spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow La nit que els micròfons del Camp Nou van emmudir de cop
La nit que els micròfons del Camp Nou van emmudir de cop Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dimecres, 31 maig 2006
Joan LaportaNo tinc cap dubte que Joan Laporta és el millor president que el F.C. Barcelona ha tingut en molts i molts anys. La seva sensibilitat en favor de la llengua i el seu compromís nacional són indiscutibles i estan a la vista. La seva arribada a la presidència del club va ser providencial, ja que el club, en aquells moments, era una entitat no només desnaturalitzada sinó seriosament espanyolitzada. De fet, la situació era tan greu que fins i tot em vaig sentir obligat a escriure un article titulat L’espanyolització del Barça per denunciar la transformació que estava experimentant el club. Laporta no ha dit si es tornarà a presentar a les eleccions, però és de suposar que sí. Jo ho desitjo perquè és gràcies a ell i a la seva junta que hem enterrat el passat i no tinc cap dubte que el que va passar al Camp Nou la nit del 18 de juny, en l’acte de celebració de la Lliga de Campions, no té res a veure amb ell, ideològicament. Però és evident que van passar coses que són inadmissibles i que no han estat aclarides. Al contrari, només hi ha hagut voluntat de passar pàgina i fugides d’estudi davant les preguntes incòmodes d’alguns periodistes.

Palau RobertAmb l’expulsió d’Esquerra Republicana del govern, Catalunya es troba en aquests moments a les mans d’una força política que practica un fonamentalisme espanyolista en tots els àmbits de la vida, fins al punt que la seva primera acció governamental, després de la sortida d’ERC, ha estat penjar la bandera espanyola al Palau Robert. La rentada de cervell en forma de campanya institucional en favor del sí a l’Estatut, per exemple, s’inscriu en aquesta línia. Cal emmanillar aquest país a Espanya durant trenta anys més, i per aconseguir-ho tot s’hi val. Fins i tot la mentida. El projecte de la Catalunya emmanillada és un projecte massa laboriós i sibil·lí que no es pot permetre cap fissura, i encara menys que algú, en un moment determinat, de manera directa o indirecta, digui una frase dissident amb un micròfon a la mà i un munt de càmeres davant seu.

Hi ha molta gent que es nega a admetre que en el nostre país hi hagi pressions polítiques al més alt nivell; és la mateixa gent que es nega a admetre que els presos polítics siguin torturats a les casernes policials de l’Estat espanyol. Però el cert és que se’ls tortura. Així ho denuncien, si més no, els torturats i els informes anuals d’Amnistia Internacional. No hi ha dubte que un món de cotó fluix, encara que sigui il·lusori, és molt més còmode que la realitat. I, ves per on, és aquesta interessada incredulitat la principal responsable del manteniment de la situació. Si no hi ha preguntes, no hi ha respostes. Així de fàcil. Però sí que hi ha preguntes, i com més incòmodes són, més pertinents esdevenen. Inspirant-nos en la configuració de la pàgina sempre interessant de Jordi Basté a El 9 Esportiu, basada en preguntes retòriques sobre temes diversos, mirem de respondre això:

Per què va córrer com la pòlvora que Oleguer Presas podia dir unes paraules relatives als Països Catalans o citar alguna frase d’autors del País Valencià?

Per què hi havia tanta por que un home com Oleguer, que se situa políticament a l’esquerra independentista i que és un referent per a milers de joves, pogués manifestar el seu no a l’Estatut? De debò pensava fer això, l’Oleguer? O potser és que, davant del dubte, va ser víctima d’una mesura preventiva?  Si l’esport no s’ha de polititzar, què hi feien el rei d’Espanya i el president espanyol a la llotja de l’estadi de Saint Denis de París? Era un club o un Estat el que aspirava a guanyar la Lliga de Campions aquella nit? No va ser d’una gravetat extrema que, en virtut d’això, el president de Catalunya s’hagués de situar en segona fila? Si esport i política són coses diferents, el primer que han de fer els polítics és seure a la graderia, com tothom, en lloc d’ocupar espais preferents per tal que les càmeres els puguin captar. La més abominable politització va començar quan les forces vives de la política espanyola van “prendre” la llotja de l’estadi parisenc per deixar constància que aquell triomf, si es produïa, era un triomf d’Espanya, no pas de Catalunya i encara menys dels Països Catalans.

Per què en la celebració del títol de lliga d’enguany, a diferència de l’any passat, només van poder parlar Frank Rijkaard i Carles Puyol, a banda de Larsson i Gabri que s’acomiadaven? No és cert que aquesta mesura va estranyar tothom fins al punt de resultar incomprensible?

Per què en la celebració de la Lliga de Campions només van poder parlar els capitans de l’equip? No és cert que el silenciament de dies enrere havia generat encara més expectació pel que poguessin dir els jugadors i havia augmentat el desig de sentir-los i d’aclamar-los un per un?

Per què va deixar de funcionar el micròfon just en el moment que havien de començar els parlaments dels qui ja no entraven en el protocol? Per quina raó Carles Puyol va fer un advertiment amb l’índex a Xavi quan aquest –que precedia Belletti- es va ajuntar de nou amb els companys oferint-los el micro després de parlar? No era “un més i prou” el que estava dient?

Per què no va funcionar cap dels cinc micròfons que, segons s’ha dit, hi havia a l’escenari? Tots cinc es van espatllar de cop després de les actuacions musicals? No és cert que els micros difícilment funcionen quan els tècnics de la taula de so els tenen tancats?

Per què l’empresa encarregada del so no només es va empipar, sinó que va dir que ella no havia tingut cap avaria i que volia parlar amb el Barça sobre aquesta qüestió? Què va voler dir el tècnic entrevistat per una emissora quan va respondre que tenia ordres “de dalt”?

Per què un empleat del Barça va declarar que se’ls va donar l’ordre que si “alguna cosa fallava” calia tallar el torn dels jugadors i passar ràpidament al castell de focs artificals per “no cansar més la gent”?


Per què, si alguna cosa fallava, s’havia de suprimir la part més important de la nit, just el ritual més esperat de la celebració? No és cert que els milers de persones que hi havia a l’estadi, joves en la seva immensa majoria, eren allà precisament per sentir i agrair als jugadors les alegries de tot un any?

Per què Joan Laporta va fugir d’estudi en ser preguntat sobre el tema dels micròfons en l’entrevista especial que TV3 li va fer el passat 23 de maig? Per què va driblar magistralment l’entrevistador tot lloant la personalitat de Henk Ten Cate? Per què es va notar tant que se sentia profundament incòmode? No hauria estat més lògic explicar-ne amb detall les incidències en lloc de frisar per passar pàgina?

Tot i així, el que va passar al Camp Nou no és culpa de Joan Laporta. La culpa és dels qui, des de l’ombra, la nit de l’entrevista esmentada, van fer que el president del Barça, davant l’ull implacable de la càmera, mostrés a tot Catalunya una forta contradicció interior: la contradicció entre la seva catalanitat i el compromís que es va veure obligat a assumir la nit del 18 de maig per raons que probablement algun dia explicarà.
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB