spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Garzón, el jutge que emparava les tortures Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 febrer 2012
Garzón, el jutge que emparava les torturesNo sento la més mínima simpatia pels implicats en la trama de corrupció de l'anomenat cas Gürtel. Per cap ni un. I encara menys per l'expresident valencià Francisco Camps. Al contrari, tant ell com els diversos dirigents del PP que hi estan implicats em repugnen ideològicament i, com diu el seu rei, seria per a mi un motiu de profunda satisfacció veure'ls tancats en el marc incomparable d'una presó. Tanmateix, com a demòcrata, confesso que em produeix un gran plaer veure el jutge Baltasar Garzón assegut al banc dels acusats en qualitat de delinqüent -cap jutge no pot violar els drets de les persones, encara que siguin a la presó- i sotmès només a una petitíssima part de la humiliació a què ell va sotmetre l'any 1992 una quarantena de persones innocents pel sol fet de ser independentistes. En aquell any, aquest fals demòcrata, va ordenar l'empresonament de diversos catalans als quals se'ls va aplicar la llei antiterrorista i van patir ferotges tortures a les dependències policials sense que fes absolutament res per evitar-les. Els mateixos torturats han explicat que quan els interrogava i li deien els martiris que estaven patint per part dels cossos de seguretat espanyols desviava cínicament la mirada cap el sostre per demostrar-los que tot el que deien era tan inútil com si ho diguessin a una paret.

Dotze anys després, l'any 2004, el Tribunal Internacional de Drets Humans d'Estrasburg, al qual van apel·lar les víctimes, va dictar sentència condemnatòria contra l'Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures practicades a una quinzena d'independentistes i el va obligar a indemnitzar els demandants amb 8.000 euros per a cadascun i a pagar 12.000 euros addicionals pels costos legals del procés. Garzón, però, no sols no s'avergonyeix d'aquells fets, sinó que en el seu llibre Un mundo sin miedo es vanta d'haver infiltrat agents dels CESID en l'independentisme català. Per tant, la imatge de defensor de la democràcia, de les llibertats i dels drets humans que s'ha fabricat és rotundament falsa i només forma part del seu projecte de glorificació personal. Un projecte que, per a reeixir, necessitava d'una tria molt acurada de casos que, ja fos pel nom dels implicats o pel ressò del procés -Pinochet, les dictadures xilena i argentina, els crims del franquisme...-, li donessin popularitat i notorietat internacionals fins al punt de postular-se per a Premi Nobel de la Pau.

Això, però, no impedeix que l'espanyolisme disfressat de progressisme que cada dia escampa la seva hipocresia políticament correcta a les tertúlies de les emissores de ràdio i televisió catalanes tingui la barra de llagotejar Garzón presentant-lo com a màrtir de la caverna espanyola quan, com sabem, la caverna espanyola està formada pel PP i pel PSOE, a parts iguals, amb uns ideals que es resumeixen en l'article 8è de la seva Constitució, aquell que diu que la tasca de les forces armades consisteix a esclafar militarment la voluntat d'independència pacífica i democràtica del poble català. Són, en definitiva, les mateixes veus i emissores que, revestides d'una galdosa neutralitat, no sols maquillen el passat de Juan Antonio Samaranch, Carles Sentís i Fraga Iribarne arran de la seva mort, com a membres destacats d'un règim de terror que va cometre milers de crims contra la humanitat, sinó que pretenen endolcir-ne la memòria tot fent-los passar per benefactors de la democràcia i fins i tot, en el cas dels dos primers, com a catalans insignes. És a dir, que mentre a Alemanya es repudia les figures destacades del nazisme, a Catalunya s'enalteix les figures destacades del franquisme. L'autoanomenada esquerra, coneguda també com a tripartit -PSOE, Esquerra i ICV-, fins i tot els ha arribat a homenatjar amb els màxims honors al Palau de la Generalitat. Són els mateixos hipòcrites que gosen parlar de memòria històrica i de víctimes i que amb una mà reivindiquen els defensors de les llibertats mentre amb l'altra glorifiquen els seus assassins.

Desconec quin serà el futur de Baltasar Garzón, però no me l'imagino a la presó. Els policies torturadors d'independentistes tampoc no hi han anat mai, a la presó. Me l'imagino, això sí, voltant pel món amb dietes sumptuoses i fent-se passar per màrtir de la intolerància. La mateixa intolerància que ell emparava amb el seu silenci quan eren torturats els independentistes catalans. A Baltasar Garzón, decididament, ningú no li posarà una bossa de plàstic al cap perquè s'asfixiï, ni el sotmetrà a vexacions sexuals perquè senti fàstic de si mateix, ni el baldarà a cops perquè digui que és espanyol, ni li aplicarà elèctrodes als genitals perquè xiscli de dolor. Garzón mai no sabrà què és això, perquè és un jutge que, quan un detingut li ho explica, en lloc d'escoltar-lo desvia els ulls i mira el sostre.

e-notícies , 6/2/2012
 
La Senyera prohibida a Geronimo Stilton Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 febrer 2012
La Senyera prohibida a Geronimo StiltonAquests darrers dies se n'ha parlat força, de les visibles diferències entre la versió catalana i la versió espanyola d'El llibre i la rosa, de Geronimo Stilton. La catalana, per cert, és molt més acurada i té un paper de molta més qualitat que l'espanyola. S'ha dit que la versió espanyola havia fet desaparèixer les senyeres que es veuen a la coberta amb la intenció d'amagar, si més no a primera vista, que la història té lloc a Catalunya. Posteriorment, atès el rebombori, l'editorial Destino, responsable de la versió espanyola, ha declarat el següent: "No hem modificat absolutament res. En tot cas l'edició en català es va personalitzar, afegint-hi les franges vermelles en diversos llocs per fer un gest al lector que fes el llibre com més català millor".

D'acord. Cada mercat té la seva idiosincràsia i per vendre-hi un producte sovint calen estratègies diferents. La publicitat en sap molt, d'això. De vegades, a l'hora de fer un llançament, fins i tot cal canviar-ne l'eslògan per tal que el producte penetri bé en un país determinat. El problema és que en aquest cas hi ha moltes coses que no encaixen i que demostren que els canvis esmentats, més que a una estratègia de venda, són una decisió ideològica. Destino, que és una editorial catalana, sap molt bé que el més petit distintiu relacionat amb Catalunya faria que el llibre no es vengués a Espanya. I la bandera catalana, no cal dir-ho, és verí per a les llibreries d'aquell país. Aquesta és la raó per la qual s'ha preocupat d'esborrar tot vestigi de catalanitat de la coberta. Una coberta, ves per on, que està estretament relacionada amb el text per la senzilla raó que va ser una proposta del segell Estrella Polar, del Grup 62, l'editora de la versió catalana traduïda per David Nel·lo. "La idea [de la història] va ser nostra", diu Patrizia Campana, la seva directora. És a dir, que la coberta catalana no fa res més que reflectir l'ambient i el paisatge urbà de la diada de Sant Jordi. Un paisatge urbà format per llibres i roses, evidentment, però també per la bandera com a element ornamental de les parades i de tots els embolcalls florals. I és a partir d'aquí que comencen les incongruències i queden al descobert les autèntiques raons de Destino.

Si la història del llibre transcorre a Catalunya durant la diada de Sant Jordi –fins i tot s'hi explica què són els castells–, per què la coberta espanyola n'amaga els elements il·lustratius? Evidentment, no tindria cap sentit pintar-hi banderes catalanes si l'acció es desenvolupés en un altre lloc del món. Però resulta que no hi ha cap altre lloc del món que celebri una festa literària com la nostra. Cap ni un. Sant Jordi és una de les dues diades nacionals de Catalunya. Per això Destino, sabent que el mercat espanyol rebutjaria el llibre si hi veiés un bri de catalanitat, amaga les banderes al lector, i, en amagar-les, amaga també la història real que conté. Jo, per tant, si fos espanyol, m'emprenyaria molt que una editorial, sabent, com demostra que sap, que sóc al·lèrgic a tot el que fa olor de català, m'aixequés la camisa per tal d'aconseguir els meus diners.

Diu Destino que la coberta original enviada per Piemme, l'editorial italiana, era la que apareix a la versió espanyola, no pas a la catalana. Admetem-ho. Es comprèn que els italians no en sàpiguen res, de la simbologia ornamental de Sant Jordi. Per això va ser Estrella Polar qui va suggerir a Piemme d'incorporar aquesta ornamentació a la coberta a fi de fer-la versemblant, i els italians ho van trobar magnífic: "Van acceptar encantats", diu Estrella Polar, "De fet, a la coberta, primer van pintar-hi tres barres, i els vam demanar que en fossin quatre". Destino, per la seva banda, afirma que han suprimit les banderes perquè el seu àmbit de venda és Espanya: "No pensem només en Catalunya com a àmbit de venda. Però no hem eliminat cap símbol específic". Ah, no? La bandera d'una nació no és un símbol específic? Aleshores per què l'han prohibida?

Arribats aquí, i tenint en compte que no només s'ha censurat la coberta, sinó també algunes de les pàgines del llibre –especialment la 26, la 27 i la 30–, i fins i tot el títol, caldria que Destino respongués aquestes preguntes:

  • Per què la versió espanyola no ha incorporat els elements definitius del disseny fets per Piemme?

  • Si, com diuen els espanyols, Catalunya és Espanya i la bandera catalana és "constitucional", per què aquesta bandera no pot aparèixer a la coberta i a les pàgines d'un llibre publicat en espanyol?

  • Si, com diu Destino, s'han suprimit les banderes catalanes de les parades amb l'única intenció de fer més ‘genèrica' la versió espanyola, per què s'hi han deixat les roses?

  • Atès que el dia dels enamorats no és el mateix a Espanya –14 de febrer– que a Catalunya –23 d'abril– i que la tradició anual de regalar un llibre i una rosa a les persones estimades és genuïnament catalana i no existeix a Espanya, per quin motiu hi ha roses a la coberta i a les pàgines interiors de la versió espanyola del llibre i, en canvi, no hi ha banderes catalanes, tot i formar part de la mateixa iconografia?

  • El títol original italià del llibre és "Il libro e la rosa", i Estrella Polar, en la versió catalana, l'ha respectat: "El llibre i la rosa". Destino, tanmateix, no ho ha fet. La versió espanyola es diu "El día del libro". Com és que Destino s'empara en el disseny inicial italià per dir que no ha esborrat res i, en canvi, no ha tingut escrúpols a esborrar el títol original?

  • Si a Espanya no és possible vendre un llibre que es digui "El libro y la rosa", què hi pinten, aleshores, les roses amb el terra inequívoc de la Rambla de Barcelona?

  • Quin és l'argument de Destino amb relació als exemplars en espanyol que es posen a la venda a Catalunya? ¿Pressuposa l'editorial, potser, que els compradors de la versió espanyola a casa nostra són tan catalanofòbics com els compradors espanyols i que, per tant, no es mereixen el trauma de veure la bandera catalana? Cal enredar-los, a més, amb un títol i una coberta que evoquin la Feria del Libro de Madrid?

  • Ens pot dir Destino en quina pàgina, en quina línia, en quina paraula del text es parla d'Espanya i de la Feria de Libro de Madrid?

  • Hi ha cap lector que pugui dubtar sobre quin és l'escenari on tenen lloc les vivències de Geronimo Stilton amb textos com aquest?: "Germanet, et porto, més ben dit, et portem a la ciutat més alegre del món: Barcelona. [...] Després d'un llarguíssim viatge, més ben dit, llarguíííííííssim, per fi vam arribar a Barcelona, la capital de Catalunya. [...] Què és tot això? Qui ens espera? Quina festa? Quin llibre? I sobretot... què dimonis hi tenen a veure les roses? [...] La Festa del Llibre i de la Rosa que se celebra cada any a Catalunya el 23 d'abril, Diada de Sant Jordi!"

Destino s'empara en el disseny inicial per dir que no ha censurat la bandera catalana. Però aquesta justificació queda invalidada a partir del moment que Giuseppe Ferrario, il·lustrador de la coberta, i Danilo Loizedda i Christian Aliprandi, il·lustradors de les pàgines interiors, en disposar de més informació, completen el seu treball incloent-hi banderes catalanes. És a dir, que tant la coberta com les il·lustracions interiors del disseny inicial eren incompletes i és només després de les esmenes que són definitives. Destino, però, prescindeix d'aquest acabat final i, per arrodonir l'espanyolització del llibre, li canvia el títol. Fins i tot l'avi Berenguer passa a dir-se "el abuelo Torcuato".

Sembla evident, doncs, que la paraula "genèric", per a Destino, és un eufemisme d'"espanyol", la qual cosa significa que Catalunya, com tots els espanyols saben molt bé, no és Espanya. Un detall que s'agraeix. Si Catalunya fos Espanya, la gran festa del llibre per antonomàsia en aquell país seria la poderosíssima diada de Sant Jordi, única al món, i no pas una festa menor d'àmbit municipal com la Feria del Libro de Madrid.

La part més fosca de tot plegat, això no obstant, és la que empeny Destino a fer el que ha fet, ja que és plenament conscient que no hi ha res més "genèric" a Espanya que la catalanofòbia. I un llibre amb banderes catalanes a la seva coberta i a les seves pàgines no el compraria ningú en aquell país. Al contrari, seria percebut com una provocació i generaria rebuig. Per això Destino esdevé còmplice d'aquest rebuig i no dubta a ofendre els catalans a canvi de fer caixa. Deu pensar que substituir una identitat per una altra no és una decisió ideològica. I deu pensar també que cap editorial no publicaria mai cap llibre amb un símbol negre, jueu, palestí o català en una societat racista que sentís aversió per alguna d'aquestes identitats. El negoci és el negoci, i, si cal, s'alia amb el racisme. El racisme, al capdavall, també és un mercat. I els diners d'aquest mercat també són bons per al negoci. El negoci de Destino.

El Singular Digital , 7/2/2012
 
Zum-Zum, al davant del Monestir Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 febrer 2012
Zum-ZumEn Mon Calvó i l'Imma Samsó són dos santcugatencs que van arribar a la ciutat en els anys setanta del segle XX. Eren molt joves, tenien una feina precària i un horitzó ple d'incerteses, però van pensar que ja se'n sortirien i ho van aconseguir. Van trobar un pis al carrer Major, van tenir dos fills i van construir una vida en comú plena d'esperances que l'atzar, o potser el destí, no sempre ha compartit. El moment més dur els va arribar el 5 d'abril de 1990. Aquell dia, minuts abans d'entrar a escola, un maleït aplec de circumstàncies adverses va fer que un mur s'esfondrés i caigués al damunt del seu fill Zac, de dotze anys, quan jugava amb altres nens en un solar del voltant. Arran d'allò va quedar paraplègic i des d'aleshores va en cadira de rodes. Tanmateix, en Zac és avui un jove amb molt de talent per al grafisme i treballa en una empresa japonesa a Sant Cugat. Els seus pares, en Mon i l'Imma, també en tenen, de talent. Talent per a les arts plàstiques i per al disseny. Ella, a més, és filla del pintor Jordi Samsó. La crisi actual, però, els va deixar a l'atur i els va situar en una disjuntiva inquietant: o s'establien pel seu compte o esperaven que les coses milloressin. Però, és clar, què passaria si la millora no arribava i s'acabaven els estalvis? Davant d'això, van decidir arriscar-se. I el resultat d'aquella decisió és una granja preciosa i acollidora com ells que es diu Zum-Zum i que es troba al número 2 de la plaça Augusta, just davant del Monestir. Aneu-hi, us la recomano vivament. Us semblarà que no heu tastat mai una xocolata desfeta tan bona ni unes torrades tan delicioses. I fixeu-vos també en l'encant dels llums que pengen del sostre. Són artesanals, els ha fet en Mon Calvó i, com passa amb els quadres de les parets, us els voldreu endur a casa. Hi ha gent que ho fa.

Diari de Sant Cugat , 3/2/2012
 
Carme Chacón, contra Catalunya amb "uñas y dientes" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 05 febrer 2012
Chacón estanqueraSembla mentida els extrems a què pot arribar l'autoodi quan ha perdut el sentit del ridícul i esdevé esperpent. Carme Chacón -Carmen de España, a Olula del Río- s'esforça nit i dia per ser més espanyola que els espanyols i prega, si us plau, que no li tinguin en compte l'enorme xacra d'haver nascut a Catalunya. Al capdavall, ningú no tria el seu lloc de naixement i ella, que com aquella aceituna, es española como ninguna, si hagués estat consultada, mai no hauria triat Catalunya. Ara, per tant, per culpa d'aquell infortuni -perquè realment no pot ser qualificat de cap altra manera el fet de néixer a Catalunya-, no té altre remei que fer-se perdonar els orígens. En aquest sentit, el seu comportament recorda força el de les dones que, en aspirar a un càrrec de relleu en una societat masclista, es veuen obligades a demostrar que són millors que els aspirants masculins. Aquest és el motiu pel qual, conscient de l'estigma que suposa ser català, Chacón fa mans i mànigues per demostrar més espanyolitat que el seu rival. I és que ho té molt difícil. D'una banda, perquè no transmet la més mínima intel·ligència política i tot el que diu es pot resumir amb la paraula buidor. De l'altra, perquè és catalana. De fet, aquest és un llast tan gran que s'hauria de produir una conjunció astral màgica perquè assolís la secretaria general del PSOE. I encara que això s'esdevingués, caldria un miracle perquè pogués materialitzar el seu somni de ser presidenta d'Espanya. Per si de cas, però, ella ja fa temps que es passeja per aquell país cantant i repartint floretes en qualitat de Carmen la de Ronda.

Una d'aquestes floretes la va llançar el passat 20 de gener des del Diario de Sevilla sota el títol "Carme Chacón: contra el pacte fiscal a Catalunya":
"He combatut amb uñas y dientes la proposta de pacte fiscal que defensa CiU, entre altres formacions nacionalistes. Sota aquesta denominació, aquestes formacions pretenen emmascarar l'adopció del concert econòmic per a Catalunya. Fórmula que sempre he rebutjat."
No es pot ser més patètic, certament. Però ja hem dit que l'autofòbia catalana, que és la minyona de la catalanofòbia, no té sentit del ridícul ni res que se li assembli. Carme Chacón és una catalana que titlla de nacionalistes els qui no abracen la seva doctrina nacionalista espanyola, una catalana que lluita perquè Espanya continuï robant 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya i una catalana que afirma que ha combatut i que combatrà amb uñas y dientes tota fórmula que pretengui acabar amb aquest robatori, cosa que coincideix perfectament amb el que deia el seu company d'autoodi i de partit Miquel Iceta el 15 de juny de 2010, des dels micròfons d'Onda Cero. Iceta ja emprava el mateix terme bèl·lic per expressar el rebuig dels socialistes als qui defensem els drets i les llibertats nacionals de Catalunya: "Combatrem l'independentisme". Els nacionalistes espanyols són així d'agressius i de bel·licistes. Es comprèn, doncs, que la senyora Chacón se sentís tan realitzada al capdavant de les forces armades espanyoles. No és aquesta la màxima aspiració d'un espanyolista, dirigir els tancs a què al·ludeix el punt número 1 de l'article 8è de la Constitució espanyola?

En la cursa per la secretaria general del PSOE, per altra banda, s'ha produït un fet altament il·lustratiu del grau de catalanofòbia espanyola i de la necessitat catalana de tallar com més aviat millor tota relació amb Espanya que no sigui d'igual a igual, de nació a nació, d'Estat a Estat. El fet en qüestió té a veure amb l'inici de la campanya de Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba. Tots dos van començar-la a Andalusia, però només Chacón s'ha justificat i ha apel·lat a la seva sang tot remarcant que el seu pare, Baltasar Chacón, va néixer a Olula del Río, Almeria. Rubalcaba, en canvi, que és de Solares, Cantàbria, no n'ha tingut cap necessitat. De fet, a ningú no li importa on van néixer els pares i els avis de Rubalcaba perquè ell sí que és espanyol i, consegüentment, si anant a Andalusia no s'ha mogut del seu país, quina importància té que comenci la campanya a Andalusia, a Cantàbria o a Extremadura? Només una estrangera com Carme Chacón necessita justificar-se. I les raons són dues: perquè és catalana i perquè ningú no entén que un polític estranger vulgui ser president del país veí en lloc de ser-ho del seu.

e-notícies , 2/2/2010
 
De debò són botiflers, Puigneró i Grangé? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 04 febrer 2012
Jordi Puigneró i Raül Grangé
Jordi Puigneró i Raül Grangé
Se'm fa molt estrany, francament, veure els noms dels regidors municipals Jordi Puigneró i Raül Grangé nominats al Premi Botifler de l'Any, que atorga l'Assemblea de Joves de Sant Cugat. Se'm fa estrany -de fet, vaig haver de fregar-me els ulls en veure la notícia- perquè no entenc la relació entre els nominats i el premi. Vull dir que qualificar Puigneró i Grangé de botiflers em sembla portar les coses a un punt de no retorn. Al final, a força de tant garbellar, arribarà el moment que també qualificarem Jaume I de botifler per haver fragmentat la nació catalana.

És cert que Puigneró i Grangé pertanyen a una formació política -CiU- que no ha dit mai que sigui independentista. Però em sembla molt més perniciós i fraudulent aquell partit que es proclama independentista i que alhora porta a terme una política en contra d'aquest principi. Al capdavall, ha estat per aquest motiu que les urnes han castigat a Catalunya els qui no fan allò que proclamen. I la prova la tenim a Sant Cugat, on molta gent ha canviat de sigles i ha dipositat la seva confiança en la CUP. Una altra cosa és que hi hagi independentistes en la majoria de partits. I tant que n'hi ha! Per això la independència és cada cop més a prop. El problema -i això n'alenteix el procés- és que una cosa són les bases i una altra les direccions dels partits.

Sigui com vulgui, no hi ha dubte que algú pot dir que és una contradicció declarar-se favorable a la independència i pertànyer a una formació que no la té com a principi bàsic. Doncs sí, és una contradicció. Però la fiscalització absoluta de determinats comportaments humans em sembla perillosa i excloent, perquè, establint una selectivitat tan estricta, podem acabar reduint l'independentisme a una elit molt específica i perjudicant, de retruc, els nobles objectius de la causa. En aquest cas, per tant, i ho dic des de la més sincera estima ideològica per l'Assemblea de Joves, crec que qualificar de botiflers Jordi Puigneró i Raül Grangé desvirtua el premi i beneficia els autèntics botiflers de la nostra societat. Uns botiflers que, en veure'ls a la llista, es deuen haver sentit força alleujats. És per totes aquestes consideracions que l'adjudicació del malnom de "botiflers" a dues persones inequívocament independentistes com Jordi Puigneró i Raül Grangé em sembla injusta.

Cugat.cat , 3/2/2012
 
L'agressió de Pepe i les disculpes de Raül Romeva Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 febrer 2012
Trepitjada de Pepe a MessiFrancament, no entenc que l'eurodiputat Raül Romeva (ICV) hagi retirat el seu nom de la pregunta que dies enrere ell i Ramon Tremosa (CiU) van formular a la Comissió Europea sobre l'acció violenta del futbolista Pepe (Reial Madrid) a Messi (FC Barcelona), quan aquest era a terra arran d'una trompada que va rebre. Aquesta acció, com sabem, ha estat difosa per les televisions d'arreu del món i considerada com a execrable en un espectacle esportiu. Les imatges mostren de manera diàfana i inequívoca no sols com Pepe trepitja la mà de Messi, sinó com s'atura, com mira la mà del jugador i com hi clava la bota amb tota la intenció de ferir-lo. L'acció, no cal dir-ho, és repugnant per si mateixa, però també per moltes altres raons. Tres si més no: una, perquè ens diu que som davant d'un individu tan primitiu com els dinosaures; dues, perquè mostra com aquest individu transforma en violència tota la ràbia, impotència i frustració que sent quan el talent dels altres posa en evidència les seves limitacions; i tres, perquè ho fa en el decurs d'un espectacle que és vist per milions d'infants.

Tot i això, el Comitè de Competició espanyol ha decidit no actuar d'ofici i deixar impune l'agressió. Com que el col·legiat César Muñiz Fernández no ho va reflectir en l'acta arbitral, el Comitè considera que aquella agressió no es va produir. Encara que l'hagi vist tot el món, inclosos els membres de l'esmentat Comitè. Just al contrari del que ha fet la lliga anglesa, sancionant Mario Balotelli, del Manchester City, amb quatre partits sense jugar per una agressió similar al jugador Scott Parker, del Tottenham. Davant del comportament inadmissible del Comitè espanyol, els eurodiputats Ramon Tremosa i Raül Romeva es van adreçar a la Comissió Europea amb aquestes paraules:
"L'esport té un gran impacte en la societat en general i la seva importància social, educacional i cultural en fan un actiu molt important a preservar i, per tant, a posar en valor. [...] Fa uns dies, un jugador del FC Barcelona va ser agredit, de manera voluntària, per un del Reial Madrid. Malgrat això, tot i la claredat de les imatges, l'organisme espanyol encarregat d'exercir la potestat disciplinària no hi ha vist cap fet digne de sanció. [...] Està satisfeta la Comissió Europea de saber que ningú del Comitè de Competició no s'ocuparà d'aquest cas de violència en l'esport? Creu la Comissió que aquests fets tan greus vistos per milions de persones i de nens han de quedar impunes?"
Doncs bé, pocs dies després de formular aquestes preguntes, Raül Romeva es fa enrere i, davant les moltes queixes que diu haver rebut, deixa sol Ramon Tremosa amb aquests incomprensibles arguments:
"Davant l'enorme impacte que ha tingut la pregunta relativa a l'afer de la no actuació del comitè de competició en els fets de la trepitjada de Pepe, voldria reiterar que l'única intenció de la mateixa era abordar, a partir d'un cas concret, la qüestió de quin és el paper que han de tenir les institucions en relació a la violència en els terrenys de joc, i sobre com i quan cal actuar per tal d'aturar a temps escalades que puguin arribar a tenir algun dia conseqüències greus, sigui en un terreny de joc o fora".
Molt estrany, tot plegat, perquè les al·lucinants disculpes de Romeva són gairebé calcades a les falses i cíniques disculpes de Pepe: "Ha estat un acte involuntari, però si Messi se sent ofès li demano disculpes". Realment curiós. Caldria que el senyor Romeva ens aclarís què entén per "enorme impacte" de la seva pregunta així com davant de qui i per quina raó s'ha de disculpar pel sol fet de defensar valors "socials, educacionals i culturals"? Tanta força tenen els enemics emmascarats d'aquests valors, fins al punt de fer que el senyor Romeva se'n desdigui? Significa això que el senyor Romeva renega d'aquests valors i dels principis que l'empenyien a defensar-los? Qui li ha demanat que es faci enrere? El seu partit, potser? Entenem que sí, atès que el senyor Romeva no és europarlamentari a títol particular, sinó que ho és en representació d'ICV. Un partit universalista. Això està molt bé. Universalisme català, n'hem de dir. És a dir, aquell universalisme que clamaria al cel si Pepe, en lloc de trepitjar un jugador del Barça, hagués trepitjat una foca. De tota manera, el requisit bàsic per ser universalista català, la condició sine qua non, és ser un atleta. Cal saber agenollar-se, ajupir-se, corbar-se, encongir-se, inclinar-se, colpejar-se el pit, abaixar el cap i besar els peus aliens. Això és vital. Hom pot pensar que es tracta d'un espècimen singular, molt difícil de trobar, però no és cert. Al contrari. Aquest atleta és una espècie tan estesa que ha esdevingut el prototipus del català estàndard. És el català que no sols demana perdó per haver-se queixat, quan li han trepitjat la mà amb intenció de ferir-lo, sinó que fins i tot demana disculpes a qui s'hagi pogut sentir ofès amb la seva queixa.

e-notícies , 30/1/2012
 
Ikea i Port Aventura contra la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 febrer 2012
Ikea i Port Aventura contra la llengua catalanaNingú no sap quins plans té el govern davant les contínues agressions que pateix la llengua catalana, però fóra bo que es definís en aquesta qüestió i que explicités què pensa fer per defensar-la. La llei de política lingüística existeix, certament, però de què serveix una llei que pot ser vulnerada impunement? En el seu capítol cinquè, el de l'activitat socioeconòmica, la llei diu el següent: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya".

Tot i això, la vulneració de la llei, les agressions a la llengua i la discriminació dels catalanoparlants en tota mena d'establiments comercials són un fet perfectament constatable dia rere dia sense que les persones que en són víctimes rebin cap satisfacció ni vegin que les seves queixes tenen la més mínima utilitat. La llengua catalana, en ser abandonada a la seva sort pels diferents governs catalans, ha esdevingut aquell recipient que antigament es posava amb serradures en alguns llocs perquè la gent hi pogués escopir. Només cal moure's pel país per veure la brutal marginació del català i la seva total invisibilitat fins i tot en les cartes de restaurants amb el nom en aquesta llengua. La situació, per tant, és molt greu. Tanmateix, des del govern, ningú no diu absolutament res.

Les agressions, a més, són transversals i provenen de tota mena de negocis. Ho hem vist recentment en la denúncia formulada pel senyor Salvador Ramon, membre d'una família que va anar a Port Aventura:
"Tant a l'entrada del pàrquing com a la taquilla de venda d'entrades, a informació, a la parada on maquillaven les criatures, a les entrades de les atraccions, als bars, a les botigues, a les paradetes de fira, preguntant horaris, comprant un gelat, ningú no em va voler respondre en la meva llengua. [...] S'hi negaven sistemàticament. Fa més de deu anys que cada any hi anem, i no hi tornarem més fins que l'empresa no respecti la terra que l'ha acollida i el poble que li dóna de menjar".
Però fixem-nos en la cínica resposta de Port Aventura:
"Atès el creixent nombre de visites internacionals (actualment, un terç del total), també és necessari incorporar a l'equip persones que dominin una o més llengües estrangeres, com el francès, l'anglès o el rus. Sovint costa trobar persones que dominin al mateix temps el rus (per exemple) i el català. No podem descartar, doncs, que durant la visita al parc trobin algun treballador que no els pugui atendre en català, però en són l'excepció".
D'això se'n diu barra, perquè va ser precisament per això, perquè els qui no parlen català a Port Aventura són una "excepció", que la família denunciant no va trobar ningú, absolutament ningú, que parlés la llengua del país ni a la taquilla de venda d'entrades, ni al pàrquing, ni a maquillatge d'infants, ni a les atraccions, ni a les botigues, ni als bars, ni en la consulta d'horaris, ni en les vendes de gelats o en les parades de fira. Ni tan sols a informació!

Un altre cas és el del badaloní Jordi Ros, un treballador d'Ikea que ha estat acomiadat per haver defensat un client a qui un guarda de seguretat obligava a parlar-li en espanyol:
"Quan va entrar l'empleat de seguretat del torn nou li vaig explicar el que havia sentit i ell es va sentir orgullós del seu company. Sobtat, li vaig dir que per treballar aquí a Catalunya, com a mínim calia entendre l'idioma o almenys esforça-s'hi. Em va escridassar, em va dir a crits que això era Espanya i que jo era espanyol, i després va demanar a l'encarregada de caixes, la Sandra, que jo no treballés mai més allà, que no m'hi volia".
El desenllaç d'aquest incident és que en Jordi Ros ha estat despatxat d'Ikea mentre que el guarda de seguretat continua treballant-hi. Algú s'imagina la mateixa situació en un establiment d'Estocolm? Algú s'imagina Ikea acomiadant un treballador per defensar un client a qui un guarda de seguretat no el deixava parlar en suec? Oi que no? Oi que l'acomiadat hauria estat el guarda de seguretat? Doncs el racisme lingüístic que patim a Catalunya és fruit de la indolència del nostre govern i de la nostra pròpia resignació. Pensem que totes les empreses necessiten els nostres diners per sobreviure –totes– i que els podem fer molt de mal si els tombem l'esquena i reaccionem amb dignitat. La dignitat, en aquest cas, es resumeix en una frase: si no hi ha català, no hi ha diners.

El Singular Digital , 31/1/2012
 
L'amor del PP a Manuel Fraga Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 gener 2012
Jorge Carreras (PP)
Jorge Carreras (PP)
El problema de no haver assegut davant d'un tribunal penal internacional els dirigents franquistes espanyols que van cometre crims contra la humanitat és que amb el pas del temps els seus hereus ideològics se senten impunes per cantar-ne les excel·lències. Això és el que ha fet recentment el Partit Popular de Sant Cugat arran de la mort de Manuel Fraga. Sense el més mínim sentit del ridícul per la vergonya aliena que provoquen les seves asseveracions, el senyor Jorge Carreras, president de la secció local del PP, ha dit que la societat està "en deute" amb Manuel Fraga perquè "va ser un home clau en el pas d'un règim autoritari a un de democràtic" i titlla d'"anècdotes" els assassinats de persones desafectes al règim a mans dels cossos de seguretat de l'Estat espanyol quan era ministre de Governació d'aquell país. Realment cal ser molt cínic per burlar-se de l'assassinat de persones defensores de les llibertats tot qualificant d'"anècdota" la seva mort i justificant-ne els assassins. Sembla que un polític no pugui caure més avall, per bé que cadascú té el codi ètic que té i hi ha polítics i partits, com el senyor Carreras i el PP, que ni tan sols en tenen, de codi. El sol fet de referir-se a la dictadura feixista de Franco com a simple "règim autoritari" ja traspua una ideologia que fa venir basques. Però encara és més greu que aquest negacionisme arribi a l'extrem de minimitzar els efectes d'un règim sanguinari que es va imposar per la força de les armes i que va torturar i assassinar milers i milers de vides humanes entre les quals la del president de Catalunya, Lluís Companys. Tanmateix, tenint en compte que Manuel Fraga va ser fundador del Partit Popular, hi ha un punt de lògica en tot plegat: ni el primer va renegar mai dels seus crims ni el segon ha condemnat mai el franquisme.

Diari de Sant Cugat , 27/1/2012
 
La 'immaduresa' de Joana Ortega Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 29 gener 2012
Joana OrtegaHi ha molts nervis entre bona part de la classe política catalana pel referèndum per la independència que Escòcia celebrarà ben aviat. Molts nervis. Nervis, perquè intueixen l'enorme repercussió que això tindrà a Europa; nervis, perquè saben que suposarà una extraordinària transfusió d'autoestima per a Catalunya; i nervis, perquè temen que el fet en si mateix els deixi en evidència. Per això hi ha partits que preguen perquè Londres posi força pals a les rodes i que les coses no surtin bé. D'aquesta manera, l'espanyolisme podria justificar la seva guerra bruta amb la guerra bruta anglesa i el catalanisme poruc podria tenir l'excusa perfecte per romandre abraçat al fre de mà: "Ho veieu com n'és, de difícil? A nosaltres ja ens agradaria, ja, però ara no és el moment. D'aquí a cent anys en tornarem a parlar, eh?".

Davant d'aquest horitzó, Solidaritat Catalana ha fet molt bé d'interpel·lar el govern i de demanar-li que concreti en què consisteix l'anomenada transició nacional, sobretot tenint en compte que hi ha molts votants de Convergència que no estan gens d'acord amb la submissió del seu partit al PP i que senten enveja sana del Partit Nacional Escocès i del seu líder, Alex Salmond. D'acord amb això, i recuperant les recents conclusions de Jordi Pujol -"Residuals o independents?"- que parlen de la independència com a única sortida per a Catalunya, el diputat de Solidaritat Toni Strubell ha preguntat a la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, d'Unió Democràtica, per quina raó el govern s'abraça al Partit Popular, "un partit que vol liquidar trenta anys de vehicularitat educativa en la nostra llengua, un partit que no té cap interès ni a fer el corredor mediterrani ni a permetre un redreçament de la nostra economia i indústria". I li ha retret: "Estan venent la nostra nació a aquells que porten trenta anys negant el nostre país. Catalunya retrocedeix en la seva presència internacional mentre que Escòcia ha fet un pas endavant per recuperar el seu lloc al món. A Escòcia creuen en el que estan fent. No podem ser menys que Escòcia".

La resposta de Joana Ortega és d'aquelles que produeixen vergonya aliena a qualsevol català que no tingui problemes a l'hora de situar el seu país en el mapa. "El govern no ha de fer experiments, ha de ser rigorós i seriós", ha dit. I s'ha quedat tan tranquil·la, sense adonar-se que la seves paraules són insultants per al Partit Nacional Escocès. En només tretze mots, la vicepresidenta del govern de Catalunya s'ha burlat de la política nacional d'Escòcia, titllant-la de poc fiable, i ha menyspreat el seu primer ministre, Alex Salmond, qualificant-lo de poc rigorós. Déu n'hi do. Són declaracions impròpies d'una persona amb un càrrec institucional com el seu alhora que entelen la nostra relació amb un país amic. Tanmateix, no prou satisfeta amb això, ha reblat el clau qualificant els catalans d'"immadurs". "Catalunya no està prou madura" per a la independència, ha conclòs. És la manera que té la senyora Ortega de dir-nos que ella és una catalana poc madura per ser independent. Necessita que el senyor Duran i Lleida li digui què ha de fer, la qual cosa ofereix un panorama força galdós, atès que el senyor Duran ja fa temps que insisteix que ell tampoc no està prou madur per ser independent. D'això se'n diu una Unió d'immadurs.

e-notícies , 26/1/2012
 
Nova resposta al PSOE de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 29 gener 2012
Pere Soler (PSOE)
Pere Soler (PSOE)
Atès que dies enrere, a través de Cugat.cat, el senyor Pere Soler, regidor municipal del PSOE de Sant Cugat, m'adreçava una nova carta oberta amb tot un seguit de retrets personals, li faré unes noves consideracions. Les meves, però, no seran a la seva persona, sinó al seu partit.

En primer lloc em sobta que el senyor Soler gosi dir a un escriptor quines són les coses sobre les quals hauria d'escriure, fins al punt de dictar-li un seguit de temes -tots en contra del govern municipal i nacional de Convergència i Unió, naturalment- a fi que es demostri que en tot el planeta no hi ha res més dolent que aquesta formació. I, talment com si es tractés d'una ordre, em demana que escrigui, entre altres coses, sobre els diners que el govern de Catalunya deu a l'Ajuntament i que, segons ell, permetrien millorar la situació de les escoles bressol o la posada en marxa d'un tercer CAP, d'una segona residència i d'un centre de dia públics.

D'entrada, he de dir que, com a persona d'esquerres que sóc, i des de la radicalitat democràtica, no admetré mai que cap partit polític em dicti els meus textos. Ja sé que el Partit Socialista està molt ben acostumat en aquest sentit, perquè fa trenta anys que compta amb un estol de creadors d'opinió als mitjans de comunicació que semblen portaveus del carrer Nicaragua de Barcelona. Però jo no em sotmetré mai a aquests dictats malgrat els beneficis que comporten. Per altra banda, si tan greu és la situació econòmica de l'Ajuntament de Sant Cugat, per què el Partit Socialista, quan governava la Generalitat, no va traspassar-li els diners que ara reclama? Com és que fins i tot van menysprear Sant Cugat deixant-la sense jutjat en benefici de Rubí?

Té gràcia que el senyor Soler reclami a la Generalitat uns diners que sap molt bé que no poden arribar per culpa dels 22.000 milions d'euros que Espanya roba a Catalunya anualment i de la negativa del PSOE a pagar-nos els 1.450 milions dels fons de competitivitat i els 759 milions indicats a l'Estatut. Abans de donar lliçons, el senyor Soler hauria de dedicar les seves energies a blasmar els incompliments socialistes amb el nostre país, com per exemple el retorn dels documents catalans que es troben a Salamanca.

En tot cas vull remarcar que fins ara cap partit, començant pel que governa Sant Cugat, mai no m'havia adreçat una llista de "suggeriments" sobre els temes que hauria de tocar. Mai, cap ni un. Només ho ha fet el partit del senyor Soler. Per això no tinc cap dubte que si el Partit Socialista governés Sant Cugat, jo no podria escriure a Cugat.cat. Em farien fora per ser un escriptor desafecte a la seva doctrina. Queda clar, doncs, que, a desgrat del senyor Soler i del seu partit, seguiré escrivint sobre les coses en les quals crec des de la més absoluta llibertat.

Cugat.cat , 27/1/2012
 
El dia que va morir Fraga Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 gener 2012
Franco i FragaEl dia que va morir Manuel Fraga Iribarne feia fàstic escoltar els informatius de la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. Calia fregar-se les orelles i punxar-se amb una agulla per estar segur que tot l'enfilall de declaracions sobre el personatge, per part dels polítics entrevistats, eren realitat i no pas un malson. Escoltant les seves paraules, tota persona que desconegués el passat del difunt arribava a la conclusió que es tractava d'una figura exemplar. Una figura exemplar com a home, com a polític i com a demòcrata. Totes les personalitats entrevistades, de dreta, de centre i d'esquerra, coincidien a lloar Fraga i a obviar-ne el passat feixista i les sentències de mort que signava. Talment com si els crims contra la humanitat prescrivissin i la forçosa adaptació dels assassins als nous temps els exonerés de les atrocitats comeses. Vegem-ne una petita mostra:

  • Generalitat: "Un dels polítics actius més destacats de la història recent d'Espanya."

  • Partit Popular: "Es tracta de la pèrdua d'un home exemplar que sempre va lluitar pels seus ideals. [...] Els serveis positius que Fraga va prestar al país [Espanya] superen certes anècdotes particulars."

  • Miquel Roca: "Va fer una aportació decisiva en la Constitució. Amb la seva aprovació es va fer un pas important."

  • José Montilla: "De treball tenaç i sòlides conviccions, va entendre la necessitat d'una transició democràtica."

  • Josep Antoni Duran i Lleida: "No s'ha d'oblidar i s'ha de reconèixer que va ser una persona clau en la transició i en la consolidació democràtica d'aquest país." (El país de Duran i Lleida sempre és Espanya).

Tanta lloança repugna, francament. Repugna perquè amaga la veritat i perquè es burla dels milers de persones que van ser assassinades o torturades per la ideologia sanguinària de Fraga. Una ideologia, a més, de la qual no sols no en va renegar mai, sinó que se'n va vantar amb aquestes paraules: "No m'avergonyeixo de res del que he fet per Espanya en la meva vida".

Però ja fa temps que sembla que demanar dignitat a la classe política catalana és picar en ferro fred. N'hi ha prou que recordem les recents lloances al franquista Carles Sentís o l'homenatge institucional que el govern de socialistes, Iniciativa i Esquerra va retre a Juan Antonio Samaranch al mateix Palau de la Generalitat per adonar-nos de la magnitud del cinisme que ens envolta. Les paraules de Joan Herrera, secretari general d'ICV, amb relació a Fraga, en són un exemple: "Algú que no condemna el franquisme no pot passar per heroi de la democràcia". Ves per on, Samaranch tampoc no va renegar mai del seu passat feixista i, tot i així, el senyor Herrera, el seu partit i els seus socis no van tenir cap escrúpol a homenatjar-lo com si fos un heroi. Un heroi de Catalunya. Arribats aquí, esborrona pensar què hauria fet el tripartit si Fraga Iribarne hagués estat català.

Per sort, no tothom és igual al nostre país. Cal felicitar Solidaritat Catalana per haver emès un comunicat oficial de quatre punts que palesen que tota lloança o indolència catalana davant la figura de Fraga és una indignitat.

  • Manuel Fraga: "Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar."

L'estat de prostració en què es troba actualment Catalunya és conseqüència de la seva manca d'autoestima. Un poble que arriba a l'extrem d'homenatjar o magnificar els seus assassins és un poble que ha perdut la dignitat.

e-notícies , 23/1/2012
 
UGT i CCOO, còmplices de l'espoli Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 gener 2012
UGT i CCOO, còmplices de l'espoliUn dels molts dèficits que pateix Catalunya és el de sindicats nacionals. El País Basc sí que en té, de sindicats propis, però Catalunya no. Parlo de sindicats grans, no pas de petits com la Coordinadora Obrera Sindical (COS) al servei de la classe treballadora dels Països Catalans. A casa nostra, com sabem, els sindicats majoritaris són UGT i Comissions Obreres. És a dir, dos sindicats nacionalment espanyols darrere els quals hi ha partits que defensen la unitat d'Espanya i que treballen dia rere dia en contra de la independència de Catalunya. Això no vol dir que entre els seus afiliats no hi hagi alguns independentistes. Sí que n'hi ha. Però només en la mesura que també hi ha afiliats budistes, vegetarians o culers. És a dir, sense cap incidència en la política sindical de l'entitat. Ens ho deixa ben clar l'anunci de mobilitzacions a diferents llocs de Catalunya que han fet UGT i CCOO contra les retallades del govern català i en demanda d'una consulta popular perquè la ciutadania digui si vol retallades o no vol retallades. Visca la demagògia! Fins i tot han dit que, si no se'n surten, promouran una Iniciativa Legislativa Popular que la faci possible. Així ho expressa Josep Maria Álvarez, secretari general d'UGT: "Només des del cinisme es pot impedir que es doni veu als ciutadans. El dret de decidir ha de ser infinit i no només per exercir-lo en les convocatòries electorals".

Si Catalunya fos un país normal, és a dir, una nació no sotmesa a la voluntat d'una altra nació, el discurs del senyor Álvarez faria goig de sentir-lo. Però Catalunya no sols no és un país normal, sinó que és un país espoliat. I això converteix en pura demagògia les accions de l'esquerra d'obediència espanyola. D'entrada, té gràcia que aquells que van girar l'esquena a les consultes per la independència, fins al punt d'intentar boicotejar-les en la majoria de municipis, siguin els mateixos que ara invoquen "el dret de decidir", com un "dret infinit", i s'autoproclamen defensors de "la veu dels ciutadans". ¿La veu dels ciutadans no compta a l'hora de pronunciar-se sobre la independència del país? On queda la infinitud del dret a decidir si la consulta capital, la de la plena llibertat, és marginada per aquells que s'autodenominen progressistes i defensors dels drets humans?

Naturalment que es poden criticar determinades maneres de retallar per part de la Generalitat, naturalment que hi pot haver discrepància sobre la seva manera d'administrar les engrunes que tenim, però les retallades, ara mateix, són inevitables. I és vergonyós que determinada oposició se serveixi d'una situació com l'actual per fer política d'erosió governamental en lloc d'assumir les seves responsabilitats en els fets que han provocat aquestes retallades. ¿Com és que UGT i CCOO no han convocat manifestacions contra el govern anterior per haver deixat un forat de 8.400 milions d'euros en els comptes públics? Com és que no s'han manifestat a Madrid, la capital del seu país i de la seva seu central, exigint que el govern espanyol ens pagui els 1.450 milions d'euros dels fons de competitivitat i els 759 de la disposició addicional tercera de l'Estatut? Com és que no fan pinya en favor d'un concert econòmic com el del País Basc? Com és que no es manifesten en contra dels 22.000 milions d'euros que Espanya roba cada any a Catalunya i que són la causa real del nostre enfonsament?

Hi ha una explicació, però. I és que és molt més fàcil fer-se el progre enfilant-se a les taules de les dependències de la Generalitat, que no pas enfilar-se a les taules de les dependències de la Moncloa. I ara! Això mai! Espanya, per a aquests sindicats, és una veritat absoluta i irrefutable, i mentre esdevenen còmplices de l'espoliació que patim es dediquen a fer-nos creure que la situació d'asfíxia econòmica en què ens trobem no és pas culpa d'Espanya, sinó culpa nostra. Exactament el mateix discurs del PP i del PSOE, els dos lladres principals. Així de perversa és la maniobra d'UGT i CCOO, els dos grans sindicats nacionalistes espanyols a Catalunya: en comptes de despertar la societat perquè es rebel·li contra el lladre, l'empenyen perquè esclafi el qui n'administra les engrunes que deixa.

El Singular Digital , 24/1/2012
 
La normalitat del masclisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 gener 2012
Violència masclistaEl portaveu del grup municipal del PP, Jorge Carreras, ha escampat un escrit per diversos mitjans dient que la "violència domèstica" no s'ha de diferenciar d'altres violències i que les mesures que s'adopten "en lloc de solucionar el problema l'agreugen". Segons ell, el que cal fer és un capmàs de totes les violències: violència contra les dones, contra els homes, contra els infants, contra la gent gran... Posats a fer, també hi podríem incloure la violència d'Espanya contra Catalunya, oi senyor Carreras? El cert, però, és que tota solució passa per l'anàlisi específica de cada forma de violència perquè, encara que alguns efectes tinguin elements coincidents, com ara la mort, les raons que l'originen són diferents. La violència contra les dones no prové d'un masclisme individual o circumstancial, la violència contra les dones es fonamenta en un masclisme social que per la seva ancestralitat i transversalitat ha adquirit un estatus de normalitat que el fa imperceptible. L'home sempre ha maltractat la dona. Sempre. I ho ha fet i ho fa perquè l'entén com una possessió i se'n considera amo i senyor de la seva vida i de la seva voluntat. I això està tan arrelat en el seu cervell que fins i tot l'incomoda, l'exaspera o el deprimeix tenir un sou inferior al de la seva parella o ser vençut per una dona en qualsevol àmbit no conceptuat com a femení. L'ús corrent de la frase "qui porta els pantalons a casa", per exemple, és ben il·lustrativa d'aquest masclisme social. El llenguatge sempre ens delata. I si les coses han fet un gir notable no ha estat pas fruit d'una maduració masculina espontània, sinó de la presa de consciència que la dona ha experimentat. L'actitud de l'home, per tant, evoluciona favorablement, però només ho fa en la mesura que la dona, amb la seva autoestima, li para els peus.

Diari de Sant Cugat , 20/1/2012
 
Els Mossos de '¡Que viva España!' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 gener 2012
Els Mossos de '¡Que viva España!'Aquests dies la societat catalana ha tingut una actitud tan positiva en contra dels Mossos d'Esquadra, d'UGT i de CCOO, per haver escopit sobre la llengua catalana, que no han tingut més remei que fer marxa enrere amb la cua entre cames. Ja sabem que no tots els membres del cos pensen igual -no caldria si no!- i que n'hi ha que estan indignats per la progressiva degradació de la seva imatge a què l'aboquen els comissaris polítics de l'òrbita socialista i de Ciudadanos que mouen els fils des de dins. De fet, es nota que tota l'estratègia aparentment reivindicativa, però en realitat ideològica, aprofitant-se de la mala maror econòmica, ha estat dissenyada per l'oposició espanyolista. Fins i tot s'ha descobert que el portaveu del sindicat de Mossos de Comissions Obreres, Antoni Castejón, està vinculat a Ciudadanos i participa en actes al costat d'Albert Rivera.

No cal dir que els sindicats, a hores d'ara, vista la reacció de la societat, que els ha blasmat indignada, estan fugint d'estudi i es passen les culpes els uns als altres. Ni tan sols tenen el valor de reconèixer la barbaritat que han perpetrat. UGT, concretament, ha sortit amb un manyoc d'excuses de mal pagador dient que ells no pretenien instrumentalitzar la llengua catalana "com a objecte de confrontació ni fer-la servir en cap conflicte laboral, tenint en compte el seu valor cultural, social i polític". Mare de Déu, quin cinisme! Si no volien emprar la llengua catalana com a objecte de confrontació, per què es negaven a parlar-la? Si les seves reivindicacions són laborals, per què han vexat la llengua pròpia de Catalunya? Si de debò creuen que la llengua catalana té un valor cultural, social i polític, per què hi han escopit a sobre? Tota llengua, no només la catalana, pel sol fet d'existir, té un valor cultural, social i polític. I tot col·lectiu, ja sigui un cos de policia o un sindicat, que escarneix una llengua en benefici dels seus interessos no sols deixa d'inspirar el més mínim respecte, sinó que mereix el més absolut menyspreu.

No prou satisfets amb les seves vexacions a la llengua catalana, el passat dia 14 a Lloret de Mar, aprofitant que el president Mas hi inaugurava la nova Casa de Cultura, quatre-cents Mossos d'Esquadra, convocats pels sindicats, van intentar boicotejar l'acte fent onejar una gran bandera espanyola i cantant la cançó ¡Que viva España!, popularitzada per Manolo Escobar i pertanyent a la banda sonora de la pel·lícula Me has hecho perder el juicio, dirigida el 1973 per Juan de Orduña, un dels cineastes del règim de Franco. És a dir, burlant-se de Catalunya a través de la persona que n'ostenta democràticament la màxima representativitat. La barreja d'autoodi i de nacionalisme espanyol provoca aquestes defecacions. I és que UGT, CCOO i el sindicat dels Mossos no sols utilitzen la llengua catalana com a objecte de confrontació, sinó que també se serveixen de Catalunya amb la mateixa intenció. És obvi, doncs, que per a ells Catalunya és una merda i la manera d'expressar-ho és imposar-nos a tots els catalans, mitjançant el nostre president, la nacionalitat espanyola. En realitat feien befa del poble de Catalunya com a col·lectivitat nacional. Just allò que UGT i CCOO mai no han fet d'Espanya. Per què no insten la policia espanyola a fer les seves reivindicacions laborals cantant l'himne nacional de Catalunya i negant-se a parlar en espanyol? Perquè aleshores es convertiria en una policia muda, potser?

Sigui com vulgui, no hi ha dubte que els sindicats, amb la seva estratègia, han aconseguit una cosa, i és degradar profundament la imatge del cos de Mossos d'Esquadra. Només per això, la conselleria d'Interior ja hauria de dur a terme una degradació de la categoria laboral d'aquesta gent en alguns casos i l'expulsió del cos en d'altres. A tots ells, però, va dedicada aquesta versió catalana de ¡Que viva España! que l'any 2000 van presentar Josep Maria Cantimplora i l'Orquestra Cloratita. Per cantar-la, només cal recordar-ne la música:

Per això s'escolta aquest clam:
"Això no és Espanya!"
De Salses fins a Guardamar,
"Això no és Espanya!"
I de Fraga fins a Maó,
"Això no és Espanya!"
El poble canta amb il·lusió,
i el poble té raó.

e-notícies , 19/1/2012
 
La fòbia al matrimoni homosexual Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 21 gener 2012
La fòbia al matrimoni homosexualSembla mentida que en ple segle XXI dediquem el nostre temps a debats estèrils i absurds com el de si és pertinent o no l'ús del terme "matrimoni" per definir les unions entre persones homosexuals.

Ja sabem que en aquesta societat hi ha gent molt conservadora que voldria que certes coses no evolucionessin mai. Però, per sort, tot i les resistències, la societat avança en matèria de drets humans. N'hi ha prou de mirar enrere per veure que només fa quatre dies que les dones poden decidir sobre el seu propi cos gràcies a la llei de l'avortament. I tampoc no fa gaire que l'adulteri estava penalitzat, especialment l'adulteri femení. Si tot seguís com volen els sectors més reaccionaris ara mateix ni tan sols el divorci estaria permès.

Per això el Partit Popular, que és l'estendard polític del pensament retrògrad, té el cinisme de dir que prohibir l'ús del terme "matrimoni" a unions del mateix sexe no és un "menysteniment envers aquestes persones". Quina barra! Talment com si el terme "matrimoni" fos una propietat privada l'ús de la qual obligués a pagar drets. Ho justifiquen, és clar, dient que el concepte del matrimoni és religiós i que l'Església no reconeix les unions homosexuals. És a dir, que els homosexuals que es casen entre ells no poden dir-se matrimoni perquè aquest mot defineix un sagrament, el sagrament del matrimoni, que ningú no ha beneït. Arribats aquí, però, cal preguntar com és, aleshores, que les parelles heterosexuals que no es casen per l'Església sí que poden dir-se matrimoni? Si la seva unió no ha estat segellada per l'esmentat sagrament i es fonamenta "només" en el certificat de l'administració, com és que l'extrema dreta sí que admet que es diguin matrimoni? Perquè es tracta d'un home i una dona, potser? I qui diu que dos homes o dues dones no poden formar matrimoni? Ah, sí, ho diu l'extrema dreta, és clar.

Cugat.cat , 20/1/2012
 
TV3 o La 3? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 19 gener 2012
La 3Ja fa més d'un any que hi va haver un canvi de govern a Catalunya, però els serveis informatius de TV3 continuen espanyolitzant els catalans per mitjà d'elements que passen desapercebuts a tots aquells espectadors poc amatents a aquesta praxi. No parlo de continguts -això requeriria un altre text- ni tampoc de concepció de programes, cosa subordinada a un procés més lent, sinó del missatge formal. És a dir, d'una elaboració, redacció i presentació de les notícies des d'un prisma netament hispanocèntric. En aquest sentit, s'ha de reconèixer que TV3 es manté fidel al seu nom i que, d'acord amb el número 3 -clar reflex d'una mentalitat regional, no pas nacional, subsidiària de TVE-1 i TVE-2-, continua considerant-se a si mateixa el tercer canal de Catalunya i, per tant, un canal espanyol més. Un canal amb peculiaritats lingüisticoculturals, això sí, però un canal espanyol. Talment la viva expressió d'allò que els immobilistes en diuen el fet diferencial català.

Aquesta és la raó per la qual la immensa majoria de les notícies relacionades amb Catalunya que no tenen un caràcter eminentment local -un incident en un barri, un acte en un municipi, una Festa Major, una exposició...- se'ns presenten sistemàticament emparentades amb Espanya. Es tracta que, sense adonar-nos-en, interioritzem que Catalunya són quatre províncies espanyoles i que, consegüentment, la nostra "realitat nacional" té el seu centre neuràlgic no pas a Barcelona sinó a Madrid. Madrid, segons TV3, és la capital de Catalunya. I per fer que aquesta idea arreli en el nostre cervell, desactivi la nostra consciència nacional i ens converteixi en catalans submisos i hispanodependents se segueix la norma de fer indestriable el nom de Catalunya del d'Espanya. De fet, apareixen sempre junts, ja sigui en les introduccions dels presentadors, en la veu dels reporters o en els rètols i els gràfics, es parli del que es parli. La idea d'aquesta rentada de cervell és que l'espectador interioritzi que Catalunya no fa res per si mateixa i que tot el que hi passa és una peculiaritat regional del que passa nacionalment a Espanya.

Vegem-ne alguns exemples:

  • "Les empreses catalanes de videojoc ensenyen musculatura al Gamelab de Barcelona. Tant a Catalunya com a Espanya hi ha força activitat. De fet, de cada deu unitats de joc venudes a Espanya, dues són de producció espanyola. Un joc que genera a Espanya uns ingressos superiors als 1.200 milions d'euros."
  • "Entre gener i setembre s'han venut un 1% més de cotxes a Catalunya i un 1% menys a Espanya."
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: "Un home mata a trets la seva exparella en una església de Madrid".
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: "Una mare mata els seus dos fills de tres i onze anys a Jaén".
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: "Un home de 41 anys ha mort la seva mare, de 69 anys, amb arma blanca a Linares, a Jaén."
  • Notícia sense fonament en un informatiu de TV3: "Un home mata la seva dona a Zafra, Badajoz."
  • "Un de cada dos espanyols respira aire per sobre dels límits legals." (No és de la respiració dels catalans, del que hauria d'informar Televisió de Catalunya?)
  • "Més de 14 milions i mig d'espanyols han comprat els regals de les festes de Nadal per Internet." (No és de les compres de Nadal dels catalans, del que hauria d'informar Televisió de Catalunya?)
  • "El Consell de Ministres ha aprovat l'avantprojecte de llei orgànica d'estabilitat i sostenibilitat pressupostària." (Quin Consell de Ministres? D'on són aquests ministres?)
  • "El govern vol sancionar les comunitats que incompleixin el dèficit." (Quin govern? Si el govern espanyol és el "govern", el govern català què és? Tots els governs forans s'han de dir amb el gentilici: govern espanyol, govern francès, govern alemany...)
  • "Pugna nacionalista entre Amaiur i el PNB." (Les pugnes entre PP i PSOE no són nacionalistes?)
  • "Les universitats catalanes es troben entre les més eficients d'Espanya i d'Europa." (Si Europa ja inclou Espanya, per què citen Espanya?)

La llista seria inacabable, perquè aquesta dinàmica és una constant en tots els telenotícies. Però hi ha molts altres aspectes de la qüestió sobre els quals caldrà parlar-ne un altre dia, com ara dir "sortim a l'exterior" després d'una notícia espanyola o l'ús del terme "govern central" en lloc de "govern espanyol" o la institucionalització del catanyol com a català estàndard tot oblidant la responsabilitat formativa de TV3, lingüísticament parlant: "vivenda" en lloc d'"habitatge", "deutes contretes" en lloc de "deutes contrets", "afiançar" en lloc de "consolidar" o "afermar", "fer la vista grossa" en lloc de "fer els ulls grossos", "tot dóna que pensar que" en lloc de "tot fa pensar que", "a no ser que" en lloc de "si no és que", "de pressa i corrents" en lloc de "a corre-cuita"...

Atès que aquest estat de coses no sembla que importi gens ni mica al govern, s'imposa un petit exercici de coherència. Ara que TVE-1 i TVE-2 es fan dir La 1 i La 2, TV3 es podria dir La 3.

e-notícies , 16/1/2012
 
L'atac dels Mossos a la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 gener 2012
MossosJa fa molts anys que el cos de Mossos d'Esquadra no té res a veure amb els seus principis fundacionals. Res en absolut. Així ho diuen, a més, algunes de les persones que es dediquen a la seva formació. No és estrany que la simpatia amb què se'ls va acollir inicialment i les diferències notables que hom podia percebre entre ells i els cossos de seguretat espanyols s'hagin esvaït. Hi ha agents, fins i tot, que no entenen les raons d'aquest distanciament. Però, de debò no les entenen? Ja es va veure a la plaça de Catalunya de Barcelona els extrems a què arriba el comportament demencial dels antiavalots contra persones que es limiten a practicar la resistència passiva. I la prova és que el cas s'està dirimint als tribunals. Però hi ha altres qüestions que no tenen res a veure amb això i que també deterioren la imatge dels Mossos. De fet, el deteriorament és tan accelerat, amb una galopant espanyolització, que sembla obvi que està promogut des de dins mateix del cos. El conseller Puig tindrà feina a foragitar-ne els talps.

La mostra més recent la trobem en l'atac a la llengua catalana que els Mossos han perpetrat, segons diuen, per defensar les seves demandes laborals. Es veu que per demanar cotxes i armilles s'ha d'atacar la llengua catalana, perquè la llengua, com sap tothom, és la culpable de tot el que passa a Catalunya. Val a dir, però, que els Mossos i el seu sindicat SPC no estan sols en aquesta qüestió. Al darrere hi ha els sindicats nacionalistes espanyols UGT i CCOO. Dos sindicats amb el centre neuràlgic a Madrid que, al costat d'SPC, s'expressen en aquests termes:

  • "Com que a Interior li fa mal la llengua, doncs anem contra la llengua ".
  • "Hem pres la decisió de canviar al castellà en les comunicacions amb la premsa, perquè ens empara el fet que hi ha dues llengües cooficials. Som una policia autonòmica i podem fer servir tant el català com el castellà. I com que sembla que li importa tant a aquest govern nacionalista de CiU la qüestió de la llengua hem pres aquesta mesura".
  • "La Constitució [espanyola] diu que hi ha dues llengües cooficials, i nosaltres estem obligats a treballar amb totes dues. Ara decidim que en farem servir una. És una mesura més, com l'ocupació de la comissaria. No hi ha cap reivindicació política al darrere".
  • "És fàcil de portar a terme, és legal, posarà dels nervis al govern, agradarà als opositors al govern i és totalment compatible amb qualsevol altra mesura".

Realment cal estar molt amarat d'autofòbia per caure tan avall. D'autofòbia i d'espanyolisme. Però d'SPC, UGT i CCOO es pot esperar qualsevol cosa. Recordem que UGT i CCOO estan visceralment en contra que el 50% de les còpies de les pel·lícules que es projecten a Catalunya estiguin doblades al català i que l'1 de febrer de 2010 van donar suport al boicot dels exhibidors. Per això, amb la seva mesura d'escopir sobre la llengua catalana, pretenen que Catalunya es mostri al món com la viva imatge de l'esclau que té tan interioritzada la seva condició que, a més del menyspreu de l'amo, necessita menysprear-se ell mateix. I com que és masoquista fins al moll de l'os, res no li produeix més plaer que fustigar-se una de les parts del cos més nafrades: la llengua.

Tanmateix, analitzant els arguments d'aquests sindicats, veurem que no hi ha delator més inclement que el llenguatge. Diuen que van "contra la llengua" perquè "a Interior li fa mal la llengua". O, dit d'una altra manera, com que la conselleria s'estima la llengua catalana han decidit parlar en espanyol per fer-li mal. Queda clar, doncs, que ells, a més de no estimar la llengua catalana, experimenten plaer anorreant-la. Un altre dels seus arguments és definir-se com a "policia autonòmica" nacionalment espanyola, perquè per a ells Catalunya no és una nació ni és res de res. Quatre províncies perifèriques a tot estirar. I com que no és res de res, els Mossos d'Esquadra no són la policia nacional de Catalunya. Són simplement això: agents "autonòmics" d'una nació que es diu Espanya. Aquesta sí que la veneren.

Té gràcia, per altra banda, que gosin dir que ells no fan política i que alhora justifiquin el seu atac a la llengua catalana en la voluntat de fer mal al "govern nacionalista de CiU". Realment curiós, perquè, si la llengua no és una eina política, com és que la utilitzen políticament contra el govern? Perquè és un govern nacionalista català? I què entenen ells, per nacionalista? Defensar la llengua pròpia és ser nacionalista? Aleshores com n'hem de dir, del Partit Popular i del Partit Socialista, que no sols defensen la llengua espanyola sinó que la imposen a nacions que en tenen una altra? Imposar l'espanyol no és ser nacionalista, però defensar el català sí que ho és? Francament, només un nacional-no-nacionalista espanyol pot dir una cosa així.

Un punt hilarant, malgrat la gravetat de la situació, és el que recolza en l'afirmació que els Mossos "estan obligats" a treballar en llengua catalana i en llengua espanyola i que, consegüentment, han decidit "fer servir només una". I quina és aquesta "una"? Doncs l'espanyol, naturalment. L'espanyol, com la ciència ha explicat un munt de vegades, no és una llengua nacionalista. I ara! L'espanyol és una llengua franca, innòcua i apolítica. El català, en canvi, és una llengua connotada, nociva i fastigosament política. I, és clar, deixar de parlar-la és un descans. És tan odiós això d'haver de parlar català per guanyar-se la vida. Oh, quin fàstic! Sort que de tant en tant els nacionals-no-nacionalistes poden fer vaga de català.

En tot cas resulta molt il·lustratiu que diguin que ataquen la llengua catalana perquè es tracta d'una mesura que "és fàcil de portar a terme" -demostren la seva valentia atacant la llengua feble- i que "agradarà als opositors al govern", cosa que vol dir que consideren que l'oposició és espanyolista i que, per tant, se solidaritzarà amb ells. El que crida l'atenció és que no s'adonin que dient això es retraten també a si mateixos com a nacionalistes espanyols. Aquesta és la raó per la qual UGT i CCOO, en les seves múltiples reivindicacions laborals, mai no han pressionat el govern espanyol deixant de parlar espanyol. En quina llengua parlarien, aleshores? És el problema que té ser nacional-no-nacionalista espanyol, que quan no pots parlar en espanyol et quedes incomunicat.

El Singular Digital , 17/1/2012
 
L'atracament de la T-10 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 gener 2012
AndanaL'augment de les tarifes del transport públic constitueix un abús de poder. És vergonyós que la T-10 de dues zones s'apugi dos euros -dos euros!-, és a dir, de 16,40 a 18,40, i que el bitllet senzill s'incrementi un 38%. La reacció immediata és dir: No hi ha dret! I realment no n'hi ha, de dret. És un escàndol, perquè aquesta puja de preus coincideix amb la reducció de sous i perjudica sense escrúpols els sectors socials més necessitats. A més, a fi d'evitar una oposició a la mesura, el govern utilitza dos elements. Un per atenuar-ne l'impacte psicològic -reduint un 2% el preu de la T-Mes i un 3,6% el de la T-Trimestral- i un altre per justificar-se. El primer és un parany similar al que fan servir les entitats bancàries quan volen que usis una targeta: te la donen de franc i quan ja hi estàs enganxat t'imposen una comissió. En el cas de la T-Mes i de la T-Trimestral, la reducció de preu té el mateix objectiu. Es tracta d'empènyer-nos a usar-les i, un cop això sigui un fet, encarir-ne el preu arbitràriament. El segon element, el justificatiu, ens diu que la culpa és del govern espanyol, que ha reduït la seva aportació en un 43%, passant dels 200 milions d'euros als 113, cosa que és certa. El govern català té tota la raó i fa bé de blasmar l'asfíxia econòmica a què ens aboca la pertinença a Espanya. En aquest sentit, són demagògics els atacs que rep per part dels partits que volen erosionar-lo criticant les retallades mentre amaguen l'espoliació espanyola de 22.000 milions d'euros que les provoca. El problema és que el govern no fa el que ha de fer, que és plantar-se davant Madrid en defensa dels interessos de Catalunya. En lloc d'això, es limita a acotar el cap i a compensar el robatori espanyol apujant els impostos als catalans. Apujar els impostos no és una mesura, és una covardia.

Diari de Sant Cugat , 13/1/2012
 
La col·laboracionista Sánchez-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 gener 2012
La col·laboracionista Sánchez-CamachoSón molt d'agrair les declaracions que aquests dies ha fet  sobre la seva visió de Catalunya. Molt d'agrair per la seva sinceritat. Camacho demana el següent:
"Que hi hagi un nou model de política exterior, suprimint i reformulant ambaixades [catalanes]. Estem tenint un model de política exterior que suposa molta despesa pública i estem mantenint moltes empreses públiques que encara són deficitàries i que comporten molta despesa per als catalans". I quan el periodista li diu que la política exterior catalana, comparada amb l'espanyola, és de riure, ella respon: "No és una qüestió de comparacions. Els estats tenen una política exterior, i Catalunya no n'ha de tenir. Només ha de ser per internacionalitzar els seus productes i per captar inversors. La política exterior d'Espanya ja fa política exterior de Catalunya i de la resta de comunitats".
En altres paraules, segons Camacho, Catalunya no és una nació. Catalunya només són quatre províncies espanyoles subordinades a Espanya fins a la fi del món per designi diví sense cap dret a tenir política exterior pròpia ni a projectar-se internacionalment per si mateixes. I, per idèntica raó, les delegacions de la Generalitat a Brussel·les, París, Londres, Berlín, Buenos Aires -aquesta, sense cap mena de recursos- i Nova York haurien de tancar les seves portes o reconvertir-se en oficines turístiques alhora que Televisió de Catalunya s'hauria d'empetitir i espanyolitzar -encara més!- tot esdevenint allò que l'any 1983 el PSOE reclamava que fos: una televisió antropològica, com són ara Televisión Rioja o Extremadura Televisión. És clar, la senyora Camacho sap que els pressupostos actuals de TV3, tot i que molt migrats, permeten fer una televisió competitiva i de qualitat superior a la de molts estats, entre els quals Espanya, i, esverada, en demana la provincianització.

La part més sucosa de les seves declaracions és aquella que, com a nacionalista espanyola que és, ens diu el següent:
"TV3 hauria de demostrar la pluralitat del país, no només la Catalunya independentista. A la televisió valenciana i a la de les Balears es parla una altra llengua i castellà, i no passa absolutament res. En canvi, a Catalunya algunes persones han estat retirades de tertúlies per parlar en castellà. Jo això no ho puc admetre. Que la llengua prioritària a TV3 sigui el català, sí, però que també es podria fer en altres llengües i en castellà, això és evident".
Com veiem, les demandes de la senyora Camacho coincideixen fil per randa amb les del socialista Joan Ferran. I és que el Partit Popular i el Partit Socialista són la lloriguera del col·laboracionisme català. Per això, del més mínim bri de catalanitat a TV3 en diuen "televisió independentista". Però tant de bo tinguessin un bri de raó i TV3 fos mínimament catalanocèntrica. Malauradament no ho és. Jo mateix, en el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?, explico detalladament fins a quin punt i de quina manera TV3 constitueix una poderosíssima i sibil·lina eina d'espanyolització. Quant a la llengua, no és veritat que la llengua de l'emissora sigui el català. Ho és només en un tant per cent. I si algú ho dubta, que pregunti als catalans del nord o als fills de catalans a l'estranger, que lògicament no parlen espanyol. Li explicaran que la presència de l'espanyol és tan permanent en tots els àmbits de la programació, incloent-hi els anuncis, que els costa d'entendre'n la meitat dels continguts. Col·laboradors, convidats, entrevistats, telenotícies, reportatges, documentals, programes de debat, d'economia, d'esports, d'entreteniment, d'humor... La presència de l'espanyol és constant. I en programes com Polònia, Crackòvia o l'APM el català és gairebé testimonial.

Un altre punt significatiu de les declaracions de la senyora Camacho és quan diu això:
"És evident que Espanya ha de tenir un model de política exterior, perquè és necessari per al seu impuls, reconeixement i prestigi al món. Defensa és una política d'Estat, com Interior. Les polítiques d'Estat són absolutament imprescindibles per a la convivència i la cohesió".
Molt bé. Però d'això no se'n diu política identitària? I no és aquesta política la que la senyora Camacho critica del govern de Catalunya? Se li entén tot, tanmateix. Vol impedir l'existència d'un model de política exterior català precisament perquè sap que aquest model és bàsic perquè Catalunya rebi l'impuls i el reconeixement imprescindibles per tenir prestigi al món. I per això, mentre considera "imprescindible" abocar diners a carretades en ministeris com Cultura o Defensa i en ambaixades sumptuoses o merament honorífiques en nom de la "cohesió" identitària espanyola, vol aprimar els pressupostos destinats a la política nacional de Catalunya i a les seves pròpies polítiques de cohesió.

El problema de la senyora Camacho és el mateix que el de tots els col·laboracionistes catalans. Volen ser estimats a Espanya, però es troben que allà no són absolutament ningú perquè Espanya no estima els col·laboracionistes catalans, només els utilitza com a babaus útils. Carme Chacón n'és un exemple. I és ben normal, això, perquè no hi ha personatge més patètic, més esperpèntic i més execrable que un traïdor al seu país. Cada país, això sí, els denomina d'una manera. A Catalunya en diem botiflers.

e-notícies , 12/1/2012
 
Rehabilitem la rehabilitació arquitectònica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 gener 2012
Cases del c/Santa Joaquima abans i després
Cases del c/Santa Joaquima abans i després
Hi ha iniciatives locals molt positives, i la que va tenir ara fa deu anys l'Associació de Propietaris de Sant Cugat n'és una. Em refereixo al Premi d'Arquitectura a les millors edificacions fetes a la ciutat. Aquest premi, que s'atorga en les categories d'habitatge unifamiliar, habitatge plurifamiliar i edificis que no són habitatge, no té dotació econòmica, però constitueix un reconeixement honorífic a unes obres que enriqueixen el patrimoni arquitectònic del municipi.

Tanmateix, ara que el premi ja està consolidat, fóra interessant que els organitzadors fessin un replantejament d'alguns detalls per tal de millorar-lo. Jo, en tot cas, faria un suggeriment consistent a elevar la rehabilitació d'un edifici a la mateixa categoria que la d'obra nova. La reflexió seria aquesta: si com es va dir molt bé, el sector de la rehabilitació és el motor que estirarà del carro de l'arquitectura en un context global de recessió econòmica, per què l'entitat només li atorga consideració de "menció especial" en els premis que lliura? No és una branca de l'arquitectura, la rehabilitació? I no són arquitectes els qui la fan? Aleshores, per què menystenir aquest vessant professional?

En tot cas, cal felicitar el jurat per la menció especial que ha concedit a les cases 6 i 8 del carrer de Santa Joaquima rehabilitades pels arquitectes Oriol Cabré i Silvana Diaz, i tant de bo que aquest camp expressiu de l'arquitectura es vegi dignificat en futures edicions amb una categoria pròpia. En els més prestigiosos certàmens cinematogràfics, per exemple, és obvi que els premis més rellevants són els de millor pel·lícula i millor director. Però això no vol dir pas que un documental sigui una obra menor. El documental és una branca del cinema tan respectable com les altres i l'estatueta té el mateix valor i la mateixa mida. I la prova és que hi ha documentals que són autèntiques obres mestres. Per tant, no hi ha premis menors. Hi ha, això sí, premis per a diferents àmbits de creació. Val la pena pensar-hi, perquè es tracta d'un enriquiment.

Cugat.cat , 13/1/2012
 
Ara toca enterrar Tretzevents? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 gener 2012
TretzeventsFrancament, estic fart de sentir la lamentació pusil·lànime d'aquells catalans que es passen el dia donant la culpa a Espanya de la situació d'asfíxia econòmica, lingüística i cultural en què es troba Catalunya. Fart de sentir-los fer el ploricó i fart de veure'ls demanar ajuda celestial davant la possibilitat que el govern espanyol encara els escanyi més. Sembla que estan tan aterrits que ja només confien en Déu per sortir del pou. A mi, en canvi, no és Espanya el que m'aterra, sinó el conformisme i la resignació d'aquests catalans. Sobretot el conformisme i la resignació dels governants que observen indolents com el país cau a trossos i que, per tal de justificar-se, diuen que no està prou madur per ser un país lliure alhora que ens mantenen ocupats fent-nos escombrar la pols de les esfondrades i enterrant els cadàvers que van apareixent pel camí. El setembre del 2010 vam enterrar la històrica llibreria Ona i ara toca enterrar l'emblemàtica revista infantil i juvenil Tretzevents.

I no passa res, perquè del que es tracta és de poder continuar fent el ploricó i dient que tot és culpa de Madrid. De llàgrimes, moltes. D'accions executives, cap ni una. Rectifico. D'accions executives sí que en fem, però només contra nosaltres mateixos. Ens castiguem per mitjà de retallades, apugem els nostres impostos, rebaixem la qualitat de la nostra sanitat i del nostre ensenyament, aboquem a la fallida les nostres petites i mitjanes empreses, augmentem el nombre d'aturats... I ho fem perquè som incapaços d'agafar el bou per les banyes i dur a terme una acció executiva contra Espanya.

La revista Tretzevents va néixer el 1951 -inicialment es deia L'infantil- i ha estat fins aquest moment no sols una eina determinant en la promoció de la lectura en la nostra llengua, sinó un element cultural clau amb el qual han crescut, s'han entretingut i s'han educat milers d'infants. Tretzevents no era un mer producte comercial per a la canalla com els que hi ha en espanyol als quioscs, Tretzevents era una revista amb uns principis ètics i uns valors molt en la línia dels que podem trobar en les modèliques publicacions escandinaves d'aquest àmbit. Tretzevents, per dir-ho clar, era una revista infantil i juvenil de nivell que, amb paraules i situacions planeres, estimulava la intel·ligència dels nens i nenes que la llegien. I sempre ho feia, com és natural, des d'una visió catalanocèntrica de la vida. Va ser per això que la Generalitat li va concedir la Creu de Sant Jordi l'any 1987.

Però ja és ben sabut que els diferents governs de Catalunya donen molt poc valor a les distincions que concedeixen. A la llibreria Ona tampoc no li va servir de res haver estat condecorada amb la Creu de Sant Jordi el 1986. Va morir sense que ningú no mogués un dit per salvar-la i la vam enterrar a la fossa comuna, que és la fossa on ara sembla que toca enterrar la revista Tretzevents. És la fossa comuna on els catalans hi enterrem tot allò que hem elogiat en els discursos i que hem menystingut en el dia a dia.

Tretzevents necessita ajuda per continuar existint i lluitant en un mercat profundament espanyolitzat i espanyolitzador. I ho ha de fer amb una sabata i una espardenya, perquè la manca d'Estat propi no ens permet protegir-nos de l'hegemonia espanyola del mercat. I com que no tenim els quatre rals que Tretzevents necessita d'ajut per subsistir, perquè la nostra pusil·lanimitat ens impedeix acabar amb el robatori espanyol, li tanquem la porta de la Generalitat, ens arronsem d'espatlles i mirem com es mor. Però tinguem-ho clar: Tretzevents no mor per culpa d'Espanya, Tretzevents mor per culpa nostra.

e-notícies , 9/1/2012
 
El joc brut d'Espanya contra la selecció catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 gener 2012
Fora de jocExcel·lent, el documental Fora de joc, que va emetre dies enrere el canal Esport 3, dirigit per Jordi Finestres i produït per la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Cinquanta-un minuts esplèndids que mereixerien ser emesos de nou per TV3 o pel Canal 33 -els espais 30 minuts i Sense ficció serien ideals- a fi que arribés a un públic més ampli. Aquest documental explica fil per randa les maniobres, les pressions, els tripijocs, les amenaces i les coaccions que va exercir el govern espanyol del PSOE per frenar el reconeixement internacional de Catalunya en l'àmbit esportiu i recull els testimonis d'Isidre Oliveras de la Riva, expresident de la Federació Internacional de Patinatge, Ramon Basiana, president de la Federació Catalana de Patinatge, Jordi Roche, expresident de la Federació Catalana de Futbol, Ivan Tibau i Miquel Masoliver, exjugadors d'hoquei patins, Ignasi Doñate, expresident del Comitè Olímpic de Catalunya, Joan Ricart, president de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling, Enric Piquet, president de la Federació Catalana de Bàsquet, Joan Laporta, expresident del FC Barcelona, i, entre d'altres, Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes. Tots ells narren els fets que es van desencadenar a partir del 26 de març de 2004, data en què el Comitè Central de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS), reunit a Miami, va admetre provisionalment Catalunya.

Vuit mesos després, el 26 de novembre d'aquell mateix any, les intrigues i les maquinacions sibil·lines del ministre espanyol d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, ordenant als ambaixadors que pressionessin els diferents governs estatals per tal que aquests, al seu torn, comminessin els presidents de les federacions dels seus països a votar contra Catalunya, van fer que l'Assemblea General de la Federació Internacional de Patinatge, celebrada a la ciutat nord-americana de Fresno, tombés la decisió inicial del Comitè Central i Catalunya no fos admesa. La votació a més a més, va ser una autèntica tupinada.

  • Rafael Niubó, exsecretari general de l'Esport de la Generalitat: "Hi va haver molts passadissos i gent que es va sentir pressionada, hi va haver gent que va tenir dificultats per arribar a l'Assemblea perquè no aconseguia entrar al país".

  • Carlos Orlando Ferreira, president de la Confederació Panamericana de Patinatge: "Quan era a Fresno, vaig rebre una trucada de Colòmbia, de la meva família, que em deia que hi havia persones estranyes davant de casa meva. Fins avui no sé d'on venien aquelles amenaces. Però ho vaig comunicar a les autoritats colombianes. Va ser el mateix dia de la votació".

  • Armando Quintanilla, president de la Confederació Sud-americana de Patinatge: "Amenaces i telèfons intervinguts sí que en vaig tenir. Sí que van trucar a casa meva i també va ser amenaçat un dels meus fills. Sí que hi va haver pressions de la Federació Espanyola exigint que no es podia votar a favor de Catalunya, trucant a la nostra Federació, enviant correus electrònics i arribant a dir que "avui Espanya pot venir a ajudar a Xile", cosa que no ha fet mai en tota la seva història".

  • Xavier Vinyals, president de la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes: "Em van confondre de persona. Jo em dic Xavier de nom, i la persona que esperaven també es diu Xavier, que és el gerent de la Federació Espanyola de Patinatge. I, en confondre'm, em venien a saludar els representants de països en vies de desenvolupament fent-me l'ullet -perquè havien parlat amb l'altre Xavier per telèfon- i em preguntaven per uns sobres. I quan l'esmentat Xavier va arribar el vaig veure al lavabo de la sala on es feien les votacions fent córrer els sobres. Què contenien aquells sobres? No ho sé, però m'ho puc imaginar".

  • Carmelo Paniagua, president de la Federació Espanyola de Patinatge al faristol de l'Assemblea de Roma: "Em pot dir el senyor Basiana amb quin passaport s'ha acreditat per poder estar en aquesta Assemblea? Mirin, els ensenyaré el passaport que tenen el senyor Basiana i la resta de representants de la Federació Catalana. Aquest és el passaport, i hi diu Espanya".

Arribats aquí, caldria dir que entre el passaport espanyol del senyor Paniagua i el dels representants catalans hi havia una diferència ben clara: mentre el primer el duia per voluntat pròpia, els segons el duien per imposició. De tota manera, amb el relat d'aquests fets ja ens podem fer una idea de fins a quins extrems de baixesa moral, de cinisme i de prepotència és capaç d'arribar Espanya per impedir que Catalunya pugui competir internacionalment. La qüestió, ara, rau a saber què som capaços de fer nosaltres per exercir els nostres drets. I quan dic nosaltres em refereixo al nostre govern i als nostres esportistes. El govern agrairia que els esportistes es plantessin i els esportistes esperen que qui es planti sigui el govern. Mentrestant, però, els anys van passant -el mig milió de signatures presentades al Parlament data del 1999- i el missatge que rebem dels nostres dirigents és de resignació cristiana.

Tanmateix, no és cert que no puguem competir perquè no tenim Estat. No competim perquè no creiem en nosaltres i perquè no estem disposats a donar la cara pels drets del nostre país. Els honors, els afalacs i els milions que rebem per vestir la samarreta de ‘la roja' ens interessen més que no pas plantar-nos i dir: "Si no puc jugar en la selecció de Catalunya no ho faré en cap altra". Però juguem en una altra selecció. I tant que hi juguem. I aquesta altra és l'espanyola, que és precisament la selecció del país que impedeix que Catalunya pugui tenir selecció. Sembla el joc dels disbarats, això, però els catalans som així d'originals, fins al punt que els esportistes d'elit consultats van declinar aparèixer en el documental. I com que no som capaços de plantar-nos en bloc tot dient a Espanya que ja n'hi ha prou de guanyar títols i de penjar-se medalles a costa nostra, ens lamentem, fem el ploricó i juguem un partit de costellada per Nadal. Ja ho diu la vella dita: per Nadal un pas de pardal.

El Singular Digital , 10/1/2012
 
Sant Cugat, majoria independentista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 gener 2012
Ajuntament de Sant Cugat
Ajuntament de Sant Cugat
És encoratjador que l'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès s'hagi pronunciat a favor de la plena llibertat de Catalunya, a través del text aprovat el passat dia 19 amb els vots de CiU i la CUP. D'aquesta manera, Sant Cugat s'integra en l'Associació de Municipis per la Independència fundada ara fa tres mesos a proposta de l'alcalde de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal (CiU), amb l'objectiu que en el termini màxim de dos anys s'hi hagin adherit el 50% dels municipis catalans i que el 2014 o 2015 es pugui celebrar un referèndum amb plenes garanties de guanyar-lo. No cal dir que els partits espanyolistes, és a dir, els qui volen que Espanya continuï essent Espanya i que la nació catalana no sigui membre de ple dret de les Nacions Unides, han arrufat el nas perquè perceben que el procés d'emancipació nacional ha començat i que ja res no podrà impedir que els catalans tinguin un Estat propi, com el tenen els espanyols, els danesos o els portuguesos. Els immobilistes, els qui consideren que els mapes són tan intocables com l'illot de Perejil, estan en franca decadència i el seu desconcert creix per moments. El text aprovat, certament, ha estat considerat massa "suau" per la CUP, però, com ha dit el seu portaveu, Guim Pros, és magnífic que "una moció així es pugui debatre al ple". I Mercè Conesa, la batllessa, ho ha reblat dient: "Veig clara la independència. No ens ha de fer cap mena de por". Per això cal felicitar totes dues formacions per haver-ho materialitzat. En aquest sentit, seria injust oblidar l'aposta que temps enrere ja feia Solidaritat Catalana, amb el suport de la Fundació Catalunya Estat, per la construcció de la independència des dels municipis. Queda clar, per tant, que Sant Cugat és un municipi en què la majoria dels seus habitants estan a favor de la independència de Catalunya. I això és fantàstic.

Diari de Sant Cugat , 5/1/2012
 
Quan tanques el televisor se t'engega el cervell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 09 gener 2012
Televisor"Quan tanques el televisor se t'engega el cervell" és una frase que els propietaris d'un establiment de la dreta de l'Eixample de Barcelona tenen penjada a l'aparador des de fa molts anys, i sempre m'ha agradat perquè és d'aquelles frases que fan pensar. I això és bo. És una frase que ens està dient que totes les hores que romanem davant del televisor són hores que tenim el cervell desconnectat. De tota manera, cal preguntar-se: és cert, això? És una cosa inútil la televisió? És un estri perfectament prescindible al qual concedim una importància desmesurada?

La frase que he citat és una boutade, naturalment, però estic segur que són moltes les persones que en comparteixen el sentit. Jo només el comparteixo parcialment. M'agrada el seu enginy i el seu esperit, però el que diu no és del tot cert. És veritat que no resulta fàcil trobar-hi continguts d'un cert nivell, a la televisió, però també ho és que desconeixem molts dels que sí que en tenen, de nivell. Hi ha persones que l'engeguen compulsivament i n'hi ha que ho fan perquè els incomoda el silenci o perquè els espanta estar soles amb si mateixes. Per a aquestes persones, la televisió és una taula de salvació, un membre més de la família, com ara el gos, el gat o el canari. N'hi ha, fins i tot, que la mantenen engegada encara que no la mirin. I el més paradoxal és que si hom els pregunta què en pensen de la televisió, la seva resposta sol ser aquesta: "Mai no fan res que valgui la pena". Aleshores, com és lògic, la pregunta immediata hauria de ser: "I quina cadena miren, vostès?" Més que res, perquè no és igual mirar el Canal 33 que TV3 i no és igual mirar TV3 que les televisions espanyoles.

És cert que TV3 té programes barroers, hispanocèntrics i espanyolitzadors com per exemple l'Alguna Pregunta Més? (APM), que produeixen vergonya aliena, però el conjunt de la programació és infinitament superior al de les cadenes del país veí. Per tant, la frase "quan tanques el televisor se t'engega el cervell" no s'ajusta a la veritat. Una bona part de les pel·lícules que arriben a les nostres pantalles, per exemple, tenen uns nivells molt baixos de qualitat i no per això diem que el cervell s'apaga quan comença una pel·lícula. La qüestió rau en la pel·lícula que hem escollit. Al capdavall, de la mateixa manera que el cinema, malgrat la molta púrria que ens arriba, no és intrínsecament dolent, tampoc no ho és la televisió. Tot depèn de la pel·lícula i del programa que escollim. Per això només hi ha una manera de veure bon cinema i bona televisió, i és fent-ho amb caràcter selectiu. La desconnexió entre televisió i cervell només es produeix quan engeguem la primera sense criteri. És a dir, sense utilitzar el cervell.

e-notícies , 5/1/2012
 
El viatge de portes endins Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 08 gener 2012
Viatge d'hivernJa fa anys que les festes de Cap d'Any i Reis són una època associada a dues activitats lúdiques altament enriquidores: el viatge, com a regal de vacances, i la lectura, com a regal familiar o d'amics. Per això em sembla oportú parlar del llibre Viatge d'hivern, de Jaume Cabré, ja que conté narracions que són una magnífica metàfora del viatge.

Una d'elles diu: "Aleshores va comprendre que no tenia remei, que seria incapaç d'abandonar Viena, que la vida no és el camí, ni tan sols la destinació, sinó el viatge i quan desapareixem sempre és a mig trajecte, tant se val on. La seva dissort era que allò que li havia pertocat era un duríssim viatge d'hivern que li havia deixat l'ànima completament devastada". Té raó en Cabré. La vida és el viatge. Aquesta és la raó per la qual, quan desapareixem, sempre ho fem a mig trajecte, perquè el viatge sempre és interior.

Malauradament, la velocitat ha adquirit tanta importància en aquests darrers temps que allò que no es pot fer amb celeritat esdevé obsolet o no interessa. "La vida és curta", diem. I és cert. Però justament perquè és curta no s'entén que dediquem tan poc temps a assaborir-la. Es diria que no volem morir sense haver-ho vist tot, i, potser per això, procurem concentrar en unes curtes vacances el màxim nombre de ciutats a visitar. No pensem en el garbuix d'imatges superposades que, quan tornem, portarem al cap. Mirem, sí que mirem. Però ho fem amb pressa, amb la sensació que si mirem gaire estona no podrem abastar tot el que ens hem proposat de veure. I és que la velocitat ens porta molt lluny, però el gust de boca que ens deixa no és el d'un viatge sinó el d'un somni. Deu ser per això que quan el tren de la nostra vida s'atura definitivament, ens sentim estafats. Però no sols perquè no ho hem vist tot, sinó perquè no hem tingut temps de mirar allò que hem vist.

Cugat.cat , 6/1/2012
 
La victòria de Solidaritat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 gener 2012
SolidaritatLa maniobra de Ciudadanos, d'impedir que al Parlament es puguin dir les coses pel seu nom per mitjà d'expressions com "Espanya en roba" o "espoliació fiscal", ha fet figa i l'independentisme, amb Solidaritat al capdavant, s'ha petat de riure. Aquesta derrota s'ha materialitzat quan la presidenta Núria de Gispert i la junta de portaveus, sempre tan hispanocèntrics i submisos, han hagut de fer marxa enrere i empassar-se la decisió anterior de prohibir els termes esmentats tot reconeixent que no es poden fer llistes d'expressions prohibides. D'aquesta manera, els nacionalistes espanyols s'han trobat que no sols no han aconseguit silenciar els diputats de Solidaritat sinó que l'expressió "Espanya ens roba" ja és en boca de tothom i no hi ha dia que no aparegui reproduïda en diversos mitjans de comunicació i en les xarxes socials. D'això se'n diu anar per llana i tornar esquilat.

De fet, no sols Ciudadanos n'ha tornat esquilat. També ho ha fet el PSOE de Catalunya, que, com a força espanyolista que és, li va fer costat a porta tancada a l'hora d'evitar que els catalans siguem conscients del robatori ferotge i insostenible de què som víctimes per part d'Espanya. Aquests dos partits saben prou bé que la ignorància fa feble i submisa la gent mentre que el coneixement l'enforteix i la fa irreductible. Per això van posar tantes il·lusions en el seu intent de prohibir que es pogués parlar clar i català en els plens del Parlament. Però la prohibició ja s'ha vist que era impossible. D'una banda, perquè només un règim totalitari elabora llistes sobre el que es pot dir i el que no es pot dir; i de l'altra, perquè la veritat és com l'aigua, que sempre troba la manera d'eixir. I la veritat és aquesta: Espanya roba a Catalunya 22.000 milions d'euros anuals, Espanya empobreix Catalunya en tots els àmbits de la vida, Espanya espolia sistemàticament el patrimoni artístic i documental de Catalunya, Espanya utilitza Catalunya per atribuir-se noms i valors culturals catalans i projectar-se internacionalment, Espanya s'apropia dels èxits de l'esport català per a comptabilitzar-los com a propis, Espanya ha desplegat una ofensiva a l'escola per anorrear definitivament la llengua catalana...

Per sort, però, a desgrat de l'espanyolisme de dretes i d'esquerres, la consciència d'aquesta realitat creix per moments entre els catalans i dinamita l'ambigüitat en què s'han refugiat els immobilistes tots aquests anys. Arriba l'hora de la veritat i ja no hi ha llicència per a la màscara. O s'està a favor de la independència de Catalunya o s'hi està en contra, o s'és amic de la llibertat o se n'és enemic. En definitiva, o s'opta per l'Estat propi o s'opta per la desaparició de la nació catalana. Sense màscares tot és més fàcil i el rostre dels representants de l'autoodi queda al descobert. En aquest sentit, és molt il·lustratiu que Ciudadanos hagi reaccionat amb tanta ràbia davant la rectificació de Núria de Gispert i que hagi evocat el Ku Klux Klan. Es nota que coneixen bé els fonaments ideològics d'aquella secta que propugna la supremacia blanca als Estats Units. Ells, per la seva banda, propugnen la supremacia espanyola a Catalunya. Tenint en compte el seu nivell d'autoodi, per tant, sembla obvi que si fossin negres serien del Ku Klux Klan.

e-notícies , 2/1/2012
 
El 'nou' PSOE de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 04 gener 2012
El 'nou' PSOE de CatalunyaCal escoltar les declaracions que fan els diferents representants del PSOE de Catalunya als mitjans de comunicació, especialment ara que han celebrat l'operació dermoestètica del seu dotzè congrés, per comprovar la immensa incapacitat d'aquesta secció regional del partit a l'hora de connectar amb la realitat. De fet, ja fa anys que davallen sense que ningú no tingui el coratge d'aprofundir en les raons. Només cal veure el rebuig que van rebre les al·legacions que proposaven la separació del PSOE i com va triomfar la subordinació a la direcció central de Madrid. Però, ben mirat, potser no es pot esperar res més d'una formació els dirigents de la qual es declaren incompetents fins i tot per pronunciar correctament el seu nom. Fixem-nos, concretament, en la manera espanyolitzada que tenen tots de pronunciar la C de PSC i en la imatge de menyspreu per la llengua que transmeten un diputat o un alcalde amb aquesta actitud. I és que de la llengua, malauradament, només se'n preocupen aquells que defensen les llibertats nacionals de Catalunya. Els qui les rebutgen, en el millor dels casos, no hi tenen el més mínim interès.

Per això és ben normal que el dotzè congrés socialista s'hagi tancat en fals. Per poder saber on vas, primer has de saber qui ets. I els socialistes catalans tenen un gravíssim problema d'identitat. No sols no saben qui són, sinó que són percebuts per bona part de la societat catalana com un partit netament espanyolista, un partit que quan diu "aquest país" sempre es refereix a Espanya, un partit que menysprea la figura del president de Catalunya fins a degradar-la per sota de la de senador espanyol, un partit que vota sempre al costat del PP a Madrid en contra dels interessos nacionals de Catalunya, un partit que impedeix l'equiparació de la llengua catalana amb l'espanyola en les institucions de l'Estat i de la Unió Europea, un partit que prohibeix la participació de les seleccions nacionals catalanes en les competicions internacionals, un partit que ha marxat del govern espanyol sense complir els seus compromisos financers amb Catalunya, un partit que ha deixat un forat de 8.400 milions d'euros en els comptes públics de la Generalitat, un partit que s'ha negat a retornar a Catalunya el patrimoni documental que li fou robat pel franquisme i que es troba emmagatzemat a Salamanca, un partit, en definitiva, que afavoreix la persistent espoliació de Catalunya xifrada en 22.000 milions d'euros anuals, 12.000 euros per família, 3.000 euros per persona.

No és estrany que amb aquest historial tots els caps visibles del PSOE de Catalunya es vegin obligats a dir que són "catalanistes". Però com més ho diuen més hilaritat provoquen. D'una banda, perquè demostren que tenen la cua de palla; i de l'altra, perquè només es diu catalanista aquell que no ho és. Quan una evidència salta a la vista no cal explicitar-la. Llevat, és clar, que la suposada evidència no sigui res més que un vestit transparent sota el qual salta a la vista el defecte que es pretenia amagar.

El Singular Digital , 3/1/2012
 
Prejudicis lingüístics Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 01 gener 2012
Prejudicis lingüísticsUna llengua, qualsevol llengua, a banda de ser la prova irrefutable de l'existència d'un poble, explica la manera de ser, de pensar i de sentir d'aquell poble. Sobre això no hi ha cap discussió. Tot i així, encara no hem aconseguit esvair aquell prejudici que ens fa dividir els parlants d'una llengua en funció del seu accent. Per exemple, entre nosaltres és força habitual sentir dir que el millor català és el de Girona o que els barcelonins parlen xava o que els tortosins parlen com els valencians i així successivament. Tot plegat, com dic, són prejudicis absurds.

És cert que tots els pobles tenen regions on la llengua conserva més viva la seva genuïnitat. Són regions que per la seva situació geogràfica o social han rebut poques influències externes i mantenen una pronúncia menys afectada pels efectes d'una altra llengua. Però això no té res a veure amb la qualitat intrínseca de l'accent. Una cosa són els barbarismes o els defectes personals de pronúncia i una altra els localismes i la pronúncia genuïna de cada lloc. En aquest sentit, l'accent mai no és millor en un lloc que en un altre i és injust, a més d'absurd, conceptuar l'accent de la Marina Baixa, posem per cas, menys bonic que el del Baix Camp i el del Baix Camp menys bonic que el de l'Empordà. Totes les comarques dels Països Catalans parlem la mateixa llengua, i la seva riquesa consisteix precisament en la manera que tots plegats, d'acord amb la nostra comarca d'origen, tenim de parlar-la. Sobre aquesta qüestió podem fer tantes consideracions estètiques com vulguem, però sempre seran subjectives i estèrils.

És cert que quan un estudiant d'anglès escolta la BBC entén moltes més coses que quan para l'orella en un mercat de Londres. Això és així perquè els locutors de la BBC parlen un anglès tan acadèmic i ortodoxament vocalitzat que molta gent diu que parlen un accent neutre. Però què vol dir exactament l'accent neutre? Vol dir no tenir accent? I quina persona no té accent en aquest món? Tots en tenim, d'accent. Una altra cosa és que, acostumats com estem a sentir-nos a nosaltres mateixos o influïts pel pes demogràfic que la nostra regió pugui tenir sobre les altres, arribem a creure'ns que el nostre parlar és neutre i que són els altres els qui parlen diferent. Però n'hi haurà prou que reflexionem una mica per adonar-nos que la nostra manera de parlar, per estrany que ens pugui semblar, també sona diferent a l'oïda dels altres.

e-notícies , 29/12/2011
 
Resposta al PSOE de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 desembre 2011
Pere Soler (PSOE)
Pere Soler (PSOE)
Després de llegir els retrets personals que el senyor Pere Soler, regidor del PSOE a l'Ajuntament de Sant Cugat, m'adreçava dies enrere des de Cugat.cat, arran del meu article La crítica als carrers intel·ligents, em sembla oportú fer-hi algunes consideracions. Retraient-me que no cantés les excel·lències del seu partit, em deia el següent: "Acostumats ens té el senyor Víctor Alexandre a l'animadversió cap el Partit dels Socialistes de Catalunya, fem el que fem, diguem el que diguem, i a més li costa poc. Després de les seves novel·les, crec que no ha escrit tant sobre ningú més".

Doncs bé, s'equivoca. Tinc per costum escriure sobre coses molt diverses no sols en les meves novel·les, sinó també en els meus articles i llibres d'assaig. Coses com ara la llengua, l'economia, la immigració, el racisme, la violència de gènere, els drets dels animals, la música, la literatura, el teatre, el cinema, la televisió, l'esport i tota mena de temes de caràcter social o cultural. Entenc, tanmateix, que al senyor Soler no li interessin aquestes coses i que, per tant, només llegeixi els textos estrictament polítics en què es parla del seu partit. Cadascú té les seves preferències.

Arribats aquí, però, és ben cert que no acostumo a cantar les excel·lències del PSOE de Catalunya. Ni del PSOE ni del PP. Com a català no puc fer-ho per una simple qüestió de principi. No puc parlar bé d'un partit que, a més de dir que "els drets històrics de Catalunya no existeixen", vota a Madrid en contra de la gestió dels nostres ports i aeroports, en contra de la unitat de la llengua, en contra de les seleccions nacionals catalanes i en contra de l'ús del català com a llengua de ple dret al Congrés i al Senat espanyols i a les institucions europees.

Com a català no puc parlar bé d'un partit que no li tremola el pols quan incompleix sistemàticament els seus compromisos, des del famós "Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya" fins a l'impagament dels 1.450 milions dels fons de competitivitat o els 759 milions de la disposició addicional tercera de l'Estatut, passant per la negativa a tornar a Catalunya el fons documental emmagatzemat a Salamanca.

Com a català, en definitiva, no puc parlar bé d'un partit que afavoreix que Catalunya pateixi una espoliació de 22.000 milions d'euros anuals per part d'Espanya i que, a més d'haver marxat de la Generalitat deixant-hi un forat de 8.400 milions en els comptes públics, ha desenvolupat una política de desprestigi del nostre país davant d'Europa a fi de carregar-nos la culpa de la sagnia econòmica espanyola, una sagnia que parteix d'autèntiques barbaritats com l'existència de ministeris inútils, d'una despesa militar de 17.245 milions d'euros i d'un sistema radial de trens d'alta velocitat per transportar-hi 9 passatgers diaris amb un cost de 18.000 euros per dia. No, decididament, no puc parlar bé del Partit Socialista. És una qüestió de sentit comú i de dignitat.

Cugat.cat , 30/12/2011
 
No em cridis, si us plau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 desembre 2011
No em cridis, si us plauAquestes festes de Nadal i Cap d'Any són un bon motiu per aparcar momentàniament els articles de caire polític i posar el focus en temes de caràcter més lleuger i distès. Aquests, evidentment, són dies de restaurants per excel·lència, dies de dinars i sopars amb molta gent a taula i en què la cridòria sembla justificada. Però la resta de l'any, llevat de llocs molt selectes, també n'acostuma a haver-n'hi molta, de cridòria, als restaurants. I la pregunta és: per què som tan sorollosos? Per què tenim tendència a cridar tant quan parlem? Per què ens costa tant adonar-nos que la nostra interessantíssima conversa en un restaurant no interessa gens a les persones que seuen a la taula del costat? És cert que som llatins i que els llatins acostumem a dir les coses en un to més elevat del necessari, talment com si dubtéssim de la bona oïda del nostre interlocutor. Però aquest no és un fenomen exclusivament llatí. Jo he estat en restaurants de Berlín envoltat d'alemanys sorollosos. I és que de gent sorollosa n'hi ha a tot arreu, per bé que aquí molta més. És clar que una cosa és el soroll i una altra el silenci absolut. Tampoc no cal arribar a l'extrem dels McDonald's de Göteborg, a Suècia, on la gent parla tan baix que sembla que estiguis menjant dins d'una església.

El restaurant, no cal dir-ho, és un dels llocs on més enutjós pot arribar a ser el soroll. Hi ha gent que sembla que vagi al restaurant a cridar, no pas a menjar. En aquest sentit, el pitjor són les colles, perquè quan s'ajunten vuit persones, per exemple, és gairebé segur que s'estableixen quatre converses simultànies. I com que quatre persones parlant totes alhora en un mateix lloc és difícil que s'entenguin, és inevitable que acabin apujant el to per tal de fer-se sentir. I aleshores, automàticament, sense adonar-se'n, la taula del costat es veu obligada a fer el mateix, que és just el que fa també la taula de més enllà i l'altra i l'altra i l'altra i així successivament fins a fer del local una olla de grills. I és d'aquesta manera, immersos en un gran xivarri, com es produeix l'efecte dominó: tothom crida perquè tothom crida. I com que tothom crida, el desenvolupament civilitzat del diàleg esdevé una tasca incòmoda, cansada i, sovint, molt poc enriquidora.

És una llàstima que no donem valor a la conversa reposada i que no ens adonem que parlar a crits no farà que siguem més divertits o més afectuosos del que ho seríem si parléssim en un to prudent. Una vegada, en un restaurant en què el xivarri dels comensals era feixugament notori, la mestressa -una senyora ja gran que es deia Angelina- va tenir una feliç reacció que mai no he oblidat. Visiblement cansada d'aquella cridòria, va deixar caure dissimuladament la safata buida. Els comensals, és clar, van emmudir de cop. Tots sabem el terrabastall que fan les safates dels bars quan cauen a terra. Doncs bé, la mestressa va respirar alleujada, va recollir la safata i va continuar treballant. Més tard em va confessar que, tot i els seus molts anys de professió, mai no s'havia acostumat a la cridòria. La cridòria la fatigava molt més que treballar diumenges i festius o que les varius que li havia regalat l'ofici. Per això, de vegades, quan ja no podia més, feia servir el recurs de la safata.

Avui l'Angelina ja és morta, però el seu fill té enregistrat el so que feia la seva safata en caure a terra i de vegades el fa sentir inesperadament als seus clients. És un homenatge a la seva mare, una dona que estimava la conversa plàcida i civilitzada.

e-notícies , 26/12/2011
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 631 - 700 de 1674
spacer.png, 0 kB