spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Els robatoris als caixers automàtics Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 juliol 2015
Els robatoris als caixers automàticsAra fa unes setmanes, els mitjans de comunicació de Sant Cugat van informar de la desarticulació d'una banda de nou membres, quatre homes, tres dones i dos menors d'edat, que havien comès trenta-nou robatoris a la ciutat i també a Barcelona, Vilanova i Sitges. El procediment era senzill: els lladres, en nombre de dos, esperaven que una persona marqués el seu codi secret en un caixer automàtic, li posaven al davant una carpeta d'una falsa associació de sordmuts i, aprofitant el factor sorpresa, marcaven el límit màxim de reintegrament d'aquella entitat bancària. Quan la víctima reaccionava, el caixer automàtic ja havia processat l'operació i lliurava els diners.

Diuen que aquest mètode de robatori es diu 'scalping' i es fonamenta en la distracció i en la intimidació. Intimidació, perquè si la víctima no s'aparta voluntàriament del caixer, són els mateixos lladres els qui l'aparten. La notícia de la detenció d'aquestes nou persones, per tant, és bona, però cal dir que no són pas l'única banda que s'hi dedica. N'hi ha d'altres, que estan operatives, la qual cosa em fa pensar en la gent gran com a víctima principal d'aquests robatoris. Tots hem vist persones grans que no se'n surten, en fer una operació en un caixer automàtic. Se senten aclaparats, s'atabalen i si l'entitat està tancada no saben què fer. Jo mateix, una vegada, vaig haver d'ajudar una senyora velleta desconeguda a treure diners de la llibreta i em va esgarrifar la seva vulnerabilitat en dir-me'n confiada el codi secret.

Per això penso que la penalització econòmica que algunes entitats bancàries imposen als clients que no usen el caixer automàtic, perquè s'estimen més ser atesos al taulell, comporta un greuge per a la gent gran, ja que l'exposa a situacions lamentables com les que he descrit aquí. Sembla que no comprenem que aquestes persones es veuen desbordades pels avenços tecnològics i que això els empeny a sentir-se com si fossin una andròmina que fa més nosa que servei. El món no és dels joves, el món és de tots, i perquè hi hagi gent jove cal que hi hagi gent gran.

Cugat.cat , 26/6/2015
 
Els errors de Sánchez-Camacho a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 03 juliol 2015
Els errors de Sánchez-Camacho a Sant CugatPoc abans de les eleccions municipals, Alícia Sánchez-Camacho va venir a Sant Cugat a donar suport al seu candidat local, Jorge Carreras, i va fer un seguit de declaracions en el to metralleta que la caracteritza i que és una barreja d'agressivitat i d'incontinència verbal. Fins i tot va arribar a fer prediccions electorals, que naturalment situaven l'independentisme al caire de l'abisme i el Partit Popular al caire de la majoria absoluta. Va titllar l'alcaldessa Mercè Conesa de "portaveu de l'estelada", va dir que els santcugatencs "no se la mereixien" i va sentenciar que "Sant Cugat no vol estelades" tot afegint que "amb les estelades no hi ha millors infraestructures, ni equipaments, ni millor seguretat, ni millors polítiques".

Vistos els resultats electorals, però, sembla obvi que la senyora Camacho, quan plegui, cosa que serà aviat, ho tindrà difícil per guanyar-se la vida com a vident. Bàsicament, perquè no n'ha encertat ni una. En primer lloc, Mercè Conesa ha estat la guanyadora, amb diferència, de les eleccions locals. El PP, en canvi, ha caigut en picat i s'ha convertit en l'últim partit del consistori amb un únic regidor. Sembla doncs que la "portaveu de l'estelada" ha guanyat per golejada al "portaveu de l'espanyola". I com que la senyora Camacho deu respectar el veredicte de les urnes, suposo que no tindrà inconvenient a reconèixer que si hi ha un polític que la majoria de santcugatencs han decidit que no es mereixen és Jorge Carreras, candidat del PP. La prova és que li ha fet tanta vergonya ser l'últim de la cua, que senzillament ha fugit.

Pel que fa a l'afirmació "Sant Cugat no vol estelades", només cal que la senyora Camacho doni un cop d'ull als resultats: CiU-CUP-ERC: 18 regidors; C's-PSC-PP: 5 regidors. Finalment, amb relació a la demagògica frase que diu que 'amb les estelades no hi ha millors infraestructures, ni equipaments, ni millor seguretat, ni millors polítiques', només aclarir-li que no és amb l'estelada que ha de millorar tot això, sinó amb la llibertat. Llibertat per treure'ns del damunt la llosa espoliadora espanyola i crear les nostres pròpies infraestructures i equipaments, tenir els nostres propis sistemes de seguretat i fer les nostres pròpies polítiques. Ni més ni menys que el que fan totes les nacions lliures del món. L'estelada, per tant, no és cap fita en si mateixa, és únicament un símbol de la llibertat, just l'antítesi de tot allò que representen Alícia Sánchez-Camacho, Jorge Carreras i el Partit Popular.

Cugat.cat , 19/6/2015
 
La discussió és la nostra coartada nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 juliol 2015
La discussió és la nostra coartada nacionalSovint em trobo amb persones que es mostren preocupades pel comportament de la classe política amb relació al Procés i que em demanen parer amb l'esperança que els doni una resposta alleujadora. El seu neguit prové del fet que veuen que tenim la llibertat a tocar i que, tanmateix, hi ha partits que es passen el dia amb la calculadora a la mà. El raonament lògic seria: si vols la llibertat i saps que tot sol et serà impossible, empassa't uns quants gripaus, uneix-te als captius que també la volen i amb la força de tots plegats l'aconseguireu. Però no. Som catalans, i un català, per ser genuí, ha de mostrar les seves habilitats en l'art d'entrebancar-se amb ell mateix. Un català de debò s'enfurisma com tothom si li posen pals a les rodes, això sí, però no pas per por que aquestes es trenquin, sinó perquè els pals ja se'ls posa tot sol i no suporta que ningú el superi.

El català com cal, a més, té una irrefrenable tendència a la confusió, cosa que s'explica perquè, diguin el que diguin els gastrònoms, el plat per excel·lència de la cuina catalana és l'olla de grills. Oh, l'olla de grills! Com ens agrada! Ens agrada tant, que ho celebrem parlant tots alhora, sense respectar torns de paraula, sense escoltar l'interlocutor i aprofitant l'instant en què aquest respira per col·locar-hi el nostre discurs i deixar-lo amb la paraula a la boca. I quan nosaltres tenim la paraula juguem a la possessió. Talment com si es tractés d'aquella màxima futbolística que diu que si tu tens la pilota l'altre no et pot fer gol, ja no callem fins que buidem el pap. I és que els catalans ens realitzem parlant. Al centre i al nord d'Europa es realitzen fent, nosaltres, en canvi, en tenim prou de parlar. I parlem, i parlem, i parlem... Renoi, si parlem! Som infatigables. Enraonar, enraonem poc; però parlar...

Per això, cada cop que ens hem de fer una pregunta defugim la resposta clarificadora de SÍ o NO. Ens agrada l'envitricoll. Hem de dir SÍ-SÍ, o SÍ-NO, o NO-NO, i per això també en la consulta interna d'Unió Democràtica els independentistes es van veure obligats a votar NO, que volia dir SÍ, i els espanyolistes van votar SÍ com a sinònim de NO. Oi que és bonic, això? Discutir com a lligamosques és una magnífica manera de passar l'estona, els dies, els mesos i els anys. La discussió és la nostra coartada nacional. La fan servir indistintament els qui tenen por de llevar àncores i els qui no volen que les llevem. Quina gran troballa, la discussió sistemàtica i perenne! I que entretinguda que és! N'hi ha prou de trobar un matís, només un matís diferencial, per fer fora els altres de la nostra barca o perquè els altres ens facin fora de la seva. El cas és romandre a port discutint i declarant-nos enemics de les llistes unitàries fins i tot quan està en joc el bé més preat d'un poble, que és la llibertat. La manera catalana de fer, arribat el cas, consisteix en què cadascú fa la seva pròpia llista i després demana als altres que s'hi uneixin. I com que el matís diferencial converteix la unitat d'acció en una quimera i sempre hi ha forta maror, o maregassa, o mar brava, o mar desfeta... mai no és el moment de salpar, mai no ens manca un pretext per ajornar la travessia. Som vells llops de port, els catalans.

elSingular.cat , 29/6/2015
 
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 juny 2015
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocatsLes separacions esdevingudes després d'una llarga convivència resulten difícils, perquè la història compartida pesa força i acostumen a ser el fruit d'un munt de tensions tancades en fals. La voluntat, ja sigui per sentimentalisme o per covardia, d'allargar una relació que s'ha esfondrat, acaba essent sempre un llast molt feixuc per a la part més fatigada. Tanmateix, tan bon punt aquesta part s'arma de coratge i diu prou, els fantasmes es fan fonedissos i els beneficis es materialitzen. I el primer benefici és la sensació d'haver-se tret un mort de sobre, un mort llargament arrossegat que viciava la relació i la feia malaltissa. "Uf! Per fi! Quin descans!", són els primers mots que apareixen a l'hora de verbalitzar la sensació d'alleujament que se'n deriva. Just la mateixa sensació que ara mateix experimenten els milers i milers de catalans conscients del mal que Unió Democràtica causava al procés nacional que viu Catalunya.

Val a dir, però, que no ha passat res d'extraordinari. No calia ser cap llumenera per saber amb impertèrrita certitud que tard o d'hora el Procés acabaria comportant la separació de CiU i l'escissió d'Unió. I així ha estat. La nocturnitat i traïdoria de la direcció d'Unió, actuant com un agent al servei del govern espanyol, per enderrocar el Procés ha quedat finalment desemmascarada. En no tenir escapatòria, a l'hora de confessar si volen o no volen la independència de Catalunya, s'han vist acorralats i el Procés els ha llevat el maquillatge a la mateixa velocitat que ho faria una pluja batent. El tret de la pregunta de cent cinquanta-nou paraules que feia fàstics a la independència del país i que havia de servir, segons el seus plans i els del govern espanyol, per carregar-se el president Mas, els ha sortit per la culata i s'han quedat sols i despullats a la intempèrie. I és que, amb la prepotència que els caracteritza, tant la direcció d'Unió com Madrid van menysprear la força dels independentistes del partit i la maniobra els ha fallat. Per dir-ho planerament, han anat per llana i n'han tornat esquilats. Només cal mirar quins són els seus aliats mediàtics: ABC: "El nacionalisme moderat abandona Mas en el seu deliri independentista". La Razón: "Unió creu que el 27-S serà la tomba política de Mas".

En el primer cas, el del diari ABC, hi veiem un titular construït sobre una mentida, ja que cap veritable nacionalista, per moderat que sigui, treballa en contra de la llibertat del seu poble i a favor de les lleis de l'Estat que l'oprimeix. I en el segon, el de La Razón, hi trobem una esbombada dels pèrfids i deslleials moviments de la direcció d'Unió. Per això sobta que aquesta direcció, desemmascarada i defenestrada per servir els interessos espanyols i trair la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, gosi acusar de deslleialtat la meitat de la seva militància. És a dir, els independentistes d'Unió. Deslleials a qui? Deslleials a l'espanyolisme? Deslleials a una direcció subordinada a Espanya? Deslleials a una consulta interna sobre la qual, en el cas de Lleida, plana una sospita greu? Deslleials a una maniobra mesquina que pretenia, com li demanaven populars i socialistes, rebentar el Procés? Deslleials a una operació, que aplaudirien la FAES i el CNI, destinada a decapitar políticament el president de Catalunya? Deslleials a la baixesa moral d'encadenar el país a la legalitat antidemocràtica espanyola, una legalitat concebuda, redactada i blindada per mantenir-nos captius al llarg dels segles? La història deixarà constància d'aquests fets com la data en què els militants d'Unió que volien la llibertat de Catalunya van parar els peus als militants que s'havien conjurat per impedir-la. El jorn dels enderrocadors enderrocats.

elSingular.cat , 22/6/2015
 
Una gran victòria del Procés Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 juny 2015
Una gran victòria del ProcésEl procés català, com tota empresa humana, té els seus alts i baixos, però a mesura que passen els dies es van veient els immensos beneficis que comporta. Un d'aquests beneficis, potser el més significatiu, és l'anacronització –si se'm permet el terme– de l'ambigüitat i la força clarificadora que l'acompanya. Només hem de parar atenció en el terrabastall que ha causat en tots aquells partits que es definien evitant definir-se o que actuaven de manera incongruent amb els principis que deien defensar. Alguns han estat prou intel·ligents per començar de cap i de nou i d'altres han entès que la independència és una necessitat vital, no pas una ornamentació programàtica. De fet, van ser, en bona part, les bases d'aquests partits les que, decebudes davant la passivitat de les seves direccions, van agafar el bou per les banyes i, al costat de milers i milers de catalans sense filiació partidista, van impulsar el Procés l'any 2009. Aquesta és la força del moviment independentista català, que a diferència d'Escòcia, no neix d'un partit, neix de tots els sectors de la societat i esdevé transversal.

D'aquí ve el cataclisme d'Unió, per exemple. Sense el Procés, aquest cataclisme mai no s'hauria produït. I en el cas del PSOE de Catalunya, exactament igual: fuga de militants, fuga de simpatitzants i fuga de votants. És a dir, uns efectes devastadors per al partit, però clarificadors per al país. De fet, aquesta clarificació és una de les principals fonts d'alimentació de Ciudadanos, ja que es nodreix del gran nombre de nacionalistes espanyols que fugen d'uns partits a la deriva. I ara, ves per on, arriba el torn d'ICV, una formació totalment superada per la CUP que per dissimular el seu hispanocentrisme treu de la tomba el Pla Ibarretxe, li lleva les teranyines i el presenta com a projecte propi tot esperant que algú piqui l'ham. Però ningú no l'ha picat. Ans al contrari, ICV és ara al llindar d'una profunda convulsió interna que convertirà Joan Herrera en un cadàver polític en la mateixa mesura que ja ho són Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Herrera n'és conscient i per això parla ara de fer una llista unitària de les esquerres per al 27-S amb l'argument que "el més important no és el patriotisme de les sigles d'un partit". La cosa, però, té la seva gràcia, ja que van ser precisament Joan Herrera i Dolors Camats els primers a rebutjar una llista unitària per la independència de Catalunya. Es veu que allà les sigles sí que comptaven i que, segons ells, la dependència és més patriòtica que la independència.

En realitat, però, tot plegat no és res més que una maniobra desesperada –cosina germana de la que han fet a l'Ajuntament de Barcelona– per maquillar la patacada que albiren. I com que una aliança només amb Podemos els resulta incòmoda, perquè es tracta d'un partit nacionalista espanyol fins al moll de l'os, els vindria bé entabanar la CUP per tenir-la com a coartada catalanista. D'aquesta manera podrien repetir aquella cantarella anacrònica de ser unes sigles amb "moltes sensibilitats". El seu problema, a banda que la CUP no caurà en el parany, és que el Procés ha fossilitzat aquest discurs, perquè quan està en joc la llibertat d'un poble només hi ha espai per a dues sensibilitats: o hi estàs a favor o hi estàs en contra.

Nació Digital , 20/6/2015
 
Incívics amb roba de marca Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 26 juny 2015
Incívics amb roba de marcaEm pregunto què seria de nosaltres si no hi haguessin sancions que ens obliguessin a ser mínimament curosos amb el nostre entorn. Probablement moriríem colgats pels milers i milers de tones d'escombraries i deixalles que llencem al carrer. No parlo de les coses que llencem als contenidors, que és el lloc on s'han de llençar, sinó de tot allò que hi deixem al costat, a terra, i que converteix aquests espais en abocadors urbans. Diuen que Sant Cugat és una ciutat culta, i és cert. És una ciutat força modèlica, en aquest sentit. Però sembla obvi que no tothom que és culte també és net o, si més no, cívic.

Dic això, perquè molt a prop de casa meva hi ha set contenidors -dos de brossa, un de marró, un de groc, un de blau, un de verd i un de roba de segona mà- i gairebé es pot dir que és molta més la porqueria que els envolta que no pas allò que guarden a dins. D'una banda, hi trobem les bosses de brossa que la gent deixa a terra i que els gats esventren atrets per les olors. És un fet que sovinteja perquè, segons sembla, són diverses les persones que pensen que dipositar una bossa en un contenidor requereix un esforç sobrehumà. Però encara hi ha una xacra pitjor, és la xacra de les deixalles domèstiques de tota mena que ocupen la vorera i que n'impedeixen el pas. N'he fet una llista, que em sembla vergonyosa: taules, tauletes de nit, pots de pintura, plaques de porexpan, electrodomèstics, fustes, sofàs, llits, sunyers, cadires, butaques, quadres, prestatges, persianes, armaris, calaixos, matalassos, testos, coixins, orinals...

Algú pot pensar que la gent que embruta els carrers d'aquesta manera prové d'orígens llunyans, perquè nosaltres, els europeus, que som tan i tan cívics, no ho fem, això. Però no és veritat. He vist ben sovint europeus abillats amb roba de marca i de perfil universitari deixant a terra les deixalles que he descrit. A tots ells, a tots els santcugatencs incívics, tinguin l'origen que tinguin, caldria dir-los que s'interessin més pels recursos de la seva ciutat. Si ho fessin, s'assabentarien del magnífic servei que l'Ajuntament posa a la seva disposició per no haver d'embrutar. N'hi ha prou de trucar al 902.547.010 i deixar-hi la llista de les coses que es volen llençar. L'endemà rebran una trucada per acordar el dia que els va bé que una brigada els ho reculli a casa. Em sembla que més facilitats no es poden donar. No embrutar els carrers és una manera de demostrar respecte pels conciutadans i per un mateix.

Cugat.cat , 22/5/2015
 
I els crítics d'Unió van dir: "Diguem no" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 juny 2015
I els crítics d'Unió van dir: "Diguem no"Em sembla molt lloable el comportament dels membres de la secció local d'Unió Democràtica a Sant Cugat que s'han plantat davant la direcció del seu partit, un partit que Josep Antoni Duran i Lleida ha regit com si fos de la seva propietat tot intimidant els qui tinguessin la gosadia d'introduir-hi elements de reflexió. En aquest sentit, cal tenir molt presents les seves paraules ara fa uns anys, en un moment en què van sorgir algunes veus mínimament discordants. Duran va respondre que ell era ell i que qui no hi estigués d'acord s'havia equivocat de partit. Només li va faltar afegir: "Això és casa meva i faig el que em dóna la gana".

Per això té molt de mèrit que els santcugatencs Carles Brugarolas, Joan Recasens i Xavier Amador, amb càrrecs destacats a Unió, s'hagin rebel·lat davant la pregunta capciosa imposada per la direcció en la consulta interna sobre la independència de Catalunya. En èpoques de canvi, l'immobilisme sempre desenvolupa aparences contemporitzadores per tal que tot continuï igual. És un vell ardit que podem resumir amb aquestes paraules: 'Atès que no ens queda més remei que abordar el tema de la independència, fem una consulta interna perquè no sigui dit. Però fem una pregunta prou llarga i envitricollada que afavoreixi que també ho sigui la resposta, de manera que ningú no en pugui treure l'entrellat'.

Es tracta, doncs, d'aquella màxima que diu que qui dia passa any empeny. El problema de la direcció d'Unió és que no s'ha adonat que aquesta política, la de l'ambigüitat, que tants rèdits li va donar en el segle passat, resulta anacrònica en la Catalunya actual. Totalment anacrònica. I és que hi ha una gran diferència entre sortir de casa per anar a fer un tomb i sortir de casa per anar a algun lloc. A la direcció d'Unió li encanten els tombs, però la societat catalana n'està farta. Ara, sortosament, les coses s'han simplificat i la pregunta que cal respondre no admet clarobscurs: Unió vol la independència de Catalunya, sí o no? La resta són eufemismes per amagar l'ou. Per això, com dic, és tan lloable el comportament dels independentistes d'Unió, plantant cara a la direcció. Just allò que, ves per on, els independentistes d'ICV encara no han fet davant la seva cúpula. Esperem que no sigui perquè s'han tornat més conservadors, oi que no?

Cugat.cat , 12/6/2015
 
La revolta dels independentistes d'Unió Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 juny 2015
La revolta dels independentistes d'UnióEn el moment de redactar aquestes línies desconec quin serà el resultat de la consulta interna d'Unió Democràtica sobre el tema de la independència, però sigui quin sigui tothom ha pogut veure que ha obeït més a un pla de la direcció del partit per intentar dinamitar el full de ruta signat per Convergència i Esquerra que no pas per dilucidar res. N'hi ha prou de parar atenció en la capciosa pregunta de la consulta i en les declaracions que han fet aquests dies Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler, davant la revolta dels independentistes del partit, amb Antoni Castellà, Joan Rigol i Núria de Gispert al capdavant. Rosa Maria Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera, ho diu molt bé: "És perquè no s'entengui".

Allò que sí que s'entén és que per a molts dels polítics que havien trobat un vitalici en l'ambigüitat, el Procés els ha deixat completament nus a camp obert. Quins temps, aquells, en què l'ambigüitat es regia per aquella màxima que diu "el meu mal no vol soroll" i n'hi havia prou de vibrar amb 'L'estaca" o el 'Virolai' per semblar un Braveheart català. Estaven tan distrets gestionant engrunes competencials amb Madrid, que la presa de consciència del país els ha agafat amb les orelles a cal ferrer.

Ara, és clar, ja se n'han adonat i intenten tapar totes les vies d'aigua, però és massa tard. Ara ja no es tracta de consumir energia estúpidament parlant del 'fet diferencial' o debatent si hem de ser titelles de fil o titelles de guant. Ara és l'hora de comportar-nos com un poble adult i respondre si volem ser lliures o captius, si volem ser amos dels nostres actes o ninots a les mans d'un titellaire. La consulta interna d'Unió, per tant, amb una pregunta de cent cinquanta-nou paraules, és la darrera maniobra d'una cúpula que malda per conservar els seus privilegis.

La pregunta, diguem-ho d'entrada, defuig parlar d'independència. El terme només apareix un sol cop, precedit per cent divuit paraules, i en clau negativa. Tot seguit, con si fos una encíclica dels senyors Duran i Espadaler, alliçona sobre el "catalanisme integrador" –eufemisme d'immobilisme que signarien ara mateix Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera– i emmanilla el Procés a un "diàleg entre els governs de Catalunya i l'Estat [...] amb voluntat de persistència", sempre en el marc de la "seguretat jurídica". És a dir, en el marc de la justícia espanyola, que és la justícia que posa els grillons a Catalunya. No és meravellós? Amb tot, perquè no sigui dit, per bé que menyspreant la intel·ligència del votant, el text afegeix que Unió no "renuncia ni posa límits a l'aspiració de plena sobirania". Mai no se sap què pot passar l'any 3000. Com diu Duran i Lleida, "la legalitat espanyola és la que és" i cal rendir-s'hi i esperar submisament anys, segles i mil·lennis. La legalitat de l'amo és sagrada. El captiu no té legalitat.

Queda per a la història, doncs, el boicot que han patit els independentistes del partit per part del sector immobilista, negant-los el cens electoral, les actes d'escrutini de les taules i la possibilitat de contactar amb la militància per correu electrònic. Encara bo que, com informava El Singular, hem pogut saber que no era certa la xifra de 5.000 militants que donava Ramon Espadaler. En realitat n'hi ha només 4.065.

Pel que fa a les demagògiques declaracions de Duran i Lleida, que diu que "preguntar sobre independència sí o no seria menys inclusiu", i de Ramon Espadaler, que ho remata afirmant que "el Procés pot portar el catalanisme moderat a votar Ciudadanos", cal fer un parell de consideracions. En primer lloc, hi trobem l'excusa tronada de "les moltes sensibilitats internes" –la mateixa que fan servir ICV, Barcelona en Comú i Podemos– per intentar sumar votants gràcies a la indefinició: "Voleu la independència? Voteu-nos. Voleu la dependència? Voteu-nos. Voleu la Via Morta? Voteu-nos. Aquí tenim de tot. Som La Puntual, el partit ideal".

I amb relació a les paraules d'Espadaler, només dir que el catalanisme, per moderat que sigui, mai no pot votar Ciudadanos, perquè, si ho fa, revela que de catalanista no en tenia res. Un catalanista de debò mai no pot votar un partit nacionalista espanyol. Un catalanista pot ser d'esquerres, de centre o de dretes, però no pas espanyolista sense caure en una flagrant contradicció. Aquesta és la raó per la qual els falsos catalanistes d'Unió estan tan angoixats. Després de tants anys de tranquil·litat i bons aliments, se'ls fa insuportable que hom els llevi la disfressa.

elSingular.cat , 15/6/2015
 
Criminalització de la xiulada i complex d'inferioritat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 juny 2015
Criminalització de la xiulada i complex d'inferioritatNi les desqualificacions, ni les pressions, ni les coaccions, ni les amenaces espanyoles no van poder impedir que el món veiés l'eixordadora xiulada que el Camp Nou va dedicar a l'himne i al rei d'Espanya, el 30 de maig passat. Ni tan sols no ho va poder amagar el govern de l'Estat, que tenia el control de les imatges cedides a les televisions. Hi ha coses que no es poden amagar. Tanmateix, davant d'una situació com aquesta, és obvi que tot govern estatal mínimament entenimentat reflexionaria sobre les raons que provoquen el rebuig als seus símbols. És ben sabut que ningú no rebutja per gust. Les persones acollim qui ens respecta i rebutgem qui ens menysprea. I Espanya, a més de no respectar Catalunya, també la menysprea, l'espolia, l'escarneix, l'empresona, l'emmanilla i impedeix que pugui decidir el seu destí. Fins i tot li nega l'existència com a nació i considera els catalans una pertinença. És a dir, que els catalans tenim amo, la qual cosa explica que hàgim de demanar permís per a tot, ja sigui per penjar una estelada en un ajuntament o per parlar català en un jutjat.

S'entén, per tant, que l'amo tregui foc pels queixals en veure que l'esclau no sols se li rebel·la, sinó que ho fa davant les televisions de tot el planeta. Això darrer és el que més li cou, perquè mostra al món dues coses: una, que és un amo de fireta; i dues, que l'Estat espanyol no és cap nació, i encara menys una bassa d'oli. Hi ha un territori que s'autodenomina Espanya –sobre Castella aprofundirem un altre dia– i unes nacions, la catalana i la basca, que no accepten que ningú se'ls declari superior, i encara menys que se'ls imposi un nom que no és el seu i unes lleis que no són les seves. I per a un Estat com l'espanyol, que tradicionalment ha confós el fuet amb el poder i que no escolta cap declaració dels desafectes que no comenci per 'rendició incondicional', la xiulada és un afront majúscul. "Un horror", en paraules seves. Això, però, no és res més que el fruit d'un immens complex d'inferioritat. I és que cal estar molt acomplexat per sacralitzar un himne i un rei i criminalitzar-ne el rebuig. El mateix rebuig que el públic espanyol de l'estadi Vicente Calderón, de Madrid, va manifestar contra 'La Marsellesa', l'any 2012, i que Espanya, amb bon criteri, va considerar un exercici de la llibertat d'expressió.

Però com que es veu que no és el mateix xiular 'La Marsellesa', que xiular l'himne espanyol, l'Estat ha desfermat un munt d'amenaces, sancions i caça de bruixes que formen part d'una acció de govern de caràcter totalitari –sempre he definit l'Espanya actual com una democràcia totalitària– que ens trasllada als principis franquistes del famós "Vamos a tomar medidas" i a la dictadura de Primo de Rivera, amb el tancament del camp del Barça per una xiulada igual. En definitiva, estem parlant d'un Estat que ha clausurat les instal·lacions del FC Barcelona, que ha expulsat del país el seu fundador, que ha assassinat un dels seus presidents i que ha bombardejat les oficines de l'entitat. Que no ens parlin, doncs, de violència, perquè la seva l'hem patida a la pell. Va ser amb violència que ens van arrabassar la llibertat, ha estat amb violència que ens han mantingut en captivitat, és amb violència política que ens assassinen la llengua, és amb violència jurídica que ens impedeixen votar i és amb violència policial que ens apallissen per portar estelades.

Arribats aquí, sembla un despropòsit que un Estat tan violent es vanti de tenir una comissió estatal contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l'esport, però no ho és. Aquest organisme, que depèn del govern del PP, però que ja ha rebut el suport del PSOE contra la xiulada catalana, no és res més que un instrument al servei del nacional-espanyolisme, i com si fos la guàrdia pretoriana de Neró, es dedica a criminalitzar tot allò que blasmi la divinitat espanyola. Per això es fa l'orni quan la seva policia trenca la cara de seguidors del FC Barcelona, quan el públic xenòfob d'estadis espanyols crida "puta Cataluña", quan els racistes ho reafirmen amb insults com "catalanes de mierda" o "matar catalanes, no queda otra" i quan periodistes catalans són agredits a Espanya pel sol fet de ser catalans.

S'entén, doncs, que en ocasions com la final de Copa esmentada la gent aprofiti per mostrar el seu rebuig a un Estat absolutista. Per a un poble que no pot votar, que té prohibida la llibertat d'expressió i que pateix l'espoliació dels recursos que genera, xiular l'himne de l'Estat que l'oprimeix és més que un dret, és un deure. Respecta'm i et respectaré, diu Catalunya a Espanya. I aquest respecte passa per no criminalitzar les urnes i per deixar que el poble català s'expressi en un referèndum d'independència. Però demanar això a Espanya és demanar la lluna en un cove, perquè ja hem dit que estem parlant d'un Estat que es declara propietari de la nostra vida i dels nostres actes. I com que per segles que passin no el traurem d'aquí, és vital que aquest 27 de setembre actuem en conseqüència i votem aquells partits que volen per a Catalunya l'estatus de nació normal. Un cop aconseguit això, ja no ens caldrà xiular l'himne espanyol, perquè serem lliures i serem respectats.

elSingular.cat , 7/6/2015
 
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 juny 2015
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana"Mentre esperem conèixer el pronunciament definitiu del govern espanyol, en el seu intent de criminalitzar la xiulada del Camp Nou a l'himne i al rei espanyols, el 30 de maig passat, diguem que l'associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC), coneguda pels seus fiascos reiterats, va tornar a fracassar estrepitosament amb la campanya que havia engegat per impedir-la. De res no li van servir els anuncis posats a tota pàgina en diversos diaris de paper. La xiulada no sols va ser eixordadora, sinó que va ser la més gran que han rebut mai un himne i un rei en un estadi. L'himne, totalment apagat per la cridòria, ni es va sentir, i el rei i la resta d'autoritats espanyoles que hi havia a la llotja no podien amagar la seva consternació. Ja se sap, qui sembra cards, espines cull.

Una nacionalitat no es pot imposar per la força, i les agressions constants a un poble, a la seva llengua i a la seva identitat nacional, al llarg dels anys, generen tard o d'hora situacions com la del Camp Nou. És la reacció més civilitzada davant d'un Estat que se't declara superior i que esclafa els teus drets democràtics. I com que Catalunya es troba immersa en un procés d'independència per recuperar la seva llibertat, les accions, les concentracions i les campanyes que organitza SCC acaben sempre fent el ridícul més espantós. Un ridícul que comença amb el nom de la mateixa associació, ja que és esperpèntic que una entitat amb una setantena de socis s'atribueixi el nom de Societat Civil Catalana. Però encara resulta més galdosa la seva incapacitat per omplir ni tan sols una plaça, un teatre o un amfiteatre. Res de res. Fracàs rere fracàs. També van pretendre foragitar les estelades dels ajuntaments catalans durant les eleccions municipals i l'únic que van aconseguir va ser que es multipliquessin arreu i que fossin encara més grans.

En la campanya contra la xiulada, SCC demanava "respecte" pels seguidors del Barça i de l'Athletic de Bilbao que no fossin independentistes i també pels "símbols comuns de tots els espanyols". Amb aquest parany, SCC intentava que el públic de l'estadi piqués l'ham i emmudís de cop en sonar les notes de l'himne d'Espanya. Però el públic no va emmudir. No ho va fer perquè seria ridícul que els presoners que han decidit fugir i ser lliures hi haguessin de renunciar per "respecte" als companys que han decidit quedar-se i ser captius. Posats a demanar respecte, per què els captius enamorats del segrestador no respecten la voluntat dels captius enamorats de la llibertat? Hi ha una diferència significativa entre tots dos: mentre els captius que volen ser lliures no obliguen ningú a ser-ho, els captius que volen ser captius pretenen que tothom sigui com ells. Catalunya no obliga cap espanyol a ser català, Espanya obliga tots els catalans a ser espanyols. En termes polítics, és la diferència que hi ha entre demòcrates i totalitaris.

Nació Digital , 6/6/2015
 
La victòria independentista d'aquestes eleccions Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 juny 2015
La victòria independentista d'aquestes eleccionsL'independentisme té motius per estar altament satisfet del resultat d'aquestes eleccions municipals. Ha guanyat en vots, ha guanyat en percentatge i ha guanyat en regidors. Digui el que digui l'espanyolisme, aquesta és la veritat incontestable. Allò que l'espanyolisme no dirà, per tant, és que ara hi ha més regidors independentistes que abans a l'Ajuntament de Barcelona. Tampoc no dirà que ara hi ha més regidors independentistes que mai –6.077–, amb un increment de 300.000 vots, al conjunt de Catalunya. I allò que, per descomptat, l'espanyolisme silenciarà és que els partits independentistes han passat d'un 58,5%, l'any 2011, a un 67%, aquest 2015, i que la suma de vots els atorga la majoria absoluta amb un 51%, tot deixant el nacionalisme espanyol (PSC-PSOE-PP-C's) amb un 36%.

Les xifres, com veiem, són tan contundents que l'espanyolisme no té altre recurs que la mentida per intentar dissimular la derrota espectacular que ha patit. Heus aquí una petita mostra:

  • 'Societat Civil Catalana' (associació ultranacionalista espanyola): "A Catalunya l'independentisme està lluny de la majoria social que pretenia obtenir, ja que la suma dels vots de CiU, ERC i la CUP queda lluny del 50% dels vots".

  • Alícia Sánchez-Camacho (PP): "S'ha imposat el seny català amb el no a la independència."

  • Carina Mejías (Ciudadanos): "La societat ha dit prou a l'independentisme."

La ràbia fa dir moltes mentides, prou que ho sabem, però una mica de sentit del ridícul, sí que n'haurien de tenir, els qui afirmen parlar en nom d'altri. Posats a dir-les de l'alçada d'un campanar i a fer-nos petar de riure, intenten fer córrer la brama que l'independentisme fa figa perquè els vots que ha obtingut són inferiors als que va obtenir el SÍ-SÍ en la consulta del 9-N; talment com si una consulta per la independència i unes eleccions municipals fossin una mateixa cosa. La cosa, tanmateix, té la seva gràcia, ja que els perdedors que diuen aquesta bajanada són els mateixos que abans del 24 de maig afirmaven que unes eleccions municipals no són plebiscitàries, atès que la gent vota en clau social, no pas nacional; i són els mateixos, també, que configuren el bloc polític d'un supremacisme que impedeix que els catalans puguem decidir el nostre futur polític dipositant una papereta en una urna.

Però tothom sap que el supremacista és al·lèrgic a les urnes. Sobretot si li anuncien un veredicte desfavorable. Per això no respondrà mai aquestes preguntes. Primera: si, com diuen, s'ha imposat el no a la independència, si l'independentisme fa figa, si l'independentisme està lluny de la majoria social, si la societat ha dit prou a l'independentisme, de què tenen por? Segona: si el nacionalisme espanyol es majoria a Catalunya i, per tant, arrasaria en un referèndum, com és que no el celebren per tal que l'independentisme sigui derrotat, humiliat i enfonsat davant de tot el món? I tercera: Si estem moribunds, a què esperen per donar-os el cop de gràcia? A què esperen per rematar-nos?

No ho faran, no ens remataran perquè no poden. I no poden, perquè tenim majoria absoluta, som més vius que mai, gaudim de molt bona salut i els hem vençut. Sí, aquest 24 de maig els hem vençut. I el 27 de setembre ho tornarem a fer.

elSingular.cat , 1/6/2015
 
Moltes gràcies, Xavier Escura Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 juny 2015
Xavier Escura
Xavier Escura
En el moment d'escriure aquestes línies ignoro encara el nom de la persona que es farà càrrec de la regidoria de Cultura, a l'Ajuntament de Sant Cugat, en aquesta nova legislatura, però li desitjo molt d'encert, sigui qui sigui. No és, tanmateix, de l'esdevenidor, del que vull parlar, sinó del que s'ha esdevingut en els darrers vuit anys amb Xavier Escura al capdavant de l'àrea esmentada. En aquest sentit, considero que han estat vuit anys altament positius per al municipi. I no em refereixo només al que en podríem dir 'esdeveniments de marca', d'aquells que projecten el nom de Sant Cugat de portes enfora, em refereixo sobretot a la tasca que porten a terme les petites entitats locals i que constitueix, en paraules del mateix Escura, la "cultura de base".

Conec molt bé el caràcter del meu país i sé fins a quin punt és difícil arribar a acords satisfactoris per a totes les parts. Massa sovint, un matís insignificant es converteix en un obstacle insalvable o en un element sobredimensionat que fa trontollar la negociació. És un tret molt nostre, aquest. Molt català. Un tret idiosincràtic que confesso que m'exaspera, però amb el qual hem de conviure perquè sembla que fer les coses planeres no s'adiu amb nosaltres. Tanmateix, per a un polític professional, això no és cap problema, ja que sap separar molt bé el dia a dia laboral de la seva vida íntima i personal. Però per a una persona com Xavier Escura, procedent d'un àmbit completament aliè, resulta impossible no endur-se a casa els conflictes, les discussions, les interpretacions, les desqualificacions... Xavier Escura és una persona culta, sensible, receptiva i d'una sola peça, en el sentit que no adopta personalitats diferents, segons la situació, cosa que el fa molt més vulnerable que si fos un polític d'esquenes amples i de tarannà abrandat.

Per això em sap greu que hagi plegat, perquè més enllà dels errors que pugui haver comès -tots en cometem, d'errors-, ha tingut moltíssims encerts i sempre, sempre, sempre, els ha dotat d'humanitat. Potser sembli un contrasentit que, essent humans com som, necessitem humanitzar les nostres relacions, però malauradament és així. Patim un dèficit força notable en aquest sentit i ha estat un regal comptar amb un home com Xavier Escura, disposat a escoltar tota mena d'idees, propostes, sentiments i il·lusions culturals, capaç de detectar-ne els valors i delerós de trobar la manera de materialitzar-los. El meu reconeixement, per tant, per aquests vuit anys de gestió cultural i de relacions humanes, gairebé una dècada de la nostra vida. Moltes gràcies, Xavier Escura.

Cugat.cat , 5/6/2014
 
Triomf esclatant de l'independentisme a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 05 juny 2015
Triomf esclatant de l'independentisme a Sant CugatEn primer lloc vull felicitar Mercè Conesa, perquè, encara que no ha pogut mantenir la majoria absoluta, ha guanyat amplíssimament i amb diferència aquestes eleccions municipals i continuarà essent l'alcaldessa de Sant Cugat. També cal donar l'enhorabona a la CUP i a Esquerra pels seus resultats; la primera perquè ha doblat el nombre de regidors i ara en tindrà quatre, cosa magnífica, i la segona perquè retorna al consistori amb tres regidors després de quatre anys d'absència.

L'èxit d'aquestes formacions, per tant, contrasta força amb la reculada que han experimentat el Partit Popular i el Partit Socialista, que han perdut un munt de vots i passen de tenir quatre i dos regidors, respectivament, a només un cadascuna. Tota una debacle. Iniciativa, per la seva banda, manté els seus dos regidors, per bé que no aconsegueix frenar la tendència a la baixa d'eleccions anteriors: el 2011 menys que el 2007, i el 2015 menys que el 2011. Ciudadanos, en canvi, entra per primer cop a l'Ajuntament amb tres regidors, però sembla obvi que es nodreix en bona part dels votants desafectes de populars i socialistes.

En conclusió, el resultat d'aquestes eleccions a Sant Cugat, des d'un prisma catalanocèntric, és esplèndid, ja que l'espanyolisme no sols continua essent minoritari, sinó que encara ho és més. L'any 2011, concretament, l'independentisme superava l'espanyolisme amb prop de deu mil vots, i aquest 2015 la diferència s'ha ampliat a prop de catorze mil. CiU, la CUP i ERC han obtingut 23.185 vots mentre que C's, el PSC-PSOE i el PP només 9.387. Just el mateix que ha passat en el conjunt de Catalunya, amb una representació independentista que ha crescut un 8% i que supera àmpliament l'espanyolisme en nombre de vots. Per entendre'ns: el PSC-PSOE, C's i el PP es queden amb un 36% mentre que CiU, ERC i la CUP aconsegueixen la majoria absoluta amb un 51%. O dit d'una altra manera: l'espanyolisme davalla a 5 regidors i l'independentisme puja a 18. Com a primàries del 27-S no està gens malament, oi?

Cugat.cat , 29/5/2015
 
Ada Colau, una victòria de doble tall Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 juny 2015
Ada Colau, una victòria de doble tallL'element més positiu del resultat que han deixat aquestes eleccions municipals és l'increment de la representació de l'independentisme a tot Catalunya. Un 8% més amb relació a les eleccions del 2011, cosa que significa que ens els ajuntaments catalans hi haurà ara molts més regidors independentistes que els que hi havia hagut mai. La part negativa és la pèrdua de la ciutat de Barcelona per 17.000 vots. Amb Ada Colau com a alcaldessa, mai no s'hauria pogut celebrar l'acte que el 4 d'octubre passat van dur a terme més de nou-cents ajuntaments a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per transmetre el seu suport al president Mas i defensar les llibertats nacionals de Catalunya. Mai, per tant, Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis, no hauria pogut pronunciar aquestes emotives paraules: "Ens ho posaran difícil, president, però sàpigues que ens tens al teu costat i que quan et giris ens veuràs al darrere".

Ara, doncs, tot serà molt més complicat, en aquest sentit, per bé que no hi ha cap procés d'alliberament que sigui fàcil. Però tampoc Ada Colau no ho tindrà fàcil, ja que si Xavier Trias va haver de fer un munt d'equilibris amb quinze regidors, ella, amb només onze, encara n'haurà de fer molts més. La seva, consegüentment, és una victòria de doble tall. Una victòria que posarà fi a la seva indefinició sobre la independència de Catalunya, ja que el Procés presentarà reptes i crearà situacions que no admetran la més mínima ambigüitat i que l'obligaran a pronunciar-se obertament a favor o en contra de la llibertat del seu país.

Pel que fa al conjunt de Catalunya, l'independentisme, com hem dit, ha demostrat una força extraordinària, per bé que la suma de CiU, ERC i CUP, amb un 45%, queda per sota del 51% de la majoria necessària en una consulta. És una dada que en els quatre mesos vinents sonarà força en boca de les mateixes veus espanyolistes que tant havien insistit que aquestes eleccions no han de ser llegides en clau de primàries del 27-S. El que no diran és que són moltíssimes les persones que s'han abstingut o que no han votat ni CiU, ni ERC, ni la CUP i que, tanmateix, votarien SÍ en un referèndum d'independència. Per això el prohibeixen, perquè li tenen pànic. Ara, doncs, cal que l'ANC es guareixi de l'afonia que sembla que pateix i que, al costat d'Òmnium Cultural, faci sentir la seva veu neta i clara per tal que el 27 de setembre tot el món pugui veure que aquest poble no admet per a si mateix cap altre estatus que no sigui el d'Estat independent.

Racó Català , 25/5/2015
 
L'objectiu no és matar la llengua, és matar el país Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 juny 2015
L'objectiu no és matar la llengua, és matar el paísL'ofensiva que el nacionalisme espanyol, a través del govern de Madrid, dels partits polítics i d'entitats ultres, com ara Societat Civil Catalana o Convivencia Cívica Catalana, està portant a terme contra la nostra llengua per tal de fer realitat allò que no van aconseguir dos criminals sanguinaris com Felip V i Franco, no té absolutament res de lingüística. És política. Diguem-ho clar: l'objectiu real no és anorrear la llengua, l'objectiu real és anorrear el país. Per això és ara, i no abans, que l'ofensiva adquireix tanta virulència. Mentre Catalunya s'ha mostrat políticament submisa, el model lingüístic català no els ha tret la son. No calia, perquè, com deia un dels seus cabdills, "todo está atado y bien atado". Ara, en canvi, observen horroritzats com els catalans hem descobert que les úniques cordes que ens lligaven a una captivitat perpètua eren mentals i vivien en el nostre cervell.

I, és clar, la descoberta ha tingut efectes immediats, tant a favor com en contra. A favor, perquè hem pres consciència dels nostres drets i estem desfent els nusos psicològics que ens havien convertit en un poble desconeixedor del seu poder; i en contra, perquè hem despertat totes les alarmes de la presó i tant els carcellers com el cos de guàrdia s'han posat les mans al cap i han corregut a mirar de tancar les portes i finestres que poguessin estar obertes. Aquesta és la raó dels atacs a la nostra llengua. Saben que no poden negar l'existència de la nació catalana mentre el català sigui viu –ho neguen igual, ja ho sé, però se saben en fals– i han decidit portar a terme el lingüicidi. S'ha de reconèixer que hi tenen la mà trencada, en això, només cal mirar com van reeixir a les colònies d'ultramar; però la llengua de la colònia catalana sempre se'ls ha resistit i fereix el seu orgull depredador. Ells, que si poguessin imposarien l'espanyol a tot el planeta, viuen com una humiliació l'existència de la nostra llengua en un espai de món que consideren seu per dret de conquesta. Però, com dic, no és pas la llengua en si mateixa, allò que de debò els ofèn, és allò que significa.

I què significa, la llengua catalana? Doncs, a banda d'evidenciar l'existència ja esmentada d'una nació, significa unes arrels diferents, una cultura diferent, una manera de ser, de pensar, d'entendre i d'explicar el món diferents, una actitud davant la vida diferent i, en definitiva, una civilització diferent. I l'única manera d'esborrar tot això és restringir l'ús d'aquesta llengua a l'àmbit domèstic, folkloritzar-la i substituir-la per l'espanyol. Però per aconseguir-ho cal, entre altres coses, que l'espanyol tingui a casa nostra els mateixos drets que a Castella, encara que a Castella el català no tingui cap dret; cal que tots els catalans tinguin l'obligació de saber espanyol, encara que tots els castellans no tinguin cap obligació de saber català; cal que interioritzem que un hispanoparlant és un ésser superior i que un catalanoparlant és un ésser inferior fins al punt que el primer val per trenta dels segons. Així ho diu la llei espanyola: només que hi hagi un sol alumne escolar que rebutgi el català, tots els alumnes de l'aula han de fer la classe en espanyol. Cap alumne, en canvi, no pot demanar que una classe en espanyol es faci en català. De la mateixa manera que els negres havien de deixar el seient lliure de l'autobús, en pujar un blanc, o els immigrants han de baixar de la vorera, en passar un xenòfob, i els homosexuals han d'amagar la seva orientació davant d'un homòfob, també els catalanoparlants han de canviar de llengua tan bon punt un hispanoparlant aixeca el braç o arrufa el nas. I així serà mentre ens regim per la justícia espanyola en comptes de regir-nos per una justícia catalana. Acatar la justícia espanyola i presentar recursos contra les lleis que ens anorreen és tan estèril com ser esclau i acatar la voluntat de l'amo presentant-li un recurs amb l'esperança que dicti sentència contra si mateix. Cada acatament que fem i cada recurs que presentem no fa res més que legitimar el domini espanyol sobre nosaltres.

elSingular.cat , 25/5/2015
 
L'esforç de Luis Enrique sobre si mateix Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 maig 2015
L'esforç de Luis Enrique sobre si mateixLuis Enrique, entrenador del FC Barcelona, ha repetit durant tot un any que els balanços s'han de fer al final de temporada i no pas a la meitat. I té raó. És ara, amb una perspectiva més relaxada i alliberada de les tensions puntuals de la lliga, el moment de valorar els encerts i els desencerts de la seva direcció. Reconec que tenia els meus dubtes amb relació a Luis Enrique, el dia que el van fitxar. Però no pas per raons esportives –Guardiola també era una incògnita–, sinó pel seu caràcter. Vull dir que després del to bonhomiós –que no vol dir tou– que havíem gaudit amb Tito Vilanova, la manca de mà esquerra de Luis Enrique podia ser una font de conflictes al vestidor i a la sala de premsa. I certament n'hi ha hagut, de conflictes. Els del vestidor, especialment amb Messi, són prou coneguts i van estar a punt de provocar un desastre, i les respostes despectives o poc respectuoses de Luis Enrique als periodistes han creat sovint un clima poc favorable a la seva persona.

Això no obstant, malgrat que no ha abandonat del tot un cert punt d'altivesa, s'ha de reconèixer que Luis Enrique ha fet un esforç extraordinari per reconduir el seu caràcter i millorar la manera de relacionar-se amb la premsa. Aquest esforç diu molt d'ell, perquè indica que ha pres consciència del problema i que ha tingut prou intel·ligència per posar-se a les mans d'un psicòleg i millorar coses que ell tampoc no considerava positives de la seva personalitat. I els fruits salten a la vista. Ha suavitzat les respostes i el clima al vestidor és excel·lent. De fet, sense això, el Barça no hauria guanyat la lLliga i encara menys estaria en condicions, com ara ho està, de poder guanyar la Copa i la Champions després d'haver derrotat els millors equips d'Europa.

No fa gaire, el programa "Hat Trick Barça", de TV3, va fer un recull de respostes-estirabot de Luis Enrique, i certament n'hi havia un bon grapat que se les podia haver estalviat. Però vaig trobar a faltar autocrítica periodística per part del programa. Ja entenc que és més fàcil posar en evidència Luis Enrique que els companys de professió, però no és elegant ni just retreure determinades respostes a algú sense retreure les preguntes que les han propiciat. A mi mateix, com a molts altres espectadors, em semblen llastimoses determinades preguntes. Són tan llastimoses que s'entén que l'interpel·lat n'estigui fins al capdamunt. N'hi ha de ridícules, perquè la resposta és tan òbvia que no tenen cap mena de sentit, i n'hi ha d'insidioses, perquè no cerquen res més que un titular. La pregunta, setmana rere setmana, per exemple, sobre els jugadors asseguts a la banqueta és insuportable, ja que si només poden jugar onze, és evident que sempre n'hi haurà que no seran titulars. Però, és clar, si no sabem de què parlar, ja tenim una excusa per preguntar a Sergi Roberto, a Montoya, a Bartra o a qui sigui si està descontent i si es planteja marxar. I embolica que fa fort. Tanmateix, encara hi ha preguntes més insidioses, com ara les relatives a la continuïtat de Luis Enrique malgrat tenir un any més de contracte. I és que del que es tracta és de burxar i burxar tot creant un clima d'incertesa entorn la seva figura. Però bé, aquesta pressió periodística, que no aporta absolutament res, era un altre dels reptes que l'home tenia, i l'ha superat. És una altra victòria. Ara només falta que l'equip faci el triplet, i Luis Enrique haurà aconseguit que el Barça actual iguali el millor Barça de la història. Moltes gràcies, Luis Enrique.

Nació Digital , 23/5/2015
 
Crònica d'un incident a la via pública Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 maig 2015
Crònica d'un incident a la via públicaAra fa uns dies, pels volts de les quatre de la tarda, vaig ser testimoni ocular d'un incident de trànsit a la rambla del Celler de Sant Cugat entre dos vehicles que hi circulaven. Un era un turisme, conduït per una senyora, i l'altre una furgoneta, conduïda per un home. La senyora –que després vaig saber que es deia Rosa Maria– va posar els llums intermitents per indicar que anava a aparcar, però la furgoneta, en lloc d'aturar-se, s'hi va atansar tant com va poder amb la intenció d'impedir-ho. Aquesta va ser la raó per la qual no va voler recular quan la senyora, educadament, per mitjà de gestos, li va demanar, que li deixés fer la maniobra. Així les coses, ella no va tenir més remei que avançar uns metres i intentar aparcar en un altre espai buit, però l'home va accelerar i va fregar de nou el turisme per impedir l'operació. Davant d'això, la senyora va baixar del cotxe i amb molt bones paraules li va demanar que, si us plau, li permetés aparcar, però ell s'hi va negar.

Jo, mentrestant, observava la situació completament bocabadat, perquè els automobilistes que esperaven darrere la furgoneta, conscients del que passava, s'havien aturat a prou distància del vehicle perquè tingués espai de sobres per recular. Però no. L'home, a crits i amb gestos despòtics, li deia que ningú no el mouria d'allà. Aleshores, empès pel concert de botzines que es va desfermar, vaig decidir intervenir-hi demanant a l'home que deixés aparcar la senyora i fent-li saber que havia vist tota l'operació de bon començament. Ell, però, mantenint el seu to agressiu, em va respondre que no ho faria. I així ho va repetir a un senyor que també havia estat testimoni dels fets i que li demanava el mateix que jo. Vist que érem en un atzucac, un tercer testimoni va trucar la Guàrdia Urbana, que van ser rapidíssims –un motorista i una grua municipal–, però malauradament la senyora ja s'havia sentit obligada a retirar el cotxe per no entorpir més el trànsit i l'home, que, per cert, anava acompanyat d'un preadolescent, ja havia marxat traient-nos la llengua per la finestreta.

Finalment, la senyora va aparcar en un altre lloc, la Guàrdia Urbana va recollir-ne totes les dades, incloses les meves i les de l'altre testimoni, i l'incident es va acabar. La primera a marxar va ser precisament la senyora, perquè ens va dir que tenia la mare esperant-la en un policlínic proper i estava angoixada per tot plegat. I era veritat. Me'n vaig adonar del seu trasbals per la suma de factors emocionals. Per això, en acabar els tràmits amb la Guàrdia Urbana, la vaig anar a trobar al policlínic per facilitar-li el meu telèfon i dir-li que podia comptar amb mi, si ho necessitava. Això és tot. Em pregunto, tanmateix, què hauria pogut passar si en comptes de ser una dona, la Rosa Maria hagués estat un home. Ho dic perquè, d'incidents de trànsit en què els protagonistes arriben a les mans, n'hi ha un munt cada dia arreu. I tot sovint és per absurditats com aquesta. Tanmateix, a més d'un incivisme ferotge, cal portar molta ràbia al cos per actuar com ho va fer l'home de la furgoneta.

Cugat.cat , 15/5/2015
 
L'artefacte electoral d'Ada Colau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 maig 2015
L'artefacte electoral d'Ada ColauLa potenciació mediàtica d'artefactes polítics d'ideologia espanyolista disposats a violentar la societat catalana forma part d'una estratègia per intentar destruir el seu procés d'alliberament. No és pas cap estratègia nova, tanmateix. Només cal mirar uns quants anys enrere per trobar més intents, per bé que en contextos diferents. La diferència és que ara, l'estratègia, té més fondària perquè Espanya necessita frenar com sigui el procés català. I té dues poderoses raons: la primera és l'orgull, ja que el marc mental espanyol no pot imaginar una humiliació més gran que veure Catalunya independent; i la segona és l'espoliació, ja que sense Catalunya no li és possible mantenir el pla nacionalista d'autovies sense vehicles, de trens d'alta velocitat sense passatgers, d'estacions i aeroports fantasma, d'obres faraòniques de caràcter mussolinià o estalinista, ni tampoc l'estatus d'una ciutat com Madrid, que tot i els milions d'euros abocats any rere any per dotar-la d'una certa entitat, queda geogràficament arraconada i intel·lectualment desbordada per la força, el dinamisme, la creativitat, el talent i l'europeïtat de Barcelona. Un fet, aquest, particularment valuós, tenint en compte que Barcelona, no és capital d'Estat, no disposa dels immensos beneficis econòmics que això reporta i, per si fos poc, té un Estat en contra que treballa nit i dia en detriment del seu progrés i del de Catalunya. Imaginem, doncs, on seríem, si Barcelona, en comptes de ser la capital provincial que propugnen Ada Colau i els seus acòlits, fos la capital d'un Estat d'Europa.

Diguem-ho clar: l'artefacte d'Ada Colau és una operació nacionalista espanyola disfressada de fals progressisme el discurs de la qual, a més d'hipòcrita, per bé que ornamentat amb alguna gent de bona fe, és profundament tronat i ressucitador dels esquemes de la vella esquerra espanyolista, en el sentit de satanitzar la consciència nacional catalana tot presentant-la com un moviment de dretes, immobilista i enemic dels drets socials. És a dir, que voler la llibertat de Catalunya seria una actitud burgesa i reaccionària impròpia de mentalitats universalistes, progressistes i altres ismes 'txupi-guai'. En canvi, defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles, sempre que siguin llunyans, negar l'espoliació de Catalunya i fer-se l'orni davant els atacs als nostres drets nacionals seria modern, assenyat, innovador, insurgent i revolucionari. Fixem-nos que Colau és incapaç d'articular una sola frase davant d'un micròfon sense criminalitzar el govern català. I per què? Doncs perquè la figura que lidera políticament el Procés, a ulls del món, és el president Mas. Però si fos Junqueras, faria exactament el mateix, perquè els horitzons universalistes de la senyora Colau són Saragossa, Màlaga, Madrid... És a dir, fronteres espanyoles ben definides.

No és estrany, doncs, que els artefactes d'Ada Colau i Pablo Iglesias rebin tant de suport espanyol. Són l'estratègia disfressada de canvi per fer que el sistema i la submissió catalana romanguin inalterables. És cert que aquests artefactes, un cop arriben al poder, diuen negre on abans havien dit blanc i acaben desemmascarats, però aconsegueixen l'efecte desbaratador, que és el que perseguien. El pla consisteix a alentir el procés català per tal de provocar un cansament que el desactivi i que l'aparti dels focus dels observadors internacionals. La dona maltractada no pot obrir la porta i ser lliure, segons Colau. "Amb Espanya hem de compartir pis", diu. Només li falta afegir: i si no t'agrada t'aguantes.

Però hi ha més perles en la disfressa d'Ada Colau: "Mai no mentiré", "Si jo volgués fer carrera política no em ficaria en aquest vesper", "No sóc independentista, ni catalana ni espanyola, i estic per superar les fronteres", "He votat SÍ-SÍ, però comparteixo molts motius amb els qui han votat SÍ-NO, segurament més que amb alguns que han votat SÍ-SÍ". Tanmateix, tot i dir-nos que mai no faria carrera política, ara resulta que vol ser alcaldessa de Barcelona. No se'n diu mentir, d'això? Barra, molta barra! I ja que ens parla de fronteres, quins moviments ha desenvolupat la senyora Colau al llarg de la seva vida per tal que Espanya deixi de ser Espanya, esborri les seves fronteres amb Portugal, el Marroc i l'Estat francès i es dilueixi sense identitat nacional en la macedònia planetària? Si està en contra de les fronteres, com és que no ha dit mai res sobre les fronteres constitucionals espanyoles que impedeixen la federació dels Països Catalans –de les 'Comunidades Autónomas', en llenguatge Colau– i la recepció de TV3? Com és que no ha mogut mai un dit contra el lingüicidi que el govern espanyol està duent a terme al País Valencià, a les Illes i a la Franja? Que no és aquella llengua la mateixa que també és agredida al Principat? Per quina raó la senyora Colau, tan afeccionada a passejar-se pels platós de televisions catalanofòbiques espanyoles, no utilitza la quota mediàtica de què disposa per defensar la unitat de la llengua catalana?

Finalment, amb relació a les afirmacions que ha fet sobre el seu vot en la consulta del 9-N passat, la senyora Colau mostra unes contradiccions impròpies d'algú que encapçala una llista electoral. D'entrada, diu que va votar SÍ-SÍ, però de seguida palesa que ho va fer a contracor, talment com si no tingués altre remei, per raons d'imatge, per contrarestar el seu perfil espanyolista. I la prova és que ha corregut immediatament a fer-se perdonar per Espanya tot dient que s'identifica més amb bona part dels votants del SÍ-NO, que no pas amb els de SÍ-SÍ. Fantàstic! Tothom sap que definir-se en contra de la independència de Catalunya resulta molt productiu a l'hora de ser convidat als platós televisius espanyols. El vot SÍ-SÍ de Colau, per tant, no és res més que una argúcia de cara a l'electorat català per tal que no se li vegi el llautó. Però una altra argúcia és la utilització del nom de Colau com a imatge de marca omnipresent, a fi d'evitar que la candidatura es pronunciï sobre la llibertat de Catalunya. I és que quan la candidatura ho fa pel seu compte, com ha passat aquest mes de maig, es retrata dient que la llibertat de "Cacaluña", "con ñ de coño" és cosa de "catalufos".

Doncs bé, hi ha poques coses tan reaccionàries com fabricar una candidatura política entorn d'una persona. I per veure fins a quin punt és així, a més d'escoltar exactivistes de la PAH, que acusen Colau d'arbitrària, assetjadora i manipuladora, n'hi hauria prou d'apartar aquesta senyora del focus perquè el seu globus fes un pet com una gla. Dins del globus, naturalment, hi ha ICV-EUiA amb candidats que difonen comentaris de caràcter racista anticatalà. I si a això hi afegim que ICV es presenta a si mateixa com a 'canvi', després d'haver governat trenta anys Barcelona –trenta anys!– al costat del PSOE de Catalunya, n'hi ha per a llogar cadires! Quina diferència amb la CUP, una força veritablement d'esquerres, que no té problemes a l'hora de situar el seu país en el mapa i que sap molt bé que els drets socials d'un poble són indestriables de la seva llibertat nacional.

elSingular.cat , 11/5/2015
 
'Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXI Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 maig 2015
'Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXIHi ha un vell truc dialèctic, un truc tronat i grotesc, molt propi de la impotència intel·lectual, que consisteix a amagar un defecte intentant transferir-lo al qui l'ha posat al descobert. Per entendre'ns: si hom desemmascara un racista, aquest acusa de racista el qui li ha tret la careta; si hom desemmascara un feixista, aquest acusa de feixista el qui l'ha desemmascarat. És com dir-li brut a algú que ha descobert que no et dutxes. Fa riure, però l'estirabot és fill de la incapacitat per rebatre l'evidència. Dir estirabots sempre és més fàcil que fer raonaments i elaborar arguments. El raonament i l'argumentació requereixen un esforç intel·lectual que és incompatible amb la mediocritat, la baixesa moral i la manca d'ètica. Aquest és el cas de l'associació antidemocràtica i ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC). Antidemocràtica, perquè nega l'existència del poble català i el seu dret a votar; i ultranacionalista, perquè fonamenta la supremacia de la nació espanyola mitjançant el sotmetiment de la nació catalana.

Tanmateix, ara que SCC ja ha estat desemmascarada com allò que realment és, franquisme del segle XXI, ara que ja és prou sabut que Josep Ramon Bosch, president de l'entitat, ha venerat la figura del feixista Blas Piñar, ara que els mitjans de comunicació han fet pública la participació d'aquest individu, l'any 2013, en un acte de la Fundación Francisco Franco, a Gandesa, per commemorar el cop d'Estat franquista del 1939, i ara que també s'han difós les imatges de la presència de formacions catalanofòbiques i d'ultradreta en actes de l'entitat, aquesta ha optat per titllar de franquistes els demòcrates. És a dir, que, segons ells, els qui volem votar seríem franquistes i els enemics de les urnes serien demòcrates.

La mediocritat, la baixesa moral i la impotència intel·lectual de què parlàvem es manifesta amb frases com aquesta: "Els nacionalistes tenen la mania d'entrar a Barcelona per les nostres avingudes. Uns van entrar per la Diagonal i ara ells volen entrar per la Meridiana". I aquesta altra: "No hi ha majoria independentista, es va comprovar el 9-N". I Aquesta: "Tenim una oportunitat única, perquè podem acabar amb el mal nacionalista. Cada elecció és una oportunitat i ells ho temen, ens temen". Són frases que van ser aplaudides pel ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida, al Teatre Principal de Barcelona, en un acte que, com d'habitud, va ser un fracàs estrepitós. I la prova és que la sala era mig buida tot i comptar amb el suport de PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya.

Si no fos perquè la llibertat d'un poble és una cosa molt seriosa, seria per petar-se de riure observar una colla d'ultres antidemocràtics titllant de "nacionalistes" i de "franquistes" els qui treballen per aquesta llibertat. I és que és tanta l'alarma que els provoca saber-se descoberts, que fins i tot se'ls esmuny el sentit del ridícul. Fa només sis mesos que es feien un tip de repetir que el 9-N no tenia cap valor, i ara resulta que el magnifiquen per mitjà de la mentida. Mentida flagrant, ja que, a desgrat seu, el triomf de l'independentisme, el 9-N, va ser indiscutible i així ho va expressar la premsa internacional. Pel que fa a la por que diuen que els tenim, doncs sí, no podem fer res més que tremolar. I tant que tremolem, tremolem de riure. N'hi ha per a això i per a molt més! Es fan dir Societat Civil Catalana i ni tan sols poden omplir un teatre a Barcelona; es fan dir Societat Civil Catalana i només poden omplir un raconet de l'Amfiteatre de Tarragona; es fan dir Societat Civil Catalana i en les concentracions al carrer només poden reunir quatre gats tot i comptar amb el suport de Renfe, posar falques publicitàries a la SER i acollir falangistes de Madrid. L'esperpent és així. Entre tanta exaltació ultranacionalista, però, hi ha un petit detall que els contradiu i que desemmascara tot el seu discurs: si com diu Susana Beltrán, professora de la UAB i membre conductora de l'acte del Teatre Principal, "el poble català no existeix", per què es diuen Societat Civil Catalana? Si, segons ells, no hi ha catalans, només hi ha espanyols, com és que no es diuen Societat Civil Espanyola?

elSingular.cat , 19/5/2015
 
Legalitat contra homosexualitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 maig 2015
Legalitat contra homosexualitatHe escrit diversos textos sobre "legalitat" i "justícia" explicant l'abisme que sovint ha separat aquests dos conceptes al llarg de la història. Necessitem la legalitat per regular la nostra convivència, no hi ha dubte, però són moltíssimes les vegades que aquesta legalitat és una coartada per impedir que s'imparteixi justícia. La "legalitat" espanyola, que impedeix que el poble català pugui decidir sobre si mateix, n'és una prova. Però n'hi ha moltes més. Una de ben recent és la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que avala la prohibició que els homosexuals puguin donar sang. És una sentència tan escandalosament injusta que fins i tot costa de creure. Però és certa. I l'argument justificatiu que l'acompanya és que les relacions sexuals entre persones no heterosexuals constitueixen un factor de risc a l'hora de transmetre el virus de la SIDA.

Em resulta inconcebible que la Unió Europea doni suport a la pretensió francesa d'estigmatitzar un col·lectiu en funció de la seva orientació sexual. Ho trobo repugnant. Jo no sóc homosexual i em sento igualment agredit per aquesta legalitat que furga en la vida íntima de la gent i que, per tal d'encobrir una reducció pressupostària en els controls de sang, estableix una línia divisòria entre persones "normals" (que serien els heterosexuals) i persones "anormals" (que serien els homosexuals). Hi ha mesures que ofenen la intel·ligència, i aquesta n'és una.

Sembla mentida, d'altra banda, que ara que havíem aconseguit uns mínims europeus de respecte per la lliure orientació sexual de les persones, tot deixant enrere segles i segles de repressió i mentalitats homòfobes com la de Josep Antoni Duran i Lleida, que l'any 2011 demanava "teràpies psicològiques per tractar l'homosexualitat", aparegui un tribunal que gosi pronunciar-se en el sentit involucionista que ho ha fet. Heus aquí una demostració de fins a quin punt pot ser injusta i aberrant la legalitat. I una prova d'això és que aquesta mesura discriminatòria francesa no s'ha adoptat mai a Catalunya i, tanmateix, no hi ha cap cas documentat d'infecció del VIH arran d'una transfusió de sang. No n'hi ha hagut mai cap perquè els controls, amb les proves d'anticossos, són molt rigorosos i no necessiten que els donants expliquin si els agraden els homes o les dones. En l'escena de la biblioteca de la pel·lícula "Filadèlfia", de Jonathan Demme, el personatge que encarna Tom Hanks, malalt de SIDA, i el seu advocat, interpretat per Denzel Washington, mantenen una interessantíssima conversa en el decurs de la qual es diuen aquestes paraules: "L'essència de la discriminació rau a formular opinions sobre els altres no pas basades en els seus mèrits personals, sinó en la seva pertinença a un col·lectiu amb particularitats oposades."

Nació Digital , 9/5/2015
 
El PP ha vingut a casa meva Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 15 maig 2015
Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Carreras
Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Carreras
El Partit Popular de Sant Cugat ha vingut a casa meva a demanar-me que el voti en les properes eleccions municipals i m'han deixat un fullet amb la foto del candidat Jorge Carreras que enumera les coses que volen fer i les que volen prohibir. Tres i tres. Les tres primeres diuen el següent: "Un Ajuntament que respecti i serveixi a tots, pensin el que pensin, i sentin el que sentin, dins la llei", "Un Ajuntament que defensi i respecti la llibertat de tots" i "Un Ajuntament que respecti la pluralitat de la gent de la nostra ciutat". Les tres segones blasmen la integració de Sant Cugat "en l'Associació de Municipis per la independència, perquè no representa tots els ciutadans"; blasmen el suport a "causes secessionistes, perquè és un abús d'autoritat i de la llei"; i blasmen les "festes independentistes que només a alguns representen". Deixant de banda el fet que el text és una nefasta traducció de l'espanyol, cal fer algunes consideracions.

En primer lloc, sobta força que algú que diu que cal respectar tothom "pensi com pensi i senti el que senti dins la llei" vulgui prohibir la llibertat d'expressió dels qui no pensen ni senten com ell. A més, quina és aquesta llei que regula el pensament i els sentiments de la gent? Quina és aquesta llei que ens diu què hem de pensar i què hem de sentir? Voler que Catalunya sigui una nació lliure és contrari a la llei? Quina llei? La llei del totalitarisme? La llei de l'absolutisme? Qui ho diu, que l'Ajuntament de Sant Cugat no respecta la pluralitat i la llibertat de tothom? Som milers els santcugatencs que no ens sentim representats per la bandera espanyola que oneja a la seu consistorial, pagada amb els nostres impostos, i que, tot i això, no en fem motiu de guerra. No en fem, perquè som demòcrates i sabem que serà a les urnes, no pas als despatxos, on derrotarem l'opressió que aquesta bandera simbolitza.

Diu el senyor Carreras, perdedor de les eleccions anteriors, que l'Associació de Municipis per la Independència no representa tothom i que no s'han de destinar fons a sufragar causes i festes secessionistes. No diu res, en canvi, dels fons que el govern espanyol destina a sufragar causes nacionalistes espanyoles, a subvencionar associacions franquistes, a condecorar nazis i a fer festives i testosteròniques desfilades militars. Qui li ha donat permís per finançar tot això amb els nostres diners? Quina llei democràtica diu que el nazisme ha de ser condecorat? Quina llei democràtica diu que el franquisme ha de ser subvencionat? Quina llei democràtica diu que el dret a vot ha de ser criminalitzat?

És amb els nostres diners que el govern espanyol està finançant el despropòsit més escandalós d'Europa: una obra faraònica en forma de tren d'alta velocitat que circula sense passatgers, que passa per estacions fantasma, que ha costat més de 7.500 milions d'euros i que comporta unes despeses de manteniment de 1.630 milions. Ni tan sols el tren Barcelona-Madrid és rendible, ja que els pocs ingressos que genera no donen ni per cobrir la meitat del cost. Però, aleshores, qui paga aquesta sagnia? Doncs nosaltres, és clar. Som nosaltres els qui paguem aquest deliri ultranacionalista espanyol del partit del senyor Carreras. Un partit que es nega a retirar la Medalla d'Or de València a Franco, malgrat haver comès milers de crims contra la humanitat. Però s'entén, tanmateix, atès que el fundador del PP va ser precisament ministre d'aquell règim i la retirada de la medalla seria vista com si el PP renegués de si mateix.

Diari de Sant Cugat , 8/5/2015
 
El que hi ha darrere les llistes fantasma Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 maig 2015
El que hi ha darrere les llistes fantasmaSi el fet de posar llistes fantasma a unes eleccions, amb candidats del Partit Socialista i del Partit Popular que no han posat mai els peus en el poble on es presenten, ja constitueix un frau democràtic, un insult als electors i una acció mancada de tota ètica que mereix la reprovació general, l'excusa adduïda pel portaveu del PP, Enric Millo, en el sentit que ho fan "per por", és absolutament repugnant. Por de què? De qui? D'Hannibal Lecter, de Freddy Kruegger, de Cruella De Vil? Cal molta malignitat per dir una cosa així. Malignitat, cinisme i barra. Però què es pot esperar d'un personatge que militava a Unió, que es va oferir a Esquerra, que va rebre d'aquesta el suggeriment de trucar a la porta dels socialistes i que finalment va anar a raure al PP? Hi ha uns requisits ètics mínims que tota persona que es dedica a la política hauria de reunir.

Per sort, aquests darrers dies El Singular ha fet un treball esplèndid, signat per Gemma Aguilera, explicant el frau amb cobertura legal que el Partit Popular i el Partit Socialista han perpetrat per a les eleccions municipals del 24 de maig i ha ofert dades altament il·lustratives de la magnitud de la maniobra. El PSOE de Catalunya presenta 145 llistes i el PP 140. És a dir que més d'una quarta part de les seves llistes són una burla a la societat catalana, en general, i als electors dels municipis petits, en particular. I és que s'emparen en la Llei Orgànica de Règim Electoral General espanyola, que no sols admet aquesta aberració, sinó que la incentiva econòmicament amb els nostres diners. Més d'un milió d'euros, en aquest cas. I això independentment de si obtenen un vot o cap, ja que la incentivació no va lligada als resultats.

Hi ha, tanmateix, una altra raó, a més de l'econòmica, i és l'intent dels esmentats partits d'emmascarar la seva pèrdua de representativitat a Catalunya. La davallada és tan gran que necessiten mentir a la ciutadania intentant fer-li creure que no passa res. Però sí que passa, perquè la manca d'implantació que arrosseguen és fruit de la immensa desconnexió que hi ha entre la seva ideologia nacionalista espanyola i el gros de la societat catalana. De fet, la deformació de la realitat forma part de la seva praxi política, ja que la manca d'escrúpols que palesen, confeccionant-se una falsa representativitat, és cosina germana de la pinya que fan entre tots dos per impedir que els catalans puguem decidir el nostre futur polític a les urnes. En ambdós casos hi trobem l'intent d'amagar una derrota democràtica. Saben que són minoria a Catalunya i no volen que el món ho vegi per mitjà d'un referèndum. Per això fan lleis antidemocràtiques que, a més de permetre estafar la ciutadania i escurar-li les butxaques, criminalitzen les urnes i il·legalitzen el vot. Ras i curt: a falta de legitimitat moral, se la fabriquen legal. És la seva llei, la llei que diu que el poble català no existeix, la llei que diu que el poble català no pot decidir, la llei que diu que el poble català ha vingut a aquest món a sotmetre's a la santa voluntat d'Espanya fins a la fi del món.

És vergonyós, a més, que els qui repeteixen nit i dia aquella cantarella segons la qual "cal parlar dels problemes reals de la gent i apropar-se al ciutadà" són els mateixos que se n'allunyen i elaboren llistes amb militants totalment aliens als municipis, militants que viuen a dos-cents, sis-cents o vuit-cents quilòmetres de distància. Militants de Granada, han arribat introduir! Estem parlant, en definitiva, dels mateixos que s'esgargamellen dient que aquestes eleccions no s'han de llegir en clau preliminar de les plebiscitàries del 27-S, perquè "el que importa són les persones, no les sigles". Quina barra! En cal molta, de barra, per exigir que el votant estigui empadronat al municipi mentre que el candidat pot estar empadronat on li doni la gana. El despropòsit és tan immens que fins i tot s'incentiva que algú pugui presentar-se com a candidat en un poble en el qual no pot votar.

Quant a la cínica fal·làcia expressada per Enric Millo, que diu que es presenten amb gent de fora perquè així els ciutadans "tenen la possibilitat de votar el que realment volen votar", no pot ser més grotesca. Realment cal molta baixesa moral per dir que les llistes fantasma es fan perquè la gent pugui votar allò que vol votar. Talment com si la implantació en un municipi i el coneixement dels problemes locals, per part dels candidats, no fos un requisit ètic bàsic per a l'elaboració de tota llista electoral. La baixesa moral s'agreuja, però, si hi afegim que populars i socialistes són els dos partits que neguen el dret dels catalans a votar allò que volen votar. Els carcellers de les urnes gosen donar lliçons de democràcia. A aquests extrems arribem.

Situats en aquest punt, ja es veu que no és per por, que el Partit Socialista i el Partit Popular elaboren aquestes llistes que denigren la democràcia. És per barra. La barra de voler amagar que no tenen candidats. No en tenen. No en tenen perquè els costa de trobar catalans que no sentin vergonya de posar el seu nom en la llista d'uns partits que són enemics declarats dels drets nacionals de Catalunya. Aquesta és la veritat que els cou. Saben prou bé que el col·laboracionista, en totes les cultures, ha estat sempre el personatge més esperpèntic de la col·lectivitat. És aquell que treballa al servei de l'explotador i que experimenta un plaer morbós amb la submissió i la humiliació dels seus. No, no és per por que esdevenen fantasmes, és per intentar intimidar-nos fent-nos creure que són molts. Però n'hi ha prou d'aixecar-los el llençol per veure que a sota no hi ha res.

elSingular.cat , 5/5/2015
 
Cal Gerrer, la llar de Marilyn Monroe a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 maig 2015
Marilyn MonroeEl 17 d'abril passat, a tocar del Monestir de Sant Cugat, es va inaugurar la Casa Museu-Cal Gerrer, al mateix edifici que havia estat la seu de l'antiga Fàbrica de Ceràmica Arpí. Un edifici preciós, per cert, i un dels més emblemàtics de la ciutat. Precisament en Rogeli Pedró en parlava àmpliament dies enrere al 'Diari de Sant Cugat' i explicava que data del 1853, que donava feina a vint-i-cinc persones i que el seu forn tenia una capacitat de deu metres cúbics. El cert és que la restauració ha estat lenta, molt lenta i laboriosa, ja que han transcorregut nou anys d'ençà que van començar les obres i confesso que han estat moltíssimes les vegades que jo mateix, al llarg de tot aquest temps, m'he preguntat quan s'acabarien. L'espera, però, ha valgut la pena i em fa molta il·lusió que se n'obrin les portes, perquè mostra un patrimoni que a partir d'ara serà a l'abast de tothom.

Com és natural, hi haurà exposicions temporals, però, de les que seran permanents, n'hi ha una que atraurà gent de tot arreu pel petit tresor que conté. Es tracta de l'immens arxiu del pintor Frederic Cabanas sobre Marilyn Monroe, un arxiu en què hi podem trobar milers d'objectes personals o relacionats amb la dona que va ser el més gran mite eròtic femení del segle XX. Aneu-hi, us esperen infinitat de llibres, cartells, fotografies, postals, revistes, calendaris, discos, cartes, fragàncies, càmeres fotogràfiques... que són el resum d'una vida curta, només trenta-sis anys, però d'una intensitat excepcional. Fins i tot hi trobareu el ventilador que ella feia servir a 'La tentación vive arriba'. Passejant-vos per aquell espai, evocareu les més de trenta pel·lícules que va fer en només quinze anys, entre les quals algunes obres mestres, com ara 'La Jungla d'asfalt', de John Huston, i 'Tot sobre Eva', de Joseph Leo Mankiewicz, i títols formidables com 'Els senyors les prefereixen rosses', de Howard Hawks, 'Niagara', de Henry Hathaway, o 'Ningú no és perfecte', de Billy Wilder. I, naturalment, també podreu apropar-vos a les seves relacions amb els germans John i Robert Kennedy, o amb persones políticament antagòniques amb la ideologia d'Edgar Hoover, director de l'FBI, i que podrien explicar algunes coses de la seva misteriosa mort. El misteri, però, és una part indestriable del mite.

És d'agrair, per tant, que Frederic Cabanas, amant incondicional de Marilyn, vulgui compartir el seu tresor amb nosaltres. I remarco la paraula tresor, perquè estem parlant d'un arxiu singular que ja fa molts anys que va despertar l'interès d'estudiosos i col·leccionistes d'arreu del món. De fet, em sembla recordar que ara fa vint anys aquest arxiu ja va ser motiu d'un reportatge per part d'una televisió nord-americana. Per això vull reproduir les paraules amb què Frederic Cabanas explicava l'any 1992 la raó de ser del seu arxiu: "Aquest treball de recerca per a la creació de la meva obra m'ha portat a la dona de la qual tants escriptors, poetes, artistes, etc, han parlat i continuaran parlant. Ella és Norma Jeane, més coneguda com a Marilyn Monroe. Marilyn és poesia viva: art i bellesa en una sola cosa."

Cugat.cat , 24/4/2015
 
On és el teatre compromès amb la llibertat de Catalunya? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 maig 2015
Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòticDurant molts anys, Catalunya ha estat un poble que s'ha definit evitant definir-se. És a dir, ha estat un poble tímid que havia fet de l'ambigüitat un dels seus trets nacionals. Ara, per sort, les coses han fet un tomb i la societat catalana es mostra molt més assertiva. Una prova fefaent la tenim en l'acte d'insubmissió que ha suposat la celebració del 9-N, malgrat les amenaces espanyoles. Amb tot, és ben cert que encara hi ha moltíssima gent en la política, en el periodisme i en el món artístic que practica la indefinició com a estratègia personal per posar el plat a taula. Només cal escoltar com fugen d'estudi els portaveus d'algunes noves sigles d'esquerres cada cop que hom els pregunta si estan a favor o en contra de la independència de Catalunya. La resposta que donen és la mateixa que la d'una coneguda i octogenària formació de dretes –"a la nostra formació hi ha gent de moltes sensibilitats"–, cosa que demostra fins a quin punt alguns dels qui es pretenen nous estan amarats de comportaments vells. S'entén, per tant, que molts escriptors s'hagin emparat en la institucionalització d'aquesta ambigüitat per no haver de definir-se sobre la llibertat del país.

Com a atenuant, tanmateix, cal fer una consideració, i és que les captivitats dilatades en el temps –tres segles en el cas de Catalunya– configuren tarannàs col·lectius porucs i insegurs que difícilment abordaran temes compromesos com la independència nacional o la situació de la llengua. Això ha fet que hi hagi tan poca literatura de ficció i tan poques obres de teatre que descriguin la nostra realitat política o que parlin de l'opressió espanyola que patim i de les diferents intensitats de la lluita catalana per la llibertat al llarg dels anys.

Hom dirà que les quatre dècades de repressió franquista no ho afavorien gens, i és cert, però també ho és que l'anomenat bonrotllisme progre d'avui –sempre en irreflexiva complicitat amb l'Estat espanyol– ha defugit la reivindicació nacional i ha optat per un tractament hispanocèntric de la vida catalana. Per això és tan interessant el llibre Via fora, lladres! El separatisme català i el teatre patriòtic (Edicions de 1984, 2014), de Joan Esculies, que ens explica quins eren els nostres moviments patriòtics a començament del segle passat, més enllà de l'àmbit folklòric, i en quina mesura es van fer sentir en el camp dramatúrgic. De fet, n'hi ha prou d'aprofundir-hi una mica per veure que avui dia, cent anys després, Espanya continua dient les mateixes coses que deia aleshores. Esculies ho resumeix molt bé amb aquestes paraules: "Des de Madrid se sent, i d'aquesta ciutat emana, la por a la mutilació d'una Espanya que ha anat perdent dominis, que ha vist disminuir el seu imperi i que no pot, ni sap, diferenciar entre la seva forma de ser imperial fins aleshores i la seva personalitat nacional, encara en construcció. Gairebé com si d'un component atàvic es tractés, així com els gals del llogarret d'Astèrix temen que el cel els caigui damunt del cap, el nacionalisme espanyol es conforma sentint pànic davant qualsevol debat sobre la forma de l'Estat, perquè aquest remet d'immediat a la imatge de la divisió i l'esquarterament territorial."

Com veiem, res no ha canviat a Espanya, en aquest sentit. L'absolutisme, com a actitud espanyola de vida, roman inalterable. Només cal revisar la producció teatral catalana de la segona meitat del segle XIX i de les primeries del XX per constatar que bona part dels retrets que fèiem a Espanya en aquell temps són idèntics als que li fem avui en l'àmbit de la política, de la cultura o de la llengua. L'estol d'obres patriòtiques recollides per Joan Esculies ens ho mostra diàfanament: Un quefe de la Coronela, d'Antoni Ferrer Codina; Claris, de Conrad Roure; Mestre Oleguer i Joan Dalla, d'Àngel Guimerà; Via fora, lladres!, de Manuel Rocamora; Lo forjador d'acer, de Pau Guiteras i Pau Rosés; i Jordi Erín, Els segadors de Polònia, Sota el cel de la pàtria i El drap sagrat, de Josep Burgas.

La més antiga d'aquestes obres, Un quefe de la Coronela, data del 1867 i és una història d'amor amb el rerefons del setge del 1714. Claris, del 1879, com el seu títol indica, gira entorn la figura de Pau Claris, president de la Generalitat de Catalunya, i presenta un conflicte amorós per raons ideològiques, dins el marc del Corpus de Sang i de la guerra dels Segadors, alhora que ens interroga sobre si hem de considerar catalans els qui actuen "contra el poble". Per la seva banda, Mestre Oleguer i Joan Dalla, d'Àngel Guimerà, situen l'acció en ple combat contra Felip V. La primera, mostra un constructor de carros del barri de la Ribera que ha perdut la dona i els fills i que, mancat de municions amb què lluitar, acaba disparant les denes del rosari d'argent familiar fins que és ferit de mort tot cridant: "A fora, lladres! Visca la llibertat de Catalunya!". I la segona, Joan Dalla, cal dir que es podria haver representat perfectament en els actes del Tricentenari, ja que té un gruix de qualitat esplèndid i mostra el nefast paper que van desenvolupar els col·laboracionistes catalans en la caiguda i posterior sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella. Aquí, Guimerà centra aquesta qüestió en un botifler anomenat Ferrer que fins i tot és rebutjat pel duc de Berwick, comandant de l'exèrcit borbònic, per a indicar-nos que els traïdors, al capdavall, acaben per no inspirar respecte a ningú.

Pel que fa a la resta d'obres, diguem que la més destacada és Jordi Erín, de Josep Burgas, estrenada el 1906 al Teatre Romea de Barcelona amb un èxit tan gran que l'autor, reclamat pels aplaudiments del públic, va haver de sortir tres cops a l'escenari a saludar. Es tracta d'una al·legoria sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya a través del conflicte entre Irlanda i Anglaterra a mitjan segle XIX. D'aquesta manera, canviant el govern espanyol pel britànic, l'autor podia parlar amb llibertat i eludir la reprovació de les autoritats espanyoles. És el personatge de Jordi Erín, personificant Irlanda, qui diu aquestes paraules: "Per cada vegada que el govern del centre s'hagi pres la molèstia d'escoltar-nos (com qui ens fa un gran favor!) donant, a canvi d'impostos i tributs, vanes promeses, cent cops al rostre ens ha marcat les seves ires." I més tard, abans de caure mort, en ser travessat per una bala, exclama: "Si amb un tret de fusell es mata un home, amb una idea un poble es reivindica."

Diguem que aquest llibre de Joan Esculies és una petita joia no només com a tasca de recuperació del teatre patriòtic català dels segles XIX i XX, sinó per la interessantíssima documentació que aporta sobre els seus autors. Ara només cal que els autors d'avui no defugin el compromís i abordin sense complexos el procés d'alliberament de la Catalunya del segle XXI.

Lletres, núm. 66, desembre 2014/gener 2015
 
L'ús del gihadisme per "salvar Espanya" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 maig 2015
L'ús del gihadisme per "salvar Espanya"El 16 d'octubre de 2012 vaig escriure un article titulat L'atemptat contra Artur Mas, que es va publicar al Singular, en què parlava de la necessitat d'extremar les mesures de protecció del president davant d'un nacionalisme espanyol que és capaç de les més grans barbaritats per aturar el procés català. Ho vaig fer per esbordellar la idea, en cas que hom la tingués, de deixar Catalunya en estat de xoc, en la mateixa mesura que l'atemptat contra John Kennedy va deixar en estat de xoc els Estats Units i que l'atemptat contra Olof Palme va deixar en estat de xoc Suècia. "Li has fabricat una armilla antibales", em va dir una amiga psicòloga. I confesso que la intenció del text era justament aquesta, en el sentit que els plans per cometre un delicte es torcen tan bon punt se'n fa un advertiment públic específic. No acostuma a passar que l'ordidor d'un delicte segueixi endavant a partir del moment que algú l'assenyala com el principal sospitós. Hi ha coses que necessiten foscor, molta foscor.

Les clavegueres del nacionalisme espanyol, concretament, són molt actives en la foscor. Van ser molt actives a l'hora de crear una banda terrorista anomenada GAL –els membres de la qual, a diferència dels membres d'ETA són tots en llibertat–, i ho seran encara més contra la llibertat de Catalunya. "Som a punt de segar les cadenes, i això és més del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre" –acabava dient en l'esmentat article–. I, certament, les passes que hem fet des d'aleshores són moltes més de les que l'encadenador està disposat a suportar. Concretament, les declaracions dels ministres espanyols d'Interior i d'Exteriors, Jorge Fernández Díaz i José Manuel García-Margallo –amb el suport de Ciudadanos–, relacionant el gihadisme amb l'independentisme, estan en aquest línia i responen a una vella estratègia política. Dic vella, perquè és la mateixa que la que relacionava l'independentisme català amb ETA. El problema que tenen les clavegueres és que el perill d'ETA ha desaparegut. No hi ha dubte que l'Estat, per tal de justificar les seves polítiques repressives, intenta fer-nos creure que no ha desaparegut, però sí que ho ha fet. I com que ha desaparegut, ara toca instrumentalitzar el gihadisme per "salvar Espanya". Pensen que no els queda altre remei, després que Catalunya no ha picat l'ham de les provocacions. Provocacions judicials, policíaques, polítiques, mediàtiques i catalanofòbiques. La cerquen, la cerquen, la violència, però no la troben. Ni tan sols quan són ells els qui l'exerceixen contra ciutadans pel sol fet de parlar català o portar una estelada. La resposta catalana sempre és democràtica.

Per això vull advertir que cal extremar les mesures de seguretat davant el risc altíssim que es produeixi un atemptat gihadista o d'aparença gihadista a Catalunya. I dic 'aparença', perquè la història ha demostrat que la veritat, si no convé que suri –com la del 23-F–, no sura. Formulem, doncs, quatre preguntes –preguntar en democràcia no és delicte, oi? Primera: que podria haver-hi algú interessat a fer-se l'orni, en assabentar-se de l'elaboració d'un atemptat gihadista a Catalunya, ja sigui contra persones o contra un edifici emblemàtic? No cal recordar el que sempre s'ha dit amb relació a l'atemptat etarra a Hipercor, oi? Segona: que podria haver-hi algú interessat a provocar una commoció general a Catalunya arran d'un atemptat gihadista espectacular? No és necessari recordar la utilització amb intenció 'cohesiva' que feia el franquisme de desgràcies com la del 1962 al Vallès Occidental. Tercera: que podria haver-hi algú interessat a 'fabricar' perverses connexions entre els autors d'un atemptat gihadista i persones o entitats independentistes? No és precís recordar les calúmnies i els falsos informes de les clavegueres espanyoles contra el president Mas i l'alcalde de Barcelona Xavier Trias, acusant-los de tenir comptes en bancs suïssos, veritat? I quarta: que podria haver-hi algú interessat que els Mossos d'Esquadra no tinguessin la informació necessària per poder avortar un atemptat, o per detenir certes persones, o per descobrir un pastís determinat? No cal repetir les paraules del cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, denunciant fins a quin punt el govern espanyol impedeix que la policia catalana tingui accés a certa informació, oi que no?

De preguntes, se'n podrien fer moltes més i les farem. De moment, però, remarquem que tenim raons de pes per mantenir-nos amatents, raons de pes per denunciar al Parlament Europeu les maniobres del govern espanyol en el seu intent de vincular el procés català amb el gihadisme, raons de pes per demanar que els partits, entitats i col·lectius independentistes revisin quina mena de gent els ha entrat a dins, i raons de pes per reaccionar amb la mateixa fermesa que ho vam fer l'any 2004 quan ens deien que la cadena d'atacs amb bomba als trens de rodalia de Madrid era obra d'ETA. Repetim-ho una vegada més: Som a punt de segar les cadenes, i això és més, molt més, del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre.

elSingular.cat , 27/4/2015
 
Jordi Guillot, d'ICV, un polític .es Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 30 abril 2015
Jordi Guillot, d'ICV, un polític .esAra fa uns dies, el senador d'ICV Jordi Guillot publicava un article al seu blog en què acusava TV3 d'estar "lliurada" al procés català. Reproduiré aquí les seves paraules, per bé que traduïdes, ja que el text és en espanyol (!): "Si hi ha una televisió pública lliurada al procés, aquesta és TV3. No m'imagino els periodistes de TVE rebutjar els blocs electorals i exigir una informació electoral amb criteris professionals. El primer que haurien de preguntar-se els periodistes de TV3 és si la línia informativa d'aquesta televisió és garantia de pluralisme, rigor i independència per exigir als partits polítics no protegir-se amb blocs electorals."

La mala maror interna que està patint ICV davant la deriva espanyolista de la seva cúpula i la certesa que la patacada electoral del 27-S serà espectacular comporten les mateixes reaccions que les dels equips de futbol perdedors que justifiquen la derrota culpabilitzant-ne els "factors externs". Ja se sap, la manca d'arguments no deixa altra sortida que la mentida, la desqualificació i el judici d'intencions. I si el perdedor és un demagog, embolica que fa fort.

Anem a pams. És mentida que TV3 estigui lliurada al procés. N'hi ha prou d'agafar la programació per veure que l'acusació del senyor Guillot és una fal·làcia. Evidentment TV3 en parla, del procés, és clar que sí. Només caldria! En parlen els telenotícies, si s'escau, i en parlen els programes de debat, com ara ".CAT", d'acord amb l'actualitat. Però és tendenciós adduir que l'emissora i tots els seus treballadors hi estan "lliurats". De fet, a diferència del que fan les emissores espanyoles davant el mateix tema –on és un miracle veure-hi independentistes–, TV3 no s'està de convidar persones que són tan al·lèrgiques a la llibertat de Catalunya com ho és el senyor Guillot, o de promocionar rostres electorals que encara no han passat per les urnes. Segurament el senyor Guillot no deu haver llegit el llibre "TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?", en què explico amb detall minuciós la projecció que l'emissora va dedicar a l'embrió de Ciudadanos els dies en què només era un grupet de quinze persones merament anecdòtiques –quinze!– i les va sobredimensionar tot afavorint la seva entrada al Parlament.

Una altra cosa és que a un polític hispanocèntric com el senyor Guillot li provoquin urticària els espais en què la televisió nacional de Catalunya, d'acord amb el seu nom, aconsegueix superar la seva tradicional dependència emocional d'Espanya –encara ben palesa en els telenotícies– i mostrar un marc mental veritablement catalanocèntric. De tota manera, atès que el senyor Guillot, auxiliar tècnic sanitari, gosa donar lliçons de periodisme als periodistes, li respondré com a periodista. Són els periodistes i només els periodistes els qui tenen dret a decidir quines declaracions són notícia i quines no ho són, d'acord amb la seva professionalitat. Les quotes, en aquest cas, són antidemocràtiques, perquè, a més de pressuposar la tendenciositat del professional i convertir-lo en un mer instrument al servei dels partits, violen el dret del redactor a valorar professionalment la dimensió de la notícia. I això és inadmissible. Cap junta electoral ni cap partit polític no tenen dret a regular el criteri professional d'un periodista. Cal dir que, a desgrat del senyor Guillot, allò que seria escandalós és que el procés més important i multitudinari d'un poble, com és la recuperació de la seva llibertat, no es veiés reflectit de manera equivalent en la seva televisió nacional.

Nacio Digital , 25/4/2015
 
Arran del premi Botifler de l'any Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 27 abril 2015
Arran del premi Botifler de l'anyM'agradaria fer algunes consideracions sobre la rèplica que el senyor Joan Cabasés, membre de l'organització juvenil Arran, em dedicava dies enrere a través de Cugat.cat a propòsit d'un article meu al Diari de Sant Cugat. En aquell article jo discrepava del fet que l'esmentada entitat hagi lliurat el premi Botifler de l'Any a l'alcaldessa Mercè Conesa, i el senyor Cabasés discrepava de la meva discrepància.

D'entrada, voldria aclarir que jo no sóc "resident a Sant Cugat", sóc senzillament santcugatenc. Llevat, és clar, que em calgui un certificat de puresa. En aquest cas hauré de dir "barceloní". El problema és que ja fa quaranta-un anys que visc a Sant Cugat i no sé a partir de quants una persona deixa de ser "resident" per convertir-se en santcugatenc. No és pas que em preocupi, però em sobta, ja que Arran és una organització d'esquerres i aquestes distincions són més pròpies de la dreta. Avui dia tots som emigrants, perquè és cada cop més difícil trobar persones que visquin al poble o ciutat on van néixer o que no tinguin cap familiar en un altre racó de món.

Feta aquesta precisió, em plau comentar algunes coses al senyor Cabasés. La primera té a veure amb el punt en què diu que "un membre de l'assemblea va dir que era cert que el nom de botifler podia crear malentesos, i sembla que en Víctor Alexandre s'ha agafat al peu de la lletra aquestes paraules per tal de seguir criticant la nomenclatura dels nostres premis, tot i que aquest cop ha anat més enllà". Més enllà?! Que he comès una ignomína? Jo, senyor Cabasés, no necessito agafar-me enlloc per argumentar una cosa tan senzilla com aquesta. Simplement citava de manera textual les paraules del senyor Albert Artigas –que, per cert, responia en un to força més amable– publicades l'any 2012. Una altra cosa és que aquelles paraules li facin nosa per poder desacreditar la meva opinió. Deien això: "Admeto que en ocasions l'ús literal d'aquest apel·latiu [botifler] no s'ajusta de manera exacta al veritable esperit amb què escollim els nominats".

Jo, com el senyor Cabasés, tampoc no sóc només independentista, també m'interessen els drets socials, per això he escrit tant a favor dels drets dels catalans d'altres orígens i de les dones, per exemple, però aquest interès no m'impedeix tenir ben clar el significat del mot "botifler". De fet, ho argumentava en el meu article. El mot 'botifler' té unes connotacions molt específiques. Aquesta és la raó per la qual hi ha mots com "traïdor", "caragirat" o "renegat" que són vàlids en molts contextos, mentre que el mot "botifler" ho és només en un. És a dir, és botifler el qui està en contra dels drets nacionals del poble català. I aquest, per sort, no és el cas de la senyora Mercè Conesa, com no ho és tampoc el d'Oriol Junqueras o de David Fernàndez, posem per cas. Òbviament, es pot discrepar del que fan o deixen de fer aquests polítics, però d'aquí a dir-los botiflers em semblaria un despropòsit. I la prova és que els veritables botiflers se'n feliciten d'aquesta fagocitosi independentista. I és que si extrapolem el mot, en lloc d'escollir-ne un altre, i l'apliquem a totes les coses de la vida, arribarà el moment que tothom, absolutament tothom, serà susceptible de ser botifler. Fins i tot hi podria haver algú que considerés que són botiflers els qui estigmatitzen independentistes, ja que això genera tensions internes que resten energia al procés d'alliberament i afavoreix els interessos dels qui el volen avortar.

Té raó el senyor Cabasés en dir que jo suggeria donar dos premis, en comptes d'un, per evitar la confusió. I ho mantinc. Però no ho faig perquè vulgui dir a Arran el que ha de fer, cosa que no tindria cap sentit, sinó perquè sempre he cregut que si no comparteixes l'acció d'algú tens l'obligació de dir què faries tu en el seu lloc. D'això, se'n diu crítica constructiva. No em sembla just criticar per criticar. Tanmateix, la meva era només una més de les moltes opinions que es puguin emetre sobre el premi en qüestió. Al capdavall, és lògic que un premi generi opinions. Però, qui sap, potser és de botiflers opinar.

Cugat.cat , 17/4/2015
 
El parany del bilingüisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 26 abril 2015
El bilingüisme mataRecomano vivament la lectura del llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), del filòleg Pau Vidal. És una finestra d'aire pur, una esplèndida dissecció de l'estat de prostració en què es troba la llengua catalana i del magre futur que té al davant, si no en prenem consciència. Diu Vidal: "Han passat trenta anys llargs i la llengua no solament és lluny de ser normal sinó que perilla seriosament. [...] El català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català, perquè la llengua se'ns està esfilagarsant entre els dits. Cada vegada més prima, cada dia més raquítica, el català s'assembla com més va més a un patuès, a un castellà de províncies embastardit i pobre. La llengua catalana, primera de la història de morir per dissolució". I més endavant afegeix: "El que sí que és nou és l'entusiasme amb què a partir de l'anomenada transició democràtica els governants ens van voler convèncer que això era un privilegi, fins al punt que actualment molta gent creu de bona fe que el bilingüisme (així, en genèric, a l'engròs, sense situar) és una cosa bona per se. Però el contacte de llengües, igual que el contacte entre l'aigua freda i la calenta, no és una situació estable i duradora, sinó que causa modificacions i altera els equilibris".

Fem un petit tast d'altres punts del llibre:
"Tant si aneu a botigues de Barcelona com a Lleida, al centre de la ciutat o a una gran superfície, una part considerable dels dependents i dependentes us contestaran en castellà. I no estic parlant dels temporers que vénen a fer l'estiu. No, senzillament es tracta de jovent que encarna el fracàs escolar en sentit ampli: no solament han deixat d'estudiar aviat sinó que en els anys que han anat a escola han estat incapaços de posar en pràctica el català que teòricament els ensenyaven, ja que oficialment era la llengua vehicular."
Carme Junyent, lingüista: "Allò que tenen en comú les llengües extingides o en procés d'extinció és que en algun moment de la seva història s'ha donat algun esdeveniment que ha comportat la jerarquització de les llengües implicades en el procés de substitució i han passat a ser llengües subordinades. En altres paraules: s'inicia un procés de bilingüització jerarquitzada de la comunitat, condició imprescindible perquè es doni el procés de substitució."
"I ja fóra una bona paradoxa que en el nou Estat català s'hi pogués continuar exercint de monolingüe castellà, que és el que passarà si atorguem a les dues llengües el mateix rang d'oficialitat. [...] L'Estat català és un projecte de futur o pensem construir-lo mirant cap al passat? Volem ser un sol poble o continuarem l'absurd desdoblament del 'Sortida/Salida'?"
Gabriel Bibiloni, lingüista: "No s'hi val a pensar que l'oficialitat de l'espanyol seria com una mena de paper mullat. En els països seriosos una llengua oficial és una llengua oficial. A més, hi ha un element psicològic: veure l'espanyol com a llengua oficial de l'Estat va lligat a percebre'l com a llengua pròpia del país, i això pot alimentar voluntats de manteniment en el bilingüisme."
La publicació d'aquest llibre em sembla molt pertinent i oportuna, perquè a la vida només sobreviu allò que és necessari o imprescindible, ja sigui en el cos humà o en algun lloc del món. I el català no és imprescindible ni necessari enlloc, ni tan sols a casa seva. I no ho és perquè, llevat dels actes institucionals o merament domèstics, sempre es fa fonedís en benefici de l'espanyol. Ho veiem cada dia en convencions i congressos diversos, en comunicats d'avenços científics, en conferències de premsa d'esportistes d'elit que s'acomiaden o que volen expressar la seva posició sobre un tema determinat, en les tertúlies radiofòniques i televisives i, en definitiva, en tota mena de situacions banals i quotidianes. En aquests darrers casos, n'hi ha prou que algú que entén perfectament el català parli en espanyol en el si d'un grup catalanoparlant perquè la resta d'interlocutors canviïn de llengua. A l'inrevés no passa mai. I no passa mai, perquè no cal. El català és com aquell codi lingüístic que fan servir els infants amb els seus germans o amics i que abandonen ràpidament tan bon punt apareix un adult. La diferència és que allò que té lògica en els jocs d'infants esdevé submissió apresa en les interactuacions d'adults. No hi mancaran els catalans que diran que ho fan 'per educació', però Pau Vidal els respon: "En realitat, sense saber-ho, el submís l'encerta, en la seva justificació. Sí que canvia de llengua per educació, però no pas per bona educació, per bones maneres, sinó per l'altre significat de l'expressió: per l'educació que ha rebut a sotmetre's a l'altre".

El bilingüisme mata, un llibre que aporta moltíssims elements de reflexió i anàlisi, escrit amb una dinàmica periodística assequible a tota mena de lectors i una eina contra la submissió lingüística del poble català. Llegiu-lo, en sortireu enriquits.

elSingular.cat , 21/4/2015
 
El tàndem Colau-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 abril 2015
El tàndem Colau-CamachoAda Colau té tendència a parlar molt, moltíssim, i, a més, ho fa a un ritme de dues-centes cinquanta paraules per minut, la mateixa marca que Alícia Sánchez-Camacho. Totes dues parlen i parlen i parlen fent gala d'una incontinència verbal fora mida. És una ansietat verbal, aquesta, que diu molt de la inconsistència de moltes de les coses que asseveren. Són asseveracions, a més, fetes en un to de veu alterós, rígid i dogmàtic.

Aquesta, però, només és la part epidèrmica d'allò que les uneix. Al darrere hi ha també altres elements que tenen una mateixa arrel per més que se situïn en pols aparentment oposats de la societat. D'entrada, hi trobem la necessitat vital de convèncer el qui escolta, sense deixar-li marge perquè reflexioni per si mateix. És a dir, no enraonen, dicten. D'altra banda, sembla talment que només utilitzin la facultat de la parla per blasmar Convergència. Cap de les dues és capaç de construir mitja dotzena de frases sense que hi aparegui Convergència com a formació satànica. Escoltant-les, gairebé es diria que som vius de miracle. També coincideixen a dir que no són 'nacionalistes' i que, naturalment, estan en contra de la independència de Catalunya. 'La independència! Oh, quin horror!' La llibertat dels pobles, així en abstracte, la troben molt 'guai', però la llibertat de Catalunya els fa venir calfreds. I per impedir-la, és clar, fan totes les aliances possibles –Colau a Barcelona i Camacho a Madrid– amb formacions que també han expressat el seu rebuig a una Catalunya com a membre de ple dret amb veu i vot a les Nacions Unides.

Així és com Ada Colau i Alícia Sánchez-Camacho, que poden semblar tan antagòniques en determinats temes, constitueixen els dos braços d'una mateixa pinça nacionalista espanyola. El braç esquerre utilitza la demagògia més tronada intentant fer-nos creure que voler ser un Estat com Suècia o Dinamarca és un anacronisme –quina gent més anacrònica, els suecs i els danesos, pobrets–, i el braç dret amplia la mentida intentant fer creure que la independència de Catalunya és una amenaça per a la humanitat. Segons Camacho, Catalunya seria expulsada d'Europa, expulsada de l'euro, expulsada de la comunitat internacional, també serien expulsats els aturats, els pensionistes i els títols universitaris. I ho rebla dient: "No volem travessar fronteres".

Ada Colau, naturalment, també parla de fronteres –ella i Camacho deuen estudiar-se el manual plegades–. Diu Colau: "Vull superar les fronteres en general". Curiosament ni a ella ni a Camacho se'ls coneix cap acte en contra de les fronteres que delimiten l'Estat espanyol amb França, Portugal i el Marroc. Deuen ser fronteres sagrades. Tampoc no se'ls coneix cap acte en aquests països intentant convèncer els seus habitants que deixin de ser estats i que esdevinguin una nació sense Estat com Catalunya. Catalunya, no cal dir-ho, és el model que tothom, des d'Islàndia o el Japó fins a Nova Zelanda o el Canadà, es deleix per imitar. Per ser sincers, a la seu de les Nacions Unides ja hi ha cues per seguir la doctrina del tàndem Colau-Camacho i demanar la baixa de l'organització. Tothom vol ser una Autonomia. Però una Autonomia de quin lloc, si no hi haurà estats?, preguntarà algú. Doncs una Autonomia del planeta Terra, és clar.

elSingular.cat , 13/4/2015
 
Unió al caire del penya-segat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 abril 2015
Unió al caire del penya-segatSi hi ha un partit català que té un futur encara més magre que el Partit Popular i el Partit Socialista, després del 27-S, és Unió Democràtica. De fet, n'hi hauria prou que es presentés tota sola a les eleccions perquè la seva desintegració fos immediata. Però si en èpoques més propícies no ha tingut valor de fer-ho, ara que és al caire del penya-segat, encara menys. Sembla que no s'adona que avui l'ambigüitat –tan rendible en altres temps– és verí per a les urnes i que les seves "línies vermelles" –que en realitat són blaves, de tan immobilistes– tenen el gust del vi picat.

Les línies diuen això: "dret a decidir només si és per mitjà d'un referèndum acordat amb l'Estat i no sortir de la Unió Europea" I com que estan convençuts que han fet la quadratura del cercle, se'n feliciten dient que són "un component de moderació des de la catalanitat". Però no hi ha cap quadratura, només hi ha un joc d'infants que no enganya ningú. D'una banda, perquè els dos grans partits espanyols ja han dit al Congrés que el dret de decidir no existeix i que un referèndum acordat és impossible; i de l'altra, perquè l'apel·lació al fantasma de la por –en la línia del PP– insinuant que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea, és racionalment ridícula.

Com veiem, la maniobra d'Unió, esperonada per l'empresariat espanyolista, consisteix a guanyar temps per seguir fent la viu-viu. "Com que no ens deixen, oi?, hem de ser pacients i seguir fent pedagogia a Madrid, molta pedagogia". Arribats aquí, és obvi que Convergència no pot anar a les urnes el 27-S arrossegant el llast d'un partit com aquest. Seria suïcida. Per això, passades les eleccions municipals del mes de maig, caldrà que Convergència forci Unió a manifestar-se netament independentista o a afrontar les urnes per separat. Si Unió tria la segona opció, la caiguda pel penya-segat i la fugida de militants independentistes cap a Convergència estan garantides.

Nació Digital , 11/4/2015
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 141 - 210 de 1691
spacer.png, 0 kB