spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
El Pla Ibarretxe d'ICV Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 març 2015
El Pla Ibarretxe d'ICVLa presa de consciència de Catalunya ha estat catastròfica per al Partit Socialista i per a ICV –sempre tan juntets–, perquè en un tres i no res han vist desmuntat el discurs que tan bons resultats els havia donat en l'era de l'ambigüitat. Era tan rendible distreure l'atenció de la gent, parlant de la política social de la presó quan només uns quants catalans volien sortir-ne, que no calia fer res més per semblar progressista. Amb quatre grans paraules, com les que diu avui Joan Herrera –"justícia, equitat, democràcia i llibertat"– n'hi havia prou per entabanar el poble. El poble, ja se sap, és tan manipulable com ho és la terra a les mans del terrisser. Això, si més no, pensaven Brutus i Marc Antoni. I Joan Herrera és un deixeble fidel dels discursos shakespearians de tan distingits senyors. De fet, en aquests moments, no hi ha cap polític al Parlament de Catalunya que domini la demagògia millor que el senyor Herrera.

Però, ves per on, els temps han canviat, Catalunya ha canviat, i ara els catalans s'han adonat que tota energia que destinem a millorar les condicions de vida de la presó espanyola és una energia que robem al cabal necessari per aconseguir la llibertat. Per fer-ho gràfic: com més elevat és el nombre d'interns que estan enfeinats comptant els macarrons del ranxo, menys braços caven el túnel que els hauria d'alliberar. I és que els comptadors de macarrons no tenen cap intenció d'abandonar la presó. No l'abandonaran mai. Hi han nascut a dins i volen morir-hi. Per això proposen reformes que creïn una sensació de llibertat en la resta d'interns. És a dir, que s'imaginin que la llibertat és allò i només allò i que, per tant, se sentin sobirans dintre d'aquelles quatre parets. És com dir: per què vols dutxar-te, si pots imaginar-te que vas net? O per què vols ser lliure com Dinamarca, Suècia o Finlàndia, si pots veure la llibertat de Dinamarca, Suècia o Finlàndia per televisió?

El problema d'ICV és que no ha sabut –ni volgut– evolucionar a la velocitat que ho ha fet Catalunya i s'ha convertit en un partit sense definició. Ha quedat completament desenfocat. Tan desenfocat com l'actor que interpreta Robin Williams a "Desmuntant Harry", de Woody Allen. "No dónes la imatge; vés-te'n a casa, a veure si t'aclareixes", li diu l'equip de rodatge. Williams se'n va a casa, es mira al mirall i no s'hi reconeix. Tampoc els altres no el reconeixen. Esta desenfocat. És una metàfora que Allen utilitza per descriure un home immers en una realitat que no comprèn. I el pitjor és que no pot amagar aquesta distorsió a la resta del món. Davant d'això, l'home va al psicoanalista amb la seva família per mirar de trobar-ne la resposta. Però la resposta té forma de pregunta: "Vostè espera que el món s'adapti a la seva distorsió?"

Catalunya ha arribat al 2015, i ICV encara és al 2001. Porta una dècada i mitja de retard. Aquesta és la raó per la qual ara surt amb el ciri trencat de convertir Catalunya en un Estat "lliure" i "sobirà" dintre d'Espanya. Just el mateix que proposava Juan José Ibarretxe, per al País Basc, l'any 2001. I just la mateixa proposta que el Congrés espanyol va rebutjar per 313 vots en contra (incloent-hi Izquierda Unida) i només 29 a favor (incloent-hi CiU i ERC). I què va fer ICV? Doncs es va abstenir! Sí, es va abstenir! I ara, totalment desenfocada per la realitat, no se li acut res més que recórrer a l'arròs covat d'Ibarretxe i presentar-lo com un plat de nova planta. El més galdós, però, és que, en arribar a l'estació amb el plat a la mà, s'ha trobat que el tren ja fa catorze anys que va partir. I, a més, es va estavellar.

elSingular.cat , 24/3/2015
 
Convivencia Cívica Catalana o l'enyor del 1939 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 març 2015
Convivencia Cívica Catalana
Convivencia Cívica Catalana
És força divertit veure el trasbals actual d'una plataforma ultranacionalista espanyola com Convivencia Cívica Catalana, nascuda el 1998 per lluitar contra la Llei de política lingüística del Parlament de Catalunya. Ho és, d'una banda, perquè el gros de la societat catalana li ha passat per damunt; i de l'altra, perquè han aparegut altres plataformes de la mateixa arrel totalitària que li han pres protagonisme i que l'han avançada per la dreta. I tot, a més, en molt poc temps. Per això, empesa pel despit, CCC cerca ara el seu minut de glòria demanant que els senyals de trànsit de Catalunya estiguin retolats també en espanyol, per més que la llengua pròpia del país sigui el català. Ells, naturalment, de Catalunya, no en diuen "país", en diuen "territori", perquè les colònies no són països, són possessions. I una possessió que no sembla una possessió és un afront.

L'argumentació, si se'n pot dir així, sobre la qual CCC sustenta la seva demanda diu que Catalunya "és un territori bilingüe" i que no retolar en espanyol "lesiona no tan sols els drets lingüístics de la meitat dels ciutadans de Catalunya", o de l'Estat espanyol "que ens visiten, sinó que constitueix un obstacle per a la correcta comprensió dels missatges viaris per a conductors no catalanoparlants". Però aquest argument fa riure, ja que es desmunta tot sol i mostra la ideologia totalitària que hi ha al darrere. En primer lloc, si Catalunya, com diuen, és bilingüe, com pot ser que hi hagi catalans que no entenen el català? Bilingüe vol dir domini de dues llengües, independentment de l'ús que se'n faci, no? És a dir, que en un país "bilingüe" totes dues llengües són enteses per tothom. Altrament no seria bilingüe. Quin gol en pròpia porta, oi, senyors de CCC? El nacionalisme espanyol es va treure de la màniga el terme "bilingüisme" per impedir que la llengua catalana tingués a Catalunya el mateix estatus que l'espanyol a Espanya i ara es troba que es torna en contra seva. D'això, se'n diu caçador caçat.

Però n'hi ha més. De fet són tan conscients que el terme "bilingüisme" els suposa un parany, que no els queda altre remei que recórrer als espanyols "que ens visiten" per intentar justificar la retolació en llengua espanyola. Els principis absolutistes de CCC són així: un senyor de Toledo ha de poder circular per les carreteres catalanes com si no s'hagués mogut de Toledo, però un vigatà no pot circular per Espanya com si no s'hagués mogut de Vic. I per què no? Quina és la diferència entre l'un i l'altre? Home, doncs que el senyor de Toledo és un ciutadà de l'imperi, un ciutadà superior, mentre que el senyor de Vic és un ciutadà de les colònies, un ciutadà inferior. Heus aquí la raó per la qual cap govern espanyol, ja sigui del PP o del PSOE, no ha volgut mai declarar cooficial la llengua catalana a Espanya.

Si hi parem atenció, veurem que tot plegat concorda perfectament amb l'intent d'obligar els mestres a impartir les classes en espanyol a Catalunya, només que hi hagi un alumne que ho demani. I és que, segons ells, un alumne de pares imperials val per trenta alumnes catalans. A l'inrevés, ves per on, no és possible. Passa el mateix amb la retolació viària. Saben que una llengua minoritzada, que no apareix mai sola en cap retolació, és a dir, que sempre va acompanyada d'una de poderosa, esdevé supèrflua, innecessària i, en definitiva, completament inútil. I això és el que pretenen. Pobre CCC, deu ser dur, molt dur, sentir tant d'enyor del 1939 i veure que el segle XXI avança indiferent. Els queda el 20-N, això sí, però és tan poqueta cosa, oi?

Nació Digital , 14/3/2015
 
Un cinema per als cartells de l'Adolf Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 març 2015
The Quiet ManL'obra artística de l'Adolf Priante és molt coneguda a Sant Cugat. Els seus treballs, que podem encabir en l'àmbit realista o hiperrealista, s'han exposat diverses vegades a la ciutat i també en altres llocs del món. És un home de Valldoreix molt compromès amb el país que l'any 1994, conjuntament amb altres artistes, va ser un dels fundadors de l'associació cultural Firart Sant Cugat, organitzadora de la Mostra d'Art, i també de les mostres mensuals que podem veure al carrer Santiago Rusiñol. A l'Adolf li agrada molt el cinema i ara fa uns tres anys va decidir fer un conjunt de quadres de temàtica cinematogràfica. Es tracta de cartells de pel·lícules i de retrats a llapis, en pintura a l'oli, aquarel·la o pastel, dedicats a actors i actrius del cinema clàssic, com ara Audrey Hepburn, Ava Gardner, Lauren Bacall, James Dean, Clark Gable, Sean Connery o Elizabeth Taylor.

El gènere del cartell cinematogràfic, malauradament, viu hores de declivi, perquè les noves tecnologies i l'abaratiment de costos li han acabat passant pel damunt. Però Catalunya, amb noms com Ramon Casas, Gerard Carbonell, Carles Fontseré, Josep Cartes o Josep Pla Narbona, sempre ha estat un país de grans cartellistes. I en l'àmbit específic del cartell cinematogràfic hem tingut artistes genials com Ramon Martí, Josep Clavé, Hernan Picó o Macari Gómez 'Mac', que encara és viu. Per això crec que seria magnífic que les obres de l'Adolf es poguessin exhibir públicament en un marc adient. El seu cartell del film The Quiet Man (L'home tranquil), per exemple, és esplèndid.

Ho té difícil, tanmateix, perquè la resposta que va rebre de Cinesa, a l'oferiment d'exposar les seves obres al vestíbul de les sales de Sant Cugat, va ser aquesta: "Ho hem estat parlant internament, però la nostra filosofia és oferir un cinema tecnològicament avançat. Ara que el convertim en Versió Original i que hem invertit en més pantalles digitals, la idea és seguir invertint en innovació i tecnologia. Per aquest motiu, no ens interessa decorar el cinema amb quadres antics, atès que contradiu la nostra filosofia".

Doncs quina llàstima! Sembla que Cinesa és poc amant d'aquesta expressió artística. Trobo que està molt bé que esmercin esforços en les noves tecnologies, diu molt al seu favor. Però per anar a algun lloc, cal primer saber d'on es ve, i el cinema d'avui no s'explica sense aquest passat que la "filosofia" de Cinesa menysté. No creuen que aquesta "filosofia" és contradictòria amb el cicle de cinema clàssic que programen? Que els fa pensar que els qui veiem el cinema del present rebutgem la iconografia del cinema del passat? Cap amant del cinema en menysté la història ni els elements artístics que l'han configurat. I, en aquest sentit, el cartellisme n'és un de molt important. Estem parlant d'unes obres fetes a mà que necessitaven captar l'essència del film i concentrar-la en un espai reduït per tal de despertar l'interès del públic.

Ara, com deia, ja tot és digital i els cartells han quedat desplaçats, però eren autèntiques obres d'art que han esdevingut joies de col·leccionisme i que es cotitzen a preus elevats. Kirk Douglas, per exemple, té a casa seva cartells d'en Mac. El meu consell a l'Adolf, per tant, és que miri de trobar més sensibilitat a la Filmoteca de Catalunya o en empreses petites, com ara els cinemes Boliche, Verdi, Méliès o Renoir de Barcelona. Martin Scorsese va definir el cartell cinematogràfic amb aquestes paraules: "Un cartell és la targeta de presentació d'una pel·lícula".

Diari de Sant Cugat , 5/12/2014
 
Objectiu del PP: extingir la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 març 2015
Objectiu del PP: extingir la llengua catalanaEl rebuig de la majoria de partits de l'Ajuntament de Sant Cugat a la proposta del Partit Popular, que demanava instar el govern de Catalunya a fer efectiva l'escolarització en espanyol dels pares d'alumnes que ho demanessin, té tota la lògica del món per dues raons bàsiques. La primera és que l'actual sistema d'immersió lingüística, amb més d'una generació al darrere, ha demostrat que afavoreix més l'espanyol que no pas el català. I la prova és que són milers i milers les persones que, tot i haver estat escolaritzades en català, no el saben parlar, cosa que no succeeix a l'inrevés. És a dir, que no hi ha cap persona escolaritzada en català que no sàpiga parlar espanyol. Només cal escoltar en quina llengua responen tots els catalanoparlants que són entrevistats per un mitjà de parla espanyola i en quina llengua ho fan moltíssimes persones en ser entrevistades per un mitjà de parla catalana, tot i haver estat escolaritzades en català. Mentre els primers canvien de llengua sense problemes, les segones no ho fan mai.

La segona raó és que l'actual sistema d'immersió lingüística és del tot insuficient per contrarestar la força anorreadora de la llengua espanyola a Catalunya. Una evidència clara la trobem en l'accelerada transformació del català en un patuès de l'espanyol, cosa que no sols no s'aturarà, sinó que augmentarà fins a convertir el català en el que tristament ha esdevingut el gallec: un dialecte de la llengua dominadora. Certament el format d'una columna periodística no permet aprofundir en aquesta qüestió, i, per tant, no cal anar més lluny, però és bo recordar que la ciència ja ha explicat a bastament que imposar la cooficialitat d'una llengua poderosa en l'entorn d'una llengua feble és un vell parany que acaba sempre amb la desaparició de la segona. Aquest és el motiu pel qual el PP utilitza el trampós argument de la 'igualtat' entre les dues llengües. Sap prou bé que no hi ha arma més letal per anorrear el català que la falsa 'igualtat'. Si en nom de la igualtat posem junts un Seat Ibiza i un fórmula 1 en una graella de sortida, no cal que ens quedem a veure la cursa, oi? I no només perquè en sabem el resultat, sinó perquè no hi haurà cursa. En altres paraules, el català només sobreviurà si es normalitza en l'àmbit de l'entreteniment de masses, que ara està dominat de manera absoluta per la llengua espanyola.

Tanmateix, perquè això s'esdevingui, cal tenir un Estat català que sigui conscient que una llengua només sobreviu si és imprescindible per viure en algun lloc. I el català, salta a la vista, és una llengua prescindible i del tot innecessària per viure a Catalunya. Ni tan sols cal saber-la parlar. No cal, perquè entre les lleis espanyoles i la submissió apresa, nosaltres mateixos hem convertit el català en la llengua d'uns quants i l'espanyol en la llengua de tothom. I, és clar, quin sentit té adquirir un producte car i d'una única prestació, si amb un cost mínim podem tenir-ne un altre farcit de prestacions? El PP n'és prou conscient, d'això. N'és tant, de conscient, que té pressa per acabar la feina abans que Catalunya sigui independent. No fos cas que capgiréssim la situació. No suporta la idea que el català sigui la llengua de Catalunya en la mateixa mesura que l'espanyol és la llengua d'Espanya.

Cugat.cat , 13/3/2015
 
Un aborigen insubmís anomenat Joan Laporta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 març 2015
Un aborigen insubmís anomenat Joan LaportaL'incident que dies enrere va tenir lloc en una sala de la Ciutat de la Justícia de Barcelona, en què Joan Laporta va haver de declarar en qualitat de testimoni pel cas MCM, plataforma empresarial que reclama cent milions d'euros al FC Barcelona per un suposat incompliment de contracte, només és possible en un règim dictatorial o en una democràcia totalitària. En dóna fe l'estudi elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial del qual se'n feia ressò elSingular.cat, el 2 de març passat, sobre la separació de poders. D'un total de 148 estats analitzats, Espanya ocupa el lloc 72è. És a dir, que la justícia és molt més independent del poder executiu a Barbados, Botswana, Rwanda, Malàisia, Taiwan o Malawi que no pas a Espanya. Per darrere hi trobem Iran, Indonèsia, Tunísia, Nigèria, Uganda o Sierra Leone.

Però centrem-nos en l'incident. Per la sala on se celebrava la vista esmentada van desfilar diverses persones, entre les quals Sandro Rosell, i totes, com és preceptiu en les colònies, es van expressar submisament en la llengua dels representants de l'imperi. Les normes, en aquest punt, sempre han estat clares: són els membres de la colònia els qui han de parlar la llengua de l'imperi i no pas els representants de l'imperi els qui han de parlar la llengua de la colònia. De fet, ni tan sols tenen l'obligació d'entendre-la. No es poden rebaixar fins a aquests extrems. Va passar, però, que, tot d'una, les normes es van desintegrar en arribar el torn d'un aborigen insubmís.

L'aborigen entra a la sala, s'asseu davant del tribunal, s'identifica com a Joan Laporta i quan arriben les preguntes respon que s'expressarà en català. "En català?! On s'és vist!", s'horroritzen els representants de l'imperi. Però l'aborigen insubmís insisteix i diu: "Crec que tinc tot el dret de declarar en català, perquè és la meva llengua i la llengua del meu país". En sentir un afront d'aital magnitud, el tribunal li diu que haurà de tornar l'endemà a un quart de deu del matí, cosa que invalidarà les sis hores que avui ha hagut d'esperar per entrar a la sala. L'aborigen, que és molt insubmís, gosa dir que no hi està d'acord, i el tribunal, després de discutir-ho internament, el convoca per a l'endemà a les deu del matí, tres quarts d'hora més tard del que li havien dit abans. Tanmateix l'adverteix que "si demà no aconseguim un intèrpret, perquè és difícil" –és dificilíssim, pràcticament impossible, trobar intèrprets de català-espanyol a Catalunya– "aleshores el citarem per a dijous". "L'aviso que dijous no hi seré, marxo de viatge demà a la tarda", adverteix l'aborigen tot portant la seva insubmissió a extrems que remouen els fonaments de la Ciutat de la Justícia i fan trontollar-ne les columnes. Les columnes, sortosament, no cauen i tothom es tranquil·litza en descobrir que tot plegat ha estat una falsa alarma provocada per una remor de cadires a la sala del costat. És el moment que el tribunal, a més d'amenaçar l'aborigen dient-li que si no ve pel seu compte el faran venir d'una altra manera, aprofita per reprovar-lo: "M'estranya la seva actitud, ateses les circumstàncies en altres judicis".

Recomano llegir la frase dos cops per prendre consciència dels tres segles d'absolutisme i de supèrbia que la sustenten. Sense aquests tres segles de dominació, sense aquests tres segles de sotmetiment, no s'explica que un tribunal espanyol gosi dir-la en ple segle XXI a Catalunya. Però la frase és real, cosa que ens hauria d'esfereir, perquè, talment com un mirall, ens retorna la imatge d'allò que hem estat, ens retorna la imatge d'un poble submís que ha acceptat la humiliació amb la mateixa resignació amb què el bou accepta el cabestrell. Per això el tribunal que interrogava a l'aborigen insubmís no donava crèdit a aquella insubordinació. No ho havien vist mai "en altres judicis". Finalment, però, la insubordinació va reeixir i l'aborigen insubmís va acabar declarant en català aquell mateix dia, en aquella mateixa sala i en aquell mateix moment. I és que era mentida que no entenguessin el català. L'entenien tots, inclòs el lletrat gallec Mario Conde. Recordem que l'any 2009, Conde, va fer el pregó de les festes patronals de la població mallorquina de Caimari en un magnífic català.

Conec molt bé l'estratègia del tribunal, perquè jo mateix –ho explico amb detall en un dels meus llibres– vaig viure una situació gairebé idèntica, ara fa uns anys, en negar-me a declarar en espanyol en un judici de trànsit en qualitat de testimoni. El membres del tribunal, intentant que em sentís culpable, em deien que no m'entenien i que la cerca d'un intèrpret implicaria aturar el judici. Però els vaig respondre que s'agafessin tot el temps que volguessin, que jo no tenia pressa. I, és clar, tot d'una, com per art d'encanteri i a una velocitat que enrojolaria els sistemes més avançats d'aprenentatge de llengües, la llengua catalana va entrar en el cervell dels membres del tribunal i ja no els va caldre cap intèrpret. M'entenien perfectament i no vaig haver de repetir ni una sola paraula. Ves quines coses! Però és lògic: si l'aborigen no es deixa coaccionar, la coacció es torna en contra del tribunal, ja que l'aturada o suspensió del judici trasbalsaria tot el programa de treball dels seus membres i no els queda altre remei que deixar que l'aborigen insubmís declari en la seva llengua. Ras i curt: entenen el català, però com dèiem al començament, és una qüestió de jerarquies. Hi ha una llengua superior, que és la llengua de l'imperi, i hi ha la llengua inferior, que és la llengua de la colònia.

Amb tot, per a l'antologia de l'estirabot, queda la resposta que Mario Conde, lletrat de la part contrària, va donar a l'aborigen insubmís, en el punt final de l'incident. L'aborigen va apel·lar a la intel·ligència del lletrat per entendre una declaració en català, i aquest li va contestar: "Vostè també és intel·ligent, però no parla gallec". Així mateix. Algú li hauria d'haver dit que mentre l'aborigen insubmís no tenia cap obligació de saber gallec, perquè el gallec no és la llengua pròpia de Catalunya, el lletrat sí que tenia l'obligació de respectar el dret inalienable de tota persona a declarar en la seva llengua en un judici, ja sigui al seu país o en un altre. I per tal de respectar aquest dret i de no crear indefensió s'utilitzen els intèrprets. Però, és clar, no n'hi pot haver, d'intèrprets, perquè ja ha quedat clar que per a l'Estat espanyol les colònies i els seus aborígens no tenen drets. Així és com s'imparteix justícia a la Ciutat de la Justícia.

Gràcies, per tant, Joan Laporta, per no cedir a la coacció. Cada vegada que un català es manté ferm en la defensa dels seus drets fa molt més que un acte de dignitat; expressa la seva lleialtat a Catalunya i demostra el respecte que sent per si mateix.

elSingular.cat , 10/3/2015
 
Incivisme a la porta del Col·legi Europa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 març 2015
Incivisme a la porta del Col·legi EuropaEl 23 de febrer passat, pels volts de les cinc de la tarda, vaig ser testimoni d'un fet lamentable que es va produir a la petita rotonda que hi ha entre les avingudes de les Corts Catalanes i del Pla del Vinyet. A aquella hora, a tocar del camí que mena al Pi d'en Xandri, hi aparquen diversos autocars de transport escolar del Col·legi Europa que recullen els alumnes en sortir de classe, i també hi aparquen moltíssims turismes, la immensa majoria de gamma alta, que embussen la circulació i converteixen la zona en un caos impressionant. Mai no he entès que algú que es pot comprar aquesta mena de vehicles no pugui pagar-se l'autocar escolar i contribuir a descongestionar el trànsit, però no hi aprofundiré perquè això ens desviaria del tema en qüestió. Ja en parlarem un altre dia, en tot cas.

El fet lamentable del qual vaig ser testimoni no té res a veure amb això –o potser sí, atès que estem parlant de coses bàsiques, com ara sentit comú, civisme, solidaritat i respecte pel medi ambient–, i va tenir com a protagonistes no pas els conductors de cap turisme, sinó dos xofers dels autocars del transport escolar. Per a aquests senyors, els arbres que hi ha a la vorera fan més nosa que servei i sembla que hagin crescut allà per molestar-los a ells. A més, els arbres tenen una cosa molt enutjosa anomenada branca, que necessita que algú amb més virilitat que els desmaiats especialistes del servei de parcs i jardins li marqui el terreny i li faci saber qui mana. Per això, sense pensar-s'hi gens, van tirar pel dret i van atacar les branques pel cívic i entenimentat procediment d'esqueixar-les.

Com que les branques se'ls resistien, ells esbufegaven i s'enfurismaven i encara s'hi rabejaven més. No podien suportar que la seva portentosa virilitat fos ridiculitzada per la impertèrrita altivesa d'unes estúpides branques davant dels ulls dels nens i nenes que s'ho miraven. Finalment, és clar, es van sortir amb la seva i es van sentir orgullosos de si mateixos. Amb aquell treball de camp, acabaven de donar una lliçó de civisme a tot un públic infantil i juvenil. La canalla necessita referents i valors sòlids i aquests senyors n'oferien de franc a la porta de l'escola Europa. Què més es pot demanar?

Cugat.cat , 6/3/2015
 
'Societat Civil Catalana' i el franquisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 març 2015
'Societat Civil Catalana' i el franquismeÉs admirable el trasbals que el procés català està causant en el nacionalisme espanyol. L'aire de llibertat s'ha tornat tan irrespirable per a aquesta gent, que Albert Boadella fins i tot necessita una màscara clínica per anar pel carrer. És el galdós recurs dels qui, com ell, s'han trobat que Catalunya els ha tret la màscara de demòcrates, de catalanistes, d'universalistes, de progressistes i de totes les medalles que s'havien penjat i els ha deixat completament nus. I és clar: "Com que ens heu pres la màscara de carnaval", diuen, "ara ens posem màscara d'hospital, apa!" Pallassades a banda, el cert és que la força desemmascaradora del Procés està obrint els ulls a molts catalans de bona fe que s'adonen que el nacionalisme espanyol és l'antítesi d'aquelles medalles. El nacionalisme espanyol, per naturalesa i per definició, no és ni ha estat mai democràtic, ni catalanista, ni universalista, ni progressista. El nacionalisme espanyol ha estat sempre absolutista, espanyolista, provincianista i immobilista.

En aquest sentit, les fotos, els brindis, les trobades i les abraçades que s'han fet darrerament el PP, el PSC-PSOE, Ciudadanos i Societat Civil Catalana no són res més que l'expressió del neguit que els provoca la realitat i una prova de la necessitat que tenen de llepar-se les ferides els uns als altres. Mentre tenien ben agafades les regnes de Catalunya, podien dissimular i fer-se fàstics mútuament per aparentar diferències, però ara estan espantats i s'agafen entre ells amb el mateix riure nerviós que els grupets de gent que entren a l'Hotel Krüeger del Tibidabo. En aquest cas, el grupet l'integren Miquel Iceta, Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Maurici Lucena, Enric Millo, Alberto Fernández Díaz, Joan Rangel, Carles Martí, Assumpta Escarp, Esther Niubó i, entre d'altres, Josep Ramon Bosch, president de l'associació ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana i glossador de la figura del feixista Blas Piñar. Tots ells, amb els aplaudiments de José Montilla, Carmen Chacón i Rosa Díez, s'apleguen en els actes que convoca aquesta entitat i es pregunten què poden fer per dissimular la seva nuesa.

Per això s'entén perfectament que l'any 2009, arran de la consulta independentista d'Arenys de Munt, José Montilla defensés el dret a la llibertat d'expressió de la Falange Española i blasmés el dret dels arenyencs a expressar-se per mitjà de les urnes. Poc s'ho pensaven, tant Montilla com la resta de nacionalistes espanyols esmentats, que allò era només el començament d'un procés català que esfilagarsaria en un tres i no res les laborioses disfresses que tots ells s'havien fabricat i que situaria Catalunya en el centre d'atenció dels grans mitjans de comunicació d'arreu del món. Heus aquí la raó del seu replegament actual. Ja ho diu la dita: mai no s'ajunten si no s'assemblen.

Consegüentment, doncs, Catalunya sabrà situar tota aquesta gent absolutista al lloc que els correspon, tant en les eleccions municipals del mes de maig com en les plebiscitàries del 27-S. I per si encara queda algun català que no sap què és Societat Civil Catalana o que es pregunta d'on treu els diners una entitat integrada per quatre gats i que, tanmateix, usurpa el nom de tota una col·lectivitat, diguem dues coses: una, que el dia de la seva presentació hi van assistir delegacions de la Fundación Francisco Franco i del Movimiento Social Republicano, formació neonazi pertanyent a una aliança de partits europeus d'ultradreta; i l'altra, que la dotació inicial de la Fundación Juan Boscà, que es defineix com a "Fundación orgánica de Societat Civil Catalana" i que té l'astronòmica xifra de 59 seguidors al seu compte de Twitter –sí, 59–, va ser de 30.000 euros. Capítol a part el constitueixen els 14.000 euros que com a mínim SCC hauria pagat per dues falques publicitàries de vint segons en un programa esportiu de la SER, de gran audiència, convocant els espanyols a manifestar-se a Barcelona el 12 d'octubre de 2014. No cal dir que la convocatòria, malgrat les enormes despeses i la presència de la neofeixista Democracia Nacional i del neonazi Círculo Español de Amigos de Europa, va ser un fracàs espectacular. Sobretot si tenim en compte que es van llogar trens i autobusos per tal que la gent viatgés de franc. Però res de res. Un desastre. I pel que fa als 100.000 euros que hauria costat l'acte de l'11-S de 2014 a l'amfiteatre de Tarragona, opacitat absoluta. Tenebrosa, n'hauríem de dir. Tan tenebrosa com la xifra necessària per obrir una oficina pròpia a Brussel·les.

"I tot això qui ho paga?", es preguntava dies enrere, encertadament, elSingular.cat. Doncs les tenebres. Ho paguen les tenebres. Per aquest motiu cal demanar a l'entitat Drets, de recent creació i formada per professionals catalans del món jurídic per respondre els atacs catalanofòbics que rep el nostre país, que porti als tribunals el finançament tèrbol, desproporcionat i mai no revelat de Societat Civil Catalana, una entitat que nega la repressió franquista. Remarquem, per concloure, que tant en la composició de l'entitat com en la del seu patronat figuren aquests noms: Josep Ramon Bosch i Joaquim Coll al capdavant, Francisco Moreno i Francisco Arza, com a vocals, i Jorge Buxadé Villalba, secretari de la fundació. Aquest últim va ser el número 7 de la llista de Falange per Tarragona en les eleccions del 1995, i Josep Ramon Bosch va prendre part en un acte de la Fundación Nacional Francisco Franco, a Gandesa, l'any 2013, per commemorar l'alçament franquista del 18 de juliol de 1939.

Així les coses, hom es pot preguntar com és possible que una plataforma d'aquestes característiques –amb la qual Miquel Iceta diu tenir-hi "un alt índex de coincidència"– hagi rebut el Premi Ciutadà Europeu. L'explicació, tot esperant que sigui revocat d'acord amb les bases, és senzilla. En primer lloc, com va informar l'eurodiputat convergent Ramon Tremosa, el premi "es va decidir a Madrid sense cap transparència, ni informació prèvia, ni votació de cap eurodiputat". I és que és mentida que sigui un premi concedit pel Parlament Europeu. En absolut. Qui el lliura és una comissió formada majoritàriament per membres del Partit Popular i del Partit Socialista, els dos partits –de Sánchez-Camacho i Miquel Iceta– que comparteixen una guingueta a Madrid, anomenada Tribunal Constitucional, des de la qual bombardegen sistemàticament els drets nacionals de Catalunya. La proposta, a més, va partir de Santiago Fisas, eurodiputat del PP, que, al seu torn, era membre del jurat. En definitiva, es tractava de redactar una nota de premsa d'autopromoció i de fer-se una foto que pogués il·lustrar-la. Però és comprensible. Com que els hem desposseït de les màscares i de les disfresses, els ultres s'han quedat en parracs i ara fan mans i mànigues per trobar-ne de noves.

elSingular.cat , 3/3/2015
 
La Veu de Catalunya, una empresa recatalanitzadora Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 març 2015
La Veu de Catalunya (1899-1937)No hi ha dubte que si féssim una enquesta sobre el grau de coneixement que els catalans poden tenir de La Veu de Catalunya, els resultats que n'obtindríem serien força migrats. Caldria formular la pregunta a professionals del periodisme o de les lletres i a persones d'edat avançada per obtenir una resposta que ens digués que va ser el diari més important del nostre país entre els anys 1899 i 1937. Aquest desconeixement s'explica pels canvis espectaculars que ha experimentat el món de la comunicació en els darrers vuitanta anys, uns canvis que fan que tot apropament a la premsa de principis del segle XX sigui percebut com un passeig pel bulevard de les andròmines. Però és un error, perquè n'hi ha prou d'aprofundir-hi una mica per adonar-se que el periodisme català d'avui no s'explica sense aquests precedents de la mateixa manera que els arbres no s'expliquen sense les seves arrels.

És en aquest sentit que l'historiador Josep M. Figueres, resident des de fa anys a Sant Cugat, ha fet un treball formidable en forma de llibre per narrar-nos el paper que va jugar La Veu de Catalunya en la consciència del país. El llibre es diu justament així, La Veu de Catalunya (1899-1937) i en les seves pàgines –gairebé set-centes– hi trobem un bocí de la nostra història. La Mancomunitat, sense anar més lluny, constituïda el 1914 com a fruit del moviment catalanista i com a infraestructura política alineada amb la dels països més avançats d'Europa, no hauria estat possible sense l'esmentat diari. Dirigit inicialment per Enric Prat de la Riba, La Veu de Catalunya neix també amb voluntat de normalitzar la llengua catalana en uns anys en què la imposició de l'espanyol abasta tots els ordres de la vida. Les conseqüències del Decret de Nova Planta de Felip V –que avui continua vigent– causen un mal terrible en el consum cultural durant dos segles i, com diu Figueres, comportaran greus problemes financers al diari, per bé que a final del segle XX la premsa en català experimentarà una embranzida.

Un dels aspectes més rellevants del llibre és el relatiu a l'estol de col·laboradors amb què va comptar La Veu de Catalunya en les seves columnes d'opinió. Només de veure'n els noms, el lector ja es pot fer una idea del nivell intel·lectual i literari que tenien: Josep Carner, Josep M. de Sagarra, Eugeni d'Ors, Carles Riba, Prudenci Bertrana, Josep Pla, Joan Maragall... D'en Maragall destaca la censura que va patir el seu article "La ciutat del perdó" l'endemà del consell de guerra contra el pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat sense proves d'haver intervingut en la Setmana Tràgica. És molt probable que l'article d'en Maragall li hagués salvat la vida, però Prat de la Riba, espantat, no va considerar-ne oportuna la publicació i Ferrer i Guàrdia va ser afusellat tres dies després a Montjuïc. En la praxi periodística de Prat de la Riba hi trobem aspectes que avui, des d'un punt de vista deontològic, serien escandalosos, com ara que apliqués la censura política, religiosa i social i modifiqués els textos d'opinió dels seus col·laboradors. Però cal situar les coses en el seu context per entendre-ho.

Som, per tant, davant d'un llibre interessantíssim que descriu una etapa convulsa de la nostra història a través de les interioritats de la Veu de Catalunya, un diari amb moltíssims clarobscurs, però que va afavorir la creació de la Biblioteca de Catalunya i l'Institut d'Estudis Catalans. De vegades és imprescindible revisar el passat per comprendre moltes coses del present.

Diari de Sant Cugat , 7/11/2014
 
Degradació, vexació i explotació de la dona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 març 2015
Degradació, vexació i explotació de la donaEm temo que ens passarem encara molts i molts anys celebrant el Dia Internacional de les Dones, el 8 de març, i el Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència Masclista, el 25 de novembre. Molts i molts anys. Bàsicament, perquè no hi ha res que permeti albirar un canvi dràstic de comportament del gènere masculí amb relació al femení. Hi ha zones del món més evolucionades que altres, en aquest sentit, això és obvi, però el balanç global, un balanç que ens diu que l'home entén la dona com una possessió, com un ésser inferior per al seu gaudi, és terriblement inquietant. Ho és pel nombre de dones mortes –vint-i-cinc l'any 2014 als Països Catalans– i per les víctimes que, sense arribar a morir, pateixen agressions de tota mena. Només a Catalunya, l'any passat es van cursar onze mil denúncies, es van practicar quatre mil set-centes detencions i els serveis sanitaris van haver d'atendre dotze mil dones agredides. I tot indica que la situació s'agreujarà, perquè les mesures de protecció i les ordres d'allunyament es queden curtes o senzillament no s'apliquen i són multitud les dones que es veuen obligades a conviure amb l'home que les agredeix. És sabut, a més, que moltes de les víctimes mortals havien denunciat reiteradament l'agressor sense ser escoltades.

Però encara n'hi ha més. L'Institut Català de les Dones, en un dels seus informes, explicava l'esfereïdora violació dels drets humans que comporta l'explotació sexual femenina, tot definint-la com una de les formes més cruels de violència masclista, i alertava del seu augment en els països occidentals. I les Nacions Unides, per mitjà d'un altre informe, han constatat que aquesta violència afecta anualment quatre milions de dones i suposa un negoci de set bilions de dòlars, molt per davant dels negocis de tràfic d'armes i de drogues. I pel que fa l'Organització Internacional per a les Migracions, els seus informes diuen que cada any entren a Europa deu mil dones, entre nenes i adultes, víctimes d'aquest tràfic i destinades a l'explotació sexual. De fet, se sap que l'Estat espanyol és una de les principals destinacions.

Amb tot, no són aquestes les úniques formes d'inferiorització de la dona. Hi ha, per exemple, l'explotació laboral. Un estudi recent d'UGT ha informat que la bretxa salarial entre homes i dones ha crescut fins al 24%. És a dir, que mentre els homes perceben una mitjana salarial de 25.682 euros l'any, les dones, en canvi, només arriben als 19.537, cosa que significa que una dona ha de treballar gairebé vuitanta dies més per poder cobrar el mateix que un home. Com veiem, són dades que constitueixen una vergonya per al gènere humà. Ens sentim orgullosos de la nostra intel·ligència, en comparació a la resta d'espècies animals, però ens hauria d'avergonyir l'ús que en fem.

Nació Digital , 28/2/2015
 
Atzagaiades dels al·lèrgics a la llibertat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 març 2015
Alícia Sánchez-Camacho i Ana PastorIgnoro si existeix en algun lloc del món un museu de l'atzagaiada, però si no existeix caldria crear-lo perquè és fascinant la quantitat de barbaritats que s'han arribat a dir i que es diran al llarg de la història. Només amb el material polític, el gènere humà ja podria fornir uns quants palaus. És veritat que hi ha moments de major i de menor intensitat, d'acord amb els esdeveniments, però, en general, la producció és constant. El procés català, concretament, ha propiciat una allau gegantina d'atzagaiades que en el futur, a més de ser negades pels seus autors, provocaran que els seus descendents s'amaguin sota les pedres cada cop que hom en faci esment. La senyora Alícia Sánchez-Camacho, en aquest sentit, ja fa temps que és en si mateixa una font inesgotable d'atzagaiades. Són tan hilarants, que té garantida una bona carrera professional com a humorista a Espanya, país on diu que anirà a raure perquè no podria suportar viure en una Catalunya independent. És la mateixa al·lèrgia que pateixen Albert Boadella o Félix de Azúa. Tan bon punt n'arrepleguin tres o quatre més ja podran crear una associació d'al·lèrgics a la llibertat i addictes a l'absolutisme.

No fa gaire, Ana Pastor, ministra espanyola de Foment, també es va voler afegir a aquest joc dels disbarats dient que "és difícil enraonar amb algú que vol fer una consulta". Déu n'hi do, la frase. Val la pena analitzar la ideologia que es requereix per dir una cosa així, perquè, per fer-ho gràfic, es tracta de la reacció de l'amo que s'irrita en veure que el captiu només pensa a alliberar-se malgrat que ell, que és un amo benvolent, estaria disposat a negociar el nombre de grillons de la cadena. Com a amo, pot entendre que el captiu li demani una cadena més llarga –el captiu, ja se sap, té el vici de la queixa–, però troba ofensiu que la vulgui segar. No li entra al cap que els captius puguin decidir si s'estimen més la captivitat o la llibertat.

La cosa, però, s'agreuja encara més si l'amo és un tigre de paper, és a dir, si és algú que vol aparentar una fortalesa que no té, com és el cas de l'Estat espanyol. Aleshores perd els papers i arriba a extrems que el posen en evidència. És capaç, fins i tot, d'il·legalitzar la respiració. La negació al poble català del dret a vot en un referèndum, n'és un exemple. Així ho va denunciar el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo, dient que la intenció de l'Estat és que els catalans, a més de no poder votar, no puguin protestar, cosa que demostra, va remarcar, "la voluntat d'humiliar Catalunya". Com era d'esperar, aquestes paraules van tenir una rèplica immediata per part del diputat Santi Rodríguez, membre de la guingueta catalana del PP, afirmant que "el govern de Catalunya ha volgut humiliar l'Estat espanyol".

S'adona el lector del truc dialèctic? És un truc que han practicat tots els totalitarismes del món, que és el d'intentar fer passar els botxins per víctimes. Representa que, atès que la llibertat no només és il·legal, sinó que també ho és demanar-la, el captiu que hi persisteix és algú que pretén "humiliar l'amo", i, és clar, l'amo, que és un tros de pa per naturalesa, no té més remei que treure el fuet i castigar-lo perquè recordi qui mana. Amb tot, no és pas aquesta, l'atzagaiada més gran que ha dit l'esmentat diputat del PP. Talment com si volgués batre la seva pròpia marca, ha manifestat que "la independència de Catalunya no és una competència del govern de Catalunya", ni tampoc del seu Parlament. En altres paraules: la llibertat dels catalans no és competència dels catalans. O dit d'una altra manera: nosaltres no som ningú per decidir sobre nosaltres mateixos. Ho enteneu, oi? El captiu no pot decidir, altrament deixaria de ser captiu. I ara!

Que hi hagi gent que es pugui guanyar la vida amb un sou públic dient aquestes barbaritats, demostra l'amplària de la democràcia, però també demostra –si és un català qui les diu– l'autoodi i la profunda corrupció intel·lectual a què hom pot arribar per mirar de ser el captiu preferit de l'amo. En realitat es tracta d'una carrera professional predestinada, ja que el captiu amarat d'autoodi i al·lèrgic a la llibertat només se sent realitzat quan el nomenen tècnic de manteniment de la presó.

elSingular.cat , 23/2/2015
 
Espiral, 25 anys de teatre per amor a l'art Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 març 2015
Grup de Teatre EspiralEl teatre professional no viu un dels seus millors moments a Catalunya. El fet de tenir el govern d'un Estat en contra, en aquest cas el govern espanyol, que és al·lèrgic a la cultura i que, per tal d'obstaculitzar-ne l'accés, imposa un peatge escandalós del 21% d'IVA -la pornografia només un 4%-, afecta indistintament tota la professió: autors, actors, actrius, directors, escenògrafs, tècnics, empresaris... es troben en una situació d'extrema gravetat i són molt pocs, poquíssims, els que poden subsistir.

Sortosament, però, a Catalunya hi ha un altre món teatral molt actiu. Un món teatral que amb una sabata i una espardenya, sense fer soroll i sense tenir ressò en els grans mitjans, fa mans i mànigues perquè mantinguem viu aquell costum tan saludable d'anar al teatre. Em refereixo al món de les companyies amateurs d'àmbit local, que constitueix un teixit molt potent arreu del país i que treballa per amor a l'art en el sentit més literal del terme. I és aquí, entre tants d'altres, on trobem el Grup de Teatre Espiral, de Valldoreix, que aquest 2015 celebra el seu vint-i-cinquè aniversari amb un seguit de representacions.

Dirigit per Trini Escrihuela i presidit per Rafa Usero, el Grup de Teatre Espiral ha representat a la Casa de Cultura de Valldoreix una llista infinita d'obres de tota mena, des de clàssics universals fins a drames, tragèdies, comèdies o divertiments d'autors catalans i estrangers. Per això, enguany, Espiral està recuperant algunes de les obres que constitueixen una mostra representativa de la seva tasca en aquest sentit i ha programat, entre d'altres, 'Fes de Federico per mi', de Sam Boardman-Jacobs, 'La casa de Bernarda Alba', de Federico García Lorca, i 'La ratera', d'Agatha Christie.

De moment, ha estat un goig poder gaudir del primer muntatge del cicle –'El verí del teatre', del valencià Rodolf Sirera– i veure el magnífic treball interpretatiu de Rafa Usero, en el paper del marquès, i de Joan Vallvé, en el de l'actor que es veu empès pel primer a representar davant seu 'La mort de Sòcrates'. Una representació que ha de ser real perquè, segons el marquès, no es pot interpretar allò que no s'ha viscut. El cicle, per tant, ha començat molt bé i convido els santcugatencs a gaudir-lo. La propera cita serà aquest diumenge, 1 de març, també a la Casa de Cultura de Valldoreix, amb la representació de l'obra 'El dret d'escollir', de l'anglès Brian Clark. Una obra que va néixer inicialment per a la televisió i que planteja el tema de l'eutanàsia i de l'autoritarisme moral que imposa la vida a qui no la vol. En definitiva, bon teatre a càrrec d'Espiral. Els seus vint-i-cinc anys d'existència sense afany de lucre, només per amor a l'art, haurien de ser suficients per optar als Premis Ciutat de Sant Cugat de l'any vinent.

Cugat.cat , 27/2/2015
 
Europa i la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 febrer 2015
Europa i la llengua catalanaNo fa gaire, Racò Català es feia ressò de la fi del termini establert per tal que les empreses poguessin adaptar-se al Reglament del Parlament Europeu i del Consell sobre la informació alimentària al consumidor segons el qual els estats han de vetllar perquè l'etiquetatge dels productes alimentaris estigui en una o més llengües oficials de la Unió. Això, com sabem, trepitja l'article 128 del Codi de Consum del govern de Catalunya i deixa la llengua catalana en una marginalitat absoluta. De fet, les persones que han presentat denúncies per l'absència de la nostra llengua en algun producte les han vist desestimades per la mateixa Generalitat, ja que l'única norma que regeix és l'obligació d'etiquetar en espanyol.

L'arrel d'aquest estat de coses prové de la negativa absoluta de tots els governs espanyols, tant del Partit Popular com del Partit Socialista, a declarar el català llengua oficial de l'Estat, cosa que l'equipararia en drets a la resta de llengües europees i, per tant, li garantiria la presència en tota la informació que figura en l'etiquetatge destinada al consumidor. No hi ha cap cas com el nostre a Europa, en què una llengua amb el nombre de parlants del català no sigui oficial. I el problema s'agreuja perquè no sols no som un Estat independent, sinó que tenim l'Estat espanyol en contra. Un Estat espanyol que, d'acord amb la catalanofòbia que el caracteritza, ha arribat fins i tot a impugnar el Codi de Consum català davant el Tribunal Constitucional. Es veu que la presència del català en l'etiqueta d'un producte alimentari és altament perillosa per a la salut del consumidor i pot provocar-li la mort.

La cirereta del pastís, tanmateix, la posa la Unió Europea, que, amb un cinisme fora mida, pontifica sobre multilingüisme per mitjà d'un vídeo i es vanta de respectar la diversitat lingüística, que qualifica de "dret bàsic". Tot el vídeo és un enfilall de mentides, en aquesta matèria, perquè ni és veritat que "tothom té dret a usar la seva llengua pròpia" ni que "al Parlament europeu tothom pot parlar la seva pròpia llengua". Només cal recordar les reprovacions que han sofert, per part del president de la cambra, tots els europarlamentaris que han gosat dir unes paraules en català. No hi fa res que el català sigui la novena llengua de la Unió Europea, per damunt del grec, del portuguès, del suec, del danès o del finès, i que més de cent vint universitats d'arreu del món imparteixin estudis de llengua i cultura catalanes. El missatge, en totes les situacions, sempre és aquest: si no tens un Estat, no ets ningú. Doncs bé, si formem part de la Unió Europea, i aquest organisme supranacional és en si mateix una apologia dels estats, només ens resta actuar en conseqüència. Nosaltres decidim si som algú o no som ningú.

Racó Català , 17/2/2015
 
L'atac a les 'ambaixades' catalanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 febrer 2015
L'atac a les 'ambaixades' catalanesL'obertura de les delegacions catalanes a Roma i a Viena, que s'afegeixen a les que ja tenim a Brussel·les, París, Londres, Berlín i Washington/Nova York, ha tret de polleguera el govern espanyol i ha reaccionat com era d'esperar: menyspreant Catalunya, negant-li el dret a comunicar-se amb el món per si mateixa i amenaçant amb l'ús de tots els aparells de l'Estat per tancar-les. Com més insegur és un govern, més repressiu es mostra. "Si la Generalitat vol presència a fora, la convidem a fer servir les ambaixades d'Espanya", ha dit Alícia Sánchez-Camacho, que, cada dia, amb el seu carret, reparteix la propaganda que li ordena Madrid per les bústies catalanes. I aquesta propaganda diu que les oficines del govern de Catalunya a l'exterior envaeixen competències de l'Estat, que els catalans, com a menors d'edat que som, no podem anar sols pel món, que necessitem que se supervisi tot allò que fem o diem, i que "obrir ambaixades en plena crisi no té cap sentit, ja que el que cal és centrar-se en els problemes reals dels ciutadans". En el manual del nacionalisme espanyol sempre hi apareix això dels "problemes reals dels ciutadans". Deu ser per això que esmerça tanta energia a perseguir els ajuntaments que no pengen la bandera espanyola al balcó, i que requisa estelades en estadis de futbol tot apallissant les persones que les porten.

Arribats aquí, cal aclarir algunes coses. En primer lloc, el govern català obre oficines a l'exterior perquè les oficines espanyoles no sols no satisfan els interessos de Catalunya, sinó que hi van en contra. L'Estat espanyol és enemic declarat dels interessos dels catalans, com ho proven els atacs a la nostra llengua i identitat, l'espoliació escandalosa que ens practica i la imatge degradant que difon del nostre país, talment com quatre províncies perifèriques al servei d'una metròpoli anomenada Madrid. Per altra banda, com pot ser que envaïm competències de l'Estat, si justament obrim oficines per compensar la incompetència d'aquest Estat? Que no diuen que l'Estat espanyol és "el més descentralitzat del món"? Com s'entén, doncs, aquesta dèria centralitzadora? Finalment, si ens diuen que en temps de crisi no té cap sentit obrir oficines, deu ser perquè pensen que quan no hi ha crisi sí que en té. Ens estan dient això? No, és clar que no. No vaig sentir pas que les demanessin, quan no hi havia crisi. Passa, però, que la mentida, la demagògia i la difamació són l'únic recurs de qui no té arguments.

Allò que el demagog no diu, allò que amaga, és que mentre el nombre de persones que treballen en les oficines catalanes a l'exterior és d'una trentena, a les ambaixades espanyoles n'hi ha, pel cap baix, set mil cinc-centes. Són ambaixades situades en edificis sumptuosos amb un cost al voltant dels deu milions d'euros, conjuntament amb les no menys sumptuoses residències personals dels ambaixadors –com ara la del Marroc (sis milions d'euros) o la de Jordània (cinc milions d'euros) i les despeses monumentals en banderes, escuts, jardins, coberteria, serveis de luxe, il·luminació especial de celoberts i, entre altres ornaments, els retrats dels Borbons per valor de més de setanta mil euros.

Davant d'aquest estat de coses, és molt positiu que el president Mas, en la presentació del Pla d'Acció Internacional 2015, digués que no farà cas de les amenaces de l'Estat i que intensificarà la política exterior. És una actitud assertiva. Deixem que l'Estat espanyol cridi, blasmi i amenaci. És el seu tarannà. Ho ha fet sempre i hi té la mà trencada. Mentrestant, nosaltres, centrem-nos en la divulgació del Procés, en la internacionalització de la nostra economia i en la projecció de la nostra identitat, llengua i cultura. Treballar en silenci és molt més productiu que fer-ho immersos en la cridòria.

elSingular.cat , 17/2/2015
 
El cas de Marta Serrés Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 febrer 2015
Marta Serrés
Marta Serrés
Em sembla colpidor el cas de Marta Serrés. Marta Serrés és una santcugatenca de cinquanta-dos anys que pateix una malaltia que inclou fibromiàlgia, fatiga crònica i sensibilitat química múltiple i que li causa un dolor neuropàtic permanent i una fatiga que ella descriu com si cada pas fos una fita inassolible. Tanmateix, el problema més greu no és aquest.

El problema més greu, per estrany que sembli, és que la sanitat oficial no considera que això sigui cap malaltia. Cap ni una. Però, és clar, si patir un dolor crònic i una fatiga extrema, fins al punt de no poder caminar, no és cap malaltia, què ha de fer la persona que n'és víctima?

La sanitat oficial, malauradament, no es molesta a contestar aquesta pregunta, perquè, pel que es veu, només es pronuncia sobre allò que existeix, i com que aquesta malaltia no existeix, perquè no té nom i és percebuda com un invent d'un conjunt de persones amb vocació teatral que es dediquen a fer comèdia sense que ningú no els ho demani, doncs no hi ha resposta. Per això, el metge que va atendre Marta Serrés a l'Institut Català d'Avaluacions Mèdiques, amb un profundíssim coneixement del cos humà, li va denegar la incapacitació laboral. De res no va servir que altres metges haguessin certificat que no podia treballar. Per aquell metge funcionari, tot plegat era fruit de la imaginació de la senyora Serrés i, com si pensés que estava carregada de romanços o que s'havia begut l'enteniment, li va receptar psicofàrmacs. Carpeta tancada, bon dia tingui i... "el següent, si us plau!".

Però la senyora Serrés no es va donar per vençuda, es va buscar un advocat i, després d'un any d'espera, ha arribat la sentència que li dóna la raó. Encara no s'ho creu, però ha guanyat. Dic que no s'ho creu, perquè són moltíssimes les persones que, tot i patir el mateix mal, no només no se'n surten sinó que són despatxades de la feina. La victòria de la senyora Serrés, per tant, és importantíssima, ja que estimularà molts malalts a persistir en defensa de la seva dignitat. Podria passar, això no obstant, que l'ICAM recorregués la sentència –hi ha funcionaris glacials que es posen medalles així–, però esperem que no sigui el cas.

Mentre escric aquestes línies, em vénen al cap els primers anys de la Sida. Recordo que era una malaltia satanitzada i que els qui la patien, a més de les conseqüències, eren estigmatitzats amb criteris morals. Va caldre que figures com Rock Hudson en fossin víctimes, perquè es produís una sensibilització internacional. Potser també caldrà que aparegui una estrella de Hollywood que faci pública aquesta malaltia sense nom que té la Marta Serrés i que inclou totes les coses que he dit. Si us plau, amics, lluitem contra la malaltia, no contra els qui la pateixen.

Cugat.cat , 20/2/2015
 
Cristiano Ronaldo, la impotència de no ser Messi Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 febrer 2015
Cristiano Ronaldo, la impotència de no ser MessiAquests darrers dies, arran de la retallada de punts que el Barça ha fet al Reial Madrid, i de la festa que Cristiano Ronaldo va celebrar després de la fortíssima derrota per 4-0 soferta pel seu equip davant l'Atlètic de Madrid, s'ha parlat molt de la personalitat despòtica d'aquest jugador, i són prou conegudes les frases ofensives i degradants que dedica als qui no l'adoren des d'una posició jeràrquica per sota de la seva. És una actitud repel·lent, és clar, però així és com veu el món aquest personatge. Cristiano Ronaldo s'ha proclamat Déu a si mateix i no suporta que se'l tracti com un home. Per això intenta vexar l'interlocutor i inferioritzar-lo humanament. Ho fa al terreny de joc, amb els adversaris, i ho fa davant les càmeres de televisió, amb els periodistes que no li pregunten el que ell vol que li preguntin. El periodista Sebas Guim, de TV3, ho va patir personalment no fa gaire en ser tractat de ximple per Cristiano Ronaldo per haver-li preguntat què havia volgut dir amb el gest de treure's la pols a l'escut que acreditava el Reial Madrid com a guanyador del mundial de clubs. El gest, despectiu per al públic i farcit de presumptuositat, el va fer mentre abandonava el camp del Còrdova, en ser expulsat per la puntada de peu que havia donat a un adversari, al marge del joc. I això sense comptar el cop de puny que també havia donat a un altre jugador i que el col·legiat no va voler fer constar en l'acta arbitral.

A l'Estat espanyol, amb un comitè de competició que sempre, sempre, sempre ha estat una extensió de la llotja del Bernabeu, aquestes coses no se sancionen d'ofici. Discutir una decisió a l'àrbitre o treure's la samarreta es considera inadmissible, però agredir físicament, amb violència manifesta, un adversari que no sigui del Reial Madrid és irrellevant. Són els valors dels integrants del gloriós comitè de competició. Un comitè que, ves quina casualitat, té la seu a Madrid.

Sigui com vulgui, el problema de Cristiano Ronaldo és que és un home petit, molt petit, que necessita l'adulació constant per sentir-se algú. Com la madrastra de Blancaneu, ell pregunta dia rere dia: "Mirallet, mirallet, digues, qui és el millor jugador del món?". I dia rere dia el mirall de la realitat li respon: "El millor jugador del món és Messi". I així és com aquest nom ha esdevingut una obsessió per a Cristiano Ronaldo: Messi, Messi, Messi. S'entén, per tant, que el dia que va recollir la seva tercera Pilota d'Or optés per renillar en comptes d'enraonar. Sabia que Messi en té quatre, que és més jove i que és infinitament millor. Millor com a jugador –el millor jugador del món amb diferència–, i millor com a referent humà. Messi, cada cop que marca, mira el cel i dedica els gols a la seva àvia; Cristiano Ronaldo mira la seva persona i se'ls dedica a ell mateix. És l'abisme que els separa i que es fa palès en la dramàtica impotència del segon: mentre Messi juga per superar-se a si mateix, Cristiano Ronaldo juga per superar Messi.

Nació Digital , 14/2/2015
 
El Barça B dirigit per un santcugatenc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 febrer 2015
Jordi Vinyals
Jordi Vinyals
A través d'aquestes línies vull desitjar al santcugatenc Jordi Vinyals molta sort i molta llum en el seu càrrec com a nou entrenador del segon equip del FC Barcelona, a la Segona Divisió A, en substitució del destituït Eusebio Sacristán. Vinyals, que fins ara entrenava el Juvenil A del Barça, es trobarà un equip en hores baixes, un equip molt tocat moralment que sembla haver perdut el nord i abocat al descens.

En el moment d'escriure aquesta columna s'han jugat vint-i-quatre jornades i el Barça B només ha estat capaç de guanyar set partits, cosa que l'ha situat a només dos punts per damunt de la zona de descens. Cal tenir en compte, a més, que és un dels tres equips més golejats de la seva categoria, al costat del Sabadell i de l'Albacete, amb quaranta-tres gols encaixats. En aquest sentit, la derrota a Saragossa per 4 a 0, dies enrere, va ser determinant. Tanmateix, no havia passat mai que l'entrenador del Barça B fos fulminat, com ho ha estat Eusebio Sacristán. Els canvis, normalment, es produïen a final de temporada, i alguna vegada, com la temporada 2007-2008, l'equip fins i tot havia fet estada a la divisió inferior.

El problema és que el Barça com a entitat necessita actualment el filial a Segona A, perquè, si aquest descendís a Segona B, els interessos del primer equip es veurien greument perjudicats. Com és prou sabut, entre Segona A i Segona B hi ha un abisme, tant pel que fa al nivell esportiu com a l'estat dels terrenys de joc, i l'enorme qualitat de jugadors com Patric, Sandro, Samper, Adama, Dongou, Halilovic o Munir, que juguen de tant en tant al primer equip, se'n ressentiria força i trencaria la seva evolució futbolística.

Caldrà veure, doncs, si Jordi Vinyals és capaç de capgirar la situació actual i, com a mínim, aconsegueix situar l'equip en una zona mínimament còmoda de la classificació. Jo crec que sí, crec que té qualitats per reeixir en aquesta missió. Pensem que ara fa només tres mesos que el Comitè Tècnic d'Entrenadors li va retre un homenatge per haver guanyat la lliga de Divisió d'Honor i la Lliga de Campions amb el juvenil A del Barça. La primera prova al Miniestadi és contra l'Alavés, un equip que té tan sols dos punts més que el Barça B, però que ha encaixat disset gols menys. Debutar amb victòria seria una eina psicològica molt positiva per capgirar la moral de derrota actual.

Cugat.cat , 13/2/2015
 
El Barça i el govern espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 febrer 2015
El Barça i el govern espanyolConfesso que no sento cap simpatia per la junta actual del F.C. Barcelona, com ho demostren els articles que vaig escriure sobre la presidència de Sandro Rosell en contraposició a Joan Laporta, que ha estat, sens dubte, el millor president de la història del club. Només cal mirar les copes, els títols i el prestigi aconseguits durant el seu mandat; a banda de la visió catalanocèntrica amb què dirigia l'entitat. Però el Barça, com sabem, és més que un club. Molt més. Ho és per la seva idiosincràsia, per la seva massa social, amb cent cinquanta mil socis, per la càrrega simbòlica que l'acompanya en l'àmbit polític, per una representativitat nacional sense parangó al planeta, pels espectaculars índexs d'audiència que comporta tot allò que l'afecta i per les controvertides passions que desperta. Tot aquest conjunt de coses l'han fet un club únic al món, i, per tant, un club admirat, envejat, estimat, odiat... sempre en grau superlatiu. Això explica que hagi esdevingut una de les principals institucions de Catalunya i que tot allò que fa o que deixa de fer la persona que el presideix tingui un ressò internacional.

Sempre he pensat que una singularitat d'aital magnitud, tan especial, tan gegantina –tan anòmala, fins i tot, si es vol– només s'explica per la anormalitat en què viu la nació catalana, una nació sotmesa als designis d'una altra nació. Si a Catalunya no se li haguessin arrabassat les seves llibertats nacionals i fos un Estat lliure i sobirà, és obvi que la seva representativitat política en l'àmbit esportiu –poques coses hi ha en aquest món més polítiques que l'esport d'elit– estaria canalitzada no pas a través d'un club de futbol, sinó de la selecció i dels èxits aconseguits pels esportistes en les diverses modalitats. Just el que passa a tot arreu. El Barça, per tant, hauria estat un club de futbol important, molt important, però difícilment l'entitat de la magnitud simbòlica actual. De fet, serà interessant veure com incidirà la independència del país en aquesta magnitud simbòlica.

Però el present és el present i encara no hem recuperat les nostres llibertats, encara no som un Estat lliure i independent. Som encara una nació sotmesa a la voluntat d'una nació que se'ns declara superior i el més calent en matèria de seleccions nacionals i de Jocs Olímpics és a l'aigüera. En altres paraules, el Barça continua essent l'entitat esportiva que amb la seva força compensa aquestes mancances i en la qual una part majoritària de la societat catalana projecta els seus anhels de reafirmació nacional. Per això hi ha tantíssims socis o seguidors de clubs com el Girona, el Sabadell o el Llagostera que alhora ho són també del Barça. No hi veuen cap incompatibilitat. Només en cas d'enfrontament directe, poden desitjar la derrota del Barça. Però estimen ambdós clubs perquè allò que representen ocupa llocs molt precisos i ben delimitats en el seu cor.

Tanmateix, com dèiem, aquesta representativitat del Barça, aquesta càrrega simbòlica del club té molts enemics. Com és natural, el primer nom que ve al cap de tothom, en parlar d'enemics, és el Reial Madrid, però la cosa va molt més enllà. Si l'únic enemic fos el Madrid i aquest club no tingués al seu costat tots els organismes de l'Estat espanyol, no caldria amoïnar-s'hi, perquè les seves maniobres serien únicament de naturalesa econòmica. El problema és que la seva llotja –presidida per un home de negocis tèrbols i protegit per la casta– constitueix l'aparador de tot allò que després es cou als despatxos polítics de Madrid i que adquireix forma d'operacions d'aparença jurídica, apolítica, neutra i immaculada. Com comentava el periodista Lluís Canut dies enrere en el seu magnífic programa 'Efectivament', del Canal Esport-3, resulta curiós, si més no, que un soci del Barça que treballa en una farmàcia pugui assumir per iniciativa pròpia els enormes costos judicials d'una causa –cas Neymar– que, un cop engegat el ventilador, decideix abandonar. Posats a investigar, seria interessant investigar qui hi ha al darrere d'una maniobra com aquesta. La maniobra, tanmateix, és intel·ligent: en comptes de bombardejar des de fora, s'introdueix un cavall de Troia que dinamiti des de dins i que faciliti als òrgans judicials espanyols la coartada per actuar. I perquè tot sembli encara més pur i més immaculat, el cavall de Troia es presenta davant les càmeres dels mitjans de comunicació lluint una estelada a la samarreta amb la reivindicació del dret a decidir. Realment fantàstic! Una trama digna de Graham Greene. Només hi ha una errada. Una errada que Greene mai no hauria comès, i és que "l'independentista" interposa la seva querella criminal, no pas a Catalunya sinó a Madrid, a l'Audiència Nacional espanyola, institució hereva del franquisme amb un passat (i un present) de persecució sistemàtica i ferotge de les llibertats de Catalunya i dels seus defensors.

Diu el senyor Josep Maria Bartomeu, president del Barça, que l'assetjament que està patint el club des de les instàncies judicials pot tenir a veure amb el fet que "un any va cedir el Camp Nou per fer-hi el Concert per la Llibertat, i potser això no va agradar" i que tampoc no va agradar que "la Via Catalana passés per l'estadi". Naturalment que això no va agradar al govern espanyol, per bé que va ser la pressió social, no pas cap iniciativa de la junta, com insinua Bartomeu, el que va determinar aquests decisions. Però al nacionalisme espanyol no li desagrada el Barça en funció del que fa o deixa de fer en un moment determinat, sinó per tot allò que hem dit que representa i per l'univers simbòlic que l'acompanya.

Cal no oblidar que l'Estat espanyol és a les mans d'un govern d'arrel totalitària capaç de les baixeses més abjectes per tal de dinamitar el procés català. Estem parlant d'un govern que manipula eleccions, que intenta desprestigiar internacionalment Catalunya i les seves institucions, que porta a terme un pla d'extermini de la llengua catalana, que criminalitza el president de la Generalitat i l'alcalde de Barcelona mitjançant la fabricació d'informes falsos i que elabora lleis d'inspiració feixista amb l'objectiu de controlar el pensament, d'escoltar converses privades, de conceptuar l'independentisme com a terrorisme i d'inhabilitar presidents, consellers, jutges i funcionaris demòcrates tot instaurant un règim policial en una societat pretesament tenallada per la por. Això és feixisme, senyors. Feixisme. Què més necessitem que passi per prendre'n consciència?

Hom dirà que si el fitxatge de Neymar s'hagués fet bé, les clavegueres de l'Estat no tindrien on agafar-se, però no és cert. Santa innocència i santa autoflagel·lació! Les clavegueres, com ja hem vist, no estan al servei de la veritat, estan al servei del poder, i allò que aquest poder no té s'ho inventa. És veritat que la mentida sovint té un recorregut curt i que algunes veritats, tard o d'hora, acaben surant –ho hem vist en la clara innocència del president Mas i de Xavier Trias, acusats falsament de tenir diners a Suïssa–, però cobreix l'objectiu de calumniar i desacreditar persones a través dels telenotícies. L'intent de criminalització de Catalunya en l'àmbit internacional –i això inclou el Barça, per descomptat–, forma part d'una operació que arribarà al paroxisme en els mesos que resten per a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

elSingular.cat , 9/2/2015
 
Francesc Garriga Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 febrer 2015
Francesc GarrigaAquests dies hem perdut en Francesc Garriga, un dels grans poetes catalans. Un poeta que, com tants d'altres, no va gaudir en vida del reconeixement nacional que la seva obra mereixia. Per sort, quan ja era vuitantí, Òmnium Cultural li va atorgar el Premi Carles Riba, per la seva obra Tornar és lluny, i el Festival de Poesia de Sant Cugat el va nomenar Poeta d'Honor de l'any 2012. De fet, es va quedar tan astorat, en assabentar-se'n, que va preguntar a la Institució de les Lletres Catalanes si n'estaven segurs.

Sabadellenc de naixement, però molt arrelat a Sant Cugat, era habitual veure Garriga en trobades lletraferides del nostre municipi, com ara la Nit Literària que organitza anualment la secció local d'Òmnium Cultural. Ell es lamentava sovint de l'estat de postració en què es troba el món de les lletres al nostre país i del buit que senten els creadors que no són mediàtics. Tenia raó. D'una banda, perquè es llegeix molt poc, poquíssim, en comparació amb els països del centre i del nord d'Europa, cosa que fa que els drets d'autor no donin per a viure; i de l'altra, perquè la consideració social que es té de l'escriptor, del poeta, del dramaturg... és la d'un personatge pintoresc que escriu com a hobby de la mateixa manera que un cuiner, un llibreter o un pastisser poden fer bricolatge en hores de lleure.

A mi m'agradava la ironia i el sentit de l'humor amb què en Francesc Garriga es mirava la vida i el seu convenciment que tot lloc és escaient per llegir poesia. Certament és així, perquè un llibre de poemes no té una única lectura després de la qual reposa per sempre més en un prestatge, sinó que ens permet descobrir-hi quelcom de nou cada cop que el rellegim. El poema és el mateix, els seus mots romanen inalterables, però els sentiments o les emocions que ens inspira són el reflex del moment que travessa la nostra existència. Us deixo aquest poema que estimo de Francesc Garriga. Es diu "Si véns, amor, i jo no hi sóc...". Estic segur que sabreu trobar en cada vers un bri espiritual de vosaltres mateixos:
Si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d'un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
La teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t'hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.
Cugat.cat , 6/2/2015
 
Boadella, el Vallejo Nágera del règim actual Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 febrer 2015
Antonio Vallejo Nágera i Albert Boadella
Antonio Vallejo Nágera i Albert Boadella
De tant en tant, quan troba que Espanya s'oblida d'ell, Albert Boadella s'esmerça a publicitar el seu autoodi per mirar de recuperar aquells copets a l'esquena que Espanya dóna als catalans submisos. En el fons, sap que Espanya només l'utilitza i que mai no l'estimarà ni el considerarà un dels seus perquè Roma no paga traïdors, però ja ha anat massa lluny per fer marxa enrere –fins i tot ha anat a viure a Madrid– i alça la veu tant com pot per no ser oblidat. El problema és que, per aconseguir-ho, no li queda més remei que dir coses cada cop més fortes, més bèsties, més delirants. Són coses que mostren el plaer morbós que Boadella experimenta amb el sotmetiment del seu poble i que ja fa temps que l'han convertit en un personatge esperpèntic a Catalunya. Ara, fins i tot, exerceix de psiquiatre del Règim.

Diu Boadella que "Catalunya és una col·lectivitat malalta víctima d'una epidèmia" i que "assistim al contagi diari d'una patologia molt extensa que té com a un dels seus símbols essencials la tendència a la paranoia, ja que hi ha un enemic inexistent; aquest enemic inventat és Espanya". Ell fins i tot està convençut que l'epidèmia és una pandèmia, és a dir, que afecta tota la societat catalana, i es lamenta que "des de la mort de Franco, Catalunya no hagi experimentat la força d'un Estat" –vol dir que l'Estat espanyol no ens hagi fuetejat amb prou força per fer-nos saber qui mana aquí–. També creu que "si Catalunya sentís demà la força de l'Estat, i no significa que aparegui un tanc en el límit de la província de Lleida, perquè en aquest cas hi hauria un orgasme de victimisme, sinó simplement que sentís el pes de l'aplicació de la llei, és probable que la gent acotés el cap i comencés a pensar amb cert sentit comú". I com que l'autoodi no és prou reeixit si no repeteix el discurs de l'amo, Boadella afirma que "la llengua catalana no es va prohibir mai" i que "no hi ha cap edicte que la prohibís, ni ara ni en la història".

Boadella sap prou bé que menteix de la manera més repugnant, perquè, per sort, a més de milers de testimonis vius, hi ha una voluminosa documentació que acredita la ferotge persecució de la llengua catalana al llarg de la història. Una persecució que comença al segle XVII, per part de França, a la Catalunya del Nord, i que continua al segle XVIII, per part de Castella, amb els decrets de Nova Planta el 30 d'agost de 1707, al País Valencià, el 28 de novembre de 1715, a les Illes, i el 16 de gener de 1716, al Principat de Catalunya. En aquest sentit, recomano la lectura dels llibres "La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui" i "Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà", tots dos de Francesc Ferrer i Gironès. Val a dir, però, que a Boadella tant li fa tot això, perquè, com és prou sabut, el negacionisme no serveix la veritat, sinó que malda per desacreditar-la a fi d'assolir el seu objectiu. És com aquell que, obligat a callar per manca d'arguments, intenta dissimular-ho parlant i parlant sense dir res.

Sigui com vulgui, tot règim absolutista que es vanti de ser alguna cosa, vol tenir el seu psiquiatre, i el règim del govern espanyol no vol ser menys que el règim franquista, que és el règim al qual pertanyia el fundador del Partit Popular. El psiquiatre Antonio Vallejo Nágera, concretament, va fer una tasca molt exhaustiva per dotar el franquisme d'un corpus teòric i d'una coartada ‘científica' que justifiquessin la inferiorització i la criminalització dels demòcrates, dels comunistes i dels independentistes. Si tota aquesta gent eren tarats mentals, éssers inferiors, detritus humans..., el règim se sentia legitimat per flagel·lar-los i depurar-los, no fos cas que contaminessin el conjunt de la societat.

Boadella, com Vallejo Nágera, propugna el militarisme social, és a dir, un ordre disciplinari de reeducació espiritual que higienitzi la "raça espanyola" i que l'alliberi de paràsits com els esmentats. És la seva crida, en definitiva, al rearmament nacional espanyol en la línia del seu mestre. Vallejo Nágera ho expressava així:

"Necessitem emprendre una valenta lluita higiènica contra els gèrmens morbosos que corquen la raça hispana i que la volen conduir a la més abjecta de les degeneracions. No es tracta de tornar als valors humans dels segles XV o XVI pura i simplement. Es tracta de reincorporar-los al pensament, als hàbits i a la conducta del poble per tal de sanejar moralment el medi ambient."
"S'aïlla la gent afectada de malalties infeccioses i no pas els qui contaminen el cos social amb idees dissolvents que condueixen a la corrupció, a la criminalitat i a la bogeria. Així és impossible una raça sana de cos i esperit, amarada de l'esperit de la hispanitat."

Albert Boadella, com Vallejo Nágera, voldria que l'Estat espanyol emprés tota la seva força policial i militar contra Catalunya, a fi que la derrota que patíssim i el correctiu que se'ns apliqués fossin tan forts que deixessin en tots nosaltres una empremta de por i de sotmetiment que perdurés, com a mínim, un parell de generacions. El problema, com ell mateix reconeix, és que la imatge dels tancs i dels uniformes espanyols passejant-se pels carrers catalans faria la volta al món i suposaria un tret al peu d'Espanya. Per això demana mesures igualment totalitàries, però més sibil·lines i més cíniques. Tot és a punt, doncs, perquè Boadella, sota el guiatge espiritual del seu mestre, es doctori com a psiquiatre del règim nacionalespanyol amb una nova "eugenèsia de la hispanitat i regeneració de la raça".

elSingular.cat , 2/2/2015
 
Aznar, el neguit del petit dictador Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 febrer 2015
Aznar, el neguit del petit dictadorEn el to dictatorial que el caracteritza, més a prop de la caricatura que de la intimidació, José María Aznar ha tornat a fer declaracions apocalíptiques relacionades amb Catalunya. Ha repetit que abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya i ha demanat als partits espanyols "una política nacional clara" per combatre el procés català. Per a Aznar, el Partit Popular és massa tou amb l'independentisme, en el sentit que no actua amb prou contundència, cosa que li suposa una fugida de vots cap a formacions més hermètiques. Com és habitual en Aznar, per altra banda, la vida a l'Estat espanyol es divideix entre persones normals i nacionalistes catalans. És nacionalista català qui no és nacionalista espanyol, i és persona normal qui no defensa la llibertat de Catalunya.

Veiem també com els afanys dictatorials d'Aznar, en referir-se a la independència del nostre país, el porten a emprar un llenguatge militar i a parlar de "desafiament". La llibertat de Catalunya, doncs, seria per a Espanya un desafiament en la mateixa mesura que l'afany de llibertat d'un captiu constitueix un desafiament per al seu segrestador. Per això ell afegeix que "ningú no té dret a dividir o a enfrontar una societat ni a fer cap pols a la democràcia". I és que per a Aznar i per a tots els qui controlen la vida política espanyola, la democràcia no es fonamenta en la llibertat, sinó en el sotmetiment. Així, el captiu que desperta la consciència dels seus i els fa insubmisos esdevé un enemic de la convivència entre segrestadors i segrestats i ha de ser neutralitzat. I la maniobra per intentar aconseguir-ho consisteix precisament a fer creure als segrestats que els veritables segrestadors són els qui fomenten la insubmissió.

S'entén, per tant, que Aznar faci una crida al nacionalisme espanyol per tal que "Catalunya no quedi segrestada per l'independentisme"; i s'entén també que es vegi obligat a recórrer a la mentida en afirmar que Espanya "omple la caixa [dels catalans] perquè puguin cobrar a final de mes". El que no diu és que els diners que "omplen la caixa a final de mes" són els diners catalans prèviament espoliats. És així de pervers: l'Estat espanyol espolia Catalunya i, per si fos poc, fa negoci extra amb la seva asfíxia per mitjà dels interessos que generen els préstecs que li concedeix. No és estrany que Aznar, el petit dictador, estigui tan neguitós amb el procés català i que tingui ganes de tornar. Que ho faci. Serà un bon moment per fer-li pagar les barbaritats que es van cometre a l'Iraq i fer-lo seure davant d'un Tribunal Penal Internacional per crims contra la humanitat.

Nació Digital , 31/1/2015
 
La moció que va posar en evidència el PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 febrer 2015
Ple de l'Ajuntament de Sant Cugat
Ple de l'Ajuntament de Sant Cugat
Tot i que es donava per descomptat el rebuig del darrer ple de l'Ajuntament de Sant Cugat a la moció del Partit Popular, que demanava la reprovació del documental L'endemà, d'Isona Passola, no deixa de ser una bona notícia. El PP fonamentava la seva moció en una suposada "frivolització odiosa i intolerant" de les dones víctimes de maltractaments i adduïa que el documental "banalitza la xacra social que representa la violència i les seves conseqüències", alhora que acusava Televisió de Catalunya de 'manca de sensibilització, professionalitat i ètica'.

D'entrada, caldria demanar al Partit Popular que mirés d'apujar el nivell de les seves mocions de manera que ningú no pogués dubtar que tenen una lleugera idea, per elemental que sigui, del que parlen. Ho dic, perquè n'hi ha prou de reflexionar dos segons sobre el que diuen per veure'n el despropòsit. Què significa "una frivolització odiosa i intolerant"? Intolerant amb qui? Amb les víctimes de maltractaments, amb els maltractadors o amb tots dos? Què significa l'acusació a TV3 de "manca de sensibilització"? En tot cas, seria ‘manca de sensibilitat', oi? El retret de "manca de sensibilització" només tindria sentit si el PP acusés TV3 de no sensibilitzar prou la societat catalana sobre la violència masclista, però, com sabem, la seva moció es limitava a qüestionar la professionalitat i la dignitat de la gent de l'emissora, no pas el tractament que fa aquesta última del tema en general. Un tractament, per cert, força satisfactori.

Però centrant-nos en el documental, he de dir que el paral·lelisme entre Catalunya i les víctimes de la violència masclista em va semblar del tot pertinent. De fet, suggereixo al PP que presenti una moció per reprovar tots els meus llibres d'assaig, ja que des de la publicació del llibre Jo no sóc espanyol, l'any 1999, fins ara no he deixat de fer l'esmentat paral·lelisme. L'he fet en els llibres i també en multitud de conferències, perquè en la relació entre l'Estat espanyol i Catalunya es donen tots els elements psicològics que configuren la relació entre el dominador i la dominada, entre el maltractador i la seva víctima. I una prova d'això és la moció del PP en si mateixa. Allò que encén la cua de palla d'aquest partit no té res a veure amb la dona, té a veure amb l'Estat espanyol. El PP veu el documental, es dóna per al·ludit i, en demanar-ne la reprovació, es delata. La seva, no és res més que una moció d'autoprotecció. És una moció per defensar el maltractador.

Cugat.cat , 30/1/205
 
Les mentides i calúmnies de Pedro Sánchez i Miquel Iceta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 febrer 2015
Les mentides i calúmnies de Pedro Sánchez i Miquel IcetaLes barbaritats que Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, ha deixat anar recentment durant el seu pas per Catalunya formen part del pla d'assistència a la casa en ruïnes en què s'ha convertit la seva sucursal catalana. L'assistència, com era d'esperar, no ha servit de res, ja que fa molt de temps que aquesta sucursal té un paper irrellevant en la vida política de Catalunya, però es tractava d'esgarrapar, ni que fos per la via de l'estirabot, uns segons de glòria als telenotícies. És la praxi habitual. Tota sucursal rep la visita d'un peix gros de la central si es troba al caire de la fallida. El problema és que la central també està totalment desprestigiada i no té cap ascendència a Catalunya. Per això Pedro Sánchez, conscient de l'avorriment que provoca el seu discurs, ha optat per les mentides més abjectes sobre el nostre país i per les calúmnies de caràcter personal contra el president Mas i contra Oriol Junqueras.

D'entrada, cal ser molt cínic i molt mentider per dir, com va dir el senyor Sánchez, que el Partit Socialista vol "una Catalunya lliure (!) en què els catalans tinguin els drets garantits". Ho diu ell, que va votar en contra que el poble català pogués exercir el seu dret a decidir sobre si mateix i que no sols diu que aquest dret no existeix, sinó que fins i tot el criminalitza. També cal ser molt cínic i molt mentider per dir, com va dir el senyor Sánchez, que el PSOE donarà a Catalunya "l'oportunitat de progressar". Ho diu ell, que dirigeix un partit que, tant des del govern espanyol com des de l'oposició, ha practicat sistemàticament l'espoliació de Catalunya.

Però la part més forta del discurs, és a dir, la frase destinada a esdevenir titular mediàtic, era la referida al president Mas i a Oriol Junqueras. Primer els cita pel seu nom i tot seguit diu: "menteixen quan diuen que volen construir una pàtria i el que veiem és que s'emporten el seu patrimoni a Suïssa i a Andorra". La frase és una calúmnia tan forta que em pregunto a què esperen el president Mas i Oriol Juqueras a portar el senyor Sánchez als tribunals. Ja sabem que el PSOE i el PP són tan diferents com dues gotes d'aigua i que els socialistes van intentar treure tot el rèdit electoral que van poder dels informes falsos elaborats pels populars sobre un suposat capital del president Mas a Suïssa. Just la mena d'informes que també volien incriminar l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, amb el mateix argument. Però, com també sabem, els informes s'han revelat falsos en tots dos casos i ha quedat clar que es van fabricar a les clavegueres de l'Estat, les mateixes clavegueres que el PSOE coneix tan bé, perquè va ser allà, justament allà, durant el seu govern, on va sorgir la banda terrorista GAL. Arribats aquí, si Pedro Sánchez no pot presentar proves dels diners que diu que el president Mas i Oriol Junqueras s'emporten a Suïssa i Andorra, la querella hauria de ser immediata.

Com és natural, Miquel Iceta somreia i aplaudia feliç en sentir aquestes mentides injurioses i, en arribar el seu torn, va voler estar-hi a l'alçada vinculant la independència de Catalunya a persones que moren per infart. Exactament la mateixa mentida repugnant que havia escopit públicament el diputat del seu partit, Xavier Sabaté, en dir que "el desgovern del senyor Mas i del senyor Junqueras mata". Sabaté, a més, és el mateix personatge que l'any passat ja havia vinculat la Via Catalana amb les morts a les platges (!). Gent així, gent com Iceta i Sabaté, que escampa mentides, que llança calúmnies i que utilitza sense escrúpols els morts per afavorir els seus interessos de partit, és indigna d'ocupar un escó en qualsevol Parlament democràtic del món. La part bona de tot plegat, és que la demagògia, la mentida, la calúmnia i la difamació són l'última bala del qui no té res a dir. Res de res.

elSingular.cat , 27/1/2015
 
Contrafort, un reforç emocional de la dona maltractada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 gener 2015
Marisa Vázquez i Elisenda Vila
Marisa Vázquez i Elisenda Vila
La nostra societat genera cada dia una allau tan gran de conflictes, de denúncies, de polèmiques i d'enfrontaments, que les notícies positives gairebé passen desapercebudes. Es diria que aquestes notícies són tan conscients del poc interès que desperten per si mateixes, que passen de punteres, com si temessin distreure'ns de les coses "realment importants". I és que sempre desperta més morbo un conflicte que un acord. Per això vull lloar el fet que el projecte Contrafort hagi estat premiat en el Concurs d'Emprenedoria i Economia Social de l'Ajuntament de Sant Cugat.

Contrafort és una iniciativa que, sota l'impuls de les psicòlogues Elisenda Vila i Marisa Vázquez, pretén donar suport emocional a les dones que pateixen violència de gènere i que tirarà endavant no només gràcies als dos mil euros del premi, sinó als divuit mil euros addicionals que rebran si obtenen resultats positius amb l'assessorament d'una comissió de seguiment que l'Ajuntament de Sant Cugat posa a la seva disposició. Ja he dit en altres ocasions que Sant Cugat és una de les ciutats de Catalunya que més ha aprofundit en el tema de la violència de gènere i en el suport a les víctimes des de diferents àmbits. Com sabem, el balanç de l'any 2014 ha estat al nostre país de catorze dones mortes per aquesta causa. És a dir, que la situació no sols no millora, sinó que està estancada.

En aquest sentit, doncs, serà molt bo que el projecte Contrafort es plantegi fer un treball de prevenció de base en escoles i instituts, ja que la major part dels comportaments violents de l'edat adulta es forgen en la infantesa i en l'adolescència, especialment en l'àmbit familiar. Contrafort pot fer una gran tasca ajudant a obrir els ulls a moltes dones que no són conscients que viuen immerses en una situació de violència masclista per la senzilla raó que alguns comportaments de dominació estan tan arrelats que gairebé semblen normals en les relacions home-dona. I un dels principals inconvenients és que el maltractador és un gran actor. Vull dir que tota la violència física o psicològica que utilitza a casa es transforma en correcció i amabilitat de portes en fora, cosa que fa creure a tothom que la víctima exagera cada cop que expressa la seva angoixa. Aquesta, per tant, és la raó per la qual cal valorar molt positivament el projecte Contrafort, ja que, com el seu nom indica, constitueix un reforç psicològic i ajuda les dones a identificar el substrat violent de situacions aparentment normals i a prendre consciència de si mateixes com a víctimes.

Cugat.cat , 23/1/2015
 
Guillem Terribas, un home que val per 22 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 gener 2015
Guillem Terribas
Guillem Terribas
En una època com l'actual, promotora de la cultura de l'efimeritat, en què tot allò que produïm està pensat per tenir una vida fugaç que afavoreixi el consum compulsiu i que ens faci sentir moderns, dinàmics i progressistes, la figura de Guillem Terribas permanentment associada a una llibreria gironina sembla una andròmina, un vestigi dels dies en què els dinosaures la feien petar tot prenent un refresc a la plaça de la Independència de Girona. I potser sí que, vist amb aquests ulls, en Guillem és un dinosaure. Però un dinosaure meravellós. D'una espècie condemnada a l'extinció, sens dubte, però meravellós.

Ara que de la nord-americanització de la nostra vida, en diem, eufemísticament, globalització, i que ens hem proposat destruir el petit comerç en benefici de les grans àrees comercials on hi passem el dia com qui va a un parc temàtic, ara que, com a societat laica que som, hem deixat de construir temples del Senyor per construir temples del Consum, la imatge del llibreter de tota la vida, que només veure't entrar per la porta ja sap quin llibre t'agradarà, constitueix un fet cada cop més insòlit. No és que no hi hagi altres llibreters i comerços emblemàtics al país, és clar que n'hi ha, però només cal mirar uns pocs anys enrere per veure com han desaparegut molts establiments que si haguessin estat a París serien considerats patrimoni protegit de França. De fet, la raó per la qual Guillem Terribas es jubila –encara no ha fet els seixanta-cinc i és capaç de pujar corrent, d'una tirada, els noranta esglaons de la catedral de Girona– rau en l'intent de reduir la feixuga càrrega salarial de la llibreria i evitar l'acomiadament d'algun treballador.

Jo sento una gran estima per Guillem Terribas, perquè el conec des dels dies que iniciava el seu camí al capdavant de la llibreria 22, on hi he presentat alguns llibres, i hi he compartit amb ell llargues estones enraonant de cinema, la nostra gran passió. En Guillem ja fa molts anys que és un dinamitzador de la vida cultural gironina, però el terme ‘dinamitzador' no m'agrada aplicat a la seva persona, perquè li dóna un caràcter tècnic o professional que no li escau. En Guillem no és un home gèlid, en Guillem és tot cor, és passió, és sentiment, és entusiasme, és romanticisme. Ell és un heroi romàntic molt més a prop de James Stewart que no pas de Richard Widmark a "La conquesta de l'Oest", molt més a prop del Jason Robards de "La balada de Cable Hogue" que no pas dels nous temps despietats que arriben, molt més a prop del Kirk Douglas de "Els valents caminen sols" que no pas d'un món legalista i tecnocràtic que anul·la l'individu i destrueix l'idealisme.

És una sort, per tant, que en Guillem no se'n vagi del tot. En l'àmbit simbòlic continuarà vinculat a la llibreria 22, i en l'efectiu continuarà essent el presentador del premi Just M. Casero de novel·la curta, el president del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona i l'ànima del Cinema Truffaut d'aquella ciutat. En Guillem Terribas és argent viu i té massa vida interior per abandonar tot això, és un home que fa la feina de vint-i-dos sense esperar res més a canvi que la satisfacció de veure créixer els fruits de les seves inquietuds culturals. Algun dia, quan ja no hi sigui, un carrer de Girona engrandirà el seu nom.

Racó Català , 21/1/2015
 
El cas Santiago Vidal Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 gener 2015
Santiago VidalEl cas del jutge Santiago Vidal, que el govern espanyol, mitjançant els òrgans judicials, pretén inhabilitar per haver participat en la redacció d'una Constitució catalana, és una mostra fefaent de fins a quin punt l'Estat espanyol és una democràcia totalitària. Talment com en les dictadures, tota activitat privada que no concordi amb la ideologia del règim està tipificada com a delicte i els qui la practiquin s'exposen a patir càstigs que els afectaran tota la vida. Situats en aquest punt, és una sort que siguem al 2015 i no pas al 1940. En aquella època, per una acusació com l'esmentada, els qui manaven haurien convidat el jutge Vidal a fer turisme pel Camp de la Bota. Ara, en canvi, les depuracions són molt més civilitzades. I també més profilàctiques. Ara ningú no s'embruta les mans. Ara, com en les mascarades de luxe, les depuracions tenen un caràcter solemne, amb molta barba blanca i altíssims tribunals, tant altíssims que només Déu hi arriba estirant una mica el coll.

No és gens estrany que cada cop hi hagi més catalans que vulguin marcar distàncies amb l'Estat espanyol. Ningú no vol viure en un Estat que conculca les llibertats bàsiques i que criminalitza, persegueix i castiga els ciutadans desafectes al règim. El 19 de desembre passat, Santiago Vidal va haver de viatjar a Madrid per declarar davant el Consell General del Poder Judicial espanyol sobre el terrible crim d'haver-se dedicat a redactar una Carta Magna catalana en les seves hores lliures, i ara, per tant, ja tot és a punt perquè sigui llançat a les flames del foc purificador. Hi ha tres opcions: suspendre'l de feina i sou durant tres anys, allunyar-lo de Catalunya aplicant-li la pena de desterrament –com si fóssim al segle XVI– o l'expulsió de la carrera judicial. Ho sabrem aviat, ja que en els règims dictatorials el principal delicte és pensar, i Vidal ha comès precisament aquest delicte: pensar. El pensament és el més gran enemic de l'Estat. Per això tota persona que no sols s'ho permet, sinó que empeny els altres a fer-ho, esdevé una cèl·lula subversiva que amenaça l'estabilitat del poder i ha de ser depurada. Polvoritzada.

Aquest és, doncs, l'extrem a què hem arribat. Un govern que elabora informes que es demostren falsos sobre presidents i expresidents catalans i alcaldes de Barcelona, que expulsa del territori persones xineses per saber parlar català sense saber parlar espanyol, que es nega a condemnar el franquisme, que subvenciona una entitat que n'exalça el nom, que condecora nazis, que legalitza formacions d'aquesta ideologia, que dispara contra immigrants indefensos mentre neden per salvar la vida, que restringeix el dret de vaga i que criminalitza la llibertat d'expressió, no és estrany que vulgui tenir també el control del pensament. Ja ho demanava un líder de la ultradreta de Grècia, transcrit per Vassilis Vasilikos i Jorge Semprún, a la segona meitat del segle XX: "Les malalties ideològiques s'han de combatre de manera preventiva, ja que són degudes a l'acció de gèrmens mòrbids i paràsits de diverses espècies. Per tant, la polvorització dels homes és indispensable. Les escoles, en aquest cas, són el nostre primer objectiu. És allà, si se'm permet la metàfora, on els brots joves no han assolit els dotze o quinze centímetres. La segona polvorització s'ha de fer poc abans o poc després de la floració. Es tracta, naturalment, de la universitat, de la joventut obrera, per tal de salvar l'arbre sagrat de la nació de la infecció d'aquesta malaltia ideològica".

Estaria bé que algunes d'aquestes noves formacions i plataformes que es vanten de ser d'esquerres i de defensar els drets humans es pronunciessin sense ambigüitats sobre el cas Santiago Vidal, un cas flagrant de conculcació del dret a la llibertat de pensament i d'expressió. Llevat, és clar, que considerin que tot ésser humà té dret a pensar i a expressar el que vulgui, sempre que no sigui en favor de la llibertat de Catalunya.

elSingular.cat , 20/1/2015
 
L'enganyifa de la reforma constitucional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 23 gener 2015
L'enganyifa de la reforma constitucionalVes per on, Mariano Rajoy n'ha tingut prou amb unes poques frases per demostrar fins a quin punt la proposta de reforma de la Constitució espanyola del Partit Socialista, com a eix del seu programa electoral, és una gegantina mentida. No, no és que els socialistes no vulguin fer-hi retocs. Sí que en volen fer, però només aquells que permetin que tot continuï exactament igual. Per això no els poden dir, perquè si ho fan la riallada a Catalunya serà tan forta que arribarà al despatx madrileny de Pedro Sánchez. El senyor Sánchez sap que les engrunes poden ser acceptades per un poble submís que ha fet una rebequeria, però mai per un poble adult que està treballant per la seva independència. I com que ho sap –encara que es faci el desentès– fonamenta la seva estratègia en una simple frase –"reforma de la Constitució"- sense explicitar en què consisteix.

Les preguntes desemmascaradores al PSOE podrien haver partit de qualsevol formació independentista, però resulta que les ha fet el govern del Partit Popular i són aquestes: "Volen un Estat federal? El volen simètric o asimètric? Defensen el blindatge en llengua i ensenyament? El model de finançament implicarà nous pactes fiscals? Es derogarien els que ja hi ha? Què vol dir reconeixement dels fets diferencials?" Les formacions independentistes, òbviament, haurien estat molt més incisives, però també és cert que aquestes sis preguntes són més que suficients per posar en evidència la fal·làcia socialista. Un fal·làcia que es fonamenta, a més, en el fet de saber que cap reforma constitucional no és possible, per tramposa que sigui, sense el suport del Partit Popular. I és que, per defugir el compromís i aconseguir que una enganyifa pugui reeixir, no hi ha res com prometre la lluna en un cove, si el cove depèn d'un tercer.

En tot cas, per a algú com Catalunya, que ja ha decidit que marxa d'una casa en ruïnes, la promesa d'emblanquinada de parets només pot ser motiu d'hilaritat. Això, tanmateix, no evitarà que, tard o d'hora, quan Catalunya ja no hi sigui, Espanya es vegi obligada a reformar de debò la seva Constitució. Articles com el 2n i el 8è, propis de règims absolutistes, són inadmissibles en col·lectivitats democràtiques.

Nació Digital, 17/1/2015L'enganyifa de la reforma constitucional

Ves per on, Mariano Rajoy n'ha tingut prou amb unes poques frases per demostrar fins a quin punt la proposta de reforma de la Constitució espanyola del Partit Socialista, com a eix del seu programa electoral, és una gegantina mentida. No, no és que els socialistes no vulguin fer-hi retocs. Sí que en volen fer, però només aquells que permetin que tot continuï exactament igual. Per això no els poden dir, perquè si ho fan la riallada a Catalunya serà tan forta que arribarà al despatx madrileny de Pedro Sánchez. El senyor Sánchez sap que les engrunes poden ser acceptades per un poble submís que ha fet una rebequeria, però mai per un poble adult que està treballant per la seva independència. I com que ho sap –encara que es faci el desentès– fonamenta la seva estratègia en una simple frase –"reforma de la Constitució"- sense explicitar en què consisteix.

Les preguntes desemmascaradores al PSOE podrien haver partit de qualsevol formació independentista, però resulta que les ha fet el govern del Partit Popular i són aquestes: "Volen un Estat federal? El volen simètric o asimètric? Defensen el blindatge en llengua i ensenyament? El model de finançament implicarà nous pactes fiscals? Es derogarien els que ja hi ha? Què vol dir reconeixement dels fets diferencials?" Les formacions independentistes, òbviament, haurien estat molt més incisives, però també és cert que aquestes sis preguntes són més que suficients per posar en evidència la fal·làcia socialista. Un fal·làcia que es fonamenta, a més, en el fet de saber que cap reforma constitucional no és possible, per tramposa que sigui, sense el suport del Partit Popular. I és que, per defugir el compromís i aconseguir que una enganyifa pugui reeixir, no hi ha res com prometre la lluna en un cove, si el cove depèn d'un tercer.

En tot cas, per a algú com Catalunya, que ja ha decidit que marxa d'una casa en ruïnes, la promesa d'emblanquinada de parets només pot ser motiu d'hilaritat. Això, tanmateix, no evitarà que, tard o d'hora, quan Catalunya ja no hi sigui, Espanya es vegi obligada a reformar de debò la seva Constitució. Articles com el 2n i el 8è, propis de règims absolutistes, són inadmissibles en col·lectivitats democràtiques.

Nació Digital , 17/1/2015
 
Escola de valors ètics Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 gener 2015
Escola de valors èticsEm sembla una idea brillant la redacció de la Carta Ètica que s'ha presentat recentment a Sant Cugat impulsada per Albert Salarich, directiu del Patí Hoquei Club Sant Cugat, i que han redactat diverses persones d'acord amb el guiatge de Carme Ponte, secretària del Club Voleibol Sant Cugat. Es tracta d'una Carta Ètica que ha tingut com a referents el Club de Rugby Sant Cugat i la Scuola di Pallavolo Anderlini, d'Itàlia i que es fonamenta en principis com aquests: "Estar oberts al diàleg i a la discussió; assumir la responsabilitat de les nostres decisions; construir una convivència sempre renovada; millorar la qualitat de vida i el nostre treball, i mantenir el focus en el respecte a nosaltres mateixos i als altres".

La Carta s'adreça indistintament a jugadors, entrenadors, directius i familiars, amb apartats específics per a cadascun, i el seu plantejament és magnífic: "Som formadors de persones a través de l'esport. [...] Els nostres valors són el treball en equip, l'esforç, el compromís, el respecte, la confiança, la perseverança, la solidaritat, la humilitat i la responsabilitat". Com veiem, conceptes nobles que poden donar resultats molt positius.

Per aquest motiu els vull encoratjar a no defallir, ja que tenen al davant una tasca titànica. Sabem prou bé que la condició humana és com és i tot sovint som testimonis dels extrems a què arriben algunes persones en recintes esportius. Parlo de les agressions físiques entre seguidors dintre i fora dels estadis, dels insults racistes, de la praxi violenta d'alguns jugadors en el terreny de joc i de les desqualificacions enfurides d'alguns pares contra els qui arbitren els partits que juguen els seus fills. Són models negatius de comportament que influeixen en els infants i que s'emparen en la sensació d'anonimat que els transmet el fet de formar part d'una multitud. Per això és tan important i meritòria aquesta escola de valors anomenada Carta Ètica, que ha presentat l'associació Sant Cugat Creix, i per això també serà just veure-la entre els nominats de l'any vinent als Premis de la Ciutat.

Cugat.cat , 16/1/2015
 
La 'llei mordassa', una llei feixista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 gener 2015
La 'llei mordassa', una llei feixistaLes atrocitats comeses pels règims instaurats per Mussolini, Hitler i Franco van ser tan sanguinàries, que gairebé han endolcit totes les violacions de drets més moderades que van cometre. Es pot dir que el llistó de la malignitat el van posar tan alt, que gairebé sembla que tot el que en queda per sota és innocu. Però no és pas veritat. I això és un perill, perquè ens desarma, ens fa indolents i submisos, i fa que avui no ens escandalitzi ni la promulgació de lleis feixistes, ni la satanització de principis democràtics, ni la criminalització de drets fonamentals. Diem que "no hi ha dret", sí. Però d'aquí no passem, i el compliment de lleis feixistes ens fa còmplices dels qui les redacten. L'anomenada 'llei mordassa', aprovada recentment al Congrés espanyol per mitjà de la majoria absoluta del Partit Popular, és una llei feixista, i, per a qualsevol demòcrata –ho entén, senyor Espadaler?–, incomplir-la hauria de ser una qüestió de principi. Això no treu –esperem-ho– que europarlamentaris com Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras s'encarreguin de denunciar a Brussel·les el paroxisme totalitari a què està arribant el govern espanyol en contra de les llibertats individuals i col·lectives.

D'acord amb la llei mordassa, ningú no podrà fotografiar cap policia, ni tan sols si està apallissant algú o cometent un crim. El policia, d'acord amb la mentalitat feixista, s'erigeix en un ésser superior amb impunitat d'acció, i el ciutadà esdevé un element sospitós per naturalesa, com en la dictadura franquista, i qualsevol presentació de prova gràfica pot ser multada amb 30.000 euros.

De res no serveix, per altra banda, que l'article 15è de la Constitució espanyola digui que ningú no pot ser sotmès a "penes o tractes inhumans", i que l'article 21è especifiqui que "es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes" i que "per a l'exercici d'aquest dret no caldrà autorització prèvia". La llei mordassa legalitza la cadena perpètua i obliga les persones que facin una reunió al carrer a demanar-ne permís. Si no ho fan, la llei preveu sancions econòmiques. En un Estat policial, el ciutadà sempre és sospitós.

La llei mordassa, però, encara va molt més lluny i criminalitza tota persona que gosi blasmar un desnonament o un abús d'autoritat policial, o que es manifesti davant del Congrés o del Senat espanyols, encara que sigui pacíficament. Igualment dóna potestat a la policia per fer "devolucions en calent" dels immigrants que arribin a Ceuta i Melilla, i, com en la dictadura, obliga tota mena d'espectacles a reservar una fila zero per a policies, guàrdies civils i altres autoritats que –parem compte!– podran ordenar suspendre l'acte en el moment que vulguin si hi ha alguna cosa que no els agrada. Qui gosi oposar-s'hi podrà ser sancionat amb 30.000 euros.

Com deia abans, el feixisme no és només el resultat d'alguns dels episodis més tenebrosos de la humanitat; el feixisme és també una ideologia que es fa present en les estructures de poder d'estats mancats de cultura democràtica com l'espanyol, fins a l'extrem d'atorgar un valor religiós a la nació –"la unitat d'Espanya"– o de criminalitzar el dret de vot i la llibertat d'expressió. El Diccionari de la Llengua Catalana defineix el feixisme d'aquesta diàfana manera: "ideologia política l'objectiu de la qual és la instauració d'un règim autoritari, de base corporativista, imperialista, racista, etc." i "l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup".

Le llei mordassa és filla de tot això. És una llei feixista que viola drets humans; que converteix el ciutadà en un súbdit; que consagra la 'presumpció de veritat' de la policia –en el sentit que la seva paraula preval per damunt d'acusats i testimonis–; que imposa l'ordenament penal franquista –contra les peticions de la Unió Europea i d'altres països– a fi de restringir el dret de vaga i satanitzar la protesta laboral, que permet tractar els immigrants no pas com a éssers humans, sinó com a escòria –sense dret a assistència lletrada i sense verificar si són menors d'edat o refugiats–; i que atempta contra la integritat física i mental dels presos, ja que la cadena perpètua conculca el dret a la reinserció del reu, li nega el retorn a la societat, li lleva tota esperança, l'enfonsa en la desesperació i no li deixa cap més sortida que la fuga, la revolta o la violència contra tercers o contra si mateix.

La llei mordassa, com totes les lleis feixistes, no és res més que una expressió de l'aversió del totalitari a la llibertat. La llibertat individual i la llibertat col·lectiva. Per al feixista, l'individu és un ésser inferior i imprevisible que cal tenir ben fermat i contra el qual tota previsió és poca. La repressió, per tant, s'exerceix 'per la seva pròpia seguretat'. Cal un Estat policial que en tingui cura i que redueixi tota rebequeria a la mínima expressió. I una manera de fer-ho és espantant la gent. La gent espantada és submisa i manejadissa. En realitat, tanmateix, darrere d'una llei mordassa, com darrere de tota prepotència i arrogància, no hi ha res més que por. I també molta covardia i un gran complex d'inferioritat. El feixisme no és res més que això: covardia, acomplexament i por. Molta por.

elSingular.cat , 13/1/2015
 
El conflicte entre veïns i usuaris d'un parc infantil Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 gener 2015
El conflicte entre veïns i usuaris d'un parc infantilSembla que han causat un cert enrenou els canvis que ha fet l'Ajuntament de Sant Cugat en el parc infantil de la rambla del Celler, entre els carrers de la Baixada de l'Alba i Sant Medir. Els canvis responen a les queixes formulades per alguns veïns dels edificis a tocar del parc, en el sentit que això els converteix en receptors passius i involuntaris de la cridòria dels infants, que és especialment intensa durant unes hores del dia. Per evitar aquestes molèsties, ara fa uns dies, l'Ajuntament va retirar les atraccions de la secció del parc dedicada als més menuts i, ràpidament, en assabentar-se'n, alguns usuaris van protestar desaprovant la mesura.

De fet, es tractava d'una tempesta en un got d'aigua fruit d'una manca de flux comunicatiu entre el consistori, els veïns i els usuaris, fins al punt que aquests dos últims van interpretar erròniament la retirada de l'esmentada secció com un trasllat. És a dir, que les atraccions s'encabirien en un altre parc. Les coses, tanmateix, no han estat així i l'Ajuntament ha optat per una solució salomònica, com és enretirar les atraccions dels edificis i ampliar el parc per la part més allunyada per tal que els veïns vegin satisfeta la seva queixa i els usuaris no hagin de repartir els infants grans en un parc i els menuts en un altre.

S'ha de reconèixer que hi ha veïns molt susceptibles que potser n'han fet un gra massa, amb aquesta qüestió. Vivim en societat, amb tot el que això comporta, i només les muntanyes i els cementiris garanteixen la pau absoluta. Tota convivència és difícil, perquè cal conciliar hàbits, comportaments, necessitats i interessos diversos i ja sabem que mai no plou a gust de tothom. Amb les terrasses dels bars i restaurants passa el mateix. I també hi ha gent que s'exclama de les campanes del monestir, i de les cotorres, i dels grills... És la cançó de l'enfadós i no hi ha solució. Volem viure envoltats de gent, però com si estiguéssim sols, cosa que és difícil, molt difícil, per no dir impossible.

Amb tot, també és just admetre que els veïns que han demanat el canvi del parc infantil, tenen bones raons per estar-ne fins al capdamunt. Els usuaris crítics els acusen d'intolerants, però no s'adonen que també és intolerant obligar algú a suportar el xivarri sistemàtic d'un parc d'aquestes característiques tots els dies de l'any. Sobretot a l'estiu, en què la cridòria, els xiscles, els plors i les rebequeries comencen de bon matí i no s'aturen ni un instant fins a altes hores de la nit. Realment arriba a ser molt enutjós sentir un infant cridant vint o trenta vegades "mama!" mentre aquesta, indiferent, xerra amb una altra mare. I quan per fi l'infant calla, un altre n'agafa la torxa, i després un altre, i després un altre, i després un altre... Per dir-ho ras i curt: els usuaris es renoven, però els veïns sempre són els mateixos.

Sortosament, com dic, el consistori ha trobat la solució salomònica de conservar el parc, però allunyant-ne dels habitatges les atraccions dels més menuts. Probablement, és el millor que es podia fer. D'aquesta manera, els usuaris no perdran el seu espai de lleure i els veïns deixaran de tenir la sensació que viuen en una immensa llar d'infants.

Cugat.cat , 9/1/2015
 
Viatge a les entranyes de la caverna Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 gener 2015
Guerra bruta i discurs de la porDes de la manifestació d'un milió i mig de persones a Barcelona, sota el lema "Catalunya, nou Estat d'Europa", fins a avui, en què el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, repeteix que el referèndum per la independència no es farà perquè "lo que no puede ser no puede ser y además es imposible", la guerra bruta anticatalana desplegada per Espanya ha estat una constant que no ha parat de créixer, tant en intensitat com en virulència. En intensitat perquè l'Estat utilitza tots els seus mecanismes, fins i tot els més innobles –com ara el sabotatge d'actes internacionals en què participen el president Mas o altres personalitats–, per a frenar la projecció exterior del procés català; i en virulència perquè els atacs a Catalunya han ultrapassat els límits més elementals de l'Estat de dret i han arribat a la desqualificació, a la burla, a l'insult, a l'escarni i a tota mena d'amenaces, incloent-hi l'ús de la força. I encara bo, si només fos això. El problema és que estem parlant d'accions que van acompanyades de mesures catalanofòbiques destinades a escanyar l'economia, l'educació, la llengua, la sanitat, les infraestructures i els serveis socials més bàsics del nostre país.

Arribats aquí, molts catalans es pregunten: "Què més ens poden fer?". Semblaria que l'Estat ja no pot anar més lluny, semblaria que un Estat que es vanta de ser democràtic no pot tenir la iniquitat com a praxi política. Doncs la resposta és que, comparant-ho amb el que ha de venir, encara no hem vist els extrems a què pot arribar el govern espanyol per impedir que els catalans decidim si volem ser unes províncies d'Espanya o un Estat d'Europa. I és lògic, perquè som contemporanis del moment més transcendent de la nostra història, una història que ja estem escrivint i fins i tot publicant, com ho demostra el llibre Guerra bruta i discurs de la por (Pagès, 2014), d'Eugeni Casanova, que narra les escomeses verbals i polítiques que Espanya ha dut a terme en els quinze mesos que van de l'Onze de Setembre de 2012 al 16 de desembre de 2013, data en què el president Mas va fer pública la convocatòria d'un referèndum per la independència de Catalunya.

Eugeni Casanova, que ara fa una dotzena d'anys va recórrer els Països Catalans per mostrar-nos el precari estat de salut del català en un llibre colpidor titulat Viatge a les entranyes de la llengua , ens ofereix aquí un treball que ens permet veure fins a quin punt tot allò que Espanya diu avui sobre Catalunya és exactament el mateix que deia ara fa un segle. N'hi ha prou de llegir Ortega y Gasset: "Ese pueblo que quiere ser precisamente lo que no puede ser, pequeña isla de humanidad arisca, reclusa en sí misma. [...] Comprenderéis que un pueblo que es un problema para sí mismo tiene que ser, a veces, fatigoso para los demàs". És a dir, sempre el mateix to ufanós i superb de la Castella acomplexada que necessita inventar-se pobles inferiors per sentir-se superior. Val a dir, però, que no li manquen aduladors catalans disposats a blasmar les llibertats de Catalunya per tal de compensar el terror que els provoca ser senzillament catalans. Guaitem què deia Javier Cercas al diari El País, braç mediàtic del nacionalisme espanyol d'esquerres: "Con la ley actual en la mano, los catalanes no podemos decidir por nuestra cuenta si queremos la independència, porque la Constitución dice que la soberanía reside en el conjunto del pueblo español". I ho remata així: "No hay nada menos democrático que el derecho a decidir".

En llegir això, hom constata dues coses: la primera, la manca de sentit del ridícul de l'espanyolisme; la segona, la seva impotència intel·lectual, en fer ús d'un discurs que subscriuria el règim franquista. I és que només la impotència pot fer dir a un demòcrata que "no hi ha res menys democràtic que el dret de decidir". Fixem-nos, a més, en la síndrome d'Estocolm que traspua la idea que els catalans no podem decidir per nosaltres mateixos perquè la llei espanyola ens ho prohibeix. És talment el viu retrat de l'esclau que alliçona els seus companys dient-los que l'amo és l'únic sobirà i que la seva llei, a més de sagrada, és l'única llei. Un esclau no fa lleis, un esclau obeeix, o en tot cas, si és un pesat, suplica.

El llibre Guerra bruta i discurs de la por explica també de quina manera la submissió catalana ha estat supervisada per catalans. Aquí tenim una anècdota referida a Josep Tarradellas: "Segons testimoni de Lluís Llach, en una reunió amb representants de la Nova Cançó, acabat de tornar de l'exili, el vell republicà els va dir que ja podien plegar de cantar perquè Catalunya havia assolit els seus objectius, que si de cas podien fer un últim concert a la plaça de Sant Jaume... per retre-li homenatge a ell!" A la banda contrària, hi trobem les paraules d'Emil Kirjas, exministre d'Afers Exteriors de Macedònia –"No puc creure que vint anys després de la guerra dels Balcans sentim la mateixa retòrica des de Madrid que feia el nacionalisme serbi"– o aquest lúcid vaticini de l'enyorat Ramon Trias Fargas, ara fa trenta anys: "Catalunya serà independent quan ens acabin d'asfixiar financerament i la gent ho vegi."

Dividit en dinou capítols, entre els quals "Una entesa impossible", "Nazis, salafistes i assassins", "Rebentar les eleccions", "Trencar Catalunya", "El discurs de la por", "La premsa com a arma de guerra", "La caverna intel·lectual", "L'ofec fiscal", "La batalla internacional" i "El descrèdit d'Espanya a la Unió Europea", el llibre d'Eugeni Casanova, de lectura molt recomanable, ens parla dels reiterats intents espanyols de comparar el president Mas amb Hitler, de l'ús no menys reiterat del terme nazi associat a la independència, de les mentides dels presidents d'Extremadura i Galícia dient que ells paguen i Catalunya cobra, dels averanys apocalíptics que diuen que la independència condemnaria quatre generacions de catalans a la pobresa, de les bravates de José Manuel Lara, president de Planeta, i, entre d'altres, de les crides d'Alejo Vidal-Quadras a empresonar Artur Mas i suspendre l'autonomia catalana. Tanmateix, Casanova no fa únicament una crònica exhaustiva d'aquesta guerra bruta; també aporta les seves reflexions sobre el procés català. Diu: "La imatge emociona i sedueix. Un poble aixecat de manera pacífica i festiva contra una casta encarcarada i tosca, contra una manera de fer caduca, contra un autoritarisme anacrònic i desfasat, que evidencia el fracàs d'Espanya com a projecte col·lectiu i, en definitiva, com a Estat."

Doncs sí, Casanova té molta raó. Espanya és la història d'un fracàs. Però vull afegir que, malgrat que la guerra bruta s'encruelirà cada dia més, el procés català continuarà avançant, perquè tota legalitat imposada contra la voluntat d'un poble porta implícita, paradoxalment, la clau del seu alliberament.

Lletres , núm. 65, tardor 2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 211 - 280 de 1723
spacer.png, 0 kB