spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
El pla contra la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 desembre 2012
El pla contra la llengua catalanaComparteixo plenament les declaracions de l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, a Cugat.cat, referides a l'avantprojecte de la Llei orgànica de reforma de l'Ensenyament, que ha presentat el ministre de Cultura espanyol, José Ignacio Wert, i que pretén convertir la llengua catalana en una llengua residual a Catalunya. Mercè Conesa ha dit que "es vol fer veure un conflicte lingüístic que no existeix" i que, per tant, l'Ajuntament es mantindrà ferm en la defensa del model català perquè "amb la llengua no es negocia".

Certament ha de ser així. El Partit Popular, a través del govern espanyol, ha iniciat una ofensiva a tots els Països Catalans per fer possible allò que Franco no va aconseguir, que és el pla de substitució lingüística. És a dir, l'anorreament i la desaparició de la llengua catalana per tal que el seu lloc sigui ocupat per la llengua espanyola. Només cal mirar el lingüicidi que està practicant al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent i que passa, a més, per fer creure que català i valencià són idiomes diferents i que a la Franja no s'hi parla català sinó "aragonès oriental" o "xapurriau".

Algú pot pensar que el Partit Popular, en fer això, en saltar-se la normativa científica, demostra tenir molt poc sentit del ridícul, ja que queda com un ignorant. Però és pitjor que això. Tant de bo fos només una qüestió d'ignorància. La ignorància, si hi ha voluntat, pot ser transformada en coneixement. En aquest cas, per desgràcia i per damunt de tot, hi ha ideologia. Ideologia totalitària, ideologia franquista, ideologia lingüicida. En definitiva, ideologia nacionalista espanyola. I com que tenen pressa, molta pressa, perquè ben aviat les lleis espanyoles seran lletra morta a Catalunya, fins i tot prescindeixen de les sibil·lines maneres de Felip V -"que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"- i opten per una ofensiva en tota regla que converteixi el projecte d'extermini de la llengua catalana en un fet consumat. I aquí és on coincideixen la ideologia i la ignorància del Partit Popular: la ideologia que els enfosqueix el cervell i la ignorància que els impedeix veure que no se'n sortiran.

Cugat.cat , 14/12/2012
 
El lingüicidi del govern espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 desembre 2012
El lingüicidi del govern espanyolEl nou atac del govern espanyol a la llengua catalana, a través de la reforma de la llei d'Educació estatal, que envaeix competències de la Generalitat, que trenca el model català, que separa els alumnes per raons lingüístiques, que fixa el 100% dels continguts de les matèries classificades com a troncals –llengua espanyola, ciències socials, ciències de la naturalesa, llatí, literatura, matemàtiques, física, química, història, biologia, geologia, geografia, economia...– i que situa el català com a quarta llengua a l'ESO, per darrere de l'espanyol i de dues llengües més, ha irritat de tal manera la nostra societat que gairebé es pot dir que aquests darrers dies no s'ha parlat de res més. És una irritació lògica, ja que constitueix una ofensiva directa contra la nostra identitat i forma part d'un pla meticulosament elaborat per destruir allò que el mai no derogat Decret de Nova Planta i el règim feixista de Franco no van poder destruir: la nació catalana. I com que saben molt més que nosaltres que la nació catalana real no es redueix només a allò que ells en diuen "les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona", sinó que abasta tots els Països Catalans –n'és una prova l'article 145 de la Constitució espanyola–, han començat per intentar assassinar el català al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. En tots tres llocs, el català se situa en fase marginal i esdevé una llengua secundària, una mena de patuès, merament ornamental que ningú no té l'obligació de saber per treballar a la funció pública. És a dir, que, talment com una andròmina, ha deixat de ser un requisit per convertir-se en un simple mèrit i milers d'infants es veuen obligats a l'escolarització en espanyol a causa de la premeditada manca de places en català.

Tanmateix, el govern espanyol, amb el ministre José Ignacio Wert al capdavant, com a fills ideològics del franquisme que són tant el primer com el segon, s'han adonat que una manera d'afeblir els moviments de resistència que hi troben és dinamitant la part on la llengua és més forta. És a dir, Catalunya. Saben que sense l'anorreament de la llengua catalana el projecte imperial espanyol serà un projecte fallit i estan molt neguitosos perquè s'adonen que l'independentisme no para de créixer i que si no ho aconsegueixen ara ja no ho aconseguiran mai. En definitiva, tenen clar que, a menys català, menys consciència nacional catalana, i a menys consciència nacional catalana, menys reivindicació de la constitució d'un Estat independent.

Davant d'aquest estat de coses, la reacció de la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i del secretari d'Universitats, Antoni Castellà, plantant-se ferms contra les maniobres espanyoles, ha estat positiva. I també ho han estat alguns polítics, demanant empara a la Unió Europea contra les agressions espanyoles, així com les iniciatives d'Òmnium Cultural i de l'associació Somescola, que aplega diverses entitats, cridant a la mobilització. Són reaccions defensives lloables. Però dit això, cal preguntar al sector sobiranista del Parlament quin pla té per aturar aquestes agressions que no sigui la independència del país. Ho dic perquè resulta molt poc edificant veure'ls córrer amunt i avall sense rumb i queixant-se que no hi ha dret, que Espanya ens vol mal, que ves quina barra, que si el ministre Wert, que si el Tribunal Constitucional espanyol, que si la FAES, que si Madrid, que si Espanya... Qui són el ministre Wert, el Tribunal Constitucional espanyol, la FAES, Madrid o Espanya per dir-nos com han de ser les nostres escoles? Ja n'hi ha prou de plorar, senyors! La multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre no cridava "Volem fer el ploramiques!". La manifestació cridava: "Independència! Catalunya, nou Estat d'Europa!". On és, per tant, senyors sobiranistes, aquesta independència? On és la resposta política a allò que vostès mateixos van definir com "el clam d'un poble"? Que potser no saben –o no ho volen saber– que amb la configuració del nou Parlament sorgida de les urnes, Catalunya podria ser un Estat independent l'any 2013?

El món sí que ho sap, això, i està esperant a veure què fem. Però nosaltres no fem res. Parlem i parlem, com a llatins que som, i ens queixem i ens queixem, com a masoquistes que també som, i mentrestant el temps va passant i Espanya continua burlant-se de nosaltres. No és la Unió Europea qui ens ha de donar empara, sinó la nostra maduresa. Demanar ajuda a la ‘senyoreta' està molt bé quan ets un infant, però quan ets un adult resultes patètic. Responguin aquesta pregunta, senyors sobiranistes: quan pensen independitzar aquest país, abans del 2014 o després de l'any 3000?

El Singular Digital , 11/12/2012
 
La dimissió de Pere Navarro Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 desembre 2012
Pere NavarroNomés cal escoltar Pere Navarro per entendre la raó del seu fracàs. Fracàs com a polític i fracàs de partit. Tots dos, ell i el PSOE de Catalunya, semblen sorgits d'èpoques predemocràtiques i traslladats al segle XXI a través d'un forat negre sorneguer. Deu ser per això que es passegen per la política catalana totalment desorientats i amb aspecte d'extraterrestres. I deu ser per això també que, sense el més mínim sentit del pudor, arriben tan fàcilment a l'esperpent per mitjà de declaracions que provoquen vergonya aliena.

D'entrada, té molta gràcia que repeteixin com un lloro que PSC i PSOE són partits diferents. Si són partits diferents, com és que es veuen obligats a repetir-ho des de fa més trenta anys? Què ho fa, per altra banda, que els seus mítings estiguin sempre farcits de figuretes del pessebre espanyol, com ara Felipe González o Alfredo Pérez Rubalcaba? Tan gran és el desinterès dels seus votants que, sense aquests reforços, difícilment sortirien de casa per ensopir-se escoltant la buidor discursiva de gent com Pere Navarro, Carmen Chacón o Daniel Fernández?

En aquest sentit, també resulta clarificadora la coincidència de Pere Navarro amb Alfonso Guerra, una coneguda mòmia del nacionalisme espanyol més caspós, exigint la dimissió d'Artur Mas com a president de Catalunya. Sembla un acudit, però és cert. I la certesa, en aquest cas, es transforma en estirabot. Realment cal molta baixesa moral per intentar amagar una derrota espectacular demanant la dimissió del guanyador tot volent fer creure que qui de debò ha perdut les eleccions ha estat qui les ha guanyades. D'aquesta manera, segons els socialistes, patir la derrota més brutal de la seva història, passant de segona força a tercera i quedant-se amb només vint escons, trenta menys que CiU, és millor que ser primera força i tenir cinquanta diputats. Significa això que el PSOE de Catalunya no voldria, ara mateix, tenir cinquanta diputats en lloc de vint? Si és així, per què feia mítings arreu del país demanant el vot per al seu partit, el senyor Navarro? No és el senyor Navarro qui, en coherència, hauria de dimitir? Sí, ja sabem que a l'espanyolisme, en general, li cou haver perdut per 87 a 48. Però la noblesa es demostra en el reconeixement de la derrota, no pas demanant la dimissió del guanyador.

Racó Català , 10/12/2012
 
La sortida de Solidaritat del Parlament Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 desembre 2012
Solidaritat Catalana per la IndependènciaLa sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, malgrat la immensa feina feta sense diners, sense infraestructures i amb només tres diputats, és un punt negre del resultat de les eleccions. I no només perquè afebleix l'independentisme, sinó perquè aquesta sortida era l'anhel inconfés de gairebé tothom. Del trident espanyolista, PSOE-PP-C's, per descomptat. Però també dels catalanistes. Els primers, per raons òbvies, i els segons, perquè posava en evidència les seves contradiccions. Tanmateix, un regidor de CiU em va dir això abans de les eleccions: "Em sabria greu que Solidaritat tingués un mal resultat. El meu partit la necessita per no desviar-se del camí cap a la independència". Eren paraules intel·ligents i compartides per molts votants de CiU. Aquest, però, no era el cas d'Esquerra. La gran alegria republicana, a banda dels 21 escons obtinguts, ha estat la sortida de Solidaritat. Això sí que ho han considerat una victòria. De fet, era la part no escrita de la seva estratègia electoral.

Amb tot, allò que ha estat més decisiu en el resultat de Solidaritat ha estat el boicot que li han fet els grans mitjans de comunicació. Aquest boicot consistia a silenciar-la o a desacreditar-la sistemàticament com a força, i a sobredimensionar Esquerra, amb qualsevol pretext, presentant-la com "l'única" opció independentista. I és que, posats a triar, els poders fàctics, conscients que qui té el cul llogat no seu quan vol, s'han estimat més algú endeutat i amb les mans lligades que algú independent i amb les mans lliures. Solidaritat, per tant, haurà de saber esperar, perquè vénen reptes molt importants per a Catalunya i no tothom estarà a l'alçada de l'anhel dels seus votants.

Nació Digital , 8/12/2012
 
Winston Churchill i Pep Codó Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 09 desembre 2012
Pep Codó
Pep Codó
Em sento feliç que Pep Codó sigui l'autor de l'escultura que la Fundació Catalunya Oberta dedica a Winston Churchill pel seu enaltiment del coratge de Barcelona sota les bombes del feixisme durant la Guerra Civil. Va ser quan Hitler amenaçava Europa que Churchill, en qualitat de primer ministre britànic, va dir: "No subestimo la severitat de la prova que ens amenaça, però crec que els nostres conciutadans serien capaços de redreçar valerosament i enfrontar-s'hi, tal com ho va fer la coratjosa gent de Barcelona, i plantar-hi cara i seguir resoltament endavant, si més no tan bé com qualsevol altre poble del món."

Una altra cosa és si aquestes paraules de Churchill són motiu suficient per a fer-li un monument. Ho dic perquè de personalitats que han lloat Catalunya amb molta més profunditat que Churchill i que, això no obstant, no tenen cap carrer o monument a la seva memòria a casa nostra, n'hi ha moltes. Voltaire, per exemple, n'és una. Voltaire, dos segles abans que Churchill, ja va expressar la seva admiració pel coratge de Catalunya davant la invasió dels espanyols i dels francesos així com dels seus assassinats en massa i la violació sistemàtica de dones. Voltaire va dir: "Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra. Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya".

La pregunta és: per què Churchill sí i Voltaire no? Per què un simple esment de Barcelona mereix més rellevància que un elogi explícit de Catalunya? Això, però, ho haurien de respondre la Fundació Catalunya Oberta i l'Ajuntament de Barcelona. Sigui com vulgui, Churchill tindrà el privilegi de tenir un monument fet pel santcugatenc Pep Codó, un dels millors escultors catalans, en una placeta a la cruïlla entre la Via Augusta i la ronda de General Mitre de Barcelona. Es tracta d'una escultura de dos metres i mig d'alçada que serà inaugurada el proper 15 de desembre. Aquesta és per a mi la part més positiva de tot plegat. Vull dir que, tant si Winston Churchill s'ho mereix com si no s'ho mereix -si se'm permet la ironia-, li hem d'estar agraïts, ja que, gràcies a ell, una nova obra de Pep Codó serà patrimoni de tots els catalans.

Cugat.cat , 7/12/2012
 
El pànic d'Esquerra a governar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 desembre 2012
El pànic d'Esquerra a governarNomés han transcorregut uns pocs dies de les eleccions catalanes i molts dels votants d'Esquerra ja s'han penedit de la seva decisió. Havien cregut que l'estratègia de posar algú mediàtic com a cara visible al capdavant del partit equivalia a una transformació de les persones que, des del darrere, en mouen els fils. Però no. Al darrere no hi ha un violí, hi ha una botzina. I una botzina, per més bé que soni, continua essent una botzina, i, per tant, no té cap sentit confondre-la amb un instrument musical. També hi ha una gran diferència entre l'ús del mot independència i el compromís d'assolir-la. El primer és fàcil, tan fàcil com tocar una botzina; el segon requereix convicció, voluntat i coratge.

Esquerra ha obtingut un bon resultat en aquestes eleccions, però es torna a equivocar en no voler reconèixer que els 21 escons obtinguts són, en la seva major part, fruit d'un vot prestat. És a dir, el vot dels catalans que, atrets pel missatge populista d'Oriol Junqueras, parlant dels anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis, i convençuts que CiU obtindria una majoria més folgada, li van donar el vot perquè entrés al govern i assumís les responsabilitats pertinents. Però resulta que no. Per a sorpresa d'aquells votants de bona fe, Esquerra no vol entrar al govern. L'Esquerra que va nomenar un espanyolista com José Montilla president de Catalunya i que va possibilitar a ulls clucs un segon tripartit d'infausta memòria, és la mateixa que ara defuig governar. I el més curiós és que el nombre de diputats que ara té és el mateix que tenia aleshores: 21.

És comprensible, per tant, que cada cop hi hagi més votants d'Esquerra que se sentin tan traïts com es van sentir els de l'any 2006. Sobretot tenint en compte que dos mesos abans de les eleccions d'enguany, el 26 de setembre passat, aquest partit, des del Parlament, instava el president Mas a exercir el dret a l'autodeterminació amb aquestes paraules: "Tenim pressa, molta pressa". Curiosament, l'endemà mateix de les eleccions, el 26 de novembre, Esquerra afirmava el contrari: "No tenim pressa". Aquest canvi recorda la versió anglesa -What a difference a day makes- d'un bonic bolero mexicà que parla de la diferència que va d'un dia a un altre.

Hom pot dir que el context polític del 2006 no era el mateix que el d'aquest 2012, i és cert. D'independència, llavors, només en parlava l'independentisme no claudicant. Ara, en canvi, no sols en parla tothom, sinó que el món observa Catalunya amb expectació i els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos es pregunten quan farem el pas. I és que la independència de Catalunya no depèn d'Espanya, depèn de Catalunya. Però perquè això sigui possible cal un govern sobiranista fort, una coalició de dues forces que, més enllà de les diferències que els separen en altres àmbits, demostrin que mai els seus interessos de partit no estaran per damunt de la llibertat de Catalunya. No som en una de les legislatures anteriors en què, per eludir el tema capital de la llibertat, els partits escenificaven batalletes regionalistes i submises amb l'ordenament espanyol. Ara som en la cruïlla més decisiva de la nostra història -esdevenir un Estat independent o desaparèixer com a poble- i el gros dels votants d'Esquerra, aquells que li han prestat el vot, esperaven que aquest partit assumís les seves responsabilitats i fes costat al president Mas en les verdes i en les madures fins a la proclamació d'independència. Després Mas es retirarà i les urnes configuraran un nou Parlament.

"No es pot anar a la processó i repicar campanes", deia Joan Ridao, el 7 de desembre de 2007, tot retraient a CiU que el dia 1 d'aquell mes hagués anat a la manifestació pel dret a decidir i que el dia 6 celebrés la festa de la Constitució espanyola. Tenia raó, no es pot repicar i anar a la processó. Per això, per ser coherent amb les seves pròpies paraules, Esquerra hauria de saber que no es pot conduir un país i ser-ne cap de l'oposició alhora. Aquesta actitud, sabent de la importància que té que Catalunya disposi d'un govern fort per afrontar els reptes que vindran, és d'una covardia inadmissible i impròpia d'algú que es diu independentista. D'aquesta manera, deixant les retallades pressupostàries i el desgast del dia a dia a CiU, Esquerra es reserva la part més vistosa de l'espectacle, que és la de sortir a la tele fent encaixades de mans amb mandataris d'altres països i la dels discursos retòrics sobre els anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis. És a dir, el paper de l'artista convidat que sempre queda bé perquè, en fer una aparició breu, no ha d'assumir la responsabilitat dels protagonistes sobre els quals descansa el pes de la pel·lícula. Davant d'això, és lògic fer-se un parell de preguntes: Com pot estar preparat per a independitzar un país algú que no se sent prou madur per a governar-lo? Com pot estar capacitat per a governar un Estat independent algú que no es veu amb cor de governar una autonomia?

El Singular Digital , 4/12/2012
 
Nosaltres, els catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 desembre 2012
Nosaltres, els catalansVull agrair a l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran de Sant Cugat l'organització de la conferència que em van convidar a fer dies enrere al Teatre de la Unió, sota el títol "Nosaltres, els catalans", i que vaig dividir en quatre apartats: immigració, llengua, cultura i qualitats positives i negatives. Amb relació al primer apartat, la immigració, he de dir que no comparteixo les temences que tenen moltes persones, en el sentit de veure els nouvinguts com un perill per a la identitat catalana. "És que no s'integren...", diuen algunes veus. Però es tracta d'una generalització poc fonamentada. Hi ha gent que no fa cap esforç per aprofundir en el coneixement del país, és cert. Però no es pot satanitzar tot un col·lectiu per culpa de determinats comportaments individuals. O no és cert que també hi ha catalans de soca-rel que no s'han integrat mai? Em refereixo a catalans que viuen en contra dels drets nacionals del seu país i que, en lloc de voler-lo lliure el volen sotmès fins a la fi del món. A mi, francament, no m'importa gens l'origen i el color de la pell de l'home o de la dona que presideixi Catalunya. M'importa, això sí, que la vulgui tan sobirana com Espanya o França i com a membre de ple dret de les Nacions Unides. El problema, per tant, no és l'origen de les persones. El problema són les ideologies absolutistes, per més que se'ns presentin disfressades amb fórmules o frases eufemístiques.

És veritat que Catalunya ha viscut una onada migratòria espectacular que ha fet que en molt poc temps passéssim de sis milions d'habitants a set i mig. I també és innegable que l'arribada d'un milió i mig de persones es fa sentir més en un país petit que en un de gran. Vull dir que un milió i mig de nouvinguts no té els mateixos efectes en un país de vuitanta milions d'habitants, com ara Alemanya, que en un de sis, com va ser el nostre. Però jo recorro el país contínuament i dono fe de les moltíssimes persones no nascudes aquí que treballen en defensa dels nostres drets com a col·lectivitat nacional i en defensa de la nostra llengua. Són persones que, sense renunciar als seus orígens i sentint-se'n orgulloses, han incorporat els valors del país d'acollida al seu bagatge existencial. I la gran victòria de Catalunya i que els seus enemics no poden pair és que en la manifestació de dos milions de persones de la Diada d'enguany hi hagués milers i milers de catalans nascuts als cinc continents, la qual cosa parla de la transversalitat del procés que hem iniciat per tenir veu i vot en els concert de les nacions com a poble adult i madur que som.

En l'àmbit de la llengua cal tenir present que no n'hi ha prou que el català sigui útil en alguns espais. Perquè no desaparegui o acabi convertit en un dialecte de l'espanyol, cal que sigui imprescindible per viure a Catalunya. La naturalesa no és cruel, simplement li és indiferent qui neix i qui mor. I allò que no és imprescindible, mor. Per això també hem de ser curosos en la protecció de les nostres tradicions i no caure en el provincianisme de celebrar Sant Valentí o de substituir la castanyada, el tió i les nadales per Halloween, Santa Claus i cançonetes americanes.

I pel que fa a les qualitats, destacaria, entre les negatives, la nostra tendència al desànim, la por a crear grans empreses i un baix esperit de comandament. I entre les positives, l'equitat, la capacitat de diàleg i la voluntat de ser. Una voluntat de ser gràcies a la qual som al llindar de constituir-nos en un nou Estat independent.

Diari de Sant Cugat , 30/11/2012
 
La caiguda del PSOE de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 02 desembre 2012
PSOE de CatalunyaDies enrere, a través de Cugat.cat, el senyor David Gutiérrez, número 80 a les llistes del Partit Socialista per Barcelona, feia unes declaracions contràries a la independència de Catalunya que expliquen perfectament perquè el seu partit ha patit una dramàtica davallada en les eleccions del passat 25 de novembre. Ja se sap, quan formes part d'un front espanyolista no pots anar amb eufemismes, perquè el votant sempre optarà per aquell que parli més clar. I de parlar clar, encara que sigui per dir barbaritats, és evident que en saben molt més el Partit Popular i Ciudadanos, que no pas el PSOE de Catalunya.

Però més enllà dels matisos, tothom sap que per a aquests tres partits Espanya és una "unidad de destino en lo universal" per designi diví, i per impedir que allò que Déu va lligar al cel no ho deslligui la democràcia a la terra són capaços de qualsevol cosa. El senyor Miquel Iceta ho va expressar clarament el 15 de juny de 2010: "Combatrem l'independentisme"; i el senyor Pere Navarro ho va reblar el 22 de novembre passat: "Lluitarem contra l'independentisme". Sobta, tanmateix, que una formació com el Partit Socialista, que es proclama d'esquerres, empri un llenguatge tan bel·licista, i sobta també que hi hagi catalans al·lèrgics a la plena llibertat del seu país fins al punt de combatre -"con uñas y dientes", en paraules de Carmen Chacón- els qui gosin defensar-la.

Deu ser per això que David Gutiérrez diu exactament les mateixes coses que diuen el Partit Popular i Ciudadanos:

  • "El Parlament de Catalunya no té prou sobirania per encetar un procés independentista ni per convocar un referèndum".

  • "Referèndum sí, però dins la legalitat [espanyola]. Ha de passar per les Corts espanyoles, que és on resideix la sobirania d'aquest tipus de decisions i no en el Parlament".

És a dir, que per al senyor Gutiérrez el Parlament de Catalunya és una cambra de fireta que, decideixi el que decideixi, ni que sigui per unanimitat, serà lletra morta si Madrid no ho aprova. I Madrid, que vol dir PP i PSOE, mai no admetrà cap referèndum sobre la independència de Catalunya. Ja ha dit el president del Tribunal Constitucional, Pascual Sala, que en el cas que es fes hi haurien de votar també els espanyols. I és que, segons tota aquesta gent, el poble català no és cap subjecte polític. Només hi ha poble espanyol. En altres paraules, el poble català no existeix. La pregunta és: si no existim, per què lluiten contra la nostra independència?

Cugat.cat , 30/11/2012
 
La dama del gosset Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 novembre 2012
La dama del gossetNo sé com es diu ni en quin carrer viu. Però només veure-la m'hi sento interessat, perquè no sembla una dona d'avui. I no pas per l'edat, tot i que ja és una dona gran, sinó perquè tota ella és com una aparició vinguda del segle XIX. Talment com un personatge evadit d'un relat de Txèkhov que volgués conèixer món viatjant a través del temps. És baixeta, té la pell tan blanca com els cabells, es cobreix el cap amb un petit barret anglès i passeja un gosset pels carrers de Sant Cugat. Hi ha moments que em recorda Louisa Alexandra Wilberforce, l'encantadora i excèntrica dispesera que acollia a casa seva un tenebrós quintet de corda, que en realitat era un quintet de la mort, en una deliciosa comèdia negra d'Alexander Mackendrick. L'actriu que la interpretava, Katie Johnson, havia nascut al segle XIX i va morir poc després del rodatge, a setanta-vuit anys.

La dama del gosset de Sant Cugat és una mica més jove, però el personatge de la senyora Wilberforce me la recorda pel seu capell. Un capell guarnit de floretes i de fruits de ras folrats de seda, com si fossin un petit jardí transportat sobre el cap. En això totes dues són iguals, per bé que la senyora Wilberforce era vídua i no tenia cap gos. D'ençà de la mort del seu marit, vivia sola en companyia d'uns lloros cridaners a tocar de l'estació de King's Cross, a Londres, molt a prop de la via del tren, i matava el temps fent volar la imaginació i elaborant fantasioses sospites sobre els costums dels seus veïns.

Txèkhov té un conte exquisit sobre una dama que passeja un gosset. Es diu Anna Serguéievna, és jove, rossa, bonica, elegant i porta una boina al cap. En Dmitri s'hi fixa de seguida i pensa “si està sola, sense el seu marit, sense amics, potser convindria fer-hi amistat”, però no gosa dir-li res. És l'atzar qui n'afavoreix la coneixença una nit en què tots dos coincideixen sopant al mateix lloc. De primer, inicien una conversa banal, però, a poc a poc, intercanvien informacions per mitjà de les quals ell s'assabenta que ella està de vacances a Jalta, que no és feliç en el seu matrimoni i que és possible que el seu marit vingui a fer-li companyia, si les ocupacions que té a la funció pública li ho permeten.

En Dmitri tampoc no viu a Jalta, però igualment està passant una temporada tot sol a la ciutat ucraïnesa i quan arriba la nit i es tanca a la cambra de l'hotel només pensa a retrobar Anna Serguéievna l'endemà. I la retroba. Passegen cada tarda, contemplen el mar, sopen plegats, es besen, enraonen, intimen i es fan amants fins que un dia arriba una carta en què el marit d'Anna Serguéievna comunica a aquesta que està malalt i li demana que torni a casa. Ella puja al tren i poc abans de partir diu a Dmitri que no es tornaran a veure mai més, però que pensarà sempre en ell i que el recordarà tota la vida. Llavors ell torna a Moscou, al costat de la seva dona, amb l'esperança que el record d'Anna Serguéievna s'esvaeixi lentament. Però el temps passa, el record no s'esvaeix i un dia la retroba a la platea d'un teatre en un moment en què el marit és al vestíbul fumant. Ella li confessa que encara l'estima i que és molt desgraciada sense ell, i a partir d'aleshores recuperen les antigues trobades en una cambra d'hotel mentre els anys van passant, els cabells se'ls van emblanquint i tots dos continuen preguntant-se què poden fer per deixar d'estimar-se en secret.

Ara comença a plovisquejar, la dama del gosset s'allunya rambla del Celler amunt i jo segueixo pensant-hi en el meu camí cap a casa.

Diari de Sant Cugat
, 16/11/2012
 
Independència, 87 – dependència, 48 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 novembre 2012
Independència, 87 – dependència, 48S'entén força que el PP i el PSOE de Catalunya estiguessin en contra d'aquestes eleccions. Mentre predicaven que els "problemes reals" de la gent no tenen res a veure amb la independència i que "la majoria dels catalans no la volen", pregaven d'amagat que la derrota de l'espanyolisme no fos tan evident com ho ha estat. Però les urnes han parlat, amb un 70% de participació, i la societat no s'ha deixat impressionar per les mentides i calúmnies que populars i socialistes han escampat al llarg de la campanya. Tots els mitjans internacionals han vist que l'independentisme és majoria a Catalunya i que l'espanyolisme és minoria. Tant en vots, més de dos milions, com en escons, 87. És a dir, que l'espanyolisme ha perdut.

No cal dir que dos dels tres partits del front espanyolista, PP i Ciudadanos, intentaran maquillar la seva derrota adduint que han pujat –un escó el primer i sis el segon– amb relació a les eleccions anteriors. Però faran trampa, perquè en el recompte global, incloent-hi la formació socialista, n'han perdut un, d'escó; cosa que indica que l'espanyolisme ja fa temps que va tocar sostre a Catalunya.

Al marge d'això, cal felicitar entusiàsticament la CUP per la seva entrada al Parlament. Per dues raons, si més no. La primera, perquè amb molt poc temps de marge i amb uns petitíssims recursos econòmics ha aconseguit tres diputats; i la segona, perquè els sectors més desafavorits de la societat tindran una veu inequívoca que els defensi contra els interessos depredadors dels poders fàctics. I pel que fa a la sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, caldrà parlar-ne en profunditat en un proper text. És obvi que la seva veu, la veu de l'independentisme no claudicant, despullava moltes vergonyes i contradiccions i calia fer-la fora. I els qui ho volien ja ho han aconseguit.

Tanmateix, el resultat de les eleccions és bo, molt bo, ja que, com he dit, l'independentisme és majoria a Catalunya. Una altra cosa és si aquesta majoria es veurà reflectida també en la política nacional. És a dir, si CiU, ERC i ICV hauran escoltat de debò la veu del poble de Catalunya o tot plegat haurà estat una pura estratègia electoral per seguir quatre anys més marejant la perdiu. En definitiva, es tracta de saber si els 87 diputats que els catalans han escollit per independitzar el país compliran el seu compromís o seran simples gestors de la dependència.

El Singular Digital , 27/11/2012
 
"En aquesta casa va viure Pere Calders" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 novembre 2012
Homenatge de Sant Cugat a Pere Calders
Homenatge de Sant Cugat a Pere Calders
Hi ha actes solemnes de caràcter institucional que resulten gèlids, sense ànima, i hi ha actes senzills, nascuts d'iniciatives modestes, que tenen una força i un caliu extraordinaris. Sempre ha estat així a tot arreu. I no fa gaire vam gaudir d'una d'aquestes iniciatives a Sant Cugat amb l'homenatge que la ciutat va retre a Pere Calders, coincidint amb el centenari del seu naixement.

Aquest homenatge, que no era el primer que li feia la ciutat -recordem les tres obres de Lectures a la Fresca- va consistir en la instal·lació d'una placa commemorativa, feta per la ceramista Lola Gratacós, a la casa on l'escriptor va viure entre el 1962 i el 1966 en tornar de l'exili a Mèxic i que es troba al número 17 de l'avinguda de Lluís Companys. Va ser un acte deliciós, francament. Per tres raons, si més no. En primer lloc, per la manca de protocols i per les ganes de transmetre als fills de Pere Calders, la Glòria, en Raimon i la Tessa, que hi eren presents, l'estimació que sentim per l'obra del seu pare. En segon lloc, per la calidesa amb què es va desenvolupar, malgrat que feia un fred que pelava, amb dues cançons de l'espectacle Nevares i una escenificació del conte L'imprevist a la casa número 10 a càrrec dels Amics de Pedra i Sang, que n'ha estat l'entitat promotora. I, per últim, perquè d'ara endavant, gràcies a aquest reconeixement, la casa en qüestió passa a formar part del patrimoni de Sant Cugat.

Algú pot pensar que tot plegat no és res de l'altre món, però no hi estic d'acord. Aquesta mena d'actes diuen molt de la sensibilitat cultural d'una col·lectivitat i també de la seva autoestima. Per això, parlant de l'autoestima i referint-se al seu pare, Raimon Calders va dir: "El millor homenatge que podria rebre seria que tots els polítics es posessin d'acord per aconseguir la sobirania del país".

Cugat.cat , 23/11/2012
 
La difamació de Mas i el boicot a Solidaritat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 novembre 2012
Parlament de CatalunyaCom més dies passen més es posa en evidència la trama ordida pel diari El Mundo i la maquinària nacionalista espanyola contra el president de Catalunya. L'intent de manipular les eleccions catalanes és tan obvi com repugnant, però gens sorprenent venint de Ponent. Sempre hem sabut que Espanya és capaç de qualsevol cosa per tal d'impedir la independència de Catalunya, i és en aquesta línia que, paral·lelament a les maniobres d'El Mundo, tant el Partit Popular com el Partit Socialista s'han dedicat a associar l'independentisme amb el nazisme i el president Mas amb Hitler. I quan algú arriba a aquest grau de vilesa, vol dir que no té arguments. Jo, per tant, sempre estaré al costat del meu president contra tot això.

Tanmateix, per bé que sembla obvi que hi ha hagut la voluntat de frenar la majoria absoluta de CiU mitjançant la criminalització d'Artur Mas, es fa difícil de creure que Madrid ignori que la creació de màrtirs té un efecte boomerang que acaba perjudicant el martiritzador. Només cal recordar el cas Carod i els vuit diputats obtinguts pel seu partit en les eleccions espanyoles del 2004. Quin seria el guany, aleshores? Davant d'això, no es pot excloure que, contràriament al que sembla, l'objectiu de la difamació no hagi estat frenar l'ascens de CiU sinó el de l'independentisme insubmís. És a dir, que Espanya, posats a triar, s'hagi estimat més una CiU victoriosa que no pas un independentisme fort. Aviat ho sabrem.

En tot cas, allò que sí que ha quedat clar ha estat el boicot d'alguns partits i de determinats poders fàctics contra Solidaritat Catalana. De fet, aquesta ha estat la veritable campanya electoral de fons: l'intent de desviar el votant de Solidaritat cap a sigles més dòcils i claudicants. Cal, doncs, apel·lar a la intel·ligència del votant. Una Catalunya que vol ser independent no es pot permetre un Parlament sense Solidaritat.

Nació Digital , 24/11/2012
 
Unes eleccions hereves de les consultes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 24 novembre 2012
Cua per votar a la consulta de Sant CugatNo tinc cap dubte que en aquestes eleccions les forces sobiranistes obtindran una aclaparadora majoria a Sant Cugat. Serà una mostra local d'un resultat global que farà ben palesa la transversalitat de la presa de consciència nacional dels catalans i el creixement imparable que ha experimentat l'independentisme aquests darrers anys. Ara, per tant, és un bon moment per recordar el menyspreu amb què el Partit Popular i el Partit Socialista van tractar les consultes per la independència organitzades per la societat civil entre els anys 2009 i 2011. "No són vinculants", deien uns. "No serviran de res", deien altres. "I després què fareu?", preguntaven uns tercers en to burleta. Doncs bé, ja s'està veient. Les consultes van enfortir l'autoestima del poble de Catalunya i van fer que cregués en ell mateix i en la seva força.

Jo, personalment, com a portaveu de la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, vaig poder veure la profunda animadversió del Partit Popular i del Partit Socialista a l'exercici democràtic que suposaven aquelles consultes arreu del país. En aquest sentit, tinc ben presents les desqualificacions que ambdós partits van dedicar al govern municipal i als Premis Ciutat de Sant Cugat per haver guardonat l'esmentada plataforma pel seu esforç i per l'èxit de participació obtingut en la consulta del 13 de desembre de 2009. Fins i tot volien restar-li representativitat adduint que "només" havia aplegat 16.000 persones. Això va resultar curiós, francament, perquè si la xifra de 16.000 persones els semblava poca cosa, com n'hauríem de dir dels vots que ells havien aplegat en les eleccions municipals? Poc mes de 4.000 els socialistes i poc més de 2.000 els populars. Ni junts van aconseguir arribar a la meitat de la Plataforma. També va ser curiós que acusessin els Premis d'estar polititzats. Què hi fan, aleshores, el Partit Popular i el Partit Socialista al jurat?

Ves per on, el gran valor de les consultes va ser que no les convocava cap formació política. Al contrari. Les consultes van sorgir de la societat civil com a reacció a la passivitat del poder polític i a la seva incapacitat per alliberar Catalunya de l'espoliació econòmica i de l'anorreament nacional que pateix per part d'Espanya. Mentre el Partit Socialista, a través del seu portaveu Miquel Iceta, ens entabanava cantant les excel·lències del nou acord de finançament, definint-lo com a "galàctic" i "megaespectacular", el país s'enfonsava en la misèria i les seves infraestructures quedaven obsoletes. Per sort, el temps acaba posant cadascú al seu lloc i ara els catalans s'adonen del frau que van suposar aquelles paraules. Es pot aixecar la camisa a un país en un moment determinat, però no se'l pot enganyar indefinidament. Tard o d'hora sura la veritat i l'entabanat s'acaba revoltant. I això és el que ha passat.

Ara, per tant, es veuen clares les raons per les quals populars i socialistes van boicotejar les consultes: d'una banda, perquè se sabien perdedors i per evitar la visibilitat de la derrota no els quedava més remei que intentar deslegitimar-les negant-se a participar; i de l'altra, perquè intuïen que aquelles consultes serien el germen d'una convocatòria del govern emparada pel dret internacional. Els catalans, consegüentment, som al llindar de la nostra constitució com a Estat independent europeu i ho demostrarem en aquestes eleccions fent bona la proposta de l'Assemblea Nacional Catalana: aconseguir prop de 100 diputats sobiranistes al Parlament de Catalunya.

Diari de Sant Cugat , 23/11/2012
 
La gran mentida federalista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 novembre 2012
Chacón i NavarroÉs comprensible que el PSOE de Catalunya estigui desesperat davant el cataclisme que patirà en les eleccions del proper dia 25. Si no ho estigués, no necessitaria dir mentides, ni insultar, ni desqualificar, ni estigmatitzar, ni fer espots televisius injuriosos contra l'independentisme. Però, és clar, per no fer tot aquest munt de coses, calen dos requisits bàsics. El primer és tenir principis ètics, i el segon tenir arguments. I el PSOE de Catalunya ja s'ha vist que no té ni principis ètics ni arguments. Un partit amb principis ètics no titlla de nazis aquelles persones que no demanen res més que decidir a les urnes el seu futur polític d'acord amb el dret internacional. I un partit amb arguments no insulta l'adversari. Posats a parlar de feixisme, caldria que ens diguessin qui és el feixista: aquell que vol expressar-se per mitjà de les urnes o aquell que li nega aquest dret?

Sí, ja sabem que el PSOE de Catalunya diu que acceptaran un referèndum sempre que es faci d'acord amb la legalitat espanyola. Però això no fa res més que palesar el seu cinisme, ja que la legalitat espanyola la fan el PP i el PSOE. I aquesta legalitat prohibeix taxativament el referèndum. Per tant, el seu comportament és el mateix que el del carceller que diu al pres que pot abandonar la cel·la quan vulgui després d'haver-se assegurat que està ben tancada a pany i forrellat.

Un altra mostra d'hipocresia per part de la delegació catalana del PSOE la trobem en el manifest d'autosuport que han fet signar a uns quants acòlits. Afirmen que la independència "no és la resposta intel·ligent en una Europa que necessita avançar cap a nivells més elevats d'unitat política". Ah, no? Aleshores, d'acord amb aquesta 'unitat política' com és que no redacten un manifest demanant que Espanya deixi de ser un Estat independent? O és que aquesta cantarella només serveix per a Catalunya? També diuen que volen "una Espanya federal en el marc d'una Europa federal". De Catalunya, però, no en diuen res. I no ho diuen, perquè consideren que Catalunya no té dret a formar part d'aquesta Europa federal amb el seu nom ni a presidir-la cíclicament. I encara menys a tenir veu i vot a les Nacions Unides i a representar-se a si mateixa políticament, socialment, culturalment i esportivament arreu del món.

Tot s'aclareix, tanmateix, quan mirem quines són les persones signants de l'autosuport i hi descobrim la flor i nata catalana del nacionalisme espanyol més jacobí. Aquell nacionalisme que l'any 1997 ja va signar el manifest del Foro Babel en contra de la llengua catalana: Anna Maria Moix, Rosa Regàs, Victoria Camps, Isabel Coixet... De fet, vénen a dir el mateix que diu un altre manifest procedent de Madrid i signat per diversos nacionalistes espanyols de la mateixa corda: Almudena Grandes, Félix de Azúa, Pedro Almodóvar, Javier Mariscal, Elías Querejeta, Carlos Solchaga, Mario Vargas Llosa, Aitana Sánchez-Gijón, Elvira Lindo... Aquesta darrera, va ser la convidada de l'Ajuntament de Barcelona, sota govern socialista, com a pregonera de la Mercè l'any 2006.

Per cert, si de debò són federalistes i estimen tant Catalunya, com és que no van elaborar cap manifest quan José Luis Rodríguez Zapatero va incomplir les seves promeses electorals i quan el Tribunal Constitucional espanyol, passant el ribot per l'Estatut, va escopir al poble de Catalunya i al seu Parlament? Per altra banda, si la delegació catalana del PSOE és veritablement federalista, com és que no predica amb l'exemple començant per tenir grup propi al Congrés Espanyol? Com és que no han suprimit el punt 1 de l'article 145 de la Constitució espanyola? És aquell que diu això: "En cap cas s'admetrà la federació de Comunitats Autònomes". Federalistes que prohibeixen la federació, doncs. Que curiós.

En tot cas, ja que amb l'esmentat manifest d'autosuport intenten frenar la independència catalana invocant les "interdependències i sobiranies compartides del segle XXI", només dir-los que una Catalunya lliure estarà encantada de ser tan interdependent com Dinamarca, Suècia o Finlàndia i de compartir la seva sobirania amb Europa. Bàsicament, perquè només pot compartir sobirania aquell que és sobirà.

El Singular Digital , 20/11/2012
 
'Trifulkes...' i la història que ens van amagar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 novembre 2012
Trifulkes de la KatalanaTribuDes d'aquesta columna vull donar les gràcies a totes les persones que l'11 de novembre passat van assistir a la representació de l'obra Trifulkes de la KatalanaTribu al Teatre-Auditori de Sant Cugat. Va ser un plaer poder parlar amb moltes d'elles, en acabar, i comentar les emocions positives que van sentir.

Catalunya és un poble que ha patit una rentada de cervell nacionalista espanyola durant tres-cents anys i ara el Partit Popular pretén exacerbar-la perquè veu que el projecte d'anorreament de la nació catalana no sols no ha reeixit sinó que ja no serà possible. Al contrari, som molt a prop de ser un nou Estat independent d'Europa i tots els esforços per espanyolitzar-nos han fracassat. Per això vaig escriure Trifulkes de la KatalanaTribu, per contrarestar des dels escenaris els intents de fer-nos creure que nosaltres no tenim història. Ho vaig fer l'any 2008 per encàrrec del director Pere Planella, i després de tot un seguit de representacions l'any 2009 al Museu d'Història, com a teatre de text, aquest 2012, transformada ja en un musical, es va estrenar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb un èxit espectacular.

Tanmateix, és molt interessant veure la presa de consciència que ha experimentat Catalunya des del 2009 fins ara. Aquesta presa de consciència ja feia temps que estava en procés d'evolució, però el seu ritme encara era lent. Ha calgut un detonant, com ara el menyspreu institucional explícit d'Espanya a Catalunya o l'evidència d'una espoliació ferotge dels nostres recursos, perquè el procés s'hagi accelerat i l'independentisme estigui a punt d'obtenir una grandiosa majoria al Parlament en les eleccions del proper dia 25. La vida, tard o d'hora, acaba posant cadascú al seu lloc, i els qui ens van fer administrativament espanyols per la força de les armes hauran d'acceptar que tornem a ser catalans per la força de la democràcia.

Cugat.cat , 16/11/2012
 
A Solidaritat Catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 novembre 2012
Strubell, Tena i BertranPrego a Solidaritat Catalana, partit d'inequívoca catalanitat i que em mereix tota la confiança, que es desmarqui de la resta de partits i que faci costat al president Mas davant dels atacs que està rebent des d'Espanya amb la intenció de desacreditar internacionalment Catalunya.

És obvi que el nacionalisme espanyol, encapçalat pel Partit Popular i pel Partit Socialista, amb el silenci complagut d'Esquerra i d'ICV, està disposat a tota mena de baixeses morals per impedir la llibertat de Catalunya. Com que no tenen arguments, utilitzen la violència verbal, l'insult, la mentida, la injúria i la difamació. De primer intenten que el món associï Artur Mas amb Hitler i l'independentisme amb el nazisme, i, tot seguit, com que no se'n surten, pretenen criminalitzar per altres vies la màxima figura institucional del país. Ja ho van intentar amb Jordi Pujol i ara ho tornen a intentar amb Artur Mas a través d'un diari franquista com El Mundo.

Solidaritat no pot restar indiferent davant d'això. La noblesa d'un partit independentista català i dels homes i de les dones que el representen rau en el fet de posar els interessos de Catalunya per davant dels interessos de partit. Altrament, estaríem legitimant les injúries d'un país que no és el nostre així com les campanyes ignominioses de la seva premsa, dels seus cossos policials i de la seva justícia al servei de principis totalitaris.

En aquest moment és vital la unitat de tots aquells que mai no admetrem per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el d'un Estat independent amb veu i vot a les Nacions Unides. Aquesta és la raó per la qual prego a Solidaritat Catalana que, sense renunciar als seus principis ni a les diferències que la separen de Convergència Democràtica, faci costat al president de Catalunya contra els atacs del nacionalisme espanyol.
 
El 'Frente Nacional' espanyol a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 novembre 2012
Navarro i CamachoLes campanyes electorals del Partit Popular i del PSOE de Catalunya repugnen. Cal dir-ho així, en una sola paraula: repugnen. Repugnen les dues campanyes i repugnen aquells que les han dissenyades, que les han aprovades i que les estan dirigint. La dels populars per lerrouxista, roïna i mentidera; la dels socialistes per vil, infame i ignominiosa. En la primera hi veiem un vídeo titulat "El primer dia de la independència de Catalunya", en què un home anomenat Joan Garcia i una funcionària del Registre Civil estableixen el següent diàleg:
-Home: Bon dia.

-Dona: Bon dia. Nom i cognom, si us plau.

-Home: Joan Garcia.

-Dona: Ha! A veure, Joan d'acord. Però Garcia no és molt català. Què li sembla Garriga, en lloc de Garcia?

-Home: Com?! Què em dirà la meva dona?

-Dona: Ui, no pateixi. El d'ella també el canviarem, que estem construint un país.

L'home fa un crit esfereïdor, es desperta i descobreix que només ha estat un malson. Llavors un rètol i una veu en off ens diuen: "Acaba amb el malson. Vota Partit Popular."
En el vídeo del PSOE de Catalunya hi veiem Pere Navarro, amb aires de suficiència mirant-se un cara a cara entre un candidat favorable a l'Estat independent i Alícia Sánchez-Camacho. No hi ha debat, només hi ha crits i Sánchez-Camacho qualifica de nazi l'independentisme: "Sembleu nazis!", "Sí, nazis!" D'aquesta manera, fidel a la seva praxi sibil·lina, el PSOE de Catalunya intenta difamar l'independentisme fent dir a un tercer allò que aquest partit no gosa verbalitzar obertament. Del que es tracta, al capdavall, és que la societat rebi el missatge i que, gairebé sense adonar-se'n, associï la llibertat amb el nazisme i la captivitat amb el seny. Què hi ha més repugnant que això, en una campanya electoral? Aquests vídeos ja donen la mesura de la baixesa moral de populars i socialistes, capaços de les barbaritats més repulsives a fi d'amagar la seva flagrant manca d'arguments.

Tanmateix, és lògic que sigui així. Del 'Frente Nacional' espanyol a Catalunya es pot esperar qualsevol cosa. El Partit Popular i el Partit Socialista, en companyia de Ciudadanos -Franco hauria beneït el vídeo d'aquest tercer partit i els personatges casposos que hi apareixen-, són els representants de la caverna espanyola al nostre país. És a dir, els encarregats de vigilar el forrellat de les portes i de les cadenes que ens empresonen. Per això és tan important que en les eleccions plebiscitàries del proper 25 de novembre Catalunya faci seu el lema "100 Diputats Independència", promogut per l'entitat Gent de la terra, vinculada a l'Assemblea Nacional Catalana, a fi que 100 dels 135 escons del Parlament estiguin ocupats pels defensors de la llibertat. Aquells defensors que, sabent que una Catalunya independent serà una de les principals potències europees, volen retornar-li l'estatus que li correspon com a nació mil·lenària d'Europa: l'estatus d'un Estat plenament sobirà amb veu i vot a les Nacions Unides.

El Singular Digital , 13/11/2012
 
El muntatge nazi del regidor del PP de Rubí Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 novembre 2012
Jonatan Cobo (PP)
Jonatan Cobo (PP)
Crec que la Generalitat no hauria de negligir les infàmies que el regidor del PP de Rubí, Jonatan Cobo Ortega, ha llançat a través del seu compte de Twitter, comparant la independència de Catalunya amb l'holocaust nazi i la mort de milions de persones als camps d'extermini tot mostrant un muntatge fotogràfic amb el president Mas vestit d'oficial de les SS. Diu la dita que qui calla consent, i hi ha coses que no es poden consentir. Jonatan Cobo és un personatge sinistre totalment incapacitat per exercir un càrrec públic en una societat democràtica, un personatge ignominiós que només pot trobar suport en els qui pensen com ell, encara que no ho diguin. Per això, a la gravetat de la seva acció, cal sumar-hi l'empara que ha rebut per part del PP, que es nega a expulsar-lo del partit. Això ja ho diu tot. És cert que l'infamant ha retirat les piulades del Twitter, però només ho ha fet quan s'hi ha vist obligat per la por de les conseqüències legals de la seva iniquitat. I és que el mal ja està fet, atès que l'esmentat muntatge fotogràfic és perfectament visible per mitjà del Google des de qualsevol lloc del món. La idea és aquesta: desprestigiar el govern de Catalunya per mitjà d'imatges que generin rebuig i que transmetin una idea criminal del nostre país. Arribats aquí, és obvi que la Generalitat ha de lliurar el cas a la Justícia. La negativa del PP a expulsar Cobo indica que les essències d'aquesta formació nacionalista espanyola són perilloses i arriben a l'extrem de criminalitzar el president Mas acusant-lo de delicte de sedició en cas que escolti la veu del poble català i el seu desig de constituir-se en un Estat independent. Només un partit de mentalitat totalitària pot ser capaç d'amenaçar un poble que decideix exercir de manera pacífica i democràtica la voluntat del seu Parlament.

Diari de Sant Cugat , 9/11/2012
 
L'espot "escandalós" del govern Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 novembre 2012
Jo vaig votarLa prohibició, per part de la Junta Electoral Central (JEC), de l'espot institucional de la Generalitat destinat a promoure el vot en les eleccions del 25-N és pròpia d'una democràcia totalitària. Només una democràcia totalitària prohibeix el foment de la participació en unes eleccions, criminalitza els referèndums i amenaça d'empresonar el president de Catalunya si consulta els catalans a través de les urnes. Els quatre partits que han demanat la retirada de l'espot -PP, PSOE, ICV i C's-, basen la seva petició en un ús suposadament partidista de la Diada d'enguany, i el socialista Pere Navarro ha arribat a dir que la campanya és "escandalosa". Però allò que és realment escandalós és l'acusació d'aquests quatre partits. I la prova és que la JEC no ha prohibit pas l'espot pel seu contingut -d'això no en diu res-, sinó perquè incentiva el vot, i la incentivació del vot és una cosa "no emparada per la legislació electoral". Això només ho pot fer Espanya. Sembla increïble, però és així.

És obvi, doncs, que Espanya vol una Catalunya subordinada sense ni tan sols potestat per fomentar el vot en unes eleccions. Tanmateix, cal preguntar a PP, PSOE, ICV i C's en què es basen per dir que l'esment de la Diada és partidista? Ens estan dient, potser, que els prop de dos milions d'assistents a la manifestació eren votants de CiU? Déu meu, quanta misèria intel·lectual! I Pere Navarro encara gosa dir que l'espot només parla "d'una part de Catalunya". Doncs no. L'espot parla de la manifestació del 1977, dels castellers, dels Jocs Olímpics, de la Constitució espanyola, de Tarradellas, de l'entrada a Europa, dels catalans d'origen espanyol... Què té de partidista i escandalós, això? Ah, sí, és clar. Si l'espot l'hagués fet el front espanyolista hi apareixerien les curses de Fernando Alonso, els partits de "la roja", les orejas y el rabo tallats per José Tomás i la Hispanidad. Si fa no fa, ves per on, la mateixa Catalunya que Franco havia somniat.

Nació Digital , 10/11/2012
 
Catalans a qui Espanya nega el dret a vot Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 novembre 2012
Ambaixada espanyola a Londres
Ambaixada espanyola a Londres
Són d'una gravetat extrema els impediments que ha posat el govern espanyol del Partit Popular als catalans residents en altres països que volen votar en les eleccions del 25 de novembre. Ho hem sabut gràcies als mitjans de comunicació que s'han fet ressò de les moltíssimes queixes expressades des dels cinc continents, en el sentit que les ambaixades i els consolats espanyols els posen tota mena de traves administratives o els obliguen a desplaçar-se a altres ciutats i a fer elevades despeses econòmiques.

Aquestes persones, per altra banda, han denunciat el cinisme de les seus diplomàtiques i dels seus funcionaris en respondre a les queixes amb afirmacions inadmissibles com aquesta: "No és important, només són unes eleccions autonòmiques". L'ambaixada espanyola de Pequín, fins i tot, ha tingut el desvergonyiment de comunicar als catalans que, per més que lliurin el seu vot, les paperetes no arribaran mai a la seva destinació perquè "el cost del tràmit és massa car per a unes eleccions de tan poca importància". És molt greu, això, perquè ja sabem que del Partit Popular, una de les ultradretes més casposes d'Europa, es pot esperar qualsevol cosa menys el respecte pels drets democràtics, però l'impediment del vot traspassa totes les línies vermelles d'un Estat de dret.

Davant d'això, és molt lloable que Solidaritat Catalana, a més de denunciar els fets a les instàncies internacionals, hagi posat en marxa una solució imaginativa anomenada "apadrina un vot" consistent en el vot per delegació. És a dir, la creació d'una plataforma a través de la qual els catalans residents a fora puguin delegar el seu vot en catalans que viuen a Catalunya i que no tenen intenció de votar. La fórmula és senzilla, ja que el compte de twitter @apadrinaunvot està posant en contacte els uns amb els altres. Pensem que són més de 150.000 els catalans de l'exterior que el 25-N no podran votar.

I és que Espanya té molta por, perquè sap que Catalunya es troba en una cruïlla històrica i que aquestes són les eleccions més importants dels darrers trenta anys.

Cugat.cat , 9/11/2012
 
José Montilla, l'home que homenatjava dictadors Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 novembre 2012
José Montilla"El referèndum és la fórmula preferida dels dictadors". Aquestes són paraules de José Montilla per desacreditar un referèndum sobre la independència de Catalunya. És a dir, són paraules d'un home que va ser president de la Generalitat no pas per voluntat dels catalans sinó com a fruit d'una operació feta en despatxos de Madrid i Barcelona, mitjançant l'assassinat polític, amb nocturnitat i traïdoria, de Pasqual Maragall. Per sort, el país el va foragitar a les següents eleccions. Però llavors ell, en lloc de retirar-se de la vida política o de quedar-se com a diputat al Parlament, va degradar el càrrec de president de Catalunya, equiparant-lo al d'una entitat menor, i es va convertir en senador espanyol. I és que per a ell Catalunya no són res més que quatre províncies espanyoles. El 6 d'agost de 2005 ho va deixar ben clar: "Els drets històrics de Catalunya no existeixen".

Convertit en portaveu del nacionalisme espanyol, José Montilla no té escrúpols a dir les més grans barbaritats si creu que aquestes són útils per mantenir el dogal al coll dels catalans. Ni li passa pel cap que quedaran escrites en la història com a exemple de fanatisme religiós -per als espanyolistes la "unidad de España" és una religió-, de totalitarisme i d'indigència intel·lectual. Realment, el nacionalisme espanyol ha d'estar molt mancat d'arguments, i també molt desesperat, per dir que "el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors". Cinisme i indignitat són la gran aportació d'aquesta gent a la humanitat. No se'n pot esperar res que no sigui això. Amb tot, seria interessant saber què en pensen, de les declaracions de José Montilla, a Suïssa, on els referèndums són el pa de cada dia. En tot cas, té gràcia que gosi criminalitzar els referèndums la mateixa persona que l'any 2006 va convocar-ne un sobre l'Estatut. Deu ser la fórmula de l'absolutista, que només considera legal un referèndum si el convoca ell o algú dels seus. En el fons, estem parlant d'una persona que té aversió a les urnes quan aquestes poden emetre un veredicte que el converteixi en perdedor. I com que no té més argument que la prepotència per a oposar-s'hi, opta per la criminalització del dret de Catalunya a decidir el seu destí.

Tanmateix, les paraules de Montilla encara resulten més esperpèntiques si tenim en compte que va ser ell, precisament ell, en companyia del govern tripartit, qui l'any 2010 va homenatjar Juan Antonio Samaranch, mà dreta del dictador Franco, al Palau de la Generalitat, davant l'estupor de la premsa internacional. Com n'hem de dir, dels qui homenatgen dictadors? Se'n pot dir d'esquerres, algú que homenatja feixistes? Està legitimat per parlar de drets i llibertats, un polític que quan era governant va retre els màxims honors d'un país a un exdirigent d'un règim que va assassinar milers i milers de catalans defensors de les llibertats? José Montilla, en qualitat de president de Catalunya, ho va fer el 21 d'abril de 2010. Jo, que he viscut a Alemanya, no puc imaginar-me un canceller alemany i el seu govern homenatjant un membre destacat del règim de Hitler. Ni en somnis! Una barbaritat així comportaria el processament immediat d'aquell canceller i un escàndol de dimensions espectaculars. Doncs bé, a Catalunya es poden fer aquestes coses sense que passi res. I a més les fa l'autoanomenada esquerra, aquella que un 15 d'octubre, a Montjuïc, homenatja Lluís Companys, i un 21 d'abril, a la Generalitat, homenatja la mà dreta dels seus assassins. Sense escrúpols ni vergonya.

I ara apareix José Montilla i ens diu que "el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors". Déu meu quanta ignomínia! Prego als eurodiputats Ramon Tremosa i Raül Romeva que transmetin aquesta frase als seus col·legues del Parlament Europeu. És un fidel exponent dels principis totalitaris amb què Espanya pretén impedir la independència de Catalunya.

El Singular Digital , 6/11/2012
 
Duran i Lleida, un cadàver polític Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 novembre 2012
Duran i LleidaUna de les moltíssimes coses bones que té la presa de consciència nacional de Catalunya és que està deixant literalment despullats i sense màscara tots aquells que van viure confortablement durant el règim franquista i que en el període posterior van trobar el seu espai en una Catalunya espoliada i subordinada a Espanya. Només cal veure les atzagaiades que deixen anar contra la independència de Catalunya i com cerquen paraules diferents per dir exactament el mateix que diuen les veus de la caverna franquista espanyola. Que fàcil que era, fins ara, fer-se passar per catalanista mentre els catalans que volien sortir de la presó espanyola no tenien cap força. Que fàcil que era cridar "Visca Catalunya!" en un aplec del cargol, i alhora, moure la cua davant d'un ministre espanyol a canvi d'unes molles de pa. I que fàcil que era, també, presentar aquestes molles com una victòria històrica. El poble, pensaven, és babau i s'ho empassa tot.

Però això s'ha acabat i ara els qui estan en minoria són els qui han viscut a costa nostra al llarg dels darrers trenta anys. No és estrany que estiguin tan neguitosos en veure com la fi de la seva carrera política tindrà un desenllaç força diferent del que havien previst. Aquest és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, un dels personatges més execrables de la política catalana. Un personatge que, com recorden companys seus d'institut a Tamarit de Llitera en el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, d'Eugeni Casanova, "exercia el càrrec d'animador del Cara al sol entre les files abans d'entrar a classe". Per això és el polític català més ben valorat a Madrid, perquè en realitat és un dels seus. I, com ells, es veu obligat a recórrer a la mentida i al fantasma de la por per intentar frenar la plena llibertat de Catalunya. Només cal veure com el feliciten dues abanderades de l'ultranacionalisme espanyol com Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta espanyola, i Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP català, quan diu coses com aquestes: "No veig una Catalunya sense Espanya", "És dolent per a Catalunya no tenir Espanya", "No hi ha una gran majoria de ciutadans de Catalunya que desitgin un escenari d'independència", "No té sentit que nosaltres convoquem un referèndum que no sigui legal [espanyol]."

La desesperació fa perdre els nervis i dir moltes mentides, no hi ha dubte. I Duran i Lleida, ara mateix, és un home desesperat. És l'home que va relegar l'independentista Josep Maria Vila d'Abadal a un lloc testimonial de les llistes d'Unió per forçar-lo a retirar la candidatura i fer-lo invisible com a rival a la presidència del partit. No és, doncs, Catalunya, sinó Duran, qui té por. Duran té por, perquè sap que un Estat català independent significa la mort del col·laboracionisme. I ell sempre n'ha estat un membre molt aplicat. En això s'ha de reconèixer que hi ha excel·lit. Com a ministre espanyol, no, pobret. Ni tan sols no ho ha flairat. Però com a col·laboracionista, sí. Aquesta és la raó per la qual intenta debades frenar la independència de Catalunya, perquè, per a assegurar-se el seu futur, no té escrúpols a sacrificar el futur del seu país. Unió, per tant, té ara dues assignatures pendents: enterrar el cadàver polític de Duran i respondre si el seu Estat es diu Catalunya o es diu Espanya.

Racó Català , 5/11/2012
 
El nou Diari de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 novembre 2012
Diari de Sant CugatFalten molt pocs dies perquè el Diari de Sant Cugat experimenti una notable transformació. Serà una transformació conceptual i de disseny, no pas de fons, destinada a fer d'aquesta publicació un mitjà en què els elements de reflexió no estiguin rígidament subordinats a l'actualitat. L'actualitat, com és obvi, hi serà amb tots els seus fets noticiables, no caldria sinó!, però hi predominarà un tractament més analític de la realitat. És a dir, que, en lloc d'aturar-se en el "què passa", aprofundirà més en el "per què passa" allò que passa. Aquest canvi, que coincideix amb el vintè aniversari del setmanari, serà molt més atractiu a la vista, tant per a la gent jove com per a la gent gran. Els joves hi trobaran una publicació més moderna i la gent gran agrairà moltíssim l'augment del format de lletra. Jo mateix conec persones d'edat avançada que s'han vist obligades a renunciar a la lectura d'aquestes pàgines a causa d'un format de lletra excessivament menut per als seus ulls. De fet, la demanda de lletra més grossa a la premsa escrita en general, per part d'aquest col·lectiu, és una vella reivindicació que no acaba de reeixir. Per això, des d'aquí, convido els lectors a celebrar-ho el proper dia 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, en l'acte de presentació que es farà al vestíbul del Teatre-Auditori. A mi, personalment, m'agrada que sigui un acte obert a tothom, ja que el Diari de Sant Cugat és un element d'identitat que afavoreix la implicació dels santcugatencs en la seva ciutat. Pensem que en els temps que corren, l'existència i la qualitat periodística d'aquest setmanari són un luxe que la majoria de municipis catalans no es poden permetre. Feu-vos-en subscriptors, llegiu-lo i doneu llarga vida a les seves pàgines. Són les pàgines que expliquen la nostra vida a Sant Cugat.

Diari de Sant Cugat , 2/11/2012
 
Submissió lingüística, submissió nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 03 novembre 2012
Català a la cartaCada cop són més els catalans que s'adonen que Franco no és mort. El 1975 només va ser l'any en què la seva figura es va diversificar en milers de rostres que molt abans ja havien decidit que el franquisme podia tenir llarga vida si era prou intel·ligent per adaptar-se als nous temps. Només calia moderar les formes, fer-hi alguns retocs i dir-ne democràcia. Si abans hi havia un règim totalitari ara hi hauria una democràcia totalitària. I governar una democràcia totalitària és molt millor que governar una dictadura, ja que permet fer i desfer maquillant sibil·linament l'absolutisme. És a dir, que allò que el franquisme no va poder destruir, ja fos per ineptitud, per la intensitat dels focus amb què podia ser observat o pels anticossos que generava tot activant consciències, ho intenta destruir ara amb instruments d'aparença democràtica. Aquest és el cas del genocidi lingüístic que el Partit Popular està portant a terme a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent, per exemple. Al Principat, és clar, hi troba més resistència. Per això ataca la immersió a les escoles des del Govern espanyol.

I això, per què? Doncs perquè hi ha un pla espanyol d'extermini de la llengua catalana, i tots els atacs que estem vivint formen part d'aquest pla. Saben que la llengua catalana és la demostració més irrefutable que els catalans no som espanyols ni francesos -que és el que fa segles que intenten fer-nos creure amb rentades de cervell- i volen exterminar-la convençuts que amb la seva desaparició desapareixerà també la identitat nacional de Catalunya. Ens trobem, per tant, al caire d'un penya-segat i només tenim dues opcions, o deixar-nos-hi caure o plantar cara i lluitar dignament. I en aquest sentit, el llibre Català a la carta. Tria la teva aventura lingüística (Setzevents, 2012), de David Vila, és una eina utilíssima per a reflexionar sobre el nostre grau d'implicació en la defensa de la llengua i per actuar amb assertivitat en totes aquelles situacions quotidianes -no sempre malintencionades, sovint només per inèrcia- en què la llengua catalana resta invisibilitzada.

Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, adverteix en el pròleg del llibre que "una de les armes més potents del poder és la d'uniformar el marc a través del qual tothom ens mirem la realitat", i David Vila ho explicita així: "La història de la humanitat és també la història de la vulneració constant dels drets individuals i col·lectius. I els drets lingüístics, expressió genuïna dels pobles, no n'han estat una excepció. Com s'entén, sinó, que el 50% de la població mundial s'expressi habitualment en alguna de les deu llengües més parlades, mentre l'altre 50% empra les 6.000 llengües restants?". M'encanta aquest raonament de Vila, perquè, en molt poc espai, obre els ulls del lector i el fa corresponsable del futur de la llengua. Li diu que el projecte d'extermini del català només pot reeixir si ell se'n desentén. És a dir, cada cop que practica la submissió i el substitueix per l'espanyol.

El llibre, per altra banda, s'adreça indistintament a persones conscienciades i a persones que pateixen a l'hora de mantenir-se en català en un diàleg amb un hispanoparlant. Vegem-ne alguns exemples:
"Els parlants de les llengües minorades s'han avesat, durant anys, a renunciar a la seva llengua en qualsevol situació: algú que s'expressa en la llengua dominant, un desconegut, una persona estrangera... En lloc de preguntar-li si parla la llengua minorada o si, com a mínim, l'entén, el gest inconscient és adreçar-s'hi en la dominant. És el que es coneix tècnicament com a submissió lingüística o, dit d'una manera menys contundent, timidesa lingüística: canviar a la llengua de l'interlocutor en situacions que no és necessari. [...] Per què [els nouvinguts] aprenen normalment espanyol i no pas català? Doncs perquè l'espanyol és la llengua que perceben com a útil, necessària i, fins i tot, única del país, tot plegat degut a l'ocultació que fan els catalans de la llengua pròpia. [...] Si aprenem a fer un ús constant, fidel i còmode del català, la percepció que se'n tindrà socialment s'enfortirà i ningú no dubtarà de la necessitat de parlar-lo. Les coses útils sumen adeptes."
David Vila aborda en el llibre diversos àmbits que afecten la llengua catalana, com ara la submissió, el darwinisme lingüístic, el doblatge cinematogràfic, la immigració, la cohesió social o la dada empírica que diu que els únics pobles que han aconseguit normalitzar les seves llengües han necessitat primer assolir la seva independència política. També encoratja el lector, de manera didàctica, a usar el català amb naturalitat i sense prejutjar la competitivitat de l'interlocutor, independentment de l'accent o del color de pell que tingui, i li recorda que la immersió lingüística "és un dels pilars fonamentals de la normalització del català. I si no fixeu-vos com en retrocedeix a la resta dels Països Catalans, on no hi ha aquest model educatiu."

El tema més important de tots, però, si més no des del meu punt de vista, és el de l'esquarterament de la llengua: valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, aragonès oriental, llemosí, xapurriau... L'esquarterament és el punt més important de l'operació espanyola d'extermini de la llengua catalana, perquè resulta molt més efectiu que no pas la prohibició franquista de parlar-la. A més, esquarterant la llengua, esquarteren també el mercat català, un mercat potencial de catorze milions de persones. Això fa, com diu el llibre, que "el mercat de la llengua minorada sigui inviable a nivell econòmic i, per tant, es força els parlants a integrar-se en el mercat de la llengua imposada o dominant."

La pregunta més inquietant de tot plegat, i que Vila es formula en les pàgines finals, és aquesta: "Com s'entén que nois i noies que han estat escolaritzats aquí, en un model teòricament d'immersió lingüística, siguin incapaços de mantenir activament una conversa en català amb una mínima fluïdesa?" La resposta es troba dintre nostre. Si de debò volem salvar el català, hem de deixar de menystenir-lo i d'invisibilitzar-lo. Hem de fer-lo útil i necessari per viure al país. Tan útil i necessari com ho és l'espanyol per a viure a Espanya o l'alemany per a viure a Alemanya. Un llibre per reflexionar.

Lletres , núm. 55, tardor 2012
 
Carrers de Sant Cugat al Facebook Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 03 novembre 2012
Sant CugatDe tant en tant, a la xarxa, apareixen iniciatives de caràcter personal amb vocació universal que passen desapercebudes per la seva humilitat. Parlo de pàgines web que responen a projectes sense afany de lucre i amb l'únic objectiu de servir a la col·lectivitat. Aquest és el cas de la pàgina "Carrers de Sant Cugat", una pàgina del Facebook sorgida de la voluntat de Joan Vallvé, membre de l'equip de Cugat.cat, que, com ell mateix explica, vol mostrar "els carrers més antics de Sant Cugat amb els canvis i les transformacions que han sofert al llarg del temps."

La iniciativa, com dic, és esplèndida, perquè, nodrint-se del fons de l'Arxiu Municipal i de material dispers en llibres, aplega un munt de fotografies que expliquen l'evolució de la ciutat des dels anys en què no era més que un petit poble del Vallès Occidental. Hi ha imatges encantadores del carrer Major, de la plaça d'Octavià, del Monestir, del seu entorn... i també d'establiments, d'escoles o d'entitats. La idea és que sigui una pàgina que els santcugatencs facin seva i que els forans interessats en el passat del municipi hi trobin un fàcil accés. Per això és important que tothom que conservi material documental de com era abans la vida als carrers de Sant Cugat ho comuniqui al gestor de la pàgina per tal que es pugui posar a l'abast de tothom. Pensem que tot sovint la fotografia més insignificant pot ser un valuós document sobre la història o el patrimoni locals. Entreu-hi, passegeu-vos-hi, mireu-ne la galeria fotogràfica encara incipient, i veureu com era Sant Cugat abans de convertir-se en la moderna i equilibrada ciutat que és avui.

Cugat.cat , 2/11/2012
 
Amenaça de bomba Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 03 novembre 2012
Evacuació de l'Ajuntament de Sant Cugat
Evacuació de l'Ajuntament de Sant Cugat
Els mitjans de comunicació n'han parlat poc per mirar de no fer el joc als autors de l'acció, cosa que està bé. Però això no treu que l'acció sigui molt greu, i és d'esperar que la investigació dels Mossos d'Esquadra arribi fins al final. Em refereixo a les amenaces de bomba que el 9 d'octubre passat van afectar l'Ajuntament de Sant Cugat i el Parlament de Catalunya. L'amenaça al consistori santcugatenc, a través d'una trucada als Mossos des d'una cabina telefònica, es va produir a dos quarts d'onze del matí i poc més de cinc hores després, a les quatre de la tarda, n'hi va haver una altra que parlava d'una bomba al Parlament. Això, com és lògic, va suposar un trasbals, ja que, per més que les amenaces puguin ser mentida, obliguen a seguir el protocol establert per a aquests casos amb la consegüent evacuació de personal i l'escorcoll immediat dels edificis amenaçats. I és que estem parlant de terrorisme. Un terrorisme destinat a atemorir les institucions catalanes i a frenar com sigui el procés que ha de convertir el nostre país en un Estat independent. Ho provaran tot. Absolutament tot. L'amenaça de bomba, que, en el cas que apareguin els culpables, ens serà presentada com l'acció d'un guillat -i si no ja ho veurem-, és una de les moltes formes d'intimidació violenta que ens arribaran. Una altra d'aquestes intimidacions l'hem tinguda recentment en forma d'avions de guerra F-18 de l'exèrcit espanyol volant a poca distància del terra a quatre comarques catalanes i provocant la indignació de berguedans, cerdans, pallaresos i ripollesos. "Trobo indignant que els caça-bombarders sobrevolin Campdevànol a aquesta alçada, és una vergonya", ha dit l'alcalde de Campdevànol. Doncs sí, és una vergonya. Però és també la nostra victòria. Només amenaça i intimida qui s'ha quedat sense arguments.

Diari de Sant Cugat , 26/10/2012
 
Mossos, policia catalana o espanyola? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 novembre 2012
Mossos d'EsquadraÉs interessantíssim observar el meravellós espectacle de clarificació política que el procés d'independència de Catalunya ens està oferint des de l'Onze de Setembre passat. Durant un bon grapat d'anys, han estat moltíssimes les persones que, aprofitant-se de la feblesa dels moviments independentistes i de la subordinació del nostre país, han viscut literalment de la indefinició. Com que la dignitat nacional cotitzava a la baixa i no hi havia pressió social en aquest sentit, els vividors de la dependència en tenien prou de dir que Franco era un home molt dolent per passar per grans catalanistes. Però, ves per on, qui els ho havia de dir, ara són ells els qui cotitzen a la baixa. Ara són ells els qui han quedat en minoria mentre es pregunten com és possible que les coses hagin canviat tant d'un dia per l'altre. Tan submís que es presentava el panorama català al llarg d'aquest nou mil·lenni, oi?, i ara resulta que tot s'ha capgirat amb una espectacular caiguda de caretes.

Doncs sí, el panorama s'ha capgirat i ara és hora de definir-se: o estàs a favor de la independència de Catalunya o hi estàs en contra, o estàs a favor de la llibertat dels pobles o de la seva captivitat. En aquesta qüestió, a desgrat dels panxacontents, no hi ha terme mitjà. I això, a banda d'un sentiment de desubicació profunda, els crea un neguit insuportable que els empeny a dir-les de l'alçada d'un campanar sense ni tan sols adonar-se que la història els deixarà ben retratats per sempre més. Aquest és el cas de Pere Navarro, del PSOE de Catalunya, que, amarat d'espanyolisme, es retrata tot sol amb declaracions ben galdoses. Recentment, ha dit sentir-se "escandalitzat" pel discurs amb què el conseller d'Interior, Felip Puig, va expressar la seva convicció que, en cas d'un conflicte amb Espanya, els Mossos d'Esquadra estaran al servei de Catalunya.

Aquestes van ser les paraules de Puig:
"Estic convençut que el cos dels Mossos d'Esquadra, com a institució del país, com a referent de llibertats, com a símbol de la catalanitat i del nostre sistema de valors, com a estructura d'Estat que hem anat construint i que caldrà completar en el futur, participareu en aquest doble rol. [...] Hi pot haver moments que hi hagi gent que vulgui contraposar una legalitat jurídica a una legalitat democràtica. [...] En aquesta tessitura, també estic convençut que el cos que representeu estarà al servei del país i de les seves institucions."
I aquesta va ser la reacció del PSOE de Catalunya a través de David Pérez, responsable de la seva àrea d'Interior:
"És una barbaritat que el conseller d'Interior demani a la policia de Catalunya que no compleixi la llei. Demanem una rectificació o el cessament fulminant."
Aquesta reacció s'explica perquè, amb la caiguda de les caretes ‘catalanistes', el Partit Socialista ha passat a ocupar el seu veritable lloc en la societat catalana, al costat del Partit Popular i Ciudadanos. Tots tres partits configuren el trident nacionalista espanyol que lluita per un mateix vot en les properes eleccions del 25 de novembre i ara rivalitzen en espanyolitat. En aquest sentit, és il·lustrativa la reacció coincident del PP i Ciudadanos amb el PSOE de Catalunya. El PP, per mitjà d'Alícia Sánchez-Camacho, ha exigit la reprovació de Felip Puig, i Ciudadanos, per veu de Jordi Cañas, ha dit: "Escoltant Felip Puig, hom entén perquè el separatisme volia treure de Catalunya la Policia Nacional i la Guàrdia Civil." Pobre, Cañas, que limitadet; encara no se n'havia adonat. Es veu que la Policia espanyola i la Guàrdia Civil han d'estar al servei d'Espanya, però els Mossos no poden estar al servei de Catalunya.

Arribats aquí, n'hi ha prou de repassar les paraules de Puig, del tot impecables, per posar en evidència al mateix temps el trident espanyolista i els sindicats dels Mossos -aquells que canten "¡Que viva España!"-, així com també, de passada, algun radiofonista amb sou públic molt afeccionat a fer editorials tramposos i a dir contínuament "a la resta d'Espanya". Siguem clars: quin és el delicte del conseller, haver dit que els Mossos són una institució del país, un referent de llibertats, un símbol de la catalanitat i del nostre sistema de valors, potser? Que no ho són, una institució, els Mossos? No són les llibertats, allò que han de defensar? No és, la nostra policia, un símbol de la personalitat nacional de Catalunya i del seu sistema de valors? I no és cert que aquesta policia forma part de les estructures pròpies de l'Estat que estem construint i que només el totalitarisme ens pot negar? Què haurà de fer, doncs, aquesta policia, quan l'absolutisme vulgui contraposar una legalitat jurídica a una legalitat democràtica? Posar-se al servei de la primera o de la segona? Convertir-se en el braç armat d'una legalitat antidemocràtica o defensar els valors democràtics fonamentats en els Drets Humans? Els Mossos d'Esquadra són la policia nacional de Catalunya i la missió que tenen encomanada consisteix a defensar la voluntat del seu Parlament, un Parlament que és l'expressió pacífica i democràtica d'aquesta nació mil·lenària d'Europa.

El Singular Digital , 30/10/2012
 
Les fonts ideològiques del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 octubre 2012
Les fonts ideològiques del Partit PopularNo fa gaire, a través de Cugat.cat, el Partit Popular afirmava que sent "passió" i "amor" per Catalunya i titllava la independència del país d'"onada separatista". Fins i tot apel·lava a la "laboriositat" del poble català per impedir que es constitueixi en Estat independent. I, ves per on, aquestes expressions resulten d'allò més divertides, ja que la forta patacada que les enquestes pronostiquen al PP en les eleccions del 25 de novembre fa pensar que una bona colla de diputats d'aquest partit tindran més futur explicant acudits que no pas exercint la política.

Això no obstant, és interessant analitzar les expressions esmentades, perquè mostren clarament quin és el marc ideològic que els serveix de referència. D'entrada, té gràcia que parlin d'"amor" i de "passió" per Catalunya i que, en virtut d'aquests sentiments, la vulguin captiva i subordinada a Espanya tot seguint aquell principi masclista que diu "seràs meva o no seràs de ningú". Déu ens guardi d'amors i de passions així. Més que res perquè se suposa que quan estimes algú de debò el vols lliure i decidint per si mateix, no pas encadenat i a mercè de la teva voluntat.

Però també les expressions "separatista" i "laboriositat" aporten molta informació sobre les fonts ideològiques que hi ha al darrere. I és que tant l'una com l'altra formaven part del discurs del règim franquista. El règim de Franco no va parlar mai d'independentisme. Mai. Sempre s'hi va referir com a "separatisme". Era la seva manera de satanitzar el dret de Catalunya a la llibertat. I quan volia ensabonar de manera folklòrica els catalans sempre s'hi referia parlant del "laborioso pueblo catalán"; cosa que té la seva gràcia, ja que si en una cosa coincideixen el règim de Franco i el Partit Popular és que el poble català no existeix perquè només hi ha poble espanyol. És a dir, que els catalans no seríem cap poble per nosaltres mateixos. Només seríem poble espanyol de Barcelona, Tarragona, Lleida o Girona. Pobre Partit Popular, quina deriva. Com més parla més es despulla.

Cugat.cat , 26/10/2012
 
L'espanyolisme "catalanista" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 28 octubre 2012
L'espanyolisme "catalanista"El procés d'independència de Catalunya no sols avança per la seva pròpia dinàmica, que ara com ara és admirable, sinó pels efectes que té en la societat. Em refereixo al seu poder clarificador en sectors dominats fins no fa gaire per l'ambigüitat i que, tot d'una, gairebé sense adonar-se'n, s'han vist obligats a definir-se com a catalanistes o com espanyolistes. Just allò que tant havien temut. I és que en un país on la llibertat nacional causava tremolor de cames, n'hi havia prou d'incorporar una C a les sigles per dir-se catalanista. És cert que el PSOE de Catalunya i el PP encara es diuen catalanistes a si mateixos, però això és degut a la inèrcia de tants anys de cantarella. Una mica com els trens, que, per més que es vegin obligats a frenar, continuen corrent abans no s'aturen.

Per sort, com dic, el procés d'independència, que comença amb les consultes, ha llevat la bena dels ulls a molta gent i la realitat s'ha fet força diàfana. Fixem-nos, si més no, en el magnífic quartet que forma el nacionalisme espanyol a Catalunya amb populars, "ciudadanos", socialistes i falangistes. Units, tots quatre, pel principi franquista de la "unidad de destino en lo universal". Ara, per fi, la comèdia s'ha acabat i el ball de disfresses també. Ara, com veiem, cada cop es fa més palès que l'espanyolista és aquell que considera que Catalunya és d'Espanya i catalanista el qui considera que Catalunya és del món. El primer exigeix una Catalunya captiva, el segon defensa una Catalunya lliure. Som, per tant, davant d'una lluita entre el totalitarisme i la democràcia, entre l'opressió i la llibertat. Tothom ha de dir quin és el seu lloc.

Nació Digital , 27/10/2012
 
On són, els espanyols demòcrates? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 octubre 2012
On són, els espanyols demòcrates?Aquests dies, arran de l'allau d'atacs que està rebent Catalunya, procedents d'Espanya, són molts els catalans que es pregunten on són els demòcrates espanyols. Per què callen? Per què es fan l'orni davant de tantes barbaritats, mentides i amenaces que la dreta i l'esquerra espanyoles llancen contra Catalunya i contra el seu dret a constituir-se en un Estat independent? On són els intel·lectuals i els artistes de mentalitat oberta i de vocació universalista, com ara Víctor Manuel, Ana Belén, José Sacristán, Luis Eduardo Aute, Javier Bardem, Fernando Trueba, Pedro Almodóvar, Alejandro Amenábar, Carlos Saura i tants d'altres? No tenen res a dir, en veure amenaçada la voluntat pacífica i democràtica del poble català a decidir el seu destí? Doncs no, no tenen res a dir. Ni mitja paraula.

Tanmateix, volem creure que a Espanya hi ha una minoria silenciosa que sí que n'és, de demòcrata. Dic minoria silenciosa perquè, encara que no es faci sentir, no dubto que acceptarà amb naturalitat que Catalunya, d'acord amb el seu Parlament, es declari nou Estat independent d'Europa. Aquí tenim dos exemples d'espanyol demòcrata:

  • Miguel Bosé, cantant: "Estic convençut que veuré canviar la geografia de la Península, hi estem abocats. No es pot forçar un poble a ser el que no vol ser. Tampoc no pots forçar individualment les persones. I la suma de persones fa un poble".

  • Vicente del Bosque, seleccionador espanyol de futbol: "Catalunya està en el seu dret de defensar la independència. És la llibertat que té cada poble per decidir el seu futur."

La pregunta és: quants segles han de passar perquè la cultura democràtica de Bosé i Del Bosque, deixi de ser anecdòtica i esdevingui majoritària a Espanya? De moment no hi ha resposta, perquè l'evolució que demanem és antagònica amb la naturalesa d'aquell país. La seva història, una història de dominació i d'anorreament de pobles, cultures i llengües, n'és la prova. I si a això hi afegim que l'estatus d'Espanya és insostenible sense la subordinació de Catalunya, en la mateixa mesura que l'estatus de l'amo és insostenible sense la subordinació de l'esclau, entendrem la virulència de la reacció espanyola davant l'horitzó immediat d'una Catalunya independent.

Com he dit, molts catalans volem creure que hi ha un sector de la societat espanyola veritablement democràtic i disposat a acceptar la voluntat del Parlament de Catalunya. Però, perquè aquesta creença deixi de ser un acte de fe, cal que aquest sector es faci visible i que amb veu alta i clara rebati els atacs i les amenaces que el Partit Popular i el Partit Socialista llancen contra Catalunya i que defensi la independència catalana –encara que no la desitgi– com un dret inalienable de tots els pobles de la Terra. Són, per tant, aquests espanyols demòcrates de pedra picada els qui han de blasmar el nacionalisme d'arrel totalitària que nega a Catalunya la seva condició de subjecte polític; cosa que significa la negació de la nació catalana, de la seva història i dels seus drets nacionals. Són aquests espanyols, en definitiva, els qui, des de la radicalitat democràtica, s'han de pronunciar contra l'Espanya que afirma que el poble català no existeix. Volem conèixer-los i escoltar com fan seves les paraules de Miguel Bosé i Vicente del Bosque. Al capdavall, si Espanya està interessada a saber el nombre de catalans independentistes, Catalunya també té interès a saber el nombre d'espanyols demòcrates.

El Singular Digital , 23/10/2012
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 491 - 560 de 1696
spacer.png, 0 kB