Inici  Bosc literari a Sant Cugat del Vallès
Bosc literari a Sant Cugat del Vallès III edició del Bosc Literari de la Serreta
"El pensament català a través de la història"
Selecció de textos a càrrec de Víctor Alexandrec/ Canal de la Mànega, cantonada c/ Estret de MessinaSant Cugat del Vallès [Plànol]La mostra es podrà visitar fins a la tardor del 2007. |  |
|
|
diumenge, 12 novembre 2006 |
"Les reflexions que trobareu al bosc literari de la Serreta, a Sant Cugat del Vallès, són una petita mostra del pensament català a través de la història. Són reflexions que parlen de nosaltres, dels nostres anhels i de les nostres frustracions. Són reflexions fetes per homes i dones el talent dels quals ha superat els marges del seu temps i ha arribat fins a nosaltres amb la força i la atemporalitat que tenen sempre l'enginy, la clarividència i la saviesa.
La meva intenció, en fer-ne la tria, ha estat recollir no tan sols la profunditat de pensament dels seus autors, sinó també els valors humans del seu missatge. Uns el transmeten per mitjà de la història, de la cultura o de la psicologia, d'altres per mitjà de la política, de la llengua o de la filosofia. En tots, però, hi ha una qualitat que sura per damunt de les altres, i és la defensa insubornable dels drets nacionals del poble català.
Aquests són els seus noms: el músic Pau Casals, el filòsof Francesc Pujols, el periodista Ramon Barnils, la poetessa Maria Mercè Marçal, l'historiador Fèlix Cucurull, els gramàtics Pompeu Fabra i Enric Valor, els escriptors Pere Capellà, Joan Oliver i Joan Fuster i els polítics Francesc Macià, Enric Prat de la Riba i Antoni Rovira i Virgili.
Llegiu-los sense presses, la pau del bosc hi convida; veureu que molts dels neguits que tenim avui, quant al reconeixement jurídic de la nostra identitat, no són gaire diferents dels que tenien els catalans del segle XIX o del segle XX. Alguns, fins i tot, són els mateixos. És la prova inequívoca que hi ha qüestions que no hem sabut resoldre i que ens obliguen a prendre consciència de la responsabilitat heretada.
Hi trobareu personalitats i pensaments d'arreu dels Països Catalans que, amb solemnitat, senzillesa o sentit de l'humor, ens diuen que la mateixa força que ens ha permès sobreviure als capricis adversos de la història és la que ha de servir-nos per recuperar el nostre lloc al costat dels altres pobles lliures i sobirans del món. Aquest és l'objectiu dels quinze plafons d'aquesta col·lecció: fer-nos sentir respecte per nosaltres mateixos."
|
|
|
dimarts, 05 desembre 2006 |
 "Jo sóc català. Catalunya, avui, són unes províncies d'Espanya. Però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Els diré per què: Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. I fou a Catalunya on hi hagué un principi de Nacions Unides. En aquell temps –el segle XI– totes les autoritats de Catalunya varen reunir-se a Toluges –una ciutat que avui pertany a França, però que aleshores era de Catalunya– per parlar de pau, perquè Catalunya ja estava contra la guerra, contra tot allò que d'inhumà tenen les guerres. Sí. Al segle XI. Això era Catalunya.
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Tocaré una melodia del folklore català titulada El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant per l'espai: Pau! Pau! Pau! I és una melodia que Beethoven i Bach, i tots els grans, haurien admirat i estimat. I, a més, és l'ànima del meu poble, Catalunya."
Pau Casals, músic (1876-1973)
Seu de les Nacions Unides, quan li fou concedida la Medalla de la Pau.
24 d'octubre de 1971
|
|
|
dilluns, 29 gener 2007 |
 "Als Països Catalans, tal vegada en una proporció ben superior a la d'altres comunitats nacionals, abunden les persones vingudes d'altres terres que acaben sentint com a pròpia la comunitat on han anat a raure, fins al punt d'esdevenir-ne, amb totes les conseqüències, els més abrandats defensors.
¿És que algú gosaria dir que els qui es comporten d'aquesta manera, vinguin d'on vinguin, no sóc autèntics catalans? ¿No ho són molt més, si hem d'establir gradacions, que aquells catalans d'estirp que mai no s'han basquejat pels problemes del seu poble? [...] No importa si el nouvingut es posa al costat del moviment d'alliberament nacional català perquè realment s'identifica amb nosaltres, per simple esperit universalitzant de justícia o per pura conveniència personal. Sigui quina sigui la raó que el mou, és català tot el qui es fa seva la identitat nacional catalana."
Fèlix Cucurull, historiador (1919-1996)
|
|
|
dissabte, 28 abril 2007 |
"Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa."
Joan Oliver (Pere Quart) (1899-1986)
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes |  |
|
|
|
dilluns, 30 abril 2007 |
 "La majoria dels Estats del món són entitats força artificials i heterogènies, que responen en bona part a la lògica de guerres guanyades i perdudes. El mateix Estat espanyol, en tant que Estat centralitzat i centralista, neix ara farà tres segles, a causa d'una derrota catalana, i això recordem l'Onze de setembre. El mateix podem dir de l'Estat centralista franquista, conseqüència del resultat de la nostra darrera guerra. Els Estats, val la pena de recordar-ho, són construccions humanes que, com a tals, es fan i es desfan. [...] Un fet que a Catalunya es dóna amb certa freqüència: que persones nascudes fora de les nostres terres o filles de famílies de fora siguin nacionalistes catalans convençuts: és a dir, el fenomen de la integració."
Maria-Mercè Marçal, poetessa (1952-1998) |
|
|
dilluns, 11 juny 2007 |
 "Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers."
Francesc Pujols, filòsof (1882-1962) |
|
|
dilluns, 11 juny 2007 |
Aquest és el poema de Pere Capellà que Biel Majoral havia de cantar en la gala inaugural de la Fira de Frankfurt i que ha estat censurat per Joan Ollé, dissenyador de l'espectacle:
Jo sóc català
Enmig de la mar / s'aixeca ma terra / fins tocar el cel, / que es deixa en la Serra, / banderes de blau. / Jo sóc balear, / jo sóc de Mallorca, / català insular. / Tot el meu passat / que la història allunya, / el tenyeix de glòria / la Gran Catalunya. / En les rels profundes / de la meva gent, / un conqueridor / portà, proa al vent, / la nau que a Salou / deixà ses amarres, / seguint la bandera / de les quatre barres. / Jo sóc de la raça, / vella i gegantina, / que espantà dels mars / la gent sarraïna. / Jo sóc de la Pàtria / dels agermanats, / Joanot Colom, / vells antepassats, / defensors heroics / de tradicions, / que en sang ofegaren / Àustries i Borbons. / Herois de Mallorca, / herois catalans, / que en les hores greus / us dàreu les mans, / fent del nostre exemple / un sagrat costum, / jo us tinc en ma vida / de guia i de llum. / Jo sóc mallorquí, / i és la meva glòria / ésser català / per la meva història. / Estim Catalunya / perquè té un passat / de lluita incansable / per la llibertat; / perquè dins un regne / d'oprobi i de sang, / teixí la grandesa / del Corpus de Sang; / perquè en tots els segles / contra l'esclavatge / ... |  Pere Capellà |
(Pere Capellà no acabà aquest poema; deixà per a tu la tasca de fer-ho)
Pere Capellà (Algaida, 1907-Palma, 1954) |
|
|
dilluns, 30 juliol 2007 |
 "Cal tornar a desvetllar l'interès del jovent per la causa de Catalunya, per la seva Llengua, la seva Història i Cultura. Cal tornar a fer vibrar la seva ànima per l'ideal del seu alliberament nacional. Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida. [...]
No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l'obra de millorament i progrés de la humanitat."
Pompeu Fabra, gramàtic (1868-1948) |
|
|
dissabte, 25 agost 2007 |
 "És fàcil de recordar, si es vol i si convé, com ara fa una desena d’anys un president del FC Barcelona, aleshores nou de trinca com aquell qui diu, va prometre que faria desaparèixer les banderes catalanes del camp del Barça...
L’error del president al·ludit va ser de pensar que la bandera catalana, al camp del Barça, era només una qüestió puntual, determinada, molt concreta; com a símbol de la lluita contra la dictadura. I mai no se li va acudir de pensar que el Barça també ha estat, és, i ens temem que ho serà per molt de temps, un símbol que va més enllà de la lluita puntual contra un règim determinat."
Ramon Barnils, periodista (1940-2001) |
|
|
diumenge, 30 setembre 2007 |
 "Per conèixer un poble s'ha de posseir la seva llengua; per apreciar la seva literatura s'ha de conèixer la llengua en què està escrita. Cada nació pensa com parla i parla com pensa. [...] Qui atempta a la llengua d'un poble atempta a la seva ànima i la fereix en les fonts mateixes de la vida. [...] A tot arreu la llengua era instrument de la resurrecció del poble. No cal pas dir, doncs, si n'és de poderós el corrent ideològic que, nodrit per déus tan fecunds, fa de llengua i nacionalitat una mateixa cosa. [...] Per això, quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat, expressió de la seva voluntat política, instrument de realització de la seva política pròpia."
Enric Prat de la Riba, polític (1870-1917) |
|
|
diumenge, 30 setembre 2007 |
 "Per als patriotes catalans, la sobirania de Catalunya és un ideal concret i precís. Vol dir Catalunya mestressa de casa seva, amb Constitució pròpia, amb poders legislatiu, executiu i judicial propis, amb el català com a llengua oficial. Aquesta és la voluntat dels catalans. Aquest és el problema real de Catalunya. I serà sempre inútil que vulguin defugir-lo els sofistes i els retòrics, portant a les frívoles planes periodístiques i a l'atmosfera tèrbola del Parlament aqueixa fantasma fonedissa que és la idea abstracta de la sobirania. [...] Un poder és sobirà quan, dins l'esfera de les seves atribucions, no reconeix cap altre poder damunt seu. Si hi ha un altre poder més alt que pugui intervenir en l'exercici d'aquelles atribucions; si les resolucions que prengui, per compte d'ésser fermes i definitives, poden ésser objecte d'apel·lació i modificació, aleshores minva la intensitat de la sobirania. Millor dit: la sobirania desapareix, deixa d'ésser sobirania per a esdevenir subordinació, dependència."
Antoni Rovira i Virgili, periodista, polític i historiador (1882-1949) |
|
|
divendres, 21 març 2008 |
 "Els Països Catalans no són solament un petit tros d'humanitat que parla una mateixa llengua. Són això, evidentment: però el fet de parlar una llengua, la mateixa, és resultat d'una altra unitat anterior i origen de nous llaços d'unitat. [...] Hi ha un interès explícit a dividir-nos com a valencians, i a dividir-nos com a catalans. És una forma de reduir-nos a la més inefable inermitat. De vegades, sota capa de 'valencianisme', 'valenciania' o 'valencianitat', hom intenta de separar-nos de la nostra comunitat natural. L'home del carrer es deixa entabanar per aquesta monstruosa perversió, que tots sabem qui beneficia. Si el País Valencià –posem-nos en la perspectiva més localista- vol salvaguardar la seva personalitat ha d'ésser preservant-se fidel a la seva catalanitat bàsica. Et le reste est littérature."
Joan Fuster, escriptor (1922-1992)
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes |
|
|
divendres, 21 març 2008 |
 "La nostra obligació és entrar, una vegada lliures, en el concert dels pobles del món per treballar amb el nostre jove esforç per un ideal de pau internacional per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i de la justícia."
Francesc Macià
President de Catalunya (1859-1933) |
|
|
divendres, 21 març 2008 |
 "No es tracta de reivindicar la unitat de la llengua que els valencians compartim amb els habitants del Principat de Catalunya i les Illes Balears. No, no es tracta només d'això, ni tan sols de reiterar l'afirmació que la llengua comuna és universalment coneguda com a llengua catalana. Tot això està molt bé, i ho diuen i ho repeteixen les universitats, els filòlegs, els intel·lectuals, la gent que respecta i acata les decisions científiques com a tals, sense ingerències polítiques. Però no és prou. Si no aconseguim que els textos legals, a tots els nivells, reconeguen, des d'un punt de vista oficial, aquesta unitat de la llengua, tots els nostres esforços normalitzadors, tota la nostra voluntat de defensa d'una normativa i d'un organisme que la dicte i la fixe, seran estèrils; perquè sempre trobarem el mateix entrebanc en l'aspecte legal: que cap escrit oficial, que cap llei ni decret no deixa clar, des del punt de vista jurídic, que allò que els textos legals anomenen 'valencià' és la mateixa llengua que allò que uns altres textos legals anomenen 'llengua catalana'. Sense aquest reconeixement legal, ja ho sabeu per trista experiència, sempre ensopeguem amb la mateixa pedra."
Enric Valor, gramàtic i escriptor (1991-2000)
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes |
|
|
divendres, 21 març 2008 |
"De vegades ens preguntem: Quan s'acabaran les guerres? Quan arribarà el dia en què tots els pobles de la Terra viuran en pau? Quan els homes i les dones entendran que la base de tota convivència és el respecte pel dret a la diferència? Quan entendrem tots plegats que hi ha altres maneres de veure i de viure, a més de la nostra? Quan ens adonarem que en l'acceptació del dret a ser hi ha el germen de la saviesa?
Són moltes preguntes, certament, però la resposta és la mateixa per a totes: quan comprenguem que en el respecte pel dret a la llibertat dels pobles hi ha el secret de la fraternitat universal."
Víctor Alexandre
(Fragment del llibre Despullant Espanya)
|
|
|
|
|
