spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Ada Colau, oficina de col·locació familiar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 juliol 2015
Ada Colau, oficina de col·locació familiarLa coneguda frase "tots són iguals", referida a la manca d'ètica dels polítics, no és justa. No ho és, perquè no és veritat que tots siguin iguals. En absolut. Hi ha polítics admirablement escrupolosos en l'exercici del seu càrrec, polítics que observen uns principis ètics elevats i que no poden ser acusats de no aplicar-se a si mateixos allò que, des de l'oposició, critiquen d'un adversari. També n'hi ha dels altres, és clar, dels que, tot fent ús d'una superioritat moral autoconcedida i per mitjà de mítings abrandats i arrogants, acusen els adversaris de fer "polítiques mafioses", però que ells, tot just arribar al poder, són els primers a practicar-les. I ho fan, a més, amb absolut desvergonyiment. Són ells, per tant, els qui, amb aquesta praxi, contribueixen a la percepció popular esbiaixada que diu que "tots els polítics són igual". Amb tot, la culpa d'aquest descrèdit cal repartir-la a parts iguals entre els hipòcrites i els indiferents, és a dir, entre els qui ara diuen negre on abans deien blanc i els partits que els fan costat o que fan els ulls grossos. El silenci còmplice amb què ICV-EUiA, Procés Constituent i Podemos –els noms que s'aixopluguen sota les faldilles d'Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona–, han acceptat i encobert la conversió de Barcelona en Comú en una empresa de col·locació familiar, els implica a tots.

Així hem vist com Ada Colau i el seu número dos, el primer tinent d'alcalde, Gerardo Pisarello, han trigat només uns dies a col·locar les seves parelles respectives en càrrecs de confiança. D'acord amb això, el senyor Adrià Alemany, parella de Colau, ha esdevingut responsable de relacions polítiques i institucionals del partit, i Vanesa Valiño, parella de Pisarello, s'ha incorporat com a assessora de l'àrea d'Habitatge. Algú s'imagina què n'haurien dit Colau i els seus acòlits, si Xavier Trias, posem per cas, hagués fet una cosa així amb la seva dona?

Allò que la senyora Colau i Barcelona en Comú no semblen haver tingut en compte és que quan t'autoproclames ànima pura t'obligues a actuar en conseqüència. No n'hi ha prou de titllar de corruptes els qui no et riuen les gràcies, cal provar també les acusacions, dirimir-les davant dels tribunals i, sobretot, a banda de donar lliçons d'honradesa, practicar-la de debò. En altres paraules, el codi ètic del dictador de sentències mai no pot ser més lax que el dels sentenciats. I per la mateixa raó, els atenuants d'aquests últims són inadmissibles en el primer.

Sabem també que, davant l'estupor social que han causat els esmentats nomenaments, en què el grau de parentiu amb els dirigents puntua força, Barcelona en Comú ha optat per reafirmar-se cínicament dient que la parella d'Ada Colau, que abans d'arribar al poder municipal no cobrava, passarà ara a tenir un càrrec remunerat. I del cas Pisarello, ja ni tan sols no en diu res. La incògnita és saber si aquesta actitud és una qüestió de barra, de casta o de totes dues coses. L'estil de govern, això sí, és clar i es resumeix en setze paraules: aconseguim un càrrec públic i col·loquem-hi immediatament els nostres marits i mullers perquè ens assessorin. És una manera molt familiar de fer política, aquesta. Jo crec que partits com Família i Vida l'aprovarien de ple. Quina joia, veure que tot queda a casa i que si hi ha draps bruts es rentaran en família!

Arribats aquí, no sorprenen gens les declaracions de Gerardo Pisarello afirmant que la praxi de col·locar familiars és molt normal a Saragossa o Madrid –en una formació hispanocèntrica com Barcelona en Comú els referents espanyols són una constant– i que la seva companya, la companya de Pisarello, i el company d'Ada Colau són professionals de competència reconeguda. El problema és que no es tracta de si els familiars d'un polític són competents o incompetents. Estem parlant d'ètica. I no sempre allò que és legal és alhora ètic. En aquest cas, per exemple, no ho és gens. És un comportament detestable i inacceptable. Tan inacceptable com dir que els familiars en qüestió han estat escollits perquè Ada Colau i Gerardo Pisarello necessiten envoltar-se de gent de confiança. Significa, això, que no han trobat ningú més en qui confiar? No hi ha a Catalunya persones de competència reconeguda que puguin fer el que faran les parelles de Colau i Pisarello? Tan poc se'n refien, de la gent que els envolta? Francament, si per cobrir els llocs de confiança necessites col·locar-hi la teva família és que estàs molt sol. Estem parlant de fets que denoten una total manca d'escrúpols i que van molt més lluny de Colau i Pisarello, atès que si els dirigents d'una formació contravenen principis ètics, és aquesta formació qui està obligada a parar-los els peus o a expulsar-los. Altrament no es desacrediten només els contraventors, també ho fa tota la formació.

Però ja hem vist que la formació de Colau i Pisarello té molt en comú amb la de Duran i Lleida i Ramon Espadaler en matèria de col·locació. Unió es cotitza a la baixa, és cert, però Barcelona en Comú sembla que frisa per rellevar-la. I ho fa destrament, cal reconèixer-ho. És la mateixa praxi immobilista i de dretes que seguien els papes de Roma, per consolidar el seu poder, i que consistia a afavorir amics i familiars. Nepotisme, se'n diu en llenguatge formal. En llenguatge universal es coneix com 'estil Corleone'; és a dir, política mafiosa.

elSingular.cat , 12/7/2015
 
Crònica d'una recerca perillosa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 17 juliol 2015
Crònica d'una recerca perillosaJaume Rodri és un home polifacètic. La vida l'ha dut pels camins de l'escultura, de l'escriptura, de la pintura, de la música, del cinema, de la teologia, de la sociologia... Una vida així, per força ha de ser rica en vivències, ja que requereix inquietud, curiositat, reflexió i, sobretot, afany de coneixement. Rodri és també un home que vol veure la seva terra lliure del jou espanyol i que per aquest motiu, en companyia de Pep Solé, va dissenyar l'any 2010 el Monument a la Independència de Catalunya, situat al parc de Can Jalpí d'Arenys de Munt, en record de la primera consulta per la llibertat nacional que es va fer en aquella vila el 13 de setembre de 2009. Ara, Jaume Rodri, ha publicat un llibre que es diu "Jesús busca Jesús. Crònica d'una recerca perillosa" (Edicions de 1984, 2015) en què explica un viatge existencial entre els anys 1963 i 2007 a través de llocs com París, Egipte, Palestina, L'Havana, Lisboa, Lausana, Utrecht, Cadaqués o Barcelona.

El tema de fons, com el títol ja insinua, és la recerca del Jesús històric, però pel camí van apareixent qüestions diverses plenes d'interès i que provoquen en el lector la sensació ambivalent d'estar llegint una novel·la d'espies i, alhora, un treball d'investigació periodística sobre material sensible i amb morts misterioses i assassinats inclosos. I és que quan hi ha el Vaticà pel mig tot és possible. El Vaticà és el paradís de la intriga, sobretot si hom remou terres que podrien desvetllar mentides que han estat considerades veritat sagrada durant segles. En aquest sentit, són ben eloqüents les paraules que Rodri posa en boca de Fidel Castro: "L'Església i el Vaticà són una força política amb una influència molt superior a totes les altres que conec per la subtilitat que tenen per entrar en el pensament més íntim de la gent. Sobretot de la gent senzilla. Del poble pobre, del pobre poble. En aquell estadi on es pot atrapar la llibertat, modelar-la i desfer-la a voluntat".

El llibre explica que els romans només crucificaven els enemics de l'imperi que eren enxampats amb armes a la mà, totes les altres qüestions inquietaven ben poc Roma. És a dir, que en realitat Jesús hauria estat, alhora, un guerrer armat i un líder espiritual que lluitava contra els romans, ocupants del seu poble. La tesi, per tant, és que Jesús hauria nascut a Europa en el si d'una família jueva de la casa de David i exiliada a la Gàl·lia, on els romans confraternitzaven amb els jueus rics i es respirava una atmosfera més permissiva, cosa que permetia ordir una trama per foragitar l'invasor de Palestina. Si la hipòtesi del monestir enterrat al desert fos certa i es pogués accedir a allò que amaga, és gairebé segur que desemmascararíem una de les més grans mentides de tots els temps.

Confesso que vaig agafar "Jesús busca Jesús" sense saber ben bé què em trobaria, perquè tant el títol com la contracoberta no m'acabaven de motivar, però vaig canviar de parer només llegir-ne les primeres pàgines, ja que el tema és apassionant. I Jaume Rodri el fa més apassionant encara en acompanyar-lo de trobades amb figures com Fidel Castro, Antoni Tàpies, Salvador Dalí, Salvador Allende o Gabriel García Márquez. En arribar a l'última pàgina, el lector troba del tot pertinent el subtítol "Crònica d'una recerca perillosa", atès que el perill augmenta com més a prop som de la veritat.

Racó Català , 25/6/2015
 
Cinema fantàstic, un món paral·lel Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 juliol 2015
Cinema fantàstic, un món paral·lelCal saludar com una encertada iniciativa l'organització a Sant Cugat d'un festival internacional de cinema fantàstic. Sant Cugat Fantàstic és el seu nom. Comença, com és lògic, d'una manera modesta, però si en el decurs dels anys es consolida pot acabar donant molta projecció exterior a la ciutat. El gènere fantàstic és potser el més promiscu de tots els gèneres cinematogràfics, perquè, a diferència d'altres, com ara el western, el thriller, el bèl·lic, el drama o la comèdia, que són més estrictes, té unes delimitacions molt laxes que permeten manllevar elements propis del terror o de la ciència-ficció.

Val a dir que el gènere fantàstic, per bé que fou a Hollywood on es va estructurar i desenvolupar, va néixer a Europa a partir d'obres literàries o de faules i llegendes continentals amb pel·lícules que són autèntiques joies de la història del cinema: 'Nosferatu' i 'Faust', de Murnau, 'El somni d'una nit d'estiu', de Hans Neumann, 'L'home invisible' i 'La núvia de Frankenstein', de James Whale, 'El testament del doctor Cordelier', de Jean Renoir, o 'El testament d'Orfeu' i 'La bella i la bèstia', de Jean Cocteau, són obres mestres que ens parlen de forces que no es regeixen per les lleis naturals, i seria magnífic que en properes edicions el festival santcugatenc es plantegés revisar-les a títol d'homenatge, per tal que els amants del cinema, en general, en poguessin gaudir.

Hi ha una tendència, entre algun sector del gran públic, a identificar o confondre el cinema fantàstic amb els efectes visuals i especials, talment com si en fossin elements indestriables i la història tingués un caràcter menor, però no és pas així. N'hi ha prou que la ficció cinematogràfica, per mitjà d'algun efecte lumínic, d'un decorat o d'un enquadrament determinats, se separi dels fets reals suposadament representats, perquè aparegui el fantàstic. Hitchcock o Resnais, per exemple, se'n van servir. També són cinema fantàstic 'Els crims del museu de cera', de Michael Curtiz, 'El lladre de Bagdad', de Michael Powell, 'La dona pantera', de Jacques Tourneur, 'La mosca', de Kurt Neumann, o 'La llavor del diable', de Roman Polanski. El fantàstic, diguem-ho en poques paraules, és una finíssima línia divisòria entre un desequilibri de la realitat i el món paral·lel que aquest desequilibri genera.

Cugat.cat , 10/7/2015
 
"Puta Catalunya", sí. "Independència", no Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 juliol 2015
ImageL'expedient sancionador que la UEFA ha obert al Barça per l'exhibició d'estelades en la final de la Champions, a Berlín, és tan esperpèntic que faria riure si no fos, alhora, una mesura que mostra els esquemes totalitaris d'aquest organisme. Un organisme que, com han denunciat alguns exfutbolistes, constitueix una "màfia esportiva" només comparable a la FIFA. Ambdós estaments, amb càrrecs que es perpetuen durant generacions i amb d'altres que delinqueixen obertament, han esdevingut el negoci corromput d'una elit mancada de principis ètics que se serveix del futbol en benefici propi. I com que entre corruptes i totalitaris sempre hi ha bona entesa, s'entén que les pressions del govern espanyol a la UEFA contra Catalunya hagin trobat oïdes receptives.

La llibertat d'expressió és el gran enemic dels corruptes i dels totalitaris. Li tenen pànic, perquè els desemmascara i els inhabilita. L'Estat espanyol, amb la llei mordassa, que és una llei netament feixista, i l'assetjament a la cultura, amb taxes abusives que la impossibiliten, és al·lèrgic a la llibertat d'expressió. Llevat, és clar, que aquesta s'utilitzi en favor del racisme, de la xenofòbia o del supremacisme espanyol. Per això en els camps de futbol espanyols es poden exhibir banderes feixistes, es poden mostrar símbols que tenen al darrere milers de crims contra la humanitat i es pot cridar "puta Catalunya" sense que s'obrin expedients, sense que s'imposin sancions i sense que es tanquin estadis. I per idèntica raó la policia espanyola pot apallissar catalans portadors d'estelades amb la mateixa brutalitat amb què els esclavistes apallissaven negres insubmisos.

Parem atenció en el missatge del govern espanyol, a través del president del Consell Superior d'Esports, Miguel Cardenal, en fer-se públic l'expedient al Barça: "La sanció és lògica. És una crida a Catalunya, perquè deixi d'utilitzar políticament l'esport". Déu n'hi do. Els totalitaris parlen així, tant per boca pròpia com per boca de l'Estat que els paga. Exhibir banderes espanyoles no és delicte, exhibir l'estelada sí; dir-se selecció nacional espanyola és positiu, dir-se selecció nacional catalana és negatiu; imposar la identitat espanyola és democràcia, defensar la identitat catalana és provocació; cridar "puta Catalunya" és llibertat d'expressió, cridar "independència" és violència; instituir l'audició d'himnes nacionals als estadis és esport, xiular l'himne d'estats que esclafen pobles, cultures i llengües és política.

Espero que els mitjans de comunicació catalans no triguin a localitzar Anna Bordiugova, la dona ucraïnesa que constitueix el punt de partença de l'expedient de la UEFA. N'hi haurà prou d'entrevistar-la per veure l'escandalós muntatge que s'amaga darrere seu, començant pel detall que els ordidors de la trama no van preveure i que els delata: les imatges del senyal internacional, que estaven controlades pel govern espanyol, van manipular la realitat amagant les estelades i els crits d'independència per tal que els espectadors d'arreu del món no se n'assabentessin. Evidentment, els comentaristes de les respectives televisions podien fer-ne esment, és clar, però l'espectador no veia res. Només TV3 va mostrar fidelment el que passava al camp. Qui és Anna Bordiugova? Qui hi ha darrere seu? Qui la utilitza com a testaferro? Quines prebendes hi ha pel mig? No cal ser cap llumenera per apuntar a les clavegueres de l'Estat espanyol, començant pel ministeri d'Afers Exteriors, però l'expedient totalitari de la UEFA és tan greu que cal que anem fins al fons.

Fixem-nos també en la relliscada de Miguel Cardenal, en barrejar les estelades de la final de la Champions, a Berlín, amb la xiulada al rei i a l'himne espanyols en la final de Copa, a Barcelona. Li preguntaven per l'expedient de la UEFA, relatiu al 6 de juny, i ell contestava blasmant el president Mas i la xiulada del 30 de maig. Saltava a la vista que l'expedient de la UEFA estava induït pel govern espanyol com a reacció enrabiada per la humiliació que havia sofert al Camp Nou. També era una altra relliscada que Cardenal, tot i saber que no n'hi havia cap, de sanció, digués que "la sanció és lògica". Un expedient no és cap sanció. Les ganes que ho fos, doncs, el van trair de nou. I és que si hi ha un Estat al món que polititza l'esport fins al paroxisme, és l'Estat espanyol. Just ara n'hem tingut una mostra amb l'escandalosa manipulació de la Federació Espanyola de Bàsquet per impedir –en favor del Perfumerías Avenida, de Salamanca– que l'Unigirona, campió estatal femení, pugui accedir directament a la fase de grups continental, com està reglamentat. Si el sol fet de no tenir un Estat ja perjudica l'existència de Catalunya, tenir un Estat en contra la fa senzillament impossible.

No és, doncs, Catalunya qui polititza l'esport, l'esport està polititzat perquè els estats –amb la UEFA i la FIFA al seu servei–, l'han convertit en una apologia de si mateixos. El mateix Miguel Cardenal n'és la prova. Què hi fa, si no, un polític al capdavant de l'esport? Diguem-ho clar: el comportament del públic català als estadis de futbol és un dels més cívics del món –"excel·lent i sense cap ús pirotècnic ni càntics discriminatoris", va dir el delegat de la UEFA a Berlín en el seu informe– i els intents de criminalitzar el Barça i Catalunya són propis d'un Estat que encara es regeix per principis franquistes, que és pràcticament analfabet en cultura democràtica i que, si pogués, aplicaria la llei antiterrorista a tots els catalans que tenim una estelada al balcó de casa. La UEFA, per tant, haurà de decidir si és un organisme democràtic i respectuós amb els Drets Humans o si es posa al nivell caspós de l'Estat Espanyol i criminalitza l'estelada, que és una bandera perfectament legal, i la llibertat d'expressió. Recordem, oi, què feia el feixisme amb la llibertat d'expressió? Doncs si hem arribat al punt en què cridar "independència" en un estadi és delicte, és que el feixisme té a les seves mans el control de l'esport.

elSingular.cat , 6/7/2015
 
PSC-PSOE i ICV contra TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 juliol 2015
PSC-PSOE i ICV contra TV3Ja hem comentat en altres ocasions que un dels valors colaterals del Procés és la seva força clarificadora. És a dir, la seva capacitat per fer caure tota mena de caretes, tant de la dreta com de l'esquerra. Ara, però, les eleccions plebiscitàries del 27-S ja són a tocar i els rendistes de l'ambigüitat són un manat de nervis. De fet, per paradoxal que sembli, són aquests últims, més que no pas PP i Ciudadanos, els qui ara mateix signarien on calgués un endarreriment de les eleccions. Ja hem vist quin era el projecte d'Unió, sortosament esberlat, per dinamitar el Procés des del mateix govern de Catalunya. Però la Unió reaccionària i immobilista de Duran i Lleida i Ramon Espadaler, tan amiga d'aquells empresaris que vivien com a reis durant el franquisme, no enganya ningú. Qui sí que encara es nodreix de catalans de bona fe és l'esquerra nacional-no-nacionalista, aquella que ens vol espanyols fins a la fi del món però que no gosa verbalitzar-ho per pudor. Aquí hi trobem una mena de grup mixt format per PSC-PSOE, ICV, Podemos i Barcelona en Comú. És a dir, els mateixos que van governar l'Ajuntament de Barcelona durant més de trenta anys, però amb un parell de marques blanques perquè no es noti. Tots quatre, això sí, coincideixen a emprar el terme "polítiques socials" com a tapadora de la seva ideologia nacional.

Ara, a més, seguint PP i Ciudadanos, blasmen TV3. TV3, l'emissora més rigorosa, professional, integradora i europea de l'Estat espanyol i una de les millors d'Europa, amb uns principis ètics a anys llum dels principis de les cadenes espanyoles, resulta que no agrada als espanyolistes perquè la troben massa catalanocèntrica per al seu gust. Es nota que no s'han mirat prou bé els telenotícies. Si ho haguessin fet, haurien vist el prisma hispanocèntric amb què s'elaboren i la selecció de noticietes espanyoles sense cap relació amb Catalunya o amb els Països Catalans que cada dia ens "col·loquen", com si a casa nostra o a la resta del món no hagués passat res més important. La factura, doncs, és bona des d'un punt de vista professional, però força hispanocèntrica encara per a una televisió nacional catalana. El nom de TV3 ja ho diu tot en aquest sentit. Una altra cosa és que a l'espanyolisme de dretes i d'esquerres li sembli una gosadia que els informatius es facin ressò del Procés i que algun programa parli de la llibertat del país. De la mateixa manera que els masclistes no suporten que es parli de masclisme o que els homòfobs no suporten que es parli del matrimoni homosexual, tampoc els espanyolistes no suporten que es parli de la independència de Catalunya. Tots ells, masclistes, homòfobs i espanyolistes, se senten embafats cada cop que hom treu el tema al qual són al·lèrgics. Troben que se'n parla massa. Tan maco que seria que no se'n parlés.

S'entén, per tant, que la dreta i l'esquerra espanyolistes s'uneixin contra TV3. La unitat d'Espanya, aquella cosa sagrada que va néixer amb el Big Bang i que només pot desaparèixer amb un cataclisme universal, sempre ha unit PP, Ciudadanos, PSC-PSOE i ICV. Per als dos primers, TV3 és una "màquina d'adoctrinament", per els tercers és "monotemàtica" i per als quarts és un "biaix independentista" i "teleprocés".

Ves per on, els qui porten segles adoctrinant-nos com a espanyols, amb tots els altaveus mediàtics de l'Estat al seu servei i imposant-nos el pensament únic de l'espanyolitat, resulta que ara estan neguitosos perquè hi ha una cadena de televisió, una sola, que, en alguns moments, només en alguns, diu coses que defugen aquesta rentada de cervell i intenta compensar-la fent-nos més conscients de la nostra identitat i explicant-nos els infinits avantatges de la llibertat. L'esquerra espanyolista ha d'estar molt desesperada perquè no li importi fer pinya amb la ultradreta i dir les mateixes coses. Exactament les mateixes. Ja ho dèiem al començament, un dels grans valors del Procés és que lleva caretes i posa cadascú al seu lloc. A ICV també.

Nació Digital , 4/7/2015
 
L'enfonsament del PP a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 juliol 2015
L'enfonsament del PP a Sant CugatA Sant Cugat, com en el conjunt de Catalunya, l'independentisme no sols ha obtingut la majoria absoluta en aquestes eleccions municipals, sinó que ha crescut amb relació a les eleccions del 2011. Així ho ha reflectit la premsa internacional tot posant en evidència les veus del nacionalisme espanyol, que diuen que l'independentisme ha estat derrotat. Tan derrotat, que les forces independentistes (CiU-ERC-CUP) tenen més regidors que mai. A Sant Cugat han pujat a divuit. L'espanyolisme, en canvi, ha sofert una derrota espectacular i es queda amb només cinc regidors: Ciudadanos (3), PSC-PSOE (1) i PP (1). Queda clar, doncs, que no n'hi ha prou d'escampar mentides perquè es converteixin en veritat. Hi ha xifres que, com algunes imatges, també valen més que mil paraules.

Però deixant de banda que el Partit Socialista ha obtingut el pitjor resultat de la seva història a Sant Cugat, i deixant de banda també que Ciudadanos ha esdevingut el partit escombra del nacionalisme espanyol, en el sentit que s'alimenta de tot allò que els seus companys de viatge van perdent pel camí, és interessant centrar-se en el cas del Partit Popular santcugatenc. Guaitem què deia Jorge Carreras, president local del partit, el 22 de maig passat, dos dies abans de les eleccions municipals: "Amb la situació actual tindrem uns millors resultats; pretenem ser decisius". I ho reblava afegint que estava convençut que obtindrien quatre regidors. Doncs bé, resulta que, a més de no millorar, s'han enfonsat i s'han quedat amb un sol regidor. I com que d'això, no se'n pot dir "ser decisiu", sinó tot al contrari, cal trobar la resposta en els antònims del mot: imprecís, incert, vague...

Un fracàs, en definitiva, fruit de la manca d'arrelament d'aquest partit a Catalunya, que ja fa molts anys que va tocar sostre i que s'ha vist obligat a fabricar cent-quaranta llistes fantasma –cinc menys que els socialistes– per aparentar una implantació territorial que no té i esgarrapar uns quants diners públics. Però és un frau a la ciutadania, ja que es tracta dels nostres diners, uns diners lliurats a un partit que no troba candidats i que en les llistes es dedica a posar noms de persones que viuen a quilòmetres i quilòmetres de distància del poble on es presenten i del qual no en saben absolutament res. I encara menys el nom de la comarca que l'acull.

A Sant Cugat, d'altra banda, el frau ha arribat a l'extrem de donar el número sis de la llista a una persona ideològicament antagònica. Em refereixo a Maria Àngels Quadras, força coneguda a la ciutat, especialment a La Floresta, i que, en fer-se oficial la seva candidatura i ser entrevistada pel Tot Sant Cugat, va declarar que era independentista i va qualificar Alícia Sánchez-Camacho de "disc ratllat". Després d'això, el Partit Popular es va posar les mans al cap i la volien fer fora, però la llista ja estava feta i seguia el seu curs administratiu. És el que passa quan no tens ni idea del lloc on vius, quan vius completament aliè a la realitat i confons Sant Cugat amb Toledo. Deu ser per això que la llengua catalana no apareixia en la propaganda electoral del partit: per una cara un text llarguíssim signat per Mariano Rajoy, el mateix que a Toledo, i per l'altra quatre ratlles del "candidato" Jorge Carreras. Finalment, ves per on, el senyor Carreras, enemic ferotge i declarat del dret a decidir, ha acabat decidint. Ha decidit incomplir el seu compromís i renunciar a l'acta de regidor. Potser es referia a això, quan deia que seria decisiu.

Diari de Sant Cugat , 5/6/2015
 
Shakespeare a la fresca Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 juliol 2015
Representació de 'Molt soroll per no res'
Representació de 'Molt soroll per no res'
Un dels encants de l'estiu a Sant Cugat, i més concretament, del mes de juliol, són les Lectures a la Fresca, que dirigeix Dolors Vilarasau i que organitzen els Amics de Pedra i Sang. Any rere any, a través d'aquesta entitat i amb el suport de l'Ajuntament, el teatre de tots els temps surt al carrer, no ens cobra entrada i omple de gent algunes de les places de la ciutat. És un regal que no sovinteja en altres poblacions de Catalunya i, per tant, podem estar contents de gaudir-ne com si fos un privilegi. La cultura, tanmateix, no és mai un privilegi, o no ho hauria de ser. La cultura és un dret, un dret vital de l'ésser humà, perquè la necessita per fer-se adult, per enriquir-se espiritualment i per contribuir a la transmissió del coneixement, una transmissió sense la qual mai no hauríem evolucionat com a espècie.

Enguany, com l'any passat, les Lectures abasten quatre dijous de juliol. És a dir, que sumen un dia més que les primeres edicions i ens apropen Shakespeare, just un any abans del quatre-cents aniversari de la seva mort. Ha estat molt bona idea obrir amb l'obra 'Molt soroll per no res', una comèdia que parla d'embolics amorosos, d'intrigues i de falses aparences, per bé que lamento que s'utilitzi el títol mancat de la doble negació: 'Molt soroll per res'. Sí, ja sé que es tracta de la traducció de Salvador Oliva, que és esplèndida. Però en aquest punt em sembla molt més precís i concloent Josep Maria de Sagarra: 'Molt soroll per no res'.

D'altra banda, la representació de 'Macbeth', per tancar les Lectures, el 23 de juliol, també ha estat una bona elecció. Serà un luxe poder veure aquesta tragèdia escocesa sobre l'ambició desmesurada en un entorn tan adient com el dels Jardins del Monestir. Qui no pugui assistir-hi, ha de saber que, si més no, té al seu abast tres adaptacions cinematogràfiques diferents de l'obra. Jo recomano la d'Orson Welles, del 1948, però també existeixen la de Roman Polanski, del 1971, amb Jon Finch, i la de l'australià Justin Kurzel, del 2015, amb Michael Fassbender i Marion Cotillard. El teatre, però, s'ha de veure al teatre, i les Lectures a la Fresca ens donen aquesta oportunitat. Aprofitem-la.

Cugat.cat , 3/7/2015
 
Els robatoris als caixers automàtics Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 juliol 2015
Els robatoris als caixers automàticsAra fa unes setmanes, els mitjans de comunicació de Sant Cugat van informar de la desarticulació d'una banda de nou membres, quatre homes, tres dones i dos menors d'edat, que havien comès trenta-nou robatoris a la ciutat i també a Barcelona, Vilanova i Sitges. El procediment era senzill: els lladres, en nombre de dos, esperaven que una persona marqués el seu codi secret en un caixer automàtic, li posaven al davant una carpeta d'una falsa associació de sordmuts i, aprofitant el factor sorpresa, marcaven el límit màxim de reintegrament d'aquella entitat bancària. Quan la víctima reaccionava, el caixer automàtic ja havia processat l'operació i lliurava els diners.

Diuen que aquest mètode de robatori es diu 'scalping' i es fonamenta en la distracció i en la intimidació. Intimidació, perquè si la víctima no s'aparta voluntàriament del caixer, són els mateixos lladres els qui l'aparten. La notícia de la detenció d'aquestes nou persones, per tant, és bona, però cal dir que no són pas l'única banda que s'hi dedica. N'hi ha d'altres, que estan operatives, la qual cosa em fa pensar en la gent gran com a víctima principal d'aquests robatoris. Tots hem vist persones grans que no se'n surten, en fer una operació en un caixer automàtic. Se senten aclaparats, s'atabalen i si l'entitat està tancada no saben què fer. Jo mateix, una vegada, vaig haver d'ajudar una senyora velleta desconeguda a treure diners de la llibreta i em va esgarrifar la seva vulnerabilitat en dir-me'n confiada el codi secret.

Per això penso que la penalització econòmica que algunes entitats bancàries imposen als clients que no usen el caixer automàtic, perquè s'estimen més ser atesos al taulell, comporta un greuge per a la gent gran, ja que l'exposa a situacions lamentables com les que he descrit aquí. Sembla que no comprenem que aquestes persones es veuen desbordades pels avenços tecnològics i que això els empeny a sentir-se com si fossin una andròmina que fa més nosa que servei. El món no és dels joves, el món és de tots, i perquè hi hagi gent jove cal que hi hagi gent gran.

Cugat.cat , 26/6/2015
 
Els errors de Sánchez-Camacho a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 03 juliol 2015
Els errors de Sánchez-Camacho a Sant CugatPoc abans de les eleccions municipals, Alícia Sánchez-Camacho va venir a Sant Cugat a donar suport al seu candidat local, Jorge Carreras, i va fer un seguit de declaracions en el to metralleta que la caracteritza i que és una barreja d'agressivitat i d'incontinència verbal. Fins i tot va arribar a fer prediccions electorals, que naturalment situaven l'independentisme al caire de l'abisme i el Partit Popular al caire de la majoria absoluta. Va titllar l'alcaldessa Mercè Conesa de "portaveu de l'estelada", va dir que els santcugatencs "no se la mereixien" i va sentenciar que "Sant Cugat no vol estelades" tot afegint que "amb les estelades no hi ha millors infraestructures, ni equipaments, ni millor seguretat, ni millors polítiques".

Vistos els resultats electorals, però, sembla obvi que la senyora Camacho, quan plegui, cosa que serà aviat, ho tindrà difícil per guanyar-se la vida com a vident. Bàsicament, perquè no n'ha encertat ni una. En primer lloc, Mercè Conesa ha estat la guanyadora, amb diferència, de les eleccions locals. El PP, en canvi, ha caigut en picat i s'ha convertit en l'últim partit del consistori amb un únic regidor. Sembla doncs que la "portaveu de l'estelada" ha guanyat per golejada al "portaveu de l'espanyola". I com que la senyora Camacho deu respectar el veredicte de les urnes, suposo que no tindrà inconvenient a reconèixer que si hi ha un polític que la majoria de santcugatencs han decidit que no es mereixen és Jorge Carreras, candidat del PP. La prova és que li ha fet tanta vergonya ser l'últim de la cua, que senzillament ha fugit.

Pel que fa a l'afirmació "Sant Cugat no vol estelades", només cal que la senyora Camacho doni un cop d'ull als resultats: CiU-CUP-ERC: 18 regidors; C's-PSC-PP: 5 regidors. Finalment, amb relació a la demagògica frase que diu que 'amb les estelades no hi ha millors infraestructures, ni equipaments, ni millor seguretat, ni millors polítiques', només aclarir-li que no és amb l'estelada que ha de millorar tot això, sinó amb la llibertat. Llibertat per treure'ns del damunt la llosa espoliadora espanyola i crear les nostres pròpies infraestructures i equipaments, tenir els nostres propis sistemes de seguretat i fer les nostres pròpies polítiques. Ni més ni menys que el que fan totes les nacions lliures del món. L'estelada, per tant, no és cap fita en si mateixa, és únicament un símbol de la llibertat, just l'antítesi de tot allò que representen Alícia Sánchez-Camacho, Jorge Carreras i el Partit Popular.

Cugat.cat , 19/6/2015
 
La discussió és la nostra coartada nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 juliol 2015
La discussió és la nostra coartada nacionalSovint em trobo amb persones que es mostren preocupades pel comportament de la classe política amb relació al Procés i que em demanen parer amb l'esperança que els doni una resposta alleujadora. El seu neguit prové del fet que veuen que tenim la llibertat a tocar i que, tanmateix, hi ha partits que es passen el dia amb la calculadora a la mà. El raonament lògic seria: si vols la llibertat i saps que tot sol et serà impossible, empassa't uns quants gripaus, uneix-te als captius que també la volen i amb la força de tots plegats l'aconseguireu. Però no. Som catalans, i un català, per ser genuí, ha de mostrar les seves habilitats en l'art d'entrebancar-se amb ell mateix. Un català de debò s'enfurisma com tothom si li posen pals a les rodes, això sí, però no pas per por que aquestes es trenquin, sinó perquè els pals ja se'ls posa tot sol i no suporta que ningú el superi.

El català com cal, a més, té una irrefrenable tendència a la confusió, cosa que s'explica perquè, diguin el que diguin els gastrònoms, el plat per excel·lència de la cuina catalana és l'olla de grills. Oh, l'olla de grills! Com ens agrada! Ens agrada tant, que ho celebrem parlant tots alhora, sense respectar torns de paraula, sense escoltar l'interlocutor i aprofitant l'instant en què aquest respira per col·locar-hi el nostre discurs i deixar-lo amb la paraula a la boca. I quan nosaltres tenim la paraula juguem a la possessió. Talment com si es tractés d'aquella màxima futbolística que diu que si tu tens la pilota l'altre no et pot fer gol, ja no callem fins que buidem el pap. I és que els catalans ens realitzem parlant. Al centre i al nord d'Europa es realitzen fent, nosaltres, en canvi, en tenim prou de parlar. I parlem, i parlem, i parlem... Renoi, si parlem! Som infatigables. Enraonar, enraonem poc; però parlar...

Per això, cada cop que ens hem de fer una pregunta defugim la resposta clarificadora de SÍ o NO. Ens agrada l'envitricoll. Hem de dir SÍ-SÍ, o SÍ-NO, o NO-NO, i per això també en la consulta interna d'Unió Democràtica els independentistes es van veure obligats a votar NO, que volia dir SÍ, i els espanyolistes van votar SÍ com a sinònim de NO. Oi que és bonic, això? Discutir com a lligamosques és una magnífica manera de passar l'estona, els dies, els mesos i els anys. La discussió és la nostra coartada nacional. La fan servir indistintament els qui tenen por de llevar àncores i els qui no volen que les llevem. Quina gran troballa, la discussió sistemàtica i perenne! I que entretinguda que és! N'hi ha prou de trobar un matís, només un matís diferencial, per fer fora els altres de la nostra barca o perquè els altres ens facin fora de la seva. El cas és romandre a port discutint i declarant-nos enemics de les llistes unitàries fins i tot quan està en joc el bé més preat d'un poble, que és la llibertat. La manera catalana de fer, arribat el cas, consisteix en què cadascú fa la seva pròpia llista i després demana als altres que s'hi uneixin. I com que el matís diferencial converteix la unitat d'acció en una quimera i sempre hi ha forta maror, o maregassa, o mar brava, o mar desfeta... mai no és el moment de salpar, mai no ens manca un pretext per ajornar la travessia. Som vells llops de port, els catalans.

elSingular.cat , 29/6/2015
 
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 juny 2015
Duran i Espadaler, enderrocadors enderrocatsLes separacions esdevingudes després d'una llarga convivència resulten difícils, perquè la història compartida pesa força i acostumen a ser el fruit d'un munt de tensions tancades en fals. La voluntat, ja sigui per sentimentalisme o per covardia, d'allargar una relació que s'ha esfondrat, acaba essent sempre un llast molt feixuc per a la part més fatigada. Tanmateix, tan bon punt aquesta part s'arma de coratge i diu prou, els fantasmes es fan fonedissos i els beneficis es materialitzen. I el primer benefici és la sensació d'haver-se tret un mort de sobre, un mort llargament arrossegat que viciava la relació i la feia malaltissa. "Uf! Per fi! Quin descans!", són els primers mots que apareixen a l'hora de verbalitzar la sensació d'alleujament que se'n deriva. Just la mateixa sensació que ara mateix experimenten els milers i milers de catalans conscients del mal que Unió Democràtica causava al procés nacional que viu Catalunya.

Val a dir, però, que no ha passat res d'extraordinari. No calia ser cap llumenera per saber amb impertèrrita certitud que tard o d'hora el Procés acabaria comportant la separació de CiU i l'escissió d'Unió. I així ha estat. La nocturnitat i traïdoria de la direcció d'Unió, actuant com un agent al servei del govern espanyol, per enderrocar el Procés ha quedat finalment desemmascarada. En no tenir escapatòria, a l'hora de confessar si volen o no volen la independència de Catalunya, s'han vist acorralats i el Procés els ha llevat el maquillatge a la mateixa velocitat que ho faria una pluja batent. El tret de la pregunta de cent cinquanta-nou paraules que feia fàstics a la independència del país i que havia de servir, segons el seus plans i els del govern espanyol, per carregar-se el president Mas, els ha sortit per la culata i s'han quedat sols i despullats a la intempèrie. I és que, amb la prepotència que els caracteritza, tant la direcció d'Unió com Madrid van menysprear la força dels independentistes del partit i la maniobra els ha fallat. Per dir-ho planerament, han anat per llana i n'han tornat esquilats. Només cal mirar quins són els seus aliats mediàtics: ABC: "El nacionalisme moderat abandona Mas en el seu deliri independentista". La Razón: "Unió creu que el 27-S serà la tomba política de Mas".

En el primer cas, el del diari ABC, hi veiem un titular construït sobre una mentida, ja que cap veritable nacionalista, per moderat que sigui, treballa en contra de la llibertat del seu poble i a favor de les lleis de l'Estat que l'oprimeix. I en el segon, el de La Razón, hi trobem una esbombada dels pèrfids i deslleials moviments de la direcció d'Unió. Per això sobta que aquesta direcció, desemmascarada i defenestrada per servir els interessos espanyols i trair la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, gosi acusar de deslleialtat la meitat de la seva militància. És a dir, els independentistes d'Unió. Deslleials a qui? Deslleials a l'espanyolisme? Deslleials a una direcció subordinada a Espanya? Deslleials a una consulta interna sobre la qual, en el cas de Lleida, plana una sospita greu? Deslleials a una maniobra mesquina que pretenia, com li demanaven populars i socialistes, rebentar el Procés? Deslleials a una operació, que aplaudirien la FAES i el CNI, destinada a decapitar políticament el president de Catalunya? Deslleials a la baixesa moral d'encadenar el país a la legalitat antidemocràtica espanyola, una legalitat concebuda, redactada i blindada per mantenir-nos captius al llarg dels segles? La història deixarà constància d'aquests fets com la data en què els militants d'Unió que volien la llibertat de Catalunya van parar els peus als militants que s'havien conjurat per impedir-la. El jorn dels enderrocadors enderrocats.

elSingular.cat , 22/6/2015
 
Una gran victòria del Procés Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 juny 2015
Una gran victòria del ProcésEl procés català, com tota empresa humana, té els seus alts i baixos, però a mesura que passen els dies es van veient els immensos beneficis que comporta. Un d'aquests beneficis, potser el més significatiu, és l'anacronització –si se'm permet el terme– de l'ambigüitat i la força clarificadora que l'acompanya. Només hem de parar atenció en el terrabastall que ha causat en tots aquells partits que es definien evitant definir-se o que actuaven de manera incongruent amb els principis que deien defensar. Alguns han estat prou intel·ligents per començar de cap i de nou i d'altres han entès que la independència és una necessitat vital, no pas una ornamentació programàtica. De fet, van ser, en bona part, les bases d'aquests partits les que, decebudes davant la passivitat de les seves direccions, van agafar el bou per les banyes i, al costat de milers i milers de catalans sense filiació partidista, van impulsar el Procés l'any 2009. Aquesta és la força del moviment independentista català, que a diferència d'Escòcia, no neix d'un partit, neix de tots els sectors de la societat i esdevé transversal.

D'aquí ve el cataclisme d'Unió, per exemple. Sense el Procés, aquest cataclisme mai no s'hauria produït. I en el cas del PSOE de Catalunya, exactament igual: fuga de militants, fuga de simpatitzants i fuga de votants. És a dir, uns efectes devastadors per al partit, però clarificadors per al país. De fet, aquesta clarificació és una de les principals fonts d'alimentació de Ciudadanos, ja que es nodreix del gran nombre de nacionalistes espanyols que fugen d'uns partits a la deriva. I ara, ves per on, arriba el torn d'ICV, una formació totalment superada per la CUP que per dissimular el seu hispanocentrisme treu de la tomba el Pla Ibarretxe, li lleva les teranyines i el presenta com a projecte propi tot esperant que algú piqui l'ham. Però ningú no l'ha picat. Ans al contrari, ICV és ara al llindar d'una profunda convulsió interna que convertirà Joan Herrera en un cadàver polític en la mateixa mesura que ja ho són Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Herrera n'és conscient i per això parla ara de fer una llista unitària de les esquerres per al 27-S amb l'argument que "el més important no és el patriotisme de les sigles d'un partit". La cosa, però, té la seva gràcia, ja que van ser precisament Joan Herrera i Dolors Camats els primers a rebutjar una llista unitària per la independència de Catalunya. Es veu que allà les sigles sí que comptaven i que, segons ells, la dependència és més patriòtica que la independència.

En realitat, però, tot plegat no és res més que una maniobra desesperada –cosina germana de la que han fet a l'Ajuntament de Barcelona– per maquillar la patacada que albiren. I com que una aliança només amb Podemos els resulta incòmoda, perquè es tracta d'un partit nacionalista espanyol fins al moll de l'os, els vindria bé entabanar la CUP per tenir-la com a coartada catalanista. D'aquesta manera podrien repetir aquella cantarella anacrònica de ser unes sigles amb "moltes sensibilitats". El seu problema, a banda que la CUP no caurà en el parany, és que el Procés ha fossilitzat aquest discurs, perquè quan està en joc la llibertat d'un poble només hi ha espai per a dues sensibilitats: o hi estàs a favor o hi estàs en contra.

Nació Digital , 20/6/2015
 
Incívics amb roba de marca Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 26 juny 2015
Incívics amb roba de marcaEm pregunto què seria de nosaltres si no hi haguessin sancions que ens obliguessin a ser mínimament curosos amb el nostre entorn. Probablement moriríem colgats pels milers i milers de tones d'escombraries i deixalles que llencem al carrer. No parlo de les coses que llencem als contenidors, que és el lloc on s'han de llençar, sinó de tot allò que hi deixem al costat, a terra, i que converteix aquests espais en abocadors urbans. Diuen que Sant Cugat és una ciutat culta, i és cert. És una ciutat força modèlica, en aquest sentit. Però sembla obvi que no tothom que és culte també és net o, si més no, cívic.

Dic això, perquè molt a prop de casa meva hi ha set contenidors -dos de brossa, un de marró, un de groc, un de blau, un de verd i un de roba de segona mà- i gairebé es pot dir que és molta més la porqueria que els envolta que no pas allò que guarden a dins. D'una banda, hi trobem les bosses de brossa que la gent deixa a terra i que els gats esventren atrets per les olors. És un fet que sovinteja perquè, segons sembla, són diverses les persones que pensen que dipositar una bossa en un contenidor requereix un esforç sobrehumà. Però encara hi ha una xacra pitjor, és la xacra de les deixalles domèstiques de tota mena que ocupen la vorera i que n'impedeixen el pas. N'he fet una llista, que em sembla vergonyosa: taules, tauletes de nit, pots de pintura, plaques de porexpan, electrodomèstics, fustes, sofàs, llits, sunyers, cadires, butaques, quadres, prestatges, persianes, armaris, calaixos, matalassos, testos, coixins, orinals...

Algú pot pensar que la gent que embruta els carrers d'aquesta manera prové d'orígens llunyans, perquè nosaltres, els europeus, que som tan i tan cívics, no ho fem, això. Però no és veritat. He vist ben sovint europeus abillats amb roba de marca i de perfil universitari deixant a terra les deixalles que he descrit. A tots ells, a tots els santcugatencs incívics, tinguin l'origen que tinguin, caldria dir-los que s'interessin més pels recursos de la seva ciutat. Si ho fessin, s'assabentarien del magnífic servei que l'Ajuntament posa a la seva disposició per no haver d'embrutar. N'hi ha prou de trucar al 902.547.010 i deixar-hi la llista de les coses que es volen llençar. L'endemà rebran una trucada per acordar el dia que els va bé que una brigada els ho reculli a casa. Em sembla que més facilitats no es poden donar. No embrutar els carrers és una manera de demostrar respecte pels conciutadans i per un mateix.

Cugat.cat , 22/5/2015
 
I els crítics d'Unió van dir: "Diguem no" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 juny 2015
I els crítics d'Unió van dir: "Diguem no"Em sembla molt lloable el comportament dels membres de la secció local d'Unió Democràtica a Sant Cugat que s'han plantat davant la direcció del seu partit, un partit que Josep Antoni Duran i Lleida ha regit com si fos de la seva propietat tot intimidant els qui tinguessin la gosadia d'introduir-hi elements de reflexió. En aquest sentit, cal tenir molt presents les seves paraules ara fa uns anys, en un moment en què van sorgir algunes veus mínimament discordants. Duran va respondre que ell era ell i que qui no hi estigués d'acord s'havia equivocat de partit. Només li va faltar afegir: "Això és casa meva i faig el que em dóna la gana".

Per això té molt de mèrit que els santcugatencs Carles Brugarolas, Joan Recasens i Xavier Amador, amb càrrecs destacats a Unió, s'hagin rebel·lat davant la pregunta capciosa imposada per la direcció en la consulta interna sobre la independència de Catalunya. En èpoques de canvi, l'immobilisme sempre desenvolupa aparences contemporitzadores per tal que tot continuï igual. És un vell ardit que podem resumir amb aquestes paraules: 'Atès que no ens queda més remei que abordar el tema de la independència, fem una consulta interna perquè no sigui dit. Però fem una pregunta prou llarga i envitricollada que afavoreixi que també ho sigui la resposta, de manera que ningú no en pugui treure l'entrellat'.

Es tracta, doncs, d'aquella màxima que diu que qui dia passa any empeny. El problema de la direcció d'Unió és que no s'ha adonat que aquesta política, la de l'ambigüitat, que tants rèdits li va donar en el segle passat, resulta anacrònica en la Catalunya actual. Totalment anacrònica. I és que hi ha una gran diferència entre sortir de casa per anar a fer un tomb i sortir de casa per anar a algun lloc. A la direcció d'Unió li encanten els tombs, però la societat catalana n'està farta. Ara, sortosament, les coses s'han simplificat i la pregunta que cal respondre no admet clarobscurs: Unió vol la independència de Catalunya, sí o no? La resta són eufemismes per amagar l'ou. Per això, com dic, és tan lloable el comportament dels independentistes d'Unió, plantant cara a la direcció. Just allò que, ves per on, els independentistes d'ICV encara no han fet davant la seva cúpula. Esperem que no sigui perquè s'han tornat més conservadors, oi que no?

Cugat.cat , 12/6/2015
 
La revolta dels independentistes d'Unió Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 juny 2015
La revolta dels independentistes d'UnióEn el moment de redactar aquestes línies desconec quin serà el resultat de la consulta interna d'Unió Democràtica sobre el tema de la independència, però sigui quin sigui tothom ha pogut veure que ha obeït més a un pla de la direcció del partit per intentar dinamitar el full de ruta signat per Convergència i Esquerra que no pas per dilucidar res. N'hi ha prou de parar atenció en la capciosa pregunta de la consulta i en les declaracions que han fet aquests dies Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler, davant la revolta dels independentistes del partit, amb Antoni Castellà, Joan Rigol i Núria de Gispert al capdavant. Rosa Maria Carrasco, filla de Manuel Carrasco i Formiguera, ho diu molt bé: "És perquè no s'entengui".

Allò que sí que s'entén és que per a molts dels polítics que havien trobat un vitalici en l'ambigüitat, el Procés els ha deixat completament nus a camp obert. Quins temps, aquells, en què l'ambigüitat es regia per aquella màxima que diu "el meu mal no vol soroll" i n'hi havia prou de vibrar amb 'L'estaca" o el 'Virolai' per semblar un Braveheart català. Estaven tan distrets gestionant engrunes competencials amb Madrid, que la presa de consciència del país els ha agafat amb les orelles a cal ferrer.

Ara, és clar, ja se n'han adonat i intenten tapar totes les vies d'aigua, però és massa tard. Ara ja no es tracta de consumir energia estúpidament parlant del 'fet diferencial' o debatent si hem de ser titelles de fil o titelles de guant. Ara és l'hora de comportar-nos com un poble adult i respondre si volem ser lliures o captius, si volem ser amos dels nostres actes o ninots a les mans d'un titellaire. La consulta interna d'Unió, per tant, amb una pregunta de cent cinquanta-nou paraules, és la darrera maniobra d'una cúpula que malda per conservar els seus privilegis.

La pregunta, diguem-ho d'entrada, defuig parlar d'independència. El terme només apareix un sol cop, precedit per cent divuit paraules, i en clau negativa. Tot seguit, con si fos una encíclica dels senyors Duran i Espadaler, alliçona sobre el "catalanisme integrador" –eufemisme d'immobilisme que signarien ara mateix Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera– i emmanilla el Procés a un "diàleg entre els governs de Catalunya i l'Estat [...] amb voluntat de persistència", sempre en el marc de la "seguretat jurídica". És a dir, en el marc de la justícia espanyola, que és la justícia que posa els grillons a Catalunya. No és meravellós? Amb tot, perquè no sigui dit, per bé que menyspreant la intel·ligència del votant, el text afegeix que Unió no "renuncia ni posa límits a l'aspiració de plena sobirania". Mai no se sap què pot passar l'any 3000. Com diu Duran i Lleida, "la legalitat espanyola és la que és" i cal rendir-s'hi i esperar submisament anys, segles i mil·lennis. La legalitat de l'amo és sagrada. El captiu no té legalitat.

Queda per a la història, doncs, el boicot que han patit els independentistes del partit per part del sector immobilista, negant-los el cens electoral, les actes d'escrutini de les taules i la possibilitat de contactar amb la militància per correu electrònic. Encara bo que, com informava El Singular, hem pogut saber que no era certa la xifra de 5.000 militants que donava Ramon Espadaler. En realitat n'hi ha només 4.065.

Pel que fa a les demagògiques declaracions de Duran i Lleida, que diu que "preguntar sobre independència sí o no seria menys inclusiu", i de Ramon Espadaler, que ho remata afirmant que "el Procés pot portar el catalanisme moderat a votar Ciudadanos", cal fer un parell de consideracions. En primer lloc, hi trobem l'excusa tronada de "les moltes sensibilitats internes" –la mateixa que fan servir ICV, Barcelona en Comú i Podemos– per intentar sumar votants gràcies a la indefinició: "Voleu la independència? Voteu-nos. Voleu la dependència? Voteu-nos. Voleu la Via Morta? Voteu-nos. Aquí tenim de tot. Som La Puntual, el partit ideal".

I amb relació a les paraules d'Espadaler, només dir que el catalanisme, per moderat que sigui, mai no pot votar Ciudadanos, perquè, si ho fa, revela que de catalanista no en tenia res. Un catalanista de debò mai no pot votar un partit nacionalista espanyol. Un catalanista pot ser d'esquerres, de centre o de dretes, però no pas espanyolista sense caure en una flagrant contradicció. Aquesta és la raó per la qual els falsos catalanistes d'Unió estan tan angoixats. Després de tants anys de tranquil·litat i bons aliments, se'ls fa insuportable que hom els llevi la disfressa.

elSingular.cat , 15/6/2015
 
Criminalització de la xiulada i complex d'inferioritat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 juny 2015
Criminalització de la xiulada i complex d'inferioritatNi les desqualificacions, ni les pressions, ni les coaccions, ni les amenaces espanyoles no van poder impedir que el món veiés l'eixordadora xiulada que el Camp Nou va dedicar a l'himne i al rei d'Espanya, el 30 de maig passat. Ni tan sols no ho va poder amagar el govern de l'Estat, que tenia el control de les imatges cedides a les televisions. Hi ha coses que no es poden amagar. Tanmateix, davant d'una situació com aquesta, és obvi que tot govern estatal mínimament entenimentat reflexionaria sobre les raons que provoquen el rebuig als seus símbols. És ben sabut que ningú no rebutja per gust. Les persones acollim qui ens respecta i rebutgem qui ens menysprea. I Espanya, a més de no respectar Catalunya, també la menysprea, l'espolia, l'escarneix, l'empresona, l'emmanilla i impedeix que pugui decidir el seu destí. Fins i tot li nega l'existència com a nació i considera els catalans una pertinença. És a dir, que els catalans tenim amo, la qual cosa explica que hàgim de demanar permís per a tot, ja sigui per penjar una estelada en un ajuntament o per parlar català en un jutjat.

S'entén, per tant, que l'amo tregui foc pels queixals en veure que l'esclau no sols se li rebel·la, sinó que ho fa davant les televisions de tot el planeta. Això darrer és el que més li cou, perquè mostra al món dues coses: una, que és un amo de fireta; i dues, que l'Estat espanyol no és cap nació, i encara menys una bassa d'oli. Hi ha un territori que s'autodenomina Espanya –sobre Castella aprofundirem un altre dia– i unes nacions, la catalana i la basca, que no accepten que ningú se'ls declari superior, i encara menys que se'ls imposi un nom que no és el seu i unes lleis que no són les seves. I per a un Estat com l'espanyol, que tradicionalment ha confós el fuet amb el poder i que no escolta cap declaració dels desafectes que no comenci per 'rendició incondicional', la xiulada és un afront majúscul. "Un horror", en paraules seves. Això, però, no és res més que el fruit d'un immens complex d'inferioritat. I és que cal estar molt acomplexat per sacralitzar un himne i un rei i criminalitzar-ne el rebuig. El mateix rebuig que el públic espanyol de l'estadi Vicente Calderón, de Madrid, va manifestar contra 'La Marsellesa', l'any 2012, i que Espanya, amb bon criteri, va considerar un exercici de la llibertat d'expressió.

Però com que es veu que no és el mateix xiular 'La Marsellesa', que xiular l'himne espanyol, l'Estat ha desfermat un munt d'amenaces, sancions i caça de bruixes que formen part d'una acció de govern de caràcter totalitari –sempre he definit l'Espanya actual com una democràcia totalitària– que ens trasllada als principis franquistes del famós "Vamos a tomar medidas" i a la dictadura de Primo de Rivera, amb el tancament del camp del Barça per una xiulada igual. En definitiva, estem parlant d'un Estat que ha clausurat les instal·lacions del FC Barcelona, que ha expulsat del país el seu fundador, que ha assassinat un dels seus presidents i que ha bombardejat les oficines de l'entitat. Que no ens parlin, doncs, de violència, perquè la seva l'hem patida a la pell. Va ser amb violència que ens van arrabassar la llibertat, ha estat amb violència que ens han mantingut en captivitat, és amb violència política que ens assassinen la llengua, és amb violència jurídica que ens impedeixen votar i és amb violència policial que ens apallissen per portar estelades.

Arribats aquí, sembla un despropòsit que un Estat tan violent es vanti de tenir una comissió estatal contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l'esport, però no ho és. Aquest organisme, que depèn del govern del PP, però que ja ha rebut el suport del PSOE contra la xiulada catalana, no és res més que un instrument al servei del nacional-espanyolisme, i com si fos la guàrdia pretoriana de Neró, es dedica a criminalitzar tot allò que blasmi la divinitat espanyola. Per això es fa l'orni quan la seva policia trenca la cara de seguidors del FC Barcelona, quan el públic xenòfob d'estadis espanyols crida "puta Cataluña", quan els racistes ho reafirmen amb insults com "catalanes de mierda" o "matar catalanes, no queda otra" i quan periodistes catalans són agredits a Espanya pel sol fet de ser catalans.

S'entén, doncs, que en ocasions com la final de Copa esmentada la gent aprofiti per mostrar el seu rebuig a un Estat absolutista. Per a un poble que no pot votar, que té prohibida la llibertat d'expressió i que pateix l'espoliació dels recursos que genera, xiular l'himne de l'Estat que l'oprimeix és més que un dret, és un deure. Respecta'm i et respectaré, diu Catalunya a Espanya. I aquest respecte passa per no criminalitzar les urnes i per deixar que el poble català s'expressi en un referèndum d'independència. Però demanar això a Espanya és demanar la lluna en un cove, perquè ja hem dit que estem parlant d'un Estat que es declara propietari de la nostra vida i dels nostres actes. I com que per segles que passin no el traurem d'aquí, és vital que aquest 27 de setembre actuem en conseqüència i votem aquells partits que volen per a Catalunya l'estatus de nació normal. Un cop aconseguit això, ja no ens caldrà xiular l'himne espanyol, perquè serem lliures i serem respectats.

elSingular.cat , 7/6/2015
 
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 juny 2015
Un nou fracàs de "Societat Civil Catalana"Mentre esperem conèixer el pronunciament definitiu del govern espanyol, en el seu intent de criminalitzar la xiulada del Camp Nou a l'himne i al rei espanyols, el 30 de maig passat, diguem que l'associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC), coneguda pels seus fiascos reiterats, va tornar a fracassar estrepitosament amb la campanya que havia engegat per impedir-la. De res no li van servir els anuncis posats a tota pàgina en diversos diaris de paper. La xiulada no sols va ser eixordadora, sinó que va ser la més gran que han rebut mai un himne i un rei en un estadi. L'himne, totalment apagat per la cridòria, ni es va sentir, i el rei i la resta d'autoritats espanyoles que hi havia a la llotja no podien amagar la seva consternació. Ja se sap, qui sembra cards, espines cull.

Una nacionalitat no es pot imposar per la força, i les agressions constants a un poble, a la seva llengua i a la seva identitat nacional, al llarg dels anys, generen tard o d'hora situacions com la del Camp Nou. És la reacció més civilitzada davant d'un Estat que se't declara superior i que esclafa els teus drets democràtics. I com que Catalunya es troba immersa en un procés d'independència per recuperar la seva llibertat, les accions, les concentracions i les campanyes que organitza SCC acaben sempre fent el ridícul més espantós. Un ridícul que comença amb el nom de la mateixa associació, ja que és esperpèntic que una entitat amb una setantena de socis s'atribueixi el nom de Societat Civil Catalana. Però encara resulta més galdosa la seva incapacitat per omplir ni tan sols una plaça, un teatre o un amfiteatre. Res de res. Fracàs rere fracàs. També van pretendre foragitar les estelades dels ajuntaments catalans durant les eleccions municipals i l'únic que van aconseguir va ser que es multipliquessin arreu i que fossin encara més grans.

En la campanya contra la xiulada, SCC demanava "respecte" pels seguidors del Barça i de l'Athletic de Bilbao que no fossin independentistes i també pels "símbols comuns de tots els espanyols". Amb aquest parany, SCC intentava que el públic de l'estadi piqués l'ham i emmudís de cop en sonar les notes de l'himne d'Espanya. Però el públic no va emmudir. No ho va fer perquè seria ridícul que els presoners que han decidit fugir i ser lliures hi haguessin de renunciar per "respecte" als companys que han decidit quedar-se i ser captius. Posats a demanar respecte, per què els captius enamorats del segrestador no respecten la voluntat dels captius enamorats de la llibertat? Hi ha una diferència significativa entre tots dos: mentre els captius que volen ser lliures no obliguen ningú a ser-ho, els captius que volen ser captius pretenen que tothom sigui com ells. Catalunya no obliga cap espanyol a ser català, Espanya obliga tots els catalans a ser espanyols. En termes polítics, és la diferència que hi ha entre demòcrates i totalitaris.

Nació Digital , 6/6/2015
 
La victòria independentista d'aquestes eleccions Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 juny 2015
La victòria independentista d'aquestes eleccionsL'independentisme té motius per estar altament satisfet del resultat d'aquestes eleccions municipals. Ha guanyat en vots, ha guanyat en percentatge i ha guanyat en regidors. Digui el que digui l'espanyolisme, aquesta és la veritat incontestable. Allò que l'espanyolisme no dirà, per tant, és que ara hi ha més regidors independentistes que abans a l'Ajuntament de Barcelona. Tampoc no dirà que ara hi ha més regidors independentistes que mai –6.077–, amb un increment de 300.000 vots, al conjunt de Catalunya. I allò que, per descomptat, l'espanyolisme silenciarà és que els partits independentistes han passat d'un 58,5%, l'any 2011, a un 67%, aquest 2015, i que la suma de vots els atorga la majoria absoluta amb un 51%, tot deixant el nacionalisme espanyol (PSC-PSOE-PP-C's) amb un 36%.

Les xifres, com veiem, són tan contundents que l'espanyolisme no té altre recurs que la mentida per intentar dissimular la derrota espectacular que ha patit. Heus aquí una petita mostra:

  • 'Societat Civil Catalana' (associació ultranacionalista espanyola): "A Catalunya l'independentisme està lluny de la majoria social que pretenia obtenir, ja que la suma dels vots de CiU, ERC i la CUP queda lluny del 50% dels vots".

  • Alícia Sánchez-Camacho (PP): "S'ha imposat el seny català amb el no a la independència."

  • Carina Mejías (Ciudadanos): "La societat ha dit prou a l'independentisme."

La ràbia fa dir moltes mentides, prou que ho sabem, però una mica de sentit del ridícul, sí que n'haurien de tenir, els qui afirmen parlar en nom d'altri. Posats a dir-les de l'alçada d'un campanar i a fer-nos petar de riure, intenten fer córrer la brama que l'independentisme fa figa perquè els vots que ha obtingut són inferiors als que va obtenir el SÍ-SÍ en la consulta del 9-N; talment com si una consulta per la independència i unes eleccions municipals fossin una mateixa cosa. La cosa, tanmateix, té la seva gràcia, ja que els perdedors que diuen aquesta bajanada són els mateixos que abans del 24 de maig afirmaven que unes eleccions municipals no són plebiscitàries, atès que la gent vota en clau social, no pas nacional; i són els mateixos, també, que configuren el bloc polític d'un supremacisme que impedeix que els catalans puguem decidir el nostre futur polític dipositant una papereta en una urna.

Però tothom sap que el supremacista és al·lèrgic a les urnes. Sobretot si li anuncien un veredicte desfavorable. Per això no respondrà mai aquestes preguntes. Primera: si, com diuen, s'ha imposat el no a la independència, si l'independentisme fa figa, si l'independentisme està lluny de la majoria social, si la societat ha dit prou a l'independentisme, de què tenen por? Segona: si el nacionalisme espanyol es majoria a Catalunya i, per tant, arrasaria en un referèndum, com és que no el celebren per tal que l'independentisme sigui derrotat, humiliat i enfonsat davant de tot el món? I tercera: Si estem moribunds, a què esperen per donar-os el cop de gràcia? A què esperen per rematar-nos?

No ho faran, no ens remataran perquè no poden. I no poden, perquè tenim majoria absoluta, som més vius que mai, gaudim de molt bona salut i els hem vençut. Sí, aquest 24 de maig els hem vençut. I el 27 de setembre ho tornarem a fer.

elSingular.cat , 1/6/2015
 
Moltes gràcies, Xavier Escura Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 juny 2015
Xavier Escura
Xavier Escura
En el moment d'escriure aquestes línies ignoro encara el nom de la persona que es farà càrrec de la regidoria de Cultura, a l'Ajuntament de Sant Cugat, en aquesta nova legislatura, però li desitjo molt d'encert, sigui qui sigui. No és, tanmateix, de l'esdevenidor, del que vull parlar, sinó del que s'ha esdevingut en els darrers vuit anys amb Xavier Escura al capdavant de l'àrea esmentada. En aquest sentit, considero que han estat vuit anys altament positius per al municipi. I no em refereixo només al que en podríem dir 'esdeveniments de marca', d'aquells que projecten el nom de Sant Cugat de portes enfora, em refereixo sobretot a la tasca que porten a terme les petites entitats locals i que constitueix, en paraules del mateix Escura, la "cultura de base".

Conec molt bé el caràcter del meu país i sé fins a quin punt és difícil arribar a acords satisfactoris per a totes les parts. Massa sovint, un matís insignificant es converteix en un obstacle insalvable o en un element sobredimensionat que fa trontollar la negociació. És un tret molt nostre, aquest. Molt català. Un tret idiosincràtic que confesso que m'exaspera, però amb el qual hem de conviure perquè sembla que fer les coses planeres no s'adiu amb nosaltres. Tanmateix, per a un polític professional, això no és cap problema, ja que sap separar molt bé el dia a dia laboral de la seva vida íntima i personal. Però per a una persona com Xavier Escura, procedent d'un àmbit completament aliè, resulta impossible no endur-se a casa els conflictes, les discussions, les interpretacions, les desqualificacions... Xavier Escura és una persona culta, sensible, receptiva i d'una sola peça, en el sentit que no adopta personalitats diferents, segons la situació, cosa que el fa molt més vulnerable que si fos un polític d'esquenes amples i de tarannà abrandat.

Per això em sap greu que hagi plegat, perquè més enllà dels errors que pugui haver comès -tots en cometem, d'errors-, ha tingut moltíssims encerts i sempre, sempre, sempre, els ha dotat d'humanitat. Potser sembli un contrasentit que, essent humans com som, necessitem humanitzar les nostres relacions, però malauradament és així. Patim un dèficit força notable en aquest sentit i ha estat un regal comptar amb un home com Xavier Escura, disposat a escoltar tota mena d'idees, propostes, sentiments i il·lusions culturals, capaç de detectar-ne els valors i delerós de trobar la manera de materialitzar-los. El meu reconeixement, per tant, per aquests vuit anys de gestió cultural i de relacions humanes, gairebé una dècada de la nostra vida. Moltes gràcies, Xavier Escura.

Cugat.cat , 5/6/2014
 
Triomf esclatant de l'independentisme a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 05 juny 2015
Triomf esclatant de l'independentisme a Sant CugatEn primer lloc vull felicitar Mercè Conesa, perquè, encara que no ha pogut mantenir la majoria absoluta, ha guanyat amplíssimament i amb diferència aquestes eleccions municipals i continuarà essent l'alcaldessa de Sant Cugat. També cal donar l'enhorabona a la CUP i a Esquerra pels seus resultats; la primera perquè ha doblat el nombre de regidors i ara en tindrà quatre, cosa magnífica, i la segona perquè retorna al consistori amb tres regidors després de quatre anys d'absència.

L'èxit d'aquestes formacions, per tant, contrasta força amb la reculada que han experimentat el Partit Popular i el Partit Socialista, que han perdut un munt de vots i passen de tenir quatre i dos regidors, respectivament, a només un cadascuna. Tota una debacle. Iniciativa, per la seva banda, manté els seus dos regidors, per bé que no aconsegueix frenar la tendència a la baixa d'eleccions anteriors: el 2011 menys que el 2007, i el 2015 menys que el 2011. Ciudadanos, en canvi, entra per primer cop a l'Ajuntament amb tres regidors, però sembla obvi que es nodreix en bona part dels votants desafectes de populars i socialistes.

En conclusió, el resultat d'aquestes eleccions a Sant Cugat, des d'un prisma catalanocèntric, és esplèndid, ja que l'espanyolisme no sols continua essent minoritari, sinó que encara ho és més. L'any 2011, concretament, l'independentisme superava l'espanyolisme amb prop de deu mil vots, i aquest 2015 la diferència s'ha ampliat a prop de catorze mil. CiU, la CUP i ERC han obtingut 23.185 vots mentre que C's, el PSC-PSOE i el PP només 9.387. Just el mateix que ha passat en el conjunt de Catalunya, amb una representació independentista que ha crescut un 8% i que supera àmpliament l'espanyolisme en nombre de vots. Per entendre'ns: el PSC-PSOE, C's i el PP es queden amb un 36% mentre que CiU, ERC i la CUP aconsegueixen la majoria absoluta amb un 51%. O dit d'una altra manera: l'espanyolisme davalla a 5 regidors i l'independentisme puja a 18. Com a primàries del 27-S no està gens malament, oi?

Cugat.cat , 29/5/2015
 
Ada Colau, una victòria de doble tall Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 juny 2015
Ada Colau, una victòria de doble tallL'element més positiu del resultat que han deixat aquestes eleccions municipals és l'increment de la representació de l'independentisme a tot Catalunya. Un 8% més amb relació a les eleccions del 2011, cosa que significa que ens els ajuntaments catalans hi haurà ara molts més regidors independentistes que els que hi havia hagut mai. La part negativa és la pèrdua de la ciutat de Barcelona per 17.000 vots. Amb Ada Colau com a alcaldessa, mai no s'hauria pogut celebrar l'acte que el 4 d'octubre passat van dur a terme més de nou-cents ajuntaments a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per transmetre el seu suport al president Mas i defensar les llibertats nacionals de Catalunya. Mai, per tant, Miquel Buch, alcalde de Premià de Mar i president de l'Associació Catalana de Municipis, no hauria pogut pronunciar aquestes emotives paraules: "Ens ho posaran difícil, president, però sàpigues que ens tens al teu costat i que quan et giris ens veuràs al darrere".

Ara, doncs, tot serà molt més complicat, en aquest sentit, per bé que no hi ha cap procés d'alliberament que sigui fàcil. Però tampoc Ada Colau no ho tindrà fàcil, ja que si Xavier Trias va haver de fer un munt d'equilibris amb quinze regidors, ella, amb només onze, encara n'haurà de fer molts més. La seva, consegüentment, és una victòria de doble tall. Una victòria que posarà fi a la seva indefinició sobre la independència de Catalunya, ja que el Procés presentarà reptes i crearà situacions que no admetran la més mínima ambigüitat i que l'obligaran a pronunciar-se obertament a favor o en contra de la llibertat del seu país.

Pel que fa al conjunt de Catalunya, l'independentisme, com hem dit, ha demostrat una força extraordinària, per bé que la suma de CiU, ERC i CUP, amb un 45%, queda per sota del 51% de la majoria necessària en una consulta. És una dada que en els quatre mesos vinents sonarà força en boca de les mateixes veus espanyolistes que tant havien insistit que aquestes eleccions no han de ser llegides en clau de primàries del 27-S. El que no diran és que són moltíssimes les persones que s'han abstingut o que no han votat ni CiU, ni ERC, ni la CUP i que, tanmateix, votarien SÍ en un referèndum d'independència. Per això el prohibeixen, perquè li tenen pànic. Ara, doncs, cal que l'ANC es guareixi de l'afonia que sembla que pateix i que, al costat d'Òmnium Cultural, faci sentir la seva veu neta i clara per tal que el 27 de setembre tot el món pugui veure que aquest poble no admet per a si mateix cap altre estatus que no sigui el d'Estat independent.

Racó Català , 25/5/2015
 
L'objectiu no és matar la llengua, és matar el país Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 juny 2015
L'objectiu no és matar la llengua, és matar el paísL'ofensiva que el nacionalisme espanyol, a través del govern de Madrid, dels partits polítics i d'entitats ultres, com ara Societat Civil Catalana o Convivencia Cívica Catalana, està portant a terme contra la nostra llengua per tal de fer realitat allò que no van aconseguir dos criminals sanguinaris com Felip V i Franco, no té absolutament res de lingüística. És política. Diguem-ho clar: l'objectiu real no és anorrear la llengua, l'objectiu real és anorrear el país. Per això és ara, i no abans, que l'ofensiva adquireix tanta virulència. Mentre Catalunya s'ha mostrat políticament submisa, el model lingüístic català no els ha tret la son. No calia, perquè, com deia un dels seus cabdills, "todo está atado y bien atado". Ara, en canvi, observen horroritzats com els catalans hem descobert que les úniques cordes que ens lligaven a una captivitat perpètua eren mentals i vivien en el nostre cervell.

I, és clar, la descoberta ha tingut efectes immediats, tant a favor com en contra. A favor, perquè hem pres consciència dels nostres drets i estem desfent els nusos psicològics que ens havien convertit en un poble desconeixedor del seu poder; i en contra, perquè hem despertat totes les alarmes de la presó i tant els carcellers com el cos de guàrdia s'han posat les mans al cap i han corregut a mirar de tancar les portes i finestres que poguessin estar obertes. Aquesta és la raó dels atacs a la nostra llengua. Saben que no poden negar l'existència de la nació catalana mentre el català sigui viu –ho neguen igual, ja ho sé, però se saben en fals– i han decidit portar a terme el lingüicidi. S'ha de reconèixer que hi tenen la mà trencada, en això, només cal mirar com van reeixir a les colònies d'ultramar; però la llengua de la colònia catalana sempre se'ls ha resistit i fereix el seu orgull depredador. Ells, que si poguessin imposarien l'espanyol a tot el planeta, viuen com una humiliació l'existència de la nostra llengua en un espai de món que consideren seu per dret de conquesta. Però, com dic, no és pas la llengua en si mateixa, allò que de debò els ofèn, és allò que significa.

I què significa, la llengua catalana? Doncs, a banda d'evidenciar l'existència ja esmentada d'una nació, significa unes arrels diferents, una cultura diferent, una manera de ser, de pensar, d'entendre i d'explicar el món diferents, una actitud davant la vida diferent i, en definitiva, una civilització diferent. I l'única manera d'esborrar tot això és restringir l'ús d'aquesta llengua a l'àmbit domèstic, folkloritzar-la i substituir-la per l'espanyol. Però per aconseguir-ho cal, entre altres coses, que l'espanyol tingui a casa nostra els mateixos drets que a Castella, encara que a Castella el català no tingui cap dret; cal que tots els catalans tinguin l'obligació de saber espanyol, encara que tots els castellans no tinguin cap obligació de saber català; cal que interioritzem que un hispanoparlant és un ésser superior i que un catalanoparlant és un ésser inferior fins al punt que el primer val per trenta dels segons. Així ho diu la llei espanyola: només que hi hagi un sol alumne escolar que rebutgi el català, tots els alumnes de l'aula han de fer la classe en espanyol. Cap alumne, en canvi, no pot demanar que una classe en espanyol es faci en català. De la mateixa manera que els negres havien de deixar el seient lliure de l'autobús, en pujar un blanc, o els immigrants han de baixar de la vorera, en passar un xenòfob, i els homosexuals han d'amagar la seva orientació davant d'un homòfob, també els catalanoparlants han de canviar de llengua tan bon punt un hispanoparlant aixeca el braç o arrufa el nas. I així serà mentre ens regim per la justícia espanyola en comptes de regir-nos per una justícia catalana. Acatar la justícia espanyola i presentar recursos contra les lleis que ens anorreen és tan estèril com ser esclau i acatar la voluntat de l'amo presentant-li un recurs amb l'esperança que dicti sentència contra si mateix. Cada acatament que fem i cada recurs que presentem no fa res més que legitimar el domini espanyol sobre nosaltres.

elSingular.cat , 25/5/2015
 
L'esforç de Luis Enrique sobre si mateix Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 maig 2015
L'esforç de Luis Enrique sobre si mateixLuis Enrique, entrenador del FC Barcelona, ha repetit durant tot un any que els balanços s'han de fer al final de temporada i no pas a la meitat. I té raó. És ara, amb una perspectiva més relaxada i alliberada de les tensions puntuals de la lliga, el moment de valorar els encerts i els desencerts de la seva direcció. Reconec que tenia els meus dubtes amb relació a Luis Enrique, el dia que el van fitxar. Però no pas per raons esportives –Guardiola també era una incògnita–, sinó pel seu caràcter. Vull dir que després del to bonhomiós –que no vol dir tou– que havíem gaudit amb Tito Vilanova, la manca de mà esquerra de Luis Enrique podia ser una font de conflictes al vestidor i a la sala de premsa. I certament n'hi ha hagut, de conflictes. Els del vestidor, especialment amb Messi, són prou coneguts i van estar a punt de provocar un desastre, i les respostes despectives o poc respectuoses de Luis Enrique als periodistes han creat sovint un clima poc favorable a la seva persona.

Això no obstant, malgrat que no ha abandonat del tot un cert punt d'altivesa, s'ha de reconèixer que Luis Enrique ha fet un esforç extraordinari per reconduir el seu caràcter i millorar la manera de relacionar-se amb la premsa. Aquest esforç diu molt d'ell, perquè indica que ha pres consciència del problema i que ha tingut prou intel·ligència per posar-se a les mans d'un psicòleg i millorar coses que ell tampoc no considerava positives de la seva personalitat. I els fruits salten a la vista. Ha suavitzat les respostes i el clima al vestidor és excel·lent. De fet, sense això, el Barça no hauria guanyat la lLliga i encara menys estaria en condicions, com ara ho està, de poder guanyar la Copa i la Champions després d'haver derrotat els millors equips d'Europa.

No fa gaire, el programa "Hat Trick Barça", de TV3, va fer un recull de respostes-estirabot de Luis Enrique, i certament n'hi havia un bon grapat que se les podia haver estalviat. Però vaig trobar a faltar autocrítica periodística per part del programa. Ja entenc que és més fàcil posar en evidència Luis Enrique que els companys de professió, però no és elegant ni just retreure determinades respostes a algú sense retreure les preguntes que les han propiciat. A mi mateix, com a molts altres espectadors, em semblen llastimoses determinades preguntes. Són tan llastimoses que s'entén que l'interpel·lat n'estigui fins al capdamunt. N'hi ha de ridícules, perquè la resposta és tan òbvia que no tenen cap mena de sentit, i n'hi ha d'insidioses, perquè no cerquen res més que un titular. La pregunta, setmana rere setmana, per exemple, sobre els jugadors asseguts a la banqueta és insuportable, ja que si només poden jugar onze, és evident que sempre n'hi haurà que no seran titulars. Però, és clar, si no sabem de què parlar, ja tenim una excusa per preguntar a Sergi Roberto, a Montoya, a Bartra o a qui sigui si està descontent i si es planteja marxar. I embolica que fa fort. Tanmateix, encara hi ha preguntes més insidioses, com ara les relatives a la continuïtat de Luis Enrique malgrat tenir un any més de contracte. I és que del que es tracta és de burxar i burxar tot creant un clima d'incertesa entorn la seva figura. Però bé, aquesta pressió periodística, que no aporta absolutament res, era un altre dels reptes que l'home tenia, i l'ha superat. És una altra victòria. Ara només falta que l'equip faci el triplet, i Luis Enrique haurà aconseguit que el Barça actual iguali el millor Barça de la història. Moltes gràcies, Luis Enrique.

Nació Digital , 23/5/2015
 
Crònica d'un incident a la via pública Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 maig 2015
Crònica d'un incident a la via públicaAra fa uns dies, pels volts de les quatre de la tarda, vaig ser testimoni ocular d'un incident de trànsit a la rambla del Celler de Sant Cugat entre dos vehicles que hi circulaven. Un era un turisme, conduït per una senyora, i l'altre una furgoneta, conduïda per un home. La senyora –que després vaig saber que es deia Rosa Maria– va posar els llums intermitents per indicar que anava a aparcar, però la furgoneta, en lloc d'aturar-se, s'hi va atansar tant com va poder amb la intenció d'impedir-ho. Aquesta va ser la raó per la qual no va voler recular quan la senyora, educadament, per mitjà de gestos, li va demanar, que li deixés fer la maniobra. Així les coses, ella no va tenir més remei que avançar uns metres i intentar aparcar en un altre espai buit, però l'home va accelerar i va fregar de nou el turisme per impedir l'operació. Davant d'això, la senyora va baixar del cotxe i amb molt bones paraules li va demanar que, si us plau, li permetés aparcar, però ell s'hi va negar.

Jo, mentrestant, observava la situació completament bocabadat, perquè els automobilistes que esperaven darrere la furgoneta, conscients del que passava, s'havien aturat a prou distància del vehicle perquè tingués espai de sobres per recular. Però no. L'home, a crits i amb gestos despòtics, li deia que ningú no el mouria d'allà. Aleshores, empès pel concert de botzines que es va desfermar, vaig decidir intervenir-hi demanant a l'home que deixés aparcar la senyora i fent-li saber que havia vist tota l'operació de bon començament. Ell, però, mantenint el seu to agressiu, em va respondre que no ho faria. I així ho va repetir a un senyor que també havia estat testimoni dels fets i que li demanava el mateix que jo. Vist que érem en un atzucac, un tercer testimoni va trucar la Guàrdia Urbana, que van ser rapidíssims –un motorista i una grua municipal–, però malauradament la senyora ja s'havia sentit obligada a retirar el cotxe per no entorpir més el trànsit i l'home, que, per cert, anava acompanyat d'un preadolescent, ja havia marxat traient-nos la llengua per la finestreta.

Finalment, la senyora va aparcar en un altre lloc, la Guàrdia Urbana va recollir-ne totes les dades, incloses les meves i les de l'altre testimoni, i l'incident es va acabar. La primera a marxar va ser precisament la senyora, perquè ens va dir que tenia la mare esperant-la en un policlínic proper i estava angoixada per tot plegat. I era veritat. Me'n vaig adonar del seu trasbals per la suma de factors emocionals. Per això, en acabar els tràmits amb la Guàrdia Urbana, la vaig anar a trobar al policlínic per facilitar-li el meu telèfon i dir-li que podia comptar amb mi, si ho necessitava. Això és tot. Em pregunto, tanmateix, què hauria pogut passar si en comptes de ser una dona, la Rosa Maria hagués estat un home. Ho dic perquè, d'incidents de trànsit en què els protagonistes arriben a les mans, n'hi ha un munt cada dia arreu. I tot sovint és per absurditats com aquesta. Tanmateix, a més d'un incivisme ferotge, cal portar molta ràbia al cos per actuar com ho va fer l'home de la furgoneta.

Cugat.cat , 15/5/2015
 
L'artefacte electoral d'Ada Colau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 maig 2015
L'artefacte electoral d'Ada ColauLa potenciació mediàtica d'artefactes polítics d'ideologia espanyolista disposats a violentar la societat catalana forma part d'una estratègia per intentar destruir el seu procés d'alliberament. No és pas cap estratègia nova, tanmateix. Només cal mirar uns quants anys enrere per trobar més intents, per bé que en contextos diferents. La diferència és que ara, l'estratègia, té més fondària perquè Espanya necessita frenar com sigui el procés català. I té dues poderoses raons: la primera és l'orgull, ja que el marc mental espanyol no pot imaginar una humiliació més gran que veure Catalunya independent; i la segona és l'espoliació, ja que sense Catalunya no li és possible mantenir el pla nacionalista d'autovies sense vehicles, de trens d'alta velocitat sense passatgers, d'estacions i aeroports fantasma, d'obres faraòniques de caràcter mussolinià o estalinista, ni tampoc l'estatus d'una ciutat com Madrid, que tot i els milions d'euros abocats any rere any per dotar-la d'una certa entitat, queda geogràficament arraconada i intel·lectualment desbordada per la força, el dinamisme, la creativitat, el talent i l'europeïtat de Barcelona. Un fet, aquest, particularment valuós, tenint en compte que Barcelona, no és capital d'Estat, no disposa dels immensos beneficis econòmics que això reporta i, per si fos poc, té un Estat en contra que treballa nit i dia en detriment del seu progrés i del de Catalunya. Imaginem, doncs, on seríem, si Barcelona, en comptes de ser la capital provincial que propugnen Ada Colau i els seus acòlits, fos la capital d'un Estat d'Europa.

Diguem-ho clar: l'artefacte d'Ada Colau és una operació nacionalista espanyola disfressada de fals progressisme el discurs de la qual, a més d'hipòcrita, per bé que ornamentat amb alguna gent de bona fe, és profundament tronat i ressucitador dels esquemes de la vella esquerra espanyolista, en el sentit de satanitzar la consciència nacional catalana tot presentant-la com un moviment de dretes, immobilista i enemic dels drets socials. És a dir, que voler la llibertat de Catalunya seria una actitud burgesa i reaccionària impròpia de mentalitats universalistes, progressistes i altres ismes 'txupi-guai'. En canvi, defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles, sempre que siguin llunyans, negar l'espoliació de Catalunya i fer-se l'orni davant els atacs als nostres drets nacionals seria modern, assenyat, innovador, insurgent i revolucionari. Fixem-nos que Colau és incapaç d'articular una sola frase davant d'un micròfon sense criminalitzar el govern català. I per què? Doncs perquè la figura que lidera políticament el Procés, a ulls del món, és el president Mas. Però si fos Junqueras, faria exactament el mateix, perquè els horitzons universalistes de la senyora Colau són Saragossa, Màlaga, Madrid... És a dir, fronteres espanyoles ben definides.

No és estrany, doncs, que els artefactes d'Ada Colau i Pablo Iglesias rebin tant de suport espanyol. Són l'estratègia disfressada de canvi per fer que el sistema i la submissió catalana romanguin inalterables. És cert que aquests artefactes, un cop arriben al poder, diuen negre on abans havien dit blanc i acaben desemmascarats, però aconsegueixen l'efecte desbaratador, que és el que perseguien. El pla consisteix a alentir el procés català per tal de provocar un cansament que el desactivi i que l'aparti dels focus dels observadors internacionals. La dona maltractada no pot obrir la porta i ser lliure, segons Colau. "Amb Espanya hem de compartir pis", diu. Només li falta afegir: i si no t'agrada t'aguantes.

Però hi ha més perles en la disfressa d'Ada Colau: "Mai no mentiré", "Si jo volgués fer carrera política no em ficaria en aquest vesper", "No sóc independentista, ni catalana ni espanyola, i estic per superar les fronteres", "He votat SÍ-SÍ, però comparteixo molts motius amb els qui han votat SÍ-NO, segurament més que amb alguns que han votat SÍ-SÍ". Tanmateix, tot i dir-nos que mai no faria carrera política, ara resulta que vol ser alcaldessa de Barcelona. No se'n diu mentir, d'això? Barra, molta barra! I ja que ens parla de fronteres, quins moviments ha desenvolupat la senyora Colau al llarg de la seva vida per tal que Espanya deixi de ser Espanya, esborri les seves fronteres amb Portugal, el Marroc i l'Estat francès i es dilueixi sense identitat nacional en la macedònia planetària? Si està en contra de les fronteres, com és que no ha dit mai res sobre les fronteres constitucionals espanyoles que impedeixen la federació dels Països Catalans –de les 'Comunidades Autónomas', en llenguatge Colau– i la recepció de TV3? Com és que no ha mogut mai un dit contra el lingüicidi que el govern espanyol està duent a terme al País Valencià, a les Illes i a la Franja? Que no és aquella llengua la mateixa que també és agredida al Principat? Per quina raó la senyora Colau, tan afeccionada a passejar-se pels platós de televisions catalanofòbiques espanyoles, no utilitza la quota mediàtica de què disposa per defensar la unitat de la llengua catalana?

Finalment, amb relació a les afirmacions que ha fet sobre el seu vot en la consulta del 9-N passat, la senyora Colau mostra unes contradiccions impròpies d'algú que encapçala una llista electoral. D'entrada, diu que va votar SÍ-SÍ, però de seguida palesa que ho va fer a contracor, talment com si no tingués altre remei, per raons d'imatge, per contrarestar el seu perfil espanyolista. I la prova és que ha corregut immediatament a fer-se perdonar per Espanya tot dient que s'identifica més amb bona part dels votants del SÍ-NO, que no pas amb els de SÍ-SÍ. Fantàstic! Tothom sap que definir-se en contra de la independència de Catalunya resulta molt productiu a l'hora de ser convidat als platós televisius espanyols. El vot SÍ-SÍ de Colau, per tant, no és res més que una argúcia de cara a l'electorat català per tal que no se li vegi el llautó. Però una altra argúcia és la utilització del nom de Colau com a imatge de marca omnipresent, a fi d'evitar que la candidatura es pronunciï sobre la llibertat de Catalunya. I és que quan la candidatura ho fa pel seu compte, com ha passat aquest mes de maig, es retrata dient que la llibertat de "Cacaluña", "con ñ de coño" és cosa de "catalufos".

Doncs bé, hi ha poques coses tan reaccionàries com fabricar una candidatura política entorn d'una persona. I per veure fins a quin punt és així, a més d'escoltar exactivistes de la PAH, que acusen Colau d'arbitrària, assetjadora i manipuladora, n'hi hauria prou d'apartar aquesta senyora del focus perquè el seu globus fes un pet com una gla. Dins del globus, naturalment, hi ha ICV-EUiA amb candidats que difonen comentaris de caràcter racista anticatalà. I si a això hi afegim que ICV es presenta a si mateixa com a 'canvi', després d'haver governat trenta anys Barcelona –trenta anys!– al costat del PSOE de Catalunya, n'hi ha per a llogar cadires! Quina diferència amb la CUP, una força veritablement d'esquerres, que no té problemes a l'hora de situar el seu país en el mapa i que sap molt bé que els drets socials d'un poble són indestriables de la seva llibertat nacional.

elSingular.cat , 11/5/2015
 
'Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXI Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 maig 2015
'Societat Civil Catalana' o el franquisme del segle XXIHi ha un vell truc dialèctic, un truc tronat i grotesc, molt propi de la impotència intel·lectual, que consisteix a amagar un defecte intentant transferir-lo al qui l'ha posat al descobert. Per entendre'ns: si hom desemmascara un racista, aquest acusa de racista el qui li ha tret la careta; si hom desemmascara un feixista, aquest acusa de feixista el qui l'ha desemmascarat. És com dir-li brut a algú que ha descobert que no et dutxes. Fa riure, però l'estirabot és fill de la incapacitat per rebatre l'evidència. Dir estirabots sempre és més fàcil que fer raonaments i elaborar arguments. El raonament i l'argumentació requereixen un esforç intel·lectual que és incompatible amb la mediocritat, la baixesa moral i la manca d'ètica. Aquest és el cas de l'associació antidemocràtica i ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC). Antidemocràtica, perquè nega l'existència del poble català i el seu dret a votar; i ultranacionalista, perquè fonamenta la supremacia de la nació espanyola mitjançant el sotmetiment de la nació catalana.

Tanmateix, ara que SCC ja ha estat desemmascarada com allò que realment és, franquisme del segle XXI, ara que ja és prou sabut que Josep Ramon Bosch, president de l'entitat, ha venerat la figura del feixista Blas Piñar, ara que els mitjans de comunicació han fet pública la participació d'aquest individu, l'any 2013, en un acte de la Fundación Francisco Franco, a Gandesa, per commemorar el cop d'Estat franquista del 1939, i ara que també s'han difós les imatges de la presència de formacions catalanofòbiques i d'ultradreta en actes de l'entitat, aquesta ha optat per titllar de franquistes els demòcrates. És a dir, que, segons ells, els qui volem votar seríem franquistes i els enemics de les urnes serien demòcrates.

La mediocritat, la baixesa moral i la impotència intel·lectual de què parlàvem es manifesta amb frases com aquesta: "Els nacionalistes tenen la mania d'entrar a Barcelona per les nostres avingudes. Uns van entrar per la Diagonal i ara ells volen entrar per la Meridiana". I aquesta altra: "No hi ha majoria independentista, es va comprovar el 9-N". I Aquesta: "Tenim una oportunitat única, perquè podem acabar amb el mal nacionalista. Cada elecció és una oportunitat i ells ho temen, ens temen". Són frases que van ser aplaudides pel ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida, al Teatre Principal de Barcelona, en un acte que, com d'habitud, va ser un fracàs estrepitós. I la prova és que la sala era mig buida tot i comptar amb el suport de PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya.

Si no fos perquè la llibertat d'un poble és una cosa molt seriosa, seria per petar-se de riure observar una colla d'ultres antidemocràtics titllant de "nacionalistes" i de "franquistes" els qui treballen per aquesta llibertat. I és que és tanta l'alarma que els provoca saber-se descoberts, que fins i tot se'ls esmuny el sentit del ridícul. Fa només sis mesos que es feien un tip de repetir que el 9-N no tenia cap valor, i ara resulta que el magnifiquen per mitjà de la mentida. Mentida flagrant, ja que, a desgrat seu, el triomf de l'independentisme, el 9-N, va ser indiscutible i així ho va expressar la premsa internacional. Pel que fa a la por que diuen que els tenim, doncs sí, no podem fer res més que tremolar. I tant que tremolem, tremolem de riure. N'hi ha per a això i per a molt més! Es fan dir Societat Civil Catalana i ni tan sols poden omplir un teatre a Barcelona; es fan dir Societat Civil Catalana i només poden omplir un raconet de l'Amfiteatre de Tarragona; es fan dir Societat Civil Catalana i en les concentracions al carrer només poden reunir quatre gats tot i comptar amb el suport de Renfe, posar falques publicitàries a la SER i acollir falangistes de Madrid. L'esperpent és així. Entre tanta exaltació ultranacionalista, però, hi ha un petit detall que els contradiu i que desemmascara tot el seu discurs: si com diu Susana Beltrán, professora de la UAB i membre conductora de l'acte del Teatre Principal, "el poble català no existeix", per què es diuen Societat Civil Catalana? Si, segons ells, no hi ha catalans, només hi ha espanyols, com és que no es diuen Societat Civil Espanyola?

elSingular.cat , 19/5/2015
 
Legalitat contra homosexualitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 maig 2015
Legalitat contra homosexualitatHe escrit diversos textos sobre "legalitat" i "justícia" explicant l'abisme que sovint ha separat aquests dos conceptes al llarg de la història. Necessitem la legalitat per regular la nostra convivència, no hi ha dubte, però són moltíssimes les vegades que aquesta legalitat és una coartada per impedir que s'imparteixi justícia. La "legalitat" espanyola, que impedeix que el poble català pugui decidir sobre si mateix, n'és una prova. Però n'hi ha moltes més. Una de ben recent és la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que avala la prohibició que els homosexuals puguin donar sang. És una sentència tan escandalosament injusta que fins i tot costa de creure. Però és certa. I l'argument justificatiu que l'acompanya és que les relacions sexuals entre persones no heterosexuals constitueixen un factor de risc a l'hora de transmetre el virus de la SIDA.

Em resulta inconcebible que la Unió Europea doni suport a la pretensió francesa d'estigmatitzar un col·lectiu en funció de la seva orientació sexual. Ho trobo repugnant. Jo no sóc homosexual i em sento igualment agredit per aquesta legalitat que furga en la vida íntima de la gent i que, per tal d'encobrir una reducció pressupostària en els controls de sang, estableix una línia divisòria entre persones "normals" (que serien els heterosexuals) i persones "anormals" (que serien els homosexuals). Hi ha mesures que ofenen la intel·ligència, i aquesta n'és una.

Sembla mentida, d'altra banda, que ara que havíem aconseguit uns mínims europeus de respecte per la lliure orientació sexual de les persones, tot deixant enrere segles i segles de repressió i mentalitats homòfobes com la de Josep Antoni Duran i Lleida, que l'any 2011 demanava "teràpies psicològiques per tractar l'homosexualitat", aparegui un tribunal que gosi pronunciar-se en el sentit involucionista que ho ha fet. Heus aquí una demostració de fins a quin punt pot ser injusta i aberrant la legalitat. I una prova d'això és que aquesta mesura discriminatòria francesa no s'ha adoptat mai a Catalunya i, tanmateix, no hi ha cap cas documentat d'infecció del VIH arran d'una transfusió de sang. No n'hi ha hagut mai cap perquè els controls, amb les proves d'anticossos, són molt rigorosos i no necessiten que els donants expliquin si els agraden els homes o les dones. En l'escena de la biblioteca de la pel·lícula "Filadèlfia", de Jonathan Demme, el personatge que encarna Tom Hanks, malalt de SIDA, i el seu advocat, interpretat per Denzel Washington, mantenen una interessantíssima conversa en el decurs de la qual es diuen aquestes paraules: "L'essència de la discriminació rau a formular opinions sobre els altres no pas basades en els seus mèrits personals, sinó en la seva pertinença a un col·lectiu amb particularitats oposades."

Nació Digital , 9/5/2015
 
El PP ha vingut a casa meva Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 15 maig 2015
Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Carreras
Alícia Sánchez-Camacho i Jorge Carreras
El Partit Popular de Sant Cugat ha vingut a casa meva a demanar-me que el voti en les properes eleccions municipals i m'han deixat un fullet amb la foto del candidat Jorge Carreras que enumera les coses que volen fer i les que volen prohibir. Tres i tres. Les tres primeres diuen el següent: "Un Ajuntament que respecti i serveixi a tots, pensin el que pensin, i sentin el que sentin, dins la llei", "Un Ajuntament que defensi i respecti la llibertat de tots" i "Un Ajuntament que respecti la pluralitat de la gent de la nostra ciutat". Les tres segones blasmen la integració de Sant Cugat "en l'Associació de Municipis per la independència, perquè no representa tots els ciutadans"; blasmen el suport a "causes secessionistes, perquè és un abús d'autoritat i de la llei"; i blasmen les "festes independentistes que només a alguns representen". Deixant de banda el fet que el text és una nefasta traducció de l'espanyol, cal fer algunes consideracions.

En primer lloc, sobta força que algú que diu que cal respectar tothom "pensi com pensi i senti el que senti dins la llei" vulgui prohibir la llibertat d'expressió dels qui no pensen ni senten com ell. A més, quina és aquesta llei que regula el pensament i els sentiments de la gent? Quina és aquesta llei que ens diu què hem de pensar i què hem de sentir? Voler que Catalunya sigui una nació lliure és contrari a la llei? Quina llei? La llei del totalitarisme? La llei de l'absolutisme? Qui ho diu, que l'Ajuntament de Sant Cugat no respecta la pluralitat i la llibertat de tothom? Som milers els santcugatencs que no ens sentim representats per la bandera espanyola que oneja a la seu consistorial, pagada amb els nostres impostos, i que, tot i això, no en fem motiu de guerra. No en fem, perquè som demòcrates i sabem que serà a les urnes, no pas als despatxos, on derrotarem l'opressió que aquesta bandera simbolitza.

Diu el senyor Carreras, perdedor de les eleccions anteriors, que l'Associació de Municipis per la Independència no representa tothom i que no s'han de destinar fons a sufragar causes i festes secessionistes. No diu res, en canvi, dels fons que el govern espanyol destina a sufragar causes nacionalistes espanyoles, a subvencionar associacions franquistes, a condecorar nazis i a fer festives i testosteròniques desfilades militars. Qui li ha donat permís per finançar tot això amb els nostres diners? Quina llei democràtica diu que el nazisme ha de ser condecorat? Quina llei democràtica diu que el franquisme ha de ser subvencionat? Quina llei democràtica diu que el dret a vot ha de ser criminalitzat?

És amb els nostres diners que el govern espanyol està finançant el despropòsit més escandalós d'Europa: una obra faraònica en forma de tren d'alta velocitat que circula sense passatgers, que passa per estacions fantasma, que ha costat més de 7.500 milions d'euros i que comporta unes despeses de manteniment de 1.630 milions. Ni tan sols el tren Barcelona-Madrid és rendible, ja que els pocs ingressos que genera no donen ni per cobrir la meitat del cost. Però, aleshores, qui paga aquesta sagnia? Doncs nosaltres, és clar. Som nosaltres els qui paguem aquest deliri ultranacionalista espanyol del partit del senyor Carreras. Un partit que es nega a retirar la Medalla d'Or de València a Franco, malgrat haver comès milers de crims contra la humanitat. Però s'entén, tanmateix, atès que el fundador del PP va ser precisament ministre d'aquell règim i la retirada de la medalla seria vista com si el PP renegués de si mateix.

Diari de Sant Cugat , 8/5/2015
 
El que hi ha darrere les llistes fantasma Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 maig 2015
El que hi ha darrere les llistes fantasmaSi el fet de posar llistes fantasma a unes eleccions, amb candidats del Partit Socialista i del Partit Popular que no han posat mai els peus en el poble on es presenten, ja constitueix un frau democràtic, un insult als electors i una acció mancada de tota ètica que mereix la reprovació general, l'excusa adduïda pel portaveu del PP, Enric Millo, en el sentit que ho fan "per por", és absolutament repugnant. Por de què? De qui? D'Hannibal Lecter, de Freddy Kruegger, de Cruella De Vil? Cal molta malignitat per dir una cosa així. Malignitat, cinisme i barra. Però què es pot esperar d'un personatge que militava a Unió, que es va oferir a Esquerra, que va rebre d'aquesta el suggeriment de trucar a la porta dels socialistes i que finalment va anar a raure al PP? Hi ha uns requisits ètics mínims que tota persona que es dedica a la política hauria de reunir.

Per sort, aquests darrers dies El Singular ha fet un treball esplèndid, signat per Gemma Aguilera, explicant el frau amb cobertura legal que el Partit Popular i el Partit Socialista han perpetrat per a les eleccions municipals del 24 de maig i ha ofert dades altament il·lustratives de la magnitud de la maniobra. El PSOE de Catalunya presenta 145 llistes i el PP 140. És a dir que més d'una quarta part de les seves llistes són una burla a la societat catalana, en general, i als electors dels municipis petits, en particular. I és que s'emparen en la Llei Orgànica de Règim Electoral General espanyola, que no sols admet aquesta aberració, sinó que la incentiva econòmicament amb els nostres diners. Més d'un milió d'euros, en aquest cas. I això independentment de si obtenen un vot o cap, ja que la incentivació no va lligada als resultats.

Hi ha, tanmateix, una altra raó, a més de l'econòmica, i és l'intent dels esmentats partits d'emmascarar la seva pèrdua de representativitat a Catalunya. La davallada és tan gran que necessiten mentir a la ciutadania intentant fer-li creure que no passa res. Però sí que passa, perquè la manca d'implantació que arrosseguen és fruit de la immensa desconnexió que hi ha entre la seva ideologia nacionalista espanyola i el gros de la societat catalana. De fet, la deformació de la realitat forma part de la seva praxi política, ja que la manca d'escrúpols que palesen, confeccionant-se una falsa representativitat, és cosina germana de la pinya que fan entre tots dos per impedir que els catalans puguem decidir el nostre futur polític a les urnes. En ambdós casos hi trobem l'intent d'amagar una derrota democràtica. Saben que són minoria a Catalunya i no volen que el món ho vegi per mitjà d'un referèndum. Per això fan lleis antidemocràtiques que, a més de permetre estafar la ciutadania i escurar-li les butxaques, criminalitzen les urnes i il·legalitzen el vot. Ras i curt: a falta de legitimitat moral, se la fabriquen legal. És la seva llei, la llei que diu que el poble català no existeix, la llei que diu que el poble català no pot decidir, la llei que diu que el poble català ha vingut a aquest món a sotmetre's a la santa voluntat d'Espanya fins a la fi del món.

És vergonyós, a més, que els qui repeteixen nit i dia aquella cantarella segons la qual "cal parlar dels problemes reals de la gent i apropar-se al ciutadà" són els mateixos que se n'allunyen i elaboren llistes amb militants totalment aliens als municipis, militants que viuen a dos-cents, sis-cents o vuit-cents quilòmetres de distància. Militants de Granada, han arribat introduir! Estem parlant, en definitiva, dels mateixos que s'esgargamellen dient que aquestes eleccions no s'han de llegir en clau preliminar de les plebiscitàries del 27-S, perquè "el que importa són les persones, no les sigles". Quina barra! En cal molta, de barra, per exigir que el votant estigui empadronat al municipi mentre que el candidat pot estar empadronat on li doni la gana. El despropòsit és tan immens que fins i tot s'incentiva que algú pugui presentar-se com a candidat en un poble en el qual no pot votar.

Quant a la cínica fal·làcia expressada per Enric Millo, que diu que es presenten amb gent de fora perquè així els ciutadans "tenen la possibilitat de votar el que realment volen votar", no pot ser més grotesca. Realment cal molta baixesa moral per dir que les llistes fantasma es fan perquè la gent pugui votar allò que vol votar. Talment com si la implantació en un municipi i el coneixement dels problemes locals, per part dels candidats, no fos un requisit ètic bàsic per a l'elaboració de tota llista electoral. La baixesa moral s'agreuja, però, si hi afegim que populars i socialistes són els dos partits que neguen el dret dels catalans a votar allò que volen votar. Els carcellers de les urnes gosen donar lliçons de democràcia. A aquests extrems arribem.

Situats en aquest punt, ja es veu que no és per por, que el Partit Socialista i el Partit Popular elaboren aquestes llistes que denigren la democràcia. És per barra. La barra de voler amagar que no tenen candidats. No en tenen. No en tenen perquè els costa de trobar catalans que no sentin vergonya de posar el seu nom en la llista d'uns partits que són enemics declarats dels drets nacionals de Catalunya. Aquesta és la veritat que els cou. Saben prou bé que el col·laboracionista, en totes les cultures, ha estat sempre el personatge més esperpèntic de la col·lectivitat. És aquell que treballa al servei de l'explotador i que experimenta un plaer morbós amb la submissió i la humiliació dels seus. No, no és per por que esdevenen fantasmes, és per intentar intimidar-nos fent-nos creure que són molts. Però n'hi ha prou d'aixecar-los el llençol per veure que a sota no hi ha res.

elSingular.cat , 5/5/2015
 
Cal Gerrer, la llar de Marilyn Monroe a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 maig 2015
Marilyn MonroeEl 17 d'abril passat, a tocar del Monestir de Sant Cugat, es va inaugurar la Casa Museu-Cal Gerrer, al mateix edifici que havia estat la seu de l'antiga Fàbrica de Ceràmica Arpí. Un edifici preciós, per cert, i un dels més emblemàtics de la ciutat. Precisament en Rogeli Pedró en parlava àmpliament dies enrere al 'Diari de Sant Cugat' i explicava que data del 1853, que donava feina a vint-i-cinc persones i que el seu forn tenia una capacitat de deu metres cúbics. El cert és que la restauració ha estat lenta, molt lenta i laboriosa, ja que han transcorregut nou anys d'ençà que van començar les obres i confesso que han estat moltíssimes les vegades que jo mateix, al llarg de tot aquest temps, m'he preguntat quan s'acabarien. L'espera, però, ha valgut la pena i em fa molta il·lusió que se n'obrin les portes, perquè mostra un patrimoni que a partir d'ara serà a l'abast de tothom.

Com és natural, hi haurà exposicions temporals, però, de les que seran permanents, n'hi ha una que atraurà gent de tot arreu pel petit tresor que conté. Es tracta de l'immens arxiu del pintor Frederic Cabanas sobre Marilyn Monroe, un arxiu en què hi podem trobar milers d'objectes personals o relacionats amb la dona que va ser el més gran mite eròtic femení del segle XX. Aneu-hi, us esperen infinitat de llibres, cartells, fotografies, postals, revistes, calendaris, discos, cartes, fragàncies, càmeres fotogràfiques... que són el resum d'una vida curta, només trenta-sis anys, però d'una intensitat excepcional. Fins i tot hi trobareu el ventilador que ella feia servir a 'La tentación vive arriba'. Passejant-vos per aquell espai, evocareu les més de trenta pel·lícules que va fer en només quinze anys, entre les quals algunes obres mestres, com ara 'La Jungla d'asfalt', de John Huston, i 'Tot sobre Eva', de Joseph Leo Mankiewicz, i títols formidables com 'Els senyors les prefereixen rosses', de Howard Hawks, 'Niagara', de Henry Hathaway, o 'Ningú no és perfecte', de Billy Wilder. I, naturalment, també podreu apropar-vos a les seves relacions amb els germans John i Robert Kennedy, o amb persones políticament antagòniques amb la ideologia d'Edgar Hoover, director de l'FBI, i que podrien explicar algunes coses de la seva misteriosa mort. El misteri, però, és una part indestriable del mite.

És d'agrair, per tant, que Frederic Cabanas, amant incondicional de Marilyn, vulgui compartir el seu tresor amb nosaltres. I remarco la paraula tresor, perquè estem parlant d'un arxiu singular que ja fa molts anys que va despertar l'interès d'estudiosos i col·leccionistes d'arreu del món. De fet, em sembla recordar que ara fa vint anys aquest arxiu ja va ser motiu d'un reportatge per part d'una televisió nord-americana. Per això vull reproduir les paraules amb què Frederic Cabanas explicava l'any 1992 la raó de ser del seu arxiu: "Aquest treball de recerca per a la creació de la meva obra m'ha portat a la dona de la qual tants escriptors, poetes, artistes, etc, han parlat i continuaran parlant. Ella és Norma Jeane, més coneguda com a Marilyn Monroe. Marilyn és poesia viva: art i bellesa en una sola cosa."

Cugat.cat , 24/4/2015
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 141 - 210 de 1698
spacer.png, 0 kB