camí. Cap espectacle electoral espanyol, inclòs l'allau de declaracions i contradeclaracions que ja ha començat, no ens ha de distreure de l'objectiu. Ells no tenen cap més projecte que donar una capa de pintura al seu país per tal que tot continuï exactament igual i que aquesta religió que es van inventar anomenada ‘Espanya' no se'n vagi en orris. Nosaltres, en canvi, tenim una tasca meravellosa per davant, que és la construcció d'un Estat des de baix, des de la transversalitat, des de l'equitat, sense ridícules ínfules imperials i lliure per sempre més de les arrels totalitàries de l'Estat espanyol. És un tasca apassionant d'autogovern que necessita tota la nostra energia, una energia que no poden permetre que es malmeti o que es dispersi caient en el parany de les disquisicions reformistes dels qui ens volen eternament sotmesos. Un poble que no s'autogoverna és un poble sense nom.

El Món , 27/6/2016
 
Petit recull de sentències espanyolistes frustrades Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 juliol 2017
Petit recull de sentències espanyolistes frustradesSi haguéssim de fer un recull de totes les vegades que els partits nacionalistes espanyols han dit que el procés català era mort, ja faria força temps que l'hauríem enterrat. Ho van dir arran de la consulta que es va celebrar el 9 de novembre de 2014, i van ser espectacularment derrotats amb un 81% de vots favorables a la independència. Ho van repetir arran de les eleccions catalanes del 27 de setembre de 2015, i van tornar a ser espectacularment derrotats, en obtenir l'independentisme la majoria absoluta amb 72 escons. I ara, arran de les eleccions espanyoles del 26 de juny, les del seu país, ho han repetit de bell nou. Fem-ne aquesta petita memòria:

  • 30/12/2014, Enric Millo (PP): "El Procés està en via morta."
  • 28/1/2015, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està tocat de mort."
  • 28/2/2015, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està en via morta."
  • 8/3/2015, Jordi Cañas (Ciudadanos): "El procés independentista ha mort."
  • 8/12/2015, Albert Rivera (Ciudadanos): "Direm adéu al Procés."
  • 17/12/2015, Juan Carlos Girauta (Ciudadanos): "Si guanyem a Catalunya el Procés queda mort."
  • 17/1/2016, Miquel Iceta (PSC-PSOE): "El Procés és inviable."
  • 8/6/2016, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està tocat i enfonsat."
  • 8/6/2016, Inés Arrimadas (Ciudadanos): "Crònica d'una mort anunciada."
  • 9/6/2016, Xavier García Albiol (PP): "El Procés ha mort."
  • 17/6/2016, Juan Carlos Girauta (Ciudadanos): "El Procés sobiranista és mort."

Són ben curioses les contradiccions en què incorren una vegada i una altra tots aquests personatges que, dissortadament per a ells, no s'han aturat mai a pensar en el galdós paper que els reserva la història com a col·laboradors del sotmetiment del seu poble a un Estat que se li declara superior. Primer donen per mort el Procés, tot seguit diuen que "està tocat de mort", després tornen a dir que és mort. Més tard s'ho repensen i diuen que "diran adéu al Procés". A continuació diuen que el Procés morirà si guanyen ells. Però perden i en surten escaldats. Més endavant diuen que és "inviable". Inviable? Que no havíem quedat que era mort? I un temps després tornen a insistir que el Procés és mort, mort, mort... Mort i enterrat, mort i enterrat, mort i enterrat...

Són contradiccions ridícules, no hi ha dubte, però perfectament lògiques, perquè estan motivades per un desig que es veu reiteradament frustrat i que empeny aquesta gent tan ufana i tan superba a creure que, a força de donar per fet el desig, aquest esdevindrà realitat. Fan com l'infant atemorit que es diu a si mateix "no tinc por", "no tinc por", "no tinc por", amb l'esperança que com més ho digui més foragitarà la por. Però la por no se'n va, i la conseqüència d'això és una dificultat afegida: ara, a més de la por, cal sumar-hi la frustració. Em temo, tanmateix, que mancats d'altres recursos intel·lectuals, polítics i jurídics, els nacionalistes espanyols estan condemnats a conviure amb la seva por i amb la seva frustració, perquè el procés d'independència de Catalunya continuarà endavant inexorablement fins a la consecució d'un Estat. Aleshores, per bé que massa tard, entendran aquestes sàvies paraules de Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors."

Nació Digital , 25/6/2016
 
Perill a la rambla de Jaume Sàbat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juliol 2017
Perill a la rambla de Jaume SàbatJa fa una bona colla d'anys que existeix la rambla de Jaume Sàbat, a Sant Cugat. Exactament vint-i-un. Es va inaugurar l'11 de març de 1995 en homenatge al mestre pastisser Jaume Sàbat, que havia mort dos anys abans després de tota una vida al capdavant d'un establiment que avui, conduït pels seus fills, continua essent una de les icones comercials de la ciutat. Són moltíssims els santcugatencs que, tot i resultar-los difícil dir el nom d'alguns carrers del centre urbà, saben perfectament on és la pastisseria Sàbat. Especialment, és clar, l'establiment del carrer de Santiago Rusiñol. Però retornant a la rambla de Jaume Sàbat, cal dir que hi ha un problema que caldria solucionar.

Situada entre la rambla del Celler i el carrer Dos de Maig, la rambla de Jaume Sàbat és una drecera utilitzada per infinitat de motoristes. Els més assidus són els repartidors de pizza provinents d'un establiment proper, però n'hi ha molts d'altres. N'hi ha prou d'asseure's una estona en un banc o en una de les terrasses que hi ha, per comptabilitzar el pas sistemàtic d'un gran nombre de motos. No hi hauria res a dir si aquesta rambla fos un carrer obert al trànsit rodat, però no ho és. És un carrer de vianants al qual només tenen permès accedir-hi els veïns que tanquen el cotxe en algun dels garatges que hi ha.

Ignoro si fins ara s'hi ha produït algun accident, em sembla que no, però el perill hi és, perquè és una zona tranquil·la on la gent que hi passa, especialment la gent gran i els infants, ho fa despreocupadament, és a dir, convençuda que aquella és una zona segura i sense perill. Però el perill hi és, perquè les motos hi circulen a gran velocitat i un dia hi haurà un accident arran del qual ens preguntarem com és que aquesta circulació era permesa i correrem a prendre mesures perquè no torni a passar. Sortosament, com dic, no ha passat res. Però una moto pot fer molt de mal i em sembla que caldria actuar. No és qüestió de posar el focus només en els repartidors de pizza, que com tots sabem sempre tenen pressa, sinó també en els altres motoristes incívics que fan el mateix. Amb relació als primers, n'hi hauria prou de cridar l'atenció a l'establiment, però pel que fa als segons caldrà que l'Ajuntament prengui una mesura més dràstica. Amb civisme tot seria més fàcil, tanmateix hi ha motoristes per als quals un carrer de vianants és una via lliure de cotxes i semàfors a través de la qual s'hi pot fer més via.

Tot Sant Cugat , 23/6/2016
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 70 de 1698
spacer.png, 0 kB