spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Una estructura d'Estat anomenada 'Lletres' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 abril 2013
Revista Lletres"Si no la coneixes, descobreix-la; si no l'has llegida mai, fes-ho ara". Aquesta és la meva recomanació a tots aquells catalans mínimament interessats en tot allò que té a veure amb el món del llibre, ja sigui novel·la, conte, poesia, assaig, dramatúrgia, etc. Parlo de la revista Lletres, que enguany celebra el seu desè aniversari. Lletres va néixer com a fruit d'un projecte molt ambiciós que ja té quaranta anys d'existència i que es diu Grup del Llibre. És a dir, un club de lectors de caràcter nacional que abasta tots els Països Catalans i que ha estat un projecte reeixit; cosa que en un marc tan vulnerable com el mercat en català constitueix tota una heroïcitat.

Hi ha una explicació, però. Una explicació que té a veure amb el factor humà. Em refereixo al fet que al darrere de tot plegat hi ha un petit col·lectiu de persones que no volen per al nostre país cap altre estatus polític que no sigui el d'un Estat independent. I les ànimes d'aquest petit col·lectiu són Octavi Sarsanedas i Montserrat Alabau. Sense ells, el club de lectors dels Països Catalans no existiria i tampoc no existiria la revista Lletres, l'única revista generalista que informa de tota la producció literària catalana.

Lletres
apareix als quioscs cada dos mesos -el seu fort, tanmateix, són els subscriptors- i té un conjunt de continguts que la fan imprescindible per a tota persona que vulgui estar informada de les novetats literàries en llengua catalana. Dividida en dues parts, la primera conté notícies, crítiques, entrevistes, articles d'opinió, secció d'història, temes d'actualitat, temes relacionats amb la identitat...; i la segona ofereix el catàleg de novetats més complet que existeix, amb una vintena de pàgines que orienten el lector sobre tots aquells llibres en català que apareixen al marcat i dels quals els grans mitjans no en diuen absolutament res. Són vint pàgines magnífiques, ja que tothom hi pot trobar els llibres que més s'ajusten als seus interessos: novel·la de narració, novel·la de no ficció, novel·la de misteri, novel·la històrica, grans clàssics, assaig polític, assaig espiritual, assaig d'autoconeixement, teatre, llengua, art, diccionaris, biografies, guies de cuina i de viatges, llibres per a joves, llibres per a infants de 0 a 6 anys, de 6 a 8 anys i de 8 a 12 anys...

Alguns polítics parlen molt de crear estructures d'Estat, però resulta xocant que mentre en parlen no facin absolutament res per impedir que desapareguin totes aquelles estructures que, per petites que siguin, ja existien gràcies a la il·lusió, a la fermesa i a l'emprenedoria de molts catalans. L'emblemàtica llibreria Ona va tancar les seves portes i els polítics van mirar cap a una altra banda, la llibreria Proa va anunciar el seu comiat i no va passar absolutament res, Grup 62 passa a mans d'un grup nacionalista espanyol com Planeta i l'independentisme institucional calla com un mort. Doncs bé, un club de lectors dels Països Catalans, com el Grup del Llibre, i una revista literària, com Lletres, també són estructures d'Estat. Quin Estat no dóna un tracte preferent a la producció en la seva llengua? Quin Estat no té una revista que informi de tota la seva producció bibliogràfica? Nosaltres en tenim una, de revista, i es diu Lletres. I Lletres té al número 83 de l'avinguda de la República Argentina, l'única llibreria de Barcelona dedicada exclusivament als llibres en català. Si de debò volem ser un Estat independent, siguem conseqüents i fem que Lletres ens tingui a nosaltres.

Racó Català , 4/4/2013
 
Deu anys de parelles lingüístiques Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 abril 2013
Voluntariat per la llenguaAquests dies, el programa Voluntariat per la llengua, organitzat pel Servei de Català de Sant Cugat, ha celebrat el seu desè aniversari, i ho ha fet celebrant també la magnífica acollida que ha tingut al llarg d'aquests anys durant els quals no ha parat de créixer. I és que es tracta d'una iniciativa molt senzilla de plantejament, però molt efectiva quant a resultats, que consisteix a posar en contacte una persona catalanoparlant amb una altra que vol aprendre o practicar el català.

Aquesta iniciativa va néixer l'any 2002 a Cornellà d'una manera modesta, però en només un any es va estendre per Catalunya. I un dels seus aspectes més interessants és el ventall de motivacions individuals que la fan possible. Per exemple, entre els ensenyants, la motivacions més generalitzades són: "M'agrada ajudar la gent que s'interessa pel català" o "Conec gent d'orígens diversos i m'enriqueixo jo també". I entre els aprenents, hi trobem: "Les meves filles van a l'escola pública i vull ajudar-les quan fan els deures"; "Vull saber català per ascendir socialment"; o "Vull aprendre català, perquè no té cap sentit que visqui a Catalunya sense parlar la seva llengua".

Cal, per tant, felicitar el Voluntariat de Sant Cugat, amb les seves cinquanta parelles lingüístiques, per la feina que porten a terme en defensa de la normalització del català. Una altra cosa és la reflexió que tots hauríem de fer davant d'aquesta iniciativa. Em refereixo al fet que la sola existència d'un voluntariat ja indica el precari estat de salut de la nostra llengua i l'estatus marginal que pateix per culpa de la força invasiva de l'espanyol. Una força que converteix el català en una llengua residual en el seu propi país. I si algú no se n'ha adonat, n'hi haurà prou que es pregunti si a Espanya, a França o a Alemanya necessiten un voluntariat per la llengua espanyola, francesa o alemanya.

Cugat.cat , 5/4/2013
 
La guerra d'Espanya contra Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 03 abril 2013
La guerra d'Espanya contra CatalunyaNaturalment que la guerra ja és un fet. Naturalment que Espanya ha declarat oficialment la guerra a Catalunya i a partir d'ara els combats seran directes, ferotges i diaris. Hom dirà que ja fa anys que estem en guerra, i és cert. Però fins ara es tractava d'una guerra freda, d'una guerra de tensió somorta. Ara, en canvi, la guerra és a camp obert i Catalunya, com demanava Espartero, regent del Regne d'Espanya, el 1842, i com reblava Gregorio Peces-Barba, pare de la Constitució espanyola, el 2011, tornarà a ser bombardejada i el foc de l'artilleria serà indiscriminat. Que ningú no pateixi per la seva vida, però. No es tracta pas d'una guerra amb violència física. Armada sí, perquè la part espanyola té exèrcit i tancs, però no pas sagnant, perquè en el marc de la Unió Europea no podrà utilitzar-los mai contra el poble català. La guerra que ens han declarat és d'una altra mena, és una guerra més perversa encara, perquè es disfressa de pau per acabar definitivament amb la nació catalana, amb la seva cultura i amb la seva llengua.

I això és així perquè l'absolutisme ha descobert que en el segle XXI no cal embrutar-se les mans de sang per destruir un poble, n'hi ha prou de dir que l'oprimit és una catifa i posar-hi els peus a sobre per a esclafar-lo. La guerra, tanmateix, és un bon senyal, perquè vol dir que hi ha milions de catalans conscients que Catalunya és una nació, no pas una catifa, i que no s'aturaran per més cruent que sigui el bombardeig espanyol, farcit de mentides, de calúmnies, d'amenaces, d'insults, d'atacs personals, d'impagament de deutes, de mesures coercitives, d'augment de l'espoliació i de persecució d'ajuntaments insubmisos. Tot al contrari. Com més virulenta és la catalanofòbia més forta és la catalanitat.

Tampoc no cal sobredimensionar els nou escons de Ciudadanos. Els guanys d'aquesta formació són les pèrdues del PSOE de Catalunya i del Partit Popular, i, a més, en el còmput global de tots tres, han perdut un escó i s'han afeblit. Seria ingenu, per altra banda, pensar que l'espanyolisme no trauria les urpes quan Catalunya decidís canviar el seu estatus de poble sotmès pel de poble lliure. Quan el sotmès és submís, el dominador pot fer la migdiada tranquil. Fins i tot pot deixar oberta la porta del camp de presoners. Sap molt bé que la presa no volarà. Però, és clar, quan aquesta descobreix que té ales i comença a fer exercicis de vol, el dominador s'esvera perquè s'adona que no hi haurà mur ni filat prou alts que n'impedeixin la fugida. La guerra, per tant, ha començat i el que vam veure i sentir els darrers mesos del 2012 només va ser una petita ombra del que veurem i sentirem al llarg del 2013.

L'any 1999 vaig voler tancar el meu llibre Jo no sóc espanyol amb una frase de l'estimat Joan Brossa que em va semblar premonitòria: "Ara està sortint tot el que Franco va preparar, ara s'està posant en pràctica tota la línia d'actuació que ell va traçar". I realment és així. Vist amb ulls d'avui, el franquisme disfressat de democràcia del 1999 ens pot semblar tebi, però Brossa no s'equivocava. El franquisme -Franco va morir, però el franquisme no-, tenia i té com a principi màxim la "indissoluble unitat d'Espanya", i abans s'autodestruirà que no pas hi renunciarà. I d'aquest franquisme contemporani, n'estan amarats fins i tot molts d'aquells que en vida del dictador es deien antifranquistes. Eren antifranquistes per principis socials. El franquisme era de dretes i dictatorial i ells eren d'esquerres i progres, però allò que per a ambdós bàndols resultava inqüestionable era "la lengua común" i "la unidad de España".

Per això aquests dos principis doctrinals continuen essent sagrats, tant si mana el PP com si mana el PSOE; per això Franco va morir al llit de mort natural; per això no hi va haver "ruptura" i tot va quedar en "reforma"; per això no hi va haver cap procés judicial contra un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat; per això els assassins van continuar fent vida normal i molts dels seus dirigents van romandre a la política activa o van ocupar càrrecs rellevants, homenatjats fins i tot el 2010 per l'esquerra catalana; per això, trenta-vuit anys després de la mort de Franco, hi ha un tripartit espanyolista al Parlament català; per això, sortosament, han aconseguit el contrari del que pretenien i han despertat la consciència nacional del poble de Catalunya; per això nosaltres som majoria i ells són minoria. Per això, en definitiva, la seva guerra contra la nostra llibertat és una guerra perduda.

El Singular Digital , 2/4/2013
 
El CNI i la guerra bruta contra Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 març 2013
CNIEl pas de Félix Sanz Roldán, director del Centre Nacional [espanyol] d'Intel·ligència (CNI), per la Comissió de Fons Reservats del Congrés d'Espanya ha estat una exhibició de cinisme. De cinisme en la negació de la veritat, de cinisme en l'argumentació aportada i de cinisme en l'actitud de la compareixença. La part bona d'això és que avui ja són molt pocs els catalans que creuen que l'Estat espanyol és un Estat democràtic. Cal ser molt ingenu o molt espanyolista per creure una cosa així. Sobretot quan les evidències no sols són quotidianes, sinó que surten a raig fet. I la premsa de Madrid, en clara connivència amb el tarannà absolutista d'aquell país, ens en dóna proves dia rere dia amb les "filtracions" que li arriben per art d'encanteri del poder judicial. Això fa que l'anomenat "secret de sumari" espanyol sigui la riota de la Unió Europea i explica la raó per la qual l'essència de la compareixença del director del CNI en una comissió de secrets oficials, feta a porta tancada, va aparèixer reproduïda hores després en diversos mitjans de comunicació.

Aquestes coses, tanmateix, són només la part epidèrmica de tot plegat. Les veritables misèries del nacionalisme espanyol -un nacionalisme fonamentat en la baixesa moral i en la manca d'escrúpols- les trobem en el comportament fatxenda del senyor Sanz Roldán i en l'enfilall d'atzagaiades que va exhibir. Unes atzagaiades que, si no fos per la gravetat del tema en qüestió, resultarien d'allò més divertides. Sanz Roldán va negar que hi hagi guerra bruta contra Catalunya; va negar que hi hagi desembarcament d'agents del seu organisme al nostre país per infiltrar-se i desmanegar el procés independentista; va negar que aquests agents, un dos-cents pel cap baix, estiguin allotjats a la residència militar per a oficials situada al número 666 de la Diagonal de Barcelona i en altres llocs de la ciutat; i va negar que el CNI tingui relació amb l'agència de detectius Método 3, malgrat que el seu director, Francisco Marco, va informar que havia estat precisament el CNI qui li havia encarregat que "salvés" Alícia Sánchez-Camacho.

Arribats aquí, i deixant de banda que les compareixences a l'Estat espanyol, a més de ser un exercici de fatuïtat i de jactància testosterònica, no serveixen absolutament per a res, sembla absurd que l'aparició de Sanz Roldán despertés la més mínima expectativa en alguns polítics catalans. Què esperaven, que el director del CNI confessés públicament que sí, que hi ha guerra bruta contra Catalunya, que utilitzen detectius privats que els fan de testaferro, que estan intentant captar Mossos d'Esquadra que els transmetin informació i que el pressupost de 203 milions d'euros del seu organisme s'ha vist incrementat en 167 milions més per cobrir la missió "Espanya Una", desplegar efectius a casa nostra, infiltrar-se en l'independentisme i dinamitar la transició nacional? Home, si us plau!

El director del CNI no va negar només tot això, sinó que, mancat d'arguments per desmuntar les evidències, va fer ús del truc del cínic, que és aquell que diu que la millor defensa és un bon atac. Va ser així com va recórrer a la bravata dient que és Catalunya qui espia el CNI i no pas el CNI qui espia Catalunya. Fins i tot, amb la mateixa faroneria que gasten ministres com Montoro, Wert o Fernández Díaz, va gosar afirmar que ell no en sap res, dels informes policials sobre Catalunya publicats a la premsa, i que simplement se n'ha assabentat llegint els diaris. Increïble. Només per això ja hauria de ser cessat de manera immediata, atès que és esperpèntic que el cap de la "intel·ligència" d'un Estat s'assabenti del que hi passa llegint els diaris. Gran deu ser la mentida quan qui la diu s'estima més fer el ridícul que dir la veritat.

El Singular Digital , 26/3/2013
 
Les perles del popular Enric Millo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 març 2013
Enric MilloEnric Millo, portaveu del grup parlamentari del Partit Popular, en el seu pas recent per Sant Cugat, ha deixat algunes perles que diuen molt de la nostàlgia d'aquesta formació pels temps en què governaven els 'camarades' del seu fundador, Manuel Fraga Iribarne. I no només perquè estem parlant del partit que està portant a terme una ofensiva contra Catalunya en tots els àmbits, ja sigui en l'econòmic, en el polític, en el social, en el lingüístic, en el comercial o en el cultural, sinó perquè, a més a més, malgrat ser el partit més esquitxat per casos de corrupció de tota la Unió Europea, té la barra de donar lliçons d'ètica i d'exemplaritat.

Per això, mentre la gent desnonada es suïcida llançant-se per balcons i finestres, ells malbaraten el seu temps fent debats identitaris en un intent de sacralitzar les curses de braus i la tortura d'animals com "un bé d'interès cultural". I com que, com a botxins que són, tenen tendència a fer-se passar per víctimes, Millo es passeja per Catalunya dient que tot plegat és "una campanya difamatòria contra el PP"; cosa que fa riure per dues raons. La primera, perquè el PP no necessita ningú que el difami; el PP es difama tot sol. I la segona, perquè, com demostra l'ofensiva a favor de les curses de braus, el PP pretén aconseguir per mitjà de la imposició allò que no va aconseguir al Parlament de Catalunya.

Finalment, pel que fa a les paraules del senyor Millo, dient que el govern català li recorda cada vegada més "Veneçuela", només respondre que la majoria de catalans, quan pensem en el PP, no tenim cap necessitat de reactivar la nostra memòria, ja que sempre, sempre, ens ha recordat el franquisme.

Cugat.cat , 22/3/2013
 
La dimissió de Jorge Fernández Díaz Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 març 2013
Jorge Fernández DíazEl vergonyós comportament del ministeri d'Interior espanyol en l'afer de les injúries als presidents Artur Mas i Jordi Pujol, llançades pel diari El Mundo durant la darrera campanya electoral catalana, pot resultar més entenedor si hom recorda que el Partit Popular és un partit que va ser fundat per un dels més importants dirigents del règim de Franco. Vull dir que, des d'un punt de vista ideològic, hi ha opacitats governamentals que tenen força sentit. I encara més si tenim en compte les declaracions dels periodistes Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta, contra els quals pesen dues querelles per calúmnies i injúries presentades per Artur Mas i Jordi Pujol. Segons aquests periodistes, els informes difamatoris en què es van basar per elaborar la notícia de la falsa desviació de fons a Suïssa procedien de la policia espanyola. I la policia espanyola, evidentment, depèn del ministre Jorge Fernández Díaz. Ara bé, que això tingui una explicació política no vol dir que sigui admissible. És inadmissible que en el si de la Unió Europea hi hagi avui un Estat dins el qual es puguin manipular unes eleccions sense que apareguin els culpables i sense que el seu ministre d'Interior dimiteixi o sigui cessat de manera fulminant. Això, a més d'inadmissible, és escandalós.

Però per si fos poc, a banda de no dimitir ni de ser cessat, Fernández Díaz ha trigat quatre mesos a comparèixer per dir-nos que no troba res, que no en sap res i que "no és possible, de moment, concretar cap responsabilitat en l'elaboració i difusió" de l'informe fantasma. Magnífic! I, malgrat això, ni tan sols té la decència de dimitir. És a dir, que el màxim responsable de la seguretat d'un Estat en el qual s'han manipulat unes eleccions per mitjà de falsedats i mentides basades en informes policials, no solament continua en el càrrec banalitzant el delicte i dient que qui més qui menys ha estat víctima de "filtracions", sinó que fins i tot arriba a l'extrem d'amenaçar les víctimes de les injúries insinuant que "si donés a conèixer tota la informació que m'han facilitat, es queixarien".

Tanta baixesa moral és inacceptable en la praxi d'un altíssim representant d'un Estat que es defineix com a Estat democràtic. Té raó, per tant, el portaveu de CiU a la Comissió d'Interior del Congrés espanyol, Jordi Jané, en dir que la passivitat de Fernández Díaz i del seu ministeri en aquesta qüestió contrasta amb la "celeritat" amb què han actuat en el cas dels espies a Catalunya. I també té raó el conseller de Presidència, Francesc Homs, en afirmar que "un ministre d'Interior no pot fer una utilització partidària de la informació". El que no s'entén, tanmateix, és que l'única reacció del govern català davant la gravetat dels fets siguin aquestes tèbies declaracions. No s'entén que la resposta del govern de Catalunya, a través del senyor Homs, sigui dir que "si tot plegat té la categoria i el nivell que hem conegut fins ara, ens ho prenem amb molta filosofia". En altres paraules: amb resignació. Realment increïble.

Sigui com vulgui, el senyor Fernández Díaz ha de dimitir per diversos motius: perquè és inversemblant que un ministre ignori les activitats del seu ministeri i que quan les analitza no en tregui l'entrellat; perquè si de debò no en sabia res demostra ser un perfecte incompetent; perquè és el màxim responsable d'un departament involucrat en un delicte de manipulació electoral; perquè amb la seva opacitat estaria encobrint un delicte gravíssim; i perquè el seu silenci el converteix en còmplice o en principal sospitós. Arribats aquí, cada dia que passa es fa més estrany que el govern de Catalunya no exigeixi la dimissió immediata de Jorge Fernández Díaz.

El Singular Digital , 19/3/2013
 
El boicot als productes catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 març 2013
El boicot als productes catalansDies enrere, Nació Digital informava d'un nou boicot espanyol contra els productes catalans. El seu nom és "Productos catalanes y vascos..., no gracias" i té una pàgina web que sembla dissenyada per les tres efes glorioses de l'ultranacionalisme espanyol: Franco-Falange-Faes. Partint d'un enfilall de mentides -el recurs de l'opressor és fer-se passar per oprimit-, els seus promotors han elaborat un llistat de marques catalanes i basques per tal que els espanyols les rebutgin. Entre aquestes marques, hi trobem Nenuco, Jané, Nomen, Colacao, Avecrem, Borges, Vileda, Damm, Anís del Mono, La Sirena, Casas Sabaters..., tota mena de vins i caves i també laboratoris farmacèutics, com ara Esteve o Almirall. El més curiós és que, tot sovint, per més que ho volen, no poden oferir alternatives espanyoles perquè no en tenen.

Consultar aquesta llista, tanmateix, té efectes hilarants, ja que, arrossegats pel seu odi a Catalunya, no demanen només el rebuig al Barça, sinó també el rebuig a l'Espanyol. És a dir, que ni tan sols dient-se "espanyol", com ells, aquest club mereix les seves simpaties. Els manca coherència, però. Ho dic perquè, seguint el mateix patró, haurien de boicotejar la selecció espanyola, atès que, tant pel nombre de jugadors que hi aporta com pel seu esquema de joc, qui juga no és ‘la roja' sinó el Barça. Però, és clar, sense Catalunya, Espanya guanyaria tants mundials com Andorra. Finalment, demanen als espanyols que comprin llibres de Planeta i que volin amb Vueling, perquè "se han declarado abiertamente en contra de la independencia". I, en sentit contrari, recomanen que es faci boicot a Nutrexpa i a Casa Tarradellas perquè són "independentistas declarados" i "el paradigma del aldeanismo".

Arribats aquí, només dir-los que mengin cues de pansa i que recordin com es van esverar els empresaris espanyols quan van veure la reacció que van tenir moltíssims catalans pagant-los amb la mateixa moneda. I doncs, què esperaven? És molt agradable que des d'Espanya contribueixin tan entusiàsticament a enfortir la nostra consciència nacional. Llet Nostra, per exemple, va néixer d'aquesta consciència nacional i avui és líder en venda de llet a Catalunya. S'equivoquen, per tant, els promotors del boicot contra els nostres productes. Més que res perquè, si hi ha reacció catalana en el mateix sentit, pot ser que hagin anat per llana i tornin esquilats.

Nació Digital , 16/3/2013
 
L'augment de la discriminació de les dones Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 març 2013
L'augment de la discriminació de les donesLa celebració del seminari "Pensament per la pau", dins l'edició d'enguany de la Universitat Internacional de la Pau, a Sant Cugat, ha abordat el paper de la dona en la nostra societat, cosa que ha coincidit amb la publicació d'un informe elaborat per la consultora ICSA i l'escola de negocis EADA que alerta de l'augment de la discriminació laboral de les dones. Una discriminació que no ens diu només que els salaris femenins són més baixos que els masculins, sinó que en els darrers cinc anys el nombre de dones que ocupaven càrrecs directius ha passat d'un 20% -xifra ja força baixa per si mateixa- a un raquític 10%.

D'arguments que ho justifiquin, n'hi ha molts. Però tots són insostenibles. Es diu, per exemple, que en moments de crisi, l'empresari s'estima més "l'autoritat" que transmeten els homes que no pas la "flexibilitat" en les negociacions que ofereixen les dones. A mi, personalment, aquesta justificació em sembla vergonyosa, perquè l'estabilitat de la nostra societat, com a societat capitalista, és impossible sense la flexibilitat i els valors que hi aporten les dones. Parlo de valors humans, de valors que, sense cap incentivació econòmica, afavoreixen el benestar psicològic de les persones del seu entorn. I és que és obvi que la capacitat de treball i de sacrifici de les dones és infinitament superior a la dels homes. Són elles les qui, a més de la seva jornada laboral, dediquen més temps als infants, a la gent gran o als malalts.

M'agrada, per tant, la conclusió del seminari esmentat quan diu que "les dones tenen una manera de mirar més humana, més centrada en la persona i menys en el benefici", i que aquestes són qualitats que "afavoreixen la pau". Doncs sí, completament d'acord. A la nostra societat li sobra testosterona i li manca humanitat.

Cugat.cat , 15/3/2013
 
Tancar TV3 al nord, són estructures d'Estat? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 març 2013
Pere Codonyan
Pere Codonyan
La decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) de tancar la corresponsalia de la Catalunya Nord és un fet tan inadmissible com escandalós. Inadmissible, perquè, com diu Pere Codonyan, corresponsal de Perpinyà, el fet suposa una "traïció" de l'emissora a una part de la seva audiència. I escandalós, perquè constitueix un dels atacs frontals més contundents i perversos contra la configuració nacional de Catalunya. I el més greu és que l'atac no ha estat ordit per Espanya ni per cap dels seus pilars ideològics, com ara la FAES, sinó per un organisme català que demostra, amb aquesta acció, a més d'un ferotge autoodi, una incapacitació professional absoluta per regir la ràdio i la televisió nacionals d'aquest país.

Això, malauradament, no és nou –el 2006 ja vaig fer-ne un estudi en el llibre TV3 a traïció–, però ara, amb el pretext econòmic –el mateix pretext que el govern espanyol empra per dinamitar els serveis socials i la cultura– es redueix TV3 a la categoria de "circuit català de Televisió Espanyola". És a dir, que TV3, fent honor al seu nom –quin nom més autodegradant!–, assumeix, ara ja sense embuts, que és el tercer canal de TVE, un canal regional que viu pendent de les gestes de ‘la roja', de Fernando Alonso i del Real Madrid i que, per sentir-se cosmopolita, necessita fer una gran despesa enviant un equip a Roma, encapçalat per la presentadora del Telenotícies Migdia, perquè se'ns digui sobre el Papa el mateix que se'ns podia haver dit des dels estudis. Que no diuen que no hi ha diners? "És una qüestió d'imatge i de demostrar que som una gran televisió", respondran. És clar, una gran televisió que se sent petita quan ha d'informar-nos des de la Catalunya Nord, un racó de món habitat per catalans de segona sense cap mena de valor.

El problema és que el país cau a trossos i cada cop hi ha més catalans que s'apropen a la misèria mentre uns sectors privilegiats viuen en l'opulència a costa nostra. Així ho ha denunciat el comitè d'empresa de TV3 informant dels sous astronòmics, entre 70.000 i 120.000 euros anuals –més del cost d'una delegació–, que perceben 117 persones de l'empresa moltes de les quals, a més a més, reben plusos complementaris o, si són delegats exteriors, tenen pagat el lloguer del pis. Això sense comptar els salaris de la direcció i dels consellers de Govern del CCMA, que, segons diu CCOO, es mantenen en secret.

Ben mirat, el tancament de la corresponsalia de TV3 a la Catalunya Nord és força coherent amb el menyspreu amb què sempre s'ha tractat aquella audiència, tot obviant que necessiten subtítols per entendre les declaracions que es fan en espanyol. Tot plegat, respon a la mentalitat hispanocèntrica amb què la CCMA dirigeix aquesta televisió. Una mentalitat que esquartera el país amb una claríssima política espanyolitzadora que promou, a través dels telenotícies, l'aparició gens innocent de noticietes locals espanyoles mancades de valor informatiu a Catalunya, com ara el robatori a un supermercat d'Arcos de la Frontera o els efectes del vent i la pluja a Lleó, Sevilla o Badajoz. Quina gran eina que és el temps, oi? L'antic règim ja la feia servir amb regularitat per a "articular los pueblos de España". En canvi, informar regularment sobre els fets i la gent de la Catalunya Nord, promou una mentalitat catalanocèntrica que no convé, ja que evidencia diàfanament que Catalunya no és Espanya. A partir del maig vinent, per tant, les comarques del nord podran deixar de mirar TV3. ¿Per què haurien de fer-ho, si la mateixa emissora ja ha dit que no les vol? Només una pregunta: és així, senyors de CiU i d'Esquerra, com estem creant estructures d'Estat?

El Singular Digital , 12/3/2013
 
L'ofensiva contra les lletres catalanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 març 2013
Grup 62Seria dramàtic, realment dramàtic, que es materialitzés l'absorció de Grup 62 per part de Grupo Planeta, com pronostiquen alguns mitjans de comunicació. Seria dramàtic perquè, a partir d'aquell moment, el gros de l'edició en català no sols quedaria sota control d'un poderós conglomerat, sinó que aquest conglomerat, a més de ser l'editor del diari ultranacionalista espanyol La Razón, està visceralment en contra dels drets nacionals de Catalunya, fins al punt que ja ha llançat amenaces contra el procés sobiranista engegat pel govern català. Cal ser molt ingenu, molt, per creure que tot plegat no és res més que una simple operació de mercat. Ja sabem que la ingenuïtat catalana frega nivells patològics, però no podem ser tan mesells d'acotar el cap davant d'una ofensiva d'aquesta magnitud.

La venda de les accions de La Caixa a Planeta forma part de la mateixa ofensiva. De fet, sense aquesta acció de La Caixa, l'operació espanyolitzadora de Planeta no seria possible. Catalunya té molts enemics a Espanya, però els pitjors de tots, els més indesitjables, són catalans i viuen a Catalunya. Sense ells, no hauríem de témer res. Però els tenim, i la dominació espanyola del nostre poble, els darrers tres segles, no s'explica sense l'ajut persistent i caragirat del col·laboracionisme català. La Caixa sap molt bé què significa que Planeta passi a tenir el control gairebé absolut dels llibres que es publiquen a Catalunya, ja que sota l'aparença d'un control empresarial s'hi amaga un control del pensament. Ara volen controlar-nos el pensament. I és que estem parlant de llibres, no pas de crispetes o de mocadors de paper. Estem dient que l'editor de La Razón, com a déu omnipotent, decidirà què es publica i què no es publica al nostre país en el camp de la novel·la, del conte, de l'assaig, de la poesia, de la dramatúrgia... Estem dient, en definitiva, que si algú no ho impedeix, d'ara endavant les lletres catalanes estaran controlades hegemònicament per l'ultranacionalisme espanyol.

Arribats aquí, la pregunta és: i qui ho pot evitar, això? Doncs el Govern en companyia d'Esquerra, naturalment. Llevat, és clar, que per a aquests dos partits el procés sobiranista consisteixi a arronsar-se d'espatlles mentre el país va caient a trossos i Espanya va desmantellant totes aquelles empreses i institucions que ens han mantingut vius i que ens han permès arribar fins aquí. CiU i Esquerra, a més, saben de sobres la terrible transcendència que tindria l'absorció de Grup 62 per part de Planeta. Recordem que l'entrada d'Enciclopèdia Catalana en el grup, amb un 34% de les accions, va ser justament per impedir que Planeta -que també en té un 34%- pogués fer el que pretén. Ara, però, si La Caixa marxés, Planeta se situaria com a accionista majoritari amb un 64%. El 2% restant pertany a petits accionistes històrics.

Crec que és molt convenient que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) es pronunciï ràpidament sobre aquesta qüestió i que pressioni CiU i Esquerra perquè avortin l'operació. El control hegemònic de les lletres catalanes per part de Grupo Planeta suposaria el control de totes les llibreries de Catalunya i dels llibres que s'hi venen. I això és inadmissible. No és hora de perdre el temps al Congrés espanyol -cambra en què no tenim cap possibilitat aritmètica- fent frases enginyoses per lluir-se en els telenotícies. Ara és hora de passar a l'acció. Altrament, seran molts els catalans que pensaran: si no es veuen amb cor d'evitar la caiguda de Grup 62 a mans de l'espanyolisme, com seran capaços d'evitar la caiguda de Catalunya a mans d'Espanya? Si no es veuen amb cor de preservar la independència editorial, com seran capaços d'assolir la independència nacional?

Racó Català , 7/3/2013
 
La dimissió de Xavier Martorell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 08 març 2013
Xavier Martorell
Xavier Martorell
Aquests dies, la notícia sobre el fet que el president de Convergència Democràtica a Sant Cugat, Xavier Martorell, va encarregar a Método 3 tasques de seguretat per al partit, a Sabadell, i investigacions sobre la vida privada d'antics regidors i càrrecs municipals santcugatencs, ha esquitxat la política local. I no pas perquè hi pugui haver elements delictius -això, en tot cas, ja ho diran els jutges- sinó perquè Martorell va cometre dos greus errors, un de base i un altre de silenci.

El primer, per no haver informat la direcció nacional de Convergència dels contactes mantinguts amb Método 3; i el segon, per deixar que aquesta formació, que no en sabia res, donés la cara per ell i quedés en evidència en dir públicament que el partit no havia tingut cap mena de relació amb l'esmentada agència de detectius. Martorell va callar i després es va comprovar que no era cert. És a dir, que Método 3 sí que havia treballat per a Martorell. Davant d'això, s'entén que els partits de l'oposició insistissin en la seva dimissió.

Però el més important és que aquesta dimissió també la van demanar l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, i el secretari d'organització de Convergència a Sabadell, Josep Rull. De fet, crec que ara seria un moment òptim perquè tornés Jordi Puigneró, que és qui ocupava el càrrec de president abans que Martorell el rellevés.

En la meva opinió, en un cas d'aquesta naturalesa, la iniciativa sempre ha de partir de la persona afectada. Als països escandinaus, hi ha polítics que es veuen obligats a dimitir pel sol fet d'haver comprat una presa de xocolata amb diner públic. A Sant Cugat, les accions d'espionatge de Martorell marquen negativament el nom de la ciutat, fan mal al seu govern municipal i, indirectament, perjudiquen l'alcaldessa. Són motius prou greus perquè un polític amb sentit de la responsabilitat presenti la dimissió.

Cugat.cat , 5/3/2013
 
Pere Navarro, el republicà que volia un rei Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 març 2013
Pere Navarro, el republicà que volia un reiEl camí que ha emprès Catalunya vers l'Estat independent està provocant en els sectors espanyolistes més dissimulats allò que tant temien, que és veure's obligats a definir-se. En certa manera, senten la mateixa aversió pel procés sobiranista que per les seleccions nacionals esportives: necessiten que la selecció catalana no existeixi per no haver de posar-se en evidència definint-se a favor de ‘la roja'. Però el procés no s'atura i les elegants disfresses amb què alguns s'havien abillat aquests darrers trenta anys s'han esparracat i ara amb prou feines els tapen les intimitats. El PSOE de Catalunya, concretament, ho està patint amb escreix.

D'entrada, hi trobem unes sigles -PSC- que, com s'ha demostrat, no són res més que la tapadora amb què el PSOE es presenta a Catalunya. Durant trenta-un anys, els socialistes catalans han votat a Madrid -fins i tot en contra dels interessos de Catalunya i al costat del PP- exactament el mateix que els socialistes espanyols. Per altra banda, se'ns diu que es tracta d'un partit polític catalanista. Però resulta que dintre seu té un sector crític que s'autoanomena "catalanista", cosa que sembla un despropòsit, ja que quina necessitat tindria aquest sector de definir-se així en el si d'un partit que suposadament ho fos? I, en tot cas, per què no ens expliquen tots dos, el partit i el sector, què entenen ells per "catalanista"? No ho faran, però. No ho faran, perquè el terme "catalanista" és la peça cabdal de la disfressa i és molt agraïda perquè combina amb tot i serveix indistintament per als dies feiners i per als festius. La pregunta és: es pot ser catalanista i no ser independentista? No, és clar que no. Un catalanista, per definició, no pot voler per a Catalunya cap estatuts que estigui per sota del que tenen Espanya, Holanda o Finlàndia a les Nacions Unides. Altrament, és un espanyolista amb un sentiment folklòric merament regional per Catalunya. La seva dèria, en definitiva, és que Catalunya, lligada amb una corda un xic més llargueta, això sí, continuï subordinada a Espanya i que dels catalans se'n digui espanyols. Visca el catalanisme!

El senyor Pere Navarro, en el mateix sentit, és un exemple paradigmàtic de la persona que no s'accepta a si mateixa i que necessita donar una imatge que no es correspon amb la realitat. Dir-se "catalanista" és la seva manera d'amagar que és "espanyolista", dir-se "federalista" és la seva manera d'amagar que és "dependentista", i dir-se "republicà" és la seva manera d'amagar que és "monàrquic". La seva trajectòria política en dóna fe. Però fixem-nos que per justificar la seva demanda que el rei d'Espanya abdiqui en benefici del seu fill ha necessitat dir-nos que és republicà. I, ves per on, la mateixa justificació el delata, ja que si veritablement ho fos, de republicà, la seva petició no tindria cap sentit. Un autèntic republicà no demana que un rei se'n vagi perquè en vingui un altre, sinó que allò que no vol veure ni en pintura és cap mena de rei. El senyor Navarro, però, com a bon monàrquic, per bé que tímid, només vol un relleu generacional i que els catalans, tot escarnint els avantpassats que ara fa tres segles van morir massacrats per les tropes de Felip V, ho celebrem honorant-ne un descendent, també Borbó i també Felipe.

Com veiem, el procés cap a l'Estat independent està clarificant moltes coses i deixant en fora de joc tots aquells que fins ara vivien a redós de la indefinició general. En aquests moments, fins i tot el PSOE de Catalunya s'ha vist obligat a votar diferent del seu amo al Congrés espanyol, empès per la pressió social catalana. Una pressió que l'està convertint en una formació residual d'espanyolistes tebis. I dic tebis, perquè és obvi que els ardorosos se li'n van a Ciudadanos. El més curiós, tanmateix, és que el senyor Pere Navarro justifiqui la seva "trapelleria" davant els seus companys espanyols de partit dient que "nosaltres seguim una línia de coherència, que és estar en contacte i d'acord amb el que opina la majoria de catalans". Molt bé. Però cal preguntar-li si s'ha mirat el mapa del ventall parlamentari, ja que, amb 87 escons a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya i només 48 en contra, queda ben clar què és "el que opina la majoria de catalans".

El Singular Digital , 5/3/2013
 
El CAC, guardià de l'espanyolitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 març 2013
CACTé raó la direcció de Canal Català, en qualificar d'atac a la seva línia editorial l'ordre del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) de retirar les promocions que apareixen en el decurs de la seva programació destinades a informar de la magnitud de l'espoliació que patim per part d'Espanya o a despertar la consciència nacional del país. Aquestes promocions, de 40 segons, diuen, entre altres coses, que "sense espoliació fiscal es podria construir un hospital comarcal cada dia" i recorden que, d'acord amb les darreres eleccions, hi ha 87 escons favorables al dret a l'autodeterminació al Parlament i només 48 en contra. Conseqüentment, la cadena opta per una imatge de marca amb un logotip que mostra una estelada sobre aquest eslògan: "Caminant cap a l'estat propi".

Segons el CAC, aquestes promocions "contenen elements susceptibles d'influir de manera partidista en l'opinió pública en una qüestió que forma part del debat polític sobre la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol". I, d'acord amb això, ordena a Canal Català "que cessi de forma immediata les comunicacions audiovisuals emeses [...] atès que han estat qualificades com a publicitat política". Sobta, tanmateix, que això ho digui un organisme netament polític la composició del qual respon a una quota de partits. Vull dir que tots els seus membres ho són en funció de la seva adscripció ideològica, fins al punt que cap d'ells no seria on és sense aital adscripció.

Té gràcia, per tant, que el CAC es presenti com un organisme apolític, per damunt del bé i del mal, i amb potestat per tractar la ciutadania com a adolescents mentals incapaços de discernir sobre allò que veuen. Sobretot tenint en compte que tot, absolutament tot, en aquesta vida és polític. Però el cinisme arriba a extrems esborronadors quan obvien el missatge subliminar escandalosament polític i tendenciós que emeten els telenotícies de TV3, amb una selecció de continguts que responen a criteris ideològics amb voluntat de fer-nos creure que el nostre marc nacional és Espanya, no pas Catalunya. No és publicitat política encoberta, això?

I què en diu el CAC, del conjunt de frases inductives que els presentadors utilitzen sistemàticament? ¿No hi ha rerefons polític en el terme "govern central", tot i que és obvi que el govern central dels catalans és el govern de Catalunya? ¿No hi ha tendenciositat política cada cop que un presentador diu "i ara sortim a l'exterior", com a frase d'enllaç entre una notícia radicada a Màlaga i una altra radicada a Londres? Que no hi érem ja, a l'exterior, quan ens parlaven de Màlaga? I com és que la CUP es veu sistemàticament marginada en els telenotícies? Com és que se'ns dóna l'opinió de tots els partits menys de la CUP? Quin llibre sagrat de la comunicació diu que la CUP no pot opinar? D'això, és clar, els honorables membres del CAC no en diuen res, perquè, segons ells, aquesta manipulació informativa no és política. I és que ells, com el ministre Wert, només són els fidels guardians de la nostra espanyolitat i de la pervivència del pensament oficial que ens adotzena i ens converteix en ramat.

Canal Català, en canvi, és molt més noble i honest, ja que no enganya ningú ni es fa passar per allò que no és. És un canal independentista i ho diu. I, a més, no obliga ningú a mirar-lo. Just al contrari del CAC, que ens diu què podem veure i què no.

Nació Digital , 2/3/2013
 
L'invent de l'espanyolitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 març 2013
L'invent de l'espanyolitatA poc a poc, tot i que de manera encara aïllada, van apareixent estudiosos que dediquen el seu temps a desmuntar fil per randa la gran mentida sobre la qual descansen l'anomenada nació espanyola i el concepte de l'espanyolitat. Són treballs fets en profunditat que ens mostren els extrems a què Espanya és capaç d'arribar -usurpant la personalitat de Catalunya, apropiant-se de les seves fites en l'àmbit de les ciències, de les lletres, de la cultura, del pensament, de l'art, de la gastronomia, de l'esport..., i tergiversant noms i fets històrics-, a fi de poder-se creure que és allò que mai no serà. Hom pot pensar que aquesta perversa manipulació és cosa del passat i que avui els mitjans de comunicació impossibiliten les falsificacions, però no és cert. Només cal veure la coacció exercida sobre els esportistes catalans -amb sancions econòmiques i amenaces d'inhabilitació- per poder-se apoderar dels seus èxits i rendibilitzar-los com a espanyols.

El primatòleg santcugatenc d'origen mallorquí Lluís Garcia Sevilla i la psicòloga Imma Grande han fet un treball extraordinari en aquest sentit i l'han recollit en el llibre L'invent de l'espanyolitat, publicat per la Fundació Catalunya Estat i guardonat amb el Premi Irla 2012. Es tracta d'una dissecció científica esplèndida dels elements que utilitza el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) per tal que les seves enquestes donin uns resultats favorables a l'espanyolitat. Aquest n'és un fragment:
"El dèficit informatiu no correlaciona amb l'espanyolitat, però sí negativament amb l'actitud democràtica; així a més dèficit informatiu menys actitud democràtica. I l'espanyolitat correlaciona negativament, i molt, amb l'actitud democràtica; així, a més espanyolitat menys actitud democràtica. [...] L'Escala d'Identitat Nacional Subjectiva (EINS) contraposa un terme aparentment invariable, 'espanyol', amb una munió de termes, el gentilicis oficials de les comunitats, heterogenis i molt desiguals. Hem de remarcar que és una autèntica trampa agrupar aquests termes heterogenis en una expressió única: 'de mi comunidad' o semblant. [...] La relació entre els qui es declaren català i l'ús de la llengua catalana no és una prova de la validesa de l'EINS, sinó, pel contrari, una mostra més de la potència de la llengua com a marcador de comportament social."
El llibre està dividit en mitja dotzena d'apartats que ens parlen, entre altres coses, d'espanyolitat i democràcia, del menyspreu pel rigor psicomètric o, amb força èmfasi, de la col·laboració sempre fidel de la RAE amb l'espanyolització: "El diccionari de la RAE 2010 presenta el català com una llengua d'estar per casa, vernàcula, suavitzant l'etimologia de vernacle, que fa referència als esclaus nascuts a casa de l'amo." Finalment, en l'epíleg, hi trobem aquestes reflexions: "Castella vol esdevenir l'estat hegemònic peninsular de fa segles. Pretén imposar-se. Però només anul·lant les altres identitats podrà ser. Qui tenia un imperi mediterrani comercial era la Corona Catalana. Qui tenia els mitjans econòmics i militars, la tradició nàutica, l'avantguarda tecnològica..., en suma, qui tenia una Història com a potència medieval era la Nació Catalana."

L'invent de l'espanyolitat és un llibre desemmascarador que permet veure l'ús trampós de la psicometria, per part del CIS, per tal d'influir en l'opinió pública mitjançant dades científiques irreals en l'escala d'identitat nacional subjectiva. Un llibre, en definitiva per eixamplar la ment i reflexionar.

Diari de Sant Cugat, 1/3/2013
 
El retorn de l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 març 2013
Estelada amb espelmes a Sant Cugat
Estelada amb espelmes a Sant Cugat
Ha estat molt pertinent la pregunta que Solidaritat Catalana ha adreçat a l'Ajuntament de Sant Cugat, relativa a la restitució de l'estelada que va desaparèixer el 25 de gener passat de la plaça de la Vila. El raonament és lògic: una ciutat que s'ha declarat a favor de la independència, hauria de lluir una estelada. Val a dir, però, que la resposta de l'Ajuntament ha estat ràpida i que ara sabem que l'emplaçament de la bandera constarà com un acord entre les diferents forces polítiques.

La meva opinió personal, per bé que no és hermètica, és que l'estelada hauria d'onejar al lloc on era; altrament els lladres podrien veure-hi una mostra de feblesa de l'Ajuntament davant el robatori i els donaria peu a accions similars. Tanmateix, crec que hem de reconèixer que la plaça d'Octavià, just davant del Monestir, és un lloc esplèndid perquè hi onegi l'estelada. Perd la força que li atorga la façana de l'edifici consistorial fent-li costat, però és el lloc més emblemàtic del municipi i guanya en visibilitat i projecció exterior. En tot cas, estic completament d'acord amb l'alcaldessa quan proposa que l'estelada sigui retirada cada nit, per evitar robatoris, o que, si més no, es fortifiquin els ancoratges. Això, acompanyat d'una càmera que permeti identificar els lladres, serà suficient.

Pel que fa a les declaracions del president provincial del Partit Popular, Antoni Bosch, a Sant Cugat, acusant Mercè Conesa i el govern municipal de ser uns polítics que viuen en "una irrealitat" i afirmant que "Sant Cugat és Matrix, on manen les màquines", només respondre-li que el que no ha de fer mai un polític és dir mentides, com fa ell. Menteix el senyor Bosch, quan titlla d'il·legal l'estelada, menteix un altre cop quan diu que l'estelada no pot onejar en una plaça i torna a mentir quan diu que un ajuntament no pot aprovar una moció a favor de la independència de Catalunya. Es nota que el president provincial del PP, com la resta del seu partit, viuen en una irrealitat. Confonen la realitat del 2013 amb la realitat del període 1939-1975. Sembla que la nostàlgia, quan és excessiva, provoca al·lucinacions.

Cugat.cat , 1/3/2013
 
Sánchez-Camacho, la victimista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 febrer 2013
Sánchez-Camacho, la victimistaAlícia Sánchez-Camacho ha esdevingut el polític més desacreditat de Catalunya. Així ho indica el Baròmetre d'Opinió Política, del Centre d'Estudis d'Opinió, que situa la dirigent del Partit Popular amb només 2,04 punts en la consideració dels catalans. És a dir, que, de tots els polítics suspesos, entre els quals hi ha Duran i Lleida i Pere Navarro, la senyora Camacho és l'última de la fila. I això malgrat que l'estudi es va tancar tot just a les primeries del descobriment de la seva famosa conversa en un restaurant barceloní, el 7 de juliol de 2010, en el decurs d'un dinar -de dues úniques persones- que, segons El Periódico, hauria tingut un cost de 3.800 euros (!). Un dinar, a més, durant el qual, presumptament, hauria explicat les seves desorbitades despeses en bosses de cocodril de 900 euros. L'estudi, per tant, deixa clar que el descrèdit de Sánchez-Camacho té a veure amb la buidor argumental del seu discurs polític.

S'entén, consegüentment, que defensi el govern espanyol en la seva descarada ofensiva per desacreditar el procés sobiranista de Catalunya i tapar l'abominable política governamental del Partit Popular. Una política d'ultradreta, contraria a la dignitat humana, benefactora de les classes més riques i benestants i menyspreadora dels sectors socials més desafavorits o al llindar de la pobresa. Amb unes xifres d'atur escandaloses, amb una precarietat laboral esfereïdora, amb un índex colpidor de suïcidis de persones abocades a la misèria, amb una catalanofòbica política per deslocalitzar empreses radicades a Catalunya i traslladar-les a Madrid i amb unes deficitàries i immorals obres faraòniques en autovies, aeroports i trens d'alta velocitat sense usuaris, el Partit Popular es dedica a imposar, a subvencionar i a definir com a "bé d'interès cultural" la tortura d'éssers vius en recintes anomenats "places de braus".

Davant d'això, la buidor argumental de la senyora Camacho a què al·ludíem es fa palesa quan nega una evidència, l'abocament de fons reservats del govern espanyol per desestabilitzar l'independentisme a Catalunya, i quan fa declaracions com aquesta: "El victimisme, ja no els serveix de res, als independentistes. Se'ls ha acabat la justificació que tot és un atac al procés sobiranista". Les eines intel·lectuals d'aquesta senyora s'aturen aquí i, talment com un vulgar desemmascarat, es veu obligada a recórrer al manual segons el qual, en cas de no saber què dir, cal intentar desqualificar l'adversari. Cal acusar de victimista l'oprimit, perquè l'opressió continuï; cal titllar de gemegaire el subjugat, perquè el jou persisteixi; cal escarnir la revolta, perquè res no canviï. El problema és que fins i tot per a l'ús d'aquest recurs cal un mínim de talent. Talent indesitjable, sí, però talent. I Alícia Sánchez-Camacho, que ja és un cadàver polític, no té prou talent ni tan sols per retenir els votants del seu partit. La prova és que, d'acord amb el Baròmetre d'Opinió, el PP perdria ara mateix a Catalunya tres diputats en favor de Ciudadanos.

Ja fa dies que molts catalans aprenen que és el victimisme escoltant les declaracions de la senyora Camacho, són classes magistrals que s'intensificaran encara més en un futur immediat.

El Singular Digital , 26/2/2013
 
Catalunya i Espanya, una incompatibilitat històrica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 febrer 2013
Catalunya i Espanya, una incompatibilitat històricaCatalunya es troba en un dels moments més importants de la seva història, un moment d'una transcendència extraordinària que la situa al llindar d'un nou estatus polític i que la marcarà per sempre. Hi ha veus que afirmen que aquest moment és fruit de la manifestació de l'Onze de Setembre passat, però no és cert. Aquest moment té arrels molt més profundes. La manifestació va ser important, no hi ha dubte -la manifestació independentista més multitudinària que s'ha fet mai a Europa-, però seria erroni considerar-la causa en lloc de detonant. La causa té molts anys d'història i la manifestació no va ser res més que una etapa -una etapa esplèndida, això sí- del procés de presa de consciència nacional que Catalunya està experimentant i que, finalment, ha entrat en fase de culminació.

Queda clar, doncs, que no es tracta pas de cap flamarada. Prop de dos milions de persones no surten al carrer a manifestar-se a favor de la independència de manera volandera. Perquè això s'esdevingui cal que abans hagin passat moltes coses. I certament n'han passat, de coses. En els darrers quatre segles hi ha hagut tantes agressions espanyoles a Catalunya, tants intents d'esfondrar-la per sempre i d'extingir-ne la llengua, que resulta incomprensible la resignació amb què ho hem acceptat.

Tanmateix, tot té una explicació. I, en aquest sentit, el llibre La història indignada dels catalans (Rafael Dalmau, Editor, 2012), de Xavier Escura, és de lectura necessària per tenir una visió global del procés que ens ha dut fins aquí. Vegem-ne un fragment:
"La interiorització de l'amenaça latent i la por subsegüent han tenallat històricament, sense ser-ne conscients, moltes generacions de catalans. Un instint hipertrofiat de supervivència va fer que de pares a fills -d'una manera semblant al que ha succeït ancestralment entre molts jueus- es desenvolupés una psicologia col·lectiva neurotitzada, basada en el recel i la desconfiança permanents del gos apallissat."
Certament és així, la qual cosa explica el munt de dilacions que Catalunya s'ha tret del barret per retardar, com més millor, la decisió d'obrir la porta de la gàbia i viure com ho fan els pobles lliures. Per això, de la vida a la presó espanyola n'hem dit llibertat tot girant l'esquena a la llibertat real exterior. I per això mateix, també, el llibre d'Escura és altament recomanable. Sobretot per a aquells catalans que cerquen arguments seriosos amb què bastir els seus sentiments i treure's del damunt la síndrome d'Estocolm, sempre inherent als pobles llargament oprimits. Dividit en setanta-tres apartats, el llibre aporta al lector interessantíssimes reflexions en àmbits com ara la catalanofòbia, l'adulteració de la nostra història, el parany assimilista d'un fals progressisme, els botxins de la llengua, el nacionalisme espanyol actual, els complexos catalans i espanyols, els no-nacionalistes, els falsos universalistes, els trànsfugues de nació o la fal·làcia de la unitat d'Espanya.

Pel que fa als sentiments latents de confrontació, Escura diu això:
"La mentalitat castellanoespanyola actual no pot amagar -ni ho pretén- els fons d'animadversió cap als catalans. Una animadversió que, insistim, sempre troba promotors, atesa la seva rendibilitat electoral. Una antipatia, però, que si es mobilitza i es projecta amb tanta facilitat contra la societat catalana és -i aquí rau la clau de la qüestió- perquè no se l'arriba a comprendre, de tan diferent com és, encara avui, de l'espanyola. Una diferència que en els nostres dies qualsevol turista observador adverteix poc després d'entrar en contacte amb els uns i els altres."
Un dels valors d'aquest assaig és la seva claredat expositiva així com la voluntat de respondre el major nombre de preguntes que hom tot sovint obvia, ja sigui per incomoditat o per una prudència mal entesa. Durant molts anys, els catalans hem estat més proclius a la queixa i a la lamentació que no pas a trobar les eines necessàries per capgirar definitivament la situació. Talment com el malalt que es lamenta dia rere dia i any rere any del mal que li fa el cos, però que no es veu amb cor de seguir el consell dels metges i passar per la sala d'operacions per posar-hi remei. I és que són tantes les excuses que hem arribat a cercar per no haver de fer el pas, que si un dia les recopilem haurem de crear un museu específic per poder-les encabir. Com diu Escura, "és fàcil constatar que entre molts intel·lectuals catalans es va anar estenent, durant molts anys, un desconcert i una desorientació davant la desimboltura d'un nacionalisme espanyol rejovenit, democratitzat i modernitzat."

En aquest cas, jo diria que la democratització del nacionalisme espanyol no ha existit mai. Ha canviat les formes, això sí, però tot plegat no ha estat res més que una operació dermoestètica forçada per les circumstàncies. I com que aquest nacionalisme sempre s'ha reafirmat per mitjà de la catalanofòbia -és el gran nexe d'unió entre la dreta i l'esquerra espanyoles-, l'assetjament a Catalunya es manté viu com el primer dia. N'hi ha prou que mirem enrere per comprovar que els valors totalitaris i absolutistes d'Espanya romanen inalterables malgrat el pas dels segles. Escura, seguint aquest fil, també dedica un bon grapat de pàgines al nacionalisme espanyol i descriu molt bé la instrumentalització que el Govern de l'Estat i els seus mitjans de comunicació -amb l'ajut irreflexiu de molts mitjans catalans, podríem afegir- arriben a fer de persones, fites i premis que no són seus: "Només cal veure com explota les icones capdavanteres del món de la cultura, l'esport i l'espectacle -moltes catalanes- i les converteix en portaestendards d'un nacionalisme espanyol insolent i fatxenda inimaginable fa només trenta anys."

La història indignada dels catalans, de Xavier Escura, és un llibre que, a banda de ser molt agraït de llegir per la seva fluïdesa, manté el lector en estat de reflexió constant i l'enllaça amb el nou horitzó nacional de Catalunya. Un horitzó que mai no hauria estat possible sense la pèrdua de la por del poble català i la pressió que està exercint sobre la seva classe política a fi de recuperar els atributs propis d'un Estat independent. I dic recuperar perquè Catalunya no és cap nació novella que aspira a ser un Estat; Catalunya ja era un Estat.

Lletres , núm. 57, febrer-març 2013
 
Retrets equatorians desconsiderats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 24 febrer 2013
Equatorians a Sant Cugat
Equatorians a Sant Cugat
Ara fa uns dies, a propòsit de les eleccions equatorianes del 17 de febrer, l'entitat Movimiento Alianza País Vallès va organitzar un acte a Sant Cugat per tal de promoure el vot favorable a la candidatura del president Rafael Correa entre els equatorians residents a la ciutat; cosa sobre la qual no hi ha res a dir, naturalment. Però en el decurs de l'acte, aquesta entitat, a través d'un dels seus representants, Diego Costelo, va fer unes declaracions criticant Sant Cugat i la seva gent. Costelo va acusar els santcugatencs de ser una societat "molt tancada" que pateix "manca d'obertura".

Davant d'això, caldria fer algunes consideracions. En primer lloc, lamentar que el senyor Costelo i l'entitat esmentada pretenguin crear empatia per mitjà de retrets; i en segon, dir que crida l'atenció que acusin de "tancada" la societat que els acull sense reflexionar sobre si mateixos. Vull dir que fóra bo que es preguntessin si no pot ser que els "tancats" siguin ells. Més que res perquè, com es podia veure en el reportatge de Cugat.cat, els únics tancats eren els membres d'aquesta entitat, en el sentit que no hi havia ningú que parlés català. També estaria bé que responguessin aquesta pregunta: menystenir la llengua del país on vius és obertura o tancament? Té gràcia que el senyor Costelo pretengui donar-nos lliçons de com hauríem de ser, sense ni tan sols haver-se dignat aprendre la nostra llengua.

Tota convivència es basa en el respecte mutu, i el respecte de tot ésser humà que s'estableix en una altra terra comença per aprendre la seva llengua. No és possible conèixer de debò un poble sense parlar la llengua que ha articulat el seu pensament i que és l'expressió dels seus valors. Francament, no m'imagino a mi mateix vivint en un poble amazic parlant només àrab, negant-me a parlar amazic i acusant els amazics de tancats. Sóc jo qui ha anat allà i qui ha de parlar la seva llengua, de la mateixa manera que m'agradaria que ells, si visquessin a Catalunya, parlessin la meva. Sembla elemental, oi? Doncs el senyor Costelo i la seva entitat no ho entenen. Deuen ignorar el veritable significat de la paraula interculturalitat, deuen ignorar que allò que legitima la reivindicació dels drets és el compliment de les obligacions.

Cugat.cat , 22/2/2013
 
He vist fer coses terribles, als humans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 febrer 2013
Toni Cantó (UPyD)
Toni Cantó (UPyD)
Les paraules de Toni Cantó, diputat al Congrés d'Espanya per UPyD, el partit nacionalista espanyol de Rosa Díez i cosí germà de Ciudadanos, dient que "ni els braus ni la resta d'animals no tenen dret a la llibertat ni a la vida", són d'aquelles que denigren l'ésser humà fins a nivells repugnants i que avergonyeixen tota persona amb un mínim de sensibilitat i que no ignori que els humans també som animals. El seu discurs, farcit de supèrbia i d'agressivitat, com correspon als individus intel·lectualment insignificants, no sols va atribuir als humans la categoria de déus i amos del planeta, sinó que els va atorgar el dret d'explotar, maltractar, torturar i exterminar a plaer la resta d'animals. "Només són animals", era la seva conclusió. I, és clar, encara que una bestiola senti dolor quan li claven un arpó no compta, perquè només experimenta dolor animal i, per tant, és un dolor inferior. Ho sap tothom: el dolor dels éssers inferiors és dolor inferior. Nosaltres sí que patim, encara que només ens clavem una agulla o ens tallem amb un ganivet. "Ui, quin mal!" Som tan sensibles... La nostra sang, quan raja, sí que és sang; la sang dels éssers inferiors, en canvi, només és orxata vermella.

Són els mateixos arguments que no fa pas gaire empràvem els blancs per justificar l'esclavatge dels negres: "Les fuetades no els fan mal", "són éssers inferiors i salvatges", "han nascut per estar al nostre servei"... La ignorància, la cobdícia, la hipocresia, la iniquitat i la indigència intel·lectual parlen així, sense escrúpols ni vergonya. Per això defineixen com a "art" i com a "bé d'interès cultural" el martiri d'un brau en una plaça i fan negoci amb l'espectacle del seu dolor i de la seva sang. Tanmateix, com que necessiten una coartada moral que apaivagui la dissonància cognitiva que els provoca saber-se en fals, ells mateixos es fan lleis a mida que els acreditin com a persones humanes. I és que ells vibren d'emoció amb l'art de torturar una bestiola víctima d'una ensarronada, que només vol fugir d'allà i que no pot.

Cor de brauSobre aquesta qüestió ja he escrit molts articles, però tot article, per la seva estructura, té unes limitacions que no permeten abordar en profunditat determinades temàtiques. En un llibre, en canvi, la cosa és diferent. Per això, fa dos anys, vaig escriure el llibre Cor de brau en forma de faula, perquè volia que el lector, convençut o no, adult o infant, a casa o en un institut, reflexionés sobre els principis ètics de la nostra societat i sobre el tractament que donem als animals. Uns principis ètics i un tractament que giren entorn de valors universals, com ara el respecte per tots els éssers vius i per tots els pobles. Amb el permís del lector, reprodueixo uns fragments il·lustratius del meu pensament sobre el tema a través de les paraules que ens adreça un personatge de la faula. Un "animal":

  • "No podem admetre que ens matin per diversió ni que de la barbàrie en diguin cultura emparant-se en la tradició. Vostès gaudeixen i s'enriqueixen amb el nostre patiment, i si ens exigeixen bravesa no és pas per admirar-nos, sinó per no avorrir-se. Vostès volen lluita, perill, sang... Volen que els pugi l'ai al cor com més vegades millor, i si ens mostrem com realment som, és a dir, esquívols i gens amants de la lluita, se senten decebuts i estafats i ens esbronquen. Nosaltres no som diferents de vostès. Com poden dir tantes mentides sobre nosaltres? Com poden dir que no ens torturen quan ens claven armes d'acer al cos? Com poden dir que no patim quan veuen sortir la nostra sang a borbolls? De què creuen que estem fets, nosaltres? De ferro, potser? I com és, aleshores, que quan ens claven l'espasa no se'ls trenca? Sembla que ja que no poden veure execucions públiques, ni divertir-se obligant els esclaus a matar-se entre ells, perquè l'esclavatge està abolit, els agrada divertir-se a costa nostra."

  • "Ens diuen que nosaltres som animals irracionals, i potser tenen raó. Però on és la racionalitat de vostès, si només fa quatre dies que han abolit l'esclavatge i que admeten el vot de les dones? On és la seva humanitat, si han exterminat milions d'homes i dones perquè eren negres, milions d'homes i dones perquè eren indis, milions d'homes i dones perquè eren jueus, milions d'homes i dones perquè eren musulmans...? Vostès menyspreen tots els éssers que consideren inferiors. Ho han fet sempre. Els menyspreen amb paraules, amb el fuet, amb la tortura o amb l'assassinat. I no tenen escrúpols de consciència, perquè estan convençuts que són superiors i que tenen dret a decidir per tots nosaltres."

  • "He vist moltes coses dels humans que no entenc. I, tot així, no odio els humans. L'ésser humà no em fa malícia, em fa por."

El Singular Digital , 19/2/2013
 
Ara volen prohibir que xiulem Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 febrer 2013
Ara volen prohibir que xiulemUna frase molt popular durant la dictadura va ser "más de dos no". La deia la policia franquista, presa d'una paranoia conspiradora, en veure més de dues persones parlant al mig del carrer. I és que en aquell règim tota persona era sospitosa. Més tard, quan l'Estat espanyol va ser governat pel PP, partit fundat per un feixista històric, la paraula diàleg va tornar a ser criminalitzada. "Parlar de pau amb ETA és terrorisme", deien. I també deien que era terrorisme que un nen de catorze anys demanés per Internet l'etiquetatge en català.

Avui dia, aquella gent dóna carta blanca a la policia espanyola per apallissar els qui porten una estelada –com li va passar al jove Jordi Mascort a Madrid, durant la final de la Copa del Rei de futbol, fa nou mesos-, i ara, ebris d'absolutisme, volen prohibir-nos xiular. Així ho ha demanat María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, enrabiada perquè el món està veient el rebuig de catalans i bascos al rei i a l'himne espanyols. El director de La Razón, Paco Marhuenda, fins i tot ha dit, sense enrojolar-se, que xiular un rei o un cap d'estat és "una mostra de totalitarisme".

L'enyor que senten els hereus ideològics del franquisme pels temps de "más de dos no" i de la Copa del Generalísimo els fa dir aquestes coses. Quins temps, aquells, oi? No com ara, que en la final de la Copa del Rei de bàsquet a Vitòria, entre el Barça i el València, el públic ha tornat a xiular l'himne i el rei espanyols. I ho seguirà fent, ja que està en el seu dret, perquè no hi pot haver cap llei democràtica que impedeixi que el públic xiuli en el decurs d'un espectacle pel qual ha pagat entrada. I en el cas del rei o de l'himne espanyols, encara hi té més dret. En el cas del rei, perquè és aquest qui viu a costa del públic i no pas a l'inrevés; i en el cas de l'himne, perquè es tracta d'un símbol d'opressió de pobles. Però ja se sap, l'opressor no reflexiona mai sobre aquestes coses ni tampoc no es pregunta si no deu ser per la seva opressió que la gent el rebutja. L'opressor sempre reacciona amb més opressió.

Nació Digital , 16/2/2013
 
Per què no consumim vins catalans? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 febrer 2013
Vins catalansEl cicle de xerrades-tast sobre vins catalans, que està portant a terme l'Ateneu Santcugatenc -amb actes previstos per al 26 de febrer i el 19 de març- té un valor pedagògic extraordinari, perquè el nostre consum de vins catalans no es correspon amb l'alta qualitat de les denominacions d'origen del país.

Catalunya té onze denominacions d'origen -vint-i-quatre si comptem la resta dels Països Catalans-, exporta més de dos-cents milions d'ampolles de vins i cava a més de cent-cinquanta països i competeix en els mercats internacionals amb França i Itàlia, i, això no obstant, té un consum intern molt baix. És a dir, que els catalans tenim el costum de consumir vins d'altres països en comptes de consumir-ne els propis. I el més lamentable és que això respon a un automatisme sense cap fonament i a un profund desconeixement dels valors de la nostra producció. Francament, provoca vergonya aliena asseure's en un restaurant de Catalunya i veure que el vi de la casa, per norma, no és català i que tampoc no ho són els vins prioritaris de la carta. Aquestes coses denoten una baixíssima autoestima i un menysteniment per les coses pròpies i demostren fins a quin punt som únics fent-nos mal a nosaltres mateixos.

Oi que si anem a la Rioja voldrem tastar un Rioja? Oi que si anem a França voldrem tastar un vi francès i a Itàlia un vi italià? Aleshores per què no consumim vins catalans a Catalunya? Els Priorat, per exemple, figuren entre els millors vins del món. I tenim Penedès, Montsant, Tarragona o Pla de Bages, que són vins d'una altíssima qualitat. Per què no els demanem quan sortim a sopar? Per què no en portem una ampolla quan algú ens convida a casa seva?

Tant si som propietaris com si som clients d'un restaurant, consumim sempre vins catalans, donem vida als nostres productes i valorem les coses bones que aporta la nostra terra. És una qüestió de principis. Si tu mateix no valores allò que fas, qui en aquest món ho ha de fer?

Cugat.cat , 15/2/2013
 
Catalunya: Estat propi, Estat ric Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 febrer 2013
Catalunya: Estat propi, Estat ricEl Cercle Català de Negocis (CCN) és una entitat valuosíssima per al procés d'alliberament nacional que està vivint Catalunya. La tasca que ha dut a terme aquests darrers anys, explicant arreu del país el suïcidi que suposa la nostra subordinació a Espanya, és impagable. Ho és per l'esforç que suposa tanta dedicació, ho és pel talent i per la vàlua professional de la gent que hi ha al darrere i ho és, sobretot, per l'exquisida habilitat amb què ha sabut arribar a diferents sectors socials tot fent-los prendre consciència de la situació d'atzucac en què ens trobem.

Magnífica, per altra banda, la seva recent intervenció neutralitzant l'ofensiva espanyolista que Foment del Treball, amb el Partit Popular al darrere, havia perpetrat per al 14 de febrer contra el procés sobiranista del govern de Catalunya. Fins i tot moltes associacions vinculades a Foment n'han declinat l'assistència. Gràcies al Cercle Català de Negocis, a més, la patronal PIMEC no ha caigut en el parany i ha manifestat que està a favor del dret a decidir; cosa molt important tenint en compte que, com diu el CCN, la PIMEC representa el 99% de les empreses catalanes. La propera vegada que Foment del Treball vulgui reunir-se per atacar els drets nacionals de Catalunya ho haurà de fer directament a la seu de la FAES.

Però més enllà d'això, recomano vivament la lectura del llibre Catalunya: Estat propi, Estat ric, de Joan Canadell i Albert Macià, membres del CCN, perquè constitueix una classe magistral extraordinàriament entenedora sobre l'augment de benestar social que experimentaria Catalunya com a Estat sobirà i sobre l'estatus que tindria entre els estats més pròspers del món. El quart en renda per càpita de la Unió Europea. Vegem-ne alguns fragments:

  • "No costa gens imaginar que en una Catalunya Estat, sense el dèficit fiscal que patim per part de l'Estat espanyol, no hauria calgut fer cap retallada, i encara gaudiríem d'un important coixí per dinamitzar l'economia amb ajudes als ciutadans més necessitats i als sectors capaços de generar llocs de treball."

  • "No hi ha dubte que [els Fons de Cohesió de la UE] han significat una aportació de capital important, però fixeu-vos que el dèficit fiscal aportat per Catalunya a la resta de l'Estat és un 90% superior a tot el que ha aportat Europa en aquests anys. Els catalans, però, som poc més de 7 milions, i a la UE arribem gairebé als 500 milions."

  • "Mai a Catalunya no hi havia hagut una crisi de model econòmic com la que tenim ara. Això és així perquè no depèn de nosaltres, però també perquè l'Estat ha engegat una estratègia per enfonsar Catalunya, de la mateixa manera que en segles anteriors ho va fer amb l'ús de les armes."

  • "En concret, s'incrementarien les pensions un 10%, que al cap de l'any correspondria aproximadament a una paga més."

  • "El model econòmic centralista, que a més potencia les grans empreses de l'Ibex 35, el va iniciar el PP i el va continuar el PSOE. Tots dos partits i els seus ‘braços' a Catalunya són corresponsables del nostre empobriment premeditat."

  • "Molts empresaris del CCN lliuren conjuntament amb la nòmina actual la nòmina catalana, i milers de catalans ja han entrat al web per calcular-la. Us convidem a entrar-hi i calcular la vostra nòmina catalana. Procureu no enfadar-vos!"

  • "Cal explicar a la gent que ara és el moment de decidir on volem viure, en una regió pobra d'Espanya o en un Estat ric d'Europa."

Petita síntesi de continguts i conceptes:

  • "El 40% dels impostos que paguem no es queden a Catalunya."
  • "L'excedent de la Seguretat Social espanyola està caient en picat: ha assolit 4.200 M€ amb 37,5 M de persones, mentre que Catalunya genera un excedent de 2.300 M€ amb tan sols 7,1 M de catalans."
  • "El dèficit fiscal al qual està sotmesa Catalunya l'obliga a endeutar-se per mantenir els serveis als seus ciutadans."
  • "L'aeroport del Prat té una demanda directa anual no atesa de més de 700.000 passatgers intercontinentals."
  • "Només el 24% de les companyies aèries que operen vols intercontinentals amb Espanya ho fan des d'aeroports catalans."
  • "Del 2000 al 2008 el nivell de vida dels catalans es va reduir un 7,5% en relació amb la mitjana espanyola."
  • "Espanya és líder en índex de misèria, que inclou dèficit públic i taxa d'atur."
  • "Catalunya està perdent riquesa, competitivitat i solvència financera."
  • "Amb l'Estat propi podríem incrementar pensions i alhora abaixar cotitzacions d'empreses i de treballadors."
  • "Podríem reduir l'IRPF i les quotes a la Seguretat Social i així incrementaríem els salaris nets entre un 9% i un 23%."
  • "Segons el Conveni de Viena del 1978, Catalunya Estat seria automàticament membre de la Unió Europea."
  • "El salari mínim interprofessional a la Catalunya Estat milloraria un 28%."
  • "Els estats europeus que s'han independitzat recentment han crescut més del doble que la mitjana de la Unió Europea."
  • "Catalunya ja no pot esperar més. L'Estat espanyol ens està arrossegant a la decadència econòmica, política i social."

Catalunya: Estat propi, Estat ric és un llibre que respon preguntes, que esvaeix dubtes, que aclareix idees i que amb només 183 pàgines fa que el lector prengui consciència de la magnitud de la situació, de la insostenible asfíxia que patim, de la mort nacional a què ens aboca la nostra pertinença a Espanya i de la necessitat vital, urgent i inexcusable de constituir-nos en un Estat independent.

El Singular Digital , 12/2/2013
 
La destrucció del petit comerç Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 febrer 2013
Carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat
Carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat
Ara fa unes setmanes, en un dels magnífics reportatges de Joan Ramon Armadàs i Artur Ribera al Diari de Sant Cugat, podíem veure en quina situació es troba el petit comerç a Sant Cugat i com l'afecta la caiguda del consum a causa de l'asfíxia econòmica que està patint Catalunya. El preu dels lloguers a la zona centre, tot i que ha baixat entre un 20% i un 30%, continua essent molt elevat i gairebé prohibitiu per a bona part d'aquells establiments que no són una franquícia o una gran firma. "Treballem per pagar el lloguer i poca cosa més", diuen. Això fa que n'hi hagi uns quants que, incapaços de resistir, decideixin plegar o que s'ho estiguin plantejant, cosa que caldria evitar, perquè implica una despersonalització dels nostres carrers principals i, per extensió, de la imatge de la ciutat.

El cert, però, és que el comerç local veu amb preocupació el liberalisme salvatge que propugna el Partit Popular i que amenaça de convertir l'eix estació-Monestir en una mena de riu en què només hi haurà vida per als peixos més grossos, que són, a més, els únics que es poden permetre la llibertat d'horaris que tant es deleix per imposar el govern espanyol. Àngels Tolosa, de la llibreria Alexandria, ho expressa així: "Obrir un establiment set dies a la setmana té un cost molt elevat que difícilment pot assumir el petit comerç i, per contra, afavoreix les grans superfícies, que no participen en la vida social i cultural de la ciutat".

Per sort, Catalunya té les seves pròpies lleis en aquesta matèria, destinades a protegir el petit comerç, però ja sabem que la invasió de competències catalanes és un dels eixos centrals del projecte ultranacionalista i homogeneïtzador del PP i la guerra continuarà. Tot plegat són diferents etapes d'un mateix pla. Hi ha el projecte espanyolitzador del ministre Wert a les escoles catalanes, hi ha la imposició de la delegada Llanos de Luna de penjar la bandera espanyola a les escoles i a les biblioteques i hi ha la dèria del PP d'espanyolitzar els nostres carrers i comerços a fi que esdevinguin una prolongació dels carrers i dels comerços de Madrid. Ho van dir fa tres-cents anys en els mai no derogats Decrets de Nova Planta i segueixen amb la mateixa cantarella obsedits a subordinar-nos a "las leyes, usos y costumbres de Castilla". Es tracta, en definitiva, d'aconseguir la uniformització absoluta esborrant tot element diferencial, per petit que sigui. No fos cas que algú s'adonés que la nació catalana és una cosa i la nació espanyola una altra.

En el cas de l'atac frontal al petit comerç -que és inherent al teixit social de Catalunya-, el pla a seguir té tres fases. La primera, que és l'actual, consisteix a satanitzar el sector acusant-lo d'obstaculitzar el progrés i de ser el culpable de l'increment de l'atur, ja que, segons tenen la barra de dir, "els petits comerciants estan destruint moltíssima ocupació". La segona fase, d'acord amb els principis de la dreta més ferotge, pretén deshumanitzar el mercat i convertir-lo en una selva on els més febles sucumbeixin entre els ullals dels grans grups depredadors. I la tercera i última té per objectiu afavorir els poderosos, és a dir, aquells que comparteixen els interessos del PP. Si ens hi fixem, però, veurem que l'ofensiva contra el petit comerç té el mateix rerefons ideològic que l'ofensiva contra la cultura. La cultura i el petit comerç cohesionen, creen sentit de pertinença i fan que la gent tingui idees pròpies que l'allunyen del ramat. Just allò que el PP més tem i més odia.

Diari de Sant Cugat , 1/2/2013
 
El menyspreu de Renfe a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 febrer 2013
El menyspreu de Renfe a Sant CugatL'estat d'abandonament en què es troba l'estació de Renfe de Sant Cugat és veritablement llastimós. Sense servei de venda de bitllets fins la setmana passada, sense cafeteria, sense vigilància, sense servei d'informació i amb un rellotge aturat, té l'aspecte d'una estació tercermundista que deixa els usuaris en un estat d'inseguretat preocupant. Sí, ja sabem que no és l'única estació de Catalunya que es troba en aquesta situació. N'hi ha moltes més. Però això, lluny d'excusar-ho, fa més greu el problema, ja que ens indica el profund menyspreu de Renfe a la xarxa de rodalies del nostre país. Els 400.000 catalans que utilitzen diàriament aquest servei saben molt bé l'aventura que suposa utilitzar les seves línies. A l'estació de Sant Cugat, a més, hi ha mig metre de distància entre l'andana i els esglaons del tren, cosa que el fa inaccessible per a la gent gran o discapacitada.

Dels 4.000 milions d'euros que el govern espanyol havia d'invertir a casa nostra el 2011, només n'ha executat un 6,9%; tampoc no s'han pressupostat els 130 milions d'euros en concepte de dèficit del 2012 ni s'ha vist reconegut el deute en infraestructures que pateix Catalunya. Les dades, per altra banda, parlen per si mateixes: mentre el pressupost d'inversió destinat al servei de rodalies català el 2012 va ser de 30 milions d'euros, el del tren d'alta velocitat Madrid-Galícia, que es preveu escandalosament deficitari, en va rebre 2.100. L'exconseller Lluís Recoder ho expressava així: "A Catalunya el client de Renfe és tractat com un súbdit".

I és que mani qui mani a Madrid, ja sigui el PP o el PSOE, la insultant discriminació de Catalunya esdevé norma i adquireix nivells de burla. Una burla que implica una pèssima connexió ferroviària amb els ports -el port de Barcelona només té accés a l'ample de via internacional a la zona del Morrot, i entre Tarragona i Vandellós només hi ha una única via-, cosa que ha empès el govern català a demanar empara a la Unió Europea. Sobretot després de veure l'apatia espanyola pel corredor mediterrani malgrat que Brussel·les el considera prioritari. Aquest és el preu que paguem els catalans, a més de la insostenible espoliació que patim, pel fet de ser súbdits d'Espanya. I per imaginar la diferència entre una Catalunya sotmesa i una Catalunya independent n'hi ha prou de comparar el caspós servei de rodalies de Renfe amb l'eficient servei dels Ferrocarrils de la Generalitat.

Cugat.cat , 8/2/2013
 
'Lliures o morts' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 08 febrer 2013
Lliures o mortsUna de les raons que expliquen la llarga captivitat de Catalunya és el desconeixement que els catalans hem tingut de la nostra història. No n'hem sabut gairebé res perquè ens ha estat amagada. Se'ns va dir que no érem ningú, que no existíem, que mai no havíem existit, i, és clar, quina història pot tenir algú que no existeix? Aquesta ocultació, per altra banda, ha tingut el mateix efecte que el del peix que es mossega la cua, ja que romaníem captius perquè no sabíem qui érem i no sabíem qui érem perquè romaníem captius. I si malgrat això hi ha catalans que han estudiat la història del seu país i que han mantingut viva la consciència nacional ha estat gràcies al seu afany de coneixement. Ha estat gràcies a ells, no pas per l'acció de bona part dels polítics que hem tingut, que la flama ha romàs encesa al llarg dels darrers tres-cents anys,. I la prova és que encara avui són majoria, una immensa i vergonyosa majoria, els instituts de secundària que no imparteixen història de Catalunya.

Davant d'aquesta situació, un llibre com Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat, constitueix un magnífic regal que recomano llegir. I no sols perquè, com diu el subtítol, és una novel·la que ens parla d'Ermengol Amill, l'heroi oblidat del 1714, sinó perquè ens familiaritza amb personatges força més heroics o decisius que el sobredimensionat Rafael Casanova. Entre tots ells, a banda del general Josep Moragues, que va tenir una mort espaordidora, hi trobem el general valencià Joan Baptista Basset, el general Villarroel, el general Nebot, el coronel Bac de Roda, el cap d'espies Salvador Lleonart, l'ambaixador català a Anglaterra Pau Ignasi de Dalmases, el diplomàtic anglès Mitford Crowe, l'alemany Georg von Hessen, príncep de Darmstadt, i els germans Desvalls, defensors de Cardona. Fem-ne un petit tast:

  • "Lleida havia caigut el 13 d'octubre d'aquell any fatídic, feia només tres dies, i les cròniques que explicaven els darrers fugitius de la ciutat posaven la pell de gallina. Després d'ocupar la ciutat, els soldats de Felip V havien saquejat, robat i violat a cor què vols sense que ningú no els aturés. Molta gent, esfereïda, s'havia refugiat dins del convent de Sant Domènec amb l'esperança que els invasors respectarien un lloc sagrat. Però no va ser així. Els soldats francesos van tancar totes les portes i finestres des de fora i van calar foc a l'edifici. Segons es deia, centenars de persones hi havien mort cremades de viu en viu."

  • "El duc de Pòpuli [comandant de les tropes borbòniques] havia donat ordres taxatives de cremar totes les cases de la vila i passar el ganivet. Des d'una de les masies dalt d'un turó de la rodalia de Sant Quintí, el duc en persona observava el resultat de la seva ordre amb l'orgull refet i vuit centenars de catalans menys."

  • (José Patiño, ministre de Felip V): "Acabar con los fueros será cuestión de días, pero lidiar con gente apasionada de su patria, que solamente habla en su lengua nativa, va a costar meses o quizás años. Por de pronto, ya se ha ordenado prohibir los libros en lengua catalana y se ha dictado orden para que deje de utilizarse en las escuelas. [...] Nada mejor que distribuir jueces castellanos por todo el Principado para que las sentencias y juicios se realicen en nuestra lengua."

  • (Mitford Crowe a Lord Bolingbroke): "Lord Bolingbroke, és per accions com aquestes que després se'ns coneix com la Pèrfida Albió, i no m'estranya gens ni mica! Amb la traïció als catalans s'embruten per sempre més els annals d'Anglaterra i la nostra degradació queda segellada eternament! [...] De debò abandonarem un poble fidel l'únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? No és la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? L'honor de la nació anglesa, sempre reconegut per l'amor a la llibertat i per la concessió de protecció als seus proclamadors, resta vilment prostituït i un poble lliure i generós, els fidels i útils aliats d'aquest Regne, traït com mai no s'havia vist i abocat a un esclavatge irrevocable."

Lliures o morts, un llibre deliciós sobre una part del nostre passat. Just la part les conseqüències de la qual encara les patim avui.

Racó Català , 4/2/2013
 
Els Samuel L. Jackson del Parlament de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 febrer 2013
StephenTotes les col·lectivitats oprimides han tingut els seus botiflers. Absolutament totes. Els van tenir els indis americans, els van tenir els aborígens sud-africans, els van tenir els jueus sota la bota del nazisme i els ha tingut i els continua tenint Catalunya sota la bota de l'espanyolisme. El botifler acostuma a ser algú amb un dèficit d'ètica notable, que es realitza com a individu adulant l'opressor, fent-li la feina bruta, executant els seus designis i extasiant-se quan li somriu. Això explica la raó per la qual molts botiflers acostumen a ser més cínics o més dèspotes que no pas aquell a qui serveixen. I és que és precisament gràcies a ells, gràcies a la seva agressivitat, que l'amo, en algun moment, pot sentir-se poderós mostrant-se benèvol.

Aquests dies, els cinemes d'arreu del món estan exhibint el film Django unchained, de Quentin Tarantino, que, més enllà del seu caràcter paròdic, parla de coses profundament serioses, com va ser l'opressió que els blancs van exercir sobre els negres. Primer esclavitzant-los i després, per justificar la barbàrie, dient que no tenien ànima. Els blancs ho dèiem exactament així: els negres no tenen ànima perquè no són persones, són animals. Avui, és clar, això ja no ho diu ningú. Però el concepte es manté viu. Només cal parar l'orella en els insults racistes que reben molts jugadors negres o "no gaire blancs" en alguns camps de futbol. Tanmateix, per més que, en general, el llenguatge i els comportaments actuals siguin molt més civilitzats que abans, l'obsessió humana per la dominació persisteix. I hi ha països, com ara Espanya, que es reafirmen per mitjà d'aquesta dominació de la mateixa manera que molts blancs es reafirmaven en funció del nombre d'esclaus que tenien. La raça humana és així: dóna individus i països acomplexats que necessiten inferioritzar algú per sentir-se superiors.

Però perquè l'opressió d'una col·lectivitat pugui reeixir cal abans que en el seu si hi hagi nadius que no tinguin escrúpols a trair-la; cal que hi hagi botiflers disposats a trepitjar els drets del seu poble per subordinar-los als dictats de l'opressor. Catalunya, per desgràcia, té alguns individus així al Parlament, individus que són el viu retrat de Stephen, el personatge que interpreta Samuel L. Jackson en el film esmentat. "I qui és Stephen?" Doncs Stephen és l'esclau negre fidel com un gos, és l'esclau que gaudeix denigrant els qui són negres com ell, és l'esclau amansit i domesticat que repeteix fil per randa els missatges de l'amo. Stephen és també el negre bo, el negre que no pretén ser persona, el negre que no aspira a decidir per si mateix, el negre que no qüestiona la superioritat de l'amo, el negre, en definitiva, que experimenta un plaer morbós promovent la subordinació dels de la seva mateixa condició.

Per a Stephen, a més, el seu amo té raó: els negres no tenen ànima. No la tenen, perquè són éssers inferiors. Els blancs sí que poden ser lliures, els blancs sí que poden decidir per si mateixos, però els negres no. Naturalment que no. I els catalans tampoc. Els Stephens del Parlament de Catalunya també consideren inconcebible que els catalans puguin equiparar-se als espanyols, als francesos o als danesos i ser lliures com ells. Una cosa així atemptaria contra el sentit comú. Els catalans, com els negres de Stephen, no són un subjecte polític, per la senzilla raó que no existeixen com a tals. No hi ha catalans, només hi ha espanyols. Els catalans, en tot cas, com els negres de Stephen, només existeixen com una propietat, com una possessió, com una pertinença del seu amo. No hi ha, per tant, ni negres ni catalans. Només hi ha éssers superiors que decideixen i éssers inferiors que obeeixen.

El Singular Digital , 5/2/2013
 
Rodríguez Ibarra, expert en colpisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 febrer 2013
Rodríguez IbarraL'endemà mateix de la independència de Catalunya caldrà retre homenatge a tots els polítics espanyols que hi han contribuït, ja que la tasca que estan portant a terme, conscienciant la societat catalana de la necessitat de tenir un estat propi, és molt lloable i mereix un reconeixement públic. Un d'aquests personatges és Juan Carlos Rodríguez Ibarra, expresident de la Junta d'Extremadura. Diu Ibarra que "el federalisme no arreglaria cap ni un dels problemes que té Espanya amb la secessió en marxa. Els nacionalistes catalans i bascos no volen ni sentir parlar d'Estat federal, i saben molt bé per què". I cita un altre socialista i nacionalista espanyol com ell, José María Benegas, segons el qual "el model autonòmic espanyol és asimètric i aporta un sistema més flexible que el federal per resoldre els problemes peculiars i els fets diferencials".

Són manifestacions molt d'agrair, perquè demostren que la convivència amb Espanya és absolutament impossible. I no només perquè Catalunya i Espanya siguin incompatibles, sinó perquè són antagòniques. Són dues naturaleses contraposades amb actituds abismalment diferents davant la vida. El senyor Ibarra ho expressa molt bé quan diu que Espanya és una "unitat descentralitzada" amb un sistema de govern "flexible" que "resol les peculiaritats i els fets diferencials". Sempre, és clar, que els "peculiars" admetin que només són una piga en una galta d'Espanya. I com que la peculiar Catalunya no ho admet, això, el senyor Ibarra demana al PSOE que recordi la E de les seves sigles i que qualifiqui Catalunya de "colpista" per voler decidir per si mateixa. D'això se'n diu parlar clar. En la naturalesa despòtica i totalitària espanyola no hi ha lloc per a les urnes que no li donen la raó. El dret de decidir de Catalunya és colpisme, el sotmetiment dels catalans a Espanya és sentit comú. Són els arguments del franquisme, són els arguments del Partit Socialista.

Nació Digital , 2/2/2013
 
La difamació a la premsa escrita i a Internet Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 febrer 2013
UnescoDes d'aquestes pàgines vull donar les gràcies als Amics de la Unesco Valldoreix-Sant Cugat per convidar-me, el 16 de gener passat, a fer la conferència "La difamació a la premsa escrita i a Internet", a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Vaig escollir aquest tema, perquè em va semblar que la nostra societat, a més d'una angoixant crisi econòmica, pateix un inquietant dèficit de valors ètics. No estic dient que no n'hi hagi, de valors ètics. Els valors hi són i els podem trobar en persones que treballen amb ètica i rigor en qualitat de polítics, d'empresaris o d'assalariats. Al capdavall, si el món no ha esdevingut encara una selva, ha estat gràcies a persones com aquestes, que no es dediquen a barrinar la manera d'aprofitar-se dels altres o de destruir els qui no se sotmeten a la seva voluntat.

Tot i així, ja fa temps que està arrelant entre nosaltres la cultura de l'arribisme i de la necessitat d'assolir objectius sense que importi com. És la cultura que afavoreix, per exemple, que allò veritablement reprovable no sigui la mentida en si mateixa, sinó el fet de no saber mentir. És a dir, que allò admirable no és la victòria dels principis ètics per damunt de les ambicions materials, sinó les habilitats de l'entabanador per defugir la justícia. Si no fos així, ja faria temps que algú com l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato, posem per cas, hauria comparegut davant els tribunals en lloc d'haver estat premiat amb un sou de 200.000 euros com a assessor de Telefónica. I el mateix li hauria succeït a Felipe González, com a president d'un govern que va permetre la corrupció política, la tortura policial i la creació d'una banda terrorista anomenada GAL, o a José María Aznar, responsable de crims contra la humanitat, en lloc de veure's compensats com a consellers de Gas Natural i d'Endesa, respectivament.

Hom pot pensar que això té poc a veure amb la difamació mediàtica, però no és cert. Sí que hi té a veure. I molt, ja que la impunitat per difamar persones en els mitjans de comunicació i a la xarxa s'alimenta justament del dèficit de valors ètics a què al·ludíem. Un exemple paradigmàtic d'aquest estat de coses el vam viure poc abans de les eleccions catalanes per part del diari El Mundo amb les injúries que va llançar contra les persones d'Artur Mas i Jordi Pujol. Finalment, va acabar confessant que no tenia proves en què fonamentar el seu sac de porqueria. Però el mal ja estava fet i els objectius -perjudicar electoralment CiU- es van assolir. Això no treu que en un futur la justícia obligui El Mundo a pagar danys i perjudicis, però no importarà perquè els poders que hi havia darrere de l'operació ja hi comptaven. Hi ha qui paga campanyes d'autopromoció i hi ha qui paga campanyes de difamació, i d'ambdues coses se'n diu inversió.

Amb tot, no hi ha res com Internet per als amants de la impunitat. Internet és la tribuna predilecta dels qui no tenen escrúpols a llançar mentides i calúmnies contra els qui no pensen com ells o que denuncien les contradiccions del seu partit. En lloc de reflexionar-hi i d'obrir un debat intern, es posen el passamuntanyes i es dediquen a injuriar-ne els denunciants. I és que no volen millorar, l'únic que volen és que ningú no descobreixi el seu joc. I, és clar, per evitar-ho cal desqualificar tot aquell que els posi en evidència. Arribats aquí, crec que cal una profunda regeneració de valors com l'ètica, el respecte i el compromís, perquè tota societat que no els tingui com a propis és una societat abocada al declivi.

Diari de Sant Cugat , 25/1/2013
 
L'odi del PP a l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 febrer 2013
EsteladaEl 23 de gener passat va ser un dia molt emocionant, per a la majoria de catalans, perquè per 85 vots a favor, 41 en contra i dues abstencions, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració sobiranista que ha de marcar el futur del país com a nou Estat d'Europa. I, com és natural, l'Ajuntament de Sant Cugat, amb una clara majoria de regidors a favor, ho ha volgut expressar simbòlicament fent onejar l'estelada a la plaça de la Vila.

Això, és clar, no ha agradat al Partit Popular, que, com sabem, va votar en contra de la declaració adduint que és "il·lícita i il·legítima", perquè els catalans no existim com a tals. I com que no existim no som ningú. És a dir, que al món no hi ha catalans. Hi ha espanyols, hi ha francesos, hi ha portuguesos i potser fins i tot alguns marcians, però catalans no. Cap ni un. Per això, segons el PP, l'única sobirania resideix en el poble espanyol, que és un poble que sí que existeix. Del poble català, en canvi, ningú no en sap res. Fins aquí, per tant, s'entén l'odi del PP a la sobirania de Catalunya. Deu fer molta ràbia que algú que has dit que no existeix et posi en evidència passejant-se davant teu.

Allò que no s'entén, però, és que el PP no s'avergonyeixi del seu dèficit democràtic i arribi a dir que, per bé que l'estelada no oneja a les dependències municipals, sí que ho fa a la plaça de la Vila, i que això és il·legal i demostra que l'Ajuntament es posa al servei de les idees d'una part de la ciutadania. Increïble. D'entrada, el PP sap perfectament que no hi ha cap llei que impedeixi que un ajuntament faci onejar una estelada en una plaça; i, en segon lloc, sobta que aquest partit ignori que les idees que tanta aversió li provoquen van assolir la majoria absoluta en les darreres eleccions.

Ves per on, som milions els catalans que sentim aversió per les idees del PP i que, tanmateix, precisament perquè som demòcrates, acceptem la involutiva victòria electoral que li va permetre arribar al govern espanyol. Per això ens agradaria que el PP reprimís el seu absolutisme i que, encara que li faci mal als ulls, respecti l'estelada com nosaltres, encara que ens fa mal als ulls, respectem la bandera espanyola. I si ignoren el significat de la paraula "respecte" l'hauran d'aprendre, perquè, com ha dit l'alcaldessa, Mercè Conesa, l'estelada onejarà "durant els propers dies i els propers mesos".

Cugat.cat , 1/2/2013
 
El senyor Ramells Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 febrer 2013
Pere Ramells i Víctor Alexandre
Pere Ramells i Víctor Alexandre
Es diu Pere Ramells i el vaig conèixer a Barcelona quan jo tenia 25 anys i ell 45. Ell era subdirector d'una oficina d'una important empresa d'assegurances i jo necessitava guanyar-me la vida. Per sort, en aquells temps hi havia feina per a tothom, no pas com ara, i tot va anar bé. En l'entrevista de treball, el senyor Ramells em va explicar que no tindria cap sou fix. Es tractava d'una feina a comissió d'acord amb els clients que fes cada mes. Si no feia clients, no hi guanyaria res. Tot depenia de mi. Jo, però, no tenia res més i com que els reptes sempre m'han estimulat vaig dir que sí. Reconec, tanmateix, que hi va influir molt el senyor Ramells, ja que hi vaig descobrir un home afable, noble, sense màscara, amb una humanitat acollidora i amb una generosa capacitat d'escoltar. Un home a qui no podia decebre, perquè, tot i confessar-li que els meus anhels de vida eren uns altres, va dipositar la seva confiança en mi.

Era una feina dura, però. Una feina que ara seria impossible, perquè es tractava d'anar casa per casa fent contractes d'assegurances a persones desconegudes que m'havien de concedir una part del seu temps assegut al menjador o a la sala d'estar, signar-me una pòlissa i lliurar-me uns diners en metàl·lic com a bestreta del capital assegurat. Quan hi penso no m'ho puc creure, però era així. I encara se'm fa més increïble quan recordo que jo, que només somiava deixar de fer aquella feina, era tot sovint el venedor del mes. També recordo que el senyor Ramells em deia que res no seria possible si no creia en allò que venia. És a dir, que érem els agents, amb les nostres eines personals, els qui havíem de convèncer algú que allò que li oferíem era bo. Finalment, el 1976, poc després que hi entrés a treballar el meu germà Carles, que era més jovenet, la meva vida va fer un gir i em vaig acomiadar amb una abraçada del senyor Ramells.

Si explico aquesta història és perquè malgrat el pas dels anys mai no vaig oblidar aquella gran persona. Al contrari. Un quart de segle després em continuava preguntant què se n'hauria fet, del senyor Ramells. I és que era tanta l'estima que li tenia que, en record seu, vaig posar el seu nom a un personatge del meu llibre Set dones i un home sol. El llibre es va publicar el 2009 i, ves per on, va ser precisament aquell any que vaig retrobar l'amic a Sant Cugat. Hi havia arribat el 2003 amb la Isabel, la seva dona, i va ser molt emocionant veure'l de nou després de tants anys. Ell en té ara 82, però no ha canviat gens. Hi ha gent que canvia, però ell no ho ha fet tot i que la vida no sempre l'ha tractat bé. L'any 2003, la seva filla Isabel va morir al Clínic d'un tumor cerebral després de set anys d'invalidesa. En tenia 45. Per sort, els seus altres fills estan bé. En Pere és advocat i la Carme és restauradora del MNAC.

Em fa molt feliç haver retrobat l'estimat senyor Ramells. Em fa molt feliç i sempre li he agraït que tot i que el meu aspecte extern no concordava gens amb la resta de companys, tots amb americana i corbata, mai no em va dir que el canviés, que m'afaités la barba i que reduís la llargària dels meus cabells. Sé que no ho aprovava, però mai no em va dir res. I el respecte que ell em demostrava ha fet encara més gran el respecte que jo sempre he sentit per ell. Per això desitjo que els anys que la vida li tingui reservats siguin tan afables, càlids i acollidors com ell ho va ser amb mi. És tot un regal que en el món hi hagi persones de cor tan noble com l'estimat Pere Ramells.

Diari de Sant Cugat , 11/1/2013
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 421 - 490 de 1674
spacer.png, 0 kB