spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
Nou pla de xoc contra l'incivisme Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 24 novembre 2016
Nou pla de xoc contra l'incivismeConsidero que amb relació a la recollida d'objectes voluminosos de la via pública, la regidoria de Serveis Urbans de Sant Cugat ha tingut una bona iniciativa a fi de poder acabar amb el penós espectacle de veure tot d'objectes encerclant els contenidors. L'abandonament de deixalles al mig del carrer és impropi d'una col·lectivitat amb consciència cívica i respectuosa amb el conjunt de persones que la integren. Per això, tot sovint, m'he sentit empès a escriure algun article sobre aquesta qüestió i denunciar determinats comportaments.

El cert és que hi ha moltíssima gent que considera el carrer una deixalleria, on s'hi aboca tot allò que fa nosa a casa, i que es nega a entendre que les zones de contenidors no són cap drapaire. Al contenidor blau, s'hi llença paper i cartró; al contenidor verd, s'hi llença vidre; al contenidor marró, s'hi llença matèria orgànica; al contenidor groc, s'hi llencen ampolles i envasos de plàstic, envasos metàl·lics, envasos tipus bric i safates de porexpan; i al contenidor gris, s'hi llencen les escombraries. És a dir, que els armaris, els sofàs, els llits, els sunyers, els matalassos, els prestatges, els electrodomèstics, les fustes, les persianes, les tasses de vàter... no hi han de ser allà. Qui tingui aquestes deixalles i se'n vulgui desfer ha de comportar-se de manera responsable.

El nou pla de xoc de la regidoria per capgirar la situació preveu diverses mesures, però centrem-nos en aquestes dues: d'una banda, hi ha la recollida sectoritzada, en què els particulars s'hauran d'ajustar a un dia i a una hora determinats per deixar els objectes a prop dels contenidors; i de l'altra, la recollida domiciliària per a gent gran o discapacitada. Fins aquí tot és correcte i els resultats poden ser positius. Tanmateix hi ha una cosa que no em queda clara. Què passarà amb els ciutadans que no són grans o discapacitats? Ho dic perquè seria una llàstima eliminar un sistema de recollida a domicili que –encara que molta gent l'ignorés- era magnífic. Em refereixo al servei gratuït que permetia que tot ciutadà que truqués al 902.547.010, indicant quins eren els objectes dels quals es volia desprendre, rebés en dia convingut la visita d'una brigada municipal que se'ls enduia. Aquest sistema ja no estarà disponible? Com s'ho farà la gent que, sense ser d'edat avançada, viu sola i no pot transportar un sofà, un llit o una tassa de vàter fins a la bateria de contenidors més propera? En fi, suposo que caldrà matisar algunes coses per tal que el servei sigui òptim i els voltants dels contenidors de Sant Cugat deixin de mostrar una imatge tan poc edificant de la seva ciutadania.

Cugat.cat , 29/1/2016
 
L'obsessió espanyola per esborrar nacions Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 23 novembre 2016
ImageDes del 5 de maig passat, la televisió basca ja no es pot veure a Navarra. Euskal Telebista acatant el manament del Ministeri d'Indústria espanyol, que li ordena la suspensió de les seves emissions en aquell territori, ha decidit obeir i posar fi a més de vint anys de compartició de l'espai radioelèctric. Això passa, a més, després que la Secretaria d'Estat de Telecomunicacions hagi obert expedients sancionadors i procedit al precintat dels equips i de les instal·lacions, cosa que afecta els repetidors, digitals o analògics, gestionats pels municipis que difonien el senyal. Sembla una barbaritat, oi? Doncs sí, és una barbaritat. Però d'un Estat com l'espanyol, que criminalitza els referèndums, que criminalitza les urnes, que criminalitza els dirigents polítics que les posen i que criminalitza fins i tot la federació de Comunitats Autònomes, es pot esperar això i molt més.

Tot plegat té el seu origen en una denúncia feta per l'anterior govern navarrès d'UPN, de la qual el govern actual d'Uxue Barkos no en sabia res. Barkos, que abans d'iniciar la seva carrera política, havia estat corresponsal d'Euskal Telebista a Navarra, ja ha retirat la denúncia, però el ministeri, amb la mateixa ideologia que UPN, segueix endavant. UPN recordem-ho, és un partit ultranacionalista espanyol que ja fa anys que, per paradoxal que sembli, vol reformar la Constitució espanyola. Sí, sí, la vol reformar. Però només per fer-hi desaparèixer la Disposició Transitòria Quarta, que és la que permet la incorporació de Navarra "al règim autonòmic basc". És a dir, la unificació d'Euskadi i Navarra com a territoris d'Euskal Herria. Aquest punt, aquesta finestra oberta a l'enfortiment de la nació basca, té aterrida UPN, que malda per evitar-ho. Així ho va expressar Miguel Sanz, el seu president, l'any 2004: "No és lògic que la comunitat més històrica d'Espanya estigui sotmesa de manera permanent a una espasa de Dàmocles, en què la ciutadania es torni boja i s'aconsegueixi una majoria absoluta al Parlament que permeti configurar una altra realitat política amb Euskadi. No ho podem consentir."

Esborrar la nació basca, esborrar la nació catalana, esborrar la nació gallega, esborrar, esborrar, esborrar... Tota la història espanyola es concentra en aquesta mateixa obsessió. El seu pas per Amèrica no tenia cap altra finalitat: esborrar, imposar i espoliar. Esborrar nacions, imposar-hi costums, cultura i llengua i espoliar-ne les riqueses per dur-les a Castella. Ha transcorregut més de mig mil·lenni i encara se'n vanten cada 12 d'octubre amb una 'Fiesta Nacional' que parla d'una 'Raza', que anomenen 'Hispanidad' i que celebren amb desfilades militars, tancs, canons i avions de guerra.

L'article 145 de la Constitució espanyola també és fruit d'aquesta malaltissa obsessió. És l'article pensat expressament per impedir la federació del Principat, del País Valencià i de les Illes. No fos cas que, confirmant la temença d'UPN, la ciutadania d'aquests països es tornés boja i aconseguís una majoria absoluta en els seus parlaments que ho permetés. En altres paraules: si no pots esborrar, intenta esquarterar. És una mica emprenyador, perquè la víctima es mou, crida i no es deixa, però cal perseverar perquè un poble esquarterat és un poble minvat. I ves per on, tot i així, resulta que no se'n surten. Som al segle XXI i encara continuen obsedits amb l'esquarterament dels Països Catalans i d'Euskal Herria. Som a l'època en què s'han abatut les fronteres de les telecomunicacions, i ells, sense el més mínim sentit del ridícul, encara pretenen impedir que una part del poble basc pugui veure la televisió d'una altra part del poble basc (!). Però, és clar, estem parlant de l'Estat espanyol. Un Estat que seria capaç de dur-nos a l'època de les cavernes, si això li garantís la 'Unidad de España'.

El Món , 9/5/2016
 
L'últim videoclub Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 novembre 2016
L'últim videoclubSap greu la desaparició de l'últim videoclub que quedava a Sant Cugat –el videoclub 2001–, dels nou que, si més no, havia arribat a haver-n'hi. Les noves tecnologies han revolucionat la societat i han introduït noves formes de consum que, al seu torn, han comportat la mort de molts negocis tradicionals. L'obsolescència programada de multitud de productes, per exemple, ha escombrat la immensa majoria de botigues de reparació. Ara ja no es repara gairebé res, ni unes mitges, ni una planxa, ni un microones, ni un rentavaixelles, ni una màquina d'afaitar... No cal fer-ho, perquè els costos són tan elevats que surt més a compte comprar-ho tot nou. Més que més si, per efecte de la vertiginosa velocitat amb què avança la tecnologia, el nou model que ens ofereixen té unes prestacions que converteixen en una andròmina el que se'ns ha espatllat.

Ara consumim i llencem i tot se'ns fa vell de seguida. El món ha canviat, i també ho han fet les formes de lleure, cosa que ha afectat directament el cinema. Ja pràcticament no queden sales grans i espaioses, ara gairebé totes són petites i estretes. I com que és possible veure una pel·lícula nova per Internet de franc, per què llogar-la en un videoclub. Els drets d'autor no compten i la pirateria esdevé la millor aliada de la nostra butxaca en la mateixa mesura que l'Estat espanyol, sense cap llei específica, és el millor aliat europeu de la pirateria. De moment ens queda Vídeo Instan, a Barcelona, que és una rara avis amb més de 40.000 títols i un paradís dels clàssics, fins al punt que es pot dir que el film que no és allà no és enlloc. Però han estat a punt de tancar i la seva situació actual és precària. I ja hem vist quina és la conseqüència de la precarietat a Sant Cugat.

Em sembla que no som conscients que tota obra artística té un autor, un autor que n'ha de viure, i que negar-li la percepció dels drets propis de l'autoria és un greuge tan reprovable com veure'ns obligats a treballar de franc. És un problema de valors. No se'ns passa pel cap d'entrar en una sabateria o en una fruiteria i endur-nos unes sabates o un quilo de pomes sense pagar. Darrere les sabates hi ha un fabricant, i darrere de les pomes hi ha un pagès que han de viure de la seva feina. Però mentre pagarem una fortuna per veure com juga l'autor d'un gol en un camp de futbol, negarem el pa a l'autor d'un llibre o d'una pel·lícula. Sovint no hi ha mala fe, ja ho sé. Però el resultat és el mateix. És la inèrcia que ens arrossega per culpa d'una pèrdua de valors, i és aquesta pèrdua de valors el que fa que no reflexionem i que no ens adonem que piratejar és robar.

Hi ha autors cinematogràfics que han reflectit esplèndidament la fi d'una època, amb relació al cinema. Un d'aquests autors és Peter Bogdanovich. Us recomano 'The Last Picture Show'. En aquest film meravellós, considerat per l'American Film Institute una de les millors cent pel·lícules de la història, el cinema d'una petita ciutat de Texas, el Royal, projecta 'Riu Vermell', de Howard Hawks. És l'última pel·lícula, és l'última sessió. Després d'això, el cinema tancarà les seves portes per sempre.

Cugat.cat , 6/5/2016
 
Tortosa i l'Ajuntament de la vergonya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 07 novembre 2016
Tortosa i l'Ajuntament de la vergonyaRealment vergonyós el comportament de l'Ajuntament de Tortosa, amb l'alcalde Ferran Bel al capdavant, negant-se a complir la Llei de la Memòria Històrica que obliga a retirar el monument feixista d'aquella ciutat. Aquesta llei, especialment adreçada a les administracions, diu que els elements o símbols "commemoratius d'exaltació personal o col·lectiva de l'aixecament militar, de la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura hauran de ser retirats dels edificis i espais públics". Paral·lelament, el març passat, el Parlament de Catalunya va aprovar una moció presentada per la CUP que insta l'Ajuntament de Tortosa a retirar immediatament el monument feixista "sense cap mena de consulta o dilació, per a la seva posterior museïtzació en un espai de memòria, tal com indica el protocol elaborat pel Memorial Democràtic". L'Ajuntament de Tortosa, però, no sols s'hi nega, sinó que pretén carregar la responsabilitat a la ciutadania el 28 de maig vinent. D'aquesta manera, sigui quin en sigui el resultat, el consistori podrà rentar-se'n les mans. Crida l'atenció que els membres d'un consistori deleguin en la ciutadania les funcions per a les quals han estat escollits. Llàstima que, atesa la seva inoperància, no deleguin també el seu sou. Això no justificaria la inoperància, és clar, però com a mínim, ningú no els podria acusar de cínics.

El cinisme de l'alcalde Ferran Bel i dels dinou regidors que tan indignament li donen suport –sembla que el franquisme té arrels profundes a Tortosa i tothom vol estar-hi bé– es fa palès, d'una banda, en la decisió de fer la consulta tot burlant-se del Síndic de Greuges i del seu dictamen, que diu: "La retirada del monument és una obligació legal que l'Ajuntament de Tortosa ha de promoure, i que no pot ser sotmesa a consulta popular", i, de l'altra, en les dues preguntes que han acordat per a la consulta. Vegem-les:
"En relació al monument de la batalla de l'Ebre, que va inaugurar el general Franco l'any 1966, què creu que l'Ajuntament de Tortosa ha d'impulsar:
a) Retirar-lo i museïtzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau.
b) Mantenir-lo, reinterpretar-lo i contextualitzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau."
Que n'és de bonica la paraula 'pau', oi? És tan bonica, que el franquisme n'estava enamorat. Recordo molt bé l'ús que en feia repetint aquell eslògan tan entranyable del 1964 que ens parlava dels "XXV Años de Paz". "Pau", és clar, era un eufemisme de "Victòria": "XXV Años de la Victoria". Va ser també el 1964 que, per glorificar la "Victòria", es va inaugurar a Madrid el monument "Los Ángeles de la Paz", de l'escultor franquista José Espinós Alonso, autor, alhora, de la reixa d'accés a la nau principal del Valle de los Caídos. Igualment, van construir l'Hospital de la Paz i una via de circumval·lació madrilenya anomenada Avenida de la Paz, coneguda avui com l'M30. I que n'eren de bonics aquells segells amb la imatge de Franco i el lema: "XXV Años de Paz Española". Es veu que la "paz" és com l'AVE: hi ha "paz espanyola" i "alta velocidad espanyola".

Com veiem, l'alcalde Ferran Bel, la seva número dos, Meritxell Roigé, i la resta de preservadors del monument feixista que glosa un règim genocida, han introduït la paraula "pau" en les dues preguntes per veure si la ciutadania pica. Qui vol la guerra, oi? El parany més sibil·lí, però, s'amaga en la segona pregunta, especialment en els mots "reinterpretar-lo" i "contextualitzar-lo". Ve a dir-nos: "Vegeu com no cal retirar el monument? N'hi ha prou que el "reinterpretem" i que el "contextualitzem", i llestos." Pel mateix preu podem agafar els garrots vils i reinterpretar-los com una cadira multiusos amb un petit rètol 'contextualitzador' al costat, i podem deixar les plaques del jou i les fletxes a les façanes de les cases tot 'contextualitzant-les' amb una petita explicació en una plaqueta inferior. Tot s'hi val en nom de la "memòria històrica" i la "pau". Però ja ho diu Raimon en aquella exquisida cançó: "De vegades la pau no és més que això: una buida paraula per a no dir res; de vegades la pau."

Jo, personalment, he retret a l'alcalde Ferran Bel aquesta burda manipulació per amagar la seva ideologia i li he demanat que compleixi els requeriments del Síndic de Greuges, del Memorial Democràtic, de l'entitat tortosina Casal Panxampla i, entre d'altres, de la Comissió de la Dignitat, però ha estat inútil. I, a més, amb unes respostes farcides d'hipocresia i cinisme que provoquen vergonya aliena. CDC hauria de saber quina mena de personatge té dintre del partit. I també la ciutadania de Tortosa. Estem parlant d'un alcalde capaç d'estar-se set hores –set hores de rellotge– fent piulades al Twitter en horari laboral. Set hores fent piulades! No se'n diu, d'això, malversació de cabals públics?

El despotisme de Ferran Bel també s'ha manifestat menyspreant els requeriments de la Comissió de la Dignitat. Davant d'això, la Comissió li retreu així el seu comportament: "Una triple vergonya: vergonya monumental, vergonya de consulta i vergonya de pregunta." I ho argumenta d'aquesta manera: "40 anys després de la fi de la dictadura, encara tenim al mig del riu el monument d'exaltació franquista més gran de Catalunya. [...] És un despropòsit absolut la convocatòria d'una consulta ciutadana sobre el futur d'un monument d'exaltació franquista, que s'hauria de retirar de l'espai públic per dignitat democràtica i en compliment de la Llei de Memòria Històrica." I afegeix que la pregunta és una vergonya perquè, entre d'altres qüestions, "el monument no és a la batalla de l'Ebre [com afirmen Ferran Bel i els 19 regidors de la vergonya, que fent ús de la llibertat de vot dels seus partits (CiU, ERC, Movem-ICV i PSC-PSOE) hi han donat suport], sinó que és un monument d'exaltació del franquisme dedicat "Al caudillo de la cruzada y a los 25 años de paz", en record dels vencedors i per a humiliar els vençuts." I pregunta: "Quina pau promou el manteniment d'un monument d'exaltació franquista a l'espai públic? La promoció de la pau només pot arribar amb la seva retirada. Què vol dir 'reinterpretar-lo i contextualitzar-lo'? Qui esculli aquesta opció no sabrà què està votant exactament. A més, no hi ha reinterpretació possible: ha estat, és i serà un monument d'exaltació franquista, més enllà de possibles rentades de cara."

Doncs bé, com deia, la resposta de l'alcalde Ferran Bel ha estat de burla absoluta a tots aquests arguments. Afirma que es va presentar a les eleccions amb la consulta en el programa i d'aquí no es mou. La maniobra de Bel, tanmateix, era clara: s'ho va preparar bé perquè, fos quin fos el resultat de la consulta de la vergonya, ell sempre hi guanyés. Si guanya la primera pregunta, podrà dir als seus respectats franquistes: "Nois, jo he fet tot el que he pogut per mantenir el monument, però..." I si guanya la segona podrà dir a tothom: "Jo m'he limitat a obeir el resultat de la votació". Magistral, oi? I miserable també. És a les escoles i als museus on cal fer memòria històrica tot erigint monuments en record de les víctimes dels genocides, com es fa a Alemanya, no pas preservant-ne l'escòria monumental que els honora.

Arribats aquí, Ferran Bel i els 19 regidors de la vergonya poden estar contents. Ja fa temps que compten amb el suport entusiasta de Falange Española, que demana "el mantenimiento y la iluminación del monumento a los caídos que hallaron la gloria en la Batalla del Ebro". Això sol ja ho diu tot. En realitat, però, la "pau" d'aquesta gent i dels qui, sota un vergonyós i hipòcrita vernís democràtic, els preserven els monuments, no és més que por. Por de nosaltres, dels qui no volem la nit. Raimon ho expressava meravellosament: "De vegades la pau no és més que por: por de tu i de mi, por dels homes que no volem la nit. De vegades la pau no és més que por."

Racó Català , 29/4/2016
 
El cas del bar Baobab Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 novembre 2016
Halassane N'Diaye
Halassane N'Diaye
El Baobab, del carrer Major, és un bar molt conegut a Sant Cugat, i el seu propietari, Halassane N'Diaye, una persona molt estimada a la ciutat. Vingut de Guinea Conakry després de conèixer la Montse, una antropòloga catalana que hi feia un treball de camp, Halassane va obrir les portes del local el 1989, i, d'aleshores ençà, amb la seva bonhomia i la qualitat dels seus entrepans, s'ha guanyat la solidaritat de la gent. Ho van demostrar les 250 persones que el 2009 es van aplegar en el sopar popular del vintè aniversari del bar. I és que quan tractes bé la gent, la gent et respon.

I la gent ha tornat a respondre amb la lectura d'un manifest en defensa del Baobab, arran d'una denúncia que li podria suposar de mil a deu mil euros de multa per romandre obert fins a les tres de la matinada la Nit de Nadal. Una única nit a l'any. La normativa obliga el Baobab a tancar a les onze de la nit, però fa 27 anys que es va crear la tradició d'anar-hi en acabar la Missa del Gall i ara ja és un punt de trobada santcugatenc. La gent ho expressa així: "És una trobada popular per compartir una nit especial." "Les meves filles, quan eren adolescents, venien sempre aquí, era un espai de trobada. I jo, com a mare, estava encantada de saber on eren. Em sap molt de greu que li posin una multa, no estic d'acord."

Cal entendre també la posició de l'Ajuntament que, davant la denúncia d'un veí, es veu obligat a actuar. "I per què no ho havia fet abans?", preguntarà algú. Doncs perquè en 27 anys no hi havia hagut cap denúncia. Ara n'hi ha hagut una i tenim un problema. El cas, però, crec que mereix una consideració. Vull dir que els casos especials necessiten mesures especials, i la tradició del Baobab, la Nit de Nadal, és un cas especial. Només cal veure el suport espontani que ha rebut, amb una cantada de nadales el 17 d'abril passat, i la recollida de signatures. Posaré l'exemple d'un altre cas especial: El Mesón. La normativa diu que cap establiment no pot envair la vorera per ampliar l'espai, però El Mesón ho fa. I a mi em sembla bé. Però per què se li ho permet? Per què se li permet tenir un espai envidrat fora de l'edifici? Doncs perquè El Mesón és un lloc emblemàtic de Sant Cugat, la qual cosa el converteix en un cas especial. I la Nit de Nadal al Baobab també és especial. Les normatives fan que el món sigui més habitable, no hi ha dubte; però flexibilitzar-les en benefici del sentit comú les fa més humanes.

Tot Sant Cugat , 29/4/2016
 
Els papers de Panamà i altres coses Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 26 octubre 2016
Els papers de Panamà i altres cosesEl nom de Panamà es molt eufònic. No m'estranya que John le Carré se'n servís per donar nom a la seva novel·la del 1996, 'El sastre de Panamà', portada al cinema uns anys després per John Boorman, amb Geoffrey Rush, Pierce Brosnan, Jamie Lee Curtis i, en un petit paper, el dramaturg Harold Pinter. Panamà és també el nom amb què és conegut el bonic barret de palla que duia posat el president nord-americà Theodore Roosevelt el 14 de novembre de 1906 en la seva visita a les obres del Canal. I ara, amb el rebombori internacional que ha causat la publicació dels anomenats 'Papers de Panamà', no tinc cap dubte que no trigarem a sentir parlar de la realització d'un film que es dirà exactament així: 'The Panama Papers'.

El volum de diners que hi ha al darrere de les empreses 'offshore' fundades a Panamà per clients d'entitats financeres com el Banc Sabadell, que té la seu social a Sant Cugat, el BBVA o el Santander, és tan enorme, tan gegantí –es parla de 500 bancs, més les filials i les societats pantalla-, que la sensació que deixa en la ciutadania és de ràbia i d'impotència. Ràbia i impotència, perquè l'home i la dona del carrer, és a dir, els contribuents nets, no tenen cap dubte que un cop els mitjans de comunicació generalistes posin els focus en altres temes informatius l'interès perdrà pistonada i els grans defraudadors romandran impunes. No parlo de persones o d'empreses que fan operacions per estalviar-se taxes, sinó del moviment de capitals que implica corrupció política, suborns o narcotràfic. El gran poder té mecanismes d'autoprotecció i és molt solidari amb els seus membres, siguin d'on siguin.

Deu ser per això que la frase que més sovinteja al carrer és que 'al final no passarà res'. Uns quants noms mediàtics que criden l'atenció –alguns fins i tot com a caps de turc- i poca cosa més. França, per exemple, diu que intentarà que l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic torni a posar Panamà a la llista de paradisos fiscals, i Panamà respon que, si ho fan, posarà impediments a les empreses franceses que pretenguin fer contractes o que demanin adjudicacions públiques. Paral·lelament, veiem que el sou dels presidents de les set principals entitats financeres de l'Estat espanyol arriba a la xifra global de 19,87 milions d'euros en un any. Entre els més immorals: Ana Botín, del Santander, amb 7,5 milions, i Francisco González, del BBVA, amb 5,57 milions. I entre els immorals petits: Josep Oliu, del Banc Sabadell, amb 2,84 milions, i Isidre Fainé, de CaixaBank, amb 1,15. Oliu i Fainé, tot solets, s'han apujat el sou un 0,2% i un 4,5%, respectivament. Tot perfectament legal. La gent de classe treballadora, mentrestant –la que no és desnonada-, es veurà observada amb lupa, perseguida i sancionada en cas que un punt o una coma de la seva declaració de renda no estigui en el lloc adient. Tanmateix no ens hem d'indignar ni fer-nos mala sang. Hem de ser comprensius i entendre que una cosa és el poder i una altra la ciutadania. El primer encarna la impunitat i la segona la indefensió.

Cugat.cat , 29/4/2016
 
Ens volen sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria' Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 octubre 2016
Ens volen sotmesos per salvar-nos de la 'bogeria'Ara fa només uns dies, la secretària general del Partit Popular, María Dolores de Cospedal, ens obsequiava amb unes declaracions que, referint-se al govern de Catalunya, deien exactament això: "Quan alguns obliden que estan sotmesos a l'imperi de la llei ataquen directament la democràcia." I afegia que "allò que divideix empetiteix". No són paraules noves, ja que formen part de la doctrina nacionalista espanyola que els tres membres del búnquer, Partit Popular, Partit Socialista i Ciudadanos, repeteixen dia rere dia. Però cal aturar-s'hi perquè sempre hi ha alguna ànima de bona fe que es deixa impressionar per l'ampul·lositat de l'expressió 'imperi de la llei'.

Per començar, cal dir a la senyora Cospedal que el Procés no ha oblidat pas que estem sotmesos a un imperi. Imperiet agònic, per ser més precisos, ja que, com deia el títol espanyol del remake de George Cukor d'un clàssic britànic, l'imperi castellà és luz que agoniza. Fins i tot l'argument del film li escau força, ja que parla d'un individu que pretén fer creure a la seva dona que està malalta i que s'ha tornat boja. Aquí n'hem parlat sovint de les frases dels membres del búnquer que defineixen la independència de Catalunya com una malaltia política. "Catalunya viu una malaltia col·lectiva", han arribat a dir. S'entén la maniobra, oi? Si voler la llibertat és una bogeria, el qui la vol és un boig. I atès que és boig, cal tenir-lo captiu per salvar-lo de la seva bogeria.

Allò que ataca directament la democràcia, senyora Cospedal, és l'imperi espanyol de la llei. Aquest imperi, com vostè l'anomena, constitueix en si mateix una vulneració dels principis democràtics i una violació dels drets humans. Negar la identitat d'un poble, negar-li fins i tot la condició de poble, amenaçar-lo amb la intervenció armada, privar-lo del dret a decidir i sotmetre'l a la voluntat d'un tercer no és una llei, és una agressió. Una agressió que tot demòcrata té l'obligació de rebutjar per una simple qüestió de dignitat i perquè no n'hi ha prou de ser demòcrata, cal defensar també aquests valors sempre que algú, valent-se d'una posició de poder, pretén violar-los. Altrament se n'esdevé còmplice.

Catalunya, per tant, no pot obeir cap llei totalitària per dues raons: la primera, per sentit comú, perquè constituiria un suïcidi; i la segona, per sentit moral, perquè no pot reconèixer la tirania espanyola. Només desobeeix el qui reconeix el poder d'un altre sobre ell. L'ús del mot 'desobeir' ja implica acceptació de la pròpia subordinació. Hom adduirà que, s'usi o no s'usi aquest mot, hi ha una realitat administrativa de dominació que s'imposa. És cert. Però cap llibertat administrativa no és assolible sense el previ alliberament mental del captiu. La llibertat, per entendre'ns, comença dins d'un mateix. No podem segar els barrots exteriors sense haver segat primer els barrots interiors. La nostra manera de parlar reflecteix la nostra manera de pensar.

Pel que fa a la frase "allò que divideix empetiteix", diguem que és una burda manipulació retòrica. La llibertat no divideix ni empetiteix. Allò que de debò empetiteix és la manca de llibertat. Empetiteix i destrueix. La llibertat és el dret de tota persona o col·lectivitat d'associar-se (o no) amb altres persones o col·lectivitats. El concepte subjacent de 'grandesa nacional' que hi ha en la frase de Cospedal és absolutament imperialista i ve a dir-nos: "Vosaltres sols no sou ningú, i només podeu ser alguna cosa com una pertinença nostra". La supèrbia, malauradament, impedeix que l'espanyolisme s'adoni del profund complex d'inferioritat que s'amaga darrere la creença que la grandesa d'una col·lectivitat nacional es mesura per la seva dimensió territorial o demogràfica. No és estrany, doncs, que l'Estat espanyol intenti desacreditar la llibertat de Catalunya. No suporta la idea de saber-se geogràficament més 'petit'. Tot glorificador de la grandària física s'esglaia davant l'anunci de la seva imminent petitesa.

El Món , 25/4/2016
 
La consideració social de l'escriptor Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 18 octubre 2016
La consideració social de l'escriptorPermeteu-me aquestes línies, a propòsit de Sant Jordi. Hi ha una pregunta que, com a escriptor, em fan tot sovint i que té només tres paraules: "Per què escrius?". Me la fan en qualsevol època de l'any, però sobretot per Sant Jordi. No és cap pregunta malintencionada ni res per l'estil, però em desagrada força perquè és fruit d'una manca de reflexió. M'explicaré. ¿Per què aquesta pregunta no es fa mai a un fuster, a un pastisser o a un lampista? Per què no se'ls pregunta mai: "Per què fas de fuster?" o "per què fas de pastisser? o "per què ets lampista?". Per què un escriptor ha d'explicar sempre per què escriu i, en canvi, n'estan exempts la majoria dels qui han triat altres professions?

Segons el meu parer, això és degut al fet que la professió d'escriptor no gaudeix de la mateixa consideració social que les altres perquè ser escriptor es considera un hobby, una cosa que hom fa com a complement després de guanyar-se la vida en coses serioses. L'escriptor és l'element exòtic de la família, és com l'infant que té traça per escriure i que per Nadal l'enfilem dalt d'una cadira perquè ens expliqui un conte o ens reciti una poesia i el puguem aplaudir.

Però passen els anys i els escriptors ens veiem obligats a respondre dia rere dia la mateixa pregunta perquè l'opinió que la societat té de nosaltres continua essent la mateixa. Doncs bé, jo escric perquè és la meva feina. No hi veig la notícia. La notícia, en tot cas, seria que essent pilot d'aviació fes de taxista. Però, si sóc escriptor, què se suposa què he de fer, si no és escriure? Pel que fa als meus llibres d'assaig, de ficció o de teatre, puc dir que cadascun té la seva pròpia entitat, però el discurs de fons és la reivindicació de l'ètica. De l'ètica i la dignitat. Dues coses molt poc contemporànies però sense les quals, per a mi, la societat es converteix en una selva i en el paradís dels depredadors. M'agrada aportar elements de reflexió als meus lectors perquè que se sentin més forts i més assertius en la defensa dels seus drets com a éssers humans.

Cugat.cat , 22/4/2016
 
Empar Moliner, la blasfema Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 17 octubre 2016
Empar Moliner, la blasfemaEl rebombori creat entorn la crema simulada d'algunes pàgines de la Constitució, per part d'Empar Moliner, en la seva secció del programa 'Els Matins', de TV3, amb denúncies a la Fiscalia i al Jutjat d'Instrucció, demostra moltes més coses que el dèficit esborronador de cultura democràtica de l'Estat espanyol. Demostra també fins a quin punt el franquisme continua ben viu a través de falsos demòcrates que, com he dit diverses vegades, han hagut de destenyir el color 'azul' de la seva camisa obligats per la conjuntura política dels nous temps. Amb tot, si Franco, en comptes de morir a 82 anys, hagués mort a 92, el règim s'hauria allargat fins al 1985. És cert que, per sort, moltes de les mòmies vivents d'aquells dies ja no hi son, però en queden els fills ideològics; uns fills que, tot i ser menys sorollosos que els seus pares, són força més sibil·lins. Són, per entendre'ns, molt més cínics, perquè han canviat la violència física per la impudícia.

Des d'aquí, per tant, expresso el meu suport a Empar Moliner per dues raons: la primera, perquè subscric fil per randa l'argument en què fonamenta la seva acció; i la segona, perquè, com a demòcrata, només puc estar al costat de la llibertat d'expressió, fins i tot d'aquella contrària a les meves idees, sempre que es faci a cara descoberta, sense covardia, i no atempti contra els Drets Humans. Arribats aquí, quin és el crim de què s'acusa Empar Moliner? Quin és el delicte que ha comès aquesta dona, perquè sigui cremada a la foguera de la sagrada inquisició espanyola –abans inquisició en nom de la fe catòlica, ara en nom de la fe hispànica– com ho eren en altres temps els heretges, els místics, els protestants, els morescos, els homosexuals...? Doncs senzillament protestar contra la suspensió, per part del Tribunal Constitucional, del decret català de pobresa energètica, que estableix la impossibilitat de suspendre el subministrament d'energia elèctrica dels consumidors en situació de vulnerabilitat entre els mesos de novembre a març. El pretext de Madrid per torpedinar la legislació catalana és que, com que aquest decret no existeix a Espanya, aplicar-lo suposaria "una discriminació dels consumidors de la resta de l'Estat". És a dir, atès que els espanyols pobres no tenen cap empara legal en aquest sentit i s'han de congelar a l'hivern, els catalans pobres tampoc no n'han de tenir i s'han de congelar igualment perquè, per damunt de tot, Espanya, a més de ser una 'unidad de destino en lo universal', és també una 'unidad de destino en la pobreza y en la congelación'.

Paradoxalment, no és Catalunya, amb el seu decret, sinó Espanya qui viola l'article 47 de la Constitució espanyola, que diu que "tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat" i que "els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret". És, doncs, el Tribunal Constitucional qui viola els principis que teòricament hauria de defensar. No cal dir que els catalans no som espanyols per la mateixa raó que tampoc no som francesos, danesos o mongols, però si Espanya, sempre tan gentil, ens hi considera, hauria de premiar-nos, no pas perseguir-nos, per ser els únics que ens ajustem a la lletra menuda del seu llibre sagrat.

D'altra banda, la Constitució espanyola i el Tribunal Constitucional estan profundament desacreditats, i Empar Moliner, amb molt bon criteri, va considerar que si la Constitució persegueix decrets catalans humanitaris i prohibeix que la gent en situació de pobresa pugui escalfar-se a l'hivern, és obvi que aquesta gent no té altre remei que escalfar-se amb la Constitució. Per això, per a il·lustrar-ho, va cremar-ne una d'imitació al plató televisiu.

Arran d'això, com he dit, la caverna, representada per PP, Ciudadanos, Vox, Societat Civil Catalana i el Grup de Periodistes Pi i Margall –trobo a faltar Manos Limpias i l'Associació Francisco Franco–, demana que Empar Moliner sigui duta a la foguera pels delictes de blasfèmia, provocació, rebel·lió, incitació a l'odi, incitació a la violència i ultratge a Espanya –trobo a faltar los Principios Fundamentales del Movimiento–, cosa que, en termes del segle XXI, vol dir defenestració, sanció econòmica i condemna de quatre anys de presó. Contra això, em sembla magnífica la rèplica de la vicepresidenta del govern de Catalunya, Neus Munté, dient que no hi ha "res més ofensiu que un govern consideri que impedir talls energètics a persones vulnerables és inconstitucional".

Tot plegat demostra el profund acomplexament del nacionalisme espanyol més caspós, que en el seu deliri dictatorial conculca la llibertat d'expressió i pretén emmordassar i empresonar la dissidència. Per a aquesta gent, Espanya no és un Estat, és una religió, i qui no hi combrega mereix la condemnació eterna. Fins i tot acusen Empar Moliner de fomentar l'odi. L'odi, acomplexats inquisidors, el fomenten les vostres accions en contra de la gent necessitada i dels drets i les llibertats nacionals de Catalunya, el fomenten la befa i l'escarni que vau fer d'un Estatut aprovat pel 89% del Parlament de Catalunya, la negació del dret inalienable a decidir i la criminalització de les urnes i dels dirigents escollits democràticament que les van posar al servei dels catalans i de la llibertat. No us importa que es talli el subministrament elèctric a la gent sense recursos ni el patiment que això comporta, especialment per als infants i les persones grans. Insensibles a la misèria, només teniu tres paraules al cap: Espanya, Espanya, Espanya. La vostra Espanya, l'Espanya de la qual totes les colònies han fugit, aquella Espanya que tan gràficament va descriure Pepe Rubianes i que abominen els espanyols demòcrates que els vostres mitjans de comunicació silencien. L'Espanya, en definitiva, de la qual ben aviat Catalunya s'alliberarà.

Empar Moliner té dret a blasmar la Constitució espanyola de la mateixa manera que altres tenen dret a sacralitzar-la. I és d'acord amb aquest principi i amb l'article constitucional número 20, que garanteix la llibertat d'expressió, que Moliner ha fonamentat la seva acció: "Es reconeixen i es protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l'escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció. [...] L'exercici d'aquests drets no pot ser restringit per mitjà de cap tipus de censura prèvia". Doncs bé, una Constitució que no garanteix el dret de les persones a reprovar-la no és una Constitució democràtica, com tampoc no és democràtic el comportament d'aquells magistrats, partits polítics i entitats que persegueixen els reprovadors. Davant d'una Constitució no democràtica, tot veritable demòcrata no té només el dret de reprovar-la, té també el deure ètic de fer-ho. I això és el que ha fet Empar Moliner: exercir un dret democràtic i complir un deure ètic.

El Món , 18/4/2016
 
Els Països Catalans ja tenen data oficial a Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 11 octubre 2016
Els Països Catalans ja tenen data oficial a Sant CugatEm sembla molt positiva la proposta de Convergència al ple de l'Ajuntament de Sant Cugat, per tal que la diada de Sant Joan tingui el reconeixement oficial com a Festa Nacional dels Països Catalans. La Diada ja existia des de feia anys, però li mancava el suport institucional. L'intent espanyol d'esquarterar la nació catalana dificulta força la connexió entre els diferents territoris de casa nostra i ha estat gràcies a la tasca formidable de les entitats culturals que s'ha aconseguit mantenir la flama enmig de la foscor imposada per Madrid. L'Estat ha posat tota mena de fronteres administratives entre el Principat, el País Valencià, les Illes i la Franja, a fi de neutralitzar els lligams entre aquests territoris, començant per la llengua.

Per això té tant de valor l'arribada de la Flama del Canigó, que se celebra per Sant Joan, gràcies a la iniciativa d'un català del nord, ara fa més de seixanta anys, ja que constitueix un element simbòlic de cohesió concentrat en un mateix dia als Països Catalans. Som contemporanis d'una etapa política que tindrà una transcendència enorme en la nostra història, l'etapa que acull el pas meravellós que suposa passar de ser una nació captiva a ser una nació lliure, i té molt de sentit que, com diu Carmela Fortuny, tinenta d'alcalde de Cultura, la moció presentada vulgui "visualitzar la Flama del Canigó i el seu simbolisme, sobretot en el moment que viu el país". D'això precisament es tracta.

És ben eloqüent que aquells que, des de Barcelona o des de Madrid, ens diuen que Catalunya vol aixecar fronteres, siguin els mateixos que no han deixat mai de construir-ne de ben elevades per interferir en la relació interna dels Països Catalans. Fins i tot van arribar a tallar l'intercanvi televisiu. En el nostre sintonitzador hi han d'aparèixer canals espanyols d'arrels totalitàries, però de cap manera podien fer-ho els canals de les Illes o del País Valencià. L'anterior govern balear va arribar a l'extrem d'impedir que les pel·lícules estrangeres doblades al català per TV3 es poguessin veure per l'emissora pública local. Talment com si Alemanya, adduint que l'austríac no és alemany, tanqués la porta a emissions procedents d'Àustria. El cas encara era més esperpèntic, perquè, amb l'excusa que no hi havia pressupost, projectaven les pel·lícules en versió espanyola. I és que, en realitat, tot plegat era una maniobra per esborrar el català de la petita pantalla i consolidar la substitució lingüística i la consegüent espanyolització d'aquella societat. Pel que fa al Principat, com dèiem, el procés d'independència és irreversible, i ha estat una molt bona decisió que la Festa Nacional dels Països Catalans tingui caràcter oficial a Sant Cugat.

Cugat.cat , 15/4/2016
 
Vergonya europea, ignomínia espanyola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 10 octubre 2016
Vergonya europea, ignomínia espanyolaEl comportament de la Unió Europea amb els refugiats que hi arriben és repugnant. Repugnant en el sentit més literal del terme, fins al punt que marcarà la història del nostre continent, com l'han marcada altres fets en el passat. La supèrbia, el despotisme, el racisme i el tracte ignominiós a unes persones que, emparant-se en els principis de la Declaració Universal dels Drets Humans, cerquen refugi en els nostres països tot fugint de la mort, de la fam, de l'horror i de la barbàrie, demana a crits una querella criminal contra la majoria de caps d'Estat europeus. Una querella criminal que els faci seure davant d'un Tribunal Penal Internacional per la seva inhumanitat. El vergonyós desistiment de responsabilitats i els càlculs electorals, amb el pretext que acollir massa gent suposaria un ascens de la ultradreta, són inadmissibles. Cal molta hipocresia i molt de cinisme per intentar justificar tanta inhumanitat amb una argumentació com aquesta. I encara bo que els corresponsals i els enviats especials dels mitjans de comunicació ens mostren les imatges de la situació. Si no fos per ells, si no fos per les seves càmeres i les seves cròniques, el tracte als homes, a les dones i als infants refugiats encara seria més vexatori. En alguns casos, aquest tracte fins i tot està per sota del que es dispensa als animals.

I dins de tanta sutzura hi trobem, és clar, l'Estat espanyol. Un Estat que no pot pretextar el perill que vingui la ultradreta per la senzilla raó que la ultradreta ja fa anys que és al govern. És la mateixa ultradreta que encobreix els crims del feixisme, protegint significats dirigents franquistes, i que n'obliga les víctimes a recórrer als tribunals argentins per tal que es faci justícia; és la mateixa ultradreta que manté amb diner públic una associació que porta el nom del genocida Francisco Franco; és la mateixa ultradreta que ha disparat bales de goma a immigrants mentre nedaven intentant arribar a les costes espanyoles amb un resultat de quinze morts; és la mateixa ultradreta que ni tan sols no ha cessat ni ha fet dimitir el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz, per aquests crims; és la mateixa ultradreta que a hores d'ara només ha acollit 18 refugiats –només 18– i que, per no quedar en evidència, pretén impedir que Catalunya pugui dur a terme el seu pla d'acollir-ne 4.500. Recordem, en aquest sentit, les paraules de la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría, pròpies d'un cabdill de dictadura bananera, dient al president Puigdemont que el govern de Catalunya no és ningú per oferir acollida als refugiats i que s'ha de sotmetre a la posició espanyola en aquesta qüestió. Una posició, com sabem, netament excloent i racista.

Però tant de bo totes les misèries de l'Estat espanyol vinguessin del Partit Popular. Malauradament no és així. Ciudadanos és la marca blanca del PP, pur falangisme repentinat, i el Partit Socialista és tan nacionalista espanyol com els altres dos. Varien les formes, això sí; les formes són importants. Però, com diu la saviesa popular, encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda. Tots tres partits pretenen desacreditar el dret a la llibertat dels pobles, en aquest cas el poble català, adduint que "ara que les fronteres han desaparegut, els catalans volen aixecar-ne una de nova". Talment com si la llibertat de tota nació democràtica, que no sigui un dels 194 estats membres de les Nacions Unides, constituís una amenaça per a la humanitat. L'argument és tan ridícul que fa riure. I encara més si tenim en compte que, dels 194 estats de l'ONU, n'hi ha una colla que no són democràtics. La llibertat no es concedeix ni es reparteix, la llibertat és un dret inherent a l'existència de tota persona i de tota nació amb consciència de ser-ne.

Voler ser lliure no és aixecar fronteres, voler ser lliure és simplement voler tenir l'estatus internacional que et garanteix el respecte dels altres i que et dóna veu i vot per dir-hi la teva amb el teu nom i no pas sotmès a la mordassa i als grillons que t'imposa un tercer. L'Estat espanyol és membre de la Unió Europea, i tant l'un com l'altra han quedat ben retratats amb el drama dels refugiats. Tots dos demostren a consciència que són una vergonyosa apologia de les fronteres i que els seus principis són aquests: murs, reixats, filferrades, forces armades, rebuig, menyspreu o violència contra els qui demanen asil i una mica d'humanitat per poder sobreviure. Una Unió Europea amb aquests principis no té cap futur i està abocada a la desintegració. És únicament un club elitista els hipòcrites integrants del qual venen armes als qui provoquen la fugida massiva de persones fins a deixar-les sense cap més alternativa que la de jugar-se la vida intentant trucar a la nostra porta, una porta que només obrim no pas per acollir-los sinó per agafar-los com si fossin bestiar i enviar-los a un Estat com Turquia que no garanteix els drets humans. Déu meu, quanta vilesa!

No és pas per aixecar fronteres que Catalunya vol ser lliure, és justament per impedir que estats com l'espanyol, que les volen ben altes, ben reforçades i ben xenòfobes, l'obliguin a ser tan involutiva i tan ignominiosa com ells. És, en definitiva, per poder prendre lliurement les seves decisions, en tots els ordres de la vida, que Catalunya vol la llibertat. Llibertat per acollir dignament i amb respecte milers de refugiats sense que règims ultranacionalistes i antidemocràtics com l'espanyol li ho impedeixin. Llibertat per poder viure amb dignitat, llibertat per poder ser.

El Món , 11/4/2016
 
La dinamització del barri del Monestir Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 setembre 2016
La dinamització del barri del MonestirEl procés participatiu que s'ha obert recentment per elaborar el pla de millora del barri de Monestir de Sant Cugat, gràcies a una moció conjunta de Convergència i Esquerra, és molt engrescador, perquè ofereix una cosa que no sovinteja, que és permetre que el veïnat decideixi com vol que sigui el seu barri en la pròxima dècada. Serà una oportunitat excepcional per esmenar el dèficit d'infraestructures que arrossega aquesta zona de la ciutat.

En aquest procés, que s'allargarà fins al mes de novembre d'enguany, la gent podrà presentar-hi propostes de tota mena, especialment les relacionades amb la mobilitat, els equipaments, el comerç, l'espai públic o l'habitatge, però també sobre qüestions que, tot i tenir incidència en el dia a dia del barri, poden passar més desapercebudes. És ben segur que hi ha petites problemàtiques que, pel fet d'afectar un nombre reduït de gent, queden eclipsades per altres de més grans, però que també tenen la seva importància. Ara és l'hora, doncs, d'exposar-les, de parlar-ne i d'introduir-hi les millores pertinents.

Jo crec que vuit mesos és un temps prou ampli perquè tothom se n'assabenti i pugui dir-hi la seva. És probable que algú pensi que el barri del Monestir-Sant Francesc, pel fet d'incloure bona part del centre de la ciutat, és el més ben servit, cosa que en certa manera és certa i té alguns avantatges, però també té inconvenients que li són inherents. La transformació de Sant Cugat, de poble a ciutat, amb un creixement demogràfic espectacular en molt pocs anys, que ens situa al llindar dels 90.000 habitants, té unes servituds de trànsit rodat i de sorolls urbans que incideixen inevitablement en la vida dels veïns del centre neuràlgic i del seu entorn. El Pla d'Estratègies Urbanes, per tant, pretén que es produeixi una pluja d'idees i d'aportacions individuals o col·lectives gràcies a les quals tothom pugui sentir-se útil i orgullós d'haver contribuït a l'enriquiment de la vida social del seu barri.

Cugat.cat , 8/4/2016
 
Johan Cruyff, l'home que deia sempre el que pensava Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 setembre 2016
Johan Cruyff, l'home que deia sempre el que pensavaL'espontani i sentit adéu a Johan Cruyff, mort prematurament a una edat en què encara hauria pogut fer un munt de coses, especialment a través de la seva fundació, ha demostrat una vegada més que allò que dóna la mesura del nostre pas per aquest món no és la vida, sinó la mort. La vida de les persones, especialment d'aquelles que, com ara Cruyff, han decidit nedar a contracorrent, que detesten l'ambigüitat i que mai no reverencien cap poder, està marcada per episodis de fortes tensions i de sonors enfrontaments que la mort, amb bon criteri, redueix a la categoria de meres banalitats. Cruyff, com sabem, va protagonitzar molts enfrontaments dialèctics i va conrear un bon nombre d'enemics. N'hi va haver que l'odiaven perquè confonien la seva assertivitat amb insolència. No suportaven que algú pogués ser tan desinhibit, tan lliure, en l'expressió del seu pensament, i, per bé que va aconseguir grandíssimes victòries, n'hi va haver molts que, mortificats per l'odi que li tenien, vivien pendents dels errors que pogués cometre per tal de clavar-li els ullals.

No tinc la certesa que Cruyff fos un home de gran cultura, més aviat diria que no, però és ben cert que era un home altament intel·ligent, i va ser amb aquesta intel·ligència, no pas amb la cultura ortodoxa, com es va obrir pas a la vida fins a forjar la figura mítica en què avui s'ha convertit. La simplicitat amb què expressava els seus lúcids raonaments o amb què mostrava la seva actitud davant la vida, feia que moltes oïdes poc reflexives menystinguessin el seu discurs. Els sonava tan simplista que hi veien més un infant que un adult. Per això reien quan el sentien dir que no necessitava atletes en el terreny de joc, sinó jugadors que fessin córrer la pilota, perquè és la pilota el que ha de córrer i no pas els jugadors. Els jugadors es fatiguen, la pilota no. I si la domines, si en tens la possessió el vuitanta per cent del temps, l'adversari només en disposa d'un vint per cent per a fer-te gol. Per aquesta raó, contràriament a la demanda de la resta d'entrenadors, que volien moviment, ell demanava cervell, perquè creia que el futbol es juga amb el cervell i consisteix a ser en el lloc adient en el moment escaient, ni massa aviat ni massa tard. Contra el cervell, els mediocres o els destralers empren la violència o allò que, dissimuladament, se'n diu "jugar al límit del reglament". I ho justifiquen dient que "el futbol és un esport de mascles", cosa que demostra que "mascle" i "cervell" mai no acostumen a fer bona parella.

Cruyff va canviar la manera de pensar en el terreny de joc aplicant-hi valors que són extensibles a altres àmbits de la vida. Ho va fer perquè era un meravellós idealista que s'estimava més perdre, tot i fer un joc brillant, que no pas guanyar fent un joc testosterònic. La testosterona pot ser útil per marcar paquet a la platja o per desqualificar persones a les xarxes socials tot amagant covardament la identitat, però no serveix per a construir valors humans edificants. El menyspreu de Sandro Rosell a Johan Cruyff, l'any 2010, per exemple, fent que retornés la insígnia de president d'honor del FC Barcelona, que li havia lliurat Joan Laporta, és una mostra de testosterònica mediocritat. Una mediocritat que si algun record deixarà serà el d'una covarda fugida.

Allò que importa, tanmateix, és que sota el mestratge de Johan Cruyff el FC Barcelona ha assolit l'excel·lència i s'ha convertit en el més lloat i admirat club del món. Un fruit exquisit de la racionalitat nòrdica i de l'enginy mediterrani. Bedankt, Johan Cruyff.

El Món , 4/4/2016
 
El franquisme i el seu monument de Tortosa Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 setembre 2016
El franquisme i el seu monument de TortosaComparteixo plenament l'avaluació que fa el conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, de diverses institucions de l'Estat espanyol, en què hi veu "seqüeles de la malaltia política" que va ser el franquisme. Romeva al·ludeix a les polítiques portades a terme per altres estats europeus amb cultura democràtica per tal de difondre la seva memòria històrica i les contrasta amb les polítiques espanyoles destinades precisament a aconseguir just el contrari, és a dir, el desmemoriament.

El judici de Nuremberg va ser lloable, això és obvi, però també ho és que es va quedar molt curt amb relació a la magnitud del que va significar el nazisme. Però és que el franquisme i els seus crims contra la humanitat no sols no han tingut cap Nuremberg, sinó que no han tingut tampoc cap mena de judici. Cap. I fruit d'això, fruit d'aquesta operació anestèsica que comença amb la mort de Franco, ens trobem que són diverses les institucions de l'Estat amarades de franquisme i que encara hi ha franquistes que, tot substituint la camisa azul per la camisa blanca, continuen movent els fils de l'Estat espanyol.

Aquest estat de coses ha permès que sinistres personatges, com ara Manuel Fraga Iribarne o Rodolfo Martín Villa, no fossin portats davant d'un Tribunal Penal Internacional o que l'Estat espanyol –amb governs del PP i del PSOE, indistintament–, continuï negant-se a demanar perdó a Catalunya per l'afusellament del president Companys o a reobrir el cas Puig Antich. Fixem-nos que és la justícia argentina qui està investigant diversos crims del franquisme i qui vol interrogar els exministres Martín Villa i José Utrera Molina, que Espanya protegeix.

Arribats aquí, resulta vergonyós que l'Ajuntament de Tortosa es negui a retirar el monument franquista d'aquella ciutat i que, per tal de quedar bé amb els feixistes, pretengui rentar-se les mans i abrigar-se amb capa d'altri carregant el mort a la ciutadania per mitjà d'una consulta. És repugnant. No em puc imaginar una cosa així a Alemanya amb un monument nazi. Que potser l'alcalde, el senyor Ferran Bel, té por de perdre vots? Tants vots feixistes hi ha a Tortosa? Significa això que governa gràcies als vots d'aquesta gent? I si fos així, no té escrúpols de consciència, o senzillament és covardia? Déu meu, quina vergonya, la pretensió de fer una consulta per demanar permís per retirar un monument que enalteix els crims contra la humanitat, no fos cas que els amics dels criminals s'ofenguessin. A quins extrems d'indignitat hem arribat! Actituds com aquesta expliquen perquè el franquisme no ha tingut el seu Nuremberg. Esperem que el senyor Bel rectifiqui, o que algunes persones properes, amb cinc dits de front, el facin rectificar. La democràcia ha de ser un instrument al servei dels Drets Humans, no pas un subterfugi per legitimar-ne els violadors.

Nació Digital , 2/4/2016
 
El meu amic Jaume Pla Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 16 agost 2016
El meu amic Jaume PlaEl Premi Extraordinari Ciutat de Sant Cugat d'enguany, concedit a l'actor Jaume Pla, m'ha fet molt feliç i vull felicitar l'alcaldessa Mercè Conesa per la sensibilitat d'haver-lo proposat. Jaume Pla és un amic, un gran amic, cosa que vol dir que valoro les seves qualitats humanes i que, consegüentment, sento una gran alegria pels èxits i el reconeixement que la seva persona pugui aconseguir.

Amb en Jaume compartim moltes coses. Compartim ideals, compartim inquietuds, compartim amor pel teatre, compartim tertúlies, converses, amistats, dinars, sopars, representacions teatrals... i també discussions. Ep! Discussions amicals de caràcter escènic sobre la manera de dir una frase determinada o el gest que l'ha d'acompanyar. Jo li dic: "És que no m'escoltes, Jaume"; i ell em respon: "És que ets massa rigorós, Víctor". I em sembla que tots dos tenim raó. Ell és molt pertinaç i jo sóc molt meticulós. Per això discutim, però mai no ens barallem. Són coses diferents. I, ves per on, aquestes petites discussions m'agraden. M'agraden en el cas que explico i m'agraden quan les veig en altres persones que s'estimen, perquè penso que l'autèntica amistat és justament això. El veritable amic et renya a la cara i et defensa a l'esquena. Vull dir que els amics de debò no són els que et donen sempre copets a l'esquena i et canten les excel·lències, sinó els que no dubten a dir-te "molt bé" o "molt malament" quan així ho pensen. Els primers t'inflen, els segons et fan créixer.

El Premi Extraordinari que han donat a Jaume Pla, per tant, és totalment merescut. En Jaume és un home extraordinari. Ho és per la seva trajectòria professional, de més de seixanta anys als escenaris, ho és per la seva humanitat, sempre càlida, receptiva i generosa, i ho és per la seva prodigiosa força de voluntat. En Jaume Pla és al llindar dels 88 anys, i l'esforç titànic que ha fet, malgrat això, durant nou mesos, dia rere dia, memoritzant i assajant el personatge de l'obra Abans que pugi el teló, i preparant-se per romandre vuitanta minuts tot sol a l'escenari, ha estat molt més que admirable. Sobretot tenint em compte que hi ha reeixit espectacularment. Ha fet una feina que mereixeria un Premi Nacional de Cultura en l'àmbit teatral. Per això m'agradaria tant que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts li ho tingués en compte. En la ficció de l'obra, el personatge espera una trucada telefònica que culminaria la seva carrera; en la realitat de la vida, seria meravellós per a l'actor que aquesta trucada es produís. Passi el que passi, però, en Jaume Pla seguirà essent una gran persona, i la seva amistat és una de les coses bones que m'ha donat la vida. Res no em farà més feliç que per molts anys puguem continuar-nos discutint.

Cugat.cat , 1/4/2016
 
La llengua catalana no està normalitzada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 08 agost 2016
La llengua catalana no està normalitzadaLa situació de la llengua catalana, diguem-ho sense embuts, és inquietant. El cataclisme que va suposar la imposició d'una altra llengua a casa nostra ha estat demolidor, és cert. Però la recuperació d'algunes llibertats democràtiques no ha impedit que la llengua dominadora mantingui uns privilegis que es nodreixen de l'espai cruspit a la llengua catalana. Tot sovint he estat membre de jurats de premis literaris per a joves estudiants i he de confessar que, llevat d'unes poques excepcions, el nivell lingüístic és deplorable. Realment deplorable. Formalment són textos en català, és clar, però en realitat són textos en catanyol.

La situació, tanmateix, no és inquietant només per aquesta raó. Ho és, sobretot, perquè estem parlant de joves escolaritzats en català, amb tota mena d'instruments al seu abast per a dominar la llengua, i estem parlant també de l'abúlia amb què s'ho miren fins i tot molts dels qui cerquen un premi literari. Els joves són el futur, ells són els qui faran que la llengua catalana perduri o que es converteixi en un dialecte de l'espanyol. I, en aquest sentit, és preocupant que hi hagi tants joves catalans amb greus problemes d'escriptura i d'articulació d'un discurs en català. Més nois que noies, val a dir-ho. Les noies dominen força més els ressorts del llenguatge i de la comunicació, tant oral com escrita.

L'anorreament nacional i lingüístic que ha patit el nostre poble ha fet molt de mal a la llengua, prou que ho sabem. Però això encara hauria d'esperonar-nos més a protegir-la per tal que tingui a casa nostra el mateix tremp i la mateixa vitalitat que el danès a Dinamarca o el portuguès a Portugal. Tinguem-ho ben present: si una llengua no és imprescindible per a viure en el territori que la té com a pròpia és perquè n'hi ha una altra que n'ocupa el lloc. Hem d'interioritzar que ningú no parlarà la nostra llengua si nosaltres no la parlem, que ningú no la respectarà si nosaltres no la respectem. Les llengües, com tota cosa viva, no estan al marge de les lleis de la naturalesa, i a la naturalesa no sobreviu ni el més simpàtic ni el més atractiu; sobreviu el qui sap adaptar-se millor als canvis que es produeixen en el seu entorn. Ens han fet creure que la normalitat estava assolida i ens ho hem empassat. Ho hem fet per bona fe i també per comoditat, com el qui es treu un pes de sobre. Però ens cal reaccionar, perquè creure que la llengua catalana ja està normalitzada ens converteix en perpetuadors inconscients de la seva marginalitat.

El Món, 28/3/2016
 
L'absolutisme cínic de l'Estat espanyol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 01 agost 2016
L'absolutisme cínic de l'Estat espanyolNo sé si ens hem aturat a reflexionar-hi, però és prodigiosa la facilitat amb què l'independentisme ha deixat orfe d'arguments el nacionalisme espanyol. Mentre Catalunya era un poble amb la consciència adormida –estabornida, n'hauríem de dir–, els col·lectius que defensaven el país actuaven per reacció a les constants agressions que arribaven de Madrid. Era sistemàtic: acció-reacció, acció-reacció, acció-reacció... Era un bucle pervers, perquè no sols feia que els col·lectius esmentats tinguessin una falsa sensació d'avenç, sinó que els neutralitzava mantenint-los entretinguts elaborant reaccions i respostes. Per entendre'ns: si cada cop que surts de casa per anar a un lloc caus en el parany d'aturar-te a discutir amb qui no vol que hi vagis, és obvi que se't farà de nit sense que hagis avançat ni un pam, i l'endemà, i l'altre, i l'altre hauràs de tornar a començar infructuosament fins que et moris.

Tanmateix, això s'ha acabat. Catalunya ha despertat i la seva presa de consciència ha desmuntat el parany. Ara és Madrid qui va a remolc de Catalunya, ara és el nacionalisme espanyol qui viu atrapat en el bucle de l'acció-reacció. I el més divertit és que no se'n pot sortir, perquè un Estat amb principis absolutistes se sent testosterònicament obligat a respondre enfurit davant cada acció assertiva dels catalans. És el viu retrat del caçador caçat. Per això, d'un temps ençà, el nacionalisme espanyol insisteix i insisteix a titllar els catalans de tot allò que és el viu retrat de si mateix. Talment com si un lladre es defensés titllant de lladre la víctima, o un franquista titllés de franquista un llibertari, o un totalitari titllés de totalitari un demòcrata. És ridícul i estèril, és clar, però d'allà on no n'hi ha, no en pot rajar.

Observem què diu el Partit Popular, amb el suport del PSOE i de Ciudadanos: "El procés català és contrari a la Constitució, a les lleis, al sentir majoritari dels catalans i a la voluntat democràtica de tots els espanyols. [...] El Procés prefigura un règim antidemocràtic i pròxim al model dels estats totalitaris" ja que "rebutja la separació de poders, incompleix la llei, ignora els òrgans jurisdiccionals i les seves decisions i es posiciona al marge de l'Estat de dret." I hi afegeix que "el denominat procés pretén trencar amb la Constitució del 1978 i l'Estatut de Catalunya, dos textos que garanteixen els drets i les llibertats dels catalans i l'exercici del seu autogovern."

D'això, se'n diu 'absolutisme cínic'. És a dir, la prohibició de la llibertat per mitjà de la criminalització dels qui volen exercir-la. Per idèntica raó, el Parlament europeu deu ser també un Parlament "antidemocràtic i pròxim al model dels estats totalitaris", ja que pren decisions que són contràries a la Constitució espanyola, com ara la defensa de l'autonomia portuària per evitar que els ports de Barcelona i València siguin espoliats i obligats a mantenir els ports deficitaris d'Espanya. I és que el fanatisme religiós de l'Estat espanyol, amb relació a la seva Constitució, arriba al grau de paroxisme i de creure que la llibertat són les seves cadenes, i que tot el qui vulgui desencadenar-se és un foll o un criminal. "La libertad soy yo", diuen les seves taules de la llei, i fora d'aquella llei tot són tenebres, cataclismes i malvestats.

Però tot és una gran mentida, començant pel fet que Espanya sigui una nació. Espanya no és una nació ni ho ha estat mai. Mai. També és rotundament fals que el Procés vagi en contra "del sentir majoritari dels catalans". L'única dada que podria avalar aital afirmació seria un referèndum com el d'Escòcia, i aquest referèndum no s'ha fet. I no s'ha fet precisament perquè l'Estat no vol córrer el risc d'haver-se d'empassar un resultat que li anul·li la cantarella actual. De prohibir que la gent voti, PP, PSOE i Ciudadanos en diuen 'democràcia'. Consegüentment: qui vol votar és un totalitari. I com que és internacionalment sabut que a l'Estat espanyol no hi ha separació de poders –raó que el fa aparèixer en un número escandalosament baix del rànquing de democràcies– i que l'anomenat Tribunal Constitucional no és res més que una delegació del Partit Popular i del Partit Socialista, la reacció immediata és acusar el procés català "d'ignorar els òrgans jurisdiccionals i les seves decisions". El cert, però, és que davant d'un Estat absolutista, amb òrgans judicials al servei del poder, tot demòcrata té el deure ètic de la insubmissió com a única via per a defensar justament l'Estat de dret.

Finalment, resulta còmic que ens diguin que la Constitució del 1978 i l'Estatut de Catalunya "garanteixen els drets i les llibertats dels catalans i l'exercici del seu autogovern." Ah, sí?! Aleshores, de quina llibertat i de quin autogovern estem parlant? Quina mena de llibertat i d'autogovern són aquests, que no permeten que el poble català pugui decidir per si mateix? Com pot autogovernar-se un poble, si no és lliure i independent? Com pot tenir garantides les llibertats una nació sotmesa a la voluntat d'un Estat que se li declara superior? La resposta a aquestes preguntes és força diàfana: les llibertats i l'autogovern de Catalunya només estaran garantits amb els atributs propis d'un Estat independent. L'Estat català.

El Món, 21/3/2016
 
Després del Dia de la Dona, la discriminació continua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 28 juliol 2016
Després del Dia de la Dona, la discriminació continuaUn dels contrapesos de la celebració dels anomenats Dies Internacionals, ja sigui de la Dona, de l'Infant, de la Pau, etc, és que la concentració de ressò mediàtic que generen els dies previs deixa tot seguit una enganyosa sensació d'haver cobert l'expedient o d'haver complert un deure anual. Talment com si el fet d'haver-ne parlat un dia ens alliberés d'haver-ho de fer la resta de l'any. L'argument, per entendre'ns, seria: "Ep! Ja n'he parlat!"

El cert, però, és que, per bé que el Dia Internacional de la Dona Treballadora, que es va celebrar el 8 de març passat, ja l'hem deixat enrere, les causes que el motiven romanen inalterables. A mi personalment sempre em provoquen disgust aquestes fotografies de grup en què la immensa majoria de persones que hi apareixen són homes. La foto recent de la cimera sobre els refugiats que arriben a Europa mostrava només quatre dones entre un munt d'homes. D'altra banda, si he comptat bé, em sembla que actualment, dels 194 estats membres de les Nacions Unides, només n'hi ha setze el màxim càrrec dels quals estigui ocupat per una dona. I el mateix podem dir de les fotos de conjunt a escala nacional o comarcal de l'esfera privada, com ara els Premis Cambra, que concedeix la Cambra de Comerç i Indústria de Terrassa, en què, forçant la vista, només s'hi pot descobrir quatre o cinc dones entre una trentena d'homes.

Tant de bo, però, la discriminació només fos a la parta alta. Dissortadament, la força laboral al món està integrada només per un 50% de dones, i la majoria desenvolupen tasques mal retribuïdes i precàries que han de complementar amb tasques de la llar i d'atenció familiar, la qual cosa les situa en una posició de dependència dels seus marits. Recordem igualment la discriminació femenina que es produeix en els productes de consum. En aquest camp, hi trobem roba, xampús, suavitzants, joguines, bicicletes, maquinetes d'afaitar, material escolar... amb preus més alts. Les dones poden arribar a pagar fins a un 53% més que els homes per un mateix producte. I si a aquest estat de coses hi afegim la violència física o sexual de què són víctimes tot sovint, la situació encara s'agreuja més. Pensem que les dones representen les dues terceres parts de les víctimes d'homicidis comesos per la parella o en l'àmbit familiar. I, tanmateix, un 60% continua sense denunciar les agressions. "És el món que tenim", pensarà algú arronsant-se d'espatlles. I és cert, és el món que tenim. Però no ens l'ha imposat pas cap força extraterrestre. El món on vivim –entenent "món" per "societat"– l'hem creat nosaltres i tenim el deure ètic de regenerar-lo.

Cugat.cat , 18/3/2016
 
La "crisi de convivència" de Meritxell Batet Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 26 juliol 2016
La "crisi de convivència" de Meritxell BatetNo és pas perquè sigui mentida –que ho és–, ni tampoc perquè denoti una vergonyosa aridesa argumental –que també–, la raó per la qual resulta patètica la cantarella sobre la terrible crisi de convivència a Catalunya arran del Procés, sinó perquè mostra descarnadament els principis autoritaris i absolutistes dels qui la propaguen, que són PP, PSOE i Ciudadanos. Ho veurem analitzant les paraules que Meritxell Batet, diputada i secretària d'estudis i programes del PSOE, i membre de l'equip negociador per a la investidura de Pedro Sánchez, va dir dies enrere al programa Via Lliure, de RAC1, en ser entrevistada per un excel·lent Xavi Bundó. En el decurs de l'entrevista, en aparèixer el tema de la "crisi de convivència" que Pedro Sánchez repeteix a tort i a dret, Batet va respondre això:

Batet: "A Catalunya hi ha més dificultats per pensar i per parlar. Sobretot de determinats temes. És a dir, allà on mai no hi havia hagut conflicte, per exemple dins les famílies o en l'entorn de la feina, sí que hi és. No sé si és una crisi de convivència, en tot cas sí que hi ha un tema que enrareix les relacions, i jo crec que això no és bo per a una societat."

Presentador: "Quan diu que costa parlar de determinats temes, què vol dir? Hauríem de ser més explícits en això, perquè una 'crisi de convivència' és un argument molt gros. Quan diu 'dificultat de parlar', què vol dir exactament?"

Batet: "Doncs que hi ha temes que generen conflictivitat en les relacions personals. És a dir, que comences a parlar i en lloc de parlar en un to serè i exposar punts de vista que poden ser diferents, i arribar a acords, o no arribar-hi, i cadascú seguir pensant el mateix, doncs hi ha determinats temes que el que generen és un conflicte entre amics o entre treballadors d'un mateix lloc o amb familiars."

Presentador: "I això en el debat sobre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, o sobre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, no es produeix, oi?"

Batet [incòmoda]: "Bé..., estem parlant de la societat..."

Presentador: "Estem parlant de famílies en què el fet que el pare sigui del PSOE i el fill de Podemos, no genera el mateix debat, oi?"

Batet [incòmoda]: "Bé..., vostè m'ha preguntat per una qüestió concreta, i jo visc a Catalunya part del meu temps i això sí que ho he detectat. És a dir, hi ha una major dificultat, com a mínim en els entorns en què jo em moc, que poden ser molt diversos, des de la universitat fins al familiar, passant pels veïns. Sí que es produeix aquesta qüestió, que és diferent a temps anteriors.

Fa sentir vergonya aliena que algú que es diu d'esquerres s'expressi en aquests termes. És a dir, que arribi a l'extrem de criminalitzar el dret a la llibertat sota el pretext que aquesta reivindicació fa que la gent no pugui pensar ni enraonar. La senyora Batet i el Partit Socialista, talment com la dreta més dreta, enyoren els temps en què aquesta reivindicació no existia gràcies al fet que el moviment independentista era testimonial o minoritari. Ara, en canvi, l'independentisme té majoria absoluta al Parlament i els testimonials o minoritaris són la senyora Batet i el seu partit. Residuals, n'hauríem de dir, per ser precisos. I és que les coses han canviat molt, oi, senyora Batet? Temps era temps...

La grémola de la senyora Batet i companyia recorda força la de l'amo blanc que es planyia de la fi d'aquells temps en què els lacais negres eren submisos i no pensaven en coses tan enutjoses i conflictives com la llibertat. De sobte, però, havien aparegut tot de lacais insubmisos que escalfaven el cap dels seus companys, parlant-los de drets i de dignitat, i les coses van fer un tomb. Els lacais més porucs o més afavorits per l'amo blanc prou que s'hi resistien, i també ho feien els lacais convençuts que un negre no pot decidir per ell mateix, perquè només l'amo blanc sap què convé al lacai negre. Però els insubmisos creixien i creixien en nombre i ja no tenien por. Ni dels crits ni del fuet. Quina crisi de convivència més funesta! Allò era la fi del món.

Pedro Sánchez, cap de la senyora Batet, està consternat i parla de la "crisi de convivència que pateix Catalunya". És a dir, que el fet que el 80% dels catalans vulgui celebrar un referèndum per decidir el futur polític de la nació catalana ho considera una malaltia, un tumor maligne que cal extirpar. Ho diu algú que gosa dir-se demòcrata i d'esquerres. Com hi ha món!

Benvolguda senyora Batet, la controvèrsia és inherent a la naturalesa humana. Els escriptors en sabem força, d'això, perquè sense controvèrsia, sense conflicte, no hi hauria literatura, no hi hauria dramatúrgia, només hi hauria pensament únic. La dissidència, la discrepància, com l'amor o l'amistat, són l'essència de les relacions humanes, i és un fet demostrat per la vida que no hi ha relació, per apassionada i incandescent que sigui, que no es pugui trencar fàcilment. La història de la humanitat és una història de dominació sistemàtica d'uns sobre uns altres i de lluita persistent d'aquests altres per alliberar-se'n. Digui'm una sola obra literària, teatral o cinematogràfica que no plantegi cap conflicte d'interessos entre els seus personatges, digui'm una sola coexistència, per pacífica que sigui, en què no sorgeixi mai la controvèrsia o la dissidència. I digui'm en virtut de quina superioritat moral pot algú creure's amb dret de negar a un tercer la finalització d'una relació.

La nostra vida no té sentit sense llibertat, senyora Batet. Cap sentit. S'han acabat els temps en què el pensament únic de la hispanitat era acceptat submisament pels catalans, com un designi diví, i la dissidència era reprimida. Ara hi ha hagut una presa de consciència del dret a una vida pròpia i nominal, sense imposició de documents nacionals de falsa identitat, i Catalunya ja no tornarà a la cleda espanyola. Potser vostè, que també és catalana, ens dirà que no vol pas la llibertat. Molt bé. I què? Què fan els demòcrates quan discrepen sobre una qüestió? Potser estic equivocat, però tinc entès que voten. Posen una papereta en una urna i accepten l'opció majoritària. Posem les urnes, senyora Batet? Fem un referèndum vinculant per tal que els catalans diguem si volem ser lliures o captius? No li agrada la idea, oi? Quan la derrota es veu a prop, les urnes fan molta por, és comprensible. L'absolutisme és més segur. És millor tancar-se a pany i forrellat davant les veritats conflictives. Doncs les posarem, les urnes. Les posarem d'acord amb la legalitat catalana; les posarem d'acord amb les nostres pròpies lleis. Perquè una nació que no té lleis pròpies, senyora Batet, no és una nació lliure; és una nació sotmesa a les lleis d'una altra nació.

El Món , 14/3/2016
 
L'exèrcit en la Catalunya lliure Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 25 juliol 2016
L'exèrcit en la Catalunya lliureAra fa uns dies, en unes declaracions fetes a un mitjà de comunicació, l'amic Àlvar Roda, membre del patronat de la Universitat Internacional de la Pau, deia que la Catalunya Estat "podria optar per no tenir exèrcit, però segurament els organismes internacionals li ho reclamaran de cara al seu reconeixement. [...] El reconeixement molt possiblement et vindrà si col·labores amb el conjunt de la indústria militar; perquè les guerres són un negoci. [...] Aquest és un debat que encara no hem tingut com a societat. [...] Per principi, l'Estat català no ha de tenir exèrcit". I afegia que "Catalunya ja té un exèrcit: l'espanyol. L'exèrcit té mentalitat d'envair Catalunya? No. Al govern i a l'exèrcit espanyols hi ha gent intel·ligent, i ens hi podem entendre molt bé en els temes de seguretat i defensa exterior."

Arribats aquí, estic d'acord en alguns punts i discrepo sobre uns altres. Discrepar no és dolent, però. La discrepància civilitzada sempre és debat, altrament esdevé cridòria. Començant pels punts d'acord, jo mateix m'he manifestat públicament poc favorable a fornir d'un exèrcit l'Estat català. De fet, sóc una de les persones -entre les quals també hi era l'Àlvar Roda- que van donar suport al manifest 'Catalunya per la seguretat humana i la pau', de l'any 2013, que propugnava la transició pacífica cap a un Estat català sense exèrcit i basat en la cultura de la cooperació. Jo, com en Roda, també penso que l'argument segons el qual els exèrcits són útils per combatre el terrorisme està completament desacreditat per la realitat. Llevat que decretem l'estat d'alerta permanent i militaritzem els carrers, s'ha demostrat que els exèrcits no aturen atemptats. Que no tenen exèrcit, França, l'Estat espanyol o els Estats Units? Em sembla que sí, oi? I de què els ha servit, a l'hora d'impedir les massacres que s'han comès a casa seva? Una altra cosa és que el terrorisme sigui un pretext per incentivar la cursa armamentista.

Això, però, no significa que calgui caure en una mena de 'bonisme càndid' tot obviant la naturalesa humana i les seves misèries. Estem parlant d'una qüestió que em sembla importantíssima a escala internacional i que, per aquest motiu, l'he argumentada de manera molt més extensa en el llibre 'La independència explicada al meu fill'. Però, per cenyir-me al format d'aquesta columna, remarcaré que el rebuig dràstic a un model militar com l'espanyol o el francès, posem per cas, no hauria de ser forçosament incompatible amb l'opció de tenir uns cossos d'elit per a tasques o missions molt específiques en terra, mar i aire. Es tractaria, per tant, d'un model català de protecció i de defensa civils. El tema, com podem veure, promet un debat altament interessant.

El punt en què discrepo de dalt a baix de l'amic Roda és aquell que diu que els catalans ja tenim un exèrcit, l'espanyol (!), i que el podríem considerar nostre perquè no té mentalitat d'envair Catalunya. D'entrada, l'Estat espanyol sempre, sempre, sempre ha tingut mentalitat d'envair Catalunya. De fet, és per això que avui no som un poble lliure i és amb aquest exèrcit, preparat per actuar, que l'Estat espanyol impedeix que puguem decidir el nostre futur en un referèndum. Només des d'un prisma hispanocèntric de la vida es pot concebre que l'Estat català es posi sota la 'protecció' de l'exèrcit de l'Estat espanyol, un Estat amb un dèficit escandalós de cultura democràtica. De fet, si Catalunya tingués tan poca dignitat d'acceptar una cosa així, manés qui manés aquell exèrcit, cometria un dels més grans errors de la seva història. Seria com del llop fer-ne pastor.

Em temo, però, que la independència de Catalunya, posant fi a la brutal espoliació fiscal a què es veu sotmesa, farà molt difícil que l'Estat espanyol pugui mantenir el seu exèrcit. Molt difícil. Tanmateix, no haurà de patir. Si ens ho demana, no tindrem cap inconvenient a acollir-lo sota la protecció dels nostres cossos de defensa civil.

Cugat.cat , 11/3/2016
 
Javier Tebas, l'home que somia amb Le Pen Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 22 juliol 2016
Javier Tebas, l'home que somia amb Le PenLes recents declaracions de Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional espanyola (LFP), sobre la necessitat d'un Le Pen a l'Estat espanyol són d'una gravetat extrema. Tebas ha dit exactament això: "Trobo a faltar un Le Pen a l'espanyola. Sobretot per la identitat nacional d'Espanya, que no es veu prou defensada pels partits polítics". Són paraules impròpies d'un càrrec com l'esmentat, que en altres estats de la Unió Europea ja haurien provocat el seu cessament immediat. En el marc de l'Estat espanyol, però, no hi ha cap reacció oficial. Tenen un individu d'ultradreta i ultranacionalista espanyol, antic membre de Fuerza Nueva, al capdavant d'una entitat de la magnitud de la LFP, i es fan l'orni. Però algú s'imagina la mateixa actitud en cas que el president de la LFP, en lloc d'exhibir una ideologia feixista, s'hagués declarat favorable a la independència de Catalunya i del dret d'aquest país a votar el seu futur en un referèndum d'acord amb els principis democràtics i amb els drets humans més elementals? En el millor dels casos, després d'una polseguera gegantina, ja faria dies que hauria estat fulminat.

Però no passa res, perquè som en un Estat en què equips com el Cornellà, o futbolistes com Gerard Piqué, o tennistes com Tommy Robredo, o periodistes de TV3 com Sebas Guim, o entrenadors com Raül Agné o Enric Aparicio, poden ser blasmats per parlar en català en una roda de premsa o en el decurs d'un partit sense que cap Comitè d'Antiviolència prengui mesures. Som en un Estat en què portar una estelada pot comportar ser agredit per la policia espanyola o en què un reporter gràfic pot ser amenaçat de mort públicament sense que el ministeri d'Interior –aquell ministeri dirigit per Jorge Fernández Díaz, demòcrata de tota la vida–, faci absolutament res.

No és estrany, doncs, que Javier Tebas, en el marc d'aquesta democràcia totalitària anomenada Espanya, se senti protegit i legitimat per reblar el clau defensant els 'valors' de la ultradreta. La dreta, per a ell, és massa tova. La troba "covarda". Fins i tot es permet una exhibició d'homofòbia titllant els dretans de "maricomplejines". És el mateix dirigent que no fa gaire va dir que les estelades haurien de ser prohibides en els estadis, perquè mostrar-les "és polititzar el futbol". Però què són, si no polítiques, les seves declaracions? Com és que es criminalitza una bandera perfectament legal i defensora de les llibertats, com l'estelada, i es permet l'exhibició de símbols franquistes i nazis? Si l'esport no és política, com és que es permet l'exhibició de banderes espanyoles i s'imposa al públic l'audició d'himnes nacionals? Si l'esport no és política, per què hi ha un campionat que es diu Copa del Rei en lloc de dir-se Copa de la Federació Espanyola? O, per ser més precisos, per què el veritable nom de la Copa del Rei és Copa de Su Majestad el Rey de Fútbol? Nom força hilarant i ridícul, per cert, ja que fa entendre que el rei d'Espanya –rei de copes, rei d'espases...– és el rei del futbol. Per pal·liar l'equívoc, si més no, jo els suggeriria aquest petit canvi: "Copa de Fútbol de Su Majestad el Rey". Pel que fa als 'principis' de la Lliga de Futbol Professional espanyola no cal suggerir res. L'aquiescència d'aquest organisme amb el seu president ja ho diu tot.

El Món , 7/3/2016
 
El cas dels contenidors cremats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 16 juliol 2016
El cas dels contenidors crematsEn el moment de redactar aquestes línies, s'han cremat divuit contenidors a Sant Cugat en els dos primers mesos de l'any. Divuit. Tanmateix, per curiós que sembli, els bàrbars que els calen foc continuen sense ser identificats i en disposició d'incendiar-ne més. I ho faran, perquè se senten impunes. Cal tenir en compte que no estem parlant d'una malifeta puntual, fruit d'un estúpid rampell juvenil, estem parlant d'accions coordinades en diferents carrers i districtes del municipi que es repeteixen a tort i a dret. Estem parlant, en definitiva, d'actes vandàlics i profundament incívics, a més de perillosos.

Amb xifres a la mà, hi trobem quatre contenidors cremats el 5 de gener, dos el dia 10, dos més el dia 24, nou el 10 de febrer i un altre l'endemà. Però allò que causa més estupor, a banda de la impunitat de què gaudeixen els culpables, és que no fa tan sols dos mesos que actuen, sinó tres anys. Tres anys! Jo mateix ja vaig escriure un article a Cugat.cat el 24 de gener de 2014, sobre aquesta qüestió. Per ser exactes, només el 2013 l'Ajuntament va xifrar en 106 els contenidors cremats, cosa que, a 965 euros per unitat, va suposar un cost de més de 102.000 euros. Ara afegim-hi els anys 2014, 2015 i el primer trimestre del 2016, a més dels desperfectes causats a fanals, arbres i cotxes aparcats, i tindrem una xifra encara més forta. De debò només ens n'hem de plànyer?

Fins ara, per sort, no hem hagut de lamentar cap desgràcia personal, però res no diu que això no pugui passar. Ara em ve al cap la xacra esfereïdora i terriblement cíclica de nadons trobats en contenidors aquests darrers anys: a València, a Barcelona, a Palma, a Dènia, a Sant Adrià de Besòs, a Sant Pere Pescador o a Santa Coloma de Gramenet. Prou d'impunitat, si us plau!

Cugat.cat , 4/3/2016
 
El CNI i l'avió del Tibidabo Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 06 juliol 2016
El CNI i l'avió del TibidaboQuè se n'ha fet d'aquells dos-cents agents del CNI que el govern espanyol va enviar a Catalunya l'any 2013, arran del Procés independentista, i que es van allotjar al número 666 de la Diagonal de Barcelona i en altres llocs de la ciutat? Què hi fan al nostre país des d'aleshores? Es passegen pels nostres parcs i jardins? Prenen el sol asseguts en un banc? Donen de menjar als coloms? O es passen el dia donant voltes en l'avió del Tibidabo? Potser sí que fan tot això, però deuen haver vingut a fer alguna cosa més, oi? Deuen tenir alguna missió a complir, no?

El CNI és un dels instruments al servei de les clavegueres de l'Estat espanyol per fer, d'amagat, la feina bruta que el seu govern no gosa fer a cara descoberta. De cara a la galeria, com hem vist en el Mobile World Congress (MWC), hi envien reis i ministres, però no és pas perquè sentin seu l'esdeveniment, sinó per intentar que Catalunya, en la imatge internacional, sembli Espanya. És a dir, que, per tal que el president Puigdemont i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, no es quedin sols ni un moment, l'Estat hi envia autoritats espanyoles a aguantar l'espelma. Hom pot pensar que és absurd que l'Estat no senti seu el MWC, atès que treu un bon profit dels ingressos que genera, però també genera ingressos milionaris el Barça i no per això el considera un club espanyol. Una cosa és la consideració administrativa i una altra la simbòlica.

És el mateix cas de tantíssimes obres d'art que, tot i ser comprades amb diners públics, van a parar als museus de Madrid i no pas als de Barcelona. Fins i tot en casos singulars com el del 'Guernica', de Picasso, Madrid se n'apropia. La pregunta és: què hi fa el 'Guernica' al Museu Reina Sofia, en comptes de ser a la població de Gernika o al Museu Picasso de Barcelona? Doncs, a més de la rapinya, impedir que el quadre surti del territori espanyol. El País Basc i Catalunya són possessions espanyoles, però no són Espanya. Recordem, en aquest sentit, la negativa del govern del PSOE, l'any 1992, a permetre que el quadre fos exhibit a Barcelona, en la inauguració dels Jocs Olímpics, i la negativa del govern del PP, l'any 1998, a permetre-ho a Bilbao en la inauguració del Museu Guggenheim. El quadre s'havia exhibit a Londres, París, Amsterdam, Copenhaguen, Estocolm, Munic, Oslo, Milà, Brussel·les, Los Angeles, San Francisco, Chicago, Sao Paulo..., però no podia ni pot fer-ho a Barcelona o a Bilbao.

Cal separar, consegüentment, els discursos oficials, en què es diu el que toca dir, dels fets que els acompanyen. Bàsicament perquè els segons desemmascaren els primers. I de la mateixa manera que l'Estat viu com un drama que el FC Barcelona sigui el millor equip del món, en lloc del Reial Madrid, també es mor de ràbia que el MWC converteixi Barcelona en la capital mundial de la telefonia mòbil, en lloc de ser-ho Madrid. Sobretot ara, que, en ple procés independentista, l'Estat necessita torpedinar tota possibilitat de projecció internacional de Catalunya.

I què faríem nosaltres, si fóssim ells i penséssim com ells? No cal trobar cap Watson per explicar una cosa tan elemental. Faríem el que ells han fet sempre: que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. I, per aconseguir-ho, infiltraríem els nostres talps en els partits, en els sindicats, en els comitès sindicals i en les coordinadores de gremis específics –realment curiós que un sector més aviat sobiranista, com el de les farmàcies, es plantés a Barcelona, davant el gestor, i no a Madrid, davant l'espoliador– i aprofitaríem determinats conflictes polítics o laborals per sembrar-hi la zitzània, manipular els treballadors, enardir tensions, extremar posicions o agullonar reivindicacions que transmetessin una imatge negativa de Catalunya i del seu govern. Una imatge com més caòtica millor que semblés pròpia d'un país bananer. Per exemple, col·lapsant Barcelona. Faríem que la presidenta de la Comunidad de Madrid –morta d'enveja, tot s'ha de dir– demanés el Mobile per a la Villa y Corte i aturaríem els metros i els autobusos, especialment la nova línia de metro a l'aeroport, durant tots els dies del MWC, per generar-hi un desori i un enuig generalitzats que embrutessin el nom de Catalunya en les cròniques que els corresponsals i enviats especials fessin arribar als seus països. Cercaríem, en definitiva declaracions com aquestes dels congressistes estrangers recollides pels telenotícies de TV3:

  • Mats Carlsson: "És un bon moment per als qui han de negociar. No crec que sigui bo per a Barcelona."
  • Tanaka Takayuki: "No està bé [serveis mínims del Metro]. Hi ha massa gent."
  • William Bishop: "És una vergonya. És un congrés important i és lamentable que no hi hagi prou trens circulant."
  • Célio Rosa: "Del transport, no se n'ocupa ningú. Hi ha les vagues i tot això. El Mobile World Congress s'hauria de portar a un altre lloc, cosa que crearia competència entre les ciutats i milloraria la logística d'aquests esdeveniments. És un desastre. La pròxima edició del Mobile no s'hauria de fer a Barcelona."

Hi ha un munt de conflictes dels quals se'n pot treure profit exacerbant-los al llarg de les cinquanta-dues setmanes de l'any, però hi ha efectes que només es poden aconseguir en una de concreta. O en dues, o en tres... El Saló Alimentària podria ser també un bon escenari, oi que sí? Tanmateix, prego al lector que no comenti res de tot això. Hi ha coses que no es poden dir. Oficialment, els agents de les clavegueres de l'Estat només han vingut a Catalunya a donar voltes en l'avió del Tibidabo.

El Món , 29/2/2016
 
El teatre és una suma de voluntats Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 04 juliol 2016
El teatre és una suma de voluntatsA través d'aquestes pàgines vull donar les gràcies a totes les persones que han fet possible la materialització de l'obra "Abans que pugi el teló", estrenada al Teatre-Auditori de Sant Cugat el 21 de gener passat, i molt especialment al públic que va omplir la sala de gom a gom.

Aquesta obra va néixer justament arran d'un petit article de Rafa Usero al Tot Sant Cugat, en què lamentava que l'actor i l'actriu més grans en actiu de Catalunya –Jaume Pla i Montserrat Carulla– no es poguessin acomiadar dels escenaris amb una obra que els permetés desplegar el seu talent. "I per què no n'escrius una per en Jaume?", em vaig dir. En Jaume i jo som molt bons amics i em venia de gust fer-li aquell regal. Volia, tanmateix, que l'obra, a més de ser un regal, fos també un cant d'amor apassionat al teatre i un homenatge a l'ofici d'actor. I així va ser com el 26 de novembre de 2013 vaig posar-m'hi.

Però un text teatral només és viu quan puja a l'escenari, quan els intèrprets n'encarnen els personatges. I per tal que passi això, no n'hi ha prou amb l'autor. Calen un director, un escenògraf, un il·luminador... Cal que creguin en aquella obra i que vulguin infantar-la en un teatre. I és que el teatre és una suma de voluntats. D'aquí el meu agraïment a Salvador Fité i a Salvador Fenollar com a director i ajudant de direcció, respectivament, al Teatre-Auditori i a l'Ajuntament per haver donat ales al projecte. Un projecte laboriós que ha trigat catorze mesos a materialitzar-se, nou dels quals han estat de memorització i d'assaig de Jaume Pla, que amb un entusiasme i una força de voluntat exemplars ha superat les lògiques limitacions dels seus 87 anys. Els dramaturgs, els intèrprets, els directors... no som ningú sense el públic. El públic ho és tot. El públic és el nostre bé més estimat. Per això vull agrair les paraules i les emocions que em van transmetre les persones que van compartir amb nosaltres aquella estona. Catorze mesos de feina per construir una il·lusió de vuitanta minuts. Aquest és l'encís del teatre: una carta d'amor al públic.

Tot Sant Cugat , 26/2/2016
 
Cinema amb majúscules Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 03 juliol 2016
Monsieur VerdouxRecomano abrandadament el cicle de cinema clàssic dels darrers dilluns de mes a Cinesa Sant Cugat. La selecció de títols que ens ofereix el crític Àngel Comas en els primers set mesos d'enguany és excel·lent i permet rescabalar-nos de l'allau de productes xarons i de pur consum que omplen les nostres pantalles controlades des de despatxos de Los Angeles o Nova York.

El cicle, que es va obrir el mes de gener amb 'Double Indemnity', de Billy Wilder, basada en una novel·la de James M. Cain, l'autor de 'El carter sempre truca dues vegades', ofereix aquest febrer 'Phantom of the Paradise', de Brian de Palma. Es tracta d'una versió musical de l'obra de Gaston Leroux 'El fantasma de l'Òpera', que, per bé que no va tenir l'acollida que mereixia, és una pel·lícula deliciosa i una de les millors del seu director, conjuntament amb 'Obsessió'. La proposta del mes de març és 'Repulsió', de Roman Polanski. Protagonitzada per una jove Catherine Deneuve –tenia vint-i-dos anys–, la pel·lícula narra el procés esquizofrènic d'una dona que se sent atreta pels homes, alhora que els rebutja, i que, a poc a poc, es va aïllant del món exterior fins a portar-nos a un desenllaç que permet diverses interpretacions, entre les quals uns hipotètics abusos sexuals per part del seu pare.

Abril i maig ens ofereixen 'Grease' i 'El cel pot esperar'. La primera, amb John Travolta i Olivia Newton-John, és la famosa adaptació de l'obra teatral estrenada a Broadway el 1972 creada per Jim Jacobs i Warren Casey i també amb cançons de John Farrar, un músic que d'aleshores ençà tindria un paper determinant en la carrera d'Olivia Newton-John, australiana com ell. Pel que fa a 'El cel pot esperar', cal remarcar que és la versió d'Ernst Lubitsch, del 1943, amb Gene Tierney i Don Ameche, no pas la del 1978, dirigida i protagonitzada per Warren Beatty i Julie Christie. El cicle, finalment, es tancarà els mesos de juny i juliol amb 'Sabrina', de Billy Wilder, interpretada per Humphrey Bogart, William Holden i una meravellosa Audrey Hepburn –Julia Ormond, en la versió del 1995, quedava molt per sota–, i 'Monsieur Verdoux', que és un dels films menys coneguts de Charles Chaplin, per bé que un dels millors. Es tracta d'una faula satírica i d'humor negre amb què Chaplin es lleva la màscara de Charlot i, inspirant-se en Landrú, construeix un personatge procliu a l'amor que mata vídues riques per mantenir la seva família. La pel·lícula va ser un fracàs espectacular i els vincles que la cacera de bruixes de McCarthy li va atribuir amb grups liberals i d'esquerres hi van tenir molt a veure.

Probablement, una bona part del públic ja ha vist alguna vegada aquestes pel·lícules, si més no per televisió o en vídeo, però el cert és que són tan bones que només hi ha una manera d'assaborir-les amb plenitud i com es mereixen, i és gaudint-les en el format per al qual van ser concebudes: la pantalla gran d'una sala cinematogràfica.

Cugat.cat , 26/2/2016
 
Muriel Casals, fragilitat física, fortalesa moral Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 02 juliol 2016
Muriel Casals, fragilitat física, fortalesa moralUna de les expressions que més s'han emprat aquests dies, en comentar el decés de Muriel Casals ha estat la de "mort absurda". "Mort absurda" és una expressió espontània, de ràbia contra l'atzar, que té a veure amb la relació que la nostra societat, culturalment parlant, manté amb el tema de la mort. El dolor que ens causa la pèrdua d'un ésser estimat per culpa d'un càncer o d'un accident de cotxe és el mateix, però no emprem el terme "mort absurda" per definir-ho. I tampoc no ho fem quan la causa és fruit d'una circumstància més singular, com ara un accident de tren o d'aviació. ¿Són més lògiques, aquestes morts, potser? Racionalment no, és clar. Tota mort ens sembla sempre inoportuna. Fins i tot en els casos de familiars centenaris desitgem que la vida ens permeti tenir-los al nostre costat una mica més de temps. Però en el cas de Muriel Casals hi ha jugat un paper determinant el caràcter insòlit del desenllaç de l'accident en si mateix, perquè, per bé que d'atropellaments amb bicicleta sempre n'hi haurà, ens costa de pair que la conseqüència directa de la topada d'un vianant amb un vehicle tan poc agressiu, sigui la mort. Això ens ha deixat astorats, i fruit d'aquest astorament hem conclòs que es tractava d'una "mort absurda", és a dir, d'una mort que surt dels marges de la lògica estadística.

Jo també he emprat aquest terme. Ho he fet ara, com ho vaig fer anys enrere en perdre un amic en circumstàncies anàlogues. Es deia Guillermo i és un dels personatges del meu llibre Set dones i un home sol. Va perdre l'equilibri mentre recollia la roba estesa d'uns cables situats a dos metres d'alçada, sobre una cort de porcs, a Canet d'Adri (Gironès), i va caure topant amb el cap. Tot i això, es va aixecar i el van dur a l'hospital; però una estona després es va adormir, va entrar en coma durant un mes i mig i ja no es va despertar mai més. "Quina mort més absurda", "quina mort més estúpida", vaig dir. Era la manera d'expressar la ràbia i la impotència que sentia davant la fatalitat que em robava un amic.

Iris Murdoch també parla d'un atropellament "casual" en el seu llibre Amics i amants: "El pitjor fou el caràcter casual de l'accident. [...] Si hagués mort de malaltia, o si hagués mort a la guerra, lluny, en un lloc on jo no pogués veure'l, aleshores consideraria inevitable la seva mort, però no vaig poder suportar que morís allí, d'accident, davant meu".

El cas de Muriel Casals adquireix una magnitud superior pel fet de ser qui era: una persona molt estimada a Catalunya i un símbol de la resistència pacífica en favor dels drets nacionals del nostre poble. Aquesta és precisament la raó per la qual, a banda de l'escòria publicada per cert individu al diari ABC, les xarxes socials van plenes de comentaris catalanofòbics i d'obscenitats contra ella tot felicitant-se de la irreversibilitat del traumatisme cranioencefàlic que patia. No hi ha signe d'impotència més gran que desitjar la mort d'aquell que no pots vèncer amb la intel·ligència.

Em va agradar molt la definició que Carme Forcadell, presidenta del Parlament, va fer de Muriel Casals el dia de la seva mort: "És i serà el somriure del Procés". Realment és així. La Muriel podia ser molt contundent en l'expressió dels seus arguments –sempre ho era– sense que les seves maneres transmetessin aquesta sensació. Per dir-ho gràficament, hauria pogut cantar High Voltage, dels AC/DC, i fer que sonés com Top of the World, dels Carpenters. Tenia aquest do, que emanava de la fragilitat física que transmetia i que tot sovint gairebé induïa l'interlocutor a voler-la protegir. Per desgràcia, el dia de l'accident, ningú no va ser a temps de protegir aquesta fragilitat.

Però, com dic, la fragilitat física de Muriel Casals quedava compensada per la seva fortalesa moral. Muriel Casals era una humanista, i creia en el respecte entre els pobles com a element indispensable per garantir una coexistència pacífica. Per això defensava el dret inalienable del seu poble a decidir per ell mateix; per això, amb les seves paraules, enfortia l'autoestima dels catalans per tal que, sense perdre el somriure, no renunciéssim a la revolta. Ara, la Muriel, físicament, ja no hi és. Però l'empremta que ha deixat és tan gran, que passaran els anys i el seu record es mantindrà viu. Ara hem viscut dies de dol, però quan la independència de Catalunya sigui un fet i arribi la joia, caldrà, per dignitat, tenir ben present la seva valuosa aportació. De moment, el millor homenatge que li podem retre és fer-nos respectar en el món com ella va saber fer-se respectar entre nosaltres.

El Món , 22/2/2016
 
La reiniciació de Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 juliol 2016
La reiniciació de CatalunyaTot i que el procés català encara no està culminat ja ha aportat un munt de coses bones. Una d'aquestes coses és la presa de consciència de tantíssima gent, que no hi ha dret social més important que la llibertat. És a dir, que la independència de Catalunya no és indestriable dels drets socials, per la senzilla raó que la materialització d'aquests drets està supeditada a la plena llibertat del país. Tenir el plat a taula és important, però encara ho és més que qui se'l menja pugui ser ell mateix i no pas la possessió d'un tercer. El plat és vital per a la vida, és cert. Però quina mena de vida viuràs si, a canvi, t'han pres la llibertat?

Un altre dels fruits que ha donat el Procés és l'aparició de Reinicia Catalunya, una plataforma nascuda amb l'objectiu de promoure la Convenció Constitucional. Aquesta plataforma, per resumir el seu esperit fundacional a grans trets, proposa sotmetre la futura Constitució catalana a un procés participatiu per mitjà del qual el text que en surti reflecteixi veritablement els valors de la nostra societat i els seus anhels. Res a veure amb la Constitució espanyola, que va ser un text cuinat en un despatx de Madrid per set persones de pensament únic, en termes d'Estat, i sota la tutela de l'exèrcit. El model espanyol, com diu Reinicia Catalunya, seria 'l'antimodel'.

Una pregunta que es pot fer molta gent, situats en aquest punt, és qui integra aquesta plataforma. És a dir, quines sigles la impulsen. Doncs bé, al darrere hi trobem diverses organitzacions i entitats, com ara l'Assemblea Nacional Catalana, Juristes per la Independència, Òmnium Cultural, Súmate, Procés Constituent o Sobirania i Justícia, i té com a elements referencials les constitucions dels Estats Units, d'Holanda, d'Islàndia, de Finlàndia, de Suïssa, de Suècia, de Dinamarca o d'Austràlia, entre d'altres, a més dels drets recollits en la Carta de les Nacions Unides, en el Pacte Internacional pels Drets Civils, en el Pacte Internacional pels Drets Econòmics, Socials i Culturals, en la Carta de la Terra, en la Convenció sobre els Drets i Deures dels Estats i, per descomptat, en la Declaració Universal dels Drets Humans.

La participació de la ciutadania, per tant, es materialitzarà per mitjà de quatre fases la primera de les quals començarà el 5 de març d'enguany, amb debats i propostes, i serà seguida per la institucional, la parlamentària i la del referèndum que, en darrer terme, haurà de donar el vist-i-plau a la Constitució Catalana. Vénen, doncs, dies apassionants, dies que marcaran decisivament la història de Catalunya i que permetran que els catalans, per fi, tot decidint per nosaltres mateixos, siguem amos del nostre destí.

Cugat.cat , 19/2/2016
 
Marcela Topor Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 30 juny 2016
Marcela ToporVaig conèixer Marcela Topor, actual primera dama de Catalunya, ara fa exactament deu anys. Va ser per raons professionals, arran de la ressenya que ella va fer del meu llibre La paraula contra el mur al rotatiu Catalonia Today, el 28 de setembre de 2006, i em va cridar l'atenció la seva extraordinària professionalitat. En el periodisme, com en la resta de professions, hi ha de tot: hi ha gent que domina perfectament les eines del seu ofici i gent que en desconeix la meitat. Marcela Topor és de les primeres. Curiosament (o no tant), no és pas això el que han destacat alguns mitjans de comunicació espanyols, sinó el seu origen. Es veu que no els agrada gens no poder dir que la dona del president de Catalunya és espanyola. Resulta que és romanesa.

Amb tot, fidels als principis racistes que defensaven Xavier García Albiol i Alícia Sánchez-Camacho, quan, a més de passejar-se per Badalona repartint pamflets amb la frase "no volem romanesos", oferien imatges que criminalitzaven aquest col·lectiu i en demanaven l'expulsió, els mitjans esmentats han trobat elements per associar l'origen romanès a la bruixeria adduint que Topor "va ser educada en les tradicions més pures de la seva Romania natal". I d'allà, és clar, com tothom sap, no en pot sortir res que mereixi ser après o tingut en compte per aquest vaixell almirall del Primer Món, que és l'Estat espanyol. Es veu que és molt primitiu això de desitjar sort al marit, en el seu primer dia com a president, regalant-li una ceràmica associada tradicionalment als bons averanys. Entenc, per tant, que també deu ser d'origen romanès la famosa tradició espanyola de menjar dotze grans de raïm la nit de Cap d'Any per tal que la sort acompanyi el menjaire.

Però no prou satisfets amb l'estigmatització de Marcela Topor per raons d'origen –ser romanesa i alhora independentista catalana és una de les coses més abominables que es poden ser en aquesta vida–, s'hi han rabejat igualment per raons de gènere. I és que la xenofòbia, el racisme i el masclisme tenen molt en comú. Per això la senyora Topor, a ulls d'aquests mitjans, no és una dona, és "la hembra rumana del presidente catalán". Les persones, segons el sexe, som homes o dones, i és en aquests termes com la gent civilitzada s'hi refereix. Referir-se a algú obviant-ne el nom i negant-li la pertinença a la condició humana indica un odi ferotge vers la seva persona i un nivell força més primitiu que el que se li vol atribuir. Però estem parlant de catalanofòbics, i per a un catalanofòbic, un català independentista no és una persona, és només un animal. Hi ha animals mascles i animals femelles. I la femella sempre és una possessió del mascle. Heus aquí per què, per a aquesta premsa espanyola, Marcela Topor no pot ser mai la muller del president –com ell és el marit de la senyora Topor–, i encara menys gaudir del títol de primera dama. Marcela Topor és només "la femella" del president". És a dir, la gata, la gossa, l'euga... Aquest és el nivell.

És el mateix nivell que els ha dut a definir la senyora Topor com a "bruixa". El mot "bruixa", com sabem, té en la nostra cultura un significat doblement pejoratiu: d'una banda, la fetilleria; i de l'altra com a sinònim d'harpia o de fúria. Harpia: "dona malvada, perversa". Fúria: "Persona, especialment dona, dominada per una ira violenta". L'objectiu subreptici, doncs, és transmetre la idea que Marcela Topor, en primer terme, Carles Puigdemont, com a president, i Catalunya, com a país, no són dignes de respecte i cal fomentar-ne el rebuig.

Ignoro si les servituds lògiques del paper que ara li ha assignat la vida, allunyaran Marcela Topor del periodisme, però seria una llàstima per totes les coses que he dit al començament. Ella no és una periodista que ha esdevingut reina per obra i gràcia d'una casa reial imposada; ella és la muller d'un president democràtic, amb dret a tenir els seus anhels personals. Cal reconèixer, tanmateix, que l'exercici del periodisme comporta una forta exposició pública –amb tot el que això significa– que no tenen altres professions, la qual cosa pot acabar essent un obstacle. Ja es veurà. Allò que compta, en tot cas –que és just allò que no suporta el periodisme nacionalista espanyol–, és que la primera dama de Catalunya és una dona intel·ligent, brillant, independentista, que parla diverses llengües i que, a diferència dels diferents presidents espanyols, no necessita intèrprets per comunicar-se amb la resta del món.

El Món , 15/2/2016
 
Teatre, molt de teatre Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 25 juny 2016
Teatre, molt de teatrePotser hi haurà qui pensi que vint-i-cinc anys no són una xifra prou rodona, com a aniversari d'una entitat. Cinquanta, és clar, fan més patxoca. I encara més setanta-cinc, o cent... Però per arribar tan lluny, primer cal picar molta pedra, especialment quan no hi ha afany de lucre, només afany d'enriquir culturalment la gent. Aquest és el cas del Grup de Teatre Espiral, de Valldoreix, una entitat lliurada des de fa vint-i-cinc anys a tan noble objectiu. Tot un quart de segle que ara es pot veure condensat, fins a final de març, en una magnífica col·lecció fotogràfica a la Casa de la Vila valldoreixenca i també en format teatral el 14 de febrer, ja que aquest dia, per mitjà d'esquetxos, Espiral representarà a la Nau de Cultura un recull de les obres més emblemàtiques que ha fet.

Espiral va néixer l'any 1990 dirigit per dues dones, Trini Escrihuela i la ja desapareguda Pilar Almendros, amb la voluntat de posar en escena obres de petit format, cosa que ha fet molt bé al llarg de tots aquests anys. Ara, Rafa Usero n'és el president i Trini Escrihuela en continua essent la directora. Arribats aquí, però, voldria que el lector s'adonés de l'esforç immens que suposa que un petit grup de persones, sense cap compensació econòmica, dediqui hores i hores de memorització i assaig al muntatge d'unes obres que, per regla general, només es representaran tres o quatre vegades. Això sol ja mereix una abraçada. Una abraçada i molt de respecte, perquè el teatre amateur omple molts dels espais que el teatre professional deixa buits.

Fer teatre, avui dia, és molt car, i hi ha obres clàssiques (o modernes) que, pel cost que suposa contractar els intèrprets que encarnin el munt de personatges que hi apareixen, són inassumibles. Només el teatre amateur pot representar-les, només el teatre amateur pot reviure-les per a nosaltres. I això, de vint-i-cinc anys ençà, és el que fa Espiral a Valldoreix, gràcies a un petit grup de bojos romàntics perdudament enamorats d'aquest art meravellós, ancestral i humil anomenat teatre.

Cugat.cat , 12/2/2016
 
L'Audiència Nacional, Comitè d'Activitats Antiespanyoles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 06 juny 2016
L'Audiència Nacional, Comitè d'Activitats AntiespanyolesJa fa molts anys que, tant en llibres com en articles, especialment en els primers, he abordat la gran mascarada que constitueix la democràcia espanyola. La democràcia espanyola no és fruit d'una evolució intel·lectual, sinó d'una necessitat conjuntural. No és, per entendre'ns, una democratització, és una contemporització. El franquisme no tenia recorregut en la nova Europa i necessitava una rentada d'imatge per perpetuar-se. 'Renovar-se o morir', diu la vella dita del món dels negocis. I el negoci havia de continuar. Començant pel de la casa reial, que, sense cap escrúpol, va jurar fidelitat als principis del franquisme. En la nova etapa, és clar, les lleis totalitàries havien de tenir un vernís democràtic, havien de fonamentar-se en un text sacrosant anomenat Constitució en virtut del qual l'Estat pogués continuar reprimint les llibertats del poble català mitjançant el vell procediment castellà de fer "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". ¿Com és que no se'ns havia acudit abans?", van pensar. Un Estat totalitari a la nova Europa feia molt lleig i no tenia cap sentit entestar-se a mantenir-lo. N'hi havia prou d'incorporar la sacrosanta 'unidad de España' del franquisme a la Constitució perquè tot anhel de llibertat del poble català, expressat a través de les urnes i del seu Parlament, pogués ser conceptuat com a "acte de sedició" i criminalitzats tots els demòcrates que, ja fos des de les institucions o des de la societat civil, hi donessin suport.

Per això, cada cop que Catalunya apel·la als drets humans per defensar el dret inalienable de tots els pobles a la llibertat, el búnquer nacionalista espanyol, integrat per PP, PSOE i Ciudadanos, s'empara en la 'seva llei', talment com si els drets humans estiguessin subordinats a la Constitució i no pas la Constitució als drets humans. A partir d'aquí, el reguitzell d'epítets amb què aquests tres partits pretenen criminalitzar la llibertat de Catalunya és tan violent com intel·lectualment impotent i patètic: "alta traïció", "cop d'Estat", "primitivisme", "provincianisme", "nazisme", "desafiament", "amenaça", "malaltia", "canallada", "rebel·lió", "insurrecció", "sedició"...

No és estrany que l'Audiència Nacional espanyola –hereva del franquisme, en el sentit més literal del terme– acusi ara de "sedició" i "rebel·lió" l'Associació Catalana de Municipis (ACM), l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). Estem parlant d'un tribunal que és germà bessó del Comitè d'Activitats Antiamericanes que en els anys quaranta i cinquanta del segle XX va criminalitzar i perseguir totes aquelles persones sospitoses d'haver tingut algun vincle amb el comunisme als Estats Units. Va ser la famosa cacera de bruixes, especialment ferotge a Hollywood, que cridava a declarar escriptors, actors i directors per tal que delatessin els seus companys. Podien acollir-se a la Cinquena Esmena, gràcies a la qual ningú no està obligat a declarar contra ell mateix, però això els marcava com a comunistes i les conseqüències en la seva vida personal eren gravíssimes. Dalton Trumbo, entre dos-cents més, en va ser una de les víctimes. Sort en va tenir, d'amics com Kirk Douglas.

El fonament del Comitè feixista nord-americà era exactament el mateix que el fonament de l'Audiència Nacional espanyola. El primer fonamentava la seva persecució amb el pretext que el comunisme subvertia la Constitució americana, i la segona ho fa adduint que l'independentisme subverteix la Constitució espanyola. Allà, els inquisidors es deien Joseph McCarthy, Richard Nixon o Martin Dies; aquí són a tots els organismes de l'Estat, fins i tot dirigeixen partits polítics, i es diuen Mariano Rajoy, Pedro Sánchez o Albert Rivera. Un dels seus portaveus, el delegat del govern espanyol a Aragó, Gustavo Alcalde, ho ha expressat així: "És legítim tenir idees i pensar diferent, però és il·legítim intentar imposar-les saltant-se la llei". És a dir: és legítim que vulguis ser lliure. Però és il·legítim que ho siguis. Què hi ha més democràtic que això?

El Món , 7/2/2016
 
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 71 - 140 de 1723
spacer.png, 0 kB