spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
La caiguda del PSOE de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 02 desembre 2012
PSOE de CatalunyaDies enrere, a través de Cugat.cat, el senyor David Gutiérrez, número 80 a les llistes del Partit Socialista per Barcelona, feia unes declaracions contràries a la independència de Catalunya que expliquen perfectament perquè el seu partit ha patit una dramàtica davallada en les eleccions del passat 25 de novembre. Ja se sap, quan formes part d'un front espanyolista no pots anar amb eufemismes, perquè el votant sempre optarà per aquell que parli més clar. I de parlar clar, encara que sigui per dir barbaritats, és evident que en saben molt més el Partit Popular i Ciudadanos, que no pas el PSOE de Catalunya.

Però més enllà dels matisos, tothom sap que per a aquests tres partits Espanya és una "unidad de destino en lo universal" per designi diví, i per impedir que allò que Déu va lligar al cel no ho deslligui la democràcia a la terra són capaços de qualsevol cosa. El senyor Miquel Iceta ho va expressar clarament el 15 de juny de 2010: "Combatrem l'independentisme"; i el senyor Pere Navarro ho va reblar el 22 de novembre passat: "Lluitarem contra l'independentisme". Sobta, tanmateix, que una formació com el Partit Socialista, que es proclama d'esquerres, empri un llenguatge tan bel·licista, i sobta també que hi hagi catalans al·lèrgics a la plena llibertat del seu país fins al punt de combatre -"con uñas y dientes", en paraules de Carmen Chacón- els qui gosin defensar-la.

Deu ser per això que David Gutiérrez diu exactament les mateixes coses que diuen el Partit Popular i Ciudadanos:

  • "El Parlament de Catalunya no té prou sobirania per encetar un procés independentista ni per convocar un referèndum".

  • "Referèndum sí, però dins la legalitat [espanyola]. Ha de passar per les Corts espanyoles, que és on resideix la sobirania d'aquest tipus de decisions i no en el Parlament".

És a dir, que per al senyor Gutiérrez el Parlament de Catalunya és una cambra de fireta que, decideixi el que decideixi, ni que sigui per unanimitat, serà lletra morta si Madrid no ho aprova. I Madrid, que vol dir PP i PSOE, mai no admetrà cap referèndum sobre la independència de Catalunya. Ja ha dit el president del Tribunal Constitucional, Pascual Sala, que en el cas que es fes hi haurien de votar també els espanyols. I és que, segons tota aquesta gent, el poble català no és cap subjecte polític. Només hi ha poble espanyol. En altres paraules, el poble català no existeix. La pregunta és: si no existim, per què lluiten contra la nostra independència?

Cugat.cat , 30/11/2012
 
La dama del gosset Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 novembre 2012
La dama del gossetNo sé com es diu ni en quin carrer viu. Però només veure-la m'hi sento interessat, perquè no sembla una dona d'avui. I no pas per l'edat, tot i que ja és una dona gran, sinó perquè tota ella és com una aparició vinguda del segle XIX. Talment com un personatge evadit d'un relat de Txèkhov que volgués conèixer món viatjant a través del temps. És baixeta, té la pell tan blanca com els cabells, es cobreix el cap amb un petit barret anglès i passeja un gosset pels carrers de Sant Cugat. Hi ha moments que em recorda Louisa Alexandra Wilberforce, l'encantadora i excèntrica dispesera que acollia a casa seva un tenebrós quintet de corda, que en realitat era un quintet de la mort, en una deliciosa comèdia negra d'Alexander Mackendrick. L'actriu que la interpretava, Katie Johnson, havia nascut al segle XIX i va morir poc després del rodatge, a setanta-vuit anys.

La dama del gosset de Sant Cugat és una mica més jove, però el personatge de la senyora Wilberforce me la recorda pel seu capell. Un capell guarnit de floretes i de fruits de ras folrats de seda, com si fossin un petit jardí transportat sobre el cap. En això totes dues són iguals, per bé que la senyora Wilberforce era vídua i no tenia cap gos. D'ençà de la mort del seu marit, vivia sola en companyia d'uns lloros cridaners a tocar de l'estació de King's Cross, a Londres, molt a prop de la via del tren, i matava el temps fent volar la imaginació i elaborant fantasioses sospites sobre els costums dels seus veïns.

Txèkhov té un conte exquisit sobre una dama que passeja un gosset. Es diu Anna Serguéievna, és jove, rossa, bonica, elegant i porta una boina al cap. En Dmitri s'hi fixa de seguida i pensa “si està sola, sense el seu marit, sense amics, potser convindria fer-hi amistat”, però no gosa dir-li res. És l'atzar qui n'afavoreix la coneixença una nit en què tots dos coincideixen sopant al mateix lloc. De primer, inicien una conversa banal, però, a poc a poc, intercanvien informacions per mitjà de les quals ell s'assabenta que ella està de vacances a Jalta, que no és feliç en el seu matrimoni i que és possible que el seu marit vingui a fer-li companyia, si les ocupacions que té a la funció pública li ho permeten.

En Dmitri tampoc no viu a Jalta, però igualment està passant una temporada tot sol a la ciutat ucraïnesa i quan arriba la nit i es tanca a la cambra de l'hotel només pensa a retrobar Anna Serguéievna l'endemà. I la retroba. Passegen cada tarda, contemplen el mar, sopen plegats, es besen, enraonen, intimen i es fan amants fins que un dia arriba una carta en què el marit d'Anna Serguéievna comunica a aquesta que està malalt i li demana que torni a casa. Ella puja al tren i poc abans de partir diu a Dmitri que no es tornaran a veure mai més, però que pensarà sempre en ell i que el recordarà tota la vida. Llavors ell torna a Moscou, al costat de la seva dona, amb l'esperança que el record d'Anna Serguéievna s'esvaeixi lentament. Però el temps passa, el record no s'esvaeix i un dia la retroba a la platea d'un teatre en un moment en què el marit és al vestíbul fumant. Ella li confessa que encara l'estima i que és molt desgraciada sense ell, i a partir d'aleshores recuperen les antigues trobades en una cambra d'hotel mentre els anys van passant, els cabells se'ls van emblanquint i tots dos continuen preguntant-se què poden fer per deixar d'estimar-se en secret.

Ara comença a plovisquejar, la dama del gosset s'allunya rambla del Celler amunt i jo segueixo pensant-hi en el meu camí cap a casa.

Diari de Sant Cugat
, 16/11/2012
 
Independència, 87 – dependència, 48 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 novembre 2012
Independència, 87 – dependència, 48S'entén força que el PP i el PSOE de Catalunya estiguessin en contra d'aquestes eleccions. Mentre predicaven que els "problemes reals" de la gent no tenen res a veure amb la independència i que "la majoria dels catalans no la volen", pregaven d'amagat que la derrota de l'espanyolisme no fos tan evident com ho ha estat. Però les urnes han parlat, amb un 70% de participació, i la societat no s'ha deixat impressionar per les mentides i calúmnies que populars i socialistes han escampat al llarg de la campanya. Tots els mitjans internacionals han vist que l'independentisme és majoria a Catalunya i que l'espanyolisme és minoria. Tant en vots, més de dos milions, com en escons, 87. És a dir, que l'espanyolisme ha perdut.

No cal dir que dos dels tres partits del front espanyolista, PP i Ciudadanos, intentaran maquillar la seva derrota adduint que han pujat –un escó el primer i sis el segon– amb relació a les eleccions anteriors. Però faran trampa, perquè en el recompte global, incloent-hi la formació socialista, n'han perdut un, d'escó; cosa que indica que l'espanyolisme ja fa temps que va tocar sostre a Catalunya.

Al marge d'això, cal felicitar entusiàsticament la CUP per la seva entrada al Parlament. Per dues raons, si més no. La primera, perquè amb molt poc temps de marge i amb uns petitíssims recursos econòmics ha aconseguit tres diputats; i la segona, perquè els sectors més desafavorits de la societat tindran una veu inequívoca que els defensi contra els interessos depredadors dels poders fàctics. I pel que fa a la sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, caldrà parlar-ne en profunditat en un proper text. És obvi que la seva veu, la veu de l'independentisme no claudicant, despullava moltes vergonyes i contradiccions i calia fer-la fora. I els qui ho volien ja ho han aconseguit.

Tanmateix, el resultat de les eleccions és bo, molt bo, ja que, com he dit, l'independentisme és majoria a Catalunya. Una altra cosa és si aquesta majoria es veurà reflectida també en la política nacional. És a dir, si CiU, ERC i ICV hauran escoltat de debò la veu del poble de Catalunya o tot plegat haurà estat una pura estratègia electoral per seguir quatre anys més marejant la perdiu. En definitiva, es tracta de saber si els 87 diputats que els catalans han escollit per independitzar el país compliran el seu compromís o seran simples gestors de la dependència.

El Singular Digital , 27/11/2012
 
"En aquesta casa va viure Pere Calders" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 novembre 2012
Homenatge de Sant Cugat a Pere Calders
Homenatge de Sant Cugat a Pere Calders
Hi ha actes solemnes de caràcter institucional que resulten gèlids, sense ànima, i hi ha actes senzills, nascuts d'iniciatives modestes, que tenen una força i un caliu extraordinaris. Sempre ha estat així a tot arreu. I no fa gaire vam gaudir d'una d'aquestes iniciatives a Sant Cugat amb l'homenatge que la ciutat va retre a Pere Calders, coincidint amb el centenari del seu naixement.

Aquest homenatge, que no era el primer que li feia la ciutat -recordem les tres obres de Lectures a la Fresca- va consistir en la instal·lació d'una placa commemorativa, feta per la ceramista Lola Gratacós, a la casa on l'escriptor va viure entre el 1962 i el 1966 en tornar de l'exili a Mèxic i que es troba al número 17 de l'avinguda de Lluís Companys. Va ser un acte deliciós, francament. Per tres raons, si més no. En primer lloc, per la manca de protocols i per les ganes de transmetre als fills de Pere Calders, la Glòria, en Raimon i la Tessa, que hi eren presents, l'estimació que sentim per l'obra del seu pare. En segon lloc, per la calidesa amb què es va desenvolupar, malgrat que feia un fred que pelava, amb dues cançons de l'espectacle Nevares i una escenificació del conte L'imprevist a la casa número 10 a càrrec dels Amics de Pedra i Sang, que n'ha estat l'entitat promotora. I, per últim, perquè d'ara endavant, gràcies a aquest reconeixement, la casa en qüestió passa a formar part del patrimoni de Sant Cugat.

Algú pot pensar que tot plegat no és res de l'altre món, però no hi estic d'acord. Aquesta mena d'actes diuen molt de la sensibilitat cultural d'una col·lectivitat i també de la seva autoestima. Per això, parlant de l'autoestima i referint-se al seu pare, Raimon Calders va dir: "El millor homenatge que podria rebre seria que tots els polítics es posessin d'acord per aconseguir la sobirania del país".

Cugat.cat , 23/11/2012
 
La difamació de Mas i el boicot a Solidaritat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 novembre 2012
Parlament de CatalunyaCom més dies passen més es posa en evidència la trama ordida pel diari El Mundo i la maquinària nacionalista espanyola contra el president de Catalunya. L'intent de manipular les eleccions catalanes és tan obvi com repugnant, però gens sorprenent venint de Ponent. Sempre hem sabut que Espanya és capaç de qualsevol cosa per tal d'impedir la independència de Catalunya, i és en aquesta línia que, paral·lelament a les maniobres d'El Mundo, tant el Partit Popular com el Partit Socialista s'han dedicat a associar l'independentisme amb el nazisme i el president Mas amb Hitler. I quan algú arriba a aquest grau de vilesa, vol dir que no té arguments. Jo, per tant, sempre estaré al costat del meu president contra tot això.

Tanmateix, per bé que sembla obvi que hi ha hagut la voluntat de frenar la majoria absoluta de CiU mitjançant la criminalització d'Artur Mas, es fa difícil de creure que Madrid ignori que la creació de màrtirs té un efecte boomerang que acaba perjudicant el martiritzador. Només cal recordar el cas Carod i els vuit diputats obtinguts pel seu partit en les eleccions espanyoles del 2004. Quin seria el guany, aleshores? Davant d'això, no es pot excloure que, contràriament al que sembla, l'objectiu de la difamació no hagi estat frenar l'ascens de CiU sinó el de l'independentisme insubmís. És a dir, que Espanya, posats a triar, s'hagi estimat més una CiU victoriosa que no pas un independentisme fort. Aviat ho sabrem.

En tot cas, allò que sí que ha quedat clar ha estat el boicot d'alguns partits i de determinats poders fàctics contra Solidaritat Catalana. De fet, aquesta ha estat la veritable campanya electoral de fons: l'intent de desviar el votant de Solidaritat cap a sigles més dòcils i claudicants. Cal, doncs, apel·lar a la intel·ligència del votant. Una Catalunya que vol ser independent no es pot permetre un Parlament sense Solidaritat.

Nació Digital , 24/11/2012
 
Unes eleccions hereves de les consultes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 24 novembre 2012
Cua per votar a la consulta de Sant CugatNo tinc cap dubte que en aquestes eleccions les forces sobiranistes obtindran una aclaparadora majoria a Sant Cugat. Serà una mostra local d'un resultat global que farà ben palesa la transversalitat de la presa de consciència nacional dels catalans i el creixement imparable que ha experimentat l'independentisme aquests darrers anys. Ara, per tant, és un bon moment per recordar el menyspreu amb què el Partit Popular i el Partit Socialista van tractar les consultes per la independència organitzades per la societat civil entre els anys 2009 i 2011. "No són vinculants", deien uns. "No serviran de res", deien altres. "I després què fareu?", preguntaven uns tercers en to burleta. Doncs bé, ja s'està veient. Les consultes van enfortir l'autoestima del poble de Catalunya i van fer que cregués en ell mateix i en la seva força.

Jo, personalment, com a portaveu de la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, vaig poder veure la profunda animadversió del Partit Popular i del Partit Socialista a l'exercici democràtic que suposaven aquelles consultes arreu del país. En aquest sentit, tinc ben presents les desqualificacions que ambdós partits van dedicar al govern municipal i als Premis Ciutat de Sant Cugat per haver guardonat l'esmentada plataforma pel seu esforç i per l'èxit de participació obtingut en la consulta del 13 de desembre de 2009. Fins i tot volien restar-li representativitat adduint que "només" havia aplegat 16.000 persones. Això va resultar curiós, francament, perquè si la xifra de 16.000 persones els semblava poca cosa, com n'hauríem de dir dels vots que ells havien aplegat en les eleccions municipals? Poc mes de 4.000 els socialistes i poc més de 2.000 els populars. Ni junts van aconseguir arribar a la meitat de la Plataforma. També va ser curiós que acusessin els Premis d'estar polititzats. Què hi fan, aleshores, el Partit Popular i el Partit Socialista al jurat?

Ves per on, el gran valor de les consultes va ser que no les convocava cap formació política. Al contrari. Les consultes van sorgir de la societat civil com a reacció a la passivitat del poder polític i a la seva incapacitat per alliberar Catalunya de l'espoliació econòmica i de l'anorreament nacional que pateix per part d'Espanya. Mentre el Partit Socialista, a través del seu portaveu Miquel Iceta, ens entabanava cantant les excel·lències del nou acord de finançament, definint-lo com a "galàctic" i "megaespectacular", el país s'enfonsava en la misèria i les seves infraestructures quedaven obsoletes. Per sort, el temps acaba posant cadascú al seu lloc i ara els catalans s'adonen del frau que van suposar aquelles paraules. Es pot aixecar la camisa a un país en un moment determinat, però no se'l pot enganyar indefinidament. Tard o d'hora sura la veritat i l'entabanat s'acaba revoltant. I això és el que ha passat.

Ara, per tant, es veuen clares les raons per les quals populars i socialistes van boicotejar les consultes: d'una banda, perquè se sabien perdedors i per evitar la visibilitat de la derrota no els quedava més remei que intentar deslegitimar-les negant-se a participar; i de l'altra, perquè intuïen que aquelles consultes serien el germen d'una convocatòria del govern emparada pel dret internacional. Els catalans, consegüentment, som al llindar de la nostra constitució com a Estat independent europeu i ho demostrarem en aquestes eleccions fent bona la proposta de l'Assemblea Nacional Catalana: aconseguir prop de 100 diputats sobiranistes al Parlament de Catalunya.

Diari de Sant Cugat , 23/11/2012
 
La gran mentida federalista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 novembre 2012
Chacón i NavarroÉs comprensible que el PSOE de Catalunya estigui desesperat davant el cataclisme que patirà en les eleccions del proper dia 25. Si no ho estigués, no necessitaria dir mentides, ni insultar, ni desqualificar, ni estigmatitzar, ni fer espots televisius injuriosos contra l'independentisme. Però, és clar, per no fer tot aquest munt de coses, calen dos requisits bàsics. El primer és tenir principis ètics, i el segon tenir arguments. I el PSOE de Catalunya ja s'ha vist que no té ni principis ètics ni arguments. Un partit amb principis ètics no titlla de nazis aquelles persones que no demanen res més que decidir a les urnes el seu futur polític d'acord amb el dret internacional. I un partit amb arguments no insulta l'adversari. Posats a parlar de feixisme, caldria que ens diguessin qui és el feixista: aquell que vol expressar-se per mitjà de les urnes o aquell que li nega aquest dret?

Sí, ja sabem que el PSOE de Catalunya diu que acceptaran un referèndum sempre que es faci d'acord amb la legalitat espanyola. Però això no fa res més que palesar el seu cinisme, ja que la legalitat espanyola la fan el PP i el PSOE. I aquesta legalitat prohibeix taxativament el referèndum. Per tant, el seu comportament és el mateix que el del carceller que diu al pres que pot abandonar la cel·la quan vulgui després d'haver-se assegurat que està ben tancada a pany i forrellat.

Un altra mostra d'hipocresia per part de la delegació catalana del PSOE la trobem en el manifest d'autosuport que han fet signar a uns quants acòlits. Afirmen que la independència "no és la resposta intel·ligent en una Europa que necessita avançar cap a nivells més elevats d'unitat política". Ah, no? Aleshores, d'acord amb aquesta 'unitat política' com és que no redacten un manifest demanant que Espanya deixi de ser un Estat independent? O és que aquesta cantarella només serveix per a Catalunya? També diuen que volen "una Espanya federal en el marc d'una Europa federal". De Catalunya, però, no en diuen res. I no ho diuen, perquè consideren que Catalunya no té dret a formar part d'aquesta Europa federal amb el seu nom ni a presidir-la cíclicament. I encara menys a tenir veu i vot a les Nacions Unides i a representar-se a si mateixa políticament, socialment, culturalment i esportivament arreu del món.

Tot s'aclareix, tanmateix, quan mirem quines són les persones signants de l'autosuport i hi descobrim la flor i nata catalana del nacionalisme espanyol més jacobí. Aquell nacionalisme que l'any 1997 ja va signar el manifest del Foro Babel en contra de la llengua catalana: Anna Maria Moix, Rosa Regàs, Victoria Camps, Isabel Coixet... De fet, vénen a dir el mateix que diu un altre manifest procedent de Madrid i signat per diversos nacionalistes espanyols de la mateixa corda: Almudena Grandes, Félix de Azúa, Pedro Almodóvar, Javier Mariscal, Elías Querejeta, Carlos Solchaga, Mario Vargas Llosa, Aitana Sánchez-Gijón, Elvira Lindo... Aquesta darrera, va ser la convidada de l'Ajuntament de Barcelona, sota govern socialista, com a pregonera de la Mercè l'any 2006.

Per cert, si de debò són federalistes i estimen tant Catalunya, com és que no van elaborar cap manifest quan José Luis Rodríguez Zapatero va incomplir les seves promeses electorals i quan el Tribunal Constitucional espanyol, passant el ribot per l'Estatut, va escopir al poble de Catalunya i al seu Parlament? Per altra banda, si la delegació catalana del PSOE és veritablement federalista, com és que no predica amb l'exemple començant per tenir grup propi al Congrés Espanyol? Com és que no han suprimit el punt 1 de l'article 145 de la Constitució espanyola? És aquell que diu això: "En cap cas s'admetrà la federació de Comunitats Autònomes". Federalistes que prohibeixen la federació, doncs. Que curiós.

En tot cas, ja que amb l'esmentat manifest d'autosuport intenten frenar la independència catalana invocant les "interdependències i sobiranies compartides del segle XXI", només dir-los que una Catalunya lliure estarà encantada de ser tan interdependent com Dinamarca, Suècia o Finlàndia i de compartir la seva sobirania amb Europa. Bàsicament, perquè només pot compartir sobirania aquell que és sobirà.

El Singular Digital , 20/11/2012
 
'Trifulkes...' i la història que ens van amagar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 novembre 2012
Trifulkes de la KatalanaTribuDes d'aquesta columna vull donar les gràcies a totes les persones que l'11 de novembre passat van assistir a la representació de l'obra Trifulkes de la KatalanaTribu al Teatre-Auditori de Sant Cugat. Va ser un plaer poder parlar amb moltes d'elles, en acabar, i comentar les emocions positives que van sentir.

Catalunya és un poble que ha patit una rentada de cervell nacionalista espanyola durant tres-cents anys i ara el Partit Popular pretén exacerbar-la perquè veu que el projecte d'anorreament de la nació catalana no sols no ha reeixit sinó que ja no serà possible. Al contrari, som molt a prop de ser un nou Estat independent d'Europa i tots els esforços per espanyolitzar-nos han fracassat. Per això vaig escriure Trifulkes de la KatalanaTribu, per contrarestar des dels escenaris els intents de fer-nos creure que nosaltres no tenim història. Ho vaig fer l'any 2008 per encàrrec del director Pere Planella, i després de tot un seguit de representacions l'any 2009 al Museu d'Història, com a teatre de text, aquest 2012, transformada ja en un musical, es va estrenar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya amb un èxit espectacular.

Tanmateix, és molt interessant veure la presa de consciència que ha experimentat Catalunya des del 2009 fins ara. Aquesta presa de consciència ja feia temps que estava en procés d'evolució, però el seu ritme encara era lent. Ha calgut un detonant, com ara el menyspreu institucional explícit d'Espanya a Catalunya o l'evidència d'una espoliació ferotge dels nostres recursos, perquè el procés s'hagi accelerat i l'independentisme estigui a punt d'obtenir una grandiosa majoria al Parlament en les eleccions del proper dia 25. La vida, tard o d'hora, acaba posant cadascú al seu lloc, i els qui ens van fer administrativament espanyols per la força de les armes hauran d'acceptar que tornem a ser catalans per la força de la democràcia.

Cugat.cat , 16/11/2012
 
A Solidaritat Catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 novembre 2012
Strubell, Tena i BertranPrego a Solidaritat Catalana, partit d'inequívoca catalanitat i que em mereix tota la confiança, que es desmarqui de la resta de partits i que faci costat al president Mas davant dels atacs que està rebent des d'Espanya amb la intenció de desacreditar internacionalment Catalunya.

És obvi que el nacionalisme espanyol, encapçalat pel Partit Popular i pel Partit Socialista, amb el silenci complagut d'Esquerra i d'ICV, està disposat a tota mena de baixeses morals per impedir la llibertat de Catalunya. Com que no tenen arguments, utilitzen la violència verbal, l'insult, la mentida, la injúria i la difamació. De primer intenten que el món associï Artur Mas amb Hitler i l'independentisme amb el nazisme, i, tot seguit, com que no se'n surten, pretenen criminalitzar per altres vies la màxima figura institucional del país. Ja ho van intentar amb Jordi Pujol i ara ho tornen a intentar amb Artur Mas a través d'un diari franquista com El Mundo.

Solidaritat no pot restar indiferent davant d'això. La noblesa d'un partit independentista català i dels homes i de les dones que el representen rau en el fet de posar els interessos de Catalunya per davant dels interessos de partit. Altrament, estaríem legitimant les injúries d'un país que no és el nostre així com les campanyes ignominioses de la seva premsa, dels seus cossos policials i de la seva justícia al servei de principis totalitaris.

En aquest moment és vital la unitat de tots aquells que mai no admetrem per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el d'un Estat independent amb veu i vot a les Nacions Unides. Aquesta és la raó per la qual prego a Solidaritat Catalana que, sense renunciar als seus principis ni a les diferències que la separen de Convergència Democràtica, faci costat al president de Catalunya contra els atacs del nacionalisme espanyol.
 
El 'Frente Nacional' espanyol a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 novembre 2012
Navarro i CamachoLes campanyes electorals del Partit Popular i del PSOE de Catalunya repugnen. Cal dir-ho així, en una sola paraula: repugnen. Repugnen les dues campanyes i repugnen aquells que les han dissenyades, que les han aprovades i que les estan dirigint. La dels populars per lerrouxista, roïna i mentidera; la dels socialistes per vil, infame i ignominiosa. En la primera hi veiem un vídeo titulat "El primer dia de la independència de Catalunya", en què un home anomenat Joan Garcia i una funcionària del Registre Civil estableixen el següent diàleg:
-Home: Bon dia.

-Dona: Bon dia. Nom i cognom, si us plau.

-Home: Joan Garcia.

-Dona: Ha! A veure, Joan d'acord. Però Garcia no és molt català. Què li sembla Garriga, en lloc de Garcia?

-Home: Com?! Què em dirà la meva dona?

-Dona: Ui, no pateixi. El d'ella també el canviarem, que estem construint un país.

L'home fa un crit esfereïdor, es desperta i descobreix que només ha estat un malson. Llavors un rètol i una veu en off ens diuen: "Acaba amb el malson. Vota Partit Popular."
En el vídeo del PSOE de Catalunya hi veiem Pere Navarro, amb aires de suficiència mirant-se un cara a cara entre un candidat favorable a l'Estat independent i Alícia Sánchez-Camacho. No hi ha debat, només hi ha crits i Sánchez-Camacho qualifica de nazi l'independentisme: "Sembleu nazis!", "Sí, nazis!" D'aquesta manera, fidel a la seva praxi sibil·lina, el PSOE de Catalunya intenta difamar l'independentisme fent dir a un tercer allò que aquest partit no gosa verbalitzar obertament. Del que es tracta, al capdavall, és que la societat rebi el missatge i que, gairebé sense adonar-se'n, associï la llibertat amb el nazisme i la captivitat amb el seny. Què hi ha més repugnant que això, en una campanya electoral? Aquests vídeos ja donen la mesura de la baixesa moral de populars i socialistes, capaços de les barbaritats més repulsives a fi d'amagar la seva flagrant manca d'arguments.

Tanmateix, és lògic que sigui així. Del 'Frente Nacional' espanyol a Catalunya es pot esperar qualsevol cosa. El Partit Popular i el Partit Socialista, en companyia de Ciudadanos -Franco hauria beneït el vídeo d'aquest tercer partit i els personatges casposos que hi apareixen-, són els representants de la caverna espanyola al nostre país. És a dir, els encarregats de vigilar el forrellat de les portes i de les cadenes que ens empresonen. Per això és tan important que en les eleccions plebiscitàries del proper 25 de novembre Catalunya faci seu el lema "100 Diputats Independència", promogut per l'entitat Gent de la terra, vinculada a l'Assemblea Nacional Catalana, a fi que 100 dels 135 escons del Parlament estiguin ocupats pels defensors de la llibertat. Aquells defensors que, sabent que una Catalunya independent serà una de les principals potències europees, volen retornar-li l'estatus que li correspon com a nació mil·lenària d'Europa: l'estatus d'un Estat plenament sobirà amb veu i vot a les Nacions Unides.

El Singular Digital , 13/11/2012
 
El muntatge nazi del regidor del PP de Rubí Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 novembre 2012
Jonatan Cobo (PP)
Jonatan Cobo (PP)
Crec que la Generalitat no hauria de negligir les infàmies que el regidor del PP de Rubí, Jonatan Cobo Ortega, ha llançat a través del seu compte de Twitter, comparant la independència de Catalunya amb l'holocaust nazi i la mort de milions de persones als camps d'extermini tot mostrant un muntatge fotogràfic amb el president Mas vestit d'oficial de les SS. Diu la dita que qui calla consent, i hi ha coses que no es poden consentir. Jonatan Cobo és un personatge sinistre totalment incapacitat per exercir un càrrec públic en una societat democràtica, un personatge ignominiós que només pot trobar suport en els qui pensen com ell, encara que no ho diguin. Per això, a la gravetat de la seva acció, cal sumar-hi l'empara que ha rebut per part del PP, que es nega a expulsar-lo del partit. Això ja ho diu tot. És cert que l'infamant ha retirat les piulades del Twitter, però només ho ha fet quan s'hi ha vist obligat per la por de les conseqüències legals de la seva iniquitat. I és que el mal ja està fet, atès que l'esmentat muntatge fotogràfic és perfectament visible per mitjà del Google des de qualsevol lloc del món. La idea és aquesta: desprestigiar el govern de Catalunya per mitjà d'imatges que generin rebuig i que transmetin una idea criminal del nostre país. Arribats aquí, és obvi que la Generalitat ha de lliurar el cas a la Justícia. La negativa del PP a expulsar Cobo indica que les essències d'aquesta formació nacionalista espanyola són perilloses i arriben a l'extrem de criminalitzar el president Mas acusant-lo de delicte de sedició en cas que escolti la veu del poble català i el seu desig de constituir-se en un Estat independent. Només un partit de mentalitat totalitària pot ser capaç d'amenaçar un poble que decideix exercir de manera pacífica i democràtica la voluntat del seu Parlament.

Diari de Sant Cugat , 9/11/2012
 
L'espot "escandalós" del govern Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 novembre 2012
Jo vaig votarLa prohibició, per part de la Junta Electoral Central (JEC), de l'espot institucional de la Generalitat destinat a promoure el vot en les eleccions del 25-N és pròpia d'una democràcia totalitària. Només una democràcia totalitària prohibeix el foment de la participació en unes eleccions, criminalitza els referèndums i amenaça d'empresonar el president de Catalunya si consulta els catalans a través de les urnes. Els quatre partits que han demanat la retirada de l'espot -PP, PSOE, ICV i C's-, basen la seva petició en un ús suposadament partidista de la Diada d'enguany, i el socialista Pere Navarro ha arribat a dir que la campanya és "escandalosa". Però allò que és realment escandalós és l'acusació d'aquests quatre partits. I la prova és que la JEC no ha prohibit pas l'espot pel seu contingut -d'això no en diu res-, sinó perquè incentiva el vot, i la incentivació del vot és una cosa "no emparada per la legislació electoral". Això només ho pot fer Espanya. Sembla increïble, però és així.

És obvi, doncs, que Espanya vol una Catalunya subordinada sense ni tan sols potestat per fomentar el vot en unes eleccions. Tanmateix, cal preguntar a PP, PSOE, ICV i C's en què es basen per dir que l'esment de la Diada és partidista? Ens estan dient, potser, que els prop de dos milions d'assistents a la manifestació eren votants de CiU? Déu meu, quanta misèria intel·lectual! I Pere Navarro encara gosa dir que l'espot només parla "d'una part de Catalunya". Doncs no. L'espot parla de la manifestació del 1977, dels castellers, dels Jocs Olímpics, de la Constitució espanyola, de Tarradellas, de l'entrada a Europa, dels catalans d'origen espanyol... Què té de partidista i escandalós, això? Ah, sí, és clar. Si l'espot l'hagués fet el front espanyolista hi apareixerien les curses de Fernando Alonso, els partits de "la roja", les orejas y el rabo tallats per José Tomás i la Hispanidad. Si fa no fa, ves per on, la mateixa Catalunya que Franco havia somniat.

Nació Digital , 10/11/2012
 
Catalans a qui Espanya nega el dret a vot Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 11 novembre 2012
Ambaixada espanyola a Londres
Ambaixada espanyola a Londres
Són d'una gravetat extrema els impediments que ha posat el govern espanyol del Partit Popular als catalans residents en altres països que volen votar en les eleccions del 25 de novembre. Ho hem sabut gràcies als mitjans de comunicació que s'han fet ressò de les moltíssimes queixes expressades des dels cinc continents, en el sentit que les ambaixades i els consolats espanyols els posen tota mena de traves administratives o els obliguen a desplaçar-se a altres ciutats i a fer elevades despeses econòmiques.

Aquestes persones, per altra banda, han denunciat el cinisme de les seus diplomàtiques i dels seus funcionaris en respondre a les queixes amb afirmacions inadmissibles com aquesta: "No és important, només són unes eleccions autonòmiques". L'ambaixada espanyola de Pequín, fins i tot, ha tingut el desvergonyiment de comunicar als catalans que, per més que lliurin el seu vot, les paperetes no arribaran mai a la seva destinació perquè "el cost del tràmit és massa car per a unes eleccions de tan poca importància". És molt greu, això, perquè ja sabem que del Partit Popular, una de les ultradretes més casposes d'Europa, es pot esperar qualsevol cosa menys el respecte pels drets democràtics, però l'impediment del vot traspassa totes les línies vermelles d'un Estat de dret.

Davant d'això, és molt lloable que Solidaritat Catalana, a més de denunciar els fets a les instàncies internacionals, hagi posat en marxa una solució imaginativa anomenada "apadrina un vot" consistent en el vot per delegació. És a dir, la creació d'una plataforma a través de la qual els catalans residents a fora puguin delegar el seu vot en catalans que viuen a Catalunya i que no tenen intenció de votar. La fórmula és senzilla, ja que el compte de twitter @apadrinaunvot està posant en contacte els uns amb els altres. Pensem que són més de 150.000 els catalans de l'exterior que el 25-N no podran votar.

I és que Espanya té molta por, perquè sap que Catalunya es troba en una cruïlla històrica i que aquestes són les eleccions més importants dels darrers trenta anys.

Cugat.cat , 9/11/2012
 
José Montilla, l'home que homenatjava dictadors Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 novembre 2012
José Montilla"El referèndum és la fórmula preferida dels dictadors". Aquestes són paraules de José Montilla per desacreditar un referèndum sobre la independència de Catalunya. És a dir, són paraules d'un home que va ser president de la Generalitat no pas per voluntat dels catalans sinó com a fruit d'una operació feta en despatxos de Madrid i Barcelona, mitjançant l'assassinat polític, amb nocturnitat i traïdoria, de Pasqual Maragall. Per sort, el país el va foragitar a les següents eleccions. Però llavors ell, en lloc de retirar-se de la vida política o de quedar-se com a diputat al Parlament, va degradar el càrrec de president de Catalunya, equiparant-lo al d'una entitat menor, i es va convertir en senador espanyol. I és que per a ell Catalunya no són res més que quatre províncies espanyoles. El 6 d'agost de 2005 ho va deixar ben clar: "Els drets històrics de Catalunya no existeixen".

Convertit en portaveu del nacionalisme espanyol, José Montilla no té escrúpols a dir les més grans barbaritats si creu que aquestes són útils per mantenir el dogal al coll dels catalans. Ni li passa pel cap que quedaran escrites en la història com a exemple de fanatisme religiós -per als espanyolistes la "unidad de España" és una religió-, de totalitarisme i d'indigència intel·lectual. Realment, el nacionalisme espanyol ha d'estar molt mancat d'arguments, i també molt desesperat, per dir que "el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors". Cinisme i indignitat són la gran aportació d'aquesta gent a la humanitat. No se'n pot esperar res que no sigui això. Amb tot, seria interessant saber què en pensen, de les declaracions de José Montilla, a Suïssa, on els referèndums són el pa de cada dia. En tot cas, té gràcia que gosi criminalitzar els referèndums la mateixa persona que l'any 2006 va convocar-ne un sobre l'Estatut. Deu ser la fórmula de l'absolutista, que només considera legal un referèndum si el convoca ell o algú dels seus. En el fons, estem parlant d'una persona que té aversió a les urnes quan aquestes poden emetre un veredicte que el converteixi en perdedor. I com que no té més argument que la prepotència per a oposar-s'hi, opta per la criminalització del dret de Catalunya a decidir el seu destí.

Tanmateix, les paraules de Montilla encara resulten més esperpèntiques si tenim en compte que va ser ell, precisament ell, en companyia del govern tripartit, qui l'any 2010 va homenatjar Juan Antonio Samaranch, mà dreta del dictador Franco, al Palau de la Generalitat, davant l'estupor de la premsa internacional. Com n'hem de dir, dels qui homenatgen dictadors? Se'n pot dir d'esquerres, algú que homenatja feixistes? Està legitimat per parlar de drets i llibertats, un polític que quan era governant va retre els màxims honors d'un país a un exdirigent d'un règim que va assassinar milers i milers de catalans defensors de les llibertats? José Montilla, en qualitat de president de Catalunya, ho va fer el 21 d'abril de 2010. Jo, que he viscut a Alemanya, no puc imaginar-me un canceller alemany i el seu govern homenatjant un membre destacat del règim de Hitler. Ni en somnis! Una barbaritat així comportaria el processament immediat d'aquell canceller i un escàndol de dimensions espectaculars. Doncs bé, a Catalunya es poden fer aquestes coses sense que passi res. I a més les fa l'autoanomenada esquerra, aquella que un 15 d'octubre, a Montjuïc, homenatja Lluís Companys, i un 21 d'abril, a la Generalitat, homenatja la mà dreta dels seus assassins. Sense escrúpols ni vergonya.

I ara apareix José Montilla i ens diu que "el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors". Déu meu quanta ignomínia! Prego als eurodiputats Ramon Tremosa i Raül Romeva que transmetin aquesta frase als seus col·legues del Parlament Europeu. És un fidel exponent dels principis totalitaris amb què Espanya pretén impedir la independència de Catalunya.

El Singular Digital , 6/11/2012
 
Duran i Lleida, un cadàver polític Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 novembre 2012
Duran i LleidaUna de les moltíssimes coses bones que té la presa de consciència nacional de Catalunya és que està deixant literalment despullats i sense màscara tots aquells que van viure confortablement durant el règim franquista i que en el període posterior van trobar el seu espai en una Catalunya espoliada i subordinada a Espanya. Només cal veure les atzagaiades que deixen anar contra la independència de Catalunya i com cerquen paraules diferents per dir exactament el mateix que diuen les veus de la caverna franquista espanyola. Que fàcil que era, fins ara, fer-se passar per catalanista mentre els catalans que volien sortir de la presó espanyola no tenien cap força. Que fàcil que era cridar "Visca Catalunya!" en un aplec del cargol, i alhora, moure la cua davant d'un ministre espanyol a canvi d'unes molles de pa. I que fàcil que era, també, presentar aquestes molles com una victòria històrica. El poble, pensaven, és babau i s'ho empassa tot.

Però això s'ha acabat i ara els qui estan en minoria són els qui han viscut a costa nostra al llarg dels darrers trenta anys. No és estrany que estiguin tan neguitosos en veure com la fi de la seva carrera política tindrà un desenllaç força diferent del que havien previst. Aquest és el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, un dels personatges més execrables de la política catalana. Un personatge que, com recorden companys seus d'institut a Tamarit de Llitera en el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, d'Eugeni Casanova, "exercia el càrrec d'animador del Cara al sol entre les files abans d'entrar a classe". Per això és el polític català més ben valorat a Madrid, perquè en realitat és un dels seus. I, com ells, es veu obligat a recórrer a la mentida i al fantasma de la por per intentar frenar la plena llibertat de Catalunya. Només cal veure com el feliciten dues abanderades de l'ultranacionalisme espanyol com Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta espanyola, i Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP català, quan diu coses com aquestes: "No veig una Catalunya sense Espanya", "És dolent per a Catalunya no tenir Espanya", "No hi ha una gran majoria de ciutadans de Catalunya que desitgin un escenari d'independència", "No té sentit que nosaltres convoquem un referèndum que no sigui legal [espanyol]."

La desesperació fa perdre els nervis i dir moltes mentides, no hi ha dubte. I Duran i Lleida, ara mateix, és un home desesperat. És l'home que va relegar l'independentista Josep Maria Vila d'Abadal a un lloc testimonial de les llistes d'Unió per forçar-lo a retirar la candidatura i fer-lo invisible com a rival a la presidència del partit. No és, doncs, Catalunya, sinó Duran, qui té por. Duran té por, perquè sap que un Estat català independent significa la mort del col·laboracionisme. I ell sempre n'ha estat un membre molt aplicat. En això s'ha de reconèixer que hi ha excel·lit. Com a ministre espanyol, no, pobret. Ni tan sols no ho ha flairat. Però com a col·laboracionista, sí. Aquesta és la raó per la qual intenta debades frenar la independència de Catalunya, perquè, per a assegurar-se el seu futur, no té escrúpols a sacrificar el futur del seu país. Unió, per tant, té ara dues assignatures pendents: enterrar el cadàver polític de Duran i respondre si el seu Estat es diu Catalunya o es diu Espanya.

Racó Català , 5/11/2012
 
El nou Diari de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 novembre 2012
Diari de Sant CugatFalten molt pocs dies perquè el Diari de Sant Cugat experimenti una notable transformació. Serà una transformació conceptual i de disseny, no pas de fons, destinada a fer d'aquesta publicació un mitjà en què els elements de reflexió no estiguin rígidament subordinats a l'actualitat. L'actualitat, com és obvi, hi serà amb tots els seus fets noticiables, no caldria sinó!, però hi predominarà un tractament més analític de la realitat. És a dir, que, en lloc d'aturar-se en el "què passa", aprofundirà més en el "per què passa" allò que passa. Aquest canvi, que coincideix amb el vintè aniversari del setmanari, serà molt més atractiu a la vista, tant per a la gent jove com per a la gent gran. Els joves hi trobaran una publicació més moderna i la gent gran agrairà moltíssim l'augment del format de lletra. Jo mateix conec persones d'edat avançada que s'han vist obligades a renunciar a la lectura d'aquestes pàgines a causa d'un format de lletra excessivament menut per als seus ulls. De fet, la demanda de lletra més grossa a la premsa escrita en general, per part d'aquest col·lectiu, és una vella reivindicació que no acaba de reeixir. Per això, des d'aquí, convido els lectors a celebrar-ho el proper dia 15 de novembre, a dos quarts de vuit del vespre, en l'acte de presentació que es farà al vestíbul del Teatre-Auditori. A mi, personalment, m'agrada que sigui un acte obert a tothom, ja que el Diari de Sant Cugat és un element d'identitat que afavoreix la implicació dels santcugatencs en la seva ciutat. Pensem que en els temps que corren, l'existència i la qualitat periodística d'aquest setmanari són un luxe que la majoria de municipis catalans no es poden permetre. Feu-vos-en subscriptors, llegiu-lo i doneu llarga vida a les seves pàgines. Són les pàgines que expliquen la nostra vida a Sant Cugat.

Diari de Sant Cugat , 2/11/2012
 
Submissió lingüística, submissió nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 03 novembre 2012
Català a la cartaCada cop són més els catalans que s'adonen que Franco no és mort. El 1975 només va ser l'any en què la seva figura es va diversificar en milers de rostres que molt abans ja havien decidit que el franquisme podia tenir llarga vida si era prou intel·ligent per adaptar-se als nous temps. Només calia moderar les formes, fer-hi alguns retocs i dir-ne democràcia. Si abans hi havia un règim totalitari ara hi hauria una democràcia totalitària. I governar una democràcia totalitària és molt millor que governar una dictadura, ja que permet fer i desfer maquillant sibil·linament l'absolutisme. És a dir, que allò que el franquisme no va poder destruir, ja fos per ineptitud, per la intensitat dels focus amb què podia ser observat o pels anticossos que generava tot activant consciències, ho intenta destruir ara amb instruments d'aparença democràtica. Aquest és el cas del genocidi lingüístic que el Partit Popular està portant a terme a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent, per exemple. Al Principat, és clar, hi troba més resistència. Per això ataca la immersió a les escoles des del Govern espanyol.

I això, per què? Doncs perquè hi ha un pla espanyol d'extermini de la llengua catalana, i tots els atacs que estem vivint formen part d'aquest pla. Saben que la llengua catalana és la demostració més irrefutable que els catalans no som espanyols ni francesos -que és el que fa segles que intenten fer-nos creure amb rentades de cervell- i volen exterminar-la convençuts que amb la seva desaparició desapareixerà també la identitat nacional de Catalunya. Ens trobem, per tant, al caire d'un penya-segat i només tenim dues opcions, o deixar-nos-hi caure o plantar cara i lluitar dignament. I en aquest sentit, el llibre Català a la carta. Tria la teva aventura lingüística (Setzevents, 2012), de David Vila, és una eina utilíssima per a reflexionar sobre el nostre grau d'implicació en la defensa de la llengua i per actuar amb assertivitat en totes aquelles situacions quotidianes -no sempre malintencionades, sovint només per inèrcia- en què la llengua catalana resta invisibilitzada.

Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, adverteix en el pròleg del llibre que "una de les armes més potents del poder és la d'uniformar el marc a través del qual tothom ens mirem la realitat", i David Vila ho explicita així: "La història de la humanitat és també la història de la vulneració constant dels drets individuals i col·lectius. I els drets lingüístics, expressió genuïna dels pobles, no n'han estat una excepció. Com s'entén, sinó, que el 50% de la població mundial s'expressi habitualment en alguna de les deu llengües més parlades, mentre l'altre 50% empra les 6.000 llengües restants?". M'encanta aquest raonament de Vila, perquè, en molt poc espai, obre els ulls del lector i el fa corresponsable del futur de la llengua. Li diu que el projecte d'extermini del català només pot reeixir si ell se'n desentén. És a dir, cada cop que practica la submissió i el substitueix per l'espanyol.

El llibre, per altra banda, s'adreça indistintament a persones conscienciades i a persones que pateixen a l'hora de mantenir-se en català en un diàleg amb un hispanoparlant. Vegem-ne alguns exemples:
"Els parlants de les llengües minorades s'han avesat, durant anys, a renunciar a la seva llengua en qualsevol situació: algú que s'expressa en la llengua dominant, un desconegut, una persona estrangera... En lloc de preguntar-li si parla la llengua minorada o si, com a mínim, l'entén, el gest inconscient és adreçar-s'hi en la dominant. És el que es coneix tècnicament com a submissió lingüística o, dit d'una manera menys contundent, timidesa lingüística: canviar a la llengua de l'interlocutor en situacions que no és necessari. [...] Per què [els nouvinguts] aprenen normalment espanyol i no pas català? Doncs perquè l'espanyol és la llengua que perceben com a útil, necessària i, fins i tot, única del país, tot plegat degut a l'ocultació que fan els catalans de la llengua pròpia. [...] Si aprenem a fer un ús constant, fidel i còmode del català, la percepció que se'n tindrà socialment s'enfortirà i ningú no dubtarà de la necessitat de parlar-lo. Les coses útils sumen adeptes."
David Vila aborda en el llibre diversos àmbits que afecten la llengua catalana, com ara la submissió, el darwinisme lingüístic, el doblatge cinematogràfic, la immigració, la cohesió social o la dada empírica que diu que els únics pobles que han aconseguit normalitzar les seves llengües han necessitat primer assolir la seva independència política. També encoratja el lector, de manera didàctica, a usar el català amb naturalitat i sense prejutjar la competitivitat de l'interlocutor, independentment de l'accent o del color de pell que tingui, i li recorda que la immersió lingüística "és un dels pilars fonamentals de la normalització del català. I si no fixeu-vos com en retrocedeix a la resta dels Països Catalans, on no hi ha aquest model educatiu."

El tema més important de tots, però, si més no des del meu punt de vista, és el de l'esquarterament de la llengua: valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, aragonès oriental, llemosí, xapurriau... L'esquarterament és el punt més important de l'operació espanyola d'extermini de la llengua catalana, perquè resulta molt més efectiu que no pas la prohibició franquista de parlar-la. A més, esquarterant la llengua, esquarteren també el mercat català, un mercat potencial de catorze milions de persones. Això fa, com diu el llibre, que "el mercat de la llengua minorada sigui inviable a nivell econòmic i, per tant, es força els parlants a integrar-se en el mercat de la llengua imposada o dominant."

La pregunta més inquietant de tot plegat, i que Vila es formula en les pàgines finals, és aquesta: "Com s'entén que nois i noies que han estat escolaritzats aquí, en un model teòricament d'immersió lingüística, siguin incapaços de mantenir activament una conversa en català amb una mínima fluïdesa?" La resposta es troba dintre nostre. Si de debò volem salvar el català, hem de deixar de menystenir-lo i d'invisibilitzar-lo. Hem de fer-lo útil i necessari per viure al país. Tan útil i necessari com ho és l'espanyol per a viure a Espanya o l'alemany per a viure a Alemanya. Un llibre per reflexionar.

Lletres , núm. 55, tardor 2012
 
Carrers de Sant Cugat al Facebook Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 03 novembre 2012
Sant CugatDe tant en tant, a la xarxa, apareixen iniciatives de caràcter personal amb vocació universal que passen desapercebudes per la seva humilitat. Parlo de pàgines web que responen a projectes sense afany de lucre i amb l'únic objectiu de servir a la col·lectivitat. Aquest és el cas de la pàgina "Carrers de Sant Cugat", una pàgina del Facebook sorgida de la voluntat de Joan Vallvé, membre de l'equip de Cugat.cat, que, com ell mateix explica, vol mostrar "els carrers més antics de Sant Cugat amb els canvis i les transformacions que han sofert al llarg del temps."

La iniciativa, com dic, és esplèndida, perquè, nodrint-se del fons de l'Arxiu Municipal i de material dispers en llibres, aplega un munt de fotografies que expliquen l'evolució de la ciutat des dels anys en què no era més que un petit poble del Vallès Occidental. Hi ha imatges encantadores del carrer Major, de la plaça d'Octavià, del Monestir, del seu entorn... i també d'establiments, d'escoles o d'entitats. La idea és que sigui una pàgina que els santcugatencs facin seva i que els forans interessats en el passat del municipi hi trobin un fàcil accés. Per això és important que tothom que conservi material documental de com era abans la vida als carrers de Sant Cugat ho comuniqui al gestor de la pàgina per tal que es pugui posar a l'abast de tothom. Pensem que tot sovint la fotografia més insignificant pot ser un valuós document sobre la història o el patrimoni locals. Entreu-hi, passegeu-vos-hi, mireu-ne la galeria fotogràfica encara incipient, i veureu com era Sant Cugat abans de convertir-se en la moderna i equilibrada ciutat que és avui.

Cugat.cat , 2/11/2012
 
Amenaça de bomba Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 03 novembre 2012
Evacuació de l'Ajuntament de Sant Cugat
Evacuació de l'Ajuntament de Sant Cugat
Els mitjans de comunicació n'han parlat poc per mirar de no fer el joc als autors de l'acció, cosa que està bé. Però això no treu que l'acció sigui molt greu, i és d'esperar que la investigació dels Mossos d'Esquadra arribi fins al final. Em refereixo a les amenaces de bomba que el 9 d'octubre passat van afectar l'Ajuntament de Sant Cugat i el Parlament de Catalunya. L'amenaça al consistori santcugatenc, a través d'una trucada als Mossos des d'una cabina telefònica, es va produir a dos quarts d'onze del matí i poc més de cinc hores després, a les quatre de la tarda, n'hi va haver una altra que parlava d'una bomba al Parlament. Això, com és lògic, va suposar un trasbals, ja que, per més que les amenaces puguin ser mentida, obliguen a seguir el protocol establert per a aquests casos amb la consegüent evacuació de personal i l'escorcoll immediat dels edificis amenaçats. I és que estem parlant de terrorisme. Un terrorisme destinat a atemorir les institucions catalanes i a frenar com sigui el procés que ha de convertir el nostre país en un Estat independent. Ho provaran tot. Absolutament tot. L'amenaça de bomba, que, en el cas que apareguin els culpables, ens serà presentada com l'acció d'un guillat -i si no ja ho veurem-, és una de les moltes formes d'intimidació violenta que ens arribaran. Una altra d'aquestes intimidacions l'hem tinguda recentment en forma d'avions de guerra F-18 de l'exèrcit espanyol volant a poca distància del terra a quatre comarques catalanes i provocant la indignació de berguedans, cerdans, pallaresos i ripollesos. "Trobo indignant que els caça-bombarders sobrevolin Campdevànol a aquesta alçada, és una vergonya", ha dit l'alcalde de Campdevànol. Doncs sí, és una vergonya. Però és també la nostra victòria. Només amenaça i intimida qui s'ha quedat sense arguments.

Diari de Sant Cugat , 26/10/2012
 
Mossos, policia catalana o espanyola? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 novembre 2012
Mossos d'EsquadraÉs interessantíssim observar el meravellós espectacle de clarificació política que el procés d'independència de Catalunya ens està oferint des de l'Onze de Setembre passat. Durant un bon grapat d'anys, han estat moltíssimes les persones que, aprofitant-se de la feblesa dels moviments independentistes i de la subordinació del nostre país, han viscut literalment de la indefinició. Com que la dignitat nacional cotitzava a la baixa i no hi havia pressió social en aquest sentit, els vividors de la dependència en tenien prou de dir que Franco era un home molt dolent per passar per grans catalanistes. Però, ves per on, qui els ho havia de dir, ara són ells els qui cotitzen a la baixa. Ara són ells els qui han quedat en minoria mentre es pregunten com és possible que les coses hagin canviat tant d'un dia per l'altre. Tan submís que es presentava el panorama català al llarg d'aquest nou mil·lenni, oi?, i ara resulta que tot s'ha capgirat amb una espectacular caiguda de caretes.

Doncs sí, el panorama s'ha capgirat i ara és hora de definir-se: o estàs a favor de la independència de Catalunya o hi estàs en contra, o estàs a favor de la llibertat dels pobles o de la seva captivitat. En aquesta qüestió, a desgrat dels panxacontents, no hi ha terme mitjà. I això, a banda d'un sentiment de desubicació profunda, els crea un neguit insuportable que els empeny a dir-les de l'alçada d'un campanar sense ni tan sols adonar-se que la història els deixarà ben retratats per sempre més. Aquest és el cas de Pere Navarro, del PSOE de Catalunya, que, amarat d'espanyolisme, es retrata tot sol amb declaracions ben galdoses. Recentment, ha dit sentir-se "escandalitzat" pel discurs amb què el conseller d'Interior, Felip Puig, va expressar la seva convicció que, en cas d'un conflicte amb Espanya, els Mossos d'Esquadra estaran al servei de Catalunya.

Aquestes van ser les paraules de Puig:
"Estic convençut que el cos dels Mossos d'Esquadra, com a institució del país, com a referent de llibertats, com a símbol de la catalanitat i del nostre sistema de valors, com a estructura d'Estat que hem anat construint i que caldrà completar en el futur, participareu en aquest doble rol. [...] Hi pot haver moments que hi hagi gent que vulgui contraposar una legalitat jurídica a una legalitat democràtica. [...] En aquesta tessitura, també estic convençut que el cos que representeu estarà al servei del país i de les seves institucions."
I aquesta va ser la reacció del PSOE de Catalunya a través de David Pérez, responsable de la seva àrea d'Interior:
"És una barbaritat que el conseller d'Interior demani a la policia de Catalunya que no compleixi la llei. Demanem una rectificació o el cessament fulminant."
Aquesta reacció s'explica perquè, amb la caiguda de les caretes ‘catalanistes', el Partit Socialista ha passat a ocupar el seu veritable lloc en la societat catalana, al costat del Partit Popular i Ciudadanos. Tots tres partits configuren el trident nacionalista espanyol que lluita per un mateix vot en les properes eleccions del 25 de novembre i ara rivalitzen en espanyolitat. En aquest sentit, és il·lustrativa la reacció coincident del PP i Ciudadanos amb el PSOE de Catalunya. El PP, per mitjà d'Alícia Sánchez-Camacho, ha exigit la reprovació de Felip Puig, i Ciudadanos, per veu de Jordi Cañas, ha dit: "Escoltant Felip Puig, hom entén perquè el separatisme volia treure de Catalunya la Policia Nacional i la Guàrdia Civil." Pobre, Cañas, que limitadet; encara no se n'havia adonat. Es veu que la Policia espanyola i la Guàrdia Civil han d'estar al servei d'Espanya, però els Mossos no poden estar al servei de Catalunya.

Arribats aquí, n'hi ha prou de repassar les paraules de Puig, del tot impecables, per posar en evidència al mateix temps el trident espanyolista i els sindicats dels Mossos -aquells que canten "¡Que viva España!"-, així com també, de passada, algun radiofonista amb sou públic molt afeccionat a fer editorials tramposos i a dir contínuament "a la resta d'Espanya". Siguem clars: quin és el delicte del conseller, haver dit que els Mossos són una institució del país, un referent de llibertats, un símbol de la catalanitat i del nostre sistema de valors, potser? Que no ho són, una institució, els Mossos? No són les llibertats, allò que han de defensar? No és, la nostra policia, un símbol de la personalitat nacional de Catalunya i del seu sistema de valors? I no és cert que aquesta policia forma part de les estructures pròpies de l'Estat que estem construint i que només el totalitarisme ens pot negar? Què haurà de fer, doncs, aquesta policia, quan l'absolutisme vulgui contraposar una legalitat jurídica a una legalitat democràtica? Posar-se al servei de la primera o de la segona? Convertir-se en el braç armat d'una legalitat antidemocràtica o defensar els valors democràtics fonamentats en els Drets Humans? Els Mossos d'Esquadra són la policia nacional de Catalunya i la missió que tenen encomanada consisteix a defensar la voluntat del seu Parlament, un Parlament que és l'expressió pacífica i democràtica d'aquesta nació mil·lenària d'Europa.

El Singular Digital , 30/10/2012
 
Les fonts ideològiques del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 octubre 2012
Les fonts ideològiques del Partit PopularNo fa gaire, a través de Cugat.cat, el Partit Popular afirmava que sent "passió" i "amor" per Catalunya i titllava la independència del país d'"onada separatista". Fins i tot apel·lava a la "laboriositat" del poble català per impedir que es constitueixi en Estat independent. I, ves per on, aquestes expressions resulten d'allò més divertides, ja que la forta patacada que les enquestes pronostiquen al PP en les eleccions del 25 de novembre fa pensar que una bona colla de diputats d'aquest partit tindran més futur explicant acudits que no pas exercint la política.

Això no obstant, és interessant analitzar les expressions esmentades, perquè mostren clarament quin és el marc ideològic que els serveix de referència. D'entrada, té gràcia que parlin d'"amor" i de "passió" per Catalunya i que, en virtut d'aquests sentiments, la vulguin captiva i subordinada a Espanya tot seguint aquell principi masclista que diu "seràs meva o no seràs de ningú". Déu ens guardi d'amors i de passions així. Més que res perquè se suposa que quan estimes algú de debò el vols lliure i decidint per si mateix, no pas encadenat i a mercè de la teva voluntat.

Però també les expressions "separatista" i "laboriositat" aporten molta informació sobre les fonts ideològiques que hi ha al darrere. I és que tant l'una com l'altra formaven part del discurs del règim franquista. El règim de Franco no va parlar mai d'independentisme. Mai. Sempre s'hi va referir com a "separatisme". Era la seva manera de satanitzar el dret de Catalunya a la llibertat. I quan volia ensabonar de manera folklòrica els catalans sempre s'hi referia parlant del "laborioso pueblo catalán"; cosa que té la seva gràcia, ja que si en una cosa coincideixen el règim de Franco i el Partit Popular és que el poble català no existeix perquè només hi ha poble espanyol. És a dir, que els catalans no seríem cap poble per nosaltres mateixos. Només seríem poble espanyol de Barcelona, Tarragona, Lleida o Girona. Pobre Partit Popular, quina deriva. Com més parla més es despulla.

Cugat.cat , 26/10/2012
 
L'espanyolisme "catalanista" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 28 octubre 2012
L'espanyolisme "catalanista"El procés d'independència de Catalunya no sols avança per la seva pròpia dinàmica, que ara com ara és admirable, sinó pels efectes que té en la societat. Em refereixo al seu poder clarificador en sectors dominats fins no fa gaire per l'ambigüitat i que, tot d'una, gairebé sense adonar-se'n, s'han vist obligats a definir-se com a catalanistes o com espanyolistes. Just allò que tant havien temut. I és que en un país on la llibertat nacional causava tremolor de cames, n'hi havia prou d'incorporar una C a les sigles per dir-se catalanista. És cert que el PSOE de Catalunya i el PP encara es diuen catalanistes a si mateixos, però això és degut a la inèrcia de tants anys de cantarella. Una mica com els trens, que, per més que es vegin obligats a frenar, continuen corrent abans no s'aturen.

Per sort, com dic, el procés d'independència, que comença amb les consultes, ha llevat la bena dels ulls a molta gent i la realitat s'ha fet força diàfana. Fixem-nos, si més no, en el magnífic quartet que forma el nacionalisme espanyol a Catalunya amb populars, "ciudadanos", socialistes i falangistes. Units, tots quatre, pel principi franquista de la "unidad de destino en lo universal". Ara, per fi, la comèdia s'ha acabat i el ball de disfresses també. Ara, com veiem, cada cop es fa més palès que l'espanyolista és aquell que considera que Catalunya és d'Espanya i catalanista el qui considera que Catalunya és del món. El primer exigeix una Catalunya captiva, el segon defensa una Catalunya lliure. Som, per tant, davant d'una lluita entre el totalitarisme i la democràcia, entre l'opressió i la llibertat. Tothom ha de dir quin és el seu lloc.

Nació Digital , 27/10/2012
 
On són, els espanyols demòcrates? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 25 octubre 2012
On són, els espanyols demòcrates?Aquests dies, arran de l'allau d'atacs que està rebent Catalunya, procedents d'Espanya, són molts els catalans que es pregunten on són els demòcrates espanyols. Per què callen? Per què es fan l'orni davant de tantes barbaritats, mentides i amenaces que la dreta i l'esquerra espanyoles llancen contra Catalunya i contra el seu dret a constituir-se en un Estat independent? On són els intel·lectuals i els artistes de mentalitat oberta i de vocació universalista, com ara Víctor Manuel, Ana Belén, José Sacristán, Luis Eduardo Aute, Javier Bardem, Fernando Trueba, Pedro Almodóvar, Alejandro Amenábar, Carlos Saura i tants d'altres? No tenen res a dir, en veure amenaçada la voluntat pacífica i democràtica del poble català a decidir el seu destí? Doncs no, no tenen res a dir. Ni mitja paraula.

Tanmateix, volem creure que a Espanya hi ha una minoria silenciosa que sí que n'és, de demòcrata. Dic minoria silenciosa perquè, encara que no es faci sentir, no dubto que acceptarà amb naturalitat que Catalunya, d'acord amb el seu Parlament, es declari nou Estat independent d'Europa. Aquí tenim dos exemples d'espanyol demòcrata:

  • Miguel Bosé, cantant: "Estic convençut que veuré canviar la geografia de la Península, hi estem abocats. No es pot forçar un poble a ser el que no vol ser. Tampoc no pots forçar individualment les persones. I la suma de persones fa un poble".

  • Vicente del Bosque, seleccionador espanyol de futbol: "Catalunya està en el seu dret de defensar la independència. És la llibertat que té cada poble per decidir el seu futur."

La pregunta és: quants segles han de passar perquè la cultura democràtica de Bosé i Del Bosque, deixi de ser anecdòtica i esdevingui majoritària a Espanya? De moment no hi ha resposta, perquè l'evolució que demanem és antagònica amb la naturalesa d'aquell país. La seva història, una història de dominació i d'anorreament de pobles, cultures i llengües, n'és la prova. I si a això hi afegim que l'estatus d'Espanya és insostenible sense la subordinació de Catalunya, en la mateixa mesura que l'estatus de l'amo és insostenible sense la subordinació de l'esclau, entendrem la virulència de la reacció espanyola davant l'horitzó immediat d'una Catalunya independent.

Com he dit, molts catalans volem creure que hi ha un sector de la societat espanyola veritablement democràtic i disposat a acceptar la voluntat del Parlament de Catalunya. Però, perquè aquesta creença deixi de ser un acte de fe, cal que aquest sector es faci visible i que amb veu alta i clara rebati els atacs i les amenaces que el Partit Popular i el Partit Socialista llancen contra Catalunya i que defensi la independència catalana –encara que no la desitgi– com un dret inalienable de tots els pobles de la Terra. Són, per tant, aquests espanyols demòcrates de pedra picada els qui han de blasmar el nacionalisme d'arrel totalitària que nega a Catalunya la seva condició de subjecte polític; cosa que significa la negació de la nació catalana, de la seva història i dels seus drets nacionals. Són aquests espanyols, en definitiva, els qui, des de la radicalitat democràtica, s'han de pronunciar contra l'Espanya que afirma que el poble català no existeix. Volem conèixer-los i escoltar com fan seves les paraules de Miguel Bosé i Vicente del Bosque. Al capdavall, si Espanya està interessada a saber el nombre de catalans independentistes, Catalunya també té interès a saber el nombre d'espanyols demòcrates.

El Singular Digital , 23/10/2012
 
Atacs, mentides i amenaces Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 octubre 2012
Alfons López TenaL'acte d'Alfons López Tena, diputat de Solidaritat Catalana, a Sant Cugat, ha estat molt positiu, perquè els seus coneixements jurídics han servit per esvair el fantasma de la por amb què els nacionalistes espanyols de dretes i d'esquerres intenten frenar Catalunya en el seu camí a la independència. Mai com ara el món havia estat tan pendent de nosaltres, mai com ara Catalunya havia aparegut en les portades dels mitjans de comunicació internacionals amb la seva identitat nacional reconeguda com a subjecte polític. I és precisament aquesta projecció el que posa tan neguitós l'espanyolisme. Només cal veure els atacs, les mentides i les amenaces que llancen el PP i el PSOE per atemorir la gent de bona fe. Per sort, no se'n sortiran. No podran perquè el camí que hem emprès no té retorn i perquè és ben obvi que només ataca, menteix o amenaça qui no té arguments. La prepotència i la mentida no són arguments, són debilitat intel·lectual. La debilitat intel·lectual d'un dominador que es creu amb dret a imposar la seva voluntat a un tercer. Que ningú no es cregui la mentida segons la qual una Catalunya independent sortirà de la Unió Europea. I ara! Com diu López Tena, "Els catalans som europeus, i perquè perdem el dret de lliure circulació a la UE, cal que vulguem sortir-ne", i la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, ho ha reafirmat amb aquestes paraules: "Cap llei no diu que Catalunya hagi de sortir de la UE si s'independitza. La legislació internacional no diu res que s'assembli a això". Queda clar, doncs, que no hem de fer cas de les mentides propagades pels fantasmes de la por. Els fantasmes de la por són aquells que, conscients de la seva desubicació en una Catalunya independent, estan fent mèrits com a actors per treballar al Túnel del Terror del Tibidabo.

Diari de Sant Cugat , 19/10/2012
 
El Partit Popular, enemic de la cultura Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 octubre 2012
El Partit Popular, enemic de la culturaL'atac ferotge del Partit Popular a la cultura tindrà gravíssimes conseqüències en tots els àmbits d'aquest sector a Catalunya. I Sant Cugat, evidentment, no se n'escaparà. No és estrany que hi hagi tanta indignació. La gent econòmicament més feble, després de ser víctima de la corrupció en les altes esferes, no sols veu com els corruptes continuen en llibertat i no tornen els diners que han robat, sinó que, a més, es veu condemnada a pagar la sagnia que aquests individus han provocat.

La situació, òbviament, és molt greu, perquè, a l'espoliació diària que patim com a catalans per part d'Espanya -12.000 euros anuals per família-, a les retallades en serveis bàsics i a les xifres inquietants d'atur, ara hi hem d'afegir l'augment de l'IVA, que en diversos camps culturals s'ha apujat tretze punts i ha passat del 8% al 21%. És a dir, que anar avui al teatre, al cinema o a un concert és molt més car que fa dos mesos. I també ho és, per exemple, la compra d'obres d'art. En aquest darrer cas és un cop molt fort per a les galeries i per als artistes no consagrats, ja que serà difícil que es venguin aquelles obres que no suposin una inversió segura.

A Sant Cugat, a més de les galeries, dels cinemes i del Teatre-Auditori, ho patiran també moltíssimes entitats culturals, com ara el Teatre de la Unió, o determinats espectacles que se celebren en equipaments municipals. En aquest sentit, m'agrada la definició que en fa Àngels Ribé, Premi Nacional de Cultura i de les Arts 2012 en Arts Plàstiques: "L'art cohesiona un poble; si a un poble li treus l'art, es desfà". Doncs sí, és cert. Però és que l'atac del Partit Popular a la cultura consisteix justament en això: lobotomitzar l'individu, fer de la cultura un privilegi de rics i destruir tot allò que ajuda la gent a pensar i a decidir per si mateixa.

Cugat.cat , 19/10/2012
 
Rates als Quatre Cantons Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 octubre 2012
Rates als Quatre Cantons¿És normal que les rates es passegin per la plaça dels Quatre Cantons, al cor de Sant Cugat, com si fossin vianants? Ho pregunto perquè les he vist tot sovint anant amunt i avall en ple dia, no pas de nit, molt a prop dels contenidors situats a tocar del carrer de Santiago Rusiñol. Són rates que deuen formar part d'una colònia que habita en aquella zona i que ha trobat en els contenidors esmentats un restaurant de cuina catalana amb un menú de franc molt divers i saborós. Òbviament, s'imposa una actuació municipal immediata en aquell indret, però no es pot descartar l'existència de més colònies de rates en altres llocs igualment transitats. Sabem prou bé que els contenidors són un focus d'atracció per a aquestes bèsties per la senzilla raó que és habitual trobar-hi restes de menjar de tota mena al seu voltant. Són restes de menjar que provenen de l'incivisme. I és que hi ha ciutadans que no saben viure en col·lectivitat perquè tenen el costum de no molestar-se a dipositar la bossa d'escombraries en el contenidor. Es veu que si ho intentessin, l'esforç titànic d'obrir-ne la tapa els deixaria encarcarats. "Obrir un contenidor?", diuen, "I ara! Quin horror!". Per això deixen sempre la bossa d'escombraries a terra, sense reflexionar sobre les conseqüències del fet. Pensen que les seves deixalles desapareixen per art d'encanteri i ni els passa pel cap que són moltes les bestioles que n'estriparan el plàstic escampant-ne el contingut. És molt lamentable, això. La convivència té unes regles, i no embrutar l'espai públic és una de les més elementals. Algú pot pensar que aquest comportament és propi de gent sense estudis, però no és cert. Jo mateix he observat persones universitàries deixant les escombraries a terra sense avergonyir-se'n. Hi ha de tot. L'incivisme és una xacra ben transversal.

Diari de Sant Cugat , 12/10/2012
 
L'atemptat contra Artur Mas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 octubre 2012
Artur MasDesitjo sincerament una vida molt llarga i feliç al president Mas. Crec que és un polític de molt alt nivell, que enforteix l'autoestima del seu país quan va pel món i que està cridat a ser -si ell mateix no ho esguerra- un personatge rellevant de la nostra història. De moment -empès per nosaltres-, ha fet el que no havia fet mai cap primer mandatari català en els darrers tres segles, que és situar Catalunya en el mapa del planeta i atreure l'interès de tots els mitjans de comunicació internacionals sobre la nostra identitat i els nostres anhels. Fins ara, més enllà del Barça i de la ciutat de Barcelona, la nació catalana, vista des de l'exterior, només era un subjecte polític a ulls de les elits més informades. La resta del món no en sabia res. D'Escòcia i del Quebec sí que en sabia, però de Catalunya no. Ara, tanmateix, la situació ha canviat. I el president Mas, en qualitat de president, ha esdevingut la figura més visible d'aquest procés que hem iniciat i que ha de culminar en un breu espai de temps -força més breu del que molts independentistes es pensen- en la consecució d'un Estat independent.

Una altra cosa, això sí, són els pals a les rodes que Espanya posarà per impedir que la independència sigui una realitat. Aquests pals hi seran, és obvi. I hem d'estar preparats per a tota mena d'atacs i amenaces, sense caure en les provocacions. En veurem de tots colors. Ja hem vist que Espanya fins i tot passeja els seus avions de guerra, bombarders F-18, a molt poca distància dels nostres caps al Pallars Sobirà, al Ripollès, al Berguedà i a la Cerdanya per tal d'atemorir-nos. I és que, per al violent, un avió de guerra és la prolongació del seu penis i necessita exhibir-lo en públic per a reafirmar-se. Però això, repetim-ho, no és res comparat amb altres coses que poden passar i hem d'estar preparats. Oi que no s'ha pogut esbrinar mai qui va ordir la trama del magnicidi de Dallas, de l'any 1963? Se n'han fet molts llibres i pel·lícules, sí. Però qui hi havia al darrere de Lee Harvey Oswald, l'home que se'ns ha dit que va disparar contra John Fitzgerald Kennedy? I què en sabem del magnicidi d'Estocolm, de l'any 1986? Qui hi havia al darrere de Christer Pettersson, el presumpte atacant d'Olof Palme? De teories n'hi ha per a donar i vendre, però res més. En el cas d'Oswald, hi trobem un comunista casat amb una russa; i en el de Pettersson, un drogoaddicte que va sortir de la presó perquè no hi havia proves concloents contra ell.

Algú pensarà que l'advertiment que faig en aquest sentit, referit a la persona d'Artur Mas, és inversemblant. Però no ho és gens. Ni molt menys. Artur Mas s'ha convertit en l'enemic públic número u d'Espanya i seria un gravíssim error d'ingenuïtat no preveure la possibilitat que pugui patir un atemptat. De fet, estic segur que les mesures de seguretat de la seva persona s'han intensificat des de l'Onze de Setembre passat. Per altra banda, vull fer notar que la temença que expresso crec haver-la percebut també en la velada insinuació de l'expresident Jordi Pujol en el programa ‘El convidat', de TV3. Pujol hi diu: "Hi ha algú que si ara es morís, seria realment un trauma molt gros per al país." I Albert Om li pregunta: "Qui?" I Pujol respon: "En aquest moment? Hem quedat que no parlaríem de política". Això és tot. No diu res més. Però sembla força evident que s'està referint a Artur Mas.

Hem de tenir en compte també, que, si un fet així s'esdevingués -sense excloure l'accident-, el malfactor respondria a un perfil de manual. Vull dir que seria un drogoaddicte, un ultra, un boig, un fanàtic... En definitiva, el personatge ideal per neutralitzar tota teoria sobre un complot polític i poder presentar el magnicidi com l'obra incontrolable d'un pària social o d'un desequilibrat. No podem oblidar que d'un Estat com Espanya, que va crear una banda terrorista des del seu govern, que no ha revelat mai la identitat de l'home X que hi havia al darrere i que té en llibertat els seus cervells i els seus assassins, ho podem esperar tot. Absolutament tot. Per tant, cal que estiguem amatents. I el president Mas farà bé de prendre mesures molt especials en les seves aparicions públiques així com en els aspectes relatius a la seva integritat física. Fins i tot els més banals o insignificants. Som a punt de segar les cadenes, i això és més del que pot suportar qui ens vol encadenats per sempre.

El Singular Digital , 16/10/2012
 
La singularitat de Jaume Barberà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 octubre 2012
Jaume BarberàLa personalitat de Jaume Barberà, com a director i presentador de programes a Televisió de Catalunya, no admet el terme mitjà. O agrada molt o no agrada gens. Els seus detractors diuen que té un estil excessivament seriós, que s'aparta de la dinàmica més aviat alegre de l'emissora, cosa que, fins a cert punt, és certa, perquè és un comunicador amb unes maneres molt personals. Però, des del meu punt de vista, aquest és un dels seus principals valors: l'estil propi. No m'estranya que el seu programa es digui Singulars, ja que trenca el tarannà artificiosament distès de molts programes fonamentats en la cultura del hi-hi, ha-ha. Ara, pel que sembla, a la ràdio i a la televisió tot s'ha de dir de manera riallera, mirant de no encaparrar l'audiència. No fos cas que un excés de treball intel·lectual la fatigués i canviés d'emissora.

A Jaume Barberà, en canvi, li interessen les persones que no pretenen complaure tothom i que no sobredimensionen la banalitat. Persones que tenen coses a dir, encara que aquestes coses puguin resultar incòmodes a aquells que ens volen submisos i adotzenats. I, en aquest sentit, les edicions protagonitzades per personatges com Germà Bel, Edward Hugh, Jonathan Tepper o Carles Boix, sobre la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, han estat exquisides.

La força de Barberà com a comunicador és que no actua davant la càmera, simplement és ell mateix treballant a cor obert davant l'espectador i mostrant-li amb naturalitat tot allò que l'admira, que l'encurioseix o que el neguiteja. És tot un plaer gaudir de periodistes com ell, per als quals la salvaguarda de la seva carrera mai no és més important que el compromís amb la llibertat del seu país. Tot un plaer i tot un luxe.

Nació Digital , 13/10/2012
 
La remodelació de la plaça de Barcelona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 14 octubre 2012
Plaça de Barcelona de Sant Cugat
Plaça de Barcelona de Sant Cugat
És un plaer passejar-se per la plaça de Barcelona de Sant Cugat, després de la remodelació que s'hi ha fet. Aquesta plaça sempre ha estat un dels meus llocs preferits de la ciutat. Sobretot perquè els seus veïns i els seus edificis han resistit molt bé i no han sucumbit a l'afany depredador de les excavadores. Aquesta resistència, a més, encara resulta més meritòria si tenim en compte que a la plaça, llevat de l'antic Ajuntament, no hi ha cap edifici emblemàtic que, per si mateix, hagi contribuït a la preservació del conjunt.

La plaça de Barcelona, situada al cor d'una ciutat que ha crescut vertiginosament en pocs anys, s'ha convertit en un recés de pau protegit per petits carrers que també evoquen el passat i que ens conviden a caminar-hi sense presses. Deu ser per això que em sembla tan esplèndida la remodelació que s'hi ha practicat, eliminant la circulació de vehicles, instal·lant-hi noves llambordes, conservant-ne els arbres i la sorra de la part central i anivellant-ne el terra, cosa que transmet una sensació d'unitat ambiental. Per altra banda, també és una feliç idea celebrar-hi els actes oficials de la Diada Nacional de Catalunya, ja que és una celebració que li imprimeix caràcter. Són coses, en definitiva, que ens fan dir que els 600.000 euros que ha costat tot plegat han estat ben emprats. Fixem-nos que només han transcorregut tres mesos de la remodelació de la plaça i la seva vida no sols ha fet un gir, sinó que ha crescut espectacularment. Senyal inequívoc que la gent ha redescobert l'indret i que les coses s'han fet bé.

Cugat.cat , 12/10/2012
 
12 d'octubre, dia feiner a l'escola catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 octubre 2012
12 d'octubre, dia feiner a l'escola catalanaLes declaracions del ministre espanyol d'Educació, Cultura i Esports, José Ignació Wert, dient que "hi ha algunes evidències que relacionen el creixement del sentiment independentista amb el procés educatiu a Catalunya", i la seva amenaça de violar les competències de la Generalitat en matèria educativa imposant que l'espanyol sigui llengua vehicular a les escoles, expliquen la raó per la qual el Partit Popular es nega a condemnar el franquisme. No ho pot fer perquè equivaldria a condemnar-se a si mateix. El Partit Popular va ser fundat per la mà dreta de Franco i és molt difícil que aquesta mà es condemni a si mateixa.

Per això volen separar els alumnes a les escoles catalanes per raons de llengua, perquè necessiten que existeixin dues comunitats enfrontades que trenquin la profunda civilitat de la societat catalana. Els franquistes són així. Mancats d'atributs per imposar els "Principios del Movimiento" en el marc de la Unió Europea -els mateixos "Principios" que va jurar el seu rei-, utilitzen la democràcia per imposar l'espanyolització no reeixida del dictador. Fixem-nos que la ruïna econòmica que suposa gastar milers de milions en la construcció de línies de trens d'alta velocitat sense passatgers, amb l'única finalitat d'aplicar els principis franquistes de la "vertebració d'Espanya", és filla del mateix nacionalisme.

Sortosament, però, no se'n sortiran. Catalunya els ha perdut la por i ara se'n riu, de les seves amenaces. De fet, aquestes són un estímul per no desviar-nos ni un mil·límetre del camí que hem emprès vers l'Estat independent. Tanmateix, perquè això sigui així, és imprescindible que el nostre govern estigui a l'alçada del país. És cert que el president Mas ha dit que "Wert confirma que no entenen res ni ho volen entendre", i que la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha reblat el clau dient que som davant "d'una ofensiva total contra el marc competencial català" per part d'un govern espanyol que "està intentant espanyolitzar l'alumnat de Catalunya".

Són paraules fermes, sens dubte. Però no n'hi ha prou. La fermesa es demostra amb fets, no només amb paraules. Cal tenir en compte que els hereus del franquisme poden recórrer a un canvi legislatiu i, com d'habitud, fer-se una llei a mida. N'hi ha prou que recordem que totes les lleis espanyoles estan fetes d'acord amb la voluntat del nacionalisme que encarnen el Partit Popular i el Partit Socialista.

Arribats aquí, consegüentment, Catalunya no ha de fer cas de les amenaces. Catalunya ha de tenir clar que Espanya mai no podrà obligar-la a fer allò que no vulgui fer. No hi ha cap poder al món, cap ni un, que sense l'ús de la violència, pugui passar per damunt de la voluntat de tot un poble en un sistema democràtic. És una qüestió de dignitat. I la dignitat es defensa per mitjà de la fermesa. L'entitat 'Escola en Català' és un exemple ben representatiu d'aquesta dignitat i d'aquesta fermesa. Per això demana que aquest 12 d'octubre totes les escoles i instituts de Catalunya no celebrin la "Fiesta de la "Hispanidad" i obrin les seves portes com si fos un dia feiner. La mateixa conselleria d'Educació hi està d'acord i ha suggerit que, encara que no s'imparteixin matèries curriculars, els centres poden celebrar-hi una jornada de portes obertes. Serà una bona resposta a una ofensiva que, com diu Mercè Escarrà, presidenta d'Escola en Català, "és una imposició més d'aquesta Espanya prepotent que ens nega als catalans el dret de ser lliures".

Tinguem present que el 12 d'octubre és una festa nacional espanyola que simbolitza la subordinació de Catalunya a Espanya. Però Catalunya, precisament perquè no és Espanya, té les seves pròpies festes nacionals. I d'acord amb això, és obvi que les úniques festes nacionals que la nació catalana ha de celebrar són les seves. Per tant, siguem conseqüents. Aquest 12 d'octubre, dia feiner a les escoles de Catalunya.

El Singular Digital , 9/10/2012
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 491 - 560 de 1689
spacer.png, 0 kB