spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
De 60 a 125 euros per caca Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 març 2014
De 60 a 125 euros per cacaNo puc fer altra cosa que felicitar l'Ajuntament de Sant Cugat per la campanya contra l'incivisme dels propietaris de gossos que no recullen les defecacions d'aquests animals quan els treuen a passejar. És cert que la consciència social ha crescut molt en aquesta qüestió i que gairebé es pot dir que el comportament responsable és majoritari. Tanmateix, Sant Cugat és una ciutat que, gràcies a la seva configuració, plena d'espais verds, afavoreix la tinença de gossos en moltes cases i, com és lògic, hi ha de tot. Hi ha propietaris cívics i propietaris barruts. Els primers no necessiten cap ordenança que els obligui a recollir les caques del seu gos, ho fan per sentit comú i responsabilitat social. Els segons, en canvi, converteixen els carrers en latrines al seu servei.

La campanya de l'Ajuntament es pot veure en cartells a fanals, marquesines i plafons de les parades d'autobús amb textos que demanen la conscienciació de la ciutadania i que li recorden que "l'oblit" de recollir una caca de gos, per més excuses que hi posi, li pot suposar una multa d'entre 60 i 125 euros. Fins i tot, per cridar l'atenció del vianant, s'ha fet un enginyós joc de paraules fusionant l'onomatopeia "ecs" -de fàstic-, amb el mot "excuses". És a dir, "ecscuses per no recollir les caques del teu gos".

La campanya, però, té més textos. O més "ecscuses". Són aquestes tres: "Em despisto amb facilitat", "No tinc bossa ni paper de diari ni mocadors de paper" i "Pago impostos perquè netegin el carrer". Es tracta de textos penjats en fanals just al costat d'un altre que fa aquest advertiment: "No recollir les caques pot ser sancionat amb multes de 60 a 125 euros". Està molt bé i cal aplaudir-ho. L'únic que no acaba d'encaixar -parlo només dels cartells penjats, no pas dels anuncis en plafons o a la premsa- és que el cartell de l'advertiment apareix a l'esquerra, com a primer missatge, i el cartell de les excuses en segon lloc, cosa que trastoca la idea que es vol transmetre. No sé si els publicistes hi han reflexionat prou. Vull dir que la informació de la sanció hauria de ser la resposta a les excuses, no pas allò que les precedeix. Són, per tant, els cartells dels pretextos els que han d'anar a l'esquerra, en primer lloc, i la informació municipal a la dreta. Altrament, sembla que les excuses esdevinguin arguments per a no pagar. És una llàstima, això, ja que la campanya, com dic, és bona, encertada i necessària. És una magnífica manera d'informar que aquells que els faci mandra treure caques del terra hauran de treure bitllets de la butxaca.

Cugat.cat , 28/2/2014
 
El PSC, delegació d'UPyD a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 02 març 2014
El PSC, delegació d'UPyD a CatalunyaSom molts els catalans que no hem tingut mai cap dubte que el PSC no era res més que una simple delegació catalana del PSOE. Feien moltes escenificacions per dissimular-ho, és clar, però tot català amb un mínim de consciència nacional sabia que els designis de la central de Madrid eren ordres per a la sucursal de Barcelona. De fet, n'hi havia prou de veure que allò que els grans catalanistes de la sucursal votaven al Congrés espanyol era exactament el mateix que votaven els grans espanyolistes de la central. La famosa LOAPA del 1982, contra l'autogovern català, ja va ser tota una declaració de principis en aquest sentit. I després, sempre fent costat al PP, ha vingut un degoteig de votacions carregades d'autoodi i destinades a laminar o a impedir competències. En citaré només setze:

  • 9/2/2006: contra la unitat de la llengua catalana.
  • 17/3/2006: contra la gestió dels aeroports catalans.
  • 18/9/2007: contra les seleccions nacionals catalanes.
  • 17/3/2009: contra la moció que instava el Congrés a normalitzar-hi l'ús del català.
  • 16/2/2010: contra la transferència a la Generalitat de la gestió de l'aeroport del Prat.
  • 20/5/2010: contra la descentralització dels ports.
  • 10/5/2011: contra la moció que reclamava l'import dels fons de competitivitat.
  • 30/6/2011: contra la proposta de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees.
  • 13/9/2011: contra la proposta (un altre cop) de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees.
  • 17/11/2011: contra la proposta (per tercera vegada) de demanar l'oficialitat del català a les institucions europees.
  • 21/2/2012: contra l'acatament de la sentència del Tribunal Constitucional i del Suprem que permet que Catalunya recapti i gestioni el percentatge de l'IRPF que destina a fins socials.
  • 19/7/2012: contra el Corredor Mediterrani i a favor del Corredor Central.
  • 5/10/2012: contra la declaració de l'Ajuntament de Barcelona a favor de l'autodeterminació de Catalunya.
  • 9/10/2012: contra la transferència a la Generalitat de la competència de convocar referèndums.
  • 12/12/2012: contra les mesures de l'eurocambra per protegir les llengües minoritàries i els drets fonamentals.
  • 15/5/2013: contra l'ús de la llengua catalana com a llengua prioritària a l'administració pública.

Aquests dies, però, el PSC ha fet un pas més. Un pas més cap enrere, és clar. Un pas més cap el 1939. Ara, fent pinya al Congrés d'Espanya amb les dues formacions de la ultradreta nacionalista espanyola, PP i UPyD, els socialistes catalans han rebutjat el procés sobiranista de Catalunya. Un “rebuig taxatiu”, han dit, a la voluntat majoritària del poble català expressada al Parlament. No és la primera vegada, tanmateix, que el PSC fa pinya amb UPyD, formació catalanofòbica per antonomàsia. Ja fa anys que s'estimen. El 2012, per exemple, es van unir per impedir que la Generalitat pogués convocar referèndums. I si mirem més enrere no podrem negar coherència al PSC, atès que el 10 de setembre de 2009, José Montilla ja defensava públicament el dret a la llibertat d'expressió de la Falange alhora que menyspreava aquest dret en el cas de la consulta d'Arenys de Munt. Era el mateix home, primer secretari del partit, que el 6 d'agost de 2005 havia dit que “els drets històrics de Catalunya no existeixen”.

Arribats aquí, l'afinitat ideològica entre PSC i UPyD és força conseqüent. Catalunya es troba immersa en un procés que l'ha de convertir en un Estat independent i tothom es veu obligat a definir-se. El PSC també. Per això el 20 de febrer passat, just al cor de Madrid, la capital del seu país, que és Espanya, el PSC no va tenir més remei que revelar-se com allò que és: la delegació d'UPyD a casa nostra. Era la resposta als qui es pregunten per què UPyD no es presenta a Catalunya. Per què ho hauria de fer? Ja hi té el PSC.

El Singular Digital , 25/2/2014
 
Falses festivitats per buidar-nos les butxaques Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 febrer 2014
Falses festivitats per buidar-nos les butxaquesAquests darrers dies, arran del 14 de febrer, s'ha revifat una polèmica que ja fa alguns anys que s'arrossega i que té a veure amb l'anomenat dia de Sant Valentí. Es tracta de la maniobra de diversos establiments comercials de multiplicar les festivitats del calendari per tal d'encolomar-nos una nova despesa mancada de fonament. I el més lamentable és que, en saber-se en fals, aquests establiments arriben a dir-nos que ho fan per combatre la crisi, talment com si nosaltres no la patíssim, la crisi. Aquest argument, a més, no és cert, atès que quan no n'hi havia, de crisi, ja insistien a encolomar-nos l'estúpid 14 de febrer.

El dia de Sant Valentí, com a diada dels enamorats, és una festivitat anglosaxona que les desaparegudes Galerías Preciados, amb seu a Madrid, van voler implantar a l'Estat espanyol amb finalitat comercial. Consideraven que els espanyols no tenien una data igual i van adoptar-ne una de fora. Però una cosa és Espanya i una altra Catalunya. Catalunya sí que té el seu dia dels enamorats, que és el 23 d'abril, la diada de Sant Jordi, i no necessita manllevar aquesta celebració a cap altre país. Per això la maniobra Preciados, malgrat el seguidisme d'alguns irreflexius botiguers catalans, no ha reeixit mai aquí. I no ha reeixit perquè ningú no celebra dos cops una mateixa festa anual. Altrament deixa de ser anual.

En aquest sentit, crida l'atenció la inconsistència dels arguments amb què Maria Calopa, presidenta de l'Associació de Comerciants Centre Vila de Sant Cugat, i Antonio Ventaja, de la botiga Muy Mucho, en declaracions a Cugat.cat, han pretès justificar l'artifici. Diu la primera que "ho fem per facilitar l'originalitat als clients i animar-los a comprar", i el segon hi afegeix que "Sant Valentí és una excusa per als comerciants, però també per als clients, ja que els botiguers podem vendre més i els compradors fan un regal a l'estimat o a l'estimada". D'entrada, cal agrair-los que reconeguin que tot plegat "és una excusa" per "vendre més". Però encara seria més d'agrair que verbalitzessin que també és una excusa per fer-nos comprar allò que no necessitem. I és que el 14 de febrer, com dic, els catalans no necessitem comprar cap regal per al nostre "estimat o estimada" per la senzilla raó que ja ho fem el 23 d'abril.

Finalment, diguem que no hi ha cap "originalitat" en aquell regal comprat en una diada comercial. L'originalitat, en tot cas, rau en el regal que fem a "l'estimat o a l'estimada" just quan no hi ha cap celebració que ens hi obligui. No és, per tant, intentant doblar les festivitats anuals -al final ens encolomaran dos dies dels enamorats, dos dies del pare, dos dies de la mare...- la millor manera de dignificar el noble ofici del comerciant, sinó persuadint la societat dels efectes positius que té en les relacions humanes la capacitat de sorprendre algú amb un rampell obsequiós; és a dir, amb el desig sincer i espontani de fer-lo feliç sigui quin sigui el dia de l'any.

Cugat.cat , 21/2/2014
 
Felipe González, advocat del supremacisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 23 febrer 2014
Felipe González, advocat del supremacismeL'expresident del govern espanyol Felipe González ha trigat massa a néixer. I ho ha fet, a més, en el lloc equivocat. Un segle i mig abans, al sud dels Estats Units, a Nova Orleans, per exemple, la seva tasca com a advocat dels interessos dels blancs hauria estat molt ben acollida entre els amos de les plantacions de cotó. No, no dic que el senyor González hagués de sentir cap mena d'odi racial contra els negres, ni res per l'estil. Simplement, com a home de lleis que és, els hauria assessorat sobre la necessitat de subordinar-se a la supremacia blanca i a no rebel·lar-se contra les lleis honorables i democràtiques que deien ben clar que els negres no eren ningú. Ningú en el sentit més literal del terme. No podien votar, no podien decidir i ni tan sols no podien testificar en judicis penals o en plets contra els bancs. En altres paraules, el fet que un negre fos testimoni ocular d'un delicte comès per blancs tenia el mateix valor que el testimoni d'un gos. Era la llei. La llei assenyada, sagrada, constitucional i blanca immaculada d'una nació democràtica.

Els temps, per sort, han canviat. Però el supremacisme, la convicció que hi ha col·lectivitats superiors i col·lectivitats inferiors, es manté i es troba en el fonament de moltes de les lleis actuals d'honorabilíssimes nacions democràtiques. Sense anar més lluny, el Tribunal Constitucional espanyol és un òrgan controlat pel Partit Popular i pel Partit Socialista per a la perpetuació del supremacisme. El supremacisme de l'espanyolitat en les escorrialles de l'imperi castellà. El supremacista, com tot amo, pot ser bondadós, indulgent, permissiu, equànime..., però sempre que el captiu no oblidi quin és el seu lloc. Si aquest últim pretén gaudir dels mateixos drets que l'amo o manifesta la voluntat d'abandonar-lo, aleshores l'amo està legitimat per desar la bondat, la indulgència, la permissivitat i l'equanimitat i mostrar-se colèric, inflexible, autoritari i injust. El negre, per tant, és a dir, l'esclau, el servent, l'inferior, ha de procurar no irritar-lo i recordar que, com diu Felipe González, advocat dels blancs, la llibertat del sotmès "no és possible ni desitjable".

En aquest sentit, el famós cara a cara entre Artur Mas i Felipe González en una cadena televisiva va ser tota una concessió del segon al primer, ja que un supremacista no es rebaixa mai a debatre "impossibles", com ara el dret de decidir d'un inferior sobre si mateix. I la prova és l'exasperació a què va arribar González en sentir-se mancat d'argumentació davant els diàfans i serens raonaments del president Mas. Totes les rèpliques de González eren un manual d'insídia, demagògia, prepotència i cinisme. D'insídia, en dir que els "líders europeus" estan "aterrits" per la independència de Catalunya; de demagògia, en dir que el procés català "despertarà el nacionalisme espanyol" i que ell, Felipe González, també té dret a decidir "sobre el destí comú"; de prepotència, en sentenciar que "la via cap a la conquesta de l'autodeterminació és inexistent"; i de cinisme, en vincular el procés català a la guerra dels Balcans.

Amb relació a la insídia, diguem que si una cosa saben els líders europeus és que Catalunya és un contribuent net de la Unió i que la seva independència és l'única garantia que tenen de poder recuperar una part del deute espanyol. Per això volen que hi hagi negociació, perquè, si Espanya s'hi nega, Catalunya no tindrà cap obligació d'assumir el seu deute i Europa mai no el veurà satisfet. Bàsicament, perquè és tan elevat que supera totes les possibilitats d'un Estat insolvent com Espanya. Ho confessava el ministre espanyol d'Hisenda: "Catalunya traurà Espanya de la crisi". Resulta curiós, per altra banda, que el senyor González pretengui que aturem el nostre camí vers la llibertat, ja que podríem despertar el nacionalisme espanyol. El nacionalisme espanyol, però, no necessita despertar-se per la senzilla raó que mai no ha dormit. El mateix senyor González n'és la prova. Pel que fa a la pretensió que ell també té dret a decidir sobre la llibertat de Catalunya cal dir que és digna d'un supremacista. Només un supremacista s'atribueix el dret de decidir sobre la llibertat d'un tercer. Heus aquí com Felipe González hauria alliçonat els negres de Nova Orleans: "Als blancs ens legitima la Constitució. Vosaltres no teniu identitat, sou només una propietat, per això no podeu decidir el vostre destí. A més, la vostra reivindicació de llibertat despertaria els blancs més ferotges i qui sap què podria passar. Fiqueu-vos-ho al cap: la conquesta de la llibertat no existeix, som els blancs els qui hem de decidir per vosaltres. Us agradi o no, hi esteu lligats com la vida del cavall està lligada a la vida de l'amo."

El cert és que cal ser molt miserable i pervers per insultar el president Mas –i de retruc tots els catalans– afirmant que als Balcans hi va haver "tres-cents mil morts que no van entrar a la Unió Europea". Què ens vol dir, amb això, Felipe González? És una amenaça? Ens està dient que pensen esclafar-nos? Ens està dient que estan disposats a passar per damunt nostre per impedir la llibertat de Catalunya? O és només una frase per intimidar-nos tot esperant que ens empassem l'ham? La frase, en tot cas, descriu molt bé la ideologia i la violència mental que aixopluga el cervell de Felipe González, cosa força demostrada en la seva praxi política. Amb tot, ja que parla de morts, potser ens pugui explicar la vintena d'assassinats que va cometre la banda terrorista GAL. Una banda terrorista creada durant el seu govern, finançada per alts funcionaris del ministeri d'Interior i conduïda per dos ministres, un Secretari d'Estat per la Seguretat i el màxim dirigent del PSOE d'Euskadi. Si el poder no estigués a les mans dels supremacistes, si els sotmesos també hi poguéssim dir la nostra, ja faria anys que el senyor Felipe González hauria estat assegut davant d'un tribunal penal internacional.

El Singular Digital , 18/2/2014
 
El 23-F, veniu a riure al teatre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 febrer 2014
Taula rodonaAmb aquestes línies vull convidar els lectors a assistir a la representació de l'obra 'Taula rodona', que tindrà lloc el diumenge 23 de febrer -el fet que sigui 23-F no té cap connotació especial- a la Casa de Cultura de Sant Cugat. L'obra es va estrenar a Valldoreix el novembre passat i Cugat.cat en va fer un petit reportatge en què, entre altres persones, hi apareixia Tessa Calders, filla de Pere Calders.

Com el lector potser ja sap, 'Taula rodona' és una obra iniciada ara fa quaranta anys per Pere Calders que per a mi ha estat un plaer continuar a partir dels quinze o vint minuts que ell va deixar. És a dir, fusionant el plantejament i els personatges caldersians -un funcionari, un economista, un ecologista, un capellà...- amb la creació d'una història, unes situacions i uns diàlegs posteriors per tal que puguem gaudir d'una obra completa d'una hora i mitja de durada que ens transporta al teatre dels anys vint i trenta del segle XX.

L'acció es desenvolupa en un ateneu que convoca diverses personalitats a fer una taula rodona sobre la crisi de la civilització occidental -tema, com veiem, força actual- a fi d'extreure'n conclusions que puguin representar Catalunya en una futura convenció internacional a Berlín. Tanmateix, la dificultat inherent dels catalans a posar-nos d'acord ho complica tot de tal manera que allò que semblava senzill esdevé enormement complicat i farcit de situacions còmiques, que freguen l'absurd i que arriben al joc dels disbarats.

'Taula rodona' és un muntatge del Grup de Teatre Espiral sota la direcció de Trini Escrihuela i té onze personatges en escena interpretats per Jaume Pla, Ricard Mariné, Rafa Usero, Encarna Adelantado, Isabel Valbuena, M. Rosa Martínez, Carme Ballesteros, Pep Usero, Joan Vallvé, Salvador Fenollar i Eulàlia Cortijos. Els preus, gràcies al magnífic suport de l'Ajuntament, són molt mòdics: 8 euros sense reserva i 5 amb reserva. Els qui per alguna raó no pugueu assistir-hi, heu de saber que el diumenge 2 de març hi haurà una nova representació al Casal de Cultura de Valldoreix. Veniu i passeu-vos-ho bé. Hi trobareu un retrat satíric, molt àcid en alguns moments, però també tendre i afectuós de la nostra manera de ser.

Cugat.cat , 14/2/2014
 
La llengua oficial en la Catalunya independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 febrer 2014
La llengua oficial en la Catalunya independentEl tema de l'estatus que haurà de tenir la llengua de Castella en la Catalunya independent comença a fer-se present com més es defineix l'horitzó nacional del país. Fins no fa gaire, l'interès per aquesta qüestió era mínim perquè la Catalunya Estat es veia molt llunyana. Però ara que les coses han fet un tomb molt positiu i que tothom té assumit que el procés és irreversible, alguns polítics –i algunes veus de l'àmbit cultural– s'han llançat a practicar allò que se'n diu el bonisme amb l'única intenció d'arreplegar vots i copets a l'esquena a costa de la llengua de Catalunya. Fixem-nos que, a poc a poc, "para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado", no sols ens estan dient que l'espanyol haurà de ser oficial en la Catalunya independent, sinó que els premis institucionals ja guardonen aquells autors catalans que han optat per la llengua poderosa. Però què passaria si la majoria d'escriptors en llengua catalana, seguint aquesta opció, decidíssim escriure en espanyol a partir d'ara? Doncs, d'entrada, a banda de ser un cop mortal, passaria que els mateixos catalans que dediquen milers d'euros a premiar i promoure la literatura en espanyol ens acusarien de traïdors. Es veu que alguns catalans estem obligats a ser lleials a la llengua perquè els qui li tomben l'esquena puguin ser honorats. Som així de suïcides, nosaltres. Tanmateix, si avui encara tenim llengua i literatura catalanes és gràcies a tots aquells escriptors que, havent pogut escollir la llengua del poder, van escollir la llengua del compromís. I als Països Catalans la llengua del compromís és el català, no l'espanyol. A més, cal no oblidar que els qui defugen aquest compromís ja tenen un Estat espanyol, un Instituto Cervantes i un mercat de quatre-cents milions de persones que els donen suport, la qual cosa fa que sigui immoral que restem recursos a la llengua de Catalunya per dedicar-los a la llengua de Castella.

L'espanyol no pot ser mai llengua oficial en la Catalunya independent, perquè això significaria la mort de la llengua catalana. No és una qüestió política, és una qüestió científica: la convivència d'un peix gros i un peix petit en una mateixa peixera és impossible i té sempre el mateix tràgic final. Per tant, cal molta ignorància o molta mala fe per intentar confondre la societat fent-li creure que les coses a la peixera catalana seran diferents. La llengua "que habla todo el mundo" fa inútil la llengua "que hablan sólo unos pocos". I en aquests moments, més enllà dels àmbits sostinguts amb diners públics i del voluntarisme de resistència, la llengua catalana és una llengua totalment innecessària. Un llast merament ornamental. O no és cert que el català és la llengua que desapareix tan bon punt un hispanoparlant obre la boca?

Doncs bé, una llengua, com totes les coses vives, només té sentit quan el seu ús és necessari en algun lloc. I el català no és necessari a cap lloc del món. Ni tan sols en el seu hàbitat natural. És impossible, aleshores, que el català esdevingui llengua vehicular. Totalment impossible. Per invertir aquesta situació calen dues coses. La primera, que sigui llengua oficial única en un Estat independent; i la segona, que l'estudi de l'espanyol a l'escola deixi de ser obligatori i passi a ser opcional. És a dir, que els alumnes, a més de l'anglès, puguin triar la tercera llengua. N'hi haurà moltíssims que optaran per l'espanyol, però també n'hi haurà d'altres que escolliran l'alemany, el francès, etc. És l'única manera d'acabar amb la indefensió actual dels catalanoparlants d'acord amb la qual, mentre un hispanoparlant pot dir que no sap català, un catalanoparlant no pot dir que no sap espanyol [o francès al nord]. Només cal parar atenció en la ràdio i en la televisió. Fixem-nos que són només els catalanoparlants els qui canvien de llengua en funció de l'emissora que els entrevista. Els hispanoparlants parlen sempre en espanyol. No canvien mai. I és lògic. Perquè haurien de parlar català, si tots els catalans els entenen? Una llengua no esdevé vehicular gràcies a la bona voluntat d'algunes persones, sinó perquè és imprescindible per viure en un àmbit determinat. I el català, com el gaèlic a Irlanda, no és imprescindible per a res. L'anglès, a Irlanda, sí que ho és, el gaèlic no.

Arribats aquí, recomano la lectura del llibre Canviar la realitat (Edicions del 1979, 2013), d'Anna Porquet i Botey, amb un conjunt d'interessantíssimes, amenes i molt ben documentades reflexions de persones vinculades als Grups de Defensa de la Llengua per veure fins a quin punt és fal·laç la idea del bilingüisme català. El llibre, a més, gira entorn del lúcid i maleït pensament del sociolingüista Lluís Vicent Aracil –maleït perquè desmunta el bonisme amb raonaments científics–, que ens diu: "La imposició del castellà és presentada favorablement: no pas com a substitució, sinó com a enriquiment. [...] Són generalment els parlants natius de la llengua inferior els que són suposats i/o encoratjats a ésser bilingües. Ningú no insisteix pas en la reciprocitat."

Té molta raó, perquè els Països Catalans es troben immersos en un procés de substitució lingüística. Un procés que, per mitjà d'una escandalosa degradació fonètica, morfològica i sintàctica, està transformant la llengua catalana en un dialecte de l'espanyol. Exactament com el gallec actual, que és una llengua que TV3 ja no tradueix mai perquè la seva espanyolització és absoluta i s'entén tot. Consegüentment, és un error gravíssim considerar que els atributs oficials del peix gros a la nostra peixera ens enriqueixen. L'única cosa que de debò s'enriqueix és la panxa del peix gros. A costa del petit, és clar.

El problema és la dependència emocional que els anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya han deixat en molts catalans, fins al punt de glorificar la llengua de Castella com a patrimoni català; talment com si saber-la fos un fet natural o voluntari en comptes del resultat d'una imposició. Amb tot, cal dir a aquests catalans que no han de patir. Els qui avui sabem espanyol no el deixarem pas de saber en la Catalunya independent. Ara bé, els catalans del futur, els catalans que encara no han nascut, no en saben cap, de llengua, i, quan arribin, serà bo que, a banda de la llengua pròpia de Catalunya, puguin triar quina o quines altres llengües han de constituir el seu patrimoni personal. O és que potser els qui optin per un patrimoni lingüístic alemany, en lloc de l'espanyol, seran éssers desnerits i mancats de riquesa cultural? Pensem-hi i decidim què volem que sigui el català: l'anglès d'Irlanda o el gaèlic de Catalunya?

Lletres , núm. 62, febrer-març, 2014
 
La persecució de l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 febrer 2014
La persecució de l'esteladaEl fet que va tenir lloc a Sant Celoni (Vallès Oriental) el 8 de febrer passat, en què dos agents de la Guàrdia Civil van ser enxampats a la plaça de la Vila prenent nota dels pisos que tenien una estelada al balcó, és d'una gravetat extrema. Sí, ja sabem que, vist el rebombori que s'ha creat, la Guàrdia Civil ara ho nega –què ha de dir, si no?-, però té tanta credibilitat com María de los Llanos de Luna. El franquisme sempre ha estat aquí, no se n'ha anat mai, i si fins ara tenia poca visibilitat era perquè la submissió dels catalans ho feia innecessari. Ara, però, tot ha canviat. El govern espanyol ha començat a prendre consciència de la seva feblesa i s'ha espantat. Sap que Catalunya se'n va i que no podrà fer res per impedir-ho. Absolutament res. Llevat de molt soroll i d'accions totalitàries, com ara la prohibició d'estelades, titllant-les d'anticonstitucionals, a les finals de la Copa del Rei de bàsquet i de futbol. Si es pogués respirar en català també seria anticonstitucional.

Com dic, la identificació de persones en funció del seu color polític ens trasllada a les criminalitzacions que feia el franquisme i ens recorda que el poder de l'Estat espanyol és a les mans dels seus hereus ideològics, la qual cosa ha de ser denunciada al Parlament Europeu per tal que el món vegi que en ple segle XXI les autoritats espanyoles persegueixen els mateixos símbols de llibertat que perseguia aquell règim totalitari. No podrem impedir que, vestits de paisà, continuïn prenent nota dels catalans que pengen una estelada al balcó, però la denúncia internacional neutralitzarà les seves intencions –ja ho està fent- i recordarà que l'Estat que fa això és el mateix que ja va ser seriosament advertit per la Comissió Europea per banalitzar el nazisme.

El millor de tot plegat és que cada reacció espanyola contra Catalunya no sols no assoleix els seus objectius, sinó que té un efecte bumerang que evidencia encara més, davant del món, que el conflicte entre el poble català i l'Estat espanyol és un conflicte entre dos sentits antagònics de la vida: respectuós i democràtic, el primer; agressiu i totalitari, el segon. L'estaca és a punt de caure i nosaltres ens estem preparant per celebrar-ho. Amb estelades, naturalment.

Nació Digital , 15/2/2014
 
Els Gaudí, una estructura d'Estat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 febrer 2014
Premis GaudíEls Premis Gaudí, que atorga l'Acadèmia del Cinema Català, han aconseguit una consolidació meteòrica. En només sis anys han adquirit un prestigi extraordinari i, com va anunciar la seva presidenta, Isona Passola, ja tenen el reconeixement oficial europeu. Aquests premis, però, serien ben poca cosa sense una producció anual de qualitat. En aquet sentit, podem sentir-nos orgullosos del nivell que ha assolit el nostre cinema malgrat la terrible precarietat econòmica de què parteix. Fer cinema és car, molt car, i són multitud els projectes que se'n van en orris per la impossibilitat que tenen de materialitzar-los els cineastes que els elaboren. Passola diu que ara mateix, per exemple, seria impossible fer 'Pa negre'. I el més greu és que aquesta és una professió de la qual resulta molt difícil viure. No en poden viure ni els directors, ni els muntadors, ni els guionistes, ni els actors, ni les actrius... En aquest darrer cas, concretament, es considera que només una seixantena dels actors i actrius catalans es guanyen la vida exercint la seva professió. La resta es veuen obligats a fer coses alienes per poder subsistir. Això és dramàtic, perquè l'única possibilitat que té de créixer professionalment un actor –o director, muntador, guionista...– és treballant dia rere dia. Un actor que no actua o un director que no dirigeix són com un futbolista que no juga, és a dir, gent que veu frenat el seu progrés professional per manca d'experimentació i de vivències en aquest camp.

Amb tot, com dic, fruit més de l'esforç i del sacrifici personals que no pas dels mitjans a l'abast, el cinema català ha fet passes de gegant aquests darrers anys, i la prova és que són molts els professionals de diferents àmbits que avui dia estan treballant en projectes internacionals o que han estat guardonats per la seva tasca en produccions diverses. Recordem, per exemple, Montse Ribé i David Martí, guardonats amb un Oscar al Millor Maquillatge per la pel·lícula 'El laberinto del fauno', o Albert Serra, guardonat amb el Lleopard d'Or del Festival de Locarno per 'Història de la meva mort'.

Per això és encara més meritòria la consolidació dels Premis Gaudí, perquè al darrere no hi ha milions d'euros ni grans infraestructures de suport. Només hi ha talent, vocació, esforç, sacrifici, perseverança i entusiasme. Molt entusiasme. Com és lògic, totes les cerimònies tenen els seus defectes o errors. Però són fàcilment esmenables amb esperit de millora. La cerimònia d'aquest 2014, en particular, ha estat correctíssima en plantejament i en desenvolupament. Sembla, però, que el pànic a una llargària excessiva redueix força els segons de què disposen la majoria dels guardonats a l'hora de parlar, cosa comprensible tenint en compte que la majoria diuen coses convencionals. Tanmateix, demanar capacitat de síntesi a una persona nerviosa o emocionada potser resulta massa rígid. Altrament, sembla que se la commini a dir "moltes gràcies" i prou. Caldria, això sí, que els guardonats, a banda de recitar-nos els noms dels membres de la seva família i dels companys, s'esforcessin a dir quelcom més interessant. En canvi, seria recomanable tallar els micròfons dels qui lliuren els premis un cop ja han dit el nom del guanyador i aquest puja a l'escenari. Els comentaris personals, com ara "volia que guanyessis tu", hi són del tot sobrers. N'hi ha prou amb els petons, la música i els aplaudiments.

El moment més nostàlgic de la cerimònia és el que recorda els professionals que han desaparegut al llarg de l'any, i és una llàstima que el desig absurd de moure la càmera per imprimir-hi agilitat no permeti llegir els noms d'alguns dels esmentats. Seria convenient que el tracte fos igual per a tots. Pel que fa a la presentació d'Àngel Llàcer, el seu histrionisme resultava bastant patètic en diversos moments. Les persones homosexuals, diguin el que diguin el Partit Popular, l'Església o Josep Antoni Duran i Lleida –aquest, fins i tot, demana teràpies per a guarir-los (!)–, són persones absolutament normals que no van per la vida fent el marieta o el faldetes, talment com la barroera caricatura femenina que en fa Àngel Llàcer. Certament, també hi ha heterosexuals barroers, que necessiten exacerbar estúpidament la seva masculinitat per sentir-se alguna cosa. Però, en general, les persones, tinguin la inclinació sexual que tinguin, no es passegen per la vida exacerbant fins a l'esperpent el tòpic del mascle o de l'efeminat. Llàcer, en canvi, més a prop del bufó que de l'actor, reprodueix en si mateix el tòpic de les pel·lícules del franquisme, que caricaturitzaven l'homosexualitat per mitjà de personatges que eren "tota una doneta". Eren uns anys, aquells, en què els gais i les lesbianes només podien aparèixer en films comercials com a figures esperpèntiques o anòmales a fi de provocar la hilaritat del públic i alimentar el prejudici sobre la seva condició. Si fa no fa, com els indis en les pel·lícules nord-americanes, que havien de mostrar-se salvatges i despietats, o com els negres, que havien d'aparèixer fent de criats o subalterns. Crec, per tant, que els Premis Gaudí tenen prou categoria per prescindir d'un estereotip que degrada la condició homosexual i que la rebaixa al nivell de l'esperpèntic personatge que interpretava Alfredo Landa a "No desearás al vecino del quinto".

Finalment, caldria que l'organització prohibís de manera rotunda l'ús de ginys electrònics durant la cerimònia, ja que desmereix força veure-hi espectadors més interessats en el seu mòbil que no pas en el que passa a l'escenari. Un escenari en el qual estaria bé que certs guardonats fessin el petit esforç d'aprendre's o d'escriure's en català les seves paraules d'agraïment. Exactament el mateix que farien en francès o en anglès si els donessin el César de França o l'Oscar de Hollywood. Altrament, si, segons se'ns diu, Catalunya forma part de l'Estat espanyol, com és que els guardonats catalans dels Goya, en justa reciprocitat, no fan els seus parlaments en català?

En tot cas, com dic, és ben cert que els Gaudí s'han consolidat en només sis anys d'existència i que, en conjunt, la cerimònia del 2014 ha estat molt reeixida i perfectament homologable a la de països amb una indústria cinematogràfica més potent. Per això cal que el nostre govern doni suport al cinema català, perquè com saben prou bé tots els governs del món, el cinema constitueix una de les principals estructures d'Estat, i és amb les seves obres, a través d'aquestes estructures, que els pobles, les cultures i les llengües es projecten al món.

El Singular Digital , 10/2/2014
 
Un temps que no tornarà, patrimoni que hem destruït Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 febrer 2014
Barcelona, ciutat de cafèsUna feina esplèndida, la que ha fet el periodista Paco Villar amb el llibre Barcelona, ciutat de cafès (Viena Edicions, 2013). Es tracta d'un llibre que explica amb detall quins eren i com eren els grans i magnificents cafès de Barcelona en el període 1880-1936. Llegir-lo no és només un viatge al passat de la capital de Catalunya, també és un bany d'història, d'aventures, d'anècdotes i de comportaments socials. Fins i tot de doble moral, com ho palesaven les dues entrades del Cafè Suís, la principal, al número 40 de la Rambla, en què tot era "escrupolosa moralitat", i la discreta, al 17 de la plaça Reial, que conduïa als reservats de l'entresol i que utilitzaven els prohoms de la ciutat amb senyores del que se'n deia "honra avariada".

Barcelona, ciutat de cafès parla dels cafès romàntics, dels cafès de l'Eixample, del Paral·lel i de la plaça de Catalunya, del Gran Cafè Colón, de l'Alhambra, de l'Excelsior, del Canaletes, del Chicago, del Torino, amb sales dissenyades per Gaudí i Puig i Cadalfach, del Gambrinus, del Continental, del Refectorium, del Lion D'Or, de la Maison Dorée i, entre d'altres, dels Quatre Gats, que encara és viu. El llibre parla de quins eren els seus clients i de com es comportaven en el seu interior. Isaac Albéniz feia concerts al Colón, Eduard Toldrà en feia a la Granja Royal, Àngel Guimerà, Narcís Oller i Antoni Gaudí sovintejaven el Pelayo, Eugeni d'Ors i Raquel Meller el Lion d'Or, Carles Riba, Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Joan Maragall el Continental... Vegem-ne alguns fragments:
"Barcelona es convertí en punt de reunió d'una fauna internacional pintoresca i tèrbola que fugia de les atrocitats de la guerra [1914-1918]: aventurers, espies i contraespies, aristòcrates, sabotejadors, crupiers,, gentalla de tota mena... i, sobretot, un ampli contingent de professionals del sexe que van provocar una commoció general."
"La dona moderna [segona dècada del segle XX], coneguda a França gràcies a la figura de la 'garçonne' i a la cultura anglosaxona amb el nom de 'flapper', era una dona sense excessives necessitats econòmiques, que es maquillava, passejava sola pel carrer mostrant els tous de les cames, bevia alcohol sense moderació o prenia 'cocó' si era això el que li plaïa, i fumava cigarretes amb una gran sensualitat teatral. Pel que fa al sexe, mantenia relacions sexuals amb els homes que volia només per plaer i diversió, i si molt convenia conservava la virginitat per al seu futur marit, o això deia, i realitzava altres pràctiques sexuals que no la posessin en perill."
"Les obres de soterrament del tren de Sarrià, que deixarien en desús l'antic edifici de l'estació, van ser la causa principal del naixement del Cafè Bar Zurich, fundat per Andreu Valldeperas i Ros. Els seus orígens es remuntaven a un quiosc de begudes, La Catalana, instal·lat al costat de l'estació el 1887. [...] Abans que Primo de Rivera inaugurés oficialment el ferrocarril subterrani el 27 de març de 1929, el Zurich ja s'havia ampliat transformant la sala d'espera de l'estació en un saló de cafè amb una barra de bar, i disposava d'una gran terrassa exterior des de la qual es dominaven la plaça de Catalunya i la Rambla."
"Durant la revetlla de Sant Joan de l'any 1933 va faltar ben poc perquè es produís una catàstrofe. Dos guàrdies de seguretat que es trobaven de servei als voltants del Cafè Español van veure que, cap allà a les onze de la nit, hi entrava un subjecte amb un paquet cobert per un gran mocador. [...] La sorpresa fou majúscula quan, en escorcollar-lo, van descobrir que duia una bomba de forma cilíndrica, de 25 centímetres de llarg i 15 de diàmetre, carregada amb sis cartutxos de dinamita i metralla abundant, que pesava aproximadament dotze quilos. [...] El motiu que al·legà per dur a terme aquest acte de sabotatge era que en aquell establiment servien cervesa Damm, malgrat el boicot que havien imposat algunes organitzacions sindicals a aquesta marca."
"Alejandro Lerroux va demanar dues ampolles de Cordon Rouge, que era el xampany que li agradava més. En el moment en què Lerroux acostava als llavis la copa d'aquest xampany refinat i caríssim, Pere Vives li preguntà: "Si ara entressin uns obrers de Sant Andreu i l'interpel·lessin sobre aquest xampany, què els diria, senyor Lerroux?" "Els diria –contestà ràpid–: Estic tastant el vi que beurà el proletariat de l'esdevenidor, els vostres fills..." Després d'haver menjat àpats esplèndids, era corrent que els cambrers [del Cafè Suís] li preparessin entrepans que embolicaven amb paper de diari que Lerroux duia després als mítings i als populars berenars fraternals."
El llibre de Paco Villar, Barcelona, ciutat de cafès, és un testimoni deliciós de la vida barcelonina a les darreries del segle XIX i primeries del XX no sols pel munt de fotografies i il·lustracions que conté, sinó per les sucoses vivències que narren les seves pàgines i que ens mostren com ha canviat el món amb relació a aquells temps. Amb els ulls economicistes del present sembla inversemblant que a Barcelona poguessin subsistir cafès que eren autèntiques obres mestres arquitectòniques, decorats amb vitralls, rotondes, paviments de marbre, taulells guarnits amb plaques de porcellana, aranyes gegants amb cinquanta becs de gas i un servei format per una trentena de cambrers. Tanmateix van existir. Aquest llibre en fa una crònica fidel del que van ser i del que van representar, i el lector, pàgina a pàgina, acaba sentint una gran nostàlgia per tot el patrimoni que hem destruït a fi d'encabir-hi franquícies que foragiten el comerç local i degraden la identitat de les nostres ciutats.

Racó Català , 6/2/2014
 
Transport públic i puja de preus Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 febrer 2014
Transport públic i puja de preusL'augment extraordinari de les tarifes del transport públic a Catalunya té indignada la major part de la societat, que se sent agredida en un moment en què el seu poder adquisitiu ha davallat espectacularment. És lògic, la magnitud de l'atur, les retallades salarials, la precarietat dels llocs de treball i la por generalitzada davant d'un futur incert són mals aliats de l'augment de taxes. Sobretot si aquestes taxes afecten serveis bàsics que el ciutadà no pot defugir. I el transport públic n'és un.

Situats en aquest punt, és comprensible que a Sant Cugat, com a moltes altres ciutats, hi hagi concentracions que expressin neguit per l'abús d'autoritat que suposa l'increment de preus. Especialment els usuaris de la T-10 i de la T-50/30, que són el 80% del conjunt. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, diu que si comparem la relació qualitat/preu del servei a l'àrea metropolitana de Barcelona amb els seus equivalents a Madrid, París o Brussel·les guanya Barcelona. I és cert. Però només parcialment, ja que el sistema de Rodalies de Renfe, és a dir, el servei que depèn de l'Estat, és un desastre. Per altra banda, ni els sous ni el poder adquisitiu de París i Brussel·les no són comparables amb els de Barcelona. I la comparança amb Madrid tampoc no funciona. Madrid, a diferència de Barcelona, no és la capital d'un país espoliat com Catalunya, ans al contrari, és la principal beneficiada d'aquesta espoliació. A Madrid, recordem-ho, només hi circula un 4% dels trens dels anys setanta, a Catalunya hi circulen tots.

Una altra cosa és la instrumentalització política que alguns partits en fan, i no em refereixo pas a la CUP, que mai no ha governat. En aquest sentit, té raó el conseller Vila en dir que el seu departament ha rebut una herència de 540 milions d'euros de deute del govern anterior fruit d'una gravíssima irresponsabilitat que amenaça la viabilitat del sistema. Per tant, la pregunta és: per què ha d'assumir el ciutadà la irresponsabilitat d'uns partits polítics que ara es manifesten al carrer com si no hi tinguessin res a veure? Per què no s'exigeix que siguin aquests partits els qui paguin el preu de la seva irresponsabilitat? La praxi és senzilla: t'endeutes per damunt de les teves possibilitats des del govern, deixes l'embolic per als qui vinguin després i quan aquests no tinguin més remei que ofegar els contribuents escurant-los les butxaques, apareixes tu fent cara d'indignat i crides ben fort: "No hi ha dret!"

Però la situació és tan greu, que estaria bé que les reclamacions no s'equivoquessin de destinatari, és a dir, que es fessin davant la porta del veritable culpable de l'asfíxia que viu Catalunya i que és l'Estat espanyol. Un Estat que ha dimitit de les seves responsabilitats inversores en el transport públic dels catalans i que els espolia dia rere dia fins a l'extenuació. Per això la independència de Catalunya, a banda de ser un dret inalienable, és la matriu de totes les polítiques socials. És una necessitat vital per poder acabar amb l'espoliació, per poder gestionar els propis recursos, per poder mantenir els serveis bàsics en educació, sanitat i mobilitat i, en definitiva, per frenar l'empobriment vertiginós dels catalans.

Cugat.cat , 7/2/2014
 
La vida secreta de les campanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 febrer 2014
La vida secreta de les campanesEs diu Climent Ribera, dedueixo que deu voltar els setanta anys i és un plaer conversar-hi. Ha fet una tasca immensa al Monestir de Sant Cugat, ordenant el patrimoni documental que es conserva a l'arxiu de la parròquia, i, com a historiador rigorós que és, viu amb passió la seva feina i tracta amb cura exquisida el material amb què treballa. Em transmet amb entusiasme els valors del capital històric del Monestir i penso que ell és també un capital de la ciutat. Un capital humà, ja que tot allò que sap, tot l'univers de dades que ha recollit al llarg dels anys fa molt de temps que l'està aplegant en un llibre que, tan bon punt estigui acabat –encara trigarà una mica a veure la llum–, serà una petita joia per a Sant Cugat.

Sento un gran interès –un interès romàntic, si es vol– per la vida secreta o amagada de les campanes del Monestir, aquestes campanes que alguns nouvinguts, superbiosament, pretenen emmudir en considerar-les un enutjós vestigi del passat. Les nostres campanes, com les campanes d'arreu del món, són documents sonors d'un valor incalculable que han travessat els segles i que han tingut un paper actiu en bona part dels fets més importants de la història. Recordem, per exemple, la campana Honorata de la Catedral de Barcelona, que va ser feta al segle XIV i que Felip V, amb la catalanofòbia que el caracteritzava, va ordenar destruir per haver cridat el sometent contra ell. Per altra banda, el fet que les campanes tinguin nom –nom de dona, la majoria–, ja diu molt de la personalitat que els atribuïm i del vincle afectiu que hi establim.

El senyor Climent Ribera m'explica que quan hi havia tempesta i perill de pedregada la nostra Gambirota –la campana més estimada pels santcugatencs–, tocava sense descans des del cimbori del Monestir i tenia una sonoritat tan potent que els monjos de Montserrat van intentar comprar-la oferint tantes monedes de plata com cabessin en el seu interior. La Gambirota, a més, va ser la campana que va tocar a sometent la nit de Nadal del 1351, després que l'abat Biure fos assassinat per l'aventurer Berenguer de Saltells mentre celebrava la missa del gall. Per desgràcia, el pas del temps la va malmetre i a mitjan segle XIX va ser refosa. Curiosament, malgrat l'enorme popularitat d'aquesta campana, només se'n conserva una única imatge gràfica que podem veure en el retaule del "martiri de Sant Cugat", d'Ayne Bru, del segle XVI.

L'any 1936, en esclatar la guerra, la major part de les campanes de Catalunya van ser destruïdes i convertides en material bèl·lic. Aquest, concretament, va ser el cas de les sis campanes litúrgiques de Sant Cugat, entre les quals la refosa Gambirota. Totes sis van desaparèixer. Les úniques que van sobreviure van ser les dues del rellotge, les que avui marquen les hores i els quarts, que daten de l'any 1620. També m'explica el senyor Ribera que un cop acabada la guerra es van construir quatre noves campanes: la Severa, la Juliana, la Semproniana i la Gugada. La Cugada és la campana major i té una inscripció en llatí que parla de la seva veu dolça, agradable i sonora.

M'hi passaria molta més estona escoltant el senyor Ribera, però el temps ha fugit, s'ha fet fosc i quan surto a l'exterior la campana de les hores m'anuncia que són les vuit. Alço la vista, la miro i penso en els quatre-cents anys que fa que és aquí i en les setze generacions de santcugatencs que han escoltat la seva veu. Això em commou. M'agrada sentir-la mentre segueixo el meu camí confortat per la seva companyia.

Diari de Sant Cugat , 7/2/2014
 
La resposta racional catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 08 febrer 2014
La resposta racional catalanaAmb pocs dies de diferència, Sant Cugat va acomiadar l'any 2013 amb dues conferències relacionades amb la independència de Catalunya que van tenir un èxit espectacular. Una a càrrec de Carles Boix, catedràtic de Política i Afers Públics de la Universitat de Princenton, Nova Jersey, EUA, i l'altra a càrrec de Xavier Sala i Martín, catedràtic de Desenvolupament Econòmic de la Universitat de Colúmbia, Nova York, EUA. La primera, organitzada per Òmnium Cultural, es va celebrar al Teatre de la Unió, i la segona, pertanyent a l'associació Súmate, va tenir lloc al Centro Popular Andaluz. Això, però, només ha estat un petit tast del degoteig d'actes que s'organitzaran a tot Catalunya sobre aquesta qüestió en el decurs del 2014.

En l'àmbit local, totes dues conferències van estar farcides de dades demolidores contra el fantasma de la por que abandera -amb més pena que glòria, tot sigui dit- el tripartit enemic de les llibertats nacionals de Catalunya, és a dir, el Partit Socialista, el Partit Popular i Ciudadanos. Tots aquells espantalls que fa servir el nacionalisme espanyol, com ara la fi de les pensions, la fugida d'empreses i de capital, el boicot als productes catalans, l'empobriment dels bancs o l'expulsió de la Unió Europea i de l'euro, van ser abatuts pel pes de la realitat, de l'argumentació racional i del sentit comú. Com va dir Sala i Martín, "si s'arruïnessin els bancs catalans, en quatre dies no en quedaria cap d'espanyol".

L'aspecte més interessant de tot plegat, tanmateix, van ser les raons vitals per les quals Catalunya necessita ser un Estat independent, i que el públic, tot reflexionant, es va endur cap a casa com a conclusió. Aquesta és la meva: Catalunya necessita ser un Estat independent per poder decidir sobre la seva pròpia vida, per poder acabar amb l'espoliació que pateix, per poder gestionar els recursos que genera, per poder evitar que li robin l'aigua de l'Ebre, per poder ser sobirana en les seves polítiques educatives, per no haver de tancar escoles i hospitals, per poder aturar el projecte d'extermini de la llengua catalana, per tallar de soca-rel les agressions constants de què són víctimes molts catalanoparlants i, en definitiva, per poder-se alliberar de la llosa espanyola que l'empobreix i que perjudica greument el seu desenvolupament en tots els ordres de la vida: en l'econòmic, en el social, en el científic, en el lingüístic, en el cultural i en l'esportiu. Són, per tant, raons de llibertat. Les mateixes raons, ves per on, per les quals tots els pobles lliures del món volen continuar essent lliures.

Cugat.cat , 31/1/2014
 
Resposta al ministre Margallo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 07 febrer 2014
MargalloM'ha sorprès, però no m'ha molestat gens que vós, José Manuel García-Margallo, ministre espanyol d'Afers Exteriors, hàgiu inclòs un text meu en el vostre argumentari de 194 pàgines sobre Catalunya destinat a les ambaixades espanyoles. Em sembla lògic que, en virtut del càrrec que ocupeu, us interessi saber què en pensem, de l'Estat espanyol, en altres països. Us agraeixo, per tant, que tingueu l'amabilitat de llegir-me i que, enfeinat com deveu estar promovent la Marca Espanya, dediqueu temps a fer unes consideracions sobre les meves paraules. El que no em sembla net per part vostra és treure interessadament aquestes paraules de context; un context, per cert, en el qual jo denunciava l'ofensiva del govern espanyol contra la llengua catalana i l'atac concret d'una sentència que li nega el caràcter de llengua preferent als ajuntaments. De l'atac a la llengua, però, vós no en dieu res.

L'article en qüestió, publicat al Singular Digital el 2 de novembre de 2010, es titula L'ofensiva contra Catalunya, i vós el traduïu a l'espanyol i en destaqueu aquest fragment:
"En el cas de Catalunya i Espanya, només una de les parts és demòcrata, la catalana. L'altra és totalitària, arrogant i despòtica, i això complica les coses."
I a propòsit d'aquestes paraules, dieu això (que ho deixo en la llengua original per no endolcir-ne l'esperit):
"Esa propiedad del nacionalismo radical, del separatismo, la que consiste en promover un proyecto que necesita cancelar una vida en común para realizarse plenamente es, afortunadamente, una cualidad propia e intransferible. Ello significa que, mientras el propósito del independentista es poner fin a la convivencia con el otro, con aquel conciudadano del que quiere separarse, ese mismo conciudadano que se rechaza no tiene inconveniente en convivir con el independentista. Frente a un proyecto exclusivo, gana un proyecto inclusivo, gana en altura ética, en civismo, en valor social y político. No es que gane, es que, de los dos, es el único que puede reclamarse de esos valores."
Aquestes, entre d'altres, són les instruccions que, en forma de reflexió intel·lectual, vós doneu als ambaixadors espanyols per tal que les repeteixin davant de tothom que se'ls adreci interessant-se per la independència de Catalunya. Jo, si fos ells, però, no les faria servir. Més que res, perquè constitueixen un insult a la intel·ligència que els desmereixerà com a diplomàtics i que deteriorarà –encara més– la imatge d'Espanya al món. D'entrada, crida l'atenció que vós, com a membre d'un partit ultranacionalista espanyol titlleu de "nacionalisme radical" totes aquelles forces polítiques catalanes que demanen poder votar. No us sembla un contrasentit? Si voler votar és ser nacionalista radical, com n'hem de dir de la prohibició de votar?

Dieu també que la necessitat catalana de "cancel·lar una vida en comú per a realitzar-se plenament és, per sort, una qualitat pròpia i intransferible". És a dir, que doneu per descomptat que cap nació no necessita ser lliure per a poder-se realitzar plenament. Aquesta, segons vós, seria una necessitat exclusivament catalana que no tindria cap equivalent arreu del món. Em pregunto, aleshores, a què espera el vostre país, Espanya, per a deixar de ser un Estat independent. O és que potser parleu per experiència? O és que potser és Espanya qui, malgrat tenir un Estat, no s'ha realitzat plenament? Jo diria que és més aviat això, atès que el vostre projecte de fer de la península ibèrica una Castella gegantina, sota el nom eufemístic d'Espanya, ha estat un fracàs espectacular. Entenc que ha de ser traumàtic definir-se com el país més antic de l'univers i no haver aconseguit realitzar-se plenament.

Tanmateix, si hi ha un aspecte del vostre argumentari que us aconsello que reviseu és el que satanitza el dret dels pobles a la independència dient que "el propòsit de l'independentista és posar fi a la convivència" amb algú que "no té cap inconvenient a conviure amb ell". Home, ministre, no us sembla una giragonsa argumental massa barroera afirmar que el qui vol conviure té superioritat moral sobre el qui vol marxar? No us sembla maniqueu presentar el primer com a bondadós pel fet de voler mantenir una convivència amb algú que n'està fart? El que no dieu és que no es tracta d'una convivència entre iguals, sinó que el primer, el dominador, viu a costa del segon, el sotmès. I tampoc no dieu que la part que vol mantenir la convivència, la dominadora, només accepta l'independentisme si és feble, folklòric, minoritari i merament ornamental. Si, en canvi, és prou fort, seriós, majoritari i conseqüent per voler decidir per si mateix, cal satanitzar-lo. Per això, mitjançant l'ocultació de la veritat, us permeteu l'atzagaiada de dir que l'independentisme "no és inclusiu" i que està mancat d'"ètica", de "civisme" i de "valors socials i polítics". O, dit d'una altra manera, que Catalunya només pot ser inclusiva, ètica i cívica si està subordinada a Espanya. Si és un Estat independent esdevé execrable. Rumieu-vos-ho, ministre, perquè criminalitzant la independència ens esteu dient que Espanya, com a Estat independent que és, no és inclusiva i està mancada d'ètica, de civisme i de valors socials i polítics.

Lamento, arribats aquí, que no us hagin passat pel cap aquestes dues coses: una, que ningú no se separa si és feliç; i dues, que davant la pretensió de superioritat d'una de les parts, és un deure de maduresa obrir la porta i marxar. Amb tot, una cosa és lamentar i una altra estar sorprès. I vós m'heu sorprès. Potser és que per la meva condició d'aborigen d'una de les vostres colònies no puc entendre coses que vós trobeu normals, però us les diré. No puc entendre que goseu parlar d'ètica i de valors socials en qualitat de membre d'un partit polític fundat per un destacat exdirigent feixista; no puc entendre que goseu parlar d'ètica i de valors socials des de la vostra condició de figura rellevant d'un partit que es nega a condemnar el franquisme i que subvenciona, des del govern espanyol, una entitat que el glorifica; no puc entendre que goseu parlar d'ètica i de valors socials sense avergonyir-vos de resguardar un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat; no puc entendre que goseu donar lliçons de democràcia a Catalunya, un país que ja tenia Parlament molt abans que els vostres avantpassats aprenguessin el significat d'aquesta paraula; no puc entendre, en definitiva, que per poder menystenir la voluntat de la nació catalana tingueu la gosadia de negar-ne l'existència. Aquell criminal que us negueu a condemnar ja va emmudir el nostre Parlament el 1939, i també ho va fer el sanguinari Felip V ara fa justament tres-cents anys. Tanmateix som aquí, ja ho veieu. I la prova irrefutable del fracàs de Castella és que vós mateix esmerceu força temps a redactar dossiers de 194 pàgines contra els drets nacionals de Catalunya. No us sembla massa feina contra una nació que segons dieu no existeix? Gràcies per la vostra consideració, senyor Margallo, ministre espanyol d'Afers Exteriors.

El Singular Digital , 3/2/2014
 
El piromaníac nocturn de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 04 febrer 2014
Contenidors cremant a Sant CugatHi ha un individu a Sant Cugat que es dedica a calar foc als contenidors. Actua sempre en cap de setmana i de matinada, entre les quatre i les sis, per ser precisos. És a dir, quan les probabilitats que el descobreixin són mínimes. Som, per tant, davant d'un covard amb problemes de reafirmació personal, que necessita veure les flames que provoca per sentir-se autor d'alguna cosa important. Podria intentar reafirmar-se fent servir el cap i les mans per construir alguna cosa, però no. Les mans -el cap el deixa a casa- les utilitza només per destruir, per cremar contenidors i sentir-se poderós mentre n'observa els efectes. "Això ho he fet jo", es diu a si mateix tot estarrufat.

En un sol mes, entre octubre i novembre, el piromaníac va calar foc a vint contenidors situats a diferents punts del municipi: a la rambla del Celler, a la rambla de Can Mora, a les avingudes Enllaç, Torreblanca i Francesc Macià i al carrer Colòmbia de Valldoreix. Tenint en compte que cada contenidor costa, pel cap baix, uns 950 euros, el cost total es va elevar a 19.000 euros. Això sense comptar els danys col·laterals a fanals, arbres i vehicles aparcats. Aquestes dades, tanmateix, ja han estat superades, perquè aquest mes de gener el piromaníac ha tornat a actuar. Ha cremat sis contenidors més a la rambla de Can Mora, als carrers d'Àngel Guimerà i d'Eduard Maria Balcells i també una tanca que hi havia a tocar del carrer Doctor Murillo, cosa que en termes econòmics suposa un cost de 5.700 euros. 24.700 en total.

Davant d'això, sobta una mica que l'Ajuntament i els mitjans de comunicació emprin el terme "bretolades" per definir aquestes accions. No és que la paraula "bretolada" no sigui correcta, però crea poca consciència social, ja que està més associada a entremaliadures d'infants que no pas a delictes com el que comentem. Vull dir que, sense pretendre-ho, suavitza els fets davant l'opinió pública i frena la col·laboració ciutadana en la identificació del piromaníac. Al capdavall, si, com es diu, és molt difícil detenir-lo, atès que caldria enxampar-lo in fraganti, no hi ha dubte que la millor manera de reeixir en aquesta tasca és comptant amb la col·laboració ciutadana. Enxampar-lo és una necessitat. Ho necessita el piromaníac per ser sotmès a tractament, i ho necessitem nosaltres perquè pagui els costos de tot allò que ha destruït.

Cugat.cat , 24/1/2014
 
Balances fiscals ocultes en nom de la unitat d'Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 febrer 2014
RobatoriAlgun dia, quan Catalunya sigui lliure, la història deixarà constància de les barbaritats que els diferents governs espanyols han arribat a dir per tal de mantenir-la sotmesa i encadenada. Això serà tan bon punt deixem enrere aquesta etapa de reafirmació catalana i de despit espanyol i puguem parlar de tu a tu, d'Estat a Estat, completament alliberats del llast que suposa l'actual política espanyola. Mentrestant, però, hem de conviure amb personatges que, per la seva idiosincràsia, semblen sorgits de la ploma catalanofòbica de Quevedo.

Aquest és el cas de Cristóbal Montoro, ministre espanyol d'Hisenda i Administracions Públiques, que ha defensat l'ocultació de les balances fiscals perquè, segons ell, "en comptes de racionalitzar el debat, provoquen l'enfrontament" i són utilitzades per atiar l'independentisme. És a dir, que l'espoliació de Catalunya s'ha de mantenir oculta, ja que fer-ne difusió despertaria encara més la societat catalana i no racionalitzaria el debat. És clar, ja se sap, no convé que l'espoliat sigui conscient de la magnitud de l'espoliació que pateix. Altrament, diu prou. Per això, Montoro, es treu de la màniga una metodologia cuinada per la FAES que no sols trenca la metodologia internacional sinó que no reconeix Catalunya. I és que si no hi ha catalans, no hi ha espoliació. En altres paraules: es tracta que els catalans no puguin dir que són espoliats, atès que Catalunya, com a tal, no existeix. Em pregunto si ja el coneixen, aquest mètode, tots els espolsabutxaques del món. Se'n diu invisibilització de la víctima i consisteix a esborrar la identitat d'algú abans de buidar-li la cartera. Sense identitat, òbviament, no hi pot haver denúncia. La unitat d'Espanya tot s'ho val. Inclosa l'ocultació de la veritat.

Però, ves per on, hi ha una petita contradicció. Ens la mostra el mateix Montoro en afirmar que Catalunya "és la gran exportadora" de l'Estat –el 25% són vendes catalanes– i que "sortirem de la crisi perquè Catalunya ens en traurà". Fins i tot gosa afegir-hi que als catalans se'ns ha de fer veure "els avantatges de pertànyer a Espanya" (!) Vol dir que no és més aviat al contrari, senyor Montoro? Vol dir que no és precisament la pertinença a Espanya, el que suposa un grandíssim desavantatge per a Catalunya? No creu que són els espanyols, no pas als catalans, els qui han de saber com quedarà Espanya amb la independència de Catalunya? Per què els amaga la ferma solvència d'un Estat català i la fallida espectacular de l'Estat espanyol? Silenci. Montoro prefereix la mentida, la mentida sobre la qual s'ha escrit la història impossible d'Espanya.

Nació Digital , 1/2/2014
 
Entre la secessió i la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 02 febrer 2014
AddendumCal començar a dissenyar les estratègies per superar els riscos del procés, sent conscients que, mentrestant, l'Estat espanyol actuarà per ofegar, centralitzar i generar una involució en tots els àmbits que estiguin sota el seu control.

Hi ha llibres d'assaig polític que són de lectura necessària. Parlo de llibres rigorosos, llibres que eixamplen la ment del lector i que li mostren una realitat que els altaveus oficials li amaguen, llibres, en definitiva, que tenen el poder de remoure consciències, d'abatre prejudicis, d'esvair temences i, fins i tot, de capgirar tarannàs o actituds davant la vida. Aquest és el cas d'Addendum. L'endemà de la independència, d'Albert Pont (Viena, 2013), i un dels seus mèrits, que en té molts, és que ho fa fredament, sense un bri de passió. La veu narrativa que ens acompanya al llarg de les seves pàgines és el dret internacional, i les seves eines són les dades i les xifres de què es nodreix no sols per argumentar els immensos avantatges d'una Catalunya independent, sinó també per mostrar que el camí per a arribar-hi, malgrat els atacs de l'Estat espanyol, és més senzill del que ens volen fer creure. Fa més qui vol que qui pot, i si els catalans volen ser ciutadans d'un país lliure i sobirà, amb veu i vot a les Nacions Unides, no hi haurà cap amenaça espanyola que ho pugui impedir. Alentir-ho un xic potser sí, però impedir-ho no.

Addendum és la continuació de Delenda est Hispania (Viena, 2012), el llibre anterior d'Albert Pont, president del Cercle Català de Negocis i especialista en dret internacional. En el primer, l'autor parlava, en certa manera, de l'endemà de la secessió, mentre que en el segon parla de l'endemà de la independència, perquè, com ell mateix diu, "la secessió i la independència són dues coses completament diferents. Òbviament, la segona no és possible sense la primera perquè són dos punts diferents d'un mateix procés. Però això vol dir que la secessió sí que és possible sense la independència, almenys durant el període de transició a la plena sobirania. [...] La secessió és, doncs, la conseqüència d'una emancipació prèvia; un procés de presa de consciència personal o col·lectiva que desemboca en el convenciment que ens porta a prendre la decisió de trencar el marc de relacions vigent amb l'Estat del qual formem part. [...] En canvi, la independència no és fruit de la pròpia voluntat, sinó de l'efectivitat de l'autodeterminació."

Dividit en tres capítols —"La transmissió de deutes de l'Estat espanyol ", "L'atribució de la nacionalitat en casos de successió d'estats" i "Catalunya en la societat internacional"—, Addendum explica amb deliciosa claredat les estratègies que cal elaborar per superar tot el joc brut i tots els paranys que la maquinària estatal espanyola desplegarà —ja ho està fent— a fi de dinamitar el procés i recuperar el control de la situació. De fet, fins i tot assolida la independència, Catalunya haurà de ser hàbil en les negociacions consegüents sobre temes com ara el repartiment de béns i deutes de l'estat predecessor, ja que l'Estat espanyol, davant la irreversibilitat dels fets, optarà per dir que, perdut per perdut, m'agafo allà on puc.

D'entrada, però, el llibre recomana recórrer al marc internacional per neutralitzar amenaces i coaccions i al·legar el fet inqüestionable que "l'actual ordenament constitucional espanyol es legitima en la legalitat d'un dels últims règims autoritaris d'Europa, cosa que es manifesta en la relativa qualitat democràtica de les seves institucions". Tan baixa és aquesta qualitat democràtica que hem d'estar preparats per a les maniobres més abjectes. Els processos d'Escòcia o Quebec poden tenir molts punts de contacte amb el de Catalunya, però l'Estat espanyol no en té cap amb el Regne Unit i Canadà. Pensem que els períodes democràtics en la història espanyola són gairebé una anècdota comparats amb els absolutistes. Per entendre'ns: l'Estat espanyol ha esdevingut un règim democràtic per necessitat conjuntural, no pas per convicció ideològica. I això obliga Catalunya a deixar d'anar amb el lliri a la mà, atès que si ja és habitual que els estats predecessors, en general, facin moviments sota la taula contra la nació secessionada, encara ho és més que ho faci l'Estat espanyol. Entre altres coses, perquè aquesta és la seva tradicional manera de captenir-se.

Addendum ho explica així:
"Sovint passa que, davant la possible secessió d'una determinada regió, l'estat predecessor hi envia membres de les seves forces armades, funcionaris i tota mena d'agents amb el propòsit d'evitar-la. De fet, fins i tot, la funció d'aquests agents va molt més enllà de la mateixa independència. En cas de no poder-la evitar, podrien quedar-se al territori subvencionats per l'estat predecessor en un intent d'organitzar una possible resistència i boicotejar tant el procés polític constituent com la viabilitat política i social de Catalunya. En el nostre cas, alguns experts en seguretat i defensa asseguren que el Govern espanyol ha enviat a Catalunya uns 7.500 funcionaris en qüestió de mesos. [...] En general són membres dels cossos i les forces de seguretat de l'Estat, als quals s'haurà d'afegir els que ja hi havia."

"És un luxe, i alhora un plaer, la publicació de llibres com aquest, perquè eleven notablement el nivell del debat i despullen de dalt a baix les exhortacions apocalíptiques dels emissaris de l'espanyolisme"
Altres qüestions interessantíssimes que aborda el llibre de Pont són el dret d'opció i el dret a la doble nacionalitat, les conseqüències de l'atribució de la nacionalitat catalana, les minories nacionals transfrontereres, l'origen històric de la nació catalana, la seva condició de subjecte polític, les relacions internacionals del Govern català, l'adhesió de Catalunya a les Nacions Unides, el Tractat de Schengen i el disseny d'una política exterior per a Catalunya. Heus aquí un petit exemple de reflexió adulta i assertiva:
"Encara no hem après on som. Encara no hem entès que tenim Suïssa i Itàlia a la mateixa distància que Extremadura, i Frankfurt o París a una distància equiparable a la que separa Huelva de Catalunya. [...] L'Estat català ha de ser molt conscient del fet que el mercat espanyol no és capaç d'absorbir per si mateix la capacitat innovadora i tecnològica que Catalunya pot oferir."
És un luxe, i alhora un plaer, la publicació de llibres com aquest, perquè eleven notablement el nivell del debat i despullen de dalt a baix les exhortacions apocalíptiques dels emissaris de l'espanyolisme. Recomano, per tant, la lectura d'Addendum a tots els catalans delerosos d'arguments de ciència política que els permetin impermeabilitzar-se contra el discurs immobilista i adonar-se que termes com ara progressisme o federalisme no són res més que algunes de les formes verbals que adopta el nacionalisme espanyol per retenir el control de la nostra ment.

Lletres , núm. 61, desembre 2013-gener 2014
 
L'atac del PP a Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 01 febrer 2014
L'atac del PP a Catalunya RàdioEl tancament de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià, per part del govern espanyol, és l'expressió d'un fracàs. D'un fracàs, i de la ràbia que comporta aquest fracàs. És molt dur haver de reconèixer la impossibilitat absoluta d'anorrear Catalunya després de tres segles intentant-ho amb desfici i sense treva. N'hi ha prou que ens posem en la pell dels nostres adversaris per comprendre la seva impotència. "Com s'entén que un poble que fou militarment vençut, ètnicament ultratjat, culturalment desmanegat i lingüísticament emmudit encara sigui viu i en condicions de fer-nos escac?", es pregunten. No se'n saben avenir. I és comprensible. Per a algú instruït en l'ús de la força i analfabet en l'ús del diàleg no és fàcil assumir un fracàs tan espectacular. No ho és, perquè viu aquest fracàs com una humiliació que l'obliga, de retruc, a prendre consciència de la fatuïtat dels seus deliris de grandesa. I això és l'últim que faria en aquest món. Abans es desintegrarà.

Prohibir una llengua, tancar els mitjans de comunicació que la parlen i multar les entitats que la difonen és un acte de violència institucional impropi del segle XXI a la Unió Europea. De fet, la mesura és tan escandalosament racista que el govern que la pren hauria de ser-ne expulsat per violar els requisits bàsics dels Criteris de Copenhaguen relatius a la llengua i a la llibertat d'expressió i de premsa establerts en el Consell Europeu l'any 1993. L'Estat espanyol, a més, no sols no respecta ni protegeix les minories, sinó que les esclafa. Empès pel seu odi tradicional a la diferència i per una catalanofòbia que ja es va expressar amb ferotgia sota l'empara del règim franquista, assetja, criminalitza i escarneix les minories –recordem les agressions denunciades pels immigrants reclosos al Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca–, alhora que les emmanilla, les emmordassa i les oprimeix tot esperant-ne l'anihilació.

Aquest comportament no prové només, com alguns ens volen fer creure, del Partit Popular. En absolut. L'exacerbació sí, però no pas el fervor misticoreligiós de la idea d'Espanya que hi ha al darrere. En això coincideixen fil per randa el PP i el Partit Socialista. De fet, és molt més anihiladora la praxi del Partit Socialista –per dissimulada i sibil·lina– que la del Partit Popular –força sorollosa i despertadora. Passa, però, que tota col·lectivitat llargament sotmesa a un poder opressor acaba per identificar com a agressions només les fuetades acompanyades d'insults i a percebre com a amicals les més silencioses. Tanmateix, el deliri de la Castella radial, amb Madrid com a centre neuràlgic de la vida de les nacions annexionades, és tan inherent al Partit Socialista com ho és al Partit Popular i al franquisme. I van ser també el Partit Socialista, el Partit Popular i el franquisme els qui, amb l'ajut dels representants de l'autoodi català, van imposar-nos l'article de la Constitució espanyola que impedeix la federació dels Països Catalans. Cal no oblidar, per altra banda, que la raó per la qual la llengua catalana no gaudeix de ple dret a la Unió Europea és perquè el Partit Socialista i el Partit Popular es neguen a fer efectiu el requisit previ que demana Brussel·les. És a dir, que el català sigui llengua oficial a tot l'Estat espanyol.

Arribats aquí, la prohibició d'escoltar cap emissora de ràdio o televisió en llengua catalana al País Valencià és força conseqüent. La prohibició va començar contra TV3 amb un govern del Partit Socialista a Madrid i ha acabat contra Canal 9 i Catalunya Ràdio amb un govern del Partit Popular. Ves per on, els qui acusen Catalunya d'aixecar fronteres, pel sol fet de voler ser lliure, tenen milers de manobres construint un mur que empresoni i ofegui la llengua catalana al País Valencià i que barri el pas a tota comunicació amb el Principat. I, com feia certa llei nord-americana del segle XIX, que imposava dures penes i multes als blancs que ajudaven els fugitius negres, també el govern espanyol persegueix i imposa dures sancions als qui ajuden la llengua catalana al País Valencià. Aquest és el cas de l'entitat Acció Cultural. Al segle XIX potser haurien tallat la llengua als membres d'aquesta entitat, començant per Eliseu Climent i Joan Francesc Mira; avui només poden agredir-los econòmicament.

Amb tot, com dic, aquest comportament feixista és un acte de violència institucional nascut de la impotència. És l'expressió d'un fracàs. El fracàs de la Castella imperial, el fracàs de Madrid com a capital d'un imperi, el fracàs de l'anomenada espanyolització, el fracàs de la divisió dels Països Catalans, el fracàs del pla per exterminar la llengua mil·lenària d'aquest poble, el fracàs de tots els intents, absolutament tots, de destruir la nació catalana. Fa tres-cents anys que insisteixen a fer passar el clau per la cabota, i podrien insistir-hi tres-cents anys més. Fins al segle XXIV. Però tal vegada un dia, quan per fi descobreixin el veritable significat de les paraules democràcia i llibertat, ens estaran agraïts per la feina que els vam estalviar dient-los adéu a començament del segle XXI.

El Singular Digital , 27/1/2014
 
Dictadors progressistes de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 29 gener 2014
Dictadors progressistes de CatalunyaCom feien Tony Curtis i Burt Lancaster a "L'últim de la llista", de John Huston, els diputats del PSOE de Catalunya, amb tres excepcions, es van treure públicament la màscara el 16 de gener passat. Era la màscara que durant una bona colla d'anys els havia permès de fer-se passar per allò que no eren gràcies a la letargia en què els tres segles de sotmetiment havien sumit el país. La societat estava tan estabornida que no els costava gens de presentar-se com a defensors del dret a l'autodeterminació dels pobles. Vegem què deia el Partit Socialista el 13 d'octubre de 1974:
"Reconeixement del dret d'autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques. La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l'Estat espanyol parteix indefectiblement del ple reconeixement del seu dret a l'autodeterminació, que comporta la facultat de cada nacionalitat per determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l'Estat espanyol."
I vegem què deia el 14 de desembre de 2013:
"No estem ni estarem mai a favor del dret a l'autodeterminació. El dret a l'autodeterminació no existeix."
Hom es preguntarà si és pot ser tan fals. Doncs sí. I tant, que sí! Cal tenir en compte que estem parlant del Partit Socialista, un partit que, en fer pinya amb la ultradreta nacionalista espanyola –PP i Ciudadanos– contra els drets nacionals del seu país, s'ha posat en evidència davant de tot el món. Fixem-nos què deia Pere Navarro el 16 de novembre de 2013:
"La nostra proposta és clara. Volem una consulta legal i acordada amb l'Estat".
I tot just dos mesos després, el 16 de gener de 2014, el seu partit votava en contra de la proposta del Parlament de Catalunya de fer una consulta legal i acordada amb l'Estat espanyol. Maurici Lucena, portaveu del partit, ho justificava en aquests termes: "Han fet el contrari que els governs d'Escòcia i el Regne Unit i ara pretenen que el Govern espanyol ho accepti". Volia dir que abans de fer la petició formal, Catalunya hauria d'haver demanat permís a Madrid per fer la proposta. Segons el partit del senyor Lucena, Catalunya no sols no té dret a decidir, sinó que tampoc no té dret a fer propostes. En cas que en vulgui fer una, primer ha de demanar permís a Madrid. Permís per proposar, se'n diu. Lucena, per cert, també diu això: "Els socialistes volem una Catalunya amb el màxim nivell d'autogovern". Déu n'hi do. La llum i el transport públic s'han apujat, però la mentida i el cinisme sembla que es mantenen a bon preu.

Tanmateix, allò que no diu Lucena és que l'acord entre el Regne Unit i Escòcia no és comparable amb el procés català per quatre raons bàsiques: una, el Regne Unit és una democràcia consolidada mentre que Espanya és una democràcia totalitària; dues, el Regne Unit reconeix que Escòcia és una nació d'Europa mentre que Espanya diu que la nació catalana no existeix; tres, el Regne Unit i Escòcia es posen d'acord en la celebració del referèndum d'aquesta última perquè tant els conservadors com els laboristes li admeten el dret a autodeterminar-se; i quatre, Catalunya no ha pogut acordar res amb Espanya perquè el Partit Popular i el Partit Socialista neguen el dret a l'autodeterminació de Catalunya i el dret dels catalans a votar. I la prova és que el mateix senyor Lucena ja avança que la contestació que el seu partit i el PP donaran des del Congrés espanyol a la proposta del Parlament català serà un "NO" ben sonor.

I si hi afegim el comportament dictatorial de la cúpula socialista amb els militants que han gosat votar d'acord amb la seva consciència en un tema capital com el dret de decidir del país, és a dir, desobeint la imposició de votar-hi en contra, el que hi trobem és l'autèntica personalitat del PSOE de Catalunya. La seva "democràcia interna" consisteix en això: no és democràtic voler votar, si una majoria ho prohibeix. És la dialèctica del dictador, que se serveix de la democràcia per imposar el seu dictat. Però que ningú no pensi que es tracta de dictadors conservadors. En absolut. Ells són els dictadors progressistes de Catalunya.

El Singular Digital , 20/1/2014
 
Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de Comèdies Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 gener 2014
Rubalcaba & Navarro, Companyia Espanyola de ComèdiesLes escenificacions de Pere Navarro amb Alfredo Pérez Rubalcaba tenen un punt de comicitat que cal agrair en uns moments tan mancats d'alegries com els actuals. No són bons actors, perquè se'ls nota massa que interpreten, i els seus espectacles estan mancats de contingut intel·lectual, però hi posen tan bona voluntat, s'esforcen tant a ser creïbles, que acaben dibuixant un somriure indulgent en els rostres que els miren. El nou muntatge de la seva companyia és una comèdia d'un sol acte titulada "Tercera Via" i compta amb un repartiment farcit de noms que pel seu histrionisme recorden els primers anys del cinema sonor, en què els actors i les actrius, influïts encara pel cinema mut, gesticulaven teatralment i emfasitzaven l'expressió. Aquí, en el repartiment de la nova comèdia de Rubalcaba i Navarro, hi trobem, entre d'altres, Susana Díaz, Elena Valenciano, Maurici Lucena, Antonio Balmón i Miquel Iceta. És a dir, un estol de veus grandiloqüents i de cantarella rància que vaguen erràtiques per un decorat amb olor de naftalina.

L'argument gira entorn d'un grup d'amics conservadors, immobilistes i antidemocràtics -però afeccionats a fer-se passar per progressistes- que opinen que el seu país s'ha tornat boig i decideixen aturar-lo abans no faci un disbarat. El disbarat de voler ser lliure. Lliure com la resta de països lliures. La llibertat, segons els estatuts de l'associació d'aquesta colla d'amics, és un mal molt perniciós, i la dèria de voler ser lliure és un desequilibri psíquic que requereix tractament mèdic. La prova és que la llei prohibeix la llibertat. La prohibeix pel bé del país i també per la salut mental dels seus habitants. I això, per tant, inclou la prohibició de votar, ja que l'expressió del pensament de la gent per mitjà d'una papereta en una urna constitueix un deliri que ratlla la demència. Rubalcaba, Navarro i els seus amics ho repeteixen a tort i a dret: "La consulta no es pot fer i no es farà. La democràcia és fer el que diu la llei, si no ja no és democràcia".

Sembla, doncs, segons aquests amics, que el país està equivocat, ja que pensa just al contrari. Per això, en veure's en minoria al Parlament, s'esgarrifen i es pregunten: com pot ser que un país pensi que no és la democràcia el que està al servei de la llei, sinó que és la llei el que està al servei de la democràcia? Com por ser que un país digui que unes lleis que no permeten l'exercici de la democràcia són lleis antidemocràtiques? Com pot ser que un país defineixi com a totalitàries unes lleis que prohibeixen votar? Hi ha coses que no es poden permetre, i aquesta n'és una. Sort en té el país, d'aquests amics que vetllen pel benestar de la seva captivitat. Una hora i mitja després, en caure el teló i aparèixer Rubalcaba, Navarro i companyia a saludar, els quatre gats que hi ha a la sala fan un breu aplaudiment de cortesia i respiren alleujats pensant que tot plegat només ha estat una comèdia.

Nació Digital , 18/1/2014
 
L'assalt a Cinesa Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 gener 2014
Cinesa Sant CugatSant Cugat -probablement per la configuració socioeconòmica de la seva població- és una ciutat tranquil·la, molt familiar i amb pocs delictes noticiables. Tanmateix, la Nit de Reis passada, els cinemes de l'empresa Cinesa van ser escenari d'un robatori molt similar als d'algunes pel·lícules que s'hi projecten. Tot d'una, van irrompre-hi tres homes encaputxats i armats amb navalles i un mall i van amenaçar els treballadors demanant-los el contingut de la recaptació. Els treballadors eren dos, una noia i un noi. La noia estava tancada al despatx i el noi estava tot sol fent coses al taulell del vestíbul.

Malgrat la violència de la situació, no hi va haver ferits, i això és positiu, però els dos treballadors van reproduir mentalment les imatges televisives dels assalts que porten a terme algunes bandes armades en cases particulars, en què, tot i la passivitat dels propietaris, els lladres actuen amb violència, i es van témer el pitjor. Sobretot ho va pensar el noi, quan els lladres el van empènyer brutalment i li van demanar que baixés al pis de sota, on hi ha el despatx, i que els lliurés tots els diners de la caixa. 7.000 euros en total. 'Rájalo, así verà que vamos en serio', deia l'home del mall a un dels que duien navalla. El noi, nerviós com estava, va fer caure sense voler un pot ple d'oli que hi havia damunt el taulell on es despatxen les crispetes i altres coses i el líquid es va escampar per terra deixant els peus dels assaltants completament engreixinats. Tot seguit, quan eren davant del despatx, van dir al noi que truqués a la porta i que es posés just davant l'espiell per tal que la noia, en veure'l, l'obrís. Ella, efectivament, va obrir i els tres homes van entrar. Al noi el van fer posar de genolls i a la noia li van ordenar que obrís la caixa forta. Ella, però, tota trasbalsada, no aconseguia recordar-ne la combinació i, en voler consultar-ho en el seu mòbil, els assaltants, pensant-se que volia trucar a algú, es van enfurismar. Finalment, amb la caixa ja oberta, van ordenar a la noia que s'ajupís i, mentre li deien coses com 'estàs muy buena', ella va témer que la volguessin violar. No ho van fer. Només volien els diners. Els diners i alguna cosa més, ja que també es van endur una pantalla de plasma que hi havia damunt la taula.

El baix nivell cultural dels assaltants es va fer palès en el fet que, al principi, no volien les saques amb els diners. 'El dinero, queremos el dinero', deien. Va haver de ser la noia qui els fes veure que els diners eren a dins. Aleshores, van agafar una capsa de cartró plena d'ulleres 3D, les van llençar a terra per encabir-hi les saques i la pantalla de plasma i van marxar a corre-cuita. Eren tres quarts de dotze de la nit i a totes les sales hi havia públic, però ningú no se'n va adonar. Es fa difícil de dir què podia haver passat si algun espectador, en sortir per anar al lavabo, s'hagués trobat amb tot allò.

En tot cas, el fet que els assaltants sabessin on era el despatx, un despatx que sempre està tancat, indica que havien estudiat a fons les instal·lacions i que estaven al cas que aquella nit la furgoneta de l'empresa de seguretat no passaria a recollir la recaptació. Això, però, ja és cosa de la policia. De tota manera, crec que Cinesa hauria de reflexionar sobre les retallades que ha fet en els serveis del local. Abans hi havia més personal treballant-hi, cosa que sempre esdevé un factor dissuasiu per a malfactors. Ara, en canvi, s'han suprimit les taquilles i la persona que ven les crispetes i les begudes és la mateixa que ven les entrades, amb la qual cosa els espectadors que només volen comprar l'entrada s'han d'empassar una bona estona de cua innecessària els dies de més assistència. N'hi ha, fins i tot, que, malgrat haver-hi arribat d'hora, es veuen obligats a entrar a la sala amb la pel·lícula començada. De vegades hi ha nervis, però no és culpa dels treballadors, que fan el que poden. I si a sobre hi afegim que la seva remuneració laboral és petita, és obvi que la indefensió amb què treballen resulta força injusta. De vegades no són factors exògens, sinó endògens, la raó de la minva d'espectadors al cinema.

Cugat.cat , 17/1/2014
 
L'estratègia de la fractura social Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 19 gener 2014
Jorge Fernández DíazComparteixo del tot el pensament de Xavier Bru de Sala, en dir que el pla de l'Estat espanyol per aturar la independència de Catalunya consisteix, entre altres coses, a desacreditar el civisme exemplar del país i presentar-lo com una societat trencada, desfeta i al llindar d'una guerra civil. Per descomptat que el pla és aquest. De fet, és justament per això que sempre els ha fet més por el conflicte amb Catalunya que no pas el conflicte amb el País Basc. Recordem les declaracions fetes l'any 1982 per Rodolfo Martín Villa, que va ser vicepresident primer del govern espanyol: "Em fa més por Catalunya que el País Basc". I recordem també les del 1984 de Felipe González, president d'un govern que va crear una banda terrorista: "El terrorisme al País Basc és una qüestió d'ordre públic, l'autèntic perill és el fet diferencial català".

Fixem-nos, per altra banda, que l'Estat que amenaça d'empresonar el president Mas per permetre que els catalans votin és el mateix que mai no ha empresonat Rodolfo Martín Villa ni Felipe González. El primer com a membre destacat d'un règim feixista que va cometre milers de crims contra la humanitat i el segon com a cap d'un govern que finançava una banda d'assassins. Al contrari, tots dos viuen una confortable jubilació com a "demòcrates de tota la vida". Això sol ja diu quins són els ‘valors' de l'adversari amb el qual ens enfrontem i quines baixeses morals és capaç de fer per impedir l'exercici més elemental de la democràcia: el dret de tota societat adulta a dirimir les seves diferències per mitjà de les urnes. Sembla que l'intimidin més les urnes que les armes.

Diguem també que un Estat veritablement democràtic s'hauria sentit interpel·lat després d'una manifestació com la Via Catalana, certificada amb dos milions de persones. L'Estat espanyol no. En absolut. I si en lloc de dos milions n'haguessin estat quatre o cinc, tampoc. La Via Catalana no li va agradar, és clar que no. Però no pas pel rècord d'assistents, sinó per la projecció internacional que va tenir com a exemple universal de civisme. En aquest punt, Catalunya li va trepitjar l'ull de poll. Des d'aleshores, el govern espanyol ha decidit que aquest civisme és contrari als interessos de la ‘unitat d'Espanya' i intentarà trencar-lo de totes les maneres possibles. És a dir, tractarà de fabricar una imatge violenta de Catalunya que justifiqui la repressió de l'Estat per mitjà de mesures excepcionals.

Les declaracions del ministre Jorge Fernández Díaz -"he viscut situacions molt tristes que mai no vaig pensar que viuria a Catalunya"-, referint-se a les reunions familiars durant les festes de Nadal i Cap d'Any, formen part d'aquesta política governamental d'acord amb els guionistes de la FAES. Ara toca dir que hi ha "fractura social" a Catalunya, amb l'esperança que n'hi hagi de debò, amb l'esperança que s'inflin algunes venes i que es produeixi un fet que il·lustri la "fractura" per tal de poder-lo difondre arreu del món com a mostra de "paroxisme catalanista". El més lamentable d'una actitud així és que no correspon únicament a una estratègia. Tant de bo, fos només això! El problema és que els qui diuen aquestes bestieses se les creuen de debò. Estan convençuts que tot català crea fractura social pel sol fet de voler una Catalunya independent. Voler-la dependent, no. Però independent, sí. Ser espanyol és inclusiu, ser català és satànic. Per això Fernández Díaz diu el que diu referint-se al president Mas: "El que més em dol és que està fracturant la societat catalana en l'àmbit familiar, entre companys de feina, entre grups d'amics..."

La gent totalitària, la gent absolutista sempre considera una provocació la refutació del pensament únic. Pensar diferent fractura, diuen. Tot règim autoritari considera fracturadors socials els qui no accepten la seva hegemonia, tot amo qualifica de pertorbadors de la pau social els sotmesos que es rebel·len. Sap que un sotmès rebel crea més rebels, alimenta la consciència de grup i n'enforteix la dignitat, i això el fa imparable i imbatible. L'única solució, per tant, és estigmatitzar els rebels i aïllar-los com si fossin fruita podrida. I si per aconseguir-ho cal escenificar un conflicte violent doncs és fa i llestos. De la violència que no et deixin votar, de la violència que no et deixin ser senzillament català, no en diu res l'absolutista. Ell ha vingut a aquest món a dir-te qui pots ser i qui no pots ser i tu només has nascut per obeir-lo. El seu error, però, és pensar que els rebels sou quatre gats, que tot és culpa d'un cabdill que esvalota l'aviram i que la solució passa per poder dir ‘morta la cuca, mort el verí'. Si no caus en les seves provocacions, si mantens el cap fred i la calma, descobriràs que l'amo era en realitat un tigre de paper i et preguntaràs com és que has trigat tant de temps a adonar-te'n. Però ja no importarà, perquè seràs lliure.

El Singular Digital , 13/1/2014
 
Coses de la nostra història Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 gener 2014
És una sort que de tant en tant apareguin llibres com els dos que comento avui aquí, perquè condensen en poques pàgines una part de la nostra història i ens recorden tot allò que hem estat. Parlo d'un passat situat entre els segles XIX i XX, ple de personatges singulars, que ens diu qui érem, com ens comportàvem, quins valors teníem i com ens vestíem.
 
Un passeig per la moda de BarcelonaEl primer d'aquests dos llibres és Un passeig per la moda de Barcelona, d'Elisenda Albertí, que explica amb detall fins a quin punt els canvis de mentalitat han determinat l'evolució de la roba que portem i que ens descriu de manera amena els negocis que s'han desenvolupat al seu voltant. Així, després de saber com eren les primeres botigues de roba de la Barcelona vuitcentista, les pàgines del llibre ens parlen, entre d'altres coses, del Romanticisme, del Modernisme, de l'escurçament de la faldilla, de l'alliberament en el vestir..., i ens passegen pels elegants establiments dels carrers Ferran, Escudellers, Boqueria, Llibreteria, Avinyó, la Rambla o el passeig de Gràcia. Com diu l'autora, "la capital catalana era, a més, un important centre industrial, productor i receptor d'una gran diversitat de productes que eren exposats als comerços amb tota la seva esplendor." Fem-ne un petit tast:
"Un costum que s'ha perdut era que, a les botigues de roba, les dones preferien ser ateses per homes. Per això era rar trobar una dona rere el taulell, tret que fos la germana, la mare, la muller, la filla o la nora del propietari. Només era exigible la dependència femenina si la botiga era de cotilles o altres peces íntimes."
Ordre del reaccionari Governador civil de Barcelona, Fermín de Arteta, als alcaldes:
"Siendo varias las quejas que se me han dirigido acerca del modo escandaloso y contrario a las buenas costumbres, con que generalmente se baila la danza conocida con el nombre de 'polka', encargo a usted muy particularmente cuide de que en dicho baile no se ofenda el pudor, y que si el mal fuese tan grave que a pesar de ello hubiese quien se entregue a semejante exceso, prohíba absolutamente la 'polka' en los bailes públicos."
"El 1860, malgrat que el govern espanyol havia relegat Barcelona a la condició de ciutat de províncies, s'obriren nombroses cases de moda, magatzems de roba i alguns passatges comercials a la francesa, com els anomenats de Bacardí, de Madoz i del Crèdit, situats a l'entorn de la plaça Reial i el carrer de Ferran."
"Any 1911, revista La Moda Práctica: "Las mujeres que se privan del corsé tienen también parecido con otras mujeres que no son precisamente las más estimadas por la Sociedad. Como el corsé es la única garantía de que no nos confunden con ellas, a él tenemos que recurrir."
Després que durant molts anys les cotilles causessin greus problemes de circulació de la sang en les dones:
"A mesura que creixia la independència femenina, s'incrementava la superfície de pell al descobert, per posar en evidència que el rigor de la indumentària havia estat imposat, precisament, pels qui no l'havien de suportar, és a dir, els homes."
Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936)L'altre llibre es diu Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), de Ròmul Brotons, i constitueix un retrat interessantíssim de trenta-sis homes i dones d'extracció humil que van ser coneguts per tothom en el període esmentat. N'hi ha de bons i de dolents. Entre ells hi trobem Dolors Bonella, l'estimada Monyos, Josep Molera, el Noi de Tona, Joaquim Partagàs, el rei de la màgia, Esteve Riera, l'artífex dels panets de Viena, l'Antònia Morral, la reina de la Boqueria, Antoni Llussià, l'estafador de les mil cares, i l'Enriqueta Martí, la vampira del carrer de Ponent. Vegem-ne uns petits fragments:
El perruquer Josep Bartomeu: "Per mitjà d'anuncis, s'oferí a pagar l'entrada a qualsevol teatre de la ciutat a tots els calbs que es presentessin a lluir el nom de la seva perruqueria pintat al cap. [...] Ràpidament es van presentar uns quants voluntaris, però el perruquer observà que una closca solitària no faria gaire efecte, raó per la qual es proposà de concentrar-ne una bona colla per tal d'incrementar l'impacte visual."
El Noi de Tona: "Obsequiava la concurrència amb discursos humorístics, sovint inspirats en la situació política, fet que li causaria nombrosos problemes amb l'autoritat, ja que mai no ocultà les seves tendències catalanistes i republicanes. En acabar l'actuació, passava el barret per recollir uns quants diners i si considerava que la quantitat obtinguda era excessiva, en llençava una part a la claveguera."
Un passeig per la moda de Barcelona, d'Elisenda Albertí, i Personatges populars, excèntrics i curiosos de Barcelona (1836-1936), de Ròmul Brotons, dos llibres plens de vida catalana. Dos llibres que ens recorden que no és possible explicar allò que som sense el coneixement d'allò que hem estat.

Racó Català , 8/1/2014
 
En record de Martí Olaya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 gener 2014
Martí OlayaLa mort de Martí Olaya, novel·lista, contista i dramaturg, és una pèrdua molt trista per a la cultura catalana. Una pèrdua tan trista com ho va ser la mort de l'escriptor, editor i crític literari Isidor Cònsul l'any 2009. Els comparo, perquè tots dos pertanyien a aquella mena de gent que treballa pels drets, per les lletres, per la llengua i per la cultura de Catalunya sense fer soroll, sense ser mediàtica, sense aparèixer contínuament per ràdio i televisió. Gent la feina de la qual no desperta mai l'interès dels presentadors dels grans mitjans de comunicació, però que constitueix la base de la força cultural d'aquest país. Persones discretes, en definitiva, en un món massa procliu a la gracieta i a la praxi del hi-hi, ha-ha. TV3, per exemple, no n'ha dit absolutament res.

Martí Olaya ha mort a 86 anys deixant-nos un bagatge immens de saviesa literària i de capacitat per empènyer els altres a l'acció i a creure en les seves possibilitats. No és estrany que no sabés viure sense implicar-se amb l'entorn. Ho havia fet a Sants, d'on n'era fill, i ho feia a Sant Cugat, la seva ciutat d'adopció des del 1995. En aquest sentit, recomano la lectura del llibre 'L'observatori', un recull d'articles deliciosos i plens de sensibilitat publicats al Diari de Sant Cugat, i comparteixo les paraules de Rosa Caballé, presidenta de la secció local d'Òmnium Cultural, en dir que "el seu nivell intel·lectual i el seu nivell humà estaven a la mateixa alçada".

Ara fa uns mesos, l'Orfeó de Sants, amb el suport de l'Ajuntament de Sant Cugat, va promoure una campanya per tal que el govern de Catalunya li concedís la Creu de Sant Jordi, sobretot per la seva tasca en l'àmbit del teatre per a nois i noies en llengua catalana durant el franquisme, però, malauradament, no s'ha arribat a temps. Olaya ha partit abans que pogués rebre aquest reconeixement del país que tant va estimar i al qual s'hi va dedicar en cos i ànima. Jo em sento trist per la seva partença, tant per l'admiració i respecte que m'inspira tot el que va fer com per les reflexions que m'han deixat les converses que hi vaig mantenir. Per això en conservaré sempre un gran record. El record de l'home íntegre i compromès que va ser.

Cugat.cat , 10/1/2014
 
Coses del 2013 i del 2014 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 14 gener 2014
Coses del 2013 i del 2014Aquests primers dies del 2014 són adients per fer balanç dels fets més destacats de l'any anterior. El 2013, certament, ha estat un any espantós per a moltíssimes persones. De fet, és difícil trobar algú que no expressi neguit i por arran de l'asfíxia econòmica generalitzada que estem patint. L'any 2013, tanmateix, també ens ha deixat coses bones que compensen tanta agror. No em correspon a mi fer-ne la llista, però sí que voldria fer esment, per exemple, de l'acord a què han arribat l'Ajuntament i la Unió Santcugatenca per salvar de l'ofec econòmic aquesta entitat centenària i dignificar-la com a equipament cultural. Estem parlant d'un local molt estimat a la ciutat que, gràcies a la intervenció municipal, serà reformat per millorar-ne l'acústica, la seguretat i la mobilitat, i acollirà aquells espectacles de petit format que, per raons òbvies, no tenen sentit al Teatre-Auditori. Sant Cugat, amb la vida teatral que té, necessita amb candeletes un Teatre de la Unió a ple rendiment.

En aquest sentit, un dels meus desitjos -no per al 2014, que ja sé que és impossible, però sí a curt termini- és que Valldoreix pugui tenir un teatre amb tots els ets i uts. Un teatre petit, per descomptat, però un teatre digne de la seva personalitat. Recordem que Valldoreix és una de les EMD amb l'índex de població més elevat de Catalunya.

Finalment, un desig que sí que voldria veure realitzat aquest 2014 és la caiguda en picat dels índexs de violència masclista a la ciutat. L'últim informe municipal n'indica un augment inquietant. Això no pot ser. Cal dir a les víctimes que recorrin al Servei d'Atenció a la Dona de l'Ajuntament. A Sant Cugat tenim un departament boníssim, gratuït i confidencial, amb psicòlogues molt ben preparades i amb assessorament jurídic, destinat a les dones que pateixen aquesta violència. Fan una tasca immensa per tal que la víctima prengui consciència del que li està passant, perquè no se senti sola, perquè perdi la por i perquè recuperi la dignitat i la confiança en ella mateixa.

Diari de Sant Cugat , 3/1/2014
 
"Quatre d'onze", el documental ocult de TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 gener 2014
Quatre d'onzeL'1 d'octubre de 2011, la productora Films de l'Orient va iniciar el rodatge d'un documental titulat "Quatre d'onze. Castell per la independència", sobre el procés independentista de Catalunya, amb l'objectiu de respondre preguntes com aquestes: "Quins són els avantatges de tenir un Estat independent? Com ha de ser el nostre Estat? Quins són els passos previstos per aconseguir-ho? Quina feina s'està fent ja en aquesta direcció? Quina és la resposta de la societat?" Quatre mesos després, el 20 de gener de 2012, el rodatge del documental arribava a la seva fi i se'n feia el muntatge, el visionaven els responsables pertinents de TV3 i, per bé que sense data concreta, se n'acordava l'estrena en el decurs del 2012 a l'espai ‘Sense Ficció' del Canal 33. Tanmateix, som a gener de 2014 i el documental no s'ha emès. El mes de setembre de 2012, després de produir-se alguns canvis en la direcció de l'emissora, es va comunicar a Films de l'Orient que la cosa anava per llarg. Tan llarg, que el temps ha anat passant -uns setze mesos, aproximadament- sense que el documental s'hagi estrenat. I aquest silenci encara resulta més incomprensible tenint en compte que es tracta d'una coproducció de TV3.

Diguem, en tot cas, que un dels grans mèrits de "Quatre d'onze. Castell per la independència", dirigit per Anna Mollet, és la seva extraordinària visió de futur, ja que està rodat gairebé un any abans de la manifestació del milió i mig de persones de l'Onze de Setembre de 2012. És a dir, que, a diferència d'altres treballs televisius, que han nascut empesos per la força independentista d'aquella data, "Quatre d'onze" és un exercici de percepció de tot el que s'ha esdevingut els dos darrers anys i que ha culminat amb la Via Catalana. I si, a més, hi afegim que estem parlant d'un projecte que es va començar a coure el 2007 conclourem que la percepció ha estat del tot reeixida.

El nombre de persones entrevistades que hi apareixen és de vint-i-quatre, entre les quals Jordi Pujol, Muriel Casals, Moisès Broggi, Montserrat Carulla, Alfons López Tena, Pilar Rahola, Oriol Junqueras, Germà Bel, Gerard Quintana, Joan Reig, Salvador Cardús, Santiago Vidal, Carles Mora, Agustí Bassols, Modest Guinjoan, Xavier Sala i Martín... Però també hi trobem una mostra de cinquanta persones de diferents orígens i condició social que representen una mena de petit referèndum per conèixer el parer dels catalans amb relació a la independència del seu país.

El títol, per altra banda, "Quatre d'onze", és una troballa molt intel·ligent, ja que com indiquen les seves imatges: "El documental se sustenta sobre el paral·lelisme entre la construcció d'un castell i la construcció nacional d'un país. Els castellers es proposen un objectiu, assagen junts, col·lectivament, imprescindibles tots ells en el lloc que ocupen, desafiant la gravetat i la por, per aconseguir una gran alçada. El castell més alt que les colles castelleres han aconseguit aixecar fins ara és un quatre de deu. El Quatre d'Onze, doncs, és aquella fita difícil però possible, que fem servir metafòricament per simbolitzar el castell per l'Estat propi, el castell per la independència".

Esperem que TV3 projecti aquest documental del qual n'és coproductora -altrament estaríem parlant de malbaratament de diners públics- per tal que els espectadors, com a adults que són, puguin treure les seves conclusions. Ara és el moment de fer-ho. Ara que Catalunya es troba al llindar de la llibertat, ara que els atacs del govern d'Espanya i del nacionalisme espanyol són cada cop més virulents, ara que el Partit Popular es disposa a utilitzar els seus altaveus mediàtics per llançar una campanya difamatòria contra Catalunya, és més necessari que mai contraposar-hi eines cíviques com aquest documental misteriosament congelat. Un documental que parla de Drets Humans, del dret de tota col·lectivitat nacional amb consciència de ser-ho a decidir lliurement el seu destí, i que es fonamenta en els quatre pilars bàsics de tot castell: força, equilibri, valor i seny.

El Singular Digital , 6/1/2014
 
El menyspreu d'Escòcia a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 gener 2014
El menyspreu d'Escòcia a CatalunyaNo em semblen encertats, els arguments adduïts per la Federació Escocesa de Futbol com a resposta a la proposta feta per Andreu Subies, president de la Federació Catalana, de jugar un partit amb les respectives seleccions. Escòcia no va voler jugar el passat 30 de desembre amb Catalunya -finalment ho féu Cap Verd- i tampoc no ho vol fer aquest any 2014 com a festa prèvia als referèndums d'independència d'ambdós països. Diu Escòcia que no pot acceptar la invitació perquè Catalunya no és membre de la FIFA ni de la UEFA i que, consegüentment, el partit no aportaria res al currículum de la seva selecció. Escòcia, fins i tot, es posa dreta, mira Catalunya per damunt de l'espatlla i hi afegeix que no juga mai amb nacions no reconegudes. Magnífic. El govern espanyol deu estar content de sentir-ho.

Aquesta decisió d'Escòcia, en tot cas, és lamentable per diverses raons. En primer lloc perquè, observant el seu desolador palmarès internacional, no sembla que hagi tret gaire profit del fet de ser una nació futbolísticament reconeguda. I si hi afegim que no és un estat, les seves ínfules encara resulten més galdoses. Just al contrari d'estats autèntics com Argentina i Brasil -dues potències futbolístiques mundials-, que no han fet fàstics a jugar partits amistosos amb Catalunya tot i saber que no puntuarien en el seu brillant historial.

Per altra banda, d'una nació com Escòcia, immersa en un procés polític gairebé idèntic al de Catalunya, se n'espera receptivitat i sintonia, no pas menyspreu i petulància. Catalunya i Escòcia són dues antigues nacions d'Europa que l'atzar ha situat plegades en una mateixa cruïlla històrica i resulta absurd, per no dir ridícul, que una de les dues aprofiti les seves engrunes per fer dentetes a l'altra en lloc de propiciar una mútua col·laboració en el camí per a esdevenir estats lliures i independents. Escòcia hauria de gallejar menys davant Catalunya i recordar que la vida fa molts tombs. No sigui que un dia es trobi que qui riu primer plora darrer.

Nació Digital , 4/1/2014
 
Incivisme ciutadà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2014
Incivisme ciutadàA la rambla del Celler, entre l'Ajuntament i l'avinguda de les Corts Catalanes, hi ha disset fonts públiques que resulten força útils per a molta gent que hi passa. Sobretot a l'estiu. Els nens, ja se sap, en són els principals usuaris, però també en fan ús tota mena de vianants. Constato, tanmateix, les moltes vegades que em veig obligat a tancar-ne les aixetes en passar-hi per davant. És ben cert que estem parlant d'unes aixetes que són manipulades contínuament per tota mena de gent i que, com és lògic, es deterioren molt més que les nostres de casa, però caldria posar-hi remei. He parlat més d'un cop amb els operaris de l'Ajuntament que les arreglen i no se'n saben avenir dels problemes amb què es troben. En aquest moment, però, sóc jo mateix qui no se'n sap avenir que de les disset fonts esmentades, només una funcioni. Només una! Les altres setze estan espatllades.

Tanmateix, a banda d'això, hi ha un aspecte de la qüestió sobre el qual voldria cridar l'atenció de tots nosaltres, ja que té a veure amb la manera com ens comportem no sols en deixar una aixeta oberta sinó en passar per davant d'una aixeta que raja. Ho dic perquè no és normal que en una ciutat com Sant Cugat, que fa bandera de la cultura, hi hagi tantíssima gent que no senti la necessitat civilitzada d'aturar la despesa inútil d'aigua que causa una aixeta que raja davant seu. Hi ha gent que arriba a l'extrem de mirar-se-la sense que li passi pel cap de tancar-la. Una vegada vaig tancar una aixeta davant d'un home que se la mirava indiferent assegut en un banc. El cabal d'aigua per segon que s'hi perdia no tenia cap valor per a ell.

A mi, francament, m'indigna tanta desídia. M'indigna que no siguem conscients que l'aigua és un bé escàs que cal preservar, un bé bàsic del qual alguns països de l'Àfrica gairebé no en poden gaudir per culpa de la contaminació. Som molt diligents a l'hora de queixar-nos dels impostos que ens veiem obligats a pagar amb el rebut de l'aigua, però vergonyosament indiferents en situacions com les que he descrit. Sembla mentida, però encara hi ha persones que pensen que l'aigua que raja a les fonts públiques no és seva.

Cugat.cat , 3/1/2014
 
El català, llengua molt entesa i poc parlada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 04 gener 2014
NeymarLes dades facilitades recentment per diferents institucions, cadascuna amb el seu informe, sobre el coneixement de la llengua catalana han servit un titular força optimista a tot el país. Es parla de "rècord històric", amb xifres que, segons la font, oscil·len entre un 95,2% i un 97% de la població que l'entén, entre un 73,2% i un 84,3% que la sap parlar i entre un 55,8% i un 70,1% que la sap escriure. Se'ns diu, a més, que en els darrers deu anys el català ha guanyat 1.120.000 persones que l'entenen. Aquestes dades, però, tot i ser certes, ofereixen una visió molt esbiaixada de la realitat. D'entrada, l'augment de persones que entenen el català és proporcional a l'augment de població que ha experimentat Catalunya en el mateix període. Deu anys enrere, el Principat tenia sis milions i mig d'habitants i ara en té set i mig. Per tant, allò que se'ns diu és que la gent que viu aquí entén la llengua catalana. Per altra banda, és prou sabut que una cosa és allò que la gent declara, que sempre és a l'alça per una simple qüestió d'amor propi, i una altra la praxi quotidiana.

I és que el coneixement d'una llengua i l'ús que se'n fa sovint no tenen res a veure. Fixem-nos que les dades dels informes parlen només d'elements teòrics: "entenen la llengua", "la saben parlar", "la saben llegir", "la saben escriure". Tanmateix, de l'ús real no se'ns diu res. Es parla d'ús, sí. Però fonamentat en les respostes que donen els enquestats, no pas en el capteniment, cosa que és lògica, atès que caldria desplegar un munt d'observadors a tot arreu: bars, restaurants, botigues, fàbriques, empreses, supermercats, grans magatzems... Si això es fes, però, les dades serien infinitament més baixes, ja que allò que manté viva una llengua no és que la gent l'entengui o la sàpiga parlar, sinó que la parli. Si no la parla és com si no la sabés. De què li serveix al concessionari de la cantonada que jo sàpiga conduir, si no penso comprar-me cap cotxe? Quants cotxes es vendrien, si els que saben conduir no conduïssin?

La realitat, per tant, és força més prosaica que la que mostren les estadístiques. No els hem de negar bona fe i professionalitat. Però només cal parar l'orella. El català és la llengua que desapareix sempre per desistiment dels mateixos catalanoparlants, fins i tot en les situacions en què no té cap factor en contra. El comportament d'alguns periodistes amb Neymar és paradigmàtic en aquest sentit. Neymar va arribar a Catalunya sense saber català ni espanyol, i, tot i així, els periodistes li fan les preguntes en espanyol pensant que els entendrà millor que en català (!). Talment com si el català i el portuguès no fossin llengües germanes i la primera resultés inintel·ligible per al jugador. I el més divertit és que ell respon en portuguès.

Pel que fa a les tertúlies i debats en emissores d'expressió catalana, els únics bilingües són els catalanoparlants. Els hispanoparlants entenen la llengua, però no la parlen. De fet, la sola presència d'un tertulià hispanoparlant fa que la resta de membres de la taula, davant la més absoluta indiferència del moderador, acabi parlant en espanyol. No en tenen cap necessitat, perquè, com dic, l'hispanoparlant els entén, però la conducta de subordinació apresa els fa canviar de llengua sense la més mínima reflexió. I si els demanem que ens en diguin la raó, en trobarem uns quants que ens diran que ho fan "per educació". Educació com eufemisme de subordinació. El tertulià hispanoparlant, en canvi, no canvia mai de llengua. I és comprensible que sigui així perquè el programa o l'emissora de parla catalana que el contracta no li exigeix que parli català. Els programes i emissores de parla espanyola sí que obliguen els tertulians catalanoparlants a parlar en espanyol, però a l'inrevés mai. I ara! Això seria terrible!

Quant al català oral, en general, millor no parlar-ne, ja que les emissores -llevat d'alguns dels seus professionals- no tenen cap exigència lingüística i el nivell que hi predomina és pur catanyol. És a dir, un patuès de l'espanyol amb milers i milers de frases com ara "un partit d'insomni" (un partido de ensueño), "fer la vista grossa" (hacer la vista gorda), "de pressa i corrents" (de prisa y corriendo), "si us doneu compte" (si os dais cuenta) o "no està en Neymar". En altres paraules, si els qui tenen el deure de dominar la llengua amb la qual es guanyen la vida no saben dir "un partit de somni", "fer els ulls grossos", "a corre-cuita", "si us adoneu" o "en Neymar no hi és", què es pot demanar a la resta de la societat? Doncs no, no demanem res perquè estem enfeinadíssims fent enquestes sobre una llengua que ni tan sols és imprescindible per viure en el país que la té com a pròpia. Això, però, no es pot dir, perquè, com diu Woody Allen, en aquesta vida no pots ser feliç si no és enganyant-te tu mateix.

El Singular Digital , 31/12/2013
 
La política esportiva de Nelson Mandela Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 gener 2014
La política esportiva de Nelson MandelaLa mort de Nelson Mandela, tot i que era previsible, atès el seu precari estat de salut, ha colpit milions de persones arreu del món. De fet, seria difícil trobar un mitjà de comunicació important que el mateix dia o l'endemà no li hagués dedicat la portada. Per la mateixa raó, també han estat moltíssimes les cadenes de televisió que en dies posteriors han programat la pel·lícula "Invictus", de Clint Eastwood. En aquesta pel·lícula, com recordarem, Eastwood concedeix una gran importància a la final de la Copa del Món de rugbi que les seleccions de Sud-àfrica i Nova Zelanda van disputar a l'Ellis Park de Johannesburg el 24 de juny de 1995. Aquell dia, abans de començar el partit, Mandela va baixar al camp a saludar els jugadors vestit amb la samarreta verda dels Springboks -símbol de l'opressió blanca- i el número 6 a l'esquena, que corresponia al capità François Pienaar. Va ser un moment històric, aquell. Històric i amb uns efectes determinants per a la llibertat a Sud-àfrica. Joost van der Westhuizen, un dels jugadors, ho va expressar amb aquestes paraules:
"En aquell moment ens vam adonar que hi havia tot un país darrere nostre, i el fet que aquell home dugués posada la samarreta dels Springboks era un senyal, no sols per a nosaltres, sinó també per a tot Sud-àfrica".
Nelson Mandela sabia que en la nostra època no hi ha res, absolutament res, que tingui un poder de cohesió més gran que l'esport, i va aconseguir que aquell partit i la cerimònia que l'acompanyava suposessin un signe de reconciliació entre les dues comunitats de Sud-àfrica. Els negres odiaven el rugbi perquè el veien com un símbol identitari de l'opressor blanc, però Mandela, movent els fils perquè la selecció cantés l'himne zulu i hi incorporés jugadors negres, va fer que les coses canviessin radicalment i que tot el país, absolutament tot, estigués pendent del resultat.

Els falsos universalistes, aquells que diuen que no s'ha de barrejar política i esport haurien de veure aquest "Invictus", de Clint Eastwood, i comprovar com Nelson Mandela, líder mundial de la pau i veritable universalista -ell sí-, va utilitzar amb magistral intel·ligència la simbologia de l'esport per cohesionar el seu poble i fer-lo sentir justament això: un poble orgullós de la seva identitat nacional i dels seus valors culturals. Heus aquí perquè l'espanyolisme -el mateix que diu que no s'ha de barrejar política i esport- està en contra de l'oficialitat de les seleccions nacionals catalanes i sanciona els esportistes que es neguen a jugar amb la selecció espanyola.

Arribats aquí, cal aprofitar el partit de futbol que aquest 30 de desembre disputaran les seleccions de Catalunya i Cap Verd a l'estadi Lluís Companys de Barcelona per recordar dues coses: una, que la Federació Catalana d'aquest esport va néixer l'any 1900, quan l'espanyola encara no existia; i dues, que és Espanya qui impedeix l'oficialitat de la Federació Catalana. Per sort, però, aviat es farà justícia i Catalunya, no en tinguem cap dubte, serà membre de ple dret de la Federació Internacional.

El Singular Digital , 24/12/2013
 
L'augment de la violència masclista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 desembre 2013
L'augment de la violència masclistaAra ja sabem les dades de l'informe semestral sobre l'impacte de la violència contra les dones a Sant Cugat del Vallès, elaborat per l'Ajuntament, i no són gens bones. Al contrari, són molt negatives, ja que indiquen que hi ha un augment de la violència masclista. No és un augment alarmant, però sí inquietant. Segons l'informe, en els primers sis mesos del 2013, s'han detectat al municipi 53 casos de maltractament la meitat dels quals correspon a dones en situació de dependència econòmica de la parella. També sabem que predominen les víctimes d'entre 25 i 64 anys d'edat (81%), i que s'observa un increment de les que oscil·len entre 17 i 24 anys (13%).

Aquestes dades, especialment l'última, ens haurien de posar en estat d'alerta, ja que revelen que hi ha alguna cosa que no hem fet bé. Ho dic en el sentit que la violència masclista, contràriament al que era d'esperar, no ha esdevingut una xacra pròpia només de generacions educades en valors sortosament caducs, sinó que també la practiquen, com un fet natural, els homes més joves. Pel que fa a la dependència econòmica de bona part de les víctimes, sembla obvi que el maltractador respon a un perfil d'individu covard que aprofita aquesta desigualtat al seu favor per exercir la dominació i el turment. Sap prou bé que una dona solvent econòmicament té més eines materials i psicològiques per abandonar la llar familiar i fugir del seu domini.

Amb tot, són moltíssimes les dones que, malgrat gaudir d'autonomia econòmica, són incapaces d'allunyar-se del maltractador. Podrien fer-ho, però no ho fan perquè, a banda dels diners, hi ha molts altres factors que les tenallen. Els fills i els sentiments, per exemple. En el primer cas, perquè l'estabilitat dels fills es veu amenaçada. Pensem que les coaccions i els xantatges morals del maltractador en aquest camp són immensos. I en el segon, perquè sovint hi ha una forta dependència emocional de la víctima envers el botxí, la qual cosa la fa sentir-se culpable de tot el que li passa fins al punt de viure com un càstig, no pas com una agressió, la dominació que pateix. "I de quina manera podem lluitar contra aquest estat de coses?", ens preguntarem. Doncs per mitjà de la consciència social, cosa, naturalment, que inclou la implicació dels homes. No n'hi ha prou amb la de les dones. Ens afecta a tots. No oblidem que la violència masclista, per bé que es manifesta de manera individual, respon a la posició social de força d'un col·lectiu sobre un altre.

Cugat.cat , 20/12/2013
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 351 - 420 de 1723
spacer.png, 0 kB