spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Crítiques arrow 'Cor de brau'
'Cor de brau' Imprimeix Correu-e
per Joan López i Casanoves   
dilluns, 27 juny 2011
ImageCor de brau és una narració de lectura àgil i molt agraïda que té l'abolició de les curses de braus a Catalunya per tema central, tot i que la trama argumental que hi basteix l'autor també dóna peu a la inclusió d'altres assumptes de gran interès com la natura humana, que es desprèn, lògicament, d'aquest tema principal, o la independència de Catalunya. Ja en el primer capítol, Víctor Alexandre proposa al lector un pacte de ficció força original, atès que el narrador –testimoni, és clar– es presenta ell mateix com un brau anomenat Albir per oferir, d'entrada, una profunda reflexió sobre les condicions humana i animal i sobre interrogants de gran magnitud com l'abast de l'empremta de la humanitat en el planeta i la dimensió moral de determinats comportaments de l'ésser humà envers els seus (dis)semblants i envers els animals. Es tracta d'un plantejament que, pel que fa al gènere i a la intenció moralitzant i crítica, recorda el Llibre de les bèsties. De fet, a mesura que s'avança en la lectura, en més gran proporció es reconeix el gènere tradicional de la faula a Cor de brau, i majorment s'hi observa l'habilitat de l'autor a l'hora d'actualitzar el referent lul·lià. Com al Llibre de les bèsties, efectivament, Alexandre atorga dimensió humana a un ramat de braus que són capaços de prendre consciència de les injustícies que suporten des de fa un bon grapat de segles per part dels responsables de la tauromàquia i, no sense dificultats, acaben reeixint en la reivindicació dels seus drets amb l'ajut inestimable del Parlament de Catalunya i de les veus dels abolicionistes i de l'observació internacional.

No obstant això, l'autor va més enllà fins i tot de la narració lul·liana, ja que, molt subtilment, animalitza el grup d'humans que representen a l'obra els partidaris –i beneficiaris– de les curses de braus, un matrimoni de ramaders benestants, criadors de braus de lídia, i els seus acòlits (secretaris, toreros caricaturitzats...). Es tracta dels caràcters més ridículs i envellutats de l'obra, ja que semblen sorgits del sainet vuitcentista més paròdic d'actituds i temperaments. A més, per bé que al Llibre de les bèsties els animals adquireixen tot el protagonisme argumental i és només en un únic moment de la narració que interactuen amb els humans –quan decideixen enviar a la cort dels homes una delegació per tal d'observar la seva articulació social i prendre exemple debades del seu comportament–, en el cas de Cor de brau, animals i humans es relacionen des del primer moment i no podem parlar de línies argumentals independents.

Quant a la construcció dels personatges animals, el Llibre de les bèsties torna a erigir-se en referent del relat d'Alexandre, ja que cadascun dels braus que fan avançar la trama –fins i tot la massa anònima que no té veu explícita a l'obra– simbolitzen una qualitat moral diferent, i tant les seves actituds com el seu comportament hi obeeixen en tot moment. El cas més significatiu d'aquesta galeria de caràcters és l'Albir que, fent honor al nom, esdevé el personatge més rodó de l'obra, i és per la seva evolució moral que el conflicte generat per l'abolició parlamentària de les curses acaba donant lloc al desenllaç definitiu.

Lul·lià és també el propòsit global de Cor de brau, i és que, si en el cas de les obres del pare de la prosa catalana l'objectiu no era literari en si mateix –la literatura era un pretext per a la difusió de la seva filosofia religiosa i mística i per a la instrucció moral de la societat catalana medieval–, Alexandre també reconeix que se serveix de la literatura –així ho confirma la mateixa narració– per a una intenció superior: "per fornir d'arguments les persones que defensen els drets dels pobles i els drets dels animals –de tots els pobles i de tots els animals– i per fer reflexionar aquelles que pensen que els animals i alguns humans estan al servei d'altres humans". En aquest sentit, resulten clau dos personatges puntuals a la narració –humans en tots dos casos–, una activista de la prohibició taurina i un escriptor independentista –alter ego de l'autor?– que acaben fixant aquests arguments de què parla la citació anterior i que, juntament amb el periodista britànic del Times, acosten Cor de brau al gènere clàssic de l'apòleg, sense allunyar-lo, això tampoc, de la faula.

Pel que fa a característiques tècniques, resulta difícil no parar atenció en la força dels diàlegs i, com no podia ser d'altra manera en una narració que fonamenta bona part de la concepció estètica en el quadre teatral, la potència i la plasticitat d'algunes imatges, una característica que arriba al seu punt àlgid en el capítol 12, capítol en què el narrador descriu, sense estalviar cap mena de detall, el martiri d'un brau des que el separen del ramat fins que el retiren de la plaça agonitzant, i en què, a banda d'això, Alexandre exposa un coneixement exemplar tant del ritual taurí com del lèxic que s'hi associa (no cau, per tant, en aquell lamentable error de parlar del que no es coneix). Es tracta d'un capítol que mereix especial atenció, tant dels qui ens oposem a les curses de braus, és clar, com principalment i primera dels seus partidaris... tant per la vivesa de les imatges com per la força de les impressions que genera, emocions que farien trontollar molts esquemes mentals. I una darrera característica literària que convé destacar a Cor de brau és la simbologia dels canvis de nom dels animals, un detall que no només conté una dimensió ideològica, sinó que esdevé, alhora, una al·legoria del despertar de la consciència d'aquests braus personificats i, ampliant l'abast del símbol, d'alguna que altra consciència humana. És més, aquesta presa de consciència per part del ramat de braus que l'amo els enganya des del primer moment, que mai no els atorgarà la desitjada llibertat –ni tan sols quan el Soñador-Llibert li ofereix in extremis el "pacte de convivència"– i que, per tant, l'única sortida que els resta és la fugida, també situa la novel·la en el pla simbòlic; es tracta, naturalment, d'una analogia literària de les relacions històriques Catalunya-Espanya i de la negociació del nou Estatut, fallida, com el pacte que ofereix el Llibert, per la intransigència de qui té la paella pel mànec... o de qui sembla tenir-la-hi, és clar.

En definitiva, Cor de brau és una lectura imprescindible per a tothom qui veiem en les curses de braus, i per extensió en els correbous i altres pràctiques anàlogues, un exemple de la crueltat i la vanitat humanes, però, per damunt de tot, per a qui encara duu la bena als ulls. I, abundant en l'altra línia reivindicativa de l'obra, per a tots aquells i aquelles qui vulguem dotar un discurs individual en favor de la sobirania del país d'arguments sòlids, coherents i desvinculats de qualsevol doctrina concreta de partit.

Joan López i Casanoves
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB