spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
10 arguments per despullar la Tercera Via Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 23 novembre 2013
Tercera ViaAquests dies hem assistit a un galdós espectacle anomenat Conferència Política del PSOE, en què, més enllà de les lluites internes de partit, tot Catalunya ha pogut veure fins a quin punt socialistes i populars són dues cares d'una mateixa moneda. Aplaudits fins al deliri per Pere Navarro i la sucursal catalana del partit, aquests dos grans nacionalistes espanyols que són Alfredo Pérez Rubalcaba i Susana Díaz, han fet ben palès el que en pot esperar Catalunya: res de res. Absolutament res. Catalunya no pot esperar-ne res, perquè per a ells -com ens recorda tot sovint el senyor Navarro- no som res més que una "singularitat". El terme és tan bonic que fins i tot han vingut a dir que tenen un projecte polític meravellós consistent a canviar el nom de l'Estat de les Autonomies pel de l'Estat de les Singularitats. Com els ‘Coros y Danzas de España', però en versió reciclada i amb el nom de Tercera Via.

I en què consisteix, aquesta Tercera Via? Bé, això no ho han dit. L'únic que han dit és que caldria reformar la Constitució espanyola, però no pas per donar a Catalunya els atributs propis d'una nació. Es tractaria tan sols de donar-li unes quantes monedes més i que hi constés com una singularitat. Una singularitat entre disset, naturalment, ja que no hi ha cap Comunitat Autònoma que estigui disposada a ser menys "singular" que Catalunya. El líder del PSOE, Pérez Rubalcaba, des de la capital del país del senyor Navarro -qui, per cert, aplaudia les seves consignes nacionalistes amb llàgrimes als ulls-, ho resumia amb aquestes paraules: "¡Pasión por España! ¡Pasión por los españoles! ¡Somos el partido que más pasión tiene por España!" Déu n'hi do! Declaren que senten passió per Espanya, però que "no són nacionalistes". Els nacionalistes, segons ells, som tots els qui que no compartim aquesta passió. No es pot negar que tenen sentit de l'humor.

Tanmateix, per clarificar millor en què consisteix la passió socialista i la Tercera Via de Pere Navarro, n'hi ha prou de veure quina és la resposta que donen a deu de les "singularitats" bàsiques que Catalunya hi hauria de tenir reconegudes:
  1. Reconeixement de Catalunya a la Constitució espanyola com a nació mil·lenària d'Europa.
    Resposta: NO.
     
  2. Reconeixement de la il·legalitat de l'annexió de Catalunya a la Corona de Castella.
    Resposta: NO.
     
  3. Reconeixement de la plena sobirania del Parlament de Catalunya.
    Resposta: NO.
     
  4. Reconeixement del dret a l'autodeterminació de Catalunya.
    Resposta: NO.
     
  5. Reconeixement del dret de Catalunya a convocar tota mena de referèndums.
    Resposta: NO.
     
  6. Reconeixement del concert econòmic.
    Resposta: NO.
     
  7. Reconeixement oficial de la llengua catalana a tot l'Estat espanyol i a la Unió Europea.
    Resposta: NO.
     
  8. Reconeixement del requisit indefugible de saber català per part de jutges i magistrats, així com dels membres de totes les administracions de l'Estat destinats a Catalunya.
    Resposta: NO.
     
  9. Reconeixement de l'obligatorietat d'etiquetar en català -i com a llengua preferent- tots els productes comercialitzats a Catalunya.
    Resposta: NO.
     
  10. Reconeixement del dret de Catalunya a l'oficialitat de les seves seleccions nacionals esportives i a competir representant-se a si mateixa en totes les modalitats de Jocs Olímpics.
    Resposta: NO.
La llista, per descomptat, podria ser molt més llarga, però aquests deu punts, a més d'indestriables, són innegociables des de la més estricta dignitat nacional. Està disposada a admetre'ls, la Tercera Via del PSOE de Catalunya, aquests deu punts? Diguem-ho d'una altra manera: ¿el senyor Pere Navarro, que és tan procliu a alliçonar tothom sobre les bondats de parlar amb les parets i que tant s'emociona quan el seu cap, des d'un faristol, crida "Espanya, Espanya, Espanya!", està disposat a "dialogar" amb la cúpula socialista perquè signi aquesta "Tercera Via"? No. Naturalment que no. El senyor Navarro i el seu partit responen que no, perquè tots aquests punts, junts o per separat, topen frontalment amb la seva visió hispanocèntrica del món. El món, per a aquesta gent, es diu "Espanya, Espanya, Espanya!". Per això demanen al president Mas que, en lloc de viatjar pel món, viatgi per Espanya. Només els presidents dels països lliures viatgen pel món; els presidents dels països captius ho fan sempre dins els límits de la presó.

El Singular Digital , 19/11/2013
 
La conductora d'autobús i el seu mòbil Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 novembre 2013
Autobús urbà de Sant Cugat
Autobús urbà de Sant Cugat
Dia: dijous 31 d'octubre. Hora: 18:20. Sant Cugat del Vallès. L'autobús de la línia 2, amb direcció a la rambla del Celler, passa per davant meu al carrer de Cèsar Martinell i observo astorat que la conductora circula parlant pel telèfon mòbil. És a dir, amb la mà esquerra enganxada a l'orella i la ment distreta en altres afers.

El fet em sembla tan greu, que no puc deixar de seguir-la amb els ulls. El vehicle entra a la rambla del Celler, la travessa, canvia de direcció i s'atura finalment a la parada que hi ha just davant la rotonda. En aquest punt s'hi està uns tres o quatre minuts i, tot seguit, a les 18:25, sense que la conductora hagi deixat de parlar pel mòbil en cap moment, el vehicle tanca portes, parteix en direcció 'FGC - Turó de Can Mates' i, amb enormes dificultats, atès que la rambla del Celler s'estreny força a tocar de l'Ajuntament, fa una complicada maniobra -més complicada encara amb una sola mà- i s'allunya carrer enllà. I mentre ho fa, veig que la conductora, com si fos la cosa més normal del món, continua amb la seva distesa conversa telefònica. Dic distesa, perquè la seva cara no mostra cap signe d'inquietud ni res que se li assembli. Al contrari, somriu tota l'estona i es fa palès que es tracta d'una conversa trivial. L'autobús, finalment, es perd en la distància.

Segons dades del Servei Català de Trànsit, una de les principals distraccions dels conductors és l'ús del telèfon mòbil. Només l'any 2011, distraccions com aquesta van ser la causa a Catalunya de 15.528 accidents amb víctimes en zona urbana. 15.528 accidents que, al seu torn, van suposar un total de 19.803 ferits i 75 morts. I si ens centrem en el Vallès Occidental, els accidents van arribar a la xifra de 887, amb 7 morts i 1.096 ferits. I del global de vehicles afectats en zones urbanes, 583 van ser autobusos. Curiosament, malgrat aquestes dades esfereïdores, el nombre de persones que parlen pel mòbil al volant continua essent molt elevat. Tanmateix, si aquest comportament per part dels conductors d'un turisme ja és greu, en el d'un conductor d'un vehicle de transport públic resulta demencial i inadmissible. Una persona de tan extrema irresponsabilitat no està capacitada per tenir a les seves mans la vida del conjunt de passatgers que viatgen diàriament en el seu autobús.

Cugat.cat , 15/11/2013
 
No som un suflé Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 novembre 2013
Catalunya, un pas endavantAquests dies, en què el nacionalisme espanyol està convençut que l'independentisme de Catalunya és un suflé, un corrent de pensament conjuntural que s'esvairà aviat, resulta interessant llegir les reflexions de Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume en el llibre Catalunya, un pas endavant. Vinculats tots tres al món de les ciències polítiques, presenten aquí una anàlisi del procés que ens ha dut a la cruïlla actual d'ençà de la famosa sentència contra l'Estatut. Hi trobem qüestions com ara les consultes sobre la independència, la manifestació del milió i mig de persones de l'Onze de Setembre de 2012, l'evolució de l'independentisme en l'última dècada, les teories explicatives i normatives de la secessió i els escenaris de futur...

Si deixem de banda el pròleg, en què el seu autor fa un panegíric encobert del paper d'un partit determinat en aquest procés, tot oblidant la fugida espectacular de vots que va patir a causa de la seva política nacionalment immobilista, la resta del llibre, gràcies a Guinjoan, Rodon i Sanjaume, té un gran interès, ja que aporta elements mitjançant els quals el lector pot elaborar un criteri propi sobre el procés de transició nacional de Catalunya. Vegem-ne alguns fragments:
"Les respostes a les enquestes no indiquen que el percentatge de partidaris a l'Estat propi creixi de cop i baixi també de sobte. Ans al contrari, l'augment és constant. Lluny d'observar, doncs, una opinió volàtil i erràtica, constatem un creixement estable i lineal a favor de la independència."
"El creixement a favor de la secessió dels últims anys no és una qüestió temporal ni quelcom aleatori. Ni molt menys, fruit de la casualitat o d'una suposada manipulació planificada. [...] Les circumstàncies polítiques dels últims anys ens ajuden a explicar el canvi. Un desplaçament dels objectius del catalanisme després de l'èxit parcial de la Transició i la frustració provocada posteriorment. Però també ho fa la insistència a crear un marc de referència propi. [...] El catalanisme del segle XIX i principis del XX no s'entendria sense el fracàs de l'Estat a l'hora de crear unes estructures apropiades per a tothom. Dècades després, la història es repeteix, però en versió segle XXI."
"Teories explicatives de la secessió: en primer lloc, per un sentiment de por entre els membres del grup secessionista pel fet que la seva supervivència cultural, econòmica o política es troba en perill o, si més no, pot empitjorar notablement si la comunitat a la qual pertanyen es manté dins l'Estat en les condicions actuals. En segon lloc la confiança entre aquests mateixos ciutadans del fet que la secessió farà que estiguin millor (pel que fa a la cultura, l'economia o la política) i que, a més a més, serà un procés poc arriscat."
"Al mateix temps que el Govern espanyol ha transmès por amenaçant la supervivència cultural (els atacs al sistema educatiu català), econòmica (el dèficit fiscal) i política (la vulnerabilitat de l'autonomia catalana), s'ha estès el convenciment que un futur Estat català podria aturar totes aquestes problemàtiques. Hem argumentat que, en el cas català, més que por, l'estat matriu ha transmès un profund sentiment de frustració. Una frustració que ha deixat espai per a la generació de confiança en un projecte comú, manifestat a través de la mobilització ciutadana i amb una pluralitat d'enfocaments tant pel que fa als procediments com als objectius i el model d'Estat propi."
"Si donem un cop d'ull a les preferències  territorials dels ciutadans de tot l'Estat i a la seva evolució, és fàcil observar que només a Catalunya, al País Basc i a Navarra s'ha incrementat el suport a la secessió. [...] Per contra, a la resta de l'Estat l'evolució és absolutament la contraria: els ciutadans desitgen, cada vegada més, un Govern central més fort. Catalunya reuneix tots els requisits que solen reunir els grups secessionistes més potents arreu del món: el fet de ser un territori relativament ric, disposar d'una cultura pròpia, tenir autogovern i ser una minoria amb dificultats d'accedir al poder polític. A més a més, els mateixos estudis empírics apunten que els estats que no donen sortida als moviments secessionistes solen ser els que n'acaben pagant les conseqüències amb un independentisme majoritari i transversal. Precisament allò que està passant a casa nostra."
Amb gràfics que il·lustren els arguments exposats en les seves pàgines i amb l'anàlisi d'algunes teories sobre la secessió –la teoria clàssica de Buchanan (la causa justa), la teoria associativa de Beran (la voluntat)–, Catalunya, un pas endavant és un llibre per abordar aquest tema en clau estrictament política i sense la càrrega sempre distorsionadora de l'emotivitat.

Racó Català , 14/11/2013
 
Vol vostè que Catalunya sigui un Estat independent? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 15 novembre 2013
Vol vostè que Catalunya sigui un Estat independent?Té gràcia que les veus de l'espanyolisme català que més insisteixen a dir que Catalunya no celebrarà mai cap referèndum per la independència dediquin tanta energia a impedir que la pregunta en qüestió sigui neta i clara. Si no hi ha d'haver referèndum, per què estan tan interessats a convèncer-nos de les meravelles de fer-hi més d'una pregunta? Sembla que desconfiïn del desplegament de forces de l'Estat a l'hora de fer passar Catalunya per l'adreçador de l'absolutisme espanyol i que intentin curar-se en salut davant de tan temut imponderable. Talment com si no excloguessin la possibilitat de pressions internacionals per tal que Espanya deixi votar els catalans. En tot cas, els partits favorables a la independència de Catalunya no haurien de caure en aquest parany. És prou sabut que, llevat que Catalunya tiri pel dret amb la consulta sense fer cas de les amenaces espanyoles, tot sembla indicar que som cada cop més a prop d'unes eleccions plebiscitàries carregades de raons.

Aquest detall, el del carregament de raons, no és banal, ja que de cara al món caldrà deixar molt clar que ha estat l'única sortida contra la criminalització espanyola de les urnes i contra la violació, també espanyola, de la Declaració Universal dels Drets Humans. Vull dir amb això, que és molt millor seguir el protocol del referèndum, ja que té una projecció inqüestionable en el món democràtic. Ara bé, si Espanya ho impedeix –ho impedirà precisament per aquest motiu–, la legitimitat d'unes eleccions plebiscitàries serà absoluta. Tan absoluta, que Espanya intentarà desacreditar-les tant com podrà o prendrà mesures paroxístiques que esberlin el govern i les competències de la Generalitat. Ras i curt, farà tot el que calgui per impedir que el món vegi que el poble català, per sufragi universal, ha decidit constituir-se en Estat independent.

Tanmateix, per innecessari que pugui semblar dedicar temps a fixar la data i la pregunta d'un referèndum que probablement no es farà, cal respectar el procés. Cal que Catalunya segueixi fil per randa els principis del Dret Internacional per tal que Espanya, trepitjant aquest dret, evidenciï el seu absolutisme i es mostri com el que diuen els organismes internacionals que és: un Estat amb les llibertats restringides. Serà important això i serà important també que el president Mas faci públiques la data i la pregunta del referèndum d'autodeterminació, ja que constituirà un missatge adreçat a tot el planeta, en el sentit que Catalunya va de debò.

Cal, tanmateix, que les formacions i les veus sobiranistes, deixin de fer el joc a l'espanyolisme dient que convé trobar una pregunta amb la qual tothom s'hi senti còmode. Siguem seriosos, si us plau! Un referèndum no és un sofà. Estem parlant d'un referèndum per la independència de Catalunya, i si hem arribat fins aquí ha estat gràcies als qui estan disposats a votar SÍ. Els del NO, a més de ser els qui han conduït el país al caire de l'abisme, fent costat a l'espoliació, són els que mai no han fet res –res de res– per reconèixer Catalunya com una nació d'Europa amb tots els atributs econòmics, culturals, lingüístics i esportius que això comporta. Per això la pregunta a respondre només pot ser aquesta: "Vol vostè que Catalunya sigui un Estat independent? SÍ o NO?" Si guanya el NO, els amants de la Tercera Via podran desenvolupar la seva gegantina presa de pèl als catalans; si guanya el SÍ, Catalunya circularà per la Primera Via, per la Via 1, que és la via per on circulen les nacions adultes, lliures i sobiranes del món.

El Singular Digital , 12/11/2013
 
Ens volen imposar allò que els avergonyeix a fora Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 novembre 2013
Ens volen imposar allò que els avergonyeix a foraEl despit amb què el nacionalisme espanyol va haver d'encaixar que el Parlament de Catalunya prohibís l'espectacle primitiu i sanguinari de les curses de braus, és una petita mostra de la profunda ferida que li causarà la nostra independència nacional. Si la pèrdua de Cuba va arrossegar per terra el seu orgull, la pèrdua de Catalunya tindrà unes conseqüències gairebé tràgiques en el més pregon de l'ànima espanyola. Però ja s'ho faran. Aquest no és el nostre problema. Tard o d'hora els deliris de grandesa acaben topant amb un adversari implacable anomenat realitat.

S'entén, doncs, que no puguin suportar que la seva Fiesta Nacional, basada en el martiri i en la mort d'éssers vius, sigui considerada a Catalunya una barbàrie retrògrada i impròpia de pobles civilitzats. S'entén, perquè el nacionalisme espanyol se'n riu de la civilització. Per això, encegats com estan, pretenen arribar a l'esperpent de declarar la tortura un "Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat" a fi que la prohibició catalana quedi sense efecte i que la Monumental de Pere Balañà –patrocinador de Ciudadanos- torni a acollir noves orgies de sang i fetge. ¿Com s'ho faran, tanmateix, tenint en compte que Balañà va declarar pèrdues per valor de 24.000 euros per cursa i un global de 360.000 euros per temporada? Els ho pagarà el ministre Wert, això? O potser pensen demanar una subvenció a la Unió Europea o a una protectora d'animals? I com s'ho faran, també, per passar per damunt de les competències plenes del Parlament català en aquesta matèria? Mentrestant, Dolors Montserrat, vicepresidenta del Congrés espanyol, es passeja dient que la prohibició de les curses de braus a Catalunya "vulnera un dret fonamental". El dret de torturar.

La part més galdosa de tot plegat és que tant el Real Instituto Elcano com l'Alt Comissionat de la marca Espanya ja van coincidir a dir, ara fa uns mesos, que les curses de braus perjudiquen la imatge i l'economia espanyoles arreu del món. Fins i tot van explicitar-ho amb una pregunta que ells mateixos es responien: "¿Els espanyols hem de recórrer a la icona del brau en les nostres accions per millorar la imatge d'Espanya a l'exterior? La resposta és no". Doncs quines ironies que té la vida, oi? Té gràcia que el govern del Partit Popular pretengui imposar a Catalunya una Fiesta que es veu obligat a amagar a l'hora de projectar el seu país a l'exterior. Té gràcia que ens vulguin imposar a casa nostra allò que els avergonyeix davant del món. Té gràcia, en definitiva, que allò que els avergonyeix davant del món sigui precisament la seva Fiesta Nacional.

Nació Digital , 9/11/2013
 
La política masclista del PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 novembre 2013
La política masclista del PPAra fa unes setmanes, des de les pàgines del Diari de Sant Cugat, la Núria Gibert, membre de la CUP, blasmava la política masclista del Partit Popular. Deia: "Sóc una dona i, per tant, sóc atacada pel reguitzell de proposicions de llei que versen sobre el meu cos i la meva vida. La misogínia és un odi que ve de llarg i que encara respira. [...] Totes aquelles dones que eren autònomes, o que tenien control sobre la seva natalitat, van ser perseguides, torturades i foragitades dels cercles públics. Una pràctica estesa fins ben entrat el segle XIX". I, tot seguit, Gibert denunciava la profunda regressió que promou el PP en aquesta matèria amb el veto a l'ajuda pública a les mares solteres o lesbianes i la invisibilització dels mètodes anticonceptius als centres d'estudis.

Doncs comparteixo plenament la seva crítica. Els discursos del PP, que pel seu caràcter retrògrad produeixen vergonya aliena, arriben al patetisme en temes morals i sexuals. El PP és un partit que, partint del principi que la dona és un mer recipient sense cap poder de decisió sobre el seu cos, pretén limitar l'accés a l'avortament i el dret a interrompre l'embaràs en cas de malformació del fetus. Hom dirà que en el PP també hi ha dones, i que aquestes dones pensen el mateix que els homes del partit. I és cert. I tant que n'hi ha, de dones, que es consideren a si mateixes un mer recipient! Sense la seva col·laboració el masclisme no s'hauria pogut imposar. Cal tenir en compte que cap poder –i el masculí és un poder mundial– no ha reeixit mai sense la col·laboració d'un sector significatiu del grup que pretén dominar.

Per exemple, van ser les dones del Cercle del Liceu les qui, en no rebel·lar-se, van permetre que l'exdiputat del PP Eduard Escartín digués el que va dir l'any 2001 per tal que l'entitat mantingués la discriminació de les dones. Segons ell, "el dret privat i el dret públic no tenen res a veure". És a dir, que encara que una dona no pugui ser discriminada públicament sí que ho pot ser privadament per raons del seu sexe. Per sort, no se'n va sortir. Però havien hagut de transcórrer cent cinquanta anys perquè el Cercle del Liceu, a més d'admetre dones sòcies, admetés també que aquestes dones poguessin accedir a determinats espais. Només a determinats espais, ja que n'hi havia que els estaven prohibits encara que hi anessin acompanyades del marit. Els homes, en canvi, pel sol fet de ser homes, podien entrar a tot arreu. Això passava el 2001 a Barcelona, fa només dotze anys.

Cugat.cat , 8/11/2013
 
La venjança no és justícia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 novembre 2013
La venjança no és justíciaLes declaracions de Mariano Rajoy i altres membres del Partit Popular contra la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, que anul·la la doctrina Parot, produeixen calfreds des del punt de vista democràtic, però són perfectament lògiques tenint en compte que estem parlant d'una formació d'extrema dreta. El Partit Popular es tan al·lèrgic a la democràcia com els gats ho són a l'aigua. Una altra cosa és que no li quedi més remei que subordinar-se a determinats condicionants per tal de guardar les aparences, però la realitat el posa en evidència dia rere dia. L'únic problema és que no està sol. Vull dir que no té l'exclusiva de l'absolutisme. L'absolutisme és ampli i el trobem igualment en altres partits ultranacionalistes espanyols com Ciudadanos o UPyD. A tots tres, PP, Ciudadanos i UPyD, Nelson Mandela els ve gran. Davant d'un micròfon en canten excel·lències, això sí, però estan visceralment en contra dels principis que el van convertir en un líder de la pau arreu del món. Si Mandela hagués defensat la venjança contra els culpables de la segregació racial, encara ara n'hi hauria, d'apartheid. Però Mandela, que va ser condemnat a cadena perpètua i a treballs forçats, deia que els negres mai no serien lliures si no tenien la capacitat de perdonar. Per contra, en la manifestació madrilenya contra la sentència del Tribunal d'Estrasburg, que és democràticament impecable, vam poder veure, a més de banderes espanyoles i d'una representació de la caverna -amb Jaime Mayor Oreja, Ana Botella, Javier Arenas i Esperanza Aguirre al capdavant-, moltíssimes pancartes i mirades d'odi. Odi, fins i tot, contra el mateix Tribunal d'Estrasburg. Uns deien sentir "indignació, fàstic, ràbia i ira", d'altres parlaven de "sentència criminal" tot apel·lant a l'Estat de Dret i a la justícia.

Però quan la justícia es posa al servei de la venjança no és justícia. Si més no en un Estat de Dret. La pèrdua, per assassinat, d'una persona estimada ens deixa en el cor un dolor immens que no s'esborra mai i és humà que la impotència que sentim es transmuti en odi contra l'assassí. Fins i tot es pot entendre -no pas admetre- que hom, enfollit, faci justícia pel seu compte. Però és precisament per això que el familiar d'una víctima és la persona menys indicada per decidir, en cas de judici, quina ha de ser-ne la sentència. Altrament, si la justícia es regís pels sentiments o la ideologia política d'aquests familiars, acabaríem restablint la pena de mort o la cadena perpètua. I tant l'una com l'altra van en contra dels principis que ha de tenir tota societat culturalment avançada. Tothom té dret a reinserir-se, tothom té dret a una segona oportunitat després d'haver pagat el seu deute amb la societat, i l'única via perquè això sigui possible és respectant escrupolosament les condemnes. Les lleis poden ser modificades, certament, però cap modificació no pot ser mai un ardit per manipular les condemnes dels qui ja han estat jutjats. Un governant o una societat que actuen així no sols es desqualifiquen a l'hora d'impartir justícia, també estimulen la transgressió per part dels qui són proclius a practicar-la.

El lema que presidia la concentració del 27 d'octubre passat a Madrid -"Justícia per a un final amb vencedors i vençuts"- no és un lema de justícia, és un lema de venjança. I tota demanda de cadena perpètua és això: venjança. També és inapropiat parlar de la suposada perillositat dels violadors que sortiran al carrer. Això és fer trampa. D'entrada, els violadors que surtin al carrer no ho faran en virtut d'una gràcia que hom els concedeix, sinó després d'haver complert la pena que se'ls va imposar. Per tant, Estrasburg no els beneficia en res. Per altra banda, és obvi que les contínues referències als violadors que s'estan fent no tenen cap més objectiu que crear alarma social per captar adeptes i emmascarar un atac de naturalesa política contra el Tribunal de Drets Humans. Si no és venjança, el que demanen, per què no clamen també contra els terroristes del GAL? Si la seva demanda no és política ni venjativa, per què no s'han manifestat mai contra l'excarceració dels assassins que mataven en nom de la unitat d'Espanya?

Finalment, diguem que un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot crear una banda terrorista ni condecorar torturadors, com ha fet l'Estat espanyol. Un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot negar-se a demanar perdó -com sí que ha fet Alemanya- per l'assassinat de Lluís Companys, president de Catalunya. Un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot ser l'únic Estat del món que no admet la inspecció del seu règim per part de l'Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea (OSCE). Estem parlant de l'Estat espanyol, classificat per l'OSCE com a país amb les llibertats restringides. Recordem, en aquest sentit, que els sis observadors internacionals arribats a Espanya, Omar Fisher, Irina Urumova, Aleksandra Dloubak, Bartlomiej Lipinski, Marcin Jezulin i Yevgenia Aretisova, no sols no van poder fer la seva feina, sinó que el govern espanyol els va expulsar. En definitiva, un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot burlar-se del Tribunal d'Estrasburg, com va fer l'Estat espanyol el 10 de juliol de 2012, quan el primer, comminant-lo a deixar d'aplicar la ‘doctrina Parot', el va acusar de violar els articles 7 i 5.1 de la Convenció Europea de Drets Humans.

És ben curiós que l'Estat que diu que hi ha d'haver "vencedors i vençuts" sigui el mateix que, en nom de la "concòrdia", es nega a investigar els crims del franquisme i denega tota ajuda en la recerca de les persones que van desaparèixer. Estem parlant de 300.000 persones executades i de 115.000 empresonades i desaparegudes. Estem parlant d'Espanya, l'Estat que, en nom de la "concòrdia", condecora nazis en els homenatges a la Guàrdia Civil.

El Singular Digital , 5/11/2013
 
Els silencis de les parelles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 novembre 2013
El so inaudible de les estrellesDarrerament he tingut oportunitat de llegir una novel·la del poeta i llibreter santcugatenc Àlvar Masllorens que m'ha encantat. No és pas un llibre nou, data del 2002 i va ser premi Roc Boronat, però en vull parlar perquè em sembla un exercici exquisidament descarnat sobre el desamor. El seu títol és El so inaudible de les estrelles (Proa, 2002) i relata el procés de descomposició d'una parella, en Sergi i la Núria, que s'enamoren de joves, que inicien una vida en comú plena d'ideals i de somnis i que, a poc a poc, amb l'arribada dels fills, es van distanciant gairebé sense adonar-se'n. Al principi, les desconnexions d'un dels dos queden amagades sota el pes de la vida quotidiana i no hi ha retrets. La persona que pateix l'allunyament de l'altre -en aquest cas és la dona qui veu com el món mental del seu home es troba fora de la llar familiar- és la primera a justificar un comportament que no comprèn i fins i tot arriba a culpabilitzar-se per no estar a l'altura dels elevats neguits intel·lectuals del company. Amb el temps, però, la llar familiar esdevé l'espai de convivència de dos éssers que ja no tenen res a dir-se i que, tot i compartir un mateix llit, han perdut el desig d'estimar-se.

"L'única tendresa de què em nodria era la que podia absorbir, goludament, dels dos infants que omplien el meu món i li donaven un nou sentit", diu la Núria. "Però amb aquesta tendresa gasiva no n'hi havia prou per omplir el meu cos de dona. Ni amb les mirades dels desconeguts que lliscaven per la meva pell com aigües feréstegues que jo recollia amb delit, amb fruïció. Esperar-te era aleshores massa dur, quan tot el meu cos bramava i s'estremia sol, imaginant escenes, mans, carícies, sexes de totes les mides i colors donant-me joc, plaer, despertant-me altre cop a una vida que m'havia abandonat i que jo continuava invocant mal que fos únicament amb el pensament".

El personatge de la Núria és la veu narrativa a través de la qual coneixem la personalitat d'en Sergi i els afers que han configurat la relació de tots dos com a parella. Ella és una professional de la medicina, una dona terrenal que en cap moment oblida les seves responsabilitats com a mare, i ell un home de vida laboral incerta, que no és capaç de reeixir en cap ni una de les empreses existencials que es proposa. Hi ha tercers, sí, però aquests tercers, en aparèixer, no tenen res a veure amb l'esfondrament de la parella. Són personatges absolutament secundaris sense els quals els fets també s'haurien esdevingut. Són un bàlsam, tanmateix. Com el personatge d'en Josep: "En Josep va ser el millor amant, l'únic a qui em plaïa veritablement lliurar-m'hi i l'únic que podia omplir el gran buit que tu havies ocasionat. El metge de les meves moltes ferides esdevindria el company impostat en el lloc que abans tu, Sergi, havies ocupat, i ell omplia allò a què havies renunciat temps enrere, sense importar-te el dolor que m'infligies, la buidor que em provocaves, l'anorreament a què em sotmeties".

"El so inaudible de les estrelles", d'Àlvar Masllorens, és una delicada introspecció de la vida matrimonial, una aguda anàlisi de les lleis que regeixen el comportament de dos éssers que un dia es van estimar i que els anys han convertit en dos estranys. Una novel·la, en definitiva, que parla de la complexitat de les relacions humanes, de la dificultat d'unificar universos individuals i de l'evidència que, en aquest marc de cohabitació que hem creat, tant els homes com les dones ens movem a les palpentes.

Diari de Sant Cugat , 1/11/2013
 
El full de ruta de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 novembre 2013
El full de ruta de CatalunyaNo és cap secret que la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l'autonomia catalana són dues eines que el govern espanyol està estudiant per frenar el procés independentista, la qual cosa significa que, llevat que la Unió Europea li ho exigís, mai no permetrà la consulta. No la permetrà per tres raons bàsiques: una, perquè està plenament convençut que la perdria; dues, perquè va contra els seus principis totalitaris; i tres, perquè implicaria un reconeixement nacional de Catalunya que seria determinant. Davant d'això, hom pot pensar que una solució intermèdia podria ser la del referèndum a tot l'Estat espanyol. És a dir, que votés la gent de Madrid, de Toledo, de Burgos... Sobre el paper sembla una solució òptima per a l'Estat, ja que li permetria admetre la consulta tot garantint-se un resultat victoriós. Però no en farà ús perquè sap perfectament que els referèndums d'autodeterminació es fan només al territori que es vol autodeterminar, no pas a la resta de l'Estat que hi està en contra. Altrament, aquests referèndums, a banda de no ser democràtics, no tindrien cap sentit, ja que suposarien la impossibilitat sistemàtica que el territori que volgués independitzar-se ho pogués fer.

Més enllà d'això, però, la raó principal per la qual la "solució" d'un referèndum a tot l'Estat tampoc no agrada al govern espanyol, ni tampoc al Partit Socialista, és perquè saben que el món sencer estaria pendent del resultat a Catalunya. El resultat a Espanya no tindria cap interès per a ningú. En altres paraules: si els catalans votaven majoritàriament SÍ a la independència, els vots negatius dels espanyols, per més que sumessin, no tindrien cap força ni significació i l'Estat hauria caigut en la seva pròpia trampa.

"Aleshores què?", pensarà algú. Doncs hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l'article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Totes les constitucions dels estats que l'han subscrit hi estan subordinades. Espanya també. Això significa que si Espanya és veritablement un Estat democràtic no pot impedir que una nació com Catalunya s'expressi per mitjà de les urnes. Només els règims totalitaris criminalitzen les urnes, que és justament el que ara està fent Espanya. D'acord amb això -i malgrat que menteix en dir que la seva Constitució no permet fer referèndums consultius- Espanya persistirà en la criminalització del dret a decidir i, a l'inrevés del que ha fet el govern britànic, no permetrà l'exercici del vot. Arribats aquí, doncs, Catalunya ha de poder votar d'acord amb la llei catalana o anar directament a unes eleccions plebiscitàries. Unes eleccions que hauran de ser el més immediates possible.

Un cop ens situem en aquest marc, no hi ha dubte que l'actual ventall parlamentari experimentarà canvis. És ben segur. Però en cap cas minvarà el vot independentista. Al contrari. L'independentisme no sols mantindrà la seva majoria absoluta, sinó que augmentarà, mentre que l'espanyolisme minvarà. I, si bé és cert que Ciudadanos pujarà una mica, serà pura anècdota, atès que ho farà a costa del Partit Popular i del Partit Socialista. És a dir, que, globalment, el bloc nacionalista espanyol s'encongirà. Pel que fa a la minva que les enquestes prediuen a Convergència, sembla força versemblant amb ulls del present. Però quan arribin les eleccions és obvi que hauran passat moltíssimes coses i que l'escenari no serà el mateix. Encara no hem vist res dels extrems a què pot arribar l'absolutisme espanyol. Arribaran fins i tot a criminalitzar els seus propis demòcrates, és a dir, tots aquells espanyols favorables al lliure albir de Catalunya. I quan comenci l'autèntica ofensiva -cosa que s'esdevindrà tan bon punt fixem la data de la consulta- tindrà una gran repercussió a les urnes el paper que jugui Convergència en el procés. Si l'actitud del president Mas davant d'aquest panorama és de fermesa absoluta, si s'allibera del llast suïcida que suposa Duran i Lleida i si el partit agafa el bou per les banyes i parla diàfanament d'independència, d'Estat independent, com fa Alex Salmond, els vots malfiats que li van fugir en les eleccions anteriors poden tornar. En la Catalunya d'avui, l'ambigüitat ha deixat de ser políticament rendible. Ara toca fermesa, i després de les eleccions serà el moment que la majoria parlamentària, en rigorós compliment del programa presentat a les eleccions, proclami la independència de Catalunya.

Queda, com deia, l'estadi de la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l'autonomia. És una mesura que els membres de l'executiu espanyol poden prendre, certament. Són fills de la cerrazón i ja fa temps que "se lo pide el cuerpo". Creuen -santa innocència- que això acabaria amb el procés català. Morta la cuca, mort el verí. Que ho provin. Jo, però, m'ho pensaria dues vegades, ja que és una arma de doble tall. Destituir un president democràticament escollit i emmanillar un poble de la Unió Europea, acusant-lo del delicte de voler votar, tindrà conseqüències molt greus per a Espanya en l'esfera internacional i cohesionarà encara més la societat catalana en favor de la independència. La independència de Catalunya és un fet irreversible, però Espanya no ho pot assumir. No ho assumirà ni tan sols quan ja hagin passat molts anys de la incorporació de Catalunya a les Nacions Unides.

El Singular Digital , 29/10/2013
 
En defensa de Jordi Borràs Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 octubre 2013
Jordi Borràs
Jordi Borràs
Les amenaces de mort que ha rebut aquests dies el fotoperiodista Jordi Borràs, de Nació Digital, arran de la piulada que va fer el 12-O, alertant de la concentració de nazis en una zona concreta de Barcelona, són del tot inadmissibles. En assabentar-se de la presència d'aquesta mena de gent i en previsió de conflictes, Borràs va escriure: "M'informen que hi ha una dotzena de nazis en un bar a la carretera de la Bordeta, al costat de l'institut Lluís Coromines. Molt de compte." No va fer res més, només això. Però posteriorment es va produir un sarau violent en aquell lloc i els nazis acusen Borràs d'haver-ne estat l'inductor. Es veu que prevenir la societat del pas de gent violenta, que es declara seguidora de Hitler, Franco i Mussolini, és un bon motiu per ser insultat i amenaçat de mort.

Em temo, tanmateix, que aquestes amenaces quedaran impunes, perquè el feixisme gaudeix de carta blanca a l'Estat espanyol. Què es pot esperar d'un règim que persegueix els ajuntaments que pengen l'estelada mentre observa impassible com els nazis exhibeixen la bandera preconstitucional espanyola en concentracions com la del 12-O? No es pot esperar res de bo, perquè estem parlant del mateix règim que ha multat amb només 300 euros els assaltants de la delegació del govern català a Madrid. Només 300 euros. I, a més, ho ha fet a contracor, obligat per la mirada internacional i per la denúncia de l'eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament europeu. Heus aquí perquè encara és l'hora que el ministeri espanyol encausi els autors de les calúmnies d'arrel policial llançades pel diari El Mundo per manipular les darreres eleccions catalanes. Qui calla consent. I un ministre que no sols no dimiteix davant d'un delicte d'aquesta magnitud, sinó que l'encobreix amb el seu silenci, n'esdevé còmplice.

Recordem, per altra banda, que Jordi Borràs va fotografiar tres dels dotze agressors de la Blanquerna i que el setmanari La Directa va fotografiar-ne fins a set. És a dir, que el ministre Jorge Fernández Díaz, a més de no complir la promesa d'impedir l'arribada de feixistes espanyols a Barcelona, tampoc no va impedir l'arribada de terroristes. Per això és d'agrair el coratge i la fermesa amb què Jordi Borràs, a cara descoberta i per mitjà de la seva càmera, denuncia les accions d'individus que amb la seva ideologia degraden la condició humana.

Nació Digital , 26/10/2013
 
Sant Cugat, ciutat antitaurina Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 octubre 2013
Sant Cugat, ciutat antitaurinaTot un èxit, la moció presentada per la CUP de Sant Cugat al Ple de l'Ajuntament demanant la reafirmació municipal en el seu compromís com a ciutat antitaurina i el rebuig al Projecte de Llei del govern espanyol, que pretén blindar les curses de braus declarant la tauromàquia Patrimoni Cultural Immaterial. Tots els grups municipals, llevat del PP, hi van donar suport, i Sant Cugat, per tant, ha deixat clar que defensa la resolució del Parlament català, de juliol de 2010, en virtut de la qual les curses de braus resten abolides a Catalunya.

Els arguments del Partit Popular, a través de la regidora Maria Dolors Domènech, favorable a l'espectacle sanguinari de la Fiesta Nacional espanyola, són d’aquells que provoquen vergonya aliena. Seguint la tònica de les persones mancades d’arguments, la senyora Domènech se serveix de les apetències taurines de personatges coneguts –Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, Enrique Tierno Galván...– per bastir un discurs tan consistent, intel·lectualment parlant, com un castell de sorra. Si ja és greu sacralitzar els gustos personals d'algú pel sol fet que és un cantant famós o un professor universitari, encara ho és més combregar amb una solemne barbaritat com aquesta de Tierno Galván: "Els braus són l'esdeveniment que més ha educat socialment i políticament el poble espanyol". Quina llàstima que Tierno Galván ja no pugui avergonyir-se de si mateix en llegir-ho.

La part més galdosa de tot plegat, però, és que la senyora Domènech i el seu partit nacionalista espanyol acusin la resta de partits de polititzar les curses de braus tot i saber que hi ha poques coses tan manifestament polítiques com aquesta. En aquest sentit, hauria estat bé que abans de parlar s'haguessin fet aquest parell de preguntes: si les curses de braus no són política, com és que tenen el rang de "Fiesta Nacional"? Si les curses de braus no són una qüestió política, per quina raó el PP pretén imposar-les per damunt de la voluntat del Parlament de Catalunya? Les curses de braus, diguem-ho clar, són política. Són una orgia masclista institucionalitzada de martiri i sang, un espectacle que denigra la condició humana i que necessita fabricar-se una coartada cultural per tal que els qui hi assisteixen puguin gaudir impunement de la tortura d'un ésser viu.

Cugat.cat , 25/10/2013
 
Referèndum: primer Catalunya, després Escòcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 octubre 2013
Referèndum: primer Catalunya, després EscòciaEl referèndum sobre la independència de Catalunya s'ha de celebrar abans que Escòcia faci el seu. Fer-lo més tard no és gens recomanable per diverses raons. Vegem-ne algunes. D'entrada, malgrat la subordinació d'Escòcia al Regne Unit, és prou sabut que Anglaterra no ha arribat mai al paroxisme anihilador de Castella amb Catalunya. Això ha fet que, si més no en el terreny simbòlic, Escòcia i la seva personalitat nacional siguin mundialment reconegudes i que els escocesos no hagin trobat mai cap problema a l'hora de situar el seu país en el mapa; just al contrari dels catalans, que hem hagut d'explicar un munt de coses per tal que els nostres interlocutors exteriors ens identifiquessin. I, sovint, ni tan sols així ens n'hem sortit. Ara mateix em ve al cap l'anècdota viscuda per l'estimat Tísner a Austràlia, quan era jove, en explicar llargament a un canadenc i a un holandès què era Catalunya. Els va parlar de la història de Catalònia, de la llengua de Catalònia, de la cultura de Catalònia... fins que, tot d'una, quan ja creia que ho havien assumit, l'holandès li va dir: "Ah, ja ho entenc! Així que tu ets de Nova Caledònia!".

Doncs sí, l'opressió d'Espanya sobre Catalunya ha estat molt més anorreadora que la d'Anglaterra sobre Escòcia, perquè la primera ha volgut impedir que poguéssim sentir-nos reconeguts com a catalans, encara que només fos en el terreny simbòlic. Només cal pensar en el pànic que provoca a Espanya un enfrontament esportiu amb Catalunya en competició oficial. Per això, mentre la selecció escocesa competeix internacionalment, la selecció catalana fa partits de costellada que només interessen als qui són incapaços de plantar-se i dir prou. Aquests darrers anys, per altra banda, la catalanofòbia i el projecte d'anihilament de Catalunya han arribat a graus tan extrems que la societat catalana ha pres consciència del suïcidi que suposa romandre més temps sotmesa a Espanya i ha agafat el bou per les banyes. Això ha fet que en aquest moment Catalunya estigui molt més a prop de ser un Estat independent que no pas Escòcia. Escòcia, tanmateix, farà el seu referèndum el 18 de setembre de 2014, això ja és segur. El que no és gens segur és que el guanyi. I si no el guanya, i Catalunya va al darrere, el resultat –a més de ser instrumentalitzat per Espanya–, pot causar un desencís a casa nostra que no ens podem permetre. Esperar a veure què fa Escòcia seria un grandíssim error. A Escòcia, en canvi, li convé que Catalunya li passi al davant, ja que aquí la victòria del SÍ està molt més garantida i els seus efectes serien molt estimulants per als escocesos. Tant estimulants com ho serien per a nosaltres, si ells anessin per davant i guanyessin el referèndum. A ningú no li agrada fer cara de babau.

Per altra banda, si hi afegim que el país ens cau a trossos, és obvi que no podem comportar-nos com l'equip de futbol que, en guanyar només per un gol de diferència, dilata el temps tant com pot. Nosaltres no som aquest equip. Nosaltres som l'equip que està perdent, i el temps, per a nosaltres, és or. El full de ruta de l'Assemblea Nacional Catalana diu que el referèndum s'ha de fer abans del 31 de maig de 2014 i és a aquest marc que ens hem d'ajustar si no volem ser una paròdia de la gent llatina que xerra i xerra i no fa res. El govern espanyol, certament, pot intentar impedir-ho, però quina imatge internacional més brillant per a nosaltres i més patètica per a Espanya veure una col·lectivitat que vol expressar-se a través de les urnes i un partit de govern fundat per un exdirigent feixista que ho prohibeix. Nosaltres ens expressem per mitjà de les urnes i ells, en intuir que les urnes no els seran favorables, les criminalitzen. Tot molt digne d'aquell fundador gallec que s'asseia al Senat espanyol en lloc de fer-ho davant d'un Tribunal Penal Internacional. Tanmateix el nostre camí està traçat, només l'hem de seguir.

El Singular Digital , 22/10/2013
 
Els espanyolistes de Sant Cugat omplen un minibús Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 octubre 2013
MinibusCom ha reconegut el portaveu de la plataforma nacionalista espanyola "Som Catalunya. Somos España", José Domingo, la concentració del 12 d'octubre d'enguany a la plaça de Catalunya de Barcelona ha fet figa. Tot i tenir al suport del govern espanyol, del Partit Popular, de Ciudadanos i de totes les organitzacions feixistes que també convocaven, Catalunya els ha tombat l'esquena i no n'ha volgut saber res. Als organitzadors, però, la patacada no els ha vingut pas de nou. Ho demostra el fet que no paraven de repetir que serien benvinguts els federalistes, els centralistes, els autonomistes... És a dir, tots aquells que, més enllà dels matisos, neguen l'existència de la nació catalana i estan en contra del seu dret a decidir d'acord amb la llei del Parlament. Doncs no, ni així. Ni tan sols portant gent en autocar des d'Espanya han aconseguit reunir més de 18.000 persones. Aquesta, finalment, és la xifra exacta facilitada el 15 d'octubre pel rigorós Col·lectiu Contrastant.

Per altra banda, el nombre d'assistents procedents de Sant Cugat, ciutat de 86.000 habitants, frega el ridícul: trenta persones. Només trenta. Just el nombre de passatgers d'un minibús. En aquest punt, a més, és bo recordar que l'aportació de Sant Cugat a la Via Catalana va ser de trenta-tres autocars. Autocars dels de debò, per descomptat. I la comparació global també parla per si sola: 18.000 persones el 12 d'octubre; dos milions l'Onze de Setembre.

Tanmateix, la part més hilarant de tot plegat són els "arguments" d'Ariadna Hernández, la portaveu de la plataforma santcugatenca, per justificar el seu fracàs. Segons ella, ha estat culpa de la mandra. "Fa mandra llevar-se d'hora", ha dit. I tant! Moltíssima mandra. Tothom sap que de Sant Cugat a Barcelona hi ha, pel cap baix, uns 800 quilòmetres i que per ser a les dotze del migdia a la plaça de Catalunya cal llevar-se com a mínim a les quatre de la matinada. És clar que, ben mirat, també podria haver estat culpa dels despertadors. Vull dir que els despertadors no haguessin sonat. És el problema que tenen els rellotges aturats el 1939, que no sonen.

Cugat.cat , 18/10/2013
 
Ara ens volen "suïcidar" la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 octubre 2013
El peix gros es menja el petitDes de fa un cert temps, bàsicament d'ençà que s'albira la independència de Catalunya, han començat a sorgir veus que diuen que, quan siguem un Estat, la llengua espanyola haurà de tenir el mateix estatus que té ara. És a dir, que haurà de continuar essent llengua oficial en un pla d'igualtat amb el català. I el més curiós és que aquestes veus no provenen pas de l'espanyolisme, com seria d'esperar, sinó del catalanisme. Ho diuen alguns polítics i ho diuen algunes persones que estan o han estat a redós del poder. Naturalment, es tracta de persones que han reflexionat molt poc sobre la qüestió, ja que, si ho haguessin fet, s'haurien adonat del suïcidi que suposa per a la llengua catalana no ser llengua oficial única al seu país. Un suïcidi ben galdós, a més, ja que seria una tètrica ironia que la llengua catalana, després d'haver sobreviscut a tres segles de persecució sistemàtica, amb dictadures feixistes incloses, fos assassinada pels mateixos catalans un cop assolida la independència nacional.

Una llengua, com tot a la vida, només té l'existència garantida mentre és imprescindible per viure. Quan deixa de ser imprescindible desapareix. I una llengua que només parlen algunes persones, com la catalana, en conviure amb una llengua que parla tothom, com l'espanyola a Catalunya, no pot ser mai imprescindible. En el millor dels casos serà una llengua que dependrà de la bona voluntat dels qui, sense necessitar-la, es prenen la molèstia d'usar-la. La resta, com passa ara, en prescindiran sense complexos. És lògic, aprenem una llengua quan la societat en què vivim no parla la nostra. Però si aquella societat és bilingüe, nosaltres podem continuar essent monolingües. Aquest és el cas dels francoparlants a la Catalunya del Nord o dels angloparlants arreu del món, per exemple.

Em sap greu no disposar de més espai per abordar aquest tema en profunditat, però concloguem, si més no, que el bilingüisme només és individual, mai nacional. Cap poble té dues llengües. El bilingüisme només és una transició entre dos monolingüismes, el de la llengua originària i el de la llengua de substitució. El peix gros sempre es menja el petit, per més que les esmentades veus ens vulguin fer creure que no, que el veritable perill és que el peix petit es mengi el gros.

Lletres , núm. 60. Tardor 2013
 
12-O, quatre gats arreplegats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 octubre 2013
12-O, quatre gats arreplegatsDoncs sí, ha estat espectacular. El Partit Popular i Ciudadanos volien que la concentració espanyolista del Dia de la Hispanidad i de la Raza a Barcelona fos espectacular i ho ha estat. Ha estat un fracàs espectacular. Ni tan sols portant autocars amb gent d'Espanya han pogut aplegar més de 30.000 persones –xifra força generosa facilitada per la Guàrdia Urbana–, i s'han quedat, si fa no fa, com l'any passat. I mira que hi havia tota la caspa del nacionalisme espanyol: PP i Ciudadanos manifestant-se al costat d'organitzacions feixistes i racistes, Falange Española, España 2000, Plataforma per Catalunya, el neonazi Casal Tramuntana del barri del Clot, banderes de la dictadura, salutacions feixistes al costat d'Alícia Sánchez-Camacho mentre sonava l'himne espanyol... Caspa i més caspa. 12 d'octubre, Dia de la Caspa.

Aquest era l'anunci que el 9 d'octubre passat publicava Falange Española a Madrid:
"FE de las JONS de Madrid organiza un viaje a la concentración del 12 Octubre en Barcelona por la unidad de España y contra el separatismo, promovida por el Movimiento Cívico 12 de octubre, que tendrá lugar a partir de las 12 del mediodía en la Plaza Cataluña de Barcelona. Si quieres venir con nosotros desde Madrid, para apoyar a nuestros camaradas catalanes que también asistirán, escríbenos para apuntarte a Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la o bien pásate por nuestra sede, sita en c/ Carranza, nº 13."
Realment ha estat molt dur per a aquesta gent haver-se hagut d'empassar l'èxit espectacular de la Via Catalana amb la participació certificada per l'Official World Record de dos milions de persones. Molt dur. Sobretot pel fet de veure que contra aquesta evidència democràtica només hi poden oposar la violència arbitrària del poder de l'Estat, un Estat absolutista que criminalitza tota dissidència del principi diví de la "sagrada unidad de España". I és que com repeteix sovint Fabian Picardo, ministre principal de Gibraltar, "la cara de l'Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el famós dictador Franco". La concentració absolutista del 12-O no ha estat una concentració de demòcrates, sinó de totalitaris que se serveixen de la democràcia per imposar els mateixos principis d'opressió que defensava el dictador: "¡Somos España!", "¡Cataluña siempre España!", "¡Cataluña es España!". Heus aquí els grans arguments del totalitarisme. Si fossin demòcrates dirien això: "Jo no vull que Catalunya sigui independent, però només Catalunya té dret a decidir què ha de ser Catalunya i acceptaré la decisió democràtica que prengui". Si fossin demòcrates, no negarien el dret de vot a una col•lectivitat ni criminalitzarien les urnes. Però són totalitaris que pretenen trepitjar amb les botes del seu absolutisme minoritari el clam pacífic d'una majoria democràtica.

Naturalment que s'han comportat sense aldarulls a la plaça de Catalunya. Quina altra cosa podien fer, després de la lliçó de civilitat que els va donar la Via Catalana? En realitat no fan més que seguidisme. Mancats d'iniciativa, ens imiten. Mancats d'arguments i acostumats a imposar la seva voluntat sense baixar del cavall, ara no se'n saben avenir que el sotmès hagi perdut la por i els digui "passi-ho bé". No obstant això, és obvi que tenen al seu servei tot l'aparell repressor de l'Estat i que creuen que ens tenen sota control. Un control per mitjà del qual pretenen substituir-nos la identitat, la cultura i la llengua, canviar-nos la història, imposar-nos els principis del Decret de Nova Planta, espoliar-nos per satisfer els seus deliris de grandesa amb trens, aeroports i autovies fantasma, dirigir-nos les escoles i l'administració de justícia i entabanar-nos dient que el nostre referèndum és possible canviant la Constitució. El que no diuen és que la Constitució espanyola només pot ser canviada al Congrés de Madrid per una majoria absoluta que sempre –sempre– estarà aritmèticament en el seu poder.

Diguem-ho clar: mentre la Via Catalana va ser una concentració a favor del dret a decidir, i, per tant, una concentració de demòcrates, la del 12-O –efemèride d'un genocidi– ha estat una concentració en contra del dret a decidir, i, per tant, una concentració de totalitaris. I si algú no ho era, haurà d'explicar què hi feia, al costat dels fills ideològics del franquisme. La part bona de tot plegat és que a Catalunya, com ells mateixos han demostrat, són quatre gats. I atès que, com també s'ha vist, han hagut d'arreplegar gent a Espanya, és obvi que estem parlant de quatre gats arreplegats.

El Singular Digital , 15/10/2013
 
El 12 d'octubre no és festa a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 octubre 2013
El 12 d'octubre no és festa a CatalunyaLa decisió presa per treballadors de la Biblioteca de Catalunya, d'obrir laboralment les seves portes el 12 d'octubre, ‘Fiesta de la Hispanidad', és d'una dignitat i d'una coherència extraordinàries i hauria de ser seguida per tota mena d'entitats, empreses i comerços compromesos amb els nostres drets nacionals. Aquesta és la seva senzilla, diàfana i assertiva argumentació:

  • "Perquè una jornada que pretén celebrar un agermanament entre territoris, allò que en realitat commemora és l'expansió d'un imperi que no va respectar les diverses cultures envaïdes, i que manté aquesta tradició."

  • "Per coherència amb el punt anterior, ja que l'Estat espanyol ens nega reiteradament el dret de decidir la forma de convivència que volem exercir amb la resta dels pobles, i no protegeix, sinó que dificulta, l'ús i el desenvolupament de la nostra llengua i la nostra cultura."

  • "Perquè Catalunya ja té la seva pròpia Diada Nacional, nascuda com a reivindicació d'aquests drets que reclamem."

Doncs sí. Els catalans no tenim res a celebrar el 12 d'octubre, de la mateixa manera que tampoc no celebrem el 4 o el 14 de juliol, diades nacionals dels Estats Units i de França, respectivament. Cada país té la seva diada nacional i Catalunya té l'Onze de Setembre. La diferència és que l'Onze de Setembre Catalunya no celebra res. Només commemora. Commemora per mantenir viva la memòria de les víctimes del setge del 1714, així com les seves conseqüències: sotmetiment per dret de conquesta, promulgació del mai no derogat Decret de Nova Planta, persecució sistemàtica de la llengua i de la identitat catalanes i també una opressió que fa tres-cents anys que persisteix amb virulència per mitjà de lleis franquistes amb vernís democràtic.

Per altra banda, el 12 d'octubre, com ens recorden des de la Biblioteca de Catalunya, és una diada que constitueix un escarni per a les excolònies espanyoles d'ultramar, una burla impròpia del segle XXI, ja que l'imperi espanyol no sols no va respectar els pobles envaïts sinó que els va massacrar físicament, culturalment i lingüísticament. No m'estranya que els espanyols demòcrates no sentin aquesta data com a pròpia. L'anorreament de pobles només pot provocar calfreds. Per això els catalans, en solidaritat amb aquests espanyols demòcrates i amb tots aquells pobles que van ser sotmesos i espoliats per Castella, hem de rebutjar la celebració del 12-O. És una qüestió de principis: cap demòcrata no pot compartir la celebració encoberta d'un genocidi.

Finalment, la cruïlla històrica en què ens trobem, al llindar de l'Estat independent, ens demana la màxima coherència en les nostres accions. Cal dir al govern espanyol que no acceptem imposicions de ningú i que, digui el que digui la seva Bíblia Absolutista, altrament coneguda com a Constitució espanyola, no ens subordinarem a les lleis, als costums i a les celebracions de Castella. Un Estat que nega a una col·lectivitat nacional el dret de decidir, que vol anorrear-li la llengua, que pretén atemorir-la amb plagues apocalíptiques i que l'amenaça amb l'ús de la força per despullar-la dels seus drets, és un Estat que mostra al món el seu totalitarisme, el seu temperament violent i les seves gravíssimes limitacions intel·lectuals.

El Singular Digital , 8/10/2013
 
Poders catalans que frenen la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 octubre 2013
La trama contra CatalunyaEl moment singular que està vivint Catalunya desperta moltes passions internes i molta expectació internacional, però també molta virulència per part d'aquells poders fàctics que donaven per fet que l'espanyolització del país havia estat prou reeixida i que, més enllà d'alguns brots independentistes, el nostre sotmetiment restava garantit pels segles dels segles. Tot d'una, aquests poders s'han adonat que la dòcil Catalunya, aquella Catalunya que en tenia prou de sentir un crit a Madrid per a fer bondat, com fan els infants a escola quan la senyoreta diu "prou", ha experimentat una transformació, s'ha fet adulta i es prepara per a tancar l'aixeta de l'espoliació que pateix i convertir-se en membre de ple dret de la Unió Europea i de les Nacions Unides. I davant d'aquest estadi han caigut moltes màscares pretesament democràtiques i s'ha revifat la catalanofòbia d'amplis sectors de la societat espanyola.

Tanmateix, no és d'aquest enemic de qui ens hem de guardar. Aquest enemic està plenament identificat i és tan totalitari i obsessiu que es desacredita sol. Dels qui de debò ens hem de guardar és dels poders fàctics catalans i de la seva cort d'aduladors que veuen en la independència de Catalunya la fi dels seus privilegis. Són gent que viu del nostre sotmetiment nacional, gent que s'ha fabricat un benestar personal a costa del país i que avui veu perillar de manera imminent el seu estatus. Es tracta, en definitiva, de personatges que durant molts anys han remenat les cireres i que no han tingut escrúpols a l'hora de prendre decisions que ens emmanillessin com a poble. Estem parlant de cognoms catalans de soca-rel que formen part d'una trama destinada a dinamitar el procés independentista i que ens convé desemmascarar, perquè, com diu Hèctor López Bofill, "no tots els enemics de Catalunya vénen de fora". Aquest és, de fet, el tema del seu llibre La trama contra Catalunya (Angle, 2013).

Dividit en sis capítols, que parlen de La Caixa, dels infiltrats, dels agents contra la independència, del franquisme empresarial en democràcia o dels immigrants i aquells que els mobilitzen, el llibre de Bofill explica qui és qui en aquesta trama catalana aliada de Madrid i quines són les seves maniobres i traïdories. He de dir que és un llibre excel·lent, profundament desinhibit i de lectura persuasiva, que té la virtut de dir les coses pel seu nom i de respondre moltes de les preguntes que el lector es fa sobre la qüestió.

Un dels elements clau del text és el "sopar entranyable " que va tenir lloc el 17 de gener de 2006 a casa del publicista Leopoldo Rodés per pressionar Artur Mas que renunciés a plantar cara a Espanya. Entre els assistents, a més d'Artur Mas i de l'amfitrió Leopoldo Rodés, hi havia Antoni Brufau, president de Repsol YPF (empresa amb participació majoritària de La Caixa), Jordi Mercader, president d'Agbar, Javier de Godó, editor de La Vanguardia i conseller de La Caixa, Juan Roig, president de Mercadona, José Manuel Lara Bosch, president de Planeta, i Josep Lluís Bonet, president de Freixenet. Sobre les activitats espanyolitzadores d'aquests personatges, Bofill explica un munt de coses, però també ho fa de les seves entitats. De La Caixa, entre altres coses, diu això: "El pacte entre la monarquia i La Caixa representa l'aportació dels poders franquistes radicats a Catalunya a la continuïtat de les estructures de dominació que la transició va promoure, una acció que es va embastar tot preservant els tractes de favor amb els estaments econòmics que havien estat fidels a Franco, donant suport a les iniciatives mediàtiques (de La Vanguardia a Lecturas, perquè les ingènues mestresses de casa catalanes s'enlluernessin amb el caràcter franc i campechano del rei) que asseguressin la continuïtat de les hegemonies anteriors a la democràcia i a l'autonomia."

El llibre ens parla també de les autopistes catalanes d'Abertis, convertides en un negoci únic al món a costa del robatori que suposa el pagament de peatges tres vegades amortitzats, dels vincles de Freixenet, Codorniu i diversos membres del PSC amb el franquisme i de Narcís Serra, el protegit de Juan Antonio Samaranch, que després de signar la seva adhesió a la pàtria espanyola, d'organitzar involutives i testosteròniques desfilades militars i d'entusiasmar l'Estat Major va arribar a vicepresident del Govern espanyol i al capdavant de Caixa Catalunya.

Bofill recorda que "les queixes intempestives de Pasqual Margall, d'Ernest Maragall, de Montserrat Tura o d'Antoni Castells, ratllen el cinisme més feridor dels qui van assumir les màximes responsabilitats gràcies a l'espanyolisme i en cap moment es van oposar al projecte de regionalització espanyola de la catalanitat quan tenien capacitat de decidir. [...] El Periódico també va ser el diari institucional a l'àrea metropolitana, nodrit amb una pluja de subvencions des de les institucions que el PSC controlava (incloent-hi la Generalitat durant el període del tripartit). Si malgrat el caràcter funest de La Vanguardia, aquest diari encara tracta la cultura catalana com una reserva índia, El Periódico ha participat en l'extirpació de qualsevol al·lusió a l'imaginari català en els sectors populars."

Un altre al·licient d'aquest assaig són les interessants refl exions de Bofill sobre el camí que ens ha dut a l'actual cruïlla històrica. Aquesta n'és una: "Aquest sistema es troba en una decadència galopant i la independència de Catalunya apareix com l'única fórmula de superació de l'atzucac i de garantia de persistència de la nació catalana. El miratge de la modernització i de benestar que havia atiat el conformisme i el possibilisme sota un autogovern feble ha esclatat en mil bocins: la crisi econòmica ha acabat de revelar les ànsies imperials espanyoles més embogides que ja s'havien manifestat en el procés estatutari, tot estenent la convicció en una majoria creixent dels ciutadans de Catalunya que dins d'Espanya no hi ha progrés possible ni dignitat."

La trama contra Catalunya, d'Hèctor López Bofill, és un llibre de lectura molt saludable en una etapa com l'actual, en què tots els altaveus mediàtics espanyols i els seus aliats a casa nostra treballen nit i dia fabricant mentides i llançant amenaces que intimiden la societat catalana. Quan el llibre s'acaba, tanmateix, hom s'adona que només són tigres de paper que el vent s'emportarà quan recollim els fruits de la nostra fermesa.

Lletres , núm. 60. Tardor 2013
 
Dos milions de persones a la Via Catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 octubre 2013
World RecordEsplèndid, el suplement fotogràfic que el Diari de Sant Cugat va dedicar a la Via Catalana de l'Onze de Setembre passat sota el títol "Sant Cugat fa Via". Al llarg de vint pàgines i a través d'unes cinquanta fotografies, els lectors van poder veure el desenvolupament de la Diada entre els trams 124 i 130 de l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp, ocupats pels santcugatencs que s'hi van desplaçar. Trenta-tres van ser els autocars que van sortir de la ciutat amb aquella destinació, al marge de les persones que ho van fer en els seus vehicles particulars. És a dir, que, com ha informat l'Official World Record, no sols estem parlant de la cadena humana més llarga i multitudinària que s'ha fet mai a la Unió Europea, sinó que l'esmentat organisme internacional també ha certificat una participació molt més elevada que la que va donar la conselleria d'Interior, que era d'un milió sis-centes mil persones, i ha deixat en esperpèntica evidència el govern espanyol i el seu ministre Jorge Fernández Díaz, ja que sense el més mínim sentit del ridícul van dir que només hi havia quatre-centes mil persones. Només quatre-centes mil. Així és com el Partit Popular amaga la realitat que no li agrada i manipula la ciutadania des dels seus altaveus oficials: per mitjà de la mentida.

Per sort, i a desgrat seu, podem dir-ho ben alt i ben clar perquè consti en la història: segons ha certificat l'Official World Record, a la Via Catalana de l'Onze de Setembre de 2013 hi van assistir dos milions de persones. Dos milions! Dos milions de persones agafades de les mans al llarg de quatre-cents quilòmetres; dos milions de veus unides per un sol crit: "Independència!"; dos milions de catalans amb un mateix anhel: la plena llibertat de Catalunya.

Per fer-nos una idea de les colossals dimensions d'aquesta fita, n'hi ha prou que pensem en les manifestacions que es fan arreu del món per causes diverses i en les reduïdes xifres que registren, comparades amb les de la Via Catalana. I és natural que sigui així, perquè treure molta gent de casa, fer que surti al carrer per defensar uns drets o per denunciar una opressió és una tasca titànica. Això no significa que els qui no es manifesten no comparteixin el mateix anhel. N'hi ha moltíssims que sí. Però també hi ha un munt de raons que poden explicar la seva absència: feina, malalties, viatges, compromisos, mandra, problemes personals... D'altres, és clar, no hi van perquè la reivindicació en qüestió, ja sigui política o laboral, els és indiferent o perquè senzillament hi estan en contra. En aquest últim cas, però, s'observa una curiosa paradoxa, i és que tan bon punt la reivindicació assoleix els seus objectius i els beneficis es fan visibles, no hi ha cap antic opositor que hi renunciï. Algú coneix un esquirol prou íntegre que hagi renunciat a les millores salarials aconseguides pels companys que ell mateix blasmava quan lluitaven per un sou digne? Doncs amb la independència passarà exactament el mateix. No hi haurà cap ni un dels qui avui es disfressen de fantasma de la por contra la independència de Catalunya que en el nou Estat català renunciï a gaudir dels beneficis d'uns millors serveis socials, d'unes millors pensions, d'unes millors infraestructures i, en definitiva, d'una millor renda per càpita. Cap ni un.

Pel que fa a la "majoria silenciosa" de la qual pretén apropiar-se el Partit Popular, només dir a aquest partit que per coherència, abandoni immediatament el govern d'Espanya, ja que la majoria d'espanyols no l'ha votat.

Diari de Sant Cugat , 4/10/2013
 
Només per a catalanoparlants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 octubre 2013
Anglès fàcilDe llibres per a l'aprenentatge de l'anglès n'hi ha molts, moltíssims. Però un manual d'anglès complet pensat exclusivament per a catalanoparlants com el que ha publicat Lou Hevly és tot un regal, perquè les preguntes que es fa un català, en estudiar aquella llengua, sovint no tenen res a veure amb les que es puguin fer un espanyol, un alemany, un danès o un japonès. Cada llengua té la seva lògica i és natural que les persones d'altres orígens que la volen aprendre els costi d'entendre determinades discordances. El llibre de què parlo es diu "Anglès fàcil. Anglès essencial per a catalanoparlants" (Manual d'autoaprenentatge, nivell bàsic) i suposa una innovació metodològica absoluta, tant pel que acabem de dir com pel fet que aprofita les múltiples connexions entre la llengua catalana i l'anglesa a fi de simplificar el coneixement de la segona.

Potser l'únic retret a fer-li és que no adverteixi que ha optat per l'anglès nord-americà, en lloc de l'anglès britànic. No dic pas que això sigui negatiu -que no ho és-, però hauria estat bé d'advertir-ho. Ho veiem en aquest parell d'exemples:

"Es deuen haver perdut" (They must have gotten lost)
"Em puc emprovar aquests pantalons? (Can I try on these pants?)
En anglès britànic seria: "They must have got lost" i "Can I try on these trousers?"

Aquestes són les reflexions que l'autor, Lou Hevly, es fa en les pàgines del llibre: "S'ensenya l'anglès sense establir comparacions amb la llengua materna perquè és el mètode més eficaç, o potser més aviat perquè és el mètode que proporciona més avantatges als qui publiquen els llibres, formen els professors i gestionen les acadèmies privades?"

Fem-ne un petit tast:

  • "Quan en català parlem en família i ens referim a un altre membre d'aquesta, fem servir l'article davant del nom: 'el pare', 'la mare', etc.; exemples: 'Has parlat amb el pare?' o 'Acabo de veure la mare'. En anglès, en aquests casos l'article no es tradueix i, a més, s'escriu el nom amb majúscula inicial: 'Have you spoken with Father?, 'I've just seen Mother.'"

  • "El català fa servir el plural de la forma masculina per a referir-se a parelles o a grups parentals; així el pare i la mare s'anomenen 'pares', el germà i la germana s'anomenen 'germans', etc. En canvi, en anglès, 'els pares' s'anomenen 'parents' (no pas 'fathers', que només es refereix a un grup d'homes), els avis s'anomenen 'grandparents', els germans s'anomenen 'brothers and sisters' (o, en anglès més formal, siblings), etc."

  • "L'adverbi 'eventually' és un fals amic, ja que no vol dir mai 'eventualment'. 'Eventually' = al final (després de molt de temps). Exemple. 'Al final va admetre que jo tenia raó' (He eventually admitted I was right)."

  • "A diferència del català, l'anglès no pot fer servir noms personals com a complement de la locució 'there be'; exemple: 'Qui hi ha a la cuina?' - 'Hi ha la teva mare'. 'Who is in the kitchen?' - 'Your mother is there'. No hem de dir: 'There is your mother.'"

En definitiva, som davant d'un llibre molt útil per a professors d'anglès catalanoparlants de l'escola pública o d'escoles d'idiomes i estudiants de diferents graus i també per a persones que, mancades de temps o de recursos econòmics, s'estimen més aprendre l'anglès pel seu compte i al seu ritme. Per això el llibre inclou exercicis al final de cada secció i el seu corresponent solucionari. El millor, tanmateix, com dic, és que el lector té la sensació que s'adrecen exactament a ell, com a catalanoparlant, i que li resolen tots els dubtes que li genera l'adaptació a una altra manera de veure i d'explicar el món.

Racó Català , 3/10/2013
 
Front comú dels Països Catalans contra el lingüicidi Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 octubre 2013
Països CatalansÉs molt positiu que la delegació de Sant Cugat de la campanya 'Independència per canviar-ho tot' s'hagi solidaritzat amb la vaga dels professionals de l'ensenyament de les Illes Balears, ja que, com han dit, es tracta d'unir el conjunt dels Països Catalans contra aquest nou atac del Partit Popular a la llengua catalana. I la prova són els 200.000 euros recaptats en només quinze dies per engruixir la caixa de resistència i per poder mantenir la vaga el temps que calgui sense que els vaguistes acusin la manca d'ingressos.

Hem de tenir en compte que aquests darrers temps estem vivint la més gran ofensiva que ha dut mai a terme el Partit Popular contra la llengua catalana. Ho fa amb l'anomenada llei Wert i amb l'aplicació del que en podem dir 'solució final' al País Valencià i a les Illes per aconseguir-ne l'extermini definitiu. Saben que tota llengua configura el pensament i intenten evitar que hi hagi persones que pensin en català. La llengua es troba sempre en la base de tota identitat i crea sentiment de pertinença a una cultura, a una col·lectivitat diferenciada i a una manera pròpia d'entendre la vida. I precisament perquè saben això, pretenen convertir el català en una parla dialectal de l'espanyol, una parla que els mateixos catalans, en no dominar-la prou, la facin servir únicament en l'àmbit domèstic i l'abandonin com a llengua vehicular.

Només hem d'observar el caràcter residual que té el català a l'administració de justícia -on el seu coneixement ni tan sols és un mèrit- per veure el lingüicidi que s'amaga darrere el parany del bilingüisme. Recordem que els jutges no tenen cap obligació de saber català. Cap ni una! És a dir, que, a diferència de la resta del món democràtic, són els ciutadans del país els qui estan obligats a saber la llengua dels jutges. De fet, als jutjats, el català s'ha convertit en una nosa que ja no usa pràcticament ningú. Per això és tan important donar suport als mestres de les Illes Balears. La seva causa és la nostra causa, la seva llengua és la nostra llengua. La llengua nacional dels Països Catalans.

Cugat.cat , 4/10/2013
 
Avinguda d'en Samaranch i del Franquisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 octubre 2013
Franco i Samaranch
Franco i Samaranch
Hi ha coses que són inadmissibles, i la intenció de l'Ajuntament de Barcelona de dedicar una avinguda a l'exdirigent feixista Juan Antonio Samaranch, mà dreta de Franco i còmplice dels milers de crims que el seu règim de terror va cometre contra la humanitat, n'és una. Vull pensar que tant l'alcalde Xavier Trias com Convergència i Unió -acceptant la proposta del PP, partit fundat per un altre exdirigent feixista- no han mesurat la barbaritat que estan a punt de cometre. Si és així, encara són a temps de rectificar. Altrament, passaran a la història com a autors d'una baixesa moral impròpia d'un ajuntament i d'un partit democràtics.

Potser a algú li estranyi que el PSOE de Catalunya i Esquerra no hi diguin res. Però és comprensible, tenen la cua de palla en aquesta qüestió, ja que tots dos partits, quan governaven, van cometre una ignomínia encara més gran. La mateixa ignomínia que ICV. La diferència és que ICV és encara més cínica i sí que ha parlat. Enric Gomà, president del grup municipal d'ICV-EUiA, ha afirmat amb tota la hipocresia del món que dedicar un carrer a Samaranch "vulnera el procés de recuperació de la Memòria Històrica". Dic hipocresia, perquè aquestes lliçons de memòria sobten força venint d'algú que sembla tenir-ne tan poca. Sens dubte, deu haver oblidat que la memòria històrica dirà per sempre més que van ser justament ICV, PSC-PSOE i ERC els partits que el 22 d'abril de 2010 van retre homenatge a Samaranch al Palau de la Generalitat amb tots els honors del país. Per tant, com es pot ser tan hipòcrita? On era el senyor Gomà, quan el seu partit escopia sobre la Memòria Històrica des de la seu del govern de Catalunya? ¿No era, aquell homenatge, "una decisió indigna d'una ciutat [i d'un país] que" -com diu ell- "vol ser referent de la defensa dels drets humans"? Allò, diguem-ho clar, va ser un acte repulsiu. I aquí tenim quatre raons, si més no, que ho demostren: una, perquè qui homenatjava aquest exdirigent feixista eren partits autoanomenats d'esquerres (!); dues, perquè moltíssimes de les persones assassinades pel règim de tan sinistre personatge eren familiars dels qui avui configuren la militància d'ICV, ERC i PSC-PSOE; tres, perquè un dels assassinats va ser el president de Catalunya; i quatre, perquè Samaranch no va renegar mai -mai- de la seva ideologia feixista. Tot i així, el 1985 va ser condecorat amb la Medalla d'Or de la Generalitat i el 1987 amb la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona de l'Ajuntament socialista.

I ara, ves per on, resulta que el mateix Ajuntament, governat per CiU, pretén escarnir totes aquelles víctimes honorant-ne un dels seus botxins. Increïble. Increïble i repugnant. No hi ha ningú a CiU que pregunti si s'han begut l'enteniment? No hi ha ningú que tingui presents els vincles d'aquells botxins amb el nazisme? Com s'entén que el març passat les nostres institucions commemoressin el 75è aniversari de la carnisseria que Franco, Hitler i Mussolini van causar a Barcelona, amb les seves bombes, i que ara dediquin una avinguda a un dels seus dirigents? D'on surt tanta indignitat?

Sí, ja sabem que l'excusa per homenatjar Samaranch és agrair-li els serveis prestats en la concessió dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona -la mateixa Barcelona que els seus avions van bombardejar-. Però aquest agraïment equival a admetre que la nostra candidatura no va guanyar per mèrits propis, sinó per obra i gràcia d'un Vito Corleone català que remenava les cireres del COI. Molt edificant, sí senyor. ¿No recorda, l'alcalde Trias, que va ser el mateix Samaranch qui, traint els principis fundacionals del baró Pierre de Coubertin, va modificar els estatuts del COI per impedir la participació nacional de Catalunya en els Jocs Olímpics? Amb quina legitimitat critiquem l'atac feixista de l'Onze de Setembre passat a la delegació de la Generalitat a Madrid, si a Barcelona dediquem carrers en honor dels qui van ser els líders polítics dels atacants?

Que l'Ajuntament de Barcelona honori Juan Antonio Samaranch, un home de Franco, per haver contribuït a l'olimpisme de la ciutat és tan execrable com si l'Ajuntament de Berlín homenatgés Paul Freiherr von Eltz-Rübenach o Julius Dorpmüller, ministres de Hitler, per la seva contribució a fer d'Alemanya el paradís europeu de les connexions viàries. Esperem, per tant, que l'Ajuntament de Barcelona rectifiqui. Seria incongruent que Catalunya, mentre reivindica les llibertats i es presenta davant del món com un exemple de civisme i cultura democràtica, la seva capital no tingués escrúpols a dedicar un carrer a un membre destacat d'un règim sanguinari que era l'antítesi de tot això. Un ajuntament que honora els dirigents del feixisme és un ajuntament que es burla de les víctimes dels seus crims i que mereix el rebuig de tots els pobles democràtics.

El Singular Digital , 1/10/2013
 
Madrid, per ser olímpica, necessita una Catalunya independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 setembre 2013
ImageLa derrota de Madrid, com a candidata olímpica de l'any 2020, ha estat una notícia formidable per a milers i milers de catalans. És natural. Quin català amb consciència nacional i que no vulgui caure en una profunda contradicció pot donar suport a Madrid com a seu d'una Olimpíada? Madrid és la capital de l'Estat que malda no sols per anorrear Catalunya des de fa tres segles, sinó que impedeix que pugui participar amb el seu nom en els Jocs Olímpics i en les competicions internacionals. A més, és prou sabut que l'Estat espanyol, per mitjà de maniobres mafioses i pròpies de països totalitaris, com ara amenaces i coaccions, així com segrestos aeroportuaris encoberts de delegats llatinoamericans favorables a Catalunya, boicoteja tots els nostres intents. Davant d'això, doncs, és obvi que les derrotes de Madrid han de ser motiu de celebració per a tot català amb un mínim d'autoestima. Jo, en concret, n'estic molt content. N'estic per aquest motiu i n'estic també perquè la victòria madrilenya, en cas d'haver-se produït, hauria servit al govern espanyol per entelar els seus casos de corrupció i per desenvolupar una campanya nacionalista espanyola per terra, mar i aire.

Per sort, però, Espanya és víctima de si mateixa en aquesta qüestió. Espanya sap que els Jocs de Barcelona 1992 van ser uns jocs estrangers i que, per tant, Espanya no ha estat mai olímpica. Però no ho pot dir. Oficialment, no pot dir que el COI s'equivoca quan aquest li recorda que l'Estat espanyol ja va acollir uns Jocs ara fa vint anys i que seria un greuge comparatiu per a molts estats concedir-li'n uns altres. Uns Jocs, a més, que se celebrarien a només sis-cents quilòmetres de Barcelona! Tot serà diferent el dia que Catalunya sigui un estat independent. Aleshores sí que Espanya podrà adduir que no ha celebrat mai uns Jocs, aleshores sí que la candidatura de Madrid tindrà opcions de triomf. Mentrestant, ho té pràcticament impossible. I és que la ironia no pot ser més gran: Espanya té un somni nacional, i perquè es converteixi en realitat necessita, com el pa que menja, la independència de Catalunya.

Nació Digital , 28/9/2013
 
Quina riquesa teatral que tenim! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 setembre 2013
ValldoreixCrec que Sant Cugat és una ciutat que pot sentir-se orgullosa de la seva vida teatral. No em refereixo només a l'èxit de públic que acompanya habitualment els muntatges que s'estrenen al Teatre-Auditori, que és ben manifest, sinó a les petites formacions que amb pocs recursos, però amb un entusiasme admirable, enriqueixen la vida cultural del municipi amb els seus treballs. Aquest és el cas, per exemple, del Grup de Teatre Espiral amb seu a Valldoreix i dirigit per Trini Escrihuela.

Ara fa uns dies, dintre del programa de la Festa Major de Valldoreix, el grup Espiral va presentar "Espriu, una engruna d'autèntica llum", un espectacle encantador integrat per fragments de quatre peces de l'autor –"Tereseta que baixava les escales", "Antígona", "Inici de càntic en el temple" i "Conversió i mort de Quim Federal"–, amb la veu del gran actor Jaume Pla narrant en primera persona, com si fos el mateix Espriu, els fets més significatius de la seva vida. La idea és molt bona, perquè permet que en tan sols una hora i quart l'espectador poc avesat en l'obra d'aquest autor cabdal de les lletres catalanes, que va arribar a ser proposat per al Premi Nobel de Literatura, tingui una visió de conjunt de la seva personalitat.

Molt reeixit, per cert, el treball de tots els intèrprets, tant els que tenen més protagonisme, com ara Rafa Usero o Laia Cerdà –esplèndids i versàtils–, com la resta. Aquesta, però, és una qüestió que probablement el crític Eduard Jener abordarà nom per nom en més profunditat. Jo tan sols vull fer una crida als santcugatencs perquè siguin conscients del privilegi que suposen els grups teatrals locals que tenim i, en aquest cas concret, el grup Espiral. És tot un plaer assistir als seus muntatges. Hi ha santcugatencs als quals cal recordar-los que en els districtes també hi ha vida, i Valldoreix n'és la prova.

Cugat.cat, 27/9/2013
 
El conflicte és entre demòcrates i totalitaris Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 setembre 2013
El conflicte és entre demòcrates i totalitarisEls insults i amenaces a Catalunya procedents d'Espanya sovintegen cada cop més, fins al punt que ja no hi ha dia sense que els altaveus mediàtics en difonguin un bon grapat. Insults, amenaces, calúmnies, falsedats han esdevingut l'argumentari del nacionalisme espanyol, amb la seva cort de col·laboracionistes catalans, d'aquells que experimenten un plaer morbós posant grillons a Catalunya i repetint com lloros tot allò que els seus amos de Madrid volen sentir. Tanmateix, això no és res comparat amb el que ha de venir. Hem de tenir en compte que com més s'adonen de la irreversibilitat del camí emprès per Catalunya per convertir-se en un Estat independent més fort és el seu sentiment d'impotència. És un sentiment d'impotència que neix del fet de saber que els temps han canviat i que en el si de la Unió Europea -tot i ser un ufanós club d'estats- la voluntat d'un poble no es pot esclafar per la via armada de l'article 8è de la Constitució espanyola. Per tant, no tinguem cap dubte que recorreran a tota mena d'instruments antidemocràtics com ara la supressió de l'autonomia catalana o la inhabilitació del president Mas. Això és així perquè tota la seva legalitat, aquesta legalitat que branden com a veritat absoluta i com a principi sagrat beneït per Déu, és essencialment antidemocràtica, ja que es fonamenta en la supremacia perpetua del nacionalisme espanyol al Congrés de Madrid i en un Tribunal Constitucional, que és el cortijo del Partit Popular i del Partit Socialista.

Situats en aquest punt, és obvi que el problema no és el conflicte entre Catalunya i Espanya. Tant de bo fos simplement això! El veritable problema és que el conflicte és entre demòcrates i totalitaris, entre un poble [Catalunya] que dirimeix la seva voluntat de ser per mitjà de les urnes i un Estat [espanyol] absolutista que esclafa aquesta voluntat. Aquesta és la mare del conflicte i l'arrel de tots els mals. Jo, personalment, no dubto que hi ha espanyols demòcrates. I tant, que n'hi ha! Però, en general, són veus anònimes que queden explícitament amagades pels potents altaveus mediàtics del pensament oficial d'aquell país. I quan no són anònimes, com ara les de Vicente del Bosque, Ramoncín, Miguel Bosé o el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, són conceptuades com a pura excentricitat.

Davant d'aquest estat de coses, és obvi que Espanya no pot acceptar el referèndum de Catalunya per tres raons bàsiques: la primera, perquè sap que el perdria; la segona, perquè, d'acord amb la seva naturalesa absolutista -que és la naturalesa de Castella-, considera Catalunya un territori conquerit i subjugat als seus designis; i la tercera, perquè l'acceptació del referèndum suposaria acceptar l'existència de la nació catalana. I Espanya abans es destruirà a si mateixa que no pas reconeixerà Catalunya. Altrament, hauria de reconèixer la galdosa fal·làcia sobre la qual descansa la idea nacional d'Espanya.

Davant d'això, cal no caure en provocacions. És millor deixar que Espanya, democràticament parlant, continuï desacreditant-se sola. Ja ho està fent. Un Estat que segresta les urnes, no és només un Estat antidemocràtic; és un Estat malalt, que ha perdut la seva raó de ser i que avança a passos de gegant vers la seva descomposició. De fet, després de la independència de Catalunya, vindrà immediatament la del País Basc i creixeran la consciència nacional a Galícia i el sentiment de pertinença del País Valencià i les Illes als Països Catalans. Tot d'una, aquests dos darrers territoris veuran no sols la vertiginosa prosperitat de la independència catalana, sinó que podran copsar la diferència entre el tracte preferent que rebran de la Catalunya Estat i el de l'Espanya que els espolia i que els considera perifèria i "playa de Madrid". Mentrestant, el pes específic espanyol a la Unió Europea caurà en picat i el PP i el PSOE continuaran remenant el melic de les seves essències identitàries i tombant els ulls a la realitat. La realitat d'un trauma cent mil vegades superior al del 1898, amb la pèrdua de Cuba. Però això serà cosa d'Espanya. Catalunya ja jugarà en una altra divisió.

El Singular Digital , 24/9/2013
 
El màrtir Cugat i la Catalunya d'avui Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 setembre 2013
El màrtir CugatEm sembla un encert que la programació d'enguany del cicle Nits de Música al Claustre del Monestir de Sant Cugat incorpori un altre cop la representació de l'obra 'El màrtir Cugat', drama en dotze escenes i un epíleg, de Josep M. Jaumà, amb direcció de Salvador Fité. Concretament el diumenge, 22 de setembre a les 9 del vespre. Em sembla un encert, no sols perquè és un obra extraordinària i magníficament interpretada que no ens hauríem de perdre, sinó perquè és una creació plena d'universalitat que, tot i centrar-se en uns fets que es remunten a mil set-cents anys enrere, és del tot vigent al segle XXI.

'El màrtir Cugat' és la història del creixement espiritual d'un home que comença essent un fidel braç executor dels designis de l'imperi romà i acaba convertint-se en un insubornable defensor dels drets d'un poble oprimit. Però l'interès de la història no rau únicament en aquesta evolució personal. El veritable moll de l'os de tot plegat es troba en les reaccions que provoca el canvi d'actitud de Cugat en els seus superiors romans i en aquells pels quals està disposat a patir tota mena de tortures. És aquí on l'espectador pot veure que la humanitat, més enllà de l'evolució tecnològica, continua atrapada en les mateixes misèries de segles enrere. Especialment l'afany de domini, el sotmetiment de pobles i l'evidència que tot això és possible perquè sempre hi ha persones i sectors socials que per salvaguardar els seus interessos individuals o de classe, no tenen escrúpols a trair el seu país i a col·laborar amb el dominador. Tot s'hi val, sense la més mínima vergonya, per fer que el sotmetiment es mantingui uns quants segles més. Catalunya n'és una bona prova. Ara que som al llindar de la llibertat nacional, els qui han viscut còmodament instal·lats en l'opressió no dubten a blasmar aquesta llibertat tot cantant les excel·lències de la captivitat. Tanmateix, cal deixar que segueixin cantant. Desafinen molt, però la tortura de sentir-los és música celestial en comparació amb el que li van fer a Cugat. Per tant, gaudim de l'obra i, per més alt que cantin, fem com si sentíssim ploure.

Cugat.cat , 20/9/2013
 
La Via Catalana serà un model de referència al món Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 setembre 2013
Via CatalanaConfesso que el terme "cadena humana", aplicat a la Via Catalana, no m'ha fet mai el pes. I no pas perquè no s'ajusti a la veritat -i tant, que s'hi ajusta!-, sinó perquè les cadenes, semànticament, tenen una connotació negativa que facilita la demagògia del nacionalisme espanyol, com s'ha demostrat en els galdosos i manipuladors jocs de paraules de Rosa Díez -"No tenim por de les cadenes; contra les cadenes llibertat"- o del diari El Mundo -"Catalunya encadenada"-. Prou sobrats van de bilis, de tergiversacions i de falsedats els catalanofòbics, perquè, a sobre, nosaltres els facilitem les coses. El terme Via Catalana, en canvi, és brillant i cal felicitar l'ANC per haver-lo encunyat, ja que és diàfan, precís, persuasiu i eminentment periodístic. I el millor de tot és que està ple de contingut. Vull dir que no és un mer eslògan, una afortunada frase publicitària. En absolut. La Via Catalana cap a la Independència és la definició d'una manera de ser i d'una genuïna i inequívoca manera de fer.

Dic això, perquè la veritable gran victòria de la Via Catalana no rau pas en el milió sis-centes mil persones que van participar en la Diada. Això és importantíssim, és clar que sí. Però encara hi ha una cosa infinitament més valuosa, i és la manera com es va desenvolupar tota la jornada. Si el món sencer es va admirar l'any passat, en veure com Catalunya era capaç de treure al carrer un milió i mig de persones sense que es produís el més mínim incident, enguany el món ha tornat a admirar-se del civisme d'un país que és capaç de reivindicar el dret més preuat de tota col·lectivitat, la seva llibertat, sense insults ni agressions contra els qui li neguen aquest dret. És això, més enllà de l'apoteòsica participació, el que de debò ens ha d'enorgullir.

Ara, immersos de ple en la consecució de l'objectiu que ens hem fixat, no som prou conscients de l'autèntica dimensió del que estem fent. El procés ens consumeix massa temps i energia per aturar-nos a pensar en segons què. Però tan bon punt Catalunya sigui un Estat independent ens adonarem de la fita que hem assolit, del missatge que hem transmès i de l'empremta que hem deixat. Estic segur que la Via Catalana esdevindrà un model històric de referència internacional que serà imitat o invocat en futurs processos de secessió. La Via Catalana serà l'aportació de Catalunya a les Nacions Unides com a sinònim de civilitat, de concòrdia, de fermesa, de perseverança i de pacífica voluntat de ser. Catalunya, bressol de la democràcia europea, no resol els seus conflictes per mitjà de coaccions, amenaces i lleis antidemocràtiques i absolutistes. La Via Catalana cap a la Independència passarà a la història perquè no és la via de les armes i del menyspreu; la Via Catalana cap a la Independència és la via de les urnes i de la paraula.

El Singular Digital , 17/9/2013
 
Via Catalana: civisme contra absolutisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 setembre 2013
Via CatalanaCal felicitar l'ANC per l'èxit de la Via Catalana. Realment espectacular. Incloent-hi l'organització i la tasca dels voluntaris. Sobretot tenint en compte que el repte d'igualar la fita de l'any passat, amb un milió i mig de persones, semblava inassolible. La fita, tanmateix, no sols ha estat assolida sinó que ha estat superada arribant al milió sis-centes mil persones amb un crit unànime: "Independència". Comparteixo, per tant, el paral·lelisme fet pel president Mas amb la marxa de dues-centes mil persones que ara fa cinquanta anys va tenir lloc a Washington, liderada per Martin Luther King, per reivindicar uns drets civils que finalment van ser reconeguts. Sense aquella marxa, avui Barack Obama no seria president.

Per això fa gràcia sentir les veus espanyolistes que intenten restar representativitat a la Via Catalana adduint que a Catalunya hi ha set milions i mig d'habitants, no només el milió sis-cents mil que es van manifestar en la Diada. Fa gràcia, perquè denota una galdosa indigència democràtica que potser pot servir per fer barrila en un bar de la Castellana madrilenya, però que és impresentable per anar pel món. Com s'explica, si no, que hom escoltés el clam de 200.000 persones en un país que en aquell moment tenia 180 milions d'habitants, i que no sigui escoltat el clam d'1,6 milions en un país de només set milions i mig? Doncs s'explica perquè la cultura democràtica nord-americana, malgrat les seves tares, és infinitament superior a l'espanyola. Així de senzill.

La democràcia espanyola és una conseqüència de la mort de Franco, no pas el fruit d'una evolució política que apartés el dictador del poder, que el jutgés per crims contra la humanitat i que l'empresonés fins a la fi dels seus dies. Res d'això. Franco va morir al llit en qualitat de Generalísimo, i tot el que ha vingut després ha estat tan sols un "apaño" -diguem-ho emprant un terme ben espanyol- per mantenir inalterable el principi bàsic i totèmic del franquisme: la sagrada unitat d'Espanya. Ara, els qui s'alternen remenant les cireres de l'Estat espanyol no es diuen franquistes. Seria massa fort. Però el principi bàsic i totèmic de Franco és també el seu: la sagrada unitat. I és brandant aquest principi que gosen dir que Catalunya no pot decidir per si mateixa perquè no és ningú. Ens ho diuen així: "No sou ningú". Doncs bé, que vagin dient. Mentre ells, des de l'absolutisme, parlen d'unitat sagrada, nosaltres, des del civisme, demostrem al món que som una democràcia consolidada.

Nació Digital , 14/9/2013
 
Després de la Diada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 setembre 2013
Després de la DiadaLa Diada Nacional de Catalunya que acabem de celebrar, commemorant la pèrdua de les nostres llibertats l'Onze de Setembre del 1714, hauria de ser l'última de la Catalunya captiva i el preàmbul d'un nou estatus polític al qual aspira la majoria de catalans. És a dir, que Catalunya esdevingui un Estat independent amb capacitat per autogovernar-se i decidir per si mateixa.

Pensem que som al llindar d'un aniversari que suposa tres-cents anys de sotmetiment, tres-cents anys de subordinació, tres-cents anys de persecució de la nostra identitat, de la nostra llengua i dels nostres drets nacionals; tres segles, en definitiva, que ens han convertit en un poble emmanillat i despullat fins i tot de la seva condició de nació. Aquest darrer extrem no és petit. Al contrari, és la clau de tot. Ens neguen la condició de nació en la mateixa mesura que en altres àmbits es despulla els presoners per humiliar-los, llevar-los la identitat i anul·lar-los la voluntat. Espanya pensa, amb encert, que si no sabem qui som difícilment reivindicarem el dret de ser, i encara menys el dret de decidir, ja que el requisit bàsic en aquesta vida per saber què vols és saber qui ets.

Des d'ara mateix, per tant, comença un compte enrere que només pot tenir un desenllaç per mitjà de dues vies alternatives: o l'anunciada consulta al poble de Catalunya o la Declaració Unilateral d'Independència. La primera serà feta pel procediment lògic o mitjançant unes eleccions plebiscitàries, i la segona, d'acord amb el Dret internacional, serà la via conseqüent en cas que Espanya, des de l'absolutisme, impedeixi l'exercici democràtic del dret a decidir. Per tant, ja sigui d'una manera o d'una altra, el 2014 ha de ser l'any que Catalunya decideixi tornar a ser la nació que era abans de ser envaïda i sotmesa. És a dir, una nació del món.

Cugat.cat , 13/9/2013
 
L'últim Onze de Setembre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 setembre 2013
Via CatalanaL'Onze de Setembre de 2013 ha de ser l'última Diada Nacional de Catalunya. Això no vol dir pas que no s'hagi de continuar honorant la memòria dels qui van donar la vida per les llibertats del país, naturalment que s'ha de fer. Si no ho féssim ens comportaríem de manera indigna. Però la nova Diada Nacional ha de ser la del dia de la nostra independència, que és aquella festa que celebren tots els pobles que en un moment determinat de la història van trencar les cadenes que els empresonaven a un altre poble i van esdevenir amos del seu destí.

Hem estat un poble dormilega que ha necessitat tres-cents anys per despertar-se d'un malson, però finalment ho hem fet i ara estem desvetllats i delerosos de situar el nostre país en un pla d'igualtat en els principals organismes internacionals. No hi haurà marxa enrere. Hi ha poders fàctics catalans, això sí, disposats a viure agenollats tres segles més. Però la societat no els ho permetrà. I això ho han de saber tant aquests poders fàctics, que han trobat en el col·laboracionisme i en la submissió de Catalunya una font d'enriquiment personal i de classe, com els dos grans partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que malden per tallar-nos les ales. Catalunya ha dit prou. Prou d'espoliació, prou de sotmetiment, prou de menyspreus, prou de voler anorrear la nostra llengua, prou d'impedir-nos competir internacionalment amb el nostre nom, prou de robar-nos medalles olímpiques i mundialistes, prou de construir obres faraòniques i vies de tren ideològiques que no serveixen per a res -per a res de res- amb els nostres diners.

La força de Catalunya rau justament en el fet que no és un partit polític qui diu això, sinó la societat sencera des de diferents àmbits. Ha estat la societat qui ha empès la classe política -encara l'empeny- i és la societat qui està marcant el ritme dels esdeveniments. I això és tan cert que els partits que s'hi oposin o que intentin alentir-ne el rellotge ho pagaran amb escreix a les urnes.

Tot va començar un dia de primavera de l'any 2009, quan l'Ajuntament d'Arenys de Munt, va votar una moció presentada per la CUP que proposava de fer una consulta per la independència de Catalunya. Tres mesos després, indiferents a l'allau d'amenaces físiques, polítiques i jurídiques que van rebre, els arenyencs van votar i es van convertir en l'espurna que va encendre la flama que ja no ha deixat de cremar. A partir d'aquell moment, les consultes es van estendre com una taca d'oli arreu del país i van despertar l'interès internacional, fins al punt que la cruïlla en què avui ens trobem mai no hauria estat possible sense aquest procés. I com que no tinc cap dubte que un cop Catalunya esdevingui un Estat independent el procés seguirà al País Valencià i a les Illes, serà un deure moral nomenar Arenys de Munt, de manera honorifica, Capital de la Independència dels Països Catalans.

Arribats fins aquí, per tant, seria una ignomínia que l'Onze de Setembre de 2014 els catalans encara no haguéssim comunicat a Espanya la data irrevocable de la nostra independència. Depèn de nosaltres, únicament de nosaltres.

El Singular Digital , 10/9/2013
 
Dimiteixi, senyor Carreras Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 setembre 2013
Jorge Carreras (PP)
Jorge Carreras (PP)
Ara fa quatre mesos, el 24 de maig passat, el senyor Jorge Carreras, president del Partit Popular a Sant Cugat, va publicar un article en aquestes mateixes pàgines titulat "Dimiteixi, senyora Conesa" en què demanava la dimissió de l'alcaldessa, Mercè Conesa. Anunciava també que l'article tindria continuïtat i que en vindrien dos més en la mateixa línia, raó per la qual he esperat pacientment a veure quines noves i potentíssimes raons adduïa per persistir en la seva demanda. Sembla, però, que se li ha acabat la munició o que ignora una regla bàsica en premsa, que és que quan dius "desglossaré l'exposició en tres articles consecutius" has de complir la teva paraula, mantenir el mateix títol i numerar-los entre parèntesi -1, 2 i 3- per tal que el lector els identifiqui i sàpiga que allò que llegeix forma part d'un global més ampli. Doncs bé, el senyor Carreras no sols no ho ha fet sinó que des de l'esmentat 24 de maig s'ha limitat a publicar un article sobre la tradició de la Festa Major, cosa que contradiu les afirmacions del text inicial en què ens deia que la demanda de dimissió de la senyora Conesa "no és una petició partidista; no és una petició que neixi d'un impuls impremeditat. És una petició que sorgeix de la convicció que la senyora alcaldessa i el seu equip han demostrat aquests últims mesos una incapacitat preocupant com a governants de la ciutat". Déu n'hi do.

Em sobta, francament, que el senyor Jorge Carreras, que pertany a un partit que té un perdigó a l'ala en matèria de corrupció, amb exmembres a la presó, nombrosos polítics obligats a passar pels jutjats i casos especialment escandalosos al govern espanyol, al País Valencià i a les Illes, tingui la gosadia de demanar dimissions. Posats a fer, podria començar per demanar la dimissió d'Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del partit a Catalunya; un autèntic cadàver polític que es vanta de tenir fiscals "de confiança" i que es passeja pel Parlament donant lliçons de transparència i de bona praxi política malgrat que, com li va dir el president Mas, "li falta sentit de la mesura; i no vaig més enllà per no ofendre-la personalment".

Cal dir al senyor Carreras que si creu que la senyora Conesa ha de dimitir per coses que ell mateix qualifica de "molt greus", el primer que ha de fer és presentar-ne proves fefaents. No és admissible intentar embrutar l'honorabilitat de les persones vinculant-les a maniobres enemigues de la transparència sense cap prova que ho demostri. Amb tot, ja que sembla que el senyor Carreras és afeccionat a l'ètica, serà pertinent demanar-li que comenci per ser coherent. Hi ha un conjunt de raons per les quals un polític tan "ètic" com ell hauria de presentar la dimissió del seu càrrec i abandonar el Partit Popular. ¿No sent cap mena de vergonya, de pertànyer a un partit que criminalitza el dret de decidir, un dret que és la base sobre la qual descansa tot el sistema democràtic? No l'esborrona representar un govern que prohibeix que una col·lectivitat s'expressi dipositant una papereta en una urna? No l'indigna el genocidi lingüístic que el PP està portant a terme al País Valencià i a les Illes? No se li enrojola el rostre, de presidir la secció local d'un partit que va ser fundat per Manuel Fraga, un personatge que hauria d'haver estat assegut davant d'un Tribunal Penal Internacional com a membre d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat? Si de debò som davant d'un amant de l'ètica, només li podem dir una cosa: dimiteixi, senyor Carreras.

Diari de Sant Cugat , 6/9/2013
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 351 - 420 de 1683
spacer.png, 0 kB