spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Els silencis de les parelles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 novembre 2013
El so inaudible de les estrellesDarrerament he tingut oportunitat de llegir una novel·la del poeta i llibreter santcugatenc Àlvar Masllorens que m'ha encantat. No és pas un llibre nou, data del 2002 i va ser premi Roc Boronat, però en vull parlar perquè em sembla un exercici exquisidament descarnat sobre el desamor. El seu títol és El so inaudible de les estrelles (Proa, 2002) i relata el procés de descomposició d'una parella, en Sergi i la Núria, que s'enamoren de joves, que inicien una vida en comú plena d'ideals i de somnis i que, a poc a poc, amb l'arribada dels fills, es van distanciant gairebé sense adonar-se'n. Al principi, les desconnexions d'un dels dos queden amagades sota el pes de la vida quotidiana i no hi ha retrets. La persona que pateix l'allunyament de l'altre -en aquest cas és la dona qui veu com el món mental del seu home es troba fora de la llar familiar- és la primera a justificar un comportament que no comprèn i fins i tot arriba a culpabilitzar-se per no estar a l'altura dels elevats neguits intel·lectuals del company. Amb el temps, però, la llar familiar esdevé l'espai de convivència de dos éssers que ja no tenen res a dir-se i que, tot i compartir un mateix llit, han perdut el desig d'estimar-se.

"L'única tendresa de què em nodria era la que podia absorbir, goludament, dels dos infants que omplien el meu món i li donaven un nou sentit", diu la Núria. "Però amb aquesta tendresa gasiva no n'hi havia prou per omplir el meu cos de dona. Ni amb les mirades dels desconeguts que lliscaven per la meva pell com aigües feréstegues que jo recollia amb delit, amb fruïció. Esperar-te era aleshores massa dur, quan tot el meu cos bramava i s'estremia sol, imaginant escenes, mans, carícies, sexes de totes les mides i colors donant-me joc, plaer, despertant-me altre cop a una vida que m'havia abandonat i que jo continuava invocant mal que fos únicament amb el pensament".

El personatge de la Núria és la veu narrativa a través de la qual coneixem la personalitat d'en Sergi i els afers que han configurat la relació de tots dos com a parella. Ella és una professional de la medicina, una dona terrenal que en cap moment oblida les seves responsabilitats com a mare, i ell un home de vida laboral incerta, que no és capaç de reeixir en cap ni una de les empreses existencials que es proposa. Hi ha tercers, sí, però aquests tercers, en aparèixer, no tenen res a veure amb l'esfondrament de la parella. Són personatges absolutament secundaris sense els quals els fets també s'haurien esdevingut. Són un bàlsam, tanmateix. Com el personatge d'en Josep: "En Josep va ser el millor amant, l'únic a qui em plaïa veritablement lliurar-m'hi i l'únic que podia omplir el gran buit que tu havies ocasionat. El metge de les meves moltes ferides esdevindria el company impostat en el lloc que abans tu, Sergi, havies ocupat, i ell omplia allò a què havies renunciat temps enrere, sense importar-te el dolor que m'infligies, la buidor que em provocaves, l'anorreament a què em sotmeties".

"El so inaudible de les estrelles", d'Àlvar Masllorens, és una delicada introspecció de la vida matrimonial, una aguda anàlisi de les lleis que regeixen el comportament de dos éssers que un dia es van estimar i que els anys han convertit en dos estranys. Una novel·la, en definitiva, que parla de la complexitat de les relacions humanes, de la dificultat d'unificar universos individuals i de l'evidència que, en aquest marc de cohabitació que hem creat, tant els homes com les dones ens movem a les palpentes.

Diari de Sant Cugat , 1/11/2013
 
El full de ruta de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 novembre 2013
El full de ruta de CatalunyaNo és cap secret que la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l'autonomia catalana són dues eines que el govern espanyol està estudiant per frenar el procés independentista, la qual cosa significa que, llevat que la Unió Europea li ho exigís, mai no permetrà la consulta. No la permetrà per tres raons bàsiques: una, perquè està plenament convençut que la perdria; dues, perquè va contra els seus principis totalitaris; i tres, perquè implicaria un reconeixement nacional de Catalunya que seria determinant. Davant d'això, hom pot pensar que una solució intermèdia podria ser la del referèndum a tot l'Estat espanyol. És a dir, que votés la gent de Madrid, de Toledo, de Burgos... Sobre el paper sembla una solució òptima per a l'Estat, ja que li permetria admetre la consulta tot garantint-se un resultat victoriós. Però no en farà ús perquè sap perfectament que els referèndums d'autodeterminació es fan només al territori que es vol autodeterminar, no pas a la resta de l'Estat que hi està en contra. Altrament, aquests referèndums, a banda de no ser democràtics, no tindrien cap sentit, ja que suposarien la impossibilitat sistemàtica que el territori que volgués independitzar-se ho pogués fer.

Més enllà d'això, però, la raó principal per la qual la "solució" d'un referèndum a tot l'Estat tampoc no agrada al govern espanyol, ni tampoc al Partit Socialista, és perquè saben que el món sencer estaria pendent del resultat a Catalunya. El resultat a Espanya no tindria cap interès per a ningú. En altres paraules: si els catalans votaven majoritàriament SÍ a la independència, els vots negatius dels espanyols, per més que sumessin, no tindrien cap força ni significació i l'Estat hauria caigut en la seva pròpia trampa.

"Aleshores què?", pensarà algú. Doncs hi ha una cosa que es diu dret internacional i una altra encara més important que es diu Drets Humans, incloent-hi l'article 1 del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Totes les constitucions dels estats que l'han subscrit hi estan subordinades. Espanya també. Això significa que si Espanya és veritablement un Estat democràtic no pot impedir que una nació com Catalunya s'expressi per mitjà de les urnes. Només els règims totalitaris criminalitzen les urnes, que és justament el que ara està fent Espanya. D'acord amb això -i malgrat que menteix en dir que la seva Constitució no permet fer referèndums consultius- Espanya persistirà en la criminalització del dret a decidir i, a l'inrevés del que ha fet el govern britànic, no permetrà l'exercici del vot. Arribats aquí, doncs, Catalunya ha de poder votar d'acord amb la llei catalana o anar directament a unes eleccions plebiscitàries. Unes eleccions que hauran de ser el més immediates possible.

Un cop ens situem en aquest marc, no hi ha dubte que l'actual ventall parlamentari experimentarà canvis. És ben segur. Però en cap cas minvarà el vot independentista. Al contrari. L'independentisme no sols mantindrà la seva majoria absoluta, sinó que augmentarà, mentre que l'espanyolisme minvarà. I, si bé és cert que Ciudadanos pujarà una mica, serà pura anècdota, atès que ho farà a costa del Partit Popular i del Partit Socialista. És a dir, que, globalment, el bloc nacionalista espanyol s'encongirà. Pel que fa a la minva que les enquestes prediuen a Convergència, sembla força versemblant amb ulls del present. Però quan arribin les eleccions és obvi que hauran passat moltíssimes coses i que l'escenari no serà el mateix. Encara no hem vist res dels extrems a què pot arribar l'absolutisme espanyol. Arribaran fins i tot a criminalitzar els seus propis demòcrates, és a dir, tots aquells espanyols favorables al lliure albir de Catalunya. I quan comenci l'autèntica ofensiva -cosa que s'esdevindrà tan bon punt fixem la data de la consulta- tindrà una gran repercussió a les urnes el paper que jugui Convergència en el procés. Si l'actitud del president Mas davant d'aquest panorama és de fermesa absoluta, si s'allibera del llast suïcida que suposa Duran i Lleida i si el partit agafa el bou per les banyes i parla diàfanament d'independència, d'Estat independent, com fa Alex Salmond, els vots malfiats que li van fugir en les eleccions anteriors poden tornar. En la Catalunya d'avui, l'ambigüitat ha deixat de ser políticament rendible. Ara toca fermesa, i després de les eleccions serà el moment que la majoria parlamentària, en rigorós compliment del programa presentat a les eleccions, proclami la independència de Catalunya.

Queda, com deia, l'estadi de la inhabilitació del president Mas i la suspensió de l'autonomia. És una mesura que els membres de l'executiu espanyol poden prendre, certament. Són fills de la cerrazón i ja fa temps que "se lo pide el cuerpo". Creuen -santa innocència- que això acabaria amb el procés català. Morta la cuca, mort el verí. Que ho provin. Jo, però, m'ho pensaria dues vegades, ja que és una arma de doble tall. Destituir un president democràticament escollit i emmanillar un poble de la Unió Europea, acusant-lo del delicte de voler votar, tindrà conseqüències molt greus per a Espanya en l'esfera internacional i cohesionarà encara més la societat catalana en favor de la independència. La independència de Catalunya és un fet irreversible, però Espanya no ho pot assumir. No ho assumirà ni tan sols quan ja hagin passat molts anys de la incorporació de Catalunya a les Nacions Unides.

El Singular Digital , 29/10/2013
 
En defensa de Jordi Borràs Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 octubre 2013
Jordi Borràs
Jordi Borràs
Les amenaces de mort que ha rebut aquests dies el fotoperiodista Jordi Borràs, de Nació Digital, arran de la piulada que va fer el 12-O, alertant de la concentració de nazis en una zona concreta de Barcelona, són del tot inadmissibles. En assabentar-se de la presència d'aquesta mena de gent i en previsió de conflictes, Borràs va escriure: "M'informen que hi ha una dotzena de nazis en un bar a la carretera de la Bordeta, al costat de l'institut Lluís Coromines. Molt de compte." No va fer res més, només això. Però posteriorment es va produir un sarau violent en aquell lloc i els nazis acusen Borràs d'haver-ne estat l'inductor. Es veu que prevenir la societat del pas de gent violenta, que es declara seguidora de Hitler, Franco i Mussolini, és un bon motiu per ser insultat i amenaçat de mort.

Em temo, tanmateix, que aquestes amenaces quedaran impunes, perquè el feixisme gaudeix de carta blanca a l'Estat espanyol. Què es pot esperar d'un règim que persegueix els ajuntaments que pengen l'estelada mentre observa impassible com els nazis exhibeixen la bandera preconstitucional espanyola en concentracions com la del 12-O? No es pot esperar res de bo, perquè estem parlant del mateix règim que ha multat amb només 300 euros els assaltants de la delegació del govern català a Madrid. Només 300 euros. I, a més, ho ha fet a contracor, obligat per la mirada internacional i per la denúncia de l'eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament europeu. Heus aquí perquè encara és l'hora que el ministeri espanyol encausi els autors de les calúmnies d'arrel policial llançades pel diari El Mundo per manipular les darreres eleccions catalanes. Qui calla consent. I un ministre que no sols no dimiteix davant d'un delicte d'aquesta magnitud, sinó que l'encobreix amb el seu silenci, n'esdevé còmplice.

Recordem, per altra banda, que Jordi Borràs va fotografiar tres dels dotze agressors de la Blanquerna i que el setmanari La Directa va fotografiar-ne fins a set. És a dir, que el ministre Jorge Fernández Díaz, a més de no complir la promesa d'impedir l'arribada de feixistes espanyols a Barcelona, tampoc no va impedir l'arribada de terroristes. Per això és d'agrair el coratge i la fermesa amb què Jordi Borràs, a cara descoberta i per mitjà de la seva càmera, denuncia les accions d'individus que amb la seva ideologia degraden la condició humana.

Nació Digital , 26/10/2013
 
Sant Cugat, ciutat antitaurina Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 octubre 2013
Sant Cugat, ciutat antitaurinaTot un èxit, la moció presentada per la CUP de Sant Cugat al Ple de l'Ajuntament demanant la reafirmació municipal en el seu compromís com a ciutat antitaurina i el rebuig al Projecte de Llei del govern espanyol, que pretén blindar les curses de braus declarant la tauromàquia Patrimoni Cultural Immaterial. Tots els grups municipals, llevat del PP, hi van donar suport, i Sant Cugat, per tant, ha deixat clar que defensa la resolució del Parlament català, de juliol de 2010, en virtut de la qual les curses de braus resten abolides a Catalunya.

Els arguments del Partit Popular, a través de la regidora Maria Dolors Domènech, favorable a l'espectacle sanguinari de la Fiesta Nacional espanyola, són d’aquells que provoquen vergonya aliena. Seguint la tònica de les persones mancades d’arguments, la senyora Domènech se serveix de les apetències taurines de personatges coneguts –Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, Enrique Tierno Galván...– per bastir un discurs tan consistent, intel·lectualment parlant, com un castell de sorra. Si ja és greu sacralitzar els gustos personals d'algú pel sol fet que és un cantant famós o un professor universitari, encara ho és més combregar amb una solemne barbaritat com aquesta de Tierno Galván: "Els braus són l'esdeveniment que més ha educat socialment i políticament el poble espanyol". Quina llàstima que Tierno Galván ja no pugui avergonyir-se de si mateix en llegir-ho.

La part més galdosa de tot plegat, però, és que la senyora Domènech i el seu partit nacionalista espanyol acusin la resta de partits de polititzar les curses de braus tot i saber que hi ha poques coses tan manifestament polítiques com aquesta. En aquest sentit, hauria estat bé que abans de parlar s'haguessin fet aquest parell de preguntes: si les curses de braus no són política, com és que tenen el rang de "Fiesta Nacional"? Si les curses de braus no són una qüestió política, per quina raó el PP pretén imposar-les per damunt de la voluntat del Parlament de Catalunya? Les curses de braus, diguem-ho clar, són política. Són una orgia masclista institucionalitzada de martiri i sang, un espectacle que denigra la condició humana i que necessita fabricar-se una coartada cultural per tal que els qui hi assisteixen puguin gaudir impunement de la tortura d'un ésser viu.

Cugat.cat , 25/10/2013
 
Referèndum: primer Catalunya, després Escòcia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 octubre 2013
Referèndum: primer Catalunya, després EscòciaEl referèndum sobre la independència de Catalunya s'ha de celebrar abans que Escòcia faci el seu. Fer-lo més tard no és gens recomanable per diverses raons. Vegem-ne algunes. D'entrada, malgrat la subordinació d'Escòcia al Regne Unit, és prou sabut que Anglaterra no ha arribat mai al paroxisme anihilador de Castella amb Catalunya. Això ha fet que, si més no en el terreny simbòlic, Escòcia i la seva personalitat nacional siguin mundialment reconegudes i que els escocesos no hagin trobat mai cap problema a l'hora de situar el seu país en el mapa; just al contrari dels catalans, que hem hagut d'explicar un munt de coses per tal que els nostres interlocutors exteriors ens identifiquessin. I, sovint, ni tan sols així ens n'hem sortit. Ara mateix em ve al cap l'anècdota viscuda per l'estimat Tísner a Austràlia, quan era jove, en explicar llargament a un canadenc i a un holandès què era Catalunya. Els va parlar de la història de Catalònia, de la llengua de Catalònia, de la cultura de Catalònia... fins que, tot d'una, quan ja creia que ho havien assumit, l'holandès li va dir: "Ah, ja ho entenc! Així que tu ets de Nova Caledònia!".

Doncs sí, l'opressió d'Espanya sobre Catalunya ha estat molt més anorreadora que la d'Anglaterra sobre Escòcia, perquè la primera ha volgut impedir que poguéssim sentir-nos reconeguts com a catalans, encara que només fos en el terreny simbòlic. Només cal pensar en el pànic que provoca a Espanya un enfrontament esportiu amb Catalunya en competició oficial. Per això, mentre la selecció escocesa competeix internacionalment, la selecció catalana fa partits de costellada que només interessen als qui són incapaços de plantar-se i dir prou. Aquests darrers anys, per altra banda, la catalanofòbia i el projecte d'anihilament de Catalunya han arribat a graus tan extrems que la societat catalana ha pres consciència del suïcidi que suposa romandre més temps sotmesa a Espanya i ha agafat el bou per les banyes. Això ha fet que en aquest moment Catalunya estigui molt més a prop de ser un Estat independent que no pas Escòcia. Escòcia, tanmateix, farà el seu referèndum el 18 de setembre de 2014, això ja és segur. El que no és gens segur és que el guanyi. I si no el guanya, i Catalunya va al darrere, el resultat –a més de ser instrumentalitzat per Espanya–, pot causar un desencís a casa nostra que no ens podem permetre. Esperar a veure què fa Escòcia seria un grandíssim error. A Escòcia, en canvi, li convé que Catalunya li passi al davant, ja que aquí la victòria del SÍ està molt més garantida i els seus efectes serien molt estimulants per als escocesos. Tant estimulants com ho serien per a nosaltres, si ells anessin per davant i guanyessin el referèndum. A ningú no li agrada fer cara de babau.

Per altra banda, si hi afegim que el país ens cau a trossos, és obvi que no podem comportar-nos com l'equip de futbol que, en guanyar només per un gol de diferència, dilata el temps tant com pot. Nosaltres no som aquest equip. Nosaltres som l'equip que està perdent, i el temps, per a nosaltres, és or. El full de ruta de l'Assemblea Nacional Catalana diu que el referèndum s'ha de fer abans del 31 de maig de 2014 i és a aquest marc que ens hem d'ajustar si no volem ser una paròdia de la gent llatina que xerra i xerra i no fa res. El govern espanyol, certament, pot intentar impedir-ho, però quina imatge internacional més brillant per a nosaltres i més patètica per a Espanya veure una col·lectivitat que vol expressar-se a través de les urnes i un partit de govern fundat per un exdirigent feixista que ho prohibeix. Nosaltres ens expressem per mitjà de les urnes i ells, en intuir que les urnes no els seran favorables, les criminalitzen. Tot molt digne d'aquell fundador gallec que s'asseia al Senat espanyol en lloc de fer-ho davant d'un Tribunal Penal Internacional. Tanmateix el nostre camí està traçat, només l'hem de seguir.

El Singular Digital , 22/10/2013
 
Els espanyolistes de Sant Cugat omplen un minibús Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 octubre 2013
MinibusCom ha reconegut el portaveu de la plataforma nacionalista espanyola "Som Catalunya. Somos España", José Domingo, la concentració del 12 d'octubre d'enguany a la plaça de Catalunya de Barcelona ha fet figa. Tot i tenir al suport del govern espanyol, del Partit Popular, de Ciudadanos i de totes les organitzacions feixistes que també convocaven, Catalunya els ha tombat l'esquena i no n'ha volgut saber res. Als organitzadors, però, la patacada no els ha vingut pas de nou. Ho demostra el fet que no paraven de repetir que serien benvinguts els federalistes, els centralistes, els autonomistes... És a dir, tots aquells que, més enllà dels matisos, neguen l'existència de la nació catalana i estan en contra del seu dret a decidir d'acord amb la llei del Parlament. Doncs no, ni així. Ni tan sols portant gent en autocar des d'Espanya han aconseguit reunir més de 18.000 persones. Aquesta, finalment, és la xifra exacta facilitada el 15 d'octubre pel rigorós Col·lectiu Contrastant.

Per altra banda, el nombre d'assistents procedents de Sant Cugat, ciutat de 86.000 habitants, frega el ridícul: trenta persones. Només trenta. Just el nombre de passatgers d'un minibús. En aquest punt, a més, és bo recordar que l'aportació de Sant Cugat a la Via Catalana va ser de trenta-tres autocars. Autocars dels de debò, per descomptat. I la comparació global també parla per si sola: 18.000 persones el 12 d'octubre; dos milions l'Onze de Setembre.

Tanmateix, la part més hilarant de tot plegat són els "arguments" d'Ariadna Hernández, la portaveu de la plataforma santcugatenca, per justificar el seu fracàs. Segons ella, ha estat culpa de la mandra. "Fa mandra llevar-se d'hora", ha dit. I tant! Moltíssima mandra. Tothom sap que de Sant Cugat a Barcelona hi ha, pel cap baix, uns 800 quilòmetres i que per ser a les dotze del migdia a la plaça de Catalunya cal llevar-se com a mínim a les quatre de la matinada. És clar que, ben mirat, també podria haver estat culpa dels despertadors. Vull dir que els despertadors no haguessin sonat. És el problema que tenen els rellotges aturats el 1939, que no sonen.

Cugat.cat , 18/10/2013
 
Ara ens volen "suïcidar" la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 octubre 2013
El peix gros es menja el petitDes de fa un cert temps, bàsicament d'ençà que s'albira la independència de Catalunya, han començat a sorgir veus que diuen que, quan siguem un Estat, la llengua espanyola haurà de tenir el mateix estatus que té ara. És a dir, que haurà de continuar essent llengua oficial en un pla d'igualtat amb el català. I el més curiós és que aquestes veus no provenen pas de l'espanyolisme, com seria d'esperar, sinó del catalanisme. Ho diuen alguns polítics i ho diuen algunes persones que estan o han estat a redós del poder. Naturalment, es tracta de persones que han reflexionat molt poc sobre la qüestió, ja que, si ho haguessin fet, s'haurien adonat del suïcidi que suposa per a la llengua catalana no ser llengua oficial única al seu país. Un suïcidi ben galdós, a més, ja que seria una tètrica ironia que la llengua catalana, després d'haver sobreviscut a tres segles de persecució sistemàtica, amb dictadures feixistes incloses, fos assassinada pels mateixos catalans un cop assolida la independència nacional.

Una llengua, com tot a la vida, només té l'existència garantida mentre és imprescindible per viure. Quan deixa de ser imprescindible desapareix. I una llengua que només parlen algunes persones, com la catalana, en conviure amb una llengua que parla tothom, com l'espanyola a Catalunya, no pot ser mai imprescindible. En el millor dels casos serà una llengua que dependrà de la bona voluntat dels qui, sense necessitar-la, es prenen la molèstia d'usar-la. La resta, com passa ara, en prescindiran sense complexos. És lògic, aprenem una llengua quan la societat en què vivim no parla la nostra. Però si aquella societat és bilingüe, nosaltres podem continuar essent monolingües. Aquest és el cas dels francoparlants a la Catalunya del Nord o dels angloparlants arreu del món, per exemple.

Em sap greu no disposar de més espai per abordar aquest tema en profunditat, però concloguem, si més no, que el bilingüisme només és individual, mai nacional. Cap poble té dues llengües. El bilingüisme només és una transició entre dos monolingüismes, el de la llengua originària i el de la llengua de substitució. El peix gros sempre es menja el petit, per més que les esmentades veus ens vulguin fer creure que no, que el veritable perill és que el peix petit es mengi el gros.

Lletres , núm. 60. Tardor 2013
 
12-O, quatre gats arreplegats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 octubre 2013
12-O, quatre gats arreplegatsDoncs sí, ha estat espectacular. El Partit Popular i Ciudadanos volien que la concentració espanyolista del Dia de la Hispanidad i de la Raza a Barcelona fos espectacular i ho ha estat. Ha estat un fracàs espectacular. Ni tan sols portant autocars amb gent d'Espanya han pogut aplegar més de 30.000 persones –xifra força generosa facilitada per la Guàrdia Urbana–, i s'han quedat, si fa no fa, com l'any passat. I mira que hi havia tota la caspa del nacionalisme espanyol: PP i Ciudadanos manifestant-se al costat d'organitzacions feixistes i racistes, Falange Española, España 2000, Plataforma per Catalunya, el neonazi Casal Tramuntana del barri del Clot, banderes de la dictadura, salutacions feixistes al costat d'Alícia Sánchez-Camacho mentre sonava l'himne espanyol... Caspa i més caspa. 12 d'octubre, Dia de la Caspa.

Aquest era l'anunci que el 9 d'octubre passat publicava Falange Española a Madrid:
"FE de las JONS de Madrid organiza un viaje a la concentración del 12 Octubre en Barcelona por la unidad de España y contra el separatismo, promovida por el Movimiento Cívico 12 de octubre, que tendrá lugar a partir de las 12 del mediodía en la Plaza Cataluña de Barcelona. Si quieres venir con nosotros desde Madrid, para apoyar a nuestros camaradas catalanes que también asistirán, escríbenos para apuntarte a Aquesta adreça electrònica està protegida contra el correu brossa, necessiteu Javascript habilitat per veure-la o bien pásate por nuestra sede, sita en c/ Carranza, nº 13."
Realment ha estat molt dur per a aquesta gent haver-se hagut d'empassar l'èxit espectacular de la Via Catalana amb la participació certificada per l'Official World Record de dos milions de persones. Molt dur. Sobretot pel fet de veure que contra aquesta evidència democràtica només hi poden oposar la violència arbitrària del poder de l'Estat, un Estat absolutista que criminalitza tota dissidència del principi diví de la "sagrada unidad de España". I és que com repeteix sovint Fabian Picardo, ministre principal de Gibraltar, "la cara de l'Espanya actual no és gaire diferent de la que tenia el famós dictador Franco". La concentració absolutista del 12-O no ha estat una concentració de demòcrates, sinó de totalitaris que se serveixen de la democràcia per imposar els mateixos principis d'opressió que defensava el dictador: "¡Somos España!", "¡Cataluña siempre España!", "¡Cataluña es España!". Heus aquí els grans arguments del totalitarisme. Si fossin demòcrates dirien això: "Jo no vull que Catalunya sigui independent, però només Catalunya té dret a decidir què ha de ser Catalunya i acceptaré la decisió democràtica que prengui". Si fossin demòcrates, no negarien el dret de vot a una col•lectivitat ni criminalitzarien les urnes. Però són totalitaris que pretenen trepitjar amb les botes del seu absolutisme minoritari el clam pacífic d'una majoria democràtica.

Naturalment que s'han comportat sense aldarulls a la plaça de Catalunya. Quina altra cosa podien fer, després de la lliçó de civilitat que els va donar la Via Catalana? En realitat no fan més que seguidisme. Mancats d'iniciativa, ens imiten. Mancats d'arguments i acostumats a imposar la seva voluntat sense baixar del cavall, ara no se'n saben avenir que el sotmès hagi perdut la por i els digui "passi-ho bé". No obstant això, és obvi que tenen al seu servei tot l'aparell repressor de l'Estat i que creuen que ens tenen sota control. Un control per mitjà del qual pretenen substituir-nos la identitat, la cultura i la llengua, canviar-nos la història, imposar-nos els principis del Decret de Nova Planta, espoliar-nos per satisfer els seus deliris de grandesa amb trens, aeroports i autovies fantasma, dirigir-nos les escoles i l'administració de justícia i entabanar-nos dient que el nostre referèndum és possible canviant la Constitució. El que no diuen és que la Constitució espanyola només pot ser canviada al Congrés de Madrid per una majoria absoluta que sempre –sempre– estarà aritmèticament en el seu poder.

Diguem-ho clar: mentre la Via Catalana va ser una concentració a favor del dret a decidir, i, per tant, una concentració de demòcrates, la del 12-O –efemèride d'un genocidi– ha estat una concentració en contra del dret a decidir, i, per tant, una concentració de totalitaris. I si algú no ho era, haurà d'explicar què hi feia, al costat dels fills ideològics del franquisme. La part bona de tot plegat és que a Catalunya, com ells mateixos han demostrat, són quatre gats. I atès que, com també s'ha vist, han hagut d'arreplegar gent a Espanya, és obvi que estem parlant de quatre gats arreplegats.

El Singular Digital , 15/10/2013
 
El 12 d'octubre no és festa a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 octubre 2013
El 12 d'octubre no és festa a CatalunyaLa decisió presa per treballadors de la Biblioteca de Catalunya, d'obrir laboralment les seves portes el 12 d'octubre, ‘Fiesta de la Hispanidad', és d'una dignitat i d'una coherència extraordinàries i hauria de ser seguida per tota mena d'entitats, empreses i comerços compromesos amb els nostres drets nacionals. Aquesta és la seva senzilla, diàfana i assertiva argumentació:

  • "Perquè una jornada que pretén celebrar un agermanament entre territoris, allò que en realitat commemora és l'expansió d'un imperi que no va respectar les diverses cultures envaïdes, i que manté aquesta tradició."

  • "Per coherència amb el punt anterior, ja que l'Estat espanyol ens nega reiteradament el dret de decidir la forma de convivència que volem exercir amb la resta dels pobles, i no protegeix, sinó que dificulta, l'ús i el desenvolupament de la nostra llengua i la nostra cultura."

  • "Perquè Catalunya ja té la seva pròpia Diada Nacional, nascuda com a reivindicació d'aquests drets que reclamem."

Doncs sí. Els catalans no tenim res a celebrar el 12 d'octubre, de la mateixa manera que tampoc no celebrem el 4 o el 14 de juliol, diades nacionals dels Estats Units i de França, respectivament. Cada país té la seva diada nacional i Catalunya té l'Onze de Setembre. La diferència és que l'Onze de Setembre Catalunya no celebra res. Només commemora. Commemora per mantenir viva la memòria de les víctimes del setge del 1714, així com les seves conseqüències: sotmetiment per dret de conquesta, promulgació del mai no derogat Decret de Nova Planta, persecució sistemàtica de la llengua i de la identitat catalanes i també una opressió que fa tres-cents anys que persisteix amb virulència per mitjà de lleis franquistes amb vernís democràtic.

Per altra banda, el 12 d'octubre, com ens recorden des de la Biblioteca de Catalunya, és una diada que constitueix un escarni per a les excolònies espanyoles d'ultramar, una burla impròpia del segle XXI, ja que l'imperi espanyol no sols no va respectar els pobles envaïts sinó que els va massacrar físicament, culturalment i lingüísticament. No m'estranya que els espanyols demòcrates no sentin aquesta data com a pròpia. L'anorreament de pobles només pot provocar calfreds. Per això els catalans, en solidaritat amb aquests espanyols demòcrates i amb tots aquells pobles que van ser sotmesos i espoliats per Castella, hem de rebutjar la celebració del 12-O. És una qüestió de principis: cap demòcrata no pot compartir la celebració encoberta d'un genocidi.

Finalment, la cruïlla històrica en què ens trobem, al llindar de l'Estat independent, ens demana la màxima coherència en les nostres accions. Cal dir al govern espanyol que no acceptem imposicions de ningú i que, digui el que digui la seva Bíblia Absolutista, altrament coneguda com a Constitució espanyola, no ens subordinarem a les lleis, als costums i a les celebracions de Castella. Un Estat que nega a una col·lectivitat nacional el dret de decidir, que vol anorrear-li la llengua, que pretén atemorir-la amb plagues apocalíptiques i que l'amenaça amb l'ús de la força per despullar-la dels seus drets, és un Estat que mostra al món el seu totalitarisme, el seu temperament violent i les seves gravíssimes limitacions intel·lectuals.

El Singular Digital , 8/10/2013
 
Poders catalans que frenen la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 11 octubre 2013
La trama contra CatalunyaEl moment singular que està vivint Catalunya desperta moltes passions internes i molta expectació internacional, però també molta virulència per part d'aquells poders fàctics que donaven per fet que l'espanyolització del país havia estat prou reeixida i que, més enllà d'alguns brots independentistes, el nostre sotmetiment restava garantit pels segles dels segles. Tot d'una, aquests poders s'han adonat que la dòcil Catalunya, aquella Catalunya que en tenia prou de sentir un crit a Madrid per a fer bondat, com fan els infants a escola quan la senyoreta diu "prou", ha experimentat una transformació, s'ha fet adulta i es prepara per a tancar l'aixeta de l'espoliació que pateix i convertir-se en membre de ple dret de la Unió Europea i de les Nacions Unides. I davant d'aquest estadi han caigut moltes màscares pretesament democràtiques i s'ha revifat la catalanofòbia d'amplis sectors de la societat espanyola.

Tanmateix, no és d'aquest enemic de qui ens hem de guardar. Aquest enemic està plenament identificat i és tan totalitari i obsessiu que es desacredita sol. Dels qui de debò ens hem de guardar és dels poders fàctics catalans i de la seva cort d'aduladors que veuen en la independència de Catalunya la fi dels seus privilegis. Són gent que viu del nostre sotmetiment nacional, gent que s'ha fabricat un benestar personal a costa del país i que avui veu perillar de manera imminent el seu estatus. Es tracta, en definitiva, de personatges que durant molts anys han remenat les cireres i que no han tingut escrúpols a l'hora de prendre decisions que ens emmanillessin com a poble. Estem parlant de cognoms catalans de soca-rel que formen part d'una trama destinada a dinamitar el procés independentista i que ens convé desemmascarar, perquè, com diu Hèctor López Bofill, "no tots els enemics de Catalunya vénen de fora". Aquest és, de fet, el tema del seu llibre La trama contra Catalunya (Angle, 2013).

Dividit en sis capítols, que parlen de La Caixa, dels infiltrats, dels agents contra la independència, del franquisme empresarial en democràcia o dels immigrants i aquells que els mobilitzen, el llibre de Bofill explica qui és qui en aquesta trama catalana aliada de Madrid i quines són les seves maniobres i traïdories. He de dir que és un llibre excel·lent, profundament desinhibit i de lectura persuasiva, que té la virtut de dir les coses pel seu nom i de respondre moltes de les preguntes que el lector es fa sobre la qüestió.

Un dels elements clau del text és el "sopar entranyable " que va tenir lloc el 17 de gener de 2006 a casa del publicista Leopoldo Rodés per pressionar Artur Mas que renunciés a plantar cara a Espanya. Entre els assistents, a més d'Artur Mas i de l'amfitrió Leopoldo Rodés, hi havia Antoni Brufau, president de Repsol YPF (empresa amb participació majoritària de La Caixa), Jordi Mercader, president d'Agbar, Javier de Godó, editor de La Vanguardia i conseller de La Caixa, Juan Roig, president de Mercadona, José Manuel Lara Bosch, president de Planeta, i Josep Lluís Bonet, president de Freixenet. Sobre les activitats espanyolitzadores d'aquests personatges, Bofill explica un munt de coses, però també ho fa de les seves entitats. De La Caixa, entre altres coses, diu això: "El pacte entre la monarquia i La Caixa representa l'aportació dels poders franquistes radicats a Catalunya a la continuïtat de les estructures de dominació que la transició va promoure, una acció que es va embastar tot preservant els tractes de favor amb els estaments econòmics que havien estat fidels a Franco, donant suport a les iniciatives mediàtiques (de La Vanguardia a Lecturas, perquè les ingènues mestresses de casa catalanes s'enlluernessin amb el caràcter franc i campechano del rei) que asseguressin la continuïtat de les hegemonies anteriors a la democràcia i a l'autonomia."

El llibre ens parla també de les autopistes catalanes d'Abertis, convertides en un negoci únic al món a costa del robatori que suposa el pagament de peatges tres vegades amortitzats, dels vincles de Freixenet, Codorniu i diversos membres del PSC amb el franquisme i de Narcís Serra, el protegit de Juan Antonio Samaranch, que després de signar la seva adhesió a la pàtria espanyola, d'organitzar involutives i testosteròniques desfilades militars i d'entusiasmar l'Estat Major va arribar a vicepresident del Govern espanyol i al capdavant de Caixa Catalunya.

Bofill recorda que "les queixes intempestives de Pasqual Margall, d'Ernest Maragall, de Montserrat Tura o d'Antoni Castells, ratllen el cinisme més feridor dels qui van assumir les màximes responsabilitats gràcies a l'espanyolisme i en cap moment es van oposar al projecte de regionalització espanyola de la catalanitat quan tenien capacitat de decidir. [...] El Periódico també va ser el diari institucional a l'àrea metropolitana, nodrit amb una pluja de subvencions des de les institucions que el PSC controlava (incloent-hi la Generalitat durant el període del tripartit). Si malgrat el caràcter funest de La Vanguardia, aquest diari encara tracta la cultura catalana com una reserva índia, El Periódico ha participat en l'extirpació de qualsevol al·lusió a l'imaginari català en els sectors populars."

Un altre al·licient d'aquest assaig són les interessants refl exions de Bofill sobre el camí que ens ha dut a l'actual cruïlla històrica. Aquesta n'és una: "Aquest sistema es troba en una decadència galopant i la independència de Catalunya apareix com l'única fórmula de superació de l'atzucac i de garantia de persistència de la nació catalana. El miratge de la modernització i de benestar que havia atiat el conformisme i el possibilisme sota un autogovern feble ha esclatat en mil bocins: la crisi econòmica ha acabat de revelar les ànsies imperials espanyoles més embogides que ja s'havien manifestat en el procés estatutari, tot estenent la convicció en una majoria creixent dels ciutadans de Catalunya que dins d'Espanya no hi ha progrés possible ni dignitat."

La trama contra Catalunya, d'Hèctor López Bofill, és un llibre de lectura molt saludable en una etapa com l'actual, en què tots els altaveus mediàtics espanyols i els seus aliats a casa nostra treballen nit i dia fabricant mentides i llançant amenaces que intimiden la societat catalana. Quan el llibre s'acaba, tanmateix, hom s'adona que només són tigres de paper que el vent s'emportarà quan recollim els fruits de la nostra fermesa.

Lletres , núm. 60. Tardor 2013
 
Dos milions de persones a la Via Catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 octubre 2013
World RecordEsplèndid, el suplement fotogràfic que el Diari de Sant Cugat va dedicar a la Via Catalana de l'Onze de Setembre passat sota el títol "Sant Cugat fa Via". Al llarg de vint pàgines i a través d'unes cinquanta fotografies, els lectors van poder veure el desenvolupament de la Diada entre els trams 124 i 130 de l'Hospitalet de l'Infant, al Baix Camp, ocupats pels santcugatencs que s'hi van desplaçar. Trenta-tres van ser els autocars que van sortir de la ciutat amb aquella destinació, al marge de les persones que ho van fer en els seus vehicles particulars. És a dir, que, com ha informat l'Official World Record, no sols estem parlant de la cadena humana més llarga i multitudinària que s'ha fet mai a la Unió Europea, sinó que l'esmentat organisme internacional també ha certificat una participació molt més elevada que la que va donar la conselleria d'Interior, que era d'un milió sis-centes mil persones, i ha deixat en esperpèntica evidència el govern espanyol i el seu ministre Jorge Fernández Díaz, ja que sense el més mínim sentit del ridícul van dir que només hi havia quatre-centes mil persones. Només quatre-centes mil. Així és com el Partit Popular amaga la realitat que no li agrada i manipula la ciutadania des dels seus altaveus oficials: per mitjà de la mentida.

Per sort, i a desgrat seu, podem dir-ho ben alt i ben clar perquè consti en la història: segons ha certificat l'Official World Record, a la Via Catalana de l'Onze de Setembre de 2013 hi van assistir dos milions de persones. Dos milions! Dos milions de persones agafades de les mans al llarg de quatre-cents quilòmetres; dos milions de veus unides per un sol crit: "Independència!"; dos milions de catalans amb un mateix anhel: la plena llibertat de Catalunya.

Per fer-nos una idea de les colossals dimensions d'aquesta fita, n'hi ha prou que pensem en les manifestacions que es fan arreu del món per causes diverses i en les reduïdes xifres que registren, comparades amb les de la Via Catalana. I és natural que sigui així, perquè treure molta gent de casa, fer que surti al carrer per defensar uns drets o per denunciar una opressió és una tasca titànica. Això no significa que els qui no es manifesten no comparteixin el mateix anhel. N'hi ha moltíssims que sí. Però també hi ha un munt de raons que poden explicar la seva absència: feina, malalties, viatges, compromisos, mandra, problemes personals... D'altres, és clar, no hi van perquè la reivindicació en qüestió, ja sigui política o laboral, els és indiferent o perquè senzillament hi estan en contra. En aquest últim cas, però, s'observa una curiosa paradoxa, i és que tan bon punt la reivindicació assoleix els seus objectius i els beneficis es fan visibles, no hi ha cap antic opositor que hi renunciï. Algú coneix un esquirol prou íntegre que hagi renunciat a les millores salarials aconseguides pels companys que ell mateix blasmava quan lluitaven per un sou digne? Doncs amb la independència passarà exactament el mateix. No hi haurà cap ni un dels qui avui es disfressen de fantasma de la por contra la independència de Catalunya que en el nou Estat català renunciï a gaudir dels beneficis d'uns millors serveis socials, d'unes millors pensions, d'unes millors infraestructures i, en definitiva, d'una millor renda per càpita. Cap ni un.

Pel que fa a la "majoria silenciosa" de la qual pretén apropiar-se el Partit Popular, només dir a aquest partit que per coherència, abandoni immediatament el govern d'Espanya, ja que la majoria d'espanyols no l'ha votat.

Diari de Sant Cugat , 4/10/2013
 
Només per a catalanoparlants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 octubre 2013
Anglès fàcilDe llibres per a l'aprenentatge de l'anglès n'hi ha molts, moltíssims. Però un manual d'anglès complet pensat exclusivament per a catalanoparlants com el que ha publicat Lou Hevly és tot un regal, perquè les preguntes que es fa un català, en estudiar aquella llengua, sovint no tenen res a veure amb les que es puguin fer un espanyol, un alemany, un danès o un japonès. Cada llengua té la seva lògica i és natural que les persones d'altres orígens que la volen aprendre els costi d'entendre determinades discordances. El llibre de què parlo es diu "Anglès fàcil. Anglès essencial per a catalanoparlants" (Manual d'autoaprenentatge, nivell bàsic) i suposa una innovació metodològica absoluta, tant pel que acabem de dir com pel fet que aprofita les múltiples connexions entre la llengua catalana i l'anglesa a fi de simplificar el coneixement de la segona.

Potser l'únic retret a fer-li és que no adverteixi que ha optat per l'anglès nord-americà, en lloc de l'anglès britànic. No dic pas que això sigui negatiu -que no ho és-, però hauria estat bé d'advertir-ho. Ho veiem en aquest parell d'exemples:

"Es deuen haver perdut" (They must have gotten lost)
"Em puc emprovar aquests pantalons? (Can I try on these pants?)
En anglès britànic seria: "They must have got lost" i "Can I try on these trousers?"

Aquestes són les reflexions que l'autor, Lou Hevly, es fa en les pàgines del llibre: "S'ensenya l'anglès sense establir comparacions amb la llengua materna perquè és el mètode més eficaç, o potser més aviat perquè és el mètode que proporciona més avantatges als qui publiquen els llibres, formen els professors i gestionen les acadèmies privades?"

Fem-ne un petit tast:

  • "Quan en català parlem en família i ens referim a un altre membre d'aquesta, fem servir l'article davant del nom: 'el pare', 'la mare', etc.; exemples: 'Has parlat amb el pare?' o 'Acabo de veure la mare'. En anglès, en aquests casos l'article no es tradueix i, a més, s'escriu el nom amb majúscula inicial: 'Have you spoken with Father?, 'I've just seen Mother.'"

  • "El català fa servir el plural de la forma masculina per a referir-se a parelles o a grups parentals; així el pare i la mare s'anomenen 'pares', el germà i la germana s'anomenen 'germans', etc. En canvi, en anglès, 'els pares' s'anomenen 'parents' (no pas 'fathers', que només es refereix a un grup d'homes), els avis s'anomenen 'grandparents', els germans s'anomenen 'brothers and sisters' (o, en anglès més formal, siblings), etc."

  • "L'adverbi 'eventually' és un fals amic, ja que no vol dir mai 'eventualment'. 'Eventually' = al final (després de molt de temps). Exemple. 'Al final va admetre que jo tenia raó' (He eventually admitted I was right)."

  • "A diferència del català, l'anglès no pot fer servir noms personals com a complement de la locució 'there be'; exemple: 'Qui hi ha a la cuina?' - 'Hi ha la teva mare'. 'Who is in the kitchen?' - 'Your mother is there'. No hem de dir: 'There is your mother.'"

En definitiva, som davant d'un llibre molt útil per a professors d'anglès catalanoparlants de l'escola pública o d'escoles d'idiomes i estudiants de diferents graus i també per a persones que, mancades de temps o de recursos econòmics, s'estimen més aprendre l'anglès pel seu compte i al seu ritme. Per això el llibre inclou exercicis al final de cada secció i el seu corresponent solucionari. El millor, tanmateix, com dic, és que el lector té la sensació que s'adrecen exactament a ell, com a catalanoparlant, i que li resolen tots els dubtes que li genera l'adaptació a una altra manera de veure i d'explicar el món.

Racó Català , 3/10/2013
 
Front comú dels Països Catalans contra el lingüicidi Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 octubre 2013
Països CatalansÉs molt positiu que la delegació de Sant Cugat de la campanya 'Independència per canviar-ho tot' s'hagi solidaritzat amb la vaga dels professionals de l'ensenyament de les Illes Balears, ja que, com han dit, es tracta d'unir el conjunt dels Països Catalans contra aquest nou atac del Partit Popular a la llengua catalana. I la prova són els 200.000 euros recaptats en només quinze dies per engruixir la caixa de resistència i per poder mantenir la vaga el temps que calgui sense que els vaguistes acusin la manca d'ingressos.

Hem de tenir en compte que aquests darrers temps estem vivint la més gran ofensiva que ha dut mai a terme el Partit Popular contra la llengua catalana. Ho fa amb l'anomenada llei Wert i amb l'aplicació del que en podem dir 'solució final' al País Valencià i a les Illes per aconseguir-ne l'extermini definitiu. Saben que tota llengua configura el pensament i intenten evitar que hi hagi persones que pensin en català. La llengua es troba sempre en la base de tota identitat i crea sentiment de pertinença a una cultura, a una col·lectivitat diferenciada i a una manera pròpia d'entendre la vida. I precisament perquè saben això, pretenen convertir el català en una parla dialectal de l'espanyol, una parla que els mateixos catalans, en no dominar-la prou, la facin servir únicament en l'àmbit domèstic i l'abandonin com a llengua vehicular.

Només hem d'observar el caràcter residual que té el català a l'administració de justícia -on el seu coneixement ni tan sols és un mèrit- per veure el lingüicidi que s'amaga darrere el parany del bilingüisme. Recordem que els jutges no tenen cap obligació de saber català. Cap ni una! És a dir, que, a diferència de la resta del món democràtic, són els ciutadans del país els qui estan obligats a saber la llengua dels jutges. De fet, als jutjats, el català s'ha convertit en una nosa que ja no usa pràcticament ningú. Per això és tan important donar suport als mestres de les Illes Balears. La seva causa és la nostra causa, la seva llengua és la nostra llengua. La llengua nacional dels Països Catalans.

Cugat.cat , 4/10/2013
 
Avinguda d'en Samaranch i del Franquisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 octubre 2013
Franco i Samaranch
Franco i Samaranch
Hi ha coses que són inadmissibles, i la intenció de l'Ajuntament de Barcelona de dedicar una avinguda a l'exdirigent feixista Juan Antonio Samaranch, mà dreta de Franco i còmplice dels milers de crims que el seu règim de terror va cometre contra la humanitat, n'és una. Vull pensar que tant l'alcalde Xavier Trias com Convergència i Unió -acceptant la proposta del PP, partit fundat per un altre exdirigent feixista- no han mesurat la barbaritat que estan a punt de cometre. Si és així, encara són a temps de rectificar. Altrament, passaran a la història com a autors d'una baixesa moral impròpia d'un ajuntament i d'un partit democràtics.

Potser a algú li estranyi que el PSOE de Catalunya i Esquerra no hi diguin res. Però és comprensible, tenen la cua de palla en aquesta qüestió, ja que tots dos partits, quan governaven, van cometre una ignomínia encara més gran. La mateixa ignomínia que ICV. La diferència és que ICV és encara més cínica i sí que ha parlat. Enric Gomà, president del grup municipal d'ICV-EUiA, ha afirmat amb tota la hipocresia del món que dedicar un carrer a Samaranch "vulnera el procés de recuperació de la Memòria Històrica". Dic hipocresia, perquè aquestes lliçons de memòria sobten força venint d'algú que sembla tenir-ne tan poca. Sens dubte, deu haver oblidat que la memòria històrica dirà per sempre més que van ser justament ICV, PSC-PSOE i ERC els partits que el 22 d'abril de 2010 van retre homenatge a Samaranch al Palau de la Generalitat amb tots els honors del país. Per tant, com es pot ser tan hipòcrita? On era el senyor Gomà, quan el seu partit escopia sobre la Memòria Històrica des de la seu del govern de Catalunya? ¿No era, aquell homenatge, "una decisió indigna d'una ciutat [i d'un país] que" -com diu ell- "vol ser referent de la defensa dels drets humans"? Allò, diguem-ho clar, va ser un acte repulsiu. I aquí tenim quatre raons, si més no, que ho demostren: una, perquè qui homenatjava aquest exdirigent feixista eren partits autoanomenats d'esquerres (!); dues, perquè moltíssimes de les persones assassinades pel règim de tan sinistre personatge eren familiars dels qui avui configuren la militància d'ICV, ERC i PSC-PSOE; tres, perquè un dels assassinats va ser el president de Catalunya; i quatre, perquè Samaranch no va renegar mai -mai- de la seva ideologia feixista. Tot i així, el 1985 va ser condecorat amb la Medalla d'Or de la Generalitat i el 1987 amb la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona de l'Ajuntament socialista.

I ara, ves per on, resulta que el mateix Ajuntament, governat per CiU, pretén escarnir totes aquelles víctimes honorant-ne un dels seus botxins. Increïble. Increïble i repugnant. No hi ha ningú a CiU que pregunti si s'han begut l'enteniment? No hi ha ningú que tingui presents els vincles d'aquells botxins amb el nazisme? Com s'entén que el març passat les nostres institucions commemoressin el 75è aniversari de la carnisseria que Franco, Hitler i Mussolini van causar a Barcelona, amb les seves bombes, i que ara dediquin una avinguda a un dels seus dirigents? D'on surt tanta indignitat?

Sí, ja sabem que l'excusa per homenatjar Samaranch és agrair-li els serveis prestats en la concessió dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona -la mateixa Barcelona que els seus avions van bombardejar-. Però aquest agraïment equival a admetre que la nostra candidatura no va guanyar per mèrits propis, sinó per obra i gràcia d'un Vito Corleone català que remenava les cireres del COI. Molt edificant, sí senyor. ¿No recorda, l'alcalde Trias, que va ser el mateix Samaranch qui, traint els principis fundacionals del baró Pierre de Coubertin, va modificar els estatuts del COI per impedir la participació nacional de Catalunya en els Jocs Olímpics? Amb quina legitimitat critiquem l'atac feixista de l'Onze de Setembre passat a la delegació de la Generalitat a Madrid, si a Barcelona dediquem carrers en honor dels qui van ser els líders polítics dels atacants?

Que l'Ajuntament de Barcelona honori Juan Antonio Samaranch, un home de Franco, per haver contribuït a l'olimpisme de la ciutat és tan execrable com si l'Ajuntament de Berlín homenatgés Paul Freiherr von Eltz-Rübenach o Julius Dorpmüller, ministres de Hitler, per la seva contribució a fer d'Alemanya el paradís europeu de les connexions viàries. Esperem, per tant, que l'Ajuntament de Barcelona rectifiqui. Seria incongruent que Catalunya, mentre reivindica les llibertats i es presenta davant del món com un exemple de civisme i cultura democràtica, la seva capital no tingués escrúpols a dedicar un carrer a un membre destacat d'un règim sanguinari que era l'antítesi de tot això. Un ajuntament que honora els dirigents del feixisme és un ajuntament que es burla de les víctimes dels seus crims i que mereix el rebuig de tots els pobles democràtics.

El Singular Digital , 1/10/2013
 
Madrid, per ser olímpica, necessita una Catalunya independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 setembre 2013
ImageLa derrota de Madrid, com a candidata olímpica de l'any 2020, ha estat una notícia formidable per a milers i milers de catalans. És natural. Quin català amb consciència nacional i que no vulgui caure en una profunda contradicció pot donar suport a Madrid com a seu d'una Olimpíada? Madrid és la capital de l'Estat que malda no sols per anorrear Catalunya des de fa tres segles, sinó que impedeix que pugui participar amb el seu nom en els Jocs Olímpics i en les competicions internacionals. A més, és prou sabut que l'Estat espanyol, per mitjà de maniobres mafioses i pròpies de països totalitaris, com ara amenaces i coaccions, així com segrestos aeroportuaris encoberts de delegats llatinoamericans favorables a Catalunya, boicoteja tots els nostres intents. Davant d'això, doncs, és obvi que les derrotes de Madrid han de ser motiu de celebració per a tot català amb un mínim d'autoestima. Jo, en concret, n'estic molt content. N'estic per aquest motiu i n'estic també perquè la victòria madrilenya, en cas d'haver-se produït, hauria servit al govern espanyol per entelar els seus casos de corrupció i per desenvolupar una campanya nacionalista espanyola per terra, mar i aire.

Per sort, però, Espanya és víctima de si mateixa en aquesta qüestió. Espanya sap que els Jocs de Barcelona 1992 van ser uns jocs estrangers i que, per tant, Espanya no ha estat mai olímpica. Però no ho pot dir. Oficialment, no pot dir que el COI s'equivoca quan aquest li recorda que l'Estat espanyol ja va acollir uns Jocs ara fa vint anys i que seria un greuge comparatiu per a molts estats concedir-li'n uns altres. Uns Jocs, a més, que se celebrarien a només sis-cents quilòmetres de Barcelona! Tot serà diferent el dia que Catalunya sigui un estat independent. Aleshores sí que Espanya podrà adduir que no ha celebrat mai uns Jocs, aleshores sí que la candidatura de Madrid tindrà opcions de triomf. Mentrestant, ho té pràcticament impossible. I és que la ironia no pot ser més gran: Espanya té un somni nacional, i perquè es converteixi en realitat necessita, com el pa que menja, la independència de Catalunya.

Nació Digital , 28/9/2013
 
Quina riquesa teatral que tenim! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 setembre 2013
ValldoreixCrec que Sant Cugat és una ciutat que pot sentir-se orgullosa de la seva vida teatral. No em refereixo només a l'èxit de públic que acompanya habitualment els muntatges que s'estrenen al Teatre-Auditori, que és ben manifest, sinó a les petites formacions que amb pocs recursos, però amb un entusiasme admirable, enriqueixen la vida cultural del municipi amb els seus treballs. Aquest és el cas, per exemple, del Grup de Teatre Espiral amb seu a Valldoreix i dirigit per Trini Escrihuela.

Ara fa uns dies, dintre del programa de la Festa Major de Valldoreix, el grup Espiral va presentar "Espriu, una engruna d'autèntica llum", un espectacle encantador integrat per fragments de quatre peces de l'autor –"Tereseta que baixava les escales", "Antígona", "Inici de càntic en el temple" i "Conversió i mort de Quim Federal"–, amb la veu del gran actor Jaume Pla narrant en primera persona, com si fos el mateix Espriu, els fets més significatius de la seva vida. La idea és molt bona, perquè permet que en tan sols una hora i quart l'espectador poc avesat en l'obra d'aquest autor cabdal de les lletres catalanes, que va arribar a ser proposat per al Premi Nobel de Literatura, tingui una visió de conjunt de la seva personalitat.

Molt reeixit, per cert, el treball de tots els intèrprets, tant els que tenen més protagonisme, com ara Rafa Usero o Laia Cerdà –esplèndids i versàtils–, com la resta. Aquesta, però, és una qüestió que probablement el crític Eduard Jener abordarà nom per nom en més profunditat. Jo tan sols vull fer una crida als santcugatencs perquè siguin conscients del privilegi que suposen els grups teatrals locals que tenim i, en aquest cas concret, el grup Espiral. És tot un plaer assistir als seus muntatges. Hi ha santcugatencs als quals cal recordar-los que en els districtes també hi ha vida, i Valldoreix n'és la prova.

Cugat.cat, 27/9/2013
 
El conflicte és entre demòcrates i totalitaris Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 setembre 2013
El conflicte és entre demòcrates i totalitarisEls insults i amenaces a Catalunya procedents d'Espanya sovintegen cada cop més, fins al punt que ja no hi ha dia sense que els altaveus mediàtics en difonguin un bon grapat. Insults, amenaces, calúmnies, falsedats han esdevingut l'argumentari del nacionalisme espanyol, amb la seva cort de col·laboracionistes catalans, d'aquells que experimenten un plaer morbós posant grillons a Catalunya i repetint com lloros tot allò que els seus amos de Madrid volen sentir. Tanmateix, això no és res comparat amb el que ha de venir. Hem de tenir en compte que com més s'adonen de la irreversibilitat del camí emprès per Catalunya per convertir-se en un Estat independent més fort és el seu sentiment d'impotència. És un sentiment d'impotència que neix del fet de saber que els temps han canviat i que en el si de la Unió Europea -tot i ser un ufanós club d'estats- la voluntat d'un poble no es pot esclafar per la via armada de l'article 8è de la Constitució espanyola. Per tant, no tinguem cap dubte que recorreran a tota mena d'instruments antidemocràtics com ara la supressió de l'autonomia catalana o la inhabilitació del president Mas. Això és així perquè tota la seva legalitat, aquesta legalitat que branden com a veritat absoluta i com a principi sagrat beneït per Déu, és essencialment antidemocràtica, ja que es fonamenta en la supremacia perpetua del nacionalisme espanyol al Congrés de Madrid i en un Tribunal Constitucional, que és el cortijo del Partit Popular i del Partit Socialista.

Situats en aquest punt, és obvi que el problema no és el conflicte entre Catalunya i Espanya. Tant de bo fos simplement això! El veritable problema és que el conflicte és entre demòcrates i totalitaris, entre un poble [Catalunya] que dirimeix la seva voluntat de ser per mitjà de les urnes i un Estat [espanyol] absolutista que esclafa aquesta voluntat. Aquesta és la mare del conflicte i l'arrel de tots els mals. Jo, personalment, no dubto que hi ha espanyols demòcrates. I tant, que n'hi ha! Però, en general, són veus anònimes que queden explícitament amagades pels potents altaveus mediàtics del pensament oficial d'aquell país. I quan no són anònimes, com ara les de Vicente del Bosque, Ramoncín, Miguel Bosé o el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera, són conceptuades com a pura excentricitat.

Davant d'aquest estat de coses, és obvi que Espanya no pot acceptar el referèndum de Catalunya per tres raons bàsiques: la primera, perquè sap que el perdria; la segona, perquè, d'acord amb la seva naturalesa absolutista -que és la naturalesa de Castella-, considera Catalunya un territori conquerit i subjugat als seus designis; i la tercera, perquè l'acceptació del referèndum suposaria acceptar l'existència de la nació catalana. I Espanya abans es destruirà a si mateixa que no pas reconeixerà Catalunya. Altrament, hauria de reconèixer la galdosa fal·làcia sobre la qual descansa la idea nacional d'Espanya.

Davant d'això, cal no caure en provocacions. És millor deixar que Espanya, democràticament parlant, continuï desacreditant-se sola. Ja ho està fent. Un Estat que segresta les urnes, no és només un Estat antidemocràtic; és un Estat malalt, que ha perdut la seva raó de ser i que avança a passos de gegant vers la seva descomposició. De fet, després de la independència de Catalunya, vindrà immediatament la del País Basc i creixeran la consciència nacional a Galícia i el sentiment de pertinença del País Valencià i les Illes als Països Catalans. Tot d'una, aquests dos darrers territoris veuran no sols la vertiginosa prosperitat de la independència catalana, sinó que podran copsar la diferència entre el tracte preferent que rebran de la Catalunya Estat i el de l'Espanya que els espolia i que els considera perifèria i "playa de Madrid". Mentrestant, el pes específic espanyol a la Unió Europea caurà en picat i el PP i el PSOE continuaran remenant el melic de les seves essències identitàries i tombant els ulls a la realitat. La realitat d'un trauma cent mil vegades superior al del 1898, amb la pèrdua de Cuba. Però això serà cosa d'Espanya. Catalunya ja jugarà en una altra divisió.

El Singular Digital , 24/9/2013
 
El màrtir Cugat i la Catalunya d'avui Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 setembre 2013
El màrtir CugatEm sembla un encert que la programació d'enguany del cicle Nits de Música al Claustre del Monestir de Sant Cugat incorpori un altre cop la representació de l'obra 'El màrtir Cugat', drama en dotze escenes i un epíleg, de Josep M. Jaumà, amb direcció de Salvador Fité. Concretament el diumenge, 22 de setembre a les 9 del vespre. Em sembla un encert, no sols perquè és un obra extraordinària i magníficament interpretada que no ens hauríem de perdre, sinó perquè és una creació plena d'universalitat que, tot i centrar-se en uns fets que es remunten a mil set-cents anys enrere, és del tot vigent al segle XXI.

'El màrtir Cugat' és la història del creixement espiritual d'un home que comença essent un fidel braç executor dels designis de l'imperi romà i acaba convertint-se en un insubornable defensor dels drets d'un poble oprimit. Però l'interès de la història no rau únicament en aquesta evolució personal. El veritable moll de l'os de tot plegat es troba en les reaccions que provoca el canvi d'actitud de Cugat en els seus superiors romans i en aquells pels quals està disposat a patir tota mena de tortures. És aquí on l'espectador pot veure que la humanitat, més enllà de l'evolució tecnològica, continua atrapada en les mateixes misèries de segles enrere. Especialment l'afany de domini, el sotmetiment de pobles i l'evidència que tot això és possible perquè sempre hi ha persones i sectors socials que per salvaguardar els seus interessos individuals o de classe, no tenen escrúpols a trair el seu país i a col·laborar amb el dominador. Tot s'hi val, sense la més mínima vergonya, per fer que el sotmetiment es mantingui uns quants segles més. Catalunya n'és una bona prova. Ara que som al llindar de la llibertat nacional, els qui han viscut còmodament instal·lats en l'opressió no dubten a blasmar aquesta llibertat tot cantant les excel·lències de la captivitat. Tanmateix, cal deixar que segueixin cantant. Desafinen molt, però la tortura de sentir-los és música celestial en comparació amb el que li van fer a Cugat. Per tant, gaudim de l'obra i, per més alt que cantin, fem com si sentíssim ploure.

Cugat.cat , 20/9/2013
 
La Via Catalana serà un model de referència al món Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 setembre 2013
Via CatalanaConfesso que el terme "cadena humana", aplicat a la Via Catalana, no m'ha fet mai el pes. I no pas perquè no s'ajusti a la veritat -i tant, que s'hi ajusta!-, sinó perquè les cadenes, semànticament, tenen una connotació negativa que facilita la demagògia del nacionalisme espanyol, com s'ha demostrat en els galdosos i manipuladors jocs de paraules de Rosa Díez -"No tenim por de les cadenes; contra les cadenes llibertat"- o del diari El Mundo -"Catalunya encadenada"-. Prou sobrats van de bilis, de tergiversacions i de falsedats els catalanofòbics, perquè, a sobre, nosaltres els facilitem les coses. El terme Via Catalana, en canvi, és brillant i cal felicitar l'ANC per haver-lo encunyat, ja que és diàfan, precís, persuasiu i eminentment periodístic. I el millor de tot és que està ple de contingut. Vull dir que no és un mer eslògan, una afortunada frase publicitària. En absolut. La Via Catalana cap a la Independència és la definició d'una manera de ser i d'una genuïna i inequívoca manera de fer.

Dic això, perquè la veritable gran victòria de la Via Catalana no rau pas en el milió sis-centes mil persones que van participar en la Diada. Això és importantíssim, és clar que sí. Però encara hi ha una cosa infinitament més valuosa, i és la manera com es va desenvolupar tota la jornada. Si el món sencer es va admirar l'any passat, en veure com Catalunya era capaç de treure al carrer un milió i mig de persones sense que es produís el més mínim incident, enguany el món ha tornat a admirar-se del civisme d'un país que és capaç de reivindicar el dret més preuat de tota col·lectivitat, la seva llibertat, sense insults ni agressions contra els qui li neguen aquest dret. És això, més enllà de l'apoteòsica participació, el que de debò ens ha d'enorgullir.

Ara, immersos de ple en la consecució de l'objectiu que ens hem fixat, no som prou conscients de l'autèntica dimensió del que estem fent. El procés ens consumeix massa temps i energia per aturar-nos a pensar en segons què. Però tan bon punt Catalunya sigui un Estat independent ens adonarem de la fita que hem assolit, del missatge que hem transmès i de l'empremta que hem deixat. Estic segur que la Via Catalana esdevindrà un model històric de referència internacional que serà imitat o invocat en futurs processos de secessió. La Via Catalana serà l'aportació de Catalunya a les Nacions Unides com a sinònim de civilitat, de concòrdia, de fermesa, de perseverança i de pacífica voluntat de ser. Catalunya, bressol de la democràcia europea, no resol els seus conflictes per mitjà de coaccions, amenaces i lleis antidemocràtiques i absolutistes. La Via Catalana cap a la Independència passarà a la història perquè no és la via de les armes i del menyspreu; la Via Catalana cap a la Independència és la via de les urnes i de la paraula.

El Singular Digital , 17/9/2013
 
Via Catalana: civisme contra absolutisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 setembre 2013
Via CatalanaCal felicitar l'ANC per l'èxit de la Via Catalana. Realment espectacular. Incloent-hi l'organització i la tasca dels voluntaris. Sobretot tenint en compte que el repte d'igualar la fita de l'any passat, amb un milió i mig de persones, semblava inassolible. La fita, tanmateix, no sols ha estat assolida sinó que ha estat superada arribant al milió sis-centes mil persones amb un crit unànime: "Independència". Comparteixo, per tant, el paral·lelisme fet pel president Mas amb la marxa de dues-centes mil persones que ara fa cinquanta anys va tenir lloc a Washington, liderada per Martin Luther King, per reivindicar uns drets civils que finalment van ser reconeguts. Sense aquella marxa, avui Barack Obama no seria president.

Per això fa gràcia sentir les veus espanyolistes que intenten restar representativitat a la Via Catalana adduint que a Catalunya hi ha set milions i mig d'habitants, no només el milió sis-cents mil que es van manifestar en la Diada. Fa gràcia, perquè denota una galdosa indigència democràtica que potser pot servir per fer barrila en un bar de la Castellana madrilenya, però que és impresentable per anar pel món. Com s'explica, si no, que hom escoltés el clam de 200.000 persones en un país que en aquell moment tenia 180 milions d'habitants, i que no sigui escoltat el clam d'1,6 milions en un país de només set milions i mig? Doncs s'explica perquè la cultura democràtica nord-americana, malgrat les seves tares, és infinitament superior a l'espanyola. Així de senzill.

La democràcia espanyola és una conseqüència de la mort de Franco, no pas el fruit d'una evolució política que apartés el dictador del poder, que el jutgés per crims contra la humanitat i que l'empresonés fins a la fi dels seus dies. Res d'això. Franco va morir al llit en qualitat de Generalísimo, i tot el que ha vingut després ha estat tan sols un "apaño" -diguem-ho emprant un terme ben espanyol- per mantenir inalterable el principi bàsic i totèmic del franquisme: la sagrada unitat d'Espanya. Ara, els qui s'alternen remenant les cireres de l'Estat espanyol no es diuen franquistes. Seria massa fort. Però el principi bàsic i totèmic de Franco és també el seu: la sagrada unitat. I és brandant aquest principi que gosen dir que Catalunya no pot decidir per si mateixa perquè no és ningú. Ens ho diuen així: "No sou ningú". Doncs bé, que vagin dient. Mentre ells, des de l'absolutisme, parlen d'unitat sagrada, nosaltres, des del civisme, demostrem al món que som una democràcia consolidada.

Nació Digital , 14/9/2013
 
Després de la Diada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 setembre 2013
Després de la DiadaLa Diada Nacional de Catalunya que acabem de celebrar, commemorant la pèrdua de les nostres llibertats l'Onze de Setembre del 1714, hauria de ser l'última de la Catalunya captiva i el preàmbul d'un nou estatus polític al qual aspira la majoria de catalans. És a dir, que Catalunya esdevingui un Estat independent amb capacitat per autogovernar-se i decidir per si mateixa.

Pensem que som al llindar d'un aniversari que suposa tres-cents anys de sotmetiment, tres-cents anys de subordinació, tres-cents anys de persecució de la nostra identitat, de la nostra llengua i dels nostres drets nacionals; tres segles, en definitiva, que ens han convertit en un poble emmanillat i despullat fins i tot de la seva condició de nació. Aquest darrer extrem no és petit. Al contrari, és la clau de tot. Ens neguen la condició de nació en la mateixa mesura que en altres àmbits es despulla els presoners per humiliar-los, llevar-los la identitat i anul·lar-los la voluntat. Espanya pensa, amb encert, que si no sabem qui som difícilment reivindicarem el dret de ser, i encara menys el dret de decidir, ja que el requisit bàsic en aquesta vida per saber què vols és saber qui ets.

Des d'ara mateix, per tant, comença un compte enrere que només pot tenir un desenllaç per mitjà de dues vies alternatives: o l'anunciada consulta al poble de Catalunya o la Declaració Unilateral d'Independència. La primera serà feta pel procediment lògic o mitjançant unes eleccions plebiscitàries, i la segona, d'acord amb el Dret internacional, serà la via conseqüent en cas que Espanya, des de l'absolutisme, impedeixi l'exercici democràtic del dret a decidir. Per tant, ja sigui d'una manera o d'una altra, el 2014 ha de ser l'any que Catalunya decideixi tornar a ser la nació que era abans de ser envaïda i sotmesa. És a dir, una nació del món.

Cugat.cat , 13/9/2013
 
L'últim Onze de Setembre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 setembre 2013
Via CatalanaL'Onze de Setembre de 2013 ha de ser l'última Diada Nacional de Catalunya. Això no vol dir pas que no s'hagi de continuar honorant la memòria dels qui van donar la vida per les llibertats del país, naturalment que s'ha de fer. Si no ho féssim ens comportaríem de manera indigna. Però la nova Diada Nacional ha de ser la del dia de la nostra independència, que és aquella festa que celebren tots els pobles que en un moment determinat de la història van trencar les cadenes que els empresonaven a un altre poble i van esdevenir amos del seu destí.

Hem estat un poble dormilega que ha necessitat tres-cents anys per despertar-se d'un malson, però finalment ho hem fet i ara estem desvetllats i delerosos de situar el nostre país en un pla d'igualtat en els principals organismes internacionals. No hi haurà marxa enrere. Hi ha poders fàctics catalans, això sí, disposats a viure agenollats tres segles més. Però la societat no els ho permetrà. I això ho han de saber tant aquests poders fàctics, que han trobat en el col·laboracionisme i en la submissió de Catalunya una font d'enriquiment personal i de classe, com els dos grans partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que malden per tallar-nos les ales. Catalunya ha dit prou. Prou d'espoliació, prou de sotmetiment, prou de menyspreus, prou de voler anorrear la nostra llengua, prou d'impedir-nos competir internacionalment amb el nostre nom, prou de robar-nos medalles olímpiques i mundialistes, prou de construir obres faraòniques i vies de tren ideològiques que no serveixen per a res -per a res de res- amb els nostres diners.

La força de Catalunya rau justament en el fet que no és un partit polític qui diu això, sinó la societat sencera des de diferents àmbits. Ha estat la societat qui ha empès la classe política -encara l'empeny- i és la societat qui està marcant el ritme dels esdeveniments. I això és tan cert que els partits que s'hi oposin o que intentin alentir-ne el rellotge ho pagaran amb escreix a les urnes.

Tot va començar un dia de primavera de l'any 2009, quan l'Ajuntament d'Arenys de Munt, va votar una moció presentada per la CUP que proposava de fer una consulta per la independència de Catalunya. Tres mesos després, indiferents a l'allau d'amenaces físiques, polítiques i jurídiques que van rebre, els arenyencs van votar i es van convertir en l'espurna que va encendre la flama que ja no ha deixat de cremar. A partir d'aquell moment, les consultes es van estendre com una taca d'oli arreu del país i van despertar l'interès internacional, fins al punt que la cruïlla en què avui ens trobem mai no hauria estat possible sense aquest procés. I com que no tinc cap dubte que un cop Catalunya esdevingui un Estat independent el procés seguirà al País Valencià i a les Illes, serà un deure moral nomenar Arenys de Munt, de manera honorifica, Capital de la Independència dels Països Catalans.

Arribats fins aquí, per tant, seria una ignomínia que l'Onze de Setembre de 2014 els catalans encara no haguéssim comunicat a Espanya la data irrevocable de la nostra independència. Depèn de nosaltres, únicament de nosaltres.

El Singular Digital , 10/9/2013
 
Dimiteixi, senyor Carreras Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 13 setembre 2013
Jorge Carreras (PP)
Jorge Carreras (PP)
Ara fa quatre mesos, el 24 de maig passat, el senyor Jorge Carreras, president del Partit Popular a Sant Cugat, va publicar un article en aquestes mateixes pàgines titulat "Dimiteixi, senyora Conesa" en què demanava la dimissió de l'alcaldessa, Mercè Conesa. Anunciava també que l'article tindria continuïtat i que en vindrien dos més en la mateixa línia, raó per la qual he esperat pacientment a veure quines noves i potentíssimes raons adduïa per persistir en la seva demanda. Sembla, però, que se li ha acabat la munició o que ignora una regla bàsica en premsa, que és que quan dius "desglossaré l'exposició en tres articles consecutius" has de complir la teva paraula, mantenir el mateix títol i numerar-los entre parèntesi -1, 2 i 3- per tal que el lector els identifiqui i sàpiga que allò que llegeix forma part d'un global més ampli. Doncs bé, el senyor Carreras no sols no ho ha fet sinó que des de l'esmentat 24 de maig s'ha limitat a publicar un article sobre la tradició de la Festa Major, cosa que contradiu les afirmacions del text inicial en què ens deia que la demanda de dimissió de la senyora Conesa "no és una petició partidista; no és una petició que neixi d'un impuls impremeditat. És una petició que sorgeix de la convicció que la senyora alcaldessa i el seu equip han demostrat aquests últims mesos una incapacitat preocupant com a governants de la ciutat". Déu n'hi do.

Em sobta, francament, que el senyor Jorge Carreras, que pertany a un partit que té un perdigó a l'ala en matèria de corrupció, amb exmembres a la presó, nombrosos polítics obligats a passar pels jutjats i casos especialment escandalosos al govern espanyol, al País Valencià i a les Illes, tingui la gosadia de demanar dimissions. Posats a fer, podria començar per demanar la dimissió d'Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del partit a Catalunya; un autèntic cadàver polític que es vanta de tenir fiscals "de confiança" i que es passeja pel Parlament donant lliçons de transparència i de bona praxi política malgrat que, com li va dir el president Mas, "li falta sentit de la mesura; i no vaig més enllà per no ofendre-la personalment".

Cal dir al senyor Carreras que si creu que la senyora Conesa ha de dimitir per coses que ell mateix qualifica de "molt greus", el primer que ha de fer és presentar-ne proves fefaents. No és admissible intentar embrutar l'honorabilitat de les persones vinculant-les a maniobres enemigues de la transparència sense cap prova que ho demostri. Amb tot, ja que sembla que el senyor Carreras és afeccionat a l'ètica, serà pertinent demanar-li que comenci per ser coherent. Hi ha un conjunt de raons per les quals un polític tan "ètic" com ell hauria de presentar la dimissió del seu càrrec i abandonar el Partit Popular. ¿No sent cap mena de vergonya, de pertànyer a un partit que criminalitza el dret de decidir, un dret que és la base sobre la qual descansa tot el sistema democràtic? No l'esborrona representar un govern que prohibeix que una col·lectivitat s'expressi dipositant una papereta en una urna? No l'indigna el genocidi lingüístic que el PP està portant a terme al País Valencià i a les Illes? No se li enrojola el rostre, de presidir la secció local d'un partit que va ser fundat per Manuel Fraga, un personatge que hauria d'haver estat assegut davant d'un Tribunal Penal Internacional com a membre d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat? Si de debò som davant d'un amant de l'ètica, només li podem dir una cosa: dimiteixi, senyor Carreras.

Diari de Sant Cugat , 6/9/2013
 
De la Nació a l'Estat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 08 setembre 2013
De la Nació a l'EstatDes de fa uns quatre o cinc anys, l'edició de llibres i textos que giren entorn del tema nacional català s'ha incrementat de manera espectacular. Hi ha de tot, evidentment. Fins i tot de galdosament espanyolistes disfressats de catalanistes escrits per noms que no val la pena esmentar. Tanmateix, hi predominen els favorables a la independència. En aquest sentit, recomano vivament la lectura de Delenda est Hispania, d'Albert Pont, vicepresident del Cercle Català de Negocis. El tema, com sabem, ara que la consciència nacional dels catalans s'ha despertat i el procés per a constituir-nos en un Estat independent sembla imparable, és prou ric i apassionant perquè apareguin al mercat enfocaments diversos de la qüestió.

Per a aquells que s'estimen més una visió freda, científica, asèptica i legalista del procés de transició nacional també hi ha alguns llibres de publicació recent que aporten dades interessants a tenir en compte. Aquest és el cas del llibre De la Nació a l'Estat, d'Ivan Serrano, llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB. Es tracta d'un volum guardonat amb el Premi Ramon Trias Fargas d'Assaig Polític i dividit en sis apartats en què es parla de descentralització, autonomisme, federalisme, constitucionalisme, secessionisme, referèndums, identitat, benestar i declaració unilateral d'independència. Fem-ne un petit tast:

  • "Certament, els estats nació 'ja no són el que eren', però per als nacionalismes de les nacions sense Estat no és menys cert que s'ha consolidat la percepció que l'única forma de tenir veu pròpia en aquest món d'interdependències continua essent disposar d'un Estat propi. En el cas de la UE, el fracàs de la idea d'una Europa regional en què aquestes unitats participessin de manera directa en el procés de construcció comunitari ajuda a entendre per què, lluny de fer desaparèixer les reivindicacions d'un Estat propi, aquestes s'han intensificat."

  • "Pel que fa a la identificació exclusivament espanyola, es produeix una tendència contrària i encara més acusada. Si a principis dels anys noranta havien arribat a representar gairebé un terç de la població catalana, durant els darrers anys han experimentat una davallada fins a nivells al voltant del deu per cent."

  • "La majoria en el conjunt de l'Estat contraria a la secessió davant una minoria territorialment concentrada que hi és favorable atemptaria contra els drets polítics de les persones i imposaria una forma de ‘tirania de la majoria'."

  • "Espanya és un cas excepcional entre les democràcies multinacionals, ja que rebutja explícitament la seva multinacionalitat i la possibilitat d'articular alguna mena de mecanisme perquè s'expressin les demandes d'autodeterminació que no passi per una reforma constitucional que és materialment impossible."

  • "El tribunal [Cort Internacional de Justícia] va establir que la integritat territorial dels estats és un afer que es produeix entre estats existents, és a dir, que no pot servir com a argument contra la secessió d'una part del seu territori a menys que, com a resultat, aquest acabi integrat en un altre Estat ja existent."

Com veiem, un llibre per reflexionar sobre l'esplèndida cruïlla històrica en què ens trobem. Només un retret faria a les seves pàgines, i és l'ús sistemàtic del terme "nacionalistes" per a referir-se als partits que defensen la independència d'un poble i el caràcter de neutres que aplica als qui s'hi oposen. Em sembla científicament inadmissible definir Convergència, Esquerra i la CUP com a partits nacionalistes catalans per ser defensors de la llibertat de Catalunya i no definir el Partit Socialista, el Partit Popular i Ciudadanos com a nacionalistes espanyols per ser defensors de la unitat d'Espanya. La secessió de Catalunya és el resultat d'un conflicte entre dues nacions: la catalana i l'espanyola, la dominada i la dominadora. I tan nacionalistes són els partidaris de l'una com els de l'altra. La diferència és que el nacionalisme dels primers -pacífic, democràtic i defensiu- està legitimat pels Drets Humans, mentre que el dels segons -opressor, absolutista i armat fins a les dents- és imperial.

Racó Català , 5/9/2013
 
No hi ha "unionistes", hi ha "dependentistes" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 06 setembre 2013
Concentracio dependentista
Concentracio dependentista
Un dels principals elements que dilaten el procés de transició nacional de Catalunya vers l'Estat independent és la por malaltissa tan nostra a dir les coses pel seu nom. No dir les coses pel seu nom provoca, a més d'infinitat d'equívocs i d'un munt de discussions i picabaralles estèrils, una immensa i inútil despesa de temps i d'energia. I és que ja fa anys que aquella dita referida al fet de "parlar clar i català" ha deixat de tenir sentir entre nosaltres. Ni parlem clar, ni parlem català. Ens movem en el terreny de l'ambigüitat i dels eufemismes i parlem "catanyol", que és un patuès de l'espanyol. I si ja és un problema no dominar prou la llengua a l'hora d'articular els pensaments, encara ho és més la nostra indefinició. Així és impossible arribar enlloc. De fet, en termes psicològics, allò que traspua la persona que defuig la definició és que no té cap intenció de canviar res.

Alex Salmond, per exemple, és l'antítesi d'això. Salmond, tot i saber que l'independentisme del seu país és molt inferior al de Catalunya, parla obertament d'independència. Nosaltres, en canvi, tot i tenir la manifestació independentista més multitudinària d'Europa al darrere -manifestació que ja voldria tenir Escòcia- maregem la perdiu i evitem els termes "independència" i "Estat independent" en els altaveus oficials. I la gran paradoxa és que mentre els mitjans de comunicació internacionals parlen obertament de la "independència de Catalunya", Catalunya -la Catalunya oficial- n'evita el mot com si li cremés a la boca.

I el problema no és només aquest. El problema és que la indefinició de l'objectiu afavoreix la indefinició dels adversaris, cosa que permet que en un conflicte de sobiranies nacionals, en un conflicte entre la sobirania catalana i la sobirania espanyola, es defineixi com a "nacionalistes" els partidaris de la primera i com a "unionistes" els de la segona. Sembla increïble, però hi ha milers d'independentistes que, quan parlen, cauen en aquest parany semàntic. Un parany semàntic, fruit de la irreflexió, que ens porta a satanitzar la nostra pròpia causa acceptant que la defensa de Catalunya és "nacionalisme" i la imposició d'Espanya és "unionisme". O, dit d'una altra manera, que allò que els espanyolistes volen mantenir "unit" [per la força], els catalanistes ho volem "separar" [amb les urnes]. Talment com l'amo que titlla de "separatistes" els captius que es volen alliberar mentre ell considera "unionista" el manteniment de la seva submissió.

Si els partidaris de la sobirania d'una nació són nacionalistes, és obvi que els partidaris de la sobirania espanyola són nacionalistes espanyols. Tant hi fa que siguin de dretes o d'esquerres. Són nacionalistes i és així com cal definir-los. Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera són tan nacionalistes espanyols com els seus partits, ja que tota la seva acció política no té cap altre objectiu que la subordinació de Catalunya a la nació espanyola. Ells en diuen "l'encaix". L'únic que els diferencia és l'esquer que fan servir cada cop que van de pesca. Però el cert és que tots tres pesquen en les mateixes aigües, tots tres es disputen el mateix peix espanyolista i tots tres actuen plegats en contra dels drets nacionals de Catalunya.

Per això és important que l'independentisme català -i també el govern- deixi de definir-los com a partits "unionistes" i els anomeni com el que són: "dependentistes". És a dir, nacionalistes espanyols. O s'està a favor de la independència de Catalunya o s'hi està en contra. Qui hi està a favor és "independentista", és clar, i qui hi està en contra és "dependentista". No hi ha terme mitjà. No hi ha "unionistes", hi ha "dependentistes". El terme "unionista" és només la disfressa del nacionalisme espanyol. El veritable "unionista" és l'independentisme, perquè aspira a la unió de la Catalunya Estat amb la resta d'Estats lliures, democràtics i sobirans del món.

El Singular Digital , 6/9/2013
 
La Núria, una dona agredida Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 setembre 2013
La Núria, una dona agredidaEs diu Núria, és santcugatenca, li agrada llegir, anar al teatre, escoltar música i tenir contacte amb la gent. Sobretot la gent d'una sola cara, la gent que no enganya, la gent que no és hipòcrita. La Núria s'estima més un adversari noble que no pas un fals amic i se sent realitzada quan pot ajudar algú. Ara està divorciada, però va viure vint-i-set anys amb un home que la pegava i la maltractava psicològicament. La primera vegada va ser en el viatge de noces. Va ser una agressió que la va trasbalsar pel fet de venir de l'home estimat i pel context en què es va produir. El viatge de noces, és clar, no sembla l'escenari habitual d'aquesta mena de situacions, ja que és una mica més tard quan el maltractador es destapa. Potser per això, la Núria ho va considerar un fet fortuït, un incident aïllat. "Un mal moment el té tothom", va pensar. I com que "un mal moment el té tothom", no hi va donar més importància. Va ser el seu primer gran error. Banalitzant aquella agressió l'estava justificant, i això tindria conseqüències més greus en el futur. Un futur que va arribar d'immediat amb una violència molt superior.

La Núria va ser apallissada pel seu marit abans i després de ser mare de dues filles. Ella, innocentment, com moltes altres dones en la mateixa situació, va pensar que tenir fills canviaria les coses. L'home s'estovaria, la relació milloraria i la convivència entre tots dos s'aproparia a la idea que ella se n'havia fet. Va ser el segon gran error. Novament, sense adonar-se'n, per mitjà d'una fantasia idíl·lica, la Núria estava justificant les agressions sofertes i donant per segur que l'atzar canviaria la personalitat del seu marit. Però, per bé que les dues filles van arribar, el marit no va canviar. Al contrari. Ella, com a mare, va quedar molt més atrapada. Si no s'havia vist amb cor d'abandonar el marit en la primera etapa, menys s'hi veia ara amb un lligam tan poderós. "No aguantava per mi, sinó per les nenes", deia. I com més ho deia més creixia el seu sentiment d'indefensió. La maternitat, per tant, va acabar de lligar la Núria de peus i mans.

Els seus pares, malauradament, tampoc no hi van ajudar. Conservadors com eren, li deien: "Com vols divorciar-te, si no treballes? Que no ho saps, a més, que Déu no permet el divorci?" El fruit d'aquesta mentalitat va ser el rebuig. Es van negar a ajudar la Núria quan els serveis socials els van fer saber que si la seva filla no marxava de casa emmalaltiria o passarien coses pitjors -com així va ser- i ho van tornar a fer quan els van advertir que, en cas que hi intervingués el servei a la infància, li podrien prendre la custòdia de les nenes. La seva resposta va ser: "Que no s'hi hagués casat".

Els anys van passar, les agressions físiques i psicològiques es van agreujar i finalment, quan les filles ja eren grans, la Núria va fer el cor fort, va abandonar el marit, va demanar el divorci i va anar a viure a una habitació que compartia amb persones de diferents orígens fins que, dos anys més tard, li van assignar un pis de lloguer. Va ser la millor notícia en molt de temps. Tenia uns ingressos tan baixos que l'obligaven a subsistir amb el menjar de beneficència, però per fi era lliure i estava recuperant la dignitat. La seva, però, va ser una alegria curta, perquè, només quatre mesos després, una de les seves filles va morir. La Núria no ha superat mai aquesta mort. Al món hi ha moltes dones que, amb les particularitats pròpies de cada cas, estan atrapades en el mateix patiment que la Núria.

Diari de Sant Cugat , 5/7/2013
 
Ciutadà March, un plutòcrata dels Països Catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 04 agost 2013
El banquerEn desconec les raons, però el cert és que els Països Catalans, literàriament parlant, han aprofitat molt poc l'immens cabal de persones reals autòctones que demanen a crits que un autor se n'enamori i que les converteixi en personatges de ficció. La nostra història, com la de qualsevol altre poble, va plena d'homes i dones -artistes, pensadors, religiosos, militars, banquers...- que han excel·lit, per bé o per mal, en tota mena d'àmbits i que han tingut una vida singular. Tot i això, inexplicablement, mai no han esdevingut material novel·lesc o cinematogràfic. Les raons, és clar, en poden ser moltes, però jo diria que en aquesta indolència nostra hi té molt a veure el fet de no ser un Estat -que és l'element que acredita jurídicament i internacionalment tota nació-, la qual cosa ens ha empès a menystenir-nos i a desmerèixer l'interès literari que poguessin tenir els noms nascuts a casa. Talment com si diguéssim "Vols dir que val la pena, d'entrar-hi?" Em sembla, però, que també hi ha un altre factor que hi influeix i que és el tret idiosincràtic de la discreció. Ens atreuen les mateixes coses que a tothom, però a porta tancada. I, en els afers de llit, som partidaris de les persianes abaixades.

Núria Cadenes, en un llibre deliciós titulat El banquer (Edicions de 1984, 2013), trenca aquesta inèrcia apàtica i construeix una novel·la complexa -complexa d'arquitectura, no pas de lectura- sobre la figura del mallorquí Joan March -Miquel Lluc en la ficció-, un personatge que ha passat a la història com el banquer de Franco però que va ser moltíssimes coses més -tèrboles tot sovint-, entre les quals porquer, financer, navilier, polític, contrabandista, espia i magnat d'empreses químiques i periodístiques. Facetes aquestes, que, amanides amb una intel·ligència prodigiosa per als negocis, un cinisme fora mida, una total manca d'escrúpols i una irrefrenable proclivitat a empaitar senyores, el converteixen en un subjecte literari de primera magnitud.

La novel·la, tanmateix, no entra a fons en totes aquestes qüestions, algunes ni les toca. La novel·la se centra en l'home que hi ha al darrere, en els clarobscurs de la naturalesa humana d'un pirata que, partint del no-res, va esdevenir, a l'edat de seixanta-cinc anys, la setena fortuna més poderosa del món. Cadenes, per tant, aparta l'individu del seu marc principal d'operacions, el treu de l'escenari i el mostra entre bastidors en els aspectes més prosaics. En un d'aquests últims, el trobem abandonant momentàniament una reunió financera -diu que només serà fora tres minuts- per tancar-se en una habitació: "Miquel Lluc hi troba el llit parat i, asseguda a l'espona dreta, una dona que se'l mira amb ulls pretesament seductors: sap que té al davant un peix gros i vol quedar bé, aviam si aquesta topada li arregla la vida. Se li atansa movent exageradament les anques i prova de dir-li alguna porqueria amb veu melosa, però Lluc s'abaixa els pantalons i li fa que deixa't estar de botxors i tomba't que no tenc temps per perdre."

Un personatge que entra en escena discretament, quan la història ja ha fet un llarg camí, i que acaba esdevenint cabdal és el de Mercè Norai, l'amant del banquer. Mercè Norai -encarnació de Matilde Reig, la secretària valenciana de March- és la dona que no s'apartarà d'ell en el darrer tram de la seva existència i a qui regalarà una casa com un palau i un Cadillac amb xofer inclòs. És un personatge interessantíssim, fràgil i poderós alhora, que Cadenes descriu molt bé: "Cada dia que passa té el peu més segur, però no perd consciència del seu equilibri difícil: l'amant pot ser oficial però no té garanties, i ella vol perdurar. Per sobre de les meuques de circumstàncies. Per sobre de la dona, a l'hora de la veritat. El seu cos és flexible. Tot compta i ella mira de moure les peces del teatret tan bé com pot. Com sap. Potser el temps li permetrà algun retop i aleshores Miquel fins i tot li ho agrairà. No pas ara, tanmateix. Ara calla, Mercè, fes la feina i no destorbis. No diràs que et paguen malament."

Mercè Norai (o Matilde Reig) és el que en podríem dir una versió nostrada de Marion Davies, l'actriu que va ser l'amant del magnat nord-americà William Randolph Hearst. Només cal aprofundir-hi per veure que totes dues tenen moltíssims paral·lelismes, tant per l'entorn en què es movien -la primera en els palaus de Palma i Madrid, de March, i la segona en el San Simeon californià, de Hearst- com pel paper sentimental que jugaven en la vida dels seus poderosos protectors. Totes dues eren coristes -Reig ho era de les revistes del Paral·lel barceloní i Davies de les revistes del Broadway novaiorquès-, totes dues van tenir amb els seus amants una relació que va durar trenta anys, totes dues van ser més influents que les seves esposes i totes dues, després de fer-los costat fins al final, van morir a l'edat de seixanta-quatre anys.

Malauradament, la indolència a què abans em referia ha fet que no hi hagi hagut cap cineasta català interessat a dur a la pantalla la història de March, però sí que ho va fer Orson Welles amb relació a Hearst. I a més, en vida seva, amb una obra mestra, ja que, setanta anys després de l'estrena, Ciutadà Kane continua essent considerada una de les millors pel·lícules de la història del cinema. De fet, el retrat que fa Welles de la figura de Hearst és tan descarnat que aquest va intentar per tots els mitjans de prohibir-ne la difusió.

En el cas de Joan March -deixant de banda les biografies que se n'han fet-, el llibre de Núria Cadenes constitueix una primera i captivadora aproximació al plutòcrata mallorquí. Una aproximació intimista i amb un Joan March més de cambra, com si diguéssim. En aquest sentit, hi ha una frase en el llibre que, a més de resumir diàfanament la seva filosofia de vida, respon la pregunta que avui dia es fan milions de persones al món víctimes de la impunitat dels grans imperis financers. La gent es demana: "Quin és el límit d'aquesta set de diners?" I el sogre del banquer respon: "El que interessa no és tenir-ne, sinó guanyar-ne." Esplèndid, per altra banda, el tractament que Cadenes fa de la llengua, amb la seva diversitat dialectal, i esplèndida també, repetim-ho, la presència de Mercè Norai, que al final de la història s'erigeix en un personatge a partir del qual es podria bastir tota una altra novel·la.

Lletres , núm. 59, juny-juliol-agost 2013
 
L'estrany comportament de Pep Guardiola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 juliol 2013
Guardiola i VilanovaPep Guardiola és l'entrenador del Bayern de Munic, no pas del Barça, però sembla clar que tornarà a ocupar portades en els mitjans catalans. Probablement moltes més que a Alemanya. De moment, després de la pausa novaiorquesa, ha estat ell mateix qui s'ha posat sota els focus amb unes declaracions públiques sobre temes privats coincidint amb la marxa de Thiago Alcántara. I, certament, coneixent la praxi calculadora de Guardiola, no cal ser cap llumenera per adonar-se que les seves declaracions han servit per restar rellevància informativa a un fet que podia perjudicar la seva imatge en el si del barcelonisme. I és que són moltes les persones que pensen que l'operació de Guardiola en el cas de Thiago no ha estat neta, en el sentit que el futbolista no hauria marxat si ell no l'hagués cridat. L'ascendència de Guardiola sobre el jugador és molta i si li hagués aconsellat de ser pacient al Barça l'altre l'hauria escoltat. Hom dirà: "Que potser no tenia dret a endur-se Thiago al Bayern, en Guardiola?" Sí, és clar que en tenia. No ha fet res d'il·lícit. Però és prou intel·ligent per saber que, havent dit que al cor només hi té el Barça, no sembla edificant que faci una operació que pugui afeblir-lo poc o molt. És obvi, per tant, que les seves declaracions parlant de la junta, de Vilanova i de Nova York han aconseguit l'objectiu d'evitar aquest titular mediàtic: "Guardiola reforça el Bayern a costa del Barça."

Una altra qüestió és la pregunta que tothom es fa sobre el distanciament de dos amics que treballaven junts des de feia molts anys. La resposta, òbviament, només la saben els interessats, però crec que en lloc de cercar cinc peus al gat imaginant maquinacions diverses hi podem trobar una explicació apel·lant a la psicologia. Mirem-nos-ho així: d'entrada tenim dos nois que són carn i ungla i que la vida els porta a fer grans coses junts. A un li atorga el paper de número 1 i a l'altre el de número 2. L'1 es guanya el respecte de la gent, perquè fa honor al pedestal en què se l'ha col·locat, i el 2 se situa sempre en un discret segon pla. Tanmateix, com passa en moltíssims tàndems professionals, que es complementen per la compensació de les seves mancances individuals, sembla lògic pensar que l'1 potser no hauria reeixit sense la tasca del 2. Aquest seria el cas d'Elton John i el lletrista Bernie Taupin o del cineasta Billy Wilder i el guionista I. A. L. Diamond.

L'afer Guardiola-Vilanova, conseqüentment, es produeix en el moment que, per les raons que sigui -aquí també hi ha coses tèrboles que algun dia se sabran-, el primer decideix deixar el club i prendre's un any sabàtic. I, atès que ell i Vilanova són un tàndem, és lògic que esperi que aquest el segueixi. Però què passa si Vilanova, el número 2, no té ganes de marxar del club ni de fer cap any sabàtic? Què passa si, a més a més, aquest número 2 rep l'oferta del Barça per ocupar el lloc que el número 1 deixa vacant? Doncs passa que el número 1 ho encaixa malament, ja que es troba atrapat entre la raó -que no té- i allò que li agradaria -que és la pervivència del tàndem. En altres paraules, no pot verbalitzar la seva disconformitat, perquè és emocional i perquè sap que el número 2 té tot el dret a deixar de ser l'ombra permanent del número 1. A partir d'aquí, embolica que fa fort.

No dic pas que les coses hagin de ser forçosament com les descric. Per descomptat que no. Però és ben cert que, tot sovint, tendim a veure maniobres conspiradores en problemes de complexitat merament individual. S'entén, per tant, que Guardiola potser se senti més sol, professionalment parlant, sense la companyia de Vilanova, i que la decisió d'aquest de no seguir-lo cegament hagi trastocat els seus plans. S'entén, fins i tot, que Guardiola pensi que Vilanova potser no seria un número 1 si ell no l'hagués convertit en el seu número 2. Però crec que hi ajudaria força que fos capaç de reconèixer que el millor equip de la història del futbol no s'explica sense Pep Guardiola... i Francesc Vilanova.

El Singular Digital , 24/7/2013
 
Els cristians i la independència, segons el bisbe de Tortosa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 juliol 2013
Enrique Benavent
Enrique Benavent
Em sembla que el nou bisbe de Tortosa, el valencià Enrique Benavent, ha reflexionat molt poc sobre els drets històrics dels pobles, per més que diu ser-ne defensor abrandat. Llevat, és clar, que només ho sigui d'alguns pobles, no pas de tots. Diu el bisbe Benavent: "Jo defenso els drets històrics de les persones, dels països i de les terres". Molt bé, fa de bon escoltar. Fa pensar que un bisbe així no farà fàstics a defensar els drets històrics de Catalunya i que es posarà al costat de la majoria de la societat catalana en la seva reivindicació de ser un estat independent. Doncs resulta que no. Resulta que monsenyor Benavent fuig d'estudi i diu que no es pot pronunciar perquè "no tots els cristians comparteixen aquest objectiu i es poden sentir incòmodes".

Situats en aquest punt, cal preguntar a monsenyor Benavent: està segur que la independència de Catalunya és l'únic tema en el qual no coincideixen tots els cristians? En tota la resta de temes opinen exactament el mateix? No hi ha diversitat de cristians i quan n'has conegut un els has conegut tots? A mi em sembla que no. I suposo que monsenyor Benavent hi estarà d'acord. Per exemple, hi ha moltíssims cristians que no comparteixen la jerarquia masclista de l'Església sense que, això no obstant, el seu parer sigui tingut en compte per les encarcarades estructures vaticanes. Què ho fa que la incomoditat dels cristians progressistes no compta per a res mentre que la comoditat dels cristians espanyolistes és sagrada? Curiós.

Potser monsenyor Benavent ens pugui explicar què entén per defensar "els drets històrics dels països" i per quina raó els drets històrics de Catalunya no mereixen que ell els defensi. On està escrit que la restitució d'un dret o la reparació d'una injustícia només poden ser defensades des de la unanimitat? Un dret és un dret encara que el beneficiari no sigui conscient que el té, i una injustícia continua essent una injustícia encara que la víctima no la percebi com a tal. Per tant, monsenyor Benavent no pot defugir el pronunciament personal en un tema de dret democràtic i de justícia social com la independència de Catalunya. No hi ha res, llevat de la força de les armes, que pugui obligar un poble a viure subordinat a un altre poble, i l'Església, si no vol viure al marge de la realitat i dels drets humans, ha de fer costat a tot poble que defensa el seu dret a la llibertat, sigui quin sigui el pensament individual dels seus fidels. Altrament esdevé una secta.

Nació Digital , 20/7/2013
 
Entre ser lliure i ser captiu, hi ha una tercera via: ser ximple Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 juliol 2013
Pere NavarroEls problemes interns del PSOE de Catalunya neixen del seu pànic a acceptar allò que és en realitat. Tota persona o col·lectivitat que no s'accepta o que es nega a assumir allò que en el fons sap que és, ho té molt difícil per reeixir en res, perquè tota la seva vida s'acaba convertint en un garbuix de contradiccions. Això passa tant en els àmbits més íntims i individuals com en els ideològics i col·lectius. En els primers, per exemple, hi trobem persones que no poden viure lliurement la seva autèntica identitat sexual per culpa d'una pressió social que els obliga a guardar les aparences i a reprimir els comportaments que la seva autèntica naturalesa els reclama. N'hi ha, fins i tot, que, en descobrir aquesta naturalesa, s'espanten i se la neguen. D'altres, en canvi, l'assumeixen i la fan pública amb orgull i dignitat. Totes dues opcions són respectables, perquè pertanyen a una esfera privada i intransferible. Una altra cosa és la contradicció política, el pànic malaltís d'un partit a verbalitzar la seva autèntica naturalesa. Aquest és el cas del PSOE de Catalunya.

El PSOE de Catalunya mostra una flagrant i gravíssima contradicció entre allò que pretén que la societat cregui que és i allò que és en realitat. Es tracta d'una contradicció que és fruit de la mala consciència que li provoca l'assumpció del seu autèntic Jo. El PSOE de Catalunya és un partit nacional espanyol per al qual Catalunya és una peculiaritat -molt peculiar, a tot estirar- d'un món mental anomenat Espanya fora del qual només hi ha l'abisme. Els seus integrants són catalans, sí, però per a ells tota peculiaritat ha d'estar subordinada a aquesta Peculiaritat Suprema mística, que és Espanya. I només d'imaginar-se una Catalunya com a membre de ple dret de la Unió Europea, de les Nacions Unides i del Comitè Olímpic Internacional ja els tremola tot el cos. Ells, és clar, no estan preparats per a una maduresa així, ells són com el treballador que només s'ha preparat per ser cap de magatzem i que el dia que el nomenen gerent fuig corrents espantat.

Tots els problemes del PSOE de Catalunya tenen la mateixa arrel: és un partit nacionalista espanyol que es nega a reconèixer-ho. Diu que la nació espanyola és inqüestionable, però nega ser nacionalista perquè sap que l'espanyolisme és una adscripció ideològica que fa lleig i que té connotacions molt negatives a casa nostra i s'inventa un discurs que li serveixi de disfressa davant els altres i de justificació davant de si mateix. Per això, ara que la societat catalana exigeix la fi de l'ambigüitat i que ha arribat el moment de dir si s'està a favor o en contra de la independència, els socialistes han quedat literalment despullats i no han tingut més remei que alinear-se amb els seus congèneres: Partit Popular, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya. Tots quatre fan pinya contra la llibertat de Catalunya. Molt edificant.

Aquesta és, conseqüentment, la causa de la desgràcia del Partit Socialista, el fet que el terme ‘federalista' hagi quedat obsolet i que ja no li serveixi per amagar allò que realment encobria: la seva dependència emocional d'Espanya. Trista situació, per tant, la que pateix. No poden dir que són catalanistes perquè són espanyolistes i no poden dir que són espanyolistes perquè la vergonya no els ho permet. I, és clar, quan diuen ‘federalistes' les riallades arriben a l'Alguer. Ja s'ha vist en l'aplec nacional espanyol de Granada: no hi ha nació catalana, no hi ha dret a l'autodeterminació, no hi ha concert econòmic, no hi ha dret a fer referèndums, no hi ha seleccions nacionals... I, tanmateix, el portaveu Maurici Lucena té la barra de dir que l'acord de l'aplec, en el cas que reeixís -cosa impossible, per altra banda- "donaria gairebé tanta autonomia com una Catalunya independent" (!).

Aquesta és la idea que té el Partit Socialista de la llibertat: ser una autonomia endiumenjada. No és estrany que repeteixin dia rere dia que ells són la tercera via entre la independència i la dependència. Són el comitè de presoners que es presenten davant dels seus companys dient-los: "No cal que siguem lliures! Hem aconseguit un acord perquè ens donin més cigrons i ens deixin cagar el tió per Nadal!". Ben mirat és trist, molt trist, que encara hi hagi gent que no s'adoni que en aquesta vida o ets independent o ets dependent. No hi ha terme mitjà. I si essent dependent vius creient-te independent és que ets tan ximple que no mereixes la independència. Arribats aquí, cal dir-los que sí, que entre ser lliure i ser captiu hi ha una tercera via: la ximpleria.

El Singular Digital , 16/7/2013
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 491 - 560 de 1816
spacer.png, 0 kB