spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Un perill anomenat Maragall Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 agost 2005
MaragallDir, a hores d'ara, que Catalunya –amb el permís de la resta dels Paisos Catalans- és una de les capitals mundials de l'autoodi no és una novetat, és una obvietat. És la conseqüència lògica de tres segles de colonització política, social i cultural. No hi ha cap persona ni poble que resisteixi la frustració constant dels seus anhels ni la humiliació sistemàtica de la seva personalitat. El cofoisme còmplice del govern català així com la passivitat de bona part de la ciutadania davant el procés de substitució de la llengua catalana n'és la prova més trista i fefaent. Aquesta substitució, a més, és conseqüència d'un altre procés encara més greu: la progressiva incorporació de l'autoodi com a tret identitari nacional. Amb aquest objectiu treballen plegats Alejo Vidal-Quadras i Pasqual Maragall, per bé que el primer sembla força més sincer que el segon. Com a mínim no disfressa d'universalisme i modernitat l'odi que sent pel seu país i per la seva llengua.
Llegeix més...
 
Pedagogs de l'autoodi Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 juliol 2005
Autoodi, d'Alex Grey
Autoodi, d'Alex Grey
Un dels perills de tota subordinació perllongada és que incapacita psicològicament la víctima davant les agressions que pateix. Amb el pas del temps, els nusos que la lliguen a l'amo de la seva vida es multipliquen i el procés d'inferiorització continua. Per això no és estrany que tot sovint sigui la pròpia víctima qui defensi subreptíciament l'agressor enaltint els seus ocults i incompresos valors. Gairebé sempre es tracta d'una defensa disfressada de "veu de la consciència" l'objectiu de la qual és recordar-se a si mateixa que el món és imperfecte i que també ella té defectes, no només l'agressor. Així, cada cop que algú assenyala aquest amb el dit o intenta despertar la dignitat del sotmès, sorgeix inmediatament la "veu" cridant a l'ordre i a la moderació. La víctima ha de ser equànime davant l'agressor ja que la privació de llibertat que aquest li imposa és tan sols el costat dolent de la seva personalitat; una personalitat, en realitat, pletòrica de valors humans, fraterns i democràtics. El cert, però, és que no estem davant d'una "veu de la consciència" sinó davant d'algú que és incapaz de confessar-se a si mateix la immensa dependència emocional que té d'aquell que regula la seva vida. L'encís que sent per ell és tan gran que a força de posar-se en el seu lloc acaba parlant com ell i convertint-se en el seu millor defensor.
Llegeix més...
 
La il·legalització del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2005
La il·legalització del Partit PopularAvui dia són molts els joves i observadors estrangers que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat del poble espanyol amb la por, però no va ser la por el que va donar longevitat en aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista que Franco. Al contrari, el seu concepte de pàtria coincidia plenament amb els ideals que el dictador imposava, la prova és que el més important dels seus principios fundamentales, la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

Llegeix més...
 
La il·legalització del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 juny 2005
La il·legalització del Partit PopularAvui dia són molts els joves que es pregunten com és possible que Franco morís octogenari i al llit. Si els carrers espanyols estaven tan plens de demòcrates i de defensors de les llibertats com es diu, com és que el seu règim va durar gairebé 40 anys i va tenir una vida tan còmoda? Són preguntes amb sentit comú, perquè és evident que hi ha alguna cosa que no encaixa. Sempre s'ha justificat la passivitat espanyola amb la por, però no va ser la por allò que va donar longevitat a aquell règim sinó les inconfessades simpaties que despertaven en molts sectors de la societat espanyola alguns dels seus principis. En llegir això, molts espanyols d'esquerres s'escandalitzaran. Al capdavall és cert que hi havia una Espanya antifranquista amb vocació democràtica que anhelava recuperar les llibertats, però no per això era menys nacionalista. La prova és que la sagrada unidad d'Espanya, continua vigent entre aquells que es proclamen demòcrates de tota la vida i ardits lluitadors antifranquistes.

I és que, més enllà de l'afany de recuperar-se de la humiliació soferta per la pèrdua de les colònies d'ultramar i de la necessitat de mantenir els privilegis de l'oligarquia castellana, el famós Alzamiento Nacional va ser una guerra contra les llibertats nacionals de Catalunya i del País Basc. D'aquí que un dels principals objectius del franquisme fos la destrucció de la seva identitat, llengua i cultura. El dictador sabia molt bé que destruint aquestes tres coses destruïa també la personalitat nacional d'aquests països. L'assassinat de Lluís Companys és eloqüent en aquest sentit. El van assassinar per l'enorme càrrega simbòlica que tenia el fet de ser el president de Catalunya. També va ser per això que el van matar a Barcelona i no a Madrid, perquè la humiliació fos encara més gran.

Lluís CompanysProbablement hi haurà qui, intentant eludir responsabilitats, opinarà que no va ser l'Estat espanyol sinó Franco qui va assassinar Companys. A aquestes persones caldria dir-los que el mateix podria haver adduït l'Alemanya actual amb relació als crims de Hitler. Doncs no. Amb sentit de la responsabilitat –responsabilitat no significa culpabilitat- l'Alemanya d'avui ha demanat perdó pels crims de l'Alemanya d'ahir. Va ser precisament gràcies a aquest gest que la vídua de Companys, Carme Ballester, va rebre les disculpes del govern alemany per haver lliurat el seu marit a les autoritats franquistes i li va passar una pensió fins el dia de la seva mort. A Espanya, la negativa dels governs socialista i popular a demanar perdó a Catalunya per l'assassinat del seu president, diu molt de quin és el nivell de cultura democràtica d'aquuestes dues forces polítiques. Això explica coses com ara l'intent d'associar l'independentisme amb el terrorisme o les paraules del filòsof Gustavo Bueno lamentant que la Constitució espanyola no permeti fer un judici sumaríssim a Juan José Ibarretxe i afusellar-lo. Com veiem, l'esperit de Franco continua viu i si ell va morir matant també volen fer-ho els seus fills ideològics. Es va veure amb les amenaces de mort a Josep-Lluís Carod-Rovira en aquella manifestació celebrada a Salamanca l'any 2005.

La il·legalització de partits és escandalosament antidemocràtica, però atès que la llei existeix, ningú no ha de ser més escrupolós amb el seu compliment que aquells que l'han creada, PP i PSOE. És per coherència, per tant, que el govern espanyol -ja que té la Justícia al seu servei-, hauria de procedir a la il·legalització del Partit Popular. S'imagina el lector què hauria succeït si en una manifestació convocada per l'esquerra abertzale s'haguessin exhibit pancartes dient "Rajoy al paredón" o "Zapatero ésta es tu caja"? Doncs bé, amb la llei espanyola a la mà, el Partit Popular, convocador d'aquella manifestació, és un partit terrorista que no sols no va retirar les pancartes sinó que les va mantenir fins el final. Per tant, d'acord amb la llei, la seva il·legalització hauria de ser immediata. Ho faran Zapatero, el jutge Garzón i el Tribunal Suprem? No, no ho faran, perquè la Llei de Partits no és una llei contra ells, és una llei contra nosaltres.

Carod, esta es tu caja
Manifestació del PP a Salamanca, 11/6/2005

El Singular Digital , 13/2/2008 (català)
 
La ikurriña de Leitza Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 maig 2005
LeitzaEl passat 30 d'abril, a Leitza, vaig ser testimoni de la col·locació de dues ikurriñes a la casa consistorial, una a la part superior de l'edifici i l'altra al balcó, al costat de les de Navarra i Leitza, com a preàmbul de la manifestació que va tenir lloc unes hores després per reivindicar respecte per la decisió adoptada pel Ple el 1997, en el sentit que la ikurriña onegés permanentment a l'Ajuntament. Aquell Ple, però, no va fer res més que reafirmar políticament una cosa que, malgrat les reiterades incursions de la Guàrdia Civil, ja era una realitat des del 1976: la presència de la bandera nacional basca a la seu del govern municipal. Per això crida l'atenció que sigui precisament una força com Aralar, que diu defensar els drets nacionals d'Euskal Herria, qui, retirant-la, hagi actuat amb la mateixa diligència que la Guàrdia Civil.

És cert que existeix un requeriment judicial segons el qual s'adverteix l'alcade que si no compleix la Llei de Símbols de Navarra s'exposa a mesures penals per desacatament, però també ho és que aquesta llei va ser impulsada el març de 2003 per UPN, una força que és filla ideològica del franquisme. No s'entén, per tant, que Aralar sigui tan escrupulosa en el compliment d'una legalitat d'arrel dictatorial i tan indiferent a la voluntat democràtica i majoritària de la població. És realment escandalós que transcorreguts trenta anys d'ençà de la mort del pare espiritual d'UPN, el partit de Miguel Sanz, una força residual a Leitza, pugui permetre's la persecució de la bandera que simbolitza no sols la lluita antifranquista sinó també la llibertat d'Euskal Herria.

Té raó Aralar quan recorda que la llei anterior, aprovada el 1986, no prohibia específicament la col·locació de la ikurriña i que va ser Miguel Sanz qui va proposar la supressió de les subvencions als ajuntaments que la pengessin. Aquesta mesura, finalment, no va triomfar i es van establir càstigs per als alcaldes dels consistoris que desobeïssin els requeriments judicials. Així és la legalitat vigent. Però Aralar deu saber que una cosa és la legalitat i una altra la legitimitat, una cosa és la llei i una altra la justícia. I la prohibició de la ikurriña en un territori d'Euskal Herria serà legal però no és justa. La qual cosa siginfica que tota subordinació a aquesta prohibició, per molt gran que sigui l'amenaça, està mancada de sentit. Res no ha de ser més important per a un alcalde que l'opinió dels seus conciutadans, i els ciutadans de Leitza ja s'han pronunciat sobre la bandera d'Euskal Herria. Ho van fer de manera pacífica i democràtica a través de les urnes i els seus vots van ser il·legalitzats pel sol fet de defensar ideals desafectes al nacionalisme espanyol. Ho diu el ministre José Bono: "A la gent que no estima Espanya se l'hauria d'enviar...". Espantat, potser, davant les seves pròpies paraules, no gosa acabar la frase, però ja ha revelat molt més del que desitjava.

José Bono, que comparteix amb UPN no sols la nostàlgia d'un passat recent sinó la voluntat de dilatar-lo fins a convertir-lo en present, és un abanderat vocacional dels principis fonamentals del negacionisme franquista: no existeix la nació basca, no existeix la nació catalana, no existeix a l'Estat espanyol cap més bandera nacional que la bandera d'Espanya. I és que hi ha una cosa que no es diu -no seria políticament correcte-, però que marca un abisme psicològic entre Espanya i les nacions catalana i basca. Em refereixo a la incompatibilitat natural de les seves respectives banderes. Per a Espanya, la simple visió de la ikurriña o de la senyera suposa la constatació d'un fracàs imperial, la frustrant impossibilitat d'espanyolitzar unes nacions geogràficament més properes que les que en el seu dia va sotmetre a ultramar; per a les segones, l'ensenya espanyola evoca algunes de les tares més menyspreables de la naturalesa humana: l'afany de dominació, el rebuig a la identitat aliena i la destrucció de la llengua i cultura vençudes. Estem parlant, doncs, de símbols massa antagònics perquè puguin compartir el balcó d'un mateix ajuntament sense despertar sentiments oposats.

La fi de la guerra de banderes, conseqüentment, queda condicionada a la recuperació de la normalitat política de les nacions subordinades. La dignitat nacional dels veïns de Leitza no consentirà que ningú, i menys un alcalde euskaldun, cedeixi a les pressions espanyoles i retiri de la casa consistorial precisament la bandera que hauria d'onejar més amunt de totes: la bandera nacional del País Basc. En aquest sentit, Patxi Sáenz, alcalde de Leitza, no hauria d'invocar el fantasma de la por insinuant que el govern municipal podria caure en mans d'UPN, altrament algú podria pensar que estima més l'alcaldia que els drets del seu país.

A Catalunya es viuen constantment situacions similars i el seu desenllaç sempre està en funció del codi ètic que regeix a cada municipi. Ramon Llumà, ex-alcalde de Solsona (CiU), es va fer famós per la seva negativa a penjar la bandera espanyola a l'Ajuntament. Quan les autoritats espanyoles l'instaven a posar-la, la seva resposta era sempre la mateixa: "És a la bogaderia". Més recentment, l'alcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà (ERC), s'ha negat a penjar la bandera d'Espanya en el consistori desobeint els requeriments del Tribunal Superior de Justícia amb aquesta resposta: "La bandera de Catalunya i la de Ripoll són les dues úniques banderes amb les quals s'identifiquen els ciutadans."

No s'entén que Patxi Sáenz, desatenent l'opinió del seu municipi, prefereixi convertir-se en còmplice indirecte de la legalitat injusta que satanitza la ikurriña a Navarra. L'alcalde de Leitza hauria de saber que la desobediència cívica davant la ignomínia és l'arma més poderosa amb què compta un demòcrata prou savi per a no caure en el complex parany de la violència.

Berria , 17/5/2005 (euskara)
Nabarralde
, 18/5/2005 (espanyol)
 
La caça d'abertzales Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 març 2005
Aukera GuztiakÉs realment escandalós el que ha succeït amb Aukera Guztiak. Cal remuntar-se a la virulenta caça de bruixes de McCarthy per trobar un exemple semblant de persecució de les idees en el si d'un règim democràtic. També és escandalosa la criminalització de la consciència nacional basca i d'aquells que d'acord amb ella voten a favor dels drets nacionals d'Euskal Herria. L'assetjament contra tot el que és euskaldun i l'exigència a Batasuna que renunciï a les seves conviccions i acati una llei inexistent són imperdonables. No existeix cap llei que obligui una persona a pronunciar les paraules que un tercer vol sentir. És un dret protegit pels artícles 18 i 19 de la Declaració Universal de Drets Humans, que obliga els tribunals a respectar la llibertat de consciència i a no inquietar ningú pel seu parer. Per això, l'oferiment de Zapatero a Aukera Guztiak de participar en les eleccions a canvi d'una condemna de la violència, ha vulnerat els fonaments de l'Estat de dret. Jo, per exemple, no estic a favor de la violència, puc entendre-la però no compartir-la perquè em sembla humanament involutiva. Amb tot, ningú pot obligar-me a verbalitzar públicament aquesta opinió. Vull dir que si algú té l'obligació moral de complir la llei és la pròpia llei, i quan un govern la infringeix no fa altra cosa que legitimar aquells que han perdut la seva confiança en ella.

Llegeix més...
 
Després de Fresno (Esport i simbologia nacional) Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 novembre 2004
Seleccions CatalanesLa repulsiva agressió espanyola que Catalunya ha rebut a Fresno ha generat, com és lògic, molta indignació. Però és de la reflexió, no pas de la ràbia, d'on han de sortir les conclusions per entendre que el món només respecta aquells pobles que han sabut guanyar-se la independència política com a prova de la seva majoria d'edat.
Llegeix més...
 
Diada nacional: nació de primera o de segona? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 setembre 2004
Diada nacional: nació de primera o de segona?La polèmica que es desferma cada any arran de la diada nacional de Catalunya, fins i tot mesos abans de la seva celebració, no és res més que l'expressió fefaent de la nostra inseguretat. Una inseguretat que es fonamenta en el fet de no tenir Estat i que ens acomplexa fins a fer-nos sentir infants en un món d'adults. Sabem prou bé, és clar, que no hi ha cap altra fórmula al món, cap ni una, que garanteixi el reconeixement dels drets nacionals d'un poble, però ens falta coratge per sobreposar-nos a la idea imposada segons la qual la nostra existència, com la d'un queixal o d'una ungla, només té sentit en el si d'un cos que es diu Espanya.
Llegeix més...
 
"Sisplau, no em marginis, parla'm en català" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 setembre 2004
CorrellenguaDe què serveix el Correllengua? Quina utilitat té el fet que una flama recorri any rere any els Països Catalans acompanyant la lectura d’un manifest en favor de la llengua catalana? Han millorat, aquestes accions, l’estatus del català a la Unió Europea i han impedit l’esquarterament que pateix al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord i a la Franja de Ponent? Preguntes incòmodes, certament. Però tampoc no és bo defugir la veritat, per crua que sigui. La situació de la llengua catalana, diguem-ho sense embuts, és greu, molt greu. N’hi ha prou de veure l’estat de postració nacional en què ens ha deixat un quart de segle de govern regionalista al Principat. La incapacitat per governar en clau nacional, el menyspreu per la resta dels Països Catalans, les complicitats polítiques amb el nacionalisme espanyol i el conte de la llàgrima com a eina recaptadora de vots són un bagatge massa tètric per encoratjar ningú. I tanmateix som aquí. I si hi som, no en tinguem cap dubte, no és gràcies a la vergonyosa covardia dels nostres governants sinó a l’immens patrimoni de milers d’actituds individuals i a impagables accions col·lectives com les de la CAL.

Llegeix més...
 
Sopars promiscus davant la càmera Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 setembre 2004
Diu Martin Scorsese que “el cinema, a més de reflectir la cultura d’un país, també en reflecteix la història”. I és cert. De fet, més que la història, el cinema reflecteix la vida, i la vida de les persones està íntimament relacionada amb la seva forma d’alimentar-se. Però hi ha un aspecte encara més apassionant, i és la importància del menjar com a eix vertebrador de les relacions humanes. A Pollastre al vinagre, per exemple, Claude Chabrol, el millor cronista de les interioritats de la petita burgesia francesa, ordeix una trama en què es barregen el menjar, la infidelitat conjugal i el crim. Al final, a través de les seves imatges, comprendrem que la nostra manera de menjar és clarament definidora de la nostra manera de ser, de fer i d’estimar.

Llegeix més...
 
Llengua catalana: la fi de la resignació com a programa de futur Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 abril 2004
Llengua catalanaUn dels reptes més grans que haurà de superar el nou govern de Catalunya en aquesta legislatura és el de la llengua. Especialment Esquerra Republicana. El 7 de gener de 2003 va acabar el període de cinc anys establert per la Llei de Política Lingüística del 1998 per tal que les empreses s’adaptessin a la norma segons la qual la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix, així com les ofertes de serveis dels establiments oberts al públic, han d’estar redactats, almenys, en català. Tot i així, cap empresa contraventora no va ser sancionada l’any 2003. I és que els autors de l’esmentada Llei ja van dir públicament que no tenien la més mínima intenció de fer-la complir. Va ser un greu error, certament. Un error que els ha costat la pèrdua de la Generalitat i que ha afavorit el desacomplexament de tots aquells que s’oposen a la normalització de la llengua catalana. Fixem-nos que cada cop són més nombroses les situacions de conflicte lingüístic i les agressions (de moment, verbals) a catalans que exigeixen ser atesos en la llengua pròpia del país. I és que fins ara la pau lingüística a Catalunya només ha estat possible mentre una de les parts, la catalana, ha acceptat que tenia menys drets, pel sol fet de ser catalana, que l’espanyola. A partir del moment en què això ha començat a canviar, la pau ha mostrat la fragilitat dels elements que la bastien. Cosa que ens diu el que ja sabíem: que tota presa de consciència, ja sigui individual o col·lectiva, aboca, inevitablement, a la confrontació entre la reivindicació d’uns drets i la resistència d’uns privilegis.
Llegeix més...
 
El declivi del regionalisme català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 14 març 2004
El declive del regionalismo catalánAls Països Catalans hi ha gent que es fa sovint aquestes preguntes: "Com és possible que siguem l'única comunitat lingüística d'Europa amb més de set milions de parlants que no ha estat capaç de constituir-se en nació independent? Com és possible que després de tres segles de submissió a un altre país no haguem desenvolupat un moviment d'emancipació nacional?". Si ho pensem bé, la sola formulació d'aquestes preguntes ja ens hauria d'avergonyir. Per a impedir-ho, però, per a evitar enfrontar-nos amb les nostres pròpies contradiccions, Convergència i Unió va el·laborar, quan governava, una resposta tranquil·litzadora: "Som els que estem millor dels que estan pitjor." Volia dir: "Som la nació sense Estat més important d'Europa, som la nació sense Estat millor situada geogràficament, som la nació sense Estat amb la llengua més parlada..." Amb frases com aquestes, CiU ha adormit Catalunya per espai d'un quart de segle. I així hauríem arribat al 2030 si el 16 de novembre de 2003 la societat catalana no s'hagués despertat restant-li deu escons i propiciant l'ascens espectacular d'Esquerra Republicana.
Llegeix més...
 
"¡Tú no eres catalán!" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 març 2004
Yo no soy españolL’any 1999, arran de la publicació del meu llibre Jo no sóc espanyol , Marleen van der Haar, una antropòloga holandesa que estava fent un treball sobre els drets nacionals de Catalunya, em va fer una llarga entrevista centrada en aquest tema. En acabar, quan ja ens acomiadàvem, em va preguntar: “Aquest llibre no es traduirà a l’espanyol?” “No ho sé pas”, vaig respondre, “això no depèn de l’autor”. “És que seria convenient que els espanyols poguessin llegir aquesta visió catalana del conflicte”, va dir. Doncs bé, aquesta és justament la raó de ser de Yo no soy español i de la seva recent presentació a Madrid. La vam fer Carles Campuzano, Iñaki Anasagasti, Xavier Cambra i jo mateix.

Llegeix més...
 
Carod-Rovira, delicte de catalanitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 febrer 2004
Carod-Rovira, delicte de catalanitatEn unes declaracions recollides pel diari El Mundo, Albert Boadella comparava Carod-Rovira amb Adolf Hitler. Són paraules ignominioses, certament. Tot i així, no han tingut la resposta que cercaven. De fet, no n’han tingut cap, de resposta. I no tan sols perquè no ofèn qui vol, sinó perquè aquesta mena de calúmnies no acostumen a trobar un bon camp de conreu a Catalunya. La calúmnia és el refugi dels covards i en tota covardia hi ha un substrat de mediocritat. El mediocre necessita de la injúria, de la ignomínia, per cridar l’atenció que el món li nega, per això entre la paraula i la mossegada sempre opta per la segona. Si en faig esment és perquè prenguem consciència que la situació és d’alarma nacional. La substitució lingüística al País Valencià i a les Illes així ho demostra. Però també ho podem veure en l’intent de linxament de Carod-Rovira.
Llegeix més...
 
Carod-Rovira: el linxament de la dignitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 31 gener 2004
Carod-Rovira: el linxament de la dignitatEm sento profundament avergonyit del meu país. Mai, al llarg dels 25 anys de democràcia totalitària en què vivim, havia experimentat una humiliació tan gran com la que he sentit davant del linxament político-mediàtic de Josep-Lluís Carod-Rovira. I no em refereixo als atacs del PP i del PSOE, partits sempre conseqüents amb el seu nacionalisme espanyol, sinó al repugnant espectacle protagonitzat pels partits polítics catalans que, com a feres, s'han llançat sobre la persona de l'exconseller en cap.
Llegeix més...
 
No dramatitzem, si us plau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 desembre 2003
No dramatitzem, si us plauÉs comprensible que els votants d’ERC proclius a un pacte nacionalista se sentin decebuts. No sembla lògic que una força independentista faci president de la nació algú que està en contra de la independència d’aquesta nació. Pasqual Maragall i el PSC, com sabem, no han defensat mai les llibertats nacionals de Catalunya; les llibertats regionals sí, però les nacionals mai. El seu, però, és un espanyolisme encobert, un espanyolisme de formes suaus i d’aparença amable revestit d’eufemismes com ara progressisme o cosmopolitisme però decididament provincià. Un espanyolisme, en definitiva, defensor del dret a la llibertat de les balenes però enemic de la llibertat dels catalans.

Llegeix més...
 
La "casualitat" de Jordi Menéndez Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 juny 2003
Jordi MenéndezEl passat 5 de juny, en una carta al Diari de Sant Cugat, en Jordi Menéndez es mostrava ofès per la “campanya de difamació i desprestigi” que, segons ell, s’ha desfermat contra la seva persona des d’alguns mitjans de comunicació. L’enrenou es va originar amb l’aparició de Menéndez, cap de llista del PSC-PSOE per Sant Cugat del Vallès, en el programa televisiu Una altra cosa, d’Andreu Buenafuente, cinc dies abans de les darreres eleccions municipals. Si, a més, hi afegim que Menéndez és membre del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, el fet adquireix una gravetat més elevada i justifica que Ramon Camp, portaveu parlamentari de CiU, amb bon criteri, en demanés la dimissió.

Llegeix més...
 
El tancament de la llibertat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 28 febrer 2003
EgunkariaEl tancament del diari Egunkaria és un fet d’extrema gravetat. És un dels més greus atemptats a les llibertats produïts a Europa en els darrers 60 anys. Mai, des d’aleshores, cap govern havia tingut la gosadia de tancar un diari, per allunyat que pogués estar de la seva ideologia. Només hi ha un precedent: el tancament del diari Egin, l’any 1998. Ambdós fets, com sabem, estan políticament emparentats. Ho estan per escenari -el País Basc-, per filosofia totalitària -la de l’Audiència Nacional-, i per prepotència governamental -la del Partit Popular. Només sota règims totalitaris tothom és culpable mentre no es demostri el contrari. Sota el règim de Franco, bascos i catalans érem culpables pel sol fet de ser bascos i catalans, sota el règim del Partit Popular, el seu fill ideològic, la culpabilitat es manté.

Llegeix més...
 
Llei de partits: traïció catalana a Euskal Herria Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 octubre 2002
Image
Llei de partits: traïció catalana a Euskal Herria
No és cert que tornin el franquisme i els comportaments neonazis. No ho és perquè, com pot tornar allò que mai no se n’ha anat? No és cert que Franco morís el 20 de novembre de 1975, tampoc no ho és que aquell dia enterréssim el franquisme. No ho és perquè la nostra covardia d’aleshores va optar per una reforma en lloc d’una ruptura. I va ser així, gràcies a la reforma, que el feixisme espanyol no va tenir el seu Nuremberg; va ser així, gràcies a la covardia dels anomenats pares de la democràcia espanyola, alguns dels quals eren catalans, que el feixisme no va ser jutjat i condemnat.

Llegeix més...
 
La submissió lingüística i nacional de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 octubre 2002
El conformisme lingüístic dels catalans davant la imposició de la llengua espanyola és inherent a la seva submissió nacional. El pas endavant cap al no-res de l'últim quart de segle, la incapacitat que hem demostrat per a donar a la llengua pròpia dels Països Catalans el mateix rang de normalitat i respecte de què gaudeix el portuguès a Portugal o el danès a Dinamarca, suposa l'acceptació covarda i servil de la superioritat que Espanya s'atorga sobre nosaltres. No pot ser de cap altra manera quan ni tan sols som capaços de tirar endavant les nostres pròpies lleis i decrets. On és, per exemple, aquell decret aprovat al Parlament per majoria d'acord amb el qual totes les pel·lícules que arribessin a Catalunya havien de comptar amb un nombre de còpies doblades al català? Quina credibilitat pot tenir un Parlament si ni ell mateix es creu les lleis que promulga? Quin respecte inspira en els ciutadans un Parlament que abdica de la seva condició? De què ens serveix dir que som una nació si quan arriba el moment de demostrar-ho en defugim les responsabilitats?
Llegeix més...
 
L'endemà de la independència de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 29 maig 2002
Lýendemà de la independència de CatalunyaHi ha catalans que es dediquen a perdonar la vida a l'independentisme català i que, de pas, es reten homenatge a si mateixos. M'hi va fer pensar la columna d'en Manuel Cuyàs a El Punt, el passat 23 de maig. Són aquells catalans -la majoria amb cognoms de soca-rel- que un cop a la setmana dinen amb Déu i el conviden a una copa. De fet, són uns grans comediants. Els encanta fer-nos creure que són l'encarnació de la divina clarividència. La realitat, però, és que quan acaben la funció i es queden sols, se'ls menja la por. Insegurs com un nadó, aquests catalans viuen immersos en l'autoodi, un autoodi que els empeny a mossegar tot allò que els recorda que entre el seu ego i el compromís sempre trien el primer.
Llegeix més...
 
Els papers "de" Salamanca? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 maig 2002
Per què els catalans no diem les coses pel seu nom? Què en treiem de no ferir la sensibilitat del lladre que se’n riu de nosaltres? On és, en tot cas, la sensibilitat d’aquell que pretén fer de la força un dret jurídic?

Els papers que el feixisme va robar a Catalunya són de Catalunya. Que es trobin a Salamanca és un fet purament circumstancial, com ho seria que es trobessin a Madrid, Roma o Berlín si l’atzar de l’època els hagués dut allí. La cova on el lladre guarda el fruit dels seus robatoris no pot ser mai un espai emparat pel dret de propietat, no hi pot haver legitimitat en una argumentació basada en fets consumats. Altrament haurem d’acceptar la vigència de l’advertiment d’Aristòtil, en el sentit que “com més temps es posseeix, més lícita apareix la possessió”.
Llegeix més...
 
L'Eivissa que vaig conèixer Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 01 desembre 2001
L'Eivissa d'avui no té res a veure amb la dels anys 60 del segle XX. I no només perquè Eivissa i el món han canviat molt des d'aleshores, sinó perquè mai un escenari pot tornar a ser el mateix sense la presència d'aquells que dignifiquen el seu record. Va ser, però, en aquella Eivissa mítica, en aquella illa que contemporitzava mandrosament amb el franquisme i la llibertat on jo, un barceloní post-adolescent assedegat de vida, es va fer gran de cop.
Hi vaig arribar sense diners, cosa que, naturalment, m'omplia d'orgull, i em vaig allotjar en una pensió on, per 27,50 pessetes, compartia habitació amb un escocès, dos holandesos i un canadenc. Com el París de Francis Scott Fitzgerald o el Montmartre de Picasso, Eivissa era en aquella època una festa on el temps no comptava i les nits semblaven no tenir fi.

LýEivissa que vaig conèixer

Era l'Eivissa de Somerset Maugham, Robert Morley, Diana Rigg, Jean-Paul Belmondo, Ursula Andress...; l'Eivissa del guitarrista Pepe Madrid, de l'amic Octavi Pou, repartidor durant un temps del Diario de Ibiza, d'en Juan, l'amo d'El Mono Desnudo, d'en Leo i del seu inoblidable Leo's, de la Kali, una noia alta i prima que ballava descalça a la porta de la boutique Soledad...; l'Eivissa d'en Vicenç Domènech, pare de Joan Manuel Serrat a La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, de l'Emma Cohen, bellíssima als 23 anys, que em confessava sentir-se atemorida per haver deixat la carrera de dret, de l'Elmyr de Hory, el famós falsificador de quadres retratat per Orson Welles a la pel·lícula Fake. De Hory treia els seus quadres en procés de creació al balcó i se'ls mirava amb una copa a la mà des del bar del davant. Un dia en què algú el va acusar de falsificar Modigliani, va respondre: jo no falsifico Modigliani, pinto com ell.

Era també, és clar, l'Eivissa franquista, la que el juliol de 1970 va precintar les portes d'El Mono Desnudo, La Oveja Negra, La Tierra, l'Àmfora, Stage Door, Merlin's, Clive's, Lola's..., els locals més emblemàtics de l'illa. I és que Eivissa s'havia convertit en una pedra a la sabata del sistema. Aixopluc de pròfugs nord-americans que fugien de la guerra del Vietnam, els seus carrers eren objecte de sobtades batudes policials destinades a netejar l'illa de peluts i indesitjables. Dotzenes de vegades vaig veure grisos baixant d'un furgó policial i, amb les maneres pròpies del règim, fer-hi pujar tots aquells que pel seu aspecte eren susceptibles de ser qualificats de hippies. Amuntegats com si fossin bestiar, ellas por putas, deien, y ellos por maricones, els duien a les casernes per interrogar-los i, si eren estrangers, els feien fora de l'illa. Tant se valia que els detinguts demostressin tenir diners, no era pas econòmica sinó ideològica la raó de la seva expulsió.

Ara fa temps que no he tornat a Eivissa, però encara que trigui a tornar-hi no importarà gaire, perquè l'Eivissa que els meus ulls van descobrir fa molts anys que té un lloc en el meu cor.

Descobrir Catalunya , núm. 49, desembre 2001
 
Joel Joan, el nostre Sean Connery Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 novembre 2001
Sean ConnerySean Connery ho diu tot sovint: jo sóc escocès, i el dia més feliç de la meva vida serà aquell en què Escòcia recuperi la plena sobirania. Aquestes paraules són mólt més importants del que semblen. No pel contingut sinó per qui les diu. Perquè qui les diu no és un ciutadà anònim d'Edimburg sinó una de les persones més famoses d'aquest món. Es tracta d'algú que ha triomfat a la vida. El guió invisible del destí ha estat generós amb ell, fins al punt de concedir-li tots els beneficis d'allò que, des d'un punt de vista material, el món entén per felicitat: atractiu físic, prestigi, fama, diners i, possiblement, la pervivència del seu nom més enllà de la mort. Per què una persona d'aquestes característiques -pensarà algú- s'ha de complicar la vida fent declaracions políticament incorrectes? Què en treu en Sean Connery reclamant la independència d'Escòcia? Doncs treu justament allò que mai no passaria pel cap al formulador d'aquesta mena de preguntes: el respecte per ell mateix. Exigint per al seu país el mateix grau de llibertat de què gaudeixen aquells que li neguen aquest dret, Connery, a més de mostrar-se com una persona conseqüent amb les seves conviccions, ens fa saber que l'esperat dia més feliç de la seva vida no guarda cap relació amb els paràmetres de l'èxit sinó amb els del compromís. El compromís, heus aquí una paraula meravellosa que roman inèdita en la vida de moltes persones.
Llegeix més...
 
L'espanyolització del Barça Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 01 juliol 2001
ChendoEn el seu llibre El cansament del catalanisme, Toni Strubell cita les declaracions del jugador del Real Madrid Chendo després de perdre la final de copa del Rei de 1990 davant del F.C. Barcelona: "el que em sap més greu és que els campions no són espanyols". Són, certament, unes declaracions molt agradables de sentir. Però també fan una mica de pena, perquè demostren que els qui de debò tenen clar que els catalans no són espanyols són justament els espanyols.

Llegeix més...
 
La mentida històrica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 juny 2001
Mai no m'ha agradat la mentida, però encara menys els mentiders. El mentider s'alimenta de la bona fe dels altres, necessita de persones crèdules capaces de combregar amb rodes de molí. De mentiders, és clar, n'hi ha de moltes menes, però els que a mi més em molesten són aquells que la vida ha situat en llocs de poder, en càrrecs polítics o institucionals que els permeten vestir de solemnitat les seves mentides.

Image
1969: Franco nomena successor seu Joan Carles de Borbó
Llegeix més...
 
Segadors i espanyolitzadors Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 juny 2001
Segadors i espanyolitzadorsÉs curiós com, sempre que des del govern català es pren alguna iniciativa relacionada amb els símbols de Catalunya, apareixen veus -catalanes, tot sovint- que es posen les mans al cap i s’esquincen les vestidures davant el que, segons elles, és una mostra de provincianisme. Ara ha succeït amb el tema d’Els segadors, l’himne nacional de Catalunya. Com sabem, la intenció de la conselleria d’Ensenyament és que, en acabar l’escola primària, tots els nens i nenes coneguin la música i la lletra de l’himne del seu país. Doncs bé, ràpidament, la portaveu del PP al Parlament, la senyora Dolors Nadal, ha reclamat que els alumnes aprenguin també els símbols espanyols. La consellera d’Ensenyament, però, la senyora Carme Laura Gil, li ha contestat que Catalunya no té “símbols compartits” amb Espanya sinó “història comuna”.

Llegeix més...
 
Gràcies, Ramon Barnils Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 març 2001
Ramon BarnilsEl dia que vaig descobrir Ramon Barnils, d'això ja fa molts anys, em va cridar poderosament l'atenció. No era una persona com la majoria, obedient i disciplinada, no era un periodista com n'hi ha tants, submís i complaent, no era un tertulià convencional, políticament correcte. Res d'això, Ramon Barnils era un d'aquests homes singulars, insubornables i lliures amb què algunes vegades, poques, ens obsequia la vida.
Llegeix més...
 
Catalans radicalment normals Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 01 abril 2000
Deia Joan Fuster que “tot nacionalisme és això: lamentació i reivindicació. En el fons de tot patriotisme, sigui de la pàtria que sigui, hi ha una suspicàcia vigilant, erigida enfront de les pàtries veïnes: no hi hauria patriotes si no haguessin d'encarar-se amb uns patriotes rivals”. Sembla una obvietat, oi? Quin sentit tindria el nacionalisme català, irlandès o cors sense l'existència del nacionalisme espanyol,  anglès o francès? Doncs bé, hi ha obvietats que no acaben de fer forat, ni tan sols entre aquells que en patim les conseqüències. Els Països Catalans, com molts altres pobles sotmesos, hem caigut en el gran parany del nacionalisme d'Estat, el d'esdevenir nacionalistes pel simple fet de no ser espanyols. I és que, segurs que el nostre és un nacionalisme merament defensiu, de neta reivindicació del dret a ser, no ens hem adonat de la llufa tan negativament connotada que ens han penjat.
Llegeix més...
 
<< Inici < Ant 21 22 23 24 25 26 Seg > Final >>

Resultats 1751 - 1779 de 1779
spacer.png, 0 kB