spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Manifestació d'independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 setembre 2012
Manifestació 11s2012El temps sempre és inclement. Per més que vulguem, mai no s'atura. Però té un avantatge, i és que, a diferència dels qui escriuen la història, que sempre són els guanyadors, no fa distincions i, tard o d'hora, acaba posant tothom al seu lloc. La manifestació de la Diada Nacional de Catalunya del 2012 ha traçat una ratlla inesborrable entre un passat de derrota i un futur de llibertat. A la banda del passat hi resta la Catalunya captiva, emmanillada, espoliada i humiliada i a la banda del futur hi apareix, de manera ben diàfana, la Catalunya lliure i independent que mai no hauria deixat de ser. I els partits polítics, de dretes i d'esquerres, que en virtut dels seus interessos ideològics, econòmics i electorals no s'adonin d'això es veuran fossilitzats per la implacabilitat del temps. La independència de Catalunya ja és imparable i tant els profetes apocalíptics com els venedors d'una Catalunya eternament lligada a Espanya desapareixeran com ho van fer els xarlatans que al segle XIX recorrien l'Oest nord-americà amb un carretó venent remeis miraculosos contra la calbesa. Quan un poble és prou madur per prendre consciència dels seus drets no admet cap altre estadi que la plena llibertat en un pla de solidària igualtat amb la resta de pobles lliures del món. És la conseqüència lògica de saber que la independència d'una nació adulta, a més d'un dret inalienable –remarquem-ho: inalienable– és una obligació ineludible. I això és així perquè tota persona o col·lectivitat nacional amb consciència de ser-ho no sols hi estan legitimades pel sentit comú i pels Drets Humans, també hi estan obligades per raons morals i pel sentit de la responsabilitat. Per tant, els partits refractaris a aquests principis estan condemnats a desaparèixer.

Diari de Sant Cugat , 21/9/2012
 
Campanes al segle XXI Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 25 setembre 2012
Monestir de Sant CugatDarrerament, en alguns mitjans de comunicació de Sant Cugat, hi ha hagut una petita polèmica entre una persona que considerava incívic el fet que les campanes del Monestir toquin de nit i una altra que ho defensava. La primera adduïa que les campanes són cosa del segle X, quan la gent no tenia rellotges ni despertadors, i que ara som al segle XXI i ja no calen. L'altra persona, per contra, afirmava haver nascut al costat d'un campanar sense que això li hagués impedit dormir i convidava a lluitar contra l'autèntic incivisme tot blasmant els motoristes amb tubs d'escapament sorollosos. Jo, personalment, sóc del mateix parer que aquesta segona persona i ja he escrit diversos articles [1, 2] en defensa de les campanes. De fet, també visc al costat del Monestir i les sento perfectament, fins al punt que en les darreres quatre dècades, amb excepció dels quatre anys viscuts a La Floresta i a Valldoreix, les campanes han format part de la meva vida a Sant Cugat. Vull dir que sempre he tingut present que el Monestir ja existia quan jo hi vaig arribar i que si no m'agraden les campanes ningú no m'obliga a viure-hi a la vora. Sóc jo, en definitiva, qui va triar ser veí del Monestir, no pas al contrari. Avui, certament, tothom té rellotge i les campanes han deixat de ser una eina vital, però el seu valor simbòlic està molt per damunt de la seva aparent inutilitat. Crec que mesurar el valor de les coses només des d'un punt de vista pràctic ens degrada com a civilització. Ara tot ha de servir per alguna cosa i si no serveix esdevé una nosa. Quina sort que Antoni Gaudí o Lluís Domènech i Montaner no pensaven igual quan van fer La Pedrera i el Palau de la Música, per exemple, ja que si del que es tractava era d'habitar la primera i d'escoltar música al segon, amb quatre parets llises n'hi havia prou, oi?

Diari de Sant Cugat , 14/9/2012
 
Ara és l'hora de les estelades Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 23 setembre 2012
Ara és l'hora de les esteladesEls dies al voltant de l'Onze de Setembre feia goig mirar els balcons i finestres de Sant Cugat i veure-hi tantíssimes estelades. Mai, en tota la història, no s'havia vist una cosa així, ni a Sant Cugat ni a Catalunya. I la prova no és només que estiguessin exhaurides en molts punts de venda, sinó les llarguíssimes cues que es formaven en els establiments que encara en tenien, com per exemple La Casa de les Boines, de Terrassa, que, atesa la rapidesa amb què els estocs desapareixien, només permetia comprar una estelada per persona.

Catalunya ha madurat i, a més de comprendre que l'única solució a l'asfíxia política, financera, econòmica, cultural i lingüística que pateix passa per la gestió dels seus propis recursos, també ha comprès que aquesta gestió és absolutament impossible sense les estructures pròpies d'un Estat independent. Un Estat independent que, com és lògic, serà solidari amb els pobles del món que es moren de fam, no pas amb una Espanya que gasta el que no té construint autovies de franc, aeroports fantasma i trens d'alta velocitat sense passatgers amb diners catalans i que persegueix la llengua catalana al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent.

Les paraules de l'alcaldessa de Sant Cugat Mercè Conesa i del regidor de la CUP Guim Pros, el passat Onze de Setembre, ho van resumir molt bé. Conesa va dir:
"No hem de tenir por de fer un pas endavant com a país. Tampoc no hem de tenir por a decidir per nosaltres mateixos. Qui pot negar-nos aquest dret en ple segle XXI?".
I Guim Pros ho va reblar així:
"La llibertat dels Països Catalans s'aconseguirà el dia que siguem lliures nacionalment i socialment, i, per tant, cal reivindicar la llibertat nacional i la justícia social".
Són paraules que fan de bon escoltar. Ara veurem si el govern té bona oïda.

Cugat.cat , 21/9/2012
 
Els hem transferit la por Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 20 setembre 2012
11s2012Durant molts anys, molts catalans s'han preguntat d'on venia la por del seu poble a rebel·lar-se contra l'absolutisme espanyol, quin era l'origen de la incapacitat catalana per plantar cara a Espanya i dir prou al sotmetiment i a la humiliació. "Com és possible que no tinguem dignitat?", es demanaven. Aquestes preguntes eren pertinents, perquè tota manca de dignitat, que en realitat no és més que autohumiliació, sempre provoca tristesa aliena en qui l'observa. I més encara si tenim en compte que, tot i que no ho semblava, no hem estat mai un poble covard. Al contrari. El nostre poble ha demostrat manta vegades el seu coratge al llarg de la història. No m'estranya que en Ferran Soldevila s'enfurismés tant quan sentia parlar de covardia amb relació al poble català.

Passa, però, que fa tant de temps que som una nació captiva, fa tants anys que la nostra vida està sotmesa a la voluntat d'una altra nació, que som com l'ocell que, després de tant de temps engabiat, ha oblidat la facultat de bategar les ales i tota alçada li provoca vertigen. Només ens cal anar a un zoològic per observar com les bèsties que allà hi viuen no tenen res a veure amb les que corren en llibertat en els seus hàbitats naturals. Són lleons, panteres, elefants..., sí, però no tenen res a veure amb els seus germans lliures. Amb les persones passa el mateix. Les persones filles d'una nació lliure, és a dir, d'un Estat independent, són molt més desinhibides i assertives que les d'una nació captiva. Aquestes últimes són molt més insegures, minvades, submises, porugues. Presenten una baixa autoestima i desconfien de les seves pròpies forces fins al punt que la llibertat els intimida. I com que desconfien, dubten. I mentre dubten el país dominador, envalentit, els treu el suc i les degrada i humilia encara més.

Tanmateix, els catalans, tot i que hem excedit amb escreix el crèdit que ens donava la saviesa popular, aquella que diu que no hi ha ni bé ni mal que cent anys duri, hem culminat un procés de maduració i hem deixat enrere la pusil·lanimitat que ens ha caracteritzat aquests darrers anys. Ja no som un poble pusil·lànime, ja no som un poble poruc que pateix malsons en què hi apareixen tancs espanyols que bombardegen les nostres cases i que empresonen multituds sota l'acusació de "catalanista y desafecto a España". És cert que hi ha polítics catalans que alimenten el fantasma de la por, és cert que hi ha polítics catalans que profetitzen calamitats, pobresa i el cataclisme del segle, però ja no els fem cas perquè són col·laboracionistes. I el col·laboracionista sempre és esperpèntic.

Catalunya ha perdut la por a Espanya i les seves amenaces ja no li fan ni fred ni calor. I la multitudinària manifestació independentista de la Diada d'enguany ha estat un acte d'afirmació nacional amb un crit únic: "Catalunya, nou Estat d'Europa". Espanya, és clar, pura supèrbia, no ho reconeixerà mai. Però ara ha vist les orelles al llop i té por. Molta por. Per això aparenta indiferència, com si no passés res. Però corre a manipular els informatius de Televisió Espanyola per poder-se amagar la realitat a si mateixa. Una realitat que la supera i que no pot suportar. I és que s'ha produït una transferència de la por. Catalunya ha transferit la por a Espanya. Catalunya, prenent consciència de la seva força, ha fet que Espanya prengui consciència de la seva feblesa; i ara Espanya s'adona que no pot fer res, absolutament res, contra una declaració unilateral d'independència després d'unes eleccions democràtiques en què diversos partits la incloguin en el seu programa. Aquesta és la gran victòria de la manifestació de l'Onze de Setembre. Catalunya ha transferit la por a Espanya.

El Singular Digital , 18/9/2012
 
Catalunya, soci ideal de la Unió Europea Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 setembre 2012
Catalunya, soci ideal de la Unió EuropeaHi ha una cosa que ha enfurismat Espanya molt més que la manifestació independentista de la Diada, i és la projecció internacional de què ha gaudit. Això li resulta insuportable. I és ben comprensible, atès que Espanya és un país que no admet l'existència nacional de Catalunya. Per a Espanya no hi ha catalans, només hi ha espanyols. I, és clar, amb aquesta línia absolutista de pensament -feixista, n'hauríem de dir-, que arriba a l'extrem de menysprear una nació mil·lenària que ha fet aportacions importantíssimes a la història de la humanitat, no hi ha entesa possible. Per això s'indigna en veure que Catalunya apareix amb el seu nom en els principals mitjans de comunicació d'arreu del món. És la mateixa indignació que sentiria un segrestador en assabentar-se que el seu segrestat ha pogut parlar amb algú de l'exterior.

Espanya, per tant, pressionarà la Unió Europea perquè no escolti Catalunya, però, per sort, el pes específic espanyol és un pes ploma i això ens afavoreix. Europa té molta por que Espanya no pagui els seus deutes, i la tradicional arrogància espanyola, fruit del seu complex d'inferioritat, no hi ajuda gens. Per això, si Europa ha d'escollir entre Catalunya i Espanya, sempre escollirà Catalunya. Sap que Catalunya és un país solvent i Espanya un país en fallida. Catalunya es troba amb l'aigua al coll perquè li roben els recursos que genera, però com a nació independent seria el quart Estat més ric de la Unió Europea. I, a més, té paraula i compleix els seus compromisos. Espanya, en canvi, dilapida els diners en obres monumentals que no serveixen absolutament per a res. I, a més, no té paraula i no compleix mai els seus compromisos. Francament, no hi ha color.

Nació Digital , 15/9/2012
 
L'atac al Bosc Literari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 setembre 2012
Un dels plafons del Bosc Literari
Un dels plafons del Bosc Literari
No fa gaire vaig estar passejant pel Bosc Literari de la Serreta, situat al costat del carrer Canal de la Mànega, cantonada Estret de Messina, a Sant Cugat, perquè tenia ganes de veure els textos de la vuitena edició. L'edició d'enguany es diu "El Bosc dels contes" i, a través de dotze plafons, mostra un conjunt de contes infantils clàssics, com ara El gat amb botes, El príncep valent, Els tres porquets, La llebre i la tortuga o El vestit de l'emperador i és un plaer poder passejar-hi gaudint d'una meravellosa simbiosi de naturalesa i paraules. Els textos són d'Esther Ballart i les il·lustracions d'Eloi Alegre.

Tanmateix, vaig tenir una sorpresa molt desagradable quan vaig veure que la meitat dels plafons, és a dir, mitja dotzena de contes, estaven trencats. Algú s'havia dedicat a arrencar els pals de terra i a llençar-los entre els matolls. Fins i tot està trencat un senyal de l'Ajuntament que adverteix que no s'hi aboquin residus. Feia molta pena, francament. I també la feia el caminet del Bosc, ple d'arbres caiguts. Comprenc que no es pot mantenir un servei de vigilància permanent, però caldria que el govern municipal investigués quines persones es dediquen a malmetre un entorn que és de tothom, que té uns costos sense afany de lucre i que respon a una feliç iniciativa veïnal per impedir que el bosc es converteixi en blocs de pisos.

Sempre m'ha semblat brillant la idea de protegir aquell petit pulmó per mitjà de la literatura. Podien haver organitzat costellades o competicions esportives i van preferir els llibres. Això sol ja mereix un respecte. Malauradament, com dic, no tothom és respectuós. A un dels plafons, fins i tot li han arrencat el text. I és que hi ha gent que gaudeix destruint tot allò que fa olor de cultura. Odien la cultura i odien els qui estimen la cultura. En realitat volen un món inculte perquè volen un món a la seva mida.

Cugat.cat , 14/9/2012
 
Camí de la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 15 setembre 2012
Camí de la independènciaEn els darrers tres segles, la vida dels catalans ha estat marcada per les repressions i els complexos a conseqüència d'un procés d'infantilització de la seva identitat, de la seva llengua i de la seva història. Això és prou sabut. I també ho és que hi ha hagut molta por a rebel·lar-se contra això. Ara, però, les coses han començat a canviar. I és que si els catalans no reaccionem quan el discurs oficial afirma que no tenim història pròpia, qui en aquest món es molestarà a fer-ho?

Dividits els nostres territoris i esquarterada la nostra llengua per preceptes constitucionals aliens, Catalunya no sobreviurà sense els atributs propis d'un Estat independent. I per assolir-lo, no ens han d'intimidar les amenaces que ens diuen que toparem amb l'article vuitè de la Constitució espanyola, el que parla de les Forces Armades com a garants d'una veritat suprema anomenada indivisibilitat. No ens han d'intimidar perquè tot aquell que es veu obligat a recórrer a l'amenaça per imposar la seva voluntat és el viu retrat de l'impotent, és algú que s'ha quedat sense arguments. I Espanya no té arguments democràtics per impedir que el destí dels catalans el decideixin els catalans.

Lluny d'atemorir-nos, per tant, el record del que va passar l'Onze de Setembre de 1714 ha d'enfortir les nostres conviccions i empènyer-nos encara més cap a la consecució dels nostres objectius.

Espanya no és ningú -ningú- per decidir qui som, què som i com ens hem de constituir políticament davant la resta del món. És obvi que entrebancarà tant com podrà la nostra normalització internacional, d'això n'estem segurs, però serà durant un brevíssim espai de temps. No pot ser de cap altra manera, ja que la història d'Europa no s'explica sense el poble català de la mateixa manera que un arbre no s'explica sense les seves arrels.

Per això no tinc cap dubte que la manifestació d'aquesta Diada a Barcelona pot treure al carrer dos milions de persones. I per prendre consciència de la magnitud d'un fet així, n'hi ha prou que repassem quines altres manifestacions i circumstàncies han aconseguit aplegar una xifra similar en la història universal dels pobles. El missatge és inequívoc i el difondran totes les televisions del món: "Catalunya, nou Estat d'Europa".

El Singular Digital , Onze de Setembre del 2012
 
Catalunya, proper Estat d'Europa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 setembre 2012
Catalunya, proper Estat d'EuropaAquesta Diada de l'Onze de Setembre és un bona data per reflexionar sobre algunes de les qüestions que han dut Catalunya a un atzucac. És una data ideal per recordar que Catalunya no és cap cas únic en la història. Al llarg del temps n'hi ha hagut molts d'altres com el seu. En el segle XX i en aquests primers any del XXI, concretament, hi ha hagut diverses nacions que han assolit la independència i que ara mateix, amb un Estat propi, són respectades i tenen veu i vot a les Nacions Unides. Noruega, Islàndia, Malta, Montenegro o Kosova, per exemple. Noruega ho va fer el 1905, Islàndia el 1918, Malta el 1964, Montenegro el 2003 i Kosova el 2008. I totes aquestes nacions no van pas esdevenir plenament sobiranes per gentilesa dels estats que s'atorgaven el dret de decidir què podien fer i què no podien fer, sinó per la fermesa de les seves conviccions i per la voluntat de conduir amb les pròpies mans les regnes del seu destí.

Per altra banda, pel que fa al Consell d'Europa, és un fet que més del 50% dels seus estats membres han esdevingut independents des de l'inici del segle XX. Això sol ja ens hauria de fer pensar que la independència nacional, sense tutories ni protectorats, és un dret irrenunciable dels pobles majors d'edat. I és amb aquests pobles que ens hem d'emmirallar. Entès això, em sembla exquisit el missatge amb què Escòcia, pensant en el referèndum d'autodeterminació que celebrarà l'any 2014, avança vers la seva independència: "Jo votaré SÍ, no pas perquè cregui que Escòcia és superior a altres nacions, sinó perquè em nego a acceptar que sigui inferior". Doncs bé, ara falten només dos anys per a commemorar els tres segles de la nostra subordinació a Espanya i seria imperdonable que arribés la data sense que haguéssim pres consciència que una nació no té només el dret de ser independent. Una nació, si realment és adulta i ha assolit la maduresa, té l'obligació moral de ser independent.

Racó Català , 5/9/2012
 
El llenguatge verbal d'Artur Mas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 06 setembre 2012
Artur MasSembla que les persones tenim tendència a parar més atenció en allò que es diu que no pas en la manera com es diu, sobretot en l'àmbit polític, cosa que en el nostre cas, com a catalans, sempre tan pendents de l'estètica, no deixa de ser paradoxal. Aquesta actitud, a més, no l'adoptem únicament com a receptors d'un missatge, també caiem en el mateix parany quan en som emissors. És a dir, que sempre estem molt més pendents de "he de dir quelcom" o de "ha dit quelcom" que no pas de les paraules que emprarem per dir-ho o que empraran per dir-nos-ho. I és una llàstima, francament, perquè sovint és en el "com", més que en el "què", on es troba la veritable substància d'allò que diem o d'allò que se'ns diu. Em refereixo al fet que el substrat de la comunicació verbal i de la comunicació corporal és infinitament més eloqüent que el més eloqüent dels oradors. Ambdós llenguatges són allà en tot moment, però poca gent els veu. Talment com els fotògrafs que ens mostren aspectes d'una realitat que ens passa completament desapercebuda per més que hi passem cada dia per davant.

El camp de la política, concretament, és un lloc idoni per a fer pràctiques en aquest sentit i per adonar-nos de fins a quin punt allò que diem pot ser contradit en el mateix instant per les paraules que emprem. Si agafem la figura institucional més important de Catalunya, el president del país, i analitzem les formes verbals que utilitza per expressar determinades qüestions, ja sigui en declaracions puntuals o en entrevistes, veurem amb claredat quin és el seu marc mental en aquell camp. Per exemple, en l'entrevista que va concedir al Frankfurter Allgemeine Zeitung, el president Mas va dir coses molt eloqüents sobre si mateix: "Cada vegada hi ha més gent a favor de la sobirania. No es tracta de trencar amb Espanya. És més aviat una emancipació. [...] Els fills, quan creixen, no volen trencar amb els pares, sinó que volen tenir la seva pròpia casa".

En aquestes declaracions hi ha un element positiu, el fet que parli de sobirania nacional, que és el missatge que molts mitjans han recollit, i un element inquietant, que són els conceptes amb què fonamenta aquest camí cap a la sobirania. Sense adonar-se'n, el senyor Mas revela que l'espanta que el país que presideix tingui la mateixa independència que la resta de països lliures del món pel fet que el considera "fill" d'Espanya (!). La sobirania de Catalunya, per tant, no seria la sobirania d'estats com Holanda, Dinamarca o Suècia, sinó la d'un "fill" que "s'emancipa" dels "pares". Però un fill, a més, que "s'emancipa" dels "pares" només en aparença, ja que en comptes d'anar-se'n a viure a un altre barri o municipi, com fa tothom, no gosa anar més lluny del mateix replà de l'escala. És a dir, "un sí però no", un "faig veure que sóc adult i independent, però la meva casa, en realitat, no serà res més que una prolongació de la casa dels meus pares. Talment com si, sense moure'm del pis, passés a tenir una habitació més gran".

Aquest marc mental, com veiem, explica moltes coses. Però algunes de les coses que explica no s'entenen. No s'entén que la màxima autoritat de Catalunya, tot parlant de "fills", ignori que entre els segles XIII i XV, molt abans que Espanya existís, Catalunya ja era la primera potència marítima occidental; Catalunya ja era el país més important de la Mediterrània. No s'entén que l'actual govern de Catalunya ignori això. De fet, no ho ignora. Però el seu marc mental l'obliga a ignorar-ho.

El Singular Digital , 4/9/2012
 
Independentistes de sota les pedres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 setembre 2012
Seguem cadenesEl 16 de juliol de 2006, quan vaig ser convidat a fer el discurs oficial de l'Aplec del Pi de les Tres Branques, al pla de Campllong, vaig dir aquesta frase en les línies finals: "Sortiran independentistes de sota les pedres". En acabar, hi va haver gent que em va dir que havia estat molt optimista, massa, segons ells, atesa la realitat del país. I tenien raó. La frase era molt optimista, tenint en compte aquella realitat. Passa, però, que jo no la fonamentava pas en aquella realitat, sinó en la que vindria. Crec que en política és erroni quedar-se atrapat en el present. De fet, aquest és el principal problema dels partits que han governat Catalunya els darrers trenta anys: la manca d'horitzons, més enllà del cicle electoral, la incapacitat per elaborar un full de ruta nacional i la insensibilitat per percebre que la societat evolucionava molt més ràpidament que ells i que, tard o d'hora, els posaria en evidència. I això ja està passant. Del 2006 ençà han transcorregut només sis anys i l'independentisme no sols ja és majoria, sinó que també és transversal, continua creixent de manera vertiginosa i estan sortint independentistes de sota les pedres.

I més que en sortiran, hi afegiria. Això no és res, comparat amb el que ha de venir. Dels quatre federalistes de debò que hi havia a Catalunya, la meitat s'han fossilitzat sense ni tan sols adonar-se'n i l'altra meitat han madurat i ara es declaren independentistes. N'hi ha, fins i tot, que afirmen literalment que "són independentistes, perquè no són idiotes". Benvinguts siguin. Ens han fet perdre molt de temps, però benvinguts siguin. Al capdavall, l'evolució d'una col·lectivitat no és possible sense l'evolució d'una majoria de les individualitats que la configuren. Cada individualitat ha de fer el seu procés natural, i aquest procés, que avança a una gran velocitat, no té camí de retorn.

Per això, com més a prop estiguem del cim més independentistes conversos apareixeran. Seran molts, moltíssims. Però encara en seran més, els que apareixeran quan Catalunya ja sigui un Estat. Aleshores, de la mateixa manera que amb la mort de Franco van sortir demòcrates "de tota la vida", amb una Catalunya independent sortiran independentistes "de tota la vida". Val a dir, tanmateix, que aquesta eclosió serà un fet irrellevant, ja que fins i tot els nadons saben que de nacions captives que vulguin ser lliures n'hi ha moltes, però de nacions lliures que vulguin ser nacions captives no n'hi ha cap.

Nació Digital , 1/9/2012
 
Empresaris catalans contra el català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 agost 2012
Barcelona Global
Els membres de Barcelona Global
No tots els beneficis de la colonització d'un país són immediats per al colonitzador. Hi ha beneficis que triguen molts anys a arribar-li. Els beneficis polítics i econòmics sí que li arriben d'hora. Però el de la llengua, en canvi, es fa esperar. I és que una cosa és decretar l'oficialitat de la llengua de l'opressor, que pot ser un fet immediat, i una altra que tothom l'aprengui. L'aprenentatge, per sort en aquest cas, necessita temps. És a dir, que el procés de substitució lingüística no pot reeixir fins al cap de molts anys o, de vegades, de moltes generacions. Això, però, era abans. Ara ja no. Ara, les invasions, són molt més subtils. Els tancs fan molt lleig i els periodistes fiquen el nas a tot arreu. Ara, en un món cada cop més global, la tecnologia fa molta més feina que els tancs.

No hi ha dubte que la globalització té coses meravelloses, però també en té de negatives. I una d'aquestes últimes és la desaparició de les llengües d'aquells pobles que no són un Estat independent. Avui dia, una nació sense Estat és una nació sense mecanismes de cohesió i de projecció de la seva llengua, és una nació subordinada a qualsevol llengua que se li declari superior, i, per tant, procliu a patir un procés de substitució lingüística. Catalunya es troba en aquesta situació. Només cal veure l'actual ofensiva del govern espanyol contra el català arreu. Volen exterminar la nostra llengua per sempre, de manera que el seu ús quedi reduït a l'àmbit domèstic. L'aspecte més pervers d'aquesta ofensiva, tanmateix, no són les maniobres que es fan en favor de la substitució, sinó l'autoodi dels catalans que hi col·laboren.

Aquest és el cas de la plataforma d'empresaris catalans Barcelona Global, que, per mitjà del seu president, Emilio Cuatrecasas –imputat per frau fiscal–, afirma, sense enrojolar-se que "el català és un problema per atreure talent". Fins i tot, en paraules de Gonzalo Rodés, president de GBS Finances Catalunya,arriben a dir que "els estrangers no estan ben acollits a Barcelona". Aquesta és, doncs, la collita d'Espanya gràcies a tants anys de colonització: que hi hagi catalans –catalans caragirats i ideològicament espanyolistes– que considerin el català un problema, una nosa de la qual cal prescindir. Quan els enxampes, però, és quan els dius de fer el mateix que Dinamarca (danès/anglès) o Suècia (suec/anglès). És a dir, català/anglès. Ni parlar-ne, diuen. Ells, com el seu lloc web demostra, el que volen és que l'espanyol substitueixi la llengua pròpia de Catalunya i que la fórmula sigui espanyol/anglès. D'això en diuen Barcelona global. Una Barcelona global que es reafirma per mitjà de l'exclusió. De l'exclusió de la llengua catalana, la llengua pròpia i nacional de Catalunya.

Nació Digital , 19/8/2012
 
La ignomínia del PSOE de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 agost 2012
La ignomínia del PSOE de CatalunyaLa votació del PSOE de Catalunya, al Congrés espanyol, en contra del Corredor Mediterrani i a favor del Corredor Central és tan repugnant, tan infame, tan roïna, que mereix el menyspreu més absolut del poble català. Aquesta gent, que són indignes de dir-se catalans i indignes de cobrar un sou públic de diputats, com a representants d'una nació a la qual mai no han deixat d'escarnir, haurien de ser expulsats del Parlament de Catalunya en les properes eleccions. Som davant d'un partit nacionalista espanyol infinitament més cínic que el PP i Ciudadanos. Aquests, com a mínim, no se n'amaguen de ser-ho. El PSOE de Catalunya, en canvi, sibil·lí per naturalesa, es passeja amunt i avall amb la patètica disfressa federalista per tal de recaptar vots ingenus -ara ja ben pocs- que sempre, per defecte, aniran en contra del país i dels seus drets nacionals.

I atès que, com deia un personatge d'una obra de Joan Oliver, "el poble n'és molt, d'oblidadís", estarà bé que enumerem algunes de les grans "gestes" espanyolistes dels socialistes catalans al costat del PP:

  • El 2006 van votar contra la unitat de la llengua i contra la gestió dels aeroports.
  • El 2007 contra les seleccions nacionals.
  • El 2009 contra l'ús del català al Congrés espanyol i contra l'abolició de les curses de braus a Catalunya.
  • El 2010 contra la gestió catalana de l'aeroport del Prat, contra els ports catalans i contra el pagament a Catalunya dels 1.450 milions d'euros dels fons de competitivitat.
  • El 2011 contra l'oficialitat del català a Europa.
  • El 2012 contra l'acatament de la sentència que permet que Catalunya recapti i gestioni el percentatge de l'IRPF que destina a fins socials.
  • I, fa pocs dies, contra els punts menys submisos del pacte fiscal.

És la política nacionalista espanyola d'aquest partit. Un partit que, veient la magnitud de la indignació catalana davant del seu vot contra el Corredor Mediterrani, va tenir la barra de dir -pel Twitter!- que havia estat "un error imperdonable". Tanmateix, l'excusa oficial d'aquest "error" no va arribar fins a mitja tarda (!), quan l'escàndol ja bullia a la xarxa. D'"error", evidentment, no n'hi va haver cap, perquè abans de la votació es va repetir la pregunta amb tota claredat. Però la impudícia posterior ja dóna la mesura exacta de la baixesa moral d'aquest partit, capaç de mentir i de burlar-se de Catalunya sense cap mena d'escrúpol. Per cert, si, com diuen, va ser "un error imperdonable", per què han demanat perdó? Com és que no dimiteixen?

Nació Digital , 4/8/2012
 
La pressa d'Heribert Barrera Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 agost 2012
Heribert BarreraD'aquí a uns dies, el 27 d'agost, farà un any que va morir Heribert Barrera i, amb aquest motiu, sembla que no hi haurà cap problema perquè l'Ajuntament de Barcelona -a banda d'atorgar-li la Medalla d'Or a títol pòstum, com ja ha fet- doni el seu nom a un carrer de la ciutat. Barrera, no cal dir-ho, és un personatge que forma part de la història de Catalunya i aquest reconeixement li farà justícia. Tanmateix, si s'ha guanyat el respecte i l'admiració de tantíssims catalans no ha estat pas per haver presidit el Parlament durant quatre anys. De presidents del Parlament, n'hi ha hagut una colla, des del 1980, però cap no ha tingut la força ni el carisma de Barrera. I és que Barrera va encarnar fil per randa tot allò que tanta gent demana als polítics amb insistència, que és que, per damunt dels seus interessos personals i de partit, tinguin el coratge de posar-hi els drets i les llibertats nacionals de Catalunya. Aquesta, per tant, és la raó cabdal per la qual Barrera és estimat avui: perquè entre el compromís i el funcionariat va triar el compromís, perquè entre els principis i la claudicació va triar els principis, perquè entre la integritat i el possibilisme va triar la integritat.

En aquest sentit, resulta interessant la lectura del petit llibre Tenim pressa, molta pressa per veure l'evolució política del personatge al llarg dels darrers quaranta-cinc anys, del federalisme a l'independentisme. El títol, a més, és del tot encertat, ja que recull meravellosament el neguit creixent de la societat catalana actual. Aquesta és una petita mostra del seu contingut:

  • 1966: "Cap home no pot pretendre que es respecti la seva dignitat individual quan s'atempta a la de la seva comunitat".

  • 1978: "És un mite perillós voler creure que les victòries militars antigues que van destruir les institucions de les velles nacions de la Península, o la victòria militar del 1939, foren suficients per a crear una nació espanyola".

  • "Ni el seu esforç [Felip V] ni el de tots els seus successors, no han aconseguit que els catalans en conjunt tinguéssim cap sentiment de pertinença a cap pàtria altra que Catalunya, ni acceptéssim formar part d'una hipotètica nació espanyola que només hem conegut en forma d'Estat coactiu i alienador".

  • 2001: "Tenim una autonomia que és més administrativa que no pas política".

  • "En una col·lectivitat, una llengua minoritària està condemnada a desaparèixer, si no és que els parlants formen una comunitat tancada que evita tot intercanvi. Però si hi ha comunicació i una sola societat, que és com han d'anar les coses perquè vagin bé, no hi tenim res a fer".

  • 2011: "L'únic objectiu que té sentit en aquest moment és la independència. Deixem-nos d'eufemismes, no val la pena parlar més del dret a decidir. Tots sabem que, mentre estiguem a l'Estat espanyol els que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no decidirem mai res. I ells decidiran sempre en contra nostre intentant cargolar-nos cada vegada més. Per això, és indispensable tenacitat, continuar, i a veure si aconseguim [...] independentistes de debò que afirmin amb la seva presència el que és la Catalunya d'avui i que, en comptes de col·laborar, el seu objectiu sigui boicotejar l'Estat espanyol. [...] Esperem que nosaltres, que tenim tants anys, puguem veure encara un dia que el nostre país sigui lliure".

El llibre s'obre i es tanca amb dos textos breus de Salvador Cardús i d'Enric Vila. Amb relació a Barrera, Vila diu el següent:
"En un país en què sovint s'ha de triar entre la simpatia o la intel·ligència, va triar la intel·ligència. [...] Com Trias Fargas, va pagar el fet d'estar molt per damunt de la seva època. [...] Mentre els polítics que han ensorrat Esquerra per vanitat el tractaven de vell boig, ell avisava que el Tripartit seria un mal invent. Sempre va insistir que no hi hauria progrés social sense llibertat política i els fets li donen la raó".
Doncs sí, hi estic d'acord. En un país amb arribistes i hipòcrites que exigeixen al govern de Catalunya que faci allò que ells no van fer quan governaven, mentre es reuneixen a la Universitat Espanyolista..., ai perdó, a la Universitat Progressista d'Estiu, és possible això i molt més. Molt més. Ara, però, ja no qualifiquen Heribert Barrera de "vell boig". Ara ja no els cal. Ara, Heribert Barrera és mort i ja no els fa nosa. Ara, mort, l'eleven als altars.

El Singular Digital , 31/7/2012
 
El tancament de la llibreria Mythos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 juliol 2012
Interior de la llibreria MythosEl tancament de la llibreria Mythos, a Sant Cugat, ha agafat per sorpresa molta gent. "La Mythos ha tancat?", ha estat la frase que ha dit gairebé tothom en assabentar-se'n. I és comprensible, perquè estem parlant d'una llibreria situada al cor de la ciutat, al carrer de Santa Maria, el carrer més cèntric i comercial de tots. La seva responsable, Esther Gorchs, ho ha intentat explicar i ha parlat de la forta davallada que ha experimentat la venda de llibres aquests darrers anys. Res a veure amb els temps en què tenia sis persones treballant-hi.

La crisi, certament, hi té molt a veure. Això és obvi. Però no crec pas que en sigui l'únic motiu, cosa que encara ho fa més inquietant. Vull dir que si l'única causa fos la crisi, en tindríem prou de considerar la caiguda de la venda de llibres un fenomen merament puntual i no caldria que ens preocupéssim. Però hi ha altres factors que també hi tenen a veure i que són infinitament més perillosos que la crisi. Sobretot tenint en compte que Catalunya, en comparació amb la mitjana europea, és un país que llegeix molt poc. És a dir, que els llibreters, a més de tenir un mercat que llegeix poquíssim, veuen com molta de la gent que sí que llegeix acaba llegint molt menys perquè bona part del temps que abans dedicava a la lectura ara el dedica a navegar per Internet. I és cert que aquesta navegació pot tenir -i té- en alguns casos una certa profunditat, però tots sabem prou bé que els hàbits de consum, en general, tendeixen més a l'entreteniment que a la reflexió.

La realitat, en tot cas, s'ha fet ben palesa amb el tancament de la llibreria Mythos, perquè, com diem, no ha tancat pas una llibreria perifèrica. Ha tancat una llibreria situada al rovell de l'ou de Sant Cugat i coneguda per tothom. I és precisament això, que hagi tancat tot i ser molt coneguda, el que ha sorprès tanta gent. Talment com si el volum de vendes d'una llibreria estigués relacionat amb el coneixement que la gent té de la seva existència pel sol fet de passar-hi per davant tot sovint. Per desgràcia no és així. Una llibreria, a l'hora de pagar el lloguer del local, no en té prou que la gent la conegui per fora. Necessita, sobretot, que la gent la conegui per dins.

Cugat.cat , 27/7/2012
 
El boicot làctic espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 juliol 2012
El boicot làctic espanyolEl boicot que la indústria làctia espanyola ha declarat recentment contra la lletera Can Feliu de Campllong, al Gironès, té moltes similituds amb el boicot que Leche Pascual va declarar a les cooperatives catalanes ara fa nou anys. La lletera campllonguesa produeix 22.000 litres diaris de llet crua i ja patia un ofec econòmic per part de Corporación Alimentaria Peñasanta (comercialitza Central Lechera Asturiana, Ato i Larsa), que li pagava un preu molt inferior al real. Però ara, aquesta última, no només s'ha negat a dialogar sinó que ha decidit enfonsar-la i comprar-li únicament llet en pols al preu humiliant de 76 euros per tona. Com és lògic, Can Feliu ha fet intents de vendre la llet a altres firmes, com ara Danone, Pascual, Puleva, Iparlat o Guissona, però totes li han fet el buit i la seva situació és molt greu. Per sort, l'eurodiputat Ramon Tremosa ha demanat a la Unió Europea que investigui la raó per la qual s'estan "perjudicant greument les petites i mitjanes productores catalanes". Però la resposta trigarà un mes a arribar. Mentrestant, Xavier Codina, responsable de Can Feliu, diu el següent: "Ens estan discriminant i ara tenim clar que no hi ha cap voluntat d'arribar a acords. Som una empresa catalana que funciona i haurem de tancar perquè algú, des d'Espanya, ha decidit que ens havia d'escarmentar".

Davant d'això, molts de nosaltres ens podem preguntar: "Però què puc fer jo, per ajudar, si només sóc una persona del carrer?" Doncs bé, nosaltres podem fer-hi molt gràcies a la força immensa que tenim. Una força que quan creu en si mateixa és imbatible. I l'exemple més il·lustratiu el tenim amb Llet Nostra. Llet Nostra, com recordarem, va néixer l'any 2003 contra un boicot de Leche Pascual a les ramaderes catalanes i des d'aleshores no ha parat de créixer, fins al punt que és líder de venda de llet a Catalunya per davant de Pascual, Ato, Asturiana i Celta.

Tanmateix, res d'això no hauria estat possible sense el suport militant de la societat catalana, que, fent ús dels seus drets, va deixar d'adquirir productes de la marca Pascual –prop del 25% de les vendes– i va fer costat a Llet Nostra, un producte creat, pensat, etiquetat i adreçat al mercat català, que ven trenta-tres milions de litres de llet i que l'any passat va facturar per valor de 21,6 milions d'euros. Ara, per tant, és vital que a l'hora d'anar al supermercat, els catalans tinguem presents els noms de les empreses lleteres que boicotegen Catalunya. Nosaltres consumim, nosaltres escollim. I, si cal, boicotegem.

El Singular Digital , 24/7/2012
 
La mort d'un dels amants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 juliol 2012
En Joan i la MarietaEscric aquestes línies minuts després d'assistir a l'enterrament d'en Joan Grases, el marit de la Marieta Cabanes, dues persones molt estimades per mi i que vaig descobrir l'any 2008, en veure-les passar cada tarda, a les cinc, per davant de casa meva. Els veia tan enamorats, tot i tenir gairebé un segle de vida, que vaig sentir la necessitat d'expressar en un article tot allò que em suggerien. Els vaig anomenar "els amants de la rambla del Celler". A partir d'aquell fet ens vam conèixer personalment i va néixer entre nosaltres una bonica amistat que encara es manté. Ara, però, ja només amb la Marieta, perquè, com he dit, en Joan és mort. Va morir a 91 anys mentre dormia el dia 10 passat, a casa seva. Darrerament s'havia aprimat molt i el seu cos indicava que alguna cosa no anava prou bé allà dins, però encara li venia de gust baixar una estona al carrer amb la seva dona, cap al migdia, i asseure's en un banc per fer-la petar amb altres persones del barri. En Joan adorava l'òpera i ja de jovenet anava al galliner del Liceu per poder-la gaudir, però ara les cames se li havien afeblit molt i anar a Barcelona li hauria suposat més un trasbals que no pas un plaer. M'explicava, tanmateix, que la seva preferida sempre seria La Bohème, de Puccini. Era l'òpera que el seu pare li havia regalat enregistrada en un disc de pedra quan era petit. Ara, malauradament, en Joan ja no hi és, però la Marieta no marxarà de la rambla del Celler. És ben segur que estaria més ben atesa a casa de la seva filla, però no abandonarà la llar dels seus 63 anys de matrimoni, no abandonarà les parets i les coses que mantindran sempre viu en Joan. Això, és clar, l'obligarà a plorar-lo en solitud, però té 94 anys i sap que no vol morir en cap altre llit que no sigui el llit on tots dos es van estimar per primer cop.

Diari de Sant Cugat , 20/7/2012
 
La dependència emocional d'Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 juliol 2012
La dependència emocional d'EspanyaÉs meravellosa l'evolució que ha experimentat Catalunya aquests darrers anys. Alguns voldríem que fos molt més ràpida, és cert, i ens exasperem sovint com s'exaspera el diligent davant l'indolent, però n'hi ha prou que mirem enrere, no pas gaire, només deu o dotze anys, per veure'n la transformació i sentir-nos optimistes. Fa deu o dotze anys, la independència era un tema inexistent en els mitjans de comunicació. I no pas perquè no n'hi haguessin, d'independentistes, sinó perquè l'estat propi es veia com una cosa llunyana o molt difícil d'assolir. Ara, en canvi, és tot al contrari. De la independència en parla tothom, i els qui no la volen encara més.

Tanmateix, les raons per a l'optimisme serien molt menors si aquesta transversalització de l'independentisme no hagués implicat una derrota espectacular de les tesis espanyolistes. I dic derrota espectacular, perquè la presa de consciència de la societat catalana ha despullat l'espanyolisme de dalt a baix fins a deixar-lo completament nu tot demostrant que no hi ha cap raó que justifiqui la subordinació de Catalunya a Espanya. Hi ha abús de poder, afany de dominació i ús de la força, però de raó cap ni una. I aquest és el drama de l'espanyolisme, que, mancat d'arguments racionals, es veu obligat a recórrer a arguments emocionals. Fins no fa gaire, era l'independentisme qui, enfellonit per tants anys de sotmetiment, tendia més a la proclama sentimental que al raonament nítid i desapassionat. Ara, en canvi, hem substituït els arguments emocionals pels arguments racionals i, en fer-ho, ens hem adonat de fins a quin punt són irrebatibles.

Fixem-nos si han canviat les coses que avui dia són el PP i el PSOE de Catalunya els qui utilitzen arguments emocionals per mantenir-nos encadenats a Espanya. L'últim treball del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat els posa en evidència en aquest sentit. Sobretot als socialistes, perquè, mentre el partit es declara enemic de la independència, gairebé el 40% dels seus votants afirma que "si Catalunya fos un país independent, el nivell de vida dels catalans seria millor que ara". És a dir, que, tot i reconèixer la necessitat vital d'un estat propi, hi estan en contra per raons de dependència emocional. En altres paraules, prefereixen una Catalunya pobre subordinada a Espanya que una Catalunya lliure convertida en el quart estat més ric de la Unió Europea. S'entén, per tant, la vertiginosa caiguda socialista. Han deixat de ser un partit per esdevenir una emoció.

Nació Digital , 21/7/2012
 
Sant Cugat en masculí Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 23 juliol 2012
Presentació de l'estudi
Presentació de l'estudi
Les dades que aporta l'estudi "Sant Cugat en masculí", elaborat recentment per l'Ajuntament de Sant Cugat, i que són una continuació de l'estudi "Sant Cugat en femení", que es va fer l'any passat, mereixerien ser reflexionades no sols pel govern municipal a l'hora de dissenyar les polítiques d'igualtat, sinó també per la ciutadania en general. Sobretot la masculina, perquè l'estudi ens mostra amb claredat el desistiment de responsabilitats familiars dels homes en comparació amb les dones.

En l'informe veiem que mentre l'home consagra la seva vida a la feina i es realitza per mitjà d'una professió, la dona, en canvi, no en fa un tòtem. La valora, és clar que sí, però la seva realització com a persona té més fonts d'alimentació, com ara el fills i l'estabilitat familiar. Per entendre'ns, mentre l'home acostuma a voler la millor feina per créixer professionalment, la dona vol la millor feina per viure. I viure, en el seu cas, vol dir tenir una feina que li permeti conciliar les responsabilitats professionals amb les responsabilitats familiars. La dona pot gaudir tant com l'home amb la seva feina, però és molt difícil que aquesta feina passi per davant de la voluntat de compartir el dia a dia amb els seus fills quan són petits. La sociòloga responsable de l'estudi, Blanca Moreno, ho resumeix així: "La identitat de l'home passa per l'èxit professional. Els homes creuen que han de ser els garants del benestar econòmic i hi dediquen tot el seu esforç, deixant la família en un segon pla".

Però, és clar, perquè un home pugui deixar la família en un segon pla, si és que la té, cal que hi hagi una dona que faci just al contrari. I quan això s'esdevé d'una manera sistemàtica i generalitzada vol dir que es tracta d'un rol social, no pas d'una opció personal. Que al 63% dels homes no els amoïni cap tema relacionat amb la salut, mentre que només un 7% de dones pensi així, ja ho diu tot. Finalment, un aspecte de l'estudi que a mi m'ha semblat inquietant és que els homes no exterioritzen les seves emocions i sentiments –llevat que es tracti de política o d'esport– i les reserven a l'àmbit privat o domèstic. És a dir, que en ple segle XXI encara estem convençuts que l'expressió dels sentiments és un signe de feblesa, una cosa pròpia de dones. Se n'adona, el lector? Homes i força, dones i feblesa. Encara estem així.

Cugat.cat , 20/7/2012
 
La fi de la por catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 juliol 2012
EsteladesManquen només dos anys per a l'Onze de Setembre de 2014, la data emblemàtica que suposarà un abans i un després en la història de Catalunya. En aquest moment, és probable que molts catalans no hi vegin gaire cosa més que una data commemorativa. Una data especial, certament, la data del tres-cents aniversari de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals davant la invasió espanyola, però només això, una data. I, ben mirat, és comprensible que sigui així, perquè ja fa molts anys que la Diada Nacional de Catalunya, des d'un punt de vista oficial, té més d'anodí ritual commemoratiu que no pas de jornada reivindicativa. De tota manera, som al llindar d'un canvi. Un canvi que es materialitzarà el 2014 i que serà espectacular. I és que l'evolució que està experimentant la societat catalana, quant a maduresa, és tan vertiginosa que allò que ahir ens semblava insòlit avui ja és una realitat i allò que avui ens sembla impossible demà serà una obvietat. Només cal mirar una mica enrere, no gaire, per veure com han canviat les coses. Menys del que voldríem, és veritat, però molt més del que volien els immobilistes.

Un exercici que ens pot ser molt útil per prendre consciència d'aquesta evolució és recordar el gran nombre de llibres que d'uns pocs anys ençà s'han escrit entorn de la independència –tema gairebé tabú abans–, o sobre la nació catalana en tots els seus vessants, especialment culturals i lingüístics. Són tants, aquests llibres, que constitueixen un gènere per si mateixos. Recordem, per exemple, Plantem-nos! (Proa, 2000), de Lluís M. Xirinacs i Lluís Busquets i Grabulosa, Raons i tòpics (La Campana, 2001), de Josep Maria Terricabras, Espanyols per força (Proa, 2002), de mossèn Josep Dalmau, La independència i la realitat (Moll, 2004), d'Hèctor López Bofill, Catalunya sota Espanya (Dèria, 2007), d'Alfons López Tena, Crònica de la independència (Columna, 2009), de Patrícia Gabancho, o Tenim pressa, molta pressa (Dèria, 2012), d'Heribert Barrera.

Jo no sóc espanyolMalgrat això, són molts els catalans que, abstrets en el fet objectiu que continuem sense tenir un Estat propi, estan convençuts que no hem avançat gaire o que no hem avançat prou. Jo, però, no ho veig així. Que no hem avançat prou és obvi, i així serà mentre no siguem una nació independent. Però l'avenç, en l'aspecte psicològic, és gran, molt gran. I per si algú en té dubtes, posaré un exemple viscut en primera persona i que no havia explicat mai. L'Onze de Setembre de 1999, quan vaig publicar el llibre Jo no sóc espanyol, hi va haver tres dels vint personatges que l'integren que, esparverats pel títol, es van posar les mans al cap. "Això és mort fort", deien. La por –aquesta por tan catalana– a dir les coses pel seu nom i a patir un càstig imaginari els amoïnava molt. Ja se sap, una cosa és dir segons què a cau d'orella i una altra dir-la públicament. I una frase com "Jo no sóc espanyol", dita en veu alta en el context sociopolític del 1999, suposava un compromís que no tothom es veia amb cor d'assumir. Tanmateix, les tres persones esmentades n'haurien tingut prou d'ampliar el seu horitzó per adonar-se que aquell context estava tocat de mort i que a Catalunya s'esdevindrien coses importants. I la prova la trobem en el tomb que ha fet el país en els tretze anys que han transcorregut des d'aleshores. Si l'any 1999 algú hagués tingut la gosadia de proposar la celebració de les consultes per la independència l'haurien pres per foll. Però les consultes s'han celebrat, i l'importantíssim efecte sociològic que han tingut, tot i no ser administrativament vinculants, es veurà dintre d'un temps amb la perspectiva de la història.

Al llarg d'aquests anys, per altra banda, m'he trobat amb persones que m'han preguntat per què vaig fer servir una negació per titular el llibre en comptes d'una afirmació. És a dir, per què li vaig posar Jo no sóc espanyol i no pas Jo sóc català. Sembla que hauria estat més lògic aquest segon, oi? I també més desacomplexat i assertiu. Però no és pas veritat. Dir "jo sóc català" no tenia res de desacomplexat ni d'assertiu per la senzilla raó que, ni aleshores ni ara, ningú no ens ha negat que siguem catalans. Aquesta qüestió ens la reconeix tothom. Entesa, això sí, com una manera de ser espanyols, com persones amb patria chica (Països Catalans) i amb madre patria (Espanya). Talment com un extremeny quan diu: "Yo soy extremeño, y por lo tanto español". L'any 1999, consegüentment, la desinhibició i l'assertivitat consistien a no caure en aquest parany tot negant que del fet de ser catalans se'n pogués deduir que érem espanyols. I les xifres expliquen molt bé l'impacte social que una frase tan senzilla com "jo no sóc espanyol" va causar: en els primers dos mesos de ser al carrer, la mitjana de vendes del llibre va arribar a un exemplar cada deu minuts. Quant al fet que, segons alguns crítics i escriptors, hagi esdevingut el gran clàssic de l'independentisme, crec que és perquè no era només un llibre, també era un pronunciament que no tenia camí de retorn. Jo, però, estic convençut que si el publiqués ara no tindria ni molt menys el mateix impacte que va tenir. Qui diu, per tant, que aquest país no ha canviat? Qui diu que la Catalunya del 2012 és la mateixa que la del 1999?

I posats a reflexionar, preguntem-nos també com és que l'any 1999 érem del tot incapaços de dir "no vull pagar" en el peatge d'una autopista catalana? Què ens ho impedia? De què teníem por? Ningú no ho sap, però el cas és que ni ens passava pel cap, i, per bé que remugàvem una mica, acceptàvem el lladronici amb docilitat. Érem el viu retrat del català bo. Avui encara n'hi ha, de catalans així, però molts menys que tretze anys enrere. Per això ara diem "jo no sóc espanyol" amb la mateixa naturalitat que diem "jo no sóc alemany" o "jo no sóc holandès" i entre nosaltres ha crescut espectacularment la consciència de l'espoliació que patim per part d'Espanya, alhora que la independència s'ha convertit en un tema de conversa arreu. En definitiva, n'hem naturalitzat el mot i hem transversalitzat el desig de ser independents com ho són tots els pobles que no admeten que ningú decideixi per ells i n'espoliï els recursos. És ben cert que hem estat un poble dormilega que ha necessitat tres segles per despertar-se d'un malson, però ara, finalment, ens estem despertant.

Lletres , núm. 54, especial estiu 2012
 
Les pensions en una Catalunya independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 juliol 2012
Les pensions en una Catalunya independentUna pregunta que sovinteja força aquests dies a Catalunya és aquesta: "Què passaria amb les pensions, si fóssim independents?" Es tracta d'una pregunta que apareix en xerrades informals, en trucades a emissores de ràdio o en forma de missatge a programes televisius i que la major part de les vegades no espera ser contestada. El seu únic objectiu és introduir l'element de la por en aquells catalans de bona fe o amb consciència nacional feble per tal d'afavorir l'immobilisme. En realitat, la pregunta, revestida de falsa innocència, pretén dir-nos, sense dir-nos-ho, que la independència de Catalunya no té sentit si no pot garantir les pensions.

De les pensions espanyoles, tanmateix, ni mitja paraula. Això no vol dir que qui formula la pregunta no sàpiga que Espanya ja no està en condicions de garantir gaire cosa més que uns dies de sol a l'any i que les seves pensions es poden esvair en un tres i no res. Prou que ho sap, però no en parla perquè, en el fons, la seva pregunta té la mateixa arrel demagògica que la pregunta sobre el Barça: "Contra quins equips jugaria el Barça en una Catalunya independent?" L'autoinferiorització, com és lògic, mai no fa la pregunta a l'inrevés: "Contra qui jugarà el Madrid, quan el Barça ja no hi sigui?" O "Què en serà de la lliga espanyola, sense el Barça?" O "Què en serà de ‘la roja' sense poder utilitzar el Barça com a selecció espanyola?" O "Què en serà de l'esport espanyol, en general, sense poder-se aprofitar del talent dels catalans?" A aquell que no es fa aquestes preguntes tampoc no li passa pel cap que la veritable lliga europea és cada dia més a prop.

No hi ha dubte que en aquesta vida les coses segures són ben poques, però una d'aquestes coses és que les pensions a Espanya tenen els dies comptats. Espanya és un país a la deriva que només s'aguanta per l'espoliació de Catalunya i pels fons de cohesió europeus a punt de caducar. Sense aquestes dues coses, i sense la possibilitat d'espoliar altres terres a ultramar, el futur d'Espanya té molt mal averany. Catalunya, en canvi, no ha de patir, perquè, si ha estat capaç de mantenir Espanya fins avui i de pagar-li les pensions, les autovies, els aeroports, els metros de Madrid, els trens d'alta velocitat i tota mena d'obres faraòniques, no se'n sabrà avenir de poder invertir en si mateixa els recursos que genera, de ser el quart Estat més ric d'Europa i el tercer Estat més exportador del món.

Per altra banda, el Cercle Català de Negocis (CCN), que és una entitat admirable que mereixeria un reconeixement públic, ja ens demostra, per mitjà d'un estudi recent, que les nostres pensions, dintre d'Espanya, tenen molt mala peça al teler, atès que "el Fons de Reserva de la Seguretat Social –que conté l'import sobrant del pagament de les pensions a jubilats i altres pensionistes– està invertit en deute públic espanyol". I la solvència d'aquest deute és tan extraordinàriament baixa (BBB+) que el CCN es pregunta: "Qui garantirà el Fons de Reserva, i per tant les pensions, si Espanya fa fallida o és intervinguda?" La conclusió ens la dóna el mateix president del Cercle, Ramon Carner: "No ens calen amenaces del PP. Fa anys que sentim la cançó, cantada per socialistes i populars, que no cobrarem les pensions. Ves per on, ara potser serà veritat. Però no pas per motiu nostre sinó per culpa seva. Tenen l'obligació d'explicar-nos què estan fent amb els nostres diners, i els catalans han de saber que si volen conservar les pensions necessiten un Estat propi".

Arribats aquí, doncs, les temences reals o hispanodemagògiques sobre la solidesa de les pensions en una Catalunya independent –cosa més a prop del que molta gent es pensa– s'esvaeixen amb aquest senzill raonament: no podria mantenir-se a si mateixa una persona que és capaç de mantenir-ne quaranta?

El Singular Digital , 18/7/2011
 
La invisibilitat de la dona Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 juliol 2012
La invisibilitat de la donaFa cosa d'uns dies, Cugat.cat publicava una notícia relativa al lliurament dels Premis Cambra, que concedeix la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa, i que en l'edició d'enguany han tingut un notable color santcugatenc, ja que tres dels guardons els han rebut empreses de la ciutat. Tanmateix, no és d'això del que vull parlar sinó d'un detall que em va cridar poderosament l'atenció en veure la foto que acompanyava la notícia. I és que de les trenta-dues persones que hi apareixien, només cinc eren dones:

Premis Cambra 2012

No he compartit mai la idea que sempre valgui més una imatge que mil paraules. Hi ha vegades que sí i hi ha vegades que no. Hi ha imatges que no s'entenen sense paraules i paraules que no necessiten cap imatge per a ser enteses. Aquella imatge, però, la imatge dels Premis Cambra, era de les que haurien de provocar un munt de paraules. Si més no, en forma de reflexió. Ho dic perquè la foto ens mostra clarament el caràcter androcèntric de la societat catalana en ple segle XXI i la distància que encara ens separa dels països nòrdics, on la dona té una presència fortíssima en àmbits com la política o la direcció d'empreses. Només cal mirar el nostre ventall parlamentari i comparar-lo amb el dels Parlaments d'aquells països.

És ben cert que a Catalunya hi ha moltíssimes dones amb càrrecs directius en infinitat d'empreses, això és indiscutible i no cal fer-ne elogis perquè és el que hauria de ser normal. Però la situació s'enfosqueix quan alces la mirada per veure-hi més amunt i t'adones que a dalt de tot ja no n'hi ha, de dones. I si n'hi ha, són poquíssimes. A la foto esmentada, com dic, només cinc, de les trenta-dues persones que hi apareixen, són dones. Però en realitat són quatre, ja que una d'elles no és empresària, sinó que és l'alcaldessa de Sant Cugat.

Francament, crec que, sense desmerèixer els homes directius, urgeix canviar aquestes inèrcies que diuen tan poc de la igualtat d'oportunitats a Catalunya. Per això, em sembla tot un encert la recent creació d'una entitat anomenada Associació de Directives i Empresàries del Vallès, presidida per la santcugatenca Montserrat Vilamitjana, a fi de promoure el teixit empresarial en clau femenina. Ens calen dones a dalt de tot que enriqueixin amb les seves capacitats el món del comerç i de la indústria i que demostrin que som realment una societat igualitària.

Cugat.cat , 13/7/2012
 
Gràcies, Pere Calders Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 juliol 2012
Pere CaldersVull expressar el meu agraïment a totes les persones que van fer possible l'estrena de Taula rodona, l'obra inèdita i inacabada de Pere Calders, que vam veure a Sant Cugat el 5 de juliol passat. Com a un dels quatre autors que van rebre la proposta de Dolors Vilarasau, d'escriure un final que pogués tancar un text que havia quedat obert, em vaig sentir molt feliç de veure l'esplèndid treball que van fer-ne els intèrprets, encapçalats pel meravellós Jaume Pla. Ara que l'obra ja ha estat representada, explicaré la meva participació en aquest projecte. De fet, tot va anar molt ràpid. El 21 de juny vaig rebre'n la proposta i, seduït pel nom de Calders –un autor que estimo–, vaig dir que sí. El problema era la manca de temps. El text havia d'estar llest el 25 i jo no m'hi podia posar fins el 23. És a dir, que només disposava de tres dies! És cert que només se'm demanaven quatre o cinc pàgines, però quan em vaig posar a escriure vaig notar que necessitava més espai. Vaig pensar que Pere Calders no va començar a escriure Taula rodona perquè s'acabés de seguida, sinó perquè anés més lluny, i vaig decidir de donar continuïtat al text, just en el punt en què ell el va deixar. Va ser així com en lloc de quatre o cinc pàgines vaig escriure'n disset, per tal que en fos una segona part –en la qual vull aprofundir-hi– fidel a l'univers de Calders i a l'època dels personatges. La part més bonica, tanmateix, és que el públic que hi va assistir, inclosa la família Calders, manifestés el desig que aquest muntatge no mori aquí i que, sense el cost d'un escenari a l'aire lliure, pugui ser vist en els equipaments municipals dels altres quatre districtes, així com també a La Unió. Jo només puc dir que escriure una segona part d'un text inacabat de Pere Calders, ho considero un regal que m'ha fet la vida.

Diari de Sant Cugat , 13/7/2012
 
No us perdeu les Lectures a la Fresca! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 14 juliol 2012
Lectures a la FrescaDes de fa vuit anys, un dels encants del mes de juliol a Sant Cugat són les Lectures a la Fresca que es fan els tres primers dijous del mes a la plaça de Sant Pere, a la plaça de l'alcalde Magí Bartralot i a l'espai dels castanyers, als Jardins del Monestir, respectivament. He procurat sempre no perdre-me'n mai cap, perquè són d'una exquisidesa extraordinària, fins al punt que, quan alguna activitat personal m'ho ha impedit, m'ha sabut molt de greu. Sota la direcció de Dolors Vilarasau i amb un munt d'actors i d'actrius que treballen meravellosament per amor a l'art, en el sentit més literal del terme, aquestes Lectures dramatitzades -tant de bo que algun dia esdevinguin senzillament Teatre a la Fresca- són un regal cultural que es fa la ciutat a si mateixa amb un èxit espectacular. Només cal veure la dificultat de trobar una cadira lliure en cas que s'hi arribi tard. Com a santcugatencs, per tant, podem sentir-nos orgullosos de ser una de les poques ciutats del país que posa anualment a peu de carrer i de franc obres de Shakespeare, de Molière, de Rodoreda, de Rusiñol, de Sagarra, de Porcel... perquè tothom en gaudeixi. Sempre, com és lògic, prioritzant els autors catalans. I fruit d'aquesta priorització, les primeres Lectures -les fetes l'any 2005- van oferir-nos Antaviana a partir de textos de Pere Calders. És a dir, que un dels autors que les van inaugurar és precisament el protagonista absolut de l'edició d'enguany amb motiu del centenari del seu naixement. En el moment de publicar-se aquestes línies ja s'ha representat una obra, però encara en queden dues més i la meva recomanació al lector és que no se les perdi. Gaudirà sota els estels dels textos d'un dels més grans escriptors catalans i, en el supòsit que no els conegui, en quedarà seduït per la seva frescor i actualitat.

Diari de Sant Cugat , 6/7/2012
 
Catalans al servei de "la roja" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 juliol 2012
Alba, Xavi i Busquets
Alba, Xavi i Busquets
Totes les seleccions nacionals mereixen respecte, naturalment que sí. El mereixen totes les seleccions, en general, i tots els esportistes, en particular. El dret a participar en una competició esportiva internacional, quan es compleixen els requisits de qualitat, és inalienable. I si algú no pot exercir aquest dret és que no estem parlant d'esport, estem parlant de política. De política totalitària. Tanmateix, les anomenades seleccions nacionals no són esport. Són òrgans de representació política dels estats i instruments al servei de la seva projecció internacional. És a dir, un cercle tancat dins el qual els integrants mostren el seu penis i dirimeixen qui el té més gran. I si algun Estat, com ara Espanya, veta l'entrada d'un nou membre, com ara Catalunya, és senzillament per la certesa que aquest nou membre deixarà l'opositor en ridícul.

Els estats, de tota manera, són avui, en l'època de la globalització, l'única articulació política que permet la supervivència dels pobles. L'únic estatus que els permet decidir el seu destí, tenir veu i vot a les Nacions Unides i gaudir de visibilitat internacional. I això és així perquè, a efectes administratius, el poble que no té un Estat senzillament no existeix. Per tant, la gràcia de les competicions internacionals -Jocs Olímpics, Mundials, Eurocopes...- rau en el fet de poder-hi veure països de petites dimensions i de població reduïda exercint el seu dret a ser al costat d'aquells que es vanten de ser poderosos i de remenar les cireres del món. I si s'esdevé que un país no pot competir perquè un tercer li ho impedeix, és obvi que el país agreujat no pot sentir cap mena de respecte per la selecció agressora. El joc brut no és esport, és impotència intel•lectual, malignitat, acomplexament, odi ètnic... I quan totes aquestes misèries humanes s'apleguen no sols per impedir la participació d'algú, sinó per nodrir-se dels seus efectius tot fent-los passar com a propis, seria profundament malaltís que l'agredit, en lloc de rebel•lar-s'hi, aplaudís com un babau els èxits de l'agressor. Èxits que serien impossibles sense que aquest darrer, mitjançant normes, coaccions, amenaces, sous i primes, li robés els efectius.

Hi ha, però, un element infinitament més pervers que tot això. I la prova és el nombre de catalans que, tot i voler una selecció catalana, hi cauen de quatre grapes. Em refereixo al parany d'aplaudir la selecció espanyola pel sol fet que hi juguen Xavi, Cesc, Piqué, Busquets, Valdès o Jordi Alba. Si no fóssim un país que ha perdut la dignitat, ens hauria d'escandalitzar que hi hagi catalans que es prestin al joc sibil·lí espanyol de fer-nos creure que la nostra selecció és la selecció d'Espanya i no la selecció de Catalunya mentre posen les seves glòries personals per davant dels drets del seu país; un país nacionalment sotmès, econòmicament espoliat i lingüísticament perseguit.

"Nosaltres no fem política", diuen els joves multimilionaris. "És clar, és clar", diem nosaltres. Els joves multimilionaris només han vingut a aquest món a guanyar diners i a signar autògrafs. Els drets nacionals de Catalunya són cosa dels polítics. Però, significa això que tots els catalans que no fem ni volem fer carrera política no ens hi hem d'implicar? És així, amb aquest menfotisme egoista, com un poble recupera les seves llibertats? O és que potser aquests joves multimilionaris pensen que la llibertat de Catalunya és cosa d'escriptors, d'actors, de farmacèutics, de fusters, de flequers, de pastissers..., és a dir, de totes les professions menys la seva? Com és que ens posem les mans al cap i blasmem l'escriptor, el cantant o el grup de rock que deserten de la llengua catalana per passar-se a l'espanyola, i en canvi ovacionem els catalans que juguen a la selecció espanyola tot i que si no tenim selecció oficial catalana és, en part, perquè ells no fan absolutament res per aconseguir-la? Realment curiosa aquesta diferència de tracte. En altres paraules, si Lluís Llach, Raimon o Maria del Mar Bonet decidissin cantar en espanyol seria alta traïció; però si Xavi, Cesc o Piqué juguen a ‘la roja' per a oferir "noves glòries a Espanya" és alta competició. Francament, deu ser un goig per a un Estat manipulador tenir súbdits tan irreflexius. Però potser és comprensible. Sempre ha estat més fàcil aplaudir que pensar.

El Singular Digital , 10/7/2012
 
De "perros catalanes" a "los nuestros" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 juliol 2012
De "perros catalanes" a "los nuestros"Si segles enrere hom hagués dit a Espanya que el seu somni imperial no arribaria mai a reeixir i que acabaria els seus dies a les primeries del segle XXI reduït a un equip de futbol integrat, en la seva major part, per aborígens de la colònia catalana, hauria plorat desconsoladament. Però ja som al 2012 i cada dia que passa es fa més palès que fins i tot la colònia catalana, com totes les anteriors colònies, dirà adéu a Espanya i emprendrà -per fi- el camí de la llibertat, que és l'únic camí que dóna sentit a la vida. "La Roja", per tant, ha esdevingut l'únic element de reafirmació nacional i de projecció internacional d'Espanya. Passa, però, que fins i tot l'anomenada "Roja" és un bluf, i no sols perquè, com hem dit, es nodreix de talent no espanyol, sinó perquè per tal que això sigui possible necessita ser l'únic país del món que inhabilita i castiga -com si fos l'antic servei militar- els qui, havent estat convocats, es neguen a defensar la samarreta imperial.

Malgrat això, encara hi ha gent que, tot aplaudint "la Roja", afirma que no s'ha de barrejar esport i política. Però què és "la Roja", si no política en el sentit més absolut del terme? Què hi fa l'himne espanyol en els partits de futbol? Què hi fa el rei d'Espanya a la llotja d'un estadi? Espanya marca gols? Que no ho fan els jugadors, això? Com és que, si política i esport no tenen res a veure, els gols representen un Estat i no un equip? Què ho fa que jugadors com Xavi, Cesc, Busquets o Piqué, quan juguen amb el Barça són "perros catalanes" i quan juguen amb "la Roja" són "los nuestros"? I com s'entén que, si "la Roja" no és política, cada jugador, a banda del sou, sigui premiat amb 600.000 euros per guanyar la Copa del Món i amb 300.000 per guanyar l'Eurocopa? És legítim retallar pensions i, alhora, empaperar amb vuit o deu milions d'euros les mansions d'una colla de joves multimilionaris?

No és menys greu, però, que aquests joves consagrin la seva vida als diners sense importar-los que sigui precisament Espanya qui impedeix que Catalunya tingui selecció. Es veu que a un metge, a un pagès, a un bomber o a un carter sí que se'ls pot exigir lleialtat a Catalunya, però no pas a un futbolista d'elit. Un futbolista d'elit no és un ésser humà, només és una màquina de guanyar diners incapaç de comprometre's amb el seu país. Per això un dia el veus amb una estelada al Camp Nou i l'endemà amb la bandera espanyola a la samarreta. És el gremi dels catalans multimilionaris intocables. Un gremi sagrat.

Nació Digital , 8/7/2012
 
Foment de la lectura Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 juliol 2012
'La lectora' de Balthus
'La lectora' de Balthus
Cal saludar efusivament l'anomenat programa 'Lletres' que la regidoria de Cultura de Sant Cugat ha decidit promoure a la ciutat, dintre del Pla Nacional de la Lectura impulsat per la Generalitat.

Sant Cugat, ja ho sabem, fa anys que ha fet una aposta per la cultura, com a tret més definitori de la seva personalitat, fins al punt d'esdevenir una de les capitals literàries de Catalunya. Però és cert que, com diu el titular de Cultura, Xavier Escura, cal endreçar, unificar i coordinar les moltes activitats que es fan a la ciutat, relacionades amb el món de les lletres, per tal que hi hagi més cohesió entre totes i que adquireixin més relleu, cosa que afavoreix tothom, tant les persones i entitats implicades com el municipi en general. En aquest sentit, caldrà no oblidar la tasca de l'Ateneu.

D'entrada, sona molt bé la intenció de fixar-se objectius a curt termini, com ara el foment de la lectura, perquè aquesta és justament la gran assignatura pendent de Catalunya: guanyar lectors. Pensem que els índexs de lectura del nostre país són escandalosament baixos i que la mitjana de catalans que afirmen llegir un únic llibre a l'any és del 61%, deu punts per sota de la mitjana europea. I si a això hi afegim que el nombre de consumidors de llibres en català ha passat en només tres anys d'un 23'5% a un 21'2%, la situació resulta inquietant.

Per altra banda, en l'estudi que ha publicat recentment el Gremi d'Editors de Catalunya queda clar que la culpa és dels mateixos catalans, que no prenen consciència de la necessitat de consumir en la seva llengua. Ho veiem en el fet que, mentre els hispanoparlants del nostre país són militants del seu idioma en els seus hàbits de lectura, els catalanoparlants no tenen cap inconvenient a comprar edicions en espanyol. Fins i tot quan n'hi ha de catalana. I així, és clar, és molt difícil que la indústria editorial en la nostra llengua pugui respirar amb comoditat. Fa vergonya, francament, que entre el poc que es llegeix, hi predominin els llibres de futbolistes i de bolets. Benvinguts, per tant, el programa 'Lletres' de l'Ajuntament de Sant Cugat i el Pla Nacional de la Lectura del govern de Catalunya. Pensem que una llengua que no s'usa esdevé inútil, i allò que esdevé inútil desapareix.

Cugat.cat , 6/7/2012
 
Quan l'espoliador es fa la víctima Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 juliol 2012
José Antonio Monago
José Antonio Monago
Té molta raó el president de la Junta d'Extremadura, José Antonio Monago, quan diu que el concert econòmic català seria "catastròfic" i "devastador" per a la seva comunitat i per a Espanya. Té raó, perquè realment és cert que, quan l'espoliat diu prou, l'espoliador, si no s'ha sabut administrar, les passa molt magres. És el que s'esdevé quan algú fa segles que viu a costa d'altri i, tot d'una, aquest altri es desperta i diu al primer: "Demà m'afaitaràs!". Com és natural, en sentir aquesta frase, l'espoliador experimenta un munt de sensacions que el porten per diversos estadis. Comença amb l'estupor, continua amb la incredulitat, enllaça amb el menyspreu, muta en amenaça i esdevé ràbia, odi, exabrupte i agressió. És un mecanisme humà que s'activa i funciona sempre igual, tant si es tracta d'un individu com d'una col·lectivitat. Incloent-hi, naturalment, els imperis, raquítics, decadents i esperpèntics com Espanya. Espanya, és justament això, una andròmina imperial, una cacatua enfaristolada que s'abraça a "la roja" -una "roja" només possible amb el talent de jugadors de la colònia catalana- perquè se sap buida d'elements que la projectin al món, si no és com a model encobert de totalitarisme, de nacionalisme ferotge, de destrucció d'identitats, cultures i llengües, d'il·legalització de partits desafectes, de tancament de diaris, de manipulació de les urnes, de connivència judicial davant la tortura, de subvenció d'entitats enaltidores de Franco, de negativa a condemnar el franquisme i l'assassinat del president de Catalunya Lluís Companys i, entre moltíssimes altres coses, de catalanofòbia. Una profunda, persistent i rabiosa catalanofòbia.

I per emmascarar aquesta catalanofòbia, el nacionalista Monago afirma que si demana una revolta contra el concert econòmic català és per l'amor immens que sent per Catalunya: "Ho faig per amor a Catalunya i perquè aquests dirigents catalans que defensen el pacte fiscal català no són en realitat el poble català". És la seva manera de dir: "Només la gent que pensa com jo és real. Només els catalans col·laboracionistes són reals". Els catalans amb dignitat, els catalans que no s'agenollen davant d'Espanya, els catalans que diuen obertament que Espanya no és ningú, absolutament ningú, per immiscir-se en la vida i en les decisions polítiques de la nació catalana, no són reals. Aquests no són el poble català. Ningú no sap què són, però poble català segur que no. Persones reals, tampoc.

Arribats aquí, diguem que hi ha hagut nombrosos racistes al llarg de la història que s'han expressat en els mateixos termes que el senyor Monago. Són racistes que no odien els negres, només odien els negres que no se subordinen a la "superioritat" blanca. És a dir, els negres irreals. Perquè els negres reals, els negres que es fan estimar, són aquells que diuen "sí, bwana" cada cop que els Monagos d'aquest món els ordenen que treballin per a ells o que els enllustrin les sabates. I quan els negres fan una cursa o juguen un partit de futbol i guanyen, els honors són per a l'amo. Són l'amo, el seu llinatge, la seva notorietat, les seves terres, els seus interessos els qui han guanyat. Els negres només són animalons que fan el que calgui, fins a arrossegar-se per terra o aixecar la poteta, a canvi d'un terròs de sucre de l'amo blanquet. Aquest, això sí, no s'expressa mai en termes com ara "casa meva". Fratern i amorós com és, sempre diu "casa nostra" tot fent entendre que la seva casa també es la casa del seu negre solidari. Un negre que, pobret, ves què faria tot sol. A més, com es pot tolerar que un negre vulgui tenir casa pròpia i treballar la terra per a la seva família en lloc de fer-ho per a aquells que es creuen amb dret a posseir persones, pobles i vides?

Els totalitaris, els vividors, els cínics, els ignorants, els espoliadors, els emperadors de la caspa com Monago, hereus d'un règim de terror que enyoren en privat, i amarats d'aquella supèrbia i d'aquella agressivitat tan espanyoles que Jacques Feyder retratava magistralment a "La kermesse heroica", qualifiquen de "xantatge territorial" i de "somni melancòlic" el tancament de l'aixeta catalana i la voluntat de recuperar l'Estat propi, que és l'estatus que correspon a Catalunya com a una de les nacions històriques d'Europa. La mateixa nació que segons José Montilla, un altre descendent ideològic del conde-duque de Olivares, "no té raons històriques" per gestionar els seus propis recursos.

Monago, tanmateix, sense adonar-se'n, confessa públicament que Espanya no pot viure sense Catalunya, i, en confessar-ho, palesa que Catalunya només té futur com a Estat independent. Per això exigeix el subsidi etern i blasma Alemanya i Catalunya afirmant sense enrojolar-se que "si a Europa la insolidaritat la representa avui Alemanya, a Espanya avui aquesta insolidaritat i absència de cooperació la representa el pacte fiscal català". És a dir, que, sense Alemanya i sense Catalunya, Espanya no pot seguir fent autovies sense cotxes, aeroports sense vols, trens sense viatgers i obres faraòniques sense sentit. Aquest és el seu drama. El drama d'Espanya i el drama de Monago. És la dolorosa constatació que el negre se'n va i que d'ara endavant haurà de ser ell, l'amo blanquet, el qui haurà d'ajupir-se i treballar la terra per viure.

El Singular Digital , 3/7/2012
 
El futur de Mercè Conesa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 juliol 2012
Mercè ConesaLa notícia de l'interès de CDC de rejovenir la direcció del partit i de potenciar-hi el paper de les dones m'ha produït una certa inquietud. I no ho dic pas perquè em sembli malament. Al contrari, ho trobo molt encertat. Si m'inquieta és perquè tinc la percepció que això pot afectar negativament Sant Cugat en el sentit que ens faci perdre Mercè Conesa com a alcaldessa. Crec que Mercè Conesa és una persona valuosíssima –ho remarco: valuosíssima– per a la ciutat, tant per la seva capacitat de treball i d'escoltar els problemes aliens amb desig de solucionar-los com per la seva proximitat i calidesa de tracte, i considero que la seva marxa, a banda de suposar una gran pèrdua per a la secció local del seu partit, també ho seria per al municipi. Vull dir amb això que reuneix tots aquells elements que la poden convertir en una alcaldessa molt estimada per la ciutat i amb moltes probabilitats de fer-hi història. Des del meu punt de vista, un alcalde estimat és aquell que trepitja el carrer, que hi cerca les coses que no van bé, que saluda tothom –no només els seus votants–, que enraona amb la gent, que té sensibilitat social i que pren nota de les necessitats ambientals, especialment les dels col·lectius febles, com ara les persones grans o els discapacitats. I Mercè Conesa reuneix tots aquests valors fins al punt que és la figura que tot partit voldria, perquè, a més de transmetre'n una imatge molt positiva, garanteix una victòria aclaparadora a les eleccions. No m'estranyaria, per tant, que el seu nom sonés aviat a la Generalitat. Tinc la convicció que arribarà molt amunt en la política nacional. I no ho dic només perquè hi vegi una futura consellera, sinó perquè, de la mateixa manera que avui és la primera dona que ha governat Sant Cugat, demà pot ser la primera dona que governi Catalunya.

Diari de Sant Cugat , 29/6/2012
 
Doblement orgullós de Cugat.cat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 juliol 2012
Cugat.catCom a santcugatenc em sento doblement orgullós que Cugat.cat celebri aquests dies el seu trentè aniversari. Dic doblement orgullós, perquè no sols és una fita extraordinària que aquest mitjà, tenint en compte la precarietat amb què va començar -primer al carrer de Sant Ramon i després al carrer de Sant Jordi-, hagi arribat fins aquí, sinó perquè s'ha de qualificar d'admirable la manera com ho ha aconseguit.

Només cal mirar les dades de l'Oficina de Justificació de Mitjans, l'OJD, per veure els rècords d'audiència que ha batut, tant en visites com en pàgines vistes, força per damunt dels trenta mil usuaris. Comparteixo, per tant, l'entusiasme del seu director, Miquel Herrada, quan diu que són uns resultats fantàstics: "Hem trencat una nova barrera i demostrem que els continguts interessen a la ciutadania. Som al capdavant dels mitjans locals del país".

És cert. En aquests moments, Cugat.cat és el mitjà local de comunicació en català més seguit a Internet, la qual cosa fa que sigui un goig mirar enrere i veure'n l'evolució. Jo, actualment, estic apartat de la ràdio, però el món de la ràdio -Ràdio 4, concretament- va ser durant vint anys el meu àmbit professional i per això sé que el trentè aniversari de Cugat.cat, així com les dades brillants que presenta, serien del tot impossibles -repeteixo: impossibles- sense els professionals que en els anys vuitanta, quan l'audiència era mínima, treballaven amb la mateixa passió i amb la mateixa il·lusió que si fossin líders a Catalunya. Vull dir que l'aniversari que avui celebrem és el fruit d'aquell esforç. Per això, en un moment com aquest, a més dels treballadors actuals, és de justícia retre un homenatge a tots aquells grandíssims professionals i agrair-los la seva implicació, la seva perseverança i la seva generositat. Ja ho diu la dita: qui bé sembra, bé cull.

Cugat.cat , 29/6/2012
 
La "interdependència" de Fernández Díaz Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 juny 2012
Jorge Fernández Díaz
Jorge Fernández Díaz
Francament divertides les recents declaracions del ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre la independència de Catalunya. Divertides, perquè revelen dues coses molt positives per al nostre país. La primera és que el neguit espanyol per aquesta qüestió creix tan vertiginosament com l'independentisme català; i la segona és que el nacionalisme espanyol es declara impotent per generar el més mínim argument a favor de les seves tesis totalitàries. Fixem-nos que continua dient les mateixes bajanades de sempre, però canviant-ne el context. Ara, per exemple, utilitza la crisi econòmica i l'atzucac de Grècia per portar l'aigua al seu molí.

  • Jorge Fernández Díaz: "La gent parla als bars de la prima de risc. Mai no havia passat una cosa així. Vivim en un món en el qual no hi ha lloc per a les independències. Ara és moment d'interdependències. L'hora del Nosaltres Sols ja ha passat a la història. I això convé que a Catalunya alguns ho tinguin clar. Les eleccions gregues tenen una importància cabdal fins i tot per als Estats Units, fet que demostra que el món és cada vegada més interdependent."

Com veiem, res de nou sota el sol. La mateixa cantarella de fa trenta anys, però guarnida amb petits elements del present perquè soni actual. Fernández Díaz deu pensar que tothom és ximple, perquè realment cal ser molt babau per empassar-se els seus galdosos sil·logismes. D'entrada ens ve a dir que la crisi de Grècia i el seu rescat, per part de la Unió Europea, demostren que el món és interdependent i que, per tant, Catalunya no pot ser independent. És a dir, que els catalans ens hem d'emmirallar amb Grècia, no pas amb Àustria, Suècia, Bèlgica o el Regne Unit, malgrat que si fóssim independents tindríem un PIB superior al d'aquests estats. Curiós. Un pregunta em balla pel cap, tanmateix. Significa això que abans de la crisi grega, les independències sí que tenien sentit? Significa això que la frontera entre el dret a tenir un Estat i la desaparició d'aquest dret és Grècia qui la marca? Renoi, quin embolic.

I Espanya? Què marca, Espanya, amb la seva crisi? Quins atractius té per a un català veure's sotmès a un robatori i a una subordinació permanents, a una persecució sistemàtica dels seus drets i de la seva llengua, a una anul·lació de la seva personalitat nacional i a una usurpació de la seva identitat en el camp de l'art, de la ciència, del pensament, del comerç, de la indústria, de la comunicació, de la diplomàcia o de l'esport? Si, segons Fernández Díaz, "l'hora del Nosaltres Sols ja ha passat a la història" i ja "no hi ha lloc per a les independències", com és que Espanya no renuncia a tenir un Estat? Sí, és clar, me'n puc imaginar la resposta fugida d'estudi. La resposta és que Espanya és independent només fins a cert punt, ja que el control a què Europa la sotmet demostra que la seva capacitat de decisió és força limitada. Completament d'acord. Però la resposta és fal·laç, perquè pretén fer-nos creure que la "dependència" d'Espanya l'han provocada els nous temps i no pas, com tothom sap, la seva corrupció, la seva caspa, els seus deliris imperials i les seves obres faraòniques.

El problema de Catalunya, per tant, no és de manca de recursos per ser un Estat independent -si pot sostenir un territori de quaranta milions d'habitants, per què no hauria de poder-ne sostenir un de set i mig?-, sinó de manca d'assertivitat. L'assertivitat necessària per actuar després que ja és prou evident que només posant fi a l'espoliació que pateix i gestionant els seus propis recursos podrà reduir l'atur, que ja arriba als tres quarts de milió de persones, i frenar el desmantellament de serveis bàsics en sanitat i educació. Només, amb els atributs d'un Estat, podrà sortir de la crisi en què es troba i tenir veu pròpia a les Nacions Unides.

Finalment, només dues petites consideracions al ministre espanyol. La primera és dir-li que Catalunya es conformaria amb una independència com l'espanyola. Vull dir que si d'aquesta independència el ministre i l'espanyolisme de dretes i d'esquerres en diuen "interdependència", ja ens va bé. Estarem encantats de ser tan interdependents com Espanya. Però Espanya a casa seva, nosaltres a la nostra i la solidaritat universal a la de tots. I la segona consideració és una pregunta doble: si, com diu el senyor Fernández Díaz, els estats estan desapareixent, com és que el seu nombre no para de créixer? Si, com diu el senyor Fernández Díaz, la independència no té cap sentit i no serveix per a res, com és que no hi ha cap Estat que vulgui deixar de ser Estat per convertir-se en nació sense Estat?

El Singular Digital , 26/6/2012
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 561 - 630 de 1722
spacer.png, 0 kB