spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Barça, el reflex d'una anormalitat política Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 agost 2006
La Senyera més gran del món, al Camp NouEls Països Catalans són terra de preguntes recurrents. La incapacitat que hem demostrat per solucionar els nostres problemes al llarg dels segles ens empeny contínuament a debatre qüestions que els pobles normalitzats ja fa temps que van deixar enrere. Ens interroguem dia rere dia sobre la nostra identitat, la nostra llengua, els nostres drets, els nostres símbols... Només per això, per la necessitat vital de sortir d'una vegada d'aquest cercle viciós profundament insà, ja estaria justificada la recuperació de la nostra independència política. El Barça, és clar, no és aliè a tot això. La prova és que passen els anys però el debat sobre la seva dimensió extraesportiva es manté inalterable. I, tanmateix, no hi fa res que l'evidència que el Barça és més que un club hagi estat raonada i explicitada per diferents pensadors en articles, llibres o tesis doctorals; no hi fa res, perquè la nostra immaduresa col·lectiva es caracteritza per donar voltes sempre al mateix tema tot fent veure que reflexionem, quan en realitat només pretenem guanyar temps per tal de no haver de prendre cap decisió.
Llegeix més...
 
La independència és a les nostres mans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 juliol 2006
Pi de les Tres BranquesDiscurs al Pi de les Tres Branques, 16 de juliol de 2006:

S'acosten temps millors, no en tingueu cap dubte. Ja sé que després de la humiliant retallada que ha experimentat el nou Estatut, parlar de bons temps sembla gairebé un estirabot. El Parlament de Catalunya, certament, ha estat humiliat, i quan un Parlament és humiliat ho és també el poble que representa. Però, de vegades, hi ha moments a la vida en què cal fer un pas enrere per després poder-ne fer dos endavant. El nou Estatut, contràriament a allò que ens diuen els altaveus oficials, no és un pas endavant, és un pas enrere. I ho és per moltes raons. Us en diré algunes:
Llegeix més...
 
El menyspreu d'Andorra a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 juliol 2006
El menyspreu dýAndorra a CatalunyaQue les autoritats andorranes no senten la més mínima simpatia cultural ni política per Catalunya és cosa sabuda. De fet, potser perquè se senten superiors, les seves simpaties les guarden per a Espanya. Això de poder parlar de tu a tu amb un Estat les fa sentir-se molt importants fins el punt que, en públic i en privat, se’n riuen de les anomenades nacions sense Estat. És lògic, les autoritats andorranes estan en un altre nivell. Tenir una cadira i una bandera a les Nacions Unides no és cosa de no res. Per això també se senten més realitzades quan viatgen a Madrid per parlar amb ministres que no pas quan ho fan a Barcelona per parlar amb consellers. Al capdavall, què és un conseller? I què és una nació sense Estat? Les autoritats andorranes fan alta política i les legítimes aspiracions catalanes de veure reconeguts els seus drets nacionals els provoquen hilaritat. Coses de pobles infants, ja se sap. Els caps de govern dels pobles adults, en canvi, viatgen a Madrid, centre de l’univers, i s’estarrufen cada cop que els donen uns copets a l’esquena i els deixen recolzar els peus damunt la taula. A canvi, durant el Mundial de futbol, el govern andorrà envaeix la freqüència del Canal 33 de Televisió de Catalunya i la dóna a un canal espanyol com La Sexta per tal que Andorra sencera pugui vibrar d’emoció amb els partits de la selecció espanyola. Així és com un govern obedient i submís demostra que res no el faria més feliç que deixar de ser Estat per convertir-se en una comunitat autònoma d’Espanya.
Llegeix més...
 
Presoners del sí Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 juny 2006
Presoners del síEl PP i el PSOE han estat els grans triomfadors del referèndum celebrat a Catalunya. Només ells poden atribuir-se l'èxit del resultat. De fet, ningú no ha contribuït tant a la victòria del sí com el Partit Popular. Seu és, doncs, el mèrit de la derrota del no i just serà que el PSOE, encara que sigui en privat, li ho reconegui. La seva portentosa interpretació de l'espanyol horroritzat davant la inevitable ruptura d'Espanya ha constituït el millor aliat del sí en tot el procés estatutari. El PSOE necesitava presentar com un gran avenç allò que no és res més que l'equiparació de Catalunya amb Ceuta i Melilla, i el PP, amb els seus escarafalls i les seves crides a la unitat d'Espanya, li ha permès sortir-se amb la seva. O és que algú creu que hagués estat possible un triomf del sí amb un Partit Popular cantant les excel·lències del nou Estatut? Queda clar, doncs, que tot estava lligat i ben lligat.
Llegeix més...
 
La derrota de la dignitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 juny 2006
La derrota de la dignitatAmb relació al nou Estatut de Catalunya, ha circulat aquests dies una mentida difosa indistintament pels claudicants catalans i el PSOE que distorsiona la realitat i condueix a error; una mentida que pretén donar-nos garsa per perdiu, tot i que amb finalitats diferents segons qui la diu. Em refereixo al fet de presentar com un gran avenç allò que no és res més que una millora insubstancial. Una millora pot ser ben rebuda, no hi ha dubte, però no és un avenç, és una reforma. Un avenç, en canvi, no sols implica una millora, sinó que constitueix un progrés, una evolució. I el nou Estatut de Catalunya no és un avenç, és una millora insignificant. Una millora indigna, per ser més precisos, tractant-se del reconeixement jurídic d’una nació.
Llegeix més...
 
El claudicant sempre diu que sí Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 04 juny 2006
El claudicant sempre diu que síL'assertivitat és un terme utilitzat en psicologia per definir el comportament afirmatiu. Una persona assertiva és aquella que no tem expressar la seva opinió o els seus desitjos en qualsevol circumstància i que ofereix una gran resistència a la pressió social. La persona no assertiva, en canvi, es caracteritza per fer tot el contrari. Encara que no desitgi fer el que li demanen, sempre acaba cedint per no importunar el seu interlocutor. Aquest comportament també és extensible a les col·lectivitats, especialment aquelles la voluntat de les quals es troba subordinada a la voluntat d'una altra col·lectivitat. Catalunya n'ha donat recentment un magnífic exemple arran de la negociació de l'Estatut. El que han fet els seus dirigents, negociant per separat el text que la societat els va demanar que defensessin junts, ha estat un espectacle plagat de situacions d'un infantilisme ridícul, més pròpies d'enveges i bravates de col·legials que de membres d'un Parlament. I és que tota la tendresa que sentim quan observem els nens jugant a ser adults es transforma en vergonya aliena quan els observats són adults comportant-se com nens. El problema és greu perquè mentre la maduresa en els primers és qüestió de temps, en els segons denota regressió.
Llegeix més...
 
La nit que els micròfons del Camp Nou van emmudir de cop Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 31 maig 2006
Joan LaportaNo tinc cap dubte que Joan Laporta és el millor president que el F.C. Barcelona ha tingut en molts i molts anys. La seva sensibilitat en favor de la llengua i el seu compromís nacional són indiscutibles i estan a la vista. La seva arribada a la presidència del club va ser providencial, ja que el club, en aquells moments, era una entitat no només desnaturalitzada sinó seriosament espanyolitzada. De fet, la situació era tan greu que fins i tot em vaig sentir obligat a escriure un article titulat L’espanyolització del Barça per denunciar la transformació que estava experimentant el club. Laporta no ha dit si es tornarà a presentar a les eleccions, però és de suposar que sí. Jo ho desitjo perquè és gràcies a ell i a la seva junta que hem enterrat el passat i no tinc cap dubte que el que va passar al Camp Nou la nit del 18 de juny, en l’acte de celebració de la Lliga de Campions, no té res a veure amb ell, ideològicament. Però és evident que van passar coses que són inadmissibles i que no han estat aclarides. Al contrari, només hi ha hagut voluntat de passar pàgina i fugides d’estudi davant les preguntes incòmodes d’alguns periodistes.
Llegeix més...
 
Oleguer, emmordassat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 maig 2006
Oleguer emmordassat La impossibilitat que Belletti pogués parlar en l’acte de celebració de la Lliga de Campions al Camp Nou la nit del dia 18 de maig no va ser un fet casual. Ni el micròfon es va espatllar ni hi va haver problemes tècnics de cap mena. El micròfon, senzillament, va ser tancat per mesures que ja havien estat preses sibil·linament sense dir res als jugadors. Prova d’això és que Puyol va intentar arreglar la misteriosa avaria per tal que Belletti i la resta de companys poguessin dir-hi la seva. Però no. Tot estava perfectament estudiat. El problema, com és lògic, no era Belletti. El problema es deia Oleguer Presas.
Llegeix més...
 
Petició de Víctor Alexandre a Oleguer Presas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 30 abril 2006
OleguerBenvolgut Oleguer,

En primer lloc et desitjo que et recuperis com més aviat millor, per tal que puguis tornar als terrenys de joc en aquestes darreres jornades que resten per tancar la lliga i intentar guanyar la de Campions a París.

La raó per la qual t'escric, de fet, té a veure, justament, amb la celebració que farà el Barça quan es proclami oficialment campió de lliga i la que pot fer si les coses surten bé a la capital francesa. Com tu saps, la frase més reiterada en llavis dels jugadors quan els toca parlar és "Visca el Barça i Visca Catalunya!". És una frase maca, però que a cops de dir-la tant ha perdut bona part de la seva força intrínseca. M'agradaria proposar-te una altra amb la qual també t'hi podràs sentir còmode i que té un efecte més integrador:

"Vísca el Barça i Visca els Països Catalans!"
Llegeix més...
 
El frau dels claudicants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 abril 2006
El frau dels claudicantsA mesura que a Catalunya es veu més propera la data del referèndum de l’Estatut, els tres partits favorables al sí, PSC, CiU i ICV, augmenten la pressió sobre Esquerra Republicana perquè canviï el sentit del seu vot i s’incorpori a la coral dels claudicants. Ho han provat tot, des de la desqualificació i l’insult fins a la coacció i l’amenaça. És tant el que s’hi juguen aquests partits que estan disposats a fer qualsevol cosa per tal de protegir-se davant el judici de la història. I és que la campanya de criminalització que han organitzat, amb l’ajut de la premsa afí, no és més que el fruit d’una alarmada impotència, el recurs desesperat dels qui necessiten servir-se de la mentida i de la difamació per destruir aquells que poden posar-los en evidència.
Llegeix més...
 
L'Estatut de la Resignació Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 05 març 2006
 L'Estatut de la ResignacióCom a català he assistit a l'espectacle esborronador de la classe política del nostre país en la negociació del nou Estatut i he sentit vergonya aliena en constatar el seu grau d'immaduresa i d'incompetència. Ha estat molt trist comprovar fins a quin punt la manca d'escrúpols, la covardia, la indignitat i l'afany de poder d'uns pocs poden comportar la humiliació de tot un poble. Ara, per desgràcia, l'únic consol que li queda a Catalunya és la certesa que la història ja ha congelat per sempre la fotografia del Pacte de la Resignació. Perquè això és justament el que va consagrar l'encaixada de mans entre Mas i Zapatero el passat 21 de gener: l'Estatut de la Resignació.
Llegeix més...
 
Els catalans de Lil·liput Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 novembre 2005
Els catalans de Lil·liputCrec que ha arribat l'hora d'analitzar en quines mans es troba el món comunicacional català i concloure que són mans falsament catalanistes. Afirmo que l'independentisme té les portes tancades a tots els mitjans de comunicació del país. Les plantilles de col·laboradors dels diaris, emissores de ràdio i televisió eliminen sistemàticament tots aquells professionals catalanocèntrics per tal que l'únic pensament que traspuï per part dels creadors d'opinió sigui el políticament correcte -que és la més moderna i perversa forma de censura-.
Llegeix més...
 
Les trampes del PSC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 setembre 2005
PSCUna de les millors coses que tenen els moments en què una col·lectivitat nacional, gran o petita, ha de prendre una decisió que condicionarà el seu futur és que situen cadascun dels seus membres en el lloc que li correspon. No és estrany, per tant, que els amants de l'ambigüitat temin aquests moments, perquè la definició és incompatible amb la màscara. A Catalunya, com sabem, estem vivint ara mateix un d'aquests moments històrics. Es tracta de la redacció d'un nou Estatut que pot determinar en clau positiva o negativa -això dependrà de nosaltres-, els propers 20 anys de la nostra història. Fins ara no hi ha hagut problema en les qüestions petites, però amb l'arribada de les grans les coses han canviat. De la mateixa manera que durant el franquisme tothom era d'esquerres, ara, en aquest inacabable postfranquisme, tothom es declarara catalanista.

Però n'hi ha prou d'alçar la vista per veure en quin partit militen alguns d'aquells abrandats antifranquistes. Ha passat el mateix amb la reivindicació dels nostres drets històrics. Aquells que durant trenta anys s'han definit a si mateixos com a catalanistes i progressistes, el passat 29 de juliol es van posar al costat del Partit Popular per votar en contra dels drets històrics de Catalunya. Són els mateixos catalanistes que afirmen a través d'un dels seus representants, el senyor José Montilla, ministre espanyol d'Indústria, Comerç i Turisme, que "els drets històrics de Catalunya no existeixen" i que el reconeixement d'aquests drets històrics "afebliria el nostre autogovern".

Decret de Nova PlantaDues preguntes hauríem de fer al PSC. La primera: si els drets històrics de Catalunya no existeixen, per què els va derogar Felip V? És a dir, si no érem una nació i, per tant, no teníem drets nacionals, quin sentit tenia el Decret de Nova Planta? Un decret, per cert, que encara és vigent, perquè Espanya mai no l'ha derogat. I la segona: des de quan el reconeixement dels drets històrics d'un país afebleix el seu autogovern? Com és, aleshores, que els drets històrics d'Espanya no afebleixen l'autogovern espanyol? Com és que allò que Espanya considera bo per a ella ho considera molt dolent per a Catalunya?

Hi ha una cosa que no lliga. Per una banda ens recomanen de presentar un Estatut de mínims, que el PSOE pugui aprovar, i, per l'altra, ens diuen que no hem de demanar el reconeixement dels drets històrics, perquè aquest reconeixement afebliria l'autogovern de Catalunya. Que no es tracta d'això, precisament, de rebaixar plantejaments? No és cert que com més aigualit sigui l'Estatut que presentem més possibilitats tindrà de ser aprovat a Madrid? Aleshores, quin problema hi veuen? Si del que es tracta és de rebaixar els plantejaments de l'Estatut, és a dir, d'afeblir l'autogovern català, res no els hauria d'interessar més que la inclusió del reconeixement dels drets històrics. Així, gràcies a aquest reconeixement, Catalunya no tan sols estarà molt més lligada de mans i peus a Espanya, sinó que no tindrà cap possibilitat de blindar les seves competències. És més, gràcies a aquest afebliment de l'autogovern, Espanya tindrà via lliure per laminar les competències catalanes sempre que li vingui de gust. No és això el que vol el PSC?

Diu la saviesa popular que abans s'agafa un mentider que un coix, i és ben veritat. El problema és que sigui el mentider i no el coix el qui pretengui governar-te, perquè aleshores redactarà un Estatut farcit de trampes semàntiques. Trampes com aquella que diu que "Catalunya considera Espanya una nació de nacions." Aquesta, a més d'una trampa, és un disbarat, perquè Espanya no pot ser mai una nació de nacions per la senzilla raó que no hi ha al món cap nació de nacions. No existeix aquesta condició, ni en termes socials ni en termes jurídics. Segons el PSC, però, ara resulta que hi ha nacions i nacions, ara resulta que hi ha nacions que són més nacions que altres nacions. Déu n'hi do. No en tenen prou de tenir un Estat-nació, que ara, a més, volen ser un Estat-nació de nacions. Si més no, té gràcia que siguin els mateixos que es defineixen com a catalanistes i d'esquerres –sobretot d'esquerres- els qui diuen amb aquest Estatut que hi ha nacions superiors i nacions inferiors. Espanya seria una nació superior i Catalunya una nació inferior. És a dir, que segons el PSC, hi ha pobles superiors i pobles inferiors, i els catalans, és clar, seríem un poble inferior.

El PSC té tot el dret a defensar la unitat d'Espanya. Una cosa que no farem mai serà dubtar de l'espanyolitat del PSC. Qui podria pensar el contrari d'un partit que es dedica a espanyolitzar-ho tot? Una cosa, però, hauríem de dir-li al PSC, i és que sigui conseqüent i que es defineixi d'una vegada com el que veritablement és. Vull dir que, si d'acord amb el seu discurs, els qui defensem la sobirania nacional de Catalunya som nacionalistes catalans, és evident que ells, que defensen la sobirania nacional d'Espanya, són nacionalistes espanyols. Si no els agrada aquesta segona definició, poden passar-se a la primera. Sempre seran ben rebuts.

Racó Català , 23/9/2005
Diari de Sant Cugat , 6/10/2005
 
"¡O me hablas en español o pasas la noche en comisaría!" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 setembre 2005
Policia espanyolaEl passat 5 de setembre, la policia espanyola va retenir un jove a la comissaria de Sant Cugat per negar-se a parlar en espanyol quan estava enganxant uns cartells de les JERC. Aprofitant que no duia el DNI, el van amenaçar amb aquestes paraules: "O me hablas en español o pasas la noche en comisaría", i com que, naturalment, s'hi va negar, se'l van endur. Durant el trajecte fins a les dependències del carrer Vallès, els policies, un home i una dona, van fer befa de la seva ideologia, de la independència de Catalunya i del concert econòmic.
Llegeix més...
 
Un perill anomenat Maragall Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 agost 2005
MaragallDir, a hores d'ara, que Catalunya –amb el permís de la resta dels Paisos Catalans- és una de les capitals mundials de l'autoodi no és una novetat, és una obvietat. És la conseqüència lògica de tres segles de colonització política, social i cultural. No hi ha cap persona ni poble que resisteixi la frustració constant dels seus anhels ni la humiliació sistemàtica de la seva personalitat. El cofoisme còmplice del govern català així com la passivitat de bona part de la ciutadania davant el procés de substitució de la llengua catalana n'és la prova més trista i fefaent. Aquesta substitució, a més, és conseqüència d'un altre procés encara més greu: la progressiva incorporació de l'autoodi com a tret identitari nacional. Amb aquest objectiu treballen plegats Alejo Vidal-Quadras i Pasqual Maragall, per bé que el primer sembla força més sincer que el segon. Com a mínim no disfressa d'universalisme i modernitat l'odi que sent pel seu país i per la seva llengua.
Llegeix més...
 
Pedagogs de l'autoodi Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 juliol 2005
Autoodi, d'Alex Grey
Autoodi, d'Alex Grey
Un dels perills de tota subordinació perllongada és que incapacita psicològicament la víctima davant les agressions que pateix. Amb el pas del temps, els nusos que la lliguen a l'amo de la seva vida es multipliquen i el procés d'inferiorització continua. Per això no és estrany que tot sovint sigui la pròpia víctima qui defensi subreptíciament l'agressor enaltint els seus ocults i incompresos valors. Gairebé sempre es tracta d'una defensa disfressada de "veu de la consciència" l'objectiu de la qual és recordar-se a si mateixa que el món és imperfecte i que també ella té defectes, no només l'agressor. Així, cada cop que algú assenyala aquest amb el dit o intenta despertar la dignitat del sotmès, sorgeix inmediatament la "veu" cridant a l'ordre i a la moderació. La víctima ha de ser equànime davant l'agressor ja que la privació de llibertat que aquest li imposa és tan sols el costat dolent de la seva personalitat; una personalitat, en realitat, pletòrica de valors humans, fraterns i democràtics. El cert, però, és que no estem davant d'una "veu de la consciència" sinó davant d'algú que és incapaz de confessar-se a si mateix la immensa dependència emocional que té d'aquell que regula la seva vida. L'encís que sent per ell és tan gran que a força de posar-se en el seu lloc acaba parlant com ell i convertint-se en el seu millor defensor.
Llegeix més...
 
La il·legalització del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2005
La il·legalització del Partit PopularAvui dia són molts els joves i observadors estrangers que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat del poble espanyol amb la por, però no va ser la por el que va donar longevitat en aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista que Franco. Al contrari, el seu concepte de pàtria coincidia plenament amb els ideals que el dictador imposava, la prova és que el més important dels seus principios fundamentales, la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

Llegeix més...
 
La il·legalització del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2005
La il·legalització del Partit PopularAvui dia són molts els joves que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat espanyola amb la por, però no va ser la por allò que va donar longevitat a aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en molts sectors de la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista. La prova és que la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

I és que, més enllà de l'afany de recuperar-se de la humiliació soferta per la pèrdua de les colònies d'ultramar i de la necessitat de mantenir els privilegis de l'oligarquia castellana, el famós Alzamiento Nacional va ser una guerra contra les llibertats nacionals de Catalunya i del País Basc. D'aquí que un dels principals objectius del franquisme fos la destrucció de la seva identitat, llengua i cultura. El dictador sabia molt bé que destruint aquestes tres coses destruïa també la personalitat nacional d'aquests països. L'assassinat de Lluís Companys és eloqüent en aquest sentit. El van assassinar per l'enorme càrrega simbòlica que tenia el fet de ser el president de Catalunya. També va ser per això que el van matar a Barcelona i no a Madrid, perquè la humiliació fos encara més gran.

Lluís CompanysProbablement hi haurà qui, intentant eludir responsabilitats, opinarà que no va ser l'Estat espanyol sinó Franco qui va assassinar Companys. A aquestes persones caldria dir-los que el mateix podria haver adduït l'Alemanya actual amb relació als crims de Hitler. Doncs no. Amb sentit de la responsabilitat –responsabilitat no significa culpabilitat- l'Alemanya d'avui ha demanat perdó pels crims de l'Alemanya d'ahir. Va ser precisament gràcies a aquest gest que la vídua de Companys, Carme Ballester, va rebre les disculpes del govern alemany per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i li va passar una pensió fins el dia de la seva mort. A Espanya, la negativa dels governs socialista i popular a demanar perdó a Catalunya per l'assassinat del seu president, diu molt de quin és el nivell de cultura democràtica d'aquuestes dues forces polítiques. Això explica coses com ara l'intent d'associar l'independentisme amb el terrorisme o les paraules del filòsof Gustavo Bueno lamentant que la Constitució espanyola no permeti fer un judici sumaríssim a Juan José Ibarretxe i afusellar-lo. Com veiem, l'esperit de Franco continua viu i si ell va morir matant també volen fer-ho els seus fills ideològics. Es va veure amb les amenaces de mort a Josep-Lluís Carod-Rovira en aquella manifestació celebrada a Salamanca l'any 2005.

La il·legalització de partits és escandalosament antidemocràtica, però atès que la llei existeix, ningú no ha de ser més escrupolós amb el seu compliment que aquells que l'han creada, PP i PSOE. És per coherència, per tant, que el govern espanyol -ja que té la Justícia al seu servei-, hauria de procedir a la il·legalització del Partit Popular. S'imagina el lector què hauria succeït si en una manifestació convocada per l'esquerra abertzale s'haguessin exhibit pancartes dient "Rajoy al paredón" o "Zapatero ésta es tu caja"? Doncs bé, amb la llei espanyola a la mà, el Partit Popular, convocador d'aquella manifestació, és un partit terrorista que no sols no va retirar les pancartes sinó que les va mantenir fins el final. Per tant, d'acord amb la llei, la seva il·legalització hauria de ser immediata. Ho faran Zapatero, el jutge Garzón i el Tribunal Suprem? No, no ho faran, perquè la Llei de Partits no és una llei contra ells, és una llei contra nosaltres.

Carod, esta es tu caja
Manifestació del PP a Salamanca, 11/6/2005

El Singular Digital , 13/2/2008 (català)
 
La ikurriña de Leitza Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 maig 2005
LeitzaEl passat 30 d'abril, a Leitza, vaig ser testimoni de la col·locació de dues ikurriñes a la casa consistorial, una a la part superior de l'edifici i l'altra al balcó, al costat de les de Navarra i Leitza, com a preàmbul de la manifestació que va tenir lloc unes hores després per reivindicar respecte per la decisió adoptada pel Ple el 1997, en el sentit que la ikurriña onegés permanentment a l'Ajuntament. Aquell Ple, però, no va fer res més que reafirmar políticament una cosa que, malgrat les reiterades incursions de la Guàrdia Civil, ja era una realitat des del 1976: la presència de la bandera nacional basca a la seu del govern municipal. Per això crida l'atenció que sigui precisament una força com Aralar, que diu defensar els drets nacionals d'Euskal Herria, qui, retirant-la, hagi actuat amb la mateixa diligència que la Guàrdia Civil.

És cert que existeix un requeriment judicial segons el qual s'adverteix l'alcade que si no compleix la Llei de Símbols de Navarra s'exposa a mesures penals per desacatament, però també ho és que aquesta llei va ser impulsada el març de 2003 per UPN, una força que és filla ideològica del franquisme. No s'entén, per tant, que Aralar sigui tan escrupulosa en el compliment d'una legalitat d'arrel dictatorial i tan indiferent a la voluntat democràtica i majoritària de la població. És realment escandalós que transcorreguts trenta anys d'ençà de la mort del pare espiritual d'UPN, el partit de Miguel Sanz, una força residual a Leitza, pugui permetre's la persecució de la bandera que simbolitza no sols la lluita antifranquista sinó també la llibertat d'Euskal Herria.

Té raó Aralar quan recorda que la llei anterior, aprovada el 1986, no prohibia específicament la col·locació de la ikurriña i que va ser Miguel Sanz qui va proposar la supressió de les subvencions als ajuntaments que la pengessin. Aquesta mesura, finalment, no va triomfar i es van establir càstigs per als alcaldes dels consistoris que desobeïssin els requeriments judicials. Així és la legalitat vigent. Però Aralar deu saber que una cosa és la legalitat i una altra la legitimitat, una cosa és la llei i una altra la justícia. I la prohibició de la ikurriña en un territori d'Euskal Herria serà legal però no és justa. La qual cosa siginfica que tota subordinació a aquesta prohibició, per molt gran que sigui l'amenaça, està mancada de sentit. Res no ha de ser més important per a un alcalde que l'opinió dels seus conciutadans, i els ciutadans de Leitza ja s'han pronunciat sobre la bandera d'Euskal Herria. Ho van fer de manera pacífica i democràtica a través de les urnes i els seus vots van ser il·legalitzats pel sol fet de defensar ideals desafectes al nacionalisme espanyol. Ho diu el ministre José Bono: "A la gent que no estima Espanya se l'hauria d'enviar...". Espantat, potser, davant les seves pròpies paraules, no gosa acabar la frase, però ja ha revelat molt més del que desitjava.

José Bono, que comparteix amb UPN no sols la nostàlgia d'un passat recent sinó la voluntat de dilatar-lo fins a convertir-lo en present, és un abanderat vocacional dels principis fonamentals del negacionisme franquista: no existeix la nació basca, no existeix la nació catalana, no existeix a l'Estat espanyol cap més bandera nacional que la bandera d'Espanya. I és que hi ha una cosa que no es diu -no seria políticament correcte-, però que marca un abisme psicològic entre Espanya i les nacions catalana i basca. Em refereixo a la incompatibilitat natural de les seves respectives banderes. Per a Espanya, la simple visió de la ikurriña o de la senyera suposa la constatació d'un fracàs imperial, la frustrant impossibilitat d'espanyolitzar unes nacions geogràficament més properes que les que en el seu dia va sotmetre a ultramar; per a les segones, l'ensenya espanyola evoca algunes de les tares més menyspreables de la naturalesa humana: l'afany de dominació, el rebuig a la identitat aliena i la destrucció de la llengua i cultura vençudes. Estem parlant, doncs, de símbols massa antagònics perquè puguin compartir el balcó d'un mateix ajuntament sense despertar sentiments oposats.

La fi de la guerra de banderes, conseqüentment, queda condicionada a la recuperació de la normalitat política de les nacions subordinades. La dignitat nacional dels veïns de Leitza no consentirà que ningú, i menys un alcalde euskaldun, cedeixi a les pressions espanyoles i retiri de la casa consistorial precisament la bandera que hauria d'onejar més amunt de totes: la bandera nacional del País Basc. En aquest sentit, Patxi Sáenz, alcalde de Leitza, no hauria d'invocar el fantasma de la por insinuant que el govern municipal podria caure en mans d'UPN, altrament algú podria pensar que estima més l'alcaldia que els drets del seu país.

A Catalunya es viuen constantment situacions similars i el seu desenllaç sempre està en funció del codi ètic que regeix a cada municipi. Ramon Llumà, ex-alcalde de Solsona (CiU), es va fer famós per la seva negativa a penjar la bandera espanyola a l'Ajuntament. Quan les autoritats espanyoles l'instaven a posar-la, la seva resposta era sempre la mateixa: "És a la bogaderia". Més recentment, l'alcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà (ERC), s'ha negat a penjar la bandera d'Espanya en el consistori desobeint els requeriments del Tribunal Superior de Justícia amb aquesta resposta: "La bandera de Catalunya i la de Ripoll són les dues úniques banderes amb les quals s'identifiquen els ciutadans."

No s'entén que Patxi Sáenz, desatenent l'opinió del seu municipi, prefereixi convertir-se en còmplice indirecte de la legalitat injusta que satanitza la ikurriña a Navarra. L'alcalde de Leitza hauria de saber que la desobediència cívica davant la ignomínia és l'arma més poderosa amb què compta un demòcrata prou savi per a no caure en el complex parany de la violència.

Berria , 17/5/2005 (euskara)
Nabarralde
, 18/5/2005 (espanyol)
 
La caça d'abertzales Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 març 2005
Aukera GuztiakÉs realment escandalós el que ha succeït amb Aukera Guztiak. Cal remuntar-se a la virulenta caça de bruixes de McCarthy per trobar un exemple semblant de persecució de les idees en el si d'un règim democràtic. També és escandalosa la criminalització de la consciència nacional basca i d'aquells que d'acord amb ella voten a favor dels drets nacionals d'Euskal Herria. L'assetjament contra tot el que és euskaldun i l'exigència a Batasuna que renunciï a les seves conviccions i acati una llei inexistent són imperdonables. No existeix cap llei que obligui una persona a pronunciar les paraules que un tercer vol sentir. És un dret protegit pels artícles 18 i 19 de la Declaració Universal de Drets Humans, que obliga els tribunals a respectar la llibertat de consciència i a no inquietar ningú pel seu parer. Per això, l'oferiment de Zapatero a Aukera Guztiak de participar en les eleccions a canvi d'una condemna de la violència, ha vulnerat els fonaments de l'Estat de dret. Jo, per exemple, no estic a favor de la violència, puc entendre-la però no compartir-la perquè em sembla humanament involutiva. Amb tot, ningú pot obligar-me a verbalitzar públicament aquesta opinió. Vull dir que si algú té l'obligació moral de complir la llei és la pròpia llei, i quan un govern la infringeix no fa altra cosa que legitimar aquells que han perdut la seva confiança en ella.

Llegeix més...
 
Després de Fresno (Esport i simbologia nacional) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 novembre 2004
Seleccions CatalanesLa repulsiva agressió espanyola que Catalunya ha rebut a Fresno ha generat, com és lògic, molta indignació. Però és de la reflexió, no pas de la ràbia, d'on han de sortir les conclusions per entendre que el món només respecta aquells pobles que han sabut guanyar-se la independència política com a prova de la seva majoria d'edat.
Llegeix més...
 
Diada nacional: nació de primera o de segona? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 setembre 2004
Diada nacional: nació de primera o de segona?La polèmica que es desferma cada any arran de la diada nacional de Catalunya, fins i tot mesos abans de la seva celebració, no és res més que l'expressió fefaent de la nostra inseguretat. Una inseguretat que es fonamenta en el fet de no tenir Estat i que ens acomplexa fins a fer-nos sentir infants en un món d'adults. Sabem prou bé, és clar, que no hi ha cap altra fórmula al món, cap ni una, que garanteixi el reconeixement dels drets nacionals d'un poble, però ens falta coratge per sobreposar-nos a la idea imposada segons la qual la nostra existència, com la d'un queixal o d'una ungla, només té sentit en el si d'un cos que es diu Espanya.
Llegeix més...
 
"Sisplau, no em marginis, parla'm en català" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 setembre 2004
CorrellenguaDe què serveix el Correllengua? Quina utilitat té el fet que una flama recorri any rere any els Països Catalans acompanyant la lectura d’un manifest en favor de la llengua catalana? Han millorat, aquestes accions, l’estatus del català a la Unió Europea i han impedit l’esquarterament que pateix al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord i a la Franja de Ponent? Preguntes incòmodes, certament. Però tampoc no és bo defugir la veritat, per crua que sigui. La situació de la llengua catalana, diguem-ho sense embuts, és greu, molt greu. N’hi ha prou de veure l’estat de postració nacional en què ens ha deixat un quart de segle de govern regionalista al Principat. La incapacitat per governar en clau nacional, el menyspreu per la resta dels Països Catalans, les complicitats polítiques amb el nacionalisme espanyol i el conte de la llàgrima com a eina recaptadora de vots són un bagatge massa tètric per encoratjar ningú. I tanmateix som aquí. I si hi som, no en tinguem cap dubte, no és gràcies a la vergonyosa covardia dels nostres governants sinó a l’immens patrimoni de milers d’actituds individuals i a impagables accions col·lectives com les de la CAL.

Llegeix més...
 
Sopars promiscus davant la càmera Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 setembre 2004
Diu Martin Scorsese que “el cinema, a més de reflectir la cultura d’un país, també en reflecteix la història”. I és cert. De fet, més que la història, el cinema reflecteix la vida, i la vida de les persones està íntimament relacionada amb la seva forma d’alimentar-se. Però hi ha un aspecte encara més apassionant, i és la importància del menjar com a eix vertebrador de les relacions humanes. A Pollastre al vinagre, per exemple, Claude Chabrol, el millor cronista de les interioritats de la petita burgesia francesa, ordeix una trama en què es barregen el menjar, la infidelitat conjugal i el crim. Al final, a través de les seves imatges, comprendrem que la nostra manera de menjar és clarament definidora de la nostra manera de ser, de fer i d’estimar.

Llegeix més...
 
Llengua catalana: la fi de la resignació com a programa de futur Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 abril 2004
Llengua catalanaUn dels reptes més grans que haurà de superar el nou govern de Catalunya en aquesta legislatura és el de la llengua. Especialment Esquerra Republicana. El 7 de gener de 2003 va acabar el període de cinc anys establert per la Llei de Política Lingüística del 1998 per tal que les empreses s’adaptessin a la norma segons la qual la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix, així com les ofertes de serveis dels establiments oberts al públic, han d’estar redactats, almenys, en català. Tot i així, cap empresa contraventora no va ser sancionada l’any 2003. I és que els autors de l’esmentada Llei ja van dir públicament que no tenien la més mínima intenció de fer-la complir. Va ser un greu error, certament. Un error que els ha costat la pèrdua de la Generalitat i que ha afavorit el desacomplexament de tots aquells que s’oposen a la normalització de la llengua catalana. Fixem-nos que cada cop són més nombroses les situacions de conflicte lingüístic i les agressions (de moment, verbals) a catalans que exigeixen ser atesos en la llengua pròpia del país. I és que fins ara la pau lingüística a Catalunya només ha estat possible mentre una de les parts, la catalana, ha acceptat que tenia menys drets, pel sol fet de ser catalana, que l’espanyola. A partir del moment en què això ha començat a canviar, la pau ha mostrat la fragilitat dels elements que la bastien. Cosa que ens diu el que ja sabíem: que tota presa de consciència, ja sigui individual o col·lectiva, aboca, inevitablement, a la confrontació entre la reivindicació d’uns drets i la resistència d’uns privilegis.
Llegeix més...
 
El declivi del regionalisme català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 14 març 2004
El declive del regionalismo catalánAls Països Catalans hi ha gent que es fa sovint aquestes preguntes: "Com és possible que siguem l'única comunitat lingüística d'Europa amb més de set milions de parlants que no ha estat capaç de constituir-se en nació independent? Com és possible que després de tres segles de submissió a un altre país no haguem desenvolupat un moviment d'emancipació nacional?". Si ho pensem bé, la sola formulació d'aquestes preguntes ja ens hauria d'avergonyir. Per a impedir-ho, però, per a evitar enfrontar-nos amb les nostres pròpies contradiccions, Convergència i Unió va el·laborar, quan governava, una resposta tranquil·litzadora: "Som els que estem millor dels que estan pitjor." Volia dir: "Som la nació sense Estat més important d'Europa, som la nació sense Estat millor situada geogràficament, som la nació sense Estat amb la llengua més parlada..." Amb frases com aquestes, CiU ha adormit Catalunya per espai d'un quart de segle. I així hauríem arribat al 2030 si el 16 de novembre de 2003 la societat catalana no s'hagués despertat restant-li deu escons i propiciant l'ascens espectacular d'Esquerra Republicana.
Llegeix més...
 
"¡Tú no eres catalán!" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 març 2004
Yo no soy españolL’any 1999, arran de la publicació del meu llibre Jo no sóc espanyol , Marleen van der Haar, una antropòloga holandesa que estava fent un treball sobre els drets nacionals de Catalunya, em va fer una llarga entrevista centrada en aquest tema. En acabar, quan ja ens acomiadàvem, em va preguntar: “Aquest llibre no es traduirà a l’espanyol?” “No ho sé pas”, vaig respondre, “això no depèn de l’autor”. “És que seria convenient que els espanyols poguessin llegir aquesta visió catalana del conflicte”, va dir. Doncs bé, aquesta és justament la raó de ser de Yo no soy español i de la seva recent presentació a Madrid. La vam fer Carles Campuzano, Iñaki Anasagasti, Xavier Cambra i jo mateix.

Llegeix més...
 
Carod-Rovira, delicte de catalanitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 febrer 2004
Carod-Rovira, delicte de catalanitatEn unes declaracions recollides pel diari El Mundo, Albert Boadella comparava Carod-Rovira amb Adolf Hitler. Són paraules ignominioses, certament. Tot i així, no han tingut la resposta que cercaven. De fet, no n’han tingut cap, de resposta. I no tan sols perquè no ofèn qui vol, sinó perquè aquesta mena de calúmnies no acostumen a trobar un bon camp de conreu a Catalunya. La calúmnia és el refugi dels covards i en tota covardia hi ha un substrat de mediocritat. El mediocre necessita de la injúria, de la ignomínia, per cridar l’atenció que el món li nega, per això entre la paraula i la mossegada sempre opta per la segona. Si en faig esment és perquè prenguem consciència que la situació és d’alarma nacional. La substitució lingüística al País Valencià i a les Illes així ho demostra. Però també ho podem veure en l’intent de linxament de Carod-Rovira.
Llegeix més...
 
Carod-Rovira: el linxament de la dignitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 31 gener 2004
Carod-Rovira: el linxament de la dignitatEm sento profundament avergonyit del meu país. Mai, al llarg dels 25 anys de democràcia totalitària en què vivim, havia experimentat una humiliació tan gran com la que he sentit davant del linxament político-mediàtic de Josep-Lluís Carod-Rovira. I no em refereixo als atacs del PP i del PSOE, partits sempre conseqüents amb el seu nacionalisme espanyol, sinó al repugnant espectacle protagonitzat pels partits polítics catalans que, com a feres, s'han llançat sobre la persona de l'exconseller en cap.
Llegeix més...
 
No dramatitzem, si us plau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 desembre 2003
No dramatitzem, si us plauÉs comprensible que els votants d’ERC proclius a un pacte nacionalista se sentin decebuts. No sembla lògic que una força independentista faci president de la nació algú que està en contra de la independència d’aquesta nació. Pasqual Maragall i el PSC, com sabem, no han defensat mai les llibertats nacionals de Catalunya; les llibertats regionals sí, però les nacionals mai. El seu, però, és un espanyolisme encobert, un espanyolisme de formes suaus i d’aparença amable revestit d’eufemismes com ara progressisme o cosmopolitisme però decididament provincià. Un espanyolisme, en definitiva, defensor del dret a la llibertat de les balenes però enemic de la llibertat dels catalans.

Llegeix més...
 
<< Inici < Ant 21 22 23 24 25 Seg > Final >>

Resultats 1681 - 1723 de 1723
spacer.png, 0 kB