spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Els Samuel L. Jackson del Parlament de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 febrer 2013
StephenTotes les col·lectivitats oprimides han tingut els seus botiflers. Absolutament totes. Els van tenir els indis americans, els van tenir els aborígens sud-africans, els van tenir els jueus sota la bota del nazisme i els ha tingut i els continua tenint Catalunya sota la bota de l'espanyolisme. El botifler acostuma a ser algú amb un dèficit d'ètica notable, que es realitza com a individu adulant l'opressor, fent-li la feina bruta, executant els seus designis i extasiant-se quan li somriu. Això explica la raó per la qual molts botiflers acostumen a ser més cínics o més dèspotes que no pas aquell a qui serveixen. I és que és precisament gràcies a ells, gràcies a la seva agressivitat, que l'amo, en algun moment, pot sentir-se poderós mostrant-se benèvol.

Aquests dies, els cinemes d'arreu del món estan exhibint el film Django unchained, de Quentin Tarantino, que, més enllà del seu caràcter paròdic, parla de coses profundament serioses, com va ser l'opressió que els blancs van exercir sobre els negres. Primer esclavitzant-los i després, per justificar la barbàrie, dient que no tenien ànima. Els blancs ho dèiem exactament així: els negres no tenen ànima perquè no són persones, són animals. Avui, és clar, això ja no ho diu ningú. Però el concepte es manté viu. Només cal parar l'orella en els insults racistes que reben molts jugadors negres o "no gaire blancs" en alguns camps de futbol. Tanmateix, per més que, en general, el llenguatge i els comportaments actuals siguin molt més civilitzats que abans, l'obsessió humana per la dominació persisteix. I hi ha països, com ara Espanya, que es reafirmen per mitjà d'aquesta dominació de la mateixa manera que molts blancs es reafirmaven en funció del nombre d'esclaus que tenien. La raça humana és així: dóna individus i països acomplexats que necessiten inferioritzar algú per sentir-se superiors.

Però perquè l'opressió d'una col·lectivitat pugui reeixir cal abans que en el seu si hi hagi nadius que no tinguin escrúpols a trair-la; cal que hi hagi botiflers disposats a trepitjar els drets del seu poble per subordinar-los als dictats de l'opressor. Catalunya, per desgràcia, té alguns individus així al Parlament, individus que són el viu retrat de Stephen, el personatge que interpreta Samuel L. Jackson en el film esmentat. "I qui és Stephen?" Doncs Stephen és l'esclau negre fidel com un gos, és l'esclau que gaudeix denigrant els qui són negres com ell, és l'esclau amansit i domesticat que repeteix fil per randa els missatges de l'amo. Stephen és també el negre bo, el negre que no pretén ser persona, el negre que no aspira a decidir per si mateix, el negre que no qüestiona la superioritat de l'amo, el negre, en definitiva, que experimenta un plaer morbós promovent la subordinació dels de la seva mateixa condició.

Per a Stephen, a més, el seu amo té raó: els negres no tenen ànima. No la tenen, perquè són éssers inferiors. Els blancs sí que poden ser lliures, els blancs sí que poden decidir per si mateixos, però els negres no. Naturalment que no. I els catalans tampoc. Els Stephens del Parlament de Catalunya també consideren inconcebible que els catalans puguin equiparar-se als espanyols, als francesos o als danesos i ser lliures com ells. Una cosa així atemptaria contra el sentit comú. Els catalans, com els negres de Stephen, no són un subjecte polític, per la senzilla raó que no existeixen com a tals. No hi ha catalans, només hi ha espanyols. Els catalans, en tot cas, com els negres de Stephen, només existeixen com una propietat, com una possessió, com una pertinença del seu amo. No hi ha, per tant, ni negres ni catalans. Només hi ha éssers superiors que decideixen i éssers inferiors que obeeixen.

El Singular Digital , 5/2/2013
 
Rodríguez Ibarra, expert en colpisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 febrer 2013
Rodríguez IbarraL'endemà mateix de la independència de Catalunya caldrà retre homenatge a tots els polítics espanyols que hi han contribuït, ja que la tasca que estan portant a terme, conscienciant la societat catalana de la necessitat de tenir un estat propi, és molt lloable i mereix un reconeixement públic. Un d'aquests personatges és Juan Carlos Rodríguez Ibarra, expresident de la Junta d'Extremadura. Diu Ibarra que "el federalisme no arreglaria cap ni un dels problemes que té Espanya amb la secessió en marxa. Els nacionalistes catalans i bascos no volen ni sentir parlar d'Estat federal, i saben molt bé per què". I cita un altre socialista i nacionalista espanyol com ell, José María Benegas, segons el qual "el model autonòmic espanyol és asimètric i aporta un sistema més flexible que el federal per resoldre els problemes peculiars i els fets diferencials".

Són manifestacions molt d'agrair, perquè demostren que la convivència amb Espanya és absolutament impossible. I no només perquè Catalunya i Espanya siguin incompatibles, sinó perquè són antagòniques. Són dues naturaleses contraposades amb actituds abismalment diferents davant la vida. El senyor Ibarra ho expressa molt bé quan diu que Espanya és una "unitat descentralitzada" amb un sistema de govern "flexible" que "resol les peculiaritats i els fets diferencials". Sempre, és clar, que els "peculiars" admetin que només són una piga en una galta d'Espanya. I com que la peculiar Catalunya no ho admet, això, el senyor Ibarra demana al PSOE que recordi la E de les seves sigles i que qualifiqui Catalunya de "colpista" per voler decidir per si mateixa. D'això se'n diu parlar clar. En la naturalesa despòtica i totalitària espanyola no hi ha lloc per a les urnes que no li donen la raó. El dret de decidir de Catalunya és colpisme, el sotmetiment dels catalans a Espanya és sentit comú. Són els arguments del franquisme, són els arguments del Partit Socialista.

Nació Digital , 2/2/2013
 
La difamació a la premsa escrita i a Internet Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 febrer 2013
UnescoDes d'aquestes pàgines vull donar les gràcies als Amics de la Unesco Valldoreix-Sant Cugat per convidar-me, el 16 de gener passat, a fer la conferència "La difamació a la premsa escrita i a Internet", a l'Arxiu Nacional de Catalunya. Vaig escollir aquest tema, perquè em va semblar que la nostra societat, a més d'una angoixant crisi econòmica, pateix un inquietant dèficit de valors ètics. No estic dient que no n'hi hagi, de valors ètics. Els valors hi són i els podem trobar en persones que treballen amb ètica i rigor en qualitat de polítics, d'empresaris o d'assalariats. Al capdavall, si el món no ha esdevingut encara una selva, ha estat gràcies a persones com aquestes, que no es dediquen a barrinar la manera d'aprofitar-se dels altres o de destruir els qui no se sotmeten a la seva voluntat.

Tot i així, ja fa temps que està arrelant entre nosaltres la cultura de l'arribisme i de la necessitat d'assolir objectius sense que importi com. És la cultura que afavoreix, per exemple, que allò veritablement reprovable no sigui la mentida en si mateixa, sinó el fet de no saber mentir. És a dir, que allò admirable no és la victòria dels principis ètics per damunt de les ambicions materials, sinó les habilitats de l'entabanador per defugir la justícia. Si no fos així, ja faria temps que algú com l'expresident de Bankia, Rodrigo Rato, posem per cas, hauria comparegut davant els tribunals en lloc d'haver estat premiat amb un sou de 200.000 euros com a assessor de Telefónica. I el mateix li hauria succeït a Felipe González, com a president d'un govern que va permetre la corrupció política, la tortura policial i la creació d'una banda terrorista anomenada GAL, o a José María Aznar, responsable de crims contra la humanitat, en lloc de veure's compensats com a consellers de Gas Natural i d'Endesa, respectivament.

Hom pot pensar que això té poc a veure amb la difamació mediàtica, però no és cert. Sí que hi té a veure. I molt, ja que la impunitat per difamar persones en els mitjans de comunicació i a la xarxa s'alimenta justament del dèficit de valors ètics a què al·ludíem. Un exemple paradigmàtic d'aquest estat de coses el vam viure poc abans de les eleccions catalanes per part del diari El Mundo amb les injúries que va llançar contra les persones d'Artur Mas i Jordi Pujol. Finalment, va acabar confessant que no tenia proves en què fonamentar el seu sac de porqueria. Però el mal ja estava fet i els objectius -perjudicar electoralment CiU- es van assolir. Això no treu que en un futur la justícia obligui El Mundo a pagar danys i perjudicis, però no importarà perquè els poders que hi havia darrere de l'operació ja hi comptaven. Hi ha qui paga campanyes d'autopromoció i hi ha qui paga campanyes de difamació, i d'ambdues coses se'n diu inversió.

Amb tot, no hi ha res com Internet per als amants de la impunitat. Internet és la tribuna predilecta dels qui no tenen escrúpols a llançar mentides i calúmnies contra els qui no pensen com ells o que denuncien les contradiccions del seu partit. En lloc de reflexionar-hi i d'obrir un debat intern, es posen el passamuntanyes i es dediquen a injuriar-ne els denunciants. I és que no volen millorar, l'únic que volen és que ningú no descobreixi el seu joc. I, és clar, per evitar-ho cal desqualificar tot aquell que els posi en evidència. Arribats aquí, crec que cal una profunda regeneració de valors com l'ètica, el respecte i el compromís, perquè tota societat que no els tingui com a propis és una societat abocada al declivi.

Diari de Sant Cugat , 25/1/2013
 
L'odi del PP a l'estelada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 febrer 2013
EsteladaEl 23 de gener passat va ser un dia molt emocionant, per a la majoria de catalans, perquè per 85 vots a favor, 41 en contra i dues abstencions, el Parlament de Catalunya va aprovar la declaració sobiranista que ha de marcar el futur del país com a nou Estat d'Europa. I, com és natural, l'Ajuntament de Sant Cugat, amb una clara majoria de regidors a favor, ho ha volgut expressar simbòlicament fent onejar l'estelada a la plaça de la Vila.

Això, és clar, no ha agradat al Partit Popular, que, com sabem, va votar en contra de la declaració adduint que és "il·lícita i il·legítima", perquè els catalans no existim com a tals. I com que no existim no som ningú. És a dir, que al món no hi ha catalans. Hi ha espanyols, hi ha francesos, hi ha portuguesos i potser fins i tot alguns marcians, però catalans no. Cap ni un. Per això, segons el PP, l'única sobirania resideix en el poble espanyol, que és un poble que sí que existeix. Del poble català, en canvi, ningú no en sap res. Fins aquí, per tant, s'entén l'odi del PP a la sobirania de Catalunya. Deu fer molta ràbia que algú que has dit que no existeix et posi en evidència passejant-se davant teu.

Allò que no s'entén, però, és que el PP no s'avergonyeixi del seu dèficit democràtic i arribi a dir que, per bé que l'estelada no oneja a les dependències municipals, sí que ho fa a la plaça de la Vila, i que això és il·legal i demostra que l'Ajuntament es posa al servei de les idees d'una part de la ciutadania. Increïble. D'entrada, el PP sap perfectament que no hi ha cap llei que impedeixi que un ajuntament faci onejar una estelada en una plaça; i, en segon lloc, sobta que aquest partit ignori que les idees que tanta aversió li provoquen van assolir la majoria absoluta en les darreres eleccions.

Ves per on, som milions els catalans que sentim aversió per les idees del PP i que, tanmateix, precisament perquè som demòcrates, acceptem la involutiva victòria electoral que li va permetre arribar al govern espanyol. Per això ens agradaria que el PP reprimís el seu absolutisme i que, encara que li faci mal als ulls, respecti l'estelada com nosaltres, encara que ens fa mal als ulls, respectem la bandera espanyola. I si ignoren el significat de la paraula "respecte" l'hauran d'aprendre, perquè, com ha dit l'alcaldessa, Mercè Conesa, l'estelada onejarà "durant els propers dies i els propers mesos".

Cugat.cat , 1/2/2013
 
El senyor Ramells Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 febrer 2013
Pere Ramells i Víctor Alexandre
Pere Ramells i Víctor Alexandre
Es diu Pere Ramells i el vaig conèixer a Barcelona quan jo tenia 25 anys i ell 45. Ell era subdirector d'una oficina d'una important empresa d'assegurances i jo necessitava guanyar-me la vida. Per sort, en aquells temps hi havia feina per a tothom, no pas com ara, i tot va anar bé. En l'entrevista de treball, el senyor Ramells em va explicar que no tindria cap sou fix. Es tractava d'una feina a comissió d'acord amb els clients que fes cada mes. Si no feia clients, no hi guanyaria res. Tot depenia de mi. Jo, però, no tenia res més i com que els reptes sempre m'han estimulat vaig dir que sí. Reconec, tanmateix, que hi va influir molt el senyor Ramells, ja que hi vaig descobrir un home afable, noble, sense màscara, amb una humanitat acollidora i amb una generosa capacitat d'escoltar. Un home a qui no podia decebre, perquè, tot i confessar-li que els meus anhels de vida eren uns altres, va dipositar la seva confiança en mi.

Era una feina dura, però. Una feina que ara seria impossible, perquè es tractava d'anar casa per casa fent contractes d'assegurances a persones desconegudes que m'havien de concedir una part del seu temps assegut al menjador o a la sala d'estar, signar-me una pòlissa i lliurar-me uns diners en metàl·lic com a bestreta del capital assegurat. Quan hi penso no m'ho puc creure, però era així. I encara se'm fa més increïble quan recordo que jo, que només somiava deixar de fer aquella feina, era tot sovint el venedor del mes. També recordo que el senyor Ramells em deia que res no seria possible si no creia en allò que venia. És a dir, que érem els agents, amb les nostres eines personals, els qui havíem de convèncer algú que allò que li oferíem era bo. Finalment, el 1976, poc després que hi entrés a treballar el meu germà Carles, que era més jovenet, la meva vida va fer un gir i em vaig acomiadar amb una abraçada del senyor Ramells.

Si explico aquesta història és perquè malgrat el pas dels anys mai no vaig oblidar aquella gran persona. Al contrari. Un quart de segle després em continuava preguntant què se n'hauria fet, del senyor Ramells. I és que era tanta l'estima que li tenia que, en record seu, vaig posar el seu nom a un personatge del meu llibre Set dones i un home sol. El llibre es va publicar el 2009 i, ves per on, va ser precisament aquell any que vaig retrobar l'amic a Sant Cugat. Hi havia arribat el 2003 amb la Isabel, la seva dona, i va ser molt emocionant veure'l de nou després de tants anys. Ell en té ara 82, però no ha canviat gens. Hi ha gent que canvia, però ell no ho ha fet tot i que la vida no sempre l'ha tractat bé. L'any 2003, la seva filla Isabel va morir al Clínic d'un tumor cerebral després de set anys d'invalidesa. En tenia 45. Per sort, els seus altres fills estan bé. En Pere és advocat i la Carme és restauradora del MNAC.

Em fa molt feliç haver retrobat l'estimat senyor Ramells. Em fa molt feliç i sempre li he agraït que tot i que el meu aspecte extern no concordava gens amb la resta de companys, tots amb americana i corbata, mai no em va dir que el canviés, que m'afaités la barba i que reduís la llargària dels meus cabells. Sé que no ho aprovava, però mai no em va dir res. I el respecte que ell em demostrava ha fet encara més gran el respecte que jo sempre he sentit per ell. Per això desitjo que els anys que la vida li tingui reservats siguin tan afables, càlids i acollidors com ell ho va ser amb mi. És tot un regal que en el món hi hagi persones de cor tan noble com l'estimat Pere Ramells.

Diari de Sant Cugat , 11/1/2013
 
La declaració sobiranista és vinculant Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 gener 2013
Declaració de SobiraniaLa declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, el 23 de gener passat, ha estat el pas polític més rellevant que ha fet el nostre país en els darrers tres-cents anys. És cert que Espanya el minimitza dient que una declaració, per solemne que sigui, "no és vinculant". Però menteix, i ho sap. I tant que és vinculant! Que no ho sigui oficialment, d'acord amb les seves lleis, no treu que sí que ho sigui per al poble de Catalunya i per a les seves institucions. Espanya, intentant disfressar la seva impotència, també va dir que les consultes per la independència no eren vinculants. Però ja es va veure que sí que ho eren moralment i psicològicament. Sense les consultes no hi hauria hagut la manifestació de l'Onze de Setembre passat i sense la manifestació tampoc no hi hauria hagut la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya. Són fets encadenats i indestriables.

Per altra banda, si la declaració no és vinculant, per què l'espanyolisme s'ha posat tan nerviós i l'ha qualificat de "declaració d'independència"? Els nervis són mals consellers i acostumen a revelar just allò que el nerviós pretén amagar. I, en aquest sentit, va ser molt gratificant –i divertit– veure que la màxima autoritat espanyola que feia unes declaracions oficials sobre la qüestió era, ves per on, el ministre d'Afers Exteriors. Déu n'hi do quin lapsus! Tot un reconeixement implícit de la nació catalana.

Però hi ha altres imatges i discursos que quedaran per sempre més en la història, imatges esperpèntiques com la del PP abandonant la cambra després d'haver votat en contra d'un principi bàsic dels Drets Humans, com és el dret de decidir, i discursos també contraris a aquest principi, per part de Ciudadanos i del PSOE de Catalunya. En el decurs del debat, tot Catalunya va poder veure l'abraçada ideològica que es van fer aquests tres partits en qualitat de "cancerberos" de la "unidad de España". El discurs de Pere Navarro, per exemple, va provocar vergonya aliena, ja que ser nacionalista espanyol no hauria d'estar renyit amb el sentit del ridícul. Però sembla que sí. Va arribar a dir que la declaració és un error històric, que "es carrega el dret de decidir" (!), que és "impossible" que Catalunya sigui independent a la Unió Europea, que l'única sobirania resideix en el poble espanyol –és a dir, que els catalans, començant per ell, no som ningú–, i que divideix i trenca la societat catalana. En definitiva, els mateixos arguments d'Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. Exactament els mateixos. De fet, tots tres es podien haver posat d'acord i fer un únic discurs. N'hi hauria hagut prou que haguessin fusionat el quart d'hora de què disposaven i no ens haurien avorrit tant.

Pel que fa als cinc diputats socialistes que no van votar per poder mostrar el seu desacord amb el partit, cal dir que hom n'esperava més coratge que la simple inhibició. Allà no s'estava votant si les butaques havien de ser vermelles o blaves, sinó la condició de subjecte polític del poble de Catalunya amb dret a decidir lliurement el seu destí. Ells, però, no deien ni que sí ni que no, sinó tot al contrari. Arribats aquí, no es pot negar que si el que perseguien era protagonisme mediàtic el van aconseguir. Però sembla obvi que quan es debaten temes tan transcendents com aquest i un diputat pren la decisió de votar d'acord amb la seva consciència i no pas seguint el toc de xiulet –discutiblement democràtic– del seu partit, ha d'anar fins al final i assumir-ne les conseqüències. En altres paraules, quan un partit obliga un diputat a votar en contra dels seus principis en temes que impliquen una actitud de vida –com ara votar en contra del dret a decidir o a favor de la pena de mort–, el que ha de fer aquest diputat, independentment del cost que tingui la seva decisió, és ser fidel a si mateix. Posar-se les mans a la butxaca mentre tot el Parlament està votant no és només una incongruència, també és una trista manera de fer-se veure a costa dels companys de partit tot defugint l'obligació moral de pronunciar-se. Catalunya, per sort, ja va demostrar que pot avançar sense ells.

El Singular Digital , 29/1/2013
 
La cultura, accessible a tothom Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 gener 2013
Apropa CulturaÉs molt agradable poder parlar de coses positives, de tant en tant. Estem immersos en una realitat econòmica i social tan adversa, que les bones notícies gairebé ens passen desapercebudes o fins i tot ens semblen insòlites. Tanmateix n'hi ha, de bones notícies, i el programa 'Apropa Cultura' n'és una.

La cultura, com ja vam comentar setmanes enrere, està vivint un atac frontal per part del Partit Popular, des del govern espanyol, i els professionals, les entitats i les empreses que s'hi dediquen es veuen al llindar del col·lapse arran de la imposició del 21% d'IVA. Estan desesperats i molts locals i companyies han de plegar perquè la seva subsistència és impossible. La davallada d'ingressos familiars unida a l'augment dels impostos ha convertit en prohibitives les despeses culturals. Ja se sap, quan es tenen problemes per pagar coses bàsiques, el fet d'anar a una sala de concerts, al cinema o al teatre esdevé un luxe inassolible. En paraules de Salvador Sunyer, director del festival Temporada Alta, "els teatres esdevindran cementiris".

Per això és tan positiu el programa 'Apropa Cultura', promogut per diverses sales catalanes entre les quals hi ha el Teatre-Auditori de Sant Cugat, el Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure, el Palau de la Música i el Mercat de les Flors. Es tracta de fer accessibles els espectacles culturals a totes aquelles persones que es troben al caire de l'exclusió social, ja sigui per raons de pobresa, de discapacitat o de malaltia mental, de manera que reunides en grups d'un mínim de cinc, només hagin de pagar 3 euros per entrada. Fins i tot hi ha beques que suposen només el pagament d'un euro o fins i tot l'entrada de franc. El programa 'Apropa Cultura' no és nou, ja fa temps que es fa, però encara hi ha molta gent que no en sap res i és bo fer-ne difusió. Per aquesta raó recomano entrar al seu web i veure'n les possibilitats. Els educadors socials hi poden trobar una bona ajuda, perquè com deixa clar aquesta iniciativa, l'art és un element de comunicació, de benestar, d'alegria i d'enriquiment personal.

Cugat.cat , 25/1/2013
 
La bandera espanyola a escoles i biblioteques Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 gener 2013
La bandera espanyola a escoles i bibliotequesEls pobles, precisament perquè els configuren persones, també tenen la seva naturalesa, i en la naturalesa d'Espanya, més enllà d'exquisides i excepcionals individualitats, no hi ha un sentit democràtic de la vida. La democràcia, en la història espanyola, sempre ha estat anecdòtica, mai una irrenunciable manera de fer. Espanya és l'antítesi de Catalunya, i d'aquesta antítesi en sorgeix un antagonisme secular que només podrà ser negligit amb la independència de la segona. És a dir, quan la condició d'Estat de Catalunya obligui Espanya a abandonar l'estatus d'amo que ara s'atorga. La història parla per si mateixa. Catalunya es reafirma per mitjà de la paraula, del respecte i del pacte, Espanya ho fa per mitjà de l'arrogància, del menyspreu i de l'absolutisme. I precisament perquè tots aquests elements són inherents a la seva naturalesa no pot canviar ni tan sols quan el passat li'n demostra el fracàs. El fracàs dels seus deliris de grandesa, el fracàs dels seus afanys de domini, el fracàs d'un somni imperial fonamentat en l'anorreament de pobles, cultures i llengües. Espanya, per tant, està condemnada a la solitud més absoluta. I la independència de totes aquelles terres que encara avui es vanta d'haver conquerit a ultramar n'és la prova més fefaent. Ningú no vol conviure-hi, perquè ningú no vol compartir un mateix espai amb un depredador.

Arribats aquí, la imposició a l'Ajuntament de Corbera del Llobregat, de penjar la bandera espanyola a les escoles, a la biblioteca, al pavelló d'esports, al camp de futbol i a la seu de la policia local, és una mostra més de la naturalesa de què parlàvem. Som una colònia, i el colonitzador, quan té una personalitat acomplexada com l'espanyola, no en té prou de ser opressiu, necessita, a més, veure onejar la seva bandera a casa de l'altre per sentir-se mínimament segur de si mateix. En altres paraules, allò que apaivaga la seva inseguretat no és ser amo d'un esclau sinó que l'esclau, de genolls, el reconegui com a amo.

Aquesta és també la raó per la qual Espanya, mentre exigeix que la bandera espanyola onegi a les dependències dels Mossos d'Esquadra i de la Policia Local, es nega a penjar la bandera catalana a les casernes dels seus cossos policials; cosa, per altra banda, que cal agrair-li. En aquest sentit, deia l'alcalde de Corbera del Llobregat, Manel Ripoll, que la delegada del govern espanyol, Maria de los Llanos de Luna, deu tenir molt poca feina per dedicar-se a posar banderes espanyoles en dependències municipals. I té raó. Però no és que la senyora Llanos de Luna tingui poca feina, és que la seva feina a Catalunya consisteix precisament en això: vetllar perquè la colònia no oblidi que és una colònia.

Hom dirà que el retorn de la bandera espanyola a escoles i biblioteques és una prolongació del franquisme, i certament és així. Però no és pas l'única herència franquista. Només cal repassar la Constitució espanyola per veure-hi tots aquells articles que també ho són. Per això, encara que Franco va morir el 1975, el franquisme ha vetllat per la pervivència del seu esperit encarnant-se en persones que controlen tots els poders de l'Estat espanyol. Com a catalans, per tant, no hi ha convivència possible amb Espanya. Només hi pot haver veïnatge.

El Singular Digital , 22/1/2013
 
Dones en situació de violència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 gener 2013
Dones en situació de violènciaUn cop publicat el darrer Informe d'Impacte sobre la Violència contra les Dones, sabem que l'any 2011 es van registrar a Sant Cugat 106 casos de violència de gènere. I per les dades que hi ha, sembla que l'informe del 2012, quan arribi, no serà gaire diferent. Per altra banda, el perfil de la víctima ens parla d'una dona que oscil·la entre els 24 i els 44 anys d'edat, amb fills al seu càrrec i amb feina remunerada. Hi predominen les dones d'altres nacionalitats, tot i que també n'hi ha de catalanes, i, en la majoria dels casos, el maltractador és la parella. Allò que l'informe no pot dir, com és lògic, és el nombre de dones que són víctimes de maltractaments i que, per raons diverses, però sobretot per por, no gosen denunciar-ho. Però aquestes dones existeixen i són moltíssimes, i això ens hauria d'amoïnar perquè es tracta d'una xacra social extremament greu.

A Sant Cugat ja fa anys que l'Ajuntament, a través de la regidoria d'Igualtat, dóna un tracte preferent a aquesta qüestió i té un telèfon específic d'atenció a la dona (93.565.70.00), a banda dels serveis socials que orienten, donen suport i ofereixen atenció psicològica i assessorament jurídic. De fet, aquests serveis són una bona mostra de les tasques que assumeixen els ajuntaments com a administració més propera al ciutadà. Tanmateix, tot això està en perill per culpa del nou pla del govern espanyol que pretén rebaixar competències i serveis als governs municipals per traspassar-los a les diputacions, cosa que significaria un cost afegit i una pèrdua del valor de proximitat. El govern espanyol, per amagar les gravíssimes conseqüències dels seus pressupostos en obres grotesques i totalment desaprovades per la Unió Europea, com ara la construcció d'aeroports fantasma i de línies de tren d'alta velocitat sense passatgers, ha optat per culpar els ajuntaments i convertir-los en el boc expiatori de tot plegat. L'excusa consisteix a dir que només podran tenir competències i serveis si el finançament els ho permet. Però, és clar, com que les retallades del govern espanyol escanyen la societat i fan que el nombre de persones necessitades que acudeixen als serveis socials municipals no pari de créixer, també creix la despesa dels consistoris que les han d'atendre.

Una eina molt positiva que l'Ajuntament de Sant Cugat té a l'abast de tothom és la Guia de recursos per lluitar contra la violència de gènere. Es tracta d'un llibret de 23 pàgines dividit en tres apartats: informació sobre violència masclista, com detectar-la i com actuar-hi en contra. Exemples de violència psicològica serien un control telefònic, gelosia, sospites o bromes feridores. I en el cas de la violència física, a més dels cops, també ho serien l'assetjament o el tancament a casa. Pel que fa a la violència sexual, cal incloure-hi les relacions contra la pròpia voluntat o el contagi deliberat d'infeccions o malalties. I per últim, en l'àmbit de la violència social i econòmica, hi trobem la humiliació pública o el control dels recursos familiars.

Com veiem, es tracta d'una guia que, a més d'indicar-nos com detectar que una dona o un infant són víctimes de maltractaments, també ens informa de com identificar un maltractador. Pensem que la violència de gènere no és cap cosa inevitable. La violència de gènere pot ser eradicada si interioritzem que tota convivència es fonamenta en el respecte mutu, un respecte mutu que passa per un repartiment igualitari de responsabilitats i per un reconeixement de la llibertat de l'altre.

Diari de Sant Cugat , 11/1/2013
 
Ciudadanos, sense màscara Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 gener 2013
Ciudadanos, sense màscaraÉs gratificant veure l'estat de nervis de Ciudadanos davant la fermesa de Catalunya en el seu camí cap a la independència, ja que fa que es mostri com el que realment és: un partit ultranacionalista espanyol, antidemocràtic i violent. Ultranacionalista, perquè Franco n'estaria molt orgullós; antidemocràtic, perquè pretén impedir que el Parlament de Catalunya celebri un debat sobiranista i demana al govern espanyol que suspengui l'autonomia; i violent, perquè l'emmordassament d'un país i l'eliminació de les seves institucions democràtiques són una agressió intolerable. Sí, ja sabem que l'article 155 de la Constitució espanyola ho permet. Però que un article sigui legal no significa que sigui democràtic. Hi ha altres articles a l'esmentada Constitució que també són vergonyosament antidemocràtics, com ara el número 2 i el primer punt del 8 i del 145.

Però, com diem, els nervis traeixen Ciudadanos i el fan caure en els seus propis paranys, ja que, mentre banalitza el debat sobiranista dient que tindrà "el mateix valor que si el Parlament de Catalunya declarés la guerra a Líbia o que l'Ajuntament de Barcelona declarés la guerra a Malta", no s'està d'afirmar que constitueix "un cop a l'estat de dret" i de demanar la suspensió de l'autogovern. Això ens aboca a una pregunta i a una resposta immediates: com és que per a Ciudadanos el fet d'enraonar ha de ser "castigat" retornant Catalunya a l'estatus que tenia en el règim de Franco? Doncs perquè Franco, com Ciudadanos, també deia de què es pot parlar i de què no. Franco, com Ciudadanos, també era al·lèrgic a la paraula "parlament". Franco, tanmateix, era força més coherent que Ciudadanos, ja que, a diferència d'aquests, mai no va ser parlamentari.

Nació Digital , 19/1/2013
 
Taxistes per la Independència de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 19 gener 2013
Taxistes per la Independència de CatalunyaLa creació recent del col·lectiu Taxistes per la Independència, impulsat per diversos professionals d'aquest gremi, entre els quals Jordi Musoy, col·laborador de Cugat.cat i del Diari de Sant Cugat, és una mostra del paper importantíssim que està desenvolupant la societat civil catalana per aconseguir la plena normalització del país. És a dir, treballant per abandonar per sempre l'humiliant estatus actual, que és el de ser quatre províncies espanyoles espoliades i sotmeses a la voluntat de Madrid, i convertir-se en un Estat, en la mateixa mesura que ho són Dinamarca, Àustria o els Països Baixos.

Del manifest elaborat per Taxistes per la Independència jo en destacaria un parell de coses: d'una banda, el fet que els taxistes adherits no siguin només catalans de soca-rel sinó persones d'orígens diversos que estimen Catalunya i que, precisament perquè l'estimen, la volen lliure. I de l'altra, aquestes paraules del text:
"Un sector en què treballen diàriament milers de persones no pot quedar al marge del procés més important que ha iniciat Catalunya en tres-cents anys. Manifestem que el poble de Catalunya té dret a decidir lliurement, democràticament i pacíficament el seu futur i lluitarem amb totes les nostres forces per aconseguir la independència de la nostra terra i convertir-nos en un nou Estat d'Europa més just i més pròsper."
Taxistes per la Independència estan integrats en l'Assemblea Nacional Catalana, impulsora de la manifestació de l'Onze de Setembre d'enguany, i en només una setmana de constituir-se ja van sumar l'adhesió de 160 professionals del taxi. Els interessats només s'hi han de posar en contacte a través de la pàgina web (Taxistesperlaindependencia.cat) o de l'adreça electrònica Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la i, d'aquesta manera, fer que la xifra no pari de créixer. Si la independència de Catalunya té el suport explícit de col·lectius com ara agents rurals, ambulàncies, bibliotecaris, bombers, economistes, empresaris, enginyers, immigrants, jubilats, juristes, meteoròlegs, pagesos, periodistes, botiguers o psicòlegs, seria absurd que no comptés també amb el dels taxistes. La llibertat d'un poble és cosa de tots.

Cugat.cat , 18/1/2013
 
I l’ètica, senyor Duran? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 gener 2013
Duran i LleidaEl dimarts 21 de novembre de l'any 2000, en una entrevista concedida a la Cadena Ser, Josep Antoni Duran i Lleida va fer unes declaracions clares i concises amb relació a la seva persona i a l'anomenat cas Pallerols. Va dir que dimitiria del seu càrrec de president d'Unió Democràtica de Catalunya "en cas que algun dia es demostrés que el partit s'havia finançat de manera il·legal". I, a més a més, no sols va negar "rotundament" que Unió hagués rebut diners dels fons destinats a la formació d'aturats, sinó que va afirmar que tot plegat responia a una operació destinada a desacreditar-lo a ell: "Hi ha una part important del país que entén que jo podria ser un bon candidat de futur i volen impedir-ho". Molt bé. Però, si això és així, com és que no s'ha presentat mai tot sol a les eleccions, en lloc de fer-ho sota les faldilles de Convergència? Per què no demostra el que diu per mitjà de les urnes?

Allò que sí que s'ha demostrat és que Unió rebia diners il·legalment i que les argumentacions que ho negaven no deien la veritat. I també és ben sabut que no hi haurà judici gràcies a un pacte en virtut del qual Unió ha d'admetre haver-se finançat de manera irregular. Sobre això, a més, els juristes ja han comunicat que "un pacte té el valor d'una sentència condemnatòria". Per altra banda, no canvia res el fet que els implicats ja no militin a Unió. Naturalment que no hi militen! Seria escandalós que no fos així. Sí, ja sabem que, per espolsar-se les mosques, la portaveu del partit, Marta Llorens, diu que "Unió pot afirmar i afirma que mai no va rebre els diners tenint coneixement dels fets". Però aquest argument és tan ridícul que gairebé faria riure si els fets no fossin tan greus, ja que ens està dient que la caixa d'Unió s'omplia sense que ningú no se n'adonés. Déu n'hi do.

Arribats aquí, és hora que el senyor Duran i Lleida compleixi la seva paraula, com correspon a tot polític amb principis ètics, i que presenti la dimissió del seu càrrec. De fet, ja diu molt poc al seu favor que hom li ho hagi de recordar. Aquestes coses han de sortir d'un mateix, i en això, malauradament, el senyor Duran ja ha fet tard. Tanmateix, encara és a temps de salvar la seva credibilitat política emparant-se en aquella vella dita segons la qual "mai no és tard quan arriba".

S'entén que el senyor Duran, atesos els horitzons que s'havia fixat, vegi aquesta dimissió com una derrota espectacular. No era pas així, sortint per la porta de servei, com ell havia imaginat la seva retirada política. Però quan un partit comet les irregularitats que ha comès Unió Democràtica, és obvi que el seu president n'és responsable encara que no en sigui culpable. La culpabilitat ja ha estat reconeguda pels implicats, però la responsabilitat de Duran, com a líder d'Unió, és indiscutible. Ell mateix ho va reconèixer amb aquestes paraules: "Si hi ha hagut un finançament irregular, jo, políticament, hauria de sentir-me'n responsable".

Doncs bé, el finançament irregular ha existit, i ara, com dèiem, correspon al senyor Duran ser conseqüent amb les seves pròpies paraules i dimitir. Hi està obligat, ja que és tan greu que n'estigués al corrent com que no en sabés res. En el primer cas, n'esdevindria còmplice; en el segon, demostraria que no està capacitat per dirigir un partit polític. I menys encara tractant-se d'Unió, ja que, com tothom sap, Unió és Duran, i a Unió no es mou una cadira sense que Duran ho sàpiga. Això ja va quedar clar el dia que va convidar a marxar tots aquells militants que no estiguessin d'acord amb ell i es va tornar a veure no fa gaire amb l'arraconament de l'independentista Josep Maria Vila d'Abadal tot empenyent-lo a abandonar el partit. Per això, davant d'aquest full de serveis, provoca estupor que Duran tingui el desvergonyiment de presentar-se davant del país com la gran víctima del cas Pallerols. "Sóc una víctima", va dient. D'això se'n diu cinisme.

La dimissió, per tant, s'imposa. Tota dimissió, quan és voluntària, per inevitable que esdevingui, té sempre un punt de noblesa, un punt d'honorabilitat que inspira respecte. I això, el senyor Duran, ho hauria de tenir en compte, perquè si bé l'ètica és un valor admirable en totes les persones, en un servidor públic és un requisit imprescindible.

El Singular Digital , 15/1/2013
 
La retirada de Lluís Recoder Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 gener 2013
Lluís RecoderEl fet que Lluís Recoder no continuï com a conseller de Territori i Sostenibilitat en el nou govern que el president Mas ha configurat per a aquesta legislatura ha causat estupefacció a Sant Cugat. Jo mateix he escoltat tota mena d'especulacions sobre el cas. Hi ha qui diu que no continua perquè no està en sintonia amb la idea d'un Estat independent per a Catalunya, i n'hi ha d'altres que diuen que ha estat apartat perquè s'havia postulat com a candidat a substituir Artur Mas.

Jo, personalment, no sóc gaire amic de les especulacions. Em semblen una pèrdua de temps. Però també és cert que l'opacitat les alimenta. Sabem, això sí, que Recoder ha declarat que la seva marxa respon a "raons estrictament personals", però aquesta explicació, lluny d'esvair dubtes, encara en genera més. En tot cas, no crec que el seu relleu tingui una arrel ideològica. És possible que el Recoder d'una altra època no fos una persona procliu a la independència de Catalunya, però els darrers anys la seva maduració en aquest sentit ha estat molt positiva i no s'està de dir sense embuts que "quedar-nos on som ara és empobrir-nos".

Amb tot, reconec que hi ha algunes peces que no m'acaben d'encaixar. No s'explica que un polític com ell, que va ser alcalde de Sant Cugat durant onze anys, amb un èxit de vots espectacular, deixés el 2010 aquest càrrec només per ser conseller un parell d'anys. I encara ho fa més complicat el fet que hagi decidit tornar a l'activitat privada com a advocat, però deixant la porta oberta a un retorn a la primera línia política. No ho entenc, francament. Més que res, perquè ha estat un bon conseller. Llevat, és clar, que es tracti d'una retirada temporal i estratègica, a fi de tornar quan Mas plegui després d'haver situat el país al llindar de la seva llibertat. Davant d'aquestes incògnites, crec que ajudaria força que fes unes declaracions més aclaridores sobre el tema. Si més no, a Sant Cugat.

Cugat.cat , 11/1/2013
 
Luis del Olmo i la independència de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 gener 2013
Luis del OlmoNo fa gaire, en un acte a Saragossa, el periodista Luis del Olmo va parlar de Catalunya en uns termes molt similars als del policia bo de l'espanyolisme. És a dir, aquell que, sense deixar de considerar Espanya una creació divina i l'espanyolitat un fet sagrat, adopta un paper bonhomiós, reposat i aparentment dialogant a l'hora de parlar-ne. Vegem-ne alguns fragments:

  • (Sobre la manifestació independentista del 2012): "Vaig estar voltant i, efectivament, hi havia un milió i mig de persones. Em van venir calfreds."

  • (Sobre l'independentisme): "Hi ha gent que estima Catalunya com jo estimo el meu poble també [Ponferrada]."

  • (Referint-se al president Mas): "'President, què hem de fer els qui estimem Catalunya i la resta d'Espanya i no volem la independència?' El president, es va quedar callat i la resposta que em va donar va ser aquesta: 'No tinc resposta.'"

  • "Que no em demanin la independència de Catalunya, perquè jo estimo tan profundament Catalunya com la resta d'Espanya."

  • "Jo he viscut a Catalunya cinquanta anys, parlo sempre en espanyol i no he tingut mai cap problema."

D'entrada, sobta que un demòcrata senti calfreds en veure una multitud reivindicant pacíficament el dret del seu país a decidir per si mateix. Sobta molt, perquè mentre el món es va admirar davant l'extraordinària lliçó de civisme que va donar Catalunya, el senyor Del Olmo sentia calfreds i s'ho mirava horroritzat. També sobta que una persona com ell, amb un magnífic bagatge periodístic, empri arguments de nivell galdós, com ara la comparança entre la independència de Catalunya i els seus sentiments per Ponferrada (Lleó, Espanya), ja que demostra que no sols no admet la nació catalana, sinó que considera provincià el fet de voler-la lliure.

Amb relació a la pregunta que Del Olmo va fer al president Mas –“Què hem de fer els qui estimem Catalunya i la 'resta' d'Espanya i no volem la independència?–, sorprèn que aquest últim digués que no tenia resposta, ja que és ben senzilla: el que han de fer els ciutadans com Del Olmo, si són demòcrates, és acceptar el veredicte de les urnes. És a dir, acceptar que la major part dels catalans vota formacions polítiques que porten la independència de Catalunya en el seu programa electoral i que aquells que hi estan en contra són minoria. ¿No és justament això, acceptar la realitat, el que hem fet els independentistes tots aquests anys mentre no érem majoria? Del Olmo, per altra banda, no s'adona que la pregunta que ell formula es pot girar en contra seva. Què respon ell, si un independentista li pregunta: “Què hem de fer, senyor Del Olmo, els catalans que estimem Catalunya i que, precisament perquè l'estimem, la volem lliure i convertida en un Estat independent? Té alguna resposta que no sigui absolutista i totalitària?”

Finalment, té gràcia la lleugeresa amb què el senyor Del Olmo fonamenta la subordinació de Catalunya a Espanya en nom de l'amor que diu que ell sent per ambdós països. Una mica com l'infant que estima el gosset de casa, però que té clar que l'amo són els seus pares. Del Olmo, per tant, no menteix quan diu que estima Catalunya; sempre, és clar, que Catalunya sigui espanyola. És a dir, sempre que Catalunya sigui com ell vol. Però, se'n pot dir amor, d'això? Una Catalunya independent no mereix ser estimada, senyor Del Olmo? I respectada tampoc? En realitat, allò que Del Olmo estima de debò és Espanya. Altrament, si fos veritat que el seu amor es reparteix entre Catalunya i Espanya en un 50%, no tindria cap inconvenient que l'estatus es capgirés i que, d'ara endavant, Catalunya deixés de pertànyer a Espanya i que fos Espanya qui pertanyés a Catalunya. És a dir, que el Congrés espanyol se subordinés a la voluntat del Parlament català.

Recordo força bé l'arribada del senyor Del Olmo a Catalunya. Jo era molt petit, però abans que ell s'incorporés a Ràdio Nacional d'Espanya, em vaig fer farts de sentir l'allau de falques publicitàries que anunciaven el seu nom com si es tractés del Messies: “¡Llega una nueva voz! ¡Llega Luis del Olmo!”. Res a veure, com veiem, amb l'arribada dels immigrants de la dècada dels seixanta a l'estació de França de Barcelona amb una maleta de cartró. Tanmateix, malgrat que molts d'ells amb prou feines sabien llegir i escriure, no van tenir cap problema per parlar català. Del Olmo, en canvi, es vanta de viure a Catalunya des de fa mig segle i de no parlar mai la nostra llengua; només parla en espanyol. I com que allò que és admissible en persones d'extracció molt humil no ho és gens en d'altres amb més possibilitats, és obvi que el senyor Del Olmo no parla català perquè no li dóna la gana i perquè mai, mai, no ha fet el més mínim esforç per parlar la llengua del país que tant diu estimar. Deia Diògenes, benvolgut senyor Del Olmo, que el moviment es demostra caminant.

El Singular Digital , 8/1/2013
 
El compromís nacional de Josep Maria Forn Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 gener 2013
 Josep Maria FornDes d'aquí vull retre homenatge al director de cinema Josep Maria Forn, que actualment té 84 anys, pel plaer que m'han donat moltes de les seves pel·lícules i perquè crec que la seva trajectòria artística mereix un reconeixement institucional més ampli, sense desmerèixer, és clar, la Creu de Sant Jordi de l'any 2001 i el Gaudí d'Honor que l'Acadèmia del Cinema Català li va concedir l'any 2010. Tinc ben gravades en la memòria les imatges de La piel quemada, una pel·lícula que Forn va realitzar l'any 1967 centrada en la figura imaginària de José, un immigrant granadí que ve a Catalunya a guanyar-se la vida. Forn va quedar colpit per la lectura del llibre de Paco Candel Els altres catalans i va voler fer un film que reflectís les vivències i els sentiments d'aquella gent que arribava a l'estació de França de Barcelona amb una maleta de cartró a la mà i una barreja d'enyor i d'esperança als ulls. Va ser precisament durant el rodatge d'aquest film que Forn va conèixer l'actriu Marta May, amb qui es casaria i que dotze anys més tard interpretaria el personatge de Carme Ballester, la segona esposa de Lluís Companys, a Companys, procés a Catalunya.

Companys, procés a Catalunya va tenir un èxit de públic extraordinari i va cobrir una mica l'enorme dèficit que tenia i que encara té Catalunya d'un cinema que enforteixi la seva autoestima i que faci justícia als seus referents històrics com a nació d'Europa. En aquest sentit, cal recordar els aplaudiments del públic el dia de l'estrena a Barcelona, el 23 de maig de 1979, en el moment que el president Companys diu les seves paraules més conegudes: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer".

Amb tot, la pel·lícula més especial de Josep Maria Forn és M'enterro en els fonaments, basada en la novel·la del mateix títol de Manuel de Pedrolo, sobre un metge que durant la guerra ha lluitat al bàndol republicà, però que després s'acomoda al franquisme i manté un enfrontament amb el seu fill, un estudiant contestatari que li retreu la seva actitud. M'enterro en els fonaments, però, és només el títol de la versió catalana, ja que el film es va rodar quan Franco encara era viu. El títol original és "La respuesta", per bé que això no va evitar que la Junta de Censura fos implacable –va fer-ne vint-i-quatre visionats– i que Forn patís un autèntic calvari no només per les modificacions que li imposaven en el guió sinó per l'eliminació de seqüències senceres que li exigien. I com que els talls es van aplicar al negatiu, tot el metratge censurat està definitivament perdut. Forn es va sentir tan humiliat que l'any 1970 va fer unes declaracions molt fortes contra la censura i va estar a punt de ser processat a Madrid pel Tribunal de Orden Público, el famós TOP franquista, un tribunal que, com sabem, encara existeix amagat darrere el nom d'Audiència Nacional. Finalment, per sort, La respuesta, és a dir, la versió espanyola del film, es va poder estrenar el 1976, i la catalana, M'enterro en els fonaments, el 1985. El problema és que l'única possibilitat de veure aquest film avui dia és en una projecció de la Filmoteca de Catalunya o del Canal 33.

La darrera pel·lícula de la llarga filmografia de Forn és El coronel Macià, sobre la figura del president més estimat de Catalunya, que es va estrenar l'any 2007 i que va tenir una magnífica acollida. Després d'això, no sé si Forn podrà realitzar els projectes que encara li bullen al cap, entre els quals una segona part dedicada a Macià i una nova versió de M'enterro en els fonaments, però mentrestant estaria bé que honoréssim el conjunt de la seva obra com a director. Honorar Josep Maria Forn és fer justícia a un cineasta compromès amb Catalunya i amb els seus drets nacionals.

Racó Català , 7/1/2013
 
Cañas insulta i De Gispert consent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 gener 2013
Jordi CañasHan transcorregut més de dues setmanes d'ençà que Jordi Cañas, número dos de Ciudadanos, va pronunciar unes paraules contra el poble català, i la reprovació per part de Núria de Gispert, presidenta del Parlament, continua sense arribar. Malgrat que el 22 de desembre passat, l'endemà mateix dels fets, un vídeo mostrava com Cañas deia "qué lástima" quan el diputat de la CUP, David Fernàndez, recordava que els catalans "hem sobreviscut a Espartero i hem sobreviscut a Franco", la senyora De Gispert no diu res. I aquest silenci és tan greu com les paraules de Cañas, perquè estem parlant d'unes paraules que enalteixen el feixisme, que en banalitzen els crims i que constitueixen apologia del genocidi; coses inadmissibles en un país democràtic.

Sí, ja sabem que Cañas ha comentat que quan va dir "qué lástima" estava negant que la dictadura franquista fos un Estat de dret. Però només cal mirar les imatges per veure que menteix descaradament. Es veu amb nitidesa com la frase de Cañas –fins i tot agafa aire abans de dir-la– comença a gestar-se quan Fernàndez està parlant de la nostra supervivència a Franco i com Cañas la deixa anar abans que el diputat de la CUP acabi de dir, irònicament, que "la dictadura franquista era un Estat de dret", és a dir, que també Hitler i Franco van intentar disfressar d'Estat de dret el seu absolutisme. Per tant, les paraules "qué lástima", de Cañas no indiquen només que som davant d'una apologia del genocidi sinó també davant d'una covardia. La covardia d'algú que ni tan sols té el valor de mantenir allò que ha dit. No és estrany que la societat civil hagi obert una pàgina a la xarxa demanant-nos que signem contra la presència de Cañas al Parlament.

Diu la dita que qui calla consent, i el consentiment de Núria de Gispert resulta encara més greu tenint en compte la celeritat amb què aquesta senyora va reprovar els diputats de Solidaritat per haver dit que "Espanya ens roba" i com va haver de rectificar i reconèixer que la frase era perfectament legítima perquè, a més de ser veritat que Espanya ens roba, Solidaritat tenia tot el dret de dir-la. I és que no és el mateix denunciar una espoliació que lamentar que un poble hagi pogut sobreviure al braç exterminador del feixisme.

Nació Digital , 5/1/2013
 
La força de 'Pedra i Sang' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 05 gener 2013
Xavier Tor
Xavier Tor
Ja fa dotze anys que l'obra Pedra i Sang, de Josep M. Jaumà, dirigida per Dolors Vilarasau, es representa a la sala capitular del Monestir de Sant Cugat i continua fresca com el primer dia. Les funcions d'aquesta última edició es van fer, com d'habitud, pels volts de Nadal, i tothom en parlava elogiosament. Jo mateix ja fa anys que no em perdo cap edició i sempre en surto molt content. Em meravella la força que té. Aquesta vegada, a més, la vaig veure al costat de l'actor Jaume Pla, que durant tota una dècada, és a dir, durant noranta-quatre funcions, va interpretar formidablement el paper de l'abat Biure.

Ara, qui encarna aquest controvertit personatge del segle XIV és l'actor Xavier Tor. Tor l'ha fet seu i està esplèndid, i és ben interessant observar els matisos diferencials que ell i Jaume Pla, tot i tractar-se del mateix text, han aportat al personatge. L'abat Biure de Jaume Pla, per exemple, era ambigu, dubtós, obscur, mentre que el de Xavier Tor és ferreny, gèlid, incommovible. Però, com dic, són matisos interessants i enriquidors.

La resta del repartiment és excel·lent i cal felicitar Dolors Vilarasau per l'encert en l'elecció del nen Adam Abaghi. A mi, personalment, em van admirar la seguretat i la naturalitat amb què deia la seva part del text. És tota una troballa. Per altra banda, també va ser molt divertida l'escena en què el poble expressa les seves inquietuds cantant un rap escrit per Eduard Jener. No és estrany que hi haguessin les càmeres de TV3. Estem parlant d'una tragicomèdia musical que no parla únicament de l'assassinat d'un abat, l'any 1350, en l'època de la pesta negra, mentre oficiava la Missa del Gall al Monestir de Sant Cugat, sinó d'un fet que va tenir conseqüències en l'àmbit jurídic a Catalunya. Pedra i Sang, que quedi clar, no és una obra per a santcugatencs, és una obra per a tots els catalans.

Cugat.cat , 4/1/2013
 
Teresa Forcades, ètica i dignitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 04 gener 2013
Converses amb Teresa ForcadesRecomano vivament la lectura del llibre Converses amb Teresa Forcades (Dau, 2012), d'Eulàlia Tort. Entenc que la condició de monja de la seva protagonista pot desmotivar algunes persones, en el sentit de pensar que tot el que hi trobaran serà una visió esbiaixada de la realitat. Però qui tingui aquests prejudicis s'equivocarà. És obvi que l'element religiós és present en bona part de les pàgines del llibre, però tots els temes que s'hi aborden, incloent-hi el negoci farmacèutic, el món d'avui o el paper de les dones en la societat, són interessantíssims per la intel·ligència amb què Teresa Forcades els analitza i hi reflexiona.

Esplèndidament conduïda per la periodista Eulàlia Tort, que amb les seves preguntes esdevé una prolongació constant de les inquietuds del lector, Forcades explica com viu la projecció mediàtica de la seva persona, la pressió social que li suposa aquesta projecció i com l'han ferida les mentides que alguns mitjans de comunicació i algunes veus de l'Església han arribat a dir sobre ella. "M'acusen falsament", diu, "però encara que fos veritat que jo sóc tan dolenta com pinten, com és possible que parlin així? [...] Després va venir la grip A, però no em va tocar tan profundament perquè potser ja m'havia acostumat al fet que sortissin adjectius denigrants al costat del meu nom. Els comentaris laudatoris i els denigrants els hem de deixar passar, però ben pensat potser em fan més mal els laudatoris. Els denigrants et poden enfonsar, però si vénen de persones que no són significatives per a tu ho superes. Els laudatoris, en canvi, poden fer que, sense adonar-te'n, et vagis inflant i t'acabis creient més important del que ets."

L'any 2009, en assabentar-se de les declaracions que Forcades havia fet sobre l'avortament al programa Singulars del Canal 33, els sectors més conservadors de l'Església la van deixar com un drap brut i això la va afectar: "Em va impactar que fins i tot alguns capellans fossin capaços de parlar de mi en termes denigrants." Ella, però, només havia expressat els seus dubtes personals preguntant-se si és lícit, segons la moral catòlica, de violar el dret d'autodeterminació de la mare per tal de salvar la vida del fill.

Tanmateix, les desqualificacions que Teresa Forcades ha rebut no han estat només per qüestions relatives als principis doctrinals. També va ser molt virulenta, especialment per part dels diaris La Vanguardia i El País, l'ofensiva de què va ser víctima per haver denunciat els crims de les empreses farmacèutiques. El País, concretament, en un article que semblava dictat pels laboratoris i en un to de menyspreu i desqualificació, la definia com "la monja-bulo" i, de manera sibil·lina, posava en dubte la seva titulació com a metgessa així com la seva especialització en Medicina Interna per la Universitat de Nova York. I és que els grans grups de poder tenen magnífics aliats en els grans grups de comunicació.

Forcades fa aquestes reflexions al lector: "La formulació de la hipòtesi de treball l'han de desenvolupar científics que poden ser dependents o independents. La majoria de científics són dependents perquè treballen per a les mateixes companyies farmacèutiques que els fan investigar exclusivament sobre hipòtesis favorables als seus interessos econòmics. I això no és tot: s'han donat casos en què han inventat malalties. [...] Com pot ser que el 90% dels nens d'una classe estiguin prenent medicaments? [...] Cal estudiar a fons quines conseqüències té posar trenta vacunes als nens abans que compleixin els cinc anys; caldria saber com afecta el seu cervell. [...] Sobre la vacuna de la grip tampoc no hi ha prou estudis. No sabem de quina manera afecta el cervell de les persones grans que reben aquesta vacuna anualment des que tenen 65 anys. [...] La grip nova matava menys que la grip estacional que tenim cada any. Des que va començar, fins al setembre de 2009, van morir de la grip A 137 persones a Europa i unes 3.500 a tot el món, mentre que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip estacional."

En aquest mateix sentit, són inquietants les pàgines en què Forcades explica la mortalitat infantil que l'empresa Nestlé va causar a l'Àfrica, en convèncer les dones que substituïssin la llet materna per la llet en pols sense tenir en compte que l'aigua d'aquelles terres està contaminada, o els 27.000 morts per atac de cor, entre el 1999 i el 2003, per culpa d'un antiinflamatori anomenat Vioxx que l'empresa Merck no va voler retirar del mercat. Tot i aquestes morts, els advocats de Merck van continuar treballant perquè el medicament no fos retirat i el negoci continués. El judici, finalment, no fou favorable a Merck, però la xifra de diners que va haver de pagar va ser molt inferior als guanys que havia obtingut amb l'esmentat verí.

Dos temes altament interessants del llibre són els que parlen del rol de les dones i de la moral sexual en el món actual. En el primer veiem que a les dones se'ls demana que tinguin cura del benestar emocional de la família mentre els homes, per mantenir el seu estatus, creen àmbits que a elles els són inaccessibles. I en el segon, Forcades s'expressa així: "En la qüestió de l'homosexualitat, clama al cel la postura actual de l'Església i la prohibició que una persona homosexual pugui ser sacerdot. [...] Hi ha molts temes oberts: el clericalisme entès com la supremacia dels eclesiàstics, el paper de la dona, el celibat, la sexualitat, l'homosexualitat, el desig, l'erotisme, l'anticoncepció, l'avortament, etc. Tot el que està relacionat amb la moral sexual és avui un camp de batalla, i les posicions tancades de l'actual jerarquia són insostenibles."

Tenint en compte el moment que viu el nostre país, hom troba a faltar en el llibre un breu capítol sobre al pensament de Forcades amb relació als drets nacionals de Catalunya. Uns drets que ella defensa amb fermesa. Tanmateix, les seves pàgines són profundament enriquidores en tots els sentits. No és estrany que hi hagi tants poders fàctics interessats a difamar-la. Avui, aquests poders, ja no crucifiquen ningú, però utilitzen la calúmnia i la desqualificació per desacreditar les persones que, com Teresa Forcades, treballen generosament per transformar la realitat cultural i socioeconòmica del nostre temps. Tota una lliçó d'ètica i dignitat.

Lletres , núm. 56, desembre/gener, 2012
 
L'autoretrat del Partit Popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 gener 2013
Jorge Carreras i Sánchez-Camacho
Jorge Carreras i Sánchez-Camacho
No fa gaire, en un article a Cugat.cat, el senyor Jorge Carreras, portaveu del PP a l'Ajuntament de Sant Cugat, demanava la dimissió d'Artur Mas i de diversos dirigents de CiU en considerar que havien fet "una campanya electoral incongruent" i que el seu projecte havia fracassat. També deia, sense avergonyir-se'n, que el PP defensa "els interessos legítims de Catalunya" i definia les persones independentistes com a persones mancades de "base intel·lectual i racional". Fins i tot, traspuant un odi profund a la llibertat de Catalunya i exhibint un desconeixement interessat de la realitat catalana, qualificava d'"onada sentimental" l'independentisme i de "quimera" el dret de decidir.

Davant d'això, cal fer algunes consideracions. La primera és constatar que l'exigència de dimissió d'Artur Mas, per part del PP, coincideix amb la de la resta d'integrants del front espanyolista, PSOE de Catalunya i Ciudadanos. És a dir, el trident perdedor de les eleccions catalanes. Recordem, en aquest sentit, que el 29 de novembre passat era el socialista Pere Navarro qui, alineat amb insignes catalanistes com Alfonso Guerra i Rita Barberà, demanava la dimissió d'Artur Mas, i quatre dies més tard, el 3 de desembre, el ‘ciudadano' Albert Rivera exigia el mateix. De fet, la mateixa nit de les eleccions, amb només nou escons i sense sentit del ridícul, Rivera gosava proclamar-se "vencedor moral" i qualificava de perdedora la força que en tenia cinquanta amb aquestes paraules: "Senyor Mas plegui, marxi, i que un altre president presideixi Catalunya".

Com veiem, tot molt edificant. Però hi ha més consideracions a fer. La segona és que el senyor Jorge Carreras parli de "campanya incongruent" d'Artur Mas. Incongruent per què? Perquè escoltava la reivindicació majoritària del país -sí, majoritària- i deia als catalans que Catalunya serà allò que vulguin ells i no pas allò que vulgui Espanya? A mi, en política, ves per on, tampoc no se m'acut res més democràtic que això. En canvi, no sols em va semblar "incongruent", sinó també miserable, la campanya mentidera, infame i calumniosa del Partit Popular, que deia que en una Catalunya independent la gent amb cognoms espanyols hauria de canviar-los per cognoms catalans i que difonia fotomuntatges que associaven la persona d'Artur Mas a la d'Adolf Hitler. Això sí que, a més d'incongruent, és repugnant. Només per això la senyora Alícia Sánchez-Camacho, si tingués un mínim de dignitat, ja hauria d'haver dimitit o el president del seu partit, Mariano Rajoy, l'hauria d'haver cessat. Però ja diu la dita que de marranxó i de senyor se n'ha de venir de mena.

Finalment, el fet de considerar persones mancades de "base intel·lectual i racional" els catalans que volen per a Catalunya els mateixos drets de què gaudeixen Espanya, Dinamarca o Portugal, em recorda les tesis d'Antonio Vallejo-Nájera, el psiquiatra del franquisme, que deia que "un roig era un dèbil mental" i establia un paral·lelisme entre la inferioritat mental i les persones partidàries de la igualtat social. "Individus mentalment inferiors", deia ell. Per això no sobta gens que el senyor Carreras parli de "la quimera del dret a decidir". Que defineixi com a "quimera" el fonament bàsic de la democràcia és molt greu. Però encara ho és més que parli així de l'article número 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics proclamat per les Nacions Unides i de l'article 6 de la Declaració Universal dels Drets dels Pobles. Tot un demòcrata, el senyor Jorge Carreras.

Diari de Sant Cugat , 21/12/2012
 
La qualitat humana de Tito Vilanova Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 desembre 2012
Tito VilanovaLa revifada del càncer de Tito Vilanova a la glàndula paròtide, la més gran de les glàndules salivals, ha colpit tothom. No és estrany que li hagin arribat milers de missatges de suport de gent anònima que, sense conèixer-lo personalment, li tenen una gran estima. De fet, estic segur que són precisament aquests missatges els que més l'han impressionat. I en això és innegable que la dimensió universal del Barça hi té molt a veure. Però en el cas de Tito Vilanova també hi juga un paper determinant la seva personalitat d'antiheroi. Ho vam veure quan la premsa esportiva va pensar en tota mena de noms per substituir Pep Guardiola menys en el seu. "Un bon noi, però sense carisma", deien alguns. "Les rodes de premsa sense Guardiola ja no seran el mateix", deien uns altres. I, ves per on, Vilanova ha fet el millor inici de Lliga de la història i en les seves rodes de premsa mai no fuig d'estudi a l'hora de parlar de la "pilota de platja" de la Copa del Rei [d'Espanya] o de l'atac espanyol a la llengua catalana.

De fet, en aquestes rodes de premsa, hi ha un detall que dóna la mesura de la qualitat humana de Vilanova. I és que, a diferència del que fan la majoria d'entrenadors, ell mai no s'aixeca de la cadira quan acaba. Només ho fa quan el cap de premsa ha acabat de parlar. És un detall insignificant, sí, però que diu molt del seu respecte per les persones amb càrrecs menys rellevants. Això, és clar, no ens ha de fer oblidar que hi ha molts milers de persones que també pateixen càncer i que, tanmateix, no apareixen per televisió. Però cal reconèixer que són les personalitats com Vilanova les qui més poden contribuir a crear consciència social en aquest sentit. Aquestes paraules són seves: "Quan et passa una cosa així és quan més necessites els qui t'envolten, és quan els teus no et poden fallar". T'esperem, amic.

Nació Digital , 22/12/2012
 
L'homenatge a Esteve Polls Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 desembre 2012
Esteve Polls
Esteve Polls
Va ser realment exquisit l'homenatge que Òmnium Cultural de Sant Cugat va dedicar dies enrere al director teatral Esteve Polls amb el muntatge Nadal a casa, basat en el Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra. Ho va ser per la direcció de Mònica Lucchetti i també per la interpretació de Laura Conejero, Jaume Pla, Mariona Ribas i Xavier Tor, en companyia del cor infantil Fusió, de la Camerata Sant Cugat i de les escoles Collserola i Pins del Vallès.

Esteve Polls ja té noranta anys i no era segur que la seva salut li permetés assistir a la representació per interpretar els darrers versos del poema. Tanmateix ho va fer, i s'ha de reconèixer que la seva presència a l'escenari, amb una veu encara prodigiosa i captivadora, va ser tot un regal. Polls és un dels grans noms del teatre català, per bé que mai no ha gaudit del reconeixement que mereix. El 1952, quan tenia trenta anys, Josep Maria de Sagarra el va telefonar per oferir-li la direcció de l'obra L'amor viu a dispesa i ell no s'ho podia creure. Finalment va dir que sí, l'obra es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona i a partir d'aquell moment van començar seixanta anys de professió amb altres textos de Sagarra, com ara La ferida lluminosa, La paraula de foc, Marçal Prior o el Poema de Nadal. Tot això sense oblidar, naturalment, els seus muntatges d'obres de Verdaguer, de Shakespeare o de Molière i el foment del teatre a Colòmbia i Costa Rica, amb la creació de les companyies nacionals d'aquells països.

A les persones que vulguin aprofundir en la personalitat d'Esteve Polls els recomano la lectura d'un llibre que es va publicar l'any 2009 titulat Cinc minuts abans que caigui el teló; memòries de tota una vida dedicada al teatre, amb pròleg de l'actriu Núria Espert, que precisament va debutar fent el paper de Justina a L'amor viu a dispesa. Però tornant al Poema de Nadal, em va saber greu que l'altre dia hi hagués poca gent jove al Teatre-Auditori. Suposo que la causa es troba en el títol de l'obra, que segurament estimula poc els adolescents. Però en representacions posteriors jo els recomanaria que hi anessin, perquè, com diu Mònica Lucchetti, "el poema no parla només del Nadal, el poema parla d'humanitat, parla de com són les persones i, en definitiva, parla de la vida".

Cugat.cat , 21/12/2012
 
Catalans alliberats de compromís Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 desembre 2012
Catalans alliberats de compromísNo fa gaire, Francesc Pi de la Serra feia aquestes declaracions: "No em contracten perquè canto en català, i no només a l'Estat espanyol, també a Mallorca, a València... Ho trobo absolutament lamentable". I ho és, de lamentable. Per capgirar la seva situació personal -que és la de molts altres músics catalans-, Pi de la Serra podria deixar de cantar en català i passar a fer-ho en espanyol. Si així ho decidís, la notícia apareixeria immediatament en grans titulars als mitjans de comunicació de Catalunya -"Pi de la Serra deixarà de cantar en català"- i d'Espanya -"Pi de la Serra cantará en español para llegar a todo el mundo"- i tindríem el que se'n diu una bomba informativa. Com és obvi, a Catalunya se'l blasmaria per alta traïció i a Espanya se'l convidaria a entrevistes radiofòniques i televisives per endolcir l'oïda dels espanyols repetint a tort i a dret que "el català és un problema". Aquesta frase -que va ser encunyada per empresaris catalans botiflers-, els encanta. Tot d'una, a més a més, els governs del País Valencià, de les Illes i de la Franja de Ponent rebrien Pi de la Serra amb els braços oberts. En definitiva, la seva carrera faria un tomb radical i el seu caixet pujaria notablement. No se l'estimarien, és clar que no, però l'utilitzarien com a bon desertor català.

En Pi de la Serra, malgrat això, no deserta. I no ho fa per la mateixa raó que tampoc no ho fan Raimon o Maria del Mar Bonet. Són, per tant, cantautors lleials al seu país i a la seva llengua, un país i una llengua que no són lliures. Però si mires els índexs de venda dels seus discs als Països Catalans, n'hi ha per deprimir-se. Sort en tenen, d'alguns concerts a l'estiu. Com s'entén, això? Com s'entén que molts d'aquells catalans que els crucificarien i que els acusarien de botiflers i d'alta traïció per cantar en espanyol no tinguin per costum comprar els seus discos? De què se suposa que han de viure, els músics? No és justa, la reciprocitat? Com és que el país no és lleial amb els artistes que li són lleials? Com és que aquesta lleialtat ha de ser sempre d'una sola direcció?

Però hi ha més preguntes. Preguntes que molts catalans amb la cua de palla defugen. Què passaria si, a més de cantar en espanyol, Pi de la Serra, Bonet o Raimon anessin pel món amb una bandera espanyola a la samarreta, fossin els abanderats espanyols en una olimpíada musical, fessin recitals internacionals a benefici polític d'Espanya i es passegessin per Madrid en un autobús descobert mentre la gent, enfervorida, els crida "¡Viva España!"? "Quin escàndol! Quina traïció!", dirien abrandats catalanistes. Però no és això el que fan, per exemple, els jugadors catalans del Barça? Sí, i tant! Però es veu que hi ha catalans que han de tenir principis, dignitat i compromís perquè d'altres, tot signant autògrafs, puguin exhibir individualisme, indolència i compte corrent.

El Singular Digital , 18/12/2012
 
El missatge de les eleccions Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 desembre 2012
El missatge de les eleccionsSón molt estimulants els resultats de les eleccions catalanes del 25 de novembre passat, en l'àmbit de Sant Cugat, ja que suposen una derrota espectacular de l'espanyolisme i una victòria clara i indiscutible de les forces sobiranistes. Les xifres parlen per si soles i són tot un missatge, tant en vots com en percentatges. Mentre l'anomenat front espanyol (PP-C's-PSOE-UPyD) ha obtingut 11.899 vots, només un 27,7% dels vots emesos, el bloc catalanista (CiU-ERC-ICV-CUP-SI) ha superat els 30.000 vots i ha arribat al 69%. És veritat que l'espanyolisme ha experimentat un petit augment de prop de 2.700 vots, però també ho és que el sobiranisme n'ha guanyat 5.000, que és pràcticament el doble.

Hi ha, per altra banda, un segon aspecte que fa més diàfana i contundent la desfeta del front espanyol, i és la volatilització del seu argument més tradicional a l'hora de justificar la derrota sistemàtica que pateix en totes les eleccions al Parlament de Catalunya: la baixa participació. Fins ara, la justificació consistia a dir que els seus votants, en sentir-se nacionalment espanyols, no tenien cap interès per votar en unes eleccions catalanes. A les espanyoles sí que votaven, però a les catalanes no. Ara, però, ja s'ha vist que aquesta excusa era un bluf, perquè en les darreres eleccions els catalans han votat més que mai. A Sant Cugat, concretament, l'any 2010 va votar-hi un 71,5% del cens, i aquest 2012 ho ha fet un 78,5%.

Les xifres sempre són fredes, no hi ha dubte, però tenen la virtut de mostrar-nos la inconsistència de certs arguments presentats com a veritats absolutes. El de la baixa participació n'era un, ja ho hem dit, però n'hi ha d'altres que també sovintegen indistintament en campanyes electorals i en debats polítics i tertúlies mediàtiques. Em refereixo a aquelles frases tronades que parlen de "la Catalunya real" i dels "problemes que de debò interessen a la gent". Doncs bé, ha quedat clar que allò que més interessa a la majoria de catalans és que el seu país esdevingui un Estat independent amb els mateixos drets que tenen tots els països membres de les Nacions Unides. No hi ha problema més real a la vida que veure negada la pròpia identitat, no hi ha imatge més indesitjable que veure un ésser humà o una col·lectivitat sotmesos a la voluntat d'un tercer que se'ls declara superior. El perfil psicològic d'aquest tercer no ha canviat gaire al llarg dels anys. Ha evolucionat en les formes, sí, però el seu afany de sotmetre persones o pobles es manté inalterable. Per això s'oposa frontalment a la independència de Catalunya, perquè no sap imaginar-se a si mateix sense la possibilitat de dominar una presa tan valuosa. Abans dominava per dret de conquesta, però ara, obligat a contemporitzar, intenta fer-ho en nom de l'amor. És a dir, amagant el sentiment real -que és el plaer de sentir-se poderós- i beatificant el dret de conquesta. Talment com si pel sol fet de dir a algú que l'estimem aquest ja hagués de lliurar-se captiu a la nostra voluntat.

Amb un perfil psicològic tan envitricollat com aquest sembla evident que Espanya i els seus acòlits catalans patiran una gravíssima crisi d'identitat quan Catalunya esdevingui un Estat independent. Però aquest serà un problema que hauran de resoldre tot sols i assumint que no hi ha creixement sense dolor. La nostra independència, per tant, serà molt bona per a Espanya, ja que li suposarà un bany de realitat. A partir d'aleshores, Espanya ja mai més no podrà esclafar la voluntat del Parlament de Catalunya.

Diari de Sant Cugat , 14/12/2012
 
El pla contra la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 14 desembre 2012
El pla contra la llengua catalanaComparteixo plenament les declaracions de l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, a Cugat.cat, referides a l'avantprojecte de la Llei orgànica de reforma de l'Ensenyament, que ha presentat el ministre de Cultura espanyol, José Ignacio Wert, i que pretén convertir la llengua catalana en una llengua residual a Catalunya. Mercè Conesa ha dit que "es vol fer veure un conflicte lingüístic que no existeix" i que, per tant, l'Ajuntament es mantindrà ferm en la defensa del model català perquè "amb la llengua no es negocia".

Certament ha de ser així. El Partit Popular, a través del govern espanyol, ha iniciat una ofensiva a tots els Països Catalans per fer possible allò que Franco no va aconseguir, que és el pla de substitució lingüística. És a dir, l'anorreament i la desaparició de la llengua catalana per tal que el seu lloc sigui ocupat per la llengua espanyola. Només cal mirar el lingüicidi que està practicant al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent i que passa, a més, per fer creure que català i valencià són idiomes diferents i que a la Franja no s'hi parla català sinó "aragonès oriental" o "xapurriau".

Algú pot pensar que el Partit Popular, en fer això, en saltar-se la normativa científica, demostra tenir molt poc sentit del ridícul, ja que queda com un ignorant. Però és pitjor que això. Tant de bo fos només una qüestió d'ignorància. La ignorància, si hi ha voluntat, pot ser transformada en coneixement. En aquest cas, per desgràcia i per damunt de tot, hi ha ideologia. Ideologia totalitària, ideologia franquista, ideologia lingüicida. En definitiva, ideologia nacionalista espanyola. I com que tenen pressa, molta pressa, perquè ben aviat les lleis espanyoles seran lletra morta a Catalunya, fins i tot prescindeixen de les sibil·lines maneres de Felip V -"que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"- i opten per una ofensiva en tota regla que converteixi el projecte d'extermini de la llengua catalana en un fet consumat. I aquí és on coincideixen la ideologia i la ignorància del Partit Popular: la ideologia que els enfosqueix el cervell i la ignorància que els impedeix veure que no se'n sortiran.

Cugat.cat , 14/12/2012
 
El lingüicidi del govern espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 13 desembre 2012
El lingüicidi del govern espanyolEl nou atac del govern espanyol a la llengua catalana, a través de la reforma de la llei d'Educació estatal, que envaeix competències de la Generalitat, que trenca el model català, que separa els alumnes per raons lingüístiques, que fixa el 100% dels continguts de les matèries classificades com a troncals –llengua espanyola, ciències socials, ciències de la naturalesa, llatí, literatura, matemàtiques, física, química, història, biologia, geologia, geografia, economia...– i que situa el català com a quarta llengua a l'ESO, per darrere de l'espanyol i de dues llengües més, ha irritat de tal manera la nostra societat que gairebé es pot dir que aquests darrers dies no s'ha parlat de res més. És una irritació lògica, ja que constitueix una ofensiva directa contra la nostra identitat i forma part d'un pla meticulosament elaborat per destruir allò que el mai no derogat Decret de Nova Planta i el règim feixista de Franco no van poder destruir: la nació catalana. I com que saben molt més que nosaltres que la nació catalana real no es redueix només a allò que ells en diuen "les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona", sinó que abasta tots els Països Catalans –n'és una prova l'article 145 de la Constitució espanyola–, han començat per intentar assassinar el català al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. En tots tres llocs, el català se situa en fase marginal i esdevé una llengua secundària, una mena de patuès, merament ornamental que ningú no té l'obligació de saber per treballar a la funció pública. És a dir, que, talment com una andròmina, ha deixat de ser un requisit per convertir-se en un simple mèrit i milers d'infants es veuen obligats a l'escolarització en espanyol a causa de la premeditada manca de places en català.

Tanmateix, el govern espanyol, amb el ministre José Ignacio Wert al capdavant, com a fills ideològics del franquisme que són tant el primer com el segon, s'han adonat que una manera d'afeblir els moviments de resistència que hi troben és dinamitant la part on la llengua és més forta. És a dir, Catalunya. Saben que sense l'anorreament de la llengua catalana el projecte imperial espanyol serà un projecte fallit i estan molt neguitosos perquè s'adonen que l'independentisme no para de créixer i que si no ho aconsegueixen ara ja no ho aconseguiran mai. En definitiva, tenen clar que, a menys català, menys consciència nacional catalana, i a menys consciència nacional catalana, menys reivindicació de la constitució d'un Estat independent.

Davant d'aquest estat de coses, la reacció de la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i del secretari d'Universitats, Antoni Castellà, plantant-se ferms contra les maniobres espanyoles, ha estat positiva. I també ho han estat alguns polítics, demanant empara a la Unió Europea contra les agressions espanyoles, així com les iniciatives d'Òmnium Cultural i de l'associació Somescola, que aplega diverses entitats, cridant a la mobilització. Són reaccions defensives lloables. Però dit això, cal preguntar al sector sobiranista del Parlament quin pla té per aturar aquestes agressions que no sigui la independència del país. Ho dic perquè resulta molt poc edificant veure'ls córrer amunt i avall sense rumb i queixant-se que no hi ha dret, que Espanya ens vol mal, que ves quina barra, que si el ministre Wert, que si el Tribunal Constitucional espanyol, que si la FAES, que si Madrid, que si Espanya... Qui són el ministre Wert, el Tribunal Constitucional espanyol, la FAES, Madrid o Espanya per dir-nos com han de ser les nostres escoles? Ja n'hi ha prou de plorar, senyors! La multitudinària manifestació de l'Onze de Setembre no cridava "Volem fer el ploramiques!". La manifestació cridava: "Independència! Catalunya, nou Estat d'Europa!". On és, per tant, senyors sobiranistes, aquesta independència? On és la resposta política a allò que vostès mateixos van definir com "el clam d'un poble"? Que potser no saben –o no ho volen saber– que amb la configuració del nou Parlament sorgida de les urnes, Catalunya podria ser un Estat independent l'any 2013?

El món sí que ho sap, això, i està esperant a veure què fem. Però nosaltres no fem res. Parlem i parlem, com a llatins que som, i ens queixem i ens queixem, com a masoquistes que també som, i mentrestant el temps va passant i Espanya continua burlant-se de nosaltres. No és la Unió Europea qui ens ha de donar empara, sinó la nostra maduresa. Demanar ajuda a la ‘senyoreta' està molt bé quan ets un infant, però quan ets un adult resultes patètic. Responguin aquesta pregunta, senyors sobiranistes: quan pensen independitzar aquest país, abans del 2014 o després de l'any 3000?

El Singular Digital , 11/12/2012
 
La dimissió de Pere Navarro Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 desembre 2012
Pere NavarroNomés cal escoltar Pere Navarro per entendre la raó del seu fracàs. Fracàs com a polític i fracàs de partit. Tots dos, ell i el PSOE de Catalunya, semblen sorgits d'èpoques predemocràtiques i traslladats al segle XXI a través d'un forat negre sorneguer. Deu ser per això que es passegen per la política catalana totalment desorientats i amb aspecte d'extraterrestres. I deu ser per això també que, sense el més mínim sentit del pudor, arriben tan fàcilment a l'esperpent per mitjà de declaracions que provoquen vergonya aliena.

D'entrada, té molta gràcia que repeteixin com un lloro que PSC i PSOE són partits diferents. Si són partits diferents, com és que es veuen obligats a repetir-ho des de fa més trenta anys? Què ho fa, per altra banda, que els seus mítings estiguin sempre farcits de figuretes del pessebre espanyol, com ara Felipe González o Alfredo Pérez Rubalcaba? Tan gran és el desinterès dels seus votants que, sense aquests reforços, difícilment sortirien de casa per ensopir-se escoltant la buidor discursiva de gent com Pere Navarro, Carmen Chacón o Daniel Fernández?

En aquest sentit, també resulta clarificadora la coincidència de Pere Navarro amb Alfonso Guerra, una coneguda mòmia del nacionalisme espanyol més caspós, exigint la dimissió d'Artur Mas com a president de Catalunya. Sembla un acudit, però és cert. I la certesa, en aquest cas, es transforma en estirabot. Realment cal molta baixesa moral per intentar amagar una derrota espectacular demanant la dimissió del guanyador tot volent fer creure que qui de debò ha perdut les eleccions ha estat qui les ha guanyades. D'aquesta manera, segons els socialistes, patir la derrota més brutal de la seva història, passant de segona força a tercera i quedant-se amb només vint escons, trenta menys que CiU, és millor que ser primera força i tenir cinquanta diputats. Significa això que el PSOE de Catalunya no voldria, ara mateix, tenir cinquanta diputats en lloc de vint? Si és així, per què feia mítings arreu del país demanant el vot per al seu partit, el senyor Navarro? No és el senyor Navarro qui, en coherència, hauria de dimitir? Sí, ja sabem que a l'espanyolisme, en general, li cou haver perdut per 87 a 48. Però la noblesa es demostra en el reconeixement de la derrota, no pas demanant la dimissió del guanyador.

Racó Català , 10/12/2012
 
La sortida de Solidaritat del Parlament Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 desembre 2012
Solidaritat Catalana per la IndependènciaLa sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, malgrat la immensa feina feta sense diners, sense infraestructures i amb només tres diputats, és un punt negre del resultat de les eleccions. I no només perquè afebleix l'independentisme, sinó perquè aquesta sortida era l'anhel inconfés de gairebé tothom. Del trident espanyolista, PSOE-PP-C's, per descomptat. Però també dels catalanistes. Els primers, per raons òbvies, i els segons, perquè posava en evidència les seves contradiccions. Tanmateix, un regidor de CiU em va dir això abans de les eleccions: "Em sabria greu que Solidaritat tingués un mal resultat. El meu partit la necessita per no desviar-se del camí cap a la independència". Eren paraules intel·ligents i compartides per molts votants de CiU. Aquest, però, no era el cas d'Esquerra. La gran alegria republicana, a banda dels 21 escons obtinguts, ha estat la sortida de Solidaritat. Això sí que ho han considerat una victòria. De fet, era la part no escrita de la seva estratègia electoral.

Amb tot, allò que ha estat més decisiu en el resultat de Solidaritat ha estat el boicot que li han fet els grans mitjans de comunicació. Aquest boicot consistia a silenciar-la o a desacreditar-la sistemàticament com a força, i a sobredimensionar Esquerra, amb qualsevol pretext, presentant-la com "l'única" opció independentista. I és que, posats a triar, els poders fàctics, conscients que qui té el cul llogat no seu quan vol, s'han estimat més algú endeutat i amb les mans lligades que algú independent i amb les mans lliures. Solidaritat, per tant, haurà de saber esperar, perquè vénen reptes molt importants per a Catalunya i no tothom estarà a l'alçada de l'anhel dels seus votants.

Nació Digital , 8/12/2012
 
Winston Churchill i Pep Codó Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 09 desembre 2012
Pep Codó
Pep Codó
Em sento feliç que Pep Codó sigui l'autor de l'escultura que la Fundació Catalunya Oberta dedica a Winston Churchill pel seu enaltiment del coratge de Barcelona sota les bombes del feixisme durant la Guerra Civil. Va ser quan Hitler amenaçava Europa que Churchill, en qualitat de primer ministre britànic, va dir: "No subestimo la severitat de la prova que ens amenaça, però crec que els nostres conciutadans serien capaços de redreçar valerosament i enfrontar-s'hi, tal com ho va fer la coratjosa gent de Barcelona, i plantar-hi cara i seguir resoltament endavant, si més no tan bé com qualsevol altre poble del món."

Una altra cosa és si aquestes paraules de Churchill són motiu suficient per a fer-li un monument. Ho dic perquè de personalitats que han lloat Catalunya amb molta més profunditat que Churchill i que, això no obstant, no tenen cap carrer o monument a la seva memòria a casa nostra, n'hi ha moltes. Voltaire, per exemple, n'és una. Voltaire, dos segles abans que Churchill, ja va expressar la seva admiració pel coratge de Catalunya davant la invasió dels espanyols i dels francesos així com dels seus assassinats en massa i la violació sistemàtica de dones. Voltaire va dir: "Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra. Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya".

La pregunta és: per què Churchill sí i Voltaire no? Per què un simple esment de Barcelona mereix més rellevància que un elogi explícit de Catalunya? Això, però, ho haurien de respondre la Fundació Catalunya Oberta i l'Ajuntament de Barcelona. Sigui com vulgui, Churchill tindrà el privilegi de tenir un monument fet pel santcugatenc Pep Codó, un dels millors escultors catalans, en una placeta a la cruïlla entre la Via Augusta i la ronda de General Mitre de Barcelona. Es tracta d'una escultura de dos metres i mig d'alçada que serà inaugurada el proper 15 de desembre. Aquesta és per a mi la part més positiva de tot plegat. Vull dir que, tant si Winston Churchill s'ho mereix com si no s'ho mereix -si se'm permet la ironia-, li hem d'estar agraïts, ja que, gràcies a ell, una nova obra de Pep Codó serà patrimoni de tots els catalans.

Cugat.cat , 7/12/2012
 
El pànic d'Esquerra a governar Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 desembre 2012
El pànic d'Esquerra a governarNomés han transcorregut uns pocs dies de les eleccions catalanes i molts dels votants d'Esquerra ja s'han penedit de la seva decisió. Havien cregut que l'estratègia de posar algú mediàtic com a cara visible al capdavant del partit equivalia a una transformació de les persones que, des del darrere, en mouen els fils. Però no. Al darrere no hi ha un violí, hi ha una botzina. I una botzina, per més bé que soni, continua essent una botzina, i, per tant, no té cap sentit confondre-la amb un instrument musical. També hi ha una gran diferència entre l'ús del mot independència i el compromís d'assolir-la. El primer és fàcil, tan fàcil com tocar una botzina; el segon requereix convicció, voluntat i coratge.

Esquerra ha obtingut un bon resultat en aquestes eleccions, però es torna a equivocar en no voler reconèixer que els 21 escons obtinguts són, en la seva major part, fruit d'un vot prestat. És a dir, el vot dels catalans que, atrets pel missatge populista d'Oriol Junqueras, parlant dels anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis, i convençuts que CiU obtindria una majoria més folgada, li van donar el vot perquè entrés al govern i assumís les responsabilitats pertinents. Però resulta que no. Per a sorpresa d'aquells votants de bona fe, Esquerra no vol entrar al govern. L'Esquerra que va nomenar un espanyolista com José Montilla president de Catalunya i que va possibilitar a ulls clucs un segon tripartit d'infausta memòria, és la mateixa que ara defuig governar. I el més curiós és que el nombre de diputats que ara té és el mateix que tenia aleshores: 21.

És comprensible, per tant, que cada cop hi hagi més votants d'Esquerra que se sentin tan traïts com es van sentir els de l'any 2006. Sobretot tenint en compte que dos mesos abans de les eleccions d'enguany, el 26 de setembre passat, aquest partit, des del Parlament, instava el president Mas a exercir el dret a l'autodeterminació amb aquestes paraules: "Tenim pressa, molta pressa". Curiosament, l'endemà mateix de les eleccions, el 26 de novembre, Esquerra afirmava el contrari: "No tenim pressa". Aquest canvi recorda la versió anglesa -What a difference a day makes- d'un bonic bolero mexicà que parla de la diferència que va d'un dia a un altre.

Hom pot dir que el context polític del 2006 no era el mateix que el d'aquest 2012, i és cert. D'independència, llavors, només en parlava l'independentisme no claudicant. Ara, en canvi, no sols en parla tothom, sinó que el món observa Catalunya amb expectació i els mitjans de comunicació internacionals més prestigiosos es pregunten quan farem el pas. I és que la independència de Catalunya no depèn d'Espanya, depèn de Catalunya. Però perquè això sigui possible cal un govern sobiranista fort, una coalició de dues forces que, més enllà de les diferències que els separen en altres àmbits, demostrin que mai els seus interessos de partit no estaran per damunt de la llibertat de Catalunya. No som en una de les legislatures anteriors en què, per eludir el tema capital de la llibertat, els partits escenificaven batalletes regionalistes i submises amb l'ordenament espanyol. Ara som en la cruïlla més decisiva de la nostra història -esdevenir un Estat independent o desaparèixer com a poble- i el gros dels votants d'Esquerra, aquells que li han prestat el vot, esperaven que aquest partit assumís les seves responsabilitats i fes costat al president Mas en les verdes i en les madures fins a la proclamació d'independència. Després Mas es retirarà i les urnes configuraran un nou Parlament.

"No es pot anar a la processó i repicar campanes", deia Joan Ridao, el 7 de desembre de 2007, tot retraient a CiU que el dia 1 d'aquell mes hagués anat a la manifestació pel dret a decidir i que el dia 6 celebrés la festa de la Constitució espanyola. Tenia raó, no es pot repicar i anar a la processó. Per això, per ser coherent amb les seves pròpies paraules, Esquerra hauria de saber que no es pot conduir un país i ser-ne cap de l'oposició alhora. Aquesta actitud, sabent de la importància que té que Catalunya disposi d'un govern fort per afrontar els reptes que vindran, és d'una covardia inadmissible i impròpia d'algú que es diu independentista. D'aquesta manera, deixant les retallades pressupostàries i el desgast del dia a dia a CiU, Esquerra es reserva la part més vistosa de l'espectacle, que és la de sortir a la tele fent encaixades de mans amb mandataris d'altres països i la dels discursos retòrics sobre els anhels dels nostres pares, fills, avis i besavis. És a dir, el paper de l'artista convidat que sempre queda bé perquè, en fer una aparició breu, no ha d'assumir la responsabilitat dels protagonistes sobre els quals descansa el pes de la pel·lícula. Davant d'això, és lògic fer-se un parell de preguntes: Com pot estar preparat per a independitzar un país algú que no se sent prou madur per a governar-lo? Com pot estar capacitat per a governar un Estat independent algú que no es veu amb cor de governar una autonomia?

El Singular Digital , 4/12/2012
 
Nosaltres, els catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 05 desembre 2012
Nosaltres, els catalansVull agrair a l'Aula d'Extensió Universitària per a la Gent Gran de Sant Cugat l'organització de la conferència que em van convidar a fer dies enrere al Teatre de la Unió, sota el títol "Nosaltres, els catalans", i que vaig dividir en quatre apartats: immigració, llengua, cultura i qualitats positives i negatives. Amb relació al primer apartat, la immigració, he de dir que no comparteixo les temences que tenen moltes persones, en el sentit de veure els nouvinguts com un perill per a la identitat catalana. "És que no s'integren...", diuen algunes veus. Però es tracta d'una generalització poc fonamentada. Hi ha gent que no fa cap esforç per aprofundir en el coneixement del país, és cert. Però no es pot satanitzar tot un col·lectiu per culpa de determinats comportaments individuals. O no és cert que també hi ha catalans de soca-rel que no s'han integrat mai? Em refereixo a catalans que viuen en contra dels drets nacionals del seu país i que, en lloc de voler-lo lliure el volen sotmès fins a la fi del món. A mi, francament, no m'importa gens l'origen i el color de la pell de l'home o de la dona que presideixi Catalunya. M'importa, això sí, que la vulgui tan sobirana com Espanya o França i com a membre de ple dret de les Nacions Unides. El problema, per tant, no és l'origen de les persones. El problema són les ideologies absolutistes, per més que se'ns presentin disfressades amb fórmules o frases eufemístiques.

És veritat que Catalunya ha viscut una onada migratòria espectacular que ha fet que en molt poc temps passéssim de sis milions d'habitants a set i mig. I també és innegable que l'arribada d'un milió i mig de persones es fa sentir més en un país petit que en un de gran. Vull dir que un milió i mig de nouvinguts no té els mateixos efectes en un país de vuitanta milions d'habitants, com ara Alemanya, que en un de sis, com va ser el nostre. Però jo recorro el país contínuament i dono fe de les moltíssimes persones no nascudes aquí que treballen en defensa dels nostres drets com a col·lectivitat nacional i en defensa de la nostra llengua. Són persones que, sense renunciar als seus orígens i sentint-se'n orgulloses, han incorporat els valors del país d'acollida al seu bagatge existencial. I la gran victòria de Catalunya i que els seus enemics no poden pair és que en la manifestació de dos milions de persones de la Diada d'enguany hi hagués milers i milers de catalans nascuts als cinc continents, la qual cosa parla de la transversalitat del procés que hem iniciat per tenir veu i vot en els concert de les nacions com a poble adult i madur que som.

En l'àmbit de la llengua cal tenir present que no n'hi ha prou que el català sigui útil en alguns espais. Perquè no desaparegui o acabi convertit en un dialecte de l'espanyol, cal que sigui imprescindible per viure a Catalunya. La naturalesa no és cruel, simplement li és indiferent qui neix i qui mor. I allò que no és imprescindible, mor. Per això també hem de ser curosos en la protecció de les nostres tradicions i no caure en el provincianisme de celebrar Sant Valentí o de substituir la castanyada, el tió i les nadales per Halloween, Santa Claus i cançonetes americanes.

I pel que fa a les qualitats, destacaria, entre les negatives, la nostra tendència al desànim, la por a crear grans empreses i un baix esperit de comandament. I entre les positives, l'equitat, la capacitat de diàleg i la voluntat de ser. Una voluntat de ser gràcies a la qual som al llindar de constituir-nos en un nou Estat independent.

Diari de Sant Cugat , 30/11/2012
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 491 - 560 de 1719
spacer.png, 0 kB