spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Montserrat Tura i el PSC discriminen Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 maig 2007
Montserrat TuraHi ha un pacte municipal que el PSC no pot pair perquè exemplifica una situació que l'allunyaria del poder, si s'estengués a l'àmbit nacional. Es tracta del pacte CiU-ERC a Sant Cugat del Vallès. Aquest pacte, que ha donat molt bon resultat en la legislatura que ja s'acaba, és una espina doblement dolorosa per als socialistes perquè, a més de recordar-los el fracàs sistemàtic del seu anterior candidat, Jordi Menéndez -que valent-se del càrrec de director general de Difusió Corporativa de la Generalitat discriminava el Diari de Sant Cugat en les campanyes publicitàries de caràcter institucional per considerar-lo desafecte-, també trenca l'esquema nacional que ells voldrien: una Catalunya dividida en dretes i esquerres en lloc del debat constant entre catalanistes i espanyolistes que tant els perjudica.

Sant Cugat, per tant, és una enutjosa pedra a la sabata per al PSC. Ho és fins el punt que la consellera de Justícia, Montserrat Tura, fent seva la tècnica de Jordi Menéndez, discrimina aquesta ciutat –inclosos els votants socialistes- del seu dret a tenir un jutjat de primera instància. Una discriminació, per altra banda, que no sols infringeix la Llei de Demarcació i de Planta Judicial segons la qual totes les ciutats de més de 25.000 habitants han de tenir com a mínim un jutjat, sinó que resulta altament ofensiva, ja que Sant Cugat té 76.000 habitants i és de totes les ciutats de Catalunya amb més de 60.000 habitants l'única que no té jutjat propi.

Doncs bé, la resposta de la senyora Tura, que surt del terreny polític i entra en el de la befa, és que millorarà el jutjat de Pau de la ciutat –sí, el jutjat de Pau- i que reforçarà els jutjats de Rubí. La befa, ja ho sabem, és l'eina del cínic. I el cínic, a més de riure's de l'informe favorable elaborat pel Col·legi d'Advocats de Terrassa i de l'acord aprovat el 2002 per la Generalitat per dotar Sant Cugat d'una seu judicial, cau en el despropòsit de voler reforçar els jutjats de Rubí, perquè estan col·lapsats, quan la causa del col·lapse és que el 60% de la feina que tenen prové de Sant Cugat. D'això se'n diu el món a l'inrevés. És el preu que Montserrat Tura i José Montilla fan pagar a Sant Cugat per ser ciutat desafecta als interessos del seu partit. Un preu massa alt tenint en compte que el PSC trigarà molts anys a governar aquesta ciutat.

El Singular Digital , 16/5/2007
 
El teatre que no es veu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 maig 2007
És una llàstima que les obres teatrals que no es representen al Teatre-Auditori tinguin tan poca acollida a Sant Cugat. I no és una qüestió de nivell, perquè la tasca que porten a terme Dolors Vilarasau o Fila Zero o la gent de Valldoreix, per exemple, és interessantíssima. A la Unió, per citar una sala genuïnament santcugatenca, s'hi fan muntatges modestos i amb cares desconegudes, però de gran qualitat.

La traïcióAquesta sala va programar no fa gaire quatre representacions de La traïció, de Harold Pinter, amb música en directe, i la resposta del públic, quant a assistència, va ser molt poc generosa. Hi havia una mica de gent, sí, però molt per dessota de la que s'espera en una ciutat de 76.000 habitants que es defineix a si mateixa com a "terra d'artistes". ¿No interessa l'esforç d'una petita companyia, com la dirigida per Teresa Canas, per apropar-nos un text exquisit d'un Premi Nobel de Literatura? ¿Com és possible que, tractant-se de Harold Pinter, el dramaturg viu més prestigiós internacionalment i un dels intel·lectuals més compromesos amb els drets humans, la resposta fos tan minsa? Estem parlant d'una obra extraordinàriament cínica que Pinter va escriure ara fa trenta anys sobre tres personatges, marit, dona i amant, que formen un triangle consentit pel primer i que l'any 1982 va ser portada al cinema amb Ben Kingsley, Patricia Hodge i Jeremy Irons com a protagonistes.

Quina llàstima, repeteixo, que apostes com aquesta, amb preus força assequibles, passin tan desapercebudes. Publicitar-les és important, és clar, però, com fer-ho sense ingressos? Només queda la difusió que en faci aquest diari, cosa relativament efectiva atès que són milers els santugatencs que no llegeixen mai premsa local. Són els mateixos santcugatencs que han fet de la ciutat una perllongació del seu dormitori.

Diari de Sant Cugat , 11/5/2007
 
Cal rellevar el PSC a l'Ajuntament de Barcelona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 maig 2007
Clos i HereuCrec que ha arribat l'hora del canvi a l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha raons objectives per fer-l'ho, però cap d'elles té tanta força com la que el PSC va adduir per fer fora CiU del govern de Catalunya. L'argument socialista del 2003 –força raonable, per cert- va ser que no és gens sa que una mateixa força política romangui 23 anys en el poder. El poder, ja ho sabem, tendeix a perpetuar-se i aquesta perpetuïtat és incompatible amb la virtut. Però, aleshores, si, per higiene democràtica, 23 anys són un excés inadmissible, què n'hem de dir de 28? 28 anys, per altra banda, que difícilment haurien estat possibles sense el recurs d'una praxi política èticament reprovable com ho és l'abandonament de l'alcaldia a mitja legislatura per posar-hi un delfí que, en arribar les eleccions, sigui vist per la societat no pas com un aspirant a alcalde, sinó com un alcalde que revalida el seu càrrec.

Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu són mestres en l'art d'aquesta prestidigitació feudal. El PSC, temorenc de batre's en igualtat de condicions amb els altres partits, ha instituït una trampa legal que permet que els seus alcaldables se situïn sempre en el primer lloc de la graella de sortida i a una distància mediàtica de la resta. I els altres per què no ho fan?, preguntarà algú. Doncs perquè no tothom utilitza la legalitat com a coartada per justificar la manca d'ètica. La legalitat és el recurs retòric dels qui, mancats d'arguments ètics, necessiten ocultar la seva ideologia per mitjà de la força. No importa que legalitat i justícia no siguin sinònims, la imposició d'un model polític que perpetuï els privilegis del legalista bé s'ho val. Jordi Hereu, per exemple, és un hispanoaddicte. Però és massa murri o massa covard per reconèixer-ho públicament, per això ens vol convèncer que és la legalitat, no pas l'addicció, allò que el fa sentir-se "orgullós" de penjar la bandera espanyola al castell de Montjuïc quan, en realitat, no concep la vida sense ella. "La realitat és la que és, per injusta que sigui,", diuen sempre els absolutistes, però mai no afegeixen fins a quin punt estan encantats amb aquesta realitat.

Doncs bé, per higiene democràtica, el PSC ha de ser rellevat de l'Ajuntament de Barcelona. Ara és l'hora d'assajar un govern municipal catalanocèntric –CiU-ERC- que sigui el preàmbul d'una unió entre dues forces destinades a entendre's pel bé del país. Llevat, és clar, que l'excusa del sentiment de pertinença a una classe determinada passi per davant dels drets del país. Hi ha actitud més conservadora que perpetuar-se trenta anys en el poder?

El Singular Digital , 8/5/2007
 
Les falses illes de vianants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 04 maig 2007
Hi ha dues raons per les quals, després de les eleccions, la regidoria d'Urbanisme de l'Ajuntament de Sant Cugat no hauria de continuar en les mateixes mans en què ara es troba, i totes dues vinculades a les mal anomenades illes de vianants: una, perquè suposen un menyspreu envers les persones que les utilitzen; i dues, perquè, tal com estan concebudes, comporten un malbaratament escandalós dels impostos dels santcugatencs. Llocs com ara la plaça Octavià o els carrers Plana de l'Hospital, de la Torre, de Valldoreix o de Sant Antoni, publicitats com a illes de vianants, es mantenen com a espais oberts al trànsit rodat. Turismes aliens al veïnat, furgonetes i camions hi circulen amb la més absoluta impunitat molestant de manera constant no sols els vianants, sinó posant en perill també la seva integritat física. Jo mateix, no fa gaire, vaig ser testimoni ocular d'un atropellament que, per sort, no va tenir greus conseqüències.

Pel que sembla, la regidoria d'Urbanisme ha dissenyat un pla de vianantització de cara a la galeria que consisteix a fer-nos creure que treballa per un Sant Cugat més habitable i cívic, quan, en realitat, l'únic que ha fet ha estat substituir l'asfalt per l'enllosat. La prova és que els vehicles hi circulen igualment a tota hora obligant els vianants a aturar-se o a apartar-se'n. Si a aquest desgavell hi afegim el trencament constant de les lloses que, havent estat pensades per a vianants, es veuen obligades a suportar el pes permanent dels vehicles, la situació no pot ser més inadmissible. ¿Ho sap, el ciutadà, que és ell qui paga el canvi constant de lloses? Convindria que el titular d'Urbanisme viatgés al centre i al nord d'Europa. Hi aprendria dues coses: el significat del terme illa de vianants i el respecte que els ajuntaments senten per les persones que hi caminen.

Les falses illes de vianants
Obres de reparació de lloses trencades a Sant Cugat del Vallès.
   
Diari de Sant Cugat , 4/5/2007
 
L'acomplexament lingüístic Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 maig 2007
L'Alguer
L'Alguer
N'hi hauria prou que els catalans reflexionéssim una mica sobre el nostre comportament lingüístic quan viatgem a altres territoris per adonar-nos del grau d'acomplexament que traspuem. No fa gaire, en una estada a l'illa de Sardenya, vaig poder constatar que eren majoria els catalans que utilitzaven l'espanyol per parlar amb els nadius. En cap moment no s'aturaven a pensar que els nadius no en sabien, d'espanyol. Sense cap racionalització prèvia, donant per descomptat que el català els sonaria a xinès, s'adreçaven als cambrers dels bars i restaurants sards en un espanyol de pa sucat amb oli. Paradoxalment, quan, els cambrers els preguntaven: "Són espanyols, oi?", els catalans, contrariats, contestaven amb orgull: "No, no. Nosaltres som catalans." Convençuts d'haver fet així un acte d'afirmació nacional, cap d'ells no s'adonava del desconcert que aquesta resposta creava en l'interlocutor. Si eren catalans, pensava el cambrer, per què no li parlaven en català? No són totes dues, català i italià, llengües llatines, filles, per tant, d'un mateix tronc lingüístic?

Aquest complex d'inferioritat lingüística, que fa que molts catalans desertin de la seva llengua i usin l'espanyol cada cop que parlen amb estrangers, em va recordar l'anècdota protagonitzada per un periodista barceloní que, renunciant sistemàticament al català, i adreçant-se en espanyol a un polític estranger que no coneixia cap de les dues llengües, va ser amonestat pel president Pujol per la seva incoherència davant les càmeres de televisió.

A Sardenya, però, en vaig veure de més grosses. Per exemple la d'aquells catalans universals que, davant la mirada pensativa del cambrer, demanaven un tenedor, una manzanilla i una servilleta sense adonar-se que haurien estat ràpidament atesos si s'haguessin expressat en català, ja que, ves per on, forquilla (forchetta), camamilla (camomilla) i tovalló (tovagliolo) són paraules gairebé idèntiques en italià. Va ser en un restaurant de l'Alguer, això no obstant, on un cambrer jove, d'uns 28 anys, visiblement ofès, va avergonyir uns catalans demanant-los que li parlessin en català: "A l'Alguer parlem català", els va informar. No entenia, i tenia raó, que els catalans renunciem a parlar en la nostra llengua fins i tot dintre dels Països Catalans.

El Singular Digital , 1/5/2007
Llengua Nacional , núm. 60, 3r trimestre 2007
 
Llegim, els catalans? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 abril 2007
Llegim, els catalans?No fa gaire, en dates properes a la diada de Sant Jordi, vaig tenir una curiosa conversa amb una amiga, una dona d'uns 35 anys. Em va confessar que no acostumava a comprar llibres, que quan l'interessava algun en concret el demanava a la Biblioteca o li deixaven els amics.

--I no en compres mai cap? -li vaig preguntar.
--No -em va dir-, són molt cars. Et gastes 15 euros en un llibre i només et dura una setmana. I després què en fas, d'aquell llibre? És una cosa inútil.
--Dona -vaig contestar-li-, un bon llibre és per a sempre. Pots fer-hi anotacions, subratllar-lo, consultar-lo quan et vingui de gust, recrear-te amb la relectura d'algun paràgraf, reflexionar-hi o, senzillament, si t'ha agradat molt, gaudir l'agradable sensació de tenir-lo a les mans.
--No res -va dir-. A més, els llibres ocupen espai, i si és un llibre petit, un llibre curt, no et surt a compte perquè igualment et costa 15 euros i l'acabes de seguida. El que passa -va continuar- és que tu ets un romàntic, i jo no tinc ni temps per a romanticismes ni espai per als llibres. Prefereixo anar al cinema.

"Quina llàstima", vaig pensar. Sí, quina llàstima, perquè, a banda que les estadístiques indiquen que hi ha molts catalans que pensen el mateix, em sembla glacial la relació que aquesta persona manté amb els llibres. No trobo correcte mesurar el valor d'un llibre en funció de la relació entre el seu preu de venda i el nombre de pàgines. D'acord amb aquest criteri, els qui pensen així no haurien d'anar mai al cinema. O no és cert que, proporcionalment, resulta molt més car anar a veure una pel·lícula que llegir un llibre? Com és possible que algú que diu que no llegeix, "perquè un llibre costa 15 euros i només dura una setmana", vagi al cinema a veure una pel·lícula que en costa 6 i només dura noranta minuts? No li surt molt més car, això, proporcionalment? Quedi clar, per altra banda, que el cinema és un art meravellós i perfectament compatible amb la lectura. No hi ha res que impedeixi l'alternança entre cinema i literatura. Altrament, hauríem de crear incompatibilitats absurdes entre cinema i teatre, per exemple, o entre teatre i dansa, o entre dansa i concerts, o entre concerts i recitals de cançó...

Decididament és un error valorar un llibre pel nombre de pàgines que conté. Sobretot tenint en compte el que pensava Quevedo sobre el tema. Deia Quevedo que hi ha llibres curts que, per entendre'ls com es mereixen, cal una vida molt llarga.

El Singular Digital , 24/4/2007
 
L'Estatut de les quatre estacions Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 abril 2007
ImageEspanya encara tremola davant l'advertiment que ha fet José Montilla al Tribunal Constitucional en cas que l'Estatut experimenti una nova retallada. Montilla ha dit que "Catalunya, amb el seu president i el seu govern al capdavant, no acceptarà una menysvaloració política de l'Estatut". Fins i tot ha afegit que no admetrà "dilacions injustificades del govern d'Espanya en aquest procés". Realment és per posar-se a tremolar, peró no de por sinó de riure. Qui pot tenir por d'un poble que s'ha deixat enredar com un babau per Rodríguez Zapatero, que ha subordinat la voluntat del seu Parlament a la voluntat d'un altre Parlament i que s'ha lliurat mansívol a la riota d'un nacionalista espanyol com Alfonso Guerra?

L'advertiment de Montilla no és més que això: un acudit. És un acudit que el delegat del PSOE a Catalunya digui que s'enfrontarà amb ell mateix i és un acudit, també, que el PSC insinuï que es rebel·larà contra la retallada de l'Estatut, quan va ser precisament aquest partit qui no va trigar ni deu minuts a presentar esmenes al text aprovat el 30 de setembre de 2005 i qui posteriorment, des de Madrid, va laminar-ne el galdós articulat. L'estratègia tenia quatre estacions i el PSC les ha seguides totes: una, acceptar l'exigència d'ERC de redactar un nou Estatut; dues, rebaixar a Madrid les propostes d'autogovern aprovades a Catalunya; tres, deixar que el ribot de Guerra li fes la feina bruta; i quatre, esperar que el Tribunal Constitucional assumís la responsabilitat final de la retallada. Així, quan arribi el moment, serà el Partit Popular, no pas el Partit Socialista, el culpable que l'Estatut de Catalunya -un Estatut que, repetim-ho, el PSC no hauria promogut mai si hagués pogut governar sense ERC- es converteixi en un calc de l'Estatut de la Comunitat murciana i en un text profundament ofensiu per a la intel·ligència i la dignitat dels catalans.

Dintre d'uns mesos, per tant, és molt probable que el Tribunal Constitucional, amb el seu dictamen, culmini aquest frau històric al poble de Catalunya; però l'engany de tan immens treball de prestidigitació no s'haurà produït, com ens faran creure, en aquesta estació final, sinó en totes aquelles en què l'Estatut s'ha vist obligat a aturar-se abans d'arribar-hi.

El Singular Digital , 17/4/2007
 
En defensa de la llibreria Ona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 abril 2007
Llibreria OnaEls atacs en forma d'insults que la llibreria Ona de Barcelona ha rebut últimament no són diferents dels que pateix sovint -tot i que amb més brutalitat- la llibreria 3i4 de València. Els de Valèncià, certament, són atacs violents comesos per individus que entren amb passamuntanyes, agredeixen els treballadors i els clients, llencen els llibres per terra i criden consignes espanyolistes, mentre que els de Barcelona, de moment, no han passat de les paraules. Però la base ideològica que empeny els agressors d'ambdues ciutats és exactament la mateixa i, per tant, el perill que la llibreria Ona sigui víctima d'un atac més virulent és ben real.

No fa gaire, Quim Monzó s'hi va referir en el moment de rebre el premi Trajectòria que li va concedir el món literari i editorial. I és que els fets són més greus del que semblen, perquè al darrere hi ha un component racista. No és un racisme de pigmentació, és clar, és un racisme de baix ventre, un racisme que neix de la ràbia i de la impotència que experimenta l'espanyolisme en veure que, després de tres-cents anys de sotmetiment, el sotmès encara manté les constants vitals i es permet la gosadia de tenir una llibreria al bell mig de Barcelona que només ven llibres en català. No és això una provocació per a un catalanofòbic? No és aquest un model de llibreria que cal escarnir per tal que no proliferi?

La Llibreria Ona fa quaranta-cinc anys que existeix, quaranta-cinc anys que tenen com a base la catalanitat insubornable dels seus promotors, liderats per Josep Espar i Ticó, i la continuïtat de Jordi i Montserrat Úbeda, pare i filla que el desembre passat van rebre la distinció "Arrelats a la ciutat" en reconeixement a un establiment que forma part del paisatge urbà de Barcelona en la mateixa mesura que la llibreria Les Voltes en forma part del de Girona. Aquesta última, per cert -també impulsada per Espar i Ticó-, és víctima d'un ferotge assetjament immobiliari que només la fermesa de Feliu Matamala, no pas de la classe política, ha salvat fins avui de la desaparició.

Sembla una ironia que unes llibreries que han sobreviscut el franquisme i que, com explica Ona en la seva pàgina web, "són un testimoni de la voluntat de supervivència que el nostre poble va haver de mantenir per fer front a les agressions constants a què era sotmesa", vegin avui amenaçada la seva existència. Pensem-hi i treguem-ne conclusions.

El Singular Digital , 10/4/2007 (català)
eurotribune.eu , 13/4/2007 (català, anglès, espanyol, francès)
 
La discapacitat nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 abril 2007
La discapacitat nacionalProbablement no ens hem preguntat mai com es comportaria una persona que durant 24 anys s'hagués vist subordinada a la voluntat d'un tercer ni quin seria el seu grau d'autoestima al final d'aquest període, però ho hauríem de fer. Això ens ajudaria a comprendre l'alarmant regressió infantil de Catalunya i la manifesta incapacitat dels seus dirigents per comportar-se amb sentit d'Estat, que és l'equivalent polític a allò que en els adults se'n diu maduresa. 24 anys en la vida d'una persona equivalen a 300 en la vida de Catalunya, i són justament 300 els anys que fa que Catalunya no ha superat la condició de testimoni de pedra de la seva pròpia existència. Per això li tremolen les cames cada cop que se li presenta l'ocasió de comportar-se amb sentit d'Estat, perquè estem parlant d'una facultat de la qual només en guarda un boirós record en algun racó perdut de la memòria.

El galdós espectacle polític d'aquests darrers dies és fill d'aquesta discapacitat. Diem que volem líders disposats a jugar-se els seus càrrecs per Catalunya, diem que volem dirigents que prioritzin els drets nacionals per damunt dels interessos de partit, però oblidem que ells, com nosaltres, també són part d'aquest mateix cos discapacitat; oblidem que 300 anys prostrat en una cadira de rodes és massa temps en la vida d'un poble per esperar que s'alci i que camini amb normalitat d'un dia per l'altre.

Per això no només ha estat trist l'afer de la inoportuna proposta d'Esquerra Republicana a Convergència i Unió sobre l'autodeterminació, també ho ha estat la manera de reaccionar d'aquesta última. ERC, certament, ha oblidat que en tots els àmbits de la vida, tan important és el que es diu com la manera com es diu, i la manera en què ha formulat l'esmentada proposta no ha pogut ser més llastimosa. Però també ha estat llastimosa la por de CiU a adquirir el compromís d'acceptar-la. La proposta deia: "...el poble de Catalunya ha d'exercir el seu dret democràtic a decidir la constitució d'un Estat propi en el si de la Unió Europea". No es pot dir més clar. La reacció de CiU, en canvi, ha estat demanar l'expulsió d'ERC del govern. D'això se'n diu el món a l'inrevés. I és que el país necessita que aquestes dues forces abandonin d'una vegada l'odi infantívol que es tenen i s'adonin que sense elles no hi ha futur nacional. És, per tant, sentit d'Estat allò que se'ls demana. Només una pregunta em neguiteja: pot, un poble, tenir sentit d'Estat sense tenir Estat?

El Singular Digital , 3/4/2007
 
Núria Pòrtulas, culpable per desafecta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 març 2007
Núria Pòrtulas, culpable per desafectaNúria Pòrtulas és una educadora social de 26 anys d'edat, de Sarrià de Ter, que des del passat 7 de febrer es troba en presó preventiva a Soto del Real pel sol fet de tenir una ideologia anarquista. No ha comès cap delicte que permeti incriminar-la, no hi ha proves contra ella. Això no obstant, va ser detinguda brutalment per un escamot dels Mossos d'Esquadra i li va ser aplicada la llei antiterrorista. Poc després, els seus pares també van ser víctimes de la brutalitat policíaca quan un altre escamot es va presentar a casa seva de matinada i, tractant-los com si fossin delinqüents, va fer-hi un escorcoll que no va donar cap resultat. A partir d'aquell moment, Núria Pòrtulas ha viscut en la seva pell els efectes d'una llei que conculca els drets humans més elementals i que permet incomunicar els detinguts durant cinc dies i tenir-los a mercè de tota mena de vexacions i mals tractes, sense càmeres que filmin els interrogatoris i sense possibilitat d'assistència lletrada o de fer una simple trucada telefònica.

Com en un règim dictatorial, als Mossos no els ha calgut provar la culpabilitat de la detinguda; és aquesta qui s'està veient obligada a demostrar la seva innocència. Estem parlant, per tant, d'un ésser humà literalment despullat de drets i sense la més mínima possibilitat de contacte amb l'exterior; estem parlant d'una barbaritat legal, d'una aberració jurídica creada en el seu dia pel PSOE i aprovada amb els vots de PP, PSC i CiU. Ells són, doncs, els pares d'aquesta llei que possibilita que qualsevol de nosaltres, ja sigui per error policíac o per estratègia política, pugui convertir-se de la nit al dia en víctima de la blindada impunitat de l'Estat.

És precisament aquesta injustícia que s'està cometent amb la Núria Pòrtulas el motiu de la concentració que tots els dimecres, al capvespre, té lloc davant la seu d'ICV-EUiA de Girona. A Joan Saura i a Joan Boada, conseller i director general d'Interior, respectivament, els retreuen falses imputacions a la Núria, que col·laborin en l'aplicació d'una legislació que vulnera els drets fonamentals de les persones i que ni tan sols tractin de modificar o d'atenuar els procediments jurídics per a l'esmentada aplicació. Em temo, això no obstant, que a ICV li importen molt poc aquestes concentracions. ICV és un partit que sols s'interessa pels problemes reals de la gent i, sens dubte, el problema de Núria Pòrtulas no és un problema real. El problema de Núria Pòrtulas és ella mateixa, que és com dir que Núria Pòrtulas no existeix. Tothom sap que el partit de Joan Saura i Imma Mayol està cridat a coses més elevades que la defensa d'una jove antisistema. A més, com pot ser Núria Pòrtulas una antisistema, si l'autèntic antisistema, segons Mayol, l'encarna ella mateixa? Aquesta és la lliçó que la jove Pòrtulas hauria d'aprendre, la que ens diu -perquè hi ha documentació i testimonis sobrats que ho proven- que la parella més antisistema de Catalunya, a banda de fer diners amb uns sous desorbitats dignes de la dreta més reaccionària, té el bon gust de comprar la seva roba en el número 6 del Passeig de Gràcia de Barcelona, seu de la botiga que des de fa més d'un segle vesteix les elits més conservadores de la ciutat.

Un altre problema que té Núria Pòrtulas, a més de ser catalana i desafecta a Espanya, és que els qui l'han detinguda no són nord-americans i que la presó on es troba no es diu Abu Graib o Guantánamo sinó Soto del Real. Cosa, com és lògic, molt poc estimulant per a un partit amoïnat pels problemes reals del món. És per això que potser més d'un lector pensarà: "Si l'han detinguda, alguna cosa haurà fet". Doncs sí, mantenia una relació amb un pres anarquista. Però això no la converteix en terrorista, oi? Llevat, és clar, que el país on viu no sigui un Estat de dret, sinó un Estat policíac. En aquest cas, tots, absolutament tots som sospitosos potencials.

Aquestes són paraules de la Núria des de la presó: "Ara ja no són accions puntuals la raó per la qual se'ns criminalitza, sinó per pensar d'una determinada manera". Té raó, perquè un Estat policíac necessita la coartada d'un perill constant per poder controlar la població i empresonar-la mitjançant judicis d'intencions. Aquesta és la raó per la qual el cessament de la violència ha demostrat, finalment, que la vertadera obsessió de l'Estat no és ETA, sinó la unitat d'Espanya. Ho va dir sense ambigüitats Dolors Nadal, diputada del Partit Popular, el 19 de febrer de 2004: "el problema no és el cas Carod ni la seva entrevista amb ETA, sinó les idees independentistes d'aquells que volen construir una Catalunya alliberada d'Espanya". Algú pot parlar més clar? És, doncs, per pensar d'una determinada manera que se'ns criminalitza. En aquest sentit, sap el lector que tots els joves independentistes catalans mínimament actius estan fitxats pels Mossos d'Esquadra? Absolutament tots. El procediment, l'origen del qual es remunta a l'any 2000 -època del conseller Xavier Pomés-, consisteix a demanar la documentació a tots els joves que assisteixen a actes sobiranistes, com per exemple l'Aplec del Pi de les Tres Branques, i prendre nota del nom de cadascun. D'aquesta manera, com en els règims totalitaris –en què es deté primer i s'investiga després, en què s'empresona sense proves i es criminalitza la dissidència-, s'obté una llista il·legal, però exhaustiva, de milers i milers de joves desafectes.

Núria Pòrtulas, val a dir-ho, no ha comès cap delicte, ho sap la policia catalana, ho saben Joan Saura i Joan Boada i ho sap l'Audiència Nacional espanyola, però la mantenen segrestada perquè encarna tot allò que temen: el pensament lliure, la utopia d'un món sense elits privilegiades i la defensa del dret a l'autodeterminació de tots els pobles de la Terra. Aquest és el crim de Núria Pòrtulas i aquest serà el bagatge indestructible de la seva victòria final.

Núria Pòrtulas a la presó
Foto des de la presó. A la imatge, presa amb un telèfon mòbil, es pot veure Núria Pòrtulas parlant a través de l'intèrfon d'una de les cabines de visita de Soto del Real, on està empresonada.

Berria , 22/3/2007 (èuscar)
Nabarralde , 22/3/2007 (espanyol)
El Punt , 29/3/2007 (català)
Diari Mataró , 30/3/2007 (català)
Racó Català , 10/4/2007 (català)
 
Gràcies, Lluís Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 març 2007
Lluís LlachQui ens havia de dir que trenta-dos anys després de la mort de Franco i trenta-vuit d'ençà d'aquell mític recital al Palau de la Música Catalana, en què L'estaca només va poder ser interpretada instrumentalment, els concerts de Lluís Llach continuarien sent la veu dels sense veu. Qui ens havia de dir que la por que aleshores ens tenallava la gola esdevindria la covardia que avui ens tenalla la dignitat. Avui Llach pot cantar L'estaca, sí, però de què serveix si malgrat el pas del temps hi continuem tots lligats? No ens avergonyeix haver acabat acomodant els nostres moviments a la llargària de la corda? És aquesta subordinació anomenada "patriotisme social", pel que vàrem plorar tants anhels? És en nom d'aquesta pusil·lanimitat anomenada "compliment de la llei", que hem de ser respectuosos amb el comerç que es fa amb els nostres drets?

Gràcies, Lluís, per aquest concert; un concert amb les imatges històriques d'uns dirigents fent-se l'orni entre el públic mentre tu, des de l'escenari, talment com si fóssim als anys setanta, defensaves els drets nacionals de Catalunya -aquesta vegada sense ambigüitats, és clar- i blasmaves la profunda mediocritat de la nostra classe política. Hi eren tots: els qui ens deien que "si guanya Zapatero, guanya Catalunya", els qui no tenen cap més iniciativa que riure les gràcies de Zapatero, els qui van pactar amb Zapatero un Estatut indigne a canvi d'unes engrunes de poder que ni tan sols han assolit i els qui van lliurar la presidència del nostre país al delegat del partit que lidera Zapatero. Tots ells, tots els qui han abaratit el nostre somni, tots els qui han malmès l'estel que hi ha al fons del camí, et van abraçar impàvids al final.

Això no obstant, aquells que no siguin cínics, aquells que siguin polítics amb voluntat seriosa de convertir aquest poble en una nació veritablement lliure i respectada d'Europa -no pas en la regió escardelenca, genuflexa i avergonyida que és avui- no hi ha dubte que faran seves les teves paraules, les paraules de l'home que dissabte van acomiadar amb tant d'entusiasme: "Viure, a voltes, té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus. I, si cal, conviurem amb la misèria, però ha de ser sense engany, dignament. Prou d'amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons. No abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix".

El Singular Digital , 27/3/2007
 
El cas Núria Pòrtulas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 març 2007
Joan SauraEm pregunto què esperaven demostrar Joan Saura i Joan Boada, aquest darrer com a responsable de l'Àrea Central dels Mossos d'Esquadra, detenint Núria Pòrtulas després d'elaborar contra ella una falsa imputació de "pertinença a banda armada", de "tinença d'explosius" i de "connexió amb grups violents". Em pregunto quants dies més hauran de passar perquè aquesta educadora social de Sarrià de Ter torni a casa i ICV li demani perdó públicament per haver violat els seus drets fonamentals. És realment escandalós el que ha fet aquest partit, un partit que vuit anys enrere cridava "Fora la Llei Antiterrorista!" i que ara es dedica a aplicar-la en qualitat d'inspirador i executor de la franquista Audiència Nacional espanyola. Sembla mentida la vergonyosa davallada moral que pot experimentar una força política quan aconsegueix una mica de poder i els seus dirigents es veuen afavorits per uns sous dignes d'extrema dreta.

El muntatge ordit per Boada, a més, és escandalós, perquè quan el jutge Santiago Pedraz, davant l'evidència, es va veure obligat a retirar els càrrecs contra la Núria, els Mossos el van convèncer que continuarien investigant i que ja trobarien proves que justifiquessin el seu empresonament. És a dir, que primer s'empresona i després es busquen o es fabriquen les proves. Però ja ha trancorregut un mes i mig i les proves no apareixen. On és la banda armada de la Núria?, on és la seva violència? on són els explosius?

Suport a Núria PòrtulasLa preocupació d'Iniciativa, però, no és la Núria Pòrtulas, sinó les eleccions municipals. Per això el seu neguit creix en paral·lel a la repercussió social que està adquirint el cas, ja que el temps passa i les proves no apareixen per enlloc. Joan Boada, fins i tot, en una exhibició de cinisme, ha demanat que la gent deixi de manifestar-se cada dimecres a Girona "per no perjudicar la Núria". Doncs bé, Núria Pòrtulas, la noia de 26 anys que es troba segrestada a Soto del Real, és pacifista, no terrorista. Els Mossos la van fitxar a Besalú quan venia de manifestar-se contra els abusos policíacs, exactament els mateixos abusos contra els quals es manifestava Iniciativa-Verds abans d'arribar al poder.

El Singular Digital , 20/3/2007
Racó Català , 31/3/2007
 
La hispanoaddicció de Miquel Iceta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 març 2007
La hispanoaddicció de Miquel IcetaEl problema del PSC -llevat d'unes poques figures catalanistes merament ornamentals que li serveixen de coartada- no és que sigui un partit espanyolista, sinó que, mancat de valor per confessar-ho, opta per desacreditar tots aquells que defensen l'autodeterminació de Catalunya. La seva estratègia consisteix a menysprear el catalanisme conseqüent titllant-lo d'antiquat, provincià i folklòric en contraposició a un progressisme universalista del qual ell en seria el màxim exponent. Les recents manifestacions del seu portaveu, l'hispanoaddicte Miquel Iceta, dient que "el dret a l'autodeterminació és una collonada", responen a aquesta estratègia. Iceta, ja ho sabem, és el dependentista que durant les negociacions de l'Estatut a Madrid s'asseia a la banda de la taula del govern espanyol i retallava tot allò que els partits catalans, el seu inclòs, havien pactat a Catalunya.

Però Iceta va més lluny en les seves desqualificacions i afegeix que el PSC no vol fer de Catalunya un Montenegro o un Kosovo. Troba que la Unió Europea ha creat una jurisprudència massa assequible en permetre que un 55% de vots afirmatius sigui suficient per autodeterminar-se, per això malda per inocular-nos el verí de la por mitjançant l'amenaça d'un conflicte armat. Caldria preguntar al senyor Iceta, això no obstant, de quines armes parla, perquè, ara com ara, l'únic armament que hi ha a Catalunya és en mans espanyolistes, que són les seves. Significa això que aprovaria l'ús de la violència com a mesura repressora contra la voluntat d'una majoria pacífica i democràtica? Fa bé d'avisar. Haurem de treballar perquè, arribat el cas, ell i els seus estiguin força allunyats del poder.

Tanmateix, el món avança en sentit invers als desitjos del senyor Iceta. Cosa lògica, per altra banda, ja que la independència, un cop superades la infantesa i l'adolescència, és indestriable de la maduresa. I si el senyor Iceta, amb 46 anys d'edat, considera que això és "una collonada", hauria de ser conseqüent i tornar a viure a casa dels seus pares o sotmetre la seva voluntat a la voluntat d'un tercer. Més que res perquè l'Assemblea General de les Nacions Unides ja fa molt de temps que va aprovar aquesta "collonada" com a principi bàsic dels Drets Humans: "El dret dels pobles i de les nacions a decidir per ells mateixos és una condició prèvia a l'aplicació de tots els drets fonamentals de l'ésser humà".

El Singular Digital , 13/3/2007
 
La "cerrazón" contra el poble basc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 març 2007
Iñaki De JuanaEm pregunto què sent un espanyol -un espanyol demòcrata, naturalment- quan veu les imatges del lehendakari Juan José Ibarretxe compareixent davant el Tribunal Superior de Justícia acusat d'haver dialogat amb Arnaldo Otegi. Em pregunto que sent un espanyol quan, gràcies a un diari britànic, veu la situació en què es troba un ésser humà que el govern espanyol, tàcitament, ha condemnat a mort a l'hospital 12 de Octubre de Madrid. Quin sarcasme, per cert, que aquest centre eutanàsic tingui per nom una data que és el paradigma del nacionalisme més abominable.

Potser és perquè sóc català i pertanyo a un país de profunda cultura democràtica que em costa tant comprendre el silenci còmplice amb què el poble espanyol, especialment la seva esfera intel·lectual, observa tot això. Potser és perquè sóc català que no sé veure on es troben aquells actors i actrius d'esquerres que en una famosa cerimònia de lliurament dels Goya van prendre posició a favor dels drets humans i que ara callen com si res. Eren els drets humans allò que realment els preocupava o només es tractava de donar un cop de mà electoral al Partit Socialista? Crida l'atenció que aquesta gent tan sensible i humana sigui la mateixa que ara guarda silenci davant la vulneració de drets bàsics com la llibertat de tota persona adulta per reunir-se amb qui vulgui i quan vulgui. De debò no tenen res a dir aquests demòcrates, com a ciutadans d'un Estat que criminalitza el diàleg i imposa anys de presó per opinar en un diari?

El que m'ofèn, això no obstant, no és la perversió dels diferents poders de l'Estat espanyol, sinó l'aquiescència de la seva societat. Una aquiescència que produeix vergonya aliena perquè parteix del principi absolutista segons el qual el País Basc serà espanyol o no serà. Aquesta és l'arrel del conflicte, la que exigeix la subordinació de la nació basca perquè és en aquesta subordinació que Espanya reafirma la seva identitat. És, per tant, la desconfiança en ella mateixa i el desconcert davant una realitat que no comprèn, el que empeny Espanya a humiliar Ibarretxe, a protegir Enrique Rodríguez Galindo i –fins al seu trasllat a Euskadi- a provocar la mort d'Iñaki de Juana Chaos.

Un altre tema són les delirants declaracions de Josu Jon Imaz en què diu que "el meu objectiu i l'objectiu estratègic d'aquest país no han de ser enfrontar-se a Espanya, hem de captivar Espanya i guanyar confiança a Espanya; la societat basca ha de captivar l'espanyola". És curiós: cap al·lusió al sentit invers d'aquest captivament, cap referència a la necessitat que sigui Espanya qui captivi els bascos. I és que el dominador no necessita captivar; per què ho hauria de fer, si ja posseeix allò que desitja? Imaz, no hi ha dubte, és el viu retrat del dependentista feliç, és el basc amb ànima d'esclau que somriu complaent cada cop que un espanyol li diu que no sembla basc. Cosa comprensible, per altra banda, ja que l'únic que ell desitja és que Espanya l'estimi, encara que per aconseguir-ho hagi de renunciar a ser qui és. És el comportament lògic de qui, des de la seva condició de dominat, no té més aspiració que ser el favorit del dominador.

Diu la saviesa popular que no s'ha de demanar la lluna en un cove, i potser sigui aquest l'error que catalans i bascos han comès. Espanya, just és reconèixer-ho, ha fet un gran esforç per democratitzar les seves institucions, però la seva naturalesa continua essent la mateixa. Té tan interioritzat allò de por el imperio hacia Dios que continua sense saber què significa el dret a l'autodeterminació dels pobles. És per això que en el seu comportament amb Catalunya i Euskal Herria hi ha un primitivisme grotesc, el mateix primitivisme que exhibeixen aquells individus que només saben relacionar-se amb una dona per mitjà de la petulància o la dominació. "La dona es brinca i l'home es trinca", diuen. I això mateix pensen amb relació a catalans i bascos. Ja ho deia Manuel Azaña: "És una llei de la història d'Espanya la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. El sistema de Felip V era injust i dur, però sòlid i còmode. Ha servit per a dos segles".

Crec que s'acosten moments de gran duresa, però que tindran un vessant positiu: el que empenyerà catalans i bascos cap a la independència després d'adonar-se que tot intent de democratitzar les estructures mentals d'Espanya és una lluita estèril contra la cerrazón. Estem parlant d'un país que ha creat una llei que conculca els drets humans -la llei antiterrorista- i una llei que il·legalitza la desafecció a la nació espanyola -la llei de partits-. Estem parlant d'un país que criminalitza un lehendakari pel delicte de parlar amb persones lliures i que es disposa a jutjar-lo pel sol fet de cercar camins de pau a través del diàleg. Estem parlant d'un país que tanca diaris que després es veu obligat a reconèixer com a innocents i que tortura els seus directius com en els dies més àlgids del franquisme. Estem parlant d'un país que, com una vulgar dictadura, primer demana per a un home noranta-sis de presó per un delicte d'opinió, tot seguit el condemna a dotze anys, després s'ho repensa i diu que són tres i, finalment, quan l'home protesta, l'empeny a la mort.

Iñaki de Juana Chaos ha matat, és cert, i m'escandalitza que algú es cregui amb dret a llevar la vida de ningú, però ja ha pagat per això. El delicte d'opinió només existeix en les dictadures. La seva mort, per tant, hauria estat un crim d'Estat, el crim d'una democràcia totalitària en què ensenyar èuscar als adults, demanar un DNI basc o tornar el DNI espanyol suposa desenes d'anys de presó.

Deu ser perquè no sóc espanyol que em resulta inconcebible tant prejudici envers el poble basc, deu ser perquè no sóc espanyol que em resulta impossible comprendre les raons d'una visió tan obtusa de l'existència.

El Triangle
Berria , 15/2/2007 (èuscar)
Nabarralde , 15/2/2007 (espanyol)
El Triangle , núm. 818, 12/3/2007 (català)
El Punt , 16/4/2007 (català)
 
Els sis-cents mil votants segurs d'ERC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 08 març 2007
Els sis-cents mil votants segurs d'ERCUna vegada, després de les eleccions del 2003, parlant de la situació política del país, un dirigent d'ERC em va dir: "Tenim sis-cents mil votants segurs, ara hem d'anar a buscar-ne més". No el vaig contestar, m'ho deia tan convençut que em va saber greu decebre'l. Compartia amb ell, com és lògic, l'objectiu expressat en la segona part de la frase -no hi ha creixement sense votants-, però em deixava astorat que fes una lectura vitalícia del vot de sis-centes mil persones. No cometré la indelicadesa de recordar els vots segurs perduts en les darreres eleccions, però sí que em sento obligat a demanar a aquest partit que pel seu bé i el del país abandoni la docilitat i la renúncia com a praxi política. Pel que sembla, ERC no s'adona que la molt bona gestió de Carod a l'Índia s'ha vist entelada per negligències de caràcter simbòlic. És cert que els qui ara retreuen a Carod que usés el cotxe oficial amb l'estanquera i que es deixés acompanyar sistemàticament per l'ambaixador espanyol -o n'hem de dir tutor?-, són els mateixos que callaven quan Jordi Pujol s'allotjava a les ambaixades espanyoles. Però no és del passat d'aquesta gent, del que parlem, sinó del present d'ERC. I ERC no sembla ser conscient de fins a quin punt humilia els seus votants quan renuncia a recórrer la llei de la dependència, una llei que envaeix en un 70% les competències del govern de Catalunya. No li preocupa, a ERC, que la gent es pregunti com pot liderar la independència aquell que ni tan sols és veu amb cor de defensar una escardelenca autonomia?
Llegeix més...
 
Patologia de l'autoflagel·lació Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 març 2007
Patologia de l'autoflagel·lacióLa patologia de l'autoflagel·lació és inherent a totes les col·lectivitats inferioritzades o sotmeses a la voluntat d'un tercer. En totes les èpoques i en tots els continents, el pitjor enemic d'un poble sotmès ha estat sempre ell mateix. Minada la seva moral a través del temps, la pèrdua d'autoestima i el sentiment de frustració que acumula són tan elevats que arriba un moment en què ja sols és capaç de reconèixer-se en la culpabilitat. Com passa a les víctimes de violència domèstica, el dominat en té prou amb una simple mirada de l'opressor per sentir-se culpable i demanar-li perdó. Això és així perquè la dependència emocional que la víctima ha desenvolupat a poc a poc envers el seu amo, la incapacita per a la rebel·lió i l'emancipació. I és una llàstima, perquè no es tracta d'una qüestió de força -el veritablement feble sempre és l'opressor-, sinó d'autoconfiança. Just allò que la víctima ja no té. Catalunya és un viu exemple d'aquesta patologia. Inferioritzada psicològicament durant anys, ha interioritzat un complex de culpabilitat que l'empeny a un cercle viciós dins el qual la justificació d'aquest complex només és possible mostrant el fons humà del botxí i la perversitat intrínseca de la víctima. Necessita, per tant, excavar en les seves pròpies misèries per emmascarar la dependència que pateix.
Llegeix més...
 
Les Quatre Columnes invisibles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 febrer 2007
Les Quatre Columnes invisiblesDiu Carles Martí, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, que no és pas per "manca de patriotisme", sinó per "motius estètics", que amagarà les Quatre Columnes dissenyades per Puig i Cadafalch que han de ser restituïdes a Montjuïc. Considera, el regidor Martí, que les esmentades columnes no han de tornar al seu emplaçament original perquè "els gustos actuals han canviat" i ara "no tindria sentit la ubicació frontal" que presidia l'avinguda de Maria Cristina. D'acord amb aquesta decisió, que compta amb el vist-i-plau d'ICV i d'ERC –hi ha algú a Esquerra?-, però criticada per Convergència i Unió, les columnes s'ordenaran longitudinalment, de mar a muntanya, en lloc de fer-ho frontalment, de Llobregat a Besòs, com estaven situades en el seu dia. D'aquesta manera, només una de les columnes podrà ser vista des de la plaça d'Espanya i es perdrà la imatge de les quatre barres frontals. És evident, per tant, que la restitució d'aquests pilars no respon pas a cap iniciativa de la regidoria de Cultura, sinó a un manament del Parlament de Catalunya i a la pressió que la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans ha dut a terme en considerar-los un símbol d'afirmació del poble català davant els totalitarismes que han volgut anorrear-lo.
Llegeix més...
 
La croada espanyolitzadora de TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 febrer 2007
Deu ser molt gran la por que tenen a perdre el seu lloc de treball els professionals de TV3 amb un mínim de consciència nacional, atesa la docilitat amb què acullen la croada espanyolitzadora que aquesta emissora, governada descaradament amb el manual del Partit Socialista, està portant a terme des de fa tres anys. Altrament no s'explica tant de silenci davant la traïció constant als seus principis fundacionals, entre els quals "dotar la llengua catalana d'un espai propi en un ámbit dominat per l'espanyola i crear sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada".
Llegeix més...
 
El dret d'opinió d'Oleguer Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 febrer 2007
OleguerDe tots els intents per desacreditar Oleguer Presas, aquests darrers dies, el més lamentable ha estat el de Joan Laporta. Laporta ha amonestat Oleguer per no haver informat els serveis de premsa del Barça de la publicació del seu article i li ha retret la utilització de les instal·lacions del club per opinar sobre el cas De Juana Chaos. Realment increïble. Més que res perquè l'actitud del senyor Laporta suposa una greu contradicció amb un dels valors que, de sempre, han identificat el FC Barcelona: la defensa dels drets humans. Uns drets que Oleguer ha defensat denunciant el dèficit democràtic d'un Estat que castiga amb dotze anys de presó l'exercici del dret d'opinió.
Llegeix més...
 
L'estratègia del marit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 febrer 2007
Ernest MaragallSi una cosa ha reconegut Catalunya a Esquerra Republicana ha estat la seva esplèndida tasca com a responsable de la conselleria d'Educació. Fins i tot l'oposició l'ha reconeguda. Per això, davant la renúncia d'aquest partit a continuar-la, els primers desconcertats han estat els seus propis votants. És molt probable que els republicans, en assabentar-se de la intenció del govern Zapatero d'imposar una hora més d'espanyol en l'ensenyament primari, pensessin que la millor estratègia era fer el mateix que fan molts marits quan la dona els diu "Hem de parlar". És a dir: no ser-hi. Així, en arribar el decret, les crítiques i el descrèdit caurien demolidorament sobre el PSC, en general, i sobre Ernest Maragall, en particular, i l'estratègia d'erosió del soci faria el seu efecte. Sembla un raonament astut, no hi ha dubte, però només en aparença. La prova és que no són pas els socialistes els qui estan patint el desgast polític del polèmic decret, sinó la pròpia Esquerra. I això és així per la senzilla raó que és Esquerra qui ha lliurat el govern del país a l'autor de dues promeses que constitueixen un frau històric al poble català. Una, la que deia que el govern espanyol acceptaria l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya; i l'altra, la que insistia que "si guanya Zapatero, guanya Catalunya".
Llegeix més...
 
Ségolène Royal, independentista? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 31 gener 2007
Ségolène Royal, independentista?En unes polèmiques declaracions, la candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha dit que "Com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i els quebequesos decidiran lliurement el seu destí quan arribi el moment. No ha de ser França qui dicti, ni als quebequesos ni als canadencs, què han de fer". Té raó. De fet, són tan entenimentades les seves paraules que només algú mancat de cultura democràtica les rebatria. Aleshores, per què sonen tan buides i tan poc creïbles, aquestes paraules? Per què només el govern canadenc, a través del seu primer ministre, Stephen Harper, se les ha pres seriosament i ha replicat Royal dient que "no era correcte que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país"? Doncs perquè tothom sap que la senyora Royal no pensa el que diu. I no em refereixo a la independència del Quebec, punt en el qual el gruix de la societat francesa podria estar-hi d'acord, sinó al dret de tot poble a decidir lliurement el seu destí.

I és que la relació de França amb el Quebec no és gaire diferent de la d'Espanya amb Portugal, malgrat les diferències lingüístiques d'aquests dos darrers països. En tots dos casos, hi ha una mirada de nostàlgica grandeur que mai no ha acabat d'interioritzar l'emancipació de les antigues colònies com un fet irreversible. Per això la senyora Royal veuria amb bons ulls la independència del Quebec; perquè només la voluntat quebequesa d'esdevenir part de França, la faria més feliç que el naixement d'un nou Estat de parla francesa. En realitat, però, no hi ha cap sentiment afectiu de França vers el Quebec ni d'Espanya vers Portugal, la prova és que aquestes antigues metròpolis, ja sigui per sentiment de superioritat o per despit, sempre han menystingut les cultures quebequesa i portuguesa.

Si algun polític català vol posar en evidència el nivell de cultura democràtica de la senyora Royal només li ha de fer dues preguntes. Una: el poble català, com a poble democràtic, té dret a decidir lliurement el seu destí? I dues: això és extensible, també, al poble cors? Diu la saviesa popular que abans s'atrapa un mentider que un coix.

El Singular Digital , 30/1/2007
 
La consciència crítica d'Esquerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 gener 2007
ImageTenen raó les veus d'Esquerra Republicana que consideren que les crítiques de l'exconseller de Governació Joan Carretero afavoreixen Convergència i Unió. No hi ha dubte que és justament per això que els mitjans de comunicació afins a CiU s'interessen per ell molt més ara que no pas quan era al govern. De fet, és tan elevat l'interès que manifesten que gairebé sembla que Joan Carretero hagi canviat. Però no és cert. Carretero no ha canviat, en tot cas és ERC qui ho ha fet. ERC diu que ho fa pel bé del país, potser sí, acceptem-ho, però ha canviat. I quan hom canvia, no pot pretendre que tots els qui li donaven suport canviïn també.

Dic que tenen raó les veus republicanes que es queixen de la utilització que fa CiU de les crítiques de Carretero, perquè és inqüestionable que és així. És més, seria absurd que CiU no en tregués profit. Però no em sembla un bon argument –en realitat denota absència d'argument- fer callar Carretero amb aquest pretext. Comprenc que les seves crítiques dolen més perquè actua com a veu d'una consciència a la qual ERC no hi estava acostumada. I és que per a una força política que ha estat durant molts anys la veu de la consciència de CiU, ha de ser molt difícil acceptar l'aparició d'una veu nova dintre seu. Però aquesta és la realitat, i ERC haurà d'aprendre a conviure amb ella, entre altres raons, perquè Carretero no fa crítica sinó autocrítica, i l'autocrítica ha estat, des de sempre, un dels grans valors d'aquest partit.

Vull dir amb això que és un greu error la desqualificació sistemàtica que alguna gent d'ERC està fent de les seves veus discordants, talment com si fossin una força enemiga a abatre. L'autocrítica, quan és noble i no la mou ni l'autoodi ni el desig inconfessat de fer mal, és profundament enriquidora. Seria injust, per tant, a més de poc intel·ligent, qüestionar la noblesa de Carretero en lloc de reflexionar sobre el que diu. I hi ha dues bones raons per fer-ho: perquè no és l'únic que ho diu i perquè la divisió de l'independentisme seria un mal averany per al país.

El Singular Digital , 23/1/2007
Racó Català , 25/1/2007
 
Lluís Companys era imperfecte, i què? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 gener 2007
Lluís CompanysConeix el lector aquest acudit? Un home petit li diu a un amic: "L'altre dia anava pel carrer i vaig veure dos paios grans i cepats que estomacaven un de desvalgut i esprimatxat. No ho vaig poder resistir i vaig intervenir-hi". "I què va passar?", pregunta l'altre. "Home", respon el primer, "doncs que entre tots tres li vàrem fotre una mà d'hòsties impressionant, tu!". Sembla un comportament reprovable, oi? Doncs a Catalunya sovinteja força. Albert Boadella sempre ha compensat la seva mediocritat fent befa d'aquells que no li podien fer cap mal. S'ha fet el milhomes escarnint Jordi Pujol, però s'ha mostrat sempre molt submís davant el rei d'Espanya o el govern espanyol. És tot el que donen de sí la covardia i la impotència intel·lectual.

En el mateix sentit, quina utilitat té escarnir Lluís Companys seixanta-sis anys després de la seva mort? La defensa de la veritat? Quina veritat? La d'un periodista presoner de les seves fòbies? Se sent més feliç, l'autor de l'escarni, després de dir-nos que Companys era un alcohòlic, un faldiller, un egòlatra, un hipòcrita, un vanitós, un immadur, un frívol, un oligofrènic, un fatalista, un cercador de glòria, un mal advocat, un fracassat que va tenir la sort de ser detingut pels nazis, lliurat a Franco i executat? Tot plegat és una magnífica carnassa per al nacionalisme espanyol, sempre tan disposat a destruir els referents catalans. Ves per on, va ser el mateix periodista que ara escup sobre la tomba de Companys qui, el passat mes d'octubre, per mitjà d'una entrevista al diari Avui, ens endolcia la figura de Jesús Irurre, el carceller de Puig Antich. Curiosa, si més no, aquesta manera de fer: mostrar el fons humà del botxí i la perversitat intrínseca de la víctima.

Té gràcia, per altra banda, que algú que es defineix com a nacionalista català dediqui més energia a destruir els referents del seu país que no pas els del país que l'empresona. Això em recorda unes paraules del poeta Plaute, pronunciades ara fa més de dos mil anys: "Els denigradors tenen un tresor a la llengua: es guanyen la vida parlant malament dels qui són millors que ells."

El Singular Digital , 12/1/2007
 
En favor de Joan Ridao Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 gener 2007
Joan RidaoÉs molt trist veure com el portaveu d'ERC al Parlament, Joan Ridao, és desacreditat públicament pel seu partit per haver dit la veritat sobre el procés de pau al País Basc. És molt trist que allò que no tan sols saben i pensen les bases d'ERC, sinó també bona part de la societat catalana, no es pugui verbalitzar per no molestar Rodríguez Zapatero. Qui li havia de dir a Joan Ridao que la submissió que Esquerra sempre havia retret a CiU i al PSC seria exactament la mateixa que un dia el ridiculitzaria a ell davant de tothom. Zapatero ordena, Montilla transmet i Esquerra obeeix. Des d'un punt de vista catalanocèntric ho trobo senzillament escandalós. Em pregunto si Esquerra s'adona que, a més d'ofendre l'independentisme amb aquest comportament, s'està desnaturalitzant com a força política. Em pregunto qui en són els assessors i a on volen arribar. És aquest el camí de la independència? És en la posició del collidor de gírgoles, com els catalans prenen consciència que el seu país es diu Catalunya?

N'hi ha prou de mirar els telenotícies de TV3 -versió regional dels telediarios-, per copsar la profunda espanyolització de la vida política catalana. Deu ser que a Catalunya no passa res, i, com que no passa res, cal omplir els informatius amb tones de notícies de política espanyola que, al capdavall, és la política que veritablement regeix la vida dels catalans. Ara bé, si la nació ha estat substituïda per la subordinació i el país ha canviat de nom, qui esperen els polítics que vagi a votar quan arribi el moment? Votar què? Si votar Catalunya és votar Espanya, per què no votar Espanya directament?

Doncs bé, atès que Ridao ha estat silenciat, faig meves les paraules de Ridao: "ETA, en particular, i l'esquerra abertzale, en general, han fet molt més pel procés de pau que no pas Zapatero". I hi afegeixo: la Llei Penitenciària obliga el govern espanyol a l'acostament de presos. L'acostament, per tant, no és una concessió, és un dret. Quina és l'autoritat moral d'un govern que incompleix les seves pròpìes lleis?

El Singular Digital , 9/1/2007 (català)
Nabarralde , 12/1/2007 (espanyol)
Diario de Noticias , 14/1/2007
(espanyol)
 
La veritat té màrtirs Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 06 gener 2007
La veritat té màrtirsLa Catalunya d'avui és una nació que ha perdut el costum d'honorar les persones que van donar la vida per ella. Totes aquelles figures que en qualsevol altra nació amb un mínim d'autoestima serien lloades i respectades, a Catalunya són menystingudes, desacreditades o fins i tot, com passa sovint, blasmades. Lluís Companys és una d'aquestes figures. El seu assassinat i la dignitat amb què es va lliurar a la mort en nom de Catalunya són tan indiscutibles als ulls de la història, que alguna ànima arrogant del país -emparant-se en l'autodefinició de catalanista i amb el suport de l'Esfera dels Llibres, del grup que edita el diari El Mundo- ja s'ha afanyat a escorcollar i escampar les nombroses contradiccions que l'afectaven com a ésser humà per mitjà d'un llibre titulat La veritat no necessita màrtirs. Un llibre, per cert, que ha estat elogiat i rebut amb els braços oberts per la dreta més feixista espanyola. En les seves pàgines, el seu autor, Enric Vila, i l'esfera literària de l'espanyolisme emmascarat aboquen tanta porqueria com poden sobre el nom de Lluís Companys afirmant que era un ésser melodramàtic, fatalista i malaltís, un cercador de glòria, un egòlatra, un vanitós, un fracassat políticament mort que "els nazis, en lliurar-lo a Franco, van ressucitar". D'aquesta manera, sotmeten Companys a un doble judici: el judici sumaríssim que se li va fer l'any 1940 i el judici d'intencions que ara li fan. Dos judicis, a més, units per un trist denominador comú: la indefensió de Companys.

No hi ha dubte que la recerca de la veritat sempre és lloable; sempre, és clar, que la recerca no sigui un pretext per justificar una sentència condemnatòria feta a priori. Per tant, qui vulgui conèixer l'autèntica veritat sobre Companys, cal que llegeixi els llibres Nacionalisme i Guerra Civil a Catalunya i Nacionalisme català a l'exili, de Víctor Castells. En ells no hi trobarà autoodi, sinó autoestima. L'afany per cercar els aspectes foscos dels herois nacionals és positiu quan la nació a la qual pertanyen és una nació lliure, sobirana i independent. Un Estat es pot permetre aquestes coses sense que trontolli la seva consciència com a poble. Les nacions no normalitzades com la nostra, en canvi, necessiten referents que els recordin qui són, què han estat i quin ha de ser el seu irrenunciable horitzó. Tanmateix, per paradoxal que sembli, és justament en aquestes nacions, no pas en els estats, on proliferen els entrebancaires, on excel·leixen els trasbalsadors amb afany de notorietat. I és que els pobles llargament subordinats a la voluntat d'un altre ja tenen aquesta patologia. Molts dels seus ciutadans experimenten un plaer morbós denigrant-se ells mateixos, despullant-se davant la nació que els domina i exhibint-se públicament amb tots els seus defectes. És així, per mitjà de l'autoflagelació, que legitimen i amplifiquen la figura del dominador alhora que minimitzen la pròpia tot justificant el sotmetiment que pateixen.

Per què deu ser que aquests abrandats i neutrals escorcolladors de la veritat no s'enfronten mai amb el dominador? Per què deu ser que es mostren tan iconoclastes davant els referents catalans i tan respectuosos amb els espanyols? Com s'explica que despleguin tanta energia per poder cobrir de porqueria Lluís Companys i que es mostrin tan submisos amb els referents de l'espanyolitat, com per exemple el rei d'Espanya? La resposta és senzilla: per covardia. Per covardia, perquè blasmar Lluís Companys no suposa cap risc mentre que blasmar el rei d'Espanya sí. I és que del que es tracta és de destruir els pocs referents que ens queden com a poble mentre els referents espanyols, arran d'això, s'engrandeixen cada dia més. És així com, a poc a poc, el nosaltres col·lectiu català va cedint el seu lloc a un nosaltres col·lectiu espanyol; és així com, òrfena de referents, la consciència nacional catalana es veu obligada a fer un esforç titànic per tal de compensar les llacunes que presenta el seu imaginari com a poble.

Queda clar, d'acord amb això, que la revisió dels nostres referents històrics només es pot fer l'endemà de la independència, mai abans. I no es pot fer abans per la senzilla raó que sense referents difícilment hi haurà independència. És més, si no hi ha cap poble jurídicament reconegut que renunciï als seus referents, per què hauríem de renunciar-hi nosaltres? Doncs bé, diguem-ho clar: nosaltres no som jutges d'intencions, nosaltres ens atenem als fets i els fets demostren que el president Lluís Companys, l'únic president democràtic d'Europa afusellat pel feixisme, va donar la vida per Catalunya. El seu assassinat, per tant, va ser un crim d'Estat que no hem oblidat. Com no hem oblidat tampoc que Espanya no sols no ha demanat mai perdó per aquest crim, sinó que manté un silenci còmplice i es nega a revisar l'ignominiosa farsa d'aquell 14 d'octubre de 1940. Sortosament, aquest no és el cas d'Alemanya. Alemanya va demanar perdó a Carme Ballester, vídua de Companys, per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i, posteriorment, per mediació de Josep-Maria Batista i Roca, la va indemnitzar en saber que malvivia tota sola sense recursos en unes golfes de París.

Hi ha una cosa que els catalans amb un mínim de dignitat hem de tenir present: a Lluís Companys el van assassinar perquè era el president de Catalunya i perquè amb la seva mort pretenien destruir la nostra identitat nacional. Va ser per això que va patir tota mena de vexacions, com ara ser exhibit entre reixes mentre les visites li llançaven escopinades, monedes i rosegons de pa. Tot i així, el seu comportament davant la mort va ser exemplar. Amb una serenor i una fermesa extraordinàries, va fer les últimes passes de la seva vida al Fossar de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc; es va descalçar per poder sentir la terra que tant havia estimat i, amb els ulls descoberts, mirant de fit a fit els seus botxins, va pronunciar aquestes últimes paraules: "Per Catalunya!"

Crec, honestament, que si Lluís Companys va tenir la dignitat de morir per Catalunya, Catalunya ha de tenir la dignitat d'estimar el seu gest, honorant la seva memòria i elevant-lo a la categoria d'heroi nacional.
Monument a Companys al Coll de Manrella
Monument a Lluís Companys
Coll de Manrella, La Vajol (Alt Empordà)

El Punt , 5/1/2007
 
La degradació de TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 gener 2007
TelenotíciesLa degradació de TV3 ha arribat a límits realment alarmants i caldria saber si Esquerra Republicana té algun projecte amb relació a la televisió nacional de Catalunya o si pensa continuar donant per bona l'operació espanyolitzadora que els gestors socialistes estan portant a terme des de fa tres anys. De fet, n'han tingut prou amb una legislatura curta per carregar-se el tradicional lideratge que l'emissora mantenia i convertir els seus informatius en una mera còpia dels espanyols amb la llengua com a únic tret diferencial. Per això, mirar avui dia TV3 o el 3/24 és com llegir la versió catalana d'El Periódico: a més de dir el mateix que l'espanyola, el contingut, la narració i el missatge també estan al servei dels interessos del Partit Socialista. Joan Ferran, el diputat del PSC que l'any 2001 manifestava la seva preocupació al Parlament perquè el terme "Espanya" se sentia massa poc a TV3, pot estar tranquil en aquest sentit. Ara, el terme "Espanya" ja supera àmpliament el terme "Catalunya".

El primer Telenotícies de l'any, fidel a aquests principis, ja va deixar clar que l'operació espanyolitzadora continuarà impertèrrita el 2007: les comarques van ser substituïdes per províncies, es va magnificar la selecció espanyola i es va dir sense rubor que, amb l'oficialitat del búlgar i del romanès, la Unió Europea demostra el seu "respecte per la diversitat lingüística". Arribats aquí, caldria fer dos requeriments a TV3: un, que ens expliqui quina mena de respecte és aquest que impedeix que el català gaudeixi dels mateixos drets que el romanès; i dos, com pot ser que la televisió nacional de Catalunya faci una glosa d'aquells que menyspreen la llengua pròpia del país?

L'espectador català hauria d'anar molt en compte cada cop que mira TV3, perquè la llengua catalana no és res més que la vaselina que facilita la penetració del missatge que ens ha de fer a tots més plurals, més multiculturals, més ciutadans del món i, per tant, més espanyols.

El Singular Digital , 2/1/2007
Racó Català , 6/1/2007
 
Greus irregularitats en l'elecció del "Català de l'Any", que organitzen El Periódico i TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 desembre 2006
La setmana passada es van tancar les votacions de la primera fase de l'elecció del "Català de l'Any", el guardó que organitzen conjuntament El Periódico i Televisió de Catalunya. La llista inicial es va tancar amb quaranta-quatre noms els deu primers dels quals passaran a la fase següent, que s'obrirà el 8 de gener i que determinarà els tres finalistes.

Èric Bertran al final de totDeixant de banda el fet que entre els guanyadors de les edicions anteriors -Ernest Lluch, Pau Gasol, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat i Joan Massagué- hi hagi un nombre significatiu de militants o simpatitzants socialistes, l'edició d'enguany presenta notables irregularitats que han de ser denunciades i que podrien comportar la impugnació del concurs. I és que durant la primera setmana de la convocatòria, Èric Bertran, el tercer nom més votat, va ser dràsticament ocultat, cosa que, a banda de constituir un greuge comparatiu, es va convertir en un factor de dissuasió per al votant potencial que, per més que el cercava, no el trobava a la llista. Calia molta perseverança per intuir que el tercer candidat, després de Joan Laporta i Lluís Llach, es trobava en una llista marginal identificada com a "Altres". Amb el pas dels dies, el nombre de candidats anava creixent amb noves incorporacions i la llista es mantenia oberta, però el nom de Bertran -repetim que era el tercer- continuava sense aparèixer. Aquesta situació de flagrant discriminació es va mantenir fins que un votant va formular una queixa explícita que va obligar els organitzadors a rectificar, per bé que a contracor. Tan a contracor, que van sotmetre Bertran a un nou greuge comparatiu: ara sí que apareixia a la llista, una llista alfabètica de 44 noms, però ell era l'únic que no estava inclòs en el lloc que li corresponia. Per trobar-lo calia anar al final de tot, al número 44. D'aquesta manera, qui el volgués votar, en no veure'l entre Emma Vilarasau i Fabià Estapé (l'ordre era per noms, no pas per cognoms), entenia que Èric Bertran no figurava entre els seleccionats i votava una altra opció. Ningú, com és lògic, ja fos cercant-lo per la lletra E o per la B, podia intuir que l'havien amagat al final, darrere de Víctor Mora.

Les raons que motiven els ciutadans a aportar noms de personatges públics a la llista del "Català de l'Any" són diverses, però gairebé sempre estan relacionades amb l'actualitat: Joan Laporta per la bona marxa del FC Barcelona, Lluís Llach per la seva anunciada retirada professional, Pepe Rubianes per la polèmica que van generar les seves declaracions en un programa de TV3, Emma Vilarasau per la sèrie Ventdelplà o Èric Bertran per la publicació del llibre Èric i l'Exèrcit del Fènix en què explica com va ser acusat de terrorista per l'Audiència Nacional espanyola per haver demanat a supermercats DIA que etiquetessin els seus productes en català. Sobre aquests fets, i també sobre l'assetjament psicològic i les agressions subsegüents que Bertran va patir a l'institut de Vidreres, on cursava quart d'ESO, el Teatre-Auditori de Sant Cugat del Vallès estrenarà oficialment el proper 26 de gener l'obra Èric i l'Exèrcit del Fènix, dirigida per Pere Planella.

No es tracta de dir si l'Èric Bertran podria haver esdevingut o no "Català de l'Any", al capdavall es tracta d'un guardó sense cap mena de rellevància, però la descarada manipulació que els organitzadors han fet de la candidatura d'Èric Bertran per tal que no surti escollit, infringint fins i tot els articles 3 i 11 del Codi Deontològic de la professió periodística a Catalunya, demostra que la història es repeteix. Com ja va passar a l'institut de Vidreres, novament són catalans els qui no sols li giren l'esquena, sinó que l'arraconen i l'amaguen com si fos un empestat.

Notícies:
 
L'impossibilisme d'Esquerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 desembre 2006
Bandera espanyola a GovernacióLa guerra de banderes que s'ha produït recentment a Catalunya s'assembla força a la que va tenir lloc l'abril del 2005 a Leitza (Navarra), per bé que amb diferents elements. A l'Ajuntament de Leitza, la Guàrdia Civil retirava la ikurriña i els ciutadans tornaven a posar-la. A Catalunya, Esquerra Republicana va retirar la bandera espanyola de la conselleria de Joan Puigcercós i José Montilla ha ordenat penjar-la de nou. És a dir, que l'espectacle ha acabat amb una nova humiliació d'ERC. El pitjor, però, és que si hem de jutjar ERC per la docilitat amb què acull les humiliacions que rep, haurem de concloure que ha trobat en la subordinació una font de plaer molt més poderosa que l'independentisme. Esquerra, no hi ha dubte, té tot el dret a flirtejar amb el suïcidi; el que és preocupant és que demani, a més, la complicitat dels qui l'han votada. Francament, no es comprèn tanta pusil·lanimitat. Més que res perquè si hi ha un tret que singularitza el votant republicà és precisament el rebuig a la subordinació que per espai d'un quart de segle ha caracteritzat la política de CiU. O no sap ERC que el possibilisme genera un profund sentiment de frustració en tota societat sotmesa a una situació de greuge permanent sense horitzó de canvi? De fet, va ser la voluntat d'alliberar-se d'aquesta frustració el que va empènyer milers de catalans a votar ERC en les eleccions del 2003 i a posar en ella unes expectatives que el temps ha revelat com a excessives. Excessives per dues raons: perquè ERC, amb només 23 diputats, no podia anar gaire lluny i perquè la classe política catalana, infantil, espanyolitzada i covarda, no té la més mínima intenció de liderar un procés d'emancipació nacional. Així les coses, no és estrany que l'abstenció i el vot en blanc hagin estat la resposta de la societat a les dues darreres consultes que se li han fet. Ja se sap: un Estatut infame, indigne d'una nació que senti respecte per ella mateixa, i un horitzó desolador, com correspon a tot país subordinat, resulten molt poc persuasius.

Montilla i PuigcercósÉs aquesta nova humiliació d'Esquerra, doncs, la que ha generat més frustració en els seus votants. I no ho dic per l'ordre de Montilla, sinó per la submissió amb què Esquerra l'ha obeïda. No és pas cap novetat l'espanyolisme del PSC, el que és sorprenent és que ERC li doni un vernís catalanista i el dignifiqui. A ERC no se la vota perquè acati una legalitat injusta -per a això ja hi ha el PSC i CiU, que són el paradigma de la subordinació- sinó perquè es rebel·li contra ella per mitjà de la desobediència cívica. La mateixa desobediència cívica que proposa la plataforma Sobirania i Progrés, que li és propera. Què farà el PSC si ERC es nega a penjar la bandera espanyola a les seves conselleries? Expulsar-la del govern? Tancar a la presó Joan Puigcercós? Prou de fer el ridícul, si us plau. No s'entén que ERC s'empari en la legalitat per fer just allò que sempre ha criticat. Després de les eleccions ens va dir que des del poder es pot fer molt més per Catalunya que no pas des de l'oposició i ara resulta que ni tan sols pot retirar la bandera d'un balcó. ¿És així com espera créixer en votants, seguint el manual espanyolista de Duran i Lleida o imitant ICV tot convertint-se en el majordom del PSC?

Ningú no estima o odia una bandera pel que és, sinó pel que representa. Vull dir amb això que la bandera d'Espanya és la bandera d'un poble tan respectable com qualsevol altre i només un racista la menysprearia per raons ètniques. El rebuig català o basc a la bandera espanyola es fonamenta en una altra cosa, i és que simbolitza un poder hegemònic. És a dir, la supremacia d'un país sobre d'altres. Rebutjar aquesta hegemonia, per tant, a més d'una qüestió de principi és també una qüestió de dignitat. Passa exactament el mateix amb la selecció espanyola. L'aversió que hi ha envers ella a Catalunya o a Euskal Herria no és per la seva condició d'espanyola, sinó perquè, amb la seva hegemonia, impedeix l'existència de les seleccions d'aquests dos països i la seva projecció internacional.

No és correcte, per tant, promoure actes contra la Constitució, la Hispanitat o l'Estatut, com fa ERC, si no s'és capaç, alhora, de ser conseqüent en detalls merament simbòlics. I en aquest sentit, la pregunta és: si ERC no es veu amb cor de plantar cara al PSC en un tema menor com el de les banderes, com serà capaç de liderar un procés d'autodeterminació? No regia la mateixa llei en la legislatura anterior, i, això no obstant, per ordre de l'aleshores conseller Joan Carretero, la bandera espanyola no onejava a Governació? Què ha passat perquè es produeixi aquest canvi? És menys catalanista l'Esquerra actual que la d'aleshores o potser és més espanyolista Montilla que Maragall? Em temo que aquest interrogant situa ERC a la vora del penya-segat, perquè encara que opti lògicament per la segona opció li serà difícil defugir aquesta altra pregunta: Qui ha fet Montilla president de Catalunya? Heus aquí una qüestió que empaitarà ERC durant moltíssims anys.

No hi ha dubte, doncs, que l'argument de la legalitat no s'aguanta per enlloc; sobretot si tenim en compte l'absència de la bandera catalana en els edificis estatals, el manteniment de monuments franquistes en municipis governats per CiU –amb la connivència del PSC– o l'incompliment de la llei de Política Lingüística segons la qual tots els rètols comercials i les cartes dels restaurants han d'estar com a mínim en català. No compta aquesta legalitat? Diguem-ho d'una altra manera: si ERC vol guanyar-se el respecte dels seus votants, el primer que ha de fer és retirar la bandera espanyola de les seves conselleries i recordar al Partit Socialista que no ha estat Catalunya sinó Esquerra qui li ha donat la presidència.

És un mal negoci intentar captar votants aliens si pel camí, a més dels propis, es perd la dignitat. Tants anys criticant la política possibilista de CiU i ara resulta que la dignitat és secundària.

Berria , 19/12/2006 (èuscar)
Nabarralde , 20/12/2006 (
espanyol, èuscar)
radiocatalunya.ca , 21/12/2006 (català)
Racó Català , 24/12/2006 (català)
 
Seleccions nacionals, el llindar de la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 desembre 2006
Les seleccions nacionals de Catalunya i el País Basc seran una realitat molt abans del que ens pensem. Ja sé que, vista la situació actual, aquesta fita sembla encara molt llunyana. Tanmateix, ¿com frenarà el govern espanyol la cada cop més poderosa demanda social en aquest sentit? ¿Com reprimirà el desacomplexament del jovent català? Per la força, sens dubte. Però, no és l'ús de la força en si mateix un signe de feblesa?

Catalunya-EuskadiPotser sigui massa aviat per adonar-nos-en, però el partit de futbol que es va celebrar el passat 8 d'octubre a Barcelona, entre les seleccions catalana i basca, va marcar un abans i un després en aquesta qüestió. Va suposar el final d'una etapa caracteritzada per la dilació i la inseguretat i el començament d'una altra en què la resposta social a la repressió espanyola serà molt més contundent. Prova d'això són les mesures arbitràries que el govern espanyol pensa prendre per impedir l'exhibició d'estelades i pancartes relatives al dret a l'autodeterminació. I és que la pressió social catalana i basca és tan forta en l'àmbit esportiu que només prohibint la llibertat d'expressió és possible ocultar-la. Ja és curiós, tot i que gens sorprenent, que es persegueixin símbols pacífics i democràtics sense contingut xenòfob al Camp Nou, i, en canvi, es permeti que onegin banderes espanyoles amb escuts franquistes als estadis d'Espanya.

Seleccions basca i catalanaEn tot cas, va ser molt meritòria l'actitud de la selecció basca en els actes previs al partit abans esmentat. Molt més digna i valenta que la de la catalana. Mentre l'equip tècnic i els jugadors bascos, després d'escoltar l'himne del seu país, no van tenir cap problema a retratar-se amb una pancarta que deia Ofizialtasuna (Oficialitat), els catalans, cedint a les pressions de la Federació Catalana, es van limitar a fotografiar-se amb una pancarta en què apareixien diverses multinacionals. Realment trist. De res no van servir els intents d'alguns jugadors per reivindicar de manera gràfica l'oficialitat. Treient-li importància, Jordi Roche, president de la FCF, va dir que "els jugadors ja duien el logotip de la plataforma pro seleccions a la samarreta". I quina incompatibilitat hi ha entre el logotip i la pancarta?, caldria preguntar-li. Tanta por li fa Espanya a la FCF, que ni tan sols és capaç de practicar la desobediència cívica en un dels pocs actes reivindicatius que celebra a l'any?

Quina gran lliçó de coherència va donar aquell dia la selecció basca. I que diferents les declaracions del lehendakari Juan José Ibarretxe de les de Pasqual Maragall. De fet, Maragall encara hauria estat més tou si Ibarretxe no s'hagués mostrat tan contundent: "Volem tenir una selecció pròpia i jugar oficialment amb qualsevol altra selecció". Després d'aquestes paraules, Maragall no va tenir més remei que dir que les seleccions catalanes són "una obvietat des del moment en què les Corts espanyoles van aprovar que Catalunya és una nació". Deixant a banda que no és cert que l'Estatut reconegui Catalunya com a nació, el que Maragall no va dir és que si Catalunya i el País Basc no poden competir oficialment amb les seves seleccions nacionals és perquè el seu partit, el Partit Socialista, no ho permet. Estem, per tant, davant d'un acte de cinisme. El mateix cinisme que practica José Montilla quan afirma "Sóc partidari d'ajudar les federacions esportives a aconseguir el seu reconeixement internacional". No hem d'oblidar que va ser el govern de Rodríguez Zapatero, no el d'Aznar, el que va presionar les més altes instàncies internacionals -com van denunciar alguns dels pressionats- per impedir el reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge a les assemblees de Fresno i de Roma.

Però l'element clau del procés d'emancipació esportiva que s'ha iniciat està en la projecció internacional que comporta. Vull dir que no és la certesa de veure delmada la selecció espanyola després de la fugida d'esportistes catalans i bascos a les seves seleccions o la probabilitat de perdre davant d'elles allò que més amoïna Espanya. La seva vertadera por, i d'aquí la coincidència entre socialistes i populars, se centra en la força de l'oficialitat com a generadora de consciència nacional. És per això que no suporten la simbologia que acompanya el Barça, per exemple, com a substitutiu de la selecció nacional de Catalunya.

Política i esportQuan José Montilla -com tants d'altres-, referint-se a les banderes i a les pancartes reivindicatives, diu que "no s'ha de barrejar política i esport", està practicant un nou exercici de cinisme, ja que si l'esport no ha de ser polititzat, per què existeixen seleccions nacionals? Per què es magnifiquen els trofeus com a victòries nacionals i sonen els himnes nacionals als estadis? Què hi feien, el rei d'Espanya i Rodríguez Zapatero a la llotja de l'estadi Saint-Denis, de París, en la final de la Lliga de Campions que va guanyar el F.C. Barcelona? Si tan afeccionats al futbol són aquests alts dignataris, bé estarà que s'asseguin a la graderia, entre el públic, en lloc de fer-ho a la llotja politizant el que, segons ells, no és més que un mer esdeveniment esportiu. És més, si el Barça no és una selecció i, per tant, només es representa a ell mateix, què hi feien, els esmentats senyors, aquell dia a París i per què van desplaçar, amb la seva presència, el president de Catalunya a la segona fila de personalitats?

Catalunya-EuskadiCom veiem, tot és una gran mentida destinada a frenar l'inevitable. I l'inevitable és que, esport a esport, federació a federació, Catalunya i el País Basc acabaran participant en competicions oficials amb el seu propi nom i sota la seva pròpia bandera. I quan arribi aquest dia, quan la normalitat abasti esports de masses, el procés vers la independència d'ambdós països serà imparable. Ara com ara, més enllà de l'esport, no hi ha cap altra força que sigui capaç de generar un més gran sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. Si no, de què té por Espanya?

Berria , 31/10/2006 (èuscar)
Nabarralde , 31/10/2006 (espanyol)
Racó Català , 12/12/2006 (català)
 
Qui vigila el torturador? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 19 novembre 2006
Tortura No"No és cert que a Espanya es torturi", em deia un amic madrileny votant socialista, "estem en un Estat democràtic i els detinguts tenen drets constitucionals inviolables i gaudeixen de les garanties de les instàncies internacionals". "I què passa amb els presos polítics que han denunciat haver estat víctimes de tortures?", li vaig preguntar jo. "Menteixen d'ofici", va respondre.

El meu amic pertany als milions de persones que estaven en contra de la participació espanyola en la guerra de l'Iraq i que es van indignar quan van sortir a la llum les tortures practicades per militars nord-americans a la presó d'Abu Graib. També es va escandalitzar davant les tortures nord-americanes a Guantánamo, les troba repugnants. Jo comparteixo la seva opinió. Això no obstant, per què li mereixen més credibilitat les denúncies sobre Abu Graib i Guantánamo que les d'Intxaurrondo, per exemple? Per què, sense haver estat en cap d'aquests tres centres, li resulten més creïbles els dos primers que el tercer? La seva resposta va ser aquesta: "Perquè de les tortures nord-americanes hi ha testimonis gràfics i de les espanyoles, no."

És cert. Hem vist tantes vegades per televisió les fotos de tortures a presoners iraquians que podríem descriure-les amb detall. De les d'Intxaurrondo o altres centres espanyols, en canvi, mai no n'hem vist cap. Per què hauríem de creure aleshores el que diuen els independentistes catalans i bascos que hi han estat? Doncs hi ha una bona raó: perquè les denúncies de tortures a mans espanyoles mai no són investigades. Aquesta és, a falta de testimonis gràfics, la prova més fefaent que les tortures són certes. Va ser just per aquest motiu, per negar-se a investigar, que el 18 de novembre de 2003 el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol a indemnitzar els independentistes catalans que van denunciar haver estat torturats per les forces i cossos de seguretat de l'Estat el 1992. I és que tota denúncia per tortures ha de ser investigada, i el jutge o el govern que s'hi oposa es converteix en còmplice dels torturadors.

L'article 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que "cap persona serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants", i l'article 2 de la Constitució espanyola conclou que les normes relatives als drets fonamentals "s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans". La violació espanyola d'aquests drets, per tant, és irrebatible, ja que encara que no hi hagués tortura la simple negativa a investigar-la resulta altament sospitosa perquè viola els drets fonamentals dels denunciants i blinda la impunitat dels torturadors. D'aquí que tampoc no siguin assumides les recomanacions de les Nacions Unides d'enregistrar tots els interrogatoris amb càmeres de vídeo, de suprimir el règim d'incomunicació i de facilitar als detinguts l'accés a un advocat de confiança.

Tot això, afegit a la denúncia que s'interposa contra les víctimes de tortures que gosen denunciar-les, demostra fins a quin punt les forces policíaques no són sinó el braç armat d'un Estat que continua regint-se per principis franquistes i demostrant un menyspreu absolut pels drets humans. De fet, l'anomenada llei antiterrorista és l'instrument que dóna cobertura legal a aquesta pràctica, perquè és sota la seva empara que els detinguts són despullats literalment dels seus drets més bàsics i convertits, amb la connivència d'aquells que haurien de vetllar per la seva integritat, en mers objectes al servei d'éssers covards que veuen així l'oportunitat de donar curs a la seva profunda depravació moral i a l'odi ètnic que senten envers tot allò que és català o basc.

Dissortadament, a causa de la perversa política de dispersió de presos, això no és tot el que passa a les dependències policíaques i als centres penitenciaris espanyols. Hi ha coses pitjors. Per exemple: les 13 misterioses morts de presos polítics bascos produïdes en els darrers 20 anys, xifra que dóna una mitjana aproximada d'un mort gairebé cada any i mig. Si a aquestes dades hi afegim el fet dramàtic de l'excarceració absoluta de tots els responsables del GAL -amb prop de 30 assassinats a l'esquena, tortures sanguinàries i delictes de suborn-, mentre que als presos d'ETA se'ls perllonguen les penes després d'haver-les complert, la corrupció dels poders estatals no pot ser més escandalosa.

I ho és perquè existeix una complicitat tàcita entre la societat espanyola i els torturadors, una complicitat que comença per aquells jutges que es neguen a investigar les tortures –cosa que equival a protegir-les i a fomentar-les– i desemboca en la conspiració de silenci de la immensa majoria dels mitjans de comunicació de l'Estat. I és que al conjunt de la societat espanyola ja li va bé aquesta desinformació. Sap que gràcies a ella podrà continuar creient-se ciutadana d'un Estat de dret, respectuós amb els drets humans, i pensant, com el meu amic madrileny votant socialista, que tot aquell que denuncia tortures "menteix d'ofici". La ignorància, doncs, és la millor vacuna contra la mala consciència i la gran coartada de la hipocresia.

Això explica l'enorme contrast entre la indignació que han suscitat les tortures nord-americanes d'Abu Graib i Guantánamo en la societat espanyola i l'apatia amb què aquesta ha acollit des de sempre totes les que es practiquen a pocs quilòmetres de casa seva. Les primeres són tan llunyanes que indignar-se davant d'elles, a més de no tenir cap cost, permet a l'indignat sentir-se en pau amb ell mateix. Les segones, en canvi, a més d'un compromís, exigeixen transparència i la desqualificació moral de tots els qui es troben al servei d'aquesta ideologia fanatitzada que es diu la unitat d'Espanya; una ideologia que ho justifica tot, des de la tortura policial fins el crim més abjecte. Què trist, oi?


Fragment del documental de la cadena australiana SBS sobre la tortura a l'Estat espanyol.
El documental sencer el podeu veure aquí.


Berria , 31/3/2006 (èuscar)
Nabarralde , 31/3/2006 (espanyol)

Lluita , núm. 251, octubre-novembre 2006 (català)
Diari Mataró , 20/11/2006 (català)
Racó Català , 22/11/2006 (català)
eurotribune.net , 22/11/2006 (català, anglès, espanyol)
radiocatalunya.ca , 22/11/2006 (català)
 
<< Inici < Ant 21 22 23 24 25 Seg > Final >>

Resultats 1611 - 1680 de 1691
spacer.png, 0 kB