spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Esquerra abraçada al Teletac Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 maig 2012
Anna SimóSembla mentida la força que tenen els moviments socials a l'hora d'agafar alguns partits polítics en fora de joc. Recentment n'hem tingut una mostra amb la campanya "Prou peatges. No vull pagar". Com sabem, aquest és un tema transversal que afecta tots els catalans, independentment de quina sigui la seva ideologia política i el seu vot, però és obvi que si hi ha algú que, per pura coherència, té l'obligació moral d'implicar-s'hi al màxim són aquelles forces que s'autodefineixen com a independentistes. Solidaritat Catalana, per exemple, va donar suport immediat a Josep Casadellà, el selvatà que va fer pública la seva insubmissió al robatori que suposen els peatges de les autopistes catalanes, i va impulsar una campanya que no sols ha reeixit espectacularment, sinó que està fent història i marcant l'inici de la ja imparable revolta dels catalans. És just, per tant, felicitar Solidaritat per haver cregut en la idea, per haver renunciat a privilegis com el Teletac i per haver demostrat la capacitat de treball que pot arribar a desenvolupar un partit amb només tres diputats -només tres- quan hi ha voluntat d'anar més enllà dels discursos i de capgirar veritablement una realitat opressora.

Esquerra és l'altra cara de la moneda. Esquerra té actualment deu diputats més uns ingressos i un patrimoni infinitament superiors als de Solidaritat i ha governat durant dues legislatures, la primera de les quals amb vint-i-tres diputats i la segona amb vint-i-un. Esquerra, a més, és el partit que el 2 de febrer de 1999, quan encara era a l'oposició, va promoure una campanya anomenada "Catalunya lliure de peatges" amb el suport material de 300 pancartes, 120.000 díptics, 100.000 bandes, 85.000 adhesius i 100.000 caramels. La campanya, però, no va reeixir. El capital va advertir a Esquerra que qui té el cul llogat no seu quan vol, aquesta va tancar la boca i la campanya es va apagar com un llumí. Hom, tanmateix, va pensar que el 2003, ja des del govern, la cosa canviaria i farien allò que abans exigien a Convergència i Unió. Però, ves per on, resulta que els set anys nefastos del govern tripartit, deixant un forat de 8.400 milions d'euros en comptes públics que ens han situat al caire de l'abisme, els peatges no sols no van desaparèixer, sinó que es van encarir fins a nivells de saqueig. I aquest és el saqueig que avui pateixen els catalans en unes autopistes reiteradament amortitzades que van costar 21 milions d'euros i que han donat uns beneficis mancats de risc a les concessionàries de 682 milions d'euros. Un escàndol, certament. Un robatori repugnant a la societat catalana, que ha acabat la paciència i ha dit prou.

El problema és que més enllà de les operacions dermoestètiques republicanes, amb un parell de cares noves -còpia exacta del seu germà gran, el PSOE de Catalunya-, Esquerra amaga que està governada per les mateixes persones que l'han enfonsada, és a dir, per les mateixes llumeneres que ens van entaforar José Montilla com a president, que van lliurar el govern de Catalunya a un partit nacionalista espanyol i que van tenir la barra d'homenatjar Juan Antonio Samaranch, mà dreta del règim criminal que va assassinar Lluís Companys, president de Catalunya... i d'Esquerra (!).

I ara, ves per on, veient la volada que agafava la campanya #NoVullPagar, Esquerra no ha tingut més remei que abandonar el seu immobilisme i enviar algun diputat a les autopistes per evitar que en els telenotícies es digui que la iniciativa va partir de Josep Casadellà i que l'impuls el va donar immediatament Solidaritat Catalana. I per si fos poc, amb tota la barra del món, Esquerra acaba de dir que vol "liderar la campanya". El que calgui per amagar la veritat. Però la veritat surt quan la seva portaveu, Anna Simó, afirma que "el Teletac no és un privilegi; és una eina de treball que utilitzem quan estem complint les nostres tasques com a diputats". I afegeix que no hi renunciaran "com no ho fa cap diputat d'arreu del món". Són paraules per justificar un comportament vergonyós, ja que és mentida que el Teletac sigui una eina de treball. El Teletac és un privilegi descarat i inadmissible. Repeteixo: un privilegi descarat i inadmissible. Per quina raó els diputats han de poder circular de franc per les autopistes catalanes i els ciutadans no? Per què treballen, potser? I què es pensen que fa la resta de catalans? Significa això que Esquerra es considera superior a la resta de treballadors del país? On està escrit que els ciutadans hem de pagar els peatges dues vegades: una, quan hi passem nosaltres, i dues, quan hi passen els diputats?

Com ha explicat el diputat Alfons López Tena, "cada parlamentari ja cobra, a més a més, una indemnització per desplaçament lliure d'impostos d'un mínim de 20.000 euros anuals", de manera que el Teletac finançat per la ciutadania en una època en què s'estan desmantellant serveis socials bàsics, és una immoralitat i una burla als catalans. Per altra banda, tampoc no és veritat que no hi hagi cap diputat al món que renunciï al Teletac. I tant que sí! I es troben tan a prop que crida l'atenció que la senyora Simó no els hagi vist. Els tres diputats de Solidaritat sí que han renunciat al Teletac, i ho han fet per una simple qüestió de principis i de coherència.

Finalment, dues preguntes. La primera: si els diputats d'Esquerra no menteixen quan afirmen que practicaran el #NoVullPagar, per a què volen el Teletac? I la segona: què es pot esperar que faci per la independència un partit que ni tan sols és capaç de renunciar al privilegi d'un simple Teletac?

e-notícies , 10/5/2012
 
La direcció de Convergència a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 12 maig 2012
Jordi Puigneró
Jordi Puigneró
M'ha sabut greu la decisió de Jordi Puigneró, tinent d'alcalde de Governació, de deixar el càrrec de president de Convergència Democràtica de Catalunya a Sant Cugat. M'ha sabut greu no pas perquè en discrepi de les raons, naturalment que no, sinó perquè penso que el seu distanciament es pot fer sentir força en l'àmbit local d'aquest partit. Ja sé que Puigneró no plega pas de la política i que continuarà amb les seves responsabilitats a l'Ajuntament en Governació, Seguretat, Mobilitat i Tecnologia, però els temps actuals, i encara més els que s'acosten, requereixen un perfil de president de CDC que no admeti per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el d'una nació plenament sobirana, en la mateixa mesura que ho són Alemanya, Holanda o Suècia, i Puigneró és una persona que això ho té ben clar.

Convergència Democràtica ha viscut èxits esclatants en les darreres eleccions, tant en les nacionals com en les municipals, i a Sant Cugat, concretament, la victòria de Mercè Conesa ha estat indiscutible en tots els sentits. Però aquest partit ha de ser conscient que la transició nacional de què parla sovint el president Mas no és només una frase afortunada, és també una realitat viva i creixent que ens diu que el camí que ha iniciat Catalunya ja no té retorn i que la nostra constitució en un Estat propi, per més que alguns no ho vulguin veure o facin veure que no ho veuen, serà un fet molt aviat. Això significa que ens calen persones en tots els llocs estratègics que treballin en una única i inequívoca direcció: convertir Catalunya en un membre de ple dret de les Nacions Unides. I aquest objectiu no és només un desig, és també, per damunt de tot, una necessitat vital de la qual depèn la supervivència de Catalunya com a nació. De moment, la societat catalana ja està remant intensament en aquest sentit. Ara l'únic que aquesta societat necessita és que el seu govern nacional i els seus governs municipals siguin conscients del període històric que estem vivint i no la deixin sola. Per això és convenient que el nou president de la secció local de Convergència a Sant Cugat es pronunciï obertament sobre aquesta qüestió.

Cugat.cat , 11/5/2012
 
Sort en tenim, de Solidaritat Catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 maig 2012
Tena, Beltran i StrubellCada dia que passa és més evident que si Solidaritat Catalana no fos al Parlament, aquesta legislatura seria profundament desoladora. Mentre el país es desespera davant la pusil·lanimitat i la submissió de la seva classe política, una classe política que, com ja s'ha vist, en lloc d'enfrontar-se a Espanya, no té cap més estratègia que escanyar els catalans amb impostos i retallar els serveis bàsics del país fins abocar-lo al desastre -ens estem acostant vertiginosament al milió d'aturats-, Solidaritat, amb només tres diputats i havent de patir el silenciament o el descrèdit per part de tots els grans mitjans de comunicació, està sacsejant la societat per mantenir-la desperta just en els punts on els qui viuen de la dependència de Catalunya la volen ben adormida. I l'èxit de l'operació contra els peatges n'és una prova. També va ser Solidaritat qui va encunyar la frase "Espanya ens roba" i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va intentar prohibir-la per dues raons: una, perquè va jutjar insolent que l'esclau gosi blasmar l'amo, i dues, perquè si la gent es revolta contra la classe política perillaran les seves dietes i el seu Teletac.

Ens volen estúpids i narcotitzats per tal que els negocis personals d'una elit catalana, és a dir, les famílies que tradicionalment han remenat les cireres, estiguin per damunt del país i de la seva gent. No és que ignorin que l'empobriment de Catalunya és vertiginós i que les seves infraestructures són cada cop més obsoletes, però aquestes famílies dirigents ja tenen els diners fets i els seus membres mai no es veuran afectats per l'atur. L'atur laboral, és clar, perquè l'atur ideològic sí que els afecta. En aquesta qüestió fa quaranta anys que estan aturats i, per tant, com a immobilistes que són, porten l'atur a la màxima expressió. Ja eren rics en època de Franco i van contemporitzar-hi indiferents, i ara, sense deixar de fer els seus tripijocs amb l'Espanya del PSOE i del PP, ens donen lliçons de democràcia i ens demanen seny. El mateix seny que l'amo exigeix a l'esclau insubmís. I el més lamentable de tot plegat, allò que no es diu perquè és tabú, és que moltes d'aquestes acabalades famílies no tenien ni tenen res a veure amb la dreta tradicional, sinó que s'autodefineixen d'esquerres i formen part d'aquella esquerra pija i jacobina que ara fa uns cinquanta anys cantava les seves pròpies excel·lències asseguda als sofàs de la discoteca Bocaccio.

En la dècada dels seixanta del segle XX feien pel·lícules onanistes, es filmaven entre ells i es deien els uns als altres com n'eren de guapíssims; en la dels setanta cridaven "llibertat d'expressió!" durant els recitals de Raimon i redactaven una Constitució que encadenava Catalunya a Espanya i n'institucionalitzava l'espoliació; en la primera dècada del segle XXI boicotejaven les consultes per la independència i intentaven impedir la llibertat d'expressió; i el 22 d'abril de 2010 homenatjaven amb tots els honors un exdirigent feixista com Juan Antonio Samaranch, mà dreta de Franco i del seu règim assassí. Sembla increïble, però és veritat: autoanomenats antifranquistes homenatjant un dirigent franquista al Palau de la Generalitat. Un dirigent que el 1975 definia aquell règim de terror, de tortures, de judicis sumaríssims i d'execucions com "anys de pau", i deia que "representarà, sens dubte, un dels més brillants períodes de la història d'Espanya". Com hi ha món!

Algú s'imagina l'esquerra alemanya homenatjant un dirigent nazi a la seu del govern alemany? Doncs l'autoanomenada esquerra catalana (PSOE-Esquerra-ICV) sí. I si aquesta és l'esquerra catalana, què no faran els fills ideològics de Felip V sota el nom de Partit Popular i Ciudadanos? No és estrany que Catalunya es trobi en estat de prostració. Ells, com dèiem, continuen aferrats a les seves dietes i al seu teletac mentre la resta de catalans observem astorats com ens desmantellen el país. Això explica la raó per la qual els resulta tan còmoda la presència de Ciudadanos al Parlament i tan incòmoda la de Solidaritat Catalana. Potser fa l'efecte de ser una incongruència, però no ho és. El nacionalisme espanyol de Ciudadanos fa que els immobilistes semblin abrandats catalanistes, mentre que la dignitat nacional de Solidaritat Catalana els despulla i els posa en evidència.

e-notícies , 7/5/2012
 
Carta oberta a Pep Guardiola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 maig 2012
Pep GuardiolaDéu n'hi do l'expectació que ha generat la teva renúncia a continuar entrenant el Barça, Pep. Ho has pogut veure en el ressò internacional que ha tingut la decisió que has pres i en el debat posterior que les emissores de ràdio i televisió han obert sobre el tema per analitzar-ne els aspectes positius i negatius i satisfer la necessitat de la gent de conèixer les teves raons. Unes raons que tu mateix has sintetitzat en aquestes paraules: "M'he buidat i necessito omplir-me". Dubto que el desgast psicològic que has patit en aquests darrers quatre anys t'hagi vingut de nou. En absolut. Ets català i t'has format a la Masia, i, per tant, saps molt bé què significa ser l'entrenador del Barça i la càrrega simbòlica que té aquest nom. Tanmateix, per bé que el club sempre sigui el mateix, les circumstàncies varien i les que tu t'has trobat han estat especialment incòmodes, per no dir una altra cosa, en veure't obligat a abordar temes extraesportius que consumeixen molt de temps i energia i que afecten inevitablement l'estat anímic i el treball de totes les persones que integren l'equip. Segurament no ho confessaràs mai, però em sembla que t'hauria agradat veure aquesta tasca una mica més repartida i que hi hagués hagut una veu encarregada de donar resposta a les mentides i a les injúries procedents de Madrid en lloc de trobar-te sol a l'hora d'afrontar-les.

Tanmateix, essent com ets, no hi ha dubte que el buit que ara experimentes no té relació només amb això. Tant de bo fos així, oi? El buit el continuaràs sentint cíclicament en diferents moments de la teva vida perquè no té a veure amb l'entorn, sinó amb tu mateix. Vull dir que no és allò que el món t'exigeix el que et xucla l'energia, sinó la teva pròpia naturalesa. I la teva naturalesa és autoexigent, compromesa, apassionada, afectuosa i noble, i, per tant, ets incapaç de tenir una actitud indolent davant la vida. T'agrada observar-la des de la finestra, sí, però només una estona, perquè mentre ho fas els ulls no et paren quiets i cerquen amb delit un motiu que et faci baixar al carrer i implicar-t'hi.

Segur que més d'un cop has pensat que aquesta manera de ser no pot ser bona per a la salut, que tanta dedicació i tant sentit de la responsabilitat fan que et perdis moltes coses valuoses que estan al teu voltant i que no són pas incompatibles amb allò que t'absorbeix. Segur que sí. Però és inútil. Ets així, un malalt del compromís i de la responsabilitat, i sempre ho seràs. I això, encara que molta gent no ho entengui, et fa feliç. Ets feliç amb els reptes, t'il·lusionen com un infant, i el temps se t'esmuny sense adonar-te'n fins al punt que, tot sovint, no entens que els altres no visquin allò amb la mateixa intensitat que tu. Però a la vida passa com en el futbol, que hi ha jugadors que es dosifiquen i d'altres que ho donen tot fins que es buiden. I això és el que et passa a tu, que no saps posar-hi el cervell sense posar-hi el cor, i acabes exhaust. En el fons, si t'ho mires bé, tu també et dosifiques. De manera diferent, però ho fas. Ho pots veure en la pausa que ara necessites per omplir-te de nou. Però no té cap importància, és una manera de ser com una altra.

Hi ha qui diu que aquests quatre anys t'han envellit. No ho sé. Potser sí, o potser exageren. La televisió passa contínuament imatges teves de la primera temporada, les comparen amb la darrera i et veuen diferent. Aquestes persones deuen pensar que elles estan exactament igual i que el temps només ha passat per a tu. En tot cas, el que compta al final del viatge no són les arrugues que has sumat o els cabells que has perdut sinó les coses que has après, el dolor que has suportat, les emocions que has sentit, la gent que has estimat i la felicitat que has donat. I tu has fet feliç a molta gent, Pep. A mi segur. I no pas pels gols que hem cridat o per les copes que hem guanyat, ens has fet feliços per la manera com l'equip ha assolit l'excel·lència, pel talent i la plasticitat del seu joc, per la seva humilitat en la victòria i per la saviesa d'enriquir-se amb la derrota, pel respecte sincer i per l'elogi de les virtuts de l'adversari, pels valors humans que la teva tasca i els teus jugadors han transmès als infants i per la serena dignitat amb què has defensat el teu poble i la seva llengua. És per totes aquestes coses, no pas pel nombre de copes obtingudes, que el món diu avui que el Barça és el millor equip de la història. I tots nosaltres, gràcies a tu, hem tingut el privilegi de ser-ne contemporanis. Per tot això i per la certesa absoluta que un dia tornaràs, moltes gràcies, Pep.

El Singular Digital , 8/5/2012
 
La comunicació banal Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 maig 2012
Vianant amb auricularsEm va encantar, l'article del 5 d’abril, de Josep Maria Vallès, al Diari de Sant Cugat. Em va encantar per les reflexions que conté sobre la comunicació digital i també perquè, sense negar el gegantí univers d’avantatges que ens aporta el progrés tecnològic, es demanava si no estem perdent alguna cosa pel camí. Deia Vallès:
"Ens comuniquem molt, però parlem poc, cada vegada menys. [...] No vull ni saber com els meus néts (si mai en tinc) es comunicaran; probablement només utilitzaran la boca per ingerir aliments i líquids o expirar oxigen, perquè enraonar..., crec que no ho faran."
Doncs sí, és preocupant, això. De fet, avui dia gairebé ja no som capaços de quedar amb algú sense una confirmació electrònica, ja no sabem veure una pel·lícula o una obra teatral o escoltar un concert sense consultar de tant en tant la nostra joguina de butxaca, ja no sabem sortir al carrer sense uns auriculars que ens aïllin de l'entorn. I encara ens aïllarem més el dia que inventem unes ulleres que ens permetin anar pel carrer mirant una producció visual sense deixar de saber on posem els peus. Tindran força èxit, perquè serà una magnífica coartada per no haver de saludar ningú ni perdre el temps amb una encaixada de mans. Les mans, ja se sap, transmeten bacteris i empioquen. Tanmateix, si tan ferida de mort està la paraula impresa i tan òbvia és la seva substitució per la paraula digital, com és que continuem concedint molt més valor a la primera que a la segona? Potser perquè la primera és sinònim de compromís i la segona de banalitat? Què passarà quan, en nom del progrés, s'imposi la simplificació de la comunicació i els humans ens comuniquem com robots? La tecnologia és una meravellosa creació humana, i tant que sí. Per això hem d'evitar la paradoxa. La paradoxa que sigui tristament deshumanitzadora.

Diari de Sant Cugat , 4/5/2012
 
La doble victòria del "No vull pagar" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 maig 2012
Prou peatgesFormidable, l'acollida que ha tingut la iniciativa "No vull pagar", impulsada per Josep Casadellà, un veí d'Anglès (la Selva), i promoguda tot seguit per Solidaritat Catalana, per dir prou al robatori de què som víctimes els catalans amb peatges que suposen un abús de poder i un greuge comparatiu inadmissible amb relació a les autopistes espanyoles. Es tracta d'una d'aquelles desacostumades conjuncions socials en què els catalans, aparcant puntualment les nostres diferències, expressem amb accions executives el sentiment general del país. N'hi ha prou que recordem la creació ramadera catalana de la marca Llet Nostra contra l'atac de Leche Pascual, l'any 2003, o la de la Fundació puntCAT per dotar Catalunya d'un domini propi a Internet, el 2004, per exemple. Si ho fem, veurem que són victòries que demostren la força que arribem a tenir quan ens unim en la defensa dels nostres drets.

Catalunya és una nació sotmesa a un robatori espanyol diari, permanent i sistemàtic que està provocant la decadència de les seves infraestructures, la degradació dels seus serveis socials i l'empobriment de la seva gent fins a límits humiliants i inadmissibles. I, davant d'això, la societat civil ha agafat el bou per les banyes i ha decidit que ja n'hi ha prou de ser robada i pagar el manteniment del lladre; entre altres coses perquè, com deia recentment The Wall Street Journal, "cada any, des del 1986, una mitjana del 9% del PIB català se'n va de Catalunya per ser redistribuïda o perquè se'l gasti Madrid. [...] En cap altre lloc d'Europa o d'Amèrica del Nord hi ha unes transferències d'aquesta magnitud".

Doncs bé, aquest robatori -saqueig, n'hem de dir- es fa sota la direcció dels dos caps principals de la banda: el Partit Socialista i el Partit Popular. Dos partits nacionalistes espanyols amb delegacions a Catalunya comandades per Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho, respectivament, que estan en contra d'un concert econòmic per al nostre país -a favor del concert basc sí, però del català no- i que, amb manifesta vocació de virreis, fan mans i mànigues en contra dels interessos catalans.

En aquest sentit, el passat 12 d'abril vaig fer un article sobre la necessitat de tenir sindicats nacionals veritablement catalans i d'alliberar-nos de sindicats nacionalistes espanyols, com UGT i Comissions Obreres, amb seu central a Madrid, i, ves per on, només tres setmanes després, Comissions Obreres i UGT, amb el pretext de preservar llocs de treball -el mateix pretext que fan servir per impedir que el 50% de les pel·lícules es puguin veure doblades al català-, ha criticat ferotgement la campanya #NoVullPagar i fins i tot han arribat a l'extrem d'exigir "que es requereixi la presència de seguretat pública als llocs i dies on es convoquin protestes generals". És a dir, que aquells mateixos sindicats que organitzen manifestacions, que acaben amb batalles campals i amb agressions i robatoris a establiments particulars, a més de comptar amb piquets que es dediquen a coaccionar les persones i a violar-ne la llibertat, són els mateixos que demanen mà dura policial contra els catalans que es neguen a ser robats sota una cínica cobertura legal anomenada peatge. I la Generalitat dóna suport a CCOO i a UGT i amenaça amb sancions tots aquells catalans amb dignitat que es neguen a agenollar-se cada cop que passen per davant d'una de les cabines-robatori de les autopistes, la qual cosa significa que el govern de Catalunya -com UGT i CCOO- es declara oficialment a favor de l'espoliació del poble català. El poble en pren nota.

La part bona de tot plegat és que, amb la materialització de la campanya antipeatges, els catalans han assolit una doble victòria, ja que no sols han descobert la immensa força que tenen quan es mantenen inflexibles en la defensa dels seus drets, sinó també la vulnerabilitat de les cadenes que teòricament els empresonen.

e-notícies , 3/5/2012
 
El Corredor Central contra Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 maig 2012
Corredor centralLes recents declaracions de l'eurodiputat Raül Romeva a la Casa de Cultura de Sant Cugat dient que el govern espanyol, malgrat la decisió europea, continua treballant per marginar el Corredor Mediterrani i donar prioritat a l'anomenat Corredor Central són un advertiment al govern de Catalunya perquè es mantingui amatent i no es quedi de mans plegades en aquesta qüestió. "L'experiència em fa pensar que el govern espanyol ho tornarà a intentar", ha dit Romeva. I realment és així. No tinguem cap dubte que farà mans i mànigues per sortir-se amb la seva.

Només cal veure l'arrogància i el menyspreu amb què es nega a tornar al nostre país els 978 milions d'euros que ens deu, d'acord amb la disposició addicional tercera de l'Estatut, i el comportament ofensiu del secretari d'estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, al Congrés espanyol, afirmant despòticament que no pagaran els diners que deuen a Catalunya. Aquesta gent és així. De fet, Antonio Beteta ha anat més lluny i ha amenaçat amb una recentralització administrativa i amb una invasió de competències en sanitat i educació.

No és estrany, per tant, que el govern del Partit Popular intenti imposar el Corredor Central en detriment del Corredor Mediterrani. Franco, si governés, faria el mateix. Per això no els importa gens que el Corredor Mediterrani concentri un 60% del trànsit de mercaderies i que el Corredor Central no passi d'un esquifit 4%. Ni tampoc no els importa que la sola construcció d'un túnel que travessés els Pirineus ja tindria un cost de 6.000 milions d'euros. Ells tenen una raó de pes, una raó que no confessaran mai però que els té ben esverats. I aquesta raó és que no volen invertir en infraestructures a casa nostra, encara que els diners de la inversió procedeixin de l'espoliació que patim, perquè són conscients que la independència de Catalunya és cada dia més a prop. I, és clar, se senten aterrits davant la certesa que bona part del Corredor Mediterrani, els agradi o no els agradi, passarà per fora d'Espanya.

Cugat.cat , 4/5/2012
 
5 de maig, estelades a la plaça de Sant Jaume Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 maig 2012
Plaça de Sant JaumeLa societat catalana està més viva del que bona part de la classe política es pensa. Per això, ni que sigui a les palpentes, s'inventa tota mena de coses per expressar frontalment el seu rebuig a la política espanyola d'espoliació i d'anorreament de Catalunya i fer arribar la seva queixa als dirigents catalans per l'actitud passiva i submisa que adopten davant d'una situació tan dramàtica. Si els catalans no defensem Catalunya, qui en aquest món ho ha de fer? Aquesta és la raó per la qual s'ha gestat una concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona -té pàgina al Facebook- destinada a sacsejar el govern i fer-li prendre consciència que som al caire de l'abisme i que si no fem res entrarem en una fase de gran convulsió social.

La concentració, per tant, no està organitzada per cap partit polític ni respon a les consignes d'unes sigles determinades ni pretén erosionar el govern, com sí que ho pretenen els partits hispanocèntrics d'esquerres amb l'única intenció de remenar les cireres de nou i retornar a l'immobilisme que ens ha dut fins aquí, sinó de demanar-li que sàpiga dir prou i de recordar-li que un govern que és incapaç de plantar-se davant les agressions que pateix el seu poble és un govern que acaba humiliant aquell poble.

Aquesta és una síntesi del Manifest que es llegirà a la plaça de Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat:
"Hi ha gent que governa, hi ha gent que vetlla per nosaltres i pels nostres interessos. Però on són aquests interessos? Estem sols, cavall sense genet, vaixell sense timó, i malgrat que el nostre poble i la nostra gent es mouen, sembla que els qui han de prendre decisions fan tot el contrari. [...] La Independència no és un caprici, no és per a gent concreta. La Independència és perquè el país necessita tirar endavant. Ho necessiten les seves empreses, els seus comerços, la seva gent. Volem tenir futur per els nostres fills i el volem tenir dins d'un Estat Català."
La concentració, com diem, serà el dissabte 5 de maig, a les sis de la tarda, amb la intenció que la plaça de Sant Jaume s'ompli d'estelades per dir prou a aquest tarannà de resignació cristiana que no serveix per a res més que per a envalentir el govern espanyol. I la prova és que no sols continua l'espoliació, sinó que fins i tot es neguen a pagar-nos els diners que ens deuen i han iniciat una ofensiva letal contra la nostra llengua i contra les minses competències que tenim. Si Catalunya es queda palplantada davant d'això, la història es preguntarà què se'n va fer de la seva dignitat.

e-notícies , 30/4/2012
 
Només és autònom qui és independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 maig 2012
L'autonomia que ens cal és la de PortugalLa màxima que diu que "l'autonomia que ens cal és la de Portugal" és una de les millors frases que ha encunyat mai la saviesa popular catalana amb relació al seu paper en el món com a col·lectivitat nacional. És una frase rodona, magistral diria jo, i no només perquè, com diu Pompeu Fabra, l'autònom és algú "que es governa per les lleis pròpies, que té el dret o la facultat de governar-se a si mateix", sinó perquè té una càrrega irònica que la fa imbatible i perquè expressa en molt poques paraules la teranyina letal que suposa per al poble català la seva subordinació a Espanya. Per aquest motiu és un encert que Patrícia Gabancho l'hagi manllevada del carrer a l'hora de donar nom al seu darrer llibre (La Mansarda, 2012), ja que sintetitza justament l'única conclusió a què pot arribar tot català que no pateixi una dependència emocional d'Espanya després de llegir-se'n totes les pàgines.

El llibre, com és lògic, comença parlant-nos del context històric que va dur Portugal a la independència i del perjudici que va suposar per a Catalunya el fet que Castella, davant la impossibilitat de diversificar les seves forces a fi de subjugar la Península sencera, optés per concentrar-se en la nació catalana. Les conseqüències que això va tenir, començant pel Tractat dels Pirineus, amb l'esquarterament del nostre país per la banda nord, les sabem prou bé. Però ara hem arribat al caire de l'abisme, i quan algú es troba en un punt com aquest només pot fer dues coses: o lluitar per la seva vida o llançar-se al buit. Ni més ni menys que allò que el president Pujol, després de l'evolució que ha experimentat el seu pensament polític, en diu "independents o residuals". Curiosament, el 27 d'octubre de 2011, tres segles i mig després d'aquells fets, el socialista Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució espanyola, va remarcar públicament que la nació catalana és terra conquerida per Castella i que ha calgut bombardejar-la tot sovint per fer-li saber qui mana. Ara, però, segons ell, ja no caldrà. Potser ho diu perquè ens veu amansits. Però, si és així, comet un error de percepció, perquè encara que la nostra classe política transmeti aquesta imatge, és obvi que la societat, farta de greuges, va molt per davant i aviat es farà sentir.

El llibre de Gabancho és ple d'exemples il·lustratius del poder despòtic espanyol i de la seva dèria d'anorrear la nació catalana. Aquest n'és un:
"Catalunya va apostar per la modernització d'Espanya, fins i tot posant-hi els quartos, però Espanya no va apostar mai per la modernització de Catalunya, perquè aquest és un afer que no ha sentit mai com a propi. El desenvolupament d'Espanya no passa per Catalunya: passa per Madrid".
I aquest n'és un altre:
"Ni tan sols amb la necessitat d'infraestructures que tenia Barcelona per acollir un esdeveniment universal [els Jocs Olímpics] es va posar per davant de les inversions rutinàries que rep Madrid. Pensem que el 1992 es van fer les rondes, que es va obrir la ciutat al mar, que és molta obra pública; que es va construir la Vila Olímpica, que es van regenerar els barris, que va començar la reforma urbanística de Ciutat Vella, que es va ampliar l'aeroport... Malgrat tot això, Madrid no va tenir menys inversió."
Espanya és així i no té la més mínima intenció de canviar. I Catalunya, que en el fons sempre ho ha sabut, comença a despertar-se i a fer moviments davant d'una classe política que s'ho mira desconcertada. Per això, mentre l'immobilisme es disfressa de solidaritat, de progressisme o de federalisme per perpetuar l'autonomisme, els catalans, cada dia més adults, ironitzen i diuen obertament que l'única autonomia real és la de Portugal.

Lletres , núm. 53, abril/maig 2012
 
Relacions humanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 maig 2012
Relacions humanesDies enrere, el periodista Jordi Robirosa, referint-se al meu article del passat 23 de març, deia que se sorprenia que a mi em sorprengués que el regidor socialista Pere Soler i jo poguéssim tenir una bona relació personal. Tanmateix, això no és ben bé així. Vull dir que en el text no expresso cap sorpresa. Potser no em vaig explicar bé, perquè coincideixo amb l'esperit del text d'en Robirosa segons el qual dues persones políticament distanciades poden mantenir una bona relació. I tant que sí! A la vida, per sort, hi ha altres valors importants i tots tenim amics que voten diferent de nosaltres sense que passi res per la senzilla raó que el nostre pensament polític té punts en comú. Jo, per exemple, discrepo radicalment de Pere Soler i del seu partit en el camp dels drets nacionals de Catalunya, però puc compartir-hi determinades polítiques socials, i això afavoreix una relació distesa. Ara bé, com que no sento cap vocació religiosa ni redemptorista, no tinc el més mínim interès a relacionar-me amb persones amb un ideari antagònic amb els principis humans més elementals, entre els quals la llibertat dels pobles. Si algú ho fa, no hi tinc res a dir. Són opcions personals, però jo no. Per això em mantinc allunyat del PP i de Ciudadanos, perquè sóc al·lèrgic als partits que se serveixen de les institucions democràtiques amb objectius absolutistes, uniformistes i alienadors de pobles. L'espoliació de Catalunya, la prohibició del dret de decidir i la persecució de la llengua catalana són violència contra el meu poble i això impossibilita tota relació. Som incompatibles perquè la meva i la seva són concepcions existencials oposades: una és la defensa del dret a ser i l'altra és la negació d'aquest dret. Francament, a l'hora de prendre un cafè, no em costa gaire trobar millor companyia que la del meu botxí.

Diari de Sant Cugat , 27/4/2012
 
L'amenaça de Joana Ortega a Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 abril 2012
Joana OrtegaEm consta que les recents declaracions de la vicepresidenta del govern de Catalunya, Joana Ortega, queixant-se de la retallada de les nostres transferències en ensenyament, polítiques socials i matèries bàsiques, així com del fet que els pressupostos de l'Estat per al 2012 no incloguin els 978 milions d'euros que Madrid deu al nostre país de la disposició addicional tercera de l'Estatut, han causat un impacte profund en el govern espanyol. Aquest, de fet, ha quedat literalment tenallat per la por quan la senyora Ortega li ha demanat que admeti el "fet diferencial" català -quina definició més formosa i entranyable- tot amenaçant-lo en el sentit que si aquests pressupostos no varien suposaran "un punt d'inflexió" en les relacions entre els dos governs. Sí, "un punt d'inflexió". Només de sentir-ho, el govern de Mariano Rajoy s'ha posat les mans al cap i tots els seus ministres, víctimes d'una forta tremolor de cames, han iniciat un seguit de corredisses com les que s'esdevenen en un vaixell quan hom fa un crit d'alarma en descobrir-hi una via d'aigua. "No, si us plau! Un punt d'inflexió no!", han exclamat. "Amenaceu-nos amb consultes per la independència, si voleu, o amb ajuntaments sense la bandera espanyola, fins i tot, però, per l'amor de Déu, tingueu pietat i no ens castigueu amb un punt d'inflexió!".

Davant d'això, jo, senyora Ortega, no aniria més enllà. Us confesso que em fa cosa veure Espanya tan espantada. Em fa cosa perquè, per bé que sóc independentista fins al moll de l'os, crec que l'autoestima no ens ha de portar a extrems de crueltat tan extrema com el que vós plantegeu. Amenaçar Espanya amb un "punt d'inflexió" és rabejar-se sense pietat en el seu dolor, en el seu patiment, en la seva angoixa, i això és anar massa lluny. Com a català em sento avergonyit pel fet que el govern espanyol pugui pensar que els catalans som una nació sense sentiments, un poble sense misericòrdia, una terra sense humanitat, un "fet diferencial" sense valors ni principis ni noblesa ni magnanimitat.

No, no i no, senyora Ortega. Aquest cop us heu excedit. Heu comès una insensatesa, heu dit un disbarat, una autèntica barbaritat. Fins i tot a mi, que sóc català, em feu por, perquè sé molt bé que quan el govern del meu país s'empipa i diu "prou" no hi ha qui l'aturi. Hi ha qui gosa dir que lliurareu a Madrid els impostos que els empresaris insubmisos han ingressat a l'Agència Tributària catalana, però jo no m'ho crec. Jo dic amb veu ben alta i clara que vosaltres mai no fareu una cosa així. I la prova és que aquests empresaris, si per algú s'han sentit protegits, ha estat precisament pel seu govern, que no els ha deixat mai sols i que els ha donat tota mena de facilitats i un formidable assessorament jurídic. A mi m'apassiona un govern català que sap dir "prou" i que quan convé sega cadenes. Us ho dic de debò, m'apassiona. Tanmateix -permeteu-me que em reiteri en el meu reny-, una cosa és dir "prou" i segar cadenes i una altra molt diferent és amenaçar Espanya amb un "punt d'inflexió". Són coses que no tenen res a veure i jo, us sóc sincer, no esperava aquesta bel·ligerància per part d'una persona tan distingida i refinada com vós i amb un càrrec de tan elevada responsabilitat. Per això, si encara hi sou a temps, us prego respectuosament que no executeu la vostra amenaça. No ho feu, senyora vicepresidenta. Penseu en Catalunya. Un "punt d'inflexió" no, si us plau.

e-notícies , 26/4/2012
 
Maltractament animal i violència masclista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 29 abril 2012
MaltractadorM'agrada com s'expressa la doctora Núria Querol, del CAP de Valldoreix i membre de la Comissió Sanitària de Lluita Contra la Violència Intrafamiliar i de Gènere, quan parla del maltractament animal i de la violència masclista, així com de les connexions que sovint hi ha entre aquestes dues coses. Com diu ella, "maltractar un animal és un delicte, però això no va mai sol". I és que, més enllà del tractament jurídic que tinguin aquesta mena de maltractaments, hi ha factors psicològics que són bàsics per analitzar el delicte en qüestió.

En aquest sentit, els estudis sobre el tema indiquen que una bona part dels casos de maltractament animal tenen al darrere un cas de violència familiar, ja sigui contra la dona, contra una persona gran o contra un infant. I això és així perquè el maltractador sap molt bé que agredir un animal estimat per la seva víctima és com agredir-la a ella mateixa. És a dir, que el maltractador utilitza la bestiola com a instrument de xantatge emocional per ferir a qui de debò li interessa ferir: la víctima.

Sembla, per altra banda, que un 30% dels nens que viuen situacions de violència a casa seva adopten actituds violentes contra els animals o esdevenen adults que agredeixen les seves parelles. De fet, els informes ens alerten que darrere d'un infant que maltracta els animals acostuma a haver-hi una situació de violència familiar que propicia un trastorn de la seva conducta i que l'empeny areproduir, en la mesura possible, allò que a casa esdevé quotidià. Sobretot la violència masclista.

Hem de tenir present que la violència contra la dona, si més no la violència física, és un fenomen que es produeix a porta tancada, en la intimitat de la llar, ja que el maltractador, per damunt de tot, és un covard i no vol ser vist, la qual cosa fa que detectar-la sigui més difícil. Per això és tan important que ens mantinguem amatents a aquests comportaments, perquè és gairebé segur que, si en seguim el fil, ens portarà a descobrir un cas amagat de violència de gènere.

Cugat.cat , 27/4/2012
 
Amèrica, un descobriment català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 abril 2012
Descoberta i Conquesta Catalana d'Amèrica. Una història escrita pels castellansExquisit el llibre d'Enric Guillot Descoberta i Conquesta Catalana d'Amèrica. Una història escrita pels castellans, que s'acaba de publicar en una luxosa edició trilingüe, català-anglès-espanyol, amb pròleg de l'historiador Jordi Bilbeny. Exquisit perquè és una petita joia que conté una documentació valuosíssima -farcida de luxosos testimonis gràfics en color- sobre la falsificació espanyola de la història i perquè ha arribat el moment de desemmascarar la magnitud del frau comès sobre aquesta qüestió. Com és lògic, el desemmascarament no és obra d'una sola persona sinó que al darrere hi ha un equip d'investigadors que treballen per mostrar els extrems a què van arribar els censors i falsificadors així com les seves incoherències i les errades monumentals que van cometre gràcies a les quals la veritat està sortint a la llum.

Aquestes són paraules de Jordi Bilbeny en el pròleg:

  • "L'obra de Guillot es dreça per sobre de segles de silenci i de silenciament com una flama encesa de pensament i de raons. Els escuts i les banderes no parlen. Algú els ha de fer parlar. I per no repetir tots els tòpics apresos, totes les mentides inoculades amb precisió genocida, totes les bajanades que s'han arribat a escriure amb l'única finalitat de netejar-nos la ment de tot record verídic, en Guillot ha hagut de recórrer a la lògica, a la raó, a la subtilitat dialèctica, al pensament vivificador."

I l'Enric Guillot diu:

  • "Abans del 1714, Catalunya era un Estat nacional i independent de Castella. Tenia un govern, unes lleis, unes corts, unes institucions polítiques, un exèrcit i una marina mercant propis que res tenien a veure amb els del regne de Castella. [...] Els catalans eren estrangers a Castella, i els castellans també ho eren a Catalunya."

  • "Quines gestes i exploracions navals castellanes es van dur a terme abans de l'any 1492? Quina tradició marítima van acumular els castellans entre els segles XIII i el XVI? Quines eren i on estaven situades les seves internacionalment conegudes escoles de cartografia, de pilots, de navegants, de bruixolers... abans del 1492? Amb quines lleis 'castellanes' sustentaven el seu comerç marítim, abans del 1492, si a tot Europa s'utilitzava el dret marítim català o els drets i lleis marítims basats en el dret marítim català? [...] De quina estructura militar marítima disposava Castella i en quines batalles i conquestes va participar la seva poderosa marina de guerra? Quins eren els grans ports de referència castellans coneguts internacionalment que sustentaven el gegantí comerç marítim castellà abans del 1492? On estaven situades les seves grans drassanes?"

  • "També s'ha pogut comprovar l'escassa potencialitat científica de la nació castellana per dur a terme una gesta marítima que estava tècnicament molt lluny del seu abast. Si s'hi afegeixen els potentíssimes interessos econòmics contraposats entre la monarquia, la Inquisició, les diverses nacions de les quals el rei era monarca i la família Colom, s'obté el brou de cultiu per a unes relacions entre regnes més que tenses, que van culminar segles més tard amb el triomf castellà sobre la resta de nacions hispàniques. És per això que la nació resultant, Espanya, ha confeccionat una història unidireccional, la dels guanyadors, intentant esborrar per tots els mitjans possibles la resta de nacions peninsulars no castellanes. Però, per sort, les proves gràfiques del que veritablement va succeir comencen a sortir a la llum."

Recomano vivament la lectura d'aquest llibre. Descriu fil per randa, amb tot luxe de detalls, la falsificació escandalosa d'un capítol clau de la història de Catalunya i les vils maniobres espanyoles per atribuir-se com a pròpia una fita de caràcter universal que, com les proves demostren, va ser genuïnament catalana.

e-notícies , 23/4/2012
 
L'expulsió de Catalunya d'Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 abril 2012
L'expulsió de Catalunya d'EspanyaQuina magnífica notícia la iniciativa presentada pel web Actuable, de recollir signatures per tal d'expulsar Catalunya de l'Estat espanyol, en considerar-la, literalment, "un forat negre que consumeix quantitats ingents de temps i d'esforços de l'agenda política". I quina llàstima, per altra banda, que, tot seguit, la mateixa 'Actuable' hagi decidit retirar-la. Sap greu aquesta manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d'alliberar-se d'una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix, que els espolia i que, ja des de l'escola, els imposa el coneixement de la llengua catalana, com a llengua comuna, en nom d'un riquíssim i gratificant bilingüisme. Sap molt de greu, francament, perquè si la iniciativa arriba a reeixir hauria estat la notícia del segle. Ara ja mai no sabrem un munt de coses. No sabrem, per exemple, si els promotors admetien les signatures dels catalans, ja que els consideren espanyols. Tampoc ja no sabrem si abans de penjar la seva idea a la xarxa es van preguntar mai de què viurien sense Catalunya. Però potser no cal, perquè és obvi que algú que recull signatures per treure's un tercer del damunt és que està convençut que sense ell viurà molt millor. Al capdavall, sempre és l'oprimit qui vol alliberar-se de l'opressor i no pas l'opressor de l'oprimit. Deu ser per això, per tant, que Espanya està tan farta de Catalunya, perquè se sent oprimida i espoliada i necessita alliberar-se'n com l'aire que respira.

Però no són aquestes les úniques raons per les quals sap greu que la iniciativa hagi estat retirada. També dol, perquè la sensació que ens ha deixat ha estat la mateixa que té aquell futbolista que, havent acumulat quatre targetes grogues i no volent jugar el partit següent, es desespera quan veu que l'àrbitre no es decideix a mostrar-li'n la cinquena. Tanmateix, en aquest cas, és millor així. Millor que la iniciativa faci malves, perquè deixaria Catalunya en un paper molt indigne. I no ho dic pas per l'expulsió en si mateixa, que seria un regal molt d'agrair, sinó perquè significaria que som una nació incapaç de solucionar els seus propis problemes fins a l'extrem de delegar aquesta responsabilitat en qui n'és el causant o fins i tot en l'atzar. Una mica com aquell home o dona que, en no veure's amb cor de plantejar la separació al seu cònjuge, espera que sigui aquest qui, miraculosament, s'enamori d'un altre i se'n vagi. És a dir, que, temorenc d'agafar el bou per les banyes i d'abordar el conflicte, s'estima més consumir-se tot esperant que el conflicte el plantegi el cònjuge. Dissortadament, hi ha molts catalans que signarien ara mateix aquest final amb Espanya sense adonar-se del galdós paper que reserva la història a un poble que no és capaç de defensar els seus drets obrint la porta de la gàbia i marxant-hi per si mateix.

Espanya, de tota manera, tampoc no tindria un paper gaire edificant, en aquest cas. El comportament espanyol, molt més pinxo, orgullós i temperamental que el català, seria el d'aquell amant que, en sentir-se rebutjat per la seva parella, es deixa endur pel despit i li diu: "A mi no em deixa ningú! Abans que em deixis tu, et deixo jo". La supèrbia espanyola és capaç d'això i molt més per evitar la humiliació de sentir-se repudiada. No ho farà, però. Si ho fes, voldria dir que la nostra fermesa ha estat tan elevada que Espanya, per poder ser fidel a si mateixa davant l'adéu irremissible de Catalunya, no ha tingut més remei que optar per l'autoengany.

El Singular Digital , 24/4/2012
 
No tenim diners però subvencionem la Feria de Abril Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 abril 2012
Feria de AbrilÉs escandalós que la Feria de Abril d'enguany, que se celebrarà a Barcelona a partir del proper 27 d'abril, compti amb una subvenció de 300.000 euros provinents del govern de Catalunya, de la Diputació de Barcelona i de l'Ajuntament de la ciutat. És escandalós per diverses raons, però sobretot per tres:

  • La primera i més important és que resulta inadmissible que, amb l'argument que no hi ha diners, s'hagin retallat subvencions vitals d'entitats que defensen la llengua catalana, fins al punt d'abocar-les al caire de l'abisme, com és el cas d'alguns centres de la Bressola, al nord de Catalunya, que es veuen obligats a tancar les portes i a acomiadar personal.

  • La segona és que Catalunya, la seva cultura i la seva llengua- nació, cultura i llengua oprimides i perseguides per tots els poders polítics i jurídics de l'Estat espanyol-, no disposen de les mateixes eines de cohesió interna de què disposen la nació, la cultura i la llengua espanyoles. De fet, Catalunya -i ja no diguem la resta dels Països Catalans-, tot i veure's obligada a finançar la política nacionalista espanyola d'organismes com el ministeri de Cultura o l'Instituto Cervantes, no sols no té l'instrument bàsic -l'Estat propi- per projectar-se internacionalment, sinó que té un Estat en contra. Dos estats, per ser precisos, un al sud i un altre al nord.

  • I la tercera és que la Feria de Abril no necessita diners públics catalans per promocionar-se per la senzilla raó que ja té els governs andalús i espanyol que la promocionen als cinc continents.

Per tant, té gràcia, per no dir una altra cosa, que el govern català tanqui o ofegui les ambaixades destinades a promoure la cultura catalana al món, adduint manca de diners, i que, en canvi, tiri de veta promovent una fantasmada espanyolista com la Feria de Abril a Catalunya. Realment curiós. Sobretot tenint en compte que aquesta Feria de Abril és un muntatge tradicionalment rebutjat per milers de catalans nascuts a Andalusia que ja han dit i repetit que si la FECAC (Federació d'Entitats Culturals Andaluses de Catalunya) vol celebrar la Feria que se la pagui ella perquè de cultura no en té absolutament res. Res de res. És pur negoci. Un negoci privat -altament protegit pel PSOE de Catalunya- que es fonamenta en els tòpics folklòrics més rancis del franquisme.

Un d'aquests catalans és Lluís Cabrera, que va néixer a Arbuniel, Jaén, el 1954 i va arribar a Catalunya a l'edat de nou anys. Ha estat fundador del Taller de Músics i és membre de l'entitat Els Altres Andalusos. Entitat exquisida, per cert, que molts catalans autòctons haurien de conèixer i apreciar. Aquestes són paraules seves sobre la Feria de Abril de Barcelona extretes del llibre d'un servidor Nosaltres, els catalans:

  • "Són els representants del lerrouxisme a Catalunya. Abans, el president de la FECAC [Francisco García Prieto] no se n'amagava. Ho deia obertament. Ara, però, després que vam intervenir nosaltres, han tingut problemes i els pensadors que l'envolten li han dit que canviï de discurs. [...] ¿L'Ajuntament i la Generalitat han de pagar el cost de menjar pipirrana o gaspatxo, perquè si no Catalunya no és diversa? Home, no fotem! I això ho han alimentat tant els de CiU com els socialistes per fer electoralisme. Han creat la figura d'un interlocutor que parla en nom d'una ètnia separada del poble català sense tenir en compte que la majoria de gent procedent d'Andalusia, de Múrcia o d'Extremadura ens hem barrejat d'una manera natural amb els autòctons i ens considerem catalans. [...] El tema del finançament de la Feria de Abril és un cas únic, perquè a cap entitat social, cultural, esportiva... no se li fa una cessió de metres quadrats públics a preu simbòlic i se li donen subvencions i un envelat que paga directament l'Ajuntament de Barcelona. [...] I resulta que els productes que es reparteixen a tos els estands són propietat de la persona que presideix la federació i no es controlen els aparcaments, que són a les mans d'aquesta família. [...] És ridícul pensar que Catalunya és diversa i plural perquè celebra la Feria de Abril. La feria de Abril a Andalusia és la feria dels sevillans, no pas dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia feria. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del nacionalflamenquismo."

Doncs bé, sembla que hi ha diners públics -de la Generalitat, de la Diputació i de l'Ajuntament de Barcelona- per finançar el nacionalflamenquismo, però no n'hi ha per mantenir els serveis socials que Catalunya necessita. Potser si els hospitals i les escoles es vestissin de faralaes i servissin pipirrana i gachas tortas regades amb uns finos la seva situació no seria tan dramàtica. S'ho hauran de replantejar.

e-notícies , 19/4/2012
 
Voluntariat per la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 21 abril 2012
Voluntariat per la llenguaÉs molt positiu que aquest any hagi augmentat el nombre de parelles lingüístiques que col·laboren en el programa Voluntariat per la llengua a Sant Cugat. En total són cinquanta les parelles formades per catalanoparlants amb voluntat d'ajudar i per nouvinguts que volen millorar la seva competència en català en l'àmbit de la comunicació verbal. Les motivacions, en aquest sentit, són diverses. Però una de les que més sovintegen és la dels pares i mares que volen ajudar els seus fills en els treballs escolars. Són persones que s'adonen de la necessitat de conèixer la llengua pròpia del país que han triat per viure així com dels beneficis que aquest coneixement aporta a la seva relació amb els fills.

Aquesta és la raó per la qual el Partit Popular té tant d'interès a dinamitar la immersió lingüística i a reintroduir l'espanyol a les escoles, amb el desig inconfés que la llengua catalana esdevingui una llengua domèstica, casolana i marginal i, per tant, una llengua perfectament prescindible. I la prova la tenim en l'operació d'anorreament sistemàtic que està portant a terme en els territoris dels Països Catalans on governa: el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent. L'episodi més recent és el de les Illes, on saber català per treballar a la funció pública ha deixat de ser un requisit i s'ha convertit en un simple mèrit. És a dir, que, a partir d'ara, cap mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc no té dret a set atès en català a les seves institucions per la senzilla raó que els funcionaris no tenen cap obligació de conèixer aquesta llengua. L'espanyol sí que és una obligació, però el català no.

Per sort, el PP no governa Catalunya i aquí no pot arribar tan lluny. Però ho intenta atacant la immersió lingüística amb la intenció de convertir el català en una llengua residual que desactivi motivacions com la que expressa una santcugatenca nouvinguda anomenada Inés del Prado quan diu: "Aprenc català perquè les meves filles van a l'escola pública i vull ajudar-les quan fan els deures". Doncs bé, per això és tan important la tasca del Voluntariat per la llengua.

Cugat.cat , 20/4/2012
 
Autopistes madrilenyes amb peatges a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 abril 2012
PeatgeHa estat molt hàbil i també molt ràpida Solidaritat Catalana promovent una Declaració Institucional de rebuig del Parlament de Catalunya al pla de rescat de les autopistes madrilenyes mitjançant l'allargament de les concessions dels peatges de les autopistes catalanes. Ara caldrà esperar que, arribat el cas, el Parlament sàpiga estar a l'alçada de les seves pròpies declaracions institucionals; cosa que no és del tot segura tenint en compte que un dels trets més idiosincràtics del nostre Parlament, en les darreres dècades, és la tremolor de cames i la submissió més humiliant davant d'Espanya. Només cal veure la facilitat amb què els diferents governs espanyols han imposat sempre la seva voluntat a Catalunya sense que aquesta, més enllà de fer el petarrell, hi hagi oposat la més mínima resistència.

El diputat Uriel Bertran va resumir la situació amb aquestes paraules: "Durant molts anys Catalunya ha hagut de patir un enorme greuge pel que fa als peatges. Mentre Madrid es pot connectar amb tots els punts de la península per via ràpida gratuïta i pràcticament no paga peatges, un 48% dels ingressos dels peatges de totes les autopistes de l'Estat es concentra a Catalunya i al País Valencià. [...] Catalunya recapta el mateix que França en autopistes, malgrat que nosaltres només tenim 700 quilòmetres i els francesos en tenen 7.000, i aquests són uns diners que Espanya ens roba per tapar la seva incompetència i mala gestió".

Doncs sí, aquesta és la realitat. I arribats aquí cal recordar altres xifres també força il·lustratives: dels 1.400 milions d'euros d'ingressos obtinguts per les autopistes estatals l'any 2010, 680 procedien de Catalunya i del País Valencià. I si a això hi afegim que la fallida radial madrilenya és de 3.500 milions d'euros i que el deute de l'Ajuntament de Madrid arriba als 7.000 milions d'euros, tot plegat resulta molt més entenedor. De fet, si la situació no fos tan dramàtica, seria oportú riure una mica en recordar els fàstics espanyols a construir l'autopista Barcelona-Maresme, l'any 1969 -ells la volien a Madrid-, i la decisiva intervenció del Banc Mundial, amb un dictamen irrebatible gràcies al qual la infraestructura va reeixir. Hom dirà que el govern espanyol del 1969 era un govern franquista, i és cert. Però també ho és que la mentalitat dels governs del Partit Socialista i del Partit Popular en aquesta matèria -com en tantes altres- és exactament la mateixa que la de Franco. L'Espanya radial amb Madrid com a centre neuràlgic és el somni franquista que socialistes i populars treballen nit i dia per fer realitat, ja sigui amb autopistes, amb connexions aèries, amb corredors ferroviaris o amb trens d'alta velocitat.

Esperem, per tant, com dèiem, que el govern català no admeti aquesta nova agressió a Catalunya perpetrada pel govern espanyol i que el ministeri de Foment d'aquell país compleixi la seva paraula recent de no allargar la concessió de les vies catalanes per compensar les pèrdues madrilenyes. Fixem-nos que la concessió de l'AP-7, pel fet que ja està totalment amortitzada, s'hauria d'haver acabat entre el 1998 i el 2005 i, tanmateix, s'ha allargat fins als anys 2019 i 2021. I ara, amb el rescat de les autopistes madrilenyes, la sagnia es podria mantenir indefinidament. Així és com Catalunya finança els deliris de grandesa d'Espanya, pagant el dèficit d'obres monumentals antagòniques amb el sentit comú més elemental. I així serà mentre Catalunya no gosi pronunciar la paraula prou.

e-notícies , 16/4/2012
 
La Unió Europea sense Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 abril 2012
La Unió Europea sense CatalunyaLes recents declaracions de l'ambaixadora espanyola a Catalunya, María de los Llanos de Luna, afirmant que, en el cas que la independència fos un fet, "Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea i hauria de sol·licitar-ne l'ingrés", estan en la línia de les aparicions que el dimoni acostuma a fer darrere del pastoret en els espectacles de titelles cada cop que els titellaires volen que els infants cridin: "Que ve el dimoni! Que ve el dimoni!" Es tracta d'espantar el públic i de fer-li creure que el dimoni agafarà el pastoret i se l'endurà a l'infern on cremarà eternament. Per això l'ambaixadora ha insistit que una Catalunya amb Estat propi "provocaria que qualsevol producte català portés aranzels, cosa que suposaria un increment del 40% en el preu", i ha afegit que "parlar d'independència sense explicar l'empobriment que suposaria per a Catalunya és fer un flac favor als catalans". D'això se'n diu fer passar per realitat els deliris més pregons.

Per sort, els deliris de Llanos de Luna són simplement això: deliris. L'ambaixadora veu tan inevitable la independència de Catalunya, tan inevitable, que no té altre remei que despullar públicament el seu subconscient per mitjà d'afirmacions que denoten un nivell deplorable. Afirmacions com ara que en un hipotètic referèndum s'hauria de "preguntar a tota Espanya, ja que la sobirania resideix en tot el poble espanyol" o, referint-se a si mateixa, que "els qui estimem Catalunya de veritat no podem defensar mai l'independentisme". La primera frase és al·lucinant, perquè mostra el racisme esperpèntic de la seva autora. Per un cantó diu que estima el poble català i per l'altre, dient que només hi ha poble espanyol, nega que el poble català existeixi com a tal. Això significa que o bé estima una cosa que no existeix o bé no admet l'existència d'aquesta cosa si no està subordinada al seu domini. Pel que fa a la segona frase, tot i tenir el mateix nivell que la primera, és molt il·lustrativa de la ideologia absolutista i engrillonadora de Llanos de Luna, perquè dient-nos que ella estima Catalunya i que precisament perquè l'estima la vol captiva, ens està dient que cap esclau que estimi veritablement els esclaus no defensarà mai la seva llibertat, atès que la seva sobirania, com a col·lectiu, resideix en l'amo, i és l'amo, per tant, qui, arribat el cas, l'hauria de decidir.

Amb relació a l'espantall de l'expulsió, és a dir, a l'amenaça que Catalunya serà expulsada de la Unió Europea en el moment que sigui un Estat, el somriure és inevitable. Però també és inevitable fer-hi algunes consideracions per deixar clar que aquesta amenaça no té cap fonament. D'entrada, diguem que Catalunya és membre de la Unió des del 1986 i els catalans tenen la ciutadania europea des del 7 de febrer de 1992, data en què es va signar a Maastricht el Tractat de la Unió Europea. Per altra banda, els catalans han adquirit aquesta ciutadania per vies democràtiques i només poden deixar de tenir-la en cas de renúncia o per mitjà d'una mesura totalitària. Altrament significaria que si Catalunya, com a Estat, no pot ser membre de la Unió, perquè en el moment d'entrar-hi tenia una configuració administrativa diferent, tampoc Espanya no podria ser-ne membre per la mateixa raó. El cert, però, és que Catalunya compleix els requisits legals bàsics recollits en els "criteris de Copenhaguen" que exigeixen "institucions estables que garanteixin la democràcia, l'Estat de Dret, els drets humans i el respecte i protecció de les minories". Consegüentment, cap problema.

Diguem finalment que, com han explicat molt bé economistes de prestigi internacional, el Cercle Català de Negocis o l'Idescat, una Catalunya independent seria ara mateix una potència europea amb un PIB per càpita en paritat de poder de compra superior a Bèlgica, Alemanya o Finlàndia. Res a veure, doncs, amb Espanya, que, en veure's privada d'espoliar Catalunya, experimentarà una davallada espectacular. Aquest, tanmateix, és el seu problema. No està escrit en lloc que robar sigui un dret infinit. Recordem, a més, de quina manera la Unió Europea pregava i suplicava a Grenlàndia que no marxés quan aquesta, en l'exercici de la seva autonomia dintre de l'Estat danès, va decidir abandonar-la el 1985. Queda clar, doncs, que la Unió Europea mai no deixarà escapar una joia tan valuosa com Catalunya. Si fossin veritat tots els sopars de duro que algú, interessadament, està fent circular sobre aquesta qüestió voldria dir que tots els ciutadans europeus que viuen actualment a Catalunya perdrien automàticament els drets de què ara gaudeixen en virtut de la seva ciutadania. Una autèntica barbaritat. Un ardit polític que no persegueix res més que mantenir-nos distrets consumint energia inútil. Com a acudit, tanmateix, s'ha de reconèixer que és bo.

El Singular Digital , 17/4/2012
 
"Es pot parlar en català" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 abril 2012
Es pot parlar en catalàHi ha una botiga al carrer Major de Sant Cugat amb productes molt bons per a la salut i regida per persones molt amables, que ja fa anys que té un petit rètol a la porta amb aquestes paraules: "En aquest establiment es pot parlar en català". És un rètol que sempre m'ha cridat l'atenció i que mai no m'ha agradat. I no pas perquè hi estigui en contra, sinó precisament perquè hi estic a favor. Com a català em sembla humiliant, ja que es presta a diverses interpretacions i totes negatives. Entenc l'esperit i el tel d'ironia del text i comparteixo el neguit que traspua, és clar que sí. Ens ve a dir que aviat farà quaranta anys que Franco va morir i que, tanmateix, el català continua essent una llengua condemnada a resistir. I ja sabem que quan algú es veu obligat a resistir és que hi ha un tercer que el vol fer desaparèixer. Fins aquí, per tant, completament d'acord. Fa segles que Espanya intenta anorrear el català i ara ha posat la directa. Però, a quin grau de submissió hem arribat que hem de penjar rètols als comerços dient que "allà sí" que podem parlar la llengua pròpia de Catalunya? Quina lectura n'ha de fer, en veure'ls, un nouvingut? Jo, si ho fos, pensaria que el català és una llengua d'àmbit restringit, que parlen quatre gats, vellets la majoria, i amb una presència social merament simbòlica. I pensaria també que quan el rètol em diu que "puc" parlar en català (em dóna permís), és perquè fora d'allà no sols no em serà possible parlar-lo, sinó que no estarà ben vist que ho faci. Per això, cada vegada que ho llegeixo, em vénen al cap aquells rètols que antigament hi havia a la porta d'algun comerç i que deien: "Aquí parlem anglès". Ara ja no calen, perquè l'anglès ha deixat de ser una llengua exòtica. Ara diuen "Es pot parlar en català", perquè la llengua exòtica és el català.

Diari de Sant Cugat , 13/4/2012
 
És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 abril 2012
UGT i Comissions ObreresSobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid -casa pairal de l'univers-, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets i afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment -atès que és impossible identificar-ne tots els culpables-, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.

e-notícies , 12/4/2012
 
Toni Cantó i el racisme que baixa de l'escenari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 abril 2012
Toni Cantó i Rosa Díez
Toni Cantó i Rosa Díez
Ara fa unes setmanes, amb motiu de la representació de l'obra Razas, de David Mamet, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el seu protagonista, l'actor i polític Toni Cantó, va concedir una entrevista al Diari de Sant Cugat afirmant que "Mamet fa una reflexió sobre el racisme" i que "tots tenim prejudicis; la gran diferència és si som o no som capaços d'adonar-nos del moment en què sorgeix el prejudici". Fins aquí completament d'acord. No hi ha res com el prejudici per mostrar amb nitidesa la nostra personalitat. Aquesta és la manera com Toni Cantó, per exemple, posa en evidència els seus prejudicis ètnics.

Ho veiem en el fet que ja l'any 2009, en una entrevista a l'emissora de Federico Jiménez Losantos, Toni Cantó, diputat d'UPyD, el partit nacionalista espanyol de Rosa Díez, es burlava de la llengua catalana i blasmava el nostre país afirmant que hi existeix una "dictadura lingüística", ja que, segons ell, no té cap sentit que calgui saber català per exercir la medicina a Catalunya. En la seva opinió "és una ximpleria que en la medicina compti més el llenguatge que la professionalitat". I considera que tot plegat "és una cosa artificial creada pels de dalt, perquè si preguntes a la gent del carrer no et diuen que prefereixen que els operi qui sàpiga més català". Molt bé. Visca la demagògia. Això explica que Toni Cantó i el seu partit catalanofòbic, sumant-se a Ciudadanos, que és el seu alter ego a Catalunya, es manifestin en contra que el català, la llengua pròpia d'aquest país, sigui la llengua vehicular a l'escola.

Cal ser molt cínic, francament, per passejar pels escenaris una obra antiracista de David Mamet i sentir alhora un odi tan exacerbat vers un poble, fins al punt de menysprear el dret dels catalans a ser atesos en la seva llengua per uns serveis sanitaris pagats amb els seus propis diners. Talment com si el coneixement del català fos incompatible amb l'exercici de la medicina. Es veu que els pacients espanyols sí que tenen dret a ser atesos en espanyol a Espanya, com el tenen els pacients danesos a ser atesos en danès a Dinamarca. Els pacients catalans, en canvi, segons Toni Cantó, no tenen dret a ser atesos en català a Catalunya. El prejudici és així. Neix de l'odi i de la ignorància i es converteix en racisme. Per això Toni Cantó, com un personatge més de David Mamet, no és conscient del seu racisme. Ell parla i parla, i com més parla més diu sobre si mateix.

Cugat.cat , 13/4/2012
 
La sentència de José María Aznar a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 abril 2012
José María AznarAra fa exactament onze anys que José María Aznar -"el millor president de la democràcia" segons una senyora dels encàrrecs anomenada Alícia Sánchez-Camacho- va venir a Catalunya en qualitat de president espanyol i, a més de fer una visita al monestir de Poblet, va concedir una entrevista al Canal 33 en el decurs de la qual va dictar sentència en relació al nostre país. Va dir que donava per tancada l'etapa de reivindicació de la identitat catalana perquè, segons ell, "les polítiques basades en la reivindicació de la identitat s'esgoten en si mateixes". Era l'any 2001 i estava eufòric amb la seva majoria absoluta. Però els catalans no s'han esgotat i les seves reivindicacions cada cop són més assertives i més majoritàries. En aquell moment, ni a Aznar ni a la immensa majoria de catalans els va passar pel cap que només vuit anys després, Catalunya atrauria l'atenció de tot el món amb la celebració de les consultes per la independència i que l'independentisme creixeria de manera espectacular i progressiva fins al punt de desconcertar la mateixa classe política catalana. Una classe política que sempre havia subestimat la força emergent d'aquesta opció.

Catalunya, per tant, ha evolucionat, i els seus moviments actuals són el fruit d'aquesta evolució. El nacionalisme espanyol, en canvi, no ho ha fet. Continua dient i fent les mateixes coses. Les cares, és clar, no són les mateixes del 2001. Però els fets i les paraules sí que ho són. Per això insisteixen en el mateix punt d'aleshores: "Madrid dóna per tancada l'eta­pa de la reivindicació de la identitat catalana". Naturalment, en sentir això, la pregunta immediata és: i qui és Madrid? Qui és el PP per decretar què pot fer i què no pot fer Catalunya? Qui són, en definitiva, aquesta colla de franquistes emmascarats, enemics repulsius de Catalunya, de la seva llengua i dels seus drets nacionals, per dir-nos qui som?

És bo recordar què deia tota aquesta gent, ara fa una dècada, per veure que no sols no han evolucionat, sinó que la seva evolució és impossible. I encara bo si només fos una dècada. El problema és que durant el franquisme deien exactament el mateix. Per això, el Partit Popular, a força d'anar cap enrere, és molt a punt de retrobar-se amb els seus orígens. És a dir, és molt a punt de retrobar-se amb si mateix.

e-notícies , 9/4/2012
 
El PSC, un frau a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 abril 2012
El PSC, un frau a CatalunyaSi el PSOE català pogués intuir, només intuir, el galdós paper que li reserva la història amb relació a la seva aversió a les llibertats nacionals de Catalunya es dissoldria ara mateix aclaparat per la vergonya. Però ni ho intueix ni ho vol intuir i, a ulls clucs, sense cap mena de reflexió, es lliura a una fugida endavant que serà la seva destrucció. De moment, ja ha estat foragitat de la major part dels llocs de poder que havia ocupat durant força temps. Alguns, fins i tot, més enllà d'una generació. I ara, com passa amb les marques polítiques que ja ningú no compra, es veu obligat a publicitar-se com a partit renovat -"nou PSC", en diuen ells- amb el desig que la societat sigui prou càndida per fer-los confiança. Pensen que amb una cara nova aquí i una cara nova allà ja n'hi ha prou per enredar la gent. Però és un frau, perquè la cúpula actual del PSOE de Catalunya és tan nacionalista espanyola com l'anterior. Només cal veure com reacciona cada cop que la societat catalana fa un pas, per petit que sigui, en favor dels seus drets nacionals.

Fixem-nos que en pocs dies de diferència el PSOE de Catalunya ha saltat amb la mateixa virulència que el Partit Popular i Ciudadanos, els seus dos grans socis en aquesta qüestió, en contra de la fi de l'espoliació fiscal que patim i en contra de la llei de consultes. Una llei, per cert, força tèbia i encotillada. En el primer cas, veient-se impotent per rebatre el saqueig que pateix Catalunya per part d'Espanya, així com l'evidència que ara mateix seríem un dels països més pròspers de la Unió Europea si fóssim un Estat, no li queda més remei que qualificar les xifres de mentida i abocar desqualificacions sobre el conseller Andreu Mas-Colell acusant-lo de trampós. No es pot caure més avall, però els socialistes catalans són capaços d'això i de molt més en nom d'Espanya. En aquest sentit, les tradicionals proclames espanyolistes de la portaveu Rocío Martínez Sampere són sempre altament il·lustratives. "No som traïdors", ha arribat a dir tot demostrant, sense adonar-se'n, que qui té la cua de palla s'encén.

Pel que fa al tema de les consultes, la diputada Laia Bonet, una altra abanderada de l'espanyolitat, ha arribat a dir que són "un instrument de propaganda política al servei del govern i de l'estratègia del pacte fiscal en benefici partidista i en detriment del país". Déu n'hi do. Sort que d'aquestes barbaritats, com dèiem, en queda constància escrita i el temps s'encarregarà de posar-les en el lloc que els correspon. Tanmateix, és molt eloqüent que algú que es fa passar per demòcrata arribi a l'extrem de satanitzar les urnes. De les urnes, en fugen sempre els amics del pensament únic. Però jo mateix, viatjant per diferents llocs de Catalunya com a portaveu de la Plataforma que va impulsar la consulta per la independència a Sant Cugat, vaig poder comprovar tristament com a la majoria de municipis, llevat d'honroses excepcions, el principal enemic de les consultes no era pas la Falange, sinó el PSOE de Catalunya amb les seves maniobres adverses. No és estrany, per tant, que ara es mostrin tan al·lèrgics al parer de la gent expressat en una papereta i dipositat en una urna. Són els mateixos hipòcrites -i els seus hereus- que el 15 de gener de 1976, asseguts a les primeres files del Palau d'Esports de Montjuïc amb llumins i encenedors flamejants a les mans, assistien al concert de Lluís Llach i cridaven entre aplaudiments: "Llibertat d'expressió! Llibertat d'expressió! Llibertat d'expressió!"

Però bé, a hores d'ara ja no és cap secret que el PSOE de Catalunya és un dels fraus polítics més espectaculars de la nostra història recent. Per això no estranya ningú que, dient-se federalista, sigui tan al·lèrgic al principi més elemental: tenir grup propi al Congrés espanyol.

El Singular Digital , 11/4/2012
 
L'afany de dominació de l'ésser humà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 abril 2012
Narcís i Eco
'Narcís i Eco', de John W. Waterhouse
"Estimar és obeir" és la frase que un individu va etzibar a la seva esposa Eva al cap d'un mes d'estar casats. L'Eva estimava el seu marit i va entendre que la millor manera de demostrar-li-ho era obeir-lo. Ell ordenava i ella obeïa. Ella ni tan sols s'adonava que l'home amb qui convivia no tenia res a veure amb la imatge que se n'havia fet quan es van conèixer. Llavors "era dolç, encantador, meravellós. Li agradava viatjar i era una persona molt inquieta, molt afí a tot el que m'agrada de la vida. Era el llop amb pell de xai".

Però la pell va caure molt aviat, el llop va començar a actuar i l'Eva va acabar fins i tot caminant de puntetes quan passava pel seu costat per no molestar-lo. "La primera fase és la de la ceguesa", diu l'Eva, "i la segona la de la culpabilitat. Per a mi la fase de la culpabilitat va ser la que més em va debilitar, la més dura. Pensava que tot era culpa meva". Aquestes reflexions, fetes quan l'Eva tenia trenta-vuit anys, són el fruit d'una teràpia conductista que li va permetre sortir del pou, però hi ha moltes dones que pateixen en silenci drames de la mateixa naturalesa i que no tenen tanta sort. El testimoni l'he extret del llibre Tracta'm bé (Edicions 62, 2004), d'Esmeralda Berbel, perquè il·lustra diàfanament el grau de manipulació psicològica a què pot arribar l'ésser humà per compensar el seu complex d'insignificança.

La violència psicològica és una forma d'agressió menys visible que la violència física, però les seves ferides són molt més profundes. De fet, la violència psicològica té molts punts en comú amb la violència perversa, ja que és altament sibil·lina i també té efectes inesborrables. En el seu llibre Dones maltractades. Els mecanismes de la violència en la parella (Paidós, 2006), la psiquiatra Marie-France Hirigoyen, parla de la denigració i diu: "Es tracta, sobretot, d'atacar l'autoestima de la persona, demostrar-li que no val res, que no té cap valor. La violència s'expressa en forma d'actituds de menyspreu i de paraules feridores, de frases despectives, d'observacions desagradables. Pot consistir a denigrar el que fa, el que és".

Hirigoyen se centra en el petit univers de la parella, però la violència psicològica es troba en tots els àmbits de la nostra societat i abasta el món laboral i les relacions familiars i d'amistat. I, a més, és transversal. Vull dir que l'exerceixen indistintament éssers cultes i illetrats, rics i pobres, forçuts i desnerits, poderosos i subordinats, autòctons i forans... I és que l'ànima humana té una cara fosca, sovint tenebrosa, que necessita reafirmar-se per mitjà de la dominació, i les personalitats narcisistes, obsessives, antisocials o paranoiques en són les més proclius. La novel·la negra i el cinema negre, concretament, es nodreixen de totes elles, i algunes obres de Chandler, Hammett, Cain, Huston, Lang o Welles són molt il·lustratives en aquest sentit. Abans que totes elles, però, l'expressionisme alemany, a través dels crims sexuals d'El gabinet del doctor Caligari, ja ens havia mostrat el caràcter dual de la naturalesa humana així com l'ascendent que el mal té sobre ella.

La frase inicial d'aquest article, "estimar és obeir", pronunciada pel marit de l'Eva, ens diu fins a quins extrems de manipulació és capaç d'arribar el narcisista per justificar la seva ràbia i culpabilitzar l'altre quan aquest no satisfà els seus desitjos. El narcís, òbviament, és covard, immadur i egocèntric, però prou cínic per intentar manipular un tercer a fi d'obtenir-ne alguna cosa. Per això, primer, escull la víctima i, si aquesta es mostra accessible, teixeix una teranyina entorn seu per tal que, sense adonar-se'n, se sotmeti a la seva voluntat. "Si m'estimes, els meus desitjos han de ser ordres per a tu", seria l'expressió verbal d'aquest artifici. Consegüentment, quan la víctima no s'hi avé, el narcís sempre té un motiu per blasmar-la, culpabilitzar-la i assetjar-la: culpable de no estimar, culpable de no fer el que té l'obligació de fer. Hirigoyen descriu així el narcís: "L'èxit dels altres enforteix la seva pròpia sensació de fracàs; consegüentment, no estan satisfets ni dels altres ni de si mateixos. Es queixen permanentment, mai res no està bé. Imposen als qui els envolten la seva visió negativa del món i la seva insatisfacció crònica. El seu món es divideix entre bons i dolents. Com que senten impotència, temen l'omnipotència que imaginen en els altres; els atribueixen males intencions que només són una projecció de la seva pròpia malvolença. La seva desconfiança adopta formes delirants. Els perversos es poden apassionar per una persona, una activitat o una idea, però d'una manera molt superficial, ja que desconeixen els veritables sentiments. [...] Les decepcions susciten en ells ira o ressentiment. Això explica el furor destructiu i el desig de venjança que s'apodera d'ells durant les separacions. [...] La perillositat d'aquests individus depredadors rau, en primer lloc, en la seva habilitat per destruir la capacitat de pensar de l'altre. Per afirmar-se, han de desplegar la seva destructivitat i gaudir amb el patiment de l'altre".

Com veiem, l'afany humà de dominació té cares molt diverses però sempre respon a una necessitat d'afirmació de l'individu. En realitat, la història de la humanitat és en si mateixa una lluita permanent per la dominació d'unes persones, d'unes idees, d'unes classes socials o d'unes nacions sobre les altres. Ens espanta tant la nostra vulnerabilitat que només ens sentim segurs quan sabem captiva la voluntat aliena.

Lletres , núm. 52, febrer/març 2012
 
La rendibilitat política d'ETA Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 abril 2012
Manifestació presosÉs lamentable que el govern espanyol continuï fent-se l'orni davant les demandes d'acostament de presos d'ETA a centres penitenciaris del seu país. Unes demandes que, de manera indirecta, arriben fins i tot de l'Estat francès a través de Nicolas Sarkozy. Sarkozy no sols es mostra favorable a l'acostament, sinó que no descarta la creació d'un marc institucional específic per al nord d'Euskal Herria i la definició d'una col·lectivitat concreta en aquell territori. De moment, els alcaldes que s'hi mostren favorables ja superen la meitat. Tanmateix, tenint en compte que ja fa molts anys que el Partit Popular va descobrir que ETA, políticament parlant, li era molt més rendible viva que morta, serà difícil que es produeixi un canvi d'actitud. Primer demanaven a ETA que deixés de matar. Ja ho ha fet. Després li demanaven que condemnés la violència. Ja ho ha fet. Tot seguit li han demanat que demani perdó a les víctimes. Ja ho ha fet. Però en realitat totes aquestes peticions són una excusa per dilatar en el temps tota acció governamental. I és que el govern espanyol no vol admetre l'existència d'un conflicte polític perquè, si ho fa, no té altre remei que asseure's i enraonar com s'enraona en tots els conflictes polítics. De fet, el verb enraonar és aliè a la naturalesa del PP.

Val a dir, però, que en aquesta qüestió el PP no està sol. El PSOE també té una llarga trajectòria en la rendibilització del conflicte hispanobasc. Precisament ara fa onze anys que el Tribunal Constitucional espanyol (tribunal al servei dels interessos del PP i del PSOE) va desestimar els recursos d'empara presentats el 1998 per onze dels dotze condemnats pel segrest, a mans del GAL, del ciutadà francès Segundo Marey, a qui van confondre amb un membre d'ETA. Com sabem, els principals implicats en el cas eren José Barrionuevo, exministre d'Interior, Rafael Vera, exdirector de seguretat de l'Estat, Julián Sancristobal, exgo­vernador civil de Biscaia, i Francisco Álvarez, excap superior de policia de Bilbao.

Recordem, per altra banda, que José Barrionuevo i Rafael Vera, tot i haver estat condemnats a deu anys de presó, van ser indultats pel govern espanyol i al cap d'uns mesos ja eren al carrer. I va ser des del carrer que José Barrionuevo va fer unes declaracions a la cadena COPE dient que els condemnats pel terrorisme dels GAL havien actuat de manera legal. Sí, legal. És a dir, que, segons Barrionuevo, els assassins dels GAL tenien coartada moral perquè actuaven com a salvadors de la pàtria espanyola. Aquesta és la raó per la qual avui no hi ha cap terrorista dels GAL a la presó. D'ETA sí que n'hi ha, però dels GAL no. Els GAL, començant per qui era el president espanyol i, per tant, responsable màxim de la creació d'una banda terrorista finançada per alts càrrecs del ministeri d'Interior, són tots al carrer. Deu ser per això que les víctimes dels seus crims no són considerades víctimes.

e-notícies , 2/4/2012
 
El crit de Brussel·les: "Volem un Estat català" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 abril 2012
Els herois de Brussel·lesÉs molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel·les, de Manel Bargalló, a l'aparador d'una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s'equivocarà. És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel·les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que ara en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d'inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s'hauria fet, ja que l'èxit d'una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per fer de pont entre visions enfrontades o per apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs -entre els quals Joan Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Joan-Anton Martínez-Llorach...- i també els neguits que van passar a mesura que la data s'atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l'Ajuntament de Brussel·les, penjaven d'un fil.

Es tracta, per dir-ho clar, d'un llibre de lectura necessària per a totes aquelles persones interessades en les diverses iniciatives independentistes que la societat catalana ha dut a terme darrerament al marge de la seva classe política, així com els motius que les han motivat. Especialment la de Deumil.cat i les consultes per la independència. I és que tenen la mateixa arrel: el descontentament i la frustració generalitzada del poble català davant la pusil·lanimitat, la indolència i el conformisme d'aquells partits que parlen dia rere dia d'independència o del dret de decidir però que no tenen cap projecte de país ni cap full de ruta per materialitzar allò que prediquen. No és estrany, per tant, que aquests partits giressin l'esquena a Deumil.cat. Una altra cosa és que hi col·laboressin militants de base a títol personal, però els partits, com lamenta Bargalló, es van fer l'orni.

Una altra decepció que el llibre recull és el cop de porta d'Esquerra i CiU a la Iniciativa Legislativa Popular que demanava al Parlament una proposta de llei per convocar un referèndum per la independència. Bargalló ho explica així: "Per desgràcia, la votació de la Mesa en contra de l'admissió de la ILP ens deia que per als dirigents d'ERC i CiU no entrava dins dels seus plans a curt termini fer cap acció al Parlament a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Tot el que fossin proclames, discursos o declaracions independentistes que no tenen cap conseqüència jurídica o política, no representa cap problema per a aquests partits, però quan es tracta que sí que en tinguin, aleshores, ni parlar-ne".

Encara vindrien més desenganys de la mateixa mena. Manel Bargalló en destaca dos: l'abúlia del Casal Català de Brussel·les i el buit que van patir per part dels eurodiputats catalans el dia que la delegació de Deumil.cat tenia una recepció al Parlament Europeu. El Casal Català de Brussel·les -als antípodes de la implicació d'algun dels seus membres- basava la seva indiferència en la consigna de la Generalitat "de no posar-se en política" per no perdre les subvencions, cosa que no tenia cap sentit atès que la iniciativa era popular i no partia de cap força política. "Sabia que els casals depenien de la Vicepresidència de la Generalitat" -diu Bargalló-, "i, per tant, estaven sota les ordres de l'honorable Josep-Lluís Carod-Rovira. No podia ser que, qui fou el màxim dirigent d'ERC, no ens ajudés en una manifestació per demanar la independència de Catalunya. Com pot ser que un partit independentista retallés subvencions al Casal Català de Brussel·les si aquest ens ajudava a fer una manifestació independentista? Impossible... No m'ho podia creure! Tenia l'esperança que encara que no ho fes de manera explícita per no violentar els seus socis de govern, deixaria que el Casal ens ajudés". Però no hi va haver cap ajuda.

Pel que fa al desistiment dels eurodiputats catalans, el llibre explica que només Raül Romeva, d'ICV, va excusar la seva absència. Els altres senzillament no van aparèixer. "La prova fefaent que existeix un divorci entre els partits catalans i la societat civil catalana, la tenen vostès avui, aquí, ara mateix -va dir Bargalló davant les càmeres de TV3 al Parlament Europeu-. Cap eurodiputat dels Països Catalans no ha vingut a rebre'ns. Cap!" Tot plegat va ser una lluita titànica contra el calendari i contra problemes que adquirien una gran dimensió en la mesura que els efectius humans i els recursos econòmics, menys de deu mil euros, eren molt limitats.

Els herois de Brussel·les, consegüentment, és un llibre que recull aquesta fita, i ho fa, a més, de manera amena, plena d'intriga i transmetent al lector l'esforç que va suposar la realització de tan formidable i reeixida aventura. Cal tenir en compte que encara que el títol del llibre al·ludeix als deu mil catalans que van anar a Brussel·les, els autèntics herois de la fita, els qui veritablement mereixen aquest qualificatiu, va ser aquell grapat de bojos meravellosos que, passant per damunt de la basarda, de la passivitat i de la resignació que ens tenalla, van tirar pel dret i van escriure aquesta pàgina plena de valor simbòlic de la nostra història. Per a molts potser només és un gra de sorra, però un gra de sorra és una partícula de roca. I en el cas de Catalunya, aquesta roca es diu voluntat de ser.

Lletres , núm. 51, desembre 2011/gener 2012
 
Els bancs ja han arribat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 abril 2012
Instal·lació de bancs a la rambla del Celler
Instal·lació de bancs a la rambla del Celler
Avui vull donar les gràcies a l'Ajuntament de Sant Cugat, i en especial a Serveis Urbans, per la instal·lació, a la rambla del Celler, entre l'Ajuntament i el carrer de Francesc Moragas, dels bancs de fusta que havíem demanat per a la gent gran des d'aquesta mateixa columna l'octubre i el febrer passats. El meu agraïment més sincer en nom de les persones d'edat avançada que els faran servir. En total s'hi han instal·lat una vintena de bancs alguns dels quals, d'acord amb la petició, són en zona assolellada per tal que els avis s'hi trobin a gust a l'hivern. És cert que a prop del carril bici, on abans hi havia les gèlides cadires de disseny, ara no n'hi ha cap, però suposo que és per evitar possibles accidents en cas de caiguda d'un ciclista. Sigui com vulgui, cal dir que aquests bancs han estat molt ben acollits per les persones grans fins al punt que una d'elles, la senyora Bailina, de 84 anys, em va dir: "Quan vaig veure que els operaris de l'Ajuntament estaven instal·lant bancs de fusta, em va fer tanta il·lusió que, si hagués tingut el teu telèfon, t'hauria trucat en aquell mateix moment per dir-t'ho. Quina alegria més gran!" Jo també la vaig tenir, l'alegria, perquè el fet que l'Ajuntament hagi escoltat una petició tan insignificant com aquesta denota molta sensibilitat per part seva. I, a més, ha estat tot un detall instal·lar un banc encarat al sol just a tocar de l'escocell elevat del gran arbre que hi ha al davant del restaurant l'Art, ja que és un lloc molt càlid on els avis, fins ara, es veien obligats a asseure's damunt les pedres. D'ara endavant, però, ja poden fer-ho còmodament recolzats. De fet, he observat que aquest banc està tan sol·licitat a certes hores del dia que sovint queda petit per acollir tots els avis que hi volen seure. En nom de tots ells, moltes gràcies.

Diari de Sant Cugat , 30/3/2012
 
"Si demano el full de reclamacions, de què em servirà?" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 abril 2012
Full de reclamacionsÉs altament positiva la moció presentada per Solidaritat, i aprovada fa pocs dies pel Parlament de Catalunya, en virtut de la qual el govern haurà d'exigir a les empreses l'etiquetatge en català i investigar i multar aquelles que es neguin a fer-ho. La part negativa és que el govern, tot i l'aprovació, no sembla gaire interessat a vetllar per aquest compliment. Val a dir que la Llei del Codi de Consum, malgrat que ja existia, no sols no es complia, sinó que es continua incomplint amb total impunitat. Per això té raó el diputat Uriel Bertran quan diu que la moció no fa res més que "ratificar el dret que tenim els catalans a viure i a consumir en la nostra llengua". La moció, tanmateix, va més lluny i, a banda d'instar el govern a impulsar una campanya que expliqui a les empreses l'obligació que tenen d'etiquetar, com a mínim, en català, fa que el Parlament s'obligui a si mateix a donar exemple comprant productes que estiguin etiquetats en aquesta llengua. Al capdavall, són moltes les empreses que malden per vendre els seus productes a l'administració i és important que aquesta exigeixi, a qui vulgui tenir-la com a clienta, el requisit imprescindible del compliment de la llei.

És vital que el govern entengui que no pot deixar sol el ciutadà en la defensa dels seus drets. Un dret, precisament perquè és un dret, no ha de ser demanat, ha de ser garantit. I la tasca de garantir-lo correspon al govern. És, per tant, el govern català qui ha de vetllar perquè la llengua pròpia de Catalunya no sigui discriminada i qui ha d'acabar amb la sensació d'indefensió que té la societat en aquesta matèria. "Si demano el full de reclamacions, de què em servirà? Com sabré que la Generalitat ha sancionat aquest establiment?", es pregunta molta gent en situacions de greuge lingüístic en llocs comercials. Sobretot tenint en compte que quan el denunciant torna a l'establiment al cap d'uns mesos, per comprovar quins efectes ha tingut el seu tràmit, veu que tot continua exactament igual, la qual cosa resulta molt decebedora.

Però encara bo, si només fos això. El problema és que aboca la societat a la desconfiança en el progrés de la seves denúncies i fa que assumeixi els greuges amb actitud submisa i resignada. I això esdevé un cercle viciós que envalenteix els infractors i fomenta encara més la discriminació. Benvinguda, consegüentment, la moció de Solidaritat i la seva posterior aprovació al Parlament. Ara només cal que el govern, demostrant que es creu allò que aprova, faci complir la llei i que els catalans, gràcies a això, en exigir la presència del català en l'àmbit comercial, demostrin el respecte que senten per la seva llengua i per si mateixos.

e-notícies , 29/3/2012
 
La guerra bruta contra Spanair Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 31 març 2012
SpanairÉs ben curiosa la valentia que tenen algunes persones i entitats per interposar demandes civils al govern de Catalunya i la tremolor de cames que els agafa a l'hora de fer el mateix amb el govern espanyol. L'intent del Partit Socialista de tancar Jordi Pujol a la presó, l'any 1984, no ha tingut mai cap equivalent amb els presidents espanyols Felipe González, José Maria Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, malgrat que el govern del primer va crear una banda terrorista, el govern del segon va ser responsable de crims contra la humanitat i el govern del tercer ha dut l'Estat espanyol a la fallida econòmica.

S'entén, per tant, que hi hagi una aliança d'advocats, entre els quals un despatx de Sant Cugat, per demandar el govern de Catalunya per "possible responsabilitat patrimonial" en representació dels 2.500 afectats pel tancament d'Spanair. Ja sabem que és més fàcil culpabilitzar la Generalitat que no pas desemmascarar els autèntics culpables de la caiguda de la companyia aèria i enfrontar-se amb el govern espanyol, amb Iberia i amb Aena, enemics sistemàtics de Catalunya, disposats a boicotejar la desapareguda companyia catalana i a impedir que l'aeroport de Barcelona sigui un ‘hub' internacional. És a dir, que no sigui res més que un mer esglaó de l'aeroport de Madrid. I si a això hi afegim els voltors que frisaven per dinamitar el projecte -només cal veure quines companyies s'estan quedant ara mateix amb la seva quota de mercat- la fallida d'Spanair resulta molt més diàfana i entenedora.

Cugat.cat , 30/3/2012
 
Artur Mas hauria de visitar els vaguistes de fam Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 març 2012
Jaume Bonet i Tomeu Amengual
Jaume Bonet i Tomeu Amengual
Crec que el president de Catalunya, Artur Mas, hauria de viatjar a Mallorca per entrevistar-se amb Jaume Bonet i Tomeu Amengual, els jubilats que han recorregut a una vaga de fam per defensar la llengua catalana. Una llengua que el govern balear de José Ramón Bauzà intenta anorrear fins a convertir-la en residual. Recordem que amb l'arribada del Partit Popular al govern de les Illes, el català, tot i ser la llengua pròpia del país, ha deixat de ser un requisit per treballar a la funció pública i ha passat a ser un simple mèrit. L'espanyol sí que és obligatori, però el català no. Això, evidentment, és un acte de violència tan brutal i inadmissible que tots els mitjans de comunicació n'haurien d'anar plens, denunciant-ho i despertant la societat. N'hi ha que han trigat un mes a donar-li rellevància. Però ja sabem que la missió dels nostres grans mitjans de comunicació no és despertar els catalans, sinó adormir-los. Fer-los creure que no passa res, que tot va bé, que la presó on viuen té unes parets ben maques i que encara que la llengua mori a les Illes, als principatins no els mancarà el plat a taula. El cert, però, és que cal ser molt indolent per creure que els atacs que rep el català a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent no afecten Catalunya i que posar-hi un reflector ben potent al damunt seria una ingerència en afers aliens.

Ens equivoquem greument si ens pensem que el setge a la llengua, fora del Principat, no és cosa nostra. I tant que ho és! Els afers lingüístics de les Illes són els nostres afers, i una manera de situar aquesta qüestió en primera plana informativa i de torpedinar el genocidi lingüístic del govern balear és que el president Mas agafi un avió, viatgi a Mallorca i visiti Jaume Bonet i Tomeu Amengual tot interesant-se per la seva salut i per la situació d'asfíxia que la llengua està patint en aquelles terres. És ben segur que el PP -especialment el PP balear- traurà foc pels queixals en veure's il·luminat per un reflector tan potent com aquest -no hi ha res que el maquiavèl·lic odiï més que la llum-, però el president de Catalunya no pot romandre indiferent davant d'una agressió tan perversa i anihiladora. No s'entendria que mentre la Confederació d'Educadors del continent americà se solidaritza amb els vaguistes defensors de la nostra llengua, el president català guardi silenci i miri a una altra banda. I, per prendre'n consciència, només cal respondre aquestes dues preguntes: la llengua que parla el president Mas no és la mateixa que la que parlen Jaume Bonet i Tomeu Amengual? Aleshores, per què les agressions que està rebent aquesta llengua a les Illes no haurien de merèixer l'interès i l'atenció de la figura institucional més rellevant dels Països Catalans? Crec que aquesta figura té el deure de crear consciència i de fer costat a aquelles persones que humilment, allà on sigui, no dubten a arriscar el més preuat que tenen, que és la seva vida, en defensa de la llengua, de la identitat i de la dignitat del poble català. Si us plau, president Mas, aneu a Mallorca.

El Singular Digital , 27/3/2012
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 561 - 630 de 1665
spacer.png, 0 kB