spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Crítiques
Crítiques
Encara no som humans Correu-e
per Anna Porquet i Botey   
dimarts, 03 gener 2012
Ressenya de Cor de Brau apareguda a la revista Lletres:

Cor de brauVíctor Alexandre és conegut pels seus llibres d'assaig desacomplexats i valents en defensa de la nostra identitat nacional, com per exemple aquell mític Jo no sóc espanyol (1999), i pel seu vessant d'articulista, facetes on demostra el seu compromís cívic i ètic. D'uns anys ençà, a més, s'ha donat a conèixer com a narrador, terreny on manté totes les qualitats que el distingeixen com a assagista -lucidesa, eloqüència, ironia i enginy- i on fa gala d'una gran inventiva. La seva darrera obra és Cor de brau, novel·la que retrata en clau irònica les circumstàncies que han envoltat l'abolició de les curses de braus a Catalunya i que és una crida a la reflexió seriosa i profunda sobre els drets dels animals.

La històrica decisió del Parlament de Catalunya, que va desvetllar un interès inusitat arreu del món, venia precedida per una iniciativa legislativa popular que encapçalaven diverses entitats animalistes. Els sectors espanyolistes, enrabiats, sempre han insistit a destacar la influència que els grups independentistes haurien pogut exercir, moguts per qüestions identitàries, per tal que la iniciativa reeixís. Un dels arguments en què es basen és que no s'hagin prohibit també els correbous, tradició en alguns pobles de Catalunya que els seus seguidors defensen amb arguments idèntics als que utilitzen els protaurins per a defensar les curses. A la novel·la, Alexandre explica de manera ben clara els intel·ligents motius dels abolicionistes per a decidir separar tots dos debats. A més, coherent amb la seva postura animalista, es manifesta de manera rotunda, per mitjà d'alguns dels personatges, en contra dels correbous, costum bàrbar i execrable tot i que no acabi amb la mort de l'animal:
"De debò creuen que martiritzar un animal per pur divertiment, encara que no el matis ni li clavis cap arma, és motiu d'orgull cultural? [...] El respecte pels bous no passa només per no matar-los, passa també per no torturar-los".
La trama de la novel·la se centra en l'expectació d'una família ramadera catalana davant el debat al Parlament. Les seves actituds i els seus discursos representen el tarannà i l'argumentació del sector protaurí. La presència d'un periodista anglès, allotjat amb ells per tal de cobrir la informació de prop, facilita un punt de vista forà a la qüestió i hi aporta tota una sèrie de matisos. A més, Alexandre dóna veu als braus i els fa aparèixer com a protagonistes destacats i amb discurs propi dins l'engranatge de la narració, recurs que remet a Llull i a Orwell. Dos personatges secundaris -una representant d'una plataforma antitaurina i un escriptor que advoca per la independència, en qui intuïm l'àlter ego d'Alexandre- reblen el clau de l'argumentació proanimalista i desfan la fal·làcia respecte a la intenció només identitària de la iniciativa legislativa. Per mitjà d'una successió àgil i sàvia de diàlegs, s'exposen i contraposen els arguments dels protaurins i dels antitaurins. El resultat final és una mixtura harmònica de gèneres, una novel·la teatral i assagística contundent en l'exposició dels arguments, angoixant en la narració dels detalls més horrorosos i amagats de la Fiesta i d'altres salvatjades que es cometen contra els animals, i divertidíssima pels sovintejats moments d'humor intel·ligent que conté.

Tot i que és fàcil llegir la novel·la en clau catalanista, per la semblança de relacions entre bous/ramaders i Catalunya/Espanya ("Nosaltres no volem un marge de llibertat, volem la llibertat sencera"), el discurs predominant és l'animalista. La defensa dels braus s'estén a totes les altres espècies animals, forneix arguments en favor dels seus drets i provoca la reflexió dels més displicents. La crida a la consciència animalista s'adreça en especial als mitjans de comunicació, que no informen sobre el patiment esfereïdor dels animals a les granges, als laboratoris, etc. Més enllà de les seves evidents qualitats literàries, aquest és un llibre necessari pel seu didactisme rotund en la conclusió humanista que se'n desprèn: si no respectem els animals, és que encara no som humans. Aquesta lliçó d'humanitat i solidaritat amb els animals incita a replantejar-nos la relació que hi mantenim: "Només posant-nos al seu lloc, veient les coses amb els ulls dels animals, els humans d'avui podrem guanyar-nos el respecte dels humans del futur". Ens cal fer un pas més envers la nostra humanització, i llibres com Cor de Brau són una bona eina per tal d'aconseguir-ho.

Anna Porquet i Botey
Lletres, núm. 51, desembre 2011/gener 2012
 
'Cor de Brau', una sàtira animalista Correu-e
per Melcior Comes   
dimarts, 06 setembre 2011
Cor de BrauLa novel·la és un instrument idoni per a l'anàlisi de la realitat: permet el retrat i la farsa, la idea ferma i l'obertura de mires, fer-se ressò de la complexitat de les opinions i dels tarannàs, i anar establint un retrat sobre un moment social que per definició sempre és únic, i que ens dóna un tast d'unes vides en un país acotat. Cor de brau, aquesta sàtira animalista de Víctor Alexandre, aconsegueix, amb l'excusa de novel·lar de quina manera van arribar a prohibir-se les curses de braus a Catalunya, fer un retrat sociopolític en clau de comèdia de costums i d'actituds, que desplega la seva lucidesa més enllà del tema del toreig i ens dóna una reflexió sobre el fenomen humà, les seves pulsions més horroroses i la manera que sovint fa servir per mirar d'anorrear els febles i els que són diferents.

En la línia del premi Nobel de literatura J.M. Coetzee (Les vides dels animals), o del jove escriptor nord-americà Safran Foer (Menjar animals), Alexandre aprofita per posar-nos davant els ulls la manera esfereïdora en què tractem les bèsties, i la manca de ressò que això acostuma a tenir en els mitjans de comunicació i en la classe política que podria fer alguna cosa sobre el tema. Més enllà d'una posició simplista o massa clara, Alexandre ha sabut donar matisos al debat sobre els bous, inserit també en el conflicte sobre les diverses identitats que se sentien posades en dubte amb la prohibició. El llibre fa de molt bon llegir, té una agilitat voltairiana, un cert trencament eixelebrat de teatre de l'absurd i una aposta per fer literatura d'idees en un marc que no sol ser l'habitual.

Melcior Comes
Presència, núm. 2054, 8/7/2011
 
'Cor de brau' Correu-e
per Joan López i Casanoves   
dilluns, 27 juny 2011
ImageCor de brau és una narració de lectura àgil i molt agraïda que té l'abolició de les curses de braus a Catalunya per tema central, tot i que la trama argumental que hi basteix l'autor també dóna peu a la inclusió d'altres assumptes de gran interès com la natura humana, que es desprèn, lògicament, d'aquest tema principal, o la independència de Catalunya. Ja en el primer capítol, Víctor Alexandre proposa al lector un pacte de ficció força original, atès que el narrador –testimoni, és clar– es presenta ell mateix com un brau anomenat Albir per oferir, d'entrada, una profunda reflexió sobre les condicions humana i animal i sobre interrogants de gran magnitud com l'abast de l'empremta de la humanitat en el planeta i la dimensió moral de determinats comportaments de l'ésser humà envers els seus (dis)semblants i envers els animals. Es tracta d'un plantejament que, pel que fa al gènere i a la intenció moralitzant i crítica, recorda el Llibre de les bèsties. De fet, a mesura que s'avança en la lectura, en més gran proporció es reconeix el gènere tradicional de la faula a Cor de brau, i majorment s'hi observa l'habilitat de l'autor a l'hora d'actualitzar el referent lul·lià. Com al Llibre de les bèsties, efectivament, Alexandre atorga dimensió humana a un ramat de braus que són capaços de prendre consciència de les injustícies que suporten des de fa un bon grapat de segles per part dels responsables de la tauromàquia i, no sense dificultats, acaben reeixint en la reivindicació dels seus drets amb l'ajut inestimable del Parlament de Catalunya i de les veus dels abolicionistes i de l'observació internacional.

No obstant això, l'autor va més enllà fins i tot de la narració lul·liana, ja que, molt subtilment, animalitza el grup d'humans que representen a l'obra els partidaris –i beneficiaris– de les curses de braus, un matrimoni de ramaders benestants, criadors de braus de lídia, i els seus acòlits (secretaris, toreros caricaturitzats...). Es tracta dels caràcters més ridículs i envellutats de l'obra, ja que semblen sorgits del sainet vuitcentista més paròdic d'actituds i temperaments. A més, per bé que al Llibre de les bèsties els animals adquireixen tot el protagonisme argumental i és només en un únic moment de la narració que interactuen amb els humans –quan decideixen enviar a la cort dels homes una delegació per tal d'observar la seva articulació social i prendre exemple debades del seu comportament–, en el cas de Cor de brau, animals i humans es relacionen des del primer moment i no podem parlar de línies argumentals independents.

Quant a la construcció dels personatges animals, el Llibre de les bèsties torna a erigir-se en referent del relat d'Alexandre, ja que cadascun dels braus que fan avançar la trama –fins i tot la massa anònima que no té veu explícita a l'obra– simbolitzen una qualitat moral diferent, i tant les seves actituds com el seu comportament hi obeeixen en tot moment. El cas més significatiu d'aquesta galeria de caràcters és l'Albir que, fent honor al nom, esdevé el personatge més rodó de l'obra, i és per la seva evolució moral que el conflicte generat per l'abolició parlamentària de les curses acaba donant lloc al desenllaç definitiu.

Lul·lià és també el propòsit global de Cor de brau, i és que, si en el cas de les obres del pare de la prosa catalana l'objectiu no era literari en si mateix –la literatura era un pretext per a la difusió de la seva filosofia religiosa i mística i per a la instrucció moral de la societat catalana medieval–, Alexandre també reconeix que se serveix de la literatura –així ho confirma la mateixa narració– per a una intenció superior: "per fornir d'arguments les persones que defensen els drets dels pobles i els drets dels animals –de tots els pobles i de tots els animals– i per fer reflexionar aquelles que pensen que els animals i alguns humans estan al servei d'altres humans". En aquest sentit, resulten clau dos personatges puntuals a la narració –humans en tots dos casos–, una activista de la prohibició taurina i un escriptor independentista –alter ego de l'autor?– que acaben fixant aquests arguments de què parla la citació anterior i que, juntament amb el periodista britànic del Times, acosten Cor de brau al gènere clàssic de l'apòleg, sense allunyar-lo, això tampoc, de la faula.

Pel que fa a característiques tècniques, resulta difícil no parar atenció en la força dels diàlegs i, com no podia ser d'altra manera en una narració que fonamenta bona part de la concepció estètica en el quadre teatral, la potència i la plasticitat d'algunes imatges, una característica que arriba al seu punt àlgid en el capítol 12, capítol en què el narrador descriu, sense estalviar cap mena de detall, el martiri d'un brau des que el separen del ramat fins que el retiren de la plaça agonitzant, i en què, a banda d'això, Alexandre exposa un coneixement exemplar tant del ritual taurí com del lèxic que s'hi associa (no cau, per tant, en aquell lamentable error de parlar del que no es coneix). Es tracta d'un capítol que mereix especial atenció, tant dels qui ens oposem a les curses de braus, és clar, com principalment i primera dels seus partidaris... tant per la vivesa de les imatges com per la força de les impressions que genera, emocions que farien trontollar molts esquemes mentals. I una darrera característica literària que convé destacar a Cor de brau és la simbologia dels canvis de nom dels animals, un detall que no només conté una dimensió ideològica, sinó que esdevé, alhora, una al·legoria del despertar de la consciència d'aquests braus personificats i, ampliant l'abast del símbol, d'alguna que altra consciència humana. És més, aquesta presa de consciència per part del ramat de braus que l'amo els enganya des del primer moment, que mai no els atorgarà la desitjada llibertat –ni tan sols quan el Soñador-Llibert li ofereix in extremis el "pacte de convivència"– i que, per tant, l'única sortida que els resta és la fugida, també situa la novel·la en el pla simbòlic; es tracta, naturalment, d'una analogia literària de les relacions històriques Catalunya-Espanya i de la negociació del nou Estatut, fallida, com el pacte que ofereix el Llibert, per la intransigència de qui té la paella pel mànec... o de qui sembla tenir-la-hi, és clar.

En definitiva, Cor de brau és una lectura imprescindible per a tothom qui veiem en les curses de braus, i per extensió en els correbous i altres pràctiques anàlogues, un exemple de la crueltat i la vanitat humanes, però, per damunt de tot, per a qui encara duu la bena als ulls. I, abundant en l'altra línia reivindicativa de l'obra, per a tots aquells i aquelles qui vulguem dotar un discurs individual en favor de la sobirania del país d'arguments sòlids, coherents i desvinculats de qualsevol doctrina concreta de partit.

Joan López i Casanoves
 
Cor de brau Correu-e
per Ferran Suay   
dimarts, 19 abril 2011
Crítica del llibre Cor de brau escrita per Ferran Suay, professor de Psicobiologia a la Universitat de València i impulsor de Tallers per la llengua:

Cor de brauL'últim llibre de Víctor Alexandre parla sobre l'abolició de les corrides a Catalunya. Els valencians en diem "corregudes de bous", però en aquesta ocasió, dir-ho faria pensar que s'han abolit també els correbous, i no és així. D'altra banda, dir-ne "corrida" sembla que fa més justícia a l'origen i a l'essència de la Fiesta Nacional.

Es tracta d'una novel·la en clau irònica, que retrata la societat catalana des de l'òptica dels braus. No sols dels interessos humans que justifiquen aquest fenomen de la tortura d'animals com a espectacle públic, sinó des de la sorprenent perspectiva d'uns personatges que -tot i les banyes- són sorprenentment humans.

Víctor Alexandre escriu com pensa i pensa com viu, amb una honestedat radical. El seu pensament és un potent reductor de l'ambigüitat. I no ho és perquè simplifique la realitat, que no ho fa, sinó perquè actua com el tall esmolat d'una navalla, que deixa ben descobertes les autèntiques posicions de cadascú. L'estil directe i l'argumentació sense concessions no deixen cap espai per a l'ambigüitat calculada en què no pocs polítics estan instal·lats des de fa dècades, i que -ho hauríem de reconèixer- sovint ens resulta còmoda a tots.

L'abolició de les curses de braus va generar força polèmica, i potser encara ho farà si el sistema judicial espanyol -fent gala del seu proverbial esperit democràtic- arriba a optar per deixar sense efecte la decisió majoritària del Parlament de Catalunya. Bona part dels arguments dels defensors de l'espectacle taurí se centraven en el caràcter de reivindicació independentista que atribuïen a la proposta abolicionista. Per la seua banda, aquests insistien en la naturalesa animalista de la seua reivindicació. Tots dos punts de vista queden ben dibuixats en la novel·la, i la solidesa i la potència dels diversos arguments hi és ben representada.

A mi m'agrada especialment que aquesta novel·la ens ofereix l'oportunitat de fer múltiples paral·lelismes i interpretacions respecte qui són o què representen els personatges que hi apareixen. Potser algunes coincidiran amb les que l'autor havia previst, i d'altres, no. Tant se val. L'exercici és francament divertit, i les reflexions a què l'escriptor ens aboca, sense dur-nos-hi de la mà, ens permetran de repensar aquestes -i algunes altres coses- des d'una òptica diferent. Com amb els altres llibres d'aquest autor, el benefici no s'acaba en finalitzar-ne la lectura. L'activitat neuronal que el seu pensament esmolat evoca, continuarà sent beneficiosa (per a cervells no rovellats), dies, setmanes i mesos després.

Blog d'en Ferran Suay , 11/4/2011
 
Jugant amb foc Correu-e
per Anna Porquet   
diumenge, 17 abril 2011
Una història immoralDesprés d'haver guanyat el premi de narrativa Mercè Rodoreda 2008 amb el recull de contes Set dones i un home sol, Víctor Alexandre presenta Una història immoral, la seva primera incursió en el terreny de la novel·la, on reprèn alguns dels temes que més li interessen i que ja va tractar en el recull de contes esmentat: els sentiments, les emocions, l'erotisme, la sexualitat i tot allò que envolta l'univers femení i les relacions home-dona. La trama principal s'inspira en el film francès Nathalie X, dirigit per Anne Fontaine l'any 2003, en què es narra la història d'un triangle amorós entre un matrimoni benestant i una prostituta de luxe contractada per la dona. Fontaine va declarar que no considerava plausible que la història del seu film pogués funcionar a la inversa, és a dir, que a un home se li acudís contractar-ne un altre perquè s'allités amb la seva dona, que ha perdut l'apetit sexual. Alexandre, en canvi, va rumiar en aquesta possibilitat i va desenvolupar-la a Una història immoral.

Així doncs, la novel·la d'Alexandre presenta un protagonista masculí, l'Enric, professor de cinematografia, que, davant l'apatia sexual de la seva dona, l'Anna, psicòloga, decideix contractar un prostitut, l'Àlex, per tal que primer simuli un encontre fortuït i després la sedueixi. L'Àlex, tal com feia la prostituta al film de Fontaine, haurà d'explicar detalladament a l'Enric cadascuna de les trobades. L'objectiu de tot plegat és comprendre la sexualitat i els desigs de la seva dona per poder restablir la relació de parella que tenia amb ella. L'Enric escoltarà amb estoïcisme cadascun dels reports que l'Àlex li fa sobre els encontres sexuals amb l'Anna. Esbrinarà res de nou sobre la sexualitat de la seva dona? Podrà suportar la descripció de segons quins detalls? Quins seran els seus límits? Serà aquest un bon mètode per sortir de la crisi sexual que pateix la parella? O bé perdrà la seva dona per sempre? Aquestes són preguntes que van sorgint i responent-se a mesura que la història avança. Ara bé, la narració també presenta altres qüestions més profundes que el lector haurà de plantejar-se: la presumpta gelosia no és, en realitat, vanitat ferida? Fidelitat i lleialtat són paraules realment sinònimes? En una relació de parella, ¿la veritat és necessària per obtenir la felicitat o de vegades és, més aviat, un inconvenient?

Juntament amb la trama principal, n'hi ha dues de secundàries, oposades entre si pel que fa a la temàtica i al tractament: una de punyent, on s'exposa el neguit i el dolor d'una dona maltractada, la Blanca; i una de més lleugera —i francament divertida— on s'expliquen les contradiccions còmiques d'una noia, l'Eva, que té un munt d'amants, i del seu comprensiu company, l'Oriol, a qui no sembla que l'amoïnin els seus rivals. Les tres històries transcorren en paral·lel, tot i que estan relacionades d'alguna manera a través dels lligams entre els personatges (la Blanca és pacient de l'Anna, l'Eva i l'Oriol són alumnes de l'Enric). El gran domini en el tractament dels diàlegs i la manera cinematogràfica de narrar d'Alexandre fan que l'acció flueixi d'una forma àgil i amena al llarg de tot el llibre.

En definitiva, Una història immoral és una novel·la escrita des de la intel·ligència emocional i la sensualitat del seu autor, que, a més, ha posat en joc els elements que calen per fer passar una bona estona al lector: un erotisme elegant i sense cotilles, humor, reflexió, retrat psicològic dels personatges, claredat d'idees, afany de versemblança i transparència... Com és habitual a les seves obres —tant de ficció com d'assaig polític— Alexandre inclou una gran quantitat de referències cinematogràfiques, sobretot de l'obra d'Éric Rohmer, el seu cineasta de capçalera, amb qui coincideix tant en la importància que atorga a les converses entre els personatges com en la mestria amb què despulla i retrata la condició humana. Amb aquesta novel·la, d'estructura ben travada i final rodó, Alexandre torna a demostrar la seva gran qualitat com a narrador.

Lletres , núm. 48, abril-maig 2011
 
Després de llegir "Una història immoral" Correu-e
per Toni Bonet   
dilluns, 27 setembre 2010
[ Escrit aparegut al blog d'en Toni Bonet ]

Una història immoralAcabo de llegir Una història immoral d'en Víctor Alexandre. Abans d'entrar a parlar de l'obra voldria puntualitzar unes qüestions:

  • D'ençà uns mesos, estic bastant endropit en tema de lectura. Tinc llibres acumulats que clamen al cel per estar-se tant de temps als prestatges sense ser tocats ni llegits.
  • La simpatia que professo envers la figura de l'escriptor Alexandre ha promogut la ràpida lectura de la seva darrera obra per damunt d'altres que, com deia, resten expectants a ser llegides.
  • No sóc crític literari, ni em dedico a escriure ;-)

Alexandre fa uns anys va despertar en mi la fruïció sobre la reflexió i el debat identitari que tenia adormits, ja fos a través dels seus llibres o via el seus prolífics articles virtuals -és difícil veure en Víctor als mitjans de comunicació clàssics, per alguna raó que no acabo d'entendre.

De ben segur com en Víctor, escriptor, hi ha moltes altres persones, cert, però mira, la qualitat de la seva escriptura, el seu discurs àgil i entenedor, directe i per això contundent, sumat a la seva proximitat, aclarint dubtes o provocant debat, en una època "complicada" per la família independentista, fa que l'apreciï encara més.

Alexandre és conegut bàsicament pels seus assaigs sobre la independència, sobre la identitat catalana, ja sigui a través de la seva gent o dels seus ítems socials i culturals. Per això, tot i haver publicat alguns títols de ficció, encara em sorprèn quan publica una novel·la com la que m'ocupa. Ja ho va aconseguir amb Set dones i un home sol i continua amb Una història immoral.

Com deia, acabo de llegir el llibre. Una primera lectura ràpida i àvida, en unes poques hores, repartides en tres sessions. És llegeix força bé, tot i que en alguns passatges, potser per la rapidesa amb què els devorava, saltava d'una conversa a una altra sense adonar-me'n (voluntat de l'autor?). Bé, això i altres qüestions de fons em demanen una segona lectura (bon senyal).

Una història immoral diria que és el pretext per parlar-nos d'una sèrie d'històries molt entrelligades de relació afectiva entre diferents personatges, partint de la relació de la parella protagonista. Diria que el fil conductor és la imposició/submissió d'uns sobre els altres, la incapacitat de comunicació...

Sota una aparença de novel·la lleugera s'amaga una història interessant, una història que conté alguns passatges que et fan obrir els ulls com a carbasses, un pèl exagerats, o no, però necessaris perquè tot flueixi. Per moments aquesta novel·la em semblava la filla entre una peli francesa d'autor i una altra de Woody Allen (positiu).

És a instants divertida, crua, tendra, intrigant i, deliciosament morbosa. Conté passatges tristos, però no per qualificar-la de drama. Per fortuna, no hi he trobat un assaig sobre la vida en parella però si molts elements interessants a tenir en compte. En algun moment pensava que la relació a tres bandes de la parella protagonista era l'element aclaparador de la novel·la però, amb subtilesa, Alexandre ha aconseguit que hi veiés més enllà, doncs l'obra conté alguns satèl·lits que, bevent de la mateixa font, m'han aportat nous elements de debat i judici.

En Víctor aboca conceptes, idees, però no alliçona. Tant ens pot fer patir per la crueltat física i psíquica de la violència de gènere, com excitar-nos amb les escenes de sexe, o divertir-nos amb les converses entre amics al voltant d'una taula.

També hi tenen un paper sucós les referències cinematogràfiques i musicals... fet que complementa a la perfecció el contingut principal de l'obra. Una obra apta i molt recomanable per a ser llegida i, dit sense intenció negativa ans al contrari, per a ser portada al cinema per un Ventura Pons o un Woody Allen -ho sento, sóc més Allenià que Rohmerià- ;-)

Aquesta ha estat la meva primera impressió de la novel·la. Normalment no escric sobre els llibres que llegeixo i si ho faig no m'estenc tant, però aquest s'ho ben mereix.

Un llibre que tant es pot consumir tot fent un cafè en una cafeteria bulliciosa o bé amb un bon got de whisky a la butaca de casa. Compreu-lo, no us decebrà.
 
Desmuntant tòpics anticatalans de forma argumentada Correu-e
per Quim Gibert   
dimarts, 06 abril 2010
Víctor Alexandre. L'independentisme desacomplexatVíctor Alexandre, el periodista que va vendre més de 35.000 exemplars del llibre d'entrevistes Jo no sóc espanyol, és ara l'entrevistat en Víctor Alexandre, l'independentisme desacomplexat, de Jordi Sedó (Editorial Malhivern, 2009). Tant la interessant trajectòria com el tarannà afable d'Alexandre expliquen que hagi estat motiu d'un llibre en forma de conversa dividida per temes (identitat nacional, llengua, independència de Catalunya, autoestima col·lectiva...).

Alexandre detecta entre els catalans un dèficit d'autoconfiança, una manca d'amor propi, un complex d'insignificança: "Anem pel món amb el cos encongit [...] és la suma de molts anys de subordinació." Precisament per això, en els seus assaigs (Despullant Espanya, Senyor President, La paraula contra el mur, TV3 a traïció...) procura desmuntar tòpics anticatalans de forma argumentada i raonada. És del parer que la reflexió permet de fer reaccionar els grups inferioritzats i, de retruc, elevar l'autoestima: "Crec que tot escriptor mínimament compromès amb el seu poble hi està obligat". També pensa que un dels secrets que perpetua la nostra subordinació a Espanya és que desconeixem les nostres pròpies forces. Consegüentment, per al poder dominant és cabdal que el subordinat se senti feble, insegur, indefens, atès que d'aquesta manera cap col·lectiu no es rebel·la contra allò que l'oprimeix.

Alexandre constata que el veritable problema és que no volem ser-ne conscients. Un dels exemples més explícits va ser la reacció de gran part dels veïns de la Gornal quan l'estació de trens va quedar de potes enlaire l'octubre de 2007 arran de l'arribada de l'alta velocitat a Barcelona. I és que, pocs dies més tard, J. L. Rodríguez Zapatero, màxim responsable del desgavell ferroviari, va rebre un bany de masses en aquesta barriada de l'Hospitalet de Llobregat. Tot i que durant mesos van ser molts els veïns que van sortir malparats del caos de Rodalies, el vot socialista va créixer en el 2008 en aquestes ciutats-dormitori de l'entorn del cap i casal. En aquest sentit, hi ha catalans a qui, per tal d'evitar ser crítics a Madrid i, aleshores, no haver de passar per nacionalistes, independentistes... no els fa res d'anar en contra de la seva identitat, encara que sigui injust el tracte de rebem com a poble. Fent un símil, Emilio Calatayud, jutge de menors, sosté que, per por de semblar fatxes, molts pares no s'han atrevit a posar límits als fills: "Volent ser els seus col·legues... els han deixat orfes" (La Vanguardia, 7/6/2007).

També explica aquest fenomen alienador la negació d'un altre món possible (un Estat català, poder viure en la nostra llengua...). I això es plasma colonitzant l'imaginari de la nació sotmesa. Segons l'escriptor tuareg Mahmoudan Hawad, el control de les emocions i de l'imaginari és més greu que la colonització de terres: "He vist africans que travessen el Sàhara a peu per poder arribar a l'altra banda del Mediterrani, a Europa. Aquesta gent ja només usen el 50% del vocabulari de la llengua africana i la resta són paraules estrangeres. Encara que la paraula existeixi, no són capaços de dir-la en la seva llengua i fan servir l'estrangera. Cada dia que passa, la gent abandona el vocabulari perquè l'imaginari està colonitzat i els han dit que la seva llengua no té futur" (Avui, 29-4-2009). En aquesta línia, Alexandre diu que Espanya és el centre de l'univers dels altaveus mediàtics catalans: "Tots els referents que ens arriben són espanyols i és en funció d'ells que ens emmirallem amb el món."

"La casa és la tomba dels vius" és una dita de la cultura nòmada de Hawad. Allò que enterra en vida els catalans d'avui és "continuar asseguts en el sofà" en lloc de plantar-nos i mobilitzar-nos per fer possible un altre món.

Quim Gibert
Llengua Nacional , núm. 69 - IV trimestre 2009
 
No apte per a hispanocèntrics Correu-e
per Anna Porquet i Botey   
dilluns, 05 abril 2010
Nosaltres, els catalansFa una dècada que Víctor Alexandre va publicar l'exitós llibre Jo no sóc espanyol, on entrevistava diverses personalitats dels Països Catalans que s'expressaven sense embuts al voltant de la catalanitat i el sentiment de no pertinença a la nació espanyola. Va ser un llibre celebrat, provocatiu i necessari per a esbandir complexos identitaris. Ara l'autor reprèn la fórmula de l'entrevista en Nosaltres, els catalans, on ens presenta vint persones que comparteixen la particularitat de sentir-se catalanes tot i tenir uns orígens familiars i de naixença en països diversos d'arreu del planeta. L'autor, tal com explica en el pròleg, manlleva el títol del clàssic Nosaltres, els valencians (1962), de Joan Fuster, amb una clara intencionalitat: així com el sociolingüista valencià criticava en el seu assaig l'actitud nacional passiva i feble dels valencians al llarg de la història, Alexandre posa també al descobert la tebior secular i enganxifosa de l'actitud que mostren molts catalans envers la nació i la llengua. I ho fa en presentar-nos aquests vint "nouvinguts" –que, òbviament, ja han deixat de ser-ho– del tot integrats en la nostra societat fins al punt de sentir-se tan catalans (per no dir més) com els autòctons.

Els punts d'origen d'aquests vint catalans són dispars: des de l'Argentina (Patrícia Gabancho) fins a Palestina (Salah Jamal), passant per Nord-amèrica (Sam Abrams), Iraq (Pius Alibek), Anglaterra (Mathew Tree) o el País Basc (Txiki Begiristain), així com Alemanya, l'Índia, Austràlia, Andalusia, Galícia, el Congo, Sud-àfrica... Tots ells són models d'integració a la terra que els acull i que han escollit per a estar-s'hi, i les entrevistes són una passejada pels seus records, vivències i motius. En tractar-se d'un mitjà escrit, no podem escoltar els entrevistats amb els seus accents respectius. Alexandre, tanmateix, ens ho transmet i, d'aquesta manera, sabem que Mia Ramondt, d'origen holandès, parla el català a la manera de València; que Cillie Motzfeldt, nascuda a Noruega, parla amb accent nord-català, o que Sachimi Sasaki, nascuda al Japó, parla la nostra llengua amb accent mallorquí. La diversitat dins la diversitat.

Aquest és un llibre no apte per a hispanocèntrics, perquè evidencia que la nació i la llengua catalanes no són uns invents creats per a fer-los la guitza, sinó una realitat. Ara bé, els catalans "autòctons" tampoc no hi surten gaire ben parats: els entrevistats es queixen que a casa nostra molt sovint se'ls parla en castellà, menyspreant d'aquesta manera l'esforç que ells fan per parlar la nostra llengua, per raons estrambòtiques com saber de quin país procedeixen (com li passa a Adriana Gil, nascuda a Mèxic) o en veure el seu color de pell (com explica Mbaye Gaye, originari del Senegal). El cas de Gaye, a més, és colpidor perquè va ser detingut i agredit per la policia espanyola –a Barcelona mateix– per ser negre i per no deixar de parlar català (dos factors que, units, encara enervaven més els seus agressors).

En conclusió, aquests vint catalans vinguts d'arreu del planeta deixen en evidència els catalans "d'aquí" –els de peu però també les editorials, els mitjans de comunicació i les institucions– i desarmen l'argument fal·laç segons el qual la nova immigració posarà fi a la llengua catalana. Ben al contrari: el poder d'integració de la llengua és enorme, com podem comprovar en els exemples d'aquest llibre.

Anna Porquet i Botey
Llengua Nacional , núm. 69, IV trimestre 2009
 
Independents Correu-e
per Ferran Pontón   
divendres, 13 novembre 2009
Trifulkes de la KatalanaTribuL'incansable Víctor Alexandre, després de guanyar el Premi Mercè Rodoreda amb Set dones i un home sol (Proa 2009), s'ha llançat a donar forma a un projecte de Zitzània Teatre amarat d'aquest independentisme desacomplexat marca de la casa. El resultat n'és la novetat editorial Trifulkes de la KatalanaTribu (Salvatella, 2009) una concisa història del nostre país en forma de breu peça teatral cridada a convertir-se en una eina habitual en els treballs de recerca i en els tallers de teatre de les nostres escoles. La Nguéa, una catalana d'origen africà, explica a la seva àvia la història del seu país a través de quinze escenes que repassen els esdeveniments més significatius de la nostra història: la desfeta de 1714, les conquestes de Jaume I, la Guerra dels Segadors, les gestes dels Almogàvers... Tot narrat en un to proper i didàctic, centrat a subratllar la realitat nacional independent de Catalunya i el seu enfrontament amb l'Estat Espanyol, no exempt, però, d'una certa ironia, ja evident desde el seu títol; referència a la tribu dels Katalans, personatges recorrents a les aventures d'en Massagran de Ramon Folch i Torres. Alexandre alterna amb perspicàcia els moments més èpics i tràgics amb escenes iròniques com la nit de noces dels Reis Catòlics (en una línia lírica a l'estil de La venganza de Don Mendo). A més del text teatral -estrenat al Museu d'Història de Catalunya el gener d'enguany- el llibre inclou una sèrie d'interessants propostes didàctiques i el detall de tots els elements escenogràfics necessaris per a dur a terme la funció. Imprescindible per a tots aquells professors de l'ESO que ja no sàpiguen com ensenyar Història de Catalunya als seus indomables alumnes.

Ferran Pontón
Ateneu (Sant Cugat del Vallès), núm. 142, 29/10/2009
 
Propera parada: la novel·la Correu-e
per Sam Abrams   
dimarts, 01 setembre 2009
Sam Abrams
Sam Abrams
De vegades la cultura catalana és tan restrictiva i conservadora davant de qüestions literàries que només se la pot titllar de "pre-moderna". Ho dic per la recepció incongruent que ha tingut en certs sectors el recull de contes Set dones i un home sol de Víctor Alexandre.

Un dels trets més característics de la modernitat literària és precisament el qüestionament dels límits dels gèneres literaris tradicionals. I en aquest sentit, gairebé no cal dir que alguns dels escriptors més rellevants de la modernitat, com ara Claudio Magris, Peter Handke o John Berger, han practicat fins a la sacietat l'anomenat "mestissatge" literari o barreja de gèneres.

Aquest aclariment serveix per presentar la figura de Víctor Alexandre, un escriptor que es dedica a fer periodisme, assaig i narrativa. Ara bé, primer de tot, Alexandre sempre fa literatura, faci el que faci. I, en segon lloc, els gèneres que cultiva no són mai, repeteixo mai, compartiments estancs sinó que molt sovint, com a indiscutible autor modern que és, els seus textos són una barreja d'elements. Només cal agafar el seu penúltim llibre, Nosaltres, els catalans (2008) per veure que tècnicament és un llibre d'entrevistes però té clars contagis i transvassaments del món de la narrativa com ara la recreació dels ambients, la vertebració dels diàlegs, el ritme del desplegament de la conversa, etc.

I, a Set dones i un home sol, hi apareix clarament l'assagista i articulista Víctor Alexandre. Per exemple, les narracions d'Alexandre recullen la preocupació de l'assagista per evidenciar i analitzar les coordenades generals de la societat que l'envolta. O les constants referències musicals i cinematogràfiques són un senyal de la presència inequívoca del nostre autor en el seu vessant d'articulista i blogaire.

Set dones i un home sol és un conjunt de set narracions que, entrellaçades, formen una sola història, la història d'un home, Ricard, i la seva interacció amb les vides de set dones al seu voltant. La història de Ricard està plantejada en els mateixos termes que la gran novel·la de Virgínia Woolf, L'habitació de Jacob (1922) en el sentit que les dues obres giren a l'entorn d'un protagonista absent. Les dues històries ens arriben a través dels testimonis dels altres perquè Ricard està en coma a causa d'un accident i Jacob ha mort a les trinxeres de la Primera Guerra. Les persones que envolten Ricard i Jacob fan de miralls que reflecteixen els protagonistes. D'aquesta manera, el llibre d'Alexandre se'ns apareix, en conjunt, com un estudi de l'alteritat portat a les darreres conseqüències. Un tema que sempre ha preocupat al nostre autor.

Alexandre aprofita la situació límit d'una vida que penja d'un fil per sotraguejar els altres personatges i fer-los buidar el pap i expressar les seves preocupacions més profundes: "¿Per què necessitem que es produeixi una situació límit per fer allò que sempre diem que volem fer i que no fem mai?" Cadascuna de les co-protagonistes, les "set dones" es confessa davant l'accidentat, "l'home sol", amb brutal sinceritat i autenticitat. I aquesta sinceritat es converteix en un altre tema dominant del llibre: la discrepància entre aparença i realitat o veritat.

Les set dones són molt diferents entre si perquè tenen edats i condicions ben diverses, de manera que formen una galeria de prototips que reflecteixen perfectament el nostre món actual. De fet, respecte a la seva intencionalitat primera, el llibre es pot interpretar com un retrat global del clima moral, social i cultural del món actual. Alexandre utilitza sàviament les relacions entre els dos sexes com a pretext per anar molt més enllà. Recordem que el número set és el de la totalitat a la nostra cultura.

Set dones i un home sol és un llibre sòlid, ben travat, un llibre profundament humà i sagaç, un llibre calladament ambiciós. Només té dos defectes que detreuen de la seva excel·lència. La falta d'independència total de les històries, que revela una insuficiència narrativa. I la falta d'independència total de les set dones entre si perquè a nivell de registres expressius s'assemblen massa.

En el fons Alexandre volia fer una novel·la i se n'hagués sortit, com sempre.

El Mundo , 4/6/2009
 
Set dones nues Correu-e
per Anna Porquet   
dissabte, 02 maig 2009
Set dones i un home solSet dones i un home sol és un recull de relats breus, distingit amb el Premi Mercè Rodoreda 2008, que representa la segona incursió de Víctor Alexandre en el món de la ficció narrativa. Més conegut pels seus assaigs polítics de reivindicació dels nostres drets i llibertats nacionals, l'Alexandre narrador no deixa de tenir, des del punt de vista formal, coincidències amb l'Alexandre assagista: una redacció que flueix, clara i transparent, on tot es diu pel seu nom i sense embuts. Alhora, trobem tocs de catalanocentrisme, no s'entendria sinó en una persona compromesa amb el país i la llengua, com és Alexandre. Malgrat això, l'autor no comet l'error de permetre que el seu vessant polític incideixi en les seves trames ficcionals, tal com ja va demostrar en el seu recull de narracions anterior -El somriure de Burt Lancaster- on, entre d'altres qüestions, plantejava la importància de l'atzar en la quotidianitat.

Aquest nou recull d'Alexandre -Set dones i un home sol- consta de set relats corresponents a cadascuna de les set dones del títol. En aquest cas, però, es tracta de narracions que, tot i ser individuals, estan interconnectades. El nexe comú, el pretext -o McGuffin, per dir-ho en termes cinematogràfics- és l'home sol, l'home prostrat en coma darrere d'un vidre a la unitat de vigilància intensiva d'un hospital. A prop seu, les set dones esperen que es recuperi. Els motius són diversos: des de la noia que ha tingut la mala sort d'atropellar lo, fins a la infermera que en té cura, passant per les diverses dones que hi mantenen un o un altre lligam afectiu (la mare, la filla, les excompanyes...). Durant l'espera, elles també estan soles, cadascuna amb els seus pensaments, que flueixen en llibertat. D'aquesta manera, apareixen davant nostre més despullades que si anessin sense roba. Se'ns mostren tal com són a mesura que van expressant els seus desigs, les seves contradiccions, les seves pors, els seus penediments, els seus secrets i les seves inseguretats. És per això que en totes les narracions hi apareix el sexe com un dels components essencials de la intimitat de totes i cadascuna d'aquestes dones. Tanmateix, el tema central del recull són els sentiments i les relacions entre home i dona. A banda, hi apareixen temàtiques com la violència de gènere, la necessitat de referents paterns o, novament, la inquietant presència de l'atzar envoltant les accions més quotidianes. Al llarg de tot el llibre van desfilant, doncs, les diverses vivències que aquestes dones exposen. Moments emotius, tendres, eròtics, angoixants, divertits, contradictoris... No obstant això, malgrat que es tracti de pensaments, Alexandre també hi introdueix fragments dialogats, a mesura que les protagonistes mateixes recorden converses passades, les quals li serveixen per acabar de bastir l'acció. A més, com és habitual en Alexandre (pel que fa a l'assaig i a la ficció), trobem referents cinematogràfics que apareixen puntualment i piquen l'ullet a l'audiència més cinèfila.

En aquests set retrats de dona, l'autor cobreix un ampli ventall d'edats (entre els trenta i els vuitanta) i d'actituds vitals. Són dones que estimen, s'enamoren, es desencisen, que els agrada sentir plaer i donar-ne, que pateixen, que gaudeixen, que es plantegen els seus sentiments, que amaguen secrets inconfessables, que perden els papers i acaben sent cruels... Són relats que agradaran el públic femení per la identificació que podran sentir amb les protagonistes en un moment o altre, alhora que resultaran també interessants per als lectors masculins emocionalment intel·ligents. Al llarg de la història de la literatura i del cinema, els homes no han fet més que inventar-se les dones a la seva conveniència -i és evident que encara ho fan, amb comptades excepcions. Una d'aquestes excepcions és l'obra de Víctor Alexandre. Els retrats que hi fa provenen d'una observació sàvia i atenta de les dones -òbviament, és un camp que li interessa-, i estan fets des de l'honestedat, ja que planteja la igualtat i la llibertat sexual de les dones sense posar-hi paranys. És un encert, per exemple, que una de les protagonistes es comparteixi entre tres homes, temàtica no apta per a masclistes (siguin homes o dones, que també n'hi ha) i amb la qual contradiu el tòpic masculí educacional tan estès, segons el qual les dones no podem tenir les mateixes necessitats que els homes. En definitiva, doncs, Víctor Alexandre ens ofereix un recull de reflexions, en un fluir narratiu àgil i amè, al voltant de la complexitat de les relacions humanes vista des d'ulls de dona, sense que en cap moment el delati la seva personalitat masculina real. Els mèrits diversos dels relats han propiciat que aquest nou llibre vagi de bracet amb el prestigi rotund que dóna el fet d'haver estat el guanyador del premi Mercè Rodoreda. Després del recull anterior, ara assistim a la consolidació de Víctor Alexandre com a narrador.

Lletres , abril-maig 2009
 
La veu de les dones Correu-e
per Melcior Comes   
dimecres, 15 abril 2009
Set dones i un home solA partir d'un personatge masculí ingressat a l'hospital víctima d'un atropellament, Víctor Alexandre dóna veu a set dones que, polaritzades pel fet tràgic d'en Ricard, ara en estat de coma, ens van desgranant la seva pròpia vida i la seva relació, més o menys propera, amb el malaguanyat. Des de la dona que el colpeja amb el cotxe, potser massa apressada (Anna), fins a la mare (Bruna), l'exesposa (Carla), la infermera (Daniela), la filla (Elena) i les dues amants (Flàvia i Gavina), totes set aniran aproximant-nos en els meandres íntims de la seva existència i els detalls de la seva relació amb en Ricard, el pintor.

Víctor AlexandrePotser no és casualitat que Alexandre hagi presentat amb èxit aquest recull de relats al premi Mercè Rodoreda, autora que va excel·lir en la nostra tradició a donar veu a les dones, a atorgar la conducció del relat a les pròpies protagonistes, les quals ens aniran parlant desinhibides, soltes, sense embuts, engrunant els aspectes més ocults que vertebren les seves vides. Tot servit amb una prosa concisa, imbuïda de la naturalitat que l'autor vol posar en el centre dels lligams que uneixen els homes i les dones. Així, l'Anna, que corria massa perquè tornava cap a casa després d'haver fet el salt al marit, patint a hores d'ara perquè l'accident no descobreixi la seva infidelitat. O la mare del ferit, Bruna, la qual guarda els records més antics, la ment plena d'històries de familiars i d'amics, de tragèdies domèstiques, però també de les seves pròpies dispersions extramatrimonials. I és que totes tenen històries relacionades amb el sexe, viscut amb desinhibició, relatat en tots els detalls de les fantasies femenines, tot i haver-hi també apunts sobre les calamitats que comporten els maltractaments masculins. Les veus d'aquestes dones ens engrapen per la seva vivor, per la veritat que transmeten les seves històries, sentides amb tota la immediatesa que permet el to descarat, fluït, desfermat i un bon punt orgiàstic. La Carla, l'exesposa, se'n recorda, de tot allò viscut i patit amb en Ricard, i malgrat la separació li acabarà dient: "Encara t'estimo i mentre visqui tindré un sentiment molt gran per tu". I la seva infermera, Daniela, que viu el fet a través de la professionalitat, encara que també el seu pensament deriva cap el més privat, cap a la insatisfacció matrimonial, les rutines i els petits desencisos. I la seva filla, Elena, que desitja recuperar el temps perdut, redimir-se d'alguns errors que han marcat la relació amb el seu pare, alhora que també descobrim la seva vida sentimental. O la seva vella amant, Flàvia, gelosa de la seva independència; i finalment la Gavina, que es planteja el futur i els límits fins a on pot arribar aquesta relació present, que tanmateix endevinem finalment feliç.

Set dones i un home sol, al mateix temps que ens porta a la intimitat de les veus femenines amb la fogositat que permet el monòleg interior, retrata diverses maneres d'entendre les relacions entre homes i dones, reivindicant una manera més lliure d'entendre-les, més enllà d'esclavatges desgastats o de cicles vitals acomplerts, superant les diverses misèries sexuals que acaben cimentant la comunitat humana.

Les dones d'aquesta ficció de Víctor Alexandre viuen la sexualitat amb llibertat i amb nomadisme, cap una forma més plena d'eros expansiu. A més, de fons hi trobem el paisatge moral del país, els canvis en els costums que emmarquen les relacions que ha experimentat el país en les darreres dècades. Els contes d'Alexandre reivindiquen sense prejudicis una ars amatoria que potser ens porti a ser més humans i a gaudir amb més plenitud de les nostres múltiples vides íntimes.

Presència , núm. 1937, 10/4/2009
 
Endollats Correu-e
per Matthew Tree   
dijous, 31 juliol 2008
Matthew Tree
Matthew Tree
Sabut és que per als hispanocèntrics més devots -vinguin d'on vinguin- l'univers català, per força, no pot ser res més que un invent fantasmagòric. Per tant, que la gent vinguda de fora en confirmem l'existència tot apuntant-nos-hi els obliga a trencar-se la closca buscant-ne alguna explicació, per inversemblant que sigui, tal com demostra un comentari recent a e-notícies a propòsit del llibre Nosaltres, els catalans (en el qual Víctor Alexandre entrevista 20 ex-estrangers feliçment establerts als PPCC): "Qué casualidad que estos exóticos conversos a la fe catalanista vivan de subvenciones... concedidas por el Moviment Nacional. Y ni así pasan de 8 ó 10". Signa un tal Gustavo de BCN. Per a ell, com per a tants creients en l'Espanya uninacional, doncs, tots els residents africans, americans, europeus, asiàtics i australians som uns aprofitats llestíssims que hem après un idioma sencer tan sols per poder cobrar uns suposats ajuts proporcionats per una suposada conxorxa catalanista. La realitat, però, supera aquesta hipòtesi imaginativa amb escreix: els ex-estrangers catalanocèntrics no som 8 o 9 sinó legió; i no som pas anti-espanyols, com insinua el Gustavo, sinó a-espanyols; i ens sentim cada vegada més còmodes en aquest país que s'està tornant, ell també, com més va més a-espanyol gràcies justament als exabruptes encadenats dels hispanocèntrics devots que, així mateix, no fan res més que atiar el foc que diuen que tant anhelen apagar.

Avui , 22/7/2008
 
Viatges literaris Correu-e
per Anna Forteza   
dijous, 26 juny 2008
Viatges literarisQui no hagi gaudit encara de Viatge a Itàlia, de Josep Pla, s'haurà perdut una deliciosa joia d'un autor l'obra del qual conté mil referències als viatges. Hem trobat una altra modalitat de viatge en el llibre de Víctor Alexandre Nosaltres, els catalans. La seva lectura és com viatjar pels cinc continents. Escull entrevistar diferents personatges, tots ells amb un denominador comú: cap no va néixer a Catalunya ni a cap altra contrada dels Països Catalans; en canvi han pogut integrar-se fins a sentir-se catalans i defensar la nació catalana. Qui dubta de la catalanitat de la Najat El Hachmi, la darrera guanyadora del Premi Llull de literatura? O de la periodista Patrícia Gabancho, que sovint reivindica públicament la catalanitat de què tants catalans fan defecció? Qui dubta que Sam Abrams sigui un català vingut de l'Amèrica del Nord enllà? Són músics, científics, escriptors que van adoptar la nostra llengua i els nostres costums perquè primer que res van ser viatgers d'aquells que dèiem que poden observar i interrelacionar-se amb els autòctons, i van quedar prou corpresos per a decidir fer seu el país que visitaven.

En Víctor Alexandre, en triar el títol del llibre, pensem que probablement ho ha fet amb una doble intencionalitat. Per un costat aquest títol abona la idea de la capacitat d'integració de la societat catalana. Som oberts i volem seguir-ho sent perquè qui vingui de fora ens respecti i en faci segona pàtria de la nostra nació. Però sobretot, com esmenta en una interessantíssima introducció del seu llibre, perquè manlleva el títol del llibre de Joan Fuster Nosaltres, els valencians i ho fa perquè, com Fuster, creu que cal fer una revisió crítica dels autòctons, aquella majoria de catalans que no se senten amb prou forces ni per defensar els pactes, ni per defensar la pròpia llengua i que manta vegada dobleguen l'esquena en lloc d'assumir amb dignitat la pròpia identitat, i si no l'assumim poc ens podran respectar els nous catalans.

Nosaltres, els catalans sorprèn el lector per la radicalitat amb què viuen i veuen el poble català ells, que, perquè han estat primer que res viatgers, s'han fet catalans lliures de prejudicis i tenen arguments a favor que els catalans de naixença a penes sí sabem esgrimir.

Alguns dels qui col·laborem a Lletres ens hem engrescat amb la idea del viatge com a fil conductor d'una mena de dossier que ens va proposar l'editorial, i la idea pot donar un bon resultat, ara que bufen vents de crisi: llegir no consumeix or negre, ni empudega l'ambient, ens fa gaudir, ens fa reposar, ens mou les neurones i ens permet detenir-nos en els nostres sentiments. Bon viatge.

Anna Forteza
Lletres , núm. 33, juny-juliol 2008
 
Doblement catalans Correu-e
per Quim Gibert   
dilluns, 09 juny 2008
Najat el Hachmi
Najat el Hachmi
L'últim patriarca ha encapçalat les llistes de vendes d'aquest passat Sant Jordi. Amb aquesta novel·la, Najat el Hachmi va guanyar el Ramon Llull 2008, el premi més ben dotat de les lletres catalanes. Anteriorment, havia escrit Jo també sóc catalana. Hachmi es va criar a Vic a partir dels 8 anys, tot i que havia nascut al Magrib. És encisador conèixer de prop la trajectòria d'aquells nouvinguts que han adoptat el català com a llengua de relació, i que volen ser d'aquesta terra perquè l'estimen tal com és. Tot i que allò que més fascina són les variables que els han empès a voler ser d'aquí.

Nosaltres, els catalansAmb aquest esperit, Víctor Alexandre ens presenta Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008), un llibre on conversa tant amb Hachmi com amb un total de vint persones d'origen estranger (Matthew Tree, Txiki Begiristain, Salah Jamal, Patrícia Gabancho, Sam Abrams, Lluís Cabrera...) afincats en diferents indrets dels Països Catalans. És a dir, amb uns estrangers dels cinc continents que un dia van deixar de ser-ho i que, amb el temps, han descobert que el nacionalisme, en el sentit català, vol dir: "senzillament demanar el mateix que té tothom, no pas enaltir els catalans per damunt de tot".

Mbaye Gaye
Mbaye Gaye
El més punyent dels testimoniatges és el de Mbaye Gaye. I és que aquest senegalès relata que fou víctima de l'agressivitat policial espanyola al no deixar de parlar en català en una comissaria de Barcelona. Aquesta hostilitat en el tracte lingüístic, que en major o menor grau també han experimentat la resta d'entrevistats, ha reforçat els seus vincles amb el fet català. En aquesta línia, el psicòleg Carles M. Espinalt va escriure que els catalans de soca i arrel pateixen sovint un complex d'inferioritat que els fa creure que la seva causa és una causa perduda. No passa el mateix, segons Espinalt, entre els altres catalans, que conserven part del pòsit anímic dels que sempre han guanyat i quan és hora de judicar el plet català no el donen mai per perdut: "D'ací que es converteixen en decidits encoratjadors de la causa, animant a certs conciutadans que ja comencen a desistir o temen pledejar de nou [...] acostumen a ésser valuosos elements per a superar el clima d'angoixa que la prostració avial ha anat espargint per les terres catalanes". Tant cert és que per la irlandesa Cathy Sweeney "la plena integració en una nova cultura és com una mena de renaixement" i per l'iraquià Pius Alibek no és "una qüestió de catalanisme, sinó de sensibilitat".

L'alenada d'aire fresc dels testimonis que aporta Alexandre són per a l'Espanya castellanocèntrica, en la qual hem quedat entaforats, una brossa a l'ull. I és que a més de moure's en català, aquests nouvinguts no tenen pèls a la llengua. Tant la mexicana Adriana Gil, professora de la UAB, com el gallec Raimundo Viejo, professor de la UPF, denuncien la manca de respecte cap a la identitat catalana de l'Agència de Cooperació Iberoamericana i de les informacions del programa Erasmus de Brussel·les, "molt mediatitzades per l'Estat espanyol [...] l'Estat no vol que es vegi que l'espanyol no és hegemònic en tot el territori".

Contemplar les coses nostrades des d'uns ulls que no són genuïnament catalans és allò que fa més interessant Nosaltres, els catalans. Sobretot perquè Alexandre, periodista amb ofici, ha sabut treure el suc i el bruc de cada conversa. I és que emociona sentir "He entès que, si visc aquí, no puc quedar-me al marge d'una societat que està en lluita" (Saoka Kingolo) o bé "Jo també, com a catalana, vull la independència per ser lliure" (Asha Miró). El seu compromís els fa doblement catalans.

Quim Gibert, psicòleg
L'Estel , núm. 628, 1/6/2008
El Punt , 18/6/2008
El Triangle , 30/6/2008
 
La nova Catalunya Correu-e
per Luis Martínez Gárate   
dissabte, 24 maig 2008
Luis Martínez Gárate
Luis Martínez Gárate
Víctor Alexandre, escriptor i periodista català, va arribar a convertir-se en un bon amic gràcies al fet que una tercera persona, també amiga, em va obsequiar l'any 2000 amb un exemplar de Jo no sóc espanyol (1999). Vaig llegir les entrevistes del llibre d'una tirada i vaig quedar enganxat amb el seu autor. En una entrevista sembla que l'element fonamental és la persona entrevistada, però si qui la fa és algú amb criteri i, a més, com és el cas d'en Víctor, brillant i bon escriptor, l'èxit se l'emporten pràcticament a un 50%. Més tard, el 2003, es va traduir a l'espanyol amb el títol de Yo no soy español.
 
Em vaig proposar conèixer l'autor d'una obra tan interessant, seriosa, compromesa i amb un títol tan provocatiu. A través de la seva editorial, Proa, ho vaig aconseguir fàcilment. A partir d'aquell moment, la nostra relació ha estat fluïda i s'ha convertit en una bona amistat. He seguit amb gran interès els seus títols següents: Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), Senyor President (2004), El cas Carod (2004, també traduït a l'espanyol) i TV3 a traïció (2006), entre d'altres. Quan va publicar La paraula contra el mur (2006) vaig considerar que el seu tema depassava l'interès estricte dels Països Catalans i podia ser útil com a instrument dialèctic en qualsevol altre país sotmès al nacionalisme espanyol, como ara Bascònia. A través de Nabarralde i de la editorial Pamiela, vam fer-ne possible la seva traducció a l'èuscar i avui ja es pot llegir en aquest idioma amb aquest títol: Hitza hormaren kontra (Pamiela, 2007).
 
Nosaltres, els catalansAra acaba d'aparèixer una nova obra d'en Víctor i amb un format similar al de Jo no sóc espanyol, és a dir, un llibre d'entrevistes. Es tracta de Nosaltres, els catalans (Pòrtic, 2008). El treball consisteix en vint converses amb persones que tenen com a característica comuna no ser d'origen català. Es tracta, per tant, d'immigrants. És un text fascinant al qual se li pot aplicar el mateix criteri que a Jo no sóc espanyol i les aportacions de l'entrevistador són equiparables a les dels entrevistats, o potser més en algunes ocasions.
 
D'entrada, el títol d'aquesta nova obra d'en Víctor mereix un comentari. Té molta substància que una obra que es dedica en la seva totalitat a recollir opinions i parers de persones no nascudes als Països Catalans i procedents d'altres cultures tingui un títol similar al que Joan Fuster va escriure el 1962: Nosaltres, els valencians. L'obra de Fuster és una reflexió profunda sobre el País Valencià, la seva història, el seu entramat social en l'època en què va ser escrit i les seves perspectives de futur. En la seva obra, Fuster tracta de treure a la llum les característiques pròpies -llengua, cultura, costums, etc.- del País Valencià i els seus habitants. En altres temps se n'hagués dit la seva essència. Cal, per part d'en Víctor, valor i confiança en si mateix i en el propi país per emprar un model com aquest en el títol del seu llibre.
 
Víctor Alexandre parteix d'un fet real i irreversible, com ho és la massiva immigració rebuda als Països Catalans en els darrers seixanta anys. Primer van ser migracions des d'Espanya, avui ho són d'arreu del planeta.
 
La societat catalana és oberta, amb una cultura social i democràtica forta i, llevat de casos extrems de guetos o bosses d'immigrants aïllats, aconsegueix el miracle d'integrar en el seu àmbit lingüístic i cultural molts dels nouvinguts. El senyal d'identitat que (auto)defineix amb més consistència la societat catalana és l'ús de la llengua. És a dir, que quan un nouvingut parla català i l'usa en les seves relacions quotidianes és considerat, per part de la societat d'acollida, com a "propi".
 
En teoria tot això és molt bonic, però terriblement innocent. En els nivells d'immigració en què ens movem, pretendre que una nació no normalitzada, un país sense aquest instrument fonamental d'integració i cohesió que és l'Estat, pugui assolir resultats d'èxit resulta força utòpic. No obstant això, el repte que es planteja Víctor és explicar com una societat cívica forta -com ho és la catalana- pot accedir a fites importants en el camp de la integració tot i no gaudir d'Estat propi.
 
Les entrevistes són variades en tots els sentits. Hi ha persones de tots els continents, inclosa Oceania. Hi ha una gran diversitat de professions i el ventall d'edats és igualment molt ampli. També són diversos els llocs on viuen els entrevistats: el Principat, les Illes, el País Valencià i la Catalunya del Nord, és a dir, tots els territoris de llengua catalana llevat d'Andorra, la Franja de Ponent i l'Alguer, per bé que s'esmenten. Tots presenten un element comú: haver acceptat els Països Catalans com la seva nació adoptiva, el català com el seu idioma de vida i la cultura catalana com a referent bàsic.
 
Jo havia llegit abans el llibre de Patrícia Gabancho El preu de ser catalans i, tractant-se d'una persona argentina de naixement i formació, m'havia sorprès el seu coneixement de la societat catalana i de la seva llengua i cultura. Malauradament la seva opció, tot i ser d'origen hispanoparlant, no és gaire habitual, i el seu cas és excepcional pel nivell d'implicació que manifesta. L'entrevista amb Patrícia Gabancho trenca el gel en el llibre d'en Víctor. És una entrevista magnífica, potser la més potent del llibre.
 
Els reptes que planteja en Víctor a tots els entrevistats sempre fan al·lusió al seu origen, a la seva feina i a la seva opció vital a Catalunya. No totes les entrevistes tenen el mateix nivell ni el mateix interès; suposo que la posició i les expectatives del lector influiran força en la valoració dels resultats individuals. En tot cas ofereixen una informació molt valuosa sobre la situació i els conflictes dels seus països d'origen (Marroc, Senegal, Irlanda, Sud-àfrica, Iraq, Palestina, Japó, Índia, Estats Units...).
 
Els camins pels quals avança l'esdevenidor del nostre món, amb les migracions com a fenomen quotidià i cada cop més ampli, així com la situació dels Països Catalans com a nació sense Estat, obliguen que sigui la mateixa societat cívica qui carregui sobre les seves espatlles responsabilitats que en les nacions normals són realitzades per l'Estat. La catalana es mostra com una societat bastant forta, encara que amb importants mancances d'autoestima. Així es percep, si més no, de les opinions dels entrevistats. Li falta, com a la nostra, la basconavarra, aquest plus que suposa la capacitat de concretar una estratègia vàlida cap a la independència. Totes dues pateixen d'un plantejament polític que encerti el moll de l'os de la qüestió i sigui capaç de mobilitzar coordinadament les seves forces respectives -que són moltes en ambdues situacions- de manera efectiva en l'assoliment del seu Estat propi a Europa i al món.
 
Aquests nouvinguts que s'integren en la cultura catalana, que adopten la llengua com a seva i que assumeixen la seva trajectòria i memòria històrica, formen part fonamental dels Països Catalans del present i del futur; d'aquí el títol de l'obra: Nosaltres, els catalans.

Luis Martínez Gárate
Nabarra , 24/4/2008
 
Catalans del passat i del futur Correu-e
per Miquel Riera   
dissabte, 17 maig 2008
Patrícia GabanchoEntre el munt de novetats que han aparegut al voltant de Sant Jordi, en voldríem destacar dues que tenen molt més punts en comú del que en principi podria semblar: El fil secret de la història (La Campana), de Patrícia Gabancho, i Nosaltres, els catalans (Pòrtic), de Víctor Alexandre.

Víctor AlexandreNo cal presentar gaire els autors, de sobres coneguts pels seus articles i els seus llibres, sempre amb un compromís clar per la llengua i la cultura catalanes; pel país, en definitiva. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) és periodista i escriptora. El seu últim llibre, El preu de ser catalans (Meteora), en el qual reflexionava sobre l'estat actual de la cultura catalana, va tenir un destacable èxit editorial. Pel que fa a Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), també periodista, és autor de nombrosos articles i llibres, la majoria sobre l'independentisme. En un dels seus últims volums TV3 a traïció, Televisió de Catalunya o d'Espanya?, feia una anàlisi molt crítica de la deriva cap a posicions espanyolistes de la televisió catalana.

A El fil secret de la història, Patrícia Gabancho fa ara un repàs de la història de Catalunya a través "d'esoterismes medievals, dels alquimistes i dels bandolers, de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis precursors del segle XIX; i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX". Per Gabancho, allò interessant és veure com un sol visionari, com Ildefons Cerdà, per exemple, un dels molts que apareixen en el volum, "pot eixamplar l'horitzó, obrir camins, sembrar llavors que amb el temps fructifiquen". Gabancho diu que ha volgut presentar una història de Catalunya diferent de la que coneixem, de la que ens han explicat. "La història oficial volia i vol un país ben endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen", escriu la periodista, que conclou el seu llibre recordant una conversa amb el farmacèutic i historiador figuerenc Alexandre Deulofeu durant la qual l'inspirador de la teoria de la matemàtica de la història li va donar la data del 2029 com la de l'any en què el país recobrarà la independència.

Justament Gabancho és la primera protagonista del llibre d'Alexandre, que ha entrevistat vint catalans nascuts fora del país, però que, amb el seu compromís i la seva tasca diària, demostren que l'estimen sovint molt més que alguns que hi han nascut. "He volgut parlar del dret a viure a qualsevol lloc i del deure de respectar la llengua i cultura dels que hi viuen, i de la necessitat de foragitar les ombres del prejudici, del recel i del racisme", escriu Alexandre, que recorda que la idea del llibre li va venir després que li va preguntar d'on era a un home negre i aquest li va respondre senzillament que era d'aquí, justificant així plenament les paraules de Palau i Fabre que Gabancho recorda a l'inici del seu llibre: "El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d'evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l'excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l'excessiu capficament en el nostre daltabaix i les seves seqüeles."

Presència , núm. 1887, 25/4/2008
 
Qüestions de supervivència d'una llengua i d'un poble Correu-e
per Carme Rubio   
dimecres, 31 octubre 2007
Us oferim aquesta crítica del llibre Despullant Espanya apareguda a la revista La Marxa i que fins ara havia romàs inèdita en aquest web:

Despullant EspanyaEl 1999, Víctor Alexandre publicava un llibre que aconseguiria ser un gran èxit de vendes, tot i quedar silenciat per bona part dels mitjans de comunicació, Jo no sóc espanyol. El llibre, amb un títol ben provocatiu, consistia en una sèrie d'entrevistes a personalitats de la cultura catalana sobre el tema de la llengua i la catalanitat. Dos anys més tard apareix aquest Despullant Espanya -també amb un títol d'impacte- que té la voluntat, segons l'autor, de fer un pas endavant: passar de l'opinió a "l'acció que doni versemblança a allò que proclamem".

Al llarg de la lectura, Alexandre va despullant, és a dir, deixant sense arguments, sense raons i sense maquillatge, idees que són conegudes, que ens van arrribant contínuament a través de la paraula o de l'escriptura, però que contenen un parany que l'autor vol descobrir. Un tret eficaç és posar-se en la perspectiva de l'altre, canviar l'enfocament d'un argument i mostrar que allò que s'ha dit que era bo per aplicar en el cas català, seria intolerable des del cantó de qui l'ha defensat. Aquesta mena de prova de comprovació deixa ben evident que l'argumentació no era vàlida. L'estil del llibre és clar i àgil. Hi ha una retòrica que es podria dir didàctica, ja que pretén que al lector no se li escapi res.

Carme Rubio
La Marxa , 2/11/2001
 
Autoestimem-nos!, desacomplexem-nos! Correu-e
per Xavier Ballester   
dimecres, 10 octubre 2007
Despullant EspanyaDesprés de l'extraordinari èxit aconseguit amb el llibre Jo no sóc espanyol, Víctor Alexandre tornava a la càrrega, l'abril de 2001, amb Despullant Espanya, un llibre que és com una continuació lògica de l'anterior i que neix amb l'ambiciosa pretensió "d'enfortir l'autoestima dels catalans". I a fe que ho aconsegueix!

El text, estructurat en tres parts ("La identitat", L'autoestima", "La independència"), es constitueix en una mena de teràpia de xoc en què totes i cadascuna de les "patologies" que patim els catalans (autoodi, complex d'inferioritat, submissió, etc.) són objecte d'una reflexió serena, pausada, però també valenta i, sobretot, desacomplexada, amb què Alexandre pretén alliberar-nos de totes les "velles i infatívoles fal·làcies segons les quals es pot ser català i espanyol alhora, perquè, segons diuen, els catalans tenim dues identitats, dues llengües, dues banderes, dos himnes, dos governs... i qui sap si també dos pares i dues mares". Velles fal·làcies que fa més de tres-cents anys que ens acompanyen i ens condicionen i que cal foragitar del nostre imaginari si és que volem retornar a la normalitat a què, com a poble, tenim dret i que mai no hauríem d'haver perdut.

D'aquesta faiçó, l'autor ens convida a repensar amb ell un seguit de conceptes, com ara "identitat", "nació", "nacionalisme" o "bilingüisme", el veritable significat dels quals sovint se'ns escapa per culpa dels prejudicis que existeixen al voltant d'aquestes qüestions i que són sistemàticament atiats per part dels nostres pitjors enemics: "els catalans provincians que necessiten escriure llibres contra Catalunya en espanyol". Alhora, al llarg de tot el llibre es reflecteixen un seguit de situacions amb què topem sovint els catalans i que no fan més que mantenir-nos en la "rentada de cervell" que es dóna, diu Alexandre, "quan el colonitzat abraça les conviccions del colonitzador, quan coincideix plenament amb els seus arguments i assumeix la seva inferioritat".

Despullant Espanya
és un llibre imprescindible, que posa al descobert el veritable rostre de l'Espanya que ens oprimeix i que, segons alguns, tant ens estima! Despullant Espanya, cosa encara més important, ens ajuda a ser conscients de la nostra pròpia responsabilitat en la delicada situació en què ens trobem com a poble. I aquesta és, sens dubte, la gran virtut del llibre: saber mantenir en tot moment un extraordinari equilibri a l'hora d'atribuir responsabilitats als mals que ens afecten. Així, per exemple, pel que fa a la situació del català, i després de palesar tots els impediments que les estructures més ràncies de l'espanyolisme imposen a la seva plena normalització, Alexandre no s'està de recordar-nos que "no és el nombre de persones que la parlen el que atorga universalitat a una llengua, sinó la voluntat de fer-la rendible per part dels qui la tenen com a pròpia". I és que, malgrat que la situació de la llengua sigui, ara per ara, desoladora, "no hi ha res que ens impedeixi capgirar-la. N'hi ha prou amb autoestima, convicció i fermesa". Tres coses que, sens dubte, la lectura d'aquest esplèndid i incisiu llibre poden ajudar a recuperar. Si més no, haurien de servir perquè els catalans entenguéssim d'una vegada que "ser català no significa ni ser nacionalista ni ser antiespanyol, és tan sols la constatació d'un fet indiscutible".

Xavier Ballester
Llengua Nacional, núm. 39, estiu del 2002
 
Una tragicomèdia que glaça el somriure Correu-e
per Àlex Barnils   
diumenge, 22 juliol 2007
Us oferim aquesta ressenya del llibre Èric i l'Exèrcit del Fènix, l'obra de teatre escrita per Àlex Barnils:

Èric i l'Exèrcit del Fènix, l'obra de teatrePoc s'imaginava l'Èric Bertran, un estudiant adolescent de Lloret, què li suposaria enviar uns correus electrònics demanant l'etiquetatge en català a diverses empreses d'alimentació. Tenint en compte les conseqüències que va tenir aquest acte del tot civilitzat i esporàdic, un només pot pensar en Kafka o en l'humor més negre, i així, quedar-se curt. Tothom recorda aquells fets del 2004, els mitjans de comunicació en van parlar de manera continuada. Ara, després de l'estrena de la versió teatral sobre el cas, Víctor Alexandre, autor de l'obra, publica a Proa el llibre amb el text. Precedit per uns pròlegs i estructurat en un sol acte, el llibre evoca aquells dies en què la realitat colpia molt més fort que la ficció habitual i en els quals el jove Èric vivia allò que generalment i per sort només llegim a les novel·les o veiem a les pel·lícules. Suposem que a catorze anys, llevar-se amb una nombrosa brigada antiterrorista provinent de Madrid al menjador de casa, pel fet d'haver enviat uns correus electrònics, deu ser una experiència difícil d'oblidar.

Amb recursos que van més enllà de la dramatúrgia habitual, com la presència a l'obra de l'autèntic Èric a través d'un monitor, el text passa amablement i a ritme trepidant. Una tragicomèdia que glaça el somriure. I ara que estem de moda, Terry Gilliam n'hauria de fer la pel·lícula.

Àlex Barnils
Tot Sant Cugat , núm. 1069, 20/7/2007
 
Traïts per TV3 Correu-e
per Anna Porquet i Botey   
dilluns, 16 juliol 2007
TV3 a traïcióEls orígens de TV3, malgrat el que pretenia el ministre espanyol de torn, no van ser folclòrics ni d'estar per casa, sinó que responien a uns principis ètics de servei al país i a la llengua. Això va fer que els catalans sentíssim que la televisió pública del nostre país era la nostra; a part, més tard aquest terme esdevingué un eslògan publicitari molt oportú. És per això que fa temps que ens sentim traïts a causa de la involució que TV3 ha experimentat amb els anys: un llenguatge degradat, una excessiva i innecessària presència de la llengua espanyola en diversos programes i una visió hispanocèntrica segons la qual tot allò que s'esdevé en qualsevol punt d'Espanya és prou important per a esmerçar-hi temps i diners i informar-nos-en puntualment.

En el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d'Espanya?, Víctor Alexandre analitza els continguts de la programació de TV3, incidint sobretot en els Telenotícies, dels quals dóna exemples diversos d'hispanocentrisme. En denuncia, per tant, la manipulació psicològica que es fa de l'espectador en utilitzar expressions com ara "aquí a Espanya" o bé "el president del govern" per referir-se al president espanyol i no pas al de Catalunya. Tot això i més, mentre que el terme Països Catalans és tabú. Alhora, s'oculta una part de la realitat catalana: es dóna poca informació sobre la manifestació amb el lema "Som una nació i tenim el dret de decidir", de febrer del 2006; no es conviden independentistes o simplement catalans desacomplexats en espais de debat, mentre que gent amb un autoodi ferotge com els líders de Ciutadans hi tenen les portes obertes; no se'ns informa gairebé mai sobre esdeveniments de la Catalunya Nord, i la resta de Països Catalans queden diluïts (excepte en el mapa de l'espai El temps) com si fossin regions espanyoles.

És sobre totes aquestes qüestions que Víctor Alexandre ens obre els ulls amb aquest llibre. I no li deu haver resultat fàcil fer-ho, perquè ell mateix també és dels qui es van emocionar amb la creació de TV3; dels qui van creure que aquesta seria l'eina per a normalitzar la llengua i el nostre país; dels qui, en definitiva, se senten traïts per una televisió que ha acabat renunciant als seus principis per a esdevenir una televisió que, malgrat els nombrosos avenços tècnics que la situen en primera línia, pateix d'una anormal indefinició nacional i mostra una deplorable manera de tractar la llengua i els espectadors que hi confiaven.

Llengua Nacional , núm. 59, 2n trimestre 2007
 
Identitat trastocada Correu-e
per David Paloma   
diumenge, 24 juny 2007
TV3 a traïcióVíctor Alexandre s'ha convertit en l'autor de referència de l'independentisme català. Obres com Jo no sóc espanyol, Despullant Espanya o La paraula contra el mur fan posar molt nerviosos els nacionalistes espanyols. No s'hi posaran gaire, però, amb aquest llibre: hi sovintegen les proves de l'hispanocentrisme de TV3 i això els omplirà de satisfacció, a ells i a altres ciutadans que se senten còmodes amb expressions habituals en els informatius de TV3: "Els espanyols pensem...", "els espanyols diem...".

L'autor demostra que, sovint, la informació que transmet Televisió de Catalunya va plena d'apunts espanyols. "Tant si es parla de dones maltractades, de vídues, de discapacitats, de donants de medul·la òssia... el referent sempre és espanyol." L'autor ho exemplifica sobretot en els telenotícies, amb l'objectiu posat en accidents a Almadrones (Guadalajara), Vigo o Salnés (Pontevedra) i mai en la realitat diària de l'espai comunicatiu català: què passa a Ciutadella?, què passa a Perpinyà?, què passa a Gandia?, etc. No hi passa res perquè cap aquí no s'hi mira. I quan sí que s'hi mira, per exemple, al País Valencià, aleshores desapareixen els noms de les comarques. Alexandre hi detecta, en aquest sentit, traces lingüístiques prou reveladores: no s'utilitza el terme Països Catalans, Espanya substitueix sovint Estat espanyol, la selecció nacional és la selecció espanyola, el Govern no sempre és el nostre... En el llenguatge, diu l'autor, és on es constaten els índexs més elevats de manipulació psicològica de l'espectador. "Si no fos per la llengua, seria difícil diferenciar un Telenotícies de TV3 d'un Telediario de TVE". És per això que l'únic en què, a parer meu, l'autor no és rigorós és amb el tractament dels errors lingüístics: sempre són indesitjats. Els qui s'haurien de posar nerviosos serien els votants del PSC, partit que l'autor acusa obertament de fer de TV3 un instrument de descatalanització.

No sé si l'autor és atrevit, valent i polèmic, però en tot cas és el primer d'argumentar que Televisió de Catalunya parla en català però pensa en espanyol i que, de fet, avui en dia TV3 és una televisió d'Espanya. Ben diferentment, diu l'autor, de quan el 1983 es van crear els principis segons els quals la televisió pública de Catalunya havia de dotar la llengua catalana d'un espai que garantís la seva presència en un àmbit dominat per la llengua castellana, i també havia d'ajudar a fer néixer la consciència de pertinença a una comunitat nacional diferenciada.

Presència, 4/5/2007
 
Reafirmant la nostra identitat Correu-e
per Agnès Toda i Bonet   
dimarts, 05 desembre 2006
Despullant EspanyaDespullant Espanya és un llibre dividit en tres capítols: identitat, autoestima i independència, els tres elements indispensables per tal que un poble pugui valdre's per ell mateix. A partir d'aquí, ens fa adonar de totes aquelles actituds que reafirmen la nostra identitat i a partir de de les quals nosaltres mateixos hem de reaccionar d'una manera o altra. Ens formula les seves idees i deixa constància de com al llarg de la història ens han dominat, però també com al llarg de la història ens hem deixat dominar. Tot allò que teníem i tenim a l'abast i que no hem fet i que no fem. D'aquesta manera podem posar-nos en coneixement de causa. Després, cadascú que respongui a la seva manera.

Tracta qüestions que, en principi, tots els catalans hauríem de saber, d'evidents com són, però que malgrat tot cal que ens les recordin per tenir-les ben presents, perquè de vegades la memòria ens falla i l'oblit ens traeix. A més, ens ho sap explicar d'una forma completament amena, introduint exemples i paraules d'altri per tal de fer-nos entendre perfectament allò que pretén dir-nos. I això no és tot, perquè cal reconèixer que Víctor Alexandre se'ns adreça d'una manera molt estratègica ja que sovint no és ell qui respon, sinó que ens llança la pregunta perquè siguem nosaltres mateixos els qui la responguem, perquè siguem nosaltres mateixos els qui raonem i arribem a la conclusió.

Despullant Espanya és un llibre que ens fa pensar molt en la nostra identitat i en com la posem a prova. Ens fa adonar d'allò que ens pertoca defensar per tal de recuperar la normalitat d'una llengua, una cultura i una societat que massa sovint ha restat sotmesa a les imposicions d'uns poders forans que han intentat, deliberadament, eliminar-nos com a poble. Aquesta gosadia i aquest atreviment, avui en dia, en què tanta gent es deixa endur per les masses sense preocupar-se per res més que per l'anar fent, és realment d'agrair.

Revista del Centre de Lectura de Reus , primer trimestre 2002
 
Salt d'alçada Correu-e
per Quim Gibert   
dilluns, 30 octubre 2006
La paraula contra el murHistòricament Espanya no ha estat més que una còpia malgirbada de França. Això explica que l'espanyol hagi estat un jacobinisme ridícul al costat del francès, que ha estat molt eficaç a l'hora d'extirpar singularitats no franceses de l'hexàgon. «Aquesta és precisament la raó del neguit espanyol: veure que França ho ha aconseguit i ella no. Espanya ja ha fet tard en aquesta estació. Ja no hi surten més trens», subratlla Víctor Alexandre a La paraula contra el mur (La Busca edicions, Barcelona 2006), llibre que li ha fet guanyar el 1r Premi d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès.

No obstant això, Alexandre constata que les preferències per una vida fàcil i descarregada d'implicacions socials és un dels signes del temps que repercuteix més negativament en l'avanç de les nostres llibertats. En aquest sentit, el seu to és taxatiu: «Em declaro fatigat, però no pas per la incomprensió i cerrazón espanyoles sinó per la desunió i la pusil·lanimitat catalanes. No és, per tant, el mur en ell mateix allò que m'enerva, sinó la manca d'esma del meu poble per abatre'l». I és que l'autor de Jo no sóc espanyol no té cap dubte que la captivitat acostuma a ser més tranquil·la que la lluita per la dignitat: «Callar i obeir permet tenir menys problemes que no pas protestar». En aquesta línia, gran part de les proclames cosmopolites no són més que camuflatges d'aquells que prioritzen la comoditat davant del compromís. Per Alexandre es tracta d'uns autoanomenats ciutadans del món que diuen estar en contra dels Estats, dels himnes, de les banderes i de les seleccions esportives «però no han mogut mai un dit per tal que Espanya o França, posem per cas, deixin de ser un Estat i suprimeixin el seu himne, la seva bandera i la seva selecció». Igual que s'alcen, els murs també es poden desplomar. Habitualment comencen a fer figa per les esquerdes.

Amb aquest magnífic assaig, Víctor Alexandre ens mostra que el mur que no ens deixa ser poble també té nombroses esquerdes. Ho fa des d'una reflexió lúcida i carregada d'arguments de pes. El llibre és el recull de gairebé una trentena de cartes creuades amb Fernando Campos, una amistat espanyola de fa 20 anys, en les quals debaten temes com el nacionaluniversalisme, la democràcia totalitària, el tancament de diaris, la violència verbal, el terrorisme d'Estat... De fet, els castellans també han esbotzat murs d'incomprensió quan han volgut anar a la seva. Tant és així, que Alexandre ens recorda que «en el segle X va ser Castella qui, trencant la seva unitat nacional, es va separar del regne de Lleó i Astúries i es va declarar independent». I sí, segurament van fer bé: són en aquest sentit un exemple a seguir.

La paraula contra el mur incideix també en els estralls psicològics d'aquest conflicte polític amb Espanya. L'autor assenyala que qualsevol persona o col·lectivitat exposada a una situació de greuge comparatiu perllongat, d'injustícia permanent, acaba experimentant una frustració acumulativa, una soscavació de la seva autoestima i una insana animadversió envers ella mateixa: «la negació de la pròpia identitat, el procés d'inferiorització psicològica d'una persona o d'un poble produeix reflexos condicionats d'autorebuig». Paral·lelament, Alexandre ens aporta dades entorn la transferència de la culpabilitat. És a dir, de la capacitat de l'opressor per presentar-se com a oprimit davant la víctima: «fins que un dia, de sobte, les víctimes es descobreixen a elles mateixes justificant-se davant l 'assetjador i davant del món».

No és estrany que s'hagi endut la primera edició d'aquest premi dedicat a Ferrer i Gironès. L'aportació d'Alexandre és un salt d'alçada. O sigui, una invitació a agafar carrera i saltar el mur. No sempre les esquerdes es donen, amb la qual cosa aleshores és impossible que el mur cedeixi. I és que no n'hi ha prou a tenir la raó quan la llibertat d'un poble és en joc.

L'Estel, 15/9/2006
RadioCatalunya.ca , 11/2/2007
 
Primera incursió de Víctor Alexandre en el terreny de la narrativa de ficció Correu-e
per Jordi Garrell   
divendres, 22 setembre 2006
El somriure de Burt LancasterFins ara només s'havia apropat a la ficció a través d'obres originalment escrites per a la ràdio o havia abordat l'assaig polític amb títols de sobres coneguts com Jo no sóc espanyol , El cas Carod o La paraula contra el mur. I això planteja als estudiants de teoria literària una oportunitat excel·lent per veure com la ideologia en un escriptor es transmet a l'obra literària. Però tot i que es tracta de Víctor Alexandre, un home transparent per dir les coses tal com són, es fa evident que els seus contes no tenen res de pamfletaris i que es cenyeixen al fet estrictament literari. Sigui com sigui, i si un busca bé, s'hi poden trobar algunes sentències -aforismes gairebé- que, extretes del text podrien ser aplicades d'allò més bé a la concepció d'Alexandre del fet català: "si has d'explicar qui ets, és que no ets ningú". Però El somriure de Burt Lancaster és un llibre de contes, un recull de deu històries de gran perfeccionament literari elaborades amb sentit de l'humor al voltant de l'inesperat, fent que l'atzar esdevingui un element inevitable sense remei; en definitiva, deu històries que enganxen el lector des de l'inici de la narració i que mantenen la tensió fins al final, tal com han de ser els bons contes.

Tot Sant Cugat , 22/9/2006
 
Res no és el que sembla Correu-e
per Anna Tomàs   
dissabte, 23 abril 2005
El somriure de Burt LancasterPer als lectors habituals de Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), El somriure de Burt Lancaster constituirà tota una sorpresa. Conegut per escriure sense embuts sobre la identitat catalana, ara el periodista i escriptor abandona l'assaig politicosocial d'El cas Carod, 50 dies de linxament polític d'una nació i Jo no sóc espanyol, per endinsar-se en el terreny de la ficció. Amb la ironia com a tinta de la seva ploma, ens presenta una galeria de personatges moguts per la mentida, l'ambició, la solitud, la venjança, l'engany, la identitat i la por. A través de les deu històries aplegades en aquest títol, Alexandre ens demostra que res no és el que sembla, que en el llibre de la nostra vida, planificat amb cura per nosaltres, el destí hi pot haver programat una sorpresa en forma de terrabastall.

Admirador del contista gal·lès Roald Dahl, conegut també per la seva incorrecció política, Alexandre explora els sentiments intrínsecs de la condició humana i l'efecte que tenen els fets més insospitats sobre la vida quotidiana. Així, al conte titulat Una lluna de mel inoblidable, la Laura i l'Albert, acabats de casar, s'allotgen en un hotel d'Alemanya. Durant el sopar se'ls acosta una agradable parella anglesa, els Mansfield, que, segons expliquen, es troben a Bonn per entrevistar-se amb els responsables d'un centre de recerca de persones desaparegudes que els pot posar sobre la pista de la seva filla, que fa divuit anys va sortir de casa i no va tornar mai més. El vell matrimoni no parla alemany i la Laura s'ofereix a acompanyar-los al matí següent. Aquell oferiment innocent li costarà car.

Referents cinematogràfics

L'ensurt que suposa la fi d'aquesta història no és comparable al que suposa la lectura dels últims paràgrafs de La casa de les veus. La Sandra, cambrera d'un bar de Gràcia, juga amb foc. Per si no n'hi hagués prou amb llegir les cartes del Tarot i fer rituals amb espelmes, un dia enregistra les veus d'uns morts que, segons la llegenda, al cap de tres dies d'haver-los escoltat xisclar et venen a buscar. Sovint, allò que comença com un joc acaba tenint conseqüències dramàtiques, com comprovaran no només la Sandra, sinó també dos clients habituals del bar que feien escarni del tema. Plens de connotacions cinematogràfiques i amb una estructura similar a la utilitzada per Quim Monzó i Sergi Pàmies, els relats d'El somriure de Burt Lancaster es caracteritzen per un estil contundent i l'eficàcia de la paraula justa. Tot és ficció, però el lector se sent sovint colpit per la vulnerabilitat d'uns personatges que, com ell, són de carn i ossos i viuen ingènuament creient-se amos del demà.

Tot i tractar-se d'una experiència narrativa a banda de l'assaig independentista que l'ha fet conegut, Alexandre no abandona del tot la càrrega ideològica que impregna totes les seves obres anteriors. L'acció d'Un món globalitzat se situa l'any 2075, quan el dret a la singularitat ha estat abolit a Europa. Tot fet diferencial és castigat per la llei i l'única identitat és la identitat comuna universal. Metàfora del futur de les relacions entre Catalunya i l'Estat espanyol, aquest conte, com la resta, ens du del somriure a l'esglai, com totes les bones històries del gènere negre.

Avui , 23/4/2005
 
Víctor Alexandre passa de l'assaig independentista al recull de contes Correu-e
per Aina Mercader   
dijous, 10 febrer 2005
L'escriptor publica una obra de ficció en què el destí i l'atzar marquen el pols de la vida

El somriure de Burt LancasterEl somriure de Burt Lancaster (Proa, 2005) és la primera experiència narrativa del periodista i escriptor Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), conegut per escriure sense embuts sobre l'independentisme. Alexandre és autor de diferents llibres de literatura política, com El cas Carod, 50 dies de linxament polític d'una nació (2004) i Jo no sóc espanyol (1999). Aquest hivern debuta en el terreny de la ficció amb un recull de deu contes basats en la vida quotidiana, en els quals “res és el que sembla”.

L'atzar és converteix en el protagonista de cadascun dels relats perquè “té l'última paraula en cada conte”. Els fets atzarosos són precisament els que provoquen un gir de 180 graus en les històries i el destí es presenta com un peatge que ha de pagar cada personatge. Alexandre crea unes persones tipus a través de les quals tracta amb ironia diversos aspectes de la condició humana: la mentida, el despotisme, la solitud, la impotència, la por i l'astúcia.

Els actors que posa en escena s'assemblen exageradament al lector, tant pel seu caràcter com per la quotidianitat que transpua cada conte, tot i que Alexandre s'afanya a recordar que “tot el llibre és ficció”. Els personatges, com els lectors, pensen en el futur i planifiquen d'alguna manera la seva vida, però “al darrere sempre hi ha algú que escriu el guió invisible del destí”, sentencia Alexandre.

L'escriptor presenta un grapat d'històries tacades pel gènere negre, textos que giren sobre els eixos de la inquietud i la sorpresa. Els relats, a més, estan farcits de connotacions cinematogràfiques -potser perquè l'escriptor va presentar un programa de cine a TVE- que pretenen fer una picada d'ullet al lector. A més, esclar, Alexandre no s'ha pogut estar d'incloure un relat que tracta de manera metafòrica la relació entre Catalunya i l'Estat espanyol.

“L'atractiu de l'actor Burt Lancaster no està en el seu somriure resplendent, sinó en l'ombra inquietant, múrria, que el tenyeix”. Aquesta és, per Alexandre, l'essència del recull de contes, que poden recordar els relats de Pere Calders o Quim Monzó, tot i que Alexandre reconeix que el seu referent és el contista gal·lès Roald Dahl (1916-1990), conegut, també com ell, per la seva incorrecció política.

Avui , 10/2/2005
 
Víctor Alexandre es passa a la ficció Correu-e
per Valèria Gaillard   
dimecres, 09 febrer 2005
El somriure de Burt LancasterEl somriure de Burt Lancaster (Proa) és el títol de la darrera publicació de l'escriptor i periodista Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), que per primera vegada es passa de l'assaig politicosocial al món de la narrativa. L'obra recull deu contes que «parlen de la importància de l'atzar en la vida de les persones», afirma l'autor. Mentida, despotisme, fatalitat, impotència, venjança i identitat són temes que desfilen en els relats que exposen diferents aspectes de la naturalesa humana, com la solitud, el desconcert i la por.

Farcits de connotacions cinematogràfiques, els contes exploren diferents formats, com Metro al Clot, que tracta de fets totalment verídics, en aquest cas sobre la immigració. D'altres, com La juguesca, és una «peça teatral de petit format».

El títol del llibre, El somriure de Burt Lancaster, «no té res a veure amb l'actor», adverteix Alexandre. En canvi, fa referència al fet que darrere del seu mític somriure resplendent, s'amaga l'«astúcia, la murrieria i la perillositat, igual que en els contes». N'hi ha que, com el que dóna títol al llibre, «donen un gir brutal i mostren que no són el que semblen». L'autor d'El cas Carod, 50 dies de linxament polític d'una nació (Proa, 2004) manté en els seus contes l'enfocament «irònic» que el caracteritza en les seves creacions. El seu referent és l'autor d'Històries imprevistes, Roald Dahl, de qui aprecia molt l'humor negre.

Alexandre, que ha estat director i presentador de programes de ràdio i televisió, prepara el que serà la seva primera novel·la. Tot i això, assegura que continuarà publicant assaig al mateix temps.

El Punt , 9/2/2005
 
Intent de lapidació Correu-e
per Joan Agut   
dijous, 04 novembre 2004
El cas CarodVíctor Alexandre (Barcelona, 1950) és periodista i escriptor i ha destacat com a autor d'obres tan impactants com ara Jo no sóc espanyol (1999), Despullant Espanya (2001), Despullats (2003), escrit amb la col·laboració de Joel Joan, i Senyor President (2003). El cas Carod és la seva darrera obra.

El dia 26 de gener del 2004 el diari ABC de Madrid publicava a primera pàgina que Josep-Lluís Carod-Rovira, secretari general d'ERC i conseller en cap de la Generalitat, s'havia entrevistat amb dirigents d'ETA en algun lloc de la Catalunya Nord. Naturalment, els de l'Abc en feien una valoració tendenciosa i abusiva. Des d'aquell dia fins a les eleccions generals del 14 de març es produiria un intent de linxament polític de Carod-Rovira, atiat pels polítics de Madrid, corejat per la púrria mediàtica espanyola i, ai las!, amb la complicitat del PSC i CiU.

Carod-Rovira, a conseqüència de la tempesta de rocs, va donar les explicacions pertinents a l'opinió pública i al Parlament de Catalunya i va dimitir del govern de la Generalitat. Els resultats de les eleccions de març van refrendar Carod-Rovira amb 650.000 vots i amb vuit escons al Parlament espanyol.

A més d'explicar els fets fil per randa, Víctor Alexandre analitza la temptativa de linxament i en revela les causes, que no eren altres que el propòsit del nacionalisme espanyol de ferir de mort Catalunya. També destaca en la seva anàlisi les febleses, els dubtes i la manca de fermesa política i nacional dels partits catalans, amb excepció d'ICV i, naturalment, d'ERC. L'autor assenyala la virulència emprada per Josep Antoni Duran i Lleida en el seu atac parlamentari contra Carod-Rovira. D'una manera prou versemblant, Alexandre posa de manifest el paral·lelisme entre el cas Carod i el cas Dreyfus, acusat i condemnat injustament el 1894, que va motivar la cèlebre rèplica J'accuse, d'Émile Zola.

El cas Carod és un llibre d'assaig i historiografia polítiques molt remarcable, tant per la crònica del cas en si com per les reflexions polítiques i sociològiques de l'autor. L'apèndix, on es resumeixen els atacs contra Carod-Rovira, és una peça antològica molt valuosa de les barbaritats que es poden arribar a dir per la fòbia política.

Avui , 4/11/2004
 
Víctor Alexandre anima els catalans a imaginar-se com seria el president dels Països Catalans Correu-e
per Maria Palau   
diumenge, 14 desembre 2003
Senyor PresidentDesprés de radiografiar la pobra autoestima dels catalans en el seu darrer llibre, l'escriptor Víctor Alexandre ha escrit un nou treball literari en què presenta al lector un hipotètic president dels Països Catalans. El llibre Senyor President (Proa) és una carta oberta que s'adreça a una figura imaginària amb trets dels homes que han governat Catalunya en la història recent, dels que podrien fer-ho en un futur immediat i dels que ho faran en un futur més llunyà. «Jo no sóc una persona light, en cap àmbit de la vida. Sóc molt directe, i com sóc, escric», explica. El nou llibre de l'escriptor de Sant Cugat torna a ser prou contundent per aixecar polseguera. «Contundent no vol dir insultant, dic el que penso clar i català», i això l'ha convertit en un autor políticament incorrecte, reconeix el mateix Alexandre.

Sense ambigüitats, Alexandre ha escrit una carta literària molt autocrítica, gens autocomplaent i amb fortes dosis d'humor: «Hi ha ironia, però ni sarcasme ni cinisme.» Òbviament, és una carta reivindicativa, però sobretot conscienciadora. Està dividida en deu capítols on es parla de la llengua, de les seleccions nacionals, de la «gran fal·làcia del bilingüisme», de «l'espanyolització a què està sotmès el nostre poble», de «l'esquarterament dels Països Catalans», del País Basc...

El Punt , 14/12/2003
 
Autoestimem-nos Correu-e
per Eva Piquer   
dimarts, 02 desembre 2003
Senyor PresidentEn plena ressaca del 16-N, just quan el ball de bastons de la campanya donava pas al ball de pactes del dia després, la lectora desacomplexada es va abocar a llegir una carta oberta a un hipotètic president dels Països Catalans. Va creure que era una bona manera de despreocupar-se una mica de les estratègies negociadores entre partits, sense deixar, però, d'alimentar la seva consciència política, que últimament està tan desperta com durant l'època que passava nits en blanc pintant pancartes i enganxant cartells, ves quina forma d'anar de marxa. (Demà passat, per cert, la nostra amiga es vestirà de progre per assistir a l'acte d'homenatge a la Crida a la Solidaritat que tindrà lloc al cafè-restaurant gracienc Via Fora!-C.A.T., coincidint amb els deu anys de la dissolució del moviment. De tant en tant va bé fer una concessió a la nostàlgia, ni que només sigui per recordar com n'érem, de joves i feliços, quan érem joves i feliços i jugàvem a canviar el món.)

Dèiem doncs que la lectora desacomplexada (que no és ni espanyola ni francesa per la mateixa raó que els espanyols i els francesos no són catalans) va optar per desertar provisionalment de la realitat postelectoral i submergir-se en les pàgines de Senyor President (Proa), un llibre del periodista Víctor Alexandre que no pretén ser una carta a Pujol ni a Mas ni a Maragall ni a Carod-Rovira, però sí que s'adreça en bloc a tots ells, així com a tots els catalans amb ganes de ser-ne. “El destinatari és el lector mateix, el lector d'una nació d'identitat i llengua assetjades, sotmesa als designis d'una altra i privada llargament dels seus drets nacionals”, aclareix l'autor a la introducció.

De fet, el volum epistolar es dirigeix, per dir-ho en termes propers, als catalans desacomplexats, que no s'avergonyeixen de ser com són ni de dir el que pensen. Perquè, nacionalment parlant, la manca d'autoestima és fatal. O sigui, mortal. “No hi ha res tan efectiu per dominar una persona o un poble que menystenir la seva identitat fins a fer-lo avergonyir de si mateix. Els assetjadors psicològics i els colonitzadors ho han sabut sempre”, escriu el periodista.

Ningú té dret a salvar un país que vol morir. Però potser no es tracta d'un suïcidi, sinó d'un accident. Potser no és una qüestió de voluntat sinó d'inconsciència. Víctor Alexandre està convençut que no és el desig de morir, sinó la inconsciència, allò que impulsa els catalans a menystenir la pròpia llengua i a abandonar-la fins i tot quan l'interlocutor els demana que no ho facin. Per això demana a un hipotètic president que tingui el coratge d'enfortir, amb fets i amb lleis, l'autoestima dels habitants d'aquest poble.

Si una cosa té clara la lectora desacomplexada és que ella és com és, fa el que pot i llegeix el que vol. Va per la vida sense manies ni prejudicis, com si fos immune al què diran. Ha descobert que, a força de posar-se una cuirassa contra les opinions alienes (gairebé sempre interessades, i massa sovint malintencionades), se n'ha acabat immunitzant de veritat. Li rellisquen tant els elogis desmesurats com les desqualificacions gratuïtes, en part perquè intueix que l'amistat d'un malparit és, a la llarga, més perillosa que el seu menyspreu (ja s'ho trobaran, els que ara avancen de bracet amb individus indesitjables).

Coneixent-la com la coneixem, no ens estranya que la lectora desacomplexada s'hagi vist empesa a subratllar el següent fragment de la carta oberta: “No us han cridat mai l'atenció, president, aquelles persones que són presoneres del què diran? No mengen ni beuen ni parlen ni canten ni riuen ni ploren ni estimen ni viuen pensant en què diran els altres. La seva vida és un enfilall de repressions, un manyoc de complexos que només es desfà amb la mort. Així ha estat la vida dels catalans en el decurs d'aquests darrers tres segles: una vida garratibada per les repressions i els complexos, una vida sotmesa a un procés d'infantilització humiliant i a l'estigmatització de la identitat, la llengua i la història catalanes”.

Desacomplexem-nos d'una vegada. Cridem qui som i que tothom ho escolti.

Avui , 2/12/2003
 
Víctor Alexandre i Joel Joan argumenten el seu independentisme Correu-e
per Laura Portal   
diumenge, 22 juny 2003
DespullatsL'escriptor Víctor Alexandre, autor de Jo no sóc espanyol i de Despullant Espanya, i l'actor Joel Joan, molt popular per la sèrie de TV3 Plats bruts, són els autors de Despullats (Edicions Proa). En aquest llibre tots dos donen les seves raons i arguments de per què calen uns Països Catalans lliures i independents. L'obra és una entrevista clara i contundent, sense consideracions políticament correctes, en què Alexandre i Joan parlen sense embuts.

Despullats va aparèixer a les llibreries més o menys per Sant Jordi, però no es va presentar oficialment fins al maig. De tota manera, les vendes, sense promoció, ja van ser considerables. Els dos autors són prou reclam perquè un determinat públic compri el llibre només fullejar-lo. Alexandre va ser un èxit de vendes amb el Jo no sóc espanyol. En aquell primer llibre també es recorria a l'entrevista perquè diversos personatges de l'àmbit dels Països Catalans argumentessin per què no són espanyols. Entre aquests personatges, Alexandre va entrevistar Joel Joan, i a partir d'aquí es va començar a gestar de manera més o menys conscient el llibre Despullats. Entre un llibre i l'altre va aparèixer Despullant Espanya, que, com explica Víctor Alexandre, va ser una conseqüència lògica de Jo no sóc espanyol, és a dir, les reflexions que van sorgir al llarg de la campanya de promoció del llibre.

En el cas de Despullats, es tracta d'una conversa d'amics. Una conversa que s'allarga uns quants dies, però que no és gens imposada. Ideològicament afins, Joan i Alexandre debaten l'actualitat del país, les nombroses dificultats que qualsevol català es troba si vol ser un ciutadà normal amb tots els drets que li corresponen. Com diuen ells mateixos, qui vol ser català n'ha d'exercir, has de fer un exercici diari i continu d'autoidentitat.

El to distès i planer dóna una agilitat a Despullats que motiva a continuar llegint-lo. En cap cas no es tracta d'un assaig polític i, farcit d'anècdotes, la lectura es fa divertida i distreta, tot i que el llibre tracta temes que poden semblar feixucs, com la història recent i l'antiga d'aquest país, la política parlamentària més actual, la justícia i la política lingüística.

Una de les curiositats que s'hi expliquen i que reflecteix com és la realitat que viuen alguns catalans a l'Estat espanyol és l'experiència que ha tingut Joel Joan com a actor en algun càsting. Joan explica que de vegades s'ha trobat que el primer que fan en aquestes proves és comprovar si es té accent català, i «si en tens, ja no interesses». Sortosament per a ell, no sempre ha estat així.

El Punt , 22/6/2003
 
Sobre 'Despullant Espanya' Correu-e
per Àlvar Valls   
dimecres, 19 setembre 2001
Despullant EspanyaDespullant Espanya és un assaig escrit amb intel·ligència, amb clarividència i amb gosadia, sense cap concessió a l'ortodòxia política a l'ús, i amb un fil conductor que desenvolupa la tesi del llibre. Aquesta tesi és: "Els Països Catalans, Catalunya -digueu-li com vulgueu-, és una nació, i del nostre coratge depèn que recobri la llibertat". És un llibre de lectura apassionant que descriu els mecanismes del secular intent de genocidi que ha patit el nostre poble i els seus efectes en forma de sentiment de frustració, d'autoodi i d'eclosió de la botifleria. Descriu també els mecanismes de l'autoestima com una virtut a recuperar en la quotidianitat. I descriu finalment l'objectiu de la independència política com a únic antídot a la malaltia, en dos capítols sensacionals: "El dret a ésser" i "Un poble adult no necessita tutors".

En la literatura d'alliberament nacional de les últimes dècades, només conec dos precedents a l'altura del text de Víctor Alexandre, i que em sembla just esmentar: la Justificació de Catalunya, de mossèn Josep Armengou -publicada per primer cop clandestinament durant el franquisme-, i el conjunt d'articles amb què Manuel de Pedrolo ens va obsequiar als anys 80 al diari Avui i que també es van aplegar en un llibre. Són, aquests textos anteriors i el d'Alexandre, autèntics maons per a la recuperació de la consciència nacional -tan mistificada pels nostres governants d'avui- i autèntiques crides a l'acció per deixar de ser un poble ajupit.

Un llibre com Despullant Espanya convé perquè és un revulsiu, perquè per a nosaltres, els qui estem ja convençuts de la seva tesi central, és un fructífer niu d'arguments, i per als qui encara s'han d'acabar de convèncer pot ser la pedra de toc, el sotragueig necessari. És un llibre que convida a actuar, sigui des de la quotidianitat en qüestions com l'ús de la llengua, sigui des de la l'exigència als governants o de l'exigència als nostres polítics que no es venguin a connivències vergonyants. És un llibre que, des d'una actitud democràtica i un tarannà pacífic -que no vol dir mesell-, ens convida a sortir del pou de la minorització per la via de l'autoestima, del desacomplexament, de la dignitat i de la fermesa.

Àlvar Valls, director del Centre de la Cultura Catalana d'Andorra
 
spacer.png, 0 kB