spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
La senyora Angelina i la senyora Margarit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 juny 2014
La senyora Margarit
La senyora Margarit
La senyora Angelina mai no diu mal de ningú que no sigui capaç de dir-li-ho al davant. Mai no fa trampa i si s'equivoca no li sap greu reconèixer-ho públicament. La senyora Angelina és càlida, afectuosa, sempre té una paraula amable per a tothom i una conversa amena amb què enriquir el passeig de les persones que es troba per la rambla del Celler. Va néixer a Sant Cugat fa més de setanta anys i estima Catalunya. L'estima tant que la vol lliure, i cada cop que hi ha eleccions sempre s'ofereix per fer d'interventora de les sigles que defensa. Alta, morena, ben plantada i generosa, mai no es fa fonedissa a l'hora d'ajudar algú.

El seu marit, en Roger, té la salut molt castigada. I no pas perquè n'hagi fet setanta-set, sinó perquè ja fa molts anys que la sort no l'acompanya. El fet de tenir els peus plans l'ha perjudicat força, i, després d'haver-se operat d'un genoll i d'haver patit un accident de cotxe amb trencament de tíbia i peroné, li van dir que també s'hauria d'operar de l'altre genoll. Ell, però, que és una persona encantadora, s'ho agafa amb bon humor. Va a recuperació, s'esforça per no haver de dur bastó, condueix fins i tot el seu vell Land Rover i amb bona veu de baix continua cantant havaneres i cants gregorians amb la Coral de la Unió Santcugatenca. La senyora Angelina tampoc no s'escapa d'algunes xacres, però les trampeja com pot. El cor no el té gaire catòlic, els genolls li fan figa i li han detectat una cosa en un pulmó. Però la tomografia no l'espanta i, imitant el seu marit, posa les ànsies sota el coixí i se'n va a dormir amb l'esperança que l'endemà serà un dia més bonic. Si fa no fa, com l'elegant senyora Margarit.

La senyora Margarit és una mica més jove que la senyora Angelina. Alta com ella, de cabells castanys enrinxolats i amb un cor delerós de fer sempre feliç la gent del seu entorn, gaudeix d'una posició benestant que li permet emportar-se la família a veure món i recórrer tres continents de dalt a baix. "No vull ser la més rica del cementiri", respon quan algú l'aconsella que sigui curosa amb les despeses. La seva inclinació a preocupar-se per tothom, però, no sempre té un final feliç, ja que tot sovint hi ha persones que se n'aprofiten sense que ella, tanmateix, en digui mal. Se'n lamenta, però mai no desqualifica. D'extracció humil, filla d'un camioner, entén que el benestar material de què ara gaudeix és el regal amb què el destí l'ha compensada per haver-li pres els dos amors de la seva vida. En Pere i en Jaume. Amb en Pere s'hi va casar a vint-i-tres anys, va tenir-hi dues filles i en va quedar vídua a trenta-dos. Amb en Jaume, que era vidu i tenia un fill, s'hi va casar a cinquanta-dos i el va plorar a cinquanta-tres. Un limfoma li'n va arrabassar el primer i un atac de cor el segon.

La senyora Margarit pren catorze medicaments cada dia i ja porta dues operacions al cos. Una de maluc i una altra de tiroide. Amb la de tiroide estava tan segura que no se'n sortiria que fins i tot havia deixat la mort ben endreçada. Però se n'ha sortit, i veure la il·lusió amb què viu cada moment és una lliçó de saviesa per a esperits sense esperança.

La senyora Margarit i la senyora Angelina fan que la meva ciutat, que és la meva terra, no em sembli ni covarda, ni vella, ni salvatge. No vull allunyar-me'n, nord enllà, a la recerca del que ja tinc a prop. Elles són la gent que estimo, gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Elles són la senyora Angelina i la senyora Margarit. Dues senyores de Sant Cugat.

Diari de Sant Cugat , 6/6/2014
 
Una visió recreativa de la nostra història Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 juny 2014
Història de Catalunya per a joves (...i no tan joves)Ara que s'acosten les vacances escolars i que els infants i adolescents tenen molt més temps lliure és un bon moment per parlar d'un llibre deliciós pensat especialment per a ells. El llibre es diu Història de Catalunya per a joves (...i no tan joves), elaborat pel Museu d'Història de Catalunya en col·laboració amb l'editorial Barcanova, i abasta tota la nostra evolució al llarg del temps fins a la Via Catalana. Dic que és un llibre deliciós, perquè trenca dràsticament amb els molts llibres d'història que, tot i el rigor del seu contingut, transmeten als joves la sensació que llegir-los ha de suposar més un esforç que no pas un plaer. De fet, aquesta és la imatge generalitzada que molta gent té de tot allò relacionat amb la història. És una imatge no exempta de fonament, ja que són molts els autors que, preocupats pel rigor –cosa importantíssima–, obliden l'amenitat.

Per sort, aquest no és el cas del llibre en qüestió. I és que no hi ha narració més gran que la història, ja que es nodreix de tots els elements que configuren la condició humana: guerres, batalles, aventures, enganys, heroïcitats, covardies, èpica, amor, amistat, odi, rancúnia, noblesa, saviesa, ignorància, passions, traïcions, ambicions... Història de Catalunya per a joves (...i no tan joves), però, no se centra només en els fets i els personatges més rellevants del nostre país, sinó que aborda un munt de temes paral·lels que ofereixen una visió de conjunt del que succeïa a la resta del món en cada moment. Així hi trobem informació sobre com eren les primeres societats humanes, la ciutadania romana i els esclaus, les diferents maneres de vestir, el naixement de Catalunya, la vida de les dones a l'edat mitjana, la força de la Mediterrània, la guerra de Successió, els Decrets de Nova Planta, el naixement de la classe obrera, els avenços científics, l'impacte de l'electricitat, Catalunya com a capdavantera de la renovació pedagògica, l'escola franquista, la música rock, els avatars de la llengua catalana, les xarxes socials i, entre molts altres temes, la mobilització ciutadana amb les manifestacions multitudinàries del 2012 i del 2013 en favor de la independència de Catalunya. Fem-ne un petit tast:
"Saps que a l'edat mitjana les noies es casaven a partir dels dotze anys? Els casaments es feien per un contracte entre famílies, i sovint era el pare de la núvia qui decidia amb qui es casaria la seva filla."

"La festa de Sant Jordi que celebrem encara avui cada 23 d'abril, es va estendre durant el segle XIV a tots els Països Catalans i a l'Aragó. En el segle XV, aquesta festa va quedar fixada per les Corts de Barcelona a les Constitucions de Catalunya."

"Els reis catalans no podien fer totes les coses que volien i com volien, és a dir, no eren absolutistes, sinó que havien de governar a partir del diàleg."

"Contràriament al que passa avui, el fet de tenir la pell blanca era sinònim de prestigi social, perquè només l'hi podien tenir les persones que no treballaven a l'aire lliure cada dia, de sol a sol."

"La guerra dels Segadors és un llarg conflicte que dura dinou anys, del 1640 al 1659, en què Catalunya es veu involucrada en la guerra entre els reis de França i Espanya."

"La Guerra de Successió (1702-1714) és la conseqüència de la mort sense descendència de l'últim rei de la dinastia dels Àustria, Carles II l'Encantat. El seu successor, Felip de Borbó, no és acceptat pels catalans ni pels estats europeus i s'inicia una llarga guerra que acaba amb la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714, i la de Cardona el dia 18. Com veurem tot seguit, la derrota catalana va significar la fi de l'Estat català."

"Com que l'ensenyament no era obligatori i no hi havia lleis que fixessin una edat mínima per començar a treballar, era habitual que infants ben menuts treballessin a les fàbriques i a les mines a canvi de salaris baixos, encara més que els de les dones."

"La implantació dels primers tramvies elèctrics a Barcelona, a l'inici del segle XX, va comportar un nombre considerable d'accidents. Com que la gent estava acostumada a la velocitat dels vehicles de tracció animal, com ara les diligències, creuava confiadament per davant dels nous tramvies sense calcular bé la velocitat a què s'aproximaven i això era font de moltes topades, accidents i fins i tot morts. El cas d'Antoni Gaudí, atropellat per un tramvia, és el més conegut."

"Internet. Xarxa informàtica mundial formada per un conjunt de xarxes connectades que transmeten les dades mitjançant paquets d'informació. Perquè et facis una idea de l'impacte tan enorme que ha representat, dels 7.200 milions d'habitants que hi ha avui al món, 2.750 milions són usuaris d'Internet."
Història de Catalunya per a joves (...i no tan joves) és un llibre de lectura agraïda, que entra pels ulls, perquè està farcit d'imatges, colors, requadres, apartats..., i que per això mateix, tot i tenir la gent jove com a destinatari principal, és de lectura amena per a tothom. Un llibre, diguem-ho ras i curt, per tenir una visió agradablement recreativa del passat.

Racó Català , 16/6/2014
 
Passos de vianants de color gris Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 juny 2014
Passos de vianants de color grisAra fa unes setmanes, a la rambla del Celler de Sant Cugat s'han pintat de nou els passos de vianants i les ratlles que delimiten la zona blava d'aparcament. Ha estat una bona operació, perquè el trànsit i el sol es mengen la pintura i arriba un moment que queda fosca i es veu poc. La mecànica a seguir ha estat tancar el pas dels cotxes en el tros en què els operaris estaven treballant. De vegades afectava tota la línia de circulació i d'altres, si el pas era molt ample, dividia el procés en dues fases: primer una meitat i després l'altra.

Avui dia el procés per pintar de nou aquesta mena de senyalització urbana és molt àgil, ja que les plantilles i els estris que porten els operaris simplifiquen molt la feina i l'enllesteixen molt més ràpidament que no pas abans. Tanmateix, hi ha un detall que m'ha cridat l'atenció, i és l'estranya velocitat a què s'han enfosquit alguns dels passos. Com s'entén que el mateix dia de pintar un pas de vianants les ratlles blanques tinguin ja el color de l'asfalt? Estic parlant de passos laterals i centrals de la rambla del Celler per accedir als carrers de Cèsar Martinell, Sant Medir i Montserrat i als passeigs de Francesc Macià i Torre Blanca. Tot va ser pintar-los i quedar-se grisos.

Atès que això no ha succeït a tota la rambla, per bé que Déu n'hi do, és inevitable concloure que tot plegat és fruit de la pressa excessiva que els operaris van tenir per obrir els passos al trànsit tan bon punt van acabar la feina. Sens dubte es tracta d'una pintura que triga molt poc a assecar-se, però és obvi que no pas prou per a deixar-hi els cons només una estoneta. I encara pitjor si hi afegim la manca d'urbanitat de molts automobilistes, que aparten els cons per passar-hi ells. Crec que caldria adoptar una actitud més primmirada i estricta en aquesta qüestió, ja que intueixo que no deu ser gens barat el cost de senyalitzar tot un carrer. La pressa excessiva per finalitzar el procés fa que part de la feina feta sigui malaguanyada i que calgui repetir-la. I no ho dic pas en sentit figurat. Els llocs que he esmentat ja demanen ser pintats de nou.

Cugat.cat , 13/6/2014
 
La gestació d'una contraconsulta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 juny 2014
La gestació d'una contraconsultaEn el supòsit que hi hagi catalans prou càndids per empassar-se la cantarella del nacionalisme espanyol, que diu que els països petits no compten, ara ja deuen haver vist que es tracta d'una camàndula. Per ser un país "petit", com diuen que som, Déu n'hi do el trasbals que ha causat a Espanya el nostre anunci de celebrar una consulta sobre la independència. Encara no hem trencat amb la legalitat espanyola que Espanya ja s'ha vist sacsejada de dalt a baix i fins i tot hem fet caure un rei. I això no és res, comparat amb el que ha de venir. Queda clar, doncs, que, de petits, no en tenim res. Com pot ser petit un país sense el qual no pot viure el país que es vanta de ser un gegant?

Espanya ha menyspreat les possibilitats de Catalunya de fer-li escac i mat i ara s'adona que l'ús de la força no li serveix per lluitar contra l'ús del cervell. Empesa per la supèrbia que li és inherent, Espanya pot tirar per terra el tauler d'escacs i fer-se el milhomes, però no seria això una constatació encara més diàfana de la seva galdosa derrota? A hores d'ara, ja sap que no pot impedir la consulta amb arguments democràtics. No en té ni un, perquè no hi ha cap Constitució d'un Estat de dret que pugui anar contra la voluntat pacíficament i democràticament expressada d'un poble. Espanya pot bravatejar, pot amenaçar-nos i fer-nos mals averanys tot desitjant que piquem l'ham i que ens tremolin les cames, però no pot impedir la consulta sense desacreditar-se -encara més-internacionalment.

Al procés català, tanmateix, s'hi ha afegit un altre element amb què els poders fàctics espanyols no hi comptaven, i és la patacada que han rebut PP i PSOE -braços polítics de l'absolutisme espanyol- a les eleccions europees, cosa que podria fer trontollar les estructures dels "principios atados y bien atados" establerts a partir de la mort de Franco. Seria aquest horitzó inquietant, doncs, el que hauria precipitat l'abdicació del rei espanyol. I dic "precipitat", perquè l'abdicació ja estava prevista des que el president Mas va anunciar la data de la consulta. Recordem, per exemple, les declaracions de Pere Navarro, noi dels encàrrecs dels poders fàctics espanyols, demanant ara fa quatre mesos, com si fos idea seva, l'abdicació de Joan Carles en favor del seu fill Felip. També és força significatiu que Alfredo Pérez Rubalcaba dimitís dies abans de fer-se públic el comiat del monarca i que al darrere de tot plegat hi apareguin els noms de Felipe González i José Bono així com el de Josep Antoni Duran i Lleida, fidel servidor dels interessos d'Espanya a Catalunya.

Fixem-nos, per altra banda, que immediatament després de proclamar-se republicans de tota la vida, Navarro, Rubalcaba i Duran han passat a cantar les excel·lències de la monarquia espanyola i la necessitat de mantenir-la mitjançant petites operacions dermoestètiques. "Tinc conviccions republicanes", deia Navarro; "tinc profundes arrels republicanes", deia Rubalcaba; "sóc dirigent d'un partit que va néixer republicà", deia Duran. I tot seguit Navarro diu que "necessitem un nou rei", Rubalcaba hi afegeix que "no trencarem el consens" que consagra els borbons i Duran lloa el "nou rei", perquè "ens visita sovint". L'operació es diu "monarquia federal". És a dir, fer veure que tot canvia per tal que tot continuï igual. L'artefacte que es treuen del barret, per tant, no té cap més objectiu que perpetuar la unitat d'Espanya com a principi misticoreligiós i garantir el manteniment en el poder dels seus ufanosos guardians.

Cal remarcar també que, més enllà de l'analfabetisme democràtic d'un Estat que en ple segle XXI necessita una monarquia reinstaurada a les darreries del segle XX per mantenir la seva estabilitat, és obvi que tant l'abdicació de Joan Carles com les llaminadures per engalipar catalans que portarà Felip VI sota el braç formen part de l'operació orquestrada per neutralitzar la consulta. Atès que no la poden evitar, estarien gestant una contraconsulta. És a dir, la possibilitat de convocar la gent a les urnes amb romanços que parlarien de regeneració democràtica, de model d'Estat, de Tercera Via, de canvi territorial, de reforma constitucional, d'estructura federal, d'encaix de Catalunya a Espanya, de millora de l'autogovern català o de revisió del sistema de finançament amb la intenció de manipular el resultat de la consulta per la independència del 9 de novembre. En definitiva, estaríem parlant d'una contra programació molt semblant a la que fan les cadenes televisives per "robar-se" espectadors: "si tu programes "Els deu manaments", jo programo "Ben Hur"; i si tu programes "Ben Hur", jo programo "Rei de reis". L'única diferència és que no hauria de coincidir necessàriament el mateix dia. N'hi hauria prou que la contraconsulta estigués a l'horitzó, a fi de condicionar psicològicament Catalunya. Si Espanya va delinquir impunement per manipular les eleccions catalanes del 2012, per quina raó s'hauria d'inhibir davant la convocatòria infinitament més transcendent del 9 de novembre?

Caldrà, doncs, la fermesa impertèrrita de l'Assemblea Nacional Catalana, d'Òmnium Cultural, de CiU, d'ERC, d'ICV i de la CUP. Una fermesa que no es va veure gens el 2012, en què alguns partits van aprofitar les mentides provinents de Madrid per ferir-se vergonyosament entre si. S'acosta l'hora de la veritat, i tot retorn a les polítiques possibilistes de Jordi Pujol, que ell mateix ja ha donat per mortes i enterrades -i que ara propugna el Partit Socialista-, suposaria una profunda i irreparable decepció en milers i milers de catalans. Consegüentment, si les formacions sobiranistes tenen un mínim de dignitat i no volen cavar la seva fosa malmetent el nostre futur nacional, cal suposar que romandran unides davant la mascarada espanyola que s'atansa i que defensaran els interessos de Catalunya. Uns interessos que -això també ho hauran de dir ben alt i ben clar- només poden ser defensats des de la plena llibertat i amb els atributs propis d'un Estat independent.

elSingular.cat , 10/6/2014
 
Monarquia o república no és el nostre debat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 juny 2014
República CatalanaLes concentracions que el 2 de juny passat van tenir lloc a diferents ciutats de Catalunya, arran de l'abdicació del rei d'Espanya en favor del seu fill, estaven formades per un públic heterogeni que duia estelades i banderes republicanes espanyoles i que explicava la seva presència d'aquesta manera: "Perquè sóc independentista", "Perquè n'estem farts com a catalans", "Perquè la monarquia al segle XXI és anacrònica", "Perquè ja n'hi ha prou de reis i prínceps"...

Eren, com és obvi, concentracions reactives per expressar un rebuig a la pervivència de la corona espanyola. En aquest sentit, res a dir. És molt normal que els espanyols republicans surtin al carrer a dir-hi la seva. Sobta força que hagin estat tan callats durant el regnat de Joan Carles, però ells en sabran les raons. El que no s'entén és la presència d'independentistes i l'exhibició d'estelades. Sembla un contrasentit, ja que la demanda d'un canvi estructural a Espanya només s'explica si hom és espanyol i vol continuar-ho essent. Oi que els republicans espanyolistes no van a les concentracions en favor d'un Estat independent català? Doncs tampoc no té sentit l'assistència d'independentistes en concentracions relatives al futur d'un Estat que volen abandonar. Si estem d'acord que el futur de Catalunya l'hem de decidir els catalans, no pas els espanyols, per què no deixem que siguin els espanyols els qui decideixin el futur d'Espanya? No hem de picar l'ham que pretén distreure'ns de l'objectiu d'alliberar-nos del jou espanyol.

Els segles de sotmetiment a Espanya ens han inoculat una visió hispanocèntrica de la vida. És una visió que ja s'està desfent, però que encara cueja. Ho hem vist en tots aquells ajuntaments que pengen la bandera republicana espanyola per commemorar el dia en què Francesc Macià va proclamar la República Catalana. Hom pot dir que en les concentracions del 2 de juny d'enguany els independentistes demanaven una República Catalana, cosa que està molt bé. Però la república, com a model d'Estat, ja va implícita en la reivindicació de la Catalunya independent, i això es farà palès el proper 9 de novembre. Caure en el parany del debat "monarquia o república", que ara s'obre a Espanya, suposa una legitimació tàcita de l'Estat espanyol que ens aparta del nostre camí. Nosaltres ja fa molts anys que hem superat allò que els espanyols encara han de dirimir i no podem tornar enrere. Deixem-los que facin el que vulguin amb el seu país. El debat català és molt més avançat i se centra en aquesta disjuntiva: república presidencialista o república parlamentària. La resta és una pèrdua de temps.

Nació Digital , 7/6/2014
 
Sant Cugat a Bellprat Vila del Llibre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 juny 2014
Bellprat (l'Anoia)
Bellprat (l'Anoia)
L'any 2009 vaig fer una descoberta que em va captivar. Vaig descobrir Bellprat, un poblet encantador de noranta habitants de la comarca de l'Anoia, que en aquell moment celebrava la segona edició de la Vila del Llibre. Hi havia anat com a mer espectador, atret per la iniciativa, i l'any següent, convidat per la població, hi vaig tornar per fer-hi el parlament inaugural. D'aleshores ençà no he deixat mai de confessar-me enamorat d'aquella vila i de difondre'n el nom per tal que la gent s'hi atansi i faci la mateixa feliç descoberta.

Ara, fa tot justs uns dies, el cap de setmana del 31 de maig i l'1 de juny, Bellprat va celebrar la setena edició de la Vila del Llibre i per fi va despertar l'interès de TV3. Per als qui no n'hagin sentit parlar, la Vila del Llibre és una iniciativa que va néixer en un barri de Tòquio al segle XIX i que l'any 1961, introduïda a Europa per un poble gal·lès, s'ha escampat per altres viles del món sota el nom de Book Towns. Actualment n'hi ha una trentena, i Bellprat n'és una. És la primera Vila del Llibre de Catalunya. Va ser emocionant, per cert, trobar-hi aquesta vegada l'acuradíssima reproducció de l'escola de Bellprat de la República, amb les seves taules, els seus bancs, els seus tinters i els seus llibres amb il·lustracions de Lola Anglada. Bellprat, a més, ja fa anys que va entrar en la història per haver tingut la primera alcaldessa dels Països Catalans. Va ser l'any 1934, setanta-sis anys abans que Sant Cugat.

Cal dir, però, que en l'edició d'aquest 2014 Sant Cugat ha gaudit d'una participació especial, ja que la companyia Grup de Teatre Espiral, de Valldoreix, ha format part de la programació per representar-hi l'obra Taula rodona, o la joia de ser catalans, i això és molt d'agrair. Ho és per diverses raons. En primer lloc, perquè la sala del local social que l'acollia era plena de gom a gom i la gent s'ho va passar d'allò més bé amb les interpretacions de Jaume Pla, Ricard Mariné, Rafa Usero, Encarna Adelantado, Isabel Valbuena, Maria Rosa Martínez, Carme Ballesteros, Joan Vallvé, Salvador Fenollar i Eulàlia Cortijos dirigits per Trini Escrihuela. No hi ha res més agradable a la vida que veure que la gent riu i s'ho passa bé. I en segon lloc, perquè era la primera vegada que els actes de la Vila del Llibre incorporaven teatre, cosa molt positiva, ja que la dramatúrgia també forma part de la literatura. En tot cas, recomano al lector que l'any vinent no deixi de visitar Bellprat. Hi trobarà gent acollidora que converteix les seves cases en llibreries de vell i que n'obre les portes perquè tothom triï i remeni a la recerca de la segona petita joia perduda. La primera és Bellprat.

Cugat.cat , 6/6/2014
 
Derrota de PSOE i PP, victòria de la democràcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 juny 2014
Derrota de PSOE i PP, victòria de la democràciaAquestes eleccions europees han estat devastadores per al nacionalisme espanyol a Catalunya. Devastadores quant a vots i devastadores quant a projecció internacional. El Partit Socialista ha perdut 350.349 vots i el Partit Popular n'ha perdut 108.656. Aquest resultat, fins i tot sumant-hi els 150.874 vots de Ciudadanos, que bàsicament s'ha nodrit de votants socialistes i populars insatisfets, deixa l'espanyolisme amb un 32% davant del 56% del sobiranisme català. Esquerra, la guanyadora, ha obtingut 412.936 vots més que el 2009, CiU 106.908 i ICV 138.799. Són xifres que, com diu el Financial Times, situen les formacions espanyolistes "als marges de la política catalana". I si aquesta situació els és dolorosa, encara els ho és més que el rotatiu constati que Catalunya i Espanya es comporten com països diferents.

Davant d'aquest fracàs, el sentit comú i la dignitat política aconsellaven la dimissió immediata de Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho. Però res d'això no ha passat. Tot al contrari. Aquesta última, la senyora Camacho, en comptes d'assumir el càstig de la societat catalana, afirma que la gent ha negat el vot al PP perquè l'ha trobat massa tebi, i Pere Navarro diu que qui ha perdut no és ell sinó Artur Mas. Estirabot, aquest, que ha reblat el secretari d'Acció Política del PSOE de Catalunya, Antoni Balmón, dient: "Nosaltres no hem guanyat, però el senyor Mas ha perdut". Sembla que les matemàtiques no són el fort de la cúpula socialista, ja que n'hi ha prou d'imaginar com n'estarien, d'estarrufats, ara mateix, si haguessin obtingut els vots del president Mas. Quines absoltes més sonades que cantarien a l'independentisme i al procés!

Fixem-nos, per altra banda, en la concordança entre el discurs de populars i socialistes. Si guanya Mas i ells són derrotats -com va passar en les eleccions catalanes del 2012- o si Mas queda en segon lloc i ells són derrotats de nou -com ha passat en les eleccions europees-, el derrotat sempre és el president Mas. Ells no perden mai. És la seva consigna i la repeteixen cada cop que albiren un micròfon o una càmera. Camacho, per exemple, repeteix la mateixa cantarella que feia servir contra l'èxit rotund de la Via Catalana, en el sentit que el que de debò comptaria seria la "majoria silenciosa" absent. Una "majoria silenciosa" que, naturalment, seria patrimoni de PP i PSOE. De ningú més. Si això fos cert, però, la senyora Camacho hauria d'explicar per quina raó aquesta immensitat de votants els ha tombat l'esquena i els ha posat en ridícul davant d'Europa, una Europa que ha vist que el sobiranisme ha guanyat i és majoria a Catalunya. Ho és fins i tot sense comptar la CUP, que no s'hi presentava. Ha guanyat CiU -malgrat Duran i Lleida i el desgast governamental-, ha guanyat Esquerra -de manera espectacular- i ha guanyat ICV –amb prop de 140.000 vots més. Si això, com diu la senyora Camacho, "no representa ni de lluny a la majoria del poble de Catalunya", cal preguntar a qui representen ella, Navarro i els seus partits.

El cas de Navarro encara és més galdós, perquè la seva lluita contra les llibertats nacionals de Catalunya sota la consigna "combatrem l'independentisme", expressada per Miquel Iceta, l'ha dut a l'esperpent. Navarro odia l'independentisme perquè el desemmascara, perquè el deixa sense arguments, perquè mostra el seu nacionalisme espanyol i perquè evidència que no és un demòcrata. Els demòcrates no impedeixen que la gent voti. Per això s'inventa cops de puny que es revelen inexistents i menteix sense escrúpols a tot un país. L'obsessió malaltissa de Navarro contra la independència de Catalunya, recorda la lluita del capità Ahab contra Moby Dick, la balena blanca de Melville. Ahab és un mal perdedor que només té una dèria, destruir la balena que li va guanyar una partida, i, per aconseguir-ho, no dubta a arrossegar amb ell tota la tripulació fins a la mort. És així com, totalment enfollit, havent perdut el sentit de la realitat i convertit en víctima patètica de les seva pròpia supèrbia, queda atrapat per sempre entre les cordes amb què pretenia impedir la llibertat de la balena. Temps al temps.

elSingular.cat , 3/6/2014
 
L'aclaparadora victòria sobiranista a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 juny 2014
L'aclaparadora victòria sobiranista a Sant CugatEn primer lloc, cal felicitar Convergència i Unió pels magnífics resultats que ha obtingut a Sant Cugat en les eleccions europees i que l'han situat com a formació guanyadora. Ja havia guanyat àmpliament les del 2009, però aquest cop ha aconseguit 2.467 vots més. Tot un èxit. També Esquerra i ICV, en segon i tercer lloc, respectivament, han fet un bon resultat. Esquerra ha aconseguit 5.797 vots més que la vegada anterior i ICV 1.587. Això indica no sols el caràcter determinant que ha tingut el sobiranisme en aquestes eleccions, sinó també la seva força a les urnes.

Els partits derrotats han estat els que integren el trident nacionalista espanyol: Partit Popular, PSOE de Catalunya i Ciudadanos. El PP ha davallat del tercer al quart lloc i el PSOE del segon al cinquè. Ciudadanos, per la seva part, ha experimentat una puja, és cert, però continua arraconada en el sisè lloc. Aquests resultats santcugatencs es resumeixen en dues xifres que ho diuen tot: partits sobiranistes i favorables al referèndum del 9 de novembre, 64,46%; partits espanyolistes i que hi estan en contra, 24,08%.

S'entén que als perdedors els costi de pair una derrota tan espectacular, però caldria demanar-los una mica més de rigor en les valoracions públiques. L'assumpció del fracàs dignifica molt més que l'ús d'excuses inútils. El cas més esperpèntic és el del PP, que, en un intent d'emmascarar el fort rebuig que ha rebut de la ciutadania, ha comparat les eleccions europees amb les anteriors municipals per dir que "CiU ha obtingut un resultat desastrós" (!). Talment com si la temàtica i l'índex de participació d'unes i altres tinguessin res a veure. De tota manera, què es pot esperar d'un partit com el PP, ancorat el 1939. Deu ser per això que quan no sap què dir opta per l'atzagaiada en comptes del silenci.

Pel que fa al Partit Socialista, sobta que excusi el seu fracàs dient que els ha perjudicat el debat sobiranista. És a dir, que si Catalunya volgués continuar sotmesa Espanya, en lloc de voler ser un país lliure, tot serien flors i violes per a la seva formació. Dit d'una altra manera: la culpa del fracàs no seria del Partit Socialista, sinó dels demòcrates que volem votar el 9 de novembre. És greu, francament, que aquesta formació, que està vivint una diàspora de militants, simpatitzants i votants -els catalanistes cap a Esquerra i els espanyolistes cap a Ciudadanos- sigui incapaç d'adonar-se de la greu desconnexió que pateix entre allò que propugna i allò que la majoria de catalans vol.

Arribats aquí, sembla obvi que PP, PSOE i Ciudadanos hauran d'anar assumint que són cada cop menys els catalans que els compren les seves idees i que l'única possibilitat que tenen de créixer, dins de la minoria que constitueixen, és prenent-se vots els uns als altres.

Cugat.cat , 30/5/2014
 
Fernández Díaz, el ministre fal·laç Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 maig 2014
Fernández Díaz, el ministre fal·laçAquestes són paraules de Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d'Interior: "El ciberdelicte i la cibercriminalitat, en les seves diferents manifestacions, són una de les més grans amenaces que hem d'afrontar. Sota l'antifaç, la disfressa o l'anonimat que, en principi, donen les xarxes socials s'estan produint cada cop més comentaris que inciten a l'odi, que fan apologia del delicte, i això és perillós per a tothom, ja que al final aquestes coses tenen conseqüències. Hem de posar-hi límit. Val més curar-se en salut. El que és delicte a qualsevol lloc ho ha de ser també a la xarxa."

Són paraules que sonen entenimentades i que pot subscriure moltíssima gent. Qui comet un delicte, sigui on sigui, n'ha d'afrontar les conseqüències. Internet no pot quedar-ne al marge. La sensació d'impunitat que transmet la xarxa afavoreix que individus covards i acomplexats, amb obsessions malaltisses i greus problemes psicològics i mancats de principis ètics escampin injúries o calúmnies sobre tercers que mai no dirien si s'haguessin d'identificar. De tota manera, això no és nou, això sempre ha existit perquè és inherent a la condició humana. La diferència és que Internet permet fer-ho sense sortir de casa o des de l'ordinador de la feina. Per sort, però, per a la unitat de delictes informàtics dels Mossos d'Esquadra, és força fàcil identificar aquests individus emmascarats. N'hi ha prou de fer una denúncia. Tot seguit la policia o el jutge demanen al mitjà de comunicació la IP del difamador amb una captura de pantalla del seu comentari –encara que hagi estat finalment retirat– i la persona difamada pot saber qui s'amaga darrere l'antifaç.

El problema és que Fernández Díaz és la persona menys indicada per parlar d'ètica, altrament ja fa temps que hauria dimitit. Estic parlant de les calúmnies abocades sobre els presidents Artur Mas i Jordi Pujol per part del diari El Mundo procedents de falsos informes policials amb l'única finalitat de manipular el resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Fernández Díaz, tanmateix, no sols no ha dimitit, sinó que no ha donat cap explicació, no ha dut a terme cap investigació, no ha cessat ni expedientat ningú de la policia espanyola ni ha pres mesures contra el diari. Res de res. Només declaracions cíniques i de burla als principis democràtics més elementals. És el ministre fal·laç.

Aquestes coses demostren, a més, que les declaracions i diligències de Fernández Díaz contra el ciberdelicte vénen motivades únicament pel fet que els comentaris a la xarxa que festejaven l'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco, afectaven el Partit Popular. En aquest cas sí que Fernández Díaz ha corregut a prendre mesures, en aquest cas sí que s'han localitzat els culpables i s'han practicat detencions. Però què passa si qui comet el delicte és el mateix Partit Popular? Què passa si el delinqüent és un regidor de l'Ajuntament de Rubí, anomenat Jonatan Cobo Ortega que difon pel twitter un fotomuntatge amb el president Mas vestit d'oficial de les SS, comparant la independència de Catalunya amb l'extermini nazi i mostrant el segell de la Generalitat i el logo de TV3 com a símbols del règim de Hitler? Doncs no passa res. Jonatan Cobo Ortega no sols no ha estat detingut, sinó que tampoc no ha estat expulsat del partit. Tot al contrari. Alícia Sánchez-Camacho –com a premi?– el va passejar al seu costat durant tota la campanya electoral del 2012.

Què passa també si durant la mateixa campanya el Partit Socialista de Mont-roig (Baix Camp) penja un fotomuntatge del president Mas i la imatge de Hitler al seu Facebook? Doncs tampoc no passa res. Ni Fernández Díaz practica detencions ni Pere Navarro ni el Partit Socialista determinen expulsions. Quines diligències ha obert el ministre espanyol d'Interior, per altra banda, contra el Partit Popular d'Altafulla (Tarragonès) per haver vinculat la independència de Catalunya amb els milions de morts del terror nazi o contra Román Piña Valls, articulista del diari El Mundo, per desitjar la mort del docent Jaume Sastre, en vaga de fam com a demanda contra els atacs del govern de les Illes a la llengua catalana? L'articulista –que titula el seu text "Jo odio"– diu que celebrarà que Jaume Sastre i la resta de docents de la Plataforma que ha demanat ajut a la Unesco "morin de fam, d'un llamp o fins i tot assassinats", i les Nuevas Generaciones del PP balear titllen "d'escombraries" aquests docents i demanen que siguin llançats a un abocador. Fernández Díaz, però, no hi veu apologia del delicte ni incitació a l'odi.

Deu ser per això que el ministre espanyol tampoc no contesta cap d'aquestes quatre preguntes: com és que alegrar-se de la mort d'un membre del PP és delicte i fer apologia de l'assassinat d'un defensor de la llengua catalana no ho és? Com és que escarnir el PP és delicte i no ho és que el PP escarneixi presidents de Catalunya i ciutadans dels Països Catalans? Com és que el Partit Socialista pot delinquir sempre que no ho faci contra el PP? I Com és que en tots aquests casos no s'han practicat diligències, ni detencions, ni expulsions? No hi ha resposta. Només el silenci del ministre fal·laç.

elSingular.cat , 27/5/2014
 
Els qui de debò utilitzen l'Alzheimer de Pasqual Maragall Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 maig 2014
MaragallÉs ben cert que la política dóna mostres tot sovint de lluita descarnada per l'obtenció de vots i que algunes situacions excepcionals provoquen recel en diversos sectors socials en època d'eleccions, però les barbaritats que s'han dit aquests dies sobre l'assistència de l'expresident Pasqual Maragall a un míting d'Esquerra són d'una baixesa moral inadmissible que no fan res més que remarcar encara més els immensos vincles ideològics que mantenen el Partit Popular i el PSOE català. Només cal mirar l'historial de votacions al Congrés espanyol contra Catalunya i el discurs profundament antidemocràtic que mantenen contra els nostres drets nacionals. En aquest sentit, són coincidents -i gens sorprenents- les paraules d'Esperanza Aguirre i del periodista Toni Bolaño sobre l'afer esmentat:
Esperanza Aguirre: "Ens va cridar molt l'atenció la utilització d'infants en les cadenes humanes patrocinades pels separatistes catalans, però el que no havíem vist fins aquest cap de setmana és que aquests mateixos separatistes utilitzessin malalts d'Alzheimer per preconitzar llurs propòsits secessionistes. [...] Portar-lo [Pasqual Maragall] a un míting com el de diumenge per insinuar que ara sí que és independentista és una manipulació intolerable des del punt de vista humà i un groller intent d'enganyar els electors."
Toni Bolaño: "Allò realment indecent i repugnant ho protagonitzen dues persones: el seu germà Ernest Maragall i la seva dona Diana Garrigosa. Sense cap mena de pudor, van utilitzar la seva figura [la de Pasqual Maragall] per satisfer els seus objectius polítics."
Si una cosa queda clara amb aquestes manifestacions és la manca d'escrúpols dels seus autors, capaços d'instrumentalitzar la malaltia de Pasqual Maragall en benefici de les seves formacions. El seu problema és que com més s'esplaien més es retraten. La trajectòria d'Esperanza Aguirre és prou coneguda i parla per si mateixa i pel que fa a Toni Bolaño, excap de comunicació de José Montilla, només cal recordar que és el mateix individu que l'any 2007 amenaçava en públic periodistes desafectes al Partit Socialista dient-los "estás muerto", que el 2013, des de les pàgines de La Razón, deia que l'ANC i l'independentisme creen "fractura social" i des de BTV comparava la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca amb els nazis i que aquest 2014, a més d'insultar un espectador del 3/24 que li retreia el seu baix nivell intel·lectual en un programa, es burlava de Pasqual Maragall [per haver donat suport a Jordi Martí a l'Ajuntament de Barcelona] dient que "no sabia què votava".

La manca d'arguments i la ràbia d'haver perdut la posició de domini a Catalunya fa que els nacionalistes espanyols estiguin molt irritats, però hi ha límits ètics que no es poden traspassar. Cal ser molt mesquí per escopir sobre la família Maragall i criminalitzar, per mitjà d'un judici d'intencions, el desig personal de l'expresident de voler escoltar el seu germà en un acte públic. Fins i tot arriben a dir que la seva dona, Diana Garrigosa, ho hauria d'haver impedit. I per què ho hauria d'haver impedit? Doncs per no perjudicar-los a ells, per no perjudicar els qui van foragitar Pasqual Maragall de la Generalitat -Bolaño en diu Generalidad- per posar-hi José Montilla. No es van estar d'utilitzar el tema de l'Alzheimer en aquell cas i tampoc no se n'han estat ara. Diu Tàcit que és propi de la condició humana odiar aquell a qui s'ha fet mal.

Nació Digital , 24/5/2014
 
L'ofensiva espanyola contra TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 maig 2014
L'ofensiva espanyola contra TV3Comparteixo plenament la decisió que ha pres el govern català, amb el santcugatenc Jordi Puigneró, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació, al capdavant, de fer públic el nou atac perpetrat pel govern d'Espanya contra Catalunya amb l'asfíxia de TV3. L'atac es gestiona des del ministeri espanyol d'Indústria i consisteix a eliminar un dels dos múltiplex de l'emissora a fi que el nombre de canals disponibles es redueixi de vuit a quatre. És a dir, que en perdi la meitat. Això afectaria l'emissió en alta definició, el desdoblament del Canal 33 i el Super3 i la reciprocitat -actualment interrompuda pel Partit Popular- amb el País Valencià i les Illes.

Diu Jordi Puigneró: "L'oferta en català ja és minoritària amb dos múltiplex, està per sota del castellà, i ara es vol reduir encara més. Sembla una decisió feta per motius polítics, perquè hi ha alternatives". Doncs sí, i tant que és una decisió política! Caldria ser molt ingenu per no adonar-se'n. L'excusa, com sabem, és fer una reordenació de l'espectre radioelèctric que permeti alliberar part de l'ample de banda de les televisions i cedir-lo a les operadores de mòbils per tal que puguin oferir la xarxa d'alta velocitat d'Internet 4G. Però el pla segueix fil per randa el guió de la FAES de despullar Catalunya de tot allò que la configura nacionalment. A l'asfíxia política, econòmica, educativa, lingüística i cultural hi afegeixen també la comunicacional. De fet, ja fa temps que la practiquen al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent, amb la intenció de tallar els vincles i les connexions amb els Països Catalans, però ara van directes a emmudir TV3. Ara toca destruir l'imaginari col·lectiu que comporta l'existència d'una televisió nacional i limitar les possibilitats expressives del pensament català. "Què podem fer perquè els catalans no pensin com a catalans i pensin com a espanyols?", es pregunten. I es responen: "Els deixarem sense mitjans propis i els obligarem a dependre dels nostres".

Doncs, mira, van errats. Van errats, perquè no és TV3 qui crea més independentistes, sinó tot el pensament espanyol que ens arriba a través de les cadenes espanyoles. No hi ha res que creï més consciència nacional catalana que el pensament espanyol. Els catalans en tenim prou de mirar una cadena televisiva espanyola per saber que aquell no és el nostre país.

Cugat.cat , 23/5/2014
 
Arguments jurídics del dret a decidir Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 25 maig 2014
Decidir. Un exercici de legitimitat democràticaLa d'enguany ha estat la diada de Sant Jordi amb més llibres sobre la temàtica nacional de Catalunya de tota la història. Aquests darrers anys ja s'havia produït un increment notable, però mai com aquest 2014. I el contrast encara és més espectacular si mirem una mica enrere. Recordo, per exemple, la por de la meva mare quan vaig publicar el llibre Jo no sóc espanyol. I és que l'any 1999 el mercat oferia un panorama més aviat desolador en aquest sentit, cosa que ens dóna la mesura de l'evolució que ha experimentat la societat catalana en els darrers quinze anys. Una evolució, a més, extraordinàriament positiva. De fet, es podria dir que avui dia tot llibre català de temàtica política que no inclogui en el títol els mots "decidir", "independència" o "Estat independent" sembla que no estigui en sintonia amb els temps actuals.

Doncs bé, un d'aquests llibres és Decidir. Un exercici de legitimitat democràtica (Viena 2014), de l'advocat vilassarenc Damià del Clot i del jutge degà de Badalona Josep Maria Noales. De lectura agradable, gens feixuga, i amb capacitat de síntesi, les seves pàgines ofereixen al lector tot un conjunt d'arguments jurídics destinats a fer evident fins a quin punt és legítim l'exercici del dret a decidir dels catalans. El llibre comença parlant de la importància d'aquesta legitimitat en processos democràtics, continua amb la legitimitat històrica, la legitimitat teòrica, la legitimitat internacional, la legitimitat social, la legitimitat jurídica i conclou amb la legitimitat política. I entre mig, evidentment, s'aborden els casos de Montenegro, Kosovo, Escòcia i Quebec i s'analitzen els moviments socials a favor del dret a decidir, amb el municipalisme o l'Assemblea Nacional Catalana. Vegem-ne alguns fragments:
"Ser subjecte de drets històrics, una consciència de ser nació reiterada cada generació en el sentit exposat per Renan i una llengua pròpia, esdevenen elements més que suficients per considerar Catalunya subjecte de dret. Del dret a l'autodeterminació, per ser concrets."
"Una consulta popular no referendària no reuniria els trets propis d'un referèndum. O el que és el mateix: el procés, els votants, les garanties inherents a tot el procediment electoral engegat no serien els que exigeix la llei, bàsicament perquè la llei estatal no podria entrar a regular-ho. Ras i curt: Catalunya podria organitzar aquesta consulta popular no referendària amb els seus propis criteris legals, que serien els de la llei, sense que la celebració necessités l'autorització de l'Estat espanyol."
"En analitzar la declaració feta pel Parlament de Kosovo, hem vist que les declaracions unilaterals d'independència no són contraries al dret internacional, sempre que vagin associades a un pronunciament democràtic inserit en un context d'absència de violència. Els principis derivats de la Cort Internacional de Justícia són, en aquest sentit, un referent que cal invocar quant al reconeixement internacional posterior al pronunciament independentista del Parlament de Catalunya."
"Perquè [la independència de Catalunya] desperti les simpaties de la comunitat internacional no en té prou de ser justa o legítima, sinó que a més ha de ser forta quant a la seva disposició vital. Ha de mostrar-se al món a través d'una exemplaritat ètica i cívica que sàpiga remoure les consciències foranes perquè s'alcin a defensar-la. El missatge que s'ha de mostrar és que una clara majoria organitzada, cívica, pacífica, amarada de tota classe de legitimitat defensa una causa enfront d'estructures i institucions que, després del ressò d'un passat autoritari i d'una mentalitat colonial i dictatorial, ignoren les reivindicacions de les minories, qüestionen la identitat d'un poble i barren el pas a una proposta d'exercici democràtic. Aquest és el missatge que s'ha de mostrar al món."
Altres temes que aborda el llibre són la pregunta i la data de la consulta, el posicionament de l'Estat espanyol, el ressò internacional, l'acció pedagògica interior i exterior i, naturalment, la declaració unilateral d'independència. No s'entén gaire que en les seves notes posteriors, Del Clot i Noales atorguin consideració sobiranista a algunes veus que fins fa quatre dies qualificaven els independentistes de bojos, d'infantils o de naïfs i se'n burlaven aplicant-los el terme "independentisme exprés", però aquest és un aspecte merament anecdòtic i el contingut del treball d'ambdós autors, en conjunt, configura un bon llibre.

Racó Català , 14/5/2014
 
L'apocalipsi segons Francesc Granell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 maig 2014
Francesc GranellJa fa temps que l'economista Francesc Granell va decidir abandonar la seva taula de treball per dedicar-se de ple a propagar les bondats de la captivitat i la submissió de Catalunya. Promocionat entusiàsticament per l'aparell mediàtic del nacionalisme espanyol, que el reconeix com un dels seus, Granell manté una activitat frenètica concedint entrevistes, escrivint articles i intervenint en actes amb l'objectiu de prevenir-nos dels mals que comporta la llibertat. "No vulgueu ser lliures!", ens ve a dir. "La llibertat seria un verí mortal per a Catalunya!" És així com, canviant l'economia per la profecia, el senyor Granell malda per terroritzar-nos amb la sagrada Revelació de la FAES. La Revelació que ens diu que Catalunya només té dues opcions en aquesta vida: la captivitat o l'abisme. És l'apocalipsi segons Francesc Granell:
  1. "Catalunya [amb la independència] quedaria fora dels tractats i de la Unió Europea. És la doctrina que ha establert la Comissió Europea, que és la guardiana dels tractats. [...] Tota regió que en surti, queda fora de la Unió."
  2. "Les inversions estrangeres i les multinacionals marxaran pel clima de revolta social en veure que el nou Estat no soluciona res. Cap dels cinc estats membres del Consell de Seguretat de l'ONU no acceptarà que un tros d'Espanya s'independitzi."
  3. "Si arriba la independència esclatarà el carrer, hi haurà violència quan la gent vegi que no s'apujaran les pensions, ni millorarà l'estat del benestar, i que no es compliran les promeses d'un Estat idíl·lic com el que dibuixen els independentistes. Serem un Estat fallit, serem Somalilàndia."
  4. "El país viu en un règim de partit únic, amb l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) contra la resta que no és sobiranista."
  5. "El Decret de Nova Planta va suposar el desenvolupament de l'esperit emprenedor de Catalunya, ja que va unificar el mercat."
Davant d'aquest enfilall de despropòsits, s'entén que el també economista Xavier Sala-i-Martín hagi dit que "la credibilitat de Francesc Granell és nul·la. En qüestió d'un any, ha passat de dir que el poder de Catalunya a Europa seria nul, tant si es quedés a dintre com a fora, a afirmar tot el contrari. Aquest senyor s'hauria de posar d'acord amb si mateix, perquè si no haurem de parlar del senyor Granell com del vi. Senyor Granell 2012, senyor Granell 2013".

Doncs el senyor Granell 2014 deu estar molt mancat d'arguments per fonamentar en mentides les seves apocalíptiques profecies i desacreditar-se tant. Amb relació al primer punt, res del que diu és veritat per la senzilla raó que la independència d'una nació sense Estat no sols no s'ha produït mai en el si de la Unió Europea, sinó que la mateixa Unió tampoc no se l'havia plantejada. I el mateix president Mas s'hi ha referit tot sovint. Senzillament no hi ha cap text oficial que digui el que diu Granell. A més, sense adonar-se'n, incorre en una contradicció flagrant, atès que en el supòsit delirant que passés el que ell assevera, la negativa d'Espanya a reconèixer la sobirania nacional de Catalunya obligaria la primera a mantenir la nacionalitat espanyola dels catalans, cosa que faria impossible que aquests, ja independents, poguessin deixar de ser ciutadans de la Unió Europea. En altres paraules, Espanya no podria diferenciar entre espanyols comunitaris i "espanyols" extracomunitaris.

En el segon punt, Granell s'erigeix en portaveu de les Nacions Unides i, tot intentant convertir els seus desitjos en realitat, profetitza que aquest organisme violarà el dret internacional a fi de rebutjar l'expressió pacífica i democràtica d'una nació d'Europa a decidir per si mateixa. També fa riure el mal averany que dibuixa amb les vuit-centes multinacionals que hi ha a Catalunya fugint en estampida. Justament és al contrari. Com diu el Cercle Català de Negocis, aquestes empreses seran el gran lobby de pressió que neutralitzarà els problemes burocràtics que puguin sorgir. Per altra banda, Business Intelligence i Invest in Catalonia ja han informat que l'horitzó d'una Catalunya independent no sols no espanta la inversió estrangera sinó que l'augmenta. Mentre ha crescut un 31,5% a casa nostra, cau un 7,1% a Madrid. I també creixen les exportacions i el turisme.

El tercer i quart punts constitueixen un deliri per si mateixos. Només cal recordar un parell de dades: una, que Catalunya manté l'equilibri entre allò que aporta a la Seguretat Social i el que en rep per mitjà de les pensions contributives; i dues, que mentre Espanya va tenir un dèficit de 86.332 milions d'euros -període 1995-2010-, Catalunya va tenir un superàvit de 24.774 milions. I una dada encara més contundent: en els darrers quinze anys Catalunya ha aportat el 12,7% del seu PIB a les pensions dels espanyols. Pel que fa a la criminalització de l'independentisme, en general, i de l'ANC, en particular, presentant-los com a opressors de Catalunya, només puc dir que és una baixesa moral inqualificable.

El punt cinquè té el mateix nivell. Cal molta ignomínia i molt autoodi per dir, com fa Francesc Granell, que el Decret de Nova Planta va suposar un avenç per a Catalunya. Estem parlant del rabiós Decret que promulgava l'assassinat de la nació catalana, de la seva identitat, de la seva llengua, de la seva cultura, de les seves institucions i de les seves llibertats. Assassinat que, segons Francesc Granell era positiu perquè "unificava el mercat" amb Castella i consolidava la unidad de destino en lo universal. És a dir, que, després de ser literalment massacrats per Castella, violades les nostres filles, cremades les nostres ciutats, destruïdes les nostres cases, anorreat el nostre país, hem de beneir-ne la conseqüència directa, el Decret de Nova Planta, perquè ens va "unificar com a mercat". Realment repugnant. Si algun català es pregunta com ha pogut ser tan duradora l'opressió espanyola de Catalunya, Francesc Granell n'és la resposta. Ell i els catalans com ell l'han feta possible. Ara, per fi, s'ha acabat. Obrim les finestres i deixem que el país es ventili.

elSingular.cat , 20/5/2014
 
Haver estat no garanteix poder ser Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 maig 2014
Haver estat no garanteix poder serCom vaig comentar en una columna anterior, un compromís professional em va impedir assistir a la Nit Literària de les Lletres Catalanes que Òmnium Cultural de Sant Cugat organitza cada any a primers de maig, però, tot i això, he estat al cas de les coses que s'hi van dir perquè l'edició d'aquest 2014, amb el Tricentenari i el moment polític que viu Catalunya, era molt especial. En aquest sentit, és ben certa la reflexió de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium, en dir que Espanya "no ha tingut mai la capacitat intel·lectual de fer-nos desaparèixer, sempre ha utilitzat la força".

Certament, si Espanya hagués tingut més capacitat intel·lectual, ara mateix, de nosaltres, ja no se'n cantaria ni gall ni gallina. Però ha fracassat espectacularment, perquè amb la força no n'hi ha mai prou. Calen altres capacitats perquè la dominació d'una col·lectivitat nacional sigui reeixida i perduri. Altrament, l'opressor es veu obligat a 'bombardearla al menos una vez cada cincuenta años', com deia el general espanyol Espartero, o a reconquerir-la per diverses vies cada quart de segle, com demostra la història. I és que estar a la defensiva, com fa Catalunya, no hi ha dubte que cansa força, però atacar dia rere dia sense arribar a reeixir, com fa Espanya, ha de ser desesperant.

Em sembla també molt precisa la reflexió de l'historiador Josep M. Figueres sobre el tema. Figueres ens adverteix: "Catalunya és una nació des d'abans del segle XII, però ser mil·lenària no és garantia de continuïtat, de supervivència. Hi ha nació quan els ciutadans s'articulen i prenen consciència de ser grup i tenen projectes de futur". Completament d'acord. És bo tenir passat, és bo tenir història, però cap llibertat passada no garanteix la llibertat futura. Haver estat no garanteix poder ser. Som els catalans del present, conscients de qui som i del lloc que volem ocupar en el món, els qui hem de retornar a Catalunya les llibertats que li van ser arrabassades i situar-la amb el seu nom com a nació plenament lliure. Una nació, no em cansaré mai de repetir-ho, no es regeix per cap Estatut. Una nació es regeix per una Constitució. La seva pròpia Constitució.

Cugat.cat , 16/5/2014
 
L'apologia de la submissió de Jorge Carreras Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 maig 2014
Jorge Carreras (PP)
Jorge Carreras (PP)
De tant en tant, per mitjà d'escrits a la premsa de Sant Cugat, el portaveu de la secció local del Partit Popular, el senyor Jorge Carreras, ens obsequia amb nous capítols de la seva apologia de la submissió. Bé, de fet no és seva. És una apologia elaborada per la FAES que el PP intenta escampar tant com pot a Catalunya a través dels seus portaveus locals. El senyor Carreras, per tant, només és una petita peça de la maquinària del partit, una peça la missió de la qual consisteix a posar pals a les rodes al govern de la ciutat i a repetir fil per randa, sense racionalitzar, les consignes de Madrid. És a dir, que en realitat, no estaríem parlant d'un portaveu, sinó d'un altaveu.

Però què ens diu l'altaveu? Doncs ens diu moltes coses. Ens diu que el president Mas "arrossega Catalunya cap al no-res"; que el dret de decidir no existeix; que la Catalunya de debò no és la que vol decidir, sinó la que vota PP; que "la Catalunya real, la que de veritat existeix", està "engabiada en els estrets límits del nacionalisme". En definitiva ens ve a dir que Catalunya és al llindar de la mort i que només el govern espanyol, el seu botxí, la pot salvar.

D'entrada, cal fer saber al senyor Carreras que el president Mas està complint escrupolosament l'encàrrec que el gros de la societat catalana li va fer en les darreres eleccions en relació amb el futur polític del país. Només cal mirar la configuració del Parlament per comprovar-ho. Hi ha una majoria que vol exercir el dret de decidir i una minoria que hi està en contra, hi ha una majoria que vol votar i una minoria que ho vol impedir, hi ha una majoria catalanista i una minoria espanyolista. És a dir, que la minoria espanyolista no en té prou de defensar les seves idees. També les vol imposar. I com que intueix que el resultat de la consulta del 9 de novembre no li serà favorable, fa mans i mànigues per impedir-ne la celebració.

En termes democràtics, però, és obvi que l'argumentació d'aquest impediment no s'aguanta per enlloc. No s'aguanta quan diu que la llei espanyola no permet que els catalans puguin expressar el seu pensament a través de les urnes, i arriba a l'esperpent quan pretén intimidar-nos condemnant-nos a vagarejar per l'espai pels segles dels segles. Potser a algunes persones els sobti aquest llenguatge més propi del règim franquista que del segle XXI, però no hi ha contradicció, atès que el fundador del Partit Popular va ser un dels seus dirigents més destacats. Feta aquesta remarca, s'entén molt més que el missatge que ens adrecen es resumeixi així: La nació i la identitat catalanes no existeixen. Vosaltres no sou ningú ni teniu dret a ser-ho. Només existiu a través de la identitat espanyola. Aquesta és la voluntat de l'amo suprem de la vostra vida, que és Espanya.

Com veiem, no hi ha confrontació entre punts de vista divergents, hi ha confrontació entre drets fonamentals i prepotència, entre el dret de ser i l'ús de la força, entre democràcia i absolutisme. L'absolutisme és inherent a la història de Castella, i el senyor Jorge Carreras el propaga disciplinadament. Tanmateix, usant la seva terminologia, cal dir-li que és precisament perquè Catalunya va cap al no-res dintre d'Espanya, que necessita sortir-ne com l'aire que respira; és precisament perquè està engabiada en els estrets límits del nacionalisme espanyol que necessita alliberar-se. El dret de decidir, senyor Carreras, no sols existeix, sinó que constitueix la base dels drets humans i dels pobles. Cap poble no és lliure si no pot decidir.

Diari de Sant Cugat , 16/5/2014
 
Quines ganes que tenen, que hi hagi violència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 maig 2014
Quines ganes que tenen, que hi hagi violènciaTenen moltes, moltíssimes, ganes que esclati la violència a Catalunya. Frisen per una foto que pugui demostrar que allò que desitgen d'amagat és veritat. Si el març passat Juan Carlos Girauta, de Ciudadanos, criminalitzava l'Assemblea Nacional Catalana dient que està "organitzant un cop d'Estat" i que la seva presidenta, Carme Forcadell "serà responsable de tot el que succeeixi a Catalunya en termes de violència", ara ja s'hi han afegit un bon grapat de veus del trident espanyolista que integren els partits de Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Tots tres treballen coordinadament i publiciten la mateixa consigna: "A Catalunya hi ha crispació i fractura social". I com que és mentida i tothom ho sap, intenten fabricar-ne les proves amb el mateix cinisme de Juan Fernando López Aguilar, aquell ministre espanyol de Justícia del PSOE, que l'any 2008 va confessar haver fabricat proves per mantenir a la presó persones que ja havien complert la seva condemna, o que el no menys cínic Mariano Fernández Bermejo, el seu successor, que també va confessar que les proves fabricades contra dues llistes electorals al País Basc eren "per garantir allò que volem: que no puguin concórrer a les eleccions".

Darrerament ha estat Pere Navarro en persona qui, amb el mateix cinisme, ens ha fet una demostració de com es fabrica una ‘prova' que doni versemblança a la consigna del trident. Es tracta d'aprofitar la més mínima banalitat o fotesa i sobredimensionar-la a fi que els mitjans de comunicació piquin l'ham i se'n facin ressò amb grans titulars. Ara, certament, gràcies als testimonis, ja sabem que el cop de puny que hauria donat una senyora a Pere Navarro a la porta de la catedral terrassenca, el 27 d'abril, és mentida. Sabem que ni tan sols va ser bufetada, només un suau i lleuger frec a la galta. Però la feina ja està feta. Calia, això sí, convertir mediàticament el copet en un cop de puny perquè fes efecte. Després la màquina ja funcionaria sola: notícia als diaris, imatges als telenotícies, tertúlies a la ràdio, entrevistes arreu... Per cert, algú sap qui és la senyora en qüestió? Com és que després que tots dos estiguessin tranquil·lament asseguts gairebé a tocar durant tota la cerimònia la identitat de la senyora roman oculta? No serà perquè a algú no li convé que parli? No serà que un cop rendibilitzat el fet ara toca oblidar-lo? No hauria de ser precisament el senyor Navarro -si tan terrible fou l'incident i tanta indignació li va provocar-, el principal interessat a saber la identitat de la senyora? Doncs no, perquè l'objectiu ja s'ha cobert amb escreix. Només cal veure amb quina celeritat s'hi han afegit altres veus del nacionalisme espanyol:

  • Carlos Herrera, periodista d'Onda Cero: "L'agressió és perquè Navarro no està per la independència."
  • Ramón Tamames, catedràtic d'Estructura Econòmica: "En qualsevol moment esclatarà la violència a Catalunya."
  • Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu del govern espanyol: "Els independentistes són persones que agredeixen."
  • Maurici Lucena, portaveu socialista: "La tensió anirà en augment."
  • Loquillo, cantant: "Es vol votar per acabar amb la democràcia; el mateix que demanaven els nazis." "Hi ha massa converses entre familiars que han acabat amb una bufetada."
  • Santi Rodríguez, portaveu adjunt del PP: "Entenem molt bé Pere Navarro. Si el Govern no hi posa fre, el conflicte anirà a més."
  • Paco Marhuenda, director de La Razón: "A Catalunya la gent t'insulta i t'empeny."
  • Javier Nart, candidat europeu de Ciudadanos: "La mitomania nacionalista ens ha portat a la fractura social."
  • Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d'Interior: "A Catalunya el sobiranisme crea divisió."
  • Joaquim Coll, portaveu de Societat Civil Catalana: "L'argumentari sobiranista afavoreix la crispació."
  • Jordi Cañas, exdiputat de Ciudadanos imputat per un cas de frau fiscal: "El principal problema de Catalunya és un govern irresponsable i uns partits que provoquen la fractura".

No es pot negar que assedegats, n'estan, de crispació, de fractura social i de violència. Pensen que si la consigna fa fortuna la gent s'ho pot arribar a creure. És allò de la mentida llargament repetida. S'adonen que ni les amenaces, ni la intimidació, ni el catastrofisme no han fet efecte i ara toca activar un element més dràstic del pla previst. Ara toca fabricar un pretext que, a més de difondre una imatge violenta de Catalunya, justifiqui i possibiliti una actuació repressora politicojudicial i que desacrediti i aturi el procés cap a la independència. Tenen pressa i volen solucionar-ho abans del 9 de novembre, data de la consulta. Saben que les urnes només les criminalitzen les dictadures i aquell dia hi haurà massa periodistes i observadors internacionals a Catalunya.

La consigna nostra, per tant, ha de ser justament la contrària: no caure en provocacions, no fer-los el joc. Som a punt de fer els darrers metres del que ha estat una llarga escalada i no ens hem de distreure per més que ho intentin com fa Pere Navarro quan diu que "Artur Mas no pot dubtar que això és una democràcia real". No és veritat, no és una democràcia. La nació catalana no viu en democràcia perquè està sotmesa a un sistema polític que no és el seu. Per viure en democràcia, Catalunya necessita deixar d'estar sotmesa a les lleis espanyoles i promulgar les seves pròpies lleis. Cap poble no és lliure si no promulga les seves lleis. Catalunya, per tant, necessita una democràcia pròpia, necessita viure en una democràcia catalana.

elSingular.cat , 12/5/2014
 
Loquillo, unitat de xoc de l'espanyolisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 maig 2014
LoquilloAra fa uns dies, el cantant Loquillo va fer unes declaracions al diari espanyol ABC en què comparava la decisió del Parlament de Catalunya, de celebrar la consulta del 9-N, amb el nazisme. Immediatament, els mitjans catalans ho van recollir i ho van difondre, ja que, a banda d'això, deia força més coses en el mateix to. Segons ell, Catalunya viu immersa en un clima de censura i violència, de persecució de periodistes i d'artistes i d'ús de les urnes per destruir la democràcia. Com és natural, davant d'aquest enfilall de mentides, es va desfermar una forta reacció a les xarxes socials i Loquillo, contra les cordes, va negar que ho hagués dit. "No he dit això. Dir-ho seria el súmmum!", van ser les seves paraules. Fins i tot va fer una piulada dient que "davant la vergonyosa manipulació de les meves declaracions a l'ABC, vull deixar clar que em referia a l'agressió a Pere Navarro, en cap cas al dret a decidir dels catalans."

Sortosament, però, el periodista que havia fet l'entrevista la tenia enregistrada i va demostrar que Loquillo mentia descaradament. Aquestes van ser textualment les seves paraules: "El que està dient [el president Mas] és ‘votem per acabar amb la democràcia', ni més ni menys. El mateix que demanaven les S.A. nazis [Sturmabteilung, tropes de xoc paramilitars del Partit Nacional Socialista]. Quan em demanen què està passant a Catalunya recomano el llibre Història d'un alemany. És molt fort, tot plegat. Els diners que falten per a sanitat, per a feina, per a educació, es destinen a assemblees i entitats properes a l'independentisme. S'emmordassa la premsa, els dissidents són exclosos, apareixen llistes negres de periodistes i d'artistes...".

Ja fa anys que sabem que Loquillo és nacionalista espanyol i que està en contra dels drets nacionals de Catalunya, però mai havia arribat a dir tantes barbaritats juntes. En diu tantes, que el diminutiu del nom que s'ha posat no li fa justícia. Ha d'haver acumulat un autofòbia enorme algú que es defineix com a català i que parla així del seu país. Fixem-nos què deia en una entrevista a La Gaceta: "Jo vaig marxar de Catalunya, no vaig voler ser partícip d'aquesta bogeria col·lectiva. Sóc una tercera via. No pots veure TV3 perquè és el NO-DO. Quan veig que es fan mosaics amb l'estelada tinc por. Em fa terror". I afegeix que els catalans no tenim dret a votar perquè "la Constitució espanyola ho impedeix i és il·legal", cosa, per cert, que és una mentida flagrant. El que no diu Loquillo és que són ells, els de la tercera via, els qui, amb el seu absolutisme i amb la seva criminalització de les urnes, emmordassen la nació catalana i li exigeixen rendició, submissió, subordinació i sotmetiment. Tot i així, però, cal donar-los les gràcies per ajudar a esvair els dubtes dels catalans de bona fe, que finalment s'adonen que si l'esquerra espanyola és això la dreta difícilment pot ser gaire pitjor. Tots dos són els millors aliats de l'independentisme, tots dos són la llum que obre els ulls dels catalans i la porta de la presó espanyola. Aviat, a la presó, només hi quedaran els presos amb vocació de carcellers, com Loquillo.

Nació Digital , 10/5/2014
 
Nit Literària i Tricentenari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 12 maig 2014
Nit Literària i TricentenariEn el moment d'escriure aquests línies encara no s'ha celebrat l'edició d'enguany de la Nit Literària de les Lletres Catalanes de Sant Cugat -la novena- i, per tant, desconec com es desenvoluparà. Però tenint en compte el programa previst i l'experiència dels vuit anys anteriors no tinc cap dubte que serà ben reeixida. Aquest 2014, a més, coincideix amb el Tricentenari de la pèrdua de les llibertats de Catalunya a mans borbòniques -una dinastia que encara no hem foragitat- i inclou l'espectacle poèticomusical '1714, Érem, Som i Serem' a càrrec de Galeria de Poetes.

Jo, malauradament, no hi podré ser i em sap greu, ja que no sols no m'he perdut cap de les edicions anteriors sinó que l'organització a càrrec d'Òmnium Cultural sempre m'ha semblat exquisida. Però l'acte i l'hora coincideixen amb una representació de l'obra teatral 'Taula rodona' a Barcelona i hi he de ser. Convido, tanmateix, els santcugatencs amants de les lletres a assistir-hi perquè serà interessant escoltar el Pròleg Literari de l'historiador Josep Maria Figueres sobre el Tricentenari.

La Nit Literària, recordem-ho, va néixer com a fruit del caràcter emprenedor dels socis fundadors d'Òmnium a Sant Cugat -el president dels quals era l'actual regidor de Cultura, Xavier Escura-, i en poc temps el seu creixement, a desgrat dels atacs del nacionalisme espanyol, ha estat espectacular. "Fer penya i fer pinya", van ser les paraules emprades pel senyor Escura per definir l'esperit amb què naixia la Nit Literària, i certament ha estat així. Nou anys després, la Nit Literària d'Òmnium és una trobada anual santcugatenca absolutament consolidada. Comparteixo, per tant, el parer que va expressar Sam Abrams en la primera edició, en el sentit que iniciatives com aquesta demostren que Òmnium és una entitat que complementa molt bé la tasca de l'administració pública en la salvaguarda del nostre patrimoni cultural. L'objectiu de "fer penya i fer pinya" és aquest: cohesionar voluntats i sumar esforços.

Cugat.cat , 9/5/2014
 
Pere Navarro, l'home que bufetejava un país Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 maig 2014
Pere Navarro, l'home que bufetejava un paísEn el moment d'escriure aquestes línies ha transcorregut una setmana i encara no s'han aclarit els fets d'acord amb els quals una dona hauria donat una bufetada a Pere Navarro a la porta de la catedral de Terrassa ni tampoc no s'ha donat a conèixer la identitat de la dona en qüestió. Aquest silenci, aquesta opacitat a l'hora de saber-se'n la veritat, no sols deixa sense resposta el munt de preguntes que es fa la gent, sinó que converteix la suposada víctima en sospitós. Sobretot a partir de dos detalls clau. El primer és l'afany amb què Navarro contacta amb els mitjans de comunicació per sobredimensionar el cas. El segon és la instrumentalització política que en fa, en benefici propi, basant-se en el que ell en diu "percepció". "Els motius són molt clars", afirma, "són el resultat del clima de crispació". I en culpa, de passada, "l'actitud del president Mas". És a dir, que, mancat de proves, elabora una teoria que li permeti presentar-se com a víctima de l'independentisme català. Així, l'independentisme seria mostrat al món com a violent, rabiós, sanguinari i trencador de la convivència mentre que ell i el seu partit nacionalista espanyol serien l'opció de la pau.

Però què va passar realment? Segons ha informat el diari terrassenc La Torre, "ni els clients ni els responsables del bar La Taverneta, ubicat just a deu metres de l'escala de la catedral amb vuit taules al carrer i plenes de gom a gom, no van veure ni sentir res". Ni tampoc no van veure ni sentir res "els treballadors que aquell dia i hora [27 d'abril a tres quarts d'una de la tarda] estaven als bar-restaurants El Vermut i Plaça Vella, situats igualment a pocs metres de la catedral". Això coincideix amb el que diu un senyor que va assistir a la mateixa cerimònia religiosa que Navarro en qualitat de familiar d'un nen que feia la primera comunió: "Vam coincidir amb ell mentre esperàvem per entrar a l'església. Jo era a prop de l'entrada, i ell també. Hi havia gent pel mig, ell parlava amb una colla que tenia al voltant. Dins l'església també érem ben a prop, gairebé el tenia al costat. Vaig veure que, quan va entrar, el sacerdot el va saludar i que parlaven. Em vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir la notícia".

Quin misteri, oi? Tenim una cerimònia a la qual assistien sis-centes persones, una suposada agressió a la cara que no va deixar la més mínima marca, una suposada agressora sense identitat i centenars de persones al voltant que no van veure ni sentir res. "Potser va ser un somni", pensarà algú. En tot cas, quan algú convoca els mitjans de comunicació per emetre un judici d'intencions, com ha fet el senyor Navarro, és lògic que els qui l'escolten dubtin de la seva veracitat. Fins i tot, atesa l'explotació política que n'està fent, hi pot haver qui pensi que es tracta d'un somni fet realitat. D'allò que se'n diu "a bodes em convides!" Aquest extrem adquireix versemblança tenint en compte que, segons l'esmentat diari terrassenc, fonts properes a la investigació afirmen que no hi hauria hagut cap cop de puny, sinó una petita galtada "que gairebé no va fregar la cara del líder socialista".

Sigui com vulgui, hi ha més interrogants. Vegem-ne alguns: per què es manté oculta la identitat de l'autora de la galtada? Té a veure, això, amb el fet que la galtada no va existir i que, per tant, en no haver-se produït, no tindria ni tan sols la consideració de falta? Per què el senyor Navarro va dedicar el matí de l'endemà a victimitzar-se davant els micròfons de Catalunya Ràdio, RAC1 i la SER, entre d'altres, i no va ser fins a la tarda que va anar a la comissaria dels Mossos? Com és que la indolència en la denúncia no es correspon amb el to alarmant de les declaracions? En quines dades objectives fonamentava la seva criminalització de l'independentisme, en general, i del president Mas, en particular, dient que tot plegat era fruit "del clima de crispació que determinats partits alimenten amb un discurs que no és de diàleg, sinó tot al contrari"? Ho va fer perquè l'augment de la consciència nacional de Catalunya està deixant el seu partit sense votants ni militants, potser? Si el senyor Navarro creu que a Catalunya hi ha un "clima de crispació" i una "fractura social" tan grans, com s'entén que prescindís de l'escorta? Sembla un contrasentit oi?

Hem de suposar que tard o d'hora, si el senyor Navarro no ho impedeix, en traurem l'entrellat. Però el cert és que la carta que va adreçar a la militància quatre dies després dels fets, encara oferia més opacitat, ja que justificava la manca d'escorta en el fet que es tractava d'un acte familiar i estrictament privat. Un acte al qual assistien sis-centes persones! Curiosament, en la mateixa carta, Navarro reculava i ja no vinculava els fets a l'independentisme, ni als partits sobiranistes ni al president Mas, cosa que demostra fins a quin punt va mentir deliberadament en les seves primeres declaracions i fins a quin punt també ha instrumentalitzat els fets en benefici de la seva opció política amb el clar objectiu de criminalitzar la decisió del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta.

La carta, de fet, denota en si mateixa el desig d'aparèixer de nou als telenotícies per tal de continuar rendibilitzant l'afer. I això és tan greu en un representant polític que a hores d'ara el senyor Pere Navarro ja hauria d'haver presentat la dimissió. Realment cal molta baixesa moral per mentir tan vilment mostrant Catalunya com una societat crispada, fracturada, violenta i al llindar de la sang. Justament Catalunya, que és un dels pobles més pacífics, tolerants i democràtics d'Europa; un poble que l'Onze de Setembre passat, amb dos milions de persones al carrer, va admirar el món en mostrar-se com una exquisida simbiosi de reivindicació i civisme; un poble, en definitiva, que vol decidir el seu futur polític el 9 de novembre de 2014. Així ho va expressar per majoria absoluta el Parlament de Catalunya. Malgrat això, el 8 d'abril passat al Congrés espanyol, el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra del principi democràtic més elemental; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui decidir el seu futur; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui votar. Qui és, doncs, que crispa? Qui és que fractura? Qui és que violenta? Qui és que bufeteja?

elSingular.cat , 6/5/2014
 
La premsa local, estructura de ciutat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 maig 2014
La premsa local, estructura de ciutatHe de dir que em sento molt orgullós dels mitjans de comunicació de Sant Cugat. Me'n sento com a santcugatenc, per descomptat, però també com a usuari d'aquests mitjans i com a col·laborador. I el que més m'agrada és veure el grau d'estima i de confiança que han aconseguit entre la gent. Sense desmerèixer gens la tasca que fa TV-Sant Cugat, és innegable que els nostres mitjans de comunicació més tradicionals són Tot Sant Cugat, Cugat.cat i Diari de Sant Cugat. I la prova és que els seus redactors, els seus micròfons i les seves càmeres són presents en la immensa majoria d'actes mínimament rellevants que es fan a la ciutat, cosa que, com indiquen les auditories periòdiques de l'Oficina de Justificació de la Difusió, té una magnífica resposta per part de la ciutadania. Ho veiem en el fet que Cugat.cat i Tot Sant Cugat són dos dels diaris electrònics d'informació local en català amb més audiència del país.

Tanmateix, encara hi ha molts santcugatencs que desconeixen el Diari de Sant Cugat. Potser compren diaris d'abast nacional català i tenen una visió global del que passa al país, però és obvi que cap d'aquests mitjans pot dedicar el seu espai a parlar del dia a dia de cada municipi. Aquesta tasca la desenvolupa la premsa local. A Sant Cugat, concretament, ho fa el Diari de Sant Cugat, des del 1992. I molt bé, per cert. N'hi ha prou de tenir-ne un exemplar a les mans per comprovar-ho. Per això, des d'aquí, ara que ha arribat al número 1.000, faig una crida als lectors habituals, perquè el promoguin tot explicant que la integració en la vida del nostre municipi passa, entre altres coses, per la lectura setmanal de les seves pàgines i en especial dels seus reportatges. Ajudem entre tots a consolidar la nostra premsa. La nostra premsa diu molt de nosaltres. La nostra premsa és una estructura de ciutat.

Diari de Sant Cugat , 30/4/2014 (especial núm. 1.000)
 
La pregunta trampa de la consulta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 abril 2014
La pregunta trampa de la consultaA mesura que van passant els mesos i es va acostant la data del 9 de novembre creix el debat sobre la complicada fórmula escollida per fer la consulta. Recordem les preguntes: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?" És prou sabut que l'Assemblea Nacional Catalana volia una única pregunta -"Voleu que Catalunya sigui un Estat independent?"-, una pregunta inequívoca que la nit electoral no donés peu a disquisicions típicament mediterrànies i que tot el món -tot el món ens estarà observant- pogués entendre. Al capdavall, es tractava de saber quants catalans volen que el seu país sigui lliure i quants el volen captiu. Així de senzill. Els matisos de la captivitat són una altra cosa. Però no ha estat possible per cortesia de Josep Antoni Duran i Lleida i d'Iniciativa per Catalunya. La dependència emocional d'Espanya dóna aquests curiosos companys de llit.

Sembla obvi, per tant, que en cas que la consulta es faci, el resultat tindrà interpretacions diverses, ens consumirà un munt d'energia i propiciarà tota mena de discussions a les emissores de ràdio i televisió i a les xarxes socials. Aleshores pensarem que si haguéssim fet la pregunta que volien l'ANC i alguns partits ens podríem haver estalviat tot aquell sidral, però serà massa tard. Quan fou mort el combregaren, diu la dita. Fixem-nos que encara falta més de mig any i ja hi ha veus que plantegen de fer una segona volta. Sí, una segona consulta! Sembla el joc dels disbarats, és clar. Però som catalans i ens encanta aquest joc. Sortosament, també hi ha veus com les de Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional, i Josep Maria Reniu, membre del Consell Assessor i cap d'estudis de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, que hi posen una mica de seny. Diu Arbós: "Ens trobem amb dues opcions que són indiscutiblement clares: la del NO i la del SÍ a la independència, que tothom entén. El problema és que hi ha una situació intermèdia [la primera pregunta] que ningú no sap què vol dir, per més que s'insisteixi que serà ‘Estat' amb majúscula. Això no vol dir estrictament res." Reniu, per la seva banda, com ja va fer el Consell Assessor, que recomanava una sola pregunta, s'expressa així: "És molt senzill: vostè té gana? Sí o no? Si no en té, no m'ha de dir si li agrada la carn o el peix".

Tot i això, les veus oficials que parlen de la consulta intenten que el parany que suposa la fórmula triada no es noti gaire i utilitzen termes com ara "pregunta doble", "pregunta inclusiva", "pregunta encadenada" o "pregunta amb dos apartats". Deuen pensar que la semàntica ofereix més disfresses que el vestuari de la Metro i no s'estan de res. El cert, però, és que la segona pregunta deixa sense sentit la primera, ja que la materialització del SÍ a la segona pregunta -ser un Estat independent- depèn només de la nostra voluntat, mentre que el SÍ a la primera -ser un Estat dependent- depèn de la voluntat d'Espanya. I això, justament això, la converteix en una pregunta estúpida i ensarronadora. Estúpida, perquè, com dic, és inconcreta, i ensarronadora, perquè no és d'obligat compliment per a ningú. Ni per a Catalunya ni per a Espanya. Imaginem, si no, que guanya el SÍ a la primera pregunta. Creu algú que Espanya acceptarà mai la condició d'Estat (ni que sigui dependent) per a Catalunya? De debò hi ha algú capaç de creure que Espanya, que ni tan sols accepta que som una nació, acceptarà per art d'encanteri que som un Estat? I a sobre després d'una derrota independentista? Home, si us plau, siguem seriosos!

Espanya ja s'ha pronunciat a través del Partit Socialista i ha fet la seva oferta. Una oferta que es diu Tercera Via i que es fonamenta en la burla que suposen els acords de Granada. Per això la primera pregunta és un parany, perquè la seva buidor la converteix en una mentida. És confusa, perquè no pot ser concreta, i no pot ser concreta perquè no pot complir allò que ofereix. En altres paraules: perquè Espanya admetés que Catalunya fos un Estat, primer hauria de reconèixer que és una nació, i, si fes això, estaria reconeixent implícitament el seu dret a la independència. La primera pregunta, per tant, és d'impossible materialització i entabana el votant. És la pregunta de l'immobilisme, és la pregunta de Duran i Lleida, és la pregunta del sector de vol gal·linaci d'Iniciativa i era -ja no ho és- la pregunta que -santa innocència- havia d'incorporar un Partit Socialista que forma trident nacionalista espanyol al costat de PP i Ciudadanos. Encara som a temps d'eliminar-la. L'única pregunta que aposta per treure Catalunya de l'atzucac letal espanyol és la segona. La de la racionalitat, la de la concreció, la del rigor: "Vol que Catalunya sigui un Estat independent?" SÍ o NO? Clar i català.

El Singular Digital , 29/4/2014
 
El crit "catalán de mierda" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 abril 2014
Rafel Martín Faixó
Rafel Martín Faixó
És molt positiu el ressò mediàtic que ha tingut la brutal agressió soferta pel cadaquesenc Rafel Martín Faixó a València, a mans de la policia espanyola, durant la final de Copa del 16 d'abril passat. És positiu, perquè ajuda a crear consciència entre molts catalans de bona fe de la barbaritat que suposa la pertinença a l'Estat espanyol. "Jo em pensava que em moria, però de veritat", deia Martín en relatar l'allau de cops i puntades de peu que va rebre pel sol fet de dur una estelada. Alt com és, 1,91 cm, el van tirar a terra i el van trinxar amb les botes policials tot cridant: "¡Te vas a enterar, catalán de mierda!". En acabat, el van tenir cinc hores emmanillat i finalment, després que demanés un metge, el van deixar marxar sense càrrecs.

L'agressió, ves per on, és idèntica a la que va patir el jove Jordi Mascort a l'estadi Vicente Calderón de Madrid, durant la final de Copa, el 25 de maig de 2012. Mascort també duia una estelada i també va ser agredit brutalment per la policia espanyola fins a deixar-li la cara desfigurada mentre li cridaven això: "¡Catalán de mierda! ¡No aprendéis nunca!". Com veiem, els agents són diferents però el mòbil és el mateix: la catalanofòbia. No hi ha dimissions, malgrat tot. Ni del ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, ni del director general de la policia, Ignacio Cosidó. Com feia el franquisme, es nega l'agressió, s'incrimina la víctima, se l'acusa de resistència a l'autoritat i tal dia farà un any. L'única diferència és que abans l'agredit saltava misteriosament pel finestral i ara només li fan la cara nova. La democràcia franquista és així de contemporitzadora.

Els fets, però, resulten coherents, atès que un Estat que condecora nazis, com fa Espanya, ja està dient al món que els principis feixistes i els qui els proclamen estan sota la seva protecció. Ho vam veure de manera diàfana el mateix dia de l'agressió a Rafel Martín. Mentre la policia l'apallissava i li deia "catalán de mierda" per dur una bandera absolutament legal, la zona ocupada per l'afecció madridista estava presidida per una bandera nazi del III Reich. Una bandera, a més, prohibida per la Llei de l'esport. Per altra banda, durant el partit, i davant la mirada indiferent de la policia, molts seguidors espanyols exhibien banderes franquistes i símbols nazis i cremaven una bandera catalana.

Arribats aquí, és important que aquests fets es difonguin a Europa per tal que tothom pugui veure a quin extrem arriba la institucionalització del feixisme i de la catalanofòbia a Espanya, però també han de servir perquè quedi clar entre nosaltres que el crit policial "¡catalán de mierda!" és tan ferotgement racista com el crit "¡negro de mierda!". És el crit que explica la raó per la qual les institucions espanyoles fan befa del nostre Parlament, de les nostres institucions, dels nostres drets, dels nostres símbols, de la nostra llengua i de la nostra voluntat de votar. Aquesta, tinguem-ho ben present, és una altra manera de dir-nos "catalanes de mierda".

Nació Digital , 26/4/2014
 
Moltes gràcies, Raül Romeva Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 27 abril 2014
Raül RomevaEm sap greu l'adéu de Raül Romeva com a eurodiputat; em sap greu, perquè penso que ha fet una tasca magnífica a Brussel·les en defensa dels drets socials i nacionals de Catalunya. Ell i Ramon Tremosa han fet que la nostra veu, empetitida pel fet de no tenir Estat, s'hagi sentit neta i clara en aquell Parlament. Els catalans, com sabem prou bé, a més de tenir problemes que poden ser compartits amb altres col·lectivitats, arrosseguem també el problema de tenir un Estat en contra, un Estat que treballa nit i dia per anorrear la identitat i la llengua de Catalunya, cosa que suposa un sobreesforç per als nostres representants.

Comprenc, tanmateix, que conciliar una vida professional a Brussel·les amb una vida familiar a Sant Cugat no és gens fàcil, sobretot si, com és el cas de Romeva, es tenen fills petits. Com ell mateix diu, el seu fill i la seva filla només l'han conegut "fent i desfent maletes". El nen, fins i tot, s'havia arribat a pensar que treballava en un avió. I és comprensible, perquè deu anys potser no són gaire cosa en la vida d'un adult, però són tot el temps del món en la vida d'un infant.

Per tant, entenent perfectament l'adéu de Romeva a la política europea, vull expressar-li el meu agraïment per aquests deu anys de dedicació. Com a català, m'hi he sentit representat cada vegada que ha denunciat els atacs sistemàtics que pateix Catalunya per part del govern espanyol. Recordo, per exemple, el tema de la praxi escandalosa del ministre Wert en l'educació pública, el pla del Partit Popular per exterminar la llengua catalana a les Illes, l'ús espanyol de fons europeus per celebrar curses de braus, l'intent de vincular els drets nacionals de Catalunya amb el nazisme, les amenaces i intimidacions militars al nostre país o, entre d'altres, el greuge comparatiu de les taxes universitàries, en què Catalunya paga el doble de la mitjana espanyola. Per tot això, pel compliment del compromís adquirit amb la ciutadania i pels deu anys de lluita contra l'absolutisme i en defensa dels valors democràtics, moltes gràcies, Raül Romeva.

Cugat.cat , 25/4/2014
 
La criminalització d'Artur Mas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 abril 2014
La criminalització d'Artur MasEl govern espanyol continua sense pair que no fos Artur Mas qui anés al Congrés espanyol el 8 d'abril passat a presentar la proposta de transferir a la Generalitat les competències per convocar referèndums. De covard en amunt, li han dit de tot. I no només ho ha fet el Partit Popular, també s'hi ha afegit l'altre braç de la pinça nacionalista espanyola que és el Partit Socialista. "Un polític ha de ser valent i donar la cara", ha dit Pere Navarro. I és que l'absència d'Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada que permetés humiliar públicament el president de Catalunya i ja es fregaven les mans només de pensar-hi. Però Mas no va caure en el parany, perquè, com tots nosaltres, ja havia estat testimoni del tracte vexatori que va rebre Juan José Ibarretxe en presentar-hi el seu projecte per al País Basc. Un projecte, per cert, que no era independentista.

Artur Mas, per tant, va prendre una decisió intel·ligent. En tenia dos motius, si més no. D'una banda, el fet que el rebuig de Madrid estigués garantit i l'acte fos un simple tràmit; de l'altra, l'evidència que quan el president d'un país pateix una humiliació pública és tot el seu país qui es veu humiliat, cosa que en el cas català sempre provoca un plaer morbós en els abanderats de l'autoodi. El pla que havien ordit PP, PSOE i UPyD tenia com a objectiu enterrar el procés català, acabar amb la carrera política d'Artur Mas i provocar una frustració col·lectiva a Catalunya que empenyés el país a pidolar les engrunes ofertes per Alfredo Pérez Rubalcaba en el seu discurs. Però l'absència de Mas va fer que el pla se n'anés en orris. És cert que tenien allà els representants de tres partits sobiranistes que ocupaven el seu lloc, però no era pas el mateix. Això fa que l'espanyolisme no sols no hagi aconseguit cap dels seus propòsits sinó que, de retruc, hagi enfortit encara més el procés que maldava per afeblir.

Té gràcia, per altra banda, que Mariano Rajoy sigui precisament una de les veus que canten excel·lències d'Ibarretxe per haver anat a Madrid l'1 de febrer de 2005 i que blasmen el president Mas per no haver-lo imitat el 8 d'abril de 2014. Jo tinc ben presents les imatges d'aquell debat que va durar vuit hores i recordo perfectament el menyspreu de Rajoy al lehendakari. El president espanyol Zapatero va romandre al seu escó escoltant-lo. No compartia ni mitja paraula, però com a mínim va tenir l'educació de parar l'orella. Rajoy, en canvi, es va aixecar i va marxar. I quan li va tocar parlar a ell, va dir això: "¿Piden diálogo? ¿Diálogo sobre qué? ¿Sobre la desfachatez?" Va ser un espectacle repulsiu veure com PP i PSOE havien pactat la humiliació d'un demòcrata com Ibarretxe. No se'n van sortir del tot, però, ja que Ibarretxe, després de preguntar-los "¿com explicaran als bascos que el seu futur ha estat pactat per vostès dos?", va rebutjar el protocol de seguir la votació des de la sala annexa que li havien habilitat i va abandonar el Congrés.

Arribats aquí, diguem que l'evolució de l'espècie humana no s'explica sense la transmissió de l'experiència. La transmissió de l'experiència fa la gent més sàvia i evita que caigui en paranys que han esdevingut letals per als seus predecessors. Per això Catalunya està jugant tan bé les seves cartes i, en comptes de fer passos en fals -passos motivats per una comprensible i més que justificada indignació-, opta per dinamitar l'absolutisme espanyol des de dins. És a dir, segueix fil per randa l'ordenament jurídic d'aquell país fins que acaba posant-lo en evidència davant del món. No és estrany, doncs, que l'espanyolisme tregui foc pels queixals. En treu tant, de foc, que ara, amb Duran i Lleida a l'ombra, el Partit Popular i el Partit Socialista han ordit un altre pla. Han decidit que, vist que no han pogut fulminar el president Mas a Espanya, ara cal intentar fulminar-lo a Catalunya. El pla consisteix a criminalitzar la seva figura, consisteix a dir que el govern espanyol no el reconeix com a interlocutor i que, per tant, pel bé de Catalunya, el que ha de fer és abandonar la política i anar-se'n a casa. "Marxi, senyor Mas!", seria l'eslògan. La idea és que els catalans creguem que sense Mas tindríem més engrunes d'autogovern i que allò que ens impedeix aconseguir-les és la seva persona. Així, esberlat el lideratge polític del procés de transició nacional, la independència de Catalunya es veuria frenada una bona colla d'anys i tot tornaria a ser com abans.

Fixem-nos, per altra banda, que la campanya de criminalització del president Mas la comença el PP a Madrid i de seguida la continua el Partit Socialista a Catalunya: "Senyor Mas, marxi com més aviat millor!", crida Pere Navarro. Duran, és clar, no pot dir això en veu alta. Però necessita destruir el procés independentista perquè sap que si no ho fa el procés independentista el destruirà a ell. Tanmateix, tot això no són més que efectes col·laterals. El més important és que la grandíssima derrota catalana que l'espanyolisme havia previst a Madrid es va convertir en una grandíssima victòria, ja que tot el món va poder veure fins a quins extrems arriba l'absolutisme espanyol contra els plantejaments democràtics d'un poble que vol votar. No hi ha res com aquestes escenificacions televisades per mostrar al món qui és el demòcrata i qui és l'absolutista, qui és la paraula i qui és el mur, qui és el raciocini i qui és la cerrazón.

El Singular Digital , 22/4/2014
 
Gràcies, Espanya! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 abril 2014
Gràcies, Espanya!En primer lloc, abans de qualsevol consideració, cal donar les gràcies a Espanya per l'impuls que ha donat a la independència de Catalunya amb els 299 vots del seu Congrés de Diputats. No és que aquest impuls ens hagi vingut de nou. Ja sabíem que ens el donarien –per això vam dedicar tota la tarda del 8 d'abril passat a escoltar els discursos dels seus partits polítics–, però podia haver succeït que a última hora s'ho haguessin repensat. No ha estat així i ens n'alegrem. Ens alegrem que Espanya hagi demostrat al món què entén per democràcia, quina és la cultura democràtica dels seus partits polítics i quina és la seva capacitat d'escoltar, de reflexionar, de dialogar i d'acceptar els drets dels altres.

El món ha vist tot això i ha vist també l'amor profund que Espanya sent per Catalunya, un amor excels, sublim, que arriba a l'extrem de dir que no suporta la idea de deixar de tenir-la en propietat. Si això passés, si no pogués dominar-la, si no pogués controlar-la, si no pogués usdefruitar-la, ha dit, "seria com una mutilació". Sembla una declaració d'amor molt melodramàtica, és cert, molt carregada de possessió i de violència, però l'amor d'Espanya, que en realitat és l'amor de Castella, sempre ha estat així: abrandat, possessiu, dominant, borrascós, salvatge, tràgic... És la seva manera d'estimar. Com més estima, més torrencials, virulentes i letals són les seves abraçades. Potser per això ja fa molts anys que viu en estat de xoc. Potser per això ja fa molts anys que està traumatitzada. No pot ser de cap altra manera, tenint en compte que, pel cap baix, només en els dos darrers segles, ha estat abandonada per vint-i-quatre dels seus estimats. És a dir, que ha patit vint-i-quatre mutilacions. Algunes de molt sonades, com la de Cuba. S'entén, per tant, el seu pànic a una de nova. "Què en quedarà, de mi?", es demana. Però aquesta sola pregunta ja denota incomprensió per assumir els veritables límits de la seva identitat. Espanya s'ha entestat sempre a considerar seu allò que no ho és i tard o d'hora ha hagut de lamentar-ne la pèrdua. És el cost que tenen els deliris de grandesa. Si, en canvi, hagués assumit la seva mida real, sense afanys compensatoris de caràcter imperial, ara no es trobaria al llindar del fet més traumàtic de tota la seva història: la pèrdua de Catalunya.

El trauma s'agreuja, a més, en afegir-s'hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d'Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment. Si fa no fa, el mateix que passa entre les parelles que ja no ho són per més que encara comparteixin la mateixa casa i els tràmits de divorci triguin a arribar. De tota manera, aquest és un trauma genuïnament espanyol i serà Espanya qui l'haurà de superar. Pronostico, tanmateix, que trigarà anys a fer-ho; molts anys; moltíssims. Nosaltres, en tot cas, hem de valorar el meravellós impuls que ha donat al procés català des del Congrés de Diputats. És un impuls que no té preu i cal felicitar explícitament el Partit Popular, el Partit Socialista i la UPyD, amb Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba i Rosa Díez al capdavant. Les seves intervencions, que van ser una classe magistral d'ultranacionalisme espanyol i d'absolutisme, han estat molt estimulants per al procés català, fins al punt que l'independentisme és avui infinitament més fort que no pas ho era el 8 d'abril. Els 299 vots a favor de la independència de Catalunya han estat una valuosa, contundent i impagable embranzida. Gràcies, Espanya!

El Singular Digital , 15/4/2014
 
El discurs de la sang Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 abril 2014
El discurs de la sangCada cop que escolto apel·lacions a la sang per justificar posicions polítiques sento nàusees. La sang és el recurs de la ignorància, del racisme, de la impotència intel·lectual. La sang és l'argument dels qui no tenen arguments. La sang és el discurs de Mariano Rajoy, és el discurs del Partit Popular, és el discurs d'una de les formacions polítiques més repugnants i execrables d'Europa, una formació que, tant pels seus orígens com per la seva participació en la gran mentida sobre l'Iraq -amb una invasió que va causar cent mil morts, la majoria civils-, hauria de ser portada davant d'un tribunal penal internacional. Amb el passat feixista del seu fundador, amb la negativa d'aquest a renegar del seu passat i amb la negativa del PP a condemnar el franquisme, n'hi ha prou per aplicar-li la llei de partits i il·legalitzar-lo de dalt a baix.

Rajoy i el PP saben que no hi ha força política o militar que pugui sotmetre un poble indefinidament. Se'l pot oprimir durant un temps, se'l pot emmanillar mentre la seva consciència nacional està abatuda o en fase de reconstrucció, però quan per fi desperta i clama per la seva dignitat ja no hi ha res que el pugui aturar. Aquest és el cas de Catalunya, una nació d'Europa que ha trigat tres segles a despertar-se d'un malson i que ara, finalment, ha dit prou a la dominació espanyola. I com que ni els fantasmes de la por, ni els insults, ni les amenaces semblen aturar el pas ferm del poble català, Rajoy i el seu partit justifiquen la dominació parlant dels catalans i dels espanyols que "han barrejat la seva sang i creuat les seves famílies". Talment com si els vincles matrimonials entre uns i altres impliquessin la desaparició de la nació catalana. És a dir que els espanyols, pel sol fet de casar-se amb catalans, haurien esborrat la identitat nacional d'aquests i els haurien transmès la identitat nacional espanyola. Com li agradaria a Vallejo-Nájera, aquesta tesi.

Tanmateix, si el senyor Rajoy, en qualitat de president del govern d'Espanya, vol parlar de sang, pot començar per demanar perdó als pobles de Llatinoamèrica per la sang que la colonització espanyola hi va vessar -només a Mèxic, els divuit milions d'habitants van quedar reduïts a dos. Si el senyor Rajoy vol parlar de sang, pot començar per demanar perdó a Catalunya per l'assassinat del president Lluís Companys -Alemanya i França el van demanar el 1990 i el 2008 per haver-lo deportat. Si el senyor Rajoy vol parlar de sang, pot començar per reobrir el cas de Salvador Puig Antich, com demanen les seves germanes, i reconèixer que el seu procés va ser un crim d'Estat. Si el senyor Rajoy vol parlar de sang, pot començar per demanar perdó per tota la sang que el nacionalisme espanyol ha vessat en nom de la sacrosanta "unidad de España".

Nació Digital , 12/4/2014
 
Dues dones fortes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 abril 2014
Montse Solà i Esther Santolaya
Montse Solà i Esther Santolaya
La Montse Solà i l'Esther Santolaya no són filles de Sant Cugat, però fa tants anys que hi viuen i hi estan tan arrelades que no hi ha cap diferència. Totes dues són persones que, sense proposar-s'ho -la primera viu a la rambla del Celler i la segona hi compra el menjar-, formen part del paisatge del centre de la ciutat.

El cas de la Montse Solà, que va amb cadira de rodes, és colpidor. Ella, pel seu caràcter afable i rialler, ho entoma amb un somriure, però és colpidor. Una malaltia degenerativa que li afecta els ossos, especialment les mans i els peus, i un atropellament molt greu que va patir ara fa uns anys travessant el carrer d'Anselm Clavé, han anat limitant-li la vida cada cop més. Amb tot, la fortalesa del seu caràcter fa que no es resigni i que, un cop superat el dolor que la martiritza cada matí abans de llevar-se, no s'estigui de sortir de casa i d'anar amunt i avall. Triga força a fer les coses, és clar. Triga a agafar el telèfon, triga a obrir la porta, triga a arribar als llocs, però no s'atura. Per això va voler una cadira de rodes autònoma, amb motoret, per no haver de dependre de ningú. Asseguda en aquesta cadira observa la vida des d'una perspectiva completament diferent de la que tenia quan caminava amb normalitat. Ara, per exemple, ha descobert les enormes dificultats de viure en un món que no està pensat per a gent com ella. Ara sap que hi ha obstacles que només els descobreixes quan perds la facultat de salvar-los. Sort en té, que Sant Cugat és una ciutat força adaptada.

En tot cas, els qui coneixen la Montse Solà de fa poc temps i la veuen en cadira de rodes o fent quatre passes amb l'ajut d'un bastó, no saben que va ser una dona de bellesa excepcional. Repeteixo: excepcional. De cabells daurats, ulls blaus, cara rodona, faccions que expressen tendresa i una personalitat càlida i afectuosa, la Montse Solà era la dona que en les festes atreia sempre totes les mirades masculines. Un dia, però, com si hagués de pagar un preu pel privilegi d'aquell físic tan exquisit, el destí va començar a desdibuixar-li la figura, va fer que els ossos li agafessin formes estranyes, com si volguessin fugir-li dels peus i de les mans, i la va embotir de medicaments que li augmentaven el pes i que li dificultaven encara més la mobilitat. Ara la Montse Solà, que ja ha assolit la desena del sis, es pregunta si algun dia el destí, finalment afartat, abandonarà el cruel saqueig que ha fet en el seu cos i la deixarà en pau. És una sort, tanmateix, que aquest destí, encisat en l'embolcall, n'hagi deixat intacta la bondat interior.

L'Esther Santolaya és una mica més gran. Té setanta anys, però ningú no ho diria. Tothom que la coneix coincideix a dir que és l'única dona de la ciutat immune al pas del temps. Està igual que quan tenia quaranta anys. Tampoc no hi ha res en ella que faci sospitar que ha superat un càncer de ronyó. Penso, tanmateix, que ha estat la singularitat de la seva manera de vestir el que l'ha convertida en una persona coneguda pels santcugatencs, encara que ben pocs saben de debò qui és. Vestida sempre amb robes contraculturals i evocadores de l'Eivissa hippie -que sap trobar en mercats i botigues mig amagades-, a base d'estampats, colors vius i acabats artesanals, així com la vehemència amb què defensa els amics, les idees d'esquerres i la llibertat de Catalunya, l'han convertida en una dona estimada. Tan estimada com la Montse Solà. No és fàcil trobar persones tan nobles, honestes i lleials com elles. Són dues dones fortes. Molt fortes.

Diari de Sant Cugat , 4/4/2014
 
Mentides d'una regidora del PP sobre Òmnium Cultural Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 abril 2014
Maria Dolors Domènech (PP)
Maria Dolors Domènech (PP)
Ara fa uns dies, en un article en espanyol publicat a Cugat.cat i titulat "Òmnium Cultural, su razón de ser y su sin razón", la regidora del Partit Popular de Sant Cugat Maria Dolors Domènech blasmava el fet que aquesta entitat hagi optat pel dret a decidir i en demanava la dissolució. L'article, però, no era ben bé un article.

En realitat era un escrit de 3.618 caràcters amb més d'un 62% del text -ple d'errades- copiat literalment de la Wikipedia espanyola. En aquest sentit, crida l'atenció que una regidora municipal com la senyora Domènech, que té l'obligació de ser competent en les dues llengües, enviï textos en espanyol a un portal de notícies en llengua catalana com Cugat.cat. Caldria preguntar-li si fa el mateix en el sentit contrari. És a dir, si envia textos en català als portals de notícies de Catalunya en llengua espanyola. Més que res per saber si el seu "sano bilinguismo" és de doble direcció o de direcció única.

El problema de copiar, encara que se'n citi la font, és que hom corre el risc de dir mentides com una casa de pagès i, consegüentment, de fer el ridícul espantosament. Aquest és el cas de la senyora Domènech en afirmar que Òmnium "inició la apertura de delegaciones en toda Cataluña y en los territorios de habla catalana, islas Baleares y Comunidad Valenciana principalmente". Com ja li va respondre oportunament la presidenta d'Òmnium a Sant Cugat, Maria Rosa Caballé, aquesta entitat no té seus al País Valencià i a les Illes. I no les té per la senzilla raó que la seva tasca ja està molt ben exercida per entitats de prestigi com Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear. Això, que ho sap tota persona mínimament interessada en la llengua i la cultura catalanes, també ho hauria de saber la senyora Domènech. I si no ho sap, n'hauria tingut prou de llegir la Viquipèdia catalana per assabentar-se'n.

Pel que fa al 38% restant del text, és a dir, el text de collita pròpia de la senyora Domènech, val a dir que és un enfilall de despropòsits i d'exemplificació de l'autoodi més galdós. Vegem-ne aquestes tres perles:
"Hemos pasado de tener una entidad en la que muchos se sentían cómodos, defendiendo algo tan legítimo como la lengua y la cultura de nuestra tierra, a tener una entidad más de las 1.600 que conforman el Pacte Nacional pel Dret a Decidir."
"Òmnium ya no es el paraguas que podría acoger a muchos, Òmnium hoy es el paraguas de unos cuantos que sin las subvenciones que recibe no podría subsistir. Hoy Òmnium ya no es un elemento de cohesión social sino de división entre los que vivimos en Cataluña y formamos parte de una cultura por la que un día mereció la pena salir en su defensa."
"Òmnium ha quedado desdibujada en el maremágnum de asociaciones y poco aporta a la cultura y lengua catalanas. Y ahí sí que no hay excusas para pedir a Òmnium que vuelva a sus orígenes o de lo contrario mejor se disuelva, porque ya no cumple con el objetivo para el cual nació en 1961."
Després d'això no cal dir-hi res més, ja que la senyora Domènech es desacredita tota sola. Diguem, tanmateix, que Òmnium no rep cap subvenció i que la seva vida -a desgrat de la senyora Domènech i del PP- la fan possible els seus gairebé 40.000 socis. Per cert, quin és el nombre de militants del Partit Popular a Catalunya? Òmnium, per altra banda, no sols no s'ha desdibuixat entre la resta d'entitats que configuren el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, sinó que es troba just al capdavant, al costat de l'Assemblea Nacional Catalana, fins al punt que les persones més visibles del moviment són Carme Forcadell i Muriel Casals. Finalment, només constatar el vergonyós dèficit de cultura democràtica de la senyora regidora, en clara consonància amb el seu partit. No es pot esperar res més d'algú que, amb tot el desvergonyiment, arriba a l'extrem de satanitzar el dret humà més bàsic sense el qual la vida no té cap sentit: el dret de decidir. Recomano a la senyora Domènech que llegeixi el lema d'Òmnium Cultural. És curt, senzill i explícit: "Llengua, cultura, país". La llengua i la cultura catalanes i els drets i les llibertats nacionals d'un país que es diu Catalunya. Just la llengua, la cultura, els drets i les llibertats que el Partit Popular vol exterminar. Però aquí estem nosaltres, amb Òmnium al costat, per impedir-ho.

Cugat.cat , 11/4/2014
 
El franquisme del segle XXI Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 abril 2014
El franquisme del segle XXITenim sort que la vida no sigui excessivament llarga, altrament Franco s'hauria mantingut en el poder uns quants anys més. ¿O no és cert que Franco, per a vergonya de la història, va morir al llit sense ser jutjat, designant un successor que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento, imposant una monarquia -la mateixa que va massacrar els Països Catalans ara fa tres segles-, i deixant-ho tot ben lligat per tal que el llibre sagrat de la Constitució espanyola, preservés aquells Principios?

Com passa gairebé sempre que mor un cabdill totalitari, els seus hereus s'afanyen a crear un marc legal que en garanteixi la perpetuïtat. Per això el franquisme no s'ha assegut mai davant un tribunal penal internacional; per això tots els seus crims romanen impunes; per això l'Estat subvenciona l'associació que preserva el nom del criminal dictador i els fets del seu règim de terror; per això també en preserva la tomba i es nega a enderrocar el monument feixista del Valle de los Caídos; per això es poden cridar consignes feixistes el 12 d'octubre mentre ciutadans catalans són detinguts i multats amb més de tres mil euros per cantar l'himne de Catalunya a les portes de l'estadi de Mestalla.

És el franquisme ideològic el qui redacta els articles 8 i 145 de la Constitució espanyola. En el cas del primer, imposant la força militar contra una voluntat expressada a les urnes; i en el cas del segon, prohibint la federació dels Països Catalans. Els murs de la Ciutadella que va fer construir Felip V per a dominar-nos ja fa anys que van ser enderrocats, però Espanya continua essent una presó de pobles, i el poble català n'és el presoner més odiat. Franco, a més d'un Tribunal de Orden Público, tenia el Gabinete de Investigaciones Psicológicas d'Antonio Vallejo-Nájera, i l'Espanya d'avui, a més de l'Audiència Nacional, té la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) de José María Aznar. En tots els casos, es tracta d'organismes que no tenen cap més objectiu que vetllar pel principi suprem del franquisme: la unitat d'Espanya. "¡Di que eres español o te encierro!", deia la fiscal de l'Audiència Nacional a Èric Bertran el 2004; "Catalunya no és una nació; el dret a decidir no existeix", diu Javier Zarzalejos, secretari general de la FAES, el 2014. Vallejo-Nájera i el seu gabinet ja no hi són, però l'estudi sobre la pretesa "inferioritat psicològica" dels interns de la presó espanyola, que tant els inquietaven, troba avui continuïtat en la FAES, per bé que sota un vernís de formalitat política. És, en definitiva, el laboratori ideològic del Partit Popular, un partit fundat per un exdirigent feixista, d'on parteixen les idees repressores i opressores contra Catalunya, contra els seus drets nacionals i contra la seva llengua.

"I on són els antifranquistes espanyols del gran partit de l'oposició?", es preguntarà algú. "Com pot ser que el Partit Socialista s'avingués a donar carta de naturalesa al franquisme ideològic en comptes de combatre'l?" Doncs, per obtenir-ne la resposta, només cal mirar quins són els temes en què ambdós partits concorden, només cal mirar contra qui són les seves votacions al Congrés espanyol per descobrir què els uneix. Les votacions són sistemàticament contra les llibertats de Catalunya i allò que els uneix és el principi suprem del franquisme: la unitat d'Espanya. Els dirigents socialistes Alfredo Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano han deixat ben clar que el govern espanyol pot comptar amb el PSOE per "dir un no com una casa de pagès a la independència de Catalunya." S'uneixen per a això i per a impedir que el poble de Catalunya pugui votar. Prohibit decidir, prohibit consultar, prohibit preguntar. "Les preguntes són camins de divisió", diu José Luis Rodríguez Zapatero. Una frase digna del 1939. Encara hi ha algú que es pregunta per què Franco va morir al llit?

El Singular Digital , 8/4/2014
 
La normalització del català digital Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 abril 2014
Digital.catTotes les llengües vives estan en evolució constant i experimenten canvis concordants amb les societats que les parlen. La seva vida, la vida de les llengües, en general, i la vida de cada paraula, en particular, depèn de les necessitats dels seus parlants. El lema de la CAL ho expressa molt bé: "Una llengua no desapareix perquè els qui no la saben no l'aprenen, sinó perquè els qui la saben no la parlen". Aquesta és l'amenaça que pesa sobre el català: el fet que sigui una llengua que desapareix en tota activitat quotidiana tan bon punt obre la boca un interlocutor hispanoparlant que entén perfectament el català. Fixem-nos que, sense que a ell li hagi passat pel cap de demanar-ho, la llengua vehicular de tots els presents passa a ser automàticament l'espanyol, la qual cosa converteix el català en una llengua innecessària i merament ornamental. No és, doncs, per culpa de l'hispanoparlant que el català resulta innecessari a Catalunya, sinó perquè el catalanoparlant en prescindeix; i això, com és lògic, té incidència en el nostre lèxic, fins al punt que ens obliga a recórrer a l'espanyol cada cop que volem expressar un pensament per mitjà d'una dita popular. Ho fem perquè el nostre coneixement de la llengua dominant és superior al de la llengua dominada.

Mentrestant, per altra banda, la llengua anglesa, a través de les noves tecnologies, penetra en el nostre dia a dia i determina també la nostra manera de comunicar-nos. No és que sigui dolent dominar altres llengües a més de la pròpia. Només faltaria! Tot al contrari. Però una cosa és dominar altres llengües i una altra renunciar a la pròpia quan no cal. Per evitar-ho, Joan Carles Villalonga i Xavier Breil, amb el suport del Termcat (Centre de Terminologia), han publicat un diccionari de butxaca amb 2.500 termes del món digital i amb índexs castellà-català i anglès-català. El llibre es diu Digital.cat. El lèxic català de l'era digital i aquí en tenim un petit tast:

  • Acuse de recibo: confirmació (o justificant) de recepció.
  • Administrador de descargas: gestor de baixades.
  • Agrupamiento: clusterització.
  • Aldea global: veïnatge universal.
  • Anuncio pop-up: anunci emergent.
  • Ciberacoso escolar: ciberassetjament escolar.
  • Guardado: desament.
  • Guardar como: anomenar i desar.
  • Hacer un check-in: pujar.
  • Juego de carreras: joc de curses.
  • Refrescar: actualitzar.
  • Reposamuñecas: reposacanells.
  • Tableta: tauleta tàctil.
  • Buddy list: llista d'amics.
  • Broken hyperlink: enllaç trencat.
  • Browser game: joc de navegador.
  • Crossposting: enviament múltiple.
  • Mass e-mail: missatge de correu massiu.
  • Puzzle game: joc d'habilitat mental.
  • Retweet: repiulada.
  • Tweet: piulada.
  • Storyboard: guió il·lustrat.
  • Widget: giny.

Digital.cat explica, de la lletra A a la lletra Z, què és un "accés aleatori", un "anunci latent", un "control lliscant", un "falsejament d'identitat", un "llenguatge font", un "pescaire", un "regle", una "publicitat intersticial", una "signatura cega", una "targeta d'expansió" o una "tecla de drecera". En definitiva, es tracta d'un llibre de consulta molt útil per a principiants, però també per a tots els qui, essent experts o professionals del món digital, dubten tot sovint o no dominen prou la terminologia catalana en aquest àmbit. És ben senzill, no cal manllevar d'una altra llengua allò que podem dir en la pròpia. Per fer-ho, però, cal conèixer-la. I per conèixer-la, cal voluntat.

Racó Català , 3/4/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 281 - 350 de 1698
spacer.png, 0 kB