spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow Llengua catalana: la fi de la resignació com a programa de futur
Llengua catalana: la fi de la resignació com a programa de futur Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
dijous, 01 abril 2004
Llengua catalanaUn dels reptes més grans que haurà de superar el nou govern de Catalunya en aquesta legislatura és el de la llengua. Especialment Esquerra Republicana. El 7 de gener de 2003 va acabar el període de cinc anys establert per la Llei de Política Lingüística del 1998 per tal que les empreses s’adaptessin a la norma segons la qual la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix, així com les ofertes de serveis dels establiments oberts al públic, han d’estar redactats, almenys, en català. Tot i així, cap empresa contraventora no va ser sancionada l’any 2003. I és que els autors de l’esmentada Llei ja van dir públicament que no tenien la més mínima intenció de fer-la complir. Va ser un greu error, certament. Un error que els ha costat la pèrdua de la Generalitat i que ha afavorit el desacomplexament de tots aquells que s’oposen a la normalització de la llengua catalana. Fixem-nos que cada cop són més nombroses les situacions de conflicte lingüístic i les agressions (de moment, verbals) a catalans que exigeixen ser atesos en la llengua pròpia del país. I és que fins ara la pau lingüística a Catalunya només ha estat possible mentre una de les parts, la catalana, ha acceptat que tenia menys drets, pel sol fet de ser catalana, que l’espanyola. A partir del moment en què això ha començat a canviar, la pau ha mostrat la fragilitat dels elements que la bastien. Cosa que ens diu el que ja sabíem: que tota presa de consciència, ja sigui individual o col·lectiva, aboca, inevitablement, a la confrontació entre la reivindicació d’uns drets i la resistència d’uns privilegis.

La decisió de Josep-Lluís Carod-Rovira de fer que la Direcció General de Política Lingüística passés a dependre de la conselleria en cap, és a dir, sota les seves ordres directes (circumstancialment en poder de la conselleria d’Ensenyament arran de les converses de pau de Carod amb ETA), ja va indicar la voluntat de fer complir la llei en aquesta matèria. De fet, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya ja ha anunciat que sancionarà amb multes d’entre 12.000 i 300.000 euros els mitjans que no emetin un 25% de música cantada en català. Si tenim en compte que França, amb tots els atributs d’un Estat, imposa un percentatge d’un 40% en francès, no ens serà difícil copsar la importància que té per al català l’aplicació de la llei. Haurem d’estar amatents perquè, tot i que és innegable que n’ha augmentat el coneixement, de què li serveix a la llengua ser coneguda pel 97 per cent dels habitants del país si, com informa el Grup Català de Sociolingüística, només un 6 per cent la usa amb desacomplexada normalitat i només un 9 per cent no acostuma a subordinar-se a la llengua dominant?

Aquestes xifres tan baixes són el resultat d’una política que ha estat incapaç de fer del català una llengua insubstituïble a Catalunya, que és el rang, com sabem, que ha de tenir tota llengua en el seu territori natural. Com indica Carme Vila en un estudi per a la Universitat Oberta de Catalunya, “en tots els territoris on el català és llengua pròpia una persona pot viure prou còmodament sense ni tan sols entendre el català”. El balanç, per tant, no pot ser més preocupant: ultrapassat el llindar del segle XXI, la llengua catalana s’ha convertit en una llengua incòmoda, innecessària i, a voltes, irritant. Cosa comprensible, tenint en compte que la llengua catalana no és imprescindible per viure a Catalunya, i una llengua que no és imprescindible desapareix com han desaparegut o s’han atrofiat atributs humans que en una altra època eren vitals. N’hi ha prou de fer un paral·lelisme de caràcter etològic amb la conservació de les espècies per comprendre que una llengua d’ús rudimentari és una llengua abocada a la mort. En terminologia biològica, rudimentari significa: en procés de degradació amb pèrdua de la funció primitiva. Per entendre’ns, un òrgan rudimentari és una romanalla que la selecció natural ja no ajuda a mantenir. Rudimentari és, per exemple, l’apèndix dels humans. Doncs bé, l’ús rudimentari de la llengua catalana hauria d’amoïnar-nos seriosament, perquè només gaudint de la condició d’espècie protegida aconseguirem que sobrevisqui a la voracitat dels seus enemics.

El llenguatge i l’escriptura són dues creacions sense les quals es fa difícil imaginar la nostra evolució cultural. El primer ens ha permès explicar fets, argumentar idees o donar ordres sense necessitat d’haver de recórrer a la demostraPage 2 ció, com fan els animals. La segona ha modificat la nostra manera de transmetre dipositant en arxius i biblioteques tot el saber i l’experiència aconseguits. Res d’això no hauria estat possible sense la nostra capacitat d’adaptació a l’adversitat. Malauradament, no sembla que aquest sigui el cas de la llengua catalana. El seu hàbitat natural, els Països Catalans, és avui un territori hostil dominat per una altra llengua, l’espanyola, els atributs polítics, socials i militars de la qual amenacen obertament no ja la seva normalitat sinó la seva supervivència. Les agressions que feliçment ha superat en altres contextos històrics són un joc d’infants comparades amb els reptes que ara l’assetgen. El progrés tecnològic avança molt més ràpidament que la intel·ligència, i dins d’aquest avenç l’espai per a la diversitat serà cada cop més petit. Tendim al pensament únic, a una consciència única, a un món interconnectat que sentirà, pensarà i s’expressarà en xarxa. Tendim, en definitiva, a l’extinció de les diferències. És un futur inquietant, no hi ha dubte, però encara pot ser-ho més el procés per arribar-hi. Em refereixo a la possibilitat que es desfermi entre els poderosos una lluita sagnant per imposar el seu model de sentiment, de pensament, de consciència i de llengua. N’hi ha prou de donar un cop d’ull a la història per veure que tots els canvis socials importants del nostre planeta han tingut un cost elevat en vides humanes.

En aquest sentit, la història d’Espanya resulta altament preocupant perquè, a diferència de la nostra, la seva no és una història basada en el pacte i en el respecte a la diferència sinó en la terra cremada i en els fets consumats. Una història feta de victòries armades, no pas d’aliances entenimentades. Espanya només ha vençut, mai no ha convençut. Talment com si es tractés d’un comportament instintiu predeterminat, és a dir, un factor innat de la seva conducta, continua reafirmant-se per mitjà de l’anihilació de la diferència. El seu complex d’inferioritat és tan elevat –si és que la inferioritat pot ser elevada–, que la diferència l’ofèn. “Ens tenen por”, deia Màrius Sampere en un magnífic article a l’Avui, “una por patològica, potser ancestral”. I tenia raó. Sembla una por filogenètica, irrefrenable, davant la més mínima manifestació de catalanitat. Mani qui mani a Madrid –caldria que els catalans ho interioritzéssim–, el conflicte entre Catalunya i Espanya persistirà perquè la segona no pot admetre l’existència diferenciada de la primera. D’aquí la virulència del seu comportament, d’aquí l’agressivitat amb què reacciona contra tot allò que interpreta com un qüestionament de la seva autoritat. I aquest és el problema, que no té més autoritat que la que ella mateixa s’atribueix. Per això reacciona amb malignitat quan veu amenaçada aquesta falsa autoritat, ja sigui com a resultat d’unes eleccions o d’un hipotètic referèndum en un dels territoris que vol eternament subordinats. No cal dir que això complica molt la via del diàleg, perquè Espanya no considera una agressió els seus atacs legislatius a Catalunya sinó una reacció merament defensiva. N’hi ha prou de posar-se en la seva pell per entendre-ho. No poden admetre l’existència de la nació catalana perquè això suposaria admetre, indefectiblement, la inexistència de l’Espanya que els seus llibres d’història s’esmercen a consagrar. És ben senzill: el reconeixement d’una realitat impossibilita l’existència de l’altra. Això explica perquè Espanya viu com una amenaça tota demanda catalana d’autorepresentació, ni que sigui simbòlica –veu pròpia i oficialitat de la llengua a la Unió Europea, seleccions nacionals, relacions internacionals...–, perquè els símbols tenen un gran poder de cohesió i una Catalunya coneguda arreu del món pel seu nom autèntic esdevindria una Catalunya altament cohesionada i pràcticament imbatible.

És trist que un poble negui a un altre el dret a representar-se a si mateix, però així és Espanya: un país acomplexat que respon fil per randa als dictats més primaris de la naturalesa: submís amb els poderosos i despòtic amb els febles. La guerra de l’Iraq i l’afer de Perejil ens han ofert un exemple ben il·lustratiu de l’actitud espanyola en ambdós sentits.

“I què podem fer, si nosaltres també som febles?”, pensarà algú. “Doncs no, no som febles. Catalunya no és feble, Catalunya creu que és feble. És molt diferent. És la falta de confiança en les nostres possibilitats el que ens fa febles. I això val igual per a les persones que per als pobles. Catalunya ha tingut la mala sort de tenir com a veïns dos pobles que han rivalitzat en el seu intent d’esborrar-la del mapa, però, tot i així, encara existeix. Existeix Catalunya i existeix la seva llengua. N’hauríem d’estar orgullosos. Si ho tinguéssim present més sovint, l’actitud submisa que hem mantingut aquests darrers anys davant la prepotència espanyola es transformaria en una fermesa tan irreductible com seductora.

Llengua Nacional , núm. 46, 2n trimestre 2004
normalitzacio.cat , 1/4/2004
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB