spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
La Diada i la ratera espanyola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 setembre 2014
La Diada i la ratera espanyolaL'any 1974, ara fa exactament quaranta anys, Ovidi Montllor, en un disc meravellós, cantava aquestes paraules: "Ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra va creixent. Les molles volen al vent". Eren paraules que molta gent interpretava que al·ludien a la mort del franquisme i que expressaven la convicció serena i generalitzada que aviat podríem obrir les finestres perquè hi entrés aire net. I, certament, les vam obrir, però el cop d'estat del 1981 i la Llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic del 1982 van fer que molts catalans de bona fe toquessin de peus a terra i s'adonessin que les molles no sols no se les havia endut el vent, sinó que eren l'únic aliment amb què podíem omplir el pap. I és que alguns van confondre la mort de Franco amb la mort del franquisme. Però només el primer era a la tomba, el franquisme seguia ben viu. De fet, en va tenir prou amb una "reforma" dermoestètica per perpetuar-se en el poder. I encara hi és. Ha substituït la camisa "azul" per la camisa blanca i llueix modelets manllevats del museu de l'esperpent, però continua remenant les cireres de l'Estat. Abans, per tant, vivíem en un règim totalitari, ara vivim en una democràcia totalitària. És com La ratera d'Agatha Christie: passen els anys i es relleven els actors i les actrius que la representen, però l'obra sempre és la mateixa.

Només cal escoltar les barbaritats que diuen contra el dret a l'autodeterminació de Catalunya, el Partit Popular i el Partit Socialista, per entendre les raons per les quals Franco va morir de vell i en el poder. Ja ho deia el mateix Ovidi: "Va ser un error la política de pacte a la mort de Franco i al moment de la pujada del PSOE al poder". Doncs sí, els franquistes no van ser jutjats, el franquisme va restar impune i ara, per mitjà de lleis fetes a mida, els seus hereus pretenen aconseguir el que no va poder aconseguir el cabdill de veu aflautada. Aquesta és la raó per la qual la cançó de l'Ovidi ha esdevingut un himne intergeneracional que expressa molt bé l'apassionant moment actual. L'Onze de Setembre d'enguany ha mostrat al món que Catalunya va de debò i que aquelles molles, que eren el seu menú diari en els temps de la política de peix al cove, s'han acabat. Ens ha costat, però per fi, plenament conscients de l'ocasió, hem decidit treure'ns del damunt aquesta pesada llosa anomenada Espanya. Per això, quaranta anys després, les paraules de l'Ovidi romanen vives:
"Conscients de l'explotació, no hi haurà més solució que aprofitar l'ocasió. I allò que es diu, amb passió, fer valer nostra raó, perquè... ja no ens alimenten molles; ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent; la nostra és força creixent. Les molles volen al vent".
Nació Digital , 13/9/2014
 
V de Via, de Voluntat i de Victòria Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 setembre 2014
V de Via, de Voluntat i de VictòriaJa fa tres anys històrics que l'Onze de Setembre ha sortit de la letargia dels actes merament oficials i de la tradicional manifestació que es feia a darrera hora de la tarda amb un nombre simbòlic de participants. També ha deixat de ser la festa pont que molts catalans aprofitaven per anar a la platja abans de la represa laboral després de les vacances. Des del 2012, la Diada Nacional de Catalunya és un clam multitudinari, sense parangó a Europa, de reivindicació de la independència política del país.

És a dir, que sense deixar de retre homenatge als catalans que el 1714 van defensar les nostres llibertats, la commemoració s'ha convertit en una diada d'afirmació de la voluntat de ser. De ser un poble lliure.

Catalunya, menyspreada secularment per Espanya, vol seguir el mateix camí que han seguit països com Noruega, Islàndia, Malta, Montenegro o Kosovo. Concretament, Noruega es va independitzar el 1905, Islàndia el 1918, Malta el 1964, Montenegro el 2006 i Kosovo el 2008. Es tracta, com sabem, de nacions que no van esdevenir plenament sobiranes per gentilesa dels estats que decidien per elles, sinó per la voluntat de conduir amb les pròpies mans les regnes del seu destí. És a dir, que ningú no els ha regalat res. La independència de què ara gaudeixen l'han hagut de conquerir defensant amb fermesa les seves conviccions. I això és el que estem fent nosaltres.

També ho fa Sant Cugat, naturalment. Enguany hem aportat milers de persones a la realització de la V simbòlica a l'avinguda Diagonal i a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. Gent d'arreu del país es va concentrar en els dos carrers més llargs de la ciutat i, cívicament, els va omplir de gom a gom per tal que tot el planeta pogués veure com n'és, de ferma, la determinació de Catalunya d'esdevenir el proper Estat independent d'Europa. Tots els mitjans de comunicació internacionals n'han difós les imatges i les han interpretades correctament resumides amb aquestes paraules: "Catalunya ha expressat davant de tot el món la seva Voluntat de fer Via, la seva Voluntat de Votar i la seva Voluntat de Victòria." Ara comença el compte enrere fins al 9 de novembre.

Cugat.cat , 12/9/2014
 
Mala Diada per als amants de l'amnèsia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 setembre 2014
Les runes del BornTres-cents anys són una fugacitat en la història de l'univers, però una eternitat en la història dels pobles. Especialment en la història dels pobles obligats a viure'ls en captivitat. Aquest és, en concret, el cas de Catalunya, que ara fa exactament tres segles que va ser assetjada i militarment abatuda pels exèrcits de Castella i França amb l'objectiu no sols d'esborrar-la del mapa, sinó fins i tot d'esborrar-ne la memòria. Va ser una invasió plena d'odi, aquella. Només l'odi pot explicar les barbaritats que les tropes borbòniques van cometre i de les quals, malauradament, no hi ha testimoni gràfic. Si en tinguéssim, com tenim les imatges dels conflictes internacionals que ens ofereixen avui els mitjans de comunicació, quedaríem esfereïts.

S'entén, per tant, l'al·lèrgia dels partits nacionalistes espanyols, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya, als actes del Tricentenari i a tot allò que recordi que les llibertats de la nació catalana van ser arrabassades per la força de les armes. Només cal tenir present la fòbia del govern municipal socialista, amb l'alcalde Joan Clos al capdavant, en aparèixer les runes del Born l'any 2002. Aquelles runes -restes de les llars que Castella va fer enderrocar als seus habitants, obligant-los a portar les pedres a pes de braços fins al lloc on es construïen els murs de la Ciutadella- eren una prova massa incòmoda per als amants de l'amnèsia. Són els mateixos que ja havien blasmat el Museu d'Història de Catalunya el 1996, quan es va crear, i que ara blasmen el Born com a centre cultural. Saben que l'oblit fa submisa la gent; saben que un poble que desconeix qui ha estat, és un poble que no sap qui és. I un poble que no sap qui és, és un poble que no sap on va.

Però Catalunya no ha perdut la memòria. Tot al contrari: l'ha mantinguda ben viva al llarg dels darrers tres-cents anys i ha sobreviscut a tots els projectes espanyolitzadors. Absolutament a tots. Aquesta és justament la raó per la qual encara som aquí. La commemoració de l'Onze de Setembre, concretament, ens ha ajudat a mantenir viva la memòria d'uns fets que molts volien esborrar de la història. Fins i tot se'n burlaven -encara n'hi ha que ho fan- tot dient que "celebrem una derrota". Però no és veritat. No celebrem cap derrota. Commemorar no és celebrar. Els catalans del present homenatgem els catalans que l'any 1714 van donar la vida en defensa de les nostres llibertats nacionals. Sense aquest homenatge, no sols seríem indignes de la seva gesta, també seríem ignorants del nostre passat. En aquest sentit, s'entén que Ciudadanos tingui tant d'interès a traslladar la Diada Nacional a la diada de Sant Jordi. Se n'adona, el lector? Si converteixes l'11 de setembre en 23 d'abril, la commemoració del 1714, a més de quedar desvirtuada, esdevé absurda i, tard o d'hora, se n'esborra l'èpica i cau en l'oblit. Posats a fer, per què no converteixen ells el 12 d'octubre en 25 de desembre, que també és una diada molt celebrada?

No se s'han sortit, però. Ni Ciudadanos, ni el PP ni el PSOE català. La presa de consciència de la societat catalana ha fet que tots tres acabessin reconeixent que la Diada Nacional de Catalunya no és la seva diada i que, a poc a poc, se n'hagin desmarcat. Ja se sap, quan hom porta al cor el 12 d'octubre, l'Onze de Setembre li fa molta nosa. I, ves per on, aquest Onze de Setembre és completament diferent dels anteriors. És l'Onze de Setembre de 2014, és l'Onze de Setembre que tanca tres segles de sotmetiment, és l'Onze de Setembre del "fins aquí hem arribat". A partir d'ara, s'han acabat les lamentacions i cal demostrar que és veritat que quan convé seguem cadenes. Ja no és temps de gestionar engrunes, ara és temps de gestionar llibertats.

elSingular.cat , 9/9/2014
 
Ambaixador de Catalunya a Alemanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 13 setembre 2014
Til StegmannVaig conèixer Til Stegmann el mes de setembre de 1987, a Bonn, Alemanya, arran d'una entrevista que li vaig fer per a un diari barceloní, en què em deia que "el futur del català depèn de la seva oficialitat única", i el vaig tornar a veure la primavera del 1988, també a Bonn -aquesta vegada l'entrevista era per a la revista El temps-, poc després de la publicació del seu llibre Catalunya vista per un alemany, que va ser un èxit de vendes. En aquell llibre, Stegmann reflexionava sense inhibicions sobre temes que molts catalans no gosaven abordar en veu alta, com ara l'estatus de la llengua o la independència nacional, i em va comentar la necessitat d'un referèndum com el que s'havia fet al Quebec. Jo li deia que la societat catalana estava nacionalment adormida i que seria impossible guanyar-lo, i ell em va respondre això: "Ara sí, però no d'aquí a dotze o quinze anys, perquè cal esperar que aleshores la segona i la tercera generació d'immigrants ja s'hagin conscienciat." Doncs bé, el termini s'ha allargat i en comptes de quinze n'han passat vint-i-sis, d'anys, però la conscienciació, finalment, s'ha fet realitat.

Fou per això, pels seus plantejaments lúcids i per la manera desacomplexada d'expressar-los, que l'any 1999 li vaig demanar que escrivís el pròleg del meu llibre Jo no sóc espanyol. Eren altres temps, no hi ha dubte. La Catalunya actual, sortosament, no té res a veure amb la d'aleshores. I el mèrit d'aquest canvi, tot el mèrit, és de la societat civil, que per fi, farta d'immobilisme, ha mirat el mapa del món i s'ha sentit avergonyida de no tenir un Estat independent com tenen totes les nacions adultes. El procés català actual és fruit d'això; i el referèndum del 9 de novembre també. Pel camí, però, hi hagut persones que han aportat un immens cabal de talent i d'energia per fer-ho possible, i una d'aquestes persones és Til Stegmann, catedràtic de la Universitat de Frankfurt i fundador de la Biblioteca Catalana d'aquella ciutat. Quan ell va arribar a la Universitat, a la secció de romàniques, només hi havia un centenar de llibres de rellevància catalana i ara n'hi ha 35.000, que suposen la major col·lecció catalanística d'Alemanya i d'Europa, si exceptuem, com és lògic, els Països Catalans. De fet, està reconeguda com un dels 7 Tresors del Patrimoni Cultural de la Catalunya Exterior, perquè, com diu el mateix Stegmann, ni tan sols a Catalunya existeix una biblioteca exclusivament catalana, sense llibres de temàtica només espanyola per entremig. "En aquest sentit, la Biblioteca Catalana de Frankfurt és un veritable símbol d'una Catalunya sobirana, independent."

Stegmann, que ara té setanta-tres anys, acaba de publicar un llibre que recull tota la seva trajectòria catalanista amb una descripció detallada i farcida d'anècdotes de les seves vivències i de les persones que ha conegut en la travessia. El llibre es diu Ambaixador de Catalunya a Alemanya. El professor de Frankfurt explica què volen ser els catalans (Pàgès, 2014), i és una delícia llegir-lo, perquè constitueix un relat del munt de coses que una persona pot arribar a fer tota sola, en qualsevol àmbit de la vida, només amb tres elements al sarró: convicció, entusiasme i perseverança. Així hi trobem les Setmanes Catalanes a Berlín, el Decàleg del catalanoparlant, els congressos de llengua catalana, la Fira del Llibre de Frankfurt o la Zeitschrift für Katalanistik, revista científica d'estudis catalans creada el 1988 i que ha publicat fins avui quatre-cents articles i contribucions científiques de més de dos-cents autors de prestigi internacional. Pel que fa a les persones, n'hi apareixen més de quatre-centes, entre les quals: Dalí, Pau Casals, Joan Brossa, Andreu Alfaro, Antoni Tàpies, Eliseu Climent, Joan Fuster, Lluís Llach, Narcís Comadira, Salvador Espriu i Vicent Andrés Estellés.

Stegmann ens diu que el Vocabulari català-alemany del 1502 "és el primer diccionari entre les llengües alemanya i catalana, imprès fa més de cinc-cents anys, ben abans que es pensés a fer un diccionari castellà-alemany. Cap al 1500, el català era clarament una llengua més important per als alemanys". I també insisteix en la necessitat que els catalans no canviïn de llengua si no volen que l'existència d'aquesta deixi de tenir sentit: "Encara avui milions de catalanoparlants cada dia i en cada moment actuen com a desertors de la llengua catalana. [...] Fa decennis que, quan sóc a Catalunya (o a Mallorca), no parlo altra cosa que català. Si demano alguna cosa a algun policia o taxista o funcionari de telefònica i no em comprèn, penjo o me'n vaig i el deixo estar. Un altre m'ajudarà."

Llegiu el llibre de Stegmann, compartiu amb ell el desig de veure un Estat català alliberat per fi del jou espanyol i amareu-vos de la seva fermesa. És la fermesa d'un home que ha dedicat bona part de la seva vida a dignificar una terra que el va seduir amb la seva identitat, llengua i cultura fins a convertir-lo, en paraules de Francesc de Borja Moll, en el "cavaller errant de la catalanitat". Crec, per tant, que la millor recompensa que Stegmann podria rebre per la tasca immensa que ha fet seria que pogués culminar la seva carrera essent nomenat ambaixador a Alemanya d'una Catalunya independent.

Racó Català , 4/9/2014
 
Les tres violències que s'acosten Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 setembre 2014
Les tres violències que s'acostenA partir d'aquest moment, primers dies de setembre, comença una ofensiva espanyola en què passaran coses que molts catalans no haurien imaginat mai que poguessin passar. Tot el que hem vist, tot el que hem sentit i tot el que hem llegit fins ara ha estat un divertiment comparat amb el que ens ve al damunt. Fins ara, l'espanyolisme ha adoptat diverses actituds davant el procés català: la indiferència, la burla, la intimidació, la desqualificació, l'insult, l'amenaça... Estaven convençuts que el Procés era un foc d'encenalls després del qual tot tornaria a ser com abans. És a dir, que la consulta del 9-N seria desconvocada, les estovalles de la Moncloa deixarien caure alguna engruna com a premi i el procés d'esquarterament dels Països Catalans, la persecució de la llengua catalana i l'espanyolització a les escoles seguirien el seu curs. Però la consulta no ha estat desconvocada, Catalunya apareix dia rere dia als mitjans de comunicació internacionals, i ja hi ha països que, de manera velada, deixen entreveure que reconeixeran l'Estat català tan bon punt es proclami.

Arribats aquí, el nacionalisme espanyol, amb l'orgull ferit, es prepara per emprar la seva eina favorita, la que l'ha definit al llarg de tota la seva història: l'ús de la força. La força que pot exercir una democràcia totalitària com l'espanyola, és clar. No, no parlo d'una força física oficial, amb tancs entrant per la Diagonal. No és que el cos no els ho demani -la policia espanyola ja usa la violència apallissant seguidors del Barça que porten estelades, per exemple-, però el marc de la Unió Europea impedeix traspassar certs límits. La nova violència espanyola contra Catalunya tindrà tres punxes. La primera ja fa temps que està activa i consisteix a inventar-se agressions, és a dir, a convertir qualsevol activitat cultural de Catalunya en una agressió a Espanya o als catalans amarats d'autoodi. Si han arribat a satanitzar els castellers, què no faran? En aquest apartat hi trobem des de la falsa bufetada d'una senyora de Terrassa a Pere Navarro fins a la ridícula denúncia de l'ultra Jaime Gelada, regidor del PP de Cardedeu, afirmant que els trabucaires havien escenificat que l'executaven. Fixem-nos que ni Navarro ni Gelada han estat sols en la difusió de la seva mentida. Tant l'un com l'altre han comptat amb el suport total de la premsa espanyola. A Gelada, el diari franquista La Razón fins i tot li va dedicar una portada. La invenció d'aquest, però, és esperpèntica, ja que no sols indica una ignorància suprema sobre el que són els trabucaires i la tradició despertadora que tenen a Catalunya, sinó que pretén fer passar la tradicional despertada cardedeuenca per una execució, cosa que significaria una execució massiva, ja que la comitiva s'atura diverses vegades a diferents carrers de la vila durant la Festa Major. No cal dir que considerar que aquestes aturades constitueixen execucions de veïns és propi d'una ment malalta, però al darrere hi ha la intenció de criminalitzar Catalunya, com ho demostra el fet que sigui el PP qui ha portat el cas a la Fiscalia. No ens volen pacífics, no ens volen com som; ens volen violents, ens volen com ells.

Ells sí que fan autèntiques simulacions d'afusellament, ells sí que envien l'exèrcit de Terra a simular afusellaments posant un alcalde i un treballador municipal de Jaca contra una paret i disparant-los bales de salva davant dels crits esfereïts de la població. Després, fins i tot condecoren i ascendeixen els simuladors. Aquest és el cas de Jaime Íñiguez Andrade, l'oficial que comandava l'operació, ascendit el 2012 a general de Brigada i condecorat el 2014 amb la Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc. Més a prop tenim les recents agressions contra les seus de Barcelona d'Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana. Però, com dic, aquestes coses només són una anècdota, comparat amb el que ha d'arribar.

La segona punxa de la violència que desfermaran contra Catalunya consistirà a provocar situacions que permetin obtenir imatges d'enfrontaments físics per raons ideològiques. L'existència de víctimes espanyolistes permetria presentar la realitat catalana com una realitat violenta, i l'existència de víctimes catalanistes serviria per culpar el Procés d'haver creat un clima de crispació. No podem oblidar que si hi ha una cosa que treu de polleguera l'Estat, és el caràcter pacífic del Procés i el fet que la modèlica Via Catalana fos notícia de primera plana arreu del món. Caldrà, per tant, estar amatents i no caure en provocacions.

La tercera punxa, finalment, consisteix en una violència estructural. Apareixeran noms de malfactors catalans -amb acusacions reals o inventades-, que seran criminalitzats pel seu origen, a fi de presentar Catalunya a ulls internacionals com un país de cràpules i vividors, i es posarà tota la carn a la graella per descavalcar el president Mas per mitjà del descrèdit. Ja ho van fer abans de les eleccions catalanes i ara hi tornaran amb més virulència empastifant-ne el nom. Pensen que eliminant Artur Mas dinamiten el Procés i s'hi abocaran de ple. En aquest sentit, no es pot excloure que es produeixi un intent d'agressió personal al president -que, contràriament al que molta gent pensa, podria estar protagonitzat per un boig independentista -fals boig i fals independentista, naturalment- que el titllaria de botifler, més que no pas per un boig espanyolista indignat-, cosa que colpiria enormement la societat. El 16 d'octubre de 2012, des del Singular, ja vaig escriure l'article "L'atemptat contra Artur Mas" en què abordava més àmpliament aquesta qüestió. Per si de cas, l'escorta que porta avui dia el president és molt superior a la d'altres temps, però també en aquest cas caldrà estar amatents.

Un altre element de violència estructural que també cal preveure és la suspensió de l'autonomia. Semblaria lògic que esperessin a veure què fa Catalunya el 9 de novembre per actuar, però amb la ràbia que porten a dins no es pot excloure que actuïn abans. I què pot passar, si no fem la consulta i anem directes a eleccions plebiscitàries? En aquest cas no canviaria res, perquè Espanya no les admetrà -no admetrà que el món sigui testimoni de la seva derrota- i les impedirà de l'única manera que pot: suspenent l'autonomia i rebaixant l'escardalenc autogovern català al nivell del de l'illa de Perejil. S'atreviran? No s'atreviran? Ganes no els en falten i el pla el tenen damunt la taula.

elSingular.cat , 2/9/2014
 
El 1714 al Teatre-Auditori Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 setembre 2014
Onze.Nou.CATorze (1714)Atès que el diumenge 14 de setembre, a 2/4 d'una del migdia, es representarà l'obra Onze.Nou.CATorze (1714) al Teatre-Auditori de Sant Cugat, sobre els fets del dia 11 del mes 9 del 1714 amb la caiguda de Barcelona, voldria explicar-ne certs detalls que, com és lògic, el lector no trobarà en els anuncis, ni en el programa de mà, ni en el llibre que se n'ha publicat. Em refereixo a les interioritats del muntatge i a la proposta cultural que representa.

D'entrada, diguem que estem parlant d'una obra que aplega quaranta persones en escena -al Grec, amb la coral Ginesta de Cervera, en van ser setanta- la qual cosa ja informa de la seva singularitat. En una època en què els autors ens veiem obligats a escriure històries que no requereixin més de dos, tres o quatre personatges, la decisió d'aplegar-ne quaranta resulta una autèntica bogeria. Pensem que una obra amb sis o vuit personatges és tot un risc, actualment, per a les companyies, ja que les sales -llevat d'excepcions amb figures mediàtiques o productes netament comercials- costen moltíssim d'omplir. La política del govern espanyol, que és la viva expressió de la fòbia a tot allò que tingui a veure amb la cultura o que se li assembli, ni que sigui mínimament, està fent un mal immens al món de les arts escèniques i són comptats els professionals que poden viure de la seva feina.

Tanmateix, Onze.Nou.CATorze no volia renunciar a l'espectacularitat que comporta posar dalt d'un escenari les vivències dels defensors de Barcelona, la majoria civils -homes, dones i infants-, en el moment més decisiu de la història de Catalunya. L'opció, com sabem, va ser “viurem lliures o morirem", i ara, justament ara, fa tres-cents anys que la nació catalana era un Estat que lluitava per salvaguardar una independència finalment arrabassada amb la promulgació del Decret de Nova Planta del 1716. Decret, per cert, que tots els governs espanyols posteriors s'han negat a derogar.

Sigui com vulgui, recordo amb emoció les representacions de l'obra al Grec, ja que el marc que les acollia era el Convent de Sant Agustí, un lloc que va ser escenari autèntic de la darrera batalla del 1714. Era colpidor veure les cares emocionades dels espectadors en saber que allò que estaven veient va passar tres-cents anys enrere just en aquell mateix claustre i entre aquelles mateixes parets en una lluita ferotge a vida o mort en defensa de les nostres llibertats. Castella volia sotmetre Catalunya per sempre i hi va desplegar tots els seus esforços. La seva obsessió era que allò signifiqués la mort de la nació catalana. De fet, estaven convençuts d'haver-ho aconseguit. En aquests moments, però, en ple 2014, ja s'estan adonant que no.

I és que és precisament pensant en el demà, que un personatge de l'obra diu això: "Escriu Otger, escriu! Fes que la gent del futur se n'assabenti, fes que recordin sempre el que avui està passant aquí. Pensa que si els borbònics guanyen, seran ells els qui escriuran la història i diran que la nació catalana mai no ha existit". Doncs bé, això és el que avui ens diuen, que no existim. Per tant, aprofiteu l'ocasió per anar al Teatre-Auditori i emocioneu-vos amb els neguits de la gent d'una ciutat assetjada i sense aliments que, a diferència dels atacants, no lluitava per dominar, lluitava per dignitat. Ara som a l'any 2014 i en commemorem el Tricentenari, però la lluita continua. Nosaltres, amb les armes de la democràcia, també estem lluitant per la nostra dignitat. La dignitat de tornar a ser lliures.

Diari de Sant Cugat , 5/9/2014
 
Les maniobres contra la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 agost 2014
Les maniobres contra la llenguaEl llenguatge i l'escriptura són dues creacions sense les quals es fa difícil imaginar la nostra evolució cultural. El primer ens ha permès explicar fets, argumentar idees i transmetre'ns l'experiència; la segona ha ampliat la transmissió d'aquesta experiència dipositant en arxius i biblioteques tot el saber aconseguit. Res d'això no hauria estat possible sense la nostra capacitat d'adaptació a l'adversitat. La llengua catalana, sense anar més lluny, n'és un exemple. No ha tingut més remei que adaptar-se a l'adversitat, després de tres segles i mig de persecució sistemàtica. Una persecució, per cert, que és ben viva, com ho demostren les agressions constants que rep per part del govern espanyol al Principat, al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. Espanya ha elaborat un pla per exterminar-la i els punts on concentra més energies són les escoles, amb imposició de la llengua espanyola, i el tancament o afebliment dels mitjans de comunicació en català. Recordem el desmantellament de Canal 9 i Som Ràdio, única televisió i unica emissora radiofònica que emetien en català al País Valencià i a les Illes, respectivament, i la maniobra de Madrid per obligar TV3 a tancar dos dels seus canals abans de l'1 de gener de 2015.

"Ens tenen por", deia el poeta Màrius Sampere, ara fa uns anys, "una por patològica, potser ancestral". I tenia raó. Sembla una por filogenètica, irrefrenable, davant la més mínima manifestació de catalanitat. Mani qui mani a Madrid –caldria que els catalans ho interioritzéssim–, el conflicte entre Catalunya i Espanya persistirà perquè la segona no pot admetre l'existència diferenciada de la primera. D'aquí la virulència del seu comportament, d'aquí l'agressivitat amb què reacciona contra tot allò que interpreta com una insubordinació a la seva autoritat. I aquest és el problema, que no té més autoritat que la que ella mateixa s'atribueix. N'hi ha prou de posar-se en la seva pell per entendre-ho. No pot admetre l'existència de la nació catalana perquè això suposaria admetre, indefectiblement, la inexistència de l'Espanya que el pla FAES, a través del ministre Wert, pretén imposar. S'adona que ha fracassat en l'intent d'instrumentalitzar la immigració per mirar de frenar la consciència nacional dels catalans –l'independentisme és ple de fills i néts de gent espanyola que va venir a Catalunya– i ara pretén dividir els alumnes a les escoles per raons de llengua. "Atès que hi ha massa catalans", seria la seva conclusió, "dividim-los perquè n'hi hagi menys". En definitiva, es tracta de dinamitar la cohesió del poble català per evitar que sigui imbatible.

Sortosament, malgrat el temps valuós que hem perdut aquests anys, encara som a temps de capgirar la situació. Ara cal que la Generalitat assumeixi les responsabilitats que li han estat conferides com a govern nacional de Catalunya i que planti cara amb fermesa, ja que la llengua catalana no pot ser una llengua optativa la salvaguarda de la qual depengui de les actituds individuals. L'augment espectacular que ha experimentat l'independentisme aquests darrers anys al Principat ens indica fins a quin punt hem recuperat la confiança en nosaltres mateixos i hem desactivat el mecanisme que mantenia paralitzades les generacions precedents amb la resignació com a programa de futur. Ara, doncs, per fi, estem immersos en el procés que ha de convertir Catalunya en un Estat independent, l'únic estatus que garanteix que les llengües i les nacions gaudeixin de la vida en llibertat.

Diari de Sant Cugat , 1/8/2014
 
Incultura catalanofòbica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 agost 2014
Escultura "25 d'abril de 1707" d'Antoni Miró
Escultura "25 d'abril de 1707" d'Antoni Miró
No fa gaire, s'han produït dues notícies de caràcter cultural que han atorgat a Sant Cugat un protagonisme indirecte. Dic indirecte, perquè tenen a veure amb l'Arxiu Nacional de Catalunya, no amb el municipi. Em refereixo a la negativa del govern espanyol a retornar la totalitat dels documents catalans que romanen segrestats a Salamanca i a l'arribada dels documents secrets dels papes Borja que l'Institut d'Estudis Borgians, amb seu a València, ha cedit a Catalunya davant el despotisme i la incultura de la Generalitat Valenciana.

En relació amb el primer fet, el del retorn de només 238 caixes de les 546 que encara resten a Salamanca com a botí de guerra, cal dir que és una demostració fefaent -si és que queden catalans que la necessitin- de la impossibilitat d'establir el més mínim nivell de diàleg amb l'Estat espanyol. I no sols perquè, governi qui governi, l'incompliment dels pactes és flagrant i sistemàtic, sinó perquè tot retorn de patrimoni o d'autogovern a Catalunya és vist com una concessió i no pas com una restitució. Els fa pessigolles que el febrer passat el ple de l'Ajuntament de Sant Cugat aprovés una moció exigint que l'Estat complís el compromís adquirit amb Catalunya. L'excusa per no tornar la documentació espoliada és que els seus propietaris són morts. És a dir, que el lladre diu que el botí és seu perquè la víctima nominal és morta. Però no ho és, de seu. Els documents que hi ha en aquelles 546 caixes van ser robats a Catalunya a punta de fusell i és a Catalunya que han de retornar. Són documents catalans, generats a Catalunya, que afecten Catalunya i que parlen de persones de Catalunya. És, per tant, a Sant Cugat, no pas a Salamanca, on han de ser els originals. Una altra excusa de l'Estat espanyol és que el Tribunal Constitucional no li exigeix el retorn global. Però això és lògic, atès que el Tribunal Constitucional no és res més que un despatx de Madrid que actua com a braç jurídic del nacionalisme espanyol d'acord amb els interessos del Partit Popular i del Partit Socialista.

D'altra banda, és obvi que la causa per la qual l'Institut d'Estudis Borgians ha traslladat a Sant Cugat més de dos milions i mig de documents provinents de l'Arxiu Secret del Vaticà té la mateixa arrel política. I la prova és que l'Ajuntament de Gandia ha fet retirar una escultura d'Antoni Miró perquè commemorava el tres-cents aniversari de la batalla d'Almansa i la consegüent caiguda del País Valencià a mans borbòniques. Segons el govern municipal del PP, ho han fet perquè "els madrilenys que anaven a Gandia no entenien el sentit de l'escultura". Davant d'això, i davant l'inculte menyspreu que els documents esmentats han rebut per part de les institucions valencianes -Generalitat, Diputacions de València, Castelló i Alacant, Ajuntaments de València, Gandia i Xàtiva i fundacions CAM i Bancaixa-, l'esmentat Institut ha pres la decisió de traslladar-los a Sant Cugat.

Curiosament, però, només assabentar-se que els documents són a Catalunya, el govern valencià ha corregut a demanar-ne una còpia al Vaticà. Es veu que mentre eren al País Valencià no tenien cap valor, però un cop a Catalunya tot ha canviat. Ara l'Estat i el govern valencià consideren que els documents custodiats a Sant Cugat són en terra estrangera i això els ofèn. Em pregunto com és que no se'ls emporten a Madrid, ja que si Felip V va esclafar el País Valencià va ser precisament perquè tampoc no era terra espanyola. Són els distintius del Partit Popular: incultura i catalanofòbia.

Diari de Sant Cugat , 11/7/2014
 
Ara volen tancar TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 agost 2014
Ara volen tancar TV3Desmantellat Canal 9, al País Valencià, desmantellada Som Ràdio i residualitzada IB3, a les Illes, i tallada la reciprocitat de recepció de canals als Països Catalans, ara toca desmantellar TV3. Una de les vies per aconseguir-ho, i que ja fa temps que està en marxa, és l'ofec econòmic a què el govern espanyol sotmet Catalunya. Aquesta és la causa per la qual s'han reduït dràsticament els pressupostos de l'emissora, han minvat els sous dels treballadors, també s'ha reduït la cobertura d'actes i d'esdeveniments i ha desaparegut la delegació que hi havia a la Catalunya del Nord. Però com que malgrat tot això TV3 encara resisteix, ara s'ha activat una segona fase del projecte FAES per tancar-ne, com a mínim, dos canals abans de l'1 de gener de 2015. L'objectiu seria aquest: "Ja que no podem tancar-la tota, afeblim-la". La idea, en definitiva, és que d'aquest afebliment en resti aquella televisió antropològica que volia el director general de RTVE, José María Calviño, l'any 1985. El PSOE no se'n va sortir i ara ho intenta el PP.

Però quina és la via a través de la qual esperen aconseguir-ho? Doncs es tractaria d'utilitzar una argúcia administrativa que semblés que no és el govern espanyol qui tanca els canals, sinó Europa, arran d'una mesura de reordenació de l'espectre radioelèctric que hauria d'alliberar part de l'ample de banda utilitzat per les televisions i cedir-lo a les empreses telefòniques, a fi que puguin oferir la quarta generació de telefonia mòbil. La maniobra, a més, com a praxi habitual de les agressions del govern espanyol a Catalunya, té forma de reial decret aprovat pel consell de ministres. El director general de Telecomunicacions de la Generalitat, Jordi Puigneró, va fer saltar les alarmes abans de les eleccions europees del 25 de maig i la resposta de José Manuel Soria, ministre d'Indústria, va ser tan cínica com hipòcrita. Senzillament ho va negar. Però només fins que van passar les eleccions, no fos cas que allò restés vots al seu partit. Immediatament després ja ho va admetre. El dia 22 de maig deia que tot havia estat "un error d'interpretació" i el dia 28 sentenciava que un dels múltiplex havia de "caure".

L'argument oficial per justificar la "caiguda" d'un dels tres múltiplex de TDT –dos són de TV3 i l'altre el gestiona el grup Godó– és que és un espai que està infrautilitzat a Catalunya. Però no és cert. No hi ha infrautilització. I la prova és que el tancament d'un múltiplex significa eliminar l'alta definició, és a dir, convertir TV3 en una romanalla, en una emissora residual, i significa també eliminar l'espai destinat a la reciprocitat amb la televisió de les Illes. Ara, certament, aquesta reciprocitat no existeix, però és precisament perquè el govern espanyol ho impedeix, no pas per voluntat de TV3. Va ser el mateix Partit Popular qui va interrompre la recepció de canals entre les televisions dels Països Catalans amb la clara intenció de tallar-ne els vincles culturals.

L'altra opció del govern català, per no perdre l'alta definició, és tancar el Canal 33 i el 3/24, per exemple, cosa que seria traumàtica per al país per diverses raons. Tres, si més no. En primer lloc, perquè residualitzaria encara més l'oferta de canals en català, que està per sota del 22%, davant l'allau de canals en espanyol. En segon lloc, perquè l'Estat espanyol utilitza una excusa tècnica per encobrir una mesura política. Ho demostren les reiterades negatives del ministre Soria a les solucions tècniques que ofereix la Generalitat. Ni tan sols les ha volgudes escoltar. Soria diu que "es lo que hay" i dóna la culpa a Europa, però la seva mentida queda al descobert en veure's que el govern del PP no ha tingut cap problema per ressituar un múltiplex de Televisió Espanyola en un altre lloc de l'espectre també afectat per la normativa europea. És obvi que hi ha lloc per a tothom, però l'Estat no ho pot admetre perquè, com dic, la mesura és política, no pas tècnica. En tercer lloc, som davant d'una agressió que pretén eliminar el 50% de l'espai que ara ocupa Televisió de Catalunya.

L'atac directe a TV3, en definitiva, respon al fet que les telecomunicacions són una estructura d'Estat, i ara més que mai l'Estat espanyol està molt interessat a afeblir tant com sigui possible la incidència de la televisió catalana en la societat. És la seva manera d'intentar emmudir-nos a tots. I per tal que "se consiga el efecto sin que se note el cuidado" ha decidit deixar que sigui la Generalitat qui tanqui els canals. D'aquesta manera, el tancador no seria el govern d'Espanya sinó el govern de Catalunya. El ministre Soria ho diu així: "Serà la mateixa Generalitat qui decidirà quins canals perd". L'únic que ell, el seu govern i la FAES no han tingut en compte és el factor emocional. Televisió de Catalunya és més que una televisió, és una emissora estimada per la gent, i la dinamitació dels seus canals, així com l'estrangulació de l'oferta en català, tindrà un efecte bumerang. Serà un petit pas per a l'espanyolització, però un pas de gegant per a l'independentisme a Catalunya.

elSingular.cat , 28/7/2014
 
"Societat Civil Catalana", nou nom del nacionalisme espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 juliol 2014
"Societat Civil Catalana", nou nom del nacionalisme espanyolUna de les coses que posen en evidència la galdosa feblesa intel·lectual del nacionalisme espanyol -tant de dretes com d'esquerres- és la necessitat imperiosa que té sempre d'amagar la seva ideologia. N'és tan conscient, del rebuig que provoca en la societat catalana el terme "nacionalisme espanyol", que hi dedica muntanyes de temps i d'energia a la recerca d'eufemismes que l'emmascarin. I mentre ho fa, és clar, no s'està de titllar de 'nacionalistes' tots els catalans que no se sotmeten a la pretesa nació espanyola. Fixem-nos que com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari. Ciudadanos, per exemple, és una formació que nega el dret de la ciutadania a expressar-se per mitjà de les urnes, i, per justificar-ho, afirma que la ciutadania catalana no existeix; només hi ha ciutadania espanyola. Seguint el mateix esperit hi trobem, pel cap baix, quatre noms més: Impulso Ciudadano, que té com a objectiu trencar el model català d'immersió lingüística; Movimiento Cívico 12-O, a qui la Falange ha donat suport; Convivencia Cívica Catalana -Convivencia Cínica, seria més adient-, amb uns plantejaments prou suats i coneguts i que evoquen l'esperit del 1939; i Societat Civil Catalana, que acaba de néixer amb l'objectiu de contribuir a la perpetuació de l'opressió espanyola de Catalunya per mitjà de la negació. "Proclamamos que Cataluña no està oprimida", diuen. I fan un "llamamiento" -una crida a l'alzamiento, en realitat- en favor d'una "España de todos". "Españoles todos", deia Franco també. Se'n recorda, el lector?

Evidentment cal molt de cinisme perquè una entitat formada per quatre gats es proclami a si mateixa Societat Civil Catalana. És cínic i esperpèntic. Però, com diem, també és indicatiu de fins a quin punt aquesta gent es veu obligada a apoderar-se dels mots que els retraten davant la societat civil catalana, ja que és justament aquesta societat civil qui els ha derrotat de ple. Pensen que n'hi ha prou d'usurpar-li el nom per usurpar-li la personalitat. Posats a fer, sobta que no se'ls hagi acudit dir-se "Catalunya", a fi d'anar pel món cridant: "Catalunya sóc jo!".

El cinisme d'aquesta associació, tanmateix, va molt més enllà del nom, ja que fins i tot arriben a declarar-se amants "del diálogo, la democracia y el respeto a la pluralidad". Ells, precisament ells, que segresten les urnes i emmordassen el poble de Catalunya en nom del pensament únic. Un pensament únic que es resumiria en aquella famosa frase de la fiscal de l'Audiència Nacional espanyola a Èric Bertran: "¡Di que eres espanyol o te encierro!" L'absolutisme, com veiem, és procliu al crit. Per això el manifiesto de l'esmentada associació també en fa ús: "¡Los catalanes no queremos sentirnos extranjeros en nuestra tierra!". "¡Tierra conquistada por Castilla!", s'han oblidat d'afegir.

Però ja que parlem de crits, hi ha una cosa que crida l'atenció d'aquesta associació. No s'entén gaire que proclamant-se com es proclamen Societat Civil Catalana, li facin "llamamientos" perquè es desperti. Que no diuen que són ells, la societat? En què quedem? O és que potser, a més de ser una associació d'amics del 12 d'octubre és també una associació d'amics de la son? Tampoc no s'entén gaire que després d'haver-nos dit que els dos milions de persones de la Via Catalana -la manifestació més multitudinària d'Europa en el seu àmbit- no són absolutament res, ara considerin que reunir mil persones en un teatre els dóna dret a proclamar-se Societat Civil Catalana. Sí, sí, és clar, ja comprenem que són coses del supremacisme, és a dir, que mil dels seus valen per dos milions dels altres, però sembla una mica exagerat, oi? Però bé, fins i tot un infant s'adonaria que tot plegat no és res més que una operació desesperada per tal de suplir, mitjançant l'apropiació d'uns mots, la manca d'arguments per intentar retenir Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles.

Sens dubte, el més noble seria que es llevessin el passamuntanyes -sobretot ara que fa tanta calor- i que diguessin obertament "som nacionalistes espanyols fins al moll de l'os perquè per a nosaltres no hi ha més nació que Espanya", però no poden. Necessiten segrestar els mots que els posen en evidència.

elSingular.cat , 21/7/2014
 
El setge del 1714. Una resistència per dignitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 26 juliol 2014
La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714El Tricentenari 1714-2014 ha afavorit la publicació d'un munt de llibres sobre la Guerra de Successió, i més concretament sobre els fets del fatídic l'Onze de Setembre, en què les tropes borbòniques van entrar a Barcelona després d'un setge de catorze mesos. Ens manca una pel·lícula, certament, però els costos de producció cinematogràfica són molt superiors als de producció literària i de moment no ha estat possible. De llibres, com dic, sí que n'hi ha. I molts. Per això cal saber triar. Un llibre molt didàctic en aquest sentit, molt ben escrit i que traspua una gran cura per part de l'autor en l'intent –del tot reeixit– d'evitar que el lector es pugui perdre aclaparat per un allau de noms, és La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714 (Eumo, 2014), d'Eduard Puig. Aquest llibre, per bé que ens parla del Pacte de Gènova i de les gestions diplomàtiques dels ambaixadors catalans a Londres i a Viena, se centra en els trencacolls del setge. És a dir, en els fets dramàtics que s'esdevenen entre el 25 de juliol de 1713, data en què l'exèrcit borbònic, comandat pel duc de Pópuli, arriba a l'Hospitalet de Llobregat, i l'11 de setembre de 1714, data de la batalla final i de la claudicació catalana.

Al llarg de les seves pàgines, el llibre d'Eduard Puig aborda els enardits debats sobre la resistència, l'adéu dels aliats, la pressió fiscal a la Catalunya interior, el lideratge del Consell de Cent, l'arribada del duc de Berwick després del fracàs de Pópuli, la desproporció entre els dos bàndols –vuit soldats borbònics per cada català resistent–, el bloqueig naval, les desercions, la fam, l'oferta de rendició, la resposta catalana de lluitar fins a la mort, el lideratge de Villarroel i el seu tràgic final, els darrers combats, la capitulació, l'ocupació de Barcelona, la repressió posterior, l'assassinat de caps militars i la construcció de la ciutadella.

Són especialment esfereïdores les atrocitats que van cometre els invasors, amb degollament de civils, infants inclosos, violació de dones, saqueigs i cremes de pobles sencers. El cas de la vila de Sant Quintí de Mediona, amb només cent quaranta cases, és paradigmàtic, ja que va ser encerclada per 2.500 borbònics comandats pel sanguinari brigadier Diego González i tots els seus habitants –uns vuit-cents– van ser assassinats. Pópuli el va felicitar, perquè, segons ell, "la reincidente perfídia de estos naturales se ha hecho ya indigna de toda piedad y conmiseración, y precisa usar el hierro y el fuego para cauterizar a miembros tan dañados". Sant Hilari Sacalm, Sant Hipòlit de Voltregà, Moià, Sallent, Viladrau, la Pobla de Claramunt i moltíssimes altres viles també van ser arrasades. Aturem-nos en aquests punts de la narració, que he dividit en sis petits fragments:

  • Els bombardeigs: "Al cap de dues o tres setmanes de bombardeig els projectils que havien caigut sobre la plaça ja es comptaven per milers (sembla que més d'11.000 a mitjan juny). La runa de les cases destruïdes omplia els carrers i un terç dels edificis de la ciutat havia estat destruït."

  • La fam: "La fam es va fer cada cop més evident, tal com ho testimonia el fet que aviat van desaparèixer tot tipus d'animals dins les muralles. No només els de consum, sinó també els domèstics com gats i gossos."

  • A vida o mort: "També es va preveure la possibilitat d'establir un combat casa per casa en cas que els borbònics superessin el perímetre defensiu dels resistents. Certament, aquesta darrera mesura era d'una gran radicalitat, perquè, habitualment, quan una ciutat perdia les muralles i les tropes enemigues les penetraven, s'acostumava a demanar la rendició per evitar la total destrucció de la població. Aquest fet ens indica el grau de desesperació dels catalans, però també la seva indestructible voluntat de lluitar per la seva ciutat."

  • Les dones: "El paper de les dones, encara que molt menys conegut, va ser important al llarg de tot el setge i també en altres moments de la guerra. [...] Ja el dia 2 d'octubre de 1713, quan el coronel Amill va poder entrar a la ciutat amb més de 300 fusellers, entre els morts hi havia cinc dones. Anaven vestides amb roba d'home, amb les armes a les mans i amb una daga a la boca."

  • Victòries esperançadores: "Malgrat la immensa superioritat borbònica, l'atac del temible cos d'assalt va haver d'aturar el seu avenç gràcies a l'oposició ferotge dels resistents. Ho van intentar en quatre onades successives i van ser desfets pels catalans, que van perdre un bon nombre d'homes. L'artilleria dels resistents, encara que no gaire nombrosa, feia estralls entre els soldats enemics, els quals formaven una massa compacta tan gran que els canons dels defensors no tenien cap mena de dificultat per apuntar-hi i delmar-los a plaer."

  • El coratge: "Les notícies de la desesperada situació d'aquella zona havien arribat als hospitals barcelonins i més de 500 ferits lleus es van aixecar i es van dirigir al Pla de Palau per tornar a prendre les armes. Amb ells van venir dones i altra gent del poble que volien contribuir a barrar el pas a l'enemic."

Eduard Puig ha construït un llibre que es llegeix com una novel·la èpica, però amb la descripció rigorosa d'uns esdeveniments que van ser tristament reals. Conté moments per al desencís, amb desolació, traïcions, ambicions i maniobres inconfessables, i moments per a l'esperança, amb lleialtats, heroïcitats, generositat i victòries miraculoses, però, per damunt de tot, conté moltíssima dignitat. Catalunya, abans del 1714, digui el que digui l'actual negacionisme espanyol, era un Estat plenament independent que es regia per les seves pròpies Constitucions, amb unes atribucions molt superiors a les de les Corts de Castella, a les de França i a les de molts altres estats.

Un dels episodis més interessants vinculats a la resistència catalana és el de la mort de la reina Anna de la Gran Bretanya –reina força anodina, per cert– i l'esperança que el seu successor, Jordi I, més favorable als catalans, complís el Pacte de Gènova. Ja s'havien sentit veus al Parlament britànic denunciant que aquell incompliment era una taca inesborrable en l'honor anglès. Malauradament, però, les notícies viatjaven a menys velocitat que ara i quan, per fi, la flota atracada a Maó estava disposada a intervenir, Barcelona feia una setmana que havia caigut sense que ni tan sols els ambaixadors catalans se n'haguessin assabentat. Una setmana més i la història de Catalunya hauria canviat. El llibre d'Eduard Puig ens permet veure que la resistència del segle XVIII i la resistència del segle XXI estan unides per una mateixa causa: la defensa de la dignitat.

Lletres , núm. 63, abril-maig 2014
 
"Lectures a la fresca", deu anys formidables Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 juliol 2014
ImageCal felicitar els Amics de Pedra i Sang per la celebració del desè aniversari de les "Lectures a la fresca" que tots els mesos de juliol omplen de teatre les places de Sant Cugat. Aquella aposta que, com recordava Dolors Vilarasau, va néixer el 30 de juny de 2005 amb "lectures pures i dures amb taula i cadires o amb faristols" -jo mateix recordo amb molt de goig la representació aquell dia de tres contes meus a la plaça del Mercat Vell- s'ha convertit en un espectacle que de lectura ja només en conserva el nom, atès que ha esdevingut teatre en el sentit més literal del terme i amb una dramatització absoluta. El llibret que els intèrprets porten a les mans és merament testimonial.

Comparteixo també el que deia no fa gaire el regidor de Cultura, Xavier Escura, a propòsit d'aquest desè aniversari, en el sentit que "lluny de caure en el pessimisme de la realitat [la migradesa de recursos], molts han apostat per l'optimisme de la voluntat, força motriu imparable que fa que les il·lusions s'encomanin i les complicitats donin fruit i perdurin". Escura té raó, perquè al llarg d'aquests anys hem pogut gaudir del treball d'alguns actors i actrius extraordinaris, com ara Jaume Pla, Ricard Mariné, Joan Berlanga, Xavier Tor, Carme González, Núria Tubau, Josep Barceló o Joan Fàbregas, i hem descobert el talent de molta gent jove que s'hi ha incorporat. Tots ells, uns i altres, sota la brillant direcció de Dolors Vilarasau, ens han fet passar vetllades delicioses en companyia de Shakespeare, Rodoreda, Sagarra, Calders, Espriu, Rusiñol...

L'edició d'enguany, de tota manera, té un al·licient afegit, i és que en comptes de tres muntatges, com d'habitud, n'hi ha quatre. El quart el podrem veure el 24 de juliol, als Jardins del Monestir, i serà una representació de Les dones sàvies, de Molière. Es tracta d'un clàssic amb tres segles i mig d'història que ens permetrà veure com, malgrat el pas del temps, determinats elements de la condició humana romanen inalterables. Especialment el personatge de Tril·liró, l'enfaristolat poeta de saló que interpreta Jaume Pla. N'hi haurà prou que hi pensem una mica perquè ens vinguin el cap uns quants Tril·lirons del 2014. Aneu-hi i gaudiu-ne. Les "Lectures a la fresca" són un dels grans plaers de l'estiu a Sant Cugat.

Cugat.cat , 18/7/2014
 
Un agent doble anomenat Àngel Ros Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 juliol 2014
Un agent doble anomenat Àngel RosÉs ben curiosa la trajectòria que ha seguit l'alcalde de Lleida en tot el procés d'esfondrament del PSOE de Catalunya. De ser una de les cares més populars de l'anomenat sector catalanista del partit ha passat a ser-ne el president sota la benedicció de Miquel Iceta; de ser (o d'aparentar ser) un militant díscol amb la direcció n'ha esdevingut un aliat destacat. Tan destacat, que ha tingut premi. Tanmateix, n'hi ha prou de repassar les seves declaracions durant tot el naufragi per veure que mai no ha dit res que tingués contingut o que impliqués el més mínim compromís personal. Res de res. Només frases buides i fugides d'estudi, que encara manté, adduint que la seva única prioritat és l'alcaldia de Lleida. Talment, com si l'alcaldia de Lleida i el compromís amb la llibertat de Catalunya fossin incompatibles.

El problema del senyor Ros és que no és la seva alcaldia, el que és incompatible amb la llibertat de Catalunya, sinó el seu partit. És a dir, que aquell gran catalanista lleidatà s'ha convertit en president d'un partit que constitueix, al costat del Partit Popular i Ciudadanos, el trident nacionalista espanyol del país. Ho hem vist recentment en el suport presencial que totes tres formacions han donat a l'entitat, també nacionalista espanyola, Societat Civil Catalana per tal que digui que Catalunya, en voler decidir el seu destí, "és un país políticament malalt".

Ara, per tant, ha quedat al descobert allò que molta gent ja intuïa, que és que Àngel Ros no era res més que un agent doble. Era aquell tercer element que tots els partits activen per neutralitzar els corrents crítics en forma de tercera via. La seva missió consisteix a restar vots als crítics fent creure als indecisos que un hipotètic camí del mig és l'ideal entre els dos "extrems". Finalment, és clar, quan acaba la representació i cau el teló es veu que el camí del mig era simplement un viarany que duia al camí oficial, de manera que els crítics es queden amb un pam de nas. I a partir d'aquí, s'obre un procés en què el secretari general, en aquest cas Miquel Iceta, deixa entreveure que estaria disposat a "premiar" el retorn a la submissió de les ovelles esgarriades.

El senyor Ros, doncs, ha complert la missió, i Miquel Iceta, que és el principal artífex de la deriva socialista i la viva imatge del passat polític de Catalunya, es pot presentar com el gran renovador, com la gran esperança de futur de la delegació catalana del PSOE per "combatre l'independentisme", segons les seves pròpies paraules. Mentrestant, com és lògic, la diàspora de militants, simpatitzants i votants del partit, que saben que el senyor Iceta pertany a la mateixa direcció que va ordenar votar al Congrés de Madrid en contra que Catalunya pogués votar, continua imparable. Però que ningú no demani explicacions al senyor Ros. Ell només té una prioritat a la vida: l'alcaldia de Lleida.

Nació Digital , 19/7/2014
 
L'aprenentatge del català malgrat els catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 19 juliol 2014
Ajudeu-meSi hi ha algú que sap l'enorme dificultat que suposa aprendre el català a Catalunya és la gent que hi arriba procedent d'altres llocs del món. La lògica i la realitat diuen que el millor lloc per aprendre una llengua és residint al país que la té com a pròpia, ja que la interactuació constant amb tota mena de persones i en tots els àmbits de la quotidianitat permet fer progressos que requeririen molt més temps -de vegades anys- en cas de fer-ho en un altre lloc. Si hom vol aprendre italià, per exemple, sembla obvi que farà un salt més qualitatiu si viu a Milà, Roma o Florència que si viu a Girona, Liverpool o Viena. I per la mateixa raó, també és lògic pensar que qui vulgui aprendre català progressarà molt més vivint als Països Catalans que no pas fent-ho a Roma, París o Atenes. Doncs no. Allò que és vàlid per a l'italià, el francès o el grec no ho és per al català. I no pas perquè la llengua presenti cap mena de dificultat, sinó per l'actitud dels seus parlants. Tot és identificar un nouvingut i parlar-li immediatament en espanyol. Abans fins i tot que obri la boca ja li estem transmetent el missatge que la llengua catalana és una llengua inútil, una llengua que no cal saber perquè ja hi ha l'espanyol que talla el bacallà.

Tant de bo aquesta situació que descric fos una anècdota, però no ho és. És un fet quotidià que es repeteix milions de vegades cada dia fruit d'una actitud que, de tan sovintejada, és percebuda com a normal. Però no n'és, de normal. I els primers que se n'adonen són els nouvinguts interessats a aprendre català. En aquest sentit, vull cridar l'atenció sobre un llibre magnífic titulat Ajudeu-me! (Voliana, 2014), d'Eliana Oliveira de Freitas. En les seves pàgines, l'Eliana, que va arribar a Catalunya el 2006 procedent del Brasil, denuncia les enormes dificultats que els catalans li hem posat per aprendre la nostra llengua. No se'n sap avenir. De fet, va estar un temps que en va desistir i va retornar els llibres que havia demanat per estudiar-lo. Per què els necessitava, si tots els catalanoparlants, en negar-se a parlar-li en català, li feien entendre que el català era una llengua que només es podia usar entre interlocutors catalans de soca-rel? Sort de la Montserrat, la Júlia i l'Esteve, que la van ajudar! Vegem-ne alguns fragments:
"La dificultat de poder practicar el català amb els catalans no es limita només al lloc on visc, sinó a tots els indrets de Catalunya on vaig. [...] No parlo només de la meva experiència, sinó de la de molts immigrants que arriben a viure a Catalunya i es troben amb aquesta barrera inicial."
"Em vaig equivocar en pensar que fer les pràctiques diàries del català seria tan normal com les pràctiques que feia del castellà. Tot just acabava d'arribar i, en veure la dificultat d'aconseguir que un català se m'adrecés en la seva llengua, pel maig del 2006 vaig arribar a la següent conclusió: "Deixo d'estudiar català perquè, encara que en teoria és la llengua pròpia de Catalunya, en la pràctica diària ho és el castellà. La seva llengua només la utilitzen per parlar entre ells. Aleshores, ja no la necessito". Em vaig sentir desmotivada per aprendre la vostra llengua. No em vaig enfadar perquè la gent no em parlava, ni res d'això, només vaig arribar a la conclusió que aquest idioma no era gens important."
"D'una banda diuen que aquest és un idioma important, que forma part de les seves arrels, que jo, com a immigrant, l'he d'aprendre, que he de fer els meus deures lingüístics per demostrar la meva integració social a Catalunya [...] però en el moment que els parlo en català, ells em responen en castellà. L'objectiu principal d'aquest llibre no és satisfer un desig personal i aconseguir que, a partir d'ara, els catalans parlin amb l'Eliana en català. Jo només sóc un dels milers de casos que hi ha a Catalunya. Són molts els nouvinguts que comencen a apreciar la llengua i, pels motius exposats, acaben desistint d'aprendre-la, i en alguns casos l'avorreixen."
"Si algú vol aprendre català i el seu interlocutor canvia de llengua i li parla en castellà, és aquesta la llengua que se li estarà ficant al cap a través de les repeticions. [...] Suposant que tots els catalans, sense excepció, em parlessin sempre en català, això seria un problema per al meu aprenentatge del castellà? De cap manera, perquè a Catalunya hi ha milers de castellanoparlants amb qui puc seguir practicant. Però si els catalans no em parlen en català, qui ho farà? [...] Lamentablement, el que he sentit moltes vegades és "si tens dificultat per parlar en català, parla'm en castellà si et sents més còmoda". Ho diuen perquè són persones ambles, però si el nouvingut que els escolta fa cas d'aquest suggeriment quan se sentirà còmode parlant el català? Mai!"
"És molt important que a més d'entendre la llengua, la facin servir? Segurament. I més encara quan la taxa de natalitat dels immigrants és més elevada que la dels nadius, cosa que a llarg termini pot ocasionar canvis significatius. Però no es faran catalanoparlants perquè hi hagi una llei que determini que per obtenir els seus drets de reagrupament familiar o de renovació del permís de treball han de fer els seus deures lingüístics. [...] Si la influència que els fills reben a casa és en contra de la llengua, això llença per terra el treball d'immersió a l'escola perquè, encara que la coneguin, no la faran servir. Creieu-me, sé perquè ho dic. Conèixer una llengua i no parlar-la -principalment si és minoritària- és posar-la en perill."
Aquesta és la realitat que l'Eliana ens mostra des de la seva experiència. A qui vulgui conèixer-la més a fons li recomano aquest enllaç amb el microespai "Tot un món", de TV3. Hi trobarà els raonaments intel·ligents d'una dona afectuosa, observadora i didàctica que descriu molt bé les contradiccions del poble català. L'Eliana és una dona a qui m'agradaria fer-li una abraçada ben gran pels esforços que ha hagut d'esmerçar i per les dificultats que ha hagut de vèncer per tal d'aprendre el català malgrat els catalans. En els llibres que jo he escrit sobre el tema, he intentat explicar que aquesta actitud dels catalans és una conducta apresa (i imposada) fruit dels molts anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya fins al punt de fixar en el nostre cervell la idea que l'espanyol és una llengua d'autoritat i el català una llengua de voluntat. La primera s'ha de saber per obligació i la segona només si hi ha temps i com un complement bonic però innecessari. Llegint "Ajudeu-me!", de l'Eliana Oliveira de Freitas, moltíssims catalans s'hi veuran reflectits.

Racó Català , 15/7/2014
 
La pregunta nyap de Miquel Iceta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 16 juliol 2014
La pregunta nyap de Miquel IcetaUna de les qualitats de Miquel Iceta, candidat a la secretaria general del PSOE de Catalunya, és que acostuma a expressar-se amb claredat. Les pot dir de l'alçada d'un campanar, però no és ambigu. Recentment s'ha referit a la consulta del 9-N amb aquestes paraules: "No m'interessa gens saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual". Déu n'hi do! Ni Alícia Sánchez-Camacho ni Albert Rivera, els seus socis en el tripartit nacionalista espanyol que configuren, havien gosat expressar-se així. No és que no pensin el mateix, naturalment que sí, però guarden les formes per evitar que algun dia s'hagin d'empassar les seves pròpies paraules. I és que les paraules d'Iceta són indicatives de la profunda degradació del Partit Socialista. És tan gran la seva dosi de menyspreu als valors democràtics, que acaben explicant la immensa i profilàctica distància a què el poble de Catalunya l'ha situat.

Però si ja és molt greu que un polític digui que "no li interessa gens" el que pensi el seu país, encara ho és més que intenti posar tota mena d'impediments perquè el país expressi aquest pensament a través de les urnes. Fins i tot es permet qualificar de "nyap com una casa" la consulta del 9-N destinada a conèixer i fer públic el pensament en qüestió. Tanmateix no sorprèn, ja que un dels principals trets idiosincràtics del nacionalisme espanyol són les seves arrels absolutistes i el consegüent dèficit de cultura democràtica.

Però quin és l'argument de Miquel Iceta per anar contra la voluntat majoritària del poble de Catalunya? Doncs dir que la pregunta no li agrada -com un infant emmurriat: "Ara no voto, apa!"- i que la consulta no és legal. És a dir, que els catalans no som ningú per formular-nos preguntes a nosaltres mateixos. Això seria potestat d'Espanya, que ens hauria de donar el vist-i-plau sobre què podem preguntar-nos i què no. Amb relació a la primera qüestió, he de dir que som molts els catalans als quals -per bé que per raons ben diferents- tampoc no ens agrada la fórmula de la doble pregunta. Jo mateix ja vaig escriure un article al Singular sobre aquesta qüestió l'abril passat. Però això no farà que deixem de votar d'acord amb les nostres conviccions. Som demòcrates i acceptem la decisió del Parlament de Catalunya.

Pel que fa a la segona qüestió, la de la necessitat que Catalunya se subordini a la voluntat de Madrid, més aviat fa riure, ja que respon a una maniobra tan maldestra que fins i tot sembla indigna del senyor Iceta. Ja és ben cert que l'independentisme ha deixat el nacionalisme espanyol completament despullat, però són pocs els qui a priori haurien dit que seria tan fàcil. La maniobra socialista consisteix a dir que el president Mas i Mariano Rajoy haurien de dialogar. Però dialogar sobre què? El president Mas no és Juan José Ibarretxe, que va presentar un projecte de partit. Mas és el president d'un país que té el mandat de la ciutadania per convocar una consulta que permeti saber si Catalunya ha de ser un Estat independent. Així de senzill. Això, però, no ho admet el senyor Iceta, perquè la seva pretensió és disfressar de diàleg la claudicació de Catalunya. Només hi ha un petit problema. Un problema amb tres arestes. La primera és que Rajoy dialoga únicament amb els qui li presenten la rendició incondicional. La segona és que el Partit Socialista, sabent de sobres la negativa del PP, presenta una pregunta inútil que li permeti continuar amb la cantarella de la necessitat de diàleg entre Mas i Rajoy tot situant-se al mig com el dijous. I la tercera és que els trenta anys de política espanyolista a les files del PSOE de Catalunya semblen haver allunyat el senyor Iceta de la realitat catalana. I la realitat diu que la Catalunya d'avui no s'agenollarà davant del govern espanyol, com ell pretén. Tot al contrari. Catalunya, això sí, pot agrair al senyor Iceta que conservi el sentit de l'humor elaborant preguntes substitutives, preguntes nyap tan hilarants com la que va presentar fa pocs dies: "Vol que el govern de Catalunya negociï amb les institucions de l'Estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura?"

Si no sabéssim que el senyor Iceta viu a Catalunya, pensaríem que és un turista d'un altre planeta. De debò està convençut que el país retornarà als dies ja enterrats de la negociació de l'Estatut? De debò creu que el país renunciarà a la seva llibertat per acceptar entelèquies, falses promeses -com totes, absolutament totes les que fa Espanya- i moure la cua perquè li deixin dir-se nació en minúscules -sempre que no n'exerceixi, és clar- i perquè l'entabanin amb competències que sempre, sempre, sempre, ni que estiguin escrites amb lletres d'or, seran laminades per Espanya? Que no és això, laminar competències "exclusives" a Catalunya, el que han fet sempre el Partit Popular i el partit del senyor Iceta?

Ja es veu que tot plegat no és res més que una ensarronada que culmina amb la referència a "un pacte fiscal solidari". Però què vol dir "un pacte fiscal solidari"? Doncs vol dir mantenir l'espoliació, però guarnint-la amb llaminadures que, com sabem prou bé, acaben quedant-se a Madrid per altres vies a caprici del govern de torn i a mercè d'un Tribunal Constitucional que no és altra cosa que el braç jurídic del PP i del PSOE. Arribats aquí, algú hauria de d'explicar al senyor Iceta que les molles de pa són per als coloms, no per als catalans. No és Espanya qui ens ha de dir si podem votar o no podem votar i què podem preguntar-nos i què no podem preguntar-nos, senyor Iceta. No és Espanya qui ens ha de dir si som una nació o no ho som. Ho som, li agradi a Espanya o no. No és l'oligarquia espanyola qui ha de rebre la solidaritat de Catalunya, sinó els pobles de l'Àfrica oriental que es moren literalment de fam. No és Espanya qui ens ha de concedir competències en llengua i cultura; tindrem competències exclusives, blindades i estatals en llengua, cultura, hisenda, economia, educació, sanitat, justícia, indústria, treball, esport... com tenen totes les nacions lliures del món. Ho entén, senyor Iceta? De debò ho entén?

elSingular.cat , 15/7/2014
 
Tricentenari: la memòria ens fa insubmisos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 juliol 2014
Tricentenari: la memòria ens fa insubmisosNo hi ha dubte que la commemoració del Tricentenari dels fets del 1714 tindrà força rellevància a Sant Cugat, com ja es va poder veure, mesos enrere, en l'avantprograma editat per l'Ajuntament que presentava una gran diversitat d'espectacles culturals, com ara concerts, exposicions, conferències i representacions teatrals. I a més, tot fet a casa. Vull dir que allò que s'està fent no ve de fora, sinó que és Sant Cugat qui ho aporta, ja sigui per mitjà d'autors, intèrprets, orquestres, corals, museus, entitats locals o participació ciutadana.

Durant tres-cents anys ens han amagat la història, ens han dit que nosaltres, amb el nostre nom, no en tenim, d'història. Encara ho diuen ara, sense enrojolar-se. Diuen que Catalunya no és cap nació, que Catalunya mai no ha tingut un Estat i que els catalans mai no hem existit com a tals. Fins i tot no fa gaire, fent gala d'un analfabetisme que provocava vergonya aliena, el president del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, afirmava en un acte al Born que tot és una gran mentida i que els catalans, en el setge de Barcelona, morien cridant "¡Viva España!". Sense comentaris. El que no diu Fernández Díaz és que en aquell temps en deien botiflers dels qui, com ell fa avui, defensaven el sotmetiment de Catalunya a les lleis de Castella.

Tots els colonitzadors volen esborrar la memòria dels pobles que han colonitzat. Saben que la memòria els fa insubmisos i que això, tard o d'hora, els acaba alliberant. Aquesta és la raó per la qual necessiten rentar-los el cervell per mitjà del negacionisme. L'espanyolisme ens vol ignorants, perquè la ignorància fa submisa la gent. Necessiten que ignorem que ens van massacrar, que ens van obligar a destruir les nostres pròpies cases, que van incendiar les nostres ciutats, que van executar infinitat de persones, que van prohibir la nostra llengua i que el Decret de Nova Planta -que era el decret d'anorreament de Catalunya- continua vigent. Mai no ha estat derogat.

El Partit Popular, que és avui qui vetlla per la vigència d'aquell decret, negava la història des de la Sala Moragues del Born. És a dir, la sala que homenatja el general Josep Moragues a qui Castella, per escarnir la nació catalana, va tallar el cap i el va tenir dotze anys penjat en una gàbia a la vista de tothom al Portal de Mar. Algú, per tant, hauria de preguntar al Partit Popular dues o tres coses: si Catalunya estava subordinada a Castella, per què necessitaven assetjar-la, envair-la i massacrar-la? Si només hi havia una nació, per què van fer desaparèixer totes les universitats catalanes? Si els catalans som espanyols, per què necessiten espanyolitzar-nos?

Cugat.cat , 11/7/2014
 
Trampes no, senyora Colau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 juliol 2014
Ada ColauLa senyora Ada Colau va dir ara fa quatre mesos a Segòvia (Espanya), que no volia entrar en cap partit polític, perquè entenia que no ho havia de fer, cosa que és perfectament respectable i sobre la qual no hi ha res a dir. Ara, però, veiem la senyora Colau encapçalant una plataforma anomenada "Guanyem Barcelona" que està sondejant la resposta social que tindria en cas de presentar candidatura en les eleccions municipals de l'any vinent. La idea, diu Colau, és "recuperar les institucions i obrir-les a la ciutadania". Molt bé. És obvi que hi ha moltes coses que han de canviar a Catalunya. Però també és obvi que res, absolutament res, no podrà canviar en una Catalunya sotmesa a Espanya. D'això, tanmateix, la plataforma de la senyora Colau no en diu res. I és ben curiós, ja que sembla elemental que cap regeneració democràtica no pot reeixir mentre els qui se'n declaren abanderats es mostren indiferents a l'opressió que pateix el seu país per part d'un altre país.

Però hi ha més coses de la senyora Colau que criden l'atenció, com ara que digui que ella no és candidata "de res" mentre apareix constantment als mitjans de comunicació en qualitat de cara visible d'una plataforma amb vocació electoral. També resulta sorprenent que blasmi els partits polítics i que, alhora, faci servir la mateixa retòrica. Fins i tot amb el llenguatge dels monarques. És a dir, parlant de si mateixa en tercera persona: "A dia d'avui, Ada Colau no és candidata", "¿Per què ahir Ada Colau no es va posicionar?", "Guanyem Barcelona no ha estat idea d'Ada Colau ni tampoc és el 'xiringuito' d'Ada Colau". Es fa estrany sentir parlar així a algú d'esquerres, al segle XXI. Per altra banda, diu que "no creu en la política de les cúpules", però, ves per on, l'ús d'una figura mediàtica com ella -exactament igual que Podemos amb el televisiu Pablo Iglesias- no és també una política d'estrelles connivent amb el sistema? En què quedem? Blasmem el sistema o en traiem profit quan ens interessa? Sí, ja sabem que sense una figura mediàtica com Ada Colau la seva plataforma no aconseguiria els milers de signatures que li calen per tirar endavant el projecte, però no és una contradicció en si mateixa? La senyora Colau, naturalment, pot dir que aquesta contradicció és només una concessió per aconseguir els objectius. El fi justificaria els mitjans, per entendre'ns. D'acord. Però aleshores què en queda, de la pretesa puresa que ens ven el màrqueting de la plataforma?

Hi ha un punt, ves per on, en el qual la puresa rebrota i es manté ferma misteriosament. Només en el discurs, és clar, però es veu que ja n'hi ha prou. És la puresa universalista, la puresa que sembla que els legitima per desentendre's de la independència de Catalunya. Uix, quina nosa! Tan guai que és això de ser ciutadà del món amb passaport espanyol. A Guanyem Barcelona, segons la senyora Colau, hi ha "diferents realitats internes", la qual cosa els obligaria a no posicionar-se sobre la independència. Deu pensar que han trobat la pedra filosofal de l'ambigüitat eterna. Malauradament, no és res més que l'antiquíssim i tronat discurs dels qui fan de la indefinició una praxi política: "Si no dic que sóc del Madrid, m'estimaran els del Barça", "Si no dic que menjo carn, m'estimaran els vegetarians". Són "els immaculats". Però té gràcia que justament ara, que la societat catalana ha obligat els partits a abandonar l'ambigüitat tradicional i a definir-se, apareguin candidatures electorals que fugin d'estudi sobre el tema més important i transcendent dels darrers tres-cents anys a Catalunya amb el vell truc de "les diverses ànimes" o de "les moltes sensibilitats" internes. D'això, se'n diu regeneració?

Arribats aquí, cal demanar-los com pot ser que una plataforma catalana, que es pretén social i regeneradora, integri veus contràries a la plena llibertat nacional del país? Com pot ser que persones amb uns excedents de sensibilitat tan grans no defensin la més important de totes les polítiques socials del món, que és el dret de tot poble a dirigir les regnes del seu destí? No, senyors i senyores de Guanyem Barcelona, no s'hi val dir que s'està a favor del dret a decidir. Això és fer trampa. No caldria sinó, si és que estem parlant de demòcrates! Cal que Guanyem Barcelona digui obertament si està a favor o en contra de la independència de Catalunya. Repeteixo: a favor o en contra. No hi ha cap més resposta. Cal que digui, en definitiva, si farà campanya en favor del Sí-Sí com una necessitat vital per al país. La resta és pura i sibil·lina prestidigitació.

També diu la senyora Colau que el culpable de tots els mals de Catalunya és el govern actual de la Generalitat -en això segueix molt bé el manual de PP, PSOE, Iniciativa i Ciudadanos- i l'acusa de no ser independentista (!). Ho diu ella, que confessa que "no ha estat mai independentista". És a dir, que sempre ha estat dependentista. Sobta igualment que ella i la plataforma que representa diguin que "estem perdent" la ciutadania, que estem "segrestats" i que cal que sigui la ciutadania qui agafi les regnes reivindicatives dels drets socials. La seva plataforma, curiosament, no diu res de la destrucció sistemàtica de Catalunya, dels seus drets nacionals, de la seva identitat i de la seva llengua. Tampoc no diu ni piu de l'espoliació brutal, ferotge i sagnant que fa Espanya dels recursos catalans. Ja se sap, quan s'és nacionalment espanyol, el més lògic no és criticar el lladre, sinó el gestor de les engrunes que deixa el primer.

Finalment, només cal que Ada Colau ens expliqui què defensen ella i Guanyem Barcelona, en l'àmbit social, que no ho defensi la CUP des de fa molts anys, una formació, per cert, que no diu només que no creu en les cúpules i en les estrelles mediàtiques, sinó que ho demostra. Fa molts anys que la CUP existeix i que treballa pels mateixos ideals socials; fa molts anys que la CUP és al costat dels sectors socials més desafavorits i en contra dels banquers corruptes i sense escrúpols; fa molts anys que la CUP va optar per fer una tasca poc mediàtica però molt sòlida als municipis el fruit de la qual l'ha dut al Parlament. De fet, si hi va haver una força que va donar suport permanent a l'anterior plataforma de la senyora Colau, en defensa dels Afectats per la Hipoteca, va ser la CUP. La diferència, és clar, és que la CUP considera indestriables el projecte social i el projecte nacional per la senzilla raó que no són dos projectes, sinó un de sol. I és que tota defensa de drets socials que no inclogui la plena llibertat nacional de la societat afectada constitueix un frau de lesa humanitat. Si la senyora Colau i Guanyem Barcelona tenen tantes ganes de sumar, sembla obvi que el primer que haurien de fer és sumar-se al moviment social que lidera el procés d'Independència de Catalunya, ja que és la societat catalana, en la seva majoria, qui ha dit prou a l'opressió espanyola i qui ha obligat els partits polítics a dir si estan a favor dels drets nacionals de Catalunya o dels corruptes i totalitaris interessos imperials espanyols. No és Barcelona, sinó Catalunya, qui està "segrestada", senyora Colau. És Catalunya allò que cal alliberar, i no només la seva capital. El procés, per tant, no es diu Guanyem Barcelona. El procés es diu Guanyem Catalunya.

elSingular.cat , 8/7/2014
 
La Copa Tricentenari, un gol a Espanya que cou Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 juliol 2014
La Copa Tricentenari, un gol a Espanya que couNo cal amoïnar-se gens pels atacs del govern espanyol a la Copa Tricentenari d'hoquei patins, amb la participació de les seleccions de Catalunya, França, Suïssa i el Noia Freixenet, ni tampoc per l'ús de cartells i samarretes amb el lema "Catalans want to vote". Tot allò que fa enrabiar Espanya en matèria nacional és inequívocament bo per a Catalunya. Per això s'irriten cada cop que els fem un gol i diuen les atzagaiades que diu Miguel Cardenal, secretari d'estat per l'esport. Segons Cardenal, la prohibició de l'estelada en camps de futbol respon a la necessitat de "restringir llibertats individuals en favor de la seguretat". També diu que "la Carta Olímpica prohibeix aquesta mena de símbols amb reivindicacions polítiques", que "els partits de futbol no s'han d'utilitzar com a fòrums de propaganda ideològica", que "el torneig del Tricentenari és il·legal" i que "tractar els esportistes com a pasquins transgredeix l'esperit esportiu i degrada la seva noble activitat tot convertint-los en un instrument de difusió al servei d'una causa partidista".

És una llàstima que una persona com Miguel Cardenal, que ostenta un càrrec públic i que té l'obligació de reflexionar uns minuts abans de buidar el pap, tingui tan poc sentit del ridícul. Ho dic, perquè es dóna la circumstància que tot allò que blasma de Catalunya, absolutament tot, s'ho pot aplicar a si mateix i a les competicions esportives espanyoles. D'entrada, ja sabem que és propi de la ultradreta que ell representa "restringir les llibertats individuals" amb el pretext de la seguretat. Justament el nou espectacle de la Fura dels Baus, "M.U.R.S.", parla d'això. Però hi ha més coses a dir. En virtut de què, l'estelada és un símbol polític i la bandera espanyola no? On està escrit que la política només la fan les nacions sense Estat? És il·legal tot allò que s'aparta del nacionalisme espanyol? És il·legal que la gent vulgui votar? És il·legal que un poble es vegi obligat a reivindicar amb pasquins i samarretes el més elemental dels drets democràtics, perquè un règim totalitari li ho prohibeix?

Diguem-ho clar: els esportistes que lluiran el lema "Catalans want to vote" no estan instrumentalitzats per ningú, per la senzilla raó que tenen criteri propi i també volen votar. La Copa Tricentenari no obliga els esportistes a participar-hi. Totes les seleccions nacionals catalanes estan integrades per esportistes que ho fan voluntàriament. Res a veure amb les seleccions espanyoles, que coaccionen, amenacen, sancionen i inhabiliten els esportistes que es neguen a vestir "la Roja". Qui és, aquí, que fa política? Qui és que converteix els estadis en fòrums de propaganda ideològica? Qui és que tracta els esportistes com a pasquins i degrada la seva noble activitat tot convertint-los en un instrument de difusió al servei d'una causa partidista anomenada "unitat d'Espanya"? Només en els règims totalitaris els ciutadans es veuen obligats a reivindicar el dret a vot. En els règims democràtics, els ciutadans senzillament voten.

Nació Digital , 5/7/2014
 
Sánchez-Camacho, gran humorista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 juliol 2014
Alícia Sánchez-CamachoLa senyora Alícia Sánchez-Camacho diu sempre coses molt divertides allà on va. I a més les diu a la velocitat de la llum. No hi ha ningú a Catalunya que sigui capaç de dir tantes paraules per segon com diu ella. És tot un fenomen. És veritat que qui parla molt acostuma a dir poc i que ella ho reafirma, però s'ha de reconèixer que és molt destra en el noble art de fer riure la gent amb frases com aquestes pronunciades a Sant Cugat: "Gràcies a les polítiques del govern de Rajoy, Espanya està començant a ser part de la solució d'Europa", "Votar partits residuals o partits petits és llençar el vot a la paperera i només ajuda a dividir".

Hom dirà que a la senyora Camacho li manca sentit del ridícul, cosa que és certa, però potser no se li pot demanar més. Davant d'algú que és capaç de fer-te riure pel broc gros, seria desconsiderat exigir-li que fos alhora un orfebre de l'humor. Sobretot després de veure com s'hi esforça. La primera frase, concretament, és divertidíssima. Tan divertida com aquella que el president espanyol Zapatero va dir l'any 2008: "Espanya té el sistema financer més sòlid del món". Era una frase tan bona, aquesta, que hi ha gent que encara riu, en recordar-la, cosa que ens demostra que la política dóna grandíssims humoristes.

Pel que fa a la segona frase, el punt hilarant el trobem en la contradicció entre allò que diu i el desmentiment que la realitat en fa, ja que si una cosa han demostrat les darreres eleccions europees ha estat la força que poden arribar a adquirir alguns partits petits quan la gent els dóna el vot. Aquesta ha estat justament la causa de la gran patacada que han rebut PP i PSOE i que té tan amoïnada la senyora Camacho, viva representant de la ultradreta espanyola. Ella diu que les opcions polítiques "divideixen", ella somia un partit que impedeixi que la gent tingui idees pròpies, ella es deleix perquè arribi el dia que triomfi el pensament únic. Tanmateix, hauria de reflexionar sobre la seva guerra contra els petits, atès que el PP ja és un partit petit a Catalunya, i, si la gent li fa cas, encara ho serà més.

Cugat.cat , 4/7/2014
 
Felip VI, el Borbó de l'adéu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 juliol 2014
Felipe Wert Bauzá FabraAquests dies se n'ha parlat molt, del discurs del nou monarca espanyol, en l'acte de proclamació davant les Corts espanyoles, després de l'abdicació del seu pare a corre-cuita i per la porta de servei. Ha estat un discurs que els mitjans de comunicació han analitzat de dalt a baix amb l'afany de trobar-hi ni que fos l'ombra d'una insinuació relativa a Catalunya, al Procés català o a nous horitzons espanyols, però no han reeixit. No han reeixit perquè era un discurs que no diferia gens dels que ja havíem escoltat infinitat de vegades en veu del rei anterior. En aquest sentit, i parlant des d'un àmbit estrictament personal, confesso que els únics discursos reials que m'interessen són els que encapçalen les grans pel·lícules de la Metro-Goldwyn-Mayer, com ara Cantant sota la pluja, Un dia a les curses o Un americà a París, a càrrec del rei de la selva.

De tota manera, crec que és pertinent remarcar les contradiccions del discurs de Felip VI per tal que serveixin d'element de reflexió a aquells catalans que encara arrosseguen una dependència emocional d'Espanya:

  • Felip VI: "La monarquia parlamentària ha d'estar oberta i compromesa amb la societat a la qual serveix; ha de ser fidel i lleial intèrpret de les aspiracions i esperances dels ciutadans. [...] La Corona ha de cercar la proximitat amb els ciutadans, saber guanyar-se la seva estima, el seu respecte i confiança. [...] Desitgem una Espanya en què tots els ciutadans recuperin i mantinguin la seva confiança en les institucions i una societat basada en el civisme i la tolerància". Mentre Felip VI deia això, als ciutadans de Madrid se'ls prohibia exhibir banderes republicanes als balcons.

  • Felip VI: "En aquesta Espanya unida i diversa, basada en la igualtat dels espanyols, en la solidaritat entre els seus pobles i en el respecte a la llei hi cabem tots. Hi caben tots els sentiments i sensibilitats, hi caben totes les maneres de sentir-se espanyol". Mentre Felip VI deia això, als ciutadans de Madrid se'ls prohibia manifestar-se en favor de la República i la policia practicava detencions.

  • Felip VI: "Vull reafirmar, com a rei, la meva fe en la unitat d'Espanya, de la qual la Corona és símbol". Mentre Felip VI deia això, els catalans observàvem que era la mateixa vella obsessió amb què els seus antecessors han anorreat pobles, cultures i llengües per imposar-hi la identitat espanyola, la cultura espanyola i la llengua espanyola.

  • Felip VI: "Al costat del castellà, la llengua oficial de l'Estat, les altres llengües d'Espanya formen un patrimoni comú que, com estableix la Constitució, han de ser objecte d'especial respecte i protecció, ja que les llengües constitueixen les vies naturals al coneixement dels pobles i són, alhora, els ponts per al diàleg de tots els espanyols". Mentre Felip VI deia això, la llengua catalana era esquarterada als Països Catalans, milers d'alumnes veien impedit el seu dret a estudiar en català a les escoles del País Valencià, des de Madrid es treballava per trencar el model educatiu de les escoles del Principat i les Illes, restava desmantellada la televisió valenciana, s'imposava l'espanyolització de la televisió balear, persistia la prohibició de veure IB3 a Catalunya i TV3 a les Illes, es confirmava l'atac a TV3 comminant-la al tancament de dos canals i s'ordenava l'espoliació de la meitat dels beneficis del port de Barcelona per ofegar encara més l'economia catalana.

Com veiem, tot un exercici de mentides, de cinisme i de burla a Catalunya que, per sort, no va provocar res més que badalls i somriures murris entre els catalans. I és que, independentment dels polítics que ara intenten promoure una contraconsulta sobre monarquia o república espanyoles per tal d'embolicar la troca i neutralitzar la consulta del 9-N, el gros de la societat catalana té al cap un horitzó infinitament més intel·ligent, més digne i més desacomplexat. És l'horitzó d'un poble que, tot i haver trigat tres-cents anys a despertar-se d'un malson, ha pres una determinació que canviarà la seva vida per sempre. Catalunya és a un pas de la independència, i la figura d'un Felip VI, autoproclamat-se rei dels catalans en ple segle XXI, resulta grotesca i altament esperpèntica. Va ser grotesca i esperpèntica la cerimònia de proclamació, va ser grotesca i esperpèntica la seva retòrica i va ser grotesca i esperpèntica la posterior exhibició testosterònica en forma de desfilada militar. La vida, com veurem ben aviat, sempre somriu amb ironia: va ser amb el Borbó Felip V que ens van ser arrabassades les llibertats nacionals i serà amb el Borbó Felip VI que les recuperarem. Felip VI, el Borbó de l'adéu.

elSingular.cat , 1/7/2014
 
El coet incendiari com a diversió Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 juliol 2014
El coet incendiari com a diversióAquest dies, arran de la celebració de sant Joan, sant Pere i la Festa Major, les minideixalleries de Sant Cugat han quedat fora de servei en previsió dels incidents que sovintegen. Es diu que la mesura és perquè algunes de les restes que s'hi dipositen poden ser combustibles, cosa que és certa, però hi ha un altre motiu.

El segon motiu que obliga l'Ajuntament a prendre una mesura com aquesta és l'incivisme d'algunes persones, que tenen tendència a llançar coets a l'interior de les minideixallaries pel simple caprici de divertir-se. Els individus primaris es diverteixen així. De fet, no en tenen prou de practicar aquesta mena de barbaritats en els contenidors de piles, bateries, bombetes, cartutxos d'impressora i aparells electrònics que hi ha al carrer, també ho fan en espais privats, com ara habitatges. Sense anar més lluny, els veïns de l'edifici on jo visc hem vist com any rere any, en aquestes dates, hi havia gent que es dedicava a llançar coets dins la bústia exterior per tal que es produís un so eixordador i que es calés foc.

Confesso que no em molesten els coets. Pertanyo a una generació en què la canalla gaudia de tres revetlles, sant Joan, sant Pere i sant Jaume, i el nombre de coets que s'hi llançaven era infinitament superior als que es llancen ara. Res a veure. Però una cosa és la diversió tradicional i una altra l'incivisme com a manera de divertir-se. Potser algú, guiant-se per la imatge de Sant Cugat com a ciutat capdavantera de Catalunya en activitats culturals -es diu que només la supera Barcelona-, se sorprengui d'aquest incivisme, però és ben cert que existeix. I això ens obliga a admetre que no és or tot el que lluu, en el sentit que tenim individus que no han desenvolupat cap sentiment de pertinença. El sentiment de pertinença és vital en tota col·lectivitat, per petita que sigui, ja que incideix directament en les conductes individuals. Cal que tinguem present que la conducta és filla de la consciència i que, per tant, difícilment canviarem la primera sense canviar la segona.

Cugat.cat , 27/6/2014
 
La submissió lingüística Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 juny 2014
La submissió lingüísticaNo hi ha dubte que el Partit Popular està portant a terme una ofensiva descarada d'extermini de la llengua catalana. La vaga de fam de quaranta dies feta per Jaume Sastre, a Palma, contra la política catalanofòbica del govern de les Illes, diu molt de la gravetat de la situació. I és que en realitat ens enfrontem a una versió actualitzada dels decrets de Nova Planta. Amb tot, la minorització de la nostra llengua també es nodreix del comportament de la immensa majoria de catalanoparlants que abandonen el català tan bon punt es troben amb un interlocutor hispanoparlant o d'un altre origen que els entén perfectament. És una submissió lingüística que resta sentit a l'existència de la llengua catalana i que transmet la inutilitat d'aprendre-la.

Una llengua que s'usa poc acaba no tenint raó de ser i allò que no té raó de ser desapareix. No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si nosaltres som els primers que els parlem en una altra llengua. Quin interès poden tenir-hi si amb el nostre comportament els estem dient que no cal que l'aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor de la humanitat és la necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, per molts segles d'història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i necessària per viure a la terra a la qual pertany.

N'hi ha prou de tenir un cert nivell lingüístic per adonar-se que el català s'està convertint en un patuès, en un dialecte de l'espanyol. I això s'està fent en connivència amb els llibres d'estil de molts grans mitjans de comunicació catalans que, amb l'excusa "d'arribar a tothom", no sols naturalitzen els castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament les paraules i les expressions catalanes que els semblen 'massa genuïnes' i utilitzen les que presenten menys diferències morfològiques i fonètiques amb l'espanyol. És a dir, que l'arquitectura de la llengua és cada cop més pobre, la sintaxi fa pena i creix per moments la ignorància dels referents culturals propis. Això fa que la major part dels catalans es vegin obligats a recórrer a les frases fetes i als refranys espanyols per il·lustrar les seves argumentacions. No és que no n'hi hagi, de frases fetes i de refranys en català, no és que la llengua catalana sigui pobra, petita o limitada -la seva riquesa és immensa-, però si ignorem aquest patrimoni, que és un tresor de creences, d'experiències, de prejudicis, de supersticions, de saviesa popular i de filosofia de vida acumulat al llarg dels segles, és com si no existís. I certament no existeix per a nosaltres. Ho demostra el fet que si no recorrem a la dita espanyola no sabem què dir. Intuïm, això sí, que hi deu haver l'equivalent en català, però no el sabem, la qual cosa fa que sembli una mancança de la llengua allò que no és res més que una mancança nostra. Així culminem la substitució d'un univers cultural per un altre.

Tanmateix, encara som a temps de capgirar aquesta substitució anihiladora. Pensem que si perdem la llengua perdem el país. Treballem, cadascú des del seu àmbit, perquè la llengua i el país assoleixin l'únic estatus polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definitiva, per normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzarem també la nostra llengua i la nostra vida.

elSingular.cat , 24/6/2014
 
Morta la llengua, morta la nació catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 juny 2014
Països CatalansLa festa de Sant Joan és la diada nacional dels Països Catalans, una diada que va néixer ara fa mig segle a la Catalunya del Nord i que al llarg d'aquest temps, a través de la Flama del Canigó, s'ha estès per tota la nació per tal de mantenir-nos cohesionats davant les agressions polítiques, identitàries, lingüístiques i culturals que rebem per part dels estats espanyol i francès. De tota manera, la celebració de l'edició d'aquest 2014 és més pertinent que mai perquè s'han exacerbat els atacs provinents d'Espanya en clara aplicació del pla FAES de fer possible al segle XXI allò que Franco no va aconseguir al segle XX: l'esquarterament dels Països Catalans.

La llengua és l'ànima dels Països Catalans, és la columna vertebral de la nació, és el seu element de cohesió, i és lògic que concentrin tantes energies en el seu anorreament. Si la dita diu "morta la cuca, mort el verí", Espanya hi afegeix: "morta la llengua, morta la nació catalana". Aquesta és la raó per la qual els plans d'extermini lingüístic són tan ferotges a les zones governades pel PP i tan persistents al Principat mitjançant lleis fetes a Madrid. De fet, els intents d'establir denominacions diferents per al català, a fi de trencar la unitat lingüística, persegueixen aquest objectiu: reduir el "problema catalán" a quatre províncies en el si de les quals el català esdevindria una llengua merament domèstica i informal.

Ens equivocarem, per tant, si ens mostrem indolents davant les agressions al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. És la mateixa llengua, és el mateix poble, és el mateix edifici allò que ataquen. I si ens ho mirem com si fos un afer extern, si adoptem l'actitud passiva del veí que, mentre no truquin directament a la seva porta, no se sent agredit davant el desallotjament violent de l'edifici on viu, l'agressió se'ns endurà sense adonar-nos-en. En aquest sentit, m'ha sabut greu que el president Mas decidís fer costat a Felip VI a Madrid, símbol màxim del regne que ens esclafa nacionalment, i que no fes el mateix –ni tan sols en visita informal i en mànigues de camisa- amb el professor Jaume Sastre, que ha estat quaranta dies en vaga de fam a Palma en defensa de la llengua. La llengua del president Mas, la llengua de les Illes, la llengua del Principat, la llengua dels Països Catalans. Per què mereix més atencions i honors Felip VI que Jaume Sastre? Per què honorem els qui ens esclafen i oblidem els qui ens defensen? Hom pot dir que fer costat a Felip VI és només un gest diplomàtic i de bones maneres. Molt bé, d'acord. Però per què no estenem aquestes "bones maneres" a una persona que no ha dubtat a posar en perill la seva vida per salvar un bé comú com la llengua? Per què dediquem bones maneres a uns i a altres no? En tot cas, això ens dóna la mesura de la importància de celebrar la Flama del Canigó aquest 2014. Ja s'ha vist que la llengua la salven les actituds individuals.

Nació Digital , 21/6/2014
 
L'Ajuntament de Sant Cugat al costat de Jaume Sastre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 juny 2014
Jaume Sastre
Jaume Sastre
És ben cert que, de vegades, els plens de l'Ajuntament de Sant Cugat es fan feixucs arran de la presentació de propostes que ultrapassen la jurisdicció municipal, però també és lògic que els partits vulguin marcar perfil propi amb relació a temes que, malgrat que no ens afecten com a santcugatencs, sí que ens afecten -o ens haurien d'afectar- com a persones amb consciència social global. Per això em sembla molt positiva la declaració de suport a Jaume Sastre, el mestre de Palma que ha estat quaranta dies en vaga de fam en defensa de l'ensenyament en català.

La declaració de suport -que sí que ens incumbeix com a catalans- va ser presentada per la Junta de Portaveus i, com informava Cugat.cat, la van aprovar tots els partits del consistori amb l'excepció del Partit Popular, que és el partit que està portant a terme un genocidi lingüístic a fi d'exterminar el tret més definitori i inqüestionable de l'existència de la nació catalana: la seva llengua.

En aquest sentit, el govern del PP balear, presidit per José Ramón Bauzá, d'acord amb la catalanofòbia que el caracteritza, es nega a escoltar el clam de la societat, en general, i de la comunitat educativa, en particular, que li demana que aturi la barbaritat que està cometent. Ni tan sols les dimissions dintre del seu partit han aconseguit que variï un mil·límetre el projecte exterminador que dirigeix. Un projecte, lògicament, que té el suport de Madrid, ja que és allà on neix i d'on surt l'ordre de desenvolupar-lo a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent. Al Principat, com, que no governen, utilitzen la llei Wert.

S'equivoquen, tanmateix, si creuen que el fet que Jaume Sastre, aconsellat pels metges, hagi abandonat la vaga de fam, significa que han guanyat. En absolut. Ho diu el mateix Sastre: "Tot això que ha passat enguany ha establert uns lligams humans entre els docents que seran indestructibles". D'entrada, com han apuntat les eleccions europees, sembla obvi que el PP -que ha baixat d'un 43% a un 27%- experimentarà una forta reculada a les Illes, i no hi ha dubte que, d'acord amb el comunicat del Grup de Suport a Jaume Sastre, hi haurà influït "l'actitud sorda, irracional, insensible i inhumana de José Ramón Bauzá". Ja s'ha vist que el PP balear hauria deixat morir Jaume Sastre. Són els mateixos hipòcrites que es declaren "defensors de la vida" per impedir que la dona decideixi sobre el seu cos i que, alhora, mostren un profund menyspreu per la vida humana quan es tracta d'algú que no pensa com ells.

Cugat.cat , 20/6/2014
 
Duran i Lleida, l'home que volia ser rei Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 juny 2014
Duran i Lleida, l'home que volia ser reiSempre és un plaer llegir Rudyard Kipling. Històries breus, com ara "El fill de l’elefant", "Com al rinoceront se li va fer la pell que té", "Rikki-tikki-tavi" o "L'home que volia ser rei" són d'aquelles que fan estimar la literatura. En aquesta última, que colpeix l'ànima, Kipling descriu l'inevitable acarament entre la solitud humana i el seu esdevenidor, en el sentit que per més que en la travessia ens envoltem de rostres complaents i servils, tard o d'hora haurem d'enfrontar-nos a la nostra isolada individualitat. Es tracta d'una reflexió que podria donar grans fruits si fos considerada seriosament per alguns dirigents polítics catalans. Josep Antoni Duran i Lleida, per exemple.

Duran i Lleida, com cert personatge del conte de Kipling, estava convençut que la beneiteria del poble sobre el qual volia regnar seria la principal aliada de les seves ambicions. No havia de costar gaire encaterinar amb quatre engrunes un poble dòcil i poruc com el català, pensava. I tenia raó. Durant uns anys, d'aquell poble, se'n deia "l'oasi català" -cosa que sobta una mica, atès que la política de peix al cove que practicava era més aviat marinera i remetia molt poc al desert-, però tot d'una les coses van començar a canviar, el poble es va tornar insubmís i reivindicatiu, ja no s'empassava les ensarronades que els seus dirigents li presentaven com a victòries antològiques i va dir prou. I aquest prou va significar la fi definitiva d’una travessia erràtica i callantívola i l'inici entusiasta d'una altra molt més coratjosa i assertiva. I en aquesta etapa, és clar, Duran i Lleida no sols no hi tenia lloc, sinó que era un llast.

No és pas que Duran volgués regnar a l'estil tradicional, amb una corona al cap. En absolut. Qui té un rei al cos ja la porta ben endins, la corona. El seu desig era ser el focus d'atenció, ser l'orador que tothom espera amb fruïció, ser cada dia davant d'una càmera de televisió. I és ben segur que un bon premi per a aquest anhel hauria estat ser president de Catalunya, no hi ha dubte, però hi havia dos inconvenients: el primer, era l'ombra que li feia la personalitat gegantina de Jordi Pujol; el segon, era que el càrrec no li acabava de fer el pes. Com tothom sap, ser president de Catalunya és poca cosa, si es pot ser ministre d'Espanya. El problema és que han passat les legislatures i Duran no ha estat ni una cosa ni l'altra. I encara menys aquests dos darrers anys, que s'ha convertit en un senyor que surt a la tele per contradir el president Mas, per afeblir-lo en les eleccions, per intentar dinamitar el procés català o per afavorir els interessos que han mantingut captiva Catalunya. És el trist paper d'un polític que sap que no té futur en una Catalunya lliure.

Que ningú no pensi, tanmateix, que la seva marxa serà discreta. Tot al contrari. Treballarà contra la independència de Catalunya i en favor dels poders fàctics que ja abans del 1975 remenaven les cireres catalanes i espanyoles. És cert que la caiguda de Pere Navarro li ha esberlat una mica els plans de neutralitzar plegats unes eleccions plebiscitàries, però és un home amb l'ego ferit, un home que veu que se li ha covat l'arròs, que cerca la manera de dissimular la derrota atribuint-la a factors conjunturals i que abans de fer mutis farà tant de mal com pugui. Les seves declaracions contra la decisió de Convergència, d'abstenir-se en la llei de successió espanyola per a la coronació de Felip VI, són el pretext per revestir d'ideologia el que no és res més que un fracàs personal. Seria aquest pretext i el desig de quedar bé amb Madrid, per tant, el que l'hauria empès a demanar la dimissió del conseller Francesc Homs per haver dit a Suïssa que l'abdicació del rei d'Espanya respon a la voluntat de "mantenir el negoci familiar". Com si això no fos veritat, com si l'any 2012 el New York Times no hagués fet pública la immensa fortuna amassada pel Borbó durant el seu regnat mentre nosaltres el manteníem. Deu ser que, a parer d'Unió, el senyor Homs ha incomplert el manual de l'hipòcrita submís segons el qual, sempre amb l'excusa de les bones maneres, el cornut no sols ha de pagar el beure, sinó que també ha de cantar les excel·lències del seu ufanós cornamentador.

Queda clar, doncs, que Duran no plegarà per cap motiu concret. Duran plegarà senzillament perquè el país el fa fora. És un polític que no suma, resta. Resta vots i credibilitat al president Mas en el procés. Només cal veure com lamenten la seva partença el Partit Popular i el Partit Socialista. De "cop fatal", ho qualificava el president del Congrés espanyol. És l'evidència, per si algú en tenia cap dubte, que Duran no ha estat mai l'home de Catalunya a Espanya, Duran ha estat sempre l'home d'Espanya a Catalunya.

elSingular.cat , 17/6/2014
 
La senyora Angelina i la senyora Margarit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 20 juny 2014
La senyora Margarit
La senyora Margarit
La senyora Angelina mai no diu mal de ningú que no sigui capaç de dir-li-ho al davant. Mai no fa trampa i si s'equivoca no li sap greu reconèixer-ho públicament. La senyora Angelina és càlida, afectuosa, sempre té una paraula amable per a tothom i una conversa amena amb què enriquir el passeig de les persones que es troba per la rambla del Celler. Va néixer a Sant Cugat fa més de setanta anys i estima Catalunya. L'estima tant que la vol lliure, i cada cop que hi ha eleccions sempre s'ofereix per fer d'interventora de les sigles que defensa. Alta, morena, ben plantada i generosa, mai no es fa fonedissa a l'hora d'ajudar algú.

El seu marit, en Roger, té la salut molt castigada. I no pas perquè n'hagi fet setanta-set, sinó perquè ja fa molts anys que la sort no l'acompanya. El fet de tenir els peus plans l'ha perjudicat força, i, després d'haver-se operat d'un genoll i d'haver patit un accident de cotxe amb trencament de tíbia i peroné, li van dir que també s'hauria d'operar de l'altre genoll. Ell, però, que és una persona encantadora, s'ho agafa amb bon humor. Va a recuperació, s'esforça per no haver de dur bastó, condueix fins i tot el seu vell Land Rover i amb bona veu de baix continua cantant havaneres i cants gregorians amb la Coral de la Unió Santcugatenca. La senyora Angelina tampoc no s'escapa d'algunes xacres, però les trampeja com pot. El cor no el té gaire catòlic, els genolls li fan figa i li han detectat una cosa en un pulmó. Però la tomografia no l'espanta i, imitant el seu marit, posa les ànsies sota el coixí i se'n va a dormir amb l'esperança que l'endemà serà un dia més bonic. Si fa no fa, com l'elegant senyora Margarit.

La senyora Margarit és una mica més jove que la senyora Angelina. Alta com ella, de cabells castanys enrinxolats i amb un cor delerós de fer sempre feliç la gent del seu entorn, gaudeix d'una posició benestant que li permet emportar-se la família a veure món i recórrer tres continents de dalt a baix. "No vull ser la més rica del cementiri", respon quan algú l'aconsella que sigui curosa amb les despeses. La seva inclinació a preocupar-se per tothom, però, no sempre té un final feliç, ja que tot sovint hi ha persones que se n'aprofiten sense que ella, tanmateix, en digui mal. Se'n lamenta, però mai no desqualifica. D'extracció humil, filla d'un camioner, entén que el benestar material de què ara gaudeix és el regal amb què el destí l'ha compensada per haver-li pres els dos amors de la seva vida. En Pere i en Jaume. Amb en Pere s'hi va casar a vint-i-tres anys, va tenir-hi dues filles i en va quedar vídua a trenta-dos. Amb en Jaume, que era vidu i tenia un fill, s'hi va casar a cinquanta-dos i el va plorar a cinquanta-tres. Un limfoma li'n va arrabassar el primer i un atac de cor el segon.

La senyora Margarit pren catorze medicaments cada dia i ja porta dues operacions al cos. Una de maluc i una altra de tiroide. Amb la de tiroide estava tan segura que no se'n sortiria que fins i tot havia deixat la mort ben endreçada. Però se n'ha sortit, i veure la il·lusió amb què viu cada moment és una lliçó de saviesa per a esperits sense esperança.

La senyora Margarit i la senyora Angelina fan que la meva ciutat, que és la meva terra, no em sembli ni covarda, ni vella, ni salvatge. No vull allunyar-me'n, nord enllà, a la recerca del que ja tinc a prop. Elles són la gent que estimo, gent neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Elles són la senyora Angelina i la senyora Margarit. Dues senyores de Sant Cugat.

Diari de Sant Cugat , 6/6/2014
 
Una visió recreativa de la nostra història Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 juny 2014
Història de Catalunya per a joves (...i no tan joves)Ara que s'acosten les vacances escolars i que els infants i adolescents tenen molt més temps lliure és un bon moment per parlar d'un llibre deliciós pensat especialment per a ells. El llibre es diu Història de Catalunya per a joves (...i no tan joves), elaborat pel Museu d'Història de Catalunya en col·laboració amb l'editorial Barcanova, i abasta tota la nostra evolució al llarg del temps fins a la Via Catalana. Dic que és un llibre deliciós, perquè trenca dràsticament amb els molts llibres d'història que, tot i el rigor del seu contingut, transmeten als joves la sensació que llegir-los ha de suposar més un esforç que no pas un plaer. De fet, aquesta és la imatge generalitzada que molta gent té de tot allò relacionat amb la història. És una imatge no exempta de fonament, ja que són molts els autors que, preocupats pel rigor –cosa importantíssima–, obliden l'amenitat.

Per sort, aquest no és el cas del llibre en qüestió. I és que no hi ha narració més gran que la història, ja que es nodreix de tots els elements que configuren la condició humana: guerres, batalles, aventures, enganys, heroïcitats, covardies, èpica, amor, amistat, odi, rancúnia, noblesa, saviesa, ignorància, passions, traïcions, ambicions... Història de Catalunya per a joves (...i no tan joves), però, no se centra només en els fets i els personatges més rellevants del nostre país, sinó que aborda un munt de temes paral·lels que ofereixen una visió de conjunt del que succeïa a la resta del món en cada moment. Així hi trobem informació sobre com eren les primeres societats humanes, la ciutadania romana i els esclaus, les diferents maneres de vestir, el naixement de Catalunya, la vida de les dones a l'edat mitjana, la força de la Mediterrània, la guerra de Successió, els Decrets de Nova Planta, el naixement de la classe obrera, els avenços científics, l'impacte de l'electricitat, Catalunya com a capdavantera de la renovació pedagògica, l'escola franquista, la música rock, els avatars de la llengua catalana, les xarxes socials i, entre molts altres temes, la mobilització ciutadana amb les manifestacions multitudinàries del 2012 i del 2013 en favor de la independència de Catalunya. Fem-ne un petit tast:
"Saps que a l'edat mitjana les noies es casaven a partir dels dotze anys? Els casaments es feien per un contracte entre famílies, i sovint era el pare de la núvia qui decidia amb qui es casaria la seva filla."

"La festa de Sant Jordi que celebrem encara avui cada 23 d'abril, es va estendre durant el segle XIV a tots els Països Catalans i a l'Aragó. En el segle XV, aquesta festa va quedar fixada per les Corts de Barcelona a les Constitucions de Catalunya."

"Els reis catalans no podien fer totes les coses que volien i com volien, és a dir, no eren absolutistes, sinó que havien de governar a partir del diàleg."

"Contràriament al que passa avui, el fet de tenir la pell blanca era sinònim de prestigi social, perquè només l'hi podien tenir les persones que no treballaven a l'aire lliure cada dia, de sol a sol."

"La guerra dels Segadors és un llarg conflicte que dura dinou anys, del 1640 al 1659, en què Catalunya es veu involucrada en la guerra entre els reis de França i Espanya."

"La Guerra de Successió (1702-1714) és la conseqüència de la mort sense descendència de l'últim rei de la dinastia dels Àustria, Carles II l'Encantat. El seu successor, Felip de Borbó, no és acceptat pels catalans ni pels estats europeus i s'inicia una llarga guerra que acaba amb la caiguda de Barcelona l'11 de setembre de 1714, i la de Cardona el dia 18. Com veurem tot seguit, la derrota catalana va significar la fi de l'Estat català."

"Com que l'ensenyament no era obligatori i no hi havia lleis que fixessin una edat mínima per començar a treballar, era habitual que infants ben menuts treballessin a les fàbriques i a les mines a canvi de salaris baixos, encara més que els de les dones."

"La implantació dels primers tramvies elèctrics a Barcelona, a l'inici del segle XX, va comportar un nombre considerable d'accidents. Com que la gent estava acostumada a la velocitat dels vehicles de tracció animal, com ara les diligències, creuava confiadament per davant dels nous tramvies sense calcular bé la velocitat a què s'aproximaven i això era font de moltes topades, accidents i fins i tot morts. El cas d'Antoni Gaudí, atropellat per un tramvia, és el més conegut."

"Internet. Xarxa informàtica mundial formada per un conjunt de xarxes connectades que transmeten les dades mitjançant paquets d'informació. Perquè et facis una idea de l'impacte tan enorme que ha representat, dels 7.200 milions d'habitants que hi ha avui al món, 2.750 milions són usuaris d'Internet."
Història de Catalunya per a joves (...i no tan joves) és un llibre de lectura agraïda, que entra pels ulls, perquè està farcit d'imatges, colors, requadres, apartats..., i que per això mateix, tot i tenir la gent jove com a destinatari principal, és de lectura amena per a tothom. Un llibre, diguem-ho ras i curt, per tenir una visió agradablement recreativa del passat.

Racó Català , 16/6/2014
 
Passos de vianants de color gris Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 juny 2014
Passos de vianants de color grisAra fa unes setmanes, a la rambla del Celler de Sant Cugat s'han pintat de nou els passos de vianants i les ratlles que delimiten la zona blava d'aparcament. Ha estat una bona operació, perquè el trànsit i el sol es mengen la pintura i arriba un moment que queda fosca i es veu poc. La mecànica a seguir ha estat tancar el pas dels cotxes en el tros en què els operaris estaven treballant. De vegades afectava tota la línia de circulació i d'altres, si el pas era molt ample, dividia el procés en dues fases: primer una meitat i després l'altra.

Avui dia el procés per pintar de nou aquesta mena de senyalització urbana és molt àgil, ja que les plantilles i els estris que porten els operaris simplifiquen molt la feina i l'enllesteixen molt més ràpidament que no pas abans. Tanmateix, hi ha un detall que m'ha cridat l'atenció, i és l'estranya velocitat a què s'han enfosquit alguns dels passos. Com s'entén que el mateix dia de pintar un pas de vianants les ratlles blanques tinguin ja el color de l'asfalt? Estic parlant de passos laterals i centrals de la rambla del Celler per accedir als carrers de Cèsar Martinell, Sant Medir i Montserrat i als passeigs de Francesc Macià i Torre Blanca. Tot va ser pintar-los i quedar-se grisos.

Atès que això no ha succeït a tota la rambla, per bé que Déu n'hi do, és inevitable concloure que tot plegat és fruit de la pressa excessiva que els operaris van tenir per obrir els passos al trànsit tan bon punt van acabar la feina. Sens dubte es tracta d'una pintura que triga molt poc a assecar-se, però és obvi que no pas prou per a deixar-hi els cons només una estoneta. I encara pitjor si hi afegim la manca d'urbanitat de molts automobilistes, que aparten els cons per passar-hi ells. Crec que caldria adoptar una actitud més primmirada i estricta en aquesta qüestió, ja que intueixo que no deu ser gens barat el cost de senyalitzar tot un carrer. La pressa excessiva per finalitzar el procés fa que part de la feina feta sigui malaguanyada i que calgui repetir-la. I no ho dic pas en sentit figurat. Els llocs que he esmentat ja demanen ser pintats de nou.

Cugat.cat , 13/6/2014
 
La gestació d'una contraconsulta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 juny 2014
La gestació d'una contraconsultaEn el supòsit que hi hagi catalans prou càndids per empassar-se la cantarella del nacionalisme espanyol, que diu que els països petits no compten, ara ja deuen haver vist que es tracta d'una camàndula. Per ser un país "petit", com diuen que som, Déu n'hi do el trasbals que ha causat a Espanya el nostre anunci de celebrar una consulta sobre la independència. Encara no hem trencat amb la legalitat espanyola que Espanya ja s'ha vist sacsejada de dalt a baix i fins i tot hem fet caure un rei. I això no és res, comparat amb el que ha de venir. Queda clar, doncs, que, de petits, no en tenim res. Com pot ser petit un país sense el qual no pot viure el país que es vanta de ser un gegant?

Espanya ha menyspreat les possibilitats de Catalunya de fer-li escac i mat i ara s'adona que l'ús de la força no li serveix per lluitar contra l'ús del cervell. Empesa per la supèrbia que li és inherent, Espanya pot tirar per terra el tauler d'escacs i fer-se el milhomes, però no seria això una constatació encara més diàfana de la seva galdosa derrota? A hores d'ara, ja sap que no pot impedir la consulta amb arguments democràtics. No en té ni un, perquè no hi ha cap Constitució d'un Estat de dret que pugui anar contra la voluntat pacíficament i democràticament expressada d'un poble. Espanya pot bravatejar, pot amenaçar-nos i fer-nos mals averanys tot desitjant que piquem l'ham i que ens tremolin les cames, però no pot impedir la consulta sense desacreditar-se -encara més-internacionalment.

Al procés català, tanmateix, s'hi ha afegit un altre element amb què els poders fàctics espanyols no hi comptaven, i és la patacada que han rebut PP i PSOE -braços polítics de l'absolutisme espanyol- a les eleccions europees, cosa que podria fer trontollar les estructures dels "principios atados y bien atados" establerts a partir de la mort de Franco. Seria aquest horitzó inquietant, doncs, el que hauria precipitat l'abdicació del rei espanyol. I dic "precipitat", perquè l'abdicació ja estava prevista des que el president Mas va anunciar la data de la consulta. Recordem, per exemple, les declaracions de Pere Navarro, noi dels encàrrecs dels poders fàctics espanyols, demanant ara fa quatre mesos, com si fos idea seva, l'abdicació de Joan Carles en favor del seu fill Felip. També és força significatiu que Alfredo Pérez Rubalcaba dimitís dies abans de fer-se públic el comiat del monarca i que al darrere de tot plegat hi apareguin els noms de Felipe González i José Bono així com el de Josep Antoni Duran i Lleida, fidel servidor dels interessos d'Espanya a Catalunya.

Fixem-nos, per altra banda, que immediatament després de proclamar-se republicans de tota la vida, Navarro, Rubalcaba i Duran han passat a cantar les excel·lències de la monarquia espanyola i la necessitat de mantenir-la mitjançant petites operacions dermoestètiques. "Tinc conviccions republicanes", deia Navarro; "tinc profundes arrels republicanes", deia Rubalcaba; "sóc dirigent d'un partit que va néixer republicà", deia Duran. I tot seguit Navarro diu que "necessitem un nou rei", Rubalcaba hi afegeix que "no trencarem el consens" que consagra els borbons i Duran lloa el "nou rei", perquè "ens visita sovint". L'operació es diu "monarquia federal". És a dir, fer veure que tot canvia per tal que tot continuï igual. L'artefacte que es treuen del barret, per tant, no té cap més objectiu que perpetuar la unitat d'Espanya com a principi misticoreligiós i garantir el manteniment en el poder dels seus ufanosos guardians.

Cal remarcar també que, més enllà de l'analfabetisme democràtic d'un Estat que en ple segle XXI necessita una monarquia reinstaurada a les darreries del segle XX per mantenir la seva estabilitat, és obvi que tant l'abdicació de Joan Carles com les llaminadures per engalipar catalans que portarà Felip VI sota el braç formen part de l'operació orquestrada per neutralitzar la consulta. Atès que no la poden evitar, estarien gestant una contraconsulta. És a dir, la possibilitat de convocar la gent a les urnes amb romanços que parlarien de regeneració democràtica, de model d'Estat, de Tercera Via, de canvi territorial, de reforma constitucional, d'estructura federal, d'encaix de Catalunya a Espanya, de millora de l'autogovern català o de revisió del sistema de finançament amb la intenció de manipular el resultat de la consulta per la independència del 9 de novembre. En definitiva, estaríem parlant d'una contra programació molt semblant a la que fan les cadenes televisives per "robar-se" espectadors: "si tu programes "Els deu manaments", jo programo "Ben Hur"; i si tu programes "Ben Hur", jo programo "Rei de reis". L'única diferència és que no hauria de coincidir necessàriament el mateix dia. N'hi hauria prou que la contraconsulta estigués a l'horitzó, a fi de condicionar psicològicament Catalunya. Si Espanya va delinquir impunement per manipular les eleccions catalanes del 2012, per quina raó s'hauria d'inhibir davant la convocatòria infinitament més transcendent del 9 de novembre?

Caldrà, doncs, la fermesa impertèrrita de l'Assemblea Nacional Catalana, d'Òmnium Cultural, de CiU, d'ERC, d'ICV i de la CUP. Una fermesa que no es va veure gens el 2012, en què alguns partits van aprofitar les mentides provinents de Madrid per ferir-se vergonyosament entre si. S'acosta l'hora de la veritat, i tot retorn a les polítiques possibilistes de Jordi Pujol, que ell mateix ja ha donat per mortes i enterrades -i que ara propugna el Partit Socialista-, suposaria una profunda i irreparable decepció en milers i milers de catalans. Consegüentment, si les formacions sobiranistes tenen un mínim de dignitat i no volen cavar la seva fosa malmetent el nostre futur nacional, cal suposar que romandran unides davant la mascarada espanyola que s'atansa i que defensaran els interessos de Catalunya. Uns interessos que -això també ho hauran de dir ben alt i ben clar- només poden ser defensats des de la plena llibertat i amb els atributs propis d'un Estat independent.

elSingular.cat , 10/6/2014
 
Monarquia o república no és el nostre debat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 juny 2014
República CatalanaLes concentracions que el 2 de juny passat van tenir lloc a diferents ciutats de Catalunya, arran de l'abdicació del rei d'Espanya en favor del seu fill, estaven formades per un públic heterogeni que duia estelades i banderes republicanes espanyoles i que explicava la seva presència d'aquesta manera: "Perquè sóc independentista", "Perquè n'estem farts com a catalans", "Perquè la monarquia al segle XXI és anacrònica", "Perquè ja n'hi ha prou de reis i prínceps"...

Eren, com és obvi, concentracions reactives per expressar un rebuig a la pervivència de la corona espanyola. En aquest sentit, res a dir. És molt normal que els espanyols republicans surtin al carrer a dir-hi la seva. Sobta força que hagin estat tan callats durant el regnat de Joan Carles, però ells en sabran les raons. El que no s'entén és la presència d'independentistes i l'exhibició d'estelades. Sembla un contrasentit, ja que la demanda d'un canvi estructural a Espanya només s'explica si hom és espanyol i vol continuar-ho essent. Oi que els republicans espanyolistes no van a les concentracions en favor d'un Estat independent català? Doncs tampoc no té sentit l'assistència d'independentistes en concentracions relatives al futur d'un Estat que volen abandonar. Si estem d'acord que el futur de Catalunya l'hem de decidir els catalans, no pas els espanyols, per què no deixem que siguin els espanyols els qui decideixin el futur d'Espanya? No hem de picar l'ham que pretén distreure'ns de l'objectiu d'alliberar-nos del jou espanyol.

Els segles de sotmetiment a Espanya ens han inoculat una visió hispanocèntrica de la vida. És una visió que ja s'està desfent, però que encara cueja. Ho hem vist en tots aquells ajuntaments que pengen la bandera republicana espanyola per commemorar el dia en què Francesc Macià va proclamar la República Catalana. Hom pot dir que en les concentracions del 2 de juny d'enguany els independentistes demanaven una República Catalana, cosa que està molt bé. Però la república, com a model d'Estat, ja va implícita en la reivindicació de la Catalunya independent, i això es farà palès el proper 9 de novembre. Caure en el parany del debat "monarquia o república", que ara s'obre a Espanya, suposa una legitimació tàcita de l'Estat espanyol que ens aparta del nostre camí. Nosaltres ja fa molts anys que hem superat allò que els espanyols encara han de dirimir i no podem tornar enrere. Deixem-los que facin el que vulguin amb el seu país. El debat català és molt més avançat i se centra en aquesta disjuntiva: república presidencialista o república parlamentària. La resta és una pèrdua de temps.

Nació Digital , 7/6/2014
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 281 - 350 de 1723
spacer.png, 0 kB