spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
El parany del bilingüisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 26 abril 2015
El bilingüisme mataRecomano vivament la lectura del llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), del filòleg Pau Vidal. És una finestra d'aire pur, una esplèndida dissecció de l'estat de prostració en què es troba la llengua catalana i del magre futur que té al davant, si no en prenem consciència. Diu Vidal: "Han passat trenta anys llargs i la llengua no solament és lluny de ser normal sinó que perilla seriosament. [...] El català no es morirà per falta de parlants: es morirà per falta de català, perquè la llengua se'ns està esfilagarsant entre els dits. Cada vegada més prima, cada dia més raquítica, el català s'assembla com més va més a un patuès, a un castellà de províncies embastardit i pobre. La llengua catalana, primera de la història de morir per dissolució". I més endavant afegeix: "El que sí que és nou és l'entusiasme amb què a partir de l'anomenada transició democràtica els governants ens van voler convèncer que això era un privilegi, fins al punt que actualment molta gent creu de bona fe que el bilingüisme (així, en genèric, a l'engròs, sense situar) és una cosa bona per se. Però el contacte de llengües, igual que el contacte entre l'aigua freda i la calenta, no és una situació estable i duradora, sinó que causa modificacions i altera els equilibris".

Fem un petit tast d'altres punts del llibre:
"Tant si aneu a botigues de Barcelona com a Lleida, al centre de la ciutat o a una gran superfície, una part considerable dels dependents i dependentes us contestaran en castellà. I no estic parlant dels temporers que vénen a fer l'estiu. No, senzillament es tracta de jovent que encarna el fracàs escolar en sentit ampli: no solament han deixat d'estudiar aviat sinó que en els anys que han anat a escola han estat incapaços de posar en pràctica el català que teòricament els ensenyaven, ja que oficialment era la llengua vehicular."
Carme Junyent, lingüista: "Allò que tenen en comú les llengües extingides o en procés d'extinció és que en algun moment de la seva història s'ha donat algun esdeveniment que ha comportat la jerarquització de les llengües implicades en el procés de substitució i han passat a ser llengües subordinades. En altres paraules: s'inicia un procés de bilingüització jerarquitzada de la comunitat, condició imprescindible perquè es doni el procés de substitució."
"I ja fóra una bona paradoxa que en el nou Estat català s'hi pogués continuar exercint de monolingüe castellà, que és el que passarà si atorguem a les dues llengües el mateix rang d'oficialitat. [...] L'Estat català és un projecte de futur o pensem construir-lo mirant cap al passat? Volem ser un sol poble o continuarem l'absurd desdoblament del 'Sortida/Salida'?"
Gabriel Bibiloni, lingüista: "No s'hi val a pensar que l'oficialitat de l'espanyol seria com una mena de paper mullat. En els països seriosos una llengua oficial és una llengua oficial. A més, hi ha un element psicològic: veure l'espanyol com a llengua oficial de l'Estat va lligat a percebre'l com a llengua pròpia del país, i això pot alimentar voluntats de manteniment en el bilingüisme."
La publicació d'aquest llibre em sembla molt pertinent i oportuna, perquè a la vida només sobreviu allò que és necessari o imprescindible, ja sigui en el cos humà o en algun lloc del món. I el català no és imprescindible ni necessari enlloc, ni tan sols a casa seva. I no ho és perquè, llevat dels actes institucionals o merament domèstics, sempre es fa fonedís en benefici de l'espanyol. Ho veiem cada dia en convencions i congressos diversos, en comunicats d'avenços científics, en conferències de premsa d'esportistes d'elit que s'acomiaden o que volen expressar la seva posició sobre un tema determinat, en les tertúlies radiofòniques i televisives i, en definitiva, en tota mena de situacions banals i quotidianes. En aquests darrers casos, n'hi ha prou que algú que entén perfectament el català parli en espanyol en el si d'un grup catalanoparlant perquè la resta d'interlocutors canviïn de llengua. A l'inrevés no passa mai. I no passa mai, perquè no cal. El català és com aquell codi lingüístic que fan servir els infants amb els seus germans o amics i que abandonen ràpidament tan bon punt apareix un adult. La diferència és que allò que té lògica en els jocs d'infants esdevé submissió apresa en les interactuacions d'adults. No hi mancaran els catalans que diran que ho fan 'per educació', però Pau Vidal els respon: "En realitat, sense saber-ho, el submís l'encerta, en la seva justificació. Sí que canvia de llengua per educació, però no pas per bona educació, per bones maneres, sinó per l'altre significat de l'expressió: per l'educació que ha rebut a sotmetre's a l'altre".

El bilingüisme mata, un llibre que aporta moltíssims elements de reflexió i anàlisi, escrit amb una dinàmica periodística assequible a tota mena de lectors i una eina contra la submissió lingüística del poble català. Llegiu-lo, en sortireu enriquits.

elSingular.cat , 21/4/2015
 
El tàndem Colau-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 abril 2015
El tàndem Colau-CamachoAda Colau té tendència a parlar molt, moltíssim, i, a més, ho fa a un ritme de dues-centes cinquanta paraules per minut, la mateixa marca que Alícia Sánchez-Camacho. Totes dues parlen i parlen i parlen fent gala d'una incontinència verbal fora mida. És una ansietat verbal, aquesta, que diu molt de la inconsistència de moltes de les coses que asseveren. Són asseveracions, a més, fetes en un to de veu alterós, rígid i dogmàtic.

Aquesta, però, només és la part epidèrmica d'allò que les uneix. Al darrere hi ha també altres elements que tenen una mateixa arrel per més que se situïn en pols aparentment oposats de la societat. D'entrada, hi trobem la necessitat vital de convèncer el qui escolta, sense deixar-li marge perquè reflexioni per si mateix. És a dir, no enraonen, dicten. D'altra banda, sembla talment que només utilitzin la facultat de la parla per blasmar Convergència. Cap de les dues és capaç de construir mitja dotzena de frases sense que hi aparegui Convergència com a formació satànica. Escoltant-les, gairebé es diria que som vius de miracle. També coincideixen a dir que no són 'nacionalistes' i que, naturalment, estan en contra de la independència de Catalunya. 'La independència! Oh, quin horror!' La llibertat dels pobles, així en abstracte, la troben molt 'guai', però la llibertat de Catalunya els fa venir calfreds. I per impedir-la, és clar, fan totes les aliances possibles –Colau a Barcelona i Camacho a Madrid– amb formacions que també han expressat el seu rebuig a una Catalunya com a membre de ple dret amb veu i vot a les Nacions Unides.

Així és com Ada Colau i Alícia Sánchez-Camacho, que poden semblar tan antagòniques en determinats temes, constitueixen els dos braços d'una mateixa pinça nacionalista espanyola. El braç esquerre utilitza la demagògia més tronada intentant fer-nos creure que voler ser un Estat com Suècia o Dinamarca és un anacronisme –quina gent més anacrònica, els suecs i els danesos, pobrets–, i el braç dret amplia la mentida intentant fer creure que la independència de Catalunya és una amenaça per a la humanitat. Segons Camacho, Catalunya seria expulsada d'Europa, expulsada de l'euro, expulsada de la comunitat internacional, també serien expulsats els aturats, els pensionistes i els títols universitaris. I ho rebla dient: "No volem travessar fronteres".

Ada Colau, naturalment, també parla de fronteres –ella i Camacho deuen estudiar-se el manual plegades–. Diu Colau: "Vull superar les fronteres en general". Curiosament ni a ella ni a Camacho se'ls coneix cap acte en contra de les fronteres que delimiten l'Estat espanyol amb França, Portugal i el Marroc. Deuen ser fronteres sagrades. Tampoc no se'ls coneix cap acte en aquests països intentant convèncer els seus habitants que deixin de ser estats i que esdevinguin una nació sense Estat com Catalunya. Catalunya, no cal dir-ho, és el model que tothom, des d'Islàndia o el Japó fins a Nova Zelanda o el Canadà, es deleix per imitar. Per ser sincers, a la seu de les Nacions Unides ja hi ha cues per seguir la doctrina del tàndem Colau-Camacho i demanar la baixa de l'organització. Tothom vol ser una Autonomia. Però una Autonomia de quin lloc, si no hi haurà estats?, preguntarà algú. Doncs una Autonomia del planeta Terra, és clar.

elSingular.cat , 13/4/2015
 
Unió al caire del penya-segat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 abril 2015
Unió al caire del penya-segatSi hi ha un partit català que té un futur encara més magre que el Partit Popular i el Partit Socialista, després del 27-S, és Unió Democràtica. De fet, n'hi hauria prou que es presentés tota sola a les eleccions perquè la seva desintegració fos immediata. Però si en èpoques més propícies no ha tingut valor de fer-ho, ara que és al caire del penya-segat, encara menys. Sembla que no s'adona que avui l'ambigüitat –tan rendible en altres temps– és verí per a les urnes i que les seves "línies vermelles" –que en realitat són blaves, de tan immobilistes– tenen el gust del vi picat.

Les línies diuen això: "dret a decidir només si és per mitjà d'un referèndum acordat amb l'Estat i no sortir de la Unió Europea" I com que estan convençuts que han fet la quadratura del cercle, se'n feliciten dient que són "un component de moderació des de la catalanitat". Però no hi ha cap quadratura, només hi ha un joc d'infants que no enganya ningú. D'una banda, perquè els dos grans partits espanyols ja han dit al Congrés que el dret de decidir no existeix i que un referèndum acordat és impossible; i de l'altra, perquè l'apel·lació al fantasma de la por –en la línia del PP– insinuant que Catalunya seria expulsada de la Unió Europea, és racionalment ridícula.

Com veiem, la maniobra d'Unió, esperonada per l'empresariat espanyolista, consisteix a guanyar temps per seguir fent la viu-viu. "Com que no ens deixen, oi?, hem de ser pacients i seguir fent pedagogia a Madrid, molta pedagogia". Arribats aquí, és obvi que Convergència no pot anar a les urnes el 27-S arrossegant el llast d'un partit com aquest. Seria suïcida. Per això, passades les eleccions municipals del mes de maig, caldrà que Convergència forci Unió a manifestar-se netament independentista o a afrontar les urnes per separat. Si Unió tria la segona opció, la caiguda pel penya-segat i la fugida de militants independentistes cap a Convergència estan garantides.

Nació Digital , 11/4/2015
 
L'himne espanyol, un símbol d'opressió Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 abril 2015
L'himne espanyol, un símbol d'opressióEl 30 de maig proper es disputarà al Camp Nou la final de Copa del Rei [d'Espanya] de futbol entre el FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao. Com és lògic, tractant-se del seu trofeu, el partit serà presidit pel monarca Felip VI i l'himne espanyol sonarà en el moment que entri a la llotja. Així, novament, com ja va passar el 13 de maig de 2009 a Mestalla, el públic d'ambdós equips es pronunciarà per mitjà d'una sonora xiulada. Fins aquí, no hi ha res que surti del guió o que resulti sorprenent. Hom dirà que l'esbroncada a l'himne espanyol la facilita el fet que coincideixin catalans i bascos en un mateix recinte, però no és ben bé així. Recordem els 100.000 watts de potència amb què la Federació Espanyola de Futbol va intentar amagar l'esbroncada a l'himne en la final de Copa del 2011, que el Barça i el Reial Madrid van disputar a Mestalla. Aquell any els catalans estaven sols i l'esbroncada va ser igualment monumental.

Una altra cosa és que, arribats aquí, hom digui que és incongruent que catalans i bascos es disputin el trofeu d'un rei i d'un Estat aliens. Certament és incongruent, i els nacionalistes espanyols tenen raó. Però aleshores, posats a filar prim, també és incongruent que els clubs catalans i bascos acceptin sotmetre's a les directrius d'una federació aliena i que juguin en una lliga que no és la seva. Són qüestions, aquestes, que ens portarien a un debat molt interessant. Tanmateix, per no desviar-nos del tema d'avui, diguem només que el retret de la incongruència conté un element trampós, ja que l'espanyolisme que l'utilitza és el mateix que impedeix que catalans i bascos puguin decidir lliurement el seu destí. És com si el carceller, amb la clau en lloc segur, digués al pres: "Si no t'agrada la presó, què hi fas aquí dins?"

Amb relació al tema de la xiulada, hem sentit diverses veus –i en sentirem moltes més– que ens alliçonen sobre el deure de respectar els símbols aliens. "Jo no sóc partidari de xiular cap himne", diuen. I, en dir-ho, pretenen que tothom faci com ells, perquè ells són la llum que ens il·lumina. Ells, que pontifiquen sobre el respecte, són incapaços de respectar el dret dels altres a expressar-se com vulguin. Al contrari, volen els altres callats i submisos davant els símbols d'un Estat que els empresona. Ells, que sempre han obeït respectuosament les normes de l'amo, se senten incòmodes i posats en evidència cada cop que milers de catalans fan un acte de rebel·lió contra l'ordre establert. "Renoi, on anirem a parar!", deia un panxacontent.

Un altre 'argument' que circula és el de la necessitat de no barrejar política i esport. "Només és un partit de futbol", repeteixen. Però, si només és un partit de futbol, per què en diuen Copa del Rei? Què hi té a veure la monarquia amb el futbol? Què hi pinta l'himne espanyol en un joc de pilota entre dos equips? Si l'esport no és política, què hi fan les banderes espanyoles en els partits de 'la roja'? Si l'esport no és política, quin sentit tenen les seleccions nacionals? Si l'esport no és política, per què Espanya ha promogut l'expulsió de la selecció catalana de futbol sala del Mundial de Bielorússia? Si l'esport no fos política, el rei d'Espanya s'asseuria discretament a la llotja dels estadis en comptes d'anunciar la seva entrada a la manera dels antics emperadors romans.

Els himnes són símbols, certament. I tothom té dret a tenir-ne i a estimar-los. Però també hi ha el dret a blasmar-los justament per allò que representen, i l'himne espanyol, a diferència de l'himne del Japó, de Portugal o de Nova Zelanda, és l'himne d'un Estat que nega l'existència nacional de Catalunya, que nega als catalans el dret d'esdevenir un poble lliure, que els agredeix pel sol fet de ser catalans, que els espolia fiscalment, que els sagna econòmicament, que els anorrea lingüísticament, que els limita esportivament, que arrabassa les competències del seu govern, que pretén desprestigiar les seves institucions i que, de portes enfora, usurpa la identitat nacional del seu talent –artístic, científic, esportiu...–, tot fent-lo passar per espanyol, alhora que remarca la catalanitat dels qui delinqueixen. Davant d'això, que els catalans expressin la seva disconformitat per mitjà d'una xiulada en un camp de futbol, és la més suau, la més civilitzada i la més respectuosa de les manifestacions que pot fer un poble al qual se li impedeix votar per expressar la seva disconformitat. Serà, doncs, per dignitat i respecte que el 30 de maig els catalans xiularan l'himne espanyol. Per dignitat nacional i per respecte a si mateixos.

elSingular.cat , 6/4/2015
 
Wise People, una entitat que rescata persones Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 abril 2015
Wise PeopleAra fa un parell de setmanes, l'Ajuntament de Sant Cugat va presentar una iniciativa interessantíssima sorgida d'una associació anomenada Wise People Sant Cugat que, sense afany de lucre, neix com una eina de suport per a la gent que és a l'atur i que malda per reincorporar-se al mercat laboral. Està comprovat que les persones més grans de quaranta-cinc anys tenen molts més problemes per trobar feina que no pas les més joves. Bernat Baldomero, president de l'associació, n'és un exponent: va ser acomiadat després de trenta anys en una empresa i, de la nit al dia, va haver d'aprendre a fer un currículum i a superar el desconcert, la desorientació i la solitud que li provocava la nova situació.

La idea per contrarestar aquesta situació és que la societat no es pot permetre enviar a l'ostracisme un munt de persones que encara estan a la flor de la vida i tampoc no pot prescindir de l'experiència, del talent i de la saviesa que han acumulat al llarg dels anys. Sembla un despropòsit que just ara que l'esperança de vida s'ha allargat i que, consegüentment, també ho ha fet la joventut, la nostra societat consideri inservibles o inaprofitables les persones de quaranta-cinc anys en amunt. Es diria que ens hem begut l'enteniment. Per això, per pal·liar aquesta barbaritat, ha nascut Wise People –per què no dir-ne senzillament "Gent Sàvia"?– que té la seu en un despatx que l'Ajuntament els ha cedit en l'edifici de l'antiga Casa de la Vila.

De fet, em va semblar molt lloable el gest de l'alcaldessa Mercè Conesa, el dia de la presentació a la plaça de Barcelona, de convidar un membre de cadascun dels partits polítics amb representació municipal a pujar a l'empostissat. Va ser una demostració que el projecte no és un valor electoral, sinó un valor del municipi, un valor que ens dignifica com a col·lectivitat. Sant Cugat, com sabem, és una de les ciutats de Catalunya amb una taxa més baixa d'atur, molt en la línia de les taxes europees, cosa que podria fer-la poc sensible als problemes psicològics d'aquesta xacra social. Però no ha estat així. Sant Cugat ha fet just el contrari, i això és magnífic, perquè l'atur és molt més que una adversitat laboral; l'atur és també una circumstància que devora l'autoestima de la persona i que l'acomplexa fins a límits esfereïdors. A més, és molt difícil, gairebé impossible, que aquesta persona se'n surti sense cap mena de suport. El pou és massa profund. Cal rescatar-la, cal fornir-la d'esperit constructiu i cal fer que recuperi la confiança en si mateixa. Wise People fa això: rescata persones.

Cugat.cat , 10/4/2015
 
L'ofensiva espanyola contra el Barça Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 10 abril 2015
L'ofensiva espanyola contra el BarçaDiuen que la millor defensa és un atac, però sembla que la directiva del FC Barcelona s'estima més acotar el cap, acceptar els mastegots de l'Estat espanyol amb resignació cristiana i llepar-se les ferides, no fos cas que l'acusessin de victimista. És a dir, que si ha de triar entre passar per victimista i passar per delinqüent opta per la segona opció. És un tarannà molt català, el de la resignació. És allò del "calla, calla, no fem més soroll que encara serà pitjor". I mentrestant l'Estat espanyol, un Estat on no existeix la separació de poders –ocupa el 72è lloc mundial, darrere de Botswana i Malàisia–, i on les seves clavegueres ho controlen absolutament tot, les agressions diàries i sistemàtiques a les institucions de Catalunya i als seus màxims representants continuen endavant d'acord amb el pla FAES.

El FC Barcelona, com sap tothom, és la institució més internacional de Catalunya. És, a més, una entitat de prestigi pels valors democràtics que sempre ha representat en les èpoques més tenebroses de l'Estat espanyol. L'any vinent, sense anar més lluny, farà vuitanta anys de l'assassinat franquista del president del Barça, Josep Sunyol. El Barça, per tant, és una de les institucions que l'Estat pretén dinamitar. Només cal parar atenció en les irregularitats del cas –entre les quals convertir un tema fiscal en un tema penal– per fer-se una idea de la magnitud de l'operació. D'entrada, és del domini públic que la justícia espanyola, una de les més insuportablement lentes el món, està imprimint al cas una celeritat en què les diverses fases es compten no pas per anys o per mesos, com d'habitud, sinó per dies. Però hi ha també altres elements que indiquen fins a quin punt l'assetjament al FC Barcelona és indestriable del procés d'independència de Catalunya.

Sabem, per exemple, que la persecució al Barça pel contracte amb Neymar constitueix un cas insòlit en la història de l'Estat espanyol, en el sentit que mai –remarquem-ho: mai– cap club no havia estat imputat. Ho havien estat persones de les seves directives, però mai cap club com a persona jurídica. No ha servit de res que el Barça hagi presentat una declaració amb una quantitat econòmica molt per damunt del que li correspon per cobrir les despeses de possibles responsabilitats fiscals. També són immorals i irrefutables els vincles amb el Reial Madrid dels juristes vinculats al cas. Tant el jutge Pablo Rafael Ruz, com l'exfiscal general de l'Estat i col·laborador de la instrucció, Eduardo Torres-Dulce, com l'advocadessa general de l'Estat i representant de l'Agència Tributària espanyola, Marta Silva, no són únicament socis del Reial Madrid, també hi tenen vincles significatius: el primer és un dels convidats preferents de Florentino Pérez a la llotja del Santiago Bernabéu; el segon va haver de dimitir el 1988 com a president del Comitè d'Apel·lació de la Federació Espanyola de Futbol per haver afavorit el Reial Madrid; i la tercera va ser directiva del Reial Madrid entre els anys 2004-2006 i forma part de l'òrbita de Florentino Pérez. Per la seva banda, el fiscal José Perals Calleja, tarragoní de naixement i ferotge perseguidor de l'esquerra independentista al País Basc, demana, a banda de trenta-tres milions d'euros, un munt d'anys de presó per a Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, per tal que no puguin eludir-ne l'ingrés, i pretén la inhabilitació del FC Barcelona per espai d'un o dos anys durant els quals el club no podria jugar la lliga de futbol.

Com veiem, es pretén desballestar el FC Barcelona, causar-li uns danys econòmics i esportius monumentals, afavorir de retruc els interessos del Reial Madrid i de Florentino Pérez –personatge molt ben protegit i enriquit per l'aparell de l'Estat– i vexar mundialment Catalunya a través, com dèiem, d'una de les seves institucions més representatives. Arribats aquí, penso que el Barça hauria de passar a l'atac i utilitzar tota la seva força mediàtica per denunciar la persecució de què és objecte per raons polítiques. Les llagrimetes, les bones paraules, els draps calents i la submissió no aturaran absolutament res. L'Estat vol la rendició incondicional, vol veure de genolls el FC Barcelona i vol una autoinculpació explicita que permeti escarnir-lo davant del món. Només hi ha dues opcions: ser bon minyó i posar el cap sota la destral o plantar cara sense complexos i desemmascarar les tenebroses institucions de l'Estat espanyol.

Nació Digital , 28/3/2015
 
El premi Botifler de l'Any Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 abril 2015
El premi Botifler de l'AnySento simpatia per moltes de les idees polítiques i socials que defensa l'Assemblea de Joves de Sant Cugat (AJSC). Em sembla útil la tasca que fan en aquest sentit posant el dit a la nafra en injustícies diverses, com ara la violència de gènere, els drets dels homosexuals, el dret a l'avortament o el dret dels pobles a la llibertat. Tanmateix, mai no he acabat de compartir l'orientació del Premi Botifler que atorguen anualment. I no pas perquè hi estigui en contra. En absolut. La figura del traïdor, del caragirat, la trobem en totes les col·lectivitats humanes, al llarg de la història, i és una de les més reiterades en la literatura universal. Tanmateix, el mot botifler, en el sentit que va adquirir durant la guerra de Successió per definir els partidaris de Felip V de Castella, és genuïnament nostre i té una connotació molt especial. De fet, és per això que apliquem els mots traïdor i caragirat en un sentit generalista, i només fem servir el mot botifler per referir-nos als catalans que col·laboren amb els enemics del nostre país.

Fou per això que l'any 2012 vaig expressar per escrit el meu astorament davant el fet que fossin nominats dos independentistes com Jordi Puigneró i Raül Grangé, i ara ho torno a fer en veure que la castigada, en l'edició d'enguany, ha estat l'alcaldessa Mercè Conesa, una altra independentista. No hi estic d'acord. Ara fa tres anys, vaig dir que seria pertinent un replantejament, ja que al final, a força de tant garbellar, arribarem a qualificar Jaume I de botifler per haver fragmentat la nació catalana, i tot seguit Albert Artigas, de l'AJSC, molt amablement, em va respondre que admetia que "en ocasions, l'ús literal d'aquest apel·latiu [botifler] no s'ajustava de manera exacta al veritable esperit amb què escollim els nominats", però que creien convenient mantenir-ne el nom "malgrat ser conscients que, sovint, els personatges o institucions nominats no ho són estrictament per la seva condició de botiflers".

És a dir, que els mateixos organitzadors admeten la desorientació que de vegades genera el fet de veure alguns independentistes 'guardonats' com a Botiflers de l'Any. Dedueixo, doncs, per bé que puc estar equivocat, que l'AJSC entén que la major part de les coses que fem les persones té connexions amb la nostra col·lectivitat i que el premi no es basa només en qüestions relacionades amb la llibertat nacional. Molt bé. Tot col·lectiu és lliure de donar l'orientació que vulgui als premis que concedeix, en això no hi ha res a dir. Però si estem tots d'acord en què l'apel·latiu botifler no s'ajusta sempre a l'esperit amb què s'escullen els nominats, per què no dividir-lo? Per què no destinar el Premi Botifler a persones o entitats enemigues dels drets nacionals del nostre poble i crear un segon guardó per a temes d'una altra naturalesa?

Segons el meu parer, resulta incomprensible que una persona com Mercè Conesa, blasmada pel PP per haver penjat una estelada a la plaça Lluís Millet i per haver incorporat Sant Cugat a l'Associació de Municipis per la Independència, sigui considerada una botiflera mentre que el regidor no adscrit Bruno de Salvador i partits d'arrel totalitària i ultranacionalistes espanyols com PP i Vox, que estaven nominats, n'hagin quedat exempts. On som, si us plau? Això no té ni cap ni centener. Penso que una reflexió sobre aquesta qüestió clarificaria les coses i evitaria malentesos. El sol fet d'haver de donar tantes explicacions ja indica que hi ha una dissonància que desmereix el premi.

Diari de Sant Cugat , 6/3/2015
 
Si el Procés és mort, per què li tenen pànic? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 abril 2015
Si el Procés és mort, per què li tenen pànic?No sé si algú s'ha dedicat a comptar les vegades que els nuncis del nacionalisme espanyol, tant de la dreta com de l'esquerra, han proclamat la mort del procés català. Són infinites. És cert que en els darrers mesos han intensificat la campanya i que ara ja ho fan cada dia, però abans de la diada de l'Onze de Setembre de 2014, la que va treure dos milions de persones al carrer i va ser seguida per tots els grans mitjans de comunicació internacionals, també ho deien. Aquí tenim una petit recull de les dues etapes, amb Alícia Sánchez-Camacho com a missatgera més abnegada de la segona:

  • José Antonio Sentís, director general de l'Imparcial, 13/8/3014: "La mort dolça de l'independentisme català."
  • Juan Carlos Girauta, 27/8/2014: "El cas Pujol ha ferit de mort el procés independentista."
  • José Apezarena, editor del Confidencial Digital, 26/1/2015: "El procés català ha mort."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 29/1/2015: "El procés català està tocat de mort."
  • Joan Tapia, 4/3/2015: "L'independentisme català ha entrat en hora vall."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 14/3/2015: "El procés català està moribund."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 14/3/2015: "El procés independentista s'ha acabat."
  • Mariano Rajoy, 16/3/2015: "Les coses, ara, estan més tranquil·les que fa un any, i d'aquí a un any encara ho estaran més."
  • Alícia Sánchez-Camacho, 16/3/2015: "Els catalans estan cansats de l'independentisme i volen passar pàgina."
  • José Luis Rodríguez Zapatero, 17/3/2015: "L'independentisme català va de mal en pitjor; no té espai en el projecte europeu."

Com podem veure, la paraula "mort" és la preferida. Ho era abans de l'Onze de Setembre i ho continua essent, sense que s'adonin de la flagrant contradicció que suposa anunciar la mort d'algú i dir després que està moribund, o que està en hora vall, o que va de mal en pitjor. Com s'entén que un mort vagi de mal en pitjor? De debò la tranquil·litat d'un mort es mesura pel nombre d'anys que fa que és mort? Un mort de fa un any està més intranquil que un mort de fa dos anys? Tampoc no s'entén gaire que un mort estigui cansat. Cansat de què? De dormir? De passar pàgines? Passen pàgines, els morts? Renoi, quin embolic. Tanmateix, l'embolic encara es fa més gran si confrontem la suposada "mort del Procés" amb l'immens cabal de temps i d'energia que els esmentats nuncis dediquen a parlar-ne. D'entrada, sobta que algú necessiti repetir dia rere dia, durant tot un any, la cantarella de la mort d'un altre. Amb una vegada n'hi hauria prou, oi? Per descomptat que sí, però aleshores ja no seria cantarella. Per altra banda, si el mort és mort, per què necessiten combatre'l? Que li tenen por, potser? No hi ha dubte que ha de ser un mort molt poderós, per causar tant de pànic en les files de l'analfabetisme democràtic. És el pànic que ho explica tot. Pànic dels morts i pànic dels vius, aquells vius que en tenen prou, de dipositar una papereta en una urna, per acabar amb tres segles de sotmetiment.

Arribats aquí, ja es veu que la famosa cantarella no és res més que l'expressió d'un desig. Un desig que ens ha de fer riure no només per la seva fatuïtat, sinó, sobretot, perquè el veritable destinatari és el mateix emissor. Per entendre'ns, la cantarella és la consigna que l'emissor s'adreça a si mateix en un intent desesperat d'elevar la moral de les seves desconcertades files. "No patiu", es diuen entre ells, "l'independentisme està cansat, l'independentisme està acabat, l'independentisme està moribund, l'independentisme és mort..." I com més s'ho diuen, més demostren la necessitat que tenen de confondre el desig amb la realitat i més nítida apareix la seva feblesa. Deixem-los que vagin dient, deixem-los que ens donin per morts. Aquest setembre, que ja s'acosta, veuran la força, la vitalitat, la convicció i la fermesa que podem arribar a tenir els morts.

elSingular.cat , 30/3/2015
 
L'estelada de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 abril 2015
L'estelada de Sant CugatUn dels molts problemes que tenen les plataformes ultranacionalistes espanyoles d'arrel totalitària, com Societat Civil Catalana, és que necessiten fer molt de soroll per intentar dissimular que són quatre gats. Es diria que el seu ídol és el timbaler del Bruc, ja que l'imiten nit i dia a veure si el truc els funciona. No els queda altre remei un cop s'ha fet evident que el seu poder de convocatòria, en dates com l'11-S o el 12-O, és força grotesc malgrat les crides de suport que fan a Espanya, les falques radiofòniques que difonen i la participació de la flor i nata del franquisme del segle XXI que els acompanya. Ja ho diu la dita: d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

La darrera timbalejada té a veure amb l'estelada. Els membres d'aquesta plataforma, només veure-la, en fugen a la mateixa velocitat que ho fan els vampirs, en albirar una cabeça d'alls. A Sant Cugat, per exemple, estan que trinen d'ençà que l'estelada oneja a la plaça de Lluís Millet, a tocar de l'estació. La seva argumentació és que "no és una bandera constitucional". Talment com si la Constitució espanyola delimités quines banderes poden o no poden onejar en espais no oficials. L'absolutista no té altra dèria que la prohibició de tot allò que li és desafecte. Necessita amagar la realitat per sentir-se segur, necessita emmordassar la dissidència per sentir-se hegemònic. Prohibir, prohibir, prohibir... No hi ha signe de feblesa més gran que aquesta obsessió.

Val a dir, però, que no hi ha cap guerra de banderes. És cert que Societat Civil Catalana fa mans i mànigues perquè n'hi hagi, però no se'n surt. No se'n surt, perquè tots aquells santcugatencs que consideren la bandera espanyola un símbol d'opressió no necessiten prohibir-la per mantenir-se ferms en les seves conviccions. És la diferència que separa un demòcrata d'un totalitari. Aquest últim barrina i barrina i si pogués "ah, si pogués!" amb quina celeritat prohibiria que la societat catalana "la de debò, no pas la galdosa plataforma que n'usurpa el nom" s'expressés lliurement penjant l'estelada al balcó de casa seva.

Sigui com vulgui, a desgrat del totalitari, que vol guanyar als despatxos allò que ha perdut a les urnes, l'estelada de Sant Cugat 'una bandera d'alliberament, que conté valors autènticament republicans' continuarà onejant a la plaça de Lluís Millet. Ara i després de les eleccions municipals. El pal que l'aguanta és prou prim per no envair l'espai dels vianants. Just al contrari de l'envelat que Societat Civil Catalana munta, per exemple, a la Rambla del Celler i que impedeix el pas de la gent. Posats a prohibir, poden començar per prohibir-se a si mateixos.

Cugat.cat , 27/3/2015
 
Podemos, amb P de parany Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 març 2015
Podemos, amb P de paranyEl procés català té un valor afegit extraordinari, perquè a poc a poc, sense fer soroll, va llevant les màscares de polítics i de partits. L'ambigüitat ha deixat de ser un aixopluc i ara cal definir-se i dir si s'està a favor de la llibertat de Catalunya o en contra. No hi ha terme mitjà. Aquesta evolució dels fets, que és un mèrit de la societat, ha canviat moltes coses, i encara en canviarà moltes més. Fixem-nos com el terme "dret a decidir", que va ser titllat d'eufemisme de la independència, i, per tant, blasmat per l'espanyolisme, és ara el terme favorit d'algunes de les noves sigles que veurem en llistes electorals. Un exemple és Podemos, formació d'arrel madrilenya i hispanocèntrica. Podemos és al·lèrgica a unes eleccions plebiscitàries catalanes perquè sap que la desemmascaren, que l'obliguen a definir-se i que la retraten com a força nacionalista espanyola. Ja he comentat sovint l'esperit supremacista espanyol que implica el terme/atzagaiada "nació de nacions".

Al final som davant d'un nou parany espanyol –que compta, com sempre, amb la bona fe d'alguns catalans– per tal d'avortar el procés català. Podemos es presenta com el gran canvi, però no fa altra cosa que repetir el mateix discurs de Duran i Lleida: "La nostra formació aplega moltes sensibilitats; tenim gent independentista i gent que no n'és". I, és clar, com que té "moltes sensibilitats", opta per la indefinició tot refermant, així, l'hegemonia nacional espanyola. I és que, al capdavall, un programa electoral que no està a favor de la independència de Catalunya és un programa que està en contra de la seva llibertat. S'entén, doncs, que Podemos blasmi la CUP.

El parany, observem-ho, rau en el fet de dir, com fa la hispanocèntrica secretària general Gemma Ubasart, que accepten el dret de decidir, però només si s'expressa via referèndum pactat amb Espanya (!). Res de plebiscitàries, malgrat que sigui l'única escletxa que permet l'Estat espanyol. I encara menys una acció conseqüent en cas de majoria independentista. Hi ha persones, com la senyora Ubasart, que no saben travessar un carrer sense demanar permís a Espanya. La trampa de Podemos, com dic, consisteix a restar vots als partits independentistes amb la falsa promesa de permetre un referèndum a Catalunya si guanyen les eleccions a Espanya. Saben que si perden no hauran de complir la promesa, i que si guanyen podran adduir que els manquen escons per complir-la. I si un català els ho retreu, ja tenen la resposta a punt: espereu-vos a la propera legislatura, a veure si tenim més vots. I si no, a l'altra, o a l'altra, o a l'altra... Ho han dit ben clar, en resumir el seu programa electoral: "promourem l'odi contra el president de Catalunya".

Parem atenció en el que deia la sucursal catalana de Podemos, molt amiga de Ciudadanos, el 28 de desembre de 2014:
"Dues terceres parts dels catalans ens sentim espanyols [atenció a la primera persona del plural]. No existeix cap dret que permeti que Catalunya se separi d'Espanya amb les fronteres que hi ha des del primer terç del segle XIX. 'Dret a decidir' són unes paraules posades juntes que no tenen cap concepte ni teoria política al darrere; en la legislació internacional no existeix".
Aquesta és la formació que tot d'una, per art d'encanteri, ha decidit utilitzar el dret de decidir com a esquer per tal que els catalans piquem l'ham, votem les seves sigles i abandonem els partits independentistes. I després, tal dia farà un any. La FAES no ho hauria fet millor. Podemos –i remarco Podemos, perquè la catalanització del mot, Podemos/Podem, forma part del mateix parany que Ciudadanos/Ciutadans– és la taula de salvació del nacionalisme espanyol per salvar Espanya de la pèrfides ànsies de llibertat de Catalunya.

elSingular.cat , 24/3/2015
 
Contes per a alimentar l'esperit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 28 març 2015
Verba, non factaAvui us vull parlar d'un llibre que m'ha agradat. No és un llibre conegut o escrit per un autor famós o mediàtic. Tampoc no el veureu ressenyat en els grans mitjans de comunicació ni en les llistes dels més venuts. De fet, és un llibre que es vendrà molt poc. I no pas perquè el que diuen les seves pàgines no interessi ningú, sinó perquè vivim atrapats en una roda en què acabem interessant-nos només per allò que els altaveus oficials diuen que ens ha d'interessar. En aquest sentit, l'enorme difusió que fan els grans mitjans de les obres dels autors mediàtics a Catalunya, comparada amb la que fan de les dels autors que no en són, és absolutament immoral i un insult a la literatura. Però, bé, aquest és un tema que requeriria un espai molt més ampli i no cal entrar-hi.

El llibre que a mi m'ha agradat es diu Verba, non facta. 99 contes intangibles (Voliana, 2014), del sabadellenc David Vila i Ros, amb pròleg d'Enric Larreula. Diu en Larreula que aquests contes són tan llaminers, que ens passa el mateix que si mengéssim cireres. Anem agafant i agafant, pensant una més i prou, i acabem menjant-nos-les totes. És una visió molt encertada, aquesta, perquè, per bé que n'hi ha alguns d'un parell de pàgines, la majoria són microcontes de tres, quatre o cinc línies i el lector corre el perill de voler fer via sense adonar-se que el secret per gaudir-los rau en una lectura reposada.

N'hi ha que tenen un escenari específic –Sant Cugat és l'escenari del conte setanta-tres–, però en general són deliciosament eteris malgrat parlar-nos de qüestions ben terrenals, com ara el món urbà, les relacions home-dona, l'amor, el masclisme, els maltractaments, la dominació, la llengua, la llibertat... Heus aquí un que m'encanta: 'Ella li va dir que ja en tenia prou, que la seva història s'havia acabat. Però quan ell li respongué que anava mal fixada, ella, desconcertada, no va saber què contestar-li. I encara estan junts'. Aquest conte exquisit, que es diu 'Manca d'assertivitat II', és una prova de la necessitat de llegir sense presses, altrament ens poden passar desapercebudes moltes de les coses de què parla, perquè, més enllà del somriure que el seu desenllaç ens provoca, dibuixa un retrat nítid, amarg i descarnat de la realitat de milers de parelles; parelles que continuen juntes per inèrcia, per costum, per mandra, per covardia, per inseguretat, per conformisme, per no ferir, per por de dir la veritat a l'altre, per por de dir-se la veritat a un mateix, per por de la solitud, per por de viure...

David Vila, vicepresident de Tallers per la Llengua i d'Òmnium Cultural Sabadell, confessa la seva devoció per Pere Calders –és el seu amor literari–, i, certament, es pot dir que tot el llibre constitueix un homenatge sincer a aquest grandíssim autor. El conte titulat 'Miss Univers', per exemple, que és esplèndid, ens parla de la profunda buidor sobre la qual se sustenta l'arrogància humana, i 'Mirades' descriu en tres úniques línies la capacitat dels humans per aturar el pas del temps només amb els ulls. Llegiu-lo, són cent vint-i-set pàgines, noranta-nou contes i un munt de petites històries entrellaçades que us faran reflexionar.

Cugat.cat , 20/3/2015
 
El Pla Ibarretxe d'ICV Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 març 2015
El Pla Ibarretxe d'ICVLa presa de consciència de Catalunya ha estat catastròfica per al Partit Socialista i per a ICV –sempre tan juntets–, perquè en un tres i no res han vist desmuntat el discurs que tan bons resultats els havia donat en l'era de l'ambigüitat. Era tan rendible distreure l'atenció de la gent, parlant de la política social de la presó quan només uns quants catalans volien sortir-ne, que no calia fer res més per semblar progressista. Amb quatre grans paraules, com les que diu avui Joan Herrera –"justícia, equitat, democràcia i llibertat"– n'hi havia prou per entabanar el poble. El poble, ja se sap, és tan manipulable com ho és la terra a les mans del terrisser. Això, si més no, pensaven Brutus i Marc Antoni. I Joan Herrera és un deixeble fidel dels discursos shakespearians de tan distingits senyors. De fet, en aquests moments, no hi ha cap polític al Parlament de Catalunya que domini la demagògia millor que el senyor Herrera.

Però, ves per on, els temps han canviat, Catalunya ha canviat, i ara els catalans s'han adonat que tota energia que destinem a millorar les condicions de vida de la presó espanyola és una energia que robem al cabal necessari per aconseguir la llibertat. Per fer-ho gràfic: com més elevat és el nombre d'interns que estan enfeinats comptant els macarrons del ranxo, menys braços caven el túnel que els hauria d'alliberar. I és que els comptadors de macarrons no tenen cap intenció d'abandonar la presó. No l'abandonaran mai. Hi han nascut a dins i volen morir-hi. Per això proposen reformes que creïn una sensació de llibertat en la resta d'interns. És a dir, que s'imaginin que la llibertat és allò i només allò i que, per tant, se sentin sobirans dintre d'aquelles quatre parets. És com dir: per què vols dutxar-te, si pots imaginar-te que vas net? O per què vols ser lliure com Dinamarca, Suècia o Finlàndia, si pots veure la llibertat de Dinamarca, Suècia o Finlàndia per televisió?

El problema d'ICV és que no ha sabut –ni volgut– evolucionar a la velocitat que ho ha fet Catalunya i s'ha convertit en un partit sense definició. Ha quedat completament desenfocat. Tan desenfocat com l'actor que interpreta Robin Williams a "Desmuntant Harry", de Woody Allen. "No dónes la imatge; vés-te'n a casa, a veure si t'aclareixes", li diu l'equip de rodatge. Williams se'n va a casa, es mira al mirall i no s'hi reconeix. Tampoc els altres no el reconeixen. Esta desenfocat. És una metàfora que Allen utilitza per descriure un home immers en una realitat que no comprèn. I el pitjor és que no pot amagar aquesta distorsió a la resta del món. Davant d'això, l'home va al psicoanalista amb la seva família per mirar de trobar-ne la resposta. Però la resposta té forma de pregunta: "Vostè espera que el món s'adapti a la seva distorsió?"

Catalunya ha arribat al 2015, i ICV encara és al 2001. Porta una dècada i mitja de retard. Aquesta és la raó per la qual ara surt amb el ciri trencat de convertir Catalunya en un Estat "lliure" i "sobirà" dintre d'Espanya. Just el mateix que proposava Juan José Ibarretxe, per al País Basc, l'any 2001. I just la mateixa proposta que el Congrés espanyol va rebutjar per 313 vots en contra (incloent-hi Izquierda Unida) i només 29 a favor (incloent-hi CiU i ERC). I què va fer ICV? Doncs es va abstenir! Sí, es va abstenir! I ara, totalment desenfocada per la realitat, no se li acut res més que recórrer a l'arròs covat d'Ibarretxe i presentar-lo com un plat de nova planta. El més galdós, però, és que, en arribar a l'estació amb el plat a la mà, s'ha trobat que el tren ja fa catorze anys que va partir. I, a més, es va estavellar.

elSingular.cat , 24/3/2015
 
Convivencia Cívica Catalana o l'enyor del 1939 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 març 2015
Convivencia Cívica Catalana
Convivencia Cívica Catalana
És força divertit veure el trasbals actual d'una plataforma ultranacionalista espanyola com Convivencia Cívica Catalana, nascuda el 1998 per lluitar contra la Llei de política lingüística del Parlament de Catalunya. Ho és, d'una banda, perquè el gros de la societat catalana li ha passat per damunt; i de l'altra, perquè han aparegut altres plataformes de la mateixa arrel totalitària que li han pres protagonisme i que l'han avançada per la dreta. I tot, a més, en molt poc temps. Per això, empesa pel despit, CCC cerca ara el seu minut de glòria demanant que els senyals de trànsit de Catalunya estiguin retolats també en espanyol, per més que la llengua pròpia del país sigui el català. Ells, naturalment, de Catalunya, no en diuen "país", en diuen "territori", perquè les colònies no són països, són possessions. I una possessió que no sembla una possessió és un afront.

L'argumentació, si se'n pot dir així, sobre la qual CCC sustenta la seva demanda diu que Catalunya "és un territori bilingüe" i que no retolar en espanyol "lesiona no tan sols els drets lingüístics de la meitat dels ciutadans de Catalunya", o de l'Estat espanyol "que ens visiten, sinó que constitueix un obstacle per a la correcta comprensió dels missatges viaris per a conductors no catalanoparlants". Però aquest argument fa riure, ja que es desmunta tot sol i mostra la ideologia totalitària que hi ha al darrere. En primer lloc, si Catalunya, com diuen, és bilingüe, com pot ser que hi hagi catalans que no entenen el català? Bilingüe vol dir domini de dues llengües, independentment de l'ús que se'n faci, no? És a dir, que en un país "bilingüe" totes dues llengües són enteses per tothom. Altrament no seria bilingüe. Quin gol en pròpia porta, oi, senyors de CCC? El nacionalisme espanyol es va treure de la màniga el terme "bilingüisme" per impedir que la llengua catalana tingués a Catalunya el mateix estatus que l'espanyol a Espanya i ara es troba que es torna en contra seva. D'això, se'n diu caçador caçat.

Però n'hi ha més. De fet són tan conscients que el terme "bilingüisme" els suposa un parany, que no els queda altre remei que recórrer als espanyols "que ens visiten" per intentar justificar la retolació en llengua espanyola. Els principis absolutistes de CCC són així: un senyor de Toledo ha de poder circular per les carreteres catalanes com si no s'hagués mogut de Toledo, però un vigatà no pot circular per Espanya com si no s'hagués mogut de Vic. I per què no? Quina és la diferència entre l'un i l'altre? Home, doncs que el senyor de Toledo és un ciutadà de l'imperi, un ciutadà superior, mentre que el senyor de Vic és un ciutadà de les colònies, un ciutadà inferior. Heus aquí la raó per la qual cap govern espanyol, ja sigui del PP o del PSOE, no ha volgut mai declarar cooficial la llengua catalana a Espanya.

Si hi parem atenció, veurem que tot plegat concorda perfectament amb l'intent d'obligar els mestres a impartir les classes en espanyol a Catalunya, només que hi hagi un alumne que ho demani. I és que, segons ells, un alumne de pares imperials val per trenta alumnes catalans. A l'inrevés, ves per on, no és possible. Passa el mateix amb la retolació viària. Saben que una llengua minoritzada, que no apareix mai sola en cap retolació, és a dir, que sempre va acompanyada d'una de poderosa, esdevé supèrflua, innecessària i, en definitiva, completament inútil. I això és el que pretenen. Pobre CCC, deu ser dur, molt dur, sentir tant d'enyor del 1939 i veure que el segle XXI avança indiferent. Els queda el 20-N, això sí, però és tan poqueta cosa, oi?

Nació Digital , 14/3/2015
 
Un cinema per als cartells de l'Adolf Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 març 2015
The Quiet ManL'obra artística de l'Adolf Priante és molt coneguda a Sant Cugat. Els seus treballs, que podem encabir en l'àmbit realista o hiperrealista, s'han exposat diverses vegades a la ciutat i també en altres llocs del món. És un home de Valldoreix molt compromès amb el país que l'any 1994, conjuntament amb altres artistes, va ser un dels fundadors de l'associació cultural Firart Sant Cugat, organitzadora de la Mostra d'Art, i també de les mostres mensuals que podem veure al carrer Santiago Rusiñol. A l'Adolf li agrada molt el cinema i ara fa uns tres anys va decidir fer un conjunt de quadres de temàtica cinematogràfica. Es tracta de cartells de pel·lícules i de retrats a llapis, en pintura a l'oli, aquarel·la o pastel, dedicats a actors i actrius del cinema clàssic, com ara Audrey Hepburn, Ava Gardner, Lauren Bacall, James Dean, Clark Gable, Sean Connery o Elizabeth Taylor.

El gènere del cartell cinematogràfic, malauradament, viu hores de declivi, perquè les noves tecnologies i l'abaratiment de costos li han acabat passant pel damunt. Però Catalunya, amb noms com Ramon Casas, Gerard Carbonell, Carles Fontseré, Josep Cartes o Josep Pla Narbona, sempre ha estat un país de grans cartellistes. I en l'àmbit específic del cartell cinematogràfic hem tingut artistes genials com Ramon Martí, Josep Clavé, Hernan Picó o Macari Gómez 'Mac', que encara és viu. Per això crec que seria magnífic que les obres de l'Adolf es poguessin exhibir públicament en un marc adient. El seu cartell del film The Quiet Man (L'home tranquil), per exemple, és esplèndid.

Ho té difícil, tanmateix, perquè la resposta que va rebre de Cinesa, a l'oferiment d'exposar les seves obres al vestíbul de les sales de Sant Cugat, va ser aquesta: "Ho hem estat parlant internament, però la nostra filosofia és oferir un cinema tecnològicament avançat. Ara que el convertim en Versió Original i que hem invertit en més pantalles digitals, la idea és seguir invertint en innovació i tecnologia. Per aquest motiu, no ens interessa decorar el cinema amb quadres antics, atès que contradiu la nostra filosofia".

Doncs quina llàstima! Sembla que Cinesa és poc amant d'aquesta expressió artística. Trobo que està molt bé que esmercin esforços en les noves tecnologies, diu molt al seu favor. Però per anar a algun lloc, cal primer saber d'on es ve, i el cinema d'avui no s'explica sense aquest passat que la "filosofia" de Cinesa menysté. No creuen que aquesta "filosofia" és contradictòria amb el cicle de cinema clàssic que programen? Que els fa pensar que els qui veiem el cinema del present rebutgem la iconografia del cinema del passat? Cap amant del cinema en menysté la història ni els elements artístics que l'han configurat. I, en aquest sentit, el cartellisme n'és un de molt important. Estem parlant d'unes obres fetes a mà que necessitaven captar l'essència del film i concentrar-la en un espai reduït per tal de despertar l'interès del públic.

Ara, com deia, ja tot és digital i els cartells han quedat desplaçats, però eren autèntiques obres d'art que han esdevingut joies de col·leccionisme i que es cotitzen a preus elevats. Kirk Douglas, per exemple, té a casa seva cartells d'en Mac. El meu consell a l'Adolf, per tant, és que miri de trobar més sensibilitat a la Filmoteca de Catalunya o en empreses petites, com ara els cinemes Boliche, Verdi, Méliès o Renoir de Barcelona. Martin Scorsese va definir el cartell cinematogràfic amb aquestes paraules: "Un cartell és la targeta de presentació d'una pel·lícula".

Diari de Sant Cugat , 5/12/2014
 
Objectiu del PP: extingir la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 març 2015
Objectiu del PP: extingir la llengua catalanaEl rebuig de la majoria de partits de l'Ajuntament de Sant Cugat a la proposta del Partit Popular, que demanava instar el govern de Catalunya a fer efectiva l'escolarització en espanyol dels pares d'alumnes que ho demanessin, té tota la lògica del món per dues raons bàsiques. La primera és que l'actual sistema d'immersió lingüística, amb més d'una generació al darrere, ha demostrat que afavoreix més l'espanyol que no pas el català. I la prova és que són milers i milers les persones que, tot i haver estat escolaritzades en català, no el saben parlar, cosa que no succeeix a l'inrevés. És a dir, que no hi ha cap persona escolaritzada en català que no sàpiga parlar espanyol. Només cal escoltar en quina llengua responen tots els catalanoparlants que són entrevistats per un mitjà de parla espanyola i en quina llengua ho fan moltíssimes persones en ser entrevistades per un mitjà de parla catalana, tot i haver estat escolaritzades en català. Mentre els primers canvien de llengua sense problemes, les segones no ho fan mai.

La segona raó és que l'actual sistema d'immersió lingüística és del tot insuficient per contrarestar la força anorreadora de la llengua espanyola a Catalunya. Una evidència clara la trobem en l'accelerada transformació del català en un patuès de l'espanyol, cosa que no sols no s'aturarà, sinó que augmentarà fins a convertir el català en el que tristament ha esdevingut el gallec: un dialecte de la llengua dominadora. Certament el format d'una columna periodística no permet aprofundir en aquesta qüestió, i, per tant, no cal anar més lluny, però és bo recordar que la ciència ja ha explicat a bastament que imposar la cooficialitat d'una llengua poderosa en l'entorn d'una llengua feble és un vell parany que acaba sempre amb la desaparició de la segona. Aquest és el motiu pel qual el PP utilitza el trampós argument de la 'igualtat' entre les dues llengües. Sap prou bé que no hi ha arma més letal per anorrear el català que la falsa 'igualtat'. Si en nom de la igualtat posem junts un Seat Ibiza i un fórmula 1 en una graella de sortida, no cal que ens quedem a veure la cursa, oi? I no només perquè en sabem el resultat, sinó perquè no hi haurà cursa. En altres paraules, el català només sobreviurà si es normalitza en l'àmbit de l'entreteniment de masses, que ara està dominat de manera absoluta per la llengua espanyola.

Tanmateix, perquè això s'esdevingui, cal tenir un Estat català que sigui conscient que una llengua només sobreviu si és imprescindible per viure en algun lloc. I el català, salta a la vista, és una llengua prescindible i del tot innecessària per viure a Catalunya. Ni tan sols cal saber-la parlar. No cal, perquè entre les lleis espanyoles i la submissió apresa, nosaltres mateixos hem convertit el català en la llengua d'uns quants i l'espanyol en la llengua de tothom. I, és clar, quin sentit té adquirir un producte car i d'una única prestació, si amb un cost mínim podem tenir-ne un altre farcit de prestacions? El PP n'és prou conscient, d'això. N'és tant, de conscient, que té pressa per acabar la feina abans que Catalunya sigui independent. No fos cas que capgiréssim la situació. No suporta la idea que el català sigui la llengua de Catalunya en la mateixa mesura que l'espanyol és la llengua d'Espanya.

Cugat.cat , 13/3/2015
 
Un aborigen insubmís anomenat Joan Laporta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 març 2015
Un aborigen insubmís anomenat Joan LaportaL'incident que dies enrere va tenir lloc en una sala de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, en què Joan Laporta va haver de declarar en qualitat de testimoni pel cas MCM, plataforma empresarial que reclama cent milions d'euros al FC Barcelona per un suposat incompliment de contracte, només és possible en un règim dictatorial o en una democràcia totalitària. En dóna fe l'estudi elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial del qual se'n feia ressò elSingular.cat, el 2 de març passat, sobre la separació de poders. D'un total de 148 estats analitzats, Espanya ocupa el lloc 72è. És a dir, que la justícia és molt més independent del poder executiu a Barbados, Botswana, Rwanda, Malàisia, Taiwan o Malawi que no pas a Espanya. Per darrere hi trobem Iran, Indonèsia, Tunísia, Nigèria, Uganda o Sierra Leone.

Però centrem-nos en l'incident. Per la sala on se celebrava la vista esmentada van desfilar diverses persones, entre les quals Sandro Rosell, i totes, com és preceptiu en les colònies, es van expressar submisament en la llengua dels representants de l'imperi. Les normes, en aquest punt, sempre han estat clares: són els membres de la colònia els qui han de parlar la llengua de l'imperi i no pas els representants de l'imperi els qui han de parlar la llengua de la colònia. De fet, ni tan sols tenen l'obligació d'entendre-la. No es poden rebaixar fins a aquests extrems. Va passar, però, que, tot d'una, les normes es van desintegrar en arribar el torn d'un aborigen insubmís.

L'aborigen entra a la sala, s'asseu davant del tribunal, s'identifica com a Joan Laporta i quan arriben les preguntes respon que s'expressarà en català. "En català?! On s'és vist!", s'horroritzen els representants de l'imperi. Però l'aborigen insubmís insisteix i diu: "Crec que tinc tot el dret de declarar en català, perquè és la meva llengua i la llengua del meu país". En sentir un afront d'aital magnitud, el tribunal li diu que haurà de tornar l'endemà a un quart de deu del matí, cosa que invalidarà les sis hores que avui ha hagut d'esperar per entrar a la sala. L'aborigen, que és molt insubmís, gosa dir que no hi està d'acord, i el tribunal, després de discutir-ho internament, el convoca per a l'endemà a les deu del matí, tres quarts d'hora més tard del que li havien dit abans. Tanmateix l'adverteix que "si demà no aconseguim un intèrpret, perquè és difícil" –és dificilíssim, pràcticament impossible, trobar intèrprets de català-espanyol a Catalunya– "aleshores el citarem per a dijous". "L'aviso que dijous no hi seré, marxo de viatge demà a la tarda", adverteix l'aborigen tot portant la seva insubmissió a extrems que remouen els fonaments de la Ciutat de la Justícia i fan trontollar-ne les columnes. Les columnes, sortosament, no cauen i tothom es tranquil·litza en descobrir que tot plegat ha estat una falsa alarma provocada per una remor de cadires a la sala del costat. És el moment que el tribunal, a més d'amenaçar l'aborigen dient-li que si no ve pel seu compte el faran venir d'una altra manera, aprofita per reprovar-lo: "M'estranya la seva actitud, ateses les circumstàncies en altres judicis".

Recomano llegir la frase dos cops per prendre consciència dels tres segles d'absolutisme i de supèrbia que la sustenten. Sense aquests tres segles de dominació, sense aquests tres segles de sotmetiment, no s'explica que un tribunal espanyol gosi dir-la en ple segle XXI a Catalunya. Però la frase és real, cosa que ens hauria d'esfereir, perquè, talment com un mirall, ens retorna la imatge d'allò que hem estat, ens retorna la imatge d'un poble submís que ha acceptat la humiliació amb la mateixa resignació amb què el bou accepta el cabestrell. Per això el tribunal que interrogava a l'aborigen insubmís no donava crèdit a aquella insubordinació. No ho havien vist mai "en altres judicis". Finalment, però, la insubordinació va reeixir i l'aborigen insubmís va acabar declarant en català aquell mateix dia, en aquella mateixa sala i en aquell mateix moment. I és que era mentida que no entenguessin el català. L'entenien tots, inclòs el lletrat gallec Mario Conde. Recordem que l'any 2009, Conde, va fer el pregó de les festes patronals de la població mallorquina de Caimari en un magnífic català.

Conec molt bé l'estratègia del tribunal, perquè jo mateix –ho explico amb detall en un dels meus llibres– vaig viure una situació gairebé idèntica, ara fa uns anys, en negar-me a declarar en espanyol en un judici de trànsit en qualitat de testimoni. El membres del tribunal, intentant que em sentís culpable, em deien que no m'entenien i que la cerca d'un intèrpret implicaria aturar el judici. Però els vaig respondre que s'agafessin tot el temps que volguessin, que jo no tenia pressa. I, és clar, tot d'una, com per art d'encanteri i a una velocitat que enrojolaria els sistemes més avançats d'aprenentatge de llengües, la llengua catalana va entrar en el cervell dels membres del tribunal i ja no els va caldre cap intèrpret. M'entenien perfectament i no vaig haver de repetir ni una sola paraula. Ves quines coses! Però és lògic: si l'aborigen no es deixa coaccionar, la coacció es torna en contra del tribunal, ja que l'aturada o suspensió del judici trasbalsaria tot el programa de treball dels seus membres i no els queda altre remei que deixar que l'aborigen insubmís declari en la seva llengua. Ras i curt: entenen el català, però com dèiem al començament, és una qüestió de jerarquies. Hi ha una llengua superior, que és la llengua de l'imperi, i hi ha la llengua inferior, que és la llengua de la colònia.

Amb tot, per a l'antologia de l'estirabot, queda la resposta que Mario Conde, lletrat de la part contrària, va donar a l'aborigen insubmís, en el punt final de l'incident. L'aborigen va apel·lar a la intel·ligència del lletrat per entendre una declaració en català, i aquest li va contestar: "Vostè també és intel·ligent, però no parla gallec". Així mateix. Algú li hauria d'haver dit que mentre l'aborigen insubmís no tenia cap obligació de saber gallec, perquè el gallec no és la llengua pròpia de Catalunya, el lletrat sí que tenia l'obligació de respectar el dret inalienable de tota persona a declarar en la seva llengua en un judici, ja sigui al seu país o en un altre. I per tal de respectar aquest dret i de no crear indefensió s'utilitzen els intèrprets. Però, és clar, no n'hi pot haver, d'intèrprets, perquè ja ha quedat clar que per a l'Estat espanyol les colònies i els seus aborígens no tenen drets. Així és com s'imparteix justícia a la Ciutat de la Justícia.

Gràcies, per tant, Joan Laporta, per no cedir a la coacció. Cada vegada que un català es manté ferm en la defensa dels seus drets fa molt més que un acte de dignitat; expressa la seva lleialtat a Catalunya i demostra el respecte que sent per si mateix.

elSingular.cat , 10/3/2015
 
Incivisme a la porta del Col·legi Europa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 març 2015
Incivisme a la porta del Col·legi EuropaEl 23 de febrer passat, pels volts de les cinc de la tarda, vaig ser testimoni d'un fet lamentable que es va produir a la petita rotonda que hi ha entre les avingudes de les Corts Catalanes i del Pla del Vinyet. A aquella hora, a tocar del camí que mena al Pi d'en Xandri, hi aparquen diversos autocars de transport escolar del Col·legi Europa que recullen els alumnes en sortir de classe, i també hi aparquen moltíssims turismes, la immensa majoria de gamma alta, que embussen la circulació i converteixen la zona en un caos impressionant. Mai no he entès que algú que es pot comprar aquesta mena de vehicles no pugui pagar-se l'autocar escolar i contribuir a descongestionar el trànsit, però no hi aprofundiré perquè això ens desviaria del tema en qüestió. Ja en parlarem un altre dia, en tot cas.

El fet lamentable del qual vaig ser testimoni no té res a veure amb això –o potser sí, atès que estem parlant de coses bàsiques, com ara sentit comú, civisme, solidaritat i respecte pel medi ambient–, i va tenir com a protagonistes no pas els conductors de cap turisme, sinó dos xofers dels autocars del transport escolar. Per a aquests senyors, els arbres que hi ha a la vorera fan més nosa que servei i sembla que hagin crescut allà per molestar-los a ells. A més, els arbres tenen una cosa molt enutjosa anomenada branca, que necessita que algú amb més virilitat que els desmaiats especialistes del servei de parcs i jardins li marqui el terreny i li faci saber qui mana. Per això, sense pensar-s'hi gens, van tirar pel dret i van atacar les branques pel cívic i entenimentat procediment d'esqueixar-les.

Com que les branques se'ls resistien, ells esbufegaven i s'enfurismaven i encara s'hi rabejaven més. No podien suportar que la seva portentosa virilitat fos ridiculitzada per la impertèrrita altivesa d'unes estúpides branques davant dels ulls dels nens i nenes que s'ho miraven. Finalment, és clar, es van sortir amb la seva i es van sentir orgullosos de si mateixos. Amb aquell treball de camp, acabaven de donar una lliçó de civisme a tot un públic infantil i juvenil. La canalla necessita referents i valors sòlids i aquests senyors n'oferien de franc a la porta de l'escola Europa. Què més es pot demanar?

Cugat.cat , 6/3/2015
 
'Societat Civil Catalana' i el franquisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 març 2015
'Societat Civil Catalana' i el franquismeÉs admirable el trasbals que el procés català està causant en el nacionalisme espanyol. L'aire de llibertat s'ha tornat tan irrespirable per a aquesta gent, que Albert Boadella fins i tot necessita una màscara clínica per anar pel carrer. És el galdós recurs dels qui, com ell, s'han trobat que Catalunya els ha tret la màscara de demòcrates, de catalanistes, d'universalistes, de progressistes i de totes les medalles que s'havien penjat i els ha deixat completament nus. I és clar: "Com que ens heu pres la màscara de carnaval", diuen, "ara ens posem màscara d'hospital, apa!" Pallassades a banda, el cert és que la força desemmascaradora del Procés està obrint els ulls a molts catalans de bona fe que s'adonen que el nacionalisme espanyol és l'antítesi d'aquelles medalles. El nacionalisme espanyol, per naturalesa i per definició, no és ni ha estat mai democràtic, ni catalanista, ni universalista, ni progressista. El nacionalisme espanyol ha estat sempre absolutista, espanyolista, provincianista i immobilista.

En aquest sentit, les fotos, els brindis, les trobades i les abraçades que s'han fet darrerament el PP, el PSC-PSOE, Ciudadanos i Societat Civil Catalana no són res més que l'expressió del neguit que els provoca la realitat i una prova de la necessitat que tenen de llepar-se les ferides els uns als altres. Mentre tenien ben agafades les regnes de Catalunya, podien dissimular i fer-se fàstics mútuament per aparentar diferències, però ara estan espantats i s'agafen entre ells amb el mateix riure nerviós que els grupets de gent que entren a l'Hotel Krüeger del Tibidabo. En aquest cas, el grupet l'integren Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Maurici Lucena, Enric Millo, Alberto Fernández Díaz, Joan Rangel, Carles Martí, Assumpta Escarp, Esther Niubó i, entre d'altres, Josep Ramon Bosch, president de l'associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana i glossador de la figura del feixista Blas Piñar. Tots ells, amb els aplaudiments de José Montilla, Carmen Chacón i Rosa Díez, s'apleguen en els actes que convoca aquesta entitat i es pregunten què poden fer per dissimular la seva nuesa.

Per això s'entén perfectament que l'any 2009, arran de la consulta independentista d'Arenys de Munt, José Montilla defensés el dret a la llibertat d'expressió de la Falange Española i blasmés el dret dels arenyencs a expressar-se per mitjà de les urnes. Poc s'ho pensaven, tant Montilla com la resta de nacionalistes espanyols esmentats, que allò era només el començament d'un procés català que esfilagarsaria en un tres i no res les laborioses disfresses que tots ells s'havien fabricat i que situaria Catalunya en el centre d'atenció dels grans mitjans de comunicació d'arreu del món. Heus aquí la raó del seu replegament actual. Ja ho diu la dita: mai no s'ajunten si no s'assemblen.

Consegüentment, doncs, Catalunya sabrà situar tota aquesta gent absolutista al lloc que els correspon, tant en les eleccions municipals del mes de maig com en les plebiscitàries del 27-S. I per si encara queda algun català que no sap què és Societat Civil Catalana o que es pregunta d'on treu els diners una entitat integrada per quatre gats i que, tanmateix, usurpa el nom de tota una col·lectivitat, diguem dues coses: una, que el dia de la seva presentació hi van assistir delegacions de la Fundación Francisco Franco i del Movimiento Social Republicano, formació neonazi pertanyent a una aliança de partits europeus d'ultradreta; i l'altra, que la dotació inicial de la Fundación Juan Boscà, que es defineix com a "Fundación orgánica de Societat Civil Catalana" i que té l'astronòmica xifra de 59 seguidors al seu compte de Twitter –sí, 59–, va ser de 30.000 euros. Capítol a part el constitueixen els 14.000 euros que com a mínim SCC hauria pagat per dues falques publicitàries de vint segons en un programa esportiu de la SER, de gran audiència, convocant els espanyols a manifestar-se a Barcelona el 12 d'octubre de 2014. No cal dir que la convocatòria, malgrat les enormes despeses i la presència de la neofeixista Democracia Nacional i del neonazi Círculo Español de Amigos de Europa, va ser un fracàs espectacular. Sobretot si tenim en compte que es van llogar trens i autobusos per tal que la gent viatgés de franc. Però res de res. Un desastre. I pel que fa als 100.000 euros que hauria costat l'acte de l'11-S de 2014 a l'amfiteatre de Tarragona, opacitat absoluta. Tenebrosa, n'hauríem de dir. Tan tenebrosa com la xifra necessària per obrir una oficina pròpia a Brussel·les.

"I tot això qui ho paga?", es preguntava dies enrere, encertadament, elSingular.cat. Doncs les tenebres. Ho paguen les tenebres. Per aquest motiu cal demanar a l'entitat Drets, de recent creació i formada per professionals catalans del món jurídic per respondre els atacs catalanofòbics que rep el nostre país, que porti als tribunals el finançament tèrbol, desproporcionat i mai no revelat de Societat Civil Catalana, una entitat que nega la repressió franquista. Remarquem, per concloure, que tant en la composició de l'entitat com en la del seu patronat figuren aquests noms: Josep Ramon Bosch i Joaquim Coll al capdavant, Francisco Moreno i Francisco Arza, com a vocals, i Jorge Buxadé Villalba, secretari de la fundació. Aquest últim va ser el número 7 de la llista de Falange per Tarragona en les eleccions del 1995, i Josep Ramon Bosch va prendre part en un acte de la Fundación Nacional Francisco Franco, a Gandesa, l'any 2013, per commemorar l'alçament franquista del 18 de juliol de 1939.

Així les coses, hom es pot preguntar com és possible que una plataforma d'aquestes característiques –amb la qual Miquel Iceta diu tenir-hi "un alt índex de coincidència"– hagi rebut el Premi Ciutadà Europeu. L'explicació, tot esperant que sigui revocat d'acord amb les bases, és senzilla. En primer lloc, com va informar l'eurodiputat convergent Ramon Tremosa, el premi "es va decidir a Madrid sense cap transparència, ni informació prèvia, ni votació de cap eurodiputat". I és que és mentida que sigui un premi concedit pel Parlament Europeu. En absolut. Qui el lliura és una comissió formada majoritàriament per membres del Partit Popular i del Partit Socialista, els dos partits –de Sánchez-Camacho i Miquel Iceta– que comparteixen una guingueta a Madrid, anomenada Tribunal Constitucional, des de la qual bombardegen sistemàticament els drets nacionals de Catalunya. La proposta, a més, va partir de Santiago Fisas, eurodiputat del PP, que, al seu torn, era membre del jurat. En definitiva, es tractava de redactar una nota de premsa d'autopromoció i de fer-se una foto que pogués il·lustrar-la. Però és comprensible. Com que els hem desposseït de les màscares i de les disfresses, els ultres s'han quedat en parracs i ara fan mans i mànigues per trobar-ne de noves.

elSingular.cat , 3/3/2015
 
La Veu de Catalunya, una empresa recatalanitzadora Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 març 2015
La Veu de Catalunya (1899-1937)No hi ha dubte que si féssim una enquesta sobre el grau de coneixement que els catalans poden tenir de La Veu de Catalunya, els resultats que n'obtindríem serien força migrats. Caldria formular la pregunta a professionals del periodisme o de les lletres i a persones d'edat avançada per obtenir una resposta que ens digués que va ser el diari més important del nostre país entre els anys 1899 i 1937. Aquest desconeixement s'explica pels canvis espectaculars que ha experimentat el món de la comunicació en els darrers vuitanta anys, uns canvis que fan que tot apropament a la premsa de principis del segle XX sigui percebut com un passeig pel bulevard de les andròmines. Però és un error, perquè n'hi ha prou d'aprofundir-hi una mica per adonar-se que el periodisme català d'avui no s'explica sense aquests precedents de la mateixa manera que els arbres no s'expliquen sense les seves arrels.

És en aquest sentit que l'historiador Josep M. Figueres, resident des de fa anys a Sant Cugat, ha fet un treball formidable en forma de llibre per narrar-nos el paper que va jugar La Veu de Catalunya en la consciència del país. El llibre es diu justament així, La Veu de Catalunya (1899-1937) i en les seves pàgines –gairebé set-centes– hi trobem un bocí de la nostra història. La Mancomunitat, sense anar més lluny, constituïda el 1914 com a fruit del moviment catalanista i com a infraestructura política alineada amb la dels països més avançats d'Europa, no hauria estat possible sense l'esmentat diari. Dirigit inicialment per Enric Prat de la Riba, La Veu de Catalunya neix també amb voluntat de normalitzar la llengua catalana en uns anys en què la imposició de l'espanyol abasta tots els ordres de la vida. Les conseqüències del Decret de Nova Planta de Felip V –que avui continua vigent– causen un mal terrible en el consum cultural durant dos segles i, com diu Figueres, comportaran greus problemes financers al diari, per bé que a final del segle XX la premsa en català experimentarà una embranzida.

Un dels aspectes més rellevants del llibre és el relatiu a l'estol de col·laboradors amb què va comptar La Veu de Catalunya en les seves columnes d'opinió. Només de veure'n els noms, el lector ja es pot fer una idea del nivell intel·lectual i literari que tenien: Josep Carner, Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors, Carles Riba, Prudenci Bertrana, Josep Pla, Joan Maragall... D'en Maragall destaca la censura que va patir el seu article "La ciutat del perdó" l'endemà del consell de guerra contra el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat sense proves d'haver intervingut en la Setmana Tràgica. És molt probable que l'article d'en Maragall li hagués salvat la vida, però Prat de la Riba, espantat, no va considerar-ne oportuna la publicació i Ferrer i Guàrdia va ser afusellat tres dies després a Montjuïc. En la praxi periodística de Prat de la Riba hi trobem aspectes que avui, des d'un punt de vista deontològic, serien escandalosos, com ara que apliqués la censura política, religiosa i social i modifiqués els textos d'opinió dels seus col·laboradors. Però cal situar les coses en el seu context per entendre-ho.

Som, per tant, davant d'un llibre interessantíssim que descriu una etapa convulsa de la nostra història a través de les interioritats de la Veu de Catalunya, un diari amb moltíssims clarobscurs, però que va afavorir la creació de la Biblioteca de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans. De vegades és imprescindible revisar el passat per comprendre moltes coses del present.

Diari de Sant Cugat , 7/11/2014
 
Degradació, vexació i explotació de la dona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 març 2015
Degradació, vexació i explotació de la donaEm temo que ens passarem encara molts i molts anys celebrant el Dia Internacional de les Dones, el 8 de març, i el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència Masclista, el 25 de novembre. Molts i molts anys. Bàsicament, perquè no hi ha res que permeti albirar un canvi dràstic de comportament del gènere masculí amb relació al femení. Hi ha zones del món més evolucionades que altres, en aquest sentit, això és obvi, però el balanç global, un balanç que ens diu que l'home entén la dona com una possessió, com un ésser inferior per al seu gaudi, és terriblement inquietant. Ho és pel nombre de dones mortes –vint-i-cinc l'any 2014 als Països Catalans– i per les víctimes que, sense arribar a morir, pateixen agressions de tota mena. Només a Catalunya, l'any passat es van cursar onze mil denúncies, es van practicar quatre mil set-centes detencions i els serveis sanitaris van haver d'atendre dotze mil dones agredides. I tot indica que la situació s'agreujarà, perquè les mesures de protecció i les ordres d'allunyament es queden curtes o senzillament no s'apliquen i són multitud les dones que es veuen obligades a conviure amb l'home que les agredeix. És sabut, a més, que moltes de les víctimes mortals havien denunciat reiteradament l'agressor sense ser escoltades.

Però encara n'hi ha més. L'Institut Català de les Dones, en un dels seus informes, explicava l'esfereïdora violació dels drets humans que comporta l'explotació sexual femenina, tot definint-la com una de les formes més cruels de violència masclista, i alertava del seu augment en els països occidentals. I les Nacions Unides, per mitjà d'un altre informe, han constatat que aquesta violència afecta anualment quatre milions de dones i suposa un negoci de set bilions de dòlars, molt per davant dels negocis de tràfic d'armes i de drogues. I pel que fa l'Organització Internacional per a les Migracions, els seus informes diuen que cada any entren a Europa deu mil dones, entre nenes i adultes, víctimes d'aquest tràfic i destinades a l'explotació sexual. De fet, se sap que l'Estat espanyol és una de les principals destinacions.

Amb tot, no són aquestes les úniques formes d'inferiorització de la dona. Hi ha, per exemple, l'explotació laboral. Un estudi recent d'UGT ha informat que la bretxa salarial entre homes i dones ha crescut fins al 24%. És a dir, que mentre els homes perceben una mitjana salarial de 25.682 euros l'any, les dones, en canvi, només arriben als 19.537, cosa que significa que una dona ha de treballar gairebé vuitanta dies més per poder cobrar el mateix que un home. Com veiem, són dades que constitueixen una vergonya per al gènere humà. Ens sentim orgullosos de la nostra intel·ligència, en comparació a la resta d'espècies animals, però ens hauria d'avergonyir l'ús que en fem.

Nació Digital , 28/2/2015
 
Atzagaiades dels al·lèrgics a la llibertat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 març 2015
Alícia Sánchez-Camacho i Ana PastorIgnoro si existeix en algun lloc del món un museu de l'atzagaiada, però si no existeix caldria crear-lo perquè és fascinant la quantitat de barbaritats que s'han arribat a dir i que es diran al llarg de la història. Només amb el material polític, el gènere humà ja podria fornir uns quants palaus. És veritat que hi ha moments de major i de menor intensitat, d'acord amb els esdeveniments, però, en general, la producció és constant. El procés català, concretament, ha propiciat una allau gegantina d'atzagaiades que en el futur, a més de ser negades pels seus autors, provocaran que els seus descendents s'amaguin sota les pedres cada cop que hom en faci esment. La senyora Alícia Sánchez-Camacho, en aquest sentit, ja fa temps que és en si mateixa una font inesgotable d'atzagaiades. Són tan hilarants, que té garantida una bona carrera professional com a humorista a Espanya, país on diu que anirà a raure perquè no podria suportar viure en una Catalunya independent. És la mateixa al·lèrgia que pateixen Albert Boadella o Félix de Azúa. Tan bon punt n'arrepleguin tres o quatre més ja podran crear una associació d'al·lèrgics a la llibertat i addictes a l'absolutisme.

No fa gaire, Ana Pastor, ministra espanyola de Foment, també es va voler afegir a aquest joc dels disbarats dient que "és difícil enraonar amb algú que vol fer una consulta". Déu n'hi do, la frase. Val la pena analitzar la ideologia que es requereix per dir una cosa així, perquè, per fer-ho gràfic, es tracta de la reacció de l'amo que s'irrita en veure que el captiu només pensa a alliberar-se malgrat que ell, que és un amo benvolent, estaria disposat a negociar el nombre de grillons de la cadena. Com a amo, pot entendre que el captiu li demani una cadena més llarga –el captiu, ja se sap, té el vici de la queixa–, però troba ofensiu que la vulgui segar. No li entra al cap que els captius puguin decidir si s'estimen més la captivitat o la llibertat.

La cosa, però, s'agreuja encara més si l'amo és un tigre de paper, és a dir, si és algú que vol aparentar una fortalesa que no té, com és el cas de l'Estat espanyol. Aleshores perd els papers i arriba a extrems que el posen en evidència. És capaç, fins i tot, d'il·legalitzar la respiració. La negació al poble català del dret a vot en un referèndum, n'és un exemple. Així ho va denunciar el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, dient que la intenció de l'Estat és que els catalans, a més de no poder votar, no puguin protestar, cosa que demostra, va remarcar, "la voluntat d'humiliar Catalunya". Com era d'esperar, aquestes paraules van tenir una rèplica immediata per part del diputat Santi Rodríguez, membre de la guingueta catalana del PP, afirmant que "el govern de Catalunya ha volgut humiliar l'Estat espanyol".

S'adona el lector del truc dialèctic? És un truc que han practicat tots els totalitarismes del món, que és el d'intentar fer passar els botxins per víctimes. Representa que, atès que la llibertat no només és il·legal, sinó que també ho és demanar-la, el captiu que hi persisteix és algú que pretén "humiliar l'amo", i, és clar, l'amo, que és un tros de pa per naturalesa, no té més remei que treure el fuet i castigar-lo perquè recordi qui mana. Amb tot, no és pas aquesta, l'atzagaiada més gran que ha dit l'esmentat diputat del PP. Talment com si volgués batre la seva pròpia marca, ha manifestat que "la independència de Catalunya no és una competència del govern de Catalunya", ni tampoc del seu Parlament. En altres paraules: la llibertat dels catalans no és competència dels catalans. O dit d'una altra manera: nosaltres no som ningú per decidir sobre nosaltres mateixos. Ho enteneu, oi? El captiu no pot decidir, altrament deixaria de ser captiu. I ara!

Que hi hagi gent que es pugui guanyar la vida amb un sou públic dient aquestes barbaritats, demostra l'amplària de la democràcia, però també demostra –si és un català qui les diu– l'autoodi i la profunda corrupció intel·lectual a què hom pot arribar per mirar de ser el captiu preferit de l'amo. En realitat es tracta d'una carrera professional predestinada, ja que el captiu amarat d'autoodi i al·lèrgic a la llibertat només se sent realitzat quan el nomenen tècnic de manteniment de la presó.

elSingular.cat , 23/2/2015
 
Espiral, 25 anys de teatre per amor a l'art Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 març 2015
Grup de Teatre EspiralEl teatre professional no viu un dels seus millors moments a Catalunya. El fet de tenir el govern d'un Estat en contra, en aquest cas el govern espanyol, que és al·lèrgic a la cultura i que, per tal d'obstaculitzar-ne l'accés, imposa un peatge escandalós del 21% d'IVA -la pornografia només un 4%-, afecta indistintament tota la professió: autors, actors, actrius, directors, escenògrafs, tècnics, empresaris... es troben en una situació d'extrema gravetat i són molt pocs, poquíssims, els que poden subsistir.

Sortosament, però, a Catalunya hi ha un altre món teatral molt actiu. Un món teatral que amb una sabata i una espardenya, sense fer soroll i sense tenir ressò en els grans mitjans, fa mans i mànigues perquè mantinguem viu aquell costum tan saludable d'anar al teatre. Em refereixo al món de les companyies amateurs d'àmbit local, que constitueix un teixit molt potent arreu del país i que treballa per amor a l'art en el sentit més literal del terme. I és aquí, entre tants d'altres, on trobem el Grup de Teatre Espiral, de Valldoreix, que aquest 2015 celebra el seu vint-i-cinquè aniversari amb un seguit de representacions.

Dirigit per Trini Escrihuela i presidit per Rafa Usero, el Grup de Teatre Espiral ha representat a la Casa de Cultura de Valldoreix una llista infinita d'obres de tota mena, des de clàssics universals fins a drames, tragèdies, comèdies o divertiments d'autors catalans i estrangers. Per això, enguany, Espiral està recuperant algunes de les obres que constitueixen una mostra representativa de la seva tasca en aquest sentit i ha programat, entre d'altres, 'Fes de Federico per mi', de Sam Boardman-Jacobs, 'La casa de Bernarda Alba', de Federico García Lorca, i 'La ratera', d'Agatha Christie.

De moment, ha estat un goig poder gaudir del primer muntatge del cicle –'El verí del teatre', del valencià Rodolf Sirera– i veure el magnífic treball interpretatiu de Rafa Usero, en el paper del marquès, i de Joan Vallvé, en el de l'actor que es veu empès pel primer a representar davant seu 'La mort de Sòcrates'. Una representació que ha de ser real perquè, segons el marquès, no es pot interpretar allò que no s'ha viscut. El cicle, per tant, ha començat molt bé i convido els santcugatencs a gaudir-lo. La propera cita serà aquest diumenge, 1 de març, també a la Casa de Cultura de Valldoreix, amb la representació de l'obra 'El dret d'escollir', de l'anglès Brian Clark. Una obra que va néixer inicialment per a la televisió i que planteja el tema de l'eutanàsia i de l'autoritarisme moral que imposa la vida a qui no la vol. En definitiva, bon teatre a càrrec d'Espiral. Els seus vint-i-cinc anys d'existència sense afany de lucre, només per amor a l'art, haurien de ser suficients per optar als Premis Ciutat de Sant Cugat de l'any vinent.

Cugat.cat , 27/2/2015
 
Europa i la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 febrer 2015
Europa i la llengua catalanaNo fa gaire, Racò Català es feia ressò de la fi del termini establert per tal que les empreses poguessin adaptar-se al Reglament del Parlament Europeu i del Consell sobre la informació alimentària al consumidor segons el qual els estats han de vetllar perquè l'etiquetatge dels productes alimentaris estigui en una o més llengües oficials de la Unió. Això, com sabem, trepitja l'article 128 del Codi de Consum del govern de Catalunya i deixa la llengua catalana en una marginalitat absoluta. De fet, les persones que han presentat denúncies per l'absència de la nostra llengua en algun producte les han vist desestimades per la mateixa Generalitat, ja que l'única norma que regeix és l'obligació d'etiquetar en espanyol.

L'arrel d'aquest estat de coses prové de la negativa absoluta de tots els governs espanyols, tant del Partit Popular com del Partit Socialista, a declarar el català llengua oficial de l'Estat, cosa que l'equipararia en drets a la resta de llengües europees i, per tant, li garantiria la presència en tota la informació que figura en l'etiquetatge destinada al consumidor. No hi ha cap cas com el nostre a Europa, en què una llengua amb el nombre de parlants del català no sigui oficial. I el problema s'agreuja perquè no sols no som un Estat independent, sinó que tenim l'Estat espanyol en contra. Un Estat espanyol que, d'acord amb la catalanofòbia que el caracteritza, ha arribat fins i tot a impugnar el Codi de Consum català davant el Tribunal Constitucional. Es veu que la presència del català en l'etiqueta d'un producte alimentari és altament perillosa per a la salut del consumidor i pot provocar-li la mort.

La cirereta del pastís, tanmateix, la posa la Unió Europea, que, amb un cinisme fora mida, pontifica sobre multilingüisme per mitjà d'un vídeo i es vanta de respectar la diversitat lingüística, que qualifica de "dret bàsic". Tot el vídeo és un enfilall de mentides, en aquesta matèria, perquè ni és veritat que "tothom té dret a usar la seva llengua pròpia" ni que "al Parlament europeu tothom pot parlar la seva pròpia llengua". Només cal recordar les reprovacions que han sofert, per part del president de la cambra, tots els europarlamentaris que han gosat dir unes paraules en català. No hi fa res que el català sigui la novena llengua de la Unió Europea, per damunt del grec, del portuguès, del suec, del danès o del finès, i que més de cent vint universitats d'arreu del món imparteixin estudis de llengua i cultura catalanes. El missatge, en totes les situacions, sempre és aquest: si no tens un Estat, no ets ningú. Doncs bé, si formem part de la Unió Europea, i aquest organisme supranacional és en si mateix una apologia dels estats, només ens resta actuar en conseqüència. Nosaltres decidim si som algú o no som ningú.

Racó Català , 17/2/2015
 
L'atac a les 'ambaixades' catalanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 febrer 2015
L'atac a les 'ambaixades' catalanesL'obertura de les delegacions catalanes a Roma i a Viena, que s'afegeixen a les que ja tenim a Brussel·les, París, Londres, Berlín i Washington/Nova York, ha tret de polleguera el govern espanyol i ha reaccionat com era d'esperar: menyspreant Catalunya, negant-li el dret a comunicar-se amb el món per si mateixa i amenaçant amb l'ús de tots els aparells de l'Estat per tancar-les. Com més insegur és un govern, més repressiu es mostra. "Si la Generalitat vol presència a fora, la convidem a fer servir les ambaixades d'Espanya", ha dit Alícia Sánchez-Camacho, que, cada dia, amb el seu carret, reparteix la propaganda que li ordena Madrid per les bústies catalanes. I aquesta propaganda diu que les oficines del govern de Catalunya a l'exterior envaeixen competències de l'Estat, que els catalans, com a menors d'edat que som, no podem anar sols pel món, que necessitem que se supervisi tot allò que fem o diem, i que "obrir ambaixades en plena crisi no té cap sentit, ja que el que cal és centrar-se en els problemes reals dels ciutadans". En el manual del nacionalisme espanyol sempre hi apareix això dels "problemes reals dels ciutadans". Deu ser per això que esmerça tanta energia a perseguir els ajuntaments que no pengen la bandera espanyola al balcó, i que requisa estelades en estadis de futbol tot apallissant les persones que les porten.

Arribats aquí, cal aclarir algunes coses. En primer lloc, el govern català obre oficines a l'exterior perquè les oficines espanyoles no sols no satisfan els interessos de Catalunya, sinó que hi van en contra. L'Estat espanyol és enemic declarat dels interessos dels catalans, com ho proven els atacs a la nostra llengua i identitat, l'espoliació escandalosa que ens practica i la imatge degradant que difon del nostre país, talment com quatre províncies perifèriques al servei d'una metròpoli anomenada Madrid. Per altra banda, com pot ser que envaïm competències de l'Estat, si justament obrim oficines per compensar la incompetència d'aquest Estat? Que no diuen que l'Estat espanyol és "el més descentralitzat del món"? Com s'entén, doncs, aquesta dèria centralitzadora? Finalment, si ens diuen que en temps de crisi no té cap sentit obrir oficines, deu ser perquè pensen que quan no hi ha crisi sí que en té. Ens estan dient això? No, és clar que no. No vaig sentir pas que les demanessin, quan no hi havia crisi. Passa, però, que la mentida, la demagògia i la difamació són l'únic recurs de qui no té arguments.

Allò que el demagog no diu, allò que amaga, és que mentre el nombre de persones que treballen en les oficines catalanes a l'exterior és d'una trentena, a les ambaixades espanyoles n'hi ha, pel cap baix, set mil cinc-centes. Són ambaixades situades en edificis sumptuosos amb un cost al voltant dels deu milions d'euros, conjuntament amb les no menys sumptuoses residències personals dels ambaixadors –com ara la del Marroc (sis milions d'euros) o la de Jordània (cinc milions d'euros) i les despeses monumentals en banderes, escuts, jardins, coberteria, serveis de luxe, il·luminació especial de celoberts i, entre altres ornaments, els retrats dels Borbons per valor de més de setanta mil euros.

Davant d'aquest estat de coses, és molt positiu que el president Mas, en la presentació del Pla d'Acció Internacional 2015, digués que no farà cas de les amenaces de l'Estat i que intensificarà la política exterior. És una actitud assertiva. Deixem que l'Estat espanyol cridi, blasmi i amenaci. És el seu tarannà. Ho ha fet sempre i hi té la mà trencada. Mentrestant, nosaltres, centrem-nos en la divulgació del Procés, en la internacionalització de la nostra economia i en la projecció de la nostra identitat, llengua i cultura. Treballar en silenci és molt més productiu que fer-ho immersos en la cridòria.

elSingular.cat , 17/2/2015
 
El cas de Marta Serrés Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 febrer 2015
Marta Serrés
Marta Serrés
Em sembla colpidor el cas de Marta Serrés. Marta Serrés és una santcugatenca de cinquanta-dos anys que pateix una malaltia que inclou fibromiàlgia, fatiga crònica i sensibilitat química múltiple i que li causa un dolor neuropàtic permanent i una fatiga que ella descriu com si cada pas fos una fita inassolible. Tanmateix, el problema més greu no és aquest.

El problema més greu, per estrany que sembli, és que la sanitat oficial no considera que això sigui cap malaltia. Cap ni una. Però, és clar, si patir un dolor crònic i una fatiga extrema, fins al punt de no poder caminar, no és cap malaltia, què ha de fer la persona que n'és víctima?

La sanitat oficial, malauradament, no es molesta a contestar aquesta pregunta, perquè, pel que es veu, només es pronuncia sobre allò que existeix, i com que aquesta malaltia no existeix, perquè no té nom i és percebuda com un invent d'un conjunt de persones amb vocació teatral que es dediquen a fer comèdia sense que ningú no els ho demani, doncs no hi ha resposta. Per això, el metge que va atendre Marta Serrés a l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, amb un profundíssim coneixement del cos humà, li va denegar la incapacitació laboral. De res no va servir que altres metges haguessin certificat que no podia treballar. Per aquell metge funcionari, tot plegat era fruit de la imaginació de la senyora Serrés i, com si pensés que estava carregada de romanços o que s'havia begut l'enteniment, li va receptar psicofàrmacs. Carpeta tancada, bon dia tingui i... "el següent, si us plau!".

Però la senyora Serrés no es va donar per vençuda, es va buscar un advocat i, després d'un any d'espera, ha arribat la sentència que li dóna la raó. Encara no s'ho creu, però ha guanyat. Dic que no s'ho creu, perquè són moltíssimes les persones que, tot i patir el mateix mal, no només no se'n surten sinó que són despatxades de la feina. La victòria de la senyora Serrés, per tant, és importantíssima, ja que estimularà molts malalts a persistir en defensa de la seva dignitat. Podria passar, això no obstant, que l'ICAM recorregués la sentència –hi ha funcionaris glacials que es posen medalles així–, però esperem que no sigui el cas.

Mentre escric aquestes línies, em vénen al cap els primers anys de la Sida. Recordo que era una malaltia satanitzada i que els qui la patien, a més de les conseqüències, eren estigmatitzats amb criteris morals. Va caldre que figures com Rock Hudson en fossin víctimes, perquè es produís una sensibilització internacional. Potser també caldrà que aparegui una estrella de Hollywood que faci pública aquesta malaltia sense nom que té la Marta Serrés i que inclou totes les coses que he dit. Si us plau, amics, lluitem contra la malaltia, no contra els qui la pateixen.

Cugat.cat , 20/2/2015
 
Cristiano Ronaldo, la impotència de no ser Messi Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 febrer 2015
Cristiano Ronaldo, la impotència de no ser MessiAquests darrers dies, arran de la retallada de punts que el Barça ha fet al Reial Madrid, i de la festa que Cristiano Ronaldo va celebrar després de la fortíssima derrota per 4-0 soferta pel seu equip davant l'Atlètic de Madrid, s'ha parlat molt de la personalitat despòtica d'aquest jugador, i són prou conegudes les frases ofensives i degradants que dedica als qui no l'adoren des d'una posició jeràrquica per sota de la seva. És una actitud repel·lent, és clar, però així és com veu el món aquest personatge. Cristiano Ronaldo s'ha proclamat Déu a si mateix i no suporta que se'l tracti com un home. Per això intenta vexar l'interlocutor i inferioritzar-lo humanament. Ho fa al terreny de joc, amb els adversaris, i ho fa davant les càmeres de televisió, amb els periodistes que no li pregunten el que ell vol que li preguntin. El periodista Sebas Guim, de TV3, ho va patir personalment no fa gaire en ser tractat de ximple per Cristiano Ronaldo per haver-li preguntat què havia volgut dir amb el gest de treure's la pols a l'escut que acreditava el Reial Madrid com a guanyador del mundial de clubs. El gest, despectiu per al públic i farcit de presumptuositat, el va fer mentre abandonava el camp del Còrdova, en ser expulsat per la puntada de peu que havia donat a un adversari, al marge del joc. I això sense comptar el cop de puny que també havia donat a un altre jugador i que el col·legiat no va voler fer constar en l'acta arbitral.

A l'Estat espanyol, amb un comitè de competició que sempre, sempre, sempre ha estat una extensió de la llotja del Bernabeu, aquestes coses no se sancionen d'ofici. Discutir una decisió a l'àrbitre o treure's la samarreta es considera inadmissible, però agredir físicament, amb violència manifesta, un adversari que no sigui del Reial Madrid és irrellevant. Són els valors dels integrants del gloriós comitè de competició. Un comitè que, ves quina casualitat, té la seu a Madrid.

Sigui com vulgui, el problema de Cristiano Ronaldo és que és un home petit, molt petit, que necessita l'adulació constant per sentir-se algú. Com la madrastra de Blancaneu, ell pregunta dia rere dia: "Mirallet, mirallet, digues, qui és el millor jugador del món?". I dia rere dia el mirall de la realitat li respon: "El millor jugador del món és Messi". I així és com aquest nom ha esdevingut una obsessió per a Cristiano Ronaldo: Messi, Messi, Messi. S'entén, per tant, que el dia que va recollir la seva tercera Pilota d'Or optés per renillar en comptes d'enraonar. Sabia que Messi en té quatre, que és més jove i que és infinitament millor. Millor com a jugador –el millor jugador del món amb diferència–, i millor com a referent humà. Messi, cada cop que marca, mira el cel i dedica els gols a la seva àvia; Cristiano Ronaldo mira la seva persona i se'ls dedica a ell mateix. És l'abisme que els separa i que es fa palès en la dramàtica impotència del segon: mentre Messi juga per superar-se a si mateix, Cristiano Ronaldo juga per superar Messi.

Nació Digital , 14/2/2015
 
El Barça B dirigit per un santcugatenc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 febrer 2015
Jordi Vinyals
Jordi Vinyals
A través d'aquestes línies vull desitjar al santcugatenc Jordi Vinyals molta sort i molta llum en el seu càrrec com a nou entrenador del segon equip del FC Barcelona, a la Segona Divisió A, en substitució del destituït Eusebio Sacristán. Vinyals, que fins ara entrenava el Juvenil A del Barça, es trobarà un equip en hores baixes, un equip molt tocat moralment que sembla haver perdut el nord i abocat al descens.

En el moment d'escriure aquesta columna s'han jugat vint-i-quatre jornades i el Barça B només ha estat capaç de guanyar set partits, cosa que l'ha situat a només dos punts per damunt de la zona de descens. Cal tenir en compte, a més, que és un dels tres equips més golejats de la seva categoria, al costat del Sabadell i de l'Albacete, amb quaranta-tres gols encaixats. En aquest sentit, la derrota a Saragossa per 4 a 0, dies enrere, va ser determinant. Tanmateix, no havia passat mai que l'entrenador del Barça B fos fulminat, com ho ha estat Eusebio Sacristán. Els canvis, normalment, es produïen a final de temporada, i alguna vegada, com la temporada 2007-2008, l'equip fins i tot havia fet estada a la divisió inferior.

El problema és que el Barça com a entitat necessita actualment el filial a Segona A, perquè, si aquest descendís a Segona B, els interessos del primer equip es veurien greument perjudicats. Com és prou sabut, entre Segona A i Segona B hi ha un abisme, tant pel que fa al nivell esportiu com a l'estat dels terrenys de joc, i l'enorme qualitat de jugadors com Patric, Sandro, Samper, Adama, Dongou, Halilovic o Munir, que juguen de tant en tant al primer equip, se'n ressentiria força i trencaria la seva evolució futbolística.

Caldrà veure, doncs, si Jordi Vinyals és capaç de capgirar la situació actual i, com a mínim, aconsegueix situar l'equip en una zona mínimament còmoda de la classificació. Jo crec que sí, crec que té qualitats per reeixir en aquesta missió. Pensem que ara fa només tres mesos que el Comitè Tècnic d'Entrenadors li va retre un homenatge per haver guanyat la lliga de Divisió d'Honor i la Lliga de Campions amb el juvenil A del Barça. La primera prova al Miniestadi és contra l'Alavés, un equip que té tan sols dos punts més que el Barça B, però que ha encaixat disset gols menys. Debutar amb victòria seria una eina psicològica molt positiva per capgirar la moral de derrota actual.

Cugat.cat , 13/2/2015
 
El Barça i el govern espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 febrer 2015
El Barça i el govern espanyolConfesso que no sento cap simpatia per la junta actual del F.C. Barcelona, com ho demostren els articles que vaig escriure sobre la presidència de Sandro Rosell en contraposició a Joan Laporta, que ha estat, sens dubte, el millor president de la història del club. Només cal mirar les copes, els títols i el prestigi aconseguits durant el seu mandat; a banda de la visió catalanocèntrica amb què dirigia l'entitat. Però el Barça, com sabem, és més que un club. Molt més. Ho és per la seva idiosincràsia, per la seva massa social, amb cent cinquanta mil socis, per la càrrega simbòlica que l'acompanya en l'àmbit polític, per una representativitat nacional sense parangó al planeta, pels espectaculars índexs d'audiència que comporta tot allò que l'afecta i per les controvertides passions que desperta. Tot aquest conjunt de coses l'han fet un club únic al món, i, per tant, un club admirat, envejat, estimat, odiat... sempre en grau superlatiu. Això explica que hagi esdevingut una de les principals institucions de Catalunya i que tot allò que fa o que deixa de fer la persona que el presideix tingui un ressò internacional.

Sempre he pensat que una singularitat d'aital magnitud, tan especial, tan gegantina –tan anòmala, fins i tot, si es vol– només s'explica per la anormalitat en què viu la nació catalana, una nació sotmesa als designis d'una altra nació. Si a Catalunya no se li haguessin arrabassat les seves llibertats nacionals i fos un Estat lliure i sobirà, és obvi que la seva representativitat política en l'àmbit esportiu –poques coses hi ha en aquest món més polítiques que l'esport d'elit– estaria canalitzada no pas a través d'un club de futbol, sinó de la selecció i dels èxits aconseguits pels esportistes en les diverses modalitats. Just el que passa a tot arreu. El Barça, per tant, hauria estat un club de futbol important, molt important, però difícilment l'entitat de la magnitud simbòlica actual. De fet, serà interessant veure com incidirà la independència del país en aquesta magnitud simbòlica.

Però el present és el present i encara no hem recuperat les nostres llibertats, encara no som un Estat lliure i independent. Som encara una nació sotmesa a la voluntat d'una nació que se'ns declara superior i el més calent en matèria de seleccions nacionals i de Jocs Olímpics és a l'aigüera. En altres paraules, el Barça continua essent l'entitat esportiva que amb la seva força compensa aquestes mancances i en la qual una part majoritària de la societat catalana projecta els seus anhels de reafirmació nacional. Per això hi ha tantíssims socis o seguidors de clubs com el Girona, el Sabadell o el Llagostera que alhora ho són també del Barça. No hi veuen cap incompatibilitat. Només en cas d'enfrontament directe, poden desitjar la derrota del Barça. Però estimen ambdós clubs perquè allò que representen ocupa llocs molt precisos i ben delimitats en el seu cor.

Tanmateix, com dèiem, aquesta representativitat del Barça, aquesta càrrega simbòlica del club té molts enemics. Com és natural, el primer nom que ve al cap de tothom, en parlar d'enemics, és el Reial Madrid, però la cosa va molt més enllà. Si l'únic enemic fos el Madrid i aquest club no tingués al seu costat tots els organismes de l'Estat espanyol, no caldria amoïnar-s'hi, perquè les seves maniobres serien únicament de naturalesa econòmica. El problema és que la seva llotja –presidida per un home de negocis tèrbols i protegit per la casta– constitueix l'aparador de tot allò que després es cou als despatxos polítics de Madrid i que adquireix forma d'operacions d'aparença jurídica, apolítica, neutra i immaculada. Com comentava el periodista Lluís Canut dies enrere en el seu magnífic programa 'Efectivament', del Canal Esport-3, resulta curiós, si més no, que un soci del Barça que treballa en una farmàcia pugui assumir per iniciativa pròpia els enormes costos judicials d'una causa –cas Neymar– que, un cop engegat el ventilador, decideix abandonar. Posats a investigar, seria interessant investigar qui hi ha al darrere d'una maniobra com aquesta. La maniobra, tanmateix, és intel·ligent: en comptes de bombardejar des de fora, s'introdueix un cavall de Troia que dinamiti des de dins i que faciliti als òrgans judicials espanyols la coartada per actuar. I perquè tot sembli encara més pur i més immaculat, el cavall de Troia es presenta davant les càmeres dels mitjans de comunicació lluint una estelada a la samarreta amb la reivindicació del dret a decidir. Realment fantàstic! Una trama digna de Graham Greene. Només hi ha una errada. Una errada que Greene mai no hauria comès, i és que "l'independentista" interposa la seva querella criminal, no pas a Catalunya sinó a Madrid, a l'Audiència Nacional espanyola, institució hereva del franquisme amb un passat (i un present) de persecució sistemàtica i ferotge de les llibertats de Catalunya i dels seus defensors.

Diu el senyor Josep Maria Bartomeu, president del Barça, que l'assetjament que està patint el club des de les instàncies judicials pot tenir a veure amb el fet que "un any va cedir el Camp Nou per fer-hi el Concert per la Llibertat, i potser això no va agradar" i que tampoc no va agradar que "la Via Catalana passés per l'estadi". Naturalment que això no va agradar al govern espanyol, per bé que va ser la pressió social, no pas cap iniciativa de la junta, com insinua Bartomeu, el que va determinar aquests decisions. Però al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l'univers simbòlic que l'acompanya.

Cal no oblidar que l'Estat espanyol és a les mans d'un govern d'arrel totalitària capaç de les baixeses més abjectes per tal de dinamitar el procés català. Estem parlant d'un govern que manipula eleccions, que intenta desprestigiar internacionalment Catalunya i les seves institucions, que porta a terme un pla d'extermini de la llengua catalana, que criminalitza el president de la Generalitat i l'alcalde de Barcelona mitjançant la fabricació d'informes falsos i que elabora lleis d'inspiració feixista amb l'objectiu de controlar el pensament, d'escoltar converses privades, de conceptuar l'independentisme com a terrorisme i d'inhabilitar presidents, consellers, jutges i funcionaris demòcrates tot instaurant un règim policial en una societat pretesament tenallada per la por. Això és feixisme, senyors. Feixisme. Què més necessitem que passi per prendre'n consciència?

Hom dirà que si el fitxatge de Neymar s'hagués fet bé, les clavegueres de l'Estat no tindrien on agafar-se, però no és cert. Santa innocència i santa autoflagel·lació! Les clavegueres, com ja hem vist, no estan al servei de la veritat, estan al servei del poder, i allò que aquest poder no té s'ho inventa. És veritat que la mentida sovint té un recorregut curt i que algunes veritats, tard o d'hora, acaben surant –ho hem vist en la clara innocència del president Mas i de Xavier Trias, acusats falsament de tenir diners a Suïssa–, però cobreix l'objectiu de calumniar i desacreditar persones a través dels telenotícies. L'intent de criminalització de Catalunya en l'àmbit internacional –i això inclou el Barça, per descomptat–, forma part d'una operació que arribarà al paroxisme en els mesos que resten per a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

elSingular.cat , 9/2/2015
 
Francesc Garriga Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 febrer 2015
Francesc GarrigaAquests dies hem perdut en Francesc Garriga, un dels grans poetes catalans. Un poeta que, com tants d'altres, no va gaudir en vida del reconeixement nacional que la seva obra mereixia. Per sort, quan ja era vuitantí, Òmnium Cultural li va atorgar el Premi Carles Riba, per la seva obra Tornar és lluny, i el Festival de Poesia de Sant Cugat el va nomenar Poeta d'Honor de l'any 2012. De fet, es va quedar tan astorat, en assabentar-se'n, que va preguntar a la Institució de les Lletres Catalanes si n'estaven segurs.

Sabadellenc de naixement, però molt arrelat a Sant Cugat, era habitual veure Garriga en trobades lletraferides del nostre municipi, com ara la Nit Literària que organitza anualment la secció local d'Òmnium Cultural. Ell es lamentava sovint de l'estat de postració en què es troba el món de les lletres al nostre país i del buit que senten els creadors que no són mediàtics. Tenia raó. D'una banda, perquè es llegeix molt poc, poquíssim, en comparació amb els països del centre i del nord d'Europa, cosa que fa que els drets d'autor no donin per a viure; i de l'altra, perquè la consideració social que es té de l'escriptor, del poeta, del dramaturg... és la d'un personatge pintoresc que escriu com a hobby de la mateixa manera que un cuiner, un llibreter o un pastisser poden fer bricolatge en hores de lleure.

A mi m'agradava la ironia i el sentit de l'humor amb què en Francesc Garriga es mirava la vida i el seu convenciment que tot lloc és escaient per llegir poesia. Certament és així, perquè un llibre de poemes no té una única lectura després de la qual reposa per sempre més en un prestatge, sinó que ens permet descobrir-hi quelcom de nou cada cop que el rellegim. El poema és el mateix, els seus mots romanen inalterables, però els sentiments o les emocions que ens inspira són el reflex del moment que travessa la nostra existència. Us deixo aquest poema que estimo de Francesc Garriga. Es diu "Si véns, amor, i jo no hi sóc...". Estic segur que sabreu trobar en cada vers un bri espiritual de vosaltres mateixos:
Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d'un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t'hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.
Cugat.cat , 6/2/2015
 
Boadella, el Vallejo Nágera del règim actual Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 febrer 2015
Antonio Vallejo Nágera i Albert Boadella
Antonio Vallejo Nágera i Albert Boadella
De tant en tant, quan troba que Espanya s'oblida d'ell, Albert Boadella s'esmerça a publicitar el seu autoodi per mirar de recuperar aquells copets a l'esquena que Espanya dóna als catalans submisos. En el fons, sap que Espanya només l'utilitza i que mai no l'estimarà ni el considerarà un dels seus perquè Roma no paga traïdors, però ja ha anat massa lluny per fer marxa enrere –fins i tot ha anat a viure a Madrid– i alça la veu tant com pot per no ser oblidat. El problema és que, per aconseguir-ho, no li queda més remei que dir coses cada cop més fortes, més bèsties, més delirants. Són coses que mostren el plaer morbós que Boadella experimenta amb el sotmetiment del seu poble i que ja fa temps que l'han convertit en un personatge esperpèntic a Catalunya. Ara, fins i tot, exerceix de psiquiatre del Règim.

Diu Boadella que "Catalunya és una col·lectivitat malalta víctima d'una epidèmia" i que "assistim al contagi diari d'una patologia molt extensa que té com a un dels seus símbols essencials la tendència a la paranoia, ja que hi ha un enemic inexistent; aquest enemic inventat és Espanya". Ell fins i tot està convençut que l'epidèmia és una pandèmia, és a dir, que afecta tota la societat catalana, i es lamenta que "des de la mort de Franco, Catalunya no hagi experimentat la força d'un Estat" –vol dir que l'Estat espanyol no ens hagi fuetejat amb prou força per fer-nos saber qui mana aquí–. També creu que "si Catalunya sentís demà la força de l'Estat, i no significa que aparegui un tanc en el límit de la província de Lleida, perquè en aquest cas hi hauria un orgasme de victimisme, sinó simplement que sentís el pes de l'aplicació de la llei, és probable que la gent acotés el cap i comencés a pensar amb cert sentit comú". I com que l'autoodi no és prou reeixit si no repeteix el discurs de l'amo, Boadella afirma que "la llengua catalana no es va prohibir mai" i que "no hi ha cap edicte que la prohibís, ni ara ni en la història".

Boadella sap prou bé que menteix de la manera més repugnant, perquè, per sort, a més de milers de testimonis vius, hi ha una voluminosa documentació que acredita la ferotge persecució de la llengua catalana al llarg de la història. Una persecució que comença al segle XVII, per part de França, a la Catalunya del Nord, i que continua al segle XVIII, per part de Castella, amb els decrets de Nova Planta el 30 d'agost de 1707, al País Valencià, el 28 de novembre de 1715, a les Illes, i el 16 de gener de 1716, al Principat de Catalunya. En aquest sentit, recomano la lectura dels llibres "La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui" i "Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà", tots dos de Francesc Ferrer i Gironès. Val a dir, però, que a Boadella tant li fa tot això, perquè, com és prou sabut, el negacionisme no serveix la veritat, sinó que malda per desacreditar-la a fi d'assolir el seu objectiu. És com aquell que, obligat a callar per manca d'arguments, intenta dissimular-ho parlant i parlant sense dir res.

Sigui com vulgui, tot règim absolutista que es vanti de ser alguna cosa, vol tenir el seu psiquiatre, i el règim del govern espanyol no vol ser menys que el règim franquista, que és el règim al qual pertanyia el fundador del Partit Popular. El psiquiatre Antonio Vallejo Nágera, concretament, va fer una tasca molt exhaustiva per dotar el franquisme d'un corpus teòric i d'una coartada ‘científica' que justifiquessin la inferiorització i la criminalització dels demòcrates, dels comunistes i dels independentistes. Si tota aquesta gent eren tarats mentals, éssers inferiors, detritus humans..., el règim se sentia legitimat per flagel·lar-los i depurar-los, no fos cas que contaminessin el conjunt de la societat.

Boadella, com Vallejo Nágera, propugna el militarisme social, és a dir, un ordre disciplinari de reeducació espiritual que higienitzi la "raça espanyola" i que l'alliberi de paràsits com els esmentats. És la seva crida, en definitiva, al rearmament nacional espanyol en la línia del seu mestre. Vallejo Nágera ho expressava així:

"Necessitem emprendre una valenta lluita higiènica contra els gèrmens morbosos que corquen la raça hispana i que la volen conduir a la més abjecta de les degeneracions. No es tracta de tornar als valors humans dels segles XV o XVI pura i simplement. Es tracta de reincorporar-los al pensament, als hàbits i a la conducta del poble per tal de sanejar moralment el medi ambient."
"S'aïlla la gent afectada de malalties infeccioses i no pas els qui contaminen el cos social amb idees dissolvents que condueixen a la corrupció, a la criminalitat i a la bogeria. Així és impossible una raça sana de cos i esperit, amarada de l'esperit de la hispanitat."

Albert Boadella, com Vallejo Nágera, voldria que l'Estat espanyol emprés tota la seva força policial i militar contra Catalunya, a fi que la derrota que patíssim i el correctiu que se'ns apliqués fossin tan forts que deixessin en tots nosaltres una empremta de por i de sotmetiment que perdurés, com a mínim, un parell de generacions. El problema, com ell mateix reconeix, és que la imatge dels tancs i dels uniformes espanyols passejant-se pels carrers catalans faria la volta al món i suposaria un tret al peu d'Espanya. Per això demana mesures igualment totalitàries, però més sibil·lines i més cíniques. Tot és a punt, doncs, perquè Boadella, sota el guiatge espiritual del seu mestre, es doctori com a psiquiatre del règim nacionalespanyol amb una nova "eugenèsia de la hispanitat i regeneració de la raça".

elSingular.cat , 2/2/2015
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 141 - 210 de 1664
spacer.png, 0 kB