spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Vividors de la dependència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 juny 2012
Pere Navarro i Alicia Sánchez-CamachoÉs molt il·lustrativa l'alternança de declaracions per part de membres destacats del Partit Popular i del PSOE de Catalunya amb relació a la independència del nostre país, ja que denota el profund nerviosisme amb què aquests dos partits estan vivint el despertar de la consciència nacional catalana, el creixement imparable de l'independentisme i la propera constitució d'un Estat propi. Dic que és il·lustrativa, perquè tant populars com socialistes prediquen exactament el mateix, la qual cosa els defineix, encara més, com a grans partits nacionalistes espanyols amb idèntics interessos i objectius. Repassem-ho:

  • 7/abril/2012, María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya: "La independència suposaria per a Catalunya un empobriment terrible. De ser una de les comunitats més riques d'Espanya passaria a ser un dels països més pobres d'Europa."

  • 21/maig/2012, Pere Navarro, primer secretari del PSOE de Catalunya: "Catalunya sola seria un país més petit i més pobre. Tancant-nos en nosaltres mateixos no solucionarem els problemes."

  • 12/juny/2012: Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP de Catalunya: "La balança comercial de Catalunya seria deficitària sense Espanya. Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya ni Espanya sense Catalunya."

Es veu que cada mes li toca el torn a un dels dos partits. Ara es possible que agafin el relleu Laia Bonet o Rocío Martínez-Sampere, portaveu adjunta i secretària econòmica del PSOE de Catalunya, respectivament. Es tracta de repetir la mateixa mentida amb l'esperança que quatre incauts s'empassin l'ham. És el problema que té viure a costa de la dependència del teu país, que no et queda més remei que mentir dia rere dia per tal que aquesta dependència perduri com més temps millor. És com el cuiner deshonest d'un restaurant que, per por de quedar-se sense feina, no sols amaga a la clientela que l'amo l'obliga a cuinar deixalles sinó que, en qualitat de còmplice, continua cantant-ne les excel·lències sense adonar-se que tard o d'hora se sabrà la veritat i no trobarà lloc on amagar-se.

Recomano a Llanos de Luna, Navarro i Sánchez-Camacho que tinguin en compte que les barbaritats que diuen queden enregistrades i seran reproduïdes en un futur immediat com a mostra dels extrems a què pot arribar la manca de sentit del ridícul a canvi de conservar una cadira. Seran declaracions que provocaran la mateixa hilaritat que ara provoquen les que va fer Aldolfo Suárez quan era president del govern espanyol sobre la pretesa "pobresa" de la llengua catalana: "És impossible ensenyar física nuclear en català".

D'entrada caldria remarcar que hi ha una diferència notable entre l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya i la seva balança comercial amb aquell país. L'espoliació, com la mateixa paraula indica, és un robatori, un saqueig. La balança comercial, en canvi, és lliure i voluntària. En altres paraules, mentre Espanya saqueja Catalunya, Catalunya no obliga Espanya a comprar els seus productes. Això significa que si Espanya compra productes catalans no és pas perquè siguin catalans, sinó perquè són bons. I la prova és que la transversalitat de la catalanofòbia espanyola és tan gran que alguns productes catalans procuren amagar la seva identitat per por de ser rebutjats. Per sort, però, el mercat espanyol només representa una tercera part de les exportacions catalanes ja que, cada dia més, els nostres productes viatgen arreu del món. I tampoc no cal patir pel probable boicot espanyol. És obvi que n'hi hauria els primers mesos, però seria molt feble i tan poc efectiu com va ser-ho el boicot al cava. A més, és ridícul pensar que Catalunya no boicotejaria els productes d'Espanya. I tant que ho faria! El boicot català tindria unes proporcions tan espectaculars que, ves per on, serien els mateixos empresaris espanyols els qui pressionarien Madrid perquè fes les paus davant la davallada d'ingressos.

Finalment, pel que fa a la frase de la senyora Sánchez-Camacho -"Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya, ni Espanya sense Catalunya"- cal aclarir que només és certa en la seva segona meitat. I és que el drama d'Espanya no és únicament que necessiti seguir robant als catalans per sortir de la crisi. El drama d'Espanya és que, amb crisi o sense crisi, necessita el robatori per viure. Necessita que el robatori continuï per poder mantenir el seu irracional tren de vida, per poder alimentar el seu caspós sistema judicial, per poder finançar les seves obres faraòniques, per poder construir trens, autovies i aeroports absolutament inútils, per poder atribuir-se com a propi el talent científic i el patrimoni cultural i artístic catalans i, entre un milió de coses més, per poder participar en competicions esportives internacionals que li permetin fer passar per medalles espanyoles el que en realitat són medalles catalanes. Catalunya, per tant, no necessita Espanya per sortir de la crisi. Catalunya necessita treure's Espanya del damunt per sortir del pou i per salvar la pròpia vida.

El Singular Digital , 19/6/2012
 
Falenes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 juny 2012
FalenesL'any 2008, també al Diari de Sant Cugat, vaig comentar La llum dels orfes, un llibre excel·lent escrit per Jaume Ferrer Sancho, guardonat amb el premi "7lletres", que era un recull de contes entorn el sentiment de pèrdua en les persones. Doncs bé, ara, aquest autor, que és un pneumòleg mallorquí que viu a Sant Cugat, ha publicat un segon recull titulat Falenes (Arola, 2012) amb nou històries quotidianes sobre personatges atrapats en situacions implacables. La inicial, per exemple, narra l'amistat entre dos estudiants, en Lluc i en Marc, un d'extracció humil i l'altre de benestant, que, arran de l'aparició de dues noies i de la consegüent humiliació del primer, esdevé ferotgement violenta. Esplèndida, a més, la tensió creixent centrada en personatges d'aparença banal que, pel seu estil, hauria signat encantat Raymond Carver. Un altre relat colpidor és "Retrat de parella", que parla d'un matrimoni que ha institucionalitzat la degradació de la dona sense que ella, com les falenes, les papallones de nit que es queden immòbils quan el dragó s'hi atansa, sigui capaç d'evitar-la i encara menys d'escapar-se'n. Amb la mateixa actitud que les víctimes de situacions similars, aquesta Antònia sempre troba excuses per romandre al costat de l'home per a qui no és res més que una minyona que recull la roba bruta que ell escampa per terra, que neteja l'orina que ell allibera fora de la tassa del vàter i que buida i renta amb lleixiu l'ampolla amb els pixats nocturns que ell li deixa cada matí a la tauleta de nit. "La bufetada va copejar la cara, però on la va ferir va ser en el cor", diu el text. I la vida de l'Antònia, com la de tantes dones, es resumeix en aquesta frase: "Tota la vida callant per tal que a n'Arnau no li sortís la bèstia que duia amagada". Llegiu-lo, és un llibre molt recomanable.

Diari de Sant Cugat , 15/6/2012
 
La intel·ligència "interior" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 juny 2012
La intel·ligència interiorM'ha semblat molt lloable la crida a la lectura que l'escriptor Emili Teixidor ha fet a Sant Cugat, com a convidat del cicle de tertúlies que organitza l'entitat Amics de Pedra i Sang. I encara m'ha semblat més reeixida la manera com ha fet aquesta crida. És a dir, per mitjà de raonaments gràfics i didàctics com els que trobem en aquestes paraules: "La gent ha de llegir de la mateixa manera que ha de caminar, perquè no s'aturi el cervell. Cal llegir per mantenir-se en forma intel·lectualment".

Doncs sí, realment és així. I també ho és, com diu en Teixidor, que "necessitem molts més escriptors i molta més activitat cultural", ja que "la gran majoria de pel·lícules, produccions televisives, llibres i cançons vénen de l'estranger i és una vergonya haver de comprar la intel·ligència a fora". Completament d'acord. Certament no és bo per a un país caure en aquesta indolència. Tanmateix, jo advertiria que no tot allò que ens ve de fora és intel·ligència. Tant de bo fos així! Per desgràcia, també ens arriba molta futilesa perfectament prescindible. Una futilesa que els catalans, de manera irreflexiva, consumim per una gravíssima manca d'autoestima. Vull dir que tendim a consumir més els productes de fora que no pas els nostres. Només cal veure, per posar un exemple, la quantitat de restaurants catalans que tenen com a vi de la casa un Rioja o un Ribera de Duero en lloc de tenir, com seria lògic, un Penedès, un Priorat o un Montsant.

Amb la lectura passa el mateix. La literatura catalana és una magnífica literatura, i els llibres de l'Emili Teixidor en són una prova. El problema és que està abandonada, deixada a l'estacada, per la mateixa Catalunya, i això fa que els grans altaveus mediàtics es dediquin a projectar les obres de fora tot menystenint les pròpies. He de dir que aquesta projecció de la producció exterior seria perfectament admissible si es compatibilitzés amb la pròpia. Naturalment que sí. El problema és que no hi ha compatibilització. El problema és que la projecció de la intel·ligència de fora es fa en detriment de la intel·ligència interior. I això és un suïcidi. Per entendre-ho, només hem de respondre aquesta pregunta: si els catalans no protegim la literatura catalana, qui en aquest món ho farà?

Cugat.cat , 15/6/2012
 
El greuge a Sant Cugat continua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 juny 2012
Edifici destinat a un futur jutjat
Edifici destinat a un futur jutjat
És molt positiu que el Partit Socialista se sumi al clam de Sant Cugat per tenir jutjats de primera instància i instrucció. Ha trigat anys, però finalment ho ha fet. El que és curiós és que ho faci justament ara i no pas quan governava Catalunya i Espanya. Com molt bé diu la seva secció local, "aquest és un tema que genera unitat entre partits, empresaris i professionals dels drets" i és una "vella reivindicació de la ciutat". Certament és així. Però precisament per això hi ha qui pensa que és molt lleig exigir que els altres facin allò que hom no ha volgut fer quan podia fer-ho. Jo mateix, des d'aquestes pàgines, vaig escriure un article el 2008 denunciant el menyspreu socialista a Sant Cugat per negar-li el jutjat a què té dret pel nombre d'habitants. De fet, vaig escriure'n dos més, d'articles. Un el 2007, al Singular Digital, que es deia "Montserrat Tura i el PSC discriminen Sant Cugat", i un altre el 2010, a Cugat.cat, titulat "Sant Cugat sense jutjats" . Recordo que l'aleshores consellera de Justícia, senyora Tura, fins i tot es va burlar dels santcugatencs replicant que "milloraria el jutjat de pau". Molt lamentable, francament, ja que la situació és gravíssima i té col·lapsats els jutjats de Rubí, on el 60% dels afers que s'hi tramiten provenen de Sant Cugat i suposen un volum de 10.000 expedients a l'any. La situació, per tant, és insostenible i encara ho serà més per dues raons: perquè la població continua creixent i perquè el PP no sols es nega a crear el jutjat, igual que feia el Partit Socialista, sinó que, a més, preveu reduir el nombre dels existents amb l'excusa que no hi ha diners. Els diners, prou que ho sabem els catalans, es destinen a construir autovies, aeroports i trens d'alta velocitat espanyols que no utilitza ningú i que escandalitzen Europa i el sentit comú.

Diari de Sant Cugat , 8/6/2012
 
L'espoli de Catalunya és "sagrat" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 juny 2012
Pere Navarro (PSOE)
Pere Navarro (PSOE)
És tot un espectacle observar l'afany, la tenacitat i la passió amb què els dirigents del PSOE de Catalunya treballen en la construcció del panteó del partit. Es diria que rivalitzen entre ells per veure qui la diu més grossa, qui és més espanyolista, qui aconsegueix restar el major nombre de vots a la seva formació i desconnectar-la definitivament de la societat catalana. Últimament, han estat Pere Navarro, Montserrat Tura i Laia Bonet els qui han fet mèrits davant la seva direcció a Madrid. El primer, Pere Navarro, coincidint amb el PP, com és habitual en aquestes qüestions, diu que el PSOE de Catalunya està en contra del concert econòmic i d'una hisenda pròpia catalana perquè no seria "legal" i perquè per als socialistes la legalitat és "sagrada". Una cosa que Navarro no diu és que la legalitat que impedeix el concert econòmic, que empara el robatori que patim i que ens situa al caire de l'abisme, és conseqüència de la majoria que el PP i el PSOE configuren a Madrid. És a dir, que són el mateixos Pere Navarro i companyia els qui fan les lleis i els qui ens han dut fins aquí. S'entén, per tant, que qualifiquin de "sagrada" la legalitat que afavoreix l'espoliació del poble català i que li impedeix tenir hisenda pròpia. Una legalitat tan "sagrada" com la "sagrada unitat d'Espanya", oi, senyor Navarro?

Montserrat Tura, per la seva banda, ha tingut un galdós protagonisme parlamentari -fins i tot es va quedar sense arguments i no va saber què dir- en erigir-se en portaveu de la negativa del seu partit a la Proposició de Llei presentada per Solidaritat Catalana per evitar que José Montilla gaudeixi de privilegis aprofitant-se de la seva doble condició d'expresident i de senador. Com ha dit Alfons López Tena, "en un moment en què la ciutadania està patint els efectes de la crisi i del deteriorament dels serveis públics a causa de les retallades, els representants polítics, més que mai, han de donar exemple i no acumular càrrecs ni ingressos públics". Doncs bé, la senyora Tura i el seu partit no hi estan d'acord. Per a ells és molt normal que el president d'un país, en perdre unes eleccions, se'n vagi a fer de senador d'un altre país. Troben normal que Montilla degradi el càrrec de president de Catalunya i que el converteixi, no pas en allò que ha de ser, la culminació d'una carrera política, sinó en un instrument al servei d'una carrera personal finançada per la ciutadania.

Finalment, Laia Bonet, portaveu adjunta socialista, considera que hi ha una cosa molt pitjor que la nefasta situació actual. Molt més! Es tracta d'una cosa terrible, perversa i maligna anomenada "independentisme". Tan terrible, perversa i maligna com el concert econòmic: "La forma del concert no és bona perquè no preveu cap quota de solidaritat", diu Bonet sense adonar-se que, si fos més socialista que nacionalista espanyola, hauria d'estar en contra d'aquest robatori anomenat cínicament "quota de solidaritat" per una simple qüestió de principis. Catalunya no pot donar ni un euro més a Espanya -ni un- per dues raons elementals. En primer lloc, perquè en el món hi ha pobles on la gent mor literalment de fam i seria immoral que, per una ideologia espanyolista com la de la senyora Bonet i el seu partit, Catalunya hagués de ser solidària amb les autovies, els aeroports i els trens irracionals d'Espanya, en comptes de ser-ho amb el Tercer Món. Mentre a Europa vivim cada dia més, a l'Àfrica viuen cada dia menys i la seva esperança de vida passa dels cinquanta-nou anys als quaranta-cinc. I en segon lloc, perquè ha arribat el moment de tancar l'aixeta. Espanya, al llarg dels darrers segles, ha espoliat centenars de milers de milions a Catalunya, uns centenars de milers de milions que superen escandalosament la solidaritat més generosa. Només faltaria que ara, per compensar la davallada d'ingressos del lladre, la víctima l'hagués de mantenir.

El Singular Digital , 12/6/2012
 
Vargas Llosa, espanyolisme amb accent peruà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 juny 2012
Vargas LlosaEl dia que es creï el Museu Internacional del Col·laboracionisme, Mario Vargas Llosa hi tindrà un lloc destacat. Probablement una galeria. S'ho mereix, perquè ja fa molts anys que malda per obtenir aquesta consideració. Les seves recents declaracions a TVE, amb preguntes ben preparades perquè pogués esplaiar-s'hi, en són una mostra. "Ser peruano es una manera de ser español", va dir. Ras i curt, els peruans no existeixen perquè, "els agradi o no els agradi", són espanyols. Només cal mirar la història per saber que abans del 1492 no eren ningú. Ni tan sols no havien descobert el llenguatge, pobrets. Un espanyol sí que té una única identitat. No en necessita més perquè la seva és tan sublim que si hi ha una cosa que els altres pobles lamenten és justament no ser espanyols. I si no ho lamenten és perquè són folls, estúpids o heretges. Nacionalistes, en definitiva.

Amb aquests principis, no és estrany que Vargas Llosa, tot i ser un reaccionari, sigui adulat per l'esquerra espanyola i per l'esquerra espanyolista catalana. Seria injust que no ho fessin després dels titulars de premsa que els regala. Sap que el conviden precisament per això i fa el que sempre han fet tots els grans llagoters de la història, que és dir just allò que volen sentir aquells que els poden honorar. És probable, fins i tot, que bona part de l'audiència masculina experimentés una erecció quan es va referir encobertament a Catalunya dient que els nacionalismes són "el triomf de la incultura". Al capdavall, és el mateix discurs que els espanyols feien servir contra la resistència peruana i el mateix també que van emprar al segle XIX contra l'independentisme d'aquell país.

Els botxins de pobles sempre actuen així: o es disfressen de víctimes o exterminen identitats en nom de la llibertat. Per tant, quan Vargas Llosa ens diu que "ser català és una manera de ser espanyol", no ens imposa cap identitat. No, i ara! El que fa, en realitat, és alliberar-nos. I és que Vargas Llosa és un alliberador. Allibera identidades aldeanas escopint sobre la seva llengua i cultura i les dignifica convertint-les en espanyoles. En el fons és el viu retrat dels espanyols que deien que els indis no eren humans perquè no tenien ànima. Per adquirir-la, havien d'abraçar el cristianisme. Un català o un peruà tampoc no són ningú si no abracen l'espanyolisme. Escoltant Vargas Llosa, es veu clarament la profunda degradació intel·lectual a què pot arribar un individu per apaivagar la terrible cremor de l'autoodi.

Nació Digital , 9/6/2012
 
La dona als mitjans de comunicació Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 juny 2012
La dona als mitjans de comunicacióSeria molt recomanable que l'estudi Gènere i mitjans de comunicació; eines per a visibilitzar les aportacions de les dones [PDF] no fos llegit únicament per uns quants periodistes, sinó que arribés a un públic molt més ampli, ja que els principis que defensa afecten tota la societat en el seu conjunt.

Aquest estudi, elaborat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya, l'Institut Català de les Dones i el Col·legi de Periodistes, aborda temes clau que mostren el paper secundari o estereotipat que té la figura de la dona en els mitjans de comunicació i està dividit en quatre apartats: "Salut", "Dones migrades", "Dones i poder" i "Violència masclista". Són quatre apartats que demostren, per mitjà d'exemples il·lustratius apareguts a la premsa impresa o a la premsa audiovisual, que el respecte per certa quota femenina, lluny de ser una garantia de tractament digne, pot esdevenir un parany. Vull dir que hi ha una cosa molt més important que la presència física de dones en determinats programes, i és el paper que hi desenvolupen. Com diu la periodista santcugatenca Arantza Díez, que hi ha col·laborat, "no perquè la dona aparegui en pantalla estem visibilitzant-la; se la pot silenciar o denigrar de la mateixa manera o més".

Per fer-nos una idea dels esquemes que els nostres mitjans acostumen a reproduir, encara que sigui més per inèrcia que per mala fe, n'hi ha prou que parem atenció en el cas de les dones llatinoamericanes que hi apareixen. Aquestes dones, en general, acostumen a respondre a un perfil de persones ignorants, víctimes, delinqüents, vividores, sexualment ardents i prostituïbles, i això és degut al fet que, com explica Marta Tudela, una de les responsables del projecte, "els mitjans de comunicació estan construint una imatge de la realitat que genera estereotips".

Doncs bé, arribats aquí, crec que és vital que els periodistes masculins prenguin consciència de la seva responsabilitat a l'hora d'acabar amb aquesta dinàmica i que tots plegats adoptem una actitud més reflexiva i crítica que ens permeti detectar-la cada cop que ens arriba acuradament emmascarada. Com dic, aquesta discriminació és molt més subtil i perniciosa que la de la poca presència de dones en els mitjans. Tanmateix, és vergonyós que, tot i que la població mundial femenina supera el 54%, i que per tant és majoria, les dones que apareixen en els mitjans de comunicació només arriba al 22%.

Cugat.cat , 8/6/2012
 
"¡Catalán de mierda!" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 juny 2012
Catalán de mierdaLes agressions verbals i les pallisses que van patir alguns espectadors catalans per part de la policia espanyola durant el partit entre el Barça i l'Athletic de Bilbao a l'estadi Vicente Calderón, de Madrid, el passat 25 de maig, més enllà de la seva gravetat, que és extrema, són una prova de l'exacerbació a què pot arribar la catalanofòbia quan gaudeix d'impunitat. Recordem que l'únic fonament dels cops era ser portador d'una estelada i que els crits que els acompanyaven eren aquests: "¡Catalán de mierda!", "¡No volverás a mirar la bandera!", "¡Mirad como pegamos a los polacos!", "¡Te voy a romper el brazo y no podrás volver a levantar la bandera nunca más!", "¡Vamos, levanta la bandera ahora, catalán de mierda!" I com que hi ha catalans caragirats que experimenten un plaer morbós cada cop que passen aquestes coses i que de seguida les minimitzen, n'hi haurà prou que canviem el subjecte de les frases esmentades ("¡Negro de mierda!", "¡Judío de mierda!", "¡Moro de mierda!", "¡Mirad como pegamos a los negratas, a los judíos, a los moros de mierda!") per veure fins quin punt l'odi a Catalunya i als catalans és racisme pur.

No cal dir que res d'això no seria possible sense la transversalitat de la catalanofòbia espanyola, una transversalitat que empara i afavoreix l'abús de poder, les agressions, les tortures, les amenaces i els missatges racistes. Per això la policia va actuar com va actuar. De primer, per no cridar gaire l'atenció, se'n duien l'espectador als passadissos amb bones maneres, després l'emmanillaven i tot seguit l'apallissaven. I com que són molt valents no peguen mai sols, ells sempre peguen en grup, peguen amb l'odi rabiós del racista, peguen amb l'obsessió del psicòpata, peguen per veure sang, peguen per rabejar-se en la víctima, peguen per humiliar-la, peguen i peguen i peguen fins que els crits d'aquesta, des del terra, els provoquen una erecció. En el fons només els mou això. Impotents com són, intel·lectualment i de cos, no han conegut mai cap altra manera de sentir-se homes.

Això explica que l'any 2004 l'Audiència Nacional espanyola acusés de terrorisme un nen de catorze anys per demanar a un supermercat que etiquetés els seus productes en català mentre que aquest 2012 deixa impunes les amenaces de mort i els missatges nazis i catalanofòbics d'infinitat d'espanyols que, a través de la xarxa, van demanar a la presidenta de Madrid que posés una bomba per exterminar tots els catalans i bascos que assistissin a la final de la Copa del Rei d'Espanya o que els afusellessin o que els calessin foc o que els tanquessin en una cambra de gas i que els apliquessin la solució final.

Per a Espanya, enviar un correu electrònic a un supermercat amb aquest text és terrorisme: "Els demano que tradueixin la web i que etiquetin els seus productes al català, és una qüestió d'igualtat de drets. Si us plau, respectin la nostra nació". Mentre que enviar-ne aquest altre és llibertat d'expressió: "Soy libre, y como tal voy a poner una bomba en el Calderón cuando se dispute la final. Libertad de obra"; "Una bomba y mueran todos los catalanes, mujeres, ninos, embarazadas, viejos, todos, todos, ni un solo vivo". S'entén, per tant, que la senyora Cristina Cifuentes, delegada del govern espanyol a Madrid -Espanya té delegats espanyols en el seu propi país- hagi exigit al president de Catalunya, Artur Mas, que demani perdó per l'escridassada que el públic de l'estadi va dedicar a Esperanza Aguirre. Per a Cifuentes no té cap importància que Aguirre, nostàlgica empedreïda del franquisme, anés a l'era a empolsegar-se intentant que el partit es jugués a porta tancada. Per les consignes que la manifestació de la Falange va llançar el mateix dia contra Catalunya, en canvi, la senyora delegada, no ha demanat a Aguirre que es disculpi. Ni tampoc no han actuat la Fiscalia ni el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, amb relació a les agressions i a les tortures sofertes per catalans a mans de la policia espanyola.

La part bona de tot plegat, la part més estimulant, és que un Estat com l'espanyol, que necessita la impunitat per perpetuar-se, que necessita reprimir per imposar-se, que necessita agredir, vexar i torturar per intimidar la dissidència, que necessita assassinar llengües perquè tothom parli l'espanyola, que necessita requisar banderes alienes perquè onegi la bandera del totalitarisme i que, entre moltes altres coses, necessita 100.000 watts de potència perquè no es noti la xiulada de tot un estadi al seu himne nacional és un Estat putrefacte i en fermentació que camina inexorablement cap a la seva desintegració.

El Singular Digital , 5/6/2012
 
Bancs de fusta esponsoritzats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 juny 2012
BancsJa és ben cert que costa molt de satisfer tothom i que mai no estem contents amb el que tenim. Sempre en volem més. Dic això perquè no fa gaire, just quan jo agraïa a l'Ajuntament que hagués escoltat els precs d'aquesta columna, d'instal·lar bancs de fusta per a les persones grans a la rambla del Celler, sobretot en llocs assolellats a l'hivern, ja hi va haver qui no en va tenir prou. Parlo d'uns bancs que han estat un èxit, que resulten molt més confortables que no pas les cadires d'abans i que l'Ajuntament, en lloc d'instal·lar-ne només mitja dotzena, com demanàvem, n'ha instal·lat vint. Vint bancs entre el carrer de Francesc Moragas i l'Ajuntament. Doncs bé, encara no els havien acabat de posar, com aquell qui diu, que des d'aquestes mateixes pàgines ja hi havia qui trobava que n'hi havia pocs. Els demandants, però, no precisaven quants bancs més els vindrien de gust. Quaranta, potser? O tal vegada seixanta? Posats a demanar, no hi ha dubte que cent seria una xifra més rodona. Tanmateix, davant d'aquest ardor petitori, caldria tenir present que, com informava el passat mes de març la versió digital del Tot Sant Cugat, la instal·lació dels vint bancs esmentats ha tingut un cost de 12.000 euros, 600 euros per unitat. No són xifres astronòmiques, és cert, però és bo que se sàpiguen. Si més no, per no oblidar que en aquesta vida hi ha molt poques coses que siguin de franc. Per això, arribats aquí, em permeto suggerir a l'Ajuntament una modalitat d'instal·lació que podria ser força estalviadora. Es tractaria que els bancs estiguessin finançats per empreses comercials, institucions o particulars en qualitat de mecenatge o de servei a la ciutadania. El banc seria el mateix, però a la part central hi hauria una placa en què s'hi podria llegir un text com aquest: "L'empresa X a Sant Cugat".

Diari de Sant Cugat ,1/6/2012
 
La revolta contra els peatges Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 juny 2012
La revolta contra els peatgesEm sembla que la major part de la nostra classe política, especialment la conselleria d'Interior, no és conscient del significat de la revolta contra els peatges. Des del primer moment l'han menystinguda, han intentat desacreditar-la i fins i tot s'han permès amenaçar-la fent servir tota mena de mentides i de recursos demagògics com a elements d'intimidació. No poden entendre que la societat catalana, una col·lectivitat nacional que en els diccionaris figura com a sinònim de xai, faci un cop de cap i que, sense cap mena de por, gosi desafiar les normes del ramat. No s'ho expliquen i s'ho miren astorats. "Com és possible?", pensen. "Si el català és aquell individu que només que li fas un crit ja fuig esporuguit amb la cua entre cames. I ara! A què treu cap, aquest canvi?"

Però el cert és que la progressiva transformació de la societat catalana és un fet, un fet que avança imparable i que culminarà amb la consecució d'un Estat propi. I el detonant, com he escrit amb insistència, serà irrellevant comparat amb la magnitud de la fita. La campanya "Prou peatges. No vull pagar" és un detonant, i en vindran més, com ara la probable intervenció de Catalunya per part de Madrid. Espanya, no satisfeta amb l'espoliació del nostre país, ocuparà la Generalitat, remenarà els nostres comptes, suspendrà indirectament el nostre galdós autogovern i, posant-nos un anell al nas, ens farà saber que l'amo és ella i que nosaltres som els seus subordinats. Davant d'aquest panorama, només resta esperar i veure quin serà el detonant que faci esclatar el país.

Mentre això arriba, però, repassem l'enfilall de dissuasions que els altaveus oficials escampen a tort i a dret per intimidar la societat i fer-la retornar a l'estat letàrgic i submís que la caracteritza:

  • Se'ns diu, per exemple, que "el problema no és que a Catalunya es paguin peatges, sinó que en altres territoris de l'Estat no se'n paguin; la solució no és l'eliminació, sinó l'extensió dels peatges a les autopistes espanyoles". Fantàstic! És a dir, que mentre hem estat calladets i pagant com babaus no ha calgut cap extensió. Ara sí. Ara que diem prou, sí que cal.

  • També se'ns diu que la culpa no és d'Abertis, sinó d'Espanya, que ha discriminat Catalunya en inversions i que ha utilitzat els diners dels contribuents per finançar autopistes gratuïtes en aquell país. Aquest, però, és un argument trampós, perquè els catalans hem pagat amb escreix la construcció i manteniment de les nostres autopistes fins a cobrir d'or Abertis, i els beneficis monstruosos d'aquesta empresa són possibles perquè ha comptat amb el suport de tots els governs catalans, tant de CiU com del trident PSOE-ICV-Esquerra. La mateixa Esquerra que ara -acomplexada davant l'independentisme conseqüent de Solidaritat Catalana- remena la cua a les autopistes i que, abraçada al Teletac, s'apunta a la campanya contra els peatges i demana Hisenda pròpia, però que quan governava no va fer absolutament res per suprimir els primers ni per crear la segona.

  • Un altre punt que pretén entabanar-nos és el que justifica la continuïtat dels peatges per "poder pagar el manteniment de les autopistes i finançar noves estructures". Aquest és francament curiós. En sentir-lo, la pregunta immediata és: com és, doncs, que les autopistes catalanes necessiten manteniment i les espanyoles no? Com és que les autopistes espanyoles es financen per art d'encanteri i es mantenen soles? No serà que els espanyols no les han de finançar ni mantenir perquè qui les finança i les manté són els catalans amb els diners que els són espoliats cada dia de la seva vida? La part més hilarant d'aquesta trama, ordida als despatxos dels catalans que viuen de la dependència de Catalunya, és la que pretén fer-nos creure que els cobradors de les autopistes són "autoritats". Sí, autoritats, com ara jutges o policies, amb poder per exigir-nos la documentació i obrir-nos un expedient. Aquesta sí que és bona!

  • Té gràcia, per altra banda, que hom digui que el peatge s'ha de mantenir perquè només afecta l'usuari, no pas el contribuent. Vol dir això que els qui no tenen bicicleta no haurien de finançar i mantenir carrils bici i que els qui no tenen fills no haurien de contribuir al finançament i al manteniment d'escoles i instituts, per exemple? O potser aquesta norma només regeix per als peatges de les autopistes, sota la benedicció d'Abertis i de tots els partits polítics que deuen un bon grapat de diners a La Caixa?

  • De tots aquests arguments, tanmateix, no n'hi ha cap de tan divertit com el que diu que el manteniment dels peatges és necessari per regular el trànsit. Talment com un semàfor. I és que, pel que sembla, al trànsit de les autopistes catalanes li cal un drenatge, i la manera de dur-lo a terme és per mitjà de cabines de peatge. A les autopistes espanyoles no els cal, aquest drenatge, però a les catalanes sí. I tant! De tota manera, si l'únic que es pretén és que ens aturem un minutet quan hi circulem, n'hi ha prou que els treballadors del peatge, atès que en realitat són treballadors de drenatge, esdevinguin treballadors de companyonatge i que, tot fent-la petar, ens preguntin si ens agrada més el pernil o el formatge, si som sapastres o ens agrada el bricolatge, si el nostre cotxe dorm al ras o en un garatge o si aquest estiu ens quedarem a casa o anirem de viatge.

Francament, senyors polítics, és una llàstima que no s'adonin que la societat catalana és cada cop més assertiva en la defensa dels seus drets. És una llàstima que no percebin com és cada cop més gran el distanciament entre vostès i les reivindicacions del poble de Catalunya.

e-notícies , 31/5/2012
 
Els catalans a la Unió Europea, socis o súbdits? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 juny 2012
Les llengües de la UE
Les llengües de la UE
La celebració del Dia d'Europa a Sant Cugat, amb la consegüent recepció al claustre del Monestir dedicada als santcugatencs nascuts en altres països del continent, ens hauria de fer pensar en un seguit de qüestions que, emmascarades darrere dels discursos de bones intencions de Brussel·les, continuen sense estar resoltes. I la més important de totes és que Catalunya, dintre de la Unió Europea, és una nació lingüísticament discriminada. Les encertades paraules de l'alcaldessa, Mercè Conesa, en el decurs de l'acte, encoratjant els nouvinguts a aprendre català, ja ens indiquen que la situació en què ens trobem no té res a veure amb la dels vint-i-set estats de la Unió. Com diu la senyora Conesa, "atès que la presència del català a la Unió Europea encara no està reconeguda, els faig aquesta reflexió perquè ells també es mostrin sensibles a la demanda".

Doncs sí, cal fer la demanda. Tanmateix, tan important és la demanda en si mateixa com la raó que ens obliga a fer-la. I la raó és que el català pateix una gravíssima marginació provocada pels dos grans partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que li neguen a l'Estat el reconeixement oficial que suposaria, per extensió, el reconeixement europeu. Això significa que ara com ara, a la Unió Europea, els catalans som tractats com a súbdits, no pas com a socis. Som súbdits d'unes institucions que ens volen com a contribuents però que rebutgen la nostra llengua, i això, a més de profundament ofensiu, és inadmissible.

Una llengua és l'ànima d'un poble, és la seva identitat cultural, i, per tant, quan algú menysprea una llengua menysprea també el poble que la té com a pròpia. Cal, consegüentment, denunciar a Brussel·les i a Estrasburg l'atac ferotge que Espanya està portant a terme contra la llengua catalana, en un intent de fer realitat el genocidi lingüístic que Franco no va assolir. Això és obvi. Però també cal fer saber al Parlament Europeu que la celebració del Dia d'Europa no té cap sentit si aquesta Europa vulnera la Declaració Universal dels Drets Humans, en el sentit que discrimina els seus membres per raons de naixement. Ara mateix, un danès, un maltès o un finlandès, per exemple, tenen més drets que un català pel sol fet d'haver nascut on han nascut. Un català, en canvi, precisament per ser català, es veu exclòs d'aquesta societat que, paradoxalment, s'autoanomena "Unió". És molt lamentable, això, perquè no hi haurà una autèntica Unió Europea mentre els fonaments sobre els quals la construïm no siguin els del respecte i la igualtat. És a dir, quan no hi hagi europeus de primera i europeus de segona.

Cugat.cat , 1/6/2012
 
La Catalunya robada a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 maig 2012
Per comprendre Catalunya NordInteressantíssim el llibre Per comprendre Catalunya Nord. De la identitat desnaturalitzada a l'esperança de futur (Pagès, 2012), de Llorenç Planes, per aprofundir en la idiosincràsia d'un territori que es veu separat de la resta de la nació catalana per una ignominiosa frontera estatal que constitueix una agressió directa i ferotge no sols a la seva integritat geogràfica, sinó també a la seva identitat nacional. L'autor, que va ser president d'Unitat Catalana, fa una descripció esplèndida i exhaustiva d'aquelles comarques des de diversos vessants, com ara l'històric, el polític, el lingüístic, el cultural, el mediàtic o l'esportiu i convida els catalans del sud a gaudir-les i a integrar-les en els seus circuits de cap de setmana per estrènyer els vincles amb els seus habitants i amb el seu patrimoni natural.

El llibre, com dic, aborda diversos temes entre els quals la destrucció de la identitat catalana, la instauració del centralisme jacobí, la política catalana a l'Ajuntament de Perpinyà, l'estat de la llengua, la Universitat Catalana d'Estiu, el sector turístic, la defensa del medi ambient, la pèrdua de prestigi de França i la recuperació de la Catalunya Sud. Aquest n'és un petit tast:

  • "Catalunya Nord, com totes les altres zones frontereres, té aquesta particularitat que viu amb dues realitats, la francesa en la qual està submergida i la de la Catalunya Sud que està a tocar: dic Catalunya Sud i no Espanya perquè cada cop més a Catalunya Nord s'identifica la realitat de l'altra costat de la frontera com a catalana i cada cop menys com a espanyola."

  • "Si es pot dir que el 1960 érem al costat d'una frontera amb Espanya, ara és evident que es tracta d'una frontera amb Catalunya. El nostre repte és arribar a fer admetre que sem catalans tot i essent a l'exterior de la frontera catalana. Hem d'explicar que hi ha una Catalunya Nord i una Catalunya Sud, car si hi hagués només una Catalunya seria la del sud de la frontera que seria identificada com a tal i nosaltres deixaríem d'ésser catalans. Primer canvi important doncs, érem al costat d'Espanya i ara som al costat d'una Catalunya que en diem Catalunya Sud."

  • "Abans Barcelona era a Espanya i ara Barcelona és a Europa i és la més propera de les grans ciutats europees, la més propera a nosaltres. En tot cas, quan cal prendre l'avió per anar a un país llunyà, si es pot escollir entre l'aeroport de Barcelona i el de París escollim el de Barcelona."

  • "No ens ha, doncs, de sorprendre que els nord-catalans se sentin particularment orgullosos d'ésser catalans. És veritat que els catalans que gaudeixen del prestigi d'ésser els habitants d'una de les regions europees més dinàmiques són els catalans del sud i no els del nord. Però ningú no pot dir que no siguem també catalans, sobretot d'ençà que designant el nostre país com a Catalunya Nord, deixem ben clar que és un tros de Catalunya!"

Sobre la fragmentació del vot per culpa d'alguns partits:

  • "Desgraciadament, pel que és de la unitat del catalanisme polític a Catalunya Nord, cal ben admetre que la situació actual és la més trista que hi ha hagut d'ençà de la seva aparició car podem a hores d'ara parlar d'almenys tres partits electoralment presents sobre aquest territori: Unitat Catalana, ERC, CDC. [...] Per sort, Solidaritat Catalana per la Independència, creada el 2010, ha preferit concloure una entesa amb Unitat Catalana més aviat que crear una sucursal més."

  • "I si ens podem plànyer de la mala sort que la història ens ha portat, no ens podem plànyer de la nostra incapacitat a unir-nos, encara que sigui veritat que d'una part d'aquesta desunió en tinguin també la culpa partits polítics sud-catalans que es pretenen defensors de la nació catalana."

  • "Per sort hi ha una cultura catalana amb un pol català centrat a Barcelona extremament dinàmic. Aquest dinamisme se sent particularment a Perpinyà, però no deixa d'impressionar també gent de Narbona, Tolosa o Montpeller."

  • "El que sí que podem fer és, cada dia, unir un xic més Catalunya Nord i Catalunya Sud, amb cada cop més relacions i amistats. I així, dia rere dia, cada cop més, les dues parts de Catalunya s'aniran acostant, dins un respecte mutu de les seves identitats. I si ho sabem fer, un dia sí que hi haurà una sola Catalunya dins una Europa sense fronteres."

Recomano la lectura d'aquest llibre i també la necessitat d'incorporar les comarques del nord, que ens van ser robades, al nostre imaginari col·lectiu com a part del cos nacional que ens configura. Sembla mentida que els nostres mitjans de comunicació siguin incapaços de superar el marc franquista de les quatre províncies i continuïn parlant-nos de "comarques barcelonines" o "comarques gironines". Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona no posseeixen comarques. Cada comarca té entitat pròpia i té capital pròpia. Perpinyà, per tant, és la capital del Rosselló de la mateixa manera que Prada és la capital del Conflent. Això sí, en un futur immediat, amb l'arribada del TGV, els vincles entre el nord i el sud català seran cada cop més forts i Perpinyà esdevindrà una de les grans capitals de Catalunya.

e-notícies , 28/5/2012
 
100.000 watts d'impotència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 maig 2012
Xiulada a l'himne espanyolSi els grans mitjans de comunicació catalans dediquessin a l'independentisme la mateixa projecció mediàtica que han donat aquests dies a Esperanza Aguirre, presidenta d'una província espanyola, altrament coneguda com a Comunidad de Madrid, la consciència nacional catalana creixeria espectacularment i el país seria imparable. Bàsicament perquè en un país amb alta autoestima, les declaracions franquistes d'una figureta espanyola d'extrema dreta com la senyora Aguirre, sobre la final de la Copa del Rei entre el Barça i l'Athletic de Bilbao a l'estadi Vicente Calderón de Madrid, tindrien el mateix efecte que les pessigolles d'un infant. Malauradament no ha estat així i tot l'aparell mediàtic català s'ha dedicat a debatre l'estirabot com si es tractés d'un pilar de la saviesa. De fet, com d'habitud, hi ha predominat l'hispanocentrisme i han estat moltes les veus que han rebut les esmentades declaracions com una benedicció del cel. I no pas perquè compartissin el parer d'Esperanza Aguirre, sinó perquè gràcies a ella han pogut fer veure que són progressistes de pedra picada.

Les manifestacions d'Aguirre van ser aquestes: "Els ultratges a la bandera o a l'himne són delicte en el Codi Penal; no s'han de consentir i, per tant, la meva opinió és que cal suspendre el partit i celebrar-lo a porta tancada en un altre lloc". I és clar, en assabentar-se'n, les veus progressistes o políticament correctes catalanes es van afanyar a dir-nos que elles no xiulen l'himne espanyol per respecte a les persones que el senten seu, però que, davant d'unes declaracions tan reaccionàries, gairebé no els quedava més remei que fer-ho. D'aquesta manera, la portentosa xiulada de catalans i bascos a l'himne espanyol abans del partit ens ha estat presentada com "una reacció a les declaracions d'Esperanza Aguirre" en lloc del que realment va ser: un rebuig explícit a Espanya per part de tot el públic de l'estadi.

Aguirre, tanmateix, convençuda d'haver trobat l'argument màgic per "exigir" respecte per l'himne espanyol, ens adreçava aquesta pregunta retòrica: "Què passaria si en la final del Campionat de Catalunya comença a sonar ‘Els Segadors' i es produeix una xiulada monumental? Ho deixo aquí per a la reflexió de la gent". Doncs, francament, no cal reflexionar. Si els espanyols xiulen l'himne de Catalunya, no ens farà ni fred ni calor per dues raons. D'una banda, perquè la nostra cultura democràtica inclou la llibertat d'expressió. I de l'altra, perquè una xiulada a l'himne nacional de Catalunya seria un cant dels ocells si la comparem, per exemple, amb els 512 euros per segon que Espanya ens roba sistemàticament o amb el projecte espanyol d'anorreament de la llengua catalana.

En tot cas, el passat 25 de maig, Espanya va demostrar una bona colla de coses. Requisant xiulets i estelades -objectes que no constitueixen cap perill per a la seguretat pública-, va demostrar que sent una profunda aversió per la llibertat d'expressió; expulsant espectadors que duien una estelada -una bandera perfectament legal-, va demostrar la seva falta de respecte pels símbols aliens; estripant entrades per evitar que alguns espectadors poguessin tornar a entrar, va demostrar que necessita amagar una realitat que li cou i que la desborda; aïllant i agredint persones amb puntades de peu policials, pel sol fet de dur una estelada, va demostrar la seva ràbia, el seu primitivisme i el caràcter violent de la seva naturalesa; escurçant l'audició de l'himne espanyol a vint-i-set segons, va demostrar la vergonya que li fa que el món vegi que la nació espanyola no és més que un bluf. Quant a les galdoses excuses del rei d'Espanya i d'Esperanza Aguirre per no assistir al partit tot eludint la responsabilitat dels seus càrrecs, va quedar ben palesa la covardia de tots dos. Res a veure, en sentit contrari, amb la imatge de profunda estimació entre catalans i bascos que el món també va veure quan els primers, després de la victòria, van corejar afectuosament el nom de l'equip dels segons.

Jo no sóc partidari de reduir la humanitat a un sol poble. Aquest és un camí que ens portaria al pensament únic. Jo sóc partidari de respectar tots els pobles de la humanitat. I això significa respectar tots els himnes i totes les banderes. Tanmateix, el respecte no és cap dret. El respecte és una consideració que un poble es guanya amb el seu comportament. Per tant, si Espanya vol guanyar-se el respecte de Catalunya, el primer que ha de fer és deixar d'espoliar-la, deixar d'agredir la seva llengua, deixar d'impedir que la seva selecció pugui competir internacionalment i deixar, en definitiva, d'oposar-se al seu dret a gaudir de la mateixa llibertat i de la mateixa independència de què gaudeixen les altres nacions lliures i independents del món. Mentre no ho faci, mentre es burli de Catalunya, el rebuig al seu himne serà cada cop més fort. Blasmar els símbols del país que t'oprimeix no sols és un dret, és també una obligació com a expressió de dignitat. Per això els 100.000 watts de potència que Espanya va utilitzar per intentar amagar aquest rebuig són en realitat la prova més fefaent de la seva impotència.

El Singular Digital , 29/5/2012
 
Nit Literària, nit d'autoestima Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2012
Nit Literària Sant CugatSempre és un plaer assistir a la Nit Literària que organitza Òmnium Cultural a Sant Cugat. Ho és per l'acurada organització de l'acte i per les coses que s'hi diuen sobre Catalunya i la seva llengua. En aquest sentit, la presidenta local de l'entitat, Rosa Caballé, va dir una cosa que enforteix l'autoestima i que convida a la reflexió. Va dir: "Si no tinguéssim una gran literatura al darrere, seríem molt més febles". És rotundament cert. Sense un grandíssim cos literari com el que tenim, Catalunya com a nació, i la llengua catalana, com a pal de paller de la seva identitat, gairebé haurien desaparegut o tindrien ara un caràcter merament residual i folklòric. Tan entranyable com es vulgui, però residual i folklòric. Per sort, però, no ha estat així. I no ho ha estat gràcies, precisament, a la ferma voluntat de ser dels catalans i a l'esforç d'entitats com Òmnium. És tan magnífica la seva tasca -a Sant Cugat ha crescut força-, que no és estrany que el Partit Popular vulgui que se li retiri la subvenció que rep. La Fundació Francisco Franco, que enalteix la figura d'un dictador que va cometre milers de crims contra la humanitat, sí que ha d'estar subvencionada. Però Òmnium Cultural, que promou valors humanístics, com ara el respecte a totes les cultures i el dret de les llengües a viure sense l'opressió invasiva d'una altra llengua que se'ls declari superior, es veu que no s'ho mereix. Francament, sembla mentida que en ple segle XXI encara hi hagi gent que no en tingui prou de gaudir de la seva llengua i que vulgui que aquesta llengua substitueixi la dels veïns. Davant d'això, els escriptors, per la professió que hem triat, tenim el deure ètic d'evitar que tal cosa s'esdevingui. I el suport d'Òmnium, que estima Catalunya, la seva cultura i la seva llengua, és molt valuós i molt d'agrair.

Diari de Sant Cugat , 25/5/2012
 
Duran i Lleida no interessa ni convé Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2012
Duran i LleidaEl pronunciament ideològic de Josep Antoni Duran i Lleida en el darrer congrés d'Unió Democràtica de Catalunya marca la fi de la seva carrera política. No hi fa res que hagi estat reelegit per majoria absoluta com a president del comitè de govern d'aquesta formació. El seu temps s'ha acabat, i ell ho sap. No ho reconeixerà pas, és clar, però com més intenti perpetuar-se en el càrrec més patètica apareixerà la seva figura en la política catalana. En el fons fa una mica de pena, perquè és el viu retrat del polític que no ha assolit cap ni un dels objectius que s'havia fixat i que, totalment desesperat, emprèn una fugida endavant que l'aboca a l'esperpent. Per això diu el que diu. Diu que la independència de Catalunya "ni interessa ni convé", diu que "la independència divideix el país" i diu que si CiU hagués posat la independència al seu programa no hauria guanyat les eleccions -jo dic que hauria arrasat-. I, en un d'aquells rampells de supèrbia que té de tant en tant, confonent el seu partit amb una empresa de la qual ell en seria l'amo i senyor -fa un quart de segle que n'és president-, convida els militants independentistes encapçalats per Josep Maria Vila d'Abadal a marxar, els menysprea considerant que fan "política des de les vísceres" i sentencia que acceptar el camí de l'Estat propi apuntat per Convergència Democràtica en el seu darrer congrés, "és tant com dir que només podem fer el que diu CDC. D'això se'n diu submissió i no som a Unió per sotmetre'ns a tercers. Quin sentit tindria la nostra existència?"

Després d'aquestes manifestacions i de l'atac ferotge, ple de ràbia, que ha fet contra la independència de Catalunya i els seus defensors, suposo que tots aquells catalans que sovint es pregunten com és possible que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat a Espanya hauran trobat l'explicació. Duran encarna de dalt a baix el català ideal dels espanyols: el català que no sap imaginar-se sense Espanya; el català col·laboracionista que blasma dia rere dia el dret a la independència del seu país; el català que, fidel al retrat que en fa el programa Polònia de TV3, es deleix per ser reconegut oficialment pels espanyols amb un càrrec ministerial; el català que el 2004 es va convertir en una veu biliosa i linxadora en el "judici" a Carod-Rovira per haver demanat a ETA que deixés de matar a Catalunya; el català, en definitiva, que cada cop que es mira al mirall se sent feliç de ser el carceller del seu poble. Només li falta dur una gorra al cap.

Tot col·laboracionista, tanmateix, necessita arguments que apaivaguin la seva dissonància cognitiva, la mala consciència d'anar contra els seus, i Duran i Lleida ho fa cercant paraules i conceptes que emmascarin la traïció fins a donar-li aparença de catalanisme conseqüent. És a dir, desacreditar l'independentisme per tal que la traïció sembli un acte d'entenimentada catalanitat. Per això no té escrúpols a dir que "la independència divideix". I és que la trampa de Duran consisteix a fer-nos creure que el problema no és Espanya, que el problema és la llibertat; que a Catalunya la divisió la provoca l'independentisme, altrament no hi hauria divisió. Els sibil·lins són així de maquiavèl·lics, i Duran, com sabem, ha fet de la seva carrera política una fal·làcia. La prova és que mai -ell que tant es pregunta sobre el sentit de l'existència d'Unió-, no ha tingut el valor de presentar-se tot sol a unes eleccions, cosa que, ben mirat, s'entén, atès que si en una cosa està d'acord el gros de la societat catalana és en no votar Duran. En això sí que hi ha autèntica "unió". Fins i tot l'han blasmat els seus socis de federació, aquells sense els quals Duran no tindria la quota mediàtica que té. Gerard Figueras, president de la JNC, deia: "Ja hi ha qui des de fora intenta debilitar la imatge de Catalunya; només falta que també ho faci el líder d'un partit catalanista". I Josep Rull, secretari d'organització de Convergència, hi afegia: "No m'entra al cap que des del catalanisme es pugui desqualificar la independència. Una cosa és no compartir-la, l'altra anar-hi en contra".

L'error de base, tanmateix, és considerar "catalanista" el líder d'Unió. Quan el desemmascares i en dius "espanyolista" totes les peces encaixen i s'acaba la perplexitat. És obvi. A l'espanyolisme ni li interessa ni li convé la independència de Catalunya. Per això, a Catalunya, l'existència política de Josep Antoni Duran i Lleida ni interessa ni convé.

e-notícies , 24/5/2012
 
Ramon Barnils, l'home inaprehensible Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 maig 2012
Ramon Barnils
Ramon Barnils
Si no fos per la ciutat de Sant Cugat i pel Grup de Periodistes que en mantenen vius el nom i l'obra, la persona de Ramon Barnils hauria caigut en l'oblit. Un oblit gens innocent, cal remarcar-ho, perquè no hi ha cap poder interessat a difondre el pensament d'aquells que el posen en evidència, i Ramon Barnils en tenia prou d'escriure quatre ratlles per posar en evidència els poders fossin del color que fossin.

Per això, onze anys després de la seva mort, encara és hora que se li reti un reconeixement nacional pel conjunt de valors que el seu mestratge ens ha llegat. Parlo de valors professionals i de valors ètics, valors que tenen a veure amb la capacitat d'anàlisi i de síntesi, amb l'agudesa intel·lectual, amb l'enginy estilístic, amb el compromís nacional i lingüístic, amb la insubmissió i amb el refús a ser encabit en capelletes polítiques o alimentàries. Valors, al capdavall, que el convertien en una pedra a la sabata per a molta gent.

Això s'explica perquè Ramon Barnils era un home inaprehensible i inclassificable, un home que es resistia a ser etiquetat i tancat en una d'aquestes capsetes que fabriquen algunes persones per mitjà de judicis d'intencions. No cal dir que els qui tenen la mà trencada en aquest camp, són les persones més sectàries. Aquelles que justifiquen tot el que fa la seva secta, fins i tot les més inadmissibles incoherències. La secta per damunt de tot. I com que les incoherències són les que són i tothom les veu, l'única sortida és la injúria contra els qui les posen en evidència. És un comportament baix, és clar. Un comportament digne de persones indignes. Però no tothom està capacitat per pensar per si mateix i per desenvolupar un sentit crític. Hi ha qui necessita la secta per sentir-se segur. És aquell que, en un acte obert al públic, se situa sempre entre els seus iguals per sentir-se protegit.

En Ramon Barnils no era d'aquests. En Ramon era un home lliure i, per més que el van odiar i que el van difamar els qui en blasmaven els escrits, es va mantenir fidel als seus principis i al seu codi ètic. Era, en definitiva, una d'aquelles persones que ocupen molt poc espai quan viuen, però que quan moren t'adones del buit immens que han deixat.

Cugat.cat , 25/5/2012
 
Quan un cap de premsa diu "fills de puta" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2012
Generalitat de CatalunyaNo sé què farà el president de Catalunya, Artur Mas, amb relació al seu cap de premsa, Joan Maria Piqué, després que aquest últim, el passat 17 de maig, via Twitter, insultés milers de catalans titllant-los de "fills de puta" per negar-se a sotmetre's al robatori que suposen els peatges de les autopistes catalanes, sobradament amortitzades, i farts de finançar, a més, les autovies de franc espanyoles. Tanmateix, si hi reflexiona, el president hauria de tenir en compte que allò que diu el seu cap de premsa és, en bona mesura, com si ho digués ell.

Un cap de premsa presidencial és un càrrec de confiança, una persona que per les seves característiques, entre les quals la ponderació, és designada per un president per fer d'enllaç entre la seva persona i els mitjans de comunicació, amb el benentès que tot allò que dirà no malmetrà la imatge d'aquest president ni de la institució que representa. Per tant, un cap de premsa que titlla públicament d'"agents dobles", de "provocadors", de "sòrdids", de "tèrbols" i de "fills de puta de tota mena" aquells ciutadans que no pensen com ell, fa una exhibició igualment pública de la seva incapacitació per al càrrec que ocupa. I el fet és gravíssim, perquè aquest comportament, a banda de ser un insult inadmissible i de constituir un descrèdit per a la imatge presidencial, fins al punt de convertir la seva oficina de premsa en una taverna del port, també vulnera diferents articles del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya. Especialment els que parlen d'"observar escrupolosament el principi de presumpció d'innocència", de "rectificar amb diligència" i d'evitar "afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones".

L'endemà mateix d'aquests fets, Solidaritat Catalana va demanar el cessament immediat de Piqué, va recordar les queixes de milers d'usuaris adherits a les campanyes contra els peatges pels insults constants que han rebut d'aquest senyor i va explicitar que "les retribucions d'aquest lloc de treball [el del senyor Piqué] són les corresponents a un lloc de funcionari del grup A, nivell de destinació 30, jornada i horari de dedicació especial i complement específic, cosa que suposa uns ingressos propers als 5.000 euros al mes".

És possible que el president Mas pensi que el cessament de Joan Maria Piqué podria ser percebut com una claudicació o com un signe de feblesa per part del govern. Talment com si acceptar la justa demanda de Solidaritat Catalana equivalgués a donar la raó als ciutadans que retreuen a tots els partits que han governat Catalunya -a tots- que no s'hagin plantat mai davant d'Espanya per acabar amb la sagnia que pateix el país. Si és així, si el president Mas opta per fer els ulls grossos i manté Piqué en el càrrec, cometrà un doble error. D'una banda, oblidarà que qui calla consent i que, per tant, a més de legitimar els insults com a forma de resposta presidencial als retrets de la ciutadania, estarà dient que subscriu fil per randa les paraules del seu cap de premsa. De l'altra, li faltarà saviesa política per comprendre que el veritable signe de feblesa rau precisament en el fet de mantenir el senyor Piqué en el càrrec. Un president fort, un president rigorós en el respecte a la ciutadania, no vacil·la ni un instant a destituir aquell subordinat que, amb un comportament tavernari, degrada la imatge de Presidència i de la Generalitat.

No s'entendria, per altra banda, que el president Mas no fos coherent amb la línia de pensament del seu partit. Una línia que el març de 2010, amb tota justícia, CiU va fer valer per exigir a l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, la dimissió del conseller municipal socialista, Miguel Ángel Martín, per haver insultat Mònica Terribas, directora de TV3, dient que era una "mal follada". L'entenimentat argument de CiU va ser: "L'alcalde ha de decidir si creu que un personatge com aquest pot continuar representant l'Ajuntament de Barcelona, nosaltres creiem que no. Que no honora el càrrec i que el desprestigia". Doncs bé, quan algú a Convergència no honora el càrrec i el desprestigia cal fer el mateix. El president Mas ha de valorar si és ètic que el seu cap de premsa tracti de "fills de puta" els catalans que li paguen el sou.

e-notícies , 21/5/2012
 
El cinisme de Pere Navarro i Sánchez-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2012
El cinisme de Pere Navarro i Sánchez-CamachoÉs interessantíssim veure com la ideologia nacionalista espanyola del PSOE de Catalunya i del Partit Popular coincideixen sempre en l'exigència que el nostre país assumeixi la seva condició d'esclau i que se subordini a la voluntat de Madrid. Catalunya, segons ells, no té cervell propi. Catalunya, com tots els esclaus, és en aquest món només per obeir, no pas per decidir. Ni tan sols per decidir sobre la seva pròpia vida. Un esclau, és clar, no és ningú. O, en el millor dels casos, és un ésser inferior incapacitat per pensar per si mateix i sense més atributs que un bon esperit de treball a benefici del seu amo. I, naturalment, en el supòsit que n'hi hagi algun de díscol o d'insubmís, cal titllar-lo de victimista i informar-lo que les seves demandes de llibertat només l'abocaran a una més gran frustració. És a dir, que tota acció destinada a parlar amb l'amo de tu a tu, de persona lliure a persona lliure, està condemnada al fracàs i a caure en un cul-de-sac. Així ens ho han dit aquests dies els dirigents de les sucursals a Catalunya del PP i del PSOE, Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro, respectivament, criticant la pretensió governamental catalana de crear una hisenda pròpia. Sánchez-Camacho ha dit: "Estic cansada de la cantarella que diu que tota la culpa és de Madrid". I Navarro, a més de qualificar la pretensió de "carreró sense sortida", l'ha comparada amb l'antic pla basc de Juan José Ibarretxe tot dient burleta: "Se'n recorda del pla Ibarretxe? En què va acabar? En res".

De vegades, quan revisem la història de la humanitat i hi veiem la manera absurda com alguns pobles intel·ligents, laboriosos i pletòrics de recursos s'han sotmès a la voluntat d'un de destraler, malbaratador i tirànic, ens preguntem com és possible que tal cosa hagi succeït i ens en fem creus. No ho entenem. Però hi ha una explicació, i és que tot sovint, els pobles sotmesos han patit la xacra del col·laboracionisme que, com un cavall de Troia, ha actuat des de l'interior del país en favor dels interessos del país assetjador. Sense la traïció d'aquests sectors, l'assetjador mai no se n'hauria sortit. I Sánchez-Camacho i Navarro, com a caps visibles del PP i del PSOE, són la versió contemporània d'aquest col·laboracionisme a Catalunya. Sánchez-Camacho, per exemple, no suporta que els catalans blasmin l'amo espanyol i que fins i tot gosin rebel·lar-s'hi. I ara, on s'és vist! De les queixes de l'esclau, ella en diu "cantarella" i el renya amb la seguretat que l'amo li donarà un copet a l'esquena, li prometrà el càrrec de virreina i li dirà: "Qué lástima, Alícia, que no todos los catalanes sean como tú".

Pere Navarro, per la seva part, també es deleix per ser virrei. Però virrei d'esquerres. És a dir, l'esclau que vol que la sanitat i l'educació arribin a tots els esclaus sense que deixin de ser esclaus. Esclaus cofois, en definitiva. Esclaus que somriguin com babaus, que no envegin el vol de les aus, que de les seves cadenes no en vulguin tenir les claus i que quan hom els demani si enyoren els temps de no empassar-se gripaus responguin: "No gens, perquè sóc un esclau i a mi la llibertat no m'escau". Navarro, a més, és un esclau cínic, perquè, des de la seva condició de guardià de la nau, compara les reivindicacions catalanes amb el pla Ibarretxe i se'n burla recordant-nos que va fracassar. El que no diu el senyor Navarro és que el famós pla va fracassar per culpa del seu propi partit, el PSOE, que aleshores governava l'Estat espanyol. Van ser, per tant, tots els pere-navarros del Congrés de Madrid, inclosos els pere-navarros catalans, els qui, al costat del PP -i amb l'abstenció dels seus escolanets d'Iniciativa-, van votar en contra del pla basc l'1 de febrer de 2005. En altres paraules: si avui el pla Ibarretxe no és una realitat és perquè Pere Navarro, el PSOE de Catalunya i el PSOE central ho van impedir.

Als polítics com Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro cal recordar-los aquelles paraules de Tàcit que diuen que, tard o d'hora, els traïdors són detestats fins i tot per aquells a qui afavoreixen.

El Singular Digital , 22/5/2012
 
Lladres de bicicletes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 maig 2012
'Lladre de bicicletes' (1948)
'Lladre de bicicletes' (1948)
La recent detenció a Sant Cugat d'una banda de lladres de bicicletes de gamma alta, m'ha fet pensar en el canvi que ha experimentat la societat a través dels anys. Avui dia la bicicleta és un vehicle adquirit, majoritàriament, per persones amb consciència mediambiental o amb voluntat esportiva. Tanmateix havia estat un vehicle molt humil, una eina vital de treball de les classes baixes que Vittorio de Sica va retratar meravellosament a Lladre de bicicletes, l'any 1948. Us recomano la visió d'aquest film deliciós que gira entorn d'un obrer que rep una oferta de feina de l'Ajuntament per enganxar cartells, però que per fer-la necessita una bicicleta, just la bicicleta que va empenyorar per poder menjar. Aleshores, per tal de recuperar-la, empenyora la seva roba de llit. Però la feina li dura poc, perquè mentre està distret enganxant un cartell, uns lladres li roben la bicicleta i, totalment desesperat, es veu obligat a trobar-la en companyia del seu fill. I aquí és quan nosaltres recorrem amb ells els barris enfonsats de Roma i en coneixem la misèria de la postguerra i la lluita per la supervivència que, indirectament, esdevé còmplice dels lladres. Ningú no en vol saber res. El film, que és una joia del Neorealisme italià, no té un final feliç, però en la seva estrena a l'Estat espanyol la censura franquista va obligar a afegir-hi un rètol que deia que l'obrer recuperava la bicicleta i la feina, i, a més, a fi de relativitzar l'existència de lladres, el títol original, en plural, es va convertir en Lladre de bicicletes. En tot cas, us parlo d'un film encantador sobre la soledat angoixant d'un home envoltat de supervivents com ell i amb una imatge final colpidora: la d'aquest home i el seu nen barrejant-se, abatuts però units, entre la gent amb problemes no gaire diferents del seu.

Diari de Sant Cugat , 18/5/2012
 
20 de maig, segon "No vull pagar" popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 maig 2012
Segon "No vull pagar" popularDavant les intimidacions de la conselleria d'Interior a la societat catalana, que, per mitjà de la campanya "No vull pagar", es revolta contra l'espoliació espanyola i el robatori descarat que suposen els peatges de les nostres autopistes, cal tenir presents algunes coses. D'entrada, cal que la gent prengui nota d'aquest comportament en virtut del qual la Generalitat, entre defensar Catalunya d'una injustícia o perpetuar-la, ha escollit aquesta segona opció. És a dir, que, tot i no haver-hi res de punible en la negativa a pagar els peatges, des del punt de vista legal, el conseller Felip Puig ha tingut la gosadia d'aparèixer a televisió amenaçant els catalans amb multes de 100 euros en cas de rebel·lia. L'amenaça, si no fos tan greu, seria força hilarant. El problema és que és doblement greu. Greu, perquè, com dic, suposa un clar posicionament del govern de Catalunya en favor d'una injustícia escandalosa, i greu perquè, a més a més, el Col·legi d'Advocats de Barcelona ja ha dit que és mentida que el govern tingui poder sancionador en aquesta matèria. Per tant, la conselleria d'Interior menteix descaradament per tal de boicotejar la campanya. Això no obstant, la campanya és del tot legal. El Col·legi d'Advocats de Barcelona, mitjançant el president de la secció del dret de la circulació, Joan Carles Rio-Valle, ho ha fet públic així:

  • "El que han fet no és sancionable, no hi ha cap norma que ho estableixi. Tot allò que no està prohibit, està permès. No hi ha cap norma en el Reglament General de Circulació que digui que no pagar el peatge sigui una infracció. I si no hi ha cap norma que ho digui, és inviable sancionar."

  • Amb relació als milers d'automobilistes que no paguen: "Han fet una infracció civil. És un incompliment contractual. Els usuaris de l'autopista tenen el compromís de pagar el servei que els donen per circular. És una obligació civil que es pot reclamar als jutjats. Abertis hauria de presentar 6.000 demandes, quelcom inviable."

  • L'amenaça del conseller Felip Puig d'imposar una multa de 100 euros: "És una mesura coactiva, intimidadora, perquè la gent tingui por i pagui."

  • Sobre la por d'alguns conductors a passar amb el llum en vermell: "És un senyal que també es troba a la sortida dels garatges, però no és cap semàfor de trànsit. No és un semàfor regulat pel reglament de circulació. Pel que fa al senyal que indica peatge, només obliga a aturar-se, no pas a pagar."

  • En cas que algun treballador dels peatges es negués o trigués a aixecar la barrera: "Seria una detenció il·legal si intentessin paralitzar el vehicle que es negués a abonar l'import del peatge. Si forcessin algú a pagar, podria ser fins i tot un delicte de coacció en què incorrerien els treballadors, com a persones físiques, i l'empresa d'autopistes."

  • En cas de requeriment d'identificació: "La policia et pot demanar la documentació i t'has d'identificar -en cap cas ho poden exigir els treballadors d'Abertis-, però no pot fer res contra els qui decideixen no pagar el peatge. Caldria un canvi de legislació que indiqués que aquest fet és una infracció reglamentària de trànsit."

Queda clar, doncs, que cap català no ha de tenir por de cap multa ni de res per l'estil quan defensa els interessos del seu país cada cop que es nega a pagar per un servei que ja ha pagat amb escreix diverses vegades i que està totalment amortitzat. Cap Mosso d'Esquadra no pot retenir-nos ni imposar-nos cap multa perquè no hi ha infracció. I encara menys pot retenir-nos o bloquejar-nos el vehicle un treballador. Si ho fa, comet dos delictes: un de coaccions -castigat amb pena de presó de sis mesos a tres anys o de multa de dotze a vint-i-quatre mesos, segons l'article 172.1 del Codi Penal- i l'altre de detenció il·legal -castigat amb la pena de quatre a sis anys de presó segons l'article 163.1 del Codi Penal-. En cas que algú s'hi trobi, ha de demanar assistència als Mossos d'Esquadra a través dels telèfons 112 o 088 i fer la denúncia pertinent.

En aquest sentit, és magistral el treball que estan portant a terme els tres diputats de Solidaritat Catalana sol·licitant formalment a la conselleria d'Interior el llistat d'aquelles persones -inclosos els responsables polítics- que "ordenin imposar multes il·legals per afavorir la companyia privada Abertis" i advertint que les denunciaran a la Fiscalia per cometre els delictes de "prevaricació, coaccions, abús d'autoritat i altres en què puguin incórrer". Com ha dit el diputat Alfons López Tena, "ni el president Mas ni el conseller Puig poden convertir la Policia Nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, en una policia privada al servei d'unes companyies privades parasitàries com Abertis o La Caixa".

Per sort, cada minut que passa són més els catalans que perden la por a reivindicar els seus drets nacionals i aquest 20 de maig en tindrem una nova mostra. Aquest 20 de maig, en el marc de la campanya #novullpagar, els peatges de Catalunya seran travessats per milers de catalans assertius que diuen prou a l'espoliació del seu país i prou també al negoci d'alguns col·laboracionistes. Ara, per tant, és el govern de la Generalitat qui ha de dir si està amb Espanya i els seus col·laboracionistes o amb Catalunya i els seus drets nacionals.

e-notícies , 17/5/2012
 
L'abús sexual en els infants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 maig 2012
L'abús sexual en els infantsDarrerament, arran del Dia Internacional de la Dona, els mitjans de comunicació han parlat força de la violència masclista i de l'elevat nombre de víctimes mortals que té a Catalunya. Sembla que això no tingui aturador i que les campanyes de conscienciació dels ajuntaments i de les entitats de suport piquin en ferro fred per culpa del plaer morbós que alguns homes acomplexats experimenten quan veuen la por o el terror en els ulls de la seva víctima. Tanmateix, la violència a la llar, a més de tenir moltes altres formes d'expressió, també té víctimes encara més vulnerables i indefenses que les dones. Em refereixo als infants que pateixen abusos sexuals.

Hem de tenir en compte que l'abús sexual en els infants és tan antic com la violència masclista i hi té molts punts en comú, ja que és transversal i no guarda cap relació amb el nivell intel·lectual o social dels qui el practiquen. La majoria dels abusos es porten a terme a la llar i els autors són pares, padrastres, oncles, amics, coneguts o veïns, però també n'hi ha a fora exercits per metges i professors de les víctimes. En tots aquests casos, l'adult s'aprofita de la seva superioritat i de la incapacitat de l'infant per rebel·lar-se i n'abusa de diverses maneres, ja sigui amb la manipulació de genitals o per mitjà de jocs d'aparença innocent, però sempre exigint el manteniment del secret. La idea és provocar que l'infant tingui por de ser castigat, de no ser cregut, de fer mal a la mare si se n'assabenta... Per sort, hi ha moltes maneres de detectar aquests casos. Per exemple, parant atenció en els malsons, en les regressions, en els comportaments estranys, en els trastorns de la parla, en la tendència a la bulímia o a l'anorèxia, en les alteracions en el rendiment escolar, i, per descomptat, en els intents de suïcidi. Si volem acabar amb una situació d'abús és determinant que siguem receptius i que sapiguem captar les demandes d'ajuda que l'infant, sense adonar-se'n, ens envia.

Cugat.cat , 18/5/2012
 
El rei d'Espanya "persona non grata" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 maig 2012
Franco i Joan CarlesHom pot pensar que declarar el rei d'Espanya "persona non grata" en un municipi català no té cap utilitat pràctica. És a dir, que més enllà del seu caràcter simbòlic no serveix per a res. Jo no hi estic d'acord. Hi ha milers de coses al món que aparentment no serveixen per a res, però sense les quals, ves per on, tot seria molt diferent. A més, amb una actitud tan descreguda -que en realitat amaga una personalitat immobilista- l'ultraescèptic corre el perill d'haver d'acabar admetent que la seva vida tampoc no serveix per a res.

Dic això perquè, com és sabut, Berga, gràcies a una moció presentada per la CUP, amb l'abstenció de CiU i PSOE i el vot en contra del PP, ha declarat Joan Carles I d'Espanya "persona non grata" al municipi i ha demanat que es revoqui l'acord municipal del 1962 en virtut del qual es va concedir a Franco el títol de fill adoptiu de la ciutat i la consegüent medalla d'or. I a mi, això, em sembla molt bé, perquè Berga té dret a revisar el seu passat i a esmenar aquelles decisions consistorials que només s'expliquen pel context polític en què van ser preses. Vull dir que s'entén que en plena dictadura un ajuntament integrat per berguedans franquistes besés els peus d'un assassí sanguinari com Franco i li lliurés la màxima distinció local. Hom dirà: "Molt bé, d'acord, Franco era un dictador que va cometre crims contra la humanitat. Però això què té a veure amb el rei d'Espanya?" Dit així, semblen coses completament diferents, no hi ha dubte. I és obvi que en bona part ho són. Però no del tot, perquè l'actual rei d'Espanya sempre va fer costat a Franco i al seu règim i va signar els "principios fundamentales del Movimiento Nacional" que van possibilitar l'aixecament del 18 de juliol de 1936, la guerra consegüent i la dictadura posterior. En concret, la signatura famosa va tenir lloc el 23 de juliol de 1969 i Joan Carles, després de jurar solemnement com a successor de Franco totes les disposicions legals del franquisme i els principis defensats per la Falange, va fer un discurs amb aquestes paraules: "Mi pulso no temblará para hacer cuanto fuera preciso en defensa de los principios y leyes que acabo de jurar". Dos dies després, la portada del desaparegut diari Informaciones tenia aquest titular: "Ya hay un Estado monárquico definido: la Monarquía del Movimiento".

Queda clar, doncs, que la monarquia espanyola és una imposició franquista que no ha passat per les urnes, la qual cosa legitima la decisió dels qui en són considerats vassalls per declarar "persona non grata" el monarca i expressar el seu desig de no veure'l ni en pintura a les seves terres. Les terres de Berga, en aquest cas. Una capital de comarca que un mitjà de comunicació espanyol ha definit com "un poblado del noreste". Per altra banda, d'acord amb el que dèiem al començament, no hi fa res que la resolució de Berga només tingui caràcter simbòlic, atès que fa trenta-sis anys que Joan Carles no la visita i que no sembla pas que hi vulgui tornar. No hi fa res, perquè els símbols són molt importants. I la prova és que no hi ha ningú que renunciï als seus. La resolució de Berga, per tant, és un fet simbòlic contra la institució espanyola més simbòlica de totes: la figura del seu rei. Una figura que si existeix no és pas per allò que fa sinó per allò que representa: un país artificial, un concepte nacional de l'Edat Mitjana, dins el qual viu empresonada la nació catalana. I si Espanya no ha derogat mai el Decret de Nova Planta, és precisament per això, perquè la seva naturalesa totalitària i involucionista es manté intacta a través dels segles.

Arribats aquí, esperem que la iniciativa s'escampi per Catalunya. De moment, amb aquest acord del ple del seu Ajuntament, Berga ha fet una doble declaració de principis. D'una banda, ha fet pública la seva desafecció pel rei d'Espanya; i, de l'altra, ha expressat el seu rebuig per totes aquelles persones que es diverteixen matant animals pel simple plaer de matar-los i que es reafirmen com a individus fent-se fotografiar amb un elefant abatut als seus peus.

e-notícies , 14/5/2012
 
El nomenament de Fèlix Riera a Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 maig 2012
Catalunya RàdioEl nomenament de Fèlix Riera com a nou director de Catalunya Ràdio ha estat molt criticat per part d'alguns sectors de la mateixa emissora així com per determinats partits polítics. Fins i tot el Col·legi de Periodistes hi ha dit la seva i s'ha mostrat escandalitzat per la decisió del govern. La raó d'aquestes crítiques es fonamenta en el fet que Riera és militant d'Unió Democràtica de Catalunya i membre del seu comitè de govern -que aviat abandonarà-, i també en la seva inexperiència radiofònica. Una inexperiència que el mateix Riera ha reconegut. És a dir, que, en opinió de tots aquests sectors, el seu nomenament és polític, no pas professional. Doncs sí i no. És polític, però també és professional. D'una banda, és obvi que si Riera fos militant socialista, per exemple, ara mateix no hauria estat designat per al càrrec. I això és així de la mateixa manera que el tripartit nomenava únicament persones de la seva corda. Cal dir-ne els noms o la gent ja se'ls sap de memòria? Resulta hipòcrita, per tant, tot aquest rebombori sobre un nomenament que no fa res més que seguir la dinàmica habitual en les emissores públiques.

Situats en aquest punt, a més, cal preguntar quin nomenament no és polític. Els nomenaments de Joan Majó i Rosa Cullell, per exemple, tots dos d'adscripció socialista, com a directors generals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no van ser polítics? No és polític nomenar un exministre del govern espanyol manifestament felipista? I el cessament d'Antoni Bassas no va ser polític? I la neteja ideeològica d'altres professionals catalanistes a Catalunya Ràdio, com ara Jordi Basté, Toni Clapés, Josep M. Solé i Sabaté, Rita Marzoa o Toni Arbonès, ja fos acomiadant-los o arraconant-los, tampoc no va ser política? Com és que totes aquestes barabaritats no van ser polítiques i el nomenament de Riera sí que ho és? I a sobre, en la seva abrandada queixa, el Col·legi de Periodistes gosa dir que "mai, en els gairebé trenta anys d'història de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no s'havia arribat a aquest extrem". Quina barra! Amb això n'hi ha prou per veure quin és llautó polític d'aquest Col·legi. Déu ens guardi de les urpes sibil·lines dels qui es fan passar per apolítics.

Seguint el mateix fil, hom pot dir que Mònica Terribas sí que és una professional del mitjà que coneix perfectament la casa que dirigia. I és cert. No crec que això ho discuteixi ningú. Mònica Terribas és una magnífica professional. Però el seu nomenament va ser eminentment polític. Com tots els nomenaments. I també com totes les destitucions. El problema d'alguns partits, entitats o comitès és que titllen de polític tot allò que no passa pel seu sedàs. El seu esperit és aquest: "És polític tot allò que fan els altres. El que faig jo no ho és".

Un altre debat és si el poder polític ha de tenir tant de pes sobre TV3 i Catalunya Ràdio o més aviat caldria seguir un model més proper a la BBC, com diuen alguns. Aquests últims ho consideren pertinent "en nom de la democràcia". Jo, tanmateix, no hi estic d'acord per dues raons bàsiques. La primera és que els qui usen el terme 'democràcia' com a argument són els mateixos que neguen als catalans el dret democràtic de decidir el seu destí fins al punt d'intentar deslegitimar les consultes per la independència. I la segona, perquè constitueix un error de base comparar TV3 i Catalunya Ràdio amb la BBC. De fet, la comparança, llevat que es tracti de criteris artístics, fa riure, ja que equival a comparar el Regne Unit amb Catalunya. És a dir, un Estat independent amb una nació sense Estat. El dia que Catalunya tingui un Estat propi, sigui membre de les Nacions Unides i no hagi de lluitar per la seva supervivència en podrem parlar. Ara, de moment, la televisió i la ràdio públiques necessiten el govern al darrere com el necessiten tantes i tantes coses en aquest país. I si tanta pressa tenen alguns per canviar aquest model l'únic que han de fer és contribuir a fer més immediata la independència de Catalunya.

Però centrant-nos en la persona de Fèlix Riera, crec que pot ser un molt bon director de Catalunya Ràdio, perquè, tot i no tenir experiència en el mitjà, sí que la té en l'àmbit de la cultura, en general, i en el camp audiovisual i editorial, en particular, i em sembla molt positiva la seva idea de voler elevar el nivell cultural de l'emissora fins a fer-ne un segell de marca plenament identificable. I si, a més d'això, transmet als professionals i col·laboradors que hi treballen la idea que el seu nivell lingüístic ha de ser superior al de la resta d'emissores, en el sentit que constitueixen un model amb forta incidència en la societat, doncs encara millor. Els barbarismes que diuen i els errors gramaticals que cometen dia rere dia davant del micròfon persones que cobren per parlar en hores de 'prime time' fa enrojolar. Res a veure amb la BBC i amb el seu nivell d'anglès. L'aposta per elevar el nivell cultural de l'emissora és indestriable del deure de ser un referent.

Tant de bo que Fèlix Riera faci que arrelin aquests dos principis bàsics per treballar en una emissora pública catalana: entendre que l'autoexigència professional comença, indefectiblement, pel domini de l'eina principal de treball, que en el cas d'un radiofonista i dels seus col·laboradors fixos és la llengua, i entendre també que Catalunya Ràdio ha tenir tenir una visió catalanocèntrica de les coses. Ha de ser catalanocèntrica en l'elaboració i en la narració del seu missatge i tenir clars conceptes tan elementals com aquests: l'únic "govern central" dels catalans és el govern de Catalunya. Els altres governs són el govern espanyol, el govern francès, el govern alemany, etc. I quan es parla d'aquest país, "aquest país" només pot ser Catalunya. El país dels catalans, el país de l'emissora, el país de la ràdio nacional de Catalunya.

El Singular Digital , 15/5/2010
 
La taula de la senyora Montserrat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 maig 2012
Montserrat Baylina
Montserrat Baylina
Era dissabte i en entrar al restaurant L'Art vaig fer el que feia sempre: mirar la taula número 3 de l'entresolat per veure-hi la senyora Montserrat Baylina, de 84 anys, que hi dinava d'ençà que les cames ja no l'aguantaven gaire i no podia fer-se el menjar. Aquesta vegada li duia unes fotocòpies d'un article meu publicat recentment al Diari de Sant Cugat en què, a més d'agrair a l'Ajuntament que hagués escoltat la petició d'instal·lar bancs de fusta per a la gent gran a la rambla del Celler, i que ella tant necessitava, també descrivia l'alegria que va tenir en descobrir-los. Però la seva taula era buida, i abans que pugés l'escala, el senyor Paco, el propietari, em va aturar i em va dir: "La Montserrat és morta. Ahir la vam enterrar". "Com?!", vaig fer. "Ha patit una peritonitis i no se n'ha sortit", em va aclarir. Jo estava consternat. I encara més amb les fotocòpies a la mà, perquè ella no sabia res d'aquell text. Mesos enrere, el 16 de setembre de 2011, arran d'un article que li havia dedicat, em vaig assabentar que ja no comprava el diari perquè tenia la vista molt cansada, de manera que aquest segon text havia de ser una sorpresa. Per altra banda, tampoc no li havia dit que la seva persona apareix una miqueta en la novel·la que estic escrivint i que té Sant Cugat com a escenari. Era una altra sorpresa. Una sorpresa que em guardava per quan la novel·la es publiqués, cosa que encara trigarà, i que, malauradament, ja no podrà ser. Ara és morta i la trobo a faltar. Tanmateix, encara que ja mai més no podré conversar amb ella dos cops a la setmana, com d'habitud, la seva humanitat sempre subsistirà en el meu record i cada cop que entri a L'Art miraré instintivament la taula número 3 sabent que hi trobaré asseguda i somrient l'encantadora Montserrat. L'estimada senyora Montserrat.

Diari de Sant Cugat , 11/5/2012
 
Esquerra abraçada al Teletac Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 13 maig 2012
Anna SimóSembla mentida la força que tenen els moviments socials a l'hora d'agafar alguns partits polítics en fora de joc. Recentment n'hem tingut una mostra amb la campanya "Prou peatges. No vull pagar". Com sabem, aquest és un tema transversal que afecta tots els catalans, independentment de quina sigui la seva ideologia política i el seu vot, però és obvi que si hi ha algú que, per pura coherència, té l'obligació moral d'implicar-s'hi al màxim són aquelles forces que s'autodefineixen com a independentistes. Solidaritat Catalana, per exemple, va donar suport immediat a Josep Casadellà, el selvatà que va fer pública la seva insubmissió al robatori que suposen els peatges de les autopistes catalanes, i va impulsar una campanya que no sols ha reeixit espectacularment, sinó que està fent història i marcant l'inici de la ja imparable revolta dels catalans. És just, per tant, felicitar Solidaritat per haver cregut en la idea, per haver renunciat a privilegis com el Teletac i per haver demostrat la capacitat de treball que pot arribar a desenvolupar un partit amb només tres diputats -només tres- quan hi ha voluntat d'anar més enllà dels discursos i de capgirar veritablement una realitat opressora.

Esquerra és l'altra cara de la moneda. Esquerra té actualment deu diputats més uns ingressos i un patrimoni infinitament superiors als de Solidaritat i ha governat durant dues legislatures, la primera de les quals amb vint-i-tres diputats i la segona amb vint-i-un. Esquerra, a més, és el partit que el 2 de febrer de 1999, quan encara era a l'oposició, va promoure una campanya anomenada "Catalunya lliure de peatges" amb el suport material de 300 pancartes, 120.000 díptics, 100.000 bandes, 85.000 adhesius i 100.000 caramels. La campanya, però, no va reeixir. El capital va advertir a Esquerra que qui té el cul llogat no seu quan vol, aquesta va tancar la boca i la campanya es va apagar com un llumí. Hom, tanmateix, va pensar que el 2003, ja des del govern, la cosa canviaria i farien allò que abans exigien a Convergència i Unió. Però, ves per on, resulta que els set anys nefastos del govern tripartit, deixant un forat de 8.400 milions d'euros en comptes públics que ens han situat al caire de l'abisme, els peatges no sols no van desaparèixer, sinó que es van encarir fins a nivells de saqueig. I aquest és el saqueig que avui pateixen els catalans en unes autopistes reiteradament amortitzades que van costar 21 milions d'euros i que han donat uns beneficis mancats de risc a les concessionàries de 682 milions d'euros. Un escàndol, certament. Un robatori repugnant a la societat catalana, que ha acabat la paciència i ha dit prou.

El problema és que més enllà de les operacions dermoestètiques republicanes, amb un parell de cares noves -còpia exacta del seu germà gran, el PSOE de Catalunya-, Esquerra amaga que està governada per les mateixes persones que l'han enfonsada, és a dir, per les mateixes llumeneres que ens van entaforar José Montilla com a president, que van lliurar el govern de Catalunya a un partit nacionalista espanyol i que van tenir la barra d'homenatjar Juan Antonio Samaranch, mà dreta del règim criminal que va assassinar Lluís Companys, president de Catalunya... i d'Esquerra (!).

I ara, ves per on, veient la volada que agafava la campanya #NoVullPagar, Esquerra no ha tingut més remei que abandonar el seu immobilisme i enviar algun diputat a les autopistes per evitar que en els telenotícies es digui que la iniciativa va partir de Josep Casadellà i que l'impuls el va donar immediatament Solidaritat Catalana. I per si fos poc, amb tota la barra del món, Esquerra acaba de dir que vol "liderar la campanya". El que calgui per amagar la veritat. Però la veritat surt quan la seva portaveu, Anna Simó, afirma que "el Teletac no és un privilegi; és una eina de treball que utilitzem quan estem complint les nostres tasques com a diputats". I afegeix que no hi renunciaran "com no ho fa cap diputat d'arreu del món". Són paraules per justificar un comportament vergonyós, ja que és mentida que el Teletac sigui una eina de treball. El Teletac és un privilegi descarat i inadmissible. Repeteixo: un privilegi descarat i inadmissible. Per quina raó els diputats han de poder circular de franc per les autopistes catalanes i els ciutadans no? Per què treballen, potser? I què es pensen que fa la resta de catalans? Significa això que Esquerra es considera superior a la resta de treballadors del país? On està escrit que els ciutadans hem de pagar els peatges dues vegades: una, quan hi passem nosaltres, i dues, quan hi passen els diputats?

Com ha explicat el diputat Alfons López Tena, "cada parlamentari ja cobra, a més a més, una indemnització per desplaçament lliure d'impostos d'un mínim de 20.000 euros anuals", de manera que el Teletac finançat per la ciutadania en una època en què s'estan desmantellant serveis socials bàsics, és una immoralitat i una burla als catalans. Per altra banda, tampoc no és veritat que no hi hagi cap diputat al món que renunciï al Teletac. I tant que sí! I es troben tan a prop que crida l'atenció que la senyora Simó no els hagi vist. Els tres diputats de Solidaritat sí que han renunciat al Teletac, i ho han fet per una simple qüestió de principis i de coherència.

Finalment, dues preguntes. La primera: si els diputats d'Esquerra no menteixen quan afirmen que practicaran el #NoVullPagar, per a què volen el Teletac? I la segona: què es pot esperar que faci per la independència un partit que ni tan sols és capaç de renunciar al privilegi d'un simple Teletac?

e-notícies , 10/5/2012
 
La direcció de Convergència a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 12 maig 2012
Jordi Puigneró
Jordi Puigneró
M'ha sabut greu la decisió de Jordi Puigneró, tinent d'alcalde de Governació, de deixar el càrrec de president de Convergència Democràtica de Catalunya a Sant Cugat. M'ha sabut greu no pas perquè en discrepi de les raons, naturalment que no, sinó perquè penso que el seu distanciament es pot fer sentir força en l'àmbit local d'aquest partit. Ja sé que Puigneró no plega pas de la política i que continuarà amb les seves responsabilitats a l'Ajuntament en Governació, Seguretat, Mobilitat i Tecnologia, però els temps actuals, i encara més els que s'acosten, requereixen un perfil de president de CDC que no admeti per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el d'una nació plenament sobirana, en la mateixa mesura que ho són Alemanya, Holanda o Suècia, i Puigneró és una persona que això ho té ben clar.

Convergència Democràtica ha viscut èxits esclatants en les darreres eleccions, tant en les nacionals com en les municipals, i a Sant Cugat, concretament, la victòria de Mercè Conesa ha estat indiscutible en tots els sentits. Però aquest partit ha de ser conscient que la transició nacional de què parla sovint el president Mas no és només una frase afortunada, és també una realitat viva i creixent que ens diu que el camí que ha iniciat Catalunya ja no té retorn i que la nostra constitució en un Estat propi, per més que alguns no ho vulguin veure o facin veure que no ho veuen, serà un fet molt aviat. Això significa que ens calen persones en tots els llocs estratègics que treballin en una única i inequívoca direcció: convertir Catalunya en un membre de ple dret de les Nacions Unides. I aquest objectiu no és només un desig, és també, per damunt de tot, una necessitat vital de la qual depèn la supervivència de Catalunya com a nació. De moment, la societat catalana ja està remant intensament en aquest sentit. Ara l'únic que aquesta societat necessita és que el seu govern nacional i els seus governs municipals siguin conscients del període històric que estem vivint i no la deixin sola. Per això és convenient que el nou president de la secció local de Convergència a Sant Cugat es pronunciï obertament sobre aquesta qüestió.

Cugat.cat , 11/5/2012
 
Sort en tenim, de Solidaritat Catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 maig 2012
Tena, Beltran i StrubellCada dia que passa és més evident que si Solidaritat Catalana no fos al Parlament, aquesta legislatura seria profundament desoladora. Mentre el país es desespera davant la pusil·lanimitat i la submissió de la seva classe política, una classe política que, com ja s'ha vist, en lloc d'enfrontar-se a Espanya, no té cap més estratègia que escanyar els catalans amb impostos i retallar els serveis bàsics del país fins abocar-lo al desastre -ens estem acostant vertiginosament al milió d'aturats-, Solidaritat, amb només tres diputats i havent de patir el silenciament o el descrèdit per part de tots els grans mitjans de comunicació, està sacsejant la societat per mantenir-la desperta just en els punts on els qui viuen de la dependència de Catalunya la volen ben adormida. I l'èxit de l'operació contra els peatges n'és una prova. També va ser Solidaritat qui va encunyar la frase "Espanya ens roba" i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va intentar prohibir-la per dues raons: una, perquè va jutjar insolent que l'esclau gosi blasmar l'amo, i dues, perquè si la gent es revolta contra la classe política perillaran les seves dietes i el seu Teletac.

Ens volen estúpids i narcotitzats per tal que els negocis personals d'una elit catalana, és a dir, les famílies que tradicionalment han remenat les cireres, estiguin per damunt del país i de la seva gent. No és que ignorin que l'empobriment de Catalunya és vertiginós i que les seves infraestructures són cada cop més obsoletes, però aquestes famílies dirigents ja tenen els diners fets i els seus membres mai no es veuran afectats per l'atur. L'atur laboral, és clar, perquè l'atur ideològic sí que els afecta. En aquesta qüestió fa quaranta anys que estan aturats i, per tant, com a immobilistes que són, porten l'atur a la màxima expressió. Ja eren rics en època de Franco i van contemporitzar-hi indiferents, i ara, sense deixar de fer els seus tripijocs amb l'Espanya del PSOE i del PP, ens donen lliçons de democràcia i ens demanen seny. El mateix seny que l'amo exigeix a l'esclau insubmís. I el més lamentable de tot plegat, allò que no es diu perquè és tabú, és que moltes d'aquestes acabalades famílies no tenien ni tenen res a veure amb la dreta tradicional, sinó que s'autodefineixen d'esquerres i formen part d'aquella esquerra pija i jacobina que ara fa uns cinquanta anys cantava les seves pròpies excel·lències asseguda als sofàs de la discoteca Bocaccio.

En la dècada dels seixanta del segle XX feien pel·lícules onanistes, es filmaven entre ells i es deien els uns als altres com n'eren de guapíssims; en la dels setanta cridaven "llibertat d'expressió!" durant els recitals de Raimon i redactaven una Constitució que encadenava Catalunya a Espanya i n'institucionalitzava l'espoliació; en la primera dècada del segle XXI boicotejaven les consultes per la independència i intentaven impedir la llibertat d'expressió; i el 22 d'abril de 2010 homenatjaven amb tots els honors un exdirigent feixista com Juan Antonio Samaranch, mà dreta de Franco i del seu règim assassí. Sembla increïble, però és veritat: autoanomenats antifranquistes homenatjant un dirigent franquista al Palau de la Generalitat. Un dirigent que el 1975 definia aquell règim de terror, de tortures, de judicis sumaríssims i d'execucions com "anys de pau", i deia que "representarà, sens dubte, un dels més brillants períodes de la història d'Espanya". Com hi ha món!

Algú s'imagina l'esquerra alemanya homenatjant un dirigent nazi a la seu del govern alemany? Doncs l'autoanomenada esquerra catalana (PSOE-Esquerra-ICV) sí. I si aquesta és l'esquerra catalana, què no faran els fills ideològics de Felip V sota el nom de Partit Popular i Ciudadanos? No és estrany que Catalunya es trobi en estat de prostració. Ells, com dèiem, continuen aferrats a les seves dietes i al seu teletac mentre la resta de catalans observem astorats com ens desmantellen el país. Això explica la raó per la qual els resulta tan còmoda la presència de Ciudadanos al Parlament i tan incòmoda la de Solidaritat Catalana. Potser fa l'efecte de ser una incongruència, però no ho és. El nacionalisme espanyol de Ciudadanos fa que els immobilistes semblin abrandats catalanistes, mentre que la dignitat nacional de Solidaritat Catalana els despulla i els posa en evidència.

e-notícies , 7/5/2012
 
Carta oberta a Pep Guardiola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 maig 2012
Pep GuardiolaDéu n'hi do l'expectació que ha generat la teva renúncia a continuar entrenant el Barça, Pep. Ho has pogut veure en el ressò internacional que ha tingut la decisió que has pres i en el debat posterior que les emissores de ràdio i televisió han obert sobre el tema per analitzar-ne els aspectes positius i negatius i satisfer la necessitat de la gent de conèixer les teves raons. Unes raons que tu mateix has sintetitzat en aquestes paraules: "M'he buidat i necessito omplir-me". Dubto que el desgast psicològic que has patit en aquests darrers quatre anys t'hagi vingut de nou. En absolut. Ets català i t'has format a la Masia, i, per tant, saps molt bé què significa ser l'entrenador del Barça i la càrrega simbòlica que té aquest nom. Tanmateix, per bé que el club sempre sigui el mateix, les circumstàncies varien i les que tu t'has trobat han estat especialment incòmodes, per no dir una altra cosa, en veure't obligat a abordar temes extraesportius que consumeixen molt de temps i energia i que afecten inevitablement l'estat anímic i el treball de totes les persones que integren l'equip. Segurament no ho confessaràs mai, però em sembla que t'hauria agradat veure aquesta tasca una mica més repartida i que hi hagués hagut una veu encarregada de donar resposta a les mentides i a les injúries procedents de Madrid en lloc de trobar-te sol a l'hora d'afrontar-les.

Tanmateix, essent com ets, no hi ha dubte que el buit que ara experimentes no té relació només amb això. Tant de bo fos així, oi? El buit el continuaràs sentint cíclicament en diferents moments de la teva vida perquè no té a veure amb l'entorn, sinó amb tu mateix. Vull dir que no és allò que el món t'exigeix el que et xucla l'energia, sinó la teva pròpia naturalesa. I la teva naturalesa és autoexigent, compromesa, apassionada, afectuosa i noble, i, per tant, ets incapaç de tenir una actitud indolent davant la vida. T'agrada observar-la des de la finestra, sí, però només una estona, perquè mentre ho fas els ulls no et paren quiets i cerquen amb delit un motiu que et faci baixar al carrer i implicar-t'hi.

Segur que més d'un cop has pensat que aquesta manera de ser no pot ser bona per a la salut, que tanta dedicació i tant sentit de la responsabilitat fan que et perdis moltes coses valuoses que estan al teu voltant i que no són pas incompatibles amb allò que t'absorbeix. Segur que sí. Però és inútil. Ets així, un malalt del compromís i de la responsabilitat, i sempre ho seràs. I això, encara que molta gent no ho entengui, et fa feliç. Ets feliç amb els reptes, t'il·lusionen com un infant, i el temps se t'esmuny sense adonar-te'n fins al punt que, tot sovint, no entens que els altres no visquin allò amb la mateixa intensitat que tu. Però a la vida passa com en el futbol, que hi ha jugadors que es dosifiquen i d'altres que ho donen tot fins que es buiden. I això és el que et passa a tu, que no saps posar-hi el cervell sense posar-hi el cor, i acabes exhaust. En el fons, si t'ho mires bé, tu també et dosifiques. De manera diferent, però ho fas. Ho pots veure en la pausa que ara necessites per omplir-te de nou. Però no té cap importància, és una manera de ser com una altra.

Hi ha qui diu que aquests quatre anys t'han envellit. No ho sé. Potser sí, o potser exageren. La televisió passa contínuament imatges teves de la primera temporada, les comparen amb la darrera i et veuen diferent. Aquestes persones deuen pensar que elles estan exactament igual i que el temps només ha passat per a tu. En tot cas, el que compta al final del viatge no són les arrugues que has sumat o els cabells que has perdut sinó les coses que has après, el dolor que has suportat, les emocions que has sentit, la gent que has estimat i la felicitat que has donat. I tu has fet feliç a molta gent, Pep. A mi segur. I no pas pels gols que hem cridat o per les copes que hem guanyat, ens has fet feliços per la manera com l'equip ha assolit l'excel·lència, pel talent i la plasticitat del seu joc, per la seva humilitat en la victòria i per la saviesa d'enriquir-se amb la derrota, pel respecte sincer i per l'elogi de les virtuts de l'adversari, pels valors humans que la teva tasca i els teus jugadors han transmès als infants i per la serena dignitat amb què has defensat el teu poble i la seva llengua. És per totes aquestes coses, no pas pel nombre de copes obtingudes, que el món diu avui que el Barça és el millor equip de la història. I tots nosaltres, gràcies a tu, hem tingut el privilegi de ser-ne contemporanis. Per tot això i per la certesa absoluta que un dia tornaràs, moltes gràcies, Pep.

El Singular Digital , 8/5/2012
 
La comunicació banal Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 maig 2012
Vianant amb auricularsEm va encantar, l'article del 5 d’abril, de Josep Maria Vallès, al Diari de Sant Cugat. Em va encantar per les reflexions que conté sobre la comunicació digital i també perquè, sense negar el gegantí univers d’avantatges que ens aporta el progrés tecnològic, es demanava si no estem perdent alguna cosa pel camí. Deia Vallès:
"Ens comuniquem molt, però parlem poc, cada vegada menys. [...] No vull ni saber com els meus néts (si mai en tinc) es comunicaran; probablement només utilitzaran la boca per ingerir aliments i líquids o expirar oxigen, perquè enraonar..., crec que no ho faran."
Doncs sí, és preocupant, això. De fet, avui dia gairebé ja no som capaços de quedar amb algú sense una confirmació electrònica, ja no sabem veure una pel·lícula o una obra teatral o escoltar un concert sense consultar de tant en tant la nostra joguina de butxaca, ja no sabem sortir al carrer sense uns auriculars que ens aïllin de l'entorn. I encara ens aïllarem més el dia que inventem unes ulleres que ens permetin anar pel carrer mirant una producció visual sense deixar de saber on posem els peus. Tindran força èxit, perquè serà una magnífica coartada per no haver de saludar ningú ni perdre el temps amb una encaixada de mans. Les mans, ja se sap, transmeten bacteris i empioquen. Tanmateix, si tan ferida de mort està la paraula impresa i tan òbvia és la seva substitució per la paraula digital, com és que continuem concedint molt més valor a la primera que a la segona? Potser perquè la primera és sinònim de compromís i la segona de banalitat? Què passarà quan, en nom del progrés, s'imposi la simplificació de la comunicació i els humans ens comuniquem com robots? La tecnologia és una meravellosa creació humana, i tant que sí. Per això hem d'evitar la paradoxa. La paradoxa que sigui tristament deshumanitzadora.

Diari de Sant Cugat , 4/5/2012
 
La doble victòria del "No vull pagar" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 06 maig 2012
Prou peatgesFormidable, l'acollida que ha tingut la iniciativa "No vull pagar", impulsada per Josep Casadellà, un veí d'Anglès (la Selva), i promoguda tot seguit per Solidaritat Catalana, per dir prou al robatori de què som víctimes els catalans amb peatges que suposen un abús de poder i un greuge comparatiu inadmissible amb relació a les autopistes espanyoles. Es tracta d'una d'aquelles desacostumades conjuncions socials en què els catalans, aparcant puntualment les nostres diferències, expressem amb accions executives el sentiment general del país. N'hi ha prou que recordem la creació ramadera catalana de la marca Llet Nostra contra l'atac de Leche Pascual, l'any 2003, o la de la Fundació puntCAT per dotar Catalunya d'un domini propi a Internet, el 2004, per exemple. Si ho fem, veurem que són victòries que demostren la força que arribem a tenir quan ens unim en la defensa dels nostres drets.

Catalunya és una nació sotmesa a un robatori espanyol diari, permanent i sistemàtic que està provocant la decadència de les seves infraestructures, la degradació dels seus serveis socials i l'empobriment de la seva gent fins a límits humiliants i inadmissibles. I, davant d'això, la societat civil ha agafat el bou per les banyes i ha decidit que ja n'hi ha prou de ser robada i pagar el manteniment del lladre; entre altres coses perquè, com deia recentment The Wall Street Journal, "cada any, des del 1986, una mitjana del 9% del PIB català se'n va de Catalunya per ser redistribuïda o perquè se'l gasti Madrid. [...] En cap altre lloc d'Europa o d'Amèrica del Nord hi ha unes transferències d'aquesta magnitud".

Doncs bé, aquest robatori -saqueig, n'hem de dir- es fa sota la direcció dels dos caps principals de la banda: el Partit Socialista i el Partit Popular. Dos partits nacionalistes espanyols amb delegacions a Catalunya comandades per Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho, respectivament, que estan en contra d'un concert econòmic per al nostre país -a favor del concert basc sí, però del català no- i que, amb manifesta vocació de virreis, fan mans i mànigues en contra dels interessos catalans.

En aquest sentit, el passat 12 d'abril vaig fer un article sobre la necessitat de tenir sindicats nacionals veritablement catalans i d'alliberar-nos de sindicats nacionalistes espanyols, com UGT i Comissions Obreres, amb seu central a Madrid, i, ves per on, només tres setmanes després, Comissions Obreres i UGT, amb el pretext de preservar llocs de treball -el mateix pretext que fan servir per impedir que el 50% de les pel·lícules es puguin veure doblades al català-, ha criticat ferotgement la campanya #NoVullPagar i fins i tot han arribat a l'extrem d'exigir "que es requereixi la presència de seguretat pública als llocs i dies on es convoquin protestes generals". És a dir, que aquells mateixos sindicats que organitzen manifestacions, que acaben amb batalles campals i amb agressions i robatoris a establiments particulars, a més de comptar amb piquets que es dediquen a coaccionar les persones i a violar-ne la llibertat, són els mateixos que demanen mà dura policial contra els catalans que es neguen a ser robats sota una cínica cobertura legal anomenada peatge. I la Generalitat dóna suport a CCOO i a UGT i amenaça amb sancions tots aquells catalans amb dignitat que es neguen a agenollar-se cada cop que passen per davant d'una de les cabines-robatori de les autopistes, la qual cosa significa que el govern de Catalunya -com UGT i CCOO- es declara oficialment a favor de l'espoliació del poble català. El poble en pren nota.

La part bona de tot plegat és que, amb la materialització de la campanya antipeatges, els catalans han assolit una doble victòria, ja que no sols han descobert la immensa força que tenen quan es mantenen inflexibles en la defensa dels seus drets, sinó també la vulnerabilitat de les cadenes que teòricament els empresonen.

e-notícies , 3/5/2012
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 561 - 630 de 1689
spacer.png, 0 kB