spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles
Articles
El vot de CSQP amb el búnquer Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 25 novembre 2015
El vot de CSQP amb el búnquerÉs ben conegut el comportament que finalment ha tingut Catalunya Sí que es Pot en el debat d'investidura celebrat al Parlament, alineant-se amb el búnquer nacionalista espanyol –Ciudadanos-PSOE-PP– en contra de la llibertat del nostre país. Sobre això no cal dir res més, perquè tothom ho ha vist i els seus vots i els seus noms ja quedaran per sempre en la història fent costat als de tan insignes enemics d'aquesta llibertat. A mesura que passi el temps, quan Catalunya sigui membre de ple dret de les Nacions Unides –cosa a la qual són tan al·lèrgics–, aquest punt de la història els incomodarà força i si poguessin n'arrancarien la pàgina. Però el que està fet ja està fet.

Només cal veure que, tot i que la independència encara no ha arribat, Catalunya Sí que es Pot ja ha començat a percebre les conseqüències del seu gest. Per això Joan Coscubiela, diputat de la formació, en assabentar-se que fins i tot el regidor de l'Ajuntament de Barcelona, Jaume Asens, de Barcelona en Comú, els retreia l'acció de "votar amb el bloc del búnquer", ha corregut a justificar-se emmascarant la realitat. Però no pas amb arguments, sinó amb acusacions, que és el recurs habitual dels qui tenen la cua de palla. Diu Coscubiela que situar-los en el búnquer és "fer moltes trampes i falsejar la realitat". I ha afegeix: "No estem alineats en cap dels dos blocs, sinó amb la democràcia, el procés constituent i el referèndum". Però la realitat és tossuda i desmenteix Coscubiela. La realitat, senyor Coscubiela, no suma intencions, suma vots. Si haguéssim de sumar intencions, és a dir, la raó per la qual cada votant s'inclina per una opció determinada en lloc d'una altra, en tindríem tantes com individus i no en trauríem mai l'entrellat. El que compta és la suma dels vots que obté cada opció. I en aquest cas el resultat ha estat el següent: 72 llums verds, 63 llums vermells. És a dir, 72 vots a favor de la llibertat de Catalunya i 63 en contra. I entre aquests 63, és clar, els onze vots de Catalunya Sí que es Pot.

Té gràcia, d'altra banda, que el senyor Coscubiela gosi donar lliçons de democràcia com a membre destacat d'unes sigles que han emmordassat els seus diputats, impedint-los votar d'acord amb la seva consciència en una qüestió capital com és la llibertat de Catalunya. Aquest ha estat el cas del diputat Joan Giner, que va denunciar haver estat amenaçat d'expulsió si no obeïa el dictat de la direcció. Curiosa manera d'estar "alineats amb la democràcia", sí senyor. Ben curiosa. Tan curiosa i galdosa com la cantarella del referèndum. De quin referèndum ens parlen? On és, senyors Rabell i Coscubiela, aquest referèndum? En quina data l'hem de celebrar? El 2714, potser? Un referèndum és allò que han demanat tots els demòcrates de Catalunya des de l'inici del Procés i és el que sempre els ha estat negat des del Congrés espanyol. Justament va ser aquesta negativa la raó per la qual va caldre celebrar un procés participatiu el 9 de novembre de 2014. Procés participatiu, per cert que va ser força menyspreat per ICV.

Sigui com vulgui, malgrat que el búnquer s'ha engreixat una miqueta gràcies als senyors Rabell, Coscubiela i companyia, el procés de creació de l'Estat català independent seguirà endavant i la història s'encarregarà d'acolorir de vermell els rostres bunquerians. Just el mateix color dels botons que ells van prémer el 9 de novembre de 2015 al Parlament de Catalunya.

Nació Digital , 14/11/2015
 
A Sant Cugat es mata Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 24 novembre 2015
A Sant Cugat es mataEn només quatre mesos de diferència, Sant Cugat ha acollit dues iniciatives culturals completament noves a la ciutat. El mes de juliol passat va ser el Festival Internacional de Cinema "Sant Cugat Fantàstic', dedicat, com el seu títol indica, a aquest gènere cinematogràfic i al de terror, i aquest mes de novembre s'ha celebrat la primera edició del Festival de Novel·la Negra "Sang Cugat". I en tots dos casos hi trobem al darrere el periodista Joan Ramon Armadàs, director d'Edicions Xandri, una petita editorial local que va néixer el 2014 i que intenta crear segells literaris amb entitat pròpia.

En el cas d'aquest darrer certamen, el "Sang Cugat" –en felicito l'autor per un nom tan ben trobat–, han estat quatre dies de presentacions de llibres, conferències, lectures, col·loquis i gastronomia relacionada amb el món del crim. Imagino que en el futur també hi pot haver una projecció testimonial de films de cinema negre. En aquest sentit estaria bé recuperar algunes produccions catalanes del gènere. Ho dic perquè Barcelona va ser un activíssim centre de producció de cinema policíac en les dècades del 1950 i 1960 i escenari de magnífiques pel·lícules, com ara A tiro limpio, de Francesc Pérez-Dolz, Apartado de correos 1001, de Juli Salvador, o Distrito Quinto, de Juli Coll.

La frase "a Sant Cugat es mata" no és meva, és de Joan Ramon Armadàs, i al·ludeix, d'una banda, als crims ficticis de les novel·les de sèrie negra que s'escriuen a la ciutat, i, de l'altra, al fet que també s'hi cometen crims reals, encara que per sort sigui en comptadíssimes ocasions. Ja se sap, allà on hi ha éssers humans hi ha crims i més d'un cop hem llegit als diaris que algun d'aquests crims s'ha comès al nostre municipi. La novel·la negra, doncs, només és un reflex aproximat d'aquesta realitat de la naturalesa humana. La realitat supera sempre la ficció fins al punt que hi ha fets reals que no poden ser descrits per la literatura o pel cinema per la senzilla raó que el públic els jutjaria del tot inversemblants. Esperem que aquest primer "Sang Cugat" hagi estat l'inici d'una trobada anual ràpidament consolidada. De lectors no en falten, ja que Catalunya ha estat sempre un país on la novel·la negra ha tingut un nombre força elevat de seguidors incondicionals.

Cugat.cat , 13/11/2015
 
La llibertat no es justifica Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 17 novembre 2015
La llibertat no es justificaCal anar amb molt de compte amb algunes de les demandes que se'ns fan –n'hi ha de sinceres– per tal que expliquem per què volem ser lliures. Dic això perquè tot sovint es tracta d'un pèrfid parany darrere el qual s'amaga la intenció de distreure'ns del nostre objectiu, d'entretenir-nos per dilatar-ne el procés i de fer que malbaratem la nostra energia. La maniobra és clara: com més temps esmerces a explicar perquè vols deixar de ser captiu, més temps dura la teva captivitat; com més energia dediques a explicar què faràs quan t'alliberis, menys energia et quedarà per cavar el túnel que et permetria aconseguir-ho.

De fet, si hi reflexionem, veurem que la sola demanda d'explicació en aquest sentit, ja sol amagar un prejudici profundament antidemocràtic, o, en el millor dels casos, una actitud paternalista i d'inacceptable superioritat. Malament rai, si algú ha d'explicar perquè vol ser lliure; malament rai, si algú ha d'explicar perquè vol exercir un dret humà bàsic i universal. Oi que ningú no ens pregunta per què utilitzem les cames per caminar? Oi que caminem perquè tenim cames i que si aquestes ens responen les fem servir per anar allà on volem anar? És obvi que sí. Doncs per la mateixa raó els pobles utilitzen la llibertat per fer el que volen fer. La llibertat és el dret suprem de la vida. Sense llibertat per viure la teva vida estàs condemnat a viure la vida del qui et pren la llibertat.

Un dels esquers amb què ens volen entabanar és el del federalisme. De sobte, els qui mai no han mogut un dit per federar res de res, ni a Catalunya ni a Espanya, és a dir, els qui que mai no han demanat la supressió de l'article 145 de la Constitució espanyola, que prohibeix la federació dels Països Catalans, són els mateixos que ara ens donen lliçons de federalisme i que ens parlen de reformar aquella Constitució. Però ¿en la Constitució dels federalistes, Catalunya seria reconeguda com a nació? No. Serien reconeguts, els Països Catalans? No. Els jutges destinats a Catalunya tindrien l'obligació de saber català? No. El català seria llengua oficial a l'Estat espanyol, per tal que pogués ser reconegut com a llengua de ple dret de la Unió Europea? No. Tots els productes comercialitzats a Catalunya tindrien l'obligació d'estar etiquetats en català? No. S'acabaria l'espoliació fiscal? No. Tindríem el concert econòmic? No. Tindríem la gestió dels nostres ports i aeroports? No. Tindríem dret a fer referèndums? No. Tindríem seleccions esportives nacionals? No. Els esportistes catalans de totes les modalitats podrien competir internacionalment representant Catalunya? No. Tindríem dret a ser un Estat independent, si així ho volguéssim? No. Això és el federalisme? Sí. El federalisme no és res més que un eufemisme de Nació Espanyola.

Racó Català , 30/10/2015
 
Albert Soler, mà dreta espanyolitzadora de Bartomeu Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 16 novembre 2015
Albert Soler, mà dreta espanyolitzadora de BartomeuEn un text d'ara fa tres mesos, quan la directiva del FC Barcelona va comunicar que no recorreria la multa de 30.000 euros que li havia imposat la UEFA per les estelades exhibides durant la final de la Champions, a Berlín, vaig escriure que la decisió em semblava tan vergonyosa com la multa en si mateixa i preguntava al senyor Bartomeu: "Què farà el Barça quan la multa es multipliqui? Prohibirà la llibertat d'expressió dels socis? Convertirà en delinqüents els propietaris del club? Doncs bé, com ha dit recentment Luis Enrique, la bola s'ha fet més grossa. Ara la directiva del Barça ens vol fer creure que tot s'ha acabat i que la UEFA ha fet marxa enrere.

Però no és veritat. Simplement s'ha produït una pausa perquè hi ha un recurs presentat -un recurs fet més per la pressió social que no pas per desig de la directiva- sense que això vulgui dir que ja no es continuaran obrin expedients per les estelades, per les xiulades a l'himne de la UEFA i pels crits d''independència'. El testimoni gràfic que van recollir els delegats d'aquest organisme al Camp Nou el dia del partit amb el Bate Borissov tenia per objectiu fonamentar justament aquests expedients.

I aleshores què?, es preguntarà molta gent. Què cal fer, davant els atacs totalitaris de la UEFA contra la llibertat d'expressió? Qui és la UEFA per negar el dret de la gent a lluir un símbol del seu país perfectament cívic i legal? Qui és la UEFA per prohibir que el públic cridi "independència" en el minut 17:14 dels partits del Barça? ¿Ens ho diu una entitat que en el Google apareix associada al terme "màfia" en 637.000 entrades? És aquesta mateixa entitat qui ens ho diu? El Barça, senyors, és propietat dels socis, i els socis s'expressaran dins de casa seva com els vingui de gust.

Tanmateix, seria ridícul pensar que l'actitud de la UEFA respon a un interès específic d'aquesta entitat. Sobretot tenint en compte els anys que fa que les estelades són una constant al Camp Nou i que han estat molts els jugadors que les han passejades sense cap problema. Ves per on, ara que les estelades no són només al Camp Nou, sinó que són a tot Catalunya, ja sigui en habitatges particulars, ajuntaments o places públiques, i ara també que el govern espanyol i una entitat d'ultradreta i supremacista espanyola com Societat Civil Catalana han vist amb ràbia que no les podien prohibir, resulta que la UEFA decideix intervenir. Renoi, quina casualitat. Doncs no, no és cap casualitat. No cal ser cap llumenera per saber qui s'amaga darrere d'aquesta persecució. No és pas la UEFA qui no suporta les estelades, és el govern espanyol.

És més senzill del que ens volen fer creure. L'ultranacionalisme espanyol és antidemocràtic per definició i no suporta que el món vegi que la realitat catalana és completament diferent de la que expliquen Mariano Rajoy o García-Margallo. Si el món no la veu, ja respiren tranquils. I perquè aquesta realitat resti amagada, no dubten a fabricar lleis absolutistes que criminalitzin, prohibeixin i emmudeixin la dissidència. Fins i tot -amb una foto al costat de Ciudadanos i el Partit Socialista, les altres dues peces del trident- han intentat prohibir que el Parlament de Catalunya pogués debatre sobre la independència. Són al·lèrgics fins i tot a la possibilitat que la gent pugui enraonar.

Però hi ha un altre element a tenir en compte amb relació a la persecució de les estelades. De fet, això sol, ja ofereix un retrat força diàfan d'aquesta directiva. Em refereixo al nomenament d'Albert Soler com a cap de relacions institucionals esportives del FC Barcelona el 10 de juny de 2014. Just el mateix personatge que en l'època de Zapatero, quan era Secretari d'Estat per a l'Esport d'Espanya, ja es va pronunciar totalment en contra de les seleccions catalanes. Va dir que "Catalunya no pot competir contra Espanya, perquè una part no pot jugar contra un tot". Soler, d'altra banda, és membre de Societat Civil Catalana.

Precisament l'entitat ultranacionalista espanyola que més s'ha significat per l'odi a les estelades. Aquest és, doncs, l'home a qui Josep Maria Bartomeu i la seva junta, a més de situar-lo per damunt del cap de gabinet, del director de comunicació i del director de relacions institucionals i protocol, li han confiat les gestions per tal que les estelades deixin d'estar perseguides (!). Per dir-ho ras i curt: és la mà dreta de Bartomeu. Talment com si deixéssim un banc de sang a cura del comte Dràcula. Arribats aquí, només resta dir que el fet que a hores d'ara Albert Soler encara no hagi estat destituït estalvia tot comentari sobre el que hom pot esperar de l'actual directiva del FC Barcelona.

El Món , 8/11/2015
 
Sant Cugat, una ciutat amb 32.130 delinqüents Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 12 novembre 2015
Sant Cugat, una ciutat amb 32.130 delinqüentsSi hom ens diu que pràcticament la meitat dels habitants d'una ciutat són delinqüents, el primer que preguntarem és de quin total d'habitants estem parlant. I si la resposta, ja molt més precisa, ens informa que estem parlant de 69.249 ciutadans majors de setze anys, la nostra reacció serà de perplexitat. I encara més si, ampliant la informació, se'ns especifica que la ciutat en qüestió és Sant Cugat del Vallès i que la xifra total i exacta de delinqüents és de 32.130. "Com és possible, això?", preguntarem. I tot seguit somriurem convençuts que el nostre informador està de broma i que ens vol aixecar la camisa. Però si hi insisteix i ens mostra algunes pàgines periodístiques que ho corroboren, el somriure se'ns glaçarà i pensarem que tot plegat és una al·lucinació, perquè ni en les ciutats fundades en els dies més convulsos del 'salvatge Oest' la xifra de facinerosos no va arribar mai a ser tan esparveradora.

Doncs al salvatge Oest, no, però a Sant Cugat, sí. I el que deixa més esparverada la gent d'altres països, en assabentar-se'n, és que les 32.130 persones esmentades, totes sense excepció, es van posar d'acord per delinquir el mateix dia. No pas el dia abans o el dia després, eh? No, no, el mateix dia. Concretament el 9 de novembre de 2014. Talment com si Sant Cugat s'hagués convertit en la imaginària ciutat californiana de Santa Mira on, segons la novel·la de Jack Finney, es produïa una invasió de lladres de cossos i els habitants eren substituïts mentre dormien per malvades còpies extraterrestres. No cal dir que els extraterrestres, en els anys cinquanta del segle XX als Estats Units, eren una al·legoria del comunisme, i que en aquests primers anys del segle XXI a Espanya ho serien de l'independentisme. Per això, la nit del 8 al 9 de novembre de 2014, mentre la idíl·lica ciutat de Sant Cugat dormia, els independentistes s'haurien apoderat dels cossos de 32.130 habitants i els haurien empès a delinquir l'endemà.

I el més greu és que el delicte que van cometre va ser d'una magnitud esfereïdora mai no vista en una societat democràtica: van posar les urnes al carrer i van permetre que la gent pogués votar! Oi que és una bogeria? Oi que aital gosadia és un afront als principis fonamentals del Movimiento? Ai, perdó, volia dir de la 'democràcia'. Com es pot consentir una cosa així? Doncs ho van fer. Tres entitats extraterrestres anomenades Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i Associació Catalana de Municipis per la Independència van posar les urnes, i 32.130 santcugatencs van votar. Déu meu, quin horror! Sort en tenim que l'Estat espanyol, referent mundial de la democràcia, ha reaccionat ràpidament i ha posat una querella criminal contra el president de Catalunya, contra la vicepresidenta i contra la consellera d'Ensenyament. El crim que van cometre no pot restar impune i cal ordenar la inhabilitació presidencial, perquè és obvi que un president que posa les urnes i que garanteix la llibertat d'expressió és algú que té pertorbades les seves facultats mentals i que no està capacitat per exercir el càrrec. I, per la mateixa raó, també és obvi que els 32.130 santcugatencs que van cometre el delicte de votar són persones dements i incapacitades per exercir com a ciutadans. Confesso que jo sóc una d'aquestes persones, però els prego que no ho diguin a ningú.

Cugat.cat , 23/10/2015
 
La foto misteriosa de l'operació Petrum Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 10 novembre 2015
La foto misteriosa de l'operació PetrumEn el tercer capítol de 'Fahrenheit 451', llibre meravellós de Ray Bradbury, un home-llibre diu: "També nosaltres cremem llibres. Els llegim i els cremem, perquè ens fa por que els trobin. [...] És millor desar-ho tot al cap, on ningú no pugui veure-ho ni sospitar-ne l'existència. Tots som fragments d'història, de literatura i de llei internacional. De tant en tant ens detenen i ens escorcollen, però en la nostra persona no hi ha res que ens pugui comprometre". L'obra de Bradbury, com recordarem, parla d'una societat en què la lectura està tipificada com a delicte, perquè fa que la gent pensi per si mateixa i es reveli contra el poder que l'oprimeix. El govern espanyol no gosa arribar a aquest extrem -per bé que de ganes no li'n falten-, però utilitza mesures de repressió jurídica que van en la mateixa línia, com ara la criminalització de persones que llegeixen obres que li són desafectes. Jo, per la meva condició d'escriptor, ho he pogut viure aquests dies de manera directa arran d'una notícia publicada pel digital El Español.

La notícia en qüestió, signada pels periodistes Daniel Montero i Esteban Urreiztieta, es fonamenta en una fotografia del domicili particular de Daniel Osácar, extresorer de CDC, en què es veu en primer pla el meu llibre Jo no sóc espanyol. Concretament diu això: "Sobre el prestatge, el llibre més accessible per a Osácar és un assaig sobre la 'identitat catalana' amb el títol Jo no sóc espanyol". El terme "identitat catalana" el posen entre cometes perquè es veu que els sobta força. Què és això, d''identitat catalana', devien pensar. I tot seguit, per si el llibre no és prou explícit, citen una frase meva per tal que quedi clar com penso i què dic: "Quan la legalitat no és justa, és de justícia transgredir la legalitat".

Naturalment, no hi ha notícia. Vull dir que la notícia no aporta ni pretén aportar la més mínima dada sobre l'operació Petrum. El seu únic objectiu és manipular el marc mental del lector per tal que relacioni el suposat delicte d'Osácar amb l'independentisme. Fins aquí, res de nou. Això ja fa temps que l'Estat espanyol, en no tenir arguments, ho practica dia rere dia. Els elements veritablement greus de la notícia i de la foto en qüestió són uns altres, i els advocats del cas són els primers que hi haurien d'aprofundir. Parem-hi atenció per mitjà d'unes preguntes:

  • Per què la foto no porta incorporat el logotip de la Guàrdia Civil?
  • Qui va fer la foto? La van fer persones alienes al cos? Aleshores, qui les va avisar?
  • Si eren persones alienes, per què la Guàrdia Civil va permetre que es moguessin lliurement per la casa?
  • Si no hi va entrar cap persona aliena, és obvi que la foto pertany a la Guàrdia Civil. Significa això que és el mateix cos qui la filtra?
  • Si el cas està sota secret de sumari, com és que el jutge no diu res davant la circulació de material fotogràfic?
  • Que potser és el jutge, qui té interès a vincular públicament l'independentisme amb la delinqüència?
  • Se'n pot dir justícia, d'uns tribunals que, ja sigui per activa o per passiva, estan directament involucrats en irregularitats?
  • Quina és la legitimitat d'una justícia que filtra o que permet el filtratge a 'premsa amiga' de material de casos en secret de sumari per estigmatitzar ideològicament un acusat, a partir d'un llibre trobat al seu domicili, i elaborar judicis d'intencions sobre la seva persona? Una persona, a més, que, mentre no es demostri el contrari, és innocent.

De preguntes, se'n podrien fer més, ja que la justícia espanyola està totalment desacreditada. Fins i tot, quan un jutge veritablement independent no dubta a tractar una princesa com un ciutadà qualsevol, els papers es capgiren i la fiscalia es transforma en aliada de la defensa. Això per no parlar de la inhabilitació escandalosa del jutge Santi Vidal, per haver dedicat les seves hores de lleure a redactar una hipotètica Constitució catalana. A aquests extrems hem arribat: ara són els tribunals espanyols els qui ens diuen què podem escriure i què podem llegir. Cal recordar, arribats a aquest extrem, que la criminalització de les lectures de la gent és pròpia de règims feixistes. Només els règims totalitaris consideren un delicte que l'ésser humà pensi per si mateix, només els règims totalitaris fan maniobres com la de la foto esmentada. La maniobra és clara: volen crear una lògica natural entre el fet de ser acusat per la fiscalia i llegir el llibre 'Jo no sóc espanyol' amb la intenció que la societat estableixi una relació entre el pensament ideològic de l'acusat i allò de què se l'acusa.

No és estrany que la justícia espanyola s'adoni del seu descrèdit a Catalunya. Qui sembra cards, espines cull. Aquest cas, com tants altres, és una prova fefaent que la divisió de poders a l'Estat espanyol no existeix i que els seus tribunals s'han convertit en un instrument de repressió política.

El Món , 1/11/2015
 
Ciudadanos i PP, l'aval d'avui a un règim d'ahir Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 05 novembre 2015
Ciudadanos i PP, l'aval d'avui a un règim d'ahirPer bé que no hi ha hagut sorpreses i que PP i Ciudadanos, com a partits ultranacionalistes espanyols que són, van votar-hi en contra, el debat que es va produir al ple de l'Ajuntament de Sant Cugat, arran de la moció en favor de l'anul·lació del procés al president Companys, va ser constatador. Constatador en el sentit de veure -per si hi havia algú de bona fe que no ho sabés-, que Franco va morir el 1975, però no pas el franquisme. El franquisme és ben viu, encara que s'hagi vist obligat a desar la "camisa azul" a l'armari, i treure'n una d'Armani.

Alemanya i França han demanat perdó per haver detingut i propiciat l'afusellament del president de Catalunya. Espanya, en canvi, s'hi nega. Això ja ho diu tot. Alemanya fins i tot va indemnitzar Carme Ballester, la seva vídua. Espanya continua considerant-ne legals el judici sumaríssim i l'assassinat. A Alemanya és delicte l'apologia del nazisme, a Espanya no és delicte l'apologia del franquisme. A Alemanya és impensable una Associació Adolf Hitler, a Espanya hi ha una Fundació Francisco Franco. Aquesta fundació, que està subvencionada per l'Estat, ven loteria de Nadal acabada en 36 i 39 "en honor a la Cruzada de Liberación".

Aldo Ciprián, de Ciudadanos, justifica el vot en contra perquè li sembla "un debat estèril" i "una pèrdua de temps". Restablir la dignitat d'un president assassinat pel feixisme li sembla "estèril" i "una pèrdua de temps'. Aquesta és la gent "regeneradora" que diu que vol governar Espanya. I Álvaro Benejam, del PP, addueix que a l'altra banda també es van cometre crims. Talment com si una cosa justifiqués l'altra. Recordem que Companys, malgrat que va salvar la vida a un munt de franquistes, va ser afusellat perquè era el president de Catalunya i perquè, amb la seva mort, es volia afusellar simbòlicament la nació catalana. El més greu, però, és que ens ho diu el partit que va ser fundat per l'home que era la mà dreta del criminal dictador que va ordenar aquell afusellament, i el partit, també, que a hores d'ara continua negant-se a condemnar el franquisme. Amb tot, ja hem dit que no és sorprenent. Ciudadanos i PP són l'aval d'avui a un règim d'ahir. Si és que dir "ahir" no és anar-se'n massa enrere. Quin plaer, tanmateix, recordar el resultat de les darreres eleccions municipals a Sant Cugat i veure que de vint-i-cinc regidors possibles, Ciudadanos i PP només en tenen quatre. Un plaer, sí senyor.

Cugat.cat , 30/10/2015
 
No ens imputen a tots perquè no poden Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 03 novembre 2015
No ens imputen a tots perquè no podenLa història de l'Estat espanyol és la d'un territori obligat a tenir sempre un enemic exterior per tal de no haver d'abordar el patològic i permanent conflicte que pateix amb si mateix. Absolutament incapacitat per al diàleg i per entendre el dret dels altres a decidir per si mateixos, ha persistit dia rere dia en la dèria enfollida de sotmetre'ls per la força i imposar-los les seves lleis absolutistes. "No esperem el blat sense haver sembrat", diu la cançó de Lluís Llach. Però l'Estat espanyol no pot esperar el blat de l'harmonia perquè mai no ha sembrat la llavor de la democràcia. N'ha sentit campanes, naturalment, però les ha interpretat com una amenaça. Talment com si percebés que la democràcia és incompatible amb la seva naturalesa. I és comprensible que la rebutgi, per bé que lamentable, perquè si no es pot demanar a un veritable demòcrata que sigui absolutista, tampoc no es pot demanar a un veritable absolutista que sigui demòcrata.

Ja dèiem dies enrere, a propòsit del 12 d'octubre, que un Estat que celebra l'aniversari d'un genocidi com a festa nacional, i que ho fa, a més, amb desfilada militar i exhibició de fusells, tancs, canons i avions de guerra, només pot fer venir basques. El brau, aquesta pobre bèstia que l'Estat espanyol alimenta per poder-la torturar i gaudir amb el seu patiment i amb la seva sang, és mil vegades més noble. L'Estat, però, l'ensarrona en una plaça perquè no pugui fugir. La bèstia, és clar, va d'una banda a l'altra enfollida cercant la porta per on l'han fet sortir, però no la troba. Està tancada. No hi ha escapatòria possible. Uns covards asseguts a la graderia han pagat per veure-la sotmesa als peus d'un individu trampós i vestit estrafolàriament que marca paquet convençut que la seva espasa, més les orelles i la cua que tallarà i exhibirà, són una prolongació de la pelleringa que li penja entre les cames.

La Constitució espanyola és un altre parany, una altra plaça tancada destinada a impedir que els pobles sotmesos puguin fugir. Els covards, en aquest cas, estan asseguts als escons del Congrés de Madrid protegits per una majoria perpètua que els garanteix que tot allò que el poble sotmès pugui dir o fer quedi reduït a la pura gesticulació, a un simple minut de glòria en un faristol. L'espectacle, per tant, allò que els diverteix de debò i que utilitzen per intentar compensar el seu complex d'inferioritat, consisteix a tombar una vegada i una altra les cíviques demandes de llibertat del poble sotmès. I com que la supèrbia és inherent a la feblesa, insulten, desqualifiquen i amenacen les autoritats d'aquell poble. Un poble que en aquest cas és Catalunya els representants imputats del qual són el president Mas, l'exvicepresidenta Ortega i la consellera Rigau. Se'ls acusa d'un delicte molt greu. El delicte d'haver posat les urnes per tal que el poble pogués votar. Això, segons l'Estat espanyol, és un "cop d'Estat". Permetre que els catalans votin i que s'expressin lliurement dipositant una papereta en una urna és un acte d'insubmissió, de rebel·lió, d'insubordinació que no pot ser permès en la mateixa mesura que l'amo blanc tampoc no permetia que el criat negre qüestionés la seva autoritat.

Hi ha, tanmateix, un parell de detalls que passen desapercebuts a l'Estat espanyol malgrat que són a la vista de tothom. El primer és la incongruència de criminalitzar només tres dels 2.344.828 votants del 9-N. Si no es podia votar, si votar era un delicte, com s'entén que tots els qui van delinquir no estiguin imputats? Quina mena de tribunal és aquest, que fa els ulls grossos a l'acció delictiva tot i tenir el nom de tots els delinqüents? No s'adona, aquest tribunal, que enjudiciar només tres dels prop de dos milions i mig de catalans que van delinquir converteix el tribunal en còmplice del delicte? Ens dirà, potser, que els tres escollits ho són pel fet d'haver afavorit l'execució del delicte. Molt bé. I què? En quin lloc diu que el culpable d'un delicte és únicament aquell que el fa viable i que els executors són innocents? Jo, per exemple, vaig votar i, per tant, d'acord amb les lleis espanyoles, vaig executar el delicte. Com és que no rebo el tracte que em correspon de la justícia espanyola? No serà, potser, que el tribunal no és res més que un òrgan polític al servei dels principis absolutistes que emmordassen la nació catalana? O potser és que el tribunal i el govern espanyols són tan covards que no es veuen amb cor d'imputar davant de tot el món els dos milions i mig de catalans esmentats?

El segon detall, finalment, el trobem en la declaració del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, qualificant d'inadmissible que la gent acompanyés el president Mas fins a la porta del jutjat, i la reacció de la Fiscalia General de l'Estat dient que prendrà mesures contra la lliure expressió d'aquest suport. Déu meu, quina esperpèntica demostració de manca de la més elemental cultura democràtica. Jo no sóc espanyol, però planyo la bona gent espanyola veritablement demòcrata que no veu solució per a un Estat regit per principis tan absolutistes. Amb tot, el moll de l'os del segon detall inadvertit no és aquest. El moll de l'os es troba en la gegantina inseguretat que traspuen un tribunal i un Estat que no suporten la visió de sis mil persones blasmant pacíficament unes lleis contraries als drets humans. No, no ho suporten. I encara suporten menys que hi hagi un testimoni gràfic que ho mostri arreu del món. És prou sabut que l'absolutisme, per definició, és al·lèrgic a la llibertat d'expressió. Per això la criminalitza, perquè li té pànic. Veritable pànic. Sap que en la llibertat d'expressió hi ha el germen de la seva destrucció.

El Món , 25/10/2015
 
El delicte espanyol del 27-S Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 02 novembre 2015
El delicte espanyol del 27-SEl 27 de setembre passat, dia de les eleccions catalanes, l'Estat espanyol va cometre un delicte gravíssim que ha de tenir el seu recorregut en les institucions europees i que ha de ser difós internacionalment a través del govern de Catalunya. Cal que el món sàpiga que Espanya és un Estat que viola els drets humans i els principis més bàsics de l'Estat de dret per mitjà de maniobres que impedeixen que tothom pugui votar. Aquest ha estat el cas de les eleccions del 27-S, en què només ha pogut votar un 7,5% dels prop de 200.000 catalans que viuen en altres estats. Desinformació total a les ambaixades i consolats, obstacles i impediments de tota mena, adoctrinament nacionalista espanyol -com el de l'ambaixada de Londres-, menyspreus dels funcionaris als residents catalans i a les eleccions en si mateixes, paperetes perdudes, paperetes impreses amb adreces errònies, paperetes llençades a les escombraries a Itàlia, paperetes que van arribar dues setmanes després de les eleccions, queixes de tota mena des dels cinc continents per la impossibilitat de votar... Des del Casal de Costa Rica, per exemple, diuen això: "Al final, després de tantes sol·licituds, de voler complir el nostre deure i de voler exercir el nostre dret com a ciutadans, només 18 catalans han pogut votar a Costa Rica. L'ambaixada en té censats 1.400".

Com veiem, es tracta d'un escàndol majúscul, una maniobra governamental espanyola absolutament repugnant i pròpia de règims dictatorials o de repúbliques bananeres, que és el mateix. Així narrava una catalana el cas de la seva família: "Em sembla una vergonya que no hàgim pogut votar. Em va arribar el sobre el 28 de setembre, l'endemà de les eleccions, i el darrer dia per enviar-lo era el 23. Votar és un dret, no un privilegi. Vaig trucar a l'ambaixada i em van dir que puc posar una queixa". A sobre se'n burlaven.

Davant d'aquest estat de coses, la resposta oficial catalana em sembla d'una tebior si més no inquietant. La conselleria de Governació ha dit: "Estem en un Estat arcaic que no ha protegit el dret fonamental de vot dels ciutadans a l'estranger". Certament és així. Però ¿creu la conselleria que l'expressió "no ha protegit" és de debò la més adient? El govern espanyol ha violat un dret fonamental i inalienable, com és el dret de vot, i ha manipulat el resultat d'unes eleccions, i l'únic que se'ns acut és dir que no ha estat prou "protector"? Només això? Renoi, quanta bona fe i quanta resignació. Espero que siguem més assertius a l'hora de construir un Estat, perquè aquesta mansesa concorda més amb un esperit autonòmic que no pas amb el d'una nació que vol ser lliure. Ja no som a l'etapa dels planys. Ara és hora de denunciar internacionalment i amb contundència les maniobres antidemocràtiques espanyoles; ara és hora d'utilitzar aquests delictes de l'Estat espanyol per explicar al món els principis absolutistes que el regeixen. Esperem, doncs, que hi hagi reflexió en aquest sentit.

Mentrestant, però, l'Estat espanyol, al mateix temps que manipula les eleccions catalanes, envia dos observadors, un del PP i un del PSOE, a supervisar les eleccions sistemàticament fraudulentes de Bielorússia i a donar-hi lliçons de democràcia. Les mateixes lliçons que ens dóna Felipe González en al·lusió a la majoria absoluta independentista de Catalunya: "La legitimitat del vot no pot estar per damunt de la llei". Ens ho diu l'home que presidia un govern que es va saltar les lleis, que es va saltar els drets humans i que es va saltar tots els fonaments democràtics creant amb finançament públic, amb els nostres diners, una banda terrorista anomenada GAL. Felipe González, tanmateix, mai no ha anat a la presó, mai no ha estat processat i mai no ha estat inhabilitat. Algú s'imagina entre quins barrots seria ara mateix Juan José Ibarretxe, si el seu govern hagués fet el mateix en sentit ideològic invers?

El delicte a l'Estat espanyol, allò que es considera delicte, és que el president de Catalunya, recollint el mandat democràtic de la ciutadania, posi les urnes per tal que la gent s'expressi lliurement. Això sí que és un crim. I com que és un crim, li han posat una querella criminal. I també el volen inhabilitar, no fos cas que tingués la gosadia de posar les urnes un altre cop. Té molta raó el president Mas, per tant, quan, referint-se al clam de la ciutadania, diu que "el que hauria fet un Estat amb una mínima solvència democràtica, en lloc d'ordenar al fiscal en cap de Catalunya que assistís al procediment judicial contra membres del govern català, seria retirar les querelles que va posar". Però l'Estat espanyol no ho farà, President, perquè si una cosa li ha mancat sempre ha estat justament això: solvència democràtica.

En tot cas, diguem per concloure que l'obstrucció del vot en un país veritablement democràtic és un delicte, un delicte gravíssim que no pot ser obviat o despatxat amb els tradicionals "no hi ha dret", "ja se sap", "Espanya és així". Els catalans que han vist vulnerat el seu dret de vot són milers, però encara que només fossin un centenar el fet continuaria essent gravíssim i inadmissible. N'hi ha prou de canviar d'escenari i de situar aquesta manipulació en un país del centre o del nord d'Europa per veure que l'escàndol hauria estat immens i que ja s'haurien produït dimissions i cessaments. Però ja hem vist el caràcter manipulador de la Junta Electoral Central espanyola i com el ministre Margallo, mancat d'arguments, envia al psiquiatre els qui ho denuncien. Com deia el franquisme, "Spain is different". És un eslògan, aquest, que es manté tan vigent com l'esperit del seu autor.

El Món , 18/10/2015
 
"Aquí", a Espanya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 30 octubre 2015
"Aquí", a EspanyaEls vegetarians, així com molts dietistes i pediatres, han aconseguit que arrelés en la societat la frase "som allò que mengem". No tothom en fa cas, és clar, però la frase denota un raonament tan assenyat que no hi ha ningú que gosi rebatre-la. Si acceptem que els aliments que consumim tenen efectes determinants en el nostre organisme i que incideixen en el nostre comportament, és obvi que allò que mengem defineix el nostre tarannà i la nostra personalitat. Darrere del fet de menjar carn o de no menjar-ne, per exemple, hi ha una actitud davant la vida. I també hi ha uns principis ètics davant el fet de pensar que els animals no han de ser tractats com a elements de producció. Tanmateix, no som únicament allò que ingerim. També som allò que diem. O, dit d'una altra manera, som com parlem. I això és així perquè no sols mengem com pensem, també parlem com pensem.

El llenguatge ens ha permès articular el nostre pensament i evolucionar, però les paraules que escollim per parlar, ja sigui en una dissertació o en una conversa banal, diuen sempre molt més de nosaltres que no pas el tema que abordem. De fet, aquesta discordança entre discurs i món mental, per bé que és més visible en polítics, en ponents i en tertulians mediàtics, abasta tots els àmbits de les relacions humanes. Fixem-nos que són multitud els catalans que, tot i declarar-se independentistes diuen "aquí, a Espanya" sense adonar-se de la contradicció en què incorren. Si la seva nació és Catalunya, per què diuen "aquí, a Espanya" i no "aquí, a Catalunya"? I si es refereixen a Espanya, per què diuen "en aquest país", i no pas "en aquell país"? Això fa que tot sovint, escoltant-los, hom no sàpiga de quin país estan parlant, si de Catalunya o d'Espanya. Cal esperar que diguin més coses per aclarir-ho.

Evidentment, aquestes revelacions del llenguatge denoten fins a quin punt és profunda la rentada de cervell que ha patit el poble català a fi de fer-li creure que era espanyol al sud i francès al nord. Tants anys de colonització mental –que és la més perniciosa de totes– tenen aquests efectes. Per això la independència es fa esperar, perquè la presa de consciència nacional dels catalans necessita primer deslliurar-se d'aquestes cadenes mentals que els tiben i que no els deixen actuar. Qui se n'allibera, esdevé mentalment lliure. Però perquè això sigui possible, cal una reflexió prèvia. Cal concloure que som com parlem i que els mots que emprem delaten com pensem. En altres paraules, per ser estatalment catalans primer hem de deixar de ser mentalment espanyols.

Nació Digital , 17/10/2015
 
El Món, un diari per ser compartit Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 29 octubre 2015
El Món, un diari per ser compartitA final de l'any 2006 va néixer El Singular, un diari digital que va tenir de seguida una acollida molt entusiasta arran de ser un mitjà amb una línia editorial catalanocèntrica i compromesa amb els drets nacionals de Catalunya. El periodista Jordi Cabré en va ser el primer director, i després van venir Toni Aira, Rafael de Ribot, Lluís Bou i Salvador Cot, és a dir grans professionals que el van convertir justament en allò que proposaven seus els plantejaments fundacionals: esdevenir un mitjà de referència en l'àmbit informatiu català. I és gràcies al fet d'haver reeixit, que ara, sense perdre un bri de personalitat, ha renovat alguns elements de la seva configuració i ha canviat de nom. Ara, doncs, ja no es diu El Singular, sinó El Món (www.mon.cat). El seu lema és aquest: "Un diari digital lliure, obert i per compartir".

Jo, personalment, me n'alegro molt, d'aquest èxit i d'aquesta nova etapa, per dues raons que explicaré tot seguit. La primera és la meva identificació amb el mitjà, ja que en sóc col·laborador des del 2 de gener de 2007, és a dir, des d'un mes després del seu naixement, i hi he escrit més de quatre-cents articles. Això sol ja fa que me'n senti part i que hi mantingui un fort vincle afectiu. Però hi ha una segona raó, i és que El Món, tot i tenir la redacció al centre de Barcelona, cosa que és lògica, constitueix un projecte netament santcugatenc. Remarco aquest punt, perquè em sembla formidable que no tots els grans projectes de país sorgeixin a la capital catalana. En aquelles parts del territori que anomenem la "perifèria" o el "rerepaís", hi ha molt de talent i coratge per fer realitat propostes que superin l'àmbit estrictament local i que vagin molt més lluny, i El Món és just això: una proposta d'abast nacional que té el seu origen a Sant Cugat, en l'empresa editora del Diari de Sant Cugat i del Tot Sant Cugat.

Una de les coses que em van agradar força de l'acte de presentació que es va fer a l'antiga fàbrica Damm, presentat per Txe Arana, va ser el parlament del seu director, Salvador Cot. Cot va dir que "ja no és temps de ser una singularitat, nosaltres volem construir un mitjà ambiciós. S'ha acabat el temps de resistir, ha arribat l'hora de guanyar". Com podem veure, són paraules que tenen un doble vessant, atès que al·ludeixen a l'empresa periodística i també al país, i jo les comparteixo. Avui, certament, resulten anacròniques aquelles expressions que definien Catalunya com una "singularitat", una "peculiaritat" o un "fet diferencial" i que, com si fossin una floreta al trau de l'americana, servien perquè molts catalans les passegessin contents i enganyats. La societat catalana actual se'n riu, d'aquestes galindaines, i ja no admet per a si mateixa cap altre estatus que no sigui el d'un Estat independent. Aquesta és la raó per la qual els tres-cents anys de resistència han arribat a la seva fi i ara és el moment de vèncer. És el moment que hem comprès que la llibertat d'un poble amb consciència de ser-ho passa indefectiblement per tenir veu i vot a les Nacions Unides i que, per tant, és hora que abandonem la trinxera i que ocupem el lloc que ens pertoca al món.

Aquesta, si més no, és la filosofia que jo hi veig en aquesta cursa de relleus, en què El Singular ha passat el testimoni a El Món. Entreu-hi, gaudiu de la força visual que transmet el seu disseny i compartiu-ne els continguts. Són continguts valents, elaborats per professionals que no s'arronsen i que són conscients que una premsa lliure és també una estructura d'Estat.

Diari de Sant Cugat , 2/10/2015
 
Terra Dolça, una dècada al servei dels Països Catalans Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 27 octubre 2015
Terra Dolça, una dècada al servei dels Països CatalansEl degoteig de fets d'actualitat que s'han esdevingut darrerament i que demanaven prioritat m'ha impedit dedicar amb puntualitat un article al tancament del Terra Dolça a Sant Cugat. Catalunya viu dies molts especials i les columnes periodístiques ho han de reflectir. Avui, però, vull deixar constància de la tristesa que m'ha causat aquest tancament d'un local que en molt poc temps, ara fa deu anys, va esdevenir moltíssim més que un espai gastronòmic. Al Terra Dolça, s'hi podia anar a dinar o a sopar, és clar, però sobretot s'hi anava a la presentació d'un llibre, a l'audició d'un concert o a la representació d'un muntatge teatral de petit format.

Em consta que en els ambients culturals, i per descomptat en el de les entitats independentistes, el Terra Dolça era força conegut. En tenies prou de dir-ne el nom, perquè de seguida aparegués algú que hi havia estat en qualitat de convidat o de públic. Guim Pros, home vinculat a la CUP i amb qui vaig compartir alguns actes polítics en la seva etapa de Maulets i en diverses edicions del Rebrot, l'Aplec de Joves dels Països Catalans, de Berga, ha estat l'ànima del Terra Dolça. Malgrat els seus problemes de salut a una edat en què aquestes coses encara no toquen, en Guim va estar sempre receptiu a acollir tota mena d'activitats que poguessin contribuir a promoure la cultura i a defensar els drets nacionals de la nació catalana.

Jo mateix presentava tots els meus llibres al Terra Dolça des de la seva obertura. El primer que hi vaig presentar va ser La paraula contra el mur, el 5 d'octubre de 2006, i ja no vaig deixar de fer-ho en la desena que va arribar després. Ara el Terra Dolça ja és història, certament. Però ho és en un sentit molt més rellevant que el que donem tot sovint en referir-nos a una cosa morta. El Terra Dolça és història perquè ha fet història. Història local. El Terra Dolça queda inscrit com l'espai cultural més reivindicatiu de Sant Cugat al llarg de la dècada més apassionant i transcendent que ha viscut Catalunya amb relació al seu procés d'alliberament. I això és així perquè en algun moment d'aquests deu anys les quatre parets del pis superior del Terra Dolça van acollir la veu de la immensa majoria dels actors polítics, socials o culturals compromesos amb les nostres llibertats. Moltes gràcies, Guim.

Cugat.cat, 16/10/2015
 
L'èxit del Teatre-Auditori de Sant Cugat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 26 octubre 2015
L'èxit del Teatre-Auditori de Sant CugatAra que el Teatre-Auditori de Sant Cugat acaba de començar la temporada 2015-2016, he estat revisant la xifra d'espectadors de la temporada anterior, la que es va tancar el juny passat, i és realment espectacular: 57.122 persones. Sis mil més que la programació precedent. I en xifres totals es va arribar a 81.532 espectadors, cosa que suposa un índex d'ocupació del 80%. És a dir, que som davant d'unes dades altament satisfactòries que consoliden aquest escenari com un dels més rendibles de Catalunya.

Una de les raons que ho expliquen és la connexió aconseguida entre els espectacles programats i el públic, però n'hi ha d'altres, com ara la incorporació d'un sector de gent jove que acostuma a refusar aquesta mena d'equipaments culturals per considerar-los excessivament formals. I és que a diferència del que passa a l'Europa central, les arts escèniques ocupen un paper testimonial en els nostres plans d'ensenyament i marquen distàncies entre la formació musical o teatral d'un jove austríac, posem per cas, i la d'un català.

Posats a no ensenyar, ni tan sols ensenyem als infants la immensa riquesa del nostre cançoner popular. Així ho denunciava l'australiana Gabrielle Deakin, una professora de música que constata astorada el desconeixement que tenen els alumnes d'un patrimoni català que altres països ens envegen admirativament. Aquesta, per tant, és una situació que haurem de capgirar d'immediat en una Catalunya independent. En sentit positiu, però, el Teatre-Auditori porta a terme unes iniciatives anomenades 'Anem al teatre' i 'Escoles en moviment' que han trobat molt bona resposta per part dels centres educatius locals i han generat 24.410 espectadors.

És cert que hi manca una Sala B destinada a muntatges de petit format i que ara està aturada per raons econòmiques -l'espai físic ja hi és-, però quan tiri endavant farà un grandíssim servei a la vida cultural de la ciutat. El que sí que avança, per sort, és el propòsit de dotar el Teatre de la Unió d'unes instal·lacions òptimes que permetin cobrir aquesta mancança. Mentrestant, el resultat que ha donat l'anomenada 'Sala escenari' ha estat esplèndid. Consisteix a convertir la meitat de l'escenari del Teatre-Auditori -400 metres quadrats- en una sala de 224 butaques per acollir-hi espectacles de caràcter intimista que quedarien desvirtuats en cas de representar-se davant de vuit-centes persones. Les butaques de la 'Sala escenari', a més, són comodíssimes.

En definitiva, per bé que mai no n'hi ha prou i que, com dic, el nostre referent ha de ser el centre i el nord d'Europa, tenim xifres locals que permeten ser optimistes. N'hi ha prou de comparar-les amb les de Rubí i Cerdanyola, les dues ciutats veïnes, per veure'n la diferència.

Cugat.cat , 9/10/2015
 
12 d'octubre, Dia de la Vergonya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 22 octubre 2015
12 d'octubre, Dia de la VergonyaSi l'Estat espanyol tingués un mínim de dignitat ja faria anys que hauria esborrat el 12 d'octubre com a data festiva del seu calendari. Fa venir basques que en ple segle XXI, un Estat es vanti d'haver envaït unes terres d'ultramar al segle XV i d'haver-hi imposat la seva llengua i les seves lleis a sang i foc, talment com si els homes i les dones que hi vivien no tinguessin la seva pròpia llengua i les seves pròpies lleis. "Eren salvatges", ens diuen. "Era gent que estava per civilitzar. Només eren indis. Només això. És a dir, com una mosca".

I ves per on, Espanya va fer que els indis-mosca, per fi, poguessin comunicar-se com a éssers humans i sentir-se culpables dels terribles pecats de la carn que cometien. Va caldre mà de ferro, això sí, perquè eren desobedients com un dimoni i tossuts com una mula, i no entenien que les lleis de Castella i la paraula de Déu són una mateixa cosa. Això va fer necessari exterminar-ne uns quants milers, ves què hi farem, però ja hem dit que el fet és irrellevant perquè només eren indis-mosca. Tan fàcils d'esclafar com una mosca. Aquests indis-mosca, amb el pas del temps, serien coneguts també com a argentins, xilens, peruans, mexicans, bolivians, colombians, uruguaians, equatorians... i esdevindrien membres de ple dret de les Nacions Unides, però aquesta ja és una altra història.

És així com, sense un bri de vergonya i amb tones de fatxenderia, l'Estat espanyol continua celebrant el 12 d'octubre -dia de la Hispanidad o dia de la Raza- com la seva Fiesta Nacional. I ben mirat no és estrany, atès que si de la tortura d'animals, a les places de braus, també en diuen Fiesta Nacional, per què haurien d'avergonyir-se d'haver massacrat mig continent americà i d'haver-hi anorreat pobles, cultures i llengües? Si en aquell cas es pretenia que els indis-mosca pensessin i parlessin com un ferrer de Toledo, en el cas de la tauromàquia es tracta de demostrar que un brau és un ésser inferior a un torero, cosa que crida l'atenció, ja que diu molt poc d'un Estat que mesura la seva intel·ligència a partir de la intel·ligència d'un brau, que és la mateixa que la d'un canari.

Hom potser es preguntarà com és possible que, transcorreguts més de cinc segles, l'Estat espanyol encara no hagi demanat perdó per aquell carnatge. Però n'hi ha prou de recordar que estem parlant del mateix Estat que no ha demanat mai perdó per haver assassinat el president català Lluís Companys, que es nega a anul·lar el judici sumaríssim que se li va fer, que es nega a retornar a la família la documentació relacionada amb la seva persona i que es nega a condemnar el franquisme. I si a això hi afegim la condecoració de nazis, l'11 de maig de 2013, no hi ha motiu per a la sorpresa.

Tot concorda. Si més no, s'ha de reconèixer que l'Estat espanyol, 'impasible el ademán', és un Estat amb criteri. I fidel a aquest criteri, cada 12 d'octubre celebra un acte a la plaza de Colón, de Madrid, i una desfilada militar pel paseo de la Castellana tot festejant que l'anorreament de pobles, cultures i llengües a Amèrica va significar, en paraules textuals del govern espanyol i del seu ministeri de Defensa, la "configuració de l'Estat modern". S'entén, oi, que ho celebrin amb homes armats fins a les dents? Celebren la victòria militar sobre els indis-mosca.

D'acord amb això, també s'entén que considerin una insubmissió que el president Mas permetés que el poble de Catalunya pogués votar el 9 de novembre passat i que, posant-li una querella criminal, l'hagin citat a declarar el 15 d'octubre, el mateix dia del 75è aniversari de l'afusellament del president Companys. Van assassinar Companys, perquè volien humiliar Catalunya, i ara volen jutjar Mas, perquè volen tornar-la a humiliar. Però no humilia pas qui vol. Ignoro si el president Mas llegirà aquest article, però li demano des d'aquí que es negui a declarar en cap altra llengua que no sigui la llengua catalana. És una qüestió de dignitat.

El Món , 11/10/2015
 
La força incontestable del SÍ Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 17 octubre 2015
La força incontestable del SÍEm sembla que no és cap secret que l'independentisme s'ha sentit infinitament més còmode que l'espanyolisme en la defensa del seu vot en aquestes eleccions catalanes. Hi ha diverses raons que ho expliquen, però voldria remarcar-ne dues. La primera és la immensa força psicològica que té un SÍ per damunt d'un NO.

El SÍ transmet un munt de sensacions positives relacionades amb l'acord, amb l'harmonia, amb l'avinença, amb la complaença, amb l'amabilitat, amb la receptivitat, amb el moviment, amb el progrés, amb l'acció, amb l'evolució... El NO, en canvi, és esquerp i transmet aspror, rigidesa, tancament, conflicte, hostilitat, autoritarisme, immobilisme, obstrucció, col·lisió, involució... No és estrany que es publiquin tants llibres d'autoajuda per aprendre a dir NO en situacions de la vida diària. La càrrega negativa del NO és tan elevada, que són milions les persones que tot sovint no gosen verbalitzar-lo i que opten pel SÍ per tal de transmetre una imatge receptiva, empàtica i afectuosa de si mateixes.

Els partits espanyolistes, per tant, s'han vist obligats a tastar la seva pròpia medecina, aquella medecina que consisteix a titllar l'independentisme de reaccionari, de radical, d'extremista, de nacionalista, d'involucionista i altres perles amb la intenció que el calumniat es vegi obligat a negar-les. I és que negar una calúmnia sempre és molt més feixuc que llançar-la. Bàsicament, perquè el calumniador, que té molts menys escrúpols ètics que el calumniat, necessita dissimular la seva manca d'arguments recorrent a la desqualificació del qui el posa en evidència.

La segona raó que explica la confortabilitat del SÍ en aquestes eleccions és que es tractava de l'afirmació més positiva que pot pronunciar una col·lectivitat: el SÍ a la llibertat. Qui, que no vulgui passar per absolutista o supremacista, pot negar el dret d'un poble a la seva llibertat? Qui, que es tingui per demòcrata conseqüent, pot negar el dret d'un poble a decidir lliurement el seu destí? És tan incontestable la demanda catalana, tan justa i noble, que no hi ha cap argument racional que pugui impedir-la. Hi ha, això sí, l'argument de la força, l'argument de la repressió, l'argument d'una legalitat feta pel segrestador que diu que l'alliberament està prohibit. El segrestador és la llei, ell la redacta i ell la fa complir amb el fuet a la mà.

De la mateixa manera que Richard Widmark, en el paper d'aquell enginyer encegat per l'ambició que dirigia la construcció del ferrocarril i destruïa l'hàbitat dels indis a La conquesta de l'Oest, estava convençut que el ferrocarril era ell -"Jo sóc el ferrocarril", deia-, també els partits espanyolistes estan convençuts que la llei són ells. Una llei segons la qual, seguint l'esperit del 1716, tothom s'ha de sotmetre als principis absolutistes de Castella. Castella és la llei i ells en són els zeladors. Això és el que ens diuen: "No hi ha legalitat catalana, perquè Catalunya no és ningú. I si Catalunya no és ningú, vosaltres tampoc no sou ningú. Només Espanya permet que els catalans siguin alguna cosa en aquesta vida".

El problema del front del NO, a banda de la càrrega negativa del mot, és que som al segle XXI, no pas al segle XVIII, i cal alguna cosa més que amenaces per aturar un poble que sap qui és i que sap què vol. I com que no han trobat cap argument ètic, cap ni un, per negar la independència de Catalunya, no els ha quedat més remei que recórrer a l'insult, a la desqualificació, a la burla, a la mentida i a la por. No s'adonen que al segle XXI les paraules ja no se les emporta el vent, com al XVIII.

Ara en queda constància filmada i enregistrada i tothom podrà veure les barbaritats que han arribat a dir sense el més mínim sentit del ridícul. Tanmateix, tot té una explicació: no es pot demanar a algú acostumat a imposar la seva voluntat per la força que, tot d'una, s'assegui, escolti i respecti l'interlocutor que té al davant. Quin diàleg hi pot haver amb algú que et diu que no ets ningú? En arribar a aquest extrem, només hi ha una solució. I és dedicar l'energia no pas a caure en el parany de discutir, sinó a saltar el mur i fugir.

El Món , 4/10/2015
 
Sant Cugat, municipi independentista Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 15 octubre 2015
Sant Cugat, municipi independentistaEl 27-S, amb un 58,68% dels vots obtinguts per Junts pel Sí i la CUP, ha situat Sant Cugat com un dels municipis de Catalunya on l'independentisme és més viu i potent. D'un índex de participació al llindar del 84%, les forces independentistes han sumat més de 28.000 vots, mentre que les llistes del NO s'han quedat amb només 15.000 (30,82%). Pel que fa a Catalunya Sí que es Pot, partidària de l'anomenada Tercera Via (també coneguda com a Via Morta), no ha passat del 6%, pràcticament el mateix resultat que PSC-PSOE i PP, amb tan sols 2.974 vots. I amb relació a Unió, per sota del 5%, ja és prou sabut que les urnes l'han esborrada del Parlament.

Com veiem, són faves comptades. Les xifres, és clar, poden ser llegides de tantes maneres com es vulgui, d'acord amb els interessos de cada partit, però, dissortadament per als qui han perdut, parlen per si soles. Vull dir que el triomf esclatant del SÍ a la independència és tan innegable com la sonora derrota del NO. Per això resulta tan interessant l'ampli ventall d'excuses, subterfugis i camàndules que despleguen infructuosament els vençuts per intentar maquillar la seva patacada.

Ciudadanos, que no ha aconseguit atreure més de 8.000 santcugatencs, considera un èxit la seva derrota. Deu ser que no aspirava a guanyar. El Partit Socialista també fa una lectura positiva del càstig rebut i la fonamenta en el fet de 'resistir'. És a dir, que la victòria consisteix a no desaparèixer del mapa. El PP, que ha patit una notable davallada amb relació a les eleccions anteriors, es mostra content i addueix que García Albiol els ha salvat d'uns resultats 'més dolents'. Per la seva banda, els de Catalunya Sí que es Pot es donen per 'satisfets' tot i haver perdut un miler dels vots aconseguits el 2012 sota el nom d'ICV-EUiA i d'haver davallat del quart lloc al sisè. Finalment, Unió, que no ha pogut superar el llistó mínim del 5%, es felicita perquè encara podia haver estat molt pitjor.

Com veiem, hi ha moltes maneres de no reconèixer que has perdut un partit, encara que hagi estat per golejada. Si et marquen vuit gols, sempre pots felicitar-te que no n'hagin estat nou; si la copa se l'emporta un altre, sempre pots dir que ja la donaves per perduda; si et quedes a la zona baixa de la classificació, sempre pots dir que conserves la categoria; si el públic ha xiulat el teu pèssim nivell de joc, sempre pots dir que la teva estrella t'ha salvat de coses pitjors; si baixes a Segona A, sempre pots dir que és millor que Segona B. La realitat, però, diu que l'independentisme ha guanyat les eleccions del 27-S per majoria absoluta. Ho ha fet a Catalunya, per descomptat, i també a Sant Cugat. La meva felicitació a Junts pel Sí i a la CUP.

Cugat.cat , 2/10/2015
 
Una realitat poc "mediàtica" Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 13 octubre 2015
Malabo i les cendresEn una època dominada per la manca de temps, en què tot ha de ser breu, ràpid, esquemàtic i reduït a la mida d'un titular o d'una piulada, és difícil tenir una visió clara i serena d'allò que passa en el món a través dels informatius de televisió. La informació sempre ha de ser curta, tan curta que quan l'espectador para atenció en les paraules d'algú, aquest algú ja ha desaparegut i una altra notícia ha ocupat el seu lloc. No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps... Per això hem arribat a creure'ns que el nostre nivell d'informació depèn del nombre de notícies que sabem i no pas d'allò que puguem dir-ne si se'ns demanen detalls. És com si prioritzéssim la ingesta d'aliments sense importar-nos-en la digestió.

En aquest sentit, hi ha conflictes al món, especialment a l`Àfrica, dels quals no en sabem un borrall perquè el nombre de víctimes no és prou elevat per impactar la nostra sensibilitat occidental i merèixer titulars. L'assassinat d'un europeu o d'un nord-americà a l'Àfrica és molt més important que els mil milions d'africans que avui, en acabar el dia, no hauran menjat absolutament res, perquè viuen en la misèria més absoluta, o que els cinc milions d'infants que enguany moriran per la mateixa raó. I el mateix podríem dir dels crims i de les tortures de règims dictatorials que, amb tot el cinisme del món, afirmen tenir com a divisa la 'pau' i la 'justícia'. Aquest és el cas de Guinea Equatorial, per exemple, presidida per Teodoro Obiang Nguema, un personatge sinistre que esdevé el protagonista a l'ombra del llibre de la santcugatenca Gemma Freixas, Malabo i les cendres (Meteora, 2015).

El llibre de Freixas ens descriu la dramàtica situació d'aquell país a través dels ulls d'en Dudu, un nadiu que viu a Occident però que torna a la seva terra per complir la darrera voluntat d'un amic: que es llencin les seves cendres a la llera del riu Iladyi. En Dudu no ho sap, però aquest retorn a uns orígens abandonats en la infantesa esdevindrà un viatge iniciàtic en el decurs del qual coneixerà la misèria i la por en què viuen molts dels seus excompatriotes sota la bota del totalitarisme. Perduda l'esperança, perseguida la dissidència i amb una policia corrupta, la tortura i l'assassinat resten impunes i creen vegetals com en Justo, un mestre acusat de pertànyer al Moviment per l'Autodeterminació de l'Illa de Bioko. Justo fou torturat de tal manera que ja no parla, només mira la tele tot el dia. "A vegades, mentre dorm, crida i gemega" –diu la seva dona–. "De dia no diu res. Fa el que tu diguis, pobre. No té cap iniciativa, cap desig. Van anul·lar-li completament la voluntat".

En un altre moment, aquesta dona explica "les lluites macabres que els zeladors solien organitzar entre els presoners per divertir-se, les morts dels companys amb les ungles arrancades i dessagnats, les cel·les diminutes i inundades d'aigua putrefacta on havien de viure a les fosques..." I al costat d'això, hi descobrim les petjades de la colonització espanyola –el país es va independitzar ara fa només quaranta-set anys– i quin era el tracte que els nadius rebien dels espanyols. Aquests, per mitjà del Patronato de Indígenas, premiaven la submissió amb una Carta d'Emancipació i el lliurament de tres hectàrees de terreny per conrear-hi cacau.

"Malabo i les cendres", de Gemma Freixas, és un viatge literari, que ens parla de l'espoliació blanca dels recursos naturals del continent africà i de la vida d'un país dominat des de fa mig segle per una mateixa sanguinària família.

Diari de Sant Cugat , 4/9/2015
 
El Procés ja és imparable Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 09 octubre 2015
El Procés ja és imparableTard o d'hora arribarà el moment de fer constar en els llibres d'història la data o el fet que marca el començament del que ara anomenem procés català. No serà fàcil, ja que de dates i fets rellevants n'hi ha molts i per a tots els gustos. Jo, tanmateix, el situaria el 13 de setembre de 2009 amb la consulta per la independència d'Arenys de Munt. Només va ser un referèndum local en una petita població de 8.000 habitants, només això, però va significar un pas que ningú no havia gosat fer abans a Catalunya.

Ja sé que el nostre procés d'alliberament nacional comença molt abans, per la senzilla raó que, per sort, sempre hi ha hagut catalans conseqüents que no han claudicat i que no han admès per a la nació catalana cap altre estatus que no fos el d'una nació lliure i independent. Però cal reconèixer que aquells catalans eren pocs comparats amb els qui tenien por de reivindicar els seus drets fins a aquest punt. Per això la travessia se'ns ha fet tan llarga, tres segles pel cap baix. I és que en els processos col·lectius hi intervé tantíssima gent que és molt difícil que siguin ràpids i dinàmics. Més aviat són lents i feixucs. Cal esperar i esperar i esperar que la suma de milers i milers i milers d'individualitats arribi a crear una consciència col·lectiva que faci dir 'prou'. La captivitat, com més es dilata en el temps més es fortifica, perquè afebleix les defenses cognitives del captiu, li lleva l'autoestima, el torna insegur i el fa apocat i submís. I aquestes són coses que, com us podeu imaginar, dificulten força el manteniment d'actituds de fermesa disposades a plantar cara i a no trontollar davant les amenaces del segrestador. Nosaltres, tanmateix, ho hem aconseguit. Ens ha costat moltíssim, però hem aconseguit capgirar aquesta realitat adversa i situar el nostre poble al llindar de la llibertat. Ens en faltarà un tros, és clar, perquè a desgrat del que diuen algunes persones, els Països Catalans existeixen. I tant que existeixen! Però cadascun dels països ha de fer el seu procés de manera natural i cal respectar-ho. Amb tot, us puc assegurar que l'influx d'una Catalunya Estat, a diferència del d'una Catalunya Autonòmica, accelerarà de manera vertiginosa el procés de terres estimades com les Illes o el País Valencià i tindrà una ascendència determinant en la Franja i en la Catalunya del Nord.

Ara com ara, per tant, som nosaltres, el Principat, els qui liderem aquest procés d'alliberament i els qui hem aconseguit treure'ns del damunt tota aquella càrrega negativa d'inseguretats, de pors i de resignació cristiana que ens feia conformistes davant del que consideràvem una fatalitat inapel·lable del destí. No hi ha destí, no hi ha predeterminisme; el destí el forgem cadascú de nosaltres amb les nostres accions. No és pas veritat que els catalans hem vingut a aquest món a obeir els dictats de l'Estat espanyol, no és pas veritat que els catalans hem vingut a aquest món a subordinar-nos a la voluntat i als capricis d'algú que se'ns declara superior. Els catalans som aquí per a ser conseqüents amb les nostres conviccions i forjar-nos el nostre propi destí. No necessitem que l'Estat espanyol, aquest Estat petulant, superb i amb ínfules de redemptor, vingui a salvar-nos del pecat de voler ser lliures. Ja hem celebrat les eleccions plebiscitàries, ja hem votat, ja ha guanyat el vot de la llibertat i tot el món ho ha vist. Ara simplement hem d'estar a l'alçada del resultat i actuar en conseqüència per demostrar el respecte que sentim per nosaltres mateixos.

Racó Català , 30/9/2015
 
Llibertat, 72 - submissió, 52 Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 06 octubre 2015
Llibertat, 72 - submissió, 52En el moment que escric aquestes línies encara és 27-S, però ja es pot dir que Catalunya acaba de viure un dels dies més importants i transcendents de tota la seva història. Mai abans no havíem viscut unes eleccions per mitjà de les quals els catalans poguéssim expressar la nostra voluntat de ser un poble normal, és a dir, un poble lliure i capacitat per decidir sobre la pròpia vida com fan tots els pobles adults del món. Certament, no hem pogut celebrar un referèndum, que és la via que segueixen els estats democràtics per dirimir aquestes qüestions, però el món ha entès perfectament el caràcter plebiscitari d'aquesta convocatòria electoral. La prova és que hi ha destacat cent-vuitanta corresponsals i enviats especials. Cent-vuitanta periodistes que mai no haurien vingut a cobrir unes simples eleccions autonòmiques.

En les properes setmanes tindrem temps d'aprofundir en les conseqüències d'aquest 27-S, però ara, de moment, ja podem extreure diverses conclusions relatives al veredicte de les urnes. La primera és la xifra rècord de participació -per damunt d'un 77%- que supera totes les conteses electorals celebrades fins ara, cosa que no sols ridiculitza els intents espanyolistes de negar-ne el caràcter plebiscitari, sinó que indica el grau de consciència de la societat catalana sobre la necessitat del seu vot. Ho sabien, per descomptat, els favorables al SÍ -són ells els qui ho han fet possible i els qui han situat Catalunya al llindar de la llibertat-, però també ho sabien els partidaris del NO, els qui volen una Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles. Entre aquests darrers hi trobem un nombre força notable de persones que s'abstenien sistemàticament en les eleccions catalanes, per considerar-les meres autonòmiques, i que aquesta vegada, en canvi, en percebre moviments tel·lúrics que anuncien l'esfondrament de les restes de l'imperi, han corregut a mirar de perpetuar-les.

Quant al resultat obtingut per les diferents opcions polítiques, de menys a més, es fa ben palesa l'esbaldregada d'Unió. En veure's obligada a concórrer tota sola a les eleccions, sense l'aixopluc de CDC, les urnes han demostrat fins a quin punt es tractava d'un partit que havia gaudit d'una quota mediàtica molt per damunt de la seva representativitat real. En altres paraules, diguin el que diguin Josep Antoni Duran i Lleida i Ramon Espadaler, ha passat allò que més temien: s'ha vist que Unió no era un partit, era un globus. I el globus ha petat.

Amb relació a Catalunya Sí que es Pot, sembla que el senyor Lluís Rabell, que, segons deia, estava convençut d'esdevenir president de Catalunya arran d'aquestes eleccions, no ha tingut sort. Ni tan sols ha reeixit l'intent d'encaterinar votants decebuts, desencisats o empipats procedents del PSC-PSOE. D'altra banda, l'enorme distància que separa CSQEP -amb 11 únics escons- de les opcions independentistes, 72 escons, s'explica en el fet que es tracta d'una llista que durant la campanya ha evidenciat unes escandaloses concomitàncies discursives amb Unió. No només per les contínues apel·lacions al seny, a subordinar-se a la llei absolutista espanyola i a demanar als catalans que s'esperin un parell de generacions, sinó perquè no ha comprès que la indefinició en època de definició no porta enlloc. Catalunya Sí que es Pot, com Unió, també cerca l'encaix de Catalunya a Espanya. Però, és clar, qui, que hagi decidit anar a Figueres, posem per cas, vol pujar a un tren que només arriba fins a Sant Celoni?

El cas del Partit Popular, amb només 11 escons, i del Partit Socialista, amb 16, no té res de sorprenent. Les immenses dificultats que van tenir per elaborar les llistes de les darreres eleccions municipals ja ho deien tot. El primer sempre ha estat un partit aliè a la idiosincràsia de Catalunya, un empelt fallit fabricat a Madrid; i el segon, completament desarrelat, ja fa una bona colla d'anys que ha perdut el sentit de la realitat del país on viu. El PSC s'ha convertit en un zombi abocat a ser, encara més, la delegació catalana del PSOE. Si sempre ha estat submís als designis de la central, ara, amb només 16 diputats, ja ho serà del tot. La seva davallada, a més, rebaixa força les possibilitats del cap Pedro Sánchez a les eleccions espanyoles. Miquel Iceta, per coherència, hauria de dimitir.

Ciudadanos ha experimentat un creixement indubtable, 16 escons més que en la legislatura anterior, i, com és lògic, en farà bandera. Però aquest fet no genera cap mena de preocupació en l'independentisme, perquè Ciudadanos no es nodreix pas de votants del SÍ, sinó dels altres dos membres del trident nacionalista espanyol, és a dir, del PP i del PSC-PSOE. Amb tot, l'objectiu de Ciudadanos no és el govern de Catalunya. El seu veritable objectiu és el govern d'Espanya, ja que pensa que és des d'allà que podrà dur a terme una política d'anorreament 'definitiu' de la nació catalana. I és que aquest partit sap que, ara com ara, és una anomalia del sistema: un partit ultranacionalista espanyol sense cap representació a Espanya.

Finalment hi ha la victòria esclatant de l'independentisme, amb 62 escons per a Junts pel Sí i 10 per a la CUP. Majoria absoluta rotunda i contundent. I encara més si tenim en compte que si sumem les opcions favorables al dret a decidir -això inclou Catalunya Sí que es Pot- el resultat és de 83 escons. Ara, per tant, arriba el moment en què els 72 diputats del SÍ hauran d'estar a l'alçada del que n'espera el gros de la societat catalana i actuar en conseqüència. L'Estat espanyol ja va advertir que, fos quin fos el gruix de la victòria independentista, no en faria cas. Les portes de la presó romandran tancades i no hi haurà negociació. Vénen, doncs, dies decisius en què caldrà fer un pas endavant i tant Junts pel Sí com la CUP hauran de dir si ens hem de regir per la legalitat espanyola o ho hem de fer per la legalitat catalana. Sembla que Junts pel Sí espera que el potent mandat que han donat les urnes serveixi perquè Europa obligui l'Estat espanyol a negociar, però caldrà veure si la CUP és partidària d'aquesta espera. En tot cas, benvinguts siguin aquests interrogants, perquè indiquen l'immens i tortuós camí que ha recorregut aquesta vella nació d'Europa i la felicitat que sentirien ara mateix, si fossin entre nosaltres, els milers i milers de catalans que hi van dedicar la vida sense poder veure realitzat el seu somni. Catalunya ha votat a favor de la seva llibertat, i tot el món n'ha estat testimoni.

El Món , 28/9/2015
 
Periodisme independent i independència de criteri Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 05 octubre 2015
Periodisme independent i independència de criteriEncara que hàgim tingut el parèntesi de les vacances d'estiu, les reflexions que la periodista Marta Molina ens va deixar en la seva conferència a Unipau, a Sant Cugat, continuen essent interessants i val la pena parlar-ne. M'agrada el que diu i la visió que té de la professió periodística. D'acord amb l'enunciat de la seva conferència, 'Els mitjans independents en el context de conflicte social', Molina va enraonar de la importància que ha adquirit -i que encara adquirirà més en el futur- el periodisme no subjecte als interessos dels poders polítics o econòmics que, de manera més o menys subtil, manipulen la realitat i ens l'ofereixen destrament embolcallada de professionalitat.

Completament d'acord. De vegades, certament, tendim a confondre la bona factura professional d'un relat informatiu amb la neutralitat. Talment com si concloguéssim que com més nivell i pressupost, més rigor i més veracitat. I, per la mateixa raó, com més feblesa i precarietat, menys ponderació i menys credibilitat. És un error, naturalment, però comprensible, ja que els elements estètics ens influeixen molt més que no ens pensem i és difícil que la majoria de la gent, atrapada en els seus problemes personals o familiars, adopti una actitud crítica o profilàctica en connectar el televisor per veure un informatiu. En acabar la jornada laboral, la gent no s'asseu al sofà de casa amb paper i llapis disposada a analitzar el devessall de notícies que li arribarà. L'actitud, en aquest cas, acostuma a ser passiva, més aviat dòcil. Per entendre'ns: poc defensiva. I, és clar, amb els filtres desactivats, la manipulació i la rentada de cervell són molt més efectives.

Hom dirà: "Significa això que el missatge dels grans mitjans és una falsificació de la realitat? Significa això que l'únic periodisme veraç és l'independent?" En absolut. Hi ha periodistes formidables que treballen en mitjans de renom i periodistes tendenciosos que treballen en mitjans humils i benintencionats. Però sí que és cert que hi ha pressions de poders fàctics que són impensables en mitjans independents, com ara l'expulsió d'un col·laborador d'un diari català perquè a una entitat bancària no li agradaven les crítiques que feia. Això passa tant a la premsa escrita, com a la ràdio i a la televisió. La televisió, concretament, té un poder immens, i és convenient que sapiguem anar més lluny de les càpsules de dos minuts que ens dóna un informatiu. Hem de saber veure, per exemple, que hi ha una violència molt més perversa i sibil·lina que la que ens mostren les imatges d'un conflicte armat, i és la violència estructural que origina aquest conflicte, ja sigui econòmica o d'abús de poder. Pensem-hi, ens serà útil per no confondre el defensor amb l'agressor.

Cugat.cat , 25/9/2015
 
L'etnicista Pablo Iglesias Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 29 setembre 2015
L'etnicista Pablo IglesiasEn una escena del film Un rostre en la multitud, d'Elia Kazan, dos periodistes encarnats per Walter Matthau i Patricia Neal miren la televisió i mantenen aquest breu diàleg en el moment que apareixen unes majorettes:

-És perillós, diu ell.
-El què? -pregunta ella-.
-Fer anar els pals?
-No -respon Matthau-. Els pals no, el poder. S'ha de ser un sant per resistir-se al poder que et pot donar aquesta capseta.

Matthau, òbviament, es refereix a la televisió. I és que el film, un film esplèndid injustament oblidat d'ara fa gairebé seixanta anys, és una de les millors obres que s'han fet sobre les figuretes i els ídols de fang que aquesta capseta electrònica que anomenem televisió fabrica en els seus platós. Una d'aquestes figuretes és Larry 'el Solitari', un cantant country i rodamón disposat al que calgui per destacar en alguna cosa i que finalment aconsegueix fer pujar l'audiència d'una petita ràdio local a base de parlar pel broc gros i dir-les de l'alçada d'un campanar. Això crida l'atenció d'una cadena de televisió, que el contracta perquè faci el mateix a escala nacional, la qual cosa l'acaba convertint en l'ídol de milers i milers de persones incapaces de veure la diferència abismal entre allò que aparenta ser i el que és en realitat. En realitat, però, és un garlaire. Larry 'el Solitari' és un demagog facundiós a qui la glòria televisiva, sorgida en un tres i no res, transforma en un ésser envanit, arrogant i fals que viu pendent del nombre d'ànimes càndides que se'l creuen i que li permeten continuar apareixent a la capseta electrònica.

Pablo Iglesias és una versió espanyola de tot això. Pablo Iglesias, com en Larry "el Solitari", és també una figureta mediàtica fabricada en un plató de televisió per mitjà d'un discurs populista, demagògic i antisistema darrere el qual s'amaga, precisament, la peça més sibil·lina del sistema. És a dir, una majorette en mànigues de camisa i d'aparença protestatària però que en realitat desfila i marca el pas com tothom agitant el seu palet al ritme de la música que dicta el sistema. És la peça, en definitiva, en forma de fill ideològic d'Alejandro Lerroux, 'l'emperador del Paral·lel', que Espanya creu que necessita per frenar la independència de Catalunya.

Som, per tant, davant d'una nova operació espanyola disfressada de progressisme. El sistema espanyol sap que amb el trident PP-PSOE-Ciudadanos mai no podrà dominar Catalunya i pensa que l'única alternativa que li queda és intentar que la majoria independentista no sigui tan nombrosa. El seu problema és que mentre no hi ha independentistes que esdevinguin dependentistes, sí que hi ha, en canvi, un degoteig imparable i constant de dependentistes que esdevenen independentistes. Per això el sistema espanyol, a través d'aquesta delegació que té a casa nostra anomenada Catalunya Sí que es Pot, ens envia un missatger que, com si fóssim una tribu de salvatges, ens doni lliçons de convivència i democràcia. Lliçons de convivència i democràcia a la nació amb el Parlament més antic d'Europa i un dels parlaments més antics del món.

Però el senyor Iglesias, líder espiritual del nacionalisme espanyol més populista, ha deixat ben clar amb els seus discursos en què consisteix el "procés constituent" de la llista Catalunya Sí que es Pot: una agitació als carrers que provoqui enfrontaments entre catalans en funció del seu origen. Deia Iglesias a Rubí, aplaudit pels seus socis: "Aquesta gent de barri que no s'avergonyeix de tenir avis andalusos o pares extremenys ha d'ensenyar les dents!" Déu meu! Quin discurs més reaccionari i repugnant. I quan ho va repetir al Carmel i uns fills d'andalusos i extremenys li van mostrar una pancarta dient "Orgullosos dels nostres orígens, humiliats pel teu discurs", alguns membres del públic els va atonyinar.

Aquesta gent de Catalunya Sí que es Pot, com veiem, encara viu a les primeries del segle XX. Es nota que allò que menys poden suportar és que aquells que ells voldrien eternament immigrants -per retenir-ne el vot- estan defensant la llibertat de Catalunya amb més força encara que molts catalans de soca-rel. I tot això, naturalment, sense renegar mai dels seus orígens. Doncs bé, el 27-S les urnes diran a aquests agitadors de l'etnicisme que només hi ha un Procés veritablement Constituent, i és el de la constitució d'un nou Estat. Un Estat anomenat Catalunya amb la seva pròpia Constitució.

El Món , 20/9/2015
 
Les matusseres maniobres del govern espanyol al món Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 25 setembre 2015
Les matusseres maniobres del govern espanyol al mónUna de les consignes que més han repetit últimament les llistes espanyolistes amb relació al 27-S ha estat la que diu que aquestes "només són unes eleccions autonòmiques". Xavier García Albiol, per exemple, ho va dir el 24 de juliol passat, ho va repetir el 5 d'agost i, ves per on, el 17 de setembre, tot canviant de discurs davant el sector més reaccionari de l'empresariat, va dir que aquestes eleccions "no són una disjuntiva entre dretes i esquerres" i va reconèixer-ne el caràcter plebiscitari. I és que la realitat s'ha acabat imposant. Naturalment que són unes eleccions plebiscitàries. Ho són perquè en una democràcia totalitària com l'espanyola l'Estat és una presó dins la qual els referèndums estan criminalitzats. El seu problema és que no pot arribar a l'extrem d'impedir que els catalans surtin de casa i que organitzin les manifestacions més multitudinàries i espectaculars d'Europa en demanda de la independència nacional de Catalunya. En el decurs de la Via Lliure d'aquest Onze de Setembre n'hi havia prou d'alçar la vista per comptar quatre helicòpters i dues avionetes que ho filmaven. La pregunta és: tot aquest desplegament només per a unes eleccions autonòmiques?

El nacionalisme espanyol està tan obsedit a tancar les múltiples esquerdes de l'atrotinada presó de pobles que és Espanya, que no s'adona de les galdoses contradiccions en què incorre dia rere dia en el seu desfici enfollit a remolc de les accions tan ben treballades de l'independentisme. Perquè, si només són unes eleccions autonòmiques, quin sentit té que vulguin implicar-hi Angela Merkel, David Cameron i Barack Obama? No deu ser que el govern espanyol està molt espantat davant la fermesa de la societat catalana? No deu ser que necessiten fer-nos creure que Merkel, Cameron i Obama parlen de Catalunya sense dir-ne el nom? I per què no el diuen, el nom, si tant subscriuen el totalitarisme del govern espanyol? Tan desesperat està aquest govern que necessita recórrer a un portaveu de Brussel·les, casat amb una militant del PP i cap de gabinet del president del Grup Popular europeu? Creuen que ningú no es va adonar que el discurset del senyor Margaritis Schinas, en forma de resposta a una "pregunta casual", remarcant l'expulsió de la Unió Europea d'una nació que esdevingui independent, havia estat escrit abans –per la Moncloa, potser?– i que per això va ser llegit? Quin ridícul que vint-i-quatre hores després d'aquesta barbaritat el vicepresident de la Comissió Europea, Valdis Dombrovskis, es veiés obligat a esmenar les paraules del portaveu Schinas tot dient que Brussel·les "està preparada per treballar amb les autoritats escollides democràticament".

Pel que fa a la famosa frase d'Obama, relativa a "mantenir la relació amb una Espanya forta i unida", i l'intent espanyol de presentar-la com una al·lusió a Catalunya, és per petar-se de riure. El mateix Obama ho deu fer al seu despatx en veure'n la matussera manipulació. Obama és l'estadista més important del món i la majoria dels caps d'estat i de govern volen fotografiar-se al seu costat per treure'n profit intern. Ell, però, es limita a dir frases buides que no el comprometen i que permeten cobrir l'expedient deixant content l'interlocutor. La frase, però, sempre és la mateixa. L'únic que canvia és el subjecte: "Volem mantenir la relació amb una Alemanya forta i unida", "Volem mantenir la relació amb un Japó fort i unit", "Volem mantenir la relació amb una Suècia forta i unida", i així fins a l'infinit. Francament, si com diu García-Margallo sense el més mínim sentit del ridícul ni de vergonya, "Espanya és la nació més antiga del planeta", deu ser molt humiliant haver d'anar pel món pidolant fotos per sentir-se algú.

Nació Digital, 19/9/2015
 
PP i Ciudadanos contra la Diada Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 22 setembre 2015
PP i Ciudadanos contra la DiadaVoldria trencar una llança en defensa del nacionalisme espanyol representat a Sant Cugat pel Partit Popular i Ciudadanos. Sovint se'ls acusa de ser fantasmagòrics, cavernosos i crispats, però jo, sense intenció de desmerèixer aquestes opinions, replicaria que no sempre és així. De vegades, el Partit Popular i Ciudadanos diuen coses francament divertides. Molt divertides, per ser precisos. En donen fe les declaracions dels seus titulars santcugatencs, Álvaro Benejam i Aldo Ciprián, respectivament, sobre la Diada Nacional de Catalunya. I no ho dic pas pel fet que no volguessin assistir a l'ofrena floral al monument a Rafael Casanova. Això no té cap importància perquè, per ser novament precisos, ningú no els va trobar a faltar. Potser van intuir que la gent, fent ús del dret a la llibertat d'expressió, els dedicaria una sonora xiulada i es van estimar més quedar-se a casa. Ja se sap, les vocacions imperials encaixen força malament que les colònies els rebutgin.

El moll de la hilaritat el trobem en les seves declaracions sobre el tema. Segons el senyor Benejam, del PP, "la celebració de la Diada a Sant Cugat està segrestada per alguns polítics i part de la població. Hauria de ser una celebració de tots". I segons el senyor Ciprián, de Ciudadanos, "no és una celebració de tothom, sinó una campanya publicitària secessionista. M'agradaria que el 23 d'abril fos el Dia de Catalunya, perquè no té connotacions polítiques".

Com veiem, hi ha molta facècia en aquestes declaracions. N'hi ha tanta, de facècia, que cal agrair-los el somriure murri que provoca la impotència argumental que les origina. Un dels trets de l'absolutisme és menysprear les majories quan aquestes no li són favorables. Amb tot, cal reconèixer que és força divertida la cantarella que diu que la Diada és una "campanya secessionista" i que s'hauria de traslladar a Sant Jordi, per despolititzar-la. És divertida perquè ens ho diuen els dos partits que més s'inflamen d'emoció el 12 d'octubre, dia de la Hispanidad i de la Raza. Doncs bé, posats a fer propostes "despolititzadores", per què no traslladen el 12-O a la Mare de Déu d'agost perquè sigui una "celebració de tothom" tot evitant que sigui una festa "segrestada" pel nacionalisme espanyol?

Totes les diades nacionals d'arreu del món, absolutament totes, són diades polítiques. I la de Catalunya, naturalment, també ho és. Una altra cosa és que PP i Ciudadanos l'odiïn perquè els recorda que, malgrat els tres-cents anys que han transcorregut d'ençà que ens van arrabassar les llibertats a sang i foc, no ens van vèncer. No ens van vèncer. Per això som on som i per això tenim la llibertat a tocar. I això els cou, és clar. Això els cou.

Cugat.cat , 18/9/2015
 
La llista-parany del 27-S Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 21 setembre 2015
La llista-parany del 27-SHa fet molt bé Esquerra Republicana, de retirar el seu suport a Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, per haver impedit que la ciutat se sumi a l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) malgrat que una majoria de regidors hi va votar a favor. Els vots abstencionistes en aquesta matèria són els més hipòcrites, ja que el seu objectiu és afavorir l'opció del nacionalisme espanyol però d'una manera molt més sibil·lina que la del trident PP-PSOE-Ciudadanos. Aquests tres darrers, com a mínim, no se n'amaguen, per bé que tenen el problema que són minoria. I això, en una època i en un context en què no es poden decretar estats d'excepció a caprici, fa molta por. Calia, doncs, fabricar un artefacte mitjançant el qual es pogués entabanar la gent de bona fe i fer-li passar bou per bèstia grossa. És a dir, un artefacte que no digués ni que sí ni que no, sinó tot al contrari.

Aquest artefacte va entrar en acció per primer cop en les eleccions municipals sota el nom de Barcelona en Comú i tenia la missió d'impedir que l'Ajuntament de la capital de Catalunya estigués governat per les forces independentistes. I així ha estat. La victòria va ser pírrica, només onze regidors, però Ada Colau va esdevenir alcaldessa amb el suport -en algun cas incongruent- d'altres formacions. El primer objectiu, doncs, s'havia assolit. Ho revelava el diari El País, que és un dels braços periodístics del nacionalisme espanyol, amb aquest titular: "Ada Colau desbanca Trias i afebleix el procés sobiranista".

Però aquesta operació era només l'assaig general. De cara al 27-S calia crear Catalunya Sí que es Pot -nom que no és res més que un refregit de l'espanyol "sí se puede". I com que ara va de debò, hi ha màscares que forçosament han de caure. La primera a fer-ho ha estat la del progressisme i la revolució. Gràcies a això hem vist que el progressisme i la revolució de la senyora Colau i Barcelona en Comú consisteix a fer costat a Unió, PP, PSOE i Ciudadanos, és a dir, a l'immobilisme més recalcitrant, en contra de les llibertats nacionals de Catalunya. Calien només quatre vots perquè Barcelona entrés a l'AMI, però Barcelona en Comú, en comptes de donar llibertat de vot als seus regidors, va fer servir la progressista i revolucionària fórmula del vot a toc de xiulet i es va abstenir. Exactament igual que Unió. Es tractava de donar suport a una entitat que té més de set-cents ajuntaments adherits i que treballa per la llibertat de Catalunya, i ells s'hi van abstenir.

Deixant de banda que Barcelona en Comú i Catalunya Sí que es Pot són un ardit per amagar l'esfondrament d'ICV, cal dir que una altra de les maniobres de l'operació antiindependentista la trobem en Lluís Rabell, el cap de cartell de CSQEP. Necessitaven posar-hi algú que digués que és independentista -encara que els fets el contradiguin no importa- tot afegint la famosa cantarella de la dreta més cavernosa, que diu que "nosaltres no ens pronunciem sobre la independència perquè tenim moltes sensibilitats". I, és clar, com que són tan sensibles, no saben si volen ser lliures o captius. Però sí que ho saben. I tant que ho saben. Només cal escoltar atentament el que diuen els representants de Catalunya Sí que es Pot per veure fins a quins extrems arriba el seu hispanocentrisme i les concordances amb Unió-PP-PSOE-Ciudadanos.

D'entrada, l'aparició estel·lar de Pablo Iglesias en cinc actes de campanya de Catalunya Sí que es Pot -imitant Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Felipe González- ja indica no sols la poca confiança que tenen en si mateixos, sinó l'evidència que el centre neuràlgic de la seva llista és Madrid. Però parem atenció en Pablo Iglesias. Iglesias s'adreça al president Mas i li etziba això: "Qui s'ha cregut que és vostè per representar un poble?" Déu n'hi do l'etzibada, però és el nivell de l'espanyolisme. Un individu que a Catalunya no ha votat absolutament ningú es permet dir-li al nostre president, el president d'un país democràtic, que "no representa el seu poble". Però aleshores, si el president d'un país no és el màxim representant institucional d'un poble, qui ho és? Que potser és Pablo Iglesias, el representant institucional del poble català? O potser ho és aquell senyor que es fa dir Felip VI davant del qual el súbdit Pablo Iglesias es desfà en monàrquiques i esperpèntiques reverències?

En realitat, Pablo Iglesias només és un nacionalista espanyol inflat pel sistema i al servei del sistema amb l'objectiu de neutralitzar l'independentisme a Catalunya amb la cançoneta dels drets socials -com si la llibertat d'un poble i els seus drets socials fossin contradictoris- tot obviant que el Procés català no gira entorn de cap polític, sinó que és transversal i que és el poble qui el lidera. El problema del sistema i de Catalunya Sí que es Pot és que, en no poder blasmar la llibertat, perquè seria massa fort, necessiten personificar un enemic amb cara i ulls. És a dir, Artur Mas i CDC -serien Oriol Junqueras o Antonio Baños si fossin presidents, i ERC o la CUP si governessin. I si el resultat del 27-S fa créixer ERC i la CUP, no trigarem a veure com comencen les clavegueres de l'Estat a criminalitzar persones d'aquestes formacions. Però què ha de fer el sistema, si no pot treure l'exèrcit al carrer?

Com veiem, les cares contra la llibertat de Catalunya poden ser noves, però la fórmula per a impedir-la ja té tres-cents anys i retorna com l'all. Atès que l'independentisme és massa fort, intenten erosionar-lo criminalitzant la seva màxima figura institucional i el partit més votat. D'aquesta manera, "para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", es marquen la consigna de no dir una sola frase davant d'un micròfon sense blasmar Artur Mas i CDC. Tant si es parla de les foques de l'Àrtic com dels pingüins de l'Antàrtida, la consigna s'ha de mantenir inalterable. L'important és entabanar la gent fent-li creure que "la independència ara no toca", que, com diuen els senyors Rabell, Espadaler i Duran i Lleida -tan ben aplegats-, cal deixar passar "un parell de generacions" -com a mínim!- i mentrestant fer "pedagogia" a Espanya perquè "ens deixin fer un referèndum" la setmana dels tres dijous l'any dels tres setembres. El senyor Rabell, però, que té sempre el terme "corrupció política" a flor de llavis, hauria de saber que entabanar la gent i fer-se passar per allò que no s'és, també és corrupció política. És corrupció política fer-se passar per independentista i afavorir, alhora, els interessos del nacionalisme espanyol. No es pot negar, tanmateix, que el seu company, el senyor Joan Coscubiela té raó en dir que "si deixes que els altres et marquin el seu marc mental estàs perdut". És ben cert. Per això sobta tant que Coscubiela i Rabell no s'ho apliquin a si mateixos. Potser és que el marc mental hispanocèntric en què viuen no els el marca ningú, senzillament és el seu.

El Món , 14/9/2015
 
Resposta a Felipe González Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 19 setembre 2015
Felipe GonzálezSenyor Felipe González, entre vós i jo hi ha moltíssimes diferències, ja ho sé. Moltíssimes. N'hi ha d'estatus social, n'hi ha d'ingressos econòmics i n'hi ha d'actitud davant la vida. Vós creieu en el supremacisme i jo en sóc al·lèrgic, vós creieu que hi ha pobles superiors amb designis divins i jo crec que tots els pobles amb consciència de ser-ho tenen dret a decidir amb civisme i llibertat el seu destí. Com veieu, són diferències massa notables per arribar a un acord. No passa res, però. La controvèrsia és humana i enriquidora. El problema comença quan una de les parts no sols es declara superior a l'altra, sinó que es nega a reconèixer-la, es burla dels seus vots i li barra el pas. Just la mateixa actitud supremacista del blanc que es nega a pactar amb el negre, perquè un negre, com tothom sap, no és ningú. El negre, per al supremacista, és un ésser la vida del qual només té sentit sempre que hi hagi un blanc que li digui què ha de fer.

No sé què en penseu vós, dels negres, espero que no sigui pas això. Però sí que sé què penseu dels catalans, ja que vós mateix ho heu explicitat diverses vegades. És cert que amaniu el vostre discurs, titulat "A los catalanes", amb alguna floreta, com ara la de "la tradició de convivència de Catalunya", però es nota prou que ho feu per poder-vos 'carregar de raó' en titllar-nos tot seguit de feixistes i de nazis. Feixistes i nazis. Com es pot ser tan miserable, senyor González? Amb quina barra pot algú dir-se d'esquerres i emmarcar el pacífic i democràtic poble de Catalunya en el que vós anomeneu "l'aventura alemanya o italiana dels anys trenta"? ¿Ho dieu vós, que vau presidir un govern que va crear una banda terrorista anomenada GAL, autora d'un munt d'assassinats? A quins nivells arriba la vostra indigència intel·lectual, per tenir la barra de comparar el dret a l'autodeterminació de Catalunya amb una de les èpoques més monstruoses i abominables de la història de la humanitat? Tan mancat esteu d'arguments, que no teniu més remei que arribar a aquests extrems? Ho sento per vós. Deu ser desoladora tanta impotència.

El to paternalista de la carta que ens heu adreçat, talment com si els catalans fóssim nans mentals, incapaços de pensar per nosaltres mateixos i necessitéssim les directrius d'un ésser superior -espanyol, naturalment- que ens guiés pel camí de l'amo blanc, afegit al to arrogant i de menyspreu que adopteu amb el poble albanès, tot definint-nos com "l'Albània del segle XXI", dóna la perfecta mesura de la mena de persona que sou. El vostre supremacisme nacionalista espanyol us porta a la mentida més abjecta, farcida de prepotència i de galdoses ínfules imperials, en afirmar sense rubor que reconeixeu la diversitat i que Catalunya gaudeix de "l'autogovern més complet que ha tingut mai". No us fa vergonya escriure aquestes falsedats? No us fa vergonya fer avui, a Catalunya, el mateix discurs que fèieu a les vostres colònies d'ultramar? Sembla que teniu mala memòria, senyor González, altrament recordaríeu que no us va servir de res. Les vau perdre totes. Deixeu-me dir-vos, tanmateix, que entre els segles XIII i XV, Catalunya va ser el país més important de la mediterrània. La primera potència marítima occidental. I deixeu-me dir-vos també que si hi ha un lloc al món on no teniu cap dret a donar lliçons de democràcia -més aviat les hauríeu de rebre- és a Catalunya, la nació que, com va recordar Pau Casals a les Nacions Unides, va tenir el primer Parlament d'Europa. Però, és clar, Pau Casals defensava els drets nacionals de Catalunya i això el convertia en un nan mental, oi?

Catalunya, senyor González, va ser un Estat. Sí, un Estat, com eren els estats en aquella època, i tornarà a ser un Estat, com són els estats avui, per bé que serem un Estat força més democràtic que l'Estat espanyol. Amb relació a la vostra mentida, permeteu-me una pregunta: Si Catalunya 'sempre' ha estat Espanya, per què Espanya la va envair? Per què va cremar-la, canonejar-la i destruir-la? Per què va massacrar-hi tantíssims catalans? Per què va voler esborrar-ne les lleis i la llengua i imposar-hi les seves? Com s'entén que un país s'assetgi i s'envaeixi a si mateix?

Confesso que el punt de la vostra carta en què parleu del "destino común" de Catalunya i Espanya m'ha fet pensar. Sí, de debò. Pensava: "Això em sona, això em sona..." Finalment he caigut que és un concepte molt antic que ja el deia un tal Primo de Rivera: "España és una unidad de destino en lo universal". I seguia: "Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos". Déu n'hi do, senyor González, quina obsessió que teniu a casa vostra amb el "destino". Us veig tan convençut que Espanya és una creació divina, no pas humana, que gairebé em sap greu de fer-vos tocar de peus a terra.

Dieu que Catalunya rebutja els qui no tenen "pedigrí català" i que oferim ciutadania catalana a "valencians, balears, aragonesos i francesos del sud". El tema del "pedigrí" és tan rotundament fals i grotesc que, en comptes de calumniar, fa riure. Ves per on, si hi ha un país al món que no demana cap mena de "pedigrí" per a ser considerat ciutadà de ple dret és Catalunya. Parleu-ne amb l'entitat Súmate. Vós, malauradament, no podeu dir el mateix. Els immigrants que s'acosten al vostre país per raons de supervivència no oblidaran mai el tracte que els doneu a les vostres costes, disparant-los bales de goma, apallissant-los si salten el reixat o internant-los en centres que vulneren els drets humans. Quant al tema de la ciutadania catalana, no hi veig cap mal en oferir-la. Oferir no és pas obligar. Tan gran és el vostre odi contra els Països Catalans, que no en suporteu ni el nom? Direu que no existeixen, però com és, aleshores, que en la vostra Constitució en prohibiu la federació? Si els Països Catalans no existeixen, no cal prohibir-los, oi? Ja entenc que, per a vós, la llengua catalana és una puça que no mereix cap mena de consideració, atès que no feu més que vantar-vos que sou "500 millones". No sabia que els argentins, els xilens, els uruguaians, els mexicans, etc., també eren espanyols. És a dir, castellans. Castellans com vós, que sou un castellà nascut a Andalusia.

Afirmeu que el president Mas ocupa el quart lloc de la llista de Junts Pel Sí com si "necessités una guàrdia pretoriana per violentar la llei". Déu n'hi do, no en volia sentir una de més cínica! ¿Prohibiu que el poble català pugui decidir el seu futur a les urnes, el criminalitzeu per emprar el recurs de fer-ho mitjançant unes eleccions i blasmeu el seu president per no ser cap de llista? I ho dieu vós, que militeu en un partit que va presentar 145 llistes fantasma a les municipals catalanes? Tan ximples, penseu que som? El president Mas va en quart lloc per dos motius: un, perquè si anés primer ja l'hauríeu tancat a la presó o inhabilitat per "desobeir l'amo blanc"; i dos, perquè no és el president Mas ni cap polític, qui lidera el procés d'independència de Catalunya, sinó el poble, el gros de la seva societat. És Catalunya qui vol ser lliure, senyor González. És Catalunya. Els demòcrates resolen els seus conflictes a les urnes. Només els qui no en són les prohibeixen.

Un dels punts més llastimosos de la carta que ens adreceu és aquell en què, desplegant les decrèpites ales del vostre nacionalisme espanyol, definiu Espanya com Estat Nació i feu una apologia de l'Europa dels estats en contra de l'Europa dels pobles. La xifra dels 28 membres actuals de la Unió Europea us sembla fins i tot massa elevada i trobeu que seria intolerable que Catalunya pogués ser-ne el 29. Un negre en un club de blancs! On s'és vist!

Finalment, només fer-vos adonar d'una flagrant contradicció. Primer dieu que "vivim en la societat més connectada de la història" i que "la revolució tecnològica significa 'connexió', 'interconnexió', que és el contrari de 'desconnexió'", i tot seguit acuseu els catalans de ser trencadors d'unitats i fracturadors de convivències. Com s'entén, això? Si el fet de ser un Estat implica interconnexió, on és la desconnexió? Per què us irrita tant, que els catalans vulguem recuperar la nostra pròpia veu al món? Que no enteneu que no som camàlics de ningú i que no renunciarem a fer les nostres pròpies aportacions, amb el nostre nom, al patrimoni de la humanitat? Penseu-hi, senyor González. Penseu-hi, perquè no hi renunciarem. Us agradi o no us agradi, no hi renunciarem. No ho farem. Per justícia i per dignitat.

El Món , 7/9/2015
 
La broma s'ha acabat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 14 setembre 2015
La broma s'ha acabatHi ha qui diu que és improbable que el projecte de reforma de la llei que regula el Tribunal Constitucional, per tal que aquest organisme pugui actuar contra els qui no acatin les seves sentències, arribi a prosperar. Hom pensa que per més èmfasi que hi posi el govern espanyol, talment com si hagués trobat la fórmula per encadenar Catalunya eternament, les possibilitats que té de reeixir són poques. Potser sí. Però que siguin poques, no vol dir que no en tingui cap. En tindria poques si el PSOE, passades les eleccions, no estigués disposat a donar-li suport a canvi d'un lífting, i no en tindria cap si Espanya fos una democràcia sòlida i consolidada. Però Espanya és una democràcia totalitària que imposa el pensament únic, que criminalitza persones "fabricant" proves contra elles que es revelen falses, que prohibeix la llibertat d'expressió, que satanitza les urnes i que posa querelles criminals contra els qui les treuen al carrer. Un Estat així no hi ha dubte que és capaç de qualsevol barbaritat, ja que, en dotar-se primer d'una cobertura legal que legitimi el seu abús de poder, no troba cap entrebanc després per desfermar tota la seva violència jurídica. No hi ha cap règim autoritari que no disposi de cobertura legal per fer i desfer tot el que li vingui de gust. I qualsevol oposició democràtica que se li pugui fer acaba sempre trepitjada per la llei. La llei del totalitari.

En aquest cas, tanmateix, la maniobra té més de guinyol que de giny. És a dir, es nota que la seva autèntica finalitat ha estat provocar un impacte mediàtic per imprimir caràcter al Partit Popular en detriment de Ciudadanos, el seu rival directe, i donar uns minuts de glòria televisiva al candidat Xavier García Albiol gràcies als quals pugui esgarrapar quatre vots despistats. Allò que els titellaires del guinyol no han tingut en compte és que a Catalunya, el tret, els sortirà per la culata, per tres raons, si més no: la primera, perquè aberracions antidemocràtiques com la que pretén el govern espanyol –convertir el TC en un tribunal penal i inhabilitar i multar amb 30.000 euros els dirigents polítics que gosin posar les urnes al carrer– provoquen rebuig. La segona, perquè García Albiol no és pas tan desconegut com es pensen. Al contrari, se'l coneix molt bé per les seves consignes de caràcter racial, xenòfobes i pròpies de la ultradreta més repulsiva i antisocial. La sola frase "la broma s'ha acabat", adreçada a Catalunya, ja és el viu retrat del totalitarisme, per no dir una cosa més forta. I la tercera, perquè reforça encara més l'independentisme i demostra a un bon nombre d'indecisos fins a quin punt és urgent que Catalunya es constitueixi en un nou Estat d'Europa i es tregui del damunt aquesta llosa involutiva anomenada Estat espanyol. El guinyol, com veiem, és en realitat un bunyol. Hi ha una cosa, però, que sí que l'encerten. I és que no estem de broma. La independència, els agradi o no els agradi, va de debò.

Nació Digital , 5/9/2015
 
L'Onze de Setembre tornarem a impressionar el món Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 09 setembre 2015
L'Onze de Setembre tornarem a impressionar el mónS'acosten dies d'una gran complexitat, dies inèdits en la història de Catalunya, dies que en un futur no gaire llunyà seran analitzats en profunditat per estudiosos d'arreu del món com un cas paradigmàtic de la irreductible voluntat de ser d'un poble. La data més immediata que tenim és la de l'Onze de Setembre, que, com en els darrers anys, tornarà a ser una manifestació única al planeta amb dos milions de persones al carrer unides per la demanda més justa i noble que pot fer una col·lectivitat: la demanda de llibertat.

Hi haurà qui dirà que el nombre de persones que no es manifestaran serà molt superior al de les que sí que ho faran. I és cert. El que no és cert és que aquests "no manifestats" siguin contraris a la causa defensada pels "sí manifestats". Fer-ne aquesta lectura seria, a més de tendenciós, totalment ridícul. D'entrada, diguem que el nombre de defensors actius de les causes més universals sempre és merament testimonial comparat amb els qui es queden a casa. Només cal veure com n'és, de difícil, sumar multituds significatives als carrers de les grans capitals internacionals. Les societats són així, ja ho sabem; són indiferents, mandroses o porugues fins i tot en temes que les afecten directament. Una altra cosa és que, arribat el moment de decidir, els indiferents, els mandrosos i els porucs s'alcin del sofà i hi diguin la seva per mitjà d'un vot. Aquest és el gest determinant. És tan determinant que provoca pànic entre els totalitaris. Heus aquí la raó per la qual Espanya no sols nega als catalans el dret de votar el seu futur, sinó que el criminalitza. En la mentalitat totalitària espanyola, el captiu no pot tenir voluntat pròpia ni capacitat de decisió, el captiu simplement obeeix i prou, la qual cosa fa que la simple pretensió de votar ja sigui vista com un afront. Imaginem-nos, per tant, què no farà Espanya per impedir una votació que li augura derrota. Si ni amb el convenciment de guanyar un referèndum, consentiria que se celebrés, com pot acceptar-lo –si no és per imposició europea– amb el convenciment de perdre'l?

Per veure l'esperpèntica buidor argumental dels qui s'atribueixen l'anomenada "majoria silenciosa" n'hi ha prou de comptar un per un el nombre de manifestants que reuneixen en les seves crides. Ni amb tots els recursos econòmics, ni amb tots els altaveus mediàtics de l'Estat espanyol al seu servei, ni entabanant residències de gent gran, ni pagant aturats i famílies d'estabilitat precària, ni finançant el viatge i l'estada d'espanyols a Catalunya, ni comptant amb el suport de tota mena de col·lectius franquistes i nazis, no aconsegueixen omplir una sola de les nostres places. En aquests casos, però, es veu que la "majoria silenciosa" no compta.

Queda clar, doncs, que les manifestacions de l'Onze de Setembre, aquests darrers anys, a Barcelona, han admirat el món, han ocupat les portades de tots els grans mitjans de comunicació internacionals i han generat unes expectatives que no podem decebre. El món ens observa i nosaltres hem de comportar-nos com un poble adult, un poble que no cedirà ni un mil·límetre en la defensa de la seva llibertat. La victòria de l'independentisme comportarà que Europa –a porta tancada– obligui Espanya a captenir-se civilitzadament, és a dir, a posar les urnes o acceptar la voluntat catalana. El resultat del 27-S, consegüentment, serà determinant en aquest sentit. Però setze dies abans, l'Onze de Setembre, caldrà sortir al carrer per dir a Espanya que si ells estan preparats per combatre la democràcia, nosaltres estem preparats per exercir-la.

Racó Català , 31/8/2015
 
L'incident lingüístic de Cris Juanico Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimarts, 08 setembre 2015
L'incident lingüístic de Cris JuanicoAra fa uns dies, el cantant menorquí Cris Juanico –si hom no el coneix, en recomano vivament la discografia– va fer pública la discriminació lingüística que va patir en qualitat de client per part de la companyia naviliera Baleària. Ell, com és natural, s'hi va adreçar en català per tramitar la targeta d'embarcament, però el personal de l'empresa li va dir que no l'entenia i el va titllar de mal educat per faltar-los el respecte no parlant-los en espanyol, cosa a la qual s'hi va negar perquè en aquell lloc el català és llengua oficial. Davant d'aquesta negativa, els treballadors van requerir la presència de la policia espanyola, que, segons explica Juanico, "sí que m'ha obligat a canviar".

Com podem veure, som davant d'un fet inadmissible per dos motius: el primer, perquè, certament, Juanico parlava en la llengua oficial del país i els empleats de Baleària tenen l'obligació de conèixer-la. Juanico, per tant, tot i tenir la llei al seu favor, es va trobar que Baleària no sols infringia la llei, sinó que l'esbroncava davant de tothom per exigir-los que la complís; i el segon, perquè privar algú de parlar la seva llengua al seu país constitueix un acte de xenofòbia –catalanofòbia, en aquest cas– que no es pot admetre de cap de les maneres i que hauria de ser denunciat jurídicament a instàncies europees.

Els tres segles de persecució de la llengua catalana i les diverses operacions que s'han dissenyat, i que encara es dissenyen, des de l'Estat per tal de fer-la desaparèixer –el País Valencià, les Illes i la Franja en saben un niu, d'això darrer– fan que molts catalanoparlants gairebé s'hi hagin acostumat i que les agressions, com la soferta per Cris Juanico, siguin conceptuades com 'una més de les moltes que patim'. Cal parar compte en aquest detall, perquè justament el que pretenen és que assumim que la llengua espanyola és la 'normalitat', i que 'l'excepcionalitat' és la llengua catalana. En altres paraules, el missatge subliminar que volen que interioritzem és aquest: la llengua catalana pot ser útil per parlar amb la iaia, però no pas per adreçar-se a algú situat darrere un taulell. És un missatge, aquest, que ha fet tant de forat, que són moltíssims els catalans que, cada cop que s'adrecen a algú per demanar-li per un carrer, ho fan en espanyol per por de no ser entesos i no parlen en català fins que l'interpel·lat els respon en aquesta llengua. Tot sovint, però, com que l'interpel·lat també ha interioritzat el mateix missatge, el diàleg s'esdevé en espanyol sense que cap dels dos sigui conscient de fins a quin punt la seva actitud resta raó d'existir a la llengua catalana.

Tot plegat fa que el degoteig de discriminacions contra el català sigui una constant, com ara el cas de les dues mares de Terol i Tenerife que, en decidir venir a viure a Catalunya, han vist retirada la custòdia dels seus fills per raons de llengua. La majoria de les discriminacions, però, passen desapercebudes perquè molts dels catalans que en són víctimes s'estimen més callar i acotar el cap. Vull dir que només arriben a la premsa les situacions en què algú es planta, com va fer Cris Juanico. En el seu cas, a més, hi ha el component del nom. Vull dir que el fet que la persona discriminada sigui coneguda dóna més ressò a la notícia. No cal dir que Baleària, ràpidament, ha volgut banalitzar l'incident, talment com si tot plegat fos una niciesa. Però no ho és pas. Si Cris Juanico fos italià, francès o portuguès, no hi hauria hagut cap incident. Baleària ha de saber que els seus empleats són imatge d'empresa i que, a més, té l'obligació d'exigir-los el coneixement de català per treballar a les seus on aquesta llengua és oficial. És Baleària, qui ha de parlar la llengua del ciutadà, i no pas el ciutadà, la llengua dels empleats que contracta Baleària.

A banda d'això, hi ha un detall de l'afer que crida l'atenció. Em refereixo a la intervenció de la policia espanyola. Juanico diu que la policia "sí que l'obliga a canviar", fent-lo parlar en espanyol. Juanico, naturalment, és lliure de fer el que vulgui, però cal remarcar que la policia no tenia cap dret ni cap poder per impedir-li expressar-se en català. Cap ni un. Juanico, doncs, podia haver-se mantingut en català sense cap problema. Era la policia, qui tenia l'obligació d'entendre'l. I si no l'entenia, cosa improbable, tenia igualment l'obligació de demanar a Baleària que Juanico fos atès per algú que parlés català. El deure de la policia dels estats democràtics, a diferència de la dels estats totalitaris, és defensar els drets dels ciutadans. Especialment els del seu país, que són els qui li paguen el sou. Però, ben mirat, potser ja és normal que la policia espanyola no defensi els nostres drets. Sembla que té ben clar que no som espanyols. El més assenyat, per tant, no és pas discutir. N'hi ha prou que, tot negant-nos a canviar de llengua, els abracem i els donem les gràcies.

elSingular.cat , 30/8/2015
 
L'escàndol de les ambaixades espanyoles Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 03 setembre 2015
L'escàndol de les ambaixades espanyoles
Ambaixada espanyola a Londres
Em temo que no reeixiran les gestions fetes pel govern de Catalunya, per tal que les ambaixades i consolats espanyols facilitin l'exercici del vot dels catalans residents en altres països, en les eleccions del 27-S. No reeixiran per la senzilla raó que els entrebancs existents –que ja van ser força escandalosos en les eleccions anteriors–, no són de naturalesa burocràtica, sinó política. Vull dir que tant de bo el problema es reduís a la mera necessitat de millorar la praxi tercermundista d'aquestes sumptuoses oficines. El veritable problema és que la praxi és voluntàriament tercermundista per la determinació del govern espanyol de torpedinar les eleccions catalanes per dues vies: la primera, desacreditar-les mitjançant una baixa participació; i la segona, rebaixar tant com sigui possible la victòria independentista. Ras i curt: tenen tan assumida la derrota, que l'únic que se'ls acut és intentar endolcir-la impedint que la gent voti.

Cal tenir en compte que són prop de 200.000, els catalans escampats pel món, i que les denúncies arriben de tot arreu. N'hi ha que narren situacions que arriben a l'esperpent i que ens indiquen que el comportament dels funcionaris estatals amb els catalans és exactament el mateix que en l'època del règim franquista. Aquest és el cas de la dona catalana que va explicar a Catalunya Informació com els funcionaris de l'ambaixada espanyola de Londres –una de les més cares del món– li van fer repetir diverses vegades la frase "Catalunya és Espanya", abans de donar-li la informació que demanava. Encara bo que no li van fer aixecar el braç i cridar "¡Viva Franco! ¡Arriba España!"

En aquest sentit, els entrebancs del 2015 són exactament els mateixos que els del 2012: dilatació del temps, manca de documentació pertinent i fins i tot comentaris despectius, com ara que es tracta d'eleccions "autonòmiques", eleccions sense importància. Aquesta vegada, a més, hi han afegit el pretext de les vacances, de manera que el fet que les eleccions coincideixin amb l'època estival justificaria la inoperància de les seus diplomàtiques espanyoles. Tots sabem, però, que és justament en aquesta època, que es concentra una major mobilitat de persones i que és ara, per tant, que les esmentades seus han d'oferir més serveis. El cert, però, és que l'ambaixada de Londres no va voler atendre aquest estiu uns catalans que tenien problemes amb els seus bitllets de tornada i sort van tenir de la delegació de la Generalitat, que els va atendre amablement. De fet, era aquesta, i no pas l'espanyola, l'"ambaixada" a la qual havien d'haver acudit de bell antuvi els esmentats turistes.

Però per fer-nos una idea de la corrupció política que implica que un govern estatal posi tota mena d'obstacles per impedir que una part dels seus ciutadans pugui votar, n'hi ha prou d'imaginar l'escàndol que es produiria si aital discriminació –estem parlant d'un delicte gravíssim– tingués lloc a Suïssa, Alemanya o Dinamarca. Doncs bé, a l'Estat espanyol aquesta discriminació és norma. L'any 2012, només un 6,7% dels catalans inscrits en el Cens Electoral de Residents Absents va poder votar.

Per això dic que el govern català no pot esperar que quatre bones paraules facin que l'Estat canviï d'actitud. Té raó la consellera de Governació, Meritxell Borràs, en dir que "tots els catalans hem de poder votar amb llibertat i normalitat", però caldrà molt més que una petició del govern català al govern espanyol per tal que aquesta normalitat sigui possible. Estem arreglats si esperem que el botxí ens faci d'advocat defensor. Cal, d'una banda, contactar personalment amb cada resident exterior per encoratjar-lo, fer que no s'arronsi i facilitar-li les coses; i de l'altra, cal pressionar allà on a l'Estat espanyol li fa més mal, que és veure els seus tripijocs denunciats a la Unió Europea i recollits pels mitjans de comunicació internacionals. Això, que no ho suporta i el posa malalt, probablement no servirà perquè canviï d'actitud, perquè l'absolutisme, per definició, no canvia mai, però com a mínim el delicte de manipular unes eleccions no li sortirà de franc.

elSingular.cat , 23/8/2015
 
El "sentiment" totalitari de García Albiol Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 02 setembre 2015
El "sentiment" totalitari de García AlbiolSi hi ha una cosa que és prou sabuda a Catalunya és que el Partit Popular és l'hereu ideològic del franquisme i la versió espanyola del Front Nacional francès. Tots dos són partits d'extrema dreta que comparteixen una mateixa ideologia supremacista i nacionalimperialista, que mantenen comportaments totalitaris, racistes, xenòfobs i homòfobs i que van ser fundats en els anys setanta del segle XX per feixistes com Jean-Marie Le Pen i Manuel Fraga Iribarne. Aquest últim, a més, no va renegar mai del seu passat com a ministre d'un règim que va cometre milers de crims contra la humanitat. De fet, quaranta anys després de la mort de Franco, el Partit Popular continua sense renegar d'aquestes arrels i negant-se a condemnar el franquisme. No és estrany que en les darreres eleccions municipals no trobessin candidats i es veiessin obligats a elaborar llistes fantasma en cent quaranta municipis de Catalunya.

Arribats aquí, l'elecció de Xavier García Albiol com a candidat del partit a les eleccions plebiscitàries del 27-S és absolutament coherent. García Albiol ja va ser refermat pel seu partit l'any 2010 malgrat el caràcter xenòfob dels pamflets que repartia a Badalona dient: "No volem romanesos". No era, per tant, una acció individual, sinó de partit. I la prova és que tothom pot veure les imatges d'Alícia Sánchez-Camacho al seu costat repartint aquella immundícia. La mateixa immundícia que nodria la frase "Netejant Badalona", amb què Albiol, reconvertit en una mena de Mister Proper, es va presentar a les municipals del 2015 i que va ser denunciada a la Comissió Europea. El terme "netejar", referit a col·lectius humans, ja fa venir basques en tota persona amb principis democràtics, perquè evoca les tràgiques "neteges" de caràcter ètnic que el supremacisme ha fet al llarg de la història, però encara en fa venir més el fet de sentir aquesta expressió en llavis d'algú que gosa donar lliçons de democràcia mentre demana "guerrillers" per fer "callar per sempre" els independentistes.

Diu García Albiol que per més majoria absoluta que obtingui l'independentisme el 27-S no servirà de res, perquè Catalunya ha de seguir essent Espanya fins a la fi del món. És a dir, que sigui quin sigui el veredicte de les urnes, l'Espanya totalitària no en farà cas per la senzilla raó que l'amo mai no fa cas de l'opinió de l'esclau. Entre altres coses, perquè l'única potestat reconeguda a l'esclau és la de la resignació, no pas la de la llibertat. I per reblar el clau de l'esclau, Albiol acaba dient: "Jo em sento profundament català [com un val·lisoletà se sent castellà], però no vull que ningú m'obligui a renunciar al meu sentiment de ser espanyol". I qui obliga el senyor Albiol a renunciar a cap sentiment? Que no tenen sentiments, també, la resta de catalans? Que no és perquè tenen sentiments divergents, que els pobles civilitzats dirimeixen els seus conflictes a les urnes? Els qui porten un dictador al cos són al·lèrgics a les solucions democràtiques i imposen, a més d'un pensament únic, un sentiment únic: el seu. I tothom s'hi ha de subordinar.

En una Catalunya independent, el senyor Albiol podrà continuar sentint-se espanyol, de la mateixa manera que no deixaria de sentir-se'n si visqués a França, a Itàlia o a Dinamarca, i de la mateixa manera també que molts ciutadans que viuen aquí se senten alemanys, anglesos o holandesos sense exigir que, d'acord amb aquest sentiment, Catalunya pertanyi a Alemanya, a Anglaterra o als Països Baixos. És la diferència que hi ha entre un sentiment democràtic i un sentiment totalitari, com el del senyor Albiol.

Nació Digital , 22/8/2015
 
Més...
<< Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>

Resultats 71 - 140 de 1664
spacer.png, 0 kB