spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Allau de casos de discriminació lingüística Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 juliol 2017
Allau de casos de discriminació lingüísticaEls atacs constants a la llengua catalana i els casos de discriminació lingüística, és a dir, de persones que es veuen escarnides pel sol fet d'expressar-se en català, en la mateixa mesura que altres persones es veuen escarnides pel sol fet de ser negres, jueves, musulmanes o homosexuals, són una costant. Una constant de la qual, com passa en els casos de violència contra les dones pel sol fet de ser dones, només en coneixem una petita part. Vull dir que hi ha infinitat de casos, ja sigui perquè la víctima no és famosa o perquè el fet no s'ha produït en un lloc rellevant, que resten amagats i ningú no en sap res. Val a dir, però, que tot sovint són les mateixes víctimes les qui, en una mostra clara de submissió apresa, les amaguen. Tants anys de sotmetiment fan que molts catalans acotin el cap i que la seva queixa no vagi més lluny del seu cercle d'amics o d'un simple ‘no hi ha dret'. Però si no hi ha dret, cal donar una resposta assertiva, tant en el moment de l'agressió com després. En pocs dies n'hi ha hagut uns quants a diferents llocs.

El darrer cap de setmana de juny, l'entrenador del Tennis Taula Cassà, Carles Font, va ser expulsat durant un partit del Campionat d'Espanya de categories benjamí, infantil i sub-23, jugat a Blanes, per animar els seus jugadors en català. En un primer moment, l'àrbitre, el madrileny Ángel Mármol Baena, li va ensenyar targeta groga i li va exigir que parlés en espanyol, però Font, com és lògic, li va respondre: "Es pot animar en xinès, en rus o en anglès, però no en català? No estic incomplint cap norma i així continuaré". I va continuar: "Vinga, Andreu, som-hi!" Davant d'això, Mármol li va ensenyar targeta vermella i el va expulsar. Fins i tot, quan l'Andreu, d'onze anys, va alçar la mà per demanar que s'aturés el partit fins que tot s'aclarís, l'àrbitre el va amenaçar d'expulsar-lo a ell també. De res no va servir que dos jugadors d'un altre club intercedissin en favor d'en Font, ni tampoc la reclamació d'aquest a la jutgessa-àrbitre Carmen Torrado, que, tot i reconèixer-li que allò era injust, es va inhibir. Les normes, com sabem, obliguen a donar les ordres tècniques en espanyol –d'això se'n diu un Estat plural–, però no n'hi ha cap que impedeixi donar ànim en altres llengües. Això és el que fan tots els entrenadors del món, i la prova és que els xinesos havien fet exactament el mateix en categoria sènior i cap àrbitre no els va expulsar tot i no saber xinès.

Cal remarcar, a més, que el col·legiat Ángel Mármol Baena no és cap veterà de l'època franquista –per bé que, segons sembla, tindria vincles familiars en un poble de Badajoz anomenat Gévora del Caudillo–, sinó que és àrbitre internacional des del setembre de 2015, data en què va superar l'examen a Cambados, Pontevedra. És trist, d'altra banda, que el club Tennis Taula Cassà, de Cassà de la Selva, sigui conegut només per aquest fet que els va perjudicar i no pas pels valors esportius que transmet als seus nois i noies, valors que tenen a veure amb l'esperit de superació, l'esforç, el sacrifici i el respecte. És a dir, l'antítesi d'allò que representa Ángel Mármol Baena. I és que un àrbitre esportiu, que amb el seu racisme lingüístic viola els drets humans, no sols no pot ser àrbitre de res, sinó que tota federació veritablement democràtica l'hauria d'expulsar.

Aquest cas m'ha recordat el de l'entrenador del Vic de tennis taula, Enric Aparicio, que va ser expulsat per l'àrbitre Guillermo Muñiz, per animar la jugadora Mònica Weisz dient-li: "Vinga, Mònica, ara és el moment!". És un cas que, tot i que es va produir el 1998, el tinc ben present perquè vaig parlar-ne àmpliament en el meu llibre Jo no sóc espanyol. Ara he revisat el text i he vist que, malgrat els divuit anys transcorreguts, tot continua exactament igual.

El 3 de juliol passat, el músic Quimi Portet, en qualitat de passatger d'un vaixell de Baleària, va denunciar que un cambrer es va negar a atendre'l quan li va demanar "un cafè amb llet". La resposta, carregada de menyspreu, va ser aquesta: "Mira: en gallec, espanyol, francès, anglès, fins i tot en italià, t'entenc; en català o mallorquí ja no". Baleària, això no obstant, no ha acomiadat el cambrer. L'únic que ha fet ha estat respondre a Portet que, d'acord amb el seu Codi de Conducta i Ètica Empresarial, "vetllarà sempre per garantir el millor servei i respecte a tots els seus clients". Això, però, és mentida. Mentida en majúscules. Recordem que l'agost de l'any passat, el músic Cris Juanico va ser acusat pel personal de Baleària de faltar-los el respecte per adreçar-se a ells en català a l'hora de tramitar la targeta embarcament. Fins i tot, en veure que ell es negava a parlar en espanyol, van cridar la policia. En aquell cas, Baleària va dir exactament el mateix que ha dit ara: mentides i més mentides.

El 6 de maig passat, Mercè Teodoro i Peris, advocada col·legiada ICAV 6846, denunciava haver estat víctima de discriminació lingüística per part del Jutjat de Primera Instància núm. 1, de Sagunt (Camp de Morvedre), que li exigia una traducció a l'espanyol d'un document, tot contravenint, així, la legislació internacional, la del País Valencià i la de l'Estat espanyol, que estableix que totes les parts, inclosos testimonis i pèrits, tenen dret a emprar la llengua o llengües oficials al territori. El dia 6 d'aquest mes de juliol, a la Universitat d'Elx s'hi podia llegir aquest cartell: "Por favor, diríjanse al personal del edificio en castellano". Marta Geniüda, l'estudiant que ho va denunciar, ha estat escoltada per Acció Cultural del País Valencià, que ha demanat explicacions al rectorat de la Universitat.

El 10 de juliol, una mare, la senyora Lioba Costa, va denunciar que un socorrista de la platja de la Fosca, a Palamós, es va negar a atendre el seu fill perquè li parlava en català: "No te endiendo y no vendré", li va respondre. I l'endemà mateix, en el Centre d'Atenció Primària (CAP) de Drassanes de Barcelona, una infermera no va voler atendre un pacient, el senyor Rubén J.M., perquè li parlava en català. "¡Fuera de la consulta!", li va dir. El racisme lingüístic és així. La senyora Costa ho ha denunciat a l'Ajuntament, al Síndic de Greuges i al col·lectiu Drets.cat, i el senyor Rubén va omplir el full de reclamacions, ho ha denunciat a la Plataforma per la Llengua i també anirà al Síndic de Greuges. Però ja veiem que estem atrapats en un cercle viciós anomenat Estat espanyol. Un Estat espanyol que viola sistemàticament els Drets Humans, odiant, menyspreant, discriminant, agredint i escarnint persones en funció del seu origen. Llevar àncores d'un Estat així no és només una qüestió de supervivència, és també una qüestió de principis.

El Món , 18/7/2016
 
L'aeroport del Prat sota la dictadura de Madrid Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 juliol 2017
L'aeroport del Prat sota la dictadura de MadridEl 27 de març de 2007, més d'un centenar d'entitats acadèmiques i empresarials de Catalunya es van aplegar en un acte per reivindicar per al país el control de l'aeroport del Prat i el seu alliberament del dogal al coll amb què l'Estat espanyol l'empresona i el degrada. Va ser un acte insòlit, aquell; un acte que va astorar molta gent, per la barreja de noms, alguns significadament en contra de la llibertat nacional de Catalunya, que van entendre que tampoc ells no podien créixer dins d'un país sotmès a un Estat espanyol que camina en sentit invers a l'evolució dels temps i que ha a arribat al segle XXI sense trobar cap altra manera de reafirmar-se que no sigui intentant empetitir el progrés i la projecció internacional de la nació catalana. I, naturalment, l'aeroport del Prat és una estructura bàsica d'aquest progrés i d'aquesta projecció.

A l'acte, impulsat per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball i el RACC, van assistir-hi prop de mil persones entre les quals Andreu Mas-Colell, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, que va dir això:
"Es pot ser una gran ciutat sense port, però no es pot ser una gran ciutat sense un gran aeroport. Les idees que no entren per mitjans electrònics, les idees, per tant, que van amb les persones que viatgen, entren per l'aeroport. I amb les idees hi entren les seus d'empreses i d'organismes internacionals, els centres de recerca, les escoles, els grans congressos... Els aeroports connecten directament amb el sistema nerviós d'un territori i d'un país. [...] En aquest marc, ens convé portar el timó de la navegació. Només així Barcelona podrà assolir el millor aeroport que li sigui estructuralment possible. Per a aquesta fi, no ens ajuda que un altre negociï en el nostre nom, sobretot si, a més, tenim raons serioses per creure que aquest altre no és realment el nostre agent."
Doncs bé, han transcorregut gairebé deu anys, d'aquell acte, i el més calent és a l'aigüera. Som exactament en el mateix punt on érem, i les perspectives són nefastes, perquè l'Estat espanyol no manté només el dogal al coll de Catalunya, sinó que l'estreny encara més cada dia que passa. L'escàndol generat per Vueling, la companyia de baix cost que controla insòlitament –remarquem-ho; insòlitament– gairebé la meitat dels vols del Prat, que ha causat perjudicis milionaris, que ha menyspreat els usuaris fins a tractar-los com a bestiar, que els ha enganyat i que s'ha negat a donar-los cap mena d'informació, que ha explotat laboralment els seus treballadors i que ha difós una imatge caòtica i tercermundista de Catalunya, forma part d'aquest dogal. I el paper de convidat de pedra, humiliant, diria jo, del govern de Catalunya en tot aquest afer encara ho ha deixat més clar. Sense competències sobre el principal aeroport del país, el govern català només ha pogut tenir-hi un paper que podríem qualificar d'ONG. És a dir, el d'un voluntariat que es posa darrere d'un taulell per assessorar les víctimes del caos sobre com cursar les denúncies i que reparteix entrepans. Realment ignominiós i inadmissible.

No passarà res, tanmateix. L'aeroport del Prat no és un hub, no és un veritable centre de connexions, com Barajas, perquè Espanya ho prohibeix. Espanya sap que, sense el dogal, Barcelona superaria Madrid en quatre dies. Barcelona, però, és la capital de Catalunya, i Catalunya és precisament el nom que el govern espanyol vol degradar de cara al món. Fins i tot a costa de matar la gallina dels ous d'or. Cal ser molt ruc per voler destruir la imatge de Catalunya, un país que el 2015 es va consolidar com la principal destinació turística de l'Estat al qual va aportar disset milions i mig de visitants. Però la mort de Catalunya és una vella obsessió espanyola, i tot s'hi val; inclosa la irracionalitat. Fins i tot José Manuel Villarejo, alt comandament de la policia espanyola, adscrit a la direcció adjunta operativa del cos, va reconèixer davant el jutge l'existència d'una operació contra Catalunya orquestrada des del ministeri de l'Interior.

Però què hi ha darrere de Vueling, que afavoreixi una operació governamental espanyola per desacreditar Catalunya internacionalment? Vueling va néixer amb l'objectiu de destruir Spanair –nom ben incongruent, tot sigui dit–, que tenia el suport de la Generalitat a fi de contrarestar l'opressió espanyola en l'espai aeri i que comptava amb una direcció molt allunyada ideològicament de la de Vueling i de tot el que hi ha o hi ha hagut al seu darrere, començant pel grup Planeta, de José Manuel Lara, membre destacat de la caverna espanyola, diversos elements situats en l'òrbita del Partit Popular, un sanejament d'Iberia, que, ves per on, adquireix Vueling per quatre rals i que la utilitza per sanejar-se, una fusió l'any 2010 entre Iberia i British Airways, que creen un dels principals grups aeris del món, una marxa d'Iberia del Prat, que queda, així, a les mans de Vueling, i un aeroport que, emmanillat i captiu de Madrid, esdevé ja una plataforma perfecta per escenificar-hi el caos i llançar el missatge subliminar previst: "Com pot ser un Estat un país bananer que ni tan sols sap gestionar un aeroport?" L'aeroport del Prat, és clar, no el gestiona Catalunya, el gestiona Espanya, però això el missatge no ho diu. L'important és que els mots "Catalunya" i "caos", apareguin junts com més millor.

Per sort, fins i tot la premsa internacional s'ha fet ressò de l'operació mafiosa de l'Estat, palesada en les reunions de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, amb ple coneixement del president espanyol Mariano Rajoy, que té l'objectiu de criminalitzar les figures polítiques i les entitats més significatives de Catalunya, ANC, Òmnium, Barça..., tot dinamitant-ne també les infraestructures, entre les quals, evidentment, el sistema sanitari. En aquest capítol, per cert, cal incloure el sistema ferroviari de rodalies que tots els governs espanyols –sempre beneficiant Madrid– han mantingut en règim tercermundista fins a extrems al·lucinants, com ara el fet que per arribar a una destinació determinada sigui més ràpid no pas agafar el tren que t'hi porta, sinó esperar-ne un de semidirecte, pujar-hi, passar de llarg per la teva estació, arribar fins al final de trajecte i, tot seguit, fer mitja volta en un tren que, aquesta vegada sí, s'aturi al lloc on anaves. No és estrany que Rodalies, en la darrera dècada, hagi perdut deu milions de viatges, un milió per any, de mitjana.

La part positiva del cas de Vueling i del clavegueram estatal que hi ha al darrere –d'un gran mal en surt un gran bé– és que ha ajudat molta gent a prendre consciència de la necessitat vital que té Catalunya de ser un Estat, i, en aquest sentit, l'aeroport Internacional de Barcelona, com a nus de comunicacions de referència internacional que hauria de ser, és una estructura d'Estat. Cada dia que l'aeroport del Prat, com tota la resta d'infraestructures, continua sotmès a la dictadura espanyola, és un dia més de pèrdues milionàries per a l'economia catalana i per al progrés i el benestar del país. Un país que depèn d'un altre per comunicar-se amb la resta del món, no és un país lliure.

El Món , 11/7/2016
 
Fernández Díaz & De Alfonso, Conspiradors Associats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 juliol 2017
Fernández Díaz & De Alfonso, Conspiradors AssociatsEl cas del ministre espanyol Jorge Fernández Díaz i del jutge Daniel de Alfonso és un dels més escandalosos que ha donat la política europea en els darrers anys. Escandalós, perquè estem parlant del ministre d'Interior d'un Estat i del director d'una Oficina Antifrau, que mantenen llargues reunions –quatre hores en total– sobre les diferents maniobres que es poden dur a terme per criminalitzar les figures més representatives de dos partits polítics. Les reunions, que tenen lloc l'any 2014, queden enregistrades a través d'un mòbil, i enguany, dies abans de les eleccions espanyoles del 26 de juny, el seu contingut és difós per capítols pel diari Público. Fins aquí, doncs, la síntesi dels fets; uns fets, remarquem-ho, que haurien causat un terratrèmol d'una magnitud extraordinària en l'escala de valors de països d'autèntica cultura democràtica. Per un cas similar, el cas Watergate, el president nord-americà Richard Nixon es va veure obligat a dimitir el 1974. Es va considerar que havia comès un delicte contra els Estats Units, perquè la seva acció desacreditava els principis democràtics d'aquell país. Espiar l'adversari amb la doble intenció de perjudicar-lo i d'afavorir els interessos polítics d'una de les parts és un delicte, i Nixon ho va pagar.

En el cas Fernández Díaz/De Alfonso hi trobem dos ultranacionalistes espanyols, el segon dels quals es posa literalment a les ordres del primer –"considérame un cabo de tu ejército policial", li diu–, i una praxi mafiosa que pretén dinamitar els dos partits independentistes, CDC i ERC, que configuren actualment el govern de Catalunya. I per si això no fos prou, la conversa revela que el president Mariano Rajoy n'està al cas i ho aprova. Fins i tot es vanten d'haver destrossat una sanitat que té un gran prestigi a Europa: "Les hemos destrozado el sistema sanitario". Tot s'hi val en nom d'Espanya, fins i tot la conducta política més abjecta, antidemocràtica, execrable i repugnant. Ja ho diu De Alfonso en el despatx de Fernández Díaz: "Yo soy español por encima de todo". Per damunt de l'ètica, també. Fernández Díaz arribava a telefonar personalment a directors de diari perquè donessin per bones informacions que eren fastigosament falses i fabricades, com ara les que acusaven Artur Mas i Xavier Trias de tenir comptes a Suïssa.

Arribats aquí, no sorprèn gens que, en sortir a la llum les converses, Mariano Rajoy s'hagi fet l'orni tot negant l'evidència, o que Fernández Díaz no hagi estat destituït o que De Alfonso no hagi dimitit. Tot al contrari. S'han vist tan atrapats, tan despullats d'arguments, que han optat per allò que sempre ha definit el nacionalisme espanyol, que és la fatxenderia més esperpèntica. Fernández Díaz, per mitjà de declaracions rabiüdes als mitjans de comunicació, i De Alfonso, adoptant el to d'un pinxo de taverna contra els diputats dels Parlament de Catalunya, han recorregut a allò tan vell que diu que la millor defensa és un atac, és a dir, el recurs de qui no té arguments, i han dit que els malfactors no són ells, sinó els qui han enregistrat les converses. Talment com si l'enregistrament il·legal d'un fet delictiu excusés la comissió del delicte i les víctimes no existissin. En realitat, és el comportament dels covards, que és el que són Fernández Díaz i De Alfonso. Dos covards. Dos individus sibil·lins, incapaços d'actuar a cara descoberta, que pretenen aconseguir amb nocturnitat i traïdoria allò que les urnes els neguen. La seva és l'estratègia de l'impotent. L'impotent aboca carros de merda sobre persones que són millors que ell.

El nivell d'aquests pinxos es fa ben palès en comentaris com aquest de Fernández Díaz: "Si esto está en el juzgado y sale, nadie sospechará que sale de la policía"; o com aquest de De Alfonso, que fins i tot arriba a fer fàstic pel seu inhumà primitivisme taurí: "Yo, ministro, soy partidario de asestar el golpe cuando el golpe va a acabar con el animal. En fin… darle los rejonazos y clavarle las picas, no le mato. Yo un golpe así es un golpe mortal. Yo, me aseguraría de que estuviera bien asestado, para que si es mortal sea mortal". Deixo les citacions en espanyol, perquè la llengua catalana, que és més suau, ablaniria el que no mereix ser ablanit.

Ara com ara, per sort, és difícil trobar a Catalunya persones que se sorprenguin d'aquestes maniobres. D'Espanya ja no sorprèn absolutament res. És un Estat amb una incultura democràtica esborronadora, un Estat que no sols no té escrúpols a l'hora de servir-se de pràctiques feixistes per imposar la devoció religiosa a un déu tronat i absolutament decadent anomenat Espanya, sinó que les protegeix. Sense anar més lluny, PP, PSOE i Ciudadanos s'han unit per impedir que Fernández Díaz hagi de retre comptes de la seva conducta al Congrés. I és que els crits que es van sentir a Madrid, la nit electoral del 26-J, repetint una vegada i una altra "¡Yo soy español, español, español! ¡Yo soy español, español, español!", ho diuen tot. Diuen la profunda crisi d'identitat d'aquell país, un país que ja no sap qui és ni què és. Catalunya li ha punxat el globus de la mentida que havia construït i ara comença a prendre consciència de la seva galdosa feblesa. El crit de "¡Yo soy español, español, español!", per tant, no és pas un crit de coratge. En absolut. És un crit de covardia, un crit de pànic, un crit de dolorosa i desesperada impotència.

El Món , 4/7/2016
 
Establiments que tanquen Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 juliol 2017
Establiments que tanquenEn molt poc temps, aquests darrers mesos, Sant Cugat ha perdut diversos establiments molt arrelats, d'aquells que en diem "de tota la vida". No és que es tracti d'establiments amb segles d'història, és clar, però els anomenem així perquè s'han mantingut a lloc una bona colla de dècades i ens fa l'efecte que sempre han estat allà, que formen part del paisatge urbà. I és lògic que sigui així, en part, perquè són moltíssims els santcugatencs, de naixença o d'adopció, que tenen menys anys que alguns d'aquests establiments.

No fa gaire vam haver de lamentar la desaparició del Celler Santa Maria, al carrer del mateix nom, dirigit pel matrimoni format per en Josep i la Teresa; després ens va arribar la notícia del tancament de la botiga de moda infantil Margarita, al carrer de Xerric, de la senyora Margarita Gómez; i tot seguit, en qüestió de dies, vam saber que passaria el mateix amb can Campmany, la botiga de roba per a gent gran del carrer de Valldoreix, de la senyora Rosa Maria Campmany. En el primer cas, el del Celler Santa Maria, estem parlant d'un establiment amb seixanta-set anys d'història, inaugurat el 1949; en el segon cas, el de la botiga Margarita, l'antiguitat seria de trenta anys; i en el tercer, el de la botiga Campmany, hem de situar la seva obertura el 1948, és a dir, seixanta-vuit anys enrere.

Avui dia, en assabentar-nos que un comerç tanca les seves portes, tendim a pensar que el negoci ha fet fallida i que no quedava altre remei, però, per sort, no és pas aquesta la raó dels tres establiments esmentats. El Celler Santa Maria ha dit adéu perquè els seus propietaris volen iniciar una nova etapa a la seva vida des d'un nou vessant professional, i els altres dos pleguen per jubilació. Les persones ens fem grans, els temps canvien i els negocis familiars, tal com els hem conegut, heretats per fills i néts, semblen fruit d'una altra època. Ara tot és efímer, i allò que té valor no és l'antiguitat, sinó la novetat. Com més nou sigui un establiment més podrà presumir de modern. Tanmateix, hi ha una cosa que no lliga en aquest canvi de valors, i és la importància que donem a allò que és antic quan viatgem. ¿Com és que menystenim el que és antic en el nostre entorn, i, en canvi, quan viatgem pel món, fotografiem admirats els establiments més antics? És tota una paradoxa.

Un altre element indicatiu del signe dels nous temps el trobem en els noms dels comerços. Ara, per semblar modern, cal ser sofisticat. Allò que és planer, resulta antic. Ara les botigues que s'obren no es diuen Margarita o Campmany, això fa antic. També fa carrincló dir-se can Puig, o can Farriol, o ca la Laia... Ara toca posar-hi noms anglesos amb especificacions també en anglès. Aquests noms i rètols no diuen res que no es pugui dir en català, però es veu que en anglès sona d'allò més modern i la gent, només llegir-ho, s'amuntega davant la porta de les botigues empesa per una fal·lera compradora que no té aturador. És impressionant! Un negoci rodó! M'esgarrifo només de pensar el munt de diners que devem haver perdut per no haver descobert aquest secret cent o dos-cents anys abans. Gràcies, Josep, Teresa, Margarita i Rosa Maria per la vostra senzillesa i professionalitat davant i darrere el taulell.

Cugat.cat , 1/7/2016
 
Trucant a les portes del paradís Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 juliol 2017
Trucant a les portes del paradísL'anomenada crisi dels refugiats que truquen a les portes d'Europa –322.000 l'any 2015, segons dades de l'ACNUR–, després d'haver travessat la Mediterrània i d'haver deixat enrere tot el que tenien, tot el seu món, fugint de la guerra, de la desolació, de la fam i de la mort, marcarà per sempre la nostra història. Són milers les persones, ara encerclades en camps miserables com si fossin bestiar, que tenien idealitzada la Unió Europea. Pensaven, com escriu el poeta, que era la terra "on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç", i es van llançar a una odissea que els ha dut a topar-se de cara amb l'antítesi de tot això. S'han vist amuntegats sota la pluja, em mig del fang, morts de fred, tractats com a éssers inferiors, sotmesos a la brutalitat militar, a una alimentació deficient, a unes condicions higièniques humiliants... Han vist, en definitiva, que no hi ha ningú amb més capacitat per degradar la condició humana que els mateixos éssers humans. Especialment els humans més rics, més cultes, més nets, més desvetllats i més gelosos de la seva parcel·la de paradís.

Potser el Primer Món no és ben bé el paradís. Però és comprensible que a molts dels qui viuen en el Tercer Món els ho sembli. Amb el cost de totes les coses que un infant d'Europa porta a sobre, quan surt de casa, podria viure una família sencera en els països subdesenvolupats. I es diria que tenim por que això ens sigui pres. I per justificar o disfressar aquesta por diem des del sofà de casa que no és cert que siguin refugiats. Diem que alguns, potser sí que en són, però que la resta són vividors, aventurers, oportunistes o terroristes. És l'argument perfecte per justificar l'immobilisme, per no pressionar els governs estatals, per contemplar tota aquella desesperació través del televisor amb la mateixa actitud indiferent o escèptica de qui veu una pel·lícula excessivament dramàtica. Al capdavall, si són paràsits, no cal amoïnar-se.

Però no són paràsits. Són persones que han perdut pares o mares o fills o germans o avis entre els milers de morts que hi ha hagut fins ara en l'infern del qual han fugit. I en aquest punt, el menyspreu de l'Estat espanyol per aquesta gent és brutalment escandalós. Estem parlant de l'Estat que ha prohibit que Catalunya pugui acollir-ne 4.500, com havia previst la Generlitat. El cas més colpidor ha estat el del camp d'Idomeni, entre Grècia i Macedònia. En només tres dies, a final del maig passat, la policia grega va foragitar deu mil persones. Es tractava de canviar-les de lloc, d'enviar-les a camps improvisats que permetessin treure Idomeni del focus d'atenció dels mitjans de comunicació internacionals. Ja se sap, les coses que no tenen nom són més difícils d'identificar. Passen més desapercebudes i sembla que no existeixin.

Són tants els compromisos que un dia vam signar i que hem oblidat. Hem oblidat que la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix el dret de les persones, en cas de persecució, de ser acollides arreu del món. Hem oblidat que la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea determina que la dignitat humana és inviolable i ha de ser respectada i protegida. Hem oblidat que la Convenció de Ginebra del 1951 i el Protocol sobre l'Estatut del Refugiat del 1967 preveuen garantir els drets de les persones que fugen de la barbàrie. Hem oblidat que els refugiats són éssers humans com nosaltres. I posats a oblidar, hem oblidat també les paraules de Shylock en l'escena primera del tercer acte d'El mercader de Venècia: "Si ens punxeu, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem? Si ens enverineu, no morim? Si ens ofeneu, no hem de venjar-nos?"

Us convido a veure aquest petit vídeo de només cinc minuts, titulat "Idomeni, la vergonya d'Europa", amb imatges colpidores de Blanca Rigau i amb un text escrit i narrat per mi mateix. Dic que les imatges són colpidores, però no únicament pel drama humà que mostren, sinó també per la lliçó de coratge que transmeten gràcies a la capacitat de fer el cor fort que tenim les persones fins i tot en les situacions de més trista adversitat. Feu vostre aquest document sense afany de lucre i difongueu-lo al vostre gust. Moltes gràcies.

Racó Català , 30/6/2016
 
Res de nou a ponent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 juliol 2017
Res de nou a ponentEl resultat d'aquestes eleccions espanyoles m'ha recordat –deixant de banda l'argument–, el títol d'aquell exquisit al·legat pacifista d'Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, que el nazisme va incloure en la seva llista de llibres que calia cremar. La guerra política i antidemocràtica que l'Estat espanyol ha declarat a Catalunya, ha fet que aquesta tingui un front obert a ponent des del qual, dia rere dia, arriben atacs, insults, menyspreus, mentides, falsos amics i declaracions d'amor tan falses com l'ànima de Judes. És un front que, siguin quins siguin els pactes interns que s'esdevinguin d'ara endavant a l'altra banda, restarà obert, perquè Catalunya no aturarà el seu procés d'independència i perquè la incultura democràtica espanyola no acceptarà mai aquest dret. Fins i tot aquells que diuen que acceptarien un referèndum –dit així, en condicional–, amaguen moltes coses cabdals, moltíssimes, sobre aquesta qüestió.

Per tot plegat, i també per la senzilla raó que no són les eleccions del meu país, sempre m'he mirat les eleccions espanyoles amb molta apatia. El meu país es diu Catalunya, és una nació d'Europa i té el seu propi Parlament. El més antic, per cert. Seria diferent si en aquestes conteses el pes de Catalunya al Congrés espanyol pogués ser determinant per provocar-hi canvis substancials, tant de caràcter polític com de mentalitat. Però això no és possible perquè les regles d'aquest joc estan fetes de manera que Catalunya hi tingui sempre un paper merament testimonial. La necessiten per donar una certa versemblança al sistema democràtic espanyol, però els números són els que són. És a dir que, en el millor dels casos, no pot superar els 47 escons, dels 350 que té el Congrés. I com que per reformar la Constitució en calen 211, ja es veu que ni la suma dels 23 d'Euskadi i Navarra, ni la suma, encara més remota, dels 23 de Galícia permetria passar de 93. I en el supòsit que, posats a somniar truites, s'hi afegissin els 32 del País Valencià, els 8 de les Illes i els 15 de Canàries, la xifra no aniria més lluny dels 148. I si, ja en plena al·lucinació, els 60 d'Andalusia ens fessin costat, tampoc no aniríem més lluny del 208.

Amb tot, bo i acceptant que un caprici de l'atzar pogués afavorir la reforma de la Constitució, el resultat que n'obtindríem seria si fa no fa el mateix que ja tenim. Només cal escoltar el Partit Socialista per veure què entén per "estimar Catalunya" i per respectar els seus drets nacionals. La reforma, és clar, tindria un caràcter merament simbòlic perfectament reinterpretable –com es va reinterpretar que Andalusia havia de ser una 'nacionalitat'– a fi de donar al nostre país el rang d'això que ells, paternalistament, en diuen “l'especificitat catalana”. No cal dir que, atès que tothom en aquest vida és una especificitat, també hi entrarien la resta d'especificitats espanyoles. Això sí, ni nació, ni concert econòmic, ni dret a decidir. I per descomptat, entre moltíssimes altres coses, ni seleccions nacionals, ni reconeixement dels Països Catalans, ni doblatge i etiquetatge en català, ni oficialitat d'aquesta llengua a l'Estat per donar-li rang de llengua de ple dret a la Unió Europea, ni obligació dels jutges de saber-la, ni res que sigui propi d'una nació.

Tenint en compte això, la visió catalanocèntrica del resultat d'aquestes eleccions espanyoles només podia ser la mateixa que la d'aquell espectador que, amb l'avorriment marcat a la cara, seu davant del televisor per Setmana Santa disposat a veure per enèsima vegada Ben-Hur, Quo Vadis? o La túnica sagrada. És un panorama ben trist, certament. Però Convergència i Esquerra van decidir ser-hi per tal que la veu de Catalunya que s'escolti al Congrés no sigui només la dels representants catalans del nacionalisme espanyol encabits en els partits sucursalistes i hispanocèntrics, i, com hem vist, han estat molts milers els independentistes que, amb bon criteri, els han donat suport. D'altres, com indica la baixíssima participació, s'han quedat a casa, cosa que demostra el creixement inexorable de la indiferència amb què Catalunya es mira tot allò que Espanya fa o deixa de fer.

Observant la distribució d'escons que han deixat aquestes eleccions, remarquem-ne quatre coses: en primer lloc, i contràriament a les prediccions –desitjos, més aviat– que feien PSOE, PP i Ciudadanos, l'independentisme es manté impertèrrit alhora que el nacionalisme espanyol s'enfonsa a Catalunya. La segona remarca és que Podemos toca sostre a l'Estat espanyol amb uns pobríssims resultats, tenint en compte que sense Catalunya i el País Basc la seva representativitat seria ben petita, cosa, per cert, que diu ben poc de la societat espanyola. Aclarim-ho en una tercera remarca: ni la profunda corrupció del PP, ni les antidemocràtiques maniobres de les clavegueres de l'Estat per criminalitzar els partits i els líders independentistes, amb tota mena de falsedats, són suficients per aconseguir el més mínim canvi en el marc polític d'aquell país. Passaran cent anys i continuaran aturats en la mateixa llamborda. Per a Catalunya, doncs, quedar-se dins l'Estat espanyol seria un suïcidi. Diguem finalment, com a quarta i darrera remarca, que aquestes eleccions han demostrat la immensa buidor de les consignes d'En Comú Podem, en el sentit que un referèndum pactat amb Espanya era possible. Doncs no, no ho és. Ara hauran de decidir si volen sumar-se al veritable canvi, a la veritable revolució, que és la llibertat de Catalunya, o seguir votant eleccions espanyoles i comptant quatre escons a munt, quatre escons avall, durant els propers cent anys.

Catalunya, mentrestant, ha de seguir el seu camí. Cap espectacle electoral espanyol, inclòs l'allau de declaracions i contradeclaracions que ja ha començat, no ens ha de distreure de l'objectiu. Ells no tenen cap més projecte que donar una capa de pintura al seu país per tal que tot continuï exactament igual i que aquesta religió que es van inventar anomenada ‘Espanya' no se'n vagi en orris. Nosaltres, en canvi, tenim una tasca meravellosa per davant, que és la construcció d'un Estat des de baix, des de la transversalitat, des de l'equitat, sense ridícules ínfules imperials i lliure per sempre més de les arrels totalitàries de l'Estat espanyol. És un tasca apassionant d'autogovern que necessita tota la nostra energia, una energia que no poden permetre que es malmeti o que es dispersi caient en el parany de les disquisicions reformistes dels qui ens volen eternament sotmesos. Un poble que no s'autogoverna és un poble sense nom.

El Món , 27/6/2016
 
Petit recull de sentències espanyolistes frustrades Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 juliol 2017
Petit recull de sentències espanyolistes frustradesSi haguéssim de fer un recull de totes les vegades que els partits nacionalistes espanyols han dit que el procés català era mort, ja faria força temps que l'hauríem enterrat. Ho van dir arran de la consulta que es va celebrar el 9 de novembre de 2014, i van ser espectacularment derrotats amb un 81% de vots favorables a la independència. Ho van repetir arran de les eleccions catalanes del 27 de setembre de 2015, i van tornar a ser espectacularment derrotats, en obtenir l'independentisme la majoria absoluta amb 72 escons. I ara, arran de les eleccions espanyoles del 26 de juny, les del seu país, ho han repetit de bell nou. Fem-ne aquesta petita memòria:

  • 30/12/2014, Enric Millo (PP): "El Procés està en via morta."
  • 28/1/2015, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està tocat de mort."
  • 28/2/2015, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està en via morta."
  • 8/3/2015, Jordi Cañas (Ciudadanos): "El procés independentista ha mort."
  • 8/12/2015, Albert Rivera (Ciudadanos): "Direm adéu al Procés."
  • 17/12/2015, Juan Carlos Girauta (Ciudadanos): "Si guanyem a Catalunya el Procés queda mort."
  • 17/1/2016, Miquel Iceta (PSC-PSOE): "El Procés és inviable."
  • 8/6/2016, Alícia Sánchez-Camacho (PP): "El Procés està tocat i enfonsat."
  • 8/6/2016, Inés Arrimadas (Ciudadanos): "Crònica d'una mort anunciada."
  • 9/6/2016, Xavier García Albiol (PP): "El Procés ha mort."
  • 17/6/2016, Juan Carlos Girauta (Ciudadanos): "El Procés sobiranista és mort."

Són ben curioses les contradiccions en què incorren una vegada i una altra tots aquests personatges que, dissortadament per a ells, no s'han aturat mai a pensar en el galdós paper que els reserva la història com a col·laboradors del sotmetiment del seu poble a un Estat que se li declara superior. Primer donen per mort el Procés, tot seguit diuen que "està tocat de mort", després tornen a dir que és mort. Més tard s'ho repensen i diuen que "diran adéu al Procés". A continuació diuen que el Procés morirà si guanyen ells. Però perden i en surten escaldats. Més endavant diuen que és "inviable". Inviable? Que no havíem quedat que era mort? I un temps després tornen a insistir que el Procés és mort, mort, mort... Mort i enterrat, mort i enterrat, mort i enterrat...

Són contradiccions ridícules, no hi ha dubte, però perfectament lògiques, perquè estan motivades per un desig que es veu reiteradament frustrat i que empeny aquesta gent tan ufana i tan superba a creure que, a força de donar per fet el desig, aquest esdevindrà realitat. Fan com l'infant atemorit que es diu a si mateix "no tinc por", "no tinc por", "no tinc por", amb l'esperança que com més ho digui més foragitarà la por. Però la por no se'n va, i la conseqüència d'això és una dificultat afegida: ara, a més de la por, cal sumar-hi la frustració. Em temo, tanmateix, que mancats d'altres recursos intel·lectuals, polítics i jurídics, els nacionalistes espanyols estan condemnats a conviure amb la seva por i amb la seva frustració, perquè el procés d'independència de Catalunya continuarà endavant inexorablement fins a la consecució d'un Estat. Aleshores, per bé que massa tard, entendran aquestes sàvies paraules de Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors."

Nació Digital , 25/6/2016
 
Perill a la rambla de Jaume Sàbat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juliol 2017
Perill a la rambla de Jaume SàbatJa fa una bona colla d'anys que existeix la rambla de Jaume Sàbat, a Sant Cugat. Exactament vint-i-un. Es va inaugurar l'11 de març de 1995 en homenatge al mestre pastisser Jaume Sàbat, que havia mort dos anys abans després de tota una vida al capdavant d'un establiment que avui, conduït pels seus fills, continua essent una de les icones comercials de la ciutat. Són moltíssims els santcugatencs que, tot i resultar-los difícil dir el nom d'alguns carrers del centre urbà, saben perfectament on és la pastisseria Sàbat. Especialment, és clar, l'establiment del carrer de Santiago Rusiñol. Però retornant a la rambla de Jaume Sàbat, cal dir que hi ha un problema que caldria solucionar.

Situada entre la rambla del Celler i el carrer Dos de Maig, la rambla de Jaume Sàbat és una drecera utilitzada per infinitat de motoristes. Els més assidus són els repartidors de pizza provinents d'un establiment proper, però n'hi ha molts d'altres. N'hi ha prou d'asseure's una estona en un banc o en una de les terrasses que hi ha, per comptabilitzar el pas sistemàtic d'un gran nombre de motos. No hi hauria res a dir si aquesta rambla fos un carrer obert al trànsit rodat, però no ho és. És un carrer de vianants al qual només tenen permès accedir-hi els veïns que tanquen el cotxe en algun dels garatges que hi ha.

Ignoro si fins ara s'hi ha produït algun accident, em sembla que no, però el perill hi és, perquè és una zona tranquil·la on la gent que hi passa, especialment la gent gran i els infants, ho fa despreocupadament, és a dir, convençuda que aquella és una zona segura i sense perill. Però el perill hi és, perquè les motos hi circulen a gran velocitat i un dia hi haurà un accident arran del qual ens preguntarem com és que aquesta circulació era permesa i correrem a prendre mesures perquè no torni a passar. Sortosament, com dic, no ha passat res. Però una moto pot fer molt de mal i em sembla que caldria actuar. No és qüestió de posar el focus només en els repartidors de pizza, que com tots sabem sempre tenen pressa, sinó també en els altres motoristes incívics que fan el mateix. Amb relació als primers, n'hi hauria prou de cridar l'atenció a l'establiment, però pel que fa als segons caldrà que l'Ajuntament prengui una mesura més dràstica. Amb civisme tot seria més fàcil, tanmateix hi ha motoristes per als quals un carrer de vianants és una via lliure de cotxes i semàfors a través de la qual s'hi pot fer més via.

Tot Sant Cugat , 23/6/2016
 
Podemos, l'esquer del sistema Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 07 juliol 2017
Podemos, l'esquer del sistemaÉs natural que hi hagi persones que, carregades de bona fe i amb veritables ganes de regeneració democràtica, davant del desolador panorama electoral espanyol, amb partits tan anacrònics i immobilistes com el Partit Popular, el Partit Socialista i Ciudadanos, pensin que votar Podemos és l'única alternativa que tenen. Quan tot el que coneixes t'obliga a posar-te una pinça al nas, és humanament comprensible que siguis procliu a deixar-te engalipar per algú que et promet la lluna en un cove.

Però què té de nou, Podemos, més enllà de prometre la lluna en un cove? Epidèrmicament moltes coses. Les seves maneres són diferents de la resta de partits, perquè també ho és la seva gènesi. Podemos és un producte televisiu, comandat per un telepredicador, que té molta cura dels gestos que calen per aconseguir una imatge que faci parlar o per transmetre la idea que entre el seu partit i la resta hi ha un abisme. Però és un miratge, perquè es tracta del mateix xarop de sempre en una flascó diferent: un nou model d'ampolla, un vidre més suggerent, un tap més elaborat i de disseny, una etiqueta de colors més vius... i uns bons cops d'efecte televisius. A partir d'aquí, ja només cal que hi hagi gent, com més millor, que pensi que aquella és justament la fórmula que estava cercant i que voti.

En realitat, la fórmula Podemos és l'instrument contemporani de l'Estat espanyol per neutralitzar, per la via de l'engany, allò que en un altre context neutralitzaria per la via militar: l'independentisme català. No és que el sistema espanyol combregui amb el discurs de Podemos –sense el conflicte amb Catalunya, Pablo Iglesias continuaria amenitzant els debats de televisions com Intereconomía i La Sexta–, però el necessiten, perquè ja s'ha vist que PP, PSOE i Ciudadanos no sols no frenen l'independentisme català, sinó que el fan créixer encara més. Podemos, doncs, és la solució, l'única solució. Podemos, al capdavall, no és antisistema. Malda per semblar-ho, cert, perquè necessita una imatge pròpia davant del trident, però no és res més que una versió actualitzada del PSOE, en la mateixa mesura que Ciudadanos no és res més que una versió actualitzada del PP.

En aquest sentit, el tema del referèndum de Catalunya dóna un matís diferencial a Podemos. Un matís força barat, ja que prometre un referèndum no té cap cost. D'una banda, perquè a Espanya mai ningú no el reclamarà; i de l'altra, perquè el discurs és prou murri per fer que un bon grapat de catalans de bona fe se'l creguin sense que, arribat el moment, li puguin retreure res. "Si nosaltres governem, el referèndum es farà", prometia el seu cap de llista català, Xavier Domènech. Magnífic. I si no governen? Doncs se'n rentaran les mans, naturalment. I si governen, però sense majoria absoluta, tampoc no hauran de complir perquè no sumaran. ¿I si calgués reformar la Constitució primer? Millor encara, perquè calen 211 diputats i això ho fa inviable. Però què passaria si, ni que fos per casualitat, Podemos arrasés i els diputats li sortissin per les orelles? Doncs que l'operació es podria endarrerir tant com calgués gràcies a puntuals i oportuníssims entrebancs polítics o jurídics. Amb tot, si finalment una miraculosa conjunció astral permetés fer aital referèndum, seria vinculant? Votarien, com és lògic, els catalans, o votarien també els espanyols? I quina seria la pregunta? Seria una pregunta concreta, clara i inequívoca –"Vols que Catalunya sigui un Estat independent? Sí o No?"– o s'hi afegirien altres elements per poder manipular el vot i els resultats?

Com hem dit, Podemos no és res més que una versió rejovenida del PSOE, una mena de Zapatero.2. Zapatero va dir: "Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya"; i Iglesias diu: "Respetaré los derechos nacionales de Catalunya". No es pot demanar un grau de sintonia més alt. Zapatero, recordem-ho, era "el hombre que entiende a Catalunya", i Iglesias és "el hombre que respeta a Catalunya". Fins i tot el to paternalista de tots dos, en referir-se als catalans, en la línia d'aquella cantarella estúpida que adopten alguns adults quan s'adrecen a una persona molt vella, com si fos un nadó, és el mateix.

Però Podemos diu moltes més coses, i com més en diu més es retrata com el partit nacionalista espanyol que és. Xavier Domènech ho deixava ben clar en confessar que la proposta de referèndum que ells fan no és "electoral, sinó estratègica" per definir un nou model de país. I de quin país parla, en aquestes eleccions espanyoles? D'Espanya, és clar. Espanya és el país del senyor Domènech, i és per això que és cap de llista d'unes sigles sucursalistes que tenen el seu centre neuràlgic a Madrid, la capital d'Espanya. La dreta i l'esquerra espanyoles poden divergir en certs aspectes socials, però mai en el seu nacionalisme espanyol. Si com a mínim ho reconeguessin ja seria un pas, però no. Els seus principis, tanmateix, parlen per ells: El seu país? Espanya. La seva obsessió? La unitat d'Espanya. El seu projecte per a Catalunya? Més Espanya. D'aquí no els treus. Ho deien segles enrere, quan anaven a cavall, i ho diuen ara, que van motoritzats. Per això van acceptar que en el debat electoral a quatre, emès per diverses televisions –debat tristament masclista, sigui dit de passada–, se silenciés la veu de Catalunya, excloent-ne els seus representants no sucursalistes. Un punt, aquest, que concorda amb les mentides que han arribat a dir relatives al Corredor Mediterrani per maquillar la seva dèria d'establir en paral·lel un corredor aragonès que la Unió Europea ja va rebutjar per improductiu i forassenyat. Els mou, per descomptat, el mateix anhel que al PP i al PSOE amb l'AVE: vertebrar Espanya. Si poguessin crearien la Xarxa Radial de Corredors d'Espanya.

Podemos és la pell de xai amb què el nacionalisme espanyol pensa entabanar un bon nombre de catalans en aquestes eleccions. De fet, independentment del resultat i obviant que els catalans diferenciem molt bé les eleccions espanyoles de les eleccions del nostre país, en farà una lectura propagandística contra l'independentisme. Per això el sistema els ha promogut, els ha ajudat a créixer i ara els vol rendibilitzar. Podemos és el partit antisistema que Espanya necessita per perpetuar el sistema.

El Món , 20/6/2016
 
Un senyor de Dublín i un senyor de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 juliol 2017
Un senyor de Dublín i un senyor de Sant CugatL'escriptor i traductor Josep M. Jaumà, fill de Reus però resident a Sant Cugat des de fa quaranta-vuit anys, ha rebut en poc temps diversos premis pel seu treball en la traducció del llibre Irlanda indòmita, que recull 150 poemes de William Butler Yeats. Ha rebut per la mateixa obra el Premi Crítica Serra d'Or, el Premi Rafael Jaume de traducció poètica, que concedeix l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana de les Illes, i la Menció Especial de Traducció dels Premis Ciutat de Barcelona. És un reconeixement del tot merescut, perquè Jaumà ha fet un treball esplèndid, exquisit, diria jo.

El llibre, que és la primera antologia de l'obra de Yeats traduïda al català, abasta des del 1889, quan Yeats tenia vint-i-quatre anys, fins als darrers poemes de la seva vida, escrits el 1939 poc abans de la seva mort. El nombre de 150 poemes no és casual, ja que s'ha volgut que fos així per celebrar el cent-cinquantè aniversari del seu naixement a Dublín, la capital de la República d'Irlanda. Yeats, com sabem, va ser un home fortament implicat en el dret a la independència del seu país, i en els seus textos hi trobem moltíssimes al·lusions als grans líders del moviment d'alliberament de l'illa, com ara Edward Fitzgerald, Robert Emmet, Thomas Davis, John O'Leary, Charles Stewart Parnell... o els màrtirs Kevin O'Higgins i Roger Casement. Com diu Josep M. Jaumà, la seva era "una poesia d'expressió personal per ajudar a sentir i a reflexionar a tot un poble. There is no fine literatura without nationality: la Irlanda somniada, el país que havia conservat la dimensió espiritual de la vida, havia d'estar a l'extrem oposat de l'Anglaterra puritana, materialista i colonialista."

Crec que no seria bo parlar de l'obra de Yeats sense fer-ne un tast, per petit que sigui. Heus aquí dos petits bocins que m'agraden molt i que queden al marge del vessant polític. Un és "L'amant suplica a l'amiga a favor dels vells amics":
Malgrat que brillen els teus dies,
i que hi ha veus entre la gent
i nous amics que t'elogien,
no siguis orgullosa i cruel;
pensa en els amics d'abans:
s'alçarà el flux amarg del temps,
la teva beutat perirà i es perdrà
per als ulls de tothom, menys per a aquests.
I l'altre, "Gratitud als mestres desconeguts":
Allò que es proposaven,
ho feien:
tot penja com gota de rosada
d'un bri d'herba.
Tots els poemes, naturalment, figuren en el llibre en la seva versió original, cosa que permet valorar la re-creació, per part d'en Jaumà, del que ha estat creat, remarcant-ne l'essència i completant allò que ja és en si mateix complet, en la línia del que reclamava Goethe, "evitant la rigidesa d'una armadura: aquest és el propòsit de l'acció viva i eterna" d'una bona traducció. Moltes gràcies per aquest regal als catalans, Josep M. Jaumà.

Cugat.cat , 17/6/2016
 
Sense transversalitat no hi ha Procés Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 juliol 2017
Sense transversalitat no hi ha ProcésLa llibertat és un dret humà bàsic, un dret humà individual i col·lectiu. Tota persona o col·lectivitat nacional amb consciència de ser-ne tenen dret a decidir sobre la seva pròpia vida i a defensar-se en cas que un tercer, en nom d'una pretesa superioritat moral, política o militar, vulgui imposar-los la seva voluntat. Hi ha persones que, per tal de deslliurar-se de responsabilitats, necessiten creure que tot està escrit i que el seu destí està predeterminat. Això, sens dubte, faria el món més submís, més conformat i molt menys conflictiu, perquè el pobre assumiria que el seu destí en aquesta vida és gestionar la misèria i els pobles sotmesos pensarien que és molt lleig això de rebel·lar-se contra els estats opressors. Sense lliure albir, certament, el món seria per als poderosos una bassa d'oli.

Però el lliure albir existeix i hi ha gent que lluita per sortir de la misèria, gent que lluita contra el racisme i l'explotació, contra l'opressió i l'espoliació de nacions emmordassades a les quals se'ls impedeix fins i tot que puguin decidir si volen romandre captives o recuperar la dignitat. I se'ls ho impedeix perquè ni tan sols se les considera nacions, ni tan sols se les considera pobles, ni tan sols se les considera identitats adultes amb capacitat de decisió. No cal dir que aquesta és una lluita difícil, perquè sempre és desigual, però té la força que dóna una causa noble com l'anhel de supervivència. I la lluita per la supervivència sempre és més forta que l'exhibició de prepotència. La prepotència és només el recurs del qui té una debilitat per amagar. L'Estat espanyol n'és un bon exemple. L'Estat espanyol és immensament més vulnerable del que creuen molts catalans, per això fa una exhibició de prepotència tots els dies de la setmana. Necessita que aquests catalans continuïn creient que és un Estat poderós i invulnerable contra el qual sempre s'estavellaran. I, ves per on, així serà mentre aquest missatge no sigui foragitat del marc mental dels catalans que volen i dolen. És a dir, així serà mentre aquests catalans creguin més en la força de l'Estat que en la pròpia.

La desconfiança en les pròpies forces és el principal enemic de tot grup humà, especialment si treballa per la recuperació de la seva llibertat, ja que en lloc de canalitzar l'energia en aquesta direcció la malmet girant-la contra si mateix i cau en picabaralles internes que l'allunyen de l'objectiu. Una altra cosa és, és clar, que aquest objectiu no sigui prioritari. És a dir que no passi de ser un eslògan darrere el qual només hi hagi la intenció de gestionar les engrunes del dia a dia en el camp de presoners. En aquest cas, les picabaralles tenen molt de sentit, perquè són les pròpies dels interns que ja han decidit que no fugiran mai. Si un dia, per una conjunció astral, ve algú de fora i els obre la porta potser sí que sortiran, altrament no ho faran perquè tenen molta feina, moltíssima feina, discutint sobre la intensitat del vermell de les camises que s'han de posar.

La força del moviment independentista català, a diferència d'altres processos similars, rau en la seva transversalitat. La imatge d'unitat entre els diferents segments socials encarnats per Convergència, Esquerra i la CUP té una potència tan gegantina, tan extraordinària, que no és estrany que el món se n'hagi admirat. Només des d'aquesta transversalitat es poden organitzar manifestacions absolutament cíviques de dos milions de persones, només des d'aquest braç a braç entre catalans diversos però units pel noble anhel de la llibertat, es pot convertir l'anhel en realitat. Em sembla que la nostra tendència innata a l'autoflagel·lació, tan pròpia dels captius seculars, no permet adonar-nos del que hem aconseguit. Hem fet el que no ha fet ningú a Europa, que és treure dos milions de persones al carrer sense cap mena de crispació en defensa de la independència d'un poble, i ni tan sols ho valorem. Diem que sí que ho valorem, és cert, però els fets ens desmenteixen. Només cal veure el menyspreu amb què tractem aquest capital humà, aquesta transversalitat tan sanament envejada per Escòcia o Euskal Herria, i tan odiada per l'Estat espanyol. Només que paréssim atenció en el desplegament d'efectius que ha fet l'Estat per dinamitar aquesta transversalitat –incloent-hi infiltracions disfressades d'estelada– ja n'hi hauria prou per prendre consciència del que significa i protegir-la com el patrimoni més preuat. La transversalitat és el vaixell almirall del Procés, i torpedinar-lo i enfonsar-lo és la tasca més important que l'Estat espanyol s'ha encomanat a si mateix. Per això l'hem de preservar.

La famosa foto de l'abraçada entre el president Mas i David Fernàndez no sols va fer la volta al món pel missatge d'unitat que transmetia, també va encendre les alarmes de l'Estat espanyol, perquè, si aquella unitat es mantenia, Catalunya era imparable. Absolutament imparable. Que forces tan ideològicament divergents en el ventall parlamentari, aparquessin les seves diferències, fossin capaces d'empassar-se un munt de gripaus i fessin pinya per aconseguir la llibertat era un fet d'una magnitud política descomunal. No serà, per tant, l'Estat ni el búnquer nacionalista espanyol format per Ciudadanos, Partit Socialista i Partit Popular, qui aturarà el Procés. No tenen arguments polítics, ni jurídics, ni econòmics, ni intel·lectuals, ni militars per fer-ho. El Procés només el poden aturar els mateixos catalans. Per això és normal que hi hagi tanta gent que ara se senti traïda en veure una imatge tan diametralment oposada a la de l'abraçada del president Mas i David Fernàndez. És a dir, l'abraçada en vots al Parlament de Catalunya entre la ultradreta nacionalista espanyola i la CUP. No sé si aquesta foto voltarà molt o poc, pel món, però els qui la vegin i no coneguin el poble català tindran dificultats per entendre que un presoner que diu que vol fugir faci costat als segrestadors en contra dels seus companys de fuga. I encara ho entendran menys en veure el somriure de satisfacció dels segrestadors.

El Món , 13/6/2016
 
Nacionalisme espanyol i independentisme català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 març 2017
Nacionalisme espanyol i independentisme catalàAra fa unes setmanes, a través d'una columna a Cugat.cat, el senyor Santiago Guillén, membre del Partit Socialista, expressava la seva opinió sobre nacionalisme i independentisme a propòsit del procés català, cosa que és absolutament normal i sobre la qual no hi ha res a dir. Una altra cosa és que hom hi estigui d'acord. Jo no estic d'acord, per exemple, en què els últims tres anys de la política catalana siguin un 'caos'. Un caos? Per què? Perquè hi ha una majoria independentista al Parlament? Perquè Catalunya ha dit prou a les agressions que rep per part de l'Estat espanyol en tots els ordres de la vida: econòmic, social, cultural, lingüístic, esportiu...? Que potser és un caos, que una nació vulgui ser lliure? Que potser és un caos, que una col·lectivitat vulgui decidir el seu futur polític a les urnes? Des d'un prisma hispanocèntric sembla que sí.

A mi, ves per on, el que em sembla caòtic és que un Estat com l'espanyol, que criminalitza la llibertat dels pobles, la llibertat d'expressió i la celebració de referèndums, gosi dir-se democràtic. I també em sembla caòtic que aquest mateix Estat, a més de burlar-se del Parlament de Catalunya, gosi emmordassar el poble català i perseguir els seus dirigents per haver posat les urnes al servei de la gent. Em sembla caòtic, antidemocràtic i dictatorial.

El senyor Guillén, però, parla també de nacionalisme i diu: "És un procés que engega cap el 1900, tot coincidint amb la dissolució dels grups religiosos més conservadors; eren grups que havien tingut la religió com un refugi, una identitat. Els comportaments nacionalistes a Europa tindrien, doncs, un perfil molt semblant al religiós conservador. Les dues guerres europees del segle XX tenen molt de les guerres de religió històriques. D'altra banda, el moviment independentista a la nostra societat es posa en marxa amb la crisi econòmica i financera. Les persones afectades són de classe mitjana, plenament embarcades en el mite neoliberal, individualista. S'havien hipotecat, confiaven en el sistema com empresaris petits o mitjans, com emprenedors i autònoms. Rebutjaven la sanitat o l'educació públiques. Volien ser rics o ja creien que ho eren."

Conec aquest discurs. És el discurs del nacionalisme espanyol d'esquerres segons el qual el creixement de l'independentisme a Catalunya no es deu a cap procés de maduresa, de sentit comú i de presa de consciència del poble català, sinó al fet que la part més gruixuda d'aquest poble seria una gent profundament egoista, individualista, sense consciència universal, que rebutja la sanitat i l'educació públiques i que 'volia ser rica o que ja ho era', i que ara, sentint-se desemparada arran de la crisi, cercaria refugi i una identitat en la independència. Res a veure, afegeix el senyor Guillén, amb els indignats del 15-M. Fantàstic, oi? Visca els judicis d'intencions! No hi ha res com satanitzar l'adversari per no haver d'afrontar una veritat inqüestionable, que és que Catalunya és una nació ancestral d'Europa i que Espanya no és ningú, absolutament ningú, per impedir la seva llibertat.

Coincideixo que hi ha un factor religiós en el nacionalisme, però no pas en el nacionalisme català, sinó en l'espanyol, tant de dretes com d'esquerres. Espanya no és una nació, és una religió. I el dogma més sagrat d'aquesta religió és la 'unidad de España'. Qui no s'hi sotmet, només pot ser un heretge, un foll, un egoista, un insolidari i, en definitiva, un enemic de la Veritat Absoluta. És la Veritat Absoluta de la qual són guardians el Partit Popular i el Partit Socialista. No hi ha res en aquest món que els uneixi més que això. Fins i tot el 15-M hi coincidia.

En el món hi ha dos nacionalismes: el nacionalisme expansiu i el nacionalisme defensiu. El primer és de dominació, el segon de supervivència. Aquest últim és el que tenen obligació d'exercir els pobles com Catalunya, que no volen desaparèixer sota el pes d'una nació que se'ls declara superior. Té gràcia que sigui precisament algú del Partit Socialista qui gosi titllar el gros de l'independentisme català com a gent rica, tenint en compte que es tracta d'un partit conegut popularment com 'l'esquerra pija', amb tantíssimes i nominals afinitats amb el Foro Babel, aquell artefacte nacionalista espanyol creat per paladins de l'autoodi català.

Jo, senyor Guillén, no vendré mai la meva llibertat a canvi de riqueses. No ho he fet fins ara i no ho faré mai. I com jo, milers i milers de catalans. No cerquem refugi en cap identitat perquè ja la tenim: som catalans de la mateixa manera que altres són italians, espanyols o alemanys. I és precisament perquè no som inferiors a ells, que volem tenir els mateixos drets que tenen els seus estats. Ni un dret més, ni un dret menys. És ben senzill. No volem la independència per ser rics, volem la independència per ser lliures.

Cugat.cat , 10/6/2016
 
La desaparició del Celler Santa Maria Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 març 2017
La desaparició del Celler Santa MariaLa desaparició del Celler Santa Maria, al carrer de Santa Maria de Sant Cugat, és una notícia trista. Ja sé que la memòria és feble i que ben aviat, en veure una altra mena d'establiment al mateix lloc, amb uns altres productes, molta gent es preguntarà: "Això és nou, oi? Què hi havia abans, aquí?" Aquesta inèrcia sembla inevitable, però sap greu. Sap greu, perquè estem parlant d'un establiment que va obrir les seves portes l'any 1949 i que, a banda de ser vist amb molt d'afecte per la gent, era un dels comerços icònics del centre de la ciutat. Era aquella mena d'establiment que tot santcugatenc, encara que no en sigui client, coneix. Això, malauradament, s'ha acabat.

La part bona d'aquesta desaparició és que no ha estat pas deguda a una fallida del negoci ni res per l'estil, sinó a un replantejament professional dels seus propietaris, en Josep i la Teresa, que han decidit iniciar una nova etapa en un tombant molt específic de la seva vida: "Tinc cinquanta-tres anys, i si no agafo ara aquest tren, ja no l'agafaré mai", diu en Josep. I té raó. Pensar les coses dues vegades abans de fer-les és molt recomanable, però pensar-les quatre, cinc o sis vegades acaba essent molt improductiu, a banda, tot sovint, de ser una excusa per a no fer-les.

En Josep i la Teresa ja fa molt de temps que es dediquen a la producció del vi Maius, elaborat al Priorat, concretament al Barranc de la Bruixa, a Morera de Montsant, pel qual han rebut grans elogis d'especialistes internacionals i fins i tot, l'any 2014, van ser guardonats a Hong Kong en un concurs de tast de vins a cegues. El vi Maius s'ha convertit en la seva passió i volen obrir mercat a l'Àsia i a Oceania, cosa que requereix una concentració d'esforços tan gran que resulta poc compatible amb l'establiment del carrer de Santa Maria.

Jo els felicito per l'amabilitat amb què sempre han tractat els seus clients i per l'aventura que estan a punt d'iniciar. M'agrada la gent audaç, la gent que compagina el romanticisme amb l'assertivitat, i que no està disposada a arribar a la vellesa lamentant el munt de coses que volia haver fet i que ja no farà. Perdem un establiment estimat que tenia seixanta-set anys d'història i que amb la seva desaparició despersonalitza una mica més el centre de Sant Cugat, farcit de franquícies i de noms anglesos pretesament moderns, però en Josep i la Teresa tenen dret a escoltar la veu del seu cor i jo els desitjo molta sort.

Tot Sant Cugat , 3/6/2016
 
La Vergonya de Tortosa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 març 2017
La Vergonya de TortosaLa consulta organitzada per l'Ajuntament de Tortosa –en la qual només van participar-hi unes 8.000 persones de les 28.000 amb dret a vot– ha donat com a resultat el manteniment del monument feixista de la ciutat, que és el que volien la Falange, determinades entitats nostàlgiques de l'antic Règim, i també, com és prou sabut, l'alcalde Ferran Bel, que fins i tot va aprofitar la seva presència a TV3, trenta-sis hores abans, per fer-ne campanya amb el suport d'un altre convidat que en negava el caràcter franquista, apel·lava a les seves qualitats estètiques i qualificava de "simpàtica", l'àguila que hi van posar.

La consulta, però, va ser una farsa. Una farsa per un munt de raons. Set, si més no: una, perquè la semàntica de la butlleta era descaradament manipuladora; dues, perquè mentia de manera flagrant –no és un "monument de la batalla de l'Ebre", sinó, com va dir el governador civil de l'època a Franco: "Este es, señor, el monumento que hemos levantado con un propósito de homenaje a Vos, a vuestro ejército, a vuestra obra, a sus raíces y a su proyección actual y futura"–; tres, perquè incompleix la Llei de la Memòria Històrica; quatre, perquè contravé la resolució del Parlament de Catalunya, que aquest 2016 va instar l'Ajuntament de Tortosa a "retirar-lo immediatament"; cinc, perquè fa befa dels requeriments que el Síndic de Greuges, la Comissió de la Dignitat i diverses entitats locals, entre les quals el Casal Panxampla, han fet a l'Ajuntament en aquest sentit; sis, perquè, com diu Òmnium Cultural, s'ha intentat "emmascarar amb bonisme democràtic el que és una banalització del franquisme"; i set, perquè, en definitiva, escup sobre la memòria d'unes persones que van donar la vida en defensa de les llibertats arrasades pels assassins que el van inaugurar.

Dos altres elements que l'alcalde Ferran Bel va introduir els dies previs a la consulta per afavorir l'opció de mantenir el monument van ser el de les seves dimensions i el de la propietat. Amb relació al primer element, va dir que encara que guanyés l'opció de retirar-lo seria de difícil materialització perquè "té unes dimensions que si es trasllada a un altre lloc encara tindrà més impacte." Déu n'hi do! I pel que fa a la propietat, sempre fent campanya a favor que el monument no es toqui, va dir que "no és propietat de l'Ajuntament de Tortosa", ja que "és al mig del riu, que és de titularitat estatal", de manera que una victòria de l'opció de retirar-lo serviria de poc atès que primer caldria demanar permís a "pràcticament tots els nivells de l'Administració". En altres paraules, segons Bel, l'Ajuntament no pot tocar el monument. Arribats aquí, la pregunta és: si l'Ajuntament no té potestat sobre el monument, per què va organitzar una consulta el resultat de la qual, fos quin fos, no podria complir? Hi ha res més submís que organitzar una consulta per preguntar si es pot demanar permís? Les consultes, senyor Bel, són per decidir, no pas per emprenyar la gata fent instàncies per triplicat.

Curiosa i entusiasta sintonia, per cert, entre Ferran Bel i el portaveu del Partit Popular, Francisco Javier Dalmau, en aquesta matèria, fins i tot en les declaracions posteriors a la consulta. Tots dos han demanat "respecte als tortosins". Talment com si els tortosins estiguessin exempts de les decisions del Parlament de Catalunya, que ja hem dit que va instar el consistori a retirar el monument. El manteniment de la simbologia feixista, sigui a la població que sigui, degrada tot el país. I és vergonyós que un país que vol esdevenir un nou Estat d'Europa radicalment democràtic tingui la immensa barra de banalitzar les 'glòries' d'un règim genocida pel diabòlic procediment de 'reinterpretar-les'. Realment fa fàstic, només de sentir-ho. Cal ser cínic, molt cínic, per adduir que un monument erigit a la glòria d'un genocida, el monument més gran de Catalunya, pot ser 'reinterpretat'. Hi ha gent molt afeccionada a 'reinterpretar' el feixisme a casa nostra. Si van 'reinterpretar' Juan Antonio Samaranch, homenatjant-lo post mortem al Palau de la Generalitat, o Carles Sentís, nomenant-lo president del Col·legi de Periodistes, què no faran amb una pila de formigó i dues punxes de ferro. No sé si en aquests moments falten traductors i intèrprets a Catalunya, però no hi ha dubte que anem sobrats de reinterpretadors. En tenim un bon excedent. Hi ha reinterpretadors que fins i tot es reinterpreten a si mateixos.

És ben curiosa, d'altra banda, aquesta fal·lera per demanar "respecte als tortosins" per part dels qui no respecten els catalans. O és que el Parlament de Catalunya, no representa tots els catalans? Ves per on, els qui s'han rigut del Parlament són els mateixos que ara mateix estarien demanant que se'l respectés si aquest hagués dictaminat al seu favor. Com hi ha món! I pensar que encara hi ha gent de bona fe que es pregunta com és que Franco va morir de vell! Fa més de quaranta anys que és mort i encara hi ha alcaldes i regidors que es pregunten si cal retirar o mantenir els símbols que exalten el seu règim de terror i que organitzen consultes per abordar la qüestió com si es tractés d'instal·lar un semàfor o de pintar de blau o de vermell el vaixell turístic de l'Ebre.

Curiosa, també, la brillantíssima argumentació de diversos tortosins per mantenir el monument: "Sempre ha estat aquí", "Sempre l'hem vist aquí", "Sempre ha format part del riu, és un símbol de Tortosa". Caldria que aquestes persones ens expliquessin quin significat atorguen a la paraula 'sempre'. Consideren, potser, que el monument va aparèixer com un bolet després del Big Bang? Quantes generacions inclou, des del seu punt de vista, el terme 'sempre'? O és que tal vegada Tortosa neix amb ells, i la Tortosa d'abans no compta? Quina consulta es va fer a la ciutadania per posar-lo al mig del riu, com si 'sempre' hagués estat allí? On és el resultat de la consulta popular del 1966? Diguem-ho clar i català: en els arxius de l'Ajuntament de Tortosa no hi ha cap resultat en aquest sentit, perquè el monument va ser imposat –remarquem-ho: imposat– per un règim sanguinari per tal de glorificar el seu cabdill i humiliar els vençuts. I, no obstant això, Ferran Bel i els regidors que, llevat del de la CUP, han avalat aquesta farsa no han tingut escrúpols a l'hora de rentar-se les mans carregant el mort a la ciutadania. Però ara són ells els qui s'han cobert de glòria. No volien passar a la història com els polítics que van retirar un monument feixista i ara resulta que hi passaran com els representants municipals que es van burlar del Parlament de Catalunya tot protegint el que en diuen "un símbol de Tortosa". Esperem que Convergència, en la seva refundació, s'adoni que alcaldes com Ferran Bel constitueixen un llast nefast per al partit.

Encara bo que als gloriosos consistorials de Tortosa no se'ls ha acudit el disbarat de 'reinterpretar" el monument penjant-hi una estelada. Ai, no, és clar! Això no se'ls podria acudir mai, perquè penjar-hi una estelada seria fer bandera d'una opció política. El monument, en canvi, no fa política; el monument és només una baluerna simpàtica que no fa bandera de res. Doncs bé, atès que el monument d'exaltació del feixisme més gran de Catalunya és un símbol de Tortosa, segons 5.755 tortosins, proposo que a partir d'ara tingui nom. Un nom que li escaigui i pel qual el coneguem la resta de catalans: "La Vergonya de Tortosa".

El Món , 6/6/2016
 
Ni el meu cos ni el meu espai són teus Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 març 2017
Ni el meu cos ni el meu espai són teusCrec que és molt positiva la campanya que ha iniciat el col·lectiu feminista Hora Bruixa, de cara a les festes majors que tenen lloc en aquesta època de l'any a la major part dels pobles i ciutats de Catalunya. Les militants i simpatitzants d'aquest col·lectiu, que unes setmanes enrere va celebrar la I Jornada Feminista a Sant Cugat, alerten que durant els dies de celebració, en espais de lleure, hi ha un grau molt elevat de sexisme i també de violència contra les dones. Ho expliquen així:

  • "Sovint justifiquem les agressions masclistes amb l'alcohol o simplement les obviem pel fet de no tractar-se de violència física. Però, encara que no siguin tan explícites, hi ha molts tipus de violència: des de violència psicològica o ambiental, com ara envair l'espai públic o l'espai personal, fins a la violència sexual, com ara insistir o forçar algú a tenir relacions sexuals."

  • "Riure bromes sexistes, tolerar actituds agressives, cosificar les dones... és col·laborar amb un sistema patriarcal que atorga privilegis als homes pel fet de ser homes i sotmet les dones pel fet de ser dones."

Hora Bruixa té raó; realment és així. Hi ha una violència banal contra les dones, una violència que passa desapercebuda de tan normal com sembla perquè respon a esquemes masclistes ancestrals, però que continua vigent i que es manifesta sota l'empara de l'alcohol i en àmbits de caràcter lúdic en què determinats comportaments semblen més "tolerables". Recordem, en aquest sentit, el miler de dones de Suïssa i Alemanya que la Nit de Cap d'Any, en el traspàs del 2015 al 2016, van interposar una denúncia per haver estat víctimes d'agressions sexuals o de robatoris. Encara està molt arrelada en el món la idea que la dona és un objecte de plaer, una peça de caça que l'home ha d'aconseguir per reafirmar la seva virilitat. Especialment davant d'altres homes. Això darrer és vital per mantenir el prestigi de mascle alfa entre els amics. És encara més vital que vantar-se de tenir-la molt grossa o molt llarga.

El cartell dissenyat per Hora Bruixa, que es fonamenta en un protocol contra les agressions en les festes majors, és en si mateix una magnífica eina d'autodefensa. Destaca en lletres ben grans el lema "NO és NO!", en clara referència al tòpic masclista segons el qual "quan una dona diu no, està dient que sí", i remarca: "mirades, paraules, gestos, també poder ser violència; ni el meu cos, ni el meu espai són teus".

Encara ens cal recórrer un llarg camí vers la igualtat, encara veiem la dona tractada com un mer objecte decoratiu en àmbits com ara la publicitat, els certàmens o les celebracions. En el primer la veiem exposada com un objecte més, en el segon com un gerro amb flors al costat d'un nou model de turisme en els salons de l'automòbil, i en el tercer com un androide somrient en les celebracions de curses ciclistes o de Fórmula 1. Els homes, ves per on, sempre són els productors, els venedors, els compradors o els guanyadors.

Cugat.cat , 3/6/2016
 
Recull de botiflers Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 febrer 2017
Recull de botiflersEls tres segles de sotmetiment de la nació catalana a Espanya s'expliquen a través de la història. Però val a dir que aquest sotmetiment ha durat tant de temps perquè ha comptat amb l'ajuda d'un bon nombre de col·laboracionistes catalans. Sense aquests individus, sense les seves misèries i traïcions, sense l'autoodi que els caracteritzava, les coses haurien rodat d'una manera molt diferent. El botifler juga un paper clau en tota colonització, sigui de la naturalesa que sigui, i els botiflers catalans van esmerçar molts esforços a emmanillar el seu poble. Els d'avui els coneixem prou, especialment els qui actuen des de determinats partits polítics o tribunes i tertúlies periodístiques, però també convé tenir presents els que actuaven en altres temps. Per això em sembla un magnífic exercici de recopilació el treball que han fet, en aquest sentit, Salvador Avià, Jordi Avià i Joan-Marc Passada en el llibre Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes (Viena, 2016).

Dividit en cinc capítols i un apèndix, el llibre comença parlant-nos dels caragirats del segle XVIII i avança fins als nostres dies amb una narració molt amena de les seves "gestes" contra les llibertats de la nació catalana. Així hi trobem noms com ara el virrei Amat, militars com Gaspar de Portolà, missioners com Juníper Serra, esclavistes com Josep Xifré o Miquel Biada, colonialistes com Manuel Girona o Antoni López, o els d'abans, durant i després de la guerra del 1939, com Alfons Sala, Francesc Cambó, Joan March, Eugeni d'Ors, Carles Sentís, Josep Maria de Porcioles o Juan Antonio Samaranch. Heus aquí cinc petites perles:

  • Miquel Biada i Bunyol (Militar colonialista, esclavista, especulador, repressor, industrial i ferroviari): "Biada encara és ben present i se li reten homenatges, especialment al Maresme [per haver creat la línia de tren Barcelona-Mataró]. Ara bé, un tren pot fer perdonar l'esclavisme, la repressió als americans que lluitaven per la seva llibertat, l'espanyolisme més recalcitrant o l'espoliació colonial?"

  • "Alfons Sala i Argemí (Industrial i cacic): "Com a premi pel seu col·laboracionisme amb la monarquia i la dictadura, fou nomenat senador vitalici, director general de Comerç i comte d'Egara. Cada cop més protofeixista, es vinculà a personatges tan sinistres com Demetrio Carceller, i, per descomptat, donà suport a Franco."

  • Josep Bertran i Musitu (Terrorista i creador del pistolerisme, organitzador de l'espionatge feixista): "Passarà a la història com un dels pitjors personatges que ha donat Catalunya en tot el segle XX, condició subjecta a la disputada competència de molts altres il·lustres aspirants al màxim guardó. [...] Franco ja s'encarregà de recompensar Bertran fent-lo president d'Asland, la cimentera creada pel seu sogre i que el va fer d'or amb els contractes que es derivaren de totes les preses que el genocida rondanxó va fer arreu de l'Estat espanyol."

  • Carles Sentís i Anfruns (Periodista, espia i pispa al servei del feixisme espanyol): "Va rebre la Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica per serveis prestats a la dictadura franquista, i des d'aleshores es dedicà a recollir el benefici del seu suport al genocida Franco. [...] Sentís va ser president de l'Associació de la Premsa de Barcelona (1974-1977) i, el que fa més vergonya, president del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1988-1990)."

  • Miquel Mateu i Pla (alcalde franquista de Barcelona, falangista. Va ser, probablement, el català en qui més confià Franco): "A banda d'empaitar gent, afavorir l'estraperlo i espanyolitzar Barcelona, Mateu rebé personalitats insignes de l'horrorisme mundial del moment, com ara el number one de la diplomàcia feixista italiana i personatge peculiar, el comte Ciano, o el cap de les SS, Heinrich Himmler, una setmana després de l'afusellament de Companys."

L'apèndix del llibre, d'altra banda, està dedicat a aquestes onze perles: Félix de Azúa, Albert Boadella, Josep Borrell, Josep Ramon Bosch, Francesc de Carreras, Carmen Chacón, Josep Antoni Duran i Lleida, Arcadi Espada, Rosa Regàs, Miquel Roca i Junyent i Alejo Vidal-Quadras. S'agraeix el sentit de l'humor amb què els autors de "Perles catalanes. Tres segles de col·laboracionistes" han tractat un tema tan prosaic com aquest, el d'uns individus autofòbics lliurats nit i dia al plaer malaltís d'intentar humiliar, encadenar i destruir el seu poble. La part bona de tot plegat és que no se n'han sortit. Han fet molt de mal i han alentit l'alliberament, és cert, però han fracassat estrepitosament perquè el Procés és imparable. Per això, del seu nom i del seu autoodi, només en quedaran unes fulles mortes que el vent, implacable, escombrarà cap a la gola de l'oblit.

Racó Català , 31/5/2016
 
La violència de l'Estat contra l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 febrer 2017
La violència de l'Estat contra l'esteladaHom pot pensar que el fet que el jutge tombés la prohibició de portar estelades a la final de la Copa del Rei, tot rebutjant la petició de la Fiscalia de mantenir la decisió de la delegada del govern espanyol a Madrid, ha suposat un revés per al Partit Popular. Però no és ben bé així. El revés no és aquest, és un altre. Òbviament es va veure obligat a empassar-se el gripau i a fer marxa enrere, però ja ho tenia previst. Sabia que, a dreta a llei i des de tots els punts de vista democràtics, la prohibició de la bandera estelada era impresentable, indefensable i inadmissible. La prohibició, per tant, no esperava reeixir, sinó desviar l'atenció dels 1,2 milions d'euros de fiança demanats al PP pel jutge que investiga les seves caixes B, amb una notícia sensacionalista que ho tapés. Aquest era el mòbil principal. Tanmateix n'hi havia d'altres. Per exemple, l'intent de treure'n rèdit electoral entre la parròquia nacionalista espanyola i alliberar la ràbia que els provoca la sola visió d'una bandera que desautoritza el seu poder sobre Catalunya. I tot això mentre es permetia l'entrada a l'estadi de banderes feixistes, i la delegació del govern espanyol autoritzava el dia abans a Madrid una manifestació racista amb pots de fum i consignes i simbologia nazi.

La part positiva de tot plegat és que ha estat un fracàs espectacular en tots els sentits: la prohibició va ser tombada, les alternatives catalanes per contrarestar-la van ser altament imaginatives i efectives, els mitjans internacionals se'n van fer ressò, van haver d'augmentar ridículament els decibels de l'himne per dissimular la xiulada i l'Estat espanyol, a més de posar-se en evidència com un Estat que criminalitza la llibertat d'expressió, va deteriorar encara més la seva trista imatge en l'àmbit dels valors democràtics. Queda clar, doncs, que l'operació antiestelada va ser un autèntic desastre. Ni tan sols no van tenir el consol que el Barça perdés la Copa. Res no els va sortir bé. Com va dir el president Puigdemont, "el Barça ha guanyat la final de les estelades". En aquest sentit, la idea de substituir la bandera estelada per la bandera escocesa va ser brillantíssima. Ignoro a qui se li va acudir, però el felicito des d'aquí. Això va disparar les alarmes de l'Estat! La barbaritat que havien perpetrat se'ls havia anat de les mans, i si gosaven prohibir també la bandera escocesa podien tenir un conflicte internacional. Quin espectacle més telegènic, veure milers de banderes escoceses en una final de Copa del Rei d'Espanya! Caldrà mantenir aquesta opció a la reserva per si arriben noves temptatives.

La incultura democràtica de l'Estat es va fer palesa igualment en l'ocultació televisiva dels seguidors catalans mentre sonava l'himne espanyol per tal que no es veiés la sonora xiulada que aquests li dedicaven. Cal ser capsigrany per creure's que la realitat canvia si l'amagues. I és que, a ulls del món i del sentit comú, era demencial que l'Estat espanyol criminalitzés una bandera perfectament legal i visible a milions de balcons, finestres i places de tot Catalunya sota el pretext que és una "provocació" i que "incita la violència". Si la cosa no fos tan greu, seria per petar-se de riure. És un pretext tan primari, tan reaccionari, que recorda el dels troglodites que diuen que una dona amb faldilla curta "provoca" i "incita a la violació". L'individu que viola una dona, no ho fa perquè ella porti faldilla curta, ho fa perquè és un violador. Exactament igual que l'individu que actua violentament quan veu una estelada: no ho fa perquè l'estelada provoqui violència, ho fa perquè és un violent. El primer prohibiria les faldilles curtes perquè no li surti la bèstia que porta a dins; el segon prohibeix les estelades, perquè no li surti el feixisme que el defineix.

El Món , 30/5/2016
 
Per a Batet, el GAL no era terrorisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 febrer 2017
Per a Batet, el GAL no era terrorismeEl fet que Arnaldo Otegi fos rebut dies enrere per la presidenta del Parlament de Catalunya ha fet que els tres partits del búnquer nacionalista espanyol, PP, PSOE i Ciudadanos, n'hagin dit de l'alçada d'un campanar. Xavier García Albiol, com era d'esperar, ho ha fet en el seu to tavernari habitual i no cal fer-ne cas, però sí que convé dedicar una rèplica a la flagrant incongruència d'Inés Arrimadas i Meritxell Batet sobre aquesta qüestió. Vull dir que és ben curiós que les víctimes del GAL no existeixin per a cap de les dues. Ja sabem que són víctimes bandejades, perquè constitueixen el testimoni viu d'uns crims d'Estat en nom de la 'unitat d'Espanya', però caldria que Arrimadas i Batet dissimulessin una mica, oi?

Amb relació a la senyora Arrimadas, crida l'atenció que ella i Ciudadanos facin fàstics a la presència d'Otegi al Parlament, un polític que va ser empresonat pel sol fet d'haver-se reunit amb ETA –com Aznar i Zapatero– per tal de convèncer-la d'abandonar la lluita armada, i que, en canvi, no facin fàstics al PP. Ho dic perquè el PP continua negant-se a condemnar el franquisme. I el franquisme va ser un règim genocida que va cometre milers i milers de crims contra la humanitat. ¿No els fa fàstic compartir una mateixa cambra amb gent que es nega a condemnar aquell horror i que fins i tot, sense cap mena de respecte per les seves víctimes, subvenciona la Fundación Francisco Franco, que fa apologia de tan sanguinari dictador? O és que potser hi sintonitzen? Que els sona, per cert, el nom d'Òscar Uceda, cap de llista de Ciudadanos al Congrés espanyol per Lleida i un dels fundadors de l'entitat d'ultradreta nacionalista espanyola Societat Civil Catalana, que reclama el manteniment del monument feixista de Tortosa?

Pel que fa a Meritxell Batet, candidata del PSOE de Catalunya a les eleccions espanyoles, declara: "Jo no entenc per què altres forces polítiques hem de demanar perdó". Aleshores, Mònica Terribas li pregunta: "Pel GAL, per exemple". I Batet, després d'intentar maldestrament fugir d'estudi, respon: "No té res a veure [amb ETA], són qüestions que les podem barrejar, però em sembla que estem parlant de terrorisme". I el GAL no ho era, oi? Renoi, quina barra!

Senyora Batet, el GAL era una banda terrorista, una banda terrorista creada pel govern espanyol del PSOE, el seu partit, a través de les clavegueres de l'Estat i finançada amb diners públics. Una banda terrorista els membres de la qual, començant pels seus cervells, són tots al carrer. Van sortir-ne pel dinàmic sistema de la porta giratòria. Rafael Vera, exsecretari d'Estat de Seguretat, fins i tot, en un entrevista concedida el 29 de maig de 2013 al programa 'El gato al agua', d'Intereconomía, va arribar a dir: "Crec que el GAL va tenir alguna utilitat, ja que va enfortir la moral de les Forces de Seguretat". Realment repugnant. Però la senyora Batet –com Arrimadas i Albiol– no n'ha dit mai res. Ni tampoc no ha dit mai res de Felipe González, expresident del govern espanyol, sobre aquesta qüestió. Ulls grossos i silenci absolut. Ja ho va deixar clar a Catalunya Ràdio: el GAL no era terrorisme. Doncs bé, senyora Batet, si hi ha una cosa més greu que una organització armada com ETA es dediqui a matar persones, és que ho faci un Estat que es diu democràtic. Això no té nom, perquè és justament l'Estat qui té l'obligació ètica i moral de ser rigorosament escrupolós amb els valors democràtics. I un Estat governat per un partit 'socialista' que crea una banda terrorista, senyora Batet, és l'antítesi d'això. Vostè no sols no ha estripat mai el carnet d'aquest partit, sinó que banalitza els seus delictes i es postula com a presidenta d'Espanya a través de les seves sigles.

Nació Digital , 28/5/2016
 
El nou atac del PP a la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 gener 2017
El nou atac del PP a la llengua catalanaEl Partit Popular de Sant Cugat, a qui el resultat de les darreres eleccions municipals va aplicar un bon correctiu, vol que el govern del consistori modifiqui el reglament per a l'ús del català per tal d'acabar, diu, amb "molts dels preceptes de les lleis que amb caràcter excepcional es van aprovar fa trenta anys". Per mitjà d'una moció, aquest partit s'ha manifestat en contra que el català sigui la llengua vehicular de l'administració perquè, segons afirma, ara "ja s'han aconseguit els objectius de recuperació i normalització lingüística" i la mesura "en comptes d'afavorir la cohesió social la posa en risc i provoca l'allunyament dels catalans que tenen el castellà com a llengua pròpia". I és que el PP, com afirma el seu portaveu local, no pretén "atacar la llengua catalana". No, i ara! Qui ho ha dit, això? Només vol "aclarir l'ús correcte de la llengua a l'Ajuntament de Sant Cugat" a fi de "garantir el bilingüisme real".

En primer lloc, diguem que sorprèn una mica que un partit ultranacionalista espanyol, d'extrema dreta i amb una escandalosa incultura democràtica com el Partit Popular pretengui donar lliçons de cohesió social, llibertat d'expressió i normalització lingüística. Estem parlant de la formació que, des del govern espanyol, escup sobre la gent pobra prohibint al govern de Catalunya que tiri endavant la seva llei de pobresa energètica, que és una llei destinada justament a afavorir la gent més necessitada. Estem parlant d'un partit que ha creat la llei mordassa, que és una llei feixista, que atempta contra els principis democràtics més bàsics. Estem parlant d'un partit que quan ha governat al País Valencià i a les Illes ha dut a terme una persecució ferotge de la llengua catalana en l'intent de consumar-hi un lingüicidi. Estem parlant d'un partit –en aquest cas, un dels partits– que impedeix que el català sigui oficial a l'Estat espanyol, cosa que el convertiria d'immediat en llengua oficial de ple dret a la Unió Europea.

On és la cohesió social i la llibertat d'expressió en la prohibició que els polítics catalans puguin expressar-se en català al Congrés espanyol? On és la cohesió social i la llibertat d'expressió en la vulneració de drets que suposa que els jutges espanyols destinats a Catalunya no tinguin l'obligació de saber català, de la mateixa manera que els jutges de Ginebra, posem per cas, han de saber alemany si exerceixen a Zuric? On és la cohesió social i la llibertat d'expressió en la impossibilitat que els catalans no es puguin expressar en la seva llengua en les institucions de l'Estat radicades a Madrid? Que no diuen que els catalans som espanyols? Si, com diu el PP, Madrid és la capital dels catalans, com és que les institucions de la "capital" no parlen la llengua dels catalans? Com és que els catalans no poden parlar en la seva llengua pròpia en les institucions de l'Estat radicades a Madrid? On és, d'altra banda, la normalització de la llengua catalana als cinemes, dominats en un cent per cent per la llengua espanyola? Podríem seguir i ompliríem columnes i columnes, però ja n'hi ha prou.

Com denuncia la Plataforma per la Llengua, "per cada normativa a favor del català, se n'aproven trenta-dues que imposen l'espanyol a Catalunya". L'any 2014, concretament, ens va deixar aquest balanç: per dues disposicions favorables al català, se'n van aprovar seixanta-quatre que obliguen a usar l'espanyol. Diguem finalment que és també la Plataforma per la Llengua qui ha elaborat un estudi de setanta-dues pàgines que mostra 500 disposicions impositives de l'espanyol a Catalunya. De tot això, però, el Partit Popular en diu "igualtat".

Per adonar-nos del greuge escandalós que tot això suposa, n'hi ha prou que imaginem la situació a l'inrevés. És a dir, que els jutges catalans destinats a Espanya no tinguessin l'obligació de saber espanyol; que Barcelona, en qualitat de capital de l'Estat, no admetés que els ciutadans espanyols se li adrecessin en llengua espanyola; i que el govern català, per mitjà de 500 disposicions, imposés l'ús del català a Espanya. I no satisfet amb això, pretengués, a més a més, que fos suprimit el protocol protector de la llengua espanyola a l'Ajuntament de Madrid. Doncs bé, en sentit invers, contra el català, aquesta és la normalització lingüística del Partit Popular.

Cugat.cat , 27/5/2016
 
Les agressions a la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 gener 2017
Les agressions a la llengua catalanaLa setmana passada, aquí mateix, enraonàvem sobre l'acte de racisme lingüístic dut a terme pel Reial Madrid, en prohibir que el jugador Kiko Casilla pogués respondre en català la pregunta d'un periodista de TV3, cosa que sí que podien fer en les seves llengües respectives jugadors de parla anglesa, francesa, portuguesa o croata. Va ser exactament el 8 de maig. Doncs bé, arran d'això, ha tornat a circular de manera intensa per la xarxa la denúncia pública de l'acte encara més ferotge que va patir el 6 de maig de 2014 Caterina Terrassa, una dona de trenta-quatre anys, en ser expulsada d'una sucursal del Banco Santander, de Palma, per parlar en català.

Òbviament, en ambdós casos, no hi ha hagut cap reparació, ja que estem parlant de l'Estat espanyol, un estat lingüicida per al qual les llengües catalana, basca i gallega són llengües domèstiques, de segon ordre, que frenen, com diu exquisidament el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera –recomano llegir els seus llibres–, l'expansió imperial de "la lengua común". Però el silenci còmplice no és gens aconsellable en cap situació d'agressió, perquè qui calla consent. El silenci còmplice és allò que tant agrada als qui diuen que "les coses són com són", ja que d'aquesta manera poden continuar dient eternament que "les coses són com són" tot oblidant-se d'afegir que ells, ben callats, són els contribuents d'aquesta situació.

Caterina Terrassa no és dels qui diuen que "les coses són com són", i va difondre l'agressió que va patir. Atès que la seva carta és coneguda, només en recordaré els aspectes més significatius. Els fets van tenir lloc a l'oficina del Banco Santander situada al carrer del Marquès de la Sènia, 44, de Palma, on hi va anar a fer un ingrés de 500 euros. La caixera que l'atenia no la va mirar fins que va arribar el moment de dir el número del compte corrent. Aleshores, la caixera va saltar i li va dir: "Dímelo en castellano". Caterina Terrassa li va preguntar si no l'entenia, la caixera va respondre que no, i la primera li va recordar que en el lloc que ocupava, d'atenció al públic, tenia el deure d'entendre-la. La conseqüència d'això va ser que la caixera li va cridar que "¡los catalanes estáis fatal!" i va afegir que demanaria a un company que l'atengués, que ella no ho volia fer.

Caterina Terrassa va acceptar la decisió, però va demanar també de poder parlar amb la directora. I la directora va venir. Però, en fer-ho, l'home que esperava darrere de la senyora Terrassa va donar suport a la caixera dient: "¡No es verdad, yo soy testigo. Ella [la caixera] no ha hecho nada!" A partir d'aquell moment, la directora, per més que la clienta li va demanar que veiés els fets a través de les càmeres de seguretat, no va voler saber-ne res. I com que restava muda, la caixera, envalentida, va expulsar Caterina Terrassa de l'oficina amb crits, insults i amb frases com "¡Amargada! ¡Los catalanes estáis fatal! ¡Fuera! ¡Fuera!" No cal dir que la senyora Terrassa no va poder fer l'ingrés perquè, com ella mateixa diu, "tota l'estona vaig mantenir-me en català; per tant, va quedar demostrat que no hi havia cap problema de comunicació, sinó que es vulneraven els meus drets lingüístics per caprici. Se'm va discriminar i agredir verbalment per haver parlat en català."

El racisme lingüístic és així. No suporta que li parlin en la llengua que odia. L'entén, naturalment que l'entén, però l'odia, i covardament, com fan els blancs racistes o els homòfobs, aprofita els entorns favorables i la complicitat passiva de 'l'autoritat' circumstancial, en aquest cas la directora, per alliberar tot el seu verí i rabejar-se en la víctima. Com sempre, resta preguntar: algú s'imagina aquests fets a la inversa? Algú s'imagina què es diria a tot l'Estat espanyol si la caixera d'una entitat bancària de Girona, Vic o Olot expulsés una clienta per parlar en espanyol? El senyor Lluís Rabell, de Catalunya Sí Que es Pot, per exemple, aprofitaria per sortir a la tele un altre cop a fer de marca blanca de Ciudadanos i PP, dient mentides i parlant de racisme català. Curiosament, no l'hem sentit dir res del cas del Reial Madrid. Exactament igual que Ciudadanos i PP.

En el cas de la senyora Caterina Terrassa hi va haver un altre element a tenir en compte: el del silenci de la resta de persones presents a l'oficina bancària. Ningú no va reaccionar. Ni tan sols quan l'home del darrere de la senyora Terrassa va fer costat a la caixera. Tothom callat. Després, és clar, al carrer, sempre ve algú que et dóna un copet a l'esquena i et diu "no hi ha dret, no hi ha dret", però a l'hora de la veritat, mentre s'està produint l'agressió, els anys de submissió tenallen les cames dels testimonis, la gola se'ls queda seca i pensen: "No t'hi fiquis, que encara rebràs". És la vella història dels col·lectius inferioritzats: negres, homosexuals, immigrants, dones... No tothom és submís, per sort. La senyora Caterina Terrassa no va callar ni es va deixar vexar. La van expulsar d'una oficina bancària per parlar en català de la mateixa manera que l'any 1955 el conductor d'un autobús de la ciutat nord-americana de Montgomery, Alabama, volia expulsar la senyora Rosa Parks, de pell negra, d'un seient reservat als blancs. Aquesta última fins i tot va anar a la presó per la seva 'rebel·lia'. Però no es va aixecar del seient.

L'abril passat, un ciutadà alacantí va preguntar a la Fundació de la Comunitat Valenciana Auditori de la Diputació d'Alacant (ADDA) la raó per la qual el català no apareixia en els rètols de la façana del seu edifici mentre que sí que ho feia l'espanyol, i la resposta que va rebre del vicepresident va ser que posar-hi el català seria "antiestètic" per al disseny estructural. Aquesta, doncs, és la situació. Però si en sabem alguna cosa és perquè no tothom guarda silenci, no tothom és submís i entoma el racisme lingüístic amb resignació, sinó que explica les agressions perquè no passin desapercebudes, que és just el que pretenen els qui ens volen callats. És una qüestió de dignitat.

El Món , 23/5/2016
 
Ball de xifres i un llibre ballable Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 gener 2017
ImageLes últimes dades publicades sobre els índexs de lectura a Catalunya són preocupants, perquè estan per sota de la mitjana europea i perquè, de la gent que llegeix, només un 26% ho fa en català. En espanyol ho fa un 71%. Déu n'hi do les xifres! Són xifres que ballen any rere any, però sempre al ritme de la mateixa tonada. Aquesta situació és especialment greu si tenim en compte que Franco fa més de quaranta anys que és mort i ja hi ha una generació i mitja que ha estat escolaritzada en català. Tot plegat ens demostra que sense mesures polítiques contundents i desacomplexades, com ara les del Quebec amb el francès, serà difícil que les coses canviïn.

Un altre tema és la gent que no llegeix mai en cap llengua. Exactament hi ha un 34% de catalans que no llegeix mai cap llibre. Ni un! Deuen ser-ne al·lèrgics. Si és així, caldria que el Departament de Salut inclogués aquesta particularitat en el llistat d'al·lèrgies. Ja se sap, hi ha gent al·lèrgica al pol·len, als llegums, als gossos, als conills, als gats..., i n'hi ha que ho és als llibres. Tot és veure un llibre i esternudar: "Aaatxim!" I després ve la rinitis, molta rinitis, o rinoconjuntivitis, o urticària, o lesions cutànies. És terrible, terrible!

Però si hi ha un sector totalment desemparat en el món de les lletres és el de la poesia. Els poetes ho tenen encara més pelut per aconseguir que la societat s'assabenti de la publicació dels seus llibres. I és una llàstima, perquè hi ha llibres que contenen treballs esplèndids que sovint passen desapercebuts en aquesta selva anomenada mercat. Un d'aquests llibres és Arma d'Amor, d'Albert Ubach. Guardonat amb el Premi de Poesia Jacint Verdaguer 2014, es tracta d'un homenatge personal a la Companyia Elèctrica Dharma que, utilitzant com a referent alguns dels temes musicals del grup, Ubach s'endinsa en el terreny de l'amor i de la mort, d'aquell amor que perdura indissoluble a través del temps, fins i tot després de la mort de la persona estimada. Intueixo que aquest és el cas de l'autor amb relació a la Muntsa, la persona a la qual dedica els poemes. Fem-ne un petit tast:
"Com estimo aquest silenci que fondeja la meva ànima...
A l'ombra del til·ler el vent saqueja
la tomba incendiada dels somnis.
En aquell temps de blanca benaurança,
jardí dels déus a la rosada germinal
i d'ales batent a les gegants flames de la immoral paüra,
llosa esquerpa d'amenaça i feu latent de la temença,
migrat aucell avui de l'estivança eterna."
Albert Ubach ja fa un cert temps que viu al Bages, però anteriorment ho havia fet a Sant Cugat –fins i tot havia treballat com a redactor a Cugat.cat– i seria molt positiu que els poemes d'Arma d'Amor poguessin fer-se sentir en l'edició d'enguany del Festival Nacional de Poesia que se celebra a la ciutat.

L'edició del llibre, a més, és exquisida, perquè conté unes il·lustracions de Josep Pascual tan belles que el fan irresistiblement seductor a la vista i al tacte. És un llibre que es fa estimar. Ho és per l'enriquiment espiritual que suposa la seva lectura i pel plaer gairebé sensual de tenir-lo a les mans. Una autèntica delícia.

Cugat.cat , 20/5/2016
 
El racisme lingüístic del Reial Madrid Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 novembre 2016
El racisme lingüístic del Reial MadridEls fets produïts el 8 de maig passat, a la zona mixta de l'estadi del Reial Madrid, en què el club va prohibir al jugador Kiko Casilla, fill d'Alcover, Alt Camp, que s'expressés en català, en resposta a una pregunta formulada per Sebas Guim, periodista de TV3, són d'una gravetat extrema i no poden restar impunes. L'endemà, davant la repercussió que el cas havia tingut a Catalunya, el club va empènyer Kiko Casilla a parar el cop amb un enfilall de mentides que el vídeo i la realitat posen en evidència.

En el vídeo és veu clarament com Casilla demana permís al cap de premsa del club, Carlos Carbajosa, per poder parlar en català –això sol ja és vergonyós–, i com aquest li respon: "No, no, en espanyol". L'endemà, curiosament, talment com si el vídeo no existís i ell mateix no hagués demanat disculpes més tard a Sebas Guim, Casilla, en una entrevista a la COPE, gosa dir que "el Madrid mai no m'ha prohibit parlar en català", i, seguint les indicacions del club, afirma que les regles diuen que a la zona mixta "primer s'ha de parlar en castellà, i després, si un mitjà ho vol fer en català, ho ha de fer a part". Fins i tot, amb vergonyosa llagoteria, arriba a culpar TV3 de l'afer i repeteix la mentida: "TV3 es va voler saltar el protocol. L'únic que es va dir va ser que primer s'atenia en castellà les televisions espanyoles". Es veu que TV3 no és una televisió "espanyola". Tot plegat, com diem, és rotundament fals, perquè com diu la Plataforma per la Llengua en la seva denúncia a la Direcció Provincial d'Inspecció de Treball de Madrid, "en el vídeo no s'observa en cap moment que es convidi el periodista a esperar-se, sinó que se li impedeix parlar en català".

La realitat, a més a més, desmenteix de dalt a baix les versions del Madrid i de Casillas. Una cosa és la sala de premsa, en la qual es pot entendre que la llengua de l'entitat tingui un lloc preferent, i una altra de molt diferent la sala mixta, en què els periodistes agafen al vol els jugadors i s'han d'espavilar a 'col·locar' la seva pregunta entre les dels companys; altrament corren el risc que els jugadors, que en aquest lloc sempre tenen pressa per marxar, no els donin temps de formular-la. La prova és que Gareth Bale, Karim Benzema, Cristiano Ronaldo o Luka Modric responen en anglès, francès, portuguès o croat, respectivament, sense demanar permís a ningú i sense que el club els ho prohibeixi. I el mateix fa l'entrenador, Zinedine Zidane, en ser preguntat en francès.

Arran d'aquests fets, un professor de la Universitat de Toronto, Canadà, i vicepresident de la North American Catalan Society, el senyor Robert A. Davidson, es va posar en contacte amb el Reial Madrid, i els va formular aquestes preguntes: "Per quina raó no deixeu que Casillas parli en català? Què té de dolent que parli una altra llengua? No m'estranya que els catalans vulguin tenir un país propi. Encara els en culpeu, tractant-los com els tracteu? Sou uns intolerants que feu vergonya. O tot plegat és un residu del passat feixista del Reial Madrid?" Com era d'esperar, no li van donar cap explicació i es van limitar a dir-li que, si no hi estava d'acord, s'adrecés a les xarxes socials. I això és el que va fer, és clar.

Fins aquí, doncs, el fet en qüestió i la seva repercussió. Però, com dic, el fet és tan greu, talment com si els negres no poguessin parlar entre ells davant de blancs, que convé aprofundir-hi, perquè constitueix un acte de racisme lingüístic absolutament repugnant. D'entrada, si, segons ens diuen, "Catalunya forma part d'Espanya", és obvi que la llengua catalana és una llengua de l'Estat espanyol. Per tant, per les raons anteriorment esmentades, constitueix una flagrant agressió la prohibició de parlar en català en qualsevol moment a la zona mixta, alhora que un greuge comparatiu amb relació als jugadors de parla anglesa, francesa, portuguesa o croata, que s'expressen habitualment en aquestes llengües amb tota llibertat.

El somriure sorneguer amb què Kiko Casilla mira el cap de premsa del Madrid, en demanar-li permís per parlar català, ja indica que és conscient dels prejudicis envers aquesta llengua en aquell club. El periodista Sebas Guim li demana que respongui una pregunta en català per a la televisió del seu país, el país de tots dos, del periodista i del jugador, i aquest riu per sota el nas. On és la gràcia? Aquest comportament és una mostra ben il·lustrativa de la baixa autoestima que arrossega el poble català, en contrast amb l'assertivitat de la gent de nacions lliures. I és que el català bon minyó sempre demana permís, demana permís fins i tot per parlar en la seva llengua dins del que diuen que és el seu Estat. Algú s'imagina quin sidral s'hauria muntat si aquest cas s'hagués produït a la inversa a Catalunya? Algú s'imagina què n'haurien dit, si el cap de premsa del FC Barcelona hagués prohibit parlar en espanyol a Iniesta, per exemple?

Pel que fa al Reial Madrid, es veu que els jugadors catalans li interessen només com a mercaderia. No posa cap objecció a l'origen català d'un jugador, per descomptat que no. I ara! Sempre, això sí, que no es noti. És a dir, sempre que no exerceixi de català. I la prova és que el club no ha demanat perdó en cap moment. Deu ser perquè d'això, en aquella casa, que tan bona sintonia va mantenir amb el règim espanyol sorgit del 1939, en diuen "señorío". I deu ser també per aquest motiu que allà, els catalans, hi tenen el mateix rang inferior que tenien els negres als Estats Units el 1939. El 15 de desembre d'aquell any, l'actriu Hattie McDaniel no va poder assistir a l'estrena de la pel·lícula "Allò que els vent s'endugué", en la qual interpretava el personatge de Mammy, la minyona, perquè el color negre de la seva pell la convertia en una persona inferior d'acord amb les lleis d'Atlanta. Setanta-sis dies després, tanmateix, el 29 de febrer de 1940, Hattie McDaniel guanyava l'Oscar a la Millor Actriu Secundària. El problema era que les normes de l'Hotel Ambassador, de Los Angeles, on s'havia de celebrar la cerimònia, no permetien l'accés de persones negres, i el productor David O. Selznick va haver de demanar que amb ella es fes una excepció. Hattie McDaniel, filla d'esclaus, va pujar a l'estrada, va fer el seu discurs d'agraïment i va tornar a seure al racó de la sala on l'havien confinat. Era negra, l'havien premiada i no podia seure al costat dels seus companys de repartiment. Es considerava que feia lleig que se la veiés. Fa fàstic, oi? Sí, és repugnant. Tan repugnant com el racisme lingüístic del Reial Madrid. El 8 de maig passat, a Kiko Casilla se li va prohibir parlar en la seva llengua. Era català i feia lleig que se'l sentís.

El Món , 16/5/2016
 
En suport dels 300 ajuntaments perseguits Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 novembre 2016
En suport dels 300 ajuntaments perseguitsÉs ben curiosa la força que tenen sovint les mocions votades en els plenaris dels ajuntaments a l'hora de retratar aquella ideologia que en el dia a dia s'intenta disfressar per mitjà d'un devessall de paraules buides i de demagògia. Tant si hom vota a favor, en contra, s'absté o s'aixeca i se'n va deixa ben clara la seva actitud davant la vida. Ho hem vist recentment en la moció que va presentar la CUP al ple de l'Ajuntament de Sant Cugat per tal que el municipi doni suport als més de tres-cents consistoris perseguits per l'Audiència Nacional espanyola per haver fet costat a la declaració del Parlament en favor del Procés. Com és lògic, CDC, ERC-MES i la CUP van votar-hi a favor.

Una altra cosa va ser el comportament de la resta de partits. No és que aquest comportament oferís sorpreses ideològiques, la cosa no va arribar a tant, és clar, però sí que va mostrar les al·lèrgies que provoca la llibertat de Catalunya en alguns dels qui farceixen els seus discursos amb el mot 'democràcia' cada deu paraules. El Partit Socialista i el Partit Popular, concretament, van votar-hi en contra; Ciudadanos, que se li fan pústules a la pell tan bon punt sent el mot 'llibertat', es va aixecar i se'n va anar amb l'excusa que s'hi deien coses 'il·legals'. Pel que fa a ICV-EUiA, es va abstenir. Hi ha més de tres-cents ajuntaments assetjats per un organisme com l'Audiència Nacional espanyola, que és la versió actual del vell Tribunal de Orden Público franquista, acusats de defensar el dret de decidir del poble català, i ICV-EUiA es va abstenir.

Potser algú pensi que la moció aprovada és irrellevant, però s'equivoca. És molt més important del que sembla, perquè estem parlant de la defensa d'un munt de persones, representants municipals totes elles, que poden ser encausades, sancionades, inhabilitades o empresonades pel sol fet d'haver exercit un dret democràtic bàsic, com és el dret de la llibertat d'expressió. Imposar la 'unidad de España' no és punible, però posar les urnes perquè Catalunya voti en llibertat sí que ho és.

Tanmateix, darrere d'aquest absolutisme, darrere d'aquest desfici per emmudir i emmanillar el poble català, no hi ha més que por. Por de les urnes, i un gran cinisme per intentar amagar aquesta por. Els qui van escarnir l'Estatut aprovat pel nostre Parlament són els mateixos que ara ens diuen que Catalunya no és ningú, que el dret de decidir no existeix i que la llibertat és il·legal. I en nom d'aquesta 'il·legalitat' ens volen ficar tots a la presó. De fet, volen convertir Catalunya en una presó, en una mena de reserva habitada per persones desafectes a l'absolutisme de l'Estat espanyol. Per això, els qui maldem per sortir de la presó som acusats de "voler trencar Espanya". Ves per on, els qui fan mans i mànigues cada dia per trencar els Països Catalans i anorrear la seva llengua, ens acusen de 'voler trencar'. Doncs sí, volem trencar el reixat de la presó espanyola, volem segar-ne els barrots, volem deixar de respirar aquesta olor de resclosit i ser lliures d'una vegada, perquè hi tenim dret i perquè, els agradi o no, el procés d'independència de Catalunya és irreversible.

Cugat.cat , 13/5/2016
 
Nou pla de xoc contra l'incivisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 novembre 2016
Nou pla de xoc contra l'incivismeConsidero que amb relació a la recollida d'objectes voluminosos de la via pública, la regidoria de Serveis Urbans de Sant Cugat ha tingut una bona iniciativa a fi de poder acabar amb el penós espectacle de veure tot d'objectes encerclant els contenidors. L'abandonament de deixalles al mig del carrer és impropi d'una col·lectivitat amb consciència cívica i respectuosa amb el conjunt de persones que la integren. Per això, tot sovint, m'he sentit empès a escriure algun article sobre aquesta qüestió i denunciar determinats comportaments.

El cert és que hi ha moltíssima gent que considera el carrer una deixalleria, on s'hi aboca tot allò que fa nosa a casa, i que es nega a entendre que les zones de contenidors no són cap drapaire. Al contenidor blau, s'hi llença paper i cartró; al contenidor verd, s'hi llença vidre; al contenidor marró, s'hi llença matèria orgànica; al contenidor groc, s'hi llencen ampolles i envasos de plàstic, envasos metàl·lics, envasos tipus bric i safates de porexpan; i al contenidor gris, s'hi llencen les escombraries. És a dir, que els armaris, els sofàs, els llits, els sunyers, els matalassos, els prestatges, els electrodomèstics, les fustes, les persianes, les tasses de vàter... no hi han de ser allà. Qui tingui aquestes deixalles i se'n vulgui desfer ha de comportar-se de manera responsable.

El nou pla de xoc de la regidoria per capgirar la situació preveu diverses mesures, però centrem-nos en aquestes dues: d'una banda, hi ha la recollida sectoritzada, en què els particulars s'hauran d'ajustar a un dia i a una hora determinats per deixar els objectes a prop dels contenidors; i de l'altra, la recollida domiciliària per a gent gran o discapacitada. Fins aquí tot és correcte i els resultats poden ser positius. Tanmateix hi ha una cosa que no em queda clara. Què passarà amb els ciutadans que no són grans o discapacitats? Ho dic perquè seria una llàstima eliminar un sistema de recollida a domicili que –encara que molta gent l'ignorés- era magnífic. Em refereixo al servei gratuït que permetia que tot ciutadà que truqués al 902.547.010, indicant quins eren els objectes dels quals es volia desprendre, rebés en dia convingut la visita d'una brigada municipal que se'ls enduia. Aquest sistema ja no estarà disponible? Com s'ho farà la gent que, sense ser d'edat avançada, viu sola i no pot transportar un sofà, un llit o una tassa de vàter fins a la bateria de contenidors més propera? En fi, suposo que caldrà matisar algunes coses per tal que el servei sigui òptim i els voltants dels contenidors de Sant Cugat deixin de mostrar una imatge tan poc edificant de la seva ciutadania.

Cugat.cat , 29/1/2016
 
L'obsessió espanyola per esborrar nacions Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 novembre 2016
ImageDes del 5 de maig passat, la televisió basca ja no es pot veure a Navarra. Euskal Telebista acatant el manament del Ministeri d'Indústria espanyol, que li ordena la suspensió de les seves emissions en aquell territori, ha decidit obeir i posar fi a més de vint anys de compartició de l'espai radioelèctric. Això passa, a més, després que la Secretaria d'Estat de Telecomunicacions hagi obert expedients sancionadors i procedit al precintat dels equips i de les instal·lacions, cosa que afecta els repetidors, digitals o analògics, gestionats pels municipis que difonien el senyal. Sembla una barbaritat, oi? Doncs sí, és una barbaritat. Però d'un Estat com l'espanyol, que criminalitza els referèndums, que criminalitza les urnes, que criminalitza els dirigents polítics que les posen i que criminalitza fins i tot la federació de Comunitats Autònomes, es pot esperar això i molt més.

Tot plegat té el seu origen en una denúncia feta per l'anterior govern navarrès d'UPN, de la qual el govern actual d'Uxue Barkos no en sabia res. Barkos, que abans d'iniciar la seva carrera política, havia estat corresponsal d'Euskal Telebista a Navarra, ja ha retirat la denúncia, però el ministeri, amb la mateixa ideologia que UPN, segueix endavant. UPN recordem-ho, és un partit ultranacionalista espanyol que ja fa anys que, per paradoxal que sembli, vol reformar la Constitució espanyola. Sí, sí, la vol reformar. Però només per fer-hi desaparèixer la Disposició Transitòria Quarta, que és la que permet la incorporació de Navarra "al règim autonòmic basc". És a dir, la unificació d'Euskadi i Navarra com a territoris d'Euskal Herria. Aquest punt, aquesta finestra oberta a l'enfortiment de la nació basca, té aterrida UPN, que malda per evitar-ho. Així ho va expressar Miguel Sanz, el seu president, l'any 2004: "No és lògic que la comunitat més històrica d'Espanya estigui sotmesa de manera permanent a una espasa de Dàmocles, en què la ciutadania es torni boja i s'aconsegueixi una majoria absoluta al Parlament que permeti configurar una altra realitat política amb Euskadi. No ho podem consentir."

Esborrar la nació basca, esborrar la nació catalana, esborrar la nació gallega, esborrar, esborrar, esborrar... Tota la història espanyola es concentra en aquesta mateixa obsessió. El seu pas per Amèrica no tenia cap altra finalitat: esborrar, imposar i espoliar. Esborrar nacions, imposar-hi costums, cultura i llengua i espoliar-ne les riqueses per dur-les a Castella. Ha transcorregut més de mig mil·lenni i encara se'n vanten cada 12 d'octubre amb una 'Fiesta Nacional' que parla d'una 'Raza', que anomenen 'Hispanidad' i que celebren amb desfilades militars, tancs, canons i avions de guerra.

L'article 145 de la Constitució espanyola també és fruit d'aquesta malaltissa obsessió. És l'article pensat expressament per impedir la federació del Principat, del País Valencià i de les Illes. No fos cas que, confirmant la temença d'UPN, la ciutadania d'aquests països es tornés boja i aconseguís una majoria absoluta en els seus parlaments que ho permetés. En altres paraules: si no pots esborrar, intenta esquarterar. És una mica emprenyador, perquè la víctima es mou, crida i no es deixa, però cal perseverar perquè un poble esquarterat és un poble minvat. I ves per on, tot i així, resulta que no se'n surten. Som al segle XXI i encara continuen obsedits amb l'esquarterament dels Països Catalans i d'Euskal Herria. Som a l'època en què s'han abatut les fronteres de les telecomunicacions, i ells, sense el més mínim sentit del ridícul, encara pretenen impedir que una part del poble basc pugui veure la televisió d'una altra part del poble basc (!). Però, és clar, estem parlant de l'Estat espanyol. Un Estat que seria capaç de dur-nos a l'època de les cavernes, si això li garantís la 'Unidad de España'.

El Món , 9/5/2016
 
L'últim videoclub Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 novembre 2016
L'últim videoclubSap greu la desaparició de l'últim videoclub que quedava a Sant Cugat –el videoclub 2001–, dels nou que, si més no, havia arribat a haver-n'hi. Les noves tecnologies han revolucionat la societat i han introduït noves formes de consum que, al seu torn, han comportat la mort de molts negocis tradicionals. L'obsolescència programada de multitud de productes, per exemple, ha escombrat la immensa majoria de botigues de reparació. Ara ja no es repara gairebé res, ni unes mitges, ni una planxa, ni un microones, ni un rentavaixelles, ni una màquina d'afaitar... No cal fer-ho, perquè els costos són tan elevats que surt més a compte comprar-ho tot nou. Més que més si, per efecte de la vertiginosa velocitat amb què avança la tecnologia, el nou model que ens ofereixen té unes prestacions que converteixen en una andròmina el que se'ns ha espatllat.

Ara consumim i llencem i tot se'ns fa vell de seguida. El món ha canviat, i també ho han fet les formes de lleure, cosa que ha afectat directament el cinema. Ja pràcticament no queden sales grans i espaioses, ara gairebé totes són petites i estretes. I com que és possible veure una pel·lícula nova per Internet de franc, per què llogar-la en un videoclub. Els drets d'autor no compten i la pirateria esdevé la millor aliada de la nostra butxaca en la mateixa mesura que l'Estat espanyol, sense cap llei específica, és el millor aliat europeu de la pirateria. De moment ens queda Vídeo Instan, a Barcelona, que és una rara avis amb més de 40.000 títols i un paradís dels clàssics, fins al punt que es pot dir que el film que no és allà no és enlloc. Però han estat a punt de tancar i la seva situació actual és precària. I ja hem vist quina és la conseqüència de la precarietat a Sant Cugat.

Em sembla que no som conscients que tota obra artística té un autor, un autor que n'ha de viure, i que negar-li la percepció dels drets propis de l'autoria és un greuge tan reprovable com veure'ns obligats a treballar de franc. És un problema de valors. No se'ns passa pel cap d'entrar en una sabateria o en una fruiteria i endur-nos unes sabates o un quilo de pomes sense pagar. Darrere les sabates hi ha un fabricant, i darrere de les pomes hi ha un pagès que han de viure de la seva feina. Però mentre pagarem una fortuna per veure com juga l'autor d'un gol en un camp de futbol, negarem el pa a l'autor d'un llibre o d'una pel·lícula. Sovint no hi ha mala fe, ja ho sé. Però el resultat és el mateix. És la inèrcia que ens arrossega per culpa d'una pèrdua de valors, i és aquesta pèrdua de valors el que fa que no reflexionem i que no ens adonem que piratejar és robar.

Hi ha autors cinematogràfics que han reflectit esplèndidament la fi d'una època, amb relació al cinema. Un d'aquests autors és Peter Bogdanovich. Us recomano 'The Last Picture Show'. En aquest film meravellós, considerat per l'American Film Institute una de les millors cent pel·lícules de la història, el cinema d'una petita ciutat de Texas, el Royal, projecta 'Riu Vermell', de Howard Hawks. És l'última pel·lícula, és l'última sessió. Després d'això, el cinema tancarà les seves portes per sempre.

Cugat.cat , 6/5/2016
 
Tortosa i l'Ajuntament de la vergonya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 novembre 2016
Tortosa i l'Ajuntament de la vergonyaRealment vergonyós el comportament de l'Ajuntament de Tortosa, amb l'alcalde Ferran Bel al capdavant, negant-se a complir la Llei de la Memòria Històrica que obliga a retirar el monument feixista d'aquella ciutat. Aquesta llei, especialment adreçada a les administracions, diu que els elements o símbols "commemoratius d'exaltació personal o col·lectiva de l'aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura hauran de ser retirats dels edificis i espais públics". Paral·lelament, el març passat, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció presentada per la CUP que insta l'Ajuntament de Tortosa a retirar immediatament el monument feixista "sense cap mena de consulta o dilació, per a la seva posterior museïtzació en un espai de memòria, tal com indica el protocol elaborat pel Memorial Democràtic". L'Ajuntament de Tortosa, però, no sols s'hi nega, sinó que pretén carregar la responsabilitat a la ciutadania el 28 de maig vinent. D'aquesta manera, sigui quin en sigui el resultat, el consistori podrà rentar-se'n les mans. Crida l'atenció que els membres d'un consistori deleguin en la ciutadania les funcions per a les quals han estat escollits. Llàstima que, atesa la seva inoperància, no deleguin també el seu sou. Això no justificaria la inoperància, és clar, però com a mínim, ningú no els podria acusar de cínics.

El cinisme de l'alcalde Ferran Bel i dels dinou regidors que tan indignament li donen suport –sembla que el franquisme té arrels profundes a Tortosa i tothom vol estar-hi bé– es fa palès, d'una banda, en la decisió de fer la consulta tot burlant-se del Síndic de Greuges i del seu dictamen, que diu: "La retirada del monument és una obligació legal que l'Ajuntament de Tortosa ha de promoure, i que no pot ser sotmesa a consulta popular", i, de l'altra, en les dues preguntes que han acordat per a la consulta. Vegem-les:
"En relació al monument de la batalla de l'Ebre, que va inaugurar el general Franco l'any 1966, què creu que l'Ajuntament de Tortosa ha d'impulsar:
a) Retirar-lo i museïtzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau.
b) Mantenir-lo, reinterpretar-lo i contextualitzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau."
Que n'és de bonica la paraula 'pau', oi? És tan bonica, que el franquisme n'estava enamorat. Recordo molt bé l'ús que en feia repetint aquell eslògan tan entranyable del 1964 que ens parlava dels "XXV Años de Paz". "Pau", és clar, era un eufemisme de "Victòria": "XXV Años de la Victoria". Va ser també el 1964 que, per glorificar la "Victòria", es va inaugurar a Madrid el monument "Los Ángeles de la Paz", de l'escultor franquista José Espinós Alonso, autor, alhora, de la reixa d'accés a la nau principal del Valle de los Caídos. Igualment, van construir l'Hospital de la Paz i una via de circumval·lació madrilenya anomenada Avenida de la Paz, coneguda avui com l'M30. I que n'eren de bonics aquells segells amb la imatge de Franco i el lema: "XXV Años de Paz Española". Es veu que la "paz" és com l'AVE: hi ha "paz espanyola" i "alta velocidad espanyola".

Com veiem, l'alcalde Ferran Bel, la seva número dos, Meritxell Roigé, i la resta de preservadors del monument feixista que glosa un règim genocida, han introduït la paraula "pau" en les dues preguntes per veure si la ciutadania pica. Qui vol la guerra, oi? El parany més sibil·lí, però, s'amaga en la segona pregunta, especialment en els mots "reinterpretar-lo" i "contextualitzar-lo". Ve a dir-nos: "Vegeu com no cal retirar el monument? N'hi ha prou que el "reinterpretem" i que el "contextualitzem", i llestos." Pel mateix preu podem agafar els garrots vils i reinterpretar-los com una cadira multiusos amb un petit rètol 'contextualitzador' al costat, i podem deixar les plaques del jou i les fletxes a les façanes de les cases tot 'contextualitzant-les' amb una petita explicació en una plaqueta inferior. Tot s'hi val en nom de la "memòria històrica" i la "pau". Però ja ho diu Raimon en aquella exquisida cançó: "De vegades la pau no és més que això: una buida paraula per a no dir res; de vegades la pau."

Jo, personalment, he retret a l'alcalde Ferran Bel aquesta burda manipulació per amagar la seva ideologia i li he demanat que compleixi els requeriments del Síndic de Greuges, del Memorial Democràtic, de l'entitat tortosina Casal Panxampla i, entre d'altres, de la Comissió de la Dignitat, però ha estat inútil. I, a més, amb unes respostes farcides d'hipocresia i cinisme que provoquen vergonya aliena. CDC hauria de saber quina mena de personatge té dintre del partit. I també la ciutadania de Tortosa. Estem parlant d'un alcalde capaç d'estar-se set hores –set hores de rellotge– fent piulades al Twitter en horari laboral. Set hores fent piulades! No se'n diu, d'això, malversació de cabals públics?

El despotisme de Ferran Bel també s'ha manifestat menyspreant els requeriments de la Comissió de la Dignitat. Davant d'això, la Comissió li retreu així el seu comportament: "Una triple vergonya: vergonya monumental, vergonya de consulta i vergonya de pregunta." I ho argumenta d'aquesta manera: "40 anys després de la fi de la dictadura, encara tenim al mig del riu el monument d'exaltació franquista més gran de Catalunya. [...] És un despropòsit absolut la convocatòria d'una consulta ciutadana sobre el futur d'un monument d'exaltació franquista, que s'hauria de retirar de l'espai públic per dignitat democràtica i en compliment de la Llei de Memòria Històrica." I afegeix que la pregunta és una vergonya perquè, entre d'altres qüestions, "el monument no és a la batalla de l'Ebre [com afirmen Ferran Bel i els 19 regidors de la vergonya, que fent ús de la llibertat de vot dels seus partits (CiU, ERC, Movem-ICV i PSC-PSOE) hi han donat suport], sinó que és un monument d'exaltació del franquisme dedicat "Al caudillo de la cruzada y a los 25 años de paz", en record dels vencedors i per a humiliar els vençuts." I pregunta: "Quina pau promou el manteniment d'un monument d'exaltació franquista a l'espai públic? La promoció de la pau només pot arribar amb la seva retirada. Què vol dir 'reinterpretar-lo i contextualitzar-lo'? Qui esculli aquesta opció no sabrà què està votant exactament. A més, no hi ha reinterpretació possible: ha estat, és i serà un monument d'exaltació franquista, més enllà de possibles rentades de cara."

Doncs bé, com deia, la resposta de l'alcalde Ferran Bel ha estat de burla absoluta a tots aquests arguments. Afirma que es va presentar a les eleccions amb la consulta en el programa i d'aquí no es mou. La maniobra de Bel, tanmateix, era clara: s'ho va preparar bé perquè, fos quin fos el resultat de la consulta de la vergonya, ell sempre hi guanyés. Si guanya la primera pregunta, podrà dir als seus respectats franquistes: "Nois, jo he fet tot el que he pogut per mantenir el monument, però..." I si guanya la segona podrà dir a tothom: "Jo m'he limitat a obeir el resultat de la votació". Magistral, oi? I miserable també. És a les escoles i als museus on cal fer memòria històrica tot erigint monuments en record de les víctimes dels genocides, com es fa a Alemanya, no pas preservant-ne l'escòria monumental que els honora.

Arribats aquí, Ferran Bel i els 19 regidors de la vergonya poden estar contents. Ja fa temps que compten amb el suport entusiasta de Falange Española, que demana "el mantenimiento y la iluminación del monumento a los caídos que hallaron la gloria en la Batalla del Ebro". Això sol ja ho diu tot. En realitat, però, la "pau" d'aquesta gent i dels qui, sota un vergonyós i hipòcrita vernís democràtic, els preserven els monuments, no és més que por. Por de nosaltres, dels qui no volem la nit. Raimon ho expressava meravellosament: "De vegades la pau no és més que por: por de tu i de mi, por dels homes que no volem la nit. De vegades la pau no és més que por."

Racó Català , 29/4/2016
 
El cas del bar Baobab Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 novembre 2016
Halassane N'Diaye
Halassane N'Diaye
El Baobab, del carrer Major, és un bar molt conegut a Sant Cugat, i el seu propietari, Halassane N'Diaye, una persona molt estimada a la ciutat. Vingut de Guinea Conakry després de conèixer la Montse, una antropòloga catalana que hi feia un treball de camp, Halassane va obrir les portes del local el 1989, i, d'aleshores ençà, amb la seva bonhomia i la qualitat dels seus entrepans, s'ha guanyat la solidaritat de la gent. Ho van demostrar les 250 persones que el 2009 es van aplegar en el sopar popular del vintè aniversari del bar. I és que quan tractes bé la gent, la gent et respon.

I la gent ha tornat a respondre amb la lectura d'un manifest en defensa del Baobab, arran d'una denúncia que li podria suposar de mil a deu mil euros de multa per romandre obert fins a les tres de la matinada la Nit de Nadal. Una única nit a l'any. La normativa obliga el Baobab a tancar a les onze de la nit, però fa 27 anys que es va crear la tradició d'anar-hi en acabar la Missa del Gall i ara ja és un punt de trobada santcugatenc. La gent ho expressa així: "És una trobada popular per compartir una nit especial." "Les meves filles, quan eren adolescents, venien sempre aquí, era un espai de trobada. I jo, com a mare, estava encantada de saber on eren. Em sap molt de greu que li posin una multa, no estic d'acord."

Cal entendre també la posició de l'Ajuntament que, davant la denúncia d'un veí, es veu obligat a actuar. "I per què no ho havia fet abans?", preguntarà algú. Doncs perquè en 27 anys no hi havia hagut cap denúncia. Ara n'hi ha hagut una i tenim un problema. El cas, però, crec que mereix una consideració. Vull dir que els casos especials necessiten mesures especials, i la tradició del Baobab, la Nit de Nadal, és un cas especial. Només cal veure el suport espontani que ha rebut, amb una cantada de nadales el 17 d'abril passat, i la recollida de signatures. Posaré l'exemple d'un altre cas especial: El Mesón. La normativa diu que cap establiment no pot envair la vorera per ampliar l'espai, però El Mesón ho fa. I a mi em sembla bé. Però per què se li ho permet? Per què se li permet tenir un espai envidrat fora de l'edifici? Doncs perquè El Mesón és un lloc emblemàtic de Sant Cugat, la qual cosa el converteix en un cas especial. I la Nit de Nadal al Baobab també és especial. Les normatives fan que el món sigui més habitable, no hi ha dubte; però flexibilitzar-les en benefici del sentit comú les fa més humanes.

Tot Sant Cugat , 29/4/2016
 
Els papers de Panamà i altres coses Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 octubre 2016
Els papers de Panamà i altres cosesEl nom de Panamà es molt eufònic. No m'estranya que John le Carré se'n servís per donar nom a la seva novel·la del 1996, 'El sastre de Panamà', portada al cinema uns anys després per John Boorman, amb Geoffrey Rush, Pierce Brosnan, Jamie Lee Curtis i, en un petit paper, el dramaturg Harold Pinter. Panamà és també el nom amb què és conegut el bonic barret de palla que duia posat el president nord-americà Theodore Roosevelt el 14 de novembre de 1906 en la seva visita a les obres del Canal. I ara, amb el rebombori internacional que ha causat la publicació dels anomenats 'Papers de Panamà', no tinc cap dubte que no trigarem a sentir parlar de la realització d'un film que es dirà exactament així: 'The Panama Papers'.

El volum de diners que hi ha al darrere de les empreses 'offshore' fundades a Panamà per clients d'entitats financeres com el Banc Sabadell, que té la seu social a Sant Cugat, el BBVA o el Santander, és tan enorme, tan gegantí –es parla de 500 bancs, més les filials i les societats pantalla-, que la sensació que deixa en la ciutadania és de ràbia i d'impotència. Ràbia i impotència, perquè l'home i la dona del carrer, és a dir, els contribuents nets, no tenen cap dubte que un cop els mitjans de comunicació generalistes posin els focus en altres temes informatius l'interès perdrà pistonada i els grans defraudadors romandran impunes. No parlo de persones o d'empreses que fan operacions per estalviar-se taxes, sinó del moviment de capitals que implica corrupció política, suborns o narcotràfic. El gran poder té mecanismes d'autoprotecció i és molt solidari amb els seus membres, siguin d'on siguin.

Deu ser per això que la frase que més sovinteja al carrer és que 'al final no passarà res'. Uns quants noms mediàtics que criden l'atenció –alguns fins i tot com a caps de turc- i poca cosa més. França, per exemple, diu que intentarà que l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic torni a posar Panamà a la llista de paradisos fiscals, i Panamà respon que, si ho fan, posarà impediments a les empreses franceses que pretenguin fer contractes o que demanin adjudicacions públiques. Paral·lelament, veiem que el sou dels presidents de les set principals entitats financeres de l'Estat espanyol arriba a la xifra global de 19,87 milions d'euros en un any. Entre els més immorals: Ana Botín, del Santander, amb 7,5 milions, i Francisco González, del BBVA, amb 5,57 milions. I entre els immorals petits: Josep Oliu, del Banc Sabadell, amb 2,84 milions, i Isidre Fainé, de CaixaBank, amb 1,15. Oliu i Fainé, tot solets, s'han apujat el sou un 0,2% i un 4,5%, respectivament. Tot perfectament legal. La gent de classe treballadora, mentrestant –la que no és desnonada-, es veurà observada amb lupa, perseguida i sancionada en cas que un punt o una coma de la seva declaració de renda no estigui en el lloc adient. Tanmateix no ens hem d'indignar ni fer-nos mala sang. Hem de ser comprensius i entendre que una cosa és el poder i una altra la ciutadania. El primer encarna la impunitat i la segona la indefensió.

Cugat.cat , 29/4/2016
 
Ens volen sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 octubre 2016
Ens volen sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria'Ara fa només uns dies, la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, ens obsequiava amb unes declaracions que, referint-se al govern de Catalunya, deien exactament això: "Quan alguns obliden que estan sotmesos a l'imperi de la llei ataquen directament la democràcia." I afegia que "allò que divideix empetiteix". No són paraules noves, ja que formen part de la doctrina nacionalista espanyola que els tres membres del búnquer, Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos, repeteixen dia rere dia. Però cal aturar-s'hi perquè sempre hi ha alguna ànima de bona fe que es deixa impressionar per l'ampul·lositat de l'expressió 'imperi de la llei'.

Per començar, cal dir a la senyora Cospedal que el Procés no ha oblidat pas que estem sotmesos a un imperi. Imperiet agònic, per ser més precisos, ja que, com deia el títol espanyol del remake de George Cukor d'un clàssic britànic, l'imperi castellà és luz que agoniza. Fins i tot l'argument del film li escau força, ja que parla d'un individu que pretén fer creure a la seva dona que està malalta i que s'ha tornat boja. Aquí n'hem parlat sovint de les frases dels membres del búnquer que defineixen la independència de Catalunya com una malaltia política. "Catalunya viu una malaltia col·lectiva", han arribat a dir. S'entén la maniobra, oi? Si voler la llibertat és una bogeria, el qui la vol és un boig. I atès que és boig, cal tenir-lo captiu per salvar-lo de la seva bogeria.

Allò que ataca directament la democràcia, senyora Cospedal, és l'imperi espanyol de la llei. Aquest imperi, com vostè l'anomena, constitueix en si mateix una vulneració dels principis democràtics i una violació dels drets humans. Negar la identitat d'un poble, negar-li fins i tot la condició de poble, amenaçar-lo amb la intervenció armada, privar-lo del dret a decidir i sotmetre'l a la voluntat d'un tercer no és una llei, és una agressió. Una agressió que tot demòcrata té l'obligació de rebutjar per una simple qüestió de dignitat i perquè no n'hi ha prou de ser demòcrata, cal defensar també aquests valors sempre que algú, valent-se d'una posició de poder, pretén violar-los. Altrament se n'esdevé còmplice.

Catalunya, per tant, no pot obeir cap llei totalitària per dues raons: la primera, per sentit comú, perquè constituiria un suïcidi; i la segona, per sentit moral, perquè no pot reconèixer la tirania espanyola. Només desobeeix el qui reconeix el poder d'un altre sobre ell. L'ús del mot 'desobeir' ja implica acceptació de la pròpia subordinació. Hom adduirà que, s'usi o no s'usi aquest mot, hi ha una realitat administrativa de dominació que s'imposa. És cert. Però cap llibertat administrativa no és assolible sense el previ alliberament mental del captiu. La llibertat, per entendre'ns, comença dins d'un mateix. No podem segar els barrots exteriors sense haver segat primer els barrots interiors. La nostra manera de parlar reflecteix la nostra manera de pensar.

Pel que fa a la frase "allò que divideix empetiteix", diguem que és una burda manipulació retòrica. La llibertat no divideix ni empetiteix. Allò que de debò empetiteix és la manca de llibertat. Empetiteix i destrueix. La llibertat és el dret de tota persona o col·lectivitat d'associar-se (o no) amb altres persones o col·lectivitats. El concepte subjacent de 'grandesa nacional' que hi ha en la frase de Cospedal és absolutament imperialista i ve a dir-nos: "Vosaltres sols no sou ningú, i només podeu ser alguna cosa com una pertinença nostra". La supèrbia, malauradament, impedeix que l'espanyolisme s'adoni del profund complex d'inferioritat que s'amaga darrere la creença que la grandesa d'una col·lectivitat nacional es mesura per la seva dimensió territorial o demogràfica. No és estrany, doncs, que l'Estat espanyol intenti desacreditar la llibertat de Catalunya. No suporta la idea de saber-se geogràficament més 'petit'. Tot glorificador de la grandària física s'esglaia davant l'anunci de la seva imminent petitesa.

El Món , 25/4/2016
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 141 - 210 de 1816
spacer.png, 0 kB