spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Presentacions
Presentacions
La paraula contra el mur (Hitza hormaren kontra) Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 10 gener 2008
Hitza hormaren kontraNabarralde, l'entitat cultural que ha promogut la traducció del meu llibre La paraula contra el mur -Hitza hormaren kontra (Pamiela, 2007)- del català a l'èuscar, m'ha demanat que escrigui un text que expliqui les raons per les quals l'he escrit, així com els elements de connexió amb la realitat basca que conté. Doncs bé, el títol és una metàfora del conflicte que catalans i bascos mantenim amb Espanya. Fa segles que les nostres paraules s'estavellen sistemàticament contra el mur espanyol i que la pedagogia d'explicar qui som i d'expressar el nostre irrenunciable dret a decidir topa de ple amb la cerrazón espanyola. Hem creuat oceans de temps i, malgrat tot, continuem encadenats a un país que només ens vol com a una possessió: desnaturalitzats, espanyolitzats i subordinats. La nostra identitat ha de ser subsidiària de l'espanyola, la nostra llengua una peculiaritat regional i els nostres drets nacionals la il·lusió òptica d'una insolació. Així ho ha determinat la cerrazón.

La paraula contra el mur és un llibre contra aquesta cerrazón. La paraula cerrazón, que és genuïnament espanyola, no té equivalent en català i crec que tampoc en basc. Podem traduir-la mitjançant sinònims com ara obstinació, tossuderia o entestament, però no és el mateix. La cerrazón és una altra cosa. Parlar de la cerrazón és parlar d'una incapacitat gairebé genètica per comprendre una existència diferent de la pròpia, és parlar del domini del despotisme i de la ignorància sobre el respecte i la saviesa. La cerrazón és enemiga de la llum i de la comunicació. No hi ha lloc per a l'enteniment on regna la cerrazón.

La paraula contra el murConcebut com un diàleg electrònic entre dos personatges reals -Fernando Campos, un espanyol de Madrid, traductor del Parlament europeu i votant del PSOE, i jo mateix-, el llibre aborda totes aquelles qüestions relacionades amb el conflicte polític que patim: la identitat, la cultura, la llengua, els mitjans de comunicació, el tancament de diaris, la il·legalització de partits, la satanització de l'independentisme, la violència verbal, les forces armades, el terrorisme d'Estat, el nacionalisme espanyol, l'autoodi, el col·laboracionisme, el franquisme subvencionat, les fronteres, els referèndums, el dret a l'autodeterminació... No cal dir que l'interlocutor espanyol se serveix de tòpics per enfocar aquests temes i obliga l'autor a fer un exercici pedagògic que, una vegada i una altra, topa amb la cerrazón. Vegem-ne alguns exemples.

"A los catalanes les prohibieron usar su lengua y a los no catalanes y no fascistas les prohibieron usar la suya como querían", diu Fernando Campos. Però fa trampa. És cert que els espanyols no feixistes van patir el franquisme tant com el patírem els catalans i els bascos, però nosaltres el vam patir doblement per la nostra condició nacional. Campos confon interessadament la falta de llibertat d'expressió amb la prohibició d'usar una llengua. Els espanyols republicans també van patir la guerra, però a ells no els va perseguir mai ningú pel fet de ser espanyols. A cap d'ells se'l va prohibir mai parlar espanyol. A tots els catalans i bascos –a tots- se'ns va prohibir parlar català o èuscar. A Espanya, per tant, es va prohibir la llibertat d'expressió. A Catalunya i a Euskal Herria es va prohibir la llibertat d'expressió i les llengües catalana i basca. En definitiva, se'ns va prohibir ser senzillament catalans o bascos.

Parlant del dret del País Basc o de Catalunya a decidir el seu estatus polític, Fernando Campos diu el següent: "Víctor, yo te cambiaría mi estatuto jurídico nacional determinado por el tuyo sin determinar para que vieras qué orgasmo es". La veritat és que si no conegués el meu interlocutor, pensaria que practica el sarcasme. Però no, ho diu seriosament, cosa que prova el gruix del mur. Ara resulta que tenir un estatus jurídic indeterminat, és a dir, ser català o basc, és un orgasme. I com sap un espanyol que ser català és un orgasme? Això em recorda aquells rics que desaconsellen el benestar als pobres. "No vulguis ser ric", diuen, "tindràs molts problemes". L'argumentació de Campos, si se'n pot dir així, és tan esnob que provoca el somriure perquè enllaça amb el discurs dels falsos universalistes que diuen estar en contra dels estats i de les fronteres, però són incapaços de cremar el DNI que els defineix com a espanyols. Si la seva pàtria és el cosmos i veritablement són ciutadans del món, per què no proven d'anar-hi amb un carnet que els defineixi com a ciutadans còsmics? Una metàfora d'aquest comportament ens l'ofereix la pel·ícula Los soñadores (The Dreamers), de Bernardo Bertolucci, emmarcada en el maig francès del 68. Isabelle, una atractiva filla de papà, que manté un triangle amb dos homes, afirma que les possessions no tenen cap sentit i per demostrar que és conseqüent decideix viure en una tenda de campanya. I certament ho fa. Passa, però, que la tenda la munta en una cambra d'una de les cases del seu pare. És aquest, en definitiva, qui, mitjançant un xec mensual, paga la seva manutenció, els seus vestits i els seus capricis. Amb el xec del DNI espanyol a la butxaca també és fàcil afirmar "la meva pàtria és el cosmos". Al final, això no obstant, sempre trobem l'individu atrapat en les seves contradiccions.

La paraula contra el mur parla d'aquestes coses a fi de proveir-nos d'arguments contra els tòpics tradicionals de l'espanyolisme "amable". El tema sorgeix tan sovint, ja sigui en família, a la feina o amb amics i genera en nosaltres un neguit tan gran pel grau d'implicació emocional que hi posem, que molts cops ens costa trobar la manera de rebatre el tòpic. Per això la idea brillant ens ve massa tard, quan el debat s'ha acabat i ja anem camí de casa. Aleshores descobrim amb amargor que el debat només ens ha aportat frustració. És el moment de pensar que quan la solució no es troba dins el mur, sinó a l'altra banda, l'opció més intel·ligent és saltar-lo.

Berria , 23/12/2007 (euskara)
Nabarralde , 23/12/2007 (
español, euskara)
 
Presentació de "TV3 a traïció" a Perpinyà Correu-e
per NetTVCat   
divendres, 23 febrer 2007
Vídeo de la presentació de TV3 a traïció a la Casa de la Generalitat a Perpinyà, el 14 de febrer del 2007.

Primera part:


Segona part:


Gentilesa de NetTVCat.
 
"El somriure de Burt Lancaster", una sorpresa per als meus lectors habituals Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 14 abril 2005
El somriure de Burt LancasterAgraïnt l'amable invitació d'el Diari de Sant Cugat per tal que faci una valoració de l'acte celebrat el passat 6 d'abril, a la sala Bebop Jazz, amb la presentació del meu llibre El somriure de Burt Lancaster, he de dir que va ser una d'aquelles ocasions una mica màgiques en què es crea un gran corrent de simpatia entre el públic i els membres de la taula. Per això voldria aprofitar aquestes línies per agrair l'assistència de les prop de 150 persones que omplien el local, així com la col·laboració de la llibreria Paidea i de tots aquells que van contribuir a la difusió d'una nit que quedarà per sempre en el meu record.
Llegeix més...
 
"Senyor President", una metàfora de nosaltres mateixos Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 abril 2005
Senyor PresidentLínia Vallès, amablement, m’ha demanat que faci una síntesi del meu llibre Senyor President. Aquest llibre no és cap balanç del govern de Jordi Pujol ni res per l’estil, és una carta oberta a un president imaginari dels Països Catalans entès com un alter ego de nosaltres mateixos. Som nosaltres, per tant, els destinataris d’aquesta carta que ens enfronta amb les nostres contradiccions i que ens diu que “hi ha un moment d’obligada emancipació en la vida de les persones, un moment en què, assolida la maduresa, ja no consentim que ningú decideixi per nosaltres. Amb l’emancipació nacional passa el mateix; quan un poble pren consciència dels seus drets deixa de ser un poble adolescent i esdevé un poble adult, ja no consentirà mai més que ningú s’atribueixi el dret a dirigir-lo i administrar-lo”. La independència, consegüentment, no és una qüestió de sentit nacional sinó de sentit comú.
Llegeix més...
 
"El cas Carod": com va néixer el llibre Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 octubre 2004
El cas CarodL'origen d'El cas Carod es troba en una trucada telefònica que l'Isidor Cònsul, el meu editor, em va fer un matí de febrer. "Crec que hauries de fer un llibre sobre el linxament de Carod i donar la teva visió sobre el tema", em va dir. Aquesta idea la fonamentava en un parell d’articles que dies enrere jo havia escrit en mitjans catalans i bascos en els quals defensava el dret de Catalunya a parlar amb qui vulgui i quan vulgui, al marge del parer d'Espanya. La veritat és que em sentia indignat. Va arribar un moment en què els atacs eren tan ferotges i d'una inhumanitat tan manifesta, que vaig témer per la vida de Carod. Només mig any enrere, David Kelly, l'assessor del ministeri de Defensa britànic que va denunciar les manipulacions del seu govern per justificar la invasió de l'Iraq, s'havia suïcidat incapaç de resistir l’assetjament mediàtic. Recordo que, en assabentar-me’n, ho vaig trobar normal dintre de la gravetat. N'hi ha prou que reflexionem sobre aquestes paraules: "L’assetjament moral o psicològic és una altra manera d’assassinar. Provoca una veritable mort psíquica. Anihila la víctima i li fa perdre la identitat". No són paraules meves, són de Marie-France Hirigoyen. Ens expliquen la raó per la qual moltes persones sotmeses a una despietada pressió moral o psicològica s'acaben suïcidant. És un suïcidi tècnic, però. En realitat moren assassinades. Assassinades covardament, perquè els autors no maten mai a cara descoberta sinó que s'emparen en la pressió social que ells mateixos han creat. El seu, per tant, és un crim que no deixa marques, en té prou amb el progressiu esfondrament de la víctima.
Llegeix més...
 
"Senyor President", carta oberta al president dels Països Catalans Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 18 desembre 2003
Senyor PresidentEl Diari de Sant Cugat m’ha demanat que, tot coincidint amb el desllorigador de les passades eleccions nacionals de Catalunya, faci una síntesi del meu llibre Senyor President. Aquest llibre, publicat recentment, no és cap balanç sobre el govern de Jordi Pujol ni res per l’estil, això ja ho han fet altres llibres o el mateix Jordi Pujol, aquest llibre és una carta oberta a un president imaginari dels Països Catalans, entès com un alter ego de nosaltres mateixos. Som nosaltres, per tant, els veritables destinataris d’aquesta carta que ens enfronta amb les nostres contradiccions i que ens diu que “tard o d’hora arriba un moment d’obligada emancipació en la vida de les persones, un moment en què, assolida la maduresa, ja no estem disposats a consentir que ningú decideixi per nosaltres. Amb l’emancipació nacional passa el mateix; quan un poble pren consciència de la seva existència deixa de ser un poble adolescent per convertir-se en un poble adult, ja no consentirà mai més que ningú s’atribueixi el dret a dirigir-lo i administrar-lo”. La independència, consegüentment, no és una qüestió de sentit nacional sinó de sentit comú. Les persones no som independents pel fet de ser de dretes o d’esquerres, som independents perquè som persones. És després, un cop veiem els nostres drets humans reconeguts, que ens situem a la dreta o a l’esquerra de la societat en què vivim.
Llegeix més...
 
spacer.png, 0 kB