spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow No dramatitzem, si us plau
No dramatitzem, si us plau Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 desembre 2003
No dramatitzem, si us plauÉs comprensible que els votants d’ERC proclius a un pacte nacionalista se sentin decebuts. No sembla lògic que una força independentista faci president de la nació algú que està en contra de la independència d’aquesta nació. Pasqual Maragall i el PSC, com sabem, no han defensat mai les llibertats nacionals de Catalunya; les llibertats regionals sí, però les nacionals mai. El seu, però, és un espanyolisme encobert, un espanyolisme de formes suaus i d’aparença amable revestit d’eufemismes com ara progressisme o cosmopolitisme però decididament provincià. Un espanyolisme, en definitiva, defensor del dret a la llibertat de les balenes però enemic de la llibertat dels catalans.

És evident, per tant, que, des del punt de vista nacional, l’opció de pacte amb CiU semblava més lògica. Però CiU ha comès massa errors. Per començar, ERC no li ha perdonat la prepotència i el menyspreu de tots aquests anys. Qui és CiU, la legitimadora dels hereus ideològics del franquisme a Catalunya, per alliçonar sobre catalanitat? Qui són aquells que han narcotitzat aquest poble durant 23 anys per dir-se nacionalistes? Nacionalista és algú que vol la unitat i la independència de la seva nació, i CiU no ha fet res per la unitat dels Països Catalans ni en vol la independència. Els nacionalistes que qualifiquen Maragall d’espanyolista, haurien de recordar les declaracions de Jordi Pujol a Informe Semanal de TVE, el passat 22 de novembre, en què afirmava que “nosaltres mai no hem qüestionat la unitat d’Espanya” perquè “nosaltres també som espanyols”. No és escandalosa tanta pusil·lanimitat en un home que es proclama nacionalista català?

Al PSC també l’incomoda la independència, per això només parla de dretes i esquerres. Cosa admissible si fóssim una nació jurídicament reconeguda com Espanya o Portugal, però no ho som. I aquesta és la clau: la que afecta l’ésser, no la seva pertinença. Vull dir que primer som, després pertanyem, perquè, com deia Espriu, “els homes no poden ser si no són lliures”. No hi ha diferències en aquesta qüestió entre pobles i persones. Les persones no som independents pel fet de ser de dretes o d’esquerres, som independents perquè som persones. És després, un cop veiem els nostres drets humans reconeguts, que ens situem a la dreta o a l’esquerra de la societat en què vivim. La independència, per tant, no és una qüestió de sentit nacional sinó de sentit comú.

Crec, però, que no és bo dramatitzar el pacte ERC-PSC per dues raons: perquè el beneficiari de les nostres divergències, com sempre, és Espanya i perquè probablement no serà el PSC sinó ERC el partit que governarà Catalunya el 2007. I és que mai com en aquesta legislatura s’haurà evidenciat tan diàfanament que el PSC és la màscara del PSOE a Catalunya, el partit que va introduir la corrupció política, la tortura policial i el terrorisme d’Estat en la vida democràtica espanyola. Serà interessant observar la debacle del PSC quan, fidel a Espanya, vulgui frenar la pressió sobiranista d’ERC.

De vegades cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant. Jo, com a independentista, una cosa demano a Esquerra: que, a partir d’ara, Catalunya canviï la política del possibilisme per la política de la dignitat.

El Punt , 24/12/2003
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB