spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Quines ganes que tenen, que hi hagi violència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 16 maig 2014
Quines ganes que tenen, que hi hagi violènciaTenen moltes, moltíssimes, ganes que esclati la violència a Catalunya. Frisen per una foto que pugui demostrar que allò que desitgen d'amagat és veritat. Si el març passat Juan Carlos Girauta, de Ciudadanos, criminalitzava l'Assemblea Nacional Catalana dient que està "organitzant un cop d'Estat" i que la seva presidenta, Carme Forcadell "serà responsable de tot el que succeeixi a Catalunya en termes de violència", ara ja s'hi han afegit un bon grapat de veus del trident espanyolista que integren els partits de Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Tots tres treballen coordinadament i publiciten la mateixa consigna: "A Catalunya hi ha crispació i fractura social". I com que és mentida i tothom ho sap, intenten fabricar-ne les proves amb el mateix cinisme de Juan Fernando López Aguilar, aquell ministre espanyol de Justícia del PSOE, que l'any 2008 va confessar haver fabricat proves per mantenir a la presó persones que ja havien complert la seva condemna, o que el no menys cínic Mariano Fernández Bermejo, el seu successor, que també va confessar que les proves fabricades contra dues llistes electorals al País Basc eren "per garantir allò que volem: que no puguin concórrer a les eleccions".

Darrerament ha estat Pere Navarro en persona qui, amb el mateix cinisme, ens ha fet una demostració de com es fabrica una ‘prova' que doni versemblança a la consigna del trident. Es tracta d'aprofitar la més mínima banalitat o fotesa i sobredimensionar-la a fi que els mitjans de comunicació piquin l'ham i se'n facin ressò amb grans titulars. Ara, certament, gràcies als testimonis, ja sabem que el cop de puny que hauria donat una senyora a Pere Navarro a la porta de la catedral terrassenca, el 27 d'abril, és mentida. Sabem que ni tan sols va ser bufetada, només un suau i lleuger frec a la galta. Però la feina ja està feta. Calia, això sí, convertir mediàticament el copet en un cop de puny perquè fes efecte. Després la màquina ja funcionaria sola: notícia als diaris, imatges als telenotícies, tertúlies a la ràdio, entrevistes arreu... Per cert, algú sap qui és la senyora en qüestió? Com és que després que tots dos estiguessin tranquil·lament asseguts gairebé a tocar durant tota la cerimònia la identitat de la senyora roman oculta? No serà perquè a algú no li convé que parli? No serà que un cop rendibilitzat el fet ara toca oblidar-lo? No hauria de ser precisament el senyor Navarro -si tan terrible fou l'incident i tanta indignació li va provocar-, el principal interessat a saber la identitat de la senyora? Doncs no, perquè l'objectiu ja s'ha cobert amb escreix. Només cal veure amb quina celeritat s'hi han afegit altres veus del nacionalisme espanyol:

  • Carlos Herrera, periodista d'Onda Cero: "L'agressió és perquè Navarro no està per la independència."
  • Ramón Tamames, catedràtic d'Estructura Econòmica: "En qualsevol moment esclatarà la violència a Catalunya."
  • Miguel Ángel Rodríguez, exportaveu del govern espanyol: "Els independentistes són persones que agredeixen."
  • Maurici Lucena, portaveu socialista: "La tensió anirà en augment."
  • Loquillo, cantant: "Es vol votar per acabar amb la democràcia; el mateix que demanaven els nazis." "Hi ha massa converses entre familiars que han acabat amb una bufetada."
  • Santi Rodríguez, portaveu adjunt del PP: "Entenem molt bé Pere Navarro. Si el Govern no hi posa fre, el conflicte anirà a més."
  • Paco Marhuenda, director de La Razón: "A Catalunya la gent t'insulta i t'empeny."
  • Javier Nart, candidat europeu de Ciudadanos: "La mitomania nacionalista ens ha portat a la fractura social."
  • Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol d'Interior: "A Catalunya el sobiranisme crea divisió."
  • Joaquim Coll, portaveu de Societat Civil Catalana: "L'argumentari sobiranista afavoreix la crispació."
  • Jordi Cañas, exdiputat de Ciudadanos imputat per un cas de frau fiscal: "El principal problema de Catalunya és un govern irresponsable i uns partits que provoquen la fractura".

No es pot negar que assedegats, n'estan, de crispació, de fractura social i de violència. Pensen que si la consigna fa fortuna la gent s'ho pot arribar a creure. És allò de la mentida llargament repetida. S'adonen que ni les amenaces, ni la intimidació, ni el catastrofisme no han fet efecte i ara toca activar un element més dràstic del pla previst. Ara toca fabricar un pretext que, a més de difondre una imatge violenta de Catalunya, justifiqui i possibiliti una actuació repressora politicojudicial i que desacrediti i aturi el procés cap a la independència. Tenen pressa i volen solucionar-ho abans del 9 de novembre, data de la consulta. Saben que les urnes només les criminalitzen les dictadures i aquell dia hi haurà massa periodistes i observadors internacionals a Catalunya.

La consigna nostra, per tant, ha de ser justament la contrària: no caure en provocacions, no fer-los el joc. Som a punt de fer els darrers metres del que ha estat una llarga escalada i no ens hem de distreure per més que ho intentin com fa Pere Navarro quan diu que "Artur Mas no pot dubtar que això és una democràcia real". No és veritat, no és una democràcia. La nació catalana no viu en democràcia perquè està sotmesa a un sistema polític que no és el seu. Per viure en democràcia, Catalunya necessita deixar d'estar sotmesa a les lleis espanyoles i promulgar les seves pròpies lleis. Cap poble no és lliure si no promulga les seves lleis. Catalunya, per tant, necessita una democràcia pròpia, necessita viure en una democràcia catalana.

elSingular.cat , 12/5/2014
 
Loquillo, unitat de xoc de l'espanyolisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 14 maig 2014
LoquilloAra fa uns dies, el cantant Loquillo va fer unes declaracions al diari espanyol ABC en què comparava la decisió del Parlament de Catalunya, de celebrar la consulta del 9-N, amb el nazisme. Immediatament, els mitjans catalans ho van recollir i ho van difondre, ja que, a banda d'això, deia força més coses en el mateix to. Segons ell, Catalunya viu immersa en un clima de censura i violència, de persecució de periodistes i d'artistes i d'ús de les urnes per destruir la democràcia. Com és natural, davant d'aquest enfilall de mentides, es va desfermar una forta reacció a les xarxes socials i Loquillo, contra les cordes, va negar que ho hagués dit. "No he dit això. Dir-ho seria el súmmum!", van ser les seves paraules. Fins i tot va fer una piulada dient que "davant la vergonyosa manipulació de les meves declaracions a l'ABC, vull deixar clar que em referia a l'agressió a Pere Navarro, en cap cas al dret a decidir dels catalans."

Sortosament, però, el periodista que havia fet l'entrevista la tenia enregistrada i va demostrar que Loquillo mentia descaradament. Aquestes van ser textualment les seves paraules: "El que està dient [el president Mas] és ‘votem per acabar amb la democràcia', ni més ni menys. El mateix que demanaven les S.A. nazis [Sturmabteilung, tropes de xoc paramilitars del Partit Nacional Socialista]. Quan em demanen què està passant a Catalunya recomano el llibre Història d'un alemany. És molt fort, tot plegat. Els diners que falten per a sanitat, per a feina, per a educació, es destinen a assemblees i entitats properes a l'independentisme. S'emmordassa la premsa, els dissidents són exclosos, apareixen llistes negres de periodistes i d'artistes...".

Ja fa anys que sabem que Loquillo és nacionalista espanyol i que està en contra dels drets nacionals de Catalunya, però mai havia arribat a dir tantes barbaritats juntes. En diu tantes, que el diminutiu del nom que s'ha posat no li fa justícia. Ha d'haver acumulat un autofòbia enorme algú que es defineix com a català i que parla així del seu país. Fixem-nos què deia en una entrevista a La Gaceta: "Jo vaig marxar de Catalunya, no vaig voler ser partícip d'aquesta bogeria col·lectiva. Sóc una tercera via. No pots veure TV3 perquè és el NO-DO. Quan veig que es fan mosaics amb l'estelada tinc por. Em fa terror". I afegeix que els catalans no tenim dret a votar perquè "la Constitució espanyola ho impedeix i és il·legal", cosa, per cert, que és una mentida flagrant. El que no diu Loquillo és que són ells, els de la tercera via, els qui, amb el seu absolutisme i amb la seva criminalització de les urnes, emmordassen la nació catalana i li exigeixen rendició, submissió, subordinació i sotmetiment. Tot i així, però, cal donar-los les gràcies per ajudar a esvair els dubtes dels catalans de bona fe, que finalment s'adonen que si l'esquerra espanyola és això la dreta difícilment pot ser gaire pitjor. Tots dos són els millors aliats de l'independentisme, tots dos són la llum que obre els ulls dels catalans i la porta de la presó espanyola. Aviat, a la presó, només hi quedaran els presos amb vocació de carcellers, com Loquillo.

Nació Digital , 10/5/2014
 
Nit Literària i Tricentenari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 12 maig 2014
Nit Literària i TricentenariEn el moment d'escriure aquests línies encara no s'ha celebrat l'edició d'enguany de la Nit Literària de les Lletres Catalanes de Sant Cugat -la novena- i, per tant, desconec com es desenvoluparà. Però tenint en compte el programa previst i l'experiència dels vuit anys anteriors no tinc cap dubte que serà ben reeixida. Aquest 2014, a més, coincideix amb el Tricentenari de la pèrdua de les llibertats de Catalunya a mans borbòniques -una dinastia que encara no hem foragitat- i inclou l'espectacle poèticomusical '1714, Érem, Som i Serem' a càrrec de Galeria de Poetes.

Jo, malauradament, no hi podré ser i em sap greu, ja que no sols no m'he perdut cap de les edicions anteriors sinó que l'organització a càrrec d'Òmnium Cultural sempre m'ha semblat exquisida. Però l'acte i l'hora coincideixen amb una representació de l'obra teatral 'Taula rodona' a Barcelona i hi he de ser. Convido, tanmateix, els santcugatencs amants de les lletres a assistir-hi perquè serà interessant escoltar el Pròleg Literari de l'historiador Josep Maria Figueres sobre el Tricentenari.

La Nit Literària, recordem-ho, va néixer com a fruit del caràcter emprenedor dels socis fundadors d'Òmnium a Sant Cugat -el president dels quals era l'actual regidor de Cultura, Xavier Escura-, i en poc temps el seu creixement, a desgrat dels atacs del nacionalisme espanyol, ha estat espectacular. "Fer penya i fer pinya", van ser les paraules emprades pel senyor Escura per definir l'esperit amb què naixia la Nit Literària, i certament ha estat així. Nou anys després, la Nit Literària d'Òmnium és una trobada anual santcugatenca absolutament consolidada. Comparteixo, per tant, el parer que va expressar Sam Abrams en la primera edició, en el sentit que iniciatives com aquesta demostren que Òmnium és una entitat que complementa molt bé la tasca de l'administració pública en la salvaguarda del nostre patrimoni cultural. L'objectiu de "fer penya i fer pinya" és aquest: cohesionar voluntats i sumar esforços.

Cugat.cat , 9/5/2014
 
Pere Navarro, l'home que bufetejava un país Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 maig 2014
Pere Navarro, l'home que bufetejava un paísEn el moment d'escriure aquestes línies ha transcorregut una setmana i encara no s'han aclarit els fets d'acord amb els quals una dona hauria donat una bufetada a Pere Navarro a la porta de la catedral de Terrassa ni tampoc no s'ha donat a conèixer la identitat de la dona en qüestió. Aquest silenci, aquesta opacitat a l'hora de saber-se'n la veritat, no sols deixa sense resposta el munt de preguntes que es fa la gent, sinó que converteix la suposada víctima en sospitós. Sobretot a partir de dos detalls clau. El primer és l'afany amb què Navarro contacta amb els mitjans de comunicació per sobredimensionar el cas. El segon és la instrumentalització política que en fa, en benefici propi, basant-se en el que ell en diu "percepció". "Els motius són molt clars", afirma, "són el resultat del clima de crispació". I en culpa, de passada, "l'actitud del president Mas". És a dir, que, mancat de proves, elabora una teoria que li permeti presentar-se com a víctima de l'independentisme català. Així, l'independentisme seria mostrat al món com a violent, rabiós, sanguinari i trencador de la convivència mentre que ell i el seu partit nacionalista espanyol serien l'opció de la pau.

Però què va passar realment? Segons ha informat el diari terrassenc La Torre, "ni els clients ni els responsables del bar La Taverneta, ubicat just a deu metres de l'escala de la catedral amb vuit taules al carrer i plenes de gom a gom, no van veure ni sentir res". Ni tampoc no van veure ni sentir res "els treballadors que aquell dia i hora [27 d'abril a tres quarts d'una de la tarda] estaven als bar-restaurants El Vermut i Plaça Vella, situats igualment a pocs metres de la catedral". Això coincideix amb el que diu un senyor que va assistir a la mateixa cerimònia religiosa que Navarro en qualitat de familiar d'un nen que feia la primera comunió: "Vam coincidir amb ell mentre esperàvem per entrar a l'església. Jo era a prop de l'entrada, i ell també. Hi havia gent pel mig, ell parlava amb una colla que tenia al voltant. Dins l'església també érem ben a prop, gairebé el tenia al costat. Vaig veure que, quan va entrar, el sacerdot el va saludar i que parlaven. Em vaig quedar molt sorprès quan vaig llegir la notícia".

Quin misteri, oi? Tenim una cerimònia a la qual assistien sis-centes persones, una suposada agressió a la cara que no va deixar la més mínima marca, una suposada agressora sense identitat i centenars de persones al voltant que no van veure ni sentir res. "Potser va ser un somni", pensarà algú. En tot cas, quan algú convoca els mitjans de comunicació per emetre un judici d'intencions, com ha fet el senyor Navarro, és lògic que els qui l'escolten dubtin de la seva veracitat. Fins i tot, atesa l'explotació política que n'està fent, hi pot haver qui pensi que es tracta d'un somni fet realitat. D'allò que se'n diu "a bodes em convides!" Aquest extrem adquireix versemblança tenint en compte que, segons l'esmentat diari terrassenc, fonts properes a la investigació afirmen que no hi hauria hagut cap cop de puny, sinó una petita galtada "que gairebé no va fregar la cara del líder socialista".

Sigui com vulgui, hi ha més interrogants. Vegem-ne alguns: per què es manté oculta la identitat de l'autora de la galtada? Té a veure, això, amb el fet que la galtada no va existir i que, per tant, en no haver-se produït, no tindria ni tan sols la consideració de falta? Per què el senyor Navarro va dedicar el matí de l'endemà a victimitzar-se davant els micròfons de Catalunya Ràdio, RAC1 i la SER, entre d'altres, i no va ser fins a la tarda que va anar a la comissaria dels Mossos? Com és que la indolència en la denúncia no es correspon amb el to alarmant de les declaracions? En quines dades objectives fonamentava la seva criminalització de l'independentisme, en general, i del president Mas, en particular, dient que tot plegat era fruit "del clima de crispació que determinats partits alimenten amb un discurs que no és de diàleg, sinó tot al contrari"? Ho va fer perquè l'augment de la consciència nacional de Catalunya està deixant el seu partit sense votants ni militants, potser? Si el senyor Navarro creu que a Catalunya hi ha un "clima de crispació" i una "fractura social" tan grans, com s'entén que prescindís de l'escorta? Sembla un contrasentit oi?

Hem de suposar que tard o d'hora, si el senyor Navarro no ho impedeix, en traurem l'entrellat. Però el cert és que la carta que va adreçar a la militància quatre dies després dels fets, encara oferia més opacitat, ja que justificava la manca d'escorta en el fet que es tractava d'un acte familiar i estrictament privat. Un acte al qual assistien sis-centes persones! Curiosament, en la mateixa carta, Navarro reculava i ja no vinculava els fets a l'independentisme, ni als partits sobiranistes ni al president Mas, cosa que demostra fins a quin punt va mentir deliberadament en les seves primeres declaracions i fins a quin punt també ha instrumentalitzat els fets en benefici de la seva opció política amb el clar objectiu de criminalitzar la decisió del Parlament de Catalunya de celebrar una consulta.

La carta, de fet, denota en si mateixa el desig d'aparèixer de nou als telenotícies per tal de continuar rendibilitzant l'afer. I això és tan greu en un representant polític que a hores d'ara el senyor Pere Navarro ja hauria d'haver presentat la dimissió. Realment cal molta baixesa moral per mentir tan vilment mostrant Catalunya com una societat crispada, fracturada, violenta i al llindar de la sang. Justament Catalunya, que és un dels pobles més pacífics, tolerants i democràtics d'Europa; un poble que l'Onze de Setembre passat, amb dos milions de persones al carrer, va admirar el món en mostrar-se com una exquisida simbiosi de reivindicació i civisme; un poble, en definitiva, que vol decidir el seu futur polític el 9 de novembre de 2014. Així ho va expressar per majoria absoluta el Parlament de Catalunya. Malgrat això, el 8 d'abril passat al Congrés espanyol, el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra del principi democràtic més elemental; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui decidir el seu futur; el partit del senyor Pere Navarro va votar en contra que Catalunya pugui votar. Qui és, doncs, que crispa? Qui és que fractura? Qui és que violenta? Qui és que bufeteja?

elSingular.cat , 6/5/2014
 
La premsa local, estructura de ciutat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 maig 2014
La premsa local, estructura de ciutatHe de dir que em sento molt orgullós dels mitjans de comunicació de Sant Cugat. Me'n sento com a santcugatenc, per descomptat, però també com a usuari d'aquests mitjans i com a col·laborador. I el que més m'agrada és veure el grau d'estima i de confiança que han aconseguit entre la gent. Sense desmerèixer gens la tasca que fa TV-Sant Cugat, és innegable que els nostres mitjans de comunicació més tradicionals són Tot Sant Cugat, Cugat.cat i Diari de Sant Cugat. I la prova és que els seus redactors, els seus micròfons i les seves càmeres són presents en la immensa majoria d'actes mínimament rellevants que es fan a la ciutat, cosa que, com indiquen les auditories periòdiques de l'Oficina de Justificació de la Difusió, té una magnífica resposta per part de la ciutadania. Ho veiem en el fet que Cugat.cat i Tot Sant Cugat són dos dels diaris electrònics d'informació local en català amb més audiència del país.

Tanmateix, encara hi ha molts santcugatencs que desconeixen el Diari de Sant Cugat. Potser compren diaris d'abast nacional català i tenen una visió global del que passa al país, però és obvi que cap d'aquests mitjans pot dedicar el seu espai a parlar del dia a dia de cada municipi. Aquesta tasca la desenvolupa la premsa local. A Sant Cugat, concretament, ho fa el Diari de Sant Cugat, des del 1992. I molt bé, per cert. N'hi ha prou de tenir-ne un exemplar a les mans per comprovar-ho. Per això, des d'aquí, ara que ha arribat al número 1.000, faig una crida als lectors habituals, perquè el promoguin tot explicant que la integració en la vida del nostre municipi passa, entre altres coses, per la lectura setmanal de les seves pàgines i en especial dels seus reportatges. Ajudem entre tots a consolidar la nostra premsa. La nostra premsa diu molt de nosaltres. La nostra premsa és una estructura de ciutat.

Diari de Sant Cugat , 30/4/2014 (especial núm. 1.000)
 
La pregunta trampa de la consulta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 abril 2014
La pregunta trampa de la consultaA mesura que van passant els mesos i es va acostant la data del 9 de novembre creix el debat sobre la complicada fórmula escollida per fer la consulta. Recordem les preguntes: "Vol que Catalunya esdevingui un Estat?" "En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?" És prou sabut que l'Assemblea Nacional Catalana volia una única pregunta -"Voleu que Catalunya sigui un Estat independent?"-, una pregunta inequívoca que la nit electoral no donés peu a disquisicions típicament mediterrànies i que tot el món -tot el món ens estarà observant- pogués entendre. Al capdavall, es tractava de saber quants catalans volen que el seu país sigui lliure i quants el volen captiu. Així de senzill. Els matisos de la captivitat són una altra cosa. Però no ha estat possible per cortesia de Josep Antoni Duran i Lleida i d'Iniciativa per Catalunya. La dependència emocional d'Espanya dóna aquests curiosos companys de llit.

Sembla obvi, per tant, que en cas que la consulta es faci, el resultat tindrà interpretacions diverses, ens consumirà un munt d'energia i propiciarà tota mena de discussions a les emissores de ràdio i televisió i a les xarxes socials. Aleshores pensarem que si haguéssim fet la pregunta que volien l'ANC i alguns partits ens podríem haver estalviat tot aquell sidral, però serà massa tard. Quan fou mort el combregaren, diu la dita. Fixem-nos que encara falta més de mig any i ja hi ha veus que plantegen de fer una segona volta. Sí, una segona consulta! Sembla el joc dels disbarats, és clar. Però som catalans i ens encanta aquest joc. Sortosament, també hi ha veus com les de Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional, i Josep Maria Reniu, membre del Consell Assessor i cap d'estudis de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, que hi posen una mica de seny. Diu Arbós: "Ens trobem amb dues opcions que són indiscutiblement clares: la del NO i la del SÍ a la independència, que tothom entén. El problema és que hi ha una situació intermèdia [la primera pregunta] que ningú no sap què vol dir, per més que s'insisteixi que serà ‘Estat' amb majúscula. Això no vol dir estrictament res." Reniu, per la seva banda, com ja va fer el Consell Assessor, que recomanava una sola pregunta, s'expressa així: "És molt senzill: vostè té gana? Sí o no? Si no en té, no m'ha de dir si li agrada la carn o el peix".

Tot i això, les veus oficials que parlen de la consulta intenten que el parany que suposa la fórmula triada no es noti gaire i utilitzen termes com ara "pregunta doble", "pregunta inclusiva", "pregunta encadenada" o "pregunta amb dos apartats". Deuen pensar que la semàntica ofereix més disfresses que el vestuari de la Metro i no s'estan de res. El cert, però, és que la segona pregunta deixa sense sentit la primera, ja que la materialització del SÍ a la segona pregunta -ser un Estat independent- depèn només de la nostra voluntat, mentre que el SÍ a la primera -ser un Estat dependent- depèn de la voluntat d'Espanya. I això, justament això, la converteix en una pregunta estúpida i ensarronadora. Estúpida, perquè, com dic, és inconcreta, i ensarronadora, perquè no és d'obligat compliment per a ningú. Ni per a Catalunya ni per a Espanya. Imaginem, si no, que guanya el SÍ a la primera pregunta. Creu algú que Espanya acceptarà mai la condició d'Estat (ni que sigui dependent) per a Catalunya? De debò hi ha algú capaç de creure que Espanya, que ni tan sols accepta que som una nació, acceptarà per art d'encanteri que som un Estat? I a sobre després d'una derrota independentista? Home, si us plau, siguem seriosos!

Espanya ja s'ha pronunciat a través del Partit Socialista i ha fet la seva oferta. Una oferta que es diu Tercera Via i que es fonamenta en la burla que suposen els acords de Granada. Per això la primera pregunta és un parany, perquè la seva buidor la converteix en una mentida. És confusa, perquè no pot ser concreta, i no pot ser concreta perquè no pot complir allò que ofereix. En altres paraules: perquè Espanya admetés que Catalunya fos un Estat, primer hauria de reconèixer que és una nació, i, si fes això, estaria reconeixent implícitament el seu dret a la independència. La primera pregunta, per tant, és d'impossible materialització i entabana el votant. És la pregunta de l'immobilisme, és la pregunta de Duran i Lleida, és la pregunta del sector de vol gal·linaci d'Iniciativa i era -ja no ho és- la pregunta que -santa innocència- havia d'incorporar un Partit Socialista que forma trident nacionalista espanyol al costat de PP i Ciudadanos. Encara som a temps d'eliminar-la. L'única pregunta que aposta per treure Catalunya de l'atzucac letal espanyol és la segona. La de la racionalitat, la de la concreció, la del rigor: "Vol que Catalunya sigui un Estat independent?" SÍ o NO? Clar i català.

El Singular Digital , 29/4/2014
 
El crit "catalán de mierda" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 abril 2014
Rafel Martín Faixó
Rafel Martín Faixó
És molt positiu el ressò mediàtic que ha tingut la brutal agressió soferta pel cadaquesenc Rafel Martín Faixó a València, a mans de la policia espanyola, durant la final de Copa del 16 d'abril passat. És positiu, perquè ajuda a crear consciència entre molts catalans de bona fe de la barbaritat que suposa la pertinença a l'Estat espanyol. "Jo em pensava que em moria, però de veritat", deia Martín en relatar l'allau de cops i puntades de peu que va rebre pel sol fet de dur una estelada. Alt com és, 1,91 cm, el van tirar a terra i el van trinxar amb les botes policials tot cridant: "¡Te vas a enterar, catalán de mierda!". En acabat, el van tenir cinc hores emmanillat i finalment, després que demanés un metge, el van deixar marxar sense càrrecs.

L'agressió, ves per on, és idèntica a la que va patir el jove Jordi Mascort a l'estadi Vicente Calderón de Madrid, durant la final de Copa, el 25 de maig de 2012. Mascort també duia una estelada i també va ser agredit brutalment per la policia espanyola fins a deixar-li la cara desfigurada mentre li cridaven això: "¡Catalán de mierda! ¡No aprendéis nunca!". Com veiem, els agents són diferents però el mòbil és el mateix: la catalanofòbia. No hi ha dimissions, malgrat tot. Ni del ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, ni del director general de la policia, Ignacio Cosidó. Com feia el franquisme, es nega l'agressió, s'incrimina la víctima, se l'acusa de resistència a l'autoritat i tal dia farà un any. L'única diferència és que abans l'agredit saltava misteriosament pel finestral i ara només li fan la cara nova. La democràcia franquista és així de contemporitzadora.

Els fets, però, resulten coherents, atès que un Estat que condecora nazis, com fa Espanya, ja està dient al món que els principis feixistes i els qui els proclamen estan sota la seva protecció. Ho vam veure de manera diàfana el mateix dia de l'agressió a Rafel Martín. Mentre la policia l'apallissava i li deia "catalán de mierda" per dur una bandera absolutament legal, la zona ocupada per l'afecció madridista estava presidida per una bandera nazi del III Reich. Una bandera, a més, prohibida per la Llei de l'esport. Per altra banda, durant el partit, i davant la mirada indiferent de la policia, molts seguidors espanyols exhibien banderes franquistes i símbols nazis i cremaven una bandera catalana.

Arribats aquí, és important que aquests fets es difonguin a Europa per tal que tothom pugui veure a quin extrem arriba la institucionalització del feixisme i de la catalanofòbia a Espanya, però també han de servir perquè quedi clar entre nosaltres que el crit policial "¡catalán de mierda!" és tan ferotgement racista com el crit "¡negro de mierda!". És el crit que explica la raó per la qual les institucions espanyoles fan befa del nostre Parlament, de les nostres institucions, dels nostres drets, dels nostres símbols, de la nostra llengua i de la nostra voluntat de votar. Aquesta, tinguem-ho ben present, és una altra manera de dir-nos "catalanes de mierda".

Nació Digital , 26/4/2014
 
Moltes gràcies, Raül Romeva Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 27 abril 2014
Raül RomevaEm sap greu l'adéu de Raül Romeva com a eurodiputat; em sap greu, perquè penso que ha fet una tasca magnífica a Brussel·les en defensa dels drets socials i nacionals de Catalunya. Ell i Ramon Tremosa han fet que la nostra veu, empetitida pel fet de no tenir Estat, s'hagi sentit neta i clara en aquell Parlament. Els catalans, com sabem prou bé, a més de tenir problemes que poden ser compartits amb altres col·lectivitats, arrosseguem també el problema de tenir un Estat en contra, un Estat que treballa nit i dia per anorrear la identitat i la llengua de Catalunya, cosa que suposa un sobreesforç per als nostres representants.

Comprenc, tanmateix, que conciliar una vida professional a Brussel·les amb una vida familiar a Sant Cugat no és gens fàcil, sobretot si, com és el cas de Romeva, es tenen fills petits. Com ell mateix diu, el seu fill i la seva filla només l'han conegut "fent i desfent maletes". El nen, fins i tot, s'havia arribat a pensar que treballava en un avió. I és comprensible, perquè deu anys potser no són gaire cosa en la vida d'un adult, però són tot el temps del món en la vida d'un infant.

Per tant, entenent perfectament l'adéu de Romeva a la política europea, vull expressar-li el meu agraïment per aquests deu anys de dedicació. Com a català, m'hi he sentit representat cada vegada que ha denunciat els atacs sistemàtics que pateix Catalunya per part del govern espanyol. Recordo, per exemple, el tema de la praxi escandalosa del ministre Wert en l'educació pública, el pla del Partit Popular per exterminar la llengua catalana a les Illes, l'ús espanyol de fons europeus per celebrar curses de braus, l'intent de vincular els drets nacionals de Catalunya amb el nazisme, les amenaces i intimidacions militars al nostre país o, entre d'altres, el greuge comparatiu de les taxes universitàries, en què Catalunya paga el doble de la mitjana espanyola. Per tot això, pel compliment del compromís adquirit amb la ciutadania i pels deu anys de lluita contra l'absolutisme i en defensa dels valors democràtics, moltes gràcies, Raül Romeva.

Cugat.cat , 25/4/2014
 
La criminalització d'Artur Mas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 abril 2014
La criminalització d'Artur MasEl govern espanyol continua sense pair que no fos Artur Mas qui anés al Congrés espanyol el 8 d'abril passat a presentar la proposta de transferir a la Generalitat les competències per convocar referèndums. De covard en amunt, li han dit de tot. I no només ho ha fet el Partit Popular, també s'hi ha afegit l'altre braç de la pinça nacionalista espanyola que és el Partit Socialista. "Un polític ha de ser valent i donar la cara", ha dit Pere Navarro. I és que l'absència d'Artur Mas a Madrid els ha aixafat la guitarra. Ho tenien tot previst per convertir aquella cambra en una ensarronada que permetés humiliar públicament el president de Catalunya i ja es fregaven les mans només de pensar-hi. Però Mas no va caure en el parany, perquè, com tots nosaltres, ja havia estat testimoni del tracte vexatori que va rebre Juan José Ibarretxe en presentar-hi el seu projecte per al País Basc. Un projecte, per cert, que no era independentista.

Artur Mas, per tant, va prendre una decisió intel·ligent. En tenia dos motius, si més no. D'una banda, el fet que el rebuig de Madrid estigués garantit i l'acte fos un simple tràmit; de l'altra, l'evidència que quan el president d'un país pateix una humiliació pública és tot el seu país qui es veu humiliat, cosa que en el cas català sempre provoca un plaer morbós en els abanderats de l'autoodi. El pla que havien ordit PP, PSOE i UPyD tenia com a objectiu enterrar el procés català, acabar amb la carrera política d'Artur Mas i provocar una frustració col·lectiva a Catalunya que empenyés el país a pidolar les engrunes ofertes per Alfredo Pérez Rubalcaba en el seu discurs. Però l'absència de Mas va fer que el pla se n'anés en orris. És cert que tenien allà els representants de tres partits sobiranistes que ocupaven el seu lloc, però no era pas el mateix. Això fa que l'espanyolisme no sols no hagi aconseguit cap dels seus propòsits sinó que, de retruc, hagi enfortit encara més el procés que maldava per afeblir.

Té gràcia, per altra banda, que Mariano Rajoy sigui precisament una de les veus que canten excel·lències d'Ibarretxe per haver anat a Madrid l'1 de febrer de 2005 i que blasmen el president Mas per no haver-lo imitat el 8 d'abril de 2014. Jo tinc ben presents les imatges d'aquell debat que va durar vuit hores i recordo perfectament el menyspreu de Rajoy al lehendakari. El president espanyol Zapatero va romandre al seu escó escoltant-lo. No compartia ni mitja paraula, però com a mínim va tenir l'educació de parar l'orella. Rajoy, en canvi, es va aixecar i va marxar. I quan li va tocar parlar a ell, va dir això: "¿Piden diálogo? ¿Diálogo sobre qué? ¿Sobre la desfachatez?" Va ser un espectacle repulsiu veure com PP i PSOE havien pactat la humiliació d'un demòcrata com Ibarretxe. No se'n van sortir del tot, però, ja que Ibarretxe, després de preguntar-los "¿com explicaran als bascos que el seu futur ha estat pactat per vostès dos?", va rebutjar el protocol de seguir la votació des de la sala annexa que li havien habilitat i va abandonar el Congrés.

Arribats aquí, diguem que l'evolució de l'espècie humana no s'explica sense la transmissió de l'experiència. La transmissió de l'experiència fa la gent més sàvia i evita que caigui en paranys que han esdevingut letals per als seus predecessors. Per això Catalunya està jugant tan bé les seves cartes i, en comptes de fer passos en fals -passos motivats per una comprensible i més que justificada indignació-, opta per dinamitar l'absolutisme espanyol des de dins. És a dir, segueix fil per randa l'ordenament jurídic d'aquell país fins que acaba posant-lo en evidència davant del món. No és estrany, doncs, que l'espanyolisme tregui foc pels queixals. En treu tant, de foc, que ara, amb Duran i Lleida a l'ombra, el Partit Popular i el Partit Socialista han ordit un altre pla. Han decidit que, vist que no han pogut fulminar el president Mas a Espanya, ara cal intentar fulminar-lo a Catalunya. El pla consisteix a criminalitzar la seva figura, consisteix a dir que el govern espanyol no el reconeix com a interlocutor i que, per tant, pel bé de Catalunya, el que ha de fer és abandonar la política i anar-se'n a casa. "Marxi, senyor Mas!", seria l'eslògan. La idea és que els catalans creguem que sense Mas tindríem més engrunes d'autogovern i que allò que ens impedeix aconseguir-les és la seva persona. Així, esberlat el lideratge polític del procés de transició nacional, la independència de Catalunya es veuria frenada una bona colla d'anys i tot tornaria a ser com abans.

Fixem-nos, per altra banda, que la campanya de criminalització del president Mas la comença el PP a Madrid i de seguida la continua el Partit Socialista a Catalunya: "Senyor Mas, marxi com més aviat millor!", crida Pere Navarro. Duran, és clar, no pot dir això en veu alta. Però necessita destruir el procés independentista perquè sap que si no ho fa el procés independentista el destruirà a ell. Tanmateix, tot això no són més que efectes col·laterals. El més important és que la grandíssima derrota catalana que l'espanyolisme havia previst a Madrid es va convertir en una grandíssima victòria, ja que tot el món va poder veure fins a quins extrems arriba l'absolutisme espanyol contra els plantejaments democràtics d'un poble que vol votar. No hi ha res com aquestes escenificacions televisades per mostrar al món qui és el demòcrata i qui és l'absolutista, qui és la paraula i qui és el mur, qui és el raciocini i qui és la cerrazón.

El Singular Digital , 22/4/2014
 
Gràcies, Espanya! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 abril 2014
Gràcies, Espanya!En primer lloc, abans de qualsevol consideració, cal donar les gràcies a Espanya per l'impuls que ha donat a la independència de Catalunya amb els 299 vots del seu Congrés de Diputats. No és que aquest impuls ens hagi vingut de nou. Ja sabíem que ens el donarien –per això vam dedicar tota la tarda del 8 d'abril passat a escoltar els discursos dels seus partits polítics–, però podia haver succeït que a última hora s'ho haguessin repensat. No ha estat així i ens n'alegrem. Ens alegrem que Espanya hagi demostrat al món què entén per democràcia, quina és la cultura democràtica dels seus partits polítics i quina és la seva capacitat d'escoltar, de reflexionar, de dialogar i d'acceptar els drets dels altres.

El món ha vist tot això i ha vist també l'amor profund que Espanya sent per Catalunya, un amor excels, sublim, que arriba a l'extrem de dir que no suporta la idea de deixar de tenir-la en propietat. Si això passés, si no pogués dominar-la, si no pogués controlar-la, si no pogués usdefruitar-la, ha dit, "seria com una mutilació". Sembla una declaració d'amor molt melodramàtica, és cert, molt carregada de possessió i de violència, però l'amor d'Espanya, que en realitat és l'amor de Castella, sempre ha estat així: abrandat, possessiu, dominant, borrascós, salvatge, tràgic... És la seva manera d'estimar. Com més estima, més torrencials, virulentes i letals són les seves abraçades. Potser per això ja fa molts anys que viu en estat de xoc. Potser per això ja fa molts anys que està traumatitzada. No pot ser de cap altra manera, tenint en compte que, pel cap baix, només en els dos darrers segles, ha estat abandonada per vint-i-quatre dels seus estimats. És a dir, que ha patit vint-i-quatre mutilacions. Algunes de molt sonades, com la de Cuba. S'entén, per tant, el seu pànic a una de nova. "Què en quedarà, de mi?", es demana. Però aquesta sola pregunta ja denota incomprensió per assumir els veritables límits de la seva identitat. Espanya s'ha entestat sempre a considerar seu allò que no ho és i tard o d'hora ha hagut de lamentar-ne la pèrdua. És el cost que tenen els deliris de grandesa. Si, en canvi, hagués assumit la seva mida real, sense afanys compensatoris de caràcter imperial, ara no es trobaria al llindar del fet més traumàtic de tota la seva història: la pèrdua de Catalunya.

El trauma s'agreuja, a més, en afegir-s'hi la ceguesa. És a dir, la incapacitat d'Espanya per adonar-se que ja ha perdut Catalunya. No pas administrativament, és veritat, però sí espiritualment. Si fa no fa, el mateix que passa entre les parelles que ja no ho són per més que encara comparteixin la mateixa casa i els tràmits de divorci triguin a arribar. De tota manera, aquest és un trauma genuïnament espanyol i serà Espanya qui l'haurà de superar. Pronostico, tanmateix, que trigarà anys a fer-ho; molts anys; moltíssims. Nosaltres, en tot cas, hem de valorar el meravellós impuls que ha donat al procés català des del Congrés de Diputats. És un impuls que no té preu i cal felicitar explícitament el Partit Popular, el Partit Socialista i la UPyD, amb Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba i Rosa Díez al capdavant. Les seves intervencions, que van ser una classe magistral d'ultranacionalisme espanyol i d'absolutisme, han estat molt estimulants per al procés català, fins al punt que l'independentisme és avui infinitament més fort que no pas ho era el 8 d'abril. Els 299 vots a favor de la independència de Catalunya han estat una valuosa, contundent i impagable embranzida. Gràcies, Espanya!

El Singular Digital , 15/4/2014
 
El discurs de la sang Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 abril 2014
El discurs de la sangCada cop que escolto apel·lacions a la sang per justificar posicions polítiques sento nàusees. La sang és el recurs de la ignorància, del racisme, de la impotència intel·lectual. La sang és l'argument dels qui no tenen arguments. La sang és el discurs de Mariano Rajoy, és el discurs del Partit Popular, és el discurs d'una de les formacions polítiques més repugnants i execrables d'Europa, una formació que, tant pels seus orígens com per la seva participació en la gran mentida sobre l'Iraq -amb una invasió que va causar cent mil morts, la majoria civils-, hauria de ser portada davant d'un tribunal penal internacional. Amb el passat feixista del seu fundador, amb la negativa d'aquest a renegar del seu passat i amb la negativa del PP a condemnar el franquisme, n'hi ha prou per aplicar-li la llei de partits i il·legalitzar-lo de dalt a baix.

Rajoy i el PP saben que no hi ha força política o militar que pugui sotmetre un poble indefinidament. Se'l pot oprimir durant un temps, se'l pot emmanillar mentre la seva consciència nacional està abatuda o en fase de reconstrucció, però quan per fi desperta i clama per la seva dignitat ja no hi ha res que el pugui aturar. Aquest és el cas de Catalunya, una nació d'Europa que ha trigat tres segles a despertar-se d'un malson i que ara, finalment, ha dit prou a la dominació espanyola. I com que ni els fantasmes de la por, ni els insults, ni les amenaces semblen aturar el pas ferm del poble català, Rajoy i el seu partit justifiquen la dominació parlant dels catalans i dels espanyols que "han barrejat la seva sang i creuat les seves famílies". Talment com si els vincles matrimonials entre uns i altres impliquessin la desaparició de la nació catalana. És a dir que els espanyols, pel sol fet de casar-se amb catalans, haurien esborrat la identitat nacional d'aquests i els haurien transmès la identitat nacional espanyola. Com li agradaria a Vallejo-Nájera, aquesta tesi.

Tanmateix, si el senyor Rajoy, en qualitat de president del govern d'Espanya, vol parlar de sang, pot començar per demanar perdó als pobles de Llatinoamèrica per la sang que la colonització espanyola hi va vessar -només a Mèxic, els divuit milions d'habitants van quedar reduïts a dos. Si el senyor Rajoy vol parlar de sang, pot començar per demanar perdó a Catalunya per l'assassinat del president Lluís Companys -Alemanya i França el van demanar el 1990 i el 2008 per haver-lo deportat. Si el senyor Rajoy vol parlar de sang, pot començar per reobrir el cas de Salvador Puig Antich, com demanen les seves germanes, i reconèixer que el seu procés va ser un crim d'Estat. Si el senyor Rajoy vol parlar de sang, pot començar per demanar perdó per tota la sang que el nacionalisme espanyol ha vessat en nom de la sacrosanta "unidad de España".

Nació Digital , 12/4/2014
 
Dues dones fortes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 abril 2014
Montse Solà i Esther Santolaya
Montse Solà i Esther Santolaya
La Montse Solà i l'Esther Santolaya no són filles de Sant Cugat, però fa tants anys que hi viuen i hi estan tan arrelades que no hi ha cap diferència. Totes dues són persones que, sense proposar-s'ho -la primera viu a la rambla del Celler i la segona hi compra el menjar-, formen part del paisatge del centre de la ciutat.

El cas de la Montse Solà, que va amb cadira de rodes, és colpidor. Ella, pel seu caràcter afable i rialler, ho entoma amb un somriure, però és colpidor. Una malaltia degenerativa que li afecta els ossos, especialment les mans i els peus, i un atropellament molt greu que va patir ara fa uns anys travessant el carrer d'Anselm Clavé, han anat limitant-li la vida cada cop més. Amb tot, la fortalesa del seu caràcter fa que no es resigni i que, un cop superat el dolor que la martiritza cada matí abans de llevar-se, no s'estigui de sortir de casa i d'anar amunt i avall. Triga força a fer les coses, és clar. Triga a agafar el telèfon, triga a obrir la porta, triga a arribar als llocs, però no s'atura. Per això va voler una cadira de rodes autònoma, amb motoret, per no haver de dependre de ningú. Asseguda en aquesta cadira observa la vida des d'una perspectiva completament diferent de la que tenia quan caminava amb normalitat. Ara, per exemple, ha descobert les enormes dificultats de viure en un món que no està pensat per a gent com ella. Ara sap que hi ha obstacles que només els descobreixes quan perds la facultat de salvar-los. Sort en té, que Sant Cugat és una ciutat força adaptada.

En tot cas, els qui coneixen la Montse Solà de fa poc temps i la veuen en cadira de rodes o fent quatre passes amb l'ajut d'un bastó, no saben que va ser una dona de bellesa excepcional. Repeteixo: excepcional. De cabells daurats, ulls blaus, cara rodona, faccions que expressen tendresa i una personalitat càlida i afectuosa, la Montse Solà era la dona que en les festes atreia sempre totes les mirades masculines. Un dia, però, com si hagués de pagar un preu pel privilegi d'aquell físic tan exquisit, el destí va començar a desdibuixar-li la figura, va fer que els ossos li agafessin formes estranyes, com si volguessin fugir-li dels peus i de les mans, i la va embotir de medicaments que li augmentaven el pes i que li dificultaven encara més la mobilitat. Ara la Montse Solà, que ja ha assolit la desena del sis, es pregunta si algun dia el destí, finalment afartat, abandonarà el cruel saqueig que ha fet en el seu cos i la deixarà en pau. És una sort, tanmateix, que aquest destí, encisat en l'embolcall, n'hagi deixat intacta la bondat interior.

L'Esther Santolaya és una mica més gran. Té setanta anys, però ningú no ho diria. Tothom que la coneix coincideix a dir que és l'única dona de la ciutat immune al pas del temps. Està igual que quan tenia quaranta anys. Tampoc no hi ha res en ella que faci sospitar que ha superat un càncer de ronyó. Penso, tanmateix, que ha estat la singularitat de la seva manera de vestir el que l'ha convertida en una persona coneguda pels santcugatencs, encara que ben pocs saben de debò qui és. Vestida sempre amb robes contraculturals i evocadores de l'Eivissa hippie -que sap trobar en mercats i botigues mig amagades-, a base d'estampats, colors vius i acabats artesanals, així com la vehemència amb què defensa els amics, les idees d'esquerres i la llibertat de Catalunya, l'han convertida en una dona estimada. Tan estimada com la Montse Solà. No és fàcil trobar persones tan nobles, honestes i lleials com elles. Són dues dones fortes. Molt fortes.

Diari de Sant Cugat , 4/4/2014
 
Mentides d'una regidora del PP sobre Òmnium Cultural Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 abril 2014
Maria Dolors Domènech (PP)
Maria Dolors Domènech (PP)
Ara fa uns dies, en un article en espanyol publicat a Cugat.cat i titulat "Òmnium Cultural, su razón de ser y su sin razón", la regidora del Partit Popular de Sant Cugat Maria Dolors Domènech blasmava el fet que aquesta entitat hagi optat pel dret a decidir i en demanava la dissolució. L'article, però, no era ben bé un article.

En realitat era un escrit de 3.618 caràcters amb més d'un 62% del text -ple d'errades- copiat literalment de la Wikipedia espanyola. En aquest sentit, crida l'atenció que una regidora municipal com la senyora Domènech, que té l'obligació de ser competent en les dues llengües, enviï textos en espanyol a un portal de notícies en llengua catalana com Cugat.cat. Caldria preguntar-li si fa el mateix en el sentit contrari. És a dir, si envia textos en català als portals de notícies de Catalunya en llengua espanyola. Més que res per saber si el seu "sano bilinguismo" és de doble direcció o de direcció única.

El problema de copiar, encara que se'n citi la font, és que hom corre el risc de dir mentides com una casa de pagès i, consegüentment, de fer el ridícul espantosament. Aquest és el cas de la senyora Domènech en afirmar que Òmnium "inició la apertura de delegaciones en toda Cataluña y en los territorios de habla catalana, islas Baleares y Comunidad Valenciana principalmente". Com ja li va respondre oportunament la presidenta d'Òmnium a Sant Cugat, Maria Rosa Caballé, aquesta entitat no té seus al País Valencià i a les Illes. I no les té per la senzilla raó que la seva tasca ja està molt ben exercida per entitats de prestigi com Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear. Això, que ho sap tota persona mínimament interessada en la llengua i la cultura catalanes, també ho hauria de saber la senyora Domènech. I si no ho sap, n'hauria tingut prou de llegir la Viquipèdia catalana per assabentar-se'n.

Pel que fa al 38% restant del text, és a dir, el text de collita pròpia de la senyora Domènech, val a dir que és un enfilall de despropòsits i d'exemplificació de l'autoodi més galdós. Vegem-ne aquestes tres perles:
"Hemos pasado de tener una entidad en la que muchos se sentían cómodos, defendiendo algo tan legítimo como la lengua y la cultura de nuestra tierra, a tener una entidad más de las 1.600 que conforman el Pacte Nacional pel Dret a Decidir."
"Òmnium ya no es el paraguas que podría acoger a muchos, Òmnium hoy es el paraguas de unos cuantos que sin las subvenciones que recibe no podría subsistir. Hoy Òmnium ya no es un elemento de cohesión social sino de división entre los que vivimos en Cataluña y formamos parte de una cultura por la que un día mereció la pena salir en su defensa."
"Òmnium ha quedado desdibujada en el maremágnum de asociaciones y poco aporta a la cultura y lengua catalanas. Y ahí sí que no hay excusas para pedir a Òmnium que vuelva a sus orígenes o de lo contrario mejor se disuelva, porque ya no cumple con el objetivo para el cual nació en 1961."
Després d'això no cal dir-hi res més, ja que la senyora Domènech es desacredita tota sola. Diguem, tanmateix, que Òmnium no rep cap subvenció i que la seva vida -a desgrat de la senyora Domènech i del PP- la fan possible els seus gairebé 40.000 socis. Per cert, quin és el nombre de militants del Partit Popular a Catalunya? Òmnium, per altra banda, no sols no s'ha desdibuixat entre la resta d'entitats que configuren el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, sinó que es troba just al capdavant, al costat de l'Assemblea Nacional Catalana, fins al punt que les persones més visibles del moviment són Carme Forcadell i Muriel Casals. Finalment, només constatar el vergonyós dèficit de cultura democràtica de la senyora regidora, en clara consonància amb el seu partit. No es pot esperar res més d'algú que, amb tot el desvergonyiment, arriba a l'extrem de satanitzar el dret humà més bàsic sense el qual la vida no té cap sentit: el dret de decidir. Recomano a la senyora Domènech que llegeixi el lema d'Òmnium Cultural. És curt, senzill i explícit: "Llengua, cultura, país". La llengua i la cultura catalanes i els drets i les llibertats nacionals d'un país que es diu Catalunya. Just la llengua, la cultura, els drets i les llibertats que el Partit Popular vol exterminar. Però aquí estem nosaltres, amb Òmnium al costat, per impedir-ho.

Cugat.cat , 11/4/2014
 
El franquisme del segle XXI Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 abril 2014
El franquisme del segle XXITenim sort que la vida no sigui excessivament llarga, altrament Franco s'hauria mantingut en el poder uns quants anys més. ¿O no és cert que Franco, per a vergonya de la història, va morir al llit sense ser jutjat, designant un successor que va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento, imposant una monarquia -la mateixa que va massacrar els Països Catalans ara fa tres segles-, i deixant-ho tot ben lligat per tal que el llibre sagrat de la Constitució espanyola, preservés aquells Principios?

Com passa gairebé sempre que mor un cabdill totalitari, els seus hereus s'afanyen a crear un marc legal que en garanteixi la perpetuïtat. Per això el franquisme no s'ha assegut mai davant un tribunal penal internacional; per això tots els seus crims romanen impunes; per això l'Estat subvenciona l'associació que preserva el nom del criminal dictador i els fets del seu règim de terror; per això també en preserva la tomba i es nega a enderrocar el monument feixista del Valle de los Caídos; per això es poden cridar consignes feixistes el 12 d'octubre mentre ciutadans catalans són detinguts i multats amb més de tres mil euros per cantar l'himne de Catalunya a les portes de l'estadi de Mestalla.

És el franquisme ideològic el qui redacta els articles 8 i 145 de la Constitució espanyola. En el cas del primer, imposant la força militar contra una voluntat expressada a les urnes; i en el cas del segon, prohibint la federació dels Països Catalans. Els murs de la Ciutadella que va fer construir Felip V per a dominar-nos ja fa anys que van ser enderrocats, però Espanya continua essent una presó de pobles, i el poble català n'és el presoner més odiat. Franco, a més d'un Tribunal de Orden Público, tenia el Gabinete de Investigaciones Psicológicas d'Antonio Vallejo-Nájera, i l'Espanya d'avui, a més de l'Audiència Nacional, té la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) de José María Aznar. En tots els casos, es tracta d'organismes que no tenen cap més objectiu que vetllar pel principi suprem del franquisme: la unitat d'Espanya. "¡Di que eres español o te encierro!", deia la fiscal de l'Audiència Nacional a Èric Bertran el 2004; "Catalunya no és una nació; el dret a decidir no existeix", diu Javier Zarzalejos, secretari general de la FAES, el 2014. Vallejo-Nájera i el seu gabinet ja no hi són, però l'estudi sobre la pretesa "inferioritat psicològica" dels interns de la presó espanyola, que tant els inquietaven, troba avui continuïtat en la FAES, per bé que sota un vernís de formalitat política. És, en definitiva, el laboratori ideològic del Partit Popular, un partit fundat per un exdirigent feixista, d'on parteixen les idees repressores i opressores contra Catalunya, contra els seus drets nacionals i contra la seva llengua.

"I on són els antifranquistes espanyols del gran partit de l'oposició?", es preguntarà algú. "Com pot ser que el Partit Socialista s'avingués a donar carta de naturalesa al franquisme ideològic en comptes de combatre'l?" Doncs, per obtenir-ne la resposta, només cal mirar quins són els temes en què ambdós partits concorden, només cal mirar contra qui són les seves votacions al Congrés espanyol per descobrir què els uneix. Les votacions són sistemàticament contra les llibertats de Catalunya i allò que els uneix és el principi suprem del franquisme: la unitat d'Espanya. Els dirigents socialistes Alfredo Pérez Rubalcaba i Elena Valenciano han deixat ben clar que el govern espanyol pot comptar amb el PSOE per "dir un no com una casa de pagès a la independència de Catalunya." S'uneixen per a això i per a impedir que el poble de Catalunya pugui votar. Prohibit decidir, prohibit consultar, prohibit preguntar. "Les preguntes són camins de divisió", diu José Luis Rodríguez Zapatero. Una frase digna del 1939. Encara hi ha algú que es pregunta per què Franco va morir al llit?

El Singular Digital , 8/4/2014
 
La normalització del català digital Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 abril 2014
Digital.catTotes les llengües vives estan en evolució constant i experimenten canvis concordants amb les societats que les parlen. La seva vida, la vida de les llengües, en general, i la vida de cada paraula, en particular, depèn de les necessitats dels seus parlants. El lema de la CAL ho expressa molt bé: "Una llengua no desapareix perquè els qui no la saben no l'aprenen, sinó perquè els qui la saben no la parlen". Aquesta és l'amenaça que pesa sobre el català: el fet que sigui una llengua que desapareix en tota activitat quotidiana tan bon punt obre la boca un interlocutor hispanoparlant que entén perfectament el català. Fixem-nos que, sense que a ell li hagi passat pel cap de demanar-ho, la llengua vehicular de tots els presents passa a ser automàticament l'espanyol, la qual cosa converteix el català en una llengua innecessària i merament ornamental. No és, doncs, per culpa de l'hispanoparlant que el català resulta innecessari a Catalunya, sinó perquè el catalanoparlant en prescindeix; i això, com és lògic, té incidència en el nostre lèxic, fins al punt que ens obliga a recórrer a l'espanyol cada cop que volem expressar un pensament per mitjà d'una dita popular. Ho fem perquè el nostre coneixement de la llengua dominant és superior al de la llengua dominada.

Mentrestant, per altra banda, la llengua anglesa, a través de les noves tecnologies, penetra en el nostre dia a dia i determina també la nostra manera de comunicar-nos. No és que sigui dolent dominar altres llengües a més de la pròpia. Només faltaria! Tot al contrari. Però una cosa és dominar altres llengües i una altra renunciar a la pròpia quan no cal. Per evitar-ho, Joan Carles Villalonga i Xavier Breil, amb el suport del Termcat (Centre de Terminologia), han publicat un diccionari de butxaca amb 2.500 termes del món digital i amb índexs castellà-català i anglès-català. El llibre es diu Digital.cat. El lèxic català de l'era digital i aquí en tenim un petit tast:

  • Acuse de recibo: confirmació (o justificant) de recepció.
  • Administrador de descargas: gestor de baixades.
  • Agrupamiento: clusterització.
  • Aldea global: veïnatge universal.
  • Anuncio pop-up: anunci emergent.
  • Ciberacoso escolar: ciberassetjament escolar.
  • Guardado: desament.
  • Guardar como: anomenar i desar.
  • Hacer un check-in: pujar.
  • Juego de carreras: joc de curses.
  • Refrescar: actualitzar.
  • Reposamuñecas: reposacanells.
  • Tableta: tauleta tàctil.
  • Buddy list: llista d'amics.
  • Broken hyperlink: enllaç trencat.
  • Browser game: joc de navegador.
  • Crossposting: enviament múltiple.
  • Mass e-mail: missatge de correu massiu.
  • Puzzle game: joc d'habilitat mental.
  • Retweet: repiulada.
  • Tweet: piulada.
  • Storyboard: guió il·lustrat.
  • Widget: giny.

Digital.cat explica, de la lletra A a la lletra Z, què és un "accés aleatori", un "anunci latent", un "control lliscant", un "falsejament d'identitat", un "llenguatge font", un "pescaire", un "regle", una "publicitat intersticial", una "signatura cega", una "targeta d'expansió" o una "tecla de drecera". En definitiva, es tracta d'un llibre de consulta molt útil per a principiants, però també per a tots els qui, essent experts o professionals del món digital, dubten tot sovint o no dominen prou la terminologia catalana en aquest àmbit. És ben senzill, no cal manllevar d'una altra llengua allò que podem dir en la pròpia. Per fer-ho, però, cal conèixer-la. I per conèixer-la, cal voluntat.

Racó Català , 3/4/2014
 
El PP, un partit que prohibeix votar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 abril 2014
El PP, un partit que prohibeix votarMés enllà de l'objectiu final, que és fer de Catalunya un país lliure -ara només podem fer vida normal dintre del recinte de la presó-, una de les grans victòries de l'independentisme és la rapidesa amb què està mostrant al món l'autèntica naturalesa del Partit Popular. Per als qui, de fora estant, no en sabien res, el PP era tan sols un partit de dretes com n'hi ha molts. Ara, però, la força majoritària de l'independentisme ha posat molt nerviós aquest partit i l'està obligant a revelar-se com allò que sempre ha estat i que la letargia catalana li permetia amagar. És a dir, un partit d'ultradreta. Ultradreta nacionalista espanyola, per descomptat.

Obligat a actuar sense màscara, no hi ha setmana sense que el PP, sota el barret del govern espanyol, faci alguna cosa en contra els drets fonamentals i les llibertats democràtiques: condecoracions a nazis i franquistes, bales de goma contra immigrants que s'estan ofegant, lleis de l'avortament que evoquen el 1939, destitució de professors internacionals per raons ideològiques, persecució i intent d'extermini de la llengua catalana, negació del dret a votar... Això no és res, però. N'han de fer moltes més d'accions absolutistes i totalitàries. Tanmateix, allò que els té més obsedits és impedir que els catalans puguem votar. Diuen que els catalans no tenim aquest dret. I, ves per on, en el fons tenen raó, ja que les colònies mai no voten. És la metròpoli qui diu quan ho poden fer, i és també aquesta última qui, en cas de permetre-ho, diu què es pot preguntar i què no.

Per això el PP de Sant Cugat, sense el més mínim rubor, gosa exigir a l'Ajuntament que no cedeixi les dades del padró municipal a la Generalitat per celebrar la consulta del 9 de novembre d'enguany. Fins i tot s'atreveixen a intentar atemorir persones, com ara els funcionaris del consistori. La ultradreta és així. La seva al·lèrgia a la democràcia arriba a aquests extrems. No volen que hi hagi consulta perquè saben que la perdran i perquè la seva derrota significa, de facto, la constitució de Catalunya com a nou Estat d'Europa. Això és el PP, un partit nacionalista espanyol d'ultradreta que, fidel al seu ideari, prohibeix votar.

Cugat.cat , 4/4/2014
 
La necessària dimissió de Jaume Collboni Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 04 abril 2014
La necessària dimissió de Jaume CollboniEn fer-se pública l'escandalosa manipulació de persones i vots en les primàries del Partit Socialista per escollir el candidat a cap de llista per Barcelona, és obvi que Jaume Collboni, guanyador amb victòria insuficient, hauria d'haver presentat la seva dimissió immediata. Collboni, però, no sols no ho ha fet, sinó que hi ha tret importància. No té cap importància que hi hagués cues de pakistanesos que no sabien què votaven, no té cap importància que hi hagués cues de persones que no sabien qui eren els candidats, no té cap importància que hi hagués cues de persones que no sabien què signifiquen les sigles PSC-PSOE, no té cap importància que hi hagués cues de persones que no sabien ni català ni espanyol i que, per tant, no entenien el que se'ls preguntava, no té cap importància, en definitiva, que diversos testimonis veiessin com els apoderats del partit posaven el sobre amb la papereta a la butxaca de ciutadans pakistanesos i com se'ls donava l'euro necessari per poder votar. Res d'això no té cap importància per al Partit Socialista, un partit que ja fa molts anys que ha fet de la manca d'ètica la seva praxi política.

L'excusa a la qual s'aferra el senyor Collboni és que ha obtingut un bon resultat en punts de votació que no han estat denunciats. És a dir, que, segons ell, la impugnació només hauria d'afectar els llocs en què s'ha descobert la tupinada; la resta en quedaria al marge. Això, tanmateix, és èticament inadmissible, ja que enterboleix el procés, desferma una sospita sobre el conjunt de les trenta seus electorals -un partit que no té escrúpols a manipular tres meses pot manipular-les totes- i mostra el caràcter sectari d'una cúpula capaç de les baixeses més grans -com ara aprofitar-se de la immigració i de la ignorància d'alguna gent- per tal de retenir el poder. No hem d'oblidar que Jaume Collboni i Carmen Andrés -que no exclouen un pacte- representen l'aparell del PSOE de Catalunya.

"Però com s'entén que la majoria de candidats -Jordi Martí només parcialment- accepti aquest frau electoral i no impugni les eleccions?", pensarà algú. Doncs sí, costa d'entendre. Sobretot per dues raons: una, perquè qui calla consent; i l'altra, perquè alimenta la percepció que les pràctiques mafioses són habituals al carrer Nicaragua i no escandalitzen gens els pocs militants que hi queden. Un frau electoral sempre és greu, però encara ho és més si qui el comet es fa dir ‘progressista'. Llevat, és clar, que es refereixi al seu progrés i no pas al de la col·lectivitat.

En tot cas, és obvi que el PSOE de Catalunya ha mentit en parlar de "primàries obertes", ja que tot sembla lligat i ben lligat perquè guanyin les opcions més oficialistes i tancades. Per altra banda, s'ha fet evident que tot plegat no ha estat res més que una operació merament publicitària amb dos objectius: amagar la indiferència de la militància, incorporant-hi vots aliens, i aconseguir durant uns dies la quota mediàtica que l'involucionisme del partit i la seva buidor argumental els neguen. Tot i això, dels 7.463 votants, només el 30% n'eren militants o simpatitzants, cosa que indica fins a quin punt calia maquillar el desastre. Aquesta, a més, és una magnífica manera d'obtenir les dades personals de gent aliena al partit que pugui ser empaitada en futures campanyes electorals. Arribats aquí, hi ha poc marge per al dubte sobre la manipulació de vot a què serà capaç d'arribar el Partit Socialista en una consulta per la independència de Catalunya. Caldrà agrair-los l'avís.

El Singular Digital , 31/3/2014
 
La crida de l'espanyolisme a la violència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 abril 2014
Assalt a la delegació de la Generalitat a Madrid
Assalt a la delegació de la Generalitat a Madrid
A mesura que s'acosti la data del 9 de novembre d'enguany viurem una exacerbació de l'ultranacionalisme espanyol contra el qual caldrà mantenir-se impertèrrit. Parlo d'una exacerbació que cercarà el cos a cos, la provocació més ofensiva, el gest o les paraules que ens puguin treure de polleguera. Tenen ànsies de violència, ànsies de poder aconseguir imatges que mostrin al món com de salvatge és la Catalunya que vol ser un Estat independent d'Europa. La Via Catalana de l'Onze de Setembre passat els va fer molt de mal, i no només pel rècord oficial de dos milions de persones al carrer, sinó pel civisme que va admirar tot el planeta. Saben que la no violència té molt de prestigi i que, a més, desmunta la coartada que el govern espanyol necessita per ocupar els carrers de Catalunya amb els seus cossos policials. Uns pocs esclats de violència i l'Estat ja podria mostrar-se al món com a pacificador tot dient: "Ho veieu com Catalunya és un país immadur i violent que no pot ser un Estat? Ho veieu com jo, Espanya, que sóc madura i pacífica, em veig obligada a intervenir per posar-hi ordre?"

Mentrestant se'ns diu que Catalunya no té dret a decidir per si mateixa perquè la llei espanyola no ho permet. Talment com si la democràcia i els drets humans s'haguessin de supeditar a la llei i no pas la llei a la democràcia i als drets humans. Per això Juan Carlos Girauta, una de les veus de Ciudadanos, partit ultranacionalista espanyol, diu barbaritats, com ara que Carme Forcadell, presidenta de l'ANC, "serà responsable de tot el que succeeixi a Catalunya en termes de violència" i l'acusa d'estar "organitzant un cop d'Estat". Sí senyor. Franco hauria dit exactament el mateix. Però com que l'últim que es pot esperar d'algú així és sentit de la mesura, hi afegeix que Òmnium Cultural té "assassins" en els seus òrgans de direcció. Aquest és, per tant, el nivell dels enemics dels drets nacionals de Catalunya, aquest és el nivell de l'ultranacionalisme espanyol que el 12 d'octubre passat es manifestava entre falangistes i "brazos en alto".

Amb tot, no hem d'interpretar aquestes barbaritats, com un atac als drets nacionals de Catalunya -brams d'ase no arriben al cel-, sinó com una expressió de rabiosa impotència intel·lectual davant la fermesa de tot un poble que es nega a caure en provocacions. Darrera d'aquestes crides encobertes a la violència, darrera d'aquests crides emmascarades contra els demòcrates catalans que tinguin la gosadia de voler votar, no hi ha res més que frustració, molta frustració. Van començar criminalitzant el dret de decidir, van continuar criminalitzant les urnes, i ara, enfollits de despit per l'adéu de Catalunya, han acabat criminalitzant la democràcia i fent seus els edificants arguments dels esclavistes. Deia l'amo a l'esclau: "Un negre no pot votar, un negre no pot decidir, un negre només pot obeir. Tu no pots ser lliure perquè la llei t'ho prohibeix, i la llei sóc jo". Són fills del segle XIX que van evolucionar una mica fins van arribar al 1939. D'allà ja no han passat.

Nació Digital , 29/3/2014
 
Una macroamenaça al petit comerç Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 abril 2014
Una macroamenaça al petit comerçFaré tant de costat com pugui al comerç local de Sant Cugat i a l'Ajuntament contra el macrocomplex comercial que malda per instal·lar-se a Cerdanyola del Vallès, al llindar de la nostra ciutat. Així com vaig dir que considerava vergonyosa i mesquina l'actitud d'alguns botiguers locals festejant Sant Valentí -una festa que a Catalunya celebrem per Sant Jordi-, crec que ara tenen molta raó de sentir-se amenaçats per la construcció del que seria el centre comercial més gran d'Europa.

L'americanització de la vida catalana -com la de tants altres països- em sembla preocupant, perquè incideix directament en els nostres hàbits i en la nostra manera de socialitzar-nos. Un dels trets idiosincràtics més valuosos dels països del sud d'Europa és que la gent no surt al carrer només per agafar el cotxe o fer exercici, ja sigui a peu o en bicicleta. La gent, tan bon punt el temps ho permet, surt a passejar. Als catalans, en concret, ens agrada passejar pel simple plaer de fer-ho, i les petites botigues formen part del nostre teixit social. De fet, són molt més que això, són l'ànima dels nostres carrers. Només cal veure com en canvia la fesomia quan les persianes estan abaixades.

Mentre els petits comerços, els comerços altrament dits 'de tota la vida', donen personalitat a les nostres ciutats, les grans marques i les franquícies són totes iguals arreu del món; són establiments que creen un món uniforme, de pensament únic i sense cap particularitat. Quan anem pel món no volem veure els mateixos noms, rètols i mobiliari que tenim a la nostra ciutat, volem veure els establiments propis de cada lloc, amb el seu encant i la seva història. I ens agrada que els noms tinguin regust local i que ens parlin d'aquella terra i de la seva llengua. Els macrocentres xuclen la gent, l'encerclen en un entorn que l'obliga a consumir i redueixen el petit comerç de les ciutats a un paper merament testimonial. Les petites botigues de barri s'estan convertint en establiments de recurs per comprar-hi només allò que no ens ha vingut al cap el dia del centre comercial. El problema és que aquesta situació no hi ha petit comerç que la pugui resistir. En desaparèixer els clients, també ho fan les botigues i els carrers es tornen gèlids. Jo, entre la vida en un centre comercial i la vida als carrers, em quedo amb la segona. Decididament no al macrocomplex de Cerdanyola. No som nord-americans. Som catalans.

Cugat.cat , 28/3/2014
 
Ara volen violentar-nos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 març 2014
Ara volen violentar-nosA mesura que s'acosti el 9 de novembre veurem augmentar els intents de crear un clima de violència a Catalunya. No pas una violència desfermada, però sí una violència conceptual i estratègicament orquestrada que permeti a l'Estat construir el relat mediàtic, de portes enfora, d'una Catalunya al caire de l'abisme. La frase de José María Aznar, "abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya", ho resumeix molt bé. Es tracta de fer creure al món, amb la col·laboració d'alguns caps de pont catalans del nacionalisme espanyol, com ara Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Enric Millo, Pere Navarro, Maurici Lucena, etc., que a Catalunya hi ha una gravíssima fractura social fruit del procés independentista. És a dir, que si no hi hagués independentisme no hi hauria fractura. El fracturador és l'independentista, el fracturador és el sotmès que té la gosadia de voler ser tan lliure com l'amo.

"Que n'eren, de bons, aquells temps, en què els catalans es mostraven callats, porucs, submisos, obedients i desmemoriats i n'hi havia prou de fer-los un crit perquè acotessin el cap, demanessin perdó i fessin bondat, molta bondat". Així és com pensen tots aquells que, ja sigui des de la dreta o des de l'esquerra, sempre han compartit el principi bàsic del franquisme: la unitat d'Espanya. La seva sort va ser que Catalunya estava nacionalment estabornida i no els calia significar-se. Eren temps en què l'esquerra espanyola i els seus timbalers catalans podien marcar distàncies amb la caverna tot fent-se passar per catalanistes, progressistes i demòcrates de pedra picada. Ara, però, Catalunya s'ha despertat, la comèdia s'ha acabat i les màscares han caigut. I aquí els tenim, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya agermanats contra el dret democràtic més elemental: el dret de tota col·lectivitat a decidir el seu futur per mitjà de les urnes.

Caldrà, per tant, un cop situats en aquest punt, molta sang freda i no caure en provocacions. La resposta ferma, serena i impertorbable els exaspera molt més que no pas el grand guignol. Cal tenir en compte que estem parlant d'una gent que s'ha sentit molt còmode mentre l'status quo els afavoria. La consciència nacional, com dèiem, estava en estat letàrgic, l'independentisme era minoritari i de la conversió de Catalunya en un Estat lliure com Àustria o Dinamarca només se'n parlava en veu baixa i com si fos la quimera de l'oncle excèntric de la família. Ara, ves per on, la situació s'ha capgirat, han sortit dos milions de persones al carrer, l'independentisme és majoritari i la quimera és a punt de transformar-se en realitat. I, mentrestant, els immobilistes es pessiguen i no s'ho creuen. Se senten tan perduts i astorats com un actor a qui li han canviat el decorat habitual al bell mig d'una representació teatral.

Però aquest astorament no l'hem de menystenir, perquè no evitarà que juguin brut. Ells tenen al seu abast tots els instruments del poder i els utilitzaran com han fet sempre, per la via de la força. Per això -llevat que Europa els hi obligui- no permetran mai cap mena de consulta. D'una banda, perquè tenen la convicció que la perdrien; i de l'altra, perquè, fos quin fos el resultat, suposaria un reconeixement de la subjectivitat jurídica de Catalunya, és a dir, de la nació catalana. I les manifestacions d'Alícia Sánchez-Camacho, dient que "la nació catalana no ha existit mai", formen part d'aquest ideari. L'ideari de la FAES. La FAES, això sí, necessita d'ignorants que li facin la feina bruta, i Camacho, dient sense el més mínim sentit del ridícul que "la nació catalana no ha existit mai", demostra ser la ignorant perfecta.

Ja ho ho veiem, doncs: són mentiders, superbiosos i capaços de grans baixeses per aconseguir els seus propòsits, i seguiran tensant la corda a fi d'empènyer-nos a una crispació i a una trencadissa que puguin ser filmades i que els serveixin de coartada per actuar militarment. Qui n'esperi alguna cosa millor, s'equivoca. Estem parlant d'un govern que condecora nazis, que calumnia impunement el president de Catalunya, que el titlla de boig perquè deixa que la gent s'expressi a les urnes, que criminalitza el dret de decidir, que es nega a condemnar el franquisme, que es nega a demanar perdó per l'assassinat del president Companys, que es nega a reconèixer l'execució de Salvador Puig Antich com a crim d'Estat, que té com a objectiu l'extermini de la llengua catalana i que dispara bales de goma i gasos lacrimògens contra immigrants indefensos que arriben nadant a les seves aigües amb un resultat de quinze morts. Estem parlant d'un govern del qual només es pot esperar violència, molta violència. No caiguem, doncs, en el seu parany. A la seva violència, oposem-hi la nostra intel·ligència.

El Singular Digital , 24/3/2014
 
La crisi més perillosa, la crisi de valors Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 març 2014
La crisi més perillosa, la crisi de valorsEm sembla molt positiu el missatge que ha llançat el Seminari de la Universitat Internacional de la Pau d'enguany, a Sant Cugat, amb relació a la regeneració democràtica dels partits polítics i de les institucions tradicionals. Les enriquidores ponències que s'hi han presentat han demostrat que així no podem seguir. El culte al diner com a déu suprem de la societat, la prepotència dels bancs, les complicitats entre bancs i legisladors, les crides a un consum desbocat i la necessitat d'augmentar beneficis il·limitadament és del tot punt irracional i té molt mal averany. La part bona de tot plegat, és que encara som a temps de fer un cop de timó. Encara és a les nostres mans la possibilitat de sortir del cercle viciós en què ens trobem. La qüestió és si en som conscients.

Jo diria que una part de la societat sí que n'és, de conscient. Si més no, es veu en la desafecció política del ciutadà, en la desconfiança de les promeses que se li fan i en l'interès que desperten determinats moviments socials. El convenciment que la corrupció abasta tots els àmbits i que no hi ha un pam de net no s'ajusta a la veritat, perquè hi ha polítics honestos -jo en conec uns quants- que treballen vocacionalment per la col·lectivitat, però és cert que tot sovint la dinàmica global els talla les ales o acaba frustrant les expectatives que ells mateixos s'havien creat.

Les desigualtats socials no paren de créixer en la mateixa mesura que també ho fa la corrupció i la gent s'adona que els rics són cada cop més rics, que els pobres són cada cop més pobres i que l'anomenada classe mitjana pateix una sagnia insostenible. I si a això hi afegim els delictes que prescriuen per raons opaques, els indults descarats als amics del poder, la impunitat de què gaudeixen alguns corruptes, la manera com s'eternitzen les causes contra ells, els tractes de favor que reben en funció d'allò que representen -creu algú que la infanta Cristina pot anar a la presó?-, és obvi que el panorama resulta més aviat inquietant.

En aquest sentit, el Seminari s'ha preguntat si tot plegat es tracta d'una crisi econòmica o d'una crisi de valors, de diners o de persones. Jo crec que és una crisi de valors. Una crisi de valors que resulta indestriable de l'evolució tecnològica i que ens aboca a un món més individualista i a un refredament de les relacions humanes. Tanmateix, els catalans estem a punt de constituir-nos en un Estat independent i vivim un moment idoni per a il·lusionar-nos i per a implicar-nos en la construcció d'un Estat més just, més equilibrat i més transparent que el que encara ens domina. Depèn de nosaltres, només de nosaltres.

Cugat.cat , 21/3/2014
 
Stéphane Dion, el Pere Navarro quebequès Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 març 2014
Stéphane DionEl quebequès Stéphane Dion, exministre d'Afers Intergovernamentals del Canadà, ha passat per Catalunya convidat per la plataforma Federalistes d'Esquerra i ha deixat anar les perles que els seus amfitrions esperaven. És a dir, les mateixes perles que Pere Navarro deixa anar dia rere dia i que esborronen per la seva buidor. Navarro, però, és conscient que cada vegada que obre la boca hi ha vint-i-cinc militants dels seu partit que es donen de baixa i ha optat per portar algú que, en lloc de venir de Terrassa, vingui d'una mica més lluny. Del Quebec, per exemple. Sí, ja sabem que el senyor Navarro no diria del Quebec, ell diria del Canadà, però tant se val. El fet és que ha decidit portar-se a si mateix, però en versió quebequesa. Aquí tenim quatre perles d'aquesta profunditat de pensament:
"Sempre és millor sumar que restar."
"La democràcia és la formula d'ajuntar la gent que pensa diferent i que parla diferent."
"Un referèndum d'autodeterminació seria un traumatisme social."
"Si una de les regions d'un país federal com el Canadà es trenqués, significaria que ha mort per sobredosi de democràcia i tolerància."
Amb relació a la primera -"sempre és millor sumar que restar"-, només dir que és una de les frases de capçalera de la demagògia. És la frase que tots els manuals recomanen cada cop que no se sap què dir. És maca i sona lògica, neutra, rodona i gens excloent. El problema és que, a més de falsa, és tan buida com el cap d'un putxinel·li. No és cert que sumar sigui sempre millor que restar. Tot depèn d'allò que se suma i d'allò que es resta. Només faltaria! Però el moll de l'os de la frase no rau en el fet de ser una fal·làcia, sinó en la fal·làcia en què incorre el senyor Dion en dir-la a fi de vestir d'universalisme una ideologia netament nacionalista i sacralitzadora dels estats ja constituïts. Ves per on, és el senyor Dion qui resta i qui exclou del concert de les nacions aquells pobles a qui l'adversitat històrica ha impedit tenir veu i vot com a pobles plenament sobirans. "Ho sento, nois -ve a dir-nos el senyor Dion, amb tota la càrrega d'autoodi-, el món ja està repartit i vosaltres heu fet tard. Seria un crim que els catalans volguéssiu ser-hi amb el vostre nom. L'única possibilitat que el món us aculli és que feu el sacrifici de restar-vos com a catalans per a sumar-vos com a espanyols".

La segona frase -"la democràcia és la formula d'ajuntar la gent que pensa diferent i que parla diferent"- està treta del mateix manual i és tan buida com la primera. Cal dir al senyor Dion que la democràcia no és això. La democràcia és deixar que la gent s'ajunti amb qui vulgui i se separi de qui vulgui; la democràcia és deixar que la gent decideixi per si mateixa què vol ser i com vol ser; la democràcia és respectar la sobirania del Parlament de Catalunya; la democràcia és entendre que ningú, absolutament ningú, i encara menys un exministre del Canadà, no té cap dret a criminalitzar la llibertat d'expressió del poble català. Votar no és cap trauma social. El trauma social -en referència a la tercera frase- és negar el dret de vot, el trauma social és criminalitzar el dret d'autodeterminació dels pobles sota el pretext que genera conflicte. Un referèndum no és mai un conflicte en si mateix, un referèndum és la manera de solucionar un conflicte preexistent. Altrament no caldria referèndum. En altres paraules, cal un referèndum per solucionar l'agressió política i el trauma social que suposen la imposició d'una nacionalitat que no és la pròpia. En aquest cas, la imposició de la nacionalitat espanyola a la nació catalana.

Pel que fa a la quarta i darrera frase -"si una de les regions d'un país federal com el Canadà es trenqués, significaria que ha mort per sobredosi de democràcia i tolerància"-, gairebé fa venir calfreds. No és estrany que, en dir-la, el senyor Stéphane Dion rebés els aplaudiments emocionats de la cúpula del PSOE de Catalunya en l'acte que li havien organitzat a la Universitat de Barcelona. El missatge era clar: massa democràcia i massa tolerància fan la gent inconformista, insubmisa i assertiva. I què passa quan la gent és inconformista, insubmisa i assertiva? Doncs passa que posa en perill l'estabilitat dels qui han viscut tota la vida del conformisme, de la submissió i de la inferiorització. Per tant, menys democràcia i menys tolerància. L'opressor intel·ligent no escanya mai l'oprimit, en té prou que aquest recordi la seva condició.

El Singular Digital , 18/3/2014
 
Bono, la veu d'U2 i del PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 març 2014
Bono, la veu d'U2 i del PPTé moltíssima raó Paul David Hewson, conegut pel nom de Bono, cantant i lletrista del grup U2, quan diu que "estem veient el sorgiment del nacionalisme extremista de nou, un enemic de la igualtat d'oportunitats". Ell mateix i el seu partit, el Partit Popular Europeu, són un exemple d'aquest nacionalisme extremista. Són la ultradreta europea, una dreta reaccionària i anorreadora dels drets i de la igualtat d'oportunitats de les persones i dels pobles. Bono va voler donar suport la seva formació, en el congrés anual celebrat a Dublín, i va aprofitar per fer costat al govern de Mariano Rajoy tot demanant "una campanya europea per defensar Espanya".

Cal ser molt cínic, francament, per dir tot això en qualitat de simpatitzant d'unes sigles polítiques que constitueixen un càncer per a la humanitat, ja que si hi ha algú a Europa que treballa nit i dia en favor de les desigualtats socials, del desmantellament de l'estat del benestar i de la restricció dels drets civils i laborals és el Partit Popular. I encara més a Espanya, on aquest partit es troba immers en una corrupció que li surt per les orelles i porta a terme una política antidemocràtica, lingüicida i enemiga de les llibertats.

Sense cap escrúpol, l'irlandès Bono, que mai no admetria que Irlanda deixés de ser Irlanda per convertir-se en una regió de la Gran Bretanya, dóna un cop de mà al Partit Popular espanyol en la seva croada a favor dels principis del 1939: Catalunya és Espanya, la nació catalana no existeix, els catalans no poden decidir, qui no pot decidir no pot votar. Així és com s'expressen els hereus del franquisme que Bono aplaudeix. Bono, per tant, en afirmar que "estem veient el sorgiment del nacionalisme extremista de nou", no diu cap disbarat. Tot al contrari, l'encerta de ple. El mirall és la seva bola de vidre.

Nació Digital , 15/3/2014
 
L'androcentrisme banal Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 18 març 2014
L'androcentrisme banalNo sóc gaire procliu a escriure articles sobre els dies internacionals relacionats amb la dona, ja sigui el 8 de març o el 25 de novembre. No, no és que hi tingui res en contra, al contrari, però sóc poc amic de l'ortodòxia. Més aviat m'agrada parlar de les dones qualsevol dia de l'any i denunciar la discriminació que encara pateixen en un món profundament androcèntric. Tan androcèntric, que la discriminació resulta gairebé imperceptible en molts aspectes. Vull dir que l'androcentrisme té un grau de quotidianitat tan elevat que alguns greuges, per raons de gènere, fins i tot passen desapercebuts a moltes de les dones que els pateixen.

És cert que en l'univers empresarial o en l'administració públiques les coses han fet un tomb espectacular. Sense anar més lluny, tres ciutats com Sant Cugat, Rubí i Cerdanyola estan governades per dones. Totes tres tenen alcaldessa: Mercè Conesa, Carme Garcia i Carme Carmona, respectivament. Ignoro quina és la història de Rubí i Cerdanyola, en aquesta qüestió, però és ben cert que mai abans cap dona no havia aconseguit ser alcaldessa de Sant Cugat. Mercè Conesa n'ha estat la primera. I, a més, té el caràcter, la capacitat i la força necessaris per arribar a la presidència del país, si s'ho proposa. Tanmateix, fixem-nos-hi, ha calgut arribar al segle XXI perquè la nostra ciutat tingués una dona al capdavant.

El món privat, això sí, és molt més complicat. Especialment els llocs de màxima responsabilitat. Només cal mirar la televisió i comptar el nombre testimonial de dones que apareixen en les trobades o convencions d'alt nivell de caràcter econòmic o empresarial. En aquest sentit, n'hi ha prou de recordar que en l'edició del 2013 dels Premis Cambra, que concedeix la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa, s'hi podien veure vint- i-set homes, pel cap baix, i només cinc dones. Per altra banda, qui miri els tertulians setmanals -la majoria periodistes- d'un programa de TV3 com Hat Trick Barça, per exemple, difícilment hi veurà mai cap dona.

I el mateix es pot dir de les tertúlies esportives del dilluns a Catalunya Ràdio i RAC1. Tot al contrari del programa Efectivament, del canal Esport 3, que compta amb una tertuliana cada dia de la setmana. Cinc en total. Això és molt lloable, ja que indica sensibilitat i voluntat de trencar el tòpic. Però el plantejament és tan rígid que deixa al descobert que les tertulianes, a diferència dels tertulians, responen només a una quota de gènere, ja que la resta de companys sempre són homes.

Amb tot, cal reconèixer que la professió periodística és un dels àmbits laborals que més s'han normalitzat. A Sant Cugat, concretament, els mitjans de comunicació locals, com ara Diari de Sant Cugat, Tot Sant Cugat i Cugat.cat, han aconseguit un equilibri modèlic entre homes i dones. Per altra banda, la nostra ciutat és una de les més compromeses de Catalunya en el suport a les víctimes de la violència de gènere. Però, si ens comparem amb els països escandinaus, encara tenim moltes assignatures pendents, i la prova és que necessitem imposar quotes. Tanmateix, faríem un pas de gegant si aconseguíssim identificar l'androcentrisme banal que impregna la nostra vida. Parlo, tot retornant al punt de partença, de l'androcentrisme que no es nota, de tan arrelat com està, i que té a veure amb la nostra visió del món, amb els missatges publicitaris que rebem, especialment els d'aparença més innòcua i innocent, i amb el bagatge de prejudicis que encara condicionen les nostres relacions interpersonals.

Diari de Sant Cugat , 28/2/2014
 
Espanya no és país per a demòcrates Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 18 març 2014
Espanya no és país per a demòcratesSi jo fos espanyol estaria tan amoïnat com ho estan els demòcrates espanyols. La tendència catalana –provocada pels tradicionals atacs provinents de ponent– és pensar que a Espanya no n'hi ha, de demòcrates. Ens fa aquest efecte perquè les declaracions de suport a les nostres llibertats nacionals arriben en comptagotes, des d'allà. Però n'hi ha més dels que sembla, de demòcrates. Estan silenciats o acovardits, però n'hi ha. Són espanyols que, sense desitjar la independència de Catalunya, estan disposats a acceptar-la, si els catalans la volem. Vull dir que la seva actitud és tan democràtica com ho seria la nostra davant la independència del País Basc o Galícia. El problema d'Espanya és que els qui la governen alternativament, és a dir, el Partit Popular i el Partit Socialista, ratllen gairebé l'analfabetisme democràtic. Fan tota la comèdia formal que requereixen les regles bàsiques de la democràcia, només faltaria, però n'hi ha prou de posar-los a prova una mica perquè mostrin principis absolutistes i inquisitorials. Per això ens desqualifiquen com a catalans, per això ens insulten, ens menyspreen, ens amenacen i ens agredeixen, perquè ens volen sotmesos a la seva voluntat fins a la fi dels nostres dies. Un exemple recent d'aquesta mentalitat, el tenim en l'allau d'intents d'intimidació a Catalunya per part de diversos presidents autonòmics i de dirigents del Partit Popular i del Partit Socialista. Vegem-ne alguns:

  • José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura (PP) demana que Artur Mas, president de Catalunya, sigui empresonat.

  • Alberto Núñez Feijóo, president de la Xunta de Galícia (PP) exigeix la submissió dels catalans a la nació espanyola i qualifica la identitat nacional catalana d'"identitat excloent".

  • Javier Fernández, president del Principat d'Astúries (PSOE) blasma Catalunya per no subordinar-se a Espanya com a dogma de fe i l'acusa de "maquillar la història".

  • Ignacio González, president de la Comunitat de Madrid (PP) fa seva la màxima del règim anterior sobre la unitat indivisible d'Espanya i titlla de "desafiament" tota acció que no s'hi subordini.

  • Susana Díaz, presidenta de la Junta d'Andalusia (PSOE) i candidata a substituir Alfredo Pérez Rubalcaba, considera que la independència de Catalunya seria un "privilegi" inadmissible.

  • Rafael Hernando, portaveu del PP al Congrés espanyol, afirma que Catalunya no pot decidir per si mateixa perquè això equivaldria a decidir sobre els espanyols.

  • Ramón Luis Valcárcel, president de la Regió de Múrcia (PP) diu que "la independència de Catalunya és un plantejament rural."

  • José Luis Rodríguez Zapatero, expresident del govern espanyol (PSOE) blasma el referèndum català i diu que "les preguntes són camins de divisió".

En llegir barbaritats com aquestes, els espanyols demòcrates senten calfreds i s'avergonyeixen dels seus dirigents. Saben que Espanya, tot i caminar cap a l'abisme a causa d'un deute que no podrà pagar mai, està obsedida en el sotmetiment de Catalunya. Per altra banda, aquests espanyols ja fa temps que s'adonen que el Partit Popular i el Partit Socialista no tenen cap solució per aturar la caiguda lliure del seu país i que és per això que, com fan sempre els règims absolutistes, intenten focalitzar l'atenció en un enemic que distregui la gent i la cohesioni contra atacs imaginaris. Al capdavall, mentre es parla de Catalunya no es parla de res més. És la manera d'aconseguir que el seu electorat, malgrat l'enfonsament del país i un atur que afecta uns cinc milions de persones, els continuï votant.

Bastant patètic, per tant, tot plegat. Ha de resultar molt dur ser demòcrata espanyol en un entorn de pensament únic com aquest. Un pensament únic que es diu "unitat d'Espanya" i que en forma de malaltissa i paroxística obsessió està arribant a límits veritablement esperpèntics. És tot el que es pot esperar d'un Estat que prohibeix votar, que criminalitza el dret de decidir, que intenta desacreditar Catalunya internacionalment, que l'espolia econòmicament i que fa tot el possible per destruir la seva llengua. S'entén que els demòcrates espanyols diguin que s'han quedat sense horitzó. Són molt conscients que Espanya no és país per a demòcrates.

El Singular Digital , 11/3/2014
 
Les contradiccions del PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 març 2014
Camacho i Jorge Carreras (PP Sant Cugat)
Camacho i Jorge Carreras (PP Sant Cugat)
Es ben curiosa, l'argumentació que el Partit Popular fa servir per demanar a l'Ajuntament de Sant Cugat que condoni el deute de 216.000 euros que el Centro Popular Andaluz (CPA) té contret amb Promusa. Dic que és curiosa, perquè contradiu els arguments que aquest mateix partit utilitza per demanar que es retiri tota subvenció, per insignificant que sigui, a Òmnium Cultural.

Diu el PP que el CPA té una gran vitalitat i que porta a terme una tasca important a la ciutat, cosa que és certa. Res a dir, per tant, en aquest sentit. El que no encaixa és que el PP no consideri molt important i d'una gran vitalitat la tasca que Òmnium Cultural també porta a terme, tant a Sant Cugat com a tot Catalunya. L'any 2011, la secció local del PP deia coses com aquestes: "Critiquem que es donin 9.000 euros a una entitat nacionalista radical com Òmnium", "L'Ajuntament demostra que posa el nacionalisme sectari per sobre de les persones", "Ens sobren subvencions a la normalització lingüística", "Davant la memòria històrica, el PP prefereix mirar el futur". Per la seva banda, Alícia Sánchez-Camacho demanava l'any 2012 "que no se subvencionin organitzacions com Òmnium Cultural quan calen diners per a la sanitat".

Aquest enfilall de declaracions no sobta gens venint d'un partit ultranacionalista espanyol com el PP, però caldria que fossin més curosos en les argumentacions per no fer el ridícul caient en contradiccions flagrants. Com és que, segons ells, la vitalitat i la importància de la tasca que desenvolupa Òmnium Cultural no mereix comptar amb cap ajut mentre que al CPA se li han de condonar els deutes? Es tracta d'un prejudici ideològic, potser? Naturalment. L'extrema dreta que encarna el PP és al·lèrgica als drets nacionals de Catalunya i a la llengua catalana i voldria que Òmnium i totes les entitats que treballen sense afany de lucre en favor d'aquests drets i d'aquesta llengua fossin esborrades del mapa. És la mateixa al·lèrgia que sent pels milers i milers de catalans d'origen andalús que defensen Catalunya i el seu dret a constituir-se en un Estat independent.

Tanmateix, si el PP està de debò tan amoïnat per les despeses, pot començar per demostrar que no és un dels partits més corruptes d'Europa. Pot començar també per evitar que el rei d'Espanya rebi 3,4 milions d'euros de diner públic per construir-se un pavelló de caça a la Zarzuela, pot impedir que el PP d'Écija es gasti un milió d'euros en el foment del "sentimiento taurino" i pot aturar les subvencions escandaloses que reben l'Instituto Cervantes, la FAES i la Fundación Francisco Franco. I, a més a més, mentre fa tot això, el PP pot donar a Sanitat els milions d'euros que el Butlletí Oficial de l'Estat diu que rep el partit. Concretament 2 milions d'euros en l'àmbit català i 9 milions d'euros en l'àmbit espanyol. Onze en total. S'entén, en tot cas, que el PP no vulgui saber res de la memòria històrica. La memòria històrica diu molt clarament quins són els orígens del Partit Popular.

Cugat.cat , 14/3/2014
 
Olof Palme, cas obert Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 març 2014
Olof PalmeFa cosa d'uns dies, dintre del cicle 'El documental del mes', que organitza l'Ajuntament de Sant Cugat, vam poder veure el film Palme, l'home, el polític, el líder, dirigit per les cineastes Kristina Lindström i Maud Nycander, que és una aproximació a la figura d'Olof Palme, primer ministre de Suècia, mort ara fa vint-i-vuit anys. Palme, com recordarem, va ser assassinat la nit del 28 de febrer de 1986 en sortir del cinema al costat de la seva dona.

El documental, construït amb imatges d'arxiu -algunes no s'havien exhibit mai públicament- i amb declaracions de persones properes a Palme, com ara la família, els amics i els companys de professió, fa un retrat interessantíssim del personatge. Un personatge que deia coses com aquesta: "No diguis exactament el que penses, perquè pot ser que la gent es compadeixi dels teus adversaris". Malauradament, però, la pel·lícula no inclou cap element que aporti una mica de llum al misteri que envolta aquell assassinat. Un assassinat, per cert, tan tèrbol com el de John Kennedy, ja que Christer Pettersson, el drogoaddicte inicialment acusat, empresonat i condemnat a cadena perpètua, va ser absolt perquè no hi havia cap prova veritablement concloent contra ell, com a autor del crim. Es parla de la CIA i d'un complot, sí, fins i tot d'una trama kurda, però no passen de ser meres especulacions. L'arma homicida, per exemple, un revòlver Magnum 357, no ha aparegut mai.

Tanmateix, la idea d'un magnicidi sembla força plausible, ja que Palme, pels seus valors humanístics, contraris al comportament nord-americà a Cuba i al Vietnam, i favorables al desarmament i a la independència de Palestina, s'havia convertit en una figura internacional bastant incòmoda per a determinats interessos. Sigui com vulgui, sembla que mai no ho sabrem i que el cas seguirà obert. Sabem qui va matar Juli Cèsar, al segle I abans de Crist, però ho ignorem absolutament tot sobre qui va matar John Kennedy o Olof Palme, al segle XX. En ser preguntat sobre què li agradaria que digués el seu obituari, Palme va respondre això: "En això no hi havia pensat mai, i espero no pensar-hi mai fins al meu últim alè, perquè quan les persones comencen a pensar en el seu obituari, comencen a viure espantades, no gosen fer coses i perden la vitalitat."

Cugat.cat , 7/3/2014
 
Un crim del feixisme protegit per Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 març 2014
Salvador Puig Antich, cas obertEl 2 de març passat va fer quaranta anys de l'execució de Salvador Puig Antich. Quaranta anys durant els quals els governs successius del Partit Socialista i del Partit Popular s'han negat sistemàticament a reobrir el cas perquè puguin sortir a la llum totes les proves rebutjades pel tribunal militar franquista que el va sentenciar i que li haurien salvat la vida. Totes les gestions fetes al llarg d'aquest temps per part de les germanes de Puig Antich, l'Imma, la Montse, la Carme i la Merçona, s'han estavellat contra el franquisme emmascarat que continua controlant la majoria dels òrgans de poder de l'Estat espanyol i contra la manca de cultura democràtica d'aquells governants que s'han proclamat d'esquerres.

En un llibre formidable titulat Salvador Puig Antich, cas obert, el periodista Jordi Panyella explica amb fets, proves i testimonis la magnitud d'aquell crim d'Estat que, com a venjança per l'assassinat de Carrero Blanco a mans d'ETA, va condemnar al garrot vil un jove de vint-i-cinc anys que no hi tenia res a veure. El règim estava rabiós, Franco se sabia agònic i tot l'odi de l'Estat es va posar al servei d'aquella repugnant operació. Construït gairebé amb l'enjòlit d'una novel·la d'espies, el llibre ens va descobrint personatges que, ja sigui per imposició o per intimidació, s'han mantingut en silenci tots aquests anys però que ara parlen i expliquen el que van veure. En aquest sentit, la intriga principal del llibre se centra en el català Enric Palau i Roig, que ara viu a Sòria i que té seixanta-nou anys però que en aquella època era alferes provisional i va veure com la policia ordenava quina documentació podia anar a judici i quina havia de quedar amagada. Fem-ne un petit tast:
"No havien passat sis mesos des de la detenció que la justícia militar va tenir enllestida la instrucció de la causa, el judici, la condemna, la revisió de la sentència i va haver consumat l'execució del jove anarquista, una de les últimes que va autoritzar el govern presidit pel dictador."

Sebastià Martínez Ramos, advocat: "La veritat és aquesta; la policia només tenia un objectiu: amagar les bales que el mateixos agents van disparar el dia que van detenir en Salvador. Van voler amagar el veritable responsable de la mort de Francisco Anguas!"

Mosso del Servei Anatòmic Forense de Barcelona: "L'autòpsia [del policia Francisco Anguas] es va fer amb el cadàver dins d'una caixa de morts que vam posar damunt una taula de la comissaria.” [...] Per a l'examen forense, el cos del policia va ser manipulat sempre dins la caixa, situació que transporta a una imatge més pròpia d'una pel·lícula de terror –la d'algú remenant el cos d'un difunt dins el fèretre– que no a un acte mèdic dut a terme en condicions i amb plenes garanties. “Recordo que hi havia molta sang i que l'havíem d'anar retirant amb un cubell i després la llençàvem."
Francesc Caminal, advocat: "Vam treballar un any en la redacció de l'escrit, on bàsicament formulàvem la petició per demanar que el Tribunal analitzés totes les proves que ja hi havia en el sumari i que en el seu dia no van ser tingudes en compte en el consell de guerra. No ho van acceptar ni van voler practicar la més mínima diligència. Vam portar-ho a la justícia europea i ens van respondre que no hi podien fer res, perquè, quan van passar els fets, Espanya no havia ratificat els convenis internacionals de protecció dels drets humans."
Enric Palau i Roig, testimoni: "De cop i volta van començar a aparèixer pel jutjat uns agents del cos de policia, en recordo dos o tres, i ells eren els que manaven allí i decidien què anava al sumari i què no hi anava, quins documents s'hi incorporaven i quins quedaven guardats a l'armari del jutjat. Aquells homes em van fer muntar el sumari. “Aquest document sí, aquest no, aquest sí, aquest tampoc...”, i així vam fer dues piles. El que finalment es va portar al consell de guerra no té res a veure amb el que hauria d'haver estat. Es va muntar el sumari i un cop va estar llest es va enviar a Capitania."
La tasca que ha fet Jordi Panyella en aquest llibre és admirable. Admirable des del punt de vista ideològic, defensant la veritat i la justícia, i admirable com a periodisme d'investigació. Aquesta és, de fet, la part més meravellosa del periodisme, la més gratificant espiritualment, ja que treu el professional de les sales de premsa, on es veu reduït a mer transmissor de missatges polítics, i l'endinsa en la realitat social o en les clavegueres de l'Estat per tal que, amb una necessària dosi d'idealisme, en grati les parets i tregui a la llum la porqueria que amaguen. El mèrit de Panyella, però, és més gran encara, ja que no estem parlant de cap treball finançat per una empresa periodística, com passa a les pel·lícules nord-americanes, sinó que allò que se'ns explica és el fruit d'un esforç solitari i al marge de l'horari laboral. És cert que difícilment hauria avançat sense la col·laboració desinteressada d'algunes de les persones que esmenta, però també ho és que aquestes persones no apareixen per art de màgia. Primer cal cercar-les, després guanyar-se'n el respecte i finalment mantenir la serenor quan els ritmes no coincideixen i la investigació s'eternitza. Sobretot si tens tot un Estat en contra.

Aquesta és la raó per la qual les germanes Puig Antich han hagut de recórrer a la justícia Argentina per demanar una ordre de recerca i captura contra el feixista José Utrera Molina, un dels ministres que van signar la sentència de mort d'en Salvador i que és el sogre de l'actual ministre Alberto Ruiz-Gallardón. Fins ara, els governs del Partit Popular i del Partit Socialista i els tribunals Suprem i Constitucional ho han impedit. Estem parlant de l'Estat espanyol, l'Estat que pressiona Argentina perquè desestimi el cas, l'Estat del qual és tan urgent que Catalunya marxi, l'Estat, en definitiva, que en ple segle XXI criminalitza les urnes, condecora nazis i continua protegint els crims del feixisme.

Racó Català , 5/3/2014
 
"Us donaré la mà quan ens deixeu votar" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 08 març 2014
"Us donaré la mà quan ens deixeu votar"És molt interessant, des d'un punt de vista psicològic -per bé que previsible, tractant-se d'un poble sotmès des de fa tres segles- la reacció que han tingut molts catalans davant la negativa de l'empresari sabadellenc Àlex Fenoll a estrènyer la mà de Felip de Borbó, príncep hereu de la corona espanyola. És interessant, perquè indica amb quina força arrela la convicció que el submís viu millor que l'insubmís. El submís s'acomoda fàcilment a la condició d'inferior que l'amo li assigna i, per tal de no contrariar-lo, evita sempre adoptar una actitud impròpia de la seva condició. L'amo el pot explotar, escridassar, escarnir, vexar, insultar, humiliar... No hi fa res, el submís sempre té molt clar el seu paper i entoma els cops amb la resignació d'un individu modèlic. És el submís modèlic; el submís que riu totes les gràcies de l'amo, que li fa reverències quan aquest es digna visitar-lo i que somriu content quan li encaixa la mà mentre algú els fotografia. L'insubmís, és clar, no fa res d'això. No li agrada que l'explotin, que l'escridassin, que l'escarneixin, que el vexin, que l'insultin i que l'humiliïn, somriu només a les persones que el respecten i no admet que l'amo l'utilitzi per fer-se fotos que emmascarin la realitat; fotos que diguin al món com n'estan, de contents, els sotmesos de tenir-lo com a amo.

---¿Por qué no me das la mano? -pregunta Felip de Borbó a Àlex Fenoll, en veure'l estoic i silenciós.
---Perquè no ens reconeixeu el dret de votar -respon Fenoll.
---Pues no me saludes -diu el Borbó, visiblement molest.
---Us donaré la mà quan ens deixeu fer la consulta.
Superat un cert estupor, el príncep s'ho rumia, s'atansa de nou i diu:
---Por educación me tendrías que dar la mano.
---Per educació ens hauríeu de deixar votar -replica en Fenoll-; per educació hauríeu de mantenir les nostres garanties democràtiques.
---Me l'hauries de donar igual, la mà -insisteix el Borbó, ara en català. Tot seguit, esperant que li agraeixi el canvi de llengua, afegeix-: Ara sí que me la donaràs, oi, amic?
---No som amics. Us donaré la mà quan ens deixeu votar.
---No depèn de mi.
---I tant que sí.

Aquest va ser el breu diàleg entre l'hereu de la corona espanyola i l'empresari Àlex Fenoll. Després, aquest últim va estrènyer la mà de diverses persones del seguici, entre les quals la del president Mas, la del conseller d'Indústria, Felip Puig, i la de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i va notar com algunes de les encaixades, molt ben acompanyades per la mirada, van ser més fortes del normal. Inclosa l'abraçada d'una persona responsable de protocol. El mateix Fenoll ha explicat que alguns empresaris es van fer fonedís per no haver de saludar el príncep, però que ell va considerar que mantenir-se ferm en un moment com aquell era un acte d'autoestima catalana i de coherència amb si mateix. "Som en un moment que hem cremat les galeres i els ho hem de dir, els ho hem de dir a la cara. Ho han de saber: si no respecten les nostres garanties democràtiques, no som amics seus."

Són paraules dites des de la dignitat, i també des de la llibertat pròpia d'algú que no està subordinat a les servituds de la política. Vull dir amb això que una cosa és l'actitud amable i protocol·lària del president Mas o d'un conseller en qualitat d'amfitrions, comportament del tot comprensible, i una altra la d'un ciutadà qualsevol que, a més a més, no participa en el Mobile World Congress per veure-hi cap príncep. És a dir, que és aquest últim qui s'hi presenta de sobte i imposa la seva presència. I dic ‘imposa' perquè no es limita a fer una visita, sinó que ordena als empresaris que formin davant seu i que el reverenciïn amb un gest que pugui servir de promoció a la casa reial espanyola. I, ves per on, al príncep, en trobar-se amb un empresari insubmís, no se li acut res més que exigir-li que li encaixi la mà: "Me l'hauries de donar igual, la mà". En realitat li està dient: "Jo sóc el teu príncep, el teu superior, i, t'agradi o no t'agradi, tens l'obligació d'estrènyer-me la mà". Davant d'aquesta arrogància, és obvi que el senyor Fenoll encara se sentís més legitimat per no fer l'encaixada. Sabia que si l'incident s'hagués produït una bona colla d'anys enrere, els avantpassats d'aquest Borbó l'haurien fet fuetejar per abaixar-li els fums. Avui, però, el príncep no ha tingut més remei que empassar-se el gripau.

Hom dirà que la cortesia no exclou el coratge i que un ciutadà pot estrènyer la mà del Borbó sense que això impliqui renegar de les pròpies conviccions. Però aquest és un argument trampós. És la justificació del ciutadà que no es veu amb cor de dir al príncep allò que pensa d'ell. Se'n podria elaborar una llista infinita de les submissions que es fan en nom del seny, de la prudència, de la cortesia i de l'educació. El problema és que el seny, la prudència, la cortesia i l'educació són només de baix a dalt, de sotmès a amo, mai de dalt a baix, d'amo a sotmès. Per això, mentre es considera una manca de respecte no encaixar la mà del príncep, no es percep la violència institucional que suposa la negació del dret a decidir del poble català. I encara bo, si només fos això! La corona espanyola, fidel a la tradició anorreadora borbònica, arriba fins i tot a l'extrem de beneir la negació de la identitat nacional de Catalunya. Doncs no, decididament, no es pot reverenciar algú que et diu que tu no ets tu, que només ets una propietat seva.

Aquest incident té molta similitud amb el que van protagonitzar, ara fa cinc anys, el jugador irlandès de rugbi Ronan O'Gara i la reina d'Anglaterra. En aquella ocasió, O'Gara, l'estrella de la selecció irlandesa, campiona del Torneig Sis Nacions, va mantenir les mans a les butxaca davant la reina. L'acte va tenir lloc a Belfast, Irlanda del Nord, i O'Gara va explicar que es mantenia lleial a la tradició dels homes de Cork, iniciada el 1920, arran de l'ordre britànica de disparar a tot home que mantingués les mans a la butxaca en passar pel Castell de Macroom. Era la manera britànica de dir a aquell territori sotmès que no s'admetia cap gest que qüestionés la seva autoritat. Com sabem, Irlanda del Nord continua encara avui sota domini britànic i O'Gara va considerar que era una qüestió de principis no reverenciar la màxima representant d'aquella autoritat.

Ara fa tres-cents anys, la nació catalana va ser massacrada per les tropes borbòniques i és molt comprensible que hi hagi catalans que no estiguin disposats a riure les gràcies de cap Borbó que no demani perdó i que es negui a derogar el Decret de Nova Planta que se'n va derivar. Com dèiem al començament, no han faltat catalans submisos que han corregut a socórrer el príncep dient que el referèndum català no depèn d'ell. Formalment, és cert que no. Però conceptualment sí. L'hereu de la corona espanyola representa Espanya, un Estat que nega la personalitat jurídica de Catalunya, i si ell personalment no comparteix aquesta opressió el primer que ha de fer és dir-ho. Altrament, qui calla consent. Només faltaria que a més de mantenir una casa reial reinstaurada per un dictador i enemiga dels nostres drets nacionals tinguéssim l'obligació de reverenciar-la.

Sobre aquesta qüestió, el notari Juan José López Burniol ha dit que una cosa és considerar el príncep un adversari i una altra un enemic. Encaixar-li la mà significa acceptar les regles del joc i tractar-lo com a adversari. Negar-li la mà, en canvi, significa tractar-lo com a enemic. Per a Burniol, per tant, Àlex Fenoll "es va comportar com un enemic". He de dir, però, que el joc de paraules del notari per desqualificar l'empresari em sembla l'artifici propi d'algú que intenta disfressar de sentit comú la seva ideologia nacional espanyola. Perquè, de quin joc i de quines regles estem parlant? Es diria, escoltant el senyor López Burniol, que el conflicte entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre iguals, entre dos estats que juguen un partit i que accepten les regles vigents tutelades per un àrbitre imparcial. Però no és així. El partit a què al·ludeix el senyor notari està manipulat de bon començament i no és entre iguals. És un partit entre un dominador i un dominat, amb unes regles fetes pel primer i amb un àrbitre que no és cap altre que ell mateix.

Diguem, finalment, que un dels trets idiosincràtics del submís és que no en té prou de comportar-se d'acord amb les seves idees, necessita que tothom actuï com ell. Mentre Àlex Fenoll no ha criticat en cap moment els qui van optar per estrènyer la mà del príncep espanyol, entenent-ho com una decisió lliure i personal, els catalans submisos, ja sigui per mitjà d'articles o de tertúlies mediàtiques, han corregut a blasmar-lo o a menystenir-lo i no li han tolerat que prengués una decisió lliure i personal. Han reaccionat amb la lògica dels qui tenen la cua de palla. Tanmateix, diguem-ho clar, no va ser Àlex Fenoll l'irrespectuós, sinó Felip de Borbó, que en lloc d'admetre que reverenciar-lo és un acte voluntari, no pas obligatori, va gosar retreure al primer que no ho fes. Per sort, però, som al segle XXI, i ara són els ciutadans els qui abaixen els fums dels prínceps. Sense verbalitzar-ho, el ciutadà insubmís va fer entendre al seu interlocutor que no és Felip de Borbó qui posa el plat a taula a Àlex Fenoll, sinó que és Àlex Fenoll qui posa el plat a taula a Felip de Borbó. Gràcies, Àlex. Entre la submissió i la dignitat, tu vas triar la dignitat.

El Singular Digital , 3/3/2014
 
Millo, Díez i Lucena, tres tristos tigres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 març 2014
Millo, Díez i Lucena, tres tristos tigresLa cada cop més profunda desconnexió entre la societat i la classe política té molt a veure amb la manca de credibilitat d'alguns membres destacats de les cúpules dels partits.

Un dels casos més patètics és el d'Enric Millo, del Partit Popular, capaç de recórrer tot el ventall parlamentari per tal de mantenir-se en primera línia. És prou sabut que, en veure's eliminat com a cap de llista per Girona a Unió Democràtica, va trucar a la porta d'Esquerra i va oferir els seus serveis a Joan Puigcercós. Va ser al Bar Núria de Girona on Millo, com explica Puigcercós, va exposar la seva pretensió no pas d'entrar al partit com a militant, sinó en qualitat de diputat. No era, per tant, una qüestió ideològica. Era una qüestió d'ambició personal. Millo és d'aquells que volen abastar el cel amb la mà. No, no és deshonest voler viure de la política, tota feina ha de tenir la seva remuneració. Només faltaria! El que no és honest és canviar de partit com el dependent d'uns grans magatzems, que un dia és a la secció de bolquers i un altre a la de mitjons. Un partit polític no és un menú a la carta, un partit polític té una ideologia inequívoca, i dels seus diputats s'espera que la defensin per convicció, no pas per remuneració. Puigcercós va recomanar a Millo que truqués a la porta del PSOE de Catalunya, però Millo es va estimar més fer-ho a la del PP i allà, menys escrupolosos que Esquerra, el van acollir amb els braços oberts. Una trajectòria ben coherent, la d'Enric Millo. Tot un tigre de la política: de la dreta catalana a l'esquerra independentista i de l'esquerra independentista a la ultradreta espanyolista.

Un altre tigre de la política, en aquest cas una tigressa, és Rosa Díez, dirigent d'UPyD, partit manifestament catalanofòbic. Quinze anys enrere, el 1999, Rosa Díez, des de les files del PSOE, afirmava que "si algun cop la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d'adaptar-se a allò que desitgin els ciutadans lliurement, a les urnes". I ara, quinze anys després, referint-se a la independència de Catalunya, diu això: "Hi ha gent que vol la independència igual que vol la pena de mort". Fins i tot troba massa tou el PP i l'acusa de quedar-se de braços plegats davant el "desafiament" català. Per a Rosa Díez, com per a tot totalitari, voler votar és un desafiament a l'autoritat de l'amo.

El tercer tigre és Maurici Lucena, portaveu del PSOE de Catalunya, que es defineix a si mateix com a home progressista, catalanista i d'esquerres i que fa una política immobilista, espanyolista i de dretes. Deu ser per això que ell i el seu partit fan pinya al Congrés espanyol amb els partits d'Enric Millo i Rosa Díez. Lucena, fins i tot, diu que aplaudeix Rosa Díez per la "coherència del seu discurs". Mai no s'ajunten si no s'assemblen, diu la dita. Millo, Díez i Lucena, tres tristos i hipòcrites tigres de la política units per un vot d'ultradreta contra els drets nacionals de Catalunya.

Nació Digital , 1/3/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 281 - 350 de 1683
spacer.png, 0 kB