spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Trifulkes de la KatalanaTribu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 març 2012
Trifulkes de la KatalanaTribuAvui, des d'aquí, vull donar les gràcies a tots els santcugatencs, inclosa l'alcaldessa Mercè Conesa, que aquests dies van al Teatre Nacional de Catalunya a veure l'obra Trifulkes de la KatalanaTribu, escrita per un servidor i dirigida per Pere Planella amb música i lletra de cançons de Toni Xuclà i Joan Vilamala. Aquesta obra, programada fins al 18 de març, és un musical que explica la història de Catalunya a un públic familiar, a partir de 8 anys. Una història mil·lenària que ens ha estat amagada -hi ha qui diu que no en tenim-, i que ens recorda que conèixer-ne els capítols més importants és bàsic per a la nostra autoestima col·lectiva. Un poble que no sap qui ha estat, és un poble que no sap qui és. I un poble que no sap qui és, està condemnat a viure subordinat a la voluntat d'un altre poble.

He de dir, tanmateix, que la resposta del públic és meravellosa, tant en les funcions escolars com en les familiars, i que la Sala Gran del Teatre Nacional s'omple cada dia. A més, cal remarcar que l'obra està interpretada per actrius. Només per actrius. La nostra història, com la de la majoria de nacions, està tan farcida d'homes que hem volgut que els personatges masculins -Guifré el Pelós, Jaume I, Roger de Flor, Pau Claris...- fossin interpretats per dones. I ho fan tan bé que aquest detall passa desapercebut. En definitiva, es tracta de conèixer el nostre passat de manera didàctica i plaent amb una obra integradora que ens diu que la Catalunya del futur estarà formada per catalans amb arrels en els cinc continents i que pot ser que la Nguéa, la nena protagonista d'origen africà, vegi fet realitat el seu somni de ser presidenta de Catalunya. Si això s'esdevé, serà la primera dona presidenta i la primera persona negra que ho aconsegueixi. Aneu-hi, porteu-hi els infants i divertiu-vos.

Diari de Sant Cugat , 9/3/2012
 
L'assassinat de TV3 i Catalunya Ràdio Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 12 març 2012
L'assassinat de TV3 i Catalunya RàdioLa decisió d'eliminar gradualment la publicitat -"para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado"- de Catalunya Ràdio i TV3 és un atac frontal a una de les eines bàsiques de cohesió nacional que ha de tenir tot país amb consciència de ser-ho. Ja sabem que podríem abordar el tema de l'hispanocentrisme dels serveis informatius d'aquestes emissores i veure fins a quin punt es pot espanyolitzar en català sense que el teleespectador en sigui conscient, però aquest, ara com ara, no és el debat. D'aquesta qüestió, jo mateix ja en parlo en profunditat en el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya? El problema se centra en la reducció d'ingressos que suposarà per a Catalunya Ràdio i TV3 l'eliminació de la publicitat, cosa que constitueix l'atac més greu que han patit mai aquestes emissores en els seus gairebé trenta anys d'existència. Si això es materialitza, ni que sigui parcialment, la seva continuïtat es veurà gravíssimament amenaçada i el declivi serà inevitable.

Allò que fa de Catalunya Ràdio i TV3 dues emissores homologables amb les principals emissores dels cinc continents és la qualitat dels seus professionals i el pressupost per cobrir totes les àrees de la informació en qualsevol punt de planeta. Sense pressupost, tot això deixa de ser possible i, en no ser-ho, l'oferta s'encongeix, la programació perd nivell i els continguts del país, llevat de Barcelona, gairebé desapareixen, perquè les delegacions i corresponsalies comarcals esdevenen insostenibles. Bàsicament perquè sempre resulta molt més barat desplaçar una unitat mòbil per cobrir la vida cultural barcelonina que no pas la comarcal.

Sé de què parlo, perquè vaig ser un dels pares de Ràdio 4 i recordo la il·lusió amb què va néixer el 1976 així com l'entusiasme de tots els qui vam tenir el privilegi de materialitzar-la. La direcció hi creia tant, en aquella emissora, que la programació en sortia afavorida, els continguts tenien un gran nivell i l'esperit de superació era elevadíssim. Tot d'una, però, allò es va acabar. No va ser de la nit al dia, és clar que no, però sí paulatinament. Els pressupostos van començar a davallar any rere any i Ràdio 4 va entrar en fase de raquitisme, els seus professionals van ser reduïts a la mínima expressió, els programes es van encongir i l'audiència es va volatilitzar. La gent que ara hi treballa fa el que pot, però sap molt bé que l'única raó per la qual el poder no li ha retirat la respiració assistida és perquè la foto del tancament és massa lletja i incòmoda per ser assumida.

La intenció del Partit Popular amb Catalunya Ràdio i TV3 és exactament la mateixa. Es tracta de convertir la primera en una emissora residual i la segona en aquella televisió antropològica que demanava el director general de RTVE, José María Calviño, l'any 1985. I és que una televisió nacional que arriba a l'extrem de no poder fer ni tan sols un programa de debat com Banda Ampla ja no és una televisió nacional, és una televisió local. A partir d'aquí, tot va de mal borràs: els programes veuen minvades les seves possibilitats, els continguts deixen de tenir gruix, desapareix el canal internacional per satèl·lit, es crea una atmosfera de desencís, es produeix una desincentivació professional, tothom es limita a cobrir l'expedient i es deixa de donar cobertura a conflictes armats i actes, activitats, esdeveniments o certàmens de primer ordre. I en no poder entrevistar personatges internacionals, es fa passar per producció pròpia el que no són res més que entrevistes promocionals enllaunades. És a dir, publicitat encoberta. Llavors, com és lògic, l'audiència abandona, l'emissora perd la seva raó de ser i entra en una fase d'inanició en què ja no cal tancar-la perquè en realitat fa temps que és clínicament morta.

Fixem-nos que un dels arguments que es fan servir per desmantellar TV3 és que fa competència deslleial a les emissores privades, és a dir, a 8TV del Grup Godó. Però no és cert. De fet, això no sols és rotundament fals, sinó que és just al contrari. Només cal mirar la programació de 8TV per veure el seu profund menyspreu per la nostra llengua, amb una programació farcida d'espais en espanyol -com si els hispanoparlants, pobrets, no tinguessin canals i canals per escollir- fins al punt que ni tan sols es digna doblar al català moltes de les pel·lícules que projecta. Al Grup Godó no li interessa el país -"país, quin país?"- ni vol tenir-hi cap compromís. Només li interessa el negoci, encara que sigui a costa del país. Recordem, de passada, que han hagut de transcórrer gairebé 40 anys, d'ençà de la mort de Franco, perquè La Vanguardia -òrgan vocacionalment espanyol del pensament més conservador i immobilista- tingui una traducció -una simple traducció- al català. Qui és, per tant, el deslleial? Qui és que actua com a cavall de Troia del nacionalisme espanyol a casa nostra i que, en aliança amb els poders que oprimeixen secularment aquesta terra, s'ha confessat un enemic declarat de l'independentisme i de les llibertats nacionals de Catalunya? Hi pot haver més deslleialtat que aquesta per part d'un grup empresarial català?

Diguem finalment que l'assassinat de Catalunya Ràdio i TV3, a banda de provincianitzar el país, té l'objectiu d'afavorir diverses cadenes espanyoles, com ara la SER, Tele-5 i Antena 3, que fins ara treien foc pels queixals en veure frenada la seva penetració en el mercat català i que en aquest moment s'estan fregant les mans només de veure el tall de pastís que la mateixa Catalunya, amb un somriure babau als llavis, ha decidit lliurar-los amb genuflexió inclosa. Només Convergència i Unió pot evitar que això s'esdevingui. Només CiU pot mantenir la publicitat de les esmentades emissores i les estructures pròpies de la seva dimensió institucional. Per això, davant d'una amenaça tan gran, cal demanar a les bases més catalanistes de Convergència Democràtica que s'apleguin i pressionin contra aquesta barbaritat. Eliminar la publicitat de Catalunya Ràdio i TV3 no seria només, com deia al començament, una agressió inadmissible a la nació catalana, seria també un error polític d'extraordinària magnitud amb conseqüències d'una gravetat extrema per al país.

e-notícies , 8/3/2012
 
L'atac a la seu del PP de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 10 març 2012
Seu del PP a Sant Cugat
Seu del PP a Sant Cugat
Sóc enemic de la violència i estic en contra del seu ús com a vehicle per resoldre els conflictes, ja siguin personals o col·lectius. Crec que la violència no és més que una mostra d'impotència. La impotència d'algú que se sent superat per l'adversari o d'algú que es veu desbordat pel domini absolutista d'un tercer. En ambdós casos, per bé que el segon pugui tenir una justificació moral, el resultat sempre és negatiu. Per tant, no sóc enemic de la violència per raons romàntiques, sinó pragmàtiques. La violència, per gegantina que sigui la raó que l'empeny, sempre és destructiva. Sempre. I no parlo només de la violència física. Parlo també de la violència psicològica, que és infinitament més perversa.

Aquesta violència, per exemple, és la que exerceix Espanya contra Catalunya i que el Partit Popular, amb la seva catalanofòbia, porta al paroxisme. I una prova que la violència genera violència la veiem en l'atac que van patir els vidres de la seu del PP de Sant Cugat, el passat 21 de febrer, quan unes quaranta persones van llançar-hi un parell de pedres tot escridassant aquest partit per la seva ideologia totalitària, nacionalista espanyola i franquista. Recordem que el PP encara no ha condemnat el franquisme.

Jo, com dic, no aprovo aquesta violència. No l'aprovo per les raons esmentades i tampoc no l'aprovo perquè crec que hi ha maneres més intel·lectuals, més edificants i més efectives de rebutjar socialment una ideologia reaccionària com la del PP. Llançar pedres a algú és un comportament primitiu i impropi d'una societat civilitzada. Tanmateix, el PP hauria de reflexionar. Si ho fes, trobaria en la saviesa popular catalana una explicació als atacs que rep. És la saviesa que diu que qui sembra vents, cull tempestats. O, dit d'una altra manera: qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Cugat.cat , 9/3/2012
 
La xacra dels animals abandonats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 08 març 2012
La xacra dels animals abandonatsSegons els darrers informes, la crisi actual ha provocat un augment de l'abandonament d'animals a Catalunya. Concretament, les protectores catalanes han acollit uns 22.000 gats i gossos al llarg de l'any i, pel que sabem, el refugi El Cau Amic, de Sant Cugat, que rep suport econòmic de l'Ajuntament i de l'EMD de Valldoreix, es troba gairebé al límit de les seves possibilitats.

Aquesta, però, només és la part més visible del problema, ja que no tots els animals que s'abandonen tenen la sort d'anar a parar a una protectora. N'hi ha molts altres que tenen un destí força menys afortunat, i les voreres de les carreteres i autopistes, per exemple, ens ho mostren tot sovint. Per altra banda, no tots els animals abandonats són gats i gossos, també n'hi ha d'altres espècies, com ara cavalls, canaris, periquitos o tortugues. I si a això hi afegim un mercat il·legal d'animals exòtics, ja ens podem fer una idea de les dimensions que adquireix aquesta situació.

La tendència, quan s'aborda aquest tema, és intentar conscienciar la gent fent-li veure el cost econòmic que té per a la societat el comportament incívic d'algunes persones. Tanmateix, per bé que és cert que genera unes despeses cada cop més voluminoses, el problema econòmic només és la conseqüència de tot plegat. Les causes són més lamentables encara, perquè provenen de la ignorància, de l'egoisme i de la despreocupació així com de la falta d'humanitat de totes aquelles persones que veuen els animals domèstics com una joguina de la qual te'n desprens quan veus que et dóna més feina de la que et pensaves o senzillament te n'has cansat. Vull dir amb això que serà difícil no ja reduir, sinó frenar l'augment imparable d'animals abandonats mentre no canviï la mentalitat de tota aquesta gent capriciosa i indolent que és incapaç d'entendre que un animal és un ésser viu que té un sistema nerviós central i una memòria i també la facultat d'aprendre i de comunicar-se, la qual cosa significa que té uns drets que han de ser respectats. Uns drets legals i uns drets morals. Qui no respecta aquests drets ha de ser fortament sancionat per la seva incivilitat.

Cugat.cat , 2/3/2012
 
Quan de la impunitat se'n diu justícia Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 març 2012
Mossos d'Esquadra indultatsRealment vergonyós l'indult als cinc Mossos d'Esquadra que l'any 2008 van ser condemnats per l'Audiència de Barcelona per haver torturat un home, Lucian Padurau, de nacionalitat romanesa, a qui havien detingut erròniament i de manera violenta el 27 de juliol de 2006 a la porta de casa seva acusant-lo de robatori. El detingut, malgrat que insistia que era hemofílic, va ser colpejat davant dels vianants, que retreien als policies aquest comportament, i posteriorment, ja dins d'un vehicle policial va ser torturat i amenaçat amb el canó d'una pistola a la boca per tal que confessés un delicte que no havia comès. Li van dir: "Més val que t'ho empassis tot. Si la jutgessa et deixa anar, et matem nosaltres". Tot seguit, en arribar a la tristament famosa comissaria de Les Corts, un agent va advertir als seus companys: "No el pegueu més, que aquí hi ha càmeres".

L'any 2009, un any després del judici dels fets, el Tribunal Suprem va ratificar la sentència de l'Audiència de Barcelona i va reafirmar les penes d'inhabilitació professional, presó i multa per delicte de lesions, tortura, maltractaments i detenció il·legal. A partir d'aleshores, però, es va desfermar una campanya corporativa, mediàtica, sindical i institucional a favor dels policies fins al punt que Joan Saura, aleshores conseller d'Interior, va pagar amb diners públics la defensa jurídica dels condemnats contractant un luxós gabinet d'advocats entre els quals el lletrat de la Generalitat Josep Lluís Florensa, que el 2006, com ha recordat el setmanari La Directa, havia estat condecorat amb la medalla al mèrit policial i que el 2009 va defensar la fractura d'un braç d'un home de nacionalitat guineana detingut per la policia amb l'argument que el trencament s'havia produït per culpa de la descalcificació de la víctima durant una "infantesa entre la fam i la guerra" i per "un problema vitamínic".

La campanya contraria a la sentència va comptar no sols amb el suport de tots els sindicats policials, del director de la policia, Rafael Olmos, i de polítics com Montserrat Tura o Joan Delort, sinó també amb el de la UGT, amb Josep Maria Álvarez al capdavant. Per a totes aquestes persones, colpejar brutalment algú i posar-li el canó d'una pistola a la boca amenaçant-lo de mort no són tortures. Són coses que passen. Ja se sap, la vida és així. Hi ha gent amb dret a maltractar en virtut d'un uniforme i gent condemnada a ser criminalitzada en cas que denunciï aquests maltractaments. Deu ser per això que encara és l'hora que els sindicats policials, la UGT, la senyora Tura o els senyors Olmos, Delort i Álvarez es dignin alçar la veu contra les tortures practicades a presos polítics per part de la policia espanyola i la Guàrdia Civil i denunciades pel relator de les Nacions Unides. Es nota que tants anys d'impunitat policial franquista com els que hem patit han aconseguit banalitzar la violació dels drets humans.

Per sort, Amnistia Internacional ha inclòs el cas del romanès Lucian Padurau com a mostra de la impunitat amb què actuen els cossos policials de l'Estat espanyol, fins i tot quan hi ha testimonis oculars, informes mèdics i hospitalitzacions. Però què es pot esperar d'una justícia totalment polititzada que arriba a l'extrem de vantar-se públicament de les seves barbaritats? Recordem, en aquet sentit, les recents declaracions del ministre espanyol d'Interior, Jorge Fernández Díaz, a Catalunya Ràdio, dient que l'indult d'uns Mossos a petició de la conselleria catalana d'Interior era una mostra de bona col·laboració entre governs. Arribats aquí, em sembla interessantíssima la reflexió que l'advocat Jaume Asens fa sobre aquesta qüestió: "Què passaria si no hagués estat una detenció per error? Fa tota la impressió que s'està justificant que, si no hagués estat un error, l'actuació hauria estat correcta. La lògica és perversa".

Quan alguns Mossos honestos -que n'hi ha moltíssims- es pregunten de manera fonamentada per quin motiu han perdut l'estima de la societat, no s'adonen que la resposta es troba dintre seu. Si en lloc de fer corporativisme, protegint els agents que denigren el cos, els aïllessin i els rebutgessin per embrutar-ne la imatge, tot seria diferent. Però que es pot esperar d'un col·lectiu que fa les seves reivindicacions laborals satanitzant la llengua catalana i cridant "¡Viva España!"?

e-notícies , 5/3/2012
 
La bandera espanyola de Sant Pol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 07 març 2012
La bandera espanyola de Sant PolBen lamentable el desenllaç que ha tingut l'afer de la bandera espanyola a l'Ajuntament de Sant Pol de Mar, arran del recurs interposat per l'exregidor Enrique Abad Fernández, actual membre de la direcció d'Ágora Socialista. Aquest personatge, exmilitant d'Esquerra i manifest nacionalista espanyol que es negava a parlar en català en els plens, ha remogut cel i terra perquè la bandera espanyola onegi al balcó del consistori santpolenc en considerar "asombroso" que s'arribi al "incumplimiento de la propia Constitución en un artículo de gran trascendencia como es el del respeto a uno de los principales símbolos identitarios de España". En el seu deliri, a més, Abad Fernández arriba a qualificar de vergonyosa i esborronadora la "insultante complicidad" de la Generalitat -ell escriu "Generalidad"-, de la Diputació de Barcelona i fins i tot de la Delegació del Govern espanyol perquè la seva "pasiva actitud puso de manifesto la falta de respeto y la falta de sentir patrio".

Com sabem, l'alcaldessa de Sant Pol, Montserrat Garrido, de CiU, ha complert la sentència i ha penjat la bandera espanyola, però això no ha servit per tancar l'afer. Ara, enfurismada per l'acte de rebel·lia d'aquest municipi, l'Advocacia de l'Estat continua recollint informació per "si hi ha proves suficients per confirmar que hi va haver ultratge a la bandera i actuar en conseqüència", malgrat que, com diu la senyora Garrido, "la bandera no va ser ultratjada perquè no hi havia cap bandera espanyola penjada" ni tampoc no es pot parlar de restitució ja que "ningú no recorda que s'hagi penjat mai al balcó de l'Ajuntament". I és que del que es tracta és d'intimidar la societat i de dissuadir els governs municipals proclius a fer el mateix. El nacionalisme espanyol és així d'esperpèntic i té raó l'alcaldessa quan afirma que "aquestes decisions en ple segle XXI són molt greus" per la senzilla raó que "un símbol mai no es pot imposar a un poble". La prova és que la bandera espanyola imposada ha estat cremada recentment i que, pel que sembla, se'n cremaran més.

Espanya imposa els seus símbols a Catalunya perquè no en té prou d'imposar-nos la nacionalitat que indica el DNI. Sap que la força d'aquest document és merament administrativa, no pas simbòlica, ja que ningú no experimenta cap emoció davant d'un carnet. Davant d'una bandera potser sí, però davant d'un carnet no. I del que es tracta és de guardar les aparences per tal que sembli que Catalunya ha estat definitivament sotmesa i espanyolitzada. Però només són aparences, i Espanya ho sap. Sap que el ple sotmetiment i la plena espanyolització de Catalunya són impossibles i que l'única manera de compensar aquesta veritat tan dolorosa i indigerible és creant un escenari de ficció. Talment com si fos un decorat. És a dir, no hi fa res que els catalans no siguin espanyols. L'important és que ho semblin davant del món. La presència de la bandera espanyola en els ajuntaments catalans, per tant, no té pas la missió d'espanyolitzar-nos -això ja ho donen per perdut-, sinó de recordar-nos qui mana i d'apaivagar la frustració que els produeix el seu fracàs. Fa tres segles que van imposar-nos els mai no derogats Decrets de Nova Planta i no se n'han sortit. I això els cou. Els cou moltíssim.

Per aquest motiu és important no deixar sol l'Ajuntament de Sant Pol i d'altres que es mantenen ferms, perquè la victòria -victòria rotunda i absoluta- vindrà de la unió de com més ajuntaments millor per plantar cara a les ridícules amenaces de l'Advocacia de l'Estat i de Maria de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya. Recordem la immensa derrota que vam infligir a l'Advocacia de l'Estat amb les consultes per la independència quan amenaçava amb penes de l'infern i inhabilitacions tot consistori que cedís dependències i urnes municipals per a la seva celebració. Es pensava que l'aleshores batlle d'Arenys de Munt, Carles Móra, es quedaria sol. Però el nombre de municipis va créixer ràpidament i la inhabilitació d'un únic alcalde s'hauria convertit en la inhabilitació dictatorial de centenars d'alcaldes, cosa que Espanya no pot assumir perquè la mostraria no sols com el que realment és, una democràcia totalitària, sinó perquè projectaria -un altre cop- el nom de Catalunya arreu del món. L'operació, en conclusió, és senzilla. Sumem ajuntaments refractaris a penjar la bandera espanyola i vegem si s'atreveixen a organitzar un escàndol d'aitals dimensions.

Cap govern municipal no s'ha de sentir intimidat per les paraules de la senyora Llanos de Luna quan diu que "la Llei de banderes del 1981 s'incompleix de manera sistemàtica per part d'alguns ajuntaments i hem de ser inflexibles perquè es compleixi". Digui el que digui, nosaltres hem de ser inflexibles a l'hora d'incomplir-la, perquè ningú, absolutament ningú, no pot imposar-nos arbitràriament cap símbol que el ple d'un Ajuntament hagi rebutjat democràticament. Tota llei que pretengui passar per damunt d'aquests principis és una llei injusta i antidemocràtica i, com a tal, ha de ser transgredida. Els símbols no s'imposen.

El Singular Digital , 6/3/2012
 
Un 'Verdi' a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 març 2012
Cinemes VerdiHem d'acollir amb entusiasme la iniciativa "Volem un Verdi a Sant Cugat", promoguda per un col·lectiu de santcugatencs que, evocant els cinemes Verdi de Barcelona, demana l'existència d'una sala que projecti estrenes en versió original. Tenen moltíssima raó quan diuen que "Sant Cugat és una ciutat amb prou nivell cultural per permetre's aquesta mena de cinema". Ho prova, a més, l'èxit del cicle de cinema d'autor dels dijous, en conveni amb Cinesa, però que no cobreix la mancança, perquè no projecta estrenes i es redueix a dues úniques funcions. Del que es tracta és que arribin els films de la cartellera i que s'acabi amb l'obligació dels santcugatencs d'anar a Barcelona en vehicle privat a causa d'uns horaris nocturns de tren, de diumenge a dijous, que no guarden cap concordança amb els horaris cinematogràfics. Em consta que hi ha receptivitat per part de l'Ajuntament a la iniciativa, però, tenint en compte la idiosincràsia del món de l'exhibició a Catalunya, em temo que difícilment reeixirà. Ho dic per experiència. Jo, personalment, ho vaig intentar anys enrere amb l'empresari Josep Serra, que regentava la Sala Res -actual Be-bop-, i no ens en vam sortir. I no pas per culpa de l'Ajuntament, sinó per l'hostilitat de les empreses establertes que hi veien una competència. Hom dirà: "Competència? Quina competència, si no projecten films en versió original!" Doncs sí, és cert. Però ells ni fan ni deixen fer. Això, és clar, no treu que el col·lectiu hagi de seguir lluitant. I tant que sí! Però cal ser conscients que la situació només es pot capgirar amb diners. Prou diners per poder ser immunes a les pressions. Certament, és lamentable que Sant Cugat estigui subordinada al cinema més descaradament comercial i no tingui ni una sola pantalla destinada a films d'un nivell superior i més adult.

Diari de Sant Cugat , 2/3/2012
 
Ciudadanos no és un partit, és una operació Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 04 març 2012
CiudadanosCada dia que passa és fa més palès el caràcter parasitari d'aquesta formació nacionalista espanyola i catalanofòbica que es fa dir Ciudadanos l'única funció de la qual consisteix a ser la veu dels nostàlgics del franquisme -amb aquells tancs que tant enyora Albert Boadella- i a fer que el Partit Popular, al costat seu, sembli menys extrema dreta del que és. I mira que és difícil, això. Però Ciudadanos ho aconsegueix. El seu caràcter parasitari, tanmateix, no es manifesta només amb això, sinó amb la distància que els separa de la resta de formacions polítiques catalanes. Només cal veure la gestualitat i el llenguatge que fan servir els seus membres en els plens del Parlament, especialment el seu president, Albert Rivera, que es dedica a fer gestos injuriosos a diputats que no pensen com ell quan tenen el torn de paraula, i també el seu portaveu, Jordi Cañas, que utilitza frases d'un altíssim nivell intel·lectual, com ara "Vés-te'n a cagar". A més, naturalment, d'exhibir sistemàticament, tant l'un com l'altre, una violència anímica que és totalment aliena al tarannà català i que s'explica pel caràcter parasitari de què parlàvem. Ciudadanos saben que són paràsits, saben que són percebuts pel gros de la societat catalana com a elements repulsius al servei de tot allò que vagi en contra de les llibertats nacionals del país, i aquestes coses, inevitablement, travessen la màscara i queden a la vista de tothom.

Val a dir, per altra banda, que l'operació Ciudadanos -Ciudadanos, en realitat, no és un partit, és una operació- aspira a ser una versió actualitzada del lerrouxisme. Un lerrouxisme que trenqui la cohesió social i que enfronti les persones en funció de la seva llengua materna. Per això no tenen escrúpols i menteixen fastigosament dient que a Catalunya es multa els comerços que retolen en espanyol, quan, com és prou sabut, la llei no prohibeix retolar en espanyol ni en cap llengua. Simplement exigeix que els rètols estiguin escrits, com a mínim, en la llengua pròpia de Catalunya. Una normativa, per cert, que incompleixen infinitat de comerços sense que la llei els digui res.

En matèria lingüística, un exemple que seria l'antítesi de tot allò que pretén Ciudadanos el trobem en els cantons suïssos. Sabem que la llengua vehicular de l'ensenyament a Zuric és l'alemany i a Ginebra el francès, i sabem que el ciutadà de Zuric que escolaritza els seus fills a Ginebra o el de Ginebra que ho fa a Zuric tenen l'obligació d'acceptar aquestes regles independentment que tots dos tinguin passaport suís. Aquí, en canvi, les coses no van així. A Catalunya un ciutadà de Toledo pot demanar que la llengua vehicular de l'ensenyament dels seus fills sigui l'espanyol, mentre que un català no pot demanar a Toledo que la llengua vehicular de l'ensenyament dels seus fills sigui el català. És la diferència que hi ha entre un Estat suís que respecta la llengua de cada territori, sigui quina sigui la procedència dels seus habitants, i un Estat espanyol totalitari que necessita imposar per la força allò que la raó no li admet. I Ciudadanos, òbviament, és el representant a Catalunya d'aquest complex d'inferioritat patològic d'Espanya. Un complex que li recorda que totes les seves colònies d'ultramar li han dit adéu al llarg de la història i que s'esglaia només de pensar en la independència de la nació catalana. Aquest final tan patètic de l'imperi espanyol és més del que Ciudadanos pot suportar. Bàsicament, perquè significa la fi de la espoliació espanyola a Catalunya i un encongiment de la imatge d'Espanya en els mapes. Dues coses sense les quals se'ls fa insuportable la vida.

e-notícies , 1/3/2012
 
Cal un títol, per ser bibliotecari? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 29 febrer 2012
Biblioteca de CatalunyaEn aquest moment hi ha un gran neguit en el món bibliotecari de Catalunya arran de les greus conseqüències que poden tenir les retallades en el seu àmbit. De fet, d'aquí a pocs dies, el Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes presentarà un argumentari adreçat als polítics per explicar-los fil per randa quins són els valors socials i econòmics de les biblioteques, ja que hi detecten un menysteniment de la seva professió i de la tasca que desenvolupen. La cultura, prou que ho sabem, és l'àrea de la qual es fan grans lloances en època de bonança però també la primera que rep quan van mal dades. En el fons és comprensible que sigui així, ja que tendim a mesurar el valor de les coses en funció de la seva utilitat pràctica i de l'impacte immediat que tenen en la societat. I la cultura, no cal dir-ho, és força menys tangible que les cues de la Seguretat Social, per exemple. Això fa que es desconegui la seva importància i els requisits que es necessiten per treballar-hi.

Ara com ara, és obvi que encara perdura l'estereotip de la bibliotecària lletja, cendrosa, esblaimada, amb ulleres, cabells recollits i invisible a ulls masculins. El cinema ha universalitzat força aquesta imatge i no sembla que avui dia les coses hagin canviat gaire de com ens les presentaven Frank Capra o George Cukor en els anys trenta i quaranta del segle passat. Recordem, per exemple, el canvi que experimentava la Lulu encarnada per Barbara Stanwyck a Forbidden, en sentir la crida de la primavera en el seu cos, o el personatge de Hilda Plowright, la bibliotecària mongívola que deixava astorat James Stewart pel seu anglès fossilitzat a Històries de Filadèlfia. Aquest descrèdit, per bé que actualitzat, el trobem en un episodi de la sèrie "La Riera", de TV3, en què un dels personatges, la Núria Flaquer, s'ofereix per treballar a la biblioteca municipal i se sorprèn del que li demanen: "El problema és que demanen el títol universitari. Tu sabies que hi havia una carrera universitària de bibliotecària? Doncs sí! Perquè a la botiga de mobles d'aquí baix també demanen gent, i no cal cap títol".

És lògic que el Col·legi de Bibliotecaris s'hagi sentit ofès per aquest menysteniment. Tanmateix, jo no hi veig pas ignorància sinó ironia i voluntat didàctica en els guionistes, ja que la Núria Flaquer, al capdavall, representa els milions de persones que pensen que ser bibliotecari és el mateix que treballar en un hipermercat, avui a la secció de fruits secs i demà a la de mitjons. El problema, per tant, és l'arrelament social d'aquesta idea, no pas la sèrie, cosa encara més greu. Això explica que hi hagi gent que utilitzi les biblioteques com a llars d'infants o que, menyspreant els altres usuaris, es comporti com si estigués al bar de la cantonada.

Quan una professió pateix un descrèdit generalitzat, la ignorància queda emmascarada i adquireix rang de normalitat. Per això l'opinió d'una mestressa de casa com la Núria Flaquer, sobre la professió de bibliotecari, pot coincidir amb la d'un catedràtic de la Universitat de Barcelona sense que cap dels dos senti el més mínim rubor. Era precisament el Col·legi de Bibliotecaris qui es quedava perplex per l'intrusisme que exhibia el catedràtic Norbert Bilbeny, el passat 23 de gener, en una entrevista universitària, quan proposava que els titulats en Filosofia cerquin feina en la gestió d'arxius i biblioteques. Talment com si, en paraules del Col·legi, "el coneixement filosòfic, la història del pensament i de les idees, aportés les eines que permeten el tractament documental, tècnic i pràctic de la informació". Amb tot, encara hi ha qui va més lluny a fi de demostrar-nos on acaba el desconeixement i comença la ignorància. Parlo d'un polític del país veí. Es diu Fernando Villalonga, és regidor de Cultura de l'Ajuntament de Madrid, Espanya, i diu que té un pla per abaratir costos municipals. Es tracta que bona part dels llocs de treball de les biblioteques estiguin ocupats per voluntaris veïnals que treballarien de franc. Ni més ni menys. De tota manera, s'entén que el senyor Villalonga estigui a favor de l'intrusisme. Ell mateix és la prova que qualsevol individu, absolutament qualsevol, pot ser regidor de Cultura de Madrid.

Esperem que una barbaritat com aquesta no arribi mai a Catalunya. Però és preocupant que el nostre país no hagi rebut els recursos del 2011 per a adquisicions bibliogràfiques per culpa del bloqueig que el ministeri espanyol d'Hisenda ha fet dels convenis amb territoris que no han complert els seus límits d'endeutament –què més pot fer un país espoliat com Catalunya?–, la qual cosa comportarà tecnologies obsoletes, reducció d'horaris, tancaments parcials, interrupció de cicles i d'activitats, retallades en inversions i en adquisició de llibres i mobiliari i, entre altres qüestions, la no renovació dels contractes temporals.

Una biblioteca és un lloc de cultura, certament, però és molt més que això. Una biblioteca és també un servei social, educatiu i de formació permanent de capital importància que, a banda d'escolars, usuaris diversos, estudiants de tota mena i gent sense possibilitats d'accedir a Internet, assisteix les persones més necessitades. Unes persones al llindar de l'exclusió social que a Catalunya, amb 775.000 aturats, representen una taxa del 20,5%. Respectem les nostres biblioteques i respectem els professionals titulats que les han convertides en models d'eficiència. El nostre nivell cultural com a poble no el diu el nombre de biblioteques que tenim, sinó l'ús que en fem.

El Singular Digital , 28/2/2012
 
El manual triler de Ciudadanos Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 28 febrer 2012
CiudadanosAra fa unes setmanes, en aquestes pàgines, Sergio Blázquez Aguirre, de Ciudadanos, un partit polític sense cap representació municipal a Sant Cugat, donava lliçons sobre què ha de fer i què no ha de fer l'Ajuntament. En concret, s'escandalitzava perquè el consistori hagi inclòs la nostra ciutat en la llista de Municipis per la Independència i el titllava de "triler" tot acusant-lo de voler "desviar l'atenció" dels "problemes diaris i reals" de la gent, com ara les dificultats "per arribar a fi de mes".

En primer lloc, es nota que el senyor Blázquez domina el manual del triler, ja que justament, com a secretari d'un partit nacionalista espanyol que és, utilitza la crisi per desviar l'atenció del problema real de les famílies catalanes, les principals víctimes de l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya amb un cost mitjà de 12.000 euros anuals per família. Aquesta és la clau de tot plegat i que afecta la sanitat, l'educació, les infraestructures i els serveis socials més bàsics. Sense aquest robatori, els estudis demostren que ara mateix Catalunya tindria un nivell de riquesa similar al d'Holanda i que seria el quart Estat de la Unió Europea. El quart Estat.

Sota el jou espanyol, en canvi, la caiguda en picat de la nostra renda ja ens situava l'any 2008 per darrere de Melilla. Quant al menyspreu de Ciudadanos a les consultes per la independència, aquest partit es desacredita sol. I no només perquè el triomf del SÍ va ser aclaparador arreu, sinó perquè a Sant Cugat va obtenir més vots que els que havia obtingut mai cap partit en unes eleccions. Ara mateix, tot i el seu èxit esclatant, CiU governa amb menys vots (13.954) que els que va obtenir el SÍ (14.002). Això ja ho diu tot, però és bo recordar que en les darreres eleccions municipals Ciudadanos només va obtenir 681 vots.

Diari de Sant Cugat , 24/2/2012
 
Som febles, perquè no sabem que som forts Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 26 febrer 2012
Les Quatre Columnes"Els catalans som febles, perquè no sabem que som forts". Aquesta frase la vaig escriure en un dels meus llibres i no he deixat mai de repetir-la en bona part dels actes públics que he fet al llarg dels anys. Ho he fet i ho continuaré fent no sols perquè sintetitza el que penso del meu país, sinó perquè m'agradaria que prenguéssim consciència que la sensació de vulnerabilitat, d'impotència i d'indefensió que sentim és induïda, no pas real. I la moral de derrota que ens caracteritza és conseqüència d'aquesta inducció. Vull dir amb això que el nostre comportament, lluny de reflectir allò que som, reflecteix allò que creiem ser. I com que ens han dit que no som ningú i ens ho hem cregut, tot el que fem o diem està mancat de força i de convicció i ens sentim menyspreats, la qual cosa, com un peix que es mossega la cua, ens genera més frustració.

Ningú no respecta qui no es respecta a si mateix. Ningú no tem que es pugui escapar l'au que desconeix el poder de les seves ales. Hem de tenir present que les queixes d'algú que se sent feble sempre són rebudes com a simples espeternecs per part de qui l'agredeix. Fixem-nos que fins i tot som incapaços d'actuar davant els atacs més insignificants, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Carod-Rovira va córrer a demanar perdó per haver suggerit el boicot a la candidatura olímpica de Madrid, Cesc Fàbregas va córrer a demanar perdó per haver dut una estelada a l'esquena en guanyar la Supercopa d'Europa i Raül Romeva va córrer a demanar perdó per haver portat a la Comissió Europea la impunitat amb què el Comitè de Competició espanyol protegeix la violència. I per acabar-ho d'adobar, Tarragona, sense la més mínima autoestima, acaba d'anunciar que dóna suport a Madrid 2020 (!).

Som febles, perquè no sabem que som forts. Estem tan habituats a la resignació que gairebé es diria que ens hi hem acomodat. Ens espanta la bilis espanyola. En el fons som com infants que tremolen quan un adult els retreu alguna cosa: "No ho faré més", diuen, "prometo que no ho faré més". L'última mostra d'aquest comportament l'hem tinguda en el cas de la bandera catalana retirada de la pàgina web en espanyol dels Minnesota Timberwolves, l'equip de Ricky Rubio. Hi apareixien Rubio i el porto-riqueny Barea i, a cada costat, la bandera del seu país d'origen. Ara, arran de les pressions espanyoles, la bandera catalana ha estat substituïda per l'espanyola. Rubio, tanmateix, podia haver dit: "La bandera catalana no es toca, perquè, de la mateixa manera que Barea és porto-riqueny amb passaport americà, jo sóc català amb passaport espanyol". Però no ho ha fet, ha ajupit el cap i ha fet el mateix que Joan Puigcercós quan José Montilla li va dir que pengés la bandera espanyola a Governació. Per tant, una nova claudicació. Fins i tot en un altre continent i en l'àmbit personal.

És una llàstima que tants anys de sotmetiment hagin esborrat les paraules fermesa i dignitat del nostre vocabulari. Si no fos així, ens adonaríem de la immensa feblesa que demostra algú que no suporta la més mínima expressió de la nostra identitat. Algú que viu pendent de nosaltres i que no descansa ensumant com un gos tot allò que fem o deixem de fer. Hi ha home més feble en aquest món que aquell que necessita tancar la dona a casa perquè no deixi de ser seva? Hi ha poble més feble en aquest món que aquell que necessita amagar la identitat d'un altre per reafirmar la seva? Espanya és un poble extremament feble que té pànic a la llibertat de Catalunya. Per això li tanca totes les portes i finestres, perquè sense ella està convençut que no és ningú. Absolutament ningú. Mentre no ens adonem d'això, mentre no ens fixem aquesta idea al cap, els febles serem nosaltres i ells seran els forts. Som febles, perquè no sabem que som forts.

e-notícies , 23/2/2012
 
El Futbol, eina de combat polític i social Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 25 febrer 2012
Futbol per la llibertatA tot els qui pensen que el futbol és l'opi del poble i un instrument al servei del poder per tal de distreure la gent dels problemes del dia a dia, els recomano la lectura del llibre Futbol per la llibertat, de Ramon Usall, que el passat 18 de febrer va ser presentat a l'espai Terra Dolça de Sant Cugat.

És cert que els estats utilitzen el futbol en benefici dels seus interessos, especialment com a eines d'autoafirmació política, de prestigi internacional o de combat contra les consciències nacionals dissidents dins de les seves fronteres administratives, i també és cert que les copes i els mundials serveixen per apaivagar certes ansietats o restar protagonisme a determinades reivindicacions socials. Tot això és innegable. Però també ho és que el futbol ha estat, de sempre i de manera paral·lela, una extraordinària plataforma de reivindicació de la llibertat i del dret dels pobles a decidir per si mateixos.

El llibre de què parlo explica amb tota mena de detalls fins a quin punt el futbol ha projectat la veu d'identitats oprimides, ha defensat causes nobles i ha denunciat règims dictatorials. A Catalunya, concretament, vam viure en primera persona l'enorme càrrega simbòlica d'aquest esport en l'assassinat de Josep Sunyol, l'any 1936, a Madrid, pel sol fet de ser president del FC Barcelona i president de la Federació Catalana de Futbol. El futbol, és clar, com tot en aquest món, té una cara fosca, una cara masclista en què la violència és vista tot sovint com una mostra de virilitat i, per tant, tolerada amb un somriure als llavis. Però també té un rostre ple de valors enriquidors com els que encarna el Barça de Pep Guardiola, valors que parlen d'honestedat, de treball en equip, d'esperit de sacrifici, de superació personal, de respecte per l'adversari, d'humilitat en la victòria i de rebuig al totalitarisme i al racisme. Aquests valors no són l'opi del poble, són valors que dignifiquen una societat.

Cugat.cat , 24/2/2012
 
PSOE de Catalunya, escola de cinisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 febrer 2012
PSOE de CatalunyaEls estudiosos del cinisme tenen en el PSOE de Catalunya una mina d'or com la que va trobar John Sutter el 1848 en la seva serradora de Califòrnia, quan proporcionava fusta als nous colons. Només cal parar atenció en les coses que diuen les veus socialistes més representatives amb relació a Catalunya. Aquí en tenim un petit recull:
Pere Navarro, primer secretari: "Ens preocupa que la política catalana estigui tan supeditada a la política espanyola. [...] La política ha de fer front a la situació real del país; no creiem en la política d'enlairar banderes. Tots estem d'acord que volem més diners per al país, doncs treballem-hi i anem plegats a buscar-los a Madrid. [...] Sempre estarem a favor de la llengua catalana. Som un partit catalanista. [...] Zapatero va parlar d'una Espanya plural, va fer un discurs valent i va donar suport a l'Estatut."

Jaume Collboni, portaveu: "Primer de tot, el concert, com a tal, no es pot dur a terme perquè la legislació vigent no ho permet. Està plantejat com el model característic d'Euskadi i no és extrapolable. Si la via és l'independentisme, no hi donarem suport. [...] El nostre objectiu és defensar els valors i els interessos dels catalans."
Ho sento, però només des del cinisme es poden fer declaracions com aquestes. Deuen pensar que la gent és ximple de mena i que no recorda fins a quin punt Catalunya ha estat supeditada a la política espanyola en les dues legislatures del tripartit. Dues legislatures que van començar amb Zapatero saludant des del balcó de la plaça de Sant Jaume -Esquerra l'acabava de nomenar president de la Generalitat- i que van estar subordinades a Madrid fins al darrer dia. Per això, vistes les flagrants contradiccions de Navarro i de Collboni, s'escau fer-los algunes preguntes:

  • Si és cert que estan d'acord que Catalunya necessita més diners i que cal anar a Madrid a buscar-los, com és que no van capgirar la situació quan governaven?

  • Si és cert que no creuen en la política d'enlairar banderes, com és que no van retirar la bandera espanyola de 290 metres quadrats i 25 quilos de pes que oneja en un pal de 19 tones d'acer i 50 metres d'alçada a la plaça de Colón de Madrid?

  • Si estan a favor de la llengua catalana, com és que van votar en contra de la seva unitat l'any 2006 i no sols n'han impedit l'oficialitat al Parlament Europeu, sinó que han convertit el Parlament espanyol en l'únic de la Unió Europea que no permet l'ús d'una llengua tan parlada com el català?

  • Si el concert econòmic d'Euskal Herria no és fruit d'una voluntat divina, com és que no és extrapolable?

Arribats aquí, només puntualitzar una cosa: a Madrid, els catalans, no hi hem d'anar a cercar-hi els nostres diners. El que hem de fer és impedir que hi arribin.

El problema més greu del PSOE de Catalunya no és que sigui un vaixell a la deriva, el problema més greu és que no vol saber-ne les causes. Aquesta és la raó per la qual els seus dirigents fan el mateix discurs que feia el capità del Costa Concordia, Francesco Schettino, des de l'escullera de l'illa de Giglio, mentre el vaixell s'enfonsava: "Ho estic coordinant tot". A Schettino no li importava el vaixell ni la gent que hi viatjava, en tenia prou salvant-se ell. I al PSOE de Catalunya no li importa el país ni la seva espoliació, en té prou salvant un cert estatus que li permeti continuar vivint de la nostra subordinació a Espanya. Fixem-nos que està en contra del concert econòmic, està en contra del pacte fiscal, està en contra de la llei de consultes, està en contra que torni a Catalunya la totalitat dels diners que els catalans donem a finalitats socials en la declaració de la renda, està en contra que torni a Catalunya la totalitat dels documents emmagatzemats a Salamanca, està en contra que els jutges tinguin l'obligació de saber català per exercir a Catalunya, està en contra que se'ns paguin els fons de competitivitat, està en contra que se'ns paguin els milions de l'addicional tercera de l'Estatut, està en contra que Catalunya tingui seleccions nacionals pròpies, està en contra que Catalunya tingui el control absolut dels seus ports, aeroports i trens de rodalia... Fins i tot estava en contra del Corredor del Mediterrani, però el va haver d'acceptar per decisió europea. Cal continuar?

És pur cinisme que un partit nacionalista espanyol, un partit que imposa Espanya com la nació dels catalans, gosi dir-se catalanista. Cal molta barra, francament. Moltíssima. Cap veritable catalanista, per una elemental qüestió de principis, no pot estar en contra de les llibertats nacionals del seu país; cap veritable catalanista, per una elemental qüestió de dignitat, no pot dir que defensa els interessos dels catalans i estar en contra de la independència de Catalunya.

e-notícies , 20/2/2012
 
Carmen Chacón, entre l'autoodi i l'esperpent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 febrer 2012
Carmen Chacón, entre l'autoodi i l'esperpentCarmen Chacón recorda aquella faula en què una fada ofereix a un home de cinquanta anys la concessió d'un desig. "Demana'm el que vulguis i t'ho concediré", li diu. I l'home demana: "M'agradaria que la meva dona tingués trenta anys menys que jo". "Fet", respon la fada. I l'home, tot d'una, es converteix en un avi de vuitanta anys. A Carmen Chacón –la Carmen de España que España no quiso– se li va aparèixer un dia una fada a Esplugues de Llobregat que li va dir: "Demana'm el que vulguis i t'ho concediré". I Carmen va demanar: "M'agradaria fer història i arribar al cim més alt". "Fet", va respondre la fada. I el desig s'ha fet realitat, perquè Carmen està fent història com a model del nivell de degradació a què pot arribar un polític per satisfer les seves ambicions personals.

De primer, Carmen deixa el seu país per convertir-se en ministra de les armes de foc del país veí i estarrufar-se com a capitana d'un univers de testosterona i de desfilades on els homenets mostren el seu potencial destructiu en la mateixa mesura que els adolescents mostren i comparen la grandària del seu penis. Després, Carmen, es disfressa de Carme per donar suport a la delegació territorial del PSOE en les eleccions catalanes, perquè, com ella diu, "a Catalunya, si vols militar en el socialisme, ho has de fer en el PSC, que és el PSC-PSOE. Si hagués viscut una mica més al sud ho hauria fet al PSPV-PSOE". Però el PSOE de Catalunya s'enfonsa i Carmen –Carmen de nou–, sense perdre el somriure espuri que la caracteritza, se'n torna a Espanya i es presenta com a candidata a la secretaria general del partit. Una secretaria general que, lluny de ser un fi en si mateixa, es pot convertir en una nova plataforma que li permeti presidir un govern nacional-no-nacionalista espanyol. I és que, per paradoxal que sembli, no hi ha res que faci més il·lusió a un nacional-no-nacionalista que ser president nacional.

Ara, és clar, tot això ja és passat i sabem que les ànsies de poder i de notorietat de Carmen Chacón s'han estavellat contra la realitat, però no es pot dir que la fada que se li va aparèixer a Esplugues no li hagi concedit el desig de fer història. Sí que n'ha fet, d'història. L'ha fet en el camp de l'autoodi català i en el de l'esperpent espanyol. Fixem-nos que no sols desenvolupa una campanya destinada a fer-se perdonar els orígens, sinó que es pronuncia en contra de l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, blasma l'independentisme, blasma el concert econòmic, blasma el pacte fiscal, defensa l'espoliació espanyola a Catalunya anomenant-la "solidaritat", afirma que lluitarà "amb les ungles i amb les dents" perquè es mantingui aquesta espoliació, no dubta a utilitzar el seu gènere per atacar Alfredo Pérez Rubalcaba en la cursa per la secretaria general del PSOE, no dubta a utilitzar l'edat per desqualificar el seu adversari i tampoc no dubta a demanar disculpes als socialistes espanyols pel comportament dels seus companys catalans tot acusant-los d'haver caigut en una "deriva pseudonacionalista" i d'haver fet "molt de mal al PSOE". Sembla que per a aquesta dona tot s'hi val, inclosa la mentida i la desqualificació dels seus mateixos companys de partit.

Deu ser per això que no s'adona de la hilaritat que provoca quan titlla de nacionalista català el PSOE de Catalunya, un partit que les urnes han castigat precisament pel seu espanyolisme. I deu ser per això també que no és conscient de la flagrant contradicció en què incorre quan fa aquesta afirmació: "Tot el PSC, i Carmen Chacón al capdavant, està en contra del concert econòmic per a Catalunya". En què quedem, Carmen? Si el concert és cosa de nacionalistes catalans, i el seu partit hi està en contra, com pot ser que el seu partit sigui nacionalista català? Per altra banda, caldria també que expliqués si és potser per deliris de grandesa que parla de si mateixa en tercera persona, com els monarques.

Tanmateix, per si no fos prou, Carmen, mitjançant José Montilla, ens fa saber que no descarta presentar-se com a candidata del PSOE de Catalunya a la presidència de la Generalitat, la qual cosa ens demostra que aquesta dona, encegada per l'ambició, ha perdut el sentit del ridícul. Amb tot, jo dubto que emprengui aquest camí perquè per a ella ser president de Catalunya té el mateix valor que ser president d'escala. Ella vol ser Carmen de España. El problema és que necessitarà temps, potser tota la vida, per comprendre que el seu fracàs a Espanya és hereu del fracàs dels tres lusitans que, posant-se al servei de Roma, van trair Viriat i el van matar. Quan, finalment, van passar el platet als romans, aquests van respondre que "Roma no paga traïdors", i els executats van ser ells. I és que España, com Roma, sí que utilitza els traïdors, però no els paga fins al punt de convertir-los en caps de l'imperi. Saben que una persona que és capaç de lluitar amb les ungles i amb les dents contra els drets nacionals del seu poble, afavorint-ne l'espoliació i el sotmetiment, és algú sense codi ètic. És a dir, algú de qui convé mantenir-se'n allunyat. Bàsicament, perquè és que és capaç de tot, absolutament de tot, per satisfer la seva il·limitada vanitat.

El Singular Digital , 21/2/2012
 
Els bancs que no arriben Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 21 febrer 2012
Rambla del Celler amb les cadires anteriors
La rambla amb les cadires anteriors
Aquesta columna d'avui va adreçada especialment a Cristina Paraira, responsable de Serveis Urbans de l'Ajuntament de Sant Cugat, i és una continuació de la que vaig escriure el passat 28 d'octubre titulada "A l'Ajuntament, amb afecte". En aquell article explicava la manca de bancs públics que pateixen les persones grans a la rambla del Celler, entre l'Ajuntament i el carrer de Francesc Moragas, i demanava que les cadires encarades al sol, que es van retirar a causa de la perillositat dels seus angles, fossin substituïdes per bancs de fusta. Com que no hi ha hagut cap novetat en aquest sentit, hi torno a insistir. Les persones grans necessiten aquests bancs, ja que les cadires actuals són totes a l'ombra i, si s'hi asseuen, es moren de fred. Això, és clar, els obliga a asseure's en els marges de l'assolellat i elevat escocell de l'arbre que hi ha al davant del restaurant l'Art, cosa que els resulta molt incòmoda. Ja sé que no gaudim de bonança econòmica i que són moltes les necessitats que Serveis Urbans ha d'atendre, això és ben palès. Però tant de bo totes les necessitats tinguessin un cost tan petit com la instal·lació de mitja dotzena de bancs al carrer.

Les persones, en general, acostumem a ignorar les problemàtiques específiques dels col·lectius minoritaris, i així com desconeixem les dificultats que comporta moure's en cadira de rodes, si no és que un malaurat atzar ens hi obliga, també desconeixem què significa ser vell fins que hi arribem. Ser vell, entre altres coses, significa no poder sortir de casa quan el fred és intens o haver d'aprofitar les hores del migdia per airejar-se i fer-la petar sota la benedicció solar. Només es tracta de posar bancs de fusta encarats al sol per a persones grans en un tram de carrer on abans hi havia fredes cadires per a adolescents. Només això.

Diari de Sant Cugat , 17/2/2012
 
"Diem prou!", un crit de dignitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 20 febrer 2012
Diem prou!Cada dia que passa està agafant més força la iniciativa d'Andreu Bartolomé i Maria Casademunt, propietaris d'un restaurant de Siurana, Priorat, amb deu treballadors, de negar-se a acceptar l'espoliació que pateix Catalunya per part d'Espanya. Farts d'aquesta situació i de la covardia de la classe política, van decidir que a partir d'enguany iniciarien una insubmissió fiscal consistent a pagar els seus impostos de l'IVA i de Societats a un compte corrent de la Generalitat de Catalunya. Ho han expressat amb aquestes paraules:

"La situació personal -els nostres tres fills en plena infantesa- i la professional -tenim diferents fronts oberts en uns moments ben difícils per al sector, en què no s'hi val a badar- ens ha frenat durant molts mesos. Primer esperàvem que els nostres polítics anessin tots a l'una -miracles a Lorda!-, després vam esperar que fos algú altre qui encengués la metxa. Però res, cada cop pitjor -sanitat, educació, cultura...-, ja no podem acotar més el cap. I aquí no passa res."

"Ha arribat el moment en què ens adonem que no tenim excusa. Massa avantpassats nostres van jugar-s'hi molt més del que se'ns demana que ens hi juguem nosaltres. Ara tenen més sentit que mai les paraules d'Heribert Barrera: 'Tenim pressa, molta pressa!' Ens hi juguem el ser o no ser."

"Al nostre país tenim molta feina a fer, molt a millorar, però abans ens hem de treure aquest llast que duem des de la transició. La relació amb Espanya ens empobreix, ens desmotiva, ens divideix, ens fa perdre el temps... S'han acabat les reivindicacions folklòriques!"

"No us demanem un copet a l'espatlla. Us demanem que escolteu què sentiu pel vostre país, i com voleu que sigui el seu futur. I que actueu i que ens ajudeu segons la vostra consciència i valentia. [...] La nostra decisió no té marxa enrere."
Com ha explicat diàfanament el Cercle Català de Negocis, els catalans patim un robatori escandalós de 22.000 milions d'euros anuals que suposa la desaparició del 40% dels impostos recaptats a casa nostra, i això no hi ha cap país que ho pugui resistir. De fet, no es tracta només de no poder-ho resistir, sinó de tenir prou dignitat per no voler-ho consentir. Aquesta és la raó per la qual convé que no pari de créixer el nombre d'empresaris i d'ajuntaments catalans -com ara els de Berga i Arenys de Munt- decidits a fer que els impostos que paguen es quedin a Catalunya en lloc de deixar que se'ls emporti un altre país. I perquè això s'agilitzi, més enllà de l'estimulant i documentada pàgina de diemprou.cat amb milers d'adherits, cal que la Generalitat faciliti les coses a l'empresariat. És molt important que els empresaris insubmisos sàpiguen que poden comptar amb la receptivitat del govern del seu país en aquest sentit. Tal com estan les coses, hauria de ser precisament el govern el més interessat a acabar amb el saqueig espanyol de Catalunya. Al capdavall, les retallades que estem patint són la terrible conseqüència de tot plegat.

I és que estem parlant d'un robatori sense parangó a Europa. Un robatori que està abocant Catalunya al caire de l'abisme amb infraestructures obsoletes i amb una degradació letal en àmbits bàsics, com ara la sanitat, l'ensenyament i tota mena de serveis socials, a més de l'anorreament de la nostra identitat i cultura i de la persecució sistemàtica de la nostra llengua amb la intenció de convertir-la en una andròmina inútil i residual. Espanya, mitjançant l'ús de la força, ens ha fet administrativament espanyols. Però sap que amb aquest extrem no en té prou. Li serveix per espoliar-nos i per enriquir-se amb els nostres recursos, però no li serveix per convertir-nos veritablement en espanyols. Per això s'enfurisma insatisfeta i es converteix en el viu retrat del subjugador que observa desolat com, per més cops que violi la víctima, només en podrà posseir el cos, mai la ment.

e-notícies , 16/2/2012
 
Un any de la nova llei del tabac Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 18 febrer 2012
Un any de la nova llei del tabacAra que ja fa més d'un any que va entrar en vigor la nova llei del tabac, que impedeix fumar en establiments públics, com ara bars, restaurants o discoteques, sembla un moment adient per fer-ne balanç a través de l'opinió que en tenen els propietaris d'aquests locals. Això, concretament, és el que ha fet el Diari de Sant Cugat, en l'àmbit dels restauradors de la ciutat, i el resultat ha estat força il·lustratiu i clarificador.

D'entrada, tots coincideixen en el fet que la nova llei no ha minvat la clientela. Afirmen que, tot i que al començament van experimentar una certa davallada, aquesta tendència es va invertir molt aviat i ara ja ningú no discuteix que cap client no té dret a imposar la respiració del seu fum a les persones del voltant en un espai tancat. "La gent s'hi ha acostumat i no deixen d'anar al bar perquè no s'hi pugui fumar", diu un restaurador. I és lògic. La prova és que tots estan d'acord en què les terrasses de bars i restaurants han adquirit un protagonisme al llarg de l'any que abans no tenien. Abans, les terrasses, apareixien a la primavera i desapareixien a la tardor. Ara, en canvi, sempre tenen gent que, per tal de poder fumar, no els importa passar fred. De fet, l'acte de fumar al carrer, no només a les terrasses dels bars sinó a l'entrada de les botigues, s'ha convertit en una imatge quotidiana a totes les ciutats.

La conclusió de tot plegat, per tant, és que el panorama apocalíptic que el gremi de restauradors presentava, ara fa dos anys, dient que la majoria de locals es veurien obligats a plegar per culpa de la nova llei no tenia cap fonament. Es feien mals averanys i s'amenaçava amb la desaparició de milers de llocs de treball amb la intenció que la llei no entrés en vigor, però ja s'ha vist que el catastrofisme mai no ha estat sinònim de rigor. Aquesta actitud recorda força la reacció que van tenir alguns botiguers del centre històric de Sant Cugat quan l'Ajuntament va decidir convertir-lo en illa de vianants. "No vindrà ningú. Els carrers quedaran buits. Haurem de plegar", deien certes veus. Ara, però, no crec que els comerciants dels carrers Valldoreix, Santa Maria i Santiago Rusiñol vulguin tornar a l'època anterior. L'ésser humà és conservador de mena i és poc amic dels canvis, però si ha sobreviscut és també per la seva capacitat adaptativa. Per això, quan veu que la seva reticència no servirà de res, calla discretament i fa de la necessitat virtut. Al capdavall, posats a parlar de milers de llocs de treball amenaçats, és innegable que la nova llei del tabac ha servit per alliberar milers de cambrers de l'amenaça de convertir-se en fumadors passius.

Cugat.cat , 17/2/2012
 
El PP considera la tortura un bé cultural Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 16 febrer 2012
José Ignacio WertLes paraules del ministre espanyol d'Educació, Cultura i Esport, José Ignacio Wert, del Partit Popular, dient que fomentarà "les curses de braus con a producte i bé cultural", que ampliarà les subvencions "d'acció i promoció cultural a les associacions sense afany de lucre del món del brau" i que impulsarà una campanya mediàtica "per posar en relleu els valors culturals, socioeconòmics i mediambientals de la tauromàquia en el seu conjunt", són d'aquelles que provoquen vergonya aliena. No pot provocar res més un ministre de Cultura que defensa uns principis tan retrògrads i involutius com aquests, propis d'un nacionalisme cavernós que es reafirma per mitjà de valors masclistes i sanguinaris.

Per altra banda, té gràcia que els qui acusen d'identitaris els catalans que defensen els drets nacionals de Catalunya i la seva llengua estiguin tan obsedits a imposar per decret els elements més primitius i bàrbars de la identitat espanyola. Si tan arrelada està la tauromàquia, per què necessiten imposar-la, fomentar-la i subvencionar-la? Com és que el Partit Popular no para de dir que Catalunya ha de tancar la seva mitja dotzena d'ambaixades culturals, a fi d'estalviar-se els 2,5 milions d'euros que costen i, en canvi, no tanca cap ni una de les sumptuoses ambaixades espanyoles malgrat tenir un cost de 500 milions d'euros anuals? Si el PP vol estalviar-nos despeses, als catalans, per què s'amoïna tant per una cosa que ens la paguem nosaltres i no ens allibera de la despesa que ens suposa haver de finançar les ambaixades espanyoles? Com s'explica que en un moment de profunda recessió econòmica, que podria portar l'Estat espanyol a haver de ser rescatat per la Unió Europea, el govern del Partit Popular afirmi que destinarà una partida de diners a la subvenció i promoció de simbologia nacionalista espanyola representada per les curses de braus?

Francament, crida l'atenció que el senyor Wert, per justificar la imposició de les curses de braus, decideixi el que decideixi el Parlament de Catalunya, s'empari en el fet que França les va declarar Patrimoni Cultural Immaterial francès el 22 d'abril de l'any passat. D'entrada, cal aclarir que França ho va fer esperonada pels col·lectius protaurins francesos que es van espantar quan van veure que Catalunya les prohibia i que això estimulava i enfortia els moviments animalistes del seu país. Però cal afegir també que són molts més els països que, al llarg del temps, han abolit aquesta barbàrie. De manera que si Espanya cerca referents internacionals no ha de fer res més que ampliar la seva mirada. Veurà que hi ha països, d'aquells que defineix com a fills de la madre patria, que fa molts anys que han abolit les curses de braus en considerar-les impròpies d'un poble civilitzat. Argentina, Cuba, Uruguai, Xile o Nicaragua, per exemple. I en aquests moments a Colòmbia i a Mèxic, hi ha un debat sobre el tema arran de la prohibició a Catalunya.

S'ha de reconèixer, això no obstant, que la Fiesta Nacional espanyola té arguments intel·lectualment molt elevats al seu favor. Potser amb un punt excessiu de testosterona, però molt elevats. Les declaracions del músic argentí Andrés Calamaro, per exemple, són incontestables: "Renuncio a la progressia perquè vull curses de braus a Catalunya. Em vull escórrer en una festa d'art i mort, vull veure com t'escorres de bona sort, vull que torni José Tomás a Barcelona".

La tortura d'un ésser viu no és un art, és un fet execrable. Encara que es faci a toc de trompeta, a ritme de pas-doble o en companyia d'un públic assedegat de sang. Un poble que té aquest espectacle com a festa nacional es degrada a si mateix i degrada la humanitat.

e-notícies , 13/2/2012
 
El català a Europa, un favor personal Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 15 febrer 2012
Martin Schulz
Martin Schulz
Qui diu que no hi ha bones notícies? Sí que n'hi ha. De tant en tant, si més no. El problema és que n'hi ha tantes, de negatives, que les bones queden amagades i gairebé no es veuen. La decisió personal de Martin Schulz, president del Parlament Europeu, relativa a l'ús de la llengua catalana, és una notícia magnífica, per bé que ja veurem si pot reeixir. Schulz, responent a les preguntes dels eurodiputats catalans, Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV), ha dit que li semblava inexplicable que a hores d'ara encara no s'hagi normalitzat l'ús de la llengua catalana a l'eurocambra, tenint en compte els seus nou milions de parlants. "Com s'entén que es reconegui el danès, el finès, l'eslovac, el lituà, l'eslovè, el letó, l'estonià i el maltès, que tenen menys parlants, i en canvi el català no?" es preguntava ell. A partir d'ara, per tant, és possible que els diputats catalans puguin defensar els interessos de Catalunya en la seva llengua amb la mateixa naturalitat amb què ho fan els danesos en danès o els finlandesos en finès. Sembla mentida que una qüestió tan senzilla i elemental hagi trigat tants anys a plantejar-se. I si, a més, recordem que José Borrell va ser president del Parlament Europeu, veurem que allò que prohibia amb menyspreu i principis totalitaris un català, ho capgira ara amb respecte i principis democràtics un alemany.

La realitat, tanmateix, té moltes cares, i la del senyor Schulz és la cara amable. Però què passarà d'aquí a dos anys i mig, quan el senyor Schulz plegui? Què passarà quan el seu lloc l'ocupi un polític que no tingui la mateixa actitud? Hem tingut la sort que Martin Schulz és una persona afeccionada a la lectura i que coneix la literatura catalana, però el rang de la nostra llengua a les institucions europees ha de dependre d'una particularitat com aquesta? Com és que el danès, el finès, el maltès o l'eslovè no necessiten que ningú conegui la seva literatura per ser oficials a la Unió Europea? La resposta a aquestes preguntes, tot i que també se les feia el senyor Schulz, és òbvia: perquè Europa no és una unió fraternal de pobles, Europa és un club privat d'estats. Aquest petit detall, òbviament, és un problema terrible per al poble català, però també és un error de base per part de la Unió Europea, perquè una Unió que es fonamenta en europeus de primera i en europeus de segona, en funció del seu origen, no té futur i està abocada al fracàs o, si més no, al conflicte i a la incohesió.

Val a dir, però, que el tema de la marginalitat de la llengua catalana a les institucions europees no és culpa d'Europa, sinó d'Espanya. Espanya, a través dels diferents governs del Partit Socialista i del Partit Popular, sempre ha negat al català el rang de llengua oficial de l'Estat a fi que tampoc no pogués ser llengua oficial a Europa. "Estem molt oberts al multilingüisme", deia Jerzy Buzek, l'antecessor de Schulz, "però com ens podeu demanar poder fer servir a Brussel·les una llengua que ni tan sols us deixen parlar al vostre Congrés dels Diputats?"

Amb tot, el més greu no és això. El més greu és que aquesta política ha comptat sempre amb suport català a Madrid. Els diputats que la delegació catalana del PSOE ha tingut al Congrés espanyol en totes les legislatures no han fet absolutament res per la dignificació de la seva llengua. Al contrari, talment com robots –aquest és el paper dels socialistes catalans en aquella cambra– s'han limitat a votar d'acord amb les ordres de la cúpula de Madrid. Madrid ordena i ells premen el botonet. El 9 de febrer de 2006, fent costat al Partit Popular, fins i tot van arribar a l'extrem de votar en contra de la unitat de la llengua (!). I si a això hi afegim les constants maniobres d'un altre eurodiputat català carregat d'autoodi com Alejo Vidal-Quadras, un dels catorze vicepresidents de l'eurocambra, la situació encara s'entén millor. Vidal-Quadras, titllant Tremosa i Romeva de "provincians" i de "fanàtics incompetents" per voler emprar el català a Europa, ha boicotejat tant com ha pogut allò que l'alemany Martin Schulz, per sort, ha decidit ara per si mateix.

Aquestes coses ens haurien de fer reflexionar, perquè no hi ha dubte que totes les batalles que lliurem per la llengua ens les podríem estalviar si concentréssim la nostra energia en la consecució d'un Estat propi. Malta, amb quatre-cents mil habitants, no ha hagut de lliurar cap batalla per la seva llengua a Brussel·les. Hi va entrar l'1 de maig de 2004 per la porta principal i, des d'aleshores, el maltès és llengua de ple dret a les institucions europees. El maltès, per tant, és llengua d'autoritat. La llengua catalana, en canvi, és només llengua de voluntat. Depèn, ves per on, de la bona voluntat d'un ciutadà alemany.

El Singular Digital , 14/2/2012
 
La importància de llegir el diari Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 febrer 2012
La importància de llegir el diariDies enrere, mentre dinava en un restaurant de Sant Cugat, una clienta es va aixecar de la taula, va anar a la barra i va dir: "Que teniu un diari que tingui la cartellera?". L'amo del restaurant li'n va donar un i ella va tornar a la taula. El fet em va cridar l'atenció, perquè era ben palès que es tractava d'una persona que no deu llegir mai cap diari. Altrament, hauria formulat la pregunta d'una altra manera. Vull dir que hauria sabut que els quatre diaris que s'editen a Catalunya inclouen sempre la cartellera. No n'hi ha cap que no la tingui. I això és així perquè es tracta d'una de les seccions més consultades de les seves pàgines.

Hom dirà que la poca lectura de diaris rau en l'existència d'Internet, cosa que és certa. Però aquesta veritat innegable no ho explica pas tot. Més aviat defuig el problema de fons. I la prova és que abans que Internet existís l'índex de vendes de diaris a Catalunya ja era lamentablement baix. Ja sabem que la immensa majoria de catalans s'informa pels Telenotícies. Un Telenotícies, al capdavall, també és un diari. Però la naturalesa d'un diari televisiu no té res a veure amb la d'un diari escrit. Un Telenotícies és una macedònia de la realitat. Una macedònia que ens arriba servida en càpsules de seixanta segons bona part dels quals, seguint un règim de quotes, no són res més que simples declaracions sobredimensionades de polítics. Per altra banda, la necessitat de retenir el teleespectador durant tres quarts d'hora, com si es tractés d'una pel·lícula d'acció, fa que tot plegat sigui superficial i que es redueixi a un periodisme de titulars. I una societat que s'informa per mitjà de titulars, sense aprofundir en tot allò que l'envolta, és una societat fàcilment manipulable. Per tenir criteri cal estar informat. Sense informació no hi pot haver reflexió.

Diari de Sant Cugat , 10/2/2012
 
La guàrdia incivil espanyola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 febrer 2012
Advocat agredit per la Guàrdia Civil espanyolaEncara que d'un gran mal en surt un gran bé i que, per tant, Espanya, amb les seves contínues vexacions a Catalunya i a la seva llengua, és en si mateixa una factoria d'independentistes catalans, no hem de guardar silenci cada cop que es produeix una agressió. Qui calla consent i el consentiment sempre és covardia i submissió. "Cal protestar encara que no serveixi de res", deia Manuel de Pedrolo. I les feministes militants hi afegien: "Cap agressió sense resposta". Això és molt important perquè l'agressor sàpiga que mai no se n'anirà de franc. Catalunya, dissortadament, és un país tan mancat d'autoestima que no acostuma a defensar la seva dignitat. Més aviat al contrari. Se'n lamenta en família i, un cop surt de casa, camina amb el cap cot.

Ho hem vist aquests dies en la directiva del Barça, encapçalada per Sandro Rosell, després que Pepe, del Real Madrid, clavés els tacs de la seva bota de manera violenta i intencionada en la mà de Messi quan aquest era al terra. Com si fossin capellans, Rosell i els seus han parat l'altra galta i s'han dit a si mateixos: "El Comitè de Competició no ha actuat d'ofici, però Déu ho ha vist i amb això ja en tenim prou". Per sort, l'autoestima que ells no han tingut -l'amistat que uneix Sandro Rosell amb Florentino Pérez i el Madrid arriba a aquests extrems- sí que l'ha tinguda l'eurodiputat Ramon Tremosa elevant una pregunta sobre els fets a la Comissió Europea. Si el Barça no representés Catalunya i fos com el Nàstic, el Sabadell o el Girona, la ràbia i la impotència que senten els jugadors del Madrid davant el Barça no existiria. Però els blancs, com nosaltres, saben molt bé que un partit entre aquests dos equips és també una confrontació política entre dues identitats antagòniques: l'espanyola -imperialista, agressiva i despòtica- i la catalana -respectuosa, civilitzada i dialogant.

Tanmateix, el cas més escandalós que hem viscut darrerament ha estat el del caporal de la Guàrdia Civil espanyola que el passat 27 de gener va agredir un advocat a l'aeroport del Prat perquè parlava en català. "No entiendo, hábleme usted en español", "Este vuelo ya no lo coges", "Polaco de mierda" van ser algunes de les coses que li van dir, a banda de portar-lo a una cambra i d'agredir-lo. Posteriorment, l'advocat va presentar una denúncia als Mossos d'Esquadra, acompanyada del número d'identificació dels agents -U-80801-T i W18153-L- i d'un certificat mèdic que especificava les lesions que havia sofert a la cara i al coll, però el mal ja estava fet. I encara bo que som al segle XXI. En l'època de Franco l'haurien dut al Camp de la Bota.

Recordem que no és pas la primera vegada que la Guàrdia Civil agredeix una persona per parlar en català. L'any 2009, concretament, uns agents d'aquell cos ja van agredir el senyor Ivan Cortés a l'aeroport de Palma per la mateixa raó. I ho van justificar amb aquestes paraules: "Es un insulto que nos hablen en catalán". Per altra banda, en el cas de l'agressió de la Guàrdia Civil aquest 2012, hi ha un detall molt eloqüent, i és que l'advocat agredit a l'aeroport barceloní va acabar claudicant i parlant en espanyol: "Jo els parlava en castellà perquè veia que el tema s'havia complicat i volia rebaixar la tensió. [...] Quan saps que t'ho fan només perquè ets català et vénen ganes de plorar".

És a dir, que ni tan sols autohumiliant-se, canviant de llengua, no va poder evitar que l'atonyinessin. Al contrari, l'odi racial creix i s'estarrufa quan veu que la víctima s'estova i claudica. Cal que ho tinguem ben present, això, els catalans, quan ens trobem en circumstàncies similars. Parlar en espanyol a algú que t'ordena que ho facis és percebut com una victòria per part d'aquest últim. Per això es rabeja encara més en les vexacions. Sap molt bé que quan tot s'acabi t'avergonyiràs de tu mateix i et sentiràs una merda per no haver tingut el coratge de mantenir-te ferm parlant en català fins al final. Hem de tenir ben present que allò que produeix un plaer morbós al catalanofòbic no és agredir-nos, sinó veure'ns vençuts, humiliats, claudicants i patèticament conciliadors. Així és com s'excita sexualment, veient-nos renunciar a la nostra llengua i parlant-li la seva.

e-notícies , 9/2/2012
 
Gefaell i Zabala, dues pèrdues irreparables Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 12 febrer 2012
Pilar Gefaell i Núria Zabala
Pilar Gefaell i Núria Zabala
En pocs dies de diferència, a Sant Cugat hem perdut dues dones vinculades al món de la comunicació. Dues dones que han mort a una edat en què la vida encara els podia haver donat infinitat de coses bones. Em refereixo a Pilar Gefaell, de 48 anys, i a Núria Zabala, de 58. La primera era col·laboradora de Cugat.cat i la segona dirigia el departament de Comunicació i Relacions Institucionals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Ja no les veurem mai més, i això costa d'acceptar. Però el sentiment que deixa la seva pèrdua no rau només en el fet d'haver mort prematurament, sinó en les qualitats humanes que reunien i per les quals eren estimades. I la prova, en el cas de Núria Zabala -que va lluitar durant quinze anys contra un càncer-, la tenim en la particularitat que va ocupar càrrecs públics sota les ordres de directors generals de signe polític diferent.

Pel que fa a Pilar Gefaell, era una dona implicada amb la seva ciutat a través de diverses entitats, com ara l'Associació de Veïns del barri del Monestir, els caparrots de Sant Cugat o l'AMPA de l'escola Collserola. No és estrany que un grup de persones, mitjançant el Facebook, demani que se li atorgui un Premi Ciutat de Sant Cugat a títol pòstum.

Jo, personalment, desconec les bases d'aquests premis i no sé si això serà possible, però crec que, si més no, tant Pilar Gefaell com Núria Zabala haurien de ser mereixedores d'una menció especial pels valors que defensaven i que representaven.

Cugat.cat , 10/2/2012
 
Garzón, el jutge que emparava les tortures Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 09 febrer 2012
Garzón, el jutge que emparava les torturesNo sento la més mínima simpatia pels implicats en la trama de corrupció de l'anomenat cas Gürtel. Per cap ni un. I encara menys per l'expresident valencià Francisco Camps. Al contrari, tant ell com els diversos dirigents del PP que hi estan implicats em repugnen ideològicament i, com diu el seu rei, seria per a mi un motiu de profunda satisfacció veure'ls tancats en el marc incomparable d'una presó. Tanmateix, com a demòcrata, confesso que em produeix un gran plaer veure el jutge Baltasar Garzón assegut al banc dels acusats en qualitat de delinqüent -cap jutge no pot violar els drets de les persones, encara que siguin a la presó- i sotmès només a una petitíssima part de la humiliació a què ell va sotmetre l'any 1992 una quarantena de persones innocents pel sol fet de ser independentistes. En aquell any, aquest fals demòcrata, va ordenar l'empresonament de diversos catalans als quals se'ls va aplicar la llei antiterrorista i van patir ferotges tortures a les dependències policials sense que fes absolutament res per evitar-les. Els mateixos torturats han explicat que quan els interrogava i li deien els martiris que estaven patint per part dels cossos de seguretat espanyols desviava cínicament la mirada cap el sostre per demostrar-los que tot el que deien era tan inútil com si ho diguessin a una paret.

Dotze anys després, l'any 2004, el Tribunal Internacional de Drets Humans d'Estrasburg, al qual van apel·lar les víctimes, va dictar sentència condemnatòria contra l'Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures practicades a una quinzena d'independentistes i el va obligar a indemnitzar els demandants amb 8.000 euros per a cadascun i a pagar 12.000 euros addicionals pels costos legals del procés. Garzón, però, no sols no s'avergonyeix d'aquells fets, sinó que en el seu llibre Un mundo sin miedo es vanta d'haver infiltrat agents dels CESID en l'independentisme català. Per tant, la imatge de defensor de la democràcia, de les llibertats i dels drets humans que s'ha fabricat és rotundament falsa i només forma part del seu projecte de glorificació personal. Un projecte que, per a reeixir, necessitava d'una tria molt acurada de casos que, ja fos pel nom dels implicats o pel ressò del procés -Pinochet, les dictadures xilena i argentina, els crims del franquisme...-, li donessin popularitat i notorietat internacionals fins al punt de postular-se per a Premi Nobel de la Pau.

Això, però, no impedeix que l'espanyolisme disfressat de progressisme que cada dia escampa la seva hipocresia políticament correcta a les tertúlies de les emissores de ràdio i televisió catalanes tingui la barra de llagotejar Garzón presentant-lo com a màrtir de la caverna espanyola quan, com sabem, la caverna espanyola està formada pel PP i pel PSOE, a parts iguals, amb uns ideals que es resumeixen en l'article 8è de la seva Constitució, aquell que diu que la tasca de les forces armades consisteix a esclafar militarment la voluntat d'independència pacífica i democràtica del poble català. Són, en definitiva, les mateixes veus i emissores que, revestides d'una galdosa neutralitat, no sols maquillen el passat de Juan Antonio Samaranch, Carles Sentís i Fraga Iribarne arran de la seva mort, com a membres destacats d'un règim de terror que va cometre milers de crims contra la humanitat, sinó que pretenen endolcir-ne la memòria tot fent-los passar per benefactors de la democràcia i fins i tot, en el cas dels dos primers, com a catalans insignes. És a dir, que mentre a Alemanya es repudia les figures destacades del nazisme, a Catalunya s'enalteix les figures destacades del franquisme. L'autoanomenada esquerra, coneguda també com a tripartit -PSOE, Esquerra i ICV-, fins i tot els ha arribat a homenatjar amb els màxims honors al Palau de la Generalitat. Són els mateixos hipòcrites que gosen parlar de memòria històrica i de víctimes i que amb una mà reivindiquen els defensors de les llibertats mentre amb l'altra glorifiquen els seus assassins.

Desconec quin serà el futur de Baltasar Garzón, però no me l'imagino a la presó. Els policies torturadors d'independentistes tampoc no hi han anat mai, a la presó. Me l'imagino, això sí, voltant pel món amb dietes sumptuoses i fent-se passar per màrtir de la intolerància. La mateixa intolerància que ell emparava amb el seu silenci quan eren torturats els independentistes catalans. A Baltasar Garzón, decididament, ningú no li posarà una bossa de plàstic al cap perquè s'asfixiï, ni el sotmetrà a vexacions sexuals perquè senti fàstic de si mateix, ni el baldarà a cops perquè digui que és espanyol, ni li aplicarà elèctrodes als genitals perquè xiscli de dolor. Garzón mai no sabrà què és això, perquè és un jutge que, quan un detingut li ho explica, en lloc d'escoltar-lo desvia els ulls i mira el sostre.

e-notícies , 6/2/2012
 
La Senyera prohibida a Geronimo Stilton Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 08 febrer 2012
La Senyera prohibida a Geronimo StiltonAquests darrers dies se n'ha parlat força, de les visibles diferències entre la versió catalana i la versió espanyola d'El llibre i la rosa, de Geronimo Stilton. La catalana, per cert, és molt més acurada i té un paper de molta més qualitat que l'espanyola. S'ha dit que la versió espanyola havia fet desaparèixer les senyeres que es veuen a la coberta amb la intenció d'amagar, si més no a primera vista, que la història té lloc a Catalunya. Posteriorment, atès el rebombori, l'editorial Destino, responsable de la versió espanyola, ha declarat el següent: "No hem modificat absolutament res. En tot cas l'edició en català es va personalitzar, afegint-hi les franges vermelles en diversos llocs per fer un gest al lector que fes el llibre com més català millor".

D'acord. Cada mercat té la seva idiosincràsia i per vendre-hi un producte sovint calen estratègies diferents. La publicitat en sap molt, d'això. De vegades, a l'hora de fer un llançament, fins i tot cal canviar-ne l'eslògan per tal que el producte penetri bé en un país determinat. El problema és que en aquest cas hi ha moltes coses que no encaixen i que demostren que els canvis esmentats, més que a una estratègia de venda, són una decisió ideològica. Destino, que és una editorial catalana, sap molt bé que el més petit distintiu relacionat amb Catalunya faria que el llibre no es vengués a Espanya. I la bandera catalana, no cal dir-ho, és verí per a les llibreries d'aquell país. Aquesta és la raó per la qual s'ha preocupat d'esborrar tot vestigi de catalanitat de la coberta. Una coberta, ves per on, que està estretament relacionada amb el text per la senzilla raó que va ser una proposta del segell Estrella Polar, del Grup 62, l'editora de la versió catalana traduïda per David Nel·lo. "La idea [de la història] va ser nostra", diu Patrizia Campana, la seva directora. És a dir, que la coberta catalana no fa res més que reflectir l'ambient i el paisatge urbà de la diada de Sant Jordi. Un paisatge urbà format per llibres i roses, evidentment, però també per la bandera com a element ornamental de les parades i de tots els embolcalls florals. I és a partir d'aquí que comencen les incongruències i queden al descobert les autèntiques raons de Destino.

Si la història del llibre transcorre a Catalunya durant la diada de Sant Jordi –fins i tot s'hi explica què són els castells–, per què la coberta espanyola n'amaga els elements il·lustratius? Evidentment, no tindria cap sentit pintar-hi banderes catalanes si l'acció es desenvolupés en un altre lloc del món. Però resulta que no hi ha cap altre lloc del món que celebri una festa literària com la nostra. Cap ni un. Sant Jordi és una de les dues diades nacionals de Catalunya. Per això Destino, sabent que el mercat espanyol rebutjaria el llibre si hi veiés un bri de catalanitat, amaga les banderes al lector, i, en amagar-les, amaga també la història real que conté. Jo, per tant, si fos espanyol, m'emprenyaria molt que una editorial, sabent, com demostra que sap, que sóc al·lèrgic a tot el que fa olor de català, m'aixequés la camisa per tal d'aconseguir els meus diners.

Diu Destino que la coberta original enviada per Piemme, l'editorial italiana, era la que apareix a la versió espanyola, no pas a la catalana. Admetem-ho. Es comprèn que els italians no en sàpiguen res, de la simbologia ornamental de Sant Jordi. Per això va ser Estrella Polar qui va suggerir a Piemme d'incorporar aquesta ornamentació a la coberta a fi de fer-la versemblant, i els italians ho van trobar magnífic: "Van acceptar encantats", diu Estrella Polar, "De fet, a la coberta, primer van pintar-hi tres barres, i els vam demanar que en fossin quatre". Destino, per la seva banda, afirma que han suprimit les banderes perquè el seu àmbit de venda és Espanya: "No pensem només en Catalunya com a àmbit de venda. Però no hem eliminat cap símbol específic". Ah, no? La bandera d'una nació no és un símbol específic? Aleshores per què l'han prohibida?

Arribats aquí, i tenint en compte que no només s'ha censurat la coberta, sinó també algunes de les pàgines del llibre –especialment la 26, la 27 i la 30–, i fins i tot el títol, caldria que Destino respongués aquestes preguntes:

  • Per què la versió espanyola no ha incorporat els elements definitius del disseny fets per Piemme?

  • Si, com diuen els espanyols, Catalunya és Espanya i la bandera catalana és "constitucional", per què aquesta bandera no pot aparèixer a la coberta i a les pàgines d'un llibre publicat en espanyol?

  • Si, com diu Destino, s'han suprimit les banderes catalanes de les parades amb l'única intenció de fer més ‘genèrica' la versió espanyola, per què s'hi han deixat les roses?

  • Atès que el dia dels enamorats no és el mateix a Espanya –14 de febrer– que a Catalunya –23 d'abril– i que la tradició anual de regalar un llibre i una rosa a les persones estimades és genuïnament catalana i no existeix a Espanya, per quin motiu hi ha roses a la coberta i a les pàgines interiors de la versió espanyola del llibre i, en canvi, no hi ha banderes catalanes, tot i formar part de la mateixa iconografia?

  • El títol original italià del llibre és "Il libro e la rosa", i Estrella Polar, en la versió catalana, l'ha respectat: "El llibre i la rosa". Destino, tanmateix, no ho ha fet. La versió espanyola es diu "El día del libro". Com és que Destino s'empara en el disseny inicial italià per dir que no ha esborrat res i, en canvi, no ha tingut escrúpols a esborrar el títol original?

  • Si a Espanya no és possible vendre un llibre que es digui "El libro y la rosa", què hi pinten, aleshores, les roses amb el terra inequívoc de la Rambla de Barcelona?

  • Quin és l'argument de Destino amb relació als exemplars en espanyol que es posen a la venda a Catalunya? ¿Pressuposa l'editorial, potser, que els compradors de la versió espanyola a casa nostra són tan catalanofòbics com els compradors espanyols i que, per tant, no es mereixen el trauma de veure la bandera catalana? Cal enredar-los, a més, amb un títol i una coberta que evoquin la Feria del Libro de Madrid?

  • Ens pot dir Destino en quina pàgina, en quina línia, en quina paraula del text es parla d'Espanya i de la Feria de Libro de Madrid?

  • Hi ha cap lector que pugui dubtar sobre quin és l'escenari on tenen lloc les vivències de Geronimo Stilton amb textos com aquest?: "Germanet, et porto, més ben dit, et portem a la ciutat més alegre del món: Barcelona. [...] Després d'un llarguíssim viatge, més ben dit, llarguíííííííssim, per fi vam arribar a Barcelona, la capital de Catalunya. [...] Què és tot això? Qui ens espera? Quina festa? Quin llibre? I sobretot... què dimonis hi tenen a veure les roses? [...] La Festa del Llibre i de la Rosa que se celebra cada any a Catalunya el 23 d'abril, Diada de Sant Jordi!"

Destino s'empara en el disseny inicial per dir que no ha censurat la bandera catalana. Però aquesta justificació queda invalidada a partir del moment que Giuseppe Ferrario, il·lustrador de la coberta, i Danilo Loizedda i Christian Aliprandi, il·lustradors de les pàgines interiors, en disposar de més informació, completen el seu treball incloent-hi banderes catalanes. És a dir, que tant la coberta com les il·lustracions interiors del disseny inicial eren incompletes i és només després de les esmenes que són definitives. Destino, però, prescindeix d'aquest acabat final i, per arrodonir l'espanyolització del llibre, li canvia el títol. Fins i tot l'avi Berenguer passa a dir-se "el abuelo Torcuato".

Sembla evident, doncs, que la paraula "genèric", per a Destino, és un eufemisme d'"espanyol", la qual cosa significa que Catalunya, com tots els espanyols saben molt bé, no és Espanya. Un detall que s'agraeix. Si Catalunya fos Espanya, la gran festa del llibre per antonomàsia en aquell país seria la poderosíssima diada de Sant Jordi, única al món, i no pas una festa menor d'àmbit municipal com la Feria del Libro de Madrid.

La part més fosca de tot plegat, això no obstant, és la que empeny Destino a fer el que ha fet, ja que és plenament conscient que no hi ha res més "genèric" a Espanya que la catalanofòbia. I un llibre amb banderes catalanes a la seva coberta i a les seves pàgines no el compraria ningú en aquell país. Al contrari, seria percebut com una provocació i generaria rebuig. Per això Destino esdevé còmplice d'aquest rebuig i no dubta a ofendre els catalans a canvi de fer caixa. Deu pensar que substituir una identitat per una altra no és una decisió ideològica. I deu pensar també que cap editorial no publicaria mai cap llibre amb un símbol negre, jueu, palestí o català en una societat racista que sentís aversió per alguna d'aquestes identitats. El negoci és el negoci, i, si cal, s'alia amb el racisme. El racisme, al capdavall, també és un mercat. I els diners d'aquest mercat també són bons per al negoci. El negoci de Destino.

El Singular Digital , 7/2/2012
 
Zum-Zum, al davant del Monestir Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 07 febrer 2012
Zum-ZumEn Mon Calvó i l'Imma Samsó són dos santcugatencs que van arribar a la ciutat en els anys setanta del segle XX. Eren molt joves, tenien una feina precària i un horitzó ple d'incerteses, però van pensar que ja se'n sortirien i ho van aconseguir. Van trobar un pis al carrer Major, van tenir dos fills i van construir una vida en comú plena d'esperances que l'atzar, o potser el destí, no sempre ha compartit. El moment més dur els va arribar el 5 d'abril de 1990. Aquell dia, minuts abans d'entrar a escola, un maleït aplec de circumstàncies adverses va fer que un mur s'esfondrés i caigués al damunt del seu fill Zac, de dotze anys, quan jugava amb altres nens en un solar del voltant. Arran d'allò va quedar paraplègic i des d'aleshores va en cadira de rodes. Tanmateix, en Zac és avui un jove amb molt de talent per al grafisme i treballa en una empresa japonesa a Sant Cugat. Els seus pares, en Mon i l'Imma, també en tenen, de talent. Talent per a les arts plàstiques i per al disseny. Ella, a més, és filla del pintor Jordi Samsó. La crisi actual, però, els va deixar a l'atur i els va situar en una disjuntiva inquietant: o s'establien pel seu compte o esperaven que les coses milloressin. Però, és clar, què passaria si la millora no arribava i s'acabaven els estalvis? Davant d'això, van decidir arriscar-se. I el resultat d'aquella decisió és una granja preciosa i acollidora com ells que es diu Zum-Zum i que es troba al número 2 de la plaça Augusta, just davant del Monestir. Aneu-hi, us la recomano vivament. Us semblarà que no heu tastat mai una xocolata desfeta tan bona ni unes torrades tan delicioses. I fixeu-vos també en l'encant dels llums que pengen del sostre. Són artesanals, els ha fet en Mon Calvó i, com passa amb els quadres de les parets, us els voldreu endur a casa. Hi ha gent que ho fa.

Diari de Sant Cugat , 3/2/2012
 
Carme Chacón, contra Catalunya amb "uñas y dientes" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 05 febrer 2012
Chacón estanqueraSembla mentida els extrems a què pot arribar l'autoodi quan ha perdut el sentit del ridícul i esdevé esperpent. Carme Chacón -Carmen de España, a Olula del Río- s'esforça nit i dia per ser més espanyola que els espanyols i prega, si us plau, que no li tinguin en compte l'enorme xacra d'haver nascut a Catalunya. Al capdavall, ningú no tria el seu lloc de naixement i ella, que com aquella aceituna, es española como ninguna, si hagués estat consultada, mai no hauria triat Catalunya. Ara, per tant, per culpa d'aquell infortuni -perquè realment no pot ser qualificat de cap altra manera el fet de néixer a Catalunya-, no té altre remei que fer-se perdonar els orígens. En aquest sentit, el seu comportament recorda força el de les dones que, en aspirar a un càrrec de relleu en una societat masclista, es veuen obligades a demostrar que són millors que els aspirants masculins. Aquest és el motiu pel qual, conscient de l'estigma que suposa ser català, Chacón fa mans i mànigues per demostrar més espanyolitat que el seu rival. I és que ho té molt difícil. D'una banda, perquè no transmet la més mínima intel·ligència política i tot el que diu es pot resumir amb la paraula buidor. De l'altra, perquè és catalana. De fet, aquest és un llast tan gran que s'hauria de produir una conjunció astral màgica perquè assolís la secretaria general del PSOE. I encara que això s'esdevingués, caldria un miracle perquè pogués materialitzar el seu somni de ser presidenta d'Espanya. Per si de cas, però, ella ja fa temps que es passeja per aquell país cantant i repartint floretes en qualitat de Carmen la de Ronda.

Una d'aquestes floretes la va llançar el passat 20 de gener des del Diario de Sevilla sota el títol "Carme Chacón: contra el pacte fiscal a Catalunya":
"He combatut amb uñas y dientes la proposta de pacte fiscal que defensa CiU, entre altres formacions nacionalistes. Sota aquesta denominació, aquestes formacions pretenen emmascarar l'adopció del concert econòmic per a Catalunya. Fórmula que sempre he rebutjat."
No es pot ser més patètic, certament. Però ja hem dit que l'autofòbia catalana, que és la minyona de la catalanofòbia, no té sentit del ridícul ni res que se li assembli. Carme Chacón és una catalana que titlla de nacionalistes els qui no abracen la seva doctrina nacionalista espanyola, una catalana que lluita perquè Espanya continuï robant 22.000 milions d'euros anuals a Catalunya i una catalana que afirma que ha combatut i que combatrà amb uñas y dientes tota fórmula que pretengui acabar amb aquest robatori, cosa que coincideix perfectament amb el que deia el seu company d'autoodi i de partit Miquel Iceta el 15 de juny de 2010, des dels micròfons d'Onda Cero. Iceta ja emprava el mateix terme bèl·lic per expressar el rebuig dels socialistes als qui defensem els drets i les llibertats nacionals de Catalunya: "Combatrem l'independentisme". Els nacionalistes espanyols són així d'agressius i de bel·licistes. Es comprèn, doncs, que la senyora Chacón se sentís tan realitzada al capdavant de les forces armades espanyoles. No és aquesta la màxima aspiració d'un espanyolista, dirigir els tancs a què al·ludeix el punt número 1 de l'article 8è de la Constitució espanyola?

En la cursa per la secretaria general del PSOE, per altra banda, s'ha produït un fet altament il·lustratiu del grau de catalanofòbia espanyola i de la necessitat catalana de tallar com més aviat millor tota relació amb Espanya que no sigui d'igual a igual, de nació a nació, d'Estat a Estat. El fet en qüestió té a veure amb l'inici de la campanya de Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba. Tots dos van començar-la a Andalusia, però només Chacón s'ha justificat i ha apel·lat a la seva sang tot remarcant que el seu pare, Baltasar Chacón, va néixer a Olula del Río, Almeria. Rubalcaba, en canvi, que és de Solares, Cantàbria, no n'ha tingut cap necessitat. De fet, a ningú no li importa on van néixer els pares i els avis de Rubalcaba perquè ell sí que és espanyol i, consegüentment, si anant a Andalusia no s'ha mogut del seu país, quina importància té que comenci la campanya a Andalusia, a Cantàbria o a Extremadura? Només una estrangera com Carme Chacón necessita justificar-se. I les raons són dues: perquè és catalana i perquè ningú no entén que un polític estranger vulgui ser president del país veí en lloc de ser-ho del seu.

e-notícies , 2/2/2010
 
De debò són botiflers, Puigneró i Grangé? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 04 febrer 2012
Jordi Puigneró i Raül Grangé
Jordi Puigneró i Raül Grangé
Se'm fa molt estrany, francament, veure els noms dels regidors municipals Jordi Puigneró i Raül Grangé nominats al Premi Botifler de l'Any, que atorga l'Assemblea de Joves de Sant Cugat. Se'm fa estrany -de fet, vaig haver de fregar-me els ulls en veure la notícia- perquè no entenc la relació entre els nominats i el premi. Vull dir que qualificar Puigneró i Grangé de botiflers em sembla portar les coses a un punt de no retorn. Al final, a força de tant garbellar, arribarà el moment que també qualificarem Jaume I de botifler per haver fragmentat la nació catalana.

És cert que Puigneró i Grangé pertanyen a una formació política -CiU- que no ha dit mai que sigui independentista. Però em sembla molt més perniciós i fraudulent aquell partit que es proclama independentista i que alhora porta a terme una política en contra d'aquest principi. Al capdavall, ha estat per aquest motiu que les urnes han castigat a Catalunya els qui no fan allò que proclamen. I la prova la tenim a Sant Cugat, on molta gent ha canviat de sigles i ha dipositat la seva confiança en la CUP. Una altra cosa és que hi hagi independentistes en la majoria de partits. I tant que n'hi ha! Per això la independència és cada cop més a prop. El problema -i això n'alenteix el procés- és que una cosa són les bases i una altra les direccions dels partits.

Sigui com vulgui, no hi ha dubte que algú pot dir que és una contradicció declarar-se favorable a la independència i pertànyer a una formació que no la té com a principi bàsic. Doncs sí, és una contradicció. Però la fiscalització absoluta de determinats comportaments humans em sembla perillosa i excloent, perquè, establint una selectivitat tan estricta, podem acabar reduint l'independentisme a una elit molt específica i perjudicant, de retruc, els nobles objectius de la causa. En aquest cas, per tant, i ho dic des de la més sincera estima ideològica per l'Assemblea de Joves, crec que qualificar de botiflers Jordi Puigneró i Raül Grangé desvirtua el premi i beneficia els autèntics botiflers de la nostra societat. Uns botiflers que, en veure'ls a la llista, es deuen haver sentit força alleujats. És per totes aquestes consideracions que l'adjudicació del malnom de "botiflers" a dues persones inequívocament independentistes com Jordi Puigneró i Raül Grangé em sembla injusta.

Cugat.cat , 3/2/2012
 
L'agressió de Pepe i les disculpes de Raül Romeva Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 febrer 2012
Trepitjada de Pepe a MessiFrancament, no entenc que l'eurodiputat Raül Romeva (ICV) hagi retirat el seu nom de la pregunta que dies enrere ell i Ramon Tremosa (CiU) van formular a la Comissió Europea sobre l'acció violenta del futbolista Pepe (Reial Madrid) a Messi (FC Barcelona), quan aquest era a terra arran d'una trompada que va rebre. Aquesta acció, com sabem, ha estat difosa per les televisions d'arreu del món i considerada com a execrable en un espectacle esportiu. Les imatges mostren de manera diàfana i inequívoca no sols com Pepe trepitja la mà de Messi, sinó com s'atura, com mira la mà del jugador i com hi clava la bota amb tota la intenció de ferir-lo. L'acció, no cal dir-ho, és repugnant per si mateixa, però també per moltes altres raons. Tres si més no: una, perquè ens diu que som davant d'un individu tan primitiu com els dinosaures; dues, perquè mostra com aquest individu transforma en violència tota la ràbia, impotència i frustració que sent quan el talent dels altres posa en evidència les seves limitacions; i tres, perquè ho fa en el decurs d'un espectacle que és vist per milions d'infants.

Tot i això, el Comitè de Competició espanyol ha decidit no actuar d'ofici i deixar impune l'agressió. Com que el col·legiat César Muñiz Fernández no ho va reflectir en l'acta arbitral, el Comitè considera que aquella agressió no es va produir. Encara que l'hagi vist tot el món, inclosos els membres de l'esmentat Comitè. Just al contrari del que ha fet la lliga anglesa, sancionant Mario Balotelli, del Manchester City, amb quatre partits sense jugar per una agressió similar al jugador Scott Parker, del Tottenham. Davant del comportament inadmissible del Comitè espanyol, els eurodiputats Ramon Tremosa i Raül Romeva es van adreçar a la Comissió Europea amb aquestes paraules:
"L'esport té un gran impacte en la societat en general i la seva importància social, educacional i cultural en fan un actiu molt important a preservar i, per tant, a posar en valor. [...] Fa uns dies, un jugador del FC Barcelona va ser agredit, de manera voluntària, per un del Reial Madrid. Malgrat això, tot i la claredat de les imatges, l'organisme espanyol encarregat d'exercir la potestat disciplinària no hi ha vist cap fet digne de sanció. [...] Està satisfeta la Comissió Europea de saber que ningú del Comitè de Competició no s'ocuparà d'aquest cas de violència en l'esport? Creu la Comissió que aquests fets tan greus vistos per milions de persones i de nens han de quedar impunes?"
Doncs bé, pocs dies després de formular aquestes preguntes, Raül Romeva es fa enrere i, davant les moltes queixes que diu haver rebut, deixa sol Ramon Tremosa amb aquests incomprensibles arguments:
"Davant l'enorme impacte que ha tingut la pregunta relativa a l'afer de la no actuació del comitè de competició en els fets de la trepitjada de Pepe, voldria reiterar que l'única intenció de la mateixa era abordar, a partir d'un cas concret, la qüestió de quin és el paper que han de tenir les institucions en relació a la violència en els terrenys de joc, i sobre com i quan cal actuar per tal d'aturar a temps escalades que puguin arribar a tenir algun dia conseqüències greus, sigui en un terreny de joc o fora".
Molt estrany, tot plegat, perquè les al·lucinants disculpes de Romeva són gairebé calcades a les falses i cíniques disculpes de Pepe: "Ha estat un acte involuntari, però si Messi se sent ofès li demano disculpes". Realment curiós. Caldria que el senyor Romeva ens aclarís què entén per "enorme impacte" de la seva pregunta així com davant de qui i per quina raó s'ha de disculpar pel sol fet de defensar valors "socials, educacionals i culturals"? Tanta força tenen els enemics emmascarats d'aquests valors, fins al punt de fer que el senyor Romeva se'n desdigui? Significa això que el senyor Romeva renega d'aquests valors i dels principis que l'empenyien a defensar-los? Qui li ha demanat que es faci enrere? El seu partit, potser? Entenem que sí, atès que el senyor Romeva no és europarlamentari a títol particular, sinó que ho és en representació d'ICV. Un partit universalista. Això està molt bé. Universalisme català, n'hem de dir. És a dir, aquell universalisme que clamaria al cel si Pepe, en lloc de trepitjar un jugador del Barça, hagués trepitjat una foca. De tota manera, el requisit bàsic per ser universalista català, la condició sine qua non, és ser un atleta. Cal saber agenollar-se, ajupir-se, corbar-se, encongir-se, inclinar-se, colpejar-se el pit, abaixar el cap i besar els peus aliens. Això és vital. Hom pot pensar que es tracta d'un espècimen singular, molt difícil de trobar, però no és cert. Al contrari. Aquest atleta és una espècie tan estesa que ha esdevingut el prototipus del català estàndard. És el català que no sols demana perdó per haver-se queixat, quan li han trepitjat la mà amb intenció de ferir-lo, sinó que fins i tot demana disculpes a qui s'hagi pogut sentir ofès amb la seva queixa.

e-notícies , 30/1/2012
 
Ikea i Port Aventura contra la llengua catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 01 febrer 2012
Ikea i Port Aventura contra la llengua catalanaNingú no sap quins plans té el govern davant les contínues agressions que pateix la llengua catalana, però fóra bo que es definís en aquesta qüestió i que explicités què pensa fer per defensar-la. La llei de política lingüística existeix, certament, però de què serveix una llei que pot ser vulnerada impunement? En el seu capítol cinquè, el de l'activitat socioeconòmica, la llei diu el següent: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressin en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya".

Tot i això, la vulneració de la llei, les agressions a la llengua i la discriminació dels catalanoparlants en tota mena d'establiments comercials són un fet perfectament constatable dia rere dia sense que les persones que en són víctimes rebin cap satisfacció ni vegin que les seves queixes tenen la més mínima utilitat. La llengua catalana, en ser abandonada a la seva sort pels diferents governs catalans, ha esdevingut aquell recipient que antigament es posava amb serradures en alguns llocs perquè la gent hi pogués escopir. Només cal moure's pel país per veure la brutal marginació del català i la seva total invisibilitat fins i tot en les cartes de restaurants amb el nom en aquesta llengua. La situació, per tant, és molt greu. Tanmateix, des del govern, ningú no diu absolutament res.

Les agressions, a més, són transversals i provenen de tota mena de negocis. Ho hem vist recentment en la denúncia formulada pel senyor Salvador Ramon, membre d'una família que va anar a Port Aventura:
"Tant a l'entrada del pàrquing com a la taquilla de venda d'entrades, a informació, a la parada on maquillaven les criatures, a les entrades de les atraccions, als bars, a les botigues, a les paradetes de fira, preguntant horaris, comprant un gelat, ningú no em va voler respondre en la meva llengua. [...] S'hi negaven sistemàticament. Fa més de deu anys que cada any hi anem, i no hi tornarem més fins que l'empresa no respecti la terra que l'ha acollida i el poble que li dóna de menjar".
Però fixem-nos en la cínica resposta de Port Aventura:
"Atès el creixent nombre de visites internacionals (actualment, un terç del total), també és necessari incorporar a l'equip persones que dominin una o més llengües estrangeres, com el francès, l'anglès o el rus. Sovint costa trobar persones que dominin al mateix temps el rus (per exemple) i el català. No podem descartar, doncs, que durant la visita al parc trobin algun treballador que no els pugui atendre en català, però en són l'excepció".
D'això se'n diu barra, perquè va ser precisament per això, perquè els qui no parlen català a Port Aventura són una "excepció", que la família denunciant no va trobar ningú, absolutament ningú, que parlés la llengua del país ni a la taquilla de venda d'entrades, ni al pàrquing, ni a maquillatge d'infants, ni a les atraccions, ni a les botigues, ni als bars, ni en la consulta d'horaris, ni en les vendes de gelats o en les parades de fira. Ni tan sols a informació!

Un altre cas és el del badaloní Jordi Ros, un treballador d'Ikea que ha estat acomiadat per haver defensat un client a qui un guarda de seguretat obligava a parlar-li en espanyol:
"Quan va entrar l'empleat de seguretat del torn nou li vaig explicar el que havia sentit i ell es va sentir orgullós del seu company. Sobtat, li vaig dir que per treballar aquí a Catalunya, com a mínim calia entendre l'idioma o almenys esforça-s'hi. Em va escridassar, em va dir a crits que això era Espanya i que jo era espanyol, i després va demanar a l'encarregada de caixes, la Sandra, que jo no treballés mai més allà, que no m'hi volia".
El desenllaç d'aquest incident és que en Jordi Ros ha estat despatxat d'Ikea mentre que el guarda de seguretat continua treballant-hi. Algú s'imagina la mateixa situació en un establiment d'Estocolm? Algú s'imagina Ikea acomiadant un treballador per defensar un client a qui un guarda de seguretat no el deixava parlar en suec? Oi que no? Oi que l'acomiadat hauria estat el guarda de seguretat? Doncs el racisme lingüístic que patim a Catalunya és fruit de la indolència del nostre govern i de la nostra pròpia resignació. Pensem que totes les empreses necessiten els nostres diners per sobreviure –totes– i que els podem fer molt de mal si els tombem l'esquena i reaccionem amb dignitat. La dignitat, en aquest cas, es resumeix en una frase: si no hi ha català, no hi ha diners.

El Singular Digital , 31/1/2012
 
L'amor del PP a Manuel Fraga Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 30 gener 2012
Jorge Carreras (PP)
Jorge Carreras (PP)
El problema de no haver assegut davant d'un tribunal penal internacional els dirigents franquistes espanyols que van cometre crims contra la humanitat és que amb el pas del temps els seus hereus ideològics se senten impunes per cantar-ne les excel·lències. Això és el que ha fet recentment el Partit Popular de Sant Cugat arran de la mort de Manuel Fraga. Sense el més mínim sentit del ridícul per la vergonya aliena que provoquen les seves asseveracions, el senyor Jorge Carreras, president de la secció local del PP, ha dit que la societat està "en deute" amb Manuel Fraga perquè "va ser un home clau en el pas d'un règim autoritari a un de democràtic" i titlla d'"anècdotes" els assassinats de persones desafectes al règim a mans dels cossos de seguretat de l'Estat espanyol quan era ministre de Governació d'aquell país. Realment cal ser molt cínic per burlar-se de l'assassinat de persones defensores de les llibertats tot qualificant d'"anècdota" la seva mort i justificant-ne els assassins. Sembla que un polític no pugui caure més avall, per bé que cadascú té el codi ètic que té i hi ha polítics i partits, com el senyor Carreras i el PP, que ni tan sols en tenen, de codi. El sol fet de referir-se a la dictadura feixista de Franco com a simple "règim autoritari" ja traspua una ideologia que fa venir basques. Però encara és més greu que aquest negacionisme arribi a l'extrem de minimitzar els efectes d'un règim sanguinari que es va imposar per la força de les armes i que va torturar i assassinar milers i milers de vides humanes entre les quals la del president de Catalunya, Lluís Companys. Tanmateix, tenint en compte que Manuel Fraga va ser fundador del Partit Popular, hi ha un punt de lògica en tot plegat: ni el primer va renegar mai dels seus crims ni el segon ha condemnat mai el franquisme.

Diari de Sant Cugat , 27/1/2012
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 631 - 700 de 1696
spacer.png, 0 kB