spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
La decisió de Jordi Portabella Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 juny 2007
La decisió de Jordi PortabellaLa decisió de Jordi Portabella de situar Esquerra Republicana a l'oposició, a l'Ajuntament de Barcelona, ha estat un acte d'intel·ligència política. Ho ha estat per dues raons. Una, perquè entre el poder i la dignitat ha escollit la dignitat; i dues, perquè ha sabut materialitzar en l'àmbit municipal allò que els seus votants desitgen cada cop més en el nacional. Per això, si no comet cap error, Portabella traurà una gran rendibilitat d'aquesta decisió, ja que no sols ha estat el primer a desempallegar-se del llast que suposa per a Esquerra fer costat al PSC, també ha aconseguit un aval que li serà molt útil quan arribi l'inevitable trencament entre aquestes dues forces polítiques.

Caldrà, això sí, que Portabella no caigui en el parany de sucumbir a les pressions d'un òrgan tan actiu de l'espanyolisme militant com és La Vanguardia, que l'acusa d'"irresponsable" i d'"impulsiu", i als cants de sirena del PSC i d'ICV basats en la "governabilitat". Seria molt greu que, amb qualsevol excusa, Portabella es plantegés l'entrada al govern municipal dintre d'un temps. Si ho fa, si finalment abandona l'oposició i entra al govern barceloní, ja sigui al cap de sis mesos o d'un any, haurà cavat la seva fossa política. La seva i la del seu partit a Barcelona. Es convertirà en la riota de tothom i reafirmarà la campanya de La Vanguardia -ja és hora que la gent catalanista que compra aquest diari per tradició familiar deixi de fer-ho i es passi a l'Avui o a El Punt- en el sentit que els republicans són una formació que renuncia als seus principis a canvi de poder.

Esperem que s'imposi el seny i que la decisió de Portabella sigui el preàmbul d'una profunda reflexió en el si d'ERC que la faci reaccionar davant la fuita de vots que li suposa haver-se convertit en la coartada catalanista de l'espanyolisme. Aquest paper ja el fa molt bé ICV, una formació que no té cap altra aspiració en aquesta vida que ser reconeguda com la germana verda del PSC. D'Esquerra, en canvi, se n'espera alguna cosa més. Dupond i Dupont, metafòricament, són bessons, no trigèmins.

El Singular Digital , 5/6/2007
Racó Català , 8/6/2007
 
L'ajuntament de Recoder Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 juny 2007
Lluís RecoderEn primer lloc, cal felicitar Lluís Recoder i Convergència i Unió per l'amplíssima victòria obtinguda en aquestes eleccions municipals. Han passat de 10 a 14 regidors i han assolit la majoria absoluta, cosa que els deixa les mans lliures per governar sols. És un èxit que, no per esperat, té menys valor. I dic esperat, perquè suposo que no ha constituït cap sorpresa per a ningú el triomf de CiU a Sant Cugat. Una altra cosa és, és clar, l'espectacularitat de l'increment, fins al punt de marcar una distància de 10 regidors amb relació al seu adversari més immediat.

Lluís Recoder, amb les seves formes amables i mesurades i amb una capacitat extraordinària per no entrar en el cos a cos del debat quotidià, s'ha convertit en un alcalde gairebé imbatible que només la política nacional podria apartar del consistori. Cosa, per cert, força probable a mitjà termini, si tenim en compte que pot esdevenir el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat si Artur Mas pateix un nou fracàs electoral. Però hi ha altres elements que han afavorit la victòria esclatant de CiU a Sant Cugat, més enllà del carisma de Recoder i del fet que Raül Grangé, el candidat d'ERC, fos un rostre nou en la política local, i un d'ells és el càstig que molts votants han infligit als republicans per haver lliurat la presidència del país al delegat del PSOE a Catalunya. Amb CiU no hi havia horitzons nacionals, només allò tan pusil·lànime de "anar passant", però hi havia una certa consciència nacional. Ara, amb el poder absolut del PSC a totes les institucions, hem convertit Catalunya en quatre províncies espanyoles governades des de Madrid.

ERC faria bé de prendre nota del vot jove que ha perdut –un dels seus millors actius- en benefici de la CUP. No n'hi ha prou de parlar d'independentisme, cal també no lliurar el país a l'espanyolisme.

Diari de Sant Cugat , 1/6/2007
 
El triomf del desencís Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 maig 2007
El triomf del desencís
La política catalana, un guirigall infantil
Una de les coses que més molesta a la ciutadania és l'actitud dels partits polítics immediatament després de saber-se el resultat de les eleccions. Tots, absolutament tots, es presenten com a triomfadors encara que les xifres palesin que han davallat amb relació als comicis anteriors. És cert que n'hi ha que admeten l'evidència, però ho fan amb la boca petita convençuts que és la millor manera de mantenir alta la moral dels votants i de mostrar-se dignes davant l'adversari. És tanta la por que tenen a reconèixer els errors comesos, és tan forta la paràlisi que els tenalla a l'hora d'elaborar un full de ruta que albiri nous horitzons, que l'elector té la sensació d'estar veient sempre la mateixa obra representada per diferents intèrprets. Això explica el rècord d'abstenció en aquestes eleccions municipals. Què esperaven, després d'haver frustrat els anhels expressats en la manifestació del 18-F o en l'Estatut del 30 de setembre? Què esperaven, si ja és un fet que no sols tenim un Parlament de fireta sinó que persistirà l'espoliació fiscal i que serà Madrid qui continuarà controlant la xarxa ferroviària, les costes i els aeroports de Catalunya?

Aquesta és l'arrel de la immensa frustració que provoca avui dia el discurs polític en la ciutadania en general i en la gent jove en particular. En aquest sentit, en el de la gent jove, Esquerra Republicana, tot i haver aconseguit un increment global de tres-cents regidors, hauria de reflexionar sobre l'ascens que la CUP ha experimentat a costa seva en poblacions com Berga, Manresa, Mataró, Molins de Rei, Vic o Vilafranca del Penedès. Però també, en altres aspectes, hauria de reflexionar Convergència i Unió, que tot i haver guanyat tres nous regidors a Barcelona, continua essent incapaç de governar la capital de Catalunya alhora que ha perdut Tarragona. I naturalment també ho haurien de fer el PSC i ICV, que és com dir Dupond i Dupont, dos partits que van per la vida proclamant-se catalanistes i de progrés, però que no tenen cap més objectiu que emmirallar Catalunya amb Extremadura o Múrcia en lloc de fer-ho amb les nacions políticament lliures i reconegudes del món.

Em temo, però, que no hi haurà reflexió per part de ningú. És més fàcil blasmar l'adversari que admetre les pròpies contradiccions. Per això hem convertit la política catalana en un guirigall infantil farcit d'acusacions mútues que no tenen cap més objectiu que dilatar el temps tant com es pugui per no haver d'afrontar la pregunta més temuda de totes: si Catalunya és una nació adulta, què hi fa sotmesa a Espanya?

El Singular Digital , 29/5/2007
Racó Català , 1/6/2007
 
Difamadors de Núria Pòrtulas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 maig 2007
El passat 15 de maig es va celebrar al Casal de Joves TorreBlanca un acte de divulgació del cas Núria Pòrtulas, l'educadora social de Sarrià de Ter que, des de fa gairebé quatre mesos, es troba en presó preventiva a Soto del Real acusada de terrorisme sense cap prova que demostri la seva culpabilitat. Per explicar-ne la situació, tant des del punt de vista humà com jurídic, van venir a Sant Cugat Ariadna Monerris i Tomàs Omedes, cosins germans de la Núria, David Fernández, expert en moviments socials, i Benet Salellas, l'advocat encarregat del cas. L'acte va ser molt oportú perquè, just un dia abans, alguns diaris, casualment, havien publicat una notícia filtrada per la conselleria d'Interior amb titulars incriminadors contra Núria Pòrtulas. Només la lletra menuda matisava que cap de les conjectures fetes pels Mossos d'Esquadra, dirigits per Joan Boada, permet deduir que Pòrtulas sigui una terrorista. En l'acte, també es va fer palès el galdós paper d'ICV en aquest afer, un partit que anys enrere blasmava la llei antiterrorista i que ara l'aplica amb el millor estil d'Ángel Acebes.

ICV, però, no està sola; compta amb el PP com a aliat. Segons aquest últim, l'acte no s'hauria d'haver celebrat perquè no s'ha de "donar protagonisme a certes persones que, si no són delinqüents, cap, com a mínim, la possibilitat que ho siguin". Fins i tot ha afegit que ha estat "un mal exemple per a la joventut de la ciutat". És el discurs propi dels qui, com deia Ovidi Montllor, "no els agrada que la gent enraoni, pensi o escrigui", i és lògic perquè el pensament fa lliure la gent i la llibertat és el gran enemic de l'absolutisme. A desgrat del PP, però, la sala del Casal era plena de gent de totes les edats que va parlar amb llibertat, justament allò que mai no es podria fer si governés el Partit Popular.

Difamadors de Núria Pòrtulas
Acte a favor de Núria Pòrtulas a Sant Cugat (15/5/2007)

Diari de Sant Cugat , 25/5/2007
 
Els dubtes sobre Esquerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 maig 2007
Els dubtes sobre EsquerraL'independentisme parlamentari està vivint hores difícils a Catalunya. Si més no d'una gran incertesa per la fuga de vots que pugui causar a Esquerra la seva immersió en el fangar espanyolista del PSC. I és que encara que les eleccions municipals no haurien de ser un escull massa gran per a ERC, ja que la política local segueix una lògica completament diferent de la nacional, no és descartable que un nombre indeterminat de votants aprofiti l'oportunitat per advertir-la del que pot succeir si persisteix en una política erràtica en matèria d'identitat i drets nacionals.

No sé qui assessora Esquerra, però a vegades transmet la sensació que algú hi ha posat un cavall de Troia dintre seu. És cert que parla contínuament d'independència, però també és per això que tothom es pregunta per quina raó accepta submisa la invasió de competències de la llei de Dependència. Ni tan sols sembla adonar-se del paper en què la deixa aquest curiós joc de paraules ni del mal que li ha causat la decisió de penjar la bandera espanyola a la conselleria de Governació. Pensen, potser, els seus assessors, que la submissió dóna vots a un partit independentista? Heus aquí l'arrel d'una contradicció que genera greus problemes interns. És absurd, per altra banda, pensar que l'espanyolisme del PSC es posarà molt més en evidència estant en el govern que en l'oposició i que passarà el mateix, però a l'inrevés, amb el regionalisme de CiU, de manera que la pluja fina dels vots patriòtics acabarà regant dolçament els camps d'Esquerra. És absurd, perquè, de moment, l'únic que ha caigut sobre aquest partit ha estat pluja negra.

S'ha de reconèixer que ERC, per la seva singularitat, està sotmesa a una pressió molt superior a la dels altres partits -la pressió lògica que comporta ser l'única força que pot possibilitar un vertader canvi de sentit-, i que no se li perdona la més mínima incongruència, però aquest és un element inherent a l'opció de l'alliberament nacional. Ser independentista en una societat dependent i atemorida i amb un índex molt baix d'autoestima implica aquest peatge. Al capdavall, la noblesa d'una causa no eximeix de dificultats la seva consecució. I una d'aquestes dificultats són els atacs d'aquells que han trobat en la submissió a Espanya una estabilitat per als seus interessos personals. Por, inseguretat i claudicació no són comportaments agradables de reconèixer, d'aquí que els atacs més virulents no vinguin d'Espanya, com seria lògic, sinó de Catalunya. Una altra cosa és que sigui la mateixa ERC qui, amb la seva política, alimenti aquests atacs. El primer, és el d'haver fet president José Montilla. El judici de la història serà implacable en aquesta qüestió. I això, remarquem-ho, no té res a veure amb l'origen andalús del personatge. El problema de José Montilla no és el seu origen, sinó la seva ideologia. A quin català, que no fos racista, li molestaria tenir un president nascut a Gàmbia, Mèxic o Senegal si defensés els drets nacionals de Catalunya? A mi segur que no. Montilla, en canvi, és una altra cosa. Montilla és un nacionalista espanyol que no contempla per a Catalunya cap altre horitzó que no sigui el mateix que el d'Astúries, Extremadura o Múrcia. I, tot i això, ERC li ha lliurat el govern del país.

Aquesta decisió, però, ja està tenint grans costos. Per exemple, la imposició –s'apliqui o no- d'una hora més de llengua espanyola a les escoles o les al·lucinants declaracions d'Ernest Maragall, hispanoaddicte conseller d'Educació, a favor de l'esmentada imposició. El votant es pregunta: respon a alguna estratègia la raó per la qual ERC no ha retingut aquesta conselleria en la present legislatura o ha estat per por a enfrontar-se a la praxi totalitària del PSOE? En tot cas, encara que les crítiques han plogut sobre Rodríguez Zapatero i Ernest Maragall, les responsabilitats ho han fet sobre ERC. Injustament, però ho han fet. I igual està passant amb la rentada de cervell espanyolitzadora que TV3 practica dia rere dia a Catalunya –amb programes dirigits per comandament a distància des de la seu del PSC- fins al punt d'haver-se convertit en el tercer canal de Televisió Espanyola. L'audiència que abans liderava aquesta emissora ha caigut en picat i cada cop són més els votants d'ERC que admeten que el seu partit mai no hauria d'haver lliurat el govern als socialistes sense assegurar-se abans el control de TV3 i de Catalunya Ràdio. I és que estem parlant de dues emissores l'únic fet diferencial de les quals no és allò que diuen sinó la llengua en què ho diuen. Ho narren en català, sí –cada cop menys, per cert-, però tot el que diuen no és més que una visió obertament hispanocèntrica de la vida. Cosa encara més perversa que si ho fessin en espanyol.

En definitiva, i aquest és el drama, ens trobem amb què cada gest espanyolitzador que fa el PSC, per insignificant que sigui, té sempre un únic damnificat: ERC, el partit que li va lliurar el govern. El 2003, ERC va dir que no podia fer gran cosa atès que només tenia 23 diputats i ara, el 2007, ens diu que la situació és més difícil amb només 21. Si aquesta tònica descendent persisteix, ja sigui fruit del desencant o de la frustració, què ens dirà el 2010 amb només 19? Em temo, això no obstant, que tard o d'hora, abans d'aquesta data, hi haurà un punt límit en què Esquerra haurà d'escollir entre el trencament amb ella mateixa o el trencament amb el PSC, I naturalment escollirà el segon. El temps ho dirà.

Berria , 29/4/2007 (èuscar)
Nabarralde , 2/5/2007 (espanyol)
victoralexandre.cat , 23/5/2007 (català, èuscar, espanyol)
 
La necessària dimissió de Joan Boada pel cas Pòrtulas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 maig 2007
Joan BoadaDeia Tàcit que no s'ha de fer ús de l'autoritat quan es pot actuar d'acord amb la llei. I la llei, en el nostre ordenament jurídic, deixa ben clara la presumpció d'innocència. Doncs bé, Joan Saura i Joan Boada, conseller i director general d'Interior, respectivament, van pensar que l'ús de la primera, encara que es transformés en abús, els seria més útil electoralment que no pas la segona. Sabien que la Guàrdia Civil ja havia investigat Núria Pòrtulas i n'havia desestimat la detenció davant la falta de proves, però, tot i això -o precisament per això- van decidir que els Mossos d'Esquadra -i de retruc ICV- podien anotar-se un punt si aconseguien demostrar l'indemostrable: que Núria Pòrtulas sigui una terrorista. Per això, quan el jutge els va dir que no podia empresonar ningú basant-se en conjectures i supòsits, els Mossos -en el millor estil del fabricant de proves Juan Fernando López Aguilar- van insistir que ja trobarien les proves. Però aviat farà quatre mesos que la Núria és en presó preventiva -sí, preventiva- i les proves no apareixen.

L'únic que apareix són filtracions a la premsa per contrarestar l'aversió creixent que, en dates electorals, s'ha creat contra ICV, el partit que, en paraules del seu alcaldable per Figueres, Richard Elelman, diu que "considerem la Llei Antiterrorista una llei feixista i antidemocràtica que anul·la la presumpció d'innocència", però que, això no obstant, l'aplica amb la mateixa brutalitat d'Ángel Acebes. I és que ICV ha trobat un gran aliat en el PP. De fet, fan el mateix discurs. Boada, sense enrojolar-se, diu: "Vés a saber què hi tenia aquella noia, allà"; i Joan Rafael Paulo, del PP, afirma que no s'ha de "donar protagonisme a certes persones que, si no són delinqüents, cap, com a mínim, la possibilitat que ho siguin" (!). Poden dos polítics arribar a aquest grau de baixesa moral? Ja hem vist que sí. El primer, amb el suport de Saura, intenta amagar el seu fracàs; el segon, amb el suport de l'ideari franquista, intenta criminalitzar el pensament.

El més greu de Saura i Boada és que, atrapats en el seu error, en lloc de tenir la dignitat de reconèixer-lo, es dediquen a menysprear la família de la Núria. El comportament de Saura no constitueix cap sorpresa, ja va mostrar les seves misèries en l'anomenat cas Carod, però el de Boada, com a peça clau de tot l'afer, és d'una indignitat sols comparable al seu cinisme. Només la dimissió li retornaria, si no la credibilitat, sí, com a mínim, la dignitat. Però això no succeirà perquè si una cosa caracteritza el cínic és que mai no demana perdó.

El Singular Digital , 22/5/2007
 
El menfotisme d'Urbanisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 maig 2007
Sant Cugat és una ciutat que, des del punt de vista urbanístic, té com a mínim un parell de rostres. D'una banda, hi ha el rostre que publicitem cap a fora i que ofereix una imatge idíl·lica de la ciutat: la d'un Sant Cugat benestant farcit de zones verdes on caminar és un plaer quotidià. Però hi ha també un rostre menys amable, un rostre que sovint tendim a amagar a tots aquells que, de fora estant, arriben a creure's que Sant Cugat és la ciutat ideal per viure, i aquest rostre és la transformació que experimenta la nostra ciutat en un senzill dia de pluja. Quan plou, Sant Cugat es converteix en una ciutat hostil al vianant. Els carrers, amb drenatges propis del Tercer Món, s'omplen de bassals i es fa impossible creuar-los sense submergir-hi els peus. Quan plou, diguem-ho clar, no es pot caminar per Sant Cugat; no es pot caminar ni tan sols per la vorera, perquè els nombrosos tolls de la calçada deixen literalment xops els vianants cada cop que hi passa un cotxe conduït per un incívic.

En definitiva, estem parlant d'un fet tan vergonyós que només es pot entendre des del menfotisme de la regidoria d'Urbanisme: la impossibilitat de caminar per la ciutat quan plou. Una impossibilitat que en una ciutat escandinava suposaria, en el millor dels casos, el cessament fulminant del titular  de l'àrea o l'impediment que tornés a presentar-se en unes noves eleccions. Però, és clar, no som escandinaus, som llatins, i un dels pitjors defectes dels llatins és el "ja està bé" com a actitud davant la vida. Ens interessa molt més l'estètica de la immediatesa que no pas el rèdit de la solidesa, ens estimem més inaugurar un espai ciutadà que dotar-lo de contingut. Per això tenim illes de vianants plenes de cotxes i rambles enjardinades sense clavegueres. En definitiva, una lluminosa façana de cartró pedra.

El menfotisme d'Urbanisme
Un bomber desembussa l'entrada del clavegueram en un carrer de Sant Cugat del Vallès.

Diari de Sant Cugat , 18/5/2007
 
Montserrat Tura i el PSC discriminen Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 maig 2007
Montserrat TuraHi ha un pacte municipal que el PSC no pot pair perquè exemplifica una situació que l'allunyaria del poder, si s'estengués a l'àmbit nacional. Es tracta del pacte CiU-ERC a Sant Cugat del Vallès. Aquest pacte, que ha donat molt bon resultat en la legislatura que ja s'acaba, és una espina doblement dolorosa per als socialistes perquè, a més de recordar-los el fracàs sistemàtic del seu anterior candidat, Jordi Menéndez -que valent-se del càrrec de director general de Difusió Corporativa de la Generalitat discriminava el Diari de Sant Cugat en les campanyes publicitàries de caràcter institucional per considerar-lo desafecte-, també trenca l'esquema nacional que ells voldrien: una Catalunya dividida en dretes i esquerres en lloc del debat constant entre catalanistes i espanyolistes que tant els perjudica.

Sant Cugat, per tant, és una enutjosa pedra a la sabata per al PSC. Ho és fins el punt que la consellera de Justícia, Montserrat Tura, fent seva la tècnica de Jordi Menéndez, discrimina aquesta ciutat –inclosos els votants socialistes- del seu dret a tenir un jutjat de primera instància. Una discriminació, per altra banda, que no sols infringeix la Llei de Demarcació i de Planta Judicial segons la qual totes les ciutats de més de 25.000 habitants han de tenir com a mínim un jutjat, sinó que resulta altament ofensiva, ja que Sant Cugat té 76.000 habitants i és de totes les ciutats de Catalunya amb més de 60.000 habitants l'única que no té jutjat propi.

Doncs bé, la resposta de la senyora Tura, que surt del terreny polític i entra en el de la befa, és que millorarà el jutjat de Pau de la ciutat –sí, el jutjat de Pau- i que reforçarà els jutjats de Rubí. La befa, ja ho sabem, és l'eina del cínic. I el cínic, a més de riure's de l'informe favorable elaborat pel Col·legi d'Advocats de Terrassa i de l'acord aprovat el 2002 per la Generalitat per dotar Sant Cugat d'una seu judicial, cau en el despropòsit de voler reforçar els jutjats de Rubí, perquè estan col·lapsats, quan la causa del col·lapse és que el 60% de la feina que tenen prové de Sant Cugat. D'això se'n diu el món a l'inrevés. És el preu que Montserrat Tura i José Montilla fan pagar a Sant Cugat per ser ciutat desafecta als interessos del seu partit. Un preu massa alt tenint en compte que el PSC trigarà molts anys a governar aquesta ciutat.

El Singular Digital , 16/5/2007
 
El teatre que no es veu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 maig 2007
És una llàstima que les obres teatrals que no es representen al Teatre-Auditori tinguin tan poca acollida a Sant Cugat. I no és una qüestió de nivell, perquè la tasca que porten a terme Dolors Vilarasau o Fila Zero o la gent de Valldoreix, per exemple, és interessantíssima. A la Unió, per citar una sala genuïnament santcugatenca, s'hi fan muntatges modestos i amb cares desconegudes, però de gran qualitat.

La traïcióAquesta sala va programar no fa gaire quatre representacions de La traïció, de Harold Pinter, amb música en directe, i la resposta del públic, quant a assistència, va ser molt poc generosa. Hi havia una mica de gent, sí, però molt per dessota de la que s'espera en una ciutat de 76.000 habitants que es defineix a si mateixa com a "terra d'artistes". ¿No interessa l'esforç d'una petita companyia, com la dirigida per Teresa Canas, per apropar-nos un text exquisit d'un Premi Nobel de Literatura? ¿Com és possible que, tractant-se de Harold Pinter, el dramaturg viu més prestigiós internacionalment i un dels intel·lectuals més compromesos amb els drets humans, la resposta fos tan minsa? Estem parlant d'una obra extraordinàriament cínica que Pinter va escriure ara fa trenta anys sobre tres personatges, marit, dona i amant, que formen un triangle consentit pel primer i que l'any 1982 va ser portada al cinema amb Ben Kingsley, Patricia Hodge i Jeremy Irons com a protagonistes.

Quina llàstima, repeteixo, que apostes com aquesta, amb preus força assequibles, passin tan desapercebudes. Publicitar-les és important, és clar, però, com fer-ho sense ingressos? Només queda la difusió que en faci aquest diari, cosa relativament efectiva atès que són milers els santugatencs que no llegeixen mai premsa local. Són els mateixos santcugatencs que han fet de la ciutat una perllongació del seu dormitori.

Diari de Sant Cugat , 11/5/2007
 
Cal rellevar el PSC a l'Ajuntament de Barcelona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 maig 2007
Clos i HereuCrec que ha arribat l'hora del canvi a l'Ajuntament de Barcelona. Hi ha raons objectives per fer-l'ho, però cap d'elles té tanta força com la que el PSC va adduir per fer fora CiU del govern de Catalunya. L'argument socialista del 2003 –força raonable, per cert- va ser que no és gens sa que una mateixa força política romangui 23 anys en el poder. El poder, ja ho sabem, tendeix a perpetuar-se i aquesta perpetuïtat és incompatible amb la virtut. Però, aleshores, si, per higiene democràtica, 23 anys són un excés inadmissible, què n'hem de dir de 28? 28 anys, per altra banda, que difícilment haurien estat possibles sense el recurs d'una praxi política èticament reprovable com ho és l'abandonament de l'alcaldia a mitja legislatura per posar-hi un delfí que, en arribar les eleccions, sigui vist per la societat no pas com un aspirant a alcalde, sinó com un alcalde que revalida el seu càrrec.

Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu són mestres en l'art d'aquesta prestidigitació feudal. El PSC, temorenc de batre's en igualtat de condicions amb els altres partits, ha instituït una trampa legal que permet que els seus alcaldables se situïn sempre en el primer lloc de la graella de sortida i a una distància mediàtica de la resta. I els altres per què no ho fan?, preguntarà algú. Doncs perquè no tothom utilitza la legalitat com a coartada per justificar la manca d'ètica. La legalitat és el recurs retòric dels qui, mancats d'arguments ètics, necessiten ocultar la seva ideologia per mitjà de la força. No importa que legalitat i justícia no siguin sinònims, la imposició d'un model polític que perpetuï els privilegis del legalista bé s'ho val. Jordi Hereu, per exemple, és un hispanoaddicte. Però és massa murri o massa covard per reconèixer-ho públicament, per això ens vol convèncer que és la legalitat, no pas l'addicció, allò que el fa sentir-se "orgullós" de penjar la bandera espanyola al castell de Montjuïc quan, en realitat, no concep la vida sense ella. "La realitat és la que és, per injusta que sigui,", diuen sempre els absolutistes, però mai no afegeixen fins a quin punt estan encantats amb aquesta realitat.

Doncs bé, per higiene democràtica, el PSC ha de ser rellevat de l'Ajuntament de Barcelona. Ara és l'hora d'assajar un govern municipal catalanocèntric –CiU-ERC- que sigui el preàmbul d'una unió entre dues forces destinades a entendre's pel bé del país. Llevat, és clar, que l'excusa del sentiment de pertinença a una classe determinada passi per davant dels drets del país. Hi ha actitud més conservadora que perpetuar-se trenta anys en el poder?

El Singular Digital , 8/5/2007
 
Les falses illes de vianants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 04 maig 2007
Hi ha dues raons per les quals, després de les eleccions, la regidoria d'Urbanisme de l'Ajuntament de Sant Cugat no hauria de continuar en les mateixes mans en què ara es troba, i totes dues vinculades a les mal anomenades illes de vianants: una, perquè suposen un menyspreu envers les persones que les utilitzen; i dues, perquè, tal com estan concebudes, comporten un malbaratament escandalós dels impostos dels santcugatencs. Llocs com ara la plaça Octavià o els carrers Plana de l'Hospital, de la Torre, de Valldoreix o de Sant Antoni, publicitats com a illes de vianants, es mantenen com a espais oberts al trànsit rodat. Turismes aliens al veïnat, furgonetes i camions hi circulen amb la més absoluta impunitat molestant de manera constant no sols els vianants, sinó posant en perill també la seva integritat física. Jo mateix, no fa gaire, vaig ser testimoni ocular d'un atropellament que, per sort, no va tenir greus conseqüències.

Pel que sembla, la regidoria d'Urbanisme ha dissenyat un pla de vianantització de cara a la galeria que consisteix a fer-nos creure que treballa per un Sant Cugat més habitable i cívic, quan, en realitat, l'únic que ha fet ha estat substituir l'asfalt per l'enllosat. La prova és que els vehicles hi circulen igualment a tota hora obligant els vianants a aturar-se o a apartar-se'n. Si a aquest desgavell hi afegim el trencament constant de les lloses que, havent estat pensades per a vianants, es veuen obligades a suportar el pes permanent dels vehicles, la situació no pot ser més inadmissible. ¿Ho sap, el ciutadà, que és ell qui paga el canvi constant de lloses? Convindria que el titular d'Urbanisme viatgés al centre i al nord d'Europa. Hi aprendria dues coses: el significat del terme illa de vianants i el respecte que els ajuntaments senten per les persones que hi caminen.

Les falses illes de vianants
Obres de reparació de lloses trencades a Sant Cugat del Vallès.
   
Diari de Sant Cugat , 4/5/2007
 
L'acomplexament lingüístic Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 maig 2007
L'Alguer
L'Alguer
N'hi hauria prou que els catalans reflexionéssim una mica sobre el nostre comportament lingüístic quan viatgem a altres territoris per adonar-nos del grau d'acomplexament que traspuem. No fa gaire, en una estada a l'illa de Sardenya, vaig poder constatar que eren majoria els catalans que utilitzaven l'espanyol per parlar amb els nadius. En cap moment no s'aturaven a pensar que els nadius no en sabien, d'espanyol. Sense cap racionalització prèvia, donant per descomptat que el català els sonaria a xinès, s'adreçaven als cambrers dels bars i restaurants sards en un espanyol de pa sucat amb oli. Paradoxalment, quan, els cambrers els preguntaven: "Són espanyols, oi?", els catalans, contrariats, contestaven amb orgull: "No, no. Nosaltres som catalans." Convençuts d'haver fet així un acte d'afirmació nacional, cap d'ells no s'adonava del desconcert que aquesta resposta creava en l'interlocutor. Si eren catalans, pensava el cambrer, per què no li parlaven en català? No són totes dues, català i italià, llengües llatines, filles, per tant, d'un mateix tronc lingüístic?

Aquest complex d'inferioritat lingüística, que fa que molts catalans desertin de la seva llengua i usin l'espanyol cada cop que parlen amb estrangers, em va recordar l'anècdota protagonitzada per un periodista barceloní que, renunciant sistemàticament al català, i adreçant-se en espanyol a un polític estranger que no coneixia cap de les dues llengües, va ser amonestat pel president Pujol per la seva incoherència davant les càmeres de televisió.

A Sardenya, però, en vaig veure de més grosses. Per exemple la d'aquells catalans universals que, davant la mirada pensativa del cambrer, demanaven un tenedor, una manzanilla i una servilleta sense adonar-se que haurien estat ràpidament atesos si s'haguessin expressat en català, ja que, ves per on, forquilla (forchetta), camamilla (camomilla) i tovalló (tovagliolo) són paraules gairebé idèntiques en italià. Va ser en un restaurant de l'Alguer, això no obstant, on un cambrer jove, d'uns 28 anys, visiblement ofès, va avergonyir uns catalans demanant-los que li parlessin en català: "A l'Alguer parlem català", els va informar. No entenia, i tenia raó, que els catalans renunciem a parlar en la nostra llengua fins i tot dintre dels Països Catalans.

El Singular Digital , 1/5/2007
Llengua Nacional , núm. 60, 3r trimestre 2007
 
Llegim, els catalans? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 abril 2007
Llegim, els catalans?No fa gaire, en dates properes a la diada de Sant Jordi, vaig tenir una curiosa conversa amb una amiga, una dona d'uns 35 anys. Em va confessar que no acostumava a comprar llibres, que quan l'interessava algun en concret el demanava a la Biblioteca o li deixaven els amics.

--I no en compres mai cap? -li vaig preguntar.
--No -em va dir-, són molt cars. Et gastes 15 euros en un llibre i només et dura una setmana. I després què en fas, d'aquell llibre? És una cosa inútil.
--Dona -vaig contestar-li-, un bon llibre és per a sempre. Pots fer-hi anotacions, subratllar-lo, consultar-lo quan et vingui de gust, recrear-te amb la relectura d'algun paràgraf, reflexionar-hi o, senzillament, si t'ha agradat molt, gaudir l'agradable sensació de tenir-lo a les mans.
--No res -va dir-. A més, els llibres ocupen espai, i si és un llibre petit, un llibre curt, no et surt a compte perquè igualment et costa 15 euros i l'acabes de seguida. El que passa -va continuar- és que tu ets un romàntic, i jo no tinc ni temps per a romanticismes ni espai per als llibres. Prefereixo anar al cinema.

"Quina llàstima", vaig pensar. Sí, quina llàstima, perquè, a banda que les estadístiques indiquen que hi ha molts catalans que pensen el mateix, em sembla glacial la relació que aquesta persona manté amb els llibres. No trobo correcte mesurar el valor d'un llibre en funció de la relació entre el seu preu de venda i el nombre de pàgines. D'acord amb aquest criteri, els qui pensen així no haurien d'anar mai al cinema. O no és cert que, proporcionalment, resulta molt més car anar a veure una pel·lícula que llegir un llibre? Com és possible que algú que diu que no llegeix, "perquè un llibre costa 15 euros i només dura una setmana", vagi al cinema a veure una pel·lícula que en costa 6 i només dura noranta minuts? No li surt molt més car, això, proporcionalment? Quedi clar, per altra banda, que el cinema és un art meravellós i perfectament compatible amb la lectura. No hi ha res que impedeixi l'alternança entre cinema i literatura. Altrament, hauríem de crear incompatibilitats absurdes entre cinema i teatre, per exemple, o entre teatre i dansa, o entre dansa i concerts, o entre concerts i recitals de cançó...

Decididament és un error valorar un llibre pel nombre de pàgines que conté. Sobretot tenint en compte el que pensava Quevedo sobre el tema. Deia Quevedo que hi ha llibres curts que, per entendre'ls com es mereixen, cal una vida molt llarga.

El Singular Digital , 24/4/2007
 
L'Estatut de les quatre estacions Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 abril 2007
ImageEspanya encara tremola davant l'advertiment que ha fet José Montilla al Tribunal Constitucional en cas que l'Estatut experimenti una nova retallada. Montilla ha dit que "Catalunya, amb el seu president i el seu govern al capdavant, no acceptarà una menysvaloració política de l'Estatut". Fins i tot ha afegit que no admetrà "dilacions injustificades del govern d'Espanya en aquest procés". Realment és per posar-se a tremolar, peró no de por sinó de riure. Qui pot tenir por d'un poble que s'ha deixat enredar com un babau per Rodríguez Zapatero, que ha subordinat la voluntat del seu Parlament a la voluntat d'un altre Parlament i que s'ha lliurat mansívol a la riota d'un nacionalista espanyol com Alfonso Guerra?

L'advertiment de Montilla no és més que això: un acudit. És un acudit que el delegat del PSOE a Catalunya digui que s'enfrontarà amb ell mateix i és un acudit, també, que el PSC insinuï que es rebel·larà contra la retallada de l'Estatut, quan va ser precisament aquest partit qui no va trigar ni deu minuts a presentar esmenes al text aprovat el 30 de setembre de 2005 i qui posteriorment, des de Madrid, va laminar-ne el galdós articulat. L'estratègia tenia quatre estacions i el PSC les ha seguides totes: una, acceptar l'exigència d'ERC de redactar un nou Estatut; dues, rebaixar a Madrid les propostes d'autogovern aprovades a Catalunya; tres, deixar que el ribot de Guerra li fes la feina bruta; i quatre, esperar que el Tribunal Constitucional assumís la responsabilitat final de la retallada. Així, quan arribi el moment, serà el Partit Popular, no pas el Partit Socialista, el culpable que l'Estatut de Catalunya -un Estatut que, repetim-ho, el PSC no hauria promogut mai si hagués pogut governar sense ERC- es converteixi en un calc de l'Estatut de la Comunitat murciana i en un text profundament ofensiu per a la intel·ligència i la dignitat dels catalans.

Dintre d'uns mesos, per tant, és molt probable que el Tribunal Constitucional, amb el seu dictamen, culmini aquest frau històric al poble de Catalunya; però l'engany de tan immens treball de prestidigitació no s'haurà produït, com ens faran creure, en aquesta estació final, sinó en totes aquelles en què l'Estatut s'ha vist obligat a aturar-se abans d'arribar-hi.

El Singular Digital , 17/4/2007
 
En defensa de la llibreria Ona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 abril 2007
Llibreria OnaEls atacs en forma d'insults que la llibreria Ona de Barcelona ha rebut últimament no són diferents dels que pateix sovint -tot i que amb més brutalitat- la llibreria 3i4 de València. Els de Valèncià, certament, són atacs violents comesos per individus que entren amb passamuntanyes, agredeixen els treballadors i els clients, llencen els llibres per terra i criden consignes espanyolistes, mentre que els de Barcelona, de moment, no han passat de les paraules. Però la base ideològica que empeny els agressors d'ambdues ciutats és exactament la mateixa i, per tant, el perill que la llibreria Ona sigui víctima d'un atac més virulent és ben real.

No fa gaire, Quim Monzó s'hi va referir en el moment de rebre el premi Trajectòria que li va concedir el món literari i editorial. I és que els fets són més greus del que semblen, perquè al darrere hi ha un component racista. No és un racisme de pigmentació, és clar, és un racisme de baix ventre, un racisme que neix de la ràbia i de la impotència que experimenta l'espanyolisme en veure que, després de tres-cents anys de sotmetiment, el sotmès encara manté les constants vitals i es permet la gosadia de tenir una llibreria al bell mig de Barcelona que només ven llibres en català. No és això una provocació per a un catalanofòbic? No és aquest un model de llibreria que cal escarnir per tal que no proliferi?

La Llibreria Ona fa quaranta-cinc anys que existeix, quaranta-cinc anys que tenen com a base la catalanitat insubornable dels seus promotors, liderats per Josep Espar i Ticó, i la continuïtat de Jordi i Montserrat Úbeda, pare i filla que el desembre passat van rebre la distinció "Arrelats a la ciutat" en reconeixement a un establiment que forma part del paisatge urbà de Barcelona en la mateixa mesura que la llibreria Les Voltes en forma part del de Girona. Aquesta última, per cert -també impulsada per Espar i Ticó-, és víctima d'un ferotge assetjament immobiliari que només la fermesa de Feliu Matamala, no pas de la classe política, ha salvat fins avui de la desaparició.

Sembla una ironia que unes llibreries que han sobreviscut el franquisme i que, com explica Ona en la seva pàgina web, "són un testimoni de la voluntat de supervivència que el nostre poble va haver de mantenir per fer front a les agressions constants a què era sotmesa", vegin avui amenaçada la seva existència. Pensem-hi i treguem-ne conclusions.

El Singular Digital , 10/4/2007 (català)
eurotribune.eu , 13/4/2007 (català, anglès, espanyol, francès)
 
La discapacitat nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 abril 2007
La discapacitat nacionalProbablement no ens hem preguntat mai com es comportaria una persona que durant 24 anys s'hagués vist subordinada a la voluntat d'un tercer ni quin seria el seu grau d'autoestima al final d'aquest període, però ho hauríem de fer. Això ens ajudaria a comprendre l'alarmant regressió infantil de Catalunya i la manifesta incapacitat dels seus dirigents per comportar-se amb sentit d'Estat, que és l'equivalent polític a allò que en els adults se'n diu maduresa. 24 anys en la vida d'una persona equivalen a 300 en la vida de Catalunya, i són justament 300 els anys que fa que Catalunya no ha superat la condició de testimoni de pedra de la seva pròpia existència. Per això li tremolen les cames cada cop que se li presenta l'ocasió de comportar-se amb sentit d'Estat, perquè estem parlant d'una facultat de la qual només en guarda un boirós record en algun racó perdut de la memòria.

El galdós espectacle polític d'aquests darrers dies és fill d'aquesta discapacitat. Diem que volem líders disposats a jugar-se els seus càrrecs per Catalunya, diem que volem dirigents que prioritzin els drets nacionals per damunt dels interessos de partit, però oblidem que ells, com nosaltres, també són part d'aquest mateix cos discapacitat; oblidem que 300 anys prostrat en una cadira de rodes és massa temps en la vida d'un poble per esperar que s'alci i que camini amb normalitat d'un dia per l'altre.

Per això no només ha estat trist l'afer de la inoportuna proposta d'Esquerra Republicana a Convergència i Unió sobre l'autodeterminació, també ho ha estat la manera de reaccionar d'aquesta última. ERC, certament, ha oblidat que en tots els àmbits de la vida, tan important és el que es diu com la manera com es diu, i la manera en què ha formulat l'esmentada proposta no ha pogut ser més llastimosa. Però també ha estat llastimosa la por de CiU a adquirir el compromís d'acceptar-la. La proposta deia: "...el poble de Catalunya ha d'exercir el seu dret democràtic a decidir la constitució d'un Estat propi en el si de la Unió Europea". No es pot dir més clar. La reacció de CiU, en canvi, ha estat demanar l'expulsió d'ERC del govern. D'això se'n diu el món a l'inrevés. I és que el país necessita que aquestes dues forces abandonin d'una vegada l'odi infantívol que es tenen i s'adonin que sense elles no hi ha futur nacional. És, per tant, sentit d'Estat allò que se'ls demana. Només una pregunta em neguiteja: pot, un poble, tenir sentit d'Estat sense tenir Estat?

El Singular Digital , 3/4/2007
 
Núria Pòrtulas, culpable per desafecta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 març 2007
Núria Pòrtulas, culpable per desafectaNúria Pòrtulas és una educadora social de 26 anys d'edat, de Sarrià de Ter, que des del passat 7 de febrer es troba en presó preventiva a Soto del Real pel sol fet de tenir una ideologia anarquista. No ha comès cap delicte que permeti incriminar-la, no hi ha proves contra ella. Això no obstant, va ser detinguda brutalment per un escamot dels Mossos d'Esquadra i li va ser aplicada la llei antiterrorista. Poc després, els seus pares també van ser víctimes de la brutalitat policíaca quan un altre escamot es va presentar a casa seva de matinada i, tractant-los com si fossin delinqüents, va fer-hi un escorcoll que no va donar cap resultat. A partir d'aquell moment, Núria Pòrtulas ha viscut en la seva pell els efectes d'una llei que conculca els drets humans més elementals i que permet incomunicar els detinguts durant cinc dies i tenir-los a mercè de tota mena de vexacions i mals tractes, sense càmeres que filmin els interrogatoris i sense possibilitat d'assistència lletrada o de fer una simple trucada telefònica.

Com en un règim dictatorial, als Mossos no els ha calgut provar la culpabilitat de la detinguda; és aquesta qui s'està veient obligada a demostrar la seva innocència. Estem parlant, per tant, d'un ésser humà literalment despullat de drets i sense la més mínima possibilitat de contacte amb l'exterior; estem parlant d'una barbaritat legal, d'una aberració jurídica creada en el seu dia pel PSOE i aprovada amb els vots de PP, PSC i CiU. Ells són, doncs, els pares d'aquesta llei que possibilita que qualsevol de nosaltres, ja sigui per error policíac o per estratègia política, pugui convertir-se de la nit al dia en víctima de la blindada impunitat de l'Estat.

És precisament aquesta injustícia que s'està cometent amb la Núria Pòrtulas el motiu de la concentració que tots els dimecres, al capvespre, té lloc davant la seu d'ICV-EUiA de Girona. A Joan Saura i a Joan Boada, conseller i director general d'Interior, respectivament, els retreuen falses imputacions a la Núria, que col·laborin en l'aplicació d'una legislació que vulnera els drets fonamentals de les persones i que ni tan sols tractin de modificar o d'atenuar els procediments jurídics per a l'esmentada aplicació. Em temo, això no obstant, que a ICV li importen molt poc aquestes concentracions. ICV és un partit que sols s'interessa pels problemes reals de la gent i, sens dubte, el problema de Núria Pòrtulas no és un problema real. El problema de Núria Pòrtulas és ella mateixa, que és com dir que Núria Pòrtulas no existeix. Tothom sap que el partit de Joan Saura i Imma Mayol està cridat a coses més elevades que la defensa d'una jove antisistema. A més, com pot ser Núria Pòrtulas una antisistema, si l'autèntic antisistema, segons Mayol, l'encarna ella mateixa? Aquesta és la lliçó que la jove Pòrtulas hauria d'aprendre, la que ens diu -perquè hi ha documentació i testimonis sobrats que ho proven- que la parella més antisistema de Catalunya, a banda de fer diners amb uns sous desorbitats dignes de la dreta més reaccionària, té el bon gust de comprar la seva roba en el número 6 del Passeig de Gràcia de Barcelona, seu de la botiga que des de fa més d'un segle vesteix les elits més conservadores de la ciutat.

Un altre problema que té Núria Pòrtulas, a més de ser catalana i desafecta a Espanya, és que els qui l'han detinguda no són nord-americans i que la presó on es troba no es diu Abu Graib o Guantánamo sinó Soto del Real. Cosa, com és lògic, molt poc estimulant per a un partit amoïnat pels problemes reals del món. És per això que potser més d'un lector pensarà: "Si l'han detinguda, alguna cosa haurà fet". Doncs sí, mantenia una relació amb un pres anarquista. Però això no la converteix en terrorista, oi? Llevat, és clar, que el país on viu no sigui un Estat de dret, sinó un Estat policíac. En aquest cas, tots, absolutament tots som sospitosos potencials.

Aquestes són paraules de la Núria des de la presó: "Ara ja no són accions puntuals la raó per la qual se'ns criminalitza, sinó per pensar d'una determinada manera". Té raó, perquè un Estat policíac necessita la coartada d'un perill constant per poder controlar la població i empresonar-la mitjançant judicis d'intencions. Aquesta és la raó per la qual el cessament de la violència ha demostrat, finalment, que la vertadera obsessió de l'Estat no és ETA, sinó la unitat d'Espanya. Ho va dir sense ambigüitats Dolors Nadal, diputada del Partit Popular, el 19 de febrer de 2004: "el problema no és el cas Carod ni la seva entrevista amb ETA, sinó les idees independentistes d'aquells que volen construir una Catalunya alliberada d'Espanya". Algú pot parlar més clar? És, doncs, per pensar d'una determinada manera que se'ns criminalitza. En aquest sentit, sap el lector que tots els joves independentistes catalans mínimament actius estan fitxats pels Mossos d'Esquadra? Absolutament tots. El procediment, l'origen del qual es remunta a l'any 2000 -època del conseller Xavier Pomés-, consisteix a demanar la documentació a tots els joves que assisteixen a actes sobiranistes, com per exemple l'Aplec del Pi de les Tres Branques, i prendre nota del nom de cadascun. D'aquesta manera, com en els règims totalitaris –en què es deté primer i s'investiga després, en què s'empresona sense proves i es criminalitza la dissidència-, s'obté una llista il·legal, però exhaustiva, de milers i milers de joves desafectes.

Núria Pòrtulas, val a dir-ho, no ha comès cap delicte, ho sap la policia catalana, ho saben Joan Saura i Joan Boada i ho sap l'Audiència Nacional espanyola, però la mantenen segrestada perquè encarna tot allò que temen: el pensament lliure, la utopia d'un món sense elits privilegiades i la defensa del dret a l'autodeterminació de tots els pobles de la Terra. Aquest és el crim de Núria Pòrtulas i aquest serà el bagatge indestructible de la seva victòria final.

Núria Pòrtulas a la presó
Foto des de la presó. A la imatge, presa amb un telèfon mòbil, es pot veure Núria Pòrtulas parlant a través de l'intèrfon d'una de les cabines de visita de Soto del Real, on està empresonada.

Berria , 22/3/2007 (èuscar)
Nabarralde , 22/3/2007 (espanyol)
El Punt , 29/3/2007 (català)
Diari Mataró , 30/3/2007 (català)
Racó Català , 10/4/2007 (català)
 
Gràcies, Lluís Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 març 2007
Lluís LlachQui ens havia de dir que trenta-dos anys després de la mort de Franco i trenta-vuit d'ençà d'aquell mític recital al Palau de la Música Catalana, en què L'estaca només va poder ser interpretada instrumentalment, els concerts de Lluís Llach continuarien sent la veu dels sense veu. Qui ens havia de dir que la por que aleshores ens tenallava la gola esdevindria la covardia que avui ens tenalla la dignitat. Avui Llach pot cantar L'estaca, sí, però de què serveix si malgrat el pas del temps hi continuem tots lligats? No ens avergonyeix haver acabat acomodant els nostres moviments a la llargària de la corda? És aquesta subordinació anomenada "patriotisme social", pel que vàrem plorar tants anhels? És en nom d'aquesta pusil·lanimitat anomenada "compliment de la llei", que hem de ser respectuosos amb el comerç que es fa amb els nostres drets?

Gràcies, Lluís, per aquest concert; un concert amb les imatges històriques d'uns dirigents fent-se l'orni entre el públic mentre tu, des de l'escenari, talment com si fóssim als anys setanta, defensaves els drets nacionals de Catalunya -aquesta vegada sense ambigüitats, és clar- i blasmaves la profunda mediocritat de la nostra classe política. Hi eren tots: els qui ens deien que "si guanya Zapatero, guanya Catalunya", els qui no tenen cap més iniciativa que riure les gràcies de Zapatero, els qui van pactar amb Zapatero un Estatut indigne a canvi d'unes engrunes de poder que ni tan sols han assolit i els qui van lliurar la presidència del nostre país al delegat del partit que lidera Zapatero. Tots ells, tots els qui han abaratit el nostre somni, tots els qui han malmès l'estel que hi ha al fons del camí, et van abraçar impàvids al final.

Això no obstant, aquells que no siguin cínics, aquells que siguin polítics amb voluntat seriosa de convertir aquest poble en una nació veritablement lliure i respectada d'Europa -no pas en la regió escardelenca, genuflexa i avergonyida que és avui- no hi ha dubte que faran seves les teves paraules, les paraules de l'home que dissabte van acomiadar amb tant d'entusiasme: "Viure, a voltes, té el preu de dir prou. Prou de renúncies mediocres que no ens permeten la història dempeus. I, si cal, conviurem amb la misèria, però ha de ser sense engany, dignament. Prou d'amenaces innobles amb la fam i el tronar dels canons. No abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix".

El Singular Digital , 27/3/2007
 
El cas Núria Pòrtulas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 març 2007
Joan SauraEm pregunto què esperaven demostrar Joan Saura i Joan Boada, aquest darrer com a responsable de l'Àrea Central dels Mossos d'Esquadra, detenint Núria Pòrtulas després d'elaborar contra ella una falsa imputació de "pertinença a banda armada", de "tinença d'explosius" i de "connexió amb grups violents". Em pregunto quants dies més hauran de passar perquè aquesta educadora social de Sarrià de Ter torni a casa i ICV li demani perdó públicament per haver violat els seus drets fonamentals. És realment escandalós el que ha fet aquest partit, un partit que vuit anys enrere cridava "Fora la Llei Antiterrorista!" i que ara es dedica a aplicar-la en qualitat d'inspirador i executor de la franquista Audiència Nacional espanyola. Sembla mentida la vergonyosa davallada moral que pot experimentar una força política quan aconsegueix una mica de poder i els seus dirigents es veuen afavorits per uns sous dignes d'extrema dreta.

El muntatge ordit per Boada, a més, és escandalós, perquè quan el jutge Santiago Pedraz, davant l'evidència, es va veure obligat a retirar els càrrecs contra la Núria, els Mossos el van convèncer que continuarien investigant i que ja trobarien proves que justifiquessin el seu empresonament. És a dir, que primer s'empresona i després es busquen o es fabriquen les proves. Però ja ha trancorregut un mes i mig i les proves no apareixen. On és la banda armada de la Núria?, on és la seva violència? on són els explosius?

Suport a Núria PòrtulasLa preocupació d'Iniciativa, però, no és la Núria Pòrtulas, sinó les eleccions municipals. Per això el seu neguit creix en paral·lel a la repercussió social que està adquirint el cas, ja que el temps passa i les proves no apareixen per enlloc. Joan Boada, fins i tot, en una exhibició de cinisme, ha demanat que la gent deixi de manifestar-se cada dimecres a Girona "per no perjudicar la Núria". Doncs bé, Núria Pòrtulas, la noia de 26 anys que es troba segrestada a Soto del Real, és pacifista, no terrorista. Els Mossos la van fitxar a Besalú quan venia de manifestar-se contra els abusos policíacs, exactament els mateixos abusos contra els quals es manifestava Iniciativa-Verds abans d'arribar al poder.

El Singular Digital , 20/3/2007
Racó Català , 31/3/2007
 
La hispanoaddicció de Miquel Iceta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 març 2007
La hispanoaddicció de Miquel IcetaEl problema del PSC -llevat d'unes poques figures catalanistes merament ornamentals que li serveixen de coartada- no és que sigui un partit espanyolista, sinó que, mancat de valor per confessar-ho, opta per desacreditar tots aquells que defensen l'autodeterminació de Catalunya. La seva estratègia consisteix a menysprear el catalanisme conseqüent titllant-lo d'antiquat, provincià i folklòric en contraposició a un progressisme universalista del qual ell en seria el màxim exponent. Les recents manifestacions del seu portaveu, l'hispanoaddicte Miquel Iceta, dient que "el dret a l'autodeterminació és una collonada", responen a aquesta estratègia. Iceta, ja ho sabem, és el dependentista que durant les negociacions de l'Estatut a Madrid s'asseia a la banda de la taula del govern espanyol i retallava tot allò que els partits catalans, el seu inclòs, havien pactat a Catalunya.

Però Iceta va més lluny en les seves desqualificacions i afegeix que el PSC no vol fer de Catalunya un Montenegro o un Kosovo. Troba que la Unió Europea ha creat una jurisprudència massa assequible en permetre que un 55% de vots afirmatius sigui suficient per autodeterminar-se, per això malda per inocular-nos el verí de la por mitjançant l'amenaça d'un conflicte armat. Caldria preguntar al senyor Iceta, això no obstant, de quines armes parla, perquè, ara com ara, l'únic armament que hi ha a Catalunya és en mans espanyolistes, que són les seves. Significa això que aprovaria l'ús de la violència com a mesura repressora contra la voluntat d'una majoria pacífica i democràtica? Fa bé d'avisar. Haurem de treballar perquè, arribat el cas, ell i els seus estiguin força allunyats del poder.

Tanmateix, el món avança en sentit invers als desitjos del senyor Iceta. Cosa lògica, per altra banda, ja que la independència, un cop superades la infantesa i l'adolescència, és indestriable de la maduresa. I si el senyor Iceta, amb 46 anys d'edat, considera que això és "una collonada", hauria de ser conseqüent i tornar a viure a casa dels seus pares o sotmetre la seva voluntat a la voluntat d'un tercer. Més que res perquè l'Assemblea General de les Nacions Unides ja fa molt de temps que va aprovar aquesta "collonada" com a principi bàsic dels Drets Humans: "El dret dels pobles i de les nacions a decidir per ells mateixos és una condició prèvia a l'aplicació de tots els drets fonamentals de l'ésser humà".

El Singular Digital , 13/3/2007
 
La "cerrazón" contra el poble basc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 març 2007
Iñaki De JuanaEm pregunto què sent un espanyol -un espanyol demòcrata, naturalment- quan veu les imatges del lehendakari Juan José Ibarretxe compareixent davant el Tribunal Superior de Justícia acusat d'haver dialogat amb Arnaldo Otegi. Em pregunto que sent un espanyol quan, gràcies a un diari britànic, veu la situació en què es troba un ésser humà que el govern espanyol, tàcitament, ha condemnat a mort a l'hospital 12 de Octubre de Madrid. Quin sarcasme, per cert, que aquest centre eutanàsic tingui per nom una data que és el paradigma del nacionalisme més abominable.

Potser és perquè sóc català i pertanyo a un país de profunda cultura democràtica que em costa tant comprendre el silenci còmplice amb què el poble espanyol, especialment la seva esfera intel·lectual, observa tot això. Potser és perquè sóc català que no sé veure on es troben aquells actors i actrius d'esquerres que en una famosa cerimònia de lliurament dels Goya van prendre posició a favor dels drets humans i que ara callen com si res. Eren els drets humans allò que realment els preocupava o només es tractava de donar un cop de mà electoral al Partit Socialista? Crida l'atenció que aquesta gent tan sensible i humana sigui la mateixa que ara guarda silenci davant la vulneració de drets bàsics com la llibertat de tota persona adulta per reunir-se amb qui vulgui i quan vulgui. De debò no tenen res a dir aquests demòcrates, com a ciutadans d'un Estat que criminalitza el diàleg i imposa anys de presó per opinar en un diari?

El que m'ofèn, això no obstant, no és la perversió dels diferents poders de l'Estat espanyol, sinó l'aquiescència de la seva societat. Una aquiescència que produeix vergonya aliena perquè parteix del principi absolutista segons el qual el País Basc serà espanyol o no serà. Aquesta és l'arrel del conflicte, la que exigeix la subordinació de la nació basca perquè és en aquesta subordinació que Espanya reafirma la seva identitat. És, per tant, la desconfiança en ella mateixa i el desconcert davant una realitat que no comprèn, el que empeny Espanya a humiliar Ibarretxe, a protegir Enrique Rodríguez Galindo i –fins al seu trasllat a Euskadi- a provocar la mort d'Iñaki de Juana Chaos.

Un altre tema són les delirants declaracions de Josu Jon Imaz en què diu que "el meu objectiu i l'objectiu estratègic d'aquest país no han de ser enfrontar-se a Espanya, hem de captivar Espanya i guanyar confiança a Espanya; la societat basca ha de captivar l'espanyola". És curiós: cap al·lusió al sentit invers d'aquest captivament, cap referència a la necessitat que sigui Espanya qui captivi els bascos. I és que el dominador no necessita captivar; per què ho hauria de fer, si ja posseeix allò que desitja? Imaz, no hi ha dubte, és el viu retrat del dependentista feliç, és el basc amb ànima d'esclau que somriu complaent cada cop que un espanyol li diu que no sembla basc. Cosa comprensible, per altra banda, ja que l'únic que ell desitja és que Espanya l'estimi, encara que per aconseguir-ho hagi de renunciar a ser qui és. És el comportament lògic de qui, des de la seva condició de dominat, no té més aspiració que ser el favorit del dominador.

Diu la saviesa popular que no s'ha de demanar la lluna en un cove, i potser sigui aquest l'error que catalans i bascos han comès. Espanya, just és reconèixer-ho, ha fet un gran esforç per democratitzar les seves institucions, però la seva naturalesa continua essent la mateixa. Té tan interioritzat allò de por el imperio hacia Dios que continua sense saber què significa el dret a l'autodeterminació dels pobles. És per això que en el seu comportament amb Catalunya i Euskal Herria hi ha un primitivisme grotesc, el mateix primitivisme que exhibeixen aquells individus que només saben relacionar-se amb una dona per mitjà de la petulància o la dominació. "La dona es brinca i l'home es trinca", diuen. I això mateix pensen amb relació a catalans i bascos. Ja ho deia Manuel Azaña: "És una llei de la història d'Espanya la necessitat de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. El sistema de Felip V era injust i dur, però sòlid i còmode. Ha servit per a dos segles".

Crec que s'acosten moments de gran duresa, però que tindran un vessant positiu: el que empenyerà catalans i bascos cap a la independència després d'adonar-se que tot intent de democratitzar les estructures mentals d'Espanya és una lluita estèril contra la cerrazón. Estem parlant d'un país que ha creat una llei que conculca els drets humans -la llei antiterrorista- i una llei que il·legalitza la desafecció a la nació espanyola -la llei de partits-. Estem parlant d'un país que criminalitza un lehendakari pel delicte de parlar amb persones lliures i que es disposa a jutjar-lo pel sol fet de cercar camins de pau a través del diàleg. Estem parlant d'un país que tanca diaris que després es veu obligat a reconèixer com a innocents i que tortura els seus directius com en els dies més àlgids del franquisme. Estem parlant d'un país que, com una vulgar dictadura, primer demana per a un home noranta-sis de presó per un delicte d'opinió, tot seguit el condemna a dotze anys, després s'ho repensa i diu que són tres i, finalment, quan l'home protesta, l'empeny a la mort.

Iñaki de Juana Chaos ha matat, és cert, i m'escandalitza que algú es cregui amb dret a llevar la vida de ningú, però ja ha pagat per això. El delicte d'opinió només existeix en les dictadures. La seva mort, per tant, hauria estat un crim d'Estat, el crim d'una democràcia totalitària en què ensenyar èuscar als adults, demanar un DNI basc o tornar el DNI espanyol suposa desenes d'anys de presó.

Deu ser perquè no sóc espanyol que em resulta inconcebible tant prejudici envers el poble basc, deu ser perquè no sóc espanyol que em resulta impossible comprendre les raons d'una visió tan obtusa de l'existència.

El Triangle
Berria , 15/2/2007 (èuscar)
Nabarralde , 15/2/2007 (espanyol)
El Triangle , núm. 818, 12/3/2007 (català)
El Punt , 16/4/2007 (català)
 
Els sis-cents mil votants segurs d'ERC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 08 març 2007
Els sis-cents mil votants segurs d'ERCUna vegada, després de les eleccions del 2003, parlant de la situació política del país, un dirigent d'ERC em va dir: "Tenim sis-cents mil votants segurs, ara hem d'anar a buscar-ne més". No el vaig contestar, m'ho deia tan convençut que em va saber greu decebre'l. Compartia amb ell, com és lògic, l'objectiu expressat en la segona part de la frase -no hi ha creixement sense votants-, però em deixava astorat que fes una lectura vitalícia del vot de sis-centes mil persones. No cometré la indelicadesa de recordar els vots segurs perduts en les darreres eleccions, però sí que em sento obligat a demanar a aquest partit que pel seu bé i el del país abandoni la docilitat i la renúncia com a praxi política. Pel que sembla, ERC no s'adona que la molt bona gestió de Carod a l'Índia s'ha vist entelada per negligències de caràcter simbòlic. És cert que els qui ara retreuen a Carod que usés el cotxe oficial amb l'estanquera i que es deixés acompanyar sistemàticament per l'ambaixador espanyol -o n'hem de dir tutor?-, són els mateixos que callaven quan Jordi Pujol s'allotjava a les ambaixades espanyoles. Però no és del passat d'aquesta gent, del que parlem, sinó del present d'ERC. I ERC no sembla ser conscient de fins a quin punt humilia els seus votants quan renuncia a recórrer la llei de la dependència, una llei que envaeix en un 70% les competències del govern de Catalunya. No li preocupa, a ERC, que la gent es pregunti com pot liderar la independència aquell que ni tan sols és veu amb cor de defensar una escardelenca autonomia?
Llegeix més...
 
Patologia de l'autoflagel·lació Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 març 2007
Patologia de l'autoflagel·lacióLa patologia de l'autoflagel·lació és inherent a totes les col·lectivitats inferioritzades o sotmeses a la voluntat d'un tercer. En totes les èpoques i en tots els continents, el pitjor enemic d'un poble sotmès ha estat sempre ell mateix. Minada la seva moral a través del temps, la pèrdua d'autoestima i el sentiment de frustració que acumula són tan elevats que arriba un moment en què ja sols és capaç de reconèixer-se en la culpabilitat. Com passa a les víctimes de violència domèstica, el dominat en té prou amb una simple mirada de l'opressor per sentir-se culpable i demanar-li perdó. Això és així perquè la dependència emocional que la víctima ha desenvolupat a poc a poc envers el seu amo, la incapacita per a la rebel·lió i l'emancipació. I és una llàstima, perquè no es tracta d'una qüestió de força -el veritablement feble sempre és l'opressor-, sinó d'autoconfiança. Just allò que la víctima ja no té. Catalunya és un viu exemple d'aquesta patologia. Inferioritzada psicològicament durant anys, ha interioritzat un complex de culpabilitat que l'empeny a un cercle viciós dins el qual la justificació d'aquest complex només és possible mostrant el fons humà del botxí i la perversitat intrínseca de la víctima. Necessita, per tant, excavar en les seves pròpies misèries per emmascarar la dependència que pateix.
Llegeix més...
 
Les Quatre Columnes invisibles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 febrer 2007
Les Quatre Columnes invisiblesDiu Carles Martí, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, que no és pas per "manca de patriotisme", sinó per "motius estètics", que amagarà les Quatre Columnes dissenyades per Puig i Cadafalch que han de ser restituïdes a Montjuïc. Considera, el regidor Martí, que les esmentades columnes no han de tornar al seu emplaçament original perquè "els gustos actuals han canviat" i ara "no tindria sentit la ubicació frontal" que presidia l'avinguda de Maria Cristina. D'acord amb aquesta decisió, que compta amb el vist-i-plau d'ICV i d'ERC –hi ha algú a Esquerra?-, però criticada per Convergència i Unió, les columnes s'ordenaran longitudinalment, de mar a muntanya, en lloc de fer-ho frontalment, de Llobregat a Besòs, com estaven situades en el seu dia. D'aquesta manera, només una de les columnes podrà ser vista des de la plaça d'Espanya i es perdrà la imatge de les quatre barres frontals. És evident, per tant, que la restitució d'aquests pilars no respon pas a cap iniciativa de la regidoria de Cultura, sinó a un manament del Parlament de Catalunya i a la pressió que la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans ha dut a terme en considerar-los un símbol d'afirmació del poble català davant els totalitarismes que han volgut anorrear-lo.
Llegeix més...
 
La croada espanyolitzadora de TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 febrer 2007
Deu ser molt gran la por que tenen a perdre el seu lloc de treball els professionals de TV3 amb un mínim de consciència nacional, atesa la docilitat amb què acullen la croada espanyolitzadora que aquesta emissora, governada descaradament amb el manual del Partit Socialista, està portant a terme des de fa tres anys. Altrament no s'explica tant de silenci davant la traïció constant als seus principis fundacionals, entre els quals "dotar la llengua catalana d'un espai propi en un ámbit dominat per l'espanyola i crear sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada".
Llegeix més...
 
El dret d'opinió d'Oleguer Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 febrer 2007
OleguerDe tots els intents per desacreditar Oleguer Presas, aquests darrers dies, el més lamentable ha estat el de Joan Laporta. Laporta ha amonestat Oleguer per no haver informat els serveis de premsa del Barça de la publicació del seu article i li ha retret la utilització de les instal·lacions del club per opinar sobre el cas De Juana Chaos. Realment increïble. Més que res perquè l'actitud del senyor Laporta suposa una greu contradicció amb un dels valors que, de sempre, han identificat el FC Barcelona: la defensa dels drets humans. Uns drets que Oleguer ha defensat denunciant el dèficit democràtic d'un Estat que castiga amb dotze anys de presó l'exercici del dret d'opinió.
Llegeix més...
 
L'estratègia del marit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 febrer 2007
Ernest MaragallSi una cosa ha reconegut Catalunya a Esquerra Republicana ha estat la seva esplèndida tasca com a responsable de la conselleria d'Educació. Fins i tot l'oposició l'ha reconeguda. Per això, davant la renúncia d'aquest partit a continuar-la, els primers desconcertats han estat els seus propis votants. És molt probable que els republicans, en assabentar-se de la intenció del govern Zapatero d'imposar una hora més d'espanyol en l'ensenyament primari, pensessin que la millor estratègia era fer el mateix que fan molts marits quan la dona els diu "Hem de parlar". És a dir: no ser-hi. Així, en arribar el decret, les crítiques i el descrèdit caurien demolidorament sobre el PSC, en general, i sobre Ernest Maragall, en particular, i l'estratègia d'erosió del soci faria el seu efecte. Sembla un raonament astut, no hi ha dubte, però només en aparença. La prova és que no són pas els socialistes els qui estan patint el desgast polític del polèmic decret, sinó la pròpia Esquerra. I això és així per la senzilla raó que és Esquerra qui ha lliurat el govern del país a l'autor de dues promeses que constitueixen un frau històric al poble català. Una, la que deia que el govern espanyol acceptaria l'Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya; i l'altra, la que insistia que "si guanya Zapatero, guanya Catalunya".
Llegeix més...
 
Ségolène Royal, independentista? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 31 gener 2007
Ségolène Royal, independentista?En unes polèmiques declaracions, la candidata socialista a la presidència de França, Ségolène Royal, ha dit que "Com en totes les democràcies, el poble que vota és sobirà i lliure i els quebequesos decidiran lliurement el seu destí quan arribi el moment. No ha de ser França qui dicti, ni als quebequesos ni als canadencs, què han de fer". Té raó. De fet, són tan entenimentades les seves paraules que només algú mancat de cultura democràtica les rebatria. Aleshores, per què sonen tan buides i tan poc creïbles, aquestes paraules? Per què només el govern canadenc, a través del seu primer ministre, Stephen Harper, se les ha pres seriosament i ha replicat Royal dient que "no era correcte que un dirigent estranger interfereixi en els assumptes d'un altre país"? Doncs perquè tothom sap que la senyora Royal no pensa el que diu. I no em refereixo a la independència del Quebec, punt en el qual el gruix de la societat francesa podria estar-hi d'acord, sinó al dret de tot poble a decidir lliurement el seu destí.

I és que la relació de França amb el Quebec no és gaire diferent de la d'Espanya amb Portugal, malgrat les diferències lingüístiques d'aquests dos darrers països. En tots dos casos, hi ha una mirada de nostàlgica grandeur que mai no ha acabat d'interioritzar l'emancipació de les antigues colònies com un fet irreversible. Per això la senyora Royal veuria amb bons ulls la independència del Quebec; perquè només la voluntat quebequesa d'esdevenir part de França, la faria més feliç que el naixement d'un nou Estat de parla francesa. En realitat, però, no hi ha cap sentiment afectiu de França vers el Quebec ni d'Espanya vers Portugal, la prova és que aquestes antigues metròpolis, ja sigui per sentiment de superioritat o per despit, sempre han menystingut les cultures quebequesa i portuguesa.

Si algun polític català vol posar en evidència el nivell de cultura democràtica de la senyora Royal només li ha de fer dues preguntes. Una: el poble català, com a poble democràtic, té dret a decidir lliurement el seu destí? I dues: això és extensible, també, al poble cors? Diu la saviesa popular que abans s'atrapa un mentider que un coix.

El Singular Digital , 30/1/2007
 
La consciència crítica d'Esquerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 gener 2007
ImageTenen raó les veus d'Esquerra Republicana que consideren que les crítiques de l'exconseller de Governació Joan Carretero afavoreixen Convergència i Unió. No hi ha dubte que és justament per això que els mitjans de comunicació afins a CiU s'interessen per ell molt més ara que no pas quan era al govern. De fet, és tan elevat l'interès que manifesten que gairebé sembla que Joan Carretero hagi canviat. Però no és cert. Carretero no ha canviat, en tot cas és ERC qui ho ha fet. ERC diu que ho fa pel bé del país, potser sí, acceptem-ho, però ha canviat. I quan hom canvia, no pot pretendre que tots els qui li donaven suport canviïn també.

Dic que tenen raó les veus republicanes que es queixen de la utilització que fa CiU de les crítiques de Carretero, perquè és inqüestionable que és així. És més, seria absurd que CiU no en tregués profit. Però no em sembla un bon argument –en realitat denota absència d'argument- fer callar Carretero amb aquest pretext. Comprenc que les seves crítiques dolen més perquè actua com a veu d'una consciència a la qual ERC no hi estava acostumada. I és que per a una força política que ha estat durant molts anys la veu de la consciència de CiU, ha de ser molt difícil acceptar l'aparició d'una veu nova dintre seu. Però aquesta és la realitat, i ERC haurà d'aprendre a conviure amb ella, entre altres raons, perquè Carretero no fa crítica sinó autocrítica, i l'autocrítica ha estat, des de sempre, un dels grans valors d'aquest partit.

Vull dir amb això que és un greu error la desqualificació sistemàtica que alguna gent d'ERC està fent de les seves veus discordants, talment com si fossin una força enemiga a abatre. L'autocrítica, quan és noble i no la mou ni l'autoodi ni el desig inconfessat de fer mal, és profundament enriquidora. Seria injust, per tant, a més de poc intel·ligent, qüestionar la noblesa de Carretero en lloc de reflexionar sobre el que diu. I hi ha dues bones raons per fer-ho: perquè no és l'únic que ho diu i perquè la divisió de l'independentisme seria un mal averany per al país.

El Singular Digital , 23/1/2007
Racó Català , 25/1/2007
 
Lluís Companys era imperfecte, i què? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 gener 2007
Lluís CompanysConeix el lector aquest acudit? Un home petit li diu a un amic: "L'altre dia anava pel carrer i vaig veure dos paios grans i cepats que estomacaven un de desvalgut i esprimatxat. No ho vaig poder resistir i vaig intervenir-hi". "I què va passar?", pregunta l'altre. "Home", respon el primer, "doncs que entre tots tres li vàrem fotre una mà d'hòsties impressionant, tu!". Sembla un comportament reprovable, oi? Doncs a Catalunya sovinteja força. Albert Boadella sempre ha compensat la seva mediocritat fent befa d'aquells que no li podien fer cap mal. S'ha fet el milhomes escarnint Jordi Pujol, però s'ha mostrat sempre molt submís davant el rei d'Espanya o el govern espanyol. És tot el que donen de sí la covardia i la impotència intel·lectual.

En el mateix sentit, quina utilitat té escarnir Lluís Companys seixanta-sis anys després de la seva mort? La defensa de la veritat? Quina veritat? La d'un periodista presoner de les seves fòbies? Se sent més feliç, l'autor de l'escarni, després de dir-nos que Companys era un alcohòlic, un faldiller, un egòlatra, un hipòcrita, un vanitós, un immadur, un frívol, un oligofrènic, un fatalista, un cercador de glòria, un mal advocat, un fracassat que va tenir la sort de ser detingut pels nazis, lliurat a Franco i executat? Tot plegat és una magnífica carnassa per al nacionalisme espanyol, sempre tan disposat a destruir els referents catalans. Ves per on, va ser el mateix periodista que ara escup sobre la tomba de Companys qui, el passat mes d'octubre, per mitjà d'una entrevista al diari Avui, ens endolcia la figura de Jesús Irurre, el carceller de Puig Antich. Curiosa, si més no, aquesta manera de fer: mostrar el fons humà del botxí i la perversitat intrínseca de la víctima.

Té gràcia, per altra banda, que algú que es defineix com a nacionalista català dediqui més energia a destruir els referents del seu país que no pas els del país que l'empresona. Això em recorda unes paraules del poeta Plaute, pronunciades ara fa més de dos mil anys: "Els denigradors tenen un tresor a la llengua: es guanyen la vida parlant malament dels qui són millors que ells."

El Singular Digital , 12/1/2007
 
<< Inici < Ant 21 22 23 24 25 Seg > Final >>

Resultats 1611 - 1680 de 1698
spacer.png, 0 kB