spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
El joc de Domènech, Colau, Rabell i companyia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
El joc de Domènech, Colau, Rabell i companyiaTot i que l'independentisme, afortunadament, ha fet miques l'ambigüitat que aixoplugava la política catalana més immobilista, encara hi ha polítics, expolítics i tertulians de premsa, ràdio i televisió –espanyolistes encoberts– que eviten definir-se amb relació a la llibertat de Catalunya. Pensen –realment s'ho creuen?– que la indefinició els fa superiors a la resta de mortals, gent primitiva, ignorant i eixelebrada que maduraria si escoltés les doctes pontificacions dels ambigus. Xavier Domènech, Ada Colau o Lluís Rabell en són el retrat més viu –cal ser molt, molt miserable per dir, com va dir Colau, que cal que els presos polítics surtin de la presó "per donar la cara". Això sol ja hauria d'apartar aquesta dona de la política per sempre més–, però n'hi ha d'altres que, sense tenir responsabilitats polítiques, es passegen d'emissora en emissora dient-nos que a Catalunya hi ha dos blocs, els del sí a la independència i els del no, i que ells, naturalment!, no estan en cap dels dos, sinó tot al contrari.

D'acord amb aquesta posició, els indefinicionistes tenen per costum repartir fuetades indistintament. Són els autèntics ni-ni. És a dir, que si hom els pregunta sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya sempre comencen amb aquestes paraules: "Nosaltres no estem ni a favor dels independentistes ni dels no independentistes", o "Jo no sóc ni independentista ni no independentista". I tot seguit, com qui es mira el partit des de la llotja, blasmen les dolenteries del bloc del no –només les que són tan òbvies que no es poden amagar– i després, ràpidament, afegeixen: "Però també hi ha moltes coses que el bloc del sí no ha fet bé". I és que, és clar, a Catalunya només els indefinicionistes fan les coses bé. Com les mestres de P3, que en veure dos infants discutint els diuen "nens, no us baralleu", ells sí que en saben i estan per damunt del bé i del mal. Tot consisteix a no fer absolutament res. Si no fas, si no et defineixes, mai no t'equivoques i sempre podràs dir "jo ja ho deia". Ignoro quina autoritat acadèmica els ha lliurat el màster en coaching, però s'ha de reconèixer que són uns coach infal·libles.

Amb relació a la llibertat de Catalunya és molt positiu gaudir d'un coach com Domènech, Colau o Rabell, perquè els seus savis consells són ideals per combatre l'estrès. L'immobilisme no s'estressa mai. En té prou d'aprendre's de memòria algunes frases de manual. La favorita és aquesta: "Cal dialogar/pactar". És tan maca, fa tan progre repetir-la a tort i a dret, que el qui la diu sempre queda bé. En versió més llarga hi trobem aquesta altra: "El que han de fer els dos blocs és asseure's al voltant d'una taula i parlar". La pregunta que no responen mai és: "Com es pot parlar i pactar amb algú que no vol fer-ho?" Què ha de fer una dona que es vol separar del marit, posem per cas, quan aquest no vol sentir parlar de separació i l'apallissa si ella, en veure tancada la porta a pany i forrellat, gosa fugir per una finestra? Amb un coach com Domènech, Colau o Rabell, o tot l'estol de tertulians indefinicionistes que imparteixen saviesa a Catalunya, a la dona en qüestió se li recomanaria que no fugís, que acatés les lleis de l'amo –perdó, del marit– i que, per anys que passessin, seguís intentant fer una separació pactada. "Cal pactar, Laieta, cal pactar".

El problema és que si la Laieta ha decidit separar-se és justament perquè ha pres consciència que la seva vida està amenaçada en aquell marc de convivència. Sap del cert que aquell home no sols no canviarà mai –mai!–, sinó que tampoc no la reconeixerà mai com una igual amb els mateixos drets que ell. No hi ha viaranys alternatius. Sempre, sempre, sempre serà així. Doncs bé, la docta medicina dels indefinicionistes és resignació cristiana i, tot pidolant-pidolant, mirar de portar algun peixet al cove. Això del peix al cove no ho han inventat els indefinicionistes d'avui, no cal dir-ho; els d'abans ja se'n servien. Però, ves quins tombs que fa la vida, ara resulta que és el catecisme de la progressia catalana. Tanmateix, tot s'entén molt millor si analitzem l'expressió "nosaltres no som ni independentistes ni no independentistes". L'antònim d'independentista no és "no independentista". L'antònim d'independentista és "dependentista". Passa, però, que és una paraula tan lletja que ningú no la vol, perquè deixa molt retratat. Sentir dir algú que és "dependentista" sobta força i, en el millor dels casos, fa pena, perquè implica el reconeixement d'una submissió vocacional. Per això tots els dependentistes s'han comprat un uniforme de camuflatge que té algunes variants, com ara "unionista", "legalista", "constitucionalista"... Sonen bé, oi, aquests mots? El marit de la Laieta també és unionista, està encantat amb la seva pròpia llei, la llei que encadena la Laieta per a tota la vida.

Diguem les coses pel seu nom: o s'és independentista o s'és dependentista. No hi ha terme mig. O s'és independent o no se n'és, o es vol la llibertat de Catalunya o no es vol. La resta és emprenyar la gata. Deixem, per tant, de fer nostre el llenguatge dels indefinicionistes i de parlar càndidament per boca seva. Trist camuflatge, el de la indefinició. L'indefinicionista, el ni-ni per excel·lència, és molt més transparent del que es pensa, es defineix evitant definir-se.

El Món , 20/11/2017
 
Les agressions espanyolistes a periodistes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
Les agressions espanyolistes a periodistesLa meva solidaritat amb els periodistes del Tot Sant Cugat que van ser insultats i assetjats en la concentració ultranacionalista espanyola del 6 de novembre passat davant l'Ajuntament contra la pancarta que deia "Llibertat presos polítics. Democràcia". Va ser una concentració que, com totes les que porta a terme aquesta gent, es va caracteritzar per la violència. De vegades és contra persones, d'altres contra edificis o institucions i d'altres contra mitjans de comunicació que no se sotmeten als principis totalitaris de la "unidad de España". Això, però, només és una petita mostra del que voldrien fer si poguessin. Però no poden. Sortosament, no poden.

El que sí que fan, perquè és de franc, és intentar impedir que el periodisme que no és hispanocèntric pugui desenvolupar lliurement la seva feina. Insulten els professionals, els tapen les seves càmeres amb banderes espanyoles perquè no puguin filmar les destrosses que fan i les cares dels responsables, obliguen els vianants a besar la bandera, tapen la visió dels automobilistes i dels motoristes que passen pel seu davant i, empesos per un immens complex d'inferioritat, no en tenen prou de dir allò que són, també exigeixen que els altres siguin el mateix que ells. La frase a Sant Cugat, com a tot arreu, era aquesta: "¡Eres español! ¡Eres español! ¡Eres español!" i així indefinidament.

Com jo mateix deia en una columna anterior, és cert que no tots els concentrats es lliuraven a la violència. No caldria sinó! Però la indolència davant d'agressions a edificis institucionals i a informadors considerats desafectes al Règim, converteix els passius en còmplices. Diu la saviesa popular que "qui calla consent", i jo vaig ser testimoni ocular de fins a quin punt els concentrats no actius consentien amb una mirada complaent o, en el millor dels casos, indulgent. Tota passivitat en situacions en què algú dels "teus" està exercint la violència contra tercers constitueix un acte d'aquiescència que possibilita, agreuja i fa més duradora l'agressió. Els qui ara volen ocupar Catalunya Ràdio, TV3 i altres mitjans públics són els mateixos que voldrien emmordassar també mitjans privats com El Món, Vilaweb, Racó Català, etc. De fet, res no els agradaria tant com ampliar la xifra dels deu presos polítics actuals a milers i milers. Ens tancarien en camps de futbol. Emmanillar i emmordassar han estat sempre els valors suprems del totalitari.

Cugat.cat , 17/11/2017
 
L'atac feixista a l'Ajuntament de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 gener 2020
L'atac feixista a l'Ajuntament de Sant CugatEl 6 de novembre passat, a les vuit del vespre, es van concentrar diverses persones d'ideologia nacionalista espanyola davant l'Ajuntament de Sant Cugat amb càntics casposos, consignes totalitàries i portant a terme actes de vandalisme contra el consistori tot insultant els periodistes i impedint que poguessin desenvolupar la seva tasca.

Òbviament, aquest comportament no constitueix cap sorpresa. Tothom sap que els aplecs nacionalistes espanyols tenen la violència com a tret idiosincràtic. Això no vol pas dir que tots els concentrats, que amb prou feines arribaven a cinc-cents, fossin violents. Tots no n'eren, cal dir-ho. Álvaro Benejam, del PP, per exemple, va qualificar d'"indesitjables" els violents davant els micròfons de Cugat.cat. Però no és a posteriori que hom s'ha de desmarcar dels indesitjables, sinó quan aquests estan actuant en les teves pròpies files. I s'ha de fer parant-los els peus. És prou sabut que en aquests casos, per aturar la violència, no hi ha res més efectiu que la reprovació feta per la resta de concentrats, cosa que aquell dia no va succeir. Tot al contrari. Hi havia molta complaença davant el llançament d'ous i l'arrencada de la pancarta del balcó consistorial, que deia "Llibertat presos polítics. Democràcia".

La pancarta va ser arrencada i esquinçada davant la passivitat de la policia local i dels Mossos d'Esquadra. Una passivitat que, com és lògic, va donar ales als feixistes. Ara, per tant, l'Ajuntament té dues alternatives: una, restituir la pancarta per poder complir la promesa del Manifest que va llegir a la plaça de la Vila, el 2 de novembre, en què es deia que "no la retirarem fins que els presos polítics estiguin en llibertat"; o dues, no fer aquesta restitució i acceptar l'acció dels feixistes. Aquesta última, tanmateix, equivaldria a dir-los: "Teniu carta blanca per violentar el consistori sempre que vulgueu".

No cal tenir gaire memòria històrica per saber que la cantarella del nacionalisme espanyol segons la qual "a Espanya no hi ha presos polítics', és exactament la mateixa que la del franquisme. Els dictadors no reconeixen mai que empresonen persones per gosar tenir idees desafectes a les seves lleis totalitàries. L'excusa sempre és la "llei", com si llei i democràcia, o llei i justícia, fossin el mateix. Una llei com l'espanyola, que impedeix que el poble català pugui viure en llibertat, és una llei dictatorial. Malament rai, quan el supremacisme esdevé llei!

D'altra banda, cal dir als concentrats a Sant Cugat –la majoria eren ultres vinguts d'altres municipis per fer embalum– que mirin de dissimular una mica més els seus principis absolutistes quan afirmen que no se senten representats pels valors expressats en la pancarta del balcó consistorial. Si tinguessin cultura democràtica, el primer que haurien de fer és comptar vots. Els demòcrates dirimeixen la seva força a les urnes, i tot seguit compten els vots. Ja sé que deu ser dur per a alguns que el nacionalisme espanyol perdi sempre a Sant Cugat, però de cap manera no es pot admetre que allò que els vots li neguen pretengui aconseguir-ho amb ous. Són els vots, no pas els ous, els que diuen que la majoria de santcugatencs exigim la llibertat dels presos polítics. Esperem, doncs, que l'Ajuntament, com ja ha informat, restituirà aviat la pancarta per tal de transmetre un missatge ferm i clar a aquesta gent tan ufana i tan superba. No fer-ho significaria legitimar la seva violència i empènyer-los a dur a terme més accions. Com més cedim, més es creixen; la seva fúria s'alimenta de la nostra indolència.

Cugat.cat , 10/11/2017
 
Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2020
Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòriaVivim dies convulsos, d'una intensitat política excepcional, i és normal que l'independentisme es faci un munt de preguntes. Els esdeveniments es precipiten l'un darrere l'altre en qüestió d'hores i es passa de la certesa al dubte o de l'afirmació a l'interrogant en qüestió de minuts. La resposta, tanmateix, ha de ser la temperància. És cert que encara no som un Estat, però ho serem. Ho serem. No en tinguem cap dubte. Ens cal, això sí, unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria.

Unitat: La unitat és un element imprescindible en tota empresa humana. Tant hi fa que es tracti d'un equip de futbol, d'un col·lectiu social o d'una col·lectivitat nacional. Cap projecte, per noble que sigui, no pot reeixir sense la unitat d'acció dels seus membres. Això no vol pas dir que no hi pugui haver debat intern sobre les estratègies a seguir, naturalment que sí, però a porta tancada, mai en forma de safareig. El safareig porta al descoratjament, el descoratjament a la divisió, i la divisió afavoreix l'enemic. Ja fa molt de temps que l'Estat espanyol frisa perquè l'independentisme s'emboliqui en lluites caïnites que avortin la independència de Catalunya. Està en joc la nostra llibertat, i això exigeix que cada lluitador s'empassi la seva ració de gripaus. El compte de resultats es fa al final de trajecte, no abans d'arribar-hi.

Fermesa: En tota lluita, per pacífica que sigui –com la catalana–, hi ha moments de dubte, de recel, d'indecisió, moments en què apareix la malfiança i s'obre la capsa dels retrets: "Traïdor, inepte, mentider... Jo en sé més que tu, nosaltres som més autèntics que vosaltres..." Són moments molt desaconsellables, perquè resulten profundament autodestructius. En l'esport, per exemple, veiem tot sovint com la mala maror d'un vestuari esdevé nefasta al terreny de joc i com els retrets entre companys, en el decurs dels partits, aboquen l'equip a un final de lliga desastrós. El conflicte entre Catalunya i Espanya no és un conflicte entre iguals, això és obvi; és un conflicte entre una vella nació d'Europa, que sap que sense la condició d'Estat està abocada a desaparèixer, i un Estat absolutista i supremacista, que frisa per aquesta desaparició. Tanmateix Espanya no ha pogut anorrear Catalunya. Tot i els poders i les clavegueres de l'Estat, tot i les partides milionàries, tot i les amenaces, les calúmnies i els muntatges periodístics, tot i els tribunals, els serveis secrets, el desplegament armamentístic, la violació de correspondència, la persecució de la llibertat d'expressió, la criminalització del Parlament, l'empresonament de persones innocents i la violència salvatge contra el poble català a les portes i a l'interior dels col·legis electorals, Espanya no ha pogut sotmetre Catalunya. No ha pogut! Ni tan sols, servint-se de tota aquesta barbàrie, va ser capaç d'impedir el Referèndum i de trobar les urnes i les paperetes. Quin fracàs més espectacular i humiliant. D'aquí ve la seva ràbia. La mateixa ràbia del gegant vençut públicament per un infant. Fermesa, amics. Vivim en un món tecnològic, però encara no és possible que un poble esdevingui independent des del sofà prement tan sols la "i" d'independència en el comandament a distància. Encara cal esmerçar esforços i canalitzar molta energia en la lluita per aconseguir-ho. I ho estem aconseguint. Per més que no ens ho sembli, ho estem aconseguint. Altrament, quin sentit tindria tot aquest desplegament espanyol de catalanofòbia, de multes milionàries, d'inhabilitacions, de criminalitzacions, d'empresonaments i de violència desfermada? Fermesa, amics. La llibertat és al cap dels dits.

Intel·ligència: Diuen els experts en afers internacionals que tots els conflictes polítics acaben sempre, tard o d'hora, en una taula de negociació. I és cert. No hi ha cap més alternativa; més enllà de la violència, és clar. Per això, per més que l'Estat espanyol intenta provocar-la per poder emprar la coartada terrorista, Catalunya rebutja la violència i no està disposada a picar l'ham. Ni tan sols després dels més de mil catalans que van ser ferits l'1 d'octubre pels cossos paramilitars espanyols. D'aquesta resposta nostra, se'n diu intel·ligència. Això és el que ens fa tan forts. Deixem, doncs, que Espanya es fabriqui miratges de si mateixa en forma de desfilades militars i exhibició de canons, avions i tancs –ho necessita per reafirmar-se, perquè és així com entén la vida–, i felicitem-nos, mentrestant, de tenir l'arma més poderosa que existeix: la gent.

Moral de victòria: L'Estat espanyol sap perfectament que la independència de Catalunya és inevitable. Del tot inevitable. S'indigna, s'enrabia, s'enfila com una carbassera, però sap que no hi pot fer res. De fet, és justament per això que s'indigna, s'enrabia i s'enfila com una carbassera, i el decret d'empresonament dels membres del govern de Catalunya, talment com ho hauria fet el Règim matriu de l'actual, és la més espectacular mostra de derrota i desesperació. Fidel a les seves essències supremacistes, l'Estat espanyol substitueix la manca d'arguments amb l'ús de la força sense adonar-se que aquesta última és la més nítida expressió d'impotència de tot dominador. Com diu el test de l'ànec: si camina com un ànec, neda com un ànec i fa quac-quac com un ànec, aleshores, no hi ha dubte, és un ànec. Doncs bé, si un Estat legisla com el feixisme, empresona com el feixisme i viola els drets humans com el feixisme, aleshores, no hi ha dubte, és feixisme. Per tant, paciència amics. És veritat que el que està fent és d'una gravetat extrema, però ha quedat atrapat en la seva pròpia ratera i en un futur immediat, quan siguem lliures, ens adonarem que va ser així com l'Estat espanyol va teixir la nostra victòria.

El Món , 6/11/2017
 
Sant Cugat amb Sànchez i Cuixart Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2020
Sant Cugat amb Sànchez i CuixartSant Cugat, com moltes altres poblacions catalanes, per mitjà d'un ple extraordinari de l'Ajuntament, celebrat el 25 d'octubre passat, exigeix la llibertat immediata de Jordi Cuixart, i Jordi Sànchez, empresonats, com si fossin terroristes, a Soto del Real (Madrid) acusats del terrible crim d'haver promogut que el poble de Catalunya pogués expressar la seva opinió a les urnes.

L'empresonament d'aquestes dues persones, com sabem, constitueix una violació flagrant dels Drets Humans per part de l'Estat espanyol i un dels escàndols polítics més vergonyosos del segle XXI en el si de la Unió Europea. A la UE no hi pot haver presos polítics per la senzilla raó que l'empresonament de persones pel sol fet de tenir idees desafectes a un govern vulnera els principis fundacionals d'aquesta mateixa Unió. Només les dictadures empresonen les persones que no se sotmeten al pensament oficial, només les dictadures criminalitzen la llibertat d'expressió i utilitzen els seus cossos policials per apallissar la dissidència pacífica.

Com va recordar la tinent d'alcalde Carmela Fortuny en el ple, els articles 19 i 20 de la Declaració Universal dels Drets Humans diuen clarament que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions [...] i el dret a la llibertat de reunió i d'associació pacífiques." Doncs bé, els dos organitzadors de les manifestacions més pacífiques i multitudinàries d'Europa són avui entre reixes en virtut de les lleis d'un Estat totalitari, un Estat que oblida que els Drets Humans estan per damunt de totes les lleis i de totes les constitucions del món.

Tot Sant Cugat , 3/11/2017
 
Les bugaderies també sota el 155 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 gener 2020
Les bugaderies també sota el 155És ben curiosa l'obsessió malaltissa que tenen el Partit Popular i Ciudadanos per la bandera espanyola. Dic curiosa, perquè es tracta d'una obsessió que desacredita frontalment la cantarella que repeteixen nit i dia afirmant que no són nacionalistes i que cal deixar-se de debats identitaris i parlar de "les coses que interessen a la gent". Deu ser per això que tots dos partits no dormen si no veuen onejar les banderes a la façana de l'Ajuntament. La visió dels quatre pals sols, sense cap símbol, els provoca una angoixa que no els deixa viure i que els empeny a amenaçar l'alcaldessa i el govern municipal amb "accions legals oportunes".

En realitat, però, l'única bandera que de debò els encisa és l'espanyola; les altres tres, la catalana, la santcugatenca i l'europea, només les accepten com un complement inevitable i sempre subordinat a la primera. És per aquest motiu que quan el consistori els respon que les banderes són a la bugaderia, ells no s'ho creuen i insisteixen a voler veure'n la factura. I quan la factura ho diu ben clar, ells compten els dies, les hores, els minuts i els segons que triguen a estar netes i retornar als pals consistorials. És una obsessió malaltissa, certament. Però cal ser comprensiu, ja que l'absència de la bandera espanyola als ajuntaments de Catalunya és just allò que més "interessa a la gent". La gent que vota Ciudadanos i PP, és clar.

Posats a esbrinar-ne les causes, és possible que el grau de benestar assolit per aquests dos partits sigui tan sublim, tan excels, tan mancat de preocupacions existencials i amb tant de temps lliure, que no sols tenen el gat més que pentinat sinó que es dediquen a controlar les banderes que entren i surten de les bugaderies. De fet, em sembla que estan en converses amb Madrid perquè l'aplicació del 155 inclogui també l'ocupació espanyola de les bugaderies catalanes per tal d'evitar que els rentats de la bandera espanyola es retardin més d'un parell d'hores. Opinen que la complicitat de les bugaderies amb les alcaldies és una clara mostra de la perversitat del procés català, raó per la qual la fiscalia s'estaria plantejant que les querelles criminals contra el president de Catalunya, la presidenta del Parlament i diversos consellers es facin extensives als bugaders.

No cal dir que aquesta obsessió monotemàtica i identitària de Ciudadanos i PP no respon únicament a la lògica de dues formacions ultranacionalistes, també és un reflex del seu profund complex d'inferioritat. Heus aquí perquè sempre criden tant. Tenen tan clar que la bandera espanyola és un símbol d'opressió, que el sol fet de no veure-la onejant en un ajuntament, ho viuen com una humiliació i es queden en estat de xoc. Tanmateix, haurien d'estar agraïts que siguem al segle XXI; avui dia hi ha grans especialistes en el tractament de les obsessions i dels complexos que els poden ajudar.

Cugat.cat , 3/11/2017
 
Mai no en sabrem els noms Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 novembre 2019
Mai no en sabrem els nomsEl diumenge 8 d'octubre, en fer-se de dia, molts santcugatencs es van trobar que els seus cotxes havien estat víctimes d'actes vandàlics en el lloc on els havien deixat aparcats. En concret, una dotzena de vehicles amb els vidres trencats i tota mena de desperfectes. Exactament el mateix vandalisme que han patit aquests darrers dies altres poblacions catalanes com Girona, Verges, Medinyà, Llagostera o Sarrià de Ter. Molts cotxes, a més, tenien dues rodes punxades, i si duien algun distintiu relatiu a Catalunya totes quatre.

Es tracta, com veiem, de vandalisme ideològic fruit de la ràbia de no haver pogut evitar que Catalunya celebrés el Referèndum d'Independència, després que Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Miquel Iceta, entre tants d'altres, repetissin que no el faríem. Doncs bé, el vam fer. Sant Cugat, a més, amb un 54,8% de participació, va ser la tercera ciutat del Vallès Occidental després de Sabadell i Terrassa.

El batlle de Verges, Ignasi Sabater, va dir a TV3 que té ben clar que és la Guàrdia Civil: "La setmana passada em van seguir fins al lloc de feina al meu poble, i diumenge 1 d'octubre no van poder entrar-hi perquè estava totalment col·lapsat de tractors, jardineres i cotxes, però avui han pogut. I espereu-vos! Això tot jut comença."

Veurem, d'altra banda, com mai no sabrem els noms dels vàndals, si no és que ho descobreixen els Mossos; veurem com aquesta operació de catalanofòbia quedarà absolutament impune, com també hi quedarà la criminal violència que la Guàrdia Civil i la policia espanyola van exercir contra el poble de Catalunya i que ja romandrà per sempre més en la nostra memòria col·lectiva. Com diu l'himne nacional de Catalunya, es tracta de gent ufana i superba capaç de qualsevol cosa -de qualsevol cosa- per impedir que siguem un poble lliure. Recordem que Espanya es nega a investigar la seva barbàrie armada contra el poble català com li demana el comissari de Drets Humans del Consell d'Europa. Què es pot esperar d'un Estat així?

Aquest és, doncs, l'Estat del qual volem fugir, l'Estat absolutista del sud d'Europa que empresona els demòcrates que volen decidir el seu destí per mitjà del vot, i que protegeix tota mena de barbaritats si estan fetes en nom d'Espanya. Si hom crema un paper amb la foto del rei espanyol és criminalitzat, perseguit i detingut en 48 hores; si hom destrossa centenars de cotxes, pel sol fet de ser cotxes de ciutadans catalans, no passa absolutament res. D'això, l'Estat absolutista en diu Estat de dret. S'entén, doncs, que els faci tanta ràbia Sant Cugat. El veredicte vinculant de les urnes al nostre municipi va parlar molt clar: SÍ, 88,3%; NO, 7,6%.

Cugat.cat, 13/10/2017
 
L'Estat espanyol no és un Estat de dret Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 novembre 2019
L'Estat espanyol no és un Estat de dretPersonalment, –com ho han fet la direcció i els treballadors de Cugat.cat–, m'adhereixo al comunicat del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Grup de Periodistes Ramon Barnils que condemna l'anunciada intervenció als mitjans públics catalans per part del govern espanyol. Subscric, per tant, els termes en què està redactat i que, en síntesi, són aquests: "Condemnem amb contundència i rotunditat la voluntat del govern espanyol –amb el suport de PSOE i Ciudadanos– d'intervenir Televisió de Catalunya, Catalunya Ràdio i l'Agència Catalana de Notícies (ACN). [...] És un atac sense precedents a les llibertats d'expressió i d'informació, pilars fonamentals del sistema democràtic."

Es tracta d'un atac gravíssim, certament. El comandament polític d'uns mitjans de comunicació públics és una praxi habitual de les dictadures, però del tot inadmissible en estats de dret. Hi ha línies que no es poden traspassar, hi ha principis bàsics dels Drets Humans que no poden ser violats per cap Estat que els hagi subscrit, altrament es converteix en un Estat absolutista que ha de ser expulsat dels organismes democràtics. Així ho especifica, per exemple, el Tractat de la Unió Europea, en el seu article 7è, que preveu aquest extrem en cas de violació dels drets i les llibertats dels ciutadans.

L'Estat espanyol ha demostrat a bastament que no és un Estat de dret. Els estats de dret no s'apoderen dels mitjans de comunicació públics ni dicten als treballadors el què han de dir; els estats de dret no fan dels poders legislatiu, executiu i judicial un poder únic; els estats de dret no assetgen militarment per terra, mai i aire cap col·lectivitat pacífica i democràtica; els estats de dret no prohibeixen votar; els estats de dret no segresten les urnes; els estats de dret no apallissen els votants; els estats de dret no tenen presos polítics; els estats de dret no emmordassen la gent, no tanquen webs desafectes, no violen la correspondència, no violen els domicilis privats ni entren en col·legis electorals a cops de mall; i encara menys no s'apoderen d'un Parlament, no inhabiliten els seus representants escollits democràticament ni els substitueixen per un conjunt de lacais. L'Estat espanyol ha d'estar molt desesperat per mostrar tan descarnadament les seves essències. De fet, Franco va ser el paradigma d'aquestes essències. Per això va governar tants anys i va morir al llit.

Cugat.cat , 27/10/2017
 
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no poden Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 novembre 2019
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no podenL'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per part de l'Estat espanyol repugna a qualsevol demòcrata. Demòcrata de debò, és clar. És abominable que en el si de la Unió Europea hi hagi un Estat, l'Estat espanyol, que violi de manera tan flagrant i sense cap mena d'escrúpol els Drets Humans. Aquesta barbaritat no és cap sorpresa per als qui per raons generacionals saben que Espanya és capaç d'això i molt més, però per als joves és del tot inèdita. Els joves han vist per televisió o a Internet aquest paroxisme totalitari en altres zones del planeta, però no a la Unió Europea. Ara, però, ja saben què s'hi amaga, darrere el somriure cínic dels governants espanyols i dels tres partits que constitueixen el règim actual: Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos. Un trident absolutista i supremacista que ha desfermat una violència ferotge contra el poble català i al qual, com si fos un designi diví, li imposa la nacionalitat espanyola fins a la fi dels temps. Quina derrota més amarga, la d'Espanya, que només pot retenir les seves preses a cops de porra i tancant-les entre reixes. I ni tan sols així, perquè les preses li han perdut la por, i la seva pretesa autoritat ha esdevingut un ninot espellifat.

L'Estat espanyol és un Estat que sent una profunda aversió pels compromisos ètics que implica la democràcia, i que si la va acceptar el 1978 no va ser pas per evolució cultural, sinó perquè el context europeu d'aquell moment no li deixava cap més alternativa. Per això, com si es tractés d'una superproducció cinematogràfica, va crear uns escenaris adients per desenvolupar una solemne ficció: eleccions, Congrés, Senat, Tribunal Constitucional..., va canviar el rètol de la porta del Tribunal de Orden Público i en va dir Audiencia Nacional, va emblanquinar les parets dels jutjats, va canviar el color de l'uniforme de la seva policia perquè tenia un passat massa terrorífic –tot i que mantenint el de la Guàrdia Civil, potser per fer-la passar per un cos ecològic en cas d'una hipotètica victòria dels Verds–, va blindar els assassins del Règim –encara els protegeix avui– i va redactar a contracor, però sota l'empara del feixisme uniformat, una Constitució que, "atada y bien atada", pretenia emmanillar i emmordassar Catalunya per tota l'eternitat. De tot plegat, en va dir Reforma, i sempre n'ha cantat excel·lències, perquè la Ruptura l'hauria obligat a fer cau i net i a expulsar de les institucions una llista abassegadora de feixistes que, de sobte, per art d'encanteri, es van transformar en ‘demòcrates de tota la vida'. En van sortir tants, d'aquests, que va arribar un moment que a Espanya hi havia més demòcrates que habitants. Una cosa mai no aclarida en aquest sentit, tanmateix, és per què, havent-hi tants demòcrates, Franco va governar prop de quaranta anys i ho hauria pogut fer durant mig segle si la salut no li ho hagués impedit.

La democràcia espanyola no va ser una convicció, va ser una contemporització, i ara es veu de manera descarnada. Hom es preguntarà: Que potser no hi ha ciutadans demòcrates espanyols que acceptin serenament que Catalunya sigui el que vulgui ser? Sí, és clar que n'hi ha. Però les seves veus són esclafades pel pes de l'ancestral piconadora estatal. L'amenaça de l'Estat espanyol al president Puigdemont, recordant-li que "pot acabar com el president Companys", president demòcrata afusellat pel feixisme, és el més viu retrat de les seves essències i enllaça perfectament amb la negació del franquisme com a feixisme, amb la negació de la violència desfermada l'1 d'octubre contra el poble català, amb la condecoració dels cossos apallissadors i amb la negació que a l'Estat espanyol hi ha presos polítics, és a dir, gent criminalitzada, perseguida i empresonada per tenir idees polítiques desafectes al Règim. És estrany que, seguint el símil del president Companys, no hagin amenaçat també Sànchez i Cuixart d'acabar com Sacco i Vanzetti. Una mostra fefaent del cinisme repugnant d'aquests hereus ideològics del règim anterior, a banda d'un quocient intel·lectual que provoca vergonya aliena, la trobem en les declaracions de Rafael Catalá, ministre espanyol de Justícia, i de Xavier García Albiol, president de la delegació del PP, referides a l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Rafael Català: "No són presos polítics, són polítics presos". I García Albiol: "No poden ser presos polítics, perquè no són polítics".

Estimats Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja veieu quin és el nivell intel·lectual, ètic i moral dels vostres carcellers. Són la viva imatge de la derrota i us tenen pànic, per això us han tancat entre reixes, perquè saben que no esteu sols, saben que teniu un poble al darrere i us utilitzen per atemorir-nos a tots. Pretenen, ignorants com són, traspassar-nos la seva por, tenen por de no poder rebatre la força irrefutable dels Drets Humans, tenen por de descobrir la desoladora buidor del seu discurs, tenen por d'enfrontar-se al dolorós reconeixement que mai no podran fer-nos tot allò que els demana el cos, tenen por de la inevitable certesa que Catalunya serà finalment un Estat d'Europa, tenen por del trauma psicològic i inesborrable que aquest fet els causarà.

Us han privat de llibertat per emmudir-vos, perquè saben que sou el ressò de la nostra veu; us han privat de llibertat per afeblir-vos, perquè saben que sou l'aire del nostre alè; us han privat de llibertat per humiliar-vos, perquè saben que sou el nostre paradigma. No hi ha honor més gran que ser empresonat per defensar els Drets Humans. Aquest honor, estimats amics, us acompanyarà sempre, perquè és el més noble de tots els ideals, i quan hi ha lleis que els trepitgen, cal transgredir-les.

El Món , 23/10/2017
 
Emocions en dies convulsos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 octubre 2019
Emocions en dies convulsosA través d'aquestes línies vull agrair de tot cor la presència de les cent persones que el dia 4 d'octubre passat van omplir la sala gran de la Casa de Cultura amb motiu de la presentació de la novel·la 'Els amants de la rambla del Celler'. Realment feia goig veure aquell espai tan ple. Però allò a què dono valor de debò i que em va fer molt feliç va ser el fet que tothom coincidís a dir que havia estat un acte extraordinàriament càlid i emotiu, alhora que allunyat del que és la presentació convencional d'un llibre.

Vivim dies convulsos al nostre país. Ara fa uns dies, milers de catalans van ser agredits per les forces paramilitars espanyoles a les portes o a l'interior dels col·legis electorals on anaven a votar i l'Estat espanyol ha esdevingut una dictadura sud-europea amb presos polítics acusats de l'abominable crim de presidir entitats pacífiques, democràtiques i defensores dels Drets Humans. No és estrany que diverses persones diguessin que necessitaven "una glopada d'aire net". Aquest fou el terme exacte que va emprar una de les assistents.

Durant una hora i mitja vam parlar d'éssers humans, de relacions humanes, d'herois anònims, de sensibilitat, de la necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos estimades, del respecte com a element bàsic i determinant de tota convivència i vam escoltar música francesa. També vam projectar imatges, i Carme Ramells, conservadora-restauradora del MNAC, ens va explicar els secrets que la reflectografia del museu havia descobert recentment amb relació al quadre "Interior del Moulin de la Galette", de Ramon Casas, que constitueix la coberta del llibre 'Els amants de la rambla del Celler'. Jo, en concebre la novel·la, veia mentalment aquest quadre al capdavant, perquè, a més de ser una obra pictòrica meravellosa i que estimo, té una presència explícita en el text, però em feia por que raons administratives ho impedissin. Per sort, tot ha sortit bé i la coberta del llibre i la història que explica són indestriables. I és que el quadre de Ramon Casas és un personatge més de la novel·la.

Tot va començar ara fa nou anys quan, a través de la finestra del meu estudi, vaig descobrir un home i una dona norantins que passaven diverses vegades agafats del braç, sempre a la mateixa hora. La seva imatge, aflaquida per l'edat, i l'amor que traspuaven l'un per l'altra em va admirar tant que l'1 de febrer de 2008, a les pàgines del desaparegut Diari de Sant Cugat, els vaig dedicar un article titulat "Els amants de la rambla del Celler" que els va colpir fins al punt d'emmarcar-lo i penjar-lo al rebedor de casa. Va ser així com vam establir una amistat que només la seva mort, primer la d'ell, el 2012, i després la d'ella, el 2015, va poder aturar. Vivien al número 23 d'aquell carrer i el meu desig seria que un dia fossin recordats amb una placa al portal que digués més o menys això: "Aquí van viure Joan Grases i Maria Cabanes, els amants de la rambla del Celler".

No va ser fins a l'any 2011, però, que em va venir al cap la idea d'escriure una novel·la inspirada –només inspirada– en Joan Grases i Maria Cabanes, i els ho vaig comentar. Els va fer moltíssima il·lusió i aquests darrers anys, mentre l'escrivia, tenia l'anhel que, en publicar-se i fer-ne la presentació, ells hi fossin presents. Per desgràcia, com sabem, no ha estat així, i em sap molt de greu, moltíssim. Però la seva néta, Esther Madrona, ens va regalar un emotiu escrit d'una pàgina que els va descriure i representar meravellosament.

Per això, a més de lloar la generosa interpretació que Maria Rosa Martínez i Pepa Romero van fer el dia 4 d'octubre de dos clàssics de la cançó francesa, com 'Les fulles mortes' i 'Sota el cel de París', vinculats al llibre, vull transmetre el meu agraïment a totes les persones que van assistir-hi i també a totes aquelles altres que m'han fet arribar les sensacions que la lectura de la novel·la els ha provocat o els provoca. Moltes gràcies, amics.

Cugat.cat , 20/10/2017
 
Agressió de Vodafone per parlar català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 setembre 2019
Agressió de Vodafone per parlar catalàAquesta és la crònica d'uns fets execrables que van tenir lloc el 23 d'agost passat a l'establiment de Vodafone situat al carrer de Santiago Rusiñol, 33, de Sant Cugat del Vallès, en què un client jubilat va ser agredit verbalment pel sol fet de parlar en català amb un empleat, el qual, amenaçant-lo de fer-lo fora a cops de puny, li va exigir que li parlés en espanyol.

En la data esmentada, just després de parlar per telèfon des de casa amb una operadora de Sevilla que, després de reconèixer-li la desorganització de l'empresa, li va informar que la gestió feta dos dies abans a Sant Cugat per a l'adquisició d'un mòbil no constava enlloc, el client en qüestió va entrar a la botiga santcugatenca a les 13:33 de la tarda. La dependenta, que en aquell moment atenia una senyora, li va dir que estava tancat. La porta, tanmateix, era totalment oberta i no hi havia cap rètol que indiqués el contrari. El client va al·legar que seria molt breu, que no volia fer cap operació de compra, només cancel·lar la sol·licitud improductiva de dies enrere, i ella, reconeixent que la porta era oberta, va accedir i va continuar atenent la senyora. Fins aquí, tot correcte.

Però tot d'una, mentre el client s'esperava, es va obrir una porta de la rebotiga i va aparèixer un dependent de vint-i-tants anys amb l'uniforme de Vodafone, que observà el client, s'ajupí per cordar-se la sabata i, en acabar, se li va atansar dient-li despòticament: "Está cerrado". El client va respondre amb aquestes paraules: "Ja he parlat amb la seva companya i l'estic esperant". Tanmateix, a partir d'aquesta resposta en català, es va iniciar una situació de violència catalanofòbica per part del dependent que només la serenitat del client va impedir que derivés en sang. "¡No te entiendo!", li va etzibar cridant l'energumen vodafònic. I tot seguit li ordenà: "¡Háblame en español!". El client, però, en comptes d'intimidar-se o de perdre els nervis, va continuar en català: "Esperaré que m'atengui la seva companya". Aquesta fermesa va enfurismar encara més l'energumen que, amb gestos ostensiblement violents, li va tornar a exigir a crits que li parlés en espanyol: "¡Tienes la obligación de hablarme en español!" I va afegir, sempre tutejant-lo: "¡Lo primero que tienes que hacer es ponerte a mi altura! ¡Súbete a una silla para hablar conmigo!" Aquest era el llenguatge d'un empleat de Vodafone en el seu tracte amb un client al centre de Sant Cugat. I és que la catalanofòbia és així, cosa que encara es féu més palesa en quedar clar que el catalanofòbic vodafònic entenia perfectament el català.

L'agressió, però, no va acabar aquí. Totalment rabiós en veure que el client no claudicava seguint la submissió apresa de molts catalans, el catalanofòbic vodafònic es va adreçar a la seva companya dient-li: "¿Le echo? Dime, ¿le echo?" La companya no deia res i ell, exhibint els punys per fer-se el "machito", va insistir diverses vegades: "¿Le echo? ¿Le echo?" En no obtenir resposta de la dependenta que, no ho oblidem, continuava atenent la senyora, s'abraonà de nou al client disposat a pegar-lo. Aquest, aleshores, va dir que avisaria la policia, i l'altre, fent-se el pinxo, va treure el seu mòbil i va gallejar: "¡Anda, llámala desde el mío!". Però fou vist i no vist, perquè de seguida, per si de cas, se'l va guardar un altre cop a la butxaca.

Per sort, la senyora que era atesa per la dependenta se'n va anar, i aquesta, adreçant-se al client, li va reconèixer que la porta era oberta i es va disculpar. El client, naturalment, content de poder parlar, per fi, amb un ésser humà, ho acceptà i li demanà que cancel·lés la sol·licitud anterior i que el donés de baixa. Ella el va escoltar amb correcció i li va dir que així ho farien. La gestió, doncs, va ser ràpida i va acabar aquí. Però quan el client ja se n'anava, l'individu catalanofòbic vodafònic, amb l'odi als ulls, li va etzibar: "¡Fuera de aquí! ¡Largo!" El client no li va fer cas i va sortir de la botiga.

Amb un tracte civilitzat, el client no s'hauria donat de baixa de Vodafone, però qui vol ser client d'una companyia que contracta individus feixistes, catalanofòbics i mancats de les nocions més elementals d'educació? Això sol ja demostra quin és el nivell de la selecció de personal de Vodafone. No cal dir que aquell mateix dia, el client va trametre una queixa escrita per correu electrònic a l'empresa, però han transcorregut dos mesos, Vodafone no ha contestat i l'espècimen catalanofòbic continua treballant en el mateix establiment com si res. Una clara mostra de complicitat ideològica i del respecte que Vodafone té per Catalunya, pels catalans i per la seva llengua.

Racó Català , 19/10/2017
 
Marxeu i emporteu-vos les armes amb què sagneu el meu poble Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 setembre 2019
Marxeu i emporteu-vos les armes amb què sagneu el meu pobleUs dieu Guàrdia Civil i Policia Nacional espanyola, i vau sortir de la vostra terra esperonats pels crits dels qui us animaven a obrir com més caps de catalans millor; heu vingut a Catalunya fornits amb les vostres armes i la vostra supèrbia; heu romàs aquarterats en vaixells dins dels quals us han alliçonat perquè ens feu saber a cops de porra que els amos de la nostra vida no som nosaltres sinó vosaltres; heu destruït portes, vidres i parets de les nostres institucions a cops de mall; heu destrossat ajuntaments per la mateixa via; heu envaït col·legis electorals com una bandada de llops en una cleda de bens; heu robat urnes, actes i vots; heu agredit de manera sagnant les persones que volien votar; heu clavat coces a gent pacífica de totes les edats; heu apartat del davant menors, joves i vells que alçaven els braços amb les mans obertes en senyal de pau, i els heu fet saltar pels aires com si fossin farcells en considerar que entre un català i un farcell no hi ha cap diferència; heu arrossegat les dones per terra estirant-les pels cabells i dient-los "puta" i "zorra"; heu experimentat un gaudi morbós exercint la violència contra nosaltres per fer-nos entendre "qui mana aquí"; heu llançat insults contra la gent i li heu exhibit el dit mitger amb el puny tancat; heu fet befa dels qui us demanaven que mostréssiu l'ordre judicial sota la qual us emparàveu; heu mig despullat, vexat i grapejat noies joves amb la intenció d'humiliar-les públicament i compensar la ràbia que us provoca la vostra impotència; heu intentat fer-vos passar per milhomes i només sou uns covards. Només això: una colla de covards.

¿Tan ignorants i primitius, sou, que encara no sabeu que no hi ha cap grandesa en l'Estat que necessita atonyinar salvatgement ciutadans cívics i indefensos per imposar-los el seu poder? ¿Són aquests, els vostres valors: buidar ulls joves i provocar infarts en cors vells? Realment sou el viu retrat de la impotència, nois. Pura façana armada. Al darrere no hi ha res. Només buidor, maldat, catalanofòbia i ideologia supremacista. I és que res no degrada tant l'ésser humà com la violència. La violència degrada el violent i degrada la humanitat sencera. És la vella història de sempre, la història de l'individu o de l'Estat que fonamenta la seva existència en la dominació d'un tercer. No és estrany que quan el dominat, ja sigui individu o poble, s'allibera, el dominador quedi en estat de xoc i incapaç d'assumir la modesta mesura de si mateix. Vosaltres, doncs, guàrdies civils i policies espanyols que heu vingut a agredir el meu poble, només sou el braç executor d'un poder encara més covard que espera que aconseguiu amb la sang que vesseu allò que ells, amagats als seus despatxos, no poden aconseguir amb vots ni amb lleis antidemocràtiques i contràries als Drets Humans.

És obvi que entre vosaltres i nosaltres hi ha un abisme cultural que es fonamenta en dues maneres diametralment oposades d'entendre la vida. La nostra és la del respecte absolut per la llibertat dels pobles i el dret de decidir lliurement el seu destí; la vostra és la de la imposició, l'amenaça i la força. Una imposició, una amenaça i una força que exerciu amb el suport parlamentari d'aquells partits com el PSC-PSOE, que, dient-se hipòcritament ‘d'esquerres', han donat i donen cobertura legal a la vostra violència contra Catalunya i a l'ocupació militaritzada dels nostres carrers tot dient-nos per boca burleta de Miquel Iceta: "Què us pensàveu? Que els poders de l'Estat us deixarien fer?" No es pot ser més cínic i més pèrfid, tenint en compte que els poders de l'Estat són precisament a les mans del Partit Socialista i del PP.

El Partit Socialista intenta emmordassar Catalunya, perquè, com el PP i Ciudadanos, ens vol captius per sempre i amb les mans lligades a l'esquena sense poder votar allò que tenim el dret inalienable de votar. És també el Partit Socialista qui ha fet tot el possible per torpedinar les famoses "garanties" del Referèndum a fi de passejar-se ara amb la seva estúpida, reaccionària i ridícula cantarella, i és igualment el Partit Socialista qui es va carregar les garanties al País Basc il·legalitzant les llistes de l'esquerra abertzale per poder-hi imposar Patxi López com a lehendakari, en conxorxa amb el PP. I, tanmateix, encara té valor de parlar-nos de garanties i de democràcia! Com es pot ser tan hipòcrita?

Però tornant a vosaltres, tropes armades espanyoles enviades a agredir els catalans, ho ignoreu tot sobre el meu poble. Només sabeu que nosaltres som "ellos". I això és el que heu vingut a fer: "A por ellos". La gent que apallissàveu veia la catalanofòbia reflectida en els vostres ulls i el gaudi que experimentàveu colpejant a tort i a dret tot sentint-vos impunes. Doncs bé, no sou benvinguts. La vostra presència armada no és grata a Catalunya. Els catalans som un poble pacífic i no ens agrada tenir gent com vosaltres en vaixells, hotels o casernes preparats per colpejar i ferir els nostres ancians, els nostres fills i a nosaltres mateixos. Agafeu tot el vostre arsenal i torneu al lloc del qual no hauríeu d'haver sortit mai. Aquí no us servirà de res per fer realitat els vostres propòsits. La decisió de Catalunya és ferma, ja ho vau veure l'1 d'octubre passat. Ni fent-nos sagnar amb traus al cap vau poder impedir que votéssim. Vau dir que no votaríem, i vam votar; vau dir que no tindríem urnes, i les vam tenir; vau dir que no hi hauria paperetes, i n'hi va haver, la qual cosa encara us va enfurismar més. I per si fos poc, malgrat robar-nos vots, les urnes van deixar ben clara la vostra terrible derrota.

Aneu-vos-en, si us plau. Si hi veniu com a turistes, sempre sereu ben rebuts a la República catalana; però si ho feu com a bèsties salvatges, aquí no hi posareu els peus. Torneu a casa vostra i procureu reduir la dosi de pel·lícules de Sylvester Stallone, Charles Bronson, Chuck Norris i Jean-Claude Van Damme que veieu cada setmana tot substituint-la per obres d'Ophüls, Renoir, Truffaut, Visconti, Fellini, Rossellini, Zavattini... Notareu uns efectes que, a més d'immediats i molt enriquidors, transformaran l'energumen que porteu a dins en una persona civilitzada. En l'endemig, però, mentre no feu aquest procés evolutiu, marxeu. Marxeu, perquè aquí no us volem. Repeteixo: no us volem. Salpeu a bord del vostre Piuet i marxeu com més lluny millor. Marxeu immediatament sense aturar-vos i, sobretot, emporteu-vos per sempre les armes amb que heu sagnat el meu poble.

El Món , 9/10/2017
 
Santcugatencs sota repressió Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 agost 2019
Santcugatencs sota repressióDiversos santcugatencs, com molts altres catalans, han patit en primera persona la persecució, detenció, inhabilitació o amenaces de l'Estat espanyol per haver facilitat que el poble català pogués votar l'1 d'octubre. I n'hi haurà més. Un d'aquests santcugatencs, és Jordi Puigneró, secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital de la Generalitat, que va rebre una notificació del Tribunal Constitucional espanyol comminant-lo a paralitzar tota acció relativa al Referèndum i amenaçant-lo amb conseqüències penals. Un altre cas és el de Natàlia Garriga, directora dels Serveis del Departament de Vicepresidència i d'Economia i Hisenda, detinguda amb tretze persones més en l'operació de la Guàrdia Civil del 20 de setembre passat. I no cal dir que l'alcaldessa Mercè Conesa, pel seu compromís de fer complir la llei del Referèndum i posar a disposició de la ciutadania els espais municipals com a col·legis electorals, també està amenaçada per la llei espanyola d'Enjudiciament Criminal. Sí, criminal. I és que per a un Estat que criminalitza el vot, l'alcalde que el facilita és un criminal.

Aquesta és la ideologia totalitària d'un Estat que en només dues setmanes ha violat drets humans fonamentals sense cap mena d'escrúpol en consonància amb dictadures d'altres latituds. En haver-li caigut la careta democràtica, a l'Estat espanyol li escau aquella dita atribuïda a Lincoln: "Pots enganyar tothom durant un temps, fins i tot pots enganyar algunes persones durant molt de temps, però no pots enganyar sempre tothom". El meu respecte per totes les persones que, prescindint de les amenaces, s'han posat al servei de les llibertats.

Tot Sant Cugat , 8/10/2017
 
Van dir que no votaríem, i vam votar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 agost 2019
Van dir que no votaríem, i vam votarVan dir que ens havien pres les urnes, i vam tenir urnes; van dir que ens havien pres les paperetes, i vam tenir paperetes; van dir que no hi hauria Referèndum, i vam fer el Referèndum; van dir que no votaríem, i vam votar. I els qui ho deien, són els mateixos que es neguen a anul·lar els judicis del franquisme; els mateixos que protegeixen encara avui els antics dirigents franquistes; els mateixos que, titllant-nos de "nazis', els condecoren públicament; els mateixos que van mentir dient que l'Iraq tenia armes de destrucció massiva; els mateixos que van continuar mentint dient que l'atemptat de l'11 de març de 2004, reivindicat per Al-Qaida, era obra d'ETA; els mateixos que ara menteixen dient que l'1 d'octubre passat la Guàrdia Civil i la policia espanyola no van apallissar milers de catalans a les portes i a l'interior dels col·legis electorals.

Aquesta gent, que és la ultradreta del sud d'Europa, és la mateixa que gosa pronunciar les paraules "democràcia" i "Estat de dret" amb tot el cinisme del món. "Democràcia" i "Estat de dret" són conceptes nobles que fan de bon escoltar quan són certs i honoren les societats que els tenen com a divisa, però repugnen en sentir-los de llavis d'un Règim absolutista i catalanofòbic com l'espanyol, que criminalitza les urnes i els referèndums, que persegueix i deté els qui permeten que la gent s'expressi i que viola els drets humans impunement.

A Sant Cugat, per sort, no van venir. A Castellbisbal, sí. A Castellbisbal, a només vuit quilòmetres de la nostra ciutat, la Guàrdia Civil, que és un cos militar, no ho oblidem, va apallissar menors d'edat que estaven concentrats a les portes de l'institut-escola Les Vinyes, de primària i ESO. S'entén, doncs, que un munt d'alcaldes del Vallès Occidental, entre els quals Mercè Conesa, hagin fet una declaració institucional comuna blasmant aquesta barbàrie de l'Estat espanyol contra Catalunya.

Jo vull agrair personalment el paper dels membres de Protecció Civil, que d'una manera que no cal especificar per prevenció davant la dictadura del Règim, van fer costat a la ciutadania. Gràcies a ells, el personal dels col·legis electorals es va sentir més segur per poder dur a terme, si hagués calgut, els plans previstos de salvaguarda de les urnes, de les actes i dels vots. Protecció Civil, fent honor al seu nom, va protegir les persones. Va protegir el civisme de la ciutadania de l'atac embogit de l'Estat espanyol. S'entén que dos dies després del Referèndum, Sant Cugat els retés un emotiu homenatge a la plaça de la vila. Quin ambient més meravellós i fraternal que vam viure l'1 d'octubre i amb quin afecte es rebia les persones de noranta-dos, noranta-quatre, noranta-sis anys que, ja fos amb crosses, cadira de rodes o amb caminadors, anaven a votar. Són vivències màgiques que creen sentiment de pertinença i que, per anys que passin, romandran per sempre en el nostre record.

Cugat.cat , 6/10/2017
 
Sortiran urnes de sota les pedres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 agost 2019
Sortiran urnes de sota les pedresRealment formidable l'acte de campanya del Referèndum celebrat a Sant Cugat, la nit del 22 de setembre passat, al Parc de Ramon Barnils, davant de 2.500 persones. Tant l'alcaldessa Mercè Conesa com Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, van estar brillants en els seus parlaments, però el plat fort, com és lògic, corresponia al president Puigdemont, i ell no va decebre gens. Tot al contrari. Els darrers esdeveniments, amb la suspensió encoberta de l'Autonomia i l'arribada de tropes paramilitars als ports de Barcelona i Tarragona, feien que la gent tingués moltíssimes ganes d'expressar el seu suport al president i d'agrair-li la seva fermesa i lleialtat a Catalunya en un dels moments més transcendents de la nostra història. I així ho va fer.

No cal dir quina va ser la reacció dels assistents tan bon punt Puigdemont va dir què costen les tropes paramilitars espanyoles enviades a Catalunya: 300.000 euros diaris. 300.000 euros diaris en un Estat amb 15 milions de persones al llindar de la pobresa, amb una de les taxes d'atur més elevades d'Europa i amb un fons de pensions totalment dilapidat. Però n'hi ha prou de saber quina és la naturalesa d'aquest Estat per comprendre que si l'any 2002 va fer un esperpèntic desplegament naval, amb torpedes antisubmarins, per un illot com Perejil, habitat només per cabres, quines barbaritats no serà capaç de fer per sotmetre Catalunya a l'opressió espanyola.

Les paraules més celebrades del discurs del president Puigdemont van ser les referides al nom que l'Estat espanyol ha posat a aquesta segona fase de l'atac contra Catalunya. El nom és "Operació Anubis" déu egipci de la mort i dels funerals, i guardià de les tombes. "Ja sabem de quina tomba són guardians", va dir el president, "una tomba que no és aquí, és al Valle de los Caídos". Capacitat de síntesi de Puigdemont per expressar el sentiment general i retratar l'Estat espanyol, un Estat que truca de matinada i que, mitjançant la violació flagrant dels Drets Humans, pretén imposar un règim dictatorial i de terror en una nació pacífica i democràtica com Catalunya. Gràcies per la vostra fermesa i lleialtat, president. L'1 d'octubre sortiran urnes de sota les pedres.

Cugat.cat , 29/9/2017
 
La suspensió dels Drets Civils Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 23 agost 2019
La suspensió dels Drets CivilsEl 27 de febrer passat, en un article publicat a El Món, vaig escriure que ens enfrontem al feixisme. De fet, aquest era justament el títol: "Ens enfrontem al feixisme". Aleshores, ara en fa set mesos, encara no havien passat les coses que estan passant aquests dies. L'Estat espanyol encara confiava que el procés català s'autodestruiria, com ho feien les cintes magnetofòniques de la vella Missió: impossible, i que els catalans, capcots, submisos i resignats, assumiríem que som inferiors mentals sense capacitat de decidir sobre la nostra pròpia vida. Però això no ha passat. Al contrari, Catalunya manté impertorbable el seu objectiu de llibertat, i l'Estat espanyol, fidel a si mateix, opta per la via de la violència. No, no és una violència de sang i fetge. De moment. És una violència d'una altra naturalesa, una violència jurídica, governamental i policial que s'expressa per mitjà de cossos armats i que es dirigeix contra ciutadans anònims, funcionaris, regidors, alcaldes, diputats, consellers, presidenta del Parlament, president de Catalunya i empreses, entitats i institucions.

L'arribada recent de milers de policies espanyols a Catalunya aquarterats en vaixells –esplèndid, per cert, l'acord dels estibadors de no abastir-los– no té cap altre objectiu que fer una exhibició de força armada –"para que vean los catalanes quien manda aquí"– gràcies a la qual la població se senti intimidada i l'1 d'octubre renunciï a votar i es quedi a casa morta de por. Però, ves per on, és just aquest desplegament d'esperpèntica musculatura allò que fa més palès el seu fracàs i la seva feblesa. L'exhibició de múscul és el recurs de l'impotent, és el recurs del qui infla els bíceps per amagar l'esquifidesa del seu quocient intel·lectual. Per damunt del cervell, ell sempre hi posa les vísceres. I l'Estat espanyol, mancat d'arguments humanístics, s'aferra a la seva llei, una llei antidemocràtica que vulnera la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual és signatari i que té un rang superior a totes les lleis, decrets i normes de tots els països pretesament democràtics del món.

El feixisme no és cap Règim –malgrat que de vegades i a diferents llocs, dissortadament, ho ha estat– ni és cap uniforme. El feixisme, com també el racisme, és una actitud de vida que el Diccionari de la Llengua Catalana defineix així: "Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o grup". Estem parlant, en definitiva, de supremacisme, d'algú que es creu superior a un altre o a uns altres per la seva condició de blanc, de fort, de mascle, d'hisendat, de poderós, d'Estat, d'imperi, etc, i exigeix la submissió d'un tercer a la seva voluntat i a les seves lleis.

La violència que l'Estat espanyol està exercint aquests dies contra persones, empreses, entitats i institucions de Catalunya acusades del terrible crim de promoure que la gent decideixi el seu futur a les urnes demostra que ens enfrontem al feixisme; i aquesta realitat, la lluita contra el feixisme, demana la cohesió i la fermesa de tots els demòcrates europeus. El feixisme comença despullant de drets tots aquells que considera inferiors, i després, com està passant, criminalitza la dissidència, intimida periodistes, esclafa la llibertat de premsa, esclafa la llibertat d'expressió, imposa el pensament únic, subvenciona associacions enaltidores del feixisme, prohibeix els actes i les reunions que li són desafectes, requisa revistes amb anuncis que diuen la paraula "democràcia", envaeix les conselleries de Governació, d'Economia, d'Exteriors i d'Afers Socials, irromp en les redaccions de diaris i setmanaris, irromp en les empreses de missatgeria, escorcolla impremtes, estableix controls a les carreteres a la recerca de conductors que duguin algun paper relatiu a l'1 d'octubre, viola la correspondència a les oficines de correus cercant-hi continguts que qualifica de subversius, assalta els domicilis particulars que tenen pancartes amb el lema "democràcia" o "referèndum' al balcó, imposa sancions de milers i milers d'euros a ciutadans per raons ideològiques, suprimeix els drets civils, interposa querelles criminals multitudinàries, efectua detencions massives, engrosseix cada minut la llista de presos polítics...

I, tanmateix, això no és res comparat amb el que l'Estat espanyol és capaç de fer en els dies que vindran. Em pregunto quan tindran valor d'ocupar TV3 i Catalunya Ràdio davant de tot el planeta. És el primer que fan els dictadors quan volen imposar el pensament únic: ocupar-ne la ràdio i la televisió nacionals. Ja fa anys que el govern espanyol en té ganes, però l'esguard amatent del món el frena. Això no treu, però, que la cerrazón que el caracteritza li enteli el cervell i el faci reafirmar-se per mitjà de la força. No s'adona que aquesta força porta implícita la seva futura, amarga i traumàtica derrota.

Mentrestant, això sí, intentarà fer tot el mal que pugui. El seu paroxisme supremacista, que l'empeny a emmordassar Catalunya, a exigir-li literalment "la rendició" i a delirar imaginant que els catalans ens agenollarem i demanarem perdó per gosar enraonar de tu a tu amb l'Estat espanyol, no li deixa veure que no ens cal fer cap campanya en favor de l'1 d'octubre. Per què l'hauríem de fer? És absolutament innecessària. La campanya ens l'està fent ell solet, ja que si quedava algun català que, santa innocència!, no se n'havia assabentat, ara no sols n'està al cas sinó que té ben clar que l'1-O anirà a votar i que el seu vot, sigui del signe que sigui, serà un acte d'afirmació contra el totalitarisme i contra el supremacisme. Ara que tothom veu units PP, PSOE i Ciudadanos en aquesta inquisitorial croada espanyola contra els Heretges de la Santa Madre España i contra els Drets Humans, són molts els qui troben resposta a la pregunta: "Per què Franco va morir al llit?"

No hi ha pas xoc de trens, només hi ha una imatge; la imatge que difonen tots els mitjans de comunicació d'arreu del món: un Estat que per mitjà de forces paramilitars envaeix carrers, institucions, empreses i cases particulars de Catalunya i un poble català pacífic que se'ls mira amb la saviesa de l'ancià que sap que tot aquest teatre no és res més que la façana d'un immens complex d'insignificança. El món sap que l'1 d'octubre els catalans estem cridats a les urnes per decidir el nostre futur. Aquesta és la raó per la qual tenim entre nosaltres quatre-cents periodistes internacionals. L'1 d'octubre, per tant, votarem. I tant que votarem! Votarem perquè l'Estat espanyol no és ningú, absolutament ningú, per dir a Catalunya sobre què pot votar i sobre què no pot votar. Si a l'Estat espanyol li agrada, bé; i si no, també.

El Món , 25/9/2017
 
La Guàrdia Civil al Tot Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 agost 2019
La Guàrdia Civil al Tot Sant CugatEl matí del 18 de setembre passat, la Guàrdia Civil es va presentar a la redacció de la publicació local Tot Sant Cugat amb un requeriment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), adreçat a l'empresa Totmedia, per exigir-li que s'abstingui de publicar anuncis relatius a la campanya del Referèndum de l'1 d'octubre i amenaçant Ramon Grau, president del grup editor, que, en cas que desobeeixi, incorrerà en responsabilitats penals. Totmedia, doncs, passa a ser un més dels ja nombrosos grups de comunicació catalans que avui són assetjats per l'Estat espanyol.

Aquests fets, que, segons els casos, van des del requeriment fins a l'escorcoll, són d'una gravetat extrema perquè constitueixen una violació de drets humans bàsics i perquè, si ja són inadmissibles des de tots els punts de vista democràtics, encara ho són més en un Estat membre de la Unió Europea. Emmordassar la premsa no addicta al Règim ha estat, de sempre, la praxi de totes les dictadures. El pas següent és amenaçar, perseguir i empresonar periodistes, cantautors i escriptors que no se sotmetin a la ideologia totalitària del poder. Dels dos primers, ja hi ha hagut noms que ho han sofert en primera persona; ara només cal veure quan comencen amb nosaltres, els escriptors, acusant-nos de fer apologia de la llibertat. Si fa tres anys ja van censurar la presentació de la novel·la 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol, a Holanda, perquè suposava parlar dels fets del 1714, què no faran ara que parlem d'independència i d'una cosa encara més terrible i perillosa: votar.

I tanmateix votarem. Votarem perquè votar és justament allò que fan totes les nacions pacífiques i democràtiques a l'hora de dirimir els seus conflictes. Cap llei no pot dir-se democràtica, si nega i criminalitza aquest dret. I si persisteix, si aquesta llei antidemocràtica es manté, transgredir-la és un deure de tots els demòcrates.

Cugat.cat , 22/9/2017
 
El nom de l'antic Ajuntament Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 agost 2019
El nom de l'antic AjuntamentPersonalment, no em sembla gens malament la proposta de la comissió ciutadana Alcalde Roc Codó per tal que l'edifici de l'antic Ajuntament es digui "edifici Roc Codó" en record del qui fou un batlle emblemàtic de Sant Cugat. Roc Codó va ser elegit democràticament dos cops en un dels períodes més convulsos de la nostra història i, en consonància amb el president Macià, va proclamar la República al nostre municipi. No és estrany que un batlle amb aquesta ideologia fos empresonat durant quatre anys pel règim franquista, del 1939 al 1943.

Per això, doncs, i també perquè tota col·lectivitat ha de saber honorar les persones que millor l'han servida, arriscant-hi fins i tot la vida, com és el cas de Roc Codó, em semblaria una noble decisió que la proposta de l'esmentada comissió es pogués materialitzar.

Tot municipi té la llista dels batlles que l'han regit, però són comptats els noms dels qui perduren en la memòria col·lectiva. Normalment, els qui perduren són els batlles que han estat més a prop de la gent i que han sabut entendre que el veritable escenari del seu càrrec no era el despatx consistorial sinó les places i els carrers de la ciutat. Espardenyer de professió i demòcrata de convicció, Roc Codó ja organitzava debats a porta tancada al seu establiment en temps de la Dictadura de Primo de Rivera a fi de crear un estat de consciència ciutadana contra l'opressió i l'absolutisme. Seria feliç veient que ara és la nació catalana qui lluita contra tot això.

Cugat.cat , 15/9/2017
 
"Todas las naciones son España" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 agost 2019
"Todas las naciones son España""Todas las naciones son España. Todas las naciones son España". Dos cops. Pedro Sánchez ho va repetir dos cops el 5 de setembre passat amb el to i el somriure d'autosatisfacció de qui creu que aquell matí, tot dutxant-se, ha trobat la pedra filosofal que ha de garantir eternament la Sagrada Unitat d'Espanya. Com el carceller indulgent que creu que té la clau de la disciplina dels captius posant-los una dotzena de cigrons més al plat i condecorant-los amb la medalla del Bon Minyó, el senyor Sánchez, home d'infinita benvolença, estaria disposat a rebaixar un xic l'espoliació fiscal a què és sotmesa Catalunya i a concedir-li alguna dispensa lingüística amb la cirereta del titolet de "nació'. El raonament seria aquest:

"Atès que no sabem quina mosca ha picat als catalans, sempre tan submisos i ara tan altius, deixem-los dir-se 'nació' i acabem d'una vegada amb la seva rebequeria. Contents i enganyats, seran una 'nació' dins d'una Nación de naciones i haurem enterrat el problema catalán. La Nació, amb majúscula, serà Espanya, com ara, i les 'nacions' amb minúscula seran... les altres."

Com veiem, es tracta d'intentar que Catalunya visqui pensant-se que és una nació, però sense tenir els atributs propis d'una nació. És a dir, seria una "nacioneta". Una "nacioneta" eixerida, bufona, simpàtica i laboriosa, això sí, però "nacioneta" al capdavall, perquè de Nació, de Nació de debò, allò que se'n diu Nación, Nación, Nación, només n'hi ha una: Espanya. No caldria sinó! Hi hauria la nacionassa i la nacioneta. La nacioneta vindria a ser el telèfon mòbil de plàstic que es dóna als infants petits perquè juguin imaginant-se que són adults mentre el papa i la mama interactuen a través dels telèfons de debò. Un dia, tanmateix, l'infant es fa gran, es treu la llana del clatell i diu als pares que donin el mòbil de plàstic al canari, perquè ell en vol un d'autèntic. Pedro Sánchez –en companyia de Miquel Iceta, aquell senyor que l'acompanya i que li riu totes les gràcies– pretén que una vella nació d'Europa, com és Catalunya, renunciï a ser qui és i accepti submisa el paper que ell i la resta de supremacistes espanyols de bon cor li han assignat, que és el de romandre en un estat d'infantesa permanent. Catalunya no pot fer un lleig a tanta generositat. ¿Que potser no és millor que els negres, en comptes d'un amo blanc que reparteix fuetades, tinguin un amo blanc que reparteix caramels? No hi ha res més ofensiu que un negre desagraït.

Pedro Sánchez diu "todas las naciones son España", i s'adreça indistintament a catalans i a espanyols. Als primers ja hem dit de quina manera, i als segons els pica l'ullet perquè captin que tot plegat és un simple joc de paraules i que el rang "nacional" de les nacionetes és merament honorífic, per la senzilla raó que, n'hi hagi tres o n'hi hagi més, totes, absolutament totes, SÓN Espanya. De sobirania plena, de sobirania de debò, només n'hi ha una: l'espanyola. La pregunta catalana és: si una nació no té sobirania, de què li serveix tenir un govern nacional? Si una nació no té sobirania per decidir sobre si mateixa, de què li serveix dir-se nació? Si una nació no té sobirania per ser lliure, quin sentit té la seva existència?

El Món , 11/9/2017
 
La incògnita Bocabella Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 agost 2019
Josep Maria Bocabella
Josep Maria Bocabella
El 9 d'abril de 2010, ara fa set anys, en les pàgines del Diari de Sant Cugat, vaig publicar un article titulat "En Bocabella i la Sagrada Família" en què demanava al nostre Ajuntament que dediqués un carrer a Josep Maria Bocabella i Verdaguer, i n'explicava les raons. Josep Maria Bocabella va ser el filantrop impulsor del temple de la Sagrada Família, que és avui el símbol arquitectònic més universal de Catalunya, i, segons diverses biografies, era fill de Sant Cugat. Avui, però, veient que el meu article no va tenir èxit i que Josep Maria Bocabella continua sense tenir-hi cap carrer, penso que potser jo anava errat. No ho dic amb ironia, ho dic de debò. Potser m'equivocava en dir que era santcugatenc, ja que, ara com ara, això no sembla pas segur.

És cert que la Viquipèdia catalana –com la italiana– situa el naixement d'en Bocabella el 1815 a Sant Cugat, però la mateixa Viquipèdia es contradiu en afirmar, tot seguit, que va néixer al número 2 del carrer de Cotoners, de Barcelona. En què quedem? Ja sabem que la Viquipèdia, per bé que constitueix un valor en si mateixa, no és una font prou fiable. Però sí que ho és, per exemple, l'Enciclopèdia Catalana, i aquesta també diu que en Bocabella era santcugatenc de naixement. Déu n'hi do, l'embolic! Caldria, per tant, que els especialistes hi diguessin la seva, i, si es confirma que en Bocabella va néixer a Sant Cugat, seria imperdonable que cap carrer no en recordés el nom. Val a dir, tanmateix, que la ciutat de Barcelona, no li ha fet gaire justícia: només li ha dedicat un passatge.

Tot Sant Cugat , 4/9/2017
 
Manipulacions espanyoles de la història Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 agost 2019
Manipulacions espanyoles de la històriaDiuen que la història l'escriuen els vencedors. És una frase ben certa, sobretot quan al·ludeix als "vencedors" que han esclafat pobles, cultures i llengües. En aquests casos, el "vencedor" té molta pressa a esborrar. "Dèria esborradora", podríem dir-ne d'aquesta obsessió. La dèria esborradora es fonamenta, d'una banda, en la necessitat d'amagar les barbaritats que el vencedor ha comès per tal d'assolir el seu objectiu, i, de l'altra, en la pressa per reescriure el passat i legitimar, així, la seva presència –talment com si fos ancestral– sobre una terra que només posseeix i espolia per dret de conquesta.

Espanya, eufemisme de Castella, en sap molt d'això. Ho ha practicat contínuament al llarg de la seva història en tots els pobles que ha anorreat. Fins i tot ha pretès fer-nos creure que abans de la seva arribada la gent d'aquells pobles, pobreta, no tenia més llengua que la de la boca, de manera que hauria estat Castella qui, gentilment, els hauria concedit una "lengua de encuentro" perquè poguessin evolucionar. Però seria un error pensar que la manipulació espanyola de la història queda circumscrita a uns fets succeïts segles enrere. La dèria esborradora, l'afany manipulador, no s'han aturat mai. Tampoc en el segle XXI. La frase "nuestro interés es españolizar a los niños catalanes", pronunciada l'any 2012 pel ministre de Cultura d'aquell país, n'és un testimoni força diàfan. Aquell pobre home i el seu govern no s'adonaven que amb aquesta frase estaven reconeixent que els catalans no som ni hem estat mai espanyols. Altrament, quina necessitat n'hi hauria, d'espanyolitzar-nos? Oi que ningú no es planteja, d'espanyolitzar els espanyols o de germanitzar els alemanys? Que n'és d'inclement, el llenguatge!

Per això jo voldria parar atenció en un llibre d'Eugènia de Pagès i Bergés, catedràtica d'història d'ensenyament secundari, titulat "No m'ho van ensenyar a l'escola" (Història per a adults) (Pagès editors, 2017) en el qual l'autora reflexiona sobre un munt de fets relacionats amb Catalunya que han sofert l'efecte del ribot manipulador espanyol. "El franquisme va ser un accident històric o entronca amb un passat que el va legitimar als ulls d'una gran quantitat d'espanyols?", es pregunta De Pagès. El llibre, dividit en vint-i-quatre capítols, parla, entre d'altres coses, de la cort de Felip IV: luxe, ostentació i misèria, de Felip V, del franquisme tou, del concert econòmic, del conte de fades de la Transició, de la llei mordassa, del nacionalisme espanyol... Per tal que el lector en flairegi el contingut, li'n poso aquí alguns fragments:

  • [Sobre l'esfondrament demogràfic de les terres d'ultramar "justificat" per les malalties infeccioses europees]: "Com és que les malalties indígenes no van atacar els invasors europeus? O és que, com alguns autors sostenen, una alimentació de bona qualitat i sobretot molt equilibrada feia que les malalties pràcticament no existissin entre els pobles andins. Poc probable. O és que els virus eren racistes i no atacaven els europeus? [...] El cas és que l'esclavitud, les massacres i les epidèmies van deixar buits els regnes asteques i inques."

  • "Pel que fa a l'exmetròpoli, Espanya, la conseqüència a llarg termini ha estat l'arrelament d'una mentalitat molt estesa entre la població espanyola: l'imperialisme com a única manera de viure. És a dir, xuclar a altres poblacions o territoris la necessària riquesa o excedent, tot veient aquesta manera d'obtenir recursos del tot normalitzada."

  • "Lloc: Casa de la Ciutat a Barcelona, el 16 de setembre de 1714, cinc dies després que la capital catalana sucumbís al setge borbònic. José Patiño [mà dreta de Felip V] convoca els consellers que quedaven, els llegeix el decret que dictava la dissolució del Consell de Cent, institució amb més de cinc segles d'història, i aleshores, buscant una humiliació encara més gran, ordena als consellers que allí mateix es treguin les insígnies i les lliurin juntament amb les claus de la Casa de la Ciutat i amb tota la documentació. Hores després es repetia la mateixa escena amb els representants de la Generalitat. D'aquesta manera, un sol home posava fi a l'històric sistema institucional català."

  • "Felip V va aplicar mètodes d'extermini i control propis de les dictadures modernes. Així, el comte de Montemar arribà a teoritzar les pautes de comportament del que avui en dirien assassinats selectius que després duran a terme personatges com Videla o Pinochet."

  • "Es força sorprenent, en canvi, que anys més tard, com explica el professor Fontana, un cert esquerranisme tendís a confondre nacionalisme amb burgesia, en moments en què resultava evident que la burgesia –tant la que havia retornat amb l'exèrcit franquista el 1939 com la que feia negocis bruts amb en Porcioles– no tenia res a veure amb un nacionalisme que defensaven, per contra, les classes populars."

  • "Una mostra d'aquesta concepció medieval de la llei ("la ley es la del rey") és la transició del franquisme a la democràcia que es va fer, com deia el seu mentor Torcuato Fernández Miranda, "de ley a ley por la ley", és a dir, sense trencar mai la legalitat, de manera que la legalitat actual d'Espanya és una evolució del franquisme, malgrat que els "Principios fundamentales del Movimiento", essencialment antidemocràtics, eren "por su pròpia naturaleza permanentes e inalterables". Sí, tot ben legal, però fraudulent.”

El llibre d'Eugènia de Pagès conté moltes altres dades i reflexions interessants que mereixen ser llegides amb atenció. Hi ha, com he dit, una manipulació de la història que redibuixa la identitat espanyola a fi de d'anul·lar identitats alienes, com la catalana, i d'inflar el pit dels espanyols fent-los creure que Catalunya ni és cap nació ni ha estat mai catalana, cosa que explica la pervivència de la catalanofòbia en ple segle XXI i la virulència amb què les institucions de l'Estat espanyol reaccionen contra el dret inalienable d'autodeterminació de Catalunya. Com deia Shakespeare, el passat tan sols és un pròleg.

Racó Català , 29/8/2017
 
La Bústia Ètica contra la corrupció Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 agost 2019
La Bústia Ètica contra la corrupcióCrec que és molt bo per a Sant Cugat que el ple de l'Ajuntament hagi acordat la creació d'una Bústia Ètica, que permeti que els ciutadans puguin denunciar possibles casos de corrupció. Aquesta Bústia consistirà en un canal d'Internet per mitjà del qual tothom podrà advertir sobre fets concrets o demanar que s'investigui determinada praxi, ja sigui individual, empresarial, política, etc. El pas següent, a partir d'aquí, correspondrà a una comissió municipal ètica, que haurà d'escatir la seva veracitat i, en cas afirmatiu, actuar en conseqüència.

Serà una Bústia anònima. És a dir, que el consistori permetrà que el denunciant, si ho vol, mantingui en secret la seva identitat. Amb això es pretén evitar que la por d'algunes persones a patir represàlies les faci optar pel silenci. Sabem que la impunitat de bona part dels afers de corrupció és fruit de la por dels testimonis a veure's perjudicats personalment si els denuncien, per la qual cosa sembla recomanable l'anonimat.

Tanmateix, la condició humana té grandeses i misèries, i una de les misèries que palesen cada dia les xarxes socials és l'ús que fan de l'anonimat alguns individus per calumniar, injuriar, difamar o escarnir persones per mitjà de falsedats a fi d'embrutar-los el nom. Hom pot dir, és clar, que si la denúncia és falsa no prosperarà. I és cert. No caldria sinó! Però, fins i tot encara que la denúncia no fos feta amb mala fe, qui rescabalarà la persona difamada? Com podrà aquesta, si se'n demostra la falsedat, denunciar el fals i anònim denunciant pel prejudici causat? La idea de la Bústia Ètica és bona, però crec que abans caldria reflexionar sobre aquestes qüestions.

Tot Sant Cugat , 1/8/2017
 
El PSC ja és membre de la caverna Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 agost 2019
El PSC ja és membre de la caverna"Dèspotes il·lustrats", ha estat el terme que Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha fet servir per definir Miquel Iceta i Pedro Sánchez amb relació a l'actitud que mantenen contra el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Em sembla una definició força precisa i escaient perquè, certament, és propi de dèspotes il·lustrats erigir-se en intèrpret de la voluntat d'un poble sense haver-lo escoltat. El Partit Socialista, de fet, no fa només això. A més de no voler escoltar el poble català, també l'emmordassa. Li prohibeix expressar-se lliurement sobre si vol ser un Estat independent o un territori subordinat a Espanya i el condemna a ser allò que el Partit Socialista vol que sigui. I què vol aquest partit que sigui Catalunya? Doncs el mateix que és el PSC dintre del PSOE. És a dir, res. Res de res.

El millor aval d'un partit polític per tenir credibilitat i guanyar-se el respecte de la ciutadania és la seva pròpia identitat. És a dir, la coherència entre allò que diu i allò que fa. Hom no pot dir-se socialista, per exemple, i alinear-se amb els fills ideològics del franquisme al Parlament català i al Congreso espanyol, com fan Miquel Iceta, Pedro Sánchez i la resta del PSOE; hom no pot fer abrandats discursos sobre els valors de la democràcia cada cop que s'encén el llum vermell de la càmera de televisió i, alhora, donar suport als qui condecoren nazis i feixistes; hom no pot alliçonar la gent des d'un faristol sobre la llibertat i, alhora, criminalitzar les urnes i el dret inalienable a l'autodeterminació dels pobles; hom no pot proclamar-se laic i, alhora, ser talibà d'una religió anomenada España; hom, en definitiva, no pot enarborar la bandera de l'esquerra i, alhora, transgredir els Drets Humans.

El descrèdit del Partit Socialista és tan exorbitant, tan descomunal –n'hi ha prou de mirar el caràcter residual que té a Catalunya–, que només li queda el recurs de la mentida i de la demagògia per intentar entabanar ànimes despistades. La mentida i la demagògia són sempre la conseqüència de la manca d'arguments. Per això el Partit Socialista, que sap que no té cap argument democràtic ni humanístic –cap ni un– per impedir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, s'aferra a una llei antidemocràtica i intenta desacreditar desesperadament l'independentisme tot associant-lo a la corrupció, als paradisos fiscals i a persones perverses que, segons diu, s'embolicarien amb la bandera i serien perillosíssims aiatol·làs. Així és com s'expressava Jaume Collboni, president de la federació del PSC a Barcelona, la setmana passada. Ho deia ell, que ha fet tota la seva carrera política embolicat amb la bandera espanyola com a membre d'una secta religiosa coneguda amb el nom de ‘Unidad de España' en el si de la qual, sota govern socialista, es va fundar una banda terrorista que matava persones finançada per l'Estat.

Una altra manera de saber qui és en realitat el senyor Collboni es troba en la informació que els periodistes Andreu Barnils i Roger Cassany van oferir a través de Vilaweb l'any 2014, el dia de la votació de les primàries del PSC. Ambdós periodistes van ser testimonis oculars del lliurament de paperetes de la candidatura de Collboni a membres de la comunitat pakistanesa de Ciutat Vella –que no tenien ni idea de qui era aquell senyor–, i de com, tot seguit, després d'altres complimentacions, eren conduïts fins a la urna on es podia controlar la culminació de la maniobra.

Tard o d'hora, però, el temps acaba posant cadascú al seu lloc. Ho hem vist fa ben poc, el 15 de juliol concretament, amb la crida desesperada de Miquel Iceta als conservadors de l'antiga Convergència perquè es facin del PSC. Quines ironies que té la vida. Ves per on, ara que el PDeCAT, deixant enrere el pujolisme i empès per l'extraordinària evolució del país, ha iniciat un apropament a la socialdemocràcia, resulta que el PSC vol fitxar-ne els antics membres més immobilistes. Tot encaixa, tanmateix. Fa tan sols un mes, Iceta ja cantava les excel·lències d'un dinosaure com Duran i Lleida i anunciava la possibilitat de formar coalició amb ell i altres delegats de la caverna espanyola a casa nostra, entre els quals Foment del Treball, Círculo Ecuestre i el grup Godó. És ben lògic, això. Caiguda la màscara, quina altra cosa pot voler algú com el PSC, que és la crossa d'un govern d'ultradreta a Espanya, i que a Catalunya, en companyia de Partit Popular i Ciudadanos, constitueix un dels búnquers més reaccionaris de la Unió Europea?

Racó Català , 20/7/2017
 
Podemos i Comuns: "Antes azul que rota" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 juliol 2019
Podemos i Comuns: "Antes azul que rota"L'actitud de Podemos i dels Comuns davant el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, que s'ha de celebrar l'1 d'octubre vinent, és deplorable, certament, però té força lògica atesa la idiosincràsia d'aquests grups polítics. Cal tenir en compte que el fet de ser incapaços de confessar-se certes coses a si mateixos els condemna a cercar aixopluc en l'ambigüitat, just aquella ambigüitat que el Procés ha desballestat de dalt a baix. Només cal mirar on són ara Unió i el PSC. Caigudes les màscares, Unió és morta, Duran i Lleida, intenti el que intenti, ja és un fòssil polític, i tenim un PSC despullat i residual que no li ha quedat més remei que alinear-se amb l'ultranacionalisme espanyol de PP i Ciudadanos fins a configurar, tots tres, la delegació catalana de la caverna espanyola.

I qui són Podemos i els Comuns, en aquest nou escenari clarificador que ha deixat el Procés? Doncs n'hi ha prou d'escoltar les declaracions dels seus dirigents a Barcelona o dels senyors Rabell i Coscubiela al Parlament per veure que són allò que anys enrere, en termes teatrals, es coneixia com la claca. La claca de la caverna, en aquest cas. Ells són tan demòcrates, progressistes i revolucionaris que diuen exactament el mateix que han dit tots els règims autoritaris de la història per impedir la independència d'un poble subordinat, és a dir, que l'única legalitat possible és la de l'Estat dominador. Sense aquesta legalitat no hi ha garanties. "Garanties", per a ells, són les que els va donar el Ministeri d'Interior espanyol per poder governar avui l'Ajuntament de Barcelona. Quina llàstima que hagin nascut tan tard, haurien fet un gran paper com a prefectes de la província de Judea en temps de l'imperi romà o com a guardians de les lleis de la corona britànica en el procés d'independència dels Estats Units o de les lleis espanyoles en el procés d'independència de Cuba. Que siguin lleis antidemocràtiques que prohibeixen votar, que criminalitzen les urnes, que emmordassen pobles, que persegueixen demòcrates i que conculquen la llibertat d'expressió no té cap importància. La llei de l'imperi és la llei de l'imperi, i aquests prefectes emmascarats de revolucionaris de parc temàtic, altrament dits Podemos i Comuns, no sols en són servidors, també en són garants del seu compliment. En realitat, per ser més precisos, són la brigada de manteniment de l'imperi, els qui li fan la feina bruta.

Tots els imperis estan podrits per dins i, per perpetuar-se, necessiten la feina impagable d'un cos que sembli díscol amb el poder –només de boca, és clar–, però que a l'hora de la veritat, com ara la insubmissió de quatre províncies rebels, doni suport a l'statu quo per tal que tot continuï igual. Es tracta, en definitiva, de tenir una veu que soni diferent de la de l'establishment –Partit Popular/Partit Socialista/Ciudadanos–, una veu que soni més rejovenida, més trabucaire, i que sembli crítica amb l'imperi, de manera que la seva oposició a la llibertat de la colònia tingui un vernís d'aparença assenyada i pròpia d'algú que "no és ni a una banda ni a l'altra", sinó tot al contrari. I, és clar, si fins i tot els revolucionaris consideren il·legal la insubmissió catalana és que el Referèndum no té cap fonament i no es pot fer. Aquest és el missatge de la maniobra. Però la maniobra ha fet misto.

El problema d'aquesta gent, d'altra banda, és que la manca d'un argument racional per mantenir Catalunya subordinada a Espanya és tan immensa, tan gegantina, que no els queda cap més remei que repetir tots a una les mateixes paraules: "El Referèndum és il·legal, el Referèndum no ofereix garanties...". Són les paraules de PP, PSOE, Ciudadanos, Podemos i Comuns. Les paraules textuals. Tots juntets fent força en defensa de l'imperi.

Com he dit abans, hi ha algunes coses, concretament dues, que Podemos i els Comuns no confessaran mai perquè, si ho fessin, es veurien obligats a reconèixer que allò a què de debò aspiren, amb alguns matisos ornamentals, és a ocupar el lloc que ara ocupa el PSOE en el mapa polític espanyol. Per això coincideixen tant meravellosament bé amb Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Núria Parlón i companyia a donar una capa de pintura a la Constitució espanyola "para resolver de una vez por todas el tema de las nacionalidades". És allò de "si els donem un caramel amb bastonet, callaran". I és que per aquesta gent, les paraules de Déu Pare Omnipotent són sagrades: "La Veritat Suprema es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola", que, traduïdes al llenguatge del carrer, volen dir que "España se pinta, pero no se toca", i que en el llenguatge dels abrandats revolucionaris de Podemos i Comuns signifiquen: "Antes azul que rota".

Això ens porta a la segona cosa que mai no confessaran: el seu nacionalisme espanyol. Es diuen universalistes, sí. Però universalistes amb "pasaporte español", perquè, com tothom sap, un passaport català seria l'antítesi de la universalitat. I ara! On vas a parar! Quin horror! Només de pensar-hi ja s'esgarrifen! Tot plegat, ves per on, els porta a dir el mateix que deia Duran i Lleida el 2012: "A Unió hi ha moltes sensibilitats". Doncs no, senyors i senyores de Podemos i dels Comuns. Menystenir, ridiculitzar, desautoritzar, desqualificar i boicotejar el referèndum unilateral –única via pacífica i democràtica per tal que Catalunya decideixi si vol ser un poble lliure o un poble captiu–, no és sensibilitat, és absolutisme. L'absolutisme hipòcrita dels revolucionaris de chaise longue.

El Món , 17/7/2017
 
L'afer del policia municipal i l'home díscol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 28 juliol 2019
L'afer del policia municipal i l'home díscolEl 26 de juny passat, davant del Mercat de Torreblanca, de Sant Cugat, es va produir un incident entre un home d'uns setanta-i-tants anys d'edat i un policia municipal que ha tingut un gran ressò després que una persona en difongués les imatges. És un vídeo de només 78 segons, i, per tant, no constitueix cap prova concloent. Però és un testimoni gràfic important, ja que mostra com l'home és reduït sense haver fet ús de la violència física –la verbal sembla que sí– i com el policia, després, s'hi asseu a sobre.

Sabem, d'altra banda, que l'home va respondre amb agressivitat quan l'agent li va retreure que hagués aparcat en lloc prohibit. I sabem també, gràcies al testimoni d'un botiguer, que l'home, minuts abans, ja havia entrat al Mercat tot cridant. És a dir, que la infracció de trànsit i el comportament bel·licós de l'home eren elements que justificaven que un agent municipal li cridés l'atenció. Una altra cosa és la desproporció de l'actuació policial. Un policia està obligat a mantenir el cap fred en aquesta mena de situacions. Exactament igual que un àrbitre.

Què havia de fer el policia, aleshores, quan l'home díscol no va voler mostrar-li la documentació? Doncs una cosa molt senzilla: mantenir-se impassible, avisar una patrulla i, si la negativa persistia, dur-lo a la caserna. Res més. Un policia temperamental no és un bon policia, de la mateixa manera que un àrbitre temperamental no és un bon àrbitre. Poden ser bellíssimes persones, però s'han equivocat de professió. Això, però, seria injust –i també tendenciós– fer-ho extensible a tots els agents del cos local. Va ser una acció individual, i com a tal ha de ser jutjada.

Tot Sant Cugat , 7/7/2017
 
Espanya no és una nació, Espanya és una presó Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 juny 2019
Espanya no és una nació, Espanya és una presóL'extraordinària força del procés català pot ser mesurada des de diferents angles. El principal, naturalment, és el del gruix i la transversalitat socials que el configuren. Però n'hi ha d'altres. Hi ha, per exemple, l'interès internacional que desperta –la pentinada de l'editorial del New York Times a Espanya, és ben recent–, o la receptivitat amb què els seus representants són rebuts en diversos països, malgrat les pressions i suborns espanyols, o els informes econòmics, publicats pel Finantial Times i el Wall Street Journal, que constaten que l'espoliació a què es veu sotmesa Catalunya per part d'Espanya constitueix un cas únic a Europa i a Amèrica del Nord, o els informes de Credit Suisse i d'Eurostad, segons els quals una Catalunya independent se situaria en el vintè lloc internacional i esdevindria el desè Estat més ric d'Europa, just darrere de països com Luxemburg, Països Baixos, Suècia, Dinamarca, Alemanya o Finlàndia.

Tanmateix, hi ha un altre element –prosaic, això sí– que també mostra la força del Procés, i és l'allau d'atacs que rep procedents dels partits nacionalistes espanyols, coneguts popularment com el búnquer. Tot el temps i l'energia que dediquen a "combatre l'independentisme" –aquest és el llenguatge bèl·lic que utilitza Miquel Iceta– no és més que una prova del dèficit democràtic que arrosseguen, de la seva buidor argumental i, en definitiva, de la seva derrota política.

En paraules d'Albert Rivera, el Referèndum és un "fracàs", i en les de Miquel Iceta, l'independentisme pretén culpar els ajuntaments del "fracàs" del Referèndum. Són paraules que només poden ser contestades amb un somriure, perquè, pel sol fet d'haver estat dites quan encara falten tres mesos per a la celebració del Referèndum, ja revelen fins a quin punt els seus autors confonen desitjos amb realitat. En aparença, sembla que s'adrecin a l'independentisme. Però no. Només són consignes internes, consignes que s'adrecen ells mateixos per donar-se ànims i emmascarar la seva impotència.

No són pas els únics que fan això, però. Xavier García Albiol i Àngel Ros també ens ajuden a veure quins són els paràmetres mentals dels enemics de les urnes. García Albiol, concretament, titlla de "fanàtics" els qui volen la llibertat de Catalunya, i Àngel Ros, batlle de Lleida, del PSOE, agermanat amb Ciudadanos, afirma que l'independentisme "amenaça la pau social". Sembla talment una competició de nacionalistes espanyols per veure qui la diu més grossa. Fixem-nos que qualificar de "fanàtica" una col·lectivitat pel sol fet de voler decidir el seu destí per mitjà del vot ja indica una ideologia ultra i militant del pensament únic. I qualificar d'"amenaça per a la pau social" un moviment democràtic multitudinari, que ha admirat el món pel seu civisme, ja revela quina és l'autèntica personalitat d'Àngel Ros, un senyor que es passeja dient-se demòcrata i d'esquerres però que s'expressa en termes netament franquistes i dictatorials.

La frase d'Àngel Ros és la frase preferida de tots els ultres i dictadors de la història. És una frase de capçalera que l'hem sentida i que la sentirem infinitat de vegades: "els independentistes trenquen la pau social", "els comunistes trenquen la pau social", "les feministes trenquen la pau social", "els negres trenquen la pau social", "els immigrants trenquen la pau social", "el moviment obrer trenca la pau social"... I ho reblen pensant: "La pau social sóc jo". En el cas d'Àngel Ros és ben il·lustratiu que la plataforma Lleida Lliure de Franquisme s'hagi vist obligada a dur als tribunals la negativa d'aquest senyor a complir la Llei de la Memòria Històrica, que l'obliga a retirar els rètols franquistes dels carrers de la ciutat.

Hi ha, d'altra banda, una frase que sovinteja força amb relació al procés català segons la qual les actuacions de l'Estat espanyol serien legítimes, ja que "l'Estat té dret a defensar-se". És una frase fal·laç, aquesta. Perquè, defensar-se de què? Per defensar-nos, cal primer que algú ens ataqui. Catalunya no ataca Espanya ni ningú. Tampoc el Regne Unit ataca la Unió Europea amb el Brexit. A la Unió Europea li pot agradar més o menys la decisió britànica, però no hi pot fer res perquè es tracta de l'exercici d'un dret inalienable. De la mateixa manera, tampoc no hi ha atac català, perquè decidir sobre la identitat d'un mateix i sobre la pròpia vida per mitjà d'un vot és la forma més cívica de llibertat d'expressió que existeix. Parlem clar, doncs. L'Estat espanyol no es defensa, l'Estat espanyol ataca. És molt diferent.

Perseguir demòcrates no és mai una defensa, és un atac. Amenaçar polítics, funcionaris, ciutadans i empreses és un atac; inventar-se informes falsos i escampar calúmnies sobre personalitats independentistes o boicotejar conferències o actes culturals de catalans ideològicament desafectes a l'estranger és un atac; criminalitzar persones per mitjà de judicis d'intencions tot establint una feixista "justícia preventiva" és un atac; crear tribunals polítics, segrestar urnes i utilitzar les clavegueres de l'Estat per emmordassar pobles és un atac. És una agressió en tota regla que descriu perfectament quina mena d'Estat és Espanya: un Estat que, a banda de condecorar exdirigents franquistes encara vius i responsables de crims contra la humanitat, oblida vergonyosament que, per damunt de les seves lleis supremacistes i autoritàries, hi ha els Drets Humans que un dia va subscriure i que no sols estan per damunt de les constitucions estatals, sinó que donen carta de naturalesa al referèndum català i l'acrediten legalment. Així ho avalen, entre molts d'altres, la Carta de les Nacions Unides, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. I quan Espanya emmanilla Catalunya, obligant-la a ser el que no vol ser, ataca tot això. Ho ataca perquè Espanya no és una nació, Espanya és una presó. Una presó en la qual els catalans estarien condemnats a perpetuïtat.

El Món , 3/7/2017
 
Bill Pursel, Sant Cugat i Marilyn Monroe Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juny 2019
Bill PurselLa mort de Bill Pursel, aquest mes de juny, a noranta-un anys, a Las Vegas, ha passat completament desapercebuda arreu del món. Jo me'n vaig assabentar gràcies a Frederic Cabanas, l'ànima del Museu de Cal Gerrer, de Sant Cugat, on hi ha un espai permanent dedicat a Marilyn Monroe. Per als qui no sàpiguen qui era Bill Pursel, explicaré que va ser parella sentimental de Marilyn entre els anys 1946 i 1950, és a dir, entre els matrimonis de l'actriu amb James E. Dougherty, autor d'un parell de llibres sobre ella, i amb el jugador de beisbol Joe DiMaggio.

Pursel, per raons d'edat, mai no va poder visitar el Museu de Cal Gerrer, inaugurat l'abril de 2015. Em aquell moment tenia vuitanta-nou anys i la salut li impedia un viatge tan llarg des dels Estats Units, però va venir la seva família i es va mostrar entusiasmada amb el que va veure. El senyor Pursel, mantenia contacte amb Frederic Cabanas per correspondència i se sentia orgullós d'haver estat nomenat padrí d'aquell espai de la plaça Octavià de Sant Cugat, tan lluny de casa seva. En les seves cartes a Cabanas, Pursel explicava diversos aspectes de la seva relació amb Marilyn i el dolor que li va suposar el trencament entre tots dos. Marilyn volia triomfar en el cinema, i això exigia una mena de vida i de contactes que Pursel, amb la seva senzillesa, no podia oferir-li. Es van dir adéu i cadascú va seguir el seu camí. Però l'adéu i la fi de l'amor no sempre van junts, i ell va continuar estimant-la i seguint la multitud d'afers públics que la van envoltar fins arribar al tràgic desenllaç que tots coneixem.

Per a qualsevol amant del cinema, un museu dedicat a la més universal de totes les seves estrelles és sempre un petit paradís, però en el cas del de Sant Cugat els visitants hi trobaran una carta de Bill Pursel en què explica la relació que van mantenir. Després, com sabem, en poc més d'una dècada vindrien pel·lícules com ara 'La jungla d'asfalt', 'Els senyors prefereixen les rosses', 'Niàgara', 'Bus Stop', 'El príncep i la corista', 'Ningú no és perfecte' o 'Vides rebels'. Tanmateix, la figura de Pursel és important justament perquè és anterior a tot això. És la història d'un home enamorat d'una noia bufanúvols de Los Angeles, anomenada Norma Jeane, que no sols va fer realitat el seu somni de conquerir Hollywood, sinó que va conquerir el món sencer. Una altra cosa és el preu que en va pagar i l'ús que van fer de la seva persona els poders i la immensa majoria d'individus que la van envoltar fins que va morir el 1962. Amb tot, aquest 2017, cinquanta-cinc anys després, el destí ha tingut un gest de tendresa amb Pursel: ha volgut que morís l'1 de juny, exactament el mateix dia del naixement de la seva estimada.

Cugat.cat , 30/6/2017
 
La pregunta falsa d'alguns tertulians espanyolistes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 juny 2019
La pregunta falsa d'alguns tertulians espanyolistesHi ha una pregunta que sovinteja força per part d'alguns tertulians espanyolistes de l'esfera mediàtica catalana envers als seus oponents independentistes. La pregunta té algunes variants, però normalment l'articulen així: "Quan dieu que això va de democràcia, voleu dir que els qui no som independentistes no som demòcrates? O així: "Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?” És una pregunta falsa, és clar; una pregunta baratera que revela un parell de coses molt significatives: una, la mala consciència del qui la fa; i l'altra, la manca de reflexió que comporta la seva sola formulació.

La primera, que és de caràcter psicològic, denota dissonància cognitiva. És a dir, l'estat de tensió que suposa per a la persona en qüestió el fet de mantenir de manera simultània dues cognicions psicològicament inconsistents. Aquesta és la raó per la qual, per exemple, hi ha tants fumadors que s'irriten cada cop que algú els recorda l'informe de l'OMS segons el qual el tabac mata set milions de persones cada any al món. Ja ho saben, això, i precisament perquè ho saben no volen sentir-ho. Altrament haurien de respondre's per què, doncs, tot i saber-ho, no actuen en conseqüència. Per tant, davant la dificultat de justificar-se externament, intenten justificar-se internament. Aquest és el cas dels qui, sabent que prohibir les urnes és incompatible amb la democràcia, pretenen justificar la prohibició emparant-se en la llei. Una llei, ves per on, elaborada per ells mateixos, a la seva mida, per tal de poder seguir dient indefinidament que la llei no ho permet. Talment com el cínic ciutadà blanc que deia al ciutadà negre: "A mi no m'importaria que t'asseguessis al meu costat, a l'autobús, però com que la llei no t'ho permet fes el favor d'obeir i seu al darrere, que és el lloc que et correspon per la teva condició de negre. Si no ho fas, avisaré la policia”. I, és clar, com més obedient i submís era el ciutadà negre més honorable i demòcrata se sentia el cínic ciutadà blanc.

Pel que fa a l'altre element de la pregunta tertuliana a la qual al·ludim, és obvi que denota manca de reflexió i necessitat d'agafar el rave per les fulles per fugir d'estudi. Això es fa especialment palès quan l'opositor al Referèndum pretén que els qui votaran NO i ell són una mateixa cosa. Però no, no són una mateixa cosa. En absolut. Al contrari, entre tots dos hi ha un abisme en termes democràtics. Els primers, a diferència d'ell, no són independentistes, però sí que són demòcrates, i justament perquè en són no conceben altra via per a la resolució de conflictes que la de les urnes. I, per això mateix, si guanya el SÍ, n'acceptaran el veredicte. Així de planers són els fonaments humanístics de les persones veritablement democràtiques.

Els segons es troben als antípodes d'això. Els segons són els qui estan en contra del Referèndum i parlen de legitimitat democràtica de l'Estat espanyol per impedir-lo mitjançant tots els instruments de poder al seu abast, cosa que inclou querelles criminals, inhabilitacions, formació de tribunals polítics, violació de drets fonamentals i persecució de presidents, consellers, alcaldes, funcionaris, ciutadans, empreses i entitats.

Doncs bé, als qui, malèvolament, pregunten: "Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?”, cal respondre'ls dues coses. La primera és: no feu inútils jocs de paraules per amagar el vostre absolutisme. Cap independentista ha dit mai que els qui votaran NO no siguin demòcrates. I tant que ho són! I el millor exemple, és Joan Josep Nuet, tota una pedra a la sabata per als opositors al Referèndum. La segona cosa és que Catalunya no té cap conflicte amb els votants del NO. El conflicte el generen els qui –des de l'òrbita del Partit Popular, del Partit Socialista i de Ciudadanos– no volen que la gent voti. És a dir, els qui prohibeixen votar, ja sigui SÍ i NO. Aquests són els veritables artífexs del conflicte, els enemics de les urnes, els qui pretenen emmordassar tot un poble i condemnar-lo a ser, no pas allò que vulgui ser, sinó allò que ells volen que sigui. No hi ha, doncs, un bàndol del SÍ i un bàndol del NO. Hi ha el bàndol dels demòcrates i el bàndol dels que no en són.

El Món , 19/6/2017
 
El PP impedeix l'augment de Mossos a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 juny 2019
El PP impedeix l'augment de Mossos a Sant Cugat Darrerament, des del 2016, pel cap baix, la secció local del Partit Popular de Sant Cugat no ha fet res més que repetir la cantarella de la manca de seguretat al municipi, talment com si visquéssim a les zones més perilloses de Nova York, com ara certs sectors de Brownsville o Bed-Stuy, a Brooklyn, o el sud-est del Bronx. L'obsessió per omplir els carrers de policies és un tret característic dels partits ultres i reaccionaris. Per a ells, l'ordre i la seguretat es fonamenten en la presència constant de cossos armats passejant-se per les ciutats amunt i avall. De fet, si no fos tan car, els semblaria força plausible posar dos policies a cada cantonada.

Fidel a aquesta ideologia, el PP santcugatenc, a través del seu portaveu, Álvaro Benejam, deia això la tardor del 2016: "El que es necessita són policies al carrer". I, consegüentment, va presentar una proposta de resolució a la Comissió d'Interior del Parlament de Catalunya, per resoldre, segons afirmen, la "mala situació de seguretat que viu Sant Cugat". Fins i tot demanen que la policia espanyola torni a fer-se visible a la via pública.

Però, ves per on, resulta que la voluntat del govern català de convocar 500 noves places de Mossos d'Esquadra –cosa que, com ha explicat el conseller d'Interior, Jordi Jané, permetria dedicar una atenció especial a Sant Cugat–, s'ha vist recentment torpedinada pel mateix Partit Popular. El govern espanyol, a través del Ministeri d'Hisenda, ha enviat un requeriment a la Generalitat dient-li que els 500 agents previstos se'ls ha de pintar a l'oli i que, com a màxim, només poden ser-ne 50. Talment una burla. ¿I què és el que diu ara la secció local del PP santcugatenc? Doncs no diu res. Res de res. Els qui demanen que s'incrementi la dotació de policies són els mateixos que la fan impossible.

Arribats aquí, el senyor Benejam i companyia s'hauran d'aplicar les seves pròpies frases. Aquesta la van dir el 3 de maig passat: "Volem que els nous agents de Mossos d'Esquadra arribin com més aviat millor". Doncs no arribaran. No arribaran perquè el PP, l'autor de la frase, ho impedeix. D'ara endavant, per tant, els santcugatencs que siguin víctimes d'un delicte, ja saben a qui han de reclamar: Partit Popular, carrer de Francesc Moragas, 5.

Cugat.cat , 23/6/2017
 
Al Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 juny 2019
Al Partit PopularDies enrere, arran d'un article meu a Cugat.cat titulat 'Confessió de culpabilitat del Tribunal Constitucional', en què em feia ressò i subscrivia un text publicat anteriorment en un altre mitjà per la secció santcugatenca de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), el senyor Álvaro Benejam, del Partit Popular, va deixar un comentari a Facebook contra la Generalitat que em va semblar fal·laç i inadmissible venint d'un polític.

El text de la meva columna partia de les declaracions fetes per l'expresident del Tribunal Constitucional espanyol, Francisco Pérez de los Cobos, en què confessava que les sentències que dictaven ell i la resta de membres del tribunal tenien la missió d'aturar el procés català. A partir d'aquí, tant l'ANC com jo coincidíem en el caràcter totalitari d'un Estat que amenaça, multa i inhabilita polítics democràtics pel fet de posar les urnes al servei de la ciutadania. Què dic, polítics! Fins i tot amenaça i pretén multar les empreses que les fabriquin i que les venguin a la Generalitat! Només les dictadures, només els estats totalitaris fan això. El periodista argentí Ernesto Ekaizer defineix aquest comportament de l'Estat, i de l'ús de les seves clavegueres i dels tribunals contra l'independentisme, com una "política criminal"; i l'exjutge Elpidio Silva afirma que "l'Estat espanyol no és una democràcia, és un Règim".

La mentida del senyor Benejam per fugir d'estudi, que és el recurs dels qui no tenen arguments, deia el següent: "Molt abans que es volguessin posar les urnes per a un Referèndum parcial en un exercici de falsa democràcia (ja es posen urnes cada quatre anys i tothom que vulgui pot votar), la Generalitat imposava multes als comerços, i ho continua fent, per no retolar en català".

Mare de Déu, no és fàcil dir tantes falsedats en tan poc espai, perquè és mentida, absoluta mentida, que la Generalitat multi per no retolar en català. L'article 32.3 de la Llei de Política Lingüística diu textualment això: "Tots els rètols de caràcter fix (a l'exterior, a l'interior o a l'aparador), tant si són destinats als clients o usuaris com al personal de l'establiment, han de ser, almenys, en català". És a dir, que s'hi poden posar tantes llengües com es vulgui, però el català, com és lògic, no pot quedar-ne exclòs.

Pel que fa a les paraules de Benejam, parlant de "Referèndum parcial" i d'"exercici de falsa democràcia", no cal dir res més. Es desacrediten soles. És comprensible que el Partit Popular, que pretén emmordassar i emmanillar Catalunya per tal que no pugui decidir sobre si mateixa, digui aitals barbaritats. El totalitarisme és al·lèrgic a les urnes i a la llibertat dels pobles. ¿Què ha de dir un partit polític que es nega a condemnar el franquisme, que es nega a jutjar els col·laboradors d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat, que es nega a aportar diners per rescatar de les cunetes i de les fosses comunes les víctimes d'aquells crims i que entre els anys 2000 i 2003 va lliurar 151.000 euros a una entitat franquista com la Fundación Francisco Franco? Doncs res, no pot dir res més que mentides i barbaritats.

Cugat.cat , 16/6/2017
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 70 de 1794
spacer.png, 0 kB