spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Només per a catalanoparlants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 octubre 2013
Anglès fàcilDe llibres per a l'aprenentatge de l'anglès n'hi ha molts, moltíssims. Però un manual d'anglès complet pensat exclusivament per a catalanoparlants com el que ha publicat Lou Hevly és tot un regal, perquè les preguntes que es fa un català, en estudiar aquella llengua, sovint no tenen res a veure amb les que es puguin fer un espanyol, un alemany, un danès o un japonès. Cada llengua té la seva lògica i és natural que les persones d'altres orígens que la volen aprendre els costi d'entendre determinades discordances. El llibre de què parlo es diu "Anglès fàcil. Anglès essencial per a catalanoparlants" (Manual d'autoaprenentatge, nivell bàsic) i suposa una innovació metodològica absoluta, tant pel que acabem de dir com pel fet que aprofita les múltiples connexions entre la llengua catalana i l'anglesa a fi de simplificar el coneixement de la segona.

Potser l'únic retret a fer-li és que no adverteixi que ha optat per l'anglès nord-americà, en lloc de l'anglès britànic. No dic pas que això sigui negatiu -que no ho és-, però hauria estat bé d'advertir-ho. Ho veiem en aquest parell d'exemples:

"Es deuen haver perdut" (They must have gotten lost)
"Em puc emprovar aquests pantalons? (Can I try on these pants?)
En anglès britànic seria: "They must have got lost" i "Can I try on these trousers?"

Aquestes són les reflexions que l'autor, Lou Hevly, es fa en les pàgines del llibre: "S'ensenya l'anglès sense establir comparacions amb la llengua materna perquè és el mètode més eficaç, o potser més aviat perquè és el mètode que proporciona més avantatges als qui publiquen els llibres, formen els professors i gestionen les acadèmies privades?"

Fem-ne un petit tast:

  • "Quan en català parlem en família i ens referim a un altre membre d'aquesta, fem servir l'article davant del nom: 'el pare', 'la mare', etc.; exemples: 'Has parlat amb el pare?' o 'Acabo de veure la mare'. En anglès, en aquests casos l'article no es tradueix i, a més, s'escriu el nom amb majúscula inicial: 'Have you spoken with Father?, 'I've just seen Mother.'"

  • "El català fa servir el plural de la forma masculina per a referir-se a parelles o a grups parentals; així el pare i la mare s'anomenen 'pares', el germà i la germana s'anomenen 'germans', etc. En canvi, en anglès, 'els pares' s'anomenen 'parents' (no pas 'fathers', que només es refereix a un grup d'homes), els avis s'anomenen 'grandparents', els germans s'anomenen 'brothers and sisters' (o, en anglès més formal, siblings), etc."

  • "L'adverbi 'eventually' és un fals amic, ja que no vol dir mai 'eventualment'. 'Eventually' = al final (després de molt de temps). Exemple. 'Al final va admetre que jo tenia raó' (He eventually admitted I was right)."

  • "A diferència del català, l'anglès no pot fer servir noms personals com a complement de la locució 'there be'; exemple: 'Qui hi ha a la cuina?' - 'Hi ha la teva mare'. 'Who is in the kitchen?' - 'Your mother is there'. No hem de dir: 'There is your mother.'"

En definitiva, som davant d'un llibre molt útil per a professors d'anglès catalanoparlants de l'escola pública o d'escoles d'idiomes i estudiants de diferents graus i també per a persones que, mancades de temps o de recursos econòmics, s'estimen més aprendre l'anglès pel seu compte i al seu ritme. Per això el llibre inclou exercicis al final de cada secció i el seu corresponent solucionari. El millor, tanmateix, com dic, és que el lector té la sensació que s'adrecen exactament a ell, com a catalanoparlant, i que li resolen tots els dubtes que li genera l'adaptació a una altra manera de veure i d'explicar el món.

Racó Català , 3/10/2013
 
Front comú dels Països Catalans contra el lingüicidi Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 octubre 2013
Països CatalansÉs molt positiu que la delegació de Sant Cugat de la campanya 'Independència per canviar-ho tot' s'hagi solidaritzat amb la vaga dels professionals de l'ensenyament de les Illes Balears, ja que, com han dit, es tracta d'unir el conjunt dels Països Catalans contra aquest nou atac del Partit Popular a la llengua catalana. I la prova són els 200.000 euros recaptats en només quinze dies per engruixir la caixa de resistència i per poder mantenir la vaga el temps que calgui sense que els vaguistes acusin la manca d'ingressos.

Hem de tenir en compte que aquests darrers temps estem vivint la més gran ofensiva que ha dut mai a terme el Partit Popular contra la llengua catalana. Ho fa amb l'anomenada llei Wert i amb l'aplicació del que en podem dir 'solució final' al País Valencià i a les Illes per aconseguir-ne l'extermini definitiu. Saben que tota llengua configura el pensament i intenten evitar que hi hagi persones que pensin en català. La llengua es troba sempre en la base de tota identitat i crea sentiment de pertinença a una cultura, a una col·lectivitat diferenciada i a una manera pròpia d'entendre la vida. I precisament perquè saben això, pretenen convertir el català en una parla dialectal de l'espanyol, una parla que els mateixos catalans, en no dominar-la prou, la facin servir únicament en l'àmbit domèstic i l'abandonin com a llengua vehicular.

Només hem d'observar el caràcter residual que té el català a l'administració de justícia -on el seu coneixement ni tan sols és un mèrit- per veure el lingüicidi que s'amaga darrere el parany del bilingüisme. Recordem que els jutges no tenen cap obligació de saber català. Cap ni una! És a dir, que, a diferència de la resta del món democràtic, són els ciutadans del país els qui estan obligats a saber la llengua dels jutges. De fet, als jutjats, el català s'ha convertit en una nosa que ja no usa pràcticament ningú. Per això és tan important donar suport als mestres de les Illes Balears. La seva causa és la nostra causa, la seva llengua és la nostra llengua. La llengua nacional dels Països Catalans.

Cugat.cat , 4/10/2013
 
Avinguda d'en Samaranch i del Franquisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 octubre 2013
Franco i Samaranch
Franco i Samaranch
Hi ha coses que són inadmissibles, i la intenció de l'Ajuntament de Barcelona de dedicar una avinguda a l'exdirigent feixista Juan Antonio Samaranch, mà dreta de Franco i còmplice dels milers de crims que el seu règim de terror va cometre contra la humanitat, n'és una. Vull pensar que tant l'alcalde Xavier Trias com Convergència i Unió -acceptant la proposta del PP, partit fundat per un altre exdirigent feixista- no han mesurat la barbaritat que estan a punt de cometre. Si és així, encara són a temps de rectificar. Altrament, passaran a la història com a autors d'una baixesa moral impròpia d'un ajuntament i d'un partit democràtics.

Potser a algú li estranyi que el PSOE de Catalunya i Esquerra no hi diguin res. Però és comprensible, tenen la cua de palla en aquesta qüestió, ja que tots dos partits, quan governaven, van cometre una ignomínia encara més gran. La mateixa ignomínia que ICV. La diferència és que ICV és encara més cínica i sí que ha parlat. Enric Gomà, president del grup municipal d'ICV-EUiA, ha afirmat amb tota la hipocresia del món que dedicar un carrer a Samaranch "vulnera el procés de recuperació de la Memòria Històrica". Dic hipocresia, perquè aquestes lliçons de memòria sobten força venint d'algú que sembla tenir-ne tan poca. Sens dubte, deu haver oblidat que la memòria històrica dirà per sempre més que van ser justament ICV, PSC-PSOE i ERC els partits que el 22 d'abril de 2010 van retre homenatge a Samaranch al Palau de la Generalitat amb tots els honors del país. Per tant, com es pot ser tan hipòcrita? On era el senyor Gomà, quan el seu partit escopia sobre la Memòria Històrica des de la seu del govern de Catalunya? ¿No era, aquell homenatge, "una decisió indigna d'una ciutat [i d'un país] que" -com diu ell- "vol ser referent de la defensa dels drets humans"? Allò, diguem-ho clar, va ser un acte repulsiu. I aquí tenim quatre raons, si més no, que ho demostren: una, perquè qui homenatjava aquest exdirigent feixista eren partits autoanomenats d'esquerres (!); dues, perquè moltíssimes de les persones assassinades pel règim de tan sinistre personatge eren familiars dels qui avui configuren la militància d'ICV, ERC i PSC-PSOE; tres, perquè un dels assassinats va ser el president de Catalunya; i quatre, perquè Samaranch no va renegar mai -mai- de la seva ideologia feixista. Tot i així, el 1985 va ser condecorat amb la Medalla d'Or de la Generalitat i el 1987 amb la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona de l'Ajuntament socialista.

I ara, ves per on, resulta que el mateix Ajuntament, governat per CiU, pretén escarnir totes aquelles víctimes honorant-ne un dels seus botxins. Increïble. Increïble i repugnant. No hi ha ningú a CiU que pregunti si s'han begut l'enteniment? No hi ha ningú que tingui presents els vincles d'aquells botxins amb el nazisme? Com s'entén que el març passat les nostres institucions commemoressin el 75è aniversari de la carnisseria que Franco, Hitler i Mussolini van causar a Barcelona, amb les seves bombes, i que ara dediquin una avinguda a un dels seus dirigents? D'on surt tanta indignitat?

Sí, ja sabem que l'excusa per homenatjar Samaranch és agrair-li els serveis prestats en la concessió dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona -la mateixa Barcelona que els seus avions van bombardejar-. Però aquest agraïment equival a admetre que la nostra candidatura no va guanyar per mèrits propis, sinó per obra i gràcia d'un Vito Corleone català que remenava les cireres del COI. Molt edificant, sí senyor. ¿No recorda, l'alcalde Trias, que va ser el mateix Samaranch qui, traint els principis fundacionals del baró Pierre de Coubertin, va modificar els estatuts del COI per impedir la participació nacional de Catalunya en els Jocs Olímpics? Amb quina legitimitat critiquem l'atac feixista de l'Onze de Setembre passat a la delegació de la Generalitat a Madrid, si a Barcelona dediquem carrers en honor dels qui van ser els líders polítics dels atacants?

Que l'Ajuntament de Barcelona honori Juan Antonio Samaranch, un home de Franco, per haver contribuït a l'olimpisme de la ciutat és tan execrable com si l'Ajuntament de Berlín homenatgés Paul Freiherr von Eltz-Rübenach o Julius Dorpmüller, ministres de Hitler, per la seva contribució a fer d'Alemanya el paradís europeu de les connexions viàries. Esperem, per tant, que l'Ajuntament de Barcelona rectifiqui. Seria incongruent que Catalunya, mentre reivindica les llibertats i es presenta davant del món com un exemple de civisme i cultura democràtica, la seva capital no tingués escrúpols a dedicar un carrer a un membre destacat d'un règim sanguinari que era l'antítesi de tot això. Un ajuntament que honora els dirigents del feixisme és un ajuntament que es burla de les víctimes dels seus crims i que mereix el rebuig de tots els pobles democràtics.

El Singular Digital , 1/10/2013
 
Madrid, per ser olímpica, necessita una Catalunya independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 setembre 2013
ImageLa derrota de Madrid, com a candidata olímpica de l'any 2020, ha estat una notícia formidable per a milers i milers de catalans. És natural. Quin català amb consciència nacional i que no vulgui caure en una profunda contradicció pot donar suport a Madrid com a seu d'una Olimpíada? Madrid és la capital de l'Estat que malda no sols per anorrear Catalunya des de fa tres segles, sinó que impedeix que pugui participar amb el seu nom en els Jocs Olímpics i en les competicions internacionals. A més, és prou sabut que l'Estat espanyol, per mitjà de maniobres mafioses i pròpies de països totalitaris, com ara amenaces i coaccions, així com segrestos aeroportuaris encoberts de delegats llatinoamericans favorables a Catalunya, boicoteja tots els nostres intents. Davant d'això, doncs, és obvi que les derrotes de Madrid han de ser motiu de celebració per a tot català amb un mínim d'autoestima. Jo, en concret, n'estic molt content. N'estic per aquest motiu i n'estic també perquè la victòria madrilenya, en cas d'haver-se produït, hauria servit al govern espanyol per entelar els seus casos de corrupció i per desenvolupar una campanya nacionalista espanyola per terra, mar i aire.

Per sort, però, Espanya és víctima de si mateixa en aquesta qüestió. Espanya sap que els Jocs de Barcelona 1992 van ser uns jocs estrangers i que, per tant, Espanya no ha estat mai olímpica. Però no ho pot dir. Oficialment, no pot dir que el COI s'equivoca quan aquest li recorda que l'Estat espanyol ja va acollir uns Jocs ara fa vint anys i que seria un greuge comparatiu per a molts estats concedir-li'n uns altres. Uns Jocs, a més, que se celebrarien a només sis-cents quilòmetres de Barcelona! Tot serà diferent el dia que Catalunya sigui un estat independent. Aleshores sí que Espanya podrà adduir que no ha celebrat mai uns Jocs, aleshores sí que la candidatura de Madrid tindrà opcions de triomf. Mentrestant, ho té pràcticament impossible. I és que la ironia no pot ser més gran: Espanya té un somni nacional, i perquè es converteixi en realitat necessita, com el pa que menja, la independència de Catalunya.

Nació Digital , 28/9/2013
 
Quina riquesa teatral que tenim! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 setembre 2013
ValldoreixCrec que Sant Cugat és una ciutat que pot sentir-se orgullosa de la seva vida teatral. No em refereixo només a l'èxit de públic que acompanya habitualment els muntatges que s'estrenen al Teatre-Auditori, que és ben manifest, sinó a les petites formacions que amb pocs recursos, però amb un entusiasme admirable, enriqueixen la vida cultural del municipi amb els seus treballs. Aquest és el cas, per exemple, del Grup de Teatre Espiral amb seu a Valldoreix i dirigit per Trini Escrihuela.

Ara fa uns dies, dintre del programa de la Festa Major de Valldoreix, el grup Espiral va presentar "Espriu, una engruna d'autèntica llum", un espectacle encantador integrat per fragments de quatre peces de l'autor –"Tereseta que baixava les escales", "Antígona", "Inici de càntic en el temple" i "Conversió i mort de Quim Federal"–, amb la veu del gran actor Jaume Pla narrant en primera persona, com si fos el mateix Espriu, els fets més significatius de la seva vida. La idea és molt bona, perquè permet que en tan sols una hora i quart l'espectador poc avesat en l'obra d'aquest autor cabdal de les lletres catalanes, que va arribar a ser proposat per al Premi Nobel de Literatura, tingui una visió de conjunt de la seva personalitat.

Molt reeixit, per cert, el treball de tots els intèrprets, tant els que tenen més protagonisme, com ara Rafa Usero o Laia Cerdà –esplèndids i versàtils–, com la resta. Aquesta, però, és una qüestió que probablement el crític Eduard Jener abordarà nom per nom en més profunditat. Jo tan sols vull fer una crida als santcugatencs perquè siguin conscients del privilegi que suposen els grups teatrals locals que tenim i, en aquest cas concret, el grup Espiral. És tot un plaer assistir als seus muntatges. Hi ha santcugatencs als quals cal recordar-los que en els districtes també hi ha vida, i Valldoreix n'és la prova.

Cugat.cat, 27/9/2013
 
El conflicte és entre demòcrates i totalitaris Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 setembre 2013
El conflicte és entre demòcrates i totalitarisEls insults i amenaces a Catalunya procedents d'Espanya sovintegen cada cop més, fins al punt que ja no hi ha dia sense que els altaveus mediàtics en difonguin un bon grapat. Insults, amenaces, calúmnies, falsedats han esdevingut l'argumentari del nacionalisme espanyol, amb la seva cort de col·laboracionistes catalans, d'aquells que experimenten un plaer morbós posant grillons a Catalunya i repetint com lloros tot allò que els seus amos de Madrid volen sentir. Tanmateix, això no és res comparat amb el que ha de venir. Hem de tenir en compte que com més s'adonen de la irreversibilitat del camí emprès per Catalunya per convertir-se en un Estat independent més fort és el seu sentiment d'impotència. És un sentiment d'impotència que neix del fet de saber que els temps han canviat i que en el si de la Unió Europea -tot i ser un ufanós club d'estats- la voluntat d'un poble no es pot esclafar per la via armada de l'article 8è de la Constitució espanyola. Per tant, no tinguem cap dubte que recorreran a tota mena d'instruments antidemocràtics com ara la supressió de l'autonomia catalana o la inhabilitació del president Mas. Això és així perquè tota la seva legalitat, aquesta legalitat que branden com a veritat absoluta i com a principi sagrat beneït per Déu, és essencialment antidemocràtica, ja que es fonamenta en la supremacia perpetua del nacionalisme espanyol al Congrés de Madrid i en un Tribunal Constitucional, que és el cortijo del Partit Popular i del Partit Socialista.

Situats en aquest punt, és obvi que el problema no és el conflicte entre Catalunya i Espanya. Tant de bo fos simplement això! El veritable problema és que el conflicte és entre demòcrates i totalitaris, entre un poble [Catalunya] que dirimeix la seva voluntat de ser per mitjà de les urnes i un Estat [espanyol] absolutista que esclafa aquesta voluntat. Aquesta és la mare del conflicte i l'arrel de tots els mals. Jo, personalment, no dubto que hi ha espanyols demòcrates. I tant, que n'hi ha! Però, en general, són veus anònimes que queden explícitament amagades pels potents altaveus mediàtics del pensament oficial d'aquell país. I quan no són anònimes, com ara les de Vicente del Bosque, Ramoncín, Miguel Bosé o el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, són conceptuades com a pura excentricitat.

Davant d'aquest estat de coses, és obvi que Espanya no pot acceptar el referèndum de Catalunya per tres raons bàsiques: la primera, perquè sap que el perdria; la segona, perquè, d'acord amb la seva naturalesa absolutista -que és la naturalesa de Castella-, considera Catalunya un territori conquerit i subjugat als seus designis; i la tercera, perquè l'acceptació del referèndum suposaria acceptar l'existència de la nació catalana. I Espanya abans es destruirà a si mateixa que no pas reconeixerà Catalunya. Altrament, hauria de reconèixer la galdosa fal·làcia sobre la qual descansa la idea nacional d'Espanya.

Davant d'això, cal no caure en provocacions. És millor deixar que Espanya, democràticament parlant, continuï desacreditant-se sola. Ja ho està fent. Un Estat que segresta les urnes, no és només un Estat antidemocràtic; és un Estat malalt, que ha perdut la seva raó de ser i que avança a passos de gegant vers la seva descomposició. De fet, després de la independència de Catalunya, vindrà immediatament la del País Basc i creixeran la consciència nacional a Galícia i el sentiment de pertinença del País Valencià i les Illes als Països Catalans. Tot d'una, aquests dos darrers territoris veuran no sols la vertiginosa prosperitat de la independència catalana, sinó que podran copsar la diferència entre el tracte preferent que rebran de la Catalunya Estat i el de l'Espanya que els espolia i que els considera perifèria i "playa de Madrid". Mentrestant, el pes específic espanyol a la Unió Europea caurà en picat i el PP i el PSOE continuaran remenant el melic de les seves essències identitàries i tombant els ulls a la realitat. La realitat d'un trauma cent mil vegades superior al del 1898, amb la pèrdua de Cuba. Però això serà cosa d'Espanya. Catalunya ja jugarà en una altra divisió.

El Singular Digital , 24/9/2013
 
El màrtir Cugat i la Catalunya d'avui Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 setembre 2013
El màrtir CugatEm sembla un encert que la programació d'enguany del cicle Nits de Música al Claustre del Monestir de Sant Cugat incorpori un altre cop la representació de l'obra 'El màrtir Cugat', drama en dotze escenes i un epíleg, de Josep M. Jaumà, amb direcció de Salvador Fité. Concretament el diumenge, 22 de setembre a les 9 del vespre. Em sembla un encert, no sols perquè és un obra extraordinària i magníficament interpretada que no ens hauríem de perdre, sinó perquè és una creació plena d'universalitat que, tot i centrar-se en uns fets que es remunten a mil set-cents anys enrere, és del tot vigent al segle XXI.

'El màrtir Cugat' és la història del creixement espiritual d'un home que comença essent un fidel braç executor dels designis de l'imperi romà i acaba convertint-se en un insubornable defensor dels drets d'un poble oprimit. Però l'interès de la història no rau únicament en aquesta evolució personal. El veritable moll de l'os de tot plegat es troba en les reaccions que provoca el canvi d'actitud de Cugat en els seus superiors romans i en aquells pels quals està disposat a patir tota mena de tortures. És aquí on l'espectador pot veure que la humanitat, més enllà de l'evolució tecnològica, continua atrapada en les mateixes misèries de segles enrere. Especialment l'afany de domini, el sotmetiment de pobles i l'evidència que tot això és possible perquè sempre hi ha persones i sectors socials que per salvaguardar els seus interessos individuals o de classe, no tenen escrúpols a trair el seu país i a col·laborar amb el dominador. Tot s'hi val, sense la més mínima vergonya, per fer que el sotmetiment es mantingui uns quants segles més. Catalunya n'és una bona prova. Ara que som al llindar de la llibertat nacional, els qui han viscut còmodament instal·lats en l'opressió no dubten a blasmar aquesta llibertat tot cantant les excel·lències de la captivitat. Tanmateix, cal deixar que segueixin cantant. Desafinen molt, però la tortura de sentir-los és música celestial en comparació amb el que li van fer a Cugat. Per tant, gaudim de l'obra i, per més alt que cantin, fem com si sentíssim ploure.

Cugat.cat , 20/9/2013
 
La Via Catalana serà un model de referència al món Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 setembre 2013
Via CatalanaConfesso que el terme "cadena humana", aplicat a la Via Catalana, no m'ha fet mai el pes. I no pas perquè no s'ajusti a la veritat -i tant, que s'hi ajusta!-, sinó perquè les cadenes, semànticament, tenen una connotació negativa que facilita la demagògia del nacionalisme espanyol, com s'ha demostrat en els galdosos i manipuladors jocs de paraules de Rosa Díez -"No tenim por de les cadenes; contra les cadenes llibertat"- o del diari El Mundo -"Catalunya encadenada"-. Prou sobrats van de bilis, de tergiversacions i de falsedats els catalanofòbics, perquè, a sobre, nosaltres els facilitem les coses. El terme Via Catalana, en canvi, és brillant i cal felicitar l'ANC per haver-lo encunyat, ja que és diàfan, precís, persuasiu i eminentment periodístic. I el millor de tot és que està ple de contingut. Vull dir que no és un mer eslògan, una afortunada frase publicitària. En absolut. La Via Catalana cap a la Independència és la definició d'una manera de ser i d'una genuïna i inequívoca manera de fer.

Dic això, perquè la veritable gran victòria de la Via Catalana no rau pas en el milió sis-centes mil persones que van participar en la Diada. Això és importantíssim, és clar que sí. Però encara hi ha una cosa infinitament més valuosa, i és la manera com es va desenvolupar tota la jornada. Si el món sencer es va admirar l'any passat, en veure com Catalunya era capaç de treure al carrer un milió i mig de persones sense que es produís el més mínim incident, enguany el món ha tornat a admirar-se del civisme d'un país que és capaç de reivindicar el dret més preuat de tota col·lectivitat, la seva llibertat, sense insults ni agressions contra els qui li neguen aquest dret. És això, més enllà de l'apoteòsica participació, el que de debò ens ha d'enorgullir.

Ara, immersos de ple en la consecució de l'objectiu que ens hem fixat, no som prou conscients de l'autèntica dimensió del que estem fent. El procés ens consumeix massa temps i energia per aturar-nos a pensar en segons què. Però tan bon punt Catalunya sigui un Estat independent ens adonarem de la fita que hem assolit, del missatge que hem transmès i de l'empremta que hem deixat. Estic segur que la Via Catalana esdevindrà un model històric de referència internacional que serà imitat o invocat en futurs processos de secessió. La Via Catalana serà l'aportació de Catalunya a les Nacions Unides com a sinònim de civilitat, de concòrdia, de fermesa, de perseverança i de pacífica voluntat de ser. Catalunya, bressol de la democràcia europea, no resol els seus conflictes per mitjà de coaccions, amenaces i lleis antidemocràtiques i absolutistes. La Via Catalana cap a la Independència passarà a la història perquè no és la via de les armes i del menyspreu; la Via Catalana cap a la Independència és la via de les urnes i de la paraula.

El Singular Digital , 17/9/2013
 
Via Catalana: civisme contra absolutisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 setembre 2013
Via CatalanaCal felicitar l'ANC per l'èxit de la Via Catalana. Realment espectacular. Incloent-hi l'organització i la tasca dels voluntaris. Sobretot tenint en compte que el repte d'igualar la fita de l'any passat, amb un milió i mig de persones, semblava inassolible. La fita, tanmateix, no sols ha estat assolida sinó que ha estat superada arribant al milió sis-centes mil persones amb un crit unànime: "Independència". Comparteixo, per tant, el paral·lelisme fet pel president Mas amb la marxa de dues-centes mil persones que ara fa cinquanta anys va tenir lloc a Washington, liderada per Martin Luther King, per reivindicar uns drets civils que finalment van ser reconeguts. Sense aquella marxa, avui Barack Obama no seria president.

Per això fa gràcia sentir les veus espanyolistes que intenten restar representativitat a la Via Catalana adduint que a Catalunya hi ha set milions i mig d'habitants, no només el milió sis-cents mil que es van manifestar en la Diada. Fa gràcia, perquè denota una galdosa indigència democràtica que potser pot servir per fer barrila en un bar de la Castellana madrilenya, però que és impresentable per anar pel món. Com s'explica, si no, que hom escoltés el clam de 200.000 persones en un país que en aquell moment tenia 180 milions d'habitants, i que no sigui escoltat el clam d'1,6 milions en un país de només set milions i mig? Doncs s'explica perquè la cultura democràtica nord-americana, malgrat les seves tares, és infinitament superior a l'espanyola. Així de senzill.

La democràcia espanyola és una conseqüència de la mort de Franco, no pas el fruit d'una evolució política que apartés el dictador del poder, que el jutgés per crims contra la humanitat i que l'empresonés fins a la fi dels seus dies. Res d'això. Franco va morir al llit en qualitat de Generalísimo, i tot el que ha vingut després ha estat tan sols un "apaño" -diguem-ho emprant un terme ben espanyol- per mantenir inalterable el principi bàsic i totèmic del franquisme: la sagrada unitat d'Espanya. Ara, els qui s'alternen remenant les cireres de l'Estat espanyol no es diuen franquistes. Seria massa fort. Però el principi bàsic i totèmic de Franco és també el seu: la sagrada unitat. I és brandant aquest principi que gosen dir que Catalunya no pot decidir per si mateixa perquè no és ningú. Ens ho diuen així: "No sou ningú". Doncs bé, que vagin dient. Mentre ells, des de l'absolutisme, parlen d'unitat sagrada, nosaltres, des del civisme, demostrem al món que som una democràcia consolidada.

Nació Digital , 14/9/2013
 
Després de la Diada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 setembre 2013
Després de la DiadaLa Diada Nacional de Catalunya que acabem de celebrar, commemorant la pèrdua de les nostres llibertats l'Onze de Setembre del 1714, hauria de ser l'última de la Catalunya captiva i el preàmbul d'un nou estatus polític al qual aspira la majoria de catalans. És a dir, que Catalunya esdevingui un Estat independent amb capacitat per autogovernar-se i decidir per si mateixa.

Pensem que som al llindar d'un aniversari que suposa tres-cents anys de sotmetiment, tres-cents anys de subordinació, tres-cents anys de persecució de la nostra identitat, de la nostra llengua i dels nostres drets nacionals; tres segles, en definitiva, que ens han convertit en un poble emmanillat i despullat fins i tot de la seva condició de nació. Aquest darrer extrem no és petit. Al contrari, és la clau de tot. Ens neguen la condició de nació en la mateixa mesura que en altres àmbits es despulla els presoners per humiliar-los, llevar-los la identitat i anul·lar-los la voluntat. Espanya pensa, amb encert, que si no sabem qui som difícilment reivindicarem el dret de ser, i encara menys el dret de decidir, ja que el requisit bàsic en aquesta vida per saber què vols és saber qui ets.

Des d'ara mateix, per tant, comença un compte enrere que només pot tenir un desenllaç per mitjà de dues vies alternatives: o l'anunciada consulta al poble de Catalunya o la Declaració Unilateral d'Independència. La primera serà feta pel procediment lògic o mitjançant unes eleccions plebiscitàries, i la segona, d'acord amb el Dret internacional, serà la via conseqüent en cas que Espanya, des de l'absolutisme, impedeixi l'exercici democràtic del dret a decidir. Per tant, ja sigui d'una manera o d'una altra, el 2014 ha de ser l'any que Catalunya decideixi tornar a ser la nació que era abans de ser envaïda i sotmesa. És a dir, una nació del món.

Cugat.cat , 13/9/2013
 
L'últim Onze de Setembre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 setembre 2013
Via CatalanaL'Onze de Setembre de 2013 ha de ser l'última Diada Nacional de Catalunya. Això no vol dir pas que no s'hagi de continuar honorant la memòria dels qui van donar la vida per les llibertats del país, naturalment que s'ha de fer. Si no ho féssim ens comportaríem de manera indigna. Però la nova Diada Nacional ha de ser la del dia de la nostra independència, que és aquella festa que celebren tots els pobles que en un moment determinat de la història van trencar les cadenes que els empresonaven a un altre poble i van esdevenir amos del seu destí.

Hem estat un poble dormilega que ha necessitat tres-cents anys per despertar-se d'un malson, però finalment ho hem fet i ara estem desvetllats i delerosos de situar el nostre país en un pla d'igualtat en els principals organismes internacionals. No hi haurà marxa enrere. Hi ha poders fàctics catalans, això sí, disposats a viure agenollats tres segles més. Però la societat no els ho permetrà. I això ho han de saber tant aquests poders fàctics, que han trobat en el col·laboracionisme i en la submissió de Catalunya una font d'enriquiment personal i de classe, com els dos grans partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que malden per tallar-nos les ales. Catalunya ha dit prou. Prou d'espoliació, prou de sotmetiment, prou de menyspreus, prou de voler anorrear la nostra llengua, prou d'impedir-nos competir internacionalment amb el nostre nom, prou de robar-nos medalles olímpiques i mundialistes, prou de construir obres faraòniques i vies de tren ideològiques que no serveixen per a res -per a res de res- amb els nostres diners.

La força de Catalunya rau justament en el fet que no és un partit polític qui diu això, sinó la societat sencera des de diferents àmbits. Ha estat la societat qui ha empès la classe política -encara l'empeny- i és la societat qui està marcant el ritme dels esdeveniments. I això és tan cert que els partits que s'hi oposin o que intentin alentir-ne el rellotge ho pagaran amb escreix a les urnes.

Tot va començar un dia de primavera de l'any 2009, quan l'Ajuntament d'Arenys de Munt, va votar una moció presentada per la CUP que proposava de fer una consulta per la independència de Catalunya. Tres mesos després, indiferents a l'allau d'amenaces físiques, polítiques i jurídiques que van rebre, els arenyencs van votar i es van convertir en l'espurna que va encendre la flama que ja no ha deixat de cremar. A partir d'aquell moment, les consultes es van estendre com una taca d'oli arreu del país i van despertar l'interès internacional, fins al punt que la cruïlla en què avui ens trobem mai no hauria estat possible sense aquest procés. I com que no tinc cap dubte que un cop Catalunya esdevingui un Estat independent el procés seguirà al País Valencià i a les Illes, serà un deure moral nomenar Arenys de Munt, de manera honorifica, Capital de la Independència dels Països Catalans.

Arribats fins aquí, per tant, seria una ignomínia que l'Onze de Setembre de 2014 els catalans encara no haguéssim comunicat a Espanya la data irrevocable de la nostra independència. Depèn de nosaltres, únicament de nosaltres.

El Singular Digital , 10/9/2013
 
Dimiteixi, senyor Carreras Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 setembre 2013
Jorge Carreras (PP)
Jorge Carreras (PP)
Ara fa quatre mesos, el 24 de maig passat, el senyor Jorge Carreras, president del Partit Popular a Sant Cugat, va publicar un article en aquestes mateixes pàgines titulat "Dimiteixi, senyora Conesa" en què demanava la dimissió de l'alcaldessa, Mercè Conesa. Anunciava també que l'article tindria continuïtat i que en vindrien dos més en la mateixa línia, raó per la qual he esperat pacientment a veure quines noves i potentíssimes raons adduïa per persistir en la seva demanda. Sembla, però, que se li ha acabat la munició o que ignora una regla bàsica en premsa, que és que quan dius "desglossaré l'exposició en tres articles consecutius" has de complir la teva paraula, mantenir el mateix títol i numerar-los entre parèntesi -1, 2 i 3- per tal que el lector els identifiqui i sàpiga que allò que llegeix forma part d'un global més ampli. Doncs bé, el senyor Carreras no sols no ho ha fet sinó que des de l'esmentat 24 de maig s'ha limitat a publicar un article sobre la tradició de la Festa Major, cosa que contradiu les afirmacions del text inicial en què ens deia que la demanda de dimissió de la senyora Conesa "no és una petició partidista; no és una petició que neixi d'un impuls impremeditat. És una petició que sorgeix de la convicció que la senyora alcaldessa i el seu equip han demostrat aquests últims mesos una incapacitat preocupant com a governants de la ciutat". Déu n'hi do.

Em sobta, francament, que el senyor Jorge Carreras, que pertany a un partit que té un perdigó a l'ala en matèria de corrupció, amb exmembres a la presó, nombrosos polítics obligats a passar pels jutjats i casos especialment escandalosos al govern espanyol, al País Valencià i a les Illes, tingui la gosadia de demanar dimissions. Posats a fer, podria començar per demanar la dimissió d'Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del partit a Catalunya; un autèntic cadàver polític que es vanta de tenir fiscals "de confiança" i que es passeja pel Parlament donant lliçons de transparència i de bona praxi política malgrat que, com li va dir el president Mas, "li falta sentit de la mesura; i no vaig més enllà per no ofendre-la personalment".

Cal dir al senyor Carreras que si creu que la senyora Conesa ha de dimitir per coses que ell mateix qualifica de "molt greus", el primer que ha de fer és presentar-ne proves fefaents. No és admissible intentar embrutar l'honorabilitat de les persones vinculant-les a maniobres enemigues de la transparència sense cap prova que ho demostri. Amb tot, ja que sembla que el senyor Carreras és afeccionat a l'ètica, serà pertinent demanar-li que comenci per ser coherent. Hi ha un conjunt de raons per les quals un polític tan "ètic" com ell hauria de presentar la dimissió del seu càrrec i abandonar el Partit Popular. ¿No sent cap mena de vergonya, de pertànyer a un partit que criminalitza el dret de decidir, un dret que és la base sobre la qual descansa tot el sistema democràtic? No l'esborrona representar un govern que prohibeix que una col·lectivitat s'expressi dipositant una papereta en una urna? No l'indigna el genocidi lingüístic que el PP està portant a terme al País Valencià i a les Illes? No se li enrojola el rostre, de presidir la secció local d'un partit que va ser fundat per Manuel Fraga, un personatge que hauria d'haver estat assegut davant d'un Tribunal Penal Internacional com a membre d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat? Si de debò som davant d'un amant de l'ètica, només li podem dir una cosa: dimiteixi, senyor Carreras.

Diari de Sant Cugat , 6/9/2013
 
De la Nació a l'Estat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 08 setembre 2013
De la Nació a l'EstatDes de fa uns quatre o cinc anys, l'edició de llibres i textos que giren entorn del tema nacional català s'ha incrementat de manera espectacular. Hi ha de tot, evidentment. Fins i tot de galdosament espanyolistes disfressats de catalanistes escrits per noms que no val la pena esmentar. Tanmateix, hi predominen els favorables a la independència. En aquest sentit, recomano vivament la lectura de Delenda est Hispania, d'Albert Pont, vicepresident del Cercle Català de Negocis. El tema, com sabem, ara que la consciència nacional dels catalans s'ha despertat i el procés per a constituir-nos en un Estat independent sembla imparable, és prou ric i apassionant perquè apareguin al mercat enfocaments diversos de la qüestió.

Per a aquells que s'estimen més una visió freda, científica, asèptica i legalista del procés de transició nacional també hi ha alguns llibres de publicació recent que aporten dades interessants a tenir en compte. Aquest és el cas del llibre De la Nació a l'Estat, d'Ivan Serrano, llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB. Es tracta d'un volum guardonat amb el Premi Ramon Trias Fargas d'Assaig Polític i dividit en sis apartats en què es parla de descentralització, autonomisme, federalisme, constitucionalisme, secessionisme, referèndums, identitat, benestar i declaració unilateral d'independència. Fem-ne un petit tast:

  • "Certament, els estats nació 'ja no són el que eren', però per als nacionalismes de les nacions sense Estat no és menys cert que s'ha consolidat la percepció que l'única forma de tenir veu pròpia en aquest món d'interdependències continua essent disposar d'un Estat propi. En el cas de la UE, el fracàs de la idea d'una Europa regional en què aquestes unitats participessin de manera directa en el procés de construcció comunitari ajuda a entendre per què, lluny de fer desaparèixer les reivindicacions d'un Estat propi, aquestes s'han intensificat."

  • "Pel que fa a la identificació exclusivament espanyola, es produeix una tendència contrària i encara més acusada. Si a principis dels anys noranta havien arribat a representar gairebé un terç de la població catalana, durant els darrers anys han experimentat una davallada fins a nivells al voltant del deu per cent."

  • "La majoria en el conjunt de l'Estat contraria a la secessió davant una minoria territorialment concentrada que hi és favorable atemptaria contra els drets polítics de les persones i imposaria una forma de ‘tirania de la majoria'."

  • "Espanya és un cas excepcional entre les democràcies multinacionals, ja que rebutja explícitament la seva multinacionalitat i la possibilitat d'articular alguna mena de mecanisme perquè s'expressin les demandes d'autodeterminació que no passi per una reforma constitucional que és materialment impossible."

  • "El tribunal [Cort Internacional de Justícia] va establir que la integritat territorial dels estats és un afer que es produeix entre estats existents, és a dir, que no pot servir com a argument contra la secessió d'una part del seu territori a menys que, com a resultat, aquest acabi integrat en un altre Estat ja existent."

Com veiem, un llibre per reflexionar sobre l'esplèndida cruïlla històrica en què ens trobem. Només un retret faria a les seves pàgines, i és l'ús sistemàtic del terme "nacionalistes" per a referir-se als partits que defensen la independència d'un poble i el caràcter de neutres que aplica als qui s'hi oposen. Em sembla científicament inadmissible definir Convergència, Esquerra i la CUP com a partits nacionalistes catalans per ser defensors de la llibertat de Catalunya i no definir el Partit Socialista, el Partit Popular i Ciudadanos com a nacionalistes espanyols per ser defensors de la unitat d'Espanya. La secessió de Catalunya és el resultat d'un conflicte entre dues nacions: la catalana i l'espanyola, la dominada i la dominadora. I tan nacionalistes són els partidaris de l'una com els de l'altra. La diferència és que el nacionalisme dels primers -pacífic, democràtic i defensiu- està legitimat pels Drets Humans, mentre que el dels segons -opressor, absolutista i armat fins a les dents- és imperial.

Racó Català , 5/9/2013
 
No hi ha "unionistes", hi ha "dependentistes" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 setembre 2013
Concentracio dependentista
Concentracio dependentista
Un dels principals elements que dilaten el procés de transició nacional de Catalunya vers l'Estat independent és la por malaltissa tan nostra a dir les coses pel seu nom. No dir les coses pel seu nom provoca, a més d'infinitat d'equívocs i d'un munt de discussions i picabaralles estèrils, una immensa i inútil despesa de temps i d'energia. I és que ja fa anys que aquella dita referida al fet de "parlar clar i català" ha deixat de tenir sentir entre nosaltres. Ni parlem clar, ni parlem català. Ens movem en el terreny de l'ambigüitat i dels eufemismes i parlem "catanyol", que és un patuès de l'espanyol. I si ja és un problema no dominar prou la llengua a l'hora d'articular els pensaments, encara ho és més la nostra indefinició. Així és impossible arribar enlloc. De fet, en termes psicològics, allò que traspua la persona que defuig la definició és que no té cap intenció de canviar res.

Alex Salmond, per exemple, és l'antítesi d'això. Salmond, tot i saber que l'independentisme del seu país és molt inferior al de Catalunya, parla obertament d'independència. Nosaltres, en canvi, tot i tenir la manifestació independentista més multitudinària d'Europa al darrere -manifestació que ja voldria tenir Escòcia- maregem la perdiu i evitem els termes "independència" i "Estat independent" en els altaveus oficials. I la gran paradoxa és que mentre els mitjans de comunicació internacionals parlen obertament de la "independència de Catalunya", Catalunya -la Catalunya oficial- n'evita el mot com si li cremés a la boca.

I el problema no és només aquest. El problema és que la indefinició de l'objectiu afavoreix la indefinició dels adversaris, cosa que permet que en un conflicte de sobiranies nacionals, en un conflicte entre la sobirania catalana i la sobirania espanyola, es defineixi com a "nacionalistes" els partidaris de la primera i com a "unionistes" els de la segona. Sembla increïble, però hi ha milers d'independentistes que, quan parlen, cauen en aquest parany semàntic. Un parany semàntic, fruit de la irreflexió, que ens porta a satanitzar la nostra pròpia causa acceptant que la defensa de Catalunya és "nacionalisme" i la imposició d'Espanya és "unionisme". O, dit d'una altra manera, que allò que els espanyolistes volen mantenir "unit" [per la força], els catalanistes ho volem "separar" [amb les urnes]. Talment com l'amo que titlla de "separatistes" els captius que es volen alliberar mentre ell considera "unionista" el manteniment de la seva submissió.

Si els partidaris de la sobirania d'una nació són nacionalistes, és obvi que els partidaris de la sobirania espanyola són nacionalistes espanyols. Tant hi fa que siguin de dretes o d'esquerres. Són nacionalistes i és així com cal definir-los. Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera són tan nacionalistes espanyols com els seus partits, ja que tota la seva acció política no té cap altre objectiu que la subordinació de Catalunya a la nació espanyola. Ells en diuen "l'encaix". L'únic que els diferencia és l'esquer que fan servir cada cop que van de pesca. Però el cert és que tots tres pesquen en les mateixes aigües, tots tres es disputen el mateix peix espanyolista i tots tres actuen plegats en contra dels drets nacionals de Catalunya.

Per això és important que l'independentisme català -i també el govern- deixi de definir-los com a partits "unionistes" i els anomeni com el que són: "dependentistes". És a dir, nacionalistes espanyols. O s'està a favor de la independència de Catalunya o s'hi està en contra. Qui hi està a favor és "independentista", és clar, i qui hi està en contra és "dependentista". No hi ha terme mitjà. No hi ha "unionistes", hi ha "dependentistes". El terme "unionista" és només la disfressa del nacionalisme espanyol. El veritable "unionista" és l'independentisme, perquè aspira a la unió de la Catalunya Estat amb la resta d'Estats lliures, democràtics i sobirans del món.

El Singular Digital , 6/9/2013
 
La Núria, una dona agredida Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 setembre 2013
La Núria, una dona agredidaEs diu Núria, és santcugatenca, li agrada llegir, anar al teatre, escoltar música i tenir contacte amb la gent. Sobretot la gent d'una sola cara, la gent que no enganya, la gent que no és hipòcrita. La Núria s'estima més un adversari noble que no pas un fals amic i se sent realitzada quan pot ajudar algú. Ara està divorciada, però va viure vint-i-set anys amb un home que la pegava i la maltractava psicològicament. La primera vegada va ser en el viatge de noces. Va ser una agressió que la va trasbalsar pel fet de venir de l'home estimat i pel context en què es va produir. El viatge de noces, és clar, no sembla l'escenari habitual d'aquesta mena de situacions, ja que és una mica més tard quan el maltractador es destapa. Potser per això, la Núria ho va considerar un fet fortuït, un incident aïllat. "Un mal moment el té tothom", va pensar. I com que "un mal moment el té tothom", no hi va donar més importància. Va ser el seu primer gran error. Banalitzant aquella agressió l'estava justificant, i això tindria conseqüències més greus en el futur. Un futur que va arribar d'immediat amb una violència molt superior.

La Núria va ser apallissada pel seu marit abans i després de ser mare de dues filles. Ella, innocentment, com moltes altres dones en la mateixa situació, va pensar que tenir fills canviaria les coses. L'home s'estovaria, la relació milloraria i la convivència entre tots dos s'aproparia a la idea que ella se n'havia fet. Va ser el segon gran error. Novament, sense adonar-se'n, per mitjà d'una fantasia idíl·lica, la Núria estava justificant les agressions sofertes i donant per segur que l'atzar canviaria la personalitat del seu marit. Però, per bé que les dues filles van arribar, el marit no va canviar. Al contrari. Ella, com a mare, va quedar molt més atrapada. Si no s'havia vist amb cor d'abandonar el marit en la primera etapa, menys s'hi veia ara amb un lligam tan poderós. "No aguantava per mi, sinó per les nenes", deia. I com més ho deia més creixia el seu sentiment d'indefensió. La maternitat, per tant, va acabar de lligar la Núria de peus i mans.

Els seus pares, malauradament, tampoc no hi van ajudar. Conservadors com eren, li deien: "Com vols divorciar-te, si no treballes? Que no ho saps, a més, que Déu no permet el divorci?" El fruit d'aquesta mentalitat va ser el rebuig. Es van negar a ajudar la Núria quan els serveis socials els van fer saber que si la seva filla no marxava de casa emmalaltiria o passarien coses pitjors -com així va ser- i ho van tornar a fer quan els van advertir que, en cas que hi intervingués el servei a la infància, li podrien prendre la custòdia de les nenes. La seva resposta va ser: "Que no s'hi hagués casat".

Els anys van passar, les agressions físiques i psicològiques es van agreujar i finalment, quan les filles ja eren grans, la Núria va fer el cor fort, va abandonar el marit, va demanar el divorci i va anar a viure a una habitació que compartia amb persones de diferents orígens fins que, dos anys més tard, li van assignar un pis de lloguer. Va ser la millor notícia en molt de temps. Tenia uns ingressos tan baixos que l'obligaven a subsistir amb el menjar de beneficència, però per fi era lliure i estava recuperant la dignitat. La seva, però, va ser una alegria curta, perquè, només quatre mesos després, una de les seves filles va morir. La Núria no ha superat mai aquesta mort. Al món hi ha moltes dones que, amb les particularitats pròpies de cada cas, estan atrapades en el mateix patiment que la Núria.

Diari de Sant Cugat , 5/7/2013
 
Ciutadà March, un plutòcrata dels Països Catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 04 agost 2013
El banquerEn desconec les raons, però el cert és que els Països Catalans, literàriament parlant, han aprofitat molt poc l'immens cabal de persones reals autòctones que demanen a crits que un autor se n'enamori i que les converteixi en personatges de ficció. La nostra història, com la de qualsevol altre poble, va plena d'homes i dones -artistes, pensadors, religiosos, militars, banquers...- que han excel·lit, per bé o per mal, en tota mena d'àmbits i que han tingut una vida singular. Tot i això, inexplicablement, mai no han esdevingut material novel·lesc o cinematogràfic. Les raons, és clar, en poden ser moltes, però jo diria que en aquesta indolència nostra hi té molt a veure el fet de no ser un Estat -que és l'element que acredita jurídicament i internacionalment tota nació-, la qual cosa ens ha empès a menystenir-nos i a desmerèixer l'interès literari que poguessin tenir els noms nascuts a casa. Talment com si diguéssim "Vols dir que val la pena, d'entrar-hi?" Em sembla, però, que també hi ha un altre factor que hi influeix i que és el tret idiosincràtic de la discreció. Ens atreuen les mateixes coses que a tothom, però a porta tancada. I, en els afers de llit, som partidaris de les persianes abaixades.

Núria Cadenes, en un llibre deliciós titulat El banquer (Edicions de 1984, 2013), trenca aquesta inèrcia apàtica i construeix una novel·la complexa -complexa d'arquitectura, no pas de lectura- sobre la figura del mallorquí Joan March -Miquel Lluc en la ficció-, un personatge que ha passat a la història com el banquer de Franco però que va ser moltíssimes coses més -tèrboles tot sovint-, entre les quals porquer, financer, navilier, polític, contrabandista, espia i magnat d'empreses químiques i periodístiques. Facetes aquestes, que, amanides amb una intel·ligència prodigiosa per als negocis, un cinisme fora mida, una total manca d'escrúpols i una irrefrenable proclivitat a empaitar senyores, el converteixen en un subjecte literari de primera magnitud.

La novel·la, tanmateix, no entra a fons en totes aquestes qüestions, algunes ni les toca. La novel·la se centra en l'home que hi ha al darrere, en els clarobscurs de la naturalesa humana d'un pirata que, partint del no-res, va esdevenir, a l'edat de seixanta-cinc anys, la setena fortuna més poderosa del món. Cadenes, per tant, aparta l'individu del seu marc principal d'operacions, el treu de l'escenari i el mostra entre bastidors en els aspectes més prosaics. En un d'aquests últims, el trobem abandonant momentàniament una reunió financera -diu que només serà fora tres minuts- per tancar-se en una habitació: "Miquel Lluc hi troba el llit parat i, asseguda a l'espona dreta, una dona que se'l mira amb ulls pretesament seductors: sap que té al davant un peix gros i vol quedar bé, aviam si aquesta topada li arregla la vida. Se li atansa movent exageradament les anques i prova de dir-li alguna porqueria amb veu melosa, però Lluc s'abaixa els pantalons i li fa que deixa't estar de botxors i tomba't que no tenc temps per perdre."

Un personatge que entra en escena discretament, quan la història ja ha fet un llarg camí, i que acaba esdevenint cabdal és el de Mercè Norai, l'amant del banquer. Mercè Norai -encarnació de Matilde Reig, la secretària valenciana de March- és la dona que no s'apartarà d'ell en el darrer tram de la seva existència i a qui regalarà una casa com un palau i un Cadillac amb xofer inclòs. És un personatge interessantíssim, fràgil i poderós alhora, que Cadenes descriu molt bé: "Cada dia que passa té el peu més segur, però no perd consciència del seu equilibri difícil: l'amant pot ser oficial però no té garanties, i ella vol perdurar. Per sobre de les meuques de circumstàncies. Per sobre de la dona, a l'hora de la veritat. El seu cos és flexible. Tot compta i ella mira de moure les peces del teatret tan bé com pot. Com sap. Potser el temps li permetrà algun retop i aleshores Miquel fins i tot li ho agrairà. No pas ara, tanmateix. Ara calla, Mercè, fes la feina i no destorbis. No diràs que et paguen malament."

Mercè Norai (o Matilde Reig) és el que en podríem dir una versió nostrada de Marion Davies, l'actriu que va ser l'amant del magnat nord-americà William Randolph Hearst. Només cal aprofundir-hi per veure que totes dues tenen moltíssims paral·lelismes, tant per l'entorn en què es movien -la primera en els palaus de Palma i Madrid, de March, i la segona en el San Simeon californià, de Hearst- com pel paper sentimental que jugaven en la vida dels seus poderosos protectors. Totes dues eren coristes -Reig ho era de les revistes del Paral·lel barceloní i Davies de les revistes del Broadway novaiorquès-, totes dues van tenir amb els seus amants una relació que va durar trenta anys, totes dues van ser més influents que les seves esposes i totes dues, després de fer-los costat fins al final, van morir a l'edat de seixanta-quatre anys.

Malauradament, la indolència a què abans em referia ha fet que no hi hagi hagut cap cineasta català interessat a dur a la pantalla la història de March, però sí que ho va fer Orson Welles amb relació a Hearst. I a més, en vida seva, amb una obra mestra, ja que, setanta anys després de l'estrena, Ciutadà Kane continua essent considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema. De fet, el retrat que fa Welles de la figura de Hearst és tan descarnat que aquest va intentar per tots els mitjans de prohibir-ne la difusió.

En el cas de Joan March -deixant de banda les biografies que se n'han fet-, el llibre de Núria Cadenes constitueix una primera i captivadora aproximació al plutòcrata mallorquí. Una aproximació intimista i amb un Joan March més de cambra, com si diguéssim. En aquest sentit, hi ha una frase en el llibre que, a més de resumir diàfanament la seva filosofia de vida, respon la pregunta que avui dia es fan milions de persones al món víctimes de la impunitat dels grans imperis financers. La gent es demana: "Quin és el límit d'aquesta set de diners?" I el sogre del banquer respon: "El que interessa no és tenir-ne, sinó guanyar-ne." Esplèndid, per altra banda, el tractament que Cadenes fa de la llengua, amb la seva diversitat dialectal, i esplèndida també, repetim-ho, la presència de Mercè Norai, que al final de la història s'erigeix en un personatge a partir del qual es podria bastir tota una altra novel·la.

Lletres , núm. 59, juny-juliol-agost 2013
 
L'estrany comportament de Pep Guardiola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 juliol 2013
Guardiola i VilanovaPep Guardiola és l'entrenador del Bayern de Munic, no pas del Barça, però sembla clar que tornarà a ocupar portades en els mitjans catalans. Probablement moltes més que a Alemanya. De moment, després de la pausa novaiorquesa, ha estat ell mateix qui s'ha posat sota els focus amb unes declaracions públiques sobre temes privats coincidint amb la marxa de Thiago Alcántara. I, certament, coneixent la praxi calculadora de Guardiola, no cal ser cap llumenera per adonar-se que les seves declaracions han servit per restar rellevància informativa a un fet que podia perjudicar la seva imatge en el si del barcelonisme. I és que són moltes les persones que pensen que l'operació de Guardiola en el cas de Thiago no ha estat neta, en el sentit que el futbolista no hauria marxat si ell no l'hagués cridat. L'ascendència de Guardiola sobre el jugador és molta i si li hagués aconsellat de ser pacient al Barça l'altre l'hauria escoltat. Hom dirà: "Que potser no tenia dret a endur-se Thiago al Bayern, en Guardiola?" Sí, és clar que en tenia. No ha fet res d'il·lícit. Però és prou intel·ligent per saber que, havent dit que al cor només hi té el Barça, no sembla edificant que faci una operació que pugui afeblir-lo poc o molt. És obvi, per tant, que les seves declaracions parlant de la junta, de Vilanova i de Nova York han aconseguit l'objectiu d'evitar aquest titular mediàtic: "Guardiola reforça el Bayern a costa del Barça."

Una altra qüestió és la pregunta que tothom es fa sobre el distanciament de dos amics que treballaven junts des de feia molts anys. La resposta, òbviament, només la saben els interessats, però crec que en lloc de cercar cinc peus al gat imaginant maquinacions diverses hi podem trobar una explicació apel·lant a la psicologia. Mirem-nos-ho així: d'entrada tenim dos nois que són carn i ungla i que la vida els porta a fer grans coses junts. A un li atorga el paper de número 1 i a l'altre el de número 2. L'1 es guanya el respecte de la gent, perquè fa honor al pedestal en què se l'ha col·locat, i el 2 se situa sempre en un discret segon pla. Tanmateix, com passa en moltíssims tàndems professionals, que es complementen per la compensació de les seves mancances individuals, sembla lògic pensar que l'1 potser no hauria reeixit sense la tasca del 2. Aquest seria el cas d'Elton John i el lletrista Bernie Taupin o del cineasta Billy Wilder i el guionista I. A. L. Diamond.

L'afer Guardiola-Vilanova, conseqüentment, es produeix en el moment que, per les raons que sigui -aquí també hi ha coses tèrboles que algun dia se sabran-, el primer decideix deixar el club i prendre's un any sabàtic. I, atès que ell i Vilanova són un tàndem, és lògic que esperi que aquest el segueixi. Però què passa si Vilanova, el número 2, no té ganes de marxar del club ni de fer cap any sabàtic? Què passa si, a més a més, aquest número 2 rep l'oferta del Barça per ocupar el lloc que el número 1 deixa vacant? Doncs passa que el número 1 ho encaixa malament, ja que es troba atrapat entre la raó -que no té- i allò que li agradaria -que és la pervivència del tàndem. En altres paraules, no pot verbalitzar la seva disconformitat, perquè és emocional i perquè sap que el número 2 té tot el dret a deixar de ser l'ombra permanent del número 1. A partir d'aquí, embolica que fa fort.

No dic pas que les coses hagin de ser forçosament com les descric. Per descomptat que no. Però és ben cert que, tot sovint, tendim a veure maniobres conspiradores en problemes de complexitat merament individual. S'entén, per tant, que Guardiola potser se senti més sol, professionalment parlant, sense la companyia de Vilanova, i que la decisió d'aquest de no seguir-lo cegament hagi trastocat els seus plans. S'entén, fins i tot, que Guardiola pensi que Vilanova potser no seria un número 1 si ell no l'hagués convertit en el seu número 2. Però crec que hi ajudaria força que fos capaç de reconèixer que el millor equip de la història del futbol no s'explica sense Pep Guardiola... i Francesc Vilanova.

El Singular Digital , 24/7/2013
 
Els cristians i la independència, segons el bisbe de Tortosa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 juliol 2013
Enrique Benavent
Enrique Benavent
Em sembla que el nou bisbe de Tortosa, el valencià Enrique Benavent, ha reflexionat molt poc sobre els drets històrics dels pobles, per més que diu ser-ne defensor abrandat. Llevat, és clar, que només ho sigui d'alguns pobles, no pas de tots. Diu el bisbe Benavent: "Jo defenso els drets històrics de les persones, dels països i de les terres". Molt bé, fa de bon escoltar. Fa pensar que un bisbe així no farà fàstics a defensar els drets històrics de Catalunya i que es posarà al costat de la majoria de la societat catalana en la seva reivindicació de ser un estat independent. Doncs resulta que no. Resulta que monsenyor Benavent fuig d'estudi i diu que no es pot pronunciar perquè "no tots els cristians comparteixen aquest objectiu i es poden sentir incòmodes".

Situats en aquest punt, cal preguntar a monsenyor Benavent: està segur que la independència de Catalunya és l'únic tema en el qual no coincideixen tots els cristians? En tota la resta de temes opinen exactament el mateix? No hi ha diversitat de cristians i quan n'has conegut un els has conegut tots? A mi em sembla que no. I suposo que monsenyor Benavent hi estarà d'acord. Per exemple, hi ha moltíssims cristians que no comparteixen la jerarquia masclista de l'Església sense que, això no obstant, el seu parer sigui tingut en compte per les encarcarades estructures vaticanes. Què ho fa que la incomoditat dels cristians progressistes no compta per a res mentre que la comoditat dels cristians espanyolistes és sagrada? Curiós.

Potser monsenyor Benavent ens pugui explicar què entén per defensar "els drets històrics dels països" i per quina raó els drets històrics de Catalunya no mereixen que ell els defensi. On està escrit que la restitució d'un dret o la reparació d'una injustícia només poden ser defensades des de la unanimitat? Un dret és un dret encara que el beneficiari no sigui conscient que el té, i una injustícia continua essent una injustícia encara que la víctima no la percebi com a tal. Per tant, monsenyor Benavent no pot defugir el pronunciament personal en un tema de dret democràtic i de justícia social com la independència de Catalunya. No hi ha res, llevat de la força de les armes, que pugui obligar un poble a viure subordinat a un altre poble, i l'Església, si no vol viure al marge de la realitat i dels drets humans, ha de fer costat a tot poble que defensa el seu dret a la llibertat, sigui quin sigui el pensament individual dels seus fidels. Altrament esdevé una secta.

Nació Digital , 20/7/2013
 
Entre ser lliure i ser captiu, hi ha una tercera via: ser ximple Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 juliol 2013
Pere NavarroEls problemes interns del PSOE de Catalunya neixen del seu pànic a acceptar allò que és en realitat. Tota persona o col·lectivitat que no s'accepta o que es nega a assumir allò que en el fons sap que és, ho té molt difícil per reeixir en res, perquè tota la seva vida s'acaba convertint en un garbuix de contradiccions. Això passa tant en els àmbits més íntims i individuals com en els ideològics i col·lectius. En els primers, per exemple, hi trobem persones que no poden viure lliurement la seva autèntica identitat sexual per culpa d'una pressió social que els obliga a guardar les aparences i a reprimir els comportaments que la seva autèntica naturalesa els reclama. N'hi ha, fins i tot, que, en descobrir aquesta naturalesa, s'espanten i se la neguen. D'altres, en canvi, l'assumeixen i la fan pública amb orgull i dignitat. Totes dues opcions són respectables, perquè pertanyen a una esfera privada i intransferible. Una altra cosa és la contradicció política, el pànic malaltís d'un partit a verbalitzar la seva autèntica naturalesa. Aquest és el cas del PSOE de Catalunya.

El PSOE de Catalunya mostra una flagrant i gravíssima contradicció entre allò que pretén que la societat cregui que és i allò que és en realitat. Es tracta d'una contradicció que és fruit de la mala consciència que li provoca l'assumpció del seu autèntic Jo. El PSOE de Catalunya és un partit nacional espanyol per al qual Catalunya és una peculiaritat -molt peculiar, a tot estirar- d'un món mental anomenat Espanya fora del qual només hi ha l'abisme. Els seus integrants són catalans, sí, però per a ells tota peculiaritat ha d'estar subordinada a aquesta Peculiaritat Suprema mística, que és Espanya. I només d'imaginar-se una Catalunya com a membre de ple dret de la Unió Europea, de les Nacions Unides i del Comitè Olímpic Internacional ja els tremola tot el cos. Ells, és clar, no estan preparats per a una maduresa així, ells són com el treballador que només s'ha preparat per ser cap de magatzem i que el dia que el nomenen gerent fuig corrents espantat.

Tots els problemes del PSOE de Catalunya tenen la mateixa arrel: és un partit nacionalista espanyol que es nega a reconèixer-ho. Diu que la nació espanyola és inqüestionable, però nega ser nacionalista perquè sap que l'espanyolisme és una adscripció ideològica que fa lleig i que té connotacions molt negatives a casa nostra i s'inventa un discurs que li serveixi de disfressa davant els altres i de justificació davant de si mateix. Per això, ara que la societat catalana exigeix la fi de l'ambigüitat i que ha arribat el moment de dir si s'està a favor o en contra de la independència, els socialistes han quedat literalment despullats i no han tingut més remei que alinear-se amb els seus congèneres: Partit Popular, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya. Tots quatre fan pinya contra la llibertat de Catalunya. Molt edificant.

Aquesta és, conseqüentment, la causa de la desgràcia del Partit Socialista, el fet que el terme ‘federalista' hagi quedat obsolet i que ja no li serveixi per amagar allò que realment encobria: la seva dependència emocional d'Espanya. Trista situació, per tant, la que pateix. No poden dir que són catalanistes perquè són espanyolistes i no poden dir que són espanyolistes perquè la vergonya no els ho permet. I, és clar, quan diuen ‘federalistes' les riallades arriben a l'Alguer. Ja s'ha vist en l'aplec nacional espanyol de Granada: no hi ha nació catalana, no hi ha dret a l'autodeterminació, no hi ha concert econòmic, no hi ha dret a fer referèndums, no hi ha seleccions nacionals... I, tanmateix, el portaveu Maurici Lucena té la barra de dir que l'acord de l'aplec, en el cas que reeixís -cosa impossible, per altra banda- "donaria gairebé tanta autonomia com una Catalunya independent" (!).

Aquesta és la idea que té el Partit Socialista de la llibertat: ser una autonomia endiumenjada. No és estrany que repeteixin dia rere dia que ells són la tercera via entre la independència i la dependència. Són el comitè de presoners que es presenten davant dels seus companys dient-los: "No cal que siguem lliures! Hem aconseguit un acord perquè ens donin més cigrons i ens deixin cagar el tió per Nadal!". Ben mirat és trist, molt trist, que encara hi hagi gent que no s'adoni que en aquesta vida o ets independent o ets dependent. No hi ha terme mitjà. I si essent dependent vius creient-te independent és que ets tan ximple que no mereixes la independència. Arribats aquí, cal dir-los que sí, que entre ser lliure i ser captiu hi ha una tercera via: la ximpleria.

El Singular Digital , 16/7/2013
 
L'Impulso Ciudadano contra la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 juliol 2013
José Domingo (exdiputat C's)
José Domingo (exdiputat C's)
La guerra que estan portant a terme els partits ultranacionalistes espanyols, PP i Ciudadanos, contra Catalunya es fa més virulenta com més ferm es manté el nostre país en el camí per constituir-se en un Estat independent. Pensaven que tindrien Catalunya sotmesa eternament i ara s'adonen que ni Felip V ni Franco van reeixir en els seus objectius. Ens van fer mal, sí. Però encara som aquí. I encara defensem la nostra llengua. La llengua pròpia i nacional de Catalunya.

L'ultranacionalisme espanyol vol imposar que la llengua espanyola sigui també llengua vehicular a l'escola perquè sap molt bé que això seria letal per a la llengua catalana. Els científics ja han explicat reiteradament que la convivència en un mateix pla d'igualtat institucional entre una llengua forta i una llengua minoritzada significa sempre, sempre, sempre la mort de la segona. I la mort de tota llengua, no hi ha dubte, significa també la mort nacional del poble que la parla i la seva absorció per part de la cultura expansiva que se li declara superior.

S'entenen, per tant, els esforços del col·lectiu Impulso Ciudadano -nom força eloqüent- i de la seva "Asamblea por una Escuela Bilingüe de Sant Cugat", sota els auspicis del Partit Popular i de Ciudadanos, per trencar el model català d'immersió lingüística. Satisfets que en una Catalunya com l'actual, sotmesa a Espanya, la llengua catalana tingui un caràcter residual, ara volen destruir també la seva presència en els organismes públics, que és l'únic espai protegit que encara li dóna vida. No en tenen prou que no hi hagi cap catalanoparlant del sud que no sàpiga espanyol mentre que hi ha milers d'hispanoparlants que no saben català. No en tenen prou, perquè el seu objectiu és polític i volen la mort de la llengua catalana. Tanmateix, no se'n sortiran perquè no cedirem. Si més no, per dues raons: una, perquè la comissió de Cultura del Parlament Europeu acaba de classificar el català com a llengua en perill d'extinció; i dues, perquè és inadmissible que en el si d'un mateix Estat la llengua castellana tingui uns drets a Catalunya que la llengua catalana no té a Espanya.

Cugat.cat , 12/7/2013
 
L'autoodi en la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 juliol 2013
L'autoodi en la llenguaL'autoodi en una societat com la catalana, que fa tres segles que amb prou feines té poder per decidir sobre l'aire que respira, és ben normal des d'un punt de vista psicològic. És una anomalia que es dóna en totes les societats sotmeses a la voluntat d'una altra i que roman inèdita en totes aquelles que sempre han gaudit de llibertat o que han estat dominadores. Els Països Catalans constitueixen una anomalia per si mateixos, perquè són un poble que no veu reconeguda la seva identitat nacional, ni en l'àmbit jurídic ni en l'àmbit polític, i això té gravíssimes repercussions en la vida de les persones que el configuren i en tots els àmbits de la societat, especialment en el de la llengua.

El fet de ser una col·lectivitat minoritzada origina personalitats insegures i submises, personalitats acomplexades i amb baixa autoestima per a les quals la llibertat del seu poble i la supervivència de la seva llengua són dèries provincianes i enemigues de la universalitat. Aquesta és la raó per la qual molts catalanoparlants diuen que parlen en espanyol "per educació" amb interlocutors que entenen perfectament el català. Són els mateixos catalanoparlants que mai no deixen que cap hispanoparlant, seguint aquest curiós patró d'"educació", els parli en català. Es diria que haver estat educats en l'autoodi els crea un complex d'inferioritat davant d'algú que representa la llengua, la cultura o la nació dominant. Per això la majoria de catalanoparlants canvien de llengua davant d'un hispanoparlant resident a Catalunya i per això, també, són tantíssims els hispanoparlants que no fan el mateix a l'inrevés davant d'un catalanoparlant. Així és com es manifesta la nostra conducta apresa. És la relació entre subordinat i senyor. És el subordinat qui s'ha de mostrar "educat" amb el senyor; aquest, en canvi, no té cap necessitat de ser-ho amb el subordinat.

De manifestacions d'autoodi, n'hi ha de sonores i n'hi ha de subtils. De les primeres, n'hem viscut dos exemples relativament recents. Un va ser la decisió dels Mossos d'Esquadra de negar-se a parlar en català per tal de pressionar el govern a favor de les seves reivindicacions laborals. L'altre, en la mateixa línia, va sorgir del comitè d'empresa del Teatre Nacional de Catalunya, que, unilateralment, sense consensuar-ho amb els treballadors, va decidir que aquests no parlarien en català durant la jornada laboral. En ambdós casos, com veiem, hi trobem catalans que vexen la seva llengua sense que vingui a tomb i sense cap mena d'escrúpol. Fixem-nos-hi: què hi tenia a veure la llengua catalana en tot allò? La llengua catalana és la llengua de les "autoritats" o la llengua del país? No s'adonava, aquesta gent, que menyspreant la llengua es menyspreaven ells mateixos i degradaven les seves reivindicacions? Doncs no es plantejaven cap d'aquestes preguntes perquè l'autoodi no els ho permetia.

L'any 2006 també va fer el mateix una escriptora en llengua catalana empipada amb la política cultural del govern, ja que considerava que no la traduïen prou a altres llengües. I qui va pagar els plats trencats? La llengua catalana, naturalment. L'escriptora es va passar a l'espanyol. Es veu que la culpa de no sentir-se prou considerada era de la llengua, no pas la política cultural del govern. Ni li va passar pel cap de negar-se a escriure en espanyol per protestar contra la política cultural del govern de Madrid quan les coses no van sortir com esperava. A l'amo no se'l pot ofendre. Fallida la rebequeria, però, va tornar a la llengua catalana.

El camp de la música també compta amb personatges que han trobat que la nostra llengua era massa petita per al seu talent gegantí de ciutadans del món i s'han passat a l'espanyola tot pensant que, aleshores sí, el món n'entendria el missatge i els riuria totes les gràcies. Després Espanya no els ha rigut cap gràcia i han tornat amb la cua entre cames sense culpar-ne la llengua espanyola ni els mitjans de comunicació d'aquell país.

També hi ha un senyor d'Osona que canta en anglès i que afirma sentir-se "arraconat" perquè un mitjà de comunicació que promou els artistes que treballen en català no li ha dedicat l'atenció que ell creu que mereix. Segons sembla, ell sí que pot triar la llengua en què canta però el mitjà no pot tenir línia editorial pròpia i decidir a quina llengua dóna suport. De la indiferència dels mitjans en llengua anglesa, que, per raons òbvies, haurien de ser-ne els principals receptors, aquest enfurismat senyor no n'ha dit mai res. I és que a Anglaterra no se'l discrimina, se'l discrimina a Catalunya. "Ja m'expresso en català com a mestre d'escola primària", remarcava. Talment com si es tractés d'una quota i el fet de ser mestre i d'expressar-se en català en una escola de primària de Catalunya fos un mèrit i no un deure pel qual li paguen. I el més curiós és que confessa que l'anglès no és la seva llengua i que necessita un nadiu que l'ajudi amb les lletres i les rimes per expressar allò que vol dir. D'això se'n diu dominar l'eina de l'ofici. És la vella història del xicot que es volia menjar el món i que, considerant que la llengua catalana era massa petita i provinciana per expressar els seus elevats pensaments universals, va decidir cantar en una llengua universal. I quan va veure que l'univers no li feia cas, perquè com ell n'hi havia milers, es va empipar. Però no es va empipar amb l'univers, sinó amb Catalunya. Deia que era a Catalunya on se'l menystenia, no pas a l'univers. I és que, com tothom sap, Catalunya i la seva llengua no formen part de l'univers.

Al final del camí, malauradament, sempre hi trobem egos insatisfets, enveges inconfesses i ambicions frustrades, i també molta pressa i molta arrogància. Pressa per triomfar i arrogància per donar i vendre. I totes aquestes coses són enemigues de la humilitat. La manca d'humilitat és això, queixar-te que els mitjans no parlen de tu sense preguntar-te si ja ets prou bo perquè ho facin.

Racó Català , 10/7/2013
 
La diferència entre Ramoncín i Pedro Guerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 juliol 2013
La diferència entre Ramoncín i Pedro GuerraEm va saber greu la xiulada -petita, per sort- que algunes persones van dedicar al cantant espanyol Ramoncín en el Concert per la Llibertat celebrat al Camp Nou. Em va saber greu i em va provocar vergonya aliena, perquè Ramoncín és un espanyol republicà veritablement demòcrata que ara fa mig any va dir el següent:
"No es pot emmordassar un poble que vol decidir el seu futur. No hi ha acte més democràtic que escoltar la gent. Deixem que els catalans s'expressin i que diguin el que pensen. Es poden posar cadenes i grillons a la persona, però aquesta s'escaparà perquè ningú no vol estar en un lloc obligat. És un moment històric i teniu la sort d'estar-ho vivint. Us desitjo que arribeu allà on vosaltres vulgueu."
Doncs bé, després d'aquesta declaració de principis, se li ofereix de participar en el concert esmentat i diu que sí. I en sortir a l'escenari per donar suport a les llibertats del poble català i cridar "Visca Catalunya" i "Visca una Espanya republicana", resulta que hi ha espectadors que el xiulen. Increïble. Increïble i vergonyós. Per què, en Ramoncín, no hauria de poder desitjar un règim més just i democràtic per al seu país? Que no és espanyol, ell? Quina contradicció hi havia entre fer costat a la independència de Catalunya i voler una Espanya veritablement democràtica, no pas la mascarada actual? A nosaltres ens pot ser indiferent el que Espanya sigui quan Catalunya tingui veu i vot a les Nacions Unides, però a Ramoncín no. Ell és nascut a Madrid i Espanya és el seu país. Per això, con dic, em sembla inadmissible que convidem algú a casa nostra per acabar blasmant-ne la presència. I encara més sabent que aquella persona hi ve desafiant les repercussions negatives que allò tindrà en la seva carrera personal.

L'acció de Ramoncín -quina lliçó de compromís, també, la de Dyango i Peret!- té encara més valor si la comparem amb la del cantant Pedro Guerra, que també és espanyol. I no pas pel fet que Guerra no anés al concert -tothom té dret a anar allà on vulgui-, sinó pels arguments que ha donat per no anar-hi. Afirma, d'una banda, que creia que es tractava d'un homenatge a Lluís Llach i que, en aquest cas sí que hi hagués anat. Talment com si tota la trajectòria de Llach no estigués lligada a l'anhel d'independència de Catalunya. Queda clar, per tant, que pensava homenatjar algú de qui no en sap gairebé res. Però, a més, per reblar-ho, hi ha afegit això: "L'últim que desitjava: protagonisme en una lluita que no és la meva. Avui més que mai la meva pàtria és el món."

Arribats aquí, cal preguntar: quina és la lluita del senyor Guerra, si està en contra que un poble organitzi un acte cívic per reivindicar la seva llibertat? Un acte cívic que, com es va veure, no va anar contra cap poble ni contra cap persona. Si la seva pàtria és el món, ens està dient que la seva pàtria no és Espanya, oi? Molt bé, és una opció respectable. Però, aleshores, com és que va pel món com a cantant nacional espanyol? Com és que, per coherència, no ha cremat públicament el seu "documento nacional de identidad" a la part superior del qual hi diu "España" en lletres majúscules? I què en fa, del passaport que diu el mateix? Perquè, en què quedem? La seva pàtria és el món o és Espanya? Si creu que no hi ha països, és a dir, que no hi ha catalans, ni espanyols, ni holandesos, ni danesos..., només el món, com és que no treballa perquè Espanya deixi de ser un país? Què ho fa que és tan complaent amb la identitat jurídica d'Espanya i, en canvi, tan al·lèrgic a la de Catalunya? On és la lluita del senyor Guerra perquè Espanya deixi de ser independent i se sumi a una gloriosa independència mundial?

Un dels principis bàsics que ha d'observar tot artista que es pretengui reivindicador és el de la coherència. I la coherència d'algú que es proclama "ciutadà del món" és intentar passar duanes sense documents "nacionals" i dient: "La meva pàtria és el món". És ben segur que no anirà gaire lluny, però com a mínim mereixerà un respecte.

Sobte, finalment, que un "ciutadà del món", un "patriota universal" com Pedro Guerra, per al qual no hi ha nacions, només un planeta, no rebutgés la nominació amb què va ser honorat el 1998 per l'Acadèmia "espanyola" del cinema en el decurs d'una cerimònia d'exaltació de valors "nacionals" i que el 1999 recollís el Premi de la Música -també "nacional"- que li va lliurar la Societat General d'Autors i Editors d'Espanya. Ens deu voler dir que ser espanyol és una manera de ser universal. Ser català, no. Però ser espanyol, sí. Els catalans només som universals si som espanyols. Renoi, quines coses, oi? En parlar d'això, em ve al cap una frase que vaig escriure fa una colla d'anys en un llibre i que Pedro Guerra i altres "universalistes" s'entesten a mantenir vigent:
L'universalisme espanyol és molt provincià: mentre per als universalistes espanyols Catalunya forma part d'Espanya, per als universalistes catalans Catalunya forma part del món.
El Singular Digital , 9/7/2013
 
Els principis ètics de Pere Navarro i Sánchez-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 juliol 2013
Els principis ètics de Pere Navarro i Sánchez-CamachoÉs una llàstima que Catalunya no tregui més profit de la indigència intel·lectual del nacionalisme espanyol, obligat a mentir, a insultar, a desqualificar i a amenaçar sistemàticament a causa de la seva incapacitat per argumentar res. En el seu paroxisme, i víctima de la pròpia estratègia, ha acabat criminalitzant la democràcia. Com n'hem de dir, si no, de la criminalització de les urnes que en fan el Partit Popular i el Partit Socialista? Fins i tot intenten criminalitzar el dret de decidir, que és la base sobre la qual descansa tot el sistema de valors dels països no totalitaris. Ho pretexten, prou que ho sabem, dient que el dret de decidir ha de ser ‘legal'. I, és clar, com que la legalitat la fabriquen ells, perquè s'han reservat majoria eterna al Congrés i al Tribunal Constitucional espanyols, Catalunya està condemnada a no poder decidir mai res de res. Francament, només un pusil·lànime romandria en una presó així.

D'un temps ençà, però, el neguit no els deixa viure i han entrat en una deriva que els empeny a les més grans barbaritats. Recordem els intents socialistes de vincular independentisme a nazisme en les passades eleccions. Ho van fer de manera subliminar en el vídeo de campanya i obertament a través de la secció local de Mont-roig (Baix Camp), amb un fotomuntatge del president Mas i la imatge de Hitler. Just el mateix que va fer el regidor Jonatan Cobo Ortega, del PP de Rubí, que, a més a més, presentava el segell de la Generalitat i el logotip de TV3 com a símbols nazis. Doncs bé, no hi ha hagut depuració de responsabilitats ni expulsions. Alícia Sánchez-Camacho fins i tot es passejava sense escrúpols al costat del regidor de Rubí durant la campanya electoral. Això explica que recentment s'hi afegís el PP d'Altafulla (Tarragonès), vinculant la independència catalana amb l'Holocaust, sense que els culpables hagin estat expulsats.

Aquest és el nivell intel·lectual del nacionalisme espanyol i aquests són els principis ètics i els valors democràtics del Partit Socialista i del Partit Popular, amb Pere Navarro i Sánchez-Camacho al capdavant. S'entén que estiguin en contra del dret a decidir dels catalans. Ja fa temps que se saben perdedors. Per començar, tant l'un com l'altra tenen els dies comptats en els càrrecs que ocupen.

Nació Digital , 6/7/2013
 
Un luxe cultural de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 juliol 2013
Lectures a la frescaUn dels regals de l'estiu a Sant Cugat són les Lectures a la fresca. Són una oferta cultural i lúdica de la qual en poden presumir molt pocs municipis a Catalunya perquè apropen el teatre a la gent i l'enriqueixen mostrant-li obres que potser mai no veuria si hagués de pagar una entrada. I no pas perquè les obres no siguin bones, sinó perquè la gent que va al teatre, malauradament, és molta menys que la que va al cinema. I si el cinema es lamenta de la caiguda d'espectadors, imaginem-nos quina és la situació dels teatres i dels professionals que el fan possible.

Les Lectures d'enguany, coordinades per Dolors Vilarasau, estan dedicades a Salvador Espriu i pretenen trencar la imatge d'autor eixut, aspre, greu... que moltes persones tenen d'ell. Com sabem, aquest és l'any Espriu i s'està fent una immensa tasca divulgativa de la seva figura a tot Catalunya. Una tasca que és molt positiva i Sant Cugat fa molt bé de sumar-s'hi. Tanmateix, per a edicions futures, potser caldria plantejar-se si els monogràfics associats a l'autor institucional de l'any són la millor opció. Ho dic en el sentit que vincular sistemàticament les Lectures a les celebracions oficials pot fer massa previsible la programació i restar-li espontaneïtat. Talment com si, per definició, les Lectures haguessin d'anar plegades amb el centenari del naixement d'un autor determinat i això ja ens permetés intuir quines seran les properes. No ho dic pas com una crítica, ja que la qualitat global és indiscutible. Ho dic només a títol de reflexió.

Pel que fa als escenaris, em sembla encertadíssima la incorporació de la plaça de Barcelona a una de les Lectures. La plaça de Barcelona no és només una plaça encantadora, és també una plaça que, després de la marxa de l'Ajuntament, ha perdut protagonisme i necessita ser revitalitzada. En tot cas, ja l'ha tingut, el protagonisme, perquè va acollir la primera Lectura i ara queden les dues restants: el dia 11 veurem Quim Federal i una versió abreujada de Primera història d'Esther a l'acollidora plaça de l'alcalde Magí Bartralot, i el dia 18 Antígona als Jardins del Monestir. Com dic, tot un luxe.

Cugat.cat , 5/7/2013
 
Espanya no "és" demòcrata, Espanya "està" en democràcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 juliol 2013
VotarEl contingut de l'estudi "Recuperar España. Una propuesta desde la Constitución", que en forma de llibre han presentat recentment advocats de l'Estat, membres del Tribunal Suprem, catedràtics i tècnics superiors estatals com a mesura per frenar la independència de Catalunya, és la viva expressió d'una personalitat nacional absolutista que només concep la paraula com a eina d'imposició despòtica, mai de diàleg serè. No és estrany que arribin al punt de criminalitzar el dret de decidir en el sentit més literal del terme. Vegem-ne aquest fragment esfereïdor:

  • "Si el derecho a la vida independiente y autónoma se lo concedemos a quien "quiere y puede", estamos consagrando la fuerza como elemento de legitimación de la vida social. Habremos vuelto a la selva. Al admitir las distintas pretensiones secesionistas que se puedan formular en una sociedad, se abren miles de conflictos de consecuencias trágicas; y, por ende, también es racional actuar en consecuencia para evitarlo."

I què proposen per evitar-ho? Doncs l'ús de la força, la intervenció armada, la repressió violenta, la "solució bèl·lica". Ho justifiquen amb aquestes paraules, que també deixo en espanyol per mantenir-ne l'esperit:

  • "No nos engañemos pensando que los conflictos bélicos son cosa de tiempos pasados, o de espacios premodernos, o que hoy ya todos se canalizan por la vía de la competencia económica, porque eso sería una señal de ignorancia de la historia."

  • "Menos aun con la idea simple de que "estamos en Europa" y ello es un seguro antibélico. Cierto es que en este momento la Unión Europea moderaría las tentaciones bélicas. Pero por un lado: ¿quién puede asegurar que la UE va a subsistir y además va a hacerlo con capacidad operativa suficiente para imponer una solución pacífica en un tema como éste? Y por otro, ¿adoptaría la UE una posición decidida común? ¿Cuál sería esa postura?"

  • "Como tampoco puede tranquilizarnos lo que Europa hace últimamente en el mundo; el comportamiento de la UE en la antigua Yugoslavia sobre 1990 es ilustrativo; intervinimos allí militarmente no para preservar la unidad sino para consolidar la fragmentación política del territorio, e intervinimos con criterios y direcciones no coincidentes, porque ciertas Potencias europeas pugnaron por ganarse la tutela de algunas de las fracciones resultantes de la desintegración."

  • "A veces escuchamos manifestaciones gubernamentales que parecen creer que esta deriva soberanista se ataja acudiendo al Tribunal Constitucional. Es un error. Nosotros acatamos sus decisiones y podemos estimar a no pocos de sus miembros. Pero no es un dique que pueda contener esta marea."

  • "El apaciguamiento sólo puede producir buenos resultados si se practica teniendo fuerza, con la voluntad de usarla si llega a ser necesario y conociéndolo el enemigo. Si no se tiene fuerza, si se carece de voluntad de emplearla o si el enemigo cree que no se tiene o no se va a usar, las sucesivas cesiones son recibidas con desprecio y aumentan las demandas y exigencias del contrario, hasta que vence o enciende el conflicto que se estaba tratando de evitar."

  • "Cuando Hitler inicia su escalada de violencia, Chamberlain contesta con su receta de Dialogo, Razón, Persuasión y Ventajas económicas, que obviamente Hitler interpretó como señales de debilidad y le animaron a ir progresando en su escalada; finalmente el Reino Unido y Francia tuvieron que declarar la guerra a Alemania y desatar la Segunda Guerra Mundial."

En diversos textos m'he referit sempre a l'Espanya actual com a "democràcia totalitària". És el terme més suau que he trobat per descriure la naturalesa d'aquest Estat que ha fet de la seva història una suma de col·lectivitats, cultures i llengües anihilades. Ha estat per això, perquè sempre ha criminalitzat la paraula, el diàleg i el pacte i hi ha imposat la seva voluntat violentament, que s'ha acabat quedant sol. Ha perdut totes les possessions violentament conquerides a ultramar i ara es revolta enrabiat en veure que li passarà el mateix amb Catalunya. És normal, tanmateix. Com diu el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo, "Quan ja no es pot anar més enllà, quan ja no es poden conquerir més territoris o s'han perdut els que es posseïen, comença un procés d'imperialisme interior sobre les nacions que hi estan subordinades. Aquest és el cas d'Espanya amb Catalunya, el País Basc i Galícia. L'Estat necessita mantenir l'hegemonia interior perquè no apareguin les contradiccions sobre les quals s'ha fundat".

L'any 2001, en el llibre Despullant Espanya vaig utilitzar el sentit dels verbs "ser" i "estar", en la nostra llengua, per explicar la diferència entre Catalunya i Espanya. No és el mateix "ser" demòcrata que "estar" en democràcia, deia. Qui és demòcrata, no ho és només durant un temps. Ho és sempre, fins i tot vivint sota un règim totalitari. Catalunya, per exemple, creadora del primer Parlament europeu després del d'Islàndia, és demòcrata, perquè no concep cap altra forma de convivència o de relació entre les persones i els pobles que no sigui la del diàleg i les urnes. D'aquí ve la nostra defensa ferma i infrangible pel dret a decidir. Estar en democràcia, en canvi, és un fet circumstancial, temporal, transitori. És un fet que pot ser més o menys durador en funció dels esdeveniments. Es pot viure en democràcia sense ser demòcrata, per exemple. És a dir, que una mentalitat totalitària pot, sense deixar de ser-ho i malgrat certes renúncies, contemporitzar amb unes mínimes regles democràtiques que li permetin perpetuar-se, ja sigui com a poder polític o com poder fàctic. Doncs bé, Catalunya "és" demòcrata; Espanya "està" en democràcia. I ara que les circumstàncies han acabat amb el ball de màscares i obliguen a la definició, ha quedat al descobert què "és" Catalunya i què "és" Espanya.

El Singular Digital , 2/7/2013
 
El Tribunal PP Constitucional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 juliol 2013
El Tribunal PP ConstitucionalAquelles persones que no se'n saben avenir del fet que Espanya no hagi derogat mai el Decret de Nova Planta, de Felip V, només han d'observar la política del Partit Popular contra la llengua catalana per trobar-hi la resposta. Els autors d'aquell decret ja no hi són per raons biològiques, però els seus hereus continuen remant en la mateixa direcció. Tanmateix, és ben cert que se senten fracassats. "Com és possible que després de tres segles d'atacs ferotges contra la llengua catalana, aquesta no sols es mantingui viva sinó que gosi continuar essent la llengua nacional?", es pregunten. I, és clar, això els exaspera i actuen a través del govern espanyol amb una llei de l'Educació d'ideologia franquista o fan com el PP de Sant Cugat, que intenta que el català deixi de ser la llengua preferent de l'Ajuntament.

Per poder somiar que els seus desitjos es convertiran en realitat, el PP compta amb un aliat anomenat Tribunal Constitucional espanyol. Això és ben sabut. Però és un aliat molt feble, perquè està totalment desacreditat i no fer-li cas s'ha convertit en una qüestió de dignitat i de justícia. Quin valor té un tribunal que és nomenat per dos partits polítics per tal que dicti sentències d'acord amb la ideologia i els interessos d'aquestes dues formacions? Hi pot haver una mascarada més gran? És com si els partits del Barça els arbitrés sempre un militant del Reial Madrid amb un odi visceral pels colors blaugrana, per la seva simbologia i per la seva representativitat. No valdria la pena sortir al camp a jugar, perquè la derrota sistemàtica estaria garantida.

Doncs bé, tota la política catalana està sotmesa a una mascarada així. I el procés de substitució lingüística del PP forma part del mateix objectiu. Per això, segons aquest partit, hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona. El ciutadà de primera és el senyor de Toledo que pot exigir que la llengua castellana tingui a Catalunya el mateix rang que la llengua catalana. El ciutadà de segona, en canvi, és el senyor de Girona que no pot exigir que la llengua catalana tingui a Castella el mateix rang que la llengua espanyola. D'això en diuen igualtat.

Cugat.cat , 28/6/2013
 
Ja surten veus dient que el 2014 és massa aviat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 28 juny 2013
2014A mesura que s'acosta el 2014 comencen a sorgir veus del sector catalanista que demanen que s'ajorni la consulta sobre la independència de Catalunya. No ho diuen així, obertament, és clar, sinó que ho fan recorrent al mateix fantasma de la por de l'espanyolisme, però amb una petita variant: mentre l'espanyolisme ens amenaça amb les deu plagues d'Egipte, aquestes veus catalanistes ens diuen que encara no és el moment. El 2016 seria millor, o el 2025, que és aquí mateix, o el 2050, que és un número rodó, o el 2114 –oh, quin goig, el 2114!–, que coincidiria amb el quatre-cents aniversari de la pèrdua de les nostres llibertats, o el 3001, que també seria un any formós perquè coincidiria amb un canvi de mil·lenni. D'on ha sortit, aquesta idea esbojarrada del 2014?

Que ningú no pensi, tanmateix, que les veus a què ens referim estan en contra d'una Catalunya amb veu i vot a les Nacions Unides. Això no. L'únic que passa és que per a elles la llibertat del seu poble és una cosa difusa de la qual mai, mai a la vida, n'han fet una qüestió de principis. Talment com qui diu: “Si voleu regalar-me una casa nova, feu-ho. Però porteu-m'hi sense que m'hagi d'aixecar del sofà, si us plau”. És la mateixa actitud que la dels fumadors que no estan en contra de deixar de fumar algun dia. Sempre, és clar, que aquest dia no es concreti mai i que puguin continuar dient "algun dia". Per això, ara que l'independentisme és majoria al Parlament i que no es pot dir, com abans, que som quatre gats, les veus esmentades recorren al fantasma de la por: "I si féssim la consulta i no la guanyéssim? Oh, quin horror!"; "I si ens enviessin els tancs? Ai, Déu meu!"; "I si aquell dia plogués i la gent es quedés a casa? Quin desastre!". Tot s'hi val per dilatar el procés, tot s'hi val per continuar asseguts al sofà.

Naturalment, en saben molt de disfressar l'immobilisme i elaboren discursos pletòrics de seny i de prudència i de contenció i d'enteniment. Són els amos del sofà i no tenen pressa. El país cau a trossos, però ells no tenen pressa. Ells tenen els ingressos mensuals garantits amb els quals podríem alimentar, si més no, tres famílies senceres. Ells diuen que hem d'anar a poc a poc, que s'ha d'endarrerir la convocatòria; que no ve d'uns anys; que hem de fer un govern de concentració amb un partit espanyolista com el PSOE de Catalunya –que no sols nega el dret del poble català a la llibertat, sinó que també li prohibeix des de Madrid que ho decideixi per mitjà de les urnes–; que hem de cercar la unitat amb els espanyolistes fent pedagogia, molta pedagogia, moltíssima pedagogia; que hem de passar-nos una colla d'anys pidolant que ens deixin fer una consulta, i que si tot i així no ens deixen, aleshores sí, aleshores, quan de nosaltres ja no en quedi res i visquin els rebesnéts dels nostres rebesnéts, serà el moment de fer un pensament. Un pensament que batrà el rècord Guinness del seny, de la prudència, de la contenció i de l'enteniment; un pensament per plantejar-nos de fer una sardana gegant que enlluerni el món i durant la qual repartirem barretines, caganers, carnets de boletaire i clauers amb el ruc català. Oh, quin èxtasi poder ser contemporanis de tan joiosa ballada!

Aquest és, en definitiva, el full de ruta de l'immobilisme: esperar que la crisi remeti per poder dir que la llibertat ja no cal, que la llibertat va ser només un recurs desesperat, una idea d'emergència, que quedarà com el deliri romàntic d'uns quants eixelebrats que no sabien veure els immensos avantatges de dur un dogal al coll i viure en captivitat. No és estrany que el 2014 els faci tanta nosa. El 2014 té una càrrega simbòlica que pressiona i compromet tot un poble, i saben molt bé que esvaint-se l'any simbòlic es pot esvair també la pressió i el compromís.

El Singular Digital, 25/6/2013
 
L'ultranacionalisme de Rivera i Vidal-Quadras Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 juny 2013
L'ultranacionalisme de Rivera i Vidal-QuadrasEn aquest moment especial i únic que estem vivint, hi ha poques coses que resultin tan estimulants per a la independència de Catalunya com ser testimonis de la patètica manca d'arguments del nacionalisme espanyol. Especialment de l'ultranacionalisme de PP i Ciudadanos. Tots dos, prou que ho sabem, són més amics de la boxa que dels escacs i se senten més identificats amb la llei de la força que amb la força de la intel·ligència. Però la presa de consciència nacional dels catalans els té molt alterats i els fa anar d'una banda a l'altra de l'escenari, com actors sense personatge, tot dient coses que cap autor amb cinc dits de front no posaria mai en boca d'un demòcrata. Alejo Vidal-Quadras diu que en cas que els catalans decideixin el seu futur per mitjà de les urnes serà un "acte criminal" i que el govern espanyol i la policia ho impediran "físicament". I Albert Rivera afirma que "el dret de separar-se no existeix". L'ultranacionalisme és així, totalitari per definició.

En primer lloc, amb relació a les paraules de Vidal-Quadras, només dir que la imatge de pistoles espanyoles contra urnes catalanes farà la volta al món i serà molt profitosa per a nosaltres, ja que mostrarà clarament qui és qui. Qui és el demòcrata i qui és el totalitari. Pel que fa a les paraules de Rivera, ens remunten a l'època del nacionalcatolicisme franquista, quan els capellans deien el mateix a les parelles que no funcionaven: "El dret de separar-se no existeix". L'atzagaiada és tan gran que només convida al riure. Però Rivera, a més, menteix quan diu que "el dret d'autodeterminació no existeix en els estats democràtics". I tant, que existeix! És un dret humà bàsic. I els drets humans estan per damunt de les constitucions dels estats que en són signataris. El dret d'autodeterminació d'un ésser humà o d'una col·lectivitat, com el dret de respirar, és tan elemental que no s'especifica en cap constitució. Només faltaria! Per això el Regne Unit no el nega a Escòcia i el Canadà no el nega al Quebec.

També és una fal·làcia afirmar que Catalunya pot canviar la llei al Congrés espanyol, ja que l'aritmètica d'aquella cambra està configurada de manera que PP i PSOE hi tinguin majoria eterna i que els Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, encara que sigui plegats, mai no puguin canviar ni una coma que no plagui als primers. Feta la llei, feta la trampa. La trampa espanyola, la trampa d'una democràcia totalitària que Catalunya, en el seu camí cap a la independència, està desemmascarant internacionalment.

Nació Digital , 22/6/2013
 
Si no ens afanyem, no quedarà país per independitzar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 juny 2013
CatalunyaLes reflexions de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, sobre Catalunya i els seus drets nacionals sempre són enriquidores i interessants, i en el seu pas per Sant Cugat, convidada per l'entitat Amics de Pedra i Sang, ho van tornar a ser. Sota el títol "La cultura catalana al món", Muriel Casals va parlar de moltes d'aquelles coses que en aquest moment són al carrer i formen part del debat quotidià. És a dir, la llengua, la projecció exterior de Catalunya, la seva constitució com a Estat independent o els atacs procedents d'Espanya en tots els àmbits, ja sigui el polític, el lingüístic, l'econòmic o el cultural.

Comparteixo plenament la seva opinió favorable a recórrer a una entitat internacional que arbitri el procés que ha de fer de Catalunya i d'Espanya dos estats diferents. No es tracta pas d'un recurs vital, però és obvi que la mediació d'una figura externa acreditada i neutral pot ser molt positiva. Sobretot tenint en compte el dèficit democràtic espanyol, que ha convertit la Constitució en el braç polític del seu totalitarisme ideològic i idiosincràtic. Si el Quebec o Escòcia no han necessitat cap àrbitre internacional en els seus afers ha estat perquè tant el Canadà com Anglaterra són països democràtics que, ni en somnis, qüestionarien mai el dret de decidir de les nacions quebequesa o escocesa.

Discrepo una mica de Casals, en canvi, quan opina que hem de ser pacients i no tenir pressa. No sóc partidari de la precipitació a ulls clucs, això no, però tampoc no ho sóc de dilatar el temps indefinidament. Em sembla que tres segles de paciència han estat més que suficients, i si una cosa té algú amenaçat de desaparició és pressa. En aquests moments, Catalunya no té diners ni temps per sobreviure en un Estat que utilitza totes les seves eines per destruir-la. Per això cada dia que passa els catalans som més pobres i estem més enfonsats. I per això hem d'anar ràpids, no sigui que quan finalment vingui l'àrbitre internacional trobi que no hi ha res a arbitrar per defunció d'una de les parts.

Cugat.cat , 22/6/2013
 
L'enemic d'Artur Mas es diu Duran i Lleida Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 juny 2013
L'enemic d'Artur Mas es diu Duran i LleidaEl principal enemic del president Mas no es diu Rajoy, ni Camacho, ni Rivera, ni Navarro, ni Millo, ni Lucena... Tots aquests, amb el seu nacionalisme espanyol, encara li donen més vida política i fan que, comparat amb ells, les seves ambigüitats independentistes quedin minimitzades. El veritable enemic del president Mas es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Aquest és l'autèntic enemic. Però no pas perquè sigui diferent dels altres, sinó perquè va disfressat d'amic, i això el fa més perniciós.

Duran i Lleida és l'"amic" que tothom identifica amb les mateixes sigles que Mas; és l'"amic" que té quota al Parlament, als telenotícies i als altaveus mediàtics; és l'"amic" que cada vegada que obre la boca resta vots al seu soci de govern; és l'"amic" que amb les seves declaracions contra la independència en plena campanya electoral va restar escons a CiU; és l'"amic" espanyolista disfressat de catalanista que està en contra de la independència de Catalunya i que va anar a la manifestació de la Diada per desacreditar-la i per poder dir que els prop de dos milions de persones que hi havia eren tan autonomistes com ell. Duran és també l'"amic" que enamora la caverna espanyola i tots aquests grans referents de la llibertat dels pobles, que són Soraya Sáenz de Santamaría, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro, Albert Rivera i Maurici Lucena; Duran és l'"amic", en definitiva, que va dient que Artur Mas "és el seu president i el seu candidat", però que contraprograma actes a Espanya, el mateix dia, per entelar els actes del seu estimadíssim president a Catalunya.

La pregunta és: per dir que Mas és el seu president, calia fer un acte el mateix dia a Madrid? Per dir que "el que digui Mas estarà ben dit", calia convocar tots els mitjans de comunicació? Creu algú que aquestes anodines paraules tenien el més mínim interès per a cap periodista? Si la premsa de Madrid va anar a escoltar Duran va ser perquè tothom sabia que ell és l'aliat de l'espanyolisme i que aquell acte constituïa un boicot enverinat en tota regla contra el govern de Catalunya i, especialment, contra el procés independentista.

Duran no només és molt conscient que el seu projecte personal és incompatible amb la independència de Catalunya, també percep que el temps se li esmuny i gesticula tant com pot esperant que, arribat el moment -manca de majoria absoluta de Rajoy al Congrés espanyol- el Partit Popular li ho tingui en compte i li agraeixi els serveis prestats. I és que l'ambició d'aquest senyor és tan desmesurada que, com es va veure en les eleccions, està disposat a dinamitar fins i tot Unió per autosatisfer-se. És Unió, per tant, qui ha de decidir si vol connectar amb el gros de la societat catalana i esdevenir una força independentista o acompanyar Duran en la seva caiguda pel penya-segat i desaparèixer com a partit.

Així les coses, em sembla suïcida per a CiU la presència de Duran en una propera llista electoral. Una llista electoral catalana en el marc espanyol, és clar, ja que en una Catalunya independent, Duran, políticament parlant, no serà absolutament ningú. Això significa que CiU haurà de reflexionar i decidir què vol fer: o mantenir Duran, afavorint la sagnia de vots cap a Esquerra, o sacrificar-lo per salvar la federació. En altres paraules, cal que el president Mas, si vol donar versemblança al seu projecte nacional, és tregui Duran del damunt plantejant un ultimàtum a Unió. És a dir, que sigui Unió qui el sacrifiqui. I si, malgrat tot, no hi ha entesa, Convergència haurà de deixar Unió tota sola davant les urnes, cosa que significarà la seva mort. Unió, és clar, encara podria aixoplugar-se sota les faldilles del PP, però no podria evitar una fugida de militants cap a CDC, cosa que també acabaria essent letal. Hauran de decidir: o la fi de Duran i Lleida o la immolació de Convergència i Unió.

El Singular Digital , 18/6/2013
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 351 - 420 de 1665
spacer.png, 0 kB