spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Ara volen violentar-nos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 març 2014
Ara volen violentar-nosA mesura que s'acosti el 9 de novembre veurem augmentar els intents de crear un clima de violència a Catalunya. No pas una violència desfermada, però sí una violència conceptual i estratègicament orquestrada que permeti a l'Estat construir el relat mediàtic, de portes enfora, d'una Catalunya al caire de l'abisme. La frase de José María Aznar, "abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya", ho resumeix molt bé. Es tracta de fer creure al món, amb la col·laboració d'alguns caps de pont catalans del nacionalisme espanyol, com ara Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Enric Millo, Pere Navarro, Maurici Lucena, etc., que a Catalunya hi ha una gravíssima fractura social fruit del procés independentista. És a dir, que si no hi hagués independentisme no hi hauria fractura. El fracturador és l'independentista, el fracturador és el sotmès que té la gosadia de voler ser tan lliure com l'amo.

"Que n'eren, de bons, aquells temps, en què els catalans es mostraven callats, porucs, submisos, obedients i desmemoriats i n'hi havia prou de fer-los un crit perquè acotessin el cap, demanessin perdó i fessin bondat, molta bondat". Així és com pensen tots aquells que, ja sigui des de la dreta o des de l'esquerra, sempre han compartit el principi bàsic del franquisme: la unitat d'Espanya. La seva sort va ser que Catalunya estava nacionalment estabornida i no els calia significar-se. Eren temps en què l'esquerra espanyola i els seus timbalers catalans podien marcar distàncies amb la caverna tot fent-se passar per catalanistes, progressistes i demòcrates de pedra picada. Ara, però, Catalunya s'ha despertat, la comèdia s'ha acabat i les màscares han caigut. I aquí els tenim, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya agermanats contra el dret democràtic més elemental: el dret de tota col·lectivitat a decidir el seu futur per mitjà de les urnes.

Caldrà, per tant, un cop situats en aquest punt, molta sang freda i no caure en provocacions. La resposta ferma, serena i impertorbable els exaspera molt més que no pas el grand guignol. Cal tenir en compte que estem parlant d'una gent que s'ha sentit molt còmode mentre l'status quo els afavoria. La consciència nacional, com dèiem, estava en estat letàrgic, l'independentisme era minoritari i de la conversió de Catalunya en un Estat lliure com Àustria o Dinamarca només se'n parlava en veu baixa i com si fos la quimera de l'oncle excèntric de la família. Ara, ves per on, la situació s'ha capgirat, han sortit dos milions de persones al carrer, l'independentisme és majoritari i la quimera és a punt de transformar-se en realitat. I, mentrestant, els immobilistes es pessiguen i no s'ho creuen. Se senten tan perduts i astorats com un actor a qui li han canviat el decorat habitual al bell mig d'una representació teatral.

Però aquest astorament no l'hem de menystenir, perquè no evitarà que juguin brut. Ells tenen al seu abast tots els instruments del poder i els utilitzaran com han fet sempre, per la via de la força. Per això -llevat que Europa els hi obligui- no permetran mai cap mena de consulta. D'una banda, perquè tenen la convicció que la perdrien; i de l'altra, perquè, fos quin fos el resultat, suposaria un reconeixement de la subjectivitat jurídica de Catalunya, és a dir, de la nació catalana. I les manifestacions d'Alícia Sánchez-Camacho, dient que "la nació catalana no ha existit mai", formen part d'aquest ideari. L'ideari de la FAES. La FAES, això sí, necessita d'ignorants que li facin la feina bruta, i Camacho, dient sense el més mínim sentit del ridícul que "la nació catalana no ha existit mai", demostra ser la ignorant perfecta.

Ja ho ho veiem, doncs: són mentiders, superbiosos i capaços de grans baixeses per aconseguir els seus propòsits, i seguiran tensant la corda a fi d'empènyer-nos a una crispació i a una trencadissa que puguin ser filmades i que els serveixin de coartada per actuar militarment. Qui n'esperi alguna cosa millor, s'equivoca. Estem parlant d'un govern que condecora nazis, que calumnia impunement el president de Catalunya, que el titlla de boig perquè deixa que la gent s'expressi a les urnes, que criminalitza el dret de decidir, que es nega a condemnar el franquisme, que es nega a demanar perdó per l'assassinat del president Companys, que es nega a reconèixer l'execució de Salvador Puig Antich com a crim d'Estat, que té com a objectiu l'extermini de la llengua catalana i que dispara bales de goma i gasos lacrimògens contra immigrants indefensos que arriben nadant a les seves aigües amb un resultat de quinze morts. Estem parlant d'un govern del qual només es pot esperar violència, molta violència. No caiguem, doncs, en el seu parany. A la seva violència, oposem-hi la nostra intel·ligència.

El Singular Digital , 24/3/2014
 
La crisi més perillosa, la crisi de valors Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 març 2014
La crisi més perillosa, la crisi de valorsEm sembla molt positiu el missatge que ha llançat el Seminari de la Universitat Internacional de la Pau d'enguany, a Sant Cugat, amb relació a la regeneració democràtica dels partits polítics i de les institucions tradicionals. Les enriquidores ponències que s'hi han presentat han demostrat que així no podem seguir. El culte al diner com a déu suprem de la societat, la prepotència dels bancs, les complicitats entre bancs i legisladors, les crides a un consum desbocat i la necessitat d'augmentar beneficis il·limitadament és del tot punt irracional i té molt mal averany. La part bona de tot plegat, és que encara som a temps de fer un cop de timó. Encara és a les nostres mans la possibilitat de sortir del cercle viciós en què ens trobem. La qüestió és si en som conscients.

Jo diria que una part de la societat sí que n'és, de conscient. Si més no, es veu en la desafecció política del ciutadà, en la desconfiança de les promeses que se li fan i en l'interès que desperten determinats moviments socials. El convenciment que la corrupció abasta tots els àmbits i que no hi ha un pam de net no s'ajusta a la veritat, perquè hi ha polítics honestos -jo en conec uns quants- que treballen vocacionalment per la col·lectivitat, però és cert que tot sovint la dinàmica global els talla les ales o acaba frustrant les expectatives que ells mateixos s'havien creat.

Les desigualtats socials no paren de créixer en la mateixa mesura que també ho fa la corrupció i la gent s'adona que els rics són cada cop més rics, que els pobres són cada cop més pobres i que l'anomenada classe mitjana pateix una sagnia insostenible. I si a això hi afegim els delictes que prescriuen per raons opaques, els indults descarats als amics del poder, la impunitat de què gaudeixen alguns corruptes, la manera com s'eternitzen les causes contra ells, els tractes de favor que reben en funció d'allò que representen -creu algú que la infanta Cristina pot anar a la presó?-, és obvi que el panorama resulta més aviat inquietant.

En aquest sentit, el Seminari s'ha preguntat si tot plegat es tracta d'una crisi econòmica o d'una crisi de valors, de diners o de persones. Jo crec que és una crisi de valors. Una crisi de valors que resulta indestriable de l'evolució tecnològica i que ens aboca a un món més individualista i a un refredament de les relacions humanes. Tanmateix, els catalans estem a punt de constituir-nos en un Estat independent i vivim un moment idoni per a il·lusionar-nos i per a implicar-nos en la construcció d'un Estat més just, més equilibrat i més transparent que el que encara ens domina. Depèn de nosaltres, només de nosaltres.

Cugat.cat , 21/3/2014
 
Stéphane Dion, el Pere Navarro quebequès Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 març 2014
Stéphane DionEl quebequès Stéphane Dion, exministre d'Afers Intergovernamentals del Canadà, ha passat per Catalunya convidat per la plataforma Federalistes d'Esquerra i ha deixat anar les perles que els seus amfitrions esperaven. És a dir, les mateixes perles que Pere Navarro deixa anar dia rere dia i que esborronen per la seva buidor. Navarro, però, és conscient que cada vegada que obre la boca hi ha vint-i-cinc militants dels seu partit que es donen de baixa i ha optat per portar algú que, en lloc de venir de Terrassa, vingui d'una mica més lluny. Del Quebec, per exemple. Sí, ja sabem que el senyor Navarro no diria del Quebec, ell diria del Canadà, però tant se val. El fet és que ha decidit portar-se a si mateix, però en versió quebequesa. Aquí tenim quatre perles d'aquesta profunditat de pensament:
"Sempre és millor sumar que restar."
"La democràcia és la formula d'ajuntar la gent que pensa diferent i que parla diferent."
"Un referèndum d'autodeterminació seria un traumatisme social."
"Si una de les regions d'un país federal com el Canadà es trenqués, significaria que ha mort per sobredosi de democràcia i tolerància."
Amb relació a la primera -"sempre és millor sumar que restar"-, només dir que és una de les frases de capçalera de la demagògia. És la frase que tots els manuals recomanen cada cop que no se sap què dir. És maca i sona lògica, neutra, rodona i gens excloent. El problema és que, a més de falsa, és tan buida com el cap d'un putxinel·li. No és cert que sumar sigui sempre millor que restar. Tot depèn d'allò que se suma i d'allò que es resta. Només faltaria! Però el moll de l'os de la frase no rau en el fet de ser una fal·làcia, sinó en la fal·làcia en què incorre el senyor Dion en dir-la a fi de vestir d'universalisme una ideologia netament nacionalista i sacralitzadora dels estats ja constituïts. Ves per on, és el senyor Dion qui resta i qui exclou del concert de les nacions aquells pobles a qui l'adversitat històrica ha impedit tenir veu i vot com a pobles plenament sobirans. "Ho sento, nois -ve a dir-nos el senyor Dion, amb tota la càrrega d'autoodi-, el món ja està repartit i vosaltres heu fet tard. Seria un crim que els catalans volguéssiu ser-hi amb el vostre nom. L'única possibilitat que el món us aculli és que feu el sacrifici de restar-vos com a catalans per a sumar-vos com a espanyols".

La segona frase -"la democràcia és la formula d'ajuntar la gent que pensa diferent i que parla diferent"- està treta del mateix manual i és tan buida com la primera. Cal dir al senyor Dion que la democràcia no és això. La democràcia és deixar que la gent s'ajunti amb qui vulgui i se separi de qui vulgui; la democràcia és deixar que la gent decideixi per si mateixa què vol ser i com vol ser; la democràcia és respectar la sobirania del Parlament de Catalunya; la democràcia és entendre que ningú, absolutament ningú, i encara menys un exministre del Canadà, no té cap dret a criminalitzar la llibertat d'expressió del poble català. Votar no és cap trauma social. El trauma social -en referència a la tercera frase- és negar el dret de vot, el trauma social és criminalitzar el dret d'autodeterminació dels pobles sota el pretext que genera conflicte. Un referèndum no és mai un conflicte en si mateix, un referèndum és la manera de solucionar un conflicte preexistent. Altrament no caldria referèndum. En altres paraules, cal un referèndum per solucionar l'agressió política i el trauma social que suposen la imposició d'una nacionalitat que no és la pròpia. En aquest cas, la imposició de la nacionalitat espanyola a la nació catalana.

Pel que fa a la quarta i darrera frase -"si una de les regions d'un país federal com el Canadà es trenqués, significaria que ha mort per sobredosi de democràcia i tolerància"-, gairebé fa venir calfreds. No és estrany que, en dir-la, el senyor Stéphane Dion rebés els aplaudiments emocionats de la cúpula del PSOE de Catalunya en l'acte que li havien organitzat a la Universitat de Barcelona. El missatge era clar: massa democràcia i massa tolerància fan la gent inconformista, insubmisa i assertiva. I què passa quan la gent és inconformista, insubmisa i assertiva? Doncs passa que posa en perill l'estabilitat dels qui han viscut tota la vida del conformisme, de la submissió i de la inferiorització. Per tant, menys democràcia i menys tolerància. L'opressor intel·ligent no escanya mai l'oprimit, en té prou que aquest recordi la seva condició.

El Singular Digital , 18/3/2014
 
Bono, la veu d'U2 i del PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 març 2014
Bono, la veu d'U2 i del PPTé moltíssima raó Paul David Hewson, conegut pel nom de Bono, cantant i lletrista del grup U2, quan diu que "estem veient el sorgiment del nacionalisme extremista de nou, un enemic de la igualtat d'oportunitats". Ell mateix i el seu partit, el Partit Popular Europeu, són un exemple d'aquest nacionalisme extremista. Són la ultradreta europea, una dreta reaccionària i anorreadora dels drets i de la igualtat d'oportunitats de les persones i dels pobles. Bono va voler donar suport la seva formació, en el congrés anual celebrat a Dublín, i va aprofitar per fer costat al govern de Mariano Rajoy tot demanant "una campanya europea per defensar Espanya".

Cal ser molt cínic, francament, per dir tot això en qualitat de simpatitzant d'unes sigles polítiques que constitueixen un càncer per a la humanitat, ja que si hi ha algú a Europa que treballa nit i dia en favor de les desigualtats socials, del desmantellament de l'estat del benestar i de la restricció dels drets civils i laborals és el Partit Popular. I encara més a Espanya, on aquest partit es troba immers en una corrupció que li surt per les orelles i porta a terme una política antidemocràtica, lingüicida i enemiga de les llibertats.

Sense cap escrúpol, l'irlandès Bono, que mai no admetria que Irlanda deixés de ser Irlanda per convertir-se en una regió de la Gran Bretanya, dóna un cop de mà al Partit Popular espanyol en la seva croada a favor dels principis del 1939: Catalunya és Espanya, la nació catalana no existeix, els catalans no poden decidir, qui no pot decidir no pot votar. Així és com s'expressen els hereus del franquisme que Bono aplaudeix. Bono, per tant, en afirmar que "estem veient el sorgiment del nacionalisme extremista de nou", no diu cap disbarat. Tot al contrari, l'encerta de ple. El mirall és la seva bola de vidre.

Nació Digital , 15/3/2014
 
L'androcentrisme banal Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 18 març 2014
L'androcentrisme banalNo sóc gaire procliu a escriure articles sobre els dies internacionals relacionats amb la dona, ja sigui el 8 de març o el 25 de novembre. No, no és que hi tingui res en contra, al contrari, però sóc poc amic de l'ortodòxia. Més aviat m'agrada parlar de les dones qualsevol dia de l'any i denunciar la discriminació que encara pateixen en un món profundament androcèntric. Tan androcèntric, que la discriminació resulta gairebé imperceptible en molts aspectes. Vull dir que l'androcentrisme té un grau de quotidianitat tan elevat que alguns greuges, per raons de gènere, fins i tot passen desapercebuts a moltes de les dones que els pateixen.

És cert que en l'univers empresarial o en l'administració públiques les coses han fet un tomb espectacular. Sense anar més lluny, tres ciutats com Sant Cugat, Rubí i Cerdanyola estan governades per dones. Totes tres tenen alcaldessa: Mercè Conesa, Carme Garcia i Carme Carmona, respectivament. Ignoro quina és la història de Rubí i Cerdanyola, en aquesta qüestió, però és ben cert que mai abans cap dona no havia aconseguit ser alcaldessa de Sant Cugat. Mercè Conesa n'ha estat la primera. I, a més, té el caràcter, la capacitat i la força necessaris per arribar a la presidència del país, si s'ho proposa. Tanmateix, fixem-nos-hi, ha calgut arribar al segle XXI perquè la nostra ciutat tingués una dona al capdavant.

El món privat, això sí, és molt més complicat. Especialment els llocs de màxima responsabilitat. Només cal mirar la televisió i comptar el nombre testimonial de dones que apareixen en les trobades o convencions d'alt nivell de caràcter econòmic o empresarial. En aquest sentit, n'hi ha prou de recordar que en l'edició del 2013 dels Premis Cambra, que concedeix la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa, s'hi podien veure vint- i-set homes, pel cap baix, i només cinc dones. Per altra banda, qui miri els tertulians setmanals -la majoria periodistes- d'un programa de TV3 com Hat Trick Barça, per exemple, difícilment hi veurà mai cap dona.

I el mateix es pot dir de les tertúlies esportives del dilluns a Catalunya Ràdio i RAC1. Tot al contrari del programa Efectivament, del canal Esport 3, que compta amb una tertuliana cada dia de la setmana. Cinc en total. Això és molt lloable, ja que indica sensibilitat i voluntat de trencar el tòpic. Però el plantejament és tan rígid que deixa al descobert que les tertulianes, a diferència dels tertulians, responen només a una quota de gènere, ja que la resta de companys sempre són homes.

Amb tot, cal reconèixer que la professió periodística és un dels àmbits laborals que més s'han normalitzat. A Sant Cugat, concretament, els mitjans de comunicació locals, com ara Diari de Sant Cugat, Tot Sant Cugat i Cugat.cat, han aconseguit un equilibri modèlic entre homes i dones. Per altra banda, la nostra ciutat és una de les més compromeses de Catalunya en el suport a les víctimes de la violència de gènere. Però, si ens comparem amb els països escandinaus, encara tenim moltes assignatures pendents, i la prova és que necessitem imposar quotes. Tanmateix, faríem un pas de gegant si aconseguíssim identificar l'androcentrisme banal que impregna la nostra vida. Parlo, tot retornant al punt de partença, de l'androcentrisme que no es nota, de tan arrelat com està, i que té a veure amb la nostra visió del món, amb els missatges publicitaris que rebem, especialment els d'aparença més innòcua i innocent, i amb el bagatge de prejudicis que encara condicionen les nostres relacions interpersonals.

Diari de Sant Cugat , 28/2/2014
 
Espanya no és país per a demòcrates Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 18 març 2014
Espanya no és país per a demòcratesSi jo fos espanyol estaria tan amoïnat com ho estan els demòcrates espanyols. La tendència catalana –provocada pels tradicionals atacs provinents de ponent– és pensar que a Espanya no n'hi ha, de demòcrates. Ens fa aquest efecte perquè les declaracions de suport a les nostres llibertats nacionals arriben en comptagotes, des d'allà. Però n'hi ha més dels que sembla, de demòcrates. Estan silenciats o acovardits, però n'hi ha. Són espanyols que, sense desitjar la independència de Catalunya, estan disposats a acceptar-la, si els catalans la volem. Vull dir que la seva actitud és tan democràtica com ho seria la nostra davant la independència del País Basc o Galícia. El problema d'Espanya és que els qui la governen alternativament, és a dir, el Partit Popular i el Partit Socialista, ratllen gairebé l'analfabetisme democràtic. Fan tota la comèdia formal que requereixen les regles bàsiques de la democràcia, només faltaria, però n'hi ha prou de posar-los a prova una mica perquè mostrin principis absolutistes i inquisitorials. Per això ens desqualifiquen com a catalans, per això ens insulten, ens menyspreen, ens amenacen i ens agredeixen, perquè ens volen sotmesos a la seva voluntat fins a la fi dels nostres dies. Un exemple recent d'aquesta mentalitat, el tenim en l'allau d'intents d'intimidació a Catalunya per part de diversos presidents autonòmics i de dirigents del Partit Popular i del Partit Socialista. Vegem-ne alguns:

  • José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura (PP) demana que Artur Mas, president de Catalunya, sigui empresonat.

  • Alberto Núñez Feijóo, president de la Xunta de Galícia (PP) exigeix la submissió dels catalans a la nació espanyola i qualifica la identitat nacional catalana d'"identitat excloent".

  • Javier Fernández, president del Principat d'Astúries (PSOE) blasma Catalunya per no subordinar-se a Espanya com a dogma de fe i l'acusa de "maquillar la història".

  • Ignacio González, president de la Comunitat de Madrid (PP) fa seva la màxima del règim anterior sobre la unitat indivisible d'Espanya i titlla de "desafiament" tota acció que no s'hi subordini.

  • Susana Díaz, presidenta de la Junta d'Andalusia (PSOE) i candidata a substituir Alfredo Pérez Rubalcaba, considera que la independència de Catalunya seria un "privilegi" inadmissible.

  • Rafael Hernando, portaveu del PP al Congrés espanyol, afirma que Catalunya no pot decidir per si mateixa perquè això equivaldria a decidir sobre els espanyols.

  • Ramón Luis Valcárcel, president de la Regió de Múrcia (PP) diu que "la independència de Catalunya és un plantejament rural."

  • José Luis Rodríguez Zapatero, expresident del govern espanyol (PSOE) blasma el referèndum català i diu que "les preguntes són camins de divisió".

En llegir barbaritats com aquestes, els espanyols demòcrates senten calfreds i s'avergonyeixen dels seus dirigents. Saben que Espanya, tot i caminar cap a l'abisme a causa d'un deute que no podrà pagar mai, està obsedida en el sotmetiment de Catalunya. Per altra banda, aquests espanyols ja fa temps que s'adonen que el Partit Popular i el Partit Socialista no tenen cap solució per aturar la caiguda lliure del seu país i que és per això que, com fan sempre els règims absolutistes, intenten focalitzar l'atenció en un enemic que distregui la gent i la cohesioni contra atacs imaginaris. Al capdavall, mentre es parla de Catalunya no es parla de res més. És la manera d'aconseguir que el seu electorat, malgrat l'enfonsament del país i un atur que afecta uns cinc milions de persones, els continuï votant.

Bastant patètic, per tant, tot plegat. Ha de resultar molt dur ser demòcrata espanyol en un entorn de pensament únic com aquest. Un pensament únic que es diu "unitat d'Espanya" i que en forma de malaltissa i paroxística obsessió està arribant a límits veritablement esperpèntics. És tot el que es pot esperar d'un Estat que prohibeix votar, que criminalitza el dret de decidir, que intenta desacreditar Catalunya internacionalment, que l'espolia econòmicament i que fa tot el possible per destruir la seva llengua. S'entén que els demòcrates espanyols diguin que s'han quedat sense horitzó. Són molt conscients que Espanya no és país per a demòcrates.

El Singular Digital , 11/3/2014
 
Les contradiccions del PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 març 2014
Camacho i Jorge Carreras (PP Sant Cugat)
Camacho i Jorge Carreras (PP Sant Cugat)
Es ben curiosa, l'argumentació que el Partit Popular fa servir per demanar a l'Ajuntament de Sant Cugat que condoni el deute de 216.000 euros que el Centro Popular Andaluz (CPA) té contret amb Promusa. Dic que és curiosa, perquè contradiu els arguments que aquest mateix partit utilitza per demanar que es retiri tota subvenció, per insignificant que sigui, a Òmnium Cultural.

Diu el PP que el CPA té una gran vitalitat i que porta a terme una tasca important a la ciutat, cosa que és certa. Res a dir, per tant, en aquest sentit. El que no encaixa és que el PP no consideri molt important i d'una gran vitalitat la tasca que Òmnium Cultural també porta a terme, tant a Sant Cugat com a tot Catalunya. L'any 2011, la secció local del PP deia coses com aquestes: "Critiquem que es donin 9.000 euros a una entitat nacionalista radical com Òmnium", "L'Ajuntament demostra que posa el nacionalisme sectari per sobre de les persones", "Ens sobren subvencions a la normalització lingüística", "Davant la memòria històrica, el PP prefereix mirar el futur". Per la seva banda, Alícia Sánchez-Camacho demanava l'any 2012 "que no se subvencionin organitzacions com Òmnium Cultural quan calen diners per a la sanitat".

Aquest enfilall de declaracions no sobta gens venint d'un partit ultranacionalista espanyol com el PP, però caldria que fossin més curosos en les argumentacions per no fer el ridícul caient en contradiccions flagrants. Com és que, segons ells, la vitalitat i la importància de la tasca que desenvolupa Òmnium Cultural no mereix comptar amb cap ajut mentre que al CPA se li han de condonar els deutes? Es tracta d'un prejudici ideològic, potser? Naturalment. L'extrema dreta que encarna el PP és al·lèrgica als drets nacionals de Catalunya i a la llengua catalana i voldria que Òmnium i totes les entitats que treballen sense afany de lucre en favor d'aquests drets i d'aquesta llengua fossin esborrades del mapa. És la mateixa al·lèrgia que sent pels milers i milers de catalans d'origen andalús que defensen Catalunya i el seu dret a constituir-se en un Estat independent.

Tanmateix, si el PP està de debò tan amoïnat per les despeses, pot començar per demostrar que no és un dels partits més corruptes d'Europa. Pot començar també per evitar que el rei d'Espanya rebi 3,4 milions d'euros de diner públic per construir-se un pavelló de caça a la Zarzuela, pot impedir que el PP d'Écija es gasti un milió d'euros en el foment del "sentimiento taurino" i pot aturar les subvencions escandaloses que reben l'Instituto Cervantes, la FAES i la Fundación Francisco Franco. I, a més a més, mentre fa tot això, el PP pot donar a Sanitat els milions d'euros que el Butlletí Oficial de l'Estat diu que rep el partit. Concretament 2 milions d'euros en l'àmbit català i 9 milions d'euros en l'àmbit espanyol. Onze en total. S'entén, en tot cas, que el PP no vulgui saber res de la memòria històrica. La memòria històrica diu molt clarament quins són els orígens del Partit Popular.

Cugat.cat , 14/3/2014
 
Olof Palme, cas obert Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 març 2014
Olof PalmeFa cosa d'uns dies, dintre del cicle 'El documental del mes', que organitza l'Ajuntament de Sant Cugat, vam poder veure el film Palme, l'home, el polític, el líder, dirigit per les cineastes Kristina Lindström i Maud Nycander, que és una aproximació a la figura d'Olof Palme, primer ministre de Suècia, mort ara fa vint-i-vuit anys. Palme, com recordarem, va ser assassinat la nit del 28 de febrer de 1986 en sortir del cinema al costat de la seva dona.

El documental, construït amb imatges d'arxiu -algunes no s'havien exhibit mai públicament- i amb declaracions de persones properes a Palme, com ara la família, els amics i els companys de professió, fa un retrat interessantíssim del personatge. Un personatge que deia coses com aquesta: "No diguis exactament el que penses, perquè pot ser que la gent es compadeixi dels teus adversaris". Malauradament, però, la pel·lícula no inclou cap element que aporti una mica de llum al misteri que envolta aquell assassinat. Un assassinat, per cert, tan tèrbol com el de John Kennedy, ja que Christer Pettersson, el drogoaddicte inicialment acusat, empresonat i condemnat a cadena perpètua, va ser absolt perquè no hi havia cap prova veritablement concloent contra ell, com a autor del crim. Es parla de la CIA i d'un complot, sí, fins i tot d'una trama kurda, però no passen de ser meres especulacions. L'arma homicida, per exemple, un revòlver Magnum 357, no ha aparegut mai.

Tanmateix, la idea d'un magnicidi sembla força plausible, ja que Palme, pels seus valors humanístics, contraris al comportament nord-americà a Cuba i al Vietnam, i favorables al desarmament i a la independència de Palestina, s'havia convertit en una figura internacional bastant incòmoda per a determinats interessos. Sigui com vulgui, sembla que mai no ho sabrem i que el cas seguirà obert. Sabem qui va matar Juli Cèsar, al segle I abans de Crist, però ho ignorem absolutament tot sobre qui va matar John Kennedy o Olof Palme, al segle XX. En ser preguntat sobre què li agradaria que digués el seu obituari, Palme va respondre això: "En això no hi havia pensat mai, i espero no pensar-hi mai fins al meu últim alè, perquè quan les persones comencen a pensar en el seu obituari, comencen a viure espantades, no gosen fer coses i perden la vitalitat."

Cugat.cat , 7/3/2014
 
Un crim del feixisme protegit per Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 març 2014
Salvador Puig Antich, cas obertEl 2 de març passat va fer quaranta anys de l'execució de Salvador Puig Antich. Quaranta anys durant els quals els governs successius del Partit Socialista i del Partit Popular s'han negat sistemàticament a reobrir el cas perquè puguin sortir a la llum totes les proves rebutjades pel tribunal militar franquista que el va sentenciar i que li haurien salvat la vida. Totes les gestions fetes al llarg d'aquest temps per part de les germanes de Puig Antich, l'Imma, la Montse, la Carme i la Merçona, s'han estavellat contra el franquisme emmascarat que continua controlant la majoria dels òrgans de poder de l'Estat espanyol i contra la manca de cultura democràtica d'aquells governants que s'han proclamat d'esquerres.

En un llibre formidable titulat Salvador Puig Antich, cas obert, el periodista Jordi Panyella explica amb fets, proves i testimonis la magnitud d'aquell crim d'Estat que, com a venjança per l'assassinat de Carrero Blanco a mans d'ETA, va condemnar al garrot vil un jove de vint-i-cinc anys que no hi tenia res a veure. El règim estava rabiós, Franco se sabia agònic i tot l'odi de l'Estat es va posar al servei d'aquella repugnant operació. Construït gairebé amb l'enjòlit d'una novel·la d'espies, el llibre ens va descobrint personatges que, ja sigui per imposició o per intimidació, s'han mantingut en silenci tots aquests anys però que ara parlen i expliquen el que van veure. En aquest sentit, la intriga principal del llibre se centra en el català Enric Palau i Roig, que ara viu a Sòria i que té seixanta-nou anys però que en aquella època era alferes provisional i va veure com la policia ordenava quina documentació podia anar a judici i quina havia de quedar amagada. Fem-ne un petit tast:
"No havien passat sis mesos des de la detenció que la justícia militar va tenir enllestida la instrucció de la causa, el judici, la condemna, la revisió de la sentència i va haver consumat l'execució del jove anarquista, una de les últimes que va autoritzar el govern presidit pel dictador."

Sebastià Martínez Ramos, advocat: "La veritat és aquesta; la policia només tenia un objectiu: amagar les bales que el mateixos agents van disparar el dia que van detenir en Salvador. Van voler amagar el veritable responsable de la mort de Francisco Anguas!"

Mosso del Servei Anatòmic Forense de Barcelona: "L'autòpsia [del policia Francisco Anguas] es va fer amb el cadàver dins d'una caixa de morts que vam posar damunt una taula de la comissaria.” [...] Per a l'examen forense, el cos del policia va ser manipulat sempre dins la caixa, situació que transporta a una imatge més pròpia d'una pel·lícula de terror –la d'algú remenant el cos d'un difunt dins el fèretre– que no a un acte mèdic dut a terme en condicions i amb plenes garanties. “Recordo que hi havia molta sang i que l'havíem d'anar retirant amb un cubell i després la llençàvem."
Francesc Caminal, advocat: "Vam treballar un any en la redacció de l'escrit, on bàsicament formulàvem la petició per demanar que el Tribunal analitzés totes les proves que ja hi havia en el sumari i que en el seu dia no van ser tingudes en compte en el consell de guerra. No ho van acceptar ni van voler practicar la més mínima diligència. Vam portar-ho a la justícia europea i ens van respondre que no hi podien fer res, perquè, quan van passar els fets, Espanya no havia ratificat els convenis internacionals de protecció dels drets humans."
Enric Palau i Roig, testimoni: "De cop i volta van començar a aparèixer pel jutjat uns agents del cos de policia, en recordo dos o tres, i ells eren els que manaven allí i decidien què anava al sumari i què no hi anava, quins documents s'hi incorporaven i quins quedaven guardats a l'armari del jutjat. Aquells homes em van fer muntar el sumari. “Aquest document sí, aquest no, aquest sí, aquest tampoc...”, i així vam fer dues piles. El que finalment es va portar al consell de guerra no té res a veure amb el que hauria d'haver estat. Es va muntar el sumari i un cop va estar llest es va enviar a Capitania."
La tasca que ha fet Jordi Panyella en aquest llibre és admirable. Admirable des del punt de vista ideològic, defensant la veritat i la justícia, i admirable com a periodisme d'investigació. Aquesta és, de fet, la part més meravellosa del periodisme, la més gratificant espiritualment, ja que treu el professional de les sales de premsa, on es veu reduït a mer transmissor de missatges polítics, i l'endinsa en la realitat social o en les clavegueres de l'Estat per tal que, amb una necessària dosi d'idealisme, en grati les parets i tregui a la llum la porqueria que amaguen. El mèrit de Panyella, però, és més gran encara, ja que no estem parlant de cap treball finançat per una empresa periodística, com passa a les pel·lícules nord-americanes, sinó que allò que se'ns explica és el fruit d'un esforç solitari i al marge de l'horari laboral. És cert que difícilment hauria avançat sense la col·laboració desinteressada d'algunes de les persones que esmenta, però també ho és que aquestes persones no apareixen per art de màgia. Primer cal cercar-les, després guanyar-se'n el respecte i finalment mantenir la serenor quan els ritmes no coincideixen i la investigació s'eternitza. Sobretot si tens tot un Estat en contra.

Aquesta és la raó per la qual les germanes Puig Antich han hagut de recórrer a la justícia Argentina per demanar una ordre de recerca i captura contra el feixista José Utrera Molina, un dels ministres que van signar la sentència de mort d'en Salvador i que és el sogre de l'actual ministre Alberto Ruiz-Gallardón. Fins ara, els governs del Partit Popular i del Partit Socialista i els tribunals Suprem i Constitucional ho han impedit. Estem parlant de l'Estat espanyol, l'Estat que pressiona Argentina perquè desestimi el cas, l'Estat del qual és tan urgent que Catalunya marxi, l'Estat, en definitiva, que en ple segle XXI criminalitza les urnes, condecora nazis i continua protegint els crims del feixisme.

Racó Català , 5/3/2014
 
"Us donaré la mà quan ens deixeu votar" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 08 març 2014
"Us donaré la mà quan ens deixeu votar"És molt interessant, des d'un punt de vista psicològic -per bé que previsible, tractant-se d'un poble sotmès des de fa tres segles- la reacció que han tingut molts catalans davant la negativa de l'empresari sabadellenc Àlex Fenoll a estrènyer la mà de Felip de Borbó, príncep hereu de la corona espanyola. És interessant, perquè indica amb quina força arrela la convicció que el submís viu millor que l'insubmís. El submís s'acomoda fàcilment a la condició d'inferior que l'amo li assigna i, per tal de no contrariar-lo, evita sempre adoptar una actitud impròpia de la seva condició. L'amo el pot explotar, escridassar, escarnir, vexar, insultar, humiliar... No hi fa res, el submís sempre té molt clar el seu paper i entoma els cops amb la resignació d'un individu modèlic. És el submís modèlic; el submís que riu totes les gràcies de l'amo, que li fa reverències quan aquest es digna visitar-lo i que somriu content quan li encaixa la mà mentre algú els fotografia. L'insubmís, és clar, no fa res d'això. No li agrada que l'explotin, que l'escridassin, que l'escarneixin, que el vexin, que l'insultin i que l'humiliïn, somriu només a les persones que el respecten i no admet que l'amo l'utilitzi per fer-se fotos que emmascarin la realitat; fotos que diguin al món com n'estan, de contents, els sotmesos de tenir-lo com a amo.

---¿Por qué no me das la mano? -pregunta Felip de Borbó a Àlex Fenoll, en veure'l estoic i silenciós.
---Perquè no ens reconeixeu el dret de votar -respon Fenoll.
---Pues no me saludes -diu el Borbó, visiblement molest.
---Us donaré la mà quan ens deixeu fer la consulta.
Superat un cert estupor, el príncep s'ho rumia, s'atansa de nou i diu:
---Por educación me tendrías que dar la mano.
---Per educació ens hauríeu de deixar votar -replica en Fenoll-; per educació hauríeu de mantenir les nostres garanties democràtiques.
---Me l'hauries de donar igual, la mà -insisteix el Borbó, ara en català. Tot seguit, esperant que li agraeixi el canvi de llengua, afegeix-: Ara sí que me la donaràs, oi, amic?
---No som amics. Us donaré la mà quan ens deixeu votar.
---No depèn de mi.
---I tant que sí.

Aquest va ser el breu diàleg entre l'hereu de la corona espanyola i l'empresari Àlex Fenoll. Després, aquest últim va estrènyer la mà de diverses persones del seguici, entre les quals la del president Mas, la del conseller d'Indústria, Felip Puig, i la de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i va notar com algunes de les encaixades, molt ben acompanyades per la mirada, van ser més fortes del normal. Inclosa l'abraçada d'una persona responsable de protocol. El mateix Fenoll ha explicat que alguns empresaris es van fer fonedís per no haver de saludar el príncep, però que ell va considerar que mantenir-se ferm en un moment com aquell era un acte d'autoestima catalana i de coherència amb si mateix. "Som en un moment que hem cremat les galeres i els ho hem de dir, els ho hem de dir a la cara. Ho han de saber: si no respecten les nostres garanties democràtiques, no som amics seus."

Són paraules dites des de la dignitat, i també des de la llibertat pròpia d'algú que no està subordinat a les servituds de la política. Vull dir amb això que una cosa és l'actitud amable i protocol·lària del president Mas o d'un conseller en qualitat d'amfitrions, comportament del tot comprensible, i una altra la d'un ciutadà qualsevol que, a més a més, no participa en el Mobile World Congress per veure-hi cap príncep. És a dir, que és aquest últim qui s'hi presenta de sobte i imposa la seva presència. I dic ‘imposa' perquè no es limita a fer una visita, sinó que ordena als empresaris que formin davant seu i que el reverenciïn amb un gest que pugui servir de promoció a la casa reial espanyola. I, ves per on, al príncep, en trobar-se amb un empresari insubmís, no se li acut res més que exigir-li que li encaixi la mà: "Me l'hauries de donar igual, la mà". En realitat li està dient: "Jo sóc el teu príncep, el teu superior, i, t'agradi o no t'agradi, tens l'obligació d'estrènyer-me la mà". Davant d'aquesta arrogància, és obvi que el senyor Fenoll encara se sentís més legitimat per no fer l'encaixada. Sabia que si l'incident s'hagués produït una bona colla d'anys enrere, els avantpassats d'aquest Borbó l'haurien fet fuetejar per abaixar-li els fums. Avui, però, el príncep no ha tingut més remei que empassar-se el gripau.

Hom dirà que la cortesia no exclou el coratge i que un ciutadà pot estrènyer la mà del Borbó sense que això impliqui renegar de les pròpies conviccions. Però aquest és un argument trampós. És la justificació del ciutadà que no es veu amb cor de dir al príncep allò que pensa d'ell. Se'n podria elaborar una llista infinita de les submissions que es fan en nom del seny, de la prudència, de la cortesia i de l'educació. El problema és que el seny, la prudència, la cortesia i l'educació són només de baix a dalt, de sotmès a amo, mai de dalt a baix, d'amo a sotmès. Per això, mentre es considera una manca de respecte no encaixar la mà del príncep, no es percep la violència institucional que suposa la negació del dret a decidir del poble català. I encara bo, si només fos això! La corona espanyola, fidel a la tradició anorreadora borbònica, arriba fins i tot a l'extrem de beneir la negació de la identitat nacional de Catalunya. Doncs no, decididament, no es pot reverenciar algú que et diu que tu no ets tu, que només ets una propietat seva.

Aquest incident té molta similitud amb el que van protagonitzar, ara fa cinc anys, el jugador irlandès de rugbi Ronan O'Gara i la reina d'Anglaterra. En aquella ocasió, O'Gara, l'estrella de la selecció irlandesa, campiona del Torneig Sis Nacions, va mantenir les mans a les butxaca davant la reina. L'acte va tenir lloc a Belfast, Irlanda del Nord, i O'Gara va explicar que es mantenia lleial a la tradició dels homes de Cork, iniciada el 1920, arran de l'ordre britànica de disparar a tot home que mantingués les mans a la butxaca en passar pel Castell de Macroom. Era la manera britànica de dir a aquell territori sotmès que no s'admetia cap gest que qüestionés la seva autoritat. Com sabem, Irlanda del Nord continua encara avui sota domini britànic i O'Gara va considerar que era una qüestió de principis no reverenciar la màxima representant d'aquella autoritat.

Ara fa tres-cents anys, la nació catalana va ser massacrada per les tropes borbòniques i és molt comprensible que hi hagi catalans que no estiguin disposats a riure les gràcies de cap Borbó que no demani perdó i que es negui a derogar el Decret de Nova Planta que se'n va derivar. Com dèiem al començament, no han faltat catalans submisos que han corregut a socórrer el príncep dient que el referèndum català no depèn d'ell. Formalment, és cert que no. Però conceptualment sí. L'hereu de la corona espanyola representa Espanya, un Estat que nega la personalitat jurídica de Catalunya, i si ell personalment no comparteix aquesta opressió el primer que ha de fer és dir-ho. Altrament, qui calla consent. Només faltaria que a més de mantenir una casa reial reinstaurada per un dictador i enemiga dels nostres drets nacionals tinguéssim l'obligació de reverenciar-la.

Sobre aquesta qüestió, el notari Juan José López Burniol ha dit que una cosa és considerar el príncep un adversari i una altra un enemic. Encaixar-li la mà significa acceptar les regles del joc i tractar-lo com a adversari. Negar-li la mà, en canvi, significa tractar-lo com a enemic. Per a Burniol, per tant, Àlex Fenoll "es va comportar com un enemic". He de dir, però, que el joc de paraules del notari per desqualificar l'empresari em sembla l'artifici propi d'algú que intenta disfressar de sentit comú la seva ideologia nacional espanyola. Perquè, de quin joc i de quines regles estem parlant? Es diria, escoltant el senyor López Burniol, que el conflicte entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre iguals, entre dos estats que juguen un partit i que accepten les regles vigents tutelades per un àrbitre imparcial. Però no és així. El partit a què al·ludeix el senyor notari està manipulat de bon començament i no és entre iguals. És un partit entre un dominador i un dominat, amb unes regles fetes pel primer i amb un àrbitre que no és cap altre que ell mateix.

Diguem, finalment, que un dels trets idiosincràtics del submís és que no en té prou de comportar-se d'acord amb les seves idees, necessita que tothom actuï com ell. Mentre Àlex Fenoll no ha criticat en cap moment els qui van optar per estrènyer la mà del príncep espanyol, entenent-ho com una decisió lliure i personal, els catalans submisos, ja sigui per mitjà d'articles o de tertúlies mediàtiques, han corregut a blasmar-lo o a menystenir-lo i no li han tolerat que prengués una decisió lliure i personal. Han reaccionat amb la lògica dels qui tenen la cua de palla. Tanmateix, diguem-ho clar, no va ser Àlex Fenoll l'irrespectuós, sinó Felip de Borbó, que en lloc d'admetre que reverenciar-lo és un acte voluntari, no pas obligatori, va gosar retreure al primer que no ho fes. Per sort, però, som al segle XXI, i ara són els ciutadans els qui abaixen els fums dels prínceps. Sense verbalitzar-ho, el ciutadà insubmís va fer entendre al seu interlocutor que no és Felip de Borbó qui posa el plat a taula a Àlex Fenoll, sinó que és Àlex Fenoll qui posa el plat a taula a Felip de Borbó. Gràcies, Àlex. Entre la submissió i la dignitat, tu vas triar la dignitat.

El Singular Digital , 3/3/2014
 
Millo, Díez i Lucena, tres tristos tigres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 març 2014
Millo, Díez i Lucena, tres tristos tigresLa cada cop més profunda desconnexió entre la societat i la classe política té molt a veure amb la manca de credibilitat d'alguns membres destacats de les cúpules dels partits.

Un dels casos més patètics és el d'Enric Millo, del Partit Popular, capaç de recórrer tot el ventall parlamentari per tal de mantenir-se en primera línia. És prou sabut que, en veure's eliminat com a cap de llista per Girona a Unió Democràtica, va trucar a la porta d'Esquerra i va oferir els seus serveis a Joan Puigcercós. Va ser al Bar Núria de Girona on Millo, com explica Puigcercós, va exposar la seva pretensió no pas d'entrar al partit com a militant, sinó en qualitat de diputat. No era, per tant, una qüestió ideològica. Era una qüestió d'ambició personal. Millo és d'aquells que volen abastar el cel amb la mà. No, no és deshonest voler viure de la política, tota feina ha de tenir la seva remuneració. Només faltaria! El que no és honest és canviar de partit com el dependent d'uns grans magatzems, que un dia és a la secció de bolquers i un altre a la de mitjons. Un partit polític no és un menú a la carta, un partit polític té una ideologia inequívoca, i dels seus diputats s'espera que la defensin per convicció, no pas per remuneració. Puigcercós va recomanar a Millo que truqués a la porta del PSOE de Catalunya, però Millo es va estimar més fer-ho a la del PP i allà, menys escrupolosos que Esquerra, el van acollir amb els braços oberts. Una trajectòria ben coherent, la d'Enric Millo. Tot un tigre de la política: de la dreta catalana a l'esquerra independentista i de l'esquerra independentista a la ultradreta espanyolista.

Un altre tigre de la política, en aquest cas una tigressa, és Rosa Díez, dirigent d'UPyD, partit manifestament catalanofòbic. Quinze anys enrere, el 1999, Rosa Díez, des de les files del PSOE, afirmava que "si algun cop la majoria dels bascos volgués la independència, la democràcia s'hi adaptaria, perquè la democràcia és la capacitat d'adaptar-se a allò que desitgin els ciutadans lliurement, a les urnes". I ara, quinze anys després, referint-se a la independència de Catalunya, diu això: "Hi ha gent que vol la independència igual que vol la pena de mort". Fins i tot troba massa tou el PP i l'acusa de quedar-se de braços plegats davant el "desafiament" català. Per a Rosa Díez, com per a tot totalitari, voler votar és un desafiament a l'autoritat de l'amo.

El tercer tigre és Maurici Lucena, portaveu del PSOE de Catalunya, que es defineix a si mateix com a home progressista, catalanista i d'esquerres i que fa una política immobilista, espanyolista i de dretes. Deu ser per això que ell i el seu partit fan pinya al Congrés espanyol amb els partits d'Enric Millo i Rosa Díez. Lucena, fins i tot, diu que aplaudeix Rosa Díez per la "coherència del seu discurs". Mai no s'ajunten si no s'assemblen, diu la dita. Millo, Díez i Lucena, tres tristos i hipòcrites tigres de la política units per un vot d'ultradreta contra els drets nacionals de Catalunya.

Nació Digital , 1/3/2014
 
De 60 a 125 euros per caca Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 març 2014
De 60 a 125 euros per cacaNo puc fer altra cosa que felicitar l'Ajuntament de Sant Cugat per la campanya contra l'incivisme dels propietaris de gossos que no recullen les defecacions d'aquests animals quan els treuen a passejar. És cert que la consciència social ha crescut molt en aquesta qüestió i que gairebé es pot dir que el comportament responsable és majoritari. Tanmateix, Sant Cugat és una ciutat que, gràcies a la seva configuració, plena d'espais verds, afavoreix la tinença de gossos en moltes cases i, com és lògic, hi ha de tot. Hi ha propietaris cívics i propietaris barruts. Els primers no necessiten cap ordenança que els obligui a recollir les caques del seu gos, ho fan per sentit comú i responsabilitat social. Els segons, en canvi, converteixen els carrers en latrines al seu servei.

La campanya de l'Ajuntament es pot veure en cartells a fanals, marquesines i plafons de les parades d'autobús amb textos que demanen la conscienciació de la ciutadania i que li recorden que "l'oblit" de recollir una caca de gos, per més excuses que hi posi, li pot suposar una multa d'entre 60 i 125 euros. Fins i tot, per cridar l'atenció del vianant, s'ha fet un enginyós joc de paraules fusionant l'onomatopeia "ecs" -de fàstic-, amb el mot "excuses". És a dir, "ecscuses per no recollir les caques del teu gos".

La campanya, però, té més textos. O més "ecscuses". Són aquestes tres: "Em despisto amb facilitat", "No tinc bossa ni paper de diari ni mocadors de paper" i "Pago impostos perquè netegin el carrer". Es tracta de textos penjats en fanals just al costat d'un altre que fa aquest advertiment: "No recollir les caques pot ser sancionat amb multes de 60 a 125 euros". Està molt bé i cal aplaudir-ho. L'únic que no acaba d'encaixar -parlo només dels cartells penjats, no pas dels anuncis en plafons o a la premsa- és que el cartell de l'advertiment apareix a l'esquerra, com a primer missatge, i el cartell de les excuses en segon lloc, cosa que trastoca la idea que es vol transmetre. No sé si els publicistes hi han reflexionat prou. Vull dir que la informació de la sanció hauria de ser la resposta a les excuses, no pas allò que les precedeix. Són, per tant, els cartells dels pretextos els que han d'anar a l'esquerra, en primer lloc, i la informació municipal a la dreta. Altrament, sembla que les excuses esdevinguin arguments per a no pagar. És una llàstima, això, ja que la campanya, com dic, és bona, encertada i necessària. És una magnífica manera d'informar que aquells que els faci mandra treure caques del terra hauran de treure bitllets de la butxaca.

Cugat.cat , 28/2/2014
 
El PSC, delegació d'UPyD a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 02 març 2014
El PSC, delegació d'UPyD a CatalunyaSom molts els catalans que no hem tingut mai cap dubte que el PSC no era res més que una simple delegació catalana del PSOE. Feien moltes escenificacions per dissimular-ho, és clar, però tot català amb un mínim de consciència nacional sabia que els designis de la central de Madrid eren ordres per a la sucursal de Barcelona. De fet, n'hi havia prou de veure que allò que els grans catalanistes de la sucursal votaven al Congrés espanyol era exactament el mateix que votaven els grans espanyolistes de la central. La famosa LOAPA del 1982, contra l'autogovern català, ja va ser tota una declaració de principis en aquest sentit. I després, sempre fent costat al PP, ha vingut un degoteig de votacions carregades d'autoodi i destinades a laminar o a impedir competències. En citaré només setze:

  • 9/2/2006: contra la unitat de la llengua catalana.
  • 17/3/2006: contra la gestió dels aeroports catalans.
  • 18/9/2007: contra les seleccions nacionals catalanes.
  • 17/3/2009: contra la moció que instava el Congrés a normalitzar-hi l'ús del català.
  • 16/2/2010: contra la transferència a la Generalitat de la gestió de l'aeroport del Prat.
  • 20/5/2010: contra la descentralització dels ports.
  • 10/5/2011: contra la moció que reclamava l'import dels fons de competitivitat.
  • 30/6/2011: contra la proposta de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees.
  • 13/9/2011: contra la proposta (un altre cop) de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees.
  • 17/11/2011: contra la proposta (per tercera vegada) de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees.
  • 21/2/2012: contra l'acatament de la sentència del Tribunal Constitucional i del Suprem que permet que Catalunya recapti i gestioni el percentatge de l'IRPF que destina a fins socials.
  • 19/7/2012: contra el Corredor Mediterrani i a favor del Corredor Central.
  • 5/10/2012: contra la declaració de l'Ajuntament de Barcelona a favor de l'autodeterminació de Catalunya.
  • 9/10/2012: contra la transferència a la Generalitat de la competència de convocar referèndums.
  • 12/12/2012: contra les mesures de l'eurocambra per protegir les llengües minoritàries i els drets fonamentals.
  • 15/5/2013: contra l'ús de la llengua catalana com a llengua prioritària a l'administració pública.

Aquests dies, però, el PSC ha fet un pas més. Un pas més cap enrere, és clar. Un pas més cap el 1939. Ara, fent pinya al Congrés d'Espanya amb les dues formacions de la ultradreta nacionalista espanyola, PP i UPyD, els socialistes catalans han rebutjat el procés sobiranista de Catalunya. Un “rebuig taxatiu”, han dit, a la voluntat majoritària del poble català expressada al Parlament. No és la primera vegada, tanmateix, que el PSC fa pinya amb UPyD, formació catalanofòbica per antonomàsia. Ja fa anys que s'estimen. El 2012, per exemple, es van unir per impedir que la Generalitat pogués convocar referèndums. I si mirem més enrere no podrem negar coherència al PSC, atès que el 10 de setembre de 2009, José Montilla ja defensava públicament el dret a la llibertat d'expressió de la Falange alhora que menyspreava aquest dret en el cas de la consulta d'Arenys de Munt. Era el mateix home, primer secretari del partit, que el 6 d'agost de 2005 havia dit que “els drets històrics de Catalunya no existeixen”.

Arribats aquí, l'afinitat ideològica entre PSC i UPyD és força conseqüent. Catalunya es troba immersa en un procés que l'ha de convertir en un Estat independent i tothom es veu obligat a definir-se. El PSC també. Per això el 20 de febrer passat, just al cor de Madrid, la capital del seu país, que és Espanya, el PSC no va tenir més remei que revelar-se com allò que és: la delegació d'UPyD a casa nostra. Era la resposta als qui es pregunten per què UPyD no es presenta a Catalunya. Per què ho hauria de fer? Ja hi té el PSC.

El Singular Digital , 25/2/2014
 
Falses festivitats per buidar-nos les butxaques Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 febrer 2014
Falses festivitats per buidar-nos les butxaquesAquests darrers dies, arran del 14 de febrer, s'ha revifat una polèmica que ja fa alguns anys que s'arrossega i que té a veure amb l'anomenat dia de Sant Valentí. Es tracta de la maniobra de diversos establiments comercials de multiplicar les festivitats del calendari per tal d'encolomar-nos una nova despesa mancada de fonament. I el més lamentable és que, en saber-se en fals, aquests establiments arriben a dir-nos que ho fan per combatre la crisi, talment com si nosaltres no la patíssim, la crisi. Aquest argument, a més, no és cert, atès que quan no n'hi havia, de crisi, ja insistien a encolomar-nos l'estúpid 14 de febrer.

El dia de Sant Valentí, com a diada dels enamorats, és una festivitat anglosaxona que les desaparegudes Galerías Preciados, amb seu a Madrid, van voler implantar a l'Estat espanyol amb finalitat comercial. Consideraven que els espanyols no tenien una data igual i van adoptar-ne una de fora. Però una cosa és Espanya i una altra Catalunya. Catalunya sí que té el seu dia dels enamorats, que és el 23 d'abril, la diada de Sant Jordi, i no necessita manllevar aquesta celebració a cap altre país. Per això la maniobra Preciados, malgrat el seguidisme d'alguns irreflexius botiguers catalans, no ha reeixit mai aquí. I no ha reeixit perquè ningú no celebra dos cops una mateixa festa anual. Altrament deixa de ser anual.

En aquest sentit, crida l'atenció la inconsistència dels arguments amb què Maria Calopa, presidenta de l'Associació de Comerciants Centre Vila de Sant Cugat, i Antonio Ventaja, de la botiga Muy Mucho, en declaracions a Cugat.cat, han pretès justificar l'artifici. Diu la primera que "ho fem per facilitar l'originalitat als clients i animar-los a comprar", i el segon hi afegeix que "Sant Valentí és una excusa per als comerciants, però també per als clients, ja que els botiguers podem vendre més i els compradors fan un regal a l'estimat o a l'estimada". D'entrada, cal agrair-los que reconeguin que tot plegat "és una excusa" per "vendre més". Però encara seria més d'agrair que verbalitzessin que també és una excusa per fer-nos comprar allò que no necessitem. I és que el 14 de febrer, com dic, els catalans no necessitem comprar cap regal per al nostre "estimat o estimada" per la senzilla raó que ja ho fem el 23 d'abril.

Finalment, diguem que no hi ha cap "originalitat" en aquell regal comprat en una diada comercial. L'originalitat, en tot cas, rau en el regal que fem a "l'estimat o a l'estimada" just quan no hi ha cap celebració que ens hi obligui. No és, per tant, intentant doblar les festivitats anuals -al final ens encolomaran dos dies dels enamorats, dos dies del pare, dos dies de la mare...- la millor manera de dignificar el noble ofici del comerciant, sinó persuadint la societat dels efectes positius que té en les relacions humanes la capacitat de sorprendre algú amb un rampell obsequiós; és a dir, amb el desig sincer i espontani de fer-lo feliç sigui quin sigui el dia de l'any.

Cugat.cat , 21/2/2014
 
Felipe González, advocat del supremacisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 23 febrer 2014
Felipe González, advocat del supremacismeL'expresident del govern espanyol Felipe González ha trigat massa a néixer. I ho ha fet, a més, en el lloc equivocat. Un segle i mig abans, al sud dels Estats Units, a Nova Orleans, per exemple, la seva tasca com a advocat dels interessos dels blancs hauria estat molt ben acollida entre els amos de les plantacions de cotó. No, no dic que el senyor González hagués de sentir cap mena d'odi racial contra els negres, ni res per l'estil. Simplement, com a home de lleis que és, els hauria assessorat sobre la necessitat de subordinar-se a la supremacia blanca i a no rebel·lar-se contra les lleis honorables i democràtiques que deien ben clar que els negres no eren ningú. Ningú en el sentit més literal del terme. No podien votar, no podien decidir i ni tan sols no podien testificar en judicis penals o en plets contra els bancs. En altres paraules, el fet que un negre fos testimoni ocular d'un delicte comès per blancs tenia el mateix valor que el testimoni d'un gos. Era la llei. La llei assenyada, sagrada, constitucional i blanca immaculada d'una nació democràtica.

Els temps, per sort, han canviat. Però el supremacisme, la convicció que hi ha col·lectivitats superiors i col·lectivitats inferiors, es manté i es troba en el fonament de moltes de les lleis actuals d'honorabilíssimes nacions democràtiques. Sense anar més lluny, el Tribunal Constitucional espanyol és un òrgan controlat pel Partit Popular i pel Partit Socialista per a la perpetuació del supremacisme. El supremacisme de l'espanyolitat en les escorrialles de l'imperi castellà. El supremacista, com tot amo, pot ser bondadós, indulgent, permissiu, equànime..., però sempre que el captiu no oblidi quin és el seu lloc. Si aquest últim pretén gaudir dels mateixos drets que l'amo o manifesta la voluntat d'abandonar-lo, aleshores l'amo està legitimat per desar la bondat, la indulgència, la permissivitat i l'equanimitat i mostrar-se colèric, inflexible, autoritari i injust. El negre, per tant, és a dir, l'esclau, el servent, l'inferior, ha de procurar no irritar-lo i recordar que, com diu Felipe González, advocat dels blancs, la llibertat del sotmès "no és possible ni desitjable".

En aquest sentit, el famós cara a cara entre Artur Mas i Felipe González en una cadena televisiva va ser tota una concessió del segon al primer, ja que un supremacista no es rebaixa mai a debatre "impossibles", com ara el dret de decidir d'un inferior sobre si mateix. I la prova és l'exasperació a què va arribar González en sentir-se mancat d'argumentació davant els diàfans i serens raonaments del president Mas. Totes les rèpliques de González eren un manual d'insídia, demagògia, prepotència i cinisme. D'insídia, en dir que els "líders europeus" estan "aterrits" per la independència de Catalunya; de demagògia, en dir que el procés català "despertarà el nacionalisme espanyol" i que ell, Felipe González, també té dret a decidir "sobre el destí comú"; de prepotència, en sentenciar que "la via cap a la conquesta de l'autodeterminació és inexistent"; i de cinisme, en vincular el procés català a la guerra dels Balcans.

Amb relació a la insídia, diguem que si una cosa saben els líders europeus és que Catalunya és un contribuent net de la Unió i que la seva independència és l'única garantia que tenen de poder recuperar una part del deute espanyol. Per això volen que hi hagi negociació, perquè, si Espanya s'hi nega, Catalunya no tindrà cap obligació d'assumir el seu deute i Europa mai no el veurà satisfet. Bàsicament, perquè és tan elevat que supera totes les possibilitats d'un Estat insolvent com Espanya. Ho confessava el ministre espanyol d'Hisenda: "Catalunya traurà Espanya de la crisi". Resulta curiós, per altra banda, que el senyor González pretengui que aturem el nostre camí vers la llibertat, ja que podríem despertar el nacionalisme espanyol. El nacionalisme espanyol, però, no necessita despertar-se per la senzilla raó que mai no ha dormit. El mateix senyor González n'és la prova. Pel que fa a la pretensió que ell també té dret a decidir sobre la llibertat de Catalunya cal dir que és digna d'un supremacista. Només un supremacista s'atribueix el dret de decidir sobre la llibertat d'un tercer. Heus aquí com Felipe González hauria alliçonat els negres de Nova Orleans: "Als blancs ens legitima la Constitució. Vosaltres no teniu identitat, sou només una propietat, per això no podeu decidir el vostre destí. A més, la vostra reivindicació de llibertat despertaria els blancs més ferotges i qui sap què podria passar. Fiqueu-vos-ho al cap: la conquesta de la llibertat no existeix, som els blancs els qui hem de decidir per vosaltres. Us agradi o no, hi esteu lligats com la vida del cavall està lligada a la vida de l'amo."

El cert és que cal ser molt miserable i pervers per insultar el president Mas –i de retruc tots els catalans– afirmant que als Balcans hi va haver "tres-cents mil morts que no van entrar a la Unió Europea". Què ens vol dir, amb això, Felipe González? És una amenaça? Ens està dient que pensen esclafar-nos? Ens està dient que estan disposats a passar per damunt nostre per impedir la llibertat de Catalunya? O és només una frase per intimidar-nos tot esperant que ens empassem l'ham? La frase, en tot cas, descriu molt bé la ideologia i la violència mental que aixopluga el cervell de Felipe González, cosa força demostrada en la seva praxi política. Amb tot, ja que parla de morts, potser ens pugui explicar la vintena d'assassinats que va cometre la banda terrorista GAL. Una banda terrorista creada durant el seu govern, finançada per alts funcionaris del ministeri d'Interior i conduïda per dos ministres, un Secretari d'Estat per la Seguretat i el màxim dirigent del PSOE d'Euskadi. Si el poder no estigués a les mans dels supremacistes, si els sotmesos també hi poguéssim dir la nostra, ja faria anys que el senyor Felipe González hauria estat assegut davant d'un tribunal penal internacional.

El Singular Digital , 18/2/2014
 
El 23-F, veniu a riure al teatre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 febrer 2014
Taula rodonaAmb aquestes línies vull convidar els lectors a assistir a la representació de l'obra 'Taula rodona', que tindrà lloc el diumenge 23 de febrer -el fet que sigui 23-F no té cap connotació especial- a la Casa de Cultura de Sant Cugat. L'obra es va estrenar a Valldoreix el novembre passat i Cugat.cat en va fer un petit reportatge en què, entre altres persones, hi apareixia Tessa Calders, filla de Pere Calders.

Com el lector potser ja sap, 'Taula rodona' és una obra iniciada ara fa quaranta anys per Pere Calders que per a mi ha estat un plaer continuar a partir dels quinze o vint minuts que ell va deixar. És a dir, fusionant el plantejament i els personatges caldersians -un funcionari, un economista, un ecologista, un capellà...- amb la creació d'una història, unes situacions i uns diàlegs posteriors per tal que puguem gaudir d'una obra completa d'una hora i mitja de durada que ens transporta al teatre dels anys vint i trenta del segle XX.

L'acció es desenvolupa en un ateneu que convoca diverses personalitats a fer una taula rodona sobre la crisi de la civilització occidental -tema, com veiem, força actual- a fi d'extreure'n conclusions que puguin representar Catalunya en una futura convenció internacional a Berlín. Tanmateix, la dificultat inherent dels catalans a posar-nos d'acord ho complica tot de tal manera que allò que semblava senzill esdevé enormement complicat i farcit de situacions còmiques, que freguen l'absurd i que arriben al joc dels disbarats.

'Taula rodona' és un muntatge del Grup de Teatre Espiral sota la direcció de Trini Escrihuela i té onze personatges en escena interpretats per Jaume Pla, Ricard Mariné, Rafa Usero, Encarna Adelantado, Isabel Valbuena, M. Rosa Martínez, Carme Ballesteros, Pep Usero, Joan Vallvé, Salvador Fenollar i Eulàlia Cortijos. Els preus, gràcies al magnífic suport de l'Ajuntament, són molt mòdics: 8 euros sense reserva i 5 amb reserva. Els qui per alguna raó no pugueu assistir-hi, heu de saber que el diumenge 2 de març hi haurà una nova representació al Casal de Cultura de Valldoreix. Veniu i passeu-vos-ho bé. Hi trobareu un retrat satíric, molt àcid en alguns moments, però també tendre i afectuós de la nostra manera de ser.

Cugat.cat , 14/2/2014
 
La llengua oficial en la Catalunya independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 febrer 2014
La llengua oficial en la Catalunya independentEl tema de l'estatus que haurà de tenir la llengua de Castella en la Catalunya independent comença a fer-se present com més es defineix l'horitzó nacional del país. Fins no fa gaire, l'interès per aquesta qüestió era mínim perquè la Catalunya Estat es veia molt llunyana. Però ara que les coses han fet un tomb molt positiu i que tothom té assumit que el procés és irreversible, alguns polítics –i algunes veus de l'àmbit cultural– s'han llançat a practicar allò que se'n diu el bonisme amb l'única intenció d'arreplegar vots i copets a l'esquena a costa de la llengua de Catalunya. Fixem-nos que, a poc a poc, "para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado", no sols ens estan dient que l'espanyol haurà de ser oficial en la Catalunya independent, sinó que els premis institucionals ja guardonen aquells autors catalans que han optat per la llengua poderosa. Però què passaria si la majoria d'escriptors en llengua catalana, seguint aquesta opció, decidíssim escriure en espanyol a partir d'ara? Doncs, d'entrada, a banda de ser un cop mortal, passaria que els mateixos catalans que dediquen milers d'euros a premiar i promoure la literatura en espanyol ens acusarien de traïdors. Es veu que alguns catalans estem obligats a ser lleials a la llengua perquè els qui li tomben l'esquena puguin ser honorats. Som així de suïcides, nosaltres. Tanmateix, si avui encara tenim llengua i literatura catalanes és gràcies a tots aquells escriptors que, havent pogut escollir la llengua del poder, van escollir la llengua del compromís. I als Països Catalans la llengua del compromís és el català, no l'espanyol. A més, cal no oblidar que els qui defugen aquest compromís ja tenen un Estat espanyol, un Instituto Cervantes i un mercat de quatre-cents milions de persones que els donen suport, la qual cosa fa que sigui immoral que restem recursos a la llengua de Catalunya per dedicar-los a la llengua de Castella.

L'espanyol no pot ser mai llengua oficial en la Catalunya independent, perquè això significaria la mort de la llengua catalana. No és una qüestió política, és una qüestió científica: la convivència d'un peix gros i un peix petit en una mateixa peixera és impossible i té sempre el mateix tràgic final. Per tant, cal molta ignorància o molta mala fe per intentar confondre la societat fent-li creure que les coses a la peixera catalana seran diferents. La llengua "que habla todo el mundo" fa inútil la llengua "que hablan sólo unos pocos". I en aquests moments, més enllà dels àmbits sostinguts amb diners públics i del voluntarisme de resistència, la llengua catalana és una llengua totalment innecessària. Un llast merament ornamental. O no és cert que el català és la llengua que desapareix tan bon punt un hispanoparlant obre la boca?

Doncs bé, una llengua, com totes les coses vives, només té sentit quan el seu ús és necessari en algun lloc. I el català no és necessari a cap lloc del món. Ni tan sols en el seu hàbitat natural. És impossible, aleshores, que el català esdevingui llengua vehicular. Totalment impossible. Per invertir aquesta situació calen dues coses. La primera, que sigui llengua oficial única en un Estat independent; i la segona, que l'estudi de l'espanyol a l'escola deixi de ser obligatori i passi a ser opcional. És a dir, que els alumnes, a més de l'anglès, puguin triar la tercera llengua. N'hi haurà moltíssims que optaran per l'espanyol, però també n'hi haurà d'altres que escolliran l'alemany, el francès, etc. És l'única manera d'acabar amb la indefensió actual dels catalanoparlants d'acord amb la qual, mentre un hispanoparlant pot dir que no sap català, un catalanoparlant no pot dir que no sap espanyol [o francès al nord]. Només cal parar atenció en la ràdio i en la televisió. Fixem-nos que són només els catalanoparlants els qui canvien de llengua en funció de l'emissora que els entrevista. Els hispanoparlants parlen sempre en espanyol. No canvien mai. I és lògic. Perquè haurien de parlar català, si tots els catalans els entenen? Una llengua no esdevé vehicular gràcies a la bona voluntat d'algunes persones, sinó perquè és imprescindible per viure en un àmbit determinat. I el català, com el gaèlic a Irlanda, no és imprescindible per a res. L'anglès, a Irlanda, sí que ho és, el gaèlic no.

Arribats aquí, recomano la lectura del llibre Canviar la realitat (Edicions del 1979, 2013), d'Anna Porquet i Botey, amb un conjunt d'interessantíssimes, amenes i molt ben documentades reflexions de persones vinculades als Grups de Defensa de la Llengua per veure fins a quin punt és fal·laç la idea del bilingüisme català. El llibre, a més, gira entorn del lúcid i maleït pensament del sociolingüista Lluís Vicent Aracil –maleït perquè desmunta el bonisme amb raonaments científics–, que ens diu: "La imposició del castellà és presentada favorablement: no pas com a substitució, sinó com a enriquiment. [...] Són generalment els parlants natius de la llengua inferior els que són suposats i/o encoratjats a ésser bilingües. Ningú no insisteix pas en la reciprocitat."

Té molta raó, perquè els Països Catalans es troben immersos en un procés de substitució lingüística. Un procés que, per mitjà d'una escandalosa degradació fonètica, morfològica i sintàctica, està transformant la llengua catalana en un dialecte de l'espanyol. Exactament com el gallec actual, que és una llengua que TV3 ja no tradueix mai perquè la seva espanyolització és absoluta i s'entén tot. Consegüentment, és un error gravíssim considerar que els atributs oficials del peix gros a la nostra peixera ens enriqueixen. L'única cosa que de debò s'enriqueix és la panxa del peix gros. A costa del petit, és clar.

El problema és la dependència emocional que els anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya han deixat en molts catalans, fins al punt de glorificar la llengua de Castella com a patrimoni català; talment com si saber-la fos un fet natural o voluntari en comptes del resultat d'una imposició. Amb tot, cal dir a aquests catalans que no han de patir. Els qui avui sabem espanyol no el deixarem pas de saber en la Catalunya independent. Ara bé, els catalans del futur, els catalans que encara no han nascut, no en saben cap, de llengua, i, quan arribin, serà bo que, a banda de la llengua pròpia de Catalunya, puguin triar quina o quines altres llengües han de constituir el seu patrimoni personal. O és que potser els qui optin per un patrimoni lingüístic alemany, en lloc de l'espanyol, seran éssers desnerits i mancats de riquesa cultural? Pensem-hi i decidim què volem que sigui el català: l'anglès d'Irlanda o el gaèlic de Catalunya?

Lletres , núm. 62, febrer-març, 2014
 
La persecució de l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 febrer 2014
La persecució de l'esteladaEl fet que va tenir lloc a Sant Celoni (Vallès Oriental) el 8 de febrer passat, en què dos agents de la Guàrdia Civil van ser enxampats a la plaça de la Vila prenent nota dels pisos que tenien una estelada al balcó, és d'una gravetat extrema. Sí, ja sabem que, vist el rebombori que s'ha creat, la Guàrdia Civil ara ho nega –què ha de dir, si no?-, però té tanta credibilitat com María de los Llanos de Luna. El franquisme sempre ha estat aquí, no se n'ha anat mai, i si fins ara tenia poca visibilitat era perquè la submissió dels catalans ho feia innecessari. Ara, però, tot ha canviat. El govern espanyol ha començat a prendre consciència de la seva feblesa i s'ha espantat. Sap que Catalunya se'n va i que no podrà fer res per impedir-ho. Absolutament res. Llevat de molt soroll i d'accions totalitàries, com ara la prohibició d'estelades, titllant-les d'anticonstitucionals, a les finals de la Copa del Rei de bàsquet i de futbol. Si es pogués respirar en català també seria anticonstitucional.

Com dic, la identificació de persones en funció del seu color polític ens trasllada a les criminalitzacions que feia el franquisme i ens recorda que el poder de l'Estat espanyol és a les mans dels seus hereus ideològics, la qual cosa ha de ser denunciada al Parlament Europeu per tal que el món vegi que en ple segle XXI les autoritats espanyoles persegueixen els mateixos símbols de llibertat que perseguia aquell règim totalitari. No podrem impedir que, vestits de paisà, continuïn prenent nota dels catalans que pengen una estelada al balcó, però la denúncia internacional neutralitzarà les seves intencions –ja ho està fent- i recordarà que l'Estat que fa això és el mateix que ja va ser seriosament advertit per la Comissió Europea per banalitzar el nazisme.

El millor de tot plegat és que cada reacció espanyola contra Catalunya no sols no assoleix els seus objectius, sinó que té un efecte bumerang que evidencia encara més, davant del món, que el conflicte entre el poble català i l'Estat espanyol és un conflicte entre dos sentits antagònics de la vida: respectuós i democràtic, el primer; agressiu i totalitari, el segon. L'estaca és a punt de caure i nosaltres ens estem preparant per celebrar-ho. Amb estelades, naturalment.

Nació Digital , 15/2/2014
 
Els Gaudí, una estructura d'Estat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 febrer 2014
Premis GaudíEls Premis Gaudí, que atorga l'Acadèmia del Cinema Català, han aconseguit una consolidació meteòrica. En només sis anys han adquirit un prestigi extraordinari i, com va anunciar la seva presidenta, Isona Passola, ja tenen el reconeixement oficial europeu. Aquests premis, però, serien ben poca cosa sense una producció anual de qualitat. En aquet sentit, podem sentir-nos orgullosos del nivell que ha assolit el nostre cinema malgrat la terrible precarietat econòmica de què parteix. Fer cinema és car, molt car, i són multitud els projectes que se'n van en orris per la impossibilitat que tenen de materialitzar-los els cineastes que els elaboren. Passola diu que ara mateix, per exemple, seria impossible fer 'Pa negre'. I el més greu és que aquesta és una professió de la qual resulta molt difícil viure. No en poden viure ni els directors, ni els muntadors, ni els guionistes, ni els actors, ni les actrius... En aquest darrer cas, concretament, es considera que només una seixantena dels actors i actrius catalans es guanyen la vida exercint la seva professió. La resta es veuen obligats a fer coses alienes per poder subsistir. Això és dramàtic, perquè l'única possibilitat que té de créixer professionalment un actor –o director, muntador, guionista...– és treballant dia rere dia. Un actor que no actua o un director que no dirigeix són com un futbolista que no juga, és a dir, gent que veu frenat el seu progrés professional per manca d'experimentació i de vivències en aquest camp.

Amb tot, com dic, fruit més de l'esforç i del sacrifici personals que no pas dels mitjans a l'abast, el cinema català ha fet passes de gegant aquests darrers anys, i la prova és que són molts els professionals de diferents àmbits que avui dia estan treballant en projectes internacionals o que han estat guardonats per la seva tasca en produccions diverses. Recordem, per exemple, Montse Ribé i David Martí, guardonats amb un Oscar al Millor Maquillatge per la pel·lícula 'El laberinto del fauno', o Albert Serra, guardonat amb el Lleopard d'Or del Festival de Locarno per 'Història de la meva mort'.

Per això és encara més meritòria la consolidació dels Premis Gaudí, perquè al darrere no hi ha milions d'euros ni grans infraestructures de suport. Només hi ha talent, vocació, esforç, sacrifici, perseverança i entusiasme. Molt entusiasme. Com és lògic, totes les cerimònies tenen els seus defectes o errors. Però són fàcilment esmenables amb esperit de millora. La cerimònia d'aquest 2014, en particular, ha estat correctíssima en plantejament i en desenvolupament. Sembla, però, que el pànic a una llargària excessiva redueix força els segons de què disposen la majoria dels guardonats a l'hora de parlar, cosa comprensible tenint en compte que la majoria diuen coses convencionals. Tanmateix, demanar capacitat de síntesi a una persona nerviosa o emocionada potser resulta massa rígid. Altrament, sembla que se la commini a dir "moltes gràcies" i prou. Caldria, això sí, que els guardonats, a banda de recitar-nos els noms dels membres de la seva família i dels companys, s'esforcessin a dir quelcom més interessant. En canvi, seria recomanable tallar els micròfons dels qui lliuren els premis un cop ja han dit el nom del guanyador i aquest puja a l'escenari. Els comentaris personals, com ara "volia que guanyessis tu", hi són del tot sobrers. N'hi ha prou amb els petons, la música i els aplaudiments.

El moment més nostàlgic de la cerimònia és el que recorda els professionals que han desaparegut al llarg de l'any, i és una llàstima que el desig absurd de moure la càmera per imprimir-hi agilitat no permeti llegir els noms d'alguns dels esmentats. Seria convenient que el tracte fos igual per a tots. Pel que fa a la presentació d'Àngel Llàcer, el seu histrionisme resultava bastant patètic en diversos moments. Les persones homosexuals, diguin el que diguin el Partit Popular, l'Església o Josep Antoni Duran i Lleida –aquest, fins i tot, demana teràpies per a guarir-los (!)–, són persones absolutament normals que no van per la vida fent el marieta o el faldetes, talment com la barroera caricatura femenina que en fa Àngel Llàcer. Certament, també hi ha heterosexuals barroers, que necessiten exacerbar estúpidament la seva masculinitat per sentir-se alguna cosa. Però, en general, les persones, tinguin la inclinació sexual que tinguin, no es passegen per la vida exacerbant fins a l'esperpent el tòpic del mascle o de l'efeminat. Llàcer, en canvi, més a prop del bufó que de l'actor, reprodueix en si mateix el tòpic de les pel·lícules del franquisme, que caricaturitzaven l'homosexualitat per mitjà de personatges que eren "tota una doneta". Eren uns anys, aquells, en què els gais i les lesbianes només podien aparèixer en films comercials com a figures esperpèntiques o anòmales a fi de provocar la hilaritat del públic i alimentar el prejudici sobre la seva condició. Si fa no fa, com els indis en les pel·lícules nord-americanes, que havien de mostrar-se salvatges i despietats, o com els negres, que havien d'aparèixer fent de criats o subalterns. Crec, per tant, que els Premis Gaudí tenen prou categoria per prescindir d'un estereotip que degrada la condició homosexual i que la rebaixa al nivell de l'esperpèntic personatge que interpretava Alfredo Landa a "No desearás al vecino del quinto".

Finalment, caldria que l'organització prohibís de manera rotunda l'ús de ginys electrònics durant la cerimònia, ja que desmereix força veure-hi espectadors més interessats en el seu mòbil que no pas en el que passa a l'escenari. Un escenari en el qual estaria bé que certs guardonats fessin el petit esforç d'aprendre's o d'escriure's en català les seves paraules d'agraïment. Exactament el mateix que farien en francès o en anglès si els donessin el César de França o l'Oscar de Hollywood. Altrament, si, segons se'ns diu, Catalunya forma part de l'Estat espanyol, com és que els guardonats catalans dels Goya, en justa reciprocitat, no fan els seus parlaments en català?

En tot cas, com dic, és ben cert que els Gaudí s'han consolidat en només sis anys d'existència i que, en conjunt, la cerimònia del 2014 ha estat molt reeixida i perfectament homologable a la de països amb una indústria cinematogràfica més potent. Per això cal que el nostre govern doni suport al cinema català, perquè com saben prou bé tots els governs del món, el cinema constitueix una de les principals estructures d'Estat, i és amb les seves obres, a través d'aquestes estructures, que els pobles, les cultures i les llengües es projecten al món.

El Singular Digital , 10/2/2014
 
Un temps que no tornarà, patrimoni que hem destruït Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 febrer 2014
Barcelona, ciutat de cafèsUna feina esplèndida, la que ha fet el periodista Paco Villar amb el llibre Barcelona, ciutat de cafès (Viena Edicions, 2013). Es tracta d'un llibre que explica amb detall quins eren i com eren els grans i magnificents cafès de Barcelona en el període 1880-1936. Llegir-lo no és només un viatge al passat de la capital de Catalunya, també és un bany d'història, d'aventures, d'anècdotes i de comportaments socials. Fins i tot de doble moral, com ho palesaven les dues entrades del Cafè Suís, la principal, al número 40 de la Rambla, en què tot era "escrupolosa moralitat", i la discreta, al 17 de la plaça Reial, que conduïa als reservats de l'entresol i que utilitzaven els prohoms de la ciutat amb senyores del que se'n deia "honra avariada".

Barcelona, ciutat de cafès parla dels cafès romàntics, dels cafès de l'Eixample, del Paral·lel i de la plaça de Catalunya, del Gran Cafè Colón, de l'Alhambra, de l'Excelsior, del Canaletes, del Chicago, del Torino, amb sales dissenyades per Gaudí i Puig i Cadalfach, del Gambrinus, del Continental, del Refectorium, del Lion D'Or, de la Maison Dorée i, entre d'altres, dels Quatre Gats, que encara és viu. El llibre parla de quins eren els seus clients i de com es comportaven en el seu interior. Isaac Albéniz feia concerts al Colón, Eduard Toldrà en feia a la Granja Royal, Àngel Guimerà, Narcís Oller i Antoni Gaudí sovintejaven el Pelayo, Eugeni d'Ors i Raquel Meller el Lion d'Or, Carles Riba, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Joan Maragall el Continental... Vegem-ne alguns fragments:
"Barcelona es convertí en punt de reunió d'una fauna internacional pintoresca i tèrbola que fugia de les atrocitats de la guerra [1914-1918]: aventurers, espies i contraespies, aristòcrates, sabotejadors, crupiers,, gentalla de tota mena... i, sobretot, un ampli contingent de professionals del sexe que van provocar una commoció general."
"La dona moderna [segona dècada del segle XX], coneguda a França gràcies a la figura de la 'garçonne' i a la cultura anglosaxona amb el nom de 'flapper', era una dona sense excessives necessitats econòmiques, que es maquillava, passejava sola pel carrer mostrant els tous de les cames, bevia alcohol sense moderació o prenia 'cocó' si era això el que li plaïa, i fumava cigarretes amb una gran sensualitat teatral. Pel que fa al sexe, mantenia relacions sexuals amb els homes que volia només per plaer i diversió, i si molt convenia conservava la virginitat per al seu futur marit, o això deia, i realitzava altres pràctiques sexuals que no la posessin en perill."
"Les obres de soterrament del tren de Sarrià, que deixarien en desús l'antic edifici de l'estació, van ser la causa principal del naixement del Cafè Bar Zurich, fundat per Andreu Valldeperas i Ros. Els seus orígens es remuntaven a un quiosc de begudes, La Catalana, instal·lat al costat de l'estació el 1887. [...] Abans que Primo de Rivera inaugurés oficialment el ferrocarril subterrani el 27 de març de 1929, el Zurich ja s'havia ampliat transformant la sala d'espera de l'estació en un saló de cafè amb una barra de bar, i disposava d'una gran terrassa exterior des de la qual es dominaven la plaça de Catalunya i la Rambla."
"Durant la revetlla de Sant Joan de l'any 1933 va faltar ben poc perquè es produís una catàstrofe. Dos guàrdies de seguretat que es trobaven de servei als voltants del Cafè Español van veure que, cap allà a les onze de la nit, hi entrava un subjecte amb un paquet cobert per un gran mocador. [...] La sorpresa fou majúscula quan, en escorcollar-lo, van descobrir que duia una bomba de forma cilíndrica, de 25 centímetres de llarg i 15 de diàmetre, carregada amb sis cartutxos de dinamita i metralla abundant, que pesava aproximadament dotze quilos. [...] El motiu que al·legà per dur a terme aquest acte de sabotatge era que en aquell establiment servien cervesa Damm, malgrat el boicot que havien imposat algunes organitzacions sindicals a aquesta marca."
"Alejandro Lerroux va demanar dues ampolles de Cordon Rouge, que era el xampany que li agradava més. En el moment en què Lerroux acostava als llavis la copa d'aquest xampany refinat i caríssim, Pere Vives li preguntà: "Si ara entressin uns obrers de Sant Andreu i l'interpel·lessin sobre aquest xampany, què els diria, senyor Lerroux?" "Els diria –contestà ràpid–: Estic tastant el vi que beurà el proletariat de l'esdevenidor, els vostres fills..." Després d'haver menjat àpats esplèndids, era corrent que els cambrers [del Cafè Suís] li preparessin entrepans que embolicaven amb paper de diari que Lerroux duia després als mítings i als populars berenars fraternals."
El llibre de Paco Villar, Barcelona, ciutat de cafès, és un testimoni deliciós de la vida barcelonina a les darreries del segle XIX i primeries del XX no sols pel munt de fotografies i il·lustracions que conté, sinó per les sucoses vivències que narren les seves pàgines i que ens mostren com ha canviat el món amb relació a aquells temps. Amb els ulls economicistes del present sembla inversemblant que a Barcelona poguessin subsistir cafès que eren autèntiques obres mestres arquitectòniques, decorats amb vitralls, rotondes, paviments de marbre, taulells guarnits amb plaques de porcellana, aranyes gegants amb cinquanta becs de gas i un servei format per una trentena de cambrers. Tanmateix van existir. Aquest llibre en fa una crònica fidel del que van ser i del que van representar, i el lector, pàgina a pàgina, acaba sentint una gran nostàlgia per tot el patrimoni que hem destruït a fi d'encabir-hi franquícies que foragiten el comerç local i degraden la identitat de les nostres ciutats.

Racó Català , 6/2/2014
 
Transport públic i puja de preus Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 febrer 2014
Transport públic i puja de preusL'augment extraordinari de les tarifes del transport públic a Catalunya té indignada la major part de la societat, que se sent agredida en un moment en què el seu poder adquisitiu ha davallat espectacularment. És lògic, la magnitud de l'atur, les retallades salarials, la precarietat dels llocs de treball i la por generalitzada davant d'un futur incert són mals aliats de l'augment de taxes. Sobretot si aquestes taxes afecten serveis bàsics que el ciutadà no pot defugir. I el transport públic n'és un.

Situats en aquest punt, és comprensible que a Sant Cugat, com a moltes altres ciutats, hi hagi concentracions que expressin neguit per l'abús d'autoritat que suposa l'increment de preus. Especialment els usuaris de la T-10 i de la T-50/30, que són el 80% del conjunt. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, diu que si comparem la relació qualitat/preu del servei a l'àrea metropolitana de Barcelona amb els seus equivalents a Madrid, París o Brussel·les guanya Barcelona. I és cert. Però només parcialment, ja que el sistema de Rodalies de Renfe, és a dir, el servei que depèn de l'Estat, és un desastre. Per altra banda, ni els sous ni el poder adquisitiu de París i Brussel·les no són comparables amb els de Barcelona. I la comparança amb Madrid tampoc no funciona. Madrid, a diferència de Barcelona, no és la capital d'un país espoliat com Catalunya, ans al contrari, és la principal beneficiada d'aquesta espoliació. A Madrid, recordem-ho, només hi circula un 4% dels trens dels anys setanta, a Catalunya hi circulen tots.

Una altra cosa és la instrumentalització política que alguns partits en fan, i no em refereixo pas a la CUP, que mai no ha governat. En aquest sentit, té raó el conseller Vila en dir que el seu departament ha rebut una herència de 540 milions d'euros de deute del govern anterior fruit d'una gravíssima irresponsabilitat que amenaça la viabilitat del sistema. Per tant, la pregunta és: per què ha d'assumir el ciutadà la irresponsabilitat d'uns partits polítics que ara es manifesten al carrer com si no hi tinguessin res a veure? Per què no s'exigeix que siguin aquests partits els qui paguin el preu de la seva irresponsabilitat? La praxi és senzilla: t'endeutes per damunt de les teves possibilitats des del govern, deixes l'embolic per als qui vinguin després i quan aquests no tinguin més remei que ofegar els contribuents escurant-los les butxaques, apareixes tu fent cara d'indignat i crides ben fort: "No hi ha dret!"

Però la situació és tan greu, que estaria bé que les reclamacions no s'equivoquessin de destinatari, és a dir, que es fessin davant la porta del veritable culpable de l'asfíxia que viu Catalunya i que és l'Estat espanyol. Un Estat que ha dimitit de les seves responsabilitats inversores en el transport públic dels catalans i que els espolia dia rere dia fins a l'extenuació. Per això la independència de Catalunya, a banda de ser un dret inalienable, és la matriu de totes les polítiques socials. És una necessitat vital per poder acabar amb l'espoliació, per poder gestionar els propis recursos, per poder mantenir els serveis bàsics en educació, sanitat i mobilitat i, en definitiva, per frenar l'empobriment vertiginós dels catalans.

Cugat.cat , 7/2/2014
 
La vida secreta de les campanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 febrer 2014
La vida secreta de les campanesEs diu Climent Ribera, dedueixo que deu voltar els setanta anys i és un plaer conversar-hi. Ha fet una tasca immensa al Monestir de Sant Cugat, ordenant el patrimoni documental que es conserva a l'arxiu de la parròquia, i, com a historiador rigorós que és, viu amb passió la seva feina i tracta amb cura exquisida el material amb què treballa. Em transmet amb entusiasme els valors del capital històric del Monestir i penso que ell és també un capital de la ciutat. Un capital humà, ja que tot allò que sap, tot l'univers de dades que ha recollit al llarg dels anys fa molt de temps que l'està aplegant en un llibre que, tan bon punt estigui acabat –encara trigarà una mica a veure la llum–, serà una petita joia per a Sant Cugat.

Sento un gran interès –un interès romàntic, si es vol– per la vida secreta o amagada de les campanes del Monestir, aquestes campanes que alguns nouvinguts, superbiosament, pretenen emmudir en considerar-les un enutjós vestigi del passat. Les nostres campanes, com les campanes d'arreu del món, són documents sonors d'un valor incalculable que han travessat els segles i que han tingut un paper actiu en bona part dels fets més importants de la història. Recordem, per exemple, la campana Honorata de la Catedral de Barcelona, que va ser feta al segle XIV i que Felip V, amb la catalanofòbia que el caracteritzava, va ordenar destruir per haver cridat el sometent contra ell. Per altra banda, el fet que les campanes tinguin nom –nom de dona, la majoria–, ja diu molt de la personalitat que els atribuïm i del vincle afectiu que hi establim.

El senyor Climent Ribera m'explica que quan hi havia tempesta i perill de pedregada la nostra Gambirota –la campana més estimada pels santcugatencs–, tocava sense descans des del cimbori del Monestir i tenia una sonoritat tan potent que els monjos de Montserrat van intentar comprar-la oferint tantes monedes de plata com cabessin en el seu interior. La Gambirota, a més, va ser la campana que va tocar a sometent la nit de Nadal del 1351, després que l'abat Biure fos assassinat per l'aventurer Berenguer de Saltells mentre celebrava la missa del gall. Per desgràcia, el pas del temps la va malmetre i a mitjan segle XIX va ser refosa. Curiosament, malgrat l'enorme popularitat d'aquesta campana, només se'n conserva una única imatge gràfica que podem veure en el retaule del "martiri de Sant Cugat", d'Ayne Bru, del segle XVI.

L'any 1936, en esclatar la guerra, la major part de les campanes de Catalunya van ser destruïdes i convertides en material bèl·lic. Aquest, concretament, va ser el cas de les sis campanes litúrgiques de Sant Cugat, entre les quals la refosa Gambirota. Totes sis van desaparèixer. Les úniques que van sobreviure van ser les dues del rellotge, les que avui marquen les hores i els quarts, que daten de l'any 1620. També m'explica el senyor Ribera que un cop acabada la guerra es van construir quatre noves campanes: la Severa, la Juliana, la Semproniana i la Gugada. La Cugada és la campana major i té una inscripció en llatí que parla de la seva veu dolça, agradable i sonora.

M'hi passaria molta més estona escoltant el senyor Ribera, però el temps ha fugit, s'ha fet fosc i quan surto a l'exterior la campana de les hores m'anuncia que són les vuit. Alço la vista, la miro i penso en els quatre-cents anys que fa que és aquí i en les setze generacions de santcugatencs que han escoltat la seva veu. Això em commou. M'agrada sentir-la mentre segueixo el meu camí confortat per la seva companyia.

Diari de Sant Cugat , 7/2/2014
 
La resposta racional catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 08 febrer 2014
La resposta racional catalanaAmb pocs dies de diferència, Sant Cugat va acomiadar l'any 2013 amb dues conferències relacionades amb la independència de Catalunya que van tenir un èxit espectacular. Una a càrrec de Carles Boix, catedràtic de Política i Afers Públics de la Universitat de Princenton, Nova Jersey, EUA, i l'altra a càrrec de Xavier Sala i Martín, catedràtic de Desenvolupament Econòmic de la Universitat de Colúmbia, Nova York, EUA. La primera, organitzada per Òmnium Cultural, es va celebrar al Teatre de la Unió, i la segona, pertanyent a l'associació Súmate, va tenir lloc al Centro Popular Andaluz. Això, però, només ha estat un petit tast del degoteig d'actes que s'organitzaran a tot Catalunya sobre aquesta qüestió en el decurs del 2014.

En l'àmbit local, totes dues conferències van estar farcides de dades demolidores contra el fantasma de la por que abandera -amb més pena que glòria, tot sigui dit- el tripartit enemic de les llibertats nacionals de Catalunya, és a dir, el Partit Socialista, el Partit Popular i Ciudadanos. Tots aquells espantalls que fa servir el nacionalisme espanyol, com ara la fi de les pensions, la fugida d'empreses i de capital, el boicot als productes catalans, l'empobriment dels bancs o l'expulsió de la Unió Europea i de l'euro, van ser abatuts pel pes de la realitat, de l'argumentació racional i del sentit comú. Com va dir Sala i Martín, "si s'arruïnessin els bancs catalans, en quatre dies no en quedaria cap d'espanyol".

L'aspecte més interessant de tot plegat, tanmateix, van ser les raons vitals per les quals Catalunya necessita ser un Estat independent, i que el públic, tot reflexionant, es va endur cap a casa com a conclusió. Aquesta és la meva: Catalunya necessita ser un Estat independent per poder decidir sobre la seva pròpia vida, per poder acabar amb l'espoliació que pateix, per poder gestionar els recursos que genera, per poder evitar que li robin l'aigua de l'Ebre, per poder ser sobirana en les seves polítiques educatives, per no haver de tancar escoles i hospitals, per poder aturar el projecte d'extermini de la llengua catalana, per tallar de soca-rel les agressions constants de què són víctimes molts catalanoparlants i, en definitiva, per poder-se alliberar de la llosa espanyola que l'empobreix i que perjudica greument el seu desenvolupament en tots els ordres de la vida: en l'econòmic, en el social, en el científic, en el lingüístic, en el cultural i en l'esportiu. Són, per tant, raons de llibertat. Les mateixes raons, ves per on, per les quals tots els pobles lliures del món volen continuar essent lliures.

Cugat.cat , 31/1/2014
 
Resposta al ministre Margallo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 07 febrer 2014
MargalloM'ha sorprès, però no m'ha molestat gens que vós, José Manuel García-Margallo, ministre espanyol d'Afers Exteriors, hàgiu inclòs un text meu en el vostre argumentari de 194 pàgines sobre Catalunya destinat a les ambaixades espanyoles. Em sembla lògic que, en virtut del càrrec que ocupeu, us interessi saber què en pensem, de l'Estat espanyol, en altres països. Us agraeixo, per tant, que tingueu l'amabilitat de llegir-me i que, enfeinat com deveu estar promovent la Marca Espanya, dediqueu temps a fer unes consideracions sobre les meves paraules. El que no em sembla net per part vostra és treure interessadament aquestes paraules de context; un context, per cert, en el qual jo denunciava l'ofensiva del govern espanyol contra la llengua catalana i l'atac concret d'una sentència que li nega el caràcter de llengua preferent als ajuntaments. De l'atac a la llengua, però, vós no en dieu res.

L'article en qüestió, publicat al Singular Digital el 2 de novembre de 2010, es titula L'ofensiva contra Catalunya, i vós el traduïu a l'espanyol i en destaqueu aquest fragment:
"En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L'altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses."
I a propòsit d'aquestes paraules, dieu això (que ho deixo en la llengua original per no endolcir-ne l'esperit):
"Esa propiedad del nacionalismo radical, del separatismo, la que consiste en promover un proyecto que necesita cancelar una vida en común para realizarse plenamente es, afortunadamente, una cualidad propia e intransferible. Ello significa que, mientras el propósito del independentista es poner fin a la convivencia con el otro, con aquel conciudadano del que quiere separarse, ese mismo conciudadano que se rechaza no tiene inconveniente en convivir con el independentista. Frente a un proyecto exclusivo, gana un proyecto inclusivo, gana en altura ética, en civismo, en valor social y político. No es que gane, es que, de los dos, es el único que puede reclamarse de esos valores."
Aquestes, entre d'altres, són les instruccions que, en forma de reflexió intel·lectual, vós doneu als ambaixadors espanyols per tal que les repeteixin davant de tothom que se'ls adreci interessant-se per la independència de Catalunya. Jo, si fos ells, però, no les faria servir. Més que res, perquè constitueixen un insult a la intel·ligència que els desmereixerà com a diplomàtics i que deteriorarà –encara més– la imatge d'Espanya al món. D'entrada, crida l'atenció que vós, com a membre d'un partit ultranacionalista espanyol titlleu de "nacionalisme radical" totes aquelles forces polítiques catalanes que demanen poder votar. No us sembla un contrasentit? Si voler votar és ser nacionalista radical, com n'hem de dir de la prohibició de votar?

Dieu també que la necessitat catalana de "cancel·lar una vida en comú per a realitzar-se plenament és, per sort, una qualitat pròpia i intransferible". És a dir, que doneu per descomptat que cap nació no necessita ser lliure per a poder-se realitzar plenament. Aquesta, segons vós, seria una necessitat exclusivament catalana que no tindria cap equivalent arreu del món. Em pregunto, aleshores, a què espera el vostre país, Espanya, per a deixar de ser un Estat independent. O és que potser parleu per experiència? O és que potser és Espanya qui, malgrat tenir un Estat, no s'ha realitzat plenament? Jo diria que és més aviat això, atès que el vostre projecte de fer de la península ibèrica una Castella gegantina, sota el nom eufemístic d'Espanya, ha estat un fracàs espectacular. Entenc que ha de ser traumàtic definir-se com el país més antic de l'univers i no haver aconseguit realitzar-se plenament.

Tanmateix, si hi ha un aspecte del vostre argumentari que us aconsello que reviseu és el que satanitza el dret dels pobles a la independència dient que "el propòsit de l'independentista és posar fi a la convivència" amb algú que "no té cap inconvenient a conviure amb ell". Home, ministre, no us sembla una giragonsa argumental massa barroera afirmar que el qui vol conviure té superioritat moral sobre el qui vol marxar? No us sembla maniqueu presentar el primer com a bondadós pel fet de voler mantenir una convivència amb algú que n'està fart? El que no dieu és que no es tracta d'una convivència entre iguals, sinó que el primer, el dominador, viu a costa del segon, el sotmès. I tampoc no dieu que la part que vol mantenir la convivència, la dominadora, només accepta l'independentisme si és feble, folklòric, minoritari i merament ornamental. Si, en canvi, és prou fort, seriós, majoritari i conseqüent per voler decidir per si mateix, cal satanitzar-lo. Per això, mitjançant l'ocultació de la veritat, us permeteu l'atzagaiada de dir que l'independentisme "no és inclusiu" i que està mancat d'"ètica", de "civisme" i de "valors socials i polítics". O, dit d'una altra manera, que Catalunya només pot ser inclusiva, ètica i cívica si està subordinada a Espanya. Si és un Estat independent esdevé execrable. Rumieu-vos-ho, ministre, perquè criminalitzant la independència ens esteu dient que Espanya, com a Estat independent que és, no és inclusiva i està mancada d'ètica, de civisme i de valors socials i polítics.

Lamento, arribats aquí, que no us hagin passat pel cap aquestes dues coses: una, que ningú no se separa si és feliç; i dues, que davant la pretensió de superioritat d'una de les parts, és un deure de maduresa obrir la porta i marxar. Amb tot, una cosa és lamentar i una altra estar sorprès. I vós m'heu sorprès. Potser és que per la meva condició d'aborigen d'una de les vostres colònies no puc entendre coses que vós trobeu normals, però us les diré. No puc entendre que goseu parlar d'ètica i de valors socials en qualitat de membre d'un partit polític fundat per un destacat exdirigent feixista; no puc entendre que goseu parlar d'ètica i de valors socials des de la vostra condició de figura rellevant d'un partit que es nega a condemnar el franquisme i que subvenciona, des del govern espanyol, una entitat que el glorifica; no puc entendre que goseu parlar d'ètica i de valors socials sense avergonyir-vos de resguardar un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat; no puc entendre que goseu donar lliçons de democràcia a Catalunya, un país que ja tenia Parlament molt abans que els vostres avantpassats aprenguessin el significat d'aquesta paraula; no puc entendre, en definitiva, que per poder menystenir la voluntat de la nació catalana tingueu la gosadia de negar-ne l'existència. Aquell criminal que us negueu a condemnar ja va emmudir el nostre Parlament el 1939, i també ho va fer el sanguinari Felip V ara fa justament tres-cents anys. Tanmateix som aquí, ja ho veieu. I la prova irrefutable del fracàs de Castella és que vós mateix esmerceu força temps a redactar dossiers de 194 pàgines contra els drets nacionals de Catalunya. No us sembla massa feina contra una nació que segons dieu no existeix? Gràcies per la vostra consideració, senyor Margallo, ministre espanyol d'Afers Exteriors.

El Singular Digital , 3/2/2014
 
El piromaníac nocturn de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 febrer 2014
Contenidors cremant a Sant CugatHi ha un individu a Sant Cugat que es dedica a calar foc als contenidors. Actua sempre en cap de setmana i de matinada, entre les quatre i les sis, per ser precisos. És a dir, quan les probabilitats que el descobreixin són mínimes. Som, per tant, davant d'un covard amb problemes de reafirmació personal, que necessita veure les flames que provoca per sentir-se autor d'alguna cosa important. Podria intentar reafirmar-se fent servir el cap i les mans per construir alguna cosa, però no. Les mans -el cap el deixa a casa- les utilitza només per destruir, per cremar contenidors i sentir-se poderós mentre n'observa els efectes. "Això ho he fet jo", es diu a si mateix tot estarrufat.

En un sol mes, entre octubre i novembre, el piromaníac va calar foc a vint contenidors situats a diferents punts del municipi: a la rambla del Celler, a la rambla de Can Mora, a les avingudes Enllaç, Torreblanca i Francesc Macià i al carrer Colòmbia de Valldoreix. Tenint en compte que cada contenidor costa, pel cap baix, uns 950 euros, el cost total es va elevar a 19.000 euros. Això sense comptar els danys col·laterals a fanals, arbres i vehicles aparcats. Aquestes dades, tanmateix, ja han estat superades, perquè aquest mes de gener el piromaníac ha tornat a actuar. Ha cremat sis contenidors més a la rambla de Can Mora, als carrers d'Àngel Guimerà i d'Eduard Maria Balcells i també una tanca que hi havia a tocar del carrer Doctor Murillo, cosa que en termes econòmics suposa un cost de 5.700 euros. 24.700 en total.

Davant d'això, sobta una mica que l'Ajuntament i els mitjans de comunicació emprin el terme "bretolades" per definir aquestes accions. No és que la paraula "bretolada" no sigui correcta, però crea poca consciència social, ja que està més associada a entremaliadures d'infants que no pas a delictes com el que comentem. Vull dir que, sense pretendre-ho, suavitza els fets davant l'opinió pública i frena la col·laboració ciutadana en la identificació del piromaníac. Al capdavall, si, com es diu, és molt difícil detenir-lo, atès que caldria enxampar-lo in fraganti, no hi ha dubte que la millor manera de reeixir en aquesta tasca és comptant amb la col·laboració ciutadana. Enxampar-lo és una necessitat. Ho necessita el piromaníac per ser sotmès a tractament, i ho necessitem nosaltres perquè pagui els costos de tot allò que ha destruït.

Cugat.cat , 24/1/2014
 
Balances fiscals ocultes en nom de la unitat d'Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 febrer 2014
RobatoriAlgun dia, quan Catalunya sigui lliure, la història deixarà constància de les barbaritats que els diferents governs espanyols han arribat a dir per tal de mantenir-la sotmesa i encadenada. Això serà tan bon punt deixem enrere aquesta etapa de reafirmació catalana i de despit espanyol i puguem parlar de tu a tu, d'Estat a Estat, completament alliberats del llast que suposa l'actual política espanyola. Mentrestant, però, hem de conviure amb personatges que, per la seva idiosincràsia, semblen sorgits de la ploma catalanofòbica de Quevedo.

Aquest és el cas de Cristóbal Montoro, ministre espanyol d'Hisenda i Administracions Públiques, que ha defensat l'ocultació de les balances fiscals perquè, segons ell, "en comptes de racionalitzar el debat, provoquen l'enfrontament" i són utilitzades per atiar l'independentisme. És a dir, que l'espoliació de Catalunya s'ha de mantenir oculta, ja que fer-ne difusió despertaria encara més la societat catalana i no racionalitzaria el debat. És clar, ja se sap, no convé que l'espoliat sigui conscient de la magnitud de l'espoliació que pateix. Altrament, diu prou. Per això, Montoro, es treu de la màniga una metodologia cuinada per la FAES que no sols trenca la metodologia internacional sinó que no reconeix Catalunya. I és que si no hi ha catalans, no hi ha espoliació. En altres paraules: es tracta que els catalans no puguin dir que són espoliats, atès que Catalunya, com a tal, no existeix. Em pregunto si ja el coneixen, aquest mètode, tots els espolsabutxaques del món. Se'n diu invisibilització de la víctima i consisteix a esborrar la identitat d'algú abans de buidar-li la cartera. Sense identitat, òbviament, no hi pot haver denúncia. La unitat d'Espanya tot s'ho val. Inclosa l'ocultació de la veritat.

Però, ves per on, hi ha una petita contradicció. Ens la mostra el mateix Montoro en afirmar que Catalunya "és la gran exportadora" de l'Estat –el 25% són vendes catalanes– i que "sortirem de la crisi perquè Catalunya ens en traurà". Fins i tot gosa afegir-hi que als catalans se'ns ha de fer veure "els avantatges de pertànyer a Espanya" (!) Vol dir que no és més aviat al contrari, senyor Montoro? Vol dir que no és precisament la pertinença a Espanya, el que suposa un grandíssim desavantatge per a Catalunya? No creu que són els espanyols, no pas als catalans, els qui han de saber com quedarà Espanya amb la independència de Catalunya? Per què els amaga la ferma solvència d'un Estat català i la fallida espectacular de l'Estat espanyol? Silenci. Montoro prefereix la mentida, la mentida sobre la qual s'ha escrit la història impossible d'Espanya.

Nació Digital , 1/2/2014
 
Entre la secessió i la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 02 febrer 2014
AddendumCal començar a dissenyar les estratègies per superar els riscos del procés, sent conscients que, mentrestant, l'Estat espanyol actuarà per ofegar, centralitzar i generar una involució en tots els àmbits que estiguin sota el seu control.

Hi ha llibres d'assaig polític que són de lectura necessària. Parlo de llibres rigorosos, llibres que eixamplen la ment del lector i que li mostren una realitat que els altaveus oficials li amaguen, llibres, en definitiva, que tenen el poder de remoure consciències, d'abatre prejudicis, d'esvair temences i, fins i tot, de capgirar tarannàs o actituds davant la vida. Aquest és el cas d'Addendum. L'endemà de la independència, d'Albert Pont (Viena, 2013), i un dels seus mèrits, que en té molts, és que ho fa fredament, sense un bri de passió. La veu narrativa que ens acompanya al llarg de les seves pàgines és el dret internacional, i les seves eines són les dades i les xifres de què es nodreix no sols per argumentar els immensos avantatges d'una Catalunya independent, sinó també per mostrar que el camí per a arribar-hi, malgrat els atacs de l'Estat espanyol, és més senzill del que ens volen fer creure. Fa més qui vol que qui pot, i si els catalans volen ser ciutadans d'un país lliure i sobirà, amb veu i vot a les Nacions Unides, no hi haurà cap amenaça espanyola que ho pugui impedir. Alentir-ho un xic potser sí, però impedir-ho no.

Addendum és la continuació de Delenda est Hispania (Viena, 2012), el llibre anterior d'Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis i especialista en dret internacional. En el primer, l'autor parlava, en certa manera, de l'endemà de la secessió, mentre que en el segon parla de l'endemà de la independència, perquè, com ell mateix diu, "la secessió i la independència són dues coses completament diferents. Òbviament, la segona no és possible sense la primera perquè són dos punts diferents d'un mateix procés. Però això vol dir que la secessió sí que és possible sense la independència, almenys durant el període de transició a la plena sobirania. [...] La secessió és, doncs, la conseqüència d'una emancipació prèvia; un procés de presa de consciència personal o col·lectiva que desemboca en el convenciment que ens porta a prendre la decisió de trencar el marc de relacions vigent amb l'Estat del qual formem part. [...] En canvi, la independència no és fruit de la pròpia voluntat, sinó de l'efectivitat de l'autodeterminació."

Dividit en tres capítols —"La transmissió de deutes de l'Estat espanyol ", "L'atribució de la nacionalitat en casos de successió d'estats" i "Catalunya en la societat internacional"—, Addendum explica amb deliciosa claredat les estratègies que cal elaborar per superar tot el joc brut i tots els paranys que la maquinària estatal espanyola desplegarà —ja ho està fent— a fi de dinamitar el procés i recuperar el control de la situació. De fet, fins i tot assolida la independència, Catalunya haurà de ser hàbil en les negociacions consegüents sobre temes com ara el repartiment de béns i deutes de l'estat predecessor, ja que l'Estat espanyol, davant la irreversibilitat dels fets, optarà per dir que, perdut per perdut, m'agafo allà on puc.

D'entrada, però, el llibre recomana recórrer al marc internacional per neutralitzar amenaces i coaccions i al·legar el fet inqüestionable que "l'actual ordenament constitucional espanyol es legitima en la legalitat d'un dels últims règims autoritaris d'Europa, cosa que es manifesta en la relativa qualitat democràtica de les seves institucions". Tan baixa és aquesta qualitat democràtica que hem d'estar preparats per a les maniobres més abjectes. Els processos d'Escòcia o Quebec poden tenir molts punts de contacte amb el de Catalunya, però l'Estat espanyol no en té cap amb el Regne Unit i Canadà. Pensem que els períodes democràtics en la història espanyola són gairebé una anècdota comparats amb els absolutistes. Per entendre'ns: l'Estat espanyol ha esdevingut un règim democràtic per necessitat conjuntural, no pas per convicció ideològica. I això obliga Catalunya a deixar d'anar amb el lliri a la mà, atès que si ja és habitual que els estats predecessors, en general, facin moviments sota la taula contra la nació secessionada, encara ho és més que ho faci l'Estat espanyol. Entre altres coses, perquè aquesta és la seva tradicional manera de captenir-se.

Addendum ho explica així:
"Sovint passa que, davant la possible secessió d'una determinada regió, l'estat predecessor hi envia membres de les seves forces armades, funcionaris i tota mena d'agents amb el propòsit d'evitar-la. De fet, fins i tot, la funció d'aquests agents va molt més enllà de la mateixa independència. En cas de no poder-la evitar, podrien quedar-se al territori subvencionats per l'estat predecessor en un intent d'organitzar una possible resistència i boicotejar tant el procés polític constituent com la viabilitat política i social de Catalunya. En el nostre cas, alguns experts en seguretat i defensa asseguren que el Govern espanyol ha enviat a Catalunya uns 7.500 funcionaris en qüestió de mesos. [...] En general són membres dels cossos i les forces de seguretat de l'Estat, als quals s'haurà d'afegir els que ja hi havia."

"És un luxe, i alhora un plaer, la publicació de llibres com aquest, perquè eleven notablement el nivell del debat i despullen de dalt a baix les exhortacions apocalíptiques dels emissaris de l'espanyolisme"
Altres qüestions interessantíssimes que aborda el llibre de Pont són el dret d'opció i el dret a la doble nacionalitat, les conseqüències de l'atribució de la nacionalitat catalana, les minories nacionals transfrontereres, l'origen històric de la nació catalana, la seva condició de subjecte polític, les relacions internacionals del Govern català, l'adhesió de Catalunya a les Nacions Unides, el Tractat de Schengen i el disseny d'una política exterior per a Catalunya. Heus aquí un petit exemple de reflexió adulta i assertiva:
"Encara no hem après on som. Encara no hem entès que tenim Suïssa i Itàlia a la mateixa distància que Extremadura, i Frankfurt o París a una distància equiparable a la que separa Huelva de Catalunya. [...] L'Estat català ha de ser molt conscient del fet que el mercat espanyol no és capaç d'absorbir per si mateix la capacitat innovadora i tecnològica que Catalunya pot oferir."
És un luxe, i alhora un plaer, la publicació de llibres com aquest, perquè eleven notablement el nivell del debat i despullen de dalt a baix les exhortacions apocalíptiques dels emissaris de l'espanyolisme. Recomano, per tant, la lectura d'Addendum a tots els catalans delerosos d'arguments de ciència política que els permetin impermeabilitzar-se contra el discurs immobilista i adonar-se que termes com ara progressisme o federalisme no són res més que algunes de les formes verbals que adopta el nacionalisme espanyol per retenir el control de la nostra ment.

Lletres , núm. 61, desembre 2013-gener 2014
 
L'atac del PP a Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 01 febrer 2014
L'atac del PP a Catalunya RàdioEl tancament de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià, per part del govern espanyol, és l'expressió d'un fracàs. D'un fracàs, i de la ràbia que comporta aquest fracàs. És molt dur haver de reconèixer la impossibilitat absoluta d'anorrear Catalunya després de tres segles intentant-ho amb desfici i sense treva. N'hi ha prou que ens posem en la pell dels nostres adversaris per comprendre la seva impotència. "Com s'entén que un poble que fou militarment vençut, ètnicament ultratjat, culturalment desmanegat i lingüísticament emmudit encara sigui viu i en condicions de fer-nos escac?", es pregunten. No se'n saben avenir. I és comprensible. Per a algú instruït en l'ús de la força i analfabet en l'ús del diàleg no és fàcil assumir un fracàs tan espectacular. No ho és, perquè viu aquest fracàs com una humiliació que l'obliga, de retruc, a prendre consciència de la fatuïtat dels seus deliris de grandesa. I això és l'últim que faria en aquest món. Abans es desintegrarà.

Prohibir una llengua, tancar els mitjans de comunicació que la parlen i multar les entitats que la difonen és un acte de violència institucional impropi del segle XXI a la Unió Europea. De fet, la mesura és tan escandalosament racista que el govern que la pren hauria de ser-ne expulsat per violar els requisits bàsics dels Criteris de Copenhaguen relatius a la llengua i a la llibertat d'expressió i de premsa establerts en el Consell Europeu l'any 1993. L'Estat espanyol, a més, no sols no respecta ni protegeix les minories, sinó que les esclafa. Empès pel seu odi tradicional a la diferència i per una catalanofòbia que ja es va expressar amb ferotgia sota l'empara del règim franquista, assetja, criminalitza i escarneix les minories –recordem les agressions denunciades pels immigrants reclosos al Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca–, alhora que les emmanilla, les emmordassa i les oprimeix tot esperant-ne l'anihilació.

Aquest comportament no prové només, com alguns ens volen fer creure, del Partit Popular. En absolut. L'exacerbació sí, però no pas el fervor misticoreligiós de la idea d'Espanya que hi ha al darrere. En això coincideixen fil per randa el PP i el Partit Socialista. De fet, és molt més anihiladora la praxi del Partit Socialista –per dissimulada i sibil·lina– que la del Partit Popular –força sorollosa i despertadora. Passa, però, que tota col·lectivitat llargament sotmesa a un poder opressor acaba per identificar com a agressions només les fuetades acompanyades d'insults i a percebre com a amicals les més silencioses. Tanmateix, el deliri de la Castella radial, amb Madrid com a centre neuràlgic de la vida de les nacions annexionades, és tan inherent al Partit Socialista com ho és al Partit Popular i al franquisme. I van ser també el Partit Socialista, el Partit Popular i el franquisme els qui, amb l'ajut dels representants de l'autoodi català, van imposar-nos l'article de la Constitució espanyola que impedeix la federació dels Països Catalans. Cal no oblidar, per altra banda, que la raó per la qual la llengua catalana no gaudeix de ple dret a la Unió Europea és perquè el Partit Socialista i el Partit Popular es neguen a fer efectiu el requisit previ que demana Brussel·les. És a dir, que el català sigui llengua oficial a tot l'Estat espanyol.

Arribats aquí, la prohibició d'escoltar cap emissora de ràdio o televisió en llengua catalana al País Valencià és força conseqüent. La prohibició va començar contra TV3 amb un govern del Partit Socialista a Madrid i ha acabat contra Canal 9 i Catalunya Ràdio amb un govern del Partit Popular. Ves per on, els qui acusen Catalunya d'aixecar fronteres, pel sol fet de voler ser lliure, tenen milers de manobres construint un mur que empresoni i ofegui la llengua catalana al País Valencià i que barri el pas a tota comunicació amb el Principat. I, com feia certa llei nord-americana del segle XIX, que imposava dures penes i multes als blancs que ajudaven els fugitius negres, també el govern espanyol persegueix i imposa dures sancions als qui ajuden la llengua catalana al País Valencià. Aquest és el cas de l'entitat Acció Cultural. Al segle XIX potser haurien tallat la llengua als membres d'aquesta entitat, començant per Eliseu Climent i Joan Francesc Mira; avui només poden agredir-los econòmicament.

Amb tot, com dic, aquest comportament feixista és un acte de violència institucional nascut de la impotència. És l'expressió d'un fracàs. El fracàs de la Castella imperial, el fracàs de Madrid com a capital d'un imperi, el fracàs de l'anomenada espanyolització, el fracàs de la divisió dels Països Catalans, el fracàs del pla per exterminar la llengua mil·lenària d'aquest poble, el fracàs de tots els intents, absolutament tots, de destruir la nació catalana. Fa tres-cents anys que insisteixen a fer passar el clau per la cabota, i podrien insistir-hi tres-cents anys més. Fins al segle XXIV. Però tal vegada un dia, quan per fi descobreixin el veritable significat de les paraules democràcia i llibertat, ens estaran agraïts per la feina que els vam estalviar dient-los adéu a començament del segle XXI.

El Singular Digital , 27/1/2014
 
Dictadors progressistes de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 29 gener 2014
Dictadors progressistes de CatalunyaCom feien Tony Curtis i Burt Lancaster a "L'últim de la llista", de John Huston, els diputats del PSOE de Catalunya, amb tres excepcions, es van treure públicament la màscara el 16 de gener passat. Era la màscara que durant una bona colla d'anys els havia permès de fer-se passar per allò que no eren gràcies a la letargia en què els tres segles de sotmetiment havien sumit el país. La societat estava tan estabornida que no els costava gens de presentar-se com a defensors del dret a l'autodeterminació dels pobles. Vegem què deia el Partit Socialista el 13 d'octubre de 1974:
"Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques. La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del seu dret a l'autodeterminació, que comporta la facultat de cada nacionalitat per determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol."
I vegem què deia el 14 de desembre de 2013:
"No estem ni estarem mai a favor del dret a l'autodeterminació. El dret a l'autodeterminació no existeix."
Hom es preguntarà si és pot ser tan fals. Doncs sí. I tant, que sí! Cal tenir en compte que estem parlant del Partit Socialista, un partit que, en fer pinya amb la ultradreta nacionalista espanyola –PP i Ciudadanos– contra els drets nacionals del seu país, s'ha posat en evidència davant de tot el món. Fixem-nos què deia Pere Navarro el 16 de novembre de 2013:
"La nostra proposta és clara. Volem una consulta legal i acordada amb l'Estat".
I tot just dos mesos després, el 16 de gener de 2014, el seu partit votava en contra de la proposta del Parlament de Catalunya de fer una consulta legal i acordada amb l'Estat espanyol. Maurici Lucena, portaveu del partit, ho justificava en aquests termes: "Han fet el contrari que els governs d'Escòcia i el Regne Unit i ara pretenen que el Govern espanyol ho accepti". Volia dir que abans de fer la petició formal, Catalunya hauria d'haver demanat permís a Madrid per fer la proposta. Segons el partit del senyor Lucena, Catalunya no sols no té dret a decidir, sinó que tampoc no té dret a fer propostes. En cas que en vulgui fer una, primer ha de demanar permís a Madrid. Permís per proposar, se'n diu. Lucena, per cert, també diu això: "Els socialistes volem una Catalunya amb el màxim nivell d'autogovern". Déu n'hi do. La llum i el transport públic s'han apujat, però la mentida i el cinisme sembla que es mantenen a bon preu.

Tanmateix, allò que no diu Lucena és que l'acord entre el Regne Unit i Escòcia no és comparable amb el procés català per quatre raons bàsiques: una, el Regne Unit és una democràcia consolidada mentre que Espanya és una democràcia totalitària; dues, el Regne Unit reconeix que Escòcia és una nació d'Europa mentre que Espanya diu que la nació catalana no existeix; tres, el Regne Unit i Escòcia es posen d'acord en la celebració del referèndum d'aquesta última perquè tant els conservadors com els laboristes li admeten el dret a autodeterminar-se; i quatre, Catalunya no ha pogut acordar res amb Espanya perquè el Partit Popular i el Partit Socialista neguen el dret a l'autodeterminació de Catalunya i el dret dels catalans a votar. I la prova és que el mateix senyor Lucena ja avança que la contestació que el seu partit i el PP donaran des del Congrés espanyol a la proposta del Parlament català serà un "NO" ben sonor.

I si hi afegim el comportament dictatorial de la cúpula socialista amb els militants que han gosat votar d'acord amb la seva consciència en un tema capital com el dret de decidir del país, és a dir, desobeint la imposició de votar-hi en contra, el que hi trobem és l'autèntica personalitat del PSOE de Catalunya. La seva "democràcia interna" consisteix en això: no és democràtic voler votar, si una majoria ho prohibeix. És la dialèctica del dictador, que se serveix de la democràcia per imposar el seu dictat. Però que ningú no pensi que es tracta de dictadors conservadors. En absolut. Ells són els dictadors progressistes de Catalunya.

El Singular Digital , 20/1/2014
 
Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 gener 2014
Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de ComèdiesLes escenificacions de Pere Navarro amb Alfredo Pérez Rubalcaba tenen un punt de comicitat que cal agrair en uns moments tan mancats d'alegries com els actuals. No són bons actors, perquè se'ls nota massa que interpreten, i els seus espectacles estan mancats de contingut intel·lectual, però hi posen tan bona voluntat, s'esforcen tant a ser creïbles, que acaben dibuixant un somriure indulgent en els rostres que els miren. El nou muntatge de la seva companyia és una comèdia d'un sol acte titulada "Tercera Via" i compta amb un repartiment farcit de noms que pel seu histrionisme recorden els primers anys del cinema sonor, en què els actors i les actrius, influïts encara pel cinema mut, gesticulaven teatralment i emfasitzaven l'expressió. Aquí, en el repartiment de la nova comèdia de Rubalcaba i Navarro, hi trobem, entre d'altres, Susana Díaz, Elena Valenciano, Maurici Lucena, Antonio Balmón i Miquel Iceta. És a dir, un estol de veus grandiloqüents i de cantarella rància que vaguen erràtiques per un decorat amb olor de naftalina.

L'argument gira entorn d'un grup d'amics conservadors, immobilistes i antidemocràtics -però afeccionats a fer-se passar per progressistes- que opinen que el seu país s'ha tornat boig i decideixen aturar-lo abans no faci un disbarat. El disbarat de voler ser lliure. Lliure com la resta de països lliures. La llibertat, segons els estatuts de l'associació d'aquesta colla d'amics, és un mal molt perniciós, i la dèria de voler ser lliure és un desequilibri psíquic que requereix tractament mèdic. La prova és que la llei prohibeix la llibertat. La prohibeix pel bé del país i també per la salut mental dels seus habitants. I això, per tant, inclou la prohibició de votar, ja que l'expressió del pensament de la gent per mitjà d'una papereta en una urna constitueix un deliri que ratlla la demència. Rubalcaba, Navarro i els seus amics ho repeteixen a tort i a dret: "La consulta no es pot fer i no es farà. La democràcia és fer el que diu la llei, si no ja no és democràcia".

Sembla, doncs, segons aquests amics, que el país està equivocat, ja que pensa just al contrari. Per això, en veure's en minoria al Parlament, s'esgarrifen i es pregunten: com pot ser que un país pensi que no és la democràcia el que està al servei de la llei, sinó que és la llei el que està al servei de la democràcia? Com por ser que un país digui que unes lleis que no permeten l'exercici de la democràcia són lleis antidemocràtiques? Com pot ser que un país defineixi com a totalitàries unes lleis que prohibeixen votar? Hi ha coses que no es poden permetre, i aquesta n'és una. Sort en té el país, d'aquests amics que vetllen pel benestar de la seva captivitat. Una hora i mitja després, en caure el teló i aparèixer Rubalcaba, Navarro i companyia a saludar, els quatre gats que hi ha a la sala fan un breu aplaudiment de cortesia i respiren alleujats pensant que tot plegat només ha estat una comèdia.

Nació Digital , 18/1/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 281 - 350 de 1664
spacer.png, 0 kB