spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
L'impossibilisme d'Esquerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 desembre 2006
Bandera espanyola a GovernacióLa guerra de banderes que s'ha produït recentment a Catalunya s'assembla força a la que va tenir lloc l'abril del 2005 a Leitza (Navarra), per bé que amb diferents elements. A l'Ajuntament de Leitza, la Guàrdia Civil retirava la ikurriña i els ciutadans tornaven a posar-la. A Catalunya, Esquerra Republicana va retirar la bandera espanyola de la conselleria de Joan Puigcercós i José Montilla ha ordenat penjar-la de nou. És a dir, que l'espectacle ha acabat amb una nova humiliació d'ERC. El pitjor, però, és que si hem de jutjar ERC per la docilitat amb què acull les humiliacions que rep, haurem de concloure que ha trobat en la subordinació una font de plaer molt més poderosa que l'independentisme. Esquerra, no hi ha dubte, té tot el dret a flirtejar amb el suïcidi; el que és preocupant és que demani, a més, la complicitat dels qui l'han votada. Francament, no es comprèn tanta pusil·lanimitat. Més que res perquè si hi ha un tret que singularitza el votant republicà és precisament el rebuig a la subordinació que per espai d'un quart de segle ha caracteritzat la política de CiU. O no sap ERC que el possibilisme genera un profund sentiment de frustració en tota societat sotmesa a una situació de greuge permanent sense horitzó de canvi? De fet, va ser la voluntat d'alliberar-se d'aquesta frustració el que va empènyer milers de catalans a votar ERC en les eleccions del 2003 i a posar en ella unes expectatives que el temps ha revelat com a excessives. Excessives per dues raons: perquè ERC, amb només 23 diputats, no podia anar gaire lluny i perquè la classe política catalana, infantil, espanyolitzada i covarda, no té la més mínima intenció de liderar un procés d'emancipació nacional. Així les coses, no és estrany que l'abstenció i el vot en blanc hagin estat la resposta de la societat a les dues darreres consultes que se li han fet. Ja se sap: un Estatut infame, indigne d'una nació que senti respecte per ella mateixa, i un horitzó desolador, com correspon a tot país subordinat, resulten molt poc persuasius.

Montilla i PuigcercósÉs aquesta nova humiliació d'Esquerra, doncs, la que ha generat més frustració en els seus votants. I no ho dic per l'ordre de Montilla, sinó per la submissió amb què Esquerra l'ha obeïda. No és pas cap novetat l'espanyolisme del PSC, el que és sorprenent és que ERC li doni un vernís catalanista i el dignifiqui. A ERC no se la vota perquè acati una legalitat injusta -per a això ja hi ha el PSC i CiU, que són el paradigma de la subordinació- sinó perquè es rebel·li contra ella per mitjà de la desobediència cívica. La mateixa desobediència cívica que proposa la plataforma Sobirania i Progrés, que li és propera. Què farà el PSC si ERC es nega a penjar la bandera espanyola a les seves conselleries? Expulsar-la del govern? Tancar a la presó Joan Puigcercós? Prou de fer el ridícul, si us plau. No s'entén que ERC s'empari en la legalitat per fer just allò que sempre ha criticat. Després de les eleccions ens va dir que des del poder es pot fer molt més per Catalunya que no pas des de l'oposició i ara resulta que ni tan sols pot retirar la bandera d'un balcó. ¿És així com espera créixer en votants, seguint el manual espanyolista de Duran i Lleida o imitant ICV tot convertint-se en el majordom del PSC?

Ningú no estima o odia una bandera pel que és, sinó pel que representa. Vull dir amb això que la bandera d'Espanya és la bandera d'un poble tan respectable com qualsevol altre i només un racista la menysprearia per raons ètniques. El rebuig català o basc a la bandera espanyola es fonamenta en una altra cosa, i és que simbolitza un poder hegemònic. És a dir, la supremacia d'un país sobre d'altres. Rebutjar aquesta hegemonia, per tant, a més d'una qüestió de principi és també una qüestió de dignitat. Passa exactament el mateix amb la selecció espanyola. L'aversió que hi ha envers ella a Catalunya o a Euskal Herria no és per la seva condició d'espanyola, sinó perquè, amb la seva hegemonia, impedeix l'existència de les seleccions d'aquests dos països i la seva projecció internacional.

No és correcte, per tant, promoure actes contra la Constitució, la Hispanitat o l'Estatut, com fa ERC, si no s'és capaç, alhora, de ser conseqüent en detalls merament simbòlics. I en aquest sentit, la pregunta és: si ERC no es veu amb cor de plantar cara al PSC en un tema menor com el de les banderes, com serà capaç de liderar un procés d'autodeterminació? No regia la mateixa llei en la legislatura anterior, i, això no obstant, per ordre de l'aleshores conseller Joan Carretero, la bandera espanyola no onejava a Governació? Què ha passat perquè es produeixi aquest canvi? És menys catalanista l'Esquerra actual que la d'aleshores o potser és més espanyolista Montilla que Maragall? Em temo que aquest interrogant situa ERC a la vora del penya-segat, perquè encara que opti lògicament per la segona opció li serà difícil defugir aquesta altra pregunta: Qui ha fet Montilla president de Catalunya? Heus aquí una qüestió que empaitarà ERC durant moltíssims anys.

No hi ha dubte, doncs, que l'argument de la legalitat no s'aguanta per enlloc; sobretot si tenim en compte l'absència de la bandera catalana en els edificis estatals, el manteniment de monuments franquistes en municipis governats per CiU –amb la connivència del PSC– o l'incompliment de la llei de Política Lingüística segons la qual tots els rètols comercials i les cartes dels restaurants han d'estar com a mínim en català. No compta aquesta legalitat? Diguem-ho d'una altra manera: si ERC vol guanyar-se el respecte dels seus votants, el primer que ha de fer és retirar la bandera espanyola de les seves conselleries i recordar al Partit Socialista que no ha estat Catalunya sinó Esquerra qui li ha donat la presidència.

És un mal negoci intentar captar votants aliens si pel camí, a més dels propis, es perd la dignitat. Tants anys criticant la política possibilista de CiU i ara resulta que la dignitat és secundària.

Berria , 19/12/2006 (èuscar)
Nabarralde , 20/12/2006 (
espanyol, èuscar)
radiocatalunya.ca , 21/12/2006 (català)
Racó Català , 24/12/2006 (català)
 
Seleccions nacionals, el llindar de la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 desembre 2006
Les seleccions nacionals de Catalunya i el País Basc seran una realitat molt abans del que ens pensem. Ja sé que, vista la situació actual, aquesta fita sembla encara molt llunyana. Tanmateix, ¿com frenarà el govern espanyol la cada cop més poderosa demanda social en aquest sentit? ¿Com reprimirà el desacomplexament del jovent català? Per la força, sens dubte. Però, no és l'ús de la força en si mateix un signe de feblesa?

Catalunya-EuskadiPotser sigui massa aviat per adonar-nos-en, però el partit de futbol que es va celebrar el passat 8 d'octubre a Barcelona, entre les seleccions catalana i basca, va marcar un abans i un després en aquesta qüestió. Va suposar el final d'una etapa caracteritzada per la dilació i la inseguretat i el començament d'una altra en què la resposta social a la repressió espanyola serà molt més contundent. Prova d'això són les mesures arbitràries que el govern espanyol pensa prendre per impedir l'exhibició d'estelades i pancartes relatives al dret a l'autodeterminació. I és que la pressió social catalana i basca és tan forta en l'àmbit esportiu que només prohibint la llibertat d'expressió és possible ocultar-la. Ja és curiós, tot i que gens sorprenent, que es persegueixin símbols pacífics i democràtics sense contingut xenòfob al Camp Nou, i, en canvi, es permeti que onegin banderes espanyoles amb escuts franquistes als estadis d'Espanya.

Seleccions basca i catalanaEn tot cas, va ser molt meritòria l'actitud de la selecció basca en els actes previs al partit abans esmentat. Molt més digna i valenta que la de la catalana. Mentre l'equip tècnic i els jugadors bascos, després d'escoltar l'himne del seu país, no van tenir cap problema a retratar-se amb una pancarta que deia Ofizialtasuna (Oficialitat), els catalans, cedint a les pressions de la Federació Catalana, es van limitar a fotografiar-se amb una pancarta en què apareixien diverses multinacionals. Realment trist. De res no van servir els intents d'alguns jugadors per reivindicar de manera gràfica l'oficialitat. Treient-li importància, Jordi Roche, president de la FCF, va dir que "els jugadors ja duien el logotip de la plataforma pro seleccions a la samarreta". I quina incompatibilitat hi ha entre el logotip i la pancarta?, caldria preguntar-li. Tanta por li fa Espanya a la FCF, que ni tan sols és capaç de practicar la desobediència cívica en un dels pocs actes reivindicatius que celebra a l'any?

Quina gran lliçó de coherència va donar aquell dia la selecció basca. I que diferents les declaracions del lehendakari Juan José Ibarretxe de les de Pasqual Maragall. De fet, Maragall encara hauria estat més tou si Ibarretxe no s'hagués mostrat tan contundent: "Volem tenir una selecció pròpia i jugar oficialment amb qualsevol altra selecció". Després d'aquestes paraules, Maragall no va tenir més remei que dir que les seleccions catalanes són "una obvietat des del moment en què les Corts espanyoles van aprovar que Catalunya és una nació". Deixant a banda que no és cert que l'Estatut reconegui Catalunya com a nació, el que Maragall no va dir és que si Catalunya i el País Basc no poden competir oficialment amb les seves seleccions nacionals és perquè el seu partit, el Partit Socialista, no ho permet. Estem, per tant, davant d'un acte de cinisme. El mateix cinisme que practica José Montilla quan afirma "Sóc partidari d'ajudar les federacions esportives a aconseguir el seu reconeixement internacional". No hem d'oblidar que va ser el govern de Rodríguez Zapatero, no el d'Aznar, el que va presionar les més altes instàncies internacionals -com van denunciar alguns dels pressionats- per impedir el reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge a les assemblees de Fresno i de Roma.

Però l'element clau del procés d'emancipació esportiva que s'ha iniciat està en la projecció internacional que comporta. Vull dir que no és la certesa de veure delmada la selecció espanyola després de la fugida d'esportistes catalans i bascos a les seves seleccions o la probabilitat de perdre davant d'elles allò que més amoïna Espanya. La seva vertadera por, i d'aquí la coincidència entre socialistes i populars, se centra en la força de l'oficialitat com a generadora de consciència nacional. És per això que no suporten la simbologia que acompanya el Barça, per exemple, com a substitutiu de la selecció nacional de Catalunya.

Política i esportQuan José Montilla -com tants d'altres-, referint-se a les banderes i a les pancartes reivindicatives, diu que "no s'ha de barrejar política i esport", està practicant un nou exercici de cinisme, ja que si l'esport no ha de ser polititzat, per què existeixen seleccions nacionals? Per què es magnifiquen els trofeus com a victòries nacionals i sonen els himnes nacionals als estadis? Què hi feien, el rei d'Espanya i Rodríguez Zapatero a la llotja de l'estadi Saint-Denis, de París, en la final de la Lliga de Campions que va guanyar el F.C. Barcelona? Si tan afeccionats al futbol són aquests alts dignataris, bé estarà que s'asseguin a la graderia, entre el públic, en lloc de fer-ho a la llotja politizant el que, segons ells, no és més que un mer esdeveniment esportiu. És més, si el Barça no és una selecció i, per tant, només es representa a ell mateix, què hi feien, els esmentats senyors, aquell dia a París i per què van desplaçar, amb la seva presència, el president de Catalunya a la segona fila de personalitats?

Catalunya-EuskadiCom veiem, tot és una gran mentida destinada a frenar l'inevitable. I l'inevitable és que, esport a esport, federació a federació, Catalunya i el País Basc acabaran participant en competicions oficials amb el seu propi nom i sota la seva pròpia bandera. I quan arribi aquest dia, quan la normalitat abasti esports de masses, el procés vers la independència d'ambdós països serà imparable. Ara com ara, més enllà de l'esport, no hi ha cap altra força que sigui capaç de generar un més gran sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. Si no, de què té por Espanya?

Berria , 31/10/2006 (èuscar)
Nabarralde , 31/10/2006 (espanyol)
Racó Català , 12/12/2006 (català)
 
Qui vigila el torturador? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 19 novembre 2006
Tortura No"No és cert que a Espanya es torturi", em deia un amic madrileny votant socialista, "estem en un Estat democràtic i els detinguts tenen drets constitucionals inviolables i gaudeixen de les garanties de les instàncies internacionals". "I què passa amb els presos polítics que han denunciat haver estat víctimes de tortures?", li vaig preguntar jo. "Menteixen d'ofici", va respondre.

El meu amic pertany als milions de persones que estaven en contra de la participació espanyola en la guerra de l'Iraq i que es van indignar quan van sortir a la llum les tortures practicades per militars nord-americans a la presó d'Abu Graib. També es va escandalitzar davant les tortures nord-americanes a Guantánamo, les troba repugnants. Jo comparteixo la seva opinió. Això no obstant, per què li mereixen més credibilitat les denúncies sobre Abu Graib i Guantánamo que les d'Intxaurrondo, per exemple? Per què, sense haver estat en cap d'aquests tres centres, li resulten més creïbles els dos primers que el tercer? La seva resposta va ser aquesta: "Perquè de les tortures nord-americanes hi ha testimonis gràfics i de les espanyoles, no."

És cert. Hem vist tantes vegades per televisió les fotos de tortures a presoners iraquians que podríem descriure-les amb detall. De les d'Intxaurrondo o altres centres espanyols, en canvi, mai no n'hem vist cap. Per què hauríem de creure aleshores el que diuen els independentistes catalans i bascos que hi han estat? Doncs hi ha una bona raó: perquè les denúncies de tortures a mans espanyoles mai no són investigades. Aquesta és, a falta de testimonis gràfics, la prova més fefaent que les tortures són certes. Va ser just per aquest motiu, per negar-se a investigar, que el 18 de novembre de 2003 el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol a indemnitzar els independentistes catalans que van denunciar haver estat torturats per les forces i cossos de seguretat de l'Estat el 1992. I és que tota denúncia per tortures ha de ser investigada, i el jutge o el govern que s'hi oposa es converteix en còmplice dels torturadors.

L'article 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que "cap persona serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants", i l'article 2 de la Constitució espanyola conclou que les normes relatives als drets fonamentals "s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans". La violació espanyola d'aquests drets, per tant, és irrebatible, ja que encara que no hi hagués tortura la simple negativa a investigar-la resulta altament sospitosa perquè viola els drets fonamentals dels denunciants i blinda la impunitat dels torturadors. D'aquí que tampoc no siguin assumides les recomanacions de les Nacions Unides d'enregistrar tots els interrogatoris amb càmeres de vídeo, de suprimir el règim d'incomunicació i de facilitar als detinguts l'accés a un advocat de confiança.

Tot això, afegit a la denúncia que s'interposa contra les víctimes de tortures que gosen denunciar-les, demostra fins a quin punt les forces policíaques no són sinó el braç armat d'un Estat que continua regint-se per principis franquistes i demostrant un menyspreu absolut pels drets humans. De fet, l'anomenada llei antiterrorista és l'instrument que dóna cobertura legal a aquesta pràctica, perquè és sota la seva empara que els detinguts són despullats literalment dels seus drets més bàsics i convertits, amb la connivència d'aquells que haurien de vetllar per la seva integritat, en mers objectes al servei d'éssers covards que veuen així l'oportunitat de donar curs a la seva profunda depravació moral i a l'odi ètnic que senten envers tot allò que és català o basc.

Dissortadament, a causa de la perversa política de dispersió de presos, això no és tot el que passa a les dependències policíaques i als centres penitenciaris espanyols. Hi ha coses pitjors. Per exemple: les 13 misterioses morts de presos polítics bascos produïdes en els darrers 20 anys, xifra que dóna una mitjana aproximada d'un mort gairebé cada any i mig. Si a aquestes dades hi afegim el fet dramàtic de l'excarceració absoluta de tots els responsables del GAL -amb prop de 30 assassinats a l'esquena, tortures sanguinàries i delictes de suborn-, mentre que als presos d'ETA se'ls perllonguen les penes després d'haver-les complert, la corrupció dels poders estatals no pot ser més escandalosa.

I ho és perquè existeix una complicitat tàcita entre la societat espanyola i els torturadors, una complicitat que comença per aquells jutges que es neguen a investigar les tortures –cosa que equival a protegir-les i a fomentar-les– i desemboca en la conspiració de silenci de la immensa majoria dels mitjans de comunicació de l'Estat. I és que al conjunt de la societat espanyola ja li va bé aquesta desinformació. Sap que gràcies a ella podrà continuar creient-se ciutadana d'un Estat de dret, respectuós amb els drets humans, i pensant, com el meu amic madrileny votant socialista, que tot aquell que denuncia tortures "menteix d'ofici". La ignorància, doncs, és la millor vacuna contra la mala consciència i la gran coartada de la hipocresia.

Això explica l'enorme contrast entre la indignació que han suscitat les tortures nord-americanes d'Abu Graib i Guantánamo en la societat espanyola i l'apatia amb què aquesta ha acollit des de sempre totes les que es practiquen a pocs quilòmetres de casa seva. Les primeres són tan llunyanes que indignar-se davant d'elles, a més de no tenir cap cost, permet a l'indignat sentir-se en pau amb ell mateix. Les segones, en canvi, a més d'un compromís, exigeixen transparència i la desqualificació moral de tots els qui es troben al servei d'aquesta ideologia fanatitzada que es diu la unitat d'Espanya; una ideologia que ho justifica tot, des de la tortura policial fins el crim més abjecte. Què trist, oi?


Fragment del documental de la cadena australiana SBS sobre la tortura a l'Estat espanyol.
El documental sencer el podeu veure aquí.


Berria , 31/3/2006 (èuscar)
Nabarralde , 31/3/2006 (espanyol)

Lluita , núm. 251, octubre-novembre 2006 (català)
Diari Mataró , 20/11/2006 (català)
Racó Català , 22/11/2006 (català)
eurotribune.net , 22/11/2006 (català, anglès, espanyol)
radiocatalunya.ca , 22/11/2006 (català)
 
Catalanisme 69, espanyolisme 54 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 novembre 2006
Catalanisme 69, espanyolisme 54És evident que moltes persones s'han sentit decebudes davant el resultat de les recents eleccions catalanes, sobretot si tenim en compte que les enquestes i les prepotents expectatives de Convergència i Unió van crear un miratge que presagiava una victòria d'aquesta força política al voltant dels 52 escons. El cert, però, és que s'ha quedat amb 48, només dos més que en la legislatura anterior, i que ha perdut noranta mil vots. La seva victòria, per tant, té un regust amarg que només l'espectacular caiguda del Partit Socialista, amb una pèrdua de 5 escons i de quasi un quart de milió de vots, permet endolcir. Sense aquesta derrota del PSC, el fracàs de CiU hauria resultat molt més visible encara. Tot i així, voldria fer notar dues coses. Una: que el catalanisme no ha cedit terreny, ja que el nombre d'escons a repartir entre ERC i CiU continua essent el mateix d'abans; i dues: que la gran abstenció –un 43%– i el vot en blanc –60.000– indiquen que hi ha un sector sobiranista de la societat catalana que ha castigat aquestes dues opcions polítiques. A CiU per la traïció del pacte Mas-Zapatero i a ERC por haver lliurat la presidència de Catalunya a un partit espanyolista com el PSC. Però hi ha una lectura més, i és que el sobiranisme creix a Catalunya com ho demostra la consolidació del vot independentista. Si haguessin tingut raó els qui deien que la majoria dels vots d'ERC en el 2003 –que va passar de 12 a 23 diputats– procedien de CiU, com és que ara, malgrat la ferotge campanya mediàtica en contra, només n'ha perdut dos? Un altre aspecte a destacar és que el catalanisme, amb 69 escons, supera l'espanyolisme, que sols en té 54. Fins i tot sumant-hi els 12 d'ICV en queda per sota. Què lluny podran arribar ERC i CiU juntes el dia que s'ho proposin.
Llegeix més...
 
No és això, companys d'Esquerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 novembre 2006
No és això, companys d'EsquerraNo és això, companys d'Esquerra. Un partit independentista no pot fer mai president l'home que el 6 d'agost de 2005 va dir que "els drets històrics de Catalunya no existeixen". Un partit independentista no pot lliurar mai el país a un partit espanyolista com el PSC, que el 9 de febrer de 2006, amb els seus vint-i-un diputats al Congrés espanyol, va votar al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana. Un partit independentista no pot posar mai en el govern la força política que el 17 de març d'enguany, votant novament amb el Partit Popular, va impedir que Catalunya pugui gestionar plenament els seus ports i aeroports. Un partit independentista no pot justificar aquests disbarats dient que ho fa amb la intenció que "la qualitat de vida dels catalans formi part de la nostra identitat com a poble al costat de la llengua i la cultura nacionals". No ho pot fer perquè el PSC no ha cregut mai que Catalunya sigui una nació. És més, tota la seva política al llarg dels anys no ha tingut cap altre objectiu que la sibil·lina espanyolització de Catalunya i el fre constant a la seva projecció internacional com a comunitat nacional diferenciada d'Espanya. ¿Cal recordar que ha estat el PSC el principal responsable del miserable Estatut que Zapatero ha lliurat a Catalunya? Cal recordar que ha estat aquest partit el qui ha ofert el patètic i espanyolista espectacle de l'Institut Ramon Llull, el qui va espanyolitzar la presència de Catalunya a la Fira literària de Guadalajara i el qui pretén fer exactament el mateix a la Fira literària de Frankfurt? Com pot, un partit independentista com Esquerra Republicana, lliurar la clau del govern a la força política que malda per donar a l'espanyol el rang de llengua pròpia de Catalunya -cosa que suposaria la mort de la llengua catalana- i que representa per si mateixa el més viu retrat de l'autoodi?

¿És el PSC qui ha de protegir la llengua, la identitat i els drets nacionals dels catalans? ¿Pot ser president de Catalunya un home que no creu necessari tenir un bon nivell de català per presidir el país, que considera que hi ha pobles superiors i pobles inferiors i que, d'acord amb això, afirma que Espanya és una nació superior i Catalunya una nació inferior? ¿És que no té dignitat Esquerra Republicana, que ja ha oblidat que va ser el PSC (amb el suport d'ICV) qui la va expulsar del govern després d'haver destituït Josep-Lluís Carod-Rovira com a conseller en cap?

Hi ha errors històrics, i Esquerra és a punt de cometre'n un de molt important. L'ambició de tenir un lloc al govern és legítima en tota força política; sempre, és clar, que el preu no impliqui la substitució nacional d'un poble. Si Esquerra no escolta les seves bases és que s'ensuma la resposta i prioritza el poder al país. Les bases, però, tenen molt a dir i ho faran. Cosa que, paradoxalment, dignifica Esquerra. Per adonar-nos-en, n'hi ha prou que ens preguntem si les bases de Convergència i Unió farien mai una cassolada davant la seu central del seu partit en cas d'un pacte CiU-PSC.

Estem vivint moments molt importants de la història de Catalunya i la imatge que Esquerra transmet -més enllà de la ingènua bona intenció que la mogui- és que pensa més en ella que en el país. I això no és bo ni per a ella ni per a Catalunya. Si el pacte amb CiU no és possible, sempre queda l'alternativa de romandre a l'oposició. Fer un pas en fals és a l'abast de tothom. La saviesa, en canvi, consisteix a saber fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant.

Racó Català, 6/11/2006
 
Reflexions Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 octubre 2006
Reflexions
  • Un independentista només pot votar una força independentista, altrament seria una greu contradicció.

  • Quin és l'únic partit que si té prou vots pot empènyer aquest país a la independència? ERC.

  • Com aconsegueix un partit ser prou fort al Parlament si els que volen el mateix que ell voten un altre partit?

  • Tot vot donat a CiU, PSC, ICV i PP és un vot conservador la conseqüència del qual és que les coses quedin com estan. És a dir, més anys de sotmetiment i subordinació. L'única possibilitat que aquest país faci un salt gegantí és una ERC forta.

  • Quina cara posaran els sobiranistes que votin CiU -per por a un govern d'ERC amb el PSC- quan es trobin que la sociovergència forma part del pacte Mas-Zapatero?

 
Més proves de la veneració del franquisme per part de CiU Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 octubre 2006
Monument franquista a TorregrossaA la població de Torregrossa, al Pla d'Urgell, el govern municipal de Convergència i Unió, format per Ramon Lleonart (alcalde), M. Antonieta Ollé (1r. tinent d’alcalde. Benestar Social, Ensenyament i Sanitat), Ramon Codony (2n tinent d’alcalde. Infrastructures i Esports), Sònia Oriola (Cultura, Festes i Joventut) i Llorenç Reig (Indústria, Agricultura, Ramaderia i Medi Ambient), manté els símbols franquistes malgrat la pressió social.

El passat 12 d'octubre, l'organització independentista Maulets va dur a terme una acció contra el monument feixista que l'Ajuntament manté en aquesta població. L'acció, com va informar Vilaweb, va consistir a llançar pintura vermella contra l'esmentat monument per "tacar simbòlicament de sang" l'àliga imperial, el jou i les fletxes.

Aquest monument, tan venerat pel consistori de CiU, es troba en un parc infantil i just al costat d’una escola.
 
Convergència i Unió venera el franquisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 octubre 2006
Jaume MatasLes afinitats entre Convergència i Unió i el Partit Popular són moltes, com ho demostra la coincidència de vot d’ambdós partits en el Congrés espanyol i en el Parlament de Catalunya. Al Congrés espanyol, en el període 1996-2000, CiU i PP van votar junts el 94’7% de les lleis, i en el període 2000-2004 un 83’4%. Pel que fa al Parlament de Catalunya, en el període 2000-2003, la coincidència va arribar al 97’22%.

Convergència i Unió, que amb el PP i el PSOE és signatària de les lleis més feixistes de l’Estat espanyol, com ara la Llei Antiterrorista i la Llei de Partits Polítics -la primera viola la Declaració Universal dels Drets Humans i la segona vulnera tots els principis democràtics- comparteix amb el Partit Popular el mateix afany per frenar tant com es pugui la recuperació de la memòria històrica. Va ser a començament de la dècada dels noranta que CiU i PP van impedir la internacionalització de l’Estadi Olímpic Lluís Companys amb aquest nom, i va ser en la dècada anterior que CiU va dedicar un carrer de Gandesa, a la Terra Alta, a Ramón Serrano Suñer, ministre en els quatre primers governs de Franco (1938-1942) i figura pròxima als nazis alhora que peça clau en la formació de la División Azul.

Les simpaties de Convergència i Unió amb el franquisme no s’aturen aquí. Com il·lustra la foto que acompanya aquest text, el manteniment dels símbols feixistes en municipis de Catalunya governats per CiU es manté inalterable malgrat el pas del temps. Aquest és el cas de Prat de Comte, a la Terra Alta, on, com podem veure, el govern municipal -amb majoria absoluta de CiU des de fa molts anys- manté encara avui un monument que diu "Caídos por Dios y España, presentes" just davant l’escola pública de la vila.

El Partit Popular ho ha dit a Catalunya i ho ha repetit a Espanya: el seu candidat a les properes eleccions catalanes és Artur Mas. És aquest el partit que ha de defensar els drets nacionals de Catalunya en la propera legislatura?

Convergència i Unió venera el franquisme
Monument franquista davant l'escola pública de Prat de Comte (Terra Alta)
amb el lema "Caídos por Dios y España, presentes"


Racó Català, 25/10/2006
 
La manipulació política de Frankfurt 2007 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 octubre 2006
La manipulació política de Frankfurt 2007La presència de la literatura catalana com a convidada d’honor a la Fira de Frankfurt-2007 serà una gran oportunitat per als Països Catalans. És la fira literària més important del món, molt més que la mexicana de Guadalajara, i, per tant, la projecció internacional que suposa és extraordinària. Si a això hi afegim que la literatura catalana forma part d’una cultura minoritzada i que aquesta minorització és fruit de l’hostilitat de les seves dues poderoses veïnes, l’espanyola i la francesa, la invitació no pot ser més oportuna.

Aquesta invitació, això no obstant, com no podia ser de cap altra manera tractant-se d’una nació sense Estat, s’ha convertit en una font de conflictes i ha tret a la llum les misèries que comporta tota subordinació excessivament perllongada a la voluntat d’un tercer. Ignoro com es resoldrà aquesta situació l’any en què les convidades d’honor siguin les lletres basques, però els seus autors i el seu govern haurien d’anar-hi pensant per no caure en debats absurds i oferir espectacles tan patètics com el que ara té lloc a Catalunya. Certament, no és cap novetat que un dels paranys en què cauen totes aquelles persones i pobles mancats de reconeixement jurídic és la justificació. Aquesta mena de persones i pobles fan una immensa despesa d’energia cercant dades, proves, raonaments, etc., per tal de convèncer el món que la seva existència és real.
Llegeix més...
 
Ara toca Brussel·les Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 setembre 2006
[Discurs al Fossar de les Moreres la vigília de la Diada de 2006, en l'acte organitzat per l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana.]

Brussel·lesNo hi ha creixement sense patiment. Tots els processos d'aprenentatge, de maduració i d'emancipació individual o col·lectiva són lents, difícils i plens de moments de desencís. La història ens diu que gairebé sempre tot gran avenç, ja sigui polític, científic o social, va precedit d'una o de diverses dilacions. És improbable que una fita plenament assolida no hagi requerit abans la intel·ligència de saber fer una passa enrere en el moment oportú. I això és així, perquè no hi ha línies rectes en els camins de la vida. Tota fita humana és inassolible sense la capacitat de reconèixer les pròpies limitacions. I els catalans, és prou sabut, tenim les nostres limitacions. Algunes són idiosincràtiques, formen part de la nostra naturalesa, d'altres són fruit de l'adversitat, responen a fets puntuals. Tanmateix, aquestes limitacions, per més que ho semblin, no són un enemic afegit a la nostra subordinació nacional. No ho són perquè els qui ens volen subordinats també en tenen, de limitacions; els qui se'ns declaren superiors i ens diuen que no som ningú per decidir per nosaltres mateixos, també estan, mal que els pesi, irremissiblement subordinats a la seva pròpia naturalesa. Aquesta és la sàvia ironia de la vida, la que ens recorda no sols la nostra vulnerabilitat sinó també la dels nostres enemics.
Llegeix més...
 
Jo també vull un Estat propi Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 setembre 2006
[La campanya “Jo també vull un Estat propi” proposa encapçalar amb aquest títol els escrits publicats la setmana del 4 al 10 de setembre.]

Jo també vull un Estat propiLes raons d’un Estat propi per a la nació catalana són diverses. La primera: perquè la nació catalana ja era un Estat i els seus drets –mai no restituïts– li van ser arrabassats per la força de les armes. Però, si com ens diuen els universalistes catalans i espanyols, ja no hi ha fronteres i la creació de nous estats està mancada de sentit, per què hem de ser solidaris amb Madrid, en lloc de ser-ho amb aquelles zones del planeta on la gent mor literalment de fam? Què ens dóna Espanya a canvi –a banda de subordinar la nostra voluntat a la seva–, per haver de respondre a les seves demandes? La solidaritat implica la consciència de pertinença a una mateixa col·lectivitat, i aquesta consciència ja la tenim els catalans. És justament porquè som universalistes i no tenim una visió provinciana del món que, en lloc de pertànyer al cercle tancat de la comunitat espanyola, desitgem integrar-nos en el cercle obert de la comunitat internacional. I desitgem fer-ho no pas com a espanyols sinó com allò que realment som: catalans.

Però hi ha més raons per a la independència. N’hi ha d’ordre econòmic, social, cultural, conceptual, d’actitud davant la vida, d’afirmació personal, d’oposició a intromissions o tutories... Totes aquestes raons, tanmateix, malgrat ser importantíssimes, estan mancades de força sense una base psicològica que les sostingui. I quan dic psicològica vull dir una vertadera consciència de la nostra identitat col·lectiva, atès que sense ella no és possible l’autoestima i sense autoestima no és possible la independència.

Per això penso que, per damunt de totes les raons legítimes que ens assisteixen per integrar-nos amb nom propi –i nom propi vol dir un Estat– a la comunitat internacional, és en el conreu i en l’enfortiment de la nostra autoestima que hem de concentrar els nostres esforços. Som, és cert. Però només serem si volem ser.
 
Barça, el reflex d'una anormalitat política Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 agost 2006
La Senyera més gran del món, al Camp NouEls Països Catalans són terra de preguntes recurrents. La incapacitat que hem demostrat per solucionar els nostres problemes al llarg dels segles ens empeny contínuament a debatre qüestions que els pobles normalitzats ja fa temps que van deixar enrere. Ens interroguem dia rere dia sobre la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres drets, els nostres símbols... Només per això, per la necessitat vital de sortir d'una vegada d'aquest cercle viciós profundament insà, ja estaria justificada la recuperació de la nostra independència política. El Barça, és clar, no és aliè a tot això. La prova és que passen els anys però el debat sobre la seva dimensió extraesportiva es manté inalterable. I, tanmateix, no hi fa res que l'evidència que el Barça és més que un club hagi estat raonada i explicitada per diferents pensadors en articles, llibres o tesis doctorals; no hi fa res, perquè la nostra immaduresa col·lectiva es caracteritza per donar voltes sempre al mateix tema tot fent veure que reflexionem, quan en realitat només pretenem guanyar temps per tal de no haver de prendre cap decisió.
Llegeix més...
 
La independència és a les nostres mans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 juliol 2006
Pi de les Tres BranquesDiscurs al Pi de les Tres Branques, 16 de juliol de 2006:

S'acosten temps millors, no en tingueu cap dubte. Ja sé que després de la humiliant retallada que ha experimentat el nou Estatut, parlar de bons temps sembla gairebé un estirabot. El Parlament de Catalunya, certament, ha estat humiliat, i quan un Parlament és humiliat ho és també el poble que representa. Però, de vegades, hi ha moments a la vida en què cal fer un pas enrere per després poder-ne fer dos endavant. El nou Estatut, contràriament a allò que ens diuen els altaveus oficials, no és un pas endavant, és un pas enrere. I ho és per moltes raons. Us en diré algunes:
Llegeix més...
 
El menyspreu d'Andorra a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 juliol 2006
El menyspreu dýAndorra a CatalunyaQue les autoritats andorranes no senten la més mínima simpatia cultural ni política per Catalunya és cosa sabuda. De fet, potser perquè se senten superiors, les seves simpaties les guarden per a Espanya. Això de poder parlar de tu a tu amb un Estat les fa sentir-se molt importants fins el punt que, en públic i en privat, se’n riuen de les anomenades nacions sense Estat. És lògic, les autoritats andorranes estan en un altre nivell. Tenir una cadira i una bandera a les Nacions Unides no és cosa de no res. Per això també se senten més realitzades quan viatgen a Madrid per parlar amb ministres que no pas quan ho fan a Barcelona per parlar amb consellers. Al capdavall, què és un conseller? I què és una nació sense Estat? Les autoritats andorranes fan alta política i les legítimes aspiracions catalanes de veure reconeguts els seus drets nacionals els provoquen hilaritat. Coses de pobles infants, ja se sap. Els caps de govern dels pobles adults, en canvi, viatgen a Madrid, centre de l’univers, i s’estarrufen cada cop que els donen uns copets a l’esquena i els deixen recolzar els peus damunt la taula. A canvi, durant el Mundial de futbol, el govern andorrà envaeix la freqüència del Canal 33 de Televisió de Catalunya i la dóna a un canal espanyol com La Sexta per tal que Andorra sencera pugui vibrar d’emoció amb els partits de la selecció espanyola. Així és com un govern obedient i submís demostra que res no el faria més feliç que deixar de ser Estat per convertir-se en una comunitat autònoma d’Espanya.
Llegeix més...
 
Presoners del sí Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 juny 2006
Presoners del síEl PP i el PSOE han estat els grans triomfadors del referèndum celebrat a Catalunya. Només ells poden atribuir-se l'èxit del resultat. De fet, ningú no ha contribuït tant a la victòria del sí com el Partit Popular. Seu és, doncs, el mèrit de la derrota del no i just serà que el PSOE, encara que sigui en privat, li ho reconegui. La seva portentosa interpretació de l'espanyol horroritzat davant la inevitable ruptura d'Espanya ha constituït el millor aliat del sí en tot el procés estatutari. El PSOE necesitava presentar com un gran avenç allò que no és res més que l'equiparació de Catalunya amb Ceuta i Melilla, i el PP, amb els seus escarafalls i les seves crides a la unitat d'Espanya, li ha permès sortir-se amb la seva. O és que algú creu que hagués estat possible un triomf del sí amb un Partit Popular cantant les excel·lències del nou Estatut? Queda clar, doncs, que tot estava lligat i ben lligat.
Llegeix més...
 
La derrota de la dignitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 juny 2006
La derrota de la dignitatAmb relació al nou Estatut de Catalunya, ha circulat aquests dies una mentida difosa indistintament pels claudicants catalans i el PSOE que distorsiona la realitat i condueix a error; una mentida que pretén donar-nos garsa per perdiu, tot i que amb finalitats diferents segons qui la diu. Em refereixo al fet de presentar com un gran avenç allò que no és res més que una millora insubstancial. Una millora pot ser ben rebuda, no hi ha dubte, però no és un avenç, és una reforma. Un avenç, en canvi, no sols implica una millora, sinó que constitueix un progrés, una evolució. I el nou Estatut de Catalunya no és un avenç, és una millora insignificant. Una millora indigna, per ser més precisos, tractant-se del reconeixement jurídic d’una nació.
Llegeix més...
 
El claudicant sempre diu que sí Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 04 juny 2006
El claudicant sempre diu que síL'assertivitat és un terme utilitzat en psicologia per definir el comportament afirmatiu. Una persona assertiva és aquella que no tem expressar la seva opinió o els seus desitjos en qualsevol circumstància i que ofereix una gran resistència a la pressió social. La persona no assertiva, en canvi, es caracteritza per fer tot el contrari. Encara que no desitgi fer el que li demanen, sempre acaba cedint per no importunar el seu interlocutor. Aquest comportament també és extensible a les col·lectivitats, especialment aquelles la voluntat de les quals es troba subordinada a la voluntat d'una altra col·lectivitat. Catalunya n'ha donat recentment un magnífic exemple arran de la negociació de l'Estatut. El que han fet els seus dirigents, negociant per separat el text que la societat els va demanar que defensessin junts, ha estat un espectacle plagat de situacions d'un infantilisme ridícul, més pròpies d'enveges i bravates de col·legials que de membres d'un Parlament. I és que tota la tendresa que sentim quan observem els nens jugant a ser adults es transforma en vergonya aliena quan els observats són adults comportant-se com nens. El problema és greu perquè mentre la maduresa en els primers és qüestió de temps, en els segons denota regressió.
Llegeix més...
 
La nit que els micròfons del Camp Nou van emmudir de cop Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 31 maig 2006
Joan LaportaNo tinc cap dubte que Joan Laporta és el millor president que el F.C. Barcelona ha tingut en molts i molts anys. La seva sensibilitat en favor de la llengua i el seu compromís nacional són indiscutibles i estan a la vista. La seva arribada a la presidència del club va ser providencial, ja que el club, en aquells moments, era una entitat no només desnaturalitzada sinó seriosament espanyolitzada. De fet, la situació era tan greu que fins i tot em vaig sentir obligat a escriure un article titulat L’espanyolització del Barça per denunciar la transformació que estava experimentant el club. Laporta no ha dit si es tornarà a presentar a les eleccions, però és de suposar que sí. Jo ho desitjo perquè és gràcies a ell i a la seva junta que hem enterrat el passat i no tinc cap dubte que el que va passar al Camp Nou la nit del 18 de juny, en l’acte de celebració de la Lliga de Campions, no té res a veure amb ell, ideològicament. Però és evident que van passar coses que són inadmissibles i que no han estat aclarides. Al contrari, només hi ha hagut voluntat de passar pàgina i fugides d’estudi davant les preguntes incòmodes d’alguns periodistes.
Llegeix més...
 
Oleguer, emmordassat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 maig 2006
Oleguer emmordassat La impossibilitat que Belletti pogués parlar en l’acte de celebració de la Lliga de Campions al Camp Nou la nit del dia 18 de maig no va ser un fet casual. Ni el micròfon es va espatllar ni hi va haver problemes tècnics de cap mena. El micròfon, senzillament, va ser tancat per mesures que ja havien estat preses sibil·linament sense dir res als jugadors. Prova d’això és que Puyol va intentar arreglar la misteriosa avaria per tal que Belletti i la resta de companys poguessin dir-hi la seva. Però no. Tot estava perfectament estudiat. El problema, com és lògic, no era Belletti. El problema es deia Oleguer Presas.
Llegeix més...
 
Petició de Víctor Alexandre a Oleguer Presas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 30 abril 2006
OleguerBenvolgut Oleguer,

En primer lloc et desitjo que et recuperis com més aviat millor, per tal que puguis tornar als terrenys de joc en aquestes darreres jornades que resten per tancar la lliga i intentar guanyar la de Campions a París.

La raó per la qual t'escric, de fet, té a veure, justament, amb la celebració que farà el Barça quan es proclami oficialment campió de lliga i la que pot fer si les coses surten bé a la capital francesa. Com tu saps, la frase més reiterada en llavis dels jugadors quan els toca parlar és "Visca el Barça i Visca Catalunya!". És una frase maca, però que a cops de dir-la tant ha perdut bona part de la seva força intrínseca. M'agradaria proposar-te una altra amb la qual també t'hi podràs sentir còmode i que té un efecte més integrador:

"Vísca el Barça i Visca els Països Catalans!"
Llegeix més...
 
El frau dels claudicants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 abril 2006
El frau dels claudicantsA mesura que a Catalunya es veu més propera la data del referèndum de l’Estatut, els tres partits favorables al sí, PSC, CiU i ICV, augmenten la pressió sobre Esquerra Republicana perquè canviï el sentit del seu vot i s’incorpori a la coral dels claudicants. Ho han provat tot, des de la desqualificació i l’insult fins a la coacció i l’amenaça. És tant el que s’hi juguen aquests partits que estan disposats a fer qualsevol cosa per tal de protegir-se davant el judici de la història. I és que la campanya de criminalització que han organitzat, amb l’ajut de la premsa afí, no és més que el fruit d’una alarmada impotència, el recurs desesperat dels qui necessiten servir-se de la mentida i de la difamació per destruir aquells que poden posar-los en evidència.
Llegeix més...
 
L'Estatut de la Resignació Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 05 març 2006
 L'Estatut de la ResignacióCom a català he assistit a l'espectacle esborronador de la classe política del nostre país en la negociació del nou Estatut i he sentit vergonya aliena en constatar el seu grau d'immaduresa i d'incompetència. Ha estat molt trist comprovar fins a quin punt la manca d'escrúpols, la covardia, la indignitat i l'afany de poder d'uns pocs poden comportar la humiliació de tot un poble. Ara, per desgràcia, l'únic consol que li queda a Catalunya és la certesa que la història ja ha congelat per sempre la fotografia del Pacte de la Resignació. Perquè això és justament el que va consagrar l'encaixada de mans entre Mas i Zapatero el passat 21 de gener: l'Estatut de la Resignació.
Llegeix més...
 
Els catalans de Lil·liput Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 novembre 2005
Els catalans de Lil·liputCrec que ha arribat l'hora d'analitzar en quines mans es troba el món comunicacional català i concloure que són mans falsament catalanistes. Afirmo que l'independentisme té les portes tancades a tots els mitjans de comunicació del país. Les plantilles de col·laboradors dels diaris, emissores de ràdio i televisió eliminen sistemàticament tots aquells professionals catalanocèntrics per tal que l'únic pensament que traspuï per part dels creadors d'opinió sigui el políticament correcte -que és la més moderna i perversa forma de censura-.
Llegeix més...
 
Les trampes del PSC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 setembre 2005
PSCUna de les millors coses que tenen els moments en què una col·lectivitat nacional, gran o petita, ha de prendre una decisió que condicionarà el seu futur és que situen cadascun dels seus membres en el lloc que li correspon. No és estrany, per tant, que els amants de l'ambigüitat temin aquests moments, perquè la definició és incompatible amb la màscara. A Catalunya, com sabem, estem vivint ara mateix un d'aquests moments històrics. Es tracta de la redacció d'un nou Estatut que pot determinar en clau positiva o negativa -això dependrà de nosaltres-, els propers 20 anys de la nostra història. Fins ara no hi ha hagut problema en les qüestions petites, però amb l'arribada de les grans les coses han canviat. De la mateixa manera que durant el franquisme tothom era d'esquerres, ara, en aquest inacabable postfranquisme, tothom es declarara catalanista.

Però n'hi ha prou d'alçar la vista per veure en quin partit militen alguns d'aquells abrandats antifranquistes. Ha passat el mateix amb la reivindicació dels nostres drets històrics. Aquells que durant trenta anys s'han definit a si mateixos com a catalanistes i progressistes, el passat 29 de juliol es van posar al costat del Partit Popular per votar en contra dels drets històrics de Catalunya. Són els mateixos catalanistes que afirmen a través d'un dels seus representants, el senyor José Montilla, ministre espanyol d'Indústria, Comerç i Turisme, que "els drets històrics de Catalunya no existeixen" i que el reconeixement d'aquests drets històrics "afebliria el nostre autogovern".

Decret de Nova PlantaDues preguntes hauríem de fer al PSC. La primera: si els drets històrics de Catalunya no existeixen, per què els va derogar Felip V? És a dir, si no érem una nació i, per tant, no teníem drets nacionals, quin sentit tenia el Decret de Nova Planta? Un decret, per cert, que encara és vigent, perquè Espanya mai no l'ha derogat. I la segona: des de quan el reconeixement dels drets històrics d'un país afebleix el seu autogovern? Com és, aleshores, que els drets històrics d'Espanya no afebleixen l'autogovern espanyol? Com és que allò que Espanya considera bo per a ella ho considera molt dolent per a Catalunya?

Hi ha una cosa que no lliga. Per una banda ens recomanen de presentar un Estatut de mínims, que el PSOE pugui aprovar, i, per l'altra, ens diuen que no hem de demanar el reconeixement dels drets històrics, perquè aquest reconeixement afebliria l'autogovern de Catalunya. Que no es tracta d'això, precisament, de rebaixar plantejaments? No és cert que com més aigualit sigui l'Estatut que presentem més possibilitats tindrà de ser aprovat a Madrid? Aleshores, quin problema hi veuen? Si del que es tracta és de rebaixar els plantejaments de l'Estatut, és a dir, d'afeblir l'autogovern català, res no els hauria d'interessar més que la inclusió del reconeixement dels drets històrics. Així, gràcies a aquest reconeixement, Catalunya no tan sols estarà molt més lligada de mans i peus a Espanya, sinó que no tindrà cap possibilitat de blindar les seves competències. És més, gràcies a aquest afebliment de l'autogovern, Espanya tindrà via lliure per laminar les competències catalanes sempre que li vingui de gust. No és això el que vol el PSC?

Diu la saviesa popular que abans s'agafa un mentider que un coix, i és ben veritat. El problema és que sigui el mentider i no el coix el qui pretengui governar-te, perquè aleshores redactarà un Estatut farcit de trampes semàntiques. Trampes com aquella que diu que "Catalunya considera Espanya una nació de nacions." Aquesta, a més d'una trampa, és un disbarat, perquè Espanya no pot ser mai una nació de nacions per la senzilla raó que no hi ha al món cap nació de nacions. No existeix aquesta condició, ni en termes socials ni en termes jurídics. Segons el PSC, però, ara resulta que hi ha nacions i nacions, ara resulta que hi ha nacions que són més nacions que altres nacions. Déu n'hi do. No en tenen prou de tenir un Estat-nació, que ara, a més, volen ser un Estat-nació de nacions. Si més no, té gràcia que siguin els mateixos que es defineixen com a catalanistes i d'esquerres –sobretot d'esquerres- els qui diuen amb aquest Estatut que hi ha nacions superiors i nacions inferiors. Espanya seria una nació superior i Catalunya una nació inferior. És a dir, que segons el PSC, hi ha pobles superiors i pobles inferiors, i els catalans, és clar, seríem un poble inferior.

El PSC té tot el dret a defensar la unitat d'Espanya. Una cosa que no farem mai serà dubtar de l'espanyolitat del PSC. Qui podria pensar el contrari d'un partit que es dedica a espanyolitzar-ho tot? Una cosa, però, hauríem de dir-li al PSC, i és que sigui conseqüent i que es defineixi d'una vegada com el que veritablement és. Vull dir que, si d'acord amb el seu discurs, els qui defensem la sobirania nacional de Catalunya som nacionalistes catalans, és evident que ells, que defensen la sobirania nacional d'Espanya, són nacionalistes espanyols. Si no els agrada aquesta segona definició, poden passar-se a la primera. Sempre seran ben rebuts.

Racó Català , 23/9/2005
Diari de Sant Cugat , 6/10/2005
 
"¡O me hablas en español o pasas la noche en comisaría!" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 setembre 2005
Policia espanyolaEl passat 5 de setembre, la policia espanyola va retenir un jove a la comissaria de Sant Cugat per negar-se a parlar en espanyol quan estava enganxant uns cartells de les JERC. Aprofitant que no duia el DNI, el van amenaçar amb aquestes paraules: "O me hablas en español o pasas la noche en comisaría", i com que, naturalment, s'hi va negar, se'l van endur. Durant el trajecte fins a les dependències del carrer Vallès, els policies, un home i una dona, van fer befa de la seva ideologia, de la independència de Catalunya i del concert econòmic.
Llegeix més...
 
Un perill anomenat Maragall Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 agost 2005
MaragallDir, a hores d'ara, que Catalunya –amb el permís de la resta dels Paisos Catalans- és una de les capitals mundials de l'autoodi no és una novetat, és una obvietat. És la conseqüència lògica de tres segles de colonització política, social i cultural. No hi ha cap persona ni poble que resisteixi la frustració constant dels seus anhels ni la humiliació sistemàtica de la seva personalitat. El cofoisme còmplice del govern català així com la passivitat de bona part de la ciutadania davant el procés de substitució de la llengua catalana n'és la prova més trista i fefaent. Aquesta substitució, a més, és conseqüència d'un altre procés encara més greu: la progressiva incorporació de l'autoodi com a tret identitari nacional. Amb aquest objectiu treballen plegats Alejo Vidal-Quadras i Pasqual Maragall, per bé que el primer sembla força més sincer que el segon. Com a mínim no disfressa d'universalisme i modernitat l'odi que sent pel seu país i per la seva llengua.
Llegeix més...
 
Pedagogs de l'autoodi Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 juliol 2005
Autoodi, d'Alex Grey
Autoodi, d'Alex Grey
Un dels perills de tota subordinació perllongada és que incapacita psicològicament la víctima davant les agressions que pateix. Amb el pas del temps, els nusos que la lliguen a l'amo de la seva vida es multipliquen i el procés d'inferiorització continua. Per això no és estrany que tot sovint sigui la pròpia víctima qui defensi subreptíciament l'agressor enaltint els seus ocults i incompresos valors. Gairebé sempre es tracta d'una defensa disfressada de "veu de la consciència" l'objectiu de la qual és recordar-se a si mateixa que el món és imperfecte i que també ella té defectes, no només l'agressor. Així, cada cop que algú assenyala aquest amb el dit o intenta despertar la dignitat del sotmès, sorgeix inmediatament la "veu" cridant a l'ordre i a la moderació. La víctima ha de ser equànime davant l'agressor ja que la privació de llibertat que aquest li imposa és tan sols el costat dolent de la seva personalitat; una personalitat, en realitat, pletòrica de valors humans, fraterns i democràtics. El cert, però, és que no estem davant d'una "veu de la consciència" sinó davant d'algú que és incapaz de confessar-se a si mateix la immensa dependència emocional que té d'aquell que regula la seva vida. L'encís que sent per ell és tan gran que a força de posar-se en el seu lloc acaba parlant com ell i convertint-se en el seu millor defensor.
Llegeix més...
 
La il·legalització del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2005
La il·legalització del Partit PopularAvui dia són molts els joves i observadors estrangers que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat del poble espanyol amb la por, però no va ser la por el que va donar longevitat en aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista que Franco. Al contrari, el seu concepte de pàtria coincidia plenament amb els ideals que el dictador imposava, la prova és que el més important dels seus principios fundamentales, la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

Llegeix més...
 
La il·legalització del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2005
La il·legalització del Partit PopularAvui dia són molts els joves que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat espanyola amb la por, però no va ser la por allò que va donar longevitat a aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en molts sectors de la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista. La prova és que la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

I és que, més enllà de l'afany de recuperar-se de la humiliació soferta per la pèrdua de les colònies d'ultramar i de la necessitat de mantenir els privilegis de l'oligarquia castellana, el famós Alzamiento Nacional va ser una guerra contra les llibertats nacionals de Catalunya i del País Basc. D'aquí que un dels principals objectius del franquisme fos la destrucció de la seva identitat, llengua i cultura. El dictador sabia molt bé que destruint aquestes tres coses destruïa també la personalitat nacional d'aquests països. L'assassinat de Lluís Companys és eloqüent en aquest sentit. El van assassinar per l'enorme càrrega simbòlica que tenia el fet de ser el president de Catalunya. També va ser per això que el van matar a Barcelona i no a Madrid, perquè la humiliació fos encara més gran.

Lluís CompanysProbablement hi haurà qui, intentant eludir responsabilitats, opinarà que no va ser l'Estat espanyol sinó Franco qui va assassinar Companys. A aquestes persones caldria dir-los que el mateix podria haver adduït l'Alemanya actual amb relació als crims de Hitler. Doncs no. Amb sentit de la responsabilitat –responsabilitat no significa culpabilitat- l'Alemanya d'avui ha demanat perdó pels crims de l'Alemanya d'ahir. Va ser precisament gràcies a aquest gest que la vídua de Companys, Carme Ballester, va rebre les disculpes del govern alemany per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i li va passar una pensió fins el dia de la seva mort. A Espanya, la negativa dels governs socialista i popular a demanar perdó a Catalunya per l'assassinat del seu president, diu molt de quin és el nivell de cultura democràtica d'aquuestes dues forces polítiques. Això explica coses com ara l'intent d'associar l'independentisme amb el terrorisme o les paraules del filòsof Gustavo Bueno lamentant que la Constitució espanyola no permeti fer un judici sumaríssim a Juan José Ibarretxe i afusellar-lo. Com veiem, l'esperit de Franco continua viu i si ell va morir matant també volen fer-ho els seus fills ideològics. Es va veure amb les amenaces de mort a Josep-Lluís Carod-Rovira en aquella manifestació celebrada a Salamanca l'any 2005.

La il·legalització de partits és escandalosament antidemocràtica, però atès que la llei existeix, ningú no ha de ser més escrupolós amb el seu compliment que aquells que l'han creada, PP i PSOE. És per coherència, per tant, que el govern espanyol -ja que té la Justícia al seu servei-, hauria de procedir a la il·legalització del Partit Popular. S'imagina el lector què hauria succeït si en una manifestació convocada per l'esquerra abertzale s'haguessin exhibit pancartes dient "Rajoy al paredón" o "Zapatero ésta es tu caja"? Doncs bé, amb la llei espanyola a la mà, el Partit Popular, convocador d'aquella manifestació, és un partit terrorista que no sols no va retirar les pancartes sinó que les va mantenir fins el final. Per tant, d'acord amb la llei, la seva il·legalització hauria de ser immediata. Ho faran Zapatero, el jutge Garzón i el Tribunal Suprem? No, no ho faran, perquè la Llei de Partits no és una llei contra ells, és una llei contra nosaltres.

Carod, esta es tu caja
Manifestació del PP a Salamanca, 11/6/2005

El Singular Digital , 13/2/2008 (català)
 
La ikurriña de Leitza Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 maig 2005
LeitzaEl passat 30 d'abril, a Leitza, vaig ser testimoni de la col·locació de dues ikurriñes a la casa consistorial, una a la part superior de l'edifici i l'altra al balcó, al costat de les de Navarra i Leitza, com a preàmbul de la manifestació que va tenir lloc unes hores després per reivindicar respecte per la decisió adoptada pel Ple el 1997, en el sentit que la ikurriña onegés permanentment a l'Ajuntament. Aquell Ple, però, no va fer res més que reafirmar políticament una cosa que, malgrat les reiterades incursions de la Guàrdia Civil, ja era una realitat des del 1976: la presència de la bandera nacional basca a la seu del govern municipal. Per això crida l'atenció que sigui precisament una força com Aralar, que diu defensar els drets nacionals d'Euskal Herria, qui, retirant-la, hagi actuat amb la mateixa diligència que la Guàrdia Civil.

És cert que existeix un requeriment judicial segons el qual s'adverteix l'alcade que si no compleix la Llei de Símbols de Navarra s'exposa a mesures penals per desacatament, però també ho és que aquesta llei va ser impulsada el març de 2003 per UPN, una força que és filla ideològica del franquisme. No s'entén, per tant, que Aralar sigui tan escrupulosa en el compliment d'una legalitat d'arrel dictatorial i tan indiferent a la voluntat democràtica i majoritària de la població. És realment escandalós que transcorreguts trenta anys d'ençà de la mort del pare espiritual d'UPN, el partit de Miguel Sanz, una força residual a Leitza, pugui permetre's la persecució de la bandera que simbolitza no sols la lluita antifranquista sinó també la llibertat d'Euskal Herria.

Té raó Aralar quan recorda que la llei anterior, aprovada el 1986, no prohibia específicament la col·locació de la ikurriña i que va ser Miguel Sanz qui va proposar la supressió de les subvencions als ajuntaments que la pengessin. Aquesta mesura, finalment, no va triomfar i es van establir càstigs per als alcaldes dels consistoris que desobeïssin els requeriments judicials. Així és la legalitat vigent. Però Aralar deu saber que una cosa és la legalitat i una altra la legitimitat, una cosa és la llei i una altra la justícia. I la prohibició de la ikurriña en un territori d'Euskal Herria serà legal però no és justa. La qual cosa siginfica que tota subordinació a aquesta prohibició, per molt gran que sigui l'amenaça, està mancada de sentit. Res no ha de ser més important per a un alcalde que l'opinió dels seus conciutadans, i els ciutadans de Leitza ja s'han pronunciat sobre la bandera d'Euskal Herria. Ho van fer de manera pacífica i democràtica a través de les urnes i els seus vots van ser il·legalitzats pel sol fet de defensar ideals desafectes al nacionalisme espanyol. Ho diu el ministre José Bono: "A la gent que no estima Espanya se l'hauria d'enviar...". Espantat, potser, davant les seves pròpies paraules, no gosa acabar la frase, però ja ha revelat molt més del que desitjava.

José Bono, que comparteix amb UPN no sols la nostàlgia d'un passat recent sinó la voluntat de dilatar-lo fins a convertir-lo en present, és un abanderat vocacional dels principis fonamentals del negacionisme franquista: no existeix la nació basca, no existeix la nació catalana, no existeix a l'Estat espanyol cap més bandera nacional que la bandera d'Espanya. I és que hi ha una cosa que no es diu -no seria políticament correcte-, però que marca un abisme psicològic entre Espanya i les nacions catalana i basca. Em refereixo a la incompatibilitat natural de les seves respectives banderes. Per a Espanya, la simple visió de la ikurriña o de la senyera suposa la constatació d'un fracàs imperial, la frustrant impossibilitat d'espanyolitzar unes nacions geogràficament més properes que les que en el seu dia va sotmetre a ultramar; per a les segones, l'ensenya espanyola evoca algunes de les tares més menyspreables de la naturalesa humana: l'afany de dominació, el rebuig a la identitat aliena i la destrucció de la llengua i cultura vençudes. Estem parlant, doncs, de símbols massa antagònics perquè puguin compartir el balcó d'un mateix ajuntament sense despertar sentiments oposats.

La fi de la guerra de banderes, conseqüentment, queda condicionada a la recuperació de la normalitat política de les nacions subordinades. La dignitat nacional dels veïns de Leitza no consentirà que ningú, i menys un alcalde euskaldun, cedeixi a les pressions espanyoles i retiri de la casa consistorial precisament la bandera que hauria d'onejar més amunt de totes: la bandera nacional del País Basc. En aquest sentit, Patxi Sáenz, alcalde de Leitza, no hauria d'invocar el fantasma de la por insinuant que el govern municipal podria caure en mans d'UPN, altrament algú podria pensar que estima més l'alcaldia que els drets del seu país.

A Catalunya es viuen constantment situacions similars i el seu desenllaç sempre està en funció del codi ètic que regeix a cada municipi. Ramon Llumà, ex-alcalde de Solsona (CiU), es va fer famós per la seva negativa a penjar la bandera espanyola a l'Ajuntament. Quan les autoritats espanyoles l'instaven a posar-la, la seva resposta era sempre la mateixa: "És a la bogaderia". Més recentment, l'alcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà (ERC), s'ha negat a penjar la bandera d'Espanya en el consistori desobeint els requeriments del Tribunal Superior de Justícia amb aquesta resposta: "La bandera de Catalunya i la de Ripoll són les dues úniques banderes amb les quals s'identifiquen els ciutadans."

No s'entén que Patxi Sáenz, desatenent l'opinió del seu municipi, prefereixi convertir-se en còmplice indirecte de la legalitat injusta que satanitza la ikurriña a Navarra. L'alcalde de Leitza hauria de saber que la desobediència cívica davant la ignomínia és l'arma més poderosa amb què compta un demòcrata prou savi per a no caure en el complex parany de la violència.

Berria , 17/5/2005 (euskara)
Nabarralde
, 18/5/2005 (espanyol)
 
<< Inici < Ant 21 22 23 24 Seg > Final >>

Resultats 1611 - 1664 de 1664
spacer.png, 0 kB