spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow La independència és a les nostres mans
La independència és a les nostres mans Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 16 juliol 2006
Pi de les Tres BranquesDiscurs al Pi de les Tres Branques, 16 de juliol de 2006:

S'acosten temps millors, no en tingueu cap dubte. Ja sé que després de la humiliant retallada que ha experimentat el nou Estatut, parlar de bons temps sembla gairebé un estirabot. El Parlament de Catalunya, certament, ha estat humiliat, i quan un Parlament és humiliat ho és també el poble que representa. Però, de vegades, hi ha moments a la vida en què cal fer un pas enrere per després poder-ne fer dos endavant. El nou Estatut, contràriament a allò que ens diuen els altaveus oficials, no és un pas endavant, és un pas enrere. I ho és per moltes raons. Us en diré algunes:

És un pas enrere perquè la majoria dels catalans que l'han votat no han tingut oportunitat de saber què votaven.

És un pas enrere perquè mai, al llarg de la seva història, Catalunya no havia estat víctima d'una tan gegantina i mediàtica rentada de cervell. Mai el poble català no havia estat tan descaradament coaccionat a votar d'acord amb les ordres dels seus governants i mai no s'havia satanitzat tan ferotgement la dissidència. Que difícil que ho hauria tingut el "sí" sense la inestimable col·laboració del Partit Popular, que amb el seu "no" ha pretés fer-nos creure que aquest Estatut és gairebé una declaració d'independència.

És un pas enrere perquè, quan el poble català comenci a veure les mancances d'aquest Estatut, Espanya li recordarà que va ser ell mateix qui es va posar la corda al coll. O no és posar-se la corda al coll el fet de condemnar els joves que avui tenen 30 anys a reivindicar l'any 2036, quan en tinguin 60, l'Estatut del passat 30 de setembre, que, ves per on, és justament el que ara mateix ja hauria de ser una realitat? I això sense comptar que encara queden 60 competències per transferir de l'Estatut del 1979. És que no ens adonem de l'ensarronada?

És un pas enrere, en definitiva, perquè per a una nació amb clara consciència de ser-ho, el text aprovat al Congrés espanyol, no tan sols no satisfà les necessitats de Catalunya, sinó que és humiliant i ofensiu des d'un punt de vista nacional.

Tot i això, però, dic que s'acosten bons temps, perquè com més es tiba la corda més augmenten les probabilitats que es trenqui. El gran avantatge d'aquest pas enrere, per tant, és que, quan es descobreixi l'engany –i això passarà en el termini d'un parell d'anys–, la seva conseqüència més immediata serà l'efecte despertador. El mateix efecte despertador que va tenir el govern de José María Aznar per a l'independentisme català. Vull dir amb això, que és en l'adversitat quan els catalans recuperem l'esperit indòmit que ens va caracteritzar en altres temps; és en l'adversitat quan oblidem les nostres diferències i ens unim com el que som: un sol poble que lluita en defensa del més elemental dels drets humans: el dret de decidir.

Parlament de CatalunyaÉs inadmissible que, si som una nació amb mil anys d'història i amb el Parlament més antic d'Europa, el nostre Parlament estigui subordinat a la voluntat d'una altra nació i d'un altre Parlament. Només aquells que no es veuen amb cor de decidir per ells mateixos permeten que un altre ho faci per ells. No ens hem de comportar com si fóssim predeterministes i creguéssim que la nostra subordinació és eterna i està escrita en els estels. Ens van subordinar per la força, és cert. És més, ho van fer per la força, perquè no tenien la força de la raó. Però transcorreguts gairebé tres segles d'aquella desfeta, ja no tenim cap excusa per justificar la nostra passivitat. O som un poble infantívol, és a dir, un poble que no creu en ell mateix ni en les seves pròpies forces ni en els seus valors i que delega les seves responsabilitats en un altre poble, o som un poble adult, i, per tant, no admetem cap altre estatus jurídic per al nostre país que no sigui el d'un Estat lliure, independent i plenament sobirà.

"I quines són les claus per arribar-hi?", ens preguntarem. Com es passa de ser una regió d'Espanya a ser un Estat europeu? Doncs és molt fàcil. És tan fàcil, que quan arribi el moment ens semblarà mentida haver viscut tres segles encadenats a un Estat que s'ha reafirmat per mitjà de la nostra subordinació. Per començar, Espanya és un Estat feble, molt feble. Fixeu-vos que nosaltres som les últimes colònies que li queden. Totes les altres, quan han pres consciència dels seus drets, han seguit el camí natural de la vida, que és el camí de l'emancipació. Es pot saber a què esperem nosaltres, per seguir el mateix camí?

És per totes aquestes coses que jo, avui, aquí, en aquest lloc emblemàtic i ple de simbolisme, com és el Pi de les Tres Branques, us vull fer dues propostes. Són dues propostes que em semblen requisits ineludibles si volem culminar aquest procés de recuperació de la sobirania que ens va ser arrabassada per la força de les armes.

Discurs al Pi de les Tres Branques, 16/7/2006

En primer lloc, cal que estiguem units. Cal tancar definitivament la divisió de l'independentisme català. Hem de ser prou valents i intel·ligents per superar les diferències que en aquests moments separen a totes les forces independentistes i unir-nos en un únic objectiu. Estic parlant de la defensa d'una causa justa i noble que és molt més important que tots nosaltres. Aquesta causa té un nom: Països Catalans.

Temps hi haurà, quan el nostre poble sigui lliure, de situar-nos cadascun en el color polític que ens pertoca. Però aquest moment encara no ha arribat. Encara no és l'hora de comportar-se com si fóssim lliures, perquè no en som, de lliures. I mai no ho serem si, com us deia, no som capaços d'aparcar les nostres diferències internes i mantenir-nos units. I si no sabem com fer-ho, si ens cal imaginació, mirem que fan el Partit Popular i el Partit Socialista. Limitem-nos a imitar els espanyols: n'hi ha de dretes i n'hi ha d'esquerres, però per damunt de tot són espanyols. Com es pot ser independentista català i considerar la llibertat nacional un tema secundari? Cap home ni cap dona no és lliure si no ho és també el seu país. Aquesta, per tant, és la primera proposta, una proposta que es diu unitat, la unitat de totes les forces independentistes catalanes.

La segona és diu internacionalització. Hem d'internacionalitzar el conflicte. Prou de manifestacions a Barcelona, a Palma, a València o a Perpinyà. I prou, naturalment, de manifestacions a Madrid. D'ara endavant les manifestacions del poble català s'han de fer a Brussel·les. No és Brussel·les la capital de la Unió Europea? I no és la nació catalana una nació d'Europa? Doncs aleshores què hi anem a fer a Madrid? Si no som espanyols, per què fem manifestacions a Madrid? Mentre ens manifestem a casa nostra o a Espanya, el nostre conflicte sempre serà vist per la resta del món com un conflicte intern de l'Estat espanyol. Només viatjant al cor de la Unió Europea i manifestant-nos davant del seu Parlament –que també és el nostre- aconseguirem que l'anomenat problema català deixi de ser un problema domèstic i passi a ser un problema europeu. És a dir, un problema internacional. I no tinguem cap dubte que això és l'últim que vol Espanya, la internacionalització del notre conflicte. No ho vol el Partit Popular i no ho vol el Partit Socialista. De fet, li tenen pànic. Per això mantenen hermèticament tancades totes les portes que ens podrien projectar arreu del món amb el nostre nom: ja sigui a la Unió Europea, a la Unesco, en els fòrums internacionals o a través de les seleccions nacionals. Espanya no vol que el món sàpiga de la nostra existència, no ho ha volgut mai. Per tant, atès que és això el que li fa més mal, és just en aquest punt que hem de concentrar totes les nostres energies. D'ara endavant, les nostres reivindicacions les hem de fer a Brussel·les. És allà on deixarem de ser invisibles, és allà on, els agradi o no els agradi, vulguin o no vulguin, ens hauran d'escoltar. És a Brussel·les on tindrem els altaveus i la projecció internacional que la nostra causa necessita.

MontenegroFa un any, només un any, ningú no sabia que Montenegro seria un Estat independent. No ho sabia el món i no ho sabien ni els mate¡xos montenegrins. I mireu-lo avui. Avui Montenegro és un Estat de ple dret al cor d'Europa. I el mateix passarà als Països Catalans: a mesura que ens hi acostem, quan se n'albiri la possibilitat, no en tingueu cap dubte, sortiran independentistes de sota les pedres. I per tal que aquesta realitat s'esdevingui només hem de tenir present una cosa, una única cosa: la independència no és un privilegi, la independència és un dret.
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB