spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Engreixadors de penis Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 febrer 2019
Engreixadors de penisAra fa unes tres setmanes, al Parc de la Pollancreda de Sant Cugat, una brigada municipal va plantar-hi tot un seguit d'arbres, concretament til·lers, que trigaran a fer-se veure, però que quan ho facin serà un goig. Els til·lers, a diferència dels pollancres, que viuen només un parell de dècades, tenen una existència d'uns quants centenars d'anys i una bonica llegenda associada al record, al pensament i a la reflexió.

La majoria d'aquests til·lers joves, que se sumen als plantats recentment a la rambla del Celler, estan al costat d'un passeig intern del parc esmentat i responen a una decisió que em sembla molt positiva després que els pollancres han arribat a la fi del seu cicle vital. Fins aquí, doncs, tot normal. Però dos dies després...  Millor dit, no havien transcorregut encara quaranta-vuit hores de l'esmentat plantament, que ja n'hi havia un parell a terra. I no pas perquè haguessin estat mal plantats o a causa d'una ventada, sinó perquè havien estat arrencats de soca-rel amb violència.

Em va entristir veure'ls a terra, brutalment abatuts per l'acció d'uns individus que experimenten plaer per mitjà de l'agressió. Arrencar de soca-rel un arbre jove fa sentir poderosos aquests éssers insignificants, els fa sentir amos del món. Després, quan han acabat, miren els efectes de la seva obra, contemplen l'arbre a terra i conclouen que, fruit d'allò, el seu penis ha crescut quaranta centímetres de llarg i ha adquirit el gruix d'un bat de beisbol. De fet, els bats de beisbol que fan servir en determinades ocasions no són res més que una extensió del seu penis. Tanmateix cal comprendre'ls. No se'ls ha de blasmar. Està científicament comprovat que un atribut d'aitals dimensions no el poden retenir tancat i barrat sota els pantalons, i encara menys dins els calçotets. Necessiten que li toqui l'aire. Per això no ens hem de confondre quan els veiem. No són pas primats que treuen a passejar el seu bat de beisbol, només són primats que treuen a passejar el seu penis.

Cugat.cat , 7/4/17
 
Joan Fàbregas, un grandíssim actor Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 febrer 2019
Joan Fàbregas, un grandíssim actorQuan escric aquestes línies ha transcorregut més d'un mes d'ençà de la mort de Joan Fàbregas, però és ara que em toca publicar el meu article al TOT i no volia deixar de dir algunes coses sobre aquest actor extraordinari.

L'any 2006, els veïns de La Serreta em van demanar de dedicar una edició del Bosc Literari a una temàtica relacionada amb la nació catalana, i vaig concloure que es podria dir "El pensament català a través de la història" tot exposant-hi petits fragments d'aquest pensament escrits per persones eminents dels Països Catalans, com ara Pau Casals, Pompeu Fabra, Francesc Pujols o Joan Fuster. En el cas de Pau Casals, vaig seleccionar el seu meravellós discurs a la seu de les Nacions Unides, l'any 1971, i per al dia de la presentació oficial vaig demanar a Joan Fàbregas que el declamés, cosa que l'entusiasmà perquè, com Casals, estimava profundament Catalunya.

De fet, se sabia el discurs de memòria sense haver tingut mai oportunitat de declamar-lo i frisava perquè arribés el dia convingut. Però l'atzar, malauradament, no li ho va permetre, ja que la salut de la Montserrat, la seva muller, es va deteriorar molt i ell, com és lògic, n'havia de tenir cura. No he oblidat, tanmateix, com li va doldre haver de renunciar a dir aquell text, i el munt de vegades que m'ho va recordar.

Joan Fàbregas era un grandíssim actor, un actor d'aquells sense els quals és impossible que els personatges d'una obra siguin creïbles. Són actors als qui se'ls pot confiar tot amb la certesa que brodaran el personatge i elevaran la representació. A mi, en Joan sempre em va recordar el fabulós Edward Everett Horton, actor favorit d'Ernst Lubitsch capaç d'eclipsar l'heroi i l'heroïna, per estelats que fossin, tan bon punt apareixia.

Veure Joan Fàbregas en un escenari, doncs, constituïa una lliçó d'interpretació en si mateixa, perquè era d'aquells actors que fan que sembli fàcil un art que és terriblement difícil. Gràcies Joan, perquè ha estat un plaer immens gaudir-te com a persona i com a actor. Duies el teatre a la sang i molts autors van veure enriquides les seves obres precisament perquè tu les interpretaves.

Tot Sant Cugat , 31/3/2017
 
Vandàlics selectius Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 21 febrer 2019
Vandàlics selectiusAra fa uns dies, caminant per l'avinguda de les Corts Catalanes, gairebé en la confluència amb el carrer de Puig i Cadafalch, em vaig topar amb una paperera abatuda després d'haver estat arrencada violentament del terra. És una de les dues papereres que l'Ajuntament de Sant Cugat havia instal·lat no feia pas gaire en la vorera amb carril bici que hi ha davant de l'hípica. Són papereres més grans que la petitíssima i del tot insuficient que hi ha a l'entrada del camí del Pi d'en Xandri, o que les situades al parc de la Pollancreda.

En veure aquella mostra de vandalisme vaig pensar en un telèfon d'incidències que, ara fa uns anys, l'Ajuntament va posar al servei del ciutadà per tal que hom informés de coses com aquesta, però no en recordava el número i, a més, em sembla que ja no és operatiu. Vaig fer-ne una foto, vaig aixecar la paperera perquè es mantingués dreta en la mesura que fos possible, i vaig continuar el meu camí tot esperant trobar-me una patrulla de la Policia Local a la qual informar-ne. Malauradament no en vaig veure cap i vaig optar per trametre la foto a l'àrea consistorial d'Entorn urbà i Mobilitat, però ignoro el resultat.

Fins aquí la incidència. Una altra cosa és el fet en si mateix. És a dir, el vandalisme descerebrat que comporta arrencar una paperera de la vorera pel simple plaer d'arrencar-la. Cal dur molta agressivitat al cos per intentar reafirmar-se d'aquesta manera a la vida; i cal, també, tenir molt pocs recursos intel·lectuals per matar el temps destruint no pas un bé personal sinó allò que és patrimoni de la col·lectivitat en la qual hom viu. L'individu d'aquesta tipologia el podríem definir com a "vandàlic selectiu", en el sentit que no s'equivoca mai ni per casualitat a l'hora d'alliberar la seva agressivitat: mai no s'expressa destruint els seus objectes personals.

Cugat.cat , 31/3/2017
 
La degradació ètica i moral del PSC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 19 febrer 2019
La degradació ètica i moral del PSCEntenc que la proposició no de llei feta per Esquerra Republicana a la comissió Constitucional del Congrés espanyol, demanant el "reconeixement i la justa reparació de la figura del president Lluís Companys i de totes les víctimes del franquisme" no tenia més objectiu, davant la impossibilitat que reeixís, que demostrar a Catalunya, en particular, i al món, en general, que d'Espanya, en termes democràtics, se'n pot esperar molt poca cosa. Hom, per tant, pot considerar que ha estat una proposició inútil, atès que se'n sabia el resultat abans de començar-la. I sí, és cert, se'n sabia el resultat, però això no la fa pas inútil. En absolut. No s'ha de menysprear mai la possibilitat de posar en evidència fins a quin punt romanen intactes alguns dels fonaments totalitaris de l'Estat espanyol. Sempre hi ha gent al planeta que baixa de la figuera. I la negativa de Madrid a restituir oficialment la figura de Companys no pot ser més instructiva en aquest sentit. Estem parlant d'un crim feixista amb el qual es pretenia assassinar simbòlicament Catalunya.

L'any 2004, ara fa tretze anys, ja vam tenir una mostra d'aquest immobilisme amb el cop de porta a la proposició no de llei feta també per Esquerra, que instava l'Estat espanyol a demanar perdó públicament per l'assassinat de Companys. "Poseu-vos-hi fulles", va ser la resposta. Just la mateixa que ara es dóna al president Puigdemont amb relació al referèndum d'autodeterminació. I com més es repeteix aquesta resposta més es retrata Espanya davant del món, la qual cosa converteix aquest Estat en el millor promotor del procés català i de la seva raó de ser.

També és molt útil deixar ben retratat tantes vegades com calgui el PSOE de Catalunya com un partit profundament retrògrad i amb preceptes dictatorials –què hi ha més dictatorial que brandar lleis que prohibeixen votar, que emmordassen un poble i que el condemnen a la subordinació perpètua?–. Cal no oblidar que es tracta d'un partit amb un historial de quaranta anys de votacions a Madrid en contra dels drets nacionals de Catalunya. L'última, de moment, ha estat la negativa a reconèixer la figura de Companys. El búnquer nacionalista espanyol (PP, PSOE, Ciudadanos i UPN), unit fins a la mort en la divisa inquisitorial de la "sagrada unitat d'Espanya", no sols nega la possibilitat que Espanya pugui netejar un dels seus més execrables crims d'Estat –Companys és l'únic president democràtic europeu assassinat pel feixisme– també nega que es restitueixi la dignitat del president. Mentre Alemanya, l'Estat que va detenir Companys, va demanar perdó i va indemnitzar la seva vídua, Carme Ballester. Espanya, l'Estat que el va assassinar, no ha deixat mai d'escopir sobre la seva tomba des de fa 77 anys. D'aquesta complicitat, senyor Miquel Iceta i senyores Meritxell Batet i Núria Parlon, se'n diu tenir les mans ensangonades.

Tanta baixesa moral, però, no sorprèn. Recordem que va ser precisament la senyora Batet qui l'any passat va dir que el GAL no era terrorisme. ¿I doncs, què era, el GAL, senyors i senyores del PSC? El GAL, els agradi o no sentir-ho, era una banda terrorista que va matar o ferir una seixantena de persones i que va ser creada amb fons reservats per un govern del Partit Socialista els dirigents de la qual, a diferència dels d'ETA, són tots al carrer. Això era el GAL. I un partit que té coses tan execrables com aquesta en el seu historial i que s'ha envilit fins a aquest punt no té cap autoritat moral per donar lliçons al govern i al Parlament de Catalunya sobre conceptes com "democràcia", "justícia', "ètica" o "legalitat". Si els quedés un bri de dignitat, el que haurien de fer és dissoldre's.

Arribats aquí, diguem que votar contra la reparació de la figura del president Companys serà molt coherent amb una ideologia nacionalista espanyola, però no ho és gens quant a democràcia i drets humans. Galdós paper, per tant, el del senyor Iceta qualificant d'"ultimàtum" la carta amb què el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras demanen a Mariano Rajoy que s'assegui a enraonar sobre el dret del poble català a decidir el seu futur. L'ultimàtum, senyor Iceta, el plantegen els qui, com vostè i el PSC, prohibeixen un referèndum a Catalunya, residualitzen el seu Parlament, criminalitzen les urnes i inhabiliten les autoritats catalanes per mitjà d'un Tribunal Constitucional dirigit per PP i PSOE. És a vostès, senyor Iceta, a qui assenyala el Consell d'Europa; és a vostès i al seu absolutisme, a qui retrata l'informe d'aquest organisme situant la democràcia espanyola al mateix nivell d'Albània, d'Armènia, de Turquia, d'Hongria, de Moldàvia o del Kazakhstan. Sàpiguen, tanmateix, que el futur polític de Catalunya no el decidiran mai de la vida dotze individus asseguts en un despatx de Madrid, per molts fums que gastin; el futur polític de Catalunya el decidirà Catalunya. Pel que fa a vostès, com a partit, la millor definició la va fer la senyora Diana Garrigosa, muller de Pasqual Maragall. Li van preguntar què en pensava, del PSC, i va respondre: "Ah, però... existeix?"

El Món , 27/3/2017
 
Una visita molt instructiva Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 13 febrer 2019
Escola Collserola de Sant Cugat
Escola Collserola de Sant Cugat
El 9 de març passat vaig coincidir a Cugat.cat amb l'arribada dels alumnes de dues classes de quart d'ESO de l'Escola Collserola, és a dir, infants de nou anys d'edat, que visitaven les instal·lacions de l'emissora supervisats per la tutora Gemma Botey i la monitora Adela Campos. Fou un encontre que em va semblar deliciós, perquè és interessantíssim observar l'atenció que posen els nens i nenes d'aquesta edat en tot allò que se'ls explica.

Davant seu, descrit amb detall per la persona responsable d'aquesta tasca a Cugat.cat, els infants tenien davant dels seus ulls tot un món periodístic completament desconegut que els semblava fascinant. Això s'emmarca dins d'un programa de dinamització col·lectiva impulsat per l'Ajuntament de Sant Cugat que sota el nom de "Coneguem la ciutat", ofereix diferents propostes una de les quals és justament aquesta: apropar els infants, des de primer de primària fins a quart d'Eso, a la realitat del món de la comunicació a través dels mitjans de què disposa la ciutat.

La tecnologia domina avui una part importantíssima de la nostra existència, i els infants són fills d'aquesta nova forma de vida. Només cal veure les diferents velocitats amb que menuts i grans es familiaritzen amb els nous ginys electrònics. Una velocitat meteòrica per part dels primers, i molt més lenta o preventiva per part dels segons. De fet, estem parlant de dos mons generacionals: un món que té com a tòtem la immediatesa, i un món educat en la cuina de foc lent.

Aquest canvi cultural ha propiciat que hom arribi a creure que avui dia, en l'època de la immediatesa, tothom pot ser periodista si té un telèfon mòbil a la mà. N'hi ha prou que filmi allò que està veient i que ho pengi a Internet perquè, d'allò, se'n pugui dir notícia. És ben cert que actualment tots els mitjans se serveixen sovint d'imatges facilitades per ciutadans anònims amb voluntat de servei, perquè és obvi que un mitjà de comunicació no pot ser a tot arreu en tot moment. Però sempre hi haurà una gran diferència entre la veracitat contrastada d'aquella imatge que ens dóna el mitjà i la manca de garanties que, en aquest sentit, presenten la fotografia o el vídeo anònims penjats a la xarxa.

I això ho van poder veure els infants de quart d'ESO de l'Escola Collserola en la visita que van fer a Cugat.cat. Van veure que darrere les imatges, les veus i els textos que apareixen en un mitjà de comunicació professional hi ha la tasca gegantina d'un munt de persones que potser passen desapercebudes però sense les quals és impossible servir periodísticament la col·lectivitat. És important que els infants coneguin tot aquest rerefons per contrarestar la tendència generalitzada a la superficialitat. Ho dic en el sentit que sovint, en l'atracció infantívola pel periodisme, pot més el desig fantasiós de sortir a la tele i d'esdevenir un presentador famós que no pas la voluntat de ser el redactor que forneix de contingut allò que diu el presentador o de ser el reporter que es juga la vida per transmetre'ns la realitat esfereïdora d'una zona en conflicte.

Jo sóc escriptor, però també sóc periodista, i, en aquest cas, és com a periodista que vull agrair a l'Escola Collserola el seu interès per acostar els seus infants a aquest món més desconegut del periodisme, un món poc llampant, sens dubte, però que és la columna vertebral d'una professió meravellosa.

Cugat.cat , 24/3/2017
 
El deliciós 'Prometatge' de Txèkhov Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 11 febrer 2019
El deliciós 'Prometatge' de Txèkhov'Un prometatge' és una obra teatral escrita per Anton Txèkhov, el 1888, que es va estrenar per primer cop a Catalunya el 1927, ara fa exactament noranta anys. Des d'aleshores, les representacions amb diferents actors, actrius i directors han estat una constant a casa nostra. Tanmateix, és la versió de l'Agrupació Dramàtica Barcelona, estrenada al Fòrum Vergés el 1959, amb Jaume Pla, Carme Cera i Joaquim Farré la que ha sobreviscut fins avui. La formidable longevitat de Jaume Pla, que actualment té 88 anys i continua en actiu, ha permès que sigui l'actor –els altres dos companys ja són morts– que més vegades l'ha interpretada. L'última, de moment, es va fer el 5 de març passat al Casal de Valldoreix i la gent va gaudir moltíssim.

El muntatge, fidel a la traducció de Joan Oliver i a la direcció que el 1959 en va fer el gran Jordi Torras, ja desaparegut, és una autèntica delícia. Txèkhov definia aquesta obra com una "broma en un acte". És a dir, un divertiment curt, d'una hora, amb una trama senzilla entorn la figura d'Ivan Vassílievitx, un terratinent força granadet i hipocondríac, i Natàlia Stepànovna, una noia que comença a ser considerada "fadrina vella". Vassílievitx, que la vol per muller, va a casa seva per tal de formalitzar-ne el prometatge. Però sorgeixen diferències de criteri entre tots dos per temes de terres i altres possessions, de manera que el que semblava que havia de ser una vetllada plàcida i plaent esdevé una olla de grills. Naturalment, tot acaba bé perquè tant el pretendent conco com la fadrina granadeta tenen interessos coincidents: ell, carregat de manies, vol una dona que li faci d'infermera, i ella, mancada de candidats, hi veu una sortida per evitar quedar-se per vestir sants. El casament, a més, deixarà sense fonament les divergències, atès que allò que ara és motiu de litigi passarà a ser propietat mútua.

Jaume Pla, com a Ivan Vassílievitx, i Anna Pou, com a Natàlia Stepànovna, són un regal exquisit. Jaume Pla, amb els cinquanta-vuit anys que fa que interpreta l'obra, té el personatge absolutament interioritzat i està sublim. De fet, el pas del temps ha esdevingut un aliat per a ell, en el sentit que la diferència d'edat entre el pretendent i la pretesa s'ha eixamplat de tal manera que el prometatge, perruca masculina inclosa, resulta molt més hilarant. Pel que fa a Anna Pou, que no havia interpretat mai aquesta obra, fa una Natàlia Stepànovna meravellosa en tots els seus vessants: femenina, tendra, afectuosa, forta, tossuda, gata maula... Aquest treball va fer que el públic no s'aixequés de la butaca i continués aplaudint fins i tot després que els intèrprets haguessin saludat per darrera vegada. L'obra és tan encantadora que agrada tothom, inclosa alguna persona poc avesada a anar al teatre, com ara un espectador que, en veure que l'autor no sortia a saludar, em va preguntar si no hi havia assistit. Jo, naturalment, el vaig disculpar: "Sembla que el senyor Txèkhov ha tingut un contratemps i no ha pogut venir".

Cugat.cat , 17/3/2017
 
El Tribunal Constitucional de l'amo blanc Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 febrer 2019
El Tribunal Constitucional de l'amo blancSobta que a aquestes alçades del Procés encara hi hagi catalans que es preguntin com és possible que l'Estat espanyol no sols negui a Catalunya el dret de decidir el seu futur polític, sinó que fins i tot arribi a criminalitzar urnes i referèndums, així com l'expresident del país, la presidenta del Parlament i diversos consellers i alcaldes. És escandalós, sens dubte, i així ho reflectirà la història. Però n'hi ha prou de posar-se en el seu lloc, en el lloc d'un Estat amb mentalitat supremacista i sense fonaments democràtics, per entendre que "no pot" fer res més. L'Estat espanyol no actua racionalment, no respon a plantejaments intel·lectuals, simplement actua per pulsió. La mateixa pulsió que feia aixecar el braç de l'amo blanc contra el negre que gosava mirar-lo als ulls i parlar-li de tu a tu.

Llevat que un poder superior li ho imposi, l'Estat espanyol no permetrà mai que Catalunya li miri als ulls i li parli de tu a tu. No ho permetrà perquè ho viuria com una humiliació; la mateixa humiliació que hauria sentit l'amo blanc en aquesta situació. L'amo blanc feia les lleis a la seva mida i el negre les acatava. El negre no feia lleis, el negre feia allò que li manava l'amo blanc. I en això, segons aquest últim, no hi havia cap supremacisme, no hi havia cap discriminació, ja que, perquè n'hi hagués, la llei hauria de dir que els negres eren igual que els blancs i tenien els mateixos drets. Però la llei no deia això; la llei deia que els negres eren inferiors, de manera que admetre'n un tracte igualitari hauria suposat una violació de la llei, talment com elevar una mosca a la categoria de persona. Hom diu que les mosques no tenen ànima, i els negres, deien els blancs, tampoc.

Així va ser com durant segles els negres es van regir per les lleis de l'amo blanc i eren jutjats per tribunals de blancs que brandaven lleis blanques. No és, doncs, que els negres fossin minoria, simplement no eren ningú. Per això els encarregats d'imposar les lleis dels blancs sabien distingir molt bé la falta comesa per un blanc de la falta comesa per un negre. En el primer, la pigmentació era un atenuant; en el segon era un agreujant. Sense anar més lluny, aquesta és la praxi dels tribunals espanyols amb relació a l'independentisme català. Aquests dies n'hem tingut un exemple fefaent: tractament de criminals per a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i per a tres membres de la Mesa de la cambra, Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet, per haver permès que els parlamentaris parlamentessin, i exempció total del secretari tercer, Joan Josep Nuet, perquè, malgrat haver fet el mateix que els altres, no és independentista. Premi.

Aquesta escala de valors és tan inherent a la cultura nacional espanyola, que la trobem indistintament en tot el seu ventall parlamentari, sigui del color que sigui. I és que el nacionalisme espanyol és com l'androcentrisme, ningú no s'hi reconeix però els fets són incontestables. Una mostra la vam tenir l'1 de març passat al Parlament europeu, quan l'eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke, arribat del neolític en vagoneta pel túnel del temps, va dir: "Sap vostè quantes dones hi ha entre els primers cent jugadors d'escacs? Li ho diré: cap. Per descomptat, les dones han de guanyar menys que els homes perquè són més febles, més petites, menys intel·ligents". Davant d'això, l'eurodiputada socialista espanyola Iratxe García, li va replicar encertadament: "Sé que li dol i que l'amoïna que avui les dones puguem representar els ciutadans en igualtat de condicions amb vostè". Iratxe García era la mateixa eurodiputada que cinc mesos abans, l'octubre passat, ja havia respost en la mateixa línia a un altre representant polonès amb aquestes paraules: "Jo sé que avui, a Polònia, els drets de les dones, el dret de decidir sobre la seva vida, sobre el seu destí, estan amenaçats. I quan una dona a Europa veu amenaçat el seu dret, tindrà la resta de dones europees defensant la llibertat i el dret de decidir".

Tot el meu suport a la senyora García. Els principis masclistes i supremacistes no són només execrables i involutius, tampoc no han de tenir cabuda en cap col·lectivitat humana. Només hi ha un petit detall que demostra la flagrant contradicció d'aquesta senyora entre allò que diu i allò que fa tan bon punt canviem el subjecte del seu discurs. És a dir, si canviem "dones" per "catalans". El grup polític que representa la senyora García, el socialista, afirma que només hi ha poble espanyol i nega al poble català el dret de decidir sobre la seva vida i el seu destí tot dient-li ras i curt que no existeix perquè és obligatòriament part d'Espanya, cosa que, ves per on, concorda amb la barbaritat defensada pels eurodiputats misògins polonesos en el sentit que les dones no poden decidir per si mateixes perquè, com diu la Bíblia, són fetes d'una costella masculina i, per tant, són part de l'home.

Ja veiem de quina manera l'ús de determinades grans paraules pot esdevenir una ratera per a qui les diu. Caldria que la senyora Iratxe García i el conjunt del grup socialista reflexionessin sobre això, no sigui que un dia es vegin replicats pels eurodiputats Ramon Tremosa o Josep Maria Terricabras amb aquestes paraules: "Sabem que els dol i que els amoïna que els catalans es puguin representar a si mateixos en aquest Parlament en igualtat de condicions que els espanyols, els francesos o els alemanys. Sabem que avui els drets dels catalans a l'Estat espanyol, el dret de decidir sobre la seva vida i sobre el seu destí, no són respectats. I quan un demòcrata veu que no es respecten els seus drets, tindrà al costat la resta de demòcrates defensant la llibertat i el dret de decidir".

El Món , 13/3/2017
 
Un llibre per gaudir de la cuina nacional catalana Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 28 gener 2019
Un llibre per gaudir de la cuina nacional catalanaAra fa uns dies, a Sant Cugat, vaig assistir a la presentació del llibre Cassoles de Girona (Receptes tradicionals a foc lent), (Viena, 2017) d'Abraham Simon-Ferré, que va tenir lloc a la llibreria Celler de Llibres en un acte presentat per Bet Sáez al final del qual es va servir un escabetx de musclos cuinat per l'autor realment exquisit. Ho remarco: exquisit.

El llibre, que té un pròleg extraordinari de Jaume Fàbrega, un dels millors crítics gastronòmics internacionals i una institució en l'àmbit de la cuina nacional catalana, està dividit en dues parts que ens documenten sobre les virtuts de la cassola, com a atuell importantíssim d'aquesta cuina, i sobre un conjunt de creacions sorgides de la saviesa culinària gironina al llarg del temps. En paraules de Simon-Ferré, "La cassola, per damunt de les paelles, olles i graelles, és l'atuell que més gran quantitat i varietat de plats excelsos ens ha donat. En la cassola comença i acaba tot; dels fogons es porta a la taula, on tothom se serveix i, al seu torn, com al voltant d'una foguera, seiem, ens servim, mengem, bevem i enraonem."

M'agrada molt aquesta definició de l'autor, aquest paral·lelisme entre la cassola i la foguera, entesa com a foc de camp, perquè tan l'una com l'altra sempre m'han semblat aglutinants de vida, és a dir, dos eixos humils entorn dels quals s'hi desplega habitualment un bocí d'humanitat. En les seves pàgines, el llibre ens explica què té la cassola que no tinguin altres atuells més emprats avui dia. Ens diu que "tot el secret rau en com la ceràmica absorbeix l'escalfor i la transmet als aliments amb la seva forma, amb la seva gruixària i el joc amb la tapadora i el foc lent. [..] La cassola catalana tradicional és còncava, és a dir, de fons semiesfèric o bombada. Aquesta forma facilita l'elaboració de sofregits o d'altres salses, ja que el líquid sempre es concentra en el mig."

També ens parla de com hem de tractar les cassoles per evitar que es trenquin. Alguns dels seus principals enemics són els canvis sobtats de temperatura o l'error de treure la cassola del foc per posar-la sobre un lloc fred, com ara el marbre de la cuina. Els catalans hauríem de saber aquestes coses, perquè la cassola forma part de nosaltres des de fa 2.500 anys.

Simon-Ferré, d'altra banda, també fa aquest entenimentat retret als catalans: "La nostra cuina tradicional és considerada per alguns –vull creure que per ignorància– una cuina vulgar, ordinària o carrinclona. Per acabar-ho d'adobar, ha estat desterrada per l'alta restauració i, llevat d'honroses excepcions, la seva presència gairebé ha quedat relegada només al trist paper de ser inclosa en alguns menús d'establiments de segona. Crec que ja comença a ser hora que aquesta cuina ocupi un lloc més digne en el món de la restauració i que almenys alguns dels millors professionals del país també es dediquin a treballar-la com es mereix."

Doncs sí, esperem-ho. Als catalans ja fa molts anys que ens manca autoestima i que ens sobra la provinciana creença que tot allò que ve de fora és millor que allò que tenim. És així com, convençuts que esborrant-nos som més cosmopolites, residualitzem la nostra llengua, la nostra cuina, els nostres costums, les nostres tradicions, la nostra personalitat... Aquest llibre, tanmateix, és un formidable antídot contra això, perquè és diàfan i enriquidor en les seves receptes, fins i tot en els més petits detalls. En acabat, ja només és qüestió de seure a taula i gaudir d'unes menges senzilles i meravelloses que formen part del nostre patrimoni cultural.

Cugat.cat , 10/3/2017
 
Ens enfrontem al feixisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 18 gener 2019
Ens enfrontem al feixismeUna de les conseqüències d'haver patit el jou del feixisme, especialment si aquest règim ha durat molts anys, és que després, un cop vençut oficialment, es fa molt difícil de reconèixer-lo en tot allò que no siguin els seus elements iconogràfics, com ara uniformes, braços alçats, himnes o simbologia diversa. Aquest feixisme antic és diàfan. Però si es tracta d'un feixisme actual, disfressat i sibil·lí, tendim a confondre'l amb una simple ideologia de dretes, cosa que el perpetua indefinidament.

Això és nefast, perquè no sols impedeix que identifiquem aquesta dreta amb la ultradreta, sinó que, a més, fa que oblidem que el terme 'feixisme', com la demagògia, no és patrimoni d'una ideologia forçosament dretana. També hi ha feixisme d'esquerres. La història en va plena, dels milions de persones torturades o massacrades en nom de totes dues tendències al llarg del temps. I és que el terme 'feixisme', científicament parlant, no defineix només una ideologia, també defineix un comportament, la qual cosa fa que hi hagi persones feixistes més enllà de la seva opció política; i, per identificar-les, no cal pas cap estudi en profunditat; n'hi ha prou de parar l'orella i escoltar què diuen.

Un altre aspecte de la qüestió és que, tot sovint, ja sigui per covardia, per manca de reflexió o per encegament, l'individu feixista, racista o masclista no es reconeix com a tal. Si li ho preguntem, sempre dirà que ell no és res d'això. Però... Sempre té un 'però' a punt. Sempre té un matís que, segons ell, justifica tota actitud arbitrària basada en un principi d'autoritat, o que justifica un rebuig a determinats orígens perquè entre els refugiats i els immigrants "s'hi infiltra algun terrorista", o que disculpa l'agressió a una dona adduint que "alguna cosa devia fer per provocar-lo". En tots aquests casos serà difícil que trobem algú que reconegui la violència de la seva personalitat. El torturador, per exemple, no té consciència de fer res de dolent, ja que la vida de la víctima, per a ell, té menys valor que la d'una mosca. La víctima és un ésser inferior, i pretendre acusar-lo de violent per torturar-la o matar-la seria com si algú fos portat davant d'un tribunal per haver matat una mosca. Tampoc el maltractador masclista té consciència de ser violent. Simplement tracta la dona com ell creu que s'han de tractar les dones. I de la mateixa manera tampoc no trobarem cap espanyolista que es reconegui com a feixista per considerar que el poble català és un poble inferior, un poble que no té dret a decidir el seu destí, un poble que ha de ser criminalitzat per gosar rebel·lar-se contra la 'veritat suprema' que suposen aquests 'principis sagrats'.

Significa això que ser català espanyolista és ser feixista? No, és clar que no. L'espanyolisme pot ser perfectament democràtic. Tot depèn de l'individu en qüestió. No és pas el mateix ser un presoner vocacional, que accepta que altres companys vulguin fugir, que el que es revolta contra ells fent valer la llei del segrestador, una llei que, en cap cas, no permet la llibertat dels segrestats. Feixisme, diguem-ho en termes científics, és "l'actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s'imposa a una persona o a un grup".

El problema, com dèiem abans, és que la víctima d'aquesta violència autoritària no sigui capaç d'identificar-la com a feixisme. És a dir que, havent interioritzat que el feixisme, per ser considerat com a tal, ha de lluir símbols feixistes, no sigui capaç de reconèixer-lo si es disfressa de demòcrata i s'empara amb tribunals polítics. Tanmateix, què hi ha més feixista que dir que "el poble català no existeix, perquè només hi ha poble espanyol"? Què hi ha més feixista que empresonar un poble adduint que no té dret a ser lliure?

El Comitè d'Activitats Antiamericanes de McCarthy era un comitè feixista; la ideologia de Donald Trump amb relació als immigrants és una ideologia feixista; l'assassinat policial, amb bales de goma i gasos lacrimògens, de quinze immigrants mentre nadaven per arribar a la costa espanyola, és un crim feixista; la prohibició del dret inalienable de Catalunya a celebrar un referèndum d'autodeterminació és una prohibició feixista; la persecució amb sancions econòmiques astronòmiques a entitats com Òmnium Cultural o l'ANC, per tenir idees desafectes al Règim és una persecució feixista; el judici a Mas, Ortega, Rigau i Homs, per posar les urnes, o el judici a Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, i a Corominas, Simó i Barrufet, membres de la Mesa, per haver permès que els parlamentaris parlamentin, són judicis feixistes. Fixem-nos, a més, com tots aquests feixismes s'emparen en la llei. Una llei feta a mida que justificaria les accions repressores i de càstig. I en tots els casos, també, s'estigmatitza la víctima en el sentit que constitueix una amenaça: l'amenaça comunista, l'amenaça terrorista, l'amenaça independentista, l'amenaça del qui ve a robar el pa dels autòctons... Malament rai, quan l'empara de l'autoritarisme és la llei. Una llei no és res, absolutament res, si no és democràtica. I una llei que criminalitza les urnes i els polítics que les posen per tal que la ciutadania decideixi el seu destí no és llei ni és res. És només la llei de l'amo blanc que nega al negre tota possibilitat d'equiparar-se-li en drets. Pur feixisme.

En el cas espanyol, aquest feixisme es fa ben palès en el fet que no hi ha cap llei que digui que el poble català no pot celebrar un referèndum d'independència. Cap ni una. I els qui, mancats d'arguments, branden aquesta suposada llei, menteixen vilment. Hom pot dir que es basen en els articles 2 i 8 de la Constitució espanyola, que parlen de "pàtria comuna i indivisible" i atorguen a les Forces Armades l'atribut de "garantir" aquesta indivisibilitat. Però, ben analitzats, són articles feixistes, perquè ningú no té dret a encadenar una col·lectivitat en nom de la indivisibilitat. A la vida, si s'és respectuós amb la llibertat aliena, tot és divisible, absolutament tot. A més, quina indivisibilitat més feble aquella que, per mantenir-se, necessita amenaçar amb l'ús de la força.

Cal, doncs, abandonar el bonisme. El bonisme podia tenir sentit en aquella Catalunya que es conformava a ser un 'fet diferencial', però ara que som al llindar de la independència i que l'Estat espanyol està desplegant tot el seu poder totalitari i contrari als drets humans per impedir-la no en té cap. Ens enfrontem al feixisme, i si no el denunciem a les instàncies internacionals dient-lo pel seu nom, no farem res més que legitimar-lo. El feixisme és tan fàcilment identificable com la democràcia. David Cameron o el diputat Joan Josep Nuet són dos exemples paradigmàtics de democràcia. Cameron, amb relació a la independència d'Escòcia, va dir: "Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata"; i Nuet, amb relació a Catalunya, ha dit: "Jo no sóc independentista, però sí que sóc demòcrata, i, com a demòcrata, deixaré la meva vida, si cal, per defensar que en una democràcia es pugui parlar de tot".

Queda clar, doncs, que un demòcrata pot no ser favorable a la independència d'un poble. Però si veritablement és demòcrata no impedirà mai que aquell poble decideixi per si mateix. Un feixista, en canvi, és algú que eleva la seva voluntat a la categoria de dogma, un dogma en virtut del qual un poble com Catalunya no pot ser lliure.

El Món , 27/2/2017
 
Centenars de contenidors cremats a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 15 gener 2019
Centenars de contenidors cremats a Sant CugatSe'm fa molt difícil d'entendre, francament, que els Mossos d'Esquadra siguin totalment incapaços d'identificar i detenir l'autor o els autors materials dels incendis provocats en centenars de contenidors de Sant Cugat, tant a la ciutat com als districtes del municipi. Només la indolència pot explicar aquest fracàs. Cal tenir en compte que estem parlant d'un delicte que ja fa quatre anys llargs que dura. Quatre anys! Segons dades de l'Ajuntament, només en el 2013 el nombre de contenidors cremats va ser de 106, cosa que va suposar per als santcugatencs un cost aproximat de 102.000 euros.

Però el 2014, el 2015, el 2016, i els mesos que portem del 2017 la crema de contenidors ha continuat amb absoluta impunitat. De vegades és un contenidor sol que crema i de vegades són quatre o cinc. Per això els 64 serveis que els bombers van haver de fer en aquest sentit l'any 2015, per exemple, no corresponien únicament a 64 contenidors sinó a moltíssims més. D'altra banda, el 12 d'agost de l'any passat els bombers van registrar dos incendis amb pocs minuts de diferència a plena llum del dia. Van rebre l'avís de la crema d'un contenidor a la rambla del Celler, a les 17:17, i, tot seguit, a les 17:48, a tan sols 300 metres de distància, en van rebre un altre per la crema de cinc contenidors a l'avinguda del Pla del Vinyet. És obvi, doncs, que els delinqüents seguien un recorregut planificat i que el lapse de temps entre un lloc i l'altre va estar causat més per l'espera del moment oportú sense testimonis oculars que no pas per la distància entre ambdós punts.

Tot plegat fa que els centenars de contenidors cremats des del començament del 2013 fins ara, a un preu mitjà de 965 euros per unitat –no tots els contenidors són iguals–, comporti, pel cap baix, unes despeses al voltant dels 500.000 euros. I això després del munt d'accions idèntiques a Sabadell i Terrassa, i després, també, que el febrer de 2016 els Mossos d'Esquadra van dir que obririen una investigació per trobar els culpables. Doncs bé, ja ha transcorregut un any i el més calent és a l'aigüera. I si ens remuntem al 2013, que seria el més lògic, millor no parlar-ne. Mentrestant els actes vandàlics continuen. Només en els dies 4 i 5 de febrer d'enguany ja es van cremar sis contenidors. Veurem quants en cremaran abans de tancar el primer trimestre del 2017.

Potser, si en la tapa de cada contenidor hi hagués la fotografia de cert monarca, ja faria anys que els Mossos haurien trobat els culpables. Al capdavall, n'hi hauria prou que posessin el mateix zel que van posar en la identificació dels independentistes que el setembre passat van cremar el retrat del rei d'Espanya. En pocs dies, cas resolt.

Cugat.cat , 24/2/2017
 
Taules separades i vides soles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 gener 2019
Taules separades i vides solesPotser estic equivocat –tant de bo!–, però em sembla que no existeix cap traducció al català de cap obra de Terence Rattigan. Cap ni una! Em refereixo a la publicació en llibre dels seus textos, cosa que és molt lamentable i injusta, ja que es tracta no sols d'un grandíssim dramaturg, sinó d'un autor amb una immensa capacitat per a la dissecció dels sentiments humans. Alguns crítics l'acusaven de fer obres massa ben fetes i el van desmerèixer contraposant-lo a Brecht, Beckett i Osborne, però el temps –ara fa quaranta anys que Rattigan va morir– és el seu millor avalador. David Mamet, per exemple, que sempre n'ha estat un enamorat, va fer una versió cinematogràfica exquisida de l'obra El noi dels Winslow protagonitzada per la seva dona, l'actriu Rebecca Pidgeon.

Dic això, perquè, ara fa tot just una setmana, es va estrenar a Sant Cugat, concretament al Teatre de Mira-sol, una de les obres més famoses de Rattigan, Taules separades, a càrrec de Fila Zero sota la direcció de Teresa Canas. El muntatge era un repte, perquè estem parlant d'un text que en la seva adaptació al cinema, l'any 1958, va ser interpretat per Burt Lancaster, Rita Hayworth, Deborah Kerr i David Niven, i no és gens fàcil aconseguir que el record inesborrable que l'espectador conserva del seu treball no suposi una ombra massa allargada a l'hora de valorar l'esforç d'un grup teatral local. Però el cert és que el muntatge va reeixir esplèndidament.

Magnífica la direcció d'intèrprets de Teresa Canas, ajustadíssims tots en els seus personatges, i magnífic el retrat de la soledat aixoplugada entre les quatre parets d'un petit balneari anglès. Cada taula del menjador esdevé la fràgil fortificació a través de la qual aquelles ànimes revellides disfressen la seva realitat i miren el món. I enmig de totes elles, trista i espantada, hi aterra una dona de mitjana edat, rica i elegant, que intenta aferrar-se al seu exmarit per apaivagar el pànic que li provoca la buidor i la solitud en què viu. Un plaer poder-ho veure representat en una sala plena de gom a gom i amb una escenografia de Santi Salido molt infreqüent avui dia, és a dir, no pas penjant-hi una cortina negre de fons i fiant-ho tot a la imaginació de l'espectador, sinó reproduint amb molta cura i detall el menjador, la recepció i la sala d'estar d'un hostal. Com dic, un plaer.

Cugat.cat , 17/2/2017
 
Mas, Ortega i Rigau, judici a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 gener 2019
Mas, Ortega i Rigau, judici a CatalunyaUna riera, per sec que estigui sempre el seu llit, no és bon lloc per a fer-s'hi una casa. Tard o d'hora se'n paguen les conseqüències. Durant molts anys hem sentit cantar les excel·lències de l'anomenada transició espanyola pel fet d'haver optat per la Reforma, en comptes de la Ruptura, tot fent valer l'entabanada que amb la mort de Franco havia mort també el franquisme. Però el franquisme era viu, ben viu, i la Reforma no va ser res més que un ardit del nacionalisme espanyol per perpetuar-se indefinidament sota un vernís democràtic. El retorn dels Borbons, per exemple, és fruit d'aquells dies. I també ho són moltes altres qüestions, com ara l'element que unia i que continua unint franquistes i antifranquistes: La Sagrada Unitat d'Espanya. Aquest element explica, entre altres coses, perquè Franco va morir al llit i perquè ser comunista era pecat venial comparat amb el pecat mortal que suposava ser catalanista. La diferència de tracte que van rebre el Partit Comunista d'Espanya i Esquerra Republicana de Catalunya, en aquest sentit, queda per a la història. I la negativa, encara avui, a anul·lar el judici sumaríssim al president Lluís Companys, també.

Els temps, però, han canviat. Han passat els anys, el poble català ha recuperat l'autoestima, s'ha produït una presa de consciència col·lectiva amb la consegüent reivindicació del dret a la llibertat, i tot plegat s'ha traduït en un procés que, a desgrat d'Espanya, no té marxa enrere. Catalunya serà un Estat independent molt abans del que molts catalans i molts espanyols es pensen. Abans, però, cal superar els esculls que posa i que posarà un Estat supremacista i democràticament analfabet com l'espanyol. I, per aconseguir-ho, la millor actitud és la fermesa. Per més que diguin, per més que insultin, per més que desqualifiquin, per més que amenacin... cal fer orelles de marxant i seguir endavant. Com va dir el president de l'Associació Catalana de Municipis i Comarques, Miquel Buch, "si ens precinten les escoles, habilitarem els teatres; i si ens precinten els teatres, habilitarem les biblioteques; i si ens precinten les biblioteques, habilitarem els centres cívics; i si ens precinten els centres cívics, habilitarem els carrers i les places".

Endut pel seu paroxisme totalitari, l'Estat espanyol pot inhabilitar presidents de Catalunya, presidents del Parlament, consellers, batlles i regidors, però darrere de tots ells en vindran d'altres, i d'altres... Creien que fabricant proves falses, llançant calúmnies contra persones honorables, dinamitant el sistema sanitari català... Catalunya acotaria el cap i, captiva i genuflexa, es lliuraria als peus de Castella renegant de si mateixa. Però res d'això no ha passat. Al contrari, s'ha vist que el president Puigdemont és un patrimoni tan valuós com el president Mas. I després de Puigdemont hi haurà altres persones que ocuparan el seu lloc. Tampoc no hi fa res que, seguint la praxi dels règims dictatorials, comencin a empresonar escriptors desafectes –sempre som els primers a ser emmudits–, i periodistes, i funcionaris i ciutadans de tota mena "per haver escrit no sé què", o "per haver dit això" o "per haver fet allò". Poden fer-ho, però serà debades.

La farsa judicial que s'està celebrant aquests dies contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau és l'expressió de la profunda derrota de l'Estat espanyol. Una derrota especialment dolorosa no sols pel que significa, sinó perquè tot el planeta la pot veure. Un Estat que nega a un poble la possibilitat de decidir el seu futur a les urnes, que criminalitza el seu govern, que es burla del seu Parlament, que crea tribunals polítics i que processa càrrecs electes acusant-los d'haver permès que la ciutadania pogués votar és un Estat que ha perdut els papers, un Estat de principis absolutistes que, grotescament enfollit, com la Norma Desmond de Billy Wilder, ha perdut la consciència de la realitat.

Les secrecions verbals de l'exfiscal Jiménez Villarejo, titllant de "parafaixista" el suport ciutadà a Mas, Ortega i Rigau –a mi el que sembla parafaixista són aquestes secrecions–, o del conegut baladrer de Badalona, qualificant de "romeria" l'esmentat suport i vinculant l'autodeterminació de Catalunya al nazisme, tot parlant de llistes que separarien els catalans que van als crematoris dels que no hi van, es desacrediten per si soles i mostren la baixesa moral dels seus autors. Xavier García Albiol, com Inés Arrimadas, que fa anys que afirma que l'independentisme ha arribat a "un final de cicle", o com Enric Millo i Rafael Catalá, que qualifiquen de "numeret impropi d'una societat democràtica" la resposta ciutadana al 6-F, o com Miquel Iceta, que acusa el govern de Catalunya de "saltar-se la llei", tot obviant que tota llei que prohibeixi votar és una llei absolutament antidemocràtica que per principis humanistes no pot ser respectada, són exemples de l'espectacular fracàs espanyol.

El cinisme, d'altra banda, és un estri que l'Estat fa servir cada cop més per encobrir el despit que li provoca saber-se democràticament vençut i socialment desautoritzat pel poble català. Per això no parem de sentir que "no és veritat que Mas, Ortega i Rigau" siguin jutjats per posar les urnes, sinó que se'ls jutja per desobeir l'ordre de no posar-les". Se n'adona, el lector? Es tracta d'amagar a la premsa internacional l'autèntica raó del judici. Dit amb paraules col·loquials: "Jo no et jutjo pas perquè hagis fet res de dolent; només et jutjo perquè m'has desobeït". "Però si jo no feia res de dolent, quin sentit tenia la teva prohibició?" "No n'has de fer res. Aquí sóc jo qui mana, i tu només pots fer allò que jo permeto que facis. Ras i curt: per bo que sigui allò que facis, esdevé dolent si qüestiona la meva autoritat sobre tu".

Heus aquí perquè el judici del 6-F no és un judici a Mas, Ortega i Rigau, és un judici a Catalunya. Els ‘reformistes' que mai no han volgut jutjar el franquisme, són els mateixos que ara jutgen l'independentisme; els "reformistes" que no consideren punibles els crims del franquisme, són els mateixos que consideren delicte les urnes del govern de Catalunya.

El Món , 13/2/2017
 
El suport de Sant Cugat a Mas, Ortega i Rigau Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 27 desembre 2018
El suport de Sant Cugat a Mas, Ortega i RigauVa ser una molt bona iniciativa de l'Assemblea Nacional Catalana, d'Òmnium Cultural i de l'Associació de Municipis per la Independència, així com dels partits PDECat, CUP, ERC i Demòcrates, l'encesa d'espelmes il·luminant una estelada el 4 de febrer passat, a la plaça d'Octavià, tres dies abans del judici als tribunals espanyols contra el president Artur Mas, l'ex-vicepresidenta Joana Ortega i l'exconsellera Irene Rigau. Val a dir que la concentració no era una iniciativa privativa de Sant Cugat, sinó extensible a molts altres municipis, cosa que encara la feia més rellevant, ja que va oferir una alternativa a la dificultat expressada per molta gent de desplaçar-se a Barcelona el dia del judici. D'aquesta manera, totes aquelles persones que es van assabentar de la iniciativa i van voler manifestar el seu rebuig a la criminalització del govern de Catalunya per part de l'Estat espanyol ho van poder fer a la nostra ciutat.

L'Estat espanyol, encegat en la seva croada inquisitorial contra la llibertat nacional catalana, ja no li importa exhibir-se a Europa com un Estat que conculca drets bàsics com la llibertat d'expressió, que ha arribat a qualificar d'“il·legal” la conferència de les autoritats catalanes al Parlament Europeu i que fins i tot, per mitjà de coaccions, va intentar que no hi assistís ningú. El boicot, però, a més d'escandalosament antidemocràtic i espectacularment fracassat, va ser denunciat per una europarlamentària sueca. En definitiva, estem parlant d'un Estat que no sols no vol que Catalunya parli amb veu pròpia a Europa a través dels seus representants legítims sorgits de les urnes, sinó que fa tota mena de maniobres perquè ningú no els escolti.

Tanmateix, com sabem, Catalunya va parlar. Va parlar i continuarà parlant perquè no accepta que ningú se li declari superior. És una simple qüestió de principis i de dignitat. I Sant Cugat, com van demostrar les darreres eleccions municipals, és un municipi majoritàriament independentista que ha estat i que estarà sempre al costat dels polítics demòcrates que posen les urnes al servei del país, de la llibertat d'expressió, de la llibertat dels pobles i, per extensió, del respecte als Drets Humans. L'ús de tribunals antidemocràtics que violen les decisions dels plens municipals a fi de perseguir estelades no aturarà el Procés. Qui emmordassa els qui no pensen com ell només és un covard que s'ha quedat sense arguments per rebatre'ls.

Tot Sant Cugat , 10/2/2017
 
El Banc Sabadell i la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 12 desembre 2018
El Banc Sabadell i la independènciaConfesso que no sento simpatia pels bancs. Pels de fusta, sí; pels que remenen diners, no. Els de fusta sempre m'han semblat molt més humans que els altres. Les places que tenen bancs de fusta són molt més acollidores que les que no en tenen. Són petits recers de pau on la gent gran s'asseu al sol en els dies d'hivern i a l'ombra en els dies d'estiu, i constitueixen un humil topall contra l'americanització de la vida mediterrània, que ens empeny a caminar el mínim possible, a fer-ho tot amb cotxe i a tancar-nos en centres comercials. Els bancs que remenen diners, en canvi, són aquelles entitats que tradicionalment ens han ofert serveis gratuïts fins que n'hem esdevingut captius. Aleshores la gratuïtat ha desaparegut i s'ha transformat en comissions escandaloses. Això sense entrar en l'especulació amb pisos buits i en l'immoral cobrament del deute a persones desnonades que s'han quedat en la misèria.

El Banc Sabadell, amb la seu operativa a Sant Cugat, és tan conscient de la mala imatge pública que tenen els bancs que es va gastar molts diners contractant famosos de l'esport, de l'espectacle, de la ciència... per a unes campanyes publicitàries en què tots ells apareixien filosofant sobre el futur. I per por que ningú no tingués el més mínim interès a saber què pensen Rafa Nadal o Loquillo sobre el futur, va eliminar el color dels espots amb l'esperança que el blanc i negre imprimís solemnitat i transcendència a les seves paraules. És comprensible, ha de ser difícil per a un banc espiritualitzar una cosa tan prosaica com els diners. Els bancs sempre s'han assemblat molt més al Fagin de Dickens, que no pas al Càndid de Voltaire.

Potser per això, també, el senyor Josep Oliu, president del Banc Sabadell, es dedica a fer continues declaracions en contra de la independència de Catalunya i a fer insinuacions, com qui no vol la cosa, sobre la possibilitat de traslladar la seu social de l'entitat fora del nostre país en cas que aquest esdevingui un Estat. Tenint en compte l'increment d'accionariat vinculat a l'extrema dreta en el consell d'administració del Sabadell, no té res d'estrany que el senyor Oliu repeteixi les consignes del nacionalisme espanyol. Estan tan mancats d'arguments democràtics, que no se'ls acut res més que encomanar-se al fantasma de la por.

Va ser igualment el senyor Oliu la persona que l'any 2014, a Londres, va dir això: “La nostra entitat no té voluntat de pertinença a cap regió, perquè som un banc europeu i amb vocació de créixer internacionalment”. I tant! Deu ser per aquest motiu que si algú ha cercat una oficina del Banc Sabadell a Londres no l'ha trobada mai. I és que a Londres no hi ha hagut mai cap entitat que es digués "Banc Sabadell". "Banco Sabadell", sí. Però "Banc Sabadell", no, cosa molt natural, ja que els anglesos no entendrien mai que "banc" vol dir "bank". "Banco", en canvi, és un mot que sona tan cosmopolita, tan universal... que fa goig. Per això, després de molt rumiar, han trobat la solució substituint la paraula "banc" per una "B". "B Sabadell". Què hi ha més cosmopolita que una B?

Els queda, malauradament, el nom "Sabadell". Això sí que és un problema, perquè les dues eles del final són massa catalanes. Potser si poguessin eliminar-ne una o disfressar-la amb un dibuixet ja faria patxoca... Quina llàstima, oi, que els fundadors de l'entitat, emprenedors sabadellencs del segle XIX, fossin tan provincians de posar un nom "regional" a "un banc europeu amb vocació de créixer internacionalment"?

Cugat.cat , 10/2/2017
 
Racisme al tren i al carrer Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 desembre 2018
Racisme al tren i al carrerEl racisme, com el feixisme, és una de les xacres de la humanitat. De fet, racisme i feixisme són pràcticament una mateixa cosa, perquè tots dos s'inflen inferioritzant un col·lectiu o una col·lectivitat sencera. Parteixen del principi que hi ha "races", cultures, llengües o nacions superiors i "races", cultures, llengües o nacions inferiors. Els primers, els qui es declaren superiors, haurien vingut a aquest món a manar i a dirigir la vida dels segons, mentre que aquests últims haurien vingut a obeir i a mostrar-se submisos amb l'autoritat dels primers.

Recentment n'hem tingut una mostra força il·lustrativa protagonitzada per uns nois d'entre 11 i 13 anys, del Col·legi Viaró de Sant Cugat, a l'interior d'un vagó dels Ferrocarrils de la Generalitat de la línia del Vallès. Aquests nois van pujar al tren a l'estació de Sant Joan, i en veure-hi asseguda una noia d'origen indi la van vexar amb insults i comentaris racistes com aquests: "Putos negres de merda, mireu aquesta que hi ha aquí. Mireu aquesta índia, són tots uns fastigosos: els xinesos, els moros, els negres, els indis... Són de classe molt inferior a la nostra; els blancs som els millors".

Realment repugnant. Però tenint en compte que la franja d'edat d'11 a 13 anys és una etapa de la vida humana que bascula entre la infantesa escolar i l'adolescència, i tenint en compte també que l'individu està encara en una fase de formació psicosocial de la seva identitat i de preparació per ingressar en el món dels adults, és obvi que l'entorn familiar, especialment la figura del pare i de la mare, hi juga un paper determinant. No vull pensar, per tant, quina mena de comentaris deuen sentir a casa seva aquests nois amb relació a les persones d'orígens estigmatitzats com el de la seva víctima.

És exactament el mateix racisme que ha denunciat la regidora de l'Ajuntament de Badalona, Fàtima Taleb, per part de persones, en aquest cas adultes, que des de fa un any i mig la insulten i li llancen escopinades pel carrer pel seu origen musulmà. Ella, però, no s'arronsa i denuncia els fets. I, ves per on, la resposta que rep del diputat badaloní Xavier García Albiol, en comptes de ser de suport, és que la denúncia de la senyora Taleb és senzillament "una bona excusa per tapar la seva incompetència". Home, no és que sorprengui la baixesa moral d'aquesta resposta, venint d'un polític tan sinistre com García Albiol, que en companyia d'Alícia Sánchez Camacho i del PP es va dedicar a fomentar l'odi en aquella ciutat repartint pamflets amb la frase "no volem romanesos" i demanant una majoria suficient a les eleccions per "poder continuar netejant Badalona"', però és trist que no tingui escrúpols a l'hora d'evidenciar una ideologia tan profundament reaccionària i involucionista. És un comportament que explica quins són els referents polítics que el racisme pot trobar per fonamentar o emparar la seva existència.

Cugat.cat , 3/2/2017
 
Catalunya-Europa: s'imposarà el principi de realitat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 novembre 2018
Krystyna Schreiber
Krystyna Schreiber
Thomas Harrington, professor d'estudis de llengua i cultura al Trinity College de Hardfort, Connecticut, Estats Units, opina que "els catalans pensen massa en les opinions dels altres". I hi afegeix: "És un problema. Al final, el que pensen els Estats Units... seria maco que fossin aquí ajudant, però no ho faran. Doncs què fas? Les teves coses. Has de fer els teus esforços de reconstrucció de la cultura". Té moltíssima raó. És un tret de la nostra personalitat, aquest, que sempre m'ha desagradat. Naturalment, atès que som els campions mundials de l'estètica, sabem disfressar aquesta preocupació dient que volem sentir totes les opinions. Però en realitat aquest comportament és fill dels molts anys d'inferiorització que hem patit. Tres segles d'inferiorització sistemàtica i de subordinació a un poder aliè com l'espanyol minen l'autoestima del captiu, el despersonalitzen i el fan insegur, indecís i emocionalment dependent. Per això, darrere la nostra preocupació per saber què pensen els altres de nosaltres, sempre hi he vist amagada una excusa per alentir la presa de decisions. És la praxi de les persones que consulten un munt de gent abans de fer quelcom: acaben amb el cap com un timbal i més confuses que abans, però han guanyat temps per justificar el seu immobilisme, que, al capdavall, és el que pretenien de manera conscient o inconscient.

Una altra cosa és la visió que el món té del procés d'independència de Catalunya. En aquest cas, el nostre interès per saber-ho em sembla força més productiu, ja que, per primer cop, no preguntem sobre trets caracterològics sinó sobre fets tangibles: la sortida reiterada al carrer de dos milions de persones, el ressò internacional que això ha tingut, la majoria absoluta independentista al Parlament, el debat del cas en parlaments d'altres països i, entre altres coses, una silenciosa però atenta observació internacional sobre la qüestió. D'això parla justament el llibre de Krystyna Schreiber "Què en penses, Europa?" (Angle, 2015), versió catalana de l'original "Die Übersetzung der Unabhängigkeit" ("La traducció de la independència"), guardonat per l'Institut de les Regions Europees, amb seu a Salzburg, Àustria.

En aquest llibre, la senyora Schreiber, de nacionalitat alemanya, entrevista catorze experts europeus que, amb els seus raonaments, configuren un mosaic de visions analítiques foranes altament interessant. Són visions documentades, desinhibides, constructives... que resulten molt enriquidores en el terreny del debat quotidià i en el del Procés en si mateix. Aquesta n'és una petita mostra:

  • Gérard Onesta, eurodiputat francès pels Verds i vicepresident del Parlament Europeu entre els anys 1999-2009: "Simplement s'imposarà el resultat [del referèndum]. Si hi ha una majoria a favor de la independència, què passa? Avui tots els estats, inclòs França, diuen que no reconeixeran un procés d'independència, però el dia que s'hagi fet s'imposarà el principi de realitat. Cal recalcar una cosa important d'Europa, i és que funciona pel mecanisme del pragmatisme. [...] Recordo com els estats membres deien que s'havia de conservar Iugoslàvia sencera, intacta: "Mai, mai, mai no acceptarem els nous estats de Iugoslàvia si hi ha una secessió." I adoni's que n'hi ha dos que ja han entrat a la Unió Europea. Eslovènia molt ràpidament, i Croàcia més recentment. Per tant, sabem molt bé que a la Unió Europea la realitat s'imposarà. [...] Hi ha una lògica de la guerra del 1914 i una altra del tercer mil·lenni."

  • Bernhard von Grünberg, diputat de l'SPD alemany al Parlament de Renània del Nord-Westfàlia: "Esperar assegut no resol res, sinó que porta a un agreujament de la situació, i espero que no dugui a la violència, encara que la manera de boicotejar la consulta a Catalunya per part del govern espanyol ja representa una certa mena de violència."

  • Klaus-Jürgen Nagel, doctor en filosofia per la Universitat de Bielfeld: "A l'ensenyament secundari el 55 per cent (i aviat el 65 per cent) de les assignatures i tots els exàmens són controlats per Madrid. Però això no es veu tan rellevant o tan doctrinari com la resta d'assignatures, que són administrades a Barcelona. [...] Si es defineix com a nacionalisme el fet que una nació prengui les decisions essencials per al seu territori, llavors un espanyol que no vol que a Catalunya o al País Basc es prenguin decisions importants també és un nacionalista. [...] La Constitució s'ha convertit en un nou símbol nacional espanyol, amb caràcter gairebé sacrosant, fins al punt que des de la seva promulgació, l'any 1979, només s'ha canviat dues vegades, no com l'alemanya, que cada any s'ajusta un parell de cops."

  • Edward Hugh, economista britànic col·laborador del New York Times: "Els britànics, en general, pensen que els catalans haurien de poder votar, i crec que no hi ha ningú que cregui que el fet que aquesta votació no estigui prevista en la Constitució sigui un bon argument per impedir-la. De fet no ho veuen així ni el Finantial Times ni Bloomberg."

  • Otto Ozols, periodista i escriptor letó: "Una de les nacions més antigues d'Europa, amb una cultura àmplia i profunda i segles de tradició, veu com en l'Espanya actual se li nega un dret democràtic fonamental, el de l'autodeterminació. [...] Europa no ha d'ignorar el desig d'independència de milions d'altres europeus. El principi d'autodeterminació no és un principi flexible que es pot aplicar a la Gran Bretanya però no a Espanya. És un principi universal i fonamental de la democràcia."

Com veiem, "Què en penses, Europa?" és un llibre farcit d'enriquidores reflexions sobre el present i el futur polític de Catalunya a partir de la ferma decisió d'aquest poble d'autodeterminar-se. De fet, un dels aspectes que en fan més amena la lectura és que Krystyna Schreiber, l'autora, no es limita a fer preguntes concises, sinó que també aporta raonaments intel·ligents que empenyen el lector a la reflexió. Un bon llibre, en definitiva. Al capdavall, si el món observa avui Catalunya és perquè aquesta, per fi, ha passat dels anhels i les paraules a l'acció i als fets per veure reconeguts els seus drets nacionals. Serà amb els fets, no pas amb els anhels, que s'imposarà el principi de realitat. És un procés d'independència, és clar que sí. Però sobretot és un procés de dignitat.

Racó Català , 30/1/2017
 
La cafeteria més plena de Brussel·les Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 19 novembre 2018
La cafeteria més plena de Brussel·lesEl 23 de gener passat, vint-i-quatre hores abans que el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller d'Exteriors Romeva fessin la seva conferència al Parlament Europeu, l'Estat espanyol va menysprear l'acte afirmant que tenia el mateix valor que "si es fes en una cafeteria". Era una afirmació tapadora, és clar. Tapadora d'una gran impotència per prohibir la conferència, i tapadora de la immensa còlera que els provoca que Catalunya parli amb veu pròpia a les institucions europees. Ja he comentat en altres ocasions que no hi ha res que tregui més de polleguera l'Estat espanyol que la projecció internacional de Catalunya. Especialment la internacionalització del Procés.

Recordem que la reacció espanyola per la consulta del 9-N va ser idèntica. De primer, davant la impossibilitat d'aturar-la, la van menystenir. Però, mentre ho feien, corrien a perseguir i criminalitzar l'exercici democràtic del poble català, cosa que va demostrar fins a quin punt la consulta els trepitjava l'ull de poll. I ara, amb la conferència de Brussel·les, han tornat a fer exactament el mateix. De primer, davant la impossibilitat de prohibir-la, en van fer befa. Però, mentre la feien, corrien a demanar –si us plau, si us plau!– als 217 eurodiputats del grup Popular europeu que no hi assistissin.

Els gols per l'escaire sempre deixen el golejat amb cara de babau. I una prova del mal que els ha fet aquest gol la tenim en el rècord de barbaritats que, talment com si competissin per veure qui la diu més grossa, han arribat a dir Esteban González Pons, portaveu del PP a l'eurocambra, Xavier García Albiol, Inés Arrimadas i Enric Millo. El primer arribava a l'extrem de qualificar la conferència d'acte "d'extrema dreta", d'"acte contra Europa" i d'"acte il·legal" –sí, "acte il·legal"–, i comparava el president Puigdemont amb Le Pen (!). Tot això ho deia, remarquem-ho, un representant del Partit Popular, que és l'extrema dreta al Congrés espanyol. Pel que fa a Albiol, Arrimadas i Millo, repetint la consigna de PP-C's, s'han dedicat a titllar la conferència catalana de "ridícula". Millo, a més, amb el cinisme que el caracteritza, ha arribat a declarar que el boicot demanat per González Pons als eurodiputats populars no era cap ordre, era només un "consell d'amic". La mesquinesa del senyor Millo, per si fos poc, s'ha fet palesa en la seva manca d'escrúpols a l'hora de servir-se d'una nena de 8 anys, morta a Blanes, per treure'n rèdit polític adduint que el govern català hauria de comprar ambulàncies pediàtriques en comptes d'anar a Brussel·les. Es dóna la paradoxa, com li va respondre el conseller Toni Comín, que Catalunya, ves per on, és l'únic lloc de l'Estat espanyol que disposa d'ambulàncies UCI mòbils pediàtriques.

Aquestes, però, no són les úniques coses que els nacionalistes espanyols han dit aquests dies sobre el tema. N'hi ha per fer-ne una exposició. Tanmateix, jo no els demanaria mai que callessin. Al contrari, crec que és molt bo que parlin, perquè com més parlen més bestieses diuen i més palès es fa el seu esperit totalitari davant del món. Segueixen les petjades d'Erdogan a Turquia, amb el desplegament de tribunals polítics, i aviat hauran d'habilitar espais penitenciaris per encabir-hi presidents, consellers, alcaldes, regidors, funcionaris i milers d'independentistes catalans acusats, tots ells, del terrible crim d'exercir la democràcia.

"La conferència de Brussel·les és una reunió de bar", ha insistit l'Estat espanyol. I és clar, precisament perquè era això, "una reunió de bar", van necessitar que el nou president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, del PPE, contraprogramés a la mateixa hora una recepció amb tots els ambaixadors acreditats a Brussel·les. Renoi, quantes corredisses per una simple "reunió de bar", oi? Ja sabem que així com hi ha gent al·lèrgica als gats o als ocells, ells són al·lèrgics a la llibertat d'expressió; però encara són uns aprenents en la dissimulació. Va ser, d'altra banda, una eurodiputada sueca qui, quatre dies abans, va notificar per correu electrònic a tots els eurodiputats les maniobres que les autoritats espanyoles –les mateixes que parlen de "diàleg" i de "llibertat d'expressió"– estaven portant a terme per boicotejar la conferència.

La conferència del 24 de gener passat, a la sala gran del Parlament Europeu, va ser tot un èxit que va aplegar 500 persones, a banda de les moltíssimes que no van poder ser admeses i que haurien omplert un espai dues vegades superior. "En set o vuit anys, mai no havia vist aquesta sala tan plena", va comentar Renate Weber, exjutgessa del Tribunal dels Drets Humans. Tot i el boicot, la sala, que té una capacitat formal per a 350 persones i que sempre està mig buida, era plena a vessar i va comptar amb la presència d'eurodiputats de catorze estats de diferent color polític, una cinquantena de membres d'ambaixades i una vintena de corresponsals internacionals. L'endemà de la conferència, Ciudadanos i UPyD van fer un acte en contra dels drets nacionals de Catalunya en una altra sala del mateix Parlament i només hi van assistir quinze persones.

Sobta una mica, francament, que als partits nacionalistes espanyols no els importi fer el ridícul titllant de fracàs allò que el testimoni gràfic dels fets demostra que va ser un èxit extraordinari. Ho dic perquè el nombre d'assistents a les manifestacions espanyolistes que ells convoquen a Catalunya, d'acord amb la ideologia de PP-PSC-C's, amb prou feines dóna per ocupar la meitat de l'esmentada sala del Parlament Europeu. Deu ser per això que parlen tant de cafeteries; són el seu hàbitat natural.

El Món , 30/1/2017
 
Esquerra i el sentit comú contra SCC Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 22 octubre 2018
Esquerra i el sentit comú contra SCCEm sembla un acte de coherència democràtica la moció que la secció local d'Esquerra va presentar el 23 de gener passat, al ple de l'Ajuntament de Sant Cugat, acusant la plataforma ultranacionalista espanyola Societat Civil Catalana (SCC) de ser hereva ideològica del règim del 1939. A Internet hi ha força testimoni gràfic en forma de notícies, fotografies o vídeos publicats per nombrosos mitjans de comunicació, entre els quals Vilaweb, El Món, Directa, Nació Digital o TV3, que mostren la presència d'individus afins a aquella ideologia en determinades concentracions de SCC.

D'altra banda, qui vulgui documentar-se en profunditat sobre què és realment SCC, té al seu abast la lectura del llibre Desmuntant Societat Civil Catalana, de Jordi Borràs, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. En les seves pàgines hi trobarà no només informació sobre SCC, sinó una documentada descripció dels vincles directes d'alguns dels seus membres o adeptes amb partits o col·lectius ultres, com ara Somatemps, Falange Española, Plataforma per Catalunya, Brigadas Blanquiazules, Casal Tramuntana o enaltidors de la División Azul i de la Legió Còndor hitleriana. Tot el llibre és un magnífic treball de periodisme d'investigació.

La moció d'Esquerra, doncs, era la resposta a la moció presentada pel Partit Popular i Ciudadanos, en què se solidaritzaven amb Societat Civil Catalana pel rebuig amb què aquesta última va ser rebuda pels estudiants el 12 de desembre passat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ja en el curs anterior, els estudiants havien reaccionat de la mateixa manera arran de la presència d'un grup neonazi. Sabem que les universitats, per definició, són institucions dedicades a l'estudi de diferents branques del saber i, per tant, al·lèrgiques al totalitarisme en totes les seves manifestacions. I prohibir que la gent voti, criminalitzar les urnes, criminalitzar els polítics que les posen i criminalitzar la presidenta d'un Parlament per permetre que els parlamentaris parlamentin és totalitarisme. Magnífica, per tant, la resposta de l'alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, en el decurs del ple, després que membres de SCC increpessin els regidors d'Esquerra i de la CUP: "Si vostès no són capaços d'escoltar en silenci i amb educació, entenc que aquest debat està exhaurit i no el mantindrem. [...] Vostès han vingut a provocar i nosaltres no entrarem en aquest joc."

Esquerra, que defineix Societat Civil Catalana com a "feixista", "xenòfoba" i "neonazi", considera, mitjançant el regidor d'ERC-MES Èric Gómez, que la seva moció al ple de l'Ajuntament és l'expressió del rebuig que cal mostrar per "la presència de grups d'ultradreta, totalitaris i neonazis a la Universitat Autònoma". Recordem, en aquest sentit, que estem parlant d'una plataforma que ha arribat al paroxisme de demandar SOS Racisme, Comissió de la Dignitat, Fundació Congrés de Cultura Catalana o Amical de Mathausen, així com diversos eurodiputats catalans i estrangers per haver expressat la seva preocupació "per les proves que vinculen SCC amb organitzacions d'extrema dreta' i pels fets que ‘relacionen SCC, Javier Barraycoa [membre fundador] i Josep Ramon Bosch [impulsor i expresident] amb el franquisme i el nazisme".

Això sense oblidar, naturalment, el llibre Nos duele Cataluña, apadrinat per SCC i publicat per Galland Books. El nom d'aquesta editorial homenatja el comandant d'aviació nazi de la Luftwaffe, Adolf Galland, que va participar en unes tres-centes missions de la Legió Còndor i va ser condecorat per Adolf Hitler amb la Creu Espanyola d'Or i Diamants.

Veiem, doncs, que la denúncia de SCC a la Fiscalia contra Esquerra, acusant-la de fomentar l'odi, resulta tan cínica i esperpèntica com ho seria que Donald Trump acusés de masclistes, d'homòfobs o de xenòfobs les dones, els homosexuals o els immigrants que l'han retratat.

Cugat.cat , 27/1/2017
 
Discriminació lingüística a Decathlon Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 octubre 2018
Discriminació lingüística a DecathlonLa tarda del dijous 8 de desembre passat, festiu en què els comerços podien obrir les seves portes, la senyora Montserrat Fresneda i Calvo va entrar a l'establiment de Decathlon, situat al carrer de la Canuda, 20, de Barcelona, per comprar-hi uns mitjons d'esquí per al seu nebot. Com que no sabia en quin departament els podia trobar, es va adreçar a un dependent i la resposta que va rebre va ser aquest despòtic: "No la entiendo". Ella, aleshores, va repetir la pregunta més lentament canviant-ne algun mot, i el dependent, ara amb menyspreu, va repetir: "Le he dicho que no la entiendo. ¡Hábleme en español!". Davant d'això, la senyora es va sentir trasbalsada i va mirar de trobar algú del personal que l'entengués. La va entendre un noi jovenet, però el disgust per l'escomesa era tan gran que va concloure que no faria cap despesa en un establiment que menysprea els clients que parlen la llengua del país, i va marxar sense comprar-hi res.

Uns dies més tard, rumiant-hi, va considerar que allò no podia deixar-ho passar i va tornar a l'establiment per presentar una queixa formal. Ho va fer el 17 de desembre, i va demanar pel responsable de personal. Aquest, però, no la va fer passar a cap despatx. La va atendre a peu dret davant de tothom al costat d'una caixa, on tota la gent de la cua escoltava la conversa, i l'únic que va saber-li dir va ser que ho lamentava, però que no hi podia fer res. Fins i tot, quan la senyora Fresneda es va oferir per identificar el dependent que l'havia discriminat, l'encarregat va encobrir l'individu adduint que tenen 150 treballadors i que, per tant, la identificació d'un empleat com aquell no era possible. És obvi que ell recorria a la xifra global de treballadors de la firma, no pas al personal concret de l'establiment de Canuda, però es tractava precisament d'això, de banalitzar el fet i de treure's del damunt la "catalaneta pesada" que tenia al davant amb la seva reclamació. I així va acabar la cosa. Cap reacció per part de la direcció de Decathlon, cap voluntat d'actuar davant del menyspreu inadmissible que havia rebut aquella senyora allà dins. Res de res.

L'actitud de Decathlon, filial del grup francès Mulliez, concorda amb la seva pàgina web, que no té versió en català. L'única versió és l'espanyola. Decathlon és a vint-i-dos països i respecta les llengües respectives en el seus webs. La llengua catalana, en canvi, la llengua pròpia de Catalunya, és diferent. Aquesta és ignorada completament, cosa que vol dir que els clients catalans, per a aquesta empresa, són clients de segona i amb menys drets que la resta de clients d'arreu del món. Només hi ha una cosa en què són iguals, i és a l'hora de pagar.

La senyora Fresneda, a causa del trasbals pel menyspreu sofert, no va caure en el detall que podia haver exigit el Full de Reclamacions per deixar-hi constància dels fets. En aquest sentit, vull aprofitar per dir que cap establiment no es pot negar a lliurar aquest Full als clients. És una obligació ineludible, i si algú es troba en una situació en què li és negat, ha de trucar immediatament a la policia, ja sigui la Guàrdia Urbana o els Mossos d'Esquadra, i explicar el cas. Aleshores poden passar dues coses: una, que el Full aparegui miraculosament tot d'un plegat; i dues, que l'exigència la faci la policia. En el supòsit que l'establiment al·legui no tenir fulls de reclamacions, és ja la mateixa policia qui pren mesures. Aquest procés, d'altra banda, no exclou la possibilitat de formular la reclamació per altres vies legals, com ara la demanda judicial.

Dit això, Decathlon se situa al marge de la llei en vulnerar l'article 32 de la Llei de Política Lingüística, que diu: "Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen llur activitat a Catalunya han d'estar en condicions de poder atendre els consumidors quan s'expressen en qualsevol de les llengües oficials a Catalunya".

Decathlon, per tant, comet, si més no, quatre faltes: la primera és no exigir com a requisit indispensable el coneixement de la llengua catalana per part del personal que contracta; la segona és contractar individus despòtics, no aptes per viure en col·lectivitat i que transmeten una nefasta imatge de l'empresa; la tercera és no concedir cap mena d'importància a l'agressió soferta per la senyora Fresneda, tractant-la com si no fos ningú; i la quarta és encobrir l'individu malcarat, cosa que indica l'aquiescència de Decathlon amb aquest tracte discriminatori contra els clients catalans. Amb una abúlia vergonyosa, es van treure de sobre la senyora Fresneda i no van voler prendre nota de les seves dades ni donar-li cap mena de satisfacció.

No cal remarcar que si el cas hagués estat a l'inrevés, és a dir, que un dependent hagués exigit a un client: "Li he dit que no l'entenc. Parli'm en català!", s'hauria produït un escàndol monumental, el dependent en qüestió hauria estat expedientat o acomiadat i l'empresa hauria demanat perdó amb una dotzena de reverències asiàtiques.

El Món , 16/1/2017
 
Incidents a la via pública Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 15 octubre 2018
Incidents a la via públicaEl dia de Sant Esteve, la versió digital del Tot Sant Cugat va publicar una notícia sobre les lesions que el dia de Nadal van patir cinc policies, entre els quals un sergent de la Policia Local, a l'avinguda de les Corts Catalanes, de Sant Cugat. Els fets van passar a les set del matí arran d'una baralla entre un grup de deu individus que van agredir un noi i una noia estabornint-ne el primer. La noia va demanar auxili, i els agents, en arribar, també van ser atacats. Com és lògic, van demanar reforços, i quan aquests –Policia Local i Mossos d'Esquadra– s'hi van incorporar van detenir tres agressors que seguien mostrant-se violents.

Fins aquí la crònica dels fets. Ara, com és lògic, el tema ja és a mans de la justícia i serà aquesta qui haurà de pronunciar-se sobre les conseqüències penals que se'n derivin. Una altra cosa és la reacció del Sindicat de Policies Municipals de Catalunya i la dels qui s'ho fan venir bé per deixar un comentari dient que si manessin els "seus" això no passaria. El Sindicat ha condemnat els fets i ha demanat celeritat en la identificació dels agressors –cosa que està molt bé–, però ha aprofitat l'avinentesa per exigir a l'Ajuntament que augmenti els efectius a fi de "garantir la màxima seguretat de tots els integrants del cos [...] i així poder oferir un servei de qualitat als ciutadans". La pregunta és: consideren que els seus companys no van actuar amb prou "qualitat", en arribar al lloc dels fets? Consideren que dos agents per cotxe patrulla és un servei de baixa qualitat? Quants agents creuen que haurien d'integrar una patrulla? Cinc, potser? I aquestes patrulles haurien de circular soles o de dos en dos? Deu policies intimiden més que cinc, no hi ha dubte. Però, per no quedar-nos curts, afegim-ne cinc més. Així, de Sant Cugat, en lloc de dir-ne "ciutat", en podrem dir "fortalesa".

El problema és que la seguretat absoluta no existeix en cap col·lectivitat perquè l'ésser humà és conflictiu per naturalesa i, per dures que siguin les lleis, sempre hi haurà gent que es baralli o que delinqueixi. Tanmateix, per sort, com va passar en aquest cas, la tecnologia permet que allà on es produeix un fet imprevisible i una patrulla resulta insuficient hi hagi més efectius en qüestió de minuts. Quan hi ha ferits en una baralla de carrer, els culpables no són ni els vianants que hi passen, ni els veïns, ni els botiguers, ni l'Ajuntament. Els culpables són els agressors.

Tot Sant Cugat , 13/1/2017
 
La visita de Mr. Scrooge Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 10 octubre 2018
La visita de Mr. ScroogeLes festes d'aquests darrers dies i alguns temes d'actualitat no m'han permès comentar un lectura teatral que va tenir lloc a Sant Cugat, el 22 de desembre passat, i que em va semblar esplèndida. Em refereixo a 'Conte de Nadal', de Charles Dickens, dirigida per Francesc Cerro-Ferran i interpretada per Enric Majó i Jaume Comas. No era la primera vegada que l'obra venia a la ciutat, ja ho havia fet l'any 2013, però l'escenari era diferent. En aquella ocasió va ser la Biblioteca Central, la Gabriel Ferrater, i aquest cop ha estat la Biblioteca Miquel Batllori, a Volpelleres.

L'encant de les obres immortals de la literatura és que cada cop que t'hi apropes hi descobreixes alguna cosa nova, ni que sigui un petit enfilall de mots que jutges exquisits. La figura de l'avar senyor Scrooge, en concret, té les seves arrels en un personatge de la divertida i extensíssima 'Pickwick', del mateix Dickens –meravellosament traduïda al català per Josep Carner– en la qual apareix un sagristà i enterramorts anomenat Gabriel Grub a qui l'autor descriu com un subjecte malagradós, desavinent i solitari que la Nit de Nadal, mitjançant la visita d'uns follets al cementiri, reflexiona sobre la seva manera de ser contraposada a les persones que, malgrat haver de treballar durament per guanyar-se el pa, saben trobar l'alegria en mig de les privacions. El 'Conte de Nadal', com dic, van sorgir d'aquí, i, a banda de representar-se arreu del món en moltíssimes llengües, se n'han fet diverses adaptacions al cinema. En aquest sentit, recomano al lector la revisió del film 'Scrooge' amb Albert Finney, en el paper de Scrooge, i Alec Guinness, en el del fantasma de Jacob Marley, el seu soci difunt.

Amb una escenografia austera, una tauleta, dues cadires i dues tasses de te, Francesc Cerro-Ferran va construir un petit univers d'humanitat, fet de sentiments i d'emocions, a través de dos grandíssims actors com Jaume Comas i Enric Majó. Quin plaer veure'ls interpretar! Quin plaer sentir la musicalitat de la prosa de Dickens en els seus llavis! Que agraït que se sent l'espectador davant la càlida humilitat d'una escenificació recitada com aquella sobre el valor de les coses senzilles i la sensibilitat vers els altres. Gràcies Francesc, gràcies Jaume, gràcies Enric per aquests deliciosos setanta-cinc minuts.

Cugat.cat , 13/1/2017
 
Per fer una truita cal trencar els ous Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 09 octubre 2018
Per fer una truita cal trencar els ousAquestes paraules textuals, les del títol, dites metafòricament per Joan Coma, regidor de Vic, per expressar la idea que si Catalunya vol la llibertat tard o d'hora haurà de saltar el mur que l'empresona, són constitutives de delicte a l'Estat espanyol. Qui les pronunciï s'exposa a penes de vuit anys de presó. Ens ho diu l'Audiència Nacional espanyola, que és un organisme d'arrels franquistes i impropi d'un Estat de dret, ens ho diu també un dels seus jutges, Ismael Moreno, antic inspector de la policia franquista, i ens ho diu igualment un codi penal que, en virtut dels seus articles 472 a 484 i 544 a 549, situa la frase esmentada en el marc dels delictes de Rebel·lió i Sedició, delictes que, al seu torn, d'acord amb l'ordenament franquista del 1973, estan tipificats com a "delictes contra la forma de govern". És a dir, els mateixos principis de Franco o del règim d'Erdogan a Turquia.

Joan Coma, en declaracions a Catalunya Ràdio, va dir haver-se quedat astorat per l'escena esperpèntica que va viure a l'Audiència durant l'interrogatori, en ser instat a explicar com fa les truites i quin grau de força hi empra. El van detenir, el van emmanillar i el van dur a Madrid perquè respongués això. Sembla un despropòsit, per descomptat, però és molt més greu. És una violació de la llibertat d'expressió, és un acte de violència d'un Estat que segresta un ciutadà, l'acusa de delictes al·lucinants, l'amenaça amb vuit anys de presó, el despulla de drets civils bàsics i limita la seva llibertat privant-lo de passaport. Aquesta violència contra els qui no professen la religió nacionalista espanyola, però, és una praxi habitual de l'Estat. Recordem el cas d'Èric Bertran, que a l'edat de catorze anys, l'any 2004, sota el govern de Zapatero, va ser acusat de terrorisme per demanar a Supermercats Dia que etiquetessin els seus productes en català, i va ser amenaçat per la jutgessa de l'Audiència amb aquesta frase dita a crits i repetida diverses vegades davant la negativa del nen a respondre afirmativament: "¡Di que eres español o te encierro!"

Val a dir que no és fàcil entrar en el cervell plistocènic d'aquesta gent per entendre quins són els seus paràmetres mentals. Cal veure-hi també els referents masclistes que regeixen la seva concepció del món per comprendre l'associació d'idees que fan entre el mot "huevos" i el terme "cojones". És a dir, en la línia d'aquelles inoblidables paraules del 2011: "El Plan Hidrológico sale por cojones, va a ser un paseo militar; el presidente ha dicho en el Consejo de Ministros que esto salía por huevos". No és estrany que una mentalitat i una actitud davant la vida com aquestes ordenessin que Joan Coma, com si fos un perillosíssim terrorista sanguinari, sortís de l'Audiència envoltat de vint-i-cinc policies (25!). Ni el feixista Comitè d'Activitats Antiamericanes, de Joseph McCarthy i Parnell Thomas, va gosar arribar a aquest extrem amb els acusats que citava a declarar.

Tot a la vida té una part positiva, però. I la part positiva de tot plegat no és únicament que han d'estar molt mancats de fons d'armari per veure`s obligats a recórrer a un vell franquista com Josep Anglada, en clau de denunciant, a fi de poder iniciar el procés contra Joan Coma; també demostren estar força mancats d'intel·ligència en fer un ridícul tan espantós davant del món i mostrar-se com un Estat que vol competir amb Turquia per la violació de determinats drets humans. La judicialització de la discrepància a l'Estat espanyol, la criminalització de les urnes, l'assetjament a la llibertat d'expressió i l'establiment de tribunals polítics per a perseguir persones desafectes al Règim, són mesures d'un Estat sense fonaments democràtics i tan a la vora del paroxisme –sobretot en veure el to serè i impertèrrit amb què se'l mira l'independentisme–, que acabarà com les cintes magnetofòniques de la sèrie televisiva Missió impossible. És a dir, autodestruint-se.

El Món , 2/1/2017
 
Petites coses del dia a dia a ciutat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 octubre 2018
Petites coses del dia a dia a ciutatJa fa temps que observo la circulació d'algunes furgonetes dels serveis de neteja municipals pel passeig central de la rambla del Celler de Sant Cugat, entre la rotonda del Celler Cooperatiu i l'avinguda de les Corts Catalanes, i em crida l'atenció el cruixir continu de l'enrajolat per allà on passen. Entenc que és lògic que cruixin, perquè el pes d'aquests vehicles, per bé que es mouen a poc a poc, és força elevat i les malmet, o malmet encara més les que ja estaven malmeses. Entenc que no és pràctic que aquests escombriaires tinguin la furgoneta aparcada en un punt distanciat del lloc on estan treballant i que es vegin obligats a anar i venir tota l'estona per buidar el cabàs. Però no seria més raonable que, si realment necessiten tenir la furgoneta a prop, circulessin pel carril bici, que té un terra més sofert?

Penso que és convenient que els seus superiors, que potser no hi han parat atenció, els donin indicacions precises en aquest sentit. I no ho dic pas perquè envaeixin un espai propi de vianants –s'ha de reconèixer que les furgonetes circulen amb molta cura–, sinó perquè l'enrajolat és un bé comú que té un cost públic i que hem de preservar. El trencament de rajoles comporta no sols que aquestes se separin del terra i ballin cada cop que un vianant hi posa el peu, sinó que es converteixin en embassaments d'aigua bruta que el terra fred no absorbeix i que esquitxen contínuament les cames de les persones que les trepitgen.

És lògic que l'operativitat d'alguns serveis creï certes irregularitats, ja es comprèn, però aquesta en concret té una solució tan senzilla que segurament ens la podem estalviar. Paral·lelament, en sentit positiu, cal remarcar el civisme dels treballadors d'aquests serveis, en general, procurant sempre que les seves màquines, com ara els hidronetejadors o les bufadores elèctriques, no ruixin els vianants o els obliguin a respirar la pols. Es nota que han rebut instrucció precisa sobre aquestes qüestions i és d'agrair. Estem parlant de coses domèstiques, ja ho sé; estem parlant de coses petites. Però el dia a dia de les persones està fet justament d'això, de coses petites que fan la vida més agradable.

Cugat.cat , 30/12/2016
 
Allò que l'alcalde de Batea no diu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 21 setembre 2018
Joaquim Paladella
Joaquim Paladella
A hores d'ara, fins i tot els nadons saben que l'anunci de l'alcalde de Batea, Joaquim Paladella, de fer un referèndum local per annexionar aquest poble a l'Aragó, no és res més que una de les moltes maniobres que porta a terme el PSC-PSOE per intentar desestabilitzar el procés català. En aquest sentit, tots els seus esforços, coordinats amb PP i Ciudadanos, es concentren a "fabricar" una imatge de "fractura social" a Catalunya que vindria a transmetre aquest missatge subliminar: "Hi ha pobles que, horroritzats davant la idea d'una Catalunya independent, volen deixar de pertànyer-hi". No importa que en realitat tot plegat es redueixi a una mera controvèrsia entre dues administracions, sense cap relació amb el Procés, perquè del que es tracta és de fer soroll a cops de titular.

I el titular, en aquest cas, l'oferia el diari espanyol El Mundo, el mateix diari que, com a corretja de transmissió del ministeri d'Interior d'aquell país, es dedica a publicar calúmnies i proves falses contra polítics catalans amb la intenció d'alterar el resultat de les eleccions a casa nostra. Ves quina casualitat, que fos també El Mundo el primer a publicar els plans de Joaquim Paladella sobre l'annexió de Batea a l'Aragó. Aquest n'era el titular literal: "Batea, el pueblo catalán que quiere hacerse aragonés". I a sota, com és marca de la casa, un destacat amb aquesta mentida: "El dret de decidir que esgrimeix la Generalitat en la seva espiral secessionista corre el risc de propagar-se en llur territori". Ai, els deliris elevats a la categoria de fets...

Passa, però, que El Mundo coneix molt bé la ideologia espanyolista de l'alcalde de Batea i, per tal de poder dir el que ell no pot dir, elabora una notícia més en consonància amb l'operació que s'hi amaga al darrere que no pas amb el fet en si mateix, que és irrellevant. I és que l'operació Paladella consisteix a utilitzar les divergències administratives locals amb la Generalitat com a tapadora del veritable mòbil. Un mòbil que tindria una arrel emocional –segons expliquen ciutadans bateans, l'odi del senyor Paladella al govern català és antic, ferotge i visceral– i una arrel ideològica que portaria l'esmentat alcalde a adoptar una posició de talp del nacionalisme espanyol a fi de boicotejar, en la mesura que li sigui possible, el dret d'autodeterminació de Catalunya. De fet, la sola elecció del diari El Mundo com a receptor inicial de l'operació Paladella ja és prou eloqüent.

Però hi ha moltes altres coses que el senyor Paladella no diu. Repeteix tota l'estona, això sí, que els greuges a Batea daten del 1991, any de la seva arribada com a alcalde, i tenen més d'un quart de segle d'història, però no diu per quina raó, si tal cosa és certa, no havia plantejat mai fins ara l'annexió del poble a l'Aragó? ¿Potser perquè sense el Procés no n'hi havia necessitat? Resulta curiós, igualment, que reconegui haver dit el que ha dit sense haver enraonat abans amb la Comunidad Autónoma de Aragón per veure'n els meravellosos guanys que li ofereix a canvi d'abandonar Catalunya. No és aquesta, una prova fefaent que l'operació Paladella no és més que una fal·làcia? On és, d'altra banda, el clam popular dels bateans per deixar de ser catalans? On és la xifra de vilatans que subscriuen l'operació Paladella? No hauria estat més lògic que, havent disposat de vint-i-sis anys de temps per fer-ho, hagués tingut el valor de presentar-se primer a les eleccions amb aquest punt en el programa?

Tant se val. L'autèntica ideologia del senyor Paladella es fa palesa en els arguments i justificacions que exhibeix cada cop que l'entrevisten. En l'entrevista que li va fer Catalunya Ràdio el 19 de juliol passat, Paladella va repetir fins a cinc vegades que ell era "molt català"; cinc vegades en vint minuts. Minut 2:25: "Tingui en compte que nosaltres ens sentim catalans, molt catalans, i jo, concretament, sóc molt català". Minut 3:25: "Nosaltres ens sentim molt i molt catalans". Minut 5:10: "Això no té a veure amb sentir-nos més o menys catalans". Minut 8:01: "Som un poble que ens sentim absolutament catalans i molt catalans". Minut 13:35: "Vaig néixer a Catalunya, em sento català i somnio amb Catalunya". Que n'és, de feixuc, el pes de la mala consciència, oi, senyor Paladella? Ja explica la saviesa popular que per saber de quin peu es dol una persona, n'hi ha prou d'escoltar de què es vanta. Simone de Beauvoir també s'hi va pronunciar en un dels seus llibres: "Quan un home afirma que és 'molt comunista' s'indica així que no és comunista; un 'gran home honrat' és un home que no pertany a la simple categoria dels homes honrats, etc." Doncs bé, qui presum, fa fum, senyor Paladella.

Hi ha, tanmateix, un parell d'elements descriptius de la ideologia del batlle de Batea. D'una banda, ell no diu mai "el govern espanyol", ell sempre diu: "el govern"; i ho diu perquè el govern del senyor Paladella, el govern que constitueix el centre neuràlgic de la seva vida i davant del qual sempre s'ha mostrat ben submís, és el govern espanyol. L'altre element és aquesta frase seva: "Si uns tenen el dret de decidir per un costat, altres podem tenir el dret de decidir per un altre". Francament, sobta que algú que està en contra que aquest 1 d'octubre Catalunya pugui decidir el seu futur nacional es presenti com a abanderat del dret de decidir de Batea. No sembla gaire coherent, això. En tot cas, si el senyor Paladella vol exercir veritablement el dret de decidir de Batea, el primer que ha de fer és plantar-se davant les consignes del PSC-PSOE i donar tot el seu suport institucional al Referèndum d'autodeterminació de Catalunya. Em permeto recordar-li, això no obstant, que les lleis bíbliques de l'Estat espanyol fan del tot quimèrica l'annexió que proposa. Absolutament quimèrica, per més que el diari El Mundo vulgui fer-nos creure el contrari. N'hi ha prou de llegir-se l'article 141.1 de la Constitució espanyola. Em sembla, a més, tot sigui dit de passada, que Paladella i El Mundo no han pensat gaire en els pobles de la Franja que, posats a fer, podrien voler incorporar-se a Catalunya. Suggereixo al batlle de Batea que ho comenti amb el subdelegado de Madrid, quan aquest el rebi.

Finalment, un petit detall que crida l'atenció de tot plegat és que el senyor Paladella, que diu sentir-se terriblement agreujat pels successius governs catalans, mai no s'hagi sentit agreujat per l'espoliació fiscal que pateix Catalunya sota dominació espanyola. Al contrari, és notòria la indiferència còmplice amb què sempre ha acceptat aquesta espoliació. Tal vegada és per això que tampoc no s'ha plantejat mai de viure en un Estat català –i ara!– o de demanar l'annexió de Batea a l'Estat francès, a la Gran Bretanya o a Andorra. Sens dubte li queda més a prop el País Valencià, però ja s'entén que no li plagui la idea: canviar Catalunya pels Països Catalans seria el mateix que fugir del foc per caure a les brases. Potser la solució serien els Països Baixos.

El Món , 30/7/2017
 
El pacte de les estelades al Camp Nou Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 juliol 2018
El pacte de les estelades al Camp NouL'anomenat pacte de les estelades a què han arribat el FC Barcelona i la UEFA, en virtut del qual el primer retirarà el recurs que va presentar al Tribunal d'Arbitratge Esportiu per les sancions rebudes, i la segona s'ha compromès a revisar la seva normativa, sembla força positiu. És un manera de tancar un conflicte que mai no s'hauria d'haver produït i que, per manca de base jurídica en democràcia internacional, la UEFA no podia sostenir. Només aquells símbols vinculats al racisme, al nazisme, al terrorisme, etc, que són enemics dels drets humans, és lícit que estiguin prohibits. L'estelada és una bandera de pau i un símbol de llibertat per a milions de persones i té tant de dret a ser mostrada com qualsevol altre símbol nacional.

No és admissible adduir que en els partits de la Champions no es poden exhibir símbols polítics, ja que, si això fos així, la UEFA hauria de prohibir també totes les banderes estatals i la presència a la llotja dels caps d'Estat i de govern. Què hi ha més polític que això? No s'hi val a dir que aquests símbols no tenen res a veure amb les banderes reivindicatives. I tant, que hi tenen a veure! Quin és l'objectiu de l'exhibició del rei d'Espanya o de la bandera i de l'himne espanyols en una competició esportiva, si no és el de reafirmar-se nacionalment? És obvi, doncs, que la UEFA, pressionada per l'Estat espanyol, ha pretès disfressar de normativa el que no era res més que una prohibició ideològica.

Amb tot, tenint en compte la candidesa i el tarannà mòrbid que caracteritza l'actual directiva del Barça, caldrà veure si no ha fet el passerell una vegada més. Retirar un recurs basant-se únicament en la vaga promesa d'una "revisió" de la normativa, sembla poc segur. Més que més si parem atenció en les paraules de la UEFA, que diu que properament les futures sancions dependran del criteri de "persones raonables". Significa això que els sancionadors actuals són persones desraonades? O potser seran les mateixes persones després d'un procés de maduració? Finalment, quines garanties té el Barça que, tot d'una, aquestes "persones raonables" no tindran un brot d'immaduresa que les empenyi a sancionar novament el club?

Veurem què passarà. Però és realment vergonyós que el FC Barcelona, assetjat per una organització que ha estat qualificada de màfia a tort i a dret i que conculca drets humans bàsics, com el dret a la llibertat d'expressió, acoti el cap, pagui religiosament les sancions i accepti que s'ha portat malament. Els socis del Barça, en particular, i el públic, en general, han demostrat tenir molta més dignitat i molt més coratge dient a la UEFA (i a l'Estat espanyol, que és al darrere): "No voleu brou? Set escudelles!". És, doncs, la gent, no pas el club, qui ha forçat la reconsideració del cas omplint el Camp Nou d'estelades en tots i cadascun dels partits de la Champions. És la gent qui ha vençut. La UEFA i l'Estat espanyol pretenien intimidar Catalunya i, pobrets, s'han trobat que pensaven senyar-se i s'han tret un ull.

Racó Català , 30/12/2016
 
La internacionalització del cas Forcadell Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 juny 2018
La internacionalització del cas ForcadellA hores d'ara ja és prou evident que la criminalització de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, és un tema que a l'Estat espanyol se li ha escapat de les mans. L'Estat pensava que n'hi hauria prou amb quatre querelles criminals i algunes inhabilitacions emblemàtiques, com la del jutge Santi Vidal, per fer tornar Catalunya a la cleda amb la cua entre cames. La força del fuet espanyol faria comprendre als catalans que no són ningú i que han vingut a aquest món no pas a fer allò que decideixin, sinó allò que Espanya els ordena que facin. Però una cosa són els deliris supremacistes espanyols i una altra la realitat, i la realitat diu que el cas Forcadell ha adquirit una dimensió internacional que no esperaven i tot se'ls ha complicat. Ara se saben observats amb lupa i s'adonen que el seu camp d'acció ha quedat molt reduït, perquè qualsevol decisió que prenguin es pot girar en contra seva.

"I doncs, què faran?", em preguntava l'altre dia una amistat; i la meva resposta va ser que no arribaran fins al final. Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor. De base jurídica, democràticament parlant, la causa contra Forcadell no en té cap i la tenen perduda per endavant davant d'Europa. Totalment perduda. Quant al valor, se'ls fa difícil alimentar-lo amb aquestes perspectives i sentint al damunt els ulls del món. Això darrer els suposa una pressió insostenible, que es veu agreujada pel fet que no hi ha res que els tregui més de polleguera que la internacionalització del procés català. Li tenen tant de pànic com els vampirs a la llum del sol. Ells, que han maldat tota la vida per impedir que el nom de Catalunya tingués un bri de presència a l'esfera internacional, es troben ara que no sols apareix en tots els mitjans de comunicació, sinó que se'n parla en els parlaments de diferents països. Davant d'això, crec que optaran per fer una d'aquestes dues coses: o dilataran la causa tant com podran fins que mori d'inanició, que és una manera de desactivar-la sense que els seus els puguin retreure que s'han arronsat, o faran de la necessitat virtut i rendibilitzaran l'arxivament de la causa –o un mig i mig– com una mostra de la "independència de la justícia espanyola" i de la divisió entre govern i tribunals. Hauran perdut, però intentaran vendre-ho com una victòria tot dient: "Veieu com a Espanya hi ha divisió de poders?" Evidentment, aquesta frase farà riure a Catalunya, però el destinatari no serem nosaltres; serà Europa.

Tanmateix, tractant-se d'Espanya, és a dir, d'una democràcia totalitària regida per la supèrbia, no pas per la intel·ligència, el meu averany té poques probabilitats de reeixir. De fet, si reeixís, seríem davant d'un comportament forçat des de fora i totalment contrari a la naturalesa de Castella, que és d'imposició, de sotmetre l'altre fins que s'agenolla, fins que acota el cap i es declara vençut. Espanya, que en realitat és Castella, està forjada així i no sap ni vol comportar-se de cap altra manera, per més que això hagi estat la font de tots els seus mals i de totes les seves derrotes. No hi fa res. Castella no dialoga, Castella imposa. I sempre imposa la submissió; fins i tot quan l'altre ja li diu adéu amb un mocador. El diàleg, segons la seva mentalitat, és de covards, és de nyicris, i, per tant, com he escrit en altres ocasions, entén que reconèixer el dret a la llibertat de l'antagonista equival a una rendició, i, de retop, a una humiliació.

Al Regne Unit, quan David Cameron va veure que el Partit Nacional Escocès tenia majoria absoluta al seu Parlament i que estaven disposats a celebrar un referèndum, agradés o no agradés a Londres, va decidir negociar. I ho va decidir perquè com a demòcrata no podia fer res més i perquè no veia cap altra via per capgirar la situació o, si més no, per sortir-ne dignament. Jo, personalment, no comparteixo la ideologia del senyor Cameron, però reconec que va ser prou intel·ligent per escoltar la veu del cervell i no els retrunys de l'estómac. De retrunys estomacals, a Espanya, n'hi ha molts. De Camerons, no se'n veu cap.

El Món , 26/12/2016
 
Montserrat Roig Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 juny 2018
Montserrat RoigAra fa uns dies vaig visitar l'exposició que l'Arxiu Nacional de Catalunya dedica a Montserrat Roig, en què s'hi poden veure moltes de les fotos que li va fer la gran fotoperiodista Pilar Aymerich i diferents documents personals de l'escriptora, com ara les preguntes escrites a mà de les entrevistes que feia. Montserrat Roig, com sabem, va morir prematurament a només 45 anys, el 1991, deixant al darrere no sols una obra literària i periodística d'alta qualitat, sinó també una actitud de vida en defensa dels drets de les dones i dels col·lectius més febles socialment. I, en aquest sentit, no podem oblidar els seus treballs de recerca per mantenir viva la memòria històrica de les víctimes de la barbàrie del nazisme i del franquisme.

Aquests dos darrers mesos, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, s'han fet diversos actes en record de Montserrat Roig. Se'n va fer un dins el marc del Festival de Poesia, amb participació de l'escriptora Marta Pessarrodona i de l'actriu Montse Guallar, i un altre, el 17 de desembre passat, davant el monòlit que té dedicat en una avinguda de Mira-sol. Penso que el millor homenatge que es pot fer a un artista, sigui quin sigui el seu llenguatge expressiu, és apropar-se a la seva obra. I en el cas de la Roig, una escriptora, es tracta de llegir els seus llibres, llibres com Els catalans als camps nazis, El temps de les cireres, L'hora violeta o La veu melodiosa.

D'acord amb això, crec que seria molt oportú que el Bosc Literari, que cada any organitza amb tant d'esforç l'Associació de Veïns de la Serreta–Bosc d'en Saladrigues, dediqués els plafons de la seva propera edició a petits fragments de textos de Montserrat Roig. Textos com aquest:

"El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m'ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa. Veia que si no retornàvem la paraula als qui l'havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat. Però hi ha silencis que són més feixucs que d'altres. Si damunt de la nostra guerra civil hi ha hagut una boira fictícia però densa, hi ha aspectes del nostre passat recent que semblen haver estat engolits per l'absurd, pel no-res. Aquest és el cas dels catalans antifeixistes que patiren la deportació als camps nazis." (Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis, 1977).

Cugat.cat , 23/12/2016
 
Les declaracions de Mercè Conesa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 20 juny 2018
Mercè ConesaEn l'extensa i interessant entrevista que dies enrere va fer Nació Digital a Mercè Conesa, en qualitat de presidenta de la Diputació de Barcelona, hi ha una frase que ha tingut un gran rebombori. Li pregunten sobre si podria ser que no hi hagués referèndum el 2017 i ella respon: "Hi pot haver aquesta possibilitat. Ens hi podem trobar. Hem de ser realistes". I tot seguit argumenta el seu parer sobre la qüestió. Argumenta que en cas que l'acció de l'Estat espanyol provoqués un bloqueig i que el gros de la gent del "no", no anés a votar, es produiria una deslegitimació del referèndum a ulls internacionals.

Bé, és obvi que en un referèndum la participació és important que estigui per damunt d'uns mínims. En això té raó, i també la té en intuir l'intent de bloqueig de l'Estat. De l'Estat espanyol no sols podem esperar qualsevol arbitrarietat antidemocràtica, sinó que podem tenir la certesa que el que ha fet fins ara només són engrunes comparat amb el que és capaç de fer endut pel seu paroxisme nacionalista. La pregunta és si això ens ha d'intimidar o ens ha de refermar encara més en la convicció que romandre sota el jou espanyol constitueix un suïcidi. És un bon debat, un debat que a ningú no ha de fer por. Però també hem de tenir en compte que, llevat que pressions internacionals l'hi obliguin, l'Estat espanyol, mancat de la cultura democràtica del Regne Unit, sempre intentarà bloquejar tota acció autodeterminista de Catalunya, i sempre veurem boicotejat el referèndum per part de la majoria dels del "no". El boicotejaran perquè estan tan convençuts de la seva derrota que no tenen cap més sortida, a banda de prohibir-lo.

No cal dir que els òrgans periodístics de l'espanyolisme a Catalunya estan a l'aguait de la més mínima contradicció oral d'alguna persona vinculada a la independència per poder-la sobredimensionar i elevar-la a la categoria d'apocalipsi. La seva manca d'arguments democràtics és tan immensa, que necessiten amb desfici provocar l'enfrontament entre els qui no pensen com ells. Per això, de les 2.934 paraules que diu Mercè Conesa en l'entrevista, n'han agafat 13 per fer bullir l'olla. Ella, però, no fa res més que expressar els seus legítims dubtes personals sobre una qüestió que la preocupa, com a molta gent, tot remarcant que no és membre del Govern, i que és aquest, amb el president Puigdemont al capdavant, qui pren les decisions. I afegeix una cosa que l'espanyolisme, curiosament, ha obviat. Aquesta: "La Diputació tindrà un paper lleial al Parlament i al Govern. [...] No tinc cap mena de dubte que la gran majoria d'ajuntaments que són a l'Associació de Municipis per la Independència es posicionaran per fer que el referèndum sigui possible. [...] Jo vull que aquest procés acabi amb un referèndum, i que en aquest referèndum guanyi el "sí" a una Catalunya independent i lliure".

Jo no hi veig cap contradicció entre les temences expressades més amunt i la lleialtat al Govern i al país que expressen aquestes darreres paraules. Penso que són les paraules d'una persona noble i honesta que diu el que pensa i que mai no abaratirà el somni si el seu poble, el seu govern i el seu Parlament decideixen convertir-lo en realitat. Com diu el president Puigdemont: "Celebrarem el referèndum el 2017 de forma indefectible". Posats a cercar contradiccions, estaria bé que els braços mediàtics de espanyolisme a Catalunya es miressin a si mateixos. No hi ha rés més patètic que no adonar-se que estar en contra de la llibertat del teu país és estar en contra de la teva pròpia llibertat.

Nació Digital , 22/12/2016
 
La llibertat d'expressió no és delicte, el delicte és prohibir-la Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 12 juny 2018
La llibertat d'expressió no és delicte, el delicte és prohibir-laQui vulgui una prova il·lustrativa de l'immens complex d'inferioritat de l'Estat espanyol, en té una de ben diàfana en la criminalització i persecució malaltissa i sistemàtica de les persones que cremen fotocòpies dels seus símbols, ja sigui la bandera, el monarca o la Constitució. Un Estat sòlid, d'arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions. La consciència de la seva força el fa infrangible al vituperi. Si és un Estat cínic, fins i tot pot respondre amb un somrís. I si és democràtic, ho accepta com un exercici natural de la llibertat d'expressió i com un preu a pagar per la seva condició d'Estat. Els ciutadans no són un ramat de bens com els que apareixen al final de L'àngel exterminador, de Buñuel, els ciutadans no són micos ensinistrats per a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys i tot seguit restar muts. De ciutadans, n'hi ha de moltes menes. I tots, absolutament tots, tenen dret a expressar el seu rebuig al poder de la manera que jutgin pertinent, sempre que la seva acció no comporti agressions a persones o destrucció de bens aliens. Cremar una fotocòpia, tant si reprodueix la cara del rei d'Espanya com la del rei de la selva, no pot ser mai delicte en un Estat de dret.

Si hom agafa les fotocòpies d'una altra persona i les crema és obvi que estarem davant d'un conflicte entre un propietari i un furtador. Però si hom crema les seves pròpies fotocòpies cap règim democràtic pot dir que delinqueix, i encara menys pot criminalitzar-lo, imposar-li una pena econòmica i amenaçar-lo de tancar-lo a la presó. A l'Estat espanyol, però, això és delicte d'injúries, com si fóssim al segle XVIII, perquè, pel que sembla –com passa en totes les dictadures–, és l'Estat qui diu quines fotocòpies es poden cremar i quines no. I no cal ser cap llumenera per saber que les fotocòpies que les dictadures no suporten que es cremin són aquelles en què s'hi veuen les cares i els símbols representatius del seu poder. Els dictadors, per naturalesa, són insegurs, criminalitzen la dissidència i senten un odi ferotge pels qui no se sotmeten a la llei del pensament únic. Si poguessin tancarien a la presó tothom que no els fos submís, però s'han de reprimir, han de contemporitzar, han de guardar les formes i donar una capa de vernís democràtic al seu govern. I el vernís és la llei. Ells, doncs, representa que no criminalitzen la llibertat d'expressió per voluntat pròpia, la criminalitzen perquè ho diu la llei i perquè, segons diuen, és la llei el que dóna sentit a la democràcia. Però, ves per on, és justament a l'inrevés. La democràcia no es decreta per llei, la democràcia neix de la gent, la democràcia és un tret cultural que defineix la manera que té una col·lectivitat d'entendre la vida, i és d'acord amb aquests principis que fa les seves lleis. Una societat democràtica, per tant, no pot tenir lleis antidemocràtiques, altrament entra en flagrant contradicció amb si mateixa.

No es tracta, d'altra banda, de fer judicis estètics o de valor sobre si és pertinent o no cremar fotocòpies amb la imatge de símbols. Cadascú, com és lògic, tindrà la seva opinió. Del que es tracta és del dret a la llibertat d'expressió, un dret que cap govern ni cap tribunal no poden arrabassar a la ciutadania perquè és un dret humà bàsic, un dret sense el qual la democràcia deixa de tenir sentit. Consegüentment, amb aquesta persecució i criminalització dels cremadors de fotocòpies, l'Estat espanyol no sols es retrata com un Estat covard, immadur, acomplexat i impotent que necessita matar mosques a canonades amb l'esperança que el retruny li doni aparença de poderós, sinó que s'imbueix d'un caràcter diví i, com un vulgar inquisidor, per mitjà de l'Audiència Nacional, un tribunal d'origen franquista, sacralitza les seves imatges. Cremar, doncs, estampetes amb la imatge d'aquests símbols religiosos –rei, bandera i Constitució–, és heretgia i motiu de càstig exemplar.

Els estats i les seves institucions no es respecten pel que són, es respecten pel que fan. I un Estat, com l'espanyol, que utilitza les seves institucions contra Catalunya, contra el seu govern, contra el seu Parlament, contra la seva presidenta i contra el dret de decidir dels seus ciutadans, no es mereix cap respecte. El respecte no s'imposa, el respecte es guanya. I qui criminalitza les urnes i els polítics que les posen al servei de la gent no és digne de ser respectat. Un dels pilars bàsics de l'Estat de dret és la llibertat d'expressió. No hi ha democràcia sense llibertat d'expressió. En democràcia, doncs, el delicte és prohibir-la, i el delinqüent és l'Estat.

El Món , 19/12/2016
 
L'estat de l'Estat català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 05 juny 2018
L'estat de l'Estat catalàLa celebració, ara fa tres setmanes, a La Floresta, del debat "L'estat de l'Estat", sobre el procés català, va permetre aprofundir en qüestions d'interès general que són indestriables de la consecució d'un Estat independent, com ara les polítiques socials. Aquestes polítiques són vitals per a construir un nou marc de convivència més just i igualitari i veritablement democràtic, i el sotmetiment de Catalunya a l'Estat espanyol és un mur de formigó contra aquestes polítiques socials, contra aquest nou marc i contra principis democràtics bàsics com el dret de decidir i la llibertat d'expressió, principis que, com sabem, estan criminalitzats i perseguits pel govern i els tribunals espanyols.

L'Estat espanyol, per més que digui, sap perfectament que el procés català és del tot imparable en termes democràtics –no pot utilitzar els tancs, i la inhabilitació de la presidenta del Parlament i d'altres polítics és insostenible dins la Unió Europea–, i intenta esberlar-lo des de dins. És a dir, fomentant la divisió entre Junts pel Sí i la CUP. Aquesta praxi política no és nova, es remunta als temps de Mariacastanya i es resumeix en el famós "divideix i venceràs", però és l'únic recurs que li queda a l'Estat per aturar, o si més no alentir, l'inevitable naixement de l'Estat català. Arribats aquí, coincideixo amb el parer que van expressar quatre dels ponents –Lourdes Ciuró (PDeCAT), Antoni Castellà (Demòcrates), Ramon Piqué (CUP) i Pere Pugès (ANC)– en el sentit que l'únic perill és que els partits polítics caiguin en el parany de l'Estat i es barallin entre ells. Catalunya té molts segles d'història i és prou coneguda la seva tendència a les picabaralles internes, fins al punt que han estat sovint la font dels seus mals.

Una mostra penosa d'aquestes picabaralles l'hem tinguda aquests dies amb el tema de la crema de fotografies del rei espanyol per part de la CUP i que palesa les diferents concepcions de lluita que tenen aquesta formació i Junts pel Sí. La primera, des de fora del sistema, i l'altra des de dins. Totes dues són respectables i totes dues són discutibles. Però em sembla que tant la intel·ligència com el sentit comú demanen que totes les diferències, absolutament totes, es dirimeixin a porta tancada. La instrumentalització dels mitjans de comunicació per a la tramesa de retrets i per presentar-se com a més independentista que l'altre, em sembla un espectacle impropi de persones intel·ligents. D'incoherències i contradiccions n'hi ha per totes bandes, però quan hi ha en joc la fita més noble que pot assolir un poble, que és la de la seva llibertat, tots els seus lluitadors s'han d'empassar un munt de gripaus i no perbocar-los fins el dia que hagin travessat el reixat. Tot el que no sigui això no és intel·ligència, és inèpcia.

Cugat.cat , 16/12/2016
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 71 - 140 de 1816
spacer.png, 0 kB