spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
El dia que va morir Fraga Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 gener 2012
Franco i FragaEl dia que va morir Manuel Fraga Iribarne feia fàstic escoltar els informatius de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. Calia fregar-se les orelles i punxar-se amb una agulla per estar segur que tot l'enfilall de declaracions sobre el personatge, per part dels polítics entrevistats, eren realitat i no pas un malson. Escoltant les seves paraules, tota persona que desconegués el passat del difunt arribava a la conclusió que es tractava d'una figura exemplar. Una figura exemplar com a home, com a polític i com a demòcrata. Totes les personalitats entrevistades, de dreta, de centre i d'esquerra, coincidien a lloar Fraga i a obviar-ne el passat feixista i les sentències de mort que signava. Talment com si els crims contra la humanitat prescrivissin i la forçosa adaptació dels assassins als nous temps els exonerés de les atrocitats comeses. Vegem-ne una petita mostra:

  • Generalitat: "Un dels polítics actius més destacats de la història recent d'Espanya."

  • Partit Popular: "Es tracta de la pèrdua d'un home exemplar que sempre va lluitar pels seus ideals. [...] Els serveis positius que Fraga va prestar al país [Espanya] superen certes anècdotes particulars."

  • Miquel Roca: "Va fer una aportació decisiva en la Constitució. Amb la seva aprovació es va fer un pas important."

  • José Montilla: "De treball tenaç i sòlides conviccions, va entendre la necessitat d'una transició democràtica."

  • Josep Antoni Duran i Lleida: "No s'ha d'oblidar i s'ha de reconèixer que va ser una persona clau en la transició i en la consolidació democràtica d'aquest país." (El país de Duran i Lleida sempre és Espanya).

Tanta lloança repugna, francament. Repugna perquè amaga la veritat i perquè es burla dels milers de persones que van ser assassinades o torturades per la ideologia sanguinària de Fraga. Una ideologia, a més, de la qual no sols no en va renegar mai, sinó que se'n va vantar amb aquestes paraules: "No m'avergonyeixo de res del que he fet per Espanya en la meva vida".

Però ja fa temps que sembla que demanar dignitat a la classe política catalana és picar en ferro fred. N'hi ha prou que recordem les recents lloances al franquista Carles Sentís o l'homenatge institucional que el govern de socialistes, Iniciativa i Esquerra va retre a Juan Antonio Samaranch al mateix Palau de la Generalitat per adonar-nos de la magnitud del cinisme que ens envolta. Les paraules de Joan Herrera, secretari general d'ICV, amb relació a Fraga, en són un exemple: "Algú que no condemna el franquisme no pot passar per heroi de la democràcia". Ves per on, Samaranch tampoc no va renegar mai del seu passat feixista i, tot i així, el senyor Herrera, el seu partit i els seus socis no van tenir cap escrúpol a homenatjar-lo com si fos un heroi. Un heroi de Catalunya. Arribats aquí, esborrona pensar què hauria fet el tripartit si Fraga Iribarne hagués estat català.

Per sort, no tothom és igual al nostre país. Cal felicitar Solidaritat Catalana per haver emès un comunicat oficial de quatre punts que palesen que tota lloança o indolència catalana davant la figura de Fraga és una indignitat.

  • Manuel Fraga: "Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar."

L'estat de prostració en què es troba actualment Catalunya és conseqüència de la seva manca d'autoestima. Un poble que arriba a l'extrem d'homenatjar o magnificar els seus assassins és un poble que ha perdut la dignitat.

e-notícies , 23/1/2012
 
UGT i CCOO, còmplices de l'espoli Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 gener 2012
UGT i CCOO, còmplices de l'espoliUn dels molts dèficits que pateix Catalunya és el de sindicats nacionals. El País Basc sí que en té, de sindicats propis, però Catalunya no. Parlo de sindicats grans, no pas de petits com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) al servei de la classe treballadora dels Països Catalans. A casa nostra, com sabem, els sindicats majoritaris són UGT i Comissions Obreres. És a dir, dos sindicats nacionalment espanyols darrere els quals hi ha partits que defensen la unitat d'Espanya i que treballen dia rere dia en contra de la independència de Catalunya. Això no vol dir que entre els seus afiliats no hi hagi alguns independentistes. Sí que n'hi ha. Però només en la mesura que també hi ha afiliats budistes, vegetarians o culers. És a dir, sense cap incidència en la política sindical de l'entitat. Ens ho deixa ben clar l'anunci de mobilitzacions a diferents llocs de Catalunya que han fet UGT i CCOO contra les retallades del govern català i en demanda d'una consulta popular perquè la ciutadania digui si vol retallades o no vol retallades. Visca la demagògia! Fins i tot han dit que, si no se'n surten, promouran una Iniciativa Legislativa Popular que la faci possible. Així ho expressa Josep Maria Álvarez, secretari general d'UGT: "Només des del cinisme es pot impedir que es doni veu als ciutadans. El dret de decidir ha de ser infinit i no només per exercir-lo en les convocatòries electorals".

Si Catalunya fos un país normal, és a dir, una nació no sotmesa a la voluntat d'una altra nació, el discurs del senyor Álvarez faria goig de sentir-lo. Però Catalunya no sols no és un país normal, sinó que és un país espoliat. I això converteix en pura demagògia les accions de l'esquerra d'obediència espanyola. D'entrada, té gràcia que aquells que van girar l'esquena a les consultes per la independència, fins al punt d'intentar boicotejar-les en la majoria de municipis, siguin els mateixos que ara invoquen "el dret de decidir", com un "dret infinit", i s'autoproclamen defensors de "la veu dels ciutadans". ¿La veu dels ciutadans no compta a l'hora de pronunciar-se sobre la independència del país? On queda la infinitud del dret a decidir si la consulta capital, la de la plena llibertat, és marginada per aquells que s'autodenominen progressistes i defensors dels drets humans?

Naturalment que es poden criticar determinades maneres de retallar per part de la Generalitat, naturalment que hi pot haver discrepància sobre la seva manera d'administrar les engrunes que tenim, però les retallades, ara mateix, són inevitables. I és vergonyós que determinada oposició se serveixi d'una situació com l'actual per fer política d'erosió governamental en lloc d'assumir les seves responsabilitats en els fets que han provocat aquestes retallades. ¿Com és que UGT i CCOO no han convocat manifestacions contra el govern anterior per haver deixat un forat de 8.400 milions d'euros en els comptes públics? Com és que no s'han manifestat a Madrid, la capital del seu país i de la seva seu central, exigint que el govern espanyol ens pagui els 1.450 milions d'euros dels fons de competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l'Estatut? Com és que no fan pinya en favor d'un concert econòmic com el del País Basc? Com és que no es manifesten en contra dels 22.000 milions d'euros que Espanya roba cada any a Catalunya i que són la causa real del nostre enfonsament?

Hi ha una explicació, però. I és que és molt més fàcil fer-se el progre enfilant-se a les taules de les dependències de la Generalitat, que no pas enfilar-se a les taules de les dependències de la Moncloa. I ara! Això mai! Espanya, per a aquests sindicats, és una veritat absoluta i irrefutable, i mentre esdevenen còmplices de l'espoliació que patim es dediquen a fer-nos creure que la situació d'asfíxia econòmica en què ens trobem no és pas culpa d'Espanya, sinó culpa nostra. Exactament el mateix discurs del PP i del PSOE, els dos lladres principals. Així de perversa és la maniobra d'UGT i CCOO, els dos grans sindicats nacionalistes espanyols a Catalunya: en comptes de despertar la societat perquè es rebel·li contra el lladre, l'empenyen perquè esclafi el qui n'administra les engrunes que deixa.

El Singular Digital , 24/1/2012
 
La normalitat del masclisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 gener 2012
Violència masclistaEl portaveu del grup municipal del PP, Jorge Carreras, ha escampat un escrit per diversos mitjans dient que la "violència domèstica" no s'ha de diferenciar d'altres violències i que les mesures que s'adopten "en lloc de solucionar el problema l'agreugen". Segons ell, el que cal fer és un capmàs de totes les violències: violència contra les dones, contra els homes, contra els infants, contra la gent gran... Posats a fer, també hi podríem incloure la violència d'Espanya contra Catalunya, oi senyor Carreras? El cert, però, és que tota solució passa per l'anàlisi específica de cada forma de violència perquè, encara que alguns efectes tinguin elements coincidents, com ara la mort, les raons que l'originen són diferents. La violència contra les dones no prové d'un masclisme individual o circumstancial, la violència contra les dones es fonamenta en un masclisme social que per la seva ancestralitat i transversalitat ha adquirit un estatus de normalitat que el fa imperceptible. L'home sempre ha maltractat la dona. Sempre. I ho ha fet i ho fa perquè l'entén com una possessió i se'n considera amo i senyor de la seva vida i de la seva voluntat. I això està tan arrelat en el seu cervell que fins i tot l'incomoda, l'exaspera o el deprimeix tenir un sou inferior al de la seva parella o ser vençut per una dona en qualsevol àmbit no conceptuat com a femení. L'ús corrent de la frase "qui porta els pantalons a casa", per exemple, és ben il·lustrativa d'aquest masclisme social. El llenguatge sempre ens delata. I si les coses han fet un gir notable no ha estat pas fruit d'una maduració masculina espontània, sinó de la presa de consciència que la dona ha experimentat. L'actitud de l'home, per tant, evoluciona favorablement, però només ho fa en la mesura que la dona, amb la seva autoestima, li para els peus.

Diari de Sant Cugat , 20/1/2012
 
Els Mossos de '¡Que viva España!' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 gener 2012
Els Mossos de '¡Que viva España!'Aquests dies la societat catalana ha tingut una actitud tan positiva en contra dels Mossos d'Esquadra, d'UGT i de CCOO, per haver escopit sobre la llengua catalana, que no han tingut més remei que fer marxa enrere amb la cua entre cames. Ja sabem que no tots els membres del cos pensen igual -no caldria si no!- i que n'hi ha que estan indignats per la progressiva degradació de la seva imatge a què l'aboquen els comissaris polítics de l'òrbita socialista i de Ciudadanos que mouen els fils des de dins. De fet, es nota que tota l'estratègia aparentment reivindicativa, però en realitat ideològica, aprofitant-se de la mala maror econòmica, ha estat dissenyada per l'oposició espanyolista. Fins i tot s'ha descobert que el portaveu del sindicat de Mossos de Comissions Obreres, Antoni Castejón, està vinculat a Ciudadanos i participa en actes al costat d'Albert Rivera.

No cal dir que els sindicats, a hores d'ara, vista la reacció de la societat, que els ha blasmat indignada, estan fugint d'estudi i es passen les culpes els uns als altres. Ni tan sols tenen el valor de reconèixer la barbaritat que han perpetrat. UGT, concretament, ha sortit amb un manyoc d'excuses de mal pagador dient que ells no pretenien instrumentalitzar la llengua catalana "com a objecte de confrontació ni fer-la servir en cap conflicte laboral, tenint en compte el seu valor cultural, social i polític". Mare de Déu, quin cinisme! Si no volien emprar la llengua catalana com a objecte de confrontació, per què es negaven a parlar-la? Si les seves reivindicacions són laborals, per què han vexat la llengua pròpia de Catalunya? Si de debò creuen que la llengua catalana té un valor cultural, social i polític, per què hi han escopit a sobre? Tota llengua, no només la catalana, pel sol fet d'existir, té un valor cultural, social i polític. I tot col·lectiu, ja sigui un cos de policia o un sindicat, que escarneix una llengua en benefici dels seus interessos no sols deixa d'inspirar el més mínim respecte, sinó que mereix el més absolut menyspreu.

No prou satisfets amb les seves vexacions a la llengua catalana, el passat dia 14 a Lloret de Mar, aprofitant que el president Mas hi inaugurava la nova Casa de Cultura, quatre-cents Mossos d'Esquadra, convocats pels sindicats, van intentar boicotejar l'acte fent onejar una gran bandera espanyola i cantant la cançó ¡Que viva España!, popularitzada per Manolo Escobar i pertanyent a la banda sonora de la pel·lícula Me has hecho perder el juicio, dirigida el 1973 per Juan de Orduña, un dels cineastes del règim de Franco. És a dir, burlant-se de Catalunya a través de la persona que n'ostenta democràticament la màxima representativitat. La barreja d'autoodi i de nacionalisme espanyol provoca aquestes defecacions. I és que UGT, CCOO i el sindicat dels Mossos no sols utilitzen la llengua catalana com a objecte de confrontació, sinó que també se serveixen de Catalunya amb la mateixa intenció. És obvi, doncs, que per a ells Catalunya és una merda i la manera d'expressar-ho és imposar-nos a tots els catalans, mitjançant el nostre president, la nacionalitat espanyola. En realitat feien befa del poble de Catalunya com a col·lectivitat nacional. Just allò que UGT i CCOO mai no han fet d'Espanya. Per què no insten la policia espanyola a fer les seves reivindicacions laborals cantant l'himne nacional de Catalunya i negant-se a parlar en espanyol? Perquè aleshores es convertiria en una policia muda, potser?

Sigui com vulgui, no hi ha dubte que els sindicats, amb la seva estratègia, han aconseguit una cosa, i és degradar profundament la imatge del cos de Mossos d'Esquadra. Només per això, la conselleria d'Interior ja hauria de dur a terme una degradació de la categoria laboral d'aquesta gent en alguns casos i l'expulsió del cos en d'altres. A tots ells, però, va dedicada aquesta versió catalana de ¡Que viva España! que l'any 2000 van presentar Josep Maria Cantimplora i l'Orquestra Cloratita. Per cantar-la, només cal recordar-ne la música:

Per això s'escolta aquest clam:
"Això no és Espanya!"
De Salses fins a Guardamar,
"Això no és Espanya!"
I de Fraga fins a Maó,
"Això no és Espanya!"
El poble canta amb il·lusió,
i el poble té raó.

e-notícies , 19/1/2012
 
La fòbia al matrimoni homosexual Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 21 gener 2012
La fòbia al matrimoni homosexualSembla mentida que en ple segle XXI dediquem el nostre temps a debats estèrils i absurds com el de si és pertinent o no l'ús del terme "matrimoni" per definir les unions entre persones homosexuals.

Ja sabem que en aquesta societat hi ha gent molt conservadora que voldria que certes coses no evolucionessin mai. Però, per sort, tot i les resistències, la societat avança en matèria de drets humans. N'hi ha prou de mirar enrere per veure que només fa quatre dies que les dones poden decidir sobre el seu propi cos gràcies a la llei de l'avortament. I tampoc no fa gaire que l'adulteri estava penalitzat, especialment l'adulteri femení. Si tot seguís com volen els sectors més reaccionaris ara mateix ni tan sols el divorci estaria permès.

Per això el Partit Popular, que és l'estendard polític del pensament retrògrad, té el cinisme de dir que prohibir l'ús del terme "matrimoni" a unions del mateix sexe no és un "menysteniment envers aquestes persones". Quina barra! Talment com si el terme "matrimoni" fos una propietat privada l'ús de la qual obligués a pagar drets. Ho justifiquen, és clar, dient que el concepte del matrimoni és religiós i que l'Església no reconeix les unions homosexuals. És a dir, que els homosexuals que es casen entre ells no poden dir-se matrimoni perquè aquest mot defineix un sagrament, el sagrament del matrimoni, que ningú no ha beneït. Arribats aquí, però, cal preguntar com és, aleshores, que les parelles heterosexuals que no es casen per l'Església sí que poden dir-se matrimoni? Si la seva unió no ha estat segellada per l'esmentat sagrament i es fonamenta "només" en el certificat de l'administració, com és que l'extrema dreta sí que admet que es diguin matrimoni? Perquè es tracta d'un home i una dona, potser? I qui diu que dos homes o dues dones no poden formar matrimoni? Ah, sí, ho diu l'extrema dreta, és clar.

Cugat.cat , 20/1/2012
 
TV3 o La 3? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 gener 2012
La 3Ja fa més d'un any que hi va haver un canvi de govern a Catalunya, però els serveis informatius de TV3 continuen espanyolitzant els catalans per mitjà d'elements que passen desapercebuts a tots aquells espectadors poc amatents a aquesta praxi. No parlo de continguts -això requeriria un altre text- ni tampoc de concepció de programes, cosa subordinada a un procés més lent, sinó del missatge formal. És a dir, d'una elaboració, redacció i presentació de les notícies des d'un prisma netament hispanocèntric. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que TV3 es manté fidel al seu nom i que, d'acord amb el número 3 -clar reflex d'una mentalitat regional, no pas nacional, subsidiària de TVE-1 i TVE-2-, continua considerant-se a si mateixa el tercer canal de Catalunya i, per tant, un canal espanyol més. Un canal amb peculiaritats lingüisticoculturals, això sí, però un canal espanyol. Talment la viva expressió d'allò que els immobilistes en diuen el fet diferencial català.

Aquesta és la raó per la qual la immensa majoria de les notícies relacionades amb Catalunya que no tenen un caràcter eminentment local -un incident en un barri, un acte en un municipi, una Festa Major, una exposició...- se'ns presenten sistemàticament emparentades amb Espanya. Es tracta que, sense adonar-nos-en, interioritzem que Catalunya són quatre províncies espanyoles i que, consegüentment, la nostra "realitat nacional" té el seu centre neuràlgic no pas a Barcelona sinó a Madrid. Madrid, segons TV3, és la capital de Catalunya. I per fer que aquesta idea arreli en el nostre cervell, desactivi la nostra consciència nacional i ens converteixi en catalans submisos i hispanodependents se segueix la norma de fer indestriable el nom de Catalunya del d'Espanya. De fet, apareixen sempre junts, ja sigui en les introduccions dels presentadors, en la veu dels reporters o en els rètols i els gràfics, es parli del que es parli. La idea d'aquesta rentada de cervell és que l'espectador interioritzi que Catalunya no fa res per si mateixa i que tot el que hi passa és una peculiaritat regional del que passa nacionalment a Espanya.

Vegem-ne alguns exemples:

  • "Les empreses catalanes de videojoc ensenyen musculatura al Gamelab de Barcelona. Tant a Catalunya com a Espanya hi ha força activitat. De fet, de cada deu unitats de joc venudes a Espanya, dues són de producció espanyola. Un joc que genera a Espanya uns ingressos superiors als 1.200 milions d'euros."
  • "Entre gener i setembre s'han venut un 1% més de cotxes a Catalunya i un 1% menys a Espanya."
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: "Un home mata a trets la seva exparella en una església de Madrid".
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: "Una mare mata els seus dos fills de tres i onze anys a Jaén".
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: "Un home de 41 anys ha mort la seva mare, de 69 anys, amb arma blanca a Linares, a Jaén."
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: "Un home mata la seva dona a Zafra, Badajoz."
  • "Un de cada dos espanyols respira aire per sobre dels límits legals." (No és de la respiració dels catalans, del que hauria d'informar Televisió de Catalunya?)
  • "Més de 14 milions i mig d'espanyols han comprat els regals de les festes de Nadal per Internet." (No és de les compres de Nadal dels catalans, del que hauria d'informar Televisió de Catalunya?)
  • "El Consell de Ministres ha aprovat l'avantprojecte de llei orgànica d'estabilitat i sostenibilitat pressupostària." (Quin Consell de Ministres? D'on són aquests ministres?)
  • "El govern vol sancionar les comunitats que incompleixin el dèficit." (Quin govern? Si el govern espanyol és el "govern", el govern català què és? Tots els governs forans s'han de dir amb el gentilici: govern espanyol, govern francès, govern alemany...)
  • "Pugna nacionalista entre Amaiur i el PNB." (Les pugnes entre PP i PSOE no són nacionalistes?)
  • "Les universitats catalanes es troben entre les més eficients d'Espanya i d'Europa." (Si Europa ja inclou Espanya, per què citen Espanya?)

La llista seria inacabable, perquè aquesta dinàmica és una constant en tots els telenotícies. Però hi ha molts altres aspectes de la qüestió sobre els quals caldrà parlar-ne un altre dia, com ara dir "sortim a l'exterior" després d'una notícia espanyola o l'ús del terme "govern central" en lloc de "govern espanyol" o la institucionalització del catanyol com a català estàndard tot oblidant la responsabilitat formativa de TV3, lingüísticament parlant: "vivenda" en lloc d'"habitatge", "deutes contretes" en lloc de "deutes contrets", "afiançar" en lloc de "consolidar" o "afermar", "fer la vista grossa" en lloc de "fer els ulls grossos", "tot dóna que pensar que" en lloc de "tot fa pensar que", "a no ser que" en lloc de "si no és que", "de pressa i corrents" en lloc de "a corre-cuita"...

Atès que aquest estat de coses no sembla que importi gens ni mica al govern, s'imposa un petit exercici de coherència. Ara que TVE-1 i TVE-2 es fan dir La 1 i La 2, TV3 es podria dir La 3.

e-notícies , 16/1/2012
 
L'atac dels Mossos a la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 gener 2012
MossosJa fa molts anys que el cos de Mossos d'Esquadra no té res a veure amb els seus principis fundacionals. Res en absolut. Així ho diuen, a més, algunes de les persones que es dediquen a la seva formació. No és estrany que la simpatia amb què se'ls va acollir inicialment i les diferències notables que hom podia percebre entre ells i els cossos de seguretat espanyols s'hagin esvaït. Hi ha agents, fins i tot, que no entenen les raons d'aquest distanciament. Però, de debò no les entenen? Ja es va veure a la plaça de Catalunya de Barcelona els extrems a què arriba el comportament demencial dels antiavalots contra persones que es limiten a practicar la resistència passiva. I la prova és que el cas s'està dirimint als tribunals. Però hi ha altres qüestions que no tenen res a veure amb això i que també deterioren la imatge dels Mossos. De fet, el deteriorament és tan accelerat, amb una galopant espanyolització, que sembla obvi que està promogut des de dins mateix del cos. El conseller Puig tindrà feina a foragitar-ne els talps.

La mostra més recent la trobem en l'atac a la llengua catalana que els Mossos han perpetrat, segons diuen, per defensar les seves demandes laborals. Es veu que per demanar cotxes i armilles s'ha d'atacar la llengua catalana, perquè la llengua, com sap tothom, és la culpable de tot el que passa a Catalunya. Val a dir, però, que els Mossos i el seu sindicat SPC no estan sols en aquesta qüestió. Al darrere hi ha els sindicats nacionalistes espanyols UGT i CCOO. Dos sindicats amb el centre neuràlgic a Madrid que, al costat d'SPC, s'expressen en aquests termes:

  • "Com que a Interior li fa mal la llengua, doncs anem contra la llengua ".
  • "Hem pres la decisió de canviar al castellà en les comunicacions amb la premsa, perquè ens empara el fet que hi ha dues llengües cooficials. Som una policia autonòmica i podem fer servir tant el català com el castellà. I com que sembla que li importa tant a aquest govern nacionalista de CiU la qüestió de la llengua hem pres aquesta mesura".
  • "La Constitució [espanyola] diu que hi ha dues llengües cooficials, i nosaltres estem obligats a treballar amb totes dues. Ara decidim que en farem servir una. És una mesura més, com l'ocupació de la comissaria. No hi ha cap reivindicació política al darrere".
  • "És fàcil de portar a terme, és legal, posarà dels nervis al govern, agradarà als opositors al govern i és totalment compatible amb qualsevol altra mesura".

Realment cal estar molt amarat d'autofòbia per caure tan avall. D'autofòbia i d'espanyolisme. Però d'SPC, UGT i CCOO es pot esperar qualsevol cosa. Recordem que UGT i CCOO estan visceralment en contra que el 50% de les còpies de les pel·lícules que es projecten a Catalunya estiguin doblades al català i que l'1 de febrer de 2010 van donar suport al boicot dels exhibidors. Per això, amb la seva mesura d'escopir sobre la llengua catalana, pretenen que Catalunya es mostri al món com la viva imatge de l'esclau que té tan interioritzada la seva condició que, a més del menyspreu de l'amo, necessita menysprear-se ell mateix. I com que és masoquista fins al moll de l'os, res no li produeix més plaer que fustigar-se una de les parts del cos més nafrades: la llengua.

Tanmateix, analitzant els arguments d'aquests sindicats, veurem que no hi ha delator més inclement que el llenguatge. Diuen que van "contra la llengua" perquè "a Interior li fa mal la llengua". O, dit d'una altra manera, com que la conselleria s'estima la llengua catalana han decidit parlar en espanyol per fer-li mal. Queda clar, doncs, que ells, a més de no estimar la llengua catalana, experimenten plaer anorreant-la. Un altre dels seus arguments és definir-se com a "policia autonòmica" nacionalment espanyola, perquè per a ells Catalunya no és una nació ni és res de res. Quatre províncies perifèriques a tot estirar. I com que no és res de res, els Mossos d'Esquadra no són la policia nacional de Catalunya. Són simplement això: agents "autonòmics" d'una nació que es diu Espanya. Aquesta sí que la veneren.

Té gràcia, per altra banda, que gosin dir que ells no fan política i que alhora justifiquin el seu atac a la llengua catalana en la voluntat de fer mal al "govern nacionalista de CiU". Realment curiós, perquè, si la llengua no és una eina política, com és que la utilitzen políticament contra el govern? Perquè és un govern nacionalista català? I què entenen ells, per nacionalista? Defensar la llengua pròpia és ser nacionalista? Aleshores com n'hem de dir, del Partit Popular i del Partit Socialista, que no sols defensen la llengua espanyola sinó que la imposen a nacions que en tenen una altra? Imposar l'espanyol no és ser nacionalista, però defensar el català sí que ho és? Francament, només un nacional-no-nacionalista espanyol pot dir una cosa així.

Un punt hilarant, malgrat la gravetat de la situació, és el que recolza en l'afirmació que els Mossos "estan obligats" a treballar en llengua catalana i en llengua espanyola i que, consegüentment, han decidit "fer servir només una". I quina és aquesta "una"? Doncs l'espanyol, naturalment. L'espanyol, com la ciència ha explicat un munt de vegades, no és una llengua nacionalista. I ara! L'espanyol és una llengua franca, innòcua i apolítica. El català, en canvi, és una llengua connotada, nociva i fastigosament política. I, és clar, deixar de parlar-la és un descans. És tan odiós això d'haver de parlar català per guanyar-se la vida. Oh, quin fàstic! Sort que de tant en tant els nacionals-no-nacionalistes poden fer vaga de català.

En tot cas resulta molt il·lustratiu que diguin que ataquen la llengua catalana perquè es tracta d'una mesura que "és fàcil de portar a terme" -demostren la seva valentia atacant la llengua feble- i que "agradarà als opositors al govern", cosa que vol dir que consideren que l'oposició és espanyolista i que, per tant, se solidaritzarà amb ells. El que crida l'atenció és que no s'adonin que dient això es retraten també a si mateixos com a nacionalistes espanyols. Aquesta és la raó per la qual UGT i CCOO, en les seves múltiples reivindicacions laborals, mai no han pressionat el govern espanyol deixant de parlar espanyol. En quina llengua parlarien, aleshores? És el problema que té ser nacional-no-nacionalista espanyol, que quan no pots parlar en espanyol et quedes incomunicat.

El Singular Digital , 17/1/2012
 
L'atracament de la T-10 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 gener 2012
AndanaL'augment de les tarifes del transport públic constitueix un abús de poder. És vergonyós que la T-10 de dues zones s'apugi dos euros -dos euros!-, és a dir, de 16,40 a 18,40, i que el bitllet senzill s'incrementi un 38%. La reacció immediata és dir: No hi ha dret! I realment no n'hi ha, de dret. És un escàndol, perquè aquesta puja de preus coincideix amb la reducció de sous i perjudica sense escrúpols els sectors socials més necessitats. A més, a fi d'evitar una oposició a la mesura, el govern utilitza dos elements. Un per atenuar-ne l'impacte psicològic -reduint un 2% el preu de la T-Mes i un 3,6% el de la T-Trimestral- i un altre per justificar-se. El primer és un parany similar al que fan servir les entitats bancàries quan volen que usis una targeta: te la donen de franc i quan ja hi estàs enganxat t'imposen una comissió. En el cas de la T-Mes i de la T-Trimestral, la reducció de preu té el mateix objectiu. Es tracta d'empènyer-nos a usar-les i, un cop això sigui un fet, encarir-ne el preu arbitràriament. El segon element, el justificatiu, ens diu que la culpa és del govern espanyol, que ha reduït la seva aportació en un 43%, passant dels 200 milions d'euros als 113, cosa que és certa. El govern català té tota la raó i fa bé de blasmar l'asfíxia econòmica a què ens aboca la pertinença a Espanya. En aquest sentit, són demagògics els atacs que rep per part dels partits que volen erosionar-lo criticant les retallades mentre amaguen l'espoliació espanyola de 22.000 milions d'euros que les provoca. El problema és que el govern no fa el que ha de fer, que és plantar-se davant Madrid en defensa dels interessos de Catalunya. En lloc d'això, es limita a acotar el cap i a compensar el robatori espanyol apujant els impostos als catalans. Apujar els impostos no és una mesura, és una covardia.

Diari de Sant Cugat , 13/1/2012
 
La col·laboracionista Sánchez-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 gener 2012
La col·laboracionista Sánchez-CamachoSón molt d'agrair les declaracions que aquests dies ha fet  sobre la seva visió de Catalunya. Molt d'agrair per la seva sinceritat. Camacho demana el següent:
"Que hi hagi un nou model de política exterior, suprimint i reformulant ambaixades [catalanes]. Estem tenint un model de política exterior que suposa molta despesa pública i estem mantenint moltes empreses públiques que encara són deficitàries i que comporten molta despesa per als catalans". I quan el periodista li diu que la política exterior catalana, comparada amb l'espanyola, és de riure, ella respon: "No és una qüestió de comparacions. Els estats tenen una política exterior, i Catalunya no n'ha de tenir. Només ha de ser per internacionalitzar els seus productes i per captar inversors. La política exterior d'Espanya ja fa política exterior de Catalunya i de la resta de comunitats".
En altres paraules, segons Camacho, Catalunya no és una nació. Catalunya només són quatre províncies espanyoles subordinades a Espanya fins a la fi del món per designi diví sense cap dret a tenir política exterior pròpia ni a projectar-se internacionalment per si mateixes. I, per idèntica raó, les delegacions de la Generalitat a Brussel·les, París, Londres, Berlín, Buenos Aires -aquesta, sense cap mena de recursos- i Nova York haurien de tancar les seves portes o reconvertir-se en oficines turístiques alhora que Televisió de Catalunya s'hauria d'empetitir i espanyolitzar -encara més!- tot esdevenint allò que l'any 1983 el PSOE reclamava que fos: una televisió antropològica, com són ara Televisión Rioja o Extremadura Televisión. És clar, la senyora Camacho sap que els pressupostos actuals de TV3, tot i que molt migrats, permeten fer una televisió competitiva i de qualitat superior a la de molts estats, entre els quals Espanya, i, esverada, en demana la provincianització.

La part més sucosa de les seves declaracions és aquella que, com a nacionalista espanyola que és, ens diu el següent:
"TV3 hauria de demostrar la pluralitat del país, no només la Catalunya independentista. A la televisió valenciana i a la de les Balears es parla una altra llengua i castellà, i no passa absolutament res. En canvi, a Catalunya algunes persones han estat retirades de tertúlies per parlar en castellà. Jo això no ho puc admetre. Que la llengua prioritària a TV3 sigui el català, sí, però que també es podria fer en altres llengües i en castellà, això és evident".
Com veiem, les demandes de la senyora Camacho coincideixen fil per randa amb les del socialista Joan Ferran. I és que el Partit Popular i el Partit Socialista són la lloriguera del col·laboracionisme català. Per això, del més mínim bri de catalanitat a TV3 en diuen "televisió independentista". Però tant de bo tinguessin un bri de raó i TV3 fos mínimament catalanocèntrica. Malauradament no ho és. Jo mateix, en el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?, explico detalladament fins a quin punt i de quina manera TV3 constitueix una poderosíssima i sibil·lina eina d'espanyolització. Quant a la llengua, no és veritat que la llengua de l'emissora sigui el català. Ho és només en un tant per cent. I si algú ho dubta, que pregunti als catalans del nord o als fills de catalans a l'estranger, que lògicament no parlen espanyol. Li explicaran que la presència de l'espanyol és tan permanent en tots els àmbits de la programació, incloent-hi els anuncis, que els costa d'entendre'n la meitat dels continguts. Col·laboradors, convidats, entrevistats, telenotícies, reportatges, documentals, programes de debat, d'economia, d'esports, d'entreteniment, d'humor... La presència de l'espanyol és constant. I en programes com Polònia, Crackòvia o l'APM el català és gairebé testimonial.

Un altre punt significatiu de les declaracions de la senyora Camacho és quan diu això:
"És evident que Espanya ha de tenir un model de política exterior, perquè és necessari per al seu impuls, reconeixement i prestigi al món. Defensa és una política d'Estat, com Interior. Les polítiques d'Estat són absolutament imprescindibles per a la convivència i la cohesió".
Molt bé. Però d'això no se'n diu política identitària? I no és aquesta política la que la senyora Camacho critica del govern de Catalunya? Se li entén tot, tanmateix. Vol impedir l'existència d'un model de política exterior català precisament perquè sap que aquest model és bàsic perquè Catalunya rebi l'impuls i el reconeixement imprescindibles per tenir prestigi al món. I per això, mentre considera "imprescindible" abocar diners a carretades en ministeris com Cultura o Defensa i en ambaixades sumptuoses o merament honorífiques en nom de la "cohesió" identitària espanyola, vol aprimar els pressupostos destinats a la política nacional de Catalunya i a les seves pròpies polítiques de cohesió.

El problema de la senyora Camacho és el mateix que el de tots els col·laboracionistes catalans. Volen ser estimats a Espanya, però es troben que allà no són absolutament ningú perquè Espanya no estima els col·laboracionistes catalans, només els utilitza com a babaus útils. Carme Chacón n'és un exemple. I és ben normal, això, perquè no hi ha personatge més patètic, més esperpèntic i més execrable que un traïdor al seu país. Cada país, això sí, els denomina d'una manera. A Catalunya en diem botiflers.

e-notícies , 12/1/2012
 
Rehabilitem la rehabilitació arquitectònica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 gener 2012
Cases del c/Santa Joaquima abans i després
Cases del c/Santa Joaquima abans i després
Hi ha iniciatives locals molt positives, i la que va tenir ara fa deu anys l'Associació de Propietaris de Sant Cugat n'és una. Em refereixo al Premi d'Arquitectura a les millors edificacions fetes a la ciutat. Aquest premi, que s'atorga en les categories d'habitatge unifamiliar, habitatge plurifamiliar i edificis que no són habitatge, no té dotació econòmica, però constitueix un reconeixement honorífic a unes obres que enriqueixen el patrimoni arquitectònic del municipi.

Tanmateix, ara que el premi ja està consolidat, fóra interessant que els organitzadors fessin un replantejament d'alguns detalls per tal de millorar-lo. Jo, en tot cas, faria un suggeriment consistent a elevar la rehabilitació d'un edifici a la mateixa categoria que la d'obra nova. La reflexió seria aquesta: si com es va dir molt bé, el sector de la rehabilitació és el motor que estirarà del carro de l'arquitectura en un context global de recessió econòmica, per què l'entitat només li atorga consideració de "menció especial" en els premis que lliura? No és una branca de l'arquitectura, la rehabilitació? I no són arquitectes els qui la fan? Aleshores, per què menystenir aquest vessant professional?

En tot cas, cal felicitar el jurat per la menció especial que ha concedit a les cases 6 i 8 del carrer de Santa Joaquima rehabilitades pels arquitectes Oriol Cabré i Silvana Diaz, i tant de bo que aquest camp expressiu de l'arquitectura es vegi dignificat en futures edicions amb una categoria pròpia. En els més prestigiosos certàmens cinematogràfics, per exemple, és obvi que els premis més rellevants són els de millor pel·lícula i millor director. Però això no vol dir pas que un documental sigui una obra menor. El documental és una branca del cinema tan respectable com les altres i l'estatueta té el mateix valor i la mateixa mida. I la prova és que hi ha documentals que són autèntiques obres mestres. Per tant, no hi ha premis menors. Hi ha, això sí, premis per a diferents àmbits de creació. Val la pena pensar-hi, perquè es tracta d'un enriquiment.

Cugat.cat , 13/1/2012
 
Ara toca enterrar Tretzevents? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 gener 2012
TretzeventsFrancament, estic fart de sentir la lamentació pusil·lànime d'aquells catalans que es passen el dia donant la culpa a Espanya de la situació d'asfíxia econòmica, lingüística i cultural en què es troba Catalunya. Fart de sentir-los fer el ploricó i fart de veure'ls demanar ajuda celestial davant la possibilitat que el govern espanyol encara els escanyi més. Sembla que estan tan aterrits que ja només confien en Déu per sortir del pou. A mi, en canvi, no és Espanya el que m'aterra, sinó el conformisme i la resignació d'aquests catalans. Sobretot el conformisme i la resignació dels governants que observen indolents com el país cau a trossos i que, per tal de justificar-se, diuen que no està prou madur per ser un país lliure alhora que ens mantenen ocupats fent-nos escombrar la pols de les esfondrades i enterrant els cadàvers que van apareixent pel camí. El setembre del 2010 vam enterrar la històrica llibreria Ona i ara toca enterrar l'emblemàtica revista infantil i juvenil Tretzevents.

I no passa res, perquè del que es tracta és de poder continuar fent el ploricó i dient que tot és culpa de Madrid. De llàgrimes, moltes. D'accions executives, cap ni una. Rectifico. D'accions executives sí que en fem, però només contra nosaltres mateixos. Ens castiguem per mitjà de retallades, apugem els nostres impostos, rebaixem la qualitat de la nostra sanitat i del nostre ensenyament, aboquem a la fallida les nostres petites i mitjanes empreses, augmentem el nombre d'aturats... I ho fem perquè som incapaços d'agafar el bou per les banyes i dur a terme una acció executiva contra Espanya.

La revista Tretzevents va néixer el 1951 -inicialment es deia L'infantil- i ha estat fins aquest moment no sols una eina determinant en la promoció de la lectura en la nostra llengua, sinó un element cultural clau amb el qual han crescut, s'han entretingut i s'han educat milers d'infants. Tretzevents no era un mer producte comercial per a la canalla com els que hi ha en espanyol als quioscs, Tretzevents era una revista amb uns principis ètics i uns valors molt en la línia dels que podem trobar en les modèliques publicacions escandinaves d'aquest àmbit. Tretzevents, per dir-ho clar, era una revista infantil i juvenil de nivell que, amb paraules i situacions planeres, estimulava la intel·ligència dels nens i nenes que la llegien. I sempre ho feia, com és natural, des d'una visió catalanocèntrica de la vida. Va ser per això que la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi l'any 1987.

Però ja és ben sabut que els diferents governs de Catalunya donen molt poc valor a les distincions que concedeixen. A la llibreria Ona tampoc no li va servir de res haver estat condecorada amb la Creu de Sant Jordi el 1986. Va morir sense que ningú no mogués un dit per salvar-la i la vam enterrar a la fossa comuna, que és la fossa on ara sembla que toca enterrar la revista Tretzevents. És la fossa comuna on els catalans hi enterrem tot allò que hem elogiat en els discursos i que hem menystingut en el dia a dia.

Tretzevents necessita ajuda per continuar existint i lluitant en un mercat profundament espanyolitzat i espanyolitzador. I ho ha de fer amb una sabata i una espardenya, perquè la manca d'Estat propi no ens permet protegir-nos de l'hegemonia espanyola del mercat. I com que no tenim els quatre rals que Tretzevents necessita d'ajut per subsistir, perquè la nostra pusil·lanimitat ens impedeix acabar amb el robatori espanyol, li tanquem la porta de la Generalitat, ens arronsem d'espatlles i mirem com es mor. Però tinguem-ho clar: Tretzevents no mor per culpa d'Espanya, Tretzevents mor per culpa nostra.

e-notícies , 9/1/2012
 
El joc brut d'Espanya contra la selecció catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 gener 2012
Fora de jocExcel·lent, el documental Fora de joc, que va emetre dies enrere el canal Esport 3, dirigit per Jordi Finestres i produït per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Cinquanta-un minuts esplèndids que mereixerien ser emesos de nou per TV3 o pel Canal 33 -els espais 30 minuts i Sense ficció serien ideals- a fi que arribés a un públic més ampli. Aquest documental explica fil per randa les maniobres, les pressions, els tripijocs, les amenaces i les coaccions que va exercir el govern espanyol del PSOE per frenar el reconeixement internacional de Catalunya en l'àmbit esportiu i recull els testimonis d'Isidre Oliveras de la Riva, expresident de la Federació Internacional de Patinatge, Ramon Basiana, president de la Federació Catalana de Patinatge, Jordi Roche, expresident de la Federació Catalana de Futbol, Ivan Tibau i Miquel Masoliver, exjugadors d'hoquei patins, Ignasi Doñate, expresident del Comitè Olímpic de Catalunya, Joan Ricart, president de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling, Enric Piquet, president de la Federació Catalana de Bàsquet, Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, i, entre d'altres, Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Tots ells narren els fets que es van desencadenar a partir del 26 de març de 2004, data en què el Comitè Central de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS), reunit a Miami, va admetre provisionalment Catalunya.

Vuit mesos després, el 26 de novembre d'aquell mateix any, les intrigues i les maquinacions sibil·lines del ministre espanyol d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, ordenant als ambaixadors que pressionessin els diferents governs estatals per tal que aquests, al seu torn, comminessin els presidents de les federacions dels seus països a votar contra Catalunya, van fer que l'Assemblea General de la Federació Internacional de Patinatge, celebrada a la ciutat nord-americana de Fresno, tombés la decisió inicial del Comitè Central i Catalunya no fos admesa. La votació a més a més, va ser una autèntica tupinada.

  • Rafael Niubó, exsecretari general de l'Esport de la Generalitat: "Hi va haver molts passadissos i gent que es va sentir pressionada, hi va haver gent que va tenir dificultats per arribar a l'Assemblea perquè no aconseguia entrar al país".

  • Carlos Orlando Ferreira, president de la Confederació Panamericana de Patinatge: "Quan era a Fresno, vaig rebre una trucada de Colòmbia, de la meva família, que em deia que hi havia persones estranyes davant de casa meva. Fins avui no sé d'on venien aquelles amenaces. Però ho vaig comunicar a les autoritats colombianes. Va ser el mateix dia de la votació".

  • Armando Quintanilla, president de la Confederació Sud-americana de Patinatge: "Amenaces i telèfons intervinguts sí que en vaig tenir. Sí que van trucar a casa meva i també va ser amenaçat un dels meus fills. Sí que hi va haver pressions de la Federació Espanyola exigint que no es podia votar a favor de Catalunya, trucant a la nostra Federació, enviant correus electrònics i arribant a dir que "avui Espanya pot venir a ajudar a Xile", cosa que no ha fet mai en tota la seva història".

  • Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes: "Em van confondre de persona. Jo em dic Xavier de nom, i la persona que esperaven també es diu Xavier, que és el gerent de la Federació Espanyola de Patinatge. I, en confondre'm, em venien a saludar els representants de països en vies de desenvolupament fent-me l'ullet -perquè havien parlat amb l'altre Xavier per telèfon- i em preguntaven per uns sobres. I quan l'esmentat Xavier va arribar el vaig veure al lavabo de la sala on es feien les votacions fent córrer els sobres. Què contenien aquells sobres? No ho sé, però m'ho puc imaginar".

  • Carmelo Paniagua, president de la Federació Espanyola de Patinatge al faristol de l'Assemblea de Roma: "Em pot dir el senyor Basiana amb quin passaport s'ha acreditat per poder estar en aquesta Assemblea? Mirin, els ensenyaré el passaport que tenen el senyor Basiana i la resta de representants de la Federació Catalana. Aquest és el passaport, i hi diu Espanya".

Arribats aquí, caldria dir que entre el passaport espanyol del senyor Paniagua i el dels representants catalans hi havia una diferència ben clara: mentre el primer el duia per voluntat pròpia, els segons el duien per imposició. De tota manera, amb el relat d'aquests fets ja ens podem fer una idea de fins a quins extrems de baixesa moral, de cinisme i de prepotència és capaç d'arribar Espanya per impedir que Catalunya pugui competir internacionalment. La qüestió, ara, rau a saber què som capaços de fer nosaltres per exercir els nostres drets. I quan dic nosaltres em refereixo al nostre govern i als nostres esportistes. El govern agrairia que els esportistes es plantessin i els esportistes esperen que qui es planti sigui el govern. Mentrestant, però, els anys van passant -el mig milió de signatures presentades al Parlament data del 1999- i el missatge que rebem dels nostres dirigents és de resignació cristiana.

Tanmateix, no és cert que no puguem competir perquè no tenim Estat. No competim perquè no creiem en nosaltres i perquè no estem disposats a donar la cara pels drets del nostre país. Els honors, els afalacs i els milions que rebem per vestir la samarreta de ‘la roja' ens interessen més que no pas plantar-nos i dir: "Si no puc jugar en la selecció de Catalunya no ho faré en cap altra". Però juguem en una altra selecció. I tant que hi juguem. I aquesta altra és l'espanyola, que és precisament la selecció del país que impedeix que Catalunya pugui tenir selecció. Sembla el joc dels disbarats, això, però els catalans som així d'originals, fins al punt que els esportistes d'elit consultats van declinar aparèixer en el documental. I com que no som capaços de plantar-nos en bloc tot dient a Espanya que ja n'hi ha prou de guanyar títols i de penjar-se medalles a costa nostra, ens lamentem, fem el ploricó i juguem un partit de costellada per Nadal. Ja ho diu la vella dita: per Nadal un pas de pardal.

El Singular Digital , 10/1/2012
 
Sant Cugat, majoria independentista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 gener 2012
Ajuntament de Sant Cugat
Ajuntament de Sant Cugat
És encoratjador que l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès s'hagi pronunciat a favor de la plena llibertat de Catalunya, a través del text aprovat el passat dia 19 amb els vots de CiU i la CUP. D'aquesta manera, Sant Cugat s'integra en l'Associació de Municipis per la Independència fundada ara fa tres mesos a proposta de l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal (CiU), amb l'objectiu que en el termini màxim de dos anys s'hi hagin adherit el 50% dels municipis catalans i que el 2014 o 2015 es pugui celebrar un referèndum amb plenes garanties de guanyar-lo. No cal dir que els partits espanyolistes, és a dir, els qui volen que Espanya continuï essent Espanya i que la nació catalana no sigui membre de ple dret de les Nacions Unides, han arrufat el nas perquè perceben que el procés d'emancipació nacional ha començat i que ja res no podrà impedir que els catalans tinguin un Estat propi, com el tenen els espanyols, els danesos o els portuguesos. Els immobilistes, els qui consideren que els mapes són tan intocables com l'illot de Perejil, estan en franca decadència i el seu desconcert creix per moments. El text aprovat, certament, ha estat considerat massa "suau" per la CUP, però, com ha dit el seu portaveu, Guim Pros, és magnífic que "una moció així es pugui debatre al ple". I Mercè Conesa, la batllessa, ho ha reblat dient: "Veig clara la independència. No ens ha de fer cap mena de por". Per això cal felicitar totes dues formacions per haver-ho materialitzat. En aquest sentit, seria injust oblidar l'aposta que temps enrere ja feia Solidaritat Catalana, amb el suport de la Fundació Catalunya Estat, per la construcció de la independència des dels municipis. Queda clar, per tant, que Sant Cugat és un municipi en què la majoria dels seus habitants estan a favor de la independència de Catalunya. I això és fantàstic.

Diari de Sant Cugat , 5/1/2012
 
Quan tanques el televisor se t'engega el cervell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 gener 2012
Televisor"Quan tanques el televisor se t'engega el cervell" és una frase que els propietaris d'un establiment de la dreta de l'Eixample de Barcelona tenen penjada a l'aparador des de fa molts anys, i sempre m'ha agradat perquè és d'aquelles frases que fan pensar. I això és bo. És una frase que ens està dient que totes les hores que romanem davant del televisor són hores que tenim el cervell desconnectat. De tota manera, cal preguntar-se: és cert, això? És una cosa inútil la televisió? És un estri perfectament prescindible al qual concedim una importància desmesurada?

La frase que he citat és una boutade, naturalment, però estic segur que són moltes les persones que en comparteixen el sentit. Jo només el comparteixo parcialment. M'agrada el seu enginy i el seu esperit, però el que diu no és del tot cert. És veritat que no resulta fàcil trobar-hi continguts d'un cert nivell, a la televisió, però també ho és que desconeixem molts dels que sí que en tenen, de nivell. Hi ha persones que l'engeguen compulsivament i n'hi ha que ho fan perquè els incomoda el silenci o perquè els espanta estar soles amb si mateixes. Per a aquestes persones, la televisió és una taula de salvació, un membre més de la família, com ara el gos, el gat o el canari. N'hi ha, fins i tot, que la mantenen engegada encara que no la mirin. I el més paradoxal és que si hom els pregunta què en pensen de la televisió, la seva resposta sol ser aquesta: "Mai no fan res que valgui la pena". Aleshores, com és lògic, la pregunta immediata hauria de ser: "I quina cadena miren, vostès?" Més que res, perquè no és igual mirar el Canal 33 que TV3 i no és igual mirar TV3 que les televisions espanyoles.

És cert que TV3 té programes barroers, hispanocèntrics i espanyolitzadors com per exemple l'Alguna Pregunta Més? (APM), que produeixen vergonya aliena, però el conjunt de la programació és infinitament superior al de les cadenes del país veí. Per tant, la frase "quan tanques el televisor se t'engega el cervell" no s'ajusta a la veritat. Una bona part de les pel·lícules que arriben a les nostres pantalles, per exemple, tenen uns nivells molt baixos de qualitat i no per això diem que el cervell s'apaga quan comença una pel·lícula. La qüestió rau en la pel·lícula que hem escollit. Al capdavall, de la mateixa manera que el cinema, malgrat la molta púrria que ens arriba, no és intrínsecament dolent, tampoc no ho és la televisió. Tot depèn de la pel·lícula i del programa que escollim. Per això només hi ha una manera de veure bon cinema i bona televisió, i és fent-ho amb caràcter selectiu. La desconnexió entre televisió i cervell només es produeix quan engeguem la primera sense criteri. És a dir, sense utilitzar el cervell.

e-notícies , 5/1/2012
 
El viatge de portes endins Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 08 gener 2012
Viatge d'hivernJa fa anys que les festes de Cap d'Any i Reis són una època associada a dues activitats lúdiques altament enriquidores: el viatge, com a regal de vacances, i la lectura, com a regal familiar o d'amics. Per això em sembla oportú parlar del llibre Viatge d'hivern, de Jaume Cabré, ja que conté narracions que són una magnífica metàfora del viatge.

Una d'elles diu: "Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d'abandonar Viena, que la vida no és el camí, ni tan sols la destinació, sinó el viatge i quan desapareixem sempre és a mig trajecte, tant se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d'hivern que li havia deixat l'ànima completament devastada". Té raó en Cabré. La vida és el viatge. Aquesta és la raó per la qual, quan desapareixem, sempre ho fem a mig trajecte, perquè el viatge sempre és interior.

Malauradament, la velocitat ha adquirit tanta importància en aquests darrers temps que allò que no es pot fer amb celeritat esdevé obsolet o no interessa. "La vida és curta", diem. I és cert. Però justament perquè és curta no s'entén que dediquem tan poc temps a assaborir-la. Es diria que no volem morir sense haver-ho vist tot, i, potser per això, procurem concentrar en unes curtes vacances el màxim nombre de ciutats a visitar. No pensem en el garbuix d'imatges superposades que, quan tornem, portarem al cap. Mirem, sí que mirem. Però ho fem amb pressa, amb la sensació que si mirem gaire estona no podrem abastar tot el que ens hem proposat de veure. I és que la velocitat ens porta molt lluny, però el gust de boca que ens deixa no és el d'un viatge sinó el d'un somni. Deu ser per això que quan el tren de la nostra vida s'atura definitivament, ens sentim estafats. Però no sols perquè no ho hem vist tot, sinó perquè no hem tingut temps de mirar allò que hem vist.

Cugat.cat , 6/1/2012
 
La victòria de Solidaritat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 gener 2012
SolidaritatLa maniobra de Ciudadanos, d'impedir que al Parlament es puguin dir les coses pel seu nom per mitjà d'expressions com "Espanya en roba" o "espoliació fiscal", ha fet figa i l'independentisme, amb Solidaritat al capdavant, s'ha petat de riure. Aquesta derrota s'ha materialitzat quan la presidenta Núria de Gispert i la junta de portaveus, sempre tan hispanocèntrics i submisos, han hagut de fer marxa enrere i empassar-se la decisió anterior de prohibir els termes esmentats tot reconeixent que no es poden fer llistes d'expressions prohibides. D'aquesta manera, els nacionalistes espanyols s'han trobat que no sols no han aconseguit silenciar els diputats de Solidaritat sinó que l'expressió "Espanya ens roba" ja és en boca de tothom i no hi ha dia que no aparegui reproduïda en diversos mitjans de comunicació i en les xarxes socials. D'això se'n diu anar per llana i tornar esquilat.

De fet, no sols Ciudadanos n'ha tornat esquilat. També ho ha fet el PSOE de Catalunya, que, com a força espanyolista que és, li va fer costat a porta tancada a l'hora d'evitar que els catalans siguem conscients del robatori ferotge i insostenible de què som víctimes per part d'Espanya. Aquests dos partits saben prou bé que la ignorància fa feble i submisa la gent mentre que el coneixement l'enforteix i la fa irreductible. Per això van posar tantes il·lusions en el seu intent de prohibir que es pogués parlar clar i català en els plens del Parlament. Però la prohibició ja s'ha vist que era impossible. D'una banda, perquè només un règim totalitari elabora llistes sobre el que es pot dir i el que no es pot dir; i de l'altra, perquè la veritat és com l'aigua, que sempre troba la manera d'eixir. I la veritat és aquesta: Espanya roba a Catalunya 22.000 milions d'euros anuals, Espanya empobreix Catalunya en tots els àmbits de la vida, Espanya espolia sistemàticament el patrimoni artístic i documental de Catalunya, Espanya utilitza Catalunya per atribuir-se noms i valors culturals catalans i projectar-se internacionalment, Espanya s'apropia dels èxits de l'esport català per a comptabilitzar-los com a propis, Espanya ha desplegat una ofensiva a l'escola per anorrear definitivament la llengua catalana...

Per sort, però, a desgrat de l'espanyolisme de dretes i d'esquerres, la consciència d'aquesta realitat creix per moments entre els catalans i dinamita l'ambigüitat en què s'han refugiat els immobilistes tots aquests anys. Arriba l'hora de la veritat i ja no hi ha llicència per a la màscara. O s'està a favor de la independència de Catalunya o s'hi està en contra, o s'és amic de la llibertat o se n'és enemic. En definitiva, o s'opta per l'Estat propi o s'opta per la desaparició de la nació catalana. Sense màscares tot és més fàcil i el rostre dels representants de l'autoodi queda al descobert. En aquest sentit, és molt il·lustratiu que Ciudadanos hagi reaccionat amb tanta ràbia davant la rectificació de Núria de Gispert i que hagi evocat el Ku Klux Klan. Es nota que coneixen bé els fonaments ideològics d'aquella secta que propugna la supremacia blanca als Estats Units. Ells, per la seva banda, propugnen la supremacia espanyola a Catalunya. Tenint en compte el seu nivell d'autoodi, per tant, sembla obvi que si fossin negres serien del Ku Klux Klan.

e-notícies , 2/1/2012
 
El 'nou' PSOE de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 gener 2012
El 'nou' PSOE de CatalunyaCal escoltar les declaracions que fan els diferents representants del PSOE de Catalunya als mitjans de comunicació, especialment ara que han celebrat l'operació dermoestètica del seu dotzè congrés, per comprovar la immensa incapacitat d'aquesta secció regional del partit a l'hora de connectar amb la realitat. De fet, ja fa anys que davallen sense que ningú no tingui el coratge d'aprofundir en les raons. Només cal veure el rebuig que van rebre les al·legacions que proposaven la separació del PSOE i com va triomfar la subordinació a la direcció central de Madrid. Però, ben mirat, potser no es pot esperar res més d'una formació els dirigents de la qual es declaren incompetents fins i tot per pronunciar correctament el seu nom. Fixem-nos, concretament, en la manera espanyolitzada que tenen tots de pronunciar la C de PSC i en la imatge de menyspreu per la llengua que transmeten un diputat o un alcalde amb aquesta actitud. I és que de la llengua, malauradament, només se'n preocupen aquells que defensen les llibertats nacionals de Catalunya. Els qui les rebutgen, en el millor dels casos, no hi tenen el més mínim interès.

Per això és ben normal que el dotzè congrés socialista s'hagi tancat en fals. Per poder saber on vas, primer has de saber qui ets. I els socialistes catalans tenen un gravíssim problema d'identitat. No sols no saben qui són, sinó que són percebuts per bona part de la societat catalana com un partit netament espanyolista, un partit que quan diu "aquest país" sempre es refereix a Espanya, un partit que menysprea la figura del president de Catalunya fins a degradar-la per sota de la de senador espanyol, un partit que vota sempre al costat del PP a Madrid en contra dels interessos nacionals de Catalunya, un partit que impedeix l'equiparació de la llengua catalana amb l'espanyola en les institucions de l'Estat i de la Unió Europea, un partit que prohibeix la participació de les seleccions nacionals catalanes en les competicions internacionals, un partit que ha marxat del govern espanyol sense complir els seus compromisos financers amb Catalunya, un partit que ha deixat un forat de 8.400 milions d'euros en els comptes públics de la Generalitat, un partit que s'ha negat a retornar a Catalunya el patrimoni documental que li fou robat pel franquisme i que es troba emmagatzemat a Salamanca, un partit, en definitiva, que afavoreix la persistent espoliació de Catalunya xifrada en 22.000 milions d'euros anuals, 12.000 euros per família, 3.000 euros per persona.

No és estrany que amb aquest historial tots els caps visibles del PSOE de Catalunya es vegin obligats a dir que són "catalanistes". Però com més ho diuen més hilaritat provoquen. D'una banda, perquè demostren que tenen la cua de palla; i de l'altra, perquè només es diu catalanista aquell que no ho és. Quan una evidència salta a la vista no cal explicitar-la. Llevat, és clar, que la suposada evidència no sigui res més que un vestit transparent sota el qual salta a la vista el defecte que es pretenia amagar.

El Singular Digital , 3/1/2012
 
Prejudicis lingüístics Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 01 gener 2012
Prejudicis lingüísticsUna llengua, qualsevol llengua, a banda de ser la prova irrefutable de l'existència d'un poble, explica la manera de ser, de pensar i de sentir d'aquell poble. Sobre això no hi ha cap discussió. Tot i així, encara no hem aconseguit esvair aquell prejudici que ens fa dividir els parlants d'una llengua en funció del seu accent. Per exemple, entre nosaltres és força habitual sentir dir que el millor català és el de Girona o que els barcelonins parlen xava o que els tortosins parlen com els valencians i així successivament. Tot plegat, com dic, són prejudicis absurds.

És cert que tots els pobles tenen regions on la llengua conserva més viva la seva genuïnitat. Són regions que per la seva situació geogràfica o social han rebut poques influències externes i mantenen una pronúncia menys afectada pels efectes d'una altra llengua. Però això no té res a veure amb la qualitat intrínseca de l'accent. Una cosa són els barbarismes o els defectes personals de pronúncia i una altra els localismes i la pronúncia genuïna de cada lloc. En aquest sentit, l'accent mai no és millor en un lloc que en un altre i és injust, a més d'absurd, conceptuar l'accent de la Marina Baixa, posem per cas, menys bonic que el del Baix Camp i el del Baix Camp menys bonic que el de l'Empordà. Totes les comarques dels Països Catalans parlem la mateixa llengua, i la seva riquesa consisteix precisament en la manera que tots plegats, d'acord amb la nostra comarca d'origen, tenim de parlar-la. Sobre aquesta qüestió podem fer tantes consideracions estètiques com vulguem, però sempre seran subjectives i estèrils.

És cert que quan un estudiant d'anglès escolta la BBC entén moltes més coses que quan para l'orella en un mercat de Londres. Això és així perquè els locutors de la BBC parlen un anglès tan acadèmic i ortodoxament vocalitzat que molta gent diu que parlen un accent neutre. Però què vol dir exactament l'accent neutre? Vol dir no tenir accent? I quina persona no té accent en aquest món? Tots en tenim, d'accent. Una altra cosa és que, acostumats com estem a sentir-nos a nosaltres mateixos o influïts pel pes demogràfic que la nostra regió pugui tenir sobre les altres, arribem a creure'ns que el nostre parlar és neutre i que són els altres els qui parlen diferent. Però n'hi haurà prou que reflexionem una mica per adonar-nos que la nostra manera de parlar, per estrany que ens pugui semblar, també sona diferent a l'oïda dels altres.

e-notícies , 29/12/2011
 
Resposta al PSOE de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 desembre 2011
Pere Soler (PSOE)
Pere Soler (PSOE)
Després de llegir els retrets personals que el senyor Pere Soler, regidor del PSOE a l'Ajuntament de Sant Cugat, m'adreçava dies enrere des de Cugat.cat, arran del meu article La crítica als carrers intel·ligents, em sembla oportú fer-hi algunes consideracions. Retraient-me que no cantés les excel·lències del seu partit, em deia el següent: "Acostumats ens té el senyor Víctor Alexandre a l'animadversió cap el Partit dels Socialistes de Catalunya, fem el que fem, diguem el que diguem, i a més li costa poc. Després de les seves novel·les, crec que no ha escrit tant sobre ningú més".

Doncs bé, s'equivoca. Tinc per costum escriure sobre coses molt diverses no sols en les meves novel·les, sinó també en els meus articles i llibres d'assaig. Coses com ara la llengua, l'economia, la immigració, el racisme, la violència de gènere, els drets dels animals, la música, la literatura, el teatre, el cinema, la televisió, l'esport i tota mena de temes de caràcter social o cultural. Entenc, tanmateix, que al senyor Soler no li interessin aquestes coses i que, per tant, només llegeixi els textos estrictament polítics en què es parla del seu partit. Cadascú té les seves preferències.

Arribats aquí, però, és ben cert que no acostumo a cantar les excel·lències del PSOE de Catalunya. Ni del PSOE ni del PP. Com a català no puc fer-ho per una simple qüestió de principi. No puc parlar bé d'un partit que, a més de dir que "els drets històrics de Catalunya no existeixen", vota a Madrid en contra de la gestió dels nostres ports i aeroports, en contra de la unitat de la llengua, en contra de les seleccions nacionals catalanes i en contra de l'ús del català com a llengua de ple dret al Congrés i al Senat espanyols i a les institucions europees.

Com a català no puc parlar bé d'un partit que no li tremola el pols quan incompleix sistemàticament els seus compromisos, des del famós "Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya" fins a l'impagament dels 1.450 milions dels fons de competitivitat o els 759 milions de la disposició addicional tercera de l'Estatut, passant per la negativa a tornar a Catalunya el fons documental emmagatzemat a Salamanca.

Com a català, en definitiva, no puc parlar bé d'un partit que afavoreix que Catalunya pateixi una espoliació de 22.000 milions d'euros anuals per part d'Espanya i que, a més d'haver marxat de la Generalitat deixant-hi un forat de 8.400 milions en els comptes públics, ha desenvolupat una política de desprestigi del nostre país davant d'Europa a fi de carregar-nos la culpa de la sagnia econòmica espanyola, una sagnia que parteix d'autèntiques barbaritats com l'existència de ministeris inútils, d'una despesa militar de 17.245 milions d'euros i d'un sistema radial de trens d'alta velocitat per transportar-hi 9 passatgers diaris amb un cost de 18.000 euros per dia. No, decididament, no puc parlar bé del Partit Socialista. És una qüestió de sentit comú i de dignitat.

Cugat.cat , 30/12/2011
 
No em cridis, si us plau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 desembre 2011
No em cridis, si us plauAquestes festes de Nadal i Cap d'Any són un bon motiu per aparcar momentàniament els articles de caire polític i posar el focus en temes de caràcter més lleuger i distès. Aquests, evidentment, són dies de restaurants per excel·lència, dies de dinars i sopars amb molta gent a taula i en què la cridòria sembla justificada. Però la resta de l'any, llevat de llocs molt selectes, també n'acostuma a haver-n'hi molta, de cridòria, als restaurants. I la pregunta és: per què som tan sorollosos? Per què tenim tendència a cridar tant quan parlem? Per què ens costa tant adonar-nos que la nostra interessantíssima conversa en un restaurant no interessa gens a les persones que seuen a la taula del costat? És cert que som llatins i que els llatins acostumem a dir les coses en un to més elevat del necessari, talment com si dubtéssim de la bona oïda del nostre interlocutor. Però aquest no és un fenomen exclusivament llatí. Jo he estat en restaurants de Berlín envoltat d'alemanys sorollosos. I és que de gent sorollosa n'hi ha a tot arreu, per bé que aquí molta més. És clar que una cosa és el soroll i una altra el silenci absolut. Tampoc no cal arribar a l'extrem dels McDonald's de Göteborg, a Suècia, on la gent parla tan baix que sembla que estiguis menjant dins d'una església.

El restaurant, no cal dir-ho, és un dels llocs on més enutjós pot arribar a ser el soroll. Hi ha gent que sembla que vagi al restaurant a cridar, no pas a menjar. En aquest sentit, el pitjor són les colles, perquè quan s'ajunten vuit persones, per exemple, és gairebé segur que s'estableixen quatre converses simultànies. I com que quatre persones parlant totes alhora en un mateix lloc és difícil que s'entenguin, és inevitable que acabin apujant el to per tal de fer-se sentir. I aleshores, automàticament, sense adonar-se'n, la taula del costat es veu obligada a fer el mateix, que és just el que fa també la taula de més enllà i l'altra i l'altra i l'altra i així successivament fins a fer del local una olla de grills. I és d'aquesta manera, immersos en un gran xivarri, com es produeix l'efecte dominó: tothom crida perquè tothom crida. I com que tothom crida, el desenvolupament civilitzat del diàleg esdevé una tasca incòmoda, cansada i, sovint, molt poc enriquidora.

És una llàstima que no donem valor a la conversa reposada i que no ens adonem que parlar a crits no farà que siguem més divertits o més afectuosos del que ho seríem si parléssim en un to prudent. Una vegada, en un restaurant en què el xivarri dels comensals era feixugament notori, la mestressa -una senyora ja gran que es deia Angelina- va tenir una feliç reacció que mai no he oblidat. Visiblement cansada d'aquella cridòria, va deixar caure dissimuladament la safata buida. Els comensals, és clar, van emmudir de cop. Tots sabem el terrabastall que fan les safates dels bars quan cauen a terra. Doncs bé, la mestressa va respirar alleujada, va recollir la safata i va continuar treballant. Més tard em va confessar que, tot i els seus molts anys de professió, mai no s'havia acostumat a la cridòria. La cridòria la fatigava molt més que treballar diumenges i festius o que les varius que li havia regalat l'ofici. Per això, de vegades, quan ja no podia més, feia servir el recurs de la safata.

Avui l'Angelina ja és morta, però el seu fill té enregistrat el so que feia la seva safata en caure a terra i de vegades el fa sentir inesperadament als seus clients. És un homenatge a la seva mare, una dona que estimava la conversa plàcida i civilitzada.

e-notícies , 26/12/2011
 
La vergonya del doblatge en català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 desembre 2011
Rebel sense causaEn un dels meus llibres cito l'escena de la pel·lícula Rebel sense causa en què en Jim, el personatge interpretat per James Dean, demana al seu pare, el senyor Stark, que s'atreveixi a rebatre la seva mare, una dona dominant i castradora. En Jim vol sentir-se orgullós del seu progenitor i el sacseja fins a fer-lo caure tot pregant-li que, ni que sigui per una vegada a la vida, tingui valor i la contradigui. Però l'home és incapaç de fer-ho perquè és un covard i tota la seva vida s'ha humiliat davant la seva dona. Per això en Jim se n'avergonyeix i es juga la vida contínuament, per demostrar-se que no és com el seu pare.

Es tracta d'una escena especialment colpidora que tensa l'espectador i que el fa adonar-se de les nefastes conseqüències que té la submissió quan s'erigeix en referent. És una escena, a més, en què el senyor Stark constitueix per si mateix una magnífica metàfora de Catalunya i del seu comportament davant Espanya. He escrit un munt de vegades que no som febles, sinó que la nostra feblesa rau només en el fet que no sabem que som forts, i això ens condemna a viure amb una permanent tremolor de cames. Ens fa pànic dir "no". És un mot que ens crema els llavis i som incapaços d'etzibar-lo a aquells que pretenen humiliar-nos. Ara mateix, en el tema de la Llei del Cinema, el govern de Catalunya ens n'està donant una magnífica mostra amb el seu comportament davant les companyies cinematogràfiques nord-americanes i Fedicine, federació de distribuïdors radicada a Madrid amb mentalitat espanyolista i espanyolitzadora.

Cal remarcar, tanmateix, que la situació humiliant en què es troba la llengua catalana als cinemes del país no és responsabilitat d'un únic partit, sinó de tots. Des de la mort d'en Franco -és a dir, durant gairebé quaranta anys- no hi ha hagut la més mínima voluntat de normalitzar la presència de la llengua pròpia de Catalunya en aquest àmbit, ans al contrari la marginació s'ha acceptat com una fatalitat del destí i s'ha optat per la resignació cristiana endolcida per les engrunes que ens han llançat perquè deixéssim de fer el ploricó. No es pot esperar dignitat quan no hi ha autoestima i no hi pot haver autoestima quan no hi ha sentit de la pròpia existència. És cert que l'anomenada llei del cinema va ser impulsada per Esquerra, però fixem-nos també que només la va plantejar en els darrers mesos de la seva estada al govern, quan veia que ja no hi tornaria i amb una materialització real a partir del 2017. Del 2017! I la prova és que no hi va haver temps de fer-ne el reglament. I, és clar, sense reglament, la llei no es podia aplicar. En definitiva, una comèdia electoralista sense cap més objectiu que erosionar CiU traspassant-li allò que el tripartit -igual que CiU- mai no va voler fer. I ara, com era d'esperar -això tampoc no és cap novetat-, CiU, doctorada en la gestió d'engrunes, ens diu que l'equitat que comporta que el 50% de les còpies de les pel·lícules estiguin doblades al català ens la pintarem a l'oli i que de les 800 o 900 pel·lícules que s'exhibeixin el 2012 a Catalunya només 25 tindran algunes còpies en català. En altres paraules, hem arribat a una segona generació postfranquista i encara ens regim per les normes que aquell règim va dictar.

Convindrà que el govern de Catalunya reflexioni sobre això, encara que només sigui perquè la història no l'avergonyeixi en el futur. Les amenaces del gremi de no estrenar les pel·lícules nord-americanes a Catalunya són falses. Rotundament falses i només un nadó se les creuria, perquè mai a la vida, mai, renunciaran a un volum d'ingressos infinitament superior al cost -insignificant- del doblatge en català. I encara que, posats a delirar, gosessin complir les seves ridícules amenaces, el sentit comú els faria tornar amb la cua entre cames. On s'ha vist que sigui el producte el que marca les normes del mercat al qual vol accedir? On s'ha vist que un venedor exigeixi al client que s'agenolli abans de comprar-li el gènere i pagar-lo? Són aquests els principis del nostre Departament de Cultura? Deixar que ens tractin com una colònia bananera? Són aquests els principis del govern de Catalunya, humiliar el país amb la seva pusil·lanimitat?

Sembla increïble tanta basarda. Catalunya és un mercat de set milions i mig de persones -set milions i mig- i qui vulgui entrar-hi per vendre-hi els seus invents s'ha d'ajustar a les normes, i les normes les dictem nosaltres a través del nostre govern. No pas una colla d'empresaris espanyolistes ni quatre magnats des dels seus despatxos de Hollywood o Nova York. Si els agraden bé i si no també. O no és aquest l'adreçador pel qual passen els empresaris catalans quan volen vendre els seus productes en altres països? Per què no s'informa la Generalitat dels requisits que es veuen obligats a complir els productors catalans per intentar estrenar els seus films als Estats Units? Si ho fa, veurà que la penetració és pràcticament impossible. Impossible. I mentrestant nosaltres, aquí, els llepem els peus. Realment increïble i vergonyós. Una mica més d'autoestima, senyors! No hi ha ningú, entre els nostres dirigents, amb una mica de dignitat nacional? No hi ha ningú al govern de Catalunya que no tingui la síndrome del senyor Stark?

El Singular Digital
, 27/12/2011
 
Les mentides del Partit Socialista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 desembre 2011
Sinde i Chacón a Sant Cugat
Sinde i Chacón a Sant Cugat
Un dels principals descrèdits de la política, i la causa principal de l'abstenció en cada cicle electoral, és el desvergonyiment amb què determinats partits incompleixen les seves promeses i menteixen sistemàticament sense el més mínim escrúpol. Aquest és el cas del Partit Socialista, que ha fet de la mentida la més diàfana definició de si mateix. Va mentir als catalans en arribar al govern espanyol i se'n va mentint i burlant-se de nou d'una Catalunya sense els vots de la qual mai no hauria pogut mantenir-se en el poder. El Partit Socialista no va complir la seva promesa de donar suport a l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, no ens ha pagat els 1.450 milions d'euros dels fons de competitivitat, tampoc no ha volgut pagar-nos els 759 milions d'euros a què l'obligava la disposició addicional tercera de l'Estatut i s'ha negat a retornar-nos els mal anomenats "papers de Salamanca". Tanta burla ja dóna la mesura no sols de l'absoluta inutilitat dels 25 diputats socialistes catalans a Madrid, sinó de la seva col·laboració descarada i flagrant contra els drets i els interessos de Catalunya. No és gens estranya l'espectacular caiguda en picat d'aquest partit, començant per Sant Cugat, la ciutat on, a banda de quedar-se amb només dos regidors, la ministra espanyola de Cultura, Ángeles González-Sinde, es va comprometre a retornar els documents que ens van ser robats pel franquisme i emmagatzemats a l'Arxiu de Salamanca. És a dir, que, fidel a la praxi del seu partit, la ministra diu negre on abans va dir blanc i se'n va afavorint els hereus del robatori. Per sort, cada dia són més els catalans que s'adonen que votar el Partit Socialista és votar contra Catalunya. Tinguem clar, tanmateix, que els "papers de Salamanca" no existeixen. Existeixen, això sí, els "papers de Catalunya" a Salamanca.

Diari de Sant Cugat , 23/12/2011
 
La mort d'un patriota al nord Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 25 desembre 2011
Josep SerraM'ha colpit molt, la mort d'en Josep Serra. M'ha colpit a mi i ha colpit molta gent perquè era l'exemple del patriota sempre lleial als drets i a les llibertats nacionals de Catalunya i perquè el seu nom és indestriable de la lluita per recuperar-los. En Cala -mot de guerra de Josep de Calassanç-, membre fundador del PSAN, era una persona extraordinària, d'aquelles que no defugen cap de les batalles polítiques, lingüístiques o culturals que el país es veu obligat a lliurar dia rere dia i que, per tant, te'ls trobes a tot arreu. Últimament no gaire, però. La seva salut havia davallat molt i ja no li era possible desplegar l'activitat d'abans. Jo, personalment, el vaig veure per darrera vegada ara fa un any a Perpinyà, amb motiu de la cloenda del Correllengua. Em va semblar una mica més afeblit, però no m'imaginava que les expectatives fossin tan fosques. Vital com era, malgrat aquella veu esquerdada que no li feia justícia, no acostumava a comentar el seu estat i encara menys a lamentar-se'n. Allò que ocupava el gros dels seus pensaments era el país, i ha mort dedicant-li totes les seves energies a través del Casal Jaume I de Perpinyà, del qual n'era president, o com a impulsor de Ràdio Arrels i d'Aire Nou de Bao. De fet, el renaixement de la consciència nacional i lingüística de la Catalunya del Nord, on residia des de feia més de trenta anys, és fruit del seu esforç al costat de persones que han aconseguit superar la frontera hispanofrancesa que agredeix el nostre poble. Per això vull retre-li un petit tribut d'admiració reproduint alguns dels seus textos.

  • "Siguem conscients que les tàctiques poden esdevenir elements de dilució d'una autèntica estratègia d'autocentrament polític en el propi país. El català no hi té res a fer en institucions polítiques que no ens pertanyen [Congrés i Senat espanyols] i que volen destruir la nostra identitat nacional, si no és el del reconeixement com el de qualsevol altra llengua estrangera."
  • "Ara [l'any 2007] a algunes escoles catalanes de La Bressola, i pagat per la Generalitat de Catalunya, s'estan col·locant rètols amb la inscripció 'Llibertat, Igualtat, Fraternitat'. Si bé aquests conceptes per ells mateixos no tenen res de negatiu, agrupats en aquest ordre defineixen els "valors" d'una República francesa que fa més de tres-cents anys que fa tots els possibles per liquidar els catalans del nord, els 'valors' d'una república que en la seva Constitució nega absolutament qualsevol dret a la Catalunya Nord."
  • "De vegades veure els diaris de Catalunya Sud fa riure. L'editorial col·lectiu [26/11/2009] de defensa d'un Estatut més mort que viu, m'ha fet la impressió d'aquell qui reivindica una verdura podrida quan té a l'abast la fresca del dia. La dignitat fa temps que l'hem perduda (perdó, que l'han perduda!). [...] La maniobra montillista de les editorials de la 'dignitat', fa pudor de pànic davant les consultes independentistes del dia 13 de desembre. Maniobra de la qual els espanyols se'n foten com de l'any 40, maniobra d'us intern per al Principat d'uns polítics que ja no saben com justificar la seva total impotència, maniobra que prepara la inevitable dosi de vaselina que hauran d'utilitzar perquè la sentència constitucionalista passi millor. I després pantalons amunt, que no ha estat res."

La mort de Josep Serra, a l'edat de 60 anys, en una operació a cor obert a Montpeller, es fa molt difícil de pair per a tots els qui el teníem per amic i admiràvem la seva tasca en una de les parts més necessitades del país. Si Catalunya és avui una nació molt a prop de la seva independència és gràcies a la fermesa d'homes i dones com ell. Proposo que l'any vinent, una de les quatre columnes del Correllengua, dedicades a recordar persones compromeses amb els Països Catalans, li reti homenatge adoptant el seu nom. Moltes gràcies per les bones estones compartides, estimat Cala. Moltes gràcies per la teva lluita, bon amic.

e-notícies , 22/10/2011
 
Una "Pedra i Sang" renovada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 25 desembre 2011
Pedra i SangCom cada any a Sant Cugat, des de fa més d'una dècada, amb les Festes de Nadal han arribat també les representacions de Pedra i Sang al Monestir, que sempre són un èxit de públic perquè estan plenament consolidades i perquè atreuen cada cop més persones d'altres poblacions i desperten l'interès informatiu dels mitjans de comunicació nacionals. L'edició d'enguany té una part trista, però, i és que ja no veurem els actors Jaume Pla i Joan Berlanga interpretant els personatges de l'abat Biure i Berenguer de Saltells, respectivament, ni tampoc el meravellós Joan Fàbregas, que encarnava el monjo hortolà. Tots tres, aquest últim per raons d'edat, i els dos primers per un canvi de cicle professional, ja no hi seran. És una llàstima, perquè feia tants anys que els vèiem, i era tan brillant el seu treball, que se'ns fa molt difícil acceptar que ja no els podrem gaudir en aquesta obra de Josep M. Jaumà que dirigeix Dolors Vilarasau i que narra l'assassinat de l'abat Biure la nit de Nadal de l'any 1350.

La notícia bona és que els llocs de Pla, Berlanga i Fàbregas seran ocupats per Xavier Tor, Francesc Ollé i Francesc Fonolleda, cosa que indica que el nivell de qualitat interpretativa continuarà essent el mateix. Aquesta novetat ja és un al·licient per assistir a alguna de les representacions d'enguany entre el 23 i el 28 de desembre. Però encara n'hi ha un altre, d'al·licient, i és que s'ha aprofitat l'edició del 2011 per fer més canvis i hi veurem noves incorporacions, com ara les de Pere Pahissa, com a monjo estudiós, Joan Vallvé, com a monjo cellerer, Manel Sunyer, com a monjo llec, i Sònia Guimerà, com a dona del poble. El rei Pere III, el Cerimoniós, això sí, continuarà interpretat per Carles Martínez. En definitiva, es tracta d'un espectacle deliciós que, sortosament, malgrat les restriccions econòmiques, l'Ajuntament manté com un element tradicional del Nadal santcugatenc, cosa que és d'agrair, perquè el prestigi de Pedra i Sang seguirà creixent amb els anys. Aneu-hi, en sortireu molt satisfets.

Cugat.cat , 23/12/2011
 
El paradigma nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 desembre 2011
Paradigma nafarra / El paradigma navarroUn tema recurrent en diversos mitjans de comunicació espanyols és aquell que diu que Catalunya i el País Basc no han tingut mai un Estat propi, per la qual cosa la seva història no podria ser considerada una història nacional, atès que es tractaria d'una part de la història d'Espanya. Els espanyols, és clar, sí que en tindrien, de passat nacional. Els bascos i els catalans, en canvi, no. Això s'explicaria gràcies a les conclusions a què ha arribat l'àmbit científic espanyol, després de múltiples investigacions, segons les quals l'origen d'Espanya es trobaria en el Big Bang. És cert que la Conferència Episcopal Espanyola manté un punt de discrepància en aquesta qüestió, ja que considera la creació del món obra de Déu i no pas la conseqüència d'una explosió cosmològica, raó per la qual, segons ella, Espanya no seria el fruit d'una expansió de l'univers, sinó d'una voluntat divina. Però es tracta només d'un matís intranscendent, ja que, més enllà del dubte eclesiàstic de si el naixement d'Espanya es va produir en el primer o en el sisè dia de la Creació, és a dir, si va ser amb la creació de la Terra o amb la creació dels humans, tant la Conferència Episcopal Espanyola com la ciència coincideixen en què l'antiguitat seria la mateixa.

Davant d'això, em temo que el llibre Paradigma nafarra / El paradigma navarro, de Luis M. Martínez Garate, publicat aquests dies, serà rebut com una heretgia en els ambients científics i eclesiàstics espanyols, ja que té la gosadia d'afirmar amb proves documentals no sols que els bascos no són espanyols sinó que van tenir el seu Estat fins que va ser ocupat per Espanya i per França. I a més ho fa de manera diàfana, il·lustrativa i amena a fi d'augmentar l'autoestima basca, de dotar-la d'arguments irrebatibles i, en definitiva, d'enfortir la seva consciència nacional. En només 115 pàgines, que en realitat són la meitat, perquè està en dues llengües, èuscar i espanyol, Martínez Garate esmicola un munt de tòpics sobre la pretesa espanyolitat dels bascos en diversos camps, com ara la historia, la memòria, la identitat, la nació, el territori, la llengua i l'emancipació.

En aquest fragment, l'autor ens parla de l'Estat dels bascos:

  •  "Navarra es l'eix de la realitat basca, la seva centralitat política. Per això és tan important la memòria dels fets que acompanyaren i sostingueren la conquesta i la dominació, dels intents d'assimilació i de tots els esdeveniments dels segles XIX, XX i XXI. Navarra es l'únic Estat històric del poble basc, amb tots els atributs i transcendència que el terme implica. (...) Sense l'existència d'un Estat navarrès independent i les restes de la seva sobirania després de les conquestes -l'anomenat sistema foral-, és gairebé segur que l'èuscar hauria passat a engruixir la llista de llengües mortes."

En l'apartat dedicat a la identitat, Martínez Garate parla de la importància de mantenir viva la consciència nacional per no sucumbir a les estratègies del dominador:

  • "Si una societat dominada no planteja la seva pròpia memòria històrica, de fets i de llocs, aquell espai serà immediatament ocupat pels de la societat corresponent a l'estructura política dominant. Així ho experimentem els bascos en la quotidianitat més vulgar. A través de l'imaginari amb què s'ha representat pejorativament la nostra societat, el basc apareix rude, tot i que noble; un xic babau, però despert per a algunes tasques; potser algun sigui "versolari", i, fonamentalment provincià. Espanyols i francesos, en canvi, es mostren reis, generals, presidents, científics, literats, músics i pintors. Tot un exemple d'intoxicació "no identitària". (...) En altres paraules: si no som capaços de tenir un punt de vista propi, la nostra centralitat, geogràfica o territorial sí, però sobretot històrica i social, adoptarem indefectiblement la dels qui al llarg del procés històric van conquerir i ocupar el nostre país, li arrabassaren llur sobirania i minoraren i perseguiren llur llengua, cultura i institucions polítiques pròpies."

Finalment, Paradigma nafarra / El paradigma navarro aborda la rentada de cervell que ha patit el poble basc:

  • "El problema no som nosaltres per a Espanya i França. Ells són el nostre problema real, ells constitueixen el problema que ens impedeix un desenvolupament 'normal' a qualsevol nivell: lingüístic, cultural, econòmic, social, etc. (...) Els termes que emprem quotidianament indiquen el nostre pensament de fons. La colonització a què estem sotmesos assoleix nivells insospitats. (...) La trista realitat és que l'actual sistema polític espanyol està creat precisament contra Navarra i contra Catalunya. Respectant la seva 'democràcia', en la seva lletra i en el seu rerefons, mai no aconseguirem, ni els uns ni els altres, la nostra realització nacional plena. Sempre serem elements dispersos i subordinats a la seva voluntat 'general'."

El llibre, com veiem, aborda diferents aspectes de la realitat basca i constitueix una injecció de fermesa i d'assertivitat com a escut de protecció contra el pensament oficial, que és aquell que transmeten els grans altaveus mediàtics espanyols l'arrel dels quals, malgrat la seva aparença democràtica, és tristament totalitària. Hi ha una solució, tanmateix, i es troba en la comprensió d'aquesta frase del llibre: "L'existència objectiva d'un poble no és garantia de la seva supervivència. Cal, a més, que exerceixi poder, que tingui voluntat de ser i que ho manifesti explícitament".

e-notícies , 19/12/2011
 
Un país d'humans o de robots? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 desembre 2011
Un país d'humans o de robots?Aquest desembre, arran de la suma de festes, s'ha revifat la polèmica sobre si les festes intersetmanals s'han de traslladar a dilluns o a divendres per tal que no generin ponts laborals. Com és lògic, hi ha diversitat d'opinions i algunes de les més vehements són les que justifiquen aquest canvi en nom d'una major productivitat o per mitjà de comparacions amb països del centre i del nord d'Europa. Són raons discutibles, però. D'entrada, no tots els sectors socials hi estan d'acord, ja que n'hi ha que en viuen, precisament, d'aquests ponts, perquè són dates que molta gent es reserva per viatjar o per fer activitats lúdiques que la resta de l'any no els són possibles. Ja se sap, mai no plou a gust de tothom. Passa el mateix amb els partits nocturns televisats del Barça. Els restaurants els odien, els venedors de pizzes els adoren.

Jo, personalment, no sóc partidari de desplaçar les festes intersetmanals com a mesura per evitar els ponts que generen, perquè veig que equival a despullar un sant per vestir-ne un altre. D'entrada, no és cert que la gent treballi menys. La gent que fa pont no té més festes al llarg de l'any que els qui no en fan, per la senzilla raó que no hi ha cap empresa que ho permeti. L'únic que fa la gent que s'agafa un pont és exercir el seu dret a fer els dies de vacances que s'ha guardat justament per a dates com aquelles. En altres paraules, no escatimen pas dies de feina a l'empresa, només fan els dies legals que els corresponen i que tenen pendents des de l'estiu. ¿Que no en són tantes, les veus que demanen que es divideixin les vacances al llarg de l'any perquè no pot ser que tot el país es paralitzi el mes d'agost? I no és cert que cada cop són més les persones que les divideixen?

Hi ha qui diu que la gent, quan treballa en un pont, rendeix menys que quan ho fa en una setmana normal. Curiós. En tot cas, quins són els fonaments d'aquesta teoria? Significa, això, que la gent està tan contenta pensant que l'endemà és festa que té el cap a un altre lloc? I aleshores què en fem, dels divendres? Tampoc no rendeix la gent, els divendres, perquè està pensant en el cap de setmana? I els dilluns? Què n'hem de fer, dels dilluns? Com és que són el dia més odiat de la setmana? Són preguntes pertinents, perquè si la productivitat baixa en dies de pont, que és quan la gent està anímicament alta, esgarrifa pensar a quins nivells deu caure els dilluns, quan la gent està anímicament baixa. Per altra banda, em sembla perillós que la productivitat esdevingui el nou déu de la humanitat. Ja fa temps que s'està produint una involució de les conquestes socials. Ja fa temps que hem iniciat una glaciació de les relacions humanes i que tot ho mesurem en termes de productivitat. Produir, produir, produir..., aquesta sembla ser l'única raó per la qual som aquí. I això, és clar, converteix les persones que ens envolten en mers productes dels quals n'esperem rendibilitat. O no és precisament en funció d'això, de poder-les utilitzar per assolir els nostres nobilíssims objectius, que les escollim?

El meravellós Eixample d'Ildefons Cerdà, una obra que dóna caràcter singular a Barcelona i que és admirada mundialment per la seva estructura en quadrícula oberta i igualitària, és a dir, per la seva racional uniformitat, té també els seus elements trencadors. I la Diagonal n'és una mostra. Cerdà, conscient del perill d'aquesta monòtona uniformitat, va dissenyar una artèria diagonal que trencava el traçat reticular de l'Eixample travessant tota la ciutat. Dic això perquè és obvi que les festes intersetmanals -el seu significat i el greuge que pateixen els autònoms són un altre debat- constitueixen petits al·licients per a moltíssims treballadors que, gràcies a elles, es veuen alliberats de la monotonia productiva. Parlo de la moltíssima gent obligada a guanyar-se la vida en feines que no els agraden i amb sous escarransits. No tothom té la sort de poder treballar en una feina vocacional, creativa, enriquidora o estimulant. Hi ha feines molt mecàniques, feines molt abaltides i inapetents, o fins i tot causants de malformacions físiques, que fan que els qui les desenvolupen somniïn d'escapolir-se'n amb el calendari a la mà. I els ponts, com és lògic, fan aquest servei. Els ponts esdevenen petits oasis, talment com una cursa anual per etapes que permet posar un punt de color en un oceà de grisor merament productiva. Sí, ja sabem que hi ha gent que voldria humans robotitzats treballant nit i dia. És la mateixa mentalitat que se'n riu, del dret dels animals a viure i a créixer en les condicions pròpies de la seva espècie i a complir el seu cicle natural de vida. És la mateixa mentalitat que entafora milers de gallines en espais opressius i les enganya amb la llum perquè produeixin ous com si fossin màquines. És la mateixa mentalitat que pensa que els animals comestibles no tenen cap altra raó de ser en aquesta vida que esperar gairebé immòbils la mort en espais criminals que els enfolleixen i que els empenyen a l'automutilació. Cal produir, produir, produir. I mentre produïm, ximples com som, no ens adonem que en la nostra febre productiva hi ha el germen de la nostra extinció.

Si Catalunya es trobés on hi ha Noruega i Noruega es trobés on hi ha Catalunya, els catalans seríem com els noruecs i els noruecs serien com nosaltres. El clima i la llum configuren el caràcter, i la cultura, i l'alimentació, i els horaris, i els costums, i les tradicions... El món és divers i voler-lo uniformitzar en nom de la productivitat és un crim contra nosaltres mateixos. La uniformització del món ens aboca a la dieta única, a l'horari únic, al calendari únic, a les festes úniques, a la llengua única, al pensament únic. La uniformització del món, en definitiva, significa la deshumanització de l'ésser humà.

El Singular Digital , 20/12/2011
 
L'èxit de les nostres biblioteques Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 desembre 2011
Biblioteca central de Sant Cugat
Biblioteca central de Sant Cugat
L'augment d'usuaris a les dues biblioteques de Sant Cugat, la Central Gabriel Ferrater i la Marta Pessarrodona, de Mira-sol, és una d'aquelles bones notícies que passen desapercebudes sota l'allau d'informació pessimista que rebem en una època marcada per la forta caiguda dels ingressos en tots els àmbits. És molt encoratjador que des de la seva inauguració, el passat mes de març, la biblioteca de Mira-sol hagi registrat uns vint mil visitants i que la mitjana d'assistència als dos centres sigui d'uns set-cents a la Central i d'un centenar a Mira-sol. Són dades que estimulen l'aposta cultural que ha fet l'Ajuntament i que, com diu el regidor de Cultura, Xavier Escura, contribueixen a "intensificar la lectura a la ciutat". Això no treu que calgui matisar-les, ja que si parlem de les tres mil persones que enguany han assistit a les activitats proposades per les biblioteques, per exemple, hem d'entendre que n'hi ha que repeteixen i que, per tant, no es tracta necessàriament de tres mil persones diferents. Per altra banda, cal analitzar si l'èxit de què parlem és fruit de les inquietuds culturals dels santcugatencs o conseqüència directa d'una recessió econòmica que obliga a restringir les despeses destinades al lleure. Amb tot, l'èxit de les biblioteques és innegable i queda reflectit en els prop de tres mil nous carnets que s'hauran lliurat a Sant Cugat aquest 2011. A més, encara que la crisi hi tingui a veure, és obvi que afavoreix els hàbits de lectura i que millora algunes xifres que, comparades amb les d'altres països europeus, són poc edificants: els catalans llegim només una mitjana de quatre llibres l'any i hi ha més de dos milions i mig de catalans que no llegeixen mai cap llibre. Terrible. Ara que ve Nadal, tenim oportunitat de capgirar aquestes xifres. Pensem a regalar llibres.

Diari de Sant Cugat , 16/12/2011
 
José Montilla, senador d'Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 desembre 2011
José Montilla, senador d'EspanyaMai, en cap article que he escrit, no m'he referit a José Montilla amb el terme president. Mai. No en tenia ni en tinc pas cap obligació, evidentment, però podria escriure president Montilla de la mateixa manera que he escrit president Macià, president Companys o president Pujol. Tanmateix, no ho fet ni ho faré perquè, independentment de la legalitat aritmètica que el va dur al càrrec, mai no he acceptat la traïció d'Esquerra amb la creació del segon tripartit, ni el frau escandalós que els republicans van cometre abocant les paperetes dels seus votants a l'urna del PSOE per tal de mantenir-se en el poder, ni la ganivetada per l'esquena al president Pasqual Maragall. És cert que aquestes maniobres indignes, incloent-hi el fet que les cúpules respectives actuals són exactament les mateixes que van ordir la trama que ha suposat per a Catalunya els quatre anys més nefastos de la seva història recent, han estat castigades pels catalans. Només cal veure la caiguda en picat de socialistes i republicans en cada cicle electoral. Però el país ho ha pagat molt car. O, dit d'una altra manera, aquesta gent tan ufana i tan superba, ha costat molts diners al país i un fre imperdonable per a la seva emancipació nacional.

Ara, per tant, amb el nomenament de José Montilla com a senador espanyol -amb l'abstenció indiferent d'Esquerra (!)-, estem vivint una nova burla a Catalunya en l'àmbit de la representació simbòlica. Una burla que té dos vessants. El primer, és la constatació -per si algú en tenia dubtes- de la ideologia de José Montilla, un home mancat d'intel·ligència política per entendre què és Catalunya i què significa presidir-la. Ara fa un any, l'eurodiputat Ramon Tremosa el definia amb aquestes paraules: "És el president que Franco somiava per a una Catalunya en democràcia". Doncs bé, com va fer Manuel Fraga Iribarne, exministre franquista, el 2006, també José Montilla ha considerat que la carrera política d'un político español resulta provinciana, escardalenca i inacabada si es retira després d'haver estat només president de Catalunya o de Galícia. Per això ara se'n va al Senat espanyol, la cambra institucional més inútil d'Europa. Un autèntic cementiri d'elefants destinat a acollir -pagant nosaltres- les andròmines dels partits.

El segon vessant és el menyspreu que suposa, en el terreny simbòlic, l'arribada a aquell cementiri d'un home que va ocupar el càrrec institucional més important de Catalunya. Sembla talment que, mort de ressentiment per haver estat foragitat de la Generalitat pels catalans, hagi decidit venjar-se'n situant Catalunya al mateix nivell que qualsevol Comunitat Autònoma espanyola. "Nació catalana, dieu? Això és el que jo faig amb la vostra nació catalana".

"Fets i no paraules" va ser un dels eslògans electorals de José Montilla, i, ves per on, ha estat per mitjà dels fets que hem vist la seva autèntica personalitat. La personalitat d'un espanyolista que no sap perdre, que a l'edat de 56 anys no té cap més ambició a la vida que ser mantingut amb diners públics i que exigeix que li paguem un despatx d'expresident de Catalunya, mentre ell, a Madrid, escalfa una cadira com a vella glòria d'Espanya.

e-notícies , 15/12/2011
 
Sectaris amb passamuntanyes Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 desembre 2011
Sectaris amb passamuntanyesÉs ben sabut que quan no es tenen arguments per justificar un comportament, sigui del caire que sigui, l'únic recurs de l'arrogant -o del sectari, en l'àmbit polític- és l'insult, l'estirabot o la desqualificació personal del crític. Mentre aquest últim argumenta, el primer, amb el cervell segrestat per la ràbia i la mesquinesa, només pensa a dir ximpleries per intentar minvar l'efecte de la crítica. Això fa que es passi hores o dies pensant en el denunciant i que, ves per on, tot i l'odi que sent per ell, no pugui evitar seguir-lo com un gosset allà on va, escoltant tot el que diu i llegint tot el que escriu. Talment com un enamorat. Al capdavall, si com diu la saviesa popular de l'amor a l'odi només hi ha un pas, és obvi que de l'odi a l'amor també.

En l'àmbit polític, el sectari, convertit en un soldat en el sentit més galdós del terme, és a dir, el de l'individu robotitzat que s'erigeix en guàrdia pretoriana de la cúpula d'un partit o del seu líder, acostuma a ser un personatge mancat d'afecte i necessitat de reafirmació personal que es dedica a blasmar histriònicament el crític a fi de sentir-se reconegut per la seva tribu. I és que la tribu, faci el que faci, està per damunt de tot i els seus interessos, disfressats dels interessos de Catalunya, justifiquen qualsevol cosa, incloent-hi la manca d'ètica i l'abandonament dels principis ideològics fundacionals. Per això, cada cop que la tribu comet un acte impropi, el sectari sense galons, el sectari ras, mira a una altra banda i tot seguit, com a covard que és -n'hi ha algun que dóna la cara, però fa el mateix-, carrega la seva pistoleta, es posa el passamuntanyes i s'asseu tot sol a l'ordinador disposat a insultar, a desqualificar i a mentir per apaivagar la ràbia que li produeix la seva pròpia impotència intel·lectual i per demostrar científicament, per mitjà de si mateix, que el grau d'estupidesa humana és il·limitat. Són les seves trampes al solitari.

Un altre tret molt propi del sectari o de l'odiador -hater, en termes informàtics- és el de la seva manca de comprensió lectora. Com que, a diferència de la resta d'humans, llegeix amb l'estómac, en lloc de fer-ho amb el cervell, no entén absolutament res. Per això els seus atacs estan tan mancats de sentit del ridícul i no passen de ser un patètic enfilall d'estirabots. És tot el que dóna de si aquell que blasma un text que no ha entès o que intenta desqualificar-ne l'autor pel sol fet de pensar com pensa. I si li cal posar en boca d'aquest coses que no ha dit o fer-ne una interpretació interessada no se n'està. Ho necessita com l'aire que respira per poder justificar el judici d'intencions que practica i l'expressió de l'odi que sent.

Per sort, però, hi ha un antídot formidable contra aquesta mena de paràsit, i és la indiferència. En tractar-se, com dèiem, d'un individu enamorat que en no sentir-se correspost odia per despit, no hi ha res que li faci més mal que se l'ignori. I aquesta és la raó per la qual insisteix i insisteix en l'intent de cridar l'atenció del seu odiat, perquè no suporta que aquest pugui viure tranquil·lament sense ni tan sols mirar-lo.

e-notícies , 12/12/2011
 
La crítica als carrers intel·ligents Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 17 desembre 2011
Carrer intel·ligentFrancament, no s'acaben d'entendre les crítiques amb què algunes veus han rebut el projecte de carrers intel·ligents que l'Ajuntament de Sant Cugat ha iniciat recentment. No s'entenen, perquè, més enllà d'un grapat de comentaris sorneguers o demagògics, com ara "autobombo" o "pijada tecnològica", no s'hi ha vist cap argument.

Sembla que la força política que més ha criticat aquesta iniciativa, acusant-la de costosa, cosa que no és certa, té un projecte de partit, però, en canvi, no té un projecte de ciutat. I és una llàstima, perquè hi ha una diferència entre una cosa i l'altra. Si tens la segona, si tens un projecte de ciutat, sovint no et queda més remei que reconèixer els encerts de l'oposició quan governa, especialment quan aquests encerts coincideixen amb les idees que tu defenses. Però si només tens la primera, si només tens un projecte de partit, no et queda més remei que passar-te la vida criticant sistemàticament tot el que fa el govern municipal només perquè no ets tu qui ho ha fet. Es tracta, per tant, de menystenir la tasca dels altres amb l'esperança que a força d'erosionar l'adversari puguis un dia ocupar el seu lloc.

A mi em sembla una mala praxi, aquesta, i molt poc productiva també. N'hi ha prou de fer-se algunes preguntes per adonar-se'n: és dolent desenvolupar mitjans que estalviïn costos i que millorin l'eficiència? És dolent estalviar energia, rebaixar la contaminació i reduir les factures d'aigua, de llum i d'escombraries? No som tots els santcugatencs els qui ens beneficiem d'aquests estalvis? Quin problema hi ha, doncs, pel fet que la formació de cinquanta treballadors municipals a l'Smart City Expo World Congress, celebrat a Barcelona, hagi tingut un cost de 10.000 euros, si això ha de revertir en benefici de la ciutat? On és "l'engany" de què parla el Partit Socialista, si la iniciativa ha estat una cessió gratuïta de les empreses col·laboradores? Tenir carrers intel·ligents implica una inversió, certament. Però és una inversió molt positiva, com també ho és, en l'àmbit domèstic, la instal·lació de plaques solars, per exemple. O és que potser les plaques solars són de franc? I el paper reciclat o les bombetes de baix consum que tenim a casa tampoc no es paguen? Pensem-hi, perquè en aquesta vida tot té un cost i no hi ha guany sense inversió.

Cugat.cat , 16/12/2011
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 631 - 700 de 1664
spacer.png, 0 kB