spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
La 'llei mordassa', una llei feixista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 gener 2015
La 'llei mordassa', una llei feixistaLes atrocitats comeses pels règims instaurats per Mussolini, Hitler i Franco van ser tan sanguinàries, que gairebé han endolcit totes les violacions de drets més moderades que van cometre. Es pot dir que el llistó de la malignitat el van posar tan alt, que gairebé sembla que tot el que en queda per sota és innocu. Però no és pas veritat. I això és un perill, perquè ens desarma, ens fa indolents i submisos, i fa que avui no ens escandalitzi ni la promulgació de lleis feixistes, ni la satanització de principis democràtics, ni la criminalització de drets fonamentals. Diem que "no hi ha dret", sí. Però d'aquí no passem, i el compliment de lleis feixistes ens fa còmplices dels qui les redacten. L'anomenada 'llei mordassa', aprovada recentment al Congrés espanyol per mitjà de la majoria absoluta del Partit Popular, és una llei feixista, i, per a qualsevol demòcrata –ho entén, senyor Espadaler?–, incomplir-la hauria de ser una qüestió de principi. Això no treu –esperem-ho– que europarlamentaris com Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras s'encarreguin de denunciar a Brussel·les el paroxisme totalitari a què està arribant el govern espanyol en contra de les llibertats individuals i col·lectives.

D'acord amb la llei mordassa, ningú no podrà fotografiar cap policia, ni tan sols si està apallissant algú o cometent un crim. El policia, d'acord amb la mentalitat feixista, s'erigeix en un ésser superior amb impunitat d'acció, i el ciutadà esdevé un element sospitós per naturalesa, com en la dictadura franquista, i qualsevol presentació de prova gràfica pot ser multada amb 30.000 euros.

De res no serveix, per altra banda, que l'article 15è de la Constitució espanyola digui que ningú no pot ser sotmès a "penes o tractes inhumans", i que l'article 21è especifiqui que "es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes" i que "per a l'exercici d'aquest dret no caldrà autorització prèvia". La llei mordassa legalitza la cadena perpètua i obliga les persones que facin una reunió al carrer a demanar-ne permís. Si no ho fan, la llei preveu sancions econòmiques. En un Estat policial, el ciutadà sempre és sospitós.

La llei mordassa, però, encara va molt més lluny i criminalitza tota persona que gosi blasmar un desnonament o un abús d'autoritat policial, o que es manifesti davant del Congrés o del Senat espanyols, encara que sigui pacíficament. Igualment dóna potestat a la policia per fer "devolucions en calent" dels immigrants que arribin a Ceuta i Melilla, i, com en la dictadura, obliga tota mena d'espectacles a reservar una fila zero per a policies, guàrdies civils i altres autoritats que –parem compte!– podran ordenar suspendre l'acte en el moment que vulguin si hi ha alguna cosa que no els agrada. Qui gosi oposar-s'hi podrà ser sancionat amb 30.000 euros.

Com deia abans, el feixisme no és només el resultat d'alguns dels episodis més tenebrosos de la humanitat; el feixisme és també una ideologia que es fa present en les estructures de poder d'estats mancats de cultura democràtica com l'espanyol, fins a l'extrem d'atorgar un valor religiós a la nació –"la unitat d'Espanya"– o de criminalitzar el dret de vot i la llibertat d'expressió. El Diccionari de la Llengua Catalana defineix el feixisme d'aquesta diàfana manera: "ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc." i "l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup".

Le llei mordassa és filla de tot això. És una llei feixista que viola drets humans; que converteix el ciutadà en un súbdit; que consagra la 'presumpció de veritat' de la policia –en el sentit que la seva paraula preval per damunt d'acusats i testimonis–; que imposa l'ordenament penal franquista –contra les peticions de la Unió Europea i d'altres països– a fi de restringir el dret de vaga i satanitzar la protesta laboral, que permet tractar els immigrants no pas com a éssers humans, sinó com a escòria –sense dret a assistència lletrada i sense verificar si són menors d'edat o refugiats–; i que atempta contra la integritat física i mental dels presos, ja que la cadena perpètua conculca el dret a la reinserció del reu, li nega el retorn a la societat, li lleva tota esperança, l'enfonsa en la desesperació i no li deixa cap més sortida que la fuga, la revolta o la violència contra tercers o contra si mateix.

La llei mordassa, com totes les lleis feixistes, no és res més que una expressió de l'aversió del totalitari a la llibertat. La llibertat individual i la llibertat col·lectiva. Per al feixista, l'individu és un ésser inferior i imprevisible que cal tenir ben fermat i contra el qual tota previsió és poca. La repressió, per tant, s'exerceix 'per la seva pròpia seguretat'. Cal un Estat policial que en tingui cura i que redueixi tota rebequeria a la mínima expressió. I una manera de fer-ho és espantant la gent. La gent espantada és submisa i manejadissa. En realitat, tanmateix, darrere d'una llei mordassa, com darrere de tota prepotència i arrogància, no hi ha res més que por. I també molta covardia i un gran complex d'inferioritat. El feixisme no és res més que això: covardia, acomplexament i por. Molta por.

elSingular.cat , 13/1/2015
 
El conflicte entre veïns i usuaris d'un parc infantil Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 gener 2015
El conflicte entre veïns i usuaris d'un parc infantilSembla que han causat un cert enrenou els canvis que ha fet l'Ajuntament de Sant Cugat en el parc infantil de la rambla del Celler, entre els carrers de la Baixada de l'Alba i Sant Medir. Els canvis responen a les queixes formulades per alguns veïns dels edificis a tocar del parc, en el sentit que això els converteix en receptors passius i involuntaris de la cridòria dels infants, que és especialment intensa durant unes hores del dia. Per evitar aquestes molèsties, ara fa uns dies, l'Ajuntament va retirar les atraccions de la secció del parc dedicada als més menuts i, ràpidament, en assabentar-se'n, alguns usuaris van protestar desaprovant la mesura.

De fet, es tractava d'una tempesta en un got d'aigua fruit d'una manca de flux comunicatiu entre el consistori, els veïns i els usuaris, fins al punt que aquests dos últims van interpretar erròniament la retirada de l'esmentada secció com un trasllat. És a dir, que les atraccions s'encabirien en un altre parc. Les coses, tanmateix, no han estat així i l'Ajuntament ha optat per una solució salomònica, com és enretirar les atraccions dels edificis i ampliar el parc per la part més allunyada per tal que els veïns vegin satisfeta la seva queixa i els usuaris no hagin de repartir els infants grans en un parc i els menuts en un altre.

S'ha de reconèixer que hi ha veïns molt susceptibles que potser n'han fet un gra massa, amb aquesta qüestió. Vivim en societat, amb tot el que això comporta, i només les muntanyes i els cementiris garanteixen la pau absoluta. Tota convivència és difícil, perquè cal conciliar hàbits, comportaments, necessitats i interessos diversos i ja sabem que mai no plou a gust de tothom. Amb les terrasses dels bars i restaurants passa el mateix. I també hi ha gent que s'exclama de les campanes del monestir, i de les cotorres, i dels grills... És la cançó de l'enfadós i no hi ha solució. Volem viure envoltats de gent, però com si estiguéssim sols, cosa que és difícil, molt difícil, per no dir impossible.

Amb tot, també és just admetre que els veïns que han demanat el canvi del parc infantil, tenen bones raons per estar-ne fins al capdamunt. Els usuaris crítics els acusen d'intolerants, però no s'adonen que també és intolerant obligar algú a suportar el xivarri sistemàtic d'un parc d'aquestes característiques tots els dies de l'any. Sobretot a l'estiu, en què la cridòria, els xiscles, els plors i les rebequeries comencen de bon matí i no s'aturen ni un instant fins a altes hores de la nit. Realment arriba a ser molt enutjós sentir un infant cridant vint o trenta vegades "mama!" mentre aquesta, indiferent, xerra amb una altra mare. I quan per fi l'infant calla, un altre n'agafa la torxa, i després un altre, i després un altre, i després un altre... Per dir-ho ras i curt: els usuaris es renoven, però els veïns sempre són els mateixos.

Sortosament, com dic, el consistori ha trobat la solució salomònica de conservar el parc, però allunyant-ne dels habitatges les atraccions dels més menuts. Probablement, és el millor que es podia fer. D'aquesta manera, els usuaris no perdran el seu espai de lleure i els veïns deixaran de tenir la sensació que viuen en una immensa llar d'infants.

Cugat.cat , 9/1/2015
 
Viatge a les entranyes de la caverna Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 gener 2015
Guerra bruta i discurs de la porDes de la manifestació d'un milió i mig de persones a Barcelona, sota el lema "Catalunya, nou Estat d'Europa", fins a avui, en què el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, repeteix que el referèndum per la independència no es farà perquè "lo que no puede ser no puede ser y además es imposible", la guerra bruta anticatalana desplegada per Espanya ha estat una constant que no ha parat de créixer, tant en intensitat com en virulència. En intensitat perquè l'Estat utilitza tots els seus mecanismes, fins i tot els més innobles –com ara el sabotatge d'actes internacionals en què participen el president Mas o altres personalitats–, per a frenar la projecció exterior del procés català; i en virulència perquè els atacs a Catalunya han ultrapassat els límits més elementals de l'Estat de dret i han arribat a la desqualificació, a la burla, a l'insult, a l'escarni i a tota mena d'amenaces, incloent-hi l'ús de la força. I encara bo, si només fos això. El problema és que estem parlant d'accions que van acompanyades de mesures catalanofòbiques destinades a escanyar l'economia, l'educació, la llengua, la sanitat, les infraestructures i els serveis socials més bàsics del nostre país.

Arribats aquí, molts catalans es pregunten: "Què més ens poden fer?". Semblaria que l'Estat ja no pot anar més lluny, semblaria que un Estat que es vanta de ser democràtic no pot tenir la iniquitat com a praxi política. Doncs la resposta és que, comparant-ho amb el que ha de venir, encara no hem vist els extrems a què pot arribar el govern espanyol per impedir que els catalans decidim si volem ser unes províncies d'Espanya o un Estat d'Europa. I és lògic, perquè som contemporanis del moment més transcendent de la nostra història, una història que ja estem escrivint i fins i tot publicant, com ho demostra el llibre Guerra bruta i discurs de la por (Pagès, 2014), d'Eugeni Casanova, que narra les escomeses verbals i polítiques que Espanya ha dut a terme en els quinze mesos que van de l'Onze de Setembre de 2012 al 16 de desembre de 2013, data en què el president Mas va fer pública la convocatòria d'un referèndum per la independència de Catalunya.

Eugeni Casanova, que ara fa una dotzena d'anys va recórrer els Països Catalans per mostrar-nos el precari estat de salut del català en un llibre colpidor titulat Viatge a les entranyes de la llengua , ens ofereix aquí un treball que ens permet veure fins a quin punt tot allò que Espanya diu avui sobre Catalunya és exactament el mateix que deia ara fa un segle. N'hi ha prou de llegir Ortega y Gasset: "Ese pueblo que quiere ser precisamente lo que no puede ser, pequeña isla de humanidad arisca, reclusa en sí misma. [...] Comprenderéis que un pueblo que es un problema para sí mismo tiene que ser, a veces, fatigoso para los demàs". És a dir, sempre el mateix to ufanós i superb de la Castella acomplexada que necessita inventar-se pobles inferiors per sentir-se superior. Val a dir, però, que no li manquen aduladors catalans disposats a blasmar les llibertats de Catalunya per tal de compensar el terror que els provoca ser senzillament catalans. Guaitem què deia Javier Cercas al diari El País, braç mediàtic del nacionalisme espanyol d'esquerres: "Con la ley actual en la mano, los catalanes no podemos decidir por nuestra cuenta si queremos la independència, porque la Constitución dice que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español". I ho remata així: "No hay nada menos democrático que el derecho a decidir".

En llegir això, hom constata dues coses: la primera, la manca de sentit del ridícul de l'espanyolisme; la segona, la seva impotència intel·lectual, en fer ús d'un discurs que subscriuria el règim franquista. I és que només la impotència pot fer dir a un demòcrata que "no hi ha res menys democràtic que el dret de decidir". Fixem-nos, a més, en la síndrome d'Estocolm que traspua la idea que els catalans no podem decidir per nosaltres mateixos perquè la llei espanyola ens ho prohibeix. És talment el viu retrat de l'esclau que alliçona els seus companys dient-los que l'amo és l'únic sobirà i que la seva llei, a més de sagrada, és l'única llei. Un esclau no fa lleis, un esclau obeeix, o en tot cas, si és un pesat, suplica.

El llibre Guerra bruta i discurs de la por explica també de quina manera la submissió catalana ha estat supervisada per catalans. Aquí tenim una anècdota referida a Josep Tarradellas: "Segons testimoni de Lluís Llach, en una reunió amb representants de la Nova Cançó, acabat de tornar de l'exili, el vell republicà els va dir que ja podien plegar de cantar perquè Catalunya havia assolit els seus objectius, que si de cas podien fer un últim concert a la plaça de Sant Jaume... per retre-li homenatge a ell!" A la banda contrària, hi trobem les paraules d'Emil Kirjas, exministre d'Afers Exteriors de Macedònia –"No puc creure que vint anys després de la guerra dels Balcans sentim la mateixa retòrica des de Madrid que feia el nacionalisme serbi"– o aquest lúcid vaticini de l'enyorat Ramon Trias Fargas, ara fa trenta anys: "Catalunya serà independent quan ens acabin d'asfixiar financerament i la gent ho vegi."

Dividit en dinou capítols, entre els quals "Una entesa impossible", "Nazis, salafistes i assassins", "Rebentar les eleccions", "Trencar Catalunya", "El discurs de la por", "La premsa com a arma de guerra", "La caverna intel·lectual", "L'ofec fiscal", "La batalla internacional" i "El descrèdit d'Espanya a la Unió Europea", el llibre d'Eugeni Casanova, de lectura molt recomanable, ens parla dels reiterats intents espanyols de comparar el president Mas amb Hitler, de l'ús no menys reiterat del terme nazi associat a la independència, de les mentides dels presidents d'Extremadura i Galícia dient que ells paguen i Catalunya cobra, dels averanys apocalíptics que diuen que la independència condemnaria quatre generacions de catalans a la pobresa, de les bravates de José Manuel Lara, president de Planeta, i, entre d'altres, de les crides d'Alejo Vidal-Quadras a empresonar Artur Mas i suspendre l'autonomia catalana. Tanmateix, Casanova no fa únicament una crònica exhaustiva d'aquesta guerra bruta; també aporta les seves reflexions sobre el procés català. Diu: "La imatge emociona i sedueix. Un poble aixecat de manera pacífica i festiva contra una casta encarcarada i tosca, contra una manera de fer caduca, contra un autoritarisme anacrònic i desfasat, que evidencia el fracàs d'Espanya com a projecte col·lectiu i, en definitiva, com a Estat."

Doncs sí, Casanova té molta raó. Espanya és la història d'un fracàs. Però vull afegir que, malgrat que la guerra bruta s'encruelirà cada dia més, el procés català continuarà avançant, perquè tota legalitat imposada contra la voluntat d'un poble porta implícita, paradoxalment, la clau del seu alliberament.

Lletres , núm. 65, tardor 2014
 
Martí Olaya i 'Pedra i Sang' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 12 gener 2015
Martí Olaya
Martí Olaya (1927-2014)
Comparteixo el suggeriment fet per Dolors Vilarasau el 23 de desembre passat, a la Sala Capitular del Monestir, en el sentit que caldria que Sant Cugat fes un homenatge institucional a Martí Olaya. No es tracta pas d'organitzar res a corre-cuita, els morts tenen una paciència infinita, però sí que estaria bé que es mirés de trobar la manera de materialitzar un esdeveniment així i escollir la data més adient per celebrar-ho.

Jo, per part meva, suggeriria que l'homenatge, a banda d'altres elements, pogués incloure una representació, completa o parcial, de l'obra d'Olaya 'Les cançons del firaire', guanyadora del Premi de Teatre Ciutat de Sabadell, l'any 1972, o una adaptació d'alguns dels seus 'Contes tendres', del 1998.

De moment, el petit homenatge de l'altre dia, organitzat pels Amics de Pedra i Sang, va ser molt reeixit, tant per la quantitat de públic que hi va assistir (amics personals de Martí Olaya i persones que, sense haver-hi tingut una relació d'amistat, estimaven o sentien respecte pel conjunt de la seva obra) com per la calidesa dels parlaments que, entre d'altres, van fer Salvador Fité, Eduard Jener, Xavier Escura i Josep Maria Jaumà.

De fet, va ser una vetllada rodona, ja que, immediatament després de l'acte i a la mateixa sala, es va fer una representació de l'obra 'Pedra i Sang', que ja ha superat les 100 funcions i que al Nadal d'aquest 2015 celebrarà els seus 15 anys d'existència com a tradició nadalenca local. És una obra encantadora i molt ben interpretada per un munt de cares conegudes de la ciutat. Entre els secundaris: Pere Pahissa, Francesc Fonolleda, Joan Vallvé, Albert Santiago, Ignasi Brassó, Manel Sunyer, Pere Codó, Encarna Adelantado, Sònia Guimerà i Martina Vilarasau. I pel que fa als protagonistes: Xavier Tor i Francesc Ollé en els papers de l'abat Biure i Berenguer de Saltells, respectivament, i la novetat de veure els personatges de Pere III El Cerimoniós i Pere Çarovira interpretats pels actors Albert Pérez i Ricard Mariné. Els qui no l'heu vista mai, no us la perdeu el proper Nadal. S'hi narren uns fets verídics, succeïts ara fa prop de set segles, que van sacsejar la vida local i que van tenir conseqüències a tot Catalunya.

Cugat.cat , 2/1/2015
 
Què en farem, de la llengua, en ser independents? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 gener 2015
Què en farem, de la llengua, en ser independents?En el número anterior de Lletres, en una brillantíssima entrevista de Diana Coromines, el senyor Ferran Mascarell, conseller de Cultura –que sempre diu coses interessants–, feia unes declaracions sobre l'estatus de la llengua catalana en una Catalunya independent que demanen ser reflexionades. Més que res perquè ja fa molts anys que s'utilitza l'estat de prostració de la llengua durant el franquisme per dir que les coses han canviat molt. Només faltaria! Ningú no pot negar que hi ha una diferència notable entre dormir sota un pont o fer-ho en un alberg de beneficència, però això no resta marginalitat al segon cas. No la pot restar per la senzilla raó que entre dormir en un alberg de beneficència o fer-ho en casa pròpia hi ha un abisme.

Caldria, doncs, que el conseller respongués aquestes preguntes: se'n pot dir millora, del fet que la llengua catalana sigui avui tan invisible en els productes de les farmàcies, de les ferreteries, de les perfumeries, de les lampisteries, de les matalasseries, de les botigues d'electrodomèstics... com ho era en el franquisme? Se'n pot dir millora, del fet que avui dia hi hagi menys pel·lícules doblades al català que fa deu o quinze anys? Se'n pot dir millora, del fet que només un 8% de les joguines incorporin el català a les instruccions o a l'embalatge, que el català reculi als jutjats de tot Catalunya i que només un 8% dels documents dels jutjats de Barcelona i l'Hospitalet siguin en català?

Té raó el senyor Mascarell, en dir que "hem de demostrar-nos a nosaltres mateixos que volem ser un Estat". Completament d'acord. Per això costa d'entendre que vulguem tenir un Estat per acabar comportant-nos com una regió d'Espanya. Tenim tan interioritzada la submissió que la sola idea d'atorgar el rang de llengua oficial única al català ens fa sentir tirànics, anormals i lingüicides. I, és clar, per poder sentir-nos moderns, cosmopolites i universals, propugnem la cooficialitat de l'espanyol. Afirma el conseller que ell mai no ha dit que "el castellà serà llengua cooficial". I remarca: "la paraula cooficialitat no l'he feta servir mai". Fins i tot ho jura. Però en un article publicat al diari Ara, el 30 de març de 2013, diu textualment que "un Estat propi dels catalans –un Parlament amb poder ple– normalitzaria el rang cooficial del castellà".

Crida l'atenció, per altra banda, que el conseller titlli de "radicals" els qui discrepem d'aquesta cooficialitat per raons científiques, no pas polítiques. També el conseller ens havia titllat de radicals, als qui sempre hem estat independentistes, i ara ja no ho fa perquè, per sort, ell també n'és, d'independentista. Significa això que la nostra radicalitat fluctua d'acord amb l'evolució del pensament del conseller?

Per argumentar que l'espanyol sigui cooficial a la Catalunya independent, el senyor Mascarell diu que li "repugna pensar que puguem actuar amb el castellà com ells [Espanya] històricament han actuat amb el català". Qui ho pretén, això? Jo no ho he sentit dir mai a cap català. Entenc, doncs, que les seves paraules són un recurs dialèctic molt poc reflexionat, atès que oblida que els atacs espanyols a la llengua catalana no es produeixen a Espanya, sinó als Països Catalans. És a casa nostra –no pas a la seva– on Espanya imposa l'espanyol i margina el català. Catalunya, lògicament, no anirà a Espanya a imposar res. Però cap complex no ens ha de forçar a oficialitzar a casa nostra allò que no és oficial a la casa espanyola. De la mateixa manera que no tenim cap inconvenient que l'espanyol sigui llengua oficial única a Espanya, no podem admetre que aquest estatus s'estengui a Catalunya en règim de cooficialitat. Hauríem de ser molt passerells per acceptar una cosa així. El conseller ho justifica parlant de "vincles emocionals i estadístics", però no s'hi val perquè en aquest cas el terme "vincle" és un eufemisme de dependència emocional d'Espanya i les estadístiques són fruit d'aquesta dependència imposada. Justament si per a alguna cosa ha de servir ser un Estat és per capgirar unes estadístiques que mostren la marginalitat de la llengua catalana en tots els àmbits en què no intervé l'administració pública, i la cooficialitat de l'espanyol, inclosa l'obligatorietat d'estudiar-lo, ho fan impossible.

El discurs de la "integració" també és un despropòsit, perquè en realitat es tracta d'autoanul·lació. Els catalans ens esborrem per tal que un senyor de Toledo es pugui sentir a Catalunya com visqués a la vora del Tajo. D'això se'n diu captivitat inadvertida. Tenim tan interioritzada la captivitat que no la notem. En aquest sentit, recomano la lectura del llibre La captivitat inadvertida (Galerada, 2013), de Jordi Sales, perquè és un treball esplèndid sobre el munt de cadenes invisibles que arrosseguem els catalans en la immensa majoria de coses que fem o que diem i que ens porta a confondre el gaudi d'uns mínims bàsics amb la llibertat. Diu Sales: "A base d'anar posant-nos com un poble sempre fàcil i dialogant a tota hora, segons com ens podem sentir a dir segons què, quan no caldria pas si el respecte bàsic a una personalitat històrica fos garantit. [...] Per contra, anar-se abraçant amb un pinxo només porta a una cosa: que et vagi foradant amb la navalla que ell té i tu no tens."

Sobta també que el conseller digui que "la normalització del català exigeix només dues coses fonamentals: un Estat que hi faci costat plenament i que Europa reconegui el català". Dic que sobta, perquè la cooficialitat de l'espanyol en una Catalunya independent converteix el català en una llengua ornamental absolutament prescindible. De quina clau prescindiríem, si en tinguéssim una que obre només una porta i una altra que les obre totes? Pel que fa a Europa, cal dir que el gaèlic d'Irlanda ja té l'estatus que el conseller considera "fonamental" i no per això ha deixat de ser ornamental. L'anglès s'ha cruspit el gaèlic com l'espanyol s'està cruspint el català. La primera fase es diu catanyol i la segona substitució.

Tampoc no s'entén la resignació amb què el conseller diu que Europa admet que tenim dret a doblar les pel·lícules al català, però que si ho fem "i algú es considera perjudicat, l'haurem de compensar" (!). És a dir, que cal que el català continuï essent invisible al cinema per evitar que algú pugui sentir-se perjudicat. Però, ¿qui compensa els catalans que ens veiem inadmissiblement perjudicats en no poder veure cinema en la nostra llengua? On és l'equitat? Resulta inquietant que la resposta dels polítics sobiranistes sigui que l'espanyol té drets i que el català té obligacions, que l'espanyol té el dret d'imposar-se al català i que el català té l'obligació de respectar aquesta imposició. Tenim la síndrome del captiu: obeir per no ferir i callar per no molestar.

Lletres , núm. 64, juny-juliol-agost 2014
 
El misteriós cas Von Bülow Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 03 gener 2015
Sunny i Claus von Bülow
Sunny i Claus von Bülow
Durant aquestes festes, ens podem permetre la llicència d'oblidar-nos momentàniament de la política del dia a dia i parar atenció en aspectes més sorprenents de la vida, com ara certs enigmes originats en dates nadalenques per als quals no s'ha trobat mai cap explicació tangible. El cas Von Bülow n'és un. L'1 de febrer de 1982, Claus von Bülow va comparèixer davant la justícia nord-americana per intent d'homicidi contra la seva esposa Sunny i el procés, que es va convertir en el més sorollós de la dècada, va mobilitzar periodistes d'arreu del món.

Com es pot veure, la història reunia tots els ingredients que interessen el gran públic: diners, sexe, drogues, violència, una dona rica, atractiva i desgraciada, una sumptuosa mansió –seu d'intrigues i de tèrbols secrets de l'alta societat de Newport i Nova York– i, per damunt de tot, un acusat amb un passat misteriós, tancat en el seu silenci i protegit per una màscara que les càmeres dels fotògrafs mai no van poder traspassar. Però per al jurat, el cas Von Bülow estava molt clar. Els informes mèdics i els testimonis coincidien. Per això es va condemnar Claus von Bülow a trenta anys de presó, perquè en aquell moment tothom, fins i tot els seus advocats, estaven convençuts de la seva culpabilitat. Però Claus von Bülow va contractar un nou defensor, Alan Dershowitz, un prestigiós professor de Harvard, un lluitador sortit dels barris obrers de Nova York conegut per la seva integritat, perseverança i defensa dels drets civils que, lluitant contra el temps i els seus propis dubtes, va explorar metòdicament totes les possibilitats i, en només quaranta dies, va aconseguir rebatre els principals arguments de l'acusació. El 10 de juny de 1985, Claus von Bülow va ser declarat innocent i el cas va quedar tancat, però el misteri no s'havia esvaït.

Martha von Bülow, l'esposa, coneguda familiarment com Sunny, es va casar amb Claus von Bülow el 1966 i, l'any següent, va tenir una filla, Còsima. Tots plegats alternaven la seva residència entre Nova York, en un apartament de 14 habitacions davant de Central Park, i Newport, en una mansió assolellada de Clarendon Court, que precisament va ser l'escenari de la pel·lícula Alta societat –una poc reeixida nova versió d'Històries de Filadèlfia– protagonitzada per Frank Sinatra, Grace Kelly, Bing Crosby i Louis Armstrong.

Sunny va ser descrita pel seu marit com "una pobra filla de rics, molt femenina, dolça i patètica; sensible, generosa però incurablement ociosa i apàtica." Es llevava a les dotze del migdia, parlava una estona per telèfon amb la seva mare, un xofer la duia al gimnàs, feia algunes compres, dinava frugalment i tornava a casa on es posava el pijama, dormia i consumia piles de llibres. La seva única ocupació consistia a fer rams de flors, i hi dedicava hores i hores.

Pel que fa a Claus von Bülow, la seva mare descendia de Hans von Bülow, primer marit de Còsima Listz –que el deixaria per casar-se amb Richard Wagner–. Així és com un amic el va descriure: "Dotat d'un esperit i d'un humor incisius, Claus cultiva, de manera conscient o inconscient, una imatge demoníaca a la qual contribueixen diverses relacions escandaloses. A l'edat de vint anys ja duia màscara i es va crear una imatge d'home aristocràtic, sensual i playboy que de seguida es va convertir en la seva segona naturalesa."

La veritat és que Von Bülow sempre va despertar reaccions oposades. Mentre alguns el consideraven un impostor i el seu sogre el qualificava d'estafador educat, amoral i fred com una serp, d'altres, en canvi, alabaven el seu encant i les divertides imitacions que feia de la reina Victòria. Només en dues coses coincidien: en el seu enorme autocontrol i en el seu gran poder de seducció. Trenta-quatre anys després, ni la medicina ni la justícia han aconseguit explicar les raons per les quals el 21 de desembre de 1980, Sunny von Bülow, la seva esposa, va entrar misteriosament en coma. Ell va ser condemnat per assassinat, però després la sentència es va anul·lar i finalment va ser absolt. Ella, en canvi, no es va recuperar mai i va viure vint-i-vuit anys en estat vegetatiu perllongat fins que va morir. De tot plegat, com dic, aquest desembre en fa trenta-quatre anys i el misteri continua sense resoldre's.

elSingular.cat , 30/12/2014
 
Digui-ho, senyor Iceta: "Sóc espanyolista". No passa res Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 desembre 2014
IcetaPer saber "què" no és algú, n'hi ha prou d'observar què és el que més insisteix que "és". I això és vàlid, indistintament, tant en termes d'adscripció social com d'identitat personal. Especialment, si la persona en qüestió necessita ultrapassar l'àmbit familiar o íntim i convocar actes públics per fer proclames sobre si mateixa. Allò que som, senzillament ho som, i les nostres accions en donen fe. No cal res més. Oi que, en mostrar les imatges d'un adult o d'un infant, no cal dir que es tracta d'un adult o d'un infant? Oi que, en mostrar les imatges d'un gos o d'un gat, no cal dir que es tracta d'un gos o d'un gat? Quin sentit té, si salta a la vista? La remarca només seria necessària si l'adult semblés un infant, l'infant semblés un adult, el gos semblés un gat o el gat semblés un gos. Aleshores sí. Tanmateix, com raonava el poeta nord-americà James Whitecomb Riley, "si veig una au que camina com un ànec, que neda com un ànec i que claca com un ànec, jo en dic un ànec".

Doncs bé, deu ser força convulsa la lluita que manté el senyor Miquel Iceta amb si mateix, tenint en compte que necessita anar pel carrer amb un rètol penjant que digui "sóc catalanista". La identitat no es proclama, s'exerceix. Llevat, és clar, que hom no sàpiga qui és o que pretengui autoenganyar-se i entabanar els altres. Passa, però, que si el senyor Iceta es veu obligat a intentar entabanar els altres, és que els altres no veuen el catalanista per enlloc. I és ben comprensible, atès que diu exactament les mateixes coses que la caverna espanyolista de Catalunya (PP-Ciudadanos-Societat Civil Catalana), que hi comparteix tota mena d'actes, que considera "monotemàtica" la defensa de la llibertat, que empra un llenguatge militar afirmant que "combatrà l'independentisme", que demana dues o tres competències més per a Catalunya i unes quantes monedes menys d'espoliació a veure si piquem l'ham, que s'atribueix el vot de la gent que no vota, que amaga sense escrúpols la fuga estratosfèrica de militants i simpatitzants del seu partit, que intenta compensar l'acomplexament que li provoquen les desoladores convocatòries espanyolistes en contraposició a l'èxit multitudinari de les manifestacions independentistes, que defineix Espanya com "una nació de nacions" tot jerarquitzant els pobles entre nacions superiors i nacions inferiors –Catalunya, consegüentment, seria una nació inferior i no tindria dret al mateix estatus ni a la mateixa llibertat que Espanya–, i que necessita cercar una sala d'actes barcelonina –petita, perquè no es vegi buida– per afirmar que el món està equivocat i que ell és "catalanista".

Després d'aitals despropòsits, s'entén que el senyor Iceta, empès per una forta dissonància cognitiva, no tingui més remei que dir que "es pot ser catalanista sense ser independentista" tot esperant que hi hagi algú que s'ho empassi. Però fracassa, perquè l'únic que aconsegueix és posar-se en evidència per mitjà d'un argument intel·lectualment insostenible. És com dir que es pot ser feminista i estar en contra de la plena llibertat de les dones o que es pot ser integracionista sense deixar de creure que els blancs som una raça de races.

Doncs no, senyor Iceta. No es pot ser catalanista i no voler la plena llibertat de Catalunya; no es pot ser catalanista i no voler que la nació catalana gaudeixi dels mateixos drets que la nació espanyola. El qui vol que la primera estigui subordinada a la segona, sigui en el grau que sigui, no és catalanista, és espanyolista. La seva nació és Espanya i allò que defensa és la supremacia d'aquesta última sobre Catalunya. Només un cínic pot arribar a proclamar-se tibetanista i voler un Tibet subordinat a la Xina. I el mateix podríem dir d'algú que es digués espanyolista i que exigís una Espanya subordinada a França. Cap tibetanista o espanyolista de debò admetria mai que el Tibet o Espanya tinguessin menys drets que els estats xinès o francès. L'hispanocèntric Miquel Iceta, en canvi, sí que ho vol en el cas català. Miquel Iceta –que no suportaria una Espanya subordinada a Catalunya– venera la nació espanyola i se'n proclama militant, un militant que "combat" l'independentisme català colze a colze amb la caverna continuadora del principi més sagrat del franquisme: la unitat d'Espanya.

Per això cal demanar al senyor Iceta que, llevat que vulgui persistir en l'autoengany, surti de darrera la cortina –ja fa temps que li hem vist els peus– i que digui obertament "sóc espanyolista". Veurà que no passa res. Res de res. Cap català no s'immuta en sentir una obvietat. Tothom pot entendre que l'ànec provi de fer-se passar per un cigne. Però si camina com un ànec, actua com un ànec i claca com un ànec, és obvi que és un ànec.

elSingular.cat , 23/12/2014
 
L'estelada de la senyora Margarit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 28 desembre 2014
Montserrat Margarit
Montserrat Margarit
Ara fa uns dies, la senyora Montserrat Margarit i Romaní, que viu al número 4 de la plaça Augusta de Sant Cugat, va rebre una notificació dels veïns de la seva escala demanant-li que tragués l'estelada que té al balcó i que es limités a penjar banderes "només en esdeveniments especials o dates assenyalades". L'escala té catorze veïns, però només nou van assistir a la reunió de la qual va sorgir la notificació. Això no vol dir que tots nou hi estiguessin d'acord, és clar, però van callar. I qui calla consent.

La pregunta és: què farà a partir d'ara la senyora Margarit? Cedirà a la pressió dels esmentats veïns o es mantindrà ferma en les seves conviccions? Doncs la resposta és justament aquesta darrera. Farà com si sentís ploure i els intolerants s'hi hauran de posar fulles, perquè ha decidit que ningú, absolutament ningú no té dret a coartar la seva llibertat d'expressió. I menys encara a casa seva. Ella sap que són milers i milers i milers els catalans que tenen una estelada al balcó i que aquesta bandera, que ja forma part del paisatge urbà i rural de Catalunya com a símbol de llibertat, es mantindrà inalterable tot el temps que calgui fins el dia de la Independència. És la bandera que expressa la voluntat d'un poble de decidir el seu destí i que, ves per on, denuncia l'absolutisme espanyolista que tan sibil·linament representen els ufanosos veïns de la senyora Margarit.

Aquesta vergonyosa intromissió té la seva arrel en el fet que els nacionalistes espanyols són tan al·lèrgics a la llibertat d'expressió com els vampirs ho són a la llum del dia, cosa que arriba al paroxisme davant d'una estelada, perquè els recorda la magnitud del seu fracàs. Pensa, l'absolutista, que tres segles de sotmetiment sistemàtic haurien d'haver estat un període més que suficient per espanyolitzar Catalunya i esborrar-ne tota consciència nacional, però resulta que no. Els tres segles de rentada de cervell no han servit de res i l'operació no ha reeixit. La prova és que la senyora Margarit ha arribat als setanta anys amb plena consciència de la seva identitat. És catalana i estima la seva terra, i precisament perquè l'estima la vol lliure. Els qui la volen sotmesa, els qui la volen subordinada a Espanya, mai no podran destruir les seves conviccions. Per això, si un dia, tot fent camí, passeu per davant del número 4 de la plaça Augusta, alceu el cap i mireu l'estelada de la senyora Margarit. Ara, fruit de la sibil·lina coacció que ha rebut, la seva bandera no és només un símbol de llibertat, també és un símbol de fermesa. I, qui sap, potser hi hagi algun veí silenciós que, davant l'extorsió aquí explicada, decideixi solidaritzar-s'hi penjant, també ell, una estelada al seu balcó.

Cugat.cat , 12/12/2014
 
Freixenet, bombolles d'espanyolisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 23 desembre 2014
José Luis Bonet (Freixenet)
José Luis Bonet (Freixenet)
L'entrada en política de la marca Freixenet ha estat molt aplaudida per la caverna espanyola. Freixenet ha decidit que el seu tradicional anunci de Nadal sigui enguany un espot al servei del nacionalisme espanyol per tal que la catalanofòbia no li afecti les vendes en aquell país. El president de l'empresa, José Luis Bonet, sap que la cultura del vi a Catalunya, que ha augmentat moltíssim, va en detriment del seu producte, que és francament mediocre, ja que els catalans són cada cop més selectius i troben força xaró aparèixer en una celebració amb una ampolla de Freixenet sota el braç en comptes de fer-ho amb una marca de qualitat.

Una cosa que no diuen les bombolles d'espanyolisme de l'anunci televisiu ni les etiquetes de les ampolles de Freixenet és que l'imperi cavista de què es vanten és el fruit de l'explotació ferotge i sagnant que l'empresa exerceix sobre la pagesia pagant uns pocs cèntims d'euro –cèntims en el sentit literal– per quilo de raïm tot i saber que el preu mínimament digne, com passa a França, estaria entre vint o vint-i-cinc vegades per sobre. Això, a més, té uns repercussions nefastes per al sector, ja que el contamina rebaixant-ne la qualitat i causa un greu perjudici als petits productors. Per entendre'ns, Freixenet és un depredador que degrada la marca Catalunya associant-la a un producte escumós de poc nivell, cosa que en el nou Estat independent haurà de ser tallada de soca-rel en benefici del país i de la gent que treballa la terra.

Aquesta és, de fet, la por de l'emperador Bonet: la por que l'imperi Freixenet, construït sota l'aixopluc de règims absolutistes, es vegi obligat a passar per un adreçador depurador que en faci trontollar els fonaments. L'emperador mira el futur amb inquietud i sospira evocant aquells bells temps en què els afectes al règim de la "sagrada unidad de España" eren forts i sabien fuetejar sense pietat les ínfules de llibertat de Catalunya. Pensa que els governants espanyols d'avui són una esperpèntica còpia d'aquells i tenen les mans lligades per aquesta cosa tan perniciosa anomenada democràcia.

Certament han canviat força les coses des d'aquell 16 de setembre de 2008 en què l'emperador Bonet deia que "don Juan Carlos de Borbón ha sido y es un gran rey al servicio de nuestra nación". Els imperis, per sobreviure, necessiten mantenir un règim d'esclavatge que engreixi les seves panxes i ornamenti els seus palaus. Però si ens revoltem contra marques internacionals que sabem que fabriquen els seus productes mitjançant l'esclavatge –no es pot dir d'una altra manera de l'explotació de persones a canvi de remuneracions miserables i inhumanes– cal que fem el mateix contra aquelles de nom català que, al costat de casa, esclavitzen, sagnen i humilien els nostres pagesos per finançar, com fan Freixenet i l'emperador Bonet, campanyes destinades a la perpetuació dels seus reaccionaris interessos de classe.

elSingular.cat , 16/12/2014
 
La minimització de la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 desembre 2014
Ana Magaldi
Ana Magaldi
Em sembla molt trista la indiferència del Principat davant les agressions que pateix la llengua catalana al País Valencià, a les Illes i a la Franja. La Catalunya Nord mereix un altre capítol. Ja sé que hi ha persones i entitats que se'n preocupen i que promouen actes reivindicatius, per descomptat que sí. Sort en tenim! Però parlo de la Catalunya oficial i institucional i dels polítics principatins. Alguns, certament, se'n lamenten en privat, però es troba a faltar un pronunciament parlamentari que denunciï el lingüicidi que el Partit Popular està portant a terme en els territoris esmentats com a fruit d'una ferotge catalanofòbia. Cal que Europa ho sàpiga, i si Catalunya no ho denuncia no ho farà ningú.

I és que si ja és prou lamentable que el nostre Parlament abandoni la resta dels Països Catalans a la seva sort, encara ho és més que no s'adoni que formem part d'un mateix cos lingüístic i que les agressions, siguin a la part del cos que siguin, ens fereixen igualment. Ben mirat, però, aquesta indolència concorda amb l'estat de prostració de la llengua al mateix Principat. Només cal parar atenció en el jutjats, on la reculada és cada cop més espectacular i ja només un 12,3% de les sentències són en català, en contraposició al 20,6% de l'any 2004. I el problema no és només que els jutges provinents d'Espanya, com a funcionaris de l'imperi, no tenen cap obligació de saber la llengua de la colònia, sinó que la majoria d'advocats que hi exerceixen tampoc no tenen el més mínim interès d'emprar-la. L'any 2013, únicament 300 es van inscriure en cursos de català i només 84 van aprovar, cosa força il·lustrativa si tenim en compte que el total d'advocats, només a Barcelona, és de 18.000.

En un altre àmbit, un estudi recent de l'Ajuntament de Barcelona informava de la davallada que ha experimentat l'ús del català a la ciutat, fins al punt que els districtes capdavanters, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, amb prou feines arriben al 54% i al 51% respectivament. Pel que fa al cinema, les pel·lícules doblades al català gairebé han desaparegut de la cartellera i aquesta, des del punt de vista lingüístic, ofereix el mateix panorama que oferia cinquanta anys enrere amb Franco al govern.

Per això no ens ha d'estranyar que el català sigui percebut com una llengua l'ús social de la qual només té sentit en els àmbits domèstic, col·loquial, institucional, folklòric o de caràcter reduït. La fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, ho va deixar ben clar no fa gaire durant la seva compareixença davant els mitjans de comunicació per informar sobre la crisi entre les fiscalies catalana i espanyola. Va llegir el comunicat en espanyol, i quan li van demanar que el llegís en català va respondre que ja havia saludat en català. "Ya he dicho bon dia", van ser les seves paraules. Podia haver llegit el comunicat en els dos idiomes sense cap problema, però no ho va fer per dues raons: la primera, perquè només l'havia redactat en espanyol; i la segona, perquè no li va donar la gana. És a dir, que no només va menysprear la llengua pròpia de Catalunya sinó que fins i tot es va permetre burlar-se'n públicament i ofendre milions de persones titllant-la de llengua inútil. La frase "ya he dicho bon dia" deixa ben clar el valor que té per a aquesta dona la llengua catalana. Talment com si estigués parlant d'un gos i digués: "Ja li he fet una moixaina, no pretendreu que l'assegui al meu costat a la conferència de premsa". La pregunta és: quanta gent pensa com aquesta dona a Catalunya?

Racó Català , 9/12/2014
 
El feixisme en les estructures de poder espanyoles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 13 desembre 2014
El feixisme en les estructures de poder espanyolesCoincideixo plenament amb la tesi desenvolupada per Xavier Escura, regidor de Cultura de Sant Cugat, en el cicle de conferències que han organitzat els Amics de la Unesco Valldoreix-Sant Cugat per reivindicar la cultura de la pau, la llibertat i la defensa del patrimoni històric. És a dir, els valors que tradicionalment sempre ha fomentat aquesta entitat. Valors que, com és lògic, inclouen la independència de Catalunya, ja que un poble que no pot decidir el seu futur és un poble mancat de llibertat.

En la seva conferència, Escura, que no va parlar en funció del seu càrrec, sinó com a historiador, va dir que "Espanya va ser l'únic Estat on va guanyar el feixisme" i que "encara avui continua enquistat en les estructures de poder", la qual cosa impossibilita que hi pugui reeixir una veritable democràcia. Certament és així. Fixem-nos, per exemple, que per lluir una estelada en un pavelló de bàsquet de Saragossa, la fiscalia demana 300 euros al seu portador després d'haver-lo detingut i tancat en un calabós tota la nit del 5 d'octubre passat, mentre que la crema d'una estelada sis dies després a Montjuïc, per part d'un grup d'ultres espanyolistes, va gaudir de total impunitat. La mateixa impunitat sota la qual els feixistes que es van manifestar el 9 d'octubre a València cridaven "¡Artur Mas, cámara de gas!".

El feixisme, com és obvi, continua remenant les cireres a Espanya i es troba en totes les esferes de poder, un poder polític, eclesiàstic i militar que sempre –sempre– ha estat catalanofòbic. Per això els ultranacionalistes espanyols de València van poder cridar consignes a favor de Hitler i exhibir banderes nazis davant dels ulls de la policia, que s'ho mirava sense moure un dit. Ves per on, la mateixa policia que, també a València, sota el crit de "¡Te vas a enterar catalán de mierda!", va apallissar a puntades de peu el jove Rafel Martín i Faixó el 16 d'abril passat per portar una estelada en el partit de final de Copa. I també va ser la policia espanyola qui va desfigurar la cara per la mateixa raó a Jordi Mascort en una final de Copa anterior a l'estadi Vicente Calderón de Madrid. I és que per a Espanya la defensa dels drets nacionals de Catalunya és un delicte, mentre que les exaltacions del franquisme i del nazisme estan protegides. El primer, el franquisme, compta amb una fundació subvencionada per l'Estat, i el segon, el nazisme, es veu condecorat per la delegada del govern espanyol a Catalunya.

No cal dir que totes aquestes agressions policials contra portadors d'estelades han estat defensades pel ministre Jorge Fernández Díaz, cosa que indica fins a quin punt la catalanofòbia a l'Estat espanyol és institucional. La part bona de tot plegat és que ben aviat podrem desempallegar-nos d'aquesta gent tan ufana i tan superba que amb el seu odi ha aconseguit que milions de catalans tinguin clar que la independència de Catalunya, a banda de ser un dret inalienable, és una necessitat vital.

Cugat.cat , 28/11/2014
 
No és hora d'autofotos, sinó de foto de grup Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 11 desembre 2014
No és hora d'autofotos, sinó de foto de grupTé raó el president Mas, en dir que "ho tenim més a prop del que ho ha tingut mai ningú". Es refereix a la independència de Catalunya, naturalment. Mai, en els darrers tres segles, no havíem arribat tan lluny. Per això és tan important que en aquest tram final ple de paranys i infestat de taurons ens regim per la intel·ligència i no per les emocions. Seria imperdonable que després d'haver superat etapes dificilíssimes, com ara la imprescindible desconnexió mental de l'Estat espanyol, ho engeguéssim tot a dida per culpa d'aquest tret idiosincràtic tan català que és l'individualisme. Sembla mentida que un país com el nostre, amb una tradició associacionista farcida de gremis, confraries, col·legis, mútues i organitzacions no governamentals, sigui tan procliu a la picabaralla i tan punxafigues a l'hora d'arribar a acords. No hi ha dubte que som duals i que alternem l'esperit constructiu amb una tendència autodestructiva; som capaços de gestes èpiques i també especialistes a fer-nos mal.

Amb tot, esperem que aquest tarannà no interfereixi en el Procés, ja que com va remarcar el president Mas en el seu discurs del 25 de novembre passat –el millor discurs que ha fet mai, per cert–, no n'hi ha prou que el SÍ aconsegueixi majoria absoluta, cal també "que tot el món entengui que és la llista que ha guanyat les eleccions". En aquest sentit, també té molta raó l'Assemblea Nacional Catalana, en demanar "una candidatura transversal que tingui com a principal objectiu l'assoliment de la independència nacional en el termini més breu possible" la qual cosa "només es podrà aconseguir des de la unitat política i social". Certament és així. No hi ha fita política més important que la llibertat d'un poble, cap ni una. Totes les altres, per importants que siguin, resten supeditades a la primera, per la senzilla raó què no hi pot haver justícia social en cap col·lectivitat nacional privada del dret a autogovernar-se. Una nació sotmesa i espoliada com Catalunya, que l'Estat espanyol "rescata" econòmicament amb els diners espoliats i pels quals, per a més escarni, cobra interessos –és a dir, que fa negoci extra amb l'espoliació–, no pot tenir cap altra prioritat que la llibertat. Pensem que tota política que no tingui aquest objectiu serà una política profundament estúpida, demagògica i cínica que farà més gruixuts els barrots de la gàbia.

I és que la llibertat és un dret universal inherent a la maduresa humana que no admet discussió. Es pot discutir la gestió que hom faci de la seva llibertat, però no pas la llibertat en si mateixa. No és hora, per tant, d'autofotos, sinó de foto de grup; no és hora de promoció individual, sinó de sentit de la col·lectivitat. Encara no hem guanyat. Podem guanyar, i tant que sí!, però encara no ho hem aconseguit. El partit dura noranta minuts i, de moment, el resultat ens és advers. Davant d'això, podem fer dues coses: perdre el temps fent-nos retrets entre nosaltres i dient-nos "i tu més!" o "a tu, al meu costat, no t'hi vull" o fer pinya, ajornar les nostres diferències i intentar guanyar el partit. El que demana la gent, és prou sabut; ara només falta saber si els partits sobiranistes estaran a l'alçada de la gent.

elSingular.cat , 9/12/2014
 
Els nouvinguts i la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 desembre 2014
Els nouvinguts i la llenguaÉs molt lloable la tasca que porten a terme alguns governs municipals –n'hi ha amb ingressos molt minsos- per tal d'afavorir la integració dels nouvinguts a la nostra cultura mitjançant cursos gratuïts de llengua catalana. Si es pregunta a aquests nouvinguts la raó per la qual s'hi han matriculat, la majoria responen que ho han fet per raons de feina o per integrar-se més, cosa ben normal, certament. Allò que és anòmal és la pregunta en si mateixa. Vull dir que la pregunta ja demostra no sols la subordinació de Catalunya com a poble, sinó també l'amenaça que pesa sobre la llengua catalana. La prova és que aquesta pregunta no es fa mai, en clau espanyola, italiana o alemanya, als immigrants que viuen en aquells països. I és que l'aprenentatge de l'espanyol a Espanya, de l'italià a Itàlia o de l'alemany a Alemanya, per part dels qui hi van a viure, no és una opció, és una necessitat vital. I com que ho és, l'aprenentatge lingüístic és immediat.

A Catalunya, en canvi, el català només és una opció, ja que no hi ha cap necessitat de saber-lo. I en un país on no cal saber-ne la llengua per viure-hi, s'ha de tenir molt bona voluntat per aprendre-la. De fet, em pregunto quants de nosaltres faríem aquest esforç en un país on els mateixos parlants fossin els primers a transmetre'ns la idea que la seva llengua no té cap utilitat. Doncs això és el que comuniquem als nouvinguts cada cop que els parlem en espanyol. Per sort, ens queda l'escola. Gràcies a la necessitat dels pares, d'ajudar els seus fills en els treballs escolars, és molta la gent nouvinguda que aprèn català. Aquesta és la raó per la qual els nacionalistes espanyols volen que l'escolarització es pugui fer també en espanyol. El seu objectiu és tallar de soca-rel tota probabilitat que el català esdevingui imprescindible i que, per tant, es normalitzi de debò. Volen evitar el que em deia un dia una dona siriana: "Aprenc català per guanyar-me el respecte de la meva filla".

Nació Digital , 6/12/2014
 
La querella dictatorial Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 desembre 2014
La querella dictatorialLa querella presentada per la Fiscalia espanyola contra el president Mas conté, si més no, tres elements que la fan necessària per al govern de l'Estat malgrat el descrèdit internacional que li suposa. El primer element consisteix a donar carnassa a la fera nacionalista espanyola, que treu foc pels queixals per la humiliació soferta el 9-N amb la insubmissió de Catalunya. Mai no els n'havia caigut al damunt una de tan grossa. I, per acabar-ho d'adobar, ho ha vist tot el món.

El segon element té a veure amb la necessitat del govern espanyol de transmetre una imatge de control de la situació i de justificar la passivitat de Mariano Rajoy amb la idea que el tema català no és polític, és jurídic. És a dir, que ell ni vol ni pot dialogar sobre coses il·legals. Encara que la legalitat espanyola, com és el cas, sigui antidemocràtica, caldria afegir.

I el tercer element rau en la necessitat de reduir el Procés a una sola persona tot convertint-lo, encara que no tinguin res a veure, en la versió catalana del Pla Ibarretxe. Ibarretxe va anar a Madrid a explicar-se, però se li van riure a la cara, el van ficar dintre d'un cotxe, el van acompanyar a l'aeroport, el van pujar a un avió de retorn al País Basc i, sense deixar de riure, se'n va anar cap a casa fregant-se les mans i dient: "Morta la cuca, mort el verí". Amb Artur Mas volien fer el mateix, però no se'n van sortir. Mas no va caure en el parany, i les feres, malgrat que ja salivaven, no el van poder devorar. Ara, per tant, ho intenten per una altra via i fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas. Estan convençuts que, si ho aconsegueixen, n'hi haurà prou d'inhabilitar el president de Catalunya –o d'emmanillar-lo, jurídicament parlant–, per esberlar el moviment i guanyar temps.

És cert que aquesta operació té l'inconvenient de la victimització de Mas, que li reportarà un munt de vots, però ho donen per bo perquè els permet frenar Esquerra i fer que la ferida d'una inhabilitació presidencial sigui més traumàtica. Pensen que com més majoritari sigui el partit del president, més seran les persones que correran d'una banda a l'altra com ho fa el cos esparverat del gall decapitat. És força il·lustratiu que aquests dies Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho, en un intent de patrimonialitzar l'abstenció i sense cap pudor per mostrar la seva tradicional sintonia ideològica, hagin apel·lat tots dos als "catalans orfes de partit". Caldria recordar-los que els vots del SÍ-SÍ, en la consulta del 9-N, equivalen a uns dotze milions de vots a l'Estat, xifra que no sols és fabulosa, tenint en compte la persecució política, jurídica i mediàtica estatal soferta, sinó que és superior als vots amb els quals governa el Partit Popular. Té gràcia que una xifra com la del PP sigui vàlida per governar, però no per autogovernar-se. O, dit d'una alta manera, crida l'atenció que aquesta xifra s'admeti per dir als altres el que han de fer, però no pas per dir-s'ho un mateix.

Amb tot, no cal patir. El descrèdit d'Espanya en el món democràtic, més enllà de la política del dia a dia, és esborronador i ja ha quedat al descobert que es tracta d'un Estat en què la separació de poders no existeix. Com en les dictadures, els alts tribunals estan al servei del govern, obeeixen les seves ordres i serveixen els seus interessos. La mascarada de la Fiscalia, amb la querella contra el president de Catalunya per haver complert el mandat dels ciutadans permetent-los votar, és tan escandalosament franquista que no mereix cap mena de consideració. Ara ja tothom sap que l'Estat espanyol és un Estat que condecora nazis i que criminalitza la llibertat d'expressió; un Estat que permet cridar "¡Artur Mas, cámara de gas!" mentre apallissa i sanciona persones per portar una estelada; un Estat que apallissa persones africanes com si fossin gossos rabiosos mentre posa querelles contra els qui posen urnes. I el més greu és que aquest Estat n'és tan conscient, d'això, que no va tenir valor de retirar les urnes el 9-N davant de tot el planeta. Hi havia massa llum i massa càmeres per fer una cosa així. Per això el Tribunal Constitucional no va ser explícit en aquesta qüestió. Es tractava de no forçar el govern de l'Estat a actuar per la via policial per tal que pogués fer-ho a posteriori per la via penal. Aquesta via, a més, té l'avantatge, des del punt de vista espanyol, que ho concentra tot en la persona del president Mas, que és la peça que de debò els interessa. Allò que no han tingut en compte, però, allò que defugen irracionalment perquè en són al·lèrgics, és la transversalitat de la força independentista de Catalunya. No han tingut en compte que el procés català no és el projecte de cap president ni de cap partit, és el projecte d'un poble.

elSingular.cat , 2/12/2014
 
Les tres grans victòries del 9-N Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 desembre 2014
Les tres grans victòries del 9-NAra que ja han transcorregut uns quants dies després del 9-N, i que n'hem copsat els efectes, tant a Catalunya com a Espanya, és un bon moment per remarcar l'enorme importància de la seva celebració. De fet, l'èxit ha estat tan espectacular, tan esclatant, que gairebé sembla que assolir-lo hagi estat bufar i fer ampolles. Però no és cert. L'esforç requerit ha estat titànic, i les hores i l'energia invertides han estat tantes que és impossible comptabilitzar-les. Passa, però, que la realització ha estat tan perfecte, dintre dels marges que implicava tenir un Estat en contra, que hem aconseguit que semblés fàcil allò que semblava inconcebible. Just la mateixa impressió que causen alguns llibres o pel·lícules en llegir-los, que flueixen d'una manera tan esplèndida i natural que només els experts en detecten la complexitat subjacent.

Doncs bé, sense desmerèixer en absolut el paper del govern, dels partits específics i de les institucions de Catalunya, és de justícia lloar l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i els quaranta mil voluntaris, per la tasca immensa i generosa que van dur a terme en la materialització d'una consulta que quedarà per sempre en els llibres d'història per dues raons: per la seva magnitud i pel seu significat. La magnitud i el significat que han propiciat tres grans victòries. Probablement n'hi ha més, segur que sí, però sintetitzem-les en tres.

La primera victòria, és el formidable gol per l'escaire que Catalunya ha fet a l'Estat espanyol. Després d'amenaçar-nos fins i tot amb la "persecució de particulars i la celebració de milers i milers de judicis ràpids", després de dir-nos que mai, mai, mai no votaríem, que mai, mai, mai no hi hauria col·legis, ni urnes, ni paperetes, perquè l'Estat mai, mai, mai no ho permetria, resulta que vam obrir els col·legis, vam posar les urnes, vam posar les paperetes i vam votar. Vam votar! A desgrat d'un Estat que criminalitza la llibertat d'expressió, vam votar.

La segona victòria, és la de la projecció internacional. En fer-se evident que Catalunya no faria cas dels intents d'intimidació del govern espanyol, els portaveus de l'espanyolisme a casa nostra, desesperats, van optar per intentar desacreditar la consulta titllant-la de "costellada", "botifarrada" i "pallassada". Tanmateix, la força del 9-N els va passar per damunt i els va ridiculitzar sense pietat. Les xifres parlen per si soles: vuit-cents periodistes dels cinc continents acreditats, gairebé el doble que Escòcia, dos-cents quaranta mitjans de comunicació i un centenar d'observadors internacionals que van certificar que la consulta havia estat "tot un èxit". Algú creu que els principals mitjans de comunicació del món paguen viatges transoceànics als seus equips de professionals perquè informin sobre costellades, botifarrades o pallassades?

I la tercera victòria, és la insubmissió. Ara tot és massa recent per prendre consciència de la importància del que hem aconseguit. Els fets, a més, se succeeixen a un ritme vertiginós i són molts els fronts que requereixen la nostra atenció. Però mai no havíem fet un acte d'insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N, i la història s'encarregarà de certificar-ho. N'hi ha prou d'observar la ràbia, l'odi, els insults, els exabruptes i els comentaris catalanofòbics que ha generat la nostra acció per mesurar-ne la magnitud. Només un Estat arrogant, prepotent, absolutista i decadent pot sentir-se tan profundament humiliat pel gest més pacífic, més cívic i més democràtic que pot fer un poble per expressar la seva opinió: el gest de votar. Des del 9-N, l'Estat espanyol és un Estat amb l'orgull ferit perquè els seus esquemes obsolets no poden concebre que un poble que creien vençut i sotmès des de fa tres segles l'hagi ridiculitzat i posat en evidència davant de tot el món. L'esperpèntica inauguració a corre-cuita a Madrid, d'una estàtua dedicada a l'almirall Blas de Lezo, assassí de catalans el 1714, tractant-lo d'heroi, n'és una prova. És la burda i consternada reacció de l'amo nostàlgic d'un poder abatut que veu com s'esvaeix tota l'autoritat que tenia sobre el captiu.

Es diu que la consulta del 9-N no era vinculant, però no és veritat. Sí que n'ha estat, de vinculant. I tant! Ho ha estat per a Espanya, en grau superlatiu, i ho ha estat per a Catalunya, que per fi ha copsat la seva força i s'ha adonat que per segar les cadenes de ferro cal primer segar les cadenes mentals. Les cadenes mentals són les cadenes de la por. No hi ha cadena més poderosa que la por. Recordem-ho sempre. La llibertat comença el dia que perds la por.

elSingular.cat , 24/11/2014
 
El robatori de la rambla del Celler Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 desembre 2014
El robatori de la rambla del CellerEl 16 de setembre passat, uns lladres van assaltar dos pisos de la rambla del Celler i es van endur joies i aparells electrònics en qüestió de minuts. Ho van fer a la llum del dia, entre dos quarts de deu del matí i dos quarts de dues de la tarda, hora en què la senyora d'un dels pisos assaltats va tornar a casa i va descobrir el fet. Fins aquí la notícia concisa i nua, però hi ha altres aspectes que em sembla interessant explicar perquè tots plegats en prenguem nota.

L'edifici assaltat té dues portes per replà, A i B, i totes dues estaven tancades amb dues voltes de clau, ja que els seus llogaters eren absents en aquell moment. A dos quarts de dues, com deia, va arribar la senyora del pis A i, en sortir de l'ascensor va veure que la porta B era oberta amb un drap que en tapava el pany i una galleda i una fregadora just a l'entrada. "Deuen estar netejant", va pensar. Però, en girar-se, es va adonar que la seva porta, per bé que tancada, tenia el pany esbotzat. Aleshores, sense entrar-hi, va mirar l'interior del pis B i va veure que hi havia coses per terra i que tot indicava que s'acabava de produir un robatori. Això, naturalment, la va espantar molt, perquè cabia la possibilitat que els lladres encara fossin a casa seva.

En estat de xoc emocional i sense saber ben bé què fer, va pujar al pis de dalt i va trucar a les portes dels veïns per explicar-los-ho. Aquests, però, no havien sentit res. Cap cop, cap soroll que els hagués cridat l'atenció. Res de res. Van baixar tots al replà dels fets, s'hi van incorporar també uns veïns del pis de sota i van trucar a la policia, que va venir de seguida. Dues patrulles, exactament. Tres homes i una dona molt amables que van entrar al pis obert i que van verificar que no hi havia ningú. Tot seguit, un dels agents va saltar pel balcó a l'altre pis, va obrir la porta des de dins i va confirmar a la seva inquilina que els lladres també hi havien entrat. Segons sembla, van intentar accedir-hi per la porta, i, en no poder-ho fer, van optar pel balcó des del pis B. Per això la porta de l'A estava tancada.

Els Mossos també van explicar que aquesta mena de robatoris acostumen a ser molt ràpids. Els espanyaportes porten guants, no fan soroll i van directes al dormitori principal per trobar-hi coses de valor. N'hi ha que fins i tot agafen una coixinera per fer-la servir de sac. Són operacions que no duren més de deu minuts i que compten amb la complicitat d'un segon o tercer individu que vigila des del carrer la possible arribada d'algun veí. El més aconsellable, si una persona veu moviments sospitosos per part d'algú, és que no s'hi enfronti. El millor és que avisi els Mossos amb la màxima discreció, trucant al 112, i que n'esperi l'arribada. D'aquesta manera, els lladres no fugen i són atrapats amb les mans al plat.

Amb tot, hi va haver diferències entre el robatori del pis A i el del B. Mentre d'aquest últim se'n van endur joies i aparells electrònics, de l'A només van agafar-ne joies, cosa que s'explicaria per dos motius: o bé, de lladres, només n'hi havia un i li resultava massa perillós saltar carregat pel balcó o bé van pensar que si algú els veia des del carrer podia fer un crit d'alarma. Tanmateix, l'aspecte més curiós de tot plegat va ser el detall de la galleda i de la fregadora a la porta B per no desvetllar sospites. "Això no ho fan mai, ha estat un detall de sofisticació", van dir els agents. Potser sí. Però també podríem dir-ne de cinisme. Talment com una signatura: "Us hem netejat el pis".

Tot Sant Cugat , 15/10/2014
 
La "violència" de Jorge Fernández Díaz Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 desembre 2014
La "violència" de Jorge Fernández DíazHi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència", ha dit el ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, des del diari ABC. Però n'hi ha prou de conèixer Catalunya per saber que aquesta frase només és versemblant si en canviem el subjecte. I si en canviem el subjecte, el principal responsable de la violència que hi pugui haver serà el ministre. Ell sap que la humiliació que ha rebut l'Estat espanyol amb el 9-N, davant de tot el planeta, ha estat tan forta que l'espanyolisme cada dia pressiona més perquè s'actuï amb contundència contra Catalunya i perquè "los catalanes sepan de una vez por todas quien manda aquí". Ja ho deia el comte-duc d'Olivares al virrei català botifler Dalmau de Queralt comte de Santa Coloma: "¡Mano dura, virrey, mano dura!". En realitat, ja fa força temps que les clavegueres de l'Estat malden per provocar la violència a Catalunya. L'admiració que ha despertat arreu del món el caràcter pacífic, cívic i escrupolosament democràtic del poble català en la reivindicació del dret a decidir el seu futur polític, els treu de polleguera.

Però Fernández Díaz diu un parell de coses més. Diu que "la societat catalana ha de tornar a l'enteniment" i diu també que el volem "considerar estranger dins de Catalunya" i que "no ho acceptarà". És a dir, el mateix raonament que l'imperialista més despòtic, que considera que els irredempts han anat massa lluny en les seves ànsies de llibertat i s'han tornat bojos. "L'enteniment", és clar, estaria en la submissió i en el reconeixement de la supremacia espanyola. La pregunta és: què pensa fer el senyor Fernández Díaz, per impedir la voluntat democràtica d'autodeterminar-se del poble català? Què significa aquest "no ho acceptaré"? No acceptarà la voluntat majoritària del poble català expressada a les urnes, si així es manifesta, i exigirà que s'imposi la voluntat de la minoria? I qui és aquesta minoria per declarar-se superior? Qui és Fernández Díaz, a banda d'un polític mancat de tota ètica, que té la barra de romandre en el seu càrrec després que el seu departament hagi formulat acusacions injurioses que s'han revelat absolutament falses contra polítics catalans, com el president Mas i l'alcalde Trias, amb la intenció de manipular les darreres eleccions, en el primer cas, i de desacreditar el procés català, en el segon, tot llançant excrements damunt de persones innocents. Se li entén tot, senyor Fernández Díaz. Se li entén el conscient i se li entén el subconscient. En realitat ens volia dir que els seus estan nerviosos, en realitat ens volia dir això: "Hi ha risc que la frustració espanyolista degeneri en violència".

Nació Digital , 22/11/2014
 
Dimiteixin, senyors Carreras i Benejam Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 novembre 2014
Álvaro Benejam i Jorge Carreras
Álvaro Benejam i Jorge Carreras
Aquests dies, a través d'articles publicats a Cugat.cat i al Diari de Sant Cugat, els regidors del Partit Popular Jorge Carreras i Álvaro Benejam, han demanat la dimissió de Mercè Conesa. Li retreuen, sobretot, el seu suport a la consulta del 9N, perquè es veu que no és ètic que una alcaldessa defensi el més elemental de tots els drets democràtics: el dret a la llibertat. És a dir, el dret dels pobles a ser allò que vulguin ser.

Té gràcia, tanmateix, que sigui precisament el Partit Popular, conegut com el partit més corrupte de la Unió Europea i amb un nombre infinit de càrrecs immersos en processos judicials, qui gosi impartir lliçons d'ètica. Això no vol dir pas que els senyors Carreras i Benejam siguin corruptes, és clar que no, però, atès que es presenten com a apòstols de l'ètica, estaria bé que prediquessin amb l'exemple i dimitissin escandalitzats davant les barbaritats que tot seguit els enumeraré.

No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que es nega a condemnar el franquisme? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que subvenciona l'Associació Francisco Franco? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que condecora nazis? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que criminalitza la llibertat d'expressió? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que legalitza una formació nazi com Alba Daurada mentre prohibeix el dret de vot dels catalans? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que comanda el ministeri d'Interior i que no té escrúpols d'ordenar disparar bales de goma contra immigrants que neden per sobreviure en aigües de Ceuta amb un resultat de quinze morts? No els cau la cara de vergonya, de pertànyer a un partit que manté centres d'internament d'estrangers que vulneren sistemàticament els Drets Humans i que retenen durant mesos persones que no han comès cap delicte algunes de les quals, a causa dels abusos i de les agressions policials, acaben suïcidant-se o perden misteriosament la vida?

Sembla evident que el fet de pertànyer a un partit amb un expedient com aquest, ofereix als senyors Carreras i Benejam una oportunitat immillorable de mostrar el seu amor per l'ètica tot donant-se de baixa. Si ho fan, jo els donaré tot el meu suport. És ben senzill: siguin èticament conseqüents i dimiteixin, senyors Carreras i Benejam.

Cugat.cat , 21/11/2014
 
No els amoïna el 9-N, els amoïna el que ve tot seguit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 novembre 2014
No els amoïna el 9-N, els amoïna el que ve tot seguitNo hi ha hagut mai ningú que hagi contribuït tant a la independència de les colònies espanyoles, al llarg de la història, com ho ha fet Espanya. Espanya ha estat, de sempre, l'eina més poderosa que han tingut tots els moviments independentistes del seu imperi per assolir la llibertat. Tota sola els ha fomentat, els ha alimentat, els ha vigoritzat i els ha refermat. És un cas interessantíssim de paradoxa exacerbada que la converteix en campiona de derrotes. Les col·lecciona de totes les formes i colors a través dels segles sense moure's ni un mil·límetre. La col·lecció d'ultramar, per exemple, és esplèndida, una autèntica joia del declivi. I ara en comença una altra, la col·lecció peninsular, que manté expectants els historiadors d'arreu del món.

En defensa d'Espanya, tanmateix, cal dir que té criteri. Passi el que passi, sempre és fidel a si mateixa, sempre actua de la mateixa manera. Arriba a un lloc, el domina per la força, el sagna econòmicament, hi imposa les seves lleis, n'anorrea la identitat, la cultura i la llengua i al cap de quatre dies diu als conquerits que no són ningú, que els seus drets històrics s'han esvaït i que el dret de decidir no existeix, que no ha existit mai. O és que potser els captius van poder decidir que no volien ser conquerits? Oi que no? Doncs ja està. Assumpte resolt. El problema és que és difícil trobar un poble que vulgui viure per sempre més sota un jou com aquest. Tard o d'hora, fins i tot els que han perdut la llengua pròpia, com ara els d'ultramar, desperten la seva memòria col·lectiva, trenquen la legalitat espanyola i declaren la independència. La història ho explica fil per randa.

I ara, ves per on, ha arribat el moment de Catalunya, que serà seguida immediatament pel País Basc. Però abans que això s'esdevingui, Espanya continuarà essent la nostra eina més poderosa, l'eina que ens ha d'obrir la porta de la presó i permetre'ns respirar aire pur. Espanya és una eina valuosíssima, que fa una feina impagable a còpia d'intolerància, de totalitarisme i de menyspreu absolut pels principis més bàsics de la democràcia i les llibertats. Tot el seu món és força bruta en forma de lleis, de nacionalisme i de negació de l'altre. L'altre, com dèiem abans, no existeix, l'altre ni tan sols no és reconegut. Només existeix Espanya –"la nación más antigua del mundo", diuen sense rubor.

Per això, Espanya, no té resposta intel·lectual al procés català. Simplement s'indigna, li puja la tensió arterial i llança improperis, amenaces, insults i desqualificacions. La seva violència verbal és filla de la seva impotència intel·lectual. Dels seus llavis només surten pulsions, en cap cas reflexions. Pulsions que neixen al ventre i que van directament a la gola sense passar pel cervell. Així, tenim un exportaveu del govern espanyol que diu que el president Mas hauria de ser afusellat; un diputat que diu que no és una consulta, sinó un psiquiatre, el que necessitem els catalans; una Conferència Episcopal Espanyola que diu que l'independentisme hauria de passar pel confessionari; un dramaturg amb nom de pantà empordanès que diu que "cal ficar entre reixes el president Mas", que "la població catalana està mentalment malalta" i que "l'Estat hauria de tractar-la sense pietat"; un escriptor cordovès que diu que els catalans pateixen inestabilitat mental; una diputada que diu que el dret de decidir és contrari a la democràcia; una altra diputada que diu que prohibir que Catalunya voti és una victòria de la democràcia; un president del govern espanyol que diu que prohibir un referèndum és propi d'una democràcia avançada; un filòsof que diu que els catalans som imbècils; un expresident espanyol nascut a Sevilla que compara Catalunya amb el franquisme; un ministre d'afers exteriors que relaciona el procés català amb el nazisme; un eurodiputat basc que diu que l'independentisme és terrorisme; uns manifestants que criden "¡Artur Mas, cámara de gas!"; una associació de militars espanyols que diu que cal declarar l'Estat de guerra a Catalunya i actuar-hi amb les armes; un periodista que diu que la independència de Catalunya comportarà l'assassinat i el genocidi... En fi, podríem seguir dies i dies amb aquesta mostra d'impotències, perquè creix cada minut que passa i perquè Espanya comença a adonar-se, per bé que no ho reconeixerà, que el procés d'independència de Catalunya és irreversible i això la treu de polleguera. De fet, ja fa temps que ho sap, només cal observar tota la seva política governamental, així com la desesperació que li provoca el corredor mediterrani i les presses per endur-se el petroli de Tarragona. Deu pensar que no li cobrarem quan negociem els actius i els passius.

Mentrestant, no en tinguem cap dubte, ja ha començat a ordir una trama per dinamitar les eleccions de caràcter plebiscitari que han de venir. Diu pestes de la consulta del 9-N, perquè l'ha viscuda com una humiliació, però el que l'angoixa de debò és no poder actuar militarment contra la Declaració Unilateral d'Independència que ha de seguir a les eleccions. Sap que Catalunya es troba en el centre del focus internacional i que tota acció de força contra la legitimitat democràtica que li atorguin les urnes serà vista com un exercici de totalitarisme. Un exercici que el món democràtic toleraria en alguns punts del planeta, però que jutjaria inadmissible en el si de la Unió Europea. S'acosten, per tant, moments que no oblidarem mai i ens cal mantenir el cap fred. Espanya ens voldrà dur al quadrilàter de la boxa, però el nostre terreny és el tauler d'escacs.

elSingular.cat , 18/11/2014
 
La decisió de Cinesa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 novembre 2014
La decisió de CinesaConfesso que la decisió de Cinesa, de convertir les seves quatre sales de Sant Cugat en un cinema íntegrament en versió original, m'ha sorprès força. Crec no equivocar-me si dic que no havia passat mai que unes sales cinematogràfiques comercials no barcelonines abandonessin la projecció de pel·lícules en versió doblada i es passessin a la versió original subtitulada. És una notícia esplèndida i una victòria del col·lectiu "Volem un Verdi a Sant Cugat", que, des de fa un parell d'anys, a través del Facebook, reivindica aquesta millora de l'oferta cinematogràfica a la ciutat.

Certament és una anomalia que, llevat de Barcelona i Girona, sigui pràcticament impossible gaudir de cinemes en versió original a Catalunya i que s'obligui la gent a desplaçar-se a aquestes ciutats per poder veure les pel·lícules tal com han estat concebudes. No dic pas que s'hagi d'eradicar el doblatge de cop, però és injust obligar tothom a passar per l'adreçador d'un sistema instaurat pel franquisme en ple segle XXI. En aquest sentit, he manifestat sovint que mentre hi hagi cinema doblat a l'espanyol hi ha d'haver el nombre equivalent de còpies doblades al català, cosa a la qual els interessos ideològics -disfressats d'econòmics- de distribuïdors i exhibidors s'hi han oposat sempre. Ara, per tant, vindrà una altra batalla, que serà la de la llengua del subtitulat. Caldrà pressionar aquests empresaris perquè respectin la llengua pròpia de Catalunya i deixin de fer servir excuses de mal pagador per justificar el seu immobilisme. El subtitulat, per altra banda, és infinitament més barat que el doblatge.

Una altra cosa que voldríem saber és si la projecció de pel·lícules en versió original, per part de Cinesa, implicarà un augment del nivell de qualitat de la cinematografia que veurem o si allò que ens arribarà seran simplement els mateixos títols nord-americans -insignificants en la seva major part- que ens arriben habitualment. Posaria la mà al foc que la cosa anirà així per la senzilla raó que Cinesa és propietat de Warner, Paramount i Universal i no em passa pel cap que aquestes firmes renunciïn a estrenar els seus productes de consum per projectar-hi produccions alienes culturalment més elevades. La notícia del canvi a versió original, per tant, és bona i cal felicitar Cinesa, però els dies bons de la seva programació a Sant Cugat continuaran essent les sessions de cinema clàssic dels dilluns i de cinema d'autor dels dijous. En versió original, naturalment.

Cugat.cat , 7/11/2014
 
Diferents visions de la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 novembre 2014
Los García. Catalunya y el futuro de todosD'entre els llibres publicats darrerament relacionats amb el procés nacional que està vivint Catalunya, cal destacar-ne un que té el seu origen en un vídeo que va comptar amb el suport del Cercle Català de Negocis i que ha estat vist per centenars de milers de persones moltes de les quals, servint-se de l'adreça que hi apareix al final, van trametre el seu parer sobre el discurs de la por que practica l'Estat espanyol per impedir la independència de Catalunya. El llibre es diu Los García. Catalunya y el futuro de todos, i constitueix un recull d'aquelles opinions.

En les seves pàgines, veiem com hi ha qui utilitza els casos de corrupció a Catalunya per justificar la seva voluntat que el nostre país continuï subordinat a Espanya. Deu ser que a Espanya no hi ha corrupció. En tot cas, els García li responen que una cosa és la percepció i una altra la realitat. Segons un estudi del CCN del 2012, només el 6% dels casos de corrupció a l'Estat corresponien a Catalunya.

Tanmateix, aquest 6% va ocupar el 53% dels titulars dels mitjans espanyols, cosa que, com és lògic, incidia en la percepció. També hi ha qui pregunta quant trigaria Catalunya a estar en ruïna econòmica si no s'independitzés, i la resposta és que la nostra pertinença actual ja és un ruïna, atès que som el 16% de la població de l'Estat, hi contribuïm amb el 20% del PIB espanyol, en paguem el 24% dels impostos i fem el 30% de les exportacions. No hi ha cap dubte que, com a nació independent, serem un Estat ben pròsper.

En altres parts del llibre hi trobem aquesta aportació sobre la demolidora espoliació que patim. Són cinc petits exemples:
  1. "En 20 anys, 850 km d'autovies a Madrid; només 20 km al voltant de Barcelona. [...] De les inversions de l'Estat en infraestructures, a Madrid es va executar el 111% pressupostat; a Catalunya, només el 35%."
  2. Cost per autopista: "De Madrid a Alacant, 0 euros; de Barcelona a Alacant, 73 euros. De Madrid a Saragossa, 0 euros; de Barcelona a Saragossa, 51 euros. De Madrid a Santander, 0 euros; de Barcelona a Santander, 112 euros. Tres destinacions un cop per setmana, 12.000 euros l'any en peatges des de Barcelona. Les mateixes destinacions des de Madrid, 0 euros."
  3. "Cost de la carretera madrilenya M-30: 7.566 milions d'euros. El triple del cost de la construcció del nou canal de Panamà, l'obra d'enginyeria més gran del món. Desdoblament Girona N-II: invertits 96 milions d'euros. Les obres van ser adjudicades el 1995. En els darrers quatre anys han mort 64 persones. És la carretera amb més trànsit de camions de l'Estat, connexió a Europa."
  4. "90.000 milions d'euros gastats en un AVE que perd diners cada any (ni un sol quilòmetre és rendible). El Corredor Mediterrani, tan necessari i rendible per a la indústria, i ni un sol quilòmetre ha estat construït."
  5. "Una Espanya federal seria la solució? No. Estaríem igual que avui: Madrid seria la capital federal, continuaria recaptant part dels nostres impostos, legislant lleis federals, i nosaltres seguiríem estant en minoria. Millor que redactem una Constitució a la mesura de Catalunya i que, si volem federar-nos, ho fem amb la Unió Europea."
El llibre Los García. Catalunya y el futuro de todos té 169 pàgines, és molt amè i està farcit de preguntes que són al carrer i que es veuen contestades amb arguments enriquidors. El seu principal atractiu és que és un text altament didàctic adreçat al gran públic.

Racó Català , 12/11/2014
 
9N: Sant Cugat va ser una festa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 novembre 2014
9N: Sant Cugat va ser una festaDurant una setmana he gaudit de la companyia de Paul Chamberlain, un molt bon amic anglès que volia viure en persona el referèndum consultiu del 9N -així és com el denomina la premsa internacional- i puc dir que n'ha quedat admirat. El vam viure plegats a Sant Cugat, ciutat en la qual ell havia residit durant uns anys, i va ser testimoni ocular de l'èxit esclatant d'una diada que quedarà per sempre en la història del país i en el cor de la gent. Si més no, en el de la gent que creu en el dret dels pobles a ser allò que vulguin ser i a decidir-ho en llibertat.

Les paraules de Paul Chamberlain van ser: "És una consulta, però l'atmosfera és la d'una festa". Chamberlain es referia a l'actitud cívica de la ciutadania, a l'alegria i a l'emoció que transmetien els ulls de la gent, a la comunicació afectuosa que s'establia entre persones que en el dia a dia es limiten a saludar-se i prou. A Sant Cugat, concretament, jo mateix, caminant pel carrer, em vaig haver d'aturar diverses vegades per compartir sensacions amb gent diversa. I en arribar la nit i saber-se'n el resultat, la satisfacció va ser immensa. Sobretot en veure que la participació a Sant Cugat havia estat d'un 46,3%. És a dir, molt per sobre de la participació de la consulta del 13 de desembre de 2009, que va ser d'un 25,68%.

Cugat.cat, com és lògic, va entrevistar moltíssimes persones que anaven a votar, i la immensa majoria de les respostes que obtenia, per bé que diverses, coincidien a remarcar la necessitat vital de treure'ns del damunt la pesada llosa de l'Estat espanyol i constituir-nos en un Estat independent, que és l'estatus dels pobles adults. Aquesta és la resposta que va donar un irlandès: "Espanya no té amor pels catalans, i no vull que els meus fills creixin en un país on no hi ha amor". És una resposta eloqüent que sintetitza la realitat. Un Estat que criminalitza el vot i la llibertat d'expressió, un Estat que qualifica d'antidemocràtic que els ciutadans siguin consultats, un Estat que persegueix els directors d'escola i els funcionaris per haver facilitat l'accés a les urnes, un Estat que nega el dret de Catalunya a decidir el seu futur nacional no és un Estat, és una presó. Per això el 9N estàvem tan contents, perquè érem conscients que desobeint les normes de la presó deixàvem de ser presoners i ens convertíem en ciutadans.

Cugat.cat , 14/11/2014
 
La caiguda del mur espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 novembre 2014
La caiguda del mur espanyolLa data del 9 de novembre de 2014 restarà per sempre més a Catalunya com a símbol de la llibertat d'expressió. Serà recordada com el dia que el poble català, reafirmant-se en els seus principis democràtics, es va revoltar pacíficament contra un Estat absolutista, que no sols li nega el dret a la llibertat, sinó fins i tot la condició de poble, i va traçar una línia més enllà de la qual ja res no serà com abans. És cert que hem trigat molt a arribar fins aquí, molt més del que alguns volíem, però tot procés d'alliberament d'un poble és un procés col·lectiu, i, per tal que això s'esdevingui, cal primer una tasca titànica, com és la conjuminació de milions de processos individuals. I encara bo, si només fos això, perquè aquests processos, en el cas català, han hagut de descodificar les claus d'una colonització mental de tres-cents anys. És a dir, els catalans no sols hem hagut de despertar la nostra consciència col·lectiva, també hem hagut de lluitar contra un poder que ens l'estabornia i que ens deia que no teníem ni passat ni futur perquè no érem ningú.

El 9 de novembre ha transmès un missatge molt nítid a l'Estat espanyol. Li ha dit que les amenaces i els averanys apocalíptics contra Catalunya només provoquen en nosaltres el mateix somriure que provoca el gosset petit que borda sorollosament per disfressar la seva inseguretat. Prohibir que la gent voti, prohibir que la gent s'expressi per mitjà d'una papereta en una urna, és un signe diàfan d'inseguretat i de pànic. Pànic d'afrontar la realitat, pànic d'admetre el fracàs espectacular de la tirania. Per això, com més volen intimidar-nos, com més furibunds són els insults que rebem, com més delirants i rabioses són les desqualificacions que ens adrecen, més palesen la seva impotència i la desesperació que els causa saber que han perdut.

Fixem-nos en quina ha estat l'evolució de la reacció espanyola davant del procés català, aquests darrers anys. Va començar amb menyspreu i maniobres de ridiculització; tot seguit, en veure que el procés no s'aturava, va recórrer a la por i als mals averanys; després, esbalaïda davant la nostra fermesa, va emprar l'amenaça i les mesures intimidatòries; i ara, desconcertada, enfurismada i sobreeixint de despit, intenta bloquejar la nostra vida política. Encegada com està pel seu absolutisme, ni s'adona del descrèdit internacional que aquest comportament li genera. Un descrèdit que ara mateix, més enllà dels dos mil casos de corrupció que arrossega, es veu incrementat per la demanda de la justícia argentina de detenir dos exdirigents feixistes, Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina, per la seva responsabilitat en crims contra la humanitat. Espanya no sols es nega a investigar aquests crims, sinó que protegeix els seus responsables perquè restin impunes.

Mentrestant, Catalunya manté el cap fred, no cau en el parany de les provocacions i es manté ferma en el seu camí vers la llibertat. El mur, ja ho veiem, és a punt de caure per la força de la gent. El mur de l'absolutisme, de l'arrogància i del menyspreu és a punt de ser abatut amb molta més facilitat que milions de catalans no es pensaven. L'any 2006, quan vaig escriure el llibre “La paraula contra el mur”, per explicar de quina manera i per quines raons la paraula catalana s'estavellava indefectiblement contra el mur espanyol, l'independentisme encara era minoria. Avui, en canvi, el nostre país ha fet un tomb meravellós i ha comprès que la llibertat només és a l'abast de l'ostatge que desobeeix les lleis del segrestador. Som molt a prop de ser lliures, i quan això s'esdevingui entendrem que érem febles perquè no sabíem que érem forts.

elSingular.cat , 11/11/2014
 
De què serveix ser d'esquerres i fer com la dreta? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 novembre 2014
De què serveix ser d'esquerres i fer com la dreta?Ara fa uns dies, el senyor Jaume Bosch, diputat d'ICV, em dedicava un escrit farcit de desqualificacions personals per haver gosat qüestionar la figura del seu cap polític en l'article "El paper d'estrassa de Joan Herrera". Em titllava de mesquí i sectari, fins i tot. El mateix llenguatge que Mariano Rajoy empra amb el president Mas. Molt bé. Ara en parlarem, d'això. Tanmateix, vull començar agraint-li que hagi triat la meva humil persona per buidar el pap malgrat que les crítiques que va rebre Joan Herrera, algunes de ben fortes, per intentar desacreditar la consulta i alinear-se amb PP i Ciudadanos, tot dient "no aniré a votar", fossin nombrosíssimes a tots els mitjans de comunicació. És tot un honor tanta distinció. És clar que també pot ser que ho hagi fet perquè pensa que sóc el més feble. Ja se sap, hi ha patums amb les quals és millor no ficar-s'hi, oi, senyor Bosch?

Tanmateix, no sé a quina secta creu el senyor Bosch que pertanyo, pel sol fet de no combregar amb les rodes de molí del senyor Herrera. Els sectaris, com tothom sap, són els qui defensen un partit polític per més execrables que siguin les accions que cometi. Aquest és el cas del senyor Bosch, fins al punt que el seu escrit seria un bon model de sectarisme en una facultat de periodisme. Sobretot tenint en compte que actua com a servidor del senyor Herrera, no fos cas que aquest s'embrutés les mans.

En tot cas, potser és per mesquinesa i sectarisme, que el senyor Bosch aprofita el seu article per penjar medalles a ICV i fer retrets a "tothom". No cal dir que "tothom", són CiU, ERC i la CUP, la resta de partits sobiranistes. "Si no fos per nosaltres...", ens ve a dir el senyor Bosch. Només li falta afegir que CiU, ERC i la CUP són uns folls il·luminats. De fet, són tantes les medalles que es penja, que gairebé trobo a faltar que no acabi reivindicant un monument. A mi també em retreu que "oblidi" que el govern que va homenatjar el feixista Samaranch el 2010 era tripartit, no només d'ICV. Però s'equivoca de mig a mig. No és pas cap oblit. Hi ha diversos articles meus d'aleshores denunciant aquell acte infame. Passa, però, que el text publicat dies enrere a Nació Digital se centrava només –només– en la persona de Joan Herrera, que ja era dirigent d'ICV el 2010. Tanmateix, el senyor Bosch deu pensar que implicant-hi tercers la culpabilitat es dilueix.

Resulta especialment escandalós l'argument amb què Jaume Bosch pretén excusar la celebració d'aquell homenatge. Ho fonamenta dient que hi estaven obligats perquè Jordi Pujol havia concedit la Medalla d'Or de la Generalitat a Samaranch el 1985. Déu meu, quina barra! Ara resulta que la culpa era de Pujol. Jordi Pujol era un governant de dretes, senyor Bosch, però se suposa que ICV és d'esquerres! I és com a persona d'esquerres que jo també sóc, que li ho retrec. No hi ha cap llei, cap ni una, en cap país democràtic, que obligui un govern nacional a homenatjar dirigents feixistes. Enlloc! Els governs que homenatgen feixistes ho fan perquè els ve de gust, sigui quin sigui el nombre d'assistents. I el partit dirigit pel senyor Herrera, en el qual vostè militava i milita, va homenatjar l'home que era mà dreta d'un règim que va assassinar milers i milers de catalans d'esquerres. Però encara n'hi ha més. Va ser el seu partit, senyor Bosch –el seu partit–, al costat del PSC, qui l'any 1987, en qualitat de govern municipal, va atorgar la Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona al feixista Samaranch. Ho recorda, o li ho recordo?

La barra, però, continua, si tenim en compte que el mateix dia de l'homenatge pòstum del 2010 a Samaranch, el senyor Bosch va declarar a la premsa que el personatge tenia clarobscurs entre els quals "el seu passat no democràtic vinculat al règim franquista". Talment com si no fos el mateix partit del senyor Bosch qui l'estava homenatjant a Palau. Està bé, això de ser govern i oposició alhora. Ja ho feia en Joan Saura, que dirigia policialment les manifestacions en què participava.

Per a més desvergonyiment, el senyor Bosch diu que "fa riure" que els hereus del PSUC, capdavanters en la lluita contra el franquisme, s'hagin de defensar d'haver homenatjat un dirigent feixista. Ves per on, és justament per això que ho han de fer. Perquè la seva acció de govern, amb aquell acte repugnant, embruta sense escrúpols la memòria d'unes sigles històriques. De fet, si alguns vells dirigents del PSUC haguessin comandat el partit del senyor Bosch l'any 2010, aquella baixesa mai no s'hauria celebrat. I dic "alguns", perquè n'hi havia d'altres de la gauche divine, força rics, que eren molt amics de Samaranch i que compartien les nits amb ell a Bocaccio.

No cal dir que no falten els qui "justifiquen" l'homenatge a Samaranch pels Jocs Olímpics que va concedir a Barcelona. Déu n'hi do! Es veu que una concessió feta per la famosa secta de magnats olímpics a una ciutat exculpa els dirigents d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat. ¿Cal recordar que els crims contra la humanitat no prescriuen? Ni en somnis no em puc imaginar els Verds alemanys –emparant-se en una antiga medalla d'or– fent el mateix amb vells dirigents nazis a la seu del govern del seu país. No ho farien enlloc, però encara menys a la seu del govern alemany, casa de tots els alemanys en la mateixa mesura que el Palau de la Generalitat és la casa de tots els catalans. Homenatgi Samaranch a casa seva tant com vulgui, senyor Bosch, però tingui l'ètica i la dignitat de no fer-ho a casa nostra.

Nació Digital , 14/11/2014
 
És l'hora de marxar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 novembre 2014
És l'hora de marxarNo hi ha hagut mai cap país dominat per la força de les armes que s'hagi alliberat sense transgredir la legalitat que l'imposava l'Estat dominador. Hi ha hagut separacions civilitzades, com ara la de Noruega i Suècia, o intents de separació, també civilitzats, com els del Quebec i Escòcia, però mai cap poble no s'ha alliberat complint fil per randa la legalitat d'un dominador absolutista. Això no és possible per la senzilla raó que la legalitat del dominador no preveu enlloc que el dominat pugui deixar de ser-ho. És cert que el Canadà i el Regne Unit són estats dominadors, però també ho és que són estats democràtics, no pas règims absolutistes, i, malgrat que les seves lleis no inclouen el dret a l'autodeterminació de les nacions que els configuren, no impedeixen que aquestes decideixin el seu futur dipositant una papereta en una urna. Per això, el Quebec ha celebrat dos referèndums, un el 1980 i un altre el 1995, i Escòcia el 2014. En el primer cas, el Canadà va entendre que, digués el que digués la seva Constitució, cap llei veritablement democràtica pot impedir que un poble decideixi si vol ser lliure. I en el segon, el primer ministre britànic David Cameron ho va expressar amb aquestes paraules: "Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata".

L'Estat espanyol, tanmateix, pensa just al contrari. Alícia Sánchez-Camacho diu: "Que no es pugui votar és una victòria de la democràcia"; i Mariano Rajoy hi afegeix: "No hi ha referèndum a Catalunya, perquè Espanya és una democràcia avançada". És obvi que frases com aquestes, que haurien d'enrojolar els seus autors, provoquen una forta riallada a Catalunya i un gran estupor en el món democràtic, però en sentirem moltes més, perquè el totalitarisme, com la mona, encara que es vesteixi de seda, totalitari es queda. Els fills ideològics del franquisme van pensar que l'Estat de dret els oferia prou escletxes per continuar imposant el principi màxim del règim, la "sagrada unitat d'Espanya", i, fent-se passar per demòcrates de soca-rel, van crear uns mecanismes legals que, a més de servir-los de coartada, fessin impossible, literalment impossible, que Catalunya pogués canviar mai una sola coma de la Constitució espanyola. Ni tan sols, posats a fer volar coloms, comptant amb el suport del País Valencià, de les Illes, d'Euskadi, de Navarra, de Galícia, de Canàries, d'Andalusia i de Ceuta i Melilla.

Franco ho va dir el 30 de desembre de 1969: "Todo ha quedado atado y bien atado, con mi propuesta y la aprobación por las Cortes de la designación como sucesor, a título de rey, del príncipe don Juan Carlos de Borbón". D'aleshores ençà, tant en la dictadura com en aquesta mascarada que tenim ara, tots els poders de l'Estat han treballat en una mateixa direcció per emmanillar Catalunya. Dretes i esquerres es poden llançar els plats pel cap per tota mena de raons, però mai –mai!– per Catalunya. Només cal mirar els noms de les persones que han remenat i que remenen les cireres en tots els àmbits de l'Estat per comprendre fins a quin punt el nacionalisme espanyol, amb la "unitat d'Espanya" com a tòtem, és molt més que una ideologia política. És una religió. I qui en discrepa comet heretgia. Franco en deia "rojo separatista"; ara en diuen "antidemocràtic".

D'acord amb això, l'Estat espanyol mai no reconeixerà la nació catalana, perquè, si ho fes, hauria de reconèixer també les nacions basca i gallega. I, és clar, com es pot dir a una nació que no té dret a l'autodeterminació? Fixem-nos, en aquest sentit, que fins i tot arriben a l'extrem de negar-nos la condició de poble. Ho deia el 22 d'octubre passat Susana Beltrán, professora de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresidenta de l'entitat neofalangista Societat Civil Catalana: "El poble català no existeix". Se n'adona, el lector? Si no existim, no tenim drets. Som només una invenció delirant de ments febroses. El cert, però, és que darrere d'algú que diu que un poble no existeix, només hi ha racisme. És a dir, odi ètnic i impotència intel·lectual.

Situats en aquest punt, doncs, és hora de marxar. Cada minut que romanem dins l'Estat espanyol és un minut més de captivitat, és un minut més d'espoliació, de menyspreu, d'insults, d'agressions, d'humiliacions... És hora d'eleccions de caràcter plebiscitari amb el compromís, per part dels partits sobiranistes, de declarar unilateralment la independència. És hora, en definitiva, de transgredir la legalitat espanyola, d'obrir la porta de la presó i de posar fi a tres segles de submissió i sotmetiment. Hi ha, per tant, un conflicte, naturalment que sí, però el conflicte no és la independència, el conflicte és l'opressió.

elSingular.cat , 4/11/2014
 
Gràcies, moltes gràcies, senyor Carreras del PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 novembre 2014
Gràcies, moltes gràcies, senyor Carreras del PPDeu ser traumàtic per a la caverna ultranacionalista espanyola, integrada a Catalunya pel Partit Popular, Ciudadanos i l'entitat Sociedad Civil Catalana, el fet de veure com tots els seus intents d'espantar-nos no sols s'estavellen contra la nostra fermesa i ens provoquen un somriure, sinó que no fan res més que enfortir les conviccions dels qui poguessin tenir-les més febles. El senyor Jorge Carreras, portaveu del PP de Sant Cugat, és un dels que més s'esforça en l'àmbit local perquè l'independentisme no pari de créixer. De fet, és en virtut d'això que jo, des d'aquí, voldria demanar que en el primer ple de l'Ajuntament, després de la independència, s'aprovi dedicar-li un monument en una plaça pública per la seva infatigable contribució a la llibertat de Catalunya.

La darrera contribució del senyor Carreras ens arribava dies enrere en forma d'article a Cugat.cat, dient aquestes cinc coses: una, que ni Espanya ni el món admeten el dret d'autodeterminació i que la consulta és il·legal; dues, que no hi pot haver partits sobiranistes, perquè la sobirania només la té l'Estat espanyol; tres, que la consulta, sigui la que sigui, en cas de celebrar-se no tindria cap més valor que el d'una vulgar enquesta; quatre, que no hi pot haver eleccions plebiscitàries, perquè el Parlament de Catalunya no té atribucions per declarar la independència; i cinc, que en cas que el Parlament, encara que fos per majoria absoluta, declarés la independència, tampoc no tindria cap valor perquè no representaria la majoria dels catalans. No ho troba fantàstic, el lector? Encara s'hi resisteixen, els reticents a fer un monument al senyor Carreras? Què més ha de dir? Què més ha de fer, per guanyar-se el nostre agraïment?

És ben evident que tot el que diu aquest senyor constitueix una legitimació de la independència de Catalunya com a necessitat vital, perquè qui, amb cinc dits de front, voldria pertànyer a un Estat tan profundament totalitari com el que ell ens mostra? Els dos primers punts queden completament refutats pel fet que el Canadà i el Regne Unit ja han demostrat que cap Estat veritablement democràtic pot impedir el dret a l'autodeterminació de les nacions que l'integren i que per això han acceptat que quebequesos i escocesos fossin sobirans de les seves decisions. Amb relació al tercer punt, cal demanar-li si no li sembla una contradicció que s'esforci tant contra una consulta que, segons diu, no té cap valor. I, finalment, pel que fa als comentaris de menyspreu que dedica al Parlament de Catalunya, resulten tan escandalosos, des d'un punt de vist democràtic, que gairebé fan riure.

És bo, molt bo, que tot el planeta conegui aquesta singular concepció espanyola de la democràcia. Si un Parlament no representa un poble, qui el representa? Si una majoria absoluta no significa absolutament res, com és que el Partit Popular l'està fent valer per governar l'Estat? Com és que aquí no compta la seva famosa majoria silenciosa? En fi... Gràcies, senyor Carreras, per la seva contribució a definir políticament davant del món la marca Espanya i per mostrar la seva concepció absolutista de la vida. Si la independència d'un poble sempre té sentit, la de Catalunya en aquest segle XXI, encara en té més. Gràcies de debò.

Cugat.cat , 31/10/2014
 
Legalitat contra democràcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 novembre 2014
Legalitat contra democràciaLa legalitat és l'arma més poderosa de les dictadures. S'estira i s'arronsa com un xiclet i marca els límits dels drets més bàsics de la ciutadania en funció dels interessos del poder. Si aquest poder absolutista se sent fort i segur de si mateix, pot arribar a mostrar-se complaent en alguns detalls. Però si se sent amenaçat i dubtós de les seves forces, reacciona amb còlera i no escolta raons. La llei, per tant, una llei feta a imatge i semblança seva, li serveix per criminalitzar els drets socials que el poden qüestionar. Sempre ha estat així i em temo que sempre ho serà.

La llei, en estats democràtics, deia que les dones eren éssers inferiors als homes; la llei, en estats democràtics, deia que els negres eren éssers inferiors als blancs; la llei, en estats democràtics, deia que les dones no podien votar; la llei, en estats democràtics, deia que els negres no podien compartir el mateix espai que els blancs. Era la llei. Ho deia la llei. I els polítics que la redactaven, els policies i jutges que la preservaven i els ciutadans que se'n complaïen es deien demòcrates i es consideraven gent civilitzada i respectuosa amb els drets humans. Molts, fins i tot, anaven a missa cada diumenge i es declaraven creients i temorosos de Déu. ¿Però com és que no tenien cap remordiment?, es preguntarà algú. Com és que sortien de casa i es passejaven pel carrer sense que els caigués la cara de vergonya? Doncs perquè la llei els protegia. Tots ells eren gent virtuosa, gent d'ordre, gent de seny, i no veien cap motiu per anar amb el cap cot. Els insolidaris, els problemàtics, els pertorbadors, els qui fracturaven la societat amb les seves demandes, eren les dones que volien tenir els mateixos drets que els homes i els negres que volien tenir els mateixos drets que els blancs. On s'és vist!

La llei, com veiem, és la gran coartada de l'absolutisme. Si la llei no parla d'igualtat entre blancs i negres, qui en fractura la convivència és el negre que pretén aquesta igualtat; si la llei no parla d'igualtat entre homes i dones, l'esgarriacries és la dona que no s'hi avé. I si tots dos, negre i dona, persisteixen en la seva dèria, cal que caigui sobre ells el pes de la llei perquè aprenguin a ser submisos i a no plantejar demandes delirants i pròpies de ments perverses. Per a l'absolutista, la democràcia és filla de la llei i no pas la llei filla de la democràcia. L'absolutista, per començar, fa una llei que li garanteixi una majoria perpètua, i, tot seguit, d'aquella llei, en diu democràcia. I com que la democràcia és la seva llei, tot el qui gosi incomplir-la serà processat per desobediència i prevaricació en nom de la democràcia.

L'absolutista branda la llei contra el dret dels pobles a decidir el seu destí, perquè no té arguments democràtics per oposar-s'hi. Sap que la democràcia no es fonamenta en la mordassa, sinó en el respecte; sap que la mordassa és el recurs del qui no respecta el dret de l'altre a ser ell mateix. Però no ho pot admetre perquè la longevitat del seu poder és impossible sense el silenci del captiu. Per això s'obsedeix a impedir que el captiu pugui parlar. Pensa que si ningú no li sent la veu, mai ningú no podrà dir que volia la llibertat. El captiu, per tant, només té un camí: transgredir la legalitat.

elSingular.cat , 28/10/2014
 
Correus, una estructura d'Estat... espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 31 octubre 2014
Centre de Tractament Automatitzat de Correus a Sant Cugat
Centre de Tractament Automatitzat de Correus a Sant Cugat
No fa gaire, gràcies a informacions facilitades pel Sindicat CGT (Confederació General del Treball) de Catalunya, vam saber que el Centre de Tractament Automatitzat de Correus, a Sant Cugat, acumulava més d'un milió d'objectes postals sense enviar. Exactament: 1.040.000. La xifra és tan escandalosa, que si aparegués un 28 de desembre tothom pensaria que es tracta d'una notícia falsa. Malauradament, però, la notícia és certa.

La raó d'aquesta acumulació, segons l'esmentat sindicat, és la manca de personal -tot i haver declarat uns beneficis de més de 65 milions d'euros-, cosa que fa que els treballadors en actiu no donin l'abast, que hi hagi zones que quedin sense el repartiment diari i que es vulnerin els drets dels ciutadans a rebre el correu en uns terminis racionals. Aquesta situació resulta encara més grotesca si tenim en compte que el centre de distribució de Correus de Sant Cugat és relativament nou, del 2002, i ocupa 20.000 metres quadrats amb una tecnologia preparada per al tractament de 40.000 enviaments per hora. Doncs bé, res de res. I és que l'arrel del problema no és tecnològica, sinó estructural. Correus, com la Renfe, és una estructura estatal que, malgrat les operacions de maquillatge, encara traspua l'atmosfera del franquisme. N'hi ha prou d'entrar en algunes estafetes per tenir la sensació d'haver travessat el túnel del temps.

Recordo que una de les coses que més admirava d'Alemanya, quan hi vivia, era l'excel·lència del seu servei postal i dels seus ferrocarrils. Aquests últims, a diferència de la Renfe, funcionaven amb una puntualitat extraordinària -com els ferrocarrils catalans- i les incidències eren mínimes. I el servei de correus també era d'una grandíssima eficiència. Era tan eficient, que fins i tot em despertava. Això era degut al fet que, per contrarestar la lentitud espanyola, els catalans que m'enviaven cartes ho feien amb el distintiu "urgent" sense saber que a Alemanya, les cartes "urgents" volaven de debò de l'estafeta al destinatari. Volaven tant, que una treballadora de correus, la senyora Grossmann, me les portava en moto a casa a les set del matí pensant-se que es tractava d'una missiva vital. Jo veia aquella senyora tan conscienciada amb la seva feina que mai no vaig voler decebre-la confessant-li que es tractava de cartes merament domèstiques. Pobra dona, amb tantes "missives vitals", devia pensar que jo era un home que vivia constantment al límit.

Serà, doncs, molt gratificant poder-nos alliberar ben aviat d'estructures espanyoles tan impresentables i arcaiques com Correus i Renfe en el nou Estat català. Estic segur que si digués a la senyora Grossmann que Correus de Sant Cugat té un milió d'enviaments per repartir li agafaria un cobriment de cor.

Cugat.cat , 17/10/2014
 
El paper d'estrassa de Joan Herrera Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 29 octubre 2014
El paper d'estrassa de Joan HerreraLa grandesa d'un polític no l'atorguen els discursos vibrants que és capaç de pronunciar ni les declaracions de principis que ofereix davant de càmeres i micròfons, sinó la intel·ligència amb què sap detectar el moment de fer un pas enrere per poder-ne fer dos endavant. Ara s'ha produït un d'aquests moments en el procés català. Un moment en què l'aplicació d'un pla B, després de la frenada del pla A, ha generat un fort debat i ha obligat els actors a situar-se en un nou escenari. Per sort, els actors, en la seva majoria, han entès la importància de rebaixar les reafirmacions de partit en benefici d'un objectiu comú i han estat a l'alçada del moment que viu Catalunya. Alguns ho han fet a contracor, és cert, però la generositat es demostra justament en situacions com aquesta. I el mandat de la societat, en les darreres eleccions, era una petició de generositat per aconseguir la unitat. "Feu-nos sentir orgullosos de vosaltres", demanava i continua demanant la gent. Tanmateix, durant un dia, en lloc d'orgull hi va haver una profunda decepció, que va ser finalment reconduïda per tots els actors gràcies a la pressió social. Tots menys un: Joan Herrera, secretari general d'ICV.

Joan Herrera és el senyor que va voler fer-se veure pel procediment de dir que no volia aparèixer a la foto de grup, al costat dels altres partits sobiranistes, el dia que es va signar el decret de convocatòria del 9-N. Ell no fa política de fotos, va dir. I mentre ho deia, es fotografiava davant de tots els mitjans de comunicació. Joan Herrera és també el senyor que es va aixecar de la taula sense voler escoltar la negociació que estava fent la CUP en la famosa reunió del palau de Pedralbes i va córrer a fotografiar-se de nou per fer costat a la caverna catalana dient exactament el mateix que Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament el mateix: "consulta deshonesta amb la ciutadania", "consulta sense garanties democràtiques", "del que es tracta és de millorar les condicions de vida de la gent"... I després de tanta demagògia –que ara no ha tingut més remei que rectificar–, va córrer per tercera vegada fins al diari El País, braç mediàtic del nacionalisme espanyol d'esquerres, per reblar-ho amb aquestes paraules: "El 9-N no aniré a votar".

Ves per on, Joan Herrera, secretari general d'un partit que el 15 d'octubre passat va commemorar el 74è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, és també el senyor que el 22 d'abril de 2010 es va mostrar força complaent quan el seu partit, des del govern, va homenatjar amb tots els honors, al Palau de la Generalitat, Juan Antonio Samaranch, antic dirigent i mà dreta del règim que va assassinar el president homenatjat. On eren les aprensions del senyor Herrera –i de la senyora Dolors Camats-, aquell dia? On era la seva ètica, com a màxim dirigent d'un partit d'esquerres, en aquell acte infame? Quins valors democràtics havia defensat Samaranch, com a dirigent feixista que mai no va renegar d'aquesta ideologia ni del seu passat? En què va millorar les condicions de vida de la gent, el règim franquista, senyor Herrera? Com pot ser que algú honori un dia les víctimes del feixisme i un altre els seus botxins? Algú s'imagina Hermann Göring, ministre de Hitler, homenatjat amb tots els honors nacionals pels Verds alemanys? Quina mena de persona és vostè, senyor Herrera? És un hipòcrita o un cínic? O potser una barreja de totes dues coses?

Nació Digital , 25/10/2014
 
Concentracions contra les manilles i les mordasses Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 octubre 2014
Concentracions contra les manilles i les mordassesEl 19 d'octubre passat, a la plaça de Catalunya de Barcelona, es va fer palès que la societat catalana no acceptarà ser emmanillada i emmordassada per l'Estat espanyol i que es concentrarà tantes vegades com calgui per reivindicar el dret de tota col·lectivitat nacional a decidir el seu futur polític. En aquest sentit -com es va veure el 30 de setembre- les convocatòries de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural a Sant Cugat sempre han estat un èxit rotund.

D'esculls, ja ho sabem, ens en posaran tants com puguin, però no defallirem. No ho farem. I si pensen que sí, si pensen que farem figa, és que no són conscients -o no en volen ser, per la ràbia que els fa- que el poble de Catalunya no renunciarà als seus drets com a nació d'Europa.

En tot cas, comparteixo el parer de Mercè Conesa, Raül Romeva i Sam Abrams amb relació al nostre futur immediat. Els dos primers vénen a dir que el 9N és només una part del camí que ens ha de dur a una Declaració Unilateral d'Independència com a resultat d'una àmplia majoria en unes eleccions amb caràcter plebiscitari. Té l'inconvenient que l'Estat espanyol jugarà molt brut, és cert, però creu algú que no ho hauria fet igualment en una consulta pactada? Pel que fa a Sam Abrams, té molta raó en dir que un dels motius pels quals els catalans no entenen que el 9N no es pugui votar és perquè "sembla impossible que un Estat arribi a actituds tan antidemocràtiques a plena llum del dia, amb total impunitat i amb la complicitat d'altres estats suposadament democràtics, sense l'existència d'una instància superior a la qual apel·lar."

Doncs sí, sembla impossible però és així. Talment com si haguéssim retrocedit quaranta anys, estem lluitant per coses tan elementals com el dret de ser i la llibertat d'expressió. És la conseqüència directa d'haver acceptat una presó per Constitució, d'haver blindat i acomodat els qui tenien les mans tacades de sang i d'haver dit "democràcia" d'un mer reciclatge del franquisme. Ara estan sortint totes les misèries d'una Transició espanyola que no tenia cap més objectiu que encadenar Catalunya pels segles dels segles. I tot, naturalment, amb l'ajut d'advocats que avui es dediquen a defensar borbons. La sort és que el poble català ja no tornarà a la cleda com una ovella esgarriada. L'error d'alguns és haver confós una nació amb una ovella. Però aquest ja és el seu problema.

Cugat.cat , 24/10/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 211 - 280 de 1696
spacer.png, 0 kB