spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Quan l'espoliador es fa la víctima Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 juliol 2012
José Antonio Monago
José Antonio Monago
Té molta raó el president de la Junta d'Extremadura, José Antonio Monago, quan diu que el concert econòmic català seria "catastròfic" i "devastador" per a la seva comunitat i per a Espanya. Té raó, perquè realment és cert que, quan l'espoliat diu prou, l'espoliador, si no s'ha sabut administrar, les passa molt magres. És el que s'esdevé quan algú fa segles que viu a costa d'altri i, tot d'una, aquest altri es desperta i diu al primer: "Demà m'afaitaràs!". Com és natural, en sentir aquesta frase, l'espoliador experimenta un munt de sensacions que el porten per diversos estadis. Comença amb l'estupor, continua amb la incredulitat, enllaça amb el menyspreu, muta en amenaça i esdevé ràbia, odi, exabrupte i agressió. És un mecanisme humà que s'activa i funciona sempre igual, tant si es tracta d'un individu com d'una col·lectivitat. Incloent-hi, naturalment, els imperis, raquítics, decadents i esperpèntics com Espanya. Espanya, és justament això, una andròmina imperial, una cacatua enfaristolada que s'abraça a "la roja" -una "roja" només possible amb el talent de jugadors de la colònia catalana- perquè se sap buida d'elements que la projectin al món, si no és com a model encobert de totalitarisme, de nacionalisme ferotge, de destrucció d'identitats, cultures i llengües, d'il·legalització de partits desafectes, de tancament de diaris, de manipulació de les urnes, de connivència judicial davant la tortura, de subvenció d'entitats enaltidores de Franco, de negativa a condemnar el franquisme i l'assassinat del president de Catalunya Lluís Companys i, entre moltíssimes altres coses, de catalanofòbia. Una profunda, persistent i rabiosa catalanofòbia.

I per emmascarar aquesta catalanofòbia, el nacionalista Monago afirma que si demana una revolta contra el concert econòmic català és per l'amor immens que sent per Catalunya: "Ho faig per amor a Catalunya i perquè aquests dirigents catalans que defensen el pacte fiscal català no són en realitat el poble català". És la seva manera de dir: "Només la gent que pensa com jo és real. Només els catalans col·laboracionistes són reals". Els catalans amb dignitat, els catalans que no s'agenollen davant d'Espanya, els catalans que diuen obertament que Espanya no és ningú, absolutament ningú, per immiscir-se en la vida i en les decisions polítiques de la nació catalana, no són reals. Aquests no són el poble català. Ningú no sap què són, però poble català segur que no. Persones reals, tampoc.

Arribats aquí, diguem que hi ha hagut nombrosos racistes al llarg de la història que s'han expressat en els mateixos termes que el senyor Monago. Són racistes que no odien els negres, només odien els negres que no se subordinen a la "superioritat" blanca. És a dir, els negres irreals. Perquè els negres reals, els negres que es fan estimar, són aquells que diuen "sí, bwana" cada cop que els Monagos d'aquest món els ordenen que treballin per a ells o que els enllustrin les sabates. I quan els negres fan una cursa o juguen un partit de futbol i guanyen, els honors són per a l'amo. Són l'amo, el seu llinatge, la seva notorietat, les seves terres, els seus interessos els qui han guanyat. Els negres només són animalons que fan el que calgui, fins a arrossegar-se per terra o aixecar la poteta, a canvi d'un terròs de sucre de l'amo blanquet. Aquest, això sí, no s'expressa mai en termes com ara "casa meva". Fratern i amorós com és, sempre diu "casa nostra" tot fent entendre que la seva casa també es la casa del seu negre solidari. Un negre que, pobret, ves què faria tot sol. A més, com es pot tolerar que un negre vulgui tenir casa pròpia i treballar la terra per a la seva família en lloc de fer-ho per a aquells que es creuen amb dret a posseir persones, pobles i vides?

Els totalitaris, els vividors, els cínics, els ignorants, els espoliadors, els emperadors de la caspa com Monago, hereus d'un règim de terror que enyoren en privat, i amarats d'aquella supèrbia i d'aquella agressivitat tan espanyoles que Jacques Feyder retratava magistralment a "La kermesse heroica", qualifiquen de "xantatge territorial" i de "somni melancòlic" el tancament de l'aixeta catalana i la voluntat de recuperar l'Estat propi, que és l'estatus que correspon a Catalunya com a una de les nacions històriques d'Europa. La mateixa nació que segons José Montilla, un altre descendent ideològic del conde-duque de Olivares, "no té raons històriques" per gestionar els seus propis recursos.

Monago, tanmateix, sense adonar-se'n, confessa públicament que Espanya no pot viure sense Catalunya, i, en confessar-ho, palesa que Catalunya només té futur com a Estat independent. Per això exigeix el subsidi etern i blasma Alemanya i Catalunya afirmant sense enrojolar-se que "si a Europa la insolidaritat la representa avui Alemanya, a Espanya avui aquesta insolidaritat i absència de cooperació la representa el pacte fiscal català". És a dir, que, sense Alemanya i sense Catalunya, Espanya no pot seguir fent autovies sense cotxes, aeroports sense vols, trens sense viatgers i obres faraòniques sense sentit. Aquest és el seu drama. El drama d'Espanya i el drama de Monago. És la dolorosa constatació que el negre se'n va i que d'ara endavant haurà de ser ell, l'amo blanquet, el qui haurà d'ajupir-se i treballar la terra per viure.

El Singular Digital , 3/7/2012
 
El futur de Mercè Conesa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 juliol 2012
Mercè ConesaLa notícia de l'interès de CDC de rejovenir la direcció del partit i de potenciar-hi el paper de les dones m'ha produït una certa inquietud. I no ho dic pas perquè em sembli malament. Al contrari, ho trobo molt encertat. Si m'inquieta és perquè tinc la percepció que això pot afectar negativament Sant Cugat en el sentit que ens faci perdre Mercè Conesa com a alcaldessa. Crec que Mercè Conesa és una persona valuosíssima –ho remarco: valuosíssima– per a la ciutat, tant per la seva capacitat de treball i d'escoltar els problemes aliens amb desig de solucionar-los com per la seva proximitat i calidesa de tracte, i considero que la seva marxa, a banda de suposar una gran pèrdua per a la secció local del seu partit, també ho seria per al municipi. Vull dir amb això que reuneix tots aquells elements que la poden convertir en una alcaldessa molt estimada per la ciutat i amb moltes probabilitats de fer-hi història. Des del meu punt de vista, un alcalde estimat és aquell que trepitja el carrer, que hi cerca les coses que no van bé, que saluda tothom –no només els seus votants–, que enraona amb la gent, que té sensibilitat social i que pren nota de les necessitats ambientals, especialment les dels col·lectius febles, com ara les persones grans o els discapacitats. I Mercè Conesa reuneix tots aquests valors fins al punt que és la figura que tot partit voldria, perquè, a més de transmetre'n una imatge molt positiva, garanteix una victòria aclaparadora a les eleccions. No m'estranyaria, per tant, que el seu nom sonés aviat a la Generalitat. Tinc la convicció que arribarà molt amunt en la política nacional. I no ho dic només perquè hi vegi una futura consellera, sinó perquè, de la mateixa manera que avui és la primera dona que ha governat Sant Cugat, demà pot ser la primera dona que governi Catalunya.

Diari de Sant Cugat , 29/6/2012
 
Doblement orgullós de Cugat.cat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 juliol 2012
Cugat.catCom a santcugatenc em sento doblement orgullós que Cugat.cat celebri aquests dies el seu trentè aniversari. Dic doblement orgullós, perquè no sols és una fita extraordinària que aquest mitjà, tenint en compte la precarietat amb què va començar -primer al carrer de Sant Ramon i després al carrer de Sant Jordi-, hagi arribat fins aquí, sinó perquè s'ha de qualificar d'admirable la manera com ho ha aconseguit.

Només cal mirar les dades de l'Oficina de Justificació de Mitjans, l'OJD, per veure els rècords d'audiència que ha batut, tant en visites com en pàgines vistes, força per damunt dels trenta mil usuaris. Comparteixo, per tant, l'entusiasme del seu director, Miquel Herrada, quan diu que són uns resultats fantàstics: "Hem trencat una nova barrera i demostrem que els continguts interessen a la ciutadania. Som al capdavant dels mitjans locals del país".

És cert. En aquests moments, Cugat.cat és el mitjà local de comunicació en català més seguit a Internet, la qual cosa fa que sigui un goig mirar enrere i veure'n l'evolució. Jo, actualment, estic apartat de la ràdio, però el món de la ràdio -Ràdio 4, concretament- va ser durant vint anys el meu àmbit professional i per això sé que el trentè aniversari de Cugat.cat, així com les dades brillants que presenta, serien del tot impossibles -repeteixo: impossibles- sense els professionals que en els anys vuitanta, quan l'audiència era mínima, treballaven amb la mateixa passió i amb la mateixa il·lusió que si fossin líders a Catalunya. Vull dir que l'aniversari que avui celebrem és el fruit d'aquell esforç. Per això, en un moment com aquest, a més dels treballadors actuals, és de justícia retre un homenatge a tots aquells grandíssims professionals i agrair-los la seva implicació, la seva perseverança i la seva generositat. Ja ho diu la dita: qui bé sembra, bé cull.

Cugat.cat , 29/6/2012
 
La "interdependència" de Fernández Díaz Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 29 juny 2012
Jorge Fernández Díaz
Jorge Fernández Díaz
Francament divertides les recents declaracions del ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, sobre la independència de Catalunya. Divertides, perquè revelen dues coses molt positives per al nostre país. La primera és que el neguit espanyol per aquesta qüestió creix tan vertiginosament com l'independentisme català; i la segona és que el nacionalisme espanyol es declara impotent per generar el més mínim argument a favor de les seves tesis totalitàries. Fixem-nos que continua dient les mateixes bajanades de sempre, però canviant-ne el context. Ara, per exemple, utilitza la crisi econòmica i l'atzucac de Grècia per portar l'aigua al seu molí.

  • Jorge Fernández Díaz: "La gent parla als bars de la prima de risc. Mai no havia passat una cosa així. Vivim en un món en el qual no hi ha lloc per a les independències. Ara és moment d'interdependències. L'hora del Nosaltres Sols ja ha passat a la història. I això convé que a Catalunya alguns ho tinguin clar. Les eleccions gregues tenen una importància cabdal fins i tot per als Estats Units, fet que demostra que el món és cada vegada més interdependent."

Com veiem, res de nou sota el sol. La mateixa cantarella de fa trenta anys, però guarnida amb petits elements del present perquè soni actual. Fernández Díaz deu pensar que tothom és ximple, perquè realment cal ser molt babau per empassar-se els seus galdosos sil·logismes. D'entrada ens ve a dir que la crisi de Grècia i el seu rescat, per part de la Unió Europea, demostren que el món és interdependent i que, per tant, Catalunya no pot ser independent. És a dir, que els catalans ens hem d'emmirallar amb Grècia, no pas amb Àustria, Suècia, Bèlgica o el Regne Unit, malgrat que si fóssim independents tindríem un PIB superior al d'aquests estats. Curiós. Un pregunta em balla pel cap, tanmateix. Significa això que abans de la crisi grega, les independències sí que tenien sentit? Significa això que la frontera entre el dret a tenir un Estat i la desaparició d'aquest dret és Grècia qui la marca? Renoi, quin embolic.

I Espanya? Què marca, Espanya, amb la seva crisi? Quins atractius té per a un català veure's sotmès a un robatori i a una subordinació permanents, a una persecució sistemàtica dels seus drets i de la seva llengua, a una anul·lació de la seva personalitat nacional i a una usurpació de la seva identitat en el camp de l'art, de la ciència, del pensament, del comerç, de la indústria, de la comunicació, de la diplomàcia o de l'esport? Si, segons Fernández Díaz, "l'hora del Nosaltres Sols ja ha passat a la història" i ja "no hi ha lloc per a les independències", com és que Espanya no renuncia a tenir un Estat? Sí, és clar, me'n puc imaginar la resposta fugida d'estudi. La resposta és que Espanya és independent només fins a cert punt, ja que el control a què Europa la sotmet demostra que la seva capacitat de decisió és força limitada. Completament d'acord. Però la resposta és fal·laç, perquè pretén fer-nos creure que la "dependència" d'Espanya l'han provocada els nous temps i no pas, com tothom sap, la seva corrupció, la seva caspa, els seus deliris imperials i les seves obres faraòniques.

El problema de Catalunya, per tant, no és de manca de recursos per ser un Estat independent -si pot sostenir un territori de quaranta milions d'habitants, per què no hauria de poder-ne sostenir un de set i mig?-, sinó de manca d'assertivitat. L'assertivitat necessària per actuar després que ja és prou evident que només posant fi a l'espoliació que pateix i gestionant els seus propis recursos podrà reduir l'atur, que ja arriba als tres quarts de milió de persones, i frenar el desmantellament de serveis bàsics en sanitat i educació. Només, amb els atributs d'un Estat, podrà sortir de la crisi en què es troba i tenir veu pròpia a les Nacions Unides.

Finalment, només dues petites consideracions al ministre espanyol. La primera és dir-li que Catalunya es conformaria amb una independència com l'espanyola. Vull dir que si d'aquesta independència el ministre i l'espanyolisme de dretes i d'esquerres en diuen "interdependència", ja ens va bé. Estarem encantats de ser tan interdependents com Espanya. Però Espanya a casa seva, nosaltres a la nostra i la solidaritat universal a la de tots. I la segona consideració és una pregunta doble: si, com diu el senyor Fernández Díaz, els estats estan desapareixent, com és que el seu nombre no para de créixer? Si, com diu el senyor Fernández Díaz, la independència no té cap sentit i no serveix per a res, com és que no hi ha cap Estat que vulgui deixar de ser Estat per convertir-se en nació sense Estat?

El Singular Digital , 26/6/2012
 
L'autofòbica Dolores Serrat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 27 juny 2012
Dolores Serrat
Dolores Serrat
Sembla paradoxal que una catalana de Ripoll –Dolores Serrat Moré, consellera aragonesa d'Educació (!)– figuri com a "ideòloga" de l'esborrany de la llei de llengües del Govern d'Aragó, en què s'ataca frontalment la llengua catalana anomenant-la "aragonès oriental". Ho sembla, perquè, de la mateixa manera que no és normal que les aranyes experimentin aracnofòbia, tampoc no ho és que els catalans experimentin catalanofòbia. Tanmateix n'hi ha, de catalans així. En aquest cas, però, no se'n pot dir catalanofòbia, sinó autofòbia. Els autofòbics són una espècie que sovinteja en tots aquells pobles víctimes de derrotes traumàtiques o seculars i es caracteritza pel plaer morbós que sent cada cop que els seus són vexats o escarnits per part d'un poble que se'ls declara superior.

La part esperpèntica de tot plegat, si més no al segle XXI, és que hi hagi catalans que pensin exactament el mateix que pensaven personatges tan abominables com Felip V o Franco. I Alejo Vidal-Quadras i Dolores Serrat en són una mostra. No en tenen prou d'ofendre la intel·ligència, necessiten també reafirmar-se amb els copets a l'esquena dels catalanofòbics. I per aconseguir-ho fan mèrits per mitjà de mesures més perverses que les que prendrien els seus amos. És a dir, que allò que, per sentit del ridícul, no farien els enemics de Catalunya, ho fan ells amb frenètica dedicació.

S'entén, per tant, que cometin un acte d'analfabetisme i d'indigència intel·lectual anomenant "aragonès oriental" el català de 60.000 persones a la Franja de Ponent. Són el mateix analfabetisme i la mateixa indigència intel·lectual que suposaria denominar "català ponentí" l'espanyol que es parla als Països Catalans. Però odi i racionalitat no són compatibles, i la necessitat irrefrenable de fer mal és molt més poderosa que el sentit comú. Per això, l'autofòbic comet tants errors. Errors elementals que el posen en evidència. Ho veiem en el mateix projecte de llei aragonès. Si veritablement consideressin seu el català, el protegirien com un tresor que els enriqueix. Però no. No sols no el protegeixen, sinó que hi escupen a sobre i procuren extingir-lo negant-li la consideració de llengua vehicular en el sistema educatiu de la Franja i discriminant-ne els parlants, que no tindran cap dret a ser atesos per l'administració en la seva llengua a la seva pròpia terra. Per sort, el Diccionari de la Llengua Catalana diu les coses pel seu nom: "Feixisme: actitud autoritària, arbitrària, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup".

Nació Digital , 23/6/2012
 
L'ètica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 juny 2012
Víctor Alexandre agraïnt el Premi Paul Harris
Víctor Alexandre agraïnt el Premi Paul Harris
Des d'aquí vull agrair al Rotary Club de Sant Cugat el Premi Paul Harris amb què m'ha distingit i també els parlaments de la seva presidenta, Montse Moral, i de l'alcaldessa, Mercè Conesa, relatius a la meva persona, per bé que, com vaig dir, no tinc pas la percepció de ser-ne mereixedor. Crec que implicar-nos en les coses que afecten la col·lectivitat que ens acull i intentar millorar les condicions de vida dels més desafavorits o projectar la ciutat per mitjà del nostre ofici, no és cap mèrit, és un deure que tots tenim. Tanmateix, agraeixo el premi perquè m'identifico amb els valors de solidaritat universal que el Rotary defensa. Els meus llibres parlen de política, de llengua, de dignitat, de llibertat, de respecte, de sentiments, de convivència i de relacions humanes, però sempre amb l'ètica com a substrat. De fet, l'ètica és el missatge de fons de totes les històries. I això és així perquè observo amb inquietud que la nostra civilització tendeix vertiginosament a l'individualisme, a l'enriquiment immoral i al desistiment de responsabilitats i ens empeny cap el cinisme i l'arribisme. Em sembla que cometem un gravíssim error si creiem que podem créixer il·limitadament a costa de la destrucció dels nostres limitats recursos naturals. No tenim cap dret a hipotecar el futur de la humanitat a canvi d'un present dominat per l'egoisme. Naturalment que hem de seguir fent política, naturalment que hem de seguir fent negocis, però fem política amb ètica, fem negocis amb ètica. És a dir, deixem de justificar la indignitat quan els indignes són els "nostres". L'acceptació d'aquesta mena de comportaments, ja siguin polítics o socials, no és res més que la justificació de la nostra indiferència. Si hi reflexionem, veurem que justifiquem l'injustificable per evitar que l'ètica ens avergonyeixi.

Diari de Sant Cugat , 22/6/2012
 
L'evolució de Lluís Recoder Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 24 juny 2012
Lluís RecoderPel que he observat al llarg d'aquests anys, el conseller Lluís Recoder, fins no fa gaire alcalde de Sant Cugat i ara titular de Territori i Sostenibilitat, ha fet una evolució molt elevada en el terreny de l'autoafirmació nacional. Sense voler jutjar les seves conviccions interiors, que desconec, i basant-me només en declaracions seves motivades per fets polítics determinats, hi detecto un gran canvi amb relació a la necessitat vital d'un Estat propi per a Catalunya. És de lamentar, això sí, el gest de menyspreu que va tenir el passat 7 de juny, abandonant el ple del Parlament, quan el diputat Uriel Bertran, de Solidaritat Catalana, va presentar una moció contra els peatges a les autopistes catalanes perquè els seus costos han estat amortitzats desenes de vegades.

Ja sé que Recoder pertany a un partit que no es declara independentista, per bé que la major part dels seus votants ho són, però a mi, en aquest cas, m'interessa la persona. I l'assertivitat nacional de Recoder ha crescut en la mesura que ho ha fet la del país. Crec que ell mateix, si revisa les seves declaracions dels darrers temps, hi descobrirà paraules vinculades amb els drets nacionals de Catalunya que no havia dit anteriorment. Per exemple aquestes: 'El futur passa perquè Catalunya decideixi quin és el seu propi horitzó, que no ha de ser cap altre que el de tenir l'Estat que garanteixi la defensa dels seus valors ciutadans, econòmics i culturals i la projecti al món com una nació oberta, moderna i democràtica'.

No cal dir que jo prefereixo molt més aquest Recoder. Per això m'agrada que, per raons del seu càrrec, constati la burla a Catalunya dels governs del PP i del PSOE. Uns governs que en els darrers vint anys només han ampliat un quilòmetre la xarxa ferroviària catalana. Un únic quilòmetre. I pel que fa a la inversió en infraestructures acordada inicialment, és prou sabut que l'any passat l'Estat només va executar-ne el 35% mentre que a Madrid va arribar al 111%. És a dir, que Espanya no sols ens ha estafat el 65% de les inversions públiques, sinó que, en comparació amb Madrid, el greuge arriba al 76%.

Arribats aquí, és positiu que Lluís Recoder demani que la Comissió Europea supervisi la inversió en infraestructures del govern espanyol, ja que, com s'ha vist, no sols pretén fer passar el clau per la cabota foradant els Pirineus per fer-hi l'anomenat Corredor Central, sinó que està retardant al màxim la construcció del Corredor Mediterrani dedicant-hi només 11 milions d'euros mentre que en destina 2.000 a la construcció d'un AVE a Galícia que, pel seu volum de passatgers, el sentit comú més elemental diu que és inconcebible, inviable i manifestament insostenible.

Cugat.cat , 22/6/2012
 
Vividors de la dependència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 juny 2012
Pere Navarro i Alicia Sánchez-CamachoÉs molt il·lustrativa l'alternança de declaracions per part de membres destacats del Partit Popular i del PSOE de Catalunya amb relació a la independència del nostre país, ja que denota el profund nerviosisme amb què aquests dos partits estan vivint el despertar de la consciència nacional catalana, el creixement imparable de l'independentisme i la propera constitució d'un Estat propi. Dic que és il·lustrativa, perquè tant populars com socialistes prediquen exactament el mateix, la qual cosa els defineix, encara més, com a grans partits nacionalistes espanyols amb idèntics interessos i objectius. Repassem-ho:

  • 7/abril/2012, María de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya: "La independència suposaria per a Catalunya un empobriment terrible. De ser una de les comunitats més riques d'Espanya passaria a ser un dels països més pobres d'Europa."

  • 21/maig/2012, Pere Navarro, primer secretari del PSOE de Catalunya: "Catalunya sola seria un país més petit i més pobre. Tancant-nos en nosaltres mateixos no solucionarem els problemes."

  • 12/juny/2012: Alícia Sánchez-Camacho, presidenta del PP de Catalunya: "La balança comercial de Catalunya seria deficitària sense Espanya. Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya ni Espanya sense Catalunya."

Es veu que cada mes li toca el torn a un dels dos partits. Ara es possible que agafin el relleu Laia Bonet o Rocío Martínez-Sampere, portaveu adjunta i secretària econòmica del PSOE de Catalunya, respectivament. Es tracta de repetir la mateixa mentida amb l'esperança que quatre incauts s'empassin l'ham. És el problema que té viure a costa de la dependència del teu país, que no et queda més remei que mentir dia rere dia per tal que aquesta dependència perduri com més temps millor. És com el cuiner deshonest d'un restaurant que, per por de quedar-se sense feina, no sols amaga a la clientela que l'amo l'obliga a cuinar deixalles sinó que, en qualitat de còmplice, continua cantant-ne les excel·lències sense adonar-se que tard o d'hora se sabrà la veritat i no trobarà lloc on amagar-se.

Recomano a Llanos de Luna, Navarro i Sánchez-Camacho que tinguin en compte que les barbaritats que diuen queden enregistrades i seran reproduïdes en un futur immediat com a mostra dels extrems a què pot arribar la manca de sentit del ridícul a canvi de conservar una cadira. Seran declaracions que provocaran la mateixa hilaritat que ara provoquen les que va fer Aldolfo Suárez quan era president del govern espanyol sobre la pretesa "pobresa" de la llengua catalana: "És impossible ensenyar física nuclear en català".

D'entrada caldria remarcar que hi ha una diferència notable entre l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya i la seva balança comercial amb aquell país. L'espoliació, com la mateixa paraula indica, és un robatori, un saqueig. La balança comercial, en canvi, és lliure i voluntària. En altres paraules, mentre Espanya saqueja Catalunya, Catalunya no obliga Espanya a comprar els seus productes. Això significa que si Espanya compra productes catalans no és pas perquè siguin catalans, sinó perquè són bons. I la prova és que la transversalitat de la catalanofòbia espanyola és tan gran que alguns productes catalans procuren amagar la seva identitat per por de ser rebutjats. Per sort, però, el mercat espanyol només representa una tercera part de les exportacions catalanes ja que, cada dia més, els nostres productes viatgen arreu del món. I tampoc no cal patir pel probable boicot espanyol. És obvi que n'hi hauria els primers mesos, però seria molt feble i tan poc efectiu com va ser-ho el boicot al cava. A més, és ridícul pensar que Catalunya no boicotejaria els productes d'Espanya. I tant que ho faria! El boicot català tindria unes proporcions tan espectaculars que, ves per on, serien els mateixos empresaris espanyols els qui pressionarien Madrid perquè fes les paus davant la davallada d'ingressos.

Finalment, pel que fa a la frase de la senyora Sánchez-Camacho -"Catalunya no pot sortir de la crisi sense Espanya, ni Espanya sense Catalunya"- cal aclarir que només és certa en la seva segona meitat. I és que el drama d'Espanya no és únicament que necessiti seguir robant als catalans per sortir de la crisi. El drama d'Espanya és que, amb crisi o sense crisi, necessita el robatori per viure. Necessita que el robatori continuï per poder mantenir el seu irracional tren de vida, per poder alimentar el seu caspós sistema judicial, per poder finançar les seves obres faraòniques, per poder construir trens, autovies i aeroports absolutament inútils, per poder atribuir-se com a propi el talent científic i el patrimoni cultural i artístic catalans i, entre un milió de coses més, per poder participar en competicions esportives internacionals que li permetin fer passar per medalles espanyoles el que en realitat són medalles catalanes. Catalunya, per tant, no necessita Espanya per sortir de la crisi. Catalunya necessita treure's Espanya del damunt per sortir del pou i per salvar la pròpia vida.

El Singular Digital , 19/6/2012
 
Falenes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 juny 2012
FalenesL'any 2008, també al Diari de Sant Cugat, vaig comentar La llum dels orfes, un llibre excel·lent escrit per Jaume Ferrer Sancho, guardonat amb el premi "7lletres", que era un recull de contes entorn el sentiment de pèrdua en les persones. Doncs bé, ara, aquest autor, que és un pneumòleg mallorquí que viu a Sant Cugat, ha publicat un segon recull titulat Falenes (Arola, 2012) amb nou històries quotidianes sobre personatges atrapats en situacions implacables. La inicial, per exemple, narra l'amistat entre dos estudiants, en Lluc i en Marc, un d'extracció humil i l'altre de benestant, que, arran de l'aparició de dues noies i de la consegüent humiliació del primer, esdevé ferotgement violenta. Esplèndida, a més, la tensió creixent centrada en personatges d'aparença banal que, pel seu estil, hauria signat encantat Raymond Carver. Un altre relat colpidor és "Retrat de parella", que parla d'un matrimoni que ha institucionalitzat la degradació de la dona sense que ella, com les falenes, les papallones de nit que es queden immòbils quan el dragó s'hi atansa, sigui capaç d'evitar-la i encara menys d'escapar-se'n. Amb la mateixa actitud que les víctimes de situacions similars, aquesta Antònia sempre troba excuses per romandre al costat de l'home per a qui no és res més que una minyona que recull la roba bruta que ell escampa per terra, que neteja l'orina que ell allibera fora de la tassa del vàter i que buida i renta amb lleixiu l'ampolla amb els pixats nocturns que ell li deixa cada matí a la tauleta de nit. "La bufetada va copejar la cara, però on la va ferir va ser en el cor", diu el text. I la vida de l'Antònia, com la de tantes dones, es resumeix en aquesta frase: "Tota la vida callant per tal que a n'Arnau no li sortís la bèstia que duia amagada". Llegiu-lo, és un llibre molt recomanable.

Diari de Sant Cugat , 15/6/2012
 
La intel·ligència "interior" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 juny 2012
La intel·ligència interiorM'ha semblat molt lloable la crida a la lectura que l'escriptor Emili Teixidor ha fet a Sant Cugat, com a convidat del cicle de tertúlies que organitza l'entitat Amics de Pedra i Sang. I encara m'ha semblat més reeixida la manera com ha fet aquesta crida. És a dir, per mitjà de raonaments gràfics i didàctics com els que trobem en aquestes paraules: "La gent ha de llegir de la mateixa manera que ha de caminar, perquè no s'aturi el cervell. Cal llegir per mantenir-se en forma intel·lectualment".

Doncs sí, realment és així. I també ho és, com diu en Teixidor, que "necessitem molts més escriptors i molta més activitat cultural", ja que "la gran majoria de pel·lícules, produccions televisives, llibres i cançons vénen de l'estranger i és una vergonya haver de comprar la intel·ligència a fora". Completament d'acord. Certament no és bo per a un país caure en aquesta indolència. Tanmateix, jo advertiria que no tot allò que ens ve de fora és intel·ligència. Tant de bo fos així! Per desgràcia, també ens arriba molta futilesa perfectament prescindible. Una futilesa que els catalans, de manera irreflexiva, consumim per una gravíssima manca d'autoestima. Vull dir que tendim a consumir més els productes de fora que no pas els nostres. Només cal veure, per posar un exemple, la quantitat de restaurants catalans que tenen com a vi de la casa un Rioja o un Ribera de Duero en lloc de tenir, com seria lògic, un Penedès, un Priorat o un Montsant.

Amb la lectura passa el mateix. La literatura catalana és una magnífica literatura, i els llibres de l'Emili Teixidor en són una prova. El problema és que està abandonada, deixada a l'estacada, per la mateixa Catalunya, i això fa que els grans altaveus mediàtics es dediquin a projectar les obres de fora tot menystenint les pròpies. He de dir que aquesta projecció de la producció exterior seria perfectament admissible si es compatibilitzés amb la pròpia. Naturalment que sí. El problema és que no hi ha compatibilització. El problema és que la projecció de la intel·ligència de fora es fa en detriment de la intel·ligència interior. I això és un suïcidi. Per entendre-ho, només hem de respondre aquesta pregunta: si els catalans no protegim la literatura catalana, qui en aquest món ho farà?

Cugat.cat , 15/6/2012
 
El greuge a Sant Cugat continua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 juny 2012
Edifici destinat a un futur jutjat
Edifici destinat a un futur jutjat
És molt positiu que el Partit Socialista se sumi al clam de Sant Cugat per tenir jutjats de primera instància i instrucció. Ha trigat anys, però finalment ho ha fet. El que és curiós és que ho faci justament ara i no pas quan governava Catalunya i Espanya. Com molt bé diu la seva secció local, "aquest és un tema que genera unitat entre partits, empresaris i professionals dels drets" i és una "vella reivindicació de la ciutat". Certament és així. Però precisament per això hi ha qui pensa que és molt lleig exigir que els altres facin allò que hom no ha volgut fer quan podia fer-ho. Jo mateix, des d'aquestes pàgines, vaig escriure un article el 2008 denunciant el menyspreu socialista a Sant Cugat per negar-li el jutjat a què té dret pel nombre d'habitants. De fet, vaig escriure'n dos més, d'articles. Un el 2007, al Singular Digital, que es deia "Montserrat Tura i el PSC discriminen Sant Cugat", i un altre el 2010, a Cugat.cat, titulat "Sant Cugat sense jutjats" . Recordo que l'aleshores consellera de Justícia, senyora Tura, fins i tot es va burlar dels santcugatencs replicant que "milloraria el jutjat de pau". Molt lamentable, francament, ja que la situació és gravíssima i té col·lapsats els jutjats de Rubí, on el 60% dels afers que s'hi tramiten provenen de Sant Cugat i suposen un volum de 10.000 expedients a l'any. La situació, per tant, és insostenible i encara ho serà més per dues raons: perquè la població continua creixent i perquè el PP no sols es nega a crear el jutjat, igual que feia el Partit Socialista, sinó que, a més, preveu reduir el nombre dels existents amb l'excusa que no hi ha diners. Els diners, prou que ho sabem els catalans, es destinen a construir autovies, aeroports i trens d'alta velocitat espanyols que no utilitza ningú i que escandalitzen Europa i el sentit comú.

Diari de Sant Cugat , 8/6/2012
 
L'espoli de Catalunya és "sagrat" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 juny 2012
Pere Navarro (PSOE)
Pere Navarro (PSOE)
És tot un espectacle observar l'afany, la tenacitat i la passió amb què els dirigents del PSOE de Catalunya treballen en la construcció del panteó del partit. Es diria que rivalitzen entre ells per veure qui la diu més grossa, qui és més espanyolista, qui aconsegueix restar el major nombre de vots a la seva formació i desconnectar-la definitivament de la societat catalana. Últimament, han estat Pere Navarro, Montserrat Tura i Laia Bonet els qui han fet mèrits davant la seva direcció a Madrid. El primer, Pere Navarro, coincidint amb el PP, com és habitual en aquestes qüestions, diu que el PSOE de Catalunya està en contra del concert econòmic i d'una hisenda pròpia catalana perquè no seria "legal" i perquè per als socialistes la legalitat és "sagrada". Una cosa que Navarro no diu és que la legalitat que impedeix el concert econòmic, que empara el robatori que patim i que ens situa al caire de l'abisme, és conseqüència de la majoria que el PP i el PSOE configuren a Madrid. És a dir, que són el mateixos Pere Navarro i companyia els qui fan les lleis i els qui ens han dut fins aquí. S'entén, per tant, que qualifiquin de "sagrada" la legalitat que afavoreix l'espoliació del poble català i que li impedeix tenir hisenda pròpia. Una legalitat tan "sagrada" com la "sagrada unitat d'Espanya", oi, senyor Navarro?

Montserrat Tura, per la seva banda, ha tingut un galdós protagonisme parlamentari -fins i tot es va quedar sense arguments i no va saber què dir- en erigir-se en portaveu de la negativa del seu partit a la Proposició de Llei presentada per Solidaritat Catalana per evitar que José Montilla gaudeixi de privilegis aprofitant-se de la seva doble condició d'expresident i de senador. Com ha dit Alfons López Tena, "en un moment en què la ciutadania està patint els efectes de la crisi i del deteriorament dels serveis públics a causa de les retallades, els representants polítics, més que mai, han de donar exemple i no acumular càrrecs ni ingressos públics". Doncs bé, la senyora Tura i el seu partit no hi estan d'acord. Per a ells és molt normal que el president d'un país, en perdre unes eleccions, se'n vagi a fer de senador d'un altre país. Troben normal que Montilla degradi el càrrec de president de Catalunya i que el converteixi, no pas en allò que ha de ser, la culminació d'una carrera política, sinó en un instrument al servei d'una carrera personal finançada per la ciutadania.

Finalment, Laia Bonet, portaveu adjunta socialista, considera que hi ha una cosa molt pitjor que la nefasta situació actual. Molt més! Es tracta d'una cosa terrible, perversa i maligna anomenada "independentisme". Tan terrible, perversa i maligna com el concert econòmic: "La forma del concert no és bona perquè no preveu cap quota de solidaritat", diu Bonet sense adonar-se que, si fos més socialista que nacionalista espanyola, hauria d'estar en contra d'aquest robatori anomenat cínicament "quota de solidaritat" per una simple qüestió de principis. Catalunya no pot donar ni un euro més a Espanya -ni un- per dues raons elementals. En primer lloc, perquè en el món hi ha pobles on la gent mor literalment de fam i seria immoral que, per una ideologia espanyolista com la de la senyora Bonet i el seu partit, Catalunya hagués de ser solidària amb les autovies, els aeroports i els trens irracionals d'Espanya, en comptes de ser-ho amb el Tercer Món. Mentre a Europa vivim cada dia més, a l'Àfrica viuen cada dia menys i la seva esperança de vida passa dels cinquanta-nou anys als quaranta-cinc. I en segon lloc, perquè ha arribat el moment de tancar l'aixeta. Espanya, al llarg dels darrers segles, ha espoliat centenars de milers de milions a Catalunya, uns centenars de milers de milions que superen escandalosament la solidaritat més generosa. Només faltaria que ara, per compensar la davallada d'ingressos del lladre, la víctima l'hagués de mantenir.

El Singular Digital , 12/6/2012
 
Vargas Llosa, espanyolisme amb accent peruà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 juny 2012
Vargas LlosaEl dia que es creï el Museu Internacional del Col·laboracionisme, Mario Vargas Llosa hi tindrà un lloc destacat. Probablement una galeria. S'ho mereix, perquè ja fa molts anys que malda per obtenir aquesta consideració. Les seves recents declaracions a TVE, amb preguntes ben preparades perquè pogués esplaiar-s'hi, en són una mostra. "Ser peruano es una manera de ser español", va dir. Ras i curt, els peruans no existeixen perquè, "els agradi o no els agradi", són espanyols. Només cal mirar la història per saber que abans del 1492 no eren ningú. Ni tan sols no havien descobert el llenguatge, pobrets. Un espanyol sí que té una única identitat. No en necessita més perquè la seva és tan sublim que si hi ha una cosa que els altres pobles lamenten és justament no ser espanyols. I si no ho lamenten és perquè són folls, estúpids o heretges. Nacionalistes, en definitiva.

Amb aquests principis, no és estrany que Vargas Llosa, tot i ser un reaccionari, sigui adulat per l'esquerra espanyola i per l'esquerra espanyolista catalana. Seria injust que no ho fessin després dels titulars de premsa que els regala. Sap que el conviden precisament per això i fa el que sempre han fet tots els grans llagoters de la història, que és dir just allò que volen sentir aquells que els poden honorar. És probable, fins i tot, que bona part de l'audiència masculina experimentés una erecció quan es va referir encobertament a Catalunya dient que els nacionalismes són "el triomf de la incultura". Al capdavall, és el mateix discurs que els espanyols feien servir contra la resistència peruana i el mateix també que van emprar al segle XIX contra l'independentisme d'aquell país.

Els botxins de pobles sempre actuen així: o es disfressen de víctimes o exterminen identitats en nom de la llibertat. Per tant, quan Vargas Llosa ens diu que "ser català és una manera de ser espanyol", no ens imposa cap identitat. No, i ara! El que fa, en realitat, és alliberar-nos. I és que Vargas Llosa és un alliberador. Allibera identidades aldeanas escopint sobre la seva llengua i cultura i les dignifica convertint-les en espanyoles. En el fons és el viu retrat dels espanyols que deien que els indis no eren humans perquè no tenien ànima. Per adquirir-la, havien d'abraçar el cristianisme. Un català o un peruà tampoc no són ningú si no abracen l'espanyolisme. Escoltant Vargas Llosa, es veu clarament la profunda degradació intel·lectual a què pot arribar un individu per apaivagar la terrible cremor de l'autoodi.

Nació Digital , 9/6/2012
 
La dona als mitjans de comunicació Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 juny 2012
La dona als mitjans de comunicacióSeria molt recomanable que l'estudi Gènere i mitjans de comunicació; eines per a visibilitzar les aportacions de les dones [PDF] no fos llegit únicament per uns quants periodistes, sinó que arribés a un públic molt més ampli, ja que els principis que defensa afecten tota la societat en el seu conjunt.

Aquest estudi, elaborat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya, l'Institut Català de les Dones i el Col·legi de Periodistes, aborda temes clau que mostren el paper secundari o estereotipat que té la figura de la dona en els mitjans de comunicació i està dividit en quatre apartats: "Salut", "Dones migrades", "Dones i poder" i "Violència masclista". Són quatre apartats que demostren, per mitjà d'exemples il·lustratius apareguts a la premsa impresa o a la premsa audiovisual, que el respecte per certa quota femenina, lluny de ser una garantia de tractament digne, pot esdevenir un parany. Vull dir que hi ha una cosa molt més important que la presència física de dones en determinats programes, i és el paper que hi desenvolupen. Com diu la periodista santcugatenca Arantza Díez, que hi ha col·laborat, "no perquè la dona aparegui en pantalla estem visibilitzant-la; se la pot silenciar o denigrar de la mateixa manera o més".

Per fer-nos una idea dels esquemes que els nostres mitjans acostumen a reproduir, encara que sigui més per inèrcia que per mala fe, n'hi ha prou que parem atenció en el cas de les dones llatinoamericanes que hi apareixen. Aquestes dones, en general, acostumen a respondre a un perfil de persones ignorants, víctimes, delinqüents, vividores, sexualment ardents i prostituïbles, i això és degut al fet que, com explica Marta Tudela, una de les responsables del projecte, "els mitjans de comunicació estan construint una imatge de la realitat que genera estereotips".

Doncs bé, arribats aquí, crec que és vital que els periodistes masculins prenguin consciència de la seva responsabilitat a l'hora d'acabar amb aquesta dinàmica i que tots plegats adoptem una actitud més reflexiva i crítica que ens permeti detectar-la cada cop que ens arriba acuradament emmascarada. Com dic, aquesta discriminació és molt més subtil i perniciosa que la de la poca presència de dones en els mitjans. Tanmateix, és vergonyós que, tot i que la població mundial femenina supera el 54%, i que per tant és majoria, les dones que apareixen en els mitjans de comunicació només arriba al 22%.

Cugat.cat , 8/6/2012
 
"¡Catalán de mierda!" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 juny 2012
Catalán de mierdaLes agressions verbals i les pallisses que van patir alguns espectadors catalans per part de la policia espanyola durant el partit entre el Barça i l'Athletic de Bilbao a l'estadi Vicente Calderón, de Madrid, el passat 25 de maig, més enllà de la seva gravetat, que és extrema, són una prova de l'exacerbació a què pot arribar la catalanofòbia quan gaudeix d'impunitat. Recordem que l'únic fonament dels cops era ser portador d'una estelada i que els crits que els acompanyaven eren aquests: "¡Catalán de mierda!", "¡No volverás a mirar la bandera!", "¡Mirad como pegamos a los polacos!", "¡Te voy a romper el brazo y no podrás volver a levantar la bandera nunca más!", "¡Vamos, levanta la bandera ahora, catalán de mierda!" I com que hi ha catalans caragirats que experimenten un plaer morbós cada cop que passen aquestes coses i que de seguida les minimitzen, n'hi haurà prou que canviem el subjecte de les frases esmentades ("¡Negro de mierda!", "¡Judío de mierda!", "¡Moro de mierda!", "¡Mirad como pegamos a los negratas, a los judíos, a los moros de mierda!") per veure fins quin punt l'odi a Catalunya i als catalans és racisme pur.

No cal dir que res d'això no seria possible sense la transversalitat de la catalanofòbia espanyola, una transversalitat que empara i afavoreix l'abús de poder, les agressions, les tortures, les amenaces i els missatges racistes. Per això la policia va actuar com va actuar. De primer, per no cridar gaire l'atenció, se'n duien l'espectador als passadissos amb bones maneres, després l'emmanillaven i tot seguit l'apallissaven. I com que són molt valents no peguen mai sols, ells sempre peguen en grup, peguen amb l'odi rabiós del racista, peguen amb l'obsessió del psicòpata, peguen per veure sang, peguen per rabejar-se en la víctima, peguen per humiliar-la, peguen i peguen i peguen fins que els crits d'aquesta, des del terra, els provoquen una erecció. En el fons només els mou això. Impotents com són, intel·lectualment i de cos, no han conegut mai cap altra manera de sentir-se homes.

Això explica que l'any 2004 l'Audiència Nacional espanyola acusés de terrorisme un nen de catorze anys per demanar a un supermercat que etiquetés els seus productes en català mentre que aquest 2012 deixa impunes les amenaces de mort i els missatges nazis i catalanofòbics d'infinitat d'espanyols que, a través de la xarxa, van demanar a la presidenta de Madrid que posés una bomba per exterminar tots els catalans i bascos que assistissin a la final de la Copa del Rei d'Espanya o que els afusellessin o que els calessin foc o que els tanquessin en una cambra de gas i que els apliquessin la solució final.

Per a Espanya, enviar un correu electrònic a un supermercat amb aquest text és terrorisme: "Els demano que tradueixin la web i que etiquetin els seus productes al català, és una qüestió d'igualtat de drets. Si us plau, respectin la nostra nació". Mentre que enviar-ne aquest altre és llibertat d'expressió: "Soy libre, y como tal voy a poner una bomba en el Calderón cuando se dispute la final. Libertad de obra"; "Una bomba y mueran todos los catalanes, mujeres, ninos, embarazadas, viejos, todos, todos, ni un solo vivo". S'entén, per tant, que la senyora Cristina Cifuentes, delegada del govern espanyol a Madrid -Espanya té delegats espanyols en el seu propi país- hagi exigit al president de Catalunya, Artur Mas, que demani perdó per l'escridassada que el públic de l'estadi va dedicar a Esperanza Aguirre. Per a Cifuentes no té cap importància que Aguirre, nostàlgica empedreïda del franquisme, anés a l'era a empolsegar-se intentant que el partit es jugués a porta tancada. Per les consignes que la manifestació de la Falange va llançar el mateix dia contra Catalunya, en canvi, la senyora delegada, no ha demanat a Aguirre que es disculpi. Ni tampoc no han actuat la Fiscalia ni el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, amb relació a les agressions i a les tortures sofertes per catalans a mans de la policia espanyola.

La part bona de tot plegat, la part més estimulant, és que un Estat com l'espanyol, que necessita la impunitat per perpetuar-se, que necessita reprimir per imposar-se, que necessita agredir, vexar i torturar per intimidar la dissidència, que necessita assassinar llengües perquè tothom parli l'espanyola, que necessita requisar banderes alienes perquè onegi la bandera del totalitarisme i que, entre moltes altres coses, necessita 100.000 watts de potència perquè no es noti la xiulada de tot un estadi al seu himne nacional és un Estat putrefacte i en fermentació que camina inexorablement cap a la seva desintegració.

El Singular Digital , 5/6/2012
 
Bancs de fusta esponsoritzats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 juny 2012
BancsJa és ben cert que costa molt de satisfer tothom i que mai no estem contents amb el que tenim. Sempre en volem més. Dic això perquè no fa gaire, just quan jo agraïa a l'Ajuntament que hagués escoltat els precs d'aquesta columna, d'instal·lar bancs de fusta per a les persones grans a la rambla del Celler, sobretot en llocs assolellats a l'hivern, ja hi va haver qui no en va tenir prou. Parlo d'uns bancs que han estat un èxit, que resulten molt més confortables que no pas les cadires d'abans i que l'Ajuntament, en lloc d'instal·lar-ne només mitja dotzena, com demanàvem, n'ha instal·lat vint. Vint bancs entre el carrer de Francesc Moragas i l'Ajuntament. Doncs bé, encara no els havien acabat de posar, com aquell qui diu, que des d'aquestes mateixes pàgines ja hi havia qui trobava que n'hi havia pocs. Els demandants, però, no precisaven quants bancs més els vindrien de gust. Quaranta, potser? O tal vegada seixanta? Posats a demanar, no hi ha dubte que cent seria una xifra més rodona. Tanmateix, davant d'aquest ardor petitori, caldria tenir present que, com informava el passat mes de març la versió digital del Tot Sant Cugat, la instal·lació dels vint bancs esmentats ha tingut un cost de 12.000 euros, 600 euros per unitat. No són xifres astronòmiques, és cert, però és bo que se sàpiguen. Si més no, per no oblidar que en aquesta vida hi ha molt poques coses que siguin de franc. Per això, arribats aquí, em permeto suggerir a l'Ajuntament una modalitat d'instal·lació que podria ser força estalviadora. Es tractaria que els bancs estiguessin finançats per empreses comercials, institucions o particulars en qualitat de mecenatge o de servei a la ciutadania. El banc seria el mateix, però a la part central hi hauria una placa en què s'hi podria llegir un text com aquest: "L'empresa X a Sant Cugat".

Diari de Sant Cugat ,1/6/2012
 
La revolta contra els peatges Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 juny 2012
La revolta contra els peatgesEm sembla que la major part de la nostra classe política, especialment la conselleria d'Interior, no és conscient del significat de la revolta contra els peatges. Des del primer moment l'han menystinguda, han intentat desacreditar-la i fins i tot s'han permès amenaçar-la fent servir tota mena de mentides i de recursos demagògics com a elements d'intimidació. No poden entendre que la societat catalana, una col·lectivitat nacional que en els diccionaris figura com a sinònim de xai, faci un cop de cap i que, sense cap mena de por, gosi desafiar les normes del ramat. No s'ho expliquen i s'ho miren astorats. "Com és possible?", pensen. "Si el català és aquell individu que només que li fas un crit ja fuig esporuguit amb la cua entre cames. I ara! A què treu cap, aquest canvi?"

Però el cert és que la progressiva transformació de la societat catalana és un fet, un fet que avança imparable i que culminarà amb la consecució d'un Estat propi. I el detonant, com he escrit amb insistència, serà irrellevant comparat amb la magnitud de la fita. La campanya "Prou peatges. No vull pagar" és un detonant, i en vindran més, com ara la probable intervenció de Catalunya per part de Madrid. Espanya, no satisfeta amb l'espoliació del nostre país, ocuparà la Generalitat, remenarà els nostres comptes, suspendrà indirectament el nostre galdós autogovern i, posant-nos un anell al nas, ens farà saber que l'amo és ella i que nosaltres som els seus subordinats. Davant d'aquest panorama, només resta esperar i veure quin serà el detonant que faci esclatar el país.

Mentre això arriba, però, repassem l'enfilall de dissuasions que els altaveus oficials escampen a tort i a dret per intimidar la societat i fer-la retornar a l'estat letàrgic i submís que la caracteritza:

  • Se'ns diu, per exemple, que "el problema no és que a Catalunya es paguin peatges, sinó que en altres territoris de l'Estat no se'n paguin; la solució no és l'eliminació, sinó l'extensió dels peatges a les autopistes espanyoles". Fantàstic! És a dir, que mentre hem estat calladets i pagant com babaus no ha calgut cap extensió. Ara sí. Ara que diem prou, sí que cal.

  • També se'ns diu que la culpa no és d'Abertis, sinó d'Espanya, que ha discriminat Catalunya en inversions i que ha utilitzat els diners dels contribuents per finançar autopistes gratuïtes en aquell país. Aquest, però, és un argument trampós, perquè els catalans hem pagat amb escreix la construcció i manteniment de les nostres autopistes fins a cobrir d'or Abertis, i els beneficis monstruosos d'aquesta empresa són possibles perquè ha comptat amb el suport de tots els governs catalans, tant de CiU com del trident PSOE-ICV-Esquerra. La mateixa Esquerra que ara -acomplexada davant l'independentisme conseqüent de Solidaritat Catalana- remena la cua a les autopistes i que, abraçada al Teletac, s'apunta a la campanya contra els peatges i demana Hisenda pròpia, però que quan governava no va fer absolutament res per suprimir els primers ni per crear la segona.

  • Un altre punt que pretén entabanar-nos és el que justifica la continuïtat dels peatges per "poder pagar el manteniment de les autopistes i finançar noves estructures". Aquest és francament curiós. En sentir-lo, la pregunta immediata és: com és, doncs, que les autopistes catalanes necessiten manteniment i les espanyoles no? Com és que les autopistes espanyoles es financen per art d'encanteri i es mantenen soles? No serà que els espanyols no les han de finançar ni mantenir perquè qui les finança i les manté són els catalans amb els diners que els són espoliats cada dia de la seva vida? La part més hilarant d'aquesta trama, ordida als despatxos dels catalans que viuen de la dependència de Catalunya, és la que pretén fer-nos creure que els cobradors de les autopistes són "autoritats". Sí, autoritats, com ara jutges o policies, amb poder per exigir-nos la documentació i obrir-nos un expedient. Aquesta sí que és bona!

  • Té gràcia, per altra banda, que hom digui que el peatge s'ha de mantenir perquè només afecta l'usuari, no pas el contribuent. Vol dir això que els qui no tenen bicicleta no haurien de finançar i mantenir carrils bici i que els qui no tenen fills no haurien de contribuir al finançament i al manteniment d'escoles i instituts, per exemple? O potser aquesta norma només regeix per als peatges de les autopistes, sota la benedicció d'Abertis i de tots els partits polítics que deuen un bon grapat de diners a La Caixa?

  • De tots aquests arguments, tanmateix, no n'hi ha cap de tan divertit com el que diu que el manteniment dels peatges és necessari per regular el trànsit. Talment com un semàfor. I és que, pel que sembla, al trànsit de les autopistes catalanes li cal un drenatge, i la manera de dur-lo a terme és per mitjà de cabines de peatge. A les autopistes espanyoles no els cal, aquest drenatge, però a les catalanes sí. I tant! De tota manera, si l'únic que es pretén és que ens aturem un minutet quan hi circulem, n'hi ha prou que els treballadors del peatge, atès que en realitat són treballadors de drenatge, esdevinguin treballadors de companyonatge i que, tot fent-la petar, ens preguntin si ens agrada més el pernil o el formatge, si som sapastres o ens agrada el bricolatge, si el nostre cotxe dorm al ras o en un garatge o si aquest estiu ens quedarem a casa o anirem de viatge.

Francament, senyors polítics, és una llàstima que no s'adonin que la societat catalana és cada cop més assertiva en la defensa dels seus drets. És una llàstima que no percebin com és cada cop més gran el distanciament entre vostès i les reivindicacions del poble de Catalunya.

e-notícies , 31/5/2012
 
Els catalans a la Unió Europea, socis o súbdits? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 juny 2012
Les llengües de la UE
Les llengües de la UE
La celebració del Dia d'Europa a Sant Cugat, amb la consegüent recepció al claustre del Monestir dedicada als santcugatencs nascuts en altres països del continent, ens hauria de fer pensar en un seguit de qüestions que, emmascarades darrere dels discursos de bones intencions de Brussel·les, continuen sense estar resoltes. I la més important de totes és que Catalunya, dintre de la Unió Europea, és una nació lingüísticament discriminada. Les encertades paraules de l'alcaldessa, Mercè Conesa, en el decurs de l'acte, encoratjant els nouvinguts a aprendre català, ja ens indiquen que la situació en què ens trobem no té res a veure amb la dels vint-i-set estats de la Unió. Com diu la senyora Conesa, "atès que la presència del català a la Unió Europea encara no està reconeguda, els faig aquesta reflexió perquè ells també es mostrin sensibles a la demanda".

Doncs sí, cal fer la demanda. Tanmateix, tan important és la demanda en si mateixa com la raó que ens obliga a fer-la. I la raó és que el català pateix una gravíssima marginació provocada pels dos grans partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que li neguen a l'Estat el reconeixement oficial que suposaria, per extensió, el reconeixement europeu. Això significa que ara com ara, a la Unió Europea, els catalans som tractats com a súbdits, no pas com a socis. Som súbdits d'unes institucions que ens volen com a contribuents però que rebutgen la nostra llengua, i això, a més de profundament ofensiu, és inadmissible.

Una llengua és l'ànima d'un poble, és la seva identitat cultural, i, per tant, quan algú menysprea una llengua menysprea també el poble que la té com a pròpia. Cal, consegüentment, denunciar a Brussel·les i a Estrasburg l'atac ferotge que Espanya està portant a terme contra la llengua catalana, en un intent de fer realitat el genocidi lingüístic que Franco no va assolir. Això és obvi. Però també cal fer saber al Parlament Europeu que la celebració del Dia d'Europa no té cap sentit si aquesta Europa vulnera la Declaració Universal dels Drets Humans, en el sentit que discrimina els seus membres per raons de naixement. Ara mateix, un danès, un maltès o un finlandès, per exemple, tenen més drets que un català pel sol fet d'haver nascut on han nascut. Un català, en canvi, precisament per ser català, es veu exclòs d'aquesta societat que, paradoxalment, s'autoanomena "Unió". És molt lamentable, això, perquè no hi haurà una autèntica Unió Europea mentre els fonaments sobre els quals la construïm no siguin els del respecte i la igualtat. És a dir, quan no hi hagi europeus de primera i europeus de segona.

Cugat.cat , 1/6/2012
 
La Catalunya robada a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 31 maig 2012
Per comprendre Catalunya NordInteressantíssim el llibre Per comprendre Catalunya Nord. De la identitat desnaturalitzada a l'esperança de futur (Pagès, 2012), de Llorenç Planes, per aprofundir en la idiosincràsia d'un territori que es veu separat de la resta de la nació catalana per una ignominiosa frontera estatal que constitueix una agressió directa i ferotge no sols a la seva integritat geogràfica, sinó també a la seva identitat nacional. L'autor, que va ser president d'Unitat Catalana, fa una descripció esplèndida i exhaustiva d'aquelles comarques des de diversos vessants, com ara l'històric, el polític, el lingüístic, el cultural, el mediàtic o l'esportiu i convida els catalans del sud a gaudir-les i a integrar-les en els seus circuits de cap de setmana per estrènyer els vincles amb els seus habitants i amb el seu patrimoni natural.

El llibre, com dic, aborda diversos temes entre els quals la destrucció de la identitat catalana, la instauració del centralisme jacobí, la política catalana a l'Ajuntament de Perpinyà, l'estat de la llengua, la Universitat Catalana d'Estiu, el sector turístic, la defensa del medi ambient, la pèrdua de prestigi de França i la recuperació de la Catalunya Sud. Aquest n'és un petit tast:

  • "Catalunya Nord, com totes les altres zones frontereres, té aquesta particularitat que viu amb dues realitats, la francesa en la qual està submergida i la de la Catalunya Sud que està a tocar: dic Catalunya Sud i no Espanya perquè cada cop més a Catalunya Nord s'identifica la realitat de l'altra costat de la frontera com a catalana i cada cop menys com a espanyola."

  • "Si es pot dir que el 1960 érem al costat d'una frontera amb Espanya, ara és evident que es tracta d'una frontera amb Catalunya. El nostre repte és arribar a fer admetre que sem catalans tot i essent a l'exterior de la frontera catalana. Hem d'explicar que hi ha una Catalunya Nord i una Catalunya Sud, car si hi hagués només una Catalunya seria la del sud de la frontera que seria identificada com a tal i nosaltres deixaríem d'ésser catalans. Primer canvi important doncs, érem al costat d'Espanya i ara som al costat d'una Catalunya que en diem Catalunya Sud."

  • "Abans Barcelona era a Espanya i ara Barcelona és a Europa i és la més propera de les grans ciutats europees, la més propera a nosaltres. En tot cas, quan cal prendre l'avió per anar a un país llunyà, si es pot escollir entre l'aeroport de Barcelona i el de París escollim el de Barcelona."

  • "No ens ha, doncs, de sorprendre que els nord-catalans se sentin particularment orgullosos d'ésser catalans. És veritat que els catalans que gaudeixen del prestigi d'ésser els habitants d'una de les regions europees més dinàmiques són els catalans del sud i no els del nord. Però ningú no pot dir que no siguem també catalans, sobretot d'ençà que designant el nostre país com a Catalunya Nord, deixem ben clar que és un tros de Catalunya!"

Sobre la fragmentació del vot per culpa d'alguns partits:

  • "Desgraciadament, pel que és de la unitat del catalanisme polític a Catalunya Nord, cal ben admetre que la situació actual és la més trista que hi ha hagut d'ençà de la seva aparició car podem a hores d'ara parlar d'almenys tres partits electoralment presents sobre aquest territori: Unitat Catalana, ERC, CDC. [...] Per sort, Solidaritat Catalana per la Independència, creada el 2010, ha preferit concloure una entesa amb Unitat Catalana més aviat que crear una sucursal més."

  • "I si ens podem plànyer de la mala sort que la història ens ha portat, no ens podem plànyer de la nostra incapacitat a unir-nos, encara que sigui veritat que d'una part d'aquesta desunió en tinguin també la culpa partits polítics sud-catalans que es pretenen defensors de la nació catalana."

  • "Per sort hi ha una cultura catalana amb un pol català centrat a Barcelona extremament dinàmic. Aquest dinamisme se sent particularment a Perpinyà, però no deixa d'impressionar també gent de Narbona, Tolosa o Montpeller."

  • "El que sí que podem fer és, cada dia, unir un xic més Catalunya Nord i Catalunya Sud, amb cada cop més relacions i amistats. I així, dia rere dia, cada cop més, les dues parts de Catalunya s'aniran acostant, dins un respecte mutu de les seves identitats. I si ho sabem fer, un dia sí que hi haurà una sola Catalunya dins una Europa sense fronteres."

Recomano la lectura d'aquest llibre i també la necessitat d'incorporar les comarques del nord, que ens van ser robades, al nostre imaginari col·lectiu com a part del cos nacional que ens configura. Sembla mentida que els nostres mitjans de comunicació siguin incapaços de superar el marc franquista de les quatre províncies i continuïn parlant-nos de "comarques barcelonines" o "comarques gironines". Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona no posseeixen comarques. Cada comarca té entitat pròpia i té capital pròpia. Perpinyà, per tant, és la capital del Rosselló de la mateixa manera que Prada és la capital del Conflent. Això sí, en un futur immediat, amb l'arribada del TGV, els vincles entre el nord i el sud català seran cada cop més forts i Perpinyà esdevindrà una de les grans capitals de Catalunya.

e-notícies , 28/5/2012
 
100.000 watts d'impotència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 30 maig 2012
Xiulada a l'himne espanyolSi els grans mitjans de comunicació catalans dediquessin a l'independentisme la mateixa projecció mediàtica que han donat aquests dies a Esperanza Aguirre, presidenta d'una província espanyola, altrament coneguda com a Comunidad de Madrid, la consciència nacional catalana creixeria espectacularment i el país seria imparable. Bàsicament perquè en un país amb alta autoestima, les declaracions franquistes d'una figureta espanyola d'extrema dreta com la senyora Aguirre, sobre la final de la Copa del Rei entre el Barça i l'Athletic de Bilbao a l'estadi Vicente Calderón de Madrid, tindrien el mateix efecte que les pessigolles d'un infant. Malauradament no ha estat així i tot l'aparell mediàtic català s'ha dedicat a debatre l'estirabot com si es tractés d'un pilar de la saviesa. De fet, com d'habitud, hi ha predominat l'hispanocentrisme i han estat moltes les veus que han rebut les esmentades declaracions com una benedicció del cel. I no pas perquè compartissin el parer d'Esperanza Aguirre, sinó perquè gràcies a ella han pogut fer veure que són progressistes de pedra picada.

Les manifestacions d'Aguirre van ser aquestes: "Els ultratges a la bandera o a l'himne són delicte en el Codi Penal; no s'han de consentir i, per tant, la meva opinió és que cal suspendre el partit i celebrar-lo a porta tancada en un altre lloc". I és clar, en assabentar-se'n, les veus progressistes o políticament correctes catalanes es van afanyar a dir-nos que elles no xiulen l'himne espanyol per respecte a les persones que el senten seu, però que, davant d'unes declaracions tan reaccionàries, gairebé no els quedava més remei que fer-ho. D'aquesta manera, la portentosa xiulada de catalans i bascos a l'himne espanyol abans del partit ens ha estat presentada com "una reacció a les declaracions d'Esperanza Aguirre" en lloc del que realment va ser: un rebuig explícit a Espanya per part de tot el públic de l'estadi.

Aguirre, tanmateix, convençuda d'haver trobat l'argument màgic per "exigir" respecte per l'himne espanyol, ens adreçava aquesta pregunta retòrica: "Què passaria si en la final del Campionat de Catalunya comença a sonar ‘Els Segadors' i es produeix una xiulada monumental? Ho deixo aquí per a la reflexió de la gent". Doncs, francament, no cal reflexionar. Si els espanyols xiulen l'himne de Catalunya, no ens farà ni fred ni calor per dues raons. D'una banda, perquè la nostra cultura democràtica inclou la llibertat d'expressió. I de l'altra, perquè una xiulada a l'himne nacional de Catalunya seria un cant dels ocells si la comparem, per exemple, amb els 512 euros per segon que Espanya ens roba sistemàticament o amb el projecte espanyol d'anorreament de la llengua catalana.

En tot cas, el passat 25 de maig, Espanya va demostrar una bona colla de coses. Requisant xiulets i estelades -objectes que no constitueixen cap perill per a la seguretat pública-, va demostrar que sent una profunda aversió per la llibertat d'expressió; expulsant espectadors que duien una estelada -una bandera perfectament legal-, va demostrar la seva falta de respecte pels símbols aliens; estripant entrades per evitar que alguns espectadors poguessin tornar a entrar, va demostrar que necessita amagar una realitat que li cou i que la desborda; aïllant i agredint persones amb puntades de peu policials, pel sol fet de dur una estelada, va demostrar la seva ràbia, el seu primitivisme i el caràcter violent de la seva naturalesa; escurçant l'audició de l'himne espanyol a vint-i-set segons, va demostrar la vergonya que li fa que el món vegi que la nació espanyola no és més que un bluf. Quant a les galdoses excuses del rei d'Espanya i d'Esperanza Aguirre per no assistir al partit tot eludint la responsabilitat dels seus càrrecs, va quedar ben palesa la covardia de tots dos. Res a veure, en sentit contrari, amb la imatge de profunda estimació entre catalans i bascos que el món també va veure quan els primers, després de la victòria, van corejar afectuosament el nom de l'equip dels segons.

Jo no sóc partidari de reduir la humanitat a un sol poble. Aquest és un camí que ens portaria al pensament únic. Jo sóc partidari de respectar tots els pobles de la humanitat. I això significa respectar tots els himnes i totes les banderes. Tanmateix, el respecte no és cap dret. El respecte és una consideració que un poble es guanya amb el seu comportament. Per tant, si Espanya vol guanyar-se el respecte de Catalunya, el primer que ha de fer és deixar d'espoliar-la, deixar d'agredir la seva llengua, deixar d'impedir que la seva selecció pugui competir internacionalment i deixar, en definitiva, d'oposar-se al seu dret a gaudir de la mateixa llibertat i de la mateixa independència de què gaudeixen les altres nacions lliures i independents del món. Mentre no ho faci, mentre es burli de Catalunya, el rebuig al seu himne serà cada cop més fort. Blasmar els símbols del país que t'oprimeix no sols és un dret, és també una obligació com a expressió de dignitat. Per això els 100.000 watts de potència que Espanya va utilitzar per intentar amagar aquest rebuig són en realitat la prova més fefaent de la seva impotència.

El Singular Digital , 29/5/2012
 
Nit Literària, nit d'autoestima Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2012
Nit Literària Sant CugatSempre és un plaer assistir a la Nit Literària que organitza Òmnium Cultural a Sant Cugat. Ho és per l'acurada organització de l'acte i per les coses que s'hi diuen sobre Catalunya i la seva llengua. En aquest sentit, la presidenta local de l'entitat, Rosa Caballé, va dir una cosa que enforteix l'autoestima i que convida a la reflexió. Va dir: "Si no tinguéssim una gran literatura al darrere, seríem molt més febles". És rotundament cert. Sense un grandíssim cos literari com el que tenim, Catalunya com a nació, i la llengua catalana, com a pal de paller de la seva identitat, gairebé haurien desaparegut o tindrien ara un caràcter merament residual i folklòric. Tan entranyable com es vulgui, però residual i folklòric. Per sort, però, no ha estat així. I no ho ha estat gràcies, precisament, a la ferma voluntat de ser dels catalans i a l'esforç d'entitats com Òmnium. És tan magnífica la seva tasca -a Sant Cugat ha crescut força-, que no és estrany que el Partit Popular vulgui que se li retiri la subvenció que rep. La Fundació Francisco Franco, que enalteix la figura d'un dictador que va cometre milers de crims contra la humanitat, sí que ha d'estar subvencionada. Però Òmnium Cultural, que promou valors humanístics, com ara el respecte a totes les cultures i el dret de les llengües a viure sense l'opressió invasiva d'una altra llengua que se'ls declari superior, es veu que no s'ho mereix. Francament, sembla mentida que en ple segle XXI encara hi hagi gent que no en tingui prou de gaudir de la seva llengua i que vulgui que aquesta llengua substitueixi la dels veïns. Davant d'això, els escriptors, per la professió que hem triat, tenim el deure ètic d'evitar que tal cosa s'esdevingui. I el suport d'Òmnium, que estima Catalunya, la seva cultura i la seva llengua, és molt valuós i molt d'agrair.

Diari de Sant Cugat , 25/5/2012
 
Duran i Lleida no interessa ni convé Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 maig 2012
Duran i LleidaEl pronunciament ideològic de Josep Antoni Duran i Lleida en el darrer congrés d'Unió Democràtica de Catalunya marca la fi de la seva carrera política. No hi fa res que hagi estat reelegit per majoria absoluta com a president del comitè de govern d'aquesta formació. El seu temps s'ha acabat, i ell ho sap. No ho reconeixerà pas, és clar, però com més intenti perpetuar-se en el càrrec més patètica apareixerà la seva figura en la política catalana. En el fons fa una mica de pena, perquè és el viu retrat del polític que no ha assolit cap ni un dels objectius que s'havia fixat i que, totalment desesperat, emprèn una fugida endavant que l'aboca a l'esperpent. Per això diu el que diu. Diu que la independència de Catalunya "ni interessa ni convé", diu que "la independència divideix el país" i diu que si CiU hagués posat la independència al seu programa no hauria guanyat les eleccions -jo dic que hauria arrasat-. I, en un d'aquells rampells de supèrbia que té de tant en tant, confonent el seu partit amb una empresa de la qual ell en seria l'amo i senyor -fa un quart de segle que n'és president-, convida els militants independentistes encapçalats per Josep Maria Vila d'Abadal a marxar, els menysprea considerant que fan "política des de les vísceres" i sentencia que acceptar el camí de l'Estat propi apuntat per Convergència Democràtica en el seu darrer congrés, "és tant com dir que només podem fer el que diu CDC. D'això se'n diu submissió i no som a Unió per sotmetre'ns a tercers. Quin sentit tindria la nostra existència?"

Després d'aquestes manifestacions i de l'atac ferotge, ple de ràbia, que ha fet contra la independència de Catalunya i els seus defensors, suposo que tots aquells catalans que sovint es pregunten com és possible que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat a Espanya hauran trobat l'explicació. Duran encarna de dalt a baix el català ideal dels espanyols: el català que no sap imaginar-se sense Espanya; el català col·laboracionista que blasma dia rere dia el dret a la independència del seu país; el català que, fidel al retrat que en fa el programa Polònia de TV3, es deleix per ser reconegut oficialment pels espanyols amb un càrrec ministerial; el català que el 2004 es va convertir en una veu biliosa i linxadora en el "judici" a Carod-Rovira per haver demanat a ETA que deixés de matar a Catalunya; el català, en definitiva, que cada cop que es mira al mirall se sent feliç de ser el carceller del seu poble. Només li falta dur una gorra al cap.

Tot col·laboracionista, tanmateix, necessita arguments que apaivaguin la seva dissonància cognitiva, la mala consciència d'anar contra els seus, i Duran i Lleida ho fa cercant paraules i conceptes que emmascarin la traïció fins a donar-li aparença de catalanisme conseqüent. És a dir, desacreditar l'independentisme per tal que la traïció sembli un acte d'entenimentada catalanitat. Per això no té escrúpols a dir que "la independència divideix". I és que la trampa de Duran consisteix a fer-nos creure que el problema no és Espanya, que el problema és la llibertat; que a Catalunya la divisió la provoca l'independentisme, altrament no hi hauria divisió. Els sibil·lins són així de maquiavèl·lics, i Duran, com sabem, ha fet de la seva carrera política una fal·làcia. La prova és que mai -ell que tant es pregunta sobre el sentit de l'existència d'Unió-, no ha tingut el valor de presentar-se tot sol a unes eleccions, cosa que, ben mirat, s'entén, atès que si en una cosa està d'acord el gros de la societat catalana és en no votar Duran. En això sí que hi ha autèntica "unió". Fins i tot l'han blasmat els seus socis de federació, aquells sense els quals Duran no tindria la quota mediàtica que té. Gerard Figueras, president de la JNC, deia: "Ja hi ha qui des de fora intenta debilitar la imatge de Catalunya; només falta que també ho faci el líder d'un partit catalanista". I Josep Rull, secretari d'organització de Convergència, hi afegia: "No m'entra al cap que des del catalanisme es pugui desqualificar la independència. Una cosa és no compartir-la, l'altra anar-hi en contra".

L'error de base, tanmateix, és considerar "catalanista" el líder d'Unió. Quan el desemmascares i en dius "espanyolista" totes les peces encaixen i s'acaba la perplexitat. És obvi. A l'espanyolisme ni li interessa ni li convé la independència de Catalunya. Per això, a Catalunya, l'existència política de Josep Antoni Duran i Lleida ni interessa ni convé.

e-notícies , 24/5/2012
 
Ramon Barnils, l'home inaprehensible Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 maig 2012
Ramon Barnils
Ramon Barnils
Si no fos per la ciutat de Sant Cugat i pel Grup de Periodistes que en mantenen vius el nom i l'obra, la persona de Ramon Barnils hauria caigut en l'oblit. Un oblit gens innocent, cal remarcar-ho, perquè no hi ha cap poder interessat a difondre el pensament d'aquells que el posen en evidència, i Ramon Barnils en tenia prou d'escriure quatre ratlles per posar en evidència els poders fossin del color que fossin.

Per això, onze anys després de la seva mort, encara és hora que se li reti un reconeixement nacional pel conjunt de valors que el seu mestratge ens ha llegat. Parlo de valors professionals i de valors ètics, valors que tenen a veure amb la capacitat d'anàlisi i de síntesi, amb l'agudesa intel·lectual, amb l'enginy estilístic, amb el compromís nacional i lingüístic, amb la insubmissió i amb el refús a ser encabit en capelletes polítiques o alimentàries. Valors, al capdavall, que el convertien en una pedra a la sabata per a molta gent.

Això s'explica perquè Ramon Barnils era un home inaprehensible i inclassificable, un home que es resistia a ser etiquetat i tancat en una d'aquestes capsetes que fabriquen algunes persones per mitjà de judicis d'intencions. No cal dir que els qui tenen la mà trencada en aquest camp, són les persones més sectàries. Aquelles que justifiquen tot el que fa la seva secta, fins i tot les més inadmissibles incoherències. La secta per damunt de tot. I com que les incoherències són les que són i tothom les veu, l'única sortida és la injúria contra els qui les posen en evidència. És un comportament baix, és clar. Un comportament digne de persones indignes. Però no tothom està capacitat per pensar per si mateix i per desenvolupar un sentit crític. Hi ha qui necessita la secta per sentir-se segur. És aquell que, en un acte obert al públic, se situa sempre entre els seus iguals per sentir-se protegit.

En Ramon Barnils no era d'aquests. En Ramon era un home lliure i, per més que el van odiar i que el van difamar els qui en blasmaven els escrits, es va mantenir fidel als seus principis i al seu codi ètic. Era, en definitiva, una d'aquelles persones que ocupen molt poc espai quan viuen, però que quan moren t'adones del buit immens que han deixat.

Cugat.cat , 25/5/2012
 
Quan un cap de premsa diu "fills de puta" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2012
Generalitat de CatalunyaNo sé què farà el president de Catalunya, Artur Mas, amb relació al seu cap de premsa, Joan Maria Piqué, després que aquest últim, el passat 17 de maig, via Twitter, insultés milers de catalans titllant-los de "fills de puta" per negar-se a sotmetre's al robatori que suposen els peatges de les autopistes catalanes, sobradament amortitzades, i farts de finançar, a més, les autovies de franc espanyoles. Tanmateix, si hi reflexiona, el president hauria de tenir en compte que allò que diu el seu cap de premsa és, en bona mesura, com si ho digués ell.

Un cap de premsa presidencial és un càrrec de confiança, una persona que per les seves característiques, entre les quals la ponderació, és designada per un president per fer d'enllaç entre la seva persona i els mitjans de comunicació, amb el benentès que tot allò que dirà no malmetrà la imatge d'aquest president ni de la institució que representa. Per tant, un cap de premsa que titlla públicament d'"agents dobles", de "provocadors", de "sòrdids", de "tèrbols" i de "fills de puta de tota mena" aquells ciutadans que no pensen com ell, fa una exhibició igualment pública de la seva incapacitació per al càrrec que ocupa. I el fet és gravíssim, perquè aquest comportament, a banda de ser un insult inadmissible i de constituir un descrèdit per a la imatge presidencial, fins al punt de convertir la seva oficina de premsa en una taverna del port, també vulnera diferents articles del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya. Especialment els que parlen d'"observar escrupolosament el principi de presumpció d'innocència", de "rectificar amb diligència" i d'evitar "afirmacions o dades imprecises i sense base suficient que puguin lesionar o menysprear la dignitat de les persones".

L'endemà mateix d'aquests fets, Solidaritat Catalana va demanar el cessament immediat de Piqué, va recordar les queixes de milers d'usuaris adherits a les campanyes contra els peatges pels insults constants que han rebut d'aquest senyor i va explicitar que "les retribucions d'aquest lloc de treball [el del senyor Piqué] són les corresponents a un lloc de funcionari del grup A, nivell de destinació 30, jornada i horari de dedicació especial i complement específic, cosa que suposa uns ingressos propers als 5.000 euros al mes".

És possible que el president Mas pensi que el cessament de Joan Maria Piqué podria ser percebut com una claudicació o com un signe de feblesa per part del govern. Talment com si acceptar la justa demanda de Solidaritat Catalana equivalgués a donar la raó als ciutadans que retreuen a tots els partits que han governat Catalunya -a tots- que no s'hagin plantat mai davant d'Espanya per acabar amb la sagnia que pateix el país. Si és així, si el president Mas opta per fer els ulls grossos i manté Piqué en el càrrec, cometrà un doble error. D'una banda, oblidarà que qui calla consent i que, per tant, a més de legitimar els insults com a forma de resposta presidencial als retrets de la ciutadania, estarà dient que subscriu fil per randa les paraules del seu cap de premsa. De l'altra, li faltarà saviesa política per comprendre que el veritable signe de feblesa rau precisament en el fet de mantenir el senyor Piqué en el càrrec. Un president fort, un president rigorós en el respecte a la ciutadania, no vacil·la ni un instant a destituir aquell subordinat que, amb un comportament tavernari, degrada la imatge de Presidència i de la Generalitat.

No s'entendria, per altra banda, que el president Mas no fos coherent amb la línia de pensament del seu partit. Una línia que el març de 2010, amb tota justícia, CiU va fer valer per exigir a l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, la dimissió del conseller municipal socialista, Miguel Ángel Martín, per haver insultat Mònica Terribas, directora de TV3, dient que era una "mal follada". L'entenimentat argument de CiU va ser: "L'alcalde ha de decidir si creu que un personatge com aquest pot continuar representant l'Ajuntament de Barcelona, nosaltres creiem que no. Que no honora el càrrec i que el desprestigia". Doncs bé, quan algú a Convergència no honora el càrrec i el desprestigia cal fer el mateix. El president Mas ha de valorar si és ètic que el seu cap de premsa tracti de "fills de puta" els catalans que li paguen el sou.

e-notícies , 21/5/2012
 
El cinisme de Pere Navarro i Sánchez-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 maig 2012
El cinisme de Pere Navarro i Sánchez-CamachoÉs interessantíssim veure com la ideologia nacionalista espanyola del PSOE de Catalunya i del Partit Popular coincideixen sempre en l'exigència que el nostre país assumeixi la seva condició d'esclau i que se subordini a la voluntat de Madrid. Catalunya, segons ells, no té cervell propi. Catalunya, com tots els esclaus, és en aquest món només per obeir, no pas per decidir. Ni tan sols per decidir sobre la seva pròpia vida. Un esclau, és clar, no és ningú. O, en el millor dels casos, és un ésser inferior incapacitat per pensar per si mateix i sense més atributs que un bon esperit de treball a benefici del seu amo. I, naturalment, en el supòsit que n'hi hagi algun de díscol o d'insubmís, cal titllar-lo de victimista i informar-lo que les seves demandes de llibertat només l'abocaran a una més gran frustració. És a dir, que tota acció destinada a parlar amb l'amo de tu a tu, de persona lliure a persona lliure, està condemnada al fracàs i a caure en un cul-de-sac. Així ens ho han dit aquests dies els dirigents de les sucursals a Catalunya del PP i del PSOE, Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro, respectivament, criticant la pretensió governamental catalana de crear una hisenda pròpia. Sánchez-Camacho ha dit: "Estic cansada de la cantarella que diu que tota la culpa és de Madrid". I Navarro, a més de qualificar la pretensió de "carreró sense sortida", l'ha comparada amb l'antic pla basc de Juan José Ibarretxe tot dient burleta: "Se'n recorda del pla Ibarretxe? En què va acabar? En res".

De vegades, quan revisem la història de la humanitat i hi veiem la manera absurda com alguns pobles intel·ligents, laboriosos i pletòrics de recursos s'han sotmès a la voluntat d'un de destraler, malbaratador i tirànic, ens preguntem com és possible que tal cosa hagi succeït i ens en fem creus. No ho entenem. Però hi ha una explicació, i és que tot sovint, els pobles sotmesos han patit la xacra del col·laboracionisme que, com un cavall de Troia, ha actuat des de l'interior del país en favor dels interessos del país assetjador. Sense la traïció d'aquests sectors, l'assetjador mai no se n'hauria sortit. I Sánchez-Camacho i Navarro, com a caps visibles del PP i del PSOE, són la versió contemporània d'aquest col·laboracionisme a Catalunya. Sánchez-Camacho, per exemple, no suporta que els catalans blasmin l'amo espanyol i que fins i tot gosin rebel·lar-s'hi. I ara, on s'és vist! De les queixes de l'esclau, ella en diu "cantarella" i el renya amb la seguretat que l'amo li donarà un copet a l'esquena, li prometrà el càrrec de virreina i li dirà: "Qué lástima, Alícia, que no todos los catalanes sean como tú".

Pere Navarro, per la seva part, també es deleix per ser virrei. Però virrei d'esquerres. És a dir, l'esclau que vol que la sanitat i l'educació arribin a tots els esclaus sense que deixin de ser esclaus. Esclaus cofois, en definitiva. Esclaus que somriguin com babaus, que no envegin el vol de les aus, que de les seves cadenes no en vulguin tenir les claus i que quan hom els demani si enyoren els temps de no empassar-se gripaus responguin: "No gens, perquè sóc un esclau i a mi la llibertat no m'escau". Navarro, a més, és un esclau cínic, perquè, des de la seva condició de guardià de la nau, compara les reivindicacions catalanes amb el pla Ibarretxe i se'n burla recordant-nos que va fracassar. El que no diu el senyor Navarro és que el famós pla va fracassar per culpa del seu propi partit, el PSOE, que aleshores governava l'Estat espanyol. Van ser, per tant, tots els pere-navarros del Congrés de Madrid, inclosos els pere-navarros catalans, els qui, al costat del PP -i amb l'abstenció dels seus escolanets d'Iniciativa-, van votar en contra del pla basc l'1 de febrer de 2005. En altres paraules: si avui el pla Ibarretxe no és una realitat és perquè Pere Navarro, el PSOE de Catalunya i el PSOE central ho van impedir.

Als polítics com Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro cal recordar-los aquelles paraules de Tàcit que diuen que, tard o d'hora, els traïdors són detestats fins i tot per aquells a qui afavoreixen.

El Singular Digital , 22/5/2012
 
Lladres de bicicletes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 maig 2012
'Lladre de bicicletes' (1948)
'Lladre de bicicletes' (1948)
La recent detenció a Sant Cugat d'una banda de lladres de bicicletes de gamma alta, m'ha fet pensar en el canvi que ha experimentat la societat a través dels anys. Avui dia la bicicleta és un vehicle adquirit, majoritàriament, per persones amb consciència mediambiental o amb voluntat esportiva. Tanmateix havia estat un vehicle molt humil, una eina vital de treball de les classes baixes que Vittorio de Sica va retratar meravellosament a Lladre de bicicletes, l'any 1948. Us recomano la visió d'aquest film deliciós que gira entorn d'un obrer que rep una oferta de feina de l'Ajuntament per enganxar cartells, però que per fer-la necessita una bicicleta, just la bicicleta que va empenyorar per poder menjar. Aleshores, per tal de recuperar-la, empenyora la seva roba de llit. Però la feina li dura poc, perquè mentre està distret enganxant un cartell, uns lladres li roben la bicicleta i, totalment desesperat, es veu obligat a trobar-la en companyia del seu fill. I aquí és quan nosaltres recorrem amb ells els barris enfonsats de Roma i en coneixem la misèria de la postguerra i la lluita per la supervivència que, indirectament, esdevé còmplice dels lladres. Ningú no en vol saber res. El film, que és una joia del Neorealisme italià, no té un final feliç, però en la seva estrena a l'Estat espanyol la censura franquista va obligar a afegir-hi un rètol que deia que l'obrer recuperava la bicicleta i la feina, i, a més, a fi de relativitzar l'existència de lladres, el títol original, en plural, es va convertir en Lladre de bicicletes. En tot cas, us parlo d'un film encantador sobre la soledat angoixant d'un home envoltat de supervivents com ell i amb una imatge final colpidora: la d'aquest home i el seu nen barrejant-se, abatuts però units, entre la gent amb problemes no gaire diferents del seu.

Diari de Sant Cugat , 18/5/2012
 
20 de maig, segon "No vull pagar" popular Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 maig 2012
Segon "No vull pagar" popularDavant les intimidacions de la conselleria d'Interior a la societat catalana, que, per mitjà de la campanya "No vull pagar", es revolta contra l'espoliació espanyola i el robatori descarat que suposen els peatges de les nostres autopistes, cal tenir presents algunes coses. D'entrada, cal que la gent prengui nota d'aquest comportament en virtut del qual la Generalitat, entre defensar Catalunya d'una injustícia o perpetuar-la, ha escollit aquesta segona opció. És a dir, que, tot i no haver-hi res de punible en la negativa a pagar els peatges, des del punt de vista legal, el conseller Felip Puig ha tingut la gosadia d'aparèixer a televisió amenaçant els catalans amb multes de 100 euros en cas de rebel·lia. L'amenaça, si no fos tan greu, seria força hilarant. El problema és que és doblement greu. Greu, perquè, com dic, suposa un clar posicionament del govern de Catalunya en favor d'una injustícia escandalosa, i greu perquè, a més a més, el Col·legi d'Advocats de Barcelona ja ha dit que és mentida que el govern tingui poder sancionador en aquesta matèria. Per tant, la conselleria d'Interior menteix descaradament per tal de boicotejar la campanya. Això no obstant, la campanya és del tot legal. El Col·legi d'Advocats de Barcelona, mitjançant el president de la secció del dret de la circulació, Joan Carles Rio-Valle, ho ha fet públic així:

  • "El que han fet no és sancionable, no hi ha cap norma que ho estableixi. Tot allò que no està prohibit, està permès. No hi ha cap norma en el Reglament General de Circulació que digui que no pagar el peatge sigui una infracció. I si no hi ha cap norma que ho digui, és inviable sancionar."

  • Amb relació als milers d'automobilistes que no paguen: "Han fet una infracció civil. És un incompliment contractual. Els usuaris de l'autopista tenen el compromís de pagar el servei que els donen per circular. És una obligació civil que es pot reclamar als jutjats. Abertis hauria de presentar 6.000 demandes, quelcom inviable."

  • L'amenaça del conseller Felip Puig d'imposar una multa de 100 euros: "És una mesura coactiva, intimidadora, perquè la gent tingui por i pagui."

  • Sobre la por d'alguns conductors a passar amb el llum en vermell: "És un senyal que també es troba a la sortida dels garatges, però no és cap semàfor de trànsit. No és un semàfor regulat pel reglament de circulació. Pel que fa al senyal que indica peatge, només obliga a aturar-se, no pas a pagar."

  • En cas que algun treballador dels peatges es negués o trigués a aixecar la barrera: "Seria una detenció il·legal si intentessin paralitzar el vehicle que es negués a abonar l'import del peatge. Si forcessin algú a pagar, podria ser fins i tot un delicte de coacció en què incorrerien els treballadors, com a persones físiques, i l'empresa d'autopistes."

  • En cas de requeriment d'identificació: "La policia et pot demanar la documentació i t'has d'identificar -en cap cas ho poden exigir els treballadors d'Abertis-, però no pot fer res contra els qui decideixen no pagar el peatge. Caldria un canvi de legislació que indiqués que aquest fet és una infracció reglamentària de trànsit."

Queda clar, doncs, que cap català no ha de tenir por de cap multa ni de res per l'estil quan defensa els interessos del seu país cada cop que es nega a pagar per un servei que ja ha pagat amb escreix diverses vegades i que està totalment amortitzat. Cap Mosso d'Esquadra no pot retenir-nos ni imposar-nos cap multa perquè no hi ha infracció. I encara menys pot retenir-nos o bloquejar-nos el vehicle un treballador. Si ho fa, comet dos delictes: un de coaccions -castigat amb pena de presó de sis mesos a tres anys o de multa de dotze a vint-i-quatre mesos, segons l'article 172.1 del Codi Penal- i l'altre de detenció il·legal -castigat amb la pena de quatre a sis anys de presó segons l'article 163.1 del Codi Penal-. En cas que algú s'hi trobi, ha de demanar assistència als Mossos d'Esquadra a través dels telèfons 112 o 088 i fer la denúncia pertinent.

En aquest sentit, és magistral el treball que estan portant a terme els tres diputats de Solidaritat Catalana sol·licitant formalment a la conselleria d'Interior el llistat d'aquelles persones -inclosos els responsables polítics- que "ordenin imposar multes il·legals per afavorir la companyia privada Abertis" i advertint que les denunciaran a la Fiscalia per cometre els delictes de "prevaricació, coaccions, abús d'autoritat i altres en què puguin incórrer". Com ha dit el diputat Alfons López Tena, "ni el president Mas ni el conseller Puig poden convertir la Policia Nacional de Catalunya, els Mossos d'Esquadra, en una policia privada al servei d'unes companyies privades parasitàries com Abertis o La Caixa".

Per sort, cada minut que passa són més els catalans que perden la por a reivindicar els seus drets nacionals i aquest 20 de maig en tindrem una nova mostra. Aquest 20 de maig, en el marc de la campanya #novullpagar, els peatges de Catalunya seran travessats per milers de catalans assertius que diuen prou a l'espoliació del seu país i prou també al negoci d'alguns col·laboracionistes. Ara, per tant, és el govern de la Generalitat qui ha de dir si està amb Espanya i els seus col·laboracionistes o amb Catalunya i els seus drets nacionals.

e-notícies , 17/5/2012
 
L'abús sexual en els infants Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 20 maig 2012
L'abús sexual en els infantsDarrerament, arran del Dia Internacional de la Dona, els mitjans de comunicació han parlat força de la violència masclista i de l'elevat nombre de víctimes mortals que té a Catalunya. Sembla que això no tingui aturador i que les campanyes de conscienciació dels ajuntaments i de les entitats de suport piquin en ferro fred per culpa del plaer morbós que alguns homes acomplexats experimenten quan veuen la por o el terror en els ulls de la seva víctima. Tanmateix, la violència a la llar, a més de tenir moltes altres formes d'expressió, també té víctimes encara més vulnerables i indefenses que les dones. Em refereixo als infants que pateixen abusos sexuals.

Hem de tenir en compte que l'abús sexual en els infants és tan antic com la violència masclista i hi té molts punts en comú, ja que és transversal i no guarda cap relació amb el nivell intel·lectual o social dels qui el practiquen. La majoria dels abusos es porten a terme a la llar i els autors són pares, padrastres, oncles, amics, coneguts o veïns, però també n'hi ha a fora exercits per metges i professors de les víctimes. En tots aquests casos, l'adult s'aprofita de la seva superioritat i de la incapacitat de l'infant per rebel·lar-se i n'abusa de diverses maneres, ja sigui amb la manipulació de genitals o per mitjà de jocs d'aparença innocent, però sempre exigint el manteniment del secret. La idea és provocar que l'infant tingui por de ser castigat, de no ser cregut, de fer mal a la mare si se n'assabenta... Per sort, hi ha moltes maneres de detectar aquests casos. Per exemple, parant atenció en els malsons, en les regressions, en els comportaments estranys, en els trastorns de la parla, en la tendència a la bulímia o a l'anorèxia, en les alteracions en el rendiment escolar, i, per descomptat, en els intents de suïcidi. Si volem acabar amb una situació d'abús és determinant que siguem receptius i que sapiguem captar les demandes d'ajuda que l'infant, sense adonar-se'n, ens envia.

Cugat.cat , 18/5/2012
 
El rei d'Espanya "persona non grata" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 17 maig 2012
Franco i Joan CarlesHom pot pensar que declarar el rei d'Espanya "persona non grata" en un municipi català no té cap utilitat pràctica. És a dir, que més enllà del seu caràcter simbòlic no serveix per a res. Jo no hi estic d'acord. Hi ha milers de coses al món que aparentment no serveixen per a res, però sense les quals, ves per on, tot seria molt diferent. A més, amb una actitud tan descreguda -que en realitat amaga una personalitat immobilista- l'ultraescèptic corre el perill d'haver d'acabar admetent que la seva vida tampoc no serveix per a res.

Dic això perquè, com és sabut, Berga, gràcies a una moció presentada per la CUP, amb l'abstenció de CiU i PSOE i el vot en contra del PP, ha declarat Joan Carles I d'Espanya "persona non grata" al municipi i ha demanat que es revoqui l'acord municipal del 1962 en virtut del qual es va concedir a Franco el títol de fill adoptiu de la ciutat i la consegüent medalla d'or. I a mi, això, em sembla molt bé, perquè Berga té dret a revisar el seu passat i a esmenar aquelles decisions consistorials que només s'expliquen pel context polític en què van ser preses. Vull dir que s'entén que en plena dictadura un ajuntament integrat per berguedans franquistes besés els peus d'un assassí sanguinari com Franco i li lliurés la màxima distinció local. Hom dirà: "Molt bé, d'acord, Franco era un dictador que va cometre crims contra la humanitat. Però això què té a veure amb el rei d'Espanya?" Dit així, semblen coses completament diferents, no hi ha dubte. I és obvi que en bona part ho són. Però no del tot, perquè l'actual rei d'Espanya sempre va fer costat a Franco i al seu règim i va signar els "principios fundamentales del Movimiento Nacional" que van possibilitar l'aixecament del 18 de juliol de 1936, la guerra consegüent i la dictadura posterior. En concret, la signatura famosa va tenir lloc el 23 de juliol de 1969 i Joan Carles, després de jurar solemnement com a successor de Franco totes les disposicions legals del franquisme i els principis defensats per la Falange, va fer un discurs amb aquestes paraules: "Mi pulso no temblará para hacer cuanto fuera preciso en defensa de los principios y leyes que acabo de jurar". Dos dies després, la portada del desaparegut diari Informaciones tenia aquest titular: "Ya hay un Estado monárquico definido: la Monarquía del Movimiento".

Queda clar, doncs, que la monarquia espanyola és una imposició franquista que no ha passat per les urnes, la qual cosa legitima la decisió dels qui en són considerats vassalls per declarar "persona non grata" el monarca i expressar el seu desig de no veure'l ni en pintura a les seves terres. Les terres de Berga, en aquest cas. Una capital de comarca que un mitjà de comunicació espanyol ha definit com "un poblado del noreste". Per altra banda, d'acord amb el que dèiem al començament, no hi fa res que la resolució de Berga només tingui caràcter simbòlic, atès que fa trenta-sis anys que Joan Carles no la visita i que no sembla pas que hi vulgui tornar. No hi fa res, perquè els símbols són molt importants. I la prova és que no hi ha ningú que renunciï als seus. La resolució de Berga, per tant, és un fet simbòlic contra la institució espanyola més simbòlica de totes: la figura del seu rei. Una figura que si existeix no és pas per allò que fa sinó per allò que representa: un país artificial, un concepte nacional de l'Edat Mitjana, dins el qual viu empresonada la nació catalana. I si Espanya no ha derogat mai el Decret de Nova Planta, és precisament per això, perquè la seva naturalesa totalitària i involucionista es manté intacta a través dels segles.

Arribats aquí, esperem que la iniciativa s'escampi per Catalunya. De moment, amb aquest acord del ple del seu Ajuntament, Berga ha fet una doble declaració de principis. D'una banda, ha fet pública la seva desafecció pel rei d'Espanya; i, de l'altra, ha expressat el seu rebuig per totes aquelles persones que es diverteixen matant animals pel simple plaer de matar-los i que es reafirmen com a individus fent-se fotografiar amb un elefant abatut als seus peus.

e-notícies , 14/5/2012
 
El nomenament de Fèlix Riera a Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 maig 2012
Catalunya RàdioEl nomenament de Fèlix Riera com a nou director de Catalunya Ràdio ha estat molt criticat per part d'alguns sectors de la mateixa emissora així com per determinats partits polítics. Fins i tot el Col·legi de Periodistes hi ha dit la seva i s'ha mostrat escandalitzat per la decisió del govern. La raó d'aquestes crítiques es fonamenta en el fet que Riera és militant d'Unió Democràtica de Catalunya i membre del seu comitè de govern -que aviat abandonarà-, i també en la seva inexperiència radiofònica. Una inexperiència que el mateix Riera ha reconegut. És a dir, que, en opinió de tots aquests sectors, el seu nomenament és polític, no pas professional. Doncs sí i no. És polític, però també és professional. D'una banda, és obvi que si Riera fos militant socialista, per exemple, ara mateix no hauria estat designat per al càrrec. I això és així de la mateixa manera que el tripartit nomenava únicament persones de la seva corda. Cal dir-ne els noms o la gent ja se'ls sap de memòria? Resulta hipòcrita, per tant, tot aquest rebombori sobre un nomenament que no fa res més que seguir la dinàmica habitual en les emissores públiques.

Situats en aquest punt, a més, cal preguntar quin nomenament no és polític. Els nomenaments de Joan Majó i Rosa Cullell, per exemple, tots dos d'adscripció socialista, com a directors generals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no van ser polítics? No és polític nomenar un exministre del govern espanyol manifestament felipista? I el cessament d'Antoni Bassas no va ser polític? I la neteja ideeològica d'altres professionals catalanistes a Catalunya Ràdio, com ara Jordi Basté, Toni Clapés, Josep M. Solé i Sabaté, Rita Marzoa o Toni Arbonès, ja fos acomiadant-los o arraconant-los, tampoc no va ser política? Com és que totes aquestes barabaritats no van ser polítiques i el nomenament de Riera sí que ho és? I a sobre, en la seva abrandada queixa, el Col·legi de Periodistes gosa dir que "mai, en els gairebé trenta anys d'història de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no s'havia arribat a aquest extrem". Quina barra! Amb això n'hi ha prou per veure quin és llautó polític d'aquest Col·legi. Déu ens guardi de les urpes sibil·lines dels qui es fan passar per apolítics.

Seguint el mateix fil, hom pot dir que Mònica Terribas sí que és una professional del mitjà que coneix perfectament la casa que dirigia. I és cert. No crec que això ho discuteixi ningú. Mònica Terribas és una magnífica professional. Però el seu nomenament va ser eminentment polític. Com tots els nomenaments. I també com totes les destitucions. El problema d'alguns partits, entitats o comitès és que titllen de polític tot allò que no passa pel seu sedàs. El seu esperit és aquest: "És polític tot allò que fan els altres. El que faig jo no ho és".

Un altre debat és si el poder polític ha de tenir tant de pes sobre TV3 i Catalunya Ràdio o més aviat caldria seguir un model més proper a la BBC, com diuen alguns. Aquests últims ho consideren pertinent "en nom de la democràcia". Jo, tanmateix, no hi estic d'acord per dues raons bàsiques. La primera és que els qui usen el terme 'democràcia' com a argument són els mateixos que neguen als catalans el dret democràtic de decidir el seu destí fins al punt d'intentar deslegitimar les consultes per la independència. I la segona, perquè constitueix un error de base comparar TV3 i Catalunya Ràdio amb la BBC. De fet, la comparança, llevat que es tracti de criteris artístics, fa riure, ja que equival a comparar el Regne Unit amb Catalunya. És a dir, un Estat independent amb una nació sense Estat. El dia que Catalunya tingui un Estat propi, sigui membre de les Nacions Unides i no hagi de lluitar per la seva supervivència en podrem parlar. Ara, de moment, la televisió i la ràdio públiques necessiten el govern al darrere com el necessiten tantes i tantes coses en aquest país. I si tanta pressa tenen alguns per canviar aquest model l'únic que han de fer és contribuir a fer més immediata la independència de Catalunya.

Però centrant-nos en la persona de Fèlix Riera, crec que pot ser un molt bon director de Catalunya Ràdio, perquè, tot i no tenir experiència en el mitjà, sí que la té en l'àmbit de la cultura, en general, i en el camp audiovisual i editorial, en particular, i em sembla molt positiva la seva idea de voler elevar el nivell cultural de l'emissora fins a fer-ne un segell de marca plenament identificable. I si, a més d'això, transmet als professionals i col·laboradors que hi treballen la idea que el seu nivell lingüístic ha de ser superior al de la resta d'emissores, en el sentit que constitueixen un model amb forta incidència en la societat, doncs encara millor. Els barbarismes que diuen i els errors gramaticals que cometen dia rere dia davant del micròfon persones que cobren per parlar en hores de 'prime time' fa enrojolar. Res a veure amb la BBC i amb el seu nivell d'anglès. L'aposta per elevar el nivell cultural de l'emissora és indestriable del deure de ser un referent.

Tant de bo que Fèlix Riera faci que arrelin aquests dos principis bàsics per treballar en una emissora pública catalana: entendre que l'autoexigència professional comença, indefectiblement, pel domini de l'eina principal de treball, que en el cas d'un radiofonista i dels seus col·laboradors fixos és la llengua, i entendre també que Catalunya Ràdio ha tenir tenir una visió catalanocèntrica de les coses. Ha de ser catalanocèntrica en l'elaboració i en la narració del seu missatge i tenir clars conceptes tan elementals com aquests: l'únic "govern central" dels catalans és el govern de Catalunya. Els altres governs són el govern espanyol, el govern francès, el govern alemany, etc. I quan es parla d'aquest país, "aquest país" només pot ser Catalunya. El país dels catalans, el país de l'emissora, el país de la ràdio nacional de Catalunya.

El Singular Digital , 15/5/2010
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 561 - 630 de 1696
spacer.png, 0 kB