spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Amèrica, un descobriment català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 26 abril 2012
Descoberta i Conquesta Catalana d'Amèrica. Una història escrita pels castellansExquisit el llibre d'Enric Guillot Descoberta i Conquesta Catalana d'Amèrica. Una història escrita pels castellans, que s'acaba de publicar en una luxosa edició trilingüe, català-anglès-espanyol, amb pròleg de l'historiador Jordi Bilbeny. Exquisit perquè és una petita joia que conté una documentació valuosíssima -farcida de luxosos testimonis gràfics en color- sobre la falsificació espanyola de la història i perquè ha arribat el moment de desemmascarar la magnitud del frau comès sobre aquesta qüestió. Com és lògic, el desemmascarament no és obra d'una sola persona sinó que al darrere hi ha un equip d'investigadors que treballen per mostrar els extrems a què van arribar els censors i falsificadors així com les seves incoherències i les errades monumentals que van cometre gràcies a les quals la veritat està sortint a la llum.

Aquestes són paraules de Jordi Bilbeny en el pròleg:

  • "L'obra de Guillot es dreça per sobre de segles de silenci i de silenciament com una flama encesa de pensament i de raons. Els escuts i les banderes no parlen. Algú els ha de fer parlar. I per no repetir tots els tòpics apresos, totes les mentides inoculades amb precisió genocida, totes les bajanades que s'han arribat a escriure amb l'única finalitat de netejar-nos la ment de tot record verídic, en Guillot ha hagut de recórrer a la lògica, a la raó, a la subtilitat dialèctica, al pensament vivificador."

I l'Enric Guillot diu:

  • "Abans del 1714, Catalunya era un Estat nacional i independent de Castella. Tenia un govern, unes lleis, unes corts, unes institucions polítiques, un exèrcit i una marina mercant propis que res tenien a veure amb els del regne de Castella. [...] Els catalans eren estrangers a Castella, i els castellans també ho eren a Catalunya."

  • "Quines gestes i exploracions navals castellanes es van dur a terme abans de l'any 1492? Quina tradició marítima van acumular els castellans entre els segles XIII i el XVI? Quines eren i on estaven situades les seves internacionalment conegudes escoles de cartografia, de pilots, de navegants, de bruixolers... abans del 1492? Amb quines lleis 'castellanes' sustentaven el seu comerç marítim, abans del 1492, si a tot Europa s'utilitzava el dret marítim català o els drets i lleis marítims basats en el dret marítim català? [...] De quina estructura militar marítima disposava Castella i en quines batalles i conquestes va participar la seva poderosa marina de guerra? Quins eren els grans ports de referència castellans coneguts internacionalment que sustentaven el gegantí comerç marítim castellà abans del 1492? On estaven situades les seves grans drassanes?"

  • "També s'ha pogut comprovar l'escassa potencialitat científica de la nació castellana per dur a terme una gesta marítima que estava tècnicament molt lluny del seu abast. Si s'hi afegeixen els potentíssimes interessos econòmics contraposats entre la monarquia, la Inquisició, les diverses nacions de les quals el rei era monarca i la família Colom, s'obté el brou de cultiu per a unes relacions entre regnes més que tenses, que van culminar segles més tard amb el triomf castellà sobre la resta de nacions hispàniques. És per això que la nació resultant, Espanya, ha confeccionat una història unidireccional, la dels guanyadors, intentant esborrar per tots els mitjans possibles la resta de nacions peninsulars no castellanes. Però, per sort, les proves gràfiques del que veritablement va succeir comencen a sortir a la llum."

Recomano vivament la lectura d'aquest llibre. Descriu fil per randa, amb tot luxe de detalls, la falsificació escandalosa d'un capítol clau de la història de Catalunya i les vils maniobres espanyoles per atribuir-se com a pròpia una fita de caràcter universal que, com les proves demostren, va ser genuïnament catalana.

e-notícies , 23/4/2012
 
L'expulsió de Catalunya d'Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 abril 2012
L'expulsió de Catalunya d'EspanyaQuina magnífica notícia la iniciativa presentada pel web Actuable, de recollir signatures per tal d'expulsar Catalunya de l'Estat espanyol, en considerar-la, literalment, "un forat negre que consumeix quantitats ingents de temps i d'esforços de l'agenda política". I quina llàstima, per altra banda, que, tot seguit, la mateixa 'Actuable' hagi decidit retirar-la. Sap greu aquesta manca de coratge per mantenir viva una pensada tan brillant a fi d'alliberar-se d'una Catalunya que assetja els espanyols, que els oprimeix, que els espolia i que, ja des de l'escola, els imposa el coneixement de la llengua catalana, com a llengua comuna, en nom d'un riquíssim i gratificant bilingüisme. Sap molt de greu, francament, perquè si la iniciativa arriba a reeixir hauria estat la notícia del segle. Ara ja mai no sabrem un munt de coses. No sabrem, per exemple, si els promotors admetien les signatures dels catalans, ja que els consideren espanyols. Tampoc ja no sabrem si abans de penjar la seva idea a la xarxa es van preguntar mai de què viurien sense Catalunya. Però potser no cal, perquè és obvi que algú que recull signatures per treure's un tercer del damunt és que està convençut que sense ell viurà molt millor. Al capdavall, sempre és l'oprimit qui vol alliberar-se de l'opressor i no pas l'opressor de l'oprimit. Deu ser per això, per tant, que Espanya està tan farta de Catalunya, perquè se sent oprimida i espoliada i necessita alliberar-se'n com l'aire que respira.

Però no són aquestes les úniques raons per les quals sap greu que la iniciativa hagi estat retirada. També dol, perquè la sensació que ens ha deixat ha estat la mateixa que té aquell futbolista que, havent acumulat quatre targetes grogues i no volent jugar el partit següent, es desespera quan veu que l'àrbitre no es decideix a mostrar-li'n la cinquena. Tanmateix, en aquest cas, és millor així. Millor que la iniciativa faci malves, perquè deixaria Catalunya en un paper molt indigne. I no ho dic pas per l'expulsió en si mateixa, que seria un regal molt d'agrair, sinó perquè significaria que som una nació incapaç de solucionar els seus propis problemes fins a l'extrem de delegar aquesta responsabilitat en qui n'és el causant o fins i tot en l'atzar. Una mica com aquell home o dona que, en no veure's amb cor de plantejar la separació al seu cònjuge, espera que sigui aquest qui, miraculosament, s'enamori d'un altre i se'n vagi. És a dir, que, temorenc d'agafar el bou per les banyes i d'abordar el conflicte, s'estima més consumir-se tot esperant que el conflicte el plantegi el cònjuge. Dissortadament, hi ha molts catalans que signarien ara mateix aquest final amb Espanya sense adonar-se del galdós paper que reserva la història a un poble que no és capaç de defensar els seus drets obrint la porta de la gàbia i marxant-hi per si mateix.

Espanya, de tota manera, tampoc no tindria un paper gaire edificant, en aquest cas. El comportament espanyol, molt més pinxo, orgullós i temperamental que el català, seria el d'aquell amant que, en sentir-se rebutjat per la seva parella, es deixa endur pel despit i li diu: "A mi no em deixa ningú! Abans que em deixis tu, et deixo jo". La supèrbia espanyola és capaç d'això i molt més per evitar la humiliació de sentir-se repudiada. No ho farà, però. Si ho fes, voldria dir que la nostra fermesa ha estat tan elevada que Espanya, per poder ser fidel a si mateixa davant l'adéu irremissible de Catalunya, no ha tingut més remei que optar per l'autoengany.

El Singular Digital , 24/4/2012
 
No tenim diners però subvencionem la Feria de Abril Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 22 abril 2012
Feria de AbrilÉs escandalós que la Feria de Abril d'enguany, que se celebrarà a Barcelona a partir del proper 27 d'abril, compti amb una subvenció de 300.000 euros provinents del govern de Catalunya, de la Diputació de Barcelona i de l'Ajuntament de la ciutat. És escandalós per diverses raons, però sobretot per tres:

  • La primera i més important és que resulta inadmissible que, amb l'argument que no hi ha diners, s'hagin retallat subvencions vitals d'entitats que defensen la llengua catalana, fins al punt d'abocar-les al caire de l'abisme, com és el cas d'alguns centres de la Bressola, al nord de Catalunya, que es veuen obligats a tancar les portes i a acomiadar personal.

  • La segona és que Catalunya, la seva cultura i la seva llengua- nació, cultura i llengua oprimides i perseguides per tots els poders polítics i jurídics de l'Estat espanyol-, no disposen de les mateixes eines de cohesió interna de què disposen la nació, la cultura i la llengua espanyoles. De fet, Catalunya -i ja no diguem la resta dels Països Catalans-, tot i veure's obligada a finançar la política nacionalista espanyola d'organismes com el ministeri de Cultura o l'Instituto Cervantes, no sols no té l'instrument bàsic -l'Estat propi- per projectar-se internacionalment, sinó que té un Estat en contra. Dos estats, per ser precisos, un al sud i un altre al nord.

  • I la tercera és que la Feria de Abril no necessita diners públics catalans per promocionar-se per la senzilla raó que ja té els governs andalús i espanyol que la promocionen als cinc continents.

Per tant, té gràcia, per no dir una altra cosa, que el govern català tanqui o ofegui les ambaixades destinades a promoure la cultura catalana al món, adduint manca de diners, i que, en canvi, tiri de veta promovent una fantasmada espanyolista com la Feria de Abril a Catalunya. Realment curiós. Sobretot tenint en compte que aquesta Feria de Abril és un muntatge tradicionalment rebutjat per milers de catalans nascuts a Andalusia que ja han dit i repetit que si la FECAC (Federació d'Entitats Culturals Andaluses de Catalunya) vol celebrar la Feria que se la pagui ella perquè de cultura no en té absolutament res. Res de res. És pur negoci. Un negoci privat -altament protegit pel PSOE de Catalunya- que es fonamenta en els tòpics folklòrics més rancis del franquisme.

Un d'aquests catalans és Lluís Cabrera, que va néixer a Arbuniel, Jaén, el 1954 i va arribar a Catalunya a l'edat de nou anys. Ha estat fundador del Taller de Músics i és membre de l'entitat Els Altres Andalusos. Entitat exquisida, per cert, que molts catalans autòctons haurien de conèixer i apreciar. Aquestes són paraules seves sobre la Feria de Abril de Barcelona extretes del llibre d'un servidor Nosaltres, els catalans:

  • "Són els representants del lerrouxisme a Catalunya. Abans, el president de la FECAC [Francisco García Prieto] no se n'amagava. Ho deia obertament. Ara, però, després que vam intervenir nosaltres, han tingut problemes i els pensadors que l'envolten li han dit que canviï de discurs. [...] ¿L'Ajuntament i la Generalitat han de pagar el cost de menjar pipirrana o gaspatxo, perquè si no Catalunya no és diversa? Home, no fotem! I això ho han alimentat tant els de CiU com els socialistes per fer electoralisme. Han creat la figura d'un interlocutor que parla en nom d'una ètnia separada del poble català sense tenir en compte que la majoria de gent procedent d'Andalusia, de Múrcia o d'Extremadura ens hem barrejat d'una manera natural amb els autòctons i ens considerem catalans. [...] El tema del finançament de la Feria de Abril és un cas únic, perquè a cap entitat social, cultural, esportiva... no se li fa una cessió de metres quadrats públics a preu simbòlic i se li donen subvencions i un envelat que paga directament l'Ajuntament de Barcelona. [...] I resulta que els productes que es reparteixen a tos els estands són propietat de la persona que presideix la federació i no es controlen els aparcaments, que són a les mans d'aquesta família. [...] És ridícul pensar que Catalunya és diversa i plural perquè celebra la Feria de Abril. La feria de Abril a Andalusia és la feria dels sevillans, no pas dels andalusos, per la senzilla raó que cada poble té la seva pròpia feria. És com si algú pretengués que la Festa de la Mercè fos la festa de tots els catalans. Es tracta de la mateixa política franquista del nacionalflamenquismo."

Doncs bé, sembla que hi ha diners públics -de la Generalitat, de la Diputació i de l'Ajuntament de Barcelona- per finançar el nacionalflamenquismo, però no n'hi ha per mantenir els serveis socials que Catalunya necessita. Potser si els hospitals i les escoles es vestissin de faralaes i servissin pipirrana i gachas tortas regades amb uns finos la seva situació no seria tan dramàtica. S'ho hauran de replantejar.

e-notícies , 19/4/2012
 
Voluntariat per la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 21 abril 2012
Voluntariat per la llenguaÉs molt positiu que aquest any hagi augmentat el nombre de parelles lingüístiques que col·laboren en el programa Voluntariat per la llengua a Sant Cugat. En total són cinquanta les parelles formades per catalanoparlants amb voluntat d'ajudar i per nouvinguts que volen millorar la seva competència en català en l'àmbit de la comunicació verbal. Les motivacions, en aquest sentit, són diverses. Però una de les que més sovintegen és la dels pares i mares que volen ajudar els seus fills en els treballs escolars. Són persones que s'adonen de la necessitat de conèixer la llengua pròpia del país que han triat per viure així com dels beneficis que aquest coneixement aporta a la seva relació amb els fills.

Aquesta és la raó per la qual el Partit Popular té tant d'interès a dinamitar la immersió lingüística i a reintroduir l'espanyol a les escoles, amb el desig inconfés que la llengua catalana esdevingui una llengua domèstica, casolana i marginal i, per tant, una llengua perfectament prescindible. I la prova la tenim en l'operació d'anorreament sistemàtic que està portant a terme en els territoris dels Països Catalans on governa: el País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent. L'episodi més recent és el de les Illes, on saber català per treballar a la funció pública ha deixat de ser un requisit i s'ha convertit en un simple mèrit. És a dir, que, a partir d'ara, cap mallorquí, menorquí, eivissenc o formenterenc no té dret a set atès en català a les seves institucions per la senzilla raó que els funcionaris no tenen cap obligació de conèixer aquesta llengua. L'espanyol sí que és una obligació, però el català no.

Per sort, el PP no governa Catalunya i aquí no pot arribar tan lluny. Però ho intenta atacant la immersió lingüística amb la intenció de convertir el català en una llengua residual que desactivi motivacions com la que expressa una santcugatenca nouvinguda anomenada Inés del Prado quan diu: "Aprenc català perquè les meves filles van a l'escola pública i vull ajudar-les quan fan els deures". Doncs bé, per això és tan important la tasca del Voluntariat per la llengua.

Cugat.cat , 20/4/2012
 
Autopistes madrilenyes amb peatges a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 abril 2012
PeatgeHa estat molt hàbil i també molt ràpida Solidaritat Catalana promovent una Declaració Institucional de rebuig del Parlament de Catalunya al pla de rescat de les autopistes madrilenyes mitjançant l'allargament de les concessions dels peatges de les autopistes catalanes. Ara caldrà esperar que, arribat el cas, el Parlament sàpiga estar a l'alçada de les seves pròpies declaracions institucionals; cosa que no és del tot segura tenint en compte que un dels trets més idiosincràtics del nostre Parlament, en les darreres dècades, és la tremolor de cames i la submissió més humiliant davant d'Espanya. Només cal veure la facilitat amb què els diferents governs espanyols han imposat sempre la seva voluntat a Catalunya sense que aquesta, més enllà de fer el petarrell, hi hagi oposat la més mínima resistència.

El diputat Uriel Bertran va resumir la situació amb aquestes paraules: "Durant molts anys Catalunya ha hagut de patir un enorme greuge pel que fa als peatges. Mentre Madrid es pot connectar amb tots els punts de la península per via ràpida gratuïta i pràcticament no paga peatges, un 48% dels ingressos dels peatges de totes les autopistes de l'Estat es concentra a Catalunya i al País Valencià. [...] Catalunya recapta el mateix que França en autopistes, malgrat que nosaltres només tenim 700 quilòmetres i els francesos en tenen 7.000, i aquests són uns diners que Espanya ens roba per tapar la seva incompetència i mala gestió".

Doncs sí, aquesta és la realitat. I arribats aquí cal recordar altres xifres també força il·lustratives: dels 1.400 milions d'euros d'ingressos obtinguts per les autopistes estatals l'any 2010, 680 procedien de Catalunya i del País Valencià. I si a això hi afegim que la fallida radial madrilenya és de 3.500 milions d'euros i que el deute de l'Ajuntament de Madrid arriba als 7.000 milions d'euros, tot plegat resulta molt més entenedor. De fet, si la situació no fos tan dramàtica, seria oportú riure una mica en recordar els fàstics espanyols a construir l'autopista Barcelona-Maresme, l'any 1969 -ells la volien a Madrid-, i la decisiva intervenció del Banc Mundial, amb un dictamen irrebatible gràcies al qual la infraestructura va reeixir. Hom dirà que el govern espanyol del 1969 era un govern franquista, i és cert. Però també ho és que la mentalitat dels governs del Partit Socialista i del Partit Popular en aquesta matèria -com en tantes altres- és exactament la mateixa que la de Franco. L'Espanya radial amb Madrid com a centre neuràlgic és el somni franquista que socialistes i populars treballen nit i dia per fer realitat, ja sigui amb autopistes, amb connexions aèries, amb corredors ferroviaris o amb trens d'alta velocitat.

Esperem, per tant, com dèiem, que el govern català no admeti aquesta nova agressió a Catalunya perpetrada pel govern espanyol i que el ministeri de Foment d'aquell país compleixi la seva paraula recent de no allargar la concessió de les vies catalanes per compensar les pèrdues madrilenyes. Fixem-nos que la concessió de l'AP-7, pel fet que ja està totalment amortitzada, s'hauria d'haver acabat entre el 1998 i el 2005 i, tanmateix, s'ha allargat fins als anys 2019 i 2021. I ara, amb el rescat de les autopistes madrilenyes, la sagnia es podria mantenir indefinidament. Així és com Catalunya finança els deliris de grandesa d'Espanya, pagant el dèficit d'obres monumentals antagòniques amb el sentit comú més elemental. I així serà mentre Catalunya no gosi pronunciar la paraula prou.

e-notícies , 16/4/2012
 
La Unió Europea sense Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 18 abril 2012
La Unió Europea sense CatalunyaLes recents declaracions de l'ambaixadora espanyola a Catalunya, María de los Llanos de Luna, afirmant que, en el cas que la independència fos un fet, "Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea i hauria de sol·licitar-ne l'ingrés", estan en la línia de les aparicions que el dimoni acostuma a fer darrere del pastoret en els espectacles de titelles cada cop que els titellaires volen que els infants cridin: "Que ve el dimoni! Que ve el dimoni!" Es tracta d'espantar el públic i de fer-li creure que el dimoni agafarà el pastoret i se l'endurà a l'infern on cremarà eternament. Per això l'ambaixadora ha insistit que una Catalunya amb Estat propi "provocaria que qualsevol producte català portés aranzels, cosa que suposaria un increment del 40% en el preu", i ha afegit que "parlar d'independència sense explicar l'empobriment que suposaria per a Catalunya és fer un flac favor als catalans". D'això se'n diu fer passar per realitat els deliris més pregons.

Per sort, els deliris de Llanos de Luna són simplement això: deliris. L'ambaixadora veu tan inevitable la independència de Catalunya, tan inevitable, que no té altre remei que despullar públicament el seu subconscient per mitjà d'afirmacions que denoten un nivell deplorable. Afirmacions com ara que en un hipotètic referèndum s'hauria de "preguntar a tota Espanya, ja que la sobirania resideix en tot el poble espanyol" o, referint-se a si mateixa, que "els qui estimem Catalunya de veritat no podem defensar mai l'independentisme". La primera frase és al·lucinant, perquè mostra el racisme esperpèntic de la seva autora. Per un cantó diu que estima el poble català i per l'altre, dient que només hi ha poble espanyol, nega que el poble català existeixi com a tal. Això significa que o bé estima una cosa que no existeix o bé no admet l'existència d'aquesta cosa si no està subordinada al seu domini. Pel que fa a la segona frase, tot i tenir el mateix nivell que la primera, és molt il·lustrativa de la ideologia absolutista i engrillonadora de Llanos de Luna, perquè dient-nos que ella estima Catalunya i que precisament perquè l'estima la vol captiva, ens està dient que cap esclau que estimi veritablement els esclaus no defensarà mai la seva llibertat, atès que la seva sobirania, com a col·lectiu, resideix en l'amo, i és l'amo, per tant, qui, arribat el cas, l'hauria de decidir.

Amb relació a l'espantall de l'expulsió, és a dir, a l'amenaça que Catalunya serà expulsada de la Unió Europea en el moment que sigui un Estat, el somriure és inevitable. Però també és inevitable fer-hi algunes consideracions per deixar clar que aquesta amenaça no té cap fonament. D'entrada, diguem que Catalunya és membre de la Unió des del 1986 i els catalans tenen la ciutadania europea des del 7 de febrer de 1992, data en què es va signar a Maastricht el Tractat de la Unió Europea. Per altra banda, els catalans han adquirit aquesta ciutadania per vies democràtiques i només poden deixar de tenir-la en cas de renúncia o per mitjà d'una mesura totalitària. Altrament significaria que si Catalunya, com a Estat, no pot ser membre de la Unió, perquè en el moment d'entrar-hi tenia una configuració administrativa diferent, tampoc Espanya no podria ser-ne membre per la mateixa raó. El cert, però, és que Catalunya compleix els requisits legals bàsics recollits en els "criteris de Copenhaguen" que exigeixen "institucions estables que garanteixin la democràcia, l'Estat de Dret, els drets humans i el respecte i protecció de les minories". Consegüentment, cap problema.

Diguem finalment que, com han explicat molt bé economistes de prestigi internacional, el Cercle Català de Negocis o l'Idescat, una Catalunya independent seria ara mateix una potència europea amb un PIB per càpita en paritat de poder de compra superior a Bèlgica, Alemanya o Finlàndia. Res a veure, doncs, amb Espanya, que, en veure's privada d'espoliar Catalunya, experimentarà una davallada espectacular. Aquest, tanmateix, és el seu problema. No està escrit en lloc que robar sigui un dret infinit. Recordem, a més, de quina manera la Unió Europea pregava i suplicava a Grenlàndia que no marxés quan aquesta, en l'exercici de la seva autonomia dintre de l'Estat danès, va decidir abandonar-la el 1985. Queda clar, doncs, que la Unió Europea mai no deixarà escapar una joia tan valuosa com Catalunya. Si fossin veritat tots els sopars de duro que algú, interessadament, està fent circular sobre aquesta qüestió voldria dir que tots els ciutadans europeus que viuen actualment a Catalunya perdrien automàticament els drets de què ara gaudeixen en virtut de la seva ciutadania. Una autèntica barbaritat. Un ardit polític que no persegueix res més que mantenir-nos distrets consumint energia inútil. Com a acudit, tanmateix, s'ha de reconèixer que és bo.

El Singular Digital , 17/4/2012
 
"Es pot parlar en català" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 abril 2012
Es pot parlar en catalàHi ha una botiga al carrer Major de Sant Cugat amb productes molt bons per a la salut i regida per persones molt amables, que ja fa anys que té un petit rètol a la porta amb aquestes paraules: "En aquest establiment es pot parlar en català". És un rètol que sempre m'ha cridat l'atenció i que mai no m'ha agradat. I no pas perquè hi estigui en contra, sinó precisament perquè hi estic a favor. Com a català em sembla humiliant, ja que es presta a diverses interpretacions i totes negatives. Entenc l'esperit i el tel d'ironia del text i comparteixo el neguit que traspua, és clar que sí. Ens ve a dir que aviat farà quaranta anys que Franco va morir i que, tanmateix, el català continua essent una llengua condemnada a resistir. I ja sabem que quan algú es veu obligat a resistir és que hi ha un tercer que el vol fer desaparèixer. Fins aquí, per tant, completament d'acord. Fa segles que Espanya intenta anorrear el català i ara ha posat la directa. Però, a quin grau de submissió hem arribat que hem de penjar rètols als comerços dient que "allà sí" que podem parlar la llengua pròpia de Catalunya? Quina lectura n'ha de fer, en veure'ls, un nouvingut? Jo, si ho fos, pensaria que el català és una llengua d'àmbit restringit, que parlen quatre gats, vellets la majoria, i amb una presència social merament simbòlica. I pensaria també que quan el rètol em diu que "puc" parlar en català (em dóna permís), és perquè fora d'allà no sols no em serà possible parlar-lo, sinó que no estarà ben vist que ho faci. Per això, cada vegada que ho llegeixo, em vénen al cap aquells rètols que antigament hi havia a la porta d'algun comerç i que deien: "Aquí parlem anglès". Ara ja no calen, perquè l'anglès ha deixat de ser una llengua exòtica. Ara diuen "Es pot parlar en català", perquè la llengua exòtica és el català.

Diari de Sant Cugat , 13/4/2012
 
És urgent alliberar-nos d'UGT i Comissions Obreres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 abril 2012
UGT i Comissions ObreresSobta, francament, que en la reivindicació de la independència nacional catalana no es parli de la necessitat urgent d'alliberar-nos dels dos grans sindicats nacionalistes espanyols, UGT i CCOO. Dos sindicats que operen a casa nostra amb l'objectiu de controlar el moviment obrer i evitar que prengui consciència de la seva identitat nacional i de les veritables causes que provoquen l'asfíxia econòmica de Catalunya amb un increment desorbitat dels impostos i les consegüents retallades en matèria de salaris i de serveis bàsics. Un dels seus lemes és que ells no tenen identitat nacional perquè són universalistes i la seva nació és el món. El món dels treballadors, siguin d'on siguin. És un lema tan fals i ensucrat com la insuportable Feelings, de Morris Albert, però s'ha de reconèixer que causa el seu efecte en algunes ànimes càndides. Tanmateix, aquestes no són les úniques ànimes que el fan seu. També el fan servir les ànimes deleroses de fabricar-se una màscara que amagui la seva hispanoaddicció. Són els universalistes de faristol. Universals quan pugen dalt d'una tarima i espanyols quan en baixen. I certament resulta curiós que tan abrandats no-nacionalistes no sols viatgin pel món amb un document "nacional" d'identitat espanyol sinó que, a més a més, esclatin d'alegria amb les victòries de "los nuestros". "Los nuestros", és clar, és a dir, els seus, es diuen Fernando Alonso, "la roja" i coses així.

Deu ser aquesta la raó per la qual no hem vist mai UGT i CCOO, sindicats amb seu central a Madrid -casa pairal de l'univers-, manifestant-se contra l'espoliació sagnant que pateix Catalunya per part d'Espanya. Una espoliació que en el darrer quart de segle ja suma 214.000 milions d'euros. No hi ha cap nació a Europa que sigui víctima d'un saqueig d'aquesta magnitud. Només Catalunya. I Catalunya és saquejada dia rere dia, minut a minut, segon a segon, amb l'aquiescència d'UGT i CCOO, la missió dels quals consisteix a frenar l'independentisme i a organitzar maniobres de distracció de la societat a fi de fer-la creure que l'arrel dels seus mals es diu "pressupostos de la Generalitat" i no pas "robatori espanyol". Però tot s'aclareix quan se sap quins partits nacionals-no-nacionalistes i ha al darrere d'UGT i CCOO.

En la vaga del passat 29 de març, a més, vam poder veure la impunitat amb què actuen els seus piquets cada cop que organitzen una operació multitudinària. Una operació, la d'aquell dia, per cert, força contradictòria, ja que té gràcia que l'autoanomenat universalisme organitzi vagues "nacionals". "Nacionals espanyoles", naturalment. També resulta contradictori que algú que es proclama defensor dels drets democràtics i de les llibertats organitzi piquets totalitaris que practiquen la violència física i la violència psicològica contra els treballadors o establiments que exerceixen el seu dret de treballar. En aquest sentit, les càmeres de televisió van mostrar imatges colpidores dels extrems a què és capaç d'arribar el totalitarisme. I si a la violència dels piquets i afegim la dels cafres que amb una bandera catalana a les mans (per desprestigiar el país) es dedicaven a llançar cops de roc, destrossar mobiliari urbà, rebentar comerços i robar-hi els productes de l'interior, el resultat és patètic. Els culpables, com és lògic, són persones amb nom i cognom, però la responsabilitat global d'una operació com la del 29 de març passat és de qui la convoca. Són els organitzadors, consegüentment -atès que és impossible identificar-ne tots els culpables-, els qui han de respondre davant la llei, pagar les destrosses que la seva operació ha causat i assumir les agressions dels energúmens sindicals que imposen els dictats d'UGT i CCOO a cops de puny.

Som en una cruïlla històrica i és urgent que tots aquells afiliats catalans amb consciència clara de la seva identitat nacional abandonin aquests sindicats espanyolistes i ajudin a créixer els qui des de sempre, tot i ser petits, representen veritablement els interessos de Catalunya i defensen la seva independència nacional. No hi ha cap nació amb cinc dits de front que estigui subordinada als sindicats d'una altra nació. Cap ni una. Ni tan sols una nació sotmesa com el País Basc ho està. Només Catalunya. Ja és hora, per tant, de residualitzar UGT i CCOO i d'entendre que per tenir un Estat propi cal tenir sindicats nacionals propis. És una qüestió de maduresa i de dignitat.

e-notícies , 12/4/2012
 
Toni Cantó i el racisme que baixa de l'escenari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 15 abril 2012
Toni Cantó i Rosa Díez
Toni Cantó i Rosa Díez
Ara fa unes setmanes, amb motiu de la representació de l'obra Razas, de David Mamet, al Teatre-Auditori de Sant Cugat, el seu protagonista, l'actor i polític Toni Cantó, va concedir una entrevista al Diari de Sant Cugat afirmant que "Mamet fa una reflexió sobre el racisme" i que "tots tenim prejudicis; la gran diferència és si som o no som capaços d'adonar-nos del moment en què sorgeix el prejudici". Fins aquí completament d'acord. No hi ha res com el prejudici per mostrar amb nitidesa la nostra personalitat. Aquesta és la manera com Toni Cantó, per exemple, posa en evidència els seus prejudicis ètnics.

Ho veiem en el fet que ja l'any 2009, en una entrevista a l'emissora de Federico Jiménez Losantos, Toni Cantó, diputat d'UPyD, el partit nacionalista espanyol de Rosa Díez, es burlava de la llengua catalana i blasmava el nostre país afirmant que hi existeix una "dictadura lingüística", ja que, segons ell, no té cap sentit que calgui saber català per exercir la medicina a Catalunya. En la seva opinió "és una ximpleria que en la medicina compti més el llenguatge que la professionalitat". I considera que tot plegat "és una cosa artificial creada pels de dalt, perquè si preguntes a la gent del carrer no et diuen que prefereixen que els operi qui sàpiga més català". Molt bé. Visca la demagògia. Això explica que Toni Cantó i el seu partit catalanofòbic, sumant-se a Ciudadanos, que és el seu alter ego a Catalunya, es manifestin en contra que el català, la llengua pròpia d'aquest país, sigui la llengua vehicular a l'escola.

Cal ser molt cínic, francament, per passejar pels escenaris una obra antiracista de David Mamet i sentir alhora un odi tan exacerbat vers un poble, fins al punt de menysprear el dret dels catalans a ser atesos en la seva llengua per uns serveis sanitaris pagats amb els seus propis diners. Talment com si el coneixement del català fos incompatible amb l'exercici de la medicina. Es veu que els pacients espanyols sí que tenen dret a ser atesos en espanyol a Espanya, com el tenen els pacients danesos a ser atesos en danès a Dinamarca. Els pacients catalans, en canvi, segons Toni Cantó, no tenen dret a ser atesos en català a Catalunya. El prejudici és així. Neix de l'odi i de la ignorància i es converteix en racisme. Per això Toni Cantó, com un personatge més de David Mamet, no és conscient del seu racisme. Ell parla i parla, i com més parla més diu sobre si mateix.

Cugat.cat , 13/4/2012
 
La sentència de José María Aznar a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 abril 2012
José María AznarAra fa exactament onze anys que José María Aznar -"el millor president de la democràcia" segons una senyora dels encàrrecs anomenada Alícia Sánchez-Camacho- va venir a Catalunya en qualitat de president espanyol i, a més de fer una visita al monestir de Poblet, va concedir una entrevista al Canal 33 en el decurs de la qual va dictar sentència en relació al nostre país. Va dir que donava per tancada l'etapa de reivindicació de la identitat catalana perquè, segons ell, "les polítiques basades en la reivindicació de la identitat s'esgoten en si mateixes". Era l'any 2001 i estava eufòric amb la seva majoria absoluta. Però els catalans no s'han esgotat i les seves reivindicacions cada cop són més assertives i més majoritàries. En aquell moment, ni a Aznar ni a la immensa majoria de catalans els va passar pel cap que només vuit anys després, Catalunya atrauria l'atenció de tot el món amb la celebració de les consultes per la independència i que l'independentisme creixeria de manera espectacular i progressiva fins al punt de desconcertar la mateixa classe política catalana. Una classe política que sempre havia subestimat la força emergent d'aquesta opció.

Catalunya, per tant, ha evolucionat, i els seus moviments actuals són el fruit d'aquesta evolució. El nacionalisme espanyol, en canvi, no ho ha fet. Continua dient i fent les mateixes coses. Les cares, és clar, no són les mateixes del 2001. Però els fets i les paraules sí que ho són. Per això insisteixen en el mateix punt d'aleshores: "Madrid dóna per tancada l'eta­pa de la reivindicació de la identitat catalana". Naturalment, en sentir això, la pregunta immediata és: i qui és Madrid? Qui és el PP per decretar què pot fer i què no pot fer Catalunya? Qui són, en definitiva, aquesta colla de franquistes emmascarats, enemics repulsius de Catalunya, de la seva llengua i dels seus drets nacionals, per dir-nos qui som?

És bo recordar què deia tota aquesta gent, ara fa una dècada, per veure que no sols no han evolucionat, sinó que la seva evolució és impossible. I encara bo si només fos una dècada. El problema és que durant el franquisme deien exactament el mateix. Per això, el Partit Popular, a força d'anar cap enrere, és molt a punt de retrobar-se amb els seus orígens. És a dir, és molt a punt de retrobar-se amb si mateix.

e-notícies , 9/4/2012
 
El PSC, un frau a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 11 abril 2012
El PSC, un frau a CatalunyaSi el PSOE català pogués intuir, només intuir, el galdós paper que li reserva la història amb relació a la seva aversió a les llibertats nacionals de Catalunya es dissoldria ara mateix aclaparat per la vergonya. Però ni ho intueix ni ho vol intuir i, a ulls clucs, sense cap mena de reflexió, es lliura a una fugida endavant que serà la seva destrucció. De moment, ja ha estat foragitat de la major part dels llocs de poder que havia ocupat durant força temps. Alguns, fins i tot, més enllà d'una generació. I ara, com passa amb les marques polítiques que ja ningú no compra, es veu obligat a publicitar-se com a partit renovat -"nou PSC", en diuen ells- amb el desig que la societat sigui prou càndida per fer-los confiança. Pensen que amb una cara nova aquí i una cara nova allà ja n'hi ha prou per enredar la gent. Però és un frau, perquè la cúpula actual del PSOE de Catalunya és tan nacionalista espanyola com l'anterior. Només cal veure com reacciona cada cop que la societat catalana fa un pas, per petit que sigui, en favor dels seus drets nacionals.

Fixem-nos que en pocs dies de diferència el PSOE de Catalunya ha saltat amb la mateixa virulència que el Partit Popular i Ciudadanos, els seus dos grans socis en aquesta qüestió, en contra de la fi de l'espoliació fiscal que patim i en contra de la llei de consultes. Una llei, per cert, força tèbia i encotillada. En el primer cas, veient-se impotent per rebatre el saqueig que pateix Catalunya per part d'Espanya, així com l'evidència que ara mateix seríem un dels països més pròspers de la Unió Europea si fóssim un Estat, no li queda més remei que qualificar les xifres de mentida i abocar desqualificacions sobre el conseller Andreu Mas-Colell acusant-lo de trampós. No es pot caure més avall, però els socialistes catalans són capaços d'això i de molt més en nom d'Espanya. En aquest sentit, les tradicionals proclames espanyolistes de la portaveu Rocío Martínez Sampere són sempre altament il·lustratives. "No som traïdors", ha arribat a dir tot demostrant, sense adonar-se'n, que qui té la cua de palla s'encén.

Pel que fa al tema de les consultes, la diputada Laia Bonet, una altra abanderada de l'espanyolitat, ha arribat a dir que són "un instrument de propaganda política al servei del govern i de l'estratègia del pacte fiscal en benefici partidista i en detriment del país". Déu n'hi do. Sort que d'aquestes barbaritats, com dèiem, en queda constància escrita i el temps s'encarregarà de posar-les en el lloc que els correspon. Tanmateix, és molt eloqüent que algú que es fa passar per demòcrata arribi a l'extrem de satanitzar les urnes. De les urnes, en fugen sempre els amics del pensament únic. Però jo mateix, viatjant per diferents llocs de Catalunya com a portaveu de la Plataforma que va impulsar la consulta per la independència a Sant Cugat, vaig poder comprovar tristament com a la majoria de municipis, llevat d'honroses excepcions, el principal enemic de les consultes no era pas la Falange, sinó el PSOE de Catalunya amb les seves maniobres adverses. No és estrany, per tant, que ara es mostrin tan al·lèrgics al parer de la gent expressat en una papereta i dipositat en una urna. Són els mateixos hipòcrites -i els seus hereus- que el 15 de gener de 1976, asseguts a les primeres files del Palau d'Esports de Montjuïc amb llumins i encenedors flamejants a les mans, assistien al concert de Lluís Llach i cridaven entre aplaudiments: "Llibertat d'expressió! Llibertat d'expressió! Llibertat d'expressió!"

Però bé, a hores d'ara ja no és cap secret que el PSOE de Catalunya és un dels fraus polítics més espectaculars de la nostra història recent. Per això no estranya ningú que, dient-se federalista, sigui tan al·lèrgic al principi més elemental: tenir grup propi al Congrés espanyol.

El Singular Digital , 11/4/2012
 
L'afany de dominació de l'ésser humà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 abril 2012
Narcís i Eco
'Narcís i Eco', de John W. Waterhouse
"Estimar és obeir" és la frase que un individu va etzibar a la seva esposa Eva al cap d'un mes d'estar casats. L'Eva estimava el seu marit i va entendre que la millor manera de demostrar-li-ho era obeir-lo. Ell ordenava i ella obeïa. Ella ni tan sols s'adonava que l'home amb qui convivia no tenia res a veure amb la imatge que se n'havia fet quan es van conèixer. Llavors "era dolç, encantador, meravellós. Li agradava viatjar i era una persona molt inquieta, molt afí a tot el que m'agrada de la vida. Era el llop amb pell de xai".

Però la pell va caure molt aviat, el llop va començar a actuar i l'Eva va acabar fins i tot caminant de puntetes quan passava pel seu costat per no molestar-lo. "La primera fase és la de la ceguesa", diu l'Eva, "i la segona la de la culpabilitat. Per a mi la fase de la culpabilitat va ser la que més em va debilitar, la més dura. Pensava que tot era culpa meva". Aquestes reflexions, fetes quan l'Eva tenia trenta-vuit anys, són el fruit d'una teràpia conductista que li va permetre sortir del pou, però hi ha moltes dones que pateixen en silenci drames de la mateixa naturalesa i que no tenen tanta sort. El testimoni l'he extret del llibre Tracta'm bé (Edicions 62, 2004), d'Esmeralda Berbel, perquè il·lustra diàfanament el grau de manipulació psicològica a què pot arribar l'ésser humà per compensar el seu complex d'insignificança.

La violència psicològica és una forma d'agressió menys visible que la violència física, però les seves ferides són molt més profundes. De fet, la violència psicològica té molts punts en comú amb la violència perversa, ja que és altament sibil·lina i també té efectes inesborrables. En el seu llibre Dones maltractades. Els mecanismes de la violència en la parella (Paidós, 2006), la psiquiatra Marie-France Hirigoyen, parla de la denigració i diu: "Es tracta, sobretot, d'atacar l'autoestima de la persona, demostrar-li que no val res, que no té cap valor. La violència s'expressa en forma d'actituds de menyspreu i de paraules feridores, de frases despectives, d'observacions desagradables. Pot consistir a denigrar el que fa, el que és".

Hirigoyen se centra en el petit univers de la parella, però la violència psicològica es troba en tots els àmbits de la nostra societat i abasta el món laboral i les relacions familiars i d'amistat. I, a més, és transversal. Vull dir que l'exerceixen indistintament éssers cultes i illetrats, rics i pobres, forçuts i desnerits, poderosos i subordinats, autòctons i forans... I és que l'ànima humana té una cara fosca, sovint tenebrosa, que necessita reafirmar-se per mitjà de la dominació, i les personalitats narcisistes, obsessives, antisocials o paranoiques en són les més proclius. La novel·la negra i el cinema negre, concretament, es nodreixen de totes elles, i algunes obres de Chandler, Hammett, Cain, Huston, Lang o Welles són molt il·lustratives en aquest sentit. Abans que totes elles, però, l'expressionisme alemany, a través dels crims sexuals d'El gabinet del doctor Caligari, ja ens havia mostrat el caràcter dual de la naturalesa humana així com l'ascendent que el mal té sobre ella.

La frase inicial d'aquest article, "estimar és obeir", pronunciada pel marit de l'Eva, ens diu fins a quins extrems de manipulació és capaç d'arribar el narcisista per justificar la seva ràbia i culpabilitzar l'altre quan aquest no satisfà els seus desitjos. El narcís, òbviament, és covard, immadur i egocèntric, però prou cínic per intentar manipular un tercer a fi d'obtenir-ne alguna cosa. Per això, primer, escull la víctima i, si aquesta es mostra accessible, teixeix una teranyina entorn seu per tal que, sense adonar-se'n, se sotmeti a la seva voluntat. "Si m'estimes, els meus desitjos han de ser ordres per a tu", seria l'expressió verbal d'aquest artifici. Consegüentment, quan la víctima no s'hi avé, el narcís sempre té un motiu per blasmar-la, culpabilitzar-la i assetjar-la: culpable de no estimar, culpable de no fer el que té l'obligació de fer. Hirigoyen descriu així el narcís: "L'èxit dels altres enforteix la seva pròpia sensació de fracàs; consegüentment, no estan satisfets ni dels altres ni de si mateixos. Es queixen permanentment, mai res no està bé. Imposen als qui els envolten la seva visió negativa del món i la seva insatisfacció crònica. El seu món es divideix entre bons i dolents. Com que senten impotència, temen l'omnipotència que imaginen en els altres; els atribueixen males intencions que només són una projecció de la seva pròpia malvolença. La seva desconfiança adopta formes delirants. Els perversos es poden apassionar per una persona, una activitat o una idea, però d'una manera molt superficial, ja que desconeixen els veritables sentiments. [...] Les decepcions susciten en ells ira o ressentiment. Això explica el furor destructiu i el desig de venjança que s'apodera d'ells durant les separacions. [...] La perillositat d'aquests individus depredadors rau, en primer lloc, en la seva habilitat per destruir la capacitat de pensar de l'altre. Per afirmar-se, han de desplegar la seva destructivitat i gaudir amb el patiment de l'altre".

Com veiem, l'afany humà de dominació té cares molt diverses però sempre respon a una necessitat d'afirmació de l'individu. En realitat, la història de la humanitat és en si mateixa una lluita permanent per la dominació d'unes persones, d'unes idees, d'unes classes socials o d'unes nacions sobre les altres. Ens espanta tant la nostra vulnerabilitat que només ens sentim segurs quan sabem captiva la voluntat aliena.

Lletres , núm. 52, febrer/març 2012
 
La rendibilitat política d'ETA Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 abril 2012
Manifestació presosÉs lamentable que el govern espanyol continuï fent-se l'orni davant les demandes d'acostament de presos d'ETA a centres penitenciaris del seu país. Unes demandes que, de manera indirecta, arriben fins i tot de l'Estat francès a través de Nicolas Sarkozy. Sarkozy no sols es mostra favorable a l'acostament, sinó que no descarta la creació d'un marc institucional específic per al nord d'Euskal Herria i la definició d'una col·lectivitat concreta en aquell territori. De moment, els alcaldes que s'hi mostren favorables ja superen la meitat. Tanmateix, tenint en compte que ja fa molts anys que el Partit Popular va descobrir que ETA, políticament parlant, li era molt més rendible viva que morta, serà difícil que es produeixi un canvi d'actitud. Primer demanaven a ETA que deixés de matar. Ja ho ha fet. Després li demanaven que condemnés la violència. Ja ho ha fet. Tot seguit li han demanat que demani perdó a les víctimes. Ja ho ha fet. Però en realitat totes aquestes peticions són una excusa per dilatar en el temps tota acció governamental. I és que el govern espanyol no vol admetre l'existència d'un conflicte polític perquè, si ho fa, no té altre remei que asseure's i enraonar com s'enraona en tots els conflictes polítics. De fet, el verb enraonar és aliè a la naturalesa del PP.

Val a dir, però, que en aquesta qüestió el PP no està sol. El PSOE també té una llarga trajectòria en la rendibilització del conflicte hispanobasc. Precisament ara fa onze anys que el Tribunal Constitucional espanyol (tribunal al servei dels interessos del PP i del PSOE) va desestimar els recursos d'empara presentats el 1998 per onze dels dotze condemnats pel segrest, a mans del GAL, del ciutadà francès Segundo Marey, a qui van confondre amb un membre d'ETA. Com sabem, els principals implicats en el cas eren José Barrionuevo, exministre d'Interior, Rafael Vera, exdirector de seguretat de l'Estat, Julián Sancristobal, exgo­vernador civil de Biscaia, i Francisco Álvarez, excap superior de policia de Bilbao.

Recordem, per altra banda, que José Barrionuevo i Rafael Vera, tot i haver estat condemnats a deu anys de presó, van ser indultats pel govern espanyol i al cap d'uns mesos ja eren al carrer. I va ser des del carrer que José Barrionuevo va fer unes declaracions a la cadena COPE dient que els condemnats pel terrorisme dels GAL havien actuat de manera legal. Sí, legal. És a dir, que, segons Barrionuevo, els assassins dels GAL tenien coartada moral perquè actuaven com a salvadors de la pàtria espanyola. Aquesta és la raó per la qual avui no hi ha cap terrorista dels GAL a la presó. D'ETA sí que n'hi ha, però dels GAL no. Els GAL, començant per qui era el president espanyol i, per tant, responsable màxim de la creació d'una banda terrorista finançada per alts càrrecs del ministeri d'Interior, són tots al carrer. Deu ser per això que les víctimes dels seus crims no són considerades víctimes.

e-notícies , 2/4/2012
 
El crit de Brussel·les: "Volem un Estat català" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 abril 2012
Els herois de Brussel·lesÉs molt probable que algunes persones, en veure el llibre Els herois de Brussel·les, de Manel Bargalló, a l'aparador d'una llibreria, pensin que no té cap sentit llegir-lo perquè poques coses els dirà que elles no sàpiguen. Tanmateix, qui pensi així s'equivocarà. És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel·les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que ara en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d'inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s'hauria fet, ja que l'èxit d'una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per fer de pont entre visions enfrontades o per apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs -entre els quals Joan Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Joan-Anton Martínez-Llorach...- i també els neguits que van passar a mesura que la data s'atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l'Ajuntament de Brussel·les, penjaven d'un fil.

Es tracta, per dir-ho clar, d'un llibre de lectura necessària per a totes aquelles persones interessades en les diverses iniciatives independentistes que la societat catalana ha dut a terme darrerament al marge de la seva classe política, així com els motius que les han motivat. Especialment la de Deumil.cat i les consultes per la independència. I és que tenen la mateixa arrel: el descontentament i la frustració generalitzada del poble català davant la pusil·lanimitat, la indolència i el conformisme d'aquells partits que parlen dia rere dia d'independència o del dret de decidir però que no tenen cap projecte de país ni cap full de ruta per materialitzar allò que prediquen. No és estrany, per tant, que aquests partits giressin l'esquena a Deumil.cat. Una altra cosa és que hi col·laboressin militants de base a títol personal, però els partits, com lamenta Bargalló, es van fer l'orni.

Una altra decepció que el llibre recull és el cop de porta d'Esquerra i CiU a la Iniciativa Legislativa Popular que demanava al Parlament una proposta de llei per convocar un referèndum per la independència. Bargalló ho explica així: "Per desgràcia, la votació de la Mesa en contra de l'admissió de la ILP ens deia que per als dirigents d'ERC i CiU no entrava dins dels seus plans a curt termini fer cap acció al Parlament a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Tot el que fossin proclames, discursos o declaracions independentistes que no tenen cap conseqüència jurídica o política, no representa cap problema per a aquests partits, però quan es tracta que sí que en tinguin, aleshores, ni parlar-ne".

Encara vindrien més desenganys de la mateixa mena. Manel Bargalló en destaca dos: l'abúlia del Casal Català de Brussel·les i el buit que van patir per part dels eurodiputats catalans el dia que la delegació de Deumil.cat tenia una recepció al Parlament Europeu. El Casal Català de Brussel·les -als antípodes de la implicació d'algun dels seus membres- basava la seva indiferència en la consigna de la Generalitat "de no posar-se en política" per no perdre les subvencions, cosa que no tenia cap sentit atès que la iniciativa era popular i no partia de cap força política. "Sabia que els casals depenien de la Vicepresidència de la Generalitat" -diu Bargalló-, "i, per tant, estaven sota les ordres de l'honorable Josep-Lluís Carod-Rovira. No podia ser que, qui fou el màxim dirigent d'ERC, no ens ajudés en una manifestació per demanar la independència de Catalunya. Com pot ser que un partit independentista retallés subvencions al Casal Català de Brussel·les si aquest ens ajudava a fer una manifestació independentista? Impossible... No m'ho podia creure! Tenia l'esperança que encara que no ho fes de manera explícita per no violentar els seus socis de govern, deixaria que el Casal ens ajudés". Però no hi va haver cap ajuda.

Pel que fa al desistiment dels eurodiputats catalans, el llibre explica que només Raül Romeva, d'ICV, va excusar la seva absència. Els altres senzillament no van aparèixer. "La prova fefaent que existeix un divorci entre els partits catalans i la societat civil catalana, la tenen vostès avui, aquí, ara mateix -va dir Bargalló davant les càmeres de TV3 al Parlament Europeu-. Cap eurodiputat dels Països Catalans no ha vingut a rebre'ns. Cap!" Tot plegat va ser una lluita titànica contra el calendari i contra problemes que adquirien una gran dimensió en la mesura que els efectius humans i els recursos econòmics, menys de deu mil euros, eren molt limitats.

Els herois de Brussel·les, consegüentment, és un llibre que recull aquesta fita, i ho fa, a més, de manera amena, plena d'intriga i transmetent al lector l'esforç que va suposar la realització de tan formidable i reeixida aventura. Cal tenir en compte que encara que el títol del llibre al·ludeix als deu mil catalans que van anar a Brussel·les, els autèntics herois de la fita, els qui veritablement mereixen aquest qualificatiu, va ser aquell grapat de bojos meravellosos que, passant per damunt de la basarda, de la passivitat i de la resignació que ens tenalla, van tirar pel dret i van escriure aquesta pàgina plena de valor simbòlic de la nostra història. Per a molts potser només és un gra de sorra, però un gra de sorra és una partícula de roca. I en el cas de Catalunya, aquesta roca es diu voluntat de ser.

Lletres , núm. 51, desembre 2011/gener 2012
 
Els bancs ja han arribat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 abril 2012
Instal·lació de bancs a la rambla del Celler
Instal·lació de bancs a la rambla del Celler
Avui vull donar les gràcies a l'Ajuntament de Sant Cugat, i en especial a Serveis Urbans, per la instal·lació, a la rambla del Celler, entre l'Ajuntament i el carrer de Francesc Moragas, dels bancs de fusta que havíem demanat per a la gent gran des d'aquesta mateixa columna l'octubre i el febrer passats. El meu agraïment més sincer en nom de les persones d'edat avançada que els faran servir. En total s'hi han instal·lat una vintena de bancs alguns dels quals, d'acord amb la petició, són en zona assolellada per tal que els avis s'hi trobin a gust a l'hivern. És cert que a prop del carril bici, on abans hi havia les gèlides cadires de disseny, ara no n'hi ha cap, però suposo que és per evitar possibles accidents en cas de caiguda d'un ciclista. Sigui com vulgui, cal dir que aquests bancs han estat molt ben acollits per les persones grans fins al punt que una d'elles, la senyora Bailina, de 84 anys, em va dir: "Quan vaig veure que els operaris de l'Ajuntament estaven instal·lant bancs de fusta, em va fer tanta il·lusió que, si hagués tingut el teu telèfon, t'hauria trucat en aquell mateix moment per dir-t'ho. Quina alegria més gran!" Jo també la vaig tenir, l'alegria, perquè el fet que l'Ajuntament hagi escoltat una petició tan insignificant com aquesta denota molta sensibilitat per part seva. I, a més, ha estat tot un detall instal·lar un banc encarat al sol just a tocar de l'escocell elevat del gran arbre que hi ha al davant del restaurant l'Art, ja que és un lloc molt càlid on els avis, fins ara, es veien obligats a asseure's damunt les pedres. D'ara endavant, però, ja poden fer-ho còmodament recolzats. De fet, he observat que aquest banc està tan sol·licitat a certes hores del dia que sovint queda petit per acollir tots els avis que hi volen seure. En nom de tots ells, moltes gràcies.

Diari de Sant Cugat , 30/3/2012
 
"Si demano el full de reclamacions, de què em servirà?" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 abril 2012
Full de reclamacionsÉs altament positiva la moció presentada per Solidaritat, i aprovada fa pocs dies pel Parlament de Catalunya, en virtut de la qual el govern haurà d'exigir a les empreses l'etiquetatge en català i investigar i multar aquelles que es neguin a fer-ho. La part negativa és que el govern, tot i l'aprovació, no sembla gaire interessat a vetllar per aquest compliment. Val a dir que la Llei del Codi de Consum, malgrat que ja existia, no sols no es complia, sinó que es continua incomplint amb total impunitat. Per això té raó el diputat Uriel Bertran quan diu que la moció no fa res més que "ratificar el dret que tenim els catalans a viure i a consumir en la nostra llengua". La moció, tanmateix, va més lluny i, a banda d'instar el govern a impulsar una campanya que expliqui a les empreses l'obligació que tenen d'etiquetar, com a mínim, en català, fa que el Parlament s'obligui a si mateix a donar exemple comprant productes que estiguin etiquetats en aquesta llengua. Al capdavall, són moltes les empreses que malden per vendre els seus productes a l'administració i és important que aquesta exigeixi, a qui vulgui tenir-la com a clienta, el requisit imprescindible del compliment de la llei.

És vital que el govern entengui que no pot deixar sol el ciutadà en la defensa dels seus drets. Un dret, precisament perquè és un dret, no ha de ser demanat, ha de ser garantit. I la tasca de garantir-lo correspon al govern. És, per tant, el govern català qui ha de vetllar perquè la llengua pròpia de Catalunya no sigui discriminada i qui ha d'acabar amb la sensació d'indefensió que té la societat en aquesta matèria. "Si demano el full de reclamacions, de què em servirà? Com sabré que la Generalitat ha sancionat aquest establiment?", es pregunta molta gent en situacions de greuge lingüístic en llocs comercials. Sobretot tenint en compte que quan el denunciant torna a l'establiment al cap d'uns mesos, per comprovar quins efectes ha tingut el seu tràmit, veu que tot continua exactament igual, la qual cosa resulta molt decebedora.

Però encara bo, si només fos això. El problema és que aboca la societat a la desconfiança en el progrés de la seves denúncies i fa que assumeixi els greuges amb actitud submisa i resignada. I això esdevé un cercle viciós que envalenteix els infractors i fomenta encara més la discriminació. Benvinguda, consegüentment, la moció de Solidaritat i la seva posterior aprovació al Parlament. Ara només cal que el govern, demostrant que es creu allò que aprova, faci complir la llei i que els catalans, gràcies a això, en exigir la presència del català en l'àmbit comercial, demostrin el respecte que senten per la seva llengua i per si mateixos.

e-notícies , 29/3/2012
 
La guerra bruta contra Spanair Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 31 març 2012
SpanairÉs ben curiosa la valentia que tenen algunes persones i entitats per interposar demandes civils al govern de Catalunya i la tremolor de cames que els agafa a l'hora de fer el mateix amb el govern espanyol. L'intent del Partit Socialista de tancar Jordi Pujol a la presó, l'any 1984, no ha tingut mai cap equivalent amb els presidents espanyols Felipe González, José Maria Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, malgrat que el govern del primer va crear una banda terrorista, el govern del segon va ser responsable de crims contra la humanitat i el govern del tercer ha dut l'Estat espanyol a la fallida econòmica.

S'entén, per tant, que hi hagi una aliança d'advocats, entre els quals un despatx de Sant Cugat, per demandar el govern de Catalunya per "possible responsabilitat patrimonial" en representació dels 2.500 afectats pel tancament d'Spanair. Ja sabem que és més fàcil culpabilitzar la Generalitat que no pas desemmascarar els autèntics culpables de la caiguda de la companyia aèria i enfrontar-se amb el govern espanyol, amb Iberia i amb Aena, enemics sistemàtics de Catalunya, disposats a boicotejar la desapareguda companyia catalana i a impedir que l'aeroport de Barcelona sigui un ‘hub' internacional. És a dir, que no sigui res més que un mer esglaó de l'aeroport de Madrid. I si a això hi afegim els voltors que frisaven per dinamitar el projecte -només cal veure quines companyies s'estan quedant ara mateix amb la seva quota de mercat- la fallida d'Spanair resulta molt més diàfana i entenedora.

Cugat.cat , 30/3/2012
 
Artur Mas hauria de visitar els vaguistes de fam Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 28 març 2012
Jaume Bonet i Tomeu Amengual
Jaume Bonet i Tomeu Amengual
Crec que el president de Catalunya, Artur Mas, hauria de viatjar a Mallorca per entrevistar-se amb Jaume Bonet i Tomeu Amengual, els jubilats que han recorregut a una vaga de fam per defensar la llengua catalana. Una llengua que el govern balear de José Ramón Bauzà intenta anorrear fins a convertir-la en residual. Recordem que amb l'arribada del Partit Popular al govern de les Illes, el català, tot i ser la llengua pròpia del país, ha deixat de ser un requisit per treballar a la funció pública i ha passat a ser un simple mèrit. L'espanyol sí que és obligatori, però el català no. Això, evidentment, és un acte de violència tan brutal i inadmissible que tots els mitjans de comunicació n'haurien d'anar plens, denunciant-ho i despertant la societat. N'hi ha que han trigat un mes a donar-li rellevància. Però ja sabem que la missió dels nostres grans mitjans de comunicació no és despertar els catalans, sinó adormir-los. Fer-los creure que no passa res, que tot va bé, que la presó on viuen té unes parets ben maques i que encara que la llengua mori a les Illes, als principatins no els mancarà el plat a taula. El cert, però, és que cal ser molt indolent per creure que els atacs que rep el català a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent no afecten Catalunya i que posar-hi un reflector ben potent al damunt seria una ingerència en afers aliens.

Ens equivoquem greument si ens pensem que el setge a la llengua, fora del Principat, no és cosa nostra. I tant que ho és! Els afers lingüístics de les Illes són els nostres afers, i una manera de situar aquesta qüestió en primera plana informativa i de torpedinar el genocidi lingüístic del govern balear és que el president Mas agafi un avió, viatgi a Mallorca i visiti Jaume Bonet i Tomeu Amengual tot interesant-se per la seva salut i per la situació d'asfíxia que la llengua està patint en aquelles terres. És ben segur que el PP -especialment el PP balear- traurà foc pels queixals en veure's il·luminat per un reflector tan potent com aquest -no hi ha res que el maquiavèl·lic odiï més que la llum-, però el president de Catalunya no pot romandre indiferent davant d'una agressió tan perversa i anihiladora. No s'entendria que mentre la Confederació d'Educadors del continent americà se solidaritza amb els vaguistes defensors de la nostra llengua, el president català guardi silenci i miri a una altra banda. I, per prendre'n consciència, només cal respondre aquestes dues preguntes: la llengua que parla el president Mas no és la mateixa que la que parlen Jaume Bonet i Tomeu Amengual? Aleshores, per què les agressions que està rebent aquesta llengua a les Illes no haurien de merèixer l'interès i l'atenció de la figura institucional més rellevant dels Països Catalans? Crec que aquesta figura té el deure de crear consciència i de fer costat a aquelles persones que humilment, allà on sigui, no dubten a arriscar el més preuat que tenen, que és la seva vida, en defensa de la llengua, de la identitat i de la dignitat del poble català. Si us plau, president Mas, aneu a Mallorca.

El Singular Digital , 27/3/2012
 
Pere Soler, del Partit Socialista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 març 2012
Pere Soler
Pere Soler
Arribo al Terra Dolça a quarts de dues de la tarda. Encara és d'hora i només hi ha un parell de taules ocupades, però una de les persones que hi dinen no em resulta desconeguda. M'assec, torno a mirar la persona en qüestió, que està acompanyada d'una altra, i penso que és en Pere Soler, el regidor del Partit Socialista a l'Ajuntament de Sant Cugat. No n'estic segur, perquè no hem coincidit mai enlloc, però per les fotos que n'he vist diria que és ell. Si és així, es tracta del polític amb el qual he mantingut una discrepància puntual a través d'uns escrits a Cugat.cat. No és cap secret que pensem diferent i que, atès que no vull per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el que tenen, per exemple, Espanya, França o Suècia, és a dir, el de nacions plenament sobiranes amb veu i vot a la Unió Europea i a les Nacions Unides, és obvi que no ens posarem mai d'acord. I encara menys pel que fa al tarannà i a la praxi del Partit Socialista. Tanmateix, quan acaba de dinar, veig que s'alça de la taula, paga el compte a la barra, recull les seves coses i, tot venint cap a mi, em diu somrient: "Víctor Alexandre, oi?", "Sí", responc. I aleshores m'allarga la mà, es presenta com a Pere Soler i em comenta distès les nostres discrepàncies ideològiques. Som com som i pensem com pensem, ens diem. Però estem d'acord que la vida és discrepància i que allò que ens fa civilitzats és precisament la manera com gestionem aquesta discrepància i el codi ètic que observem en la nostra relació amb els altres. Quan Pere Soler se'n va, penso que he conegut una persona noble i això m'agrada. Divergim políticament, és clar que sí, però no importa. Hi ha altres valors que també compten, i una encaixada de mans i un somriure franc són un llenguatge universal d'afecte i de respecte mutu. Un dia per recordar.

Diari de Sant Cugat , 23/3/2012
 
L'independentisme submís Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 25 març 2012
L'independentisme submísQuan alguns catalans es pregunten per què estem com estem, és a dir, per quina raó Catalunya sembla avui més a prop de la seva desaparició nacional que no pas quaranta anys enrere, no els cal cap esforç titànic per trobar-ne la resposta. En tenen prou de veure tot el que ha hagut de fer la societat civil catalana, sense ajuda de ningú, per contrarestar la bena que la classe política i els mitjans de comunicació els han posat als ulls. L'ocultació, minimització o banalització de les agressions que patim forma part d'aquesta estratègia política que pretén fer-nos creure que la insubmissió no és bona perquè pot empipar l'amo espanyol. I ja se sap que si l'amo espanyol s'empipa podria arribar a l'extrem, Déu no ho vulgui, de titllar-nos de radicals. Oh, quin horror! A mi mateix m'agafen calfreds, només de pensar-hi. Es tracta, per tant, de practicar l'independentisme submís. Aquella cosa tan bonica d'Esquerra anomenada "pluja fina".

Heus aquí tres petites mostres ben recents d'aquesta praxi tan entenimentada:

  • Joana Ortega, vicepresidenta del govern, en resposta a la petició del diputat Toni Strubell, de Solidaritat, de fer costat als ajuntaments davant la imposició de la bandera espanyola: "No volem generar problemes on no n'hi ha. No volem una guerra de banderes. [...] Si la llei no agrada el que cal fer és treballar per canviar-la en comptes de treballar per incomplir-la".

  • Josep Maria Vila d'Abadal, alcalde de Vic, demanant a l'alcaldessa de Sant Pol de Mar que faci onejar la bandera espanyola a l'Ajuntament, no fos cas que l'acusessin de "radical": "La provocació que ens fan els contraris a la bandera catalana serveix perquè nosaltres quedem com uns radicals. I nosaltres hem de ser gent radicalment catalana, que volem que el nostre país sigui un Estat, però som moderats i volem a tothom".

  • Anna Simó, portaveu d'Esquerra: "L'únic antídot a l'espoli fiscal és el concert econòmic, i el govern disposa de majoria parlamentària per avançar en aquesta direcció".

D'entrada, caldria que la senyora Ortega ens expliqués com es capgira una realitat adversa defugint el conflicte generat per aquesta mateixa realitat. Sobta, francament, que la senyora Ortega no s'hagi adonat que un dels trets que identifiquen més diàfanament el submís és que tendeix a considerar conflictiu tot esclau rebel i a mostrar-se força obedient davant les lleis que l'esclavitzen. Deu ser per això que la vicepresidenta pensa que allò que provoca conflicte és el rebuig a la bandera espanyola i no pas la seva imposició. El que no diu, tanmateix, és de quina manera treballa ella per capgirar aquesta imposició.

Amb relació a les paraules del senyor Vila d'Abadal, hi ha alguns aspectes de caràcter semàntic força sorprenents. Per una banda, ens diu que hem d'evitar quedar "com uns radicals", i, per l'altra, ens demana que siguem "gent radicalment catalana", atès que "som moderats". Quin embolic. En què quedem, hem de ser "radicals" o hem de ser "moderats"? Costa d'entendre, perquè, si som moderats en la defensa de la catalanitat, com podem ser radicalment catalans? El moderat sempre compleix les normes de la presó, per això no sols no se n'evadeix -evadir-se està prohibit- sinó que s'hi acomoda. Això sí, ningú no li pot negar que treballa força per aconseguir que la seva cel·la sigui una cel·la diferencial. La pregunta és: pot arribar a tenir un Estat un poble que ni tan sols és capaç de plantar-se davant la imposició d'un tros de roba?

Finalment, pel que fa a les declaracions d'Anna Simó, en qualitat de portaveu d'Esquerra, són el viu retrat de l'autonomisme. Que un partit que es vanta de ser independentista arribi a l'extrem de dir que l'únic antídot contra l'espoliació fiscal és el concert econòmic, en lloc de la independència, demostra fins a quin punt constitueix un frau electoral per si mateix i un instrument al servei de l'immobilisme més patètic. Tanmateix, si veritablement creu que el concert econòmic és a les mans de CiU, atesa la seva actual majoria parlamentària, per què no va assolir-lo Esquerra, aquest concert, en els set anys de majoria parlamentària de govern tripartit "catalanista i d'esquerres"? Què se n'ha fet, d'aquella famosa clau que el 17 d'octubre de 2006 Carod-Rovira esmentava cofoi tot dient: "la tinc a la butxaca"?

Davant d'aquest panorama, és comprensible que sigui la societat qui s'organitzi pel seu compte i que, després de l'èxit i de la projecció internacional de les consultes, estigui ara treballant en el projecte de l'Assemblea Nacional Catalana, que es va constituir el passat 10 de març al Palau Sant Jordi de Barcelona. Quan els gestors polítics d'un poble sotmès defugen les seves responsabilitats en la consecució d'un Estat propi, és la societat civil qui n'ha d'agafar les regnes.

e-notícies , 22/3/2012
 
El setge a la llengua catalana també és violència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 24 març 2012
El setge a la llengua catalana també és violènciaEl violent psicològic, que és infinitament més pervers que el violent físic, té dues coses al seu favor per garantir-se la impunitat. La primera és que els seus cops no fan sang, ni soroll, ni deixen marca; la segona és que compta amb el suport d'aquells que s'escandalitzen quan algú trenca un vidre aliè, però que guarden un silenci còmplice davant d'agressions molt més sibil·lines o en homenatges del seu partit a antics dirigents feixistes. Val a dir, tanmateix, que l'aspecte més perniciós d'aquesta violència no rau únicament en la seva invisibilitat, sinó en la manera com manipula la víctima per tal d'empènyer-la a una reacció de violència física que permeti mostrar-la com a botxí davant la societat. Es tracta, per tant, que la societat, coneixedora només de la reacció, no pas de les maniobres que han alimentat aquesta reacció, emeti un judici merament epidèrmic dels fets. És a dir, que en lloc de considerar l'agressió una reacció a un cúmul d'agressions prepotents anteriors, cosa que no seria un eximent però sí un atenuant, la consideri una acció inicial en tota regla.

El Partit Popular és un mestre en aquesta praxi. Primer exerceix una violència psicològica repulsiva a través de tot l'aparell de l'Estat contra la nació catalana i la seva llengua -a Mallorca fins i tot hi ha persones jubilades fent vaga de fam contra els atacs del PP a la llengua-, i després espera que quatre eixelebrats piquin l'ham i li llancin una pedra per poder rendibilitzar mediàticament l'agressió i presentar-se com a víctima. Sense anar més lluny, l'operació per acabar amb la immersió lingüística a Catalunya és violència en el sentit més literal del terme. Com ho és també l'intent d'extingir la llengua catalana al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent. És la violència repulsiva del Partit Popular, que demana cínicament que la societat condemni el trencament d'un vidre a la seva seu de Sant Cugat mentre continua negant-se a condemnar el règim franquista, un règim sanguinari que va cometre milers de crims contra la humanitat.

Per això deia jo mateix en un article anterior que, com diu la saviesa popular catalana, "qui sembra vents, cull tempestats". Aquesta frase, mal que pesi a l'espanyolisme -que en la seva ignorància arribava a considerar-la una traducció de la seva equivalent espanyola-, forma part dels vint-i-cinc mil refranys i proverbis catalans més antics en la mateixa mesura que també forma part de la saviesa popular francesa. A França la diuen així: "Qui sème le vent récolte la tempête".

Cugat.cat , 23/3/2012
 
Nacionalisme espanyol i complex d'inferioritat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 març 2012
Nacionalisme espanyol i complex d'inferioritatNacionalisme espanyol i intel·ligència són termes contradictoris. El nacionalisme espanyol, especialment l'ultranacionalisme que avui dia encarnen el Partit Popular i Ciudadanos, és l'antítesi de la intel·ligència. Té arrogància i agressivitat, sí, però intel·ligència no. De fet, la seva sola existència ja és un insult a la intel·ligència. Una altra cosa és que hi hagi catalans que es deixin intimidar per aquesta arrogància i per aquesta agressivitat fins al punt de confondre-les amb un cervell maquiavèl·lic que barrina i barrina les vint-i-quatre hores del dia contra Catalunya. Però els enemics de Catalunya no són intel·ligents. Tenen un Estat agressiu al darrere, això és obvi. Però no són intel·ligents. Si ho fossin, encara que només fos una mica, no farien res del que fan. No ofegarien econòmicament Catalunya, ni prohibirien les seleccions nacionals, ni imposarien la bandera espanyola als ajuntaments catalans. Al contrari. Si fossin intel·ligents donarien el màxim peixet a la societat catalana per tal de tenir-la contenta i enganyada amb un sistema de finançament com el d'Euskal Herria, deixarien que Catalunya competís internacionalment com ho fa Escòcia i es mostrarien indiferents a l'absència del símbol nacional espanyol al balcó dels nostres consistoris.

El problema és que no ho poden fer, això. No ho poden fer perquè no són intel·ligents i perquè la cerrazón -paraula sortosament intraduïble al català- és part inherent de la naturalesa espanyola, una naturalesa que abans es deixaria matar que no pas s'empassaria el seu esperpèntic orgull imperial. L'orgull els pot i serà la seva destrucció. I és que en realitat Espanya és un bluf, un tigre de paper amb un complex d'inferioritat tan immens que tot el que fa no és res més que una mostra escandalosa de la seva inseguretat. La imposició de la bandera espanyola n'és una prova. Si Espanya se sentís forta i segura de si mateixa no necessitaria imposar cap símbol. Però se sent feble i fracassada i els seus únics recursos són la ràbia i l'ús de la violència psicològica estatal per dir-se a si mateixa, no pas a nosaltres, que no és un tigre de paper. Però sí que ho és, i per comprovar-ho només cal llançar-li una galleda d'aigua a sobre. El dia que els catalans ho facin, descobriran l'engany. Llavors se sentiran tan avergonyits com l'au que descobreix que l'home que la intimidava era en realitat un espantaocells.

e-notícies , 19/3/2012
 
En vaga de fam per la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 21 març 2012
Jaume Bonet
Jaume Bonet
És molt greu el que està passant al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent amb la llengua catalana. Molt greu. Però a mi encara em sembla més greu la indiferència amb què s'ho agafen les autoritats del Principat. Deuen pensar el mateix que pensa Europa quan anem a Brussel·les a exclamar-nos de les agressions espanyoles que patim, que es tracta d'un afer intern de l'Estat espanyol. Deuen considerar que l'operació del Partit Popular, d'esborrar definitivament la llengua catalana del País Valencià, de les Illes i de la Franja, és un afer intern d'aquelles terres i que no ens hi hem d'immiscir. En ambdós casos és un greu error, tanmateix. S'equivoca Europa i s'equivoquen els nostres governants amb aquesta indiferència, perquè el desistiment de responsabilitats davant d'una agressió no n'evita els efectes. I l'intent, per part d'Espanya, d'aconseguir al segle XXI allò que no va poder aconseguir al segle XVIII, afectarà Europa sigui quin sigui el resultat. Negativament, en cas que Espanya aconsegueixi anorrear Catalunya, perquè desapareixerà un patrimoni cultural mil•lenari, i positivament, en cas que Catalunya se'n surti, perquè la consecució d'un Estat català voldrà dir que hi ha hagut un poble europeu que ha recuperat la seva llibertat.

En aquests moments, Espanya esmola les seves eines per consumar el genocidi de la llengua catalana. Ho fa al País Valencià, eliminant escoles de línia en llengua catalana –a Alacant, per exemple, ara fa tres cursos, ja només deu dels cinquanta-set centres públics i només un dels trenta-tres concertats tenien línies en aquesta llengua. A la Franja de Ponent, per decisió del govern aragonès, la llengua catalana deixa de dir-se "català i passa a dir-se "modalitat lingüística", es fixa la titularitat de l'espanyol com a única llengua oficial, s'eliminen les acadèmies de català i s'impossibilita que els ciutadans puguin adreçar-se en català a l'administració, ja sigui oralment o per escrit. I pel que fa a les Illes, per decisió del govern balear, el català deixa de ser un requisit per treballar a la funció pública i passa a ser un simple "mèrit". Diu el seu president, José Ramón Bauzà, que ho fan perquè el català "no sigui un obstacle que impedeixi l'accés de persones que superin les proves amb més nivell". Quin cinisme. Primer van arribar a les Illes i van imposar-hi la llengua espanyola, després van perseguir la llengua catalana i els qui la defensaven i, finalment, ara que ja li tenen el peu al coll, la satanitzen qualificant-la d'"obstacle". La llengua catalana, per tant, no és una llengua, és un "obstacle". I qui vol obstacles en el camí de la vida, oi?

Davant d'aquesta violència ferotge, uns jubilats de Mallorca –Jaume Bonet i Moll, Bartomeu Amengual i Josep Company– estan fent vaga de fam. Jo no sé si se'n sortiran, perquè la seva mort per aquesta causa no crec que amoïni gaire el nacionalisme espanyol. Però cal que tinguin el suport del Principat no sols com a defensors de la nostra llengua, sinó, sobretot, com a defensors de la nostra dignitat col·lectiva. La pregunta és: el nostre govern no té res a dir sobre el fet que en ple segle XXI, gairebé quaranta anys després de la mort d'en Franco, la llengua catalana hagi de ser defensada amb vagues de fam? No l'amoïna gens, això? No hi té res a dir? No hi té res a fer? Jo crec que sí. Jo crec que aquest odi i aquesta violència contra el nostre poble són motiu més que suficient per aïllar el Partit Popular. I perquè això sigui possible cal que el govern de Convergència i Unió no formalitzi cap més pacte amb una formació política l'objectiu prioritari de la qual és l'anorreament de la nació catalana i el genocidi de la seva llengua. Tenim territoris o espais vitals diferents, és cert, però som un sol cos. Pensar que Catalunya pot viure al marge del que passa a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent és tan ingenu com considerar que els habitants d'una casa poden viure al marge del que passa a les seves habitacions.

El Singular Digital , 20/3/2012
 
Set dones assassinades Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 20 març 2012
Cartell Dia Internacional de la DonaCrec que el veritable Dia Internacional de la Dona serà el dia que no calgui celebrar el Dia Internacional de la Dona. Dic això perquè aquesta diada que acabem de celebrar a Sant Cugat, amb un munt d'activitats i que és absolutament necessària, és també, en si mateixa, l'expressió d'un desequilibri social, un desequilibri que gairebé sembla normal de tan arrelat com està. Però no n'és, de normal. De fet, és una aberració. La prova la tenim en les set dones que han mort a Catalunya en aquests primers mesos del 2012 víctimes de la violència masclista. Potser algú consideri que aquesta xifra és insignificant, però, si és així, caldrà dir-li que en menys de tres mesos el nombre de víctimes del 2012 ja ha superat la meitat del total de víctimes dels anys 2011 o 2010. A mi, en tot cas, la xifra em sembla escandalosa. Però encara em sembla més escandalosa la naturalitat amb què tots plegats l'acceptem. Set dones han estat assassinades enguany per la seva condició de dones i no passa res. Absolutament res. Si la situació fos a l'inrevés i estiguéssim parlant de set homes assassinats per les seves dones l'alarma social i el ressò mediàtic serien radicalment diferents. "Què està passant?", ens preguntaríem. "Com pot ser que hi hagi tantes dones que assassinen els seus marits o exmarits?". I és que en el fons, en la nostra jerarquia social, ser dona encara és una categoria inferior. Per això, de la mateixa manera que l'assassinat de cinquanta africans és menys notícia que l'assassinat d'un occidental a l'Àfrica, també l'assassinat de set dones a mans de sis homes és menys notícia que l'assassinat de set homes a mans de set dones. No ho voldrem reconèixer i direm que l'assassinat d'una dona té el mateix interès informatiu que el d'un home. Però no és pas veritat. La nostra aquiescència ens delata.

Diari de Sant Cugat , 16/3/2012
 
La bandera espanyola, símbol d'opressió de pobles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 març 2012
Bandera espanyola retirada a Sant PolObservem les recents declaracions de dos representants de l'ultranacionalisme espanyol amb relació a la imposició totalitària de la bandera espanyola en els ajuntaments catalans:
6/3/2012. María de los Llanos de Luna, delegada d'Espanya a Catalunya: "No es tracta d'una qüestió ideològica, sinó legal."

4/3/2012. Diego Sánchez, president del PP del Maresme: "La tensió la va començar un grup d'independentistes [de Sant Pol] que ha volgut crear problemes allà on no n'hi havia. [...] No s'hi val a dir que al balcó de l'Ajuntament no hi penja cap bandera, perquè la llei és prou explícita en el sentit que el símbol ha d'ocupar un lloc preferent als edificis públics."
6/3/2012. Albert Rivera, president de Ciudadanos: "Un alcalde ha de complir les lleis; complir la llei no pot ser una excepció, una anomalia, si no la volen complir que no es presentin per a alcaldes ni per a regidors. [...] No penjar la bandera és de neocacics; un alcalde no pot decidir que no penja una bandera o que penja una bandera pirata."
I ara observem què deien algunes d'aquestes persones o altres veus dels seus partits abans de l'afer de Sant Pol de Mar:
7/5/2010. Alícia Sánchez-Camacho: "Cal sortir de la crisi i no preocupar-se per un debat identitari que no preocupa a la Catalunya real ni és la seva prioritat."

15/10/2010. Pere Calbo, diputat del PP al Parlament: "Volem prescindir del debat identitari perquè volem resoldre els problemes reals que ocupen i preocupen la gent."
1/5/2010. Albert Rivera: "Amb presidents que només es preocupen per la identitat, la bandera, la nació i l'Estatut, no sortirem de la crisi. [...] Menys banderes i més feina."
Diu la vella dita que abans s'agafa un mentider que un coix, però sembla que encara es fa més via si el mentider, a més a més, és nacionalista espanyol. Revisem el seu discurs i veurem fins a on arriba la seva obsessió per imposar-nos una identitat, una bandera, unes lleis i uns costums que no són nostres, però que ells necessiten que ho siguin per deixar de quedar retratats com el que són: col·laboracionistes al servei d'un Estat que no té cap altra dèria que l'anorreament nacional de Catalunya.

Diu la senyora De Luna que "és una qüestió legal, no ideològica". Talment com si darrere d'una llei no hi hagués ideologia i no fos precisament una ideologia nacionalista espanyola la que imposés per llei l'exhibició de la bandera espanyola als ajuntaments catalans. Com és, aleshores, que als edificis dels Mossos d'Esquadra hi onegen les banderes catalana i espanyola mentre que als dels cossos policials espanyols només ho fa l'espanyola?

Diu Diego Sánchez, del PP, que "un grup d'independentistes de Sant Pol ha provocat problemes on no n'hi havia". Una altra mentida, ja que ha estat justament el seu partit nacionalista espanyol qui els ha creat. La crispació a Sant Pol ha començat just a partir del moment que el PP ha volgut imposar la bandera espanyola. Cap llei, si és justa, no pot imposar un símbol contra la voluntat majoritària, pacifica i democràtica d'una població.

Diu Albert Rivera que "un alcalde no pot decidir que no penja una bandera". Nova mentida, perquè no hi ha cap alcalde o alcaldessa que ho decideixi unilateralment. Ho decideixen les majories o els plens dels ajuntaments que, com tothom sap, estan formats per partits polítics que representen els vots i el sentiment de la ciutadania. I a la immensa majoria dels consistoris de Catalunya, la ideologia nacionalista espanyola representada pel PP, i encara més per Ciudadanos, té el pes específic d'un pèsol.

Diuen Sánchez-Camacho, Calbo i Rivera que "amb la crisi el debat identitari no ha de ser prioritari", que "volen prescindir d'aquest debat" i que "menys banderes i més feina". Molt bé, aleshores per què esmercen tanta energia volent imposar els símbols identitaris espanyols a poblacions catalanes que no en volen saber res? Si del que es tracta, com diu el ciudadano neocacic Rivera, és que hi hagi com menys banderes millor, de què es queixa? No és precisament això, reduir el nombre de banderes, el que fan els ajuntaments catalans quan prescindeixen de la bandera espanyola al seu balcó?

Magnífica, finalment, la decisió d'Arenys de Munt de celebrar una consulta per tal que sigui la ciutadania qui decideixi si vol o no vol la bandera espanyola al balcó del Consistori. Ara, per donar encara més legitimitat als governs municipals en aquesta qüestió, només cal que la iniciativa s'estengui arreu de Catalunya. La Casa de la Vila és la casa de la ciutadania, i és la ciutadania, només la ciutadania, qui ha de decidir quins símbols exhibeix al balcó de casa seva.

e-notícies , 15/3/2012
 
El Consell General de Dentistes contra Vitaldent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 18 març 2012
VitaldentHi ha una multinacional dental amb presència a Sant Cugat que darrerament ha estat notícia per la seva política publicitària mancada d'escrúpols a l'hora d'anunciar-se en programes de televisió que converteixen els platós en autèntics podrimeners i que s'aprofiten de l'afany de lucre d'algunes persones per fer espectacle de les misèries humanes. Aquesta empresa es diu Vitaldent i l'escàndol es va produir arran de l'aparició de la mare d'un home condemnat per encobrir l'assassinat d'una noia de disset anys anomenada Marta del Castillo. Per aconseguir la presència d'aquella dona en el programa La noria, la cadena Tele-5 va pagar 9.000 euros que ara la fiscalia, en assabentar-se'n, ha decidit intervenir per eixugar els més de 400.000 euros que va costar la recerca del cos de la víctima al riu Gaudalquivir.

De tota manera, la conseqüència més important de l'entrevista a la mare de l'encobridor va ser el rebuig social que va provocar, fins al punt que les firmes comercials que patrocinaven La noria, com ara Nestlé, Campofrío, Puleva o Panrico, van decidir retirar els seus anuncis del programa. Vitaldent, en un principi, davant el rebombori que es va crear, va emetre un comunicat dient que també els retirava perquè és "una empresa socialment responsable", però només dotze dies després ja tornava a anunciar-s'hi dient just tot el contrari i remarcant que "desconeix, a priori, el contingut dels programes en què s'emet la seva publicitat".

Doncs bé, no fa gaire, el Consell General de Col·legis de Dentistes ha denunciat Vitaldent perquè la seva publicitat suposa un "menyspreu vers tots els dentistes que treballen a la resta de clíniques i centres sanitaris dentals" i perquè "estaria enganyant la població, en el sentit d'oferir implants dentals que es col·loquen en un dia". Cal dir, per altra banda, que la campanya de Vitaldent no és només televisiva, també té forma de correu comercial i de propaganda domiciliària. Una propaganda que, ves per on, viola l'article 32 de la Llei de Política Lingüística segons el qual "els documents d'oferta de serveis han d'ésser redactats, almenys, en català". Vitaldent, en canvi, començant per la seva pàgina web, menysprea la llengua catalana i fa aquests papers en espanyol.

Per sort, però, a Catalunya hi ha moltes altres clíniques dentals que, a diferència de Vitaldent, sí que tenen en consideració la nostra llengua. Es tracta, per tant, que les tinguem en compte i que actuem en conseqüència. És a dir, que siguem despectius amb les empreses que ens menyspreen i receptius amb aquelles que ens respecten.

Cugat.cat , 16/3/2012
 
Quan el racista diu "racista" a la víctima Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 març 2012
NacionalistasLa majoria de les persones, quan decideixen abandonar la seva terra per anar a viure a un altre lloc, són conscients que el canvi els suposarà un esforç d'adaptació a una nova realitat cultural. Saben que a partir d'aquell moment ja res no serà igual, però, tot i així, ho assumeixen perquè també saben que l'adéu a una terra no significa pas l'adéu a un mateix. Per tant, siguin d'on siguin, no deixen de ser qui són pel fet de viure a Catalunya, França o Alemanya. Al contrari, són infinitament més rics, ja que aprenen una nova llengua i incorporen una cultura i una visió del món que fins aleshores desconeixien. Són, en definitiva, persones que sumen, no pas persones que resten, perquè la incorporació a una nova col·lectivitat nacional, lluny de ser una renúncia o una pèrdua, constitueix un meravellós enriquiment que els fa més cultes i més savis en la mateixa mesura que la societat d'acollida es fa més culta i més sàvia quan incorpora els seus valors. Catalunya, com diu una cançó, és "fruit d'un mestissatge que ve de segles enllà", i aquesta evidència inqüestionable és justament la que ha configurat la nostra personalitat i ens ha fet acollidors i respectuosos amb altres maneres de ser i de pensar. Acollidors i respectuosos, però no idiotes.

Aquesta és la raó per la qual a un català que decidís viure al País Basc, a França o a Alemanya mai no se li acudiria exigir que el seu fill fos escolaritzat en català en nom de la seva condició d'europeu i d'un pretès dret a la llengua materna. Cada poble té la seva llengua pròpia i ha de ser aquesta, lògicament, la llengua vehicular de les seves escoles. Una altra cosa és que algú, autòcton o forà, vulgui escolaritzar els seus fills privadament en un centre la llengua vehicular del qual sigui una altra. El Liceu Francès o l'Escola Alemanya, per exemple. En aquest cas, serà una opció legítima i no hi ha res a dir. Ara bé, les línies d'ensenyament d'un poble és obvi que les han de marcar els governs nacionals d'acord amb la voluntat democràtica dels seus Parlaments i cap govern de cap altre poble no té dret a immiscir-se en aquesta qüestió. De llengües maternes, a Catalunya, com a tots els pobles del món, n'hi ha moltes, moltíssimes. Però cap d'aquestes llengües, totes respectables, no pot, en virtut del caprici o de la ideologia d'algú, passar per damunt dels drets de la llengua pròpia i nacional i dels acords del Parlament en aquest sentit.

A Catalunya, malauradament, hi viuen algunes persones, molt poques per sort, que odien profundament el país. No, no és que n'odiïn la geografia o el clima, odien la nació. Odien la seva llengua, la seva història i la seva identitat, perquè encarnen la prova del fracàs imperial espanyol. En realitat, són fills ideològics d'aquell Santiago Bernabeu que l'any 1968 va dir: "Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes". Quaranta-quatre anys després, la senyora Consuelo Santos, candidata del Partit Popular per Sabadell i una de les tres persones que estan en contra de la immersió lingüística, ha anat encara més lluny i ha titllat de racista el Parlament de Catalunya tot comparant-lo amb els blancs que prohibien que els negres s'asseguessin al seu costat als autobusos nord-americans a començament del segle XX. La catalanofòbia és capaç de dir aquestes barbaritats i moltes altres sense el més mínim sentit de ridícul. El seu problema, com el de l'esperpèntica entitat Convivencia Cívica Catalana -esperpèntica fins i tot en el nom, ja que persegueix just el contrari-, és que pretenen viure a Catalunya com si visquessin a Valladolid, a Salamanca o a Toledo. És a dir, com si no s'haguessin mogut de la seva terra. I perquè això sigui possible necessiten que sigui Catalunya qui s'adapti a ells i no pas ells a Catalunya. Ja se sap, és el colonitzat qui ha de parlar la llengua del colonitzador i no pas el colonitzador la llengua del colonitzat.

Arribats aquí, però, serà bo preguntar-los si creuen que els parlants de les 283 llengües maternes que hi ha a Catalunya també haurien de tenir un ensenyament lingüístic personalitzat. Més que res perquè quan ens responguin que naturalment que no, atès que no són llengües oficials, els haurem d'enfrontar amb les seves contradiccions i preguntar-los si no havíem quedat que, segons ells, el dret a l'ensenyament en la llengua materna és un dret humà individual? Ho és o no ho és? O potser és una norma que només regeix en cas que la llengua materna sigui l'espanyol? Si és així, ens hauran d'explicar per quina raó l'italià, l'alemany, l'amazic, l'aimara, l'urdú, el wòlof, el quítxua, el portuguès o el panjabí no poden gaudir del mateix dret que l'espanyol. "Porque estamos en España", potser? Però que no diuen que no són nacionalistes? Que no diuen que no es pot discriminar ningú per raons de llengua i que no hi ha drets nacionals, només drets individuals?

En tot cas, el que sí que hi ha són tres raons bàsiques per les quals el català ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Una, perquè és la llengua pròpia del país; dues perquè és una llengua amenaçada de mort; i tres, perquè si el català no és llengua vehicular a les escoles de Catalunya, a quin lloc del món ho ha de ser? Per altra banda, fóra bo que aquesta gent ens digués per quin motiu uns pares de Valladolid poden exigir que el seu fill sigui escolaritzat en espanyol a Lleida i, en canvi, uns pares catalans no poden exigir que el seu fill sigui escolaritzat en català a Valladolid? No compten, aquí, els famosos drets individuals de la llengua materna? Sembla que no, perquè a Valladolid l'única llengua oficial és l'espanyol, que és la llengua pròpia de Valladolid, mentre que a Lleida, tot i que la llengua pròpia és el català, hi ha dues llengües oficials, el català i l'espanyol. I aquí és on rau el parany, un parany que consisteix no sols a prohibir l'oficialitat del català a Espanya -cosa que el faria oficial a Europa- i a imposar l'espanyol com a idioma hegemònic a tot l'Estat, sinó a imposar-lo també com a idioma oficial a Catalunya. D'aquesta manera, com que el català no és oficial a Valladolid, els pares catalans que hi visquin, tot i ser considerats espanyols, no tenen els mateixos drets lingüístics que els val·lisoletans a Catalunya, la qual cosa fa que hi hagi espanyols de primera i espanyols de segona. I aquests espanyols de segona, naturalment, són els espanyols a la força. És a dir, els espanyols que en realitat no són espanyols. Qui és, aleshores, el discriminador? Qui és, en conclusió, el racista?

El Singular Digital , 13/3/2012
 
Trifulkes de la KatalanaTribu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 març 2012
Trifulkes de la KatalanaTribuAvui, des d'aquí, vull donar les gràcies a tots els santcugatencs, inclosa l'alcaldessa Mercè Conesa, que aquests dies van al Teatre Nacional de Catalunya a veure l'obra Trifulkes de la KatalanaTribu, escrita per un servidor i dirigida per Pere Planella amb música i lletra de cançons de Toni Xuclà i Joan Vilamala. Aquesta obra, programada fins al 18 de març, és un musical que explica la història de Catalunya a un públic familiar, a partir de 8 anys. Una història mil·lenària que ens ha estat amagada -hi ha qui diu que no en tenim-, i que ens recorda que conèixer-ne els capítols més importants és bàsic per a la nostra autoestima col·lectiva. Un poble que no sap qui ha estat, és un poble que no sap qui és. I un poble que no sap qui és, està condemnat a viure subordinat a la voluntat d'un altre poble.

He de dir, tanmateix, que la resposta del públic és meravellosa, tant en les funcions escolars com en les familiars, i que la Sala Gran del Teatre Nacional s'omple cada dia. A més, cal remarcar que l'obra està interpretada per actrius. Només per actrius. La nostra història, com la de la majoria de nacions, està tan farcida d'homes que hem volgut que els personatges masculins -Guifré el Pelós, Jaume I, Roger de Flor, Pau Claris...- fossin interpretats per dones. I ho fan tan bé que aquest detall passa desapercebut. En definitiva, es tracta de conèixer el nostre passat de manera didàctica i plaent amb una obra integradora que ens diu que la Catalunya del futur estarà formada per catalans amb arrels en els cinc continents i que pot ser que la Nguéa, la nena protagonista d'origen africà, vegi fet realitat el seu somni de ser presidenta de Catalunya. Si això s'esdevé, serà la primera dona presidenta i la primera persona negra que ho aconsegueixi. Aneu-hi, porteu-hi els infants i divertiu-vos.

Diari de Sant Cugat , 9/3/2012
 
L'assassinat de TV3 i Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 12 març 2012
L'assassinat de TV3 i Catalunya RàdioLa decisió d'eliminar gradualment la publicitat -"para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"- de Catalunya Ràdio i TV3 és un atac frontal a una de les eines bàsiques de cohesió nacional que ha de tenir tot país amb consciència de ser-ho. Ja sabem que podríem abordar el tema de l'hispanocentrisme dels serveis informatius d'aquestes emissores i veure fins a quin punt es pot espanyolitzar en català sense que el teleespectador en sigui conscient, però aquest, ara com ara, no és el debat. D'aquesta qüestió, jo mateix ja en parlo en profunditat en el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya? El problema se centra en la reducció d'ingressos que suposarà per a Catalunya Ràdio i TV3 l'eliminació de la publicitat, cosa que constitueix l'atac més greu que han patit mai aquestes emissores en els seus gairebé trenta anys d'existència. Si això es materialitza, ni que sigui parcialment, la seva continuïtat es veurà gravíssimament amenaçada i el declivi serà inevitable.

Allò que fa de Catalunya Ràdio i TV3 dues emissores homologables amb les principals emissores dels cinc continents és la qualitat dels seus professionals i el pressupost per cobrir totes les àrees de la informació en qualsevol punt de planeta. Sense pressupost, tot això deixa de ser possible i, en no ser-ho, l'oferta s'encongeix, la programació perd nivell i els continguts del país, llevat de Barcelona, gairebé desapareixen, perquè les delegacions i corresponsalies comarcals esdevenen insostenibles. Bàsicament perquè sempre resulta molt més barat desplaçar una unitat mòbil per cobrir la vida cultural barcelonina que no pas la comarcal.

Sé de què parlo, perquè vaig ser un dels pares de Ràdio 4 i recordo la il·lusió amb què va néixer el 1976 així com l'entusiasme de tots els qui vam tenir el privilegi de materialitzar-la. La direcció hi creia tant, en aquella emissora, que la programació en sortia afavorida, els continguts tenien un gran nivell i l'esperit de superació era elevadíssim. Tot d'una, però, allò es va acabar. No va ser de la nit al dia, és clar que no, però sí paulatinament. Els pressupostos van començar a davallar any rere any i Ràdio 4 va entrar en fase de raquitisme, els seus professionals van ser reduïts a la mínima expressió, els programes es van encongir i l'audiència es va volatilitzar. La gent que ara hi treballa fa el que pot, però sap molt bé que l'única raó per la qual el poder no li ha retirat la respiració assistida és perquè la foto del tancament és massa lletja i incòmoda per ser assumida.

La intenció del Partit Popular amb Catalunya Ràdio i TV3 és exactament la mateixa. Es tracta de convertir la primera en una emissora residual i la segona en aquella televisió antropològica que demanava el director general de RTVE, José María Calviño, l'any 1985. I és que una televisió nacional que arriba a l'extrem de no poder fer ni tan sols un programa de debat com Banda Ampla ja no és una televisió nacional, és una televisió local. A partir d'aquí, tot va de mal borràs: els programes veuen minvades les seves possibilitats, els continguts deixen de tenir gruix, desapareix el canal internacional per satèl·lit, es crea una atmosfera de desencís, es produeix una desincentivació professional, tothom es limita a cobrir l'expedient i es deixa de donar cobertura a conflictes armats i actes, activitats, esdeveniments o certàmens de primer ordre. I en no poder entrevistar personatges internacionals, es fa passar per producció pròpia el que no són res més que entrevistes promocionals enllaunades. És a dir, publicitat encoberta. Llavors, com és lògic, l'audiència abandona, l'emissora perd la seva raó de ser i entra en una fase d'inanició en què ja no cal tancar-la perquè en realitat fa temps que és clínicament morta.

Fixem-nos que un dels arguments que es fan servir per desmantellar TV3 és que fa competència deslleial a les emissores privades, és a dir, a 8TV del Grup Godó. Però no és cert. De fet, això no sols és rotundament fals, sinó que és just al contrari. Només cal mirar la programació de 8TV per veure el seu profund menyspreu per la nostra llengua, amb una programació farcida d'espais en espanyol -com si els hispanoparlants, pobrets, no tinguessin canals i canals per escollir- fins al punt que ni tan sols es digna doblar al català moltes de les pel·lícules que projecta. Al Grup Godó no li interessa el país -"país, quin país?"- ni vol tenir-hi cap compromís. Només li interessa el negoci, encara que sigui a costa del país. Recordem, de passada, que han hagut de transcórrer gairebé 40 anys, d'ençà de la mort de Franco, perquè La Vanguardia -òrgan vocacionalment espanyol del pensament més conservador i immobilista- tingui una traducció -una simple traducció- al català. Qui és, per tant, el deslleial? Qui és que actua com a cavall de Troia del nacionalisme espanyol a casa nostra i que, en aliança amb els poders que oprimeixen secularment aquesta terra, s'ha confessat un enemic declarat de l'independentisme i de les llibertats nacionals de Catalunya? Hi pot haver més deslleialtat que aquesta per part d'un grup empresarial català?

Diguem finalment que l'assassinat de Catalunya Ràdio i TV3, a banda de provincianitzar el país, té l'objectiu d'afavorir diverses cadenes espanyoles, com ara la SER, Tele-5 i Antena 3, que fins ara treien foc pels queixals en veure frenada la seva penetració en el mercat català i que en aquest moment s'estan fregant les mans només de veure el tall de pastís que la mateixa Catalunya, amb un somriure babau als llavis, ha decidit lliurar-los amb genuflexió inclosa. Només Convergència i Unió pot evitar que això s'esdevingui. Només CiU pot mantenir la publicitat de les esmentades emissores i les estructures pròpies de la seva dimensió institucional. Per això, davant d'una amenaça tan gran, cal demanar a les bases més catalanistes de Convergència Democràtica que s'apleguin i pressionin contra aquesta barbaritat. Eliminar la publicitat de Catalunya Ràdio i TV3 no seria només, com deia al començament, una agressió inadmissible a la nació catalana, seria també un error polític d'extraordinària magnitud amb conseqüències d'una gravetat extrema per al país.

e-notícies , 8/3/2012
 
L'atac a la seu del PP de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 10 març 2012
Seu del PP a Sant Cugat
Seu del PP a Sant Cugat
Sóc enemic de la violència i estic en contra del seu ús com a vehicle per resoldre els conflictes, ja siguin personals o col·lectius. Crec que la violència no és més que una mostra d'impotència. La impotència d'algú que se sent superat per l'adversari o d'algú que es veu desbordat pel domini absolutista d'un tercer. En ambdós casos, per bé que el segon pugui tenir una justificació moral, el resultat sempre és negatiu. Per tant, no sóc enemic de la violència per raons romàntiques, sinó pragmàtiques. La violència, per gegantina que sigui la raó que l'empeny, sempre és destructiva. Sempre. I no parlo només de la violència física. Parlo també de la violència psicològica, que és infinitament més perversa.

Aquesta violència, per exemple, és la que exerceix Espanya contra Catalunya i que el Partit Popular, amb la seva catalanofòbia, porta al paroxisme. I una prova que la violència genera violència la veiem en l'atac que van patir els vidres de la seu del PP de Sant Cugat, el passat 21 de febrer, quan unes quaranta persones van llançar-hi un parell de pedres tot escridassant aquest partit per la seva ideologia totalitària, nacionalista espanyola i franquista. Recordem que el PP encara no ha condemnat el franquisme.

Jo, com dic, no aprovo aquesta violència. No l'aprovo per les raons esmentades i tampoc no l'aprovo perquè crec que hi ha maneres més intel·lectuals, més edificants i més efectives de rebutjar socialment una ideologia reaccionària com la del PP. Llançar pedres a algú és un comportament primitiu i impropi d'una societat civilitzada. Tanmateix, el PP hauria de reflexionar. Si ho fes, trobaria en la saviesa popular catalana una explicació als atacs que rep. És la saviesa que diu que qui sembra vents, cull tempestats. O, dit d'una altra manera: qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Cugat.cat , 9/3/2012
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 631 - 700 de 1723
spacer.png, 0 kB