spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
El 155 és aquí per sempre més Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 03 juliol 2020
El 155 és aquí per sempre mésSobta força, francament, que a dia d'avui encara hi hagi polítics independentistes que insisteixin amb fe cristiana que el més important per a Catalunya és derogar l'article 155. Em pregunto si han reflexionat prou sobre el caràcter autonomista i hispanocèntric d'aquest plantejament. Tant hi fa que el plantejament estigui fet des de la bona fe o des del càlcul partidista. En tots dos casos, el beneficiari és l'Estat espanyol, sempre tan delerós de tenir-nos entretinguts en discussions autonomistes sota la seva supervisió. Ell les provoca i nosaltres, com a catalans genuïns, hi caiem de quatre grapes llançant-nos els plats pel cap. I al final: tots al sac, i el sac en terra.

El més important per a Catalunya, estimats amics, és la seva llibertat, i allò que impedeix aquesta llibertat no es diu 155, es diu Estat espanyol. La cantarella que insisteix que ara el més important és demanar que l'Estat retiri el famós article i que puguem recuperar la "normalitat" és un dels discursos més autonomistes que s'han sentit a Catalunya en molts anys. El 155, deixeu-m'ho dir ben clar, és aquí per sempre més. No el derogaran mai mentre estiguem sota el seu jou. Mai! Llevat, és clar, que Catalunya renunciï a ser qui és i abraci la idea de convertir-se en una Comunidad Autónoma tan espanyola com Extremadura.

Hi ha la possibilitat, certament, que una pressió europea per sota taula obligui l'Estat espanyol a fer un "gest" anunciant la retirada de l'article, però això no canviaria res, substancialment parlant. Cal recordar que la intervenció de les finances catalanes i l'ofec econòmic del país no tenen res a veure amb el 155. La intervenció i l'ofec són anteriors a l'aplicació de l'article, i aquest article es mantindrà indefinidament per més que "oficialment" arribi a retirar-se. En altres paraules, l'autèntic 155 és l'ofec econòmic de Catalunya, i també ho són totes aquelles mesures que ara s'aplicaran amb un nom diferent. En conseqüència, si hi ha polítics independentistes prou càndids per creure's que els Mossos d'Esquadra deixaran d'estar controlats per Madrid, com passa ara mateix, ja s'ho poden treure del cap. I si aquests mateixos polítics pensen que Espanya renunciarà a destruir TV3 i la llengua catalana, caldrà que hom beneeixi la seva bona fe. "Vamos a españolizar a los niños catalanes", no era la frase d'un ministre, era el títol d'un pla dictatorial totalment elaborat per agafar les regnes de la conselleria d'Ensenyament i fer de Catalunya una prolongació de Castella. I això serà així amb el 155 o sense el 155. Ras i curt: l'obediència al totalitarisme espanyol constitueix un suïcidi en tota regla per a Catalunya.

Hem de tenir en compte que l'Estat espanyol sap prou bé que l'independentisme no sols no desapareixerà, sinó que ha augmentat amb cent mil vots i que aprofitarà qualsevol badada de l'adversari per guanyar terreny en la mateixa mesura que el captiu espera una badada del carceller per fugir. En altres paraules: sigui quin sigui el membre del trident de la caverna (PP-PSOE-C's) que mani a Madrid, res no tornarà a ser com abans. I com estàvem abans? Oi que no pas bé? Oi que el procés d'independència de Catalunya va començar fa molts anys, i no pas a partir del 155? Doncs potser que no caiguem en el parany de les disquisicions autonomistes. Deixem-les per al dependentisme tímid d'En Comú Podem, que és aquell espanyolisme que no vol que sigui dit i que necessita coartades que justifiquin la seva posició favorable a aturar el procés d'independència.

El nostre president es diu Carles Puigdemont no tan sols perquè així ho van decidir les urnes, sinó perquè ja era el nostre president quan Espanya va agredir Catalunya en dues fases: primer apallissant-la, i després destituint el seu govern democràticament escollit. Només els règims totalitaris fan això, i ja s'ha demostrat a bastament que el totalitarisme espanyol no té límits. La recent sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans, pel "tracte inhumà i degradant" a dos detinguts, no ha agradat gens a Espanya, és clar que no, però no li provocarà la més mínima reflexió ni impedirà que continuï cometent tota mena de barbaritats per satisfer els seus interessos i el seu afany d'humiliar. El complex d'inferioritat d'Espanya és tan gran, que necessita reafirmar-se sistemàticament per mitjà de la humiliació dels qui no combreguen amb les seves rodes de molí. La prova és que la sentència també condemnatòria del 2004 per les tortures als independentistes catalans detinguts el 1992 no ha impedit pas que Espanya continuï torturant. L'Estat espanyol del segle XXI és, en essència, exactament el mateix que el del segle XVIII, i qui pensi que ja ho ha vist tot, amb relació als atacs a Catalunya, caldrà desitjar-li que Déu li conservi la innocència, perquè el cert és que encara no ha vist res. Res de res.

Tota concessió que Catalunya faci a un Règim que manté empresonades persones innocents perquè es neguen a deixar de ser independentistes, i que obliga que una part del govern legítim català, amb el president al capdavant, hagi de demanar empara a la capital de la Unió Europea per no caure a les urpes d'un Estat violent i demofòbic, serà utilitzada en contra seva i s'estrenyerà encara més el dogal que porta al coll. Com més cedim nosaltres, més es creixerà Espanya en el seu afany de sotmetre'ns. I cedir és acceptar que Espanya, tot i haver perdut les eleccions catalanes, pot decidir qui governa Catalunya. Per això, quan un poble arriba tan lluny en els seus anhels, com ho ha fet Catalunya, no pot agenollar-se davant del 155. Agenollar-s'hi, per molta retòrica amb què es disfressi, implica rendició i submissió. I, francament, per a aquest servei no calia córrer tant. O com ens diria Espanya amb sornegueria i molta raó: "Para este viaje no necesitabais alforjas".

Vivim jorns decisius per al país, i és hora que aquells polítics que no es vegin amb cor de mantenir-se ferms en la defensa de la dignitat de les nostres institucions i del dret inalienable del país a la seva independència facin el "pas al costat" que ells reclamen al president Puigdemont. Apartar Puigdemont és una rendició històrica i un reconeixement públic que no som ningú. Absolutament ningú. No es tracta pas, però, de blasmar aquests polítics. Som humans, cadascú se sap les seves circumstàncies personals i cal respectar-ho. Però el lloc que deixin aquests polítics ha de ser ocupat per d'altres que, també d'acord amb les seves pròpies circumstàncies i conviccions, estiguin disposats a assumir les conseqüències de defensar la llibertat del seu poble. Hi ha lloc per a tots, i tothom és necessari. Tant els qui ho fan a primera línia com els qui ho fan a la rereguarda. La independència de Catalunya és més a prop del que l'Estat espanyol voldria, amics; una altra cosa és que la seva estratègia consisteixi a actuar com si no ho sabés. Ara només cal que nosaltres també ho tinguem clar i que li demostrem que la seva percepció és encertada.

El Món
, 19/2/2018
 
L'atac a la seu de l'ANC a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 03 juliol 2020
L'atac a la seu de l'ANC a Sant CugatEl 6 de febrer passat, la seu de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) a Sant Cugat va patir un acte vandàlic de caràcter nacionalista espanyol amb una pintada a la façana de vidre que deia "Secta'. Unes hores després, l'ANC ho va denunciar per Twitter dient: "Brètols, covards, destructors... són les persones que han fet les pintades a la nostra seu de Sant Cugat. Creuen que així ens faran callar? Mai". La pintada, com informava Cugat.cat, es va fer el mateix dia que el jutge Pablo Llarena, amb casa al nostre municipi (quantes noves violacions dels drets humans ha de cometre aquest senyor perquè Sant Cugat el declari "persona non grata" a la ciutat?) va rebutjar la petició de llibertat de l'expresident de l'ANC Jordi Sànchez, adduint que hi ha "risc de reiteració delictiva" perquè "manté el seu ideari sobiranista'.

Ara el món ja ha vist que en el règim totalitari espanyol tot s'hi val. Espanya s'ha convertit en la Turquia de la Unió Europea i es criminalitzen i s'empresonen persones innocents acusant-les de dissidència amb el pensament únic del Règim. El Règim, però, com tots els règims absolutistes, és covard fins al moll de l'os i hi ha coses que no gosa fer a cara descoberta. Per això té lacais no menys covards que, quan no els veu ningú, li fan la feina bruta. Aquest és el cas dels lacais que van fer la pintada a la seu de l'ANC. Ells, incapaços d'actuar a cara descoberta davant de tothom, també s'amaguen amb nocturnitat i traïdoria, cosa que retrata molt bé la baixesa moral del seu ideari.

Cap pintada, això no obstant, no farà callar l'ANC, per la senzilla raó que cap demòcrata no pot callar davant la violència del totalitarisme ni transigir davant els intents d'emmordassar un poble i fer que s'agenolli, que demani perdó per existir i que besi els peus del supremacisme. No hi ha res més sectari que el supremacisme. De fet, el nacionalisme espanyol és tan conscient de ser una secta, que necessita escriure la parauleta en parets alienes en un anhel desesperat d'alliberar-se de l'acomplexament que arrossega disfressat de prepotència. Ho té pelut, tanmateix. La pintada la van fer un dimarts, però després del dimarts va venir el dimecres, i després el dijous, i després el divendres, i així successivament. La pintada ja no hi és, i l'ANC es manté impertorbable. I és que abans s'acabarà la tinta dels supremacistes que l'energia de l'ANC.

Cugat.cat
, 16/2/2018
 
L'escola Viaró, l'Opus i les dones Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 03 juliol 2020
ImageVeig que el meu article del 2 de febrer passat, felicitant Inspecció de Treball per la multa de 50.000 euros imposada a l'escola Viaró de Sant Cugat, per discriminació masclista, ha tret de polleguera l'Opus Dei i l'ha fet encolerir-se fins al punt de mobilitzar els seus efectius per atacar-me per mitjà d'insults i desqualificacions personals a la xarxa. No passa res, però. No em molesta. No ofèn pas qui vol.

Al contrari, ha estat molt il·lustratiu observar de quina manera, amb disciplina militar, a toc de xiulet, (és així com funcionen les sectes, oi?) s'han llançat a repetir les mateixes consignes contra l'heretge. Entre aquestes veus, per cert, la del senyor Ignacio Garriga, membre del comitè executiu de Vox, formació política d'ultradreta i ultranacionalista espanyola. Cap veu, tanmateix, tot i dir-me mentider, s'ha vist amb cor de rebatre les cinc qüestions que exposava en el text.

Primera: és veritat o mentida que l'escola Viaró ha estat sancionada amb 50.000 euros per Inspecció de Treball, sota l'acusació de discriminació masclista? No ho he dit només jo, ho han dit també un munt de mitjans de comunicació: Cugat.cat, Tot Sant Cugat, El Món, La Vanguardia, Ara, TV3... Segona: és veritat o mentida que aquests 50.000 euros són la suma de dues sancions de 25.000 euros cadascuna per discriminació per raó de sexe en la contracció i en la promoció professional, respectivament? Tercera: és veritat o mentida que va ser el sindicat CGT qui va denunciar el cas, ja que Viaró vulnera greument la llei 17/2015, d'Igualtat efectiva de Dones i Homes, i l'article 5 de la Llei Orgànica 2/2007, que defineix la igualtat de tracte i d'oportunitats en l'accés al lloc de treball? Quarta: és veritat o mentida que es tracta d'una escola concertada i que, per tant, rep diner públic? I cinquena: és veritat o mentida que Viaró tenia un text a la seva pàgina web que deia això: "Els professors de Viaró seran sempre homes excepte en l'etapa d'educació infantil", i que tot seguit, en fer-se pública la sanció, va ser retirat a corre-cuita?

Davant la impossibilitat de rebatre aquests fets, hi ha hagut també una veu que, mitjançant una carta, ha pretès desviar l'atenció cantant les excel·lències de la segregació dels alumnes per raons de sexe, talment com si es tractés d'un model innovador i progressista, i preguntant-se per què, si hom paga els seus impostos, no pot exigir que les escoles que ha triat per als seus fills puguin ser concertades? Doncs per una raó molt senzilla: perquè el pagament d'impostos no dóna dret a l'incompliment dels drets fonamentals. I un dret fonamental universal és que ningú, absolutament ningú, infant o adult, pot ser segregat per raons de sexe.

Però aquest tema, com dic, ha estat només una excusa per amagar l'autèntica raó de la sanció i del meu article, que és que Viaró discrimina les dones en negar-los el dret a exercir com a professores pel sol fet de ser dones, cosa d'una gravetat extrema en un centre educatiu, que ha de ser referent d'infants. I és que si la discriminació és inadmissible en qualsevol àmbit professional, encara ho és més en un centre escolar. No es pot admetre que una escola no admeti professores, en considerar que la seva condició de dones seria perniciosa per a l'educació dels alumnes masculins. Hi ha gent que pretén imposar a Sant Cugat, en ple segle XXI, la mentalitat que regia a la Vetusta del segle XIX, recreada per Clarín.

Cal recordar que el 23 de febrer de 2017 Cugat.cat ja va informar que les escoles santcugatenques Viaró i La Farga (aquesta segona també vinculada a l'Opus Dei) van ser denunciades per l'Observatori contra l'Homofòbia per recomanar lectures homofòbiques als alumnes sota el títol "La moral sexual explicada a los jóvenes" en què es considera l'homosexualitat una "tendència anormal" i se l'equipara amb persones "sàdiques, cleptòmanes o piròmanes'. Doncs bé, aquests dies, ves per on, l'escola La Farga ha fet saber que, atesa la multa al col·legi Viaró per discriminació en la contractació i en la promoció laboral, està començant a contractar dones a primària i secundària que se sumaran a les d'educació infantil. Les presses sobtades de La Farga tenen molt a veure amb aquella vella dita popular: quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar.

Cugat.cat , 9/2/2018
 
No esteu sol, President Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 maig 2020
No esteu sol, PresidentNo esteu sol, President. Sóc conscient que per més que intenti imaginar-me com us sentiu només aconseguiré fer-me'n una idea molt difusa i vacil·lant. La vida i les circumstàncies us han situat en un lloc d'una immensa transcendència històrica, una transcendència de naturalesa política amb relació a Catalunya que marcarà per sempre la vostra vida personal. Estar perseguit per un Estat, l'Estat espanyol, que no té escrúpols de cap mena a coaccionar-vos utilitzant les vostres filles per tal que renuncieu als anhels de llibertat nacional, fa venir basques, certament. I encara més tenint en compte que, com diu la jurista francesa Rachel Lindon, "les autoritats espanyoles actuen com una dictadura, empresonen els seus opositors polítics i es neguen a alliberar-los fins que renunciïn a les seves creences polítiques i abandonin la seva tasca".

Com sabeu, he repetit en diversos llibres que el pensament racional no pot entendre la "cerrazón" espanyola amb relació a la llibertat de Catalunya sense prendre consciència que la Sagrada Unitat d'Espanya no és una simple opció política –el fet que sigui "sagrada" ja ho diu tot–, sinó que és un fanatisme religiós capaç de qualsevol cosa –ho remarco: de qualsevol cosa– per imposar-la. I és d'acord amb aquest fanatisme paroxístic que l'Estat espanyol no dubta a violar els drets humans. Enfollit per la seva pròpia "cerrazón" (quin goig que aquest mot no tingui traducció literal en català), se sent legitimat a cometre les més grans aberracions en nom d'Espanya, encara que això impliqui saltar-se tots els principis democràtics. La Inquisició espanyola no tolera l'heretgia, i l'independentisme català és heretgia.

Ho va expressar molt clarament Alfredo Pérez Rubalcaba, el 26 de gener passat, en dir que l'Estat espanyol arribarà on calgui per impedir que vós sigueu president de Catalunya i per imposar la submissió del poble català, independentment dels costos que hagi de pagar. "Es farà i se'n pagarà el cost", van ser les seves paraules. Dit d'una altra manera: el fi justifica els mitjans. L'Estat espanyol està disposat a pagar el preu de les reprovacions i de les sentències morals o econòmiques que puguin arribar-li dels tribunals de justícia internacionals. Tot això li rellisca, perquè la Sagrada Unitat d'Espanya ho justifica tot, fins les més grans barbaritats. Talment com les empreses que consideren que els surt més a compte pagar les multes per contaminar els rius que sanejar el seu sistema de producció. El negoci és el negoci. Tot s'hi val contra l'heretgia, fins i tot criminalitzar les urnes, apallissar gent pacífica, empresonar líders opositors, inhabilitar polítics desafectes, encausar alcaldes, entitats culturals, cossos de bombers, arrencar pancartes amb la paraula "Democràcia", declarar delictiu el color groc, atemorir la ciutadania... Té gràcia que aquelles veus d'En Comú Podem, sempre tan valentes a l'hora de qualificar de feixisme la política d'Erdogan, Donald Trump o Kim Jong-un, evitin l'ús d'aquest terme en referir-se a la política de l'Estat espanyol. Deu ser que el totalitarisme de proximitat els és més simpàtic.

Les imatges esperpèntiques que veiem aquests dies, amb un desplegament de milers de policies espanyols escorcollant camions, furgonetes i maleters de cotxes, vigilant fronteres, ports i aeroports, així com la navegació marítima i l'espai aeri, incloses les barques de pesca i les aeronaus de parapent, són una mostra de desesperació, d'histèria desfermada i d'impotència. I vós, estimat President Puigdemont, en sou la causa. Se senten humiliats i impotents perquè la vostra intel·ligència política ha burlat el govern, els cossos armats i les clavegueres de l'Estat espanyol. Ells són el gloriós Estat que va conquerir Perejil, i amb ells, ja ho sabeu, no s'hi juga.

Crec, President, que heu fet una tasca immensa des de la capital d'Europa. Permeteu-me que ho repeteixi: immensa. No sou únicament conegut a tot el planeta –el meu germà ha tornat recentment de l'Argentina i ha constatat que tothom, absolutament tothom amb qui ha parlat, des d'universitaris fins al personal de neteja dels hotels, sabia que sou el President de Catalunya i quina és la causa catalana. Una causa de pau. És cert que no gaudiu d'una llibertat plena –cap home o dona n'és, de lliure, si el seu poble no ho és també–, és cert que no sou on voldríeu ser. Però sou molt més lliure que els catalans innocents que l'Estat espanyol reté en presó com a ostatges. Infinitament més lliure. Res del que heu fet fins ara no hauria estat possible si estiguéssiu reclòs a la cel·la d'una presó espanyola. Per això heu de continuar en llibertat sigui quina sigui la fórmula que establiu.

Com us vaig dir en una carta anterior, us necessitem lliure, President. Heus aquí la raó per la qual la vostra llibertat els treu tant de polleguera, perquè és immensament efectiva. Diguin el que diguin i per més que baladregin, saben que han perdut el combat dels arguments. Només els resta la força, la violència de l'Estat. En això hi tenen la mà trencada, no hi ha dubte. És el seu capteniment natural. Il·lusos com són, ni els passa pel cap que la violència del seu govern, del seu Congrés, dels seus tribunals i dels seus homes armats contra Catalunya és la prova més fefaent de la seva impotència. Ells són dinamiters, President. Nosaltres som corredors de fons. Rebeu el meu reconeixement més sincer i l'abraçada més forta i afectuosa per la fermesa que manteniu en aquests moments tan difícils i trasbalsadors per a la vostra vida i la vida de Catalunya. No serà Espanya, sinó la història, qui us farà justícia.

El Món , 5/2/2018
 
L'adéu de Cinesa a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 maig 2020
L'adéu de Cinesa a Sant CugatPer a tot amant del cinema, la mort d'una sala és indicativa de fins a quin punt els nous temps, amb els nous hàbits de consum, estan desnonant el 7è art del que fins ara havia estat el seu hàbitat natural. El fenomen de les multisales, fruit d'una concepció nord-americana de la vida, que estableix un control de l'individu atrapant-lo en un centre comercial, ja va ser un adéu a la manera tradicional de veure cinema. El preu del sòl s'ha encarit, les sales grans ja no són rendibles, la separació entre files s'ha reduït i les crispetes són la columna vertebral del negoci.
La notícia trista a Sant Cugat, però, no és que Cinesa marxi. Aquesta empresa ja feia temps que havia minvat els serveis a l'espectador. La notícia trista és que moren dues pantalles. És a dir, que l'oferta, comptant les nou de Yelmo, arribades el 1997, quedarà a reduïda a onze. O dit d'una altra manera: si per al Sant Cugat del 1997, amb 50.000 habitants, hi havia tretze pantalles; per al Sant Cugat del 2018, amb 90.000, n'hi haurà onze. Val a dir que els encertats cicles de cinema d'autor i de clàssics són més mèrit de l'Ajuntament i de la pressió ciutadana que no pas de l'empresa.

Ara, la situació planteja un inconvenient i una incògnita. L'inconvenient és que es redueix l'oferta per al desplaçament a peu –hi ha molta gent gran que no va mai als Yelmo perquè imposen motorització–; la incògnita és qui gestionarà les dues sales supervivents. Caldrà recordar que hi ha altres cinematografies, a banda de l'americana, i que una ciutat com Sant Cugat, que aposta per la cultura, ha de tenir una sala que projecti les pel·lícules com han estat concebudes: en versió original.

Tot Sant Cugat , 5/2/2018
 
Viaró, una escola que discrimina les dones Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 maig 2020
Viaró, una escola que discrimina les donesLa meva felicitació al sindicat CGT (Confederació General del Treball de Catalunya) per haver denunciat la discriminació contra les dones com a praxi habitual de l'escola santcugatenca Viaró, de l'Opus Dei, amb una selecció de professorat que, amb l'excepció de l'etapa infantil, només admet homes. El fet és gravíssim per diverses raons. La primera i fonamental, és que viola els drets humans i institucionalitza la marginació de les professores pel sol fet de ser dones. Però n'hi ha d'altres que fan del tot justa la sanció de 50.000 euros imposada per la Inspecció de Treball de la Generalitat, com ara el fet que es tracta d'una escola concertada, amb tot el que això significa en termes econòmics, i el missatge masclista que transmet a l'alumnat.

Arribats aquí, cal tenir barra per afirmar, com afirma Viaró, que "estem convençuts que la nostra forma d'actuar no representa tal discriminació", i que només contracten homes a partir de Primària per motius pedagògics, atès que tots els alumnes són nens i tenen "molt bona sintonia" amb els professors'. Realment vergonyós. La justificació ja és en si mateixa una mostra dels principis androcèntrics que regeixen aquest centre i de la doctrina fal·locràtica que imparteix.

D'acord amb els principis del Viaró, a les seves aules els nens i les nenes només es barregen en l'etapa infantil; després, en les etapes posteriors, les nenes desapareixen i ja tot són nens i professors homes, no fos cas que la presència d'una professora a la classe trasbalsés les tendres ments masculines dels alumnes, els transmetés una visió femenina del món i provoqués, en els més grans, pensaments libidinosos. Ja diu certa ideologia que la dona, per la seva naturalesa llicenciosa, és portadora de tots els mals de la terra i incitadora dels homes al pecat.

En el model d'homosocietat del Viaró la dona és un ésser subaltern a l'ombra sempre del marit i concentrat en la reproducció i en les tasques domèstiques o de caràcter assistencial. De les coses "importants" ja se n'ocupen els homes. Per això cal mantenir separats tots dos sexes: els nens i els homes en un lloc, i les nenes i les dones en un altre. Una pregunta, tanmateix, caldria que el Viaró respongués: si tan segurs se senten que la seva discriminació per raons de sexe no viola els Drets Humans, per què han corregut tant a amagar-ho en la pàgina web del centre? Estem parlant de l'ideari que fins ara deia que els professors del Viaró "seran sempre homes, excepte en l'etapa d'educació infantil".

Cugat.cat , 2/2/2018
 
El sexe com a antídot contra la guerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 maig 2020
Les Xandrines
Les Xandrines
El cas de les Xandrines és un cas singular. Tant de bo n'hi haguessin més, però no sovintegen. Ho dic en el sentit que es tracta d'una companyia teatral formada únicament per dones que ha tingut una magnífica resposta del públic en tots els muntatges que ha presentat. L'últim és "Lisístrata", la divertida comèdia d'Aristòfanes, estrenada al Teatre de Mira-sol, en què les dones atenenques es conjuren negant-se a copular amb els homes mentre aquests no deixin de fer guerres.

En aparença, "Lisístrata" és tan sols una comèdia lleugera, intranscendent, sense cap més intenció que entretenir el públic una estona, però no és ben bé així. D'entrada, parteix d'uns fets reals, com ara el desastre que va suposar la lluita atenenca per Sicília, i la tragèdia quotidiana derivada del fet d'entendre la guerra com un sistema de vida permanent. Però hi ha més coses. Hi ha, per exemple, el parentiu entre la guerra i el mite de la virilitat. Les guerres, lligades sempre a conceptes com la força, la bel·licositat, el poder, el coratge, l'honor, l'exèrcit, l'armament..., han estat, des de sempre, un element per mitjà del qual els homes han reafirmat la seva masculinitat, fins al punt que demanar-los que hi renunciïn, especialment en aquells temps, és gairebé com demanar-los que renunciïn a ser homes.

A "Lisístrata", consegüentment, els homes se'n riuen d'aquesta pretensió de les dones; però a mesura que va passant el temps i que el desig sexual s'accentua, Atenes esdevé un bosc espès d'ereccions i les coses fan un tomb. Un tomb força divertit i que és un terreny ideal per a les Xandrines. El seu muntatge, dirigit per Roger Cònsul, és una versió lliure de l'obra d'Aristòfanes, que incorpora fets i noms de l'època actual per fer més visible que la guerra és una xacra humana tan inherent al present com ho era en el passat.

Realment esplèndida Mayte Calvo, en el paper de Lisístrata, la dona atenenca que té la feliç idea del complot sexual i que no sols convenç les seves compatriotes, sinó que també persuadeix les dones espartanes de fer el mateix. És tanta la il·lusió, és tant l'entusiasme que posen les Xandrines en l'espectacle, que és impossible que no portin el públic al seu terreny. Molt bona, per cert, la idea de desaparellar la gent a la platea i situar els homes a una banda i les dones a l'altra, ja que això accentua la comicitat d'algunes situacions i cohesiona molt més el joc escènic entre actrius i espectadors.

Núria Bou, Sílvia Claramunt, Virgínia Cervera, Mireia Monells, Olga Munté i Maria Vancells són unes grans actrius, i veure-les en escena sempre és un plaer. A "Lisístrata", d'acord amb els personatges que interpreten, saben ser llestes, ambigües, enginyoses, intuïtives i assertives, alhora que també sensuals, provocadores, diablesses i gates maules. Especialment divertit és el moment en què les dones comencen a acusar també l'abstinència sexual i el seu bàndol presenta algunes dissimulades desercions. Tal vegada arribarà un dia en què la humanitat estarà tan ocupada pensant en les moltes maneres de fer l'amor, que no tindrà temps de pensar en les moltes maneres de fer la guerra.

Cugat.cat , 26/1/2018
 
L'odi a TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 maig 2020
L'odi a TV3L'odi de l'Estat espanyol contra Televisió de Catalunya és indestriable del procés català, no cal ni dir-ho. Però les arrels d'aquest odi són molt més profundes que no pas això i estan estretament lligades a un odi ancestral a la nació catalana. Aquest odi, evidentment, ha tingut diferents fases al llarg de la història; algunes de ferotges, i d'altres més laxes. Tot ha depès de les mesures autodefensives que Catalunya ha desenvolupat. Mentre s'ha mostrat submisa davant del poder espanyol, aquest ha relaxat el seu fuet. Però, en voler ser ella mateixa, les fuetades s'han intensificat.

Com he dit altres vegades, és la mateixa relació del negre amb l'amo blanc. L'amo blanc odia el negre, per bé que el necessita, i cada cop que aquest no obeeix les seves ordres, no dubta a treure el fuet per recordar-li qui mana i què diu l'imperi de la llei blanca. Si, per contra, el negre es mostra submís, l'amo blanc sap premiar aquesta actitud. És la seva manera de sentir-se "amo bo", amo gentil i generós, i de reafirmar la seva autoritat. Ras i curt: el negre no pot ser lliure, perquè ho diu la llei de l'amo blanc, de la mateixa manera que Catalunya no pot ser lliure perquè ho diu la llei de l'amo espanyol. El negre és un humà inferior, i Catalunya és una col·lectivitat inferior. I els individus i les col·lectivitats inferiors no poden gaudir dels mateixos drets que els individus i les col·lectivitats superiors. Així de senzill. Pur feixisme, ja ho veiem.

En un Estat amb aquests principis, és obvi que TV3, si no pot ser reconvertida en la idea original per la qual l'Estat espanyol va acceptar-ne l'existència: que fos una "televisió antropològica", ha de desaparèixer. El terme "televisió antropològica" l'he posat entre cometes, perquè és el terme exacte que va emprar el director general de RTVE, José María Calviño (època PSOE), l'any 1983. És a dir, TV3 havia de ser una televisió folklòrica, centrada exclusivament en afers casolans, com ara els concursos de gossos d'atura, o els aplecs del cargol, o les fires de la Candelera. Particularitats pròpies, en definitiva, de la patria chica de los españoles nacidos en Cataluña.

TV3 encara té una visió hispanocèntrica de la vida –com també la tenen, encara, per paradoxal que sembli, molts independentistes, fruit de l'espanyolització secular que ha patit el nostre país–, però cal reconèixer que ha fet un gir molt positiu en consonància amb la presa de consciència de la societat. Res a veure amb la nefasta etapa sota govern socialista, en què vaig escriure el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?. Conseqüentment, si l'Estat espanyol ha reaccionat amb violència –violència política, violència jurídica i violència policíaca– contra aquesta presa de consciència catalana, per quin motiu no hauria de fer el mateix contra TV3? Televisió de Catalunya és una estructura d'Estat –com també ho són els Mossos d'Esquadra–, la qual cosa la converteix en una mena de contrapoder, per petit que sigui, i és normal que l'Estat espanyol la odiï profundament. Hi té motius ideològics, polítics i econòmics. TV3 no sols no és la televisió folklòrica que ells voldrien, sinó que és una de les millors televisions d'Europa. I això malgrat que Catalunya no té un Estat.

I per si fos poc, els índexs continuats d'audiència, que mostren TV3 com a emissora líder permanent, els recorden que Catalunya no és Espanya, cosa que els treu de polleguera fins al punt que mirar el mapa mediàtic de la península ibèrica i veure que Catalunya se'ls resisteix com Portugal, se'ls fa del tot insuportable. Si poguessin, aplicarien el 155 també a Portugal.

Però veient impossible, com veuen, tancar TV3, opten per provocar-li una mort clínica. La mateixa maniobra, si fa no fa, que van seguir amb Ràdio 4. Jo conec profundament el cas de Ràdio 4, perquè vaig ser un dels pares de l'emissora el 1976, al costat de grans professionals. La dotació econòmica per fer programes amb un mínim de cara i ulls va anar minvant de manera tan bèstia i humiliant que ja no era possible fer una ràdio mínimament competitiva. I és que deixar morir –"para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"– és una manera menys sorollosa de matar. Això és justament el que ara volen fer amb TV3, que visqui com si fos morta.

El que ells ignoren, tanmateix, és que el lloc que ocupa TV3 en el marc simbòlic de Catalunya, no té res a veure amb el lloc que ocupa TVE en el marc simbòlic espanyol. Per als espanyols, TVE és només l'emissora pública del seu país i no hi tenen cap vincle afectiu o emocional per la senzilla raó que va néixer com una prerrogativa natural de l'Estat. TV3, en canvi, va néixer com una fita, com una petita victòria d'una nació sense Estat i contraposada al pensament únic imposat pel règim de l'Estat opressor. Es tracta, per tant, d'una emissora no només vista, sinó també estimada pels catalans. Els catalans s'estimen TV3 i la senten seva en la mateixa mesura que senten seves altres coses que ocupen igualment un espai simbòlic en l'imaginari col·lectiu del país. Només cal recordar les llàgrimes d'emoció amb què tantíssims milers de catalans van rebre el naixement de TV3 el 10 de setembre de 1983 i la metàfora que hom va veure en el fet d'haver escollit la pel·lícula "Alba Zulu" com a projecció de la nit inaugural.

L'Estat espanyol ha de saber que TV3 és material sensible, i que l'intent d'escanyar-la serà percebut com el que és: una branca més de l'intent secular espanyol d'escanyar Catalunya. Si volen pensar-hi, de matèria no els en mancarà. Poden començar per pensar com és possible que després de segles d'opressió, després dels decrets de Nova Planta reproduïts amb aparença "constitucional", després de tants règims dictatorials, de tanta opressió militar, de tanta persecució de la identitat, de la llengua i de la cultura catalanes, de tants intents d'esborrar la catalanitat de la capa de la terra..., com és possible, repeteixo, que encara siguem aquí. Doncs sí. Mal que els pesi, com els vam demostrar l'1 d'Octubre i el 21-D, encara som aquí. Som aquí disposats a defensar les nostres institucions. Som aquí, perquè, per més que ho han intentat, mai no ens han pogut vèncer. Som aquí perquè mai, mai, mai no ens han vençut.

El Món , 22/1/2018
 
No torneu, President Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 maig 2020
No torneu, PresidentNo torneu de Brussel·les, President. En teniu moltes ganes, és comprensible. L'exili us allunya de les persones que més estimeu: la vostra muller Marcela, les vostres filles, els vostres pares... A més, les urnes us han restituït en el càrrec que l'Estat espanyol va arrabassar-vos violentament per mitjà d'un cop d'Estat i és lògic que vulgueu retornar a Catalunya per exercir-lo amb tota legitimitat. És el vostre dret. Però heu de tenir en compte que això només seria possible en un Estat democràtic com el belga, on el delicte de rebel·lió de què Espanya us acusa –un delicte fabricat pels hereus ideològics del franquisme– no existeix. A l'Estat espanyol, com sabeu, tenir idees desafectes al Règim comporta persecució, assetjament, apallissament i empresonament, i la vostra persona ha estat conceptuada com a "terrorista". Us consideren un terrorista, perquè el fals delicte espanyol de rebel·lió és equivalent al de terrorisme, és a dir, un delicte de gravetat extrema, que pot significar vint anys de presó. Vint anys de la vostra vida.

És obvi, doncs, que no podeu tornar per raons humanístiques. La gola del llop no ha estat mai un bon projecte de vida per al xai. Però n'hi ha d'altres, de raons, i jo us les vull fer avinents perquè les mesureu des de la distància. Unes són de caràcter polític, i d'altres afecten la dignitat del país que presidiu. En primer lloc, no és cap secret que l'Estat espanyol frisa perquè piqueu l'ham i travesseu la frontera. I tan bon punt ho feu, sereu segrestat, emmanillat i empresonat. Ja fa temps que us estan esperant. Que deixéssiu en ridícul milers de policies, guàrdies civils i serveis d'intel·ligència espanyols canviant de cotxe sota un pont, despistant l'helicòpter que us seguia, amagant magistralment les urnes i les paperetes del Referèndum i apareixent a Brussel·les per sorpresa tot celebrant-hi una roda de premsa d'abast mundial, no us ho perdonen. No ho confessaran mai, però podeu estar segur que el dia d'aquella roda de premsa es van donar molts cops de puny a les taules de Madrid i van rodar molts caps vinculats a les clavegueres de l'Estat. Hi ha humiliacions molt traumàtiques. Sobretot les que infligeix una colònia al poder imperial. Com més tronat i esperpèntic és l'imperi, més fina és la seva pell i més traumàtica la seva humiliació.

El vostre cas, i el dels consellers que us acompanyen, desmunta de dalt a baix el discurs del nacionalisme espanyol disfressat d'universalisme que diu que la independència de Catalunya no té cap sentit perquè vivim en una època en què "les fronteres estan desapareixent". Tant de bo fos veritat! Però perquè ho fos, caldrien, si més no, dues coses: caldria una cultura democràtica planetària que encara manca a molts estats, una cultura que respectés el dret de decidir dels pobles sobre si mateixos, i caldria que no hi hagués pobles que fessin lleis que emmanillessin altres pobles. Tanmateix, mentre això no sigui possible, mentre hi hagi estats supremacistes com l'espanyol, les fronteres seran necessàries, perquè és gràcies a aquestes fronteres que persones nobles, honrades, pacífiques i democràtiques com vós poden ser protegides de l'absolutisme més abjecte. Justament és una frontera democràtica allò que us salva ara mateix de l'odi i de la fúria d'una frontera absolutista. Benvingudes i estimades siguin, doncs, les fronteres respectuoses amb els drets humans.

Una altra de les raons que desaconsellen el vostre retorn, President, és la que, com us deia, afecta la nostra dignitat col·lectiva. No és Carles Puigdemont la persona que Espanya vol empresonar, el nom els importa poc, és el president de Catalunya. Us volen segrestar, emmanillar, maltractar, despullar, empresonar i exhibir-vos com un trofeu de guerra per humiliar-nos a tots. Si poguessin, us passejarien dalt d'un carro tancat en una gàbia pel Paseo de la Castellana perquè la gent, amb els seus vituperis, es burlés de vós i de Catalunya. Us volen escarnir, perquè saben que escarnint-vos a vós escarneixen Catalunya. I això no ho podeu permetre, President. Per boca d'un portaveu del PP, el govern espanyol, amb el suport de PSOE i Ciudadanos, us va amenaçar dient que podeu acabar com el president Companys. Això sol ja diu la misèria moral d'aquest Estat i el feixisme de la seva ideologia. Per sort, el context geopolític del segle XXI a Europa no té res a veure amb el del 1940, i, per tant, el desenllaç no pot ser el mateix. Però sí que ho pot ser la vexació. La vexació mediàtica d'avui dia equival als gargalls, a les monedes de coure i als rosegons de pa que la gent llançava al president Companys quan l'exhibien darrere les reixes d'un calabós de Madrid.

Si ja és ignominiós el que han fet amb membres del nostre govern i amb els presidents de l'ANC i d'Òmnium Cultural, imagineu la magnitud del que farien si la presa fóssiu vós. Dit d'una altra manera: si aquells a qui l'Estat espanyol considera actors secundaris de la insubmissió els ha tractat com si fossin escòria, què no farà amb vós, si caieu a les seves urpes, considerant-vos, com us considera, l'actor principal? Vós, estimat president Puigdemont, heu de ser conscient que concentreu en la vostra persona l'odi infinit que sent l'Estat espanyol contra tot allò que tan dignament representeu.

Això de banda, heu de tenir en compte també que res del que heu fet a l'exili no ho hauríeu pogut fer tancat en un calabós espanyol. Heu internacionalitzat el conflicte, heu projectat mundialment la lluita de Catalunya per la llibertat i heu aconseguit que tot el planeta sàpiga el vostre nom i quin és el càrrec que el poble català us ha lliurat per majoria absoluta. I si en teniu el més mínim dubte, n'hi ha prou que compareu la indiferència que mostra Espanya davant el patiment dels presos polítics amb l'ànsia, el despit i la ràbia amb què us mira a vós. Vós sou la pedra a la sabata de l'Estat espanyol, perquè amb el vostre exili, amb les entrevistes que concediu als mitjans estrangers i amb l'expectació que generen les vostres rodes de premsa esteu dient cada dia al món que hi ha un Estat al sud d'Europa on no existeix la separació de poders, on s'embarguen els bens dels polítics desafectes al Règim, on es criminalitzen els alcaldes i els mestres d'escola, on s'ofega econòmicament els mitjans de comunicació plurals i insubmisos, on es persegueix, s'apallissa i s'empresona la ciutadania per les seves idees, on no es permet que els partits polítics majoritàriament votats puguin portar a terme els programes electorals que les urnes han legitimat, on s'escampa la por per encadenar la ment i la llibertat d'expressió de les persones, i on, en definitiva, es violen els drets humans amb absoluta impunitat.

Romangueu a la capital d'Europa, President. Creeu un govern a l'exili, dirigiu el país des de Brussel·les –oi que diuen que no hi ha fronteres a la Unió Europea?– delegueu les funcions específiques del dia a dia i continueu atraient el focus mediàtic internacional amb les reunions de govern i les convocatòries de premsa que hi celebreu periòdicament. Feu, en definitiva, just allò que l'Estat espanyol no vol que feu: posar-lo en evidència com el que és: el règim totalitari del sud d'Europa. I, sobretot, no claudiqueu. No renuncieu a ser un home lliure, perquè de la vostra llibertat, depèn la futura i irrenunciable llibertat de Catalunya.

El Món , 8/1/2018
 
"Persona non grata" a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 maig 2020
Pablo Llarena
Pablo Llarena
Ara ja sabem que la criminalització de l'independentisme per part de l'Estat espanyol no sols no s'atura, sinó que el jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena –que té casa a Sant Cugat i que ha fet la major part de la seva carrera a Catalunya–, està enllestint l'acusació del delicte de rebel·lió contra Artur Mas (PDeCAT), Marta Rovira (ERC), Anna Gabriel i Mireia Boya (CUP), Marta Pascal (PDeCAT) i Neus Lloveras (AMI). En total, estaríem parlant de 28 persones imputades: 14 del Govern, 6 de la Mesa del Parlament, 5 de grups parlamentaris i partits i 3 d'entitats sobiranistes. És demencial, certament. Però encara ho és més si recordem que hi ha una ofensiva judicial contra més de 700 alcaldes per haver contribuït a la realització del referèndum de l'1 d'octubre, que pot ser extensiva a dos milions de persones com a participants d'un delicte col·lectiu de rebel·lió (!)

Davant d'aquesta vulneració flagrant dels drets humans, per part de Pablo Llarena, seria força pertinent que els tres partits perseguits, mitjançant un ple de l'Ajuntament, declaressin l'esmentat senyor "persona non grata" al municipi. Girona, Llavaneres, Santpedor, Breda, Torelló, Arenys de Munt o La Bisbal d'Empordà han fet el mateix amb noms significatius, com ara Felip VI, Mariano Rajoy o Enric Millo. És una declaració sense validesa jurídica, no hi ha dubte, però amb una gran càrrega simbòlica, ja que en queda constància històrica en el municipi i constitueix un acte de dignitat en defensa de persones pacífiques i democràtiques que per la ideologia d'un jutge es veuen acusades d'un delicte equivalent a terrorisme i s'enfronten a penes de vint anys de presó.

Tot Sant Cugat , 3/1/2018
 
La histèria contra el color groc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 abril 2020
La histèria contra el color grocLa histèria que el color groc ha desfermat en el nacionalisme espanyol, fins al punt que tant el govern d'aquell país com els seus tribunals –cosa lògica, atès que són exactament el mateix–, està arribant cada cop més a extrems paroxístics. Ara, el Partit Popular, partit d'ultradreta absolutament residual a Catalunya, ha demanat a l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès (on també és residual) que identifiqui i sancioni les persones que posin llaços o qualsevol element groc a la via pública, ja que, segons aquesta formació, la visió del color groc genera "crispació" i suposa "una conducta inacceptable".

No cal dir que tot demòcrata es veu obligat a fregar-se els ulls després de llegir una barbaritat com aquesta. Sembla impossible, certament, que hi hagi algú tan mancat de sentit del ridícul. És tan esperpèntic, tot plegat, que, si el rerefons no fos tan greu, hauríem de fer esclafits de riure. Però és greu, molt greu, perquè ja vam veure en les darreres eleccions catalanes com l'Estat espanyol prohibia l'ús del color groc en la roba dels responsables de les meses electorals i les amenaces de no poder votar que es van llançar contra aquells ciutadans que portessin alguna peça groga, ja fos un jersei, una jaqueta, una gorra, una bufanda, una corbata, etc.

Sembla increïble, però és veritat. També és veritat que només un Estat feixista pot arribar tan lluny, només un règim totalitari pot arribar a criminalitzar un color sota l'acusació que evoca una manera de pensar que li és desafecta. Talment com si els únics colors permesos haguessin de ser aquells que s'identifiquen amb les maneres de pensar del Règim. Ja sabem que l'abc del totalitari és l'exigència del pensament únic, l'adhesió cega als seus principis absolutistes, i que qualsevol representació pública de la discrepància, per simbòlica que sigui, el treu de polleguera i el crispa. Però en un marc com la Unió Europea, l'Estat espanyol, ni que fos per pudor, hauria d'intentar dissimular una mica. Cal reconèixer, tanmateix, que demanar seny i sentit comú a l'Estat espanyol és demanar la lluna en un cove. Per això exhibeix la seva "cerrazón" sense cap mena d'escrúpol. Ni li passa pel cap que, d'acord amb els seus esquemes totalitaris, caldria criminalitzar també el color blau i el color taronja, ja que evoquen, respectivament, els postulats de PP i Ciudadanos, partits que, per la seva ideologia d'ultradreta, generen crispació en milions de demòcrates catalans.

Als grocfòbics, que, ves per on, són també els bel·ligerants apologistes d'aquell espectacle sanguinari conegut amb el nom de Fiesta Nacional espanyola, els passa exactament el mateix que al brau quan veu el color vermell. De la mateixa manera que la visió constant de la capa vermella li molesta la vista, li cansa la retina i l'empeny a envestir per alliberar-se del neguit que li provoca, també el totalitari experimenta idèntica i al·lèrgica irritació davant la visió constant del color groc a tots els pobles i ciutats de Catalunya. Per això, primitiu com és, fa l'únic que sap fer: envestir.

Racó Català , 19/1/2018
 
El conflicte del carrer Santa Maria i la Cavalcada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 abril 2020
El conflicte del carrer Santa Maria i la CavalcadaAquests dies, l'Associació de Comerciants de Centre Vila, de Sant Cugat, ha fet públic un escrit en què expressa la seva indignació pel fet que enguany la Cavalcada de Reis no ha passat pel carrer de Santa Maria com en anys anteriors. Opina, aquesta associació, que l'itinerari sempre havia tingut com a referència l'esmentat carrer, i no entén la raó del canvi.

Per refermar la seva queixa, l'AACC Centre Vila fa dues consideracions: la primera retreu al consistori que no els hagi donat l'oportunitat de discutir "una mesura tan dràstica'; i la segona remarca que, "malgrat les dificultats i particularitats d'aquest tram viari, estret i amb molt volum de gent, mai no s'ha produït cap incident que motivi una decisió tan arbitrària".

Amb relació a la primera, és ben cert que enraonar sempre és bo i que, parlant, si hi ha voluntat, la gent s'entén. Per entenimentada que pugui ser una decisió, mai no és sobrer enraonar-la. Una altra cosa és l'argument que diu que "mai no s'ha produït cap incident". Totes les coses d'aquest món mai no passen fins que passen, i quan passen totes les mirades, incloses les dels més abrandats defensors del risc, es giren cap a l'autoritat competent. No cal dir que el principal retret que els santcugatencs en general farien a aquesta autoritat, en cas d'incident, seria que fer passar la Cavalcada de Reis per un espai tan estret com el carrer de Santa Maria equival a voler fer passar el clau per la cabota.

L'eix comercial de Sant Cugat té una força extraordinària, això és indiscutible. Només cal mirar quins són els preus per llogar-hi un local. Hem creat una esplèndida illa de vianants que convida a passejar i a badar a la manera mediterrània, que és l'antítesi de la manera nord-americana, consistent a tancar la gent en un centre comercial durant un munt d'hores a fi de buidar-los les butxaques. Però el fet de poder tenir una botiga al carrer de Santa Maria no ha de ser un privilegi a l'hora d'acollir esdeveniments ciutadans, i la Cavalcada de Reis n'és un. L'Ajuntament té l'obligació d'obrir nous espais de centralitat no sols per descongestionar punts determinats, sinó per donar vida a altres barris i als comerciants que els fan possibles. Sembla just, per tant, que alguns esdeveniments, per puntuals que siguin, ajudin a compensar una mica aquest desequilibri.

Si, com dic, escoltar totes les parts implicades en el cas d'un conflicte sempre és bo, hem de convenir que l'opinió dels comerciants que no formen part de l'eix comercial santcugatenc també ha de ser escoltada. La seva veu també mereix respecte. I, en aquest sentit, és molt normal que a ells els faci il·lusió que la Cavalcada passi per davant dels seus establiments. Oi que, havent-hi carrers més amples, no tindria cap sentit que Barcelona fes passar la seva Cavalcada pel carrer de Petritxol, per bonic que sigui? Doncs l'amplada del carrer de Santa Maria, de Sant Cugat, és, si fa no fa, la mateixa.

Jo no crec, d'altra banda, que l'insult i la desqualificació siguin la millor manera de fer-se escoltar. Per això m'ha sobtat que l'AACC Centre Vila, en el seu escrit, emprés aquest llenguatge titllant de "cabdills" el govern municipal. Suposo que a aquesta associació no li agradaria gens que els comerciants perifèrics, tot d'una, li dediquessin el mateix qualificatiu. I és lògic, perquè, a més de lleig, seria injust. La solució, per tant, es pot trobar en la presentació d'una proposta. És a dir, que l'Associació de Comerciants Centre Vila sigui prou imaginativa per inventar-se un esdeveniment a celebrar qualsevol dia de l'any i que s'ajusti a les característiques del terreny. Si és un bon invent, segur que tindrà èxit i no els caldrà cap Cavalcada.

Cugat.cat , 19/1/2018
 
El complot de la Cavalcada de Reis Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 abril 2020
El complot de la Cavalcada de ReisSóc conscient que el tema d'aquesta columna d'avui és un tema menor, un tema d'aquells que no generen polèmiques ni grans controvèrsies. Tanmateix, és un tema nostre, un tema local, que, ves per on, cada any aplega en un sol dia i en una hora concreta milers de santcugatencs, milers de famílies que porten els seus infants al centre de la ciutat perquè vegin la Cavalcada de Reis.

Es tracta, certament, d'una mentida descomunal, una mentida que és fruit de la confabulació de tota la societat per tal de fer somniar uns infants que, amb la santa innocència de l'edat, viuran la nit més màgica de tota la seva vida. Tots hem estat infants i recordem el delit amb què ens allitàvem la nit del 5 de gener i la il·lusió amb què ens llevàvem el dia 6. Cap altra il·lusió no és comparable, i no pas perquè no en tinguem d'altres, d'il·lusions, en fer-nos grans. Naturalment que en tenim. Però cap no és comparable a la de la nit de Reis, perquè és una il·lusió meravellosament pura i lliure dels anhels, de les ambicions i dels càlculs racionals que ens acompanyaran en l'edat adulta. N'hi ha prou de veure els ulls amb què els infants es miren Melcior, Gaspar i Baltasar, quan aquests els saluden des de les seves carrosses envoltats de joguines, per saber què és la felicitat.

Però per fer possible aquesta escenificació, per poder vestir de versemblança aquest complot unànime i gegantí que és la Cavalcada de Reis en si mateixa, cal la implicació de molts sectors socials, des de l'Ajuntament fins a diverses entitats. En la Cavalcada d'aquest 2018 hem tingut, a més, la implicació del Taller d'Escenografia del Teatre-Auditori amb la persona de Carles Pujol al capdavant. Ell, amb el seu grandíssim talent, ha dissenyat unes carrosses que per la seva exquisidesa serà bo que es guardin amb cura a fi de poder-les fer servir en anys successius. Ara no tenim carrosses llogades, ara tenim les nostres pròpies carrosses.

D'acord amb el mite, l'Orient havia de ser present en les carrosses i en els camells de tots tres Reis. I Carles Pujol ho ha reflectit situant l'origen del rei blanc en la zona del Pròxim Orient més propera a Europa, que seria l'antiga Pèrsia, el rei ros a l'Índia, i el rei negre a l'Àfrica. Algú pot pensar que tot plegat, tenint com a destinatari la mainada, no mereix pas tanta cura i tanta precisió, ja que els infants, quan són molt menuts, s'ho empassen tot. Però jo ho aplaudeixo, perquè indica respecte. Allà on alguns dirien "Ja està bé, no t'hi escarrassis', en Carles Pujol i el Taller d'escenografia del Teatre-Auditori hi han posat talent, entusiasme i esforç per fer més creïble el complot dels adults i per captivar encara més els emocionats esguards dels infants. La meva felicitació.

Cugat.cat , 12/1/2018
 
El cas del client expulsat per dur un llaç groc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 abril 2020
El cas del client expulsat per dur un llaç grocLa nit del 22 al 23 de desembre passat, el senyor Miquel Delclòs, de 47 anys d'edat, va fer un sopar d'empresa amb els seus treballadors, unes deu persones, i, en acabat, a la una i deu minuts, van decidir entrar al bar The Police 080, de l'avinguda del Pla del Vinyet de Sant Cugat. A 2/4 de dues, quan ja feia vint minuts que hi eren, un vigilant de seguretat es va atansar al senyor Delclòs i, tutejant-lo, li va dir: “Amb el llaç groc no pots estar aquí dins”. El senyor Delclòs va preguntar si l'estava fent fora i el vigilant li va respondre que s'esperés un moment, que anava a consultar-ho a un superior. Al cap d'una estona va aparèixer de nou, aquesta vegada acompanyat d'un altre individu, i li va dir que sí, que l'expulsaven del local. El senyor Delclòs no va voler fer cap espectacle i sense cap més discussió ni paraula, ofès i humiliat davant dels seus treballadors, va sortir del local.

Miquel Delclòs és membre de l'Assemblea Nacional Catalana i d'Òmnium Cultural, té conviccions sòlides sobre els drets civils i les llibertats i ha denunciat l'establiment als Mossos d'Esquadra pel tracte rebut, un tracte inadmissible perquè vulnera drets bàsics de la persona. Malauradament, el senyor Delclòs ignorava la ideologia d'aquest local, coneguda per molts santcugatencs, i ho va descobrir de la pitjor manera possible, que és sentint-se violentat pels seus responsables. No cal dir que en situacions així és recomanable demanar sempre el full de reclamacions. Si l'establiment s'hi nega, cosa que no pot fer mai, el client ha de trucar a la policia i és aquesta qui, a més d'obligar el local a lliurar-li el full, pren nota de la negativa. Però no és l'únic que cal fer. Cal també denunciar el local, ja sigui allà mateix (sempre és millor) o en una oficina dels Mossos, per tal que l'agressió no quedi impune.

Doncs bé, el senyor Delclòs va fer totes dues coses. A les set de la tarda del mateix dia 23, va tornar a The Police 080 per formalitzar la reclamació en els fulls pertinents de la Generalitat i demanar que "es retiri la llicència d'obertura d'aquest establiment". Tanmateix, en el breu diàleg que es va establir en aquells moments entre el senyor Delclòs i el responsable del local, aquest últim li va reiterar "que la decisió presa aquella nit, expulsant-lo del local per dur un llaç groc a la camisa, la tornaria a repetir". Després d'això, el dia 26, el senyor Delclòs va presentar la denúncia corresponent als Mossos d'Esquadra.

Fins aquí l'exposició escarida dels fets. Ara, però, cal sumar-hi altres qüestions. Per començar, diguem que The Police 080, com explicava Cugat.cat, no va voler fer declaracions a la premsa quan aquesta li ho va demanar. És la covardia habitual del qui se sap en falta i té por que l'afer agafi volada i sigui massa conegut. El següent capítol és el del cinisme explicitat per mitjà d'aquesta nota que el local penja immediatament al seu Facebook: "La nostra prioritat és la seguretat i benestar dels nostres clients, i per tal d'evitar possibles conflictes, sol·licitem la no ostentació externa de qualsevol signe o distintiu polític que pogués vulnerar la convivència pacífica del local". Tanmateix, la direcció, en adonar-se que aquesta nota suposa una confessió en tota regla i una mostra de la ideologia nacionalista espanyola implícita en l'expulsió del senyor Delclòs, no sols l'esborra, sinó que el dia de Nadal publica una segona nota. El problema és que aquesta segona nota constitueix una flagrant contradicció amb la primera. Ara, tement les conseqüències de la denúncia, el bar opta per titllar els mitjans de comunicació de mentiders i per afirmar tot el contrari del que havia dit públicament: "Nosaltres no discriminem mai per raó de sexe, religió o política; [...] nosaltres mai no faríem fora una persona per portar un llaç groc".

Per sort, els fets són els fets i a The Police 080 no li servirà de res embolicar la troca, perquè, com van dir els Mossos, podria haver incorregut en un delicte d'odi. El pretext per expulsar el senyor Delclòs, adduint que ho feien per "evitar possibles conflictes" és jurídicament insostenible. No hi ha cap llei que prohibeixi dur un llaç groc a la camisa. Qui sí que va incomplir la llei va ser el bar, perquè en el remot supòsit que aquell llaç hagués suscitat una acció violenta per part d'algú, l'únic culpable hauria estat aquest algú; mai el senyor Delclòs. Tot plegat és tan repugnant com ho seria que un establiment, per tal d'evitar provocacions, fes fora els negres, les dones amb faldilla curta o els portadors d'un llaç amb la bandera de l'Arc de Sant Martí. Si la visió d'un negre, d'unes cames de dona o de la bandera gai provoquen un blanc, un violador o un homòfob, els delinqüents són el blanc, el violador i l'homòfob, mai el negre, la dona o l'homosexual. No caldria sinó! Val a dir, però, que The Police 080 és el mateix local que el 24 de juny de 2017 ja va ser denunciat per discriminació racista en negar l'entrada a dues persones del Senegal i de la República Dominicana dient-los que anessin "a l'Otto Zutz, on tenen una sala per a negres".

Sembla que la ideologia de The Police 080 topa sovint de manera frontal amb el respecte pels drets fonamentals. La ideologia nacionalista espanyola que va expulsar el senyor Delclòs és la mateixa ideologia que tanca a la presó persones innocents, honestes, pacífiques i democràtiques, i la que, fidel als seus principis absolutistes, sent una profunda aversió pels llaços grocs, els llaços que la posen en evidència davant de tot el planeta. La ironia és que el Teatre-Auditori de Sant Cugat, situat just al davant de The Police 080, va posar tot seguit un llaç groc lluminós a la seva façana. Un llaç groc que, en reflectir-se en els vidres-mirall exteriors del bar, feia l'efecte que era el bar qui el lluïa a la seva façana. A qui no vol cols, dos plats.

Cugat.cat , 5/1/2018
 
La repressió feixista de l'Estat espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 gener 2020
La repressió feixista de l'Estat espanyolAquests dies hem sentit un argument que sobta força venint de polítics i tertulians més grans de quaranta anys amb relació al comportament de l'Estat espanyol contra Catalunya. Em refereixo a frases relatives als fets de l'1 d'octubre i a l'empresonament dels legítims representants del poble català democràticament escollits. Frases com ara aquesta: "Ningú no es podia esperar que l'Estat arribés als extrems a què ha arribat". Segur que no? Són extrems molt forts, certament, extrems abominables que han atret l'interès informatiu de tot el món. El món desconeix la naturalesa de l'Estat espanyol –una naturalesa d'arrel castellana, que és dominadora i absolutista–, i és lògic que se sorprengui davant de tanta virulència i de tant primitivisme contra un país pacífic l'únic crim del qual ha estat vehicular políticament els seus anhels a través d'un referèndum, que és la manera com els pobles civilitzats dirimeixen les seves diferències.

També és lògic que les generacions nascudes després de la mort de Franco estiguin esfereïdes per la situació. Les barbaritats que cometien els grisos són per a aquests joves pàgines d'una història que els queda lluny, perquè ells, per sort, es van formar en escoles catalanes que els transmetien valors democràtics. Fins aquí, doncs, la sorpresa pot tenir una explicació. Però sobta força, francament, que els qui han vist amb els seus ulls o que han patit en pròpia pell les essències espanyoles restin ara amb els ulls esbatanats davant la fúria nacionalista d'un trident format per Populars-Socialistes-Ciudadanos que representa el gros de la societat espanyola del segle XXI. Jo mateix, en les diverses conferències que vaig fer en els dos anys anteriors a l'1 d'octubre, no vaig deixar mai de repetir que tot el que havíem vist fins aleshores era un conte de fades comparat amb el que vindria, perquè l'Estat espanyol és capaç de les més grans barbaritats –ho remarco: de les més grans barbaritats– per impedir la llibertat de Catalunya.

La Unió Europea, prou que ho sabem, és un club d'estats elitista i conservador amb més interessos que valors ètics, raó per la qual es fa l'orni de manera repugnant en situacions tràgiques, com per exemple en el cas dels refugiats que arriben a les seves costes. Amb tot, ves per on, resulta que estem parlant de la zona del planeta on els drets i les llibertats democràtiques gaudeixen de més garanties. La Unió Europea és l'anomenat Primer Món, cosa que la converteix en una mena de paraigua sota el qual, si més no teòricament, no s'admeten estats que violin els drets humans o que utilitzin la violència contra la ciutadania. Tanmateix, ja hem vist que teoria i pràctica no sempre van plegades. Sense cap mena d'escrúpol, si més no públicament, la Unió Europea ha legitimat el totalitarisme espanyol. Només alguns partits europeus s'han posat les mans al cap i han blasmat la repressió contra el poble català.

Com veiem, un dels efectes més poderosos del procés d'independència de Catalunya és que ha deixat literalment despullats un munt de polítics, de tertulians, de partits i també d'idolatries sense fonament. Només cal mirar què se n'ha fet d'Unió Democràtica, avui totalment desballestada, o del PSC, abraçat a partits neofeixistes. Pel que fa a la Unió Europea, l'índex de participació de les eleccions del 2019 mostrarà un grau notable de desafecció catalana, si no és que la mateixa Unió fa un gir de suport a l'autodeterminació de Catalunya. L'únic que no canvia, l'únic que es manté fidel a les seves essències més totalitàries i supremacistes, és l'Estat espanyol. Com diria Guillermo Sautier Casaseca: Lo que nunca muere. Per això resulta sorprenent que algú d'una certa edat hagi viscut els darrers quaranta anys convençut que Espanya era un Estat amb cultura democràtica. Santa Llúcia li conservi la vista!

És un error confondre la submissió del captiu amb la bondat del segrestador. El vernís democràtic espanyol només ha estat possible mentre el poble català s'agenollava davant els designis de Madrid. Tan bon punt Catalunya ha dit "prou", el vernís ha caigut, la catalanofòbia s'ha desfermat –"¡A por ellos!"– i el feixisme legislatiu, jurídic i uniformat s'ha mostrat amb tota la seva plenitud. La ingenuïtat és molt positiva en les relacions humanes, i cal protegir-la. Una altra cosa és la candidesa. La candidesa no ens la podem permetre. L'enemic de la llibertat de Catalunya no es diu Canadà o Regne Unit, es diu Espanya, un Estat que apallissa i empresona persones innocents, que estableix tribunals polítics, que vol il·legalitzar l'ANC i Òmnium Cultural, que viola els drets humans i que encara avui continua protegint i condecorant el feixisme. Hi ha alguna ànima prou candorosa que esperi una resposta democràtica d'un Estat així?

Tranquils, amics. El 21 de desembre tenim una cita a les urnes. Aquell dia cap català que anheli la llibertat del seu país no es pot quedar a casa. Ha de ser el dia que l'independentisme mostri al món la seva victòria. Deixem que Espanya, amb l'article 155, posi número a les seves amenaces. L'antídot per a neutralitzar-les no és l'autoflagel·lació, són els vots.

Racó Català , 23/11/2017
 
Una nova victòria independentista a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
Una nova victòria independentista a Sant CugatUna vegada més, l'independentisme ha tornat a guanyar les eleccions a Sant Cugat. Ho ha fet amb un 55% dels vots, que és la suma de Junts per Catalunya, ERC i CUP, davant del bloc nacionalista espanyol (Ciudadanos, PSC-PSOE i PP), que només ha obtingut un 37%. El resultat, a més, té un valor afegit, que és el de la participació: un 87,23%. Tot un rècord històric que no sols supera la mitjana catalana, situada en un 81,94%, sinó que mostra Sant Cugat com una ciutat altament polititzada i compromesa amb el seu temps.

Això de banda, no cal dir que aquestes eleccions han suposat un fortíssim correctiu per a aquells que preconitzaven la mort del Procés i el retorn a la cleda espanyola dels catalans amb consciència dels seus drets nacionals. El Procés és més viu que mai, el nacionalisme espanyol ha tocat sostre després d'intentar arreplegar vots pels racons més amagats i l'independentisme s'ha mostrat com una força a l'alça obtenint cent mil vots més que l'any 2015 al conjunt del país.

Aquesta és la dura realitat que esperava a Ciudadanos, en despertar-se de l'al·lucinació que els feia cridar "¡Campeones!" la nit de les eleccions. Campions de què? Campions en derrotes, perquè les xifres parlen per si mateixes i han tornat a dir que el nacionalisme espanyol és minoria a Catalunya. El gros del creixement de Ciudadanos amb relació a les eleccions anteriors no prové pas de la minva de l'abstencionisme, sinó del vot manllevat al PP. L'espanyolisme va pensar que el vot útil era Ciudadanos, va vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo, se'n va vantar ridículament, va fer auguris apocalíptics sobre l'independentisme i ara ha topat de nas a nas amb la crua realitat. "Ara sí que votarem", deien. Doncs sí, cap problema. Catalunya ha votat i ha enviat, un altre cop, el nacionalisme espanyol a l'oposició. Deu ser dur haver d'assumir que ets menut quan t'has vantat de ser gegantí.

Cugat.cat , 29/12/2017
 
L'animalització dels humans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
L'animalització dels humansDes d'aquí vull transmetre el meu agraïment a les dues-centes persones que el 19 de novembre passat van omplir la Nau de Cultura de Valldoreix per veure l'obra 'L'arrogància humana'. Vivim dies convulsos i resulta vivificant que, malgrat tot, siguem capaços de trobar moments per a la cultura en una sala de teatre justament ara, que, com diuen els indicadors, el consum cultural viu hores baixes. No hem de privar-nos de l'enriquiment espiritual que ens aporten la literatura, la dramatúrgia, la música...; les arts, en definitiva.

També vull agrair l'esforç enorme dut a terme pel Grup de Teatre Espiral, sota la direcció de Trini Escrihuela, amb la participació d'actors d'altres companyies, per fer realitat el muntatge d'aquesta obra. Catorze intèrprets en escena, unes caracteritzacions i un maquillatge de gran complexitat i uns continus canvis de situació comporten sempre un gran perill. I, tanmateix, tot va sortir meravellosament bé.

Amb “L'arrogància humana”, que és una adaptació de la meva novel·la 'Cor de brau', he volgut fer una obra que apel·li a una consciència global planetària, una consciència que ens baixi els fums com a éssers humans i que ens recordi que som fills de la Terra, no pas els amos. La Terra és el nostre hàbitat, no en tenim cap altre, i, francament, sembla molt poc intel·ligent la depredació a què la sotmetem i la manera que tenim de tractar la vida que la configura. L'obra ens ho mostra per mitjà d'un procés d'humanització dels animals i d'animalització dels humans. Tots els éssers vius tenen drets i dignitat, i mai no podrem dir-nos humans mentre tractem inhumanament la vida que ens acompanya a la Terra.

Tot Sant Cugat , 2/12/2017
 
La plaça de l'1 d'octubre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
La plaça de l'1 d'octubreNo sé si progressarà o no la petició que un ciutadà va formular en un ple de l'Ajuntament de Sant Cugat, a fi que la plaça del Rei sigui rebatejada com a "plaça de l'1 d'octubre", seguint la iniciativa que mostren les plaques col·locades pel Comitè de Defensa de la República (CDR). En tot cas, jo m'hi adhereixo entusiàsticament, ja que aquest nou nom, a més d'expressar el rebuig a la violència que les forces armades espanyoles van desplegar aquell dia contra el poble català, també fixa oficialment la data en la memòria col·lectiva dels santcugatencs. De fet, proposo que aquesta iniciativa s'estengui a d'altres municipis.

Hi ha, tanmateix, més elements que haurien d'empènyer el govern municipal a factibilitzar la proposta esmentada. D'una banda, el rebuig sistemàtic que, des del primer dia, ha generat sempre el nom d'aquesta plaça. Els Borbons no són grats a la major part de la ciutadania per tot el mal que han causat a Catalunya al llarg de la història, i cap país del món, amb un mínim de dignitat, no dedica carrers als seus botxins. S'hi afegeixen, a més, els tradicionals discursos de la corona espanyola contraris a les llibertats nacionals de Catalunya. Especialment el discurs del 3 d'octubre passat, en què Felip VI, amb la seva omissió dels fets del dia 1, va donar cobertura a la barbàrie dels cossos policials espanyols contra els catalans que feien cua per votar i defensaven pacíficament les urnes del feixisme uniformat que volia segrestar-les a cops de porra, disparant pilotes de goma i buidant ulls.

Hi ha també una altra raó per esborrar del nomenclàtor viari de Sant Cugat el nom de la plaça del Rei, i és que d'acord amb els resultats del Referèndum d'Autodeterminació celebrat l'1 d'octubre de 2017, amb un 90,18% de vots favorables al SÍ, i només un 7,83% favorables al NO, Catalunya va decidir constituir-se en República. Les repúbliques, com sabem, són l'antítesi de les monarquies. No es permet que cap individu, utilitzi valors de sang i de llit per erigir-se en sobirà de pobles que, al seu torn, no sols tindran prohibit criticar-lo sinó que es veuran obligats a mantenir-lo a ell i a tota la seva família. El poble català no té rei ni en vol cap, la qual cosa fa del tot incongruent l'existència d'una plaça santcugatenca que honori aital institució. Suggereixo, això no obstant, que si les plaques estan tan fortament clavades a la paret que no es poden treure, el consistori n'ampliï el text de manera que, a partir d'ara, la "plaça del Rei" passi a dir-se "plaça del Rei de la Selva".

Cugat.cat , 24/11/2017
 
La violació espanyola de correspondència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
La violació espanyola de correspondènciaEl 30 de novembre passat ens vam assabentar que una persona anònima havia trobat la carta, "oberta i rebregada", que els treballadors públics del departament de Presidència havien tramès el dia 21 del mateix mes al conseller Jordi Turull, a la presó d'Estremeras. Era una carta en què, entre d'altres consideracions, li expressaven el seu suport amb aquestes paraules: "No entenem com es pot privar de llibertat aquells que representeu les institucions de Catalunya complint el mandat democràtic i no estem d'acord amb les mesures que el Govern de l'Estat ha imposat a l'Administració de la Generalitat. [...] Volem acabar com hem començat, fent-te arribar el suport, els ànims i tot l'escalf dels servidors públics del Departament. Et volem a casa el més aviat possible, entre nosaltres, et volem al servei del poble de Catalunya."

La carta havia estat dipositada entre les 12 i les 13 hores del mateix dia 21 de novembre a la bústia de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, però mai no va arribar al seu destí. I, ves per on, no era l'única, perquè li havia succeït exactament el mateix a una altra carta adreçada al vicepresident Oriol Junqueras. És a dir, que eren dues les cartes que el remitent anònim havia trobat davant la seu de Correus, a Sant Cugat del Vallès. L'Assemblea de Treballadors, com és lògic, va agrair el gest d'aquesta persona i les cartes van ser trameses de bell nou. Fins aquí, doncs, el relat dels fets. Però el cas no pot acabar així.

La violació de correspondència és un delicte molt greu en els estats democràtics, i, per tant, cal mirar d'arribar fins al final. Una altra cosa és que el fet no sorprengui gens tenint en compte que l'Estat espanyol és un Estat que viola els Drets Humans. Estem parlant d'un Estat que empresona persones acusades de tenir idees contràries al seu règim absolutista, que apallissa la ciutadania per voler expressar-se mitjançant les urnes, que viola la correspondència impunement en els serveis de correus, que tanca o manipula pàgines web de la dissidència, que espia telefònicament les converses de persones que li són desafectes, que saqueja museus amb cossos paramilitars, que emmordassa els mitjans de comunicació i els diu quines paraules poden usar i quines no, que prohibeix l'ús del color groc en diferents àmbits de la vida, incloent-hi les fonts públiques lluminoses.

El paroxisme del Règim dictatorial espanyol arriba a l'extrem de prohibir la lliure circulació de persones amb bufandes grogues en les rodalies del lloc on es trobi el president del govern espanyol. Hi poden circular perfectament col·lectius amb distintius feixistes –l'Estat fins i tot condecora nazis, subvenciona entitats que fan apologia de Franco i en protegeix els exdirigents que encara són vius–, però es criminalitzen les bufandes grogues, per més que els qui les portin, com va passar a Mataró el 2 de novembre passat, siguin ciutadans de vuitanta anys.

Vivim sotmesos a un règim totalitari i catalanofòbic, la qual cosa fa que la independència de Catalunya no sigui només un dret inalienable i un objectiu propi de tota nació amb un mínim de dignitat. La independència nacional és, per a Catalunya, una necessitat vital per raons de sanitat democràtica i de pura supervivència. És la diferència entre viure a l'interior de la cova de Krúbera-Voronya, al Caucas, o al peu de les Dolomites, als Alps italians. El dia 21 de desembre, els catalans hem de decidir quin aire volem que respirin els nostres fills.

Cugat.cat , 15/12/2017
 
El president Puigdemont i la dignitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
El president Puigdemont i la dignitatLes eleccions catalanes del 21 de desembre no són unes eleccions legítimes, són unes eleccions dictades per un poder absolutista, hereu ideològic del que hi havia abans de la mort de Franco, i disposat a tot, inclosa, com ja s'ha vist, la violació flagrant dels drets humans, per tal que el poble català no pugui decidir sobre la seva pròpia vida. El pretext per imposar aquest totalitarisme és una Constitució –un frau en si mateixa, perquè va ser planificada pel franquisme i tutelada pels militars del dictador–, i un suposat article 155 segons el qual qui l'invoca té llicència per fer tot el que vulgui amb absoluta impunitat, entre altres coses perquè tant el poder que el pot invocar com els seus tribunals són exactament el mateix. A Catalunya, naturalment, hi tenen delegats que, mancats de sentit del ridícul, malden per semblar més espanyols que els espanyols. Són els Michael Jackson de la política catalana, negres esperpèntics que reneguen del seu color convençuts que com més sacralitzin la llei dels blancs més blancs seran ells.

No crec que siguin gaires, els europeistes que en un altre temps haguessin previst l'existència d'un Estat totalitari i supremacista en el si de la Unió Europea. Sobre el paper, semblen conceptes antagònics, certament. Amb tot, la possibilitat, per remota que es veiés, s'ha fet realitat. Espanya és una dictadura. És un Estat totalitari, perquè no té separació de poders; destitueix el govern de Catalunya sorgit de les urnes; empresona els seus legítims representants i els sotmet a humiliacions i vexacions; cuina calúmnies i difamacions per desacreditar-los en l'àmbit personal i alterar resultats electorals; filtra resolucions judicials a la premsa amiga abans que les coneguin els propis encausats; obliga el president català i diversos consellers a exiliar-se a Brussel·les acusats de delictes inexistents en l'ordenament jurídic europeu; envia cossos paramilitars a apallissar el poble català i l'ofega econòmicament; fabrica lleis exprés que permetin foragitar les seves empreses; coacciona telefònicament empreses emblemàtiques perquè abandonin Catalunya; utilitza tots els ressorts de l'Estat per empobrir-la; intervé les seves institucions; assalta els museus catalans amb dos-cents agents paramilitars armats per saquejar-hi el patrimoni que contenen; inhabilita i imposa sancions astronòmiques a polítics i ciutadans pacífics i democràtics a fi d'arrabassar-los les seves cases mitjançant embargaments; i, entre tantíssimes altres barbaritats, conculca la llibertat d'expressió; instaura una llei mordassa; tanca pàgines web desafectes; intimida la ciutadania establint que tot el que es digui o es xiuli contra l'Estat serà conceptuat com a delicte; escorcolla domicilis particulars i petites i mitjanes empreses que puguin haver facilitat la votació en un referèndum; criminalitza el color groc, fins i tot el de les fonts lluminoses de Montjuïc; persegueix periodistes acusant-los de fer comentaris poc plaents a les oïdes del Règim i tramet als mitjans de comunicació el llistat de paraules que tenen prohibit pronunciar. La pregunta és: quant trigarem a veure aquesta dictadura anomenada Espanya asseguda davant d'un tribunal penal internacional?

Tanmateix, lluitant contra tot això, lluitant contra aquest absolutisme rabiós i enfollit, hi ha Catalunya, una vella i democràtica nació d'Europa que malda per la seva llibertat. La llibertat que l'Estat ocupant li nega. I el millor d'aquesta lluita, el millor d'aquest procés d'independència de Catalunya, és que no hi ha cap home ni cap dona que en sigui el líder. Cap ni un/a. Aquest és el seu valor més gran. Ha estat el poble, la força nascuda d'aquest poble, qui ha liderat i qui està liderant el Procés. La independència catalana, a diferència de la d'Escòcia, no és un projecte sorgit d'un partit polític, és un projecte nacional, de gent de tota mena i votant de diferents colors unida en la defensa del més important de tots els drets socials: la llibertat.

Però per poder gestionar aquest moviment calia un president i un govern al capdavant que no defallissin davant les agressions espanyoles, un president i un govern disposats a patir en pròpia pell, si calia, les conseqüències d'aquestes agressions. I els hem tingut. Els tenim. Per això són a l'exili, a la presó o en llibertat condicional. I per això, també, aquestes eleccions són il·legítimes. Heus aquí un munt de raons: perquè constitueixen un acte dictatorial per part de l'Estat espanyol, perquè només el president de Catalunya pot convocar eleccions a Catalunya, perquè cap poder està legitimat per destituir un govern escollit a les urnes i perquè vulneren totes les garanties democràtiques en celebrar-se privant de llibertat alguns dels candidats que hi concorren. Només en les democràcies totalitàries s'emmanillen i s'emmordassen els adversaris polítics per tal que no puguin fer campanya electoral, només els règims totalitaris tenen presos polítics i els utilitzen com a ostatges per intimidar i coaccionar la població.

Catalunya té un president, que és el president Puigdemont, i no ha deixat de ser-ho en cap moment digui el que digui l'Estat espanyol. És per aquesta raó que les eleccions imposades del 21 de desembre han de servir per fer caure Madrid en la seva pròpia trampa amb una nova victòria independentista. Aquells que diuen que el Procés és mort, tindran més Procés que mai, i no l'aturarà cap cop d'Estat en forma d'article 155 mentre hi hagi persones nobles i honestes com les que són a l'exili o a la presó disposades a defensar-lo. La maniobra de l'Estat espanyol consisteix a sembrar zitzània entre PDeCAT, ERC i CUP per eliminar la figura del president Puigdemont, que és la figura que el nacionalisme espanyol odia més profundament perquè és un home íntegre que no s'agenolla davant seu.

No cal cridar el doctor Watson perquè escolti quelcom tan elemental: la idea espanyola és que si algunes d'aquestes forces fan seu, sense adonar-se'n, el prisma hispanocèntric de la qüestió, prioritzaran la seva pròpia llista i, si guanyen, foragitaran Puigdemont de la presidència, que és precisament el que pretén l'Estat. Aquestes forces, consegüentment, han de reflexionar i respondre qui és, segons ells, l'actual president de Catalunya: Carles Puigdemont o Mariano Rajoy? Si la seva és una visió catalanocèntrica i no accepten la mascarada imposada per Madrid, és obvi que després de les eleccions Puigdemont ha de continuar essent el nostre president. Si, en canvi, tot aprofitant un resultat favorable, opten per lliurar la presidència a un tercer candidat, estaran legitimant aquestes eleccions dictatorials i acceptant, ni que sigui amb la més bona fe, que l'actual president de Catalunya és Mariano Rajoy.

Què és, doncs, el que l'Estat no vol? Què és el que l'Estat no vol que el món vegi? La unitat. La unitat d'una majoria social catalana que, més enllà de les seves sigles favorites, restitueix el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras en els mateixos càrrecs que els van ser violentament arrabassats. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras són el nostre president i el nostre vicepresident, i només poden deixar de ser-ho en unes eleccions convocades per l'actual president de Catalunya, el president Puigdemont. L'Estat espanyol ha pretès llevar-los la dignitat i els catalans tenim el deure ètic de protegir-la. La seva és també la nostra. D'això, se'n diu, dignitat col·lectiva.

El Món , 18/12/2017
 
Els contenidors de roba usada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
Els contenidors de roba usadaA la meitat de l'estiu que ja hem deixat enrere, l'ONG Humana va publicar les dades relatives a la roba usada que els seus contenidors de Sant Cugat havien recollit en el decurs del primer semestre d'enguany i es felicitava per l'augment experimentat amb relació al mateix període de l'any 2016. Humana, que té cinquanta-dos contenidors al municipi, havia recollit 85.335 quilos de roba, xifra que suposa un creixement d'un 4,24%. Pel que fa al conjunt de Catalunya, amb un 4,58%, el creixement ha estat similar. En total s'han recollit 2.430 tones, 106 més que l'any anterior.

Aquests contenidors, com també els de la cooperativa Roba Amiga, fan una tasca extraordinària, perquè no sols permeten la reutilització de roba per part dels sectors més desafavorits de casa nostra i de diversos països de l'Àfrica, sinó perquè, com diu l'actor britànic Jeremy Irons, "no té cap sentit cremar els recursos constantment; ens cal una reorganització i també molta voluntat". Jeremy Irons ha viatjat a molts punts del continent, d'acord amb un programa de la Comissió Europea destinat a promoure la sensibilització dels països rics i fomentar la consciència col·lectiva sobre la necessitat de preservar el medi ambient, i és una persona molt compromesa en aquest àmbit.

Tot amb tot, caldria que els contenidors destinats al reciclatge tèxtil fossin menys vulnerables, tècnicament parlant, i que el seu contingut fos més inaccessible per a les organitzacions rapinyaires que es dediquen a buidar-los amb finalitats que no tenen res a veure amb els programes solidaris d'Humana i de Roba Amiga. Jo mateix, que tinc un d'aquests contenidors ben a la vista des de casa, sóc testimoni ocular del buidatge sistemàtic que porten a terme individus "equipats" amb Audi o BMW.

Cugat.cat , 1/12/2017
 
Assetjadors, maltractadors i violadors Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 gener 2020
Assetjadors, maltractadors i violadorsM'identifico plenament amb el suport que l'ajuntament de la meva ciutat, Sant Cugat, ha donat al manifest que es va redactar amb motiu del Dia Internacional per a l'eliminació de la Violència envers les Dones. És un manifest realment esplèndid en la seva configuració d'idees i en l'expressió verbal de les mateixes, que pretén conscienciar-nos sobre les xifres dramàtiques que presenta la violència masclista.

Diu el manifest: "Hem heretat una tradició en la qual les dones aguanten les agressions en silenci, amb patiment i sentiment de culpa, perquè encara vivim en una cultura masclista que ha normalitzat les conductes delictives contra les dones'. I tot seguit, adreçant-se directament a les dones, afegeix: "Si us sentiu sota amenaça, si viviu amb por, per poca que sigui, demaneu ajuda. La nostra manera de pensar, de vestir, de divertir-nos, de gaudir de la vida, mai no ha de ser un argument per acusar-nos o fer-nos sentir malament. No som responsables de les agressions que rebem. Les nostres opinions, desitjos o reivindicacions són tan legítimes com les d'un home. Ningú no pot dir-nos com hem de viure o què hem de fer. Només nosaltres podem decidir com volem viure i la mena de dona que volem ser'.

Doncs sí, és així. L'assetjador, el maltractador o el violador no actuen només empesos pel fet que la dona ocupa un lloc insignificant en la seva escala de valors, ho fan, també, perquè se saben emparats per un sistema que, malgrat les moltes millores experimentades, encara és profundament androcèntric. I això, és clar, es reflecteix en l'administració de justícia. Una pregunta habitual a la violada és: "Va tancar les cames o no?'

Aquestes darreres setmanes hem vist com en el judici a cinc individus, entre els quals un militar i un Guàrdia Civil, per violació a una noia durant els "sanfermines" de l'any passat en un portal, la víctima s'ha hagut de justificar per haver fet una vida mínimament normal en dates posteriors i per no estar plorant encara avui. És indignant, francament. La sospita que plana sempre sobre la dona violada, com a inductora/provocadora/consentidora de la seva pròpia violació, és una mostra ben il·lustrativa dels prejudicis que encara predominen en la societat. Talment com si una dona violada, per tal de superar el trauma inesborrable –repeteixo: inesborrable– que això suposa, no tingués dret a intentar refer la seva vida i s'hagués de tancar indefinidament a casa, sense anar a treballar ni relacionar-se amb ningú.

Potser algú pensi que el cas dels "sanfermines" ens queda lluny, geogràficament, però no és cert. Les xifres de l'any passat, facilitades pels Mossos d'Esquadra, ens diuen que a Catalunya s'esdevé una agressió sexual cada tretze hores. I estem parlant només de les agressions denunciades! Quant al perfil dels casos, els Mossos indiquen que l'agressor sempre és un home i que la víctima, el 96% de les vegades, sempre és una dona. D'això, se'n diu violència estructural; una violència estructural que només pot ser eradicada per mitjà d'una evolució de la nostra mentalitat col·lectiva, cosa que inclou els testimonis abúlics i els mitjans de comunicació.

Cugat.cat , 22/12/2017
 
El joc de Domènech, Colau, Rabell i companyia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
El joc de Domènech, Colau, Rabell i companyiaTot i que l'independentisme, afortunadament, ha fet miques l'ambigüitat que aixoplugava la política catalana més immobilista, encara hi ha polítics, expolítics i tertulians de premsa, ràdio i televisió –espanyolistes encoberts– que eviten definir-se amb relació a la llibertat de Catalunya. Pensen –realment s'ho creuen?– que la indefinició els fa superiors a la resta de mortals, gent primitiva, ignorant i eixelebrada que maduraria si escoltés les doctes pontificacions dels ambigus. Xavier Domènech, Ada Colau o Lluís Rabell en són el retrat més viu –cal ser molt, molt miserable per dir, com va dir Colau, que cal que els presos polítics surtin de la presó "per donar la cara". Això sol ja hauria d'apartar aquesta dona de la política per sempre més–, però n'hi ha d'altres que, sense tenir responsabilitats polítiques, es passegen d'emissora en emissora dient-nos que a Catalunya hi ha dos blocs, els del sí a la independència i els del no, i que ells, naturalment!, no estan en cap dels dos, sinó tot al contrari.

D'acord amb aquesta posició, els indefinicionistes tenen per costum repartir fuetades indistintament. Són els autèntics ni-ni. És a dir, que si hom els pregunta sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya sempre comencen amb aquestes paraules: "Nosaltres no estem ni a favor dels independentistes ni dels no independentistes", o "Jo no sóc ni independentista ni no independentista". I tot seguit, com qui es mira el partit des de la llotja, blasmen les dolenteries del bloc del no –només les que són tan òbvies que no es poden amagar– i després, ràpidament, afegeixen: "Però també hi ha moltes coses que el bloc del sí no ha fet bé". I és que, és clar, a Catalunya només els indefinicionistes fan les coses bé. Com les mestres de P3, que en veure dos infants discutint els diuen "nens, no us baralleu", ells sí que en saben i estan per damunt del bé i del mal. Tot consisteix a no fer absolutament res. Si no fas, si no et defineixes, mai no t'equivoques i sempre podràs dir "jo ja ho deia". Ignoro quina autoritat acadèmica els ha lliurat el màster en coaching, però s'ha de reconèixer que són uns coach infal·libles.

Amb relació a la llibertat de Catalunya és molt positiu gaudir d'un coach com Domènech, Colau o Rabell, perquè els seus savis consells són ideals per combatre l'estrès. L'immobilisme no s'estressa mai. En té prou d'aprendre's de memòria algunes frases de manual. La favorita és aquesta: "Cal dialogar/pactar". És tan maca, fa tan progre repetir-la a tort i a dret, que el qui la diu sempre queda bé. En versió més llarga hi trobem aquesta altra: "El que han de fer els dos blocs és asseure's al voltant d'una taula i parlar". La pregunta que no responen mai és: "Com es pot parlar i pactar amb algú que no vol fer-ho?" Què ha de fer una dona que es vol separar del marit, posem per cas, quan aquest no vol sentir parlar de separació i l'apallissa si ella, en veure tancada la porta a pany i forrellat, gosa fugir per una finestra? Amb un coach com Domènech, Colau o Rabell, o tot l'estol de tertulians indefinicionistes que imparteixen saviesa a Catalunya, a la dona en qüestió se li recomanaria que no fugís, que acatés les lleis de l'amo –perdó, del marit– i que, per anys que passessin, seguís intentant fer una separació pactada. "Cal pactar, Laieta, cal pactar".

El problema és que si la Laieta ha decidit separar-se és justament perquè ha pres consciència que la seva vida està amenaçada en aquell marc de convivència. Sap del cert que aquell home no sols no canviarà mai –mai!–, sinó que tampoc no la reconeixerà mai com una igual amb els mateixos drets que ell. No hi ha viaranys alternatius. Sempre, sempre, sempre serà així. Doncs bé, la docta medicina dels indefinicionistes és resignació cristiana i, tot pidolant-pidolant, mirar de portar algun peixet al cove. Això del peix al cove no ho han inventat els indefinicionistes d'avui, no cal dir-ho; els d'abans ja se'n servien. Però, ves quins tombs que fa la vida, ara resulta que és el catecisme de la progressia catalana. Tanmateix, tot s'entén molt millor si analitzem l'expressió "nosaltres no som ni independentistes ni no independentistes". L'antònim d'independentista no és "no independentista". L'antònim d'independentista és "dependentista". Passa, però, que és una paraula tan lletja que ningú no la vol, perquè deixa molt retratat. Sentir dir algú que és "dependentista" sobta força i, en el millor dels casos, fa pena, perquè implica el reconeixement d'una submissió vocacional. Per això tots els dependentistes s'han comprat un uniforme de camuflatge que té algunes variants, com ara "unionista", "legalista", "constitucionalista"... Sonen bé, oi, aquests mots? El marit de la Laieta també és unionista, està encantat amb la seva pròpia llei, la llei que encadena la Laieta per a tota la vida.

Diguem les coses pel seu nom: o s'és independentista o s'és dependentista. No hi ha terme mig. O s'és independent o no se n'és, o es vol la llibertat de Catalunya o no es vol. La resta és emprenyar la gata. Deixem, per tant, de fer nostre el llenguatge dels indefinicionistes i de parlar càndidament per boca seva. Trist camuflatge, el de la indefinició. L'indefinicionista, el ni-ni per excel·lència, és molt més transparent del que es pensa, es defineix evitant definir-se.

El Món , 20/11/2017
 
Les agressions espanyolistes a periodistes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
Les agressions espanyolistes a periodistesLa meva solidaritat amb els periodistes del Tot Sant Cugat que van ser insultats i assetjats en la concentració ultranacionalista espanyola del 6 de novembre passat davant l'Ajuntament contra la pancarta que deia "Llibertat presos polítics. Democràcia". Va ser una concentració que, com totes les que porta a terme aquesta gent, es va caracteritzar per la violència. De vegades és contra persones, d'altres contra edificis o institucions i d'altres contra mitjans de comunicació que no se sotmeten als principis totalitaris de la "unidad de España". Això, però, només és una petita mostra del que voldrien fer si poguessin. Però no poden. Sortosament, no poden.

El que sí que fan, perquè és de franc, és intentar impedir que el periodisme que no és hispanocèntric pugui desenvolupar lliurement la seva feina. Insulten els professionals, els tapen les seves càmeres amb banderes espanyoles perquè no puguin filmar les destrosses que fan i les cares dels responsables, obliguen els vianants a besar la bandera, tapen la visió dels automobilistes i dels motoristes que passen pel seu davant i, empesos per un immens complex d'inferioritat, no en tenen prou de dir allò que són, també exigeixen que els altres siguin el mateix que ells. La frase a Sant Cugat, com a tot arreu, era aquesta: "¡Eres español! ¡Eres español! ¡Eres español!" i així indefinidament.

Com jo mateix deia en una columna anterior, és cert que no tots els concentrats es lliuraven a la violència. No caldria sinó! Però la indolència davant d'agressions a edificis institucionals i a informadors considerats desafectes al Règim, converteix els passius en còmplices. Diu la saviesa popular que "qui calla consent", i jo vaig ser testimoni ocular de fins a quin punt els concentrats no actius consentien amb una mirada complaent o, en el millor dels casos, indulgent. Tota passivitat en situacions en què algú dels "teus" està exercint la violència contra tercers constitueix un acte d'aquiescència que possibilita, agreuja i fa més duradora l'agressió. Els qui ara volen ocupar Catalunya Ràdio, TV3 i altres mitjans públics són els mateixos que voldrien emmordassar també mitjans privats com El Món, Vilaweb, Racó Català, etc. De fet, res no els agradaria tant com ampliar la xifra dels deu presos polítics actuals a milers i milers. Ens tancarien en camps de futbol. Emmanillar i emmordassar han estat sempre els valors suprems del totalitari.

Cugat.cat , 17/11/2017
 
L'atac feixista a l'Ajuntament de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
L'atac feixista a l'Ajuntament de Sant CugatEl 6 de novembre passat, a les vuit del vespre, es van concentrar diverses persones d'ideologia nacionalista espanyola davant l'Ajuntament de Sant Cugat amb càntics casposos, consignes totalitàries i portant a terme actes de vandalisme contra el consistori tot insultant els periodistes i impedint que poguessin desenvolupar la seva tasca.

Òbviament, aquest comportament no constitueix cap sorpresa. Tothom sap que els aplecs nacionalistes espanyols tenen la violència com a tret idiosincràtic. Això no vol pas dir que tots els concentrats, que amb prou feines arribaven a cinc-cents, fossin violents. Tots no n'eren, cal dir-ho. Álvaro Benejam, del PP, per exemple, va qualificar d'"indesitjables" els violents davant els micròfons de Cugat.cat. Però no és a posteriori que hom s'ha de desmarcar dels indesitjables, sinó quan aquests estan actuant en les teves pròpies files. I s'ha de fer parant-los els peus. És prou sabut que en aquests casos, per aturar la violència, no hi ha res més efectiu que la reprovació feta per la resta de concentrats, cosa que aquell dia no va succeir. Tot al contrari. Hi havia molta complaença davant el llançament d'ous i l'arrencada de la pancarta del balcó consistorial, que deia "Llibertat presos polítics. Democràcia".

La pancarta va ser arrencada i esquinçada davant la passivitat de la policia local i dels Mossos d'Esquadra. Una passivitat que, com és lògic, va donar ales als feixistes. Ara, per tant, l'Ajuntament té dues alternatives: una, restituir la pancarta per poder complir la promesa del Manifest que va llegir a la plaça de la Vila, el 2 de novembre, en què es deia que "no la retirarem fins que els presos polítics estiguin en llibertat"; o dues, no fer aquesta restitució i acceptar l'acció dels feixistes. Aquesta última, tanmateix, equivaldria a dir-los: "Teniu carta blanca per violentar el consistori sempre que vulgueu".

No cal tenir gaire memòria històrica per saber que la cantarella del nacionalisme espanyol segons la qual "a Espanya no hi ha presos polítics', és exactament la mateixa que la del franquisme. Els dictadors no reconeixen mai que empresonen persones per gosar tenir idees desafectes a les seves lleis totalitàries. L'excusa sempre és la "llei", com si llei i democràcia, o llei i justícia, fossin el mateix. Una llei com l'espanyola, que impedeix que el poble català pugui viure en llibertat, és una llei dictatorial. Malament rai, quan el supremacisme esdevé llei!

D'altra banda, cal dir als concentrats a Sant Cugat –la majoria eren ultres vinguts d'altres municipis per fer embalum– que mirin de dissimular una mica més els seus principis absolutistes quan afirmen que no se senten representats pels valors expressats en la pancarta del balcó consistorial. Si tinguessin cultura democràtica, el primer que haurien de fer és comptar vots. Els demòcrates dirimeixen la seva força a les urnes, i tot seguit compten els vots. Ja sé que deu ser dur per a alguns que el nacionalisme espanyol perdi sempre a Sant Cugat, però de cap manera no es pot admetre que allò que els vots li neguen pretengui aconseguir-ho amb ous. Són els vots, no pas els ous, els que diuen que la majoria de santcugatencs exigim la llibertat dels presos polítics. Esperem, doncs, que l'Ajuntament, com ja ha informat, restituirà aviat la pancarta per tal de transmetre un missatge ferm i clar a aquesta gent tan ufana i tan superba. No fer-ho significaria legitimar la seva violència i empènyer-los a dur a terme més accions. Com més cedim, més es creixen; la seva fúria s'alimenta de la nostra indolència.

Cugat.cat , 10/11/2017
 
Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2020
Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòriaVivim dies convulsos, d'una intensitat política excepcional, i és normal que l'independentisme es faci un munt de preguntes. Els esdeveniments es precipiten l'un darrere l'altre en qüestió d'hores i es passa de la certesa al dubte o de l'afirmació a l'interrogant en qüestió de minuts. La resposta, tanmateix, ha de ser la temperància. És cert que encara no som un Estat, però ho serem. Ho serem. No en tinguem cap dubte. Ens cal, això sí, unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria.

Unitat: La unitat és un element imprescindible en tota empresa humana. Tant hi fa que es tracti d'un equip de futbol, d'un col·lectiu social o d'una col·lectivitat nacional. Cap projecte, per noble que sigui, no pot reeixir sense la unitat d'acció dels seus membres. Això no vol pas dir que no hi pugui haver debat intern sobre les estratègies a seguir, naturalment que sí, però a porta tancada, mai en forma de safareig. El safareig porta al descoratjament, el descoratjament a la divisió, i la divisió afavoreix l'enemic. Ja fa molt de temps que l'Estat espanyol frisa perquè l'independentisme s'emboliqui en lluites caïnites que avortin la independència de Catalunya. Està en joc la nostra llibertat, i això exigeix que cada lluitador s'empassi la seva ració de gripaus. El compte de resultats es fa al final de trajecte, no abans d'arribar-hi.

Fermesa: En tota lluita, per pacífica que sigui –com la catalana–, hi ha moments de dubte, de recel, d'indecisió, moments en què apareix la malfiança i s'obre la capsa dels retrets: "Traïdor, inepte, mentider... Jo en sé més que tu, nosaltres som més autèntics que vosaltres..." Són moments molt desaconsellables, perquè resulten profundament autodestructius. En l'esport, per exemple, veiem tot sovint com la mala maror d'un vestuari esdevé nefasta al terreny de joc i com els retrets entre companys, en el decurs dels partits, aboquen l'equip a un final de lliga desastrós. El conflicte entre Catalunya i Espanya no és un conflicte entre iguals, això és obvi; és un conflicte entre una vella nació d'Europa, que sap que sense la condició d'Estat està abocada a desaparèixer, i un Estat absolutista i supremacista, que frisa per aquesta desaparició. Tanmateix Espanya no ha pogut anorrear Catalunya. Tot i els poders i les clavegueres de l'Estat, tot i les partides milionàries, tot i les amenaces, les calúmnies i els muntatges periodístics, tot i els tribunals, els serveis secrets, el desplegament armamentístic, la violació de correspondència, la persecució de la llibertat d'expressió, la criminalització del Parlament, l'empresonament de persones innocents i la violència salvatge contra el poble català a les portes i a l'interior dels col·legis electorals, Espanya no ha pogut sotmetre Catalunya. No ha pogut! Ni tan sols, servint-se de tota aquesta barbàrie, va ser capaç d'impedir el Referèndum i de trobar les urnes i les paperetes. Quin fracàs més espectacular i humiliant. D'aquí ve la seva ràbia. La mateixa ràbia del gegant vençut públicament per un infant. Fermesa, amics. Vivim en un món tecnològic, però encara no és possible que un poble esdevingui independent des del sofà prement tan sols la "i" d'independència en el comandament a distància. Encara cal esmerçar esforços i canalitzar molta energia en la lluita per aconseguir-ho. I ho estem aconseguint. Per més que no ens ho sembli, ho estem aconseguint. Altrament, quin sentit tindria tot aquest desplegament espanyol de catalanofòbia, de multes milionàries, d'inhabilitacions, de criminalitzacions, d'empresonaments i de violència desfermada? Fermesa, amics. La llibertat és al cap dels dits.

Intel·ligència: Diuen els experts en afers internacionals que tots els conflictes polítics acaben sempre, tard o d'hora, en una taula de negociació. I és cert. No hi ha cap més alternativa; més enllà de la violència, és clar. Per això, per més que l'Estat espanyol intenta provocar-la per poder emprar la coartada terrorista, Catalunya rebutja la violència i no està disposada a picar l'ham. Ni tan sols després dels més de mil catalans que van ser ferits l'1 d'octubre pels cossos paramilitars espanyols. D'aquesta resposta nostra, se'n diu intel·ligència. Això és el que ens fa tan forts. Deixem, doncs, que Espanya es fabriqui miratges de si mateixa en forma de desfilades militars i exhibició de canons, avions i tancs –ho necessita per reafirmar-se, perquè és així com entén la vida–, i felicitem-nos, mentrestant, de tenir l'arma més poderosa que existeix: la gent.

Moral de victòria: L'Estat espanyol sap perfectament que la independència de Catalunya és inevitable. Del tot inevitable. S'indigna, s'enrabia, s'enfila com una carbassera, però sap que no hi pot fer res. De fet, és justament per això que s'indigna, s'enrabia i s'enfila com una carbassera, i el decret d'empresonament dels membres del govern de Catalunya, talment com ho hauria fet el Règim matriu de l'actual, és la més espectacular mostra de derrota i desesperació. Fidel a les seves essències supremacistes, l'Estat espanyol substitueix la manca d'arguments amb l'ús de la força sense adonar-se que aquesta última és la més nítida expressió d'impotència de tot dominador. Com diu el test de l'ànec: si camina com un ànec, neda com un ànec i fa quac-quac com un ànec, aleshores, no hi ha dubte, és un ànec. Doncs bé, si un Estat legisla com el feixisme, empresona com el feixisme i viola els drets humans com el feixisme, aleshores, no hi ha dubte, és feixisme. Per tant, paciència amics. És veritat que el que està fent és d'una gravetat extrema, però ha quedat atrapat en la seva pròpia ratera i en un futur immediat, quan siguem lliures, ens adonarem que va ser així com l'Estat espanyol va teixir la nostra victòria.

El Món , 6/11/2017
 
Sant Cugat amb Sànchez i Cuixart Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2020
Sant Cugat amb Sànchez i CuixartSant Cugat, com moltes altres poblacions catalanes, per mitjà d'un ple extraordinari de l'Ajuntament, celebrat el 25 d'octubre passat, exigeix la llibertat immediata de Jordi Cuixart, i Jordi Sànchez, empresonats, com si fossin terroristes, a Soto del Real (Madrid) acusats del terrible crim d'haver promogut que el poble de Catalunya pogués expressar la seva opinió a les urnes.

L'empresonament d'aquestes dues persones, com sabem, constitueix una violació flagrant dels Drets Humans per part de l'Estat espanyol i un dels escàndols polítics més vergonyosos del segle XXI en el si de la Unió Europea. A la UE no hi pot haver presos polítics per la senzilla raó que l'empresonament de persones pel sol fet de tenir idees desafectes a un govern vulnera els principis fundacionals d'aquesta mateixa Unió. Només les dictadures empresonen les persones que no se sotmeten al pensament oficial, només les dictadures criminalitzen la llibertat d'expressió i utilitzen els seus cossos policials per apallissar la dissidència pacífica.

Com va recordar la tinent d'alcalde Carmela Fortuny en el ple, els articles 19 i 20 de la Declaració Universal dels Drets Humans diuen clarament que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions [...] i el dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques." Doncs bé, els dos organitzadors de les manifestacions més pacífiques i multitudinàries d'Europa són avui entre reixes en virtut de les lleis d'un Estat totalitari, un Estat que oblida que els Drets Humans estan per damunt de totes les lleis i de totes les constitucions del món.

Tot Sant Cugat , 3/11/2017
 
Les bugaderies també sota el 155 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 gener 2020
Les bugaderies també sota el 155És ben curiosa l'obsessió malaltissa que tenen el Partit Popular i Ciudadanos per la bandera espanyola. Dic curiosa, perquè es tracta d'una obsessió que desacredita frontalment la cantarella que repeteixen nit i dia afirmant que no són nacionalistes i que cal deixar-se de debats identitaris i parlar de "les coses que interessen a la gent". Deu ser per això que tots dos partits no dormen si no veuen onejar les banderes a la façana de l'Ajuntament. La visió dels quatre pals sols, sense cap símbol, els provoca una angoixa que no els deixa viure i que els empeny a amenaçar l'alcaldessa i el govern municipal amb "accions legals oportunes".

En realitat, però, l'única bandera que de debò els encisa és l'espanyola; les altres tres, la catalana, la santcugatenca i l'europea, només les accepten com un complement inevitable i sempre subordinat a la primera. És per aquest motiu que quan el consistori els respon que les banderes són a la bugaderia, ells no s'ho creuen i insisteixen a voler veure'n la factura. I quan la factura ho diu ben clar, ells compten els dies, les hores, els minuts i els segons que triguen a estar netes i retornar als pals consistorials. És una obsessió malaltissa, certament. Però cal ser comprensiu, ja que l'absència de la bandera espanyola als ajuntaments de Catalunya és just allò que més "interessa a la gent". La gent que vota Ciudadanos i PP, és clar.

Posats a esbrinar-ne les causes, és possible que el grau de benestar assolit per aquests dos partits sigui tan sublim, tan excels, tan mancat de preocupacions existencials i amb tant de temps lliure, que no sols tenen el gat més que pentinat sinó que es dediquen a controlar les banderes que entren i surten de les bugaderies. De fet, em sembla que estan en converses amb Madrid perquè l'aplicació del 155 inclogui també l'ocupació espanyola de les bugaderies catalanes per tal d'evitar que els rentats de la bandera espanyola es retardin més d'un parell d'hores. Opinen que la complicitat de les bugaderies amb les alcaldies és una clara mostra de la perversitat del procés català, raó per la qual la fiscalia s'estaria plantejant que les querelles criminals contra el president de Catalunya, la presidenta del Parlament i diversos consellers es facin extensives als bugaders.

No cal dir que aquesta obsessió monotemàtica i identitària de Ciudadanos i PP no respon únicament a la lògica de dues formacions ultranacionalistes, també és un reflex del seu profund complex d'inferioritat. Heus aquí perquè sempre criden tant. Tenen tan clar que la bandera espanyola és un símbol d'opressió, que el sol fet de no veure-la onejant en un ajuntament, ho viuen com una humiliació i es queden en estat de xoc. Tanmateix, haurien d'estar agraïts que siguem al segle XXI; avui dia hi ha grans especialistes en el tractament de les obsessions i dels complexos que els poden ajudar.

Cugat.cat , 3/11/2017
 
Mai no en sabrem els noms Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 novembre 2019
Mai no en sabrem els nomsEl diumenge 8 d'octubre, en fer-se de dia, molts santcugatencs es van trobar que els seus cotxes havien estat víctimes d'actes vandàlics en el lloc on els havien deixat aparcats. En concret, una dotzena de vehicles amb els vidres trencats i tota mena de desperfectes. Exactament el mateix vandalisme que han patit aquests darrers dies altres poblacions catalanes com Girona, Verges, Medinyà, Llagostera o Sarrià de Ter. Molts cotxes, a més, tenien dues rodes punxades, i si duien algun distintiu relatiu a Catalunya totes quatre.

Es tracta, com veiem, de vandalisme ideològic fruit de la ràbia de no haver pogut evitar que Catalunya celebrés el Referèndum d'Independència, després que Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Miquel Iceta, entre tants d'altres, repetissin que no el faríem. Doncs bé, el vam fer. Sant Cugat, a més, amb un 54,8% de participació, va ser la tercera ciutat del Vallès Occidental després de Sabadell i Terrassa.

El batlle de Verges, Ignasi Sabater, va dir a TV3 que té ben clar que és la Guàrdia Civil: "La setmana passada em van seguir fins al lloc de feina al meu poble, i diumenge 1 d'octubre no van poder entrar-hi perquè estava totalment col·lapsat de tractors, jardineres i cotxes, però avui han pogut. I espereu-vos! Això tot jut comença."

Veurem, d'altra banda, com mai no sabrem els noms dels vàndals, si no és que ho descobreixen els Mossos; veurem com aquesta operació de catalanofòbia quedarà absolutament impune, com també hi quedarà la criminal violència que la Guàrdia Civil i la policia espanyola van exercir contra el poble de Catalunya i que ja romandrà per sempre més en la nostra memòria col·lectiva. Com diu l'himne nacional de Catalunya, es tracta de gent ufana i superba capaç de qualsevol cosa -de qualsevol cosa- per impedir que siguem un poble lliure. Recordem que Espanya es nega a investigar la seva barbàrie armada contra el poble català com li demana el comissari de Drets Humans del Consell d'Europa. Què es pot esperar d'un Estat així?

Aquest és, doncs, l'Estat del qual volem fugir, l'Estat absolutista del sud d'Europa que empresona els demòcrates que volen decidir el seu destí per mitjà del vot, i que protegeix tota mena de barbaritats si estan fetes en nom d'Espanya. Si hom crema un paper amb la foto del rei espanyol és criminalitzat, perseguit i detingut en 48 hores; si hom destrossa centenars de cotxes, pel sol fet de ser cotxes de ciutadans catalans, no passa absolutament res. D'això, l'Estat absolutista en diu Estat de dret. S'entén, doncs, que els faci tanta ràbia Sant Cugat. El veredicte vinculant de les urnes al nostre municipi va parlar molt clar: SÍ, 88,3%; NO, 7,6%.

Cugat.cat, 13/10/2017
 
L'Estat espanyol no és un Estat de dret Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 novembre 2019
L'Estat espanyol no és un Estat de dretPersonalment, –com ho han fet la direcció i els treballadors de Cugat.cat–, m'adhereixo al comunicat del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Grup de Periodistes Ramon Barnils que condemna l'anunciada intervenció als mitjans públics catalans per part del govern espanyol. Subscric, per tant, els termes en què està redactat i que, en síntesi, són aquests: "Condemnem amb contundència i rotunditat la voluntat del govern espanyol –amb el suport de PSOE i Ciudadanos– d'intervenir Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i l'Agència Catalana de Notícies (ACN). [...] És un atac sense precedents a les llibertats d'expressió i d'informació, pilars fonamentals del sistema democràtic."

Es tracta d'un atac gravíssim, certament. El comandament polític d'uns mitjans de comunicació públics és una praxi habitual de les dictadures, però del tot inadmissible en estats de dret. Hi ha línies que no es poden traspassar, hi ha principis bàsics dels Drets Humans que no poden ser violats per cap Estat que els hagi subscrit, altrament es converteix en un Estat absolutista que ha de ser expulsat dels organismes democràtics. Així ho especifica, per exemple, el Tractat de la Unió Europea, en el seu article 7è, que preveu aquest extrem en cas de violació dels drets i les llibertats dels ciutadans.

L'Estat espanyol ha demostrat a bastament que no és un Estat de dret. Els estats de dret no s'apoderen dels mitjans de comunicació públics ni dicten als treballadors el què han de dir; els estats de dret no fan dels poders legislatiu, executiu i judicial un poder únic; els estats de dret no assetgen militarment per terra, mai i aire cap col·lectivitat pacífica i democràtica; els estats de dret no prohibeixen votar; els estats de dret no segresten les urnes; els estats de dret no apallissen els votants; els estats de dret no tenen presos polítics; els estats de dret no emmordassen la gent, no tanquen webs desafectes, no violen la correspondència, no violen els domicilis privats ni entren en col·legis electorals a cops de mall; i encara menys no s'apoderen d'un Parlament, no inhabiliten els seus representants escollits democràticament ni els substitueixen per un conjunt de lacais. L'Estat espanyol ha d'estar molt desesperat per mostrar tan descarnadament les seves essències. De fet, Franco va ser el paradigma d'aquestes essències. Per això va governar tants anys i va morir al llit.

Cugat.cat , 27/10/2017
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 70 de 1816
spacer.png, 0 kB