spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Dividim-nos i Espanya ens comandarà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 febrer 2016
Dividim-nos i Espanya ens comandaràSempre m'ha semblat ridícul el terme 'fet diferencial' referit a Catalunya. Ridícul, dit per espanyols, i ridícul, dit per catalans. En el primer cas, perquè tots els pobles del món, amb Estat o sense, són fets diferencials. Absolutament tots. I en el segon, perquè traspua provincianisme, regionalisme, autonomisme, pusil·lanimitat. És el terme del qual s'han servit indistintament durant molts anys Espanya i Catalunya per anar fent la viu-viu. Espanya concedia a Catalunya aquesta piruleta honorífica que no volia dir absolutament res, i Catalunya, a canvi, renunciava al seu rang de nació i proclamava tota cofoia: "Som un fet diferencial! Som un fet diferencial!..." Tres segles de sotmetiment sota la bota espanyola, per força havien de reconfigurar la personalitat dels catalans llevant-los la memòria i la dignitat i transformant la seva visió catalanocèntrica de la vida en una visió hispanocèntrica. Ha calgut, doncs, un lentíssim procés –sovint desesperant– de conscienciació col·lectiva perquè una bona part de la societat catalana despertés d'aquest malson, s'adonés del parany i actués en conseqüència. Però encara no hem fet net. Només cal mirar els telenotícies de TV3, per veure el prisma hispanocèntric amb què estan configurats. Un dia en parlarem amb més profunditat.

Una altra de les xacres que deixen tres segles de dependència és la desconfiança en les pròpies forces, cosa que, més enllà de la por inconscient a enfrontar-se al dominador, comporta una permanent discussió bizantina entre els dominats. I és que el lògic malestar que provoca tot sotmetiment dilatat en el temps ha de sortir per algun lloc, i els catalans tendim a canalitzar-lo no pas contra l'agressor sinó contra la víctima. És a dir, contra nosaltres mateixos. Això explica l'orgue de gats en què es converteixen les nostres inacabables picabaralles i deliberacions. Només cal veure els insults que han creuat aquests dies moltíssims independentistes en el debat per la investidura del president Mas. No em refereixo als diputats de Junts pel Sí i de la CUP, és clar, sinó a votants d'ambdues opcions que serveixen en safata l'àpat que justament vol menjar el búnquer espanyol format per PP, PSOE i Ciudadanos. El búnquer sap molt bé que, per neutralitzar l'enemic, no hi ha arma més poderosa que sembrar zitzània en el seu camp. I nosaltres, dividits, li fem la feina.

També fem la feina al búnquer quan emfasitzem les diferències ideològiques que ens separen internament tot oblidant que, per grans que aquestes siguin, res no és més important que allò que ens uneix. I allò que ens uneix és la captivitat. Som captius d'un tercer, i només –només– podrem deixar de ser-ho si cavem el túnel plegats. Som captius que compartim l'anhel més noble i just que pot tenir una col·lectivitat, que és la llibertat, i l'única manera –remarquem-ho: l'única manera– d'aconseguir-la és fent pinya contra l'opressor i vivint tota agressió als companys com una agressió contra nosaltres, no pas aprofitant-nos-en per afeblir-los. Altrament, fa tot l'efecte que l'amplificació de les nostres divergències o la injusta satanització del president Mas és el pretext per dilatar el temps i no haver de fer el pas decisiu, que és fugir. Des de la captivitat podem imaginar-nos la llibertat de moltes maneres, moltíssimes, però només n'hi ha una de fer-les realitat, i és des de la llibertat.

El Món , 4/1/2016
 
El búnquer en estat de xoc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 22 febrer 2016
El búnquer en estat de xocSembla que el resultat d'aquestes eleccions espanyoles ha deixat en estat de xoc PP i PSOE, els dos partits que fins ara remenaven les cireres, i també Ciudadanos, el partit que tenia tan, tan, tan coll avall que arrasaria, que la seva militància, durant la campanya, ja rebia Albert Rivera amb crits de "President! President!". Però la realitat acostuma a ser força més prosaica que els deliris de grandesa i s'ha expressat així: El PP, amb el pitjor resultat dels darrers vint-i-dos anys, ha passat de prop d'onze milions de vots a set; i el PSOE, amb el pitjor resultat de la seva història, ha passat de set milions a tan sols cinc i mig. Ciudadanos, per la seva banda, que partia de zero i donava per fet que seria clau per a la governabilitat de l'Estat espanyol, s'ha quedat amb només tres milions i mig de vots i quaranta escons que no sumen a favor del PP ni del PSOE. Una altra cosa són els discursos, és clar. Qualsevol alienígena que la nit electoral hagués escoltat Mariano Rajoy, Alícia Sánchez-Camacho, Pedro Sánchez, Carmen Chacón, Albert Rivera o Inés Arrimadas hauria donat per fet que havien guanyat les eleccions per majoria absoluta. Però darrere d'aquella màscara, hi havia una cara desencaixada. Els veïns del búnquer ultranacionalista espanyol s'han quedat tancats a dins i ara no troben la clau per sortir-ne. El més curiós, però, és que eren precisament ells els qui feien befa davant la possibilitat que Catalunya torni a celebrar eleccions el març vinent. Ara, però, ves per on, resulta que són ells els qui podrien veure's abocats a repetir les seves. I també trontollen els noms de Mariano Rajoy i Pedro Sánchez en benefici de Soraya Sáenz de Santamaría i Susana Díaz. La vida té aquestes ironies.

En l'àmbit dels partits independentistes que concorrien a les eleccions, Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana, sumen 17 escons de 47 possibles, que són ben pocs. Però encara que haguessin aconseguit tots 47 i volguessin sumar-los a Podemos, en defensa d'un quimèric referèndum, no passarien de 116. Molt per sota dels 176 necessaris per a la majoria absoluta, i a anys llum dels 234 imprescindibles per a reformar la Constitució espanyola i introduir-hi el dret a l'autodeterminació de Catalunya. Però què passaria si, posats a somniar, a més dels 47 catalans, Euskadi i Navarra aportessin la totalitat dels seus 23 diputats? Doncs res, perquè tot just arribarien als 139. I és que la Cambra Baixa espanyola no és un Congrés, és una Presó.

De tota manera, hi ha hagut una nota d'humor. L'ha posada l'associació d'extrema dreta i ultranacionalista espanyola 'Societat Civil Catalana', que ha dit que aquestes eleccions han demostrat que "l'opció independentista és minoritària". L'independentisme encara riu, en llegir-ho. Té gràcia això de atribuir-se els vots dels catalans que no han votat perquè no consideren Espanya el seu país, o que han votat Podemos per fer la guitza al búnquer, però que en un referèndum votarien a favor de la llibertat de Catalunya. I encara té més gràcia que els qui diuen aquesta atzagaiada siguin els mateixos que tenen autèntic pànic a un referèndum d'independència. Sí, pànic, autèntic pànic. Per què deu ser? Hi ha dos catalans, tanmateix, amb qui, a més del pànic, poden compartir l'estat de xoc. Es diuen Duran i Lleida i Ramon Espadaler.

El Món , 28/12/2015
 
Després del 20-D Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 11 febrer 2016
Després del 20-DEn el moment de redactar aquestes línies encara no se sap el resultat de les eleccions espanyoles del 20 de desembre, però allò que sí que se sap és que, pel que fa a Catalunya, tot continuarà exactament igual. Tant hi fa que guanyi el PP, el PSOE, Ciudadanos o Podemos. En el cas dels tres primers, perquè com a búnquer nacionalista espanyol que són, coincideixen fil per randa en la negació dels drets nacionals de Catalunya. Catalunya, per a ells, no és res més que quatre províncies espanyoles –molt boniques i peculiars, això sí– la capital de les quals ha de ser Madrid. Un fet, aquest, que ha de romandre inamovible diguin el que diguin, pensin com pensin, ho vulguin o no ho vulguin els catalans. Els catalans, per a PP-PSOE-Ciudadanos, som com els negres als quals se'ls permetia nomenar algú que els representés però que, decidissin el que decidissin, mai no podien fer res que qüestionés l'autoritat de l'amo blanc. I és que, pobrets, només eren negres, només eren una possessió blanca.

I Podemos? Podemos, durant la campanya electoral, ha dit que, si governés Espanya, veuria de bon ull un referèndum a Catalunya sobre la independència. És una afirmació, aquesta, que sona bé, sona entenimentada. Però és també una afirmació que, més enllà de contradir moltes de les coses que aquest partit ha dit amb relació a Catalunya, no és creïble per diverses raons. La primera, perquè la verbositat política espanyola fa segles que no té cap credibilitat a casa nostra. Les promeses espanyoles tenen el mateix valor que el paper mullat. Són tan falses com els 378 pactes que el govern de Washington va signar amb la nació índia. De tots 378, no en va complir cap. Cap ni un! I ja sabem quin va ser-ne el desenllaç, oi? I si els pactes signats entre un dominador i un dominat són fum, encara ho són més les promeses electorals que el qui les fa sap que mai no haurà de complir. Només són "parole, parole", com li cantava Mina a Alberto Lupo.

Podemos, en el tema del "problema catalán", necessita un element que el diferenciï del búnquer. Ho necessita per tenir un discurs propi, i perquè, aprofitant l'absència de la CUP, hi ha vist una bona font d'alimentació de vots. La carta amagada és que sap prou bé que per reformar la Constitució i introduir-hi el dret d'autodeterminació de Catalunya necessita 234 escons. 48 més que els 186 que fins ara tenia el PP, i 124 més que els 110 que fins ara tenia el PSOE. És a dir que ni tan sols aconseguint igualar la majoria absoluta obtinguda pel PP el 2011 es veuria obligat a complir la seva promesa. I au, tal dia en farà un any. D'això, se'n diu promeses lliures d'impostos. Millor encara: promeses de franc, que són útils per captar gent de bona fe o partidària que els catalans, en anar pel món, no siguem reconeguts per la llengua que parlem, sinó per dur un lliri a la mà. I on aniran, aleshores, els vots dels independentistes de bona fe, si l'aritmètica parlamentària permet que Podemos pacti amb el PSOE? Doncs aniran a la bossa del PSOE, és clar. Però, d'aquest petit detall, no n'han parlat en tota la campanya.

Quina sort que Ada Colau, amb les seves declaracions –cal agrair-li-ho–, va obrir els ulls a uns quants d'aquests catalans dient a plena veu: "Alguns diuen que cal portar el Senat a la Sagrera. Jo crec que no. Crec que hem de dur les institucions catalanes físicament a Madrid per governar des d'allà. Madrid és la nostra capital!". I afegia: "Deixarem la seu de la plaça de Sant Jaume i totes les altres seus que hi ha repartides per la ciutat i ens traslladarem a la nostra capital, Madrid!". Aquesta és, doncs, la visió hispanocèntrica que tenen de la vida Ada Colau i En Comú Podem (Podemos-ICV-EUA-Barcelona en Comú).

Situats en aquest punt, i en un Estat on els qui es diuen 'progressistes' s'expressen així, és comprensible que els qui estan més a la dreta neguin la identitat i el vot de la nació catalana i criminalitzin el seu president per treure les urnes al carrer. Que en dues hores d'un cara a cara televisat, Mariano Rajoy i Pedro Sánchez defugissin parlar de Catalunya, malgrat ser inquirits diverses vegades pel moderador, ja ho diu tot. No tenen res a oferir que no sigui la subordinació eterna de Catalunya. En aquest sentit, però, la covardia de Pedro Sánchez ja havia quedat palesa dies abans, en negar-se a fer un debat televisiu amb el president Mas amb l'excusa que "Mas és president en funcions". El pànic a fer el ridícul públicament davant d'un polític amb un nivell infinitament superior al seu va aterrir Sánchez. Sánchez volia un oponent facilet, com Mariano Rajoy. I ni tan sols amb Rajoy va poder. Amb el seu to de pinxo de platja, l'única cosa que Sánchez va demostrar va ser que no arriba a la sola de les sabates del president Mas.

S'entén, en tot cas, el desfici dels polítics espanyols per arribar a la Moncloa. S'ha notat que estan frisosos per inscriure el seu nom en la història. Però no han de patir, perquè Catalunya satisfarà el seu desig. El guanyador d'aquestes eleccions passarà a la posteritat gràcies a la pèrdua de Catalunya, en la mateixa mesura que el president espanyol Práxedes Mateo-Sagasta hi va passar gràcies a la pèrdua de Cuba.

El Món , 21/12/2015
 
Francesc Homs i Gabriel Rufián, emissaris de la desconnexió Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 febrer 2016
Francesc Homs i Gabriel Rufián, emissaris de la desconnexióLa cursa electoral d'aquest 20-D ha obert un altre cop el vell debat sobre la necessitat o la inutilitat d'enviar diputats independentistes al Congrés i al Senat espanyols. Aquesta vegada, però, gràcies a la majoria absoluta independentista del Parlament de Catalunya, el debat té un caràcter més transversal i adquireix una dimensió completament diferent. Sobretot després que la CUP, conseqüent amb els seus principis, ha decidit no participar en les eleccions. Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana, en canvi, consideren que la seva presència a Madrid pot ser positiva per a Catalunya. Com veiem, són dues opcions diferents que comparteixen un mateix objectiu. La qüestió rau a saber quina de les dues resulta més efectiva. Per això crec que és bo que hi reflexionem, i que, en fer-ho, procurem deixar de banda els partidismes i els maximalismes. No es tracta de ser més independentista que el company, sinó d'escoltar-se mútuament i d'enriquir i respectar la decisió final de cadascú.

Jo, personalment, com a independentista, sempre he estat partidari de no anar a Madrid. Ho he estat per principi: no sóc espanyol, Espanya no és el meu país i unes eleccions estrangeres no són les meves eleccions. Ara, però, el país ha fet un tomb i, per sort, ja no debatem sobre si Catalunya ha de ser o no ha de ser independent, sinó en quina data serà independent. El panorama, doncs, ha canviat i som a la recta final. Una recta plena d'esculls, certament, però és la recta final.

De raons per no participar en aquestes eleccions, n'hi ha moltes més que les que he dit, però en benefici de la síntesi, permeteu-me'n un parell. La primera és que ja no som a l'època de la política d'engrunes i de peix al cove. Ara estem dient a l'Estat espanyol que no ens sentim representats per les seves institucions ni per les seves lleis per la senzilla raó que, com a nació que som, tenim les nostres pròpies institucions i ens hem de regir per les nostres pròpies lleis. Malament rai, si el botxí ha de ser el nostre jutge. Fa gairebé quaranta anys que som presents a Madrid, després de la mort de Franco, i no hem aconseguit rebaixar ni un mil·límetre el nacionalisme espanyol ni el seu tracte colonial vers Catalunya. I mai no ho aconseguirem, perquè sempre, sempre, sempre serem una minoria ornamental a Madrid. Sempre. La seva falsa democràcia ho té tot lligat i ben lligat per tal que catalans, bascos i gallecs, encara que anem plegats, mai no puguem introduir el dret a l'autodeterminació en la Constitució espanyola. La segona raó fa referència justament a això. Imaginem una entitat empresarial o cultural que, en veure's qüestionada pel seu masclisme, convidés una dona a formar part de la seva junta directiva. Aquesta dona hauria d'acceptar la invitació? Jo crec que no. No hauria d'acceptar-la, perquè és un parany. La junta està formada per quinze homes, i ella en serà l'única dona. És a dir, que, digui el que digui, sempre serà una figura decorativa i minoritària sense la més mínima possibilitat que l'entitat pugui experimentar cap feminització. Més aviat al contrari: amb la seva presència, estarà legitimant aquella junta i maquillant la política androcèntrica de l'entitat. El més conseqüent, tractant-se d'una dona feminista, doncs, és que no els faci el joc i que es negui a legitimar-los.

Hi ha partits, però, que pensen que malgrat estar condemnats a ser minoria perpètua, cal anar a Madrid a fer sentir la veu de Catalunya, i donen raons entenimentades que cal escoltar. Jo en sóc escèptic, perquè, per posar un exemple, Madrid ha sentit sovint la veu potent de l'estimat Joan Tardà dient veritats com una casa de pagès –"perdoneu, però algú ho havia de dir"– i, tanmateix, els diputats espanyols han continuat essent tant o més imperialistes que el dia abans. O no és cert que el procés català s'inicia a partir d'aquesta obvietat? Però, com dic, Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana han donat raons interessants que no poden ser menyspreades. Vegem-ne algunes: no cedir els altaveus mediàtics a l'espanyolisme de PP, PSOE, Ciudadanos i Podemos; no permetre que personatges ultranacionalistes espanyols i supremacistes com Albert Rivera, Carmen Chacón o Xavier García Albiol tinguin la representació exclusiva de Catalunya; no permetre que l'Estat amagui que el procés català és transversal i fruit d'una presa de consciència col·lectiva; no deixar sense resposta les mentides sobre Catalunya; no renunciar a dir-los, des del faristol del seu Congrés, que cap llei ni cap tribunal espanyols no podran impedir que el poble català, pacíficament i democràticament, esdevingui un poble lliure...

D'arguments, com podem veure, n'hi ha molts, i cal reconèixer que, pel que fa a Catalunya, aquestes eleccions espanyoles són completament diferents de totes les anteriors. Ara la independència ha estat l'opció més votada al Parlament, i la ciutadania espera que es defensi amb assertivitat i contundència. Per això, atès que Democràcia i Llibertat i Esquerra Republicana han decidit anar a Madrid, penso que seria injust abandonar-los. Cal donar-los el nostre vot. Si anem a Madrid, hi anem de debò i a dir adéu. I, en aquest sentit, Francesc Homs i Gabriel Rufián, així com la resta de representants independentistes, hi han d'anar amb la convicció que són els darrers diputats i senadors de la Catalunya espanyola. Cal que ho visquin amb sentit històric i amb l'apassionant responsabilitat de ser els emissaris de la desconnexió. ¿Què hi ha més apassionant que la llibertat, després de tres-cents anys de subordinació?

El Món , 14/12/2015
 
Si els vots no compten, per què els comptem? Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 04 febrer 2016
Si els vots no compten, per què els comptem?Un dels divertiments tradicionals dels qui es consideren amb dret de posseir vides humanes, ja sigui en forma individual o col·lectiva, és el d'enfrontar-les entre elles. Es tracta de fer que es barallin, que es flagel·lin o que es destrueixin les unes a les altres mentre l'amo s'ho mira complagut. L'imperi romà n'era molt afeccionat. I també n'eren els amos blancs que tenien negres en propietat. Veure dos negres de la mateixa condició donant-se cops de puny provocava un plaer morbós en el patró. Especialment si els qui s'enfrontaven eren amics. Si s'odiaven no tenia la mateixa gràcia. D'aquesta praxi, però, el morbo només n'és l'epidermis. La veritable raó, la raó per la qual ha estat una constant al llarg de la història, es resumeix en l'expressió 'divideix i comandaràs' i té a veure amb la necessitat d'afeblir psicològicament el captiu, fent que canalitzi tota la seva energia contra ell mateix. D'aquesta manera, ocupat com està a trobar defectes entre els seus i a retreure'ls-hi, no té temps ni esma per enfrontar-se a l'amo i alliberar-se'n.

Els resultats d'aquesta maniobra són espectaculars. Només cal mirar Catalunya. Fa tres-cents anys que els catalans ens blasmem els uns als altres en comptes d'unir-nos per segar els barrots de la gàbia que ens empresona. Col·leccionem memorials de greuges i fem abrandats discursos sobre la llibertat i els drets socials sense tenir en compte que dins d'una gàbia, per més que tingui gronxador, banyera i mirall, no hi ha hagut ni hi haurà mai drets socials ni llibertat. ¿Aleshores, per què ens comportem així? Per què insistim i insistim a fer passar el clau per la cabota? Per què, els qui diem que volem sortir de la gàbia, no ens adonem que units contra el carceller són més forts que dividits? Per què intentem reafirmar-nos per mitjà dels retrets contra els companys de viatge, si el viatge no és possible sense els companys?

Que els catalans no tinguem una llei electoral pròpia, després de gairebé quaranta anys de gaudir d'aquesta possibilitat, i que continuem regint-nos per la llei espanyola, just la llei de la qual diem voler-nos alliberar, és una solemne incongruència que ens hauria d'avergonyir. Tanmateix és la incongruència que explica l'atzucac en què ens trobem dos mesos després d'haver celebrat eleccions i d'haver obtingut un veredicte clar a les urnes: més de un milió sis-cents mil vots per a Junts pel Sí i més de tres-cents mil per a la CUP. Majoria absoluta per començar a segar els barrots tot respectant, com és lògic, el grau de representativitat aconseguit per cadascú. Altrament, si els vots no tenen cap autoritat, si els vots no serveixen per a res, no cal que els comptem. De fet, no cal ni que posem les urnes. Podem continuar fent-nos retrets fins a la fi del món. Dins la gàbia, és clar.

És ben cert que les picabaralles i els combats entre captius responen a una reacció autodestructiva provocada per una frustració acumulada. Però si veritablement som un poble adult, si veritablement volem ser un poble lliure, aquesta explicació psicològica no ens servirà de res, atès que del que es tracta, justament, és de transmutar la reacció autodestructiva en un comportament assertiu i alliberador. N'hi ha prou d'observar que la immensa frustració i l'astorament social generats per l'impàs actual són inversament proporcionals a la satisfacció que experimenta l'Estat espanyol en contemplar-los. I mentre discutim i sobredimensionem les nostres diferències per enlletgir la imatge de l'altre, el temps s'esmuny i l'enemic reforça el pany de la gàbia i n'enrobusteix els barrots. No és, doncs, retraient-nos la gestió que hem fet de la captivitat, com segarem els barrots; no és pas creient-nos millors que l'independentista del costat, com serem forts contra l'enemic; no és pas sentint-nos superiors al company, com esdevindrem lliures.

La regla d'or es diu unitat, i unes noves eleccions al març revelarien molt més que la vergonyosa plasmació d'una impotència; revelarien, sobretot, que els retrets entre nosaltres són en realitat la tapadora de la por. Cada dia que passa és un dia més de captivitat, i així serà mentre els captius no comprenguem que per segar els barrots som necessaris tots, tant si ens agraden els jerseis verds, els grocs, els blaus o els vermells. El captiu només té un color: el color de l'uniforme de captiu.

El Món , 7/12/2015
 
Una joia oblidada del teatre català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 03 febrer 2016
Una joia oblidada del teatre catalàHi ha llibres que és una delícia llegir-los, i aquest n'és un. Es diu Avel·lí Artís i Balaguer. Vida i obra (Ajuntament de Barcelona, 2014), de Diana Coromines, i constitueix una reeixida reivindicació de la figura del pare de l'estimat Tísner, com a dramaturg. Dic reeixida, perquè no hi trobem només les consideracions de Coromines, que, tot i que són intel·ligents i altament documentades, hom podria considerar que responen a una visió estrictament personal, sinó perquè el llibre, a més a més, inclou quatre obres d'Artís i Balaguer –Diàleg, Comèdia de guerra i d'amor, Les noies enamorades i Seny i amor, amo i senyor– que palesen la qualitat literària d'aquest autor i el despropòsit que en suposa l'oblit.

En primer lloc, conscient que parla d'un personatge probablement desconegut per al lector, l'autora fa un retrat de la personalitat d'Artís i Balaguer, des de la seva infantesa i adolescència, en una Barcelona aclaparada per la Guerra de Cuba i sotmesa al missatge espanyolista de la premsa, fins a l'exili a Mèxic, on va residir els darrers catorze anys de la seva vida i on va morir sense poder retornar. Val a dir, però, que en els anys anteriors a aquests fets, primeries del segle passat, la situació del teatre català era molt llastimosa, ja que no hi havia cap afany de renovació i determinats empresaris s'entestaven a mantenir fórmules antiquades. El públic, a més, estava molt fatigat per obres inintel·ligibles que eren purs exercicis de presumptuositat intel·lectual. I, per si no fos prou, estem parlant d'un teatre amb un nivell de llengua molt pobre, embastardit i farcit de castellanismes. En aquest sentit, resulta il·lustratiu veure fins a quin punt coincideixen els catalans hispanocèntrics d'aquells anys o de mitjan segle XIX amb els d'avui. Ho dic perquè, tot i el temps transcorregut, el pretext d'aquest col·lectiu per promoure la conversió del català en un dialecte de l'espanyol, continua essent exactament el mateix i es resumeix en la frase "el català que ara es parla". Aquesta frase ve a dir-nos que el català correcte en teatre, novel·la o mitjans de comunicació és una andròmina que ja no té cap fonament i que perjudica la comunicació. Es tracta, per tant, segons aquesta gent, que aplaudim l'espanyolització de la llengua catalana i que abracem el catanyol com a sinònim de llengua moderna, progressista i inclusiva. Tot s'hi val per tal que el català correcte esdevingui sinònim de llengua carrinclona, reaccionària i excloent. D'aquesta manera s'eleva la ignorància a la categoria de sensatesa i es rebaixa el coneixement al nivell d'extravagància.

Per sort, centrant-nos en la dècada 1920-1930, hi va haver persones que van apostar per desempallegar-se de l'espanyolització i aprofitar els afanys cosmopolites de la nostra burgesia per dur de nou la gent al teatre. I aquí és on figures com Carles Soldevila, Josep M. Millàs-Raurell o Avel·lí Artís i Balaguer hi tenen un paper rellevant. Molt rellevant, hauríem de dir. Per això Diana Coromines es lamenta del menysteniment de la historiografia actual vers aquella alta comèdia ciutadana sense tenir en compte l'estat de postració nacional del país. Ho rebat així: "Podem exigir a la dramatúrgia catalana el mateix esperit de renovació que s'endegava en el marc de les cultures europees? És evident que no: la llengua i la literatura catalanes, després de tres segles de malviure com a subsidiàries de l'espanyola, tot just començaven a aixecar el cap. La consciència identitària s'havia despertat encara no feia un segle i la normativa de Fabra era una eina nova de trinca. [...] D'altra banda, cal remarcar el mèrit i el caràcter radicalment innovador que, insistim-hi, té el fet d'oferir amb èxit un teatre per fi lingüísticament digne, de qualitat i, a la vegada, aplaudit pel públic. Que es tracta d'un teatre pensat per a un públic burgès, urbanita, amb anhels cosmopolites i de civilitat? També, però no veiem com això pot ser, a priori, un demèrit. Potser a la base d'aquestes afirmacions plana un prejudici contra la temàtica i el gènere de l'alta comèdia."

Sigui com vulgui, el lector d'aquest llibre, tot delectant-se amb les quatre obres seleccionades d'Artís i Balaguer, té ara l'oportunitat de comprovar com n'és, d'injust, el silenci o la indiferència a què condemnem alguns dels nostres creadors. Sembla talment que els calaixets catalans siguin massa petits per encabir-hi el nostre patrimoni artístic i que calgui reduir-ho tot als noms de sempre. Els noms de sempre estan molt bé, naturalment que sí, però som molt més rics que tot això, i és absurd menystenir una riquesa que, a més d'explicar allò que hem estat, constitueix el fonament d'allò que som.

A mi, personalment, em sembla fascinant la força i la frescor dels diàlegs d'Artís i Balaguer, el seu domini de la llengua, l'ús d'un vocabulari farcit de paraules i d'expressions delicioses –algunes de creació pròpia– que l'espectador, fins i tot desconeixent-les, entén perfectament, i l'enginy en la construcció d'històries i situacions. La primera de les quatre obres, Diàleg, és una divertidíssima i inèdita peça curta del 1914 amb dos únics personatges, un home i una dona aparentment desconeguts, que coincideixen en una sala d'espera i que estableixen una relació que comença amb flirteig i acaba amb litigi. La segona, Comèdia de guerra i d'amor, estrenada el 1921, és una obra antibel·licista que situa l'acció en unes terres senyorials on les dones que hi viuen i les que hi fan la verema acaben confraternitzant amb uns presoners de guerra. La tercera, Les dones enamorades, estrenada el 1924, gira entorn un Casanova de barri que té enamorades totes les dones i que juga amb elles fins a crear-hi gelosies i intrigues, però sortint-ne finalment escuat. La ironia permanent dels diàlegs i els jocs de paraules són brillantíssims, per bé que el final queda un xic per sota de les expectatives. Pel que fa a la quarta i última, Seny i amor, amo i senyor, estrenada el 1925, amb elements evocadors de Txèkhov –ho dic com un elogi–, manté una vigència extraordinària i és un magnífic al·legat antimasclista.

En definitiva, som davant d'un llibre molt valuós, que recupera del magatzem de l'oblit –l'oblit, més que una xacra, és un esport al nostre país– la figura d'Avel·lí Artís i Balaguer, un dramaturg que ja era catalanocèntric en una època molt més difícil que l'actual, que omplia els teatres, que es veia obligat a sortir a saludar diverses vegades, que va enriquir la llengua que aleshores se sentia als escenaris i que va fer una aportació injustament oblidada d'obres exquisides que van dignificar i europeïtzar el teatre català del seu temps. Tanmateix, per restituir-ne el nom, no n'hi ha prou que en parlem. El nom d'un dramaturg es restitueix representant-ne les obres.

Serra d'Or , núm. 671, novembre 2015
 
Les Xandrines, desmitificacions amb ulls de gat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 02 febrer 2016
Les Xandrines, desmitificacions amb ulls de gatAra fa uns dies, vaig assistir a l'estrena de l'obra 'Desmitificacions', de Miquel Arboix Ruiz, que les Xandrines van representar al Teatre de Mira-sol, i vaig aplaudir amb entusiasme l'esforç d'aquestes actrius en una obra amb multiplicitat de personatges. Les Xandrines són una formació integrada per sis dones, Núria Bou, Mayte Calvo, Virgínia Cervera, Sílvia Claramunt, Olga Munté i Maria Vancells –en aquesta ocasió van comptar també amb Mireia Monells–, que al llarg dels seus sis anys d'història i dels vuit muntatges que han dut a terme han aconseguit fer-se un nom en el món teatral català, partint de Sant Cugat. Els muntatges, naturalment, són diferents, però tots, en general, tenen un nexe en comú, que és l'humor. Un humor que en el seu cas s'ha convertit en una mena de segell que les identifica i que els ha generat un públic que segueix fidelment tot el que fan amb la certesa que no en sortirà decebut. Això no vol dir que un dia no puguin fer el pas al gènere dramàtic –tenen prou talent per fer-ho–, però ara com ara la seva imatge com a grup està molt definida i es nota que s'hi senten a gust. I la prova és que l'èxit les acompanya.

En el cas de 'Desmitificacions', amb una direcció molt imaginativa i amb solucions escèniques d'una gran efectivitat a càrrec de Roger Cònsul, hi trobem un seguit d'esquetxos que, escenificats des de l'òptica dels gats, animal de gran intel·ligència femenina, ens permeten riure'ns de nosaltres mateixos per mitjà d'una paròdia sobre els mites que hem construït. Si no l'heu vista, aneu-hi, allà on la facin. Us ho passareu bé. En aquest sentit, vull lloar l'excel·lent programació del Teatre de Mira-sol, amb espectacles que, ja sigui teatre, música, peces per a la mainada o projecció de documentals, tenen un gran nivell artístic i contribueixen a enriquir la vida cultural dels districtes de Sant Cugat més enllà del que és el centre neuràlgic del municipi. Molt bona tasca, certament.

Cugat.cat , 6/11/2015
 
Un país nou, no pas "un nou país" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 febrer 2016
Antoni Abad (Cecot)
Antoni Abad (Cecot)
El pas recent d'Antoni Abad, president de la patronal Cecot, per Sant Cugat, arran d'una conferència a l'Aula d'Extensió Universitària, en què va demanar la implicació dels empresaris en la construcció d'un "nou país" ha estat força interessant, perquè ha explicitat l'ofec que pateix Catalunya per part de l'Estat espanyol i la impossibilitat de seguir formant-ne part per raons urgents de supervivència. I és que els empresaris, per bé que sempre han estat un sector conservador i reticent als canvis, ara s'adonen de les letals conseqüències d'estar sotmesos a un Estat que es reafirma per mitjà de l'anihilació de Catalunya.

La guerra econòmica, jurídica i institucional que l'Estat espanyol manté contra la nació catalana per tal de reduir-la a quatre províncies administrativament descentralitzades en afers domèstics i convertir el seu Parlament, el més antic d'Europa, en una cambra de fireta, té unes repercussions tan gegantines que afecta tots els sectors socials. Ho pateix d'una manera la classe treballadora, i ho pateix, d'una altra, la classe empresarial. I això és així perquè, més enllà del paper de cadascú, tots viatgem en el mateix vaixell, i si aquest s'enfonsa nosaltres ho farem també.

Tanmateix, voldria fer unes precisions catalanocèntriques relacionades amb la conferència del senyor Abad. Especialment amb relació a una de les frases més mediàtiques que va pronunciar: "O canviem el país o canviem de país". En primer lloc caldria saber a quin "país" es referia. Si es referia a l'Estat espanyol, és obvi que no és "el país", sinó l'Estat espanyol. El país, el nostre país, és Catalunya, i, precisament perquè és el nostre, és a les nostres mans canviar-lo. L'Estat espanyol, contràriament, ho té tot molt ben lligat per tal que els catalans no puguem canviar-hi absolutament res. És més fàcil aconseguir la lluna en un cove que democratitzar la mentalitat i les estructures estatals espanyoles.

D'altra banda, tampoc no coincideixo en què "canviem de país'. Canviem d'Estat, això sí. Espanya no és "el país" dels catalans per la senzilla raó que ja tenim el nostre, que és Catalunya. I si ja el tenim, per què hauríem de "canviar de país"? La Catalunya Estat no canviarà de país, serà el país qui, traient-se del damunt l'opressió espanyola, tindrà l'estatus que tenen les nacions lliures. Per això tampoc no es tracta de fer un "nou país". Del que es tracta és de fer un país nou, és a dir, un país que, sense deixar de ser qui és, s'alliberi de les cadenes que li impedeixen autogovernar-se, tenir veu pròpia al món i poder fer polítiques socials d'acord amb els recursos que genera. La independència és això: decidir per tu mateix i no permetre que ningú se't declari superior.

Cugat.cat , 15/1/2016
 
Juan Carlos Girauta es confessa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 gener 2016
Juan Carlos Girauta es confessaHi ha persones que, empeses per una conjuntura determinada, abandonen l'esfera privada i passen a la pública per representar un partit polític en benefici d'una causa en la qual creuen. No són polítics professionals, però n'exerceixen temporalment –o definitivament– tot enriquint amb la seva tasca els valors de les sigles que representen. Aquest és el cas d'Oriol Junqueras, de Ramon Tremosa, de Santi Vidal, de David Fernàndez o de Lluís Llach, per exemple. Són persones, en definitiva, que inspiren respecte i que dignifiquen la política. N'hi ha d'altres, en canvi, que la degraden. Aquest és el cas de Juan Carlos Girauta, el cap de llista de Ciudadanos per Barcelona. N'hi ha prou de posar-li un micròfon al davant perquè hom tingui la sensació d'escoltar més aviat el portaveu d'una penya de destralers que no pas un eurodiputat.

Aquests dies, en els seus actes de campanya electoral, Girauta s'ha dedicat a titllar de malalts mentals els independentistes. "El nacionalisme és una malaltia, una patologia, perquè és destructiu; i els fenòmens destructius s'han de combatre", ha dit. D'entrada, sobta que un representant d'un partit ultranacionalista espanyol i supremacista com Ciudadanos gosi emprar el mot "nacionalista" contra algú. Però en realitat no diu res de nou. Antonio Vallejo Nágera, el psiquiatre del franquisme, ja s'expressava en aquests termes quan deia: "Necessitem emprendre una valenta lluita higiènica contra els gèrmens morbosos que corquen la raça hispana i que la volen conduir a la més abjecta de les degeneracions. [...] S'aïlla la gent afectada de malalties infecciones i no pas els qui contaminen el cos social amb idees dissolvents que condueixen a la corrupció, a la criminalitat i a la bogeria. Així és impossible una raça sana de cos i esperit, amarada de l'esperit de la hispanitat".

Em sembla que no cal repetir-ho, però diguem-ho una vegada més: una cosa és el nacionalisme expansiu, colonitzador i anorreador de pobles, com l'espanyol, i un altre el defensiu, de salvaguarda, de supervivència, com el català. El primer, certament, és destructiu, perquè es reafirma per mitjà de la dominació d'altres pobles tot negant-los la identitat i el dret de decidir per si mateixos. El segon, en canvi, està obligat a defensar-se perquè si no ho fa desapareix. És a dir, res a veure l'un amb l'altre. M'abstindré, doncs, de citar la llarga llista d'opressors d'arreu del món que al llarg de la història han considerat una malaltia mental l'afany de llibertat dels seus dominats. Mancats del més mínim argument, han hagut de recórrer a la desqualificació. I és que el sotmès, amb la seva rebel·lia, posa en evidència la baixesa moral de l'opressor. Tanmateix, en aquest cas, voldria trencar una llança en favor del senyor Girauta, perquè, malgrat ser un home conegut pel seu ultranacionalisme espanyol i supremacisme, ha fet una cosa admirable i que l'honora: no ha tingut inconvenient a expressar públicament amb una frase la baixa opinió que té d'ell mateix.

Nació Digital , 12/12/2015
 
La covarda suspensió de l'Autonomia de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 gener 2016
La covarda suspensió de l'Autonomia de CatalunyaEl terme 'Autonomia', en l'àmbit polític, és un eufemisme de subordinació, de dependència. La prova és que els pobles veritablement autònoms mai no es defineixen si mateixos com a 'autonòmics'. Es defineixen com a 'Estat'. Estat independent. El regim autonòmic espanyol, per tant, no és res més que una pura i simple descentralització administrativa que pot ser eliminada sempre que a l'Estat li vingui de gust. Per entendre'ns, l'autonomia és una mera distinció que l'Estat espanyol fa als territoris bon minyons que responen "sí, senyor amo" cada cop que Madrid els ordena alguna cosa. És, per dir-ho ras i curt, un certificat de bona conducta que els pot ser arrabassat tan bon punt gosin pensar per si mateixos i qüestionar l'autoritat de la llotja del Bernabéu, que és el punt de confluència de tota l'oligarquia nacionalista espanyola i de tots els poders de l'Estat.

Però Catalunya, que és una nació que pensa per si mateixa, ha iniciat un procés per treure's del damunt el jou espanyol i esdevenir un poble lliure com puguin ser-ho Suïssa, Dinamarca o Suècia, i la llotja del Bernabéu ha enfollit. En part és comprensible, perquè l'espoliació de Catalunya constitueix un dels pilars bàsics i més substanciosos de l'Estat. Però hi ha també l'element supremacista, és a dir, el rebuig visceral a la diferència, la inferiorització del diferent, la criminalització del qui no està disposat a renegar de si mateix per sotmetre's a cap supremacia identitària. I aquest és el punt on ens trobem i que es resumeix en poques paraules: hi ha un poble que vol ser amo de la seva vida i hi ha un Estat que li diu que l'amo de la seva vida és ell. A partir d'aquí s'engeguen dos mecanismes antagònics que forçosament comporten un conflicte polític que només pot acabar amb el sotmetiment i la residualització de Catalunya o amb la seva llibertat. I atès que la primera opció és un suïcidi, la segona esdevé una necessitat.

Té raó, doncs, el president Mas, en dir que "s'està castigant i perjudicant Catalunya per defensar idees polítiques, democràtiques, pacífiques i respectuoses amb els drets humans" i que aquest càstig s'ha materialitzat amb una "agressió institucional" consistent a negar-nos els nostres propis diners -diners generats a Catalunya-, i a suspendre l'autonomia. Aleshores, ¿per què no apliquen directament l'article 155 de la Constitució espanyola i la suspenen oficialment?, es preguntarà algú. Doncs perquè un dels trets més característics del nacionalisme espanyol és la covardia. Són covards de mena i no s'atreveixen. No tenen valor. Saben que suspendre els drets d'un poble pel sol fet de voler fer un referèndum com el d'Escòcia o Quebec repercutiria molt negativament en la imatge ja molt desacreditada de l'Estat espanyol i no es podria justificar al Parlament Europeu. Són els mateixos que parlen de democràcia i que blasmen el terrorisme al món mentre s'enriqueixen venent armes amb les quals es cometen milers de crims contra la humanitat. Entre 2013 i 2014, l'Estat espanyol va vendre armes a l'Aràbia Saudita, per valor de 725 milions d'euros; als Emirats Àrabs, per valor de 719 milions, i a Egipte, per valor de 277.

L'Estat espanyol, paradigma de la hipocresia i de l'absolutisme a la Unió Europea, és un covard. Per això, com ha fet sempre, és innoble fins i tot en l'ús de la força de què tant es vanta. És el clàssic covard que, incapaç d'actuar a cara descoberta, et clava una puntada de peu quan ningú no mira. En realitat és la viva imatge d'aquells individus que reparteixen somriures i bones maneres quan surten de casa, però que mentre són a dins apallissen brutalment la dona, perquè no han trobat cap altra manera de compensar el seu immens complex d'inferioritat. El boicot espanyol a una delegació comercial catalana a la Xina o l'atac del Tribunal Constitucional a la Hisenda i al Parlament catalans, per exemple, formen part del mateix capteniment. De portes enfora, Catalunya és una 'Comunidad Autónoma', de portes endins, està emmordassada i lligada de mans i peus. L'Estat espanyol, a través de l'asfíxia econòmica així com la criminalització del seu president i de les seves institucions, vol la rendició absoluta i incondicional de Catalunya. Vol anorrear-la per sempre com a nació i convertir-la en la perifèria de Madrid. Ho necessita perquè la sola idea ja li provoca un plaer morbós, i perquè, com tot covard i acomplexat, es reafirma per mitjà de l'amenaça, de la burla, de la desqualificació i del cinisme. És la diferència amb els governs britànic o canadenc. Aquests governs permeten referèndums d'independència a les nacions escocesa i quebequesa per dues raons: la primera, perquè són demòcrates; i la segona, perquè són forts. El fort no té por de la llibertat dels altres, i si és demòcrata els respecta.

El Món , 29/11/2015
 
La pobresa argumental de García Albiol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 18 gener 2016
La pobresa argumental de García AlbiolXavier García Albiol pertany a una mena de polítics que envileixen la seva professió i que en contribueixen al descrèdit. Naturalment, són molts més els polítics que la dignifiquen, però aquests, precisament per això, no fan soroll, no parlen a crits, no són barroers, no es comporten en les entrevistes o en els debats com si estiguessin en una taverna del port. Tenen la ideologia que tenen, però la defensen amb arguments i no pas amb desqualificacions personals contra els seus adversaris. Just al contrari del senyor Albiol, que, mancat d'arguments democràtics, té el costum de proferir estirabots i desqualificacions personals tan bon punt veu una càmera que l'enfoca. Recordem que va ser ell qui l'any 2010, avalat per Alícia Sánchez-Camacho, va dir que calia "netejar Badalona", referint-se als romanesos. I recordem també que el Partit Popular va premiar aquestes declaracions racistes nomenant-lo president de la seva delegació a Catalunya.

Ara, a Sant Cugat i en un altre context, Albiol s'ha dedicat a llançar desqualificacions personals contra l'alcaldessa Mercè Conesa. Fins i tot ha arribat a mentir dient que no representa la majoria. Per sort, els resultats electorals salten a la vista i és ben obvi que la majoria de votants van escollir Mercè Conesa. Per això ara és alcaldessa. El senyor Albiol, en canvi, es va quedar sense majoria a Badalona. Per això ara no és alcalde. La mentida, com veiem, és una altra de les eines que fan servir els qui no tenen arguments ni sentit del ridícul. I si parlem de majories independentistes, els números de Sant Cugat són prou eloqüents: Junts pel Sí i la CUP van obtenir prop d'un 59% dels vots. I en el conjunt de Catalunya, la derrota soferta per les sigles espanyolistes va ser espectacular: independència, 48%; dependència, 39%.

Són dades que couen a un partit d'ultradreta i ultranacionalista espanyol com el PP, ja ho sabem. I també sabem que si pogués empresonaria tots els independentistes, o, en el millor dels casos, els prendria el dret de vot perquè restessin emmordassats tota la vida. Els principis dictatorials han estat sempre aquests: si no pots vèncer el dissident, emmordassa'l i emmanilla'l. Es compren, per tant, que el senyor Albiol –que el 12 d'octubre passat celebrava el Día de la Raza en la concentració de la plaça de Catalunya de Barcelona al costat de Falange Española i de col·lectius feixistes, racistes i neonazis- hagi expressat el seu disgust per l'arxivament de la denúncia de la fiscalia contra l'Ajuntament de Sant Cugat per haver donat suport a la resolució independentista del Parlament. Per a un partit com el seu, acostumat a controlar tots els poders de l'Estat, començant pel Tribunal Constitucional, ha de ser tota una contrarietat haver-se d'empassar un gripau com aquest. Però quan les accions són escrupolosament democràtiques, resulta molt difícil criminalitzar-les.

Cugat.cat , 18/12/2015
 
Som responsables els uns dels altres Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 gener 2016
Truca un inspectorL'obra teatral Truca un inspector, de J.B. Priestley, va tenir una versió catalana l'any 2011 a càrrec de Josep Maria Pou i Carles Canut, dos grandíssims actors en la línia de Ralph Richardson, Harry Andrews i Alec Guinness, que la van estrenar a Londres el 1946, i ara fa pocs dies va ser representada al Casal de Mira-sol pel grup amateur Mira-sol Teatre. Ja he escrit en alguna altra ocasió sobre el bon funcionament de la xarxa de centres culturals polivalents de Sant Cugat i cal dir que la inclusió de l'obra esmentada era, per la seva qualitat, tot un encert. Però una cosa és la programació i una altra la materialització. Vull dir que la direcció, en aquest cas, va quedar molt per sota del nivell que l'obra de Prestley requeria. D'entrada, la catalanització de lloc i de noms, no aportava res a la història i sonava artificiosa, ja que l'argument i el seu entrellat són prou brillants perquè no calgui alterar l'original. Josep Maria Pou, concretament, ho va respectar. Però encara tenien menys sentit altres qüestions, com ara que l'amo de la casa s'adrecés al públic en un moment determinat. Cal tenir en compte que si hi ha quelcom que aquesta obra, per la seva arquitectura, no admet, és justament això.

Truca un inspector, d'altra banda, és un text exquisit que tampoc no admet dilacions a l'hora de ser dit, i, per tal que això no passi, per tal que els llarguíssims silencis fruit del desmemoriament no es facin eterns i neguitegin la sala, la persona responsable del muntatge té l'obligació de doblar el nombre d'assaigs o d'ajornar-ne l'estrena. Ho ha de fer per respecte al públic, naturalment, però també per respecte al nom del grup teatral. Sap greu, perquè aquest grup, conduït per altres mans, ha ofert bons espectacles al llarg dels anys i és ben segur que els continuarà oferint. De bons actors i actrius no li manquen i serà un plaer retrobar Josep Sala, Pep Miramunt, Núria Vinyals, Marta Pàmies, Pere Pastor, Carles Valero i Rosa Anna Montes.

Vull remarcar, tanmateix, que Truca un inspector és una obra formidable, una història concebuda amb la precisió i meticulositat d'un mecanisme de rellotgeria que, tot i els setanta anys transcorreguts d'ençà de la seva estrena, manté viva la demanda d'una consciència universal en el sentit que, com diu l'inspector, "no vivim sols; som membres d'un cos; som responsables els uns dels altres" i allò que ens va passar tres anys enrere pot haver decidit el que ens passa avui. Per això és irrellevant la pregunta que l'espectador es pugui fer al final de l'obra sobre la versemblança d'allò que acaba de veure. L'important és que s'ha fet palès el funest individualisme de la nostra societat a través d'uns personatges per als quals l'element veritablement trasbalsador d'una malifeta no és la malifeta en si mateixa, sinó que els altres la sàpiguen.

Cugat.cat , 27/11/2015
 
L'Audiència Nacional espanyola contra Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 gener 2016
L'Audiència Nacional espanyola contra Sant CugatL'Audiència Nacional espanyola i el Partit Popular tenen molts punts en comú. I no sols perquè a l'Estat espanyol no existeix la separació de poders, sinó perquè tots dos tenen les seves arrels en el franquisme. El Partit Popular (abans Alianza Popular), va ser fundat per Manuel Fraga Iribarne, mà dreta de Franco, i l'Audiència Nacional (abans Tribunal de Orden Público franquista) continua essent un òrgan de repressió política. És el tribunal que l'any 2004 va acusar de terrorisme un nen de catorze anys anomenat Èric Bertran, per haver demanat a una cadena de supermercats que etiquetés els seus productes en català; és també el tribunal que va amenaçar aquell nen repetides vegades dient-li: "Di que eres español o te encierro"; i és el mateix tribunal que ara es dedica a amenaçar els ajuntaments catalans que han donat suport a la resolució independentista del Parlament de Catalunya, entre els quals el de Sant Cugat. Els acusa d'haver comès un delicte "de sedició", "de rebel·lió", "de prevaricació", "de desobediència", "d'ús indegut de fons públics" i "d'usurpació d'atribucions". Déu n'hi do, oi? Només hi falten aquelles entranyables paraules que Franco adreçava sempre als sediciosos aconsellant-los que fessin com ell i que no es fiquessin en política.

Com és natural, l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, ha respost que l'esmentat suport del Ple de l'Ajuntament, amb els vots de Convergència, Cup i Esquerra, "no vulnera la llei" perquè és "un posicionament polític emparat en la mateixa Constitució espanyola". I té tota la raó, ja que el text constitucional diu que "es garanteix la llibertat ideològica" així com "l'autonomia dels municipis, els quals gaudiran de personalitat jurídica plena". I és que només les dictadures criminalitzen la llibertat ideològica. A l'Estat espanyol, però, la llibertat només és de pensament. Pots pensar el que vulguis mentre no ho verbalitzis; pots voler la independència de Catalunya, sempre que et limitis a compartir el teu desig amb la iaia. És a dir, la llibertat està prohibida. I això és així perquè, segons l'Estat espanyol, encara que els set milions i mig de catalans -nadons inclosos- hi votessin a favor, la llibertat seria impossible per llei. La llei de les cadenes.

La llei de les cadenes i del búnquer, caldria afegir, atès que en el ple del consistori santcugatenc, el Partit Socialista, company de búnquer del PP, va arribar a dir que tant la resolució del Parlament com la moció de l'Ajuntament "afebleixen les institucions i l'autogovern". No en volia saber d'altra! Francament, cal molta barra per dir que la llibertat "afebleix l'autogovern". És el súmmum del cinisme. Però sembla que no es pot demanar més. És el missatge oficial espanyol: no vulguis ser lliure, perquè, com més ho siguis, més captiu seràs; acata la llei de l'amo i seràs feliç.

Pronostico des de fa molts anys que l'Estat espanyol, per culpa de la seva manca de cultura democràtica, està abocat a un trauma de dimensions còsmiques arran de la independència de Catalunya. El trauma gegantí del 1898, amb la independència cubana, semblarà una rebequeria d'infant al costat de l'impacte psicològic que li causarà la independència catalana. En això, tanmateix, Catalunya no hi podrà fer res. Per explicar-se un trauma, cal mirar l'interior d'un mateix.

Cugat.cat , 11/12/2015
 
Cal salvar el Diari de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 gener 2016
Diari de Sant CugatConsidero una molt mala notícia l'anunci de desaparició del Diari de Sant Cugat. Em sap molt de greu pensar que si no es produeix un petit miracle, aquest mitjà, que en realitat és un setmanari, publicarà el seu darrer número el 8 de gener vinent. És a dir, que li queda tant sols un mes de vida. I això després d'un quart de segle d'existència, una existència atzarosa, amb etapes diverses -recordem que inicialment es deia Els Quatre Cantons- i amb moments econòmicament difícils que per sort es van poder superar. Ara, però, sembla que va de debò.

No sé si aquesta columna pot servir d'alguna cosa, però voldria demanar a les nostres autoritats i als editors del Diari que miressin de trobar una fórmula imaginativa que en permetés la supervivència. És ben cert que la societat ha experimentat canvis que estan afectant la premsa escrita. En dóna fe la forta davallada de vendes que han patit els quioscs. Però seria terrible que, en virtut d'això, la premsa escrita hagués de desaparèixer. La informació, com la literatura, no pot ser només virtual, no podem renunciar als valors que comporta l'hàbit de llegir sentint a les mans allò que ens nodreix. No estic pas menystenint l'avenç meravellós del món virtual. I ara! La immediatesa informativa que comporten els mitjans digitals, per exemple, és un valor immens del món virtual, ja que ha volatilitzat totes les distàncies del planeta. Només cal mirar aquest mateix mitjà, Cugat.cat, per veure com n'és, de necessària la seva existència a Sant Cugat. El que intento dir, per tant, és que la premsa de paper i la premsa digital no són incompatibles i que hem de procurar que la segona no comporti la mort de la primera.

Diguem-ho clar: no ens podem permetre que el Diari de Sant Cugat desaparegui. Ja sé que els seus continguts s'integraran al Tot Sant Cugat. Però no és pas el mateix. El Diari és un dels elements distintius de Sant Cugat, un element diferencial de prestigi d'aquest municipi -només cal donar un cop d'ull a les poblacions veïnes per adonar-se'n-, i una mostra del tot reeixida d'eficiència i professionalitat periodística. Sense anar més lluny, els brillants i documentadíssims reportatges de vuit o deu pàgines dedicats a la recollida d'aliments, a les biblioteques locals, a la història del Monestir, als gossos abandonats, a la cuina internacional, a les feines de nit, a la hipotètica independència de Valldoreix o als santcugatencs escampats arreu del món, em semblen d'un nivell periodístic molt elevat. Vull dir que el nostre municipi pot sentir-se orgullós de tenir un mitjà en paper com el Diari de Sant Cugat i hauria de fer el possible per trobar la fórmula que n'eviti la desaparició. De la mateixa manera que la cultura és una estructura vital d'Estat, un mitjà com el Diari de Sant Cugat és una estructura periodística irrenunciable del nostre municipi. Si us plau, no la perdem.

Cugat.cat , 4/12/2015
 
Visca la cultura nord-americana! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 desembre 2015
Visca la cultura nord-americana!Recentment, en aquest mateix diari i en aquesta mateixa secció, han coincidit dos articles de Lluís Recoder i Rafa Usero que han reflexionat sobre la invasió de festes nord-americanes que no formen part de la nostra cultura. Lluís Recoder, concretament, titulava així el seu text: "Halloween i altres espècies invasores"; i Rafa Usero remarcava que "a casa nostra, sempre hem tingut tendència a valorar més el que ve de fora que la cosa pròpia que ens identifica". Usero, a més, elogiava el paper de l'escola pública catalana per contrarestar aquesta invasió, i Recoder lamentava que la globalització de l'audiovisual comporti "l'adopció acrítica de manifestacions culturals absolutament alienes a la nostra tradició".

Doncs bé, he de dir que subscric fil per randa les reflexions de tots dos. A mi també em resulta inquietant la indolència amb què menystenim la nostra cultura i la substituïm per una altra com si fos més rica i més plena. Em dol que no vegem el dramàtic empobriment que suposa la mort de les cultures locals en benefici d'una cultura global que ens uniformitza a tots. Més que res, perquè l'anomenada cultura global no existeix. És un parany. Hi ha una cultura nord-americana que s'imposa a les altres pel seu potencial econòmic a través de totes les vies de consum i que les empetiteix fins a convertir-les en andròmines. No hi ha, doncs, globalització. Hi ha nord-americanització. El parany és en el mot.

Això no vol dir que discuteixi els immensos beneficis de la globalització. La immediatesa de les comunicacions, per exemple, ha escurçat les distàncies i ha fet que anar a París o a Londres hagi deixat de ser un viatge per esdevenir gairebé un desplaçament de cap de setmana. El món, en definitiva, s'ha fet més petit i, sense moure'ns de casa, podem conversar amb algú que viu als antípodes tot veient-nos les cares. Això és fantàstic, no hi ha dubte. Però, paral·lelament, hauríem de desenvolupar un esperit crític per no ser entabanats amb camàndules de fals universalisme sobre les bondats dels costums nord-americans. Són costums respectables, naturalment. Però sense cap arrel entre nosaltres i del tot innecessaris per la senzilla raó que ja tenim la nostra manera de celebrar dates comunes, com ara Tots Sants, Nadal o el dia dels enamorats. Vull dir que no estem pas orfes de celebracions. Si ells tenen el Halloween, nosaltres tenim la castanyada; si ells tenen el Pare Noel, nosaltres tenim el tió; si ells tenen Sant Valentí, nosaltres tenim Sant Jordi.

Per la mateixa raó, em semblaria força lògic que els nord-americans protestessin per la invasió de les tradicions catalanes al seu país. Tanmateix, no he vist pas que, en compensació per adoptar les seves, ells adoptin les nostres. Hom dirà que podem celebrar-les totes dues, però és un altre parany. No és la cultura nord-americana allò que interessa als catalans que promouen el 'halloweenisme', el 'parenoelisme' o el 'santvalentinisme', sinó quelcom tan prosaic com l'element econòmic. Es tracta de fer més caixa, només això. Es tracta d'aconseguir que la gent es grati la butxaca dos cops pel mateix concepte. I si pot ser tres i quatre, encara millor. Per això ara hem incorporat l'estupidesa del Black Friday, en comptes de crear un equivalent propi. Entenc, posem per cas, que Sant Cugat, per proximitat, pugui esdevenir perifèria de Barcelona, però em costa d'admetre que Catalunya esdevingui perifèria dels Estats Units. Els Estats Units són un gran país, certament. Però voleu dir que arriba tan lluny?

Diari de Sant Cugat , 4/12/2015
 
La noia del patinet Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 desembre 2015
La noia del patinetÉs jove, d'uns trenta anys, molt bonica. Té els cabells de color castany, que li abasten la part superior de l'esquena gairebé a frec de la petita motxilla que s'hi penja, i fa quatre vegades el mateix recorregut per la rambla del Celler. No és l'única persona que ho fa, és clar. La rambla del Celler, llevat de l'eix comercial, és un dels carrers més transitats de Sant Cugat i són molts els vianants que cada dia, per raons de feina es veuen obligats a circular-hi a hores determinades. Tinc l'ordinador davant de la finestra de l'estudi i tot sovint, mentre estic escrivint, els veig passar amunt i avall. Són rostres anònims, rostres de persones que em resulten familiars, tot i no conèixer-los, perquè viuen o treballen en el mateix carrer o barri que jo.

Cada barri constitueix un petit món per si mateix, un petit món amb vida pròpia que pren sentit, bàsicament, per la mena de gent que l'habita, però que es nodreix també de la gent que s'hi desplaça per treballar-hi. Habitants de dia, en podríem dir. De fet, sovint són més aquests últims que no pas els qui hi tenen la llar, els autèntics configuradors de la personalitat del barri. I és lògic que sigui així, ja que la majoria dels residents acostumen a abandonar-lo cada matí per guanyar-se la vida en un altre lloc. Els habitants de dia, per tant, amb les seves botigues, les seves oficines, les seves empreses, els seus tallers, els seus bars..., així com els clients que hi accedeixen, determinen la vida del carrer fins al capvespre, hora en què retornen els residents absents. Són els habitants de nit.

De gent, doncs, n'hi ha molta que va amunt i avall per la rambla del Celler. La diferència és que ella, la noia jove i bonica de cabells castanys, ho fa amb patinet. Entre tres quarts de nou i les nou del matí, coincidim en sentit invers quan faig la meva primera caminada diària. Tot i que el nostre recorregut és més llarg, el punt de trobada acostuma a ser sempre entre la rotonda que hi ha al costat de l'Ajuntament i el parc de la Pollancreda, la qual cosa em fa deduir que és la seva hora d'entrada a la feina i que no la té gaire lluny. L'atzar, a més, ha volgut que alguns cops, en apartar la vista de l'ordinador per pensar una frase, l'hagi vist passar per davant de l'estudi. De vegades és cap a un quart de dues, d'altres cap a un quart de vuit. Són les hores que dedueixo que retorna de la feina. La primera per anar a dinar, deu viure a prop, i la segona en acabar la jornada laboral. Quan arriba a la rotonda, abandona el carril bici, travessa el carrer, s'enfila un moment per la vorera del Celler Centre, torna a travessar i continua pel carril bici de la part més estreta de la rambla en direcció a Francesc Moragas.

Ja he dit que en desconec la identitat, fins al punt que no recordo haver-la vist mai en cap altre lloc de la ciutat. Però deu ser justament per això que penso en aspectes que la defineixin millor. Sembla natural i inevitable quan una persona desconeguda atreu la nostra atenció. Al principi, per exemple, vaig pensar que podia ser mestra. El mitjà de transport que utilitza ho feia factible. Però després ho vaig rebutjar. El cert és que no ho sé. Tampoc no té cap importància. A més, què n'he de fer, jo? Que treballi on vulgui, no caldria sinó! Tanmateix, confesso que no havia vist mai cap noia de trenta anys que utilitzés sistemàticament el patinet per anar a la feina. No sé qui és, no sé com se diu, però m'agrada la seva imatge, m'agrada veure-la passar. És la noia bonica del patinet.

Diari de Sant Cugat , 6/11/2015
 
L'enemic del meu poble no es diu Artur Mas Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 desembre 2015
L'enemic del meu poble no es diu Artur MasEl 12 de novembre passat, en veure el 'no' de la CUP sumant-se al búnquer espanyolista en contra de la investidura d'Artur Mas, el vaig viure com el dia més trist de tot el Procés. Va ser un dia tristíssim, un dia vergonyós, que caldria oblidar el més aviat possible perquè només va tenir un beneficiari: el nacionalisme espanyol. Només calia veure com el búnquer es va afanyar a felicitar la CUP i com es va fregar les mans en veure que l'home que més odien, l'home que no s'ha deixat intimidar per les seves calúmnies, desqualificacions i amenaces i que es manté ferm en el compromís de conduir Catalunya fins a la llibertat, podia ser humiliat al Parlament davant de tot el món. No humilia qui vol, però. Per aconseguir-ho, calen uns principis ètics i democràtics que el búnquer no té. I la prova no és només l'absolutisme amb què neguen la nostra identitat nacional, cal afegir també el cinisme amb què pretenen amagar el seu nacionalisme espanyol darrere de lleis fetes a mida i que ens empresonen per a tota la vida.

Confesso que sóc optimista de mena, en el sentit que no he dubtat mai que Catalunya serà un Estat independent més aviat que no ens pensem, i se'm fa difícil imaginar que l'espectacle esperpèntic del 12 de novembre contra el president Mas es torni a repetir. Però entenc que el president encaixés malament el "no tranquil" amb què el senyor Antonio Baños li va comunicar que la CUP no el votaria, i que li repliqués que s'hauria estimat més un "sí intranquil". És lògic, perquè un 'sí', per més 'intranquil' que sigui, és senzillament un 'sí', mentre que un 'no', per més 'tranquil' que sigui, és senzillament un 'no'. Quin és, doncs, el sentit d'acompanyar el 'no' amb l'adjectiu 'tranquil'? Doncs que sembli un 'no' tan suau que el receptor no sàpiga quina cara posar i que, content i enganyat, no sols no s'empipi, sinó que encara doni les gràcies com un babau. No sé si el senyor Baños ha reflexionat sobre les seves paraules, però caldria que ho fes perquè han traspuat una feblesa que no s'adiu amb la fermesa que la CUP vol aparentar. Si hom està segur d'ell mateix, diu 'sí' o diu 'no'. La resta és pur maquillatge. Talment com qui t'adorm el peu perquè no t'adonis que et trepitja l'ull de poll. Ja s'entén que aquell 'no', sumat al 'no' del búnquer, feia de molt mal verbalitzar, però sobta, francament, aquesta manca de coratge venint d'un partit que insisteix tant -amb molt bon criteri- que Catalunya ha de dir 'no' a les lleis espanyoles.

Arribats aquí, comprenc que per als observadors forans resulti incomprensible la imatge que vam oferir el 12 de novembre. No s'entén que la gran figura institucional del procés, el seu rostre més internacional, el seu actiu diplomàtic més valuós -criminalitzat i perseguit per l'Estat espanyol per aquest motiu- sigui abatut pels mateixos independentistes. És un despropòsit de bojos. Els catalans hi tenim la mà trencada en el desagraïment. I sovint ens falta dignitat. Ja ho sé que ens la van prendre. Però se suposa que n'havíem recuperat un bon tros, oi? Sembla un comportament tan malaltís i tan profundament autodestructiu que només s'explica com a conseqüència dels molts anys que fa que no decidim per nosaltres mateixos, cosa que comporta una tendència irrefrenable a cercar més les nostres diferències com a captius que no pas les diferències amb l'amo.

En el film "Fugitius", del 1958, protagonitzat per Tony Curtis i Sidney Poitier, hi trobem un blanc i un negre que, tot i estar encadenats pel canell l'un amb l'altre, s'evadeixen d'un furgó policial. En la recerca, un periodista i el xèrif mantenen aquest diàleg:

PERIODISTA: Ei, Max! Com se'ls va acudir, d'encadenar un blanc amb un negre?

XÈRIF: El guardià tenia sentit de l'humor.

PERIODISTA: I què diu ara?

XÈRIF: Que no cal amoïnar-se. El més probable és que es matin entre ells abans de recórrer deu quilòmetres.

Efectivament, les diferències entre els evadits no triguen a sorgir. Mentre colpegen debades la cadena amb una pedra, el blanc somia amb la llibertat per comprar-se unes sabates d'ant, una camisa de seda i un vestit nou; el negre, en canvi, somia amb la llibertat per no haver de dir mai més "sí, senyor amo." I repeteix: "Mai més 'sí, senyor amo'; mai més 'sí, senyor amo'". El blanc vol anar al sud, perquè hi té una amiga, i el negre vol anar al nord, perquè el sud no és bon lloc per als negres. La predicció del xèrif està servida. Finalment, després d'un munt de conflictes i sense deixar de fer-se la guitza, aconsegueixen tallar la cadena i separar-se. Serà per poc temps, però, perquè quan el blanc corre a avisar el negre del perill d'uns aiguamolls, els seus perseguidors els agafen de nou. L'aventura ha durat poc. Els dos homes, per culpa d'ells mateixos, tornaran a viure encadenats.

Per això dic que em va doldre tant, com a català, veure independentistes participant en l'anatematització del president que ha arribat més lluny en la defensa dels nostres drets nacionals i en la consecució de la fita que ens hem proposat. No es mereixia aquell tracte de cap de les maneres i em va semblar repugnant, impropi de defensors de la llibertat. De fet, un poble que menysprea d'aquesta manera les seves figures més representatives no mereix la llibertat. Jo, que a diferència del president Mas, sóc independentista des del bressol, li estic sincerament agraït perquè ha fet tot allò que li demanàvem, n'ha assumit les conseqüències, transmet arreu del món una imatge brillant de cap d'Estat que beneficia Catalunya, i es manté ferm malgrat els moments en què, intueixo, deu tenir la humana temptació de plegar i dir "ja us ho fareu". Just allò que el búnquer espera que faci. Per tant, des del meu humil punt de vista, com a escriptor, penso que tenim el deure ètic i moral de permetre que el president Mas culmini el procés fins al llindar de la llibertat. Hi té tot el dret i s'ho mereix. Després, com ell mateix va prometre, es retirarà i vindran altres persones a ocupar el seu lloc. Temps n'hi haurà, aleshores, d'esbatussar-nos dialècticament al Parlament. Ara, però, encara hi ha combat.

L'Estat espanyol, com el guardià de la pel·lícula que havia encadenat els dos captius, sap prou bé que, més enllà de les mesures que pugui prendre, les diferències entre nosaltres són el seu principal aliat. Al final del film, hi ha un moment en què l'home blanc i l'home negre estan a punt d'enfilar-se a un tren en marxa que els traurà de l'Estat i els farà lliures. Però ja no tenen forces per pujar-hi i el tren s'allunya sense ells. L'enemic del meu poble no es diu Artur Mas; l'enemic del meu poble es diu Estat espanyol.

El Món , 22/11/2015
 
El relat federalista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 desembre 2015
El relat federalistaEn la seva columna del 7 de novembre passat, a Cugat.cat, la senyora Victòria Camps qüestionava la independència de Catalunya per mitjà de diverses preguntes que pretenien situar aquesta opció com una empresa quimèrica o, en el millor dels casos, totalment eixelebrada i gairebé digna de gent poc assenyada. El seny, com tothom sap, sempre ha estat de la banda de l'amo. El captiu només és assenyat quan diu "sí, amo'. Si es planteja que la llibertat també es va fer per a ell, aleshores esdevé un inconscient, un fanàtic que no sap on va i que ha de donar explicacions per una actitud tan altiva i irracional.

La senyora Camps demanava si Catalunya serà un Estat com Portugal o un Estat lliure associat, com volia Juan José Ibarretxe per al País Basc. També demanava quina nacionalitat tindríem i, entre altres coses, qualificava d'"entelèquia" els Països Catalans. Són moltes qüestions i l'espai és curt, però intentaré respondre-les. Diguem, en primer lloc, que el procés català per la independència i el Pla Ibarrretxe no tenen res a veure. Res de res. Llevat del fet, això sí, que el Partit Socialista, partit del qual la senyora Camps és assessora, el va rebutjar amb el mateix menyspreu que ara rebutja la independència catalana. Obviaré els insults i les desqualificacions que el senyor Ibarretxe va rebre per part de membres del Partit Socialista i del Partit Popular en aquella època per més que la seva proposta, com ell mateix reiterava, no era independentista.

El procés català sí que és independentista i repeteix dia rere dia que l'objectiu és ser un Estat tan independent com puguin ser-ho Portugal, Suïssa, Dinamarca o Holanda amb una nacionalitat pròpia com tots els altres. Jo, per exemple, senyora Camps, no sóc espanyol, i tanmateix hi ha un Estat que m'imposa aquesta nacionalitat, tant per viure al meu país, que és Catalunya, com per anar pel món, i això, com comprendrà, no ho puc consentir. Pel que fa als Països Catalans, li puc assegurar que existeixen. Els he trepitjat força de dalt a baix i els conec. I la prova més fefaent de la seva existència la trobem en la mateixa Constitució espanyola, que té un article pensat expressament per esquarterar els Països Catalans tallant-ne tot vincle polític. Em refereixo a l'article 145, que en prohibeix la federació. Per tant, si vol que el relat federalista tingui un bri de credibilitat, el primer que hauria de comunicar al seu partit és que prediqui amb l'exemple. Curiós federalisme aquell que prohibeix federar-se, no l'hi sembla?

Finalment, atès que veig que, com qui no vol la cosa, associa independentisme amb "temeritat" i "irracionalitat" i que, d'acord amb la síndrome del captiu, demana "què en farem de la llibertat', permeti'm respondre-li que en farem el que voldrem, com fa tothom. I de vegades guanyarà l'esquerra, d'altres el centre i d'altres la dreta, com a tot arreu. Però sempre democràticament. En això darrer, m'acceptarà que superar l'Estat espanyol és un joc d'infants. La llibertat, diguem-ho clar, no es justifica. La llibertat de les persones i dels pobles amb consciència de ser-ho és un dret inalienable. Malament rai que algú gosi exigir-te que expliquis per què vols ser lliure. Si t'ho exigeix l'amo és que et vol captiu, i si t'ho exigeix un captiu és que és el teu oncle i es diu Tom.

Cugat.cat , 10/12/2015
 
Catalans, no sou ningú! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 desembre 2015
Catalans, no sou ningú!El búnquer nacionalista espanyol -Ciudadanos, Partit Socialista i Partit Popular- ha parlat aquests dies des de la tribuna d'oradors del Parlament de Catalunya i ha dit explícitament: "Catalans, no sou ningú!". No ho ha dit amb aquests quatre mots, és clar. Li manca valor per a fer-ho. Ho ha dit amb discursos carregats d'autoodi, amb averanys apocalíptics, amb amenaces totalitàries i amb la fatxenderia que dóna tenir al darrere un Estat absolutista disposat a violar els Drets Humans en contra de la voluntat expressada pacíficament i democràticament pel poble català a través de les urnes. El missatge del búnquer ha estat aquest: "Catalans, no sou ningú! Voteu el que voteu, per més que en sigueu, mai no sereu lliures perquè no hi teniu dret. I no hi teniu dret perquè no sou ningú!".


Hom potser pensarà que aquesta gent es contradiu, atès que ells també són catalans. És cert, ells també en són. Però només folklòricament. Són catalans en la mateixa mesura que els castellans són espanyols. De Catalunya, ells en diuen la seva 'patria chica', perquè la seva 'patria grande' és Espanya. Per això, talment com deixebles de l'oncle Tom, s'han ajuntat per defensar des de Catalunya els interessos de l'amo Estat espanyol. I per això també ens renyen. Ens renyen per no ser 'bons espanyols'. És a dir, ens renyen per no ser catalans submisos, ens renyen per no ser catalans temorosos de les lleis i del flagell de l'amo. Ens alliçonen i fan mèrits per tal que l'amo els ho agraeixi amb un copet a l'esquena o regalant-los una piruleta. I per evitar que se sentin sols, Catalunya Sí Que es Pot els fa costat votant en contra del procés de creació de l'Estat català independent. En total, 63 vots en contra ben juntets i ben feliços de veure com la seva bèstia negra, el president Mas, és també la bèstia negra de la CUP. Ara resulta que el gran enemic de Catalunya és Artur Mas, l'home que pot ser empresonat per permetre'ns votar i que ha arribat on cap president no havia arribat mai.

Dissortadament, mentre els espanyolistes es tracten entre ells amb absoluta delicadesa i concentren tota la seva energia a decapitar el president Mas perquè saben que és la figura més internacional del Procés, alguns independentistes els rematen la feina. I al final quina conclusió en treu l'observador exterior? Doncs que els catalans no tenen solució. Són un poble infantívol que dedica tones d'energia a discutir amb si mateix per mitjà de picabaralles que no fan res més que enfortir les cordes de l'estaca a la qual estan tots lligats. Un poble, en definitiva, que és incapaç d'avançar unit, de fer pinya i d'aparcar els humans i lògics matisos que diferencien els seus defensors.

Tot consens requereix que les parts discordants cedeixin en llurs interessos. Això és obvi. Però quan es topa amb un element concret de fricció, en què la causa comuna trontolla per aquesta raó, sembla raonable que cada part sigui conscient del pes específic que li han atorgat les urnes. Obtenir 300.000 vots i 10 diputats és un molt bon resultat. Els vots costen molt d'aconseguir. Però justament perquè costen tant, encara deu ser més meritori haver-ne obtingut 1.600.000 i 62 diputats, oi? Per això, quan la discordança es manté, l'única solució entre demòcrates és que prevalguin els vots. Això permet que la part més petita cedeixi no pas per claudicació, sinó en virtut de les urnes tot entenent que no és el mateix defensar una posició amb 300.000 vots al darrere que fer-ho amb 1.600.000. De tota manera, tractant-se de catalans, no sembla fàcil que això s'accepti. Si hom tanqués mil espanyols en un camp de presoners, tots mil trigarien molt poc a posar-se d'acord per construir un túnel i fugir. Si hom tanqués mil catalans en un camp de presoners, tots ells es dedicarien a construir mil túnels per fugir cadascú pel seu.

La llibertat, per si mateixa, no garanteix el benestar de l'ésser humà. L'ésser humà es guanya el benestar amb la gestió que fa de la seva llibertat. I per poder tenir benestar primer cal ser lliure. L'enemic no és el captiu que obre el túnel per fugir del camp, l'enemic és el qui et perseguirà fins la mort perquè t'enterrin al camp. Diguem, tanmateix, que tothom té el dret -i crec que el deure- d'adoptar una actitud social davant la vida. Però cap actitud no pot estar per damunt del dret a la llibertat. Això és així perquè per damunt de tota adscripció social, ja sigui blava, verda, vermella, groga o carbassa, hi ha la llibertat com a bé suprem. L'ésser humà primer És i després Pertany, perquè, per poder Pertànyer, primer ha de poder Ser.

El Món , 15/11/2015
 
El vot de CSQP amb el búnquer Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 novembre 2015
El vot de CSQP amb el búnquerÉs ben conegut el comportament que finalment ha tingut Catalunya Sí que es Pot en el debat d'investidura celebrat al Parlament, alineant-se amb el búnquer nacionalista espanyol –Ciudadanos-PSOE-PP– en contra de la llibertat del nostre país. Sobre això no cal dir res més, perquè tothom ho ha vist i els seus vots i els seus noms ja quedaran per sempre en la història fent costat als de tan insignes enemics d'aquesta llibertat. A mesura que passi el temps, quan Catalunya sigui membre de ple dret de les Nacions Unides –cosa a la qual són tan al·lèrgics–, aquest punt de la història els incomodarà força i si poguessin n'arrancarien la pàgina. Però el que està fet ja està fet.

Només cal veure que, tot i que la independència encara no ha arribat, Catalunya Sí que es Pot ja ha començat a percebre les conseqüències del seu gest. Per això Joan Coscubiela, diputat de la formació, en assabentar-se que fins i tot el regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Asens, de Barcelona en Comú, els retreia l'acció de "votar amb el bloc del búnquer", ha corregut a justificar-se emmascarant la realitat. Però no pas amb arguments, sinó amb acusacions, que és el recurs habitual dels qui tenen la cua de palla. Diu Coscubiela que situar-los en el búnquer és "fer moltes trampes i falsejar la realitat". I ha afegeix: "No estem alineats en cap dels dos blocs, sinó amb la democràcia, el procés constituent i el referèndum". Però la realitat és tossuda i desmenteix Coscubiela. La realitat, senyor Coscubiela, no suma intencions, suma vots. Si haguéssim de sumar intencions, és a dir, la raó per la qual cada votant s'inclina per una opció determinada en lloc d'una altra, en tindríem tantes com individus i no en trauríem mai l'entrellat. El que compta és la suma dels vots que obté cada opció. I en aquest cas el resultat ha estat el següent: 72 llums verds, 63 llums vermells. És a dir, 72 vots a favor de la llibertat de Catalunya i 63 en contra. I entre aquests 63, és clar, els onze vots de Catalunya Sí que es Pot.

Té gràcia, d'altra banda, que el senyor Coscubiela gosi donar lliçons de democràcia com a membre destacat d'unes sigles que han emmordassat els seus diputats, impedint-los votar d'acord amb la seva consciència en una qüestió capital com és la llibertat de Catalunya. Aquest ha estat el cas del diputat Joan Giner, que va denunciar haver estat amenaçat d'expulsió si no obeïa el dictat de la direcció. Curiosa manera d'estar "alineats amb la democràcia", sí senyor. Ben curiosa. Tan curiosa i galdosa com la cantarella del referèndum. De quin referèndum ens parlen? On és, senyors Rabell i Coscubiela, aquest referèndum? En quina data l'hem de celebrar? El 2714, potser? Un referèndum és allò que han demanat tots els demòcrates de Catalunya des de l'inici del Procés i és el que sempre els ha estat negat des del Congrés espanyol. Justament va ser aquesta negativa la raó per la qual va caldre celebrar un procés participatiu el 9 de novembre de 2014. Procés participatiu, per cert que va ser força menyspreat per ICV.

Sigui com vulgui, malgrat que el búnquer s'ha engreixat una miqueta gràcies als senyors Rabell, Coscubiela i companyia, el procés de creació de l'Estat català independent seguirà endavant i la història s'encarregarà d'acolorir de vermell els rostres bunquerians. Just el mateix color dels botons que ells van prémer el 9 de novembre de 2015 al Parlament de Catalunya.

Nació Digital , 14/11/2015
 
A Sant Cugat es mata Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 novembre 2015
A Sant Cugat es mataEn només quatre mesos de diferència, Sant Cugat ha acollit dues iniciatives culturals completament noves a la ciutat. El mes de juliol passat va ser el Festival Internacional de Cinema "Sant Cugat Fantàstic', dedicat, com el seu títol indica, a aquest gènere cinematogràfic i al de terror, i aquest mes de novembre s'ha celebrat la primera edició del Festival de Novel·la Negra "Sang Cugat". I en tots dos casos hi trobem al darrere el periodista Joan Ramon Armadàs, director d'Edicions Xandri, una petita editorial local que va néixer el 2014 i que intenta crear segells literaris amb entitat pròpia.

En el cas d'aquest darrer certamen, el "Sang Cugat" –en felicito l'autor per un nom tan ben trobat–, han estat quatre dies de presentacions de llibres, conferències, lectures, col·loquis i gastronomia relacionada amb el món del crim. Imagino que en el futur també hi pot haver una projecció testimonial de films de cinema negre. En aquest sentit estaria bé recuperar algunes produccions catalanes del gènere. Ho dic perquè Barcelona va ser un activíssim centre de producció de cinema policíac en les dècades del 1950 i 1960 i escenari de magnífiques pel·lícules, com ara A tiro limpio, de Francesc Pérez-Dolz, Apartado de correos 1001, de Juli Salvador, o Distrito Quinto, de Juli Coll.

La frase "a Sant Cugat es mata" no és meva, és de Joan Ramon Armadàs, i al·ludeix, d'una banda, als crims ficticis de les novel·les de sèrie negra que s'escriuen a la ciutat, i, de l'altra, al fet que també s'hi cometen crims reals, encara que per sort sigui en comptadíssimes ocasions. Ja se sap, allà on hi ha éssers humans hi ha crims i més d'un cop hem llegit als diaris que algun d'aquests crims s'ha comès al nostre municipi. La novel·la negra, doncs, només és un reflex aproximat d'aquesta realitat de la naturalesa humana. La realitat supera sempre la ficció fins al punt que hi ha fets reals que no poden ser descrits per la literatura o pel cinema per la senzilla raó que el públic els jutjaria del tot inversemblants. Esperem que aquest primer "Sang Cugat" hagi estat l'inici d'una trobada anual ràpidament consolidada. De lectors no en falten, ja que Catalunya ha estat sempre un país on la novel·la negra ha tingut un nombre força elevat de seguidors incondicionals.

Cugat.cat , 13/11/2015
 
La llibertat no es justifica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 novembre 2015
La llibertat no es justificaCal anar amb molt de compte amb algunes de les demandes que se'ns fan –n'hi ha de sinceres– per tal que expliquem per què volem ser lliures. Dic això perquè tot sovint es tracta d'un pèrfid parany darrere el qual s'amaga la intenció de distreure'ns del nostre objectiu, d'entretenir-nos per dilatar-ne el procés i de fer que malbaratem la nostra energia. La maniobra és clara: com més temps esmerces a explicar perquè vols deixar de ser captiu, més temps dura la teva captivitat; com més energia dediques a explicar què faràs quan t'alliberis, menys energia et quedarà per cavar el túnel que et permetria aconseguir-ho.

De fet, si hi reflexionem, veurem que la sola demanda d'explicació en aquest sentit, ja sol amagar un prejudici profundament antidemocràtic, o, en el millor dels casos, una actitud paternalista i d'inacceptable superioritat. Malament rai, si algú ha d'explicar perquè vol ser lliure; malament rai, si algú ha d'explicar perquè vol exercir un dret humà bàsic i universal. Oi que ningú no ens pregunta per què utilitzem les cames per caminar? Oi que caminem perquè tenim cames i que si aquestes ens responen les fem servir per anar allà on volem anar? És obvi que sí. Doncs per la mateixa raó els pobles utilitzen la llibertat per fer el que volen fer. La llibertat és el dret suprem de la vida. Sense llibertat per viure la teva vida estàs condemnat a viure la vida del qui et pren la llibertat.

Un dels esquers amb què ens volen entabanar és el del federalisme. De sobte, els qui mai no han mogut un dit per federar res de res, ni a Catalunya ni a Espanya, és a dir, els qui que mai no han demanat la supressió de l'article 145 de la Constitució espanyola, que prohibeix la federació dels Països Catalans, són els mateixos que ara ens donen lliçons de federalisme i que ens parlen de reformar aquella Constitució. Però ¿en la Constitució dels federalistes, Catalunya seria reconeguda com a nació? No. Serien reconeguts, els Països Catalans? No. Els jutges destinats a Catalunya tindrien l'obligació de saber català? No. El català seria llengua oficial a l'Estat espanyol, per tal que pogués ser reconegut com a llengua de ple dret de la Unió Europea? No. Tots els productes comercialitzats a Catalunya tindrien l'obligació d'estar etiquetats en català? No. S'acabaria l'espoliació fiscal? No. Tindríem el concert econòmic? No. Tindríem la gestió dels nostres ports i aeroports? No. Tindríem dret a fer referèndums? No. Tindríem seleccions esportives nacionals? No. Els esportistes catalans de totes les modalitats podrien competir internacionalment representant Catalunya? No. Tindríem dret a ser un Estat independent, si així ho volguéssim? No. Això és el federalisme? Sí. El federalisme no és res més que un eufemisme de Nació Espanyola.

Racó Català , 30/10/2015
 
Albert Soler, mà dreta espanyolitzadora de Bartomeu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 novembre 2015
Albert Soler, mà dreta espanyolitzadora de BartomeuEn un text d'ara fa tres mesos, quan la directiva del FC Barcelona va comunicar que no recorreria la multa de 30.000 euros que li havia imposat la UEFA per les estelades exhibides durant la final de la Champions, a Berlín, vaig escriure que la decisió em semblava tan vergonyosa com la multa en si mateixa i preguntava al senyor Bartomeu: "Què farà el Barça quan la multa es multipliqui? Prohibirà la llibertat d'expressió dels socis? Convertirà en delinqüents els propietaris del club? Doncs bé, com ha dit recentment Luis Enrique, la bola s'ha fet més grossa. Ara la directiva del Barça ens vol fer creure que tot s'ha acabat i que la UEFA ha fet marxa enrere.

Però no és veritat. Simplement s'ha produït una pausa perquè hi ha un recurs presentat -un recurs fet més per la pressió social que no pas per desig de la directiva- sense que això vulgui dir que ja no es continuaran obrin expedients per les estelades, per les xiulades a l'himne de la UEFA i pels crits d''independència'. El testimoni gràfic que van recollir els delegats d'aquest organisme al Camp Nou el dia del partit amb el Bate Borissov tenia per objectiu fonamentar justament aquests expedients.

I aleshores què?, es preguntarà molta gent. Què cal fer, davant els atacs totalitaris de la UEFA contra la llibertat d'expressió? Qui és la UEFA per negar el dret de la gent a lluir un símbol del seu país perfectament cívic i legal? Qui és la UEFA per prohibir que el públic cridi "independència" en el minut 17:14 dels partits del Barça? ¿Ens ho diu una entitat que en el Google apareix associada al terme "màfia" en 637.000 entrades? És aquesta mateixa entitat qui ens ho diu? El Barça, senyors, és propietat dels socis, i els socis s'expressaran dins de casa seva com els vingui de gust.

Tanmateix, seria ridícul pensar que l'actitud de la UEFA respon a un interès específic d'aquesta entitat. Sobretot tenint en compte els anys que fa que les estelades són una constant al Camp Nou i que han estat molts els jugadors que les han passejades sense cap problema. Ves per on, ara que les estelades no són només al Camp Nou, sinó que són a tot Catalunya, ja sigui en habitatges particulars, ajuntaments o places públiques, i ara també que el govern espanyol i una entitat d'ultradreta i supremacista espanyola com Societat Civil Catalana han vist amb ràbia que no les podien prohibir, resulta que la UEFA decideix intervenir. Renoi, quina casualitat. Doncs no, no és cap casualitat. No cal ser cap llumenera per saber qui s'amaga darrere d'aquesta persecució. No és pas la UEFA qui no suporta les estelades, és el govern espanyol.

És més senzill del que ens volen fer creure. L'ultranacionalisme espanyol és antidemocràtic per definició i no suporta que el món vegi que la realitat catalana és completament diferent de la que expliquen Mariano Rajoy o García-Margallo. Si el món no la veu, ja respiren tranquils. I perquè aquesta realitat resti amagada, no dubten a fabricar lleis absolutistes que criminalitzin, prohibeixin i emmudeixin la dissidència. Fins i tot -amb una foto al costat de Ciudadanos i el Partit Socialista, les altres dues peces del trident- han intentat prohibir que el Parlament de Catalunya pogués debatre sobre la independència. Són al·lèrgics fins i tot a la possibilitat que la gent pugui enraonar.

Però hi ha un altre element a tenir en compte amb relació a la persecució de les estelades. De fet, això sol, ja ofereix un retrat força diàfan d'aquesta directiva. Em refereixo al nomenament d'Albert Soler com a cap de relacions institucionals esportives del FC Barcelona el 10 de juny de 2014. Just el mateix personatge que en l'època de Zapatero, quan era Secretari d'Estat per a l'Esport d'Espanya, ja es va pronunciar totalment en contra de les seleccions catalanes. Va dir que "Catalunya no pot competir contra Espanya, perquè una part no pot jugar contra un tot". Soler, d'altra banda, és membre de Societat Civil Catalana.

Precisament l'entitat ultranacionalista espanyola que més s'ha significat per l'odi a les estelades. Aquest és, doncs, l'home a qui Josep Maria Bartomeu i la seva junta, a més de situar-lo per damunt del cap de gabinet, del director de comunicació i del director de relacions institucionals i protocol, li han confiat les gestions per tal que les estelades deixin d'estar perseguides (!). Per dir-ho ras i curt: és la mà dreta de Bartomeu. Talment com si deixéssim un banc de sang a cura del comte Dràcula. Arribats aquí, només resta dir que el fet que a hores d'ara Albert Soler encara no hagi estat destituït estalvia tot comentari sobre el que hom pot esperar de l'actual directiva del FC Barcelona.

El Món , 8/11/2015
 
Sant Cugat, una ciutat amb 32.130 delinqüents Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 novembre 2015
Sant Cugat, una ciutat amb 32.130 delinqüentsSi hom ens diu que pràcticament la meitat dels habitants d'una ciutat són delinqüents, el primer que preguntarem és de quin total d'habitants estem parlant. I si la resposta, ja molt més precisa, ens informa que estem parlant de 69.249 ciutadans majors de setze anys, la nostra reacció serà de perplexitat. I encara més si, ampliant la informació, se'ns especifica que la ciutat en qüestió és Sant Cugat del Vallès i que la xifra total i exacta de delinqüents és de 32.130. "Com és possible, això?", preguntarem. I tot seguit somriurem convençuts que el nostre informador està de broma i que ens vol aixecar la camisa. Però si hi insisteix i ens mostra algunes pàgines periodístiques que ho corroboren, el somriure se'ns glaçarà i pensarem que tot plegat és una al·lucinació, perquè ni en les ciutats fundades en els dies més convulsos del 'salvatge Oest' la xifra de facinerosos no va arribar mai a ser tan esparveradora.

Doncs al salvatge Oest, no, però a Sant Cugat, sí. I el que deixa més esparverada la gent d'altres països, en assabentar-se'n, és que les 32.130 persones esmentades, totes sense excepció, es van posar d'acord per delinquir el mateix dia. No pas el dia abans o el dia després, eh? No, no, el mateix dia. Concretament el 9 de novembre de 2014. Talment com si Sant Cugat s'hagués convertit en la imaginària ciutat californiana de Santa Mira on, segons la novel·la de Jack Finney, es produïa una invasió de lladres de cossos i els habitants eren substituïts mentre dormien per malvades còpies extraterrestres. No cal dir que els extraterrestres, en els anys cinquanta del segle XX als Estats Units, eren una al·legoria del comunisme, i que en aquests primers anys del segle XXI a Espanya ho serien de l'independentisme. Per això, la nit del 8 al 9 de novembre de 2014, mentre la idíl·lica ciutat de Sant Cugat dormia, els independentistes s'haurien apoderat dels cossos de 32.130 habitants i els haurien empès a delinquir l'endemà.

I el més greu és que el delicte que van cometre va ser d'una magnitud esfereïdora mai no vista en una societat democràtica: van posar les urnes al carrer i van permetre que la gent pogués votar! Oi que és una bogeria? Oi que aital gosadia és un afront als principis fonamentals del Movimiento? Ai, perdó, volia dir de la 'democràcia'. Com es pot consentir una cosa així? Doncs ho van fer. Tres entitats extraterrestres anomenades Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i Associació Catalana de Municipis per la Independència van posar les urnes, i 32.130 santcugatencs van votar. Déu meu, quin horror! Sort en tenim que l'Estat espanyol, referent mundial de la democràcia, ha reaccionat ràpidament i ha posat una querella criminal contra el president de Catalunya, contra la vicepresidenta i contra la consellera d'Ensenyament. El crim que van cometre no pot restar impune i cal ordenar la inhabilitació presidencial, perquè és obvi que un president que posa les urnes i que garanteix la llibertat d'expressió és algú que té pertorbades les seves facultats mentals i que no està capacitat per exercir el càrrec. I, per la mateixa raó, també és obvi que els 32.130 santcugatencs que van cometre el delicte de votar són persones dements i incapacitades per exercir com a ciutadans. Confesso que jo sóc una d'aquestes persones, però els prego que no ho diguin a ningú.

Cugat.cat , 23/10/2015
 
La foto misteriosa de l'operació Petrum Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 novembre 2015
La foto misteriosa de l'operació PetrumEn el tercer capítol de 'Fahrenheit 451', llibre meravellós de Ray Bradbury, un home-llibre diu: "També nosaltres cremem llibres. Els llegim i els cremem, perquè ens fa por que els trobin. [...] És millor desar-ho tot al cap, on ningú no pugui veure-ho ni sospitar-ne l'existència. Tots som fragments d'història, de literatura i de llei internacional. De tant en tant ens detenen i ens escorcollen, però en la nostra persona no hi ha res que ens pugui comprometre". L'obra de Bradbury, com recordarem, parla d'una societat en què la lectura està tipificada com a delicte, perquè fa que la gent pensi per si mateixa i es reveli contra el poder que l'oprimeix. El govern espanyol no gosa arribar a aquest extrem -per bé que de ganes no li'n falten-, però utilitza mesures de repressió jurídica que van en la mateixa línia, com ara la criminalització de persones que llegeixen obres que li són desafectes. Jo, per la meva condició d'escriptor, ho he pogut viure aquests dies de manera directa arran d'una notícia publicada pel digital El Español.

La notícia en qüestió, signada pels periodistes Daniel Montero i Esteban Urreiztieta, es fonamenta en una fotografia del domicili particular de Daniel Osácar, extresorer de CDC, en què es veu en primer pla el meu llibre Jo no sóc espanyol. Concretament diu això: "Sobre el prestatge, el llibre més accessible per a Osácar és un assaig sobre la 'identitat catalana' amb el títol Jo no sóc espanyol". El terme "identitat catalana" el posen entre cometes perquè es veu que els sobta força. Què és això, d''identitat catalana', devien pensar. I tot seguit, per si el llibre no és prou explícit, citen una frase meva per tal que quedi clar com penso i què dic: "Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat".

Naturalment, no hi ha notícia. Vull dir que la notícia no aporta ni pretén aportar la més mínima dada sobre l'operació Petrum. El seu únic objectiu és manipular el marc mental del lector per tal que relacioni el suposat delicte d'Osácar amb l'independentisme. Fins aquí, res de nou. Això ja fa temps que l'Estat espanyol, en no tenir arguments, ho practica dia rere dia. Els elements veritablement greus de la notícia i de la foto en qüestió són uns altres, i els advocats del cas són els primers que hi haurien d'aprofundir. Parem-hi atenció per mitjà d'unes preguntes:

  • Per què la foto no porta incorporat el logotip de la Guàrdia Civil?
  • Qui va fer la foto? La van fer persones alienes al cos? Aleshores, qui les va avisar?
  • Si eren persones alienes, per què la Guàrdia Civil va permetre que es moguessin lliurement per la casa?
  • Si no hi va entrar cap persona aliena, és obvi que la foto pertany a la Guàrdia Civil. Significa això que és el mateix cos qui la filtra?
  • Si el cas està sota secret de sumari, com és que el jutge no diu res davant la circulació de material fotogràfic?
  • Que potser és el jutge, qui té interès a vincular públicament l'independentisme amb la delinqüència?
  • Se'n pot dir justícia, d'uns tribunals que, ja sigui per activa o per passiva, estan directament involucrats en irregularitats?
  • Quina és la legitimitat d'una justícia que filtra o que permet el filtratge a 'premsa amiga' de material de casos en secret de sumari per estigmatitzar ideològicament un acusat, a partir d'un llibre trobat al seu domicili, i elaborar judicis d'intencions sobre la seva persona? Una persona, a més, que, mentre no es demostri el contrari, és innocent.

De preguntes, se'n podrien fer més, ja que la justícia espanyola està totalment desacreditada. Fins i tot, quan un jutge veritablement independent no dubta a tractar una princesa com un ciutadà qualsevol, els papers es capgiren i la fiscalia es transforma en aliada de la defensa. Això per no parlar de la inhabilitació escandalosa del jutge Santi Vidal, per haver dedicat les seves hores de lleure a redactar una hipotètica Constitució catalana. A aquests extrems hem arribat: ara són els tribunals espanyols els qui ens diuen què podem escriure i què podem llegir. Cal recordar, arribats a aquest extrem, que la criminalització de les lectures de la gent és pròpia de règims feixistes. Només els règims totalitaris consideren un delicte que l'ésser humà pensi per si mateix, només els règims totalitaris fan maniobres com la de la foto esmentada. La maniobra és clara: volen crear una lògica natural entre el fet de ser acusat per la fiscalia i llegir el llibre 'Jo no sóc espanyol' amb la intenció que la societat estableixi una relació entre el pensament ideològic de l'acusat i allò de què se l'acusa.

No és estrany que la justícia espanyola s'adoni del seu descrèdit a Catalunya. Qui sembra cards, espines cull. Aquest cas, com tants altres, és una prova fefaent que la divisió de poders a l'Estat espanyol no existeix i que els seus tribunals s'han convertit en un instrument de repressió política.

El Món , 1/11/2015
 
Ciudadanos i PP, l'aval d'avui a un règim d'ahir Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 novembre 2015
Ciudadanos i PP, l'aval d'avui a un règim d'ahirPer bé que no hi ha hagut sorpreses i que PP i Ciudadanos, com a partits ultranacionalistes espanyols que són, van votar-hi en contra, el debat que es va produir al ple de l'Ajuntament de Sant Cugat, arran de la moció en favor de l'anul·lació del procés al president Companys, va ser constatador. Constatador en el sentit de veure -per si hi havia algú de bona fe que no ho sabés-, que Franco va morir el 1975, però no pas el franquisme. El franquisme és ben viu, encara que s'hagi vist obligat a desar la "camisa azul" a l'armari, i treure'n una d'Armani.

Alemanya i França han demanat perdó per haver detingut i propiciat l'afusellament del president de Catalunya. Espanya, en canvi, s'hi nega. Això ja ho diu tot. Alemanya fins i tot va indemnitzar Carme Ballester, la seva vídua. Espanya continua considerant-ne legals el judici sumaríssim i l'assassinat. A Alemanya és delicte l'apologia del nazisme, a Espanya no és delicte l'apologia del franquisme. A Alemanya és impensable una Associació Adolf Hitler, a Espanya hi ha una Fundació Francisco Franco. Aquesta fundació, que està subvencionada per l'Estat, ven loteria de Nadal acabada en 36 i 39 "en honor a la Cruzada de Liberación".

Aldo Ciprián, de Ciudadanos, justifica el vot en contra perquè li sembla "un debat estèril" i "una pèrdua de temps". Restablir la dignitat d'un president assassinat pel feixisme li sembla "estèril" i "una pèrdua de temps'. Aquesta és la gent "regeneradora" que diu que vol governar Espanya. I Álvaro Benejam, del PP, addueix que a l'altra banda també es van cometre crims. Talment com si una cosa justifiqués l'altra. Recordem que Companys, malgrat que va salvar la vida a un munt de franquistes, va ser afusellat perquè era el president de Catalunya i perquè, amb la seva mort, es volia afusellar simbòlicament la nació catalana. El més greu, però, és que ens ho diu el partit que va ser fundat per l'home que era la mà dreta del criminal dictador que va ordenar aquell afusellament, i el partit, també, que a hores d'ara continua negant-se a condemnar el franquisme. Amb tot, ja hem dit que no és sorprenent. Ciudadanos i PP són l'aval d'avui a un règim d'ahir. Si és que dir "ahir" no és anar-se'n massa enrere. Quin plaer, tanmateix, recordar el resultat de les darreres eleccions municipals a Sant Cugat i veure que de vint-i-cinc regidors possibles, Ciudadanos i PP només en tenen quatre. Un plaer, sí senyor.

Cugat.cat , 30/10/2015
 
No ens imputen a tots perquè no poden Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 novembre 2015
No ens imputen a tots perquè no podenLa història de l'Estat espanyol és la d'un territori obligat a tenir sempre un enemic exterior per tal de no haver d'abordar el patològic i permanent conflicte que pateix amb si mateix. Absolutament incapacitat per al diàleg i per entendre el dret dels altres a decidir per si mateixos, ha persistit dia rere dia en la dèria enfollida de sotmetre'ls per la força i imposar-los les seves lleis absolutistes. "No esperem el blat sense haver sembrat", diu la cançó de Lluís Llach. Però l'Estat espanyol no pot esperar el blat de l'harmonia perquè mai no ha sembrat la llavor de la democràcia. N'ha sentit campanes, naturalment, però les ha interpretat com una amenaça. Talment com si percebés que la democràcia és incompatible amb la seva naturalesa. I és comprensible que la rebutgi, per bé que lamentable, perquè si no es pot demanar a un veritable demòcrata que sigui absolutista, tampoc no es pot demanar a un veritable absolutista que sigui demòcrata.

Ja dèiem dies enrere, a propòsit del 12 d'octubre, que un Estat que celebra l'aniversari d'un genocidi com a festa nacional, i que ho fa, a més, amb desfilada militar i exhibició de fusells, tancs, canons i avions de guerra, només pot fer venir basques. El brau, aquesta pobre bèstia que l'Estat espanyol alimenta per poder-la torturar i gaudir amb el seu patiment i amb la seva sang, és mil vegades més noble. L'Estat, però, l'ensarrona en una plaça perquè no pugui fugir. La bèstia, és clar, va d'una banda a l'altra enfollida cercant la porta per on l'han fet sortir, però no la troba. Està tancada. No hi ha escapatòria possible. Uns covards asseguts a la graderia han pagat per veure-la sotmesa als peus d'un individu trampós i vestit estrafolàriament que marca paquet convençut que la seva espasa, més les orelles i la cua que tallarà i exhibirà, són una prolongació de la pelleringa que li penja entre les cames.

La Constitució espanyola és un altre parany, una altra plaça tancada destinada a impedir que els pobles sotmesos puguin fugir. Els covards, en aquest cas, estan asseguts als escons del Congrés de Madrid protegits per una majoria perpètua que els garanteix que tot allò que el poble sotmès pugui dir o fer quedi reduït a la pura gesticulació, a un simple minut de glòria en un faristol. L'espectacle, per tant, allò que els diverteix de debò i que utilitzen per intentar compensar el seu complex d'inferioritat, consisteix a tombar una vegada i una altra les cíviques demandes de llibertat del poble sotmès. I com que la supèrbia és inherent a la feblesa, insulten, desqualifiquen i amenacen les autoritats d'aquell poble. Un poble que en aquest cas és Catalunya els representants imputats del qual són el president Mas, l'exvicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Se'ls acusa d'un delicte molt greu. El delicte d'haver posat les urnes per tal que el poble pogués votar. Això, segons l'Estat espanyol, és un "cop d'Estat". Permetre que els catalans votin i que s'expressin lliurement dipositant una papereta en una urna és un acte d'insubmissió, de rebel·lió, d'insubordinació que no pot ser permès en la mateixa mesura que l'amo blanc tampoc no permetia que el criat negre qüestionés la seva autoritat.

Hi ha, tanmateix, un parell de detalls que passen desapercebuts a l'Estat espanyol malgrat que són a la vista de tothom. El primer és la incongruència de criminalitzar només tres dels 2.344.828 votants del 9-N. Si no es podia votar, si votar era un delicte, com s'entén que tots els qui van delinquir no estiguin imputats? Quina mena de tribunal és aquest, que fa els ulls grossos a l'acció delictiva tot i tenir el nom de tots els delinqüents? No s'adona, aquest tribunal, que enjudiciar només tres dels prop de dos milions i mig de catalans que van delinquir converteix el tribunal en còmplice del delicte? Ens dirà, potser, que els tres escollits ho són pel fet d'haver afavorit l'execució del delicte. Molt bé. I què? En quin lloc diu que el culpable d'un delicte és únicament aquell que el fa viable i que els executors són innocents? Jo, per exemple, vaig votar i, per tant, d'acord amb les lleis espanyoles, vaig executar el delicte. Com és que no rebo el tracte que em correspon de la justícia espanyola? No serà, potser, que el tribunal no és res més que un òrgan polític al servei dels principis absolutistes que emmordassen la nació catalana? O potser és que el tribunal i el govern espanyols són tan covards que no es veuen amb cor d'imputar davant de tot el món els dos milions i mig de catalans esmentats?

El segon detall, finalment, el trobem en la declaració del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, qualificant d'inadmissible que la gent acompanyés el president Mas fins a la porta del jutjat, i la reacció de la Fiscalia General de l'Estat dient que prendrà mesures contra la lliure expressió d'aquest suport. Déu meu, quina esperpèntica demostració de manca de la més elemental cultura democràtica. Jo no sóc espanyol, però planyo la bona gent espanyola veritablement demòcrata que no veu solució per a un Estat regit per principis tan absolutistes. Amb tot, el moll de l'os del segon detall inadvertit no és aquest. El moll de l'os es troba en la gegantina inseguretat que traspuen un tribunal i un Estat que no suporten la visió de sis mil persones blasmant pacíficament unes lleis contraries als drets humans. No, no ho suporten. I encara suporten menys que hi hagi un testimoni gràfic que ho mostri arreu del món. És prou sabut que l'absolutisme, per definició, és al·lèrgic a la llibertat d'expressió. Per això la criminalitza, perquè li té pànic. Veritable pànic. Sap que en la llibertat d'expressió hi ha el germen de la seva destrucció.

El Món , 25/10/2015
 
El delicte espanyol del 27-S Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 novembre 2015
El delicte espanyol del 27-SEl 27 de setembre passat, dia de les eleccions catalanes, l'Estat espanyol va cometre un delicte gravíssim que ha de tenir el seu recorregut en les institucions europees i que ha de ser difós internacionalment a través del govern de Catalunya. Cal que el món sàpiga que Espanya és un Estat que viola els drets humans i els principis més bàsics de l'Estat de dret per mitjà de maniobres que impedeixen que tothom pugui votar. Aquest ha estat el cas de les eleccions del 27-S, en què només ha pogut votar un 7,5% dels prop de 200.000 catalans que viuen en altres estats. Desinformació total a les ambaixades i consolats, obstacles i impediments de tota mena, adoctrinament nacionalista espanyol -com el de l'ambaixada de Londres-, menyspreus dels funcionaris als residents catalans i a les eleccions en si mateixes, paperetes perdudes, paperetes impreses amb adreces errònies, paperetes llençades a les escombraries a Itàlia, paperetes que van arribar dues setmanes després de les eleccions, queixes de tota mena des dels cinc continents per la impossibilitat de votar... Des del Casal de Costa Rica, per exemple, diuen això: "Al final, després de tantes sol·licituds, de voler complir el nostre deure i de voler exercir el nostre dret com a ciutadans, només 18 catalans han pogut votar a Costa Rica. L'ambaixada en té censats 1.400".

Com veiem, es tracta d'un escàndol majúscul, una maniobra governamental espanyola absolutament repugnant i pròpia de règims dictatorials o de repúbliques bananeres, que és el mateix. Així narrava una catalana el cas de la seva família: "Em sembla una vergonya que no hàgim pogut votar. Em va arribar el sobre el 28 de setembre, l'endemà de les eleccions, i el darrer dia per enviar-lo era el 23. Votar és un dret, no un privilegi. Vaig trucar a l'ambaixada i em van dir que puc posar una queixa". A sobre se'n burlaven.

Davant d'aquest estat de coses, la resposta oficial catalana em sembla d'una tebior si més no inquietant. La conselleria de Governació ha dit: "Estem en un Estat arcaic que no ha protegit el dret fonamental de vot dels ciutadans a l'estranger". Certament és així. Però ¿creu la conselleria que l'expressió "no ha protegit" és de debò la més adient? El govern espanyol ha violat un dret fonamental i inalienable, com és el dret de vot, i ha manipulat el resultat d'unes eleccions, i l'únic que se'ns acut és dir que no ha estat prou "protector"? Només això? Renoi, quanta bona fe i quanta resignació. Espero que siguem més assertius a l'hora de construir un Estat, perquè aquesta mansesa concorda més amb un esperit autonòmic que no pas amb el d'una nació que vol ser lliure. Ja no som a l'etapa dels planys. Ara és hora de denunciar internacionalment i amb contundència les maniobres antidemocràtiques espanyoles; ara és hora d'utilitzar aquests delictes de l'Estat espanyol per explicar al món els principis absolutistes que el regeixen. Esperem, doncs, que hi hagi reflexió en aquest sentit.

Mentrestant, però, l'Estat espanyol, al mateix temps que manipula les eleccions catalanes, envia dos observadors, un del PP i un del PSOE, a supervisar les eleccions sistemàticament fraudulentes de Bielorússia i a donar-hi lliçons de democràcia. Les mateixes lliçons que ens dóna Felipe González en al·lusió a la majoria absoluta independentista de Catalunya: "La legitimitat del vot no pot estar per damunt de la llei". Ens ho diu l'home que presidia un govern que es va saltar les lleis, que es va saltar els drets humans i que es va saltar tots els fonaments democràtics creant amb finançament públic, amb els nostres diners, una banda terrorista anomenada GAL. Felipe González, tanmateix, mai no ha anat a la presó, mai no ha estat processat i mai no ha estat inhabilitat. Algú s'imagina entre quins barrots seria ara mateix Juan José Ibarretxe, si el seu govern hagués fet el mateix en sentit ideològic invers?

El delicte a l'Estat espanyol, allò que es considera delicte, és que el president de Catalunya, recollint el mandat democràtic de la ciutadania, posi les urnes per tal que la gent s'expressi lliurement. Això sí que és un crim. I com que és un crim, li han posat una querella criminal. I també el volen inhabilitar, no fos cas que tingués la gosadia de posar les urnes un altre cop. Té molta raó el president Mas, per tant, quan, referint-se al clam de la ciutadania, diu que "el que hauria fet un Estat amb una mínima solvència democràtica, en lloc d'ordenar al fiscal en cap de Catalunya que assistís al procediment judicial contra membres del govern català, seria retirar les querelles que va posar". Però l'Estat espanyol no ho farà, President, perquè si una cosa li ha mancat sempre ha estat justament això: solvència democràtica.

En tot cas, diguem per concloure que l'obstrucció del vot en un país veritablement democràtic és un delicte, un delicte gravíssim que no pot ser obviat o despatxat amb els tradicionals "no hi ha dret", "ja se sap", "Espanya és així". Els catalans que han vist vulnerat el seu dret de vot són milers, però encara que només fossin un centenar el fet continuaria essent gravíssim i inadmissible. N'hi ha prou de canviar d'escenari i de situar aquesta manipulació en un país del centre o del nord d'Europa per veure que l'escàndol hauria estat immens i que ja s'haurien produït dimissions i cessaments. Però ja hem vist el caràcter manipulador de la Junta Electoral Central espanyola i com el ministre Margallo, mancat d'arguments, envia al psiquiatre els qui ho denuncien. Com deia el franquisme, "Spain is different". És un eslògan, aquest, que es manté tan vigent com l'esperit del seu autor.

El Món , 18/10/2015
 
"Aquí", a Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 octubre 2015
"Aquí", a EspanyaEls vegetarians, així com molts dietistes i pediatres, han aconseguit que arrelés en la societat la frase "som allò que mengem". No tothom en fa cas, és clar, però la frase denota un raonament tan assenyat que no hi ha ningú que gosi rebatre-la. Si acceptem que els aliments que consumim tenen efectes determinants en el nostre organisme i que incideixen en el nostre comportament, és obvi que allò que mengem defineix el nostre tarannà i la nostra personalitat. Darrere del fet de menjar carn o de no menjar-ne, per exemple, hi ha una actitud davant la vida. I també hi ha uns principis ètics davant el fet de pensar que els animals no han de ser tractats com a elements de producció. Tanmateix, no som únicament allò que ingerim. També som allò que diem. O, dit d'una altra manera, som com parlem. I això és així perquè no sols mengem com pensem, també parlem com pensem.

El llenguatge ens ha permès articular el nostre pensament i evolucionar, però les paraules que escollim per parlar, ja sigui en una dissertació o en una conversa banal, diuen sempre molt més de nosaltres que no pas el tema que abordem. De fet, aquesta discordança entre discurs i món mental, per bé que és més visible en polítics, en ponents i en tertulians mediàtics, abasta tots els àmbits de les relacions humanes. Fixem-nos que són multitud els catalans que, tot i declarar-se independentistes diuen "aquí, a Espanya" sense adonar-se de la contradicció en què incorren. Si la seva nació és Catalunya, per què diuen "aquí, a Espanya" i no "aquí, a Catalunya"? I si es refereixen a Espanya, per què diuen "en aquest país", i no pas "en aquell país"? Això fa que tot sovint, escoltant-los, hom no sàpiga de quin país estan parlant, si de Catalunya o d'Espanya. Cal esperar que diguin més coses per aclarir-ho.

Evidentment, aquestes revelacions del llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha patit el poble català a fi de fer-li creure que era espanyol al sud i francès al nord. Tants anys de colonització mental –que és la més perniciosa de totes– tenen aquests efectes. Per això la independència es fa esperar, perquè la presa de consciència nacional dels catalans necessita primer deslliurar-se d'aquestes cadenes mentals que els tiben i que no els deixen actuar. Qui se n'allibera, esdevé mentalment lliure. Però perquè això sigui possible, cal una reflexió prèvia. Cal concloure que som com parlem i que els mots que emprem delaten com pensem. En altres paraules, per ser estatalment catalans primer hem de deixar de ser mentalment espanyols.

Nació Digital , 17/10/2015
 
El Món, un diari per ser compartit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 octubre 2015
El Món, un diari per ser compartitA final de l'any 2006 va néixer El Singular, un diari digital que va tenir de seguida una acollida molt entusiasta arran de ser un mitjà amb una línia editorial catalanocèntrica i compromesa amb els drets nacionals de Catalunya. El periodista Jordi Cabré en va ser el primer director, i després van venir Toni Aira, Rafael de Ribot, Lluís Bou i Salvador Cot, és a dir grans professionals que el van convertir justament en allò que proposaven seus els plantejaments fundacionals: esdevenir un mitjà de referència en l'àmbit informatiu català. I és gràcies al fet d'haver reeixit, que ara, sense perdre un bri de personalitat, ha renovat alguns elements de la seva configuració i ha canviat de nom. Ara, doncs, ja no es diu El Singular, sinó El Món (www.mon.cat). El seu lema és aquest: "Un diari digital lliure, obert i per compartir".

Jo, personalment, me n'alegro molt, d'aquest èxit i d'aquesta nova etapa, per dues raons que explicaré tot seguit. La primera és la meva identificació amb el mitjà, ja que en sóc col·laborador des del 2 de gener de 2007, és a dir, des d'un mes després del seu naixement, i hi he escrit més de quatre-cents articles. Això sol ja fa que me'n senti part i que hi mantingui un fort vincle afectiu. Però hi ha una segona raó, i és que El Món, tot i tenir la redacció al centre de Barcelona, cosa que és lògica, constitueix un projecte netament santcugatenc. Remarco aquest punt, perquè em sembla formidable que no tots els grans projectes de país sorgeixin a la capital catalana. En aquelles parts del territori que anomenem la "perifèria" o el "rerepaís", hi ha molt de talent i coratge per fer realitat propostes que superin l'àmbit estrictament local i que vagin molt més lluny, i El Món és just això: una proposta d'abast nacional que té el seu origen a Sant Cugat, en l'empresa editora del Diari de Sant Cugat i del Tot Sant Cugat.

Una de les coses que em van agradar força de l'acte de presentació que es va fer a l'antiga fàbrica Damm, presentat per Txe Arana, va ser el parlament del seu director, Salvador Cot. Cot va dir que "ja no és temps de ser una singularitat, nosaltres volem construir un mitjà ambiciós. S'ha acabat el temps de resistir, ha arribat l'hora de guanyar". Com podem veure, són paraules que tenen un doble vessant, atès que al·ludeixen a l'empresa periodística i també al país, i jo les comparteixo. Avui, certament, resulten anacròniques aquelles expressions que definien Catalunya com una "singularitat", una "peculiaritat" o un "fet diferencial" i que, com si fossin una floreta al trau de l'americana, servien perquè molts catalans les passegessin contents i enganyats. La societat catalana actual se'n riu, d'aquestes galindaines, i ja no admet per a si mateixa cap altre estatus que no sigui el d'un Estat independent. Aquesta és la raó per la qual els tres-cents anys de resistència han arribat a la seva fi i ara és el moment de vèncer. És el moment que hem comprès que la llibertat d'un poble amb consciència de ser-ho passa indefectiblement per tenir veu i vot a les Nacions Unides i que, per tant, és hora que abandonem la trinxera i que ocupem el lloc que ens pertoca al món.

Aquesta, si més no, és la filosofia que jo hi veig en aquesta cursa de relleus, en què El Singular ha passat el testimoni a El Món. Entreu-hi, gaudiu de la força visual que transmet el seu disseny i compartiu-ne els continguts. Són continguts valents, elaborats per professionals que no s'arronsen i que són conscients que una premsa lliure és també una estructura d'Estat.

Diari de Sant Cugat , 2/10/2015
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 71 - 140 de 1683
spacer.png, 0 kB