spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Presentacions arrow "El cas Carod": com va néixer el llibre
"El cas Carod": com va néixer el llibre Imprimeix Correu-e
Presentacions
per Víctor Alexandre   
divendres, 01 octubre 2004
El cas CarodL'origen d'El cas Carod es troba en una trucada telefònica que l'Isidor Cònsul, el meu editor, em va fer un matí de febrer. "Crec que hauries de fer un llibre sobre el linxament de Carod i donar la teva visió sobre el tema", em va dir. Aquesta idea la fonamentava en un parell d’articles que dies enrere jo havia escrit en mitjans catalans i bascos en els quals defensava el dret de Catalunya a parlar amb qui vulgui i quan vulgui, al marge del parer d'Espanya. La veritat és que em sentia indignat. Va arribar un moment en què els atacs eren tan ferotges i d'una inhumanitat tan manifesta, que vaig témer per la vida de Carod. Només mig any enrere, David Kelly, l'assessor del ministeri de Defensa britànic que va denunciar les manipulacions del seu govern per justificar la invasió de l'Iraq, s'havia suïcidat incapaç de resistir l’assetjament mediàtic. Recordo que, en assabentar-me’n, ho vaig trobar normal dintre de la gravetat. N'hi ha prou que reflexionem sobre aquestes paraules: "L’assetjament moral o psicològic és una altra manera d’assassinar. Provoca una veritable mort psíquica. Anihila la víctima i li fa perdre la identitat". No són paraules meves, són de Marie-France Hirigoyen. Ens expliquen la raó per la qual moltes persones sotmeses a una despietada pressió moral o psicològica s'acaben suïcidant. És un suïcidi tècnic, però. En realitat moren assassinades. Assassinades covardament, perquè els autors no maten mai a cara descoberta sinó que s'emparen en la pressió social que ells mateixos han creat. El seu, per tant, és un crim que no deixa marques, en té prou amb el progressiu esfondrament de la víctima.

Va ser així, reflexionant sobre aquestes coses, com em vaig acabar decidint al cap d'un parell de dies. Recordo que passava de la ràbia continguda a la vergonya aliena en qüestió de segons, i quan ho feia no podia treure'm del cap el patiment viscut pel meu germà com a directiu d'una empresa pública. Dos anys va durar la despietada persecució psicològica de què va ser objecte i dos anys va estar fregant el límit de l'estabilitat emocional. La justícia, finalment, el va rehabilitar, però, per desgràcia, les nafres psicològiques no desapareixen amb una sentència. És per això que el llibre està dedicat a ell i a totes aquelles persones que, com Carod, han estat víctimes d'un assetjament moral o psicològic. Volia construir un al·legat contra aquesta pena de mort encoberta que és la satanització d'una persona i contra les misèries humanes que l'empenyen, des de la ira, l'odi o l'enveja fins a l'ambició, la hipocresia o la maledicència. Així ho explico en el text introductori:  

"Els 50 dies que van del 26 de gener al 15 de març de 2004 quedaran per sempre marcats amb foc a la història de Catalunya. Durant set setmanes ininterrompudes, Catalunya va ser víctima d'un assetjament sense precedents d'ençà de la mort de Franco. Al crit d'assassins, el govern espanyol va disparar tots els seus canons polítics, jurídics i mediàtics contra el Principat, acusant-lo d'haver dialogat de pau amb una organització armada, i va intentar acabar amb el seu govern democràticament escollit. L'objectiu era impedir que Catalunya mostrés al món que les causes de la violència al País Basc són polítiques i que només políticament, per mitjà del diàleg, s'arribarà a un escenari de pau. Durant 50 dies, la nació espanyola, una nació la història de la qual es basa en la raó de la força, va intentar criminalitzar internacionalment Catalunya, una nació la història de la qual es fonamenta en la força de la paraula. El linxament del conseller en cap, Josep-Lluís Carod-Rovira, el polític que amb la seva gestió va obtenir una treva d'ETA per al seu país, va ser l'excusa per desencadenar el que finalment passarà a la història com el linxament polític d'una nació".

Del "delicte" a l'entrellat

El cas Carod està dividit en cinc capítols: El delicte, Les conseqüències, El linxament, Fals culpable i L'entrellat. En ells explico el viatge de Carod a la Catalunya Nord, els requisits previs que comporta una reunió amb ETA, la reunió en si mateixa, el que s'hi diu, les conclusions i el retorn a Tarragona. És a dir, les respostes a totes aquelles preguntes que el lector i jo mateix ens hem fet sobre la qüestió: Carod va viatjar en cotxe oficial? Els dirigents d'ETA anaven encaputxats? Quina durada va tenir la reunió? De què van parlar? Què van menjar? Què van signar? També explico les raons per les quals Carod assisteix a la reunió malgrat ser conseller en cap, perquè no n'informa a Maragall i perquè no n'informa tampoc a les autoritats espanyoles. Qui podia preveure que n'hi hauria prou amb un titular del diari ABC per posar al descobert la baixa autoestima de la nació catalana, la baixa autoestima d'un poble que diu que és una nació però que és incapaç de demostrar-ho? És, per tant, aquesta dependència emocional que Catalunya té d'Espanya, l'autèntic origen de l'èscàndol. Sense ella mai no hi hauria hagut cas Carod.

“Tot linxament”, dic en el llibre, “és un acte d'inhumanitat i covardia, però encara és més ominós quan es porta a terme contra un home ferit per la pressió mediàtica i la criminalització constant. El divendres 30 de gener, Carod no és el de sempre. Les càmeres ens mostren un home sencer per fora, però n'hi ha prou de ser una mica observador per adonar-se que està emocionalment afectat. Els linxadors, per tant, a més de sentir-se forts perquè ataquen en colla, s'hi rabegen en veure la superioritat que els confereix el trasbalsat estat anímic de la víctima. És un comportament indigne de persones humanes, més encara essent catalanes”.

El cas Dreyfus

El cas Dreyfus, el famós escàndol polític produït a França el 1894, guarda tants paral·lelismes amb el cas Carod, que he volgut deixar-ne constància en les pàgines del llibre perquè el lector s'adoni de fins a quin punt una societat aparentment civilitzada i defensora del diàleg pot transformar-se en una mena de monstre irracional i despietat. En ambdós casos trobem una persona acusada d'un delicte que no ha comès i en ambdós casos trobem també una sinistra aliança d'interessos político-mediàtico-intel·lectuals amb notables components racistes. Antisemitisme en el cas Dreyfus, anticatalanisme en el cas Carod. Carod, a més, té un delicte afegit a la seva catalanitat, i és que és independentista. I això, a l'Espanya de les Autonomies, com a l'Espanya franquista, és un crim que es paga amb l'escarni, l'estigmatització i el foc etern.

Va caldre que Émile Zola escrivís el seu famós Jo acuso, blasmant la hipocresia de França, perquè al cap dels anys Dreyfus fos rehabilitat socialment. A Catalunya haurem d'esperar a les nostres eleccions nacionals per veure fins a quin punt som capaços de retornar la dignitat a un home escarnit per haver aconseguit el que mai cap polític català havia ni tan sols intentat: que ETA deixés de matar a Catalunya. Només un país sense autoestima blasmaria aquell que eradica la violència dels seus carrers i lloaria els qui, tenint el deure ètic i el compromís polític d'aconseguir-ho, no han passat mai de les paraules. Són els mateixos que troben normal que un polític holandès es preocupi perquè no hi hagi atemptats als Països Baixos però que s'escandalitzen quan un polític català es preocupa perquè no hi hagi atemptats als Països Catalans. Pel que es veu la preocupació per la pròpia vida només està legitimada quan qui la negocia és un Estat, no pas una nació sense Estat.  

El cas Carod parla de totes aquestes coses, del calumniós comportament espanyol, de la galdosa reacció catalana, de l'eterna i pensosa lluita entre l'ambició i el compromís i de la necessitat d'enfortir la nostra consciència nacional perquè mai, mai més, un titular d'un diari franquista torni a fer trontollar el govern de Catalunya.

Lletres , núm. 11, octubre de 2004
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB