spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Prohibit votar, en nom de la democràcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 octubre 2014
Prohibit votar, en nom de la democràciaNomés un totalitari, un hipòcrita o un cínic –o algú que sigui totes tres coses alhora– pot dir sense enrojolar-se una frase com la del títol d'aquest article. Tanmateix, és la frase que Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, María Dolores de Cospedal, Pedro Sánchez, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Rosa Díez, Felipe González i una llista infinita de polítics nacionalistes espanyols repeteixen dia rere dia amb relació a la consulta del 9-N aprovada pel Parlament de Catalunya. Ja se sap que la manca d'arguments afavoreix l'atzagaiada, però hi ha límits que mai no s'haurien de traspassar. Només cal observar l'estupor que l'esmentada frase, així com l'actitud espanyola que l'acompanya, provoquen internacionalment. I és que dir que es prohibeix votar en nom de la democràcia és el mateix que dir que es prohibeix llegir en nom de la lectura o que es prohibeix caminar en nom de l'exercici.

Però aquest és el nivell dels enemics de les llibertats nacionals de Catalunya i serà difícil que es pugui avançar intel·lectualment en cap mena de debat. El debat no és possible, perquè Espanya no reconeix ni reconeixerà mai la nació catalana. Espanya admet debats amb França, amb Portugal o amb Itàlia, posem per cas, però mai amb Catalunya, perquè aquesta, als seus ulls, no existeix. N'accepta el nom, és clar, ves quin remei, però només com una possessió. Per tant, la comparança amb el debat que es va establir entre el Regne Unit i Escòcia no s'escau, ja que allà sí que hi ha reconeixement. Allà, Escòcia, sí que es veu reconeguda pel Regne Unit, i és en virtut del respecte que aquest últim demostra per la primera, que n'admet el lliure albir. L'Estat espanyol, en canvi, només es reconeix a si mateix i considera Catalunya una mera pertinença. Per això ha dedicat bona part de la seva existència a reescriure la història de Catalunya, perquè necessita que els catalans ignorin qui són i que els espanyols creguin que Catalunya no sols els pertany, sinó que "és" Espanya.

No és, doncs, una negació de Catalunya com a subjecte polític per interessos merament econòmics. Aquests interessos hi són, hi han estat sempre i són capitals, però no constitueixen la causa essencial de la negació. La causa essencial rau en el fet que el reconeixement nacional de Catalunya implica desmuntar de dalt a baix la immensa fabulació que Castella ha construït sobre la pretesa nació espanyola, i això, en el seu cas, equival a un suïcidi. No és que ho sigui, però allà ho viurien així. Si més no, ho viurien com una humiliació traumàtica que els esfereeix només de pensar-hi. En altres paraules: ens prohibeixen votar, perquè la nostra votació posa en perill les seves essències i s'estimen més quedar com a totalitaris que com un imperi passat pel ribot.

Aquesta és també la raó per la qual Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern espanyol, afirma sense enrojolar-se que "sense llei no hi ha democràcia". Déu meu, quin disbarat! Talment com si llei i democràcia fossin indestriables. Caldria que ens aclarís com pot ser democràtica una llei que impedeix votar? Caldria que ens digués on era la democràcia en les lleis del règim anterior? On era la democràcia en els milers de crims comesos d'acord amb les lleis d'un règim que el partit de la senyora Santamaría es nega a condemnar? S'hi ha negat i s'hi negarà sempre, perquè condemnar el franquisme equivaldria a condemnar el PP, una formació política creada el 1976 per un exministre feixista i mà dreta de Franco, i integrada en aquell moment per polítics que van tenir altes responsabilitats durant la dictadura. Seria com renegar dels seus orígens i convertir-se en una altra cosa. Just la mateixa raó per la qual no volen permetre que Catalunya pugui votar. Mariano Rajoy ho ha dit ben clar: "Ni podem ni volem, però sobretot no volem". No es pot dir més clar. "No volem", significa que no volen renegar de les seves essències absolutistes i convertir Espanya en una autèntica democràcia, i "no podem", significa que no poden permetre la consulta, perquè, de la democràcia, en coneixen la paraula, però n'ignoren el significat.

elSingular.cat , 14/10/2014
 
I tant, que votarem! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 octubre 2014
I tant, que votarem!Ja fa un bon grapat de mesos que els catalans estem vivint moments de gran transcendència històrica, però els d'aquests darrers dies, a més de ser d'una magnitud política sense precedents, tenen també una forta càrrega emotiva. Un d'aquests moments va ser el de la signatura del decret de la consulta sobre la independència, el 27 de setembre passat; un altre, el del 30 de setembre, amb les concentracions massives davant dels consistoris del país contra la suspensió d'aquell decret per part del Tribunal Constitucional espanyol; i un tercer el que va tenir lloc al Palau de la Generalitat, el 4 d'octubre, en què nou-cents vint, dels nou-cents quaranta-set ajuntaments de Catalunya, van dur a terme un acte solemne de suport a la consulta i al president Mas. En aquest sentit, van ser magnífiques les paraules que Miquel Buch, president de l'Associació Catalana de Municipis, va pronunciar: "M'honora el teu coratge i el teu compromís, president, i quan et giris, ens veuràs a tots nosaltres darrere teu. No estàs sol".

I és ben cert que el president no està sol. Té tot un poble al darrere, un poble que ha obert la porta de la gàbia i que no tornarà a entrar-hi per més que Espanya l'amenaci. Per això resulten encara més grotesques les veus del nacionalisme espanyol que diuen que "Mas ha fracassat" i que "ha de dimitir". Jo mateix no vaig poder evitar somriure, en sentir-ho de llavis d'Albert Rivera i d'Alícia Sánchez-Camacho, a qui el darrer estudi del CEO dóna una intenció directa de vot del 5,3% i del 2,1%, respectivament. Pel que fa a Miquel Iceta, l'altra veu del trident espanyolista, amb un 5,8%, afirma que tot el procés és "teatre del dolent". Déu n'hi do. Caldria saber quina qualificació mereix el teatre d'Iceta, Rivera i Camacho, intentant aparèixer com a actors protagonistes d'una obra en què només són simples figurants.

Per sort, la història acaba posant cadascú al seu lloc i molt aviat totes aquestes atzagaiades seran l'anècdota insignificant d'un procés d'alliberament nacional escrupolosament democràtic que constituirà un model a seguir en processos similars. Catalunya ha decidit recuperar la seva llibertat, i la recuperarà. L'Estat espanyol no podrà aturar-ho. Entrebancar-ho, sí, però aturar-ho, no. Potser ho aconseguiria si estiguéssim en una altra època i pogués fer ús de la força, la seva eina preferida, però som al segle XXI en un context europeu en què les discrepàncies i els conflictes polítics es dirimeixen votant. I els catalans votarem. I tant, que votarem! Cap legalitat democràtica no pot impedir votar, perquè, si ho fa, és que no és una legalitat democràtica.

Nació Digital , 11/10/2014
 
Tanmateix persistirem Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 17 octubre 2014
Tanmateix persistiremÉs ben veritat que estan desbordats. Volen dissimular-ho per mitjà de la prepotència i cobrint-se amb llençols per intimidar-nos, com fan els infants quan juguen a fantasmes, però no ho aconsegueixen. Ens menyspreen, ens insulten, ens difamen, ens amenacen, ens emmordassen, ens assetgen la llengua, ens ofeguen econòmicament, ens denigren a través dels seus mitjans de comunicació..., però no se'n surten. Ara ja ni tan sols provoquen enuig, només hilaritat. Cerquen desconcertats aquella Catalunya que coneixien, la que feia bondat només que Espanya arrufava les celles, però no la troben. "On s'ha ficat?", es pregunten. I mentre s'ho pregunten es veuen obligats a reaccionar a corre-cuita -Consell d'Estat, Consell de Ministres, Tribunal Constitucional-, perquè el procés català vers la independència no sols no s'atura ni s'afebleix, sinó que avança amb pas ferm i s'enforteix.

Cada dia que passa, Catalunya desemmascara més i més la falsa democràcia espanyola davant del món. Ho ha fet el Regne Unit, recentment, admetent amb naturalitat el referèndum per la independència d'Escòcia, i ara ho fa Catalunya en el camí cap al 9-N. És a dir, que en molt poc temps han quedat al descobert els gravíssims dèficits democràtics espanyols i la mascarada de l'anomenada Reforma després de la mort de Franco. Ara tothom pot veure que els qui remenaven les cireres aquells dies són els mateixos que les remenen avui. Alguns tenien càrrecs aleshores i els continuen tenint avui i d'altres en són continuadors. Al darrere, però, sempre hi trobem Castella, la Castella imperial que, a poc a poc, tot perdent colònia rere colònia inexorablement, es va encongint i retornant a la seva mida original.

Per això, tant les amenaces d'Alícia Sánchez-Camacho, dient que tots els qui convoquin concentracions contra la sentència del Tribunal Constitucional davant dels ajuntaments "cometran un delicte de sedició", com les de José María Mena, exfiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en una línia pinochetista contra les llibertats més elementals, són la viva constatació de la impotència i de la desesperació. Aquestes són les amenaces de Mena: "Des del moment que [la consulta] sigui il·legal per una suspensió automàtica i d'efecte retroactiu, les autoritats, funcionaris i particulars que facin activitats proclius, materialment i directa, a l'execució de la consulta o a la decisió del govern de Catalunya, cometen un delicte. Delicte, que comporta la inhabilitació per a alcaldes, regidors, ciutadans... Fins i tot per als titulars dels locals on es facin actes o es preparin les instal·lacions per a la votació de la consulta".

I no satisfet amb això, Mena hi afegeix que hi haurà milers i milers de "judicis ràpids" contra tota mena de particulars. Talment com en una dictadura. Franco en sabia molt de fer judicis a gran velocitat, i Pinochet també. I a la Xina en tenen la mà trencada. Tots els règims dictatorials, per més que es disfressin, els practiquen contra els qui gosen desafiar les seves lleis absolutistes. Aquesta és la raó per la qual els catalans -encara sotmesos a l'Estat espanyol- ens veiem obligats a reivindicar l'any 2014 el mateix que reivindicàvem ara fa quaranta anys sota el règim franquista: la llibertat d'expressió. Avui, com aleshores, tornem a cantar L'estaca com a himne contra un Estat dictatorial que criminalitza les urnes, que criminalitza el vot, que criminalitza els votants, que emmordassa el poble català i que amenaça de perseguir, detenir, inhabilitar, sancionar i empresonar presidents, alcaldes i ciutadans que no se sotmetin als designis del nacionalisme espanyol.

També poden prohibir que els escriptors catalans parlem a l'estranger i poden enviar-nos legions de policies espanyols. Segur que ho poden fer. Ja ho estan fent. Tanmateix persistirem. Persistirem, perquè cap amenaça no impedirà que ens concentrem davant dels ajuntaments contra un Estat dictatorial. Persistirem, perquè cap hereu ideològic del franquisme no impedirà que ens mantinguem units contra lleis antidemocràtiques. Persistirem, perquè una Constitució no pot ser mai una presó de pobles. Persistirem, perquè el Tribunal Constitucional espanyol no ens representa ni el reconeixem. Persistirem, perquè mai no consentirem que un tribunal designat pel Partit Popular i pel Partit Socialista decideixi el futur de Catalunya. Persistirem, perquè mai no consentirem que dotze individus asseguts en un despatx de Madrid decideixin el futur del poble català.

elSingular.cat , 7/10/2014
 
La coïssor de Ciudadanos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 octubre 2014
Acte a l'Ajuntament de Sant Cugat, 30/9/2014
Acte a l'Ajuntament de Sant Cugat, 30/9/2014
Sembla que Ciudadanos ha encaixat molt malament que el 30 de setembre passat, a les set de la tarda, hi hagués moltíssima més gent a la plaça de la Vila de Sant Cugat, protestant contra la decisió del Tribunal Constitucional, de suspendre la llei catalana de consultes, que no pas a la convocatòria nacionalista espanyola que va tenir lloc durant la Diada a l'amfiteatre de Tarragona. Mentre a Sant Cugat, malgrat la pluja i en un acte merament local, s'hi van aplegar dues mil persones, a l'acte tarragoní, que pretenia reunir gent de tot Catalunya, només s'hi van aplegar unes sis-centes. De fet, alguns músics que han actuat en aquell recinte diuen que la capacitat màxima és de vuit-centes persones. Però ni a vuit-centes no va arribar la xifra aquell dia. Només cal mirar-ne les imatges per veure el panorama desolador que oferia bona part de la graderia.

Hi ha evidències que couen, i, per apaivagar-les, Ciudadanos blasma l'alcaldessa de Sant Cugat, en particular, i l'Ajuntament, en general, per haver acollit un acte en favor de la Consulta. Diu Ciudadanos que per a les manifestacions "cal avisar els Mossos d'Esquadra amb deu dies d'avançament" i que la gent "va envair el consistori de manera incontrolada" tot posant en perill la seva vida. Visca la mentida! És per petar-se de riure, francament. En puc donar fe, perquè jo no només hi era, sinó que vaig ser una de les persones que van parlar a peu de micròfon.

D'entrada, allò no va ser cap manifestació. Va ser una concentració ciutadana decidida en poques d'hores per denunciar un tribunal mancat de tota legitimitat democràtica i al servei del Partit Popular i del Partit Socialista. En cap moment no hi va haver perill de res. De res de res. La Guàrdia Urbana, que sí que hi era, ho va veure. L'acte, naturalment, estava previst fer-lo al carrer, no pas al vestíbul de l'Ajuntament, però la pluja va obligar a protegir els micròfons i els altaveus. En aquest sentit, va ser admirable que la plaça de la Vila, malgrat l'aigua que queia i la dificultat per escoltar els parlaments de l'interior, s'omplís de gom a gom. Va ser una demostració que la pluja no farà que ens quedem a casa, ja que com diu Maria Rosa Caballé, presidenta local d'Òmnium Cultural, "fa tres-cents anys que aguantem xàfecs. Abans eren de bombes, què ens ha d'importar els que puguin caure ara?".

Sobta, tanmateix, que Ciudadanos acusi l'alcaldessa de prendre part activa en l'acte i de fer ús del càrrec per "afavorir els seus interessos personals". L'alcaldessa hi va prendre part activa perquè és una persona que vol la llibertat del seu país i té dret a expressar-ho lliurement. Una altra cosa és que això cogui a Ciudadanos. En tot cas, els agradi o no, d'actes com aquest, en farem molts més a Catalunya, per tal que el món vegi que en el si de la Unió Europea hi ha un Estat, l'Estat espanyol, que conculca les llibertats democràtiques. És a dir, que les formacions neofalangistes, com Ciudadanos, s'hi hauran de posar fulles. Amb tot, hi ha una vella dita catalana que els pot ajudar: "Pica? Doncs posa-hi música".

Cugat.cat , 10/10/2014
 
Bars, terrasses, clients i veïns Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 octubre 2014
Bars, terrasses, clients i veïnsSi se'm permet la broma a propòsit de l'anomenat Pacte per la Nit de Sant Cugat, que afecta les terrasses dels bars i les demandes dels veïns, diria que no ens hem d'amoïnar a trobar-hi una solució, ja que no en té. És un problema insoluble. Insoluble, llevat que una de les parts s'hi conformi i cedeixi, cosa que no passarà perquè tenen interessos contraposats que són impossibles de conciliar. Mirem-nos-ho.

D'una banda, els bars i restaurants tenen en les terrasses, durant l'estiu, la seva principal font d'ingressos, i és justament de nit quan més rendibilitzen els impostos que paguen per disposar-ne. La gent, com és lògic, després de la calor del dia, aprofita per sopar a la fresca o per fer-la petar amb els amics, i les terrasses s'omplen de gom a gom. De l'altra, el veïns d'aquests establiments tenen les finestres obertes perquè hi entri l'agradable aire nocturn, però es troben que també hi entren les veus de la terrassa de sota i no poden dormir. Com se soluciona, això? Regulant els horaris i plegant veles abans, sí. Però això implica una disminució dels guanys dels establiments, la instauració nefasta d'una mena de toc de queda a la ciutat i la fugida de la gent més jove a altres poblacions.

L'homologació d'horaris amb el centre i el nord d'Europa no em sembla una bona mesura, perquè els horaris no poden anar contra el marc geogràfic al qual pertanyen. La climatologia catalana no té res a veure amb l'alemanya o la noruega, posem per cas. L'estiu en aquells països és molt suau i molt curt mentre que a casa nostra és llarg o xafogós, la qual cosa fa que moltíssima gent esperi precisament la nit per sortir i rescabalar-se'n. En altres paraules, la vida lúdica de les nostres nits és molt més llarga que no pas la de l'Europa més freda, i això afecta tant l'hora de sopar com l'hora d'anar a dormir.

Davant d'aquesta realitat, caldria preguntar-se si el secret perquè ningú no en surti perjudicat el podríem trobar en l'educació, és a dir, en la moderació de les veus. Tal volta n'hi hauria prou que la gent asseguda a les terrasses fos escrupolosament respectuosa amb els veïns i deixés de dir cridant allò que pot dir en to normal, però em temo que això també és difícil de solucionar, ja que som llatins, i el to llatí és força més elevat que el centreeuropeu o l'escandinau. Aquí és molta la gent que parla amb qui té davant en el mateix to que si ho fes amb les persones de dues taules més enllà, cosa que comporta un augment progressiu de totes les veus de la terrassa fins al punt que cada conversa esdevé cridòria. Llàstima. Potser tot seria més fàcil si en comptes de regular els horaris reguléssim la nostra educació.

Cugat.cat , 3/10/2014
 
La suspensió de l'autonomia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 octubre 2014
La suspensió de l'autonomiaA mesura que s'acosta la data del 9 de novembre va prenent forma a Madrid la idea de suspendre l'autonomia de Catalunya. L'article 155 de la Constitució Espanyola adverteix que el govern espanyol pot actuar en aquesta línia, en cas que una Comunitat Autònoma "atempti greument contra l'interès general d'Espanya", i ja fa temps que la idea els ronda pel cap i que la veuen com l'única possibilitat d'aturar el procés català. Cal tenir en compte que per a la mentalitat d'una democràcia totalitària com l'espanyola, la suspensió de l'autonomia catalana posaria les coses a lloc. Seria una solució sorollosa, certament, però inevitable atès el grau "d'insolència" a què consideren que ha arribat Catalunya. "Los ponemos de rodillas y se les pasará la tontería", pensen. I és que, des del seu punt de vista, l'autonomia és una cosa massa perillosa per deixar-la en mans insubmises.

Rebaixar de categoria una nació com Catalunya, d'altra banda, tot deixant-la al mateix nivell que Ceuta i Melilla, és una temptació molt forta per al govern espanyol, ja que satisfaria dues pulsions: una, fer un cop d'efecte autoritari que presentés el PP com un partit capaç de demostrar que "con nosotros no se juega"; i dues, tenir una excusa per humiliar Catalunya, que és allò que sempre, plogui o nevi, els demana el cos. Sobre això darrer, però, haurien de reflexionar, perquè és la viva expressió d'un complex d'inferioritat: si veritablement fóssim una puça, com pretenen, quin plaer trobarien a humiliar-nos?

Així les coses, és pràcticament impossible que Espanya escolti les contínues peticions de respecte al Parlament català que li fa el president Mas, però fa bé de fer-les perquè mostren al món l'absolutisme del règim i forneixen de raons democràtiques les mesures que pugui prendre Catalunya, ja sigui celebrant la consulta d'acord amb la seva pròpia llei o convocant unes eleccions plebiscitàries que comportin una Declaració Unilateral d'Independència. Espanya, a més, ha tingut la mala sort que el modèlic referèndum escocès ha posat en evidència l'abisme que separa britànics i espanyols en cultura democràtica.

Per això Espanya no s'adona que ha acabat tancant-se totes les portes i que ja no pot fer marxa enrere; no s'adona que ha arribat massa lluny en les amenaces contra la consulta per poder canviar de parer i autoritzar-la. L'orgull castellà viuria una cosa així com una humiliació. L'únic que podria servir-li de coartada davant dels seus -a banda d'una quimèrica resolució del Tribunal Constitucional-, seria que la decisió li vingués imposada per Europa. Però és difícil que Europa, encara que ho fes, volgués que se sabés. A més, ja he explicat aquí moltes vegades que hi ha tres raons supremes per les quals Espanya -sempre des de la seva òptica- no pot permetre la consulta: la primera, perquè està convençuda que la perd; la segona, perquè establiria un precedent de proporcions incalculables; i la tercera, perquè significaria reconèixer que Catalunya és una nació d'Europa i que la seva pertinença a Espanya ha estat el resultat d'una conquesta armada i no pas d'un designi diví, com es pretén.

A poc a poc, doncs, Espanya es pot veure empesa a suspendre l'autonomia de Catalunya. I no li cal cap argument, perquè si hi ha una cosa que l'absolutisme no necessita són arguments. En té prou d'inventar-se que els partits catalans no es poden presentar a les eleccions amb la promesa de proclamar la independència i llestos. És propi d'un règim totalitari, sí, però qualsevol excusa és bona per impedir una derrota espanyola a les urnes.

Situats en aquest extrem, és lògic preguntar-se què farà Catalunya. Jo no sé si els catalans hi pensen, però Espanya sí que ho fa, i ara mateix està calibrant-ne les conseqüències. No dubta que un afront com el de la suspensió de l'autonomia catalana no li sortiria de franc i que hi podria haver una revolta, però tampoc això no li desagrada. De fet, és el que fa tant de temps que està cercant: que esclati la violència i que el procés català, que ha admirat el món per la seva civilitat, esdevingui un conflicte armat que pugui ser equiparat al del País Basc. Ara fa només uns dies, Pedro Iturgaiz, eurodiputat del Partit Popular, deia això: "La consulta és un cop d'Estat, i ETA és un aliat de Mas". Aquesta equiparació permetria acusar de terrorisme les figures destacades de l'independentisme català, tant les figures polítiques com les figures socials, i detenir-les o empresonar-les com es va fer sense arguments i sense escrúpols amb els directius del diari Egunkaria el 2003 o amb Arnaldo Otegi el 2009. Tinguem present també que si el 2004 van acusar de terrorisme un nen de catorze anys -Èric Bertran- per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés en català, què no faran en el cas de la independència de Catalunya.

Davant d'això, cal que les forces polítiques sobiranistes, l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural siguin conscients que Espanya mai no reconeixerà els drets nacionals de Catalunya. Mai. Només hi ha una cosa que Espanya vol de nosaltres: la rendició incondicional. No acceptarà res que no sigui això. Catalunya, per tant, ha de comprendre que la llibertat no és possible sense transgredir les lleis del gueto. Els centenars d'agents del CNI arribats a Catalunya, no han vingut a fer turisme, han vingut a desestabilitzar el nostre país, i com més temps els concedim per desenvolupar les seves repugnants estratègies més perpetuarem la nostra captivitat. Mariano Rajoy diu: "No consentiré que ningú violi la llei". Catalunya li ha de respondre: "No consentirem que ningú violi la democràcia amb lleis antidemocràtiques".

elSingular.cat , 30/9/2014
 
Gols catalans en pròpia porta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 04 octubre 2014
Gols catalans en pròpia portaAra fa només uns dies, TV3 va emetre un reportatge força interessant titulat Goodbye Scotland?, que mostrava com vivia Escòcia les jornades prèvies al referèndum d'independència i la naturalitat amb què el govern de Londres acceptava el dret dels escocesos a decidir el seu destí. Era una finestra d'aire pur que provocava altes dosis d'enveja sana en l'espectador català, immers encara en la reivindicació de principis democràtics elementals, com ara el dret de votar, que l'Estat espanyol es nega a assumir. En aquest sentit, per tant, el reportatge va ser molt alliçonador.

Tanmateix, hi va haver una cosa incongruent en un treball d'aquesta naturalesa. Incongruent i també tergiversadora de la veritat. Em refereixo a l'ús del mot "nacionalista", ja que la veu en off el va emprar en tot moment. Una vegada i una altra repetia "govern nacionalista escocès", per referir-se al govern d'Alex Salmond, i "nacionalistes escocesos", per referir-se a la posició favorable al "sí". Paral·lelament, cada cop que ens parlava del govern britànic o dels favorables al "no", feia ús d'eufemismes com ara "el govern de Londres" o "els unionistes". En cap moment ens va parlar del "govern nacionalista britànic" o dels "partits nacionalistes britànics". Els britanistes, segons els autors del reportatge, eren "unionistes", mentre que els independentistes eren "nacionalistes".

No dubto que, davant d'això, hi haurà persones que hi veuran mala fe, per part dels tres autors del reportatge, però jo no ho crec. Crec que aquests professionals, entre els quals Carles Costa, corresponsal de TV3 a Londres, es van deixar endur per la inèrcia. Una inèrcia embrutidora, promoguda des de fa molts anys per Espanya i en la qual la immensa majoria de periodistes catalans hi cauen de quatre grapes tot propagant un estigma mancat de fonament. Com s'entén que s'apliqui el terme "nacionalistes" als defensors de les nacions escocesa o catalana i que no es faci el mateix amb els partidaris de la Gran Bretanya o d'Espanya? Tan mesells som, que ens estigmatitzem nosaltres mateixos? D'això se'n diu un gol en pròpia porta.

La mateixa setmana, el TN Migdia deia: "Un grup de diputats nacionalistes ha fet una roda de premsa conjunta [al Congrés espanyol] en suport del referèndum escocès". I alguns diaris catalans ho reblaven dient que "els grups nacionalistes, amb la bandera escocesa de teló de fons, han reclamat al govern espanyol que aprengui la lliçó del Regne Unit". En definitiva, ens vénen a dir que els partits sobiranistes catalans "són nacionalistes", mentre que els partits sobiranistes espanyols "són senzillament espanyols". Déu n'hi do. Sembla que caldria una mica més de rigor en aquesta qüestió per part d'alguns mitjans afins al procés català, ja que estem parlant d'un parany semàntic força elemental que fa anys que hauríem d'haver superat. Heus aquí perquè ens cal ser un Estat independent. Per fi deixarem de dir-nos nacionalistes per ser senzillament catalans.

Nació Digital , 27/9/2014
 
La impotència del nacionalisme espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 setembre 2014
La impotència del nacionalisme espanyolÉs tot un espectacle veure les còmiques gesticulacions del nacionalisme espanyol, totalment aclaparat per la força del procés català. Després de tants anys, en què la submissió catalana enfortia l'espanyolisme, les coses han canviat radicalment i ara és aquest últim qui està en minoria. Només cal parar atenció en els quatre gats que, en companyia de Carmen Chacón, es van concentrar a l'amfiteatre de Tarragona, l'Onze de Setembre passat, "por la unidad de España", la vella dèria de Franco. Abans érem nosaltres, els qui anàvem a remolc de les seves accions; ara, en canvi, són ells, els qui es veuen condemnats a "reaccionar" davant de les nostres.

No fa gaire, Sant Cugat va ser escenari d'una d'aquestes "reaccions". La van dur a terme a la Casa de Cultura, impulsada per la formació ultraespanyolista Ciudadanos, i van aconseguir aplegar la fabulosa xifra d'una trentena d'assistents. Impressionant. Tan impressionant, que tots ells es preguntaven: "Com és que no sortim al New York Times?" A cap d'ells, però, no li va passar pel cap que la seva derrota és conseqüència de dues coses bàsiques: una, el fet d'anar contra la voluntat democràtica de la immensa majoria del poble català; i l'altra, la incapacitat per articular un discurs que no sigui una versió actualitzada del franquisme. Per això, ara com ara, els nacionalistes espanyols són el viu retrat de la impotència intel·lectual. I quan algú no té res a dir, ningú no l'escolta.

Amb tot, el senyor Jordi Cabanes, el ponent de la xerrada, va dir coses tan elevades com aquestes: "La independència no se sosté ni en termes històrics ni en termes culturals", "La història fa que Catalunya sigui clarament Espanya", "En un raïm, què és la fruita? El conjunt o cadascun dels grans? És el mateix conflicte que trobem quan analitzem Catalunya i Espanya".

Deixant de banda l'exhibició d'autoodi que suposa aquest conjunt d'atzagaiades en boca d'un català, cal dir que si hi ha dues coses que demostren clarament que Catalunya mai -mai a la vida- no ha estat Espanya, són, ves per on, la seva història i la seva cultura, incloent-hi la llengua, és clar. Fixem-nos també en la mentalitat totalitària que requereix dir-nos que Catalunya no és res més que un gra insignificant d'una fruita anomenada Espanya. És a dir, que, com que no som ningú, com que només som un gra vagant per l'espai, les decisions sobre la nostra existència les hauria de prendre Espanya, un país que, com tothom sap, no és cap gra, sinó la matriu de l'univers.

Tot plegat és tan esperpèntic que provoca hilaritat, però hem de ser comprensius. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol en un moment com l'actual. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i anar tot el dia a remolc del poble català. Ha de ser dur, molt dur, ser nacionalista espanyol i veure's impotent per impedir la llibertat de Catalunya.

Cugat.cat , 26/9/2014
 
Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 27 setembre 2014
Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍUna de les coses que més han destacat els mitjans de comunicació catalans, aquests darrers dies, sobre el referèndum escocès, ha estat el fet que els partidaris del SÍ i del NO defensaven les seves posicions sense cap mena de convulsió o crispació. Hi havia posicions més o menys vehements, és clar, però no anaven més lluny per la senzilla raó que tant els uns com els altres són demòcrates i havien decidit dirimir-ho a les urnes, que és la manera com els veritables demòcrates dirimeixen els conflictes. Vull dir que no era un conflicte entre gent que volia votar i gent que ho impedia. Discutien el sentit del vot, no pas l'exercici del vot. Per això, una de les frases més escoltades a casa nostra ha estat “Quina enveja!” Una altra cosa és el resultat de la votació i les conseqüències que tindrà per als escocesos, ja que no trigaran gaire a adonar-se que les paraules, com les fulles mortes, se les emporta el vent i que les promeses de Londres prèvies al referèndum esdevindran engrunes. Fixem-nos que només deu hores després de saber-se'n el resultat, David Cameron ja començava a diluir les promeses que havia fet i defugia el compromís adquirit de dur a terme una nova lectura de la llei escocesa. D'això, pobres escocesos, se'n diu anar per llana i tornar esquilat.

Però Escòcia no és el país dels catalans. El 18 de setembre passat, els escocesos no van decidir el futur de Catalunya. El futur de Catalunya el decidirem nosaltres, digui el que digui l'Estat espanyol, per la senzilla raó que només el poble català té dret a decidir sobre el poble català. És veritat que el nostre procés és molt més feixuc que l'escocès, ja que ens obliga a una despesa addicional d'energia defensant obvietats i drets elementals, però només cal mirar la història absolutista d'Espanya per entendre-ho. Ens ha tocat un antagonista que no va accedir a uns mínims democràtics per evolució, sinó per contemporització, com ho demostra el fet que el dictador va morir de vell i que el Borbó que el va succeir va jurar els principis de la dictadura. Just el mateix Borbó que el PP i el PSOE van blindar ara fa tres mesos per tal que els delictes que pugui haver comès durant el seu regnat restin impunes per sempre.

Tot això, no cal dir-ho, és una llosa, per a nosaltres. És una llosa, perquè explica la raó per la qual els escocesos ja han votat mentre que nosaltres encara estem lluitant per poder-ho fer. I és que el nostre antagonista, a diferència del seu, ni tan sols reconeix la nostra existència. Existeix la nació escocesa, però no existeix la nació catalana. Per a Espanya no hi ha catalans, hi ha només espanyols nascuts al nord-est de l'Estat. El nostre gentilici, no seria nacional, seria domèstic; apte per a coses d'ordre intern, però inadmissible per a projectar-nos al món. I encara menys per decidir sobre la nostra vida. No podem decidir sobre la nostra vida, perquè aquesta no ens pertany. La vida dels catalans és propietat d'Espanya.

Arribats aquí, com veiem, la independència de Catalunya deixa de ser una recuperació de les llibertats arrabassades per convertir-se en una qüestió de supervivència i de dignitat. Cada dia que passem sota el domini espanyol afavorim la nostra espoliació, degradem la nostra educació, degradem la nostra sanitat, degradem les nostres infraestructures, degradem el nostre benestar social, degradem la nostra llengua, degradem els nostres drets i degradem la nostra autoestima. Si és ben veritat que ser lliure és un dret, en el cas dels catalans esdevé una obligació de compliment immediat, ja que la nació catalana no pot viure dintre d'Espanya de la mateixa manera que ningú no pot viure en un espai sense aire. Serà, doncs, per totes aquestes raons, que Catalunya parlarà molt aviat. I ho farà de manera diferent d'Escòcia. Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ. Dirà SÍ a la independència, dirà SÍ a la llibertat.

elSingular.cat , 23/9/2014
 
Moltes gràcies, Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 setembre 2014
Onze.Nou.CATorze (1714)A través d'aquesta columna vull donar les gràcies a tots els actors i actrius santcugatencs que amb el seu talent i el seu entusiasme van contribuir a la representació de l'obra Onze.Nou.CATorze (1714), al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el 14 de setembre passat.

No puc posar-ne aquí tots els noms, perquè n'hi havia una quarantena, però sí que puc elogiar l'esforç titànic que van fer per conjuntar-se amb els professionals provinents de Barcelona i que encarnaven els personatges protagonistes. Cal tenir en compte que es tracta d'un muntatge que reunia seixanta persones dalt de l'escenari, i això té una complexitat enorme, sobretot si, com és el cas, la majoria es renoven en cada ciutat on es representa.

D'entrada, diguem que una obra que centra la seva acció en les primeres hores de l'Onze de Setembre de 1714 no pot tenir un caire intimista amb només quatre o cinc personatges tancats en despatxos. Cal la participació de moltíssima més gent per tal de transmetre a l'espectador el drama èpic que va suposar aquella lluita a mort, en defensa de les nostres llibertats, amb una batalla final que es va lliurar als carrers de Barcelona, cos a cos i casa per casa

En aquest sentit, també vull agrair la tasca formidable feta per Teresa Canas, com a directora territorial, i pel mestre Eloi Jover, director de la Societat Coral La Lira, per dotar el muntatge santcugatenc d'una personalitat diferenciada de la d'altres municipis. És obvi que la direcció global de l'espectacle és del gran Pere Planella, però mai no hauria reeixit sense la força de voluntat i l'esperit d'equip de tots els participants. Va ser emocionant veure el teatre ple i escoltar després els comentaris de la gent, explicant els moments divertits que havien passat i els moments en què els havien vingut les llàgrimes als ulls. També va ser colpidor, en acabar-se l'obra, després dels aplaudiments, veure el públic posar-se dempeus espontàniament i cridar ‘independència'. Recordo que en la funció de Sabadell no va passar només això, sinó que tots els espectadors, també espontàniament i dempeus, es van posar a cantar ‘Els Segadors'. Realment impressionant. No havia vist mai una cosa així. Aquesta columna, per tant, és un agraïment públic a totes les persones que van assistir al Teatre-Auditori i que, com a autor, em van fer viure moments que conservaré sempre en el record. Moltes gràcies, Sant Cugat.

Cugat.cat , 19/9/2014
 
Després de la V, la I d'Independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 setembre 2014
Després de la V, la I d'IndependènciaLa V ja és història, en el sentit més positiu del terme. La V ja és la manifestació -concentració, en aquest cas- més multitudinària que s'ha fet mai a Europa en defensa d'uns drets nacionals trepitjats per un altre país. Enrere queden les de les diades del 2013 -Via Catalana- i del 2012 -"Catalunya, nou Estat d'Europa"-, i també la del 10 de juliol de 2010 -"Som una nació, nosaltres decidim"-, la de l'1 de desembre de 2007 -"Som una nació i diem prou!"- i la del 18 de febrer de 2006 -"Som una nació".

L'any 2010, al Singular, vaig escriure que els catalans estem doctorats en manifestacions, perquè és innegable que freguem la perfecció organitzativa. Només cal reflexionar sobre l'esforç que suposa treure tantíssima gent al carrer i concentrar-la en un espai delimitat per veure'n la complexitat. Si la Via Catalana ja va requerir un esforç titànic, el de la V d'enguany ha estat indescriptible, ja que calia que es veiessin les quatre barres des de l'aire, especialment en el minut 17:14. Però aquest esforç ha estat premiat amb un èxit apoteòsic. Èxit d'organització, èxit de participació i èxit de repercussió. El primer, és mèrit de l'ANC i d'Òmnium Cultural; el segon, és mèrit de la societat catalana en general; i el tercer, és conseqüència directa dels altres dos, com ho demostra l'interès que ha despertat en els cinc continents.

Tanmateix, com dic, això ja és història. Aquest cim ja l'hem fet. Podem dedicar uns dies a felicitar-nos-en i a cercar veus que ens confirmin que hem sortit molt afavorits a la foto, però cal recordar que la V, lluny de ser un fi en si mateixa, ha estat tan sols una baula més de les cadenes que estem segant. De fet, res del que hem assolit fins ara tindrà utilitat si no som capaços d'arribar fins al final. És ara, doncs, en els darrers metres del camí, que els catalans hem de mantenir la màxima concentració. Com diu el lema de la campanya del Tricentenari -un lema esplèndid, per cert-, "ara, la història ens convoca", i nosaltres hem d'estar a l'alçada d'allò que se'ns demana.

És, diguem-ho clar, l'hora dels fets conseqüents, és l'hora en què les forces favorables al Procés han d'ajornar les diferències de partit i posar per davant el nom de Catalunya. El partit que no ho faci, el partit que prioritzi els seus interessos als de la llibertat del país, farà mal al Procés, sens dubte, però també es farà mal a si mateix, perquè quedarà retratat davant els ulls de la història. Pensem que no hi ha dret social més important i transcendent que el de la llibertat, i els qui ens volen distrets amb reivindicacions relatives a una millora de les condicions de vida de la presó constitueixen el més gran aliat del nacionalisme espanyol. Compte, per tant, amb aquests cants de sirena que parlen de drets socials tot obviant que l'única cosa que pot garantir-los és la llibertat. Un poble que no és lliure no té drets socials. El captiu que consumeix les seves energies reivindicant un millor tracte del segrestador, cau de quatre grapes en el parany que aquest li para i es tanca ell mateix les portes de la gàbia. El segrestador sap molt bé que com més ocupat està el segrestat -i el cas Pujol també forma part d'aquesta maniobra de distracció-, menys temps dedica a elaborar un pla de fuga. Per això no hi ha res que li plagui més que les discussions del dia a dia. De fet, gairebé sempre és ell qui les promou. Sap que són tan productives com els partits de futbol de germanor que disputen els segrestats, és a dir, elements que perpetuen la captivitat.

Situats, doncs, en aquest punt i havent reeixit en l'organització de la V, ara, com dèiem, és l'hora de donar sentit al Procés culminant-lo amb la lletra definitiva, la lletra sense la qual mai no hi hauria hagut Procés: la lletra I d'Independència. No parlo de celebrar cap manifestació en forma de I -i si la celebrem, que sigui complementària-, parlo d'avançar sense vacil·lacions cap a la consecució de l'anhel més noble que pot tenir tota col·lectivitat humana: viure en llibertat.

elSingular.cat , 16/9/2010
 
La Diada i la ratera espanyola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 setembre 2014
La Diada i la ratera espanyolaL'any 1974, ara fa exactament quaranta anys, Ovidi Montllor, en un disc meravellós, cantava aquestes paraules: "Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra va creixent. Les molles volen al vent". Eren paraules que molta gent interpretava que al·ludien a la mort del franquisme i que expressaven la convicció serena i generalitzada que aviat podríem obrir les finestres perquè hi entrés aire net. I, certament, les vam obrir, però el cop d'estat del 1981 i la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic del 1982 van fer que molts catalans de bona fe toquessin de peus a terra i s'adonessin que les molles no sols no se les havia endut el vent, sinó que eren l'únic aliment amb què podíem omplir el pap. I és que alguns van confondre la mort de Franco amb la mort del franquisme. Però només el primer era a la tomba, el franquisme seguia ben viu. De fet, en va tenir prou amb una "reforma" dermoestètica per perpetuar-se en el poder. I encara hi és. Ha substituït la camisa "azul" per la camisa blanca i llueix modelets manllevats del museu de l'esperpent, però continua remenant les cireres de l'Estat. Abans, per tant, vivíem en un règim totalitari, ara vivim en una democràcia totalitària. És com La ratera d'Agatha Christie: passen els anys i es relleven els actors i les actrius que la representen, però l'obra sempre és la mateixa.

Només cal escoltar les barbaritats que diuen contra el dret a l'autodeterminació de Catalunya, el Partit Popular i el Partit Socialista, per entendre les raons per les quals Franco va morir de vell i en el poder. Ja ho deia el mateix Ovidi: "Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder". Doncs sí, els franquistes no van ser jutjats, el franquisme va restar impune i ara, per mitjà de lleis fetes a mida, els seus hereus pretenen aconseguir el que no va poder aconseguir el cabdill de veu aflautada. Aquesta és la raó per la qual la cançó de l'Ovidi ha esdevingut un himne intergeneracional que expressa molt bé l'apassionant moment actual. L'Onze de Setembre d'enguany ha mostrat al món que Catalunya va de debò i que aquelles molles, que eren el seu menú diari en els temps de la política de peix al cove, s'han acabat. Ens ha costat, però per fi, plenament conscients de l'ocasió, hem decidit treure'ns del damunt aquesta pesada llosa anomenada Espanya. Per això, quaranta anys després, les paraules de l'Ovidi romanen vives:
"Conscients de l'explotació, no hi haurà més solució que aprofitar l'ocasió. I allò que es diu, amb passió, fer valer nostra raó, perquè... ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent; la nostra és força creixent. Les molles volen al vent".
Nació Digital , 13/9/2014
 
V de Via, de Voluntat i de Victòria Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 setembre 2014
V de Via, de Voluntat i de VictòriaJa fa tres anys històrics que l'Onze de Setembre ha sortit de la letargia dels actes merament oficials i de la tradicional manifestació que es feia a darrera hora de la tarda amb un nombre simbòlic de participants. També ha deixat de ser la festa pont que molts catalans aprofitaven per anar a la platja abans de la represa laboral després de les vacances. Des del 2012, la Diada Nacional de Catalunya és un clam multitudinari, sense parangó a Europa, de reivindicació de la independència política del país.

És a dir, que sense deixar de retre homenatge als catalans que el 1714 van defensar les nostres llibertats, la commemoració s'ha convertit en una diada d'afirmació de la voluntat de ser. De ser un poble lliure.

Catalunya, menyspreada secularment per Espanya, vol seguir el mateix camí que han seguit països com Noruega, Islàndia, Malta, Montenegro o Kosovo. Concretament, Noruega es va independitzar el 1905, Islàndia el 1918, Malta el 1964, Montenegro el 2006 i Kosovo el 2008. Es tracta, com sabem, de nacions que no van esdevenir plenament sobiranes per gentilesa dels estats que decidien per elles, sinó per la voluntat de conduir amb les pròpies mans les regnes del seu destí. És a dir, que ningú no els ha regalat res. La independència de què ara gaudeixen l'han hagut de conquerir defensant amb fermesa les seves conviccions. I això és el que estem fent nosaltres.

També ho fa Sant Cugat, naturalment. Enguany hem aportat milers de persones a la realització de la V simbòlica a l'avinguda Diagonal i a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Gent d'arreu del país es va concentrar en els dos carrers més llargs de la ciutat i, cívicament, els va omplir de gom a gom per tal que tot el planeta pogués veure com n'és, de ferma, la determinació de Catalunya d'esdevenir el proper Estat independent d'Europa. Tots els mitjans de comunicació internacionals n'han difós les imatges i les han interpretades correctament resumides amb aquestes paraules: "Catalunya ha expressat davant de tot el món la seva Voluntat de fer Via, la seva Voluntat de Votar i la seva Voluntat de Victòria." Ara comença el compte enrere fins al 9 de novembre.

Cugat.cat , 12/9/2014
 
Mala Diada per als amants de l'amnèsia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 setembre 2014
Les runes del BornTres-cents anys són una fugacitat en la història de l'univers, però una eternitat en la història dels pobles. Especialment en la història dels pobles obligats a viure'ls en captivitat. Aquest és, en concret, el cas de Catalunya, que ara fa exactament tres segles que va ser assetjada i militarment abatuda pels exèrcits de Castella i França amb l'objectiu no sols d'esborrar-la del mapa, sinó fins i tot d'esborrar-ne la memòria. Va ser una invasió plena d'odi, aquella. Només l'odi pot explicar les barbaritats que les tropes borbòniques van cometre i de les quals, malauradament, no hi ha testimoni gràfic. Si en tinguéssim, com tenim les imatges dels conflictes internacionals que ens ofereixen avui els mitjans de comunicació, quedaríem esfereïts.

S'entén, per tant, l'al·lèrgia dels partits nacionalistes espanyols, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya, als actes del Tricentenari i a tot allò que recordi que les llibertats de la nació catalana van ser arrabassades per la força de les armes. Només cal tenir present la fòbia del govern municipal socialista, amb l'alcalde Joan Clos al capdavant, en aparèixer les runes del Born l'any 2002. Aquelles runes -restes de les llars que Castella va fer enderrocar als seus habitants, obligant-los a portar les pedres a pes de braços fins al lloc on es construïen els murs de la Ciutadella- eren una prova massa incòmoda per als amants de l'amnèsia. Són els mateixos que ja havien blasmat el Museu d'Història de Catalunya el 1996, quan es va crear, i que ara blasmen el Born com a centre cultural. Saben que l'oblit fa submisa la gent; saben que un poble que desconeix qui ha estat, és un poble que no sap qui és. I un poble que no sap qui és, és un poble que no sap on va.

Però Catalunya no ha perdut la memòria. Tot al contrari: l'ha mantinguda ben viva al llarg dels darrers tres-cents anys i ha sobreviscut a tots els projectes espanyolitzadors. Absolutament a tots. Aquesta és justament la raó per la qual encara som aquí. La commemoració de l'Onze de Setembre, concretament, ens ha ajudat a mantenir viva la memòria d'uns fets que molts volien esborrar de la història. Fins i tot se'n burlaven -encara n'hi ha que ho fan- tot dient que "celebrem una derrota". Però no és veritat. No celebrem cap derrota. Commemorar no és celebrar. Els catalans del present homenatgem els catalans que l'any 1714 van donar la vida en defensa de les nostres llibertats nacionals. Sense aquest homenatge, no sols seríem indignes de la seva gesta, també seríem ignorants del nostre passat. En aquest sentit, s'entén que Ciudadanos tingui tant d'interès a traslladar la Diada Nacional a la diada de Sant Jordi. Se n'adona, el lector? Si converteixes l'11 de setembre en 23 d'abril, la commemoració del 1714, a més de quedar desvirtuada, esdevé absurda i, tard o d'hora, se n'esborra l'èpica i cau en l'oblit. Posats a fer, per què no converteixen ells el 12 d'octubre en 25 de desembre, que també és una diada molt celebrada?

No se s'han sortit, però. Ni Ciudadanos, ni el PP ni el PSOE català. La presa de consciència de la societat catalana ha fet que tots tres acabessin reconeixent que la Diada Nacional de Catalunya no és la seva diada i que, a poc a poc, se n'hagin desmarcat. Ja se sap, quan hom porta al cor el 12 d'octubre, l'Onze de Setembre li fa molta nosa. I, ves per on, aquest Onze de Setembre és completament diferent dels anteriors. És l'Onze de Setembre de 2014, és l'Onze de Setembre que tanca tres segles de sotmetiment, és l'Onze de Setembre del "fins aquí hem arribat". A partir d'ara, s'han acabat les lamentacions i cal demostrar que és veritat que quan convé seguem cadenes. Ja no és temps de gestionar engrunes, ara és temps de gestionar llibertats.

elSingular.cat , 9/9/2014
 
Ambaixador de Catalunya a Alemanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 13 setembre 2014
Til StegmannVaig conèixer Til Stegmann el mes de setembre de 1987, a Bonn, Alemanya, arran d'una entrevista que li vaig fer per a un diari barceloní, en què em deia que "el futur del català depèn de la seva oficialitat única", i el vaig tornar a veure la primavera del 1988, també a Bonn -aquesta vegada l'entrevista era per a la revista El temps-, poc després de la publicació del seu llibre Catalunya vista per un alemany, que va ser un èxit de vendes. En aquell llibre, Stegmann reflexionava sense inhibicions sobre temes que molts catalans no gosaven abordar en veu alta, com ara l'estatus de la llengua o la independència nacional, i em va comentar la necessitat d'un referèndum com el que s'havia fet al Quebec. Jo li deia que la societat catalana estava nacionalment adormida i que seria impossible guanyar-lo, i ell em va respondre això: "Ara sí, però no d'aquí a dotze o quinze anys, perquè cal esperar que aleshores la segona i la tercera generació d'immigrants ja s'hagin conscienciat." Doncs bé, el termini s'ha allargat i en comptes de quinze n'han passat vint-i-sis, d'anys, però la conscienciació, finalment, s'ha fet realitat.

Fou per això, pels seus plantejaments lúcids i per la manera desacomplexada d'expressar-los, que l'any 1999 li vaig demanar que escrivís el pròleg del meu llibre Jo no sóc espanyol. Eren altres temps, no hi ha dubte. La Catalunya actual, sortosament, no té res a veure amb la d'aleshores. I el mèrit d'aquest canvi, tot el mèrit, és de la societat civil, que per fi, farta d'immobilisme, ha mirat el mapa del món i s'ha sentit avergonyida de no tenir un Estat independent com tenen totes les nacions adultes. El procés català actual és fruit d'això; i el referèndum del 9 de novembre també. Pel camí, però, hi hagut persones que han aportat un immens cabal de talent i d'energia per fer-ho possible, i una d'aquestes persones és Til Stegmann, catedràtic de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d'aquella ciutat. Quan ell va arribar a la Universitat, a la secció de romàniques, només hi havia un centenar de llibres de rellevància catalana i ara n'hi ha 35.000, que suposen la major col·lecció catalanística d'Alemanya i d'Europa, si exceptuem, com és lògic, els Països Catalans. De fet, està reconeguda com un dels 7 Tresors del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior, perquè, com diu el mateix Stegmann, ni tan sols a Catalunya existeix una biblioteca exclusivament catalana, sense llibres de temàtica només espanyola per entremig. "En aquest sentit, la Biblioteca Catalana de Frankfurt és un veritable símbol d'una Catalunya sobirana, independent."

Stegmann, que ara té setanta-tres anys, acaba de publicar un llibre que recull tota la seva trajectòria catalanista amb una descripció detallada i farcida d'anècdotes de les seves vivències i de les persones que ha conegut en la travessia. El llibre es diu Ambaixador de Catalunya a Alemanya. El professor de Frankfurt explica què volen ser els catalans (Pàgès, 2014), i és una delícia llegir-lo, perquè constitueix un relat del munt de coses que una persona pot arribar a fer tota sola, en qualsevol àmbit de la vida, només amb tres elements al sarró: convicció, entusiasme i perseverança. Així hi trobem les Setmanes Catalanes a Berlín, el Decàleg del catalanoparlant, els congressos de llengua catalana, la Fira del Llibre de Frankfurt o la Zeitschrift für Katalanistik, revista científica d'estudis catalans creada el 1988 i que ha publicat fins avui quatre-cents articles i contribucions científiques de més de dos-cents autors de prestigi internacional. Pel que fa a les persones, n'hi apareixen més de quatre-centes, entre les quals: Dalí, Pau Casals, Joan Brossa, Andreu Alfaro, Antoni Tàpies, Eliseu Climent, Joan Fuster, Lluís Llach, Narcís Comadira, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.

Stegmann ens diu que el Vocabulari català-alemany del 1502 "és el primer diccionari entre les llengües alemanya i catalana, imprès fa més de cinc-cents anys, ben abans que es pensés a fer un diccionari castellà-alemany. Cap al 1500, el català era clarament una llengua més important per als alemanys". I també insisteix en la necessitat que els catalans no canviïn de llengua si no volen que l'existència d'aquesta deixi de tenir sentit: "Encara avui milions de catalanoparlants cada dia i en cada moment actuen com a desertors de la llengua catalana. [...] Fa decennis que, quan sóc a Catalunya (o a Mallorca), no parlo altra cosa que català. Si demano alguna cosa a algun policia o taxista o funcionari de telefònica i no em comprèn, penjo o me'n vaig i el deixo estar. Un altre m'ajudarà."

Llegiu el llibre de Stegmann, compartiu amb ell el desig de veure un Estat català alliberat per fi del jou espanyol i amareu-vos de la seva fermesa. És la fermesa d'un home que ha dedicat bona part de la seva vida a dignificar una terra que el va seduir amb la seva identitat, llengua i cultura fins a convertir-lo, en paraules de Francesc de Borja Moll, en el "cavaller errant de la catalanitat". Crec, per tant, que la millor recompensa que Stegmann podria rebre per la tasca immensa que ha fet seria que pogués culminar la seva carrera essent nomenat ambaixador a Alemanya d'una Catalunya independent.

Racó Català , 4/9/2014
 
Les tres violències que s'acosten Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 setembre 2014
Les tres violències que s'acostenA partir d'aquest moment, primers dies de setembre, comença una ofensiva espanyola en què passaran coses que molts catalans no haurien imaginat mai que poguessin passar. Tot el que hem vist, tot el que hem sentit i tot el que hem llegit fins ara ha estat un divertiment comparat amb el que ens ve al damunt. Fins ara, l'espanyolisme ha adoptat diverses actituds davant el procés català: la indiferència, la burla, la intimidació, la desqualificació, l'insult, l'amenaça... Estaven convençuts que el Procés era un foc d'encenalls després del qual tot tornaria a ser com abans. És a dir, que la consulta del 9-N seria desconvocada, les estovalles de la Moncloa deixarien caure alguna engruna com a premi i el procés d'esquarterament dels Països Catalans, la persecució de la llengua catalana i l'espanyolització a les escoles seguirien el seu curs. Però la consulta no ha estat desconvocada, Catalunya apareix dia rere dia als mitjans de comunicació internacionals, i ja hi ha països que, de manera velada, deixen entreveure que reconeixeran l'Estat català tan bon punt es proclami.

Arribats aquí, el nacionalisme espanyol, amb l'orgull ferit, es prepara per emprar la seva eina favorita, la que l'ha definit al llarg de tota la seva història: l'ús de la força. La força que pot exercir una democràcia totalitària com l'espanyola, és clar. No, no parlo d'una força física oficial, amb tancs entrant per la Diagonal. No és que el cos no els ho demani -la policia espanyola ja usa la violència apallissant seguidors del Barça que porten estelades, per exemple-, però el marc de la Unió Europea impedeix traspassar certs límits. La nova violència espanyola contra Catalunya tindrà tres punxes. La primera ja fa temps que està activa i consisteix a inventar-se agressions, és a dir, a convertir qualsevol activitat cultural de Catalunya en una agressió a Espanya o als catalans amarats d'autoodi. Si han arribat a satanitzar els castellers, què no faran? En aquest apartat hi trobem des de la falsa bufetada d'una senyora de Terrassa a Pere Navarro fins a la ridícula denúncia de l'ultra Jaime Gelada, regidor del PP de Cardedeu, afirmant que els trabucaires havien escenificat que l'executaven. Fixem-nos que ni Navarro ni Gelada han estat sols en la difusió de la seva mentida. Tant l'un com l'altre han comptat amb el suport total de la premsa espanyola. A Gelada, el diari franquista La Razón fins i tot li va dedicar una portada. La invenció d'aquest, però, és esperpèntica, ja que no sols indica una ignorància suprema sobre el que són els trabucaires i la tradició despertadora que tenen a Catalunya, sinó que pretén fer passar la tradicional despertada cardedeuenca per una execució, cosa que significaria una execució massiva, ja que la comitiva s'atura diverses vegades a diferents carrers de la vila durant la Festa Major. No cal dir que considerar que aquestes aturades constitueixen execucions de veïns és propi d'una ment malalta, però al darrere hi ha la intenció de criminalitzar Catalunya, com ho demostra el fet que sigui el PP qui ha portat el cas a la Fiscalia. No ens volen pacífics, no ens volen com som; ens volen violents, ens volen com ells.

Ells sí que fan autèntiques simulacions d'afusellament, ells sí que envien l'exèrcit de Terra a simular afusellaments posant un alcalde i un treballador municipal de Jaca contra una paret i disparant-los bales de salva davant dels crits esfereïts de la població. Després, fins i tot condecoren i ascendeixen els simuladors. Aquest és el cas de Jaime Íñiguez Andrade, l'oficial que comandava l'operació, ascendit el 2012 a general de Brigada i condecorat el 2014 amb la Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc. Més a prop tenim les recents agressions contra les seus de Barcelona d'Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana. Però, com dic, aquestes coses només són una anècdota, comparat amb el que ha d'arribar.

La segona punxa de la violència que desfermaran contra Catalunya consistirà a provocar situacions que permetin obtenir imatges d'enfrontaments físics per raons ideològiques. L'existència de víctimes espanyolistes permetria presentar la realitat catalana com una realitat violenta, i l'existència de víctimes catalanistes serviria per culpar el Procés d'haver creat un clima de crispació. No podem oblidar que si hi ha una cosa que treu de polleguera l'Estat, és el caràcter pacífic del Procés i el fet que la modèlica Via Catalana fos notícia de primera plana arreu del món. Caldrà, per tant, estar amatents i no caure en provocacions.

La tercera punxa, finalment, consisteix en una violència estructural. Apareixeran noms de malfactors catalans -amb acusacions reals o inventades-, que seran criminalitzats pel seu origen, a fi de presentar Catalunya a ulls internacionals com un país de cràpules i vividors, i es posarà tota la carn a la graella per descavalcar el president Mas per mitjà del descrèdit. Ja ho van fer abans de les eleccions catalanes i ara hi tornaran amb més virulència empastifant-ne el nom. Pensen que eliminant Artur Mas dinamiten el Procés i s'hi abocaran de ple. En aquest sentit, no es pot excloure que es produeixi un intent d'agressió personal al president -que, contràriament al que molta gent pensa, podria estar protagonitzat per un boig independentista -fals boig i fals independentista, naturalment- que el titllaria de botifler, més que no pas per un boig espanyolista indignat-, cosa que colpiria enormement la societat. El 16 d'octubre de 2012, des del Singular, ja vaig escriure l'article "L'atemptat contra Artur Mas" en què abordava més àmpliament aquesta qüestió. Per si de cas, l'escorta que porta avui dia el president és molt superior a la d'altres temps, però també en aquest cas caldrà estar amatents.

Un altre element de violència estructural que també cal preveure és la suspensió de l'autonomia. Semblaria lògic que esperessin a veure què fa Catalunya el 9 de novembre per actuar, però amb la ràbia que porten a dins no es pot excloure que actuïn abans. I què pot passar, si no fem la consulta i anem directes a eleccions plebiscitàries? En aquest cas no canviaria res, perquè Espanya no les admetrà -no admetrà que el món sigui testimoni de la seva derrota- i les impedirà de l'única manera que pot: suspenent l'autonomia i rebaixant l'escardalenc autogovern català al nivell del de l'illa de Perejil. S'atreviran? No s'atreviran? Ganes no els en falten i el pla el tenen damunt la taula.

elSingular.cat , 2/9/2014
 
El 1714 al Teatre-Auditori Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 setembre 2014
Onze.Nou.CATorze (1714)Atès que el diumenge 14 de setembre, a 2/4 d'una del migdia, es representarà l'obra Onze.Nou.CATorze (1714) al Teatre-Auditori de Sant Cugat, sobre els fets del dia 11 del mes 9 del 1714 amb la caiguda de Barcelona, voldria explicar-ne certs detalls que, com és lògic, el lector no trobarà en els anuncis, ni en el programa de mà, ni en el llibre que se n'ha publicat. Em refereixo a les interioritats del muntatge i a la proposta cultural que representa.

D'entrada, diguem que estem parlant d'una obra que aplega quaranta persones en escena -al Grec, amb la coral Ginesta de Cervera, en van ser setanta- la qual cosa ja informa de la seva singularitat. En una època en què els autors ens veiem obligats a escriure històries que no requereixin més de dos, tres o quatre personatges, la decisió d'aplegar-ne quaranta resulta una autèntica bogeria. Pensem que una obra amb sis o vuit personatges és tot un risc, actualment, per a les companyies, ja que les sales -llevat d'excepcions amb figures mediàtiques o productes netament comercials- costen moltíssim d'omplir. La política del govern espanyol, que és la viva expressió de la fòbia a tot allò que tingui a veure amb la cultura o que se li assembli, ni que sigui mínimament, està fent un mal immens al món de les arts escèniques i són comptats els professionals que poden viure de la seva feina.

Tanmateix, Onze.Nou.CATorze no volia renunciar a l'espectacularitat que comporta posar dalt d'un escenari les vivències dels defensors de Barcelona, la majoria civils -homes, dones i infants-, en el moment més decisiu de la història de Catalunya. L'opció, com sabem, va ser “viurem lliures o morirem", i ara, justament ara, fa tres-cents anys que la nació catalana era un Estat que lluitava per salvaguardar una independència finalment arrabassada amb la promulgació del Decret de Nova Planta del 1716. Decret, per cert, que tots els governs espanyols posteriors s'han negat a derogar.

Sigui com vulgui, recordo amb emoció les representacions de l'obra al Grec, ja que el marc que les acollia era el Convent de Sant Agustí, un lloc que va ser escenari autèntic de la darrera batalla del 1714. Era colpidor veure les cares emocionades dels espectadors en saber que allò que estaven veient va passar tres-cents anys enrere just en aquell mateix claustre i entre aquelles mateixes parets en una lluita ferotge a vida o mort en defensa de les nostres llibertats. Castella volia sotmetre Catalunya per sempre i hi va desplegar tots els seus esforços. La seva obsessió era que allò signifiqués la mort de la nació catalana. De fet, estaven convençuts d'haver-ho aconseguit. En aquests moments, però, en ple 2014, ja s'estan adonant que no.

I és que és precisament pensant en el demà, que un personatge de l'obra diu això: "Escriu Otger, escriu! Fes que la gent del futur se n'assabenti, fes que recordin sempre el que avui està passant aquí. Pensa que si els borbònics guanyen, seran ells els qui escriuran la història i diran que la nació catalana mai no ha existit". Doncs bé, això és el que avui ens diuen, que no existim. Per tant, aprofiteu l'ocasió per anar al Teatre-Auditori i emocioneu-vos amb els neguits de la gent d'una ciutat assetjada i sense aliments que, a diferència dels atacants, no lluitava per dominar, lluitava per dignitat. Ara som a l'any 2014 i en commemorem el Tricentenari, però la lluita continua. Nosaltres, amb les armes de la democràcia, també estem lluitant per la nostra dignitat. La dignitat de tornar a ser lliures.

Diari de Sant Cugat , 5/9/2014
 
Les maniobres contra la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 agost 2014
Les maniobres contra la llenguaEl llenguatge i l'escriptura són dues creacions sense les quals es fa difícil imaginar la nostra evolució cultural. El primer ens ha permès explicar fets, argumentar idees i transmetre'ns l'experiència; la segona ha ampliat la transmissió d'aquesta experiència dipositant en arxius i biblioteques tot el saber aconseguit. Res d'això no hauria estat possible sense la nostra capacitat d'adaptació a l'adversitat. La llengua catalana, sense anar més lluny, n'és un exemple. No ha tingut més remei que adaptar-se a l'adversitat, després de tres segles i mig de persecució sistemàtica. Una persecució, per cert, que és ben viva, com ho demostren les agressions constants que rep per part del govern espanyol al Principat, al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. Espanya ha elaborat un pla per exterminar-la i els punts on concentra més energies són les escoles, amb imposició de la llengua espanyola, i el tancament o afebliment dels mitjans de comunicació en català. Recordem el desmantellament de Canal 9 i Som Ràdio, única televisió i unica emissora radiofònica que emetien en català al País Valencià i a les Illes, respectivament, i la maniobra de Madrid per obligar TV3 a tancar dos dels seus canals abans de l'1 de gener de 2015.

"Ens tenen por", deia el poeta Màrius Sampere, ara fa uns anys, "una por patològica, potser ancestral". I tenia raó. Sembla una por filogenètica, irrefrenable, davant la més mínima manifestació de catalanitat. Mani qui mani a Madrid –caldria que els catalans ho interioritzéssim–, el conflicte entre Catalunya i Espanya persistirà perquè la segona no pot admetre l'existència diferenciada de la primera. D'aquí la virulència del seu comportament, d'aquí l'agressivitat amb què reacciona contra tot allò que interpreta com una insubordinació a la seva autoritat. I aquest és el problema, que no té més autoritat que la que ella mateixa s'atribueix. N'hi ha prou de posar-se en la seva pell per entendre-ho. No pot admetre l'existència de la nació catalana perquè això suposaria admetre, indefectiblement, la inexistència de l'Espanya que el pla FAES, a través del ministre Wert, pretén imposar. S'adona que ha fracassat en l'intent d'instrumentalitzar la immigració per mirar de frenar la consciència nacional dels catalans –l'independentisme és ple de fills i néts de gent espanyola que va venir a Catalunya– i ara pretén dividir els alumnes a les escoles per raons de llengua. "Atès que hi ha massa catalans", seria la seva conclusió, "dividim-los perquè n'hi hagi menys". En definitiva, es tracta de dinamitar la cohesió del poble català per evitar que sigui imbatible.

Sortosament, malgrat el temps valuós que hem perdut aquests anys, encara som a temps de capgirar la situació. Ara cal que la Generalitat assumeixi les responsabilitats que li han estat conferides com a govern nacional de Catalunya i que planti cara amb fermesa, ja que la llengua catalana no pot ser una llengua optativa la salvaguarda de la qual depengui de les actituds individuals. L'augment espectacular que ha experimentat l'independentisme aquests darrers anys al Principat ens indica fins a quin punt hem recuperat la confiança en nosaltres mateixos i hem desactivat el mecanisme que mantenia paralitzades les generacions precedents amb la resignació com a programa de futur. Ara, doncs, per fi, estem immersos en el procés que ha de convertir Catalunya en un Estat independent, l'únic estatus que garanteix que les llengües i les nacions gaudeixin de la vida en llibertat.

Diari de Sant Cugat , 1/8/2014
 
Incultura catalanofòbica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 agost 2014
Escultura "25 d'abril de 1707" d'Antoni Miró
Escultura "25 d'abril de 1707" d'Antoni Miró
No fa gaire, s'han produït dues notícies de caràcter cultural que han atorgat a Sant Cugat un protagonisme indirecte. Dic indirecte, perquè tenen a veure amb l'Arxiu Nacional de Catalunya, no amb el municipi. Em refereixo a la negativa del govern espanyol a retornar la totalitat dels documents catalans que romanen segrestats a Salamanca i a l'arribada dels documents secrets dels papes Borja que l'Institut d'Estudis Borgians, amb seu a València, ha cedit a Catalunya davant el despotisme i la incultura de la Generalitat Valenciana.

En relació amb el primer fet, el del retorn de només 238 caixes de les 546 que encara resten a Salamanca com a botí de guerra, cal dir que és una demostració fefaent -si és que queden catalans que la necessitin- de la impossibilitat d'establir el més mínim nivell de diàleg amb l'Estat espanyol. I no sols perquè, governi qui governi, l'incompliment dels pactes és flagrant i sistemàtic, sinó perquè tot retorn de patrimoni o d'autogovern a Catalunya és vist com una concessió i no pas com una restitució. Els fa pessigolles que el febrer passat el ple de l'Ajuntament de Sant Cugat aprovés una moció exigint que l'Estat complís el compromís adquirit amb Catalunya. L'excusa per no tornar la documentació espoliada és que els seus propietaris són morts. És a dir, que el lladre diu que el botí és seu perquè la víctima nominal és morta. Però no ho és, de seu. Els documents que hi ha en aquelles 546 caixes van ser robats a Catalunya a punta de fusell i és a Catalunya que han de retornar. Són documents catalans, generats a Catalunya, que afecten Catalunya i que parlen de persones de Catalunya. És, per tant, a Sant Cugat, no pas a Salamanca, on han de ser els originals. Una altra excusa de l'Estat espanyol és que el Tribunal Constitucional no li exigeix el retorn global. Però això és lògic, atès que el Tribunal Constitucional no és res més que un despatx de Madrid que actua com a braç jurídic del nacionalisme espanyol d'acord amb els interessos del Partit Popular i del Partit Socialista.

D'altra banda, és obvi que la causa per la qual l'Institut d'Estudis Borgians ha traslladat a Sant Cugat més de dos milions i mig de documents provinents de l'Arxiu Secret del Vaticà té la mateixa arrel política. I la prova és que l'Ajuntament de Gandia ha fet retirar una escultura d'Antoni Miró perquè commemorava el tres-cents aniversari de la batalla d'Almansa i la consegüent caiguda del País Valencià a mans borbòniques. Segons el govern municipal del PP, ho han fet perquè "els madrilenys que anaven a Gandia no entenien el sentit de l'escultura". Davant d'això, i davant l'inculte menyspreu que els documents esmentats han rebut per part de les institucions valencianes -Generalitat, Diputacions de València, Castelló i Alacant, Ajuntaments de València, Gandia i Xàtiva i fundacions CAM i Bancaixa-, l'esmentat Institut ha pres la decisió de traslladar-los a Sant Cugat.

Curiosament, però, només assabentar-se que els documents són a Catalunya, el govern valencià ha corregut a demanar-ne una còpia al Vaticà. Es veu que mentre eren al País Valencià no tenien cap valor, però un cop a Catalunya tot ha canviat. Ara l'Estat i el govern valencià consideren que els documents custodiats a Sant Cugat són en terra estrangera i això els ofèn. Em pregunto com és que no se'ls emporten a Madrid, ja que si Felip V va esclafar el País Valencià va ser precisament perquè tampoc no era terra espanyola. Són els distintius del Partit Popular: incultura i catalanofòbia.

Diari de Sant Cugat , 11/7/2014
 
Ara volen tancar TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 agost 2014
Ara volen tancar TV3Desmantellat Canal 9, al País Valencià, desmantellada Som Ràdio i residualitzada IB3, a les Illes, i tallada la reciprocitat de recepció de canals als Països Catalans, ara toca desmantellar TV3. Una de les vies per aconseguir-ho, i que ja fa temps que està en marxa, és l'ofec econòmic a què el govern espanyol sotmet Catalunya. Aquesta és la causa per la qual s'han reduït dràsticament els pressupostos de l'emissora, han minvat els sous dels treballadors, també s'ha reduït la cobertura d'actes i d'esdeveniments i ha desaparegut la delegació que hi havia a la Catalunya del Nord. Però com que malgrat tot això TV3 encara resisteix, ara s'ha activat una segona fase del projecte FAES per tancar-ne, com a mínim, dos canals abans de l'1 de gener de 2015. L'objectiu seria aquest: "Ja que no podem tancar-la tota, afeblim-la". La idea, en definitiva, és que d'aquest afebliment en resti aquella televisió antropològica que volia el director general de RTVE, José María Calviño, l'any 1985. El PSOE no se'n va sortir i ara ho intenta el PP.

Però quina és la via a través de la qual esperen aconseguir-ho? Doncs es tractaria d'utilitzar una argúcia administrativa que semblés que no és el govern espanyol qui tanca els canals, sinó Europa, arran d'una mesura de reordenació de l'espectre radioelèctric que hauria d'alliberar part de l'ample de banda utilitzat per les televisions i cedir-lo a les empreses telefòniques, a fi que puguin oferir la quarta generació de telefonia mòbil. La maniobra, a més, com a praxi habitual de les agressions del govern espanyol a Catalunya, té forma de reial decret aprovat pel consell de ministres. El director general de Telecomunicacions de la Generalitat, Jordi Puigneró, va fer saltar les alarmes abans de les eleccions europees del 25 de maig i la resposta de José Manuel Soria, ministre d'Indústria, va ser tan cínica com hipòcrita. Senzillament ho va negar. Però només fins que van passar les eleccions, no fos cas que allò restés vots al seu partit. Immediatament després ja ho va admetre. El dia 22 de maig deia que tot havia estat "un error d'interpretació" i el dia 28 sentenciava que un dels múltiplex havia de "caure".

L'argument oficial per justificar la "caiguda" d'un dels tres múltiplex de TDT –dos són de TV3 i l'altre el gestiona el grup Godó– és que és un espai que està infrautilitzat a Catalunya. Però no és cert. No hi ha infrautilització. I la prova és que el tancament d'un múltiplex significa eliminar l'alta definició, és a dir, convertir TV3 en una romanalla, en una emissora residual, i significa també eliminar l'espai destinat a la reciprocitat amb la televisió de les Illes. Ara, certament, aquesta reciprocitat no existeix, però és precisament perquè el govern espanyol ho impedeix, no pas per voluntat de TV3. Va ser el mateix Partit Popular qui va interrompre la recepció de canals entre les televisions dels Països Catalans amb la clara intenció de tallar-ne els vincles culturals.

L'altra opció del govern català, per no perdre l'alta definició, és tancar el Canal 33 i el 3/24, per exemple, cosa que seria traumàtica per al país per diverses raons. Tres, si més no. En primer lloc, perquè residualitzaria encara més l'oferta de canals en català, que està per sota del 22%, davant l'allau de canals en espanyol. En segon lloc, perquè l'Estat espanyol utilitza una excusa tècnica per encobrir una mesura política. Ho demostren les reiterades negatives del ministre Soria a les solucions tècniques que ofereix la Generalitat. Ni tan sols les ha volgudes escoltar. Soria diu que "es lo que hay" i dóna la culpa a Europa, però la seva mentida queda al descobert en veure's que el govern del PP no ha tingut cap problema per ressituar un múltiplex de Televisió Espanyola en un altre lloc de l'espectre també afectat per la normativa europea. És obvi que hi ha lloc per a tothom, però l'Estat no ho pot admetre perquè, com dic, la mesura és política, no pas tècnica. En tercer lloc, som davant d'una agressió que pretén eliminar el 50% de l'espai que ara ocupa Televisió de Catalunya.

L'atac directe a TV3, en definitiva, respon al fet que les telecomunicacions són una estructura d'Estat, i ara més que mai l'Estat espanyol està molt interessat a afeblir tant com sigui possible la incidència de la televisió catalana en la societat. És la seva manera d'intentar emmudir-nos a tots. I per tal que "se consiga el efecto sin que se note el cuidado" ha decidit deixar que sigui la Generalitat qui tanqui els canals. D'aquesta manera, el tancador no seria el govern d'Espanya sinó el govern de Catalunya. El ministre Soria ho diu així: "Serà la mateixa Generalitat qui decidirà quins canals perd". L'únic que ell, el seu govern i la FAES no han tingut en compte és el factor emocional. Televisió de Catalunya és més que una televisió, és una emissora estimada per la gent, i la dinamitació dels seus canals, així com l'estrangulació de l'oferta en català, tindrà un efecte bumerang. Serà un petit pas per a l'espanyolització, però un pas de gegant per a l'independentisme a Catalunya.

elSingular.cat , 28/7/2014
 
"Societat Civil Catalana", nou nom del nacionalisme espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 juliol 2014
"Societat Civil Catalana", nou nom del nacionalisme espanyolUna de les coses que posen en evidència la galdosa feblesa intel·lectual del nacionalisme espanyol -tant de dretes com d'esquerres- és la necessitat imperiosa que té sempre d'amagar la seva ideologia. N'és tan conscient, del rebuig que provoca en la societat catalana el terme "nacionalisme espanyol", que hi dedica muntanyes de temps i d'energia a la recerca d'eufemismes que l'emmascarin. I mentre ho fa, és clar, no s'està de titllar de 'nacionalistes' tots els catalans que no se sotmeten a la pretesa nació espanyola. Fixem-nos que com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari. Ciudadanos, per exemple, és una formació que nega el dret de la ciutadania a expressar-se per mitjà de les urnes, i, per justificar-ho, afirma que la ciutadania catalana no existeix; només hi ha ciutadania espanyola. Seguint el mateix esperit hi trobem, pel cap baix, quatre noms més: Impulso Ciudadano, que té com a objectiu trencar el model català d'immersió lingüística; Movimiento Cívico 12-O, a qui la Falange ha donat suport; Convivencia Cívica Catalana -Convivencia Cínica, seria més adient-, amb uns plantejaments prou suats i coneguts i que evoquen l'esperit del 1939; i Societat Civil Catalana, que acaba de néixer amb l'objectiu de contribuir a la perpetuació de l'opressió espanyola de Catalunya per mitjà de la negació. "Proclamamos que Cataluña no està oprimida", diuen. I fan un "llamamiento" -una crida a l'alzamiento, en realitat- en favor d'una "España de todos". "Españoles todos", deia Franco també. Se'n recorda, el lector?

Evidentment cal molt de cinisme perquè una entitat formada per quatre gats es proclami a si mateixa Societat Civil Catalana. És cínic i esperpèntic. Però, com diem, també és indicatiu de fins a quin punt aquesta gent es veu obligada a apoderar-se dels mots que els retraten davant la societat civil catalana, ja que és justament aquesta societat civil qui els ha derrotat de ple. Pensen que n'hi ha prou d'usurpar-li el nom per usurpar-li la personalitat. Posats a fer, sobta que no se'ls hagi acudit dir-se "Catalunya", a fi d'anar pel món cridant: "Catalunya sóc jo!".

El cinisme d'aquesta associació, tanmateix, va molt més enllà del nom, ja que fins i tot arriben a declarar-se amants "del diálogo, la democracia y el respeto a la pluralidad". Ells, precisament ells, que segresten les urnes i emmordassen el poble de Catalunya en nom del pensament únic. Un pensament únic que es resumiria en aquella famosa frase de la fiscal de l'Audiència Nacional espanyola a Èric Bertran: "¡Di que eres espanyol o te encierro!" L'absolutisme, com veiem, és procliu al crit. Per això el manifiesto de l'esmentada associació també en fa ús: "¡Los catalanes no queremos sentirnos extranjeros en nuestra tierra!". "¡Tierra conquistada por Castilla!", s'han oblidat d'afegir.

Però ja que parlem de crits, hi ha una cosa que crida l'atenció d'aquesta associació. No s'entén gaire que proclamant-se com es proclamen Societat Civil Catalana, li facin "llamamientos" perquè es desperti. Que no diuen que són ells, la societat? En què quedem? O és que potser, a més de ser una associació d'amics del 12 d'octubre és també una associació d'amics de la son? Tampoc no s'entén gaire que després d'haver-nos dit que els dos milions de persones de la Via Catalana -la manifestació més multitudinària d'Europa en el seu àmbit- no són absolutament res, ara considerin que reunir mil persones en un teatre els dóna dret a proclamar-se Societat Civil Catalana. Sí, sí, és clar, ja comprenem que són coses del supremacisme, és a dir, que mil dels seus valen per dos milions dels altres, però sembla una mica exagerat, oi? Però bé, fins i tot un infant s'adonaria que tot plegat no és res més que una operació desesperada per tal de suplir, mitjançant l'apropiació d'uns mots, la manca d'arguments per intentar retenir Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles.

Sens dubte, el més noble seria que es llevessin el passamuntanyes -sobretot ara que fa tanta calor- i que diguessin obertament "som nacionalistes espanyols fins al moll de l'os perquè per a nosaltres no hi ha més nació que Espanya", però no poden. Necessiten segrestar els mots que els posen en evidència.

elSingular.cat , 21/7/2014
 
El setge del 1714. Una resistència per dignitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 26 juliol 2014
La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714El Tricentenari 1714-2014 ha afavorit la publicació d'un munt de llibres sobre la Guerra de Successió, i més concretament sobre els fets del fatídic l'Onze de Setembre, en què les tropes borbòniques van entrar a Barcelona després d'un setge de catorze mesos. Ens manca una pel·lícula, certament, però els costos de producció cinematogràfica són molt superiors als de producció literària i de moment no ha estat possible. De llibres, com dic, sí que n'hi ha. I molts. Per això cal saber triar. Un llibre molt didàctic en aquest sentit, molt ben escrit i que traspua una gran cura per part de l'autor en l'intent –del tot reeixit– d'evitar que el lector es pugui perdre aclaparat per un allau de noms, és La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714 (Eumo, 2014), d'Eduard Puig. Aquest llibre, per bé que ens parla del Pacte de Gènova i de les gestions diplomàtiques dels ambaixadors catalans a Londres i a Viena, se centra en els trencacolls del setge. És a dir, en els fets dramàtics que s'esdevenen entre el 25 de juliol de 1713, data en què l'exèrcit borbònic, comandat pel duc de Pópuli, arriba a l'Hospitalet de Llobregat, i l'11 de setembre de 1714, data de la batalla final i de la claudicació catalana.

Al llarg de les seves pàgines, el llibre d'Eduard Puig aborda els enardits debats sobre la resistència, l'adéu dels aliats, la pressió fiscal a la Catalunya interior, el lideratge del Consell de Cent, l'arribada del duc de Berwick després del fracàs de Pópuli, la desproporció entre els dos bàndols –vuit soldats borbònics per cada català resistent–, el bloqueig naval, les desercions, la fam, l'oferta de rendició, la resposta catalana de lluitar fins a la mort, el lideratge de Villarroel i el seu tràgic final, els darrers combats, la capitulació, l'ocupació de Barcelona, la repressió posterior, l'assassinat de caps militars i la construcció de la ciutadella.

Són especialment esfereïdores les atrocitats que van cometre els invasors, amb degollament de civils, infants inclosos, violació de dones, saqueigs i cremes de pobles sencers. El cas de la vila de Sant Quintí de Mediona, amb només cent quaranta cases, és paradigmàtic, ja que va ser encerclada per 2.500 borbònics comandats pel sanguinari brigadier Diego González i tots els seus habitants –uns vuit-cents– van ser assassinats. Pópuli el va felicitar, perquè, segons ell, "la reincidente perfídia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados". Sant Hilari Sacalm, Sant Hipòlit de Voltregà, Moià, Sallent, Viladrau, la Pobla de Claramunt i moltíssimes altres viles també van ser arrasades. Aturem-nos en aquests punts de la narració, que he dividit en sis petits fragments:

  • Els bombardeigs: "Al cap de dues o tres setmanes de bombardeig els projectils que havien caigut sobre la plaça ja es comptaven per milers (sembla que més d'11.000 a mitjan juny). La runa de les cases destruïdes omplia els carrers i un terç dels edificis de la ciutat havia estat destruït."

  • La fam: "La fam es va fer cada cop més evident, tal com ho testimonia el fet que aviat van desaparèixer tot tipus d'animals dins les muralles. No només els de consum, sinó també els domèstics com gats i gossos."

  • A vida o mort: "També es va preveure la possibilitat d'establir un combat casa per casa en cas que els borbònics superessin el perímetre defensiu dels resistents. Certament, aquesta darrera mesura era d'una gran radicalitat, perquè, habitualment, quan una ciutat perdia les muralles i les tropes enemigues les penetraven, s'acostumava a demanar la rendició per evitar la total destrucció de la població. Aquest fet ens indica el grau de desesperació dels catalans, però també la seva indestructible voluntat de lluitar per la seva ciutat."

  • Les dones: "El paper de les dones, encara que molt menys conegut, va ser important al llarg de tot el setge i també en altres moments de la guerra. [...] Ja el dia 2 d'octubre de 1713, quan el coronel Amill va poder entrar a la ciutat amb més de 300 fusellers, entre els morts hi havia cinc dones. Anaven vestides amb roba d'home, amb les armes a les mans i amb una daga a la boca."

  • Victòries esperançadores: "Malgrat la immensa superioritat borbònica, l'atac del temible cos d'assalt va haver d'aturar el seu avenç gràcies a l'oposició ferotge dels resistents. Ho van intentar en quatre onades successives i van ser desfets pels catalans, que van perdre un bon nombre d'homes. L'artilleria dels resistents, encara que no gaire nombrosa, feia estralls entre els soldats enemics, els quals formaven una massa compacta tan gran que els canons dels defensors no tenien cap mena de dificultat per apuntar-hi i delmar-los a plaer."

  • El coratge: "Les notícies de la desesperada situació d'aquella zona havien arribat als hospitals barcelonins i més de 500 ferits lleus es van aixecar i es van dirigir al Pla de Palau per tornar a prendre les armes. Amb ells van venir dones i altra gent del poble que volien contribuir a barrar el pas a l'enemic."

Eduard Puig ha construït un llibre que es llegeix com una novel·la èpica, però amb la descripció rigorosa d'uns esdeveniments que van ser tristament reals. Conté moments per al desencís, amb desolació, traïcions, ambicions i maniobres inconfessables, i moments per a l'esperança, amb lleialtats, heroïcitats, generositat i victòries miraculoses, però, per damunt de tot, conté moltíssima dignitat. Catalunya, abans del 1714, digui el que digui l'actual negacionisme espanyol, era un Estat plenament independent que es regia per les seves pròpies Constitucions, amb unes atribucions molt superiors a les de les Corts de Castella, a les de França i a les de molts altres estats.

Un dels episodis més interessants vinculats a la resistència catalana és el de la mort de la reina Anna de la Gran Bretanya –reina força anodina, per cert– i l'esperança que el seu successor, Jordi I, més favorable als catalans, complís el Pacte de Gènova. Ja s'havien sentit veus al Parlament britànic denunciant que aquell incompliment era una taca inesborrable en l'honor anglès. Malauradament, però, les notícies viatjaven a menys velocitat que ara i quan, per fi, la flota atracada a Maó estava disposada a intervenir, Barcelona feia una setmana que havia caigut sense que ni tan sols els ambaixadors catalans se n'haguessin assabentat. Una setmana més i la història de Catalunya hauria canviat. El llibre d'Eduard Puig ens permet veure que la resistència del segle XVIII i la resistència del segle XXI estan unides per una mateixa causa: la defensa de la dignitat.

Lletres , núm. 63, abril-maig 2014
 
"Lectures a la fresca", deu anys formidables Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 juliol 2014
ImageCal felicitar els Amics de Pedra i Sang per la celebració del desè aniversari de les "Lectures a la fresca" que tots els mesos de juliol omplen de teatre les places de Sant Cugat. Aquella aposta que, com recordava Dolors Vilarasau, va néixer el 30 de juny de 2005 amb "lectures pures i dures amb taula i cadires o amb faristols" -jo mateix recordo amb molt de goig la representació aquell dia de tres contes meus a la plaça del Mercat Vell- s'ha convertit en un espectacle que de lectura ja només en conserva el nom, atès que ha esdevingut teatre en el sentit més literal del terme i amb una dramatització absoluta. El llibret que els intèrprets porten a les mans és merament testimonial.

Comparteixo també el que deia no fa gaire el regidor de Cultura, Xavier Escura, a propòsit d'aquest desè aniversari, en el sentit que "lluny de caure en el pessimisme de la realitat [la migradesa de recursos], molts han apostat per l'optimisme de la voluntat, força motriu imparable que fa que les il·lusions s'encomanin i les complicitats donin fruit i perdurin". Escura té raó, perquè al llarg d'aquests anys hem pogut gaudir del treball d'alguns actors i actrius extraordinaris, com ara Jaume Pla, Ricard Mariné, Joan Berlanga, Xavier Tor, Carme González, Núria Tubau, Josep Barceló o Joan Fàbregas, i hem descobert el talent de molta gent jove que s'hi ha incorporat. Tots ells, uns i altres, sota la brillant direcció de Dolors Vilarasau, ens han fet passar vetllades delicioses en companyia de Shakespeare, Rodoreda, Sagarra, Calders, Espriu, Rusiñol...

L'edició d'enguany, de tota manera, té un al·licient afegit, i és que en comptes de tres muntatges, com d'habitud, n'hi ha quatre. El quart el podrem veure el 24 de juliol, als Jardins del Monestir, i serà una representació de Les dones sàvies, de Molière. Es tracta d'un clàssic amb tres segles i mig d'història que ens permetrà veure com, malgrat el pas del temps, determinats elements de la condició humana romanen inalterables. Especialment el personatge de Tril·liró, l'enfaristolat poeta de saló que interpreta Jaume Pla. N'hi haurà prou que hi pensem una mica perquè ens vinguin el cap uns quants Tril·lirons del 2014. Aneu-hi i gaudiu-ne. Les "Lectures a la fresca" són un dels grans plaers de l'estiu a Sant Cugat.

Cugat.cat , 18/7/2014
 
Un agent doble anomenat Àngel Ros Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 juliol 2014
Un agent doble anomenat Àngel RosÉs ben curiosa la trajectòria que ha seguit l'alcalde de Lleida en tot el procés d'esfondrament del PSOE de Catalunya. De ser una de les cares més populars de l'anomenat sector catalanista del partit ha passat a ser-ne el president sota la benedicció de Miquel Iceta; de ser (o d'aparentar ser) un militant díscol amb la direcció n'ha esdevingut un aliat destacat. Tan destacat, que ha tingut premi. Tanmateix, n'hi ha prou de repassar les seves declaracions durant tot el naufragi per veure que mai no ha dit res que tingués contingut o que impliqués el més mínim compromís personal. Res de res. Només frases buides i fugides d'estudi, que encara manté, adduint que la seva única prioritat és l'alcaldia de Lleida. Talment, com si l'alcaldia de Lleida i el compromís amb la llibertat de Catalunya fossin incompatibles.

El problema del senyor Ros és que no és la seva alcaldia, el que és incompatible amb la llibertat de Catalunya, sinó el seu partit. És a dir, que aquell gran catalanista lleidatà s'ha convertit en president d'un partit que constitueix, al costat del Partit Popular i Ciudadanos, el trident nacionalista espanyol del país. Ho hem vist recentment en el suport presencial que totes tres formacions han donat a l'entitat, també nacionalista espanyola, Societat Civil Catalana per tal que digui que Catalunya, en voler decidir el seu destí, "és un país políticament malalt".

Ara, per tant, ha quedat al descobert allò que molta gent ja intuïa, que és que Àngel Ros no era res més que un agent doble. Era aquell tercer element que tots els partits activen per neutralitzar els corrents crítics en forma de tercera via. La seva missió consisteix a restar vots als crítics fent creure als indecisos que un hipotètic camí del mig és l'ideal entre els dos "extrems". Finalment, és clar, quan acaba la representació i cau el teló es veu que el camí del mig era simplement un viarany que duia al camí oficial, de manera que els crítics es queden amb un pam de nas. I a partir d'aquí, s'obre un procés en què el secretari general, en aquest cas Miquel Iceta, deixa entreveure que estaria disposat a "premiar" el retorn a la submissió de les ovelles esgarriades.

El senyor Ros, doncs, ha complert la missió, i Miquel Iceta, que és el principal artífex de la deriva socialista i la viva imatge del passat polític de Catalunya, es pot presentar com el gran renovador, com la gran esperança de futur de la delegació catalana del PSOE per "combatre l'independentisme", segons les seves pròpies paraules. Mentrestant, com és lògic, la diàspora de militants, simpatitzants i votants del partit, que saben que el senyor Iceta pertany a la mateixa direcció que va ordenar votar al Congrés de Madrid en contra que Catalunya pogués votar, continua imparable. Però que ningú no demani explicacions al senyor Ros. Ell només té una prioritat a la vida: l'alcaldia de Lleida.

Nació Digital , 19/7/2014
 
L'aprenentatge del català malgrat els catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 19 juliol 2014
Ajudeu-meSi hi ha algú que sap l'enorme dificultat que suposa aprendre el català a Catalunya és la gent que hi arriba procedent d'altres llocs del món. La lògica i la realitat diuen que el millor lloc per aprendre una llengua és residint al país que la té com a pròpia, ja que la interactuació constant amb tota mena de persones i en tots els àmbits de la quotidianitat permet fer progressos que requeririen molt més temps -de vegades anys- en cas de fer-ho en un altre lloc. Si hom vol aprendre italià, per exemple, sembla obvi que farà un salt més qualitatiu si viu a Milà, Roma o Florència que si viu a Girona, Liverpool o Viena. I per la mateixa raó, també és lògic pensar que qui vulgui aprendre català progressarà molt més vivint als Països Catalans que no pas fent-ho a Roma, París o Atenes. Doncs no. Allò que és vàlid per a l'italià, el francès o el grec no ho és per al català. I no pas perquè la llengua presenti cap mena de dificultat, sinó per l'actitud dels seus parlants. Tot és identificar un nouvingut i parlar-li immediatament en espanyol. Abans fins i tot que obri la boca ja li estem transmetent el missatge que la llengua catalana és una llengua inútil, una llengua que no cal saber perquè ja hi ha l'espanyol que talla el bacallà.

Tant de bo aquesta situació que descric fos una anècdota, però no ho és. És un fet quotidià que es repeteix milions de vegades cada dia fruit d'una actitud que, de tan sovintejada, és percebuda com a normal. Però no n'és, de normal. I els primers que se n'adonen són els nouvinguts interessats a aprendre català. En aquest sentit, vull cridar l'atenció sobre un llibre magnífic titulat Ajudeu-me! (Voliana, 2014), d'Eliana Oliveira de Freitas. En les seves pàgines, l'Eliana, que va arribar a Catalunya el 2006 procedent del Brasil, denuncia les enormes dificultats que els catalans li hem posat per aprendre la nostra llengua. No se'n sap avenir. De fet, va estar un temps que en va desistir i va retornar els llibres que havia demanat per estudiar-lo. Per què els necessitava, si tots els catalanoparlants, en negar-se a parlar-li en català, li feien entendre que el català era una llengua que només es podia usar entre interlocutors catalans de soca-rel? Sort de la Montserrat, la Júlia i l'Esteve, que la van ajudar! Vegem-ne alguns fragments:
"La dificultat de poder practicar el català amb els catalans no es limita només al lloc on visc, sinó a tots els indrets de Catalunya on vaig. [...] No parlo només de la meva experiència, sinó de la de molts immigrants que arriben a viure a Catalunya i es troben amb aquesta barrera inicial."
"Em vaig equivocar en pensar que fer les pràctiques diàries del català seria tan normal com les pràctiques que feia del castellà. Tot just acabava d'arribar i, en veure la dificultat d'aconseguir que un català se m'adrecés en la seva llengua, pel maig del 2006 vaig arribar a la següent conclusió: "Deixo d'estudiar català perquè, encara que en teoria és la llengua pròpia de Catalunya, en la pràctica diària ho és el castellà. La seva llengua només la utilitzen per parlar entre ells. Aleshores, ja no la necessito". Em vaig sentir desmotivada per aprendre la vostra llengua. No em vaig enfadar perquè la gent no em parlava, ni res d'això, només vaig arribar a la conclusió que aquest idioma no era gens important."
"D'una banda diuen que aquest és un idioma important, que forma part de les seves arrels, que jo, com a immigrant, l'he d'aprendre, que he de fer els meus deures lingüístics per demostrar la meva integració social a Catalunya [...] però en el moment que els parlo en català, ells em responen en castellà. L'objectiu principal d'aquest llibre no és satisfer un desig personal i aconseguir que, a partir d'ara, els catalans parlin amb l'Eliana en català. Jo només sóc un dels milers de casos que hi ha a Catalunya. Són molts els nouvinguts que comencen a apreciar la llengua i, pels motius exposats, acaben desistint d'aprendre-la, i en alguns casos l'avorreixen."
"Si algú vol aprendre català i el seu interlocutor canvia de llengua i li parla en castellà, és aquesta la llengua que se li estarà ficant al cap a través de les repeticions. [...] Suposant que tots els catalans, sense excepció, em parlessin sempre en català, això seria un problema per al meu aprenentatge del castellà? De cap manera, perquè a Catalunya hi ha milers de castellanoparlants amb qui puc seguir practicant. Però si els catalans no em parlen en català, qui ho farà? [...] Lamentablement, el que he sentit moltes vegades és "si tens dificultat per parlar en català, parla'm en castellà si et sents més còmoda". Ho diuen perquè són persones ambles, però si el nouvingut que els escolta fa cas d'aquest suggeriment quan se sentirà còmode parlant el català? Mai!"
"És molt important que a més d'entendre la llengua, la facin servir? Segurament. I més encara quan la taxa de natalitat dels immigrants és més elevada que la dels nadius, cosa que a llarg termini pot ocasionar canvis significatius. Però no es faran catalanoparlants perquè hi hagi una llei que determini que per obtenir els seus drets de reagrupament familiar o de renovació del permís de treball han de fer els seus deures lingüístics. [...] Si la influència que els fills reben a casa és en contra de la llengua, això llença per terra el treball d'immersió a l'escola perquè, encara que la coneguin, no la faran servir. Creieu-me, sé perquè ho dic. Conèixer una llengua i no parlar-la -principalment si és minoritària- és posar-la en perill."
Aquesta és la realitat que l'Eliana ens mostra des de la seva experiència. A qui vulgui conèixer-la més a fons li recomano aquest enllaç amb el microespai "Tot un món", de TV3. Hi trobarà els raonaments intel·ligents d'una dona afectuosa, observadora i didàctica que descriu molt bé les contradiccions del poble català. L'Eliana és una dona a qui m'agradaria fer-li una abraçada ben gran pels esforços que ha hagut d'esmerçar i per les dificultats que ha hagut de vèncer per tal d'aprendre el català malgrat els catalans. En els llibres que jo he escrit sobre el tema, he intentat explicar que aquesta actitud dels catalans és una conducta apresa (i imposada) fruit dels molts anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya fins al punt de fixar en el nostre cervell la idea que l'espanyol és una llengua d'autoritat i el català una llengua de voluntat. La primera s'ha de saber per obligació i la segona només si hi ha temps i com un complement bonic però innecessari. Llegint "Ajudeu-me!", de l'Eliana Oliveira de Freitas, moltíssims catalans s'hi veuran reflectits.

Racó Català , 15/7/2014
 
La pregunta nyap de Miquel Iceta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 juliol 2014
La pregunta nyap de Miquel IcetaUna de les qualitats de Miquel Iceta, candidat a la secretaria general del PSOE de Catalunya, és que acostuma a expressar-se amb claredat. Les pot dir de l'alçada d'un campanar, però no és ambigu. Recentment s'ha referit a la consulta del 9-N amb aquestes paraules: "No m'interessa gens saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual". Déu n'hi do! Ni Alícia Sánchez-Camacho ni Albert Rivera, els seus socis en el tripartit nacionalista espanyol que configuren, havien gosat expressar-se així. No és que no pensin el mateix, naturalment que sí, però guarden les formes per evitar que algun dia s'hagin d'empassar les seves pròpies paraules. I és que les paraules d'Iceta són indicatives de la profunda degradació del Partit Socialista. És tan gran la seva dosi de menyspreu als valors democràtics, que acaben explicant la immensa i profilàctica distància a què el poble de Catalunya l'ha situat.

Però si ja és molt greu que un polític digui que "no li interessa gens" el que pensi el seu país, encara ho és més que intenti posar tota mena d'impediments perquè el país expressi aquest pensament a través de les urnes. Fins i tot es permet qualificar de "nyap com una casa" la consulta del 9-N destinada a conèixer i fer públic el pensament en qüestió. Tanmateix no sorprèn, ja que un dels principals trets idiosincràtics del nacionalisme espanyol són les seves arrels absolutistes i el consegüent dèficit de cultura democràtica.

Però quin és l'argument de Miquel Iceta per anar contra la voluntat majoritària del poble de Catalunya? Doncs dir que la pregunta no li agrada -com un infant emmurriat: "Ara no voto, apa!"- i que la consulta no és legal. És a dir, que els catalans no som ningú per formular-nos preguntes a nosaltres mateixos. Això seria potestat d'Espanya, que ens hauria de donar el vist-i-plau sobre què podem preguntar-nos i què no. Amb relació a la primera qüestió, he de dir que som molts els catalans als quals -per bé que per raons ben diferents- tampoc no ens agrada la fórmula de la doble pregunta. Jo mateix ja vaig escriure un article al Singular sobre aquesta qüestió l'abril passat. Però això no farà que deixem de votar d'acord amb les nostres conviccions. Som demòcrates i acceptem la decisió del Parlament de Catalunya.

Pel que fa a la segona qüestió, la de la necessitat que Catalunya se subordini a la voluntat de Madrid, més aviat fa riure, ja que respon a una maniobra tan maldestra que fins i tot sembla indigna del senyor Iceta. Ja és ben cert que l'independentisme ha deixat el nacionalisme espanyol completament despullat, però són pocs els qui a priori haurien dit que seria tan fàcil. La maniobra socialista consisteix a dir que el president Mas i Mariano Rajoy haurien de dialogar. Però dialogar sobre què? El president Mas no és Juan José Ibarretxe, que va presentar un projecte de partit. Mas és el president d'un país que té el mandat de la ciutadania per convocar una consulta que permeti saber si Catalunya ha de ser un Estat independent. Així de senzill. Això, però, no ho admet el senyor Iceta, perquè la seva pretensió és disfressar de diàleg la claudicació de Catalunya. Només hi ha un petit problema. Un problema amb tres arestes. La primera és que Rajoy dialoga únicament amb els qui li presenten la rendició incondicional. La segona és que el Partit Socialista, sabent de sobres la negativa del PP, presenta una pregunta inútil que li permeti continuar amb la cantarella de la necessitat de diàleg entre Mas i Rajoy tot situant-se al mig com el dijous. I la tercera és que els trenta anys de política espanyolista a les files del PSOE de Catalunya semblen haver allunyat el senyor Iceta de la realitat catalana. I la realitat diu que la Catalunya d'avui no s'agenollarà davant del govern espanyol, com ell pretén. Tot al contrari. Catalunya, això sí, pot agrair al senyor Iceta que conservi el sentit de l'humor elaborant preguntes substitutives, preguntes nyap tan hilarants com la que va presentar fa pocs dies: "Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?"

Si no sabéssim que el senyor Iceta viu a Catalunya, pensaríem que és un turista d'un altre planeta. De debò està convençut que el país retornarà als dies ja enterrats de la negociació de l'Estatut? De debò creu que el país renunciarà a la seva llibertat per acceptar entelèquies, falses promeses -com totes, absolutament totes les que fa Espanya- i moure la cua perquè li deixin dir-se nació en minúscules -sempre que no n'exerceixi, és clar- i perquè l'entabanin amb competències que sempre, sempre, sempre, ni que estiguin escrites amb lletres d'or, seran laminades per Espanya? Que no és això, laminar competències "exclusives" a Catalunya, el que han fet sempre el Partit Popular i el partit del senyor Iceta?

Ja es veu que tot plegat no és res més que una ensarronada que culmina amb la referència a "un pacte fiscal solidari". Però què vol dir "un pacte fiscal solidari"? Doncs vol dir mantenir l'espoliació, però guarnint-la amb llaminadures que, com sabem prou bé, acaben quedant-se a Madrid per altres vies a caprici del govern de torn i a mercè d'un Tribunal Constitucional que no és altra cosa que el braç jurídic del PP i del PSOE. Arribats aquí, algú hauria de d'explicar al senyor Iceta que les molles de pa són per als coloms, no per als catalans. No és Espanya qui ens ha de dir si podem votar o no podem votar i què podem preguntar-nos i què no podem preguntar-nos, senyor Iceta. No és Espanya qui ens ha de dir si som una nació o no ho som. Ho som, li agradi a Espanya o no. No és l'oligarquia espanyola qui ha de rebre la solidaritat de Catalunya, sinó els pobles de l'Àfrica oriental que es moren literalment de fam. No és Espanya qui ens ha de concedir competències en llengua i cultura; tindrem competències exclusives, blindades i estatals en llengua, cultura, hisenda, economia, educació, sanitat, justícia, indústria, treball, esport... com tenen totes les nacions lliures del món. Ho entén, senyor Iceta? De debò ho entén?

elSingular.cat , 15/7/2014
 
Tricentenari: la memòria ens fa insubmisos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 juliol 2014
Tricentenari: la memòria ens fa insubmisosNo hi ha dubte que la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714 tindrà força rellevància a Sant Cugat, com ja es va poder veure, mesos enrere, en l'avantprograma editat per l'Ajuntament que presentava una gran diversitat d'espectacles culturals, com ara concerts, exposicions, conferències i representacions teatrals. I a més, tot fet a casa. Vull dir que allò que s'està fent no ve de fora, sinó que és Sant Cugat qui ho aporta, ja sigui per mitjà d'autors, intèrprets, orquestres, corals, museus, entitats locals o participació ciutadana.

Durant tres-cents anys ens han amagat la història, ens han dit que nosaltres, amb el nostre nom, no en tenim, d'història. Encara ho diuen ara, sense enrojolar-se. Diuen que Catalunya no és cap nació, que Catalunya mai no ha tingut un Estat i que els catalans mai no hem existit com a tals. Fins i tot no fa gaire, fent gala d'un analfabetisme que provocava vergonya aliena, el president del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, afirmava en un acte al Born que tot és una gran mentida i que els catalans, en el setge de Barcelona, morien cridant "¡Viva España!". Sense comentaris. El que no diu Fernández Díaz és que en aquell temps en deien botiflers dels qui, com ell fa avui, defensaven el sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella.

Tots els colonitzadors volen esborrar la memòria dels pobles que han colonitzat. Saben que la memòria els fa insubmisos i que això, tard o d'hora, els acaba alliberant. Aquesta és la raó per la qual necessiten rentar-los el cervell per mitjà del negacionisme. L'espanyolisme ens vol ignorants, perquè la ignorància fa submisa la gent. Necessiten que ignorem que ens van massacrar, que ens van obligar a destruir les nostres pròpies cases, que van incendiar les nostres ciutats, que van executar infinitat de persones, que van prohibir la nostra llengua i que el Decret de Nova Planta -que era el decret d'anorreament de Catalunya- continua vigent. Mai no ha estat derogat.

El Partit Popular, que és avui qui vetlla per la vigència d'aquell decret, negava la història des de la Sala Moragues del Born. És a dir, la sala que homenatja el general Josep Moragues a qui Castella, per escarnir la nació catalana, va tallar el cap i el va tenir dotze anys penjat en una gàbia a la vista de tothom al Portal de Mar. Algú, per tant, hauria de preguntar al Partit Popular dues o tres coses: si Catalunya estava subordinada a Castella, per què necessitaven assetjar-la, envair-la i massacrar-la? Si només hi havia una nació, per què van fer desaparèixer totes les universitats catalanes? Si els catalans som espanyols, per què necessiten espanyolitzar-nos?

Cugat.cat , 11/7/2014
 
Trampes no, senyora Colau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 juliol 2014
Ada ColauLa senyora Ada Colau va dir ara fa quatre mesos a Segòvia (Espanya), que no volia entrar en cap partit polític, perquè entenia que no ho havia de fer, cosa que és perfectament respectable i sobre la qual no hi ha res a dir. Ara, però, veiem la senyora Colau encapçalant una plataforma anomenada "Guanyem Barcelona" que està sondejant la resposta social que tindria en cas de presentar candidatura en les eleccions municipals de l'any vinent. La idea, diu Colau, és "recuperar les institucions i obrir-les a la ciutadania". Molt bé. És obvi que hi ha moltes coses que han de canviar a Catalunya. Però també és obvi que res, absolutament res, no podrà canviar en una Catalunya sotmesa a Espanya. D'això, tanmateix, la plataforma de la senyora Colau no en diu res. I és ben curiós, ja que sembla elemental que cap regeneració democràtica no pot reeixir mentre els qui se'n declaren abanderats es mostren indiferents a l'opressió que pateix el seu país per part d'un altre país.

Però hi ha més coses de la senyora Colau que criden l'atenció, com ara que digui que ella no és candidata "de res" mentre apareix constantment als mitjans de comunicació en qualitat de cara visible d'una plataforma amb vocació electoral. També resulta sorprenent que blasmi els partits polítics i que, alhora, faci servir la mateixa retòrica. Fins i tot amb el llenguatge dels monarques. És a dir, parlant de si mateixa en tercera persona: "A dia d'avui, Ada Colau no és candidata", "¿Per què ahir Ada Colau no es va posicionar?", "Guanyem Barcelona no ha estat idea d'Ada Colau ni tampoc és el 'xiringuito' d'Ada Colau". Es fa estrany sentir parlar així a algú d'esquerres, al segle XXI. Per altra banda, diu que "no creu en la política de les cúpules", però, ves per on, l'ús d'una figura mediàtica com ella -exactament igual que Podemos amb el televisiu Pablo Iglesias- no és també una política d'estrelles connivent amb el sistema? En què quedem? Blasmem el sistema o en traiem profit quan ens interessa? Sí, ja sabem que sense una figura mediàtica com Ada Colau la seva plataforma no aconseguiria els milers de signatures que li calen per tirar endavant el projecte, però no és una contradicció en si mateixa? La senyora Colau, naturalment, pot dir que aquesta contradicció és només una concessió per aconseguir els objectius. El fi justificaria els mitjans, per entendre'ns. D'acord. Però aleshores què en queda, de la pretesa puresa que ens ven el màrqueting de la plataforma?

Hi ha un punt, ves per on, en el qual la puresa rebrota i es manté ferma misteriosament. Només en el discurs, és clar, però es veu que ja n'hi ha prou. És la puresa universalista, la puresa que sembla que els legitima per desentendre's de la independència de Catalunya. Uix, quina nosa! Tan guai que és això de ser ciutadà del món amb passaport espanyol. A Guanyem Barcelona, segons la senyora Colau, hi ha "diferents realitats internes", la qual cosa els obligaria a no posicionar-se sobre la independència. Deu pensar que han trobat la pedra filosofal de l'ambigüitat eterna. Malauradament, no és res més que l'antiquíssim i tronat discurs dels qui fan de la indefinició una praxi política: "Si no dic que sóc del Madrid, m'estimaran els del Barça", "Si no dic que menjo carn, m'estimaran els vegetarians". Són "els immaculats". Però té gràcia que justament ara, que la societat catalana ha obligat els partits a abandonar l'ambigüitat tradicional i a definir-se, apareguin candidatures electorals que fugin d'estudi sobre el tema més important i transcendent dels darrers tres-cents anys a Catalunya amb el vell truc de "les diverses ànimes" o de "les moltes sensibilitats" internes. D'això, se'n diu regeneració?

Arribats aquí, cal demanar-los com pot ser que una plataforma catalana, que es pretén social i regeneradora, integri veus contràries a la plena llibertat nacional del país? Com pot ser que persones amb uns excedents de sensibilitat tan grans no defensin la més important de totes les polítiques socials del món, que és el dret de tot poble a dirigir les regnes del seu destí? No, senyors i senyores de Guanyem Barcelona, no s'hi val dir que s'està a favor del dret a decidir. Això és fer trampa. No caldria sinó, si és que estem parlant de demòcrates! Cal que Guanyem Barcelona digui obertament si està a favor o en contra de la independència de Catalunya. Repeteixo: a favor o en contra. No hi ha cap més resposta. Cal que digui, en definitiva, si farà campanya en favor del Sí-Sí com una necessitat vital per al país. La resta és pura i sibil·lina prestidigitació.

També diu la senyora Colau que el culpable de tots els mals de Catalunya és el govern actual de la Generalitat -en això segueix molt bé el manual de PP, PSOE, Iniciativa i Ciudadanos- i l'acusa de no ser independentista (!). Ho diu ella, que confessa que "no ha estat mai independentista". És a dir, que sempre ha estat dependentista. Sobta igualment que ella i la plataforma que representa diguin que "estem perdent" la ciutadania, que estem "segrestats" i que cal que sigui la ciutadania qui agafi les regnes reivindicatives dels drets socials. La seva plataforma, curiosament, no diu res de la destrucció sistemàtica de Catalunya, dels seus drets nacionals, de la seva identitat i de la seva llengua. Tampoc no diu ni piu de l'espoliació brutal, ferotge i sagnant que fa Espanya dels recursos catalans. Ja se sap, quan s'és nacionalment espanyol, el més lògic no és criticar el lladre, sinó el gestor de les engrunes que deixa el primer.

Finalment, només cal que Ada Colau ens expliqui què defensen ella i Guanyem Barcelona, en l'àmbit social, que no ho defensi la CUP des de fa molts anys, una formació, per cert, que no diu només que no creu en les cúpules i en les estrelles mediàtiques, sinó que ho demostra. Fa molts anys que la CUP existeix i que treballa pels mateixos ideals socials; fa molts anys que la CUP és al costat dels sectors socials més desafavorits i en contra dels banquers corruptes i sense escrúpols; fa molts anys que la CUP va optar per fer una tasca poc mediàtica però molt sòlida als municipis el fruit de la qual l'ha dut al Parlament. De fet, si hi va haver una força que va donar suport permanent a l'anterior plataforma de la senyora Colau, en defensa dels Afectats per la Hipoteca, va ser la CUP. La diferència, és clar, és que la CUP considera indestriables el projecte social i el projecte nacional per la senzilla raó que no són dos projectes, sinó un de sol. I és que tota defensa de drets socials que no inclogui la plena llibertat nacional de la societat afectada constitueix un frau de lesa humanitat. Si la senyora Colau i Guanyem Barcelona tenen tantes ganes de sumar, sembla obvi que el primer que haurien de fer és sumar-se al moviment social que lidera el procés d'Independència de Catalunya, ja que és la societat catalana, en la seva majoria, qui ha dit prou a l'opressió espanyola i qui ha obligat els partits polítics a dir si estan a favor dels drets nacionals de Catalunya o dels corruptes i totalitaris interessos imperials espanyols. No és Barcelona, sinó Catalunya, qui està "segrestada", senyora Colau. És Catalunya allò que cal alliberar, i no només la seva capital. El procés, per tant, no es diu Guanyem Barcelona. El procés es diu Guanyem Catalunya.

elSingular.cat , 8/7/2014
 
La Copa Tricentenari, un gol a Espanya que cou Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 juliol 2014
La Copa Tricentenari, un gol a Espanya que couNo cal amoïnar-se gens pels atacs del govern espanyol a la Copa Tricentenari d'hoquei patins, amb la participació de les seleccions de Catalunya, França, Suïssa i el Noia Freixenet, ni tampoc per l'ús de cartells i samarretes amb el lema "Catalans want to vote". Tot allò que fa enrabiar Espanya en matèria nacional és inequívocament bo per a Catalunya. Per això s'irriten cada cop que els fem un gol i diuen les atzagaiades que diu Miguel Cardenal, secretari d'estat per l'esport. Segons Cardenal, la prohibició de l'estelada en camps de futbol respon a la necessitat de "restringir llibertats individuals en favor de la seguretat". També diu que "la Carta Olímpica prohibeix aquesta mena de símbols amb reivindicacions polítiques", que "els partits de futbol no s'han d'utilitzar com a fòrums de propaganda ideològica", que "el torneig del Tricentenari és il·legal" i que "tractar els esportistes com a pasquins transgredeix l'esperit esportiu i degrada la seva noble activitat tot convertint-los en un instrument de difusió al servei d'una causa partidista".

És una llàstima que una persona com Miguel Cardenal, que ostenta un càrrec públic i que té l'obligació de reflexionar uns minuts abans de buidar el pap, tingui tan poc sentit del ridícul. Ho dic, perquè es dóna la circumstància que tot allò que blasma de Catalunya, absolutament tot, s'ho pot aplicar a si mateix i a les competicions esportives espanyoles. D'entrada, ja sabem que és propi de la ultradreta que ell representa "restringir les llibertats individuals" amb el pretext de la seguretat. Justament el nou espectacle de la Fura dels Baus, "M.U.R.S.", parla d'això. Però hi ha més coses a dir. En virtut de què, l'estelada és un símbol polític i la bandera espanyola no? On està escrit que la política només la fan les nacions sense Estat? És il·legal tot allò que s'aparta del nacionalisme espanyol? És il·legal que la gent vulgui votar? És il·legal que un poble es vegi obligat a reivindicar amb pasquins i samarretes el més elemental dels drets democràtics, perquè un règim totalitari li ho prohibeix?

Diguem-ho clar: els esportistes que lluiran el lema "Catalans want to vote" no estan instrumentalitzats per ningú, per la senzilla raó que tenen criteri propi i també volen votar. La Copa Tricentenari no obliga els esportistes a participar-hi. Totes les seleccions nacionals catalanes estan integrades per esportistes que ho fan voluntàriament. Res a veure amb les seleccions espanyoles, que coaccionen, amenacen, sancionen i inhabiliten els esportistes que es neguen a vestir "la Roja". Qui és, aquí, que fa política? Qui és que converteix els estadis en fòrums de propaganda ideològica? Qui és que tracta els esportistes com a pasquins i degrada la seva noble activitat tot convertint-los en un instrument de difusió al servei d'una causa partidista anomenada "unitat d'Espanya"? Només en els règims totalitaris els ciutadans es veuen obligats a reivindicar el dret a vot. En els règims democràtics, els ciutadans senzillament voten.

Nació Digital , 5/7/2014
 
Sánchez-Camacho, gran humorista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 juliol 2014
Alícia Sánchez-CamachoLa senyora Alícia Sánchez-Camacho diu sempre coses molt divertides allà on va. I a més les diu a la velocitat de la llum. No hi ha ningú a Catalunya que sigui capaç de dir tantes paraules per segon com diu ella. És tot un fenomen. És veritat que qui parla molt acostuma a dir poc i que ella ho reafirma, però s'ha de reconèixer que és molt destra en el noble art de fer riure la gent amb frases com aquestes pronunciades a Sant Cugat: "Gràcies a les polítiques del govern de Rajoy, Espanya està començant a ser part de la solució d'Europa", "Votar partits residuals o partits petits és llençar el vot a la paperera i només ajuda a dividir".

Hom dirà que a la senyora Camacho li manca sentit del ridícul, cosa que és certa, però potser no se li pot demanar més. Davant d'algú que és capaç de fer-te riure pel broc gros, seria desconsiderat exigir-li que fos alhora un orfebre de l'humor. Sobretot després de veure com s'hi esforça. La primera frase, concretament, és divertidíssima. Tan divertida com aquella que el president espanyol Zapatero va dir l'any 2008: "Espanya té el sistema financer més sòlid del món". Era una frase tan bona, aquesta, que hi ha gent que encara riu, en recordar-la, cosa que ens demostra que la política dóna grandíssims humoristes.

Pel que fa a la segona frase, el punt hilarant el trobem en la contradicció entre allò que diu i el desmentiment que la realitat en fa, ja que si una cosa han demostrat les darreres eleccions europees ha estat la força que poden arribar a adquirir alguns partits petits quan la gent els dóna el vot. Aquesta ha estat justament la causa de la gran patacada que han rebut PP i PSOE i que té tan amoïnada la senyora Camacho, viva representant de la ultradreta espanyola. Ella diu que les opcions polítiques "divideixen", ella somia un partit que impedeixi que la gent tingui idees pròpies, ella es deleix perquè arribi el dia que triomfi el pensament únic. Tanmateix, hauria de reflexionar sobre la seva guerra contra els petits, atès que el PP ja és un partit petit a Catalunya, i, si la gent li fa cas, encara ho serà més.

Cugat.cat , 4/7/2014
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 211 - 280 de 1664
spacer.png, 0 kB