spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Espanya no és una nació, Espanya és una presó Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 juny 2019
Espanya no és una nació, Espanya és una presóL'extraordinària força del procés català pot ser mesurada des de diferents angles. El principal, naturalment, és el del gruix i la transversalitat socials que el configuren. Però n'hi ha d'altres. Hi ha, per exemple, l'interès internacional que desperta –la pentinada de l'editorial del New York Times a Espanya, és ben recent–, o la receptivitat amb què els seus representants són rebuts en diversos països, malgrat les pressions i suborns espanyols, o els informes econòmics, publicats pel Finantial Times i el Wall Street Journal, que constaten que l'espoliació a què es veu sotmesa Catalunya per part d'Espanya constitueix un cas únic a Europa i a Amèrica del Nord, o els informes de Credit Suisse i d'Eurostad, segons els quals una Catalunya independent se situaria en el vintè lloc internacional i esdevindria el desè Estat més ric d'Europa, just darrere de països com Luxemburg, Països Baixos, Suècia, Dinamarca, Alemanya o Finlàndia.

Tanmateix, hi ha un altre element –prosaic, això sí– que també mostra la força del Procés, i és l'allau d'atacs que rep procedents dels partits nacionalistes espanyols, coneguts popularment com el búnquer. Tot el temps i l'energia que dediquen a "combatre l'independentisme" –aquest és el llenguatge bèl·lic que utilitza Miquel Iceta– no és més que una prova del dèficit democràtic que arrosseguen, de la seva buidor argumental i, en definitiva, de la seva derrota política.

En paraules d'Albert Rivera, el Referèndum és un "fracàs", i en les de Miquel Iceta, l'independentisme pretén culpar els ajuntaments del "fracàs" del Referèndum. Són paraules que només poden ser contestades amb un somriure, perquè, pel sol fet d'haver estat dites quan encara falten tres mesos per a la celebració del Referèndum, ja revelen fins a quin punt els seus autors confonen desitjos amb realitat. En aparença, sembla que s'adrecin a l'independentisme. Però no. Només són consignes internes, consignes que s'adrecen ells mateixos per donar-se ànims i emmascarar la seva impotència.

No són pas els únics que fan això, però. Xavier García Albiol i Àngel Ros també ens ajuden a veure quins són els paràmetres mentals dels enemics de les urnes. García Albiol, concretament, titlla de "fanàtics" els qui volen la llibertat de Catalunya, i Àngel Ros, batlle de Lleida, del PSOE, agermanat amb Ciudadanos, afirma que l'independentisme "amenaça la pau social". Sembla talment una competició de nacionalistes espanyols per veure qui la diu més grossa. Fixem-nos que qualificar de "fanàtica" una col·lectivitat pel sol fet de voler decidir el seu destí per mitjà del vot ja indica una ideologia ultra i militant del pensament únic. I qualificar d'"amenaça per a la pau social" un moviment democràtic multitudinari, que ha admirat el món pel seu civisme, ja revela quina és l'autèntica personalitat d'Àngel Ros, un senyor que es passeja dient-se demòcrata i d'esquerres però que s'expressa en termes netament franquistes i dictatorials.

La frase d'Àngel Ros és la frase preferida de tots els ultres i dictadors de la història. És una frase de capçalera que l'hem sentida i que la sentirem infinitat de vegades: "els independentistes trenquen la pau social", "els comunistes trenquen la pau social", "les feministes trenquen la pau social", "els negres trenquen la pau social", "els immigrants trenquen la pau social", "el moviment obrer trenca la pau social"... I ho reblen pensant: "La pau social sóc jo". En el cas d'Àngel Ros és ben il·lustratiu que la plataforma Lleida Lliure de Franquisme s'hagi vist obligada a dur als tribunals la negativa d'aquest senyor a complir la Llei de la Memòria Històrica, que l'obliga a retirar els rètols franquistes dels carrers de la ciutat.

Hi ha, d'altra banda, una frase que sovinteja força amb relació al procés català segons la qual les actuacions de l'Estat espanyol serien legítimes, ja que "l'Estat té dret a defensar-se". És una frase fal·laç, aquesta. Perquè, defensar-se de què? Per defensar-nos, cal primer que algú ens ataqui. Catalunya no ataca Espanya ni ningú. Tampoc el Regne Unit ataca la Unió Europea amb el Brexit. A la Unió Europea li pot agradar més o menys la decisió britànica, però no hi pot fer res perquè es tracta de l'exercici d'un dret inalienable. De la mateixa manera, tampoc no hi ha atac català, perquè decidir sobre la identitat d'un mateix i sobre la pròpia vida per mitjà d'un vot és la forma més cívica de llibertat d'expressió que existeix. Parlem clar, doncs. L'Estat espanyol no es defensa, l'Estat espanyol ataca. És molt diferent.

Perseguir demòcrates no és mai una defensa, és un atac. Amenaçar polítics, funcionaris, ciutadans i empreses és un atac; inventar-se informes falsos i escampar calúmnies sobre personalitats independentistes o boicotejar conferències o actes culturals de catalans ideològicament desafectes a l'estranger és un atac; criminalitzar persones per mitjà de judicis d'intencions tot establint una feixista "justícia preventiva" és un atac; crear tribunals polítics, segrestar urnes i utilitzar les clavegueres de l'Estat per emmordassar pobles és un atac. És una agressió en tota regla que descriu perfectament quina mena d'Estat és Espanya: un Estat que, a banda de condecorar exdirigents franquistes encara vius i responsables de crims contra la humanitat, oblida vergonyosament que, per damunt de les seves lleis supremacistes i autoritàries, hi ha els Drets Humans que un dia va subscriure i que no sols estan per damunt de les constitucions estatals, sinó que donen carta de naturalesa al referèndum català i l'acrediten legalment. Així ho avalen, entre molts d'altres, la Carta de les Nacions Unides, el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics i el Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals. I quan Espanya emmanilla Catalunya, obligant-la a ser el que no vol ser, ataca tot això. Ho ataca perquè Espanya no és una nació, Espanya és una presó. Una presó en la qual els catalans estarien condemnats a perpetuïtat.

El Món , 3/7/2017
 
Bill Pursel, Sant Cugat i Marilyn Monroe Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juny 2019
Bill PurselLa mort de Bill Pursel, aquest mes de juny, a noranta-un anys, a Las Vegas, ha passat completament desapercebuda arreu del món. Jo me'n vaig assabentar gràcies a Frederic Cabanas, l'ànima del Museu de Cal Gerrer, de Sant Cugat, on hi ha un espai permanent dedicat a Marilyn Monroe. Per als qui no sàpiguen qui era Bill Pursel, explicaré que va ser parella sentimental de Marilyn entre els anys 1946 i 1950, és a dir, entre els matrimonis de l'actriu amb James E. Dougherty, autor d'un parell de llibres sobre ella, i amb el jugador de beisbol Joe DiMaggio.

Pursel, per raons d'edat, mai no va poder visitar el Museu de Cal Gerrer, inaugurat l'abril de 2015. Em aquell moment tenia vuitanta-nou anys i la salut li impedia un viatge tan llarg des dels Estats Units, però va venir la seva família i es va mostrar entusiasmada amb el que va veure. El senyor Pursel, mantenia contacte amb Frederic Cabanas per correspondència i se sentia orgullós d'haver estat nomenat padrí d'aquell espai de la plaça Octavià de Sant Cugat, tan lluny de casa seva. En les seves cartes a Cabanas, Pursel explicava diversos aspectes de la seva relació amb Marilyn i el dolor que li va suposar el trencament entre tots dos. Marilyn volia triomfar en el cinema, i això exigia una mena de vida i de contactes que Pursel, amb la seva senzillesa, no podia oferir-li. Es van dir adéu i cadascú va seguir el seu camí. Però l'adéu i la fi de l'amor no sempre van junts, i ell va continuar estimant-la i seguint la multitud d'afers públics que la van envoltar fins arribar al tràgic desenllaç que tots coneixem.

Per a qualsevol amant del cinema, un museu dedicat a la més universal de totes les seves estrelles és sempre un petit paradís, però en el cas del de Sant Cugat els visitants hi trobaran una carta de Bill Pursel en què explica la relació que van mantenir. Després, com sabem, en poc més d'una dècada vindrien pel·lícules com ara 'La jungla d'asfalt', 'Els senyors prefereixen les rosses', 'Niàgara', 'Bus Stop', 'El príncep i la corista', 'Ningú no és perfecte' o 'Vides rebels'. Tanmateix, la figura de Pursel és important justament perquè és anterior a tot això. És la història d'un home enamorat d'una noia bufanúvols de Los Angeles, anomenada Norma Jeane, que no sols va fer realitat el seu somni de conquerir Hollywood, sinó que va conquerir el món sencer. Una altra cosa és el preu que en va pagar i l'ús que van fer de la seva persona els poders i la immensa majoria d'individus que la van envoltar fins que va morir el 1962. Amb tot, aquest 2017, cinquanta-cinc anys després, el destí ha tingut un gest de tendresa amb Pursel: ha volgut que morís l'1 de juny, exactament el mateix dia del naixement de la seva estimada.

Cugat.cat , 30/6/2017
 
La pregunta falsa d'alguns tertulians espanyolistes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 juny 2019
La pregunta falsa d'alguns tertulians espanyolistesHi ha una pregunta que sovinteja força per part d'alguns tertulians espanyolistes de l'esfera mediàtica catalana envers als seus oponents independentistes. La pregunta té algunes variants, però normalment l'articulen així: "Quan dieu que això va de democràcia, voleu dir que els qui no som independentistes no som demòcrates? O així: "Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?” És una pregunta falsa, és clar; una pregunta baratera que revela un parell de coses molt significatives: una, la mala consciència del qui la fa; i l'altra, la manca de reflexió que comporta la seva sola formulació.

La primera, que és de caràcter psicològic, denota dissonància cognitiva. És a dir, l'estat de tensió que suposa per a la persona en qüestió el fet de mantenir de manera simultània dues cognicions psicològicament inconsistents. Aquesta és la raó per la qual, per exemple, hi ha tants fumadors que s'irriten cada cop que algú els recorda l'informe de l'OMS segons el qual el tabac mata set milions de persones cada any al món. Ja ho saben, això, i precisament perquè ho saben no volen sentir-ho. Altrament haurien de respondre's per què, doncs, tot i saber-ho, no actuen en conseqüència. Per tant, davant la dificultat de justificar-se externament, intenten justificar-se internament. Aquest és el cas dels qui, sabent que prohibir les urnes és incompatible amb la democràcia, pretenen justificar la prohibició emparant-se en la llei. Una llei, ves per on, elaborada per ells mateixos, a la seva mida, per tal de poder seguir dient indefinidament que la llei no ho permet. Talment com el cínic ciutadà blanc que deia al ciutadà negre: "A mi no m'importaria que t'asseguessis al meu costat, a l'autobús, però com que la llei no t'ho permet fes el favor d'obeir i seu al darrere, que és el lloc que et correspon per la teva condició de negre. Si no ho fas, avisaré la policia”. I, és clar, com més obedient i submís era el ciutadà negre més honorable i demòcrata se sentia el cínic ciutadà blanc.

Pel que fa a l'altre element de la pregunta tertuliana a la qual al·ludim, és obvi que denota manca de reflexió i necessitat d'agafar el rave per les fulles per fugir d'estudi. Això es fa especialment palès quan l'opositor al Referèndum pretén que els qui votaran NO i ell són una mateixa cosa. Però no, no són una mateixa cosa. En absolut. Al contrari, entre tots dos hi ha un abisme en termes democràtics. Els primers, a diferència d'ell, no són independentistes, però sí que són demòcrates, i justament perquè en són no conceben altra via per a la resolució de conflictes que la de les urnes. I, per això mateix, si guanya el SÍ, n'acceptaran el veredicte. Així de planers són els fonaments humanístics de les persones veritablement democràtiques.

Els segons es troben als antípodes d'això. Els segons són els qui estan en contra del Referèndum i parlen de legitimitat democràtica de l'Estat espanyol per impedir-lo mitjançant tots els instruments de poder al seu abast, cosa que inclou querelles criminals, inhabilitacions, formació de tribunals polítics, violació de drets fonamentals i persecució de presidents, consellers, alcaldes, funcionaris, ciutadans, empreses i entitats.

Doncs bé, als qui, malèvolament, pregunten: "Considereu que els qui estem en contra de la independència de Catalunya no som demòcrates?”, cal respondre'ls dues coses. La primera és: no feu inútils jocs de paraules per amagar el vostre absolutisme. Cap independentista ha dit mai que els qui votaran NO no siguin demòcrates. I tant que ho són! I el millor exemple, és Joan Josep Nuet, tota una pedra a la sabata per als opositors al Referèndum. La segona cosa és que Catalunya no té cap conflicte amb els votants del NO. El conflicte el generen els qui –des de l'òrbita del Partit Popular, del Partit Socialista i de Ciudadanos– no volen que la gent voti. És a dir, els qui prohibeixen votar, ja sigui SÍ i NO. Aquests són els veritables artífexs del conflicte, els enemics de les urnes, els qui pretenen emmordassar tot un poble i condemnar-lo a ser, no pas allò que vulgui ser, sinó allò que ells volen que sigui. No hi ha, doncs, un bàndol del SÍ i un bàndol del NO. Hi ha el bàndol dels demòcrates i el bàndol dels que no en són.

El Món , 19/6/2017
 
El PP impedeix l'augment de Mossos a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 juny 2019
El PP impedeix l'augment de Mossos a Sant Cugat Darrerament, des del 2016, pel cap baix, la secció local del Partit Popular de Sant Cugat no ha fet res més que repetir la cantarella de la manca de seguretat al municipi, talment com si visquéssim a les zones més perilloses de Nova York, com ara certs sectors de Brownsville o Bed-Stuy, a Brooklyn, o el sud-est del Bronx. L'obsessió per omplir els carrers de policies és un tret característic dels partits ultres i reaccionaris. Per a ells, l'ordre i la seguretat es fonamenten en la presència constant de cossos armats passejant-se per les ciutats amunt i avall. De fet, si no fos tan car, els semblaria força plausible posar dos policies a cada cantonada.

Fidel a aquesta ideologia, el PP santcugatenc, a través del seu portaveu, Álvaro Benejam, deia això la tardor del 2016: "El que es necessita són policies al carrer". I, consegüentment, va presentar una proposta de resolució a la Comissió d'Interior del Parlament de Catalunya, per resoldre, segons afirmen, la "mala situació de seguretat que viu Sant Cugat". Fins i tot demanen que la policia espanyola torni a fer-se visible a la via pública.

Però, ves per on, resulta que la voluntat del govern català de convocar 500 noves places de Mossos d'Esquadra –cosa que, com ha explicat el conseller d'Interior, Jordi Jané, permetria dedicar una atenció especial a Sant Cugat–, s'ha vist recentment torpedinada pel mateix Partit Popular. El govern espanyol, a través del Ministeri d'Hisenda, ha enviat un requeriment a la Generalitat dient-li que els 500 agents previstos se'ls ha de pintar a l'oli i que, com a màxim, només poden ser-ne 50. Talment una burla. ¿I què és el que diu ara la secció local del PP santcugatenc? Doncs no diu res. Res de res. Els qui demanen que s'incrementi la dotació de policies són els mateixos que la fan impossible.

Arribats aquí, el senyor Benejam i companyia s'hauran d'aplicar les seves pròpies frases. Aquesta la van dir el 3 de maig passat: "Volem que els nous agents de Mossos d'Esquadra arribin com més aviat millor". Doncs no arribaran. No arribaran perquè el PP, l'autor de la frase, ho impedeix. D'ara endavant, per tant, els santcugatencs que siguin víctimes d'un delicte, ja saben a qui han de reclamar: Partit Popular, carrer de Francesc Moragas, 5.

Cugat.cat , 23/6/2017
 
Al Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 juny 2019
Al Partit PopularDies enrere, arran d'un article meu a Cugat.cat titulat 'Confessió de culpabilitat del Tribunal Constitucional', en què em feia ressò i subscrivia un text publicat anteriorment en un altre mitjà per la secció santcugatenca de l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), el senyor Álvaro Benejam, del Partit Popular, va deixar un comentari a Facebook contra la Generalitat que em va semblar fal·laç i inadmissible venint d'un polític.

El text de la meva columna partia de les declaracions fetes per l'expresident del Tribunal Constitucional espanyol, Francisco Pérez de los Cobos, en què confessava que les sentències que dictaven ell i la resta de membres del tribunal tenien la missió d'aturar el procés català. A partir d'aquí, tant l'ANC com jo coincidíem en el caràcter totalitari d'un Estat que amenaça, multa i inhabilita polítics democràtics pel fet de posar les urnes al servei de la ciutadania. Què dic, polítics! Fins i tot amenaça i pretén multar les empreses que les fabriquin i que les venguin a la Generalitat! Només les dictadures, només els estats totalitaris fan això. El periodista argentí Ernesto Ekaizer defineix aquest comportament de l'Estat, i de l'ús de les seves clavegueres i dels tribunals contra l'independentisme, com una "política criminal"; i l'exjutge Elpidio Silva afirma que "l'Estat espanyol no és una democràcia, és un Règim".

La mentida del senyor Benejam per fugir d'estudi, que és el recurs dels qui no tenen arguments, deia el següent: "Molt abans que es volguessin posar les urnes per a un Referèndum parcial en un exercici de falsa democràcia (ja es posen urnes cada quatre anys i tothom que vulgui pot votar), la Generalitat imposava multes als comerços, i ho continua fent, per no retolar en català".

Mare de Déu, no és fàcil dir tantes falsedats en tan poc espai, perquè és mentida, absoluta mentida, que la Generalitat multi per no retolar en català. L'article 32.3 de la Llei de Política Lingüística diu textualment això: "Tots els rètols de caràcter fix (a l'exterior, a l'interior o a l'aparador), tant si són destinats als clients o usuaris com al personal de l'establiment, han de ser, almenys, en català". És a dir, que s'hi poden posar tantes llengües com es vulgui, però el català, com és lògic, no pot quedar-ne exclòs.

Pel que fa a les paraules de Benejam, parlant de "Referèndum parcial" i d'"exercici de falsa democràcia", no cal dir res més. Es desacrediten soles. És comprensible que el Partit Popular, que pretén emmordassar i emmanillar Catalunya per tal que no pugui decidir sobre si mateixa, digui aitals barbaritats. El totalitarisme és al·lèrgic a les urnes i a la llibertat dels pobles. ¿Què ha de dir un partit polític que es nega a condemnar el franquisme, que es nega a jutjar els col·laboradors d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat, que es nega a aportar diners per rescatar de les cunetes i de les fosses comunes les víctimes d'aquells crims i que entre els anys 2000 i 2003 va lliurar 151.000 euros a una entitat franquista com la Fundación Francisco Franco? Doncs res, no pot dir res més que mentides i barbaritats.

Cugat.cat , 16/6/2017
 
Llengua i justícia, miralls de la llibertat nacional d'un poble Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 maig 2019
(Amb la reproducció d'aquest text a Racó Català, vull correspondre a l'amabilitat de les moltes persones que m'han demanat la publicació del parlament que vaig fer en l'acte de lliurament dels XVI Premis Nacionals Joan Coromines, que va tenir lloc a Pallejà, Baix Llobregat, el 20 de maig de 2017, organitzat per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua.)

Llengua i justícia, miralls de la llibertat nacional d'un pobleAmb la d'enguany, són ja setze les edicions que s'han celebrat dels Premis Nacionals Joan Coromines, des que l'any 2002, la CAL, prenent com a referent un dels més grans filòlegs que han tingut els Països Catalans, va decidir fer dues coses alhora: d'una banda, homenatjar Coromines, i de l'altra, premiar aquelles persones, empreses o entitats que s'hagin distingit per la fermesa de la seva trajectòria en defensa de la llengua catalana. La idea era encoratjar els catalans a perseverar en aquesta defensa, a crear consciència que les llengües no sobreviuen gràcies al coneixement que en tinguin els estudiosos –per molt necessària i reeixida que sigui la seva tasca–, sinó gràcies a la voluntat dels seus parlants de fer-les imprescindibles en el territori al qual pertanyen. I és que una llengua, per sobreviure, ha de ser imprescindible en algun lloc del món, per petit que sigui aquest lloc. En altres paraules: si una llengua és prescindible és perquè n'hi ha una altra que és imprescindible i que ocupa el seu lloc.

Ara, com sabeu, el país està immers en un procés d'alliberament nacional que requereix la màxima concentració per part nostra i convé que canalitzem totes les energies en aquesta direcció. Però tard o d'hora haurem de respondre aquestes preguntes: com sobreviu una llengua que parlen només uns quants, al costat d'una llengua que parla tothom? Com sobreviu una llengua que depèn de la bona voluntat, al costat d'una llengua que s'imposa per ineludible necessitat? Jo només sóc un escriptor, i, per tant, més enllà de manifestar el meu parer, no em correspon dir què ha de fer el meu país amb la seva llengua. Però sí que tinc l'obligació, precisament perquè sóc escriptor, de fer reflexionar la gent de la meva terra sobre l'element cabdal de la seva identitat, que es la llengua.

Malgrat això, no se m'ha demanat que en aquest parlament d'avui enraoni específicament de llengua, sinó del moment actual que viu el país, de manera que, si m'ho permeteu, em centraré en la situació política, i més concretament en el procés d'independència nacional en què està immersa Catalunya. I en aquest àmbit, la llengua i la justícia són miralls de la llibertat d'un poble. M'explicaré. Un poble que té la seva llengua minoritzada, un poble que no pot viure plenament en la seva llengua, un poble que veu com els seus ciutadans poden ser blasmats, sancionats, humiliats o, fins i tot, agredits físicament per parlar en la seva llengua, un poble que veu com la seva llengua és assetjada i esquarterada per un Estat que se li declara superior, un poble que veu com la seva llengua pateix una flagrant discriminació a les universitats, un poble, en definitiva, els ciutadans del qual estan obligats a parlar la llengua dels tribunals en comptes de ser els tribunals els qui parlin la llengua dels ciutadans, no és un poble lliure. I tampoc no és un poble lliure aquell poble que no té justícia pròpia, que no té legalitat pròpia i que no té tribunals propis, perquè, per poder ser lliure, tot poble ha de poder promulgar les seves pròpies lleis i ha de tenir la seva pròpia justícia i els seus propis tribunals. Si no té res d'això, no és un poble lliure, és un poble captiu.

A mesura que s'acosta la data del referèndum català previst per al setembre, a mesura que es veu que el poble de Catalunya no està disposat a renunciar-hi i a mesura que es fa més palès l'interès internacional pel resultat que en surti, l'Estat espanyol va perdent els nervis i va cometent errades cada cop més monumentals que el defineixen com el que és realment: una democràcia totalitària. És a dir, un Estat supremacista integrat per ciutadans de primera i ciutadans de segona –els de segona, naturalment, seríem els catalans. Estem parlant d'un Estat que imposa la censura prèvia als parlaments per dir-los de què poden parlar i de què no poden parlar, estem parlant d'un Estat que pretén inhabilitar la presidenta del Parlament de Catalunya per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, estem parlant d'un Estat que criminalitza les autoritats catalanes legítimament escollides pel sol fet d'haver complert el programa amb què es van presentar a les eleccions, estem parlant d'un Estat que ordeix una trama per desacreditar polítics desafectes i destruir el model sanitari català, estem parlant d'un Estat que criminalitza les urnes, que diu obertament que vol destruir-les i que persegueix penalment les empreses que les fabriquin o que les serveixin a Catalunya. Un Estat així és un Estat totalitari que, des del meu punt de vista, hauria de ser seriosament advertit d'expulsió de la Unió Europea.

Tanmateix, aquest comportament, per escandalós que pugui semblar-nos, només és el preàmbul del que l'Estat espanyol està disposat a fer per impedir la llibertat de Catalunya. I en els propers mesos, caigudes moltes màscares falsament democràtiques, serem contemporanis de ferotges accions polítiques espanyoles que molts catalans, ingènuament, creien mortes i enterrades en paral·lel a la mort i a l'enterrament de Franco. Franco va morir, sí, però el franquisme és viu, i els seus fills ideològics, ara amb camisa blanca, abans amb camisa azul, mouen els fils de l'Estat espanyol i de les seves clavegueres. I una de les missions d'aquests fils rau en la dinamitació de la bona imatge de Catalunya davant del món, ja sigui sabotejant certàmens o congressos internacionals amb seu a Barcelona, promovent vagues en els transports públics de la capital catalana en dates de major projecció internacional o, senzillament, sembrant el caos a l'aeroport del Prat.

Però això, com dic, no és res comparat amb el que ha de venir; això no és res comparat amb les mesures que tenen preparades per impedir que els catalans decidim sobre la nostra pròpia vida. Ens volen sotmesos, ens volen submisos, perquè som l'última conquesta que els queda per seguir somiant que encara són un imperi. Però no són cap imperi, el seu imperi fa molts anys que va fer llufa; només són un Estat que ha perdut el sentit de la realitat i que encara creu que els pobles poden ser silenciats amb sentències de presó o inhabilitació dictades per inquisidors tribunals polítics.

De fet, aquests tribunals polítics són la prova fefaent de la desesperació espanyola davant la decisió presa per Catalunya d'esdevenir un Estat independent. Cap argument, cap fonamentació mínimament raonada o elaborada, només "no", "no", "no" i "no" com a resposta; només boicots, sabotatges, amenaces, intimidacions, persecucions, difamacions, querelles criminals... Han arribat a dir, literalment, que els referèndums "són totalitaris", que "no hi haurà referèndum a Catalunya perquè Espanya és una democràcia avançada", i que el fet "que no es pugui votar és una victòria de la democràcia". Certament, només el despit i l'arrogància més galdosa poden arribar a dir atzagaiades tan gegantines.

Però, és clar, què pot fer qui sap que no té arguments democràtics ni humanístics per impedir la llibertat d'un altre i que, malgrat això, s'entesta a impedir-la? Doncs negar, com fa Espanya, l'existència nacional de Catalunya, negar l'existència del poble català com a subjecte polític, i parlar de lleis, en comptes de parlar de democràcia i de drets humans. Però una llei que prohibeix votar i que criminalitza les urnes no és una llei democràtica, i, consegüentment, cap demòcrata no la pot acatar; altrament, n'esdevindria còmplice. Còmplice d'una injustícia, i còmplice, com seria el cas de Catalunya, del seu propi captiveri. A la capçalera de la meva pàgina web tinc posada una frase que vaig escriure fa una colla d'anys i que, amb el vostre permís, repetiré avui aquí: "Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat". Dit d'una altra manera: Catalunya, com a nació fonamentada sobre valors democràtics representats per l'antiguitat secular del seu Parlament, no es pot subordinar a les lleis antidemocràtiques espanyoles i s'ha de regir per les seves pròpies lleis, s'ha de regir per la seva pròpia legalitat, que no pot ser cap altra que la que fixen el dret internacional i la Declaració Universal dels Drets Humans.

Ja sabem que sobre el ritme del Procés que estem vivim hi ha opinions diverses. Amb la velocitat dels processos, siguin de la naturalesa que siguin, passa el mateix que amb els climes i les temperatures: mai no plou a gust de tothom i sempre falten o sobren graus. Però tenim els setze anys d'existència d'aquests Premis Nacionals Joan Coromines per mesurar l'evolució del país. N'hi ha prou que ens remuntem al 2002, que recordem la Catalunya d'aleshores i que la comparem amb la d'avui. Només fent això, sense anar-nos-en més lluny, ja veurem el procés de maduració de la societat catalana i de quina manera més espectacular ha pres consciència de la seva identitat i del seu dret irrenunciable a la llibertat. I el fruit d'aquesta presa de consciència l'estem veient aquest 2017, en què som a punt de culminar un anhel que milers i milers i milers de catalans abans que nosaltres van tenir i que, malauradament, no van poder fer realitat.

Només una cosa m'amoïna, i és veure la facilitat amb què caiem dia rere dia en els paranys judicials que ens para l'Estat espanyol per sembrar zitzània entre nosaltres. L'Estat espanyol vol dividir-nos, és clar. Això s'entén. El que no s'entén és que nosaltres siguem tan càndids de complaure'l per mitjà de justificacions partidistes i d'abrandades exhibicions de puresa. Hi ha un temps per a cada cosa, i ara encara no és temps de llançar-nos els plats o les papereres pel cap. Ara és temps de regir-nos per la saviesa i no pas pels egos personals o de partit; i la saviesa ens diu, o ens hauria de dir, que la llibertat estarà més a prop o més lluny en funció dels gripaus que siguem capaços d'empassar-nos. La barca en què els tripulants no remen tots en una mateixa direcció és una barca a la deriva.

Hi ha gent molt impacient i malsoferta, ja ho sabem, però caldria que tots plegats prenguéssim una mica de til·la. Això ens aniria molt bé, si és que de debò volem arribar a port d'una punyetera vegada. A la vida no hi ha bé més preuat que la llibertat. I qui posa per davant interessos, siguin els que siguin, que frenen aquesta llibertat i beneficien el carceller, és algú que, encara que no gosi confessar-ho, ha trobat una manera d'acomodar-se a la captivitat. No ens compliquem la vida, si us plau, amics. Es tracta de fer un últim esforç, es tracta d'entendre que el més savi no és el que més parla, no és el que més crida, no és el que més gesticula, no és el que fa les proclames més abrandades; el més savi és aquell que sap callar a temps. Les fites col·lectives més nobles no s'assoleixen fent bandera d'allò que et singularitza dins la teva col·lectivitat, les fites col·lectives més nobles són causes humanes que només s'assoleixen respectant les imperfeccions dels qui t'acompanyen i fan possible la travessia.

Racó Català , 12/6/2017
 
El Pacte Santcugatenc pel Referèndum Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 maig 2019
El Pacte Santcugatenc pel ReferèndumAra fa uns dies, a la sala de plens de l'Ajuntament de Sant Cugat, es va procedir a la signatura del Pacte Santcugatenc pel Referèndum, que ha rebut el suport de quaranta-set entitats locals. Jo, personalment, no hi vaig poder assistir a causa d'una malaltia sorgida en l'àmbit familiar, però les persones que hi eren coincideixen a dir que va ser un acte molt emotiu, incloent-hi el discurs de l'alcaldessa, Mercè Conesa, i la lectura del manifest a càrrec de l'actor Jaume Pla, president d'honor del Pacte. I és lògic que fos emotiu, perquè el procés d'independència de Catalunya no sorgeix entre quatre parets fruit de la voluntat d'una força política o d'un grup de persones, sinó que és la plasmació de la voluntat majoritària d'una nació adulta que no està disposada a deixar-se governar per ningú més que no sigui ella mateixa.

Tots els passos que porta a terme el govern de Catalunya en aquest sentit no són res més que el compliment estricte del mandat que va rebre de les urnes en les passades eleccions. Sense desmerèixer, doncs, el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, és el poble català qui lidera la seva pròpia transició nacional i no pas cap partit polític. I això té una força i una legitimitat immenses de la qual Escòcia es va veure mancada en el seu referèndum. Allí és el Partit Nacional Escocès qui ha comandat el procés independentista en cadascuna de les seves fases. Aquí, en canvi, per bé que els noms tenen valor, molt valor, les figures individuals només són peces d'un engranatge en què cada element és important. És a dir, que no hi ha una figura suprema el cap de la qual pugui ser tallat per acabar amb el Procés. L'Estat espanyol ja ho ha intentat i no se n'ha sortit, perquè el relleu sempre s'ha demostrat tan valuós com la peça esberlada.

Des d'aquella primera i exitosa consulta popular que es va fer l'any 2009, Sant Cugat sempre s'ha caracteritzat per ser un municipi molt participatiu i favorable a la independència de Catalunya, i ara, que estem situats en un punt que molta gent en aquell moment veia llunyà, la resposta ha tornat a ser contundent. Per això fa riure que un partit ultranacionalista espanyol com Ciudadanos acusi el govern municipal de fer un ús "partidista" de la sala de plens, un espai, diuen, "de representativitat de tots els ciutadans". Que potser no eren ciutadans santcugatencs, els qui van assistir-hi? Que potser es va restringir l'entrada a qui volgués entrar-hi? El Pacte Santcugatenc pel Referèndum era un acte obert a tothom i fruit de la voluntat majoritària dels habitants del municipi expressada pels seus representants al consistori. Així de senzill. Una altra cosa és que a Ciudadanos li cogui que la caverna espanyola tingui poc marge de maniobra a Sant Cugat. Deu ser per això que alguns diumenges, sense que vingui a tomb de res, aquest partit es veu obligat a muntar la paradeta al mig del carrer repartint globus. Cal comprendre-ho, però. Els globus sempre han arribat més amunt que els vots de Ciudadanos.

Cugat.cat , 9/6/2017
 
Per al totalitari, un referèndum sempre és un cop d'Estat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 15 maig 2019
ImageCom més a prop és Catalunya de culminar el seu procés d'independència més evidents es fan les paraules de Harold Bloom: "Catalunya i Espanya són dues civilitzacions completament diferents". Les va dir a Nova York l'any 2006 sense entrar en cap anàlisi moral o categorització de bons i dolents, simplement constatant la dificultat (o impossibilitat) d'entesa entre dues concepcions de la vida tan allunyades l'una de l'altra, com són la catalana i l'espanyola. Quina entesa es pot establir entre algú que vol prendre les seves pròpies decisions i un tercer que li respon que no en pot prendre cap perquè l'amo de la seva vida és ell? D'igual a igual, és a dir, respectant l'altre, hi ha moltes enteses possibles, començant, naturalment, per l'acceptació incondicional del dret de l'altre a ser el que vulgui ser. De l'absolutisme, en canvi, de l'amenaça, de la imposició, de la coacció, de la repressió, de l'agressió... no en pot sortir res més que l'anhel de llunyania per part del sotmès. Aquest és el cas de Catalunya.

Una de les raons per les quals el nacionalisme espanyol odia a mort el Procés és perquè ha despertat milers i milers de catalans. La inexistència de tot horitzó que no fos la gestió dòcil del dia a dia supervisada per Madrid feia molt difícil prendre consciència que la mentalitat espanyola, la de Castella, no sols no havia evolucionat sinó que continuava essent exactament la mateixa que la que va envair Catalunya el 1714. Una Catalunya submisa, per tant, feia innecessari que Espanya tragués el fuet i mostrés la seva natural ferocitat. El Procés, però, ho ha capgirat tot, perquè ha obligat Espanya a mostrar la seva autèntica personalitat, la seva cara real, i això ha afavorit que el poble català baixés de la figuera i prengués consciència que els somriures i els copets a l'esquena espanyols no han estat res més que un mirall de la submissió catalana a Espanya. A més submissió, més copets a l'esquena. I també més benefici per als col·laboracionistes i més espoliació de Catalunya.

Per entendre una civilització, sigui quina sigui, cal parar atenció en la manera com expressa el seu pensament. L'espanyola, en concret, l'expressa així amb relació al referèndum català: "Desafío independentista", "desacato", "atentado", "golpe de Estado"... Per a Espanya, doncs, la llibertat no és un dret inherent als pobles, com tampoc no era inherent als negres ni tampoc a les dones. Així, de la mateixa manera que els negres s'han regit durant segles per les lleis dels blancs, i les dones s'han regit per les lleis dels homes, també els catalans ens hem regit per les lleis dels espanyols. I, en aquest sentit, el col·laboracionisme ha jugat un paper important fent la feina bruta de Madrid. Pensem que el més denigrant de la inferiorització dels negres no era únicament haver-se de regir per les lleis blanques, el més denigrant era que fos precisament un negre qui recriminava a un altre negre que gosés desafiar-les negant-se a seure a la part posterior de l'autobús, com li tocava per la seva condició de negre. Just la mateixa escenificació que han sofert moltíssimes feministes per part de dones més masclistes que molts homes. Era la manera de canalitzar les energies dels dominats en benefici de la dominació. Així, els dominats estaven tan ocupats barallant-se entre ells, que no tenien temps de revoltar-se contra el dominador i alliberar-se. Nosaltres, els catalans, hem caigut en aquest parany durant anys, la qual cosa ha alentit el procés que, per fi, estem a punt de culminar.

L'articulació verbal del pensament espanyol, doncs, ja veiem que és la pròpia d'una civilització a anys llum de la nostra. Nosaltres parlem de la llibertat dels pobles, de democràcia, de justícia, de drets humans, d'urnes i de vots, coses que per a ells constitueixen un desafiament, un desacatament, un atemptat i un cop d'Estat. El llenguatge que empren ja ho diu tot. És el llenguatge d'una civilització militarista, dominadora, arrogant, que en diu ‘cultura', de torturar braus en una plaça i que, a més, exigeix que aquesta tortura la practiquin fins i tot els qui la rebutgen. Una civilització que no ha sabut abordar cap conflicte territorial de cap altra manera que no fos la via armada, no és estrany que fins i tot en ple segle XXI mantingui la mateixa actitud. El diari El Mundo, un diari que es dedica a publicar informes falsos per difamar polítics desafectes i alterar processos electorals, demanava l'altre dia al govern espanyol que ofegui econòmicament els catalans i que militaritzi els Mossos d'Esquadra. Queda clara l'estratègia, oi? Primer, per poder treure l'exèrcit al carrer, cal dir que hi ha un cop d'Estat. Tant se val que sigui mentida, el que pretén l'Estat espanyol és poder justificar verbalment les barbaritats que li passen pel cap. El problema és que no ha mesurat les conseqüències de voler viure al segle XXI d'acord amb la mentalitat del segle XVIII. I també hi ha un altre petit detall que no ha copsat, i és que un Estat que inhabilita i empresona demòcrates, que segresta urnes, que emmordassa parlaments nacionals i que, d'un referèndum, en diu "desafiament", "desacatament", "atemptat" i "cop d'Estat", és la viva imatge de la derrota.

El Món , 5/6/2017
 
El tren que ens va canviar la vida Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 abril 2019
El tren que ens va canviar la vidaAra fa uns dies, en el claustre del Monestir, es va presentar el programa d'activitats que tindran lloc entre l'octubre del 2017 i el juny del 2018 per commemorar l'arribada del tren a Sant Cugat. Seran activitats molt diverses; n'hi haurà de culturals, d'historiogràfiques, de culinàries... i també conferències interessantíssimes sobre el context politicosocial de les primeries del segle XX i sobre la repercussió del tren en la vida i en el desenvolupament del municipi. El tren va arribar el 26 d'octubre de 1917, i, a partir d'aleshores, ja res no va ser com abans. Aquell dia, que era divendres, va canviar Sant Cugat de dalt a baix. No ho va fer de cop, naturalment, però sí que ho va fer de manera progressiva i imparable, fins al punt de transformar el que només era una petita i modesta vila agrícola del Vallès, d'uns 2.400 habitants, en el pròsper i admirat municipi que és avui i que el situa com un dels més ben comunicats de Catalunya –potser el més ben comunicat– amb la capital del país.

Jo mateix sóc un dels barcelonins que, probablement, sense la gran connectivitat del tren, no hauria escollit Sant Cugat com la meva ciutat d'adopció. Ho vaig fer el 1974, fa ja quaranta-tres anys, abans del boom de la crescuda, però tant se val. El tren, i l'extraordinària qualitat del servei que ofereix la companyia dels FGC, ha estat el factor determinant del progrés santcugatenc. Per tant, em sembla molt just que ara, cent anys després d'aquella feliç arribada, Sant Cugat reti homenatge als enginyers Carles Emili Montañès i Frederick Pearson que la van fer possible. Si poguessin veure-ho, es quedarien bocabadats del que van aconseguir.

Tot Sant Cugat , 3/6/2017
 
La Unió, un teatre molt esperat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 abril 2019
La Unió, un teatre molt esperatUna de les resolucions més satisfactòries del ple de l'Ajuntament, el 15 de maig passat, va ser la de donar l'impuls definitiu al procés de remodelació de La Unió com a equipament cultural, d'acord amb l'entesa que hi va haver l'any 2015 entre l'entitat i el consistori. Ara, amb el nomenament dels sis representants municipals, que se sumen als tres de l'entitat, tota l'atenció se centra en l'execució de les obres, que haurien de començar en el darrer tram del 2017 per estar enllestides, si es compleixen els terminis, el 2019.

Segons sembla, ateses les informacions del projecte, estaríem parlant d'un espai que tindrà tres mil metres quadrats dividits en tres plantes la joia de les quals serà el teatre amb capacitat per a quatre-centes localitats, cosa que complaurà moltes expectatives, ja que el nou Teatre de La Unió és un vell anhel de Sant Cugat.

Com sabem, el Teatre-Auditori, per les seves grans dimensions, ultrapassa les modestes necessitats dels espectacles de petit format. És cert que la solució que s'ha adoptat amb l'anomenada Sala Escenari és esplèndida, no hi ha dubte, a mi personalment m'agrada moltíssim pel clímax de proximitat que crea entre els actors i el públic, però no n'hi ha prou. L'activitat que generen els grups amateurs locals és tan intensa, que es fa imprescindible que la ciutat disposi d'una segona sala que aculli els seus muntatges, sense que això impliqui renunciar a una futura sala B adjacent al Teatre-Auditori –l'espai hi és– per evitar un excés de subordinació de La Unió al que és avui un dels principals escenaris de Catalunya. De moment, tanmateix, l'inici de les obres de La Unió aquesta tardor és una gran notícia.

Cugat.cat , 2/6/2017
 
El protocol contra la violència masclista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 abril 2019
El protocol contra la violència masclistaÉs molt positiu que en el darrer ple municipal de Sant Cugat hi hagués acord –exceptuant-ne el PP– en la necessitat d'elaborar un protocol d'actuació que eviti la violència masclista en celebracions que apleguen molta gent, com ara la Festa Major. No crec que Sant Cugat, per la seva idiosincràsia, sigui un punt calent a Catalunya en aquest sentit, però sí que és cert que en determinats espais, durant la Festa Major d'altres anys, hi ha hagut noies que han estat víctimes de comportaments masculins degradants.

Dissortadament, aquesta mena d'agressions, fruit d'una mentalitat primitiva segons la qual la dona és un mer objecte de plaer masculí que pot ser grapejat contra la seva voluntat, les trobem encara avui en tota mena de països de l'anomenat Primer Món. Sovintegen a Estocolm, Amsterdam, Hamburg, Barcelona... Recordo perfectament alguns casos d'enguany, com ara el de la noia que va ser violada per tres homes a Girona el mes de gener, o el de la noia agredida sexualment per tres individus durant el Carnestoltes de Vilanova el mes de març, o el de la noia catalana violentada de la mateixa manera per dos homes a prop de l'aeroport de Munic, a Alemanya, el mes d'abril.

Fixem-nos, a més, en un detall força significatiu que sembla inherent a la majoria d'agressions d'aquesta mena, i és el perfil covard de tots els agressors. No em refereixo només al fet de ser més forts físicament que les seves víctimes, sinó a la seva actuació en grup. El grup els envalenteix i, en qualitat de públic agraït, els fa sentir-se mascles; el grup els reafirma com a tals i apaivaga els dubtes inconfessos que ells mateixos tenen sobre la seva masculinitat.

Cugat.cat , 26/5/2017
 
Catalunya davant la "cerrazón" espanyola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 abril 2019
Catalunya davant la "cerrazón" espanyolaHi ha tres factors que haurien d'empènyer Espanya a la negociació política immediata amb Catalunya sobre el referèndum d'independència d'aquesta última. El primer és humanístic, el segon polític i el tercer estratègic. Humanístic, perquè l'observança dels Drets Humans està per damunt de la Constitució i de les lleis internes dels estats que els han subscrit. No hi ha, per tant, cap legislació ni cap tribunal constitucional o suprem que tingui un rang superior a aquella Declaració Universal. No hi ha pobles superiors ni pobles inferiors, no hi ha nacions amb drets majors ni nacions amb drets menors, no hi ha identitats de primera ni identitats de segona. El dret a la llibertat és inherent a l'existència humana i ningú no té dret a erigir-se'n repartidor en nom de cap superioritat moral o armada.

El segon factor, el polític, es defineix amb un sol mot: democràcia. Les discrepàncies en tota col·lectivitat democràtica es dirimeixen a les urnes. I si, com és el cas, hi ha un poble que no vol romandre més temps sotmès a la voluntat d'un altre poble, és obvi que tots dos s'han de seure al voltant d'una taula i acordar la data del referèndum que permeti quantificar, amb vots a la mà, l'afany de llibertat expressat pel primer. Cal tenir present que les col·lectivitats que no sotmeten els seus conflictes al veredicte de les urnes estan condemnades a arrossegar-los tota la vida.

I el tercer factor, l'estratègic, també s'explica amb una única paraula: intel·ligència. És elemental: si no pots evitar que aquell, de qui en treies benefici, et deixi, intenta treure els màxims avantatges de la separació. Sobretot si tu ets el titular d'un deute del qual ell, en deixar-te, quedarà alliberat. Si et mostres superbiós, te l'hauràs d'empassar sencer; si et mostres respectuós, ell n'assumirà una part.

Malauradament, la cerrazón espanyola, com en tots els conflictes que ha tingut per idèntica raó al llarg de la història, fa befa d'aquests tres factors i continua entestada a dur el carro pel pedregar. Per això, des del 1640, amb l'adéu de Portugal, la història d'Espanya no és res més que un reguitzell de despossessions: Flandes, Nàpols, Sicília, Sardenya, Paraguai, Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Guatemala, Hondures, Mèxic, Nicaragua, Panamà, Veneçuela, Perú, Bolívia, Uruguai, Cuba, Filipines, Puerto Rico, Marroc, Guinea, Sàhara... Ningú no s'ha sentit a gust sota el jou de la cerrazón espanyola; tothom, mínimament adult i amb consciència de la seva identitat, n'ha fugit.

Per això no ens ha d'estranyar –encara hi ha gent de bona fe que se'n fa creus– que Espanya s'aferri a l'absolutisme i a principis i ordenaments totalitaris per tal d'impedir la llibertat de Catalunya. Els tres factors exposats aquí, l'humanístic, el polític i l'estratègic, és a dir, drets humans, democràcia i intel·ligència, li rellisquen. S'estima més estimbar el vaixell contra les roques que baixar bandera i reconèixer que no és ningú per decidir sobre la vida del poble català.

Amb relació al factor humanístic, la negativa a jutjar els crims del franquisme o la col·locació de destacats feixistes en llocs estratègics de la societat espanyola –fins i tot com a fundadors de partits polítics de tarannà ferotgement antidemocràtic–, així com la subvenció d'entitats franquistes, la condecoració de representants del nazisme o la preservació de monuments d'exaltació feixista, ja indica el nivell de respecte que sent l'Estat espanyol pels Drets Humans. Per la mateixa raó, tampoc no té sentit esperar-ne cap argumentació política. Espanya no ha dialogat mai, sempre ha imposat, encara que finalment n'hagi sortit escaldada. Aquesta vegada, a més, té un motiu que no pot eludir, i és que està mancada d'arguments polítics. Per això, per poder reprimir les urnes, arriba al paroxisme d'amenaçar i perseguir les empreses que en venen o que en fabriquen, elabora proves falses que difonen mitjans de comunicació corruptes, criminalitza les estelades tot violant els acords dels plens municipals, conculca la llibertat d'expressió, emmordassa el Parlament de Catalunya, inhabilita parlamentaris i, com és habitual en totes les dictadures, crea tribunals polítics que, amb les seves sentències repressores i antidemocràtiques, vulneren principis bàsics dels Drets Humans. Qui, amb cinc dits de front, vol viure en un Estat d'aquesta naturalesa?

Davant d'un Estat així, és obvi que Catalunya no sols té el dret de constituir-se en un Estat independent, en té també l'obligació. I per dues raons bàsiques: per sentit democràtic de la vida i per pura supervivència. No es pot dialogar amb la cerrazón, perquè la cerrazón és l'antítesi del diàleg. Som davant d'un Estat que si no tanca a la presó el president Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a més de consellers, alcaldes, funcionaris, escriptors, periodistes, etc., no és pas per falta de ganes, sinó perquè l'observació internacional li ho impedeix. Aquest és el seu drama: vol impedir el referèndum perquè li té pànic, pànic en majúscules, i no sap com fer-ho, atès que faci el que faci li reportarà conseqüències negatives. Ha arribat l'hora, doncs, que els nostres polítics, en qualitat de legítims representants del poble de Catalunya, actuïn en conseqüència d'acord amb la legalitat catalana i el dret internacional.

El Món , 22/5/2017
 
La independència intel·lectual catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 abril 2019
La independència intel·lectual catalanaDies enrere, fent-se ressò de la Creu de Sant Jordi d'enguany, concedida a algunes persones vinculades a Sant Cugat, Cugat.cat recollia les paraules pronunciades per l'historiador Borja de Riquer referides a l'actual procés català d'independència. Riquer va dir: "A una sèrie de dèficits estructurals, hauríem d'afegir la convivència amb uns veïns massa poderosos i intervencionistes. Catalunya s'ha manifestat com un país rebel quan ha vist que els seus drets eren vulnerats o trepitjats. Això tant a l'Edat Mitjana com al segle XIX o al segle XX o al segle XXI."

Certament és així. Recordo que l'any 2011, en el decurs de la Nit Literària organitzada per la secció local d'Òmnium Cultural, De Riquer ja s'hi va referir citant un text de Joan Maragall, de l'any 1897, sobre la necessitat que Catalunya es desempallegués dels elements psicològics que la lligaven a Madrid. Madrid entesa, és clar, com a concepte representatiu d'Espanya, no pas com a ciutat. I, en aquest sentit, un dels elements a foragitar del nostre marc mental –cosa, per cert, que encara no ha reeixit– és la dependència del que diu o deixa de dir la premsa madrilenya. "Pensem –deia– que el dia que Catalunya es deslliuri de la premsa de Madrid, i també de la d'aquí que encara es fa a la madrilenya, la nostra independència intel·lectual estarà molt avançada."

Doncs bé, cent vint anys després, dissortadament, encara hi ha importants mitjans de comunicació catalans que viuen pendents d'aquella premsa i que pretenen que la societat catalana hi resti encadenada fins a la fi dels temps. Són mitjans de comunicació amb ànima servil i perifèrica la línia editorial dels quals consisteix a exercir, oficiosament, com a delegació catalana del pensament oficial espanyol. Són, per entendre'ns, els guardians de les dictatorials essències nacionals espanyoles disfressades de progressisme ranci.

No hi ha dubte que aquest és un llast que, malgrat el Procés, encara arrosseguem. Tanmateix no cal amoïnar-s'hi gaire, només retenir-ho en la memòria, ja que tan bon punt Catalunya esdevingui un Estat independent, aquests mateixos mitjans publicaran editorials afirmant que ells sempre van estar a favor de les llibertats nacionals del país. Serà el moment de recordar-los les seves campanyes actuals en favor d'un fòssil anomenat Tercera Via. Una Tercera Via que prohibeix votar, que criminalitza les urnes, que consagra l'espoliació, que nega el dret a l'autodeterminació del poble català i que no reconeix la nació catalana com una nació mil·lenària d'Europa amb els mateixos drets que la resta de nacions lliures del món. No s'adonen que no hi ha rigor intel·lectual mínimament catalanocèntric que pugui caure en un parany així. Cal tenir una actitud davant la vida molt hispanocèntrica per emmordassar i emmanillar tot un poble i, alhora, proclamar-se demòcrata.

Cugat.cat , 19/5/2017
 
Diferència de tracte en restaurants de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 abril 2019
Diferència de tracte en restaurants de Sant CugatNo fa gaire, en companyia de Paul Chamberlain, amb qui m'uneix una amistat de quaranta anys i que generosament em convida a unes bones menges cada cop que visita Sant Cugat, procedent de la seva Anglaterra, vaig observar dues maneres diferents de portar un negoci. Una de negativa i una de positiva. I no pas pel menjar, que sempre va ser bo, sinó pel tracte al client. La primera la vam observar en un restaurant de Sant Feliu de Guíxols i en un altre de Sant Cugat, i la segona novament a Sant Cugat. M'explicaré.

En el primer cas, tant en el restaurant guixolenc com en el santcugatenc –el santcugatenc té nom cinematogràfic i és a l'avinguda de les Corts Catalanes– no es pot dir que els cambrers fossin malagradosos o incorrectes, però tampoc no es pot dir que transmetessin la més mínima simpatia o afabilitat. Amb un servei eixut fins al moll de l'os, feien la seva feina sense cap interès per intentar fidelitzar el client. En el restaurant santcugatenc, concretament, amb només un parell de taules ocupades quan vam marxar, ni tan sols es van molestar a respondre el nostre "bona nit", i encara menys a preguntar-nos si havíem sopat de gust. Suposo que si haguéssim marxat sense pagar s'haurien activat, però com que érem persones civilitzades no els va caldre. No hi tornarem més.

L'experiència positiva va ser en un establiment de la rambla del Celler de Sant Cugat. Era un dimecres i en Paul i jo volíem dinar a 2/4 d'una perquè ell havia de ser a l'aeroport a 3/4 de tres, però en els dos restaurants als quals vam anar ens van dir que fins a la una no obrien. Curiós horari europeu! Davant d'això, vam provar sort en un bar petitó, tot de fusta, anomenat The Forest Cafè i comandat per dues noies que, tot i dir-nos que no obrien la cuina fins a la una ens van oferir un plat combinat amb diferents opcions. No cal dir que vam respondre que sí. Però no va ser només això el que ens va plaure, també vam valorar tres coses més: la voluntat d'atendre'ns, l'actitud positiva de voler trobar una solució a la irregularitat que els presentàvem i el somriure i l'afabilitat constants que van mostrar fins al final. Fins i tot ens van tornar més diners del compte en el canvi i els ho vam fer saber.

Explico això per il·lustrar dues maneres de fer, dues maneres de dur un negoci: negligent i menfotista la primera, receptiva i delerosa de complaure la segona. Ser amable no costa diners, i, per pur esperit comercial, se suposa que aquesta hauria de ser una regla d'or que tot restaurador hauria d'exigir als seus cambrers. Doncs no. Hi ha establiments per als quals el client només és algú a qui se li fa l'immens favor de posar-li un plat a taula. D'altres, en canvi, pensen que és molt d'agrair que, malgrat la gran oferta que hi ha al mercat, hi hagi persones que entren al teu establiment. I és que a final, com passa en tots els àmbits de la vida, no hi ha res més important que el factor humà. Per això, de tots els establiments esmentats, l'únic al qual tornarem serà el de la rambla del Celler.

Cugat.cat , 12/5/2017
 
Les hostesses "conilletes" de Schweppes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 abril 2019
Les hostesses "conilletes" de SchweppesEl cas de l'hostessa del torneig Comte de Godó de tennis, Raquel Muñoz, obligada –com les seves set companyes– a vestir d'estiu malgrat el fred evident, i acomiadada després per gosar denunciar-ho, no té res de sorprenent en una societat fal·locèntrica com la nostra. Malauradament és així. Només cal veure els insults i desqualificacions que ha rebut a la xarxa no només per part de molts homes, sinó també de moltes dones que són encara més masclistes que ells. Però que no sorprengui no vol dir que sigui admissible des del respecte per la dignitat de les persones. Com tothom va poder veure en les imatges televisives, mentre el públic assistent anava equipat amb bufandes i anoracs –un dels partits el van fer a tres graus i els altres entre vuit i deu–, les hostesses del torneig patrocinat per Schweeppes, eren obligades a vestir un polo primet de màniga curta i una faldilleta també curta per tal que bona part del seu cos quedés al descobert i complís la missió per la qual se les contracta, que és la de ser un mer objecte decoratiu. En el seu lloc podrien posar-hi perfectament gerros amb flors, però, com tothom sap, els gerros i les flors, a diferència de les hostesses, no aguanten l'ombrel·la o el paraigua dels tennistes ni s'ajusten a la missió erotitzadora que pretenen Schweppes i el Trofeu Comte de Godó.

Aquesta és la denúncia de Raquel Muñoz: "Vam estar tres hores tremolant a tres graus, tremolant de no sentir-nos els peus. Podien haver fet perfectament un vestuari que ens tingués tapades i que igualment promocionés la marca. Jo i les meves companyes gairebé cada nit teníem febre. Sortíem dels partits amb febre. Jo sortia amb febre i migranya. Cada nit malaltes i ens petaven les dents. Era treballar en unes condicions en contra de la teva salut i en contra la teva dignitat. Sempre som noies. Noies, faldilleta i ensenyant carn. El cas és que no podíem portar la jaqueta perquè no es veia bé la marca, que també és al paraigua. S'ha de veure el vestit i és igual que passem fred."

Doncs bé, dues hores després d'haver dit això, Raquel Muñoz, de vint-i-tres anys, era acomiadada. L'agència, en comptes de protegir-la de la prepotència de Schweppes, que és qui determina com han d'anar vestides les hostesses, es va indignar i la va despatxar. De fet, expliquen que ja el primer dia, en demanar que les abriguessin, les van amenaçar: "Ens van respondre que si seguíem queixant-nos ens acomiadaven a totes". I van callar. És prou sabut que la por de perdre la feina fa submisa la gent. Raquel Muñoz, que no és submisa, l'ha perduda. La llei del silenci triomfa sempre en aquestes condicions, i Schweppes ho sap. Per això, en lloc de demanar disculpes a aquestes noies públicament, va contestar amb un comunicat cínic i arrogant farcit de contradiccions segons el qual "la nostra prioritat és el benestar de totes les persones que treballen representant la nostra marca. [...] Totes les persones contractades sabien perfectament que la seva feina es desenvoluparia a l'aire lliure." A l'aire lliure, sí; però no de manera denigrant.

I Raquel Muñoz, des de Catalunya Ràdio, va replicar: "Ells diuen que dissabte veuen les inclemències del temps i que canvien. No és veritat. De fet, el primer dia, dissabte, vam haver de demanar que, si us plau, ens posessin unes mitges. Només unes mitges, eh? Després vam queixar-nos ja molt, perquè van començar a fer partits de nit amb baixes temperatures i ens va arribar una jaqueta negra el dimarts o dimecres. I això després de mil queixes no només a l'agència, sinó també a l'empresa patrocinadora. La primera [companya malalta] va caure el primer o el segon dia i la van substituir en qüestió d'una hora sense que ningú no se n'assabentés. I també va marxar una noia amb 38 de febre, que ja no va tornar. Venia gent de Schweppes que ens veia tremolar i deia: "Estan molt maques". Eren molt conscients de tot plegat. L'any passat ja hi va haver queixes pel fred i van posar aquella jaqueta, però van decidir retirar-la. Les altres agències d'hostesses van fer un canvi de roba d'estiu a roba d'hivern. La nostra no. Quan hem vist el comunicat [de Schweppes], les companyes i jo rèiem, perquè era com llegir una novel·la de ficció. Quan diuen que entre partit i partit descansàvem en un lloc resguardat, és mentida. Érem al darrere de l'estand de Schweppes, en una carpa trencada on hi havia les capses de beguda."

En el comunicat de Schweppes, de què parla Raquel Muñoz, crida l'atenció aquesta afirmació: "Ni durant els dies del torneig ni al final, l'agència d'hostesses no va rebre cap queixa formal". Formal? Com la volien, per escrit i amb tres còpies? I queixa oral? Segur que no en van rebre cap, de queixa oral? Aleshores com és que l'agència va haver d'amenaçar les hostesses amb l'acomiadament? Com és que, vista la situació, Schweppes va haver d'adquirir les esmentades jaquetetes per cobrir l'expedient a corre-cuita? Per què amaga que va exigir que mantinguessin les jaquetetes obertes a fi que es veiés el logo de l'empresa, cosa que les feia absolutament inútils? Si aquesta, segons afirma Schweppes, és la seva manera de vetllar perquè el seu personal estigui "adequadament abrigat", per què no vestien els seus directius de la mateixa manera? Per què no duien ells un polo ajustadet i una faldilleta curta que deixessin al descobert els seus braços i les seves cames peludes? Si del que es tractava és d'estar ben bufons, per què els directius de Schweppes i del Godó no es treien els abrics, les americanes i els pantalons i començaven per donar exemple?

Situacions com aquesta, en què la figura de la dona és denigrada a causa de la mentalitat fal·locràtica d'una empresa o organització, n'hi ha a grapats cada dia en tota mena d'àmbits. Passa, però, que no ens n'assabentem perquè, com li ha succeït a Raquel Muñoz, denunciar-les comporta perdre la feina. Hi ha empreses que, com a imatge de marca, no volen persones, volen cossos, cossos femenins que facin una funció merament ornamental que indueixi el consumidor a associar la satisfacció visual que proporciona aquella ornamentació amb la satisfacció, posem per cas, de beure's una marca de tònica determinada. Aquesta és la raó per la qual Schweppes no volia hostesses, Schweppes volia conilletes, conilletes com les de Playboy.

En tot cas, les hostesses no es van queixar pas de l'uniforme, ja hi estaven d'acord. Simplement, com és lògic, el consideraven inacceptable amb aquella temperatura. Tot i així, ja n'hem vist el resultat. Cal dir, però, que res d'això no seria possible sense la complicitat d'altres actors, com ara, en aquest cas, l'agència d'hostesses i els organitzadors del Trofeu Comte de Godó. La primera ha fet costat a Schweppes, i el segon se n'ha rentat les mans. Just el mateix, ves per on, que han fet els tennistes. Si qui t'aguanta el paraigua o l'ombrel·la quan descanses només és un cos, una simple ornamentació, no cal sortir en la seva defensa. Raquel Muñoz té un cos molt bonic, certament, per això la van contractar. Però també té un bonic cervell, un cervell assertiu que no es deixa trepitjar la dignitat. La dignitat de ser dona, que és el mateix que ser persona. O no?

El Món , 8/5/2017
 
Confessió de culpabilitat del Tribunal Constitucional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 març 2019
Confessió de culpabilitat del Tribunal ConstitucionalNo fa gaire, la secció local de l'Assemblea Nacional Catalana va publicar un text en un mitjà de comunicació de Sant Cugat titulat Pérez de los Cobos, culpable confés. Era un text referit al qui ha estat fins fa ben poc president del Tribunal Constitucional espanyol, i més concretament al seu discurs de comiat. Un discurs en què va confessar que les sentències que dictaven ell i la resta de membres del tribunal tenien la missió d'aturar el procés català, cosa que, tot i ser repugnant, no va sorprendre ningú, ja que fins i tot els observadors internacionals que viuen als antípodes saben que Espanya és un Estat on s'amenaça, es multa i s'inhabilita polítics democràtics per posar les urnes al servei de la ciutadania. Què hi ha més dictatorial que això?

Coincideixo plenament, doncs, amb l'ANC, en la seva apreciació que el discurs de Pérez de los Cobos va ser una vergonyosa confessió de culpabilitat en tota regla. Però no només d'ell, sinó de tot el Tribunal. Va ser una confessió pública i solemne de culpabilitat del Tribunal Constitucional com a òrgan col·legiat de l'Estat. Potser això sobti a algú de bona fe. Però, com diu l'himne nacional de Catalunya, aquesta gent és "tan ufana i tan superba" que ni tan sols se n'amaguen. Al contrari, en la línia de Torrente Ballester, consideren que Catalunya és seva "por derecho de conquista" i ni el sentit comú no els atura. No cal patir, però. Ja els aturarà Catalunya. És a dir, els aturarà la democràcia, els aturarà el dret internacional i els aturaran els Drets Humans.

Un dels problemes de la supèrbia és que entela el cervell i converteix el superbiós en un titella dels seus propis deliris de grandesa fins a destruir-lo per efecte de les encegades martellades que es dóna volent fer passar el clau per la cabota. Els superbiosos espanyols ataquen i ataquen, i en el consell de ministres de cada divendres dicten una nova agressió a Catalunya que ja ha estat prèviament "treballada" a la llotja del Bernabéu, si és hivern, o a la Plaza de Las Ventas, si és estiu. I si hi ha algú que en un despatx ministerial expressa temença per un error comès, se'l tranquil·litza de seguida dient-li que no pateixi: "Esto la Fiscalía te lo afina".

Però el cert és que les agressions, a banda de mostrar al món la violació de llibertats bàsiques que està portant a terme l'Estat espanyol, també han posat en relleu la seva impotència per aturar el Procés. No es pot aturar el que és imparable. És el que passa quan el qui es declara amo de la vida d'altri ha perdut davant seu tota autoritat. Pot cridar, sí, i pot prohibir, amenaçar, sancionar, fustigar, inhabilitar... Però els amenaçats, els sancionats, els fustigats, els inhabilitats... riuen per sota el nas tot deixant-lo sol en el seu deliri. Cada inhabilitat té un successor més ferm que l'anterior, i un altre, i un altre, i un altre... No hi ha res a fer. Ho resumeix deliciosament aquesta vella dita de la saviesa popular catalana: vés-te'n Anton, que qui es queda ja es compon.

Cugat.cat , 5/5/2017
 
El periodisme mentider és corrupció Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 març 2019
El periodisme mentider és corrupcióAplaudeixo que el Premi Ramon Barnils de periodisme d'investigació hagi incorporat una categoria per a treballs d'àmbit local. Sabem que les històries d'abast nacional, és a dir, de tot Catalunya, com ara el cas dels Maristes, fan ombra a històries d'abast municipal que, per aquesta raó, mai no poden obtenir premi, perquè, com diu Ferran Casas, president del Grup Barnils, "Posar a competir el periodisme local amb l'impacte que tenen sovint les grans històries en els mitjans de comunicació, és difícil”. És del tot cert. Ara, per tant, els professionals de la premsa local tindran oportunitat de veure compensat el seu esforç, cosa que els esperonarà a aprofundir en qüestions que jutgin poc transparents.

En aquest sentit, comparteixo les paraules de l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, quan diu que es tracta d'encoratjar "un periodisme valent, un periodisme que posa els punts sobre les is, no com a periodisme acusador, sinó com a periodisme fidedigne que es fonamenta en proves". Té raó. Les infàmies i falsedats per tal de manipular eleccions, que ha publicat el diari El Mundo, per exemple, sobre comptes inexistents d'Artur Mas i Xavier Trias a Suïssa, i que aquell país ja va desmentir, són l'antítesi del periodisme. Són una immundícia que, a més de denigrar la professió, la converteixen en un còmplice actiu de la corrupció.

Un periodisme que menteix, com fa El Mundo, és un periodisme tan corrupte com el ministeri d'Interior que fabrica falsedats i que els les subministra. Felicitats, doncs, al Grup Barnils, per la iniciativa. Segur que enfortirà un dels valors sobre els quals es fonamenta: la voluntat de servei a la ciutadania.

Tot Sant Cugat , 5/5/2017
 
Què hi fèiem, els catalans, al costat de la Soraya? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 març 2019
Què hi fèiem, els catalans, al costat de la Soraya?Em sembla d'una coherència molt pedagògica la dimissió de l'editora de la Campana, Isabel Martí, com a membre de la junta directiva de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, en no considerar "ni lògica ni normal" la invitació a la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, als actes relacionats amb la candidatura de la diada de Sant Jordi com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Martí, amb criteri catalanocèntric, desaprova que la Cambra del Llibre fes una cosa com aquesta i ha plegat. Després, com sabem, la mateixa cambra i alguns polítics han blasmat la presència de Santamaría, però sempre a posteriori –comportament genuïnament català– i sense cap efecte pràctic. Davant d'ella, en canvi, van exhibir somriures i encaixades com si es tractés d'una vella amiga de Catalunya. El resultat, però, va ser que aquesta vella amiga, en virtut del seu càrrec institucional, no sols va arraconar el conseller de Cultura, Santi Vila, sinó que també va desplaçar el vicepresident, Oriol Junqueras, ocupant el lloc central, entre els cinc ponents, a fi de difondre la imatge que Sant Jordi és una diada espanyola i que Catalunya ÉS Espanya.

No cal dir que ràpidament han sorgit veus nostres que han emparat la invitació i els somriures a la vella amiga en la "tradicional cortesia catalana", en el sentit que la cortesia no exclou el coratge. I és cert, la cortesia no exclou el coratge. El problema sorgeix quan la cortesia encobreix la candidesa, en el millor dels casos, i la manca de dignitat, en el pitjor. Una cosa és ser amable amb algú que no pensa com tu però que et respecta, i una altra és reverenciar algú profundament totalitari que et diu que no ets ningú i que dedica tots els seus esforços a humiliar-te i a destruir-te.

No és cap excusa adduir que la invitació anava adreçada al ministeri de Cultura, i que va ser la vicepresidència del govern espanyol qui se'n va apropiar. Realment cal baixar de la figuera per caure en un parany tan elemental. Sembla mentida que encara hi hagi catalans que no s'hagin assabentat que l'Estat espanyol té tots, absolutament tots, els seus instruments de poder en actiu per esclafar Catalunya en cadascun dels àmbits de la vida: polític, cultural, lingüístic, social..., i que, per aquesta mateixa raó, se serveix de qualsevol escletxa per fer les oportunes micturicions que li permetin marcar territori. Honorables senyors i senyores de la Cambra del Llibre, el ministeri de Cultura no és ningú a Catalunya. Ningú. La titularitat institucional en aquest camp a casa nostra la té la conselleria de Cultura d'aquest país, i aquest país es diu Catalunya. No Espanya.

Tampoc no és admissible l'excusa de dir que ens cal el suport de l'Estat espanyol per aconseguir que la diada de Sant Jordi sigui Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco pel fet que són candidatures que necessiten estar representades per un Estat. Doncs no. No, per dues raons. La primera és que sortosament, sense desmerèixer ni molt menys el títol de la Unesco, la diada catalana de Sant Jordi no necessita cap reconeixement internacional per la senzilla raó que constitueix per si mateixa un cas únic al món. La diada de Sant Jordi és patrimoni de Catalunya, i Catalunya, com tots els pobles del món, és patrimoni de la humanitat. D'altra banda, i aquesta és la segona raó, si tanta il·lusió ens fa aquesta declaració, per què no esperem a demanar-la quan siguem un Estat? Tan urgent és que ens la concedeixin ara? Tan terrible ha estat no tenir-la tots aquests anys? Que no hem quedat que l'actual procés català ha de culminar amb una Catalunya independent? Aleshores, per què necessitem ser llagoters amb Espanya, si allò que volem ho podrem aconseguir ben aviat nosaltres sols?

Potser d'ara endavant una part de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana ja no em voldrà publicar cap llibre, però no per això, amb tot el respecte des de la discrepància, deixaré de dir el que penso. Diu l'Associació que està convençuda que "ho hem fet bé", i que "si hi ha algú pel mig que se n'ha aprofitat, ens sap greu". Doncs no, no s'ha fet bé. Catalunya no té únicament la seva identitat emmordassada i emmanillada, Catalunya està sotmesa a un assetjament ferotge per part de l'Estat espanyol. Això no ho pot ignorar ni obviar l'Associació, i, consegüentment, a aquestes alçades del Procés, no hi ha excusa per anar amb el lliri a la mà tot dient que s'aprofiten de nosaltres i de la nostra bona fe. El món és com és, i cal alguna cosa més que bona fe per sobreviure-hi.

També és improcedent dir que Sant Jordi ha d'estar per damunt de qüestions polítiques. És massa inconsistent. Dir això és obviar la força que aquesta diada va adquirir, literàriament parlant –amb la rosa ens remuntaríem al segle XV–, com a element encobert de resistència contra el feixisme i en defensa d'una llengua catalana reprimida, perseguida i minoritzada. Tot a la vida és polític. Per això, durant molts anys, la gent ha penjat una senyera al balcó per celebrar-ho, i per això, d'uns anys ençà, hi pengem l'estelada de manera permanent. D'altra banda, no s'entén que l'Associació, coincidint amb el discurs tradicional de Ciudadanos, blasmi la "politització" del 23 d'abril sense parar atenció en la politització que suposa que una festa cultural com Sant Jordi no pugui ser considerada Patrimoni Immaterial de la Humanitat sense l'aval d'un Estat.

Sobre aquesta qüestió, el president Puigdemont es va expressar el dia de Sant Jordi amb una claredat que és d'agrair: "Si aconseguim el reconeixement de la Unesco per a aquesta festa, no serà pas gràcies als hereus polítics d'aquells [el feixisme] que van perseguir la cultura catalana durant dècades, sinó a aquells que han mantingut viva la flama de la cultura amb el seu esforç". I el dia abans també ho va fer Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural: "Venir aquí i dir que valores la cultura catalana quan l'ataques sistemàticament per terra, mar i aire i atemptes contra la integritat i la cohesió de la llengua, és un intent de colonització del que representen la llengua i la cultura catalanes".

Certament és així. Soraya Sáenz de Santamaría és la persona que s'ha passat cinc anys, divendres rere divendres, després del consell de ministres espanyols, difamant, amenaçant i agredint Catalunya en qualitat de portaveu d'un govern obsedit a desplegar-hi, com fan les dictadures, una violència ferotge per mitjà de tribunals polítics contra les seves institucions i legítims representants. Una figura així, doncs, no mereixia cap cortesia. Ans al contrari, s'imposava fer-li el buit i organitzar, si calia, un acte paral·lel sense la seva presència tot declarant-la ‘persona non grata' a casa nostra. I si això l'ofèn, li podem suggerir el Valle de los Caídos per a anar a fer-hi el ploricó.

Tants anys de sotmetiment a Espanya han configurat en el nostre cervell un marc hispanocèntric de pensament que dóna episodis com el que comentem i que alguns catalans s'empassen. Ho fan amb algunes ganyotes, però se'ls empassen. El dia que siguem un Estat i, per pura lògica, veiem el món des d'un prisma catalanocèntric, ens farem creus dels pals a les rodes que nosaltres mateixos ens posàvem nit i dia. Comprendrem, en definitiva, que el requisit bàsic que ha de complir tot captiu que vol ser lliure, és pensar i actuar com si ja en fos.

Racó Català , 5/5/2017
 
La cançó de l'enfadós del Sant Jordi feiner o festiu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 març 2019
La cançó de l'enfadós del Sant Jordi feiner o festiuSant Jordi 2017 ja és història, però és recurrent (i absurd) que cada set anys, com enguany, sorgeixi el debat sobre si ha de ser una diada festiva o ha de continuar essent feinera. Dic que és un debat absurd, gairebé ridícul, perquè no té cap mena de sentit. En tindria si la diada trontollés i, d'uns anys ençà, hi hagués una minva de la participació de la ciutadania, així com de la venda de llibres i roses, i calgués cercar noves articulacions. Però això no passa en absolut. Sant Jordi és una diada única i admirada arreu del món justament per la seva idiosincràsia i per la seva força. Només cal observar els ulls esbatanats de la gent forana que ho veu per primer cop.

A Sant Cugat, com a tot arreu, aquest Sant Jordi ha estat un èxit sense que el fet de coincidir en diumenge hagi incidit de manera determinant. És el sol i la temperatura, no pas el vermell del calendari, el que fa que la festa sigui radiant. I la d'enguany ho ha estat. Jo, per tant, no sóc partidari d'ampliar la diada a tot el cap de setmana cada cop que cau en diumenge. Entre altres coses, perquè aquesta circumstància no fa que les possibilitats econòmiques de la gent augmentin. Vull dir que els pressupostos familiars són els que són, i més dies per comprar no vol dir necessàriament més diners per gastar.

Naturalment, no tinc cap actitud bel·ligerant contra aquesta ampliació. És una decisió dels llibreters i són ells els qui han de veure si veritablement els convé. Però com a escriptor no m'agrada. Sant Jordi és un dia a l'any, no dos. Aquest és el seu encant i aquesta és la seva raó de ser. Allargar la festa a tot el cap de setmana fa que se'n desvirtuï el sentit i que sembli més una fira que una diada. Posats a fer, podríem acabar imitant la Setmana del Llibre en Català, que dura deu dies, cosa que seria una bajanada. Sant Jordi, com dic, és el 23 d'abril, no pas el 22 i el 23. I el dia dels enamorats a Catalunya és també el 23, no pas el 22 i el 23. Una diada té vint-i-quatre hores, no quaranta-vuit.

Cugat.cat , 28/4/2017
 
Catalunya serà independent malgrat els catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 març 2019
Catalunya serà independent malgrat els catalansNo és cap secret que un dels trets identitaris més paradigmàtics de nosaltres, els catalans, és la impossibilitat de posar-nos d'acord en res. Jo, ara fa uns quatre anys, fins i tot vaig escriure una sàtira teatral sobre aquesta qüestió. Ho vaig fer perquè penso que, si fem l'exercici d'observar-la de lluny, constitueix un espectacle dramatúrgic força divertit. Una altra cosa és l'observació de prop. En aquest cas, l'espectacle, de divertit, no en té res, més aviat al contrari. Sobretot en un moment tan determinant com el que estem vivint, en què cada comentari, cada paraula i cada gest, per col·loquials que siguin, són sobredimensionats, sotmesos a judici sumaríssim i atacats per una allau de reaccions. Reaccions enardides que van des del judici d'intencions i els escarafalls més histriònics fins a l'esquinçament de vestidures i el linxament de persones públiques. Aquests dies, amb l'afer David Bonvehí, n'hem tingut un nou capítol. I és que els catalans, potser perquè el nostre esperit mariner ens empeny a la platja, som únics fent castells de sorra. És un fet empíric que els infants de tot el planeta donen salts d'alegria a les platges cada cop que descobreixen un català entre la gent que pren el sol. Saben que no hi ha ningú més en aquesta vida capaç de construir-los un castell de sorra gegantí i majestuós a prop del mar.

"Sou com infants", ens deia l'espanyolista Unamuno, "us perd l'estètica". I tenia raó. Moltíssima raó. La nostra propensió a l'olla de grills –potser el tret més distintiu de la cuina catalana–, fruit de la necessitat no menys infantívola de voler agafar sempre el rave per les fulles, ens empeny a dedicar grans dosis d'energia a qüestions irrellevants que trenquen la unitat d'acció i que no fan res més que allunyar-nos dels objectius fixats. I el més preocupant és que aquest comportament és tan espontani com recurrent, cosa que indica el combat interior que lliuren el Jekyll i el Hyde catalans. El primer es fixa objectius nobles mentre el segon, d'amagat de si mateix, malda per avortar-los. Per això, el principal enemic del lloable pla de fuga dissenyat per Jekyll no són pas els vigilants de la torre de guaita del camp de presoners, sinó ell mateix vestit de Hyde. Serà Hyde qui provocarà debats sobre si és millor fugir amb samarreta blava o amb samarreta vermella i qui adduirà que no n'hi ha prou de fer un túnel que meni a la llibertat. Segons Hyde, caldrà, a més, que sigui un túnel de disseny, un túnel que no s'hagi fet mai en tota la història de la humanitat. Altrament la llibertat no val la pena, remarcarà. Hyde, com veiem, no en té prou de condemnar-se tot sol a la captivitat, pretén que Jekyll s'autocondemni també. És, per dir-ho en paraules de la saviesa popular, com el gos de l'hortolà, que no menja ni deixa menjar.

Amb tot, Catalunya està vivint un procés històric meravellós, un procés cívic que tard o d'hora esdevindrà un referent al món. Ara és difícil prendre'n consciència, perquè les misèries del dia a dia entelen el paisatge, però no trigarem a valorar-ho en la seva justa mesura i a adonar-nos de l'immens cabal d'energia que vam malbaratar en picabaralles egocèntriques i en rèdits electorals. Tant de bo, d'altra banda, que avanci la presència de les dones en els llocs més importants i estratègics de la societat. Ho necessitem per aconseguir la igualtat de gènere, això per descomptat, però també per poder alliberar-nos tots plegats del primitivisme masculí que ens tenalla, un primitivisme que només sap reafirmar-se comparant la mida dels seus genitals amb la dels seus congèneres. I, en aquest sentit, les confrontacions "jo sóc més independentista que tu" o "nosaltres som més independentistes que vosaltres" són el llast que encara arrosseguem de tan primitiva masculinitat.

Els continus episodis de virilitat estelada que protagonitza l'independentisme català, tot caient de quatre grapes una vegada i una altra en els paranys del nacionalisme espanyol, no fan res més que dividir-lo i allunyar-lo de la llibertat. Així d'estúpida és la cultura androcèntrica, sempre tan enderiada a fer passar el clau per la cabota. Per sort, la llibertat no té terceres vies: o s'és lliure o no se n'és. I gràcies a això, gràcies a l'evidència que no tenim escapatòria i que haurem de triar entre ser lliures o desaparèixer, entre ser un Estat pròsper o viure en un Estat espanyol arruïnat, que té un deute públic del 100% del PIB, que no podrà pagar les pensions i que haurà d'elevar els impostos i eliminar la sanitat i l'educació públiques, optarem per la llibertat. Serà una opció tan lògica que no tindrà mèrit ni èpica, però prou efectiva perquè Jekyll venci Hyde i perquè els catalans del futur reconeguin que Catalunya va esdevenir independent malgrat els catalans.

El Món , 24/4/2017
 
Un exemple de fermesa femenina Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 març 2019
Un exemple de fermesa femeninaCom és lògic, ja fa temps que tots hem rebut a casa calendaris comercials de sobretaula del 2017. Jo també en vaig rebre alguns. Tanmateix, n'hi havia un que em va cridar l'atenció. Potser sobta que en parli ara, però és que pel mig han sorgit altres temes més lligats a l'actualitat que no permetien un ajornament. Aquest sí, ja que de la qüestió que ha despertat el meu interès se'n pot parlar en qualsevol moment de l'any.

El calendari en qüestió pertany a l'empresa immobiliària Amat, amb seu a Sant Cugat, i mostra en cadascuna de les seves pàgines –una per cada mes de l'any– la fotografia d'una de les persones que hi treballen o que hi col·laboren, així com el càrrec que ocupa. Fins aquí no hi ha res de particular, és clar. El que m'ha interessat és el fet que totes aquestes persones siguin dones. Em sembla esplèndid. El calendari comença dient "Som dones, dones de l'entorn immobiliari", i des de les dues directores, Joana Amat i Immaculada Amat –és una empresa familiar–, fins a les treballadores i col·laboradores, hi trobem dones. No hi ha cap més al·lusió a aquesta qüestió, però les imatges ho diuen tot.

El desequilibri que encara hi ha en la nostra societat entre homes i dones en l'àmbit laboral és tan gran, fins i tot pel que fa a pensions (400 euros de diferència en favor dels homes), que resulta gratificant veure que hi ha empreses petites prou sensibilitzades que intenten contrarestar-ho. Segurament és un gra de sorra, atès que el domini, d'acord amb el marc androcèntric en què ens movem, és abassegadorament masculí. Però això no li resta mèrit. Al contrari, indica consciència social, autoestima de gènere, esforç per canviar una realitat injusta i capacitat resolutiva per aconseguir-ho.

El fet que les dones cobrin de mitjana un 26% menys que els homes, amb una diferència que implica 7.000 euros menys anuals, és escandalós i vergonyós alhora, cosa que també té efectes en el terreny de la conciliació entre vida familiar i vida laboral. Les dones dediquen moltes més hores a les tasques domèstiques que no pas els homes, tenen una taxa d'atur superior i són absolutament minoritàries en els llocs d'alta direcció. I les que hi arriben guanyen un 16% menys de mitjana que els seus homòlegs masculins.

Com veiem, tenim encara molta feina a fer en el camí de la igualtat de drets i d'oportunitats. Per això em sembla tan lloable la praxi compensatòria de la immobiliària Amat. Tant de bo que el seu exemple s'estengui i doni fruits. Ens calen referents, per petits que siguin, i aquest n'és un.

Cugat.cat , 21/4/2017
 
Gibraltar contra Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 febrer 2019
Gibraltar contra EspanyaÉs interessant observar com tot allò que fem a la vida, per circumstancial que sembli, retorna a nosaltres d'una manera o d'una altra, fins i tot quan ja ens n`havíem oblidat, cosa que té la seva lògica atès que cadascuna de les accions que portem a terme incideix sempre en la vida d'altres persones que, al seu torn, actuaran en conseqüència. La història és molt caparruda i força procliu a demanar compte als seus actors. Aquest és el cas d'Espanya que, tres-cents anys després, cau ara presonera de la seva pròpia supèrbia i dels tripijocs que va dur a terme per tal de mantenir Catalunya sotmesa sota la seva corona.

Ves per on, una qüestió al marge d'aquells fets, com és el Brexit, ha esbombat arreu del món el contingut d'un tractat, el Tractat d'Utrecht, que, més enllà d'estudiosos, d'historiadors i d'especialistes internacionals, la major part de la ciutadania mundial desconeixia: la nació catalana no és una nació jove, la nació catalana té mil anys d'història i la seva caiguda a mans de Castella, avui dita Espanya per dissimular, va ser fruit d'un intercanvi de cromos. Per poder sotmetre Catalunya, Castella/Espanya necessitava que els britànics deixessin sol el Principat, altrament no el podria vèncer. No era pas el mateix assetjar Barcelona amb 40.000 homes contra 5.500 que enfrontar-se a l'imperi britànic.

Ja fa anys, però, que el ministre en Cap de Gibraltar, Fabian Picardo, té la mida presa a l'Estat espanyol. Heus aquí un petit recull de les respostes que ha donat a les seves contínues provocacions i amenaces:

  • Agost de 2013 (demanant la presència de la Royal Navy): "Espanya està fent incursions amb llances de la Guàrdia Civil en aigües de Gibraltar. Amb més elements navals, serà més fàcil mostrar que aquestes aigües són britàniques."
  • 10 d'octubre de 2013: "Durant els darrers cinquanta anys, els gibraltarenys han estat subjectes a un dels més terribles règims d'intimidació per part dels successius governs espanyols en dictadura i en democràcia. Exceptuant curts períodes d'il·luminació, la cara de l'Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el dictador Franco."
  • 12 de maig de 2016: "És medieval pensar que es pot decidir el futur de Gibraltar d'esquena a la seva població."
  • 25 de febrer de 2017: "Defenso el dret humà de decidir, i el defensaré internacionalment, quan arribi l'hora, amb relació a qualsevol territori que demani exercir el dret d'autodeterminació."

Doncs bé, el Tractat d'Utrecht deixava clar que la cessió de Gibraltar al Regne Unit era a perpetuïtat –"per sempre", deia– amb unes contraprestacions que aquest últim va complir. És, doncs, en virtut de les seves pròpies paraules i de la seva signatura que Castella/Espanya no té cap dret jurídic –cap ni un– a reclamar res. I tanmateix ho fa. Pretén recuperar el que va donar sense haver de retornar el que n'obtingué a canvi. I, a més, passant per damunt de la voluntat dels gibraltarenys i dels catalans. Per a l'Estat l'espanyol, l'opinió referendària d'uns i altres en matèria sobiranista no té cap valor i ha de ser trepitjada sense escrúpols. Els gibraltarenys i els catalans no són ningú, absolutament ningú, i el dret de decidir no existeix. Només Castella/Espanya pot decidir sobre Gibraltar o sobre Catalunya.

En parlar de Castella/Espanya, estem parlant d'un Estat que l'any 2002 es va burlar del 98,5% dels gibraltarenys que en un referèndum van decidir que volien ser britànics, i que l'any 2010 va passar com una piconadora per damunt d'un Estatut aprovat per una majoria del 89% al Parlament de Catalunya. D'un Estat així, en termes democràtics, no es pot esperar res de res, perquè es regeix per una mentalitat medieval fonamentada en el supremacisme, en la imposició, en l'ús de la força i en el menyspreu més absolut per les regles bàsiques de fraternitat universal. Aquesta és la raó per la qual, sabent-se mancat d'arguments, s'aferra al ferro roent d'unes lleis antidemocràtiques i d'uns tribunals polítics sense parar atenció en el descrèdit internacional que aital actitud li suposa. I la prova de la insostenibilitat de les seves lleis és que es fonamenten en la negació de l'altre. No hi ha gibraltarenys, no hi ha catalans –com no hi havia argentins, xilens, peruans, bolivians, veneçolans o cubans–, només hi ha espanyols nascuts a Gibraltar o a Catalunya. Heus aquí la immensa i patètica derrota d'Espanya: no té cap més argument que dir-nos que no existim.

El Món , 10/4/2017
 
La transfòbia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 febrer 2019
La transfòbiaEl pas fallit de l'autobús d'Hazte Oír per Sant Cugat, amb un missatge transfòbic contra el qual la Generalitat va obrir un expedient sancionador per incitació a l'odi, ha generat un debat sobre les persones que no s'identifiquen sexualment amb el seu cos. Segons Hazte Oír, la seva és "una campanya contra la dictadura de gènere". I, és clar, com que estan en contra de la dictadura de gènere, no tenen escrúpols a imposar-la als qui recorren a la ciència per conciliar la seva ment amb el seu cos. La dictadura d'Hazte Oír es resumeix en aquests principis: si tens penis i no et sents home, o si tens vulva i no et sents dona, ets un pertorbat que s'ha de sotmetre a tractament psiquiàtric. Així ho diu també el representant de Vox, Ignacio Garriga.

I és que Sant Cugat és una ciutat on es fan operacions de canvi de sexe. Jo conec personalment el cas d'una pacient que ara és feliç perquè no s'identificava amb la imatge masculina que li retornava el mirall. Li havien posat nom d'home, però se sentia dona, pensava com una dona i volia ser tractada com una dona. En una altra època hauria viscut sota lleis retrògrades. Avui, en canvi, l'avenç de la ciència i una evolució social li permeten harmonitzar ment i cos amb tota naturalitat.

El missatge transfòbic causa un mal terrible en els infants que es troben en la situació descrita, ja que fa que la visquin de manera tràgica en el marc d'un fort sentiment de culpabilitat que tot sovint pot induir al suïcidi. Té gràcia que els qui satanitzen aquests infants qualificant-los d'inadaptats, siguin els mateixos que, incapaços d'adaptar-se al segle XXI, pretenen que visquem com si fóssim al segle XI.

Tot Sant Cugat , 7/4/2017
 
Engreixadors de penis Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 febrer 2019
Engreixadors de penisAra fa unes tres setmanes, al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat, una brigada municipal va plantar-hi tot un seguit d'arbres, concretament til·lers, que trigaran a fer-se veure, però que quan ho facin serà un goig. Els til·lers, a diferència dels pollancres, que viuen només un parell de dècades, tenen una existència d'uns quants centenars d'anys i una bonica llegenda associada al record, al pensament i a la reflexió.

La majoria d'aquests til·lers joves, que se sumen als plantats recentment a la rambla del Celler, estan al costat d'un passeig intern del parc esmentat i responen a una decisió que em sembla molt positiva després que els pollancres han arribat a la fi del seu cicle vital. Fins aquí, doncs, tot normal. Però dos dies després...  Millor dit, no havien transcorregut encara quaranta-vuit hores de l'esmentat plantament, que ja n'hi havia un parell a terra. I no pas perquè haguessin estat mal plantats o a causa d'una ventada, sinó perquè havien estat arrencats de soca-rel amb violència.

Em va entristir veure'ls a terra, brutalment abatuts per l'acció d'uns individus que experimenten plaer per mitjà de l'agressió. Arrencar de soca-rel un arbre jove fa sentir poderosos aquests éssers insignificants, els fa sentir amos del món. Després, quan han acabat, miren els efectes de la seva obra, contemplen l'arbre a terra i conclouen que, fruit d'allò, el seu penis ha crescut quaranta centímetres de llarg i ha adquirit el gruix d'un bat de beisbol. De fet, els bats de beisbol que fan servir en determinades ocasions no són res més que una extensió del seu penis. Tanmateix cal comprendre'ls. No se'ls ha de blasmar. Està científicament comprovat que un atribut d'aitals dimensions no el poden retenir tancat i barrat sota els pantalons, i encara menys dins els calçotets. Necessiten que li toqui l'aire. Per això no ens hem de confondre quan els veiem. No són pas primats que treuen a passejar el seu bat de beisbol, només són primats que treuen a passejar el seu penis.

Cugat.cat , 7/4/17
 
Joan Fàbregas, un grandíssim actor Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 febrer 2019
Joan Fàbregas, un grandíssim actorQuan escric aquestes línies ha transcorregut més d'un mes d'ençà de la mort de Joan Fàbregas, però és ara que em toca publicar el meu article al TOT i no volia deixar de dir algunes coses sobre aquest actor extraordinari.

L'any 2006, els veïns de La Serreta em van demanar de dedicar una edició del Bosc Literari a una temàtica relacionada amb la nació catalana, i vaig concloure que es podria dir "El pensament català a través de la història" tot exposant-hi petits fragments d'aquest pensament escrits per persones eminents dels Països Catalans, com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Francesc Pujols o Joan Fuster. En el cas de Pau Casals, vaig seleccionar el seu meravellós discurs a la seu de les Nacions Unides, l'any 1971, i per al dia de la presentació oficial vaig demanar a Joan Fàbregas que el declamés, cosa que l'entusiasmà perquè, com Casals, estimava profundament Catalunya.

De fet, se sabia el discurs de memòria sense haver tingut mai oportunitat de declamar-lo i frisava perquè arribés el dia convingut. Però l'atzar, malauradament, no li ho va permetre, ja que la salut de la Montserrat, la seva muller, es va deteriorar molt i ell, com és lògic, n'havia de tenir cura. No he oblidat, tanmateix, com li va doldre haver de renunciar a dir aquell text, i el munt de vegades que m'ho va recordar.

Joan Fàbregas era un grandíssim actor, un actor d'aquells sense els quals és impossible que els personatges d'una obra siguin creïbles. Són actors als qui se'ls pot confiar tot amb la certesa que brodaran el personatge i elevaran la representació. A mi, en Joan sempre em va recordar el fabulós Edward Everett Horton, actor favorit d'Ernst Lubitsch capaç d'eclipsar l'heroi i l'heroïna, per estelats que fossin, tan bon punt apareixia.

Veure Joan Fàbregas en un escenari, doncs, constituïa una lliçó d'interpretació en si mateixa, perquè era d'aquells actors que fan que sembli fàcil un art que és terriblement difícil. Gràcies Joan, perquè ha estat un plaer immens gaudir-te com a persona i com a actor. Duies el teatre a la sang i molts autors van veure enriquides les seves obres precisament perquè tu les interpretaves.

Tot Sant Cugat , 31/3/2017
 
Vandàlics selectius Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 febrer 2019
Vandàlics selectiusAra fa uns dies, caminant per l'avinguda de les Corts Catalanes, gairebé en la confluència amb el carrer de Puig i Cadafalch, em vaig topar amb una paperera abatuda després d'haver estat arrencada violentament del terra. És una de les dues papereres que l'Ajuntament de Sant Cugat havia instal·lat no feia pas gaire en la vorera amb carril bici que hi ha davant de l'hípica. Són papereres més grans que la petitíssima i del tot insuficient que hi ha a l'entrada del camí del Pi d'en Xandri, o que les situades al parc de la Pollancreda.

En veure aquella mostra de vandalisme vaig pensar en un telèfon d'incidències que, ara fa uns anys, l'Ajuntament va posar al servei del ciutadà per tal que hom informés de coses com aquesta, però no en recordava el número i, a més, em sembla que ja no és operatiu. Vaig fer-ne una foto, vaig aixecar la paperera perquè es mantingués dreta en la mesura que fos possible, i vaig continuar el meu camí tot esperant trobar-me una patrulla de la Policia Local a la qual informar-ne. Malauradament no en vaig veure cap i vaig optar per trametre la foto a l'àrea consistorial d'Entorn urbà i Mobilitat, però ignoro el resultat.

Fins aquí la incidència. Una altra cosa és el fet en si mateix. És a dir, el vandalisme descerebrat que comporta arrencar una paperera de la vorera pel simple plaer d'arrencar-la. Cal dur molta agressivitat al cos per intentar reafirmar-se d'aquesta manera a la vida; i cal, també, tenir molt pocs recursos intel·lectuals per matar el temps destruint no pas un bé personal sinó allò que és patrimoni de la col·lectivitat en la qual hom viu. L'individu d'aquesta tipologia el podríem definir com a "vandàlic selectiu", en el sentit que no s'equivoca mai ni per casualitat a l'hora d'alliberar la seva agressivitat: mai no s'expressa destruint els seus objectes personals.

Cugat.cat , 31/3/2017
 
La degradació ètica i moral del PSC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 febrer 2019
La degradació ètica i moral del PSCEntenc que la proposició no de llei feta per Esquerra Republicana a la comissió Constitucional del Congrés espanyol, demanant el "reconeixement i la justa reparació de la figura del president Lluís Companys i de totes les víctimes del franquisme" no tenia més objectiu, davant la impossibilitat que reeixís, que demostrar a Catalunya, en particular, i al món, en general, que d'Espanya, en termes democràtics, se'n pot esperar molt poca cosa. Hom, per tant, pot considerar que ha estat una proposició inútil, atès que se'n sabia el resultat abans de començar-la. I sí, és cert, se'n sabia el resultat, però això no la fa pas inútil. En absolut. No s'ha de menysprear mai la possibilitat de posar en evidència fins a quin punt romanen intactes alguns dels fonaments totalitaris de l'Estat espanyol. Sempre hi ha gent al planeta que baixa de la figuera. I la negativa de Madrid a restituir oficialment la figura de Companys no pot ser més instructiva en aquest sentit. Estem parlant d'un crim feixista amb el qual es pretenia assassinar simbòlicament Catalunya.

L'any 2004, ara fa tretze anys, ja vam tenir una mostra d'aquest immobilisme amb el cop de porta a la proposició no de llei feta també per Esquerra, que instava l'Estat espanyol a demanar perdó públicament per l'assassinat de Companys. "Poseu-vos-hi fulles", va ser la resposta. Just la mateixa que ara es dóna al president Puigdemont amb relació al referèndum d'autodeterminació. I com més es repeteix aquesta resposta més es retrata Espanya davant del món, la qual cosa converteix aquest Estat en el millor promotor del procés català i de la seva raó de ser.

També és molt útil deixar ben retratat tantes vegades com calgui el PSOE de Catalunya com un partit profundament retrògrad i amb preceptes dictatorials –què hi ha més dictatorial que brandar lleis que prohibeixen votar, que emmordassen un poble i que el condemnen a la subordinació perpètua?–. Cal no oblidar que es tracta d'un partit amb un historial de quaranta anys de votacions a Madrid en contra dels drets nacionals de Catalunya. L'última, de moment, ha estat la negativa a reconèixer la figura de Companys. El búnquer nacionalista espanyol (PP, PSOE, Ciudadanos i UPN), unit fins a la mort en la divisa inquisitorial de la "sagrada unitat d'Espanya", no sols nega la possibilitat que Espanya pugui netejar un dels seus més execrables crims d'Estat –Companys és l'únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme– també nega que es restitueixi la dignitat del president. Mentre Alemanya, l'Estat que va detenir Companys, va demanar perdó i va indemnitzar la seva vídua, Carme Ballester. Espanya, l'Estat que el va assassinar, no ha deixat mai d'escopir sobre la seva tomba des de fa 77 anys. D'aquesta complicitat, senyor Miquel Iceta i senyores Meritxell Batet i Núria Parlon, se'n diu tenir les mans ensangonades.

Tanta baixesa moral, però, no sorprèn. Recordem que va ser precisament la senyora Batet qui l'any passat va dir que el GAL no era terrorisme. ¿I doncs, què era, el GAL, senyors i senyores del PSC? El GAL, els agradi o no sentir-ho, era una banda terrorista que va matar o ferir una seixantena de persones i que va ser creada amb fons reservats per un govern del Partit Socialista els dirigents de la qual, a diferència dels d'ETA, són tots al carrer. Això era el GAL. I un partit que té coses tan execrables com aquesta en el seu historial i que s'ha envilit fins a aquest punt no té cap autoritat moral per donar lliçons al govern i al Parlament de Catalunya sobre conceptes com "democràcia", "justícia', "ètica" o "legalitat". Si els quedés un bri de dignitat, el que haurien de fer és dissoldre's.

Arribats aquí, diguem que votar contra la reparació de la figura del president Companys serà molt coherent amb una ideologia nacionalista espanyola, però no ho és gens quant a democràcia i drets humans. Galdós paper, per tant, el del senyor Iceta qualificant d'"ultimàtum" la carta amb què el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras demanen a Mariano Rajoy que s'assegui a enraonar sobre el dret del poble català a decidir el seu futur. L'ultimàtum, senyor Iceta, el plantegen els qui, com vostè i el PSC, prohibeixen un referèndum a Catalunya, residualitzen el seu Parlament, criminalitzen les urnes i inhabiliten les autoritats catalanes per mitjà d'un Tribunal Constitucional dirigit per PP i PSOE. És a vostès, senyor Iceta, a qui assenyala el Consell d'Europa; és a vostès i al seu absolutisme, a qui retrata l'informe d'aquest organisme situant la democràcia espanyola al mateix nivell d'Albània, d'Armènia, de Turquia, d'Hongria, de Moldàvia o del Kazakhstan. Sàpiguen, tanmateix, que el futur polític de Catalunya no el decidiran mai de la vida dotze individus asseguts en un despatx de Madrid, per molts fums que gastin; el futur polític de Catalunya el decidirà Catalunya. Pel que fa a vostès, com a partit, la millor definició la va fer la senyora Diana Garrigosa, muller de Pasqual Maragall. Li van preguntar què en pensava, del PSC, i va respondre: "Ah, però... existeix?"

El Món , 27/3/2017
 
Una visita molt instructiva Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 febrer 2019
Escola Collserola de Sant Cugat
Escola Collserola de Sant Cugat
El 9 de març passat vaig coincidir a Cugat.cat amb l'arribada dels alumnes de dues classes de quart d'ESO de l'Escola Collserola, és a dir, infants de nou anys d'edat, que visitaven les instal·lacions de l'emissora supervisats per la tutora Gemma Botey i la monitora Adela Campos. Fou un encontre que em va semblar deliciós, perquè és interessantíssim observar l'atenció que posen els nens i nenes d'aquesta edat en tot allò que se'ls explica.

Davant seu, descrit amb detall per la persona responsable d'aquesta tasca a Cugat.cat, els infants tenien davant dels seus ulls tot un món periodístic completament desconegut que els semblava fascinant. Això s'emmarca dins d'un programa de dinamització col·lectiva impulsat per l'Ajuntament de Sant Cugat que sota el nom de "Coneguem la ciutat", ofereix diferents propostes una de les quals és justament aquesta: apropar els infants, des de primer de primària fins a quart d'Eso, a la realitat del món de la comunicació a través dels mitjans de què disposa la ciutat.

La tecnologia domina avui una part importantíssima de la nostra existència, i els infants són fills d'aquesta nova forma de vida. Només cal veure les diferents velocitats amb que menuts i grans es familiaritzen amb els nous ginys electrònics. Una velocitat meteòrica per part dels primers, i molt més lenta o preventiva per part dels segons. De fet, estem parlant de dos mons generacionals: un món que té com a tòtem la immediatesa, i un món educat en la cuina de foc lent.

Aquest canvi cultural ha propiciat que hom arribi a creure que avui dia, en l'època de la immediatesa, tothom pot ser periodista si té un telèfon mòbil a la mà. N'hi ha prou que filmi allò que està veient i que ho pengi a Internet perquè, d'allò, se'n pugui dir notícia. És ben cert que actualment tots els mitjans se serveixen sovint d'imatges facilitades per ciutadans anònims amb voluntat de servei, perquè és obvi que un mitjà de comunicació no pot ser a tot arreu en tot moment. Però sempre hi haurà una gran diferència entre la veracitat contrastada d'aquella imatge que ens dóna el mitjà i la manca de garanties que, en aquest sentit, presenten la fotografia o el vídeo anònims penjats a la xarxa.

I això ho van poder veure els infants de quart d'ESO de l'Escola Collserola en la visita que van fer a Cugat.cat. Van veure que darrere les imatges, les veus i els textos que apareixen en un mitjà de comunicació professional hi ha la tasca gegantina d'un munt de persones que potser passen desapercebudes però sense les quals és impossible servir periodísticament la col·lectivitat. És important que els infants coneguin tot aquest rerefons per contrarestar la tendència generalitzada a la superficialitat. Ho dic en el sentit que sovint, en l'atracció infantívola pel periodisme, pot més el desig fantasiós de sortir a la tele i d'esdevenir un presentador famós que no pas la voluntat de ser el redactor que forneix de contingut allò que diu el presentador o de ser el reporter que es juga la vida per transmetre'ns la realitat esfereïdora d'una zona en conflicte.

Jo sóc escriptor, però també sóc periodista, i, en aquest cas, és com a periodista que vull agrair a l'Escola Collserola el seu interès per acostar els seus infants a aquest món més desconegut del periodisme, un món poc llampant, sens dubte, però que és la columna vertebral d'una professió meravellosa.

Cugat.cat , 24/3/2017
 
El deliciós 'Prometatge' de Txèkhov Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 febrer 2019
El deliciós 'Prometatge' de Txèkhov'Un prometatge' és una obra teatral escrita per Anton Txèkhov, el 1888, que es va estrenar per primer cop a Catalunya el 1927, ara fa exactament noranta anys. Des d'aleshores, les representacions amb diferents actors, actrius i directors han estat una constant a casa nostra. Tanmateix, és la versió de l'Agrupació Dramàtica Barcelona, estrenada al Fòrum Vergés el 1959, amb Jaume Pla, Carme Cera i Joaquim Farré la que ha sobreviscut fins avui. La formidable longevitat de Jaume Pla, que actualment té 88 anys i continua en actiu, ha permès que sigui l'actor –els altres dos companys ja són morts– que més vegades l'ha interpretada. L'última, de moment, es va fer el 5 de març passat al Casal de Valldoreix i la gent va gaudir moltíssim.

El muntatge, fidel a la traducció de Joan Oliver i a la direcció que el 1959 en va fer el gran Jordi Torras, ja desaparegut, és una autèntica delícia. Txèkhov definia aquesta obra com una "broma en un acte". És a dir, un divertiment curt, d'una hora, amb una trama senzilla entorn la figura d'Ivan Vassílievitx, un terratinent força granadet i hipocondríac, i Natàlia Stepànovna, una noia que comença a ser considerada "fadrina vella". Vassílievitx, que la vol per muller, va a casa seva per tal de formalitzar-ne el prometatge. Però sorgeixen diferències de criteri entre tots dos per temes de terres i altres possessions, de manera que el que semblava que havia de ser una vetllada plàcida i plaent esdevé una olla de grills. Naturalment, tot acaba bé perquè tant el pretendent conco com la fadrina granadeta tenen interessos coincidents: ell, carregat de manies, vol una dona que li faci d'infermera, i ella, mancada de candidats, hi veu una sortida per evitar quedar-se per vestir sants. El casament, a més, deixarà sense fonament les divergències, atès que allò que ara és motiu de litigi passarà a ser propietat mútua.

Jaume Pla, com a Ivan Vassílievitx, i Anna Pou, com a Natàlia Stepànovna, són un regal exquisit. Jaume Pla, amb els cinquanta-vuit anys que fa que interpreta l'obra, té el personatge absolutament interioritzat i està sublim. De fet, el pas del temps ha esdevingut un aliat per a ell, en el sentit que la diferència d'edat entre el pretendent i la pretesa s'ha eixamplat de tal manera que el prometatge, perruca masculina inclosa, resulta molt més hilarant. Pel que fa a Anna Pou, que no havia interpretat mai aquesta obra, fa una Natàlia Stepànovna meravellosa en tots els seus vessants: femenina, tendra, afectuosa, forta, tossuda, gata maula... Aquest treball va fer que el públic no s'aixequés de la butaca i continués aplaudint fins i tot després que els intèrprets haguessin saludat per darrera vegada. L'obra és tan encantadora que agrada tothom, inclosa alguna persona poc avesada a anar al teatre, com ara un espectador que, en veure que l'autor no sortia a saludar, em va preguntar si no hi havia assistit. Jo, naturalment, el vaig disculpar: "Sembla que el senyor Txèkhov ha tingut un contratemps i no ha pogut venir".

Cugat.cat , 17/3/2017
 
El Tribunal Constitucional de l'amo blanc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 febrer 2019
El Tribunal Constitucional de l'amo blancSobta que a aquestes alçades del Procés encara hi hagi catalans que es preguntin com és possible que l'Estat espanyol no sols negui a Catalunya el dret de decidir el seu futur polític, sinó que fins i tot arribi a criminalitzar urnes i referèndums, així com l'expresident del país, la presidenta del Parlament i diversos consellers i alcaldes. És escandalós, sens dubte, i així ho reflectirà la història. Però n'hi ha prou de posar-se en el seu lloc, en el lloc d'un Estat amb mentalitat supremacista i sense fonaments democràtics, per entendre que "no pot" fer res més. L'Estat espanyol no actua racionalment, no respon a plantejaments intel·lectuals, simplement actua per pulsió. La mateixa pulsió que feia aixecar el braç de l'amo blanc contra el negre que gosava mirar-lo als ulls i parlar-li de tu a tu.

Llevat que un poder superior li ho imposi, l'Estat espanyol no permetrà mai que Catalunya li miri als ulls i li parli de tu a tu. No ho permetrà perquè ho viuria com una humiliació; la mateixa humiliació que hauria sentit l'amo blanc en aquesta situació. L'amo blanc feia les lleis a la seva mida i el negre les acatava. El negre no feia lleis, el negre feia allò que li manava l'amo blanc. I en això, segons aquest últim, no hi havia cap supremacisme, no hi havia cap discriminació, ja que, perquè n'hi hagués, la llei hauria de dir que els negres eren igual que els blancs i tenien els mateixos drets. Però la llei no deia això; la llei deia que els negres eren inferiors, de manera que admetre'n un tracte igualitari hauria suposat una violació de la llei, talment com elevar una mosca a la categoria de persona. Hom diu que les mosques no tenen ànima, i els negres, deien els blancs, tampoc.

Així va ser com durant segles els negres es van regir per les lleis de l'amo blanc i eren jutjats per tribunals de blancs que brandaven lleis blanques. No és, doncs, que els negres fossin minoria, simplement no eren ningú. Per això els encarregats d'imposar les lleis dels blancs sabien distingir molt bé la falta comesa per un blanc de la falta comesa per un negre. En el primer, la pigmentació era un atenuant; en el segon era un agreujant. Sense anar més lluny, aquesta és la praxi dels tribunals espanyols amb relació a l'independentisme català. Aquests dies n'hem tingut un exemple fefaent: tractament de criminals per a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i per a tres membres de la Mesa de la cambra, Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, i exempció total del secretari tercer, Joan Josep Nuet, perquè, malgrat haver fet el mateix que els altres, no és independentista. Premi.

Aquesta escala de valors és tan inherent a la cultura nacional espanyola, que la trobem indistintament en tot el seu ventall parlamentari, sigui del color que sigui. I és que el nacionalisme espanyol és com l'androcentrisme, ningú no s'hi reconeix però els fets són incontestables. Una mostra la vam tenir l'1 de març passat al Parlament europeu, quan l'eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke, arribat del neolític en vagoneta pel túnel del temps, va dir: "Sap vostè quantes dones hi ha entre els primers cent jugadors d'escacs? Li ho diré: cap. Per descomptat, les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més febles, més petites, menys intel·ligents". Davant d'això, l'eurodiputada socialista espanyola Iratxe García, li va replicar encertadament: "Sé que li dol i que l'amoïna que avui les dones puguem representar els ciutadans en igualtat de condicions amb vostè". Iratxe García era la mateixa eurodiputada que cinc mesos abans, l'octubre passat, ja havia respost en la mateixa línia a un altre representant polonès amb aquestes paraules: "Jo sé que avui, a Polònia, els drets de les dones, el dret de decidir sobre la seva vida, sobre el seu destí, estan amenaçats. I quan una dona a Europa veu amenaçat el seu dret, tindrà la resta de dones europees defensant la llibertat i el dret de decidir".

Tot el meu suport a la senyora García. Els principis masclistes i supremacistes no són només execrables i involutius, tampoc no han de tenir cabuda en cap col·lectivitat humana. Només hi ha un petit detall que demostra la flagrant contradicció d'aquesta senyora entre allò que diu i allò que fa tan bon punt canviem el subjecte del seu discurs. És a dir, si canviem "dones" per "catalans". El grup polític que representa la senyora García, el socialista, afirma que només hi ha poble espanyol i nega al poble català el dret de decidir sobre la seva vida i el seu destí tot dient-li ras i curt que no existeix perquè és obligatòriament part d'Espanya, cosa que, ves per on, concorda amb la barbaritat defensada pels eurodiputats misògins polonesos en el sentit que les dones no poden decidir per si mateixes perquè, com diu la Bíblia, són fetes d'una costella masculina i, per tant, són part de l'home.

Ja veiem de quina manera l'ús de determinades grans paraules pot esdevenir una ratera per a qui les diu. Caldria que la senyora Iratxe García i el conjunt del grup socialista reflexionessin sobre això, no sigui que un dia es vegin replicats pels eurodiputats Ramon Tremosa o Josep Maria Terricabras amb aquestes paraules: "Sabem que els dol i que els amoïna que els catalans es puguin representar a si mateixos en aquest Parlament en igualtat de condicions que els espanyols, els francesos o els alemanys. Sabem que avui els drets dels catalans a l'Estat espanyol, el dret de decidir sobre la seva vida i sobre el seu destí, no són respectats. I quan un demòcrata veu que no es respecten els seus drets, tindrà al costat la resta de demòcrates defensant la llibertat i el dret de decidir".

El Món , 13/3/2017
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 1 - 70 de 1769
spacer.png, 0 kB