spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
"Quatre d'onze", el documental ocult de TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 gener 2014
Quatre d'onzeL'1 d'octubre de 2011, la productora Films de l'Orient va iniciar el rodatge d'un documental titulat "Quatre d'onze. Castell per la independència", sobre el procés independentista de Catalunya, amb l'objectiu de respondre preguntes com aquestes: "Quins són els avantatges de tenir un Estat independent? Com ha de ser el nostre Estat? Quins són els passos previstos per aconseguir-ho? Quina feina s'està fent ja en aquesta direcció? Quina és la resposta de la societat?" Quatre mesos després, el 20 de gener de 2012, el rodatge del documental arribava a la seva fi i se'n feia el muntatge, el visionaven els responsables pertinents de TV3 i, per bé que sense data concreta, se n'acordava l'estrena en el decurs del 2012 a l'espai ‘Sense Ficció' del Canal 33. Tanmateix, som a gener de 2014 i el documental no s'ha emès. El mes de setembre de 2012, després de produir-se alguns canvis en la direcció de l'emissora, es va comunicar a Films de l'Orient que la cosa anava per llarg. Tan llarg, que el temps ha anat passant -uns setze mesos, aproximadament- sense que el documental s'hagi estrenat. I aquest silenci encara resulta més incomprensible tenint en compte que es tracta d'una coproducció de TV3.

Diguem, en tot cas, que un dels grans mèrits de "Quatre d'onze. Castell per la independència", dirigit per Anna Mollet, és la seva extraordinària visió de futur, ja que està rodat gairebé un any abans de la manifestació del milió i mig de persones de l'Onze de Setembre de 2012. És a dir, que, a diferència d'altres treballs televisius, que han nascut empesos per la força independentista d'aquella data, "Quatre d'onze" és un exercici de percepció de tot el que s'ha esdevingut els dos darrers anys i que ha culminat amb la Via Catalana. I si, a més, hi afegim que estem parlant d'un projecte que es va començar a coure el 2007 conclourem que la percepció ha estat del tot reeixida.

El nombre de persones entrevistades que hi apareixen és de vint-i-quatre, entre les quals Jordi Pujol, Muriel Casals, Moisès Broggi, Montserrat Carulla, Alfons López Tena, Pilar Rahola, Oriol Junqueras, Germà Bel, Gerard Quintana, Joan Reig, Salvador Cardús, Santiago Vidal, Carles Mora, Agustí Bassols, Modest Guinjoan, Xavier Sala i Martín... Però també hi trobem una mostra de cinquanta persones de diferents orígens i condició social que representen una mena de petit referèndum per conèixer el parer dels catalans amb relació a la independència del seu país.

El títol, per altra banda, "Quatre d'onze", és una troballa molt intel·ligent, ja que com indiquen les seves imatges: "El documental se sustenta sobre el paral·lelisme entre la construcció d'un castell i la construcció nacional d'un país. Els castellers es proposen un objectiu, assagen junts, col·lectivament, imprescindibles tots ells en el lloc que ocupen, desafiant la gravetat i la por, per aconseguir una gran alçada. El castell més alt que les colles castelleres han aconseguit aixecar fins ara és un quatre de deu. El Quatre d'Onze, doncs, és aquella fita difícil però possible, que fem servir metafòricament per simbolitzar el castell per l'Estat propi, el castell per la independència".

Esperem que TV3 projecti aquest documental del qual n'és coproductora -altrament estaríem parlant de malbaratament de diners públics- per tal que els espectadors, com a adults que són, puguin treure les seves conclusions. Ara és el moment de fer-ho. Ara que Catalunya es troba al llindar de la llibertat, ara que els atacs del govern d'Espanya i del nacionalisme espanyol són cada cop més virulents, ara que el Partit Popular es disposa a utilitzar els seus altaveus mediàtics per llançar una campanya difamatòria contra Catalunya, és més necessari que mai contraposar-hi eines cíviques com aquest documental misteriosament congelat. Un documental que parla de Drets Humans, del dret de tota col·lectivitat nacional amb consciència de ser-ho a decidir lliurement el seu destí, i que es fonamenta en els quatre pilars bàsics de tot castell: força, equilibri, valor i seny.

El Singular Digital , 6/1/2014
 
El menyspreu d'Escòcia a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 gener 2014
El menyspreu d'Escòcia a CatalunyaNo em semblen encertats, els arguments adduïts per la Federació Escocesa de Futbol com a resposta a la proposta feta per Andreu Subies, president de la Federació Catalana, de jugar un partit amb les respectives seleccions. Escòcia no va voler jugar el passat 30 de desembre amb Catalunya -finalment ho féu Cap Verd- i tampoc no ho vol fer aquest any 2014 com a festa prèvia als referèndums d'independència d'ambdós països. Diu Escòcia que no pot acceptar la invitació perquè Catalunya no és membre de la FIFA ni de la UEFA i que, consegüentment, el partit no aportaria res al currículum de la seva selecció. Escòcia, fins i tot, es posa dreta, mira Catalunya per damunt de l'espatlla i hi afegeix que no juga mai amb nacions no reconegudes. Magnífic. El govern espanyol deu estar content de sentir-ho.

Aquesta decisió d'Escòcia, en tot cas, és lamentable per diverses raons. En primer lloc perquè, observant el seu desolador palmarès internacional, no sembla que hagi tret gaire profit del fet de ser una nació futbolísticament reconeguda. I si hi afegim que no és un estat, les seves ínfules encara resulten més galdoses. Just al contrari d'estats autèntics com Argentina i Brasil -dues potències futbolístiques mundials-, que no han fet fàstics a jugar partits amistosos amb Catalunya tot i saber que no puntuarien en el seu brillant historial.

Per altra banda, d'una nació com Escòcia, immersa en un procés polític gairebé idèntic al de Catalunya, se n'espera receptivitat i sintonia, no pas menyspreu i petulància. Catalunya i Escòcia són dues antigues nacions d'Europa que l'atzar ha situat plegades en una mateixa cruïlla històrica i resulta absurd, per no dir ridícul, que una de les dues aprofiti les seves engrunes per fer dentetes a l'altra en lloc de propiciar una mútua col·laboració en el camí per a esdevenir estats lliures i independents. Escòcia hauria de gallejar menys davant Catalunya i recordar que la vida fa molts tombs. No sigui que un dia es trobi que qui riu primer plora darrer.

Nació Digital , 4/1/2014
 
Incivisme ciutadà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 gener 2014
Incivisme ciutadàA la rambla del Celler, entre l'Ajuntament i l'avinguda de les Corts Catalanes, hi ha disset fonts públiques que resulten força útils per a molta gent que hi passa. Sobretot a l'estiu. Els nens, ja se sap, en són els principals usuaris, però també en fan ús tota mena de vianants. Constato, tanmateix, les moltes vegades que em veig obligat a tancar-ne les aixetes en passar-hi per davant. És ben cert que estem parlant d'unes aixetes que són manipulades contínuament per tota mena de gent i que, com és lògic, es deterioren molt més que les nostres de casa, però caldria posar-hi remei. He parlat més d'un cop amb els operaris de l'Ajuntament que les arreglen i no se'n saben avenir dels problemes amb què es troben. En aquest moment, però, sóc jo mateix qui no se'n sap avenir que de les disset fonts esmentades, només una funcioni. Només una! Les altres setze estan espatllades.

Tanmateix, a banda d'això, hi ha un aspecte de la qüestió sobre el qual voldria cridar l'atenció de tots nosaltres, ja que té a veure amb la manera com ens comportem no sols en deixar una aixeta oberta sinó en passar per davant d'una aixeta que raja. Ho dic perquè no és normal que en una ciutat com Sant Cugat, que fa bandera de la cultura, hi hagi tantíssima gent que no senti la necessitat civilitzada d'aturar la despesa inútil d'aigua que causa una aixeta que raja davant seu. Hi ha gent que arriba a l'extrem de mirar-se-la sense que li passi pel cap de tancar-la. Una vegada vaig tancar una aixeta davant d'un home que se la mirava indiferent assegut en un banc. El cabal d'aigua per segon que s'hi perdia no tenia cap valor per a ell.

A mi, francament, m'indigna tanta desídia. M'indigna que no siguem conscients que l'aigua és un bé escàs que cal preservar, un bé bàsic del qual alguns països de l'Àfrica gairebé no en poden gaudir per culpa de la contaminació. Som molt diligents a l'hora de queixar-nos dels impostos que ens veiem obligats a pagar amb el rebut de l'aigua, però vergonyosament indiferents en situacions com les que he descrit. Sembla mentida, però encara hi ha persones que pensen que l'aigua que raja a les fonts públiques no és seva.

Cugat.cat , 3/1/2014
 
El català, llengua molt entesa i poc parlada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 04 gener 2014
NeymarLes dades facilitades recentment per diferents institucions, cadascuna amb el seu informe, sobre el coneixement de la llengua catalana han servit un titular força optimista a tot el país. Es parla de "rècord històric", amb xifres que, segons la font, oscil·len entre un 95,2% i un 97% de la població que l'entén, entre un 73,2% i un 84,3% que la sap parlar i entre un 55,8% i un 70,1% que la sap escriure. Se'ns diu, a més, que en els darrers deu anys el català ha guanyat 1.120.000 persones que l'entenen. Aquestes dades, però, tot i ser certes, ofereixen una visió molt esbiaixada de la realitat. D'entrada, l'augment de persones que entenen el català és proporcional a l'augment de població que ha experimentat Catalunya en el mateix període. Deu anys enrere, el Principat tenia sis milions i mig d'habitants i ara en té set i mig. Per tant, allò que se'ns diu és que la gent que viu aquí entén la llengua catalana. Per altra banda, és prou sabut que una cosa és allò que la gent declara, que sempre és a l'alça per una simple qüestió d'amor propi, i una altra la praxi quotidiana.

I és que el coneixement d'una llengua i l'ús que se'n fa sovint no tenen res a veure. Fixem-nos que les dades dels informes parlen només d'elements teòrics: "entenen la llengua", "la saben parlar", "la saben llegir", "la saben escriure". Tanmateix, de l'ús real no se'ns diu res. Es parla d'ús, sí. Però fonamentat en les respostes que donen els enquestats, no pas en el capteniment, cosa que és lògica, atès que caldria desplegar un munt d'observadors a tot arreu: bars, restaurants, botigues, fàbriques, empreses, supermercats, grans magatzems... Si això es fes, però, les dades serien infinitament més baixes, ja que allò que manté viva una llengua no és que la gent l'entengui o la sàpiga parlar, sinó que la parli. Si no la parla és com si no la sabés. De què li serveix al concessionari de la cantonada que jo sàpiga conduir, si no penso comprar-me cap cotxe? Quants cotxes es vendrien, si els que saben conduir no conduïssin?

La realitat, per tant, és força més prosaica que la que mostren les estadístiques. No els hem de negar bona fe i professionalitat. Però només cal parar l'orella. El català és la llengua que desapareix sempre per desistiment dels mateixos catalanoparlants, fins i tot en les situacions en què no té cap factor en contra. El comportament d'alguns periodistes amb Neymar és paradigmàtic en aquest sentit. Neymar va arribar a Catalunya sense saber català ni espanyol, i, tot i així, els periodistes li fan les preguntes en espanyol pensant que els entendrà millor que en català (!). Talment com si el català i el portuguès no fossin llengües germanes i la primera resultés inintel·ligible per al jugador. I el més divertit és que ell respon en portuguès.

Pel que fa a les tertúlies i debats en emissores d'expressió catalana, els únics bilingües són els catalanoparlants. Els hispanoparlants entenen la llengua, però no la parlen. De fet, la sola presència d'un tertulià hispanoparlant fa que la resta de membres de la taula, davant la més absoluta indiferència del moderador, acabi parlant en espanyol. No en tenen cap necessitat, perquè, com dic, l'hispanoparlant els entén, però la conducta de subordinació apresa els fa canviar de llengua sense la més mínima reflexió. I si els demanem que ens en diguin la raó, en trobarem uns quants que ens diran que ho fan "per educació". Educació com eufemisme de subordinació. El tertulià hispanoparlant, en canvi, no canvia mai de llengua. I és comprensible que sigui així perquè el programa o l'emissora de parla catalana que el contracta no li exigeix que parli català. Els programes i emissores de parla espanyola sí que obliguen els tertulians catalanoparlants a parlar en espanyol, però a l'inrevés mai. I ara! Això seria terrible!

Quant al català oral, en general, millor no parlar-ne, ja que les emissores -llevat d'alguns dels seus professionals- no tenen cap exigència lingüística i el nivell que hi predomina és pur catanyol. És a dir, un patuès de l'espanyol amb milers i milers de frases com ara "un partit d'insomni" (un partido de ensueño), "fer la vista grossa" (hacer la vista gorda), "de pressa i corrents" (de prisa y corriendo), "si us doneu compte" (si os dais cuenta) o "no està en Neymar". En altres paraules, si els qui tenen el deure de dominar la llengua amb la qual es guanyen la vida no saben dir "un partit de somni", "fer els ulls grossos", "a corre-cuita", "si us adoneu" o "en Neymar no hi és", què es pot demanar a la resta de la societat? Doncs no, no demanem res perquè estem enfeinadíssims fent enquestes sobre una llengua que ni tan sols és imprescindible per viure en el país que la té com a pròpia. Això, però, no es pot dir, perquè, com diu Woody Allen, en aquesta vida no pots ser feliç si no és enganyant-te tu mateix.

El Singular Digital , 31/12/2013
 
La política esportiva de Nelson Mandela Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 gener 2014
La política esportiva de Nelson MandelaLa mort de Nelson Mandela, tot i que era previsible, atès el seu precari estat de salut, ha colpit milions de persones arreu del món. De fet, seria difícil trobar un mitjà de comunicació important que el mateix dia o l'endemà no li hagués dedicat la portada. Per la mateixa raó, també han estat moltíssimes les cadenes de televisió que en dies posteriors han programat la pel·lícula "Invictus", de Clint Eastwood. En aquesta pel·lícula, com recordarem, Eastwood concedeix una gran importància a la final de la Copa del Món de rugbi que les seleccions de Sud-àfrica i Nova Zelanda van disputar a l'Ellis Park de Johannesburg el 24 de juny de 1995. Aquell dia, abans de començar el partit, Mandela va baixar al camp a saludar els jugadors vestit amb la samarreta verda dels Springboks -símbol de l'opressió blanca- i el número 6 a l'esquena, que corresponia al capità François Pienaar. Va ser un moment històric, aquell. Històric i amb uns efectes determinants per a la llibertat a Sud-àfrica. Joost van der Westhuizen, un dels jugadors, ho va expressar amb aquestes paraules:
"En aquell moment ens vam adonar que hi havia tot un país darrere nostre, i el fet que aquell home dugués posada la samarreta dels Springboks era un senyal, no sols per a nosaltres, sinó també per a tot Sud-àfrica".
Nelson Mandela sabia que en la nostra època no hi ha res, absolutament res, que tingui un poder de cohesió més gran que l'esport, i va aconseguir que aquell partit i la cerimònia que l'acompanyava suposessin un signe de reconciliació entre les dues comunitats de Sud-àfrica. Els negres odiaven el rugbi perquè el veien com un símbol identitari de l'opressor blanc, però Mandela, movent els fils perquè la selecció cantés l'himne zulu i hi incorporés jugadors negres, va fer que les coses canviessin radicalment i que tot el país, absolutament tot, estigués pendent del resultat.

Els falsos universalistes, aquells que diuen que no s'ha de barrejar política i esport haurien de veure aquest "Invictus", de Clint Eastwood, i comprovar com Nelson Mandela, líder mundial de la pau i veritable universalista -ell sí-, va utilitzar amb magistral intel·ligència la simbologia de l'esport per cohesionar el seu poble i fer-lo sentir justament això: un poble orgullós de la seva identitat nacional i dels seus valors culturals. Heus aquí perquè l'espanyolisme -el mateix que diu que no s'ha de barrejar política i esport- està en contra de l'oficialitat de les seleccions nacionals catalanes i sanciona els esportistes que es neguen a jugar amb la selecció espanyola.

Arribats aquí, cal aprofitar el partit de futbol que aquest 30 de desembre disputaran les seleccions de Catalunya i Cap Verd a l'estadi Lluís Companys de Barcelona per recordar dues coses: una, que la Federació Catalana d'aquest esport va néixer l'any 1900, quan l'espanyola encara no existia; i dues, que és Espanya qui impedeix l'oficialitat de la Federació Catalana. Per sort, però, aviat es farà justícia i Catalunya, no en tinguem cap dubte, serà membre de ple dret de la Federació Internacional.

El Singular Digital , 24/12/2013
 
L'augment de la violència masclista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 27 desembre 2013
L'augment de la violència masclistaAra ja sabem les dades de l'informe semestral sobre l'impacte de la violència contra les dones a Sant Cugat del Vallès, elaborat per l'Ajuntament, i no són gens bones. Al contrari, són molt negatives, ja que indiquen que hi ha un augment de la violència masclista. No és un augment alarmant, però sí inquietant. Segons l'informe, en els primers sis mesos del 2013, s'han detectat al municipi 53 casos de maltractament la meitat dels quals correspon a dones en situació de dependència econòmica de la parella. També sabem que predominen les víctimes d'entre 25 i 64 anys d'edat (81%), i que s'observa un increment de les que oscil·len entre 17 i 24 anys (13%).

Aquestes dades, especialment l'última, ens haurien de posar en estat d'alerta, ja que revelen que hi ha alguna cosa que no hem fet bé. Ho dic en el sentit que la violència masclista, contràriament al que era d'esperar, no ha esdevingut una xacra pròpia només de generacions educades en valors sortosament caducs, sinó que també la practiquen, com un fet natural, els homes més joves. Pel que fa a la dependència econòmica de bona part de les víctimes, sembla obvi que el maltractador respon a un perfil d'individu covard que aprofita aquesta desigualtat al seu favor per exercir la dominació i el turment. Sap prou bé que una dona solvent econòmicament té més eines materials i psicològiques per abandonar la llar familiar i fugir del seu domini.

Amb tot, són moltíssimes les dones que, malgrat gaudir d'autonomia econòmica, són incapaces d'allunyar-se del maltractador. Podrien fer-ho, però no ho fan perquè, a banda dels diners, hi ha molts altres factors que les tenallen. Els fills i els sentiments, per exemple. En el primer cas, perquè l'estabilitat dels fills es veu amenaçada. Pensem que les coaccions i els xantatges morals del maltractador en aquest camp són immensos. I en el segon, perquè sovint hi ha una forta dependència emocional de la víctima envers el botxí, la qual cosa la fa sentir-se culpable de tot el que li passa fins al punt de viure com un càstig, no pas com una agressió, la dominació que pateix. "I de quina manera podem lluitar contra aquest estat de coses?", ens preguntarem. Doncs per mitjà de la consciència social, cosa, naturalment, que inclou la implicació dels homes. No n'hi ha prou amb la de les dones. Ens afecta a tots. No oblidem que la violència masclista, per bé que es manifesta de manera individual, respon a la posició social de força d'un col·lectiu sobre un altre.

Cugat.cat , 20/12/2013
 
Enric Millo, portaveu de la caverna Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 desembre 2013
Enric Millo, portaveu de la cavernaEl sotmetiment d'una col·lectivitat als designis d'una altra és impossible sense la col·laboració parcial de la col·lectivitat sotmesa. El dominador es pot imposar per la força, sí, però sense el col·laboracionisme, és a dir, sense el submís carregat d'autoodi que li faci la feina bruta, la dominació tindrà poc futur. Tard o d'hora, per més actiu que sigui el col·laboracionisme, la dignitat malmesa del dominat es regenerarà i acabarà recuperant allò que li va ser arrabassat. Espanya, per desgràcia, n'ha trobat molts, de col·laboracionistes, a Catalunya. Especialment entre la gent de dretes i benestant. En general, es tracta de persones militants o simpatitzants de partits d'extrema dreta i ultranacionalistes espanyols, com ara PP, Ciudadanos i PxC, que repeteixen com un lloro les consignes de la caverna madrilenya contra els drets i les llibertats nacionals de Catalunya. En són un exemple les declaracions d'Enric Millo, portaveu del PP, acusant el simposi acadèmic "Espanya contra Catalunya", celebrat dies enrere al Centre d'Història Contemporània, d'"atiar el victimisme i la hispanofòbia". Madrid dicta i Millo repeteix.

A Madrid no li interessa que els catalans coneguin la seva història, no li interessa que prenguin consciència de l'atac secular espanyol que han sofert en forma de repressió militar, cultural, lingüística, econòmica i social. L'espanyolisme sap que la consciència es fonamenta en el coneixement, i el coneixement és l'arma més poderosa contra l'opressió. Per això Enric Millo va tan atrafegat aquests dies repetint les consignes de Madrid. Millo és la versió catalana d'aquells negres amarats d'autoodi, que renyaven els negres insubmisos. La difusió de les barbaritats que l'amo havia comès es considerava victimisme i amofòbia, i els negres que les denunciaven eren qualificats de victimistes i amofòbics. Uns quants anys més tard, Millo i el seu amo de Madrid fan el mateix. L'amo de Madrid arrufa les celles i Millo renya els catalans, l'amo de Madrid dóna un caramel a Millo i Millo s'estarrufa. "Quina llàstima que la majoria de catalans no són com tu", diu l'amo de Madrid a Millo. I Millo respon: "Els catalans són uns desagraïts, amo". El que Millo no sap és que l'amo de Madrid el menysprea més a ell que no pas als catalans insubmisos. No li ho diu, perquè li és útil, però el menysprea profundament. Tothom menysprea el qui, mancat de la més mínima dignitat, intenta destruir la dignitat dels seus.

Nació Digital , 21/12/2013
 
El cas de l'avi i el nen humiliats per ser catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 21 desembre 2013
Josep Maria Sagrera
Josep Maria Sagrera
La tarda del 5 de desembre passat, el senyor Josep Maria Sagrera, de 72 anys, tornava a Girona amb tren amb el seu nét, de 4 anys. El nen és un apassionat dels trens i ell li havia volgut fer el regal de viatjar-hi des de Barcelona, on viu amb els pares. Havia de ser un viatge de plaer per fer realitat el "somni del nen". Però en preguntar en català a la revisora si el nen havia de pagar bitllet, la dona va respondre amb actitud despòtica i irada que a partir d'enguany tots els nens paguen i que, a més a més, el pagament no es podia fer amb targeta. Aleshores l'avi va intentar trobar canvi per pagar en efectiu i fins i tot una passatgera, veient-lo molt nerviós a causa de l'actitud de la revisora, es va oferir a pagar-li el bitllet. Aleshores la revisora s'ho va repensar i va agredir l'avi amb aquestes paraules: "Pues ahora no me da la gana. Tengo manía a los catalanes y por mis cojones que usted baja del tren". I efectivament, va fer aturar el tren a Montcada i Reixac i va obligar l'avi i el nen a baixar-ne. En realitat va fer molt més que això. Ella mateixa va agafar el nen i, mentre l'avi recollia les seves coses, se'l va endur fins a deixar-lo tot sol a l'andana. La situació va ser tan angoixant que l'avi es va deixar al tren els catorze euros amb què volia pagar el bitllet. Les desgràcies, malauradament, no van acabar aquí, ja que hi havia vaga a Renfe i circulaven molt pocs trens. Això va fer que en aquell vespre gèlid l'avi i el nen s'haguessin de quedar moltíssima estona a la intempèrie i que, més tard, no els quedés altre remei que fer dos transbordaments, ja que el tren que finalment va aparèixer no anava a Girona. L'avi ha posat una reclamació a Renfe, demanant que li tornin l'import dels bitllets que va pagar, el seu, de 12,70 euros, i el del nét, de 14 euros. En total 26,70 euros. En el supòsit que Renfe li torni aquests diners, algú creu que l'agressió soferta pot quedar així?

El 10 de desembre, el mateix dia de saber-se'n els fets, vaig fer aquesta piulada a l'eurodiputat Ramon Tremosa: "Et prego, Ramon, que denunciïs a Europa el cas de l'avi i el nen obligats a baixar d'un tren per ser catalans". I un minut després, aquesta en va ser la resposta: "Avui a la nit entrarem pregunta parlamentària de denúncia a la Comissió Europea". Magnífica, per tant, la tasca sense dilació d'aquest eurodiputat. Cal que Europa conegui a quins extrems arriba la catalanofòbia. Arriba fins i tot a expulsar d'un tren a dos catalans en el seu propi país pel sol fet de ser catalans i parlar en la seva llengua.

Arribats aquí, el que em sembla més trist de tot plegat és la passivitat de la resta de passatgers, la docilitat malaltissa que tenalla la gola de tantíssims catalans en situacions com aquesta. Una revisora humilia un avi i un nen en un tren pel fet de ser catalans, a la vista de tothom, i ningú, absolutament ningú, no és capaç d'aixecar-se per defensar-los ni de telefonar a la policia i denunciar aquell acte de racisme. Només silenci i submissió. Davant d'això, cal preguntar-se: tan profunda és la rentada de cervell que portem a sobre, que fins i tot hem perdut la dignitat? Tan estabornit tenim l'amor propi, que acceptem les agressions amb resignació? Sí, ja sabem que lamentar-nos a posteriori ho fem molt bé. Hi tenim la mà trencada. Però on és l'assertivitat en el moment de l'agressió?

No estem parlant només d'un cas de discriminació lingüística, com diu algú. Estem parlant d'un cas de racisme, un cas d'odi ètnic. Esperem, per tant, que algun dels testimonis oculars dels fets es posi en contacte amb un mitjà de comunicació per tal que tot plegat no quedi conceptuat com una simple ‘conducta laboral impròpia' i reduït a l'àmbit intern de Renfe. És un cas d'una gravetat extrema que ha de tenir transcendència en els àmbits jurídic i polític. Jurídic català, i polític català i europeu. N'hi ha prou d'imaginar-se com haurien reaccionat el govern espanyol i tots els seus altaveus mediàtics si el cas hagués estat a l'inrevés, és a dir, que un revisor català hagués expulsat d'un tren un avi i un nen espanyols pel sol fet de ser espanyols i per parlar en espanyol. El govern de Catalunya, per tant, no pot negligir un fet com aquest. I no sols per tallar de soca-rel la idea que ‘contra els catalans tot s'hi val', sinó perquè estem parlant de comportaments que evoquen els estats nord-americans racistes de mitjan segle passat, on un negre tenia prohibit asseure's en un autobús havent-hi un blanc dret o podia ser expulsat d'un tren amb total impunitat pel sol fet de ser negre. No va ser la resignació, sinó la fermesa dels negres en la defensa dels seus drets, el que va acabar amb aquella discriminació racial. Els blancs racistes es van aturar quan els negres van dir prou. En altres paraules: depèn de nosaltres. Arribaran fins on els deixem arribar.

El Singular Digital , 17/12/2013
 
Periodistes segrestats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 desembre 2013
Ricard Garcia Vilanova
Ricard Garcia Vilanova
Expresso el meu encoratjament a la família del fotoperiodista santcugatenc Ricard Garcia Vilanova, que fa tres mesos que va ser segrestat a Síria per una branca d'Al-Qaida. La meva solidaritat amb ell i amb el seu company Javier Espinosa, que acabava de cobrir una missió de treball de dues setmanes de durada. No estic segur, en canvi, que la decisió familiar de silenciar el cas hagi estat encertada.

La prova és que el silenci no ha resolt res i que finalment s'ha optat per fer-ho públic. La intenció, és clar, és evitar que el rebombori pugui ser perjudicial. Ja sabem que aquesta mena de segrestos persegueixen ressò mediàtic i que posar-hi el focus al damunt sembla fer-los el joc. Però una cosa són els raonaments polítics fets en un despatx amb calefacció, i una altra l'angoixa vital d'unes persones que no saben quant de temps durarà el seu captiveri i si al final hi perdran la vida.

Tots sabem que els governs dels estats difícilment es mostren diligents sense pressió social. És la pressió social, amb els mitjans de comunicació al capdavant, els qui, perseverant en el tema, interpel·len els dirigents i els obliguen a actuar amb celeritat. El silenci sobre el segrest de Ricard Garcia Vilanova i Javier Espinosa ha superat el de Marc Marginedas, l'enviat especial d'El Periódico, que el 4 de setembre passat es va convertir en hostatge d'un grup armat sirià. Dic que ha superat, perquè mentre vam trigar dinou dies a assabentar-nos del cas de Marginedas, en el de Garcia i Espinosa n'hem trigat vuitanta-cinc. Dotze setmanes!

Sigui com vulgui, podem imaginar-nos quin deu ser l'estat de tensió de les famílies. Sobretot tenint en compte que, com informava Cugat.cat dies enrere, són una trentena els periodistes que hi ha segrestats en aquests moments a Síria per diferents grups armats. Mereixen molt de respecte els periodistes que fan la seva feina en zones tan altament perilloses. I no sols perquè gràcies a ells el món s'assabenta de la cruesa d'aquella realitat, sinó també perquè es tracta d'homes i dones que han d'estimar molt la seva professió per caminar dia rere dia, any rere any, pel tall de la navalla sense cap més recompensa que la publicació del seu testimoniatge.

Cugat.cat , 13/12/2013
 
El PSOE de Catalunya contra el dret de decidir Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 desembre 2013
Navarro-Rivera-CamachoPere Navarro, primer secretari del PSOE de Catalunya, avança pel mateix viarany que ho feia Joan Puigcercós a Esquerra, que guanyava les eleccions internes i perdia bous i esquelles en les eleccions del país. Quan algú confon el control de l’aparell del partit amb el control de la ciutadania sempre passa això. Trair els principis d’un partit, siguin els que siguin, té conseqüències greus a les urnes, i la cúpula del PSOE de Catalunya, dominada per nacionalistes espanyols com Navarro, Maurici Lucena o Antonio Balmón, ha traït els seus votants. En paraules de l’exdiputat socialista Toni Comín: "Ha incomplert el seu programa per no trencar amb el PSOE i ha comès un frau electoral". Doncs sí. Per això sobta tant que, malgrat aquest incompliment, el portaveu Lucena no tingui escrúpols a exigir als crítics que respectin els estatuts del partit i que votin contra el traspàs de les competències per fer referèndums. És a dir, els ordena que votin contra el dret de decidir de Catalunya.

Ben mirat, Navarro, Lucena, Balmón i companyia han d’estar molt desesperats per mentir d’una manera tan galdosa afirmant que no és veritat que estiguin en contra del dret a decidir. Diuen que accepten aquest dret sempre que s’exerceixi dins la legalitat espanyola -la legalitat del Parlament de Catalunya, fonamentada en el Dret Internacional, no compta per a res, per a aquesta gent-, però amaguen que la legalitat espanyola la fan ells a Madrid. La fa el seu partit i la fa el Partit Popular. I tant l’un com l’altre hi estan en contra. Així ho han expressat públicament Alfredo Pérez Rubalcaba i Mariano Rajoy. Ras i curt: dins la legalitat espanyola, el dret de decidir dels catalans és impossible. Una altra cosa és que la mentida serveixi als socialistes catalans per intentar maquillar els llibres d’història. Saben de sobres que no enganyen ningú -les enquestes electorals els ho diuen ben clar-, però els posa molt neguitosos passar a la posteritat com uns grandíssims botiflers.

Segons els delegats catalans del PSOE -que fan pinya amb els delegats catalans del PP i els del Movimiento (Ciudadano)-, no hi ha nació catalana, només hi ha nació espanyola, i el seu lema, potser perquè són un tripartit, es resumeix en tres mots: "Espanya, Espanya, Espanya". D’acord amb això, el delegat Pere Navarro proposa una vacuïtat anomenada Tercera Via, sinònim edulcorant del mot ‘engrunes’, consistent a dedicar els propers cent cinquanta anys a convèncer el PP de les bondats d’una reforma de la Constitució espanyola. Una Constitució, tanmateix, que en cap cas inclouria el dret de decidir. El senyor Navarro ho ha dit ben clar: "La meva proposta de reforma de la Constitució no inclou el dret de decidir". Tot un demòcrata.

També ha estat Navarro qui ha dit frases com "unitat i diversitat dintre d’Espanya" i "junts en la diversitat". Però per saber què entén aquest home per ‘diversitat’, n’hi ha prou de veure de quina manera foragita la discrepància interna. "Al partit hi sobra gent", han dit textualment ell i Antonio Balmón, secretari d’acció política. I la resposta, és clar, ha adquirit forma de diàspora. Anna Peláez, per exemple, fins ara presidenta de l’Agrupació Socialista de Cambrils, a banda d’acusar-los de "cop d’estat" i de "manca de llibertat", diu això: "Sóc socialista i catalanista, i aquest ja no és el meu partit". Per altra banda, té gràcia que Navarro i la resta de delegats catalans del PSOE titllin de "Pla Ibarretxe 2" l’estratègia de CiU, ERC, ICV i la CUP, de demanar al Congrés d’Espanya el traspàs per a celebrar una consulta. Té gràcia, perquè si el Pla Ibarretxe va fracassar -tot i que no plantejava pas la independència del País Basc- va ser precisament perquè ells, al costat del Partit Popular, el van rebutjar. Francament, han de ser molt cínics per dir que "no són nacionalistes". Si no són nacionalistes espanyols, per què imposen la nacionalitat espanyola als qui no la volem?

El Singular Digital , 10/12/2013
 
L'obra teatral "Taula rodona" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 desembre 2013
Taula rodonaEl 17 de novembre passat, en la cloenda de la Mostra de Teatre de Valldoreix, es va estrenar l'obra Taula rodona a càrrec del Grup Espiral sota la direcció de Trini Escrihuela. Com ja s'ha explicat, es tracta d'una obra que el meravellós Pere Calders va iniciar, ara fa més de trenta anys, però que no va continuar per raons que es desconeixen. En morir, la seva família va trobar els fulls que havia escrit i va veure que es tractava dels primers vint minuts d'una obra amb un conjunt de personatges de diferents professions que eren convocats per un ateneu per debatre sobre "el crac imminent de la civilització occidental". Jo me'n vaig assabentar l'any 2012 gràcies a la directora Dolors Vilarasau, que va tenir l'amabilitat de demanar-me que hi escrivís un petit text per ser representat en les Lectures a la Fresca, i de seguida m'hi vaig sentir còmode. Vull dir que l'univers de Calders no se'm va fer gens aliè. Al contrari. M'hi vaig sentir tan a gust que, en comptes dels sis minuts que se'm demanaven, vaig fer-ne vint. Tot i així, em continuaven semblant poca cosa. Per això, esperonat per l'actor Jaume Pla, que va perseverar perquè posés fil a l'agulla -i que fa un protagonista magistral-, vaig decidir d'escriure una obra sencera bo i respectant els minuts inicials d'en Calders. És a dir, vaig intentar que l'obra tingués una durada d'una d'hora i mitja, que és la durada estàndard. El resultat, doncs, és la continuació de l'obra Taula rodona amb els personatges que Calders va crear, per bé que donant-los vida nova.

Ara, com dic, Taula rodona ja s'ha estrenat, ja és una realitat -feia goig veure el Casal de Cultura de Valldoreix ple de gom a gom-, i tot sembla indicar que aviat podrà ser representada a Sant Cugat i també a Mira-sol, La Floresta i Les Planes. Aquesta és la raó per la qual vull expressar el meu agraïment a totes les persones que han fet possible la materialització de l'obra a l'escenari. En primer lloc a la família Calders pel seu entusiasme, generositat i suport i a la Trini Escrihuela per la direcció del muntatge. Crec que Escrihuela ha fet un excel·lent treball escènic i ha recreat molt bé la concordança entre la penúria econòmica que patia la cultura al nostre país, en els anys setanta, i la que pateix avui.

També vull agrair l'esforç d'Espiral, amb els intèrprets Jaume Pla, Rafa Usero -superant una malaltia-, Encarna Adelantado, Isabel Valbuena, Maria Rosa Martínez, Carme Ballesteros, Pep Usero, Joan Vallvé, Salvador Fenollar i Eulàlia Cortijos al capdavant, així com les aportacions tècniques de Josep Gimeno i Raül Orgales, de Cugat.cat, i l'interès immediat de l'Ajuntament. En el cas dels intèrprets, el meu agraïment és doble, ja que, com vaig dir el dia de l'estrena, els vaig fer la barrabassada d'escriure una nova escena -uns nou o deu minuts més- quan ja tenien el text memoritzat. Això, en principi, no té res d'estrany. Una obra de teatre, a diferència d'una pel·lícula, que és inamovible, comença representant-se primer en sales petites i després en sales més grans, i en aquest espai de temps acostuma a canviar i evolucionar. El problema és que faltaven molt pocs dies per a l'estrena i l'esforç que van haver de fer la directora i els intèrprets va ser molt superior. Tanmateix ho van aconseguir, i la prova és que el públic els va aplaudir força en acabar. Moltes gràcies, per tant, a les persones que vau venir a l'estrena, i moltes gràcies també a les que anireu en les pròximes representacions.

Diari de Sant Cugat , 5/12/2013
 
El tancament de Canal 9: terrorisme d'Estat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 desembre 2013
El tancament de Canal 9: terrorisme d'EstatEl tancament de Canal 9, per part del govern del País Valencià, és un acte de terrorisme d'Estat. És una agressió a les llibertats democràtiques, un atac violent contra la consciència i l'imaginari nacionals d'un poble i un nou pas de rosca del projecte d'extermini de la llengua catalana. Seria un gravíssim error, per tant, considerar-ho un fet aïllat, sense cap connexió amb l'ofensiva nacionalista espanyola que el Partit Popular està portant a terme al Principat, a les Illes i a la Franja de Ponent. Per això no comparteixo que el govern del Principat digui que "no ens hem de ficar en el que està passant al País Valencià", en el sentit que és un afer d'una altra jurisdicció. Si seguíssim aquest patró, no hauríem d'immiscir-nos en cap afer de la resta del món. Vull dir que aquesta actitud oficial no s'adiu gens amb el nostre desig que altres nacions es pronunciïn a favor del dret de Catalunya a decidir democràticament el seu futur. Com podem demanar el suport de cultures més llunyanes, si nosaltres ens mirem amb indolència les agressions a la nostra? Al capdavall, és Espanya, no pas nosaltres, qui ha posat la frontera que arriba a l'extrem de prohibir federar-nos amb el País Valencià. Ja ens ha mancat contundència institucional davant el lingüicidi del Partit Popular a les Illes, i ara sembla que repetim en el cas del País Valencià.

Fa de bon escoltar, tanmateix, que el president Mas digui que "a Catalunya això no pot passar" i que "hi ha d'haver una ràdio i una televisió públiques potents, que, entre altres coses, tenen el propòsit de promoure l'ús de la llengua catalana en el nostre territori". Certament, aquest era un dels principis fundacionals de la Corporació. I així és com ho sent la gent. Per això cap govern espanyol no podrà tancar mai Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio. No podran perquè la societat catalana estima aquestes emissores. En criticarà diversos continguts tant com calgui, però se les estima. I això crea un poderosíssim vincle afectiu que les protegeix. Les protegeix totes dues: emissores i societat. Una altra cosa és que la previsió de tancament faci ja molt de temps que forma part del projecte espanyolitzador de la FAES. De fet, si l'espanyolització de Catalunya hagués reeixit, el PP no hauria tancat Canal 9 ni estaria anihilant la llengua catalana a les Illes. Ja no en tindria cap necessitat. Però Catalunya, malgrat els seus molts defectes i l'espanyolització que ha sofert els darrers tres segles, és una potència que irradia una gran força d'ànim a la resta dels Països Catalans i els fa sentir que no estan sols, cosa que els encoratja a no defallir en la defensa dels seus drets i de la seva llengua. Heus aquí perquè hem de viure com una agressió directa a la nostra identitat el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes.

Cal tenir present, a més, que el tancament dels repetidors d'Acció Cultural, que permetien veure Televisió de Catalunya al País Valencià, es va fer abans que el tancament de Canal 9 perquè fer-ho després, és a dir, a partir d'ara, seria percebut, fins i tot per les ànimes més càndides, com el que és realment: l'actualització dels mai no derogats Decrets de Nova Planta en virtut dels quals la nació catalana s'ha de sotmetre a les lleis, als usos i a la llengua de Castella. Al segle XVIII no hi havia televisió i no era possible entrar a totes les llars catalanes per sotmetre-les a una espanyolitzadora rentada de cervell. Tot anava molt més lent. Avui dia, en canvi, mitjançant les cadenes que emeten des de Madrid, l'imaginari de Castella hi entra fins a la cuina. No és estrany, doncs, que tinguin projectat el tancament -o el pas a mans privades castellanes- de les nostres emissores. Ho fan per raons econòmiques, per repartir-se l'espai comunicacional català, i per raons ideològiques, per esborrar la consciència de la nostra identitat. I el pla per tancar TV3 consisteix a espoliar Catalunya fins a l'asfíxia, una asfíxia gràcies a la qual el govern espanyol pugui titllar el nostre país de malbaratador i coaccionar-lo a eliminar despeses ‘sense raó de ser'. I ja sabem que per a Espanya, tot allò que no forma part de l'esperit de Castella, no té cap raó de ser. Caldrà, per tant, que no abaixem la guàrdia.

Un altre element d'aquesta ofensiva és el conreu de la catalanofòbia a Espanya. Es tracta de crear en aquell país un estat d'opinió en sintonia amb les mesures repressores de l'executiu de Mariano Rajoy i d'acomplexar, per minoritàries, les veus espanyoles favorables al dret a decidir dels catalans. En aquest sentit, ha estat molt encertat el govern català iniciant accions legals contra les cadenes Intereconomía TV i 13TV, tant per la praxi catalanofòbica de les seves emissions, com per les equiparacions reiterades entre la independència de Catalunya i el nazisme i l'apologia de la violència contra entitats identificades amb el procés català. Per a Mariano Rajoy, en canvi, denunciar aquestes emissions és "un disbarat", ja que, segons ell, "coincideixen amb l'opinió de la immensa majoria d'espanyols". És a dir, que Rajoy no sols justifica la catalanofòbia, sinó que li dóna rang de normalitat en el gros de la societat espanyola.

Diguem finalment que el tancament de Canal 9 només és el banc de proves del pla previst contra Catalunya. És un tancament que podem definir com a terrorisme d'Estat, perquè constitueix un atac essencialment violent contra un dels principis bàsics de la democràcia, que és el dret a la informació, i també contra la llengua i la cultura d'un poble, en aquest cas la llengua catalana i el poble valencià. Creuen que eliminant la llengua catalana de la vida pública, invisibilitzant-la mediàticament i reduint-la a l'àmbit familiar controlaran el pensament de la gent i l'espanyolització serà bufar i fer ampolles. Per sort, però, no se'n sortiran. Ells no ho saben, però no se'n sortiran. Tanmateix caldria no caure en el parany de personalitzar l'operació en la figura del president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra. Fabra no és res més que un ninot de la Moncloa, només és el braç executor del govern espanyol al País Valencià. L'orquestra la dirigeix des de Madrid el Partit Popular, i la partitura està escrita per la FAES.

El Singular Digital , 3/12/2013
 
Desmuntant els paranys espanyolistes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 desembre 2013
EspanyolistesSón molt interessants, les dades de l'enquesta encarregada per l'Assemblea de Municipis per la Independència, de la qual forma part Sant Cugat. Interessants i il·lustratives, ja que parlen d'un 58,5% de catalans que votarien a favor d'un Estat independent per a Catalunya i només un 19,3% que ho farien en contra. Però no són només rellevants per això, també ho són perquè desmunten els paranys dialèctics i els corrents de pensament que fan circular els nacionalistes espanyols en el sentit que tot es redueix a una qüestió econòmica.

Ves per on, aquest punt -millora de la situació- apareix en quart lloc a l'enquesta amb un 23,6%. En els llocs preferents hi trobem això: per raons d'identitat nacional (33,6%), per l'autogovern en la presa de decisions i en la gestió dels recursos (28,4%) i per l'esgotament de la relació amb Espanya (27,8%). És a dir, la gent, en general, vol un Estat per a Catalunya per la mateixa raó que els francesos, els danesos o els holandesos volen un Estat per als seus països: perquè tenen consciència de la seva identitat, perquè volen prendre les seves pròpies decisions i perquè no estan disposats a permetre que algú els espoliï, assassini la seva llengua i els tracti com una colònia.

Divertides, per tant, les argumentacions nacionalistes del Partit Popular, de Ciudadanos i del Partit Socialista a la trobada que es va fer a la seu del Club Muntanyenc. Amb la nació espanyola com a tòtem, tots tres es van limitar a oferir, cadascú a la seva manera -uns calerons aquí, un copet a l'esquena allà-, petits retocs que ens facin creure que Catalunya és menor d'edat i que no pot tenir veu i vot a les Nacions Unides. El diputat popular Fernando Sánchez, diu que "la Constitució assegura les llibertats dels catalans". Ah, sí? Aleshores com és que no els deixa decidir què volen ser? El ciudadano José Maria Espejo diu que està "en contra de la separació". Com és, doncs, que malden per separar els alumnes a l'escola per raons de llengua? I la socialista Montserrat Capdevila diu que cal "buscar un encaix de Catalunya a Espanya". Ho diu sense adonar-se que si cal encaixar els catalans a Espanya, és que els catalans no són espanyols. Arribats aquí, diguem a aquests tres diputats i als seus partits nacionalistes espanyols que Catalunya no és menor d'edat. Catalunya és una nació adulta. I una nació adulta no aspira a ser una nació sense Estat, una nació adulta vol ser un Estat.

Cugat.cat , 29/11/2013
 
Lucena, el diputat que enganyava la seva àvia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 novembre 2013
Maurici Lucena"Em nego a que no m'ubiquin en el catalanisme. Si a la meva àvia li diuen que el seu nét no és catalanista, li agafaria un cobriment de cor". Aquestes dues frases, que per la seva construcció gramatical en llavis d'un diputat provoquen vergonya aliena, les va pronunciar Maurici Lucena dies enrere al Parlament de Catalunya. Tan errònia i confusa és aquesta construcció verbal, que al final resulta impossible saber si la persona de la qual parla és viva o morta. Tant se val, però. En ambdós casos es tracta d'una persona víctima d'un enganyador. Un enganyador que no sols es fa passar per allò que no és, sinó que arriba a creure's la seva pròpia impostura fins a caure en el patetisme. Una mica com Bela Lugosi, que va morir convençut que era el comte Dràcula.

A Maurici Lucena li deuen haver dit que per entabanar la gent no hi ha res com creure's les pròpies mentides i segueix el consell tant com pot. Però no té èxit. Si en tingués, no hauria de posar-se davant d'un faristol per dir les coses que diu. Diu, per exemple, el senyor Lucena, que és "catalanista de tota la vida". I mentre ho diu no s'adona que, si de debò ho fos, no li caldria dir-ho. Que potser li cal, a la Montserrat Carulla, posem per cas, dir-se catalanista? I al doctor Broggi, que li calia? Com és que el senyor Lucena necessita fer proclames sobre si mateix en aquest sentit? No li ha passat pel cap que si no fos espanyolista no necessitaria posar-se en ridícul negant l'evidència?

Per sort, el catalanisme no té res a veure amb Maurici Lucena ni amb el seu partit. Si el catalanisme es regís pels paràmetres ideològics de Maurici Lucena i Pere Navarro –un altre gran catalanista– i de la delegació catalana del PSOE, ja faria temps que Catalunya, nacionalment parlant, seria morta i enterrada. Un catalanista, diguem-li al senyor Lucena, és un català que no admet per a Catalunya cap altre estatus que no sigui el d'una nació lliure i sobirana, que és l'estatus de les nacions adultes amb veu i vot a les Nacions Unides. El senyor Lucena té dret a pensar com vulgui, és clar. Fins i tot pot provar d'entabanar tanta gent com pugui. Però és un espectacle ben galdós veure que arriba a l'extrem d'enganyar-se a si mateix per apaivagar la mala consciència que li genera la seva visió hispanocèntrica del món.

De sobte, ell i el seu partit s'adonen que el terme ‘federalista', que havien trobat com a antídot contra la dissonància cognitiva que pateixen, ja no funciona i es desesperen. Els marxen els votants, els marxen els militants, els marxen els alcaldes, els marxen els regidors, els marxa tothom... Fins i tot, a molts dels que encara no han marxat els diuen que hi sobren. I ves per on, potser tenen raó. Cap catalanista no té raó de ser en un partit espanyolista. La prova és que els socialistes, al llarg dels darrers trenta anys, durant els quals han governat força temps a Madrid, no han fet absolutament res per convertir l'Estat espanyol en un Estat federal. Res de res. Ni tan sols no han suprimit l'article 145.1 de la Constitució espanyola, que prohibeix la federació dels Països Catalans. Tota una declaració de principis: federalistes que prohibeixen federar-se.

Arribats aquí, diguem-ho clar: el PSOE de Catalunya no és federalista ni és catalanista, és un partit nacionalista espanyol, perquè la seva nació és Espanya i la seva capital és Madrid. I la fi de l'ambigüitat a Catalunya l'ha ferit de mort, perquè la ciutadania, en aixecar el teló de la transició nacional, l'ha enxampat despullat, i, per vestir-se, no ha trobat més roba que els parracs de la caverna. Aquesta, per tant, és la realitat: entre el dret de decidir i el nou franquisme, el PSOE de Catalunya, amb Pere Navarro i Maurici Lucena al capdavant, s'ha alineat amb el nou franquisme. És a dir, amb el Partit Popular, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya. Quin cobriment de cor que tindria l'àvia del senyor Lucena, si algú li ho digués.

El Singular Digital , 26/11/2013
 
Violència masculina Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 novembre 2013
Violència masculinaEn el moment de redactar aquestes línies desconec encara quin serà el resultat de l'informe que és a punt de presentar la tinenta d'alcalde de Serveis a la Ciutadania, Susanna Pellicer, sota el títol 'L'impacte de la violència contra les dones a Sant Cugat', però em temo que, més enllà de les diferències -tal vegada millors- que ofereixi amb relació a l'any anterior, les dades continuaran essent preocupants a causa de la transversalitat de la xacra. Una transversalitat que es fonamenta en esquemes mentals androcèntrics profundament arrelats en la nostra societat i que romanen vigents tot i l'enorme i positiva evolució que han experimentat.

Cal dir, tanmateix, que Sant Cugat és una de les poblacions de Catalunya que dedica més esforços a eradicar la violència de gènere en el seu àmbit municipal, per bé que no és gens fàcil, ja que hi juguen un munt de factors psicològics i culturals que n'alenteixen l'avenç. Una tret molt propi del maltractador -molt semblant, per cert, al dels addictes a l'alcohol i a les drogues- és la manca de motivació per cercar orientacions que l'ajudin a canviar de conducta. La prova és que la majoria d'aquests homes només fan el pas en veure-s'hi obligats per una ordre judicial o en adonar-se que poden perdre la seva dona. En general, acostumen a ser bastant refractaris a reconèixer l'existència del problema. La tendència és abandonar el tractament al cap d'un mes, tan bon punt es produeix la reconciliació.

Una mostra d'aquesta manca de compromís la veiem en el fet que són moltíssims els homes que sol·liciten un certificat d'assistència per tal que la seva dona vegi que compleixen. En realitat, però, l'únic que volen és estovar-li el cor i fer que torni a casa. I és que el maltractador no es veu a si mateix com un home que agredeix la seva dona. Per a ell, allò, només és violència banal, violència sobredimensionada per la dona, que n'estaria fent un gra massa. Hi ha casos, també, en què l'agressor addueix haver patit maltractaments en la infantesa per justificar la seva violència contra la dona. Però aquest fet, l'existència d'una violència anterior, per més que sigui cert, no pot ser mai una justificació de la violència posterior, ja que es tracta d'etapes evolutives diferents. Per això és tan important la tasca que porten a terme l'Ajuntament de Sant Cugat i les entitats que configuren la comissió per la lluita contra els maltractaments i la violència masclista. És gràcies al seu esforç, creant consciència social i donant suport a les víctimes, que les coses han millorat molt.

Cugat.cat , 22/11/2013
 
El nou franquisme del PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 novembre 2013
El nou franquisme del PPNomés la pertinença a la Unió Europea està frenant el retorn d'Espanya a les formes de govern pròpies de la dictadura franquista. Si el Parlament Europeu no existís, ara mateix el govern espanyol ja hauria retrocedit quaranta anys en la manera d'exercir el poder contra les persones i els col·lectius desafectes al règim. Tot i així, de vegades sibil·linament, laminant competències, d'altres sense escrúpols, pel broc gros, intenten aplicar la doctrina feixista de la FAES en virtut de la qual l'Estat és Déu i és aquest qui decideix el marge de llibertat dels ciutadans.

Aquesta visió totalitària de l'existència és la que està enllestint l'avantprojecte de la nova Llei de seguretat ciutadana, impulsat pel Partit Popular, que imposarà sancions de fins a 600.000 euros a tothom que es manifesti sense permís o que blasmi un polític al carrer. És a dir, que manifestar-se davant d'un Parlament o expressar el descontentament amb el poder estarà rigorosament prohibit i serà durament castigat. Sembla que aviat tornarà aquella frase que circulava durant el franquisme cada cop que mitja dotzena de persones es reunien al carrer: "Más de dos no".

La nova llei, per altra banda, pretén impedir que puguin ser filmades les actuacions violentes protagonitzades pels cossos policials. D'aquesta manera es vol garantir la impunitat dels agents per tal que siguin instruments no pas al servei de la societat, sinó al servei del poder. Ves per on, els qui, en nom de la nostra seguretat, ens filmen amb videocàmeres al carrer dient-nos que si no infringim la llei no ens hem d'amoïnar, són els mateixos que prohibeixen que nosaltres els filmem a ells, en nom de la seva seguretat. Sembla que són molt conscients de la deshonestedat del seu comportament. Per això s'allunyen de la ciutadania i legislen contra ella. Legalitzen l'absolutisme i en diuen democràcia.

Nació Digital , 23/11/2013
 
10 arguments per despullar la Tercera Via Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 23 novembre 2013
Tercera ViaAquests dies hem assistit a un galdós espectacle anomenat Conferència Política del PSOE, en què, més enllà de les lluites internes de partit, tot Catalunya ha pogut veure fins a quin punt socialistes i populars són dues cares d'una mateixa moneda. Aplaudits fins al deliri per Pere Navarro i la sucursal catalana del partit, aquests dos grans nacionalistes espanyols que són Alfredo Pérez Rubalcaba i Susana Díaz, han fet ben palès el que en pot esperar Catalunya: res de res. Absolutament res. Catalunya no pot esperar-ne res, perquè per a ells -com ens recorda tot sovint el senyor Navarro- no som res més que una "singularitat". El terme és tan bonic que fins i tot han vingut a dir que tenen un projecte polític meravellós consistent a canviar el nom de l'Estat de les Autonomies pel de l'Estat de les Singularitats. Com els ‘Coros y Danzas de España', però en versió reciclada i amb el nom de Tercera Via.

I en què consisteix, aquesta Tercera Via? Bé, això no ho han dit. L'únic que han dit és que caldria reformar la Constitució espanyola, però no pas per donar a Catalunya els atributs propis d'una nació. Es tractaria tan sols de donar-li unes quantes monedes més i que hi constés com una singularitat. Una singularitat entre disset, naturalment, ja que no hi ha cap Comunitat Autònoma que estigui disposada a ser menys "singular" que Catalunya. El líder del PSOE, Pérez Rubalcaba, des de la capital del país del senyor Navarro -qui, per cert, aplaudia les seves consignes nacionalistes amb llàgrimes als ulls-, ho resumia amb aquestes paraules: "¡Pasión por España! ¡Pasión por los españoles! ¡Somos el partido que más pasión tiene por España!" Déu n'hi do! Declaren que senten passió per Espanya, però que "no són nacionalistes". Els nacionalistes, segons ells, som tots els qui que no compartim aquesta passió. No es pot negar que tenen sentit de l'humor.

Tanmateix, per clarificar millor en què consisteix la passió socialista i la Tercera Via de Pere Navarro, n'hi ha prou de veure quina és la resposta que donen a deu de les "singularitats" bàsiques que Catalunya hi hauria de tenir reconegudes:
  1. Reconeixement de Catalunya a la Constitució espanyola com a nació mil·lenària d'Europa.
    Resposta: NO.
     
  2. Reconeixement de la il·legalitat de l'annexió de Catalunya a la Corona de Castella.
    Resposta: NO.
     
  3. Reconeixement de la plena sobirania del Parlament de Catalunya.
    Resposta: NO.
     
  4. Reconeixement del dret a l'autodeterminació de Catalunya.
    Resposta: NO.
     
  5. Reconeixement del dret de Catalunya a convocar tota mena de referèndums.
    Resposta: NO.
     
  6. Reconeixement del concert econòmic.
    Resposta: NO.
     
  7. Reconeixement oficial de la llengua catalana a tot l'Estat espanyol i a la Unió Europea.
    Resposta: NO.
     
  8. Reconeixement del requisit indefugible de saber català per part de jutges i magistrats, així com dels membres de totes les administracions de l'Estat destinats a Catalunya.
    Resposta: NO.
     
  9. Reconeixement de l'obligatorietat d'etiquetar en català -i com a llengua preferent- tots els productes comercialitzats a Catalunya.
    Resposta: NO.
     
  10. Reconeixement del dret de Catalunya a l'oficialitat de les seves seleccions nacionals esportives i a competir representant-se a si mateixa en totes les modalitats de Jocs Olímpics.
    Resposta: NO.
La llista, per descomptat, podria ser molt més llarga, però aquests deu punts, a més d'indestriables, són innegociables des de la més estricta dignitat nacional. Està disposada a admetre'ls, la Tercera Via del PSOE de Catalunya, aquests deu punts? Diguem-ho d'una altra manera: ¿el senyor Pere Navarro, que és tan procliu a alliçonar tothom sobre les bondats de parlar amb les parets i que tant s'emociona quan el seu cap, des d'un faristol, crida "Espanya, Espanya, Espanya!", està disposat a "dialogar" amb la cúpula socialista perquè signi aquesta "Tercera Via"? No. Naturalment que no. El senyor Navarro i el seu partit responen que no, perquè tots aquests punts, junts o per separat, topen frontalment amb la seva visió hispanocèntrica del món. El món, per a aquesta gent, es diu "Espanya, Espanya, Espanya!". Per això demanen al president Mas que, en lloc de viatjar pel món, viatgi per Espanya. Només els presidents dels països lliures viatgen pel món; els presidents dels països captius ho fan sempre dins els límits de la presó.

El Singular Digital , 19/11/2013
 
La conductora d'autobús i el seu mòbil Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 novembre 2013
Autobús urbà de Sant Cugat
Autobús urbà de Sant Cugat
Dia: dijous 31 d'octubre. Hora: 18:20. Sant Cugat del Vallès. L'autobús de la línia 2, amb direcció a la rambla del Celler, passa per davant meu al carrer de Cèsar Martinell i observo astorat que la conductora circula parlant pel telèfon mòbil. És a dir, amb la mà esquerra enganxada a l'orella i la ment distreta en altres afers.

El fet em sembla tan greu, que no puc deixar de seguir-la amb els ulls. El vehicle entra a la rambla del Celler, la travessa, canvia de direcció i s'atura finalment a la parada que hi ha just davant la rotonda. En aquest punt s'hi està uns tres o quatre minuts i, tot seguit, a les 18:25, sense que la conductora hagi deixat de parlar pel mòbil en cap moment, el vehicle tanca portes, parteix en direcció 'FGC - Turó de Can Mates' i, amb enormes dificultats, atès que la rambla del Celler s'estreny força a tocar de l'Ajuntament, fa una complicada maniobra -més complicada encara amb una sola mà- i s'allunya carrer enllà. I mentre ho fa, veig que la conductora, com si fos la cosa més normal del món, continua amb la seva distesa conversa telefònica. Dic distesa, perquè la seva cara no mostra cap signe d'inquietud ni res que se li assembli. Al contrari, somriu tota l'estona i es fa palès que es tracta d'una conversa trivial. L'autobús, finalment, es perd en la distància.

Segons dades del Servei Català de Trànsit, una de les principals distraccions dels conductors és l'ús del telèfon mòbil. Només l'any 2011, distraccions com aquesta van ser la causa a Catalunya de 15.528 accidents amb víctimes en zona urbana. 15.528 accidents que, al seu torn, van suposar un total de 19.803 ferits i 75 morts. I si ens centrem en el Vallès Occidental, els accidents van arribar a la xifra de 887, amb 7 morts i 1.096 ferits. I del global de vehicles afectats en zones urbanes, 583 van ser autobusos. Curiosament, malgrat aquestes dades esfereïdores, el nombre de persones que parlen pel mòbil al volant continua essent molt elevat. Tanmateix, si aquest comportament per part dels conductors d'un turisme ja és greu, en el d'un conductor d'un vehicle de transport públic resulta demencial i inadmissible. Una persona de tan extrema irresponsabilitat no està capacitada per tenir a les seves mans la vida del conjunt de passatgers que viatgen diàriament en el seu autobús.

Cugat.cat , 15/11/2013
 
No som un suflé Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 novembre 2013
Catalunya, un pas endavantAquests dies, en què el nacionalisme espanyol està convençut que l'independentisme de Catalunya és un suflé, un corrent de pensament conjuntural que s'esvairà aviat, resulta interessant llegir les reflexions de Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume en el llibre Catalunya, un pas endavant. Vinculats tots tres al món de les ciències polítiques, presenten aquí una anàlisi del procés que ens ha dut a la cruïlla actual d'ençà de la famosa sentència contra l'Estatut. Hi trobem qüestions com ara les consultes sobre la independència, la manifestació del milió i mig de persones de l'Onze de Setembre de 2012, l'evolució de l'independentisme en l'última dècada, les teories explicatives i normatives de la secessió i els escenaris de futur...

Si deixem de banda el pròleg, en què el seu autor fa un panegíric encobert del paper d'un partit determinat en aquest procés, tot oblidant la fugida espectacular de vots que va patir a causa de la seva política nacionalment immobilista, la resta del llibre, gràcies a Guinjoan, Rodon i Sanjaume, té un gran interès, ja que aporta elements mitjançant els quals el lector pot elaborar un criteri propi sobre el procés de transició nacional de Catalunya. Vegem-ne alguns fragments:
"Les respostes a les enquestes no indiquen que el percentatge de partidaris a l'Estat propi creixi de cop i baixi també de sobte. Ans al contrari, l'augment és constant. Lluny d'observar, doncs, una opinió volàtil i erràtica, constatem un creixement estable i lineal a favor de la independència."
"El creixement a favor de la secessió dels últims anys no és una qüestió temporal ni quelcom aleatori. Ni molt menys, fruit de la casualitat o d'una suposada manipulació planificada. [...] Les circumstàncies polítiques dels últims anys ens ajuden a explicar el canvi. Un desplaçament dels objectius del catalanisme després de l'èxit parcial de la Transició i la frustració provocada posteriorment. Però també ho fa la insistència a crear un marc de referència propi. [...] El catalanisme del segle XIX i principis del XX no s'entendria sense el fracàs de l'Estat a l'hora de crear unes estructures apropiades per a tothom. Dècades després, la història es repeteix, però en versió segle XXI."
"Teories explicatives de la secessió: en primer lloc, per un sentiment de por entre els membres del grup secessionista pel fet que la seva supervivència cultural, econòmica o política es troba en perill o, si més no, pot empitjorar notablement si la comunitat a la qual pertanyen es manté dins l'Estat en les condicions actuals. En segon lloc la confiança entre aquests mateixos ciutadans del fet que la secessió farà que estiguin millor (pel que fa a la cultura, l'economia o la política) i que, a més a més, serà un procés poc arriscat."
"Al mateix temps que el Govern espanyol ha transmès por amenaçant la supervivència cultural (els atacs al sistema educatiu català), econòmica (el dèficit fiscal) i política (la vulnerabilitat de l'autonomia catalana), s'ha estès el convenciment que un futur Estat català podria aturar totes aquestes problemàtiques. Hem argumentat que, en el cas català, més que por, l'estat matriu ha transmès un profund sentiment de frustració. Una frustració que ha deixat espai per a la generació de confiança en un projecte comú, manifestat a través de la mobilització ciutadana i amb una pluralitat d'enfocaments tant pel que fa als procediments com als objectius i el model d'Estat propi."
"Si donem un cop d'ull a les preferències  territorials dels ciutadans de tot l'Estat i a la seva evolució, és fàcil observar que només a Catalunya, al País Basc i a Navarra s'ha incrementat el suport a la secessió. [...] Per contra, a la resta de l'Estat l'evolució és absolutament la contraria: els ciutadans desitgen, cada vegada més, un Govern central més fort. Catalunya reuneix tots els requisits que solen reunir els grups secessionistes més potents arreu del món: el fet de ser un territori relativament ric, disposar d'una cultura pròpia, tenir autogovern i ser una minoria amb dificultats d'accedir al poder polític. A més a més, els mateixos estudis empírics apunten que els estats que no donen sortida als moviments secessionistes solen ser els que n'acaben pagant les conseqüències amb un independentisme majoritari i transversal. Precisament allò que està passant a casa nostra."
Amb gràfics que il·lustren els arguments exposats en les seves pàgines i amb l'anàlisi d'algunes teories sobre la secessió –la teoria clàssica de Buchanan (la causa justa), la teoria associativa de Beran (la voluntat)–, Catalunya, un pas endavant és un llibre per abordar aquest tema en clau estrictament política i sense la càrrega sempre distorsionadora de l'emotivitat.

Racó Català , 14/11/2013
 
Vol vostè que Catalunya sigui un Estat independent? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 15 novembre 2013
Vol vostè que Catalunya sigui un Estat independent?Té gràcia que les veus de l'espanyolisme català que més insisteixen a dir que Catalunya no celebrarà mai cap referèndum per la independència dediquin tanta energia a impedir que la pregunta en qüestió sigui neta i clara. Si no hi ha d'haver referèndum, per què estan tan interessats a convèncer-nos de les meravelles de fer-hi més d'una pregunta? Sembla que desconfiïn del desplegament de forces de l'Estat a l'hora de fer passar Catalunya per l'adreçador de l'absolutisme espanyol i que intentin curar-se en salut davant de tan temut imponderable. Talment com si no excloguessin la possibilitat de pressions internacionals per tal que Espanya deixi votar els catalans. En tot cas, els partits favorables a la independència de Catalunya no haurien de caure en aquest parany. És prou sabut que, llevat que Catalunya tiri pel dret amb la consulta sense fer cas de les amenaces espanyoles, tot sembla indicar que som cada cop més a prop d'unes eleccions plebiscitàries carregades de raons.

Aquest detall, el del carregament de raons, no és banal, ja que de cara al món caldrà deixar molt clar que ha estat l'única sortida contra la criminalització espanyola de les urnes i contra la violació, també espanyola, de la Declaració Universal dels Drets Humans. Vull dir amb això, que és molt millor seguir el protocol del referèndum, ja que té una projecció inqüestionable en el món democràtic. Ara bé, si Espanya ho impedeix –ho impedirà precisament per aquest motiu–, la legitimitat d'unes eleccions plebiscitàries serà absoluta. Tan absoluta, que Espanya intentarà desacreditar-les tant com podrà o prendrà mesures paroxístiques que esberlin el govern i les competències de la Generalitat. Ras i curt, farà tot el que calgui per impedir que el món vegi que el poble català, per sufragi universal, ha decidit constituir-se en Estat independent.

Tanmateix, per innecessari que pugui semblar dedicar temps a fixar la data i la pregunta d'un referèndum que probablement no es farà, cal respectar el procés. Cal que Catalunya segueixi fil per randa els principis del Dret Internacional per tal que Espanya, trepitjant aquest dret, evidenciï el seu absolutisme i es mostri com el que diuen els organismes internacionals que és: un Estat amb les llibertats restringides. Serà important això i serà important també que el president Mas faci públiques la data i la pregunta del referèndum d'autodeterminació, ja que constituirà un missatge adreçat a tot el planeta, en el sentit que Catalunya va de debò.

Cal, tanmateix, que les formacions i les veus sobiranistes, deixin de fer el joc a l'espanyolisme dient que convé trobar una pregunta amb la qual tothom s'hi senti còmode. Siguem seriosos, si us plau! Un referèndum no és un sofà. Estem parlant d'un referèndum per la independència de Catalunya, i si hem arribat fins aquí ha estat gràcies als qui estan disposats a votar SÍ. Els del NO, a més de ser els qui han conduït el país al caire de l'abisme, fent costat a l'espoliació, són els que mai no han fet res –res de res– per reconèixer Catalunya com una nació d'Europa amb tots els atributs econòmics, culturals, lingüístics i esportius que això comporta. Per això la pregunta a respondre només pot ser aquesta: "Vol vostè que Catalunya sigui un Estat independent? SÍ o NO?" Si guanya el NO, els amants de la Tercera Via podran desenvolupar la seva gegantina presa de pèl als catalans; si guanya el SÍ, Catalunya circularà per la Primera Via, per la Via 1, que és la via per on circulen les nacions adultes, lliures i sobiranes del món.

El Singular Digital , 12/11/2013
 
Ens volen imposar allò que els avergonyeix a fora Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 novembre 2013
Ens volen imposar allò que els avergonyeix a foraEl despit amb què el nacionalisme espanyol va haver d'encaixar que el Parlament de Catalunya prohibís l'espectacle primitiu i sanguinari de les curses de braus, és una petita mostra de la profunda ferida que li causarà la nostra independència nacional. Si la pèrdua de Cuba va arrossegar per terra el seu orgull, la pèrdua de Catalunya tindrà unes conseqüències gairebé tràgiques en el més pregon de l'ànima espanyola. Però ja s'ho faran. Aquest no és el nostre problema. Tard o d'hora els deliris de grandesa acaben topant amb un adversari implacable anomenat realitat.

S'entén, doncs, que no puguin suportar que la seva Fiesta Nacional, basada en el martiri i en la mort d'éssers vius, sigui considerada a Catalunya una barbàrie retrògrada i impròpia de pobles civilitzats. S'entén, perquè el nacionalisme espanyol se'n riu de la civilització. Per això, encegats com estan, pretenen arribar a l'esperpent de declarar la tortura un "Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat" a fi que la prohibició catalana quedi sense efecte i que la Monumental de Pere Balañà –patrocinador de Ciudadanos- torni a acollir noves orgies de sang i fetge. ¿Com s'ho faran, tanmateix, tenint en compte que Balañà va declarar pèrdues per valor de 24.000 euros per cursa i un global de 360.000 euros per temporada? Els ho pagarà el ministre Wert, això? O potser pensen demanar una subvenció a la Unió Europea o a una protectora d'animals? I com s'ho faran, també, per passar per damunt de les competències plenes del Parlament català en aquesta matèria? Mentrestant, Dolors Montserrat, vicepresidenta del Congrés espanyol, es passeja dient que la prohibició de les curses de braus a Catalunya "vulnera un dret fonamental". El dret de torturar.

La part més galdosa de tot plegat és que tant el Real Instituto Elcano com l'Alt Comissionat de la marca Espanya ja van coincidir a dir, ara fa uns mesos, que les curses de braus perjudiquen la imatge i l'economia espanyoles arreu del món. Fins i tot van explicitar-ho amb una pregunta que ells mateixos es responien: "¿Els espanyols hem de recórrer a la icona del brau en les nostres accions per millorar la imatge d'Espanya a l'exterior? La resposta és no". Doncs quines ironies que té la vida, oi? Té gràcia que el govern del Partit Popular pretengui imposar a Catalunya una Fiesta que es veu obligat a amagar a l'hora de projectar el seu país a l'exterior. Té gràcia que ens vulguin imposar a casa nostra allò que els avergonyeix davant del món. Té gràcia, en definitiva, que allò que els avergonyeix davant del món sigui precisament la seva Fiesta Nacional.

Nació Digital , 9/11/2013
 
La política masclista del PP Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 novembre 2013
La política masclista del PPAra fa unes setmanes, des de les pàgines del Diari de Sant Cugat, la Núria Gibert, membre de la CUP, blasmava la política masclista del Partit Popular. Deia: "Sóc una dona i, per tant, sóc atacada pel reguitzell de proposicions de llei que versen sobre el meu cos i la meva vida. La misogínia és un odi que ve de llarg i que encara respira. [...] Totes aquelles dones que eren autònomes, o que tenien control sobre la seva natalitat, van ser perseguides, torturades i foragitades dels cercles públics. Una pràctica estesa fins ben entrat el segle XIX". I, tot seguit, Gibert denunciava la profunda regressió que promou el PP en aquesta matèria amb el veto a l'ajuda pública a les mares solteres o lesbianes i la invisibilització dels mètodes anticonceptius als centres d'estudis.

Doncs comparteixo plenament la seva crítica. Els discursos del PP, que pel seu caràcter retrògrad produeixen vergonya aliena, arriben al patetisme en temes morals i sexuals. El PP és un partit que, partint del principi que la dona és un mer recipient sense cap poder de decisió sobre el seu cos, pretén limitar l'accés a l'avortament i el dret a interrompre l'embaràs en cas de malformació del fetus. Hom dirà que en el PP també hi ha dones, i que aquestes dones pensen el mateix que els homes del partit. I és cert. I tant que n'hi ha, de dones, que es consideren a si mateixes un mer recipient! Sense la seva col·laboració el masclisme no s'hauria pogut imposar. Cal tenir en compte que cap poder –i el masculí és un poder mundial– no ha reeixit mai sense la col·laboració d'un sector significatiu del grup que pretén dominar.

Per exemple, van ser les dones del Cercle del Liceu les qui, en no rebel·lar-se, van permetre que l'exdiputat del PP Eduard Escartín digués el que va dir l'any 2001 per tal que l'entitat mantingués la discriminació de les dones. Segons ell, "el dret privat i el dret públic no tenen res a veure". És a dir, que encara que una dona no pugui ser discriminada públicament sí que ho pot ser privadament per raons del seu sexe. Per sort, no se'n va sortir. Però havien hagut de transcórrer cent cinquanta anys perquè el Cercle del Liceu, a més d'admetre dones sòcies, admetés també que aquestes dones poguessin accedir a determinats espais. Només a determinats espais, ja que n'hi havia que els estaven prohibits encara que hi anessin acompanyades del marit. Els homes, en canvi, pel sol fet de ser homes, podien entrar a tot arreu. Això passava el 2001 a Barcelona, fa només dotze anys.

Cugat.cat , 8/11/2013
 
La venjança no és justícia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 novembre 2013
La venjança no és justíciaLes declaracions de Mariano Rajoy i altres membres del Partit Popular contra la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, que anul·la la doctrina Parot, produeixen calfreds des del punt de vista democràtic, però són perfectament lògiques tenint en compte que estem parlant d'una formació d'extrema dreta. El Partit Popular es tan al·lèrgic a la democràcia com els gats ho són a l'aigua. Una altra cosa és que no li quedi més remei que subordinar-se a determinats condicionants per tal de guardar les aparences, però la realitat el posa en evidència dia rere dia. L'únic problema és que no està sol. Vull dir que no té l'exclusiva de l'absolutisme. L'absolutisme és ampli i el trobem igualment en altres partits ultranacionalistes espanyols com Ciudadanos o UPyD. A tots tres, PP, Ciudadanos i UPyD, Nelson Mandela els ve gran. Davant d'un micròfon en canten excel·lències, això sí, però estan visceralment en contra dels principis que el van convertir en un líder de la pau arreu del món. Si Mandela hagués defensat la venjança contra els culpables de la segregació racial, encara ara n'hi hauria, d'apartheid. Però Mandela, que va ser condemnat a cadena perpètua i a treballs forçats, deia que els negres mai no serien lliures si no tenien la capacitat de perdonar. Per contra, en la manifestació madrilenya contra la sentència del Tribunal d'Estrasburg, que és democràticament impecable, vam poder veure, a més de banderes espanyoles i d'una representació de la caverna -amb Jaime Mayor Oreja, Ana Botella, Javier Arenas i Esperanza Aguirre al capdavant-, moltíssimes pancartes i mirades d'odi. Odi, fins i tot, contra el mateix Tribunal d'Estrasburg. Uns deien sentir "indignació, fàstic, ràbia i ira", d'altres parlaven de "sentència criminal" tot apel·lant a l'Estat de Dret i a la justícia.

Però quan la justícia es posa al servei de la venjança no és justícia. Si més no en un Estat de Dret. La pèrdua, per assassinat, d'una persona estimada ens deixa en el cor un dolor immens que no s'esborra mai i és humà que la impotència que sentim es transmuti en odi contra l'assassí. Fins i tot es pot entendre -no pas admetre- que hom, enfollit, faci justícia pel seu compte. Però és precisament per això que el familiar d'una víctima és la persona menys indicada per decidir, en cas de judici, quina ha de ser-ne la sentència. Altrament, si la justícia es regís pels sentiments o la ideologia política d'aquests familiars, acabaríem restablint la pena de mort o la cadena perpètua. I tant l'una com l'altra van en contra dels principis que ha de tenir tota societat culturalment avançada. Tothom té dret a reinserir-se, tothom té dret a una segona oportunitat després d'haver pagat el seu deute amb la societat, i l'única via perquè això sigui possible és respectant escrupolosament les condemnes. Les lleis poden ser modificades, certament, però cap modificació no pot ser mai un ardit per manipular les condemnes dels qui ja han estat jutjats. Un governant o una societat que actuen així no sols es desqualifiquen a l'hora d'impartir justícia, també estimulen la transgressió per part dels qui són proclius a practicar-la.

El lema que presidia la concentració del 27 d'octubre passat a Madrid -"Justícia per a un final amb vencedors i vençuts"- no és un lema de justícia, és un lema de venjança. I tota demanda de cadena perpètua és això: venjança. També és inapropiat parlar de la suposada perillositat dels violadors que sortiran al carrer. Això és fer trampa. D'entrada, els violadors que surtin al carrer no ho faran en virtut d'una gràcia que hom els concedeix, sinó després d'haver complert la pena que se'ls va imposar. Per tant, Estrasburg no els beneficia en res. Per altra banda, és obvi que les contínues referències als violadors que s'estan fent no tenen cap més objectiu que crear alarma social per captar adeptes i emmascarar un atac de naturalesa política contra el Tribunal de Drets Humans. Si no és venjança, el que demanen, per què no clamen també contra els terroristes del GAL? Si la seva demanda no és política ni venjativa, per què no s'han manifestat mai contra l'excarceració dels assassins que mataven en nom de la unitat d'Espanya?

Finalment, diguem que un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot crear una banda terrorista ni condecorar torturadors, com ha fet l'Estat espanyol. Un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot negar-se a demanar perdó -com sí que ha fet Alemanya- per l'assassinat de Lluís Companys, president de Catalunya. Un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot ser l'únic Estat del món que no admet la inspecció del seu règim per part de l'Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea (OSCE). Estem parlant de l'Estat espanyol, classificat per l'OSCE com a país amb les llibertats restringides. Recordem, en aquest sentit, que els sis observadors internacionals arribats a Espanya, Omar Fisher, Irina Urumova, Aleksandra Dloubak, Bartlomiej Lipinski, Marcin Jezulin i Yevgenia Aretisova, no sols no van poder fer la seva feina, sinó que el govern espanyol els va expulsar. En definitiva, un Estat que vulgui estar legitimat per parlar de justícia no pot burlar-se del Tribunal d'Estrasburg, com va fer l'Estat espanyol el 10 de juliol de 2012, quan el primer, comminant-lo a deixar d'aplicar la ‘doctrina Parot', el va acusar de violar els articles 7 i 5.1 de la Convenció Europea de Drets Humans.

És ben curiós que l'Estat que diu que hi ha d'haver "vencedors i vençuts" sigui el mateix que, en nom de la "concòrdia", es nega a investigar els crims del franquisme i denega tota ajuda en la recerca de les persones que van desaparèixer. Estem parlant de 300.000 persones executades i de 115.000 empresonades i desaparegudes. Estem parlant d'Espanya, l'Estat que, en nom de la "concòrdia", condecora nazis en els homenatges a la Guàrdia Civil.

El Singular Digital , 5/11/2013
 
Els silencis de les parelles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 novembre 2013
El so inaudible de les estrellesDarrerament he tingut oportunitat de llegir una novel·la del poeta i llibreter santcugatenc Àlvar Masllorens que m'ha encantat. No és pas un llibre nou, data del 2002 i va ser premi Roc Boronat, però en vull parlar perquè em sembla un exercici exquisidament descarnat sobre el desamor. El seu títol és El so inaudible de les estrelles (Proa, 2002) i relata el procés de descomposició d'una parella, en Sergi i la Núria, que s'enamoren de joves, que inicien una vida en comú plena d'ideals i de somnis i que, a poc a poc, amb l'arribada dels fills, es van distanciant gairebé sense adonar-se'n. Al principi, les desconnexions d'un dels dos queden amagades sota el pes de la vida quotidiana i no hi ha retrets. La persona que pateix l'allunyament de l'altre -en aquest cas és la dona qui veu com el món mental del seu home es troba fora de la llar familiar- és la primera a justificar un comportament que no comprèn i fins i tot arriba a culpabilitzar-se per no estar a l'altura dels elevats neguits intel·lectuals del company. Amb el temps, però, la llar familiar esdevé l'espai de convivència de dos éssers que ja no tenen res a dir-se i que, tot i compartir un mateix llit, han perdut el desig d'estimar-se.

"L'única tendresa de què em nodria era la que podia absorbir, goludament, dels dos infants que omplien el meu món i li donaven un nou sentit", diu la Núria. "Però amb aquesta tendresa gasiva no n'hi havia prou per omplir el meu cos de dona. Ni amb les mirades dels desconeguts que lliscaven per la meva pell com aigües feréstegues que jo recollia amb delit, amb fruïció. Esperar-te era aleshores massa dur, quan tot el meu cos bramava i s'estremia sol, imaginant escenes, mans, carícies, sexes de totes les mides i colors donant-me joc, plaer, despertant-me altre cop a una vida que m'havia abandonat i que jo continuava invocant mal que fos únicament amb el pensament".

El personatge de la Núria és la veu narrativa a través de la qual coneixem la personalitat d'en Sergi i els afers que han configurat la relació de tots dos com a parella. Ella és una professional de la medicina, una dona terrenal que en cap moment oblida les seves responsabilitats com a mare, i ell un home de vida laboral incerta, que no és capaç de reeixir en cap ni una de les empreses existencials que es proposa. Hi ha tercers, sí, però aquests tercers, en aparèixer, no tenen res a veure amb l'esfondrament de la parella. Són personatges absolutament secundaris sense els quals els fets també s'haurien esdevingut. Són un bàlsam, tanmateix. Com el personatge d'en Josep: "En Josep va ser el millor amant, l'únic a qui em plaïa veritablement lliurar-m'hi i l'únic que podia omplir el gran buit que tu havies ocasionat. El metge de les meves moltes ferides esdevindria el company impostat en el lloc que abans tu, Sergi, havies ocupat, i ell omplia allò a què havies renunciat temps enrere, sense importar-te el dolor que m'infligies, la buidor que em provocaves, l'anorreament a què em sotmeties".

"El so inaudible de les estrelles", d'Àlvar Masllorens, és una delicada introspecció de la vida matrimonial, una aguda anàlisi de les lleis que regeixen el comportament de dos éssers que un dia es van estimar i que els anys han convertit en dos estranys. Una novel·la, en definitiva, que parla de la complexitat de les relacions humanes, de la dificultat d'unificar universos individuals i de l'evidència que, en aquest marc de cohabitació que hem creat, tant els homes com les dones ens movem a les palpentes.

Diari de Sant Cugat , 1/11/2013
 
El full de ruta de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 novembre 2013
El full de ruta de CatalunyaNo és cap secret que la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l'autonomia catalana són dues eines que el govern espanyol està estudiant per frenar el procés independentista, la qual cosa significa que, llevat que la Unió Europea li ho exigís, mai no permetrà la consulta. No la permetrà per tres raons bàsiques: una, perquè està plenament convençut que la perdria; dues, perquè va contra els seus principis totalitaris; i tres, perquè implicaria un reconeixement nacional de Catalunya que seria determinant. Davant d'això, hom pot pensar que una solució intermèdia podria ser la del referèndum a tot l'Estat espanyol. És a dir, que votés la gent de Madrid, de Toledo, de Burgos... Sobre el paper sembla una solució òptima per a l'Estat, ja que li permetria admetre la consulta tot garantint-se un resultat victoriós. Però no en farà ús perquè sap perfectament que els referèndums d'autodeterminació es fan només al territori que es vol autodeterminar, no pas a la resta de l'Estat que hi està en contra. Altrament, aquests referèndums, a banda de no ser democràtics, no tindrien cap sentit, ja que suposarien la impossibilitat sistemàtica que el territori que volgués independitzar-se ho pogués fer.

Més enllà d'això, però, la raó principal per la qual la "solució" d'un referèndum a tot l'Estat tampoc no agrada al govern espanyol, ni tampoc al Partit Socialista, és perquè saben que el món sencer estaria pendent del resultat a Catalunya. El resultat a Espanya no tindria cap interès per a ningú. En altres paraules: si els catalans votaven majoritàriament SÍ a la independència, els vots negatius dels espanyols, per més que sumessin, no tindrien cap força ni significació i l'Estat hauria caigut en la seva pròpia trampa.

"Aleshores què?", pensarà algú. Doncs hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l'article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Totes les constitucions dels estats que l'han subscrit hi estan subordinades. Espanya també. Això significa que si Espanya és veritablement un Estat democràtic no pot impedir que una nació com Catalunya s'expressi per mitjà de les urnes. Només els règims totalitaris criminalitzen les urnes, que és justament el que ara està fent Espanya. D'acord amb això -i malgrat que menteix en dir que la seva Constitució no permet fer referèndums consultius- Espanya persistirà en la criminalització del dret a decidir i, a l'inrevés del que ha fet el govern britànic, no permetrà l'exercici del vot. Arribats aquí, doncs, Catalunya ha de poder votar d'acord amb la llei catalana o anar directament a unes eleccions plebiscitàries. Unes eleccions que hauran de ser el més immediates possible.

Un cop ens situem en aquest marc, no hi ha dubte que l'actual ventall parlamentari experimentarà canvis. És ben segur. Però en cap cas minvarà el vot independentista. Al contrari. L'independentisme no sols mantindrà la seva majoria absoluta, sinó que augmentarà, mentre que l'espanyolisme minvarà. I, si bé és cert que Ciudadanos pujarà una mica, serà pura anècdota, atès que ho farà a costa del Partit Popular i del Partit Socialista. És a dir, que, globalment, el bloc nacionalista espanyol s'encongirà. Pel que fa a la minva que les enquestes prediuen a Convergència, sembla força versemblant amb ulls del present. Però quan arribin les eleccions és obvi que hauran passat moltíssimes coses i que l'escenari no serà el mateix. Encara no hem vist res dels extrems a què pot arribar l'absolutisme espanyol. Arribaran fins i tot a criminalitzar els seus propis demòcrates, és a dir, tots aquells espanyols favorables al lliure albir de Catalunya. I quan comenci l'autèntica ofensiva -cosa que s'esdevindrà tan bon punt fixem la data de la consulta- tindrà una gran repercussió a les urnes el paper que jugui Convergència en el procés. Si l'actitud del president Mas davant d'aquest panorama és de fermesa absoluta, si s'allibera del llast suïcida que suposa Duran i Lleida i si el partit agafa el bou per les banyes i parla diàfanament d'independència, d'Estat independent, com fa Alex Salmond, els vots malfiats que li van fugir en les eleccions anteriors poden tornar. En la Catalunya d'avui, l'ambigüitat ha deixat de ser políticament rendible. Ara toca fermesa, i després de les eleccions serà el moment que la majoria parlamentària, en rigorós compliment del programa presentat a les eleccions, proclami la independència de Catalunya.

Queda, com deia, l'estadi de la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l'autonomia. És una mesura que els membres de l'executiu espanyol poden prendre, certament. Són fills de la cerrazón i ja fa temps que "se lo pide el cuerpo". Creuen -santa innocència- que això acabaria amb el procés català. Morta la cuca, mort el verí. Que ho provin. Jo, però, m'ho pensaria dues vegades, ja que és una arma de doble tall. Destituir un president democràticament escollit i emmanillar un poble de la Unió Europea, acusant-lo del delicte de voler votar, tindrà conseqüències molt greus per a Espanya en l'esfera internacional i cohesionarà encara més la societat catalana en favor de la independència. La independència de Catalunya és un fet irreversible, però Espanya no ho pot assumir. No ho assumirà ni tan sols quan ja hagin passat molts anys de la incorporació de Catalunya a les Nacions Unides.

El Singular Digital , 29/10/2013
 
En defensa de Jordi Borràs Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 octubre 2013
Jordi Borràs
Jordi Borràs
Les amenaces de mort que ha rebut aquests dies el fotoperiodista Jordi Borràs, de Nació Digital, arran de la piulada que va fer el 12-O, alertant de la concentració de nazis en una zona concreta de Barcelona, són del tot inadmissibles. En assabentar-se de la presència d'aquesta mena de gent i en previsió de conflictes, Borràs va escriure: "M'informen que hi ha una dotzena de nazis en un bar a la carretera de la Bordeta, al costat de l'institut Lluís Coromines. Molt de compte." No va fer res més, només això. Però posteriorment es va produir un sarau violent en aquell lloc i els nazis acusen Borràs d'haver-ne estat l'inductor. Es veu que prevenir la societat del pas de gent violenta, que es declara seguidora de Hitler, Franco i Mussolini, és un bon motiu per ser insultat i amenaçat de mort.

Em temo, tanmateix, que aquestes amenaces quedaran impunes, perquè el feixisme gaudeix de carta blanca a l'Estat espanyol. Què es pot esperar d'un règim que persegueix els ajuntaments que pengen l'estelada mentre observa impassible com els nazis exhibeixen la bandera preconstitucional espanyola en concentracions com la del 12-O? No es pot esperar res de bo, perquè estem parlant del mateix règim que ha multat amb només 300 euros els assaltants de la delegació del govern català a Madrid. Només 300 euros. I, a més, ho ha fet a contracor, obligat per la mirada internacional i per la denúncia de l'eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament europeu. Heus aquí perquè encara és l'hora que el ministeri espanyol encausi els autors de les calúmnies d'arrel policial llançades pel diari El Mundo per manipular les darreres eleccions catalanes. Qui calla consent. I un ministre que no sols no dimiteix davant d'un delicte d'aquesta magnitud, sinó que l'encobreix amb el seu silenci, n'esdevé còmplice.

Recordem, per altra banda, que Jordi Borràs va fotografiar tres dels dotze agressors de la Blanquerna i que el setmanari La Directa va fotografiar-ne fins a set. És a dir, que el ministre Jorge Fernández Díaz, a més de no complir la promesa d'impedir l'arribada de feixistes espanyols a Barcelona, tampoc no va impedir l'arribada de terroristes. Per això és d'agrair el coratge i la fermesa amb què Jordi Borràs, a cara descoberta i per mitjà de la seva càmera, denuncia les accions d'individus que amb la seva ideologia degraden la condició humana.

Nació Digital , 26/10/2013
 
Sant Cugat, ciutat antitaurina Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 octubre 2013
Sant Cugat, ciutat antitaurinaTot un èxit, la moció presentada per la CUP de Sant Cugat al Ple de l'Ajuntament demanant la reafirmació municipal en el seu compromís com a ciutat antitaurina i el rebuig al Projecte de Llei del govern espanyol, que pretén blindar les curses de braus declarant la tauromàquia Patrimoni Cultural Immaterial. Tots els grups municipals, llevat del PP, hi van donar suport, i Sant Cugat, per tant, ha deixat clar que defensa la resolució del Parlament català, de juliol de 2010, en virtut de la qual les curses de braus resten abolides a Catalunya.

Els arguments del Partit Popular, a través de la regidora Maria Dolors Domènech, favorable a l'espectacle sanguinari de la Fiesta Nacional espanyola, són d’aquells que provoquen vergonya aliena. Seguint la tònica de les persones mancades d’arguments, la senyora Domènech se serveix de les apetències taurines de personatges coneguts –Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, Enrique Tierno Galván...– per bastir un discurs tan consistent, intel·lectualment parlant, com un castell de sorra. Si ja és greu sacralitzar els gustos personals d'algú pel sol fet que és un cantant famós o un professor universitari, encara ho és més combregar amb una solemne barbaritat com aquesta de Tierno Galván: "Els braus són l'esdeveniment que més ha educat socialment i políticament el poble espanyol". Quina llàstima que Tierno Galván ja no pugui avergonyir-se de si mateix en llegir-ho.

La part més galdosa de tot plegat, però, és que la senyora Domènech i el seu partit nacionalista espanyol acusin la resta de partits de polititzar les curses de braus tot i saber que hi ha poques coses tan manifestament polítiques com aquesta. En aquest sentit, hauria estat bé que abans de parlar s'haguessin fet aquest parell de preguntes: si les curses de braus no són política, com és que tenen el rang de "Fiesta Nacional"? Si les curses de braus no són una qüestió política, per quina raó el PP pretén imposar-les per damunt de la voluntat del Parlament de Catalunya? Les curses de braus, diguem-ho clar, són política. Són una orgia masclista institucionalitzada de martiri i sang, un espectacle que denigra la condició humana i que necessita fabricar-se una coartada cultural per tal que els qui hi assisteixen puguin gaudir impunement de la tortura d'un ésser viu.

Cugat.cat , 25/10/2013
 
Referèndum: primer Catalunya, després Escòcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 octubre 2013
Referèndum: primer Catalunya, després EscòciaEl referèndum sobre la independència de Catalunya s'ha de celebrar abans que Escòcia faci el seu. Fer-lo més tard no és gens recomanable per diverses raons. Vegem-ne algunes. D'entrada, malgrat la subordinació d'Escòcia al Regne Unit, és prou sabut que Anglaterra no ha arribat mai al paroxisme anihilador de Castella amb Catalunya. Això ha fet que, si més no en el terreny simbòlic, Escòcia i la seva personalitat nacional siguin mundialment reconegudes i que els escocesos no hagin trobat mai cap problema a l'hora de situar el seu país en el mapa; just al contrari dels catalans, que hem hagut d'explicar un munt de coses per tal que els nostres interlocutors exteriors ens identifiquessin. I, sovint, ni tan sols així ens n'hem sortit. Ara mateix em ve al cap l'anècdota viscuda per l'estimat Tísner a Austràlia, quan era jove, en explicar llargament a un canadenc i a un holandès què era Catalunya. Els va parlar de la història de Catalònia, de la llengua de Catalònia, de la cultura de Catalònia... fins que, tot d'una, quan ja creia que ho havien assumit, l'holandès li va dir: "Ah, ja ho entenc! Així que tu ets de Nova Caledònia!".

Doncs sí, l'opressió d'Espanya sobre Catalunya ha estat molt més anorreadora que la d'Anglaterra sobre Escòcia, perquè la primera ha volgut impedir que poguéssim sentir-nos reconeguts com a catalans, encara que només fos en el terreny simbòlic. Només cal pensar en el pànic que provoca a Espanya un enfrontament esportiu amb Catalunya en competició oficial. Per això, mentre la selecció escocesa competeix internacionalment, la selecció catalana fa partits de costellada que només interessen als qui són incapaços de plantar-se i dir prou. Aquests darrers anys, per altra banda, la catalanofòbia i el projecte d'anihilament de Catalunya han arribat a graus tan extrems que la societat catalana ha pres consciència del suïcidi que suposa romandre més temps sotmesa a Espanya i ha agafat el bou per les banyes. Això ha fet que en aquest moment Catalunya estigui molt més a prop de ser un Estat independent que no pas Escòcia. Escòcia, tanmateix, farà el seu referèndum el 18 de setembre de 2014, això ja és segur. El que no és gens segur és que el guanyi. I si no el guanya, i Catalunya va al darrere, el resultat –a més de ser instrumentalitzat per Espanya–, pot causar un desencís a casa nostra que no ens podem permetre. Esperar a veure què fa Escòcia seria un grandíssim error. A Escòcia, en canvi, li convé que Catalunya li passi al davant, ja que aquí la victòria del SÍ està molt més garantida i els seus efectes serien molt estimulants per als escocesos. Tant estimulants com ho serien per a nosaltres, si ells anessin per davant i guanyessin el referèndum. A ningú no li agrada fer cara de babau.

Per altra banda, si hi afegim que el país ens cau a trossos, és obvi que no podem comportar-nos com l'equip de futbol que, en guanyar només per un gol de diferència, dilata el temps tant com pot. Nosaltres no som aquest equip. Nosaltres som l'equip que està perdent, i el temps, per a nosaltres, és or. El full de ruta de l'Assemblea Nacional Catalana diu que el referèndum s'ha de fer abans del 31 de maig de 2014 i és a aquest marc que ens hem d'ajustar si no volem ser una paròdia de la gent llatina que xerra i xerra i no fa res. El govern espanyol, certament, pot intentar impedir-ho, però quina imatge internacional més brillant per a nosaltres i més patètica per a Espanya veure una col·lectivitat que vol expressar-se a través de les urnes i un partit de govern fundat per un exdirigent feixista que ho prohibeix. Nosaltres ens expressem per mitjà de les urnes i ells, en intuir que les urnes no els seran favorables, les criminalitzen. Tot molt digne d'aquell fundador gallec que s'asseia al Senat espanyol en lloc de fer-ho davant d'un Tribunal Penal Internacional. Tanmateix el nostre camí està traçat, només l'hem de seguir.

El Singular Digital , 22/10/2013
 
Els espanyolistes de Sant Cugat omplen un minibús Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 octubre 2013
MinibusCom ha reconegut el portaveu de la plataforma nacionalista espanyola "Som Catalunya. Somos España", José Domingo, la concentració del 12 d'octubre d'enguany a la plaça de Catalunya de Barcelona ha fet figa. Tot i tenir al suport del govern espanyol, del Partit Popular, de Ciudadanos i de totes les organitzacions feixistes que també convocaven, Catalunya els ha tombat l'esquena i no n'ha volgut saber res. Als organitzadors, però, la patacada no els ha vingut pas de nou. Ho demostra el fet que no paraven de repetir que serien benvinguts els federalistes, els centralistes, els autonomistes... És a dir, tots aquells que, més enllà dels matisos, neguen l'existència de la nació catalana i estan en contra del seu dret a decidir d'acord amb la llei del Parlament. Doncs no, ni així. Ni tan sols portant gent en autocar des d'Espanya han aconseguit reunir més de 18.000 persones. Aquesta, finalment, és la xifra exacta facilitada el 15 d'octubre pel rigorós Col·lectiu Contrastant.

Per altra banda, el nombre d'assistents procedents de Sant Cugat, ciutat de 86.000 habitants, frega el ridícul: trenta persones. Només trenta. Just el nombre de passatgers d'un minibús. En aquest punt, a més, és bo recordar que l'aportació de Sant Cugat a la Via Catalana va ser de trenta-tres autocars. Autocars dels de debò, per descomptat. I la comparació global també parla per si sola: 18.000 persones el 12 d'octubre; dos milions l'Onze de Setembre.

Tanmateix, la part més hilarant de tot plegat són els "arguments" d'Ariadna Hernández, la portaveu de la plataforma santcugatenca, per justificar el seu fracàs. Segons ella, ha estat culpa de la mandra. "Fa mandra llevar-se d'hora", ha dit. I tant! Moltíssima mandra. Tothom sap que de Sant Cugat a Barcelona hi ha, pel cap baix, uns 800 quilòmetres i que per ser a les dotze del migdia a la plaça de Catalunya cal llevar-se com a mínim a les quatre de la matinada. És clar que, ben mirat, també podria haver estat culpa dels despertadors. Vull dir que els despertadors no haguessin sonat. És el problema que tenen els rellotges aturats el 1939, que no sonen.

Cugat.cat , 18/10/2013
 
Ara ens volen "suïcidar" la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 octubre 2013
El peix gros es menja el petitDes de fa un cert temps, bàsicament d'ençà que s'albira la independència de Catalunya, han començat a sorgir veus que diuen que, quan siguem un Estat, la llengua espanyola haurà de tenir el mateix estatus que té ara. És a dir, que haurà de continuar essent llengua oficial en un pla d'igualtat amb el català. I el més curiós és que aquestes veus no provenen pas de l'espanyolisme, com seria d'esperar, sinó del catalanisme. Ho diuen alguns polítics i ho diuen algunes persones que estan o han estat a redós del poder. Naturalment, es tracta de persones que han reflexionat molt poc sobre la qüestió, ja que, si ho haguessin fet, s'haurien adonat del suïcidi que suposa per a la llengua catalana no ser llengua oficial única al seu país. Un suïcidi ben galdós, a més, ja que seria una tètrica ironia que la llengua catalana, després d'haver sobreviscut a tres segles de persecució sistemàtica, amb dictadures feixistes incloses, fos assassinada pels mateixos catalans un cop assolida la independència nacional.

Una llengua, com tot a la vida, només té l'existència garantida mentre és imprescindible per viure. Quan deixa de ser imprescindible desapareix. I una llengua que només parlen algunes persones, com la catalana, en conviure amb una llengua que parla tothom, com l'espanyola a Catalunya, no pot ser mai imprescindible. En el millor dels casos serà una llengua que dependrà de la bona voluntat dels qui, sense necessitar-la, es prenen la molèstia d'usar-la. La resta, com passa ara, en prescindiran sense complexos. És lògic, aprenem una llengua quan la societat en què vivim no parla la nostra. Però si aquella societat és bilingüe, nosaltres podem continuar essent monolingües. Aquest és el cas dels francoparlants a la Catalunya del Nord o dels angloparlants arreu del món, per exemple.

Em sap greu no disposar de més espai per abordar aquest tema en profunditat, però concloguem, si més no, que el bilingüisme només és individual, mai nacional. Cap poble té dues llengües. El bilingüisme només és una transició entre dos monolingüismes, el de la llengua originària i el de la llengua de substitució. El peix gros sempre es menja el petit, per més que les esmentades veus ens vulguin fer creure que no, que el veritable perill és que el peix petit es mengi el gros.

Lletres , núm. 60. Tardor 2013
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 351 - 420 de 1699
spacer.png, 0 kB