spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Conselleria d'Indústria: inspecció política de vehicles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 agost 2007
CAT prohibitEl passat 25 de juliol, el senyor Manuel Sanglas i Muchart, president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, va dur el seu cotxe, un Peugeot 607 amb el CAT a la matrícula, a l'estació d'ITV del carrer Motors de Barcelona. Va passar tots els controls pertinents fins que, en acabat, li van fer signar un informe en un dels apartats del qual, concretament el de "descripció dels defectes detectats", es deia el següent:

1) Plaques amb adorns, signes o caràcters no reglamentaris, de forma que no permeti la seva identificació.
 
2) Fre de servei: desequilibri de les forces de frenada entre les rodes d'un mateix eix, superior al 20% i inferior o igual al 30%. (Darrera)

El primer "defecte" estava tipificat com a greu i el segon com a lleu. És a dir, que, d'acord amb la gravetat del primer punt, es dictaminava que el vehicle no podia circular, llevat que fos per desplaçar-se al taller o per tornar a la ITV. Davant d'això, el senyor Sanglas va intentar treure el CAT, però, com que no va poder, li van dir que hauria de tornar en el termini de 15 dies.

Cliqueu sobre l'informe
per a veure'l més gran:
Informe ITV
Sobre aquesta qüestió cal fer diverses consideracions. Una d'elles és la que té a veure amb la qualificació de les faltes: dur el CAT a la matrícula és més greu que tenir els frens en mal estat. Cosa que vol dir que els frens en mal estat no són raó suficient per immobilitzar un vehicle, però sí que ho és dur un CAT a la matrícula. Així la ITV esdevé ITPV: Inspecció Tècnica i Política de Vehicles. També sobta la prepotència amb què la conselleria d'Indústria pot humiliar un català obligant-lo a esborrar les inofensives sigles del seu país en un vehicle de la seva propietat. És humiliant perquè és mentida que el CAT obstaculitzi la identificació del vehicle: una cosa és la matrícula i una altra l'emblema estatal. I en la matrícula esmentada no hi havia res que n'impedís la identificació. És més, no hi ha cap normativa europea relativa a l'emblema estatal. L'únic que hi ha és un suggeriment. Aquesta és la raó per la qual les matrícules europees tenen diferents colors i en alguns estats llueixen emblemes territorials diversos. La imposició de la lletra E, per tant, no és de Brussel·les, sinó del Partit Socialista -PSC inclòs. I és en virtut de l'ideari nacionalista d'aquest partit que s'obliga els ciutadans a posar la E d'Espanya en una propietat privada i se'ls sanciona si la treuen. Mentrestant, estaria bé que CiU i ERC, que no fa gaire feien crides a la desobediència cívica en favor del CAT, hi diguessin alguna cosa. És una patètica paradoxa que sigui la conselleria d'Indústria, la de Josep Huguet, la més prepotent defensora de la E d'Espanya.

Adreça electrònica de la conselleria d'Indústria: Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la

El Singular Digital , 31/7/2007
radiocatalunya.ca , 1/8/2007
Racó Català , 2/8/2007
 
Les quatre estacions de l'amor Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 juliol 2007
Claustre del monestir de Sant Cugat
Claustre del monestir de Sant Cugat
Realment exquisit l'espectacle que el passat 20 de juliol va tancar el IV Festival de Música de Cambra al claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès. Exquisida la idea, exquisida la música, exquisida la dramatúrgia i exquisit l'escenari escollit. Vaig sortir-ne vivament impressionat per la bellesa aconseguida per Josep Ferré amb la simbiosi de música i teatre. Dvorák, Schubert, Prokofiev, Txaikovski, Britten... i Shakespeare, junts, són un regal per als sentits, però aquella nit hi va haver altres talents que sumaven: els solistes de l'orquestra, la selecció i la traducció de textos a càrrec de Josep M. Jaumà, la deliciosa dramatúrgia creada per Dolors Vilarasau i les brillants interpretacions d'Emma Vilarasau i Joan Berlanga.

Aquest no és un comentari crític en el sentit clàssic del terme -aquesta tasca, en aquest diari, la desenvolupa magníficament l'Eduard Jené-, aquest és només un text d'agraïment als artífexs de Les quatre estacions de l'amor segons Shakespeare, un espectacle meravellós construït amb sonets i fragments de les obres Treballs d'amor perdut, Els dos cavallers de Verona, Al vostre gust, Romeu i Julieta i Conte d'hivern. Quin plaer poder gaudir de prop d'aquesta actriu immensa que és Emma Vilarasau, com omple l'espai amb la seva presència, com vesteix de senzillesa el text o el gest més difícils. I quina interpretació més extraordinària la de Joan Berlanga. Quan se li reconeixerà el talent que porta a dins? Quant trigaran alguns factòtums teatrals a descobrir-lo?

Estic segur que el nou titular de Cultura –aquest era encara un preciós llegat d'Àngels Solé- farà el possible perquè la idea tingui continuïtat. Hi ha millor elogi que les paraules de la senyora que seia a la meva esquerra al final de l'espectacle? Em va preguntar si ja s'havia acabat i li vaig dir que sí. "Quina llàstima", em va contestar.

Diari de Sant Cugat , 27/7/2007
 
L'universalista de Benicàssim Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 juliol 2007
José Luis Morán, director del FIB
José Luis Morán,
director del FIB
Les declaracions de José Luis Morán, director del Festival Internacional de Benicàssim, al diari Avui són tan grotesques que no mereixen cap tipus de comentari. Però hi diré algunes coses perquè la impotència intel·lectual no justifica l'estupidesa. Quan la periodista li pregunta si s'ha plantejat portar grups que cantin en català, Morán respon que no i en diu les raons: "no crec en nacionalismes, crec més en la gent que mostra la seva cultura d'una manera més massiva perquè arribi a més gent. [...] Prefereixo donar suport als qui canten en castellà que als qui canten en èuscar, català o gallec. No es tracta de reduir, sinó de tendir a un món en què puguem comunicar-nos millor i no mirar-nos tant nosaltres mateixos".

És tota una declaració de principis, no hi ha dubte. I més tractant-se d'algú proper al PSOE. Morán és un universalista, un home superior, un d'aquests prodigis que la natura crea de tant en tant i que lògicament no tenen pàtria perquè la seva pàtria és el cosmos. Pensa -tot i que amaga aquest pensament- que hi ha llengües i cultures superiors i llengües i cultures inferiors. ¿No li recorda al lector certa ideologia centreuropea, aquest punt de vista? La llengua i la cultura dels catalans, dels bascos i dels gallecs serien inferiors i la llengua i la cultura espanyola, que són les de Morán, serien superiors. Per tant, ¿qui, llevat d'un boig, d'un pagerol o d'un retrògrad, gosaria imposar des d'un escenari unes cançons que són l'expressió musical d'una inferioritat manifesta? Per sort, hi ha nivells. I el nivell el marca la llengua espanyola, que, com sabem, és la llengua que els pobles oberts, simpàtics i comunicatius adopten libèrrimament tot avergonyint-se de la pròpia.

Diu Morán que "no es tracta de reduir, sinó de comunicar-nos millor". I, és clar, per tal de comunicar-nos millor cal reduir el nombre de llengües i cultures i deixar-ne només unes poques entre les quals, ves per on, hi ha la seva. És a dir, que, segons el director del Festival Internacional de Benicàssim, l'involucionista no és el qui vol reduir a mitja dotzena les sis mil llengües del planeta, sinó el qui malda per salvaguardar-les totes. Pobre Morán, se serveix de les paraules per amagar la seva ideologia sense adonar-se que no hi ha delator més inclement que el llenguatge.

El Singular Digital , 24/7/2007 (català)
radiocatalunya.ca , 24/7/2007 (català)
Racó Català, 25/7/2007 (català)
Berria , 31/8/2007 (euskara)
Nabarralde , 1/9/2007 (español)
 
Esquerra fora del govern de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 juliol 2007
Votació d'ERC a Sant Cugat
Votació d'ERC a Sant Cugat
El pas d'ERC a l'oposició en el govern municipal de Sant Cugat del Vallès és una decisió que probablement no ha agradat a ningú de la secció local, ni tan sols als qui amb els seus vots l'han feta realitat. La prova és que l'assemblea d'aquest partit no va ser cap camp de batalla, sinó un diàleg civilitzat en què totes les parts mesuraven sense crispació els pros i contres de les propostes alienes. És a dir, que hi havia persones disposades a canviar el seu vot si l'altra part els donava un bon argument.

S'ha de reconèixer que l'oferta de CiU, tenint en compte la seva aclaparadora victòria, no sols era generosa, sinó que, a més, era una prova de la bona entesa entre ambdós partits els darrers quatre anys. Just el contrari, val a dir-ho, del que passa en l'àmbit nacional, un àmbit en el qual CiU i ERC, amb les seves guerres fratricides, estan fent el joc a la política espanyolista del PSOE. O no és cert que la millor política de l'espanyolisme és aquella que aconsegueix dividir el catalanisme? De tota manera, també és evident que la forta davallada d'ERC a Sant Cugat aconsellava un període d'introspecció. Quan les expectatives no es compleixen, la reflexió sembla més intel·ligent que el moviment. És cert que, des del govern, ERC hauria reprès les polítiques que havia impulsat el 2003, però quina resposta donaria a aquesta pregunta: si una de les raons de la davallada ha estat la incapacitat per marcar perfil propi, com s'ho faria ara, eclipsada per la majoria absoluta de CiU?

Els gerros amb flors fan bonic i transmeten alegria, però la seva influència en una casa no va més enllà de la merament decorativa. En aquest sentit, fóra injust carregar tots els neulers a la secció local d'ERC. També hi ha pesat -i molt- el fet que el partit s'hagi convertit en el gerro amb flors del PSC en l'àmbit nacional.

Diari de Sant Cugat , 20/7/2007

Informacions relacionades:
 
La vacuïtat del mestretites Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 juliol 2007
La vacuïtat del mestretitesNo fa gaire, vaig assistir a la prèvia d'una pel·lícula nord-americana, molt ben valorada en el Festival de Sundance, que girava entorn de Francis Mark Oraval, un periodista omnipresent en els mitjans de comunicació locals. Era un set-ciències de mitjana edat, mancat d'atractiu i amb un defecte a la parla que, gràcies al fet de no tenir res a dir, havia esdevingut un funcionari enllustrat al servei dels poders locals. No li havia estat fàcil, però. Al començament del film, per tal de construir-se un personatge, el veiem davant d'un mirall assajant posats que el facin semblar interessant i inflexions de veu que aparentin profunditat de pensament. "Sóc un mestretites", es diu ell mateix, un dia, en la solitud de casa seva, "però em guanyo molt bé la vida". I té raó, el diari més important i reaccionari de la ciutat, el Morning Telegraph, li paga força bé perquè hi aboqui atacs enverinats contra el partit demòcrata. Si un dia canviés de partit, el Morning Telegraph el faria fora. Però això no passarà, perquè en Mestretites és un covard que ha trobat en la mentida i en la mesquinesa la manera de finançar-se la hipoteca. No s'enfronta mai de cara als qui li han vist el llautó. En una guerra, per exemple, seria d'aquells que disparen amagats dalt d'un arbre, però que s'escagarrinen quan veuen que l'enemic se'ls acosta sorneguer amb una armilla antibala.

El film és una sàtira ferotge de la censura moderna que, en forma de pensament políticament correcte, controla tots els mitjans de comunicació importants i estaborneix la gent. En aquest sentit, hi ha un gag molt bo quan el director del Morning Telegraph diu al cap d'opinió: "No vull periodistes, vull anestesistes!" i li pica l'ullet a Mestretites. Però els millors moments són aquells en què en Mestretites no pot evitar mostrar l'odi que sent contra en John, un escriptor que l'ignora. No suporta el seu desacomplexament, no suporta que es negui a combregar amb els poderosos a canvi de tranquil·litat i bons aliments. Per això el titlla de purista, d'ignorant, de bramador, de fanàtic, de boig, de feixista... fins que ja no sap què dir. La roïnesa i la impotència ja tenen aquestes coses. Al final veiem que en John s'ha convertit en una obsessió per a en Mestretites. Voldria fondre'l perquè deixés de posar en evidència la seva complicitat amb el feixisme del segle XXI, el feixisme que vol la gent amansida i resignada, inodora i incolora, silent i obedient, però no pot. No pot perquè, a diferència d'ell, en John no s'ha venut mai. El film s'acaba amb en Mestretites masturbant-se davant el retrat d'en John i la seva dona. És tan covard que necessita que hi aparegui una dona per no haver de reconèixer que és a John a qui desitja. El film es diu "Slag" (Escòria).

El Singular Digital , 17/7/2007
 
Culpa, no. Responsabilitat, sí Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 juliol 2007
El CEIP Ferran i Clua
El CEIP Ferran i Clua
No tenia intenció d'escriure res més sobre el famós repartiment de propaganda electoral que va fer CiU al pati de l'escola Ferran i Clua de Valldoreix, però l'article/carta que el bon amic Francesc Carbó em va adreçar divendres passat m'obliga a respondre. De fet, atès que estic d'acord amb el 99% de les coses que hi diu, no tinc gairebé res a replicar. Crec que en Carbó és una excel·lent persona i, per bé que no el conec laboralment, intueixo que és un mestre no menys excel·lent. També estic convençut de la qualitat humana i docent de la resta de mestres del centre així com del seu tracte amb els alumnes. Per això no veig a què treu cap remarcar-ho. Qui n'ha dubtat? Què hi té a veure, això, amb els reprovables fets electorals de CiU?

Tota escola és sempre responsable d'allò que hi passa mentre els infants són a dins. Parlo de responsabilitat, no de culpa. Si un nen pren mal a l'interior del recinte és possible que la culpa sigui seva per jugar en un lloc inadequat, però la responsabilitat sempre serà del centre. Doncs bé, el repartiment de propaganda electoral dins el recinte de l'escola Ferran i Clua és un fet que ha perjudicat el seu bon nom. I és CiU qui l'ha perjudicat. Per això no s'entén que, transcorreguts dos mesos dels fets comentats, l'escola no hagi fet encara cap comunicat oficial blasmant aquest partit. Ha preferit el silenci, i qui calla consent.

Queda clar, per tant, que els qui han involucrat l'escola en aquest afer han estat Convergència i Unió i la mateixa escola. Convergència i Unió, pel seu comportament; l'escola, per no blasmar Convergència i Unió. També sobta veure tanta energia en escrits corporativistes contra mi i cap ni un contra Convergència i Unió. Curiós, si més no, i també eloqüent. Però bé, pel respecte que em mereix en Francesc Carbó, no diré res més.

Diari de Sant Cugat , 13/7/2007
 
La Vanguardia nacional espanyola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 juliol 2007
La Vanguardia
17 de juny del 2007
Crec que ha arribat el moment de contraatacar la tradicional hispanoaddicció que destil·len les pàgines de La Vanguardia i d'advertir als seus reaccionaris propietaris i directius que la croada que han desfermat per tal d'espanyolitzar la presència catalana a la Fira de Frankfurt marca el límit. I és que els interessos de La Vanguardia, ja ho sabem, són obertament oposats a la recuperació dels drets nacionals de Catalunya; cosa que subordina les seves vendes a una consciència nacional catalana com més baixa millor. D'aquí que no escatimi esforços a l'hora d'espanyolitzar la projecció exterior del país i de boicotejar la normalització de la seva llengua. És lògic: si a Catalunya la gent compra diaris en català amb la mateixa naturalitat que a Espanya els compren en espanyol o a França en francès, qui comprarà La Vanguardia?

Wolf Daerr
Wolf Daerr,
cònsol alemany
de Barcelona
El drama de La Vanguardia és que els seus lectors van desapareixent dia rere dia per raons biològiques i les seves pàgines no desperten el més mínim interès entre el jovent que llegeix. I si a això hi afegim que la consciència nacional creix justament per la banda dels joves, el futur del vaixell insígnia de l'espanyolisme català conservador té un futur ben magre. Aquell lector de sempre, subscrit a La Vanguardia per tradició -"perquè a casa sempre hem tingut La Vanguardia"-, és ja una espècie en extinció. "És un bon diari", dirà algú. "Bo, en quin sentit?", cal preguntar. És bo professionalment, informativament, ideològicament? De què ens serveix una notícia ben elaborada i redactada si el missatge que ens transmet és ideològicament manipulador com el de Frankfurt 2007? Ha hagut de ser el cònsol alemany de Barcelona, Wolf Daerr, qui desautoritzés públicament La Vanguardia per mentir dient que la convidada a Frankfurt és Catalunya quan en realitat ho són les lletres dels Països Catalans.

La Vanguardia
2 d'abril del 1959
Per altra banda, són millors professionals els periodistes i col·laboradors de La Vanguardia que els de l'Avui o els d'El Punt? Quants cops han comprat l'Avui o El Punt, els qui els menyspreen? No estic fent un panegíric indirecte d'aquests diaris, se'ls podrien fer força retrets, però ningú no els pot acusar de botiflers. Justament allò que sempre ha estat La Vanguardia. L'únic que passa és que ara les coses estan canviant i encara ho faran més. A La Vanguardia se la pot pressionar perquè publiqui en català, però el problema no és la llengua. El problema és el diari. Per tant, el millor que poden fer aquells catalans que s'adonen de la contradicció que suposa comprar La Vanguardia i voler una Catalunya sobirana és deixar de comprar-la.

El Singular Digital , 10/7/2007
Racó Català , 11/7/2007
 
7.200 litres de desídia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 juliol 2007
7.200 litres de desídiaDavant de casa meva, a Sant Cugat del Vallès, a tocar del conegut establiment de La Fauna, hi ha una font. És una font molt útil, sobretot a l'estiu, tant per als infants que juguen al parc del costat com per als vianants que hi passen o per als gossos que hi passegen amb l'amo. Dissabte passat, però, la font es va espatllar -o la van espatllar-, i el tancament va deixar de funcionar fent que l'aigua ragés i ragés ininterrompudament. Com que desconec en quin moment es va produir el fet, em limitaré a explicar què va passar després.

Cinc minuts abans de les dues de la matinada, en sortir a la terrassa, m'adono que la font està oberta i decideixo baixar a tancar-la -ja ho he fet altres vegades-, però m'espero una mica confiant que sigui un vianant qui ho faci. Quan, força decebut, ja estic a punt de baixar, perquè els qui passen es limiten a mirar-se-la amb indiferència, veig que un home intenta tancar-la i no pot. I també ho intenten debades dues o tres persones més. Atès que és evident que està espatllada, telefono a la policia municipal i m'identifico com a veí. Em responen que ja prendran mesures, però a les tres, quan me'n vaig a dormir, encara no ha vingut ningú. I el que és pitjor, l'endemà al matí, a les nou tocades, la font continua rajant a doll. Només mitja hora més tard, a 2/4 de deu, quan torno a mirar, veig que la font ha deixat de rajar. En total, han transcorregut set hores i mitja entre la meva trucada i el tancament. És a dir, que, tenint en compte que una aixeta convencional aboca uns 16 litres per minut, s'han malbaratat, pel cap baix, 7.200 litres d'aigua. Això, sota la responsabilitat d'un ajuntament que promou el Pla d'acció de l'Agenda 21 per a l'estalvi i l'optimització de l'aigua. Què hi diu, de tot plegat, Marta Subirà, responsable de Medi Ambient i Valors Cívics?

Diari de Sant Cugat , 6/7/2007
 
El debat d'Esquerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 juliol 2007
El debat d'EsquerraEsquerra Republicana està immersa en un debat intern molt interessant que pot ser determinant per al futur nacional de Catalunya. Si triomfa l'estratègia del possibilisme disfressada de seny que tant s'havia criticat a CiU, la diàspora de votants -especialment de la franja més jove- serà inaturable. Si triomfa el compromís de fer de Catalunya un nou Estat europeu en el termini màxim de quinze anys, la collita de vots -amb els joves al capdavant- pot ser espectacular.

Carod, per tant, parla entenimentadament quan diu que "volem arribar a la sobirania, fixant diverses etapes, encara que cada etapa no pot ser un terratrèmol ni una possibilitat de retrocés". Completament d'acord, sempre, és clar, que aquestes etapes es fixin de debò i tinguin, a més d'un nom, una data concreta. És a dir, sempre que el full de ruta el marqui Esquerra i no el PSOE. Abans d'això, però, caldrà que Esquerra reconegui el fracàs de l'estratègia basada en la confiança dipositada en José Luis Rodríguez Zaparero -l'home que "entén Catalunya"-, i verbalitzi dues evidències: que Zapatero és un dels més grans farsants que ha tingut mai la política espanyola i que l'anomenada "darrera oportunitat" que la formació republicana ha donat al PSOE ha resultat tan improductiva com era d'esperar.

Cal, per tant, que la direcció d'Esquerra escolti sense acritud l'opció liderada per Joan Carretero. Em sembla que, si més no, hi ha quatre bones raons per fer-ho. Una, perquè Catalunya no es pot permetre el trencament d'Esquerra Republicana; dues, perquè el desencís i el sentiment de frustració no paren de créixer a tot el país; tres, perquè no es pot ser tan ingenu de pensar que José Montilla, el delegat del PSOE a Catalunya, s'enfrontarà a Madrid amb ell mateix; i quatre, perquè és Esquerra Republicana qui paga dia rere dia el cost de totes les accions de govern del PSC. Les bones, perquè les capitalitza el PSC; les dolentes, perquè és Esquerra qui li ha lliurat el poder. És injust, però és així. No ho havien previst, això, els estrategs? En tot cas, que aquesta situació sigui injusta, no treu que sigui absolutament real. I és aquesta realitat la que està dient a crits que l'estratègia ha tocat fons.

El Singular Digital , 3/7/2007
 
Viena i la clau de l'èxit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 juny 2007
VienaHe estat dos cops a l'establiment que Viena va obrir el passat 11 de juny a la plaça Lluís Millet de Sant Cugat i n'he quedat gratament impressionat. Quina llàstima que siguin poques les empreses del seu ram que tinguin uns principis tan ferms com els d'aquesta firma de Sabadell. I és que Viena és una empresa emblemàtica a Catalunya per diferents raons, i totes importants: per la qualitat dels seus productes -el New York Times ha qualificat la seva flauta de pernil ibèric com "probablement el millor entrepà del món"-, per la tria dels edificis històrics on s'allotja i per la selecció del personal que hi treballa. Fixem-nos que es tracta de tres preceptes empresarials que són la base del triomf: el contingut, el continent i el servei. Doncs bé, Viena els compleix tots tres amb escreix perquè va més enllà de la legítima voluntat de negoci de tota cadena de menjar ràpid.

Viena de Sant Cugat
Viena de Sant Cugat
Però la raó d'aquest article no és fer una glosa d'uns valors que haurien de ser obvis en el món del comerç, sinó destacar la sensibilitat de Viena com a element indestriable del seu èxit. Em refereixo a la costosa restauració del quasi centenari edifici de Can Maristany -que tothom admira abans d'entrar-hi-, a la música clàssica que sona de fons a l'interior de l'establiment i al fet que totes les persones que atenen el públic, siguin d'on siguin, parlen el català. És així, amb això últim, com Viena, a més de demostrar el seu respecte per la llengua catalana, contribueix a fer-la tan necessària per treballar a Catalunya com pugui ser-ho l'espanyol per treballar a Espanya o el francès per treballar a França. En aquest sentit, s'agraeix que Viena no cometi el gravíssim error de concedir franquícies. Perdria per sempre el control de marca i deixaria de ser tot allò que ara és: una empresa modèlica i compromesa amb el país.

Diari de Sant Cugat , 29/6/2007
 
Censura franquista a Frankfurt Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 juny 2007
Biel Majoral
El cantautor Biel Majoral
Qui ens havia de dir que 32 anys després de la mort de Franco, amb un govern format per lluitadors antifranquistes i d'esquerres, assistiríem a un fet escandalós només propi d'aquell règim. No ens ho podia dir ningú, és clar, perquè ningú no podia sospitar el grau de baixesa moral a què són capaces d'arribar determinades persones quan tasten una engruna de poder. Ara ja ho hem vist. Ara ja hem vist que els mateixos que es vanten d'haver-se esgargamellat cridant "llibertat d'expressió!" en el concert de Raimon al campus de l'Autònoma, el 30 d'octubre de 1974, són els mateixos que avui tapen les boques dels nostres cantautors a la Fira de Frankfurt.

Joan Ollé
Joan Ollé
Així és com Joan Ollé, responsable de l'espectacle inaugural que tindrà lloc el proper 9 d'octubre, ha gosat censurar dues cançons que havien d'interpretar Biel Majoral i Marina Rossell: Jo sóc català, un poema patriòtic que el mallorquí Pere Capellà va deixar inacabat per tal que fóssim nosaltres els qui ho féssim, i Els Segadors, l'himne nacional de Catalunya. L'argument del censor? Doncs que les cançons escollides per Majoral i Rossell "no s'ajusten al paisatge que volem mostrar". "No volem cançons reivindicatives", ha afegit l'autòcrata. I és que el paisatge que l'espanyolisme català d'esquerres vol mostrar ha de ser glamurós, tan glamurós com els modelets de María Teresa Fernández de la Vega. Per això han dissenyat una imatge de Catalunya que s'assembli al paisatge idíl·lic que el príncep Grigori Potemkin preparava a Caterina de Rússia quan viatjava pel país, la imatge d'una Catalunya cofoia, ufanosa i feliç que no té res a envejar a la d'Adam i Eva al Paradís.

Em sembla que la nostra classe política no s'adona de la gravetat dels fets. Deu ser que els troba normals. Deu trobar normal que el govern digui als cantautors què poden cantar i què no, deu trobar normal que un comissari polític vetlli perquè no es digui que Catalunya és una nació subordinada, deu trobar normal que un govern que es diu "catalanista i d'esquerres" prohibeixi el text d'un poeta i dramaturg represaliat pel franquisme, deu trobar normal que l'himne nacional de Catalunya sigui prohibit com si fóssim al 1960.

Només unes preguntes: No hi té res a dir, Esquerra Republicana com a partit de govern responsable de Cultura? N'és conscient del lloc escandalós en què la deixen aquests fets, si no desautoritza immediatament Joan Ollé? I què hi diuen CiU i ICV? Com pensen justificar el seu silenci còmplice? Ho responia Raimon a l'Autònoma: "de vegades la pau tanca les boques i lliga les mans".

El Singular Digital , 26/6/2007
 
Massa contradiccions Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 juny 2007
És evident que el repartiment de material electoral fet per CiU a l'escola Ferran i Clua de Valldoreix, arran de les municipals, ha tingut força rebombori, sobretot per les contradiccions de les parts implicades. Les resumiré aquí per tal que el lector tregui les seves conclusions.

Massa contradiccionsDes del Fòrum Sant Cugat van demanar a Xavier Boix, alcaldable per ICV, aquesta precisió: "Em pot confirmar si és veritat que el passat dijous o divendres membres de CiU van entrar al pati del Ferran i Clua repartint propaganda electoral?". Resposta: "Doncs sí, jo mateix me'ls vaig trobar quan anava a buscar la meva filla. [...]  La incursió al pati de l'escola de Jordi Joly i de Marc Monells, repartint propaganda directament als nens, i la imatge de Joly donant-li un sudoku i una postal de Recoder a la meva filla, dins el pati de l'escola, em va molestar força".

Dies després, des d'aquest diari, Marc Monells, respon: "Qui va entrar al col·legi només vaig ser jo i, per tant, ell diu una mentida. Certament, érem a la porta repartint material electoral als pares [...] però en cap cas es va entrar dins el recinte". Els mestres, per la seva banda, diuen que "els fets descrits no van tenir lloc dins el recinte", però, curiosament, reconeixen que el conserge es va adreçar als repartidors i "els va recriminar el que estaven fent i els va convidar a abandonar el recinte". En què quedem? Van entrar al recinte o no hi van entrar? Els mestres del Ferran i Clua, en lloc de rentar-se les mans i de donar lliçons de periodisme, el que haurien de fer és recordar que la seva responsabilitat sobre els infants no acaba a les 5 de la tarda, sinó quan no en queda cap, d'infant, a dins. Tot el que hi passa, per tant, absolutament tot, és responsabilitat seva, no només del conserge. Culpabilitat de CiU, responsabilitat del Ferran i Clua.

Diari de Sant Cugat , 22/6/2007
 
La Fiesta nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 juny 2007
La Amb la celebració d'una nova corrida a la Monumental, Barcelona ha estat escenari d'un espectacle patètic aquest cap de setmana; especialment per la hipocresia política que suposa declarar-se ciutat antitaurina l'any 2004 i organitzar curses de braus el 2007. Hom dirà que una cosa és la declaració oficial feta per l'Ajuntament i una altra la legislació de la Generalitat. És cert. Però també ho és que totes dues institucions estan governades pel mateix partit, el PSC, un partit que, no fa gaire, va tenir un enfrontament amb ERC al govern municipal per aquesta qüestió. I és que el PSC és el garant a Catalunya de la simbologia nacional espanyola, fins i tot de la més execrable: la Fiesta nacional. La hipocresia, per tant, consisteix a tenir una llei aprovada pel Parlament -la Llei de Defensa dels Animals- i permetre, alhora, la celebració d'espectacles en què els animals són torturats fins a la mort. La hipocresia consisteix a tenir competències plenes per prohibir la tortura i no exercir-les. La hipocresia consisteix a fer un redactat que parli de protegir els animals i, alhora, sabent que la Monumental data del 1913, admetre en lletra menuda que podran ser torturats en places construïdes abans del 1988.

El turment d'un ésser viu no ha de ser mai un espectacle plaent per a cap col·lectivitat humana que es consideri evolucionada. Per això no té cap sentit que els defensors de la Fiesta intentin desacreditar la resta del món argumentant que no es pot ser antitaurí i menjador de carn al mateix temps. No té cap sentit perquè -si bé és cert que els vegetarians demostren ser molt més conseqüents amb els seus principis- no és el mateix alimentar-se que torturar. Llevat, és clar, que algú alimenti el seu esperit amb la tortura o que consideri que el menjar no és prou nutritiu sense el patiment previ del menjat.

Tanmateix crida l'atenció que aquells que de les curses de braus en diuen art -així és com justifiquen el plaer visual que experimenten amb el patiment aliè-, parlin sempre de lluita noble i justa entre l'home i la bèstia. Ignoren, segurament, que la bèstia de què parlen té el cervell d'un canari i que, per tant, és una ridiculesa vantar-se de ser més intel·ligent que un brau. En tot cas, estaríem parlant de la mateixa noblesa i de la mateixa justícia que hi hauria en la lluita entre una persona normal i un deficient mental. Espanya s'ho hauria de fer mirar, francament. És bastant patètic tenir com a Fiesta nacional el paradigma de la covardia.

El Singular Digital , 19/6/2007 (català)
Racó Català , 21/6/2007 (català)
eurotribune.eu , 20/8/2007 (català, español, français)
 
El terrorista passiu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 juny 2007
Papereta d'ANBEl que ha succeït al País Basc en aquestes passades eleccions ha estat realment escandalós. Només un Estat amb un gran dèficit de cultura democràtica hauria anat tan lluny en la discriminació d'un partit polític com ha fet l'Estat espanyol amb Acció Nacionalista Basca. Resulta inconcebible que una societat que s'autodefineix com un Estat de dret pugui ni tan sols tenir la pensada d'il·legalitzar una formació política en funció de quines siguin les persones que recomanin votar-la. Quin patètic contuberni de ments obtuses pot arribar a prendre una decisió d'aquesta mena? Sí, ja sabem que el pretext oficial per justificar aital decisió és que va ser Batasuna qui va demanar el vot per a ANB. Però, i què? No pot tenir opinió, Batasuna? També és delicte opinar? A més, no havíem quedat que Batasuna ha estat il·legalitzada i que, per tant, no existeix? A què treu cap tanta por davant una cosa inexistent? Són moltes preguntes, certament, però encara podríem afegir-hi alguna més. Per exemple, què passaria si Batasuna demanés un dia el vot per al Partit Popular o per al Partit Socialista? Serien també il·legalitzats, aquests partits? Algú respondrà que no per la senzilla raó que aquests partits, a diferència de Batasuna, han condemnat la violència. Però tampoc aquesta argúcia és vàlida, atès que no estem parlant de Batasuna, sinó d'ANB, i ANB sí que l'ha condemnada. És més, va ser Pernando Barrena qui va demanar el vot per a ANB; i Pernando Barrena, com ho demostra la llibertat de què gaudeix, no és una persona il·legal ni ha comès cap acte terrorista. Com s'explica, aleshores, que es vegi privat del seu dret a opinar i a demanar el vot per a qui li plagui?

Doncs s'explica perquè la voluntat política d'acabar amb la violència és inferior a la voluntat de mantenir la unitat d'Espanya. La unitat d'Espanya -que com tota persona culta sap va començar amb el Big Bang- és matèria sagrada i la defensa d'allò sagrat, és lògic, està per sobre de l'Estat de dret i dels Drets Humans. És, per tant, la defensa de la unitat d'Espanya -només això- allò que ha mogut el PSOE i el PP, amb el suport de CiU, a crear la Llei antiterrorista i la Llei de partits, dues lleis la sola existència de les quals ja contradiu la democràcia que suposadament haurien de defensar. Quant a les víctimes..., de les víctimes només sembla importar-los la rendibilitat política de les seves llàgrimes i la canalització electoralista de l'odi legítim que aquestes senten envers aquells que els han pres un ésser estimat. Res més. Saben perfectament que les mesures policíaques no acabaran amb el conflicte, però aquí radica la perversitat del seu programa: mentre ETA existeixi, Espanya podrà continuar parlant de "violència al País Basc" i mentre hi hagi risc de violència hi haurà excusa per il·legalitzar tots els qui s'identifiquin amb els objectius independentistes dels etarres per bé que no pas amb la seva manera d'assolir-los. Del que es tracta, en definitiva, és de frenar, o si més no dilatar, la inevitable descomposició d'una Espanya impossible, una Espanya que sols té cabuda en els delirants somnis nacionalistes de socialistes i populars. Això és l'únic que de debò els importa. Per això no proposen la unitat d'Espanya, senzillament la imposen. I en aquesta imposició hi ha una recerca patètica d'eternitat, un crit desesperat de dolor davant l'evidència del seu fracàs imperial.

Així les coses, és difícil que l'anomenat procés de pau fructifiqui. Per això caldria que la E que integra les sigles del PSOE no fos un obstacle per a la solució del conflicte i que la pressió del PP deixés de ser una coartada per a la dilatació del temps. Altrament, haurem de concloure que el PSOE està més interessat en la retenció del poder que en la consecució de la pau. Això és, si més no, el que traspuen les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero a Vitòria en el sentit que "amb violència no hi ha procés". Però, quin procés? Fins l'atemptat de Barajas, hi va haver nou mesos de treva permanent sense que el govern espanyol mogués un sol dit. Fins i tot va arribar a vantar-se'n. I ara, també a través de Zapatero, el govern espanyol afirma que amb ANB s'ha aplicat la Llei de partits "al peu de la lletra". Ni una paraula, això no obstant, sobre la incongruència de vetar la meitat de les llistes electorals d'aquesta formació històrica malgrat que, com ja hem dit, sí que ha condemnat explícitament la violència.

Sobre aquesta qüestió, a més, es poden fer diverses consideracions. Per exemple, que la Llei de partits és una aberració jurídica sols concebible en un règim dictatorial i que el seu manteniment no té cap altre objectiu que impedir que l'esquerra independentista basca tingui representació parlamentària; d'aquí que el Partit Popular, contràriament, no sigui il·legalitzat per negar-se a condemnar el franquisme. Té gràcia, en aquest sentit, que n'hi hagi prou amb la petició de vot de Barrena per estudiar la il·legalització d'ANB i en canvi no es faci el mateix amb el PP quan Ricardo Sáenz de Ynestrillas, condemnat per terrorisme, demana el vot per a aquesta formació. I també resulta curiós que el govern espanyol es vanti de complir la llei "al peu de la lletra" quan ell mateix la incompleix impedint l'apropament de presos. Però, com deia al començament, el més greu és que quelcom tan antidemocràtic com la Llei de partits pugui passar per sobre de la Llei electoral fins al punt de criminalitzar una formació política segons l'opinió que tingui d'ella una persona determinada. Estem parlant, per tant, d'una cosa molt més perillosa que la conculcació de la llibertat d'expressió, estem parlant de la institucionalització del delicte d'opinió. Se n'adona, el lector, del què això significa? Significa la criminalització del pensament i la creació d'una nova figura delictiva: el terrorista passiu. És a dir, qualsevol de nosaltres.

Manifestació ANB
Manifestació contra la il·legalització d'ANB

Berria , 25/5/2007 (euskara)
Nabarralde , 25/5/2007 (español)
El Triangle , 4/6/2007 (català)
Deia , 6/6/2007 (español)
Gara , 1/7/2007 (
español)
 
És sorda, la videovigilància? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 juny 2007
És sorda, la videovigilància?Fa de bon llegir que la comissaria dels Mossos d'Esquadra a Sant Cugat disposarà de càmeres de videovigilància a totes les dependències a partir del juny del 2008. Ben mirat, no s'entén gaire que calgui esperar tant per disposar d'una cosa tan simple destinada a garantir els drets humans -les pistoles, les porres i el famós punxó hi són des del primer dia, oi que sí?-, però és bo saber que aquests drets tindran l'inquietant ull de la càmera com a aliat. Això és important en un Estat com l'espanyol, que apareix any rere any a les llistes de l'ONU i d'Amnistia Internacional entre els països que practiquen la tortura. En aquest sentit, recordem la sentència del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, del 2 de novembre de 2004, condemnant l'Estat espanyol a indemnitzar amb 8.000 euros cadascun els quinze independentistes torturats el 1992, arran de l'anomenada operació Garzón, i a pagar els costos legals del procés, valorats en 12.000 euros.

Aquest dimecres, precisament, a l'Espai Terra Dolça de Sant Cugat, es va celebrar un acte titulat "Silenci: aquí es tortura" amb la presentació de l'informe 2006 sobre els maltractaments a l'Estat espanyol, a càrrec de dues representants de l'Associació contra la Tortura, i la projecció d'un documental impressionant sobre aquesta qüestió. Les càmeres, per tant, ja ho hem vist, són vitals per garantir els drets de les persones. Ho són les càmeres i ho és el so. Per això la pregunta és pertinent: per què són sordes les càmeres de les comissaries? Per què tenen desactivat el micròfon i només ofereixen imatges mudes? No compten les agressions verbals? No compten l'assetjament psicològic i els insults racistes o ideològics? Quin misteri. Joan Saura ens haurà d'explicar per què no podem sentir allò que veiem.

Diari de Sant Cugat , 15/6/2007
 
No és cert que Núria Pòrtulas estigui en llibertat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 juny 2007
GironaNo és cert que Núria Pòrtulas estigui en llibertat. No ho està. L'únic que ha fet l'Audiència Nacional espanyola ha estat una operació de maquillatge destinada a treure's la pressió social del damunt i, de passada, fer un favor a Joan Saura i a Joan Boada, conseller i director general d'Interior, respectivament, que temps enrere es declaraven enemics aferrissats de la Llei antiterrorista, per ser contrària als Drets Humans, i que ara l'apliquen fins i tot vulnerant la presumpció d'innocència de les persones. Aquest és el cas de Núria Pòrtulas, una noia contra la qual Saura i Boada han estat incapaços d'aportar la més mínima prova que permeti retenir-la a la presó després d'haver-la presentat com una perillosíssima fabricant de bombes. Estem parlant, per tant, d'una farsa que es fa encara més palesa en la flagrant contradicció entre l'informe del fiscal, que explicita que "no hi ha perill de fugida", i el fet que no se li permeti sortir de l'Estat tot obligant-la a presentar-se cada dia al jutjat de Girona. Cosa que significa que ni tan sols no podrà fer una casolana ascensió al cim del Pedraforca, ja que el marge de temps no li ho permetria.

El pla dels dèspotes, és clar, és que un dia, davant la manca de proves, el cas sigui arxivat en silenci i que la gent oblidi els noms de Saura i Boada com a responsables de l'empresonament i de l'escarni d'una persona innocent. Però s'equivoquen. El que han fet és tan greu que els serà impossible eludir-ne les conseqüències mediàtiques. On són les bombes, senyors Saura i Boada? On són les proves que havien de tancar vint anys Núria Pòrtulas a la presó? Què hipòcrites i que covards. Quines nàusees que em produeix el fet de saber que hi ha gent així al govern del meu país. Estem parlant de dues persones que pertanyen a ICV, un partit que fa proclames sobre els Drets Humans cada deu minuts i que, alhora, no té escrúpols a aplicar una llei que fins no fa gaire deien que els vulnerava. Qui ens ho havia de dir: la immaculada ICV al servei del vell Tribunal de Orden Público franquista rebatejat com Audiència Nacional... Deu ser que no hi ha principi prou sòlid que resisteixi el seu afany de poder.

El Singular Digital , 12/6/2007
 
Greuges electorals Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 juny 2007
Terra DolçaEn aquestes passades eleccions, Sant Cugat ha estat escenari d'un seguit d'irregularitats que no han de quedar silenciades malgrat el pes indiscutible de la victòria de Convergència i Unió. I no em refereixo només a l'ocupació feta per la formació nacionalista espanyola Ciudadanos dels espais electorals reservats al Partit Republicà Català -la denúncia es troba en mans de la Junta Electoral de Zona de Terrassa-, ni tampoc a la marginació que ha patit la CUP en ser-li denegats els permisos per fer actes polítics a Mira-Sol i a la Floresta, sinó al fet que s'hagi prohibit a l'Espai Gastronòmic i Cultural Terra Dolça la celebració, a la plaça de Pere San, del seu segon aniversari amb l'excusa que el propietari, Guim Pros, candidat de la CUP, podria haver-se'n aprofitat per fer campanya electoral. Increïble. És cert que l'argument legal per a la denegació del permís parlava de qüestions burocràtiques, però també ho és que van ser fonts ben informades de l'Ajuntament les que van filtrar-ne l'argument real. Ens trobem, per tant, davant d'un judici d'intencions, una pràctica habitual en règims totalitaris, però inadmissible en el nostre sistema polític.

Pati CEIP Ferran CluaAquestes maneres tan properes al caciquisme, per altra banda, es fan encara més evidents quan els qui es dediquen a fer judicis d'intencions són els mateixos que -com va veure Xavier Boix, d'ICV, quan anava a recollir la seva filla-, van entrar al pati de l'escola Ferran i Clua -sí, al pati- repartint sudokus i postals de Lluís Recoder a nens i nenes. Aquest reprovable comportament, però, mai no s'hauria produït sense la complicitat dels mestres, per la qual cosa cal concloure que hi ha hagut una gravíssima connivència entre CiU i la direcció del centre en la instrumentalització dels infants. Quina manera més trista d'embrutar una victòria.

Diari de Sant Cugat , 8/6/2007
 
La decisió de Jordi Portabella Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 juny 2007
La decisió de Jordi PortabellaLa decisió de Jordi Portabella de situar Esquerra Republicana a l'oposició, a l'Ajuntament de Barcelona, ha estat un acte d'intel·ligència política. Ho ha estat per dues raons. Una, perquè entre el poder i la dignitat ha escollit la dignitat; i dues, perquè ha sabut materialitzar en l'àmbit municipal allò que els seus votants desitgen cada cop més en el nacional. Per això, si no comet cap error, Portabella traurà una gran rendibilitat d'aquesta decisió, ja que no sols ha estat el primer a desempallegar-se del llast que suposa per a Esquerra fer costat al PSC, també ha aconseguit un aval que li serà molt útil quan arribi l'inevitable trencament entre aquestes dues forces polítiques.

Caldrà, això sí, que Portabella no caigui en el parany de sucumbir a les pressions d'un òrgan tan actiu de l'espanyolisme militant com és La Vanguardia, que l'acusa d'"irresponsable" i d'"impulsiu", i als cants de sirena del PSC i d'ICV basats en la "governabilitat". Seria molt greu que, amb qualsevol excusa, Portabella es plantegés l'entrada al govern municipal dintre d'un temps. Si ho fa, si finalment abandona l'oposició i entra al govern barceloní, ja sigui al cap de sis mesos o d'un any, haurà cavat la seva fossa política. La seva i la del seu partit a Barcelona. Es convertirà en la riota de tothom i reafirmarà la campanya de La Vanguardia -ja és hora que la gent catalanista que compra aquest diari per tradició familiar deixi de fer-ho i es passi a l'Avui o a El Punt- en el sentit que els republicans són una formació que renuncia als seus principis a canvi de poder.

Esperem que s'imposi el seny i que la decisió de Portabella sigui el preàmbul d'una profunda reflexió en el si d'ERC que la faci reaccionar davant la fuita de vots que li suposa haver-se convertit en la coartada catalanista de l'espanyolisme. Aquest paper ja el fa molt bé ICV, una formació que no té cap altra aspiració en aquesta vida que ser reconeguda com la germana verda del PSC. D'Esquerra, en canvi, se n'espera alguna cosa més. Dupond i Dupont, metafòricament, són bessons, no trigèmins.

El Singular Digital , 5/6/2007
Racó Català , 8/6/2007
 
L'ajuntament de Recoder Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 juny 2007
Lluís RecoderEn primer lloc, cal felicitar Lluís Recoder i Convergència i Unió per l'amplíssima victòria obtinguda en aquestes eleccions municipals. Han passat de 10 a 14 regidors i han assolit la majoria absoluta, cosa que els deixa les mans lliures per governar sols. És un èxit que, no per esperat, té menys valor. I dic esperat, perquè suposo que no ha constituït cap sorpresa per a ningú el triomf de CiU a Sant Cugat. Una altra cosa és, és clar, l'espectacularitat de l'increment, fins al punt de marcar una distància de 10 regidors amb relació al seu adversari més immediat.

Lluís Recoder, amb les seves formes amables i mesurades i amb una capacitat extraordinària per no entrar en el cos a cos del debat quotidià, s'ha convertit en un alcalde gairebé imbatible que només la política nacional podria apartar del consistori. Cosa, per cert, força probable a mitjà termini, si tenim en compte que pot esdevenir el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat si Artur Mas pateix un nou fracàs electoral. Però hi ha altres elements que han afavorit la victòria esclatant de CiU a Sant Cugat, més enllà del carisma de Recoder i del fet que Raül Grangé, el candidat d'ERC, fos un rostre nou en la política local, i un d'ells és el càstig que molts votants han infligit als republicans per haver lliurat la presidència del país al delegat del PSOE a Catalunya. Amb CiU no hi havia horitzons nacionals, només allò tan pusil·lànime de "anar passant", però hi havia una certa consciència nacional. Ara, amb el poder absolut del PSC a totes les institucions, hem convertit Catalunya en quatre províncies espanyoles governades des de Madrid.

ERC faria bé de prendre nota del vot jove que ha perdut –un dels seus millors actius- en benefici de la CUP. No n'hi ha prou de parlar d'independentisme, cal també no lliurar el país a l'espanyolisme.

Diari de Sant Cugat , 1/6/2007
 
El triomf del desencís Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 maig 2007
El triomf del desencís
La política catalana, un guirigall infantil
Una de les coses que més molesta a la ciutadania és l'actitud dels partits polítics immediatament després de saber-se el resultat de les eleccions. Tots, absolutament tots, es presenten com a triomfadors encara que les xifres palesin que han davallat amb relació als comicis anteriors. És cert que n'hi ha que admeten l'evidència, però ho fan amb la boca petita convençuts que és la millor manera de mantenir alta la moral dels votants i de mostrar-se dignes davant l'adversari. És tanta la por que tenen a reconèixer els errors comesos, és tan forta la paràlisi que els tenalla a l'hora d'elaborar un full de ruta que albiri nous horitzons, que l'elector té la sensació d'estar veient sempre la mateixa obra representada per diferents intèrprets. Això explica el rècord d'abstenció en aquestes eleccions municipals. Què esperaven, després d'haver frustrat els anhels expressats en la manifestació del 18-F o en l'Estatut del 30 de setembre? Què esperaven, si ja és un fet que no sols tenim un Parlament de fireta sinó que persistirà l'espoliació fiscal i que serà Madrid qui continuarà controlant la xarxa ferroviària, les costes i els aeroports de Catalunya?

Aquesta és l'arrel de la immensa frustració que provoca avui dia el discurs polític en la ciutadania en general i en la gent jove en particular. En aquest sentit, en el de la gent jove, Esquerra Republicana, tot i haver aconseguit un increment global de tres-cents regidors, hauria de reflexionar sobre l'ascens que la CUP ha experimentat a costa seva en poblacions com Berga, Manresa, Mataró, Molins de Rei, Vic o Vilafranca del Penedès. Però també, en altres aspectes, hauria de reflexionar Convergència i Unió, que tot i haver guanyat tres nous regidors a Barcelona, continua essent incapaç de governar la capital de Catalunya alhora que ha perdut Tarragona. I naturalment també ho haurien de fer el PSC i ICV, que és com dir Dupond i Dupont, dos partits que van per la vida proclamant-se catalanistes i de progrés, però que no tenen cap més objectiu que emmirallar Catalunya amb Extremadura o Múrcia en lloc de fer-ho amb les nacions políticament lliures i reconegudes del món.

Em temo, però, que no hi haurà reflexió per part de ningú. És més fàcil blasmar l'adversari que admetre les pròpies contradiccions. Per això hem convertit la política catalana en un guirigall infantil farcit d'acusacions mútues que no tenen cap més objectiu que dilatar el temps tant com es pugui per no haver d'afrontar la pregunta més temuda de totes: si Catalunya és una nació adulta, què hi fa sotmesa a Espanya?

El Singular Digital , 29/5/2007
Racó Català , 1/6/2007
 
Difamadors de Núria Pòrtulas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 maig 2007
El passat 15 de maig es va celebrar al Casal de Joves TorreBlanca un acte de divulgació del cas Núria Pòrtulas, l'educadora social de Sarrià de Ter que, des de fa gairebé quatre mesos, es troba en presó preventiva a Soto del Real acusada de terrorisme sense cap prova que demostri la seva culpabilitat. Per explicar-ne la situació, tant des del punt de vista humà com jurídic, van venir a Sant Cugat Ariadna Monerris i Tomàs Omedes, cosins germans de la Núria, David Fernández, expert en moviments socials, i Benet Salellas, l'advocat encarregat del cas. L'acte va ser molt oportú perquè, just un dia abans, alguns diaris, casualment, havien publicat una notícia filtrada per la conselleria d'Interior amb titulars incriminadors contra Núria Pòrtulas. Només la lletra menuda matisava que cap de les conjectures fetes pels Mossos d'Esquadra, dirigits per Joan Boada, permet deduir que Pòrtulas sigui una terrorista. En l'acte, també es va fer palès el galdós paper d'ICV en aquest afer, un partit que anys enrere blasmava la llei antiterrorista i que ara l'aplica amb el millor estil d'Ángel Acebes.

ICV, però, no està sola; compta amb el PP com a aliat. Segons aquest últim, l'acte no s'hauria d'haver celebrat perquè no s'ha de "donar protagonisme a certes persones que, si no són delinqüents, cap, com a mínim, la possibilitat que ho siguin". Fins i tot ha afegit que ha estat "un mal exemple per a la joventut de la ciutat". És el discurs propi dels qui, com deia Ovidi Montllor, "no els agrada que la gent enraoni, pensi o escrigui", i és lògic perquè el pensament fa lliure la gent i la llibertat és el gran enemic de l'absolutisme. A desgrat del PP, però, la sala del Casal era plena de gent de totes les edats que va parlar amb llibertat, justament allò que mai no es podria fer si governés el Partit Popular.

Difamadors de Núria Pòrtulas
Acte a favor de Núria Pòrtulas a Sant Cugat (15/5/2007)

Diari de Sant Cugat , 25/5/2007
 
Els dubtes sobre Esquerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 maig 2007
Els dubtes sobre EsquerraL'independentisme parlamentari està vivint hores difícils a Catalunya. Si més no d'una gran incertesa per la fuga de vots que pugui causar a Esquerra la seva immersió en el fangar espanyolista del PSC. I és que encara que les eleccions municipals no haurien de ser un escull massa gran per a ERC, ja que la política local segueix una lògica completament diferent de la nacional, no és descartable que un nombre indeterminat de votants aprofiti l'oportunitat per advertir-la del que pot succeir si persisteix en una política erràtica en matèria d'identitat i drets nacionals.

No sé qui assessora Esquerra, però a vegades transmet la sensació que algú hi ha posat un cavall de Troia dintre seu. És cert que parla contínuament d'independència, però també és per això que tothom es pregunta per quina raó accepta submisa la invasió de competències de la llei de Dependència. Ni tan sols sembla adonar-se del paper en què la deixa aquest curiós joc de paraules ni del mal que li ha causat la decisió de penjar la bandera espanyola a la conselleria de Governació. Pensen, potser, els seus assessors, que la submissió dóna vots a un partit independentista? Heus aquí l'arrel d'una contradicció que genera greus problemes interns. És absurd, per altra banda, pensar que l'espanyolisme del PSC es posarà molt més en evidència estant en el govern que en l'oposició i que passarà el mateix, però a l'inrevés, amb el regionalisme de CiU, de manera que la pluja fina dels vots patriòtics acabarà regant dolçament els camps d'Esquerra. És absurd, perquè, de moment, l'únic que ha caigut sobre aquest partit ha estat pluja negra.

S'ha de reconèixer que ERC, per la seva singularitat, està sotmesa a una pressió molt superior a la dels altres partits -la pressió lògica que comporta ser l'única força que pot possibilitar un vertader canvi de sentit-, i que no se li perdona la més mínima incongruència, però aquest és un element inherent a l'opció de l'alliberament nacional. Ser independentista en una societat dependent i atemorida i amb un índex molt baix d'autoestima implica aquest peatge. Al capdavall, la noblesa d'una causa no eximeix de dificultats la seva consecució. I una d'aquestes dificultats són els atacs d'aquells que han trobat en la submissió a Espanya una estabilitat per als seus interessos personals. Por, inseguretat i claudicació no són comportaments agradables de reconèixer, d'aquí que els atacs més virulents no vinguin d'Espanya, com seria lògic, sinó de Catalunya. Una altra cosa és que sigui la mateixa ERC qui, amb la seva política, alimenti aquests atacs. El primer, és el d'haver fet president José Montilla. El judici de la història serà implacable en aquesta qüestió. I això, remarquem-ho, no té res a veure amb l'origen andalús del personatge. El problema de José Montilla no és el seu origen, sinó la seva ideologia. A quin català, que no fos racista, li molestaria tenir un president nascut a Gàmbia, Mèxic o Senegal si defensés els drets nacionals de Catalunya? A mi segur que no. Montilla, en canvi, és una altra cosa. Montilla és un nacionalista espanyol que no contempla per a Catalunya cap altre horitzó que no sigui el mateix que el d'Astúries, Extremadura o Múrcia. I, tot i això, ERC li ha lliurat el govern del país.

Aquesta decisió, però, ja està tenint grans costos. Per exemple, la imposició –s'apliqui o no- d'una hora més de llengua espanyola a les escoles o les al·lucinants declaracions d'Ernest Maragall, hispanoaddicte conseller d'Educació, a favor de l'esmentada imposició. El votant es pregunta: respon a alguna estratègia la raó per la qual ERC no ha retingut aquesta conselleria en la present legislatura o ha estat per por a enfrontar-se a la praxi totalitària del PSOE? En tot cas, encara que les crítiques han plogut sobre Rodríguez Zapatero i Ernest Maragall, les responsabilitats ho han fet sobre ERC. Injustament, però ho han fet. I igual està passant amb la rentada de cervell espanyolitzadora que TV3 practica dia rere dia a Catalunya –amb programes dirigits per comandament a distància des de la seu del PSC- fins al punt d'haver-se convertit en el tercer canal de Televisió Espanyola. L'audiència que abans liderava aquesta emissora ha caigut en picat i cada cop són més els votants d'ERC que admeten que el seu partit mai no hauria d'haver lliurat el govern als socialistes sense assegurar-se abans el control de TV3 i de Catalunya Ràdio. I és que estem parlant de dues emissores l'únic fet diferencial de les quals no és allò que diuen sinó la llengua en què ho diuen. Ho narren en català, sí –cada cop menys, per cert-, però tot el que diuen no és més que una visió obertament hispanocèntrica de la vida. Cosa encara més perversa que si ho fessin en espanyol.

En definitiva, i aquest és el drama, ens trobem amb què cada gest espanyolitzador que fa el PSC, per insignificant que sigui, té sempre un únic damnificat: ERC, el partit que li va lliurar el govern. El 2003, ERC va dir que no podia fer gran cosa atès que només tenia 23 diputats i ara, el 2007, ens diu que la situació és més difícil amb només 21. Si aquesta tònica descendent persisteix, ja sigui fruit del desencant o de la frustració, què ens dirà el 2010 amb només 19? Em temo, això no obstant, que tard o d'hora, abans d'aquesta data, hi haurà un punt límit en què Esquerra haurà d'escollir entre el trencament amb ella mateixa o el trencament amb el PSC, I naturalment escollirà el segon. El temps ho dirà.

Berria , 29/4/2007 (èuscar)
Nabarralde , 2/5/2007 (espanyol)
victoralexandre.cat , 23/5/2007 (català, èuscar, espanyol)
 
La necessària dimissió de Joan Boada pel cas Pòrtulas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 maig 2007
Joan BoadaDeia Tàcit que no s'ha de fer ús de l'autoritat quan es pot actuar d'acord amb la llei. I la llei, en el nostre ordenament jurídic, deixa ben clara la presumpció d'innocència. Doncs bé, Joan Saura i Joan Boada, conseller i director general d'Interior, respectivament, van pensar que l'ús de la primera, encara que es transformés en abús, els seria més útil electoralment que no pas la segona. Sabien que la Guàrdia Civil ja havia investigat Núria Pòrtulas i n'havia desestimat la detenció davant la falta de proves, però, tot i això -o precisament per això- van decidir que els Mossos d'Esquadra -i de retruc ICV- podien anotar-se un punt si aconseguien demostrar l'indemostrable: que Núria Pòrtulas sigui una terrorista. Per això, quan el jutge els va dir que no podia empresonar ningú basant-se en conjectures i supòsits, els Mossos -en el millor estil del fabricant de proves Juan Fernando López Aguilar- van insistir que ja trobarien les proves. Però aviat farà quatre mesos que la Núria és en presó preventiva -sí, preventiva- i les proves no apareixen.

L'únic que apareix són filtracions a la premsa per contrarestar l'aversió creixent que, en dates electorals, s'ha creat contra ICV, el partit que, en paraules del seu alcaldable per Figueres, Richard Elelman, diu que "considerem la Llei Antiterrorista una llei feixista i antidemocràtica que anul·la la presumpció d'innocència", però que, això no obstant, l'aplica amb la mateixa brutalitat d'Ángel Acebes. I és que ICV ha trobat un gran aliat en el PP. De fet, fan el mateix discurs. Boada, sense enrojolar-se, diu: "Vés a saber què hi tenia aquella noia, allà"; i Joan Rafael Paulo, del PP, afirma que no s'ha de "donar protagonisme a certes persones que, si no són delinqüents, cap, com a mínim, la possibilitat que ho siguin" (!). Poden dos polítics arribar a aquest grau de baixesa moral? Ja hem vist que sí. El primer, amb el suport de Saura, intenta amagar el seu fracàs; el segon, amb el suport de l'ideari franquista, intenta criminalitzar el pensament.

El més greu de Saura i Boada és que, atrapats en el seu error, en lloc de tenir la dignitat de reconèixer-lo, es dediquen a menysprear la família de la Núria. El comportament de Saura no constitueix cap sorpresa, ja va mostrar les seves misèries en l'anomenat cas Carod, però el de Boada, com a peça clau de tot l'afer, és d'una indignitat sols comparable al seu cinisme. Només la dimissió li retornaria, si no la credibilitat, sí, com a mínim, la dignitat. Però això no succeirà perquè si una cosa caracteritza el cínic és que mai no demana perdó.

El Singular Digital , 22/5/2007
 
El menfotisme d'Urbanisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 maig 2007
Sant Cugat és una ciutat que, des del punt de vista urbanístic, té com a mínim un parell de rostres. D'una banda, hi ha el rostre que publicitem cap a fora i que ofereix una imatge idíl·lica de la ciutat: la d'un Sant Cugat benestant farcit de zones verdes on caminar és un plaer quotidià. Però hi ha també un rostre menys amable, un rostre que sovint tendim a amagar a tots aquells que, de fora estant, arriben a creure's que Sant Cugat és la ciutat ideal per viure, i aquest rostre és la transformació que experimenta la nostra ciutat en un senzill dia de pluja. Quan plou, Sant Cugat es converteix en una ciutat hostil al vianant. Els carrers, amb drenatges propis del Tercer Món, s'omplen de bassals i es fa impossible creuar-los sense submergir-hi els peus. Quan plou, diguem-ho clar, no es pot caminar per Sant Cugat; no es pot caminar ni tan sols per la vorera, perquè els nombrosos tolls de la calçada deixen literalment xops els vianants cada cop que hi passa un cotxe conduït per un incívic.

En definitiva, estem parlant d'un fet tan vergonyós que només es pot entendre des del menfotisme de la regidoria d'Urbanisme: la impossibilitat de caminar per la ciutat quan plou. Una impossibilitat que en una ciutat escandinava suposaria, en el millor dels casos, el cessament fulminant del titular  de l'àrea o l'impediment que tornés a presentar-se en unes noves eleccions. Però, és clar, no som escandinaus, som llatins, i un dels pitjors defectes dels llatins és el "ja està bé" com a actitud davant la vida. Ens interessa molt més l'estètica de la immediatesa que no pas el rèdit de la solidesa, ens estimem més inaugurar un espai ciutadà que dotar-lo de contingut. Per això tenim illes de vianants plenes de cotxes i rambles enjardinades sense clavegueres. En definitiva, una lluminosa façana de cartró pedra.

El menfotisme d'Urbanisme
Un bomber desembussa l'entrada del clavegueram en un carrer de Sant Cugat del Vallès.

Diari de Sant Cugat , 18/5/2007
 
Montserrat Tura i el PSC discriminen Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 maig 2007
Montserrat TuraHi ha un pacte municipal que el PSC no pot pair perquè exemplifica una situació que l'allunyaria del poder, si s'estengués a l'àmbit nacional. Es tracta del pacte CiU-ERC a Sant Cugat del Vallès. Aquest pacte, que ha donat molt bon resultat en la legislatura que ja s'acaba, és una espina doblement dolorosa per als socialistes perquè, a més de recordar-los el fracàs sistemàtic del seu anterior candidat, Jordi Menéndez -que valent-se del càrrec de director general de Difusió Corporativa de la Generalitat discriminava el Diari de Sant Cugat en les campanyes publicitàries de caràcter institucional per considerar-lo desafecte-, també trenca l'esquema nacional que ells voldrien: una Catalunya dividida en dretes i esquerres en lloc del debat constant entre catalanistes i espanyolistes que tant els perjudica.

Sant Cugat, per tant, és una enutjosa pedra a la sabata per al PSC. Ho és fins el punt que la consellera de Justícia, Montserrat Tura, fent seva la tècnica de Jordi Menéndez, discrimina aquesta ciutat –inclosos els votants socialistes- del seu dret a tenir un jutjat de primera instància. Una discriminació, per altra banda, que no sols infringeix la Llei de Demarcació i de Planta Judicial segons la qual totes les ciutats de més de 25.000 habitants han de tenir com a mínim un jutjat, sinó que resulta altament ofensiva, ja que Sant Cugat té 76.000 habitants i és de totes les ciutats de Catalunya amb més de 60.000 habitants l'única que no té jutjat propi.

Doncs bé, la resposta de la senyora Tura, que surt del terreny polític i entra en el de la befa, és que millorarà el jutjat de Pau de la ciutat –sí, el jutjat de Pau- i que reforçarà els jutjats de Rubí. La befa, ja ho sabem, és l'eina del cínic. I el cínic, a més de riure's de l'informe favorable elaborat pel Col·legi d'Advocats de Terrassa i de l'acord aprovat el 2002 per la Generalitat per dotar Sant Cugat d'una seu judicial, cau en el despropòsit de voler reforçar els jutjats de Rubí, perquè estan col·lapsats, quan la causa del col·lapse és que el 60% de la feina que tenen prové de Sant Cugat. D'això se'n diu el món a l'inrevés. És el preu que Montserrat Tura i José Montilla fan pagar a Sant Cugat per ser ciutat desafecta als interessos del seu partit. Un preu massa alt tenint en compte que el PSC trigarà molts anys a governar aquesta ciutat.

El Singular Digital , 16/5/2007
 
El teatre que no es veu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 maig 2007
És una llàstima que les obres teatrals que no es representen al Teatre-Auditori tinguin tan poca acollida a Sant Cugat. I no és una qüestió de nivell, perquè la tasca que porten a terme Dolors Vilarasau o Fila Zero o la gent de Valldoreix, per exemple, és interessantíssima. A la Unió, per citar una sala genuïnament santcugatenca, s'hi fan muntatges modestos i amb cares desconegudes, però de gran qualitat.

La traïcióAquesta sala va programar no fa gaire quatre representacions de La traïció, de Harold Pinter, amb música en directe, i la resposta del públic, quant a assistència, va ser molt poc generosa. Hi havia una mica de gent, sí, però molt per dessota de la que s'espera en una ciutat de 76.000 habitants que es defineix a si mateixa com a "terra d'artistes". ¿No interessa l'esforç d'una petita companyia, com la dirigida per Teresa Canas, per apropar-nos un text exquisit d'un Premi Nobel de Literatura? ¿Com és possible que, tractant-se de Harold Pinter, el dramaturg viu més prestigiós internacionalment i un dels intel·lectuals més compromesos amb els drets humans, la resposta fos tan minsa? Estem parlant d'una obra extraordinàriament cínica que Pinter va escriure ara fa trenta anys sobre tres personatges, marit, dona i amant, que formen un triangle consentit pel primer i que l'any 1982 va ser portada al cinema amb Ben Kingsley, Patricia Hodge i Jeremy Irons com a protagonistes.

Quina llàstima, repeteixo, que apostes com aquesta, amb preus força assequibles, passin tan desapercebudes. Publicitar-les és important, és clar, però, com fer-ho sense ingressos? Només queda la difusió que en faci aquest diari, cosa relativament efectiva atès que són milers els santugatencs que no llegeixen mai premsa local. Són els mateixos santcugatencs que han fet de la ciutat una perllongació del seu dormitori.

Diari de Sant Cugat , 11/5/2007
 
Cal rellevar el PSC a l'Ajuntament de Barcelona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 maig 2007
Clos i HereuCrec que ha arribat l'hora del canvi a l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha raons objectives per fer-l'ho, però cap d'elles té tanta força com la que el PSC va adduir per fer fora CiU del govern de Catalunya. L'argument socialista del 2003 –força raonable, per cert- va ser que no és gens sa que una mateixa força política romangui 23 anys en el poder. El poder, ja ho sabem, tendeix a perpetuar-se i aquesta perpetuïtat és incompatible amb la virtut. Però, aleshores, si, per higiene democràtica, 23 anys són un excés inadmissible, què n'hem de dir de 28? 28 anys, per altra banda, que difícilment haurien estat possibles sense el recurs d'una praxi política èticament reprovable com ho és l'abandonament de l'alcaldia a mitja legislatura per posar-hi un delfí que, en arribar les eleccions, sigui vist per la societat no pas com un aspirant a alcalde, sinó com un alcalde que revalida el seu càrrec.

Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu són mestres en l'art d'aquesta prestidigitació feudal. El PSC, temorenc de batre's en igualtat de condicions amb els altres partits, ha instituït una trampa legal que permet que els seus alcaldables se situïn sempre en el primer lloc de la graella de sortida i a una distància mediàtica de la resta. I els altres per què no ho fan?, preguntarà algú. Doncs perquè no tothom utilitza la legalitat com a coartada per justificar la manca d'ètica. La legalitat és el recurs retòric dels qui, mancats d'arguments ètics, necessiten ocultar la seva ideologia per mitjà de la força. No importa que legalitat i justícia no siguin sinònims, la imposició d'un model polític que perpetuï els privilegis del legalista bé s'ho val. Jordi Hereu, per exemple, és un hispanoaddicte. Però és massa murri o massa covard per reconèixer-ho públicament, per això ens vol convèncer que és la legalitat, no pas l'addicció, allò que el fa sentir-se "orgullós" de penjar la bandera espanyola al castell de Montjuïc quan, en realitat, no concep la vida sense ella. "La realitat és la que és, per injusta que sigui,", diuen sempre els absolutistes, però mai no afegeixen fins a quin punt estan encantats amb aquesta realitat.

Doncs bé, per higiene democràtica, el PSC ha de ser rellevat de l'Ajuntament de Barcelona. Ara és l'hora d'assajar un govern municipal catalanocèntric –CiU-ERC- que sigui el preàmbul d'una unió entre dues forces destinades a entendre's pel bé del país. Llevat, és clar, que l'excusa del sentiment de pertinença a una classe determinada passi per davant dels drets del país. Hi ha actitud més conservadora que perpetuar-se trenta anys en el poder?

El Singular Digital , 8/5/2007
 
Les falses illes de vianants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 04 maig 2007
Hi ha dues raons per les quals, després de les eleccions, la regidoria d'Urbanisme de l'Ajuntament de Sant Cugat no hauria de continuar en les mateixes mans en què ara es troba, i totes dues vinculades a les mal anomenades illes de vianants: una, perquè suposen un menyspreu envers les persones que les utilitzen; i dues, perquè, tal com estan concebudes, comporten un malbaratament escandalós dels impostos dels santcugatencs. Llocs com ara la plaça Octavià o els carrers Plana de l'Hospital, de la Torre, de Valldoreix o de Sant Antoni, publicitats com a illes de vianants, es mantenen com a espais oberts al trànsit rodat. Turismes aliens al veïnat, furgonetes i camions hi circulen amb la més absoluta impunitat molestant de manera constant no sols els vianants, sinó posant en perill també la seva integritat física. Jo mateix, no fa gaire, vaig ser testimoni ocular d'un atropellament que, per sort, no va tenir greus conseqüències.

Pel que sembla, la regidoria d'Urbanisme ha dissenyat un pla de vianantització de cara a la galeria que consisteix a fer-nos creure que treballa per un Sant Cugat més habitable i cívic, quan, en realitat, l'únic que ha fet ha estat substituir l'asfalt per l'enllosat. La prova és que els vehicles hi circulen igualment a tota hora obligant els vianants a aturar-se o a apartar-se'n. Si a aquest desgavell hi afegim el trencament constant de les lloses que, havent estat pensades per a vianants, es veuen obligades a suportar el pes permanent dels vehicles, la situació no pot ser més inadmissible. ¿Ho sap, el ciutadà, que és ell qui paga el canvi constant de lloses? Convindria que el titular d'Urbanisme viatgés al centre i al nord d'Europa. Hi aprendria dues coses: el significat del terme illa de vianants i el respecte que els ajuntaments senten per les persones que hi caminen.

Les falses illes de vianants
Obres de reparació de lloses trencades a Sant Cugat del Vallès.
   
Diari de Sant Cugat , 4/5/2007
 
L'acomplexament lingüístic Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 maig 2007
L'Alguer
L'Alguer
N'hi hauria prou que els catalans reflexionéssim una mica sobre el nostre comportament lingüístic quan viatgem a altres territoris per adonar-nos del grau d'acomplexament que traspuem. No fa gaire, en una estada a l'illa de Sardenya, vaig poder constatar que eren majoria els catalans que utilitzaven l'espanyol per parlar amb els nadius. En cap moment no s'aturaven a pensar que els nadius no en sabien, d'espanyol. Sense cap racionalització prèvia, donant per descomptat que el català els sonaria a xinès, s'adreçaven als cambrers dels bars i restaurants sards en un espanyol de pa sucat amb oli. Paradoxalment, quan, els cambrers els preguntaven: "Són espanyols, oi?", els catalans, contrariats, contestaven amb orgull: "No, no. Nosaltres som catalans." Convençuts d'haver fet així un acte d'afirmació nacional, cap d'ells no s'adonava del desconcert que aquesta resposta creava en l'interlocutor. Si eren catalans, pensava el cambrer, per què no li parlaven en català? No són totes dues, català i italià, llengües llatines, filles, per tant, d'un mateix tronc lingüístic?

Aquest complex d'inferioritat lingüística, que fa que molts catalans desertin de la seva llengua i usin l'espanyol cada cop que parlen amb estrangers, em va recordar l'anècdota protagonitzada per un periodista barceloní que, renunciant sistemàticament al català, i adreçant-se en espanyol a un polític estranger que no coneixia cap de les dues llengües, va ser amonestat pel president Pujol per la seva incoherència davant les càmeres de televisió.

A Sardenya, però, en vaig veure de més grosses. Per exemple la d'aquells catalans universals que, davant la mirada pensativa del cambrer, demanaven un tenedor, una manzanilla i una servilleta sense adonar-se que haurien estat ràpidament atesos si s'haguessin expressat en català, ja que, ves per on, forquilla (forchetta), camamilla (camomilla) i tovalló (tovagliolo) són paraules gairebé idèntiques en italià. Va ser en un restaurant de l'Alguer, això no obstant, on un cambrer jove, d'uns 28 anys, visiblement ofès, va avergonyir uns catalans demanant-los que li parlessin en català: "A l'Alguer parlem català", els va informar. No entenia, i tenia raó, que els catalans renunciem a parlar en la nostra llengua fins i tot dintre dels Països Catalans.

El Singular Digital , 1/5/2007
Llengua Nacional , núm. 60, 3r trimestre 2007
 
Llegim, els catalans? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 abril 2007
Llegim, els catalans?No fa gaire, en dates properes a la diada de Sant Jordi, vaig tenir una curiosa conversa amb una amiga, una dona d'uns 35 anys. Em va confessar que no acostumava a comprar llibres, que quan l'interessava algun en concret el demanava a la Biblioteca o li deixaven els amics.

--I no en compres mai cap? -li vaig preguntar.
--No -em va dir-, són molt cars. Et gastes 15 euros en un llibre i només et dura una setmana. I després què en fas, d'aquell llibre? És una cosa inútil.
--Dona -vaig contestar-li-, un bon llibre és per a sempre. Pots fer-hi anotacions, subratllar-lo, consultar-lo quan et vingui de gust, recrear-te amb la relectura d'algun paràgraf, reflexionar-hi o, senzillament, si t'ha agradat molt, gaudir l'agradable sensació de tenir-lo a les mans.
--No res -va dir-. A més, els llibres ocupen espai, i si és un llibre petit, un llibre curt, no et surt a compte perquè igualment et costa 15 euros i l'acabes de seguida. El que passa -va continuar- és que tu ets un romàntic, i jo no tinc ni temps per a romanticismes ni espai per als llibres. Prefereixo anar al cinema.

"Quina llàstima", vaig pensar. Sí, quina llàstima, perquè, a banda que les estadístiques indiquen que hi ha molts catalans que pensen el mateix, em sembla glacial la relació que aquesta persona manté amb els llibres. No trobo correcte mesurar el valor d'un llibre en funció de la relació entre el seu preu de venda i el nombre de pàgines. D'acord amb aquest criteri, els qui pensen així no haurien d'anar mai al cinema. O no és cert que, proporcionalment, resulta molt més car anar a veure una pel·lícula que llegir un llibre? Com és possible que algú que diu que no llegeix, "perquè un llibre costa 15 euros i només dura una setmana", vagi al cinema a veure una pel·lícula que en costa 6 i només dura noranta minuts? No li surt molt més car, això, proporcionalment? Quedi clar, per altra banda, que el cinema és un art meravellós i perfectament compatible amb la lectura. No hi ha res que impedeixi l'alternança entre cinema i literatura. Altrament, hauríem de crear incompatibilitats absurdes entre cinema i teatre, per exemple, o entre teatre i dansa, o entre dansa i concerts, o entre concerts i recitals de cançó...

Decididament és un error valorar un llibre pel nombre de pàgines que conté. Sobretot tenint en compte el que pensava Quevedo sobre el tema. Deia Quevedo que hi ha llibres curts que, per entendre'ls com es mereixen, cal una vida molt llarga.

El Singular Digital , 24/4/2007
 
<< Inici < Ant 21 22 23 24 25 Seg > Final >>

Resultats 1611 - 1680 de 1715
spacer.png, 0 kB