spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Duran i Lleida no interessa ni convé Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2012
Duran i LleidaEl pronunciament ideològic de Josep Antoni Duran i Lleida en el darrer congrés d'Unió Democràtica de Catalunya marca la fi de la seva carrera política. No hi fa res que hagi estat reelegit per majoria absoluta com a president del comitè de govern d'aquesta formació. El seu temps s'ha acabat, i ell ho sap. No ho reconeixerà pas, és clar, però com més intenti perpetuar-se en el càrrec més patètica apareixerà la seva figura en la política catalana. En el fons fa una mica de pena, perquè és el viu retrat del polític que no ha assolit cap ni un dels objectius que s'havia fixat i que, totalment desesperat, emprèn una fugida endavant que l'aboca a l'esperpent. Per això diu el que diu. Diu que la independència de Catalunya "ni interessa ni convé", diu que "la independència divideix el país" i diu que si CiU hagués posat la independència al seu programa no hauria guanyat les eleccions -jo dic que hauria arrasat-. I, en un d'aquells rampells de supèrbia que té de tant en tant, confonent el seu partit amb una empresa de la qual ell en seria l'amo i senyor -fa un quart de segle que n'és president-, convida els militants independentistes encapçalats per Josep Maria Vila d'Abadal a marxar, els menysprea considerant que fan "política des de les vísceres" i sentencia que acceptar el camí de l'Estat propi apuntat per Convergència Democràtica en el seu darrer congrés, "és tant com dir que només podem fer el que diu CDC. D'això se'n diu submissió i no som a Unió per sotmetre'ns a tercers. Quin sentit tindria la nostra existència?"

Després d'aquestes manifestacions i de l'atac ferotge, ple de ràbia, que ha fet contra la independència de Catalunya i els seus defensors, suposo que tots aquells catalans que sovint es pregunten com és possible que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat a Espanya hauran trobat l'explicació. Duran encarna de dalt a baix el català ideal dels espanyols: el català que no sap imaginar-se sense Espanya; el català col·laboracionista que blasma dia rere dia el dret a la independència del seu país; el català que, fidel al retrat que en fa el programa Polònia de TV3, es deleix per ser reconegut oficialment pels espanyols amb un càrrec ministerial; el català que el 2004 es va convertir en una veu biliosa i linxadora en el "judici" a Carod-Rovira per haver demanat a ETA que deixés de matar a Catalunya; el català, en definitiva, que cada cop que es mira al mirall se sent feliç de ser el carceller del seu poble. Només li falta dur una gorra al cap.

Tot col·laboracionista, tanmateix, necessita arguments que apaivaguin la seva dissonància cognitiva, la mala consciència d'anar contra els seus, i Duran i Lleida ho fa cercant paraules i conceptes que emmascarin la traïció fins a donar-li aparença de catalanisme conseqüent. És a dir, desacreditar l'independentisme per tal que la traïció sembli un acte d'entenimentada catalanitat. Per això no té escrúpols a dir que "la independència divideix". I és que la trampa de Duran consisteix a fer-nos creure que el problema no és Espanya, que el problema és la llibertat; que a Catalunya la divisió la provoca l'independentisme, altrament no hi hauria divisió. Els sibil·lins són així de maquiavèl·lics, i Duran, com sabem, ha fet de la seva carrera política una fal·làcia. La prova és que mai -ell que tant es pregunta sobre el sentit de l'existència d'Unió-, no ha tingut el valor de presentar-se tot sol a unes eleccions, cosa que, ben mirat, s'entén, atès que si en una cosa està d'acord el gros de la societat catalana és en no votar Duran. En això sí que hi ha autèntica "unió". Fins i tot l'han blasmat els seus socis de federació, aquells sense els quals Duran no tindria la quota mediàtica que té. Gerard Figueras, president de la JNC, deia: "Ja hi ha qui des de fora intenta debilitar la imatge de Catalunya; només falta que també ho faci el líder d'un partit catalanista". I Josep Rull, secretari d'organització de Convergència, hi afegia: "No m'entra al cap que des del catalanisme es pugui desqualificar la independència. Una cosa és no compartir-la, l'altra anar-hi en contra".

L'error de base, tanmateix, és considerar "catalanista" el líder d'Unió. Quan el desemmascares i en dius "espanyolista" totes les peces encaixen i s'acaba la perplexitat. És obvi. A l'espanyolisme ni li interessa ni li convé la independència de Catalunya. Per això, a Catalunya, l'existència política de Josep Antoni Duran i Lleida ni interessa ni convé.

e-notícies , 24/5/2012
 
Ramon Barnils, l'home inaprehensible Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 maig 2012
Ramon Barnils
Ramon Barnils
Si no fos per la ciutat de Sant Cugat i pel Grup de Periodistes que en mantenen vius el nom i l'obra, la persona de Ramon Barnils hauria caigut en l'oblit. Un oblit gens innocent, cal remarcar-ho, perquè no hi ha cap poder interessat a difondre el pensament d'aquells que el posen en evidència, i Ramon Barnils en tenia prou d'escriure quatre ratlles per posar en evidència els poders fossin del color que fossin.

Per això, onze anys després de la seva mort, encara és hora que se li reti un reconeixement nacional pel conjunt de valors que el seu mestratge ens ha llegat. Parlo de valors professionals i de valors ètics, valors que tenen a veure amb la capacitat d'anàlisi i de síntesi, amb l'agudesa intel·lectual, amb l'enginy estilístic, amb el compromís nacional i lingüístic, amb la insubmissió i amb el refús a ser encabit en capelletes polítiques o alimentàries. Valors, al capdavall, que el convertien en una pedra a la sabata per a molta gent.

Això s'explica perquè Ramon Barnils era un home inaprehensible i inclassificable, un home que es resistia a ser etiquetat i tancat en una d'aquestes capsetes que fabriquen algunes persones per mitjà de judicis d'intencions. No cal dir que els qui tenen la mà trencada en aquest camp, són les persones més sectàries. Aquelles que justifiquen tot el que fa la seva secta, fins i tot les més inadmissibles incoherències. La secta per damunt de tot. I com que les incoherències són les que són i tothom les veu, l'única sortida és la injúria contra els qui les posen en evidència. És un comportament baix, és clar. Un comportament digne de persones indignes. Però no tothom està capacitat per pensar per si mateix i per desenvolupar un sentit crític. Hi ha qui necessita la secta per sentir-se segur. És aquell que, en un acte obert al públic, se situa sempre entre els seus iguals per sentir-se protegit.

En Ramon Barnils no era d'aquests. En Ramon era un home lliure i, per més que el van odiar i que el van difamar els qui en blasmaven els escrits, es va mantenir fidel als seus principis i al seu codi ètic. Era, en definitiva, una d'aquelles persones que ocupen molt poc espai quan viuen, però que quan moren t'adones del buit immens que han deixat.

Cugat.cat , 25/5/2012
 
Quan un cap de premsa diu "fills de puta" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2012
Generalitat de CatalunyaNo sé què farà el president de Catalunya, Artur Mas, amb relació al seu cap de premsa, Joan Maria Piqué, després que aquest últim, el passat 17 de maig, via Twitter, insultés milers de catalans titllant-los de "fills de puta" per negar-se a sotmetre's al robatori que suposen els peatges de les autopistes catalanes, sobradament amortitzades, i farts de finançar, a més, les autovies de franc espanyoles. Tanmateix, si hi reflexiona, el president hauria de tenir en compte que allò que diu el seu cap de premsa és, en bona mesura, com si ho digués ell.

Un cap de premsa presidencial és un càrrec de confiança, una persona que per les seves característiques, entre les quals la ponderació, és designada per un president per fer d'enllaç entre la seva persona i els mitjans de comunicació, amb el benentès que tot allò que dirà no malmetrà la imatge d'aquest president ni de la institució que representa. Per tant, un cap de premsa que titlla públicament d'"agents dobles", de "provocadors", de "sòrdids", de "tèrbols" i de "fills de puta de tota mena" aquells ciutadans que no pensen com ell, fa una exhibició igualment pública de la seva incapacitació per al càrrec que ocupa. I el fet és gravíssim, perquè aquest comportament, a banda de ser un insult inadmissible i de constituir un descrèdit per a la imatge presidencial, fins al punt de convertir la seva oficina de premsa en una taverna del port, també vulnera diferents articles del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya. Especialment els que parlen d'"observar escrupolosament el principi de presumpció d'innocència", de "rectificar amb diligència" i d'evitar "afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones".

L'endemà mateix d'aquests fets, Solidaritat Catalana va demanar el cessament immediat de Piqué, va recordar les queixes de milers d'usuaris adherits a les campanyes contra els peatges pels insults constants que han rebut d'aquest senyor i va explicitar que "les retribucions d'aquest lloc de treball [el del senyor Piqué] són les corresponents a un lloc de funcionari del grup A, nivell de destinació 30, jornada i horari de dedicació especial i complement específic, cosa que suposa uns ingressos propers als 5.000 euros al mes".

És possible que el president Mas pensi que el cessament de Joan Maria Piqué podria ser percebut com una claudicació o com un signe de feblesa per part del govern. Talment com si acceptar la justa demanda de Solidaritat Catalana equivalgués a donar la raó als ciutadans que retreuen a tots els partits que han governat Catalunya -a tots- que no s'hagin plantat mai davant d'Espanya per acabar amb la sagnia que pateix el país. Si és així, si el president Mas opta per fer els ulls grossos i manté Piqué en el càrrec, cometrà un doble error. D'una banda, oblidarà que qui calla consent i que, per tant, a més de legitimar els insults com a forma de resposta presidencial als retrets de la ciutadania, estarà dient que subscriu fil per randa les paraules del seu cap de premsa. De l'altra, li faltarà saviesa política per comprendre que el veritable signe de feblesa rau precisament en el fet de mantenir el senyor Piqué en el càrrec. Un president fort, un president rigorós en el respecte a la ciutadania, no vacil·la ni un instant a destituir aquell subordinat que, amb un comportament tavernari, degrada la imatge de Presidència i de la Generalitat.

No s'entendria, per altra banda, que el president Mas no fos coherent amb la línia de pensament del seu partit. Una línia que el març de 2010, amb tota justícia, CiU va fer valer per exigir a l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, la dimissió del conseller municipal socialista, Miguel Ángel Martín, per haver insultat Mònica Terribas, directora de TV3, dient que era una "mal follada". L'entenimentat argument de CiU va ser: "L'alcalde ha de decidir si creu que un personatge com aquest pot continuar representant l'Ajuntament de Barcelona, nosaltres creiem que no. Que no honora el càrrec i que el desprestigia". Doncs bé, quan algú a Convergència no honora el càrrec i el desprestigia cal fer el mateix. El president Mas ha de valorar si és ètic que el seu cap de premsa tracti de "fills de puta" els catalans que li paguen el sou.

e-notícies , 21/5/2012
 
El cinisme de Pere Navarro i Sánchez-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2012
El cinisme de Pere Navarro i Sánchez-CamachoÉs interessantíssim veure com la ideologia nacionalista espanyola del PSOE de Catalunya i del Partit Popular coincideixen sempre en l'exigència que el nostre país assumeixi la seva condició d'esclau i que se subordini a la voluntat de Madrid. Catalunya, segons ells, no té cervell propi. Catalunya, com tots els esclaus, és en aquest món només per obeir, no pas per decidir. Ni tan sols per decidir sobre la seva pròpia vida. Un esclau, és clar, no és ningú. O, en el millor dels casos, és un ésser inferior incapacitat per pensar per si mateix i sense més atributs que un bon esperit de treball a benefici del seu amo. I, naturalment, en el supòsit que n'hi hagi algun de díscol o d'insubmís, cal titllar-lo de victimista i informar-lo que les seves demandes de llibertat només l'abocaran a una més gran frustració. És a dir, que tota acció destinada a parlar amb l'amo de tu a tu, de persona lliure a persona lliure, està condemnada al fracàs i a caure en un cul-de-sac. Així ens ho han dit aquests dies els dirigents de les sucursals a Catalunya del PP i del PSOE, Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro, respectivament, criticant la pretensió governamental catalana de crear una hisenda pròpia. Sánchez-Camacho ha dit: "Estic cansada de la cantarella que diu que tota la culpa és de Madrid". I Navarro, a més de qualificar la pretensió de "carreró sense sortida", l'ha comparada amb l'antic pla basc de Juan José Ibarretxe tot dient burleta: "Se'n recorda del pla Ibarretxe? En què va acabar? En res".

De vegades, quan revisem la història de la humanitat i hi veiem la manera absurda com alguns pobles intel·ligents, laboriosos i pletòrics de recursos s'han sotmès a la voluntat d'un de destraler, malbaratador i tirànic, ens preguntem com és possible que tal cosa hagi succeït i ens en fem creus. No ho entenem. Però hi ha una explicació, i és que tot sovint, els pobles sotmesos han patit la xacra del col·laboracionisme que, com un cavall de Troia, ha actuat des de l'interior del país en favor dels interessos del país assetjador. Sense la traïció d'aquests sectors, l'assetjador mai no se n'hauria sortit. I Sánchez-Camacho i Navarro, com a caps visibles del PP i del PSOE, són la versió contemporània d'aquest col·laboracionisme a Catalunya. Sánchez-Camacho, per exemple, no suporta que els catalans blasmin l'amo espanyol i que fins i tot gosin rebel·lar-s'hi. I ara, on s'és vist! De les queixes de l'esclau, ella en diu "cantarella" i el renya amb la seguretat que l'amo li donarà un copet a l'esquena, li prometrà el càrrec de virreina i li dirà: "Qué lástima, Alícia, que no todos los catalanes sean como tú".

Pere Navarro, per la seva part, també es deleix per ser virrei. Però virrei d'esquerres. És a dir, l'esclau que vol que la sanitat i l'educació arribin a tots els esclaus sense que deixin de ser esclaus. Esclaus cofois, en definitiva. Esclaus que somriguin com babaus, que no envegin el vol de les aus, que de les seves cadenes no en vulguin tenir les claus i que quan hom els demani si enyoren els temps de no empassar-se gripaus responguin: "No gens, perquè sóc un esclau i a mi la llibertat no m'escau". Navarro, a més, és un esclau cínic, perquè, des de la seva condició de guardià de la nau, compara les reivindicacions catalanes amb el pla Ibarretxe i se'n burla recordant-nos que va fracassar. El que no diu el senyor Navarro és que el famós pla va fracassar per culpa del seu propi partit, el PSOE, que aleshores governava l'Estat espanyol. Van ser, per tant, tots els pere-navarros del Congrés de Madrid, inclosos els pere-navarros catalans, els qui, al costat del PP -i amb l'abstenció dels seus escolanets d'Iniciativa-, van votar en contra del pla basc l'1 de febrer de 2005. En altres paraules: si avui el pla Ibarretxe no és una realitat és perquè Pere Navarro, el PSOE de Catalunya i el PSOE central ho van impedir.

Als polítics com Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro cal recordar-los aquelles paraules de Tàcit que diuen que, tard o d'hora, els traïdors són detestats fins i tot per aquells a qui afavoreixen.

El Singular Digital , 22/5/2012
 
Lladres de bicicletes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 maig 2012
'Lladre de bicicletes' (1948)
'Lladre de bicicletes' (1948)
La recent detenció a Sant Cugat d'una banda de lladres de bicicletes de gamma alta, m'ha fet pensar en el canvi que ha experimentat la societat a través dels anys. Avui dia la bicicleta és un vehicle adquirit, majoritàriament, per persones amb consciència mediambiental o amb voluntat esportiva. Tanmateix havia estat un vehicle molt humil, una eina vital de treball de les classes baixes que Vittorio de Sica va retratar meravellosament a Lladre de bicicletes, l'any 1948. Us recomano la visió d'aquest film deliciós que gira entorn d'un obrer que rep una oferta de feina de l'Ajuntament per enganxar cartells, però que per fer-la necessita una bicicleta, just la bicicleta que va empenyorar per poder menjar. Aleshores, per tal de recuperar-la, empenyora la seva roba de llit. Però la feina li dura poc, perquè mentre està distret enganxant un cartell, uns lladres li roben la bicicleta i, totalment desesperat, es veu obligat a trobar-la en companyia del seu fill. I aquí és quan nosaltres recorrem amb ells els barris enfonsats de Roma i en coneixem la misèria de la postguerra i la lluita per la supervivència que, indirectament, esdevé còmplice dels lladres. Ningú no en vol saber res. El film, que és una joia del Neorealisme italià, no té un final feliç, però en la seva estrena a l'Estat espanyol la censura franquista va obligar a afegir-hi un rètol que deia que l'obrer recuperava la bicicleta i la feina, i, a més, a fi de relativitzar l'existència de lladres, el títol original, en plural, es va convertir en Lladre de bicicletes. En tot cas, us parlo d'un film encantador sobre la soledat angoixant d'un home envoltat de supervivents com ell i amb una imatge final colpidora: la d'aquest home i el seu nen barrejant-se, abatuts però units, entre la gent amb problemes no gaire diferents del seu.

Diari de Sant Cugat , 18/5/2012
 
20 de maig, segon "No vull pagar" popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 maig 2012
Segon "No vull pagar" popularDavant les intimidacions de la conselleria d'Interior a la societat catalana, que, per mitjà de la campanya "No vull pagar", es revolta contra l'espoliació espanyola i el robatori descarat que suposen els peatges de les nostres autopistes, cal tenir presents algunes coses. D'entrada, cal que la gent prengui nota d'aquest comportament en virtut del qual la Generalitat, entre defensar Catalunya d'una injustícia o perpetuar-la, ha escollit aquesta segona opció. És a dir, que, tot i no haver-hi res de punible en la negativa a pagar els peatges, des del punt de vista legal, el conseller Felip Puig ha tingut la gosadia d'aparèixer a televisió amenaçant els catalans amb multes de 100 euros en cas de rebel·lia. L'amenaça, si no fos tan greu, seria força hilarant. El problema és que és doblement greu. Greu, perquè, com dic, suposa un clar posicionament del govern de Catalunya en favor d'una injustícia escandalosa, i greu perquè, a més a més, el Col·legi d'Advocats de Barcelona ja ha dit que és mentida que el govern tingui poder sancionador en aquesta matèria. Per tant, la conselleria d'Interior menteix descaradament per tal de boicotejar la campanya. Això no obstant, la campanya és del tot legal. El Col·legi d'Advocats de Barcelona, mitjançant el president de la secció del dret de la circulació, Joan Carles Rio-Valle, ho ha fet públic així:

  • "El que han fet no és sancionable, no hi ha cap norma que ho estableixi. Tot allò que no està prohibit, està permès. No hi ha cap norma en el Reglament General de Circulació que digui que no pagar el peatge sigui una infracció. I si no hi ha cap norma que ho digui, és inviable sancionar."

  • Amb relació als milers d'automobilistes que no paguen: "Han fet una infracció civil. És un incompliment contractual. Els usuaris de l'autopista tenen el compromís de pagar el servei que els donen per circular. És una obligació civil que es pot reclamar als jutjats. Abertis hauria de presentar 6.000 demandes, quelcom inviable."

  • L'amenaça del conseller Felip Puig d'imposar una multa de 100 euros: "És una mesura coactiva, intimidadora, perquè la gent tingui por i pagui."

  • Sobre la por d'alguns conductors a passar amb el llum en vermell: "És un senyal que també es troba a la sortida dels garatges, però no és cap semàfor de trànsit. No és un semàfor regulat pel reglament de circulació. Pel que fa al senyal que indica peatge, només obliga a aturar-se, no pas a pagar."

  • En cas que algun treballador dels peatges es negués o trigués a aixecar la barrera: "Seria una detenció il·legal si intentessin paralitzar el vehicle que es negués a abonar l'import del peatge. Si forcessin algú a pagar, podria ser fins i tot un delicte de coacció en què incorrerien els treballadors, com a persones físiques, i l'empresa d'autopistes."

  • En cas de requeriment d'identificació: "La policia et pot demanar la documentació i t'has d'identificar -en cap cas ho poden exigir els treballadors d'Abertis-, però no pot fer res contra els qui decideixen no pagar el peatge. Caldria un canvi de legislació que indiqués que aquest fet és una infracció reglamentària de trànsit."

Queda clar, doncs, que cap català no ha de tenir por de cap multa ni de res per l'estil quan defensa els interessos del seu país cada cop que es nega a pagar per un servei que ja ha pagat amb escreix diverses vegades i que està totalment amortitzat. Cap Mosso d'Esquadra no pot retenir-nos ni imposar-nos cap multa perquè no hi ha infracció. I encara menys pot retenir-nos o bloquejar-nos el vehicle un treballador. Si ho fa, comet dos delictes: un de coaccions -castigat amb pena de presó de sis mesos a tres anys o de multa de dotze a vint-i-quatre mesos, segons l'article 172.1 del Codi Penal- i l'altre de detenció il·legal -castigat amb la pena de quatre a sis anys de presó segons l'article 163.1 del Codi Penal-. En cas que algú s'hi trobi, ha de demanar assistència als Mossos d'Esquadra a través dels telèfons 112 o 088 i fer la denúncia pertinent.

En aquest sentit, és magistral el treball que estan portant a terme els tres diputats de Solidaritat Catalana sol·licitant formalment a la conselleria d'Interior el llistat d'aquelles persones -inclosos els responsables polítics- que "ordenin imposar multes il·legals per afavorir la companyia privada Abertis" i advertint que les denunciaran a la Fiscalia per cometre els delictes de "prevaricació, coaccions, abús d'autoritat i altres en què puguin incórrer". Com ha dit el diputat Alfons López Tena, "ni el president Mas ni el conseller Puig poden convertir la Policia Nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, en una policia privada al servei d'unes companyies privades parasitàries com Abertis o La Caixa".

Per sort, cada minut que passa són més els catalans que perden la por a reivindicar els seus drets nacionals i aquest 20 de maig en tindrem una nova mostra. Aquest 20 de maig, en el marc de la campanya #novullpagar, els peatges de Catalunya seran travessats per milers de catalans assertius que diuen prou a l'espoliació del seu país i prou també al negoci d'alguns col·laboracionistes. Ara, per tant, és el govern de la Generalitat qui ha de dir si està amb Espanya i els seus col·laboracionistes o amb Catalunya i els seus drets nacionals.

e-notícies , 17/5/2012
 
L'abús sexual en els infants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 maig 2012
L'abús sexual en els infantsDarrerament, arran del Dia Internacional de la Dona, els mitjans de comunicació han parlat força de la violència masclista i de l'elevat nombre de víctimes mortals que té a Catalunya. Sembla que això no tingui aturador i que les campanyes de conscienciació dels ajuntaments i de les entitats de suport piquin en ferro fred per culpa del plaer morbós que alguns homes acomplexats experimenten quan veuen la por o el terror en els ulls de la seva víctima. Tanmateix, la violència a la llar, a més de tenir moltes altres formes d'expressió, també té víctimes encara més vulnerables i indefenses que les dones. Em refereixo als infants que pateixen abusos sexuals.

Hem de tenir en compte que l'abús sexual en els infants és tan antic com la violència masclista i hi té molts punts en comú, ja que és transversal i no guarda cap relació amb el nivell intel·lectual o social dels qui el practiquen. La majoria dels abusos es porten a terme a la llar i els autors són pares, padrastres, oncles, amics, coneguts o veïns, però també n'hi ha a fora exercits per metges i professors de les víctimes. En tots aquests casos, l'adult s'aprofita de la seva superioritat i de la incapacitat de l'infant per rebel·lar-se i n'abusa de diverses maneres, ja sigui amb la manipulació de genitals o per mitjà de jocs d'aparença innocent, però sempre exigint el manteniment del secret. La idea és provocar que l'infant tingui por de ser castigat, de no ser cregut, de fer mal a la mare si se n'assabenta... Per sort, hi ha moltes maneres de detectar aquests casos. Per exemple, parant atenció en els malsons, en les regressions, en els comportaments estranys, en els trastorns de la parla, en la tendència a la bulímia o a l'anorèxia, en les alteracions en el rendiment escolar, i, per descomptat, en els intents de suïcidi. Si volem acabar amb una situació d'abús és determinant que siguem receptius i que sapiguem captar les demandes d'ajuda que l'infant, sense adonar-se'n, ens envia.

Cugat.cat , 18/5/2012
 
El rei d'Espanya "persona non grata" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 maig 2012
Franco i Joan CarlesHom pot pensar que declarar el rei d'Espanya "persona non grata" en un municipi català no té cap utilitat pràctica. És a dir, que més enllà del seu caràcter simbòlic no serveix per a res. Jo no hi estic d'acord. Hi ha milers de coses al món que aparentment no serveixen per a res, però sense les quals, ves per on, tot seria molt diferent. A més, amb una actitud tan descreguda -que en realitat amaga una personalitat immobilista- l'ultraescèptic corre el perill d'haver d'acabar admetent que la seva vida tampoc no serveix per a res.

Dic això perquè, com és sabut, Berga, gràcies a una moció presentada per la CUP, amb l'abstenció de CiU i PSOE i el vot en contra del PP, ha declarat Joan Carles I d'Espanya "persona non grata" al municipi i ha demanat que es revoqui l'acord municipal del 1962 en virtut del qual es va concedir a Franco el títol de fill adoptiu de la ciutat i la consegüent medalla d'or. I a mi, això, em sembla molt bé, perquè Berga té dret a revisar el seu passat i a esmenar aquelles decisions consistorials que només s'expliquen pel context polític en què van ser preses. Vull dir que s'entén que en plena dictadura un ajuntament integrat per berguedans franquistes besés els peus d'un assassí sanguinari com Franco i li lliurés la màxima distinció local. Hom dirà: "Molt bé, d'acord, Franco era un dictador que va cometre crims contra la humanitat. Però això què té a veure amb el rei d'Espanya?" Dit així, semblen coses completament diferents, no hi ha dubte. I és obvi que en bona part ho són. Però no del tot, perquè l'actual rei d'Espanya sempre va fer costat a Franco i al seu règim i va signar els "principios fundamentales del Movimiento Nacional" que van possibilitar l'aixecament del 18 de juliol de 1936, la guerra consegüent i la dictadura posterior. En concret, la signatura famosa va tenir lloc el 23 de juliol de 1969 i Joan Carles, després de jurar solemnement com a successor de Franco totes les disposicions legals del franquisme i els principis defensats per la Falange, va fer un discurs amb aquestes paraules: "Mi pulso no temblará para hacer cuanto fuera preciso en defensa de los principios y leyes que acabo de jurar". Dos dies després, la portada del desaparegut diari Informaciones tenia aquest titular: "Ya hay un Estado monárquico definido: la Monarquía del Movimiento".

Queda clar, doncs, que la monarquia espanyola és una imposició franquista que no ha passat per les urnes, la qual cosa legitima la decisió dels qui en són considerats vassalls per declarar "persona non grata" el monarca i expressar el seu desig de no veure'l ni en pintura a les seves terres. Les terres de Berga, en aquest cas. Una capital de comarca que un mitjà de comunicació espanyol ha definit com "un poblado del noreste". Per altra banda, d'acord amb el que dèiem al començament, no hi fa res que la resolució de Berga només tingui caràcter simbòlic, atès que fa trenta-sis anys que Joan Carles no la visita i que no sembla pas que hi vulgui tornar. No hi fa res, perquè els símbols són molt importants. I la prova és que no hi ha ningú que renunciï als seus. La resolució de Berga, per tant, és un fet simbòlic contra la institució espanyola més simbòlica de totes: la figura del seu rei. Una figura que si existeix no és pas per allò que fa sinó per allò que representa: un país artificial, un concepte nacional de l'Edat Mitjana, dins el qual viu empresonada la nació catalana. I si Espanya no ha derogat mai el Decret de Nova Planta, és precisament per això, perquè la seva naturalesa totalitària i involucionista es manté intacta a través dels segles.

Arribats aquí, esperem que la iniciativa s'escampi per Catalunya. De moment, amb aquest acord del ple del seu Ajuntament, Berga ha fet una doble declaració de principis. D'una banda, ha fet pública la seva desafecció pel rei d'Espanya; i, de l'altra, ha expressat el seu rebuig per totes aquelles persones que es diverteixen matant animals pel simple plaer de matar-los i que es reafirmen com a individus fent-se fotografiar amb un elefant abatut als seus peus.

e-notícies , 14/5/2012
 
El nomenament de Fèlix Riera a Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 maig 2012
Catalunya RàdioEl nomenament de Fèlix Riera com a nou director de Catalunya Ràdio ha estat molt criticat per part d'alguns sectors de la mateixa emissora així com per determinats partits polítics. Fins i tot el Col·legi de Periodistes hi ha dit la seva i s'ha mostrat escandalitzat per la decisió del govern. La raó d'aquestes crítiques es fonamenta en el fet que Riera és militant d'Unió Democràtica de Catalunya i membre del seu comitè de govern -que aviat abandonarà-, i també en la seva inexperiència radiofònica. Una inexperiència que el mateix Riera ha reconegut. És a dir, que, en opinió de tots aquests sectors, el seu nomenament és polític, no pas professional. Doncs sí i no. És polític, però també és professional. D'una banda, és obvi que si Riera fos militant socialista, per exemple, ara mateix no hauria estat designat per al càrrec. I això és així de la mateixa manera que el tripartit nomenava únicament persones de la seva corda. Cal dir-ne els noms o la gent ja se'ls sap de memòria? Resulta hipòcrita, per tant, tot aquest rebombori sobre un nomenament que no fa res més que seguir la dinàmica habitual en les emissores públiques.

Situats en aquest punt, a més, cal preguntar quin nomenament no és polític. Els nomenaments de Joan Majó i Rosa Cullell, per exemple, tots dos d'adscripció socialista, com a directors generals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no van ser polítics? No és polític nomenar un exministre del govern espanyol manifestament felipista? I el cessament d'Antoni Bassas no va ser polític? I la neteja ideeològica d'altres professionals catalanistes a Catalunya Ràdio, com ara Jordi Basté, Toni Clapés, Josep M. Solé i Sabaté, Rita Marzoa o Toni Arbonès, ja fos acomiadant-los o arraconant-los, tampoc no va ser política? Com és que totes aquestes barabaritats no van ser polítiques i el nomenament de Riera sí que ho és? I a sobre, en la seva abrandada queixa, el Col·legi de Periodistes gosa dir que "mai, en els gairebé trenta anys d'història de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no s'havia arribat a aquest extrem". Quina barra! Amb això n'hi ha prou per veure quin és llautó polític d'aquest Col·legi. Déu ens guardi de les urpes sibil·lines dels qui es fan passar per apolítics.

Seguint el mateix fil, hom pot dir que Mònica Terribas sí que és una professional del mitjà que coneix perfectament la casa que dirigia. I és cert. No crec que això ho discuteixi ningú. Mònica Terribas és una magnífica professional. Però el seu nomenament va ser eminentment polític. Com tots els nomenaments. I també com totes les destitucions. El problema d'alguns partits, entitats o comitès és que titllen de polític tot allò que no passa pel seu sedàs. El seu esperit és aquest: "És polític tot allò que fan els altres. El que faig jo no ho és".

Un altre debat és si el poder polític ha de tenir tant de pes sobre TV3 i Catalunya Ràdio o més aviat caldria seguir un model més proper a la BBC, com diuen alguns. Aquests últims ho consideren pertinent "en nom de la democràcia". Jo, tanmateix, no hi estic d'acord per dues raons bàsiques. La primera és que els qui usen el terme 'democràcia' com a argument són els mateixos que neguen als catalans el dret democràtic de decidir el seu destí fins al punt d'intentar deslegitimar les consultes per la independència. I la segona, perquè constitueix un error de base comparar TV3 i Catalunya Ràdio amb la BBC. De fet, la comparança, llevat que es tracti de criteris artístics, fa riure, ja que equival a comparar el Regne Unit amb Catalunya. És a dir, un Estat independent amb una nació sense Estat. El dia que Catalunya tingui un Estat propi, sigui membre de les Nacions Unides i no hagi de lluitar per la seva supervivència en podrem parlar. Ara, de moment, la televisió i la ràdio públiques necessiten el govern al darrere com el necessiten tantes i tantes coses en aquest país. I si tanta pressa tenen alguns per canviar aquest model l'únic que han de fer és contribuir a fer més immediata la independència de Catalunya.

Però centrant-nos en la persona de Fèlix Riera, crec que pot ser un molt bon director de Catalunya Ràdio, perquè, tot i no tenir experiència en el mitjà, sí que la té en l'àmbit de la cultura, en general, i en el camp audiovisual i editorial, en particular, i em sembla molt positiva la seva idea de voler elevar el nivell cultural de l'emissora fins a fer-ne un segell de marca plenament identificable. I si, a més d'això, transmet als professionals i col·laboradors que hi treballen la idea que el seu nivell lingüístic ha de ser superior al de la resta d'emissores, en el sentit que constitueixen un model amb forta incidència en la societat, doncs encara millor. Els barbarismes que diuen i els errors gramaticals que cometen dia rere dia davant del micròfon persones que cobren per parlar en hores de 'prime time' fa enrojolar. Res a veure amb la BBC i amb el seu nivell d'anglès. L'aposta per elevar el nivell cultural de l'emissora és indestriable del deure de ser un referent.

Tant de bo que Fèlix Riera faci que arrelin aquests dos principis bàsics per treballar en una emissora pública catalana: entendre que l'autoexigència professional comença, indefectiblement, pel domini de l'eina principal de treball, que en el cas d'un radiofonista i dels seus col·laboradors fixos és la llengua, i entendre també que Catalunya Ràdio ha tenir tenir una visió catalanocèntrica de les coses. Ha de ser catalanocèntrica en l'elaboració i en la narració del seu missatge i tenir clars conceptes tan elementals com aquests: l'únic "govern central" dels catalans és el govern de Catalunya. Els altres governs són el govern espanyol, el govern francès, el govern alemany, etc. I quan es parla d'aquest país, "aquest país" només pot ser Catalunya. El país dels catalans, el país de l'emissora, el país de la ràdio nacional de Catalunya.

El Singular Digital , 15/5/2010
 
La taula de la senyora Montserrat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 maig 2012
Montserrat Baylina
Montserrat Baylina
Era dissabte i en entrar al restaurant L'Art vaig fer el que feia sempre: mirar la taula número 3 de l'entresolat per veure-hi la senyora Montserrat Baylina, de 84 anys, que hi dinava d'ençà que les cames ja no l'aguantaven gaire i no podia fer-se el menjar. Aquesta vegada li duia unes fotocòpies d'un article meu publicat recentment al Diari de Sant Cugat en què, a més d'agrair a l'Ajuntament que hagués escoltat la petició d'instal·lar bancs de fusta per a la gent gran a la rambla del Celler, i que ella tant necessitava, també descrivia l'alegria que va tenir en descobrir-los. Però la seva taula era buida, i abans que pugés l'escala, el senyor Paco, el propietari, em va aturar i em va dir: "La Montserrat és morta. Ahir la vam enterrar". "Com?!", vaig fer. "Ha patit una peritonitis i no se n'ha sortit", em va aclarir. Jo estava consternat. I encara més amb les fotocòpies a la mà, perquè ella no sabia res d'aquell text. Mesos enrere, el 16 de setembre de 2011, arran d'un article que li havia dedicat, em vaig assabentar que ja no comprava el diari perquè tenia la vista molt cansada, de manera que aquest segon text havia de ser una sorpresa. Per altra banda, tampoc no li havia dit que la seva persona apareix una miqueta en la novel·la que estic escrivint i que té Sant Cugat com a escenari. Era una altra sorpresa. Una sorpresa que em guardava per quan la novel·la es publiqués, cosa que encara trigarà, i que, malauradament, ja no podrà ser. Ara és morta i la trobo a faltar. Tanmateix, encara que ja mai més no podré conversar amb ella dos cops a la setmana, com d'habitud, la seva humanitat sempre subsistirà en el meu record i cada cop que entri a L'Art miraré instintivament la taula número 3 sabent que hi trobaré asseguda i somrient l'encantadora Montserrat. L'estimada senyora Montserrat.

Diari de Sant Cugat , 11/5/2012
 
Esquerra abraçada al Teletac Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 maig 2012
Anna SimóSembla mentida la força que tenen els moviments socials a l'hora d'agafar alguns partits polítics en fora de joc. Recentment n'hem tingut una mostra amb la campanya "Prou peatges. No vull pagar". Com sabem, aquest és un tema transversal que afecta tots els catalans, independentment de quina sigui la seva ideologia política i el seu vot, però és obvi que si hi ha algú que, per pura coherència, té l'obligació moral d'implicar-s'hi al màxim són aquelles forces que s'autodefineixen com a independentistes. Solidaritat Catalana, per exemple, va donar suport immediat a Josep Casadellà, el selvatà que va fer pública la seva insubmissió al robatori que suposen els peatges de les autopistes catalanes, i va impulsar una campanya que no sols ha reeixit espectacularment, sinó que està fent història i marcant l'inici de la ja imparable revolta dels catalans. És just, per tant, felicitar Solidaritat per haver cregut en la idea, per haver renunciat a privilegis com el Teletac i per haver demostrat la capacitat de treball que pot arribar a desenvolupar un partit amb només tres diputats -només tres- quan hi ha voluntat d'anar més enllà dels discursos i de capgirar veritablement una realitat opressora.

Esquerra és l'altra cara de la moneda. Esquerra té actualment deu diputats més uns ingressos i un patrimoni infinitament superiors als de Solidaritat i ha governat durant dues legislatures, la primera de les quals amb vint-i-tres diputats i la segona amb vint-i-un. Esquerra, a més, és el partit que el 2 de febrer de 1999, quan encara era a l'oposició, va promoure una campanya anomenada "Catalunya lliure de peatges" amb el suport material de 300 pancartes, 120.000 díptics, 100.000 bandes, 85.000 adhesius i 100.000 caramels. La campanya, però, no va reeixir. El capital va advertir a Esquerra que qui té el cul llogat no seu quan vol, aquesta va tancar la boca i la campanya es va apagar com un llumí. Hom, tanmateix, va pensar que el 2003, ja des del govern, la cosa canviaria i farien allò que abans exigien a Convergència i Unió. Però, ves per on, resulta que els set anys nefastos del govern tripartit, deixant un forat de 8.400 milions d'euros en comptes públics que ens han situat al caire de l'abisme, els peatges no sols no van desaparèixer, sinó que es van encarir fins a nivells de saqueig. I aquest és el saqueig que avui pateixen els catalans en unes autopistes reiteradament amortitzades que van costar 21 milions d'euros i que han donat uns beneficis mancats de risc a les concessionàries de 682 milions d'euros. Un escàndol, certament. Un robatori repugnant a la societat catalana, que ha acabat la paciència i ha dit prou.

El problema és que més enllà de les operacions dermoestètiques republicanes, amb un parell de cares noves -còpia exacta del seu germà gran, el PSOE de Catalunya-, Esquerra amaga que està governada per les mateixes persones que l'han enfonsada, és a dir, per les mateixes llumeneres que ens van entaforar José Montilla com a president, que van lliurar el govern de Catalunya a un partit nacionalista espanyol i que van tenir la barra d'homenatjar Juan Antonio Samaranch, mà dreta del règim criminal que va assassinar Lluís Companys, president de Catalunya... i d'Esquerra (!).

I ara, ves per on, veient la volada que agafava la campanya #NoVullPagar, Esquerra no ha tingut més remei que abandonar el seu immobilisme i enviar algun diputat a les autopistes per evitar que en els telenotícies es digui que la iniciativa va partir de Josep Casadellà i que l'impuls el va donar immediatament Solidaritat Catalana. I per si fos poc, amb tota la barra del món, Esquerra acaba de dir que vol "liderar la campanya". El que calgui per amagar la veritat. Però la veritat surt quan la seva portaveu, Anna Simó, afirma que "el Teletac no és un privilegi; és una eina de treball que utilitzem quan estem complint les nostres tasques com a diputats". I afegeix que no hi renunciaran "com no ho fa cap diputat d'arreu del món". Són paraules per justificar un comportament vergonyós, ja que és mentida que el Teletac sigui una eina de treball. El Teletac és un privilegi descarat i inadmissible. Repeteixo: un privilegi descarat i inadmissible. Per quina raó els diputats han de poder circular de franc per les autopistes catalanes i els ciutadans no? Per què treballen, potser? I què es pensen que fa la resta de catalans? Significa això que Esquerra es considera superior a la resta de treballadors del país? On està escrit que els ciutadans hem de pagar els peatges dues vegades: una, quan hi passem nosaltres, i dues, quan hi passen els diputats?

Com ha explicat el diputat Alfons López Tena, "cada parlamentari ja cobra, a més a més, una indemnització per desplaçament lliure d'impostos d'un mínim de 20.000 euros anuals", de manera que el Teletac finançat per la ciutadania en una època en què s'estan desmantellant serveis socials bàsics, és una immoralitat i una burla als catalans. Per altra banda, tampoc no és veritat que no hi hagi cap diputat al món que renunciï al Teletac. I tant que sí! I es troben tan a prop que crida l'atenció que la senyora Simó no els hagi vist. Els tres diputats de Solidaritat sí que han renunciat al Teletac, i ho han fet per una simple qüestió de principis i de coherència.

Finalment, dues preguntes. La primera: si els diputats d'Esquerra no menteixen quan afirmen que practicaran el #NoVullPagar, per a què volen el Teletac? I la segona: què es pot esperar que faci per la independència un partit que ni tan sols és capaç de renunciar al privilegi d'un simple Teletac?

e-notícies , 10/5/2012
 
La direcció de Convergència a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 12 maig 2012
Jordi Puigneró
Jordi Puigneró
M'ha sabut greu la decisió de Jordi Puigneró, tinent d'alcalde de Governació, de deixar el càrrec de president de Convergència Democràtica de Catalunya a Sant Cugat. M'ha sabut greu no pas perquè en discrepi de les raons, naturalment que no, sinó perquè penso que el seu distanciament es pot fer sentir força en l'àmbit local d'aquest partit. Ja sé que Puigneró no plega pas de la política i que continuarà amb les seves responsabilitats a l'Ajuntament en Governació, Seguretat, Mobilitat i Tecnologia, però els temps actuals, i encara més els que s'acosten, requereixen un perfil de president de CDC que no admeti per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el d'una nació plenament sobirana, en la mateixa mesura que ho són Alemanya, Holanda o Suècia, i Puigneró és una persona que això ho té ben clar.

Convergència Democràtica ha viscut èxits esclatants en les darreres eleccions, tant en les nacionals com en les municipals, i a Sant Cugat, concretament, la victòria de Mercè Conesa ha estat indiscutible en tots els sentits. Però aquest partit ha de ser conscient que la transició nacional de què parla sovint el president Mas no és només una frase afortunada, és també una realitat viva i creixent que ens diu que el camí que ha iniciat Catalunya ja no té retorn i que la nostra constitució en un Estat propi, per més que alguns no ho vulguin veure o facin veure que no ho veuen, serà un fet molt aviat. Això significa que ens calen persones en tots els llocs estratègics que treballin en una única i inequívoca direcció: convertir Catalunya en un membre de ple dret de les Nacions Unides. I aquest objectiu no és només un desig, és també, per damunt de tot, una necessitat vital de la qual depèn la supervivència de Catalunya com a nació. De moment, la societat catalana ja està remant intensament en aquest sentit. Ara l'únic que aquesta societat necessita és que el seu govern nacional i els seus governs municipals siguin conscients del període històric que estem vivint i no la deixin sola. Per això és convenient que el nou president de la secció local de Convergència a Sant Cugat es pronunciï obertament sobre aquesta qüestió.

Cugat.cat , 11/5/2012
 
Sort en tenim, de Solidaritat Catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 maig 2012
Tena, Beltran i StrubellCada dia que passa és més evident que si Solidaritat Catalana no fos al Parlament, aquesta legislatura seria profundament desoladora. Mentre el país es desespera davant la pusil·lanimitat i la submissió de la seva classe política, una classe política que, com ja s'ha vist, en lloc d'enfrontar-se a Espanya, no té cap més estratègia que escanyar els catalans amb impostos i retallar els serveis bàsics del país fins abocar-lo al desastre -ens estem acostant vertiginosament al milió d'aturats-, Solidaritat, amb només tres diputats i havent de patir el silenciament o el descrèdit per part de tots els grans mitjans de comunicació, està sacsejant la societat per mantenir-la desperta just en els punts on els qui viuen de la dependència de Catalunya la volen ben adormida. I l'èxit de l'operació contra els peatges n'és una prova. També va ser Solidaritat qui va encunyar la frase "Espanya ens roba" i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va intentar prohibir-la per dues raons: una, perquè va jutjar insolent que l'esclau gosi blasmar l'amo, i dues, perquè si la gent es revolta contra la classe política perillaran les seves dietes i el seu Teletac.

Ens volen estúpids i narcotitzats per tal que els negocis personals d'una elit catalana, és a dir, les famílies que tradicionalment han remenat les cireres, estiguin per damunt del país i de la seva gent. No és que ignorin que l'empobriment de Catalunya és vertiginós i que les seves infraestructures són cada cop més obsoletes, però aquestes famílies dirigents ja tenen els diners fets i els seus membres mai no es veuran afectats per l'atur. L'atur laboral, és clar, perquè l'atur ideològic sí que els afecta. En aquesta qüestió fa quaranta anys que estan aturats i, per tant, com a immobilistes que són, porten l'atur a la màxima expressió. Ja eren rics en època de Franco i van contemporitzar-hi indiferents, i ara, sense deixar de fer els seus tripijocs amb l'Espanya del PSOE i del PP, ens donen lliçons de democràcia i ens demanen seny. El mateix seny que l'amo exigeix a l'esclau insubmís. I el més lamentable de tot plegat, allò que no es diu perquè és tabú, és que moltes d'aquestes acabalades famílies no tenien ni tenen res a veure amb la dreta tradicional, sinó que s'autodefineixen d'esquerres i formen part d'aquella esquerra pija i jacobina que ara fa uns cinquanta anys cantava les seves pròpies excel·lències asseguda als sofàs de la discoteca Bocaccio.

En la dècada dels seixanta del segle XX feien pel·lícules onanistes, es filmaven entre ells i es deien els uns als altres com n'eren de guapíssims; en la dels setanta cridaven "llibertat d'expressió!" durant els recitals de Raimon i redactaven una Constitució que encadenava Catalunya a Espanya i n'institucionalitzava l'espoliació; en la primera dècada del segle XXI boicotejaven les consultes per la independència i intentaven impedir la llibertat d'expressió; i el 22 d'abril de 2010 homenatjaven amb tots els honors un exdirigent feixista com Juan Antonio Samaranch, mà dreta de Franco i del seu règim assassí. Sembla increïble, però és veritat: autoanomenats antifranquistes homenatjant un dirigent franquista al Palau de la Generalitat. Un dirigent que el 1975 definia aquell règim de terror, de tortures, de judicis sumaríssims i d'execucions com "anys de pau", i deia que "representarà, sens dubte, un dels més brillants períodes de la història d'Espanya". Com hi ha món!

Algú s'imagina l'esquerra alemanya homenatjant un dirigent nazi a la seu del govern alemany? Doncs l'autoanomenada esquerra catalana (PSOE-Esquerra-ICV) sí. I si aquesta és l'esquerra catalana, què no faran els fills ideològics de Felip V sota el nom de Partit Popular i Ciudadanos? No és estrany que Catalunya es trobi en estat de prostració. Ells, com dèiem, continuen aferrats a les seves dietes i al seu teletac mentre la resta de catalans observem astorats com ens desmantellen el país. Això explica la raó per la qual els resulta tan còmoda la presència de Ciudadanos al Parlament i tan incòmoda la de Solidaritat Catalana. Potser fa l'efecte de ser una incongruència, però no ho és. El nacionalisme espanyol de Ciudadanos fa que els immobilistes semblin abrandats catalanistes, mentre que la dignitat nacional de Solidaritat Catalana els despulla i els posa en evidència.

e-notícies , 7/5/2012
 
Carta oberta a Pep Guardiola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 maig 2012
Pep GuardiolaDéu n'hi do l'expectació que ha generat la teva renúncia a continuar entrenant el Barça, Pep. Ho has pogut veure en el ressò internacional que ha tingut la decisió que has pres i en el debat posterior que les emissores de ràdio i televisió han obert sobre el tema per analitzar-ne els aspectes positius i negatius i satisfer la necessitat de la gent de conèixer les teves raons. Unes raons que tu mateix has sintetitzat en aquestes paraules: "M'he buidat i necessito omplir-me". Dubto que el desgast psicològic que has patit en aquests darrers quatre anys t'hagi vingut de nou. En absolut. Ets català i t'has format a la Masia, i, per tant, saps molt bé què significa ser l'entrenador del Barça i la càrrega simbòlica que té aquest nom. Tanmateix, per bé que el club sempre sigui el mateix, les circumstàncies varien i les que tu t'has trobat han estat especialment incòmodes, per no dir una altra cosa, en veure't obligat a abordar temes extraesportius que consumeixen molt de temps i energia i que afecten inevitablement l'estat anímic i el treball de totes les persones que integren l'equip. Segurament no ho confessaràs mai, però em sembla que t'hauria agradat veure aquesta tasca una mica més repartida i que hi hagués hagut una veu encarregada de donar resposta a les mentides i a les injúries procedents de Madrid en lloc de trobar-te sol a l'hora d'afrontar-les.

Tanmateix, essent com ets, no hi ha dubte que el buit que ara experimentes no té relació només amb això. Tant de bo fos així, oi? El buit el continuaràs sentint cíclicament en diferents moments de la teva vida perquè no té a veure amb l'entorn, sinó amb tu mateix. Vull dir que no és allò que el món t'exigeix el que et xucla l'energia, sinó la teva pròpia naturalesa. I la teva naturalesa és autoexigent, compromesa, apassionada, afectuosa i noble, i, per tant, ets incapaç de tenir una actitud indolent davant la vida. T'agrada observar-la des de la finestra, sí, però només una estona, perquè mentre ho fas els ulls no et paren quiets i cerquen amb delit un motiu que et faci baixar al carrer i implicar-t'hi.

Segur que més d'un cop has pensat que aquesta manera de ser no pot ser bona per a la salut, que tanta dedicació i tant sentit de la responsabilitat fan que et perdis moltes coses valuoses que estan al teu voltant i que no són pas incompatibles amb allò que t'absorbeix. Segur que sí. Però és inútil. Ets així, un malalt del compromís i de la responsabilitat, i sempre ho seràs. I això, encara que molta gent no ho entengui, et fa feliç. Ets feliç amb els reptes, t'il·lusionen com un infant, i el temps se t'esmuny sense adonar-te'n fins al punt que, tot sovint, no entens que els altres no visquin allò amb la mateixa intensitat que tu. Però a la vida passa com en el futbol, que hi ha jugadors que es dosifiquen i d'altres que ho donen tot fins que es buiden. I això és el que et passa a tu, que no saps posar-hi el cervell sense posar-hi el cor, i acabes exhaust. En el fons, si t'ho mires bé, tu també et dosifiques. De manera diferent, però ho fas. Ho pots veure en la pausa que ara necessites per omplir-te de nou. Però no té cap importància, és una manera de ser com una altra.

Hi ha qui diu que aquests quatre anys t'han envellit. No ho sé. Potser sí, o potser exageren. La televisió passa contínuament imatges teves de la primera temporada, les comparen amb la darrera i et veuen diferent. Aquestes persones deuen pensar que elles estan exactament igual i que el temps només ha passat per a tu. En tot cas, el que compta al final del viatge no són les arrugues que has sumat o els cabells que has perdut sinó les coses que has après, el dolor que has suportat, les emocions que has sentit, la gent que has estimat i la felicitat que has donat. I tu has fet feliç a molta gent, Pep. A mi segur. I no pas pels gols que hem cridat o per les copes que hem guanyat, ens has fet feliços per la manera com l'equip ha assolit l'excel·lència, pel talent i la plasticitat del seu joc, per la seva humilitat en la victòria i per la saviesa d'enriquir-se amb la derrota, pel respecte sincer i per l'elogi de les virtuts de l'adversari, pels valors humans que la teva tasca i els teus jugadors han transmès als infants i per la serena dignitat amb què has defensat el teu poble i la seva llengua. És per totes aquestes coses, no pas pel nombre de copes obtingudes, que el món diu avui que el Barça és el millor equip de la història. I tots nosaltres, gràcies a tu, hem tingut el privilegi de ser-ne contemporanis. Per tot això i per la certesa absoluta que un dia tornaràs, moltes gràcies, Pep.

El Singular Digital , 8/5/2012
 
La comunicació banal Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 maig 2012
Vianant amb auricularsEm va encantar, l'article del 5 d’abril, de Josep Maria Vallès, al Diari de Sant Cugat. Em va encantar per les reflexions que conté sobre la comunicació digital i també perquè, sense negar el gegantí univers d’avantatges que ens aporta el progrés tecnològic, es demanava si no estem perdent alguna cosa pel camí. Deia Vallès:
"Ens comuniquem molt, però parlem poc, cada vegada menys. [...] No vull ni saber com els meus néts (si mai en tinc) es comunicaran; probablement només utilitzaran la boca per ingerir aliments i líquids o expirar oxigen, perquè enraonar..., crec que no ho faran."
Doncs sí, és preocupant, això. De fet, avui dia gairebé ja no som capaços de quedar amb algú sense una confirmació electrònica, ja no sabem veure una pel·lícula o una obra teatral o escoltar un concert sense consultar de tant en tant la nostra joguina de butxaca, ja no sabem sortir al carrer sense uns auriculars que ens aïllin de l'entorn. I encara ens aïllarem més el dia que inventem unes ulleres que ens permetin anar pel carrer mirant una producció visual sense deixar de saber on posem els peus. Tindran força èxit, perquè serà una magnífica coartada per no haver de saludar ningú ni perdre el temps amb una encaixada de mans. Les mans, ja se sap, transmeten bacteris i empioquen. Tanmateix, si tan ferida de mort està la paraula impresa i tan òbvia és la seva substitució per la paraula digital, com és que continuem concedint molt més valor a la primera que a la segona? Potser perquè la primera és sinònim de compromís i la segona de banalitat? Què passarà quan, en nom del progrés, s'imposi la simplificació de la comunicació i els humans ens comuniquem com robots? La tecnologia és una meravellosa creació humana, i tant que sí. Per això hem d'evitar la paradoxa. La paradoxa que sigui tristament deshumanitzadora.

Diari de Sant Cugat , 4/5/2012
 
La doble victòria del "No vull pagar" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 maig 2012
Prou peatgesFormidable, l'acollida que ha tingut la iniciativa "No vull pagar", impulsada per Josep Casadellà, un veí d'Anglès (la Selva), i promoguda tot seguit per Solidaritat Catalana, per dir prou al robatori de què som víctimes els catalans amb peatges que suposen un abús de poder i un greuge comparatiu inadmissible amb relació a les autopistes espanyoles. Es tracta d'una d'aquelles desacostumades conjuncions socials en què els catalans, aparcant puntualment les nostres diferències, expressem amb accions executives el sentiment general del país. N'hi ha prou que recordem la creació ramadera catalana de la marca Llet Nostra contra l'atac de Leche Pascual, l'any 2003, o la de la Fundació puntCAT per dotar Catalunya d'un domini propi a Internet, el 2004, per exemple. Si ho fem, veurem que són victòries que demostren la força que arribem a tenir quan ens unim en la defensa dels nostres drets.

Catalunya és una nació sotmesa a un robatori espanyol diari, permanent i sistemàtic que està provocant la decadència de les seves infraestructures, la degradació dels seus serveis socials i l'empobriment de la seva gent fins a límits humiliants i inadmissibles. I, davant d'això, la societat civil ha agafat el bou per les banyes i ha decidit que ja n'hi ha prou de ser robada i pagar el manteniment del lladre; entre altres coses perquè, com deia recentment The Wall Street Journal, "cada any, des del 1986, una mitjana del 9% del PIB català se'n va de Catalunya per ser redistribuïda o perquè se'l gasti Madrid. [...] En cap altre lloc d'Europa o d'Amèrica del Nord hi ha unes transferències d'aquesta magnitud".

Doncs bé, aquest robatori -saqueig, n'hem de dir- es fa sota la direcció dels dos caps principals de la banda: el Partit Socialista i el Partit Popular. Dos partits nacionalistes espanyols amb delegacions a Catalunya comandades per Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho, respectivament, que estan en contra d'un concert econòmic per al nostre país -a favor del concert basc sí, però del català no- i que, amb manifesta vocació de virreis, fan mans i mànigues en contra dels interessos catalans.

En aquest sentit, el passat 12 d'abril vaig fer un article sobre la necessitat de tenir sindicats nacionals veritablement catalans i d'alliberar-nos de sindicats nacionalistes espanyols, com UGT i Comissions Obreres, amb seu central a Madrid, i, ves per on, només tres setmanes després, Comissions Obreres i UGT, amb el pretext de preservar llocs de treball -el mateix pretext que fan servir per impedir que el 50% de les pel·lícules es puguin veure doblades al català-, ha criticat ferotgement la campanya #NoVullPagar i fins i tot han arribat a l'extrem d'exigir "que es requereixi la presència de seguretat pública als llocs i dies on es convoquin protestes generals". És a dir, que aquells mateixos sindicats que organitzen manifestacions, que acaben amb batalles campals i amb agressions i robatoris a establiments particulars, a més de comptar amb piquets que es dediquen a coaccionar les persones i a violar-ne la llibertat, són els mateixos que demanen mà dura policial contra els catalans que es neguen a ser robats sota una cínica cobertura legal anomenada peatge. I la Generalitat dóna suport a CCOO i a UGT i amenaça amb sancions tots aquells catalans amb dignitat que es neguen a agenollar-se cada cop que passen per davant d'una de les cabines-robatori de les autopistes, la qual cosa significa que el govern de Catalunya -com UGT i CCOO- es declara oficialment a favor de l'espoliació del poble català. El poble en pren nota.

La part bona de tot plegat és que, amb la materialització de la campanya antipeatges, els catalans han assolit una doble victòria, ja que no sols han descobert la immensa força que tenen quan es mantenen inflexibles en la defensa dels seus drets, sinó també la vulnerabilitat de les cadenes que teòricament els empresonen.

e-notícies , 3/5/2012
 
El Corredor Central contra Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 maig 2012
Corredor centralLes recents declaracions de l'eurodiputat Raül Romeva a la Casa de Cultura de Sant Cugat dient que el govern espanyol, malgrat la decisió europea, continua treballant per marginar el Corredor Mediterrani i donar prioritat a l'anomenat Corredor Central són un advertiment al govern de Catalunya perquè es mantingui amatent i no es quedi de mans plegades en aquesta qüestió. "L'experiència em fa pensar que el govern espanyol ho tornarà a intentar", ha dit Romeva. I realment és així. No tinguem cap dubte que farà mans i mànigues per sortir-se amb la seva.

Només cal veure l'arrogància i el menyspreu amb què es nega a tornar al nostre país els 978 milions d'euros que ens deu, d'acord amb la disposició addicional tercera de l'Estatut, i el comportament ofensiu del secretari d'estat d'Administracions Públiques, Antonio Beteta, al Congrés espanyol, afirmant despòticament que no pagaran els diners que deuen a Catalunya. Aquesta gent és així. De fet, Antonio Beteta ha anat més lluny i ha amenaçat amb una recentralització administrativa i amb una invasió de competències en sanitat i educació.

No és estrany, per tant, que el govern del Partit Popular intenti imposar el Corredor Central en detriment del Corredor Mediterrani. Franco, si governés, faria el mateix. Per això no els importa gens que el Corredor Mediterrani concentri un 60% del trànsit de mercaderies i que el Corredor Central no passi d'un esquifit 4%. Ni tampoc no els importa que la sola construcció d'un túnel que travessés els Pirineus ja tindria un cost de 6.000 milions d'euros. Ells tenen una raó de pes, una raó que no confessaran mai però que els té ben esverats. I aquesta raó és que no volen invertir en infraestructures a casa nostra, encara que els diners de la inversió procedeixin de l'espoliació que patim, perquè són conscients que la independència de Catalunya és cada dia més a prop. I, és clar, se senten aterrits davant la certesa que bona part del Corredor Mediterrani, els agradi o no els agradi, passarà per fora d'Espanya.

Cugat.cat , 4/5/2012
 
5 de maig, estelades a la plaça de Sant Jaume Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 maig 2012
Plaça de Sant JaumeLa societat catalana està més viva del que bona part de la classe política es pensa. Per això, ni que sigui a les palpentes, s'inventa tota mena de coses per expressar frontalment el seu rebuig a la política espanyola d'espoliació i d'anorreament de Catalunya i fer arribar la seva queixa als dirigents catalans per l'actitud passiva i submisa que adopten davant d'una situació tan dramàtica. Si els catalans no defensem Catalunya, qui en aquest món ho ha de fer? Aquesta és la raó per la qual s'ha gestat una concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona -té pàgina al Facebook- destinada a sacsejar el govern i fer-li prendre consciència que som al caire de l'abisme i que si no fem res entrarem en una fase de gran convulsió social.

La concentració, per tant, no està organitzada per cap partit polític ni respon a les consignes d'unes sigles determinades ni pretén erosionar el govern, com sí que ho pretenen els partits hispanocèntrics d'esquerres amb l'única intenció de remenar les cireres de nou i retornar a l'immobilisme que ens ha dut fins aquí, sinó de demanar-li que sàpiga dir prou i de recordar-li que un govern que és incapaç de plantar-se davant les agressions que pateix el seu poble és un govern que acaba humiliant aquell poble.

Aquesta és una síntesi del Manifest que es llegirà a la plaça de Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat:
"Hi ha gent que governa, hi ha gent que vetlla per nosaltres i pels nostres interessos. Però on són aquests interessos? Estem sols, cavall sense genet, vaixell sense timó, i malgrat que el nostre poble i la nostra gent es mouen, sembla que els qui han de prendre decisions fan tot el contrari. [...] La Independència no és un caprici, no és per a gent concreta. La Independència és perquè el país necessita tirar endavant. Ho necessiten les seves empreses, els seus comerços, la seva gent. Volem tenir futur per els nostres fills i el volem tenir dins d'un Estat Català."
La concentració, com diem, serà el dissabte 5 de maig, a les sis de la tarda, amb la intenció que la plaça de Sant Jaume s'ompli d'estelades per dir prou a aquest tarannà de resignació cristiana que no serveix per a res més que per a envalentir el govern espanyol. I la prova és que no sols continua l'espoliació, sinó que fins i tot es neguen a pagar-nos els diners que ens deuen i han iniciat una ofensiva letal contra la nostra llengua i contra les minses competències que tenim. Si Catalunya es queda palplantada davant d'això, la història es preguntarà què se'n va fer de la seva dignitat.

e-notícies , 30/4/2012
 
Només és autònom qui és independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 maig 2012
L'autonomia que ens cal és la de PortugalLa màxima que diu que "l'autonomia que ens cal és la de Portugal" és una de les millors frases que ha encunyat mai la saviesa popular catalana amb relació al seu paper en el món com a col·lectivitat nacional. És una frase rodona, magistral diria jo, i no només perquè, com diu Pompeu Fabra, l'autònom és algú "que es governa per les lleis pròpies, que té el dret o la facultat de governar-se a si mateix", sinó perquè té una càrrega irònica que la fa imbatible i perquè expressa en molt poques paraules la teranyina letal que suposa per al poble català la seva subordinació a Espanya. Per aquest motiu és un encert que Patrícia Gabancho l'hagi manllevada del carrer a l'hora de donar nom al seu darrer llibre (La Mansarda, 2012), ja que sintetitza justament l'única conclusió a què pot arribar tot català que no pateixi una dependència emocional d'Espanya després de llegir-se'n totes les pàgines.

El llibre, com és lògic, comença parlant-nos del context històric que va dur Portugal a la independència i del perjudici que va suposar per a Catalunya el fet que Castella, davant la impossibilitat de diversificar les seves forces a fi de subjugar la Península sencera, optés per concentrar-se en la nació catalana. Les conseqüències que això va tenir, començant pel Tractat dels Pirineus, amb l'esquarterament del nostre país per la banda nord, les sabem prou bé. Però ara hem arribat al caire de l'abisme, i quan algú es troba en un punt com aquest només pot fer dues coses: o lluitar per la seva vida o llançar-se al buit. Ni més ni menys que allò que el president Pujol, després de l'evolució que ha experimentat el seu pensament polític, en diu "independents o residuals". Curiosament, el 27 d'octubre de 2011, tres segles i mig després d'aquells fets, el socialista Gregorio Peces-Barba, un dels pares de la Constitució espanyola, va remarcar públicament que la nació catalana és terra conquerida per Castella i que ha calgut bombardejar-la tot sovint per fer-li saber qui mana. Ara, però, segons ell, ja no caldrà. Potser ho diu perquè ens veu amansits. Però, si és així, comet un error de percepció, perquè encara que la nostra classe política transmeti aquesta imatge, és obvi que la societat, farta de greuges, va molt per davant i aviat es farà sentir.

El llibre de Gabancho és ple d'exemples il·lustratius del poder despòtic espanyol i de la seva dèria d'anorrear la nació catalana. Aquest n'és un:
"Catalunya va apostar per la modernització d'Espanya, fins i tot posant-hi els quartos, però Espanya no va apostar mai per la modernització de Catalunya, perquè aquest és un afer que no ha sentit mai com a propi. El desenvolupament d'Espanya no passa per Catalunya: passa per Madrid".
I aquest n'és un altre:
"Ni tan sols amb la necessitat d'infraestructures que tenia Barcelona per acollir un esdeveniment universal [els Jocs Olímpics] es va posar per davant de les inversions rutinàries que rep Madrid. Pensem que el 1992 es van fer les rondes, que es va obrir la ciutat al mar, que és molta obra pública; que es va construir la Vila Olímpica, que es van regenerar els barris, que va començar la reforma urbanística de Ciutat Vella, que es va ampliar l'aeroport... Malgrat tot això, Madrid no va tenir menys inversió."
Espanya és així i no té la més mínima intenció de canviar. I Catalunya, que en el fons sempre ho ha sabut, comença a despertar-se i a fer moviments davant d'una classe política que s'ho mira desconcertada. Per això, mentre l'immobilisme es disfressa de solidaritat, de progressisme o de federalisme per perpetuar l'autonomisme, els catalans, cada dia més adults, ironitzen i diuen obertament que l'única autonomia real és la de Portugal.

Lletres , núm. 53, abril/maig 2012
 
Relacions humanes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 01 maig 2012
Relacions humanesDies enrere, el periodista Jordi Robirosa, referint-se al meu article del passat 23 de març, deia que se sorprenia que a mi em sorprengués que el regidor socialista Pere Soler i jo poguéssim tenir una bona relació personal. Tanmateix, això no és ben bé així. Vull dir que en el text no expresso cap sorpresa. Potser no em vaig explicar bé, perquè coincideixo amb l'esperit del text d'en Robirosa segons el qual dues persones políticament distanciades poden mantenir una bona relació. I tant que sí! A la vida, per sort, hi ha altres valors importants i tots tenim amics que voten diferent de nosaltres sense que passi res per la senzilla raó que el nostre pensament polític té punts en comú. Jo, per exemple, discrepo radicalment de Pere Soler i del seu partit en el camp dels drets nacionals de Catalunya, però puc compartir-hi determinades polítiques socials, i això afavoreix una relació distesa. Ara bé, com que no sento cap vocació religiosa ni redemptorista, no tinc el més mínim interès a relacionar-me amb persones amb un ideari antagònic amb els principis humans més elementals, entre els quals la llibertat dels pobles. Si algú ho fa, no hi tinc res a dir. Són opcions personals, però jo no. Per això em mantinc allunyat del PP i de Ciudadanos, perquè sóc al·lèrgic als partits que se serveixen de les institucions democràtiques amb objectius absolutistes, uniformistes i alienadors de pobles. L'espoliació de Catalunya, la prohibició del dret de decidir i la persecució de la llengua catalana són violència contra el meu poble i això impossibilita tota relació. Som incompatibles perquè la meva i la seva són concepcions existencials oposades: una és la defensa del dret a ser i l'altra és la negació d'aquest dret. Francament, a l'hora de prendre un cafè, no em costa gaire trobar millor companyia que la del meu botxí.

Diari de Sant Cugat , 27/4/2012
 
L'amenaça de Joana Ortega a Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 abril 2012
Joana OrtegaEm consta que les recents declaracions de la vicepresidenta del govern de Catalunya, Joana Ortega, queixant-se de la retallada de les nostres transferències en ensenyament, polítiques socials i matèries bàsiques, així com del fet que els pressupostos de l'Estat per al 2012 no incloguin els 978 milions d'euros que Madrid deu al nostre país de la disposició addicional tercera de l'Estatut, han causat un impacte profund en el govern espanyol. Aquest, de fet, ha quedat literalment tenallat per la por quan la senyora Ortega li ha demanat que admeti el "fet diferencial" català -quina definició més formosa i entranyable- tot amenaçant-lo en el sentit que si aquests pressupostos no varien suposaran "un punt d'inflexió" en les relacions entre els dos governs. Sí, "un punt d'inflexió". Només de sentir-ho, el govern de Mariano Rajoy s'ha posat les mans al cap i tots els seus ministres, víctimes d'una forta tremolor de cames, han iniciat un seguit de corredisses com les que s'esdevenen en un vaixell quan hom fa un crit d'alarma en descobrir-hi una via d'aigua. "No, si us plau! Un punt d'inflexió no!", han exclamat. "Amenaceu-nos amb consultes per la independència, si voleu, o amb ajuntaments sense la bandera espanyola, fins i tot, però, per l'amor de Déu, tingueu pietat i no ens castigueu amb un punt d'inflexió!".

Davant d'això, jo, senyora Ortega, no aniria més enllà. Us confesso que em fa cosa veure Espanya tan espantada. Em fa cosa perquè, per bé que sóc independentista fins al moll de l'os, crec que l'autoestima no ens ha de portar a extrems de crueltat tan extrema com el que vós plantegeu. Amenaçar Espanya amb un "punt d'inflexió" és rabejar-se sense pietat en el seu dolor, en el seu patiment, en la seva angoixa, i això és anar massa lluny. Com a català em sento avergonyit pel fet que el govern espanyol pugui pensar que els catalans som una nació sense sentiments, un poble sense misericòrdia, una terra sense humanitat, un "fet diferencial" sense valors ni principis ni noblesa ni magnanimitat.

No, no i no, senyora Ortega. Aquest cop us heu excedit. Heu comès una insensatesa, heu dit un disbarat, una autèntica barbaritat. Fins i tot a mi, que sóc català, em feu por, perquè sé molt bé que quan el govern del meu país s'empipa i diu "prou" no hi ha qui l'aturi. Hi ha qui gosa dir que lliurareu a Madrid els impostos que els empresaris insubmisos han ingressat a l'Agència Tributària catalana, però jo no m'ho crec. Jo dic amb veu ben alta i clara que vosaltres mai no fareu una cosa així. I la prova és que aquests empresaris, si per algú s'han sentit protegits, ha estat precisament pel seu govern, que no els ha deixat mai sols i que els ha donat tota mena de facilitats i un formidable assessorament jurídic. A mi m'apassiona un govern català que sap dir "prou" i que quan convé sega cadenes. Us ho dic de debò, m'apassiona. Tanmateix -permeteu-me que em reiteri en el meu reny-, una cosa és dir "prou" i segar cadenes i una altra molt diferent és amenaçar Espanya amb un "punt d'inflexió". Són coses que no tenen res a veure i jo, us sóc sincer, no esperava aquesta bel·ligerància per part d'una persona tan distingida i refinada com vós i amb un càrrec de tan elevada responsabilitat. Per això, si encara hi sou a temps, us prego respectuosament que no executeu la vostra amenaça. No ho feu, senyora vicepresidenta. Penseu en Catalunya. Un "punt d'inflexió" no, si us plau.

e-notícies , 26/4/2012
 
Maltractament animal i violència masclista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 29 abril 2012
MaltractadorM'agrada com s'expressa la doctora Núria Querol, del CAP de Valldoreix i membre de la Comissió Sanitària de Lluita Contra la Violència Intrafamiliar i de Gènere, quan parla del maltractament animal i de la violència masclista, així com de les connexions que sovint hi ha entre aquestes dues coses. Com diu ella, "maltractar un animal és un delicte, però això no va mai sol". I és que, més enllà del tractament jurídic que tinguin aquesta mena de maltractaments, hi ha factors psicològics que són bàsics per analitzar el delicte en qüestió.

En aquest sentit, els estudis sobre el tema indiquen que una bona part dels casos de maltractament animal tenen al darrere un cas de violència familiar, ja sigui contra la dona, contra una persona gran o contra un infant. I això és així perquè el maltractador sap molt bé que agredir un animal estimat per la seva víctima és com agredir-la a ella mateixa. És a dir, que el maltractador utilitza la bestiola com a instrument de xantatge emocional per ferir a qui de debò li interessa ferir: la víctima.

Sembla, per altra banda, que un 30% dels nens que viuen situacions de violència a casa seva adopten actituds violentes contra els animals o esdevenen adults que agredeixen les seves parelles. De fet, els informes ens alerten que darrere d'un infant que maltracta els animals acostuma a haver-hi una situació de violència familiar que propicia un trastorn de la seva conducta i que l'empeny areproduir, en la mesura possible, allò que a casa esdevé quotidià. Sobretot la violència masclista.

Hem de tenir present que la violència contra la dona, si més no la violència física, és un fenomen que es produeix a porta tancada, en la intimitat de la llar, ja que el maltractador, per damunt de tot, és un covard i no vol ser vist, la qual cosa fa que detectar-la sigui més difícil. Per això és tan important que ens mantinguem amatents a aquests comportaments, perquè és gairebé segur que, si en seguim el fil, ens portarà a descobrir un cas amagat de violència de gènere.

Cugat.cat , 27/4/2012
 
Amèrica, un descobriment català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 abril 2012
Descoberta i Conquesta Catalana d'Amèrica. Una història escrita pels castellansExquisit el llibre d'Enric Guillot Descoberta i Conquesta Catalana d'Amèrica. Una història escrita pels castellans, que s'acaba de publicar en una luxosa edició trilingüe, català-anglès-espanyol, amb pròleg de l'historiador Jordi Bilbeny. Exquisit perquè és una petita joia que conté una documentació valuosíssima -farcida de luxosos testimonis gràfics en color- sobre la falsificació espanyola de la història i perquè ha arribat el moment de desemmascarar la magnitud del frau comès sobre aquesta qüestió. Com és lògic, el desemmascarament no és obra d'una sola persona sinó que al darrere hi ha un equip d'investigadors que treballen per mostrar els extrems a què van arribar els censors i falsificadors així com les seves incoherències i les errades monumentals que van cometre gràcies a les quals la veritat està sortint a la llum.

Aquestes són paraules de Jordi Bilbeny en el pròleg:

  • "L'obra de Guillot es dreça per sobre de segles de silenci i de silenciament com una flama encesa de pensament i de raons. Els escuts i les banderes no parlen. Algú els ha de fer parlar. I per no repetir tots els tòpics apresos, totes les mentides inoculades amb precisió genocida, totes les bajanades que s'han arribat a escriure amb l'única finalitat de netejar-nos la ment de tot record verídic, en Guillot ha hagut de recórrer a la lògica, a la raó, a la subtilitat dialèctica, al pensament vivificador."

I l'Enric Guillot diu:

  • "Abans del 1714, Catalunya era un Estat nacional i independent de Castella. Tenia un govern, unes lleis, unes corts, unes institucions polítiques, un exèrcit i una marina mercant propis que res tenien a veure amb els del regne de Castella. [...] Els catalans eren estrangers a Castella, i els castellans també ho eren a Catalunya."

  • "Quines gestes i exploracions navals castellanes es van dur a terme abans de l'any 1492? Quina tradició marítima van acumular els castellans entre els segles XIII i el XVI? Quines eren i on estaven situades les seves internacionalment conegudes escoles de cartografia, de pilots, de navegants, de bruixolers... abans del 1492? Amb quines lleis 'castellanes' sustentaven el seu comerç marítim, abans del 1492, si a tot Europa s'utilitzava el dret marítim català o els drets i lleis marítims basats en el dret marítim català? [...] De quina estructura militar marítima disposava Castella i en quines batalles i conquestes va participar la seva poderosa marina de guerra? Quins eren els grans ports de referència castellans coneguts internacionalment que sustentaven el gegantí comerç marítim castellà abans del 1492? On estaven situades les seves grans drassanes?"

  • "També s'ha pogut comprovar l'escassa potencialitat científica de la nació castellana per dur a terme una gesta marítima que estava tècnicament molt lluny del seu abast. Si s'hi afegeixen els potentíssimes interessos econòmics contraposats entre la monarquia, la Inquisició, les diverses nacions de les quals el rei era monarca i la família Colom, s'obté el brou de cultiu per a unes relacions entre regnes més que tenses, que van culminar segles més tard amb el triomf castellà sobre la resta de nacions hispàniques. És per això que la nació resultant, Espanya, ha confeccionat una història unidireccional, la dels guanyadors, intentant esborrar per tots els mitjans possibles la resta de nacions peninsulars no castellanes. Però, per sort, les proves gràfiques del que veritablement va succeir comencen a sortir a la llum."

Recomano vivament la lectura d'aquest llibre. Descriu fil per randa, amb tot luxe de detalls, la falsificació escandalosa d'un capítol clau de la història de Catalunya i les vils maniobres espanyoles per atribuir-se com a pròpia una fita de caràcter universal que, com les proves demostren, va ser genuïnament catalana.

e-notícies , 23/4/2012
 
L'expulsió de Catalunya d'Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 abril 2012
L'expulsió de Catalunya d'EspanyaQuina magnífica notícia la iniciativa presentada pel web Actuable, de recollir signatures per tal d'expulsar Catalunya de l'Estat espanyol, en considerar-la, literalment, "un forat negre que consumeix quantitats ingents de temps i d'esforços de l'agenda política". I quina llàstima, per altra banda, que, tot seguit, la mateixa 'Actuable' hagi decidit retirar-la. Sap greu aquesta manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d'alliberar-se d'una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix, que els espolia i que, ja des de l'escola, els imposa el coneixement de la llengua catalana, com a llengua comuna, en nom d'un riquíssim i gratificant bilingüisme. Sap molt de greu, francament, perquè si la iniciativa arriba a reeixir hauria estat la notícia del segle. Ara ja mai no sabrem un munt de coses. No sabrem, per exemple, si els promotors admetien les signatures dels catalans, ja que els consideren espanyols. Tampoc ja no sabrem si abans de penjar la seva idea a la xarxa es van preguntar mai de què viurien sense Catalunya. Però potser no cal, perquè és obvi que algú que recull signatures per treure's un tercer del damunt és que està convençut que sense ell viurà molt millor. Al capdavall, sempre és l'oprimit qui vol alliberar-se de l'opressor i no pas l'opressor de l'oprimit. Deu ser per això, per tant, que Espanya està tan farta de Catalunya, perquè se sent oprimida i espoliada i necessita alliberar-se'n com l'aire que respira.

Però no són aquestes les úniques raons per les quals sap greu que la iniciativa hagi estat retirada. També dol, perquè la sensació que ens ha deixat ha estat la mateixa que té aquell futbolista que, havent acumulat quatre targetes grogues i no volent jugar el partit següent, es desespera quan veu que l'àrbitre no es decideix a mostrar-li'n la cinquena. Tanmateix, en aquest cas, és millor així. Millor que la iniciativa faci malves, perquè deixaria Catalunya en un paper molt indigne. I no ho dic pas per l'expulsió en si mateixa, que seria un regal molt d'agrair, sinó perquè significaria que som una nació incapaç de solucionar els seus propis problemes fins a l'extrem de delegar aquesta responsabilitat en qui n'és el causant o fins i tot en l'atzar. Una mica com aquell home o dona que, en no veure's amb cor de plantejar la separació al seu cònjuge, espera que sigui aquest qui, miraculosament, s'enamori d'un altre i se'n vagi. És a dir, que, temorenc d'agafar el bou per les banyes i d'abordar el conflicte, s'estima més consumir-se tot esperant que el conflicte el plantegi el cònjuge. Dissortadament, hi ha molts catalans que signarien ara mateix aquest final amb Espanya sense adonar-se del galdós paper que reserva la història a un poble que no és capaç de defensar els seus drets obrint la porta de la gàbia i marxant-hi per si mateix.

Espanya, de tota manera, tampoc no tindria un paper gaire edificant, en aquest cas. El comportament espanyol, molt més pinxo, orgullós i temperamental que el català, seria el d'aquell amant que, en sentir-se rebutjat per la seva parella, es deixa endur pel despit i li diu: "A mi no em deixa ningú! Abans que em deixis tu, et deixo jo". La supèrbia espanyola és capaç d'això i molt més per evitar la humiliació de sentir-se repudiada. No ho farà, però. Si ho fes, voldria dir que la nostra fermesa ha estat tan elevada que Espanya, per poder ser fidel a si mateixa davant l'adéu irremissible de Catalunya, no ha tingut més remei que optar per l'autoengany.

El Singular Digital , 24/4/2012
 
No tenim diners però subvencionem la Feria de Abril Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 abril 2012
Feria de AbrilÉs escandalós que la Feria de Abril d'enguany, que se celebrarà a Barcelona a partir del proper 27 d'abril, compti amb una subvenció de 300.000 euros provinents del govern de Catalunya, de la Diputació de Barcelona i de l'Ajuntament de la ciutat. És escandalós per diverses raons, però sobretot per tres:

  • La primera i més important és que resulta inadmissible que, amb l'argument que no hi ha diners, s'hagin retallat subvencions vitals d'entitats que defensen la llengua catalana, fins al punt d'abocar-les al caire de l'abisme, com és el cas d'alguns centres de la Bressola, al nord de Catalunya, que es veuen obligats a tancar les portes i a acomiadar personal.

  • La segona és que Catalunya, la seva cultura i la seva llengua- nació, cultura i llengua oprimides i perseguides per tots els poders polítics i jurídics de l'Estat espanyol-, no disposen de les mateixes eines de cohesió interna de què disposen la nació, la cultura i la llengua espanyoles. De fet, Catalunya -i ja no diguem la resta dels Països Catalans-, tot i veure's obligada a finançar la política nacionalista espanyola d'organismes com el ministeri de Cultura o l'Instituto Cervantes, no sols no té l'instrument bàsic -l'Estat propi- per projectar-se internacionalment, sinó que té un Estat en contra. Dos estats, per ser precisos, un al sud i un altre al nord.

  • I la tercera és que la Feria de Abril no necessita diners públics catalans per promocionar-se per la senzilla raó que ja té els governs andalús i espanyol que la promocionen als cinc continents.

Per tant, té gràcia, per no dir una altra cosa, que el govern català tanqui o ofegui les ambaixades destinades a promoure la cultura catalana al món, adduint manca de diners, i que, en canvi, tiri de veta promovent una fantasmada espanyolista com la Feria de Abril a Catalunya. Realment curiós. Sobretot tenint en compte que aquesta Feria de Abril és un muntatge tradicionalment rebutjat per milers de catalans nascuts a Andalusia que ja han dit i repetit que si la FECAC (Federació d'Entitats Culturals Andaluses de Catalunya) vol celebrar la Feria que se la pagui ella perquè de cultura no en té absolutament res. Res de res. És pur negoci. Un negoci privat -altament protegit pel PSOE de Catalunya- que es fonamenta en els tòpics folklòrics més rancis del franquisme.

Un d'aquests catalans és Lluís Cabrera, que va néixer a Arbuniel, Jaén, el 1954 i va arribar a Catalunya a l'edat de nou anys. Ha estat fundador del Taller de Músics i és membre de l'entitat Els Altres Andalusos. Entitat exquisida, per cert, que molts catalans autòctons haurien de conèixer i apreciar. Aquestes són paraules seves sobre la Feria de Abril de Barcelona extretes del llibre d'un servidor Nosaltres, els catalans:

  • "Són els representants del lerrouxisme a Catalunya. Abans, el president de la FECAC [Francisco García Prieto] no se n'amagava. Ho deia obertament. Ara, però, després que vam intervenir nosaltres, han tingut problemes i els pensadors que l'envolten li han dit que canviï de discurs. [...] ¿L'Ajuntament i la Generalitat han de pagar el cost de menjar pipirrana o gaspatxo, perquè si no Catalunya no és diversa? Home, no fotem! I això ho han alimentat tant els de CiU com els socialistes per fer electoralisme. Han creat la figura d'un interlocutor que parla en nom d'una ètnia separada del poble català sense tenir en compte que la majoria de gent procedent d'Andalusia, de Múrcia o d'Extremadura ens hem barrejat d'una manera natural amb els autòctons i ens considerem catalans. [...] El tema del finançament de la Feria de Abril és un cas únic, perquè a cap entitat social, cultural, esportiva... no se li fa una cessió de metres quadrats públics a preu simbòlic i se li donen subvencions i un envelat que paga directament l'Ajuntament de Barcelona. [...] I resulta que els productes que es reparteixen a tos els estands són propietat de la persona que presideix la federació i no es controlen els aparcaments, que són a les mans d'aquesta família. [...] És ridícul pensar que Catalunya és diversa i plural perquè celebra la Feria de Abril. La feria de Abril a Andalusia és la feria dels sevillans, no pas dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia feria. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del nacionalflamenquismo."

Doncs bé, sembla que hi ha diners públics -de la Generalitat, de la Diputació i de l'Ajuntament de Barcelona- per finançar el nacionalflamenquismo, però no n'hi ha per mantenir els serveis socials que Catalunya necessita. Potser si els hospitals i les escoles es vestissin de faralaes i servissin pipirrana i gachas tortas regades amb uns finos la seva situació no seria tan dramàtica. S'ho hauran de replantejar.

e-notícies , 19/4/2012
 
Voluntariat per la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 21 abril 2012
Voluntariat per la llenguaÉs molt positiu que aquest any hagi augmentat el nombre de parelles lingüístiques que col·laboren en el programa Voluntariat per la llengua a Sant Cugat. En total són cinquanta les parelles formades per catalanoparlants amb voluntat d'ajudar i per nouvinguts que volen millorar la seva competència en català en l'àmbit de la comunicació verbal. Les motivacions, en aquest sentit, són diverses. Però una de les que més sovintegen és la dels pares i mares que volen ajudar els seus fills en els treballs escolars. Són persones que s'adonen de la necessitat de conèixer la llengua pròpia del país que han triat per viure així com dels beneficis que aquest coneixement aporta a la seva relació amb els fills.

Aquesta és la raó per la qual el Partit Popular té tant d'interès a dinamitar la immersió lingüística i a reintroduir l'espanyol a les escoles, amb el desig inconfés que la llengua catalana esdevingui una llengua domèstica, casolana i marginal i, per tant, una llengua perfectament prescindible. I la prova la tenim en l'operació d'anorreament sistemàtic que està portant a terme en els territoris dels Països Catalans on governa: el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent. L'episodi més recent és el de les Illes, on saber català per treballar a la funció pública ha deixat de ser un requisit i s'ha convertit en un simple mèrit. És a dir, que, a partir d'ara, cap mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc no té dret a set atès en català a les seves institucions per la senzilla raó que els funcionaris no tenen cap obligació de conèixer aquesta llengua. L'espanyol sí que és una obligació, però el català no.

Per sort, el PP no governa Catalunya i aquí no pot arribar tan lluny. Però ho intenta atacant la immersió lingüística amb la intenció de convertir el català en una llengua residual que desactivi motivacions com la que expressa una santcugatenca nouvinguda anomenada Inés del Prado quan diu: "Aprenc català perquè les meves filles van a l'escola pública i vull ajudar-les quan fan els deures". Doncs bé, per això és tan important la tasca del Voluntariat per la llengua.

Cugat.cat , 20/4/2012
 
Autopistes madrilenyes amb peatges a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 abril 2012
PeatgeHa estat molt hàbil i també molt ràpida Solidaritat Catalana promovent una Declaració Institucional de rebuig del Parlament de Catalunya al pla de rescat de les autopistes madrilenyes mitjançant l'allargament de les concessions dels peatges de les autopistes catalanes. Ara caldrà esperar que, arribat el cas, el Parlament sàpiga estar a l'alçada de les seves pròpies declaracions institucionals; cosa que no és del tot segura tenint en compte que un dels trets més idiosincràtics del nostre Parlament, en les darreres dècades, és la tremolor de cames i la submissió més humiliant davant d'Espanya. Només cal veure la facilitat amb què els diferents governs espanyols han imposat sempre la seva voluntat a Catalunya sense que aquesta, més enllà de fer el petarrell, hi hagi oposat la més mínima resistència.

El diputat Uriel Bertran va resumir la situació amb aquestes paraules: "Durant molts anys Catalunya ha hagut de patir un enorme greuge pel que fa als peatges. Mentre Madrid es pot connectar amb tots els punts de la península per via ràpida gratuïta i pràcticament no paga peatges, un 48% dels ingressos dels peatges de totes les autopistes de l'Estat es concentra a Catalunya i al País Valencià. [...] Catalunya recapta el mateix que França en autopistes, malgrat que nosaltres només tenim 700 quilòmetres i els francesos en tenen 7.000, i aquests són uns diners que Espanya ens roba per tapar la seva incompetència i mala gestió".

Doncs sí, aquesta és la realitat. I arribats aquí cal recordar altres xifres també força il·lustratives: dels 1.400 milions d'euros d'ingressos obtinguts per les autopistes estatals l'any 2010, 680 procedien de Catalunya i del País Valencià. I si a això hi afegim que la fallida radial madrilenya és de 3.500 milions d'euros i que el deute de l'Ajuntament de Madrid arriba als 7.000 milions d'euros, tot plegat resulta molt més entenedor. De fet, si la situació no fos tan dramàtica, seria oportú riure una mica en recordar els fàstics espanyols a construir l'autopista Barcelona-Maresme, l'any 1969 -ells la volien a Madrid-, i la decisiva intervenció del Banc Mundial, amb un dictamen irrebatible gràcies al qual la infraestructura va reeixir. Hom dirà que el govern espanyol del 1969 era un govern franquista, i és cert. Però també ho és que la mentalitat dels governs del Partit Socialista i del Partit Popular en aquesta matèria -com en tantes altres- és exactament la mateixa que la de Franco. L'Espanya radial amb Madrid com a centre neuràlgic és el somni franquista que socialistes i populars treballen nit i dia per fer realitat, ja sigui amb autopistes, amb connexions aèries, amb corredors ferroviaris o amb trens d'alta velocitat.

Esperem, per tant, com dèiem, que el govern català no admeti aquesta nova agressió a Catalunya perpetrada pel govern espanyol i que el ministeri de Foment d'aquell país compleixi la seva paraula recent de no allargar la concessió de les vies catalanes per compensar les pèrdues madrilenyes. Fixem-nos que la concessió de l'AP-7, pel fet que ja està totalment amortitzada, s'hauria d'haver acabat entre el 1998 i el 2005 i, tanmateix, s'ha allargat fins als anys 2019 i 2021. I ara, amb el rescat de les autopistes madrilenyes, la sagnia es podria mantenir indefinidament. Així és com Catalunya finança els deliris de grandesa d'Espanya, pagant el dèficit d'obres monumentals antagòniques amb el sentit comú més elemental. I així serà mentre Catalunya no gosi pronunciar la paraula prou.

e-notícies , 16/4/2012
 
La Unió Europea sense Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 abril 2012
La Unió Europea sense CatalunyaLes recents declaracions de l'ambaixadora espanyola a Catalunya, María de los Llanos de Luna, afirmant que, en el cas que la independència fos un fet, "Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea i hauria de sol·licitar-ne l'ingrés", estan en la línia de les aparicions que el dimoni acostuma a fer darrere del pastoret en els espectacles de titelles cada cop que els titellaires volen que els infants cridin: "Que ve el dimoni! Que ve el dimoni!" Es tracta d'espantar el públic i de fer-li creure que el dimoni agafarà el pastoret i se l'endurà a l'infern on cremarà eternament. Per això l'ambaixadora ha insistit que una Catalunya amb Estat propi "provocaria que qualsevol producte català portés aranzels, cosa que suposaria un increment del 40% en el preu", i ha afegit que "parlar d'independència sense explicar l'empobriment que suposaria per a Catalunya és fer un flac favor als catalans". D'això se'n diu fer passar per realitat els deliris més pregons.

Per sort, els deliris de Llanos de Luna són simplement això: deliris. L'ambaixadora veu tan inevitable la independència de Catalunya, tan inevitable, que no té altre remei que despullar públicament el seu subconscient per mitjà d'afirmacions que denoten un nivell deplorable. Afirmacions com ara que en un hipotètic referèndum s'hauria de "preguntar a tota Espanya, ja que la sobirania resideix en tot el poble espanyol" o, referint-se a si mateixa, que "els qui estimem Catalunya de veritat no podem defensar mai l'independentisme". La primera frase és al·lucinant, perquè mostra el racisme esperpèntic de la seva autora. Per un cantó diu que estima el poble català i per l'altre, dient que només hi ha poble espanyol, nega que el poble català existeixi com a tal. Això significa que o bé estima una cosa que no existeix o bé no admet l'existència d'aquesta cosa si no està subordinada al seu domini. Pel que fa a la segona frase, tot i tenir el mateix nivell que la primera, és molt il·lustrativa de la ideologia absolutista i engrillonadora de Llanos de Luna, perquè dient-nos que ella estima Catalunya i que precisament perquè l'estima la vol captiva, ens està dient que cap esclau que estimi veritablement els esclaus no defensarà mai la seva llibertat, atès que la seva sobirania, com a col·lectiu, resideix en l'amo, i és l'amo, per tant, qui, arribat el cas, l'hauria de decidir.

Amb relació a l'espantall de l'expulsió, és a dir, a l'amenaça que Catalunya serà expulsada de la Unió Europea en el moment que sigui un Estat, el somriure és inevitable. Però també és inevitable fer-hi algunes consideracions per deixar clar que aquesta amenaça no té cap fonament. D'entrada, diguem que Catalunya és membre de la Unió des del 1986 i els catalans tenen la ciutadania europea des del 7 de febrer de 1992, data en què es va signar a Maastricht el Tractat de la Unió Europea. Per altra banda, els catalans han adquirit aquesta ciutadania per vies democràtiques i només poden deixar de tenir-la en cas de renúncia o per mitjà d'una mesura totalitària. Altrament significaria que si Catalunya, com a Estat, no pot ser membre de la Unió, perquè en el moment d'entrar-hi tenia una configuració administrativa diferent, tampoc Espanya no podria ser-ne membre per la mateixa raó. El cert, però, és que Catalunya compleix els requisits legals bàsics recollits en els "criteris de Copenhaguen" que exigeixen "institucions estables que garanteixin la democràcia, l'Estat de Dret, els drets humans i el respecte i protecció de les minories". Consegüentment, cap problema.

Diguem finalment que, com han explicat molt bé economistes de prestigi internacional, el Cercle Català de Negocis o l'Idescat, una Catalunya independent seria ara mateix una potència europea amb un PIB per càpita en paritat de poder de compra superior a Bèlgica, Alemanya o Finlàndia. Res a veure, doncs, amb Espanya, que, en veure's privada d'espoliar Catalunya, experimentarà una davallada espectacular. Aquest, tanmateix, és el seu problema. No està escrit en lloc que robar sigui un dret infinit. Recordem, a més, de quina manera la Unió Europea pregava i suplicava a Grenlàndia que no marxés quan aquesta, en l'exercici de la seva autonomia dintre de l'Estat danès, va decidir abandonar-la el 1985. Queda clar, doncs, que la Unió Europea mai no deixarà escapar una joia tan valuosa com Catalunya. Si fossin veritat tots els sopars de duro que algú, interessadament, està fent circular sobre aquesta qüestió voldria dir que tots els ciutadans europeus que viuen actualment a Catalunya perdrien automàticament els drets de què ara gaudeixen en virtut de la seva ciutadania. Una autèntica barbaritat. Un ardit polític que no persegueix res més que mantenir-nos distrets consumint energia inútil. Com a acudit, tanmateix, s'ha de reconèixer que és bo.

El Singular Digital , 17/4/2012
 
"Es pot parlar en català" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 abril 2012
Es pot parlar en catalàHi ha una botiga al carrer Major de Sant Cugat amb productes molt bons per a la salut i regida per persones molt amables, que ja fa anys que té un petit rètol a la porta amb aquestes paraules: "En aquest establiment es pot parlar en català". És un rètol que sempre m'ha cridat l'atenció i que mai no m'ha agradat. I no pas perquè hi estigui en contra, sinó precisament perquè hi estic a favor. Com a català em sembla humiliant, ja que es presta a diverses interpretacions i totes negatives. Entenc l'esperit i el tel d'ironia del text i comparteixo el neguit que traspua, és clar que sí. Ens ve a dir que aviat farà quaranta anys que Franco va morir i que, tanmateix, el català continua essent una llengua condemnada a resistir. I ja sabem que quan algú es veu obligat a resistir és que hi ha un tercer que el vol fer desaparèixer. Fins aquí, per tant, completament d'acord. Fa segles que Espanya intenta anorrear el català i ara ha posat la directa. Però, a quin grau de submissió hem arribat que hem de penjar rètols als comerços dient que "allà sí" que podem parlar la llengua pròpia de Catalunya? Quina lectura n'ha de fer, en veure'ls, un nouvingut? Jo, si ho fos, pensaria que el català és una llengua d'àmbit restringit, que parlen quatre gats, vellets la majoria, i amb una presència social merament simbòlica. I pensaria també que quan el rètol em diu que "puc" parlar en català (em dóna permís), és perquè fora d'allà no sols no em serà possible parlar-lo, sinó que no estarà ben vist que ho faci. Per això, cada vegada que ho llegeixo, em vénen al cap aquells rètols que antigament hi havia a la porta d'algun comerç i que deien: "Aquí parlem anglès". Ara ja no calen, perquè l'anglès ha deixat de ser una llengua exòtica. Ara diuen "Es pot parlar en català", perquè la llengua exòtica és el català.

Diari de Sant Cugat , 13/4/2012
 
És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 abril 2012
UGT i Comissions ObreresSobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid -casa pairal de l'univers-, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets i afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment -atès que és impossible identificar-ne tots els culpables-, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.

e-notícies , 12/4/2012
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 561 - 630 de 1675
spacer.png, 0 kB