spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Les pensions en una Catalunya independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 juliol 2012
Les pensions en una Catalunya independentUna pregunta que sovinteja força aquests dies a Catalunya és aquesta: "Què passaria amb les pensions, si fóssim independents?" Es tracta d'una pregunta que apareix en xerrades informals, en trucades a emissores de ràdio o en forma de missatge a programes televisius i que la major part de les vegades no espera ser contestada. El seu únic objectiu és introduir l'element de la por en aquells catalans de bona fe o amb consciència nacional feble per tal d'afavorir l'immobilisme. En realitat, la pregunta, revestida de falsa innocència, pretén dir-nos, sense dir-nos-ho, que la independència de Catalunya no té sentit si no pot garantir les pensions.

De les pensions espanyoles, tanmateix, ni mitja paraula. Això no vol dir que qui formula la pregunta no sàpiga que Espanya ja no està en condicions de garantir gaire cosa més que uns dies de sol a l'any i que les seves pensions es poden esvair en un tres i no res. Prou que ho sap, però no en parla perquè, en el fons, la seva pregunta té la mateixa arrel demagògica que la pregunta sobre el Barça: "Contra quins equips jugaria el Barça en una Catalunya independent?" L'autoinferiorització, com és lògic, mai no fa la pregunta a l'inrevés: "Contra qui jugarà el Madrid, quan el Barça ja no hi sigui?" O "Què en serà de la lliga espanyola, sense el Barça?" O "Què en serà de ‘la roja' sense poder utilitzar el Barça com a selecció espanyola?" O "Què en serà de l'esport espanyol, en general, sense poder-se aprofitar del talent dels catalans?" A aquell que no es fa aquestes preguntes tampoc no li passa pel cap que la veritable lliga europea és cada dia més a prop.

No hi ha dubte que en aquesta vida les coses segures són ben poques, però una d'aquestes coses és que les pensions a Espanya tenen els dies comptats. Espanya és un país a la deriva que només s'aguanta per l'espoliació de Catalunya i pels fons de cohesió europeus a punt de caducar. Sense aquestes dues coses, i sense la possibilitat d'espoliar altres terres a ultramar, el futur d'Espanya té molt mal averany. Catalunya, en canvi, no ha de patir, perquè, si ha estat capaç de mantenir Espanya fins avui i de pagar-li les pensions, les autovies, els aeroports, els metros de Madrid, els trens d'alta velocitat i tota mena d'obres faraòniques, no se'n sabrà avenir de poder invertir en si mateixa els recursos que genera, de ser el quart Estat més ric d'Europa i el tercer Estat més exportador del món.

Per altra banda, el Cercle Català de Negocis (CCN), que és una entitat admirable que mereixeria un reconeixement públic, ja ens demostra, per mitjà d'un estudi recent, que les nostres pensions, dintre d'Espanya, tenen molt mala peça al teler, atès que "el Fons de Reserva de la Seguretat Social –que conté l'import sobrant del pagament de les pensions a jubilats i altres pensionistes– està invertit en deute públic espanyol". I la solvència d'aquest deute és tan extraordinàriament baixa (BBB+) que el CCN es pregunta: "Qui garantirà el Fons de Reserva, i per tant les pensions, si Espanya fa fallida o és intervinguda?" La conclusió ens la dóna el mateix president del Cercle, Ramon Carner: "No ens calen amenaces del PP. Fa anys que sentim la cançó, cantada per socialistes i populars, que no cobrarem les pensions. Ves per on, ara potser serà veritat. Però no pas per motiu nostre sinó per culpa seva. Tenen l'obligació d'explicar-nos què estan fent amb els nostres diners, i els catalans han de saber que si volen conservar les pensions necessiten un Estat propi".

Arribats aquí, doncs, les temences reals o hispanodemagògiques sobre la solidesa de les pensions en una Catalunya independent –cosa més a prop del que molta gent es pensa– s'esvaeixen amb aquest senzill raonament: no podria mantenir-se a si mateixa una persona que és capaç de mantenir-ne quaranta?

El Singular Digital , 18/7/2011
 
La invisibilitat de la dona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 juliol 2012
La invisibilitat de la donaFa cosa d'uns dies, Cugat.cat publicava una notícia relativa al lliurament dels Premis Cambra, que concedeix la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa, i que en l'edició d'enguany han tingut un notable color santcugatenc, ja que tres dels guardons els han rebut empreses de la ciutat. Tanmateix, no és d'això del que vull parlar sinó d'un detall que em va cridar poderosament l'atenció en veure la foto que acompanyava la notícia. I és que de les trenta-dues persones que hi apareixien, només cinc eren dones:

Premis Cambra 2012

No he compartit mai la idea que sempre valgui més una imatge que mil paraules. Hi ha vegades que sí i hi ha vegades que no. Hi ha imatges que no s'entenen sense paraules i paraules que no necessiten cap imatge per a ser enteses. Aquella imatge, però, la imatge dels Premis Cambra, era de les que haurien de provocar un munt de paraules. Si més no, en forma de reflexió. Ho dic perquè la foto ens mostra clarament el caràcter androcèntric de la societat catalana en ple segle XXI i la distància que encara ens separa dels països nòrdics, on la dona té una presència fortíssima en àmbits com la política o la direcció d'empreses. Només cal mirar el nostre ventall parlamentari i comparar-lo amb el dels Parlaments d'aquells països.

És ben cert que a Catalunya hi ha moltíssimes dones amb càrrecs directius en infinitat d'empreses, això és indiscutible i no cal fer-ne elogis perquè és el que hauria de ser normal. Però la situació s'enfosqueix quan alces la mirada per veure-hi més amunt i t'adones que a dalt de tot ja no n'hi ha, de dones. I si n'hi ha, són poquíssimes. A la foto esmentada, com dic, només cinc, de les trenta-dues persones que hi apareixen, són dones. Però en realitat són quatre, ja que una d'elles no és empresària, sinó que és l'alcaldessa de Sant Cugat.

Francament, crec que, sense desmerèixer els homes directius, urgeix canviar aquestes inèrcies que diuen tan poc de la igualtat d'oportunitats a Catalunya. Per això, em sembla tot un encert la recent creació d'una entitat anomenada Associació de Directives i Empresàries del Vallès, presidida per la santcugatenca Montserrat Vilamitjana, a fi de promoure el teixit empresarial en clau femenina. Ens calen dones a dalt de tot que enriqueixin amb les seves capacitats el món del comerç i de la indústria i que demostrin que som realment una societat igualitària.

Cugat.cat , 13/7/2012
 
Gràcies, Pere Calders Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 juliol 2012
Pere CaldersVull expressar el meu agraïment a totes les persones que van fer possible l'estrena de Taula rodona, l'obra inèdita i inacabada de Pere Calders, que vam veure a Sant Cugat el 5 de juliol passat. Com a un dels quatre autors que van rebre la proposta de Dolors Vilarasau, d'escriure un final que pogués tancar un text que havia quedat obert, em vaig sentir molt feliç de veure l'esplèndid treball que van fer-ne els intèrprets, encapçalats pel meravellós Jaume Pla. Ara que l'obra ja ha estat representada, explicaré la meva participació en aquest projecte. De fet, tot va anar molt ràpid. El 21 de juny vaig rebre'n la proposta i, seduït pel nom de Calders –un autor que estimo–, vaig dir que sí. El problema era la manca de temps. El text havia d'estar llest el 25 i jo no m'hi podia posar fins el 23. És a dir, que només disposava de tres dies! És cert que només se'm demanaven quatre o cinc pàgines, però quan em vaig posar a escriure vaig notar que necessitava més espai. Vaig pensar que Pere Calders no va començar a escriure Taula rodona perquè s'acabés de seguida, sinó perquè anés més lluny, i vaig decidir de donar continuïtat al text, just en el punt en què ell el va deixar. Va ser així com en lloc de quatre o cinc pàgines vaig escriure'n disset, per tal que en fos una segona part –en la qual vull aprofundir-hi– fidel a l'univers de Calders i a l'època dels personatges. La part més bonica, tanmateix, és que el públic que hi va assistir, inclosa la família Calders, manifestés el desig que aquest muntatge no mori aquí i que, sense el cost d'un escenari a l'aire lliure, pugui ser vist en els equipaments municipals dels altres quatre districtes, així com també a La Unió. Jo només puc dir que escriure una segona part d'un text inacabat de Pere Calders, ho considero un regal que m'ha fet la vida.

Diari de Sant Cugat , 13/7/2012
 
No us perdeu les Lectures a la Fresca! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 14 juliol 2012
Lectures a la FrescaDes de fa vuit anys, un dels encants del mes de juliol a Sant Cugat són les Lectures a la Fresca que es fan els tres primers dijous del mes a la plaça de Sant Pere, a la plaça de l'alcalde Magí Bartralot i a l'espai dels castanyers, als Jardins del Monestir, respectivament. He procurat sempre no perdre-me'n mai cap, perquè són d'una exquisidesa extraordinària, fins al punt que, quan alguna activitat personal m'ho ha impedit, m'ha sabut molt de greu. Sota la direcció de Dolors Vilarasau i amb un munt d'actors i d'actrius que treballen meravellosament per amor a l'art, en el sentit més literal del terme, aquestes Lectures dramatitzades -tant de bo que algun dia esdevinguin senzillament Teatre a la Fresca- són un regal cultural que es fa la ciutat a si mateixa amb un èxit espectacular. Només cal veure la dificultat de trobar una cadira lliure en cas que s'hi arribi tard. Com a santcugatencs, per tant, podem sentir-nos orgullosos de ser una de les poques ciutats del país que posa anualment a peu de carrer i de franc obres de Shakespeare, de Molière, de Rodoreda, de Rusiñol, de Sagarra, de Porcel... perquè tothom en gaudeixi. Sempre, com és lògic, prioritzant els autors catalans. I fruit d'aquesta priorització, les primeres Lectures -les fetes l'any 2005- van oferir-nos Antaviana a partir de textos de Pere Calders. És a dir, que un dels autors que les van inaugurar és precisament el protagonista absolut de l'edició d'enguany amb motiu del centenari del seu naixement. En el moment de publicar-se aquestes línies ja s'ha representat una obra, però encara en queden dues més i la meva recomanació al lector és que no se les perdi. Gaudirà sota els estels dels textos d'un dels més grans escriptors catalans i, en el supòsit que no els conegui, en quedarà seduït per la seva frescor i actualitat.

Diari de Sant Cugat , 6/7/2012
 
Catalans al servei de "la roja" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 juliol 2012
Alba, Xavi i Busquets
Alba, Xavi i Busquets
Totes les seleccions nacionals mereixen respecte, naturalment que sí. El mereixen totes les seleccions, en general, i tots els esportistes, en particular. El dret a participar en una competició esportiva internacional, quan es compleixen els requisits de qualitat, és inalienable. I si algú no pot exercir aquest dret és que no estem parlant d'esport, estem parlant de política. De política totalitària. Tanmateix, les anomenades seleccions nacionals no són esport. Són òrgans de representació política dels estats i instruments al servei de la seva projecció internacional. És a dir, un cercle tancat dins el qual els integrants mostren el seu penis i dirimeixen qui el té més gran. I si algun Estat, com ara Espanya, veta l'entrada d'un nou membre, com ara Catalunya, és senzillament per la certesa que aquest nou membre deixarà l'opositor en ridícul.

Els estats, de tota manera, són avui, en l'època de la globalització, l'única articulació política que permet la supervivència dels pobles. L'únic estatus que els permet decidir el seu destí, tenir veu i vot a les Nacions Unides i gaudir de visibilitat internacional. I això és així perquè, a efectes administratius, el poble que no té un Estat senzillament no existeix. Per tant, la gràcia de les competicions internacionals -Jocs Olímpics, Mundials, Eurocopes...- rau en el fet de poder-hi veure països de petites dimensions i de població reduïda exercint el seu dret a ser al costat d'aquells que es vanten de ser poderosos i de remenar les cireres del món. I si s'esdevé que un país no pot competir perquè un tercer li ho impedeix, és obvi que el país agreujat no pot sentir cap mena de respecte per la selecció agressora. El joc brut no és esport, és impotència intel•lectual, malignitat, acomplexament, odi ètnic... I quan totes aquestes misèries humanes s'apleguen no sols per impedir la participació d'algú, sinó per nodrir-se dels seus efectius tot fent-los passar com a propis, seria profundament malaltís que l'agredit, en lloc de rebel•lar-s'hi, aplaudís com un babau els èxits de l'agressor. Èxits que serien impossibles sense que aquest darrer, mitjançant normes, coaccions, amenaces, sous i primes, li robés els efectius.

Hi ha, però, un element infinitament més pervers que tot això. I la prova és el nombre de catalans que, tot i voler una selecció catalana, hi cauen de quatre grapes. Em refereixo al parany d'aplaudir la selecció espanyola pel sol fet que hi juguen Xavi, Cesc, Piqué, Busquets, Valdès o Jordi Alba. Si no fóssim un país que ha perdut la dignitat, ens hauria d'escandalitzar que hi hagi catalans que es prestin al joc sibil·lí espanyol de fer-nos creure que la nostra selecció és la selecció d'Espanya i no la selecció de Catalunya mentre posen les seves glòries personals per davant dels drets del seu país; un país nacionalment sotmès, econòmicament espoliat i lingüísticament perseguit.

"Nosaltres no fem política", diuen els joves multimilionaris. "És clar, és clar", diem nosaltres. Els joves multimilionaris només han vingut a aquest món a guanyar diners i a signar autògrafs. Els drets nacionals de Catalunya són cosa dels polítics. Però, significa això que tots els catalans que no fem ni volem fer carrera política no ens hi hem d'implicar? És així, amb aquest menfotisme egoista, com un poble recupera les seves llibertats? O és que potser aquests joves multimilionaris pensen que la llibertat de Catalunya és cosa d'escriptors, d'actors, de farmacèutics, de fusters, de flequers, de pastissers..., és a dir, de totes les professions menys la seva? Com és que ens posem les mans al cap i blasmem l'escriptor, el cantant o el grup de rock que deserten de la llengua catalana per passar-se a l'espanyola, i en canvi ovacionem els catalans que juguen a la selecció espanyola tot i que si no tenim selecció oficial catalana és, en part, perquè ells no fan absolutament res per aconseguir-la? Realment curiosa aquesta diferència de tracte. En altres paraules, si Lluís Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet decidissin cantar en espanyol seria alta traïció; però si Xavi, Cesc o Piqué juguen a ‘la roja' per a oferir "noves glòries a Espanya" és alta competició. Francament, deu ser un goig per a un Estat manipulador tenir súbdits tan irreflexius. Però potser és comprensible. Sempre ha estat més fàcil aplaudir que pensar.

El Singular Digital , 10/7/2012
 
De "perros catalanes" a "los nuestros" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 juliol 2012
De "perros catalanes" a "los nuestros"Si segles enrere hom hagués dit a Espanya que el seu somni imperial no arribaria mai a reeixir i que acabaria els seus dies a les primeries del segle XXI reduït a un equip de futbol integrat, en la seva major part, per aborígens de la colònia catalana, hauria plorat desconsoladament. Però ja som al 2012 i cada dia que passa es fa més palès que fins i tot la colònia catalana, com totes les anteriors colònies, dirà adéu a Espanya i emprendrà -per fi- el camí de la llibertat, que és l'únic camí que dóna sentit a la vida. "La Roja", per tant, ha esdevingut l'únic element de reafirmació nacional i de projecció internacional d'Espanya. Passa, però, que fins i tot l'anomenada "Roja" és un bluf, i no sols perquè, com hem dit, es nodreix de talent no espanyol, sinó perquè per tal que això sigui possible necessita ser l'únic país del món que inhabilita i castiga -com si fos l'antic servei militar- els qui, havent estat convocats, es neguen a defensar la samarreta imperial.

Malgrat això, encara hi ha gent que, tot aplaudint "la Roja", afirma que no s'ha de barrejar esport i política. Però què és "la Roja", si no política en el sentit més absolut del terme? Què hi fa l'himne espanyol en els partits de futbol? Què hi fa el rei d'Espanya a la llotja d'un estadi? Espanya marca gols? Que no ho fan els jugadors, això? Com és que, si política i esport no tenen res a veure, els gols representen un Estat i no un equip? Què ho fa que jugadors com Xavi, Cesc, Busquets o Piqué, quan juguen amb el Barça són "perros catalanes" i quan juguen amb "la Roja" són "los nuestros"? I com s'entén que, si "la Roja" no és política, cada jugador, a banda del sou, sigui premiat amb 600.000 euros per guanyar la Copa del Món i amb 300.000 per guanyar l'Eurocopa? És legítim retallar pensions i, alhora, empaperar amb vuit o deu milions d'euros les mansions d'una colla de joves multimilionaris?

No és menys greu, però, que aquests joves consagrin la seva vida als diners sense importar-los que sigui precisament Espanya qui impedeix que Catalunya tingui selecció. Es veu que a un metge, a un pagès, a un bomber o a un carter sí que se'ls pot exigir lleialtat a Catalunya, però no pas a un futbolista d'elit. Un futbolista d'elit no és un ésser humà, només és una màquina de guanyar diners incapaç de comprometre's amb el seu país. Per això un dia el veus amb una estelada al Camp Nou i l'endemà amb la bandera espanyola a la samarreta. És el gremi dels catalans multimilionaris intocables. Un gremi sagrat.

Nació Digital , 8/7/2012
 
Foment de la lectura Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 juliol 2012
'La lectora' de Balthus
'La lectora' de Balthus
Cal saludar efusivament l'anomenat programa 'Lletres' que la regidoria de Cultura de Sant Cugat ha decidit promoure a la ciutat, dintre del Pla Nacional de la Lectura impulsat per la Generalitat.

Sant Cugat, ja ho sabem, fa anys que ha fet una aposta per la cultura, com a tret més definitori de la seva personalitat, fins al punt d'esdevenir una de les capitals literàries de Catalunya. Però és cert que, com diu el titular de Cultura, Xavier Escura, cal endreçar, unificar i coordinar les moltes activitats que es fan a la ciutat, relacionades amb el món de les lletres, per tal que hi hagi més cohesió entre totes i que adquireixin més relleu, cosa que afavoreix tothom, tant les persones i entitats implicades com el municipi en general. En aquest sentit, caldrà no oblidar la tasca de l'Ateneu.

D'entrada, sona molt bé la intenció de fixar-se objectius a curt termini, com ara el foment de la lectura, perquè aquesta és justament la gran assignatura pendent de Catalunya: guanyar lectors. Pensem que els índexs de lectura del nostre país són escandalosament baixos i que la mitjana de catalans que afirmen llegir un únic llibre a l'any és del 61%, deu punts per sota de la mitjana europea. I si a això hi afegim que el nombre de consumidors de llibres en català ha passat en només tres anys d'un 23'5% a un 21'2%, la situació resulta inquietant.

Per altra banda, en l'estudi que ha publicat recentment el Gremi d'Editors de Catalunya queda clar que la culpa és dels mateixos catalans, que no prenen consciència de la necessitat de consumir en la seva llengua. Ho veiem en el fet que, mentre els hispanoparlants del nostre país són militants del seu idioma en els seus hàbits de lectura, els catalanoparlants no tenen cap inconvenient a comprar edicions en espanyol. Fins i tot quan n'hi ha de catalana. I així, és clar, és molt difícil que la indústria editorial en la nostra llengua pugui respirar amb comoditat. Fa vergonya, francament, que entre el poc que es llegeix, hi predominin els llibres de futbolistes i de bolets. Benvinguts, per tant, el programa 'Lletres' de l'Ajuntament de Sant Cugat i el Pla Nacional de la Lectura del govern de Catalunya. Pensem que una llengua que no s'usa esdevé inútil, i allò que esdevé inútil desapareix.

Cugat.cat , 6/7/2012
 
Quan l'espoliador es fa la víctima Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 juliol 2012
José Antonio Monago
José Antonio Monago
Té molta raó el president de la Junta d'Extremadura, José Antonio Monago, quan diu que el concert econòmic català seria "catastròfic" i "devastador" per a la seva comunitat i per a Espanya. Té raó, perquè realment és cert que, quan l'espoliat diu prou, l'espoliador, si no s'ha sabut administrar, les passa molt magres. És el que s'esdevé quan algú fa segles que viu a costa d'altri i, tot d'una, aquest altri es desperta i diu al primer: "Demà m'afaitaràs!". Com és natural, en sentir aquesta frase, l'espoliador experimenta un munt de sensacions que el porten per diversos estadis. Comença amb l'estupor, continua amb la incredulitat, enllaça amb el menyspreu, muta en amenaça i esdevé ràbia, odi, exabrupte i agressió. És un mecanisme humà que s'activa i funciona sempre igual, tant si es tracta d'un individu com d'una col·lectivitat. Incloent-hi, naturalment, els imperis, raquítics, decadents i esperpèntics com Espanya. Espanya, és justament això, una andròmina imperial, una cacatua enfaristolada que s'abraça a "la roja" -una "roja" només possible amb el talent de jugadors de la colònia catalana- perquè se sap buida d'elements que la projectin al món, si no és com a model encobert de totalitarisme, de nacionalisme ferotge, de destrucció d'identitats, cultures i llengües, d'il·legalització de partits desafectes, de tancament de diaris, de manipulació de les urnes, de connivència judicial davant la tortura, de subvenció d'entitats enaltidores de Franco, de negativa a condemnar el franquisme i l'assassinat del president de Catalunya Lluís Companys i, entre moltíssimes altres coses, de catalanofòbia. Una profunda, persistent i rabiosa catalanofòbia.

I per emmascarar aquesta catalanofòbia, el nacionalista Monago afirma que si demana una revolta contra el concert econòmic català és per l'amor immens que sent per Catalunya: "Ho faig per amor a Catalunya i perquè aquests dirigents catalans que defensen el pacte fiscal català no són en realitat el poble català". És la seva manera de dir: "Només la gent que pensa com jo és real. Només els catalans col·laboracionistes són reals". Els catalans amb dignitat, els catalans que no s'agenollen davant d'Espanya, els catalans que diuen obertament que Espanya no és ningú, absolutament ningú, per immiscir-se en la vida i en les decisions polítiques de la nació catalana, no són reals. Aquests no són el poble català. Ningú no sap què són, però poble català segur que no. Persones reals, tampoc.

Arribats aquí, diguem que hi ha hagut nombrosos racistes al llarg de la història que s'han expressat en els mateixos termes que el senyor Monago. Són racistes que no odien els negres, només odien els negres que no se subordinen a la "superioritat" blanca. És a dir, els negres irreals. Perquè els negres reals, els negres que es fan estimar, són aquells que diuen "sí, bwana" cada cop que els Monagos d'aquest món els ordenen que treballin per a ells o que els enllustrin les sabates. I quan els negres fan una cursa o juguen un partit de futbol i guanyen, els honors són per a l'amo. Són l'amo, el seu llinatge, la seva notorietat, les seves terres, els seus interessos els qui han guanyat. Els negres només són animalons que fan el que calgui, fins a arrossegar-se per terra o aixecar la poteta, a canvi d'un terròs de sucre de l'amo blanquet. Aquest, això sí, no s'expressa mai en termes com ara "casa meva". Fratern i amorós com és, sempre diu "casa nostra" tot fent entendre que la seva casa també es la casa del seu negre solidari. Un negre que, pobret, ves què faria tot sol. A més, com es pot tolerar que un negre vulgui tenir casa pròpia i treballar la terra per a la seva família en lloc de fer-ho per a aquells que es creuen amb dret a posseir persones, pobles i vides?

Els totalitaris, els vividors, els cínics, els ignorants, els espoliadors, els emperadors de la caspa com Monago, hereus d'un règim de terror que enyoren en privat, i amarats d'aquella supèrbia i d'aquella agressivitat tan espanyoles que Jacques Feyder retratava magistralment a "La kermesse heroica", qualifiquen de "xantatge territorial" i de "somni melancòlic" el tancament de l'aixeta catalana i la voluntat de recuperar l'Estat propi, que és l'estatus que correspon a Catalunya com a una de les nacions històriques d'Europa. La mateixa nació que segons José Montilla, un altre descendent ideològic del conde-duque de Olivares, "no té raons històriques" per gestionar els seus propis recursos.

Monago, tanmateix, sense adonar-se'n, confessa públicament que Espanya no pot viure sense Catalunya, i, en confessar-ho, palesa que Catalunya només té futur com a Estat independent. Per això exigeix el subsidi etern i blasma Alemanya i Catalunya afirmant sense enrojolar-se que "si a Europa la insolidaritat la representa avui Alemanya, a Espanya avui aquesta insolidaritat i absència de cooperació la representa el pacte fiscal català". És a dir, que, sense Alemanya i sense Catalunya, Espanya no pot seguir fent autovies sense cotxes, aeroports sense vols, trens sense viatgers i obres faraòniques sense sentit. Aquest és el seu drama. El drama d'Espanya i el drama de Monago. És la dolorosa constatació que el negre se'n va i que d'ara endavant haurà de ser ell, l'amo blanquet, el qui haurà d'ajupir-se i treballar la terra per viure.

El Singular Digital , 3/7/2012
 
El futur de Mercè Conesa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 juliol 2012
Mercè ConesaLa notícia de l'interès de CDC de rejovenir la direcció del partit i de potenciar-hi el paper de les dones m'ha produït una certa inquietud. I no ho dic pas perquè em sembli malament. Al contrari, ho trobo molt encertat. Si m'inquieta és perquè tinc la percepció que això pot afectar negativament Sant Cugat en el sentit que ens faci perdre Mercè Conesa com a alcaldessa. Crec que Mercè Conesa és una persona valuosíssima –ho remarco: valuosíssima– per a la ciutat, tant per la seva capacitat de treball i d'escoltar els problemes aliens amb desig de solucionar-los com per la seva proximitat i calidesa de tracte, i considero que la seva marxa, a banda de suposar una gran pèrdua per a la secció local del seu partit, també ho seria per al municipi. Vull dir amb això que reuneix tots aquells elements que la poden convertir en una alcaldessa molt estimada per la ciutat i amb moltes probabilitats de fer-hi història. Des del meu punt de vista, un alcalde estimat és aquell que trepitja el carrer, que hi cerca les coses que no van bé, que saluda tothom –no només els seus votants–, que enraona amb la gent, que té sensibilitat social i que pren nota de les necessitats ambientals, especialment les dels col·lectius febles, com ara les persones grans o els discapacitats. I Mercè Conesa reuneix tots aquests valors fins al punt que és la figura que tot partit voldria, perquè, a més de transmetre'n una imatge molt positiva, garanteix una victòria aclaparadora a les eleccions. No m'estranyaria, per tant, que el seu nom sonés aviat a la Generalitat. Tinc la convicció que arribarà molt amunt en la política nacional. I no ho dic només perquè hi vegi una futura consellera, sinó perquè, de la mateixa manera que avui és la primera dona que ha governat Sant Cugat, demà pot ser la primera dona que governi Catalunya.

Diari de Sant Cugat , 29/6/2012
 
Doblement orgullós de Cugat.cat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 juliol 2012
Cugat.catCom a santcugatenc em sento doblement orgullós que Cugat.cat celebri aquests dies el seu trentè aniversari. Dic doblement orgullós, perquè no sols és una fita extraordinària que aquest mitjà, tenint en compte la precarietat amb què va començar -primer al carrer de Sant Ramon i després al carrer de Sant Jordi-, hagi arribat fins aquí, sinó perquè s'ha de qualificar d'admirable la manera com ho ha aconseguit.

Només cal mirar les dades de l'Oficina de Justificació de Mitjans, l'OJD, per veure els rècords d'audiència que ha batut, tant en visites com en pàgines vistes, força per damunt dels trenta mil usuaris. Comparteixo, per tant, l'entusiasme del seu director, Miquel Herrada, quan diu que són uns resultats fantàstics: "Hem trencat una nova barrera i demostrem que els continguts interessen a la ciutadania. Som al capdavant dels mitjans locals del país".

És cert. En aquests moments, Cugat.cat és el mitjà local de comunicació en català més seguit a Internet, la qual cosa fa que sigui un goig mirar enrere i veure'n l'evolució. Jo, actualment, estic apartat de la ràdio, però el món de la ràdio -Ràdio 4, concretament- va ser durant vint anys el meu àmbit professional i per això sé que el trentè aniversari de Cugat.cat, així com les dades brillants que presenta, serien del tot impossibles -repeteixo: impossibles- sense els professionals que en els anys vuitanta, quan l'audiència era mínima, treballaven amb la mateixa passió i amb la mateixa il·lusió que si fossin líders a Catalunya. Vull dir que l'aniversari que avui celebrem és el fruit d'aquell esforç. Per això, en un moment com aquest, a més dels treballadors actuals, és de justícia retre un homenatge a tots aquells grandíssims professionals i agrair-los la seva implicació, la seva perseverança i la seva generositat. Ja ho diu la dita: qui bé sembra, bé cull.

Cugat.cat , 29/6/2012
 
La "interdependència" de Fernández Díaz Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 juny 2012
Jorge Fernández Díaz
Jorge Fernández Díaz
Francament divertides les recents declaracions del ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre la independència de Catalunya. Divertides, perquè revelen dues coses molt positives per al nostre país. La primera és que el neguit espanyol per aquesta qüestió creix tan vertiginosament com l'independentisme català; i la segona és que el nacionalisme espanyol es declara impotent per generar el més mínim argument a favor de les seves tesis totalitàries. Fixem-nos que continua dient les mateixes bajanades de sempre, però canviant-ne el context. Ara, per exemple, utilitza la crisi econòmica i l'atzucac de Grècia per portar l'aigua al seu molí.

  • Jorge Fernández Díaz: "La gent parla als bars de la prima de risc. Mai no havia passat una cosa així. Vivim en un món en el qual no hi ha lloc per a les independències. Ara és moment d'interdependències. L'hora del Nosaltres Sols ja ha passat a la història. I això convé que a Catalunya alguns ho tinguin clar. Les eleccions gregues tenen una importància cabdal fins i tot per als Estats Units, fet que demostra que el món és cada vegada més interdependent."

Com veiem, res de nou sota el sol. La mateixa cantarella de fa trenta anys, però guarnida amb petits elements del present perquè soni actual. Fernández Díaz deu pensar que tothom és ximple, perquè realment cal ser molt babau per empassar-se els seus galdosos sil·logismes. D'entrada ens ve a dir que la crisi de Grècia i el seu rescat, per part de la Unió Europea, demostren que el món és interdependent i que, per tant, Catalunya no pot ser independent. És a dir, que els catalans ens hem d'emmirallar amb Grècia, no pas amb Àustria, Suècia, Bèlgica o el Regne Unit, malgrat que si fóssim independents tindríem un PIB superior al d'aquests estats. Curiós. Un pregunta em balla pel cap, tanmateix. Significa això que abans de la crisi grega, les independències sí que tenien sentit? Significa això que la frontera entre el dret a tenir un Estat i la desaparició d'aquest dret és Grècia qui la marca? Renoi, quin embolic.

I Espanya? Què marca, Espanya, amb la seva crisi? Quins atractius té per a un català veure's sotmès a un robatori i a una subordinació permanents, a una persecució sistemàtica dels seus drets i de la seva llengua, a una anul·lació de la seva personalitat nacional i a una usurpació de la seva identitat en el camp de l'art, de la ciència, del pensament, del comerç, de la indústria, de la comunicació, de la diplomàcia o de l'esport? Si, segons Fernández Díaz, "l'hora del Nosaltres Sols ja ha passat a la història" i ja "no hi ha lloc per a les independències", com és que Espanya no renuncia a tenir un Estat? Sí, és clar, me'n puc imaginar la resposta fugida d'estudi. La resposta és que Espanya és independent només fins a cert punt, ja que el control a què Europa la sotmet demostra que la seva capacitat de decisió és força limitada. Completament d'acord. Però la resposta és fal·laç, perquè pretén fer-nos creure que la "dependència" d'Espanya l'han provocada els nous temps i no pas, com tothom sap, la seva corrupció, la seva caspa, els seus deliris imperials i les seves obres faraòniques.

El problema de Catalunya, per tant, no és de manca de recursos per ser un Estat independent -si pot sostenir un territori de quaranta milions d'habitants, per què no hauria de poder-ne sostenir un de set i mig?-, sinó de manca d'assertivitat. L'assertivitat necessària per actuar després que ja és prou evident que només posant fi a l'espoliació que pateix i gestionant els seus propis recursos podrà reduir l'atur, que ja arriba als tres quarts de milió de persones, i frenar el desmantellament de serveis bàsics en sanitat i educació. Només, amb els atributs d'un Estat, podrà sortir de la crisi en què es troba i tenir veu pròpia a les Nacions Unides.

Finalment, només dues petites consideracions al ministre espanyol. La primera és dir-li que Catalunya es conformaria amb una independència com l'espanyola. Vull dir que si d'aquesta independència el ministre i l'espanyolisme de dretes i d'esquerres en diuen "interdependència", ja ens va bé. Estarem encantats de ser tan interdependents com Espanya. Però Espanya a casa seva, nosaltres a la nostra i la solidaritat universal a la de tots. I la segona consideració és una pregunta doble: si, com diu el senyor Fernández Díaz, els estats estan desapareixent, com és que el seu nombre no para de créixer? Si, com diu el senyor Fernández Díaz, la independència no té cap sentit i no serveix per a res, com és que no hi ha cap Estat que vulgui deixar de ser Estat per convertir-se en nació sense Estat?

El Singular Digital , 26/6/2012
 
L'autofòbica Dolores Serrat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 juny 2012
Dolores Serrat
Dolores Serrat
Sembla paradoxal que una catalana de Ripoll –Dolores Serrat Moré, consellera aragonesa d'Educació (!)– figuri com a "ideòloga" de l'esborrany de la llei de llengües del Govern d'Aragó, en què s'ataca frontalment la llengua catalana anomenant-la "aragonès oriental". Ho sembla, perquè, de la mateixa manera que no és normal que les aranyes experimentin aracnofòbia, tampoc no ho és que els catalans experimentin catalanofòbia. Tanmateix n'hi ha, de catalans així. En aquest cas, però, no se'n pot dir catalanofòbia, sinó autofòbia. Els autofòbics són una espècie que sovinteja en tots aquells pobles víctimes de derrotes traumàtiques o seculars i es caracteritza pel plaer morbós que sent cada cop que els seus són vexats o escarnits per part d'un poble que se'ls declara superior.

La part esperpèntica de tot plegat, si més no al segle XXI, és que hi hagi catalans que pensin exactament el mateix que pensaven personatges tan abominables com Felip V o Franco. I Alejo Vidal-Quadras i Dolores Serrat en són una mostra. No en tenen prou d'ofendre la intel·ligència, necessiten també reafirmar-se amb els copets a l'esquena dels catalanofòbics. I per aconseguir-ho fan mèrits per mitjà de mesures més perverses que les que prendrien els seus amos. És a dir, que allò que, per sentit del ridícul, no farien els enemics de Catalunya, ho fan ells amb frenètica dedicació.

S'entén, per tant, que cometin un acte d'analfabetisme i d'indigència intel·lectual anomenant "aragonès oriental" el català de 60.000 persones a la Franja de Ponent. Són el mateix analfabetisme i la mateixa indigència intel·lectual que suposaria denominar "català ponentí" l'espanyol que es parla als Països Catalans. Però odi i racionalitat no són compatibles, i la necessitat irrefrenable de fer mal és molt més poderosa que el sentit comú. Per això, l'autofòbic comet tants errors. Errors elementals que el posen en evidència. Ho veiem en el mateix projecte de llei aragonès. Si veritablement consideressin seu el català, el protegirien com un tresor que els enriqueix. Però no. No sols no el protegeixen, sinó que hi escupen a sobre i procuren extingir-lo negant-li la consideració de llengua vehicular en el sistema educatiu de la Franja i discriminant-ne els parlants, que no tindran cap dret a ser atesos per l'administració en la seva llengua a la seva pròpia terra. Per sort, el Diccionari de la Llengua Catalana diu les coses pel seu nom: "Feixisme: actitud autoritària, arbitrària, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup".

Nació Digital , 23/6/2012
 
L'ètica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 juny 2012
Víctor Alexandre agraïnt el Premi Paul Harris
Víctor Alexandre agraïnt el Premi Paul Harris
Des d'aquí vull agrair al Rotary Club de Sant Cugat el Premi Paul Harris amb què m'ha distingit i també els parlaments de la seva presidenta, Montse Moral, i de l'alcaldessa, Mercè Conesa, relatius a la meva persona, per bé que, com vaig dir, no tinc pas la percepció de ser-ne mereixedor. Crec que implicar-nos en les coses que afecten la col·lectivitat que ens acull i intentar millorar les condicions de vida dels més desafavorits o projectar la ciutat per mitjà del nostre ofici, no és cap mèrit, és un deure que tots tenim. Tanmateix, agraeixo el premi perquè m'identifico amb els valors de solidaritat universal que el Rotary defensa. Els meus llibres parlen de política, de llengua, de dignitat, de llibertat, de respecte, de sentiments, de convivència i de relacions humanes, però sempre amb l'ètica com a substrat. De fet, l'ètica és el missatge de fons de totes les històries. I això és així perquè observo amb inquietud que la nostra civilització tendeix vertiginosament a l'individualisme, a l'enriquiment immoral i al desistiment de responsabilitats i ens empeny cap el cinisme i l'arribisme. Em sembla que cometem un gravíssim error si creiem que podem créixer il·limitadament a costa de la destrucció dels nostres limitats recursos naturals. No tenim cap dret a hipotecar el futur de la humanitat a canvi d'un present dominat per l'egoisme. Naturalment que hem de seguir fent política, naturalment que hem de seguir fent negocis, però fem política amb ètica, fem negocis amb ètica. És a dir, deixem de justificar la indignitat quan els indignes són els "nostres". L'acceptació d'aquesta mena de comportaments, ja siguin polítics o socials, no és res més que la justificació de la nostra indiferència. Si hi reflexionem, veurem que justifiquem l'injustificable per evitar que l'ètica ens avergonyeixi.

Diari de Sant Cugat , 22/6/2012
 
L'evolució de Lluís Recoder Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 24 juny 2012
Lluís RecoderPel que he observat al llarg d'aquests anys, el conseller Lluís Recoder, fins no fa gaire alcalde de Sant Cugat i ara titular de Territori i Sostenibilitat, ha fet una evolució molt elevada en el terreny de l'autoafirmació nacional. Sense voler jutjar les seves conviccions interiors, que desconec, i basant-me només en declaracions seves motivades per fets polítics determinats, hi detecto un gran canvi amb relació a la necessitat vital d'un Estat propi per a Catalunya. És de lamentar, això sí, el gest de menyspreu que va tenir el passat 7 de juny, abandonant el ple del Parlament, quan el diputat Uriel Bertran, de Solidaritat Catalana, va presentar una moció contra els peatges a les autopistes catalanes perquè els seus costos han estat amortitzats desenes de vegades.

Ja sé que Recoder pertany a un partit que no es declara independentista, per bé que la major part dels seus votants ho són, però a mi, en aquest cas, m'interessa la persona. I l'assertivitat nacional de Recoder ha crescut en la mesura que ho ha fet la del país. Crec que ell mateix, si revisa les seves declaracions dels darrers temps, hi descobrirà paraules vinculades amb els drets nacionals de Catalunya que no havia dit anteriorment. Per exemple aquestes: 'El futur passa perquè Catalunya decideixi quin és el seu propi horitzó, que no ha de ser cap altre que el de tenir l'Estat que garanteixi la defensa dels seus valors ciutadans, econòmics i culturals i la projecti al món com una nació oberta, moderna i democràtica'.

No cal dir que jo prefereixo molt més aquest Recoder. Per això m'agrada que, per raons del seu càrrec, constati la burla a Catalunya dels governs del PP i del PSOE. Uns governs que en els darrers vint anys només han ampliat un quilòmetre la xarxa ferroviària catalana. Un únic quilòmetre. I pel que fa a la inversió en infraestructures acordada inicialment, és prou sabut que l'any passat l'Estat només va executar-ne el 35% mentre que a Madrid va arribar al 111%. És a dir, que Espanya no sols ens ha estafat el 65% de les inversions públiques, sinó que, en comparació amb Madrid, el greuge arriba al 76%.

Arribats aquí, és positiu que Lluís Recoder demani que la Comissió Europea supervisi la inversió en infraestructures del govern espanyol, ja que, com s'ha vist, no sols pretén fer passar el clau per la cabota foradant els Pirineus per fer-hi l'anomenat Corredor Central, sinó que està retardant al màxim la construcció del Corredor Mediterrani dedicant-hi només 11 milions d'euros mentre que en destina 2.000 a la construcció d'un AVE a Galícia que, pel seu volum de passatgers, el sentit comú més elemental diu que és inconcebible, inviable i manifestament insostenible.

Cugat.cat , 22/6/2012
 
Vividors de la dependència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 juny 2012
Pere Navarro i Alicia Sánchez-CamachoÉs molt il·lustrativa l'alternança de declaracions per part de membres destacats del Partit Popular i del PSOE de Catalunya amb relació a la independència del nostre país, ja que denota el profund nerviosisme amb què aquests dos partits estan vivint el despertar de la consciència nacional catalana, el creixement imparable de l'independentisme i la propera constitució d'un Estat propi. Dic que és il·lustrativa, perquè tant populars com socialistes prediquen exactament el mateix, la qual cosa els defineix, encara més, com a grans partits nacionalistes espanyols amb idèntics interessos i objectius. Repassem-ho:

  • 7/abril/2012, María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya: "La independència suposaria per a Catalunya un empobriment terrible. De ser una de les comunitats més riques d'Espanya passaria a ser un dels països més pobres d'Europa."

  • 21/maig/2012, Pere Navarro, primer secretari del PSOE de Catalunya: "Catalunya sola seria un país més petit i més pobre. Tancant-nos en nosaltres mateixos no solucionarem els problemes."

  • 12/juny/2012: Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP de Catalunya: "La balança comercial de Catalunya seria deficitària sense Espanya. Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya ni Espanya sense Catalunya."

Es veu que cada mes li toca el torn a un dels dos partits. Ara es possible que agafin el relleu Laia Bonet o Rocío Martínez-Sampere, portaveu adjunta i secretària econòmica del PSOE de Catalunya, respectivament. Es tracta de repetir la mateixa mentida amb l'esperança que quatre incauts s'empassin l'ham. És el problema que té viure a costa de la dependència del teu país, que no et queda més remei que mentir dia rere dia per tal que aquesta dependència perduri com més temps millor. És com el cuiner deshonest d'un restaurant que, per por de quedar-se sense feina, no sols amaga a la clientela que l'amo l'obliga a cuinar deixalles sinó que, en qualitat de còmplice, continua cantant-ne les excel·lències sense adonar-se que tard o d'hora se sabrà la veritat i no trobarà lloc on amagar-se.

Recomano a Llanos de Luna, Navarro i Sánchez-Camacho que tinguin en compte que les barbaritats que diuen queden enregistrades i seran reproduïdes en un futur immediat com a mostra dels extrems a què pot arribar la manca de sentit del ridícul a canvi de conservar una cadira. Seran declaracions que provocaran la mateixa hilaritat que ara provoquen les que va fer Aldolfo Suárez quan era president del govern espanyol sobre la pretesa "pobresa" de la llengua catalana: "És impossible ensenyar física nuclear en català".

D'entrada caldria remarcar que hi ha una diferència notable entre l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya i la seva balança comercial amb aquell país. L'espoliació, com la mateixa paraula indica, és un robatori, un saqueig. La balança comercial, en canvi, és lliure i voluntària. En altres paraules, mentre Espanya saqueja Catalunya, Catalunya no obliga Espanya a comprar els seus productes. Això significa que si Espanya compra productes catalans no és pas perquè siguin catalans, sinó perquè són bons. I la prova és que la transversalitat de la catalanofòbia espanyola és tan gran que alguns productes catalans procuren amagar la seva identitat per por de ser rebutjats. Per sort, però, el mercat espanyol només representa una tercera part de les exportacions catalanes ja que, cada dia més, els nostres productes viatgen arreu del món. I tampoc no cal patir pel probable boicot espanyol. És obvi que n'hi hauria els primers mesos, però seria molt feble i tan poc efectiu com va ser-ho el boicot al cava. A més, és ridícul pensar que Catalunya no boicotejaria els productes d'Espanya. I tant que ho faria! El boicot català tindria unes proporcions tan espectaculars que, ves per on, serien els mateixos empresaris espanyols els qui pressionarien Madrid perquè fes les paus davant la davallada d'ingressos.

Finalment, pel que fa a la frase de la senyora Sánchez-Camacho -"Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya, ni Espanya sense Catalunya"- cal aclarir que només és certa en la seva segona meitat. I és que el drama d'Espanya no és únicament que necessiti seguir robant als catalans per sortir de la crisi. El drama d'Espanya és que, amb crisi o sense crisi, necessita el robatori per viure. Necessita que el robatori continuï per poder mantenir el seu irracional tren de vida, per poder alimentar el seu caspós sistema judicial, per poder finançar les seves obres faraòniques, per poder construir trens, autovies i aeroports absolutament inútils, per poder atribuir-se com a propi el talent científic i el patrimoni cultural i artístic catalans i, entre un milió de coses més, per poder participar en competicions esportives internacionals que li permetin fer passar per medalles espanyoles el que en realitat són medalles catalanes. Catalunya, per tant, no necessita Espanya per sortir de la crisi. Catalunya necessita treure's Espanya del damunt per sortir del pou i per salvar la pròpia vida.

El Singular Digital , 19/6/2012
 
Falenes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 juny 2012
FalenesL'any 2008, també al Diari de Sant Cugat, vaig comentar La llum dels orfes, un llibre excel·lent escrit per Jaume Ferrer Sancho, guardonat amb el premi "7lletres", que era un recull de contes entorn el sentiment de pèrdua en les persones. Doncs bé, ara, aquest autor, que és un pneumòleg mallorquí que viu a Sant Cugat, ha publicat un segon recull titulat Falenes (Arola, 2012) amb nou històries quotidianes sobre personatges atrapats en situacions implacables. La inicial, per exemple, narra l'amistat entre dos estudiants, en Lluc i en Marc, un d'extracció humil i l'altre de benestant, que, arran de l'aparició de dues noies i de la consegüent humiliació del primer, esdevé ferotgement violenta. Esplèndida, a més, la tensió creixent centrada en personatges d'aparença banal que, pel seu estil, hauria signat encantat Raymond Carver. Un altre relat colpidor és "Retrat de parella", que parla d'un matrimoni que ha institucionalitzat la degradació de la dona sense que ella, com les falenes, les papallones de nit que es queden immòbils quan el dragó s'hi atansa, sigui capaç d'evitar-la i encara menys d'escapar-se'n. Amb la mateixa actitud que les víctimes de situacions similars, aquesta Antònia sempre troba excuses per romandre al costat de l'home per a qui no és res més que una minyona que recull la roba bruta que ell escampa per terra, que neteja l'orina que ell allibera fora de la tassa del vàter i que buida i renta amb lleixiu l'ampolla amb els pixats nocturns que ell li deixa cada matí a la tauleta de nit. "La bufetada va copejar la cara, però on la va ferir va ser en el cor", diu el text. I la vida de l'Antònia, com la de tantes dones, es resumeix en aquesta frase: "Tota la vida callant per tal que a n'Arnau no li sortís la bèstia que duia amagada". Llegiu-lo, és un llibre molt recomanable.

Diari de Sant Cugat , 15/6/2012
 
La intel·ligència "interior" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 juny 2012
La intel·ligència interiorM'ha semblat molt lloable la crida a la lectura que l'escriptor Emili Teixidor ha fet a Sant Cugat, com a convidat del cicle de tertúlies que organitza l'entitat Amics de Pedra i Sang. I encara m'ha semblat més reeixida la manera com ha fet aquesta crida. És a dir, per mitjà de raonaments gràfics i didàctics com els que trobem en aquestes paraules: "La gent ha de llegir de la mateixa manera que ha de caminar, perquè no s'aturi el cervell. Cal llegir per mantenir-se en forma intel·lectualment".

Doncs sí, realment és així. I també ho és, com diu en Teixidor, que "necessitem molts més escriptors i molta més activitat cultural", ja que "la gran majoria de pel·lícules, produccions televisives, llibres i cançons vénen de l'estranger i és una vergonya haver de comprar la intel·ligència a fora". Completament d'acord. Certament no és bo per a un país caure en aquesta indolència. Tanmateix, jo advertiria que no tot allò que ens ve de fora és intel·ligència. Tant de bo fos així! Per desgràcia, també ens arriba molta futilesa perfectament prescindible. Una futilesa que els catalans, de manera irreflexiva, consumim per una gravíssima manca d'autoestima. Vull dir que tendim a consumir més els productes de fora que no pas els nostres. Només cal veure, per posar un exemple, la quantitat de restaurants catalans que tenen com a vi de la casa un Rioja o un Ribera de Duero en lloc de tenir, com seria lògic, un Penedès, un Priorat o un Montsant.

Amb la lectura passa el mateix. La literatura catalana és una magnífica literatura, i els llibres de l'Emili Teixidor en són una prova. El problema és que està abandonada, deixada a l'estacada, per la mateixa Catalunya, i això fa que els grans altaveus mediàtics es dediquin a projectar les obres de fora tot menystenint les pròpies. He de dir que aquesta projecció de la producció exterior seria perfectament admissible si es compatibilitzés amb la pròpia. Naturalment que sí. El problema és que no hi ha compatibilització. El problema és que la projecció de la intel·ligència de fora es fa en detriment de la intel·ligència interior. I això és un suïcidi. Per entendre-ho, només hem de respondre aquesta pregunta: si els catalans no protegim la literatura catalana, qui en aquest món ho farà?

Cugat.cat , 15/6/2012
 
El greuge a Sant Cugat continua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 juny 2012
Edifici destinat a un futur jutjat
Edifici destinat a un futur jutjat
És molt positiu que el Partit Socialista se sumi al clam de Sant Cugat per tenir jutjats de primera instància i instrucció. Ha trigat anys, però finalment ho ha fet. El que és curiós és que ho faci justament ara i no pas quan governava Catalunya i Espanya. Com molt bé diu la seva secció local, "aquest és un tema que genera unitat entre partits, empresaris i professionals dels drets" i és una "vella reivindicació de la ciutat". Certament és així. Però precisament per això hi ha qui pensa que és molt lleig exigir que els altres facin allò que hom no ha volgut fer quan podia fer-ho. Jo mateix, des d'aquestes pàgines, vaig escriure un article el 2008 denunciant el menyspreu socialista a Sant Cugat per negar-li el jutjat a què té dret pel nombre d'habitants. De fet, vaig escriure'n dos més, d'articles. Un el 2007, al Singular Digital, que es deia "Montserrat Tura i el PSC discriminen Sant Cugat", i un altre el 2010, a Cugat.cat, titulat "Sant Cugat sense jutjats" . Recordo que l'aleshores consellera de Justícia, senyora Tura, fins i tot es va burlar dels santcugatencs replicant que "milloraria el jutjat de pau". Molt lamentable, francament, ja que la situació és gravíssima i té col·lapsats els jutjats de Rubí, on el 60% dels afers que s'hi tramiten provenen de Sant Cugat i suposen un volum de 10.000 expedients a l'any. La situació, per tant, és insostenible i encara ho serà més per dues raons: perquè la població continua creixent i perquè el PP no sols es nega a crear el jutjat, igual que feia el Partit Socialista, sinó que, a més, preveu reduir el nombre dels existents amb l'excusa que no hi ha diners. Els diners, prou que ho sabem els catalans, es destinen a construir autovies, aeroports i trens d'alta velocitat espanyols que no utilitza ningú i que escandalitzen Europa i el sentit comú.

Diari de Sant Cugat , 8/6/2012
 
L'espoli de Catalunya és "sagrat" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 juny 2012
Pere Navarro (PSOE)
Pere Navarro (PSOE)
És tot un espectacle observar l'afany, la tenacitat i la passió amb què els dirigents del PSOE de Catalunya treballen en la construcció del panteó del partit. Es diria que rivalitzen entre ells per veure qui la diu més grossa, qui és més espanyolista, qui aconsegueix restar el major nombre de vots a la seva formació i desconnectar-la definitivament de la societat catalana. Últimament, han estat Pere Navarro, Montserrat Tura i Laia Bonet els qui han fet mèrits davant la seva direcció a Madrid. El primer, Pere Navarro, coincidint amb el PP, com és habitual en aquestes qüestions, diu que el PSOE de Catalunya està en contra del concert econòmic i d'una hisenda pròpia catalana perquè no seria "legal" i perquè per als socialistes la legalitat és "sagrada". Una cosa que Navarro no diu és que la legalitat que impedeix el concert econòmic, que empara el robatori que patim i que ens situa al caire de l'abisme, és conseqüència de la majoria que el PP i el PSOE configuren a Madrid. És a dir, que són el mateixos Pere Navarro i companyia els qui fan les lleis i els qui ens han dut fins aquí. S'entén, per tant, que qualifiquin de "sagrada" la legalitat que afavoreix l'espoliació del poble català i que li impedeix tenir hisenda pròpia. Una legalitat tan "sagrada" com la "sagrada unitat d'Espanya", oi, senyor Navarro?

Montserrat Tura, per la seva banda, ha tingut un galdós protagonisme parlamentari -fins i tot es va quedar sense arguments i no va saber què dir- en erigir-se en portaveu de la negativa del seu partit a la Proposició de Llei presentada per Solidaritat Catalana per evitar que José Montilla gaudeixi de privilegis aprofitant-se de la seva doble condició d'expresident i de senador. Com ha dit Alfons López Tena, "en un moment en què la ciutadania està patint els efectes de la crisi i del deteriorament dels serveis públics a causa de les retallades, els representants polítics, més que mai, han de donar exemple i no acumular càrrecs ni ingressos públics". Doncs bé, la senyora Tura i el seu partit no hi estan d'acord. Per a ells és molt normal que el president d'un país, en perdre unes eleccions, se'n vagi a fer de senador d'un altre país. Troben normal que Montilla degradi el càrrec de president de Catalunya i que el converteixi, no pas en allò que ha de ser, la culminació d'una carrera política, sinó en un instrument al servei d'una carrera personal finançada per la ciutadania.

Finalment, Laia Bonet, portaveu adjunta socialista, considera que hi ha una cosa molt pitjor que la nefasta situació actual. Molt més! Es tracta d'una cosa terrible, perversa i maligna anomenada "independentisme". Tan terrible, perversa i maligna com el concert econòmic: "La forma del concert no és bona perquè no preveu cap quota de solidaritat", diu Bonet sense adonar-se que, si fos més socialista que nacionalista espanyola, hauria d'estar en contra d'aquest robatori anomenat cínicament "quota de solidaritat" per una simple qüestió de principis. Catalunya no pot donar ni un euro més a Espanya -ni un- per dues raons elementals. En primer lloc, perquè en el món hi ha pobles on la gent mor literalment de fam i seria immoral que, per una ideologia espanyolista com la de la senyora Bonet i el seu partit, Catalunya hagués de ser solidària amb les autovies, els aeroports i els trens irracionals d'Espanya, en comptes de ser-ho amb el Tercer Món. Mentre a Europa vivim cada dia més, a l'Àfrica viuen cada dia menys i la seva esperança de vida passa dels cinquanta-nou anys als quaranta-cinc. I en segon lloc, perquè ha arribat el moment de tancar l'aixeta. Espanya, al llarg dels darrers segles, ha espoliat centenars de milers de milions a Catalunya, uns centenars de milers de milions que superen escandalosament la solidaritat més generosa. Només faltaria que ara, per compensar la davallada d'ingressos del lladre, la víctima l'hagués de mantenir.

El Singular Digital , 12/6/2012
 
Vargas Llosa, espanyolisme amb accent peruà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 juny 2012
Vargas LlosaEl dia que es creï el Museu Internacional del Col·laboracionisme, Mario Vargas Llosa hi tindrà un lloc destacat. Probablement una galeria. S'ho mereix, perquè ja fa molts anys que malda per obtenir aquesta consideració. Les seves recents declaracions a TVE, amb preguntes ben preparades perquè pogués esplaiar-s'hi, en són una mostra. "Ser peruano es una manera de ser español", va dir. Ras i curt, els peruans no existeixen perquè, "els agradi o no els agradi", són espanyols. Només cal mirar la història per saber que abans del 1492 no eren ningú. Ni tan sols no havien descobert el llenguatge, pobrets. Un espanyol sí que té una única identitat. No en necessita més perquè la seva és tan sublim que si hi ha una cosa que els altres pobles lamenten és justament no ser espanyols. I si no ho lamenten és perquè són folls, estúpids o heretges. Nacionalistes, en definitiva.

Amb aquests principis, no és estrany que Vargas Llosa, tot i ser un reaccionari, sigui adulat per l'esquerra espanyola i per l'esquerra espanyolista catalana. Seria injust que no ho fessin després dels titulars de premsa que els regala. Sap que el conviden precisament per això i fa el que sempre han fet tots els grans llagoters de la història, que és dir just allò que volen sentir aquells que els poden honorar. És probable, fins i tot, que bona part de l'audiència masculina experimentés una erecció quan es va referir encobertament a Catalunya dient que els nacionalismes són "el triomf de la incultura". Al capdavall, és el mateix discurs que els espanyols feien servir contra la resistència peruana i el mateix també que van emprar al segle XIX contra l'independentisme d'aquell país.

Els botxins de pobles sempre actuen així: o es disfressen de víctimes o exterminen identitats en nom de la llibertat. Per tant, quan Vargas Llosa ens diu que "ser català és una manera de ser espanyol", no ens imposa cap identitat. No, i ara! El que fa, en realitat, és alliberar-nos. I és que Vargas Llosa és un alliberador. Allibera identidades aldeanas escopint sobre la seva llengua i cultura i les dignifica convertint-les en espanyoles. En el fons és el viu retrat dels espanyols que deien que els indis no eren humans perquè no tenien ànima. Per adquirir-la, havien d'abraçar el cristianisme. Un català o un peruà tampoc no són ningú si no abracen l'espanyolisme. Escoltant Vargas Llosa, es veu clarament la profunda degradació intel·lectual a què pot arribar un individu per apaivagar la terrible cremor de l'autoodi.

Nació Digital , 9/6/2012
 
La dona als mitjans de comunicació Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 juny 2012
La dona als mitjans de comunicacióSeria molt recomanable que l'estudi Gènere i mitjans de comunicació; eines per a visibilitzar les aportacions de les dones [PDF] no fos llegit únicament per uns quants periodistes, sinó que arribés a un públic molt més ampli, ja que els principis que defensa afecten tota la societat en el seu conjunt.

Aquest estudi, elaborat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya, l'Institut Català de les Dones i el Col·legi de Periodistes, aborda temes clau que mostren el paper secundari o estereotipat que té la figura de la dona en els mitjans de comunicació i està dividit en quatre apartats: "Salut", "Dones migrades", "Dones i poder" i "Violència masclista". Són quatre apartats que demostren, per mitjà d'exemples il·lustratius apareguts a la premsa impresa o a la premsa audiovisual, que el respecte per certa quota femenina, lluny de ser una garantia de tractament digne, pot esdevenir un parany. Vull dir que hi ha una cosa molt més important que la presència física de dones en determinats programes, i és el paper que hi desenvolupen. Com diu la periodista santcugatenca Arantza Díez, que hi ha col·laborat, "no perquè la dona aparegui en pantalla estem visibilitzant-la; se la pot silenciar o denigrar de la mateixa manera o més".

Per fer-nos una idea dels esquemes que els nostres mitjans acostumen a reproduir, encara que sigui més per inèrcia que per mala fe, n'hi ha prou que parem atenció en el cas de les dones llatinoamericanes que hi apareixen. Aquestes dones, en general, acostumen a respondre a un perfil de persones ignorants, víctimes, delinqüents, vividores, sexualment ardents i prostituïbles, i això és degut al fet que, com explica Marta Tudela, una de les responsables del projecte, "els mitjans de comunicació estan construint una imatge de la realitat que genera estereotips".

Doncs bé, arribats aquí, crec que és vital que els periodistes masculins prenguin consciència de la seva responsabilitat a l'hora d'acabar amb aquesta dinàmica i que tots plegats adoptem una actitud més reflexiva i crítica que ens permeti detectar-la cada cop que ens arriba acuradament emmascarada. Com dic, aquesta discriminació és molt més subtil i perniciosa que la de la poca presència de dones en els mitjans. Tanmateix, és vergonyós que, tot i que la població mundial femenina supera el 54%, i que per tant és majoria, les dones que apareixen en els mitjans de comunicació només arriba al 22%.

Cugat.cat , 8/6/2012
 
"¡Catalán de mierda!" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 juny 2012
Catalán de mierdaLes agressions verbals i les pallisses que van patir alguns espectadors catalans per part de la policia espanyola durant el partit entre el Barça i l'Athletic de Bilbao a l'estadi Vicente Calderón, de Madrid, el passat 25 de maig, més enllà de la seva gravetat, que és extrema, són una prova de l'exacerbació a què pot arribar la catalanofòbia quan gaudeix d'impunitat. Recordem que l'únic fonament dels cops era ser portador d'una estelada i que els crits que els acompanyaven eren aquests: "¡Catalán de mierda!", "¡No volverás a mirar la bandera!", "¡Mirad como pegamos a los polacos!", "¡Te voy a romper el brazo y no podrás volver a levantar la bandera nunca más!", "¡Vamos, levanta la bandera ahora, catalán de mierda!" I com que hi ha catalans caragirats que experimenten un plaer morbós cada cop que passen aquestes coses i que de seguida les minimitzen, n'hi haurà prou que canviem el subjecte de les frases esmentades ("¡Negro de mierda!", "¡Judío de mierda!", "¡Moro de mierda!", "¡Mirad como pegamos a los negratas, a los judíos, a los moros de mierda!") per veure fins quin punt l'odi a Catalunya i als catalans és racisme pur.

No cal dir que res d'això no seria possible sense la transversalitat de la catalanofòbia espanyola, una transversalitat que empara i afavoreix l'abús de poder, les agressions, les tortures, les amenaces i els missatges racistes. Per això la policia va actuar com va actuar. De primer, per no cridar gaire l'atenció, se'n duien l'espectador als passadissos amb bones maneres, després l'emmanillaven i tot seguit l'apallissaven. I com que són molt valents no peguen mai sols, ells sempre peguen en grup, peguen amb l'odi rabiós del racista, peguen amb l'obsessió del psicòpata, peguen per veure sang, peguen per rabejar-se en la víctima, peguen per humiliar-la, peguen i peguen i peguen fins que els crits d'aquesta, des del terra, els provoquen una erecció. En el fons només els mou això. Impotents com són, intel·lectualment i de cos, no han conegut mai cap altra manera de sentir-se homes.

Això explica que l'any 2004 l'Audiència Nacional espanyola acusés de terrorisme un nen de catorze anys per demanar a un supermercat que etiquetés els seus productes en català mentre que aquest 2012 deixa impunes les amenaces de mort i els missatges nazis i catalanofòbics d'infinitat d'espanyols que, a través de la xarxa, van demanar a la presidenta de Madrid que posés una bomba per exterminar tots els catalans i bascos que assistissin a la final de la Copa del Rei d'Espanya o que els afusellessin o que els calessin foc o que els tanquessin en una cambra de gas i que els apliquessin la solució final.

Per a Espanya, enviar un correu electrònic a un supermercat amb aquest text és terrorisme: "Els demano que tradueixin la web i que etiquetin els seus productes al català, és una qüestió d'igualtat de drets. Si us plau, respectin la nostra nació". Mentre que enviar-ne aquest altre és llibertat d'expressió: "Soy libre, y como tal voy a poner una bomba en el Calderón cuando se dispute la final. Libertad de obra"; "Una bomba y mueran todos los catalanes, mujeres, ninos, embarazadas, viejos, todos, todos, ni un solo vivo". S'entén, per tant, que la senyora Cristina Cifuentes, delegada del govern espanyol a Madrid -Espanya té delegats espanyols en el seu propi país- hagi exigit al president de Catalunya, Artur Mas, que demani perdó per l'escridassada que el públic de l'estadi va dedicar a Esperanza Aguirre. Per a Cifuentes no té cap importància que Aguirre, nostàlgica empedreïda del franquisme, anés a l'era a empolsegar-se intentant que el partit es jugués a porta tancada. Per les consignes que la manifestació de la Falange va llançar el mateix dia contra Catalunya, en canvi, la senyora delegada, no ha demanat a Aguirre que es disculpi. Ni tampoc no han actuat la Fiscalia ni el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, amb relació a les agressions i a les tortures sofertes per catalans a mans de la policia espanyola.

La part bona de tot plegat, la part més estimulant, és que un Estat com l'espanyol, que necessita la impunitat per perpetuar-se, que necessita reprimir per imposar-se, que necessita agredir, vexar i torturar per intimidar la dissidència, que necessita assassinar llengües perquè tothom parli l'espanyola, que necessita requisar banderes alienes perquè onegi la bandera del totalitarisme i que, entre moltes altres coses, necessita 100.000 watts de potència perquè no es noti la xiulada de tot un estadi al seu himne nacional és un Estat putrefacte i en fermentació que camina inexorablement cap a la seva desintegració.

El Singular Digital , 5/6/2012
 
Bancs de fusta esponsoritzats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 juny 2012
BancsJa és ben cert que costa molt de satisfer tothom i que mai no estem contents amb el que tenim. Sempre en volem més. Dic això perquè no fa gaire, just quan jo agraïa a l'Ajuntament que hagués escoltat els precs d'aquesta columna, d'instal·lar bancs de fusta per a les persones grans a la rambla del Celler, sobretot en llocs assolellats a l'hivern, ja hi va haver qui no en va tenir prou. Parlo d'uns bancs que han estat un èxit, que resulten molt més confortables que no pas les cadires d'abans i que l'Ajuntament, en lloc d'instal·lar-ne només mitja dotzena, com demanàvem, n'ha instal·lat vint. Vint bancs entre el carrer de Francesc Moragas i l'Ajuntament. Doncs bé, encara no els havien acabat de posar, com aquell qui diu, que des d'aquestes mateixes pàgines ja hi havia qui trobava que n'hi havia pocs. Els demandants, però, no precisaven quants bancs més els vindrien de gust. Quaranta, potser? O tal vegada seixanta? Posats a demanar, no hi ha dubte que cent seria una xifra més rodona. Tanmateix, davant d'aquest ardor petitori, caldria tenir present que, com informava el passat mes de març la versió digital del Tot Sant Cugat, la instal·lació dels vint bancs esmentats ha tingut un cost de 12.000 euros, 600 euros per unitat. No són xifres astronòmiques, és cert, però és bo que se sàpiguen. Si més no, per no oblidar que en aquesta vida hi ha molt poques coses que siguin de franc. Per això, arribats aquí, em permeto suggerir a l'Ajuntament una modalitat d'instal·lació que podria ser força estalviadora. Es tractaria que els bancs estiguessin finançats per empreses comercials, institucions o particulars en qualitat de mecenatge o de servei a la ciutadania. El banc seria el mateix, però a la part central hi hauria una placa en què s'hi podria llegir un text com aquest: "L'empresa X a Sant Cugat".

Diari de Sant Cugat ,1/6/2012
 
La revolta contra els peatges Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 juny 2012
La revolta contra els peatgesEm sembla que la major part de la nostra classe política, especialment la conselleria d'Interior, no és conscient del significat de la revolta contra els peatges. Des del primer moment l'han menystinguda, han intentat desacreditar-la i fins i tot s'han permès amenaçar-la fent servir tota mena de mentides i de recursos demagògics com a elements d'intimidació. No poden entendre que la societat catalana, una col·lectivitat nacional que en els diccionaris figura com a sinònim de xai, faci un cop de cap i que, sense cap mena de por, gosi desafiar les normes del ramat. No s'ho expliquen i s'ho miren astorats. "Com és possible?", pensen. "Si el català és aquell individu que només que li fas un crit ja fuig esporuguit amb la cua entre cames. I ara! A què treu cap, aquest canvi?"

Però el cert és que la progressiva transformació de la societat catalana és un fet, un fet que avança imparable i que culminarà amb la consecució d'un Estat propi. I el detonant, com he escrit amb insistència, serà irrellevant comparat amb la magnitud de la fita. La campanya "Prou peatges. No vull pagar" és un detonant, i en vindran més, com ara la probable intervenció de Catalunya per part de Madrid. Espanya, no satisfeta amb l'espoliació del nostre país, ocuparà la Generalitat, remenarà els nostres comptes, suspendrà indirectament el nostre galdós autogovern i, posant-nos un anell al nas, ens farà saber que l'amo és ella i que nosaltres som els seus subordinats. Davant d'aquest panorama, només resta esperar i veure quin serà el detonant que faci esclatar el país.

Mentre això arriba, però, repassem l'enfilall de dissuasions que els altaveus oficials escampen a tort i a dret per intimidar la societat i fer-la retornar a l'estat letàrgic i submís que la caracteritza:

  • Se'ns diu, per exemple, que "el problema no és que a Catalunya es paguin peatges, sinó que en altres territoris de l'Estat no se'n paguin; la solució no és l'eliminació, sinó l'extensió dels peatges a les autopistes espanyoles". Fantàstic! És a dir, que mentre hem estat calladets i pagant com babaus no ha calgut cap extensió. Ara sí. Ara que diem prou, sí que cal.

  • També se'ns diu que la culpa no és d'Abertis, sinó d'Espanya, que ha discriminat Catalunya en inversions i que ha utilitzat els diners dels contribuents per finançar autopistes gratuïtes en aquell país. Aquest, però, és un argument trampós, perquè els catalans hem pagat amb escreix la construcció i manteniment de les nostres autopistes fins a cobrir d'or Abertis, i els beneficis monstruosos d'aquesta empresa són possibles perquè ha comptat amb el suport de tots els governs catalans, tant de CiU com del trident PSOE-ICV-Esquerra. La mateixa Esquerra que ara -acomplexada davant l'independentisme conseqüent de Solidaritat Catalana- remena la cua a les autopistes i que, abraçada al Teletac, s'apunta a la campanya contra els peatges i demana Hisenda pròpia, però que quan governava no va fer absolutament res per suprimir els primers ni per crear la segona.

  • Un altre punt que pretén entabanar-nos és el que justifica la continuïtat dels peatges per "poder pagar el manteniment de les autopistes i finançar noves estructures". Aquest és francament curiós. En sentir-lo, la pregunta immediata és: com és, doncs, que les autopistes catalanes necessiten manteniment i les espanyoles no? Com és que les autopistes espanyoles es financen per art d'encanteri i es mantenen soles? No serà que els espanyols no les han de finançar ni mantenir perquè qui les finança i les manté són els catalans amb els diners que els són espoliats cada dia de la seva vida? La part més hilarant d'aquesta trama, ordida als despatxos dels catalans que viuen de la dependència de Catalunya, és la que pretén fer-nos creure que els cobradors de les autopistes són "autoritats". Sí, autoritats, com ara jutges o policies, amb poder per exigir-nos la documentació i obrir-nos un expedient. Aquesta sí que és bona!

  • Té gràcia, per altra banda, que hom digui que el peatge s'ha de mantenir perquè només afecta l'usuari, no pas el contribuent. Vol dir això que els qui no tenen bicicleta no haurien de finançar i mantenir carrils bici i que els qui no tenen fills no haurien de contribuir al finançament i al manteniment d'escoles i instituts, per exemple? O potser aquesta norma només regeix per als peatges de les autopistes, sota la benedicció d'Abertis i de tots els partits polítics que deuen un bon grapat de diners a La Caixa?

  • De tots aquests arguments, tanmateix, no n'hi ha cap de tan divertit com el que diu que el manteniment dels peatges és necessari per regular el trànsit. Talment com un semàfor. I és que, pel que sembla, al trànsit de les autopistes catalanes li cal un drenatge, i la manera de dur-lo a terme és per mitjà de cabines de peatge. A les autopistes espanyoles no els cal, aquest drenatge, però a les catalanes sí. I tant! De tota manera, si l'únic que es pretén és que ens aturem un minutet quan hi circulem, n'hi ha prou que els treballadors del peatge, atès que en realitat són treballadors de drenatge, esdevinguin treballadors de companyonatge i que, tot fent-la petar, ens preguntin si ens agrada més el pernil o el formatge, si som sapastres o ens agrada el bricolatge, si el nostre cotxe dorm al ras o en un garatge o si aquest estiu ens quedarem a casa o anirem de viatge.

Francament, senyors polítics, és una llàstima que no s'adonin que la societat catalana és cada cop més assertiva en la defensa dels seus drets. És una llàstima que no percebin com és cada cop més gran el distanciament entre vostès i les reivindicacions del poble de Catalunya.

e-notícies , 31/5/2012
 
Els catalans a la Unió Europea, socis o súbdits? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 juny 2012
Les llengües de la UE
Les llengües de la UE
La celebració del Dia d'Europa a Sant Cugat, amb la consegüent recepció al claustre del Monestir dedicada als santcugatencs nascuts en altres països del continent, ens hauria de fer pensar en un seguit de qüestions que, emmascarades darrere dels discursos de bones intencions de Brussel·les, continuen sense estar resoltes. I la més important de totes és que Catalunya, dintre de la Unió Europea, és una nació lingüísticament discriminada. Les encertades paraules de l'alcaldessa, Mercè Conesa, en el decurs de l'acte, encoratjant els nouvinguts a aprendre català, ja ens indiquen que la situació en què ens trobem no té res a veure amb la dels vint-i-set estats de la Unió. Com diu la senyora Conesa, "atès que la presència del català a la Unió Europea encara no està reconeguda, els faig aquesta reflexió perquè ells també es mostrin sensibles a la demanda".

Doncs sí, cal fer la demanda. Tanmateix, tan important és la demanda en si mateixa com la raó que ens obliga a fer-la. I la raó és que el català pateix una gravíssima marginació provocada pels dos grans partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que li neguen a l'Estat el reconeixement oficial que suposaria, per extensió, el reconeixement europeu. Això significa que ara com ara, a la Unió Europea, els catalans som tractats com a súbdits, no pas com a socis. Som súbdits d'unes institucions que ens volen com a contribuents però que rebutgen la nostra llengua, i això, a més de profundament ofensiu, és inadmissible.

Una llengua és l'ànima d'un poble, és la seva identitat cultural, i, per tant, quan algú menysprea una llengua menysprea també el poble que la té com a pròpia. Cal, consegüentment, denunciar a Brussel·les i a Estrasburg l'atac ferotge que Espanya està portant a terme contra la llengua catalana, en un intent de fer realitat el genocidi lingüístic que Franco no va assolir. Això és obvi. Però també cal fer saber al Parlament Europeu que la celebració del Dia d'Europa no té cap sentit si aquesta Europa vulnera la Declaració Universal dels Drets Humans, en el sentit que discrimina els seus membres per raons de naixement. Ara mateix, un danès, un maltès o un finlandès, per exemple, tenen més drets que un català pel sol fet d'haver nascut on han nascut. Un català, en canvi, precisament per ser català, es veu exclòs d'aquesta societat que, paradoxalment, s'autoanomena "Unió". És molt lamentable, això, perquè no hi haurà una autèntica Unió Europea mentre els fonaments sobre els quals la construïm no siguin els del respecte i la igualtat. És a dir, quan no hi hagi europeus de primera i europeus de segona.

Cugat.cat , 1/6/2012
 
La Catalunya robada a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 maig 2012
Per comprendre Catalunya NordInteressantíssim el llibre Per comprendre Catalunya Nord. De la identitat desnaturalitzada a l'esperança de futur (Pagès, 2012), de Llorenç Planes, per aprofundir en la idiosincràsia d'un territori que es veu separat de la resta de la nació catalana per una ignominiosa frontera estatal que constitueix una agressió directa i ferotge no sols a la seva integritat geogràfica, sinó també a la seva identitat nacional. L'autor, que va ser president d'Unitat Catalana, fa una descripció esplèndida i exhaustiva d'aquelles comarques des de diversos vessants, com ara l'històric, el polític, el lingüístic, el cultural, el mediàtic o l'esportiu i convida els catalans del sud a gaudir-les i a integrar-les en els seus circuits de cap de setmana per estrènyer els vincles amb els seus habitants i amb el seu patrimoni natural.

El llibre, com dic, aborda diversos temes entre els quals la destrucció de la identitat catalana, la instauració del centralisme jacobí, la política catalana a l'Ajuntament de Perpinyà, l'estat de la llengua, la Universitat Catalana d'Estiu, el sector turístic, la defensa del medi ambient, la pèrdua de prestigi de França i la recuperació de la Catalunya Sud. Aquest n'és un petit tast:

  • "Catalunya Nord, com totes les altres zones frontereres, té aquesta particularitat que viu amb dues realitats, la francesa en la qual està submergida i la de la Catalunya Sud que està a tocar: dic Catalunya Sud i no Espanya perquè cada cop més a Catalunya Nord s'identifica la realitat de l'altra costat de la frontera com a catalana i cada cop menys com a espanyola."

  • "Si es pot dir que el 1960 érem al costat d'una frontera amb Espanya, ara és evident que es tracta d'una frontera amb Catalunya. El nostre repte és arribar a fer admetre que sem catalans tot i essent a l'exterior de la frontera catalana. Hem d'explicar que hi ha una Catalunya Nord i una Catalunya Sud, car si hi hagués només una Catalunya seria la del sud de la frontera que seria identificada com a tal i nosaltres deixaríem d'ésser catalans. Primer canvi important doncs, érem al costat d'Espanya i ara som al costat d'una Catalunya que en diem Catalunya Sud."

  • "Abans Barcelona era a Espanya i ara Barcelona és a Europa i és la més propera de les grans ciutats europees, la més propera a nosaltres. En tot cas, quan cal prendre l'avió per anar a un país llunyà, si es pot escollir entre l'aeroport de Barcelona i el de París escollim el de Barcelona."

  • "No ens ha, doncs, de sorprendre que els nord-catalans se sentin particularment orgullosos d'ésser catalans. És veritat que els catalans que gaudeixen del prestigi d'ésser els habitants d'una de les regions europees més dinàmiques són els catalans del sud i no els del nord. Però ningú no pot dir que no siguem també catalans, sobretot d'ençà que designant el nostre país com a Catalunya Nord, deixem ben clar que és un tros de Catalunya!"

Sobre la fragmentació del vot per culpa d'alguns partits:

  • "Desgraciadament, pel que és de la unitat del catalanisme polític a Catalunya Nord, cal ben admetre que la situació actual és la més trista que hi ha hagut d'ençà de la seva aparició car podem a hores d'ara parlar d'almenys tres partits electoralment presents sobre aquest territori: Unitat Catalana, ERC, CDC. [...] Per sort, Solidaritat Catalana per la Independència, creada el 2010, ha preferit concloure una entesa amb Unitat Catalana més aviat que crear una sucursal més."

  • "I si ens podem plànyer de la mala sort que la història ens ha portat, no ens podem plànyer de la nostra incapacitat a unir-nos, encara que sigui veritat que d'una part d'aquesta desunió en tinguin també la culpa partits polítics sud-catalans que es pretenen defensors de la nació catalana."

  • "Per sort hi ha una cultura catalana amb un pol català centrat a Barcelona extremament dinàmic. Aquest dinamisme se sent particularment a Perpinyà, però no deixa d'impressionar també gent de Narbona, Tolosa o Montpeller."

  • "El que sí que podem fer és, cada dia, unir un xic més Catalunya Nord i Catalunya Sud, amb cada cop més relacions i amistats. I així, dia rere dia, cada cop més, les dues parts de Catalunya s'aniran acostant, dins un respecte mutu de les seves identitats. I si ho sabem fer, un dia sí que hi haurà una sola Catalunya dins una Europa sense fronteres."

Recomano la lectura d'aquest llibre i també la necessitat d'incorporar les comarques del nord, que ens van ser robades, al nostre imaginari col·lectiu com a part del cos nacional que ens configura. Sembla mentida que els nostres mitjans de comunicació siguin incapaços de superar el marc franquista de les quatre províncies i continuïn parlant-nos de "comarques barcelonines" o "comarques gironines". Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona no posseeixen comarques. Cada comarca té entitat pròpia i té capital pròpia. Perpinyà, per tant, és la capital del Rosselló de la mateixa manera que Prada és la capital del Conflent. Això sí, en un futur immediat, amb l'arribada del TGV, els vincles entre el nord i el sud català seran cada cop més forts i Perpinyà esdevindrà una de les grans capitals de Catalunya.

e-notícies , 28/5/2012
 
100.000 watts d'impotència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 maig 2012
Xiulada a l'himne espanyolSi els grans mitjans de comunicació catalans dediquessin a l'independentisme la mateixa projecció mediàtica que han donat aquests dies a Esperanza Aguirre, presidenta d'una província espanyola, altrament coneguda com a Comunidad de Madrid, la consciència nacional catalana creixeria espectacularment i el país seria imparable. Bàsicament perquè en un país amb alta autoestima, les declaracions franquistes d'una figureta espanyola d'extrema dreta com la senyora Aguirre, sobre la final de la Copa del Rei entre el Barça i l'Athletic de Bilbao a l'estadi Vicente Calderón de Madrid, tindrien el mateix efecte que les pessigolles d'un infant. Malauradament no ha estat així i tot l'aparell mediàtic català s'ha dedicat a debatre l'estirabot com si es tractés d'un pilar de la saviesa. De fet, com d'habitud, hi ha predominat l'hispanocentrisme i han estat moltes les veus que han rebut les esmentades declaracions com una benedicció del cel. I no pas perquè compartissin el parer d'Esperanza Aguirre, sinó perquè gràcies a ella han pogut fer veure que són progressistes de pedra picada.

Les manifestacions d'Aguirre van ser aquestes: "Els ultratges a la bandera o a l'himne són delicte en el Codi Penal; no s'han de consentir i, per tant, la meva opinió és que cal suspendre el partit i celebrar-lo a porta tancada en un altre lloc". I és clar, en assabentar-se'n, les veus progressistes o políticament correctes catalanes es van afanyar a dir-nos que elles no xiulen l'himne espanyol per respecte a les persones que el senten seu, però que, davant d'unes declaracions tan reaccionàries, gairebé no els quedava més remei que fer-ho. D'aquesta manera, la portentosa xiulada de catalans i bascos a l'himne espanyol abans del partit ens ha estat presentada com "una reacció a les declaracions d'Esperanza Aguirre" en lloc del que realment va ser: un rebuig explícit a Espanya per part de tot el públic de l'estadi.

Aguirre, tanmateix, convençuda d'haver trobat l'argument màgic per "exigir" respecte per l'himne espanyol, ens adreçava aquesta pregunta retòrica: "Què passaria si en la final del Campionat de Catalunya comença a sonar ‘Els Segadors' i es produeix una xiulada monumental? Ho deixo aquí per a la reflexió de la gent". Doncs, francament, no cal reflexionar. Si els espanyols xiulen l'himne de Catalunya, no ens farà ni fred ni calor per dues raons. D'una banda, perquè la nostra cultura democràtica inclou la llibertat d'expressió. I de l'altra, perquè una xiulada a l'himne nacional de Catalunya seria un cant dels ocells si la comparem, per exemple, amb els 512 euros per segon que Espanya ens roba sistemàticament o amb el projecte espanyol d'anorreament de la llengua catalana.

En tot cas, el passat 25 de maig, Espanya va demostrar una bona colla de coses. Requisant xiulets i estelades -objectes que no constitueixen cap perill per a la seguretat pública-, va demostrar que sent una profunda aversió per la llibertat d'expressió; expulsant espectadors que duien una estelada -una bandera perfectament legal-, va demostrar la seva falta de respecte pels símbols aliens; estripant entrades per evitar que alguns espectadors poguessin tornar a entrar, va demostrar que necessita amagar una realitat que li cou i que la desborda; aïllant i agredint persones amb puntades de peu policials, pel sol fet de dur una estelada, va demostrar la seva ràbia, el seu primitivisme i el caràcter violent de la seva naturalesa; escurçant l'audició de l'himne espanyol a vint-i-set segons, va demostrar la vergonya que li fa que el món vegi que la nació espanyola no és més que un bluf. Quant a les galdoses excuses del rei d'Espanya i d'Esperanza Aguirre per no assistir al partit tot eludint la responsabilitat dels seus càrrecs, va quedar ben palesa la covardia de tots dos. Res a veure, en sentit contrari, amb la imatge de profunda estimació entre catalans i bascos que el món també va veure quan els primers, després de la victòria, van corejar afectuosament el nom de l'equip dels segons.

Jo no sóc partidari de reduir la humanitat a un sol poble. Aquest és un camí que ens portaria al pensament únic. Jo sóc partidari de respectar tots els pobles de la humanitat. I això significa respectar tots els himnes i totes les banderes. Tanmateix, el respecte no és cap dret. El respecte és una consideració que un poble es guanya amb el seu comportament. Per tant, si Espanya vol guanyar-se el respecte de Catalunya, el primer que ha de fer és deixar d'espoliar-la, deixar d'agredir la seva llengua, deixar d'impedir que la seva selecció pugui competir internacionalment i deixar, en definitiva, d'oposar-se al seu dret a gaudir de la mateixa llibertat i de la mateixa independència de què gaudeixen les altres nacions lliures i independents del món. Mentre no ho faci, mentre es burli de Catalunya, el rebuig al seu himne serà cada cop més fort. Blasmar els símbols del país que t'oprimeix no sols és un dret, és també una obligació com a expressió de dignitat. Per això els 100.000 watts de potència que Espanya va utilitzar per intentar amagar aquest rebuig són en realitat la prova més fefaent de la seva impotència.

El Singular Digital , 29/5/2012
 
Nit Literària, nit d'autoestima Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2012
Nit Literària Sant CugatSempre és un plaer assistir a la Nit Literària que organitza Òmnium Cultural a Sant Cugat. Ho és per l'acurada organització de l'acte i per les coses que s'hi diuen sobre Catalunya i la seva llengua. En aquest sentit, la presidenta local de l'entitat, Rosa Caballé, va dir una cosa que enforteix l'autoestima i que convida a la reflexió. Va dir: "Si no tinguéssim una gran literatura al darrere, seríem molt més febles". És rotundament cert. Sense un grandíssim cos literari com el que tenim, Catalunya com a nació, i la llengua catalana, com a pal de paller de la seva identitat, gairebé haurien desaparegut o tindrien ara un caràcter merament residual i folklòric. Tan entranyable com es vulgui, però residual i folklòric. Per sort, però, no ha estat així. I no ho ha estat gràcies, precisament, a la ferma voluntat de ser dels catalans i a l'esforç d'entitats com Òmnium. És tan magnífica la seva tasca -a Sant Cugat ha crescut força-, que no és estrany que el Partit Popular vulgui que se li retiri la subvenció que rep. La Fundació Francisco Franco, que enalteix la figura d'un dictador que va cometre milers de crims contra la humanitat, sí que ha d'estar subvencionada. Però Òmnium Cultural, que promou valors humanístics, com ara el respecte a totes les cultures i el dret de les llengües a viure sense l'opressió invasiva d'una altra llengua que se'ls declari superior, es veu que no s'ho mereix. Francament, sembla mentida que en ple segle XXI encara hi hagi gent que no en tingui prou de gaudir de la seva llengua i que vulgui que aquesta llengua substitueixi la dels veïns. Davant d'això, els escriptors, per la professió que hem triat, tenim el deure ètic d'evitar que tal cosa s'esdevingui. I el suport d'Òmnium, que estima Catalunya, la seva cultura i la seva llengua, és molt valuós i molt d'agrair.

Diari de Sant Cugat , 25/5/2012
 
Duran i Lleida no interessa ni convé Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2012
Duran i LleidaEl pronunciament ideològic de Josep Antoni Duran i Lleida en el darrer congrés d'Unió Democràtica de Catalunya marca la fi de la seva carrera política. No hi fa res que hagi estat reelegit per majoria absoluta com a president del comitè de govern d'aquesta formació. El seu temps s'ha acabat, i ell ho sap. No ho reconeixerà pas, és clar, però com més intenti perpetuar-se en el càrrec més patètica apareixerà la seva figura en la política catalana. En el fons fa una mica de pena, perquè és el viu retrat del polític que no ha assolit cap ni un dels objectius que s'havia fixat i que, totalment desesperat, emprèn una fugida endavant que l'aboca a l'esperpent. Per això diu el que diu. Diu que la independència de Catalunya "ni interessa ni convé", diu que "la independència divideix el país" i diu que si CiU hagués posat la independència al seu programa no hauria guanyat les eleccions -jo dic que hauria arrasat-. I, en un d'aquells rampells de supèrbia que té de tant en tant, confonent el seu partit amb una empresa de la qual ell en seria l'amo i senyor -fa un quart de segle que n'és president-, convida els militants independentistes encapçalats per Josep Maria Vila d'Abadal a marxar, els menysprea considerant que fan "política des de les vísceres" i sentencia que acceptar el camí de l'Estat propi apuntat per Convergència Democràtica en el seu darrer congrés, "és tant com dir que només podem fer el que diu CDC. D'això se'n diu submissió i no som a Unió per sotmetre'ns a tercers. Quin sentit tindria la nostra existència?"

Després d'aquestes manifestacions i de l'atac ferotge, ple de ràbia, que ha fet contra la independència de Catalunya i els seus defensors, suposo que tots aquells catalans que sovint es pregunten com és possible que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat a Espanya hauran trobat l'explicació. Duran encarna de dalt a baix el català ideal dels espanyols: el català que no sap imaginar-se sense Espanya; el català col·laboracionista que blasma dia rere dia el dret a la independència del seu país; el català que, fidel al retrat que en fa el programa Polònia de TV3, es deleix per ser reconegut oficialment pels espanyols amb un càrrec ministerial; el català que el 2004 es va convertir en una veu biliosa i linxadora en el "judici" a Carod-Rovira per haver demanat a ETA que deixés de matar a Catalunya; el català, en definitiva, que cada cop que es mira al mirall se sent feliç de ser el carceller del seu poble. Només li falta dur una gorra al cap.

Tot col·laboracionista, tanmateix, necessita arguments que apaivaguin la seva dissonància cognitiva, la mala consciència d'anar contra els seus, i Duran i Lleida ho fa cercant paraules i conceptes que emmascarin la traïció fins a donar-li aparença de catalanisme conseqüent. És a dir, desacreditar l'independentisme per tal que la traïció sembli un acte d'entenimentada catalanitat. Per això no té escrúpols a dir que "la independència divideix". I és que la trampa de Duran consisteix a fer-nos creure que el problema no és Espanya, que el problema és la llibertat; que a Catalunya la divisió la provoca l'independentisme, altrament no hi hauria divisió. Els sibil·lins són així de maquiavèl·lics, i Duran, com sabem, ha fet de la seva carrera política una fal·làcia. La prova és que mai -ell que tant es pregunta sobre el sentit de l'existència d'Unió-, no ha tingut el valor de presentar-se tot sol a unes eleccions, cosa que, ben mirat, s'entén, atès que si en una cosa està d'acord el gros de la societat catalana és en no votar Duran. En això sí que hi ha autèntica "unió". Fins i tot l'han blasmat els seus socis de federació, aquells sense els quals Duran no tindria la quota mediàtica que té. Gerard Figueras, president de la JNC, deia: "Ja hi ha qui des de fora intenta debilitar la imatge de Catalunya; només falta que també ho faci el líder d'un partit catalanista". I Josep Rull, secretari d'organització de Convergència, hi afegia: "No m'entra al cap que des del catalanisme es pugui desqualificar la independència. Una cosa és no compartir-la, l'altra anar-hi en contra".

L'error de base, tanmateix, és considerar "catalanista" el líder d'Unió. Quan el desemmascares i en dius "espanyolista" totes les peces encaixen i s'acaba la perplexitat. És obvi. A l'espanyolisme ni li interessa ni li convé la independència de Catalunya. Per això, a Catalunya, l'existència política de Josep Antoni Duran i Lleida ni interessa ni convé.

e-notícies , 24/5/2012
 
Ramon Barnils, l'home inaprehensible Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 maig 2012
Ramon Barnils
Ramon Barnils
Si no fos per la ciutat de Sant Cugat i pel Grup de Periodistes que en mantenen vius el nom i l'obra, la persona de Ramon Barnils hauria caigut en l'oblit. Un oblit gens innocent, cal remarcar-ho, perquè no hi ha cap poder interessat a difondre el pensament d'aquells que el posen en evidència, i Ramon Barnils en tenia prou d'escriure quatre ratlles per posar en evidència els poders fossin del color que fossin.

Per això, onze anys després de la seva mort, encara és hora que se li reti un reconeixement nacional pel conjunt de valors que el seu mestratge ens ha llegat. Parlo de valors professionals i de valors ètics, valors que tenen a veure amb la capacitat d'anàlisi i de síntesi, amb l'agudesa intel·lectual, amb l'enginy estilístic, amb el compromís nacional i lingüístic, amb la insubmissió i amb el refús a ser encabit en capelletes polítiques o alimentàries. Valors, al capdavall, que el convertien en una pedra a la sabata per a molta gent.

Això s'explica perquè Ramon Barnils era un home inaprehensible i inclassificable, un home que es resistia a ser etiquetat i tancat en una d'aquestes capsetes que fabriquen algunes persones per mitjà de judicis d'intencions. No cal dir que els qui tenen la mà trencada en aquest camp, són les persones més sectàries. Aquelles que justifiquen tot el que fa la seva secta, fins i tot les més inadmissibles incoherències. La secta per damunt de tot. I com que les incoherències són les que són i tothom les veu, l'única sortida és la injúria contra els qui les posen en evidència. És un comportament baix, és clar. Un comportament digne de persones indignes. Però no tothom està capacitat per pensar per si mateix i per desenvolupar un sentit crític. Hi ha qui necessita la secta per sentir-se segur. És aquell que, en un acte obert al públic, se situa sempre entre els seus iguals per sentir-se protegit.

En Ramon Barnils no era d'aquests. En Ramon era un home lliure i, per més que el van odiar i que el van difamar els qui en blasmaven els escrits, es va mantenir fidel als seus principis i al seu codi ètic. Era, en definitiva, una d'aquelles persones que ocupen molt poc espai quan viuen, però que quan moren t'adones del buit immens que han deixat.

Cugat.cat , 25/5/2012
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 561 - 630 de 1703
spacer.png, 0 kB