spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no poden Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 novembre 2019
Us voldrien Jordi Sacco i Jordi Vanzetti, però no podenL'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per part de l'Estat espanyol repugna a qualsevol demòcrata. Demòcrata de debò, és clar. És abominable que en el si de la Unió Europea hi hagi un Estat, l'Estat espanyol, que violi de manera tan flagrant i sense cap mena d'escrúpol els Drets Humans. Aquesta barbaritat no és cap sorpresa per als qui per raons generacionals saben que Espanya és capaç d'això i molt més, però per als joves és del tot inèdita. Els joves han vist per televisió o a Internet aquest paroxisme totalitari en altres zones del planeta, però no a la Unió Europea. Ara, però, ja saben què s'hi amaga, darrere el somriure cínic dels governants espanyols i dels tres partits que constitueixen el règim actual: Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos. Un trident absolutista i supremacista que ha desfermat una violència ferotge contra el poble català i al qual, com si fos un designi diví, li imposa la nacionalitat espanyola fins a la fi dels temps. Quina derrota més amarga, la d'Espanya, que només pot retenir les seves preses a cops de porra i tancant-les entre reixes. I ni tan sols així, perquè les preses li han perdut la por, i la seva pretesa autoritat ha esdevingut un ninot espellifat.

L'Estat espanyol és un Estat que sent una profunda aversió pels compromisos ètics que implica la democràcia, i que si la va acceptar el 1978 no va ser pas per evolució cultural, sinó perquè el context europeu d'aquell moment no li deixava cap més alternativa. Per això, com si es tractés d'una superproducció cinematogràfica, va crear uns escenaris adients per desenvolupar una solemne ficció: eleccions, Congrés, Senat, Tribunal Constitucional..., va canviar el rètol de la porta del Tribunal de Orden Público i en va dir Audiencia Nacional, va emblanquinar les parets dels jutjats, va canviar el color de l'uniforme de la seva policia perquè tenia un passat massa terrorífic –tot i que mantenint el de la Guàrdia Civil, potser per fer-la passar per un cos ecològic en cas d'una hipotètica victòria dels Verds–, va blindar els assassins del Règim –encara els protegeix avui– i va redactar a contracor, però sota l'empara del feixisme uniformat, una Constitució que, "atada y bien atada", pretenia emmanillar i emmordassar Catalunya per tota l'eternitat. De tot plegat, en va dir Reforma, i sempre n'ha cantat excel·lències, perquè la Ruptura l'hauria obligat a fer cau i net i a expulsar de les institucions una llista abassegadora de feixistes que, de sobte, per art d'encanteri, es van transformar en ‘demòcrates de tota la vida'. En van sortir tants, d'aquests, que va arribar un moment que a Espanya hi havia més demòcrates que habitants. Una cosa mai no aclarida en aquest sentit, tanmateix, és per què, havent-hi tants demòcrates, Franco va governar prop de quaranta anys i ho hauria pogut fer durant mig segle si la salut no li ho hagués impedit.

La democràcia espanyola no va ser una convicció, va ser una contemporització, i ara es veu de manera descarnada. Hom es preguntarà: Que potser no hi ha ciutadans demòcrates espanyols que acceptin serenament que Catalunya sigui el que vulgui ser? Sí, és clar que n'hi ha. Però les seves veus són esclafades pel pes de l'ancestral piconadora estatal. L'amenaça de l'Estat espanyol al president Puigdemont, recordant-li que "pot acabar com el president Companys", president demòcrata afusellat pel feixisme, és el més viu retrat de les seves essències i enllaça perfectament amb la negació del franquisme com a feixisme, amb la negació de la violència desfermada l'1 d'octubre contra el poble català, amb la condecoració dels cossos apallissadors i amb la negació que a l'Estat espanyol hi ha presos polítics, és a dir, gent criminalitzada, perseguida i empresonada per tenir idees polítiques desafectes al Règim. És estrany que, seguint el símil del president Companys, no hagin amenaçat també Sànchez i Cuixart d'acabar com Sacco i Vanzetti. Una mostra fefaent del cinisme repugnant d'aquests hereus ideològics del règim anterior, a banda d'un quocient intel·lectual que provoca vergonya aliena, la trobem en les declaracions de Rafael Catalá, ministre espanyol de Justícia, i de Xavier García Albiol, president de la delegació del PP, referides a l'empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Rafael Català: "No són presos polítics, són polítics presos". I García Albiol: "No poden ser presos polítics, perquè no són polítics".

Estimats Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, ja veieu quin és el nivell intel·lectual, ètic i moral dels vostres carcellers. Són la viva imatge de la derrota i us tenen pànic, per això us han tancat entre reixes, perquè saben que no esteu sols, saben que teniu un poble al darrere i us utilitzen per atemorir-nos a tots. Pretenen, ignorants com són, traspassar-nos la seva por, tenen por de no poder rebatre la força irrefutable dels Drets Humans, tenen por de descobrir la desoladora buidor del seu discurs, tenen por d'enfrontar-se al dolorós reconeixement que mai no podran fer-nos tot allò que els demana el cos, tenen por de la inevitable certesa que Catalunya serà finalment un Estat d'Europa, tenen por del trauma psicològic i inesborrable que aquest fet els causarà.

Us han privat de llibertat per emmudir-vos, perquè saben que sou el ressò de la nostra veu; us han privat de llibertat per afeblir-vos, perquè saben que sou l'aire del nostre alè; us han privat de llibertat per humiliar-vos, perquè saben que sou el nostre paradigma. No hi ha honor més gran que ser empresonat per defensar els Drets Humans. Aquest honor, estimats amics, us acompanyarà sempre, perquè és el més noble de tots els ideals, i quan hi ha lleis que els trepitgen, cal transgredir-les.

El Món , 23/10/2017
 
Emocions en dies convulsos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 octubre 2019
Emocions en dies convulsosA través d'aquestes línies vull agrair de tot cor la presència de les cent persones que el dia 4 d'octubre passat van omplir la sala gran de la Casa de Cultura amb motiu de la presentació de la novel·la 'Els amants de la rambla del Celler'. Realment feia goig veure aquell espai tan ple. Però allò a què dono valor de debò i que em va fer molt feliç va ser el fet que tothom coincidís a dir que havia estat un acte extraordinàriament càlid i emotiu, alhora que allunyat del que és la presentació convencional d'un llibre.

Vivim dies convulsos al nostre país. Ara fa uns dies, milers de catalans van ser agredits per les forces paramilitars espanyoles a les portes o a l'interior dels col·legis electorals on anaven a votar i l'Estat espanyol ha esdevingut una dictadura sud-europea amb presos polítics acusats de l'abominable crim de presidir entitats pacífiques, democràtiques i defensores dels Drets Humans. No és estrany que diverses persones diguessin que necessitaven "una glopada d'aire net". Aquest fou el terme exacte que va emprar una de les assistents.

Durant una hora i mitja vam parlar d'éssers humans, de relacions humanes, d'herois anònims, de sensibilitat, de la necessitat que tenim totes les persones de sentir-nos estimades, del respecte com a element bàsic i determinant de tota convivència i vam escoltar música francesa. També vam projectar imatges, i Carme Ramells, conservadora-restauradora del MNAC, ens va explicar els secrets que la reflectografia del museu havia descobert recentment amb relació al quadre "Interior del Moulin de la Galette", de Ramon Casas, que constitueix la coberta del llibre 'Els amants de la rambla del Celler'. Jo, en concebre la novel·la, veia mentalment aquest quadre al capdavant, perquè, a més de ser una obra pictòrica meravellosa i que estimo, té una presència explícita en el text, però em feia por que raons administratives ho impedissin. Per sort, tot ha sortit bé i la coberta del llibre i la història que explica són indestriables. I és que el quadre de Ramon Casas és un personatge més de la novel·la.

Tot va començar ara fa nou anys quan, a través de la finestra del meu estudi, vaig descobrir un home i una dona norantins que passaven diverses vegades agafats del braç, sempre a la mateixa hora. La seva imatge, aflaquida per l'edat, i l'amor que traspuaven l'un per l'altra em va admirar tant que l'1 de febrer de 2008, a les pàgines del desaparegut Diari de Sant Cugat, els vaig dedicar un article titulat "Els amants de la rambla del Celler" que els va colpir fins al punt d'emmarcar-lo i penjar-lo al rebedor de casa. Va ser així com vam establir una amistat que només la seva mort, primer la d'ell, el 2012, i després la d'ella, el 2015, va poder aturar. Vivien al número 23 d'aquell carrer i el meu desig seria que un dia fossin recordats amb una placa al portal que digués més o menys això: "Aquí van viure Joan Grases i Maria Cabanes, els amants de la rambla del Celler".

No va ser fins a l'any 2011, però, que em va venir al cap la idea d'escriure una novel·la inspirada –només inspirada– en Joan Grases i Maria Cabanes, i els ho vaig comentar. Els va fer moltíssima il·lusió i aquests darrers anys, mentre l'escrivia, tenia l'anhel que, en publicar-se i fer-ne la presentació, ells hi fossin presents. Per desgràcia, com sabem, no ha estat així, i em sap molt de greu, moltíssim. Però la seva néta, Esther Madrona, ens va regalar un emotiu escrit d'una pàgina que els va descriure i representar meravellosament.

Per això, a més de lloar la generosa interpretació que Maria Rosa Martínez i Pepa Romero van fer el dia 4 d'octubre de dos clàssics de la cançó francesa, com 'Les fulles mortes' i 'Sota el cel de París', vinculats al llibre, vull transmetre el meu agraïment a totes les persones que van assistir-hi i també a totes aquelles altres que m'han fet arribar les sensacions que la lectura de la novel·la els ha provocat o els provoca. Moltes gràcies, amics.

Cugat.cat , 20/10/2017
 
Agressió de Vodafone per parlar català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 setembre 2019
Agressió de Vodafone per parlar catalàAquesta és la crònica d'uns fets execrables que van tenir lloc el 23 d'agost passat a l'establiment de Vodafone situat al carrer de Santiago Rusiñol, 33, de Sant Cugat del Vallès, en què un client jubilat va ser agredit verbalment pel sol fet de parlar en català amb un empleat, el qual, amenaçant-lo de fer-lo fora a cops de puny, li va exigir que li parlés en espanyol.

En la data esmentada, just després de parlar per telèfon des de casa amb una operadora de Sevilla que, després de reconèixer-li la desorganització de l'empresa, li va informar que la gestió feta dos dies abans a Sant Cugat per a l'adquisició d'un mòbil no constava enlloc, el client en qüestió va entrar a la botiga santcugatenca a les 13:33 de la tarda. La dependenta, que en aquell moment atenia una senyora, li va dir que estava tancat. La porta, tanmateix, era totalment oberta i no hi havia cap rètol que indiqués el contrari. El client va al·legar que seria molt breu, que no volia fer cap operació de compra, només cancel·lar la sol·licitud improductiva de dies enrere, i ella, reconeixent que la porta era oberta, va accedir i va continuar atenent la senyora. Fins aquí, tot correcte.

Però tot d'una, mentre el client s'esperava, es va obrir una porta de la rebotiga i va aparèixer un dependent de vint-i-tants anys amb l'uniforme de Vodafone, que observà el client, s'ajupí per cordar-se la sabata i, en acabar, se li va atansar dient-li despòticament: "Está cerrado". El client va respondre amb aquestes paraules: "Ja he parlat amb la seva companya i l'estic esperant". Tanmateix, a partir d'aquesta resposta en català, es va iniciar una situació de violència catalanofòbica per part del dependent que només la serenitat del client va impedir que derivés en sang. "¡No te entiendo!", li va etzibar cridant l'energumen vodafònic. I tot seguit li ordenà: "¡Háblame en español!". El client, però, en comptes d'intimidar-se o de perdre els nervis, va continuar en català: "Esperaré que m'atengui la seva companya". Aquesta fermesa va enfurismar encara més l'energumen que, amb gestos ostensiblement violents, li va tornar a exigir a crits que li parlés en espanyol: "¡Tienes la obligación de hablarme en español!" I va afegir, sempre tutejant-lo: "¡Lo primero que tienes que hacer es ponerte a mi altura! ¡Súbete a una silla para hablar conmigo!" Aquest era el llenguatge d'un empleat de Vodafone en el seu tracte amb un client al centre de Sant Cugat. I és que la catalanofòbia és així, cosa que encara es féu més palesa en quedar clar que el catalanofòbic vodafònic entenia perfectament el català.

L'agressió, però, no va acabar aquí. Totalment rabiós en veure que el client no claudicava seguint la submissió apresa de molts catalans, el catalanofòbic vodafònic es va adreçar a la seva companya dient-li: "¿Le echo? Dime, ¿le echo?" La companya no deia res i ell, exhibint els punys per fer-se el "machito", va insistir diverses vegades: "¿Le echo? ¿Le echo?" En no obtenir resposta de la dependenta que, no ho oblidem, continuava atenent la senyora, s'abraonà de nou al client disposat a pegar-lo. Aquest, aleshores, va dir que avisaria la policia, i l'altre, fent-se el pinxo, va treure el seu mòbil i va gallejar: "¡Anda, llámala desde el mío!". Però fou vist i no vist, perquè de seguida, per si de cas, se'l va guardar un altre cop a la butxaca.

Per sort, la senyora que era atesa per la dependenta se'n va anar, i aquesta, adreçant-se al client, li va reconèixer que la porta era oberta i es va disculpar. El client, naturalment, content de poder parlar, per fi, amb un ésser humà, ho acceptà i li demanà que cancel·lés la sol·licitud anterior i que el donés de baixa. Ella el va escoltar amb correcció i li va dir que així ho farien. La gestió, doncs, va ser ràpida i va acabar aquí. Però quan el client ja se n'anava, l'individu catalanofòbic vodafònic, amb l'odi als ulls, li va etzibar: "¡Fuera de aquí! ¡Largo!" El client no li va fer cas i va sortir de la botiga.

Amb un tracte civilitzat, el client no s'hauria donat de baixa de Vodafone, però qui vol ser client d'una companyia que contracta individus feixistes, catalanofòbics i mancats de les nocions més elementals d'educació? Això sol ja demostra quin és el nivell de la selecció de personal de Vodafone. No cal dir que aquell mateix dia, el client va trametre una queixa escrita per correu electrònic a l'empresa, però han transcorregut dos mesos, Vodafone no ha contestat i l'espècimen catalanofòbic continua treballant en el mateix establiment com si res. Una clara mostra de complicitat ideològica i del respecte que Vodafone té per Catalunya, pels catalans i per la seva llengua.

Racó Català , 19/10/2017
 
Marxeu i emporteu-vos les armes amb què sagneu el meu poble Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 setembre 2019
Marxeu i emporteu-vos les armes amb què sagneu el meu pobleUs dieu Guàrdia Civil i Policia Nacional espanyola, i vau sortir de la vostra terra esperonats pels crits dels qui us animaven a obrir com més caps de catalans millor; heu vingut a Catalunya fornits amb les vostres armes i la vostra supèrbia; heu romàs aquarterats en vaixells dins dels quals us han alliçonat perquè ens feu saber a cops de porra que els amos de la nostra vida no som nosaltres sinó vosaltres; heu destruït portes, vidres i parets de les nostres institucions a cops de mall; heu destrossat ajuntaments per la mateixa via; heu envaït col·legis electorals com una bandada de llops en una cleda de bens; heu robat urnes, actes i vots; heu agredit de manera sagnant les persones que volien votar; heu clavat coces a gent pacífica de totes les edats; heu apartat del davant menors, joves i vells que alçaven els braços amb les mans obertes en senyal de pau, i els heu fet saltar pels aires com si fossin farcells en considerar que entre un català i un farcell no hi ha cap diferència; heu arrossegat les dones per terra estirant-les pels cabells i dient-los "puta" i "zorra"; heu experimentat un gaudi morbós exercint la violència contra nosaltres per fer-nos entendre "qui mana aquí"; heu llançat insults contra la gent i li heu exhibit el dit mitger amb el puny tancat; heu fet befa dels qui us demanaven que mostréssiu l'ordre judicial sota la qual us emparàveu; heu mig despullat, vexat i grapejat noies joves amb la intenció d'humiliar-les públicament i compensar la ràbia que us provoca la vostra impotència; heu intentat fer-vos passar per milhomes i només sou uns covards. Només això: una colla de covards.

¿Tan ignorants i primitius, sou, que encara no sabeu que no hi ha cap grandesa en l'Estat que necessita atonyinar salvatgement ciutadans cívics i indefensos per imposar-los el seu poder? ¿Són aquests, els vostres valors: buidar ulls joves i provocar infarts en cors vells? Realment sou el viu retrat de la impotència, nois. Pura façana armada. Al darrere no hi ha res. Només buidor, maldat, catalanofòbia i ideologia supremacista. I és que res no degrada tant l'ésser humà com la violència. La violència degrada el violent i degrada la humanitat sencera. És la vella història de sempre, la història de l'individu o de l'Estat que fonamenta la seva existència en la dominació d'un tercer. No és estrany que quan el dominat, ja sigui individu o poble, s'allibera, el dominador quedi en estat de xoc i incapaç d'assumir la modesta mesura de si mateix. Vosaltres, doncs, guàrdies civils i policies espanyols que heu vingut a agredir el meu poble, només sou el braç executor d'un poder encara més covard que espera que aconseguiu amb la sang que vesseu allò que ells, amagats als seus despatxos, no poden aconseguir amb vots ni amb lleis antidemocràtiques i contràries als Drets Humans.

És obvi que entre vosaltres i nosaltres hi ha un abisme cultural que es fonamenta en dues maneres diametralment oposades d'entendre la vida. La nostra és la del respecte absolut per la llibertat dels pobles i el dret de decidir lliurement el seu destí; la vostra és la de la imposició, l'amenaça i la força. Una imposició, una amenaça i una força que exerciu amb el suport parlamentari d'aquells partits com el PSC-PSOE, que, dient-se hipòcritament ‘d'esquerres', han donat i donen cobertura legal a la vostra violència contra Catalunya i a l'ocupació militaritzada dels nostres carrers tot dient-nos per boca burleta de Miquel Iceta: "Què us pensàveu? Que els poders de l'Estat us deixarien fer?" No es pot ser més cínic i més pèrfid, tenint en compte que els poders de l'Estat són precisament a les mans del Partit Socialista i del PP.

El Partit Socialista intenta emmordassar Catalunya, perquè, com el PP i Ciudadanos, ens vol captius per sempre i amb les mans lligades a l'esquena sense poder votar allò que tenim el dret inalienable de votar. És també el Partit Socialista qui ha fet tot el possible per torpedinar les famoses "garanties" del Referèndum a fi de passejar-se ara amb la seva estúpida, reaccionària i ridícula cantarella, i és igualment el Partit Socialista qui es va carregar les garanties al País Basc il·legalitzant les llistes de l'esquerra abertzale per poder-hi imposar Patxi López com a lehendakari, en conxorxa amb el PP. I, tanmateix, encara té valor de parlar-nos de garanties i de democràcia! Com es pot ser tan hipòcrita?

Però tornant a vosaltres, tropes armades espanyoles enviades a agredir els catalans, ho ignoreu tot sobre el meu poble. Només sabeu que nosaltres som "ellos". I això és el que heu vingut a fer: "A por ellos". La gent que apallissàveu veia la catalanofòbia reflectida en els vostres ulls i el gaudi que experimentàveu colpejant a tort i a dret tot sentint-vos impunes. Doncs bé, no sou benvinguts. La vostra presència armada no és grata a Catalunya. Els catalans som un poble pacífic i no ens agrada tenir gent com vosaltres en vaixells, hotels o casernes preparats per colpejar i ferir els nostres ancians, els nostres fills i a nosaltres mateixos. Agafeu tot el vostre arsenal i torneu al lloc del qual no hauríeu d'haver sortit mai. Aquí no us servirà de res per fer realitat els vostres propòsits. La decisió de Catalunya és ferma, ja ho vau veure l'1 d'octubre passat. Ni fent-nos sagnar amb traus al cap vau poder impedir que votéssim. Vau dir que no votaríem, i vam votar; vau dir que no tindríem urnes, i les vam tenir; vau dir que no hi hauria paperetes, i n'hi va haver, la qual cosa encara us va enfurismar més. I per si fos poc, malgrat robar-nos vots, les urnes van deixar ben clara la vostra terrible derrota.

Aneu-vos-en, si us plau. Si hi veniu com a turistes, sempre sereu ben rebuts a la República catalana; però si ho feu com a bèsties salvatges, aquí no hi posareu els peus. Torneu a casa vostra i procureu reduir la dosi de pel·lícules de Sylvester Stallone, Charles Bronson, Chuck Norris i Jean-Claude Van Damme que veieu cada setmana tot substituint-la per obres d'Ophüls, Renoir, Truffaut, Visconti, Fellini, Rossellini, Zavattini... Notareu uns efectes que, a més d'immediats i molt enriquidors, transformaran l'energumen que porteu a dins en una persona civilitzada. En l'endemig, però, mentre no feu aquest procés evolutiu, marxeu. Marxeu, perquè aquí no us volem. Repeteixo: no us volem. Salpeu a bord del vostre Piuet i marxeu com més lluny millor. Marxeu immediatament sense aturar-vos i, sobretot, emporteu-vos per sempre les armes amb que heu sagnat el meu poble.

El Món , 9/10/2017
 
Santcugatencs sota repressió Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 agost 2019
Santcugatencs sota repressióDiversos santcugatencs, com molts altres catalans, han patit en primera persona la persecució, detenció, inhabilitació o amenaces de l'Estat espanyol per haver facilitat que el poble català pogués votar l'1 d'octubre. I n'hi haurà més. Un d'aquests santcugatencs, és Jordi Puigneró, secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital de la Generalitat, que va rebre una notificació del Tribunal Constitucional espanyol comminant-lo a paralitzar tota acció relativa al Referèndum i amenaçant-lo amb conseqüències penals. Un altre cas és el de Natàlia Garriga, directora dels Serveis del Departament de Vicepresidència i d'Economia i Hisenda, detinguda amb tretze persones més en l'operació de la Guàrdia Civil del 20 de setembre passat. I no cal dir que l'alcaldessa Mercè Conesa, pel seu compromís de fer complir la llei del Referèndum i posar a disposició de la ciutadania els espais municipals com a col·legis electorals, també està amenaçada per la llei espanyola d'Enjudiciament Criminal. Sí, criminal. I és que per a un Estat que criminalitza el vot, l'alcalde que el facilita és un criminal.

Aquesta és la ideologia totalitària d'un Estat que en només dues setmanes ha violat drets humans fonamentals sense cap mena d'escrúpol en consonància amb dictadures d'altres latituds. En haver-li caigut la careta democràtica, a l'Estat espanyol li escau aquella dita atribuïda a Lincoln: "Pots enganyar tothom durant un temps, fins i tot pots enganyar algunes persones durant molt de temps, però no pots enganyar sempre tothom". El meu respecte per totes les persones que, prescindint de les amenaces, s'han posat al servei de les llibertats.

Tot Sant Cugat , 8/10/2017
 
Van dir que no votaríem, i vam votar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 agost 2019
Van dir que no votaríem, i vam votarVan dir que ens havien pres les urnes, i vam tenir urnes; van dir que ens havien pres les paperetes, i vam tenir paperetes; van dir que no hi hauria Referèndum, i vam fer el Referèndum; van dir que no votaríem, i vam votar. I els qui ho deien, són els mateixos que es neguen a anul·lar els judicis del franquisme; els mateixos que protegeixen encara avui els antics dirigents franquistes; els mateixos que, titllant-nos de "nazis', els condecoren públicament; els mateixos que van mentir dient que l'Iraq tenia armes de destrucció massiva; els mateixos que van continuar mentint dient que l'atemptat de l'11 de març de 2004, reivindicat per Al-Qaida, era obra d'ETA; els mateixos que ara menteixen dient que l'1 d'octubre passat la Guàrdia Civil i la policia espanyola no van apallissar milers de catalans a les portes i a l'interior dels col·legis electorals.

Aquesta gent, que és la ultradreta del sud d'Europa, és la mateixa que gosa pronunciar les paraules "democràcia" i "Estat de dret" amb tot el cinisme del món. "Democràcia" i "Estat de dret" són conceptes nobles que fan de bon escoltar quan són certs i honoren les societats que els tenen com a divisa, però repugnen en sentir-los de llavis d'un Règim absolutista i catalanofòbic com l'espanyol, que criminalitza les urnes i els referèndums, que persegueix i deté els qui permeten que la gent s'expressi i que viola els drets humans impunement.

A Sant Cugat, per sort, no van venir. A Castellbisbal, sí. A Castellbisbal, a només vuit quilòmetres de la nostra ciutat, la Guàrdia Civil, que és un cos militar, no ho oblidem, va apallissar menors d'edat que estaven concentrats a les portes de l'institut-escola Les Vinyes, de primària i ESO. S'entén, doncs, que un munt d'alcaldes del Vallès Occidental, entre els quals Mercè Conesa, hagin fet una declaració institucional comuna blasmant aquesta barbàrie de l'Estat espanyol contra Catalunya.

Jo vull agrair personalment el paper dels membres de Protecció Civil, que d'una manera que no cal especificar per prevenció davant la dictadura del Règim, van fer costat a la ciutadania. Gràcies a ells, el personal dels col·legis electorals es va sentir més segur per poder dur a terme, si hagués calgut, els plans previstos de salvaguarda de les urnes, de les actes i dels vots. Protecció Civil, fent honor al seu nom, va protegir les persones. Va protegir el civisme de la ciutadania de l'atac embogit de l'Estat espanyol. S'entén que dos dies després del Referèndum, Sant Cugat els retés un emotiu homenatge a la plaça de la vila. Quin ambient més meravellós i fraternal que vam viure l'1 d'octubre i amb quin afecte es rebia les persones de noranta-dos, noranta-quatre, noranta-sis anys que, ja fos amb crosses, cadira de rodes o amb caminadors, anaven a votar. Són vivències màgiques que creen sentiment de pertinença i que, per anys que passin, romandran per sempre en el nostre record.

Cugat.cat , 6/10/2017
 
Sortiran urnes de sota les pedres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 agost 2019
Sortiran urnes de sota les pedresRealment formidable l'acte de campanya del Referèndum celebrat a Sant Cugat, la nit del 22 de setembre passat, al Parc de Ramon Barnils, davant de 2.500 persones. Tant l'alcaldessa Mercè Conesa com Marta Pascal, coordinadora general del PDeCAT, van estar brillants en els seus parlaments, però el plat fort, com és lògic, corresponia al president Puigdemont, i ell no va decebre gens. Tot al contrari. Els darrers esdeveniments, amb la suspensió encoberta de l'Autonomia i l'arribada de tropes paramilitars als ports de Barcelona i Tarragona, feien que la gent tingués moltíssimes ganes d'expressar el seu suport al president i d'agrair-li la seva fermesa i lleialtat a Catalunya en un dels moments més transcendents de la nostra història. I així ho va fer.

No cal dir quina va ser la reacció dels assistents tan bon punt Puigdemont va dir què costen les tropes paramilitars espanyoles enviades a Catalunya: 300.000 euros diaris. 300.000 euros diaris en un Estat amb 15 milions de persones al llindar de la pobresa, amb una de les taxes d'atur més elevades d'Europa i amb un fons de pensions totalment dilapidat. Però n'hi ha prou de saber quina és la naturalesa d'aquest Estat per comprendre que si l'any 2002 va fer un esperpèntic desplegament naval, amb torpedes antisubmarins, per un illot com Perejil, habitat només per cabres, quines barbaritats no serà capaç de fer per sotmetre Catalunya a l'opressió espanyola.

Les paraules més celebrades del discurs del president Puigdemont van ser les referides al nom que l'Estat espanyol ha posat a aquesta segona fase de l'atac contra Catalunya. El nom és "Operació Anubis" déu egipci de la mort i dels funerals, i guardià de les tombes. "Ja sabem de quina tomba són guardians", va dir el president, "una tomba que no és aquí, és al Valle de los Caídos". Capacitat de síntesi de Puigdemont per expressar el sentiment general i retratar l'Estat espanyol, un Estat que truca de matinada i que, mitjançant la violació flagrant dels Drets Humans, pretén imposar un règim dictatorial i de terror en una nació pacífica i democràtica com Catalunya. Gràcies per la vostra fermesa i lleialtat, president. L'1 d'octubre sortiran urnes de sota les pedres.

Cugat.cat , 29/9/2017
 
La suspensió dels Drets Civils Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 23 agost 2019
La suspensió dels Drets CivilsEl 27 de febrer passat, en un article publicat a El Món, vaig escriure que ens enfrontem al feixisme. De fet, aquest era justament el títol: "Ens enfrontem al feixisme". Aleshores, ara en fa set mesos, encara no havien passat les coses que estan passant aquests dies. L'Estat espanyol encara confiava que el procés català s'autodestruiria, com ho feien les cintes magnetofòniques de la vella Missió: impossible, i que els catalans, capcots, submisos i resignats, assumiríem que som inferiors mentals sense capacitat de decidir sobre la nostra pròpia vida. Però això no ha passat. Al contrari, Catalunya manté impertorbable el seu objectiu de llibertat, i l'Estat espanyol, fidel a si mateix, opta per la via de la violència. No, no és una violència de sang i fetge. De moment. És una violència d'una altra naturalesa, una violència jurídica, governamental i policial que s'expressa per mitjà de cossos armats i que es dirigeix contra ciutadans anònims, funcionaris, regidors, alcaldes, diputats, consellers, presidenta del Parlament, president de Catalunya i empreses, entitats i institucions.

L'arribada recent de milers de policies espanyols a Catalunya aquarterats en vaixells –esplèndid, per cert, l'acord dels estibadors de no abastir-los– no té cap altre objectiu que fer una exhibició de força armada –"para que vean los catalanes quien manda aquí"– gràcies a la qual la població se senti intimidada i l'1 d'octubre renunciï a votar i es quedi a casa morta de por. Però, ves per on, és just aquest desplegament d'esperpèntica musculatura allò que fa més palès el seu fracàs i la seva feblesa. L'exhibició de múscul és el recurs de l'impotent, és el recurs del qui infla els bíceps per amagar l'esquifidesa del seu quocient intel·lectual. Per damunt del cervell, ell sempre hi posa les vísceres. I l'Estat espanyol, mancat d'arguments humanístics, s'aferra a la seva llei, una llei antidemocràtica que vulnera la Declaració Universal dels Drets Humans de la qual és signatari i que té un rang superior a totes les lleis, decrets i normes de tots els països pretesament democràtics del món.

El feixisme no és cap Règim –malgrat que de vegades i a diferents llocs, dissortadament, ho ha estat– ni és cap uniforme. El feixisme, com també el racisme, és una actitud de vida que el Diccionari de la Llengua Catalana defineix així: "Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o grup". Estem parlant, en definitiva, de supremacisme, d'algú que es creu superior a un altre o a uns altres per la seva condició de blanc, de fort, de mascle, d'hisendat, de poderós, d'Estat, d'imperi, etc, i exigeix la submissió d'un tercer a la seva voluntat i a les seves lleis.

La violència que l'Estat espanyol està exercint aquests dies contra persones, empreses, entitats i institucions de Catalunya acusades del terrible crim de promoure que la gent decideixi el seu futur a les urnes demostra que ens enfrontem al feixisme; i aquesta realitat, la lluita contra el feixisme, demana la cohesió i la fermesa de tots els demòcrates europeus. El feixisme comença despullant de drets tots aquells que considera inferiors, i després, com està passant, criminalitza la dissidència, intimida periodistes, esclafa la llibertat de premsa, esclafa la llibertat d'expressió, imposa el pensament únic, subvenciona associacions enaltidores del feixisme, prohibeix els actes i les reunions que li són desafectes, requisa revistes amb anuncis que diuen la paraula "democràcia", envaeix les conselleries de Governació, d'Economia, d'Exteriors i d'Afers Socials, irromp en les redaccions de diaris i setmanaris, irromp en les empreses de missatgeria, escorcolla impremtes, estableix controls a les carreteres a la recerca de conductors que duguin algun paper relatiu a l'1 d'octubre, viola la correspondència a les oficines de correus cercant-hi continguts que qualifica de subversius, assalta els domicilis particulars que tenen pancartes amb el lema "democràcia" o "referèndum' al balcó, imposa sancions de milers i milers d'euros a ciutadans per raons ideològiques, suprimeix els drets civils, interposa querelles criminals multitudinàries, efectua detencions massives, engrosseix cada minut la llista de presos polítics...

I, tanmateix, això no és res comparat amb el que l'Estat espanyol és capaç de fer en els dies que vindran. Em pregunto quan tindran valor d'ocupar TV3 i Catalunya Ràdio davant de tot el planeta. És el primer que fan els dictadors quan volen imposar el pensament únic: ocupar-ne la ràdio i la televisió nacionals. Ja fa anys que el govern espanyol en té ganes, però l'esguard amatent del món el frena. Això no treu, però, que la cerrazón que el caracteritza li enteli el cervell i el faci reafirmar-se per mitjà de la força. No s'adona que aquesta força porta implícita la seva futura, amarga i traumàtica derrota.

Mentrestant, això sí, intentarà fer tot el mal que pugui. El seu paroxisme supremacista, que l'empeny a emmordassar Catalunya, a exigir-li literalment "la rendició" i a delirar imaginant que els catalans ens agenollarem i demanarem perdó per gosar enraonar de tu a tu amb l'Estat espanyol, no li deixa veure que no ens cal fer cap campanya en favor de l'1 d'octubre. Per què l'hauríem de fer? És absolutament innecessària. La campanya ens l'està fent ell solet, ja que si quedava algun català que, santa innocència!, no se n'havia assabentat, ara no sols n'està al cas sinó que té ben clar que l'1-O anirà a votar i que el seu vot, sigui del signe que sigui, serà un acte d'afirmació contra el totalitarisme i contra el supremacisme. Ara que tothom veu units PP, PSOE i Ciudadanos en aquesta inquisitorial croada espanyola contra els Heretges de la Santa Madre España i contra els Drets Humans, són molts els qui troben resposta a la pregunta: "Per què Franco va morir al llit?"

No hi ha pas xoc de trens, només hi ha una imatge; la imatge que difonen tots els mitjans de comunicació d'arreu del món: un Estat que per mitjà de forces paramilitars envaeix carrers, institucions, empreses i cases particulars de Catalunya i un poble català pacífic que se'ls mira amb la saviesa de l'ancià que sap que tot aquest teatre no és res més que la façana d'un immens complex d'insignificança. El món sap que l'1 d'octubre els catalans estem cridats a les urnes per decidir el nostre futur. Aquesta és la raó per la qual tenim entre nosaltres quatre-cents periodistes internacionals. L'1 d'octubre, per tant, votarem. I tant que votarem! Votarem perquè l'Estat espanyol no és ningú, absolutament ningú, per dir a Catalunya sobre què pot votar i sobre què no pot votar. Si a l'Estat espanyol li agrada, bé; i si no, també.

El Món , 25/9/2017
 
La Guàrdia Civil al Tot Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 agost 2019
La Guàrdia Civil al Tot Sant CugatEl matí del 18 de setembre passat, la Guàrdia Civil es va presentar a la redacció de la publicació local Tot Sant Cugat amb un requeriment del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), adreçat a l'empresa Totmedia, per exigir-li que s'abstingui de publicar anuncis relatius a la campanya del Referèndum de l'1 d'octubre i amenaçant Ramon Grau, president del grup editor, que, en cas que desobeeixi, incorrerà en responsabilitats penals. Totmedia, doncs, passa a ser un més dels ja nombrosos grups de comunicació catalans que avui són assetjats per l'Estat espanyol.

Aquests fets, que, segons els casos, van des del requeriment fins a l'escorcoll, són d'una gravetat extrema perquè constitueixen una violació de drets humans bàsics i perquè, si ja són inadmissibles des de tots els punts de vista democràtics, encara ho són més en un Estat membre de la Unió Europea. Emmordassar la premsa no addicta al Règim ha estat, de sempre, la praxi de totes les dictadures. El pas següent és amenaçar, perseguir i empresonar periodistes, cantautors i escriptors que no se sotmetin a la ideologia totalitària del poder. Dels dos primers, ja hi ha hagut noms que ho han sofert en primera persona; ara només cal veure quan comencen amb nosaltres, els escriptors, acusant-nos de fer apologia de la llibertat. Si fa tres anys ja van censurar la presentació de la novel·la 'Victus', d'Albert Sánchez Piñol, a Holanda, perquè suposava parlar dels fets del 1714, què no faran ara que parlem d'independència i d'una cosa encara més terrible i perillosa: votar.

I tanmateix votarem. Votarem perquè votar és justament allò que fan totes les nacions pacífiques i democràtiques a l'hora de dirimir els seus conflictes. Cap llei no pot dir-se democràtica, si nega i criminalitza aquest dret. I si persisteix, si aquesta llei antidemocràtica es manté, transgredir-la és un deure de tots els demòcrates.

Cugat.cat , 22/9/2017
 
El nom de l'antic Ajuntament Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 agost 2019
El nom de l'antic AjuntamentPersonalment, no em sembla gens malament la proposta de la comissió ciutadana Alcalde Roc Codó per tal que l'edifici de l'antic Ajuntament es digui "edifici Roc Codó" en record del qui fou un batlle emblemàtic de Sant Cugat. Roc Codó va ser elegit democràticament dos cops en un dels períodes més convulsos de la nostra història i, en consonància amb el president Macià, va proclamar la República al nostre municipi. No és estrany que un batlle amb aquesta ideologia fos empresonat durant quatre anys pel règim franquista, del 1939 al 1943.

Per això, doncs, i també perquè tota col·lectivitat ha de saber honorar les persones que millor l'han servida, arriscant-hi fins i tot la vida, com és el cas de Roc Codó, em semblaria una noble decisió que la proposta de l'esmentada comissió es pogués materialitzar.

Tot municipi té la llista dels batlles que l'han regit, però són comptats els noms dels qui perduren en la memòria col·lectiva. Normalment, els qui perduren són els batlles que han estat més a prop de la gent i que han sabut entendre que el veritable escenari del seu càrrec no era el despatx consistorial sinó les places i els carrers de la ciutat. Espardenyer de professió i demòcrata de convicció, Roc Codó ja organitzava debats a porta tancada al seu establiment en temps de la Dictadura de Primo de Rivera a fi de crear un estat de consciència ciutadana contra l'opressió i l'absolutisme. Seria feliç veient que ara és la nació catalana qui lluita contra tot això.

Cugat.cat , 15/9/2017
 
"Todas las naciones son España" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 agost 2019
"Todas las naciones son España""Todas las naciones son España. Todas las naciones son España". Dos cops. Pedro Sánchez ho va repetir dos cops el 5 de setembre passat amb el to i el somriure d'autosatisfacció de qui creu que aquell matí, tot dutxant-se, ha trobat la pedra filosofal que ha de garantir eternament la Sagrada Unitat d'Espanya. Com el carceller indulgent que creu que té la clau de la disciplina dels captius posant-los una dotzena de cigrons més al plat i condecorant-los amb la medalla del Bon Minyó, el senyor Sánchez, home d'infinita benvolença, estaria disposat a rebaixar un xic l'espoliació fiscal a què és sotmesa Catalunya i a concedir-li alguna dispensa lingüística amb la cirereta del titolet de "nació'. El raonament seria aquest:

"Atès que no sabem quina mosca ha picat als catalans, sempre tan submisos i ara tan altius, deixem-los dir-se 'nació' i acabem d'una vegada amb la seva rebequeria. Contents i enganyats, seran una 'nació' dins d'una Nación de naciones i haurem enterrat el problema catalán. La Nació, amb majúscula, serà Espanya, com ara, i les 'nacions' amb minúscula seran... les altres."

Com veiem, es tracta d'intentar que Catalunya visqui pensant-se que és una nació, però sense tenir els atributs propis d'una nació. És a dir, seria una "nacioneta". Una "nacioneta" eixerida, bufona, simpàtica i laboriosa, això sí, però "nacioneta" al capdavall, perquè de Nació, de Nació de debò, allò que se'n diu Nación, Nación, Nación, només n'hi ha una: Espanya. No caldria sinó! Hi hauria la nacionassa i la nacioneta. La nacioneta vindria a ser el telèfon mòbil de plàstic que es dóna als infants petits perquè juguin imaginant-se que són adults mentre el papa i la mama interactuen a través dels telèfons de debò. Un dia, tanmateix, l'infant es fa gran, es treu la llana del clatell i diu als pares que donin el mòbil de plàstic al canari, perquè ell en vol un d'autèntic. Pedro Sánchez –en companyia de Miquel Iceta, aquell senyor que l'acompanya i que li riu totes les gràcies– pretén que una vella nació d'Europa, com és Catalunya, renunciï a ser qui és i accepti submisa el paper que ell i la resta de supremacistes espanyols de bon cor li han assignat, que és el de romandre en un estat d'infantesa permanent. Catalunya no pot fer un lleig a tanta generositat. ¿Que potser no és millor que els negres, en comptes d'un amo blanc que reparteix fuetades, tinguin un amo blanc que reparteix caramels? No hi ha res més ofensiu que un negre desagraït.

Pedro Sánchez diu "todas las naciones son España", i s'adreça indistintament a catalans i a espanyols. Als primers ja hem dit de quina manera, i als segons els pica l'ullet perquè captin que tot plegat és un simple joc de paraules i que el rang "nacional" de les nacionetes és merament honorífic, per la senzilla raó que, n'hi hagi tres o n'hi hagi més, totes, absolutament totes, SÓN Espanya. De sobirania plena, de sobirania de debò, només n'hi ha una: l'espanyola. La pregunta catalana és: si una nació no té sobirania, de què li serveix tenir un govern nacional? Si una nació no té sobirania per decidir sobre si mateixa, de què li serveix dir-se nació? Si una nació no té sobirania per ser lliure, quin sentit té la seva existència?

El Món , 11/9/2017
 
La incògnita Bocabella Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 agost 2019
Josep Maria Bocabella
Josep Maria Bocabella
El 9 d'abril de 2010, ara fa set anys, en les pàgines del Diari de Sant Cugat, vaig publicar un article titulat "En Bocabella i la Sagrada Família" en què demanava al nostre Ajuntament que dediqués un carrer a Josep Maria Bocabella i Verdaguer, i n'explicava les raons. Josep Maria Bocabella va ser el filantrop impulsor del temple de la Sagrada Família, que és avui el símbol arquitectònic més universal de Catalunya, i, segons diverses biografies, era fill de Sant Cugat. Avui, però, veient que el meu article no va tenir èxit i que Josep Maria Bocabella continua sense tenir-hi cap carrer, penso que potser jo anava errat. No ho dic amb ironia, ho dic de debò. Potser m'equivocava en dir que era santcugatenc, ja que, ara com ara, això no sembla pas segur.

És cert que la Viquipèdia catalana –com la italiana– situa el naixement d'en Bocabella el 1815 a Sant Cugat, però la mateixa Viquipèdia es contradiu en afirmar, tot seguit, que va néixer al número 2 del carrer de Cotoners, de Barcelona. En què quedem? Ja sabem que la Viquipèdia, per bé que constitueix un valor en si mateixa, no és una font prou fiable. Però sí que ho és, per exemple, l'Enciclopèdia Catalana, i aquesta també diu que en Bocabella era santcugatenc de naixement. Déu n'hi do, l'embolic! Caldria, per tant, que els especialistes hi diguessin la seva, i, si es confirma que en Bocabella va néixer a Sant Cugat, seria imperdonable que cap carrer no en recordés el nom. Val a dir, tanmateix, que la ciutat de Barcelona, no li ha fet gaire justícia: només li ha dedicat un passatge.

Tot Sant Cugat , 4/9/2017
 
Manipulacions espanyoles de la història Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 agost 2019
Manipulacions espanyoles de la històriaDiuen que la història l'escriuen els vencedors. És una frase ben certa, sobretot quan al·ludeix als "vencedors" que han esclafat pobles, cultures i llengües. En aquests casos, el "vencedor" té molta pressa a esborrar. "Dèria esborradora", podríem dir-ne d'aquesta obsessió. La dèria esborradora es fonamenta, d'una banda, en la necessitat d'amagar les barbaritats que el vencedor ha comès per tal d'assolir el seu objectiu, i, de l'altra, en la pressa per reescriure el passat i legitimar, així, la seva presència –talment com si fos ancestral– sobre una terra que només posseeix i espolia per dret de conquesta.

Espanya, eufemisme de Castella, en sap molt d'això. Ho ha practicat contínuament al llarg de la seva història en tots els pobles que ha anorreat. Fins i tot ha pretès fer-nos creure que abans de la seva arribada la gent d'aquells pobles, pobreta, no tenia més llengua que la de la boca, de manera que hauria estat Castella qui, gentilment, els hauria concedit una "lengua de encuentro" perquè poguessin evolucionar. Però seria un error pensar que la manipulació espanyola de la història queda circumscrita a uns fets succeïts segles enrere. La dèria esborradora, l'afany manipulador, no s'han aturat mai. Tampoc en el segle XXI. La frase "nuestro interés es españolizar a los niños catalanes", pronunciada l'any 2012 pel ministre de Cultura d'aquell país, n'és un testimoni força diàfan. Aquell pobre home i el seu govern no s'adonaven que amb aquesta frase estaven reconeixent que els catalans no som ni hem estat mai espanyols. Altrament, quina necessitat n'hi hauria, d'espanyolitzar-nos? Oi que ningú no es planteja, d'espanyolitzar els espanyols o de germanitzar els alemanys? Que n'és d'inclement, el llenguatge!

Per això jo voldria parar atenció en un llibre d'Eugènia de Pagès i Bergés, catedràtica d'història d'ensenyament secundari, titulat "No m'ho van ensenyar a l'escola" (Història per a adults) (Pagès editors, 2017) en el qual l'autora reflexiona sobre un munt de fets relacionats amb Catalunya que han sofert l'efecte del ribot manipulador espanyol. "El franquisme va ser un accident històric o entronca amb un passat que el va legitimar als ulls d'una gran quantitat d'espanyols?", es pregunta De Pagès. El llibre, dividit en vint-i-quatre capítols, parla, entre d'altres coses, de la cort de Felip IV: luxe, ostentació i misèria, de Felip V, del franquisme tou, del concert econòmic, del conte de fades de la Transició, de la llei mordassa, del nacionalisme espanyol... Per tal que el lector en flairegi el contingut, li'n poso aquí alguns fragments:

  • [Sobre l'esfondrament demogràfic de les terres d'ultramar "justificat" per les malalties infeccioses europees]: "Com és que les malalties indígenes no van atacar els invasors europeus? O és que, com alguns autors sostenen, una alimentació de bona qualitat i sobretot molt equilibrada feia que les malalties pràcticament no existissin entre els pobles andins. Poc probable. O és que els virus eren racistes i no atacaven els europeus? [...] El cas és que l'esclavitud, les massacres i les epidèmies van deixar buits els regnes asteques i inques."

  • "Pel que fa a l'exmetròpoli, Espanya, la conseqüència a llarg termini ha estat l'arrelament d'una mentalitat molt estesa entre la població espanyola: l'imperialisme com a única manera de viure. És a dir, xuclar a altres poblacions o territoris la necessària riquesa o excedent, tot veient aquesta manera d'obtenir recursos del tot normalitzada."

  • "Lloc: Casa de la Ciutat a Barcelona, el 16 de setembre de 1714, cinc dies després que la capital catalana sucumbís al setge borbònic. José Patiño [mà dreta de Felip V] convoca els consellers que quedaven, els llegeix el decret que dictava la dissolució del Consell de Cent, institució amb més de cinc segles d'història, i aleshores, buscant una humiliació encara més gran, ordena als consellers que allí mateix es treguin les insígnies i les lliurin juntament amb les claus de la Casa de la Ciutat i amb tota la documentació. Hores després es repetia la mateixa escena amb els representants de la Generalitat. D'aquesta manera, un sol home posava fi a l'històric sistema institucional català."

  • "Felip V va aplicar mètodes d'extermini i control propis de les dictadures modernes. Així, el comte de Montemar arribà a teoritzar les pautes de comportament del que avui en dirien assassinats selectius que després duran a terme personatges com Videla o Pinochet."

  • "Es força sorprenent, en canvi, que anys més tard, com explica el professor Fontana, un cert esquerranisme tendís a confondre nacionalisme amb burgesia, en moments en què resultava evident que la burgesia –tant la que havia retornat amb l'exèrcit franquista el 1939 com la que feia negocis bruts amb en Porcioles– no tenia res a veure amb un nacionalisme que defensaven, per contra, les classes populars."

  • "Una mostra d'aquesta concepció medieval de la llei ("la ley es la del rey") és la transició del franquisme a la democràcia que es va fer, com deia el seu mentor Torcuato Fernández Miranda, "de ley a ley por la ley", és a dir, sense trencar mai la legalitat, de manera que la legalitat actual d'Espanya és una evolució del franquisme, malgrat que els "Principios fundamentales del Movimiento", essencialment antidemocràtics, eren "por su pròpia naturaleza permanentes e inalterables". Sí, tot ben legal, però fraudulent.”

El llibre d'Eugènia de Pagès conté moltes altres dades i reflexions interessants que mereixen ser llegides amb atenció. Hi ha, com he dit, una manipulació de la història que redibuixa la identitat espanyola a fi de d'anul·lar identitats alienes, com la catalana, i d'inflar el pit dels espanyols fent-los creure que Catalunya ni és cap nació ni ha estat mai catalana, cosa que explica la pervivència de la catalanofòbia en ple segle XXI i la virulència amb què les institucions de l'Estat espanyol reaccionen contra el dret inalienable d'autodeterminació de Catalunya. Com deia Shakespeare, el passat tan sols és un pròleg.

Racó Català , 29/8/2017
 
La Bústia Ètica contra la corrupció Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 agost 2019
La Bústia Ètica contra la corrupcióCrec que és molt bo per a Sant Cugat que el ple de l'Ajuntament hagi acordat la creació d'una Bústia Ètica, que permeti que els ciutadans puguin denunciar possibles casos de corrupció. Aquesta Bústia consistirà en un canal d'Internet per mitjà del qual tothom podrà advertir sobre fets concrets o demanar que s'investigui determinada praxi, ja sigui individual, empresarial, política, etc. El pas següent, a partir d'aquí, correspondrà a una comissió municipal ètica, que haurà d'escatir la seva veracitat i, en cas afirmatiu, actuar en conseqüència.

Serà una Bústia anònima. És a dir, que el consistori permetrà que el denunciant, si ho vol, mantingui en secret la seva identitat. Amb això es pretén evitar que la por d'algunes persones a patir represàlies les faci optar pel silenci. Sabem que la impunitat de bona part dels afers de corrupció és fruit de la por dels testimonis a veure's perjudicats personalment si els denuncien, per la qual cosa sembla recomanable l'anonimat.

Tanmateix, la condició humana té grandeses i misèries, i una de les misèries que palesen cada dia les xarxes socials és l'ús que fan de l'anonimat alguns individus per calumniar, injuriar, difamar o escarnir persones per mitjà de falsedats a fi d'embrutar-los el nom. Hom pot dir, és clar, que si la denúncia és falsa no prosperarà. I és cert. No caldria sinó! Però, fins i tot encara que la denúncia no fos feta amb mala fe, qui rescabalarà la persona difamada? Com podrà aquesta, si se'n demostra la falsedat, denunciar el fals i anònim denunciant pel prejudici causat? La idea de la Bústia Ètica és bona, però crec que abans caldria reflexionar sobre aquestes qüestions.

Tot Sant Cugat , 1/8/2017
 
El PSC ja és membre de la caverna Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 agost 2019
El PSC ja és membre de la caverna"Dèspotes il·lustrats", ha estat el terme que Jordi Sànchez, president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ha fet servir per definir Miquel Iceta i Pedro Sánchez amb relació a l'actitud que mantenen contra el referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Em sembla una definició força precisa i escaient perquè, certament, és propi de dèspotes il·lustrats erigir-se en intèrpret de la voluntat d'un poble sense haver-lo escoltat. El Partit Socialista, de fet, no fa només això. A més de no voler escoltar el poble català, també l'emmordassa. Li prohibeix expressar-se lliurement sobre si vol ser un Estat independent o un territori subordinat a Espanya i el condemna a ser allò que el Partit Socialista vol que sigui. I què vol aquest partit que sigui Catalunya? Doncs el mateix que és el PSC dintre del PSOE. És a dir, res. Res de res.

El millor aval d'un partit polític per tenir credibilitat i guanyar-se el respecte de la ciutadania és la seva pròpia identitat. És a dir, la coherència entre allò que diu i allò que fa. Hom no pot dir-se socialista, per exemple, i alinear-se amb els fills ideològics del franquisme al Parlament català i al Congreso espanyol, com fan Miquel Iceta, Pedro Sánchez i la resta del PSOE; hom no pot fer abrandats discursos sobre els valors de la democràcia cada cop que s'encén el llum vermell de la càmera de televisió i, alhora, donar suport als qui condecoren nazis i feixistes; hom no pot alliçonar la gent des d'un faristol sobre la llibertat i, alhora, criminalitzar les urnes i el dret inalienable a l'autodeterminació dels pobles; hom no pot proclamar-se laic i, alhora, ser talibà d'una religió anomenada España; hom, en definitiva, no pot enarborar la bandera de l'esquerra i, alhora, transgredir els Drets Humans.

El descrèdit del Partit Socialista és tan exorbitant, tan descomunal –n'hi ha prou de mirar el caràcter residual que té a Catalunya–, que només li queda el recurs de la mentida i de la demagògia per intentar entabanar ànimes despistades. La mentida i la demagògia són sempre la conseqüència de la manca d'arguments. Per això el Partit Socialista, que sap que no té cap argument democràtic ni humanístic –cap ni un– per impedir el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, s'aferra a una llei antidemocràtica i intenta desacreditar desesperadament l'independentisme tot associant-lo a la corrupció, als paradisos fiscals i a persones perverses que, segons diu, s'embolicarien amb la bandera i serien perillosíssims aiatol·làs. Així és com s'expressava Jaume Collboni, president de la federació del PSC a Barcelona, la setmana passada. Ho deia ell, que ha fet tota la seva carrera política embolicat amb la bandera espanyola com a membre d'una secta religiosa coneguda amb el nom de ‘Unidad de España' en el si de la qual, sota govern socialista, es va fundar una banda terrorista que matava persones finançada per l'Estat.

Una altra manera de saber qui és en realitat el senyor Collboni es troba en la informació que els periodistes Andreu Barnils i Roger Cassany van oferir a través de Vilaweb l'any 2014, el dia de la votació de les primàries del PSC. Ambdós periodistes van ser testimonis oculars del lliurament de paperetes de la candidatura de Collboni a membres de la comunitat pakistanesa de Ciutat Vella –que no tenien ni idea de qui era aquell senyor–, i de com, tot seguit, després d'altres complimentacions, eren conduïts fins a la urna on es podia controlar la culminació de la maniobra.

Tard o d'hora, però, el temps acaba posant cadascú al seu lloc. Ho hem vist fa ben poc, el 15 de juliol concretament, amb la crida desesperada de Miquel Iceta als conservadors de l'antiga Convergència perquè es facin del PSC. Quines ironies que té la vida. Ves per on, ara que el PDeCAT, deixant enrere el pujolisme i empès per l'extraordinària evolució del país, ha iniciat un apropament a la socialdemocràcia, resulta que el PSC vol fitxar-ne els antics membres més immobilistes. Tot encaixa, tanmateix. Fa tan sols un mes, Iceta ja cantava les excel·lències d'un dinosaure com Duran i Lleida i anunciava la possibilitat de formar coalició amb ell i altres delegats de la caverna espanyola a casa nostra, entre els quals Foment del Treball, Círculo Ecuestre i el grup Godó. És ben lògic, això. Caiguda la màscara, quina altra cosa pot voler algú com el PSC, que és la crossa d'un govern d'ultradreta a Espanya, i que a Catalunya, en companyia de Partit Popular i Ciudadanos, constitueix un dels búnquers més reaccionaris de la Unió Europea?

Racó Català , 20/7/2017
 
Podemos i Comuns: "Antes azul que rota" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 juliol 2019
Podemos i Comuns: "Antes azul que rota"L'actitud de Podemos i dels Comuns davant el referèndum d'autodeterminació de Catalunya, que s'ha de celebrar l'1 d'octubre vinent, és deplorable, certament, però té força lògica atesa la idiosincràsia d'aquests grups polítics. Cal tenir en compte que el fet de ser incapaços de confessar-se certes coses a si mateixos els condemna a cercar aixopluc en l'ambigüitat, just aquella ambigüitat que el Procés ha desballestat de dalt a baix. Només cal mirar on són ara Unió i el PSC. Caigudes les màscares, Unió és morta, Duran i Lleida, intenti el que intenti, ja és un fòssil polític, i tenim un PSC despullat i residual que no li ha quedat més remei que alinear-se amb l'ultranacionalisme espanyol de PP i Ciudadanos fins a configurar, tots tres, la delegació catalana de la caverna espanyola.

I qui són Podemos i els Comuns, en aquest nou escenari clarificador que ha deixat el Procés? Doncs n'hi ha prou d'escoltar les declaracions dels seus dirigents a Barcelona o dels senyors Rabell i Coscubiela al Parlament per veure que són allò que anys enrere, en termes teatrals, es coneixia com la claca. La claca de la caverna, en aquest cas. Ells són tan demòcrates, progressistes i revolucionaris que diuen exactament el mateix que han dit tots els règims autoritaris de la història per impedir la independència d'un poble subordinat, és a dir, que l'única legalitat possible és la de l'Estat dominador. Sense aquesta legalitat no hi ha garanties. "Garanties", per a ells, són les que els va donar el Ministeri d'Interior espanyol per poder governar avui l'Ajuntament de Barcelona. Quina llàstima que hagin nascut tan tard, haurien fet un gran paper com a prefectes de la província de Judea en temps de l'imperi romà o com a guardians de les lleis de la corona britànica en el procés d'independència dels Estats Units o de les lleis espanyoles en el procés d'independència de Cuba. Que siguin lleis antidemocràtiques que prohibeixen votar, que criminalitzen les urnes, que emmordassen pobles, que persegueixen demòcrates i que conculquen la llibertat d'expressió no té cap importància. La llei de l'imperi és la llei de l'imperi, i aquests prefectes emmascarats de revolucionaris de parc temàtic, altrament dits Podemos i Comuns, no sols en són servidors, també en són garants del seu compliment. En realitat, per ser més precisos, són la brigada de manteniment de l'imperi, els qui li fan la feina bruta.

Tots els imperis estan podrits per dins i, per perpetuar-se, necessiten la feina impagable d'un cos que sembli díscol amb el poder –només de boca, és clar–, però que a l'hora de la veritat, com ara la insubmissió de quatre províncies rebels, doni suport a l'statu quo per tal que tot continuï igual. Es tracta, en definitiva, de tenir una veu que soni diferent de la de l'establishment –Partit Popular/Partit Socialista/Ciudadanos–, una veu que soni més rejovenida, més trabucaire, i que sembli crítica amb l'imperi, de manera que la seva oposició a la llibertat de la colònia tingui un vernís d'aparença assenyada i pròpia d'algú que "no és ni a una banda ni a l'altra", sinó tot al contrari. I, és clar, si fins i tot els revolucionaris consideren il·legal la insubmissió catalana és que el Referèndum no té cap fonament i no es pot fer. Aquest és el missatge de la maniobra. Però la maniobra ha fet misto.

El problema d'aquesta gent, d'altra banda, és que la manca d'un argument racional per mantenir Catalunya subordinada a Espanya és tan immensa, tan gegantina, que no els queda cap més remei que repetir tots a una les mateixes paraules: "El Referèndum és il·legal, el Referèndum no ofereix garanties...". Són les paraules de PP, PSOE, Ciudadanos, Podemos i Comuns. Les paraules textuals. Tots juntets fent força en defensa de l'imperi.

Com he dit abans, hi ha algunes coses, concretament dues, que Podemos i els Comuns no confessaran mai perquè, si ho fessin, es veurien obligats a reconèixer que allò a què de debò aspiren, amb alguns matisos ornamentals, és a ocupar el lloc que ara ocupa el PSOE en el mapa polític espanyol. Per això coincideixen tant meravellosament bé amb Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Núria Parlón i companyia a donar una capa de pintura a la Constitució espanyola "para resolver de una vez por todas el tema de las nacionalidades". És allò de "si els donem un caramel amb bastonet, callaran". I és que per aquesta gent, les paraules de Déu Pare Omnipotent són sagrades: "La Veritat Suprema es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola", que, traduïdes al llenguatge del carrer, volen dir que "España se pinta, pero no se toca", i que en el llenguatge dels abrandats revolucionaris de Podemos i Comuns signifiquen: "Antes azul que rota".

Això ens porta a la segona cosa que mai no confessaran: el seu nacionalisme espanyol. Es diuen universalistes, sí. Però universalistes amb "pasaporte español", perquè, com tothom sap, un passaport català seria l'antítesi de la universalitat. I ara! On vas a parar! Quin horror! Només de pensar-hi ja s'esgarrifen! Tot plegat, ves per on, els porta a dir el mateix que deia Duran i Lleida el 2012: "A Unió hi ha moltes sensibilitats". Doncs no, senyors i senyores de Podemos i dels Comuns. Menystenir, ridiculitzar, desautoritzar, desqualificar i boicotejar el referèndum unilateral –única via pacífica i democràtica per tal que Catalunya decideixi si vol ser un poble lliure o un poble captiu–, no és sensibilitat, és absolutisme. L'absolutisme hipòcrita dels revolucionaris de chaise longue.

El Món , 17/7/2017
 
L'afer del policia municipal i l'home díscol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 28 juliol 2019
L'afer del policia municipal i l'home díscolEl 26 de juny passat, davant del Mercat de Torreblanca, de Sant Cugat, es va produir un incident entre un home d'uns setanta-i-tants anys d'edat i un policia municipal que ha tingut un gran ressò després que una persona en difongués les imatges. És un vídeo de només 78 segons, i, per tant, no constitueix cap prova concloent. Però és un testimoni gràfic important, ja que mostra com l'home és reduït sense haver fet ús de la violència física –la verbal sembla que sí– i com el policia, després, s'hi asseu a sobre.

Sabem, d'altra banda, que l'home va respondre amb agressivitat quan l'agent li va retreure que hagués aparcat en lloc prohibit. I sabem també, gràcies al testimoni d'un botiguer, que l'home, minuts abans, ja havia entrat al Mercat tot cridant. És a dir, que la infracció de trànsit i el comportament bel·licós de l'home eren elements que justificaven que un agent municipal li cridés l'atenció. Una altra cosa és la desproporció de l'actuació policial. Un policia està obligat a mantenir el cap fred en aquesta mena de situacions. Exactament igual que un àrbitre.

Què havia de fer el policia, aleshores, quan l'home díscol no va voler mostrar-li la documentació? Doncs una cosa molt senzilla: mantenir-se impassible, avisar una patrulla i, si la negativa persistia, dur-lo a la caserna. Res més. Un policia temperamental no és un bon policia, de la mateixa manera que un àrbitre temperamental no és un bon àrbitre. Poden ser bellíssimes persones, però s'han equivocat de professió. Això, però, seria injust –i també tendenciós– fer-ho extensible a tots els agents del cos local. Va ser una acció individual, i com a tal ha de ser jutjada.

Tot Sant Cugat , 7/7/2017
 
Espanya no és una nació, Espanya és una presó Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 juny 2019
Espanya no és una nació, Espanya és una presóL'extraordinària força del procés català pot ser mesurada des de diferents angles. El principal, naturalment, és el del gruix i la transversalitat socials que el configuren. Però n'hi ha d'altres. Hi ha, per exemple, l'interès internacional que desperta –la pentinada de l'editorial del New York Times a Espanya, és ben recent–, o la receptivitat amb què els seus representants són rebuts en diversos països, malgrat les pressions i suborns espanyols, o els informes econòmics, publicats pel Finantial Times i el Wall Street Journal, que constaten que l'espoliació a què es veu sotmesa Catalunya per part d'Espanya constitueix un cas únic a Europa i a Amèrica del Nord, o els informes de Credit Suisse i d'Eurostad, segons els quals una Catalunya independent se situaria en el vintè lloc internacional i esdevindria el desè Estat més ric d'Europa, just darrere de països com Luxemburg, Països Baixos, Suècia, Dinamarca, Alemanya o Finlàndia.

Tanmateix, hi ha un altre element –prosaic, això sí– que també mostra la força del Procés, i és l'allau d'atacs que rep procedents dels partits nacionalistes espanyols, coneguts popularment com el búnquer. Tot el temps i l'energia que dediquen a "combatre l'independentisme" –aquest és el llenguatge bèl·lic que utilitza Miquel Iceta– no és més que una prova del dèficit democràtic que arrosseguen, de la seva buidor argumental i, en definitiva, de la seva derrota política.

En paraules d'Albert Rivera, el Referèndum és un "fracàs", i en les de Miquel Iceta, l'independentisme pretén culpar els ajuntaments del "fracàs" del Referèndum. Són paraules que només poden ser contestades amb un somriure, perquè, pel sol fet d'haver estat dites quan encara falten tres mesos per a la celebració del Referèndum, ja revelen fins a quin punt els seus autors confonen desitjos amb realitat. En aparença, sembla que s'adrecin a l'independentisme. Però no. Només són consignes internes, consignes que s'adrecen ells mateixos per donar-se ànims i emmascarar la seva impotència.

No són pas els únics que fan això, però. Xavier García Albiol i Àngel Ros també ens ajuden a veure quins són els paràmetres mentals dels enemics de les urnes. García Albiol, concretament, titlla de "fanàtics" els qui volen la llibertat de Catalunya, i Àngel Ros, batlle de Lleida, del PSOE, agermanat amb Ciudadanos, afirma que l'independentisme "amenaça la pau social". Sembla talment una competició de nacionalistes espanyols per veure qui la diu més grossa. Fixem-nos que qualificar de "fanàtica" una col·lectivitat pel sol fet de voler decidir el seu destí per mitjà del vot ja indica una ideologia ultra i militant del pensament únic. I qualificar d'"amenaça per a la pau social" un moviment democràtic multitudinari, que ha admirat el món pel seu civisme, ja revela quina és l'autèntica personalitat d'Àngel Ros, un senyor que es passeja dient-se demòcrata i d'esquerres però que s'expressa en termes netament franquistes i dictatorials.

La frase d'Àngel Ros és la frase preferida de tots els ultres i dictadors de la història. És una frase de capçalera que l'hem sentida i que la sentirem infinitat de vegades: "els independentistes trenquen la pau social", "els comunistes trenquen la pau social", "les feministes trenquen la pau social", "els negres trenquen la pau social", "els immigrants trenquen la pau social", "el moviment obrer trenca la pau social"... I ho reblen pensant: "La pau social sóc jo". En el cas d'Àngel Ros és ben il·lustratiu que la plataforma Lleida Lliure de Franquisme s'hagi vist obligada a dur als tribunals la negativa d'aquest senyor a complir la Llei de la Memòria Històrica, que l'obliga a retirar els rètols franquistes dels carrers de la ciutat.

Hi ha, d'altra banda, una frase que sovinteja força amb relació al procés català segons la qual les actuacions de l'Estat espanyol serien legítimes, ja que "l'Estat té dret a defensar-se". És una frase fal·laç, aquesta. Perquè, defensar-se de què? Per defensar-nos, cal primer que algú ens ataqui. Catalunya no ataca Espanya ni ningú. Tampoc el Regne Unit ataca la Unió Europea amb el Brexit. A la Unió Europea li pot agradar més o menys la decisió britànica, però no hi pot fer res perquè es tracta de l'exercici d'un dret inalienable. De la mateixa manera, tampoc no hi ha atac català, perquè decidir sobre la identitat d'un mateix i sobre la pròpia vida per mitjà d'un vot és la forma més cívica de llibertat d'expressió que existeix. Parlem clar, doncs. L'Estat espanyol no es defensa, l'Estat espanyol ataca. És molt diferent.

Perseguir demòcrates no és mai una defensa, és un atac. Amenaçar polítics, funcionaris, ciutadans i empreses és un atac; inventar-se informes falsos i escampar calúmnies sobre personalitats independentistes o boicotejar conferències o actes culturals de catalans ideològicament desafectes a l'estranger és un atac; criminalitzar persones per mitjà de judicis d'intencions tot establint una feixista "justícia preventiva" és un atac; crear tribunals polítics, segrestar urnes i utilitzar les clavegueres de l'Estat per emmordassar pobles és un atac. És una agressió en tota regla que descriu perfectament quina mena d'Estat és Espanya: un Estat que, a banda de condecorar exdirigents franquistes encara vius i responsables de crims contra la humanitat, oblida vergonyosament que, per damunt de les seves lleis supremacistes i autoritàries, hi ha els Drets Humans que un dia va subscriure i que no sols estan per damunt de les constitucions estatals, sinó que donen carta de naturalesa al referèndum català i l'acrediten legalment. Així ho avalen, entre molts d'altres, la Carta de les Nacions Unides, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. I quan Espanya emmanilla Catalunya, obligant-la a ser el que no vol ser, ataca tot això. Ho ataca perquè Espanya no és una nació, Espanya és una presó. Una presó en la qual els catalans estarien condemnats a perpetuïtat.

El Món , 3/7/2017
 
Bill Pursel, Sant Cugat i Marilyn Monroe Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juny 2019
Bill PurselLa mort de Bill Pursel, aquest mes de juny, a noranta-un anys, a Las Vegas, ha passat completament desapercebuda arreu del món. Jo me'n vaig assabentar gràcies a Frederic Cabanas, l'ànima del Museu de Cal Gerrer, de Sant Cugat, on hi ha un espai permanent dedicat a Marilyn Monroe. Per als qui no sàpiguen qui era Bill Pursel, explicaré que va ser parella sentimental de Marilyn entre els anys 1946 i 1950, és a dir, entre els matrimonis de l'actriu amb James E. Dougherty, autor d'un parell de llibres sobre ella, i amb el jugador de beisbol Joe DiMaggio.

Pursel, per raons d'edat, mai no va poder visitar el Museu de Cal Gerrer, inaugurat l'abril de 2015. Em aquell moment tenia vuitanta-nou anys i la salut li impedia un viatge tan llarg des dels Estats Units, però va venir la seva família i es va mostrar entusiasmada amb el que va veure. El senyor Pursel, mantenia contacte amb Frederic Cabanas per correspondència i se sentia orgullós d'haver estat nomenat padrí d'aquell espai de la plaça Octavià de Sant Cugat, tan lluny de casa seva. En les seves cartes a Cabanas, Pursel explicava diversos aspectes de la seva relació amb Marilyn i el dolor que li va suposar el trencament entre tots dos. Marilyn volia triomfar en el cinema, i això exigia una mena de vida i de contactes que Pursel, amb la seva senzillesa, no podia oferir-li. Es van dir adéu i cadascú va seguir el seu camí. Però l'adéu i la fi de l'amor no sempre van junts, i ell va continuar estimant-la i seguint la multitud d'afers públics que la van envoltar fins arribar al tràgic desenllaç que tots coneixem.

Per a qualsevol amant del cinema, un museu dedicat a la més universal de totes les seves estrelles és sempre un petit paradís, però en el cas del de Sant Cugat els visitants hi trobaran una carta de Bill Pursel en què explica la relació que van mantenir. Després, com sabem, en poc més d'una dècada vindrien pel·lícules com ara 'La jungla d'asfalt', 'Els senyors prefereixen les rosses', 'Niàgara', 'Bus Stop', 'El príncep i la corista', 'Ningú no és perfecte' o 'Vides rebels'. Tanmateix, la figura de Pursel és important justament perquè és anterior a tot això. És la història d'un home enamorat d'una noia bufanúvols de Los Angeles, anomenada Norma Jeane, que no sols va fer realitat el seu somni de conquerir Hollywood, sinó que va conquerir el món sencer. Una altra cosa és el preu que en va pagar i l'ús que van fer de la seva persona els poders i la immensa majoria d'individus que la van envoltar fins que va morir el 1962. Amb tot, aquest 2017, cinquanta-cinc anys després, el destí ha tingut un gest de tendresa amb Pursel: ha volgut que morís l'1 de juny, exactament el mateix dia del naixement de la seva estimada.

Cugat.cat , 30/6/2017
 
La pregunta falsa d'alguns tertulians espanyolistes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 juny 2019
La pregunta falsa d'alguns tertulians espanyolistesHi ha una pregunta que sovinteja força per part d'alguns tertulians espanyolistes de l'esfera mediàtica catalana envers als seus oponents independentistes. La pregunta té algunes variants, però normalment l'articulen així: "Quan dieu que això va de democràcia, voleu dir que els qui no som independentistes no som demòcrates? O així: "Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?” És una pregunta falsa, és clar; una pregunta baratera que revela un parell de coses molt significatives: una, la mala consciència del qui la fa; i l'altra, la manca de reflexió que comporta la seva sola formulació.

La primera, que és de caràcter psicològic, denota dissonància cognitiva. És a dir, l'estat de tensió que suposa per a la persona en qüestió el fet de mantenir de manera simultània dues cognicions psicològicament inconsistents. Aquesta és la raó per la qual, per exemple, hi ha tants fumadors que s'irriten cada cop que algú els recorda l'informe de l'OMS segons el qual el tabac mata set milions de persones cada any al món. Ja ho saben, això, i precisament perquè ho saben no volen sentir-ho. Altrament haurien de respondre's per què, doncs, tot i saber-ho, no actuen en conseqüència. Per tant, davant la dificultat de justificar-se externament, intenten justificar-se internament. Aquest és el cas dels qui, sabent que prohibir les urnes és incompatible amb la democràcia, pretenen justificar la prohibició emparant-se en la llei. Una llei, ves per on, elaborada per ells mateixos, a la seva mida, per tal de poder seguir dient indefinidament que la llei no ho permet. Talment com el cínic ciutadà blanc que deia al ciutadà negre: "A mi no m'importaria que t'asseguessis al meu costat, a l'autobús, però com que la llei no t'ho permet fes el favor d'obeir i seu al darrere, que és el lloc que et correspon per la teva condició de negre. Si no ho fas, avisaré la policia”. I, és clar, com més obedient i submís era el ciutadà negre més honorable i demòcrata se sentia el cínic ciutadà blanc.

Pel que fa a l'altre element de la pregunta tertuliana a la qual al·ludim, és obvi que denota manca de reflexió i necessitat d'agafar el rave per les fulles per fugir d'estudi. Això es fa especialment palès quan l'opositor al Referèndum pretén que els qui votaran NO i ell són una mateixa cosa. Però no, no són una mateixa cosa. En absolut. Al contrari, entre tots dos hi ha un abisme en termes democràtics. Els primers, a diferència d'ell, no són independentistes, però sí que són demòcrates, i justament perquè en són no conceben altra via per a la resolució de conflictes que la de les urnes. I, per això mateix, si guanya el SÍ, n'acceptaran el veredicte. Així de planers són els fonaments humanístics de les persones veritablement democràtiques.

Els segons es troben als antípodes d'això. Els segons són els qui estan en contra del Referèndum i parlen de legitimitat democràtica de l'Estat espanyol per impedir-lo mitjançant tots els instruments de poder al seu abast, cosa que inclou querelles criminals, inhabilitacions, formació de tribunals polítics, violació de drets fonamentals i persecució de presidents, consellers, alcaldes, funcionaris, ciutadans, empreses i entitats.

Doncs bé, als qui, malèvolament, pregunten: "Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?”, cal respondre'ls dues coses. La primera és: no feu inútils jocs de paraules per amagar el vostre absolutisme. Cap independentista ha dit mai que els qui votaran NO no siguin demòcrates. I tant que ho són! I el millor exemple, és Joan Josep Nuet, tota una pedra a la sabata per als opositors al Referèndum. La segona cosa és que Catalunya no té cap conflicte amb els votants del NO. El conflicte el generen els qui –des de l'òrbita del Partit Popular, del Partit Socialista i de Ciudadanos– no volen que la gent voti. És a dir, els qui prohibeixen votar, ja sigui SÍ i NO. Aquests són els veritables artífexs del conflicte, els enemics de les urnes, els qui pretenen emmordassar tot un poble i condemnar-lo a ser, no pas allò que vulgui ser, sinó allò que ells volen que sigui. No hi ha, doncs, un bàndol del SÍ i un bàndol del NO. Hi ha el bàndol dels demòcrates i el bàndol dels que no en són.

El Món , 19/6/2017
 
El PP impedeix l'augment de Mossos a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 juny 2019
El PP impedeix l'augment de Mossos a Sant Cugat Darrerament, des del 2016, pel cap baix, la secció local del Partit Popular de Sant Cugat no ha fet res més que repetir la cantarella de la manca de seguretat al municipi, talment com si visquéssim a les zones més perilloses de Nova York, com ara certs sectors de Brownsville o Bed-Stuy, a Brooklyn, o el sud-est del Bronx. L'obsessió per omplir els carrers de policies és un tret característic dels partits ultres i reaccionaris. Per a ells, l'ordre i la seguretat es fonamenten en la presència constant de cossos armats passejant-se per les ciutats amunt i avall. De fet, si no fos tan car, els semblaria força plausible posar dos policies a cada cantonada.

Fidel a aquesta ideologia, el PP santcugatenc, a través del seu portaveu, Álvaro Benejam, deia això la tardor del 2016: "El que es necessita són policies al carrer". I, consegüentment, va presentar una proposta de resolució a la Comissió d'Interior del Parlament de Catalunya, per resoldre, segons afirmen, la "mala situació de seguretat que viu Sant Cugat". Fins i tot demanen que la policia espanyola torni a fer-se visible a la via pública.

Però, ves per on, resulta que la voluntat del govern català de convocar 500 noves places de Mossos d'Esquadra –cosa que, com ha explicat el conseller d'Interior, Jordi Jané, permetria dedicar una atenció especial a Sant Cugat–, s'ha vist recentment torpedinada pel mateix Partit Popular. El govern espanyol, a través del Ministeri d'Hisenda, ha enviat un requeriment a la Generalitat dient-li que els 500 agents previstos se'ls ha de pintar a l'oli i que, com a màxim, només poden ser-ne 50. Talment una burla. ¿I què és el que diu ara la secció local del PP santcugatenc? Doncs no diu res. Res de res. Els qui demanen que s'incrementi la dotació de policies són els mateixos que la fan impossible.

Arribats aquí, el senyor Benejam i companyia s'hauran d'aplicar les seves pròpies frases. Aquesta la van dir el 3 de maig passat: "Volem que els nous agents de Mossos d'Esquadra arribin com més aviat millor". Doncs no arribaran. No arribaran perquè el PP, l'autor de la frase, ho impedeix. D'ara endavant, per tant, els santcugatencs que siguin víctimes d'un delicte, ja saben a qui han de reclamar: Partit Popular, carrer de Francesc Moragas, 5.

Cugat.cat , 23/6/2017
 
Al Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 juny 2019
Al Partit PopularDies enrere, arran d'un article meu a Cugat.cat titulat 'Confessió de culpabilitat del Tribunal Constitucional', en què em feia ressò i subscrivia un text publicat anteriorment en un altre mitjà per la secció santcugatenca de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), el senyor Álvaro Benejam, del Partit Popular, va deixar un comentari a Facebook contra la Generalitat que em va semblar fal·laç i inadmissible venint d'un polític.

El text de la meva columna partia de les declaracions fetes per l'expresident del Tribunal Constitucional espanyol, Francisco Pérez de los Cobos, en què confessava que les sentències que dictaven ell i la resta de membres del tribunal tenien la missió d'aturar el procés català. A partir d'aquí, tant l'ANC com jo coincidíem en el caràcter totalitari d'un Estat que amenaça, multa i inhabilita polítics democràtics pel fet de posar les urnes al servei de la ciutadania. Què dic, polítics! Fins i tot amenaça i pretén multar les empreses que les fabriquin i que les venguin a la Generalitat! Només les dictadures, només els estats totalitaris fan això. El periodista argentí Ernesto Ekaizer defineix aquest comportament de l'Estat, i de l'ús de les seves clavegueres i dels tribunals contra l'independentisme, com una "política criminal"; i l'exjutge Elpidio Silva afirma que "l'Estat espanyol no és una democràcia, és un Règim".

La mentida del senyor Benejam per fugir d'estudi, que és el recurs dels qui no tenen arguments, deia el següent: "Molt abans que es volguessin posar les urnes per a un Referèndum parcial en un exercici de falsa democràcia (ja es posen urnes cada quatre anys i tothom que vulgui pot votar), la Generalitat imposava multes als comerços, i ho continua fent, per no retolar en català".

Mare de Déu, no és fàcil dir tantes falsedats en tan poc espai, perquè és mentida, absoluta mentida, que la Generalitat multi per no retolar en català. L'article 32.3 de la Llei de Política Lingüística diu textualment això: "Tots els rètols de caràcter fix (a l'exterior, a l'interior o a l'aparador), tant si són destinats als clients o usuaris com al personal de l'establiment, han de ser, almenys, en català". És a dir, que s'hi poden posar tantes llengües com es vulgui, però el català, com és lògic, no pot quedar-ne exclòs.

Pel que fa a les paraules de Benejam, parlant de "Referèndum parcial" i d'"exercici de falsa democràcia", no cal dir res més. Es desacrediten soles. És comprensible que el Partit Popular, que pretén emmordassar i emmanillar Catalunya per tal que no pugui decidir sobre si mateixa, digui aitals barbaritats. El totalitarisme és al·lèrgic a les urnes i a la llibertat dels pobles. ¿Què ha de dir un partit polític que es nega a condemnar el franquisme, que es nega a jutjar els col·laboradors d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat, que es nega a aportar diners per rescatar de les cunetes i de les fosses comunes les víctimes d'aquells crims i que entre els anys 2000 i 2003 va lliurar 151.000 euros a una entitat franquista com la Fundación Francisco Franco? Doncs res, no pot dir res més que mentides i barbaritats.

Cugat.cat , 16/6/2017
 
Llengua i justícia, miralls de la llibertat nacional d'un poble Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 maig 2019
(Amb la reproducció d'aquest text a Racó Català, vull correspondre a l'amabilitat de les moltes persones que m'han demanat la publicació del parlament que vaig fer en l'acte de lliurament dels XVI Premis Nacionals Joan Coromines, que va tenir lloc a Pallejà, Baix Llobregat, el 20 de maig de 2017, organitzat per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua.)

Llengua i justícia, miralls de la llibertat nacional d'un pobleAmb la d'enguany, són ja setze les edicions que s'han celebrat dels Premis Nacionals Joan Coromines, des que l'any 2002, la CAL, prenent com a referent un dels més grans filòlegs que han tingut els Països Catalans, va decidir fer dues coses alhora: d'una banda, homenatjar Coromines, i de l'altra, premiar aquelles persones, empreses o entitats que s'hagin distingit per la fermesa de la seva trajectòria en defensa de la llengua catalana. La idea era encoratjar els catalans a perseverar en aquesta defensa, a crear consciència que les llengües no sobreviuen gràcies al coneixement que en tinguin els estudiosos –per molt necessària i reeixida que sigui la seva tasca–, sinó gràcies a la voluntat dels seus parlants de fer-les imprescindibles en el territori al qual pertanyen. I és que una llengua, per sobreviure, ha de ser imprescindible en algun lloc del món, per petit que sigui aquest lloc. En altres paraules: si una llengua és prescindible és perquè n'hi ha una altra que és imprescindible i que ocupa el seu lloc.

Ara, com sabeu, el país està immers en un procés d'alliberament nacional que requereix la màxima concentració per part nostra i convé que canalitzem totes les energies en aquesta direcció. Però tard o d'hora haurem de respondre aquestes preguntes: com sobreviu una llengua que parlen només uns quants, al costat d'una llengua que parla tothom? Com sobreviu una llengua que depèn de la bona voluntat, al costat d'una llengua que s'imposa per ineludible necessitat? Jo només sóc un escriptor, i, per tant, més enllà de manifestar el meu parer, no em correspon dir què ha de fer el meu país amb la seva llengua. Però sí que tinc l'obligació, precisament perquè sóc escriptor, de fer reflexionar la gent de la meva terra sobre l'element cabdal de la seva identitat, que es la llengua.

Malgrat això, no se m'ha demanat que en aquest parlament d'avui enraoni específicament de llengua, sinó del moment actual que viu el país, de manera que, si m'ho permeteu, em centraré en la situació política, i més concretament en el procés d'independència nacional en què està immersa Catalunya. I en aquest àmbit, la llengua i la justícia són miralls de la llibertat d'un poble. M'explicaré. Un poble que té la seva llengua minoritzada, un poble que no pot viure plenament en la seva llengua, un poble que veu com els seus ciutadans poden ser blasmats, sancionats, humiliats o, fins i tot, agredits físicament per parlar en la seva llengua, un poble que veu com la seva llengua és assetjada i esquarterada per un Estat que se li declara superior, un poble que veu com la seva llengua pateix una flagrant discriminació a les universitats, un poble, en definitiva, els ciutadans del qual estan obligats a parlar la llengua dels tribunals en comptes de ser els tribunals els qui parlin la llengua dels ciutadans, no és un poble lliure. I tampoc no és un poble lliure aquell poble que no té justícia pròpia, que no té legalitat pròpia i que no té tribunals propis, perquè, per poder ser lliure, tot poble ha de poder promulgar les seves pròpies lleis i ha de tenir la seva pròpia justícia i els seus propis tribunals. Si no té res d'això, no és un poble lliure, és un poble captiu.

A mesura que s'acosta la data del referèndum català previst per al setembre, a mesura que es veu que el poble de Catalunya no està disposat a renunciar-hi i a mesura que es fa més palès l'interès internacional pel resultat que en surti, l'Estat espanyol va perdent els nervis i va cometent errades cada cop més monumentals que el defineixen com el que és realment: una democràcia totalitària. És a dir, un Estat supremacista integrat per ciutadans de primera i ciutadans de segona –els de segona, naturalment, seríem els catalans. Estem parlant d'un Estat que imposa la censura prèvia als parlaments per dir-los de què poden parlar i de què no poden parlar, estem parlant d'un Estat que pretén inhabilitar la presidenta del Parlament de Catalunya per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, estem parlant d'un Estat que criminalitza les autoritats catalanes legítimament escollides pel sol fet d'haver complert el programa amb què es van presentar a les eleccions, estem parlant d'un Estat que ordeix una trama per desacreditar polítics desafectes i destruir el model sanitari català, estem parlant d'un Estat que criminalitza les urnes, que diu obertament que vol destruir-les i que persegueix penalment les empreses que les fabriquin o que les serveixin a Catalunya. Un Estat així és un Estat totalitari que, des del meu punt de vista, hauria de ser seriosament advertit d'expulsió de la Unió Europea.

Tanmateix, aquest comportament, per escandalós que pugui semblar-nos, només és el preàmbul del que l'Estat espanyol està disposat a fer per impedir la llibertat de Catalunya. I en els propers mesos, caigudes moltes màscares falsament democràtiques, serem contemporanis de ferotges accions polítiques espanyoles que molts catalans, ingènuament, creien mortes i enterrades en paral·lel a la mort i a l'enterrament de Franco. Franco va morir, sí, però el franquisme és viu, i els seus fills ideològics, ara amb camisa blanca, abans amb camisa azul, mouen els fils de l'Estat espanyol i de les seves clavegueres. I una de les missions d'aquests fils rau en la dinamitació de la bona imatge de Catalunya davant del món, ja sigui sabotejant certàmens o congressos internacionals amb seu a Barcelona, promovent vagues en els transports públics de la capital catalana en dates de major projecció internacional o, senzillament, sembrant el caos a l'aeroport del Prat.

Però això, com dic, no és res comparat amb el que ha de venir; això no és res comparat amb les mesures que tenen preparades per impedir que els catalans decidim sobre la nostra pròpia vida. Ens volen sotmesos, ens volen submisos, perquè som l'última conquesta que els queda per seguir somiant que encara són un imperi. Però no són cap imperi, el seu imperi fa molts anys que va fer llufa; només són un Estat que ha perdut el sentit de la realitat i que encara creu que els pobles poden ser silenciats amb sentències de presó o inhabilitació dictades per inquisidors tribunals polítics.

De fet, aquests tribunals polítics són la prova fefaent de la desesperació espanyola davant la decisió presa per Catalunya d'esdevenir un Estat independent. Cap argument, cap fonamentació mínimament raonada o elaborada, només "no", "no", "no" i "no" com a resposta; només boicots, sabotatges, amenaces, intimidacions, persecucions, difamacions, querelles criminals... Han arribat a dir, literalment, que els referèndums "són totalitaris", que "no hi haurà referèndum a Catalunya perquè Espanya és una democràcia avançada", i que el fet "que no es pugui votar és una victòria de la democràcia". Certament, només el despit i l'arrogància més galdosa poden arribar a dir atzagaiades tan gegantines.

Però, és clar, què pot fer qui sap que no té arguments democràtics ni humanístics per impedir la llibertat d'un altre i que, malgrat això, s'entesta a impedir-la? Doncs negar, com fa Espanya, l'existència nacional de Catalunya, negar l'existència del poble català com a subjecte polític, i parlar de lleis, en comptes de parlar de democràcia i de drets humans. Però una llei que prohibeix votar i que criminalitza les urnes no és una llei democràtica, i, consegüentment, cap demòcrata no la pot acatar; altrament, n'esdevindria còmplice. Còmplice d'una injustícia, i còmplice, com seria el cas de Catalunya, del seu propi captiveri. A la capçalera de la meva pàgina web tinc posada una frase que vaig escriure fa una colla d'anys i que, amb el vostre permís, repetiré avui aquí: "Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat". Dit d'una altra manera: Catalunya, com a nació fonamentada sobre valors democràtics representats per l'antiguitat secular del seu Parlament, no es pot subordinar a les lleis antidemocràtiques espanyoles i s'ha de regir per les seves pròpies lleis, s'ha de regir per la seva pròpia legalitat, que no pot ser cap altra que la que fixen el dret internacional i la Declaració Universal dels Drets Humans.

Ja sabem que sobre el ritme del Procés que estem vivim hi ha opinions diverses. Amb la velocitat dels processos, siguin de la naturalesa que siguin, passa el mateix que amb els climes i les temperatures: mai no plou a gust de tothom i sempre falten o sobren graus. Però tenim els setze anys d'existència d'aquests Premis Nacionals Joan Coromines per mesurar l'evolució del país. N'hi ha prou que ens remuntem al 2002, que recordem la Catalunya d'aleshores i que la comparem amb la d'avui. Només fent això, sense anar-nos-en més lluny, ja veurem el procés de maduració de la societat catalana i de quina manera més espectacular ha pres consciència de la seva identitat i del seu dret irrenunciable a la llibertat. I el fruit d'aquesta presa de consciència l'estem veient aquest 2017, en què som a punt de culminar un anhel que milers i milers i milers de catalans abans que nosaltres van tenir i que, malauradament, no van poder fer realitat.

Només una cosa m'amoïna, i és veure la facilitat amb què caiem dia rere dia en els paranys judicials que ens para l'Estat espanyol per sembrar zitzània entre nosaltres. L'Estat espanyol vol dividir-nos, és clar. Això s'entén. El que no s'entén és que nosaltres siguem tan càndids de complaure'l per mitjà de justificacions partidistes i d'abrandades exhibicions de puresa. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara encara no és temps de llançar-nos els plats o les papereres pel cap. Ara és temps de regir-nos per la saviesa i no pas pels egos personals o de partit; i la saviesa ens diu, o ens hauria de dir, que la llibertat estarà més a prop o més lluny en funció dels gripaus que siguem capaços d'empassar-nos. La barca en què els tripulants no remen tots en una mateixa direcció és una barca a la deriva.

Hi ha gent molt impacient i malsoferta, ja ho sabem, però caldria que tots plegats prenguéssim una mica de til·la. Això ens aniria molt bé, si és que de debò volem arribar a port d'una punyetera vegada. A la vida no hi ha bé més preuat que la llibertat. I qui posa per davant interessos, siguin els que siguin, que frenen aquesta llibertat i beneficien el carceller, és algú que, encara que no gosi confessar-ho, ha trobat una manera d'acomodar-se a la captivitat. No ens compliquem la vida, si us plau, amics. Es tracta de fer un últim esforç, es tracta d'entendre que el més savi no és el que més parla, no és el que més crida, no és el que més gesticula, no és el que fa les proclames més abrandades; el més savi és aquell que sap callar a temps. Les fites col·lectives més nobles no s'assoleixen fent bandera d'allò que et singularitza dins la teva col·lectivitat, les fites col·lectives més nobles són causes humanes que només s'assoleixen respectant les imperfeccions dels qui t'acompanyen i fan possible la travessia.

Racó Català , 12/6/2017
 
El Pacte Santcugatenc pel Referèndum Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 maig 2019
El Pacte Santcugatenc pel ReferèndumAra fa uns dies, a la sala de plens de l'Ajuntament de Sant Cugat, es va procedir a la signatura del Pacte Santcugatenc pel Referèndum, que ha rebut el suport de quaranta-set entitats locals. Jo, personalment, no hi vaig poder assistir a causa d'una malaltia sorgida en l'àmbit familiar, però les persones que hi eren coincideixen a dir que va ser un acte molt emotiu, incloent-hi el discurs de l'alcaldessa, Mercè Conesa, i la lectura del manifest a càrrec de l'actor Jaume Pla, president d'honor del Pacte. I és lògic que fos emotiu, perquè el procés d'independència de Catalunya no sorgeix entre quatre parets fruit de la voluntat d'una força política o d'un grup de persones, sinó que és la plasmació de la voluntat majoritària d'una nació adulta que no està disposada a deixar-se governar per ningú més que no sigui ella mateixa.

Tots els passos que porta a terme el govern de Catalunya en aquest sentit no són res més que el compliment estricte del mandat que va rebre de les urnes en les passades eleccions. Sense desmerèixer, doncs, el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, és el poble català qui lidera la seva pròpia transició nacional i no pas cap partit polític. I això té una força i una legitimitat immenses de la qual Escòcia es va veure mancada en el seu referèndum. Allí és el Partit Nacional Escocès qui ha comandat el procés independentista en cadascuna de les seves fases. Aquí, en canvi, per bé que els noms tenen valor, molt valor, les figures individuals només són peces d'un engranatge en què cada element és important. És a dir, que no hi ha una figura suprema el cap de la qual pugui ser tallat per acabar amb el Procés. L'Estat espanyol ja ho ha intentat i no se n'ha sortit, perquè el relleu sempre s'ha demostrat tan valuós com la peça esberlada.

Des d'aquella primera i exitosa consulta popular que es va fer l'any 2009, Sant Cugat sempre s'ha caracteritzat per ser un municipi molt participatiu i favorable a la independència de Catalunya, i ara, que estem situats en un punt que molta gent en aquell moment veia llunyà, la resposta ha tornat a ser contundent. Per això fa riure que un partit ultranacionalista espanyol com Ciudadanos acusi el govern municipal de fer un ús "partidista" de la sala de plens, un espai, diuen, "de representativitat de tots els ciutadans". Que potser no eren ciutadans santcugatencs, els qui van assistir-hi? Que potser es va restringir l'entrada a qui volgués entrar-hi? El Pacte Santcugatenc pel Referèndum era un acte obert a tothom i fruit de la voluntat majoritària dels habitants del municipi expressada pels seus representants al consistori. Així de senzill. Una altra cosa és que a Ciudadanos li cogui que la caverna espanyola tingui poc marge de maniobra a Sant Cugat. Deu ser per això que alguns diumenges, sense que vingui a tomb de res, aquest partit es veu obligat a muntar la paradeta al mig del carrer repartint globus. Cal comprendre-ho, però. Els globus sempre han arribat més amunt que els vots de Ciudadanos.

Cugat.cat , 9/6/2017
 
Per al totalitari, un referèndum sempre és un cop d'Estat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 15 maig 2019
ImageCom més a prop és Catalunya de culminar el seu procés d'independència més evidents es fan les paraules de Harold Bloom: "Catalunya i Espanya són dues civilitzacions completament diferents". Les va dir a Nova York l'any 2006 sense entrar en cap anàlisi moral o categorització de bons i dolents, simplement constatant la dificultat (o impossibilitat) d'entesa entre dues concepcions de la vida tan allunyades l'una de l'altra, com són la catalana i l'espanyola. Quina entesa es pot establir entre algú que vol prendre les seves pròpies decisions i un tercer que li respon que no en pot prendre cap perquè l'amo de la seva vida és ell? D'igual a igual, és a dir, respectant l'altre, hi ha moltes enteses possibles, començant, naturalment, per l'acceptació incondicional del dret de l'altre a ser el que vulgui ser. De l'absolutisme, en canvi, de l'amenaça, de la imposició, de la coacció, de la repressió, de l'agressió... no en pot sortir res més que l'anhel de llunyania per part del sotmès. Aquest és el cas de Catalunya.

Una de les raons per les quals el nacionalisme espanyol odia a mort el Procés és perquè ha despertat milers i milers de catalans. La inexistència de tot horitzó que no fos la gestió dòcil del dia a dia supervisada per Madrid feia molt difícil prendre consciència que la mentalitat espanyola, la de Castella, no sols no havia evolucionat sinó que continuava essent exactament la mateixa que la que va envair Catalunya el 1714. Una Catalunya submisa, per tant, feia innecessari que Espanya tragués el fuet i mostrés la seva natural ferocitat. El Procés, però, ho ha capgirat tot, perquè ha obligat Espanya a mostrar la seva autèntica personalitat, la seva cara real, i això ha afavorit que el poble català baixés de la figuera i prengués consciència que els somriures i els copets a l'esquena espanyols no han estat res més que un mirall de la submissió catalana a Espanya. A més submissió, més copets a l'esquena. I també més benefici per als col·laboracionistes i més espoliació de Catalunya.

Per entendre una civilització, sigui quina sigui, cal parar atenció en la manera com expressa el seu pensament. L'espanyola, en concret, l'expressa així amb relació al referèndum català: "Desafío independentista", "desacato", "atentado", "golpe de Estado"... Per a Espanya, doncs, la llibertat no és un dret inherent als pobles, com tampoc no era inherent als negres ni tampoc a les dones. Així, de la mateixa manera que els negres s'han regit durant segles per les lleis dels blancs, i les dones s'han regit per les lleis dels homes, també els catalans ens hem regit per les lleis dels espanyols. I, en aquest sentit, el col·laboracionisme ha jugat un paper important fent la feina bruta de Madrid. Pensem que el més denigrant de la inferiorització dels negres no era únicament haver-se de regir per les lleis blanques, el més denigrant era que fos precisament un negre qui recriminava a un altre negre que gosés desafiar-les negant-se a seure a la part posterior de l'autobús, com li tocava per la seva condició de negre. Just la mateixa escenificació que han sofert moltíssimes feministes per part de dones més masclistes que molts homes. Era la manera de canalitzar les energies dels dominats en benefici de la dominació. Així, els dominats estaven tan ocupats barallant-se entre ells, que no tenien temps de revoltar-se contra el dominador i alliberar-se. Nosaltres, els catalans, hem caigut en aquest parany durant anys, la qual cosa ha alentit el procés que, per fi, estem a punt de culminar.

L'articulació verbal del pensament espanyol, doncs, ja veiem que és la pròpia d'una civilització a anys llum de la nostra. Nosaltres parlem de la llibertat dels pobles, de democràcia, de justícia, de drets humans, d'urnes i de vots, coses que per a ells constitueixen un desafiament, un desacatament, un atemptat i un cop d'Estat. El llenguatge que empren ja ho diu tot. És el llenguatge d'una civilització militarista, dominadora, arrogant, que en diu ‘cultura', de torturar braus en una plaça i que, a més, exigeix que aquesta tortura la practiquin fins i tot els qui la rebutgen. Una civilització que no ha sabut abordar cap conflicte territorial de cap altra manera que no fos la via armada, no és estrany que fins i tot en ple segle XXI mantingui la mateixa actitud. El diari El Mundo, un diari que es dedica a publicar informes falsos per difamar polítics desafectes i alterar processos electorals, demanava l'altre dia al govern espanyol que ofegui econòmicament els catalans i que militaritzi els Mossos d'Esquadra. Queda clara l'estratègia, oi? Primer, per poder treure l'exèrcit al carrer, cal dir que hi ha un cop d'Estat. Tant se val que sigui mentida, el que pretén l'Estat espanyol és poder justificar verbalment les barbaritats que li passen pel cap. El problema és que no ha mesurat les conseqüències de voler viure al segle XXI d'acord amb la mentalitat del segle XVIII. I també hi ha un altre petit detall que no ha copsat, i és que un Estat que inhabilita i empresona demòcrates, que segresta urnes, que emmordassa parlaments nacionals i que, d'un referèndum, en diu "desafiament", "desacatament", "atemptat" i "cop d'Estat", és la viva imatge de la derrota.

El Món , 5/6/2017
 
El tren que ens va canviar la vida Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 abril 2019
El tren que ens va canviar la vidaAra fa uns dies, en el claustre del Monestir, es va presentar el programa d'activitats que tindran lloc entre l'octubre del 2017 i el juny del 2018 per commemorar l'arribada del tren a Sant Cugat. Seran activitats molt diverses; n'hi haurà de culturals, d'historiogràfiques, de culinàries... i també conferències interessantíssimes sobre el context politicosocial de les primeries del segle XX i sobre la repercussió del tren en la vida i en el desenvolupament del municipi. El tren va arribar el 26 d'octubre de 1917, i, a partir d'aleshores, ja res no va ser com abans. Aquell dia, que era divendres, va canviar Sant Cugat de dalt a baix. No ho va fer de cop, naturalment, però sí que ho va fer de manera progressiva i imparable, fins al punt de transformar el que només era una petita i modesta vila agrícola del Vallès, d'uns 2.400 habitants, en el pròsper i admirat municipi que és avui i que el situa com un dels més ben comunicats de Catalunya –potser el més ben comunicat– amb la capital del país.

Jo mateix sóc un dels barcelonins que, probablement, sense la gran connectivitat del tren, no hauria escollit Sant Cugat com la meva ciutat d'adopció. Ho vaig fer el 1974, fa ja quaranta-tres anys, abans del boom de la crescuda, però tant se val. El tren, i l'extraordinària qualitat del servei que ofereix la companyia dels FGC, ha estat el factor determinant del progrés santcugatenc. Per tant, em sembla molt just que ara, cent anys després d'aquella feliç arribada, Sant Cugat reti homenatge als enginyers Carles Emili Montañès i Frederick Pearson que la van fer possible. Si poguessin veure-ho, es quedarien bocabadats del que van aconseguir.

Tot Sant Cugat , 3/6/2017
 
La Unió, un teatre molt esperat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 abril 2019
La Unió, un teatre molt esperatUna de les resolucions més satisfactòries del ple de l'Ajuntament, el 15 de maig passat, va ser la de donar l'impuls definitiu al procés de remodelació de La Unió com a equipament cultural, d'acord amb l'entesa que hi va haver l'any 2015 entre l'entitat i el consistori. Ara, amb el nomenament dels sis representants municipals, que se sumen als tres de l'entitat, tota l'atenció se centra en l'execució de les obres, que haurien de començar en el darrer tram del 2017 per estar enllestides, si es compleixen els terminis, el 2019.

Segons sembla, ateses les informacions del projecte, estaríem parlant d'un espai que tindrà tres mil metres quadrats dividits en tres plantes la joia de les quals serà el teatre amb capacitat per a quatre-centes localitats, cosa que complaurà moltes expectatives, ja que el nou Teatre de La Unió és un vell anhel de Sant Cugat.

Com sabem, el Teatre-Auditori, per les seves grans dimensions, ultrapassa les modestes necessitats dels espectacles de petit format. És cert que la solució que s'ha adoptat amb l'anomenada Sala Escenari és esplèndida, no hi ha dubte, a mi personalment m'agrada moltíssim pel clímax de proximitat que crea entre els actors i el públic, però no n'hi ha prou. L'activitat que generen els grups amateurs locals és tan intensa, que es fa imprescindible que la ciutat disposi d'una segona sala que aculli els seus muntatges, sense que això impliqui renunciar a una futura sala B adjacent al Teatre-Auditori –l'espai hi és– per evitar un excés de subordinació de La Unió al que és avui un dels principals escenaris de Catalunya. De moment, tanmateix, l'inici de les obres de La Unió aquesta tardor és una gran notícia.

Cugat.cat , 2/6/2017
 
El protocol contra la violència masclista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 abril 2019
El protocol contra la violència masclistaÉs molt positiu que en el darrer ple municipal de Sant Cugat hi hagués acord –exceptuant-ne el PP– en la necessitat d'elaborar un protocol d'actuació que eviti la violència masclista en celebracions que apleguen molta gent, com ara la Festa Major. No crec que Sant Cugat, per la seva idiosincràsia, sigui un punt calent a Catalunya en aquest sentit, però sí que és cert que en determinats espais, durant la Festa Major d'altres anys, hi ha hagut noies que han estat víctimes de comportaments masculins degradants.

Dissortadament, aquesta mena d'agressions, fruit d'una mentalitat primitiva segons la qual la dona és un mer objecte de plaer masculí que pot ser grapejat contra la seva voluntat, les trobem encara avui en tota mena de països de l'anomenat Primer Món. Sovintegen a Estocolm, Amsterdam, Hamburg, Barcelona... Recordo perfectament alguns casos d'enguany, com ara el de la noia que va ser violada per tres homes a Girona el mes de gener, o el de la noia agredida sexualment per tres individus durant el Carnestoltes de Vilanova el mes de març, o el de la noia catalana violentada de la mateixa manera per dos homes a prop de l'aeroport de Munic, a Alemanya, el mes d'abril.

Fixem-nos, a més, en un detall força significatiu que sembla inherent a la majoria d'agressions d'aquesta mena, i és el perfil covard de tots els agressors. No em refereixo només al fet de ser més forts físicament que les seves víctimes, sinó a la seva actuació en grup. El grup els envalenteix i, en qualitat de públic agraït, els fa sentir-se mascles; el grup els reafirma com a tals i apaivaga els dubtes inconfessos que ells mateixos tenen sobre la seva masculinitat.

Cugat.cat , 26/5/2017
 
Catalunya davant la "cerrazón" espanyola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 abril 2019
Catalunya davant la "cerrazón" espanyolaHi ha tres factors que haurien d'empènyer Espanya a la negociació política immediata amb Catalunya sobre el referèndum d'independència d'aquesta última. El primer és humanístic, el segon polític i el tercer estratègic. Humanístic, perquè l'observança dels Drets Humans està per damunt de la Constitució i de les lleis internes dels estats que els han subscrit. No hi ha, per tant, cap legislació ni cap tribunal constitucional o suprem que tingui un rang superior a aquella Declaració Universal. No hi ha pobles superiors ni pobles inferiors, no hi ha nacions amb drets majors ni nacions amb drets menors, no hi ha identitats de primera ni identitats de segona. El dret a la llibertat és inherent a l'existència humana i ningú no té dret a erigir-se'n repartidor en nom de cap superioritat moral o armada.

El segon factor, el polític, es defineix amb un sol mot: democràcia. Les discrepàncies en tota col·lectivitat democràtica es dirimeixen a les urnes. I si, com és el cas, hi ha un poble que no vol romandre més temps sotmès a la voluntat d'un altre poble, és obvi que tots dos s'han de seure al voltant d'una taula i acordar la data del referèndum que permeti quantificar, amb vots a la mà, l'afany de llibertat expressat pel primer. Cal tenir present que les col·lectivitats que no sotmeten els seus conflictes al veredicte de les urnes estan condemnades a arrossegar-los tota la vida.

I el tercer factor, l'estratègic, també s'explica amb una única paraula: intel·ligència. És elemental: si no pots evitar que aquell, de qui en treies benefici, et deixi, intenta treure els màxims avantatges de la separació. Sobretot si tu ets el titular d'un deute del qual ell, en deixar-te, quedarà alliberat. Si et mostres superbiós, te l'hauràs d'empassar sencer; si et mostres respectuós, ell n'assumirà una part.

Malauradament, la cerrazón espanyola, com en tots els conflictes que ha tingut per idèntica raó al llarg de la història, fa befa d'aquests tres factors i continua entestada a dur el carro pel pedregar. Per això, des del 1640, amb l'adéu de Portugal, la història d'Espanya no és res més que un reguitzell de despossessions: Flandes, Nàpols, Sicília, Sardenya, Paraguai, Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Veneçuela, Perú, Bolívia, Uruguai, Cuba, Filipines, Puerto Rico, Marroc, Guinea, Sàhara... Ningú no s'ha sentit a gust sota el jou de la cerrazón espanyola; tothom, mínimament adult i amb consciència de la seva identitat, n'ha fugit.

Per això no ens ha d'estranyar –encara hi ha gent de bona fe que se'n fa creus– que Espanya s'aferri a l'absolutisme i a principis i ordenaments totalitaris per tal d'impedir la llibertat de Catalunya. Els tres factors exposats aquí, l'humanístic, el polític i l'estratègic, és a dir, drets humans, democràcia i intel·ligència, li rellisquen. S'estima més estimbar el vaixell contra les roques que baixar bandera i reconèixer que no és ningú per decidir sobre la vida del poble català.

Amb relació al factor humanístic, la negativa a jutjar els crims del franquisme o la col·locació de destacats feixistes en llocs estratègics de la societat espanyola –fins i tot com a fundadors de partits polítics de tarannà ferotgement antidemocràtic–, així com la subvenció d'entitats franquistes, la condecoració de representants del nazisme o la preservació de monuments d'exaltació feixista, ja indica el nivell de respecte que sent l'Estat espanyol pels Drets Humans. Per la mateixa raó, tampoc no té sentit esperar-ne cap argumentació política. Espanya no ha dialogat mai, sempre ha imposat, encara que finalment n'hagi sortit escaldada. Aquesta vegada, a més, té un motiu que no pot eludir, i és que està mancada d'arguments polítics. Per això, per poder reprimir les urnes, arriba al paroxisme d'amenaçar i perseguir les empreses que en venen o que en fabriquen, elabora proves falses que difonen mitjans de comunicació corruptes, criminalitza les estelades tot violant els acords dels plens municipals, conculca la llibertat d'expressió, emmordassa el Parlament de Catalunya, inhabilita parlamentaris i, com és habitual en totes les dictadures, crea tribunals polítics que, amb les seves sentències repressores i antidemocràtiques, vulneren principis bàsics dels Drets Humans. Qui, amb cinc dits de front, vol viure en un Estat d'aquesta naturalesa?

Davant d'un Estat així, és obvi que Catalunya no sols té el dret de constituir-se en un Estat independent, en té també l'obligació. I per dues raons bàsiques: per sentit democràtic de la vida i per pura supervivència. No es pot dialogar amb la cerrazón, perquè la cerrazón és l'antítesi del diàleg. Som davant d'un Estat que si no tanca a la presó el president Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a més de consellers, alcaldes, funcionaris, escriptors, periodistes, etc., no és pas per falta de ganes, sinó perquè l'observació internacional li ho impedeix. Aquest és el seu drama: vol impedir el referèndum perquè li té pànic, pànic en majúscules, i no sap com fer-ho, atès que faci el que faci li reportarà conseqüències negatives. Ha arribat l'hora, doncs, que els nostres polítics, en qualitat de legítims representants del poble de Catalunya, actuïn en conseqüència d'acord amb la legalitat catalana i el dret internacional.

El Món , 22/5/2017
 
La independència intel·lectual catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 abril 2019
La independència intel·lectual catalanaDies enrere, fent-se ressò de la Creu de Sant Jordi d'enguany, concedida a algunes persones vinculades a Sant Cugat, Cugat.cat recollia les paraules pronunciades per l'historiador Borja de Riquer referides a l'actual procés català d'independència. Riquer va dir: "A una sèrie de dèficits estructurals, hauríem d'afegir la convivència amb uns veïns massa poderosos i intervencionistes. Catalunya s'ha manifestat com un país rebel quan ha vist que els seus drets eren vulnerats o trepitjats. Això tant a l'Edat Mitjana com al segle XIX o al segle XX o al segle XXI."

Certament és així. Recordo que l'any 2011, en el decurs de la Nit Literària organitzada per la secció local d'Òmnium Cultural, De Riquer ja s'hi va referir citant un text de Joan Maragall, de l'any 1897, sobre la necessitat que Catalunya es desempallegués dels elements psicològics que la lligaven a Madrid. Madrid entesa, és clar, com a concepte representatiu d'Espanya, no pas com a ciutat. I, en aquest sentit, un dels elements a foragitar del nostre marc mental –cosa, per cert, que encara no ha reeixit– és la dependència del que diu o deixa de dir la premsa madrilenya. "Pensem –deia– que el dia que Catalunya es deslliuri de la premsa de Madrid, i també de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya, la nostra independència intel·lectual estarà molt avançada."

Doncs bé, cent vint anys després, dissortadament, encara hi ha importants mitjans de comunicació catalans que viuen pendents d'aquella premsa i que pretenen que la societat catalana hi resti encadenada fins a la fi dels temps. Són mitjans de comunicació amb ànima servil i perifèrica la línia editorial dels quals consisteix a exercir, oficiosament, com a delegació catalana del pensament oficial espanyol. Són, per entendre'ns, els guardians de les dictatorials essències nacionals espanyoles disfressades de progressisme ranci.

No hi ha dubte que aquest és un llast que, malgrat el Procés, encara arrosseguem. Tanmateix no cal amoïnar-s'hi gaire, només retenir-ho en la memòria, ja que tan bon punt Catalunya esdevingui un Estat independent, aquests mateixos mitjans publicaran editorials afirmant que ells sempre van estar a favor de les llibertats nacionals del país. Serà el moment de recordar-los les seves campanyes actuals en favor d'un fòssil anomenat Tercera Via. Una Tercera Via que prohibeix votar, que criminalitza les urnes, que consagra l'espoliació, que nega el dret a l'autodeterminació del poble català i que no reconeix la nació catalana com una nació mil·lenària d'Europa amb els mateixos drets que la resta de nacions lliures del món. No s'adonen que no hi ha rigor intel·lectual mínimament catalanocèntric que pugui caure en un parany així. Cal tenir una actitud davant la vida molt hispanocèntrica per emmordassar i emmanillar tot un poble i, alhora, proclamar-se demòcrata.

Cugat.cat , 19/5/2017
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 70 de 1786
spacer.png, 0 kB