spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
L'ofensiva contra les lletres catalanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 març 2013
Grup 62Seria dramàtic, realment dramàtic, que es materialitzés l'absorció de Grup 62 per part de Grupo Planeta, com pronostiquen alguns mitjans de comunicació. Seria dramàtic perquè, a partir d'aquell moment, el gros de l'edició en català no sols quedaria sota control d'un poderós conglomerat, sinó que aquest conglomerat, a més de ser l'editor del diari ultranacionalista espanyol La Razón, està visceralment en contra dels drets nacionals de Catalunya, fins al punt que ja ha llançat amenaces contra el procés sobiranista engegat pel govern català. Cal ser molt ingenu, molt, per creure que tot plegat no és res més que una simple operació de mercat. Ja sabem que la ingenuïtat catalana frega nivells patològics, però no podem ser tan mesells d'acotar el cap davant d'una ofensiva d'aquesta magnitud.

La venda de les accions de La Caixa a Planeta forma part de la mateixa ofensiva. De fet, sense aquesta acció de La Caixa, l'operació espanyolitzadora de Planeta no seria possible. Catalunya té molts enemics a Espanya, però els pitjors de tots, els més indesitjables, són catalans i viuen a Catalunya. Sense ells, no hauríem de témer res. Però els tenim, i la dominació espanyola del nostre poble, els darrers tres segles, no s'explica sense l'ajut persistent i caragirat del col·laboracionisme català. La Caixa sap molt bé què significa que Planeta passi a tenir el control gairebé absolut dels llibres que es publiquen a Catalunya, ja que sota l'aparença d'un control empresarial s'hi amaga un control del pensament. Ara volen controlar-nos el pensament. I és que estem parlant de llibres, no pas de crispetes o de mocadors de paper. Estem dient que l'editor de La Razón, com a déu omnipotent, decidirà què es publica i què no es publica al nostre país en el camp de la novel·la, del conte, de l'assaig, de la poesia, de la dramatúrgia... Estem dient, en definitiva, que si algú no ho impedeix, d'ara endavant les lletres catalanes estaran controlades hegemònicament per l'ultranacionalisme espanyol.

Arribats aquí, la pregunta és: i qui ho pot evitar, això? Doncs el Govern en companyia d'Esquerra, naturalment. Llevat, és clar, que per a aquests dos partits el procés sobiranista consisteixi a arronsar-se d'espatlles mentre el país va caient a trossos i Espanya va desmantellant totes aquelles empreses i institucions que ens han mantingut vius i que ens han permès arribar fins aquí. CiU i Esquerra, a més, saben de sobres la terrible transcendència que tindria l'absorció de Grup 62 per part de Planeta. Recordem que l'entrada d'Enciclopèdia Catalana en el grup, amb un 34% de les accions, va ser justament per impedir que Planeta -que també en té un 34%- pogués fer el que pretén. Ara, però, si La Caixa marxés, Planeta se situaria com a accionista majoritari amb un 64%. El 2% restant pertany a petits accionistes històrics.

Crec que és molt convenient que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) es pronunciï ràpidament sobre aquesta qüestió i que pressioni CiU i Esquerra perquè avortin l'operació. El control hegemònic de les lletres catalanes per part de Grupo Planeta suposaria el control de totes les llibreries de Catalunya i dels llibres que s'hi venen. I això és inadmissible. No és hora de perdre el temps al Congrés espanyol -cambra en què no tenim cap possibilitat aritmètica- fent frases enginyoses per lluir-se en els telenotícies. Ara és hora de passar a l'acció. Altrament, seran molts els catalans que pensaran: si no es veuen amb cor d'evitar la caiguda de Grup 62 a mans de l'espanyolisme, com seran capaços d'evitar la caiguda de Catalunya a mans d'Espanya? Si no es veuen amb cor de preservar la independència editorial, com seran capaços d'assolir la independència nacional?

Racó Català , 7/3/2013
 
La dimissió de Xavier Martorell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 08 març 2013
Xavier Martorell
Xavier Martorell
Aquests dies, la notícia sobre el fet que el president de Convergència Democràtica a Sant Cugat, Xavier Martorell, va encarregar a Método 3 tasques de seguretat per al partit, a Sabadell, i investigacions sobre la vida privada d'antics regidors i càrrecs municipals santcugatencs, ha esquitxat la política local. I no pas perquè hi pugui haver elements delictius -això, en tot cas, ja ho diran els jutges- sinó perquè Martorell va cometre dos greus errors, un de base i un altre de silenci.

El primer, per no haver informat la direcció nacional de Convergència dels contactes mantinguts amb Método 3; i el segon, per deixar que aquesta formació, que no en sabia res, donés la cara per ell i quedés en evidència en dir públicament que el partit no havia tingut cap mena de relació amb l'esmentada agència de detectius. Martorell va callar i després es va comprovar que no era cert. És a dir, que Método 3 sí que havia treballat per a Martorell. Davant d'això, s'entén que els partits de l'oposició insistissin en la seva dimissió.

Però el més important és que aquesta dimissió també la van demanar l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, i el secretari d'organització de Convergència a Sabadell, Josep Rull. De fet, crec que ara seria un moment òptim perquè tornés Jordi Puigneró, que és qui ocupava el càrrec de president abans que Martorell el rellevés.

En la meva opinió, en un cas d'aquesta naturalesa, la iniciativa sempre ha de partir de la persona afectada. Als països escandinaus, hi ha polítics que es veuen obligats a dimitir pel sol fet d'haver comprat una presa de xocolata amb diner públic. A Sant Cugat, les accions d'espionatge de Martorell marquen negativament el nom de la ciutat, fan mal al seu govern municipal i, indirectament, perjudiquen l'alcaldessa. Són motius prou greus perquè un polític amb sentit de la responsabilitat presenti la dimissió.

Cugat.cat , 5/3/2013
 
Pere Navarro, el republicà que volia un rei Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 març 2013
Pere Navarro, el republicà que volia un reiEl camí que ha emprès Catalunya vers l'Estat independent està provocant en els sectors espanyolistes més dissimulats allò que tant temien, que és veure's obligats a definir-se. En certa manera, senten la mateixa aversió pel procés sobiranista que per les seleccions nacionals esportives: necessiten que la selecció catalana no existeixi per no haver de posar-se en evidència definint-se a favor de ‘la roja'. Però el procés no s'atura i les elegants disfresses amb què alguns s'havien abillat aquests darrers trenta anys s'han esparracat i ara amb prou feines els tapen les intimitats. El PSOE de Catalunya, concretament, ho està patint amb escreix.

D'entrada, hi trobem unes sigles -PSC- que, com s'ha demostrat, no són res més que la tapadora amb què el PSOE es presenta a Catalunya. Durant trenta-un anys, els socialistes catalans han votat a Madrid -fins i tot en contra dels interessos de Catalunya i al costat del PP- exactament el mateix que els socialistes espanyols. Per altra banda, se'ns diu que es tracta d'un partit polític catalanista. Però resulta que dintre seu té un sector crític que s'autoanomena "catalanista", cosa que sembla un despropòsit, ja que quina necessitat tindria aquest sector de definir-se així en el si d'un partit que suposadament ho fos? I, en tot cas, per què no ens expliquen tots dos, el partit i el sector, què entenen ells per "catalanista"? No ho faran, però. No ho faran, perquè el terme "catalanista" és la peça cabdal de la disfressa i és molt agraïda perquè combina amb tot i serveix indistintament per als dies feiners i per als festius. La pregunta és: es pot ser catalanista i no ser independentista? No, és clar que no. Un catalanista, per definició, no pot voler per a Catalunya cap estatuts que estigui per sota del que tenen Espanya, Holanda o Finlàndia a les Nacions Unides. Altrament, és un espanyolista amb un sentiment folklòric merament regional per Catalunya. La seva dèria, en definitiva, és que Catalunya, lligada amb una corda un xic més llargueta, això sí, continuï subordinada a Espanya i que dels catalans se'n digui espanyols. Visca el catalanisme!

El senyor Pere Navarro, en el mateix sentit, és un exemple paradigmàtic de la persona que no s'accepta a si mateixa i que necessita donar una imatge que no es correspon amb la realitat. Dir-se "catalanista" és la seva manera d'amagar que és "espanyolista", dir-se "federalista" és la seva manera d'amagar que és "dependentista", i dir-se "republicà" és la seva manera d'amagar que és "monàrquic". La seva trajectòria política en dóna fe. Però fixem-nos que per justificar la seva demanda que el rei d'Espanya abdiqui en benefici del seu fill ha necessitat dir-nos que és republicà. I, ves per on, la mateixa justificació el delata, ja que si veritablement ho fos, de republicà, la seva petició no tindria cap sentit. Un autèntic republicà no demana que un rei se'n vagi perquè en vingui un altre, sinó que allò que no vol veure ni en pintura és cap mena de rei. El senyor Navarro, però, com a bon monàrquic, per bé que tímid, només vol un relleu generacional i que els catalans, tot escarnint els avantpassats que ara fa tres segles van morir massacrats per les tropes de Felip V, ho celebrem honorant-ne un descendent, també Borbó i també Felipe.

Com veiem, el procés cap a l'Estat independent està clarificant moltes coses i deixant en fora de joc tots aquells que fins ara vivien a redós de la indefinició general. En aquests moments, fins i tot el PSOE de Catalunya s'ha vist obligat a votar diferent del seu amo al Congrés espanyol, empès per la pressió social catalana. Una pressió que l'està convertint en una formació residual d'espanyolistes tebis. I dic tebis, perquè és obvi que els ardorosos se li'n van a Ciudadanos. El més curiós, tanmateix, és que el senyor Pere Navarro justifiqui la seva "trapelleria" davant els seus companys espanyols de partit dient que "nosaltres seguim una línia de coherència, que és estar en contacte i d'acord amb el que opina la majoria de catalans". Molt bé. Però cal preguntar-li si s'ha mirat el mapa del ventall parlamentari, ja que, amb 87 escons a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya i només 48 en contra, queda ben clar què és "el que opina la majoria de catalans".

El Singular Digital , 5/3/2013
 
El CAC, guardià de l'espanyolitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 març 2013
CACTé raó la direcció de Canal Català, en qualificar d'atac a la seva línia editorial l'ordre del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) de retirar les promocions que apareixen en el decurs de la seva programació destinades a informar de la magnitud de l'espoliació que patim per part d'Espanya o a despertar la consciència nacional del país. Aquestes promocions, de 40 segons, diuen, entre altres coses, que "sense espoliació fiscal es podria construir un hospital comarcal cada dia" i recorden que, d'acord amb les darreres eleccions, hi ha 87 escons favorables al dret a l'autodeterminació al Parlament i només 48 en contra. Conseqüentment, la cadena opta per una imatge de marca amb un logotip que mostra una estelada sobre aquest eslògan: "Caminant cap a l'estat propi".

Segons el CAC, aquestes promocions "contenen elements susceptibles d'influir de manera partidista en l'opinió pública en una qüestió que forma part del debat polític sobre la relació de Catalunya amb l'Estat espanyol". I, d'acord amb això, ordena a Canal Català "que cessi de forma immediata les comunicacions audiovisuals emeses [...] atès que han estat qualificades com a publicitat política". Sobta, tanmateix, que això ho digui un organisme netament polític la composició del qual respon a una quota de partits. Vull dir que tots els seus membres ho són en funció de la seva adscripció ideològica, fins al punt que cap d'ells no seria on és sense aital adscripció.

Té gràcia, per tant, que el CAC es presenti com un organisme apolític, per damunt del bé i del mal, i amb potestat per tractar la ciutadania com a adolescents mentals incapaços de discernir sobre allò que veuen. Sobretot tenint en compte que tot, absolutament tot, en aquesta vida és polític. Però el cinisme arriba a extrems esborronadors quan obvien el missatge subliminar escandalosament polític i tendenciós que emeten els telenotícies de TV3, amb una selecció de continguts que responen a criteris ideològics amb voluntat de fer-nos creure que el nostre marc nacional és Espanya, no pas Catalunya. No és publicitat política encoberta, això?

I què en diu el CAC, del conjunt de frases inductives que els presentadors utilitzen sistemàticament? ¿No hi ha rerefons polític en el terme "govern central", tot i que és obvi que el govern central dels catalans és el govern de Catalunya? ¿No hi ha tendenciositat política cada cop que un presentador diu "i ara sortim a l'exterior", com a frase d'enllaç entre una notícia radicada a Màlaga i una altra radicada a Londres? Que no hi érem ja, a l'exterior, quan ens parlaven de Màlaga? I com és que la CUP es veu sistemàticament marginada en els telenotícies? Com és que se'ns dóna l'opinió de tots els partits menys de la CUP? Quin llibre sagrat de la comunicació diu que la CUP no pot opinar? D'això, és clar, els honorables membres del CAC no en diuen res, perquè, segons ells, aquesta manipulació informativa no és política. I és que ells, com el ministre Wert, només són els fidels guardians de la nostra espanyolitat i de la pervivència del pensament oficial que ens adotzena i ens converteix en ramat.

Canal Català, en canvi, és molt més noble i honest, ja que no enganya ningú ni es fa passar per allò que no és. És un canal independentista i ho diu. I, a més, no obliga ningú a mirar-lo. Just al contrari del CAC, que ens diu què podem veure i què no.

Nació Digital , 2/3/2013
 
L'invent de l'espanyolitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 març 2013
L'invent de l'espanyolitatA poc a poc, tot i que de manera encara aïllada, van apareixent estudiosos que dediquen el seu temps a desmuntar fil per randa la gran mentida sobre la qual descansen l'anomenada nació espanyola i el concepte de l'espanyolitat. Són treballs fets en profunditat que ens mostren els extrems a què Espanya és capaç d'arribar -usurpant la personalitat de Catalunya, apropiant-se de les seves fites en l'àmbit de les ciències, de les lletres, de la cultura, del pensament, de l'art, de la gastronomia, de l'esport..., i tergiversant noms i fets històrics-, a fi de poder-se creure que és allò que mai no serà. Hom pot pensar que aquesta perversa manipulació és cosa del passat i que avui els mitjans de comunicació impossibiliten les falsificacions, però no és cert. Només cal veure la coacció exercida sobre els esportistes catalans -amb sancions econòmiques i amenaces d'inhabilitació- per poder-se apoderar dels seus èxits i rendibilitzar-los com a espanyols.

El primatòleg santcugatenc d'origen mallorquí Lluís Garcia Sevilla i la psicòloga Imma Grande han fet un treball extraordinari en aquest sentit i l'han recollit en el llibre L'invent de l'espanyolitat, publicat per la Fundació Catalunya Estat i guardonat amb el Premi Irla 2012. Es tracta d'una dissecció científica esplèndida dels elements que utilitza el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) per tal que les seves enquestes donin uns resultats favorables a l'espanyolitat. Aquest n'és un fragment:
"El dèficit informatiu no correlaciona amb l'espanyolitat, però sí negativament amb l'actitud democràtica; així a més dèficit informatiu menys actitud democràtica. I l'espanyolitat correlaciona negativament, i molt, amb l'actitud democràtica; així, a més espanyolitat menys actitud democràtica. [...] L'Escala d'Identitat Nacional Subjectiva (EINS) contraposa un terme aparentment invariable, 'espanyol', amb una munió de termes, el gentilicis oficials de les comunitats, heterogenis i molt desiguals. Hem de remarcar que és una autèntica trampa agrupar aquests termes heterogenis en una expressió única: 'de mi comunidad' o semblant. [...] La relació entre els qui es declaren català i l'ús de la llengua catalana no és una prova de la validesa de l'EINS, sinó, pel contrari, una mostra més de la potència de la llengua com a marcador de comportament social."
El llibre està dividit en mitja dotzena d'apartats que ens parlen, entre altres coses, d'espanyolitat i democràcia, del menyspreu pel rigor psicomètric o, amb força èmfasi, de la col·laboració sempre fidel de la RAE amb l'espanyolització: "El diccionari de la RAE 2010 presenta el català com una llengua d'estar per casa, vernàcula, suavitzant l'etimologia de vernacle, que fa referència als esclaus nascuts a casa de l'amo." Finalment, en l'epíleg, hi trobem aquestes reflexions: "Castella vol esdevenir l'estat hegemònic peninsular de fa segles. Pretén imposar-se. Però només anul·lant les altres identitats podrà ser. Qui tenia un imperi mediterrani comercial era la Corona Catalana. Qui tenia els mitjans econòmics i militars, la tradició nàutica, l'avantguarda tecnològica..., en suma, qui tenia una Història com a potència medieval era la Nació Catalana."

L'invent de l'espanyolitat és un llibre desemmascarador que permet veure l'ús trampós de la psicometria, per part del CIS, per tal d'influir en l'opinió pública mitjançant dades científiques irreals en l'escala d'identitat nacional subjectiva. Un llibre, en definitiva per eixamplar la ment i reflexionar.

Diari de Sant Cugat, 1/3/2013
 
El retorn de l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 març 2013
Estelada amb espelmes a Sant Cugat
Estelada amb espelmes a Sant Cugat
Ha estat molt pertinent la pregunta que Solidaritat Catalana ha adreçat a l'Ajuntament de Sant Cugat, relativa a la restitució de l'estelada que va desaparèixer el 25 de gener passat de la plaça de la Vila. El raonament és lògic: una ciutat que s'ha declarat a favor de la independència, hauria de lluir una estelada. Val a dir, però, que la resposta de l'Ajuntament ha estat ràpida i que ara sabem que l'emplaçament de la bandera constarà com un acord entre les diferents forces polítiques.

La meva opinió personal, per bé que no és hermètica, és que l'estelada hauria d'onejar al lloc on era; altrament els lladres podrien veure-hi una mostra de feblesa de l'Ajuntament davant el robatori i els donaria peu a accions similars. Tanmateix, crec que hem de reconèixer que la plaça d'Octavià, just davant del Monestir, és un lloc esplèndid perquè hi onegi l'estelada. Perd la força que li atorga la façana de l'edifici consistorial fent-li costat, però és el lloc més emblemàtic del municipi i guanya en visibilitat i projecció exterior. En tot cas, estic completament d'acord amb l'alcaldessa quan proposa que l'estelada sigui retirada cada nit, per evitar robatoris, o que, si més no, es fortifiquin els ancoratges. Això, acompanyat d'una càmera que permeti identificar els lladres, serà suficient.

Pel que fa a les declaracions del president provincial del Partit Popular, Antoni Bosch, a Sant Cugat, acusant Mercè Conesa i el govern municipal de ser uns polítics que viuen en "una irrealitat" i afirmant que "Sant Cugat és Matrix, on manen les màquines", només respondre-li que el que no ha de fer mai un polític és dir mentides, com fa ell. Menteix el senyor Bosch, quan titlla d'il·legal l'estelada, menteix un altre cop quan diu que l'estelada no pot onejar en una plaça i torna a mentir quan diu que un ajuntament no pot aprovar una moció a favor de la independència de Catalunya. Es nota que el president provincial del PP, com la resta del seu partit, viuen en una irrealitat. Confonen la realitat del 2013 amb la realitat del període 1939-1975. Sembla que la nostàlgia, quan és excessiva, provoca al·lucinacions.

Cugat.cat , 1/3/2013
 
Sánchez-Camacho, la victimista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 febrer 2013
Sánchez-Camacho, la victimistaAlícia Sánchez-Camacho ha esdevingut el polític més desacreditat de Catalunya. Així ho indica el Baròmetre d'Opinió Política, del Centre d'Estudis d'Opinió, que situa la dirigent del Partit Popular amb només 2,04 punts en la consideració dels catalans. És a dir, que, de tots els polítics suspesos, entre els quals hi ha Duran i Lleida i Pere Navarro, la senyora Camacho és l'última de la fila. I això malgrat que l'estudi es va tancar tot just a les primeries del descobriment de la seva famosa conversa en un restaurant barceloní, el 7 de juliol de 2010, en el decurs d'un dinar -de dues úniques persones- que, segons El Periódico, hauria tingut un cost de 3.800 euros (!). Un dinar, a més, durant el qual, presumptament, hauria explicat les seves desorbitades despeses en bosses de cocodril de 900 euros. L'estudi, per tant, deixa clar que el descrèdit de Sánchez-Camacho té a veure amb la buidor argumental del seu discurs polític.

S'entén, consegüentment, que defensi el govern espanyol en la seva descarada ofensiva per desacreditar el procés sobiranista de Catalunya i tapar l'abominable política governamental del Partit Popular. Una política d'ultradreta, contraria a la dignitat humana, benefactora de les classes més riques i benestants i menyspreadora dels sectors socials més desafavorits o al llindar de la pobresa. Amb unes xifres d'atur escandaloses, amb una precarietat laboral esfereïdora, amb un índex colpidor de suïcidis de persones abocades a la misèria, amb una catalanofòbica política per deslocalitzar empreses radicades a Catalunya i traslladar-les a Madrid i amb unes deficitàries i immorals obres faraòniques en autovies, aeroports i trens d'alta velocitat sense usuaris, el Partit Popular es dedica a imposar, a subvencionar i a definir com a "bé d'interès cultural" la tortura d'éssers vius en recintes anomenats "places de braus".

Davant d'això, la buidor argumental de la senyora Camacho a què al·ludíem es fa palesa quan nega una evidència, l'abocament de fons reservats del govern espanyol per desestabilitzar l'independentisme a Catalunya, i quan fa declaracions com aquesta: "El victimisme, ja no els serveix de res, als independentistes. Se'ls ha acabat la justificació que tot és un atac al procés sobiranista". Les eines intel·lectuals d'aquesta senyora s'aturen aquí i, talment com un vulgar desemmascarat, es veu obligada a recórrer al manual segons el qual, en cas de no saber què dir, cal intentar desqualificar l'adversari. Cal acusar de victimista l'oprimit, perquè l'opressió continuï; cal titllar de gemegaire el subjugat, perquè el jou persisteixi; cal escarnir la revolta, perquè res no canviï. El problema és que fins i tot per a l'ús d'aquest recurs cal un mínim de talent. Talent indesitjable, sí, però talent. I Alícia Sánchez-Camacho, que ja és un cadàver polític, no té prou talent ni tan sols per retenir els votants del seu partit. La prova és que, d'acord amb el Baròmetre d'Opinió, el PP perdria ara mateix a Catalunya tres diputats en favor de Ciudadanos.

Ja fa dies que molts catalans aprenen que és el victimisme escoltant les declaracions de la senyora Camacho, són classes magistrals que s'intensificaran encara més en un futur immediat.

El Singular Digital , 26/2/2013
 
Catalunya i Espanya, una incompatibilitat històrica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 febrer 2013
Catalunya i Espanya, una incompatibilitat històricaCatalunya es troba en un dels moments més importants de la seva història, un moment d'una transcendència extraordinària que la situa al llindar d'un nou estatus polític i que la marcarà per sempre. Hi ha veus que afirmen que aquest moment és fruit de la manifestació de l'Onze de Setembre passat, però no és cert. Aquest moment té arrels molt més profundes. La manifestació va ser important, no hi ha dubte -la manifestació independentista més multitudinària que s'ha fet mai a Europa-, però seria erroni considerar-la causa en lloc de detonant. La causa té molts anys d'història i la manifestació no va ser res més que una etapa -una etapa esplèndida, això sí- del procés de presa de consciència nacional que Catalunya està experimentant i que, finalment, ha entrat en fase de culminació.

Queda clar, doncs, que no es tracta pas de cap flamarada. Prop de dos milions de persones no surten al carrer a manifestar-se a favor de la independència de manera volandera. Perquè això s'esdevingui cal que abans hagin passat moltes coses. I certament n'han passat, de coses. En els darrers quatre segles hi ha hagut tantes agressions espanyoles a Catalunya, tants intents d'esfondrar-la per sempre i d'extingir-ne la llengua, que resulta incomprensible la resignació amb què ho hem acceptat.

Tanmateix, tot té una explicació. I, en aquest sentit, el llibre La història indignada dels catalans (Rafael Dalmau, Editor, 2012), de Xavier Escura, és de lectura necessària per tenir una visió global del procés que ens ha dut fins aquí. Vegem-ne un fragment:
"La interiorització de l'amenaça latent i la por subsegüent han tenallat històricament, sense ser-ne conscients, moltes generacions de catalans. Un instint hipertrofiat de supervivència va fer que de pares a fills -d'una manera semblant al que ha succeït ancestralment entre molts jueus- es desenvolupés una psicologia col·lectiva neurotitzada, basada en el recel i la desconfiança permanents del gos apallissat."
Certament és així, la qual cosa explica el munt de dilacions que Catalunya s'ha tret del barret per retardar, com més millor, la decisió d'obrir la porta de la gàbia i viure com ho fan els pobles lliures. Per això, de la vida a la presó espanyola n'hem dit llibertat tot girant l'esquena a la llibertat real exterior. I per això mateix, també, el llibre d'Escura és altament recomanable. Sobretot per a aquells catalans que cerquen arguments seriosos amb què bastir els seus sentiments i treure's del damunt la síndrome d'Estocolm, sempre inherent als pobles llargament oprimits. Dividit en setanta-tres apartats, el llibre aporta al lector interessantíssimes reflexions en àmbits com ara la catalanofòbia, l'adulteració de la nostra història, el parany assimilista d'un fals progressisme, els botxins de la llengua, el nacionalisme espanyol actual, els complexos catalans i espanyols, els no-nacionalistes, els falsos universalistes, els trànsfugues de nació o la fal·làcia de la unitat d'Espanya.

Pel que fa als sentiments latents de confrontació, Escura diu això:
"La mentalitat castellanoespanyola actual no pot amagar -ni ho pretén- els fons d'animadversió cap als catalans. Una animadversió que, insistim, sempre troba promotors, atesa la seva rendibilitat electoral. Una antipatia, però, que si es mobilitza i es projecta amb tanta facilitat contra la societat catalana és -i aquí rau la clau de la qüestió- perquè no se l'arriba a comprendre, de tan diferent com és, encara avui, de l'espanyola. Una diferència que en els nostres dies qualsevol turista observador adverteix poc després d'entrar en contacte amb els uns i els altres."
Un dels valors d'aquest assaig és la seva claredat expositiva així com la voluntat de respondre el major nombre de preguntes que hom tot sovint obvia, ja sigui per incomoditat o per una prudència mal entesa. Durant molts anys, els catalans hem estat més proclius a la queixa i a la lamentació que no pas a trobar les eines necessàries per capgirar definitivament la situació. Talment com el malalt que es lamenta dia rere dia i any rere any del mal que li fa el cos, però que no es veu amb cor de seguir el consell dels metges i passar per la sala d'operacions per posar-hi remei. I és que són tantes les excuses que hem arribat a cercar per no haver de fer el pas, que si un dia les recopilem haurem de crear un museu específic per poder-les encabir. Com diu Escura, "és fàcil constatar que entre molts intel·lectuals catalans es va anar estenent, durant molts anys, un desconcert i una desorientació davant la desimboltura d'un nacionalisme espanyol rejovenit, democratitzat i modernitzat."

En aquest cas, jo diria que la democratització del nacionalisme espanyol no ha existit mai. Ha canviat les formes, això sí, però tot plegat no ha estat res més que una operació dermoestètica forçada per les circumstàncies. I com que aquest nacionalisme sempre s'ha reafirmat per mitjà de la catalanofòbia -és el gran nexe d'unió entre la dreta i l'esquerra espanyoles-, l'assetjament a Catalunya es manté viu com el primer dia. N'hi ha prou que mirem enrere per comprovar que els valors totalitaris i absolutistes d'Espanya romanen inalterables malgrat el pas dels segles. Escura, seguint aquest fil, també dedica un bon grapat de pàgines al nacionalisme espanyol i descriu molt bé la instrumentalització que el Govern de l'Estat i els seus mitjans de comunicació -amb l'ajut irreflexiu de molts mitjans catalans, podríem afegir- arriben a fer de persones, fites i premis que no són seus: "Només cal veure com explota les icones capdavanteres del món de la cultura, l'esport i l'espectacle -moltes catalanes- i les converteix en portaestendards d'un nacionalisme espanyol insolent i fatxenda inimaginable fa només trenta anys."

La història indignada dels catalans, de Xavier Escura, és un llibre que, a banda de ser molt agraït de llegir per la seva fluïdesa, manté el lector en estat de reflexió constant i l'enllaça amb el nou horitzó nacional de Catalunya. Un horitzó que mai no hauria estat possible sense la pèrdua de la por del poble català i la pressió que està exercint sobre la seva classe política a fi de recuperar els atributs propis d'un Estat independent. I dic recuperar perquè Catalunya no és cap nació novella que aspira a ser un Estat; Catalunya ja era un Estat.

Lletres , núm. 57, febrer-març 2013
 
Retrets equatorians desconsiderats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 24 febrer 2013
Equatorians a Sant Cugat
Equatorians a Sant Cugat
Ara fa uns dies, a propòsit de les eleccions equatorianes del 17 de febrer, l'entitat Movimiento Alianza País Vallès va organitzar un acte a Sant Cugat per tal de promoure el vot favorable a la candidatura del president Rafael Correa entre els equatorians residents a la ciutat; cosa sobre la qual no hi ha res a dir, naturalment. Però en el decurs de l'acte, aquesta entitat, a través d'un dels seus representants, Diego Costelo, va fer unes declaracions criticant Sant Cugat i la seva gent. Costelo va acusar els santcugatencs de ser una societat "molt tancada" que pateix "manca d'obertura".

Davant d'això, caldria fer algunes consideracions. En primer lloc, lamentar que el senyor Costelo i l'entitat esmentada pretenguin crear empatia per mitjà de retrets; i en segon, dir que crida l'atenció que acusin de "tancada" la societat que els acull sense reflexionar sobre si mateixos. Vull dir que fóra bo que es preguntessin si no pot ser que els "tancats" siguin ells. Més que res perquè, com es podia veure en el reportatge de Cugat.cat, els únics tancats eren els membres d'aquesta entitat, en el sentit que no hi havia ningú que parlés català. També estaria bé que responguessin aquesta pregunta: menystenir la llengua del país on vius és obertura o tancament? Té gràcia que el senyor Costelo pretengui donar-nos lliçons de com hauríem de ser, sense ni tan sols haver-se dignat aprendre la nostra llengua.

Tota convivència es basa en el respecte mutu, i el respecte de tot ésser humà que s'estableix en una altra terra comença per aprendre la seva llengua. No és possible conèixer de debò un poble sense parlar la llengua que ha articulat el seu pensament i que és l'expressió dels seus valors. Francament, no m'imagino a mi mateix vivint en un poble amazic parlant només àrab, negant-me a parlar amazic i acusant els amazics de tancats. Sóc jo qui ha anat allà i qui ha de parlar la seva llengua, de la mateixa manera que m'agradaria que ells, si visquessin a Catalunya, parlessin la meva. Sembla elemental, oi? Doncs el senyor Costelo i la seva entitat no ho entenen. Deuen ignorar el veritable significat de la paraula interculturalitat, deuen ignorar que allò que legitima la reivindicació dels drets és el compliment de les obligacions.

Cugat.cat , 22/2/2013
 
He vist fer coses terribles, als humans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 febrer 2013
Toni Cantó (UPyD)
Toni Cantó (UPyD)
Les paraules de Toni Cantó, diputat al Congrés d'Espanya per UPyD, el partit nacionalista espanyol de Rosa Díez i cosí germà de Ciudadanos, dient que "ni els braus ni la resta d'animals no tenen dret a la llibertat ni a la vida", són d'aquelles que denigren l'ésser humà fins a nivells repugnants i que avergonyeixen tota persona amb un mínim de sensibilitat i que no ignori que els humans també som animals. El seu discurs, farcit de supèrbia i d'agressivitat, com correspon als individus intel·lectualment insignificants, no sols va atribuir als humans la categoria de déus i amos del planeta, sinó que els va atorgar el dret d'explotar, maltractar, torturar i exterminar a plaer la resta d'animals. "Només són animals", era la seva conclusió. I, és clar, encara que una bestiola senti dolor quan li claven un arpó no compta, perquè només experimenta dolor animal i, per tant, és un dolor inferior. Ho sap tothom: el dolor dels éssers inferiors és dolor inferior. Nosaltres sí que patim, encara que només ens clavem una agulla o ens tallem amb un ganivet. "Ui, quin mal!" Som tan sensibles... La nostra sang, quan raja, sí que és sang; la sang dels éssers inferiors, en canvi, només és orxata vermella.

Són els mateixos arguments que no fa pas gaire empràvem els blancs per justificar l'esclavatge dels negres: "Les fuetades no els fan mal", "són éssers inferiors i salvatges", "han nascut per estar al nostre servei"... La ignorància, la cobdícia, la hipocresia, la iniquitat i la indigència intel·lectual parlen així, sense escrúpols ni vergonya. Per això defineixen com a "art" i com a "bé d'interès cultural" el martiri d'un brau en una plaça i fan negoci amb l'espectacle del seu dolor i de la seva sang. Tanmateix, com que necessiten una coartada moral que apaivagui la dissonància cognitiva que els provoca saber-se en fals, ells mateixos es fan lleis a mida que els acreditin com a persones humanes. I és que ells vibren d'emoció amb l'art de torturar una bestiola víctima d'una ensarronada, que només vol fugir d'allà i que no pot.

Cor de brauSobre aquesta qüestió ja he escrit molts articles, però tot article, per la seva estructura, té unes limitacions que no permeten abordar en profunditat determinades temàtiques. En un llibre, en canvi, la cosa és diferent. Per això, fa dos anys, vaig escriure el llibre Cor de brau en forma de faula, perquè volia que el lector, convençut o no, adult o infant, a casa o en un institut, reflexionés sobre els principis ètics de la nostra societat i sobre el tractament que donem als animals. Uns principis ètics i un tractament que giren entorn de valors universals, com ara el respecte per tots els éssers vius i per tots els pobles. Amb el permís del lector, reprodueixo uns fragments il·lustratius del meu pensament sobre el tema a través de les paraules que ens adreça un personatge de la faula. Un "animal":

  • "No podem admetre que ens matin per diversió ni que de la barbàrie en diguin cultura emparant-se en la tradició. Vostès gaudeixen i s'enriqueixen amb el nostre patiment, i si ens exigeixen bravesa no és pas per admirar-nos, sinó per no avorrir-se. Vostès volen lluita, perill, sang... Volen que els pugi l'ai al cor com més vegades millor, i si ens mostrem com realment som, és a dir, esquívols i gens amants de la lluita, se senten decebuts i estafats i ens esbronquen. Nosaltres no som diferents de vostès. Com poden dir tantes mentides sobre nosaltres? Com poden dir que no ens torturen quan ens claven armes d'acer al cos? Com poden dir que no patim quan veuen sortir la nostra sang a borbolls? De què creuen que estem fets, nosaltres? De ferro, potser? I com és, aleshores, que quan ens claven l'espasa no se'ls trenca? Sembla que ja que no poden veure execucions públiques, ni divertir-se obligant els esclaus a matar-se entre ells, perquè l'esclavatge està abolit, els agrada divertir-se a costa nostra."

  • "Ens diuen que nosaltres som animals irracionals, i potser tenen raó. Però on és la racionalitat de vostès, si només fa quatre dies que han abolit l'esclavatge i que admeten el vot de les dones? On és la seva humanitat, si han exterminat milions d'homes i dones perquè eren negres, milions d'homes i dones perquè eren indis, milions d'homes i dones perquè eren jueus, milions d'homes i dones perquè eren musulmans...? Vostès menyspreen tots els éssers que consideren inferiors. Ho han fet sempre. Els menyspreen amb paraules, amb el fuet, amb la tortura o amb l'assassinat. I no tenen escrúpols de consciència, perquè estan convençuts que són superiors i que tenen dret a decidir per tots nosaltres."

  • "He vist moltes coses dels humans que no entenc. I, tot així, no odio els humans. L'ésser humà no em fa malícia, em fa por."

El Singular Digital , 19/2/2013
 
Ara volen prohibir que xiulem Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 febrer 2013
Ara volen prohibir que xiulemUna frase molt popular durant la dictadura va ser "más de dos no". La deia la policia franquista, presa d'una paranoia conspiradora, en veure més de dues persones parlant al mig del carrer. I és que en aquell règim tota persona era sospitosa. Més tard, quan l'Estat espanyol va ser governat pel PP, partit fundat per un feixista històric, la paraula diàleg va tornar a ser criminalitzada. "Parlar de pau amb ETA és terrorisme", deien. I també deien que era terrorisme que un nen de catorze anys demanés per Internet l'etiquetatge en català.

Avui dia, aquella gent dóna carta blanca a la policia espanyola per apallissar els qui porten una estelada –com li va passar al jove Jordi Mascort a Madrid, durant la final de la Copa del Rei de futbol, fa nou mesos-, i ara, ebris d'absolutisme, volen prohibir-nos xiular. Així ho ha demanat María Dolores de Cospedal, secretària general del PP, enrabiada perquè el món està veient el rebuig de catalans i bascos al rei i a l'himne espanyols. El director de La Razón, Paco Marhuenda, fins i tot ha dit, sense enrojolar-se, que xiular un rei o un cap d'estat és "una mostra de totalitarisme".

L'enyor que senten els hereus ideològics del franquisme pels temps de "más de dos no" i de la Copa del Generalísimo els fa dir aquestes coses. Quins temps, aquells, oi? No com ara, que en la final de la Copa del Rei de bàsquet a Vitòria, entre el Barça i el València, el públic ha tornat a xiular l'himne i el rei espanyols. I ho seguirà fent, ja que està en el seu dret, perquè no hi pot haver cap llei democràtica que impedeixi que el públic xiuli en el decurs d'un espectacle pel qual ha pagat entrada. I en el cas del rei o de l'himne espanyols, encara hi té més dret. En el cas del rei, perquè és aquest qui viu a costa del públic i no pas a l'inrevés; i en el cas de l'himne, perquè es tracta d'un símbol d'opressió de pobles. Però ja se sap, l'opressor no reflexiona mai sobre aquestes coses ni tampoc no es pregunta si no deu ser per la seva opressió que la gent el rebutja. L'opressor sempre reacciona amb més opressió.

Nació Digital , 16/2/2013
 
Per què no consumim vins catalans? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 febrer 2013
Vins catalansEl cicle de xerrades-tast sobre vins catalans, que està portant a terme l'Ateneu Santcugatenc -amb actes previstos per al 26 de febrer i el 19 de març- té un valor pedagògic extraordinari, perquè el nostre consum de vins catalans no es correspon amb l'alta qualitat de les denominacions d'origen del país.

Catalunya té onze denominacions d'origen -vint-i-quatre si comptem la resta dels Països Catalans-, exporta més de dos-cents milions d'ampolles de vins i cava a més de cent-cinquanta països i competeix en els mercats internacionals amb França i Itàlia, i, això no obstant, té un consum intern molt baix. És a dir, que els catalans tenim el costum de consumir vins d'altres països en comptes de consumir-ne els propis. I el més lamentable és que això respon a un automatisme sense cap fonament i a un profund desconeixement dels valors de la nostra producció. Francament, provoca vergonya aliena asseure's en un restaurant de Catalunya i veure que el vi de la casa, per norma, no és català i que tampoc no ho són els vins prioritaris de la carta. Aquestes coses denoten una baixíssima autoestima i un menysteniment per les coses pròpies i demostren fins a quin punt som únics fent-nos mal a nosaltres mateixos.

Oi que si anem a la Rioja voldrem tastar un Rioja? Oi que si anem a França voldrem tastar un vi francès i a Itàlia un vi italià? Aleshores per què no consumim vins catalans a Catalunya? Els Priorat, per exemple, figuren entre els millors vins del món. I tenim Penedès, Montsant, Tarragona o Pla de Bages, que són vins d'una altíssima qualitat. Per què no els demanem quan sortim a sopar? Per què no en portem una ampolla quan algú ens convida a casa seva?

Tant si som propietaris com si som clients d'un restaurant, consumim sempre vins catalans, donem vida als nostres productes i valorem les coses bones que aporta la nostra terra. És una qüestió de principis. Si tu mateix no valores allò que fas, qui en aquest món ho ha de fer?

Cugat.cat , 15/2/2013
 
Catalunya: Estat propi, Estat ric Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 febrer 2013
Catalunya: Estat propi, Estat ricEl Cercle Català de Negocis (CCN) és una entitat valuosíssima per al procés d'alliberament nacional que està vivint Catalunya. La tasca que ha dut a terme aquests darrers anys, explicant arreu del país el suïcidi que suposa la nostra subordinació a Espanya, és impagable. Ho és per l'esforç que suposa tanta dedicació, ho és pel talent i per la vàlua professional de la gent que hi ha al darrere i ho és, sobretot, per l'exquisida habilitat amb què ha sabut arribar a diferents sectors socials tot fent-los prendre consciència de la situació d'atzucac en què ens trobem.

Magnífica, per altra banda, la seva recent intervenció neutralitzant l'ofensiva espanyolista que Foment del Treball, amb el Partit Popular al darrere, havia perpetrat per al 14 de febrer contra el procés sobiranista del govern de Catalunya. Fins i tot moltes associacions vinculades a Foment n'han declinat l'assistència. Gràcies al Cercle Català de Negocis, a més, la patronal PIMEC no ha caigut en el parany i ha manifestat que està a favor del dret a decidir; cosa molt important tenint en compte que, com diu el CCN, la PIMEC representa el 99% de les empreses catalanes. La propera vegada que Foment del Treball vulgui reunir-se per atacar els drets nacionals de Catalunya ho haurà de fer directament a la seu de la FAES.

Però més enllà d'això, recomano vivament la lectura del llibre Catalunya: Estat propi, Estat ric, de Joan Canadell i Albert Macià, membres del CCN, perquè constitueix una classe magistral extraordinàriament entenedora sobre l'augment de benestar social que experimentaria Catalunya com a Estat sobirà i sobre l'estatus que tindria entre els estats més pròspers del món. El quart en renda per càpita de la Unió Europea. Vegem-ne alguns fragments:

  • "No costa gens imaginar que en una Catalunya Estat, sense el dèficit fiscal que patim per part de l'Estat espanyol, no hauria calgut fer cap retallada, i encara gaudiríem d'un important coixí per dinamitzar l'economia amb ajudes als ciutadans més necessitats i als sectors capaços de generar llocs de treball."

  • "No hi ha dubte que [els Fons de Cohesió de la UE] han significat una aportació de capital important, però fixeu-vos que el dèficit fiscal aportat per Catalunya a la resta de l'Estat és un 90% superior a tot el que ha aportat Europa en aquests anys. Els catalans, però, som poc més de 7 milions, i a la UE arribem gairebé als 500 milions."

  • "Mai a Catalunya no hi havia hagut una crisi de model econòmic com la que tenim ara. Això és així perquè no depèn de nosaltres, però també perquè l'Estat ha engegat una estratègia per enfonsar Catalunya, de la mateixa manera que en segles anteriors ho va fer amb l'ús de les armes."

  • "En concret, s'incrementarien les pensions un 10%, que al cap de l'any correspondria aproximadament a una paga més."

  • "El model econòmic centralista, que a més potencia les grans empreses de l'Ibex 35, el va iniciar el PP i el va continuar el PSOE. Tots dos partits i els seus ‘braços' a Catalunya són corresponsables del nostre empobriment premeditat."

  • "Molts empresaris del CCN lliuren conjuntament amb la nòmina actual la nòmina catalana, i milers de catalans ja han entrat al web per calcular-la. Us convidem a entrar-hi i calcular la vostra nòmina catalana. Procureu no enfadar-vos!"

  • "Cal explicar a la gent que ara és el moment de decidir on volem viure, en una regió pobra d'Espanya o en un Estat ric d'Europa."

Petita síntesi de continguts i conceptes:

  • "El 40% dels impostos que paguem no es queden a Catalunya."
  • "L'excedent de la Seguretat Social espanyola està caient en picat: ha assolit 4.200 M€ amb 37,5 M de persones, mentre que Catalunya genera un excedent de 2.300 M€ amb tan sols 7,1 M de catalans."
  • "El dèficit fiscal al qual està sotmesa Catalunya l'obliga a endeutar-se per mantenir els serveis als seus ciutadans."
  • "L'aeroport del Prat té una demanda directa anual no atesa de més de 700.000 passatgers intercontinentals."
  • "Només el 24% de les companyies aèries que operen vols intercontinentals amb Espanya ho fan des d'aeroports catalans."
  • "Del 2000 al 2008 el nivell de vida dels catalans es va reduir un 7,5% en relació amb la mitjana espanyola."
  • "Espanya és líder en índex de misèria, que inclou dèficit públic i taxa d'atur."
  • "Catalunya està perdent riquesa, competitivitat i solvència financera."
  • "Amb l'Estat propi podríem incrementar pensions i alhora abaixar cotitzacions d'empreses i de treballadors."
  • "Podríem reduir l'IRPF i les quotes a la Seguretat Social i així incrementaríem els salaris nets entre un 9% i un 23%."
  • "Segons el Conveni de Viena del 1978, Catalunya Estat seria automàticament membre de la Unió Europea."
  • "El salari mínim interprofessional a la Catalunya Estat milloraria un 28%."
  • "Els estats europeus que s'han independitzat recentment han crescut més del doble que la mitjana de la Unió Europea."
  • "Catalunya ja no pot esperar més. L'Estat espanyol ens està arrossegant a la decadència econòmica, política i social."

Catalunya: Estat propi, Estat ric és un llibre que respon preguntes, que esvaeix dubtes, que aclareix idees i que amb només 183 pàgines fa que el lector prengui consciència de la magnitud de la situació, de la insostenible asfíxia que patim, de la mort nacional a què ens aboca la nostra pertinença a Espanya i de la necessitat vital, urgent i inexcusable de constituir-nos en un Estat independent.

El Singular Digital , 12/2/2013
 
La destrucció del petit comerç Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 febrer 2013
Carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat
Carrer Santiago Rusiñol de Sant Cugat
Ara fa unes setmanes, en un dels magnífics reportatges de Joan Ramon Armadàs i Artur Ribera al Diari de Sant Cugat, podíem veure en quina situació es troba el petit comerç a Sant Cugat i com l'afecta la caiguda del consum a causa de l'asfíxia econòmica que està patint Catalunya. El preu dels lloguers a la zona centre, tot i que ha baixat entre un 20% i un 30%, continua essent molt elevat i gairebé prohibitiu per a bona part d'aquells establiments que no són una franquícia o una gran firma. "Treballem per pagar el lloguer i poca cosa més", diuen. Això fa que n'hi hagi uns quants que, incapaços de resistir, decideixin plegar o que s'ho estiguin plantejant, cosa que caldria evitar, perquè implica una despersonalització dels nostres carrers principals i, per extensió, de la imatge de la ciutat.

El cert, però, és que el comerç local veu amb preocupació el liberalisme salvatge que propugna el Partit Popular i que amenaça de convertir l'eix estació-Monestir en una mena de riu en què només hi haurà vida per als peixos més grossos, que són, a més, els únics que es poden permetre la llibertat d'horaris que tant es deleix per imposar el govern espanyol. Àngels Tolosa, de la llibreria Alexandria, ho expressa així: "Obrir un establiment set dies a la setmana té un cost molt elevat que difícilment pot assumir el petit comerç i, per contra, afavoreix les grans superfícies, que no participen en la vida social i cultural de la ciutat".

Per sort, Catalunya té les seves pròpies lleis en aquesta matèria, destinades a protegir el petit comerç, però ja sabem que la invasió de competències catalanes és un dels eixos centrals del projecte ultranacionalista i homogeneïtzador del PP i la guerra continuarà. Tot plegat són diferents etapes d'un mateix pla. Hi ha el projecte espanyolitzador del ministre Wert a les escoles catalanes, hi ha la imposició de la delegada Llanos de Luna de penjar la bandera espanyola a les escoles i a les biblioteques i hi ha la dèria del PP d'espanyolitzar els nostres carrers i comerços a fi que esdevinguin una prolongació dels carrers i dels comerços de Madrid. Ho van dir fa tres-cents anys en els mai no derogats Decrets de Nova Planta i segueixen amb la mateixa cantarella obsedits a subordinar-nos a "las leyes, usos y costumbres de Castilla". Es tracta, en definitiva, d'aconseguir la uniformització absoluta esborrant tot element diferencial, per petit que sigui. No fos cas que algú s'adonés que la nació catalana és una cosa i la nació espanyola una altra.

En el cas de l'atac frontal al petit comerç -que és inherent al teixit social de Catalunya-, el pla a seguir té tres fases. La primera, que és l'actual, consisteix a satanitzar el sector acusant-lo d'obstaculitzar el progrés i de ser el culpable de l'increment de l'atur, ja que, segons tenen la barra de dir, "els petits comerciants estan destruint moltíssima ocupació". La segona fase, d'acord amb els principis de la dreta més ferotge, pretén deshumanitzar el mercat i convertir-lo en una selva on els més febles sucumbeixin entre els ullals dels grans grups depredadors. I la tercera i última té per objectiu afavorir els poderosos, és a dir, aquells que comparteixen els interessos del PP. Si ens hi fixem, però, veurem que l'ofensiva contra el petit comerç té el mateix rerefons ideològic que l'ofensiva contra la cultura. La cultura i el petit comerç cohesionen, creen sentit de pertinença i fan que la gent tingui idees pròpies que l'allunyen del ramat. Just allò que el PP més tem i més odia.

Diari de Sant Cugat , 1/2/2013
 
El menyspreu de Renfe a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 10 febrer 2013
El menyspreu de Renfe a Sant CugatL'estat d'abandonament en què es troba l'estació de Renfe de Sant Cugat és veritablement llastimós. Sense servei de venda de bitllets fins la setmana passada, sense cafeteria, sense vigilància, sense servei d'informació i amb un rellotge aturat, té l'aspecte d'una estació tercermundista que deixa els usuaris en un estat d'inseguretat preocupant. Sí, ja sabem que no és l'única estació de Catalunya que es troba en aquesta situació. N'hi ha moltes més. Però això, lluny d'excusar-ho, fa més greu el problema, ja que ens indica el profund menyspreu de Renfe a la xarxa de rodalies del nostre país. Els 400.000 catalans que utilitzen diàriament aquest servei saben molt bé l'aventura que suposa utilitzar les seves línies. A l'estació de Sant Cugat, a més, hi ha mig metre de distància entre l'andana i els esglaons del tren, cosa que el fa inaccessible per a la gent gran o discapacitada.

Dels 4.000 milions d'euros que el govern espanyol havia d'invertir a casa nostra el 2011, només n'ha executat un 6,9%; tampoc no s'han pressupostat els 130 milions d'euros en concepte de dèficit del 2012 ni s'ha vist reconegut el deute en infraestructures que pateix Catalunya. Les dades, per altra banda, parlen per si mateixes: mentre el pressupost d'inversió destinat al servei de rodalies català el 2012 va ser de 30 milions d'euros, el del tren d'alta velocitat Madrid-Galícia, que es preveu escandalosament deficitari, en va rebre 2.100. L'exconseller Lluís Recoder ho expressava així: "A Catalunya el client de Renfe és tractat com un súbdit".

I és que mani qui mani a Madrid, ja sigui el PP o el PSOE, la insultant discriminació de Catalunya esdevé norma i adquireix nivells de burla. Una burla que implica una pèssima connexió ferroviària amb els ports -el port de Barcelona només té accés a l'ample de via internacional a la zona del Morrot, i entre Tarragona i Vandellós només hi ha una única via-, cosa que ha empès el govern català a demanar empara a la Unió Europea. Sobretot després de veure l'apatia espanyola pel corredor mediterrani malgrat que Brussel·les el considera prioritari. Aquest és el preu que paguem els catalans, a més de la insostenible espoliació que patim, pel fet de ser súbdits d'Espanya. I per imaginar la diferència entre una Catalunya sotmesa i una Catalunya independent n'hi ha prou de comparar el caspós servei de rodalies de Renfe amb l'eficient servei dels Ferrocarrils de la Generalitat.

Cugat.cat , 8/2/2013
 
'Lliures o morts' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 08 febrer 2013
Lliures o mortsUna de les raons que expliquen la llarga captivitat de Catalunya és el desconeixement que els catalans hem tingut de la nostra història. No n'hem sabut gairebé res perquè ens ha estat amagada. Se'ns va dir que no érem ningú, que no existíem, que mai no havíem existit, i, és clar, quina història pot tenir algú que no existeix? Aquesta ocultació, per altra banda, ha tingut el mateix efecte que el del peix que es mossega la cua, ja que romaníem captius perquè no sabíem qui érem i no sabíem qui érem perquè romaníem captius. I si malgrat això hi ha catalans que han estudiat la història del seu país i que han mantingut viva la consciència nacional ha estat gràcies al seu afany de coneixement. Ha estat gràcies a ells, no pas per l'acció de bona part dels polítics que hem tingut, que la flama ha romàs encesa al llarg dels darrers tres-cents anys,. I la prova és que encara avui són majoria, una immensa i vergonyosa majoria, els instituts de secundària que no imparteixen història de Catalunya.

Davant d'aquesta situació, un llibre com Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat, constitueix un magnífic regal que recomano llegir. I no sols perquè, com diu el subtítol, és una novel·la que ens parla d'Ermengol Amill, l'heroi oblidat del 1714, sinó perquè ens familiaritza amb personatges força més heroics o decisius que el sobredimensionat Rafael Casanova. Entre tots ells, a banda del general Josep Moragues, que va tenir una mort espaordidora, hi trobem el general valencià Joan Baptista Basset, el general Villarroel, el general Nebot, el coronel Bac de Roda, el cap d'espies Salvador Lleonart, l'ambaixador català a Anglaterra Pau Ignasi de Dalmases, el diplomàtic anglès Mitford Crowe, l'alemany Georg von Hessen, príncep de Darmstadt, i els germans Desvalls, defensors de Cardona. Fem-ne un petit tast:

  • "Lleida havia caigut el 13 d'octubre d'aquell any fatídic, feia només tres dies, i les cròniques que explicaven els darrers fugitius de la ciutat posaven la pell de gallina. Després d'ocupar la ciutat, els soldats de Felip V havien saquejat, robat i violat a cor què vols sense que ningú no els aturés. Molta gent, esfereïda, s'havia refugiat dins del convent de Sant Domènec amb l'esperança que els invasors respectarien un lloc sagrat. Però no va ser així. Els soldats francesos van tancar totes les portes i finestres des de fora i van calar foc a l'edifici. Segons es deia, centenars de persones hi havien mort cremades de viu en viu."

  • "El duc de Pòpuli [comandant de les tropes borbòniques] havia donat ordres taxatives de cremar totes les cases de la vila i passar el ganivet. Des d'una de les masies dalt d'un turó de la rodalia de Sant Quintí, el duc en persona observava el resultat de la seva ordre amb l'orgull refet i vuit centenars de catalans menys."

  • (José Patiño, ministre de Felip V): "Acabar con los fueros será cuestión de días, pero lidiar con gente apasionada de su patria, que solamente habla en su lengua nativa, va a costar meses o quizás años. Por de pronto, ya se ha ordenado prohibir los libros en lengua catalana y se ha dictado orden para que deje de utilizarse en las escuelas. [...] Nada mejor que distribuir jueces castellanos por todo el Principado para que las sentencias y juicios se realicen en nuestra lengua."

  • (Mitford Crowe a Lord Bolingbroke): "Lord Bolingbroke, és per accions com aquestes que després se'ns coneix com la Pèrfida Albió, i no m'estranya gens ni mica! Amb la traïció als catalans s'embruten per sempre més els annals d'Anglaterra i la nostra degradació queda segellada eternament! [...] De debò abandonarem un poble fidel l'únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? No és la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? L'honor de la nació anglesa, sempre reconegut per l'amor a la llibertat i per la concessió de protecció als seus proclamadors, resta vilment prostituït i un poble lliure i generós, els fidels i útils aliats d'aquest Regne, traït com mai no s'havia vist i abocat a un esclavatge irrevocable."

Lliures o morts, un llibre deliciós sobre una part del nostre passat. Just la part les conseqüències de la qual encara les patim avui.

Racó Català , 4/2/2013
 
Els Samuel L. Jackson del Parlament de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 febrer 2013
StephenTotes les col·lectivitats oprimides han tingut els seus botiflers. Absolutament totes. Els van tenir els indis americans, els van tenir els aborígens sud-africans, els van tenir els jueus sota la bota del nazisme i els ha tingut i els continua tenint Catalunya sota la bota de l'espanyolisme. El botifler acostuma a ser algú amb un dèficit d'ètica notable, que es realitza com a individu adulant l'opressor, fent-li la feina bruta, executant els seus designis i extasiant-se quan li somriu. Això explica la raó per la qual molts botiflers acostumen a ser més cínics o més dèspotes que no pas aquell a qui serveixen. I és que és precisament gràcies a ells, gràcies a la seva agressivitat, que l'amo, en algun moment, pot sentir-se poderós mostrant-se benèvol.

Aquests dies, els cinemes d'arreu del món estan exhibint el film Django unchained, de Quentin Tarantino, que, més enllà del seu caràcter paròdic, parla de coses profundament serioses, com va ser l'opressió que els blancs van exercir sobre els negres. Primer esclavitzant-los i després, per justificar la barbàrie, dient que no tenien ànima. Els blancs ho dèiem exactament així: els negres no tenen ànima perquè no són persones, són animals. Avui, és clar, això ja no ho diu ningú. Però el concepte es manté viu. Només cal parar l'orella en els insults racistes que reben molts jugadors negres o "no gaire blancs" en alguns camps de futbol. Tanmateix, per més que, en general, el llenguatge i els comportaments actuals siguin molt més civilitzats que abans, l'obsessió humana per la dominació persisteix. I hi ha països, com ara Espanya, que es reafirmen per mitjà d'aquesta dominació de la mateixa manera que molts blancs es reafirmaven en funció del nombre d'esclaus que tenien. La raça humana és així: dóna individus i països acomplexats que necessiten inferioritzar algú per sentir-se superiors.

Però perquè l'opressió d'una col·lectivitat pugui reeixir cal abans que en el seu si hi hagi nadius que no tinguin escrúpols a trair-la; cal que hi hagi botiflers disposats a trepitjar els drets del seu poble per subordinar-los als dictats de l'opressor. Catalunya, per desgràcia, té alguns individus així al Parlament, individus que són el viu retrat de Stephen, el personatge que interpreta Samuel L. Jackson en el film esmentat. "I qui és Stephen?" Doncs Stephen és l'esclau negre fidel com un gos, és l'esclau que gaudeix denigrant els qui són negres com ell, és l'esclau amansit i domesticat que repeteix fil per randa els missatges de l'amo. Stephen és també el negre bo, el negre que no pretén ser persona, el negre que no aspira a decidir per si mateix, el negre que no qüestiona la superioritat de l'amo, el negre, en definitiva, que experimenta un plaer morbós promovent la subordinació dels de la seva mateixa condició.

Per a Stephen, a més, el seu amo té raó: els negres no tenen ànima. No la tenen, perquè són éssers inferiors. Els blancs sí que poden ser lliures, els blancs sí que poden decidir per si mateixos, però els negres no. Naturalment que no. I els catalans tampoc. Els Stephens del Parlament de Catalunya també consideren inconcebible que els catalans puguin equiparar-se als espanyols, als francesos o als danesos i ser lliures com ells. Una cosa així atemptaria contra el sentit comú. Els catalans, com els negres de Stephen, no són un subjecte polític, per la senzilla raó que no existeixen com a tals. No hi ha catalans, només hi ha espanyols. Els catalans, en tot cas, com els negres de Stephen, només existeixen com una propietat, com una possessió, com una pertinença del seu amo. No hi ha, per tant, ni negres ni catalans. Només hi ha éssers superiors que decideixen i éssers inferiors que obeeixen.

El Singular Digital , 5/2/2013
 
Rodríguez Ibarra, expert en colpisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 febrer 2013
Rodríguez IbarraL'endemà mateix de la independència de Catalunya caldrà retre homenatge a tots els polítics espanyols que hi han contribuït, ja que la tasca que estan portant a terme, conscienciant la societat catalana de la necessitat de tenir un estat propi, és molt lloable i mereix un reconeixement públic. Un d'aquests personatges és Juan Carlos Rodríguez Ibarra, expresident de la Junta d'Extremadura. Diu Ibarra que "el federalisme no arreglaria cap ni un dels problemes que té Espanya amb la secessió en marxa. Els nacionalistes catalans i bascos no volen ni sentir parlar d'Estat federal, i saben molt bé per què". I cita un altre socialista i nacionalista espanyol com ell, José María Benegas, segons el qual "el model autonòmic espanyol és asimètric i aporta un sistema més flexible que el federal per resoldre els problemes peculiars i els fets diferencials".

Són manifestacions molt d'agrair, perquè demostren que la convivència amb Espanya és absolutament impossible. I no només perquè Catalunya i Espanya siguin incompatibles, sinó perquè són antagòniques. Són dues naturaleses contraposades amb actituds abismalment diferents davant la vida. El senyor Ibarra ho expressa molt bé quan diu que Espanya és una "unitat descentralitzada" amb un sistema de govern "flexible" que "resol les peculiaritats i els fets diferencials". Sempre, és clar, que els "peculiars" admetin que només són una piga en una galta d'Espanya. I com que la peculiar Catalunya no ho admet, això, el senyor Ibarra demana al PSOE que recordi la E de les seves sigles i que qualifiqui Catalunya de "colpista" per voler decidir per si mateixa. D'això se'n diu parlar clar. En la naturalesa despòtica i totalitària espanyola no hi ha lloc per a les urnes que no li donen la raó. El dret de decidir de Catalunya és colpisme, el sotmetiment dels catalans a Espanya és sentit comú. Són els arguments del franquisme, són els arguments del Partit Socialista.

Nació Digital , 2/2/2013
 
La difamació a la premsa escrita i a Internet Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 febrer 2013
UnescoDes d'aquestes pàgines vull donar les gràcies als Amics de la Unesco Valldoreix-Sant Cugat per convidar-me, el 16 de gener passat, a fer la conferència "La difamació a la premsa escrita i a Internet", a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Vaig escollir aquest tema, perquè em va semblar que la nostra societat, a més d'una angoixant crisi econòmica, pateix un inquietant dèficit de valors ètics. No estic dient que no n'hi hagi, de valors ètics. Els valors hi són i els podem trobar en persones que treballen amb ètica i rigor en qualitat de polítics, d'empresaris o d'assalariats. Al capdavall, si el món no ha esdevingut encara una selva, ha estat gràcies a persones com aquestes, que no es dediquen a barrinar la manera d'aprofitar-se dels altres o de destruir els qui no se sotmeten a la seva voluntat.

Tot i així, ja fa temps que està arrelant entre nosaltres la cultura de l'arribisme i de la necessitat d'assolir objectius sense que importi com. És la cultura que afavoreix, per exemple, que allò veritablement reprovable no sigui la mentida en si mateixa, sinó el fet de no saber mentir. És a dir, que allò admirable no és la victòria dels principis ètics per damunt de les ambicions materials, sinó les habilitats de l'entabanador per defugir la justícia. Si no fos així, ja faria temps que algú com l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato, posem per cas, hauria comparegut davant els tribunals en lloc d'haver estat premiat amb un sou de 200.000 euros com a assessor de Telefónica. I el mateix li hauria succeït a Felipe González, com a president d'un govern que va permetre la corrupció política, la tortura policial i la creació d'una banda terrorista anomenada GAL, o a José María Aznar, responsable de crims contra la humanitat, en lloc de veure's compensats com a consellers de Gas Natural i d'Endesa, respectivament.

Hom pot pensar que això té poc a veure amb la difamació mediàtica, però no és cert. Sí que hi té a veure. I molt, ja que la impunitat per difamar persones en els mitjans de comunicació i a la xarxa s'alimenta justament del dèficit de valors ètics a què al·ludíem. Un exemple paradigmàtic d'aquest estat de coses el vam viure poc abans de les eleccions catalanes per part del diari El Mundo amb les injúries que va llançar contra les persones d'Artur Mas i Jordi Pujol. Finalment, va acabar confessant que no tenia proves en què fonamentar el seu sac de porqueria. Però el mal ja estava fet i els objectius -perjudicar electoralment CiU- es van assolir. Això no treu que en un futur la justícia obligui El Mundo a pagar danys i perjudicis, però no importarà perquè els poders que hi havia darrere de l'operació ja hi comptaven. Hi ha qui paga campanyes d'autopromoció i hi ha qui paga campanyes de difamació, i d'ambdues coses se'n diu inversió.

Amb tot, no hi ha res com Internet per als amants de la impunitat. Internet és la tribuna predilecta dels qui no tenen escrúpols a llançar mentides i calúmnies contra els qui no pensen com ells o que denuncien les contradiccions del seu partit. En lloc de reflexionar-hi i d'obrir un debat intern, es posen el passamuntanyes i es dediquen a injuriar-ne els denunciants. I és que no volen millorar, l'únic que volen és que ningú no descobreixi el seu joc. I, és clar, per evitar-ho cal desqualificar tot aquell que els posi en evidència. Arribats aquí, crec que cal una profunda regeneració de valors com l'ètica, el respecte i el compromís, perquè tota societat que no els tingui com a propis és una societat abocada al declivi.

Diari de Sant Cugat , 25/1/2013
 
L'odi del PP a l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 febrer 2013
EsteladaEl 23 de gener passat va ser un dia molt emocionant, per a la majoria de catalans, perquè per 85 vots a favor, 41 en contra i dues abstencions, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració sobiranista que ha de marcar el futur del país com a nou Estat d'Europa. I, com és natural, l'Ajuntament de Sant Cugat, amb una clara majoria de regidors a favor, ho ha volgut expressar simbòlicament fent onejar l'estelada a la plaça de la Vila.

Això, és clar, no ha agradat al Partit Popular, que, com sabem, va votar en contra de la declaració adduint que és "il·lícita i il·legítima", perquè els catalans no existim com a tals. I com que no existim no som ningú. És a dir, que al món no hi ha catalans. Hi ha espanyols, hi ha francesos, hi ha portuguesos i potser fins i tot alguns marcians, però catalans no. Cap ni un. Per això, segons el PP, l'única sobirania resideix en el poble espanyol, que és un poble que sí que existeix. Del poble català, en canvi, ningú no en sap res. Fins aquí, per tant, s'entén l'odi del PP a la sobirania de Catalunya. Deu fer molta ràbia que algú que has dit que no existeix et posi en evidència passejant-se davant teu.

Allò que no s'entén, però, és que el PP no s'avergonyeixi del seu dèficit democràtic i arribi a dir que, per bé que l'estelada no oneja a les dependències municipals, sí que ho fa a la plaça de la Vila, i que això és il·legal i demostra que l'Ajuntament es posa al servei de les idees d'una part de la ciutadania. Increïble. D'entrada, el PP sap perfectament que no hi ha cap llei que impedeixi que un ajuntament faci onejar una estelada en una plaça; i, en segon lloc, sobta que aquest partit ignori que les idees que tanta aversió li provoquen van assolir la majoria absoluta en les darreres eleccions.

Ves per on, som milions els catalans que sentim aversió per les idees del PP i que, tanmateix, precisament perquè som demòcrates, acceptem la involutiva victòria electoral que li va permetre arribar al govern espanyol. Per això ens agradaria que el PP reprimís el seu absolutisme i que, encara que li faci mal als ulls, respecti l'estelada com nosaltres, encara que ens fa mal als ulls, respectem la bandera espanyola. I si ignoren el significat de la paraula "respecte" l'hauran d'aprendre, perquè, com ha dit l'alcaldessa, Mercè Conesa, l'estelada onejarà "durant els propers dies i els propers mesos".

Cugat.cat , 1/2/2013
 
El senyor Ramells Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 febrer 2013
Pere Ramells i Víctor Alexandre
Pere Ramells i Víctor Alexandre
Es diu Pere Ramells i el vaig conèixer a Barcelona quan jo tenia 25 anys i ell 45. Ell era subdirector d'una oficina d'una important empresa d'assegurances i jo necessitava guanyar-me la vida. Per sort, en aquells temps hi havia feina per a tothom, no pas com ara, i tot va anar bé. En l'entrevista de treball, el senyor Ramells em va explicar que no tindria cap sou fix. Es tractava d'una feina a comissió d'acord amb els clients que fes cada mes. Si no feia clients, no hi guanyaria res. Tot depenia de mi. Jo, però, no tenia res més i com que els reptes sempre m'han estimulat vaig dir que sí. Reconec, tanmateix, que hi va influir molt el senyor Ramells, ja que hi vaig descobrir un home afable, noble, sense màscara, amb una humanitat acollidora i amb una generosa capacitat d'escoltar. Un home a qui no podia decebre, perquè, tot i confessar-li que els meus anhels de vida eren uns altres, va dipositar la seva confiança en mi.

Era una feina dura, però. Una feina que ara seria impossible, perquè es tractava d'anar casa per casa fent contractes d'assegurances a persones desconegudes que m'havien de concedir una part del seu temps assegut al menjador o a la sala d'estar, signar-me una pòlissa i lliurar-me uns diners en metàl·lic com a bestreta del capital assegurat. Quan hi penso no m'ho puc creure, però era així. I encara se'm fa més increïble quan recordo que jo, que només somiava deixar de fer aquella feina, era tot sovint el venedor del mes. També recordo que el senyor Ramells em deia que res no seria possible si no creia en allò que venia. És a dir, que érem els agents, amb les nostres eines personals, els qui havíem de convèncer algú que allò que li oferíem era bo. Finalment, el 1976, poc després que hi entrés a treballar el meu germà Carles, que era més jovenet, la meva vida va fer un gir i em vaig acomiadar amb una abraçada del senyor Ramells.

Si explico aquesta història és perquè malgrat el pas dels anys mai no vaig oblidar aquella gran persona. Al contrari. Un quart de segle després em continuava preguntant què se n'hauria fet, del senyor Ramells. I és que era tanta l'estima que li tenia que, en record seu, vaig posar el seu nom a un personatge del meu llibre Set dones i un home sol. El llibre es va publicar el 2009 i, ves per on, va ser precisament aquell any que vaig retrobar l'amic a Sant Cugat. Hi havia arribat el 2003 amb la Isabel, la seva dona, i va ser molt emocionant veure'l de nou després de tants anys. Ell en té ara 82, però no ha canviat gens. Hi ha gent que canvia, però ell no ho ha fet tot i que la vida no sempre l'ha tractat bé. L'any 2003, la seva filla Isabel va morir al Clínic d'un tumor cerebral després de set anys d'invalidesa. En tenia 45. Per sort, els seus altres fills estan bé. En Pere és advocat i la Carme és restauradora del MNAC.

Em fa molt feliç haver retrobat l'estimat senyor Ramells. Em fa molt feliç i sempre li he agraït que tot i que el meu aspecte extern no concordava gens amb la resta de companys, tots amb americana i corbata, mai no em va dir que el canviés, que m'afaités la barba i que reduís la llargària dels meus cabells. Sé que no ho aprovava, però mai no em va dir res. I el respecte que ell em demostrava ha fet encara més gran el respecte que jo sempre he sentit per ell. Per això desitjo que els anys que la vida li tingui reservats siguin tan afables, càlids i acollidors com ell ho va ser amb mi. És tot un regal que en el món hi hagi persones de cor tan noble com l'estimat Pere Ramells.

Diari de Sant Cugat , 11/1/2013
 
La declaració sobiranista és vinculant Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 gener 2013
Declaració de SobiraniaLa declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, el 23 de gener passat, ha estat el pas polític més rellevant que ha fet el nostre país en els darrers tres-cents anys. És cert que Espanya el minimitza dient que una declaració, per solemne que sigui, "no és vinculant". Però menteix, i ho sap. I tant que és vinculant! Que no ho sigui oficialment, d'acord amb les seves lleis, no treu que sí que ho sigui per al poble de Catalunya i per a les seves institucions. Espanya, intentant disfressar la seva impotència, també va dir que les consultes per la independència no eren vinculants. Però ja es va veure que sí que ho eren moralment i psicològicament. Sense les consultes no hi hauria hagut la manifestació de l'Onze de Setembre passat i sense la manifestació tampoc no hi hauria hagut la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. Són fets encadenats i indestriables.

Per altra banda, si la declaració no és vinculant, per què l'espanyolisme s'ha posat tan nerviós i l'ha qualificat de "declaració d'independència"? Els nervis són mals consellers i acostumen a revelar just allò que el nerviós pretén amagar. I, en aquest sentit, va ser molt gratificant –i divertit– veure que la màxima autoritat espanyola que feia unes declaracions oficials sobre la qüestió era, ves per on, el ministre d'Afers Exteriors. Déu n'hi do quin lapsus! Tot un reconeixement implícit de la nació catalana.

Però hi ha altres imatges i discursos que quedaran per sempre més en la història, imatges esperpèntiques com la del PP abandonant la cambra després d'haver votat en contra d'un principi bàsic dels Drets Humans, com és el dret de decidir, i discursos també contraris a aquest principi, per part de Ciudadanos i del PSOE de Catalunya. En el decurs del debat, tot Catalunya va poder veure l'abraçada ideològica que es van fer aquests tres partits en qualitat de "cancerberos" de la "unidad de España". El discurs de Pere Navarro, per exemple, va provocar vergonya aliena, ja que ser nacionalista espanyol no hauria d'estar renyit amb el sentit del ridícul. Però sembla que sí. Va arribar a dir que la declaració és un error històric, que "es carrega el dret de decidir" (!), que és "impossible" que Catalunya sigui independent a la Unió Europea, que l'única sobirania resideix en el poble espanyol –és a dir, que els catalans, començant per ell, no som ningú–, i que divideix i trenca la societat catalana. En definitiva, els mateixos arguments d'Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament els mateixos. De fet, tots tres es podien haver posat d'acord i fer un únic discurs. N'hi hauria hagut prou que haguessin fusionat el quart d'hora de què disposaven i no ens haurien avorrit tant.

Pel que fa als cinc diputats socialistes que no van votar per poder mostrar el seu desacord amb el partit, cal dir que hom n'esperava més coratge que la simple inhibició. Allà no s'estava votant si les butaques havien de ser vermelles o blaves, sinó la condició de subjecte polític del poble de Catalunya amb dret a decidir lliurement el seu destí. Ells, però, no deien ni que sí ni que no, sinó tot al contrari. Arribats aquí, no es pot negar que si el que perseguien era protagonisme mediàtic el van aconseguir. Però sembla obvi que quan es debaten temes tan transcendents com aquest i un diputat pren la decisió de votar d'acord amb la seva consciència i no pas seguint el toc de xiulet –discutiblement democràtic– del seu partit, ha d'anar fins al final i assumir-ne les conseqüències. En altres paraules, quan un partit obliga un diputat a votar en contra dels seus principis en temes que impliquen una actitud de vida –com ara votar en contra del dret a decidir o a favor de la pena de mort–, el que ha de fer aquest diputat, independentment del cost que tingui la seva decisió, és ser fidel a si mateix. Posar-se les mans a la butxaca mentre tot el Parlament està votant no és només una incongruència, també és una trista manera de fer-se veure a costa dels companys de partit tot defugint l'obligació moral de pronunciar-se. Catalunya, per sort, ja va demostrar que pot avançar sense ells.

El Singular Digital , 29/1/2013
 
La cultura, accessible a tothom Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 gener 2013
Apropa CulturaÉs molt agradable poder parlar de coses positives, de tant en tant. Estem immersos en una realitat econòmica i social tan adversa, que les bones notícies gairebé ens passen desapercebudes o fins i tot ens semblen insòlites. Tanmateix n'hi ha, de bones notícies, i el programa 'Apropa Cultura' n'és una.

La cultura, com ja vam comentar setmanes enrere, està vivint un atac frontal per part del Partit Popular, des del govern espanyol, i els professionals, les entitats i les empreses que s'hi dediquen es veuen al llindar del col·lapse arran de la imposició del 21% d'IVA. Estan desesperats i molts locals i companyies han de plegar perquè la seva subsistència és impossible. La davallada d'ingressos familiars unida a l'augment dels impostos ha convertit en prohibitives les despeses culturals. Ja se sap, quan es tenen problemes per pagar coses bàsiques, el fet d'anar a una sala de concerts, al cinema o al teatre esdevé un luxe inassolible. En paraules de Salvador Sunyer, director del festival Temporada Alta, "els teatres esdevindran cementiris".

Per això és tan positiu el programa 'Apropa Cultura', promogut per diverses sales catalanes entre les quals hi ha el Teatre-Auditori de Sant Cugat, el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure, el Palau de la Música i el Mercat de les Flors. Es tracta de fer accessibles els espectacles culturals a totes aquelles persones que es troben al caire de l'exclusió social, ja sigui per raons de pobresa, de discapacitat o de malaltia mental, de manera que reunides en grups d'un mínim de cinc, només hagin de pagar 3 euros per entrada. Fins i tot hi ha beques que suposen només el pagament d'un euro o fins i tot l'entrada de franc. El programa 'Apropa Cultura' no és nou, ja fa temps que es fa, però encara hi ha molta gent que no en sap res i és bo fer-ne difusió. Per aquesta raó recomano entrar al seu web i veure'n les possibilitats. Els educadors socials hi poden trobar una bona ajuda, perquè com deixa clar aquesta iniciativa, l'art és un element de comunicació, de benestar, d'alegria i d'enriquiment personal.

Cugat.cat , 25/1/2013
 
La bandera espanyola a escoles i biblioteques Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 gener 2013
La bandera espanyola a escoles i bibliotequesEls pobles, precisament perquè els configuren persones, també tenen la seva naturalesa, i en la naturalesa d'Espanya, més enllà d'exquisides i excepcionals individualitats, no hi ha un sentit democràtic de la vida. La democràcia, en la història espanyola, sempre ha estat anecdòtica, mai una irrenunciable manera de fer. Espanya és l'antítesi de Catalunya, i d'aquesta antítesi en sorgeix un antagonisme secular que només podrà ser negligit amb la independència de la segona. És a dir, quan la condició d'Estat de Catalunya obligui Espanya a abandonar l'estatus d'amo que ara s'atorga. La història parla per si mateixa. Catalunya es reafirma per mitjà de la paraula, del respecte i del pacte, Espanya ho fa per mitjà de l'arrogància, del menyspreu i de l'absolutisme. I precisament perquè tots aquests elements són inherents a la seva naturalesa no pot canviar ni tan sols quan el passat li'n demostra el fracàs. El fracàs dels seus deliris de grandesa, el fracàs dels seus afanys de domini, el fracàs d'un somni imperial fonamentat en l'anorreament de pobles, cultures i llengües. Espanya, per tant, està condemnada a la solitud més absoluta. I la independència de totes aquelles terres que encara avui es vanta d'haver conquerit a ultramar n'és la prova més fefaent. Ningú no vol conviure-hi, perquè ningú no vol compartir un mateix espai amb un depredador.

Arribats aquí, la imposició a l'Ajuntament de Corbera del Llobregat, de penjar la bandera espanyola a les escoles, a la biblioteca, al pavelló d'esports, al camp de futbol i a la seu de la policia local, és una mostra més de la naturalesa de què parlàvem. Som una colònia, i el colonitzador, quan té una personalitat acomplexada com l'espanyola, no en té prou de ser opressiu, necessita, a més, veure onejar la seva bandera a casa de l'altre per sentir-se mínimament segur de si mateix. En altres paraules, allò que apaivaga la seva inseguretat no és ser amo d'un esclau sinó que l'esclau, de genolls, el reconegui com a amo.

Aquesta és també la raó per la qual Espanya, mentre exigeix que la bandera espanyola onegi a les dependències dels Mossos d'Esquadra i de la Policia Local, es nega a penjar la bandera catalana a les casernes dels seus cossos policials; cosa, per altra banda, que cal agrair-li. En aquest sentit, deia l'alcalde de Corbera del Llobregat, Manel Ripoll, que la delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, deu tenir molt poca feina per dedicar-se a posar banderes espanyoles en dependències municipals. I té raó. Però no és que la senyora Llanos de Luna tingui poca feina, és que la seva feina a Catalunya consisteix precisament en això: vetllar perquè la colònia no oblidi que és una colònia.

Hom dirà que el retorn de la bandera espanyola a escoles i biblioteques és una prolongació del franquisme, i certament és així. Però no és pas l'única herència franquista. Només cal repassar la Constitució espanyola per veure-hi tots aquells articles que també ho són. Per això, encara que Franco va morir el 1975, el franquisme ha vetllat per la pervivència del seu esperit encarnant-se en persones que controlen tots els poders de l'Estat espanyol. Com a catalans, per tant, no hi ha convivència possible amb Espanya. Només hi pot haver veïnatge.

El Singular Digital , 22/1/2013
 
Dones en situació de violència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 gener 2013
Dones en situació de violènciaUn cop publicat el darrer Informe d'Impacte sobre la Violència contra les Dones, sabem que l'any 2011 es van registrar a Sant Cugat 106 casos de violència de gènere. I per les dades que hi ha, sembla que l'informe del 2012, quan arribi, no serà gaire diferent. Per altra banda, el perfil de la víctima ens parla d'una dona que oscil·la entre els 24 i els 44 anys d'edat, amb fills al seu càrrec i amb feina remunerada. Hi predominen les dones d'altres nacionalitats, tot i que també n'hi ha de catalanes, i, en la majoria dels casos, el maltractador és la parella. Allò que l'informe no pot dir, com és lògic, és el nombre de dones que són víctimes de maltractaments i que, per raons diverses, però sobretot per por, no gosen denunciar-ho. Però aquestes dones existeixen i són moltíssimes, i això ens hauria d'amoïnar perquè es tracta d'una xacra social extremament greu.

A Sant Cugat ja fa anys que l'Ajuntament, a través de la regidoria d'Igualtat, dóna un tracte preferent a aquesta qüestió i té un telèfon específic d'atenció a la dona (93.565.70.00), a banda dels serveis socials que orienten, donen suport i ofereixen atenció psicològica i assessorament jurídic. De fet, aquests serveis són una bona mostra de les tasques que assumeixen els ajuntaments com a administració més propera al ciutadà. Tanmateix, tot això està en perill per culpa del nou pla del govern espanyol que pretén rebaixar competències i serveis als governs municipals per traspassar-los a les diputacions, cosa que significaria un cost afegit i una pèrdua del valor de proximitat. El govern espanyol, per amagar les gravíssimes conseqüències dels seus pressupostos en obres grotesques i totalment desaprovades per la Unió Europea, com ara la construcció d'aeroports fantasma i de línies de tren d'alta velocitat sense passatgers, ha optat per culpar els ajuntaments i convertir-los en el boc expiatori de tot plegat. L'excusa consisteix a dir que només podran tenir competències i serveis si el finançament els ho permet. Però, és clar, com que les retallades del govern espanyol escanyen la societat i fan que el nombre de persones necessitades que acudeixen als serveis socials municipals no pari de créixer, també creix la despesa dels consistoris que les han d'atendre.

Una eina molt positiva que l'Ajuntament de Sant Cugat té a l'abast de tothom és la Guia de recursos per lluitar contra la violència de gènere. Es tracta d'un llibret de 23 pàgines dividit en tres apartats: informació sobre violència masclista, com detectar-la i com actuar-hi en contra. Exemples de violència psicològica serien un control telefònic, gelosia, sospites o bromes feridores. I en el cas de la violència física, a més dels cops, també ho serien l'assetjament o el tancament a casa. Pel que fa a la violència sexual, cal incloure-hi les relacions contra la pròpia voluntat o el contagi deliberat d'infeccions o malalties. I per últim, en l'àmbit de la violència social i econòmica, hi trobem la humiliació pública o el control dels recursos familiars.

Com veiem, es tracta d'una guia que, a més d'indicar-nos com detectar que una dona o un infant són víctimes de maltractaments, també ens informa de com identificar un maltractador. Pensem que la violència de gènere no és cap cosa inevitable. La violència de gènere pot ser eradicada si interioritzem que tota convivència es fonamenta en el respecte mutu, un respecte mutu que passa per un repartiment igualitari de responsabilitats i per un reconeixement de la llibertat de l'altre.

Diari de Sant Cugat , 11/1/2013
 
Ciudadanos, sense màscara Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 gener 2013
Ciudadanos, sense màscaraÉs gratificant veure l'estat de nervis de Ciudadanos davant la fermesa de Catalunya en el seu camí cap a la independència, ja que fa que es mostri com el que realment és: un partit ultranacionalista espanyol, antidemocràtic i violent. Ultranacionalista, perquè Franco n'estaria molt orgullós; antidemocràtic, perquè pretén impedir que el Parlament de Catalunya celebri un debat sobiranista i demana al govern espanyol que suspengui l'autonomia; i violent, perquè l'emmordassament d'un país i l'eliminació de les seves institucions democràtiques són una agressió intolerable. Sí, ja sabem que l'article 155 de la Constitució espanyola ho permet. Però que un article sigui legal no significa que sigui democràtic. Hi ha altres articles a l'esmentada Constitució que també són vergonyosament antidemocràtics, com ara el número 2 i el primer punt del 8 i del 145.

Però, com diem, els nervis traeixen Ciudadanos i el fan caure en els seus propis paranys, ja que, mentre banalitza el debat sobiranista dient que tindrà "el mateix valor que si el Parlament de Catalunya declarés la guerra a Líbia o que l'Ajuntament de Barcelona declarés la guerra a Malta", no s'està d'afirmar que constitueix "un cop a l'estat de dret" i de demanar la suspensió de l'autogovern. Això ens aboca a una pregunta i a una resposta immediates: com és que per a Ciudadanos el fet d'enraonar ha de ser "castigat" retornant Catalunya a l'estatus que tenia en el règim de Franco? Doncs perquè Franco, com Ciudadanos, també deia de què es pot parlar i de què no. Franco, com Ciudadanos, també era al·lèrgic a la paraula "parlament". Franco, tanmateix, era força més coherent que Ciudadanos, ja que, a diferència d'aquests, mai no va ser parlamentari.

Nació Digital , 19/1/2013
 
Taxistes per la Independència de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 19 gener 2013
Taxistes per la Independència de CatalunyaLa creació recent del col·lectiu Taxistes per la Independència, impulsat per diversos professionals d'aquest gremi, entre els quals Jordi Musoy, col·laborador de Cugat.cat i del Diari de Sant Cugat, és una mostra del paper importantíssim que està desenvolupant la societat civil catalana per aconseguir la plena normalització del país. És a dir, treballant per abandonar per sempre l'humiliant estatus actual, que és el de ser quatre províncies espanyoles espoliades i sotmeses a la voluntat de Madrid, i convertir-se en un Estat, en la mateixa mesura que ho són Dinamarca, Àustria o els Països Baixos.

Del manifest elaborat per Taxistes per la Independència jo en destacaria un parell de coses: d'una banda, el fet que els taxistes adherits no siguin només catalans de soca-rel sinó persones d'orígens diversos que estimen Catalunya i que, precisament perquè l'estimen, la volen lliure. I de l'altra, aquestes paraules del text:
"Un sector en què treballen diàriament milers de persones no pot quedar al marge del procés més important que ha iniciat Catalunya en tres-cents anys. Manifestem que el poble de Catalunya té dret a decidir lliurement, democràticament i pacíficament el seu futur i lluitarem amb totes les nostres forces per aconseguir la independència de la nostra terra i convertir-nos en un nou Estat d'Europa més just i més pròsper."
Taxistes per la Independència estan integrats en l'Assemblea Nacional Catalana, impulsora de la manifestació de l'Onze de Setembre d'enguany, i en només una setmana de constituir-se ja van sumar l'adhesió de 160 professionals del taxi. Els interessats només s'hi han de posar en contacte a través de la pàgina web (Taxistesperlaindependencia.cat) o de l'adreça electrònica Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la i, d'aquesta manera, fer que la xifra no pari de créixer. Si la independència de Catalunya té el suport explícit de col·lectius com ara agents rurals, ambulàncies, bibliotecaris, bombers, economistes, empresaris, enginyers, immigrants, jubilats, juristes, meteoròlegs, pagesos, periodistes, botiguers o psicòlegs, seria absurd que no comptés també amb el dels taxistes. La llibertat d'un poble és cosa de tots.

Cugat.cat , 18/1/2013
 
I l’ètica, senyor Duran? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 gener 2013
Duran i LleidaEl dimarts 21 de novembre de l'any 2000, en una entrevista concedida a la Cadena Ser, Josep Antoni Duran i Lleida va fer unes declaracions clares i concises amb relació a la seva persona i a l'anomenat cas Pallerols. Va dir que dimitiria del seu càrrec de president d'Unió Democràtica de Catalunya "en cas que algun dia es demostrés que el partit s'havia finançat de manera il·legal". I, a més a més, no sols va negar "rotundament" que Unió hagués rebut diners dels fons destinats a la formació d'aturats, sinó que va afirmar que tot plegat responia a una operació destinada a desacreditar-lo a ell: "Hi ha una part important del país que entén que jo podria ser un bon candidat de futur i volen impedir-ho". Molt bé. Però, si això és així, com és que no s'ha presentat mai tot sol a les eleccions, en lloc de fer-ho sota les faldilles de Convergència? Per què no demostra el que diu per mitjà de les urnes?

Allò que sí que s'ha demostrat és que Unió rebia diners il·legalment i que les argumentacions que ho negaven no deien la veritat. I també és ben sabut que no hi haurà judici gràcies a un pacte en virtut del qual Unió ha d'admetre haver-se finançat de manera irregular. Sobre això, a més, els juristes ja han comunicat que "un pacte té el valor d'una sentència condemnatòria". Per altra banda, no canvia res el fet que els implicats ja no militin a Unió. Naturalment que no hi militen! Seria escandalós que no fos així. Sí, ja sabem que, per espolsar-se les mosques, la portaveu del partit, Marta Llorens, diu que "Unió pot afirmar i afirma que mai no va rebre els diners tenint coneixement dels fets". Però aquest argument és tan ridícul que gairebé faria riure si els fets no fossin tan greus, ja que ens està dient que la caixa d'Unió s'omplia sense que ningú no se n'adonés. Déu n'hi do.

Arribats aquí, és hora que el senyor Duran i Lleida compleixi la seva paraula, com correspon a tot polític amb principis ètics, i que presenti la dimissió del seu càrrec. De fet, ja diu molt poc al seu favor que hom li ho hagi de recordar. Aquestes coses han de sortir d'un mateix, i en això, malauradament, el senyor Duran ja ha fet tard. Tanmateix, encara és a temps de salvar la seva credibilitat política emparant-se en aquella vella dita segons la qual "mai no és tard quan arriba".

S'entén que el senyor Duran, atesos els horitzons que s'havia fixat, vegi aquesta dimissió com una derrota espectacular. No era pas així, sortint per la porta de servei, com ell havia imaginat la seva retirada política. Però quan un partit comet les irregularitats que ha comès Unió Democràtica, és obvi que el seu president n'és responsable encara que no en sigui culpable. La culpabilitat ja ha estat reconeguda pels implicats, però la responsabilitat de Duran, com a líder d'Unió, és indiscutible. Ell mateix ho va reconèixer amb aquestes paraules: "Si hi ha hagut un finançament irregular, jo, políticament, hauria de sentir-me'n responsable".

Doncs bé, el finançament irregular ha existit, i ara, com dèiem, correspon al senyor Duran ser conseqüent amb les seves pròpies paraules i dimitir. Hi està obligat, ja que és tan greu que n'estigués al corrent com que no en sabés res. En el primer cas, n'esdevindria còmplice; en el segon, demostraria que no està capacitat per dirigir un partit polític. I menys encara tractant-se d'Unió, ja que, com tothom sap, Unió és Duran, i a Unió no es mou una cadira sense que Duran ho sàpiga. Això ja va quedar clar el dia que va convidar a marxar tots aquells militants que no estiguessin d'acord amb ell i es va tornar a veure no fa gaire amb l'arraconament de l'independentista Josep Maria Vila d'Abadal tot empenyent-lo a abandonar el partit. Per això, davant d'aquest full de serveis, provoca estupor que Duran tingui el desvergonyiment de presentar-se davant del país com la gran víctima del cas Pallerols. "Sóc una víctima", va dient. D'això se'n diu cinisme.

La dimissió, per tant, s'imposa. Tota dimissió, quan és voluntària, per inevitable que esdevingui, té sempre un punt de noblesa, un punt d'honorabilitat que inspira respecte. I això, el senyor Duran, ho hauria de tenir en compte, perquè si bé l'ètica és un valor admirable en totes les persones, en un servidor públic és un requisit imprescindible.

El Singular Digital , 15/1/2013
 
La retirada de Lluís Recoder Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 gener 2013
Lluís RecoderEl fet que Lluís Recoder no continuï com a conseller de Territori i Sostenibilitat en el nou govern que el president Mas ha configurat per a aquesta legislatura ha causat estupefacció a Sant Cugat. Jo mateix he escoltat tota mena d'especulacions sobre el cas. Hi ha qui diu que no continua perquè no està en sintonia amb la idea d'un Estat independent per a Catalunya, i n'hi ha d'altres que diuen que ha estat apartat perquè s'havia postulat com a candidat a substituir Artur Mas.

Jo, personalment, no sóc gaire amic de les especulacions. Em semblen una pèrdua de temps. Però també és cert que l'opacitat les alimenta. Sabem, això sí, que Recoder ha declarat que la seva marxa respon a "raons estrictament personals", però aquesta explicació, lluny d'esvair dubtes, encara en genera més. En tot cas, no crec que el seu relleu tingui una arrel ideològica. És possible que el Recoder d'una altra època no fos una persona procliu a la independència de Catalunya, però els darrers anys la seva maduració en aquest sentit ha estat molt positiva i no s'està de dir sense embuts que "quedar-nos on som ara és empobrir-nos".

Amb tot, reconec que hi ha algunes peces que no m'acaben d'encaixar. No s'explica que un polític com ell, que va ser alcalde de Sant Cugat durant onze anys, amb un èxit de vots espectacular, deixés el 2010 aquest càrrec només per ser conseller un parell d'anys. I encara ho fa més complicat el fet que hagi decidit tornar a l'activitat privada com a advocat, però deixant la porta oberta a un retorn a la primera línia política. No ho entenc, francament. Més que res, perquè ha estat un bon conseller. Llevat, és clar, que es tracti d'una retirada temporal i estratègica, a fi de tornar quan Mas plegui després d'haver situat el país al llindar de la seva llibertat. Davant d'aquestes incògnites, crec que ajudaria força que fes unes declaracions més aclaridores sobre el tema. Si més no, a Sant Cugat.

Cugat.cat , 11/1/2013
 
Luis del Olmo i la independència de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 gener 2013
Luis del OlmoNo fa gaire, en un acte a Saragossa, el periodista Luis del Olmo va parlar de Catalunya en uns termes molt similars als del policia bo de l'espanyolisme. És a dir, aquell que, sense deixar de considerar Espanya una creació divina i l'espanyolitat un fet sagrat, adopta un paper bonhomiós, reposat i aparentment dialogant a l'hora de parlar-ne. Vegem-ne alguns fragments:

  • (Sobre la manifestació independentista del 2012): "Vaig estar voltant i, efectivament, hi havia un milió i mig de persones. Em van venir calfreds."

  • (Sobre l'independentisme): "Hi ha gent que estima Catalunya com jo estimo el meu poble també [Ponferrada]."

  • (Referint-se al president Mas): "'President, què hem de fer els qui estimem Catalunya i la resta d'Espanya i no volem la independència?' El president, es va quedar callat i la resposta que em va donar va ser aquesta: 'No tinc resposta.'"

  • "Que no em demanin la independència de Catalunya, perquè jo estimo tan profundament Catalunya com la resta d'Espanya."

  • "Jo he viscut a Catalunya cinquanta anys, parlo sempre en espanyol i no he tingut mai cap problema."

D'entrada, sobta que un demòcrata senti calfreds en veure una multitud reivindicant pacíficament el dret del seu país a decidir per si mateix. Sobta molt, perquè mentre el món es va admirar davant l'extraordinària lliçó de civisme que va donar Catalunya, el senyor Del Olmo sentia calfreds i s'ho mirava horroritzat. També sobta que una persona com ell, amb un magnífic bagatge periodístic, empri arguments de nivell galdós, com ara la comparança entre la independència de Catalunya i els seus sentiments per Ponferrada (Lleó, Espanya), ja que demostra que no sols no admet la nació catalana, sinó que considera provincià el fet de voler-la lliure.

Amb relació a la pregunta que Del Olmo va fer al president Mas –“Què hem de fer els qui estimem Catalunya i la 'resta' d'Espanya i no volem la independència?–, sorprèn que aquest últim digués que no tenia resposta, ja que és ben senzilla: el que han de fer els ciutadans com Del Olmo, si són demòcrates, és acceptar el veredicte de les urnes. És a dir, acceptar que la major part dels catalans vota formacions polítiques que porten la independència de Catalunya en el seu programa electoral i que aquells que hi estan en contra són minoria. ¿No és justament això, acceptar la realitat, el que hem fet els independentistes tots aquests anys mentre no érem majoria? Del Olmo, per altra banda, no s'adona que la pregunta que ell formula es pot girar en contra seva. Què respon ell, si un independentista li pregunta: “Què hem de fer, senyor Del Olmo, els catalans que estimem Catalunya i que, precisament perquè l'estimem, la volem lliure i convertida en un Estat independent? Té alguna resposta que no sigui absolutista i totalitària?”

Finalment, té gràcia la lleugeresa amb què el senyor Del Olmo fonamenta la subordinació de Catalunya a Espanya en nom de l'amor que diu que ell sent per ambdós països. Una mica com l'infant que estima el gosset de casa, però que té clar que l'amo són els seus pares. Del Olmo, per tant, no menteix quan diu que estima Catalunya; sempre, és clar, que Catalunya sigui espanyola. És a dir, sempre que Catalunya sigui com ell vol. Però, se'n pot dir amor, d'això? Una Catalunya independent no mereix ser estimada, senyor Del Olmo? I respectada tampoc? En realitat, allò que Del Olmo estima de debò és Espanya. Altrament, si fos veritat que el seu amor es reparteix entre Catalunya i Espanya en un 50%, no tindria cap inconvenient que l'estatus es capgirés i que, d'ara endavant, Catalunya deixés de pertànyer a Espanya i que fos Espanya qui pertanyés a Catalunya. És a dir, que el Congrés espanyol se subordinés a la voluntat del Parlament català.

Recordo força bé l'arribada del senyor Del Olmo a Catalunya. Jo era molt petit, però abans que ell s'incorporés a Ràdio Nacional d'Espanya, em vaig fer farts de sentir l'allau de falques publicitàries que anunciaven el seu nom com si es tractés del Messies: “¡Llega una nueva voz! ¡Llega Luis del Olmo!”. Res a veure, com veiem, amb l'arribada dels immigrants de la dècada dels seixanta a l'estació de França de Barcelona amb una maleta de cartró. Tanmateix, malgrat que molts d'ells amb prou feines sabien llegir i escriure, no van tenir cap problema per parlar català. Del Olmo, en canvi, es vanta de viure a Catalunya des de fa mig segle i de no parlar mai la nostra llengua; només parla en espanyol. I com que allò que és admissible en persones d'extracció molt humil no ho és gens en d'altres amb més possibilitats, és obvi que el senyor Del Olmo no parla català perquè no li dóna la gana i perquè mai, mai, no ha fet el més mínim esforç per parlar la llengua del país que tant diu estimar. Deia Diògenes, benvolgut senyor Del Olmo, que el moviment es demostra caminant.

El Singular Digital , 8/1/2013
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 421 - 490 de 1665
spacer.png, 0 kB