spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
La caiguda del mur espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 novembre 2014
La caiguda del mur espanyolLa data del 9 de novembre de 2014 restarà per sempre més a Catalunya com a símbol de la llibertat d'expressió. Serà recordada com el dia que el poble català, reafirmant-se en els seus principis democràtics, es va revoltar pacíficament contra un Estat absolutista, que no sols li nega el dret a la llibertat, sinó fins i tot la condició de poble, i va traçar una línia més enllà de la qual ja res no serà com abans. És cert que hem trigat molt a arribar fins aquí, molt més del que alguns volíem, però tot procés d'alliberament d'un poble és un procés col·lectiu, i, per tal que això s'esdevingui, cal primer una tasca titànica, com és la conjuminació de milions de processos individuals. I encara bo, si només fos això, perquè aquests processos, en el cas català, han hagut de descodificar les claus d'una colonització mental de tres-cents anys. És a dir, els catalans no sols hem hagut de despertar la nostra consciència col·lectiva, també hem hagut de lluitar contra un poder que ens l'estabornia i que ens deia que no teníem ni passat ni futur perquè no érem ningú.

El 9 de novembre ha transmès un missatge molt nítid a l'Estat espanyol. Li ha dit que les amenaces i els averanys apocalíptics contra Catalunya només provoquen en nosaltres el mateix somriure que provoca el gosset petit que borda sorollosament per disfressar la seva inseguretat. Prohibir que la gent voti, prohibir que la gent s'expressi per mitjà d'una papereta en una urna, és un signe diàfan d'inseguretat i de pànic. Pànic d'afrontar la realitat, pànic d'admetre el fracàs espectacular de la tirania. Per això, com més volen intimidar-nos, com més furibunds són els insults que rebem, com més delirants i rabioses són les desqualificacions que ens adrecen, més palesen la seva impotència i la desesperació que els causa saber que han perdut.

Fixem-nos en quina ha estat l'evolució de la reacció espanyola davant del procés català, aquests darrers anys. Va començar amb menyspreu i maniobres de ridiculització; tot seguit, en veure que el procés no s'aturava, va recórrer a la por i als mals averanys; després, esbalaïda davant la nostra fermesa, va emprar l'amenaça i les mesures intimidatòries; i ara, desconcertada, enfurismada i sobreeixint de despit, intenta bloquejar la nostra vida política. Encegada com està pel seu absolutisme, ni s'adona del descrèdit internacional que aquest comportament li genera. Un descrèdit que ara mateix, més enllà dels dos mil casos de corrupció que arrossega, es veu incrementat per la demanda de la justícia argentina de detenir dos exdirigents feixistes, Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, per la seva responsabilitat en crims contra la humanitat. Espanya no sols es nega a investigar aquests crims, sinó que protegeix els seus responsables perquè restin impunes.

Mentrestant, Catalunya manté el cap fred, no cau en el parany de les provocacions i es manté ferma en el seu camí vers la llibertat. El mur, ja ho veiem, és a punt de caure per la força de la gent. El mur de l'absolutisme, de l'arrogància i del menyspreu és a punt de ser abatut amb molta més facilitat que milions de catalans no es pensaven. L'any 2006, quan vaig escriure el llibre “La paraula contra el mur”, per explicar de quina manera i per quines raons la paraula catalana s'estavellava indefectiblement contra el mur espanyol, l'independentisme encara era minoria. Avui, en canvi, el nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l'abast de l'ostatge que desobeeix les lleis del segrestador. Som molt a prop de ser lliures, i quan això s'esdevingui entendrem que érem febles perquè no sabíem que érem forts.

elSingular.cat , 11/11/2014
 
De què serveix ser d'esquerres i fer com la dreta? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 novembre 2014
De què serveix ser d'esquerres i fer com la dreta?Ara fa uns dies, el senyor Jaume Bosch, diputat d'ICV, em dedicava un escrit farcit de desqualificacions personals per haver gosat qüestionar la figura del seu cap polític en l'article "El paper d'estrassa de Joan Herrera". Em titllava de mesquí i sectari, fins i tot. El mateix llenguatge que Mariano Rajoy empra amb el president Mas. Molt bé. Ara en parlarem, d'això. Tanmateix, vull començar agraint-li que hagi triat la meva humil persona per buidar el pap malgrat que les crítiques que va rebre Joan Herrera, algunes de ben fortes, per intentar desacreditar la consulta i alinear-se amb PP i Ciudadanos, tot dient "no aniré a votar", fossin nombrosíssimes a tots els mitjans de comunicació. És tot un honor tanta distinció. És clar que també pot ser que ho hagi fet perquè pensa que sóc el més feble. Ja se sap, hi ha patums amb les quals és millor no ficar-s'hi, oi, senyor Bosch?

Tanmateix, no sé a quina secta creu el senyor Bosch que pertanyo, pel sol fet de no combregar amb les rodes de molí del senyor Herrera. Els sectaris, com tothom sap, són els qui defensen un partit polític per més execrables que siguin les accions que cometi. Aquest és el cas del senyor Bosch, fins al punt que el seu escrit seria un bon model de sectarisme en una facultat de periodisme. Sobretot tenint en compte que actua com a servidor del senyor Herrera, no fos cas que aquest s'embrutés les mans.

En tot cas, potser és per mesquinesa i sectarisme, que el senyor Bosch aprofita el seu article per penjar medalles a ICV i fer retrets a "tothom". No cal dir que "tothom", són CiU, ERC i la CUP, la resta de partits sobiranistes. "Si no fos per nosaltres...", ens ve a dir el senyor Bosch. Només li falta afegir que CiU, ERC i la CUP són uns folls il·luminats. De fet, són tantes les medalles que es penja, que gairebé trobo a faltar que no acabi reivindicant un monument. A mi també em retreu que "oblidi" que el govern que va homenatjar el feixista Samaranch el 2010 era tripartit, no només d'ICV. Però s'equivoca de mig a mig. No és pas cap oblit. Hi ha diversos articles meus d'aleshores denunciant aquell acte infame. Passa, però, que el text publicat dies enrere a Nació Digital se centrava només –només– en la persona de Joan Herrera, que ja era dirigent d'ICV el 2010. Tanmateix, el senyor Bosch deu pensar que implicant-hi tercers la culpabilitat es dilueix.

Resulta especialment escandalós l'argument amb què Jaume Bosch pretén excusar la celebració d'aquell homenatge. Ho fonamenta dient que hi estaven obligats perquè Jordi Pujol havia concedit la Medalla d'Or de la Generalitat a Samaranch el 1985. Déu meu, quina barra! Ara resulta que la culpa era de Pujol. Jordi Pujol era un governant de dretes, senyor Bosch, però se suposa que ICV és d'esquerres! I és com a persona d'esquerres que jo també sóc, que li ho retrec. No hi ha cap llei, cap ni una, en cap país democràtic, que obligui un govern nacional a homenatjar dirigents feixistes. Enlloc! Els governs que homenatgen feixistes ho fan perquè els ve de gust, sigui quin sigui el nombre d'assistents. I el partit dirigit pel senyor Herrera, en el qual vostè militava i milita, va homenatjar l'home que era mà dreta d'un règim que va assassinar milers i milers de catalans d'esquerres. Però encara n'hi ha més. Va ser el seu partit, senyor Bosch –el seu partit–, al costat del PSC, qui l'any 1987, en qualitat de govern municipal, va atorgar la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona al feixista Samaranch. Ho recorda, o li ho recordo?

La barra, però, continua, si tenim en compte que el mateix dia de l'homenatge pòstum del 2010 a Samaranch, el senyor Bosch va declarar a la premsa que el personatge tenia clarobscurs entre els quals "el seu passat no democràtic vinculat al règim franquista". Talment com si no fos el mateix partit del senyor Bosch qui l'estava homenatjant a Palau. Està bé, això de ser govern i oposició alhora. Ja ho feia en Joan Saura, que dirigia policialment les manifestacions en què participava.

Per a més desvergonyiment, el senyor Bosch diu que "fa riure" que els hereus del PSUC, capdavanters en la lluita contra el franquisme, s'hagin de defensar d'haver homenatjat un dirigent feixista. Ves per on, és justament per això que ho han de fer. Perquè la seva acció de govern, amb aquell acte repugnant, embruta sense escrúpols la memòria d'unes sigles històriques. De fet, si alguns vells dirigents del PSUC haguessin comandat el partit del senyor Bosch l'any 2010, aquella baixesa mai no s'hauria celebrat. I dic "alguns", perquè n'hi havia d'altres de la gauche divine, força rics, que eren molt amics de Samaranch i que compartien les nits amb ell a Bocaccio.

No cal dir que no falten els qui "justifiquen" l'homenatge a Samaranch pels Jocs Olímpics que va concedir a Barcelona. Déu n'hi do! Es veu que una concessió feta per la famosa secta de magnats olímpics a una ciutat exculpa els dirigents d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat. ¿Cal recordar que els crims contra la humanitat no prescriuen? Ni en somnis no em puc imaginar els Verds alemanys –emparant-se en una antiga medalla d'or– fent el mateix amb vells dirigents nazis a la seu del govern del seu país. No ho farien enlloc, però encara menys a la seu del govern alemany, casa de tots els alemanys en la mateixa mesura que el Palau de la Generalitat és la casa de tots els catalans. Homenatgi Samaranch a casa seva tant com vulgui, senyor Bosch, però tingui l'ètica i la dignitat de no fer-ho a casa nostra.

Nació Digital , 14/11/2014
 
És l'hora de marxar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 novembre 2014
És l'hora de marxarNo hi ha hagut mai cap país dominat per la força de les armes que s'hagi alliberat sense transgredir la legalitat que l'imposava l'Estat dominador. Hi ha hagut separacions civilitzades, com ara la de Noruega i Suècia, o intents de separació, també civilitzats, com els del Quebec i Escòcia, però mai cap poble no s'ha alliberat complint fil per randa la legalitat d'un dominador absolutista. Això no és possible per la senzilla raó que la legalitat del dominador no preveu enlloc que el dominat pugui deixar de ser-ho. És cert que el Canadà i el Regne Unit són estats dominadors, però també ho és que són estats democràtics, no pas règims absolutistes, i, malgrat que les seves lleis no inclouen el dret a l'autodeterminació de les nacions que els configuren, no impedeixen que aquestes decideixin el seu futur dipositant una papereta en una urna. Per això, el Quebec ha celebrat dos referèndums, un el 1980 i un altre el 1995, i Escòcia el 2014. En el primer cas, el Canadà va entendre que, digués el que digués la seva Constitució, cap llei veritablement democràtica pot impedir que un poble decideixi si vol ser lliure. I en el segon, el primer ministre britànic David Cameron ho va expressar amb aquestes paraules: "Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata".

L'Estat espanyol, tanmateix, pensa just al contrari. Alícia Sánchez-Camacho diu: "Que no es pugui votar és una victòria de la democràcia"; i Mariano Rajoy hi afegeix: "No hi ha referèndum a Catalunya, perquè Espanya és una democràcia avançada". És obvi que frases com aquestes, que haurien d'enrojolar els seus autors, provoquen una forta riallada a Catalunya i un gran estupor en el món democràtic, però en sentirem moltes més, perquè el totalitarisme, com la mona, encara que es vesteixi de seda, totalitari es queda. Els fills ideològics del franquisme van pensar que l'Estat de dret els oferia prou escletxes per continuar imposant el principi màxim del règim, la "sagrada unitat d'Espanya", i, fent-se passar per demòcrates de soca-rel, van crear uns mecanismes legals que, a més de servir-los de coartada, fessin impossible, literalment impossible, que Catalunya pogués canviar mai una sola coma de la Constitució espanyola. Ni tan sols, posats a fer volar coloms, comptant amb el suport del País Valencià, de les Illes, d'Euskadi, de Navarra, de Galícia, de Canàries, d'Andalusia i de Ceuta i Melilla.

Franco ho va dir el 30 de desembre de 1969: "Todo ha quedado atado y bien atado, con mi propuesta y la aprobación por las Cortes de la designación como sucesor, a título de rey, del príncipe don Juan Carlos de Borbón". D'aleshores ençà, tant en la dictadura com en aquesta mascarada que tenim ara, tots els poders de l'Estat han treballat en una mateixa direcció per emmanillar Catalunya. Dretes i esquerres es poden llançar els plats pel cap per tota mena de raons, però mai –mai!– per Catalunya. Només cal mirar els noms de les persones que han remenat i que remenen les cireres en tots els àmbits de l'Estat per comprendre fins a quin punt el nacionalisme espanyol, amb la "unitat d'Espanya" com a tòtem, és molt més que una ideologia política. És una religió. I qui en discrepa comet heretgia. Franco en deia "rojo separatista"; ara en diuen "antidemocràtic".

D'acord amb això, l'Estat espanyol mai no reconeixerà la nació catalana, perquè, si ho fes, hauria de reconèixer també les nacions basca i gallega. I, és clar, com es pot dir a una nació que no té dret a l'autodeterminació? Fixem-nos, en aquest sentit, que fins i tot arriben a l'extrem de negar-nos la condició de poble. Ho deia el 22 d'octubre passat Susana Beltrán, professora de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresidenta de l'entitat neofalangista Societat Civil Catalana: "El poble català no existeix". Se n'adona, el lector? Si no existim, no tenim drets. Som només una invenció delirant de ments febroses. El cert, però, és que darrere d'algú que diu que un poble no existeix, només hi ha racisme. És a dir, odi ètnic i impotència intel·lectual.

Situats en aquest punt, doncs, és hora de marxar. Cada minut que romanem dins l'Estat espanyol és un minut més de captivitat, és un minut més d'espoliació, de menyspreu, d'insults, d'agressions, d'humiliacions... És hora d'eleccions de caràcter plebiscitari amb el compromís, per part dels partits sobiranistes, de declarar unilateralment la independència. És hora, en definitiva, de transgredir la legalitat espanyola, d'obrir la porta de la presó i de posar fi a tres segles de submissió i sotmetiment. Hi ha, per tant, un conflicte, naturalment que sí, però el conflicte no és la independència, el conflicte és l'opressió.

elSingular.cat , 4/11/2014
 
Gràcies, moltes gràcies, senyor Carreras del PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 novembre 2014
Gràcies, moltes gràcies, senyor Carreras del PPDeu ser traumàtic per a la caverna ultranacionalista espanyola, integrada a Catalunya pel Partit Popular, Ciudadanos i l'entitat Sociedad Civil Catalana, el fet de veure com tots els seus intents d'espantar-nos no sols s'estavellen contra la nostra fermesa i ens provoquen un somriure, sinó que no fan res més que enfortir les conviccions dels qui poguessin tenir-les més febles. El senyor Jorge Carreras, portaveu del PP de Sant Cugat, és un dels que més s'esforça en l'àmbit local perquè l'independentisme no pari de créixer. De fet, és en virtut d'això que jo, des d'aquí, voldria demanar que en el primer ple de l'Ajuntament, després de la independència, s'aprovi dedicar-li un monument en una plaça pública per la seva infatigable contribució a la llibertat de Catalunya.

La darrera contribució del senyor Carreras ens arribava dies enrere en forma d'article a Cugat.cat, dient aquestes cinc coses: una, que ni Espanya ni el món admeten el dret d'autodeterminació i que la consulta és il·legal; dues, que no hi pot haver partits sobiranistes, perquè la sobirania només la té l'Estat espanyol; tres, que la consulta, sigui la que sigui, en cas de celebrar-se no tindria cap més valor que el d'una vulgar enquesta; quatre, que no hi pot haver eleccions plebiscitàries, perquè el Parlament de Catalunya no té atribucions per declarar la independència; i cinc, que en cas que el Parlament, encara que fos per majoria absoluta, declarés la independència, tampoc no tindria cap valor perquè no representaria la majoria dels catalans. No ho troba fantàstic, el lector? Encara s'hi resisteixen, els reticents a fer un monument al senyor Carreras? Què més ha de dir? Què més ha de fer, per guanyar-se el nostre agraïment?

És ben evident que tot el que diu aquest senyor constitueix una legitimació de la independència de Catalunya com a necessitat vital, perquè qui, amb cinc dits de front, voldria pertànyer a un Estat tan profundament totalitari com el que ell ens mostra? Els dos primers punts queden completament refutats pel fet que el Canadà i el Regne Unit ja han demostrat que cap Estat veritablement democràtic pot impedir el dret a l'autodeterminació de les nacions que l'integren i que per això han acceptat que quebequesos i escocesos fossin sobirans de les seves decisions. Amb relació al tercer punt, cal demanar-li si no li sembla una contradicció que s'esforci tant contra una consulta que, segons diu, no té cap valor. I, finalment, pel que fa als comentaris de menyspreu que dedica al Parlament de Catalunya, resulten tan escandalosos, des d'un punt de vist democràtic, que gairebé fan riure.

És bo, molt bo, que tot el planeta conegui aquesta singular concepció espanyola de la democràcia. Si un Parlament no representa un poble, qui el representa? Si una majoria absoluta no significa absolutament res, com és que el Partit Popular l'està fent valer per governar l'Estat? Com és que aquí no compta la seva famosa majoria silenciosa? En fi... Gràcies, senyor Carreras, per la seva contribució a definir políticament davant del món la marca Espanya i per mostrar la seva concepció absolutista de la vida. Si la independència d'un poble sempre té sentit, la de Catalunya en aquest segle XXI, encara en té més. Gràcies de debò.

Cugat.cat , 31/10/2014
 
Legalitat contra democràcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 novembre 2014
Legalitat contra democràciaLa legalitat és l'arma més poderosa de les dictadures. S'estira i s'arronsa com un xiclet i marca els límits dels drets més bàsics de la ciutadania en funció dels interessos del poder. Si aquest poder absolutista se sent fort i segur de si mateix, pot arribar a mostrar-se complaent en alguns detalls. Però si se sent amenaçat i dubtós de les seves forces, reacciona amb còlera i no escolta raons. La llei, per tant, una llei feta a imatge i semblança seva, li serveix per criminalitzar els drets socials que el poden qüestionar. Sempre ha estat així i em temo que sempre ho serà.

La llei, en estats democràtics, deia que les dones eren éssers inferiors als homes; la llei, en estats democràtics, deia que els negres eren éssers inferiors als blancs; la llei, en estats democràtics, deia que les dones no podien votar; la llei, en estats democràtics, deia que els negres no podien compartir el mateix espai que els blancs. Era la llei. Ho deia la llei. I els polítics que la redactaven, els policies i jutges que la preservaven i els ciutadans que se'n complaïen es deien demòcrates i es consideraven gent civilitzada i respectuosa amb els drets humans. Molts, fins i tot, anaven a missa cada diumenge i es declaraven creients i temorosos de Déu. ¿Però com és que no tenien cap remordiment?, es preguntarà algú. Com és que sortien de casa i es passejaven pel carrer sense que els caigués la cara de vergonya? Doncs perquè la llei els protegia. Tots ells eren gent virtuosa, gent d'ordre, gent de seny, i no veien cap motiu per anar amb el cap cot. Els insolidaris, els problemàtics, els pertorbadors, els qui fracturaven la societat amb les seves demandes, eren les dones que volien tenir els mateixos drets que els homes i els negres que volien tenir els mateixos drets que els blancs. On s'és vist!

La llei, com veiem, és la gran coartada de l'absolutisme. Si la llei no parla d'igualtat entre blancs i negres, qui en fractura la convivència és el negre que pretén aquesta igualtat; si la llei no parla d'igualtat entre homes i dones, l'esgarriacries és la dona que no s'hi avé. I si tots dos, negre i dona, persisteixen en la seva dèria, cal que caigui sobre ells el pes de la llei perquè aprenguin a ser submisos i a no plantejar demandes delirants i pròpies de ments perverses. Per a l'absolutista, la democràcia és filla de la llei i no pas la llei filla de la democràcia. L'absolutista, per començar, fa una llei que li garanteixi una majoria perpètua, i, tot seguit, d'aquella llei, en diu democràcia. I com que la democràcia és la seva llei, tot el qui gosi incomplir-la serà processat per desobediència i prevaricació en nom de la democràcia.

L'absolutista branda la llei contra el dret dels pobles a decidir el seu destí, perquè no té arguments democràtics per oposar-s'hi. Sap que la democràcia no es fonamenta en la mordassa, sinó en el respecte; sap que la mordassa és el recurs del qui no respecta el dret de l'altre a ser ell mateix. Però no ho pot admetre perquè la longevitat del seu poder és impossible sense el silenci del captiu. Per això s'obsedeix a impedir que el captiu pugui parlar. Pensa que si ningú no li sent la veu, mai ningú no podrà dir que volia la llibertat. El captiu, per tant, només té un camí: transgredir la legalitat.

elSingular.cat , 28/10/2014
 
Correus, una estructura d'Estat... espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 31 octubre 2014
Centre de Tractament Automatitzat de Correus a Sant Cugat
Centre de Tractament Automatitzat de Correus a Sant Cugat
No fa gaire, gràcies a informacions facilitades pel Sindicat CGT (Confederació General del Treball) de Catalunya, vam saber que el Centre de Tractament Automatitzat de Correus, a Sant Cugat, acumulava més d'un milió d'objectes postals sense enviar. Exactament: 1.040.000. La xifra és tan escandalosa, que si aparegués un 28 de desembre tothom pensaria que es tracta d'una notícia falsa. Malauradament, però, la notícia és certa.

La raó d'aquesta acumulació, segons l'esmentat sindicat, és la manca de personal -tot i haver declarat uns beneficis de més de 65 milions d'euros-, cosa que fa que els treballadors en actiu no donin l'abast, que hi hagi zones que quedin sense el repartiment diari i que es vulnerin els drets dels ciutadans a rebre el correu en uns terminis racionals. Aquesta situació resulta encara més grotesca si tenim en compte que el centre de distribució de Correus de Sant Cugat és relativament nou, del 2002, i ocupa 20.000 metres quadrats amb una tecnologia preparada per al tractament de 40.000 enviaments per hora. Doncs bé, res de res. I és que l'arrel del problema no és tecnològica, sinó estructural. Correus, com la Renfe, és una estructura estatal que, malgrat les operacions de maquillatge, encara traspua l'atmosfera del franquisme. N'hi ha prou d'entrar en algunes estafetes per tenir la sensació d'haver travessat el túnel del temps.

Recordo que una de les coses que més admirava d'Alemanya, quan hi vivia, era l'excel·lència del seu servei postal i dels seus ferrocarrils. Aquests últims, a diferència de la Renfe, funcionaven amb una puntualitat extraordinària -com els ferrocarrils catalans- i les incidències eren mínimes. I el servei de correus també era d'una grandíssima eficiència. Era tan eficient, que fins i tot em despertava. Això era degut al fet que, per contrarestar la lentitud espanyola, els catalans que m'enviaven cartes ho feien amb el distintiu "urgent" sense saber que a Alemanya, les cartes "urgents" volaven de debò de l'estafeta al destinatari. Volaven tant, que una treballadora de correus, la senyora Grossmann, me les portava en moto a casa a les set del matí pensant-se que es tractava d'una missiva vital. Jo veia aquella senyora tan conscienciada amb la seva feina que mai no vaig voler decebre-la confessant-li que es tractava de cartes merament domèstiques. Pobra dona, amb tantes "missives vitals", devia pensar que jo era un home que vivia constantment al límit.

Serà, doncs, molt gratificant poder-nos alliberar ben aviat d'estructures espanyoles tan impresentables i arcaiques com Correus i Renfe en el nou Estat català. Estic segur que si digués a la senyora Grossmann que Correus de Sant Cugat té un milió d'enviaments per repartir li agafaria un cobriment de cor.

Cugat.cat , 17/10/2014
 
El paper d'estrassa de Joan Herrera Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 29 octubre 2014
El paper d'estrassa de Joan HerreraLa grandesa d'un polític no l'atorguen els discursos vibrants que és capaç de pronunciar ni les declaracions de principis que ofereix davant de càmeres i micròfons, sinó la intel·ligència amb què sap detectar el moment de fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant. Ara s'ha produït un d'aquests moments en el procés català. Un moment en què l'aplicació d'un pla B, després de la frenada del pla A, ha generat un fort debat i ha obligat els actors a situar-se en un nou escenari. Per sort, els actors, en la seva majoria, han entès la importància de rebaixar les reafirmacions de partit en benefici d'un objectiu comú i han estat a l'alçada del moment que viu Catalunya. Alguns ho han fet a contracor, és cert, però la generositat es demostra justament en situacions com aquesta. I el mandat de la societat, en les darreres eleccions, era una petició de generositat per aconseguir la unitat. "Feu-nos sentir orgullosos de vosaltres", demanava i continua demanant la gent. Tanmateix, durant un dia, en lloc d'orgull hi va haver una profunda decepció, que va ser finalment reconduïda per tots els actors gràcies a la pressió social. Tots menys un: Joan Herrera, secretari general d'ICV.

Joan Herrera és el senyor que va voler fer-se veure pel procediment de dir que no volia aparèixer a la foto de grup, al costat dels altres partits sobiranistes, el dia que es va signar el decret de convocatòria del 9-N. Ell no fa política de fotos, va dir. I mentre ho deia, es fotografiava davant de tots els mitjans de comunicació. Joan Herrera és també el senyor que es va aixecar de la taula sense voler escoltar la negociació que estava fent la CUP en la famosa reunió del palau de Pedralbes i va córrer a fotografiar-se de nou per fer costat a la caverna catalana dient exactament el mateix que Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament el mateix: "consulta deshonesta amb la ciutadania", "consulta sense garanties democràtiques", "del que es tracta és de millorar les condicions de vida de la gent"... I després de tanta demagògia –que ara no ha tingut més remei que rectificar–, va córrer per tercera vegada fins al diari El País, braç mediàtic del nacionalisme espanyol d'esquerres, per reblar-ho amb aquestes paraules: "El 9-N no aniré a votar".

Ves per on, Joan Herrera, secretari general d'un partit que el 15 d'octubre passat va commemorar el 74è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, és també el senyor que el 22 d'abril de 2010 es va mostrar força complaent quan el seu partit, des del govern, va homenatjar amb tots els honors, al Palau de la Generalitat, Juan Antonio Samaranch, antic dirigent i mà dreta del règim que va assassinar el president homenatjat. On eren les aprensions del senyor Herrera –i de la senyora Dolors Camats-, aquell dia? On era la seva ètica, com a màxim dirigent d'un partit d'esquerres, en aquell acte infame? Quins valors democràtics havia defensat Samaranch, com a dirigent feixista que mai no va renegar d'aquesta ideologia ni del seu passat? En què va millorar les condicions de vida de la gent, el règim franquista, senyor Herrera? Com pot ser que algú honori un dia les víctimes del feixisme i un altre els seus botxins? Algú s'imagina Hermann Göring, ministre de Hitler, homenatjat amb tots els honors nacionals pels Verds alemanys? Quina mena de persona és vostè, senyor Herrera? És un hipòcrita o un cínic? O potser una barreja de totes dues coses?

Nació Digital , 25/10/2014
 
Concentracions contra les manilles i les mordasses Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 octubre 2014
Concentracions contra les manilles i les mordassesEl 19 d'octubre passat, a la plaça de Catalunya de Barcelona, es va fer palès que la societat catalana no acceptarà ser emmanillada i emmordassada per l'Estat espanyol i que es concentrarà tantes vegades com calgui per reivindicar el dret de tota col·lectivitat nacional a decidir el seu futur polític. En aquest sentit -com es va veure el 30 de setembre- les convocatòries de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural a Sant Cugat sempre han estat un èxit rotund.

D'esculls, ja ho sabem, ens en posaran tants com puguin, però no defallirem. No ho farem. I si pensen que sí, si pensen que farem figa, és que no són conscients -o no en volen ser, per la ràbia que els fa- que el poble de Catalunya no renunciarà als seus drets com a nació d'Europa.

En tot cas, comparteixo el parer de Mercè Conesa, Raül Romeva i Sam Abrams amb relació al nostre futur immediat. Els dos primers vénen a dir que el 9N és només una part del camí que ens ha de dur a una Declaració Unilateral d'Independència com a resultat d'una àmplia majoria en unes eleccions amb caràcter plebiscitari. Té l'inconvenient que l'Estat espanyol jugarà molt brut, és cert, però creu algú que no ho hauria fet igualment en una consulta pactada? Pel que fa a Sam Abrams, té molta raó en dir que un dels motius pels quals els catalans no entenen que el 9N no es pugui votar és perquè "sembla impossible que un Estat arribi a actituds tan antidemocràtiques a plena llum del dia, amb total impunitat i amb la complicitat d'altres estats suposadament democràtics, sense l'existència d'una instància superior a la qual apel·lar."

Doncs sí, sembla impossible però és així. Talment com si haguéssim retrocedit quaranta anys, estem lluitant per coses tan elementals com el dret de ser i la llibertat d'expressió. És la conseqüència directa d'haver acceptat una presó per Constitució, d'haver blindat i acomodat els qui tenien les mans tacades de sang i d'haver dit "democràcia" d'un mer reciclatge del franquisme. Ara estan sortint totes les misèries d'una Transició espanyola que no tenia cap més objectiu que encadenar Catalunya pels segles dels segles. I tot, naturalment, amb l'ajut d'advocats que avui es dediquen a defensar borbons. La sort és que el poble català ja no tornarà a la cleda com una ovella esgarriada. L'error d'alguns és haver confós una nació amb una ovella. Però aquest ja és el seu problema.

Cugat.cat , 24/10/2014
 
La nova consulta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 26 octubre 2014
La nova consultaLa nit del 13 d'octubre passat moltíssims catalans van patir una gran decepció en saber-se que el consens dels partits sobiranistes, amb relació a la consulta del 9-N, s'havia esquerdat. Va ser una decepció lògica, ja que el mandat que aquests partits havien rebut de la ciutadania en les darreres eleccions al Parlament era que fossin capaços de superar les seves diferències i que fessin un exercici de maduresa i generositat en benefici del país. Malauradament, però, la unitat no ha reeixit i ha predominat aquell tret tan català del desacord, cosa que des d'un punt de vista psicològic és comprensible, perquè tres segles de sotmetiment i captivitat fomenten més la picabaralla interna que no pas l'audàcia i l'assertivitat, però hi ha moments en la història dels pobles en què els seus representants polítics han d'estar a l'alçada dels esdeveniments. Sobretot si està en joc el bé més preuat de la vida: la llibertat.

Tanmateix, no cal dramatitzar. Deixem el dramatisme per als partits espanyolistes, que, com és prou sabut, el practiquen amb força assiduïtat i altes dosis de teatralitat, i analitzem fredament tot el que han afirmat. Si ho fem, veurem fins a quin punt han quedat desencaixats amb la decisió catalana de seguir endavant amb el 9-N i el devessall d'atzagaiades que han arribat a dir per amagar el seu sentiment de derrota. Resulta que quan ja salivaven, imaginant-se que el cap del president Mas els era servit en safata i que el procés català es rostia a la graella, algú ha fet petar els dits i els ha tornat a la realitat. El somriure, per tant, se'ls ha glaçat a la cara. Miquel Iceta ha dit que la consulta no tindrà "les mínimes garanties democràtiques", Alícia Sánchez-Camacho ho ha reblat dient que "el procés independentista s'ha acabat" i Albert Rivera ha afegit que "Artur Mas hauria de dimitir, reconèixer el seu fracàs i demanar perdó". Déu n'hi do, oi? Ja sabem que la manca d'arguments obliga a l'estirabot i fa que aflorin els anhels més pregons, però una mica de sentit del ridícul no els vindria malament.

En primer lloc, té gràcia que els qui afirmen que la consulta no tindrà cap garantia democràtica siguin els mateixos que han fet mans i mànigues al Congrés espanyol per impedir que els catalans votem. Deu ser que Iceta i Camacho no s'adonen que és Espanya qui, amb la criminalització del vot, es converteix en un Estat sense garanties democràtiques. Pel que fa a les demandes de dimissió de Ciudadanos al president Mas, acusant-lo d'haver fracassat, són per petar-se de riure. Resultava patètic veure Albert Rivera totalment descol·locat davant del faristol intentant convertir els seus desitjos en sentències. En realitat, la cara de Rivera, Camacho i Iceta, la tarda del dia 14, va ser el viu retrat del porter que s'acaba d'empassar un gol ben murri entre les cames i que, per dissimular-ho, en demana l'anul·lació i blasma enfurismat l'adversari. Pensa que, encara que no li facin cas, sempre podrà apaivagar la seva vergonya fent córrer la brama que el gol era il·legal.

Per altra banda, si, com diu l'espanyolisme, la nova consulta del 9-N és un "succedani" (Iceta), un "simulacre" (Camacho), una "farsa" (Camacho) i una "costellada" (Rivera), per què els treu de polleguera i la blasmen tan ferotgement? Per què hi dediquen tant de temps i tanta energia? Que tenen por, potser? Doncs sí, tenen por, molta por. Tenen por de les urnes, tenen por del resultat; tenen por de quedar en evidència, tenen por de tot allò que palesi a ulls internacionals la voluntat de Catalunya de ser un Estat independent, tenen por, en definitiva, d'haver d'assumir que Catalunya no serà mai més una Comunitat Autònoma ni la gallineta d'Espanya. Ells, que van a Madrid fins i tot per anar a fer un riu i que senten aquella ciutat com la capital del "seu país", es pregunten esfereïts què faran d'ara endavant tot el dia a Barcelona. Tan importants que se sentien agafant el tren d'Alta Velocidad Española per resoldre els temes de la "Catalunya real". Ves per on, ara resulta que en tindran prou d'anar a la plaça de Sant Jaume o als ministeris catalans en l'alta velocitat del metro català.

Pel que fa a les acusacions de "manca de garanties democràtiques" que han expressat aquestes veus -i també alguna altra amb molta iniciativa que es lleva cada dia amb el peu esquerre, però que acaba sempre afavorint el dret-, caldria que ens diguessin quines garanties democràtiques van oferir les darreres eleccions catalanes manipulades pel govern espanyol amb injúries al president de Catalunya i amb l'atribució de falsos delictes a la seva persona? Que callades que van estar les esmentades veus, en pensar que la manipulació els beneficiaria electoralment, i quin desengany que van tenir, en veure que Mas perdia escons però que el sobiranisme en guanyava encara més. Bé, en realitat, per ser precisos, sí que van parlar. Van parlar per sumar-se a la manipulació i a les injúries tot fent passar per veritables les mentides d'un diari franquista. Aquesta és la galdosa oposició que té l'independentisme a Catalunya. De moment, però, Catalunya ha fet escac a l'Estat espanyol i li ha dit: "Ara, si tens valor, emmordassa'm. Pensa, tanmateix, que el món t'està observant, pensa com li explicaràs que la teva democràcia consisteix precisament a emmordassar tot un poble."

elSingular.cat , 21/10/2014
 
Testimonis del setge del 1714 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 24 octubre 2014
Barcelona 1714. Testimonis d'una ciutat assetjadaAquest any, la publicació de llibres sobre els fets del 1714, tant directament com indirectament, ha tingut forma gairebé d'allau. No ho dic com un fet negatiu, mai no és tard per explicar la història, però si la divulgació en aquest sentit hagués estat més alta en dècades anteriors, els llibres que n'haguessin parlat haurien gaudit de més singularitat i la consciència nacional s'hauria vist incentivada. Un poble que desconeix el seu passat és un poble que no sap qui és.

Un llibre que aborda els catorze mesos de setge que va patir Barcelona per part de les tropes borbòniques, és Barcelona 1714. Testimonis d'una ciutat assetjada (Angle, 2014), amb edició de Xavier González Toran, en què hi trobem una interessantíssima i exhaustiva documentació de persones d'ambdós bàndols -militars, diplomàtics, nobles, acadèmics, botiguers, ciutadans...- que ens permet tenir una visió més zenital d'aquella guerra, tant dels fets que la van precedir com de les seves conseqüències. Vegem-ne alguns fragments:

  • Felip V al duc de Pòpoli, 3/4/1713: "Aunque no considero que la ciega obstinación de los catalanes llegue al extremo de atreverse a resistir [un cop es completi l'evacuació dels aliats], si no se rinden en el termino de dos horas, se les pasará a todos a cuchillo."

  • El duc de Pòpoli als Comuns de Barcelona: "Se hace saber a la ciudad de Barcelona que si en todo el día de hoy, 29 de julio de 1713, no abren las puertas a las armes del rey nuestro señor, dando la debida obediencia, no sólo no les valdrá a sus naturales el indulto que la gran benignidad de su majestad les tiene concedido, sino que, tratándoles como pertinaces rebeldes, experimentaran todo el rigor militar.

  • Crònica, 12-14 d'agost de 1714: "Bombardeig intens de l'artilleria borbònica sobre la muralla nord, entre els baluards del Portal Nou i Santa Clara. Amb dues bretxes obertes, els borbònics intenten conquerir les posicions, però són rebutjats pels barcelonins. Moren 196 defensors i 900 atacants."

  • Antoni d'Alós de Rius, tinent de cavalleria i ajudant del duc de Berwick, 11/9/1714: "Los que sufrieron más fueron las Tropas Españolas, que avanzaron por la derecha y nunca pudieron penetrar por la oposición de la gente que sostenía y acudía a la rampa de la muralla: y además recibían grande daño por el fuego que se les hacia desde el Convent de Sant Pere. Era horrible el estrago que nos causaban las mines; pues en esta ocasión los sitiados las hicieron jugar todas."

  • Memòries del duc de Berwick, 11/9/1714: "A continuació, l'atac es va estendre a les esglésies, cases i places veïnes, per tal que tot seguit els assaltants es poguessin dirigir amb una mica de d'ordre a la resta de la ciutat."

  • El duc de Berwick a Lluís XIV de França, 14/9/1714: "Barcelona va suportar seixanta-un dies de trinxera oberta, i poques vegades s'ha vist una obstinació tan gran com la de la seva guarnició i la dels seus habitants."

  • Dietari de Philippe de Courcillon, marquès de Dangeau, 20/9/1714: "S'espera que Mallorca es rendeixi aviat, veient que Barcelona ha caigut. Villarroel, que dirigia les tropes sobre el terreny, va resultar ferit de gravetat en una cama i un genoll. El mariscal va ordenar que entressin a la ciutat catorze batallons francesos i algun destacament de la cavalleria espanyola.

  • Memòries del duc de Berwick, setembre/octubre de 1714: "Després de desarmar tots els habitants de Barcelona, vaig abolir per decret la Diputació i tota l'antiga administració de govern, en vaig crear una de nova amb el nom d'Administració i de Junta, tot establint que en endavant l'ordre públic es regiria per les lleis de Castella. [...] Com que creia que era convenient posar com a exemple els principals llançadors de canons dels barcelonins per tal d'intimidar aquells que volguessin incitar la població a nous aixecaments, vaig enviar vint ciutadans al castell d'Alacant perquè hi fossin empresonats de per vida."

Com veiem, el llibre, Barcelona 1714. Testimonis d'una ciutat assetjada, és un magnífic recull de les visions personals que en tenien alguns dels seus protagonistes. De fet, llibres com aquest i actes com els que s'han celebrat dins el marc del Tricentenari, han ajudat moltíssim a fer que els catalans d'avui s'adonin de la tràgica magnitud de la invasió borbònica i del sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella. Castella es va equivocar, tanmateix. Va pensar que n'hi hauria prou amb les seves lleis per fermar eternament Catalunya i es va estarrufar. Ara s'adona que malgrat que les seves lleis encara perviuen, Catalunya ja no les complirà. La història de Castella, per tant, es repeteix, i, una vegada més, tornarà a plorar la independència d'una altra de les seves colònies.

Racó Català , 14/10/2014
 
Prohibit votar, en nom de la democràcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 octubre 2014
Prohibit votar, en nom de la democràciaNomés un totalitari, un hipòcrita o un cínic –o algú que sigui totes tres coses alhora– pot dir sense enrojolar-se una frase com la del títol d'aquest article. Tanmateix, és la frase que Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Pedro Sánchez, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Rosa Díez, Felipe González i una llista infinita de polítics nacionalistes espanyols repeteixen dia rere dia amb relació a la consulta del 9-N aprovada pel Parlament de Catalunya. Ja se sap que la manca d'arguments afavoreix l'atzagaiada, però hi ha límits que mai no s'haurien de traspassar. Només cal observar l'estupor que l'esmentada frase, així com l'actitud espanyola que l'acompanya, provoquen internacionalment. I és que dir que es prohibeix votar en nom de la democràcia és el mateix que dir que es prohibeix llegir en nom de la lectura o que es prohibeix caminar en nom de l'exercici.

Però aquest és el nivell dels enemics de les llibertats nacionals de Catalunya i serà difícil que es pugui avançar intel·lectualment en cap mena de debat. El debat no és possible, perquè Espanya no reconeix ni reconeixerà mai la nació catalana. Espanya admet debats amb França, amb Portugal o amb Itàlia, posem per cas, però mai amb Catalunya, perquè aquesta, als seus ulls, no existeix. N'accepta el nom, és clar, ves quin remei, però només com una possessió. Per tant, la comparança amb el debat que es va establir entre el Regne Unit i Escòcia no s'escau, ja que allà sí que hi ha reconeixement. Allà, Escòcia, sí que es veu reconeguda pel Regne Unit, i és en virtut del respecte que aquest últim demostra per la primera, que n'admet el lliure albir. L'Estat espanyol, en canvi, només es reconeix a si mateix i considera Catalunya una mera pertinença. Per això ha dedicat bona part de la seva existència a reescriure la història de Catalunya, perquè necessita que els catalans ignorin qui són i que els espanyols creguin que Catalunya no sols els pertany, sinó que "és" Espanya.

No és, doncs, una negació de Catalunya com a subjecte polític per interessos merament econòmics. Aquests interessos hi són, hi han estat sempre i són capitals, però no constitueixen la causa essencial de la negació. La causa essencial rau en el fet que el reconeixement nacional de Catalunya implica desmuntar de dalt a baix la immensa fabulació que Castella ha construït sobre la pretesa nació espanyola, i això, en el seu cas, equival a un suïcidi. No és que ho sigui, però allà ho viurien així. Si més no, ho viurien com una humiliació traumàtica que els esfereeix només de pensar-hi. En altres paraules: ens prohibeixen votar, perquè la nostra votació posa en perill les seves essències i s'estimen més quedar com a totalitaris que com un imperi passat pel ribot.

Aquesta és també la raó per la qual Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern espanyol, afirma sense enrojolar-se que "sense llei no hi ha democràcia". Déu meu, quin disbarat! Talment com si llei i democràcia fossin indestriables. Caldria que ens aclarís com pot ser democràtica una llei que impedeix votar? Caldria que ens digués on era la democràcia en les lleis del règim anterior? On era la democràcia en els milers de crims comesos d'acord amb les lleis d'un règim que el partit de la senyora Santamaría es nega a condemnar? S'hi ha negat i s'hi negarà sempre, perquè condemnar el franquisme equivaldria a condemnar el PP, una formació política creada el 1976 per un exministre feixista i mà dreta de Franco, i integrada en aquell moment per polítics que van tenir altes responsabilitats durant la dictadura. Seria com renegar dels seus orígens i convertir-se en una altra cosa. Just la mateixa raó per la qual no volen permetre que Catalunya pugui votar. Mariano Rajoy ho ha dit ben clar: "Ni podem ni volem, però sobretot no volem". No es pot dir més clar. "No volem", significa que no volen renegar de les seves essències absolutistes i convertir Espanya en una autèntica democràcia, i "no podem", significa que no poden permetre la consulta, perquè, de la democràcia, en coneixen la paraula, però n'ignoren el significat.

elSingular.cat , 14/10/2014
 
I tant, que votarem! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 octubre 2014
I tant, que votarem!Ja fa un bon grapat de mesos que els catalans estem vivint moments de gran transcendència històrica, però els d'aquests darrers dies, a més de ser d'una magnitud política sense precedents, tenen també una forta càrrega emotiva. Un d'aquests moments va ser el de la signatura del decret de la consulta sobre la independència, el 27 de setembre passat; un altre, el del 30 de setembre, amb les concentracions massives davant dels consistoris del país contra la suspensió d'aquell decret per part del Tribunal Constitucional espanyol; i un tercer el que va tenir lloc al Palau de la Generalitat, el 4 d'octubre, en què nou-cents vint, dels nou-cents quaranta-set ajuntaments de Catalunya, van dur a terme un acte solemne de suport a la consulta i al president Mas. En aquest sentit, van ser magnífiques les paraules que Miquel Buch, president de l'Associació Catalana de Municipis, va pronunciar: "M'honora el teu coratge i el teu compromís, president, i quan et giris, ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol".

I és ben cert que el president no està sol. Té tot un poble al darrere, un poble que ha obert la porta de la gàbia i que no tornarà a entrar-hi per més que Espanya l'amenaci. Per això resulten encara més grotesques les veus del nacionalisme espanyol que diuen que "Mas ha fracassat" i que "ha de dimitir". Jo mateix no vaig poder evitar somriure, en sentir-ho de llavis d'Albert Rivera i d'Alícia Sánchez-Camacho, a qui el darrer estudi del CEO dóna una intenció directa de vot del 5,3% i del 2,1%, respectivament. Pel que fa a Miquel Iceta, l'altra veu del trident espanyolista, amb un 5,8%, afirma que tot el procés és "teatre del dolent". Déu n'hi do. Caldria saber quina qualificació mereix el teatre d'Iceta, Rivera i Camacho, intentant aparèixer com a actors protagonistes d'una obra en què només són simples figurants.

Per sort, la història acaba posant cadascú al seu lloc i molt aviat totes aquestes atzagaiades seran l'anècdota insignificant d'un procés d'alliberament nacional escrupolosament democràtic que constituirà un model a seguir en processos similars. Catalunya ha decidit recuperar la seva llibertat, i la recuperarà. L'Estat espanyol no podrà aturar-ho. Entrebancar-ho, sí, però aturar-ho, no. Potser ho aconseguiria si estiguéssim en una altra època i pogués fer ús de la força, la seva eina preferida, però som al segle XXI en un context europeu en què les discrepàncies i els conflictes polítics es dirimeixen votant. I els catalans votarem. I tant, que votarem! Cap legalitat democràtica no pot impedir votar, perquè, si ho fa, és que no és una legalitat democràtica.

Nació Digital , 11/10/2014
 
Tanmateix persistirem Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 17 octubre 2014
Tanmateix persistiremÉs ben veritat que estan desbordats. Volen dissimular-ho per mitjà de la prepotència i cobrint-se amb llençols per intimidar-nos, com fan els infants quan juguen a fantasmes, però no ho aconsegueixen. Ens menyspreen, ens insulten, ens difamen, ens amenacen, ens emmordassen, ens assetgen la llengua, ens ofeguen econòmicament, ens denigren a través dels seus mitjans de comunicació..., però no se'n surten. Ara ja ni tan sols provoquen enuig, només hilaritat. Cerquen desconcertats aquella Catalunya que coneixien, la que feia bondat només que Espanya arrufava les celles, però no la troben. "On s'ha ficat?", es pregunten. I mentre s'ho pregunten es veuen obligats a reaccionar a corre-cuita -Consell d'Estat, Consell de Ministres, Tribunal Constitucional-, perquè el procés català vers la independència no sols no s'atura ni s'afebleix, sinó que avança amb pas ferm i s'enforteix.

Cada dia que passa, Catalunya desemmascara més i més la falsa democràcia espanyola davant del món. Ho ha fet el Regne Unit, recentment, admetent amb naturalitat el referèndum per la independència d'Escòcia, i ara ho fa Catalunya en el camí cap al 9-N. És a dir, que en molt poc temps han quedat al descobert els gravíssims dèficits democràtics espanyols i la mascarada de l'anomenada Reforma després de la mort de Franco. Ara tothom pot veure que els qui remenaven les cireres aquells dies són els mateixos que les remenen avui. Alguns tenien càrrecs aleshores i els continuen tenint avui i d'altres en són continuadors. Al darrere, però, sempre hi trobem Castella, la Castella imperial que, a poc a poc, tot perdent colònia rere colònia inexorablement, es va encongint i retornant a la seva mida original.

Per això, tant les amenaces d'Alícia Sánchez-Camacho, dient que tots els qui convoquin concentracions contra la sentència del Tribunal Constitucional davant dels ajuntaments "cometran un delicte de sedició", com les de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una línia pinochetista contra les llibertats més elementals, són la viva constatació de la impotència i de la desesperació. Aquestes són les amenaces de Mena: "Des del moment que [la consulta] sigui il·legal per una suspensió automàtica i d'efecte retroactiu, les autoritats, funcionaris i particulars que facin activitats proclius, materialment i directa, a l'execució de la consulta o a la decisió del govern de Catalunya, cometen un delicte. Delicte, que comporta la inhabilitació per a alcaldes, regidors, ciutadans... Fins i tot per als titulars dels locals on es facin actes o es preparin les instal·lacions per a la votació de la consulta".

I no satisfet amb això, Mena hi afegeix que hi haurà milers i milers de "judicis ràpids" contra tota mena de particulars. Talment com en una dictadura. Franco en sabia molt de fer judicis a gran velocitat, i Pinochet també. I a la Xina en tenen la mà trencada. Tots els règims dictatorials, per més que es disfressin, els practiquen contra els qui gosen desafiar les seves lleis absolutistes. Aquesta és la raó per la qual els catalans -encara sotmesos a l'Estat espanyol- ens veiem obligats a reivindicar l'any 2014 el mateix que reivindicàvem ara fa quaranta anys sota el règim franquista: la llibertat d'expressió. Avui, com aleshores, tornem a cantar L'estaca com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants, que emmordassa el poble català i que amenaça de perseguir, detenir, inhabilitar, sancionar i empresonar presidents, alcaldes i ciutadans que no se sotmetin als designis del nacionalisme espanyol.

També poden prohibir que els escriptors catalans parlem a l'estranger i poden enviar-nos legions de policies espanyols. Segur que ho poden fer. Ja ho estan fent. Tanmateix persistirem. Persistirem, perquè cap amenaça no impedirà que ens concentrem davant dels ajuntaments contra un Estat dictatorial. Persistirem, perquè cap hereu ideològic del franquisme no impedirà que ens mantinguem units contra lleis antidemocràtiques. Persistirem, perquè una Constitució no pot ser mai una presó de pobles. Persistirem, perquè el Tribunal Constitucional espanyol no ens representa ni el reconeixem. Persistirem, perquè mai no consentirem que un tribunal designat pel Partit Popular i pel Partit Socialista decideixi el futur de Catalunya. Persistirem, perquè mai no consentirem que dotze individus asseguts en un despatx de Madrid decideixin el futur del poble català.

elSingular.cat , 7/10/2014
 
La coïssor de Ciudadanos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 octubre 2014
Acte a l'Ajuntament de Sant Cugat, 30/9/2014
Acte a l'Ajuntament de Sant Cugat, 30/9/2014
Sembla que Ciudadanos ha encaixat molt malament que el 30 de setembre passat, a les set de la tarda, hi hagués moltíssima més gent a la plaça de la Vila de Sant Cugat, protestant contra la decisió del Tribunal Constitucional, de suspendre la llei catalana de consultes, que no pas a la convocatòria nacionalista espanyola que va tenir lloc durant la Diada a l'amfiteatre de Tarragona. Mentre a Sant Cugat, malgrat la pluja i en un acte merament local, s'hi van aplegar dues mil persones, a l'acte tarragoní, que pretenia reunir gent de tot Catalunya, només s'hi van aplegar unes sis-centes. De fet, alguns músics que han actuat en aquell recinte diuen que la capacitat màxima és de vuit-centes persones. Però ni a vuit-centes no va arribar la xifra aquell dia. Només cal mirar-ne les imatges per veure el panorama desolador que oferia bona part de la graderia.

Hi ha evidències que couen, i, per apaivagar-les, Ciudadanos blasma l'alcaldessa de Sant Cugat, en particular, i l'Ajuntament, en general, per haver acollit un acte en favor de la Consulta. Diu Ciudadanos que per a les manifestacions "cal avisar els Mossos d'Esquadra amb deu dies d'avançament" i que la gent "va envair el consistori de manera incontrolada" tot posant en perill la seva vida. Visca la mentida! És per petar-se de riure, francament. En puc donar fe, perquè jo no només hi era, sinó que vaig ser una de les persones que van parlar a peu de micròfon.

D'entrada, allò no va ser cap manifestació. Va ser una concentració ciutadana decidida en poques d'hores per denunciar un tribunal mancat de tota legitimitat democràtica i al servei del Partit Popular i del Partit Socialista. En cap moment no hi va haver perill de res. De res de res. La Guàrdia Urbana, que sí que hi era, ho va veure. L'acte, naturalment, estava previst fer-lo al carrer, no pas al vestíbul de l'Ajuntament, però la pluja va obligar a protegir els micròfons i els altaveus. En aquest sentit, va ser admirable que la plaça de la Vila, malgrat l'aigua que queia i la dificultat per escoltar els parlaments de l'interior, s'omplís de gom a gom. Va ser una demostració que la pluja no farà que ens quedem a casa, ja que com diu Maria Rosa Caballé, presidenta local d'Òmnium Cultural, "fa tres-cents anys que aguantem xàfecs. Abans eren de bombes, què ens ha d'importar els que puguin caure ara?".

Sobta, tanmateix, que Ciudadanos acusi l'alcaldessa de prendre part activa en l'acte i de fer ús del càrrec per "afavorir els seus interessos personals". L'alcaldessa hi va prendre part activa perquè és una persona que vol la llibertat del seu país i té dret a expressar-ho lliurement. Una altra cosa és que això cogui a Ciudadanos. En tot cas, els agradi o no, d'actes com aquest, en farem molts més a Catalunya, per tal que el món vegi que en el si de la Unió Europea hi ha un Estat, l'Estat espanyol, que conculca les llibertats democràtiques. És a dir, que les formacions neofalangistes, com Ciudadanos, s'hi hauran de posar fulles. Amb tot, hi ha una vella dita catalana que els pot ajudar: "Pica? Doncs posa-hi música".

Cugat.cat , 10/10/2014
 
Bars, terrasses, clients i veïns Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 octubre 2014
Bars, terrasses, clients i veïnsSi se'm permet la broma a propòsit de l'anomenat Pacte per la Nit de Sant Cugat, que afecta les terrasses dels bars i les demandes dels veïns, diria que no ens hem d'amoïnar a trobar-hi una solució, ja que no en té. És un problema insoluble. Insoluble, llevat que una de les parts s'hi conformi i cedeixi, cosa que no passarà perquè tenen interessos contraposats que són impossibles de conciliar. Mirem-nos-ho.

D'una banda, els bars i restaurants tenen en les terrasses, durant l'estiu, la seva principal font d'ingressos, i és justament de nit quan més rendibilitzen els impostos que paguen per disposar-ne. La gent, com és lògic, després de la calor del dia, aprofita per sopar a la fresca o per fer-la petar amb els amics, i les terrasses s'omplen de gom a gom. De l'altra, el veïns d'aquests establiments tenen les finestres obertes perquè hi entri l'agradable aire nocturn, però es troben que també hi entren les veus de la terrassa de sota i no poden dormir. Com se soluciona, això? Regulant els horaris i plegant veles abans, sí. Però això implica una disminució dels guanys dels establiments, la instauració nefasta d'una mena de toc de queda a la ciutat i la fugida de la gent més jove a altres poblacions.

L'homologació d'horaris amb el centre i el nord d'Europa no em sembla una bona mesura, perquè els horaris no poden anar contra el marc geogràfic al qual pertanyen. La climatologia catalana no té res a veure amb l'alemanya o la noruega, posem per cas. L'estiu en aquells països és molt suau i molt curt mentre que a casa nostra és llarg o xafogós, la qual cosa fa que moltíssima gent esperi precisament la nit per sortir i rescabalar-se'n. En altres paraules, la vida lúdica de les nostres nits és molt més llarga que no pas la de l'Europa més freda, i això afecta tant l'hora de sopar com l'hora d'anar a dormir.

Davant d'aquesta realitat, caldria preguntar-se si el secret perquè ningú no en surti perjudicat el podríem trobar en l'educació, és a dir, en la moderació de les veus. Tal volta n'hi hauria prou que la gent asseguda a les terrasses fos escrupolosament respectuosa amb els veïns i deixés de dir cridant allò que pot dir en to normal, però em temo que això també és difícil de solucionar, ja que som llatins, i el to llatí és força més elevat que el centreeuropeu o l'escandinau. Aquí és molta la gent que parla amb qui té davant en el mateix to que si ho fes amb les persones de dues taules més enllà, cosa que comporta un augment progressiu de totes les veus de la terrassa fins al punt que cada conversa esdevé cridòria. Llàstima. Potser tot seria més fàcil si en comptes de regular els horaris reguléssim la nostra educació.

Cugat.cat , 3/10/2014
 
La suspensió de l'autonomia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 octubre 2014
La suspensió de l'autonomiaA mesura que s'acosta la data del 9 de novembre va prenent forma a Madrid la idea de suspendre l'autonomia de Catalunya. L'article 155 de la Constitució Espanyola adverteix que el govern espanyol pot actuar en aquesta línia, en cas que una Comunitat Autònoma "atempti greument contra l'interès general d'Espanya", i ja fa temps que la idea els ronda pel cap i que la veuen com l'única possibilitat d'aturar el procés català. Cal tenir en compte que per a la mentalitat d'una democràcia totalitària com l'espanyola, la suspensió de l'autonomia catalana posaria les coses a lloc. Seria una solució sorollosa, certament, però inevitable atès el grau "d'insolència" a què consideren que ha arribat Catalunya. "Los ponemos de rodillas y se les pasará la tontería", pensen. I és que, des del seu punt de vista, l'autonomia és una cosa massa perillosa per deixar-la en mans insubmises.

Rebaixar de categoria una nació com Catalunya, d'altra banda, tot deixant-la al mateix nivell que Ceuta i Melilla, és una temptació molt forta per al govern espanyol, ja que satisfaria dues pulsions: una, fer un cop d'efecte autoritari que presentés el PP com un partit capaç de demostrar que "con nosotros no se juega"; i dues, tenir una excusa per humiliar Catalunya, que és allò que sempre, plogui o nevi, els demana el cos. Sobre això darrer, però, haurien de reflexionar, perquè és la viva expressió d'un complex d'inferioritat: si veritablement fóssim una puça, com pretenen, quin plaer trobarien a humiliar-nos?

Així les coses, és pràcticament impossible que Espanya escolti les contínues peticions de respecte al Parlament català que li fa el president Mas, però fa bé de fer-les perquè mostren al món l'absolutisme del règim i forneixen de raons democràtiques les mesures que pugui prendre Catalunya, ja sigui celebrant la consulta d'acord amb la seva pròpia llei o convocant unes eleccions plebiscitàries que comportin una Declaració Unilateral d'Independència. Espanya, a més, ha tingut la mala sort que el modèlic referèndum escocès ha posat en evidència l'abisme que separa britànics i espanyols en cultura democràtica.

Per això Espanya no s'adona que ha acabat tancant-se totes les portes i que ja no pot fer marxa enrere; no s'adona que ha arribat massa lluny en les amenaces contra la consulta per poder canviar de parer i autoritzar-la. L'orgull castellà viuria una cosa així com una humiliació. L'únic que podria servir-li de coartada davant dels seus -a banda d'una quimèrica resolució del Tribunal Constitucional-, seria que la decisió li vingués imposada per Europa. Però és difícil que Europa, encara que ho fes, volgués que se sabés. A més, ja he explicat aquí moltes vegades que hi ha tres raons supremes per les quals Espanya -sempre des de la seva òptica- no pot permetre la consulta: la primera, perquè està convençuda que la perd; la segona, perquè establiria un precedent de proporcions incalculables; i la tercera, perquè significaria reconèixer que Catalunya és una nació d'Europa i que la seva pertinença a Espanya ha estat el resultat d'una conquesta armada i no pas d'un designi diví, com es pretén.

A poc a poc, doncs, Espanya es pot veure empesa a suspendre l'autonomia de Catalunya. I no li cal cap argument, perquè si hi ha una cosa que l'absolutisme no necessita són arguments. En té prou d'inventar-se que els partits catalans no es poden presentar a les eleccions amb la promesa de proclamar la independència i llestos. És propi d'un règim totalitari, sí, però qualsevol excusa és bona per impedir una derrota espanyola a les urnes.

Situats en aquest extrem, és lògic preguntar-se què farà Catalunya. Jo no sé si els catalans hi pensen, però Espanya sí que ho fa, i ara mateix està calibrant-ne les conseqüències. No dubta que un afront com el de la suspensió de l'autonomia catalana no li sortiria de franc i que hi podria haver una revolta, però tampoc això no li desagrada. De fet, és el que fa tant de temps que està cercant: que esclati la violència i que el procés català, que ha admirat el món per la seva civilitat, esdevingui un conflicte armat que pugui ser equiparat al del País Basc. Ara fa només uns dies, Pedro Iturgaiz, eurodiputat del Partit Popular, deia això: "La consulta és un cop d'Estat, i ETA és un aliat de Mas". Aquesta equiparació permetria acusar de terrorisme les figures destacades de l'independentisme català, tant les figures polítiques com les figures socials, i detenir-les o empresonar-les com es va fer sense arguments i sense escrúpols amb els directius del diari Egunkaria el 2003 o amb Arnaldo Otegi el 2009. Tinguem present també que si el 2004 van acusar de terrorisme un nen de catorze anys -Èric Bertran- per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés en català, què no faran en el cas de la independència de Catalunya.

Davant d'això, cal que les forces polítiques sobiranistes, l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural siguin conscients que Espanya mai no reconeixerà els drets nacionals de Catalunya. Mai. Només hi ha una cosa que Espanya vol de nosaltres: la rendició incondicional. No acceptarà res que no sigui això. Catalunya, per tant, ha de comprendre que la llibertat no és possible sense transgredir les lleis del gueto. Els centenars d'agents del CNI arribats a Catalunya, no han vingut a fer turisme, han vingut a desestabilitzar el nostre país, i com més temps els concedim per desenvolupar les seves repugnants estratègies més perpetuarem la nostra captivitat. Mariano Rajoy diu: "No consentiré que ningú violi la llei". Catalunya li ha de respondre: "No consentirem que ningú violi la democràcia amb lleis antidemocràtiques".

elSingular.cat , 30/9/2014
 
Gols catalans en pròpia porta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 04 octubre 2014
Gols catalans en pròpia portaAra fa només uns dies, TV3 va emetre un reportatge força interessant titulat Goodbye Scotland?, que mostrava com vivia Escòcia les jornades prèvies al referèndum d'independència i la naturalitat amb què el govern de Londres acceptava el dret dels escocesos a decidir el seu destí. Era una finestra d'aire pur que provocava altes dosis d'enveja sana en l'espectador català, immers encara en la reivindicació de principis democràtics elementals, com ara el dret de votar, que l'Estat espanyol es nega a assumir. En aquest sentit, per tant, el reportatge va ser molt alliçonador.

Tanmateix, hi va haver una cosa incongruent en un treball d'aquesta naturalesa. Incongruent i també tergiversadora de la veritat. Em refereixo a l'ús del mot "nacionalista", ja que la veu en off el va emprar en tot moment. Una vegada i una altra repetia "govern nacionalista escocès", per referir-se al govern d'Alex Salmond, i "nacionalistes escocesos", per referir-se a la posició favorable al "sí". Paral·lelament, cada cop que ens parlava del govern britànic o dels favorables al "no", feia ús d'eufemismes com ara "el govern de Londres" o "els unionistes". En cap moment ens va parlar del "govern nacionalista britànic" o dels "partits nacionalistes britànics". Els britanistes, segons els autors del reportatge, eren "unionistes", mentre que els independentistes eren "nacionalistes".

No dubto que, davant d'això, hi haurà persones que hi veuran mala fe, per part dels tres autors del reportatge, però jo no ho crec. Crec que aquests professionals, entre els quals Carles Costa, corresponsal de TV3 a Londres, es van deixar endur per la inèrcia. Una inèrcia embrutidora, promoguda des de fa molts anys per Espanya i en la qual la immensa majoria de periodistes catalans hi cauen de quatre grapes tot propagant un estigma mancat de fonament. Com s'entén que s'apliqui el terme "nacionalistes" als defensors de les nacions escocesa o catalana i que no es faci el mateix amb els partidaris de la Gran Bretanya o d'Espanya? Tan mesells som, que ens estigmatitzem nosaltres mateixos? D'això se'n diu un gol en pròpia porta.

La mateixa setmana, el TN Migdia deia: "Un grup de diputats nacionalistes ha fet una roda de premsa conjunta [al Congrés espanyol] en suport del referèndum escocès". I alguns diaris catalans ho reblaven dient que "els grups nacionalistes, amb la bandera escocesa de teló de fons, han reclamat al govern espanyol que aprengui la lliçó del Regne Unit". En definitiva, ens vénen a dir que els partits sobiranistes catalans "són nacionalistes", mentre que els partits sobiranistes espanyols "són senzillament espanyols". Déu n'hi do. Sembla que caldria una mica més de rigor en aquesta qüestió per part d'alguns mitjans afins al procés català, ja que estem parlant d'un parany semàntic força elemental que fa anys que hauríem d'haver superat. Heus aquí perquè ens cal ser un Estat independent. Per fi deixarem de dir-nos nacionalistes per ser senzillament catalans.

Nació Digital , 27/9/2014
 
La impotència del nacionalisme espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 setembre 2014
La impotència del nacionalisme espanyolÉs tot un espectacle veure les còmiques gesticulacions del nacionalisme espanyol, totalment aclaparat per la força del procés català. Després de tants anys, en què la submissió catalana enfortia l'espanyolisme, les coses han canviat radicalment i ara és aquest últim qui està en minoria. Només cal parar atenció en els quatre gats que, en companyia de Carmen Chacón, es van concentrar a l'amfiteatre de Tarragona, l'Onze de Setembre passat, "por la unidad de España", la vella dèria de Franco. Abans érem nosaltres, els qui anàvem a remolc de les seves accions; ara, en canvi, són ells, els qui es veuen condemnats a "reaccionar" davant de les nostres.

No fa gaire, Sant Cugat va ser escenari d'una d'aquestes "reaccions". La van dur a terme a la Casa de Cultura, impulsada per la formació ultraespanyolista Ciudadanos, i van aconseguir aplegar la fabulosa xifra d'una trentena d'assistents. Impressionant. Tan impressionant, que tots ells es preguntaven: "Com és que no sortim al New York Times?" A cap d'ells, però, no li va passar pel cap que la seva derrota és conseqüència de dues coses bàsiques: una, el fet d'anar contra la voluntat democràtica de la immensa majoria del poble català; i l'altra, la incapacitat per articular un discurs que no sigui una versió actualitzada del franquisme. Per això, ara com ara, els nacionalistes espanyols són el viu retrat de la impotència intel·lectual. I quan algú no té res a dir, ningú no l'escolta.

Amb tot, el senyor Jordi Cabanes, el ponent de la xerrada, va dir coses tan elevades com aquestes: "La independència no se sosté ni en termes històrics ni en termes culturals", "La història fa que Catalunya sigui clarament Espanya", "En un raïm, què és la fruita? El conjunt o cadascun dels grans? És el mateix conflicte que trobem quan analitzem Catalunya i Espanya".

Deixant de banda l'exhibició d'autoodi que suposa aquest conjunt d'atzagaiades en boca d'un català, cal dir que si hi ha dues coses que demostren clarament que Catalunya mai -mai a la vida- no ha estat Espanya, són, ves per on, la seva història i la seva cultura, incloent-hi la llengua, és clar. Fixem-nos també en la mentalitat totalitària que requereix dir-nos que Catalunya no és res més que un gra insignificant d'una fruita anomenada Espanya. És a dir, que, com que no som ningú, com que només som un gra vagant per l'espai, les decisions sobre la nostra existència les hauria de prendre Espanya, un país que, com tothom sap, no és cap gra, sinó la matriu de l'univers.

Tot plegat és tan esperpèntic que provoca hilaritat, però hem de ser comprensius. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol en un moment com l'actual. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i anar tot el dia a remolc del poble català. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i veure's impotent per impedir la llibertat de Catalunya.

Cugat.cat , 26/9/2014
 
Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 27 setembre 2014
Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍUna de les coses que més han destacat els mitjans de comunicació catalans, aquests darrers dies, sobre el referèndum escocès, ha estat el fet que els partidaris del SÍ i del NO defensaven les seves posicions sense cap mena de convulsió o crispació. Hi havia posicions més o menys vehements, és clar, però no anaven més lluny per la senzilla raó que tant els uns com els altres són demòcrates i havien decidit dirimir-ho a les urnes, que és la manera com els veritables demòcrates dirimeixen els conflictes. Vull dir que no era un conflicte entre gent que volia votar i gent que ho impedia. Discutien el sentit del vot, no pas l'exercici del vot. Per això, una de les frases més escoltades a casa nostra ha estat “Quina enveja!” Una altra cosa és el resultat de la votació i les conseqüències que tindrà per als escocesos, ja que no trigaran gaire a adonar-se que les paraules, com les fulles mortes, se les emporta el vent i que les promeses de Londres prèvies al referèndum esdevindran engrunes. Fixem-nos que només deu hores després de saber-se'n el resultat, David Cameron ja començava a diluir les promeses que havia fet i defugia el compromís adquirit de dur a terme una nova lectura de la llei escocesa. D'això, pobres escocesos, se'n diu anar per llana i tornar esquilat.

Però Escòcia no és el país dels catalans. El 18 de setembre passat, els escocesos no van decidir el futur de Catalunya. El futur de Catalunya el decidirem nosaltres, digui el que digui l'Estat espanyol, per la senzilla raó que només el poble català té dret a decidir sobre el poble català. És veritat que el nostre procés és molt més feixuc que l'escocès, ja que ens obliga a una despesa addicional d'energia defensant obvietats i drets elementals, però només cal mirar la història absolutista d'Espanya per entendre-ho. Ens ha tocat un antagonista que no va accedir a uns mínims democràtics per evolució, sinó per contemporització, com ho demostra el fet que el dictador va morir de vell i que el Borbó que el va succeir va jurar els principis de la dictadura. Just el mateix Borbó que el PP i el PSOE van blindar ara fa tres mesos per tal que els delictes que pugui haver comès durant el seu regnat restin impunes per sempre.

Tot això, no cal dir-ho, és una llosa, per a nosaltres. És una llosa, perquè explica la raó per la qual els escocesos ja han votat mentre que nosaltres encara estem lluitant per poder-ho fer. I és que el nostre antagonista, a diferència del seu, ni tan sols reconeix la nostra existència. Existeix la nació escocesa, però no existeix la nació catalana. Per a Espanya no hi ha catalans, hi ha només espanyols nascuts al nord-est de l'Estat. El nostre gentilici, no seria nacional, seria domèstic; apte per a coses d'ordre intern, però inadmissible per a projectar-nos al món. I encara menys per decidir sobre la nostra vida. No podem decidir sobre la nostra vida, perquè aquesta no ens pertany. La vida dels catalans és propietat d'Espanya.

Arribats aquí, com veiem, la independència de Catalunya deixa de ser una recuperació de les llibertats arrabassades per convertir-se en una qüestió de supervivència i de dignitat. Cada dia que passem sota el domini espanyol afavorim la nostra espoliació, degradem la nostra educació, degradem la nostra sanitat, degradem les nostres infraestructures, degradem el nostre benestar social, degradem la nostra llengua, degradem els nostres drets i degradem la nostra autoestima. Si és ben veritat que ser lliure és un dret, en el cas dels catalans esdevé una obligació de compliment immediat, ja que la nació catalana no pot viure dintre d'Espanya de la mateixa manera que ningú no pot viure en un espai sense aire. Serà, doncs, per totes aquestes raons, que Catalunya parlarà molt aviat. I ho farà de manera diferent d'Escòcia. Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ. Dirà SÍ a la independència, dirà SÍ a la llibertat.

elSingular.cat , 23/9/2014
 
Moltes gràcies, Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 setembre 2014
Onze.Nou.CATorze (1714)A través d'aquesta columna vull donar les gràcies a tots els actors i actrius santcugatencs que amb el seu talent i el seu entusiasme van contribuir a la representació de l'obra Onze.Nou.CATorze (1714), al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el 14 de setembre passat.

No puc posar-ne aquí tots els noms, perquè n'hi havia una quarantena, però sí que puc elogiar l'esforç titànic que van fer per conjuntar-se amb els professionals provinents de Barcelona i que encarnaven els personatges protagonistes. Cal tenir en compte que es tracta d'un muntatge que reunia seixanta persones dalt de l'escenari, i això té una complexitat enorme, sobretot si, com és el cas, la majoria es renoven en cada ciutat on es representa.

D'entrada, diguem que una obra que centra la seva acció en les primeres hores de l'Onze de Setembre de 1714 no pot tenir un caire intimista amb només quatre o cinc personatges tancats en despatxos. Cal la participació de moltíssima més gent per tal de transmetre a l'espectador el drama èpic que va suposar aquella lluita a mort, en defensa de les nostres llibertats, amb una batalla final que es va lliurar als carrers de Barcelona, cos a cos i casa per casa

En aquest sentit, també vull agrair la tasca formidable feta per Teresa Canas, com a directora territorial, i pel mestre Eloi Jover, director de la Societat Coral La Lira, per dotar el muntatge santcugatenc d'una personalitat diferenciada de la d'altres municipis. És obvi que la direcció global de l'espectacle és del gran Pere Planella, però mai no hauria reeixit sense la força de voluntat i l'esperit d'equip de tots els participants. Va ser emocionant veure el teatre ple i escoltar després els comentaris de la gent, explicant els moments divertits que havien passat i els moments en què els havien vingut les llàgrimes als ulls. També va ser colpidor, en acabar-se l'obra, després dels aplaudiments, veure el públic posar-se dempeus espontàniament i cridar ‘independència'. Recordo que en la funció de Sabadell no va passar només això, sinó que tots els espectadors, també espontàniament i dempeus, es van posar a cantar ‘Els Segadors'. Realment impressionant. No havia vist mai una cosa així. Aquesta columna, per tant, és un agraïment públic a totes les persones que van assistir al Teatre-Auditori i que, com a autor, em van fer viure moments que conservaré sempre en el record. Moltes gràcies, Sant Cugat.

Cugat.cat , 19/9/2014
 
Després de la V, la I d'Independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 setembre 2014
Després de la V, la I d'IndependènciaLa V ja és història, en el sentit més positiu del terme. La V ja és la manifestació -concentració, en aquest cas- més multitudinària que s'ha fet mai a Europa en defensa d'uns drets nacionals trepitjats per un altre país. Enrere queden les de les diades del 2013 -Via Catalana- i del 2012 -"Catalunya, nou Estat d'Europa"-, i també la del 10 de juliol de 2010 -"Som una nació, nosaltres decidim"-, la de l'1 de desembre de 2007 -"Som una nació i diem prou!"- i la del 18 de febrer de 2006 -"Som una nació".

L'any 2010, al Singular, vaig escriure que els catalans estem doctorats en manifestacions, perquè és innegable que freguem la perfecció organitzativa. Només cal reflexionar sobre l'esforç que suposa treure tantíssima gent al carrer i concentrar-la en un espai delimitat per veure'n la complexitat. Si la Via Catalana ja va requerir un esforç titànic, el de la V d'enguany ha estat indescriptible, ja que calia que es veiessin les quatre barres des de l'aire, especialment en el minut 17:14. Però aquest esforç ha estat premiat amb un èxit apoteòsic. Èxit d'organització, èxit de participació i èxit de repercussió. El primer, és mèrit de l'ANC i d'Òmnium Cultural; el segon, és mèrit de la societat catalana en general; i el tercer, és conseqüència directa dels altres dos, com ho demostra l'interès que ha despertat en els cinc continents.

Tanmateix, com dic, això ja és història. Aquest cim ja l'hem fet. Podem dedicar uns dies a felicitar-nos-en i a cercar veus que ens confirmin que hem sortit molt afavorits a la foto, però cal recordar que la V, lluny de ser un fi en si mateixa, ha estat tan sols una baula més de les cadenes que estem segant. De fet, res del que hem assolit fins ara tindrà utilitat si no som capaços d'arribar fins al final. És ara, doncs, en els darrers metres del camí, que els catalans hem de mantenir la màxima concentració. Com diu el lema de la campanya del Tricentenari -un lema esplèndid, per cert-, "ara, la història ens convoca", i nosaltres hem d'estar a l'alçada d'allò que se'ns demana.

És, diguem-ho clar, l'hora dels fets conseqüents, és l'hora en què les forces favorables al Procés han d'ajornar les diferències de partit i posar per davant el nom de Catalunya. El partit que no ho faci, el partit que prioritzi els seus interessos als de la llibertat del país, farà mal al Procés, sens dubte, però també es farà mal a si mateix, perquè quedarà retratat davant els ulls de la història. Pensem que no hi ha dret social més important i transcendent que el de la llibertat, i els qui ens volen distrets amb reivindicacions relatives a una millora de les condicions de vida de la presó constitueixen el més gran aliat del nacionalisme espanyol. Compte, per tant, amb aquests cants de sirena que parlen de drets socials tot obviant que l'única cosa que pot garantir-los és la llibertat. Un poble que no és lliure no té drets socials. El captiu que consumeix les seves energies reivindicant un millor tracte del segrestador, cau de quatre grapes en el parany que aquest li para i es tanca ell mateix les portes de la gàbia. El segrestador sap molt bé que com més ocupat està el segrestat -i el cas Pujol també forma part d'aquesta maniobra de distracció-, menys temps dedica a elaborar un pla de fuga. Per això no hi ha res que li plagui més que les discussions del dia a dia. De fet, gairebé sempre és ell qui les promou. Sap que són tan productives com els partits de futbol de germanor que disputen els segrestats, és a dir, elements que perpetuen la captivitat.

Situats, doncs, en aquest punt i havent reeixit en l'organització de la V, ara, com dèiem, és l'hora de donar sentit al Procés culminant-lo amb la lletra definitiva, la lletra sense la qual mai no hi hauria hagut Procés: la lletra I d'Independència. No parlo de celebrar cap manifestació en forma de I -i si la celebrem, que sigui complementària-, parlo d'avançar sense vacil·lacions cap a la consecució de l'anhel més noble que pot tenir tota col·lectivitat humana: viure en llibertat.

elSingular.cat , 16/9/2010
 
La Diada i la ratera espanyola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 setembre 2014
La Diada i la ratera espanyolaL'any 1974, ara fa exactament quaranta anys, Ovidi Montllor, en un disc meravellós, cantava aquestes paraules: "Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra va creixent. Les molles volen al vent". Eren paraules que molta gent interpretava que al·ludien a la mort del franquisme i que expressaven la convicció serena i generalitzada que aviat podríem obrir les finestres perquè hi entrés aire net. I, certament, les vam obrir, però el cop d'estat del 1981 i la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic del 1982 van fer que molts catalans de bona fe toquessin de peus a terra i s'adonessin que les molles no sols no se les havia endut el vent, sinó que eren l'únic aliment amb què podíem omplir el pap. I és que alguns van confondre la mort de Franco amb la mort del franquisme. Però només el primer era a la tomba, el franquisme seguia ben viu. De fet, en va tenir prou amb una "reforma" dermoestètica per perpetuar-se en el poder. I encara hi és. Ha substituït la camisa "azul" per la camisa blanca i llueix modelets manllevats del museu de l'esperpent, però continua remenant les cireres de l'Estat. Abans, per tant, vivíem en un règim totalitari, ara vivim en una democràcia totalitària. És com La ratera d'Agatha Christie: passen els anys i es relleven els actors i les actrius que la representen, però l'obra sempre és la mateixa.

Només cal escoltar les barbaritats que diuen contra el dret a l'autodeterminació de Catalunya, el Partit Popular i el Partit Socialista, per entendre les raons per les quals Franco va morir de vell i en el poder. Ja ho deia el mateix Ovidi: "Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder". Doncs sí, els franquistes no van ser jutjats, el franquisme va restar impune i ara, per mitjà de lleis fetes a mida, els seus hereus pretenen aconseguir el que no va poder aconseguir el cabdill de veu aflautada. Aquesta és la raó per la qual la cançó de l'Ovidi ha esdevingut un himne intergeneracional que expressa molt bé l'apassionant moment actual. L'Onze de Setembre d'enguany ha mostrat al món que Catalunya va de debò i que aquelles molles, que eren el seu menú diari en els temps de la política de peix al cove, s'han acabat. Ens ha costat, però per fi, plenament conscients de l'ocasió, hem decidit treure'ns del damunt aquesta pesada llosa anomenada Espanya. Per això, quaranta anys després, les paraules de l'Ovidi romanen vives:
"Conscients de l'explotació, no hi haurà més solució que aprofitar l'ocasió. I allò que es diu, amb passió, fer valer nostra raó, perquè... ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent; la nostra és força creixent. Les molles volen al vent".
Nació Digital , 13/9/2014
 
V de Via, de Voluntat i de Victòria Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 setembre 2014
V de Via, de Voluntat i de VictòriaJa fa tres anys històrics que l'Onze de Setembre ha sortit de la letargia dels actes merament oficials i de la tradicional manifestació que es feia a darrera hora de la tarda amb un nombre simbòlic de participants. També ha deixat de ser la festa pont que molts catalans aprofitaven per anar a la platja abans de la represa laboral després de les vacances. Des del 2012, la Diada Nacional de Catalunya és un clam multitudinari, sense parangó a Europa, de reivindicació de la independència política del país.

És a dir, que sense deixar de retre homenatge als catalans que el 1714 van defensar les nostres llibertats, la commemoració s'ha convertit en una diada d'afirmació de la voluntat de ser. De ser un poble lliure.

Catalunya, menyspreada secularment per Espanya, vol seguir el mateix camí que han seguit països com Noruega, Islàndia, Malta, Montenegro o Kosovo. Concretament, Noruega es va independitzar el 1905, Islàndia el 1918, Malta el 1964, Montenegro el 2006 i Kosovo el 2008. Es tracta, com sabem, de nacions que no van esdevenir plenament sobiranes per gentilesa dels estats que decidien per elles, sinó per la voluntat de conduir amb les pròpies mans les regnes del seu destí. És a dir, que ningú no els ha regalat res. La independència de què ara gaudeixen l'han hagut de conquerir defensant amb fermesa les seves conviccions. I això és el que estem fent nosaltres.

També ho fa Sant Cugat, naturalment. Enguany hem aportat milers de persones a la realització de la V simbòlica a l'avinguda Diagonal i a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Gent d'arreu del país es va concentrar en els dos carrers més llargs de la ciutat i, cívicament, els va omplir de gom a gom per tal que tot el planeta pogués veure com n'és, de ferma, la determinació de Catalunya d'esdevenir el proper Estat independent d'Europa. Tots els mitjans de comunicació internacionals n'han difós les imatges i les han interpretades correctament resumides amb aquestes paraules: "Catalunya ha expressat davant de tot el món la seva Voluntat de fer Via, la seva Voluntat de Votar i la seva Voluntat de Victòria." Ara comença el compte enrere fins al 9 de novembre.

Cugat.cat , 12/9/2014
 
Mala Diada per als amants de l'amnèsia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 setembre 2014
Les runes del BornTres-cents anys són una fugacitat en la història de l'univers, però una eternitat en la història dels pobles. Especialment en la història dels pobles obligats a viure'ls en captivitat. Aquest és, en concret, el cas de Catalunya, que ara fa exactament tres segles que va ser assetjada i militarment abatuda pels exèrcits de Castella i França amb l'objectiu no sols d'esborrar-la del mapa, sinó fins i tot d'esborrar-ne la memòria. Va ser una invasió plena d'odi, aquella. Només l'odi pot explicar les barbaritats que les tropes borbòniques van cometre i de les quals, malauradament, no hi ha testimoni gràfic. Si en tinguéssim, com tenim les imatges dels conflictes internacionals que ens ofereixen avui els mitjans de comunicació, quedaríem esfereïts.

S'entén, per tant, l'al·lèrgia dels partits nacionalistes espanyols, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya, als actes del Tricentenari i a tot allò que recordi que les llibertats de la nació catalana van ser arrabassades per la força de les armes. Només cal tenir present la fòbia del govern municipal socialista, amb l'alcalde Joan Clos al capdavant, en aparèixer les runes del Born l'any 2002. Aquelles runes -restes de les llars que Castella va fer enderrocar als seus habitants, obligant-los a portar les pedres a pes de braços fins al lloc on es construïen els murs de la Ciutadella- eren una prova massa incòmoda per als amants de l'amnèsia. Són els mateixos que ja havien blasmat el Museu d'Història de Catalunya el 1996, quan es va crear, i que ara blasmen el Born com a centre cultural. Saben que l'oblit fa submisa la gent; saben que un poble que desconeix qui ha estat, és un poble que no sap qui és. I un poble que no sap qui és, és un poble que no sap on va.

Però Catalunya no ha perdut la memòria. Tot al contrari: l'ha mantinguda ben viva al llarg dels darrers tres-cents anys i ha sobreviscut a tots els projectes espanyolitzadors. Absolutament a tots. Aquesta és justament la raó per la qual encara som aquí. La commemoració de l'Onze de Setembre, concretament, ens ha ajudat a mantenir viva la memòria d'uns fets que molts volien esborrar de la història. Fins i tot se'n burlaven -encara n'hi ha que ho fan- tot dient que "celebrem una derrota". Però no és veritat. No celebrem cap derrota. Commemorar no és celebrar. Els catalans del present homenatgem els catalans que l'any 1714 van donar la vida en defensa de les nostres llibertats nacionals. Sense aquest homenatge, no sols seríem indignes de la seva gesta, també seríem ignorants del nostre passat. En aquest sentit, s'entén que Ciudadanos tingui tant d'interès a traslladar la Diada Nacional a la diada de Sant Jordi. Se n'adona, el lector? Si converteixes l'11 de setembre en 23 d'abril, la commemoració del 1714, a més de quedar desvirtuada, esdevé absurda i, tard o d'hora, se n'esborra l'èpica i cau en l'oblit. Posats a fer, per què no converteixen ells el 12 d'octubre en 25 de desembre, que també és una diada molt celebrada?

No se s'han sortit, però. Ni Ciudadanos, ni el PP ni el PSOE català. La presa de consciència de la societat catalana ha fet que tots tres acabessin reconeixent que la Diada Nacional de Catalunya no és la seva diada i que, a poc a poc, se n'hagin desmarcat. Ja se sap, quan hom porta al cor el 12 d'octubre, l'Onze de Setembre li fa molta nosa. I, ves per on, aquest Onze de Setembre és completament diferent dels anteriors. És l'Onze de Setembre de 2014, és l'Onze de Setembre que tanca tres segles de sotmetiment, és l'Onze de Setembre del "fins aquí hem arribat". A partir d'ara, s'han acabat les lamentacions i cal demostrar que és veritat que quan convé seguem cadenes. Ja no és temps de gestionar engrunes, ara és temps de gestionar llibertats.

elSingular.cat , 9/9/2014
 
Ambaixador de Catalunya a Alemanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 13 setembre 2014
Til StegmannVaig conèixer Til Stegmann el mes de setembre de 1987, a Bonn, Alemanya, arran d'una entrevista que li vaig fer per a un diari barceloní, en què em deia que "el futur del català depèn de la seva oficialitat única", i el vaig tornar a veure la primavera del 1988, també a Bonn -aquesta vegada l'entrevista era per a la revista El temps-, poc després de la publicació del seu llibre Catalunya vista per un alemany, que va ser un èxit de vendes. En aquell llibre, Stegmann reflexionava sense inhibicions sobre temes que molts catalans no gosaven abordar en veu alta, com ara l'estatus de la llengua o la independència nacional, i em va comentar la necessitat d'un referèndum com el que s'havia fet al Quebec. Jo li deia que la societat catalana estava nacionalment adormida i que seria impossible guanyar-lo, i ell em va respondre això: "Ara sí, però no d'aquí a dotze o quinze anys, perquè cal esperar que aleshores la segona i la tercera generació d'immigrants ja s'hagin conscienciat." Doncs bé, el termini s'ha allargat i en comptes de quinze n'han passat vint-i-sis, d'anys, però la conscienciació, finalment, s'ha fet realitat.

Fou per això, pels seus plantejaments lúcids i per la manera desacomplexada d'expressar-los, que l'any 1999 li vaig demanar que escrivís el pròleg del meu llibre Jo no sóc espanyol. Eren altres temps, no hi ha dubte. La Catalunya actual, sortosament, no té res a veure amb la d'aleshores. I el mèrit d'aquest canvi, tot el mèrit, és de la societat civil, que per fi, farta d'immobilisme, ha mirat el mapa del món i s'ha sentit avergonyida de no tenir un Estat independent com tenen totes les nacions adultes. El procés català actual és fruit d'això; i el referèndum del 9 de novembre també. Pel camí, però, hi hagut persones que han aportat un immens cabal de talent i d'energia per fer-ho possible, i una d'aquestes persones és Til Stegmann, catedràtic de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d'aquella ciutat. Quan ell va arribar a la Universitat, a la secció de romàniques, només hi havia un centenar de llibres de rellevància catalana i ara n'hi ha 35.000, que suposen la major col·lecció catalanística d'Alemanya i d'Europa, si exceptuem, com és lògic, els Països Catalans. De fet, està reconeguda com un dels 7 Tresors del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior, perquè, com diu el mateix Stegmann, ni tan sols a Catalunya existeix una biblioteca exclusivament catalana, sense llibres de temàtica només espanyola per entremig. "En aquest sentit, la Biblioteca Catalana de Frankfurt és un veritable símbol d'una Catalunya sobirana, independent."

Stegmann, que ara té setanta-tres anys, acaba de publicar un llibre que recull tota la seva trajectòria catalanista amb una descripció detallada i farcida d'anècdotes de les seves vivències i de les persones que ha conegut en la travessia. El llibre es diu Ambaixador de Catalunya a Alemanya. El professor de Frankfurt explica què volen ser els catalans (Pàgès, 2014), i és una delícia llegir-lo, perquè constitueix un relat del munt de coses que una persona pot arribar a fer tota sola, en qualsevol àmbit de la vida, només amb tres elements al sarró: convicció, entusiasme i perseverança. Així hi trobem les Setmanes Catalanes a Berlín, el Decàleg del catalanoparlant, els congressos de llengua catalana, la Fira del Llibre de Frankfurt o la Zeitschrift für Katalanistik, revista científica d'estudis catalans creada el 1988 i que ha publicat fins avui quatre-cents articles i contribucions científiques de més de dos-cents autors de prestigi internacional. Pel que fa a les persones, n'hi apareixen més de quatre-centes, entre les quals: Dalí, Pau Casals, Joan Brossa, Andreu Alfaro, Antoni Tàpies, Eliseu Climent, Joan Fuster, Lluís Llach, Narcís Comadira, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.

Stegmann ens diu que el Vocabulari català-alemany del 1502 "és el primer diccionari entre les llengües alemanya i catalana, imprès fa més de cinc-cents anys, ben abans que es pensés a fer un diccionari castellà-alemany. Cap al 1500, el català era clarament una llengua més important per als alemanys". I també insisteix en la necessitat que els catalans no canviïn de llengua si no volen que l'existència d'aquesta deixi de tenir sentit: "Encara avui milions de catalanoparlants cada dia i en cada moment actuen com a desertors de la llengua catalana. [...] Fa decennis que, quan sóc a Catalunya (o a Mallorca), no parlo altra cosa que català. Si demano alguna cosa a algun policia o taxista o funcionari de telefònica i no em comprèn, penjo o me'n vaig i el deixo estar. Un altre m'ajudarà."

Llegiu el llibre de Stegmann, compartiu amb ell el desig de veure un Estat català alliberat per fi del jou espanyol i amareu-vos de la seva fermesa. És la fermesa d'un home que ha dedicat bona part de la seva vida a dignificar una terra que el va seduir amb la seva identitat, llengua i cultura fins a convertir-lo, en paraules de Francesc de Borja Moll, en el "cavaller errant de la catalanitat". Crec, per tant, que la millor recompensa que Stegmann podria rebre per la tasca immensa que ha fet seria que pogués culminar la seva carrera essent nomenat ambaixador a Alemanya d'una Catalunya independent.

Racó Català , 4/9/2014
 
Les tres violències que s'acosten Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 setembre 2014
Les tres violències que s'acostenA partir d'aquest moment, primers dies de setembre, comença una ofensiva espanyola en què passaran coses que molts catalans no haurien imaginat mai que poguessin passar. Tot el que hem vist, tot el que hem sentit i tot el que hem llegit fins ara ha estat un divertiment comparat amb el que ens ve al damunt. Fins ara, l'espanyolisme ha adoptat diverses actituds davant el procés català: la indiferència, la burla, la intimidació, la desqualificació, l'insult, l'amenaça... Estaven convençuts que el Procés era un foc d'encenalls després del qual tot tornaria a ser com abans. És a dir, que la consulta del 9-N seria desconvocada, les estovalles de la Moncloa deixarien caure alguna engruna com a premi i el procés d'esquarterament dels Països Catalans, la persecució de la llengua catalana i l'espanyolització a les escoles seguirien el seu curs. Però la consulta no ha estat desconvocada, Catalunya apareix dia rere dia als mitjans de comunicació internacionals, i ja hi ha països que, de manera velada, deixen entreveure que reconeixeran l'Estat català tan bon punt es proclami.

Arribats aquí, el nacionalisme espanyol, amb l'orgull ferit, es prepara per emprar la seva eina favorita, la que l'ha definit al llarg de tota la seva història: l'ús de la força. La força que pot exercir una democràcia totalitària com l'espanyola, és clar. No, no parlo d'una força física oficial, amb tancs entrant per la Diagonal. No és que el cos no els ho demani -la policia espanyola ja usa la violència apallissant seguidors del Barça que porten estelades, per exemple-, però el marc de la Unió Europea impedeix traspassar certs límits. La nova violència espanyola contra Catalunya tindrà tres punxes. La primera ja fa temps que està activa i consisteix a inventar-se agressions, és a dir, a convertir qualsevol activitat cultural de Catalunya en una agressió a Espanya o als catalans amarats d'autoodi. Si han arribat a satanitzar els castellers, què no faran? En aquest apartat hi trobem des de la falsa bufetada d'una senyora de Terrassa a Pere Navarro fins a la ridícula denúncia de l'ultra Jaime Gelada, regidor del PP de Cardedeu, afirmant que els trabucaires havien escenificat que l'executaven. Fixem-nos que ni Navarro ni Gelada han estat sols en la difusió de la seva mentida. Tant l'un com l'altre han comptat amb el suport total de la premsa espanyola. A Gelada, el diari franquista La Razón fins i tot li va dedicar una portada. La invenció d'aquest, però, és esperpèntica, ja que no sols indica una ignorància suprema sobre el que són els trabucaires i la tradició despertadora que tenen a Catalunya, sinó que pretén fer passar la tradicional despertada cardedeuenca per una execució, cosa que significaria una execució massiva, ja que la comitiva s'atura diverses vegades a diferents carrers de la vila durant la Festa Major. No cal dir que considerar que aquestes aturades constitueixen execucions de veïns és propi d'una ment malalta, però al darrere hi ha la intenció de criminalitzar Catalunya, com ho demostra el fet que sigui el PP qui ha portat el cas a la Fiscalia. No ens volen pacífics, no ens volen com som; ens volen violents, ens volen com ells.

Ells sí que fan autèntiques simulacions d'afusellament, ells sí que envien l'exèrcit de Terra a simular afusellaments posant un alcalde i un treballador municipal de Jaca contra una paret i disparant-los bales de salva davant dels crits esfereïts de la població. Després, fins i tot condecoren i ascendeixen els simuladors. Aquest és el cas de Jaime Íñiguez Andrade, l'oficial que comandava l'operació, ascendit el 2012 a general de Brigada i condecorat el 2014 amb la Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc. Més a prop tenim les recents agressions contra les seus de Barcelona d'Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana. Però, com dic, aquestes coses només són una anècdota, comparat amb el que ha d'arribar.

La segona punxa de la violència que desfermaran contra Catalunya consistirà a provocar situacions que permetin obtenir imatges d'enfrontaments físics per raons ideològiques. L'existència de víctimes espanyolistes permetria presentar la realitat catalana com una realitat violenta, i l'existència de víctimes catalanistes serviria per culpar el Procés d'haver creat un clima de crispació. No podem oblidar que si hi ha una cosa que treu de polleguera l'Estat, és el caràcter pacífic del Procés i el fet que la modèlica Via Catalana fos notícia de primera plana arreu del món. Caldrà, per tant, estar amatents i no caure en provocacions.

La tercera punxa, finalment, consisteix en una violència estructural. Apareixeran noms de malfactors catalans -amb acusacions reals o inventades-, que seran criminalitzats pel seu origen, a fi de presentar Catalunya a ulls internacionals com un país de cràpules i vividors, i es posarà tota la carn a la graella per descavalcar el president Mas per mitjà del descrèdit. Ja ho van fer abans de les eleccions catalanes i ara hi tornaran amb més virulència empastifant-ne el nom. Pensen que eliminant Artur Mas dinamiten el Procés i s'hi abocaran de ple. En aquest sentit, no es pot excloure que es produeixi un intent d'agressió personal al president -que, contràriament al que molta gent pensa, podria estar protagonitzat per un boig independentista -fals boig i fals independentista, naturalment- que el titllaria de botifler, més que no pas per un boig espanyolista indignat-, cosa que colpiria enormement la societat. El 16 d'octubre de 2012, des del Singular, ja vaig escriure l'article "L'atemptat contra Artur Mas" en què abordava més àmpliament aquesta qüestió. Per si de cas, l'escorta que porta avui dia el president és molt superior a la d'altres temps, però també en aquest cas caldrà estar amatents.

Un altre element de violència estructural que també cal preveure és la suspensió de l'autonomia. Semblaria lògic que esperessin a veure què fa Catalunya el 9 de novembre per actuar, però amb la ràbia que porten a dins no es pot excloure que actuïn abans. I què pot passar, si no fem la consulta i anem directes a eleccions plebiscitàries? En aquest cas no canviaria res, perquè Espanya no les admetrà -no admetrà que el món sigui testimoni de la seva derrota- i les impedirà de l'única manera que pot: suspenent l'autonomia i rebaixant l'escardalenc autogovern català al nivell del de l'illa de Perejil. S'atreviran? No s'atreviran? Ganes no els en falten i el pla el tenen damunt la taula.

elSingular.cat , 2/9/2014
 
El 1714 al Teatre-Auditori Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 setembre 2014
Onze.Nou.CATorze (1714)Atès que el diumenge 14 de setembre, a 2/4 d'una del migdia, es representarà l'obra Onze.Nou.CATorze (1714) al Teatre-Auditori de Sant Cugat, sobre els fets del dia 11 del mes 9 del 1714 amb la caiguda de Barcelona, voldria explicar-ne certs detalls que, com és lògic, el lector no trobarà en els anuncis, ni en el programa de mà, ni en el llibre que se n'ha publicat. Em refereixo a les interioritats del muntatge i a la proposta cultural que representa.

D'entrada, diguem que estem parlant d'una obra que aplega quaranta persones en escena -al Grec, amb la coral Ginesta de Cervera, en van ser setanta- la qual cosa ja informa de la seva singularitat. En una època en què els autors ens veiem obligats a escriure històries que no requereixin més de dos, tres o quatre personatges, la decisió d'aplegar-ne quaranta resulta una autèntica bogeria. Pensem que una obra amb sis o vuit personatges és tot un risc, actualment, per a les companyies, ja que les sales -llevat d'excepcions amb figures mediàtiques o productes netament comercials- costen moltíssim d'omplir. La política del govern espanyol, que és la viva expressió de la fòbia a tot allò que tingui a veure amb la cultura o que se li assembli, ni que sigui mínimament, està fent un mal immens al món de les arts escèniques i són comptats els professionals que poden viure de la seva feina.

Tanmateix, Onze.Nou.CATorze no volia renunciar a l'espectacularitat que comporta posar dalt d'un escenari les vivències dels defensors de Barcelona, la majoria civils -homes, dones i infants-, en el moment més decisiu de la història de Catalunya. L'opció, com sabem, va ser “viurem lliures o morirem", i ara, justament ara, fa tres-cents anys que la nació catalana era un Estat que lluitava per salvaguardar una independència finalment arrabassada amb la promulgació del Decret de Nova Planta del 1716. Decret, per cert, que tots els governs espanyols posteriors s'han negat a derogar.

Sigui com vulgui, recordo amb emoció les representacions de l'obra al Grec, ja que el marc que les acollia era el Convent de Sant Agustí, un lloc que va ser escenari autèntic de la darrera batalla del 1714. Era colpidor veure les cares emocionades dels espectadors en saber que allò que estaven veient va passar tres-cents anys enrere just en aquell mateix claustre i entre aquelles mateixes parets en una lluita ferotge a vida o mort en defensa de les nostres llibertats. Castella volia sotmetre Catalunya per sempre i hi va desplegar tots els seus esforços. La seva obsessió era que allò signifiqués la mort de la nació catalana. De fet, estaven convençuts d'haver-ho aconseguit. En aquests moments, però, en ple 2014, ja s'estan adonant que no.

I és que és precisament pensant en el demà, que un personatge de l'obra diu això: "Escriu Otger, escriu! Fes que la gent del futur se n'assabenti, fes que recordin sempre el que avui està passant aquí. Pensa que si els borbònics guanyen, seran ells els qui escriuran la història i diran que la nació catalana mai no ha existit". Doncs bé, això és el que avui ens diuen, que no existim. Per tant, aprofiteu l'ocasió per anar al Teatre-Auditori i emocioneu-vos amb els neguits de la gent d'una ciutat assetjada i sense aliments que, a diferència dels atacants, no lluitava per dominar, lluitava per dignitat. Ara som a l'any 2014 i en commemorem el Tricentenari, però la lluita continua. Nosaltres, amb les armes de la democràcia, també estem lluitant per la nostra dignitat. La dignitat de tornar a ser lliures.

Diari de Sant Cugat , 5/9/2014
 
Les maniobres contra la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 agost 2014
Les maniobres contra la llenguaEl llenguatge i l'escriptura són dues creacions sense les quals es fa difícil imaginar la nostra evolució cultural. El primer ens ha permès explicar fets, argumentar idees i transmetre'ns l'experiència; la segona ha ampliat la transmissió d'aquesta experiència dipositant en arxius i biblioteques tot el saber aconseguit. Res d'això no hauria estat possible sense la nostra capacitat d'adaptació a l'adversitat. La llengua catalana, sense anar més lluny, n'és un exemple. No ha tingut més remei que adaptar-se a l'adversitat, després de tres segles i mig de persecució sistemàtica. Una persecució, per cert, que és ben viva, com ho demostren les agressions constants que rep per part del govern espanyol al Principat, al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. Espanya ha elaborat un pla per exterminar-la i els punts on concentra més energies són les escoles, amb imposició de la llengua espanyola, i el tancament o afebliment dels mitjans de comunicació en català. Recordem el desmantellament de Canal 9 i Som Ràdio, única televisió i unica emissora radiofònica que emetien en català al País Valencià i a les Illes, respectivament, i la maniobra de Madrid per obligar TV3 a tancar dos dels seus canals abans de l'1 de gener de 2015.

"Ens tenen por", deia el poeta Màrius Sampere, ara fa uns anys, "una por patològica, potser ancestral". I tenia raó. Sembla una por filogenètica, irrefrenable, davant la més mínima manifestació de catalanitat. Mani qui mani a Madrid –caldria que els catalans ho interioritzéssim–, el conflicte entre Catalunya i Espanya persistirà perquè la segona no pot admetre l'existència diferenciada de la primera. D'aquí la virulència del seu comportament, d'aquí l'agressivitat amb què reacciona contra tot allò que interpreta com una insubordinació a la seva autoritat. I aquest és el problema, que no té més autoritat que la que ella mateixa s'atribueix. N'hi ha prou de posar-se en la seva pell per entendre-ho. No pot admetre l'existència de la nació catalana perquè això suposaria admetre, indefectiblement, la inexistència de l'Espanya que el pla FAES, a través del ministre Wert, pretén imposar. S'adona que ha fracassat en l'intent d'instrumentalitzar la immigració per mirar de frenar la consciència nacional dels catalans –l'independentisme és ple de fills i néts de gent espanyola que va venir a Catalunya– i ara pretén dividir els alumnes a les escoles per raons de llengua. "Atès que hi ha massa catalans", seria la seva conclusió, "dividim-los perquè n'hi hagi menys". En definitiva, es tracta de dinamitar la cohesió del poble català per evitar que sigui imbatible.

Sortosament, malgrat el temps valuós que hem perdut aquests anys, encara som a temps de capgirar la situació. Ara cal que la Generalitat assumeixi les responsabilitats que li han estat conferides com a govern nacional de Catalunya i que planti cara amb fermesa, ja que la llengua catalana no pot ser una llengua optativa la salvaguarda de la qual depengui de les actituds individuals. L'augment espectacular que ha experimentat l'independentisme aquests darrers anys al Principat ens indica fins a quin punt hem recuperat la confiança en nosaltres mateixos i hem desactivat el mecanisme que mantenia paralitzades les generacions precedents amb la resignació com a programa de futur. Ara, doncs, per fi, estem immersos en el procés que ha de convertir Catalunya en un Estat independent, l'únic estatus que garanteix que les llengües i les nacions gaudeixin de la vida en llibertat.

Diari de Sant Cugat , 1/8/2014
 
Incultura catalanofòbica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 agost 2014
Escultura "25 d'abril de 1707" d'Antoni Miró
Escultura "25 d'abril de 1707" d'Antoni Miró
No fa gaire, s'han produït dues notícies de caràcter cultural que han atorgat a Sant Cugat un protagonisme indirecte. Dic indirecte, perquè tenen a veure amb l'Arxiu Nacional de Catalunya, no amb el municipi. Em refereixo a la negativa del govern espanyol a retornar la totalitat dels documents catalans que romanen segrestats a Salamanca i a l'arribada dels documents secrets dels papes Borja que l'Institut d'Estudis Borgians, amb seu a València, ha cedit a Catalunya davant el despotisme i la incultura de la Generalitat Valenciana.

En relació amb el primer fet, el del retorn de només 238 caixes de les 546 que encara resten a Salamanca com a botí de guerra, cal dir que és una demostració fefaent -si és que queden catalans que la necessitin- de la impossibilitat d'establir el més mínim nivell de diàleg amb l'Estat espanyol. I no sols perquè, governi qui governi, l'incompliment dels pactes és flagrant i sistemàtic, sinó perquè tot retorn de patrimoni o d'autogovern a Catalunya és vist com una concessió i no pas com una restitució. Els fa pessigolles que el febrer passat el ple de l'Ajuntament de Sant Cugat aprovés una moció exigint que l'Estat complís el compromís adquirit amb Catalunya. L'excusa per no tornar la documentació espoliada és que els seus propietaris són morts. És a dir, que el lladre diu que el botí és seu perquè la víctima nominal és morta. Però no ho és, de seu. Els documents que hi ha en aquelles 546 caixes van ser robats a Catalunya a punta de fusell i és a Catalunya que han de retornar. Són documents catalans, generats a Catalunya, que afecten Catalunya i que parlen de persones de Catalunya. És, per tant, a Sant Cugat, no pas a Salamanca, on han de ser els originals. Una altra excusa de l'Estat espanyol és que el Tribunal Constitucional no li exigeix el retorn global. Però això és lògic, atès que el Tribunal Constitucional no és res més que un despatx de Madrid que actua com a braç jurídic del nacionalisme espanyol d'acord amb els interessos del Partit Popular i del Partit Socialista.

D'altra banda, és obvi que la causa per la qual l'Institut d'Estudis Borgians ha traslladat a Sant Cugat més de dos milions i mig de documents provinents de l'Arxiu Secret del Vaticà té la mateixa arrel política. I la prova és que l'Ajuntament de Gandia ha fet retirar una escultura d'Antoni Miró perquè commemorava el tres-cents aniversari de la batalla d'Almansa i la consegüent caiguda del País Valencià a mans borbòniques. Segons el govern municipal del PP, ho han fet perquè "els madrilenys que anaven a Gandia no entenien el sentit de l'escultura". Davant d'això, i davant l'inculte menyspreu que els documents esmentats han rebut per part de les institucions valencianes -Generalitat, Diputacions de València, Castelló i Alacant, Ajuntaments de València, Gandia i Xàtiva i fundacions CAM i Bancaixa-, l'esmentat Institut ha pres la decisió de traslladar-los a Sant Cugat.

Curiosament, però, només assabentar-se que els documents són a Catalunya, el govern valencià ha corregut a demanar-ne una còpia al Vaticà. Es veu que mentre eren al País Valencià no tenien cap valor, però un cop a Catalunya tot ha canviat. Ara l'Estat i el govern valencià consideren que els documents custodiats a Sant Cugat són en terra estrangera i això els ofèn. Em pregunto com és que no se'ls emporten a Madrid, ja que si Felip V va esclafar el País Valencià va ser precisament perquè tampoc no era terra espanyola. Són els distintius del Partit Popular: incultura i catalanofòbia.

Diari de Sant Cugat , 11/7/2014
 
Ara volen tancar TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 agost 2014
Ara volen tancar TV3Desmantellat Canal 9, al País Valencià, desmantellada Som Ràdio i residualitzada IB3, a les Illes, i tallada la reciprocitat de recepció de canals als Països Catalans, ara toca desmantellar TV3. Una de les vies per aconseguir-ho, i que ja fa temps que està en marxa, és l'ofec econòmic a què el govern espanyol sotmet Catalunya. Aquesta és la causa per la qual s'han reduït dràsticament els pressupostos de l'emissora, han minvat els sous dels treballadors, també s'ha reduït la cobertura d'actes i d'esdeveniments i ha desaparegut la delegació que hi havia a la Catalunya del Nord. Però com que malgrat tot això TV3 encara resisteix, ara s'ha activat una segona fase del projecte FAES per tancar-ne, com a mínim, dos canals abans de l'1 de gener de 2015. L'objectiu seria aquest: "Ja que no podem tancar-la tota, afeblim-la". La idea, en definitiva, és que d'aquest afebliment en resti aquella televisió antropològica que volia el director general de RTVE, José María Calviño, l'any 1985. El PSOE no se'n va sortir i ara ho intenta el PP.

Però quina és la via a través de la qual esperen aconseguir-ho? Doncs es tractaria d'utilitzar una argúcia administrativa que semblés que no és el govern espanyol qui tanca els canals, sinó Europa, arran d'una mesura de reordenació de l'espectre radioelèctric que hauria d'alliberar part de l'ample de banda utilitzat per les televisions i cedir-lo a les empreses telefòniques, a fi que puguin oferir la quarta generació de telefonia mòbil. La maniobra, a més, com a praxi habitual de les agressions del govern espanyol a Catalunya, té forma de reial decret aprovat pel consell de ministres. El director general de Telecomunicacions de la Generalitat, Jordi Puigneró, va fer saltar les alarmes abans de les eleccions europees del 25 de maig i la resposta de José Manuel Soria, ministre d'Indústria, va ser tan cínica com hipòcrita. Senzillament ho va negar. Però només fins que van passar les eleccions, no fos cas que allò restés vots al seu partit. Immediatament després ja ho va admetre. El dia 22 de maig deia que tot havia estat "un error d'interpretació" i el dia 28 sentenciava que un dels múltiplex havia de "caure".

L'argument oficial per justificar la "caiguda" d'un dels tres múltiplex de TDT –dos són de TV3 i l'altre el gestiona el grup Godó– és que és un espai que està infrautilitzat a Catalunya. Però no és cert. No hi ha infrautilització. I la prova és que el tancament d'un múltiplex significa eliminar l'alta definició, és a dir, convertir TV3 en una romanalla, en una emissora residual, i significa també eliminar l'espai destinat a la reciprocitat amb la televisió de les Illes. Ara, certament, aquesta reciprocitat no existeix, però és precisament perquè el govern espanyol ho impedeix, no pas per voluntat de TV3. Va ser el mateix Partit Popular qui va interrompre la recepció de canals entre les televisions dels Països Catalans amb la clara intenció de tallar-ne els vincles culturals.

L'altra opció del govern català, per no perdre l'alta definició, és tancar el Canal 33 i el 3/24, per exemple, cosa que seria traumàtica per al país per diverses raons. Tres, si més no. En primer lloc, perquè residualitzaria encara més l'oferta de canals en català, que està per sota del 22%, davant l'allau de canals en espanyol. En segon lloc, perquè l'Estat espanyol utilitza una excusa tècnica per encobrir una mesura política. Ho demostren les reiterades negatives del ministre Soria a les solucions tècniques que ofereix la Generalitat. Ni tan sols les ha volgudes escoltar. Soria diu que "es lo que hay" i dóna la culpa a Europa, però la seva mentida queda al descobert en veure's que el govern del PP no ha tingut cap problema per ressituar un múltiplex de Televisió Espanyola en un altre lloc de l'espectre també afectat per la normativa europea. És obvi que hi ha lloc per a tothom, però l'Estat no ho pot admetre perquè, com dic, la mesura és política, no pas tècnica. En tercer lloc, som davant d'una agressió que pretén eliminar el 50% de l'espai que ara ocupa Televisió de Catalunya.

L'atac directe a TV3, en definitiva, respon al fet que les telecomunicacions són una estructura d'Estat, i ara més que mai l'Estat espanyol està molt interessat a afeblir tant com sigui possible la incidència de la televisió catalana en la societat. És la seva manera d'intentar emmudir-nos a tots. I per tal que "se consiga el efecto sin que se note el cuidado" ha decidit deixar que sigui la Generalitat qui tanqui els canals. D'aquesta manera, el tancador no seria el govern d'Espanya sinó el govern de Catalunya. El ministre Soria ho diu així: "Serà la mateixa Generalitat qui decidirà quins canals perd". L'únic que ell, el seu govern i la FAES no han tingut en compte és el factor emocional. Televisió de Catalunya és més que una televisió, és una emissora estimada per la gent, i la dinamitació dels seus canals, així com l'estrangulació de l'oferta en català, tindrà un efecte bumerang. Serà un petit pas per a l'espanyolització, però un pas de gegant per a l'independentisme a Catalunya.

elSingular.cat , 28/7/2014
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 211 - 280 de 1674
spacer.png, 0 kB