spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Cinc grans victòries catalanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 31 maig 2013
Cinc grans victòries catalanesHi ha una cosa que Catalunya està fent molt bé, i és deixar que Espanya sigui víctima de la seva pròpia força. Força estatal, és clar, no pas força ètica ni moral ni argumental. Espanya s'ha adonat que aquesta vegada Catalunya va de debò i que l'independentisme és clarament majoritari i vol tallar-ho de l'única manera que sap fer-ho, que és aplicant criteris del segle XVIII. Resulta grotesc, sí, però és la seva naturalesa. Així com hi ha persones que porten un rei al cos, Espanya hi porta un dictador. I tota la seva política estatal respon a aquesta actitud davant la vida: Espanya no pacta, Espanya ordena; Espanya no escolta, Espanya imposa; Espanya no respecta, Espanya sotmet. El problema d'una personalitat així és que està condemnada a topar frontalment amb la realitat -una realitat que es diu segle XXI- i a sofrir la més gran humiliació de la seva història. I no pas perquè Catalunya, amb la independència, pretengui humiliar Espanya, sinó perquè aquesta ho viurà així. De fet, ja fa temps que s'està retratant davant del món. No ho pot evitar. Arriba un moment que fins i tot el millor maquillatge fa figa.

S'entén, doncs, que el govern espanyol estigui nerviós, molt nerviós. Està tan nerviós que tota la força que desplega per ofegar la transició nacional de Catalunya acaba esclatant-li a la cara. Fixem-nos com tota l'operació destinada a presentar Catalunya al món com un país nazi, tot comparant l'independentisme amb el nazisme, se li ha girat en contra i el Museu Jueu de Berlín ja ha blasmat el reportatge de Telemadrid i ha demanat que "es prohibeixi legalment aquesta incitació a l'odi". Primera victòria catalana.

El mateix ha succeït amb la condecoració a nazis i franquistes presidida per la delegada espanyola María de los Llanos de Luna sense cap mena d'escrúpol i sense cap rectificació posterior. Al contrari, amb aquell cinisme que provoca vergonya aliena, Jorge Fernández Díaz, ministre d'Interior, ha justificat la condecoració a vells nazis espanyols com una "reconciliació". I ho diu ell, que, com tot el seu partit, no ha condemnat mai el franquisme. Quanta baixesa moral, Déu meu! I, a més, el ministeri de Sanitat subvenciona els veterans assassins de la División Azul i el de Cultura subvenciona la Fundación Francisco Franco. Per sort, Alemanya s'ha escandalitzat i tot el món ho ha vist. Segona victòria catalana.

També s'ha girat en contra seva el lingüicidi que Espanya està perpetrant a la Franja de Ponent. L'intent d'esquarterar la llengua catalana per mitjà d'un esperpèntic canvi de nom, fent que es digui 'lapao' en comptes de català, ha provocat la riota de la comunicat científica internacional. Espanya no té rival posant-se en ridícul. Sobretot després que han estat precisament els científics els qui li han fet saber que el lapao és un dialecte de l'ètnia naxi que es parla en alguns punts del centre i del sud-est d'Àsia. Tercera victòria catalana.

Un altre cas escandalós és el del català d'origen marroquí Noureddine Ziani, president d'Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya, que ha estat expulsat pel govern d'Espanya per ser independentista català. Una expulsió feta per la via ràpida, sense proves de cap mena -"no calen proves", han arribat a dir!- i amb una vulneració escandalosa dels Drets Humans. La revista Time se n'ha fet ressò i els nouvinguts catalans d'origen islàmic, lluny de sentir-se atemorits -que és el que pretenia l'expulsió de Ziani-, veuen el govern espanyol com un govern enemic, amenaçador, totalitari i xenòfob i fan pinya a favor de la independència de Catalunya. És a dir, un altre gol d'Espanya en pròpia porta i, consegüentment, quarta victòria catalana.

La llista de despropòsits espanyols contra Catalunya és tan llarga que enferfegaria enumarar-los tots, però val la pena citar-ne un cinquè: el cas de la professora Clara Ponsatí, expulsada de la càtedra Príncep d'Astúries a la Universitat de Georgetown pel govern espanyol pel sol fet d'haver opinat a favor de la independència de Catalunya en una entrevista televisiva (!). La reacció de l'esmentada Universitat ha estat transmesa per la mateixa Ponsatí: "A Georgetown pensaven que Espanya era un país democràtic" . Ara, però, ja saben que no ho és. Ara ja saben que Espanya és un Estat de pensament únic on tothom que en discrepi és considerat un criminal sense que calgui presentar la més mínima prova que ho demostri. Cinquena victòria catalana.

Com veiem, Espanya és víctima de la seva propia força contra la independència de Catalunya. I en aquest sentit, el futbol ens ofereix un exemple força diàfan: l'equip que acaba guanyant el partit no és el que cau en les provocacions, sinó el que es manté ferm en l'exercici de les seves qualitats i de la seva intel·ligència mentre el rival, primitiu i destraler, es carrega de targetes i d'expulsions. L'únic que hem de fer, per tant, és mantenir la fermesa i deixar que la força amb què Espanya ens ataca esdevingui la nostra millor aliada. I després, quan siguem un Estat independent, els en donarem les gràcies i els condecorarem.

El Singular Digital , 28/5/2013
 
Compte amb Enric Millo, senyora Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 30 maig 2013
Enric MilloSembla obvi que Enric Millo, portaveu del PP a Catalunya, ensuma la defenestració d'Alícia Sánchez-Camacho i intenta cridar l'atenció dels seus caps a Madrid dient allò que volen sentir. Vegem-ne quatre d'aquestes intervencions públiques que la realitat ha acabat revelant com a galdoses mentides. La primera té a veure amb el reportatge de Telemadrid que vinculava Catalunya amb el nazisme. Segons el senyor Millo, el reportatge només comparava "estils de fer propaganda, no pas persones". Ah, sí? D'això se'n diu baixesa moral. La prova és que fins i tot Alemanya s'ha esfereït en veure com el president Mas i els polítics Oriol Junqueras i Alfred Bosch eren comparats amb Hitler i Stalin.

La segona mentida té relació amb el lingüicidi del seu partit a Aragó per mitjà de l'esquarterament de la llengua catalana que s'hi parla restant-li drets i denominant-la LAPAO, un dialecte del naxi que es parla a Birmània, al Tibet i a la Xina meridional (!). Sobre això, Millo diu: "Respecto el que ha decidit el govern d'Aragó". I aleshores cal preguntar-li com és que respecta una barbaritat com aquesta i, en canvi, no respecta el que ha decidit el Parlament de Catalunya amb relació a la llengua catalana a les escoles?

La tercera del senyor Millo -per bé que provoca una forta riallada- ha consistit no sols a negar la descarada i espectacular espoliació que patim per part d'Espanya, sinó a dir que aquell país "està pagant molt més del que li deu a Catalunya". Una afirmació, aquesta, molt ben replicada per l'economista Xavier Sala-i-Martín dient que "històricament l'Estat inverteix a Catalunya molt menys del que inverteix en altres regions. Durant trenta anys seguits el govern espanyol ha invertit només el 8% del PIB malgrat que la disposició addicional tercera de l'Estatut deia que en els propers set anys invertiria a Catalunya el 20%. Els diners que avança el govern espanyol a Catalunya són els nostres diners".

I la quarta, finalment, posa en evidència les corredisses que ha arribat a fer Enric Millo per fer-se un lloc en la política. Ha estat Joan Puigcercós qui ha explicat que Millo, en marxar d'Unió perquè no el deixaven ser cap de llista per Girona, es va oferir per entrar a Esquerra i que, en dir-li que era millor que provés al Partit Socialista, ell va decidir trucar a la porta del Partit Popular. Aquest és, per tant, el portaveu del PP a Catalunya, un polític que pot anar d'una banda a l'altra del ventall parlamentari sense cap mena d'escrúpol. Com venia a dir un jueu universal: "Aquesta és la meva ideologia; si no li agrada en tinc d'altres".

Nació Digital , 25/5/2013
 
Nit Literària i de missatges Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 maig 2013
Nit Literària de Sant CugatLa Nit Literària de Sant Cugat és també, inequívocament, la nit d'Òmnium Cultural a la ciutat. I no només perquè n'és l'entitat organitzadora, sinó perquè tot l'esperit de la vetllada està amarat dels tres principis que fonamenten el seu naixement i la seva existència: llengua, cultura, país. L'edició d'enguany, com era previsible, va estar presidida per Salvador Espriu, de manera honorífica, amb motiu del centenari del seu naixement, fins al punt que tots els parlaments s'hi van referir. Ho va fer l'editor Ramon Balasch, en el seu pròleg literari, i ho van fer Rosa Caballé, presidenta local d'Òmnium, Muriel Casals, presidenta nacional de l'entitat, i Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat. A banda, és clar, de la formidable i espriuana representació d'una companyia teatral formada tota per dones i dirigida per Dolors Vilarasau.

Jo, personalment, d'aquella Nit, en destacaria tres missatges. Un d'implícit i dos d'explícits. L'implícit és el de la transformació experimentada per la nostra societat, com ho demostra el fet que va ser una Nit eminentment femenina, cosa que és magnífica i més important del que sembla, ja que significa evolució. L'únic que sap greu és que aquest encara sigui un avenç restringit a l'àmbit cultural i a l'administració pública. Vull dir que l'autèntica transformació es produirà el dia que aquesta normalitat s'estengui també als càrrecs de màxima responsabilitat de l'empresa privada.

I pel que fa als dos missatges explícits, el primer va ser el de la necessitat que Catalunya es constitueixi en un Estat independent i el segon el de la consciència lingüística. Fixem-nos que els atacs que està rebent la llengua catalana per part d'Espanya, ara amb l'anomenat LAPAO a l'Aragó, van ser el fil conductor de les paraules de les quatre persones que van intervenir. En aquest sentit, Ramon Balasch va recordar la denúncia que Espriu ja feia d'aquests atacs. I és que l'intent espanyol d'anorreament de la llengua catalana fa segles que dura i, com ha demostrat Alícia Sánchez-Camacho, lloant l'atac aragonès, té aquí col·laboradors força mancats de sentit del ridícul.

Cugat.cat , 24/5/2013
 
'Llencapasu', nom de l'espanyol a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 maig 2013
LAPAOHi ha una qüestió, relativa al secular intent espanyol d'anorreament de la llengua catalana, sobre la qual he insistit en diverses ocasions i que resumeixo amb aquestes paraules: no ataquen la llengua, ataquen la nació. Vull dir que dedicar temps i esforços a lamentar-nos-en i a mirar de tapar vies d'aigua suposa una despesa inútil d'energia que no ens podem permetre. Sobretot perquè les eines que tenim són les que són, i si posem el focus en un punt concret de l'escenari, en deixem la resta a les fosques, amb la qual cosa no veiem un bou a tres passes. Durant molt de temps, fruit de la desconfiança en les nostres pròpies forces, ens hem centrat únicament en la llengua. I ho hem fet per no haver d'afrontar l'autèntica naturalesa del conflicte, que és política, i veure'ns obligats a actuar en conseqüència i tenir un Estat. Ara, però, gràcies a l'evolució de la nostra societat, aquesta praxi ja és obsoleta i no té cap sentit mantenir-la. A més, seria un suïcidi.

Les legislacions contra el català adoptades pels governs del País Valencià, de les Illes i de la Franja de Ponent -governs ultranacionalistes espanyols, evidentment– no són de naturalesa lingüística. En absolut. Ho semblen, és clar, però no ho són. La llengua catalana no els amoïna gens perquè saben que és una llengua captiva, una llengua sense Estat –només cal veure la indolència del govern d'Andorra en aquest tema–, i una llengua que els mateixos parlants invisibilitzem. La llengua catalana, en definitiva, els fa pessigolles, i ho demostren amb les seves legislacions. Ras i curt: ells van amb tancs i nosaltres anem amb pistoletes d'aigua.

Hom podrà dir que les mesures contra la unitat de la llengua catalana, anomenant-la de diverses maneres per esquarterar-la, són la riota de la comunitat científica. I és cert. Però les mesures hi són i s'erigeixen en la legalitat vigent, una legalitat espanyola catalanofòbica destinada a residualitzar la nostra llengua i a restar-li pes específic per mitjà de la reducció de parlants. Així, si el català canvia de nom oficial segons els llocs on es parla, és obvi que el nombre de catalanoparlants esdevé testimonial. A l'espanyol i a l'anglès els passaria el mateix si les excolònies espanyoles i britàniques decidissin rebatejar la llengua que parlen. Només que l'Argentina ho provés, posem per cas, Espanya s'enfilaria fins al capdamunt i els crits histèrics del seu despit se sentirien a tot arreu.

La sort d'Espanya, en aquesta matèria, és que és difícil trobar governs internacionals tan esperpèntics com el seu disposats a posar-se en ridícul d'una manera tan espectacular i a evidenciar un odi tan primari contra una col·lectivitat. Espanya és la "cerrazón" per naturalesa, i la "cerrazón" és al·lèrgica al raonament. Per això només hi ha un llenguatge que entén: el seu. Ho hem vist en les declaracions del president de la fantasmagòrica Federació d'Associacions Culturals de l'Aragó Oriental, Luis Gascón, afirmant públicament i sense enrojolar-se que "a Saragossa i a Buenos Aires parlen el mateix, però a Arnes (Terra Alta) i a la Codonyera (la Franja) no. A Arnes parlen català i a la Codonyera LAPAO". I després de dir una barbaritat com aquesta, el senyor Gascón, en lloc d'amagar-se de vergonya i amb la tranquil·litat que dóna la ignorància, continua fent vida normal. I Espanya l'ha aplaudit. Ho ha fet la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i la presidenta de la delegació del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho.

El diàleg, per tant, no té sentit. No hi ha diàleg amb la "cerrazón". L'única manera que hi hauria de fer-los recular és fent-los tastar la seva pròpia medecina. És a dir, fer una atzagaiada monumental i considerar la llengua espanyola que es parla a Catalunya un patuès de la llengua catalana. Això voldria dir que, aplicant el mateix criteri que el govern d'Aragó, l'espanyol parlat a casa nostra passaria a denominar-se LLENCAPASUPACA (Llengua Catalana Parlada al Sud dels Països Catalans). Conscients, tanmateix, que es tracta d'un acrònim un xic llarg i tenint en compte que, des d'un prisma catalanocèntric, quan parlem del sud ja donem per descomptat que ens referim al sud dels Països Catalans, el nom podria ser reduït a LLENCAPASU. Així, de la mateixa manera que hi ha català oriental, occidental, rossellonès, alguerès..., ara hi hauria també el LLENCAPASU, que és, per cert, un nom ben bonic.

A Espanya, però, poden estar tranquils. La meva proposta no prosperarà. Jo mateix tampoc no l'aprovaria. Del que es tracta, com deia al començament, és de ser conscients que no ataquen la llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l'urdú. El seu objectiu és destruir la nació catalana, esborrar-ne l'existència. Odien la nostra llengua no pas perquè sigui catalana, sinó perquè és la nostra. Per això, per poder fer realitat el seu somni impossible de ser una nació, Espanya, que no és més que un eufemisme de Castella, necessita la desaparició nacional de Catalunya. Aquest, per tant, és el drama d'Espanya, que és un Estat, però que mai no ha estat ni serà una nació.

El Singular Digital , 21/5/2013
 
La viabilitat de la Catalunya independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 19 maig 2013
Cercle Català de NegocisSón extraordinàriament didàctics els actes que fa el Cercle Català de Negocis arreu del país per explicar que el model econòmic i exportador de Catalunya no té cap possibilitat de sobreviure sense que el país sigui un Estat independent. Sense aquest estatus polític, Catalunya no només està condemnada a ser una comunitat autònoma més, sinó també una comunitat autònoma pobra. Joan Canadell, que és el secretari general del Cercle Català de Negocis, va fer un acte dies enrere a Sant Cugat per il·lustrar fil per randa aquestes asseveracions i explicar un munt de coses que els catalans han de saber i que els altaveus mediàtics de vocació espanyola amaguen.

La més important d'aquestes coses és que la independència posarà fi a l'escandalosa espoliació fiscal que pateix Catalunya per part d'Espanya, cosa que suposarà reduir l'atur a la meitat en només cinc anys. Però n'hi ha moltes més, de coses. Per exemple, hem de saber que el 99% de les empreses catalanes són petites o mitjanes i que Espanya les margina obertament, ja que el 95% del crèdit que concedeix el destina a les grans empreses. Això, a més, concorda amb la seva política -tant la del PP com la del PSOE- de gastar-se els diners que espolia a Catalunya fent obres faraòniques, amb aeroports i trens d'alta velocitat fantasmes, que costen milers de milions d'euros, que no serveixen absolutament per a res i que tenen com a objectiu afavorir els interessos ideològics i econòmics de l'oligarquia espanyola.

Els catalans hem de tenir present que som un país amb superàvit a la balança comercial, la qual cosa ens converteix en un país viable. I hem de saber també que no podem permetre que un país com el nostre, que té una economia com la d'Holanda, Bèlgica, Dinamarca o Suècia, estigui caient a trossos, totalment desballestat i amb una renda per darrere de Melilla. Nosaltres decidim: o Catalunya esdevé un Estat independent o desapareix com a poble.

Cugat.cat , 17/5/2013
 
Telemadrid o la teleescòria Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 maig 2013
Telemadrid o la teleescòriaCal demanar al govern de Catalunya que denunciï a les instàncies pertinents -especialment les europees- el reportatge repugnant titulat "La imposición y perversión del lenguaje" elaborat per la cadena pública ultranacionalista espanyola Telemadrid pel seu contingut catalanofòbic. Hi ha límits ètics que un mitjà de comunicació no pot traspassar sense rebaixar la professió periodística al nivell de la femta, i l'esmentat reportatge traspassa aquests límits amb escreix. Jo mateix em sumaré a la denúncia, si el govern m'ho demana, com a part afectada per la utilització de dos llibres meus -Senyor President i Èric i l'Exèrcit del Fènix; l'obra teatral-, com a elements associats a l'estalinisme i al nazisme. També hi apareix el cartell d'aquesta obra, que va ser estrenada al Teatre Borràs de Barcelona sota la direcció de Pere Planella, i els dos llibres que Èric Bertran va escriure sobre el seu cas personal després que l'Audiència Nacional espanyola (refregit del Tribunal de Orden Público franquista) l'acusés de terrorisme per demanar l'etiquetatge en català.

El reportatge, per altra banda, hauria de ser incorporat a les facultats de periodisme com a model del que n'hem de dir 'teleescòria', que és un graó més baix que la teleescombraria. Mentre aquesta última acostuma a fer brou de les misèries humanes per tal de fer negoci, la 'teleescòria' va més lluny i no té escrúpols a mentir, a manipular, a injuriar, a satanitzar i a servir-se de règims sanguinaris, com ara l'estalinisme i el nazisme, per criminalitzar els drets democràtics d'una col·lectivitat nacional. El reportatge, per tant -i aquest és l'element que les facultats de periodisme poden abordar a fons fins a despullar-lo-, esdevé per si mateix, imatge a imatge, paraula a paraula, entrevistat a entrevistat, l'exemple més il·lustratiu d'allò que, suposadament, denuncia. És a dir, que, qui vulgui saber a quins extrems de perversió del llenguatge pot arribar una cadena televisiva en la praxi de la catalanofòbia, només ha de mirar aquesta fètida producció de Telemadrid. Amb el nas ben tapat, això sí.

En el decurs del reportatge, Telemadrid utilitza talls de veu de polítics catalans en l'instant que pronuncien els mots "consulta", "consultar-nos", "dret a decidir" i "autodeterminació" per associar-los al nazisme, ja que els considera eufemismes d'independència; i, és clar, qui no diu obertament ‘independència' és un nazi. Això, però, no vol pas dir que Telemadrid sigui enemiga dels eufemismes i amant de la independència. En absolut. La intenció és una altra. El que vol Telemadrid és que els polítics catalans deixin d'emprar conceptes que són l'essència de la democràcia, i davant dels quals Espanya queda en fals internacionalment, i que parlin d'independència -moltíssims catalans també ho volem, però per altres raons-, per poder entrar en el cos a cos. I això no és pas perquè la independència no sigui un concepte tan essencialment democràtic com els altres -és el més elemental de tots!-, sinó perquè Espanya ha criminalitzat aquest mot sempre que vagi associat a Catalunya. Així, segons Espanya, la independència de Catalunya és antidemocràtica, reaccionària, totalitària i un munt de barbaritats més, de manera que qui la defensi, a més de blasfemar, també comet heretgia contra els dogmes de l'Espanya sagrada i eterna. I què diuen aquests dogmes? Doncs diuen que Catalunya no és un subjecte polític, diuen que els catalans no som ningú i que, consegüentment, la sola pretensió de ser algú ens converteix en nazis.

Finalment, en una altra mostra de perversió del llenguatge, Telemadrid parla d'"imposició" de la llengua catalana, cosa que és grotesca, ja que es tracta de la llengua pròpia i nacional del país. La imposició d'una llengua només és possible en un territori on no és llengua pròpia. Seria una imposició, per exemple, que el català pretengués ser llengua pròpia a Castella, això sí, de la mateixa manera que és imposició que el castellà pretengui ser llengua pròpia a Catalunya. Però un poble mai no es pot autoimposar la seva pròpia llengua per la senzilla raó que sense aquesta llengua no existiria com a poble.

Comparteixo les paraules del conseller de Presidència, Francesc Homs, quan diu que la praxi de Telemadrid "constata la baixa qualitat democràtica de l'Estat espanyol". Però caldria saber si, a banda d'aquestes paraules, el govern de Catalunya pensa fer alguna altra cosa o s'estima més resignar-se i transmetre el missatge que "contra Catalunya tot s'hi val". Estem parlant d'un fet gravíssim que no es pot negligir, ja que Telemadrid -que no només no s'ha retractat, sinó que s'ha reafirmat- llança en el seu reportatge dos missatges complementaris repugnants: d'una banda associa els drets nacionals de Catalunya a uns règims que van cometre milions de crims contra la humanitat; i, de l'altra, banalitza de manera subliminar aquell terror, atès que, sabent-se, com se sap, l'indiscutible tarannà pacífic i democràtic del poble català, hom pot arribar a concloure que el nazisme va ser un episodi força més insignificant del que diuen els llibres d'història. En altres paraules, alimenta les tesis del negacionisme per mitjà de la perversió del llenguatge.

El Singular Digital , 14/5/2013
 
La Diada "nazi" de Javier Mariscal Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 maig 2013
Javier Mariscal
Javier Mariscal
L'1 de maig passat, el diari El País va entrevistar el dissenyador Javier Mariscal i li va preguntar què va fer un valencià com ell, barceloní d'adopció, l'Onze de Setembre de 2012. Mariscal va respondre això: "¿Aquell dia de les banderes, que semblava l'època de Hitler? Doncs ni idea, no sé on era. Quan veig més de deu banderes juntes ja em surten grans. Tant me fa si són del Barça, de l'Espanyol o del Real Madrid. Uf! Quina mandra i quina tristesa. Són draps estampats". Uns dies després, arran del rebombori generat per aquesta resposta, Mariscal s'ha vist obligat a enviar una carta a alguns diaris demanant excuses per "no haver mesurat l'abast de les seves paraules", cosa que no esborra la barbaritat que va dir però que, com a mínim, el deixa en millor lloc que Telemadrid. Recordem que aquesta cadena s'ha negat a demanar disculpes per haver emès un reportatge que, com va fer Mariscal, comparava el catalanisme amb el nazisme. Mariscal, tanmateix, no s'ha retractat del tot, ja que acaba dient: "D'una cosa no me'n desdic: mai no m'han agradat les banderes. Cap ni una."

Arribats aquí, Mariscal hauria de respondre's algunes preguntes. I dic "respondre's" perquè és ell qui s'enganya a si mateix, és ell qui palesa una gravíssima contradicció entre allò que diu i allò que fa. Les preguntes, en tot cas, són aquestes: si, segons diu, mai no li ha agradat cap bandera, com és que no s'ha expressat mai en els mateixos termes per referir-se a la festa de la Hispanidad i a les desfilades militars inherents? Com és que la Diada, que commemora la data en què Catalunya va veure arrabassades les seves llibertats nacionals per la força de les armes, li recorda el nazisme i no té res a dir sobre la celebració del 12 d'octubre, data darrere de la qual s'amaga un genocidi? Què tenia de nazi la manifestació de la Diada, en què prop de dos milions de persones van sortir al carrer per reivindicar el dret democràtic més bàsic, que és el dret de decidir per mitjà de les urnes? Si qui demana dirimir els conflictes a través de les urnes és un nazi, com n'hem de dir de l'Estat que li nega aquest dret? I, finalment, com és que es va prestar a dissenyar la mascota dels Jocs Olímpics del 1992? No ho sap, el senyor Mariscal, que els Jocs Olímpics són una apologia de les banderes? No ha comptat mai les banderes que s'hi exhibeixen? Com és que si no li agraden les banderes, va decidir formar part de l'esdeveniment més abanderat del planeta? Per diners, potser?

S'entén, tanmateix, que respondre aquestes preguntes sigui molt difícil per a un nacionalista espanyol com el senyor Mariscal, que l'any passat va signar un pronunciament contra la llengua catalana i que ara fa quinze anys ja formava part del Foro Babel i signava manifestos espanyolistes al costat d'il·lustres totalitaris com Albert Boadella. Per això, el més sensat que podria fer és demanar-se disculpes a si mateix per mentir-se i enganyar-se tan barroerament.

Nació Digital , 11/5/2013
 
Amb humor contra el catanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 13 maig 2013
Catanyol.es (El catanyol es cura)Hi ha un llibre al mercat que tots el catalans hauríem de tenir, perquè és un instrument valuosíssim per prendre consciència de l'escandalós desballestament que viu la llengua catalana gràcies a la nostra desídia i al menyspreu dels mitjans de comunicació. La llengua és l'eina principal de tot professional del periodisme –o dels qui s'hi guanyen la vida–, tant si és redactor, presentador, col·laborador o tertulià, i quan aquest professional, a més de no dominar-la, la menysprea fins al punt de trepitjar-la sense voluntat de millora i sense que els seus directors li'n diguin res, és obvi que la situació és molt greu.

El pitjor de la degradació del català, tanmateix, no és només que sigui escandalosa –encara bo, si només fos això!–, el pitjor és que avança a passes de gegant tot convertint-lo en un patuès de l'espanyol. És a dir, en catanyol. Per això em sembla esplèndid el manual que ha escrit en Pau Vidal, titulat Catanyol.es (El catanyol es cura), amb format de butxaca i a un preu de poc més de sis euros, ja que és una eina de consulta molt didàctica i plena de sentit de l'humor. En aquest petit tast, però, perquè hi càpiguen més exemples, ometrem l'explicació que acompanya cada cas.

Com el vol, el pernil?
Exemple d'ús: "Normal, primet o en 'virutes'?"
Ús correcte: "Normal, primet o en encenalls?"

La setmana del fred siberià
Exemple d'ús: "De moment la neu encara no ha 'quallat'."
Ús correcte: "De moment la neu encara no ha pres / agafat."

Un pioner
Exemple d'ús: "Volia ser el primer a 'donar' un pas important..."
Ús correcte: "Volia ser el primer a fer un pas important..."

A cal tastavins
Exemple d'ús: "Apunteu-vos a la primera 'cata' de la temporada."
Ús correcte: "Apunteu-vos al primer tast de la temporada."

L'empleat, a la finestreta
Exemple d'ús: "Vol que li actualitzi 'la conta'?"
Ús correcte: "Vol que li actualitzi el compte?"

El director, a la sala de conferències
Exemple d'ús: "'La deuta pública' s'està fent insostenible."
Ús correcte: "El deute públic s'està fent insostenible."

A la programació televisiva
Exemple d'ús: "Viure una 'Nit Bona' inoblidable."
Ús correcte: "Viure una nit de Nadal inoblidable."

Xat universitari amb escriptor
Exemple d'ús: "Haurien de ser 'suficientment' ràpids perquè..."
Ús correcte: "Haurien de ser prou ràpids perquè..."

Et demanen
Exemple d'ús: "Que 'està' en Lluc?"
Ús correcte: "Que hi és, en Lluc?"

Carta al director
Exemple d'ús: "Dir que la culpa és dels professors no és 'de rebut'."
Ús correcte: "...dels professors no va enlloc / no té ni cap ni peus."

Un mecànic diligent
Exemple d'ús: "La moto? 'En quant' la tingui llesta t'aviso."
Ús correcte: "Tan aviat com la tingui (tindré) llesta..."

I a tu no t'hi van convidar
Exemple d'ús: "Va ser la 'boda' més multitudinària que..."
Ús correcte: "Va ser el casament més multitudinari que..."

I, per acabar, una perla sobre morts que s'aixequen sols. En lloc de dir que "no van poder aixecar el cadàver fins que no va comparèixer el jutge", el redactor del Telenotícies ens diu això: "El cadàver no es va poder aixecar..."

Racó Català , 9/5/2013
 
Boccaccio i les dones Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 11 maig 2013
Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Giovanni Boccaccio (1313-1375)
Em sembla tot un encert la celebració a Sant Cugat del 700 aniversari del naixement de Giovanni Boccaccio. Sobretot si tenim en compte que Sant Cugat és l'única ciutat de Catalunya que ho farà i que l'ús del Monestir, com a marc de les conferències que ens parlaran de Boccaccio i el seu temps, serà un valor afegit, ja que va ser precisament en aquest Monestir on es va fer la primera traducció al català del Decameró. Concretament l'any 1429.

El Decameró situa l'acció entre la fi de l'Edat Mitjana i la proximitat del Renaixement i gira entorn d'un petit grup de nois i noies florentins que, per fugir de la pesta, passen deu dies al camp explicant-se històries eròtiques i divertides que mostren la societat d'aquella època i els canvis que es van produir en la mentalitat dominant. Boccaccio, per altra banda, pensa més en les dones com a lectores, que no pas en els homes, ja que a elles no els era possible anar a estudiar a Atenes, a París o a Bolonya. Per això ell les empeny a pensar per si mateixes, alliberant-se de certs atavismes, i es recrea en les històries que parlen d'infidelitats matrimonials i de marits banyuts.

Recordem, per exemple, el marit avariciós que, ficant-se dins d'una bóta de vi per netejar-la i seguint les indicacions de la seva dona, des de fora -"ara grata aquí, ara grata allà"-, no veu com aquesta, mentrestant, es lliura a un altre home que li fa l'amor per darrere. També és divertida la història d'un jove hortolà anomenat Masetto de Lamporecchio que, fingint-se mut en un convent de dones casades amb Déu, acaba essent l'amant de totes elles fins que un dia, fatigat de tant frenesí, no es pot aguantar més i parla. Les monges, però, pensen que ha estat un miracle i el convencen perquè es quedi a viure amb elles, de manera que passen els anys i Masetto es mostra cada cop més agraït a Déu, ja que troba que és molt generós amb un home com ell, que li posa les banyes cada dia.

Cugat.cat , 10/5/2013
 
La persecució de Clara Ponsatí Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 maig 2013
Clara Ponsatí
Clara Ponsatí
El cas de la catalana Clara Ponsatí, doctora en Economia per la Universitat de Minnesota i professora visitant de la càtedra Príncep d'Astúries a la Universitat de Georgetown, als Estats Units, és vergonyós, des d'un punt de vista democràtic, i demostra fins a quin punt el govern espanyol es troba en mans dels fills ideològics del franquisme. Però, és clar, això no és cap novetat. Aplegar en una mateixa frase els mots "Espanya" i "democràcia" és un oxímoron. Només cal mirar el 25è lloc que ocupa Espanya en la classificació dels estats democràtics, per darrere de Corea del Sud i de les illes Maurici. Fins i tot dues excolònies seves, com Uruguai i Costa Rica, li passen la mà per la cara. El que resulta veritablement suggestiu per als interessos de Catalunya és el valor pedagògic que té, a escala internacional, el fet que la senyora Ponsatí hagi estat censurada i castigada pel govern espanyol per haver manifestat la seva opinió favorable a la independència de Catalunya en un programa de la cadena televisiva Al Jazeera. Això sí que és d'agrair, ja que suposa tot un gol en pròpia porta per part d'Espanya. Per tant, no ho diem nosaltres. És la mateixa Espanya qui es mostra davant del món com el que realment és: una democràcia totalitària.

Tanmateix, que el totalitarisme espanyol sigui tan visceral que ni tan sols tingui sentit del ridícul no resta gravetat a la qüestió. Fixem-nos que estem parlant de pura llibertat d'expressió, estem parlant del cas d'una persona que pateix una represàlia governamental pel simple fet d'expressar amb extrema correcció el seu punt de vista sobre el dret a la llibertat de Catalunya en una entrevista. Sembla increïble, però és veritat, ja que suposa la recuperació d'un concepte abolit per totes les constitucions democràtiques. Em refereixo al delicte d'opinió. L'opinió és inherent a l'ésser humà perquè és la conseqüència directa de la seva facultat de pensar, de la seva capacitat de raciocini, i, per tant, castigar professionalment algú per haver fet ús d'aquest dret elemental és una acció que només pot ser qualificada de repugnant.

La Universitat de Georgetown ja ha dit que vol que Clara Ponsatí continuï treballant amb ells com estava previst, però es troba que no la pot contractar unilateralment perquè el conveni amb el ministeri d'Educació espanyol estableix que tot contracte ha de tenir el vist-i-plau de les dues parts i, en aquest cas, Espanya ha bloquejat la via administrativa després de rebre pressions de la seva ambaixada a Washington. El fet, com és lògic, ha tingut un gran ressò i un dels mitjans de comunicació més sorpresos ha estat la cadena que la va entrevistar inicialment. Per això, d'ara endavant, en ser entrevistada per Al Jazeera o per altres mitjans internacionals, Clara Ponsatí farà bé d'aclarir-los que Espanya està governada per un partit polític que no ha condemnat mai el franquisme i que va ser fundat per un exministre del règim de Franco, un règim de terror que va cometre milers de crims contra la humanitat. Dos petits detalls que Alícia Sánchez-Camacho i Enric Millo sempre amaguen en les esperpèntiques lliçons de democràcia que imparteixen a través dels telenotícies.

El Singular Digital , 7/5/2013
 
La història indignada dels catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 05 maig 2013
La història indignada dels catalansHi ha molts catalans que, per més que hi pensen, no acaben de trobar les raons per les quals els catalans d'avui hem fet de la dignitat una andròmina i de l'assertivitat una radicalitat. "No érem pas així, abans, nosaltres!", diuen. "Abans érem gelosos i abrandats defensors de les nostres llibertats. Com pot ser que ara siguem un poble submís i resignat? Que no tenim sang a les venes?" Són preguntes que semblen no trobar una resposta aclaridora, però sí que la tenen. El problema és que volem explicar-nos el present, en contrast amb el passat, sense tenir en compte les vivències del camí. Em refereixo al fet que obviem que una col·lectivitat és la suma d'allò que ha viscut, i el que hem viscut els catalans en els darrers tres segles ha estat una agressió sistemàtica destinada a esborrar per sempre la nostra personalitat jurídica, nacional, cultural i lingüística; cosa que ha deixat un pòsit de por que ens tenalla i que ens mina la moral. De fet, no cal que ens moguem del 2013 per veure que aquest objectiu roman inalterable per part del PP, del PSOE i del Tribunal Constitucional espanyol.

Tanmateix, les coses han fet un tomb espectacular en els darrers quatre anys. Les noves generacions de catalans s'han alliberat de la terrible herència de la por i han decidit recuperar la dignitat de Catalunya i situar el país en el punt de mira del món com a futur membre de les Nacions Unides.

Amb aquestes línies, per tant, vull encoratjar el lector a endinsar-se en les pàgines del llibre La història indignada dels catalans, de Xavier Escura, ja que precisament reconstrueix el trajecte que hem recorregut abans d'arribar fins aquí. A través d'episodis que ens mostren l'obsessió malaltissa espanyola de sotmetre Catalunya, Escura ens parla de l'adulteració de la història, de la catalanofòbia, dels botxins de la llengua, dels no-nacionalistes, del nacionalisme espanyol actual, del parany assimilista d'un fals progressisme... Fem-ne un petit tast.

  • Sobre l'espanyolisme català d'esquerres diu: "Només cal recordar la llarga polèmica que va desfermar la creació del Museu d'Història de Catalunya (1995), criticat amb virulència pels sectors autoconsiderats ‘progressistes', abans fins i tot que es donés a conèixer el projecte museogràfic".

  • Sobre la llengua: "Als indocumentats que avui gosen defensar un hipotètic bilingüisme ja d'origen a Catalunya, cal recordar-los que el castellà hi va ser una parla estranya ben bé fins al final del segle XVIII. I una parla molt minoritària fins a mitjan segle XX".

  • Sobre la democràcia espanyola: "Avui ja no és cap secret que l'adveniment de la democràcia a l'Estat espanyol va ser més fruit de l'esforç conscient i interessat dels successors del franquisme per adaptar-se i sobreviure als nous temps, que no pas un triomf propi de l'oposició democràtica antifranquista".

  • Sobre el federalisme: "Un model d'Estat plurinacional, o simplement federal, és una quimera, una il·lusió que avui només defensen quatre socialistes catalans i dos mallorquins sense gaire fe ni esperança. Perquè és un model que a Espanya absolutament ningú no se'l creu. No figura ni en el seu ADN, ni en el seu esperit fundacional, ni en el seu currículum històric, ni en el seu imaginari col·lectiu".

La història indignada del catalans, de Xavier Escura, és un llibre que ajuda a reflexionar sobre tot allò que hem estat, sobre tot allò que hem viscut, sobre el genocidi cultural que hem patit, sobre l'Estat que ja érem i sobre l'Estat que molt aviat tornarem a ser.

Diari de Sant Cugat , 5/4/2013
 
La inutilitat dels consolats espanyols Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 05 maig 2013
La inutilitat dels consolats espanyolsAquests dies, gràcies al testimoni del jove Isaías Alonso, un santcugatenc que va participar en la fatídica marató de Boston d'enguany, ens hem assabentat de la desídia a què va arribar el consolat espanyol d'aquella ciutat nord-americana quan, malgrat l'atemptat terrorista que es va produir, amb tres morts i cent setanta ferits, no va tenir escrúpols a tancar les seves portes negant-se a atendre les moltes persones amb passaport espanyol que s'hi adreçaven. La resposta del cònsol va ser aquesta: "És l'hora de plegar". I ho va fer. Com qui tanca un quiosc o una bugaderia, el senyor Pablo Sánchez-Teran i la resta de funcionaris van tancar la porta del consolat i se'n van anar cap a casa.

El desvergonyiment d'aquesta gent arriba a l'extrem d'haver dit que si algú volia saber el nom de les víctimes el que havia de fer era telefonar a tots els hospitals i preguntar-ho. Talment com si els participants estrangers en la marató i els seus acompanyants sabessin quants hospitals hi ha a Boston i com es diuen. Ves per on, és aquesta, justament, la tasca de tot consolat: fer de pont administratiu entre el país receptor i el país d'origen dels nouvinguts. Era, per tant, el cònsol espanyol qui havia de saber el nombre d'hospitals que hi ha a Boston, era ell qui havia de fer les trucades i era ell qui havia de tenir la llista amb la nacionalitat de les víctimes. Recordem que Sánchez-Teran és el mateix individu que, ara fa nou anys, quan era cònsol a l'Argentina, va replicar les crítiques contra Espanya per la festa de la Hispanidad dient que els pobles colonitzats "estarien molt pitjor amb les civilitzacions inca, asteca, maputxe, sioux o apatxe".

Doncs bé, aquestes són les institucions espanyoles que els catalans mantenim amb els diners que ens són espoliats dia rere dia a un ritme de 698 euros per segon. Per cert, com és que l'atemptat de Boston ha estat notícia preferent dies i dies i, en canvi, no se n'ha dit res, de l'atemptat en una marxa popular a Somàlia? Com és que tres morts nord-americans són més importants que trenta morts somalis?

Cugat.cat , 3/5/2013
 
La febre retoladora de TV3 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 03 maig 2013
TV3Són molts els espectadors que aquests dies s'han queixat enviant cartes als diaris davant la febre retoladora que, d'uns mesos ençà, sembla haver posseït TV3. Em refereixo als subtítols que apareixen constantment en els telenotícies o programes diversos, substituint les veus en off, cada vegada que apareix algú que no parla en català o en espanyol. "Si vull llegir, agafo un llibre", diuen algunes veus. I la queixa té sentit, perquè els subtítols a la petita pantalla tenen una mida molt més reduïda, i per tant més incòmoda, que a la pantalla gran. A més, hi ha dos elements negatius afegits. En primer lloc, no tots els espectadors tenen quinze o vint anys i una vista aguda. Els espectadors que superen la mitjana edat necessiten més temps per identificar les lletres, i tot sovint es queden a mitges perquè el seu ritme de lectura topa frontalment amb l'accelerat ritme televisiu. Encara no han acabat de llegir, que el rètol ja ha desaparegut. Per altra banda, hi trobem textos molt atapeïts. Molt més que a la pantalla gran. I es que mentre el cinema acostuma a subtitular diàlegs, la televisió acostuma a subtitular declaracions, cosa que sovint obliga a encabir-hi un munt de text en un sol rètol. Vull dir que, en cas de dividir aquell text en dos rètols per fer-hi les lletres més grosses, el temps per a cadascun seria tan breu que no hi hauria temps de llegir-ne cap.

Davant d'aquesta situació, i tenint en compte la conjuntura actual, hi ha persones que atribueixen la supressió de les veus en off a una retallada pressupostària, però no és cert. La mesura de TV3 que comentem no té un mòbil econòmic, el mòbil és polític. D'entrada, cal dir que només les veus en off de programes específics són remunerades –una remuneració insignificant–, totes les altres, les dels telenotícies, pertanyen als mateixos redactors i són de franc. A més, si fos una qüestió econòmica, TV3 deixaria de doblar al català les pel·lícules que projecta, que això sí que té un cost significatiu. Fixem-nos, si no, en l'actitud de 8TV en aquest terreny. Aquesta cadena només projecta en català les pel·lícules que la Generalitat o TV3 ja han doblat prèviament. Tota la resta les projecta com si fos Tele-5 o Tele-Madrid: en espanyol.

La mesura, com dic, és política. I no ve de TV3, sinó de la Generalitat. Per a TV3, la retolació sistemàtica suposa una feina suplementària i més laboriosa en les tasques de postproducció que no pas les veus en off, que són veus professionals, homologades lingüísticament per la mateixa empresa i amb un nivell d'eficiència que es tradueix en velocitat. L'ordre de subtitular-ho tot respon a la il·luminació que algú "de més amunt" ha tingut amb aquest argument: "Hem de ser com Finlàndia, on la televisió no dobla res". Sobre el paper, sembla una mesura lògica i cosmopolita. Però quan l'analitzes t'adones que el substrat que l'origina és provincià, perquè, si veritablement aquestes autoritats tenen tant d'interès a imitar Finlàndia, per què no imiten també la seva normalitat nacional? Per què no imiten Finlàndia convertint Catalunya en un Estat? Ah, sí, és clar. És més fàcil jugar a creure'ns que som un Estat, que no pas ser-ho de debò. Per això sentim tants polítics que comparen Catalunya amb estats com ara Dinamarca, Holanda o Suècia, però que no fan res perquè Catalunya tingui el mateix rang internacional que Dinamarca, Holanda o Suècia. Volem menjar truita, però amaguem l'ou. I de la mateixa manera que sense ou no hi ha truita, sense Estat no hi ha nació catalana.

L'ordre de retolació sistemàtica imposada a TV3, per altra banda, demostra els despropòsits que pot arribar a cometre algú que desconeix profundament la matèria sobre la qual legisla des d'una taula de despatx. El primer punt és que a Finlàndia tota la població té en anglès la mateixa competència que pugui tenir en espanyol un català del sud o en francès un català del nord. A Catalunya, en canvi, la gent plenament competent en anglès és molt poca per la senzilla raó que l'anglès, a diferència de molts països europeus, no és la segona llengua del país i perquè, com tots els pobles que han patit la bota del feixisme, no té tradició de veure films en versió original. Aquí s'ha doblat sempre tot. I no precisament al català. Jo, personalment, estic a favor de la supressió del doblatge en el cinema. Però és obvi que mentre hi hagi doblatge a l'espanyol hi ha d'haver doblatge al català. Doblatge de debò, no pas la vergonya actual.

Un altre punt incongruent és que les declaracions d'un actor o d'un director en un programa cinematogràfic apareguin subtitulades i que els fragments dels films que es projecten durant tota l'emissió siguin doblats. I, a més, no pas doblats al català, sinó a l'espanyol! El qui ha dictat la norma, a més, ha oblidat que les declaracions no tenen tota l'estona el personatge en pantalla, ja que, mentre parla, s'aprofita el temps per projectar imatges. Però, és clar, mentre l'espectador llegeix no veu les imatges esmentades, i si les mira, no s'assabenta del que n'està dient l'entrevistat. Per això hi ha el sistema dual, perquè qui domini la llengua d'un film, sigui l'anglès, l'alemany, el japonès, etc., en tingui l'opció.

Finalment, sobta que es menyspreï un col·lectiu no pas multitudinari, però sí significatiu, com és el de les persones cegues. S'equivoca qui pensa que els cecs no tenen televisor. I tant, que en tenen! Òbviament, no en veuen les imatges però escolten tot el que s'hi diu. Ara, en canvi, per culpa de la febre retoladora, ni ho veuen ni ho poden sentir. Tot un detall de TV3.

El Singular Digital , 30/4/2013
 
Duran i Camacho, dos cadàvers polítics Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 30 abril 2013
Duran i Camacho, dos cadàvers políticsElls potser no ho saben, però són dos cadàvers polítics. Es diuen Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Tots dos són un llast per a les seves respectives formacions i no passarà gaire temps sense que aquestes decideixin llançar-les al buit com a única solució per poder-se enlairar. Duran i Lleida s'ha convertit en un problema cada cop més insostenible per a Convergència Democràtica i és avui el principal enemic que té el president Mas, fins al punt que en les passades eleccions, sumant-se a la caverna espanyola, va fer unes "oportunes" i ben planificades declaracions per tal de restar vots a CiU. I Sánchez-Camacho, a més de revelar-se com una màquina de perdre escons en benefici de Ciudadanos, ha pastifejat –encara més– el nom del PP amb l'afer de La Camarga. De fet, la difusió de les seves paraules en l'esmentat restaurant l'ha mostrada com un càrrec polític habituat a gastar-se 900 euros en bosses de pell de cocodril, cosa que ha fet que molta gent es pregunti d'on treu els diners. Del sou, de les dietes o dels extres?

Duran, per la seva banda, creia haver trobat en el confederalisme la maniobra perfecte per fer-se passar per catalanista sense ser independentista. Però algú li va comunicar que Catalunya no es pot confederar amb Espanya sense ser independent, ja que la confederació només és possible entre iguals, i, d'aleshores ençà, va dient que la independència de Catalunya ha de durar només "un instant", talment com un flaix. Duran, per tant, vol que Catalunya sigui independent per dir immediatament que vol ser dependent. I és que el líder d'Unió i Sánchez-Camacho són dues cares d'una mateixa moneda. El primer, quan era jove, segons explica Eugeni Casanova en el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, "exercia el càrrec d'animador del Cara al sol" a l'institut de Tamarit de Llitera amb "molt d'entusiasme" i denunciava amb "posat altiu" els companys que "no s'hi esforçaven". La segona, sempre delerosa de sortir a la tele, demana la dimissió del president de Catalunya, per haver iniciat un procés sobiranista. Curiosament, ves per on, no va demanar mai la dimissió de Fraga Iribarne per haver estat ministre feixista i fundador del seu partit. Al contrari, continua glosant-ne la figura.

Quina llàstima que Duran i Lleida i Sánchez-Camacho no s'adonin que els minuts de glòria que esgarrapen cada dia en els telenotícies amb les seves misèries, lluny de ser acumulatius, s'esvairan com un sospir i els seus noms no significaran res en la història del nostre país. Res de res. L'únic que podrien fer per mirar d'ennoblir mínimament la seva imatge futura seria presentar la dimissió. Però no ho faran perquè el cinisme, l'arrogància i els deliris de grandesa que arrosseguen estan per damunt d'una lleialtat a Catalunya que mai no han tingut.

Nació Digital , 27/4/2013
 
Sant Jordi, Diada o competició? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 abril 2013
Sant JordiEstic completament d'acord amb les recents declaracions de l'escriptor Albert Sánchez Piñol a Cugat.cat, sobre la degradació de la diada de Sant Jordi. Sánchez Piñol ha dit que "Sant Jordi s'ha convertit en una deplorable signatura de llibres" i en una competició per saber quin és el llibre més venut, tot fent creure que allò molt venut és bo i allò poc venut és dolent. És, per tant, una festa de les lletres que ha acabat esdevenint una festa dels números. I té raó.

En això, a més, hi tenen molta responsabilitat bona part dels editors i els mitjans de comunicació més importants. Tots dos, els primers per afany indiscriminat de negoci, i els segons per afany irreflexiu de titulars, han acabat desvirtuant la Diada dels valors que van fer que arrelés, alhora que n'han fet un simple aplec de rostres i llibres mediàtics. En aquest sentit, ja he comentat alguna vegada la vergonya aliena que vaig sentir, anys enrere, en el decurs d'un Sant Jordi, quan vaig ser testimoni de la solitud d'un escriptor gegantí com Jesús Moncada en coincidir en una mateixa parada amb un parell d'autors mediàtics davant dels quals s'amuntegava la gent delerosa de veure'ls de prop i d'obtenir-ne una signatura.

És innegable que el llibre, a més de ser un element cultural, també és un element de consum. Això és obvi. Però si potenciem la segona part en detriment de la primera, allò que n'obtenim cada 23 d'abril no és la Diada del Llibre, sinó la Diada del Consum. Jo, com Sánchez Piñol, també penso que cal preservar Sant Jordi, perquè és "un gran valor exportador del país" i perquè la imatge de les ciutats de Catalunya, amb tot de gent amb llibres i roses a les mans, és formidable. Tanmateix, s'imposa una reflexió a fons sobre la deriva consumista en què es troba. Hauríem d'anar amb compte, ja que pot ser que ens passi el mateix que li va passar a l'amo de la faula grega de la gallina dels ous d'or: qui tot ho vol, tot ho perd.

Cugat.cat , 26/4/2013
 
Senyors polítics, prou de diagnòstics, si us plau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 26 abril 2013
Senyors polítics, prou de diagnòstics, si us plauUn senyor amb 40º de febre i amb dolor a tot el cos va al metge perquè el guareixi. El metge li demana que s'estiri a la llitera, li fa una exploració minuciosa, el mira amb cara de preocupació i, per estar-ne més segur, el torna a explorar de dalt a baix. En acabat, li demana que s'assegui i, sense canviar d'expressió, li diu: "Vostè està a 40º de febre". "Sí, sí, ja ho sé", respon el malalt, "per això he vingut". "Oh, però és que 40º és molt!", remarca el metge. "I tant, i tant!", corrobora el malalt, "per això sóc aquí". "Sí, sí, és clar", continua el metge, "però és que el mal que li fa tot el cos i aquesta febre van units, eh?" "Ja ho pot ben dir, ja", torna a corroborar el pacient. "Realment constato que el seu estat és molt greu i que així no pot seguir", adverteix el metge. "Ho sé, ho sé", diu el pacient. "Però molt greu!", insisteix el metge. "En sóc molt conscient, doctor", referma el pacient. "No sé què en farem, de vostè. Mare de Déu!", es lamenta el metge. Finalment, com que la visita sembla que ha arribat a un punt mort, el pacient s'aixeca, s'acomiada i se'n va capcot.

No es pot negar que aquest metge té raó, el pacient està molt malalt. Fins i tot ha encertat el diagnòstic dels 40 graus de febre. Però no ha aportat cap solució. S'ha limitat a constatar una realitat sense cap més iniciativa que la d'anar repetint tot allò que el pacient ja sabia. El pacient, per sort, pot canviar de metge. Però què pot fer un país quan la seva classe política adopta la mateixa actitud que la del metge esmentat? Els catalans ja sabem que estem molt malament, ja sabem que la situació és molt greu, gravíssima, i que si no actuem desapareixerem com a poble. N'hi ha prou de viure a Catalunya i no ser espanyolista, per ser-ne conscient. De fet, la multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre passat va ser l'expressió d'aquesta consciència. Prop de dos milions de persones van sortir al carrer no pas perquè els polítics els diguessin el que ja sabien, sinó perquè aquests, després d'escoltar-ne el missatge, actuessin en conseqüència. De moment, però, només hem vist declaracions i contradeclaracions especialment dissenyades per sortir als telenotícies, talment com si el pas del temps anés a favor nostre i ens poguéssim permetre el luxe de fer-la petar mentre l'adversari es consumeix.

El problema és que els qui ens consumim som nosaltres. Qui de debò es consumeix és Catalunya. I si algú considera que de la Diada ençà sí que n'hi ha hagut, de canvis, i que la Catalunya d'avui no és la mateixa que la de fa set mesos, caldrà dir-li que té raó. I tant, que n'hi ha hagut, de canvis! Catalunya està avui més endeutada i té més gent desesperada i a l'atur que no pas en el setembre de 2012. Catalunya té avui uns serveis socials, unes infraestructures i uns drets individuals i col·lectius més degradats que aleshores. I sí, ja sabem que tot això és conseqüència de l'espoliació espanyola de Catalunya, ja sabem que ens roben milers de milions cada any i que de les engrunes que ens llancen per poder subsistir ens cobren interessos. Uns interessos que augmenten el nostre deute i que ens empobreixen per moments. I també sabem que els atacs a la nostra llengua i al nostre sistema educatiu són explícitament franquistes i catalanofòbics. Però allò que preguntem als nostres polítics és què estan fent ells per capgirar aquesta situació.

I els ho preguntem, perquè sabem de sobres que l'estat en què ens trobem és insostenible i que la solució, l'única solució possible, és constituir-nos en un Estat independent. Per tant, estimats polítics, no cal que repetiu les nostres pròpies paraules darrere un faristol o davant d'una càmera de TV3 com si haguéssiu descobert la sopa d'all. Allò que ens heu de dir és què esteu fent per convertir Catalunya en un Estat independent en un futur immediat. Ho hem de saber perquè hi tenim dret i perquè només en els quatre minuts que heu trigat a llegir aquest text hem estat espoliats per valor de 167.520 euros. Som, consegüentment, fent un símil futbolístic, l'equip que, tot i estar perdent, es dedica a perdre temps com si guanyés. És a dir, ens han declarat la guerra i nosaltres, com les nenes maques del dematí, ens alcem i reguem el nostre jardí.

El Singular Digital , 23/4/2013
 
Què fem amb la llengua? La salvem o la matem? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 abril 2013
Qui estima la llengua, la fa servirEl catalans som un poble que estima la seva llengua; l'estimem molt més del que convida a pensar el fet que la degradem, l'encongim o l'amaguem dia rere dia. Vull dir que per més que semblem indiferents al fet que la nostra llengua sobrevisqui o mori, no és així; altrament no hauria resistit els intents ferotges i constants amb què Espanya i França intenten extingir-la des de fa segles. Una altra cosa són els efectes administratius i psicològics que ha tingut en nosaltres la invasió armada que vam patir. Això salta a la vista. El problema, per tant, no és de manca d'estima per la llengua, sinó d'acomplexament nacional provocat per un secular sentiment de derrota. Pensem que no hi ha cap col·lectivitat humiliada i inferioritzada que pugui tenir confiança en si mateixa. Cap ni una. I això fa que, tot i estimar la llengua, no gosem impedir que una altra ocupi el seu lloc. Al contrari, per por de rebre la recriminació d'alguns catalans més acomplexats que nosaltres, titllant-nos de tancats per exigir el nostre dret a viure en català als Països Catalans, acotem el cap i n'admetem la marginació.

En aquest sentit, és altament pedagògic el llibre Qui estima la llengua, la fa servir, del psicòleg Quim Gibert (Barcanova, 2013), ja que, per mitjà de metàfores altament il·lustratives, el lector s'adona dels efectes letals que pot tenir un dèficit d'autoestima en els valors i en el patrimoni cultural d'una societat. Gibert, per exemple, ens parla de la incomoditat psicològica que experimenten molts catalans a l'hora de parlar en català amb un hispanoparlant que els entén perfectament, cosa que no passa a l'inrevés: "¿No és un símptoma de desarmament emocional cap a les nostres coses que els catalanoparlants es passin a l'espanyol tot just començar? A hores d'ara, gairebé tothom entén el català. [...] Tot i així, una pressió ambiental, de la qual poques vegades tenim consciència, provoca que els catalans no suportem mantenir habitualment una conversa en la nostra llengua amb un castellanoparlant local. Aquesta situació ens supera de tal manera que impedeix que decidim lliurement la llengua, i que acabem parlant espanyol sense haver-ho triat conscientment. [...] ¿No és un poble descentrat i sense timó aquell qui renuncia tan fàcilment a parlar la seva llengua en el seu propi territori? [...] Us imagineu un alemany que se sentís incòmode per parlar en alemany a Alemanya? Qui pensi que quan parla castellà ho fa per pròpia voluntat, el convido a fer servir només el català durant uns dies. [...] Qui viu pendent de tenir contents els altres, no és amo del seu destí."

Aquest tarannà resignat i submís que mostrem parlant en espanyol es fa palès fins i tot en els casos en què hi ha una diferència jeràrquica a favor nostre. Em refereixo al fet que, per bé que sempre és el subordinat qui s'esforça a parlar la llengua del seu cap o del propietari de l'empresa en la qual treballa, en el cas de Catalunya són aquests últims els qui, en lloc de parlar en català, s'esforcen a parlar la llengua del subordinat. I és que, ves per on, el subordinat, com a membre d'una col·lectivitat nacional amb un Estat opressor al darrere, puja d'estatus en matèria lingüística sempre que interactua amb un catalanoparlant, per més alt que sigui el càrrec que aquest ocupi. En definitiva, els papers canvien i el subordinat es converteix en cap i el cap en subordinat.

En el capítol sobre la violència simbòlica, Gibert recorda que "tant en el sector de les agències de viatges com en el de les assegurances, les joguines, els automòbils, les noves tecnologies..., la nostra llengua no acostuma a ser-hi en les indicacions d'ús del producte. La majoria de catalans no se senten menystinguts per això i, per tant, no ho viuen com una desconsideració. Em canvi, és difícil d'imaginar que un manual d'instruccions d'una afaitadora ignori el castellà o el francès. Madrid i París, amb el suport de l'opinió pública, posarien el crit al cel i no dubtarien a qualificar aquest tracte de discriminatori."

Un aspecte interessantíssim vinculat a aquesta violència simbòlica és que som nosaltres mateixos, els catalans, els qui acabem criminalitzant la nostra pròpia llengua, fins al punt de veure-hi una imposició en tots aquells espais en què malda per normalitzar-se. Les lleis i coaccions sense escrúpols d'Espanya per aconseguir la substitució lingüística a Catalunya, en canvi, ens passen totalment desapercebudes. El llibre ens diu que "el govern català no disposa d'estructures de coacció, amb la qual cosa, quan emprèn mesures a favor del català, fàcilment són visibilitzades. I els seus efectes, tot sovint, són percebuts com a imposicions. Això explica que l'actual llei del català hagi estat aplicada amb poc convenciment. I que en altres àmbits, com ara les infraccions de trànsit, la Generalitat de Catalunya sigui estricte. No aplicar la llei amb el mateix rigor transmet incoherència i poca seriositat; afebleix, en definitiva, aquesta institució de govern."

Un dels grans al·licients del llibre Qui estima la llengua, la fa servir, que en té molts, és que obliga el lector a replantejar-se certes actituds indolents o claudicants que pugui tenir inconscientment en aquest sentit i li mostra que hi ha altres nacions sense Estat, com ara el Quebec, molt més assertives lingüísticament que la nostra. A Espanya ja no li cal prohibir el català com abans, perquè, ja sigui per indiferència o per covardia, els mateixos catalans la convertim en una llengua prescindible i de segon ordre. Just al contrari del que passa al Quebec, on el francès, malgrat la força de l'anglès, és la llengua oficial única i vehicular del país. Aquí, en canvi, en ple procés sobiranista, ja hi ha veus il·luminades que estan perpetrant la mort de la llengua catalana en considerar que en un Estat català independent l'espanyol ha de ser també llengua oficial. És a dir, exactament el mateix estatus que avui. Són veus que, en el seu afany per semblar més universals que l'univers, no volen saber que la cooficialitat d'una llengua forta i d'una llengua feble significa, irremissiblement, la desaparició de la segona. Quim Gibert, tanmateix, acaba amb un missatge encoratjador quan ens recorda que "hi ha materials capaços de tornar al seu estat inicial malgrat haver estat sotmesos a una gran pressió." D'això se'n diu resiliència. Som un poble resilient. En llengua, caldrà veure si és veritat.

Lletres , núm. 58, abril-maig, 2013
 
Una nova plataforma independentista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 abril 2013
Arcadi Oliveres i Teresa Forcades
Arcadi Oliveres i Teresa Forcades
L'aparició, aquests dies, de la plataforma Procés Constituent de Catalunya, promoguda per dos reconeguts defensors dels Drets Humans com el santcugatenc Arcadi Oliveres, professor d'Economia i membre de Justícia i Pau, i Teresa Forcades, metgessa i monja benedictina, ha generat molta sorpresa en l'àmbit polític català. Sobretot després d'anunciar que es presentarà a les properes eleccions. Es tracta, doncs, d'una plataforma independentista que demana que la consecució de l'Estat català no sigui incompatible amb una reflexió profunda sobre el model d'Estat que tindrem. I és aquí on aporta deu punts bàsics -la independència de Catalunya no hi apareix (!)- que, per citar-ne alguns, parlen del dret al propi cos, d'expropiar la banca privada, de desmercantilitzar la cultura, de fer una reconversió ecològica de l'economia, de subordinar el sector públic al control social i de sortir de l'OTAN.

A mi, personalment, no em sembla malament, l'aparició d'aquesta plataforma, per bé que tinc dubtes seriosos sobre la viabilitat d'algunes de les seves propostes. Em temo, per exemple, que una sortida de l'OTAN i una expropiació de la banca privada generaria molt poca empatia amb els països que hauran de donar suport a la nostra independència. Catalunya, al capdavall, serà allò que els catalans vulguin, i quan sigui un Estat tindrà governs de diferents colors, d'acord amb els diferents cicles electorals. És a dir, que de vegades guanyaran les opcions d'esquerra i d'altres les de dreta, com passa a totes les democràcies.

Per això, als detractors de l'esmentada plataforma, cal dir-los que si és lògic que existeixi Unió Democràtica, que és un partit cristianodemòcrata de dretes, per què no hauria de poder existir una opció cristianodemòcrata d'esquerres? Una altra cosa és que hi hagi dubtes sobre la utilitat d'aquesta opció, més enllà del fet religiós. Jo, aquesta utilitat, no la veig per enlloc, atès que la demanda d'una democràcia participativa i d'una fiscalitat justa, el dret al propi cos i a un habitatge digne i el no a la guerra i a la violència de gènere són les mateixes opcions que defensa la CUP. I suposo que no es tracta de restar vots a la CUP, oi que no?

Cugat.cat , 19/4/2013
 
Quaranta plaers Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 19 abril 2013
Quaranta plaersÉs un plaer afegit, la lectura del llibre 40 plaers. Petites coses que fan la vida més dolça, del poeta santcugatenc Daniel Ruiz-Trillo. Ho és, perquè, com indica el seu subtítol, parla de totes aquelles vivències que, sense ser importants o transcendents per si mateixes, són imprescindibles per gaudir de la vida: fer un pícnic, fer una migdiada, llegir el diari, mandrejar, veure el mar, anar al cinema, cuinar per a la persona estimada, sortir al carrer la diada de Sant Jordi, caminar pels carrers de Venècia o, senzillament, sentir-nos estimats. Fem-ne un petit tast:

  • 'El pantà': 'El segon dia que la vaig veure era, de nou, al costat de la figuera. Jo volia figues i li vaig demanar ajuda. Ella em va ajudar a collir les figues més altes, tot fent-me d'escala. Les vam menjar, junts, a peu de carretera, i cada vespre fèiem el mateix, fins que ella marxava i jo baixava per la carretera que portava al pantà. Un vespre, em va dir el seu nom: Georgina.'

  • 'Antònia Font': 'Ells són més que un grup de música. Són una manera de viure.'

  • 'El cinema': 'Però encara hi ha taquilles, encara hi ha entrades que s'estripen, seients que cal cercar, encara hi ha foscor on es pot intimar, on es creuen les mirades furtives.'

  • 'L'amor': 'M'agrada veure la seva cara i escoltar la seva veu. Després de veure-la, el món se'm torna més clar, tot llueix i la gent és més amable. El meu somriure com un tall de síndria s'encomana i tothom balla. La música sona pels altaveus del món. Cada dia és festa major.'

Com veiem, Ruiz-Trillo, que és professor de català a l'institut Angeleta Ferrer, de Sant Cugat, ha fet un llibre centrat en quaranta moments de la realitat quotidiana. Quaranta moments que, de fet, són trenta-nou, ja que l'autor, al final, ens deixa una pàgina en blanc per tal que siguem nosaltres, els lectors, els qui hi escrivim els nostres plaers més íntims.

Cugat.cat , 12/4/2013
 
La resolució del TSJC, una resolució racista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 abril 2013
La resolució del TSJC, una resolució racistaLa resolució dictada recentment pel TSJC, segons la qual les aules de Catalunya hauran d'abandonar l'ús del català i passar-se a l'espanyol tan bon punt hi hagi un sol alumne que ho demani, és una resolució catalanofòbica. Un acte de violència contra el poble de Catalunya expressat amb aquest raonament: mentre un hispanoparlant pot al·legar desconeixement del català, un catalanoparlant no pot al·legar desconeixement de l'espanyol. Per això, mentre un alumne catalanoparlant no pot demanar l'ús del català en una aula, un alumne hispanoparlant sí que pot exigir-ne l'ús de la llengua espanyola. En altres paraules, el canvi només pot ser del català a l'espanyol, mai de l'espanyol al català. Per tant, com dic, és una resolució catalanofòbica, perquè divideix les persones -alumnes, en aquest cas- en superiors i inferiors. Els superiors són els hispanoparlants, i els inferiors els catalanoparlants. Això sol ja ens indica fins a quin punt és urgent per a Catalunya desprendre's del llast absolutista -i també racista- espanyol i convertir-se en un Estat independent.

Però, per prendre consciència de la naturalesa catalanofòbica de l'esmentada resolució i dels principis totalitaris que la inspiren, és bo tenir present que atorga als catalans la mateixa condició de col·lectiu inferior que a l'Amèrica de Nord s'atorgava a les persones negres en la primera meitat del segle XX. N'hi havia prou que un blanc pugés a un autobús, perquè tot negre hagués d'aixecar-se i cedir-li el seient. Els blancs no s'havien d'aixecar davant d'un negre, però els negres davant d'un blanc sí. I així va ser fins que una senyora negra va dir prou. Es deia Rosa Parks i, finalment, gràcies a ella i a la seva dignitat, després de patir presó, aquella discriminació racista es va acabar.

Un altre element que ens pot ajudar a veure amb claredat la magnitud del projecte espanyol d'anorreament de Catalunya, de la seva identitat i de la seva llengua ens l'aporta el llenguatge. El llenguatge que usen la majoria de pobles del món acostuma a ser inequívocament masclista, i el nostre no n'és una excepció. Tanmateix, hi estem tan acostumats, que moltes paraules i expressions ens semblen normals, neutres i inofensives. Però no ho són gens. Imaginem una sala d'actes ocupada exclusivament per dones que escolten una conferenciant. La conferenciant, com és lògic, atès que tot són dones, utilitza formes verbals com ara "benvingudes", "totes vostès", "totes nosaltres", etc. Però n'hi ha prou que en el decurs de l'acte s'hi incorpori un home, un sol home, perquè a partir d'aquell moment calgui dir "benvinguts", "tots vostès" o "tots nosaltres". Un sol home en una sala ocupada per cinc-centes dones té prou poder per fer que totes les presents se subordinin a la seva presència. De fet, no cal ni que sigui un home. Pot ser un nadó a la falda de sa mare. Per tant, un únic nadó masculí o un únic home adult passen per damunt de mig miler de dones per una qüestió de "superioritat" de gènere. I, d'acord amb això, hom jutjaria ofensiu que la conferenciant, tot i haver-los vist, continués dient "totes nosaltres" en lloc de dir "tots nosaltres". Quina falta d'educació! Les dones, en canvi, no es poden sentir ofeses en ser tractades de "tots", per més majoria que siguin. Naturalment, no trobarem cap llei que expliciti que els homes som superiors a les dones. Això no. Però el cert és que el llenguatge ens retrata, com ho demostra el fet que, malgrat el pas dels segles, la nostra societat continua essent incapaç de trobar una forma verbal neutra -més enllà de l'insuportable enfarfec "benvinguts i benvingudes" i "tots i totes" dels polítics- que acabi de debò amb la discriminació de què parlem.

Però si aquesta discriminació sexista és vergonyosa, la resolució del TSJC contra la llengua catalana, obligant que els trenta alumnes catalanoparlants d'una aula esdevinguin éssers inferiors davant la presència d'un hispanoparlant, és, a més de vergonyosa, perversa, perquè no pot excusar-se dient que es fonamenta en una mentalitat d'origen ancestral, com és el cas del llenguatge, sinó que es basa en lleis del segle XXI. Lleis actuals que constitueixen una viva expressió de racisme i violència en la seva condició de catalanofòbiques. Per aquest motiu és important dir ben alt que tot tribunal superior de justícia que declari que un home val per trenta dones, que una persona blanca val per trenta persones negres o que un hispanoparlant val per trenta catalanoparlants és un tribunal racista. I, consegüentment, tant aquest organisme com l'Estat que l'empara han de ser mostrats al món com a violadors dels Drets Humans.

El Singular Digital , 16/4/2013
 
Socialistes catalans, nacionalistes espanyols Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 abril 2013
Chacón i Navarro
Chacón i Navarro
Ja s'ha convertit en una tradició el fet que no hi hagi setmana sense que Pere Navarro, cap de files del PSOE de Catalunya, faci unes declaracions que provoquin vergonya aliena. Hi ha dirigents polítics dels quals hom es pot sentir ideològicament molt lluny però que, com a mínim, tenen la facultat de mostrar un cert enginy a l'hora de bastir el seu cinisme. El senyor Navarro, en canvi, mai no diu res. És el viu retrat de la buidor. Una buidor letàrgica que només té interès si és observada des d'un punt de vista psicològic, ja que som davant d'un polític amb un greu problema d'autoodi -odia la sola idea de viure en una Catalunya lliure amb veu i vot a les Nacions Unides-, amb una necessitat permanent d'amagar la seva veritable ideologia -és un espanyolista tímid que se serveix d'eufemismes per dir que la nació dels catalans és la nació espanyola- i amb unes contradiccions discursives esborronadores.

Diu Pere Navarro al govern català: "Que no pretenguin anar tancant escoles i avançar cap a la independència amb el nostre ajut". I quan ho diu, a més d'amagar que en una Catalunya independent no caldria tancar escoles, també amaga que la situació d'asfíxia econòmica de Catalunya és fruit de l'espoliació a què el seu partit i el PP la sotmeten des de fa molts anys. Què ha fet fins ara per Catalunya, la delegació catalana del PSOE, a banda de votar al Congrés sistemàticament en contra dels nostres drets nacionals i d'estafar tots els catalans -els del seu partit també- dient-los, quan governava, que el nou finançament era "megagalàctic"? En el fons, els socialistes són tan espanyolitzadors com el Partit Popular, però més hipòcrites. L'un, ens vol de dretes, i els altres ens volen de centreesquerra, però tots dos ens volen espanyols. Per això han insistit tant aquests darrers dies demanant als ajuntaments de Catalunya que el 14 d'abril pengin la bandera republicana "espanyola" al seu balcó. I és que els socialistes catalans, adoptin la forma verbal que adoptin -federalistes, progressistes, universalistes...- sempre són, per damunt de tot, nacionalistes. Nacionalistes espanyols.

Nació Digital , 13/4/2013
 
Albert Boadella, d'Espanya sentinella Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 abril 2013
Albert BoadellaSe'n podrà fer un espectacle teatral força hilarant, de les bajanades dites pels catalans amarats d'autofòbia, quan Catalunya torni a ser un Estat. Si ja ho són ara, d'hilarants, encara ho seran més des d'una òptica estatal. Antigament era més fàcil fer desaparèixer declaracions galdoses, d'aquelles que deixen en ridícul i ben retratat qui les fa, però ara queda tot enregistrat, i les barbaritats de caràcter totalitari que ha arribat a dir Albert Boadella, malauradament per a ell, també. Vegem-ne algunes:

  • Contra Catalunya i el País Basc: "La situació es pot tornar complicada quan un Estat no té força ni disposició moral per posar els tancs al carrer, si es produeix un acte de desobediència constitucional. La reacció al Pla Ibarretxe hauria d'haver estat més contundent; estaria bé que alguns sabessin que hi ha formes de respondre a les provocacions."

  • Resposta a la periodista Isabel San Sebastian en una entrevista televisiva: "El dia que Catalunya sigui independent, jo faré les maletes i me n'aniré."

  • Entrevista al diari El Mundo, sobre els catalans: "Les víctimes de Franco no van ser els catalans, sinó que van ser Extremadura o Almeria."

  • Entrevista al diari El Mundo: "El nacionalisme espanyol és inexistent. Falta nacionalisme espanyol. Si més no, una lletra per a l'himne. A mi m'agrada el Cara al Sol. Tant de bo que sigui l'himne espanyol, lletra inclosa."

Com veiem, Albert Boadella, integrat políticament en el partit ultranacionalista espanyol UPyD, cosí germà de Ciudadanos, no té cap mena d'escrúpol a l'hora de fer apologia del feixisme. Recordem, per si algú no ho sap, que el Cara al sol és l'himne del feixisme espanyol, l'himne dels qui cantaven "catalán morirás como una fiera", l'himne en nom del qual es van cometre milers de crims contra la humanitat, l'himne, en definitiva, que equivalia al Die Fahne hoch (La bandera ben alta), que era l'himne del partit de Hitler. Però no passa res, perquè la democràcia totalitària espanyola ho permet tot en aquest sentit. Per això Boadella demana que els tancs surtin al carrer contra els demòcrates i que hi hagi una resposta "contundent"; i per això, també, imita les veus alemanyes -veus que practiquen el negacionisme amb relació al nazisme- i afirma que no hi va haver víctimes catalanes de Franco. No es pot esperar res més d'un sentinella de l'espanyolitat que sap molt bé que el negacionisme a Espanya, a diferència d'Alemanya, no solament no és delicte, sinó que és practicat pel partit que governa. Un partit, ves per on, que va ser fundat per un exdirigent feixista.

Pel que fa a la befa que Boadella ha fet del president Mas, titllant-lo de "ximple molt perillós" i dient que "és molt millor un pervers que no pas un ximple, ja que un ximple et pot portar al desastre", és obvi que es desqualifica per si sola. Amb tot, quan hi afegeix que veu "irreversible" la independència de Catalunya en el termini màxim de "tres o quatre anys", deixa molt clar de quin "desastre" parla. Parla del seu desastre personal, del desastre existencial d'un home tan ple d'odi contra el seu país que fa les maletes i se'n va perquè no suporta la idea de veure'l lliure.

El Singular Digital , 9/4/2013
 
Una estructura d'Estat anomenada 'Lletres' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 abril 2013
Revista Lletres"Si no la coneixes, descobreix-la; si no l'has llegida mai, fes-ho ara". Aquesta és la meva recomanació a tots aquells catalans mínimament interessats en tot allò que té a veure amb el món del llibre, ja sigui novel·la, conte, poesia, assaig, dramatúrgia, etc. Parlo de la revista Lletres, que enguany celebra el seu desè aniversari. Lletres va néixer com a fruit d'un projecte molt ambiciós que ja té quaranta anys d'existència i que es diu Grup del Llibre. És a dir, un club de lectors de caràcter nacional que abasta tots els Països Catalans i que ha estat un projecte reeixit; cosa que en un marc tan vulnerable com el mercat en català constitueix tota una heroïcitat.

Hi ha una explicació, però. Una explicació que té a veure amb el factor humà. Em refereixo al fet que al darrere de tot plegat hi ha un petit col·lectiu de persones que no volen per al nostre país cap altre estatus polític que no sigui el d'un Estat independent. I les ànimes d'aquest petit col·lectiu són Octavi Sarsanedas i Montserrat Alabau. Sense ells, el club de lectors dels Països Catalans no existiria i tampoc no existiria la revista Lletres, l'única revista generalista que informa de tota la producció literària catalana.

Lletres
apareix als quioscs cada dos mesos -el seu fort, tanmateix, són els subscriptors- i té un conjunt de continguts que la fan imprescindible per a tota persona que vulgui estar informada de les novetats literàries en llengua catalana. Dividida en dues parts, la primera conté notícies, crítiques, entrevistes, articles d'opinió, secció d'història, temes d'actualitat, temes relacionats amb la identitat...; i la segona ofereix el catàleg de novetats més complet que existeix, amb una vintena de pàgines que orienten el lector sobre tots aquells llibres en català que apareixen al marcat i dels quals els grans mitjans no en diuen absolutament res. Són vint pàgines magnífiques, ja que tothom hi pot trobar els llibres que més s'ajusten als seus interessos: novel·la de narració, novel·la de no ficció, novel·la de misteri, novel·la històrica, grans clàssics, assaig polític, assaig espiritual, assaig d'autoconeixement, teatre, llengua, art, diccionaris, biografies, guies de cuina i de viatges, llibres per a joves, llibres per a infants de 0 a 6 anys, de 6 a 8 anys i de 8 a 12 anys...

Alguns polítics parlen molt de crear estructures d'Estat, però resulta xocant que mentre en parlen no facin absolutament res per impedir que desapareguin totes aquelles estructures que, per petites que siguin, ja existien gràcies a la il·lusió, a la fermesa i a l'emprenedoria de molts catalans. L'emblemàtica llibreria Ona va tancar les seves portes i els polítics van mirar cap a una altra banda, la llibreria Proa va anunciar el seu comiat i no va passar absolutament res, Grup 62 passa a mans d'un grup nacionalista espanyol com Planeta i l'independentisme institucional calla com un mort. Doncs bé, un club de lectors dels Països Catalans, com el Grup del Llibre, i una revista literària, com Lletres, també són estructures d'Estat. Quin Estat no dóna un tracte preferent a la producció en la seva llengua? Quin Estat no té una revista que informi de tota la seva producció bibliogràfica? Nosaltres en tenim una, de revista, i es diu Lletres. I Lletres té al número 83 de l'avinguda de la República Argentina, l'única llibreria de Barcelona dedicada exclusivament als llibres en català. Si de debò volem ser un Estat independent, siguem conseqüents i fem que Lletres ens tingui a nosaltres.

Racó Català , 4/4/2013
 
Deu anys de parelles lingüístiques Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 07 abril 2013
Voluntariat per la llenguaAquests dies, el programa Voluntariat per la llengua, organitzat pel Servei de Català de Sant Cugat, ha celebrat el seu desè aniversari, i ho ha fet celebrant també la magnífica acollida que ha tingut al llarg d'aquests anys durant els quals no ha parat de créixer. I és que es tracta d'una iniciativa molt senzilla de plantejament, però molt efectiva quant a resultats, que consisteix a posar en contacte una persona catalanoparlant amb una altra que vol aprendre o practicar el català.

Aquesta iniciativa va néixer l'any 2002 a Cornellà d'una manera modesta, però en només un any es va estendre per Catalunya. I un dels seus aspectes més interessants és el ventall de motivacions individuals que la fan possible. Per exemple, entre els ensenyants, la motivacions més generalitzades són: "M'agrada ajudar la gent que s'interessa pel català" o "Conec gent d'orígens diversos i m'enriqueixo jo també". I entre els aprenents, hi trobem: "Les meves filles van a l'escola pública i vull ajudar-les quan fan els deures"; "Vull saber català per ascendir socialment"; o "Vull aprendre català, perquè no té cap sentit que visqui a Catalunya sense parlar la seva llengua".

Cal, per tant, felicitar el Voluntariat de Sant Cugat, amb les seves cinquanta parelles lingüístiques, per la feina que porten a terme en defensa de la normalització del català. Una altra cosa és la reflexió que tots hauríem de fer davant d'aquesta iniciativa. Em refereixo al fet que la sola existència d'un voluntariat ja indica el precari estat de salut de la nostra llengua i l'estatus marginal que pateix per culpa de la força invasiva de l'espanyol. Una força que converteix el català en una llengua residual en el seu propi país. I si algú no se n'ha adonat, n'hi haurà prou que es pregunti si a Espanya, a França o a Alemanya necessiten un voluntariat per la llengua espanyola, francesa o alemanya.

Cugat.cat , 5/4/2013
 
La guerra d'Espanya contra Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 03 abril 2013
La guerra d'Espanya contra CatalunyaNaturalment que la guerra ja és un fet. Naturalment que Espanya ha declarat oficialment la guerra a Catalunya i a partir d'ara els combats seran directes, ferotges i diaris. Hom dirà que ja fa anys que estem en guerra, i és cert. Però fins ara es tractava d'una guerra freda, d'una guerra de tensió somorta. Ara, en canvi, la guerra és a camp obert i Catalunya, com demanava Espartero, regent del Regne d'Espanya, el 1842, i com reblava Gregorio Peces-Barba, pare de la Constitució espanyola, el 2011, tornarà a ser bombardejada i el foc de l'artilleria serà indiscriminat. Que ningú no pateixi per la seva vida, però. No es tracta pas d'una guerra amb violència física. Armada sí, perquè la part espanyola té exèrcit i tancs, però no pas sagnant, perquè en el marc de la Unió Europea no podrà utilitzar-los mai contra el poble català. La guerra que ens han declarat és d'una altra mena, és una guerra més perversa encara, perquè es disfressa de pau per acabar definitivament amb la nació catalana, amb la seva cultura i amb la seva llengua.

I això és així perquè l'absolutisme ha descobert que en el segle XXI no cal embrutar-se les mans de sang per destruir un poble, n'hi ha prou de dir que l'oprimit és una catifa i posar-hi els peus a sobre per a esclafar-lo. La guerra, tanmateix, és un bon senyal, perquè vol dir que hi ha milions de catalans conscients que Catalunya és una nació, no pas una catifa, i que no s'aturaran per més cruent que sigui el bombardeig espanyol, farcit de mentides, de calúmnies, d'amenaces, d'insults, d'atacs personals, d'impagament de deutes, de mesures coercitives, d'augment de l'espoliació i de persecució d'ajuntaments insubmisos. Tot al contrari. Com més virulenta és la catalanofòbia més forta és la catalanitat.

Tampoc no cal sobredimensionar els nou escons de Ciudadanos. Els guanys d'aquesta formació són les pèrdues del PSOE de Catalunya i del Partit Popular, i, a més, en el còmput global de tots tres, han perdut un escó i s'han afeblit. Seria ingenu, per altra banda, pensar que l'espanyolisme no trauria les urpes quan Catalunya decidís canviar el seu estatus de poble sotmès pel de poble lliure. Quan el sotmès és submís, el dominador pot fer la migdiada tranquil. Fins i tot pot deixar oberta la porta del camp de presoners. Sap molt bé que la presa no volarà. Però, és clar, quan aquesta descobreix que té ales i comença a fer exercicis de vol, el dominador s'esvera perquè s'adona que no hi haurà mur ni filat prou alts que n'impedeixin la fugida. La guerra, per tant, ha començat i el que vam veure i sentir els darrers mesos del 2012 només va ser una petita ombra del que veurem i sentirem al llarg del 2013.

L'any 1999 vaig voler tancar el meu llibre Jo no sóc espanyol amb una frase de l'estimat Joan Brossa que em va semblar premonitòria: "Ara està sortint tot el que Franco va preparar, ara s'està posant en pràctica tota la línia d'actuació que ell va traçar". I realment és així. Vist amb ulls d'avui, el franquisme disfressat de democràcia del 1999 ens pot semblar tebi, però Brossa no s'equivocava. El franquisme -Franco va morir, però el franquisme no-, tenia i té com a principi màxim la "indissoluble unitat d'Espanya", i abans s'autodestruirà que no pas hi renunciarà. I d'aquest franquisme contemporani, n'estan amarats fins i tot molts d'aquells que en vida del dictador es deien antifranquistes. Eren antifranquistes per principis socials. El franquisme era de dretes i dictatorial i ells eren d'esquerres i progres, però allò que per a ambdós bàndols resultava inqüestionable era "la lengua común" i "la unidad de España".

Per això aquests dos principis doctrinals continuen essent sagrats, tant si mana el PP com si mana el PSOE; per això Franco va morir al llit de mort natural; per això no hi va haver "ruptura" i tot va quedar en "reforma"; per això no hi va haver cap procés judicial contra un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat; per això els assassins van continuar fent vida normal i molts dels seus dirigents van romandre a la política activa o van ocupar càrrecs rellevants, homenatjats fins i tot el 2010 per l'esquerra catalana; per això, trenta-vuit anys després de la mort de Franco, hi ha un tripartit espanyolista al Parlament català; per això, sortosament, han aconseguit el contrari del que pretenien i han despertat la consciència nacional del poble de Catalunya; per això nosaltres som majoria i ells són minoria. Per això, en definitiva, la seva guerra contra la nostra llibertat és una guerra perduda.

El Singular Digital , 2/4/2013
 
El CNI i la guerra bruta contra Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 març 2013
CNIEl pas de Félix Sanz Roldán, director del Centre Nacional [espanyol] d'Intel·ligència (CNI), per la Comissió de Fons Reservats del Congrés d'Espanya ha estat una exhibició de cinisme. De cinisme en la negació de la veritat, de cinisme en l'argumentació aportada i de cinisme en l'actitud de la compareixença. La part bona d'això és que avui ja són molt pocs els catalans que creuen que l'Estat espanyol és un Estat democràtic. Cal ser molt ingenu o molt espanyolista per creure una cosa així. Sobretot quan les evidències no sols són quotidianes, sinó que surten a raig fet. I la premsa de Madrid, en clara connivència amb el tarannà absolutista d'aquell país, ens en dóna proves dia rere dia amb les "filtracions" que li arriben per art d'encanteri del poder judicial. Això fa que l'anomenat "secret de sumari" espanyol sigui la riota de la Unió Europea i explica la raó per la qual l'essència de la compareixença del director del CNI en una comissió de secrets oficials, feta a porta tancada, va aparèixer reproduïda hores després en diversos mitjans de comunicació.

Aquestes coses, tanmateix, són només la part epidèrmica de tot plegat. Les veritables misèries del nacionalisme espanyol -un nacionalisme fonamentat en la baixesa moral i en la manca d'escrúpols- les trobem en el comportament fatxenda del senyor Sanz Roldán i en l'enfilall d'atzagaiades que va exhibir. Unes atzagaiades que, si no fos per la gravetat del tema en qüestió, resultarien d'allò més divertides. Sanz Roldán va negar que hi hagi guerra bruta contra Catalunya; va negar que hi hagi desembarcament d'agents del seu organisme al nostre país per infiltrar-se i desmanegar el procés independentista; va negar que aquests agents, un dos-cents pel cap baix, estiguin allotjats a la residència militar per a oficials situada al número 666 de la Diagonal de Barcelona i en altres llocs de la ciutat; i va negar que el CNI tingui relació amb l'agència de detectius Método 3, malgrat que el seu director, Francisco Marco, va informar que havia estat precisament el CNI qui li havia encarregat que "salvés" Alícia Sánchez-Camacho.

Arribats aquí, i deixant de banda que les compareixences a l'Estat espanyol, a més de ser un exercici de fatuïtat i de jactància testosterònica, no serveixen absolutament per a res, sembla absurd que l'aparició de Sanz Roldán despertés la més mínima expectativa en alguns polítics catalans. Què esperaven, que el director del CNI confessés públicament que sí, que hi ha guerra bruta contra Catalunya, que utilitzen detectius privats que els fan de testaferro, que estan intentant captar Mossos d'Esquadra que els transmetin informació i que el pressupost de 203 milions d'euros del seu organisme s'ha vist incrementat en 167 milions més per cobrir la missió "Espanya Una", desplegar efectius a casa nostra, infiltrar-se en l'independentisme i dinamitar la transició nacional? Home, si us plau!

El director del CNI no va negar només tot això, sinó que, mancat d'arguments per desmuntar les evidències, va fer ús del truc del cínic, que és aquell que diu que la millor defensa és un bon atac. Va ser així com va recórrer a la bravata dient que és Catalunya qui espia el CNI i no pas el CNI qui espia Catalunya. Fins i tot, amb la mateixa faroneria que gasten ministres com Montoro, Wert o Fernández Díaz, va gosar afirmar que ell no en sap res, dels informes policials sobre Catalunya publicats a la premsa, i que simplement se n'ha assabentat llegint els diaris. Increïble. Només per això ja hauria de ser cessat de manera immediata, atès que és esperpèntic que el cap de la "intel·ligència" d'un Estat s'assabenti del que hi passa llegint els diaris. Gran deu ser la mentida quan qui la diu s'estima més fer el ridícul que dir la veritat.

El Singular Digital , 26/3/2013
 
Les perles del popular Enric Millo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 març 2013
Enric MilloEnric Millo, portaveu del grup parlamentari del Partit Popular, en el seu pas recent per Sant Cugat, ha deixat algunes perles que diuen molt de la nostàlgia d'aquesta formació pels temps en què governaven els 'camarades' del seu fundador, Manuel Fraga Iribarne. I no només perquè estem parlant del partit que està portant a terme una ofensiva contra Catalunya en tots els àmbits, ja sigui en l'econòmic, en el polític, en el social, en el lingüístic, en el comercial o en el cultural, sinó perquè, a més a més, malgrat ser el partit més esquitxat per casos de corrupció de tota la Unió Europea, té la barra de donar lliçons d'ètica i d'exemplaritat.

Per això, mentre la gent desnonada es suïcida llançant-se per balcons i finestres, ells malbaraten el seu temps fent debats identitaris en un intent de sacralitzar les curses de braus i la tortura d'animals com "un bé d'interès cultural". I com que, com a botxins que són, tenen tendència a fer-se passar per víctimes, Millo es passeja per Catalunya dient que tot plegat és "una campanya difamatòria contra el PP"; cosa que fa riure per dues raons. La primera, perquè el PP no necessita ningú que el difami; el PP es difama tot sol. I la segona, perquè, com demostra l'ofensiva a favor de les curses de braus, el PP pretén aconseguir per mitjà de la imposició allò que no va aconseguir al Parlament de Catalunya.

Finalment, pel que fa a les paraules del senyor Millo, dient que el govern català li recorda cada vegada més "Veneçuela", només respondre que la majoria de catalans, quan pensem en el PP, no tenim cap necessitat de reactivar la nostra memòria, ja que sempre, sempre, ens ha recordat el franquisme.

Cugat.cat , 22/3/2013
 
La dimissió de Jorge Fernández Díaz Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 març 2013
Jorge Fernández DíazEl vergonyós comportament del ministeri d'Interior espanyol en l'afer de les injúries als presidents Artur Mas i Jordi Pujol, llançades pel diari El Mundo durant la darrera campanya electoral catalana, pot resultar més entenedor si hom recorda que el Partit Popular és un partit que va ser fundat per un dels més importants dirigents del règim de Franco. Vull dir que, des d'un punt de vista ideològic, hi ha opacitats governamentals que tenen força sentit. I encara més si tenim en compte les declaracions dels periodistes Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta, contra els quals pesen dues querelles per calúmnies i injúries presentades per Artur Mas i Jordi Pujol. Segons aquests periodistes, els informes difamatoris en què es van basar per elaborar la notícia de la falsa desviació de fons a Suïssa procedien de la policia espanyola. I la policia espanyola, evidentment, depèn del ministre Jorge Fernández Díaz. Ara bé, que això tingui una explicació política no vol dir que sigui admissible. És inadmissible que en el si de la Unió Europea hi hagi avui un Estat dins el qual es puguin manipular unes eleccions sense que apareguin els culpables i sense que el seu ministre d'Interior dimiteixi o sigui cessat de manera fulminant. Això, a més d'inadmissible, és escandalós.

Però per si fos poc, a banda de no dimitir ni de ser cessat, Fernández Díaz ha trigat quatre mesos a comparèixer per dir-nos que no troba res, que no en sap res i que "no és possible, de moment, concretar cap responsabilitat en l'elaboració i difusió" de l'informe fantasma. Magnífic! I, malgrat això, ni tan sols té la decència de dimitir. És a dir, que el màxim responsable de la seguretat d'un Estat en el qual s'han manipulat unes eleccions per mitjà de falsedats i mentides basades en informes policials, no solament continua en el càrrec banalitzant el delicte i dient que qui més qui menys ha estat víctima de "filtracions", sinó que fins i tot arriba a l'extrem d'amenaçar les víctimes de les injúries insinuant que "si donés a conèixer tota la informació que m'han facilitat, es queixarien".

Tanta baixesa moral és inacceptable en la praxi d'un altíssim representant d'un Estat que es defineix com a Estat democràtic. Té raó, per tant, el portaveu de CiU a la Comissió d'Interior del Congrés espanyol, Jordi Jané, en dir que la passivitat de Fernández Díaz i del seu ministeri en aquesta qüestió contrasta amb la "celeritat" amb què han actuat en el cas dels espies a Catalunya. I també té raó el conseller de Presidència, Francesc Homs, en afirmar que "un ministre d'Interior no pot fer una utilització partidària de la informació". El que no s'entén, tanmateix, és que l'única reacció del govern català davant la gravetat dels fets siguin aquestes tèbies declaracions. No s'entén que la resposta del govern de Catalunya, a través del senyor Homs, sigui dir que "si tot plegat té la categoria i el nivell que hem conegut fins ara, ens ho prenem amb molta filosofia". En altres paraules: amb resignació. Realment increïble.

Sigui com vulgui, el senyor Fernández Díaz ha de dimitir per diversos motius: perquè és inversemblant que un ministre ignori les activitats del seu ministeri i que quan les analitza no en tregui l'entrellat; perquè si de debò no en sabia res demostra ser un perfecte incompetent; perquè és el màxim responsable d'un departament involucrat en un delicte de manipulació electoral; perquè amb la seva opacitat estaria encobrint un delicte gravíssim; i perquè el seu silenci el converteix en còmplice o en principal sospitós. Arribats aquí, cada dia que passa es fa més estrany que el govern de Catalunya no exigeixi la dimissió immediata de Jorge Fernández Díaz.

El Singular Digital , 19/3/2013
 
El boicot als productes catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 març 2013
El boicot als productes catalansDies enrere, Nació Digital informava d'un nou boicot espanyol contra els productes catalans. El seu nom és "Productos catalanes y vascos..., no gracias" i té una pàgina web que sembla dissenyada per les tres efes glorioses de l'ultranacionalisme espanyol: Franco-Falange-Faes. Partint d'un enfilall de mentides -el recurs de l'opressor és fer-se passar per oprimit-, els seus promotors han elaborat un llistat de marques catalanes i basques per tal que els espanyols les rebutgin. Entre aquestes marques, hi trobem Nenuco, Jané, Nomen, Colacao, Avecrem, Borges, Vileda, Damm, Anís del Mono, La Sirena, Casas Sabaters..., tota mena de vins i caves i també laboratoris farmacèutics, com ara Esteve o Almirall. El més curiós és que, tot sovint, per més que ho volen, no poden oferir alternatives espanyoles perquè no en tenen.

Consultar aquesta llista, tanmateix, té efectes hilarants, ja que, arrossegats pel seu odi a Catalunya, no demanen només el rebuig al Barça, sinó també el rebuig a l'Espanyol. És a dir, que ni tan sols dient-se "espanyol", com ells, aquest club mereix les seves simpaties. Els manca coherència, però. Ho dic perquè, seguint el mateix patró, haurien de boicotejar la selecció espanyola, atès que, tant pel nombre de jugadors que hi aporta com pel seu esquema de joc, qui juga no és ‘la roja' sinó el Barça. Però, és clar, sense Catalunya, Espanya guanyaria tants mundials com Andorra. Finalment, demanen als espanyols que comprin llibres de Planeta i que volin amb Vueling, perquè "se han declarado abiertamente en contra de la independencia". I, en sentit contrari, recomanen que es faci boicot a Nutrexpa i a Casa Tarradellas perquè són "independentistas declarados" i "el paradigma del aldeanismo".

Arribats aquí, només dir-los que mengin cues de pansa i que recordin com es van esverar els empresaris espanyols quan van veure la reacció que van tenir moltíssims catalans pagant-los amb la mateixa moneda. I doncs, què esperaven? És molt agradable que des d'Espanya contribueixin tan entusiàsticament a enfortir la nostra consciència nacional. Llet Nostra, per exemple, va néixer d'aquesta consciència nacional i avui és líder en venda de llet a Catalunya. S'equivoquen, per tant, els promotors del boicot contra els nostres productes. Més que res perquè, si hi ha reacció catalana en el mateix sentit, pot ser que hagin anat per llana i tornin esquilats.

Nació Digital , 16/3/2013
 
L'augment de la discriminació de les dones Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 17 març 2013
L'augment de la discriminació de les donesLa celebració del seminari "Pensament per la pau", dins l'edició d'enguany de la Universitat Internacional de la Pau, a Sant Cugat, ha abordat el paper de la dona en la nostra societat, cosa que ha coincidit amb la publicació d'un informe elaborat per la consultora ICSA i l'escola de negocis EADA que alerta de l'augment de la discriminació laboral de les dones. Una discriminació que no ens diu només que els salaris femenins són més baixos que els masculins, sinó que en els darrers cinc anys el nombre de dones que ocupaven càrrecs directius ha passat d'un 20% -xifra ja força baixa per si mateixa- a un raquític 10%.

D'arguments que ho justifiquin, n'hi ha molts. Però tots són insostenibles. Es diu, per exemple, que en moments de crisi, l'empresari s'estima més "l'autoritat" que transmeten els homes que no pas la "flexibilitat" en les negociacions que ofereixen les dones. A mi, personalment, aquesta justificació em sembla vergonyosa, perquè l'estabilitat de la nostra societat, com a societat capitalista, és impossible sense la flexibilitat i els valors que hi aporten les dones. Parlo de valors humans, de valors que, sense cap incentivació econòmica, afavoreixen el benestar psicològic de les persones del seu entorn. I és que és obvi que la capacitat de treball i de sacrifici de les dones és infinitament superior a la dels homes. Són elles les qui, a més de la seva jornada laboral, dediquen més temps als infants, a la gent gran o als malalts.

M'agrada, per tant, la conclusió del seminari esmentat quan diu que "les dones tenen una manera de mirar més humana, més centrada en la persona i menys en el benefici", i que aquestes són qualitats que "afavoreixen la pau". Doncs sí, completament d'acord. A la nostra societat li sobra testosterona i li manca humanitat.

Cugat.cat , 15/3/2013
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 421 - 490 de 1696
spacer.png, 0 kB