spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
De la Nació a l'Estat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 08 setembre 2013
De la Nació a l'EstatDes de fa uns quatre o cinc anys, l'edició de llibres i textos que giren entorn del tema nacional català s'ha incrementat de manera espectacular. Hi ha de tot, evidentment. Fins i tot de galdosament espanyolistes disfressats de catalanistes escrits per noms que no val la pena esmentar. Tanmateix, hi predominen els favorables a la independència. En aquest sentit, recomano vivament la lectura de Delenda est Hispania, d'Albert Pont, vicepresident del Cercle Català de Negocis. El tema, com sabem, ara que la consciència nacional dels catalans s'ha despertat i el procés per a constituir-nos en un Estat independent sembla imparable, és prou ric i apassionant perquè apareguin al mercat enfocaments diversos de la qüestió.

Per a aquells que s'estimen més una visió freda, científica, asèptica i legalista del procés de transició nacional també hi ha alguns llibres de publicació recent que aporten dades interessants a tenir en compte. Aquest és el cas del llibre De la Nació a l'Estat, d'Ivan Serrano, llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB. Es tracta d'un volum guardonat amb el Premi Ramon Trias Fargas d'Assaig Polític i dividit en sis apartats en què es parla de descentralització, autonomisme, federalisme, constitucionalisme, secessionisme, referèndums, identitat, benestar i declaració unilateral d'independència. Fem-ne un petit tast:

  • "Certament, els estats nació 'ja no són el que eren', però per als nacionalismes de les nacions sense Estat no és menys cert que s'ha consolidat la percepció que l'única forma de tenir veu pròpia en aquest món d'interdependències continua essent disposar d'un Estat propi. En el cas de la UE, el fracàs de la idea d'una Europa regional en què aquestes unitats participessin de manera directa en el procés de construcció comunitari ajuda a entendre per què, lluny de fer desaparèixer les reivindicacions d'un Estat propi, aquestes s'han intensificat."

  • "Pel que fa a la identificació exclusivament espanyola, es produeix una tendència contrària i encara més acusada. Si a principis dels anys noranta havien arribat a representar gairebé un terç de la població catalana, durant els darrers anys han experimentat una davallada fins a nivells al voltant del deu per cent."

  • "La majoria en el conjunt de l'Estat contraria a la secessió davant una minoria territorialment concentrada que hi és favorable atemptaria contra els drets polítics de les persones i imposaria una forma de ‘tirania de la majoria'."

  • "Espanya és un cas excepcional entre les democràcies multinacionals, ja que rebutja explícitament la seva multinacionalitat i la possibilitat d'articular alguna mena de mecanisme perquè s'expressin les demandes d'autodeterminació que no passi per una reforma constitucional que és materialment impossible."

  • "El tribunal [Cort Internacional de Justícia] va establir que la integritat territorial dels estats és un afer que es produeix entre estats existents, és a dir, que no pot servir com a argument contra la secessió d'una part del seu territori a menys que, com a resultat, aquest acabi integrat en un altre Estat ja existent."

Com veiem, un llibre per reflexionar sobre l'esplèndida cruïlla històrica en què ens trobem. Només un retret faria a les seves pàgines, i és l'ús sistemàtic del terme "nacionalistes" per a referir-se als partits que defensen la independència d'un poble i el caràcter de neutres que aplica als qui s'hi oposen. Em sembla científicament inadmissible definir Convergència, Esquerra i la CUP com a partits nacionalistes catalans per ser defensors de la llibertat de Catalunya i no definir el Partit Socialista, el Partit Popular i Ciudadanos com a nacionalistes espanyols per ser defensors de la unitat d'Espanya. La secessió de Catalunya és el resultat d'un conflicte entre dues nacions: la catalana i l'espanyola, la dominada i la dominadora. I tan nacionalistes són els partidaris de l'una com els de l'altra. La diferència és que el nacionalisme dels primers -pacífic, democràtic i defensiu- està legitimat pels Drets Humans, mentre que el dels segons -opressor, absolutista i armat fins a les dents- és imperial.

Racó Català , 5/9/2013
 
No hi ha "unionistes", hi ha "dependentistes" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 setembre 2013
Concentracio dependentista
Concentracio dependentista
Un dels principals elements que dilaten el procés de transició nacional de Catalunya vers l'Estat independent és la por malaltissa tan nostra a dir les coses pel seu nom. No dir les coses pel seu nom provoca, a més d'infinitat d'equívocs i d'un munt de discussions i picabaralles estèrils, una immensa i inútil despesa de temps i d'energia. I és que ja fa anys que aquella dita referida al fet de "parlar clar i català" ha deixat de tenir sentir entre nosaltres. Ni parlem clar, ni parlem català. Ens movem en el terreny de l'ambigüitat i dels eufemismes i parlem "catanyol", que és un patuès de l'espanyol. I si ja és un problema no dominar prou la llengua a l'hora d'articular els pensaments, encara ho és més la nostra indefinició. Així és impossible arribar enlloc. De fet, en termes psicològics, allò que traspua la persona que defuig la definició és que no té cap intenció de canviar res.

Alex Salmond, per exemple, és l'antítesi d'això. Salmond, tot i saber que l'independentisme del seu país és molt inferior al de Catalunya, parla obertament d'independència. Nosaltres, en canvi, tot i tenir la manifestació independentista més multitudinària d'Europa al darrere -manifestació que ja voldria tenir Escòcia- maregem la perdiu i evitem els termes "independència" i "Estat independent" en els altaveus oficials. I la gran paradoxa és que mentre els mitjans de comunicació internacionals parlen obertament de la "independència de Catalunya", Catalunya -la Catalunya oficial- n'evita el mot com si li cremés a la boca.

I el problema no és només aquest. El problema és que la indefinició de l'objectiu afavoreix la indefinició dels adversaris, cosa que permet que en un conflicte de sobiranies nacionals, en un conflicte entre la sobirania catalana i la sobirania espanyola, es defineixi com a "nacionalistes" els partidaris de la primera i com a "unionistes" els de la segona. Sembla increïble, però hi ha milers d'independentistes que, quan parlen, cauen en aquest parany semàntic. Un parany semàntic, fruit de la irreflexió, que ens porta a satanitzar la nostra pròpia causa acceptant que la defensa de Catalunya és "nacionalisme" i la imposició d'Espanya és "unionisme". O, dit d'una altra manera, que allò que els espanyolistes volen mantenir "unit" [per la força], els catalanistes ho volem "separar" [amb les urnes]. Talment com l'amo que titlla de "separatistes" els captius que es volen alliberar mentre ell considera "unionista" el manteniment de la seva submissió.

Si els partidaris de la sobirania d'una nació són nacionalistes, és obvi que els partidaris de la sobirania espanyola són nacionalistes espanyols. Tant hi fa que siguin de dretes o d'esquerres. Són nacionalistes i és així com cal definir-los. Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera són tan nacionalistes espanyols com els seus partits, ja que tota la seva acció política no té cap altre objectiu que la subordinació de Catalunya a la nació espanyola. Ells en diuen "l'encaix". L'únic que els diferencia és l'esquer que fan servir cada cop que van de pesca. Però el cert és que tots tres pesquen en les mateixes aigües, tots tres es disputen el mateix peix espanyolista i tots tres actuen plegats en contra dels drets nacionals de Catalunya.

Per això és important que l'independentisme català -i també el govern- deixi de definir-los com a partits "unionistes" i els anomeni com el que són: "dependentistes". És a dir, nacionalistes espanyols. O s'està a favor de la independència de Catalunya o s'hi està en contra. Qui hi està a favor és "independentista", és clar, i qui hi està en contra és "dependentista". No hi ha terme mitjà. No hi ha "unionistes", hi ha "dependentistes". El terme "unionista" és només la disfressa del nacionalisme espanyol. El veritable "unionista" és l'independentisme, perquè aspira a la unió de la Catalunya Estat amb la resta d'Estats lliures, democràtics i sobirans del món.

El Singular Digital , 6/9/2013
 
La Núria, una dona agredida Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 setembre 2013
La Núria, una dona agredidaEs diu Núria, és santcugatenca, li agrada llegir, anar al teatre, escoltar música i tenir contacte amb la gent. Sobretot la gent d'una sola cara, la gent que no enganya, la gent que no és hipòcrita. La Núria s'estima més un adversari noble que no pas un fals amic i se sent realitzada quan pot ajudar algú. Ara està divorciada, però va viure vint-i-set anys amb un home que la pegava i la maltractava psicològicament. La primera vegada va ser en el viatge de noces. Va ser una agressió que la va trasbalsar pel fet de venir de l'home estimat i pel context en què es va produir. El viatge de noces, és clar, no sembla l'escenari habitual d'aquesta mena de situacions, ja que és una mica més tard quan el maltractador es destapa. Potser per això, la Núria ho va considerar un fet fortuït, un incident aïllat. "Un mal moment el té tothom", va pensar. I com que "un mal moment el té tothom", no hi va donar més importància. Va ser el seu primer gran error. Banalitzant aquella agressió l'estava justificant, i això tindria conseqüències més greus en el futur. Un futur que va arribar d'immediat amb una violència molt superior.

La Núria va ser apallissada pel seu marit abans i després de ser mare de dues filles. Ella, innocentment, com moltes altres dones en la mateixa situació, va pensar que tenir fills canviaria les coses. L'home s'estovaria, la relació milloraria i la convivència entre tots dos s'aproparia a la idea que ella se n'havia fet. Va ser el segon gran error. Novament, sense adonar-se'n, per mitjà d'una fantasia idíl·lica, la Núria estava justificant les agressions sofertes i donant per segur que l'atzar canviaria la personalitat del seu marit. Però, per bé que les dues filles van arribar, el marit no va canviar. Al contrari. Ella, com a mare, va quedar molt més atrapada. Si no s'havia vist amb cor d'abandonar el marit en la primera etapa, menys s'hi veia ara amb un lligam tan poderós. "No aguantava per mi, sinó per les nenes", deia. I com més ho deia més creixia el seu sentiment d'indefensió. La maternitat, per tant, va acabar de lligar la Núria de peus i mans.

Els seus pares, malauradament, tampoc no hi van ajudar. Conservadors com eren, li deien: "Com vols divorciar-te, si no treballes? Que no ho saps, a més, que Déu no permet el divorci?" El fruit d'aquesta mentalitat va ser el rebuig. Es van negar a ajudar la Núria quan els serveis socials els van fer saber que si la seva filla no marxava de casa emmalaltiria o passarien coses pitjors -com així va ser- i ho van tornar a fer quan els van advertir que, en cas que hi intervingués el servei a la infància, li podrien prendre la custòdia de les nenes. La seva resposta va ser: "Que no s'hi hagués casat".

Els anys van passar, les agressions físiques i psicològiques es van agreujar i finalment, quan les filles ja eren grans, la Núria va fer el cor fort, va abandonar el marit, va demanar el divorci i va anar a viure a una habitació que compartia amb persones de diferents orígens fins que, dos anys més tard, li van assignar un pis de lloguer. Va ser la millor notícia en molt de temps. Tenia uns ingressos tan baixos que l'obligaven a subsistir amb el menjar de beneficència, però per fi era lliure i estava recuperant la dignitat. La seva, però, va ser una alegria curta, perquè, només quatre mesos després, una de les seves filles va morir. La Núria no ha superat mai aquesta mort. Al món hi ha moltes dones que, amb les particularitats pròpies de cada cas, estan atrapades en el mateix patiment que la Núria.

Diari de Sant Cugat , 5/7/2013
 
Ciutadà March, un plutòcrata dels Països Catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 04 agost 2013
El banquerEn desconec les raons, però el cert és que els Països Catalans, literàriament parlant, han aprofitat molt poc l'immens cabal de persones reals autòctones que demanen a crits que un autor se n'enamori i que les converteixi en personatges de ficció. La nostra història, com la de qualsevol altre poble, va plena d'homes i dones -artistes, pensadors, religiosos, militars, banquers...- que han excel·lit, per bé o per mal, en tota mena d'àmbits i que han tingut una vida singular. Tot i això, inexplicablement, mai no han esdevingut material novel·lesc o cinematogràfic. Les raons, és clar, en poden ser moltes, però jo diria que en aquesta indolència nostra hi té molt a veure el fet de no ser un Estat -que és l'element que acredita jurídicament i internacionalment tota nació-, la qual cosa ens ha empès a menystenir-nos i a desmerèixer l'interès literari que poguessin tenir els noms nascuts a casa. Talment com si diguéssim "Vols dir que val la pena, d'entrar-hi?" Em sembla, però, que també hi ha un altre factor que hi influeix i que és el tret idiosincràtic de la discreció. Ens atreuen les mateixes coses que a tothom, però a porta tancada. I, en els afers de llit, som partidaris de les persianes abaixades.

Núria Cadenes, en un llibre deliciós titulat El banquer (Edicions de 1984, 2013), trenca aquesta inèrcia apàtica i construeix una novel·la complexa -complexa d'arquitectura, no pas de lectura- sobre la figura del mallorquí Joan March -Miquel Lluc en la ficció-, un personatge que ha passat a la història com el banquer de Franco però que va ser moltíssimes coses més -tèrboles tot sovint-, entre les quals porquer, financer, navilier, polític, contrabandista, espia i magnat d'empreses químiques i periodístiques. Facetes aquestes, que, amanides amb una intel·ligència prodigiosa per als negocis, un cinisme fora mida, una total manca d'escrúpols i una irrefrenable proclivitat a empaitar senyores, el converteixen en un subjecte literari de primera magnitud.

La novel·la, tanmateix, no entra a fons en totes aquestes qüestions, algunes ni les toca. La novel·la se centra en l'home que hi ha al darrere, en els clarobscurs de la naturalesa humana d'un pirata que, partint del no-res, va esdevenir, a l'edat de seixanta-cinc anys, la setena fortuna més poderosa del món. Cadenes, per tant, aparta l'individu del seu marc principal d'operacions, el treu de l'escenari i el mostra entre bastidors en els aspectes més prosaics. En un d'aquests últims, el trobem abandonant momentàniament una reunió financera -diu que només serà fora tres minuts- per tancar-se en una habitació: "Miquel Lluc hi troba el llit parat i, asseguda a l'espona dreta, una dona que se'l mira amb ulls pretesament seductors: sap que té al davant un peix gros i vol quedar bé, aviam si aquesta topada li arregla la vida. Se li atansa movent exageradament les anques i prova de dir-li alguna porqueria amb veu melosa, però Lluc s'abaixa els pantalons i li fa que deixa't estar de botxors i tomba't que no tenc temps per perdre."

Un personatge que entra en escena discretament, quan la història ja ha fet un llarg camí, i que acaba esdevenint cabdal és el de Mercè Norai, l'amant del banquer. Mercè Norai -encarnació de Matilde Reig, la secretària valenciana de March- és la dona que no s'apartarà d'ell en el darrer tram de la seva existència i a qui regalarà una casa com un palau i un Cadillac amb xofer inclòs. És un personatge interessantíssim, fràgil i poderós alhora, que Cadenes descriu molt bé: "Cada dia que passa té el peu més segur, però no perd consciència del seu equilibri difícil: l'amant pot ser oficial però no té garanties, i ella vol perdurar. Per sobre de les meuques de circumstàncies. Per sobre de la dona, a l'hora de la veritat. El seu cos és flexible. Tot compta i ella mira de moure les peces del teatret tan bé com pot. Com sap. Potser el temps li permetrà algun retop i aleshores Miquel fins i tot li ho agrairà. No pas ara, tanmateix. Ara calla, Mercè, fes la feina i no destorbis. No diràs que et paguen malament."

Mercè Norai (o Matilde Reig) és el que en podríem dir una versió nostrada de Marion Davies, l'actriu que va ser l'amant del magnat nord-americà William Randolph Hearst. Només cal aprofundir-hi per veure que totes dues tenen moltíssims paral·lelismes, tant per l'entorn en què es movien -la primera en els palaus de Palma i Madrid, de March, i la segona en el San Simeon californià, de Hearst- com pel paper sentimental que jugaven en la vida dels seus poderosos protectors. Totes dues eren coristes -Reig ho era de les revistes del Paral·lel barceloní i Davies de les revistes del Broadway novaiorquès-, totes dues van tenir amb els seus amants una relació que va durar trenta anys, totes dues van ser més influents que les seves esposes i totes dues, després de fer-los costat fins al final, van morir a l'edat de seixanta-quatre anys.

Malauradament, la indolència a què abans em referia ha fet que no hi hagi hagut cap cineasta català interessat a dur a la pantalla la història de March, però sí que ho va fer Orson Welles amb relació a Hearst. I a més, en vida seva, amb una obra mestra, ja que, setanta anys després de l'estrena, Ciutadà Kane continua essent considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema. De fet, el retrat que fa Welles de la figura de Hearst és tan descarnat que aquest va intentar per tots els mitjans de prohibir-ne la difusió.

En el cas de Joan March -deixant de banda les biografies que se n'han fet-, el llibre de Núria Cadenes constitueix una primera i captivadora aproximació al plutòcrata mallorquí. Una aproximació intimista i amb un Joan March més de cambra, com si diguéssim. En aquest sentit, hi ha una frase en el llibre que, a més de resumir diàfanament la seva filosofia de vida, respon la pregunta que avui dia es fan milions de persones al món víctimes de la impunitat dels grans imperis financers. La gent es demana: "Quin és el límit d'aquesta set de diners?" I el sogre del banquer respon: "El que interessa no és tenir-ne, sinó guanyar-ne." Esplèndid, per altra banda, el tractament que Cadenes fa de la llengua, amb la seva diversitat dialectal, i esplèndida també, repetim-ho, la presència de Mercè Norai, que al final de la història s'erigeix en un personatge a partir del qual es podria bastir tota una altra novel·la.

Lletres , núm. 59, juny-juliol-agost 2013
 
L'estrany comportament de Pep Guardiola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 juliol 2013
Guardiola i VilanovaPep Guardiola és l'entrenador del Bayern de Munic, no pas del Barça, però sembla clar que tornarà a ocupar portades en els mitjans catalans. Probablement moltes més que a Alemanya. De moment, després de la pausa novaiorquesa, ha estat ell mateix qui s'ha posat sota els focus amb unes declaracions públiques sobre temes privats coincidint amb la marxa de Thiago Alcántara. I, certament, coneixent la praxi calculadora de Guardiola, no cal ser cap llumenera per adonar-se que les seves declaracions han servit per restar rellevància informativa a un fet que podia perjudicar la seva imatge en el si del barcelonisme. I és que són moltes les persones que pensen que l'operació de Guardiola en el cas de Thiago no ha estat neta, en el sentit que el futbolista no hauria marxat si ell no l'hagués cridat. L'ascendència de Guardiola sobre el jugador és molta i si li hagués aconsellat de ser pacient al Barça l'altre l'hauria escoltat. Hom dirà: "Que potser no tenia dret a endur-se Thiago al Bayern, en Guardiola?" Sí, és clar que en tenia. No ha fet res d'il·lícit. Però és prou intel·ligent per saber que, havent dit que al cor només hi té el Barça, no sembla edificant que faci una operació que pugui afeblir-lo poc o molt. És obvi, per tant, que les seves declaracions parlant de la junta, de Vilanova i de Nova York han aconseguit l'objectiu d'evitar aquest titular mediàtic: "Guardiola reforça el Bayern a costa del Barça."

Una altra qüestió és la pregunta que tothom es fa sobre el distanciament de dos amics que treballaven junts des de feia molts anys. La resposta, òbviament, només la saben els interessats, però crec que en lloc de cercar cinc peus al gat imaginant maquinacions diverses hi podem trobar una explicació apel·lant a la psicologia. Mirem-nos-ho així: d'entrada tenim dos nois que són carn i ungla i que la vida els porta a fer grans coses junts. A un li atorga el paper de número 1 i a l'altre el de número 2. L'1 es guanya el respecte de la gent, perquè fa honor al pedestal en què se l'ha col·locat, i el 2 se situa sempre en un discret segon pla. Tanmateix, com passa en moltíssims tàndems professionals, que es complementen per la compensació de les seves mancances individuals, sembla lògic pensar que l'1 potser no hauria reeixit sense la tasca del 2. Aquest seria el cas d'Elton John i el lletrista Bernie Taupin o del cineasta Billy Wilder i el guionista I. A. L. Diamond.

L'afer Guardiola-Vilanova, conseqüentment, es produeix en el moment que, per les raons que sigui -aquí també hi ha coses tèrboles que algun dia se sabran-, el primer decideix deixar el club i prendre's un any sabàtic. I, atès que ell i Vilanova són un tàndem, és lògic que esperi que aquest el segueixi. Però què passa si Vilanova, el número 2, no té ganes de marxar del club ni de fer cap any sabàtic? Què passa si, a més a més, aquest número 2 rep l'oferta del Barça per ocupar el lloc que el número 1 deixa vacant? Doncs passa que el número 1 ho encaixa malament, ja que es troba atrapat entre la raó -que no té- i allò que li agradaria -que és la pervivència del tàndem. En altres paraules, no pot verbalitzar la seva disconformitat, perquè és emocional i perquè sap que el número 2 té tot el dret a deixar de ser l'ombra permanent del número 1. A partir d'aquí, embolica que fa fort.

No dic pas que les coses hagin de ser forçosament com les descric. Per descomptat que no. Però és ben cert que, tot sovint, tendim a veure maniobres conspiradores en problemes de complexitat merament individual. S'entén, per tant, que Guardiola potser se senti més sol, professionalment parlant, sense la companyia de Vilanova, i que la decisió d'aquest de no seguir-lo cegament hagi trastocat els seus plans. S'entén, fins i tot, que Guardiola pensi que Vilanova potser no seria un número 1 si ell no l'hagués convertit en el seu número 2. Però crec que hi ajudaria força que fos capaç de reconèixer que el millor equip de la història del futbol no s'explica sense Pep Guardiola... i Francesc Vilanova.

El Singular Digital , 24/7/2013
 
Els cristians i la independència, segons el bisbe de Tortosa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 juliol 2013
Enrique Benavent
Enrique Benavent
Em sembla que el nou bisbe de Tortosa, el valencià Enrique Benavent, ha reflexionat molt poc sobre els drets històrics dels pobles, per més que diu ser-ne defensor abrandat. Llevat, és clar, que només ho sigui d'alguns pobles, no pas de tots. Diu el bisbe Benavent: "Jo defenso els drets històrics de les persones, dels països i de les terres". Molt bé, fa de bon escoltar. Fa pensar que un bisbe així no farà fàstics a defensar els drets històrics de Catalunya i que es posarà al costat de la majoria de la societat catalana en la seva reivindicació de ser un estat independent. Doncs resulta que no. Resulta que monsenyor Benavent fuig d'estudi i diu que no es pot pronunciar perquè "no tots els cristians comparteixen aquest objectiu i es poden sentir incòmodes".

Situats en aquest punt, cal preguntar a monsenyor Benavent: està segur que la independència de Catalunya és l'únic tema en el qual no coincideixen tots els cristians? En tota la resta de temes opinen exactament el mateix? No hi ha diversitat de cristians i quan n'has conegut un els has conegut tots? A mi em sembla que no. I suposo que monsenyor Benavent hi estarà d'acord. Per exemple, hi ha moltíssims cristians que no comparteixen la jerarquia masclista de l'Església sense que, això no obstant, el seu parer sigui tingut en compte per les encarcarades estructures vaticanes. Què ho fa que la incomoditat dels cristians progressistes no compta per a res mentre que la comoditat dels cristians espanyolistes és sagrada? Curiós.

Potser monsenyor Benavent ens pugui explicar què entén per defensar "els drets històrics dels països" i per quina raó els drets històrics de Catalunya no mereixen que ell els defensi. On està escrit que la restitució d'un dret o la reparació d'una injustícia només poden ser defensades des de la unanimitat? Un dret és un dret encara que el beneficiari no sigui conscient que el té, i una injustícia continua essent una injustícia encara que la víctima no la percebi com a tal. Per tant, monsenyor Benavent no pot defugir el pronunciament personal en un tema de dret democràtic i de justícia social com la independència de Catalunya. No hi ha res, llevat de la força de les armes, que pugui obligar un poble a viure subordinat a un altre poble, i l'Església, si no vol viure al marge de la realitat i dels drets humans, ha de fer costat a tot poble que defensa el seu dret a la llibertat, sigui quin sigui el pensament individual dels seus fidels. Altrament esdevé una secta.

Nació Digital , 20/7/2013
 
Entre ser lliure i ser captiu, hi ha una tercera via: ser ximple Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 juliol 2013
Pere NavarroEls problemes interns del PSOE de Catalunya neixen del seu pànic a acceptar allò que és en realitat. Tota persona o col·lectivitat que no s'accepta o que es nega a assumir allò que en el fons sap que és, ho té molt difícil per reeixir en res, perquè tota la seva vida s'acaba convertint en un garbuix de contradiccions. Això passa tant en els àmbits més íntims i individuals com en els ideològics i col·lectius. En els primers, per exemple, hi trobem persones que no poden viure lliurement la seva autèntica identitat sexual per culpa d'una pressió social que els obliga a guardar les aparences i a reprimir els comportaments que la seva autèntica naturalesa els reclama. N'hi ha, fins i tot, que, en descobrir aquesta naturalesa, s'espanten i se la neguen. D'altres, en canvi, l'assumeixen i la fan pública amb orgull i dignitat. Totes dues opcions són respectables, perquè pertanyen a una esfera privada i intransferible. Una altra cosa és la contradicció política, el pànic malaltís d'un partit a verbalitzar la seva autèntica naturalesa. Aquest és el cas del PSOE de Catalunya.

El PSOE de Catalunya mostra una flagrant i gravíssima contradicció entre allò que pretén que la societat cregui que és i allò que és en realitat. Es tracta d'una contradicció que és fruit de la mala consciència que li provoca l'assumpció del seu autèntic Jo. El PSOE de Catalunya és un partit nacional espanyol per al qual Catalunya és una peculiaritat -molt peculiar, a tot estirar- d'un món mental anomenat Espanya fora del qual només hi ha l'abisme. Els seus integrants són catalans, sí, però per a ells tota peculiaritat ha d'estar subordinada a aquesta Peculiaritat Suprema mística, que és Espanya. I només d'imaginar-se una Catalunya com a membre de ple dret de la Unió Europea, de les Nacions Unides i del Comitè Olímpic Internacional ja els tremola tot el cos. Ells, és clar, no estan preparats per a una maduresa així, ells són com el treballador que només s'ha preparat per ser cap de magatzem i que el dia que el nomenen gerent fuig corrents espantat.

Tots els problemes del PSOE de Catalunya tenen la mateixa arrel: és un partit nacionalista espanyol que es nega a reconèixer-ho. Diu que la nació espanyola és inqüestionable, però nega ser nacionalista perquè sap que l'espanyolisme és una adscripció ideològica que fa lleig i que té connotacions molt negatives a casa nostra i s'inventa un discurs que li serveixi de disfressa davant els altres i de justificació davant de si mateix. Per això, ara que la societat catalana exigeix la fi de l'ambigüitat i que ha arribat el moment de dir si s'està a favor o en contra de la independència, els socialistes han quedat literalment despullats i no han tingut més remei que alinear-se amb els seus congèneres: Partit Popular, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya. Tots quatre fan pinya contra la llibertat de Catalunya. Molt edificant.

Aquesta és, conseqüentment, la causa de la desgràcia del Partit Socialista, el fet que el terme ‘federalista' hagi quedat obsolet i que ja no li serveixi per amagar allò que realment encobria: la seva dependència emocional d'Espanya. Trista situació, per tant, la que pateix. No poden dir que són catalanistes perquè són espanyolistes i no poden dir que són espanyolistes perquè la vergonya no els ho permet. I, és clar, quan diuen ‘federalistes' les riallades arriben a l'Alguer. Ja s'ha vist en l'aplec nacional espanyol de Granada: no hi ha nació catalana, no hi ha dret a l'autodeterminació, no hi ha concert econòmic, no hi ha dret a fer referèndums, no hi ha seleccions nacionals... I, tanmateix, el portaveu Maurici Lucena té la barra de dir que l'acord de l'aplec, en el cas que reeixís -cosa impossible, per altra banda- "donaria gairebé tanta autonomia com una Catalunya independent" (!).

Aquesta és la idea que té el Partit Socialista de la llibertat: ser una autonomia endiumenjada. No és estrany que repeteixin dia rere dia que ells són la tercera via entre la independència i la dependència. Són el comitè de presoners que es presenten davant dels seus companys dient-los: "No cal que siguem lliures! Hem aconseguit un acord perquè ens donin més cigrons i ens deixin cagar el tió per Nadal!". Ben mirat és trist, molt trist, que encara hi hagi gent que no s'adoni que en aquesta vida o ets independent o ets dependent. No hi ha terme mitjà. I si essent dependent vius creient-te independent és que ets tan ximple que no mereixes la independència. Arribats aquí, cal dir-los que sí, que entre ser lliure i ser captiu hi ha una tercera via: la ximpleria.

El Singular Digital , 16/7/2013
 
L'Impulso Ciudadano contra la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 juliol 2013
José Domingo (exdiputat C's)
José Domingo (exdiputat C's)
La guerra que estan portant a terme els partits ultranacionalistes espanyols, PP i Ciudadanos, contra Catalunya es fa més virulenta com més ferm es manté el nostre país en el camí per constituir-se en un Estat independent. Pensaven que tindrien Catalunya sotmesa eternament i ara s'adonen que ni Felip V ni Franco van reeixir en els seus objectius. Ens van fer mal, sí. Però encara som aquí. I encara defensem la nostra llengua. La llengua pròpia i nacional de Catalunya.

L'ultranacionalisme espanyol vol imposar que la llengua espanyola sigui també llengua vehicular a l'escola perquè sap molt bé que això seria letal per a la llengua catalana. Els científics ja han explicat reiteradament que la convivència en un mateix pla d'igualtat institucional entre una llengua forta i una llengua minoritzada significa sempre, sempre, sempre la mort de la segona. I la mort de tota llengua, no hi ha dubte, significa també la mort nacional del poble que la parla i la seva absorció per part de la cultura expansiva que se li declara superior.

S'entenen, per tant, els esforços del col·lectiu Impulso Ciudadano -nom força eloqüent- i de la seva "Asamblea por una Escuela Bilingüe de Sant Cugat", sota els auspicis del Partit Popular i de Ciudadanos, per trencar el model català d'immersió lingüística. Satisfets que en una Catalunya com l'actual, sotmesa a Espanya, la llengua catalana tingui un caràcter residual, ara volen destruir també la seva presència en els organismes públics, que és l'únic espai protegit que encara li dóna vida. No en tenen prou que no hi hagi cap catalanoparlant del sud que no sàpiga espanyol mentre que hi ha milers d'hispanoparlants que no saben català. No en tenen prou, perquè el seu objectiu és polític i volen la mort de la llengua catalana. Tanmateix, no se'n sortiran perquè no cedirem. Si més no, per dues raons: una, perquè la comissió de Cultura del Parlament Europeu acaba de classificar el català com a llengua en perill d'extinció; i dues, perquè és inadmissible que en el si d'un mateix Estat la llengua castellana tingui uns drets a Catalunya que la llengua catalana no té a Espanya.

Cugat.cat , 12/7/2013
 
L'autoodi en la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 juliol 2013
L'autoodi en la llenguaL'autoodi en una societat com la catalana, que fa tres segles que amb prou feines té poder per decidir sobre l'aire que respira, és ben normal des d'un punt de vista psicològic. És una anomalia que es dóna en totes les societats sotmeses a la voluntat d'una altra i que roman inèdita en totes aquelles que sempre han gaudit de llibertat o que han estat dominadores. Els Països Catalans constitueixen una anomalia per si mateixos, perquè són un poble que no veu reconeguda la seva identitat nacional, ni en l'àmbit jurídic ni en l'àmbit polític, i això té gravíssimes repercussions en la vida de les persones que el configuren i en tots els àmbits de la societat, especialment en el de la llengua.

El fet de ser una col·lectivitat minoritzada origina personalitats insegures i submises, personalitats acomplexades i amb baixa autoestima per a les quals la llibertat del seu poble i la supervivència de la seva llengua són dèries provincianes i enemigues de la universalitat. Aquesta és la raó per la qual molts catalanoparlants diuen que parlen en espanyol "per educació" amb interlocutors que entenen perfectament el català. Són els mateixos catalanoparlants que mai no deixen que cap hispanoparlant, seguint aquest curiós patró d'"educació", els parli en català. Es diria que haver estat educats en l'autoodi els crea un complex d'inferioritat davant d'algú que representa la llengua, la cultura o la nació dominant. Per això la majoria de catalanoparlants canvien de llengua davant d'un hispanoparlant resident a Catalunya i per això, també, són tantíssims els hispanoparlants que no fan el mateix a l'inrevés davant d'un catalanoparlant. Així és com es manifesta la nostra conducta apresa. És la relació entre subordinat i senyor. És el subordinat qui s'ha de mostrar "educat" amb el senyor; aquest, en canvi, no té cap necessitat de ser-ho amb el subordinat.

De manifestacions d'autoodi, n'hi ha de sonores i n'hi ha de subtils. De les primeres, n'hem viscut dos exemples relativament recents. Un va ser la decisió dels Mossos d'Esquadra de negar-se a parlar en català per tal de pressionar el govern a favor de les seves reivindicacions laborals. L'altre, en la mateixa línia, va sorgir del comitè d'empresa del Teatre Nacional de Catalunya, que, unilateralment, sense consensuar-ho amb els treballadors, va decidir que aquests no parlarien en català durant la jornada laboral. En ambdós casos, com veiem, hi trobem catalans que vexen la seva llengua sense que vingui a tomb i sense cap mena d'escrúpol. Fixem-nos-hi: què hi tenia a veure la llengua catalana en tot allò? La llengua catalana és la llengua de les "autoritats" o la llengua del país? No s'adonava, aquesta gent, que menyspreant la llengua es menyspreaven ells mateixos i degradaven les seves reivindicacions? Doncs no es plantejaven cap d'aquestes preguntes perquè l'autoodi no els ho permetia.

L'any 2006 també va fer el mateix una escriptora en llengua catalana empipada amb la política cultural del govern, ja que considerava que no la traduïen prou a altres llengües. I qui va pagar els plats trencats? La llengua catalana, naturalment. L'escriptora es va passar a l'espanyol. Es veu que la culpa de no sentir-se prou considerada era de la llengua, no pas la política cultural del govern. Ni li va passar pel cap de negar-se a escriure en espanyol per protestar contra la política cultural del govern de Madrid quan les coses no van sortir com esperava. A l'amo no se'l pot ofendre. Fallida la rebequeria, però, va tornar a la llengua catalana.

El camp de la música també compta amb personatges que han trobat que la nostra llengua era massa petita per al seu talent gegantí de ciutadans del món i s'han passat a l'espanyola tot pensant que, aleshores sí, el món n'entendria el missatge i els riuria totes les gràcies. Després Espanya no els ha rigut cap gràcia i han tornat amb la cua entre cames sense culpar-ne la llengua espanyola ni els mitjans de comunicació d'aquell país.

També hi ha un senyor d'Osona que canta en anglès i que afirma sentir-se "arraconat" perquè un mitjà de comunicació que promou els artistes que treballen en català no li ha dedicat l'atenció que ell creu que mereix. Segons sembla, ell sí que pot triar la llengua en què canta però el mitjà no pot tenir línia editorial pròpia i decidir a quina llengua dóna suport. De la indiferència dels mitjans en llengua anglesa, que, per raons òbvies, haurien de ser-ne els principals receptors, aquest enfurismat senyor no n'ha dit mai res. I és que a Anglaterra no se'l discrimina, se'l discrimina a Catalunya. "Ja m'expresso en català com a mestre d'escola primària", remarcava. Talment com si es tractés d'una quota i el fet de ser mestre i d'expressar-se en català en una escola de primària de Catalunya fos un mèrit i no un deure pel qual li paguen. I el més curiós és que confessa que l'anglès no és la seva llengua i que necessita un nadiu que l'ajudi amb les lletres i les rimes per expressar allò que vol dir. D'això se'n diu dominar l'eina de l'ofici. És la vella història del xicot que es volia menjar el món i que, considerant que la llengua catalana era massa petita i provinciana per expressar els seus elevats pensaments universals, va decidir cantar en una llengua universal. I quan va veure que l'univers no li feia cas, perquè com ell n'hi havia milers, es va empipar. Però no es va empipar amb l'univers, sinó amb Catalunya. Deia que era a Catalunya on se'l menystenia, no pas a l'univers. I és que, com tothom sap, Catalunya i la seva llengua no formen part de l'univers.

Al final del camí, malauradament, sempre hi trobem egos insatisfets, enveges inconfesses i ambicions frustrades, i també molta pressa i molta arrogància. Pressa per triomfar i arrogància per donar i vendre. I totes aquestes coses són enemigues de la humilitat. La manca d'humilitat és això, queixar-te que els mitjans no parlen de tu sense preguntar-te si ja ets prou bo perquè ho facin.

Racó Català , 10/7/2013
 
La diferència entre Ramoncín i Pedro Guerra Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 juliol 2013
La diferència entre Ramoncín i Pedro GuerraEm va saber greu la xiulada -petita, per sort- que algunes persones van dedicar al cantant espanyol Ramoncín en el Concert per la Llibertat celebrat al Camp Nou. Em va saber greu i em va provocar vergonya aliena, perquè Ramoncín és un espanyol republicà veritablement demòcrata que ara fa mig any va dir el següent:
"No es pot emmordassar un poble que vol decidir el seu futur. No hi ha acte més democràtic que escoltar la gent. Deixem que els catalans s'expressin i que diguin el que pensen. Es poden posar cadenes i grillons a la persona, però aquesta s'escaparà perquè ningú no vol estar en un lloc obligat. És un moment històric i teniu la sort d'estar-ho vivint. Us desitjo que arribeu allà on vosaltres vulgueu."
Doncs bé, després d'aquesta declaració de principis, se li ofereix de participar en el concert esmentat i diu que sí. I en sortir a l'escenari per donar suport a les llibertats del poble català i cridar "Visca Catalunya" i "Visca una Espanya republicana", resulta que hi ha espectadors que el xiulen. Increïble. Increïble i vergonyós. Per què, en Ramoncín, no hauria de poder desitjar un règim més just i democràtic per al seu país? Que no és espanyol, ell? Quina contradicció hi havia entre fer costat a la independència de Catalunya i voler una Espanya veritablement democràtica, no pas la mascarada actual? A nosaltres ens pot ser indiferent el que Espanya sigui quan Catalunya tingui veu i vot a les Nacions Unides, però a Ramoncín no. Ell és nascut a Madrid i Espanya és el seu país. Per això, con dic, em sembla inadmissible que convidem algú a casa nostra per acabar blasmant-ne la presència. I encara més sabent que aquella persona hi ve desafiant les repercussions negatives que allò tindrà en la seva carrera personal.

L'acció de Ramoncín -quina lliçó de compromís, també, la de Dyango i Peret!- té encara més valor si la comparem amb la del cantant Pedro Guerra, que també és espanyol. I no pas pel fet que Guerra no anés al concert -tothom té dret a anar allà on vulgui-, sinó pels arguments que ha donat per no anar-hi. Afirma, d'una banda, que creia que es tractava d'un homenatge a Lluís Llach i que, en aquest cas sí que hi hagués anat. Talment com si tota la trajectòria de Llach no estigués lligada a l'anhel d'independència de Catalunya. Queda clar, per tant, que pensava homenatjar algú de qui no en sap gairebé res. Però, a més, per reblar-ho, hi ha afegit això: "L'últim que desitjava: protagonisme en una lluita que no és la meva. Avui més que mai la meva pàtria és el món."

Arribats aquí, cal preguntar: quina és la lluita del senyor Guerra, si està en contra que un poble organitzi un acte cívic per reivindicar la seva llibertat? Un acte cívic que, com es va veure, no va anar contra cap poble ni contra cap persona. Si la seva pàtria és el món, ens està dient que la seva pàtria no és Espanya, oi? Molt bé, és una opció respectable. Però, aleshores, com és que va pel món com a cantant nacional espanyol? Com és que, per coherència, no ha cremat públicament el seu "documento nacional de identidad" a la part superior del qual hi diu "España" en lletres majúscules? I què en fa, del passaport que diu el mateix? Perquè, en què quedem? La seva pàtria és el món o és Espanya? Si creu que no hi ha països, és a dir, que no hi ha catalans, ni espanyols, ni holandesos, ni danesos..., només el món, com és que no treballa perquè Espanya deixi de ser un país? Què ho fa que és tan complaent amb la identitat jurídica d'Espanya i, en canvi, tan al·lèrgic a la de Catalunya? On és la lluita del senyor Guerra perquè Espanya deixi de ser independent i se sumi a una gloriosa independència mundial?

Un dels principis bàsics que ha d'observar tot artista que es pretengui reivindicador és el de la coherència. I la coherència d'algú que es proclama "ciutadà del món" és intentar passar duanes sense documents "nacionals" i dient: "La meva pàtria és el món". És ben segur que no anirà gaire lluny, però com a mínim mereixerà un respecte.

Sobte, finalment, que un "ciutadà del món", un "patriota universal" com Pedro Guerra, per al qual no hi ha nacions, només un planeta, no rebutgés la nominació amb què va ser honorat el 1998 per l'Acadèmia "espanyola" del cinema en el decurs d'una cerimònia d'exaltació de valors "nacionals" i que el 1999 recollís el Premi de la Música -també "nacional"- que li va lliurar la Societat General d'Autors i Editors d'Espanya. Ens deu voler dir que ser espanyol és una manera de ser universal. Ser català, no. Però ser espanyol, sí. Els catalans només som universals si som espanyols. Renoi, quines coses, oi? En parlar d'això, em ve al cap una frase que vaig escriure fa una colla d'anys en un llibre i que Pedro Guerra i altres "universalistes" s'entesten a mantenir vigent:
L'universalisme espanyol és molt provincià: mentre per als universalistes espanyols Catalunya forma part d'Espanya, per als universalistes catalans Catalunya forma part del món.
El Singular Digital , 9/7/2013
 
Els principis ètics de Pere Navarro i Sánchez-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 juliol 2013
Els principis ètics de Pere Navarro i Sánchez-CamachoÉs una llàstima que Catalunya no tregui més profit de la indigència intel·lectual del nacionalisme espanyol, obligat a mentir, a insultar, a desqualificar i a amenaçar sistemàticament a causa de la seva incapacitat per argumentar res. En el seu paroxisme, i víctima de la pròpia estratègia, ha acabat criminalitzant la democràcia. Com n'hem de dir, si no, de la criminalització de les urnes que en fan el Partit Popular i el Partit Socialista? Fins i tot intenten criminalitzar el dret de decidir, que és la base sobre la qual descansa tot el sistema de valors dels països no totalitaris. Ho pretexten, prou que ho sabem, dient que el dret de decidir ha de ser ‘legal'. I, és clar, com que la legalitat la fabriquen ells, perquè s'han reservat majoria eterna al Congrés i al Tribunal Constitucional espanyols, Catalunya està condemnada a no poder decidir mai res de res. Francament, només un pusil·lànime romandria en una presó així.

D'un temps ençà, però, el neguit no els deixa viure i han entrat en una deriva que els empeny a les més grans barbaritats. Recordem els intents socialistes de vincular independentisme a nazisme en les passades eleccions. Ho van fer de manera subliminar en el vídeo de campanya i obertament a través de la secció local de Mont-roig (Baix Camp), amb un fotomuntatge del president Mas i la imatge de Hitler. Just el mateix que va fer el regidor Jonatan Cobo Ortega, del PP de Rubí, que, a més a més, presentava el segell de la Generalitat i el logotip de TV3 com a símbols nazis. Doncs bé, no hi ha hagut depuració de responsabilitats ni expulsions. Alícia Sánchez-Camacho fins i tot es passejava sense escrúpols al costat del regidor de Rubí durant la campanya electoral. Això explica que recentment s'hi afegís el PP d'Altafulla (Tarragonès), vinculant la independència catalana amb l'Holocaust, sense que els culpables hagin estat expulsats.

Aquest és el nivell intel·lectual del nacionalisme espanyol i aquests són els principis ètics i els valors democràtics del Partit Socialista i del Partit Popular, amb Pere Navarro i Sánchez-Camacho al capdavant. S'entén que estiguin en contra del dret a decidir dels catalans. Ja fa temps que se saben perdedors. Per començar, tant l'un com l'altra tenen els dies comptats en els càrrecs que ocupen.

Nació Digital , 6/7/2013
 
Un luxe cultural de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 juliol 2013
Lectures a la frescaUn dels regals de l'estiu a Sant Cugat són les Lectures a la fresca. Són una oferta cultural i lúdica de la qual en poden presumir molt pocs municipis a Catalunya perquè apropen el teatre a la gent i l'enriqueixen mostrant-li obres que potser mai no veuria si hagués de pagar una entrada. I no pas perquè les obres no siguin bones, sinó perquè la gent que va al teatre, malauradament, és molta menys que la que va al cinema. I si el cinema es lamenta de la caiguda d'espectadors, imaginem-nos quina és la situació dels teatres i dels professionals que el fan possible.

Les Lectures d'enguany, coordinades per Dolors Vilarasau, estan dedicades a Salvador Espriu i pretenen trencar la imatge d'autor eixut, aspre, greu... que moltes persones tenen d'ell. Com sabem, aquest és l'any Espriu i s'està fent una immensa tasca divulgativa de la seva figura a tot Catalunya. Una tasca que és molt positiva i Sant Cugat fa molt bé de sumar-s'hi. Tanmateix, per a edicions futures, potser caldria plantejar-se si els monogràfics associats a l'autor institucional de l'any són la millor opció. Ho dic en el sentit que vincular sistemàticament les Lectures a les celebracions oficials pot fer massa previsible la programació i restar-li espontaneïtat. Talment com si, per definició, les Lectures haguessin d'anar plegades amb el centenari del naixement d'un autor determinat i això ja ens permetés intuir quines seran les properes. No ho dic pas com una crítica, ja que la qualitat global és indiscutible. Ho dic només a títol de reflexió.

Pel que fa als escenaris, em sembla encertadíssima la incorporació de la plaça de Barcelona a una de les Lectures. La plaça de Barcelona no és només una plaça encantadora, és també una plaça que, després de la marxa de l'Ajuntament, ha perdut protagonisme i necessita ser revitalitzada. En tot cas, ja l'ha tingut, el protagonisme, perquè va acollir la primera Lectura i ara queden les dues restants: el dia 11 veurem Quim Federal i una versió abreujada de Primera història d'Esther a l'acollidora plaça de l'alcalde Magí Bartralot, i el dia 18 Antígona als Jardins del Monestir. Com dic, tot un luxe.

Cugat.cat , 5/7/2013
 
Espanya no "és" demòcrata, Espanya "està" en democràcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 juliol 2013
VotarEl contingut de l'estudi "Recuperar España. Una propuesta desde la Constitución", que en forma de llibre han presentat recentment advocats de l'Estat, membres del Tribunal Suprem, catedràtics i tècnics superiors estatals com a mesura per frenar la independència de Catalunya, és la viva expressió d'una personalitat nacional absolutista que només concep la paraula com a eina d'imposició despòtica, mai de diàleg serè. No és estrany que arribin al punt de criminalitzar el dret de decidir en el sentit més literal del terme. Vegem-ne aquest fragment esfereïdor:

  • "Si el derecho a la vida independiente y autónoma se lo concedemos a quien "quiere y puede", estamos consagrando la fuerza como elemento de legitimación de la vida social. Habremos vuelto a la selva. Al admitir las distintas pretensiones secesionistas que se puedan formular en una sociedad, se abren miles de conflictos de consecuencias trágicas; y, por ende, también es racional actuar en consecuencia para evitarlo."

I què proposen per evitar-ho? Doncs l'ús de la força, la intervenció armada, la repressió violenta, la "solució bèl·lica". Ho justifiquen amb aquestes paraules, que també deixo en espanyol per mantenir-ne l'esperit:

  • "No nos engañemos pensando que los conflictos bélicos son cosa de tiempos pasados, o de espacios premodernos, o que hoy ya todos se canalizan por la vía de la competencia económica, porque eso sería una señal de ignorancia de la historia."

  • "Menos aun con la idea simple de que "estamos en Europa" y ello es un seguro antibélico. Cierto es que en este momento la Unión Europea moderaría las tentaciones bélicas. Pero por un lado: ¿quién puede asegurar que la UE va a subsistir y además va a hacerlo con capacidad operativa suficiente para imponer una solución pacífica en un tema como éste? Y por otro, ¿adoptaría la UE una posición decidida común? ¿Cuál sería esa postura?"

  • "Como tampoco puede tranquilizarnos lo que Europa hace últimamente en el mundo; el comportamiento de la UE en la antigua Yugoslavia sobre 1990 es ilustrativo; intervinimos allí militarmente no para preservar la unidad sino para consolidar la fragmentación política del territorio, e intervinimos con criterios y direcciones no coincidentes, porque ciertas Potencias europeas pugnaron por ganarse la tutela de algunas de las fracciones resultantes de la desintegración."

  • "A veces escuchamos manifestaciones gubernamentales que parecen creer que esta deriva soberanista se ataja acudiendo al Tribunal Constitucional. Es un error. Nosotros acatamos sus decisiones y podemos estimar a no pocos de sus miembros. Pero no es un dique que pueda contener esta marea."

  • "El apaciguamiento sólo puede producir buenos resultados si se practica teniendo fuerza, con la voluntad de usarla si llega a ser necesario y conociéndolo el enemigo. Si no se tiene fuerza, si se carece de voluntad de emplearla o si el enemigo cree que no se tiene o no se va a usar, las sucesivas cesiones son recibidas con desprecio y aumentan las demandas y exigencias del contrario, hasta que vence o enciende el conflicto que se estaba tratando de evitar."

  • "Cuando Hitler inicia su escalada de violencia, Chamberlain contesta con su receta de Dialogo, Razón, Persuasión y Ventajas económicas, que obviamente Hitler interpretó como señales de debilidad y le animaron a ir progresando en su escalada; finalmente el Reino Unido y Francia tuvieron que declarar la guerra a Alemania y desatar la Segunda Guerra Mundial."

En diversos textos m'he referit sempre a l'Espanya actual com a "democràcia totalitària". És el terme més suau que he trobat per descriure la naturalesa d'aquest Estat que ha fet de la seva història una suma de col·lectivitats, cultures i llengües anihilades. Ha estat per això, perquè sempre ha criminalitzat la paraula, el diàleg i el pacte i hi ha imposat la seva voluntat violentament, que s'ha acabat quedant sol. Ha perdut totes les possessions violentament conquerides a ultramar i ara es revolta enrabiat en veure que li passarà el mateix amb Catalunya. És normal, tanmateix. Com diu el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Raimundo Viejo, "Quan ja no es pot anar més enllà, quan ja no es poden conquerir més territoris o s'han perdut els que es posseïen, comença un procés d'imperialisme interior sobre les nacions que hi estan subordinades. Aquest és el cas d'Espanya amb Catalunya, el País Basc i Galícia. L'Estat necessita mantenir l'hegemonia interior perquè no apareguin les contradiccions sobre les quals s'ha fundat".

L'any 2001, en el llibre Despullant Espanya vaig utilitzar el sentit dels verbs "ser" i "estar", en la nostra llengua, per explicar la diferència entre Catalunya i Espanya. No és el mateix "ser" demòcrata que "estar" en democràcia, deia. Qui és demòcrata, no ho és només durant un temps. Ho és sempre, fins i tot vivint sota un règim totalitari. Catalunya, per exemple, creadora del primer Parlament europeu després del d'Islàndia, és demòcrata, perquè no concep cap altra forma de convivència o de relació entre les persones i els pobles que no sigui la del diàleg i les urnes. D'aquí ve la nostra defensa ferma i infrangible pel dret a decidir. Estar en democràcia, en canvi, és un fet circumstancial, temporal, transitori. És un fet que pot ser més o menys durador en funció dels esdeveniments. Es pot viure en democràcia sense ser demòcrata, per exemple. És a dir, que una mentalitat totalitària pot, sense deixar de ser-ho i malgrat certes renúncies, contemporitzar amb unes mínimes regles democràtiques que li permetin perpetuar-se, ja sigui com a poder polític o com poder fàctic. Doncs bé, Catalunya "és" demòcrata; Espanya "està" en democràcia. I ara que les circumstàncies han acabat amb el ball de màscares i obliguen a la definició, ha quedat al descobert què "és" Catalunya i què "és" Espanya.

El Singular Digital , 2/7/2013
 
El Tribunal PP Constitucional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 juliol 2013
El Tribunal PP ConstitucionalAquelles persones que no se'n saben avenir del fet que Espanya no hagi derogat mai el Decret de Nova Planta, de Felip V, només han d'observar la política del Partit Popular contra la llengua catalana per trobar-hi la resposta. Els autors d'aquell decret ja no hi són per raons biològiques, però els seus hereus continuen remant en la mateixa direcció. Tanmateix, és ben cert que se senten fracassats. "Com és possible que després de tres segles d'atacs ferotges contra la llengua catalana, aquesta no sols es mantingui viva sinó que gosi continuar essent la llengua nacional?", es pregunten. I, és clar, això els exaspera i actuen a través del govern espanyol amb una llei de l'Educació d'ideologia franquista o fan com el PP de Sant Cugat, que intenta que el català deixi de ser la llengua preferent de l'Ajuntament.

Per poder somiar que els seus desitjos es convertiran en realitat, el PP compta amb un aliat anomenat Tribunal Constitucional espanyol. Això és ben sabut. Però és un aliat molt feble, perquè està totalment desacreditat i no fer-li cas s'ha convertit en una qüestió de dignitat i de justícia. Quin valor té un tribunal que és nomenat per dos partits polítics per tal que dicti sentències d'acord amb la ideologia i els interessos d'aquestes dues formacions? Hi pot haver una mascarada més gran? És com si els partits del Barça els arbitrés sempre un militant del Reial Madrid amb un odi visceral pels colors blaugrana, per la seva simbologia i per la seva representativitat. No valdria la pena sortir al camp a jugar, perquè la derrota sistemàtica estaria garantida.

Doncs bé, tota la política catalana està sotmesa a una mascarada així. I el procés de substitució lingüística del PP forma part del mateix objectiu. Per això, segons aquest partit, hi ha ciutadans de primera i ciutadans de segona. El ciutadà de primera és el senyor de Toledo que pot exigir que la llengua castellana tingui a Catalunya el mateix rang que la llengua catalana. El ciutadà de segona, en canvi, és el senyor de Girona que no pot exigir que la llengua catalana tingui a Castella el mateix rang que la llengua espanyola. D'això en diuen igualtat.

Cugat.cat , 28/6/2013
 
Ja surten veus dient que el 2014 és massa aviat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 28 juny 2013
2014A mesura que s'acosta el 2014 comencen a sorgir veus del sector catalanista que demanen que s'ajorni la consulta sobre la independència de Catalunya. No ho diuen així, obertament, és clar, sinó que ho fan recorrent al mateix fantasma de la por de l'espanyolisme, però amb una petita variant: mentre l'espanyolisme ens amenaça amb les deu plagues d'Egipte, aquestes veus catalanistes ens diuen que encara no és el moment. El 2016 seria millor, o el 2025, que és aquí mateix, o el 2050, que és un número rodó, o el 2114 –oh, quin goig, el 2114!–, que coincidiria amb el quatre-cents aniversari de la pèrdua de les nostres llibertats, o el 3001, que també seria un any formós perquè coincidiria amb un canvi de mil·lenni. D'on ha sortit, aquesta idea esbojarrada del 2014?

Que ningú no pensi, tanmateix, que les veus a què ens referim estan en contra d'una Catalunya amb veu i vot a les Nacions Unides. Això no. L'únic que passa és que per a elles la llibertat del seu poble és una cosa difusa de la qual mai, mai a la vida, n'han fet una qüestió de principis. Talment com qui diu: “Si voleu regalar-me una casa nova, feu-ho. Però porteu-m'hi sense que m'hagi d'aixecar del sofà, si us plau”. És la mateixa actitud que la dels fumadors que no estan en contra de deixar de fumar algun dia. Sempre, és clar, que aquest dia no es concreti mai i que puguin continuar dient "algun dia". Per això, ara que l'independentisme és majoria al Parlament i que no es pot dir, com abans, que som quatre gats, les veus esmentades recorren al fantasma de la por: "I si féssim la consulta i no la guanyéssim? Oh, quin horror!"; "I si ens enviessin els tancs? Ai, Déu meu!"; "I si aquell dia plogués i la gent es quedés a casa? Quin desastre!". Tot s'hi val per dilatar el procés, tot s'hi val per continuar asseguts al sofà.

Naturalment, en saben molt de disfressar l'immobilisme i elaboren discursos pletòrics de seny i de prudència i de contenció i d'enteniment. Són els amos del sofà i no tenen pressa. El país cau a trossos, però ells no tenen pressa. Ells tenen els ingressos mensuals garantits amb els quals podríem alimentar, si més no, tres famílies senceres. Ells diuen que hem d'anar a poc a poc, que s'ha d'endarrerir la convocatòria; que no ve d'uns anys; que hem de fer un govern de concentració amb un partit espanyolista com el PSOE de Catalunya –que no sols nega el dret del poble català a la llibertat, sinó que també li prohibeix des de Madrid que ho decideixi per mitjà de les urnes–; que hem de cercar la unitat amb els espanyolistes fent pedagogia, molta pedagogia, moltíssima pedagogia; que hem de passar-nos una colla d'anys pidolant que ens deixin fer una consulta, i que si tot i així no ens deixen, aleshores sí, aleshores, quan de nosaltres ja no en quedi res i visquin els rebesnéts dels nostres rebesnéts, serà el moment de fer un pensament. Un pensament que batrà el rècord Guinness del seny, de la prudència, de la contenció i de l'enteniment; un pensament per plantejar-nos de fer una sardana gegant que enlluerni el món i durant la qual repartirem barretines, caganers, carnets de boletaire i clauers amb el ruc català. Oh, quin èxtasi poder ser contemporanis de tan joiosa ballada!

Aquest és, en definitiva, el full de ruta de l'immobilisme: esperar que la crisi remeti per poder dir que la llibertat ja no cal, que la llibertat va ser només un recurs desesperat, una idea d'emergència, que quedarà com el deliri romàntic d'uns quants eixelebrats que no sabien veure els immensos avantatges de dur un dogal al coll i viure en captivitat. No és estrany que el 2014 els faci tanta nosa. El 2014 té una càrrega simbòlica que pressiona i compromet tot un poble, i saben molt bé que esvaint-se l'any simbòlic es pot esvair també la pressió i el compromís.

El Singular Digital, 25/6/2013
 
L'ultranacionalisme de Rivera i Vidal-Quadras Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 juny 2013
L'ultranacionalisme de Rivera i Vidal-QuadrasEn aquest moment especial i únic que estem vivint, hi ha poques coses que resultin tan estimulants per a la independència de Catalunya com ser testimonis de la patètica manca d'arguments del nacionalisme espanyol. Especialment de l'ultranacionalisme de PP i Ciudadanos. Tots dos, prou que ho sabem, són més amics de la boxa que dels escacs i se senten més identificats amb la llei de la força que amb la força de la intel·ligència. Però la presa de consciència nacional dels catalans els té molt alterats i els fa anar d'una banda a l'altra de l'escenari, com actors sense personatge, tot dient coses que cap autor amb cinc dits de front no posaria mai en boca d'un demòcrata. Alejo Vidal-Quadras diu que en cas que els catalans decideixin el seu futur per mitjà de les urnes serà un "acte criminal" i que el govern espanyol i la policia ho impediran "físicament". I Albert Rivera afirma que "el dret de separar-se no existeix". L'ultranacionalisme és així, totalitari per definició.

En primer lloc, amb relació a les paraules de Vidal-Quadras, només dir que la imatge de pistoles espanyoles contra urnes catalanes farà la volta al món i serà molt profitosa per a nosaltres, ja que mostrarà clarament qui és qui. Qui és el demòcrata i qui és el totalitari. Pel que fa a les paraules de Rivera, ens remunten a l'època del nacionalcatolicisme franquista, quan els capellans deien el mateix a les parelles que no funcionaven: "El dret de separar-se no existeix". L'atzagaiada és tan gran que només convida al riure. Però Rivera, a més, menteix quan diu que "el dret d'autodeterminació no existeix en els estats democràtics". I tant, que existeix! És un dret humà bàsic. I els drets humans estan per damunt de les constitucions dels estats que en són signataris. El dret d'autodeterminació d'un ésser humà o d'una col·lectivitat, com el dret de respirar, és tan elemental que no s'especifica en cap constitució. Només faltaria! Per això el Regne Unit no el nega a Escòcia i el Canadà no el nega al Quebec.

També és una fal·làcia afirmar que Catalunya pot canviar la llei al Congrés espanyol, ja que l'aritmètica d'aquella cambra està configurada de manera que PP i PSOE hi tinguin majoria eterna i que els Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, encara que sigui plegats, mai no puguin canviar ni una coma que no plagui als primers. Feta la llei, feta la trampa. La trampa espanyola, la trampa d'una democràcia totalitària que Catalunya, en el seu camí cap a la independència, està desemmascarant internacionalment.

Nació Digital , 22/6/2013
 
Si no ens afanyem, no quedarà país per independitzar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 juny 2013
CatalunyaLes reflexions de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, sobre Catalunya i els seus drets nacionals sempre són enriquidores i interessants, i en el seu pas per Sant Cugat, convidada per l'entitat Amics de Pedra i Sang, ho van tornar a ser. Sota el títol "La cultura catalana al món", Muriel Casals va parlar de moltes d'aquelles coses que en aquest moment són al carrer i formen part del debat quotidià. És a dir, la llengua, la projecció exterior de Catalunya, la seva constitució com a Estat independent o els atacs procedents d'Espanya en tots els àmbits, ja sigui el polític, el lingüístic, l'econòmic o el cultural.

Comparteixo plenament la seva opinió favorable a recórrer a una entitat internacional que arbitri el procés que ha de fer de Catalunya i d'Espanya dos estats diferents. No es tracta pas d'un recurs vital, però és obvi que la mediació d'una figura externa acreditada i neutral pot ser molt positiva. Sobretot tenint en compte el dèficit democràtic espanyol, que ha convertit la Constitució en el braç polític del seu totalitarisme ideològic i idiosincràtic. Si el Quebec o Escòcia no han necessitat cap àrbitre internacional en els seus afers ha estat perquè tant el Canadà com Anglaterra són països democràtics que, ni en somnis, qüestionarien mai el dret de decidir de les nacions quebequesa o escocesa.

Discrepo una mica de Casals, en canvi, quan opina que hem de ser pacients i no tenir pressa. No sóc partidari de la precipitació a ulls clucs, això no, però tampoc no ho sóc de dilatar el temps indefinidament. Em sembla que tres segles de paciència han estat més que suficients, i si una cosa té algú amenaçat de desaparició és pressa. En aquests moments, Catalunya no té diners ni temps per sobreviure en un Estat que utilitza totes les seves eines per destruir-la. Per això cada dia que passa els catalans som més pobres i estem més enfonsats. I per això hem d'anar ràpids, no sigui que quan finalment vingui l'àrbitre internacional trobi que no hi ha res a arbitrar per defunció d'una de les parts.

Cugat.cat , 22/6/2013
 
L'enemic d'Artur Mas es diu Duran i Lleida Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 juny 2013
L'enemic d'Artur Mas es diu Duran i LleidaEl principal enemic del president Mas no es diu Rajoy, ni Camacho, ni Rivera, ni Navarro, ni Millo, ni Lucena... Tots aquests, amb el seu nacionalisme espanyol, encara li donen més vida política i fan que, comparat amb ells, les seves ambigüitats independentistes quedin minimitzades. El veritable enemic del president Mas es diu Josep Antoni Duran i Lleida. Aquest és l'autèntic enemic. Però no pas perquè sigui diferent dels altres, sinó perquè va disfressat d'amic, i això el fa més perniciós.

Duran i Lleida és l'"amic" que tothom identifica amb les mateixes sigles que Mas; és l'"amic" que té quota al Parlament, als telenotícies i als altaveus mediàtics; és l'"amic" que cada vegada que obre la boca resta vots al seu soci de govern; és l'"amic" que amb les seves declaracions contra la independència en plena campanya electoral va restar escons a CiU; és l'"amic" espanyolista disfressat de catalanista que està en contra de la independència de Catalunya i que va anar a la manifestació de la Diada per desacreditar-la i per poder dir que els prop de dos milions de persones que hi havia eren tan autonomistes com ell. Duran és també l'"amic" que enamora la caverna espanyola i tots aquests grans referents de la llibertat dels pobles, que són Soraya Sáenz de Santamaría, Alícia Sánchez-Camacho, Pere Navarro, Albert Rivera i Maurici Lucena; Duran és l'"amic", en definitiva, que va dient que Artur Mas "és el seu president i el seu candidat", però que contraprograma actes a Espanya, el mateix dia, per entelar els actes del seu estimadíssim president a Catalunya.

La pregunta és: per dir que Mas és el seu president, calia fer un acte el mateix dia a Madrid? Per dir que "el que digui Mas estarà ben dit", calia convocar tots els mitjans de comunicació? Creu algú que aquestes anodines paraules tenien el més mínim interès per a cap periodista? Si la premsa de Madrid va anar a escoltar Duran va ser perquè tothom sabia que ell és l'aliat de l'espanyolisme i que aquell acte constituïa un boicot enverinat en tota regla contra el govern de Catalunya i, especialment, contra el procés independentista.

Duran no només és molt conscient que el seu projecte personal és incompatible amb la independència de Catalunya, també percep que el temps se li esmuny i gesticula tant com pot esperant que, arribat el moment -manca de majoria absoluta de Rajoy al Congrés espanyol- el Partit Popular li ho tingui en compte i li agraeixi els serveis prestats. I és que l'ambició d'aquest senyor és tan desmesurada que, com es va veure en les eleccions, està disposat a dinamitar fins i tot Unió per autosatisfer-se. És Unió, per tant, qui ha de decidir si vol connectar amb el gros de la societat catalana i esdevenir una força independentista o acompanyar Duran en la seva caiguda pel penya-segat i desaparèixer com a partit.

Així les coses, em sembla suïcida per a CiU la presència de Duran en una propera llista electoral. Una llista electoral catalana en el marc espanyol, és clar, ja que en una Catalunya independent, Duran, políticament parlant, no serà absolutament ningú. Això significa que CiU haurà de reflexionar i decidir què vol fer: o mantenir Duran, afavorint la sagnia de vots cap a Esquerra, o sacrificar-lo per salvar la federació. En altres paraules, cal que el president Mas, si vol donar versemblança al seu projecte nacional, és tregui Duran del damunt plantejant un ultimàtum a Unió. És a dir, que sigui Unió qui el sacrifiqui. I si, malgrat tot, no hi ha entesa, Convergència haurà de deixar Unió tota sola davant les urnes, cosa que significarà la seva mort. Unió, és clar, encara podria aixoplugar-se sota les faldilles del PP, però no podria evitar una fugida de militants cap a CDC, cosa que també acabaria essent letal. Hauran de decidir: o la fi de Duran i Lleida o la immolació de Convergència i Unió.

El Singular Digital , 18/6/2013
 
Nova llei de l'avortament, 76 anys d'involució Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 18 juny 2013
Nova llei de l'avortament, 76 anys d'involucióEm sembla que els membres de la campanya "Nosaltres parim, nosaltres decidim", contra la reforma de la Llei de l'Avortament del Partit Popular, són molt generosos amb aquesta formació en dir que suposa "un retrocés de trenta anys en els drets de la dona". En realitat, el retrocés és molt superior si tenim en compte la mentalitat oberta que ja tenia la República en aquesta qüestió. Recordem que el 25 de desembre de 1936 el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que defensava el dret de les dones a la interrupció artificial de l'embaràs per motius terapèutics, eugenèsics, neomalthusians, ètics i sentimentals. I quinze dies després, el 9 de gener de 1937, en deixava constància el Diari Oficial de la Generalitat, la qual cosa va significar que Catalunya tingués la llei més avançada d'Europa en matèria d'avortament.

Cal aplaudir, per tant, les accions de l'Esquerra Independentista a Sant Cugat, amb ICV, la CUP i l'Assemblea de Drets Socials al capdavant, contra la política del PP i les galdoses declaracions del president local, Jorge Carreras, ja que la futura llei espanyola limita l'accés a l'avortament i suprimeix el dret a interrompre l'embaràs en cas de malformacions del fetus. En realitat, el PP fa el mateix amb la llei espanyola d'avui que el que va fer Franco amb la llei catalana del 1937. És a dir, suprimir-la i imposar-hi el seu fanatisme religiós. I és que, com demostra la política del PP, incloent-hi el nacionalcatolicisme de la llei del ministre Wert, l'únic canvi amb relació a la mentalitat franquista és el de la renovació de cares, no pas d'ideologia. Per això en ple segle XXI continuen condecorant nazis amb la mateixa alegria i naturalitat que si es tractés de l'Englantina d'Or en uns Jocs Florals.

Com va retratar Manuel de Pedrolo en l'obra D'ara a demà, que no fa gaire es va representar a Mira-sol, dirigida per Teresa Canas, els qui estan en contra que la dona decideixi sobre el seu cos són els mateixos que envien a la mort els seus fills en nom d'Espanya. Això és el que va fer José María Aznar l'any 2003, per mitjà de mentides, agredint la població d'Iraq. Una agressió per la qual hauria de ser portat davant d'un Tribunal Penal Internacional per crims contra la humanitat.

Cugat.cat , 14/6/2013
 
El PSOE de Catalunya, un partit reaccionari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 juny 2013
El PSOE de Catalunya, un partit reaccionariUn dels efectes més interessants que està tenint l'anomenada transició nacional per tal que Catalunya es constitueixi en un Estat independent és la volatilització de certes màscares. Aquest efecte ja va començar arran de les consultes per la independència, quan el PSOE de Catalunya es va despullar en el sentit més literal del terme a la majoria de municipis boicotejant-les tant com va poder. En aquell moment, havent recorregut el país com a portaveu d'una de les més properes a Barcelona, ja vaig denunciar que bona part dels socialistes, que en la tardor del franquisme havien reivindicat "llibertat d'expressió!" en els recitals de Llach i Raimon, eren els mateixos que el 2009 i el 2010 feien mans i mànigues per impedir que la gent s'expressés a les urnes. Doncs bé, som al 2013 i, com que veuen que anem de debò i estan neguitosos, s'han tret dues disfresses de cop: la democràtica i la d'esquerres. La disfressa democràtica és la que diu que estan a favor de la consulta sempre que l'aprovi el Congrés espanyol. I com que ells i el PP, al Congrés espanyol, hi tenen majoria absoluta permanent i hi estan en contra, la consulta no es pot fer. És a dir, que estan en contra del principi democràtic més elemental. I la disfressa d'esquerres també els ha caigut, ja que no hi ha res més reaccionari que criminalitzar les urnes i formar equip amb l'ultranacionalisme espanyol de PP, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya.

En aquest sentit, l'aliança reaccionària que intenten crear els quatre partits esmentats en contra dels drets nacionals de Catalunya culmina amb l'abraçada dels socialistes a aquest gran tòtem de l'esquerra que és Duran i Lleida i amb les lloances a aquest far de la democràcia d'Occident que és Mariano Rajoy. Sobre això, tant Pere Navarro com el seu número dos, Maurici Lucena, s'han expressat clarament. Navarro vol que el PSOE de Catalunya faci pinya amb Unió, i Lucena no s'està de dir que coincideix plenament amb Mariano Rajoy. Rajoy i Lucena, per tant, titllen Catalunya de pigmea dient-li que "cal ser gran perquè els països petits no compten, no compten gens".

Aquest és el nivell intel·alectual del Partit Socialista i del PP, capaços de dir aitals barbaritats sense el més mínim sentit del ridícul i amb el mapa europeu desacreditant-los espectacularment. Es veu que segons aquests senyors, Luxemburg, Irlanda, Dinamarca, Noruega o Finlàndia, països amb menys població que Catalunya, o Àustria, Suècia i Bèlgica, força semblants, no són absolutament ningú. Espanya, en canvi, sí que compta, oi? En realitat, és tot al contrari. És Espanya qui compta amb aquests països a l'hora de parar la mà i és gràcies a ells que la Unió Europea té pes específic. De fet, la resposta que els ha donat el president Mas ha estat magnífica: "Què és millor, ser un país gran com Espanya, amb un 27% d'atur, o ser com Àustria, amb un 4%?".

Té gràcia, per altra banda, que la suposada grandesa d'Espanya sigui fruit de l'aportació europea i de l'espoliació de Catalunya. Ves per on, un país "petit" com Catalunya sosté un país "gran" com Espanya. Ho demostra el fet que només en el període 2006-2010, l'aportació d'Europa a Espanya va ser de 27.000 milions d'euros mentre que la de Catalunya va arribar als 81.000 M€. I si hi afegim que la Unió Europea té cinc-cents milions d'habitants i Catalunya només set i mig ens farem una idea de la magnitud de l'espoliació que patim i entendrem l'interès dels partits reaccionaris, nacionalistes espanyols i hereus del franquisme, com PP, Ciudadanos, PxC i PSOE de Catalunya, a mantenir el sotmetiment del nostre país a Espanya.

Cada ovella amb sa parella, diu la saviesa popular, i això és el que està passant, que Navarro, Duran, Rivera, Lucena, Rajoy, Camacho i Anglada s'ajunten en l'àmbit polític per les mateixes raons que també ho fan José Manuel Lara Bosch i Javier de Godó en l'àmbit econòmic: impedir la llibertat de Catalunya.

El Singular Digital , 11/6/2013
 
L'aclamació espanyola de nazis Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juny 2013
L'aclamació espanyola de nazisTé moltíssima raó el ple de l'Ajuntament de Sant Cugat demanant, llevat del PP, la dimissió de María de los Llanos de Luna com a delegada del govern espanyol a Catalunya, i també la té la CUP quan argumenta que mantenir aquesta senyora en el càrrec és "un insult al conjunt de la població catalana i a les víctimes del nazisme i de la violència franquista". Certament és un insult, i també és vergonyós i repugnant.

No és estrany que Alemanya, país on un acte en què es guardonessin nazis constituiria un delicte i hauria creat un escàndol de dimensions colossals, hagi blasmat el fet. El que Alemanya no sap és que el Partit Popular és al·lèrgic a la democràcia. Per això no sols Llanos de Luna no ha estat destituïda ni s'han demanat disculpes, sinó que el govern espanyol -"impasible el ademán"-, n'ha fet elogis qualificant-ho de "reconciliació". Talment com si els crims contra la humanitat prescrivissin. D'això se'n diu barra! Fins i tot, sense cap mena de vergonya, també ho ha justificat el president del PP a Sant Cugat, Jorge Carreras, afirmant que el guardó es lliurava per raons històriques, no pas polítiques.

Doncs bé, parlem d'història. La història diu que el règim nazi va causar milions de crims contra la humanitat, i aquells que els van cometre, fossin de nacionalitat alemanya, italiana o espanyola, han de ser portats davant d'un tribunal penal internacional, no pas guardonats com fa Espanya -que, a més, els guardona uniformats- i com justifiquen el PP, en general, i el senyor Carreras en particular. La resposta a tot plegat, a banda dels passos que estan fent els eurodiputats catalans a Brussel·les, ens la dóna Cilly Kugelmann, directora del Museu Jueu de Berlín: "La generació que va formar part del franquisme, que ara es considera criminal, mai no farà autocrítica. Es criticarien ells mateixos".

Cugat.cat , 7/6/2013
 
On és, en Pedrolo? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 juny 2013
D'ara a demàFa vint-i-tres anys que Manuel de Pedrolo és mort i continua essent un autor profundament incòmode. Sí, ja sabem que el seu llibre El mecanoscrit del segon origen és de lectura obligada a les escoles i que, a més de l'adaptació que en va fer TV3 l'any 1985, aviat se'n farà la versió cinematogràfica que va planificar Bigas Luna. Però no va escriure res més, en Pedrolo? És autor d'una sola obra? Com s'entén que un dels autors més prolífics de la literatura catalana, un autor que va conrear la novel·la, la narració, la poesia, el teatre..., sigui tan invisible al nostre país? Un país que està en deute amb ell, perquè tota la seva obra, absolutament tota, està pensada per enfortir l'autoconsciència de Catalunya. Com s'entén que la força que tenia per despullar la hipocresia social, política, eclesiàstica i militar sigui avui tan silenciada?

Escric aquestes reflexions a propòsit de l'esplèndida lectura que va tenir lloc no fa gaire, a Mira-sol, de la seva obra D'ara a demà, sota la direcció de Teresa Canas. Hi havia el perill que un text com aquest sobre el tema de l'avortament, escrit fa prop de quaranta anys, hagués perdut vigència, però el cert és que la manté. La manté amb escreix, fins al punt que avui la falsa moral del PP sobre la qüestió constitueix una prolongació dels personatges del pare i de l'oncle de la protagonista. Aquesta, la Lida, una noia de divuit anys, no reivindica només el dret de la dona a decidir sobre el seu cos, també expressa el seu dret a fruir lliurement de la sexualitat i blasma que hi hagi una moral per a l'home i una altra per a la dona.

"A un home li concediu la llibertat del propi cos; a la dona l'hi negueu. Qui us ha donat el poder de legislar sobre el meu sexe?", diu la Lida. "És que no t'adones que el nostre ordre, un ordre civilitzat, descansa sobre el sexe de la dona? Sou responsables del futur, de la continuïtat...", respon el pare. "Ja hi som! Ens engabieu en nom de la família patriarcal...", replica ella. El pare, aleshores, per no veure perjudicada la seva posició de polític poderós, imposa aquest pacte: ella renunciarà a avortar i, a canvi, es casarà amb un secretari que li permetrà viure la llibertat que reclama. El nen, per tant, neix, i quan té vint anys el pare l'envia a la guerra i mor. Llavors la Lida diu: "És per això que vau voler que parís? És per això que voleu que pareixin totes les dones que perseguiu sense treva amb les vostres lleis assassines?". I tot seguit recorda la figura de l'oncle, que avui, com a capellà, beneeix guerres i ahir s'esfereïa d'un avortament, i clama: "Vosaltres, dirigents d'ànimes i de pobles, amb poder sobre la vida temporal i la vida espiritual... Que ben lligat que ho teniu tot! Oh, no, no avortis, no suprimeixis en germen allò que vol ser, deixa que es formi i que maduri perquè en puguem fer una criatura miserable que enviarem a la mort; quan hi hagis posat amor. No atemptis contra la vida que s'ignora, perquè és pecat; nosaltres, que no podem errar, ens encarregarem de destruir-la quan aquest procés s'hagi convertit en algú... algú que s'ha fet i és ell mateix, amb ple coneixement del seu viure, carregat d'il·lusions, d'esperances, de projectes de tota mena... algú que ha anat creixent, canviant, i té la voluntat de viure."

Cal felicitar Teresa Canas pel coratge d'haver recuperat aquest Pedrolo, humanista com sempre i d'una inqüestionable contemporaneïtat. La meva frase preferida la diu la Lida al seu pare: "Sou innocents, perquè els febles us justifiquen".

Diari de Sant Cugat , 3/5/2013
 
'La meva Ismènia' o la doble moral Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 juny 2013
La meva IsmèniaAquests dies, a La Seca-Espai Brossa, de Barcelona, s'està representant l'obra "La meva Ismènia", d'Eugène Labiche, dirigida per Hermann Bonnín i protagonitzada per l'actor santcugatenc Jaume Pla. És un sainet costumista que retrata molt bé la moral de la França del segle XIX i que mostra com de maquiavèl·lic pot arribar a ser l'egoisme humà. La història gira entorn d'un pare vidu, el senyor De Vancouver, que foragita els pretendents d'Ismènia, la seva filla de vint-i-quatre anys, per evitar que es casi i se'n vagi de casa. A tots els troba defectes, i si no n'hi troba se'ls inventa, fins que Galatea, la tieta soltera aliada d'Ismènia, en porta un que hauria de ser el definitiu. A partir d'aquí, com és lògic, s'esdevenen tot un seguit de situacions hilarants que ens mostren la hipocresia, la presumpció i la vacuïtat d'una classe social.

És un encert que Bonnín no hagi actualitzat el text situant l'acció el 2013, ja que hauria perdut la seva raó de ser. Les societats francesa i catalana han canviat força des del 1852. Avui dia, l'esforç titànic dels pares no consisteix a impedir que els fills marxin de casa, sinó justament a aconseguir que ho facin. Tanmateix, el millor de tot plegat és la interpretació de Jaume Pla. Està esplèndid, convincent, divertit en un personatge que, malgrat la mesquinesa de les seves accions, acaba resultant entranyable. Sobre ell descansa tot el pes de l'obra i és també ell qui marca l'evolució dels esdeveniments. Per altra banda, resulta deliciós veure com la minyona, una autèntica gata maula molt ben encarnada per Teresa Urroz, posa en evidència la doble moral del senyor de la casa, amb qui sembla que hi té una relació molt propera.

Un altre encant de l'obra és que cap dels personatges és un model de grans virtuts. El pretendent, per exemple, amb un magnífic Mingo Ràfols, que sap contenir-se en un paper que es prestaria a l'histrionisme, és un individu tan murri com el senyor De Vancouver, i l'exuberant Ismènia -excel·lent treball d'Anna Ycobalzeta-, és una noia que sap trobar la manera d'abatre el baluard inexpugnable en què el seu pare ha convertit aquella casa. En aquest sentit, hi ha un aspecte aliè a l'obra, purament circumstancial, que hi afegeix un punt de despietada ironia. Em refereixo al visible embaràs de l'actriu, que, ves per on, explicaria les presses d'Ismènia per casar-se i la decidida col·laboració de la tieta.

La tieta, interpretada per Lina Lambert, és l'únic personatge que sembla descontextualitzat. Talment com si l'actriu interpretés dues obres diferents el mateix dia i pugés a l'escenari de la segona aplicant el registre del personatge de la primera. I encara hi ajuda menys el seu accent espanyol. No s'entén que la germana del senyor Vancouver tingui accent d'un altre país. No s'entendria, si l'obra fos en francès, i no s'entén tampoc en català. Oi que caldria justificar la presència d'un personatge amb accent català, francès o espanyol en una obra en anglès representada a Anglaterra? Doncs de la mateixa manera cal justificar la presència d'un personatge amb accent espanyol en una obra en català representada a Catalunya. No fer-ho, distorsiona el conjunt i no fa creïble el parentiu de Galatea amb De Vancouver.

Això no treu, com dic, que l'obra sigui un divertiment encantador i que Jaume Pla, amb el seu personatge, brilli de principi a fi. En el fons, la lluita desesperada d'aquest pare per retenir la seva filla, no és res més que una viva representació de la por que tots tenim de la solitud.

Diari de Sant Cugat , 7/6/2013
 
El català, una llengua inútil Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 juny 2013
Víctor ValdésNo hi ha al món cap llengua que sigui inútil, cap ni una. Tota llengua és una meravellosa creació humana que els seus parlants haurien de preservar com un patrimoni universal, i encara més si es tracta d'una llengua assetjada políticament per un altre país. Aquest és el cas de la llengua catalana, que, a més de no tenir un estat que la defensi, té dos estats en contra, l'espanyol i el francès, que mai no han renunciat a fer-la desaparèixer definitivament. Per això és tan important que tots contribuïm en la mesura de les nostres possibilitats a la seva normalització o, si més no, a impedir que reculi. Cap persona nouvinguda no la voldrà aprendre si no la necessita per viure. Nosaltres, en un altre país, tampoc no aprendríem una llengua que no servís per a res.

Per desgràcia, el català no és útil ni imprescindible per viure a Catalunya. L'italià sí que ho és per viure a Itàlia i l'alemany també ho és per viure a Alemanya, però el català, al nostre país, només és una llengua ornamental, una llengua folklòrica, que fa bonic, però que desapareix tan bon punt s'ha de fer alguna cosa mínimament important. Una roda de premsa, per exemple. Quan es fa una roda de premsa, són molts els catalans que l'esborren perquè, és clar, es tracta de ser "pràctic", es tracta d'"optimitzar", i el fet de parlar en una merda de llengua anomenada català, en lloc de fer-ho en una llengua "grandiosa" com l'espanyol, els faria quedar com a provincians. Ho hem vist recentment en l'acte que el porter del Barça Víctor Valdés va dur a terme per explicar les raons per les quals no renovarà el seu contracte amb el club. Valdés va fer tota la conferència en espanyol i només es va dignar parlar en català al final, en el torn de preguntes, quan els periodistes se li adreçaven en català.

Sortosament, aquest no va ser el cas de les rodes de premsa de Carles Puyol i Tito Vilanova –deuen ser provincians, pobrets–, que les van fer en català. Però sí el de Valdés. Valdès, per tant, va transmetre a tothom el missatge que la llengua catalana és una llengua inútil, una llengua que s'autoesborra, una llengua que no es pot equiparar a la resta de llengües, perquè no serveix per a res. Què ha de pensar, si no, algú que s'ho miri de fora estant i vegi que som els mateixos catalans els qui anul·lem la llengua del nostre país. Per quina raó Messi, Iniesta o Neymar haurien de parlar català si els mateixos catalans la considerem una llengua inútil? Gràcies, Víctor Valdés.

Nació Digital , 8/6/2013
 
Catalunya, una potent locomotora en via morta Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 07 juny 2013
Delenda est HispaniaDelenda est Hispania és un llibre de lectura obligada per a tot català que vulgui carregar-se d'arguments en favor d'un Estat independent per a Catalunya. Són arguments rigorosament documentats que, dividits en tretze apartats, ens parlen de la construcció de la idea d'Espanya, del bloqueig econòmic contra Catalunya, de la Catalunya en via morta, de les vies d'accés a la independència, de la Catalunya-Estat, de la dissolució de l'Estat espanyol i, entre altres qüestions, del reconeixement internacional de l'Estat català. Albert Pont, l'autor d'aquest llibre, que és especialista en Dret Internacional i vicepresident del Cercle Català de Negocis, ha fet una tasca impressionant –ho remarco: impressionant– que no s'ha vist recompensada mediàticament. Els grans mitjans estan tan ocupats promocionant els productes dels qui blasmen Catalunya, com ara Joaquin Sabina o Alfonso Guerra, que no tenen temps de donar el relleu que mereix a una autèntica obra mestra de l'assaig, com és Delenda est Hispania. Però el llibre existeix i eixampla la ment de qui el llegeix. Fem-ne un petit tast:

  • "La constitució de l'actual Estat espanyol es fonamenta en un acte il·lícit, un acte nul de ple dret. Ni aleshores ni ara, cap entitat sobirana tenia potestat per dissoldre la sobirania de cap altra entitat; menys encara si la seva sobirania era originària i plena com la del Principat de Catalunya i les de la resta d'identitats de la Corona catalanoaragonesa."

  • "El federalisme, com a projecte polític, només es pot fonamentar en la mateixa naturalesa jurídica i en la igualtat sobirana de les entitats federades. Una 'federació' d'entitats de diferent naturalesa mai no podrà donar lloc a una entitat federal, sinó a una nova forma de dominació. Només establiria un nou marc de legitimació de la dominació d'uns pobles per uns altres."

  • "Catalunya s'ha entestat a mantenir una actitud constructiva amb l'Estat espanyol. Un greu error. No es pot ser mai comprensiu ni autocompassiu amb qui ens intenta destruir. [...] Espanya no percep la voluntat negociadora i la tradició pactista de Catalunya com a signe del nostre esperit constructiu, sinó com a signe de debilitat. [...] L'animadversió sociològica envers Catalunya està perfectament instal·lada en la concepció identitària i en la cultura política dels espanyols. No necessiten un manament legal per imposar un criteri que comparteixen, ja que forma part de la seva idiosincràsia. Però no deixa de ser una manifestació de la pròpia malaltissa debilitat."

  • "L'esforç que patim els catalans per l'embargament fiscal a què Espanya ens sotmet equival a dinou vegades el Pla Marshall que els Estats Units varen destinar per a la reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial, i és més de tres vegades superior al cost de la reunificació alemanya."

  • "Espanya no és viable econòmicament, ni podrà fer front al seu propi deute, un cop hagi perdut l'aval de Catalunya. Davant la seva debilitat, Espanya serà objecte de l'atac d'uns mercats internacionals i d'uns creditors que no en tindran prou a repartir els seus actius. Són ells qui liquidaran Espanya, no pas nosaltres."

  • "I mentre Espanya llença margarides als porcs, Catalunya espera, sempre espera... La docilitat d'alguns catalans és exasperant; la connivència i la complicitat d'altres, una traïció. No hi ha justificació ideològica possible."

  • "Espanya s'està preparant per sobreviure a la nostra independència, ja que, en principi, només l'adopció d'una forma d'organització territorial del poder pròpia d'un Estat integral pot evitar la seva dissolució i la desaparició de la Corona espanyola. I ho està fent al preu de posar en perill la viabilitat no solament de tota l'economia espanyola, sinó també del sistema monetari europeu i la continuïtat del projecte polític de la Unió Europea."

  • "Els referèndums sobre la secessió i l'annexió de territoris, o la unificació d'Estats, només es poden convocar dins dels límits dels territoris en qüestió. Mai no es convoquen en el territori de tot l'Estat predecessor. Això podria ser considerat com una mesura de compulsió política, que el Dret Internacional no permet."

  • "La Generalitat ha d'abandonar el victimisme autocompassiu de sempre i ha d'aprendre a LIDERAR. Ha d'establir els mecanismes per fer aflorar d'una vegada per totes el FEIXISME que impregna la societat espanyola i que tan hàbilment s'ha instal·lat en l'entramat institucional de l'Estat i els seus poders fàctics, però també en la nostra societat. Amb la seva actitud provocadora, Catalunya ha d'aconseguir que les autoritats civils espanyoles perdin el control sobre les autoritats militars de l'Estat, i sigui l'exaltació del mateix fanatisme espanyolista qui faci sortir els militars al carrer."

  • "Ningú no ens farà fora de cap organisme internacional, menys encara de la Unió Europea. Simplement haurem de formalitzar la nostra adhesió com a membre de ple dret, en lloc de ser-ho com a part de la delegació espanyola. Les exportacions de les 934 empreses alemanyes, les 762 empreses franceses i les 490 empreses nord-americanes que recentment han invertit en el nostre territori depenen del reconeixement internacional del nostre Estat."

Delenda est Hispania, d'Albert Pont, és un antídot contra el missatge demagog, pusil·lànime i immobilista que els grans altaveus mediàtics propaguen dia rere dia amb la intenció d'emmanillar-nos mentalment. Hi ha una oligarquia espanyola i uns sectors renegats de la societat catalana que ens volen callats, submisos i complaents –perquè tots els seus beneficis, absolutament tots, individuals o de classe, estan fonamentats en la subordinació de Catalunya a Espanya–, i aquest llibre els desemmascara de dalt a baix sense pietat. Llegir-lo, per tant, és prendre's una exquisida, urgent i vivificant contrametzina.

El Singular Digital , 4/6/2013
 
El cantant que se sent arraconat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 juny 2013
Roger Usart
Roger Usart
Són ben curioses les declaracions del cantant Roger Usart, exmembre de grups com Kaismir o La Fel·lació de Cupido, després del seu debut en solitari amb un disc en anglès titulat "Cage without a bird". Diu Usart: "L'idioma és un impediment important a l'hora de tenir repercussió als mitjans [catalans]. Està bé donar suport a la música feta aquí, però sobretot s'ajuda la que es fa en català i caldria obviar això una mica. Crec que el fet que ara no hi hagi prejudicis a cantar en català es positiu, però tinc la sensació que els que no cantem en català quedem una mica arraconats. Per exemple, la Joana Serrat fa la majoria de temes en anglès però les portes se li han obert perquè en fa alguns en català".

Aquestes declaracions són sorprenents per dues raons: la primera, perquè no s'ajusten a la veritat; i la segona, perquè traspuen una profunda manca de reflexió sobre el tema. Comencem pel començament. Tant de bo fos veritat que els músics que canten en català tinguessin un tracte preferencial a Catalunya i que, fruit d'aquest suport tan meravellós i potent, les vendes de discos en la nostra llengua s'enfilessin fins al capdamunt. Malauradament, no és així. El mercat català, que és un mercat captiu, està dominat per la llengua espanyola en tots els àmbits: discos, llibres, vídeos, còmics, etc. I això és així perquè Catalunya és un país subordinat políticament i lingüísticament a un altre que es diu Espanya. I Espanya posa tots els altaveus mediàtics de què disposa al servei dels seus artistes, cosa que, com és lògic, va en detriment de la difusió i del consum dels cantants i grups que canten en català. Sort en tenen, per tant, aquests músics, de comptar amb l'escardalenc suport d'alguns mitjans de comunicació catalans per fer conèixer els seus treballs al gran públic.

Jo recomanaria a Roger Usart que, més enllà de fixar-se en els noms consagrats, parés atenció en el munt de músics que canten en català i que, tot i la seva qualitat, tenen grandíssims problemes de supervivència, tant per l'estatus polític captiu de Catalunya com per la indiferència dels mitjans de comunicació catalans. Miquel Pujadó, Josep Tero o Rafel Arnal, per exemple, li'n podrien fer cinc cèntims. De fet, aprofito per recomanar als lectors -i al mateix Roger Usart- els darrers treballs d'aquests tres músics. El d'en Pujadó es diu "Llum i ombra" i conté vint noves versions de temes de Georges Brassens. És un disc esplèndid de dalt a baix que permet gaudir en català de la saludable mala llet dels textos del músic occità en llengua francesa. El de Josep Tero es diu "Fronteres" i també té un exquisit caràcter humanista. I el de Rafel Arnal, titulat "Pam a pam", és una altra delícia amb barreja d'elements electrònics i tradicionals.

Amb relació als arguments de Roger Usart, adduint que a Joana Serrat només se li ha obert alguna porta quan ha cantat en català, caldria recordar que Andrea Motis acostuma a cantar en anglès sense que això li hagi impedit esdevenir una de les grans veus femenines de la música a Catalunya. Per altra banda, sense qüestionar el dret d'Usart a cantar en anglès, estaria bé que es fes algunes preguntes: com és que es queixa que els músics que canten en català li prenen protagonisme i no es queixa dels que ho fan en espanyol? Que no diuen a Espanya que els catalans som espanyols? Aleshores, com és que no promocionen un 'espanyol' com Roger Usart? Com és que les esquifides finestretes de promoció de la cançó en català s'han de fer encara més petites pet tal d'encabir-hi els qui, com Roger Usart, han optat per cantar en anglès? Que no diuen que l'anglès és la llengua universal, la llengua que obre totes les portes? Què ho fa que Roger Usart s'empipa amb Catalunya en lloc d'empipar-se amb Anglaterra i els Estats Units per no fer-li cas malgrat tenir la deferència de cantar en la seva llengua? El subordinat que no es veu amb cor d'enfrontar-se a l'amo, sempre troba consol fent retrets a la resta de subordinats.

Racó Català , 3/6/2013
 
Camí de l'Estat independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 juny 2013
Camí de l'Estat independentVivim dies apassionants. Potser, atès que també són dies convulsos, ens semblin força negatius. Però, sense que això deixi de ser veritat, és obvi que hi plana un horitzó d'esperança que és justament el que està evitant la revolta de famílies espoliades per uns poders fàctics decidits a acabar amb uns drets socials que havia costat segles i moltes vides humanes aconseguir. I aquests poders ho estan fent creant la psicosi adient per tal que el món laboral sigui una selva on només tingui feina qui es vengui més baix. És a dir, per què pagar un salari just si sempre hi ha algú disposat a fer-ho per un d'injust? Així es consuma el robatori. Un robatori de drets socials, de remuneració digne per un treball digne i de pensions de jubilació cotitzades al llarg d'una vida.

Aquesta és la ideologia del Partit Popular, i si hem d'acceptar que va guanyar les eleccions democràticament haurem de concloure que a l'Estat espanyol hi ha deu milions de rics o deu milions de càndids. Rics que votant el PP defensen els seus interessos o càndids que, fent el mateix, s'empobreixen feliços. A Catalunya, per sort, no sols no guanya el PP, sinó que l'independentisme li passa la mà per la cara al Parlament. I aquesta és la clau, perquè mentre Espanya no té més horitzó que l'empobriment galopant de les classes més desafavorides, Catalunya, en canvi, es prepara per ser un Estat independent alliberat de l'espoliació espanyola i gestor dels seus propis recursos, cosa que el situarà com un dels estats més pròspers del món i el quart de la Unió Europea en renda per càpita.

No és estrany que, en pocs dies, hagin coincidit a Sant Cugat tres actes significatius. El primer, una xerrada a càrrec de l'alcaldessa sobre el dret de decidir i l'Estat independent; el segon, la proposta al ple municipal per suprimir la delegació i les subdelegacions del govern espanyol a Catalunya; i el tercer, l'acte de la Plataforma Catalunya Diu Prou per conscienciar els catalans a pagar els seus impostos a l'Agència Tributària Catalana. Són dies apassionants perquè, malgrat la foscor del present, és ben cert que estem vivint la fi de la subordinació de Catalunya a Espanya. N'hi ha, però, que encara no se n'han adonat.

Cugat.cat , 31/5/2013
 
Cinc grans victòries catalanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 31 maig 2013
Cinc grans victòries catalanesHi ha una cosa que Catalunya està fent molt bé, i és deixar que Espanya sigui víctima de la seva pròpia força. Força estatal, és clar, no pas força ètica ni moral ni argumental. Espanya s'ha adonat que aquesta vegada Catalunya va de debò i que l'independentisme és clarament majoritari i vol tallar-ho de l'única manera que sap fer-ho, que és aplicant criteris del segle XVIII. Resulta grotesc, sí, però és la seva naturalesa. Així com hi ha persones que porten un rei al cos, Espanya hi porta un dictador. I tota la seva política estatal respon a aquesta actitud davant la vida: Espanya no pacta, Espanya ordena; Espanya no escolta, Espanya imposa; Espanya no respecta, Espanya sotmet. El problema d'una personalitat així és que està condemnada a topar frontalment amb la realitat -una realitat que es diu segle XXI- i a sofrir la més gran humiliació de la seva història. I no pas perquè Catalunya, amb la independència, pretengui humiliar Espanya, sinó perquè aquesta ho viurà així. De fet, ja fa temps que s'està retratant davant del món. No ho pot evitar. Arriba un moment que fins i tot el millor maquillatge fa figa.

S'entén, doncs, que el govern espanyol estigui nerviós, molt nerviós. Està tan nerviós que tota la força que desplega per ofegar la transició nacional de Catalunya acaba esclatant-li a la cara. Fixem-nos com tota l'operació destinada a presentar Catalunya al món com un país nazi, tot comparant l'independentisme amb el nazisme, se li ha girat en contra i el Museu Jueu de Berlín ja ha blasmat el reportatge de Telemadrid i ha demanat que "es prohibeixi legalment aquesta incitació a l'odi". Primera victòria catalana.

El mateix ha succeït amb la condecoració a nazis i franquistes presidida per la delegada espanyola María de los Llanos de Luna sense cap mena d'escrúpol i sense cap rectificació posterior. Al contrari, amb aquell cinisme que provoca vergonya aliena, Jorge Fernández Díaz, ministre d'Interior, ha justificat la condecoració a vells nazis espanyols com una "reconciliació". I ho diu ell, que, com tot el seu partit, no ha condemnat mai el franquisme. Quanta baixesa moral, Déu meu! I, a més, el ministeri de Sanitat subvenciona els veterans assassins de la División Azul i el de Cultura subvenciona la Fundación Francisco Franco. Per sort, Alemanya s'ha escandalitzat i tot el món ho ha vist. Segona victòria catalana.

També s'ha girat en contra seva el lingüicidi que Espanya està perpetrant a la Franja de Ponent. L'intent d'esquarterar la llengua catalana per mitjà d'un esperpèntic canvi de nom, fent que es digui 'lapao' en comptes de català, ha provocat la riota de la comunicat científica internacional. Espanya no té rival posant-se en ridícul. Sobretot després que han estat precisament els científics els qui li han fet saber que el lapao és un dialecte de l'ètnia naxi que es parla en alguns punts del centre i del sud-est d'Àsia. Tercera victòria catalana.

Un altre cas escandalós és el del català d'origen marroquí Noureddine Ziani, president d'Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya, que ha estat expulsat pel govern d'Espanya per ser independentista català. Una expulsió feta per la via ràpida, sense proves de cap mena -"no calen proves", han arribat a dir!- i amb una vulneració escandalosa dels Drets Humans. La revista Time se n'ha fet ressò i els nouvinguts catalans d'origen islàmic, lluny de sentir-se atemorits -que és el que pretenia l'expulsió de Ziani-, veuen el govern espanyol com un govern enemic, amenaçador, totalitari i xenòfob i fan pinya a favor de la independència de Catalunya. És a dir, un altre gol d'Espanya en pròpia porta i, consegüentment, quarta victòria catalana.

La llista de despropòsits espanyols contra Catalunya és tan llarga que enferfegaria enumarar-los tots, però val la pena citar-ne un cinquè: el cas de la professora Clara Ponsatí, expulsada de la càtedra Príncep d'Astúries a la Universitat de Georgetown pel govern espanyol pel sol fet d'haver opinat a favor de la independència de Catalunya en una entrevista televisiva (!). La reacció de l'esmentada Universitat ha estat transmesa per la mateixa Ponsatí: "A Georgetown pensaven que Espanya era un país democràtic" . Ara, però, ja saben que no ho és. Ara ja saben que Espanya és un Estat de pensament únic on tothom que en discrepi és considerat un criminal sense que calgui presentar la més mínima prova que ho demostri. Cinquena victòria catalana.

Com veiem, Espanya és víctima de la seva propia força contra la independència de Catalunya. I en aquest sentit, el futbol ens ofereix un exemple força diàfan: l'equip que acaba guanyant el partit no és el que cau en les provocacions, sinó el que es manté ferm en l'exercici de les seves qualitats i de la seva intel·ligència mentre el rival, primitiu i destraler, es carrega de targetes i d'expulsions. L'únic que hem de fer, per tant, és mantenir la fermesa i deixar que la força amb què Espanya ens ataca esdevingui la nostra millor aliada. I després, quan siguem un Estat independent, els en donarem les gràcies i els condecorarem.

El Singular Digital , 28/5/2013
 
Compte amb Enric Millo, senyora Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 30 maig 2013
Enric MilloSembla obvi que Enric Millo, portaveu del PP a Catalunya, ensuma la defenestració d'Alícia Sánchez-Camacho i intenta cridar l'atenció dels seus caps a Madrid dient allò que volen sentir. Vegem-ne quatre d'aquestes intervencions públiques que la realitat ha acabat revelant com a galdoses mentides. La primera té a veure amb el reportatge de Telemadrid que vinculava Catalunya amb el nazisme. Segons el senyor Millo, el reportatge només comparava "estils de fer propaganda, no pas persones". Ah, sí? D'això se'n diu baixesa moral. La prova és que fins i tot Alemanya s'ha esfereït en veure com el president Mas i els polítics Oriol Junqueras i Alfred Bosch eren comparats amb Hitler i Stalin.

La segona mentida té relació amb el lingüicidi del seu partit a Aragó per mitjà de l'esquarterament de la llengua catalana que s'hi parla restant-li drets i denominant-la LAPAO, un dialecte del naxi que es parla a Birmània, al Tibet i a la Xina meridional (!). Sobre això, Millo diu: "Respecto el que ha decidit el govern d'Aragó". I aleshores cal preguntar-li com és que respecta una barbaritat com aquesta i, en canvi, no respecta el que ha decidit el Parlament de Catalunya amb relació a la llengua catalana a les escoles?

La tercera del senyor Millo -per bé que provoca una forta riallada- ha consistit no sols a negar la descarada i espectacular espoliació que patim per part d'Espanya, sinó a dir que aquell país "està pagant molt més del que li deu a Catalunya". Una afirmació, aquesta, molt ben replicada per l'economista Xavier Sala-i-Martín dient que "històricament l'Estat inverteix a Catalunya molt menys del que inverteix en altres regions. Durant trenta anys seguits el govern espanyol ha invertit només el 8% del PIB malgrat que la disposició addicional tercera de l'Estatut deia que en els propers set anys invertiria a Catalunya el 20%. Els diners que avança el govern espanyol a Catalunya són els nostres diners".

I la quarta, finalment, posa en evidència les corredisses que ha arribat a fer Enric Millo per fer-se un lloc en la política. Ha estat Joan Puigcercós qui ha explicat que Millo, en marxar d'Unió perquè no el deixaven ser cap de llista per Girona, es va oferir per entrar a Esquerra i que, en dir-li que era millor que provés al Partit Socialista, ell va decidir trucar a la porta del Partit Popular. Aquest és, per tant, el portaveu del PP a Catalunya, un polític que pot anar d'una banda a l'altra del ventall parlamentari sense cap mena d'escrúpol. Com venia a dir un jueu universal: "Aquesta és la meva ideologia; si no li agrada en tinc d'altres".

Nació Digital , 25/5/2013
 
Nit Literària i de missatges Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 maig 2013
Nit Literària de Sant CugatLa Nit Literària de Sant Cugat és també, inequívocament, la nit d'Òmnium Cultural a la ciutat. I no només perquè n'és l'entitat organitzadora, sinó perquè tot l'esperit de la vetllada està amarat dels tres principis que fonamenten el seu naixement i la seva existència: llengua, cultura, país. L'edició d'enguany, com era previsible, va estar presidida per Salvador Espriu, de manera honorífica, amb motiu del centenari del seu naixement, fins al punt que tots els parlaments s'hi van referir. Ho va fer l'editor Ramon Balasch, en el seu pròleg literari, i ho van fer Rosa Caballé, presidenta local d'Òmnium, Muriel Casals, presidenta nacional de l'entitat, i Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat. A banda, és clar, de la formidable i espriuana representació d'una companyia teatral formada tota per dones i dirigida per Dolors Vilarasau.

Jo, personalment, d'aquella Nit, en destacaria tres missatges. Un d'implícit i dos d'explícits. L'implícit és el de la transformació experimentada per la nostra societat, com ho demostra el fet que va ser una Nit eminentment femenina, cosa que és magnífica i més important del que sembla, ja que significa evolució. L'únic que sap greu és que aquest encara sigui un avenç restringit a l'àmbit cultural i a l'administració pública. Vull dir que l'autèntica transformació es produirà el dia que aquesta normalitat s'estengui també als càrrecs de màxima responsabilitat de l'empresa privada.

I pel que fa als dos missatges explícits, el primer va ser el de la necessitat que Catalunya es constitueixi en un Estat independent i el segon el de la consciència lingüística. Fixem-nos que els atacs que està rebent la llengua catalana per part d'Espanya, ara amb l'anomenat LAPAO a l'Aragó, van ser el fil conductor de les paraules de les quatre persones que van intervenir. En aquest sentit, Ramon Balasch va recordar la denúncia que Espriu ja feia d'aquests atacs. I és que l'intent espanyol d'anorreament de la llengua catalana fa segles que dura i, com ha demostrat Alícia Sánchez-Camacho, lloant l'atac aragonès, té aquí col·laboradors força mancats de sentit del ridícul.

Cugat.cat , 24/5/2013
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 421 - 490 de 1723
spacer.png, 0 kB