spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Entrevistes arrow "Des de fa tres segles, Espanya sempre ha ensarronat els catalans. Sempre."
"Des de fa tres segles, Espanya sempre ha ensarronat els catalans. Sempre." Imprimeix Correu-e
Entrevista a Víctor Alexandre
per Pàtria   
dilluns, 25 setembre 2006
Des que va sortir el teu llibre Jo no sóc espanyol, l’any 1999, han passat moltes coses. Estem millor o pitjor en el sentit nacional?
Estem millor, perquè aquest llibre, com diu la Núria Cadenes, marca un abans i un després. La verbalització de la frase "Jo no sóc espanyol" va suposar, a més d'un gran desacomplexament, la fi de la por a dir en veu alta allò que tanta gent sentia. Va ser com si ens haguéssim fet adults de cop. Ara sembla més normal, però en aquell moment va ser com si, finalment, haguéssim estat capaços de trencar l'himen de la por. Va ser un esclat d’aire pur. Des d’aleshores, l'ascens de l'independentisme ha estat una constant. De fet, aquest ascens és la causa per la qual ha passat tot el que ha passat des de les eleccions catalanes del 2004 fins ara. El resultat d'aquelles eleccions va treure de polleguera el regionalisme català i l'espanyolisme, perquè, si una cosa tenen en comú, és que tots dos viuen de la subordinació de Catalunya a Espanya.

Has guanyat el I Premi d’Assaig Francesc Ferrer i Gironès amb el teu llibre La paraula contra el mur. Ens pots fer una petita pinzellada del contingut d’aquesta obra?
La paraula contra el mur"La paraula contra el mur" és una metàfora de la relació entre Catalunya i Espanya. La paraula catalana que s'estavella des de fa segles contra el mur espanyol. Ha arribat el moment d’aturar aquesta despesa inútil d’energia i abandonar la presó. Tots aquests intents sociovergents de trobar l’encaix de Catalunya a Espanya són profundament malatissos. És molt insà, a més de molt poc intel·ligent, muntar exposicions itinerants per explicar Catalunya als espanyols. Això no ho fa cap poble al món, per la senzilla raó que l'amor no es pidola. No hi ha res més patètic que veure algú demanant ser estimat. El missatge del llibre està en el subtítol: "La independència no és un privilegi". El llibre dóna les claus per no perdre més el temps, ja que si la llibertat es troba a l'altra banda del mur, el més intel·ligent és saltar-lo. El llibre és un diàleg amb un espanyol a través del qual vull donar arguments per rebatre tots els tòpics amb què es pretén lligar-nos a Espanya fins a la fi del món. Vull que sigui útil als catalans en les situacions amb amics o coneguts sempre que es planteja aquest tema. No hem de barallar-nos, hem d'argumentar.

Recentment s’han viscut processos de reformes estatutàries a algunes parts dels Països Catalans. Quina és la teva valoració?
Molt negativa. El poble català ha estat víctima d'un frau històric. L’Estatut valencià és profundament espanyolitzador i el del Principat és una estafa, un insult a la nostra intel·ligència. Contràriament al que s'ha dit, no tan sols no suposa cap avenç en termes nacionals sinó que és un pas enrere. A persones com Artur Mas, Pasqual Maragall, Duran i Lleida i Joan Saura se les hauria de seure davant d'un tribunal de justícia per mentir a tot un poble a canvi de satisfer les seves ànsies de poder. No són polítics, són el retrat més descarnat de l'ambició. Per sort, el temps acaba posant cadascú al seu lloc i Catalunya, a més de l'ofec econòmic que patirem, veurà les gegantines dimensions de l’ensarronada de què ha estat objecte.

Sabem que al procés de reforma estatutària del Principat de Catalunya t'has implicat activament pel NO, participant fins i tot en tertúlies televisives. Què hem fet malament els independentistes en aquest aspecte? Hem de fer autocrítica?
Sí, és clar que hi ha coses que no s’han fet bé. La ingenuïtat d’Esquerra Republicana davant el PSOE, i més concretament davant Zapatero, ha estat llastimosa. Des de fa tres segles, Espanya sempre ha ensarronat els catalans. Sempre. Madrid sempre s'ha comportat com ho feia el govern de Washington amb el poble indi i no ha complert mai cap ni un dels seus pactes, entre altres coses perquè el qui té la paella pel mànec no té cap interès a pactar res. És el feble el qui ho vol. Confiar en Zapatero, per tant, ha estat un error. No es pot confiar en algú només perquè somriu o ens dóna copets a l’esquena i ens cau més simpàtic que José María Aznar. Jo convido els catalans que escoltin amb atenció els discursos de Zapatero o les seves respostes en les entrevistes. És la buidor més absoluta. És el paradigma de l'home que parla sense dir res. Rodríguez Zapatero és un gran farsant.

Des del catalanisme sempre hi ha hagut una certa tendència a voler anar a fer pedagogia a Madrid. Veient la retallada de l’Estatut que ha portat a terme Zapatero, un president que en teoria havia de ser menys contrari als nostres interessos, creus que ens podem refiar d’aquesta tàctica?
La meva resposta anterior ja contesta aquesta pregunta. Zapatero és un nacionalista espanyol. L'únic que el diferencia d'Aznar són les formes. En el fons, tots dos estan d’acord amb els plantejaments de Franco: "España es una unidad de destino en lo universal". Cal recordar que els atacs que Catalunya va rebre a Fresno i a Roma en contra de les seleccions nacionals s'han produït sota el govern de Zapatero, no pas sota el d’Aznar.

Com a periodista com veus la situació dels mitjans de comunicació a Catalunya?
CensuraNo hi ha llibertat d'expressió. Hi ha una censura ferotge, una censura que es diu "opinió políticament correcta". Aquesta és la censura moderna, que és la més perversa de totes les censures perquè no està escrita enlloc. El 99% dels mitjans audiovisuals importants de Catalunya estan en mans del PSC. És una autèntica dictadura. Les veus independentistes estan satanitzades i excloses de l’espai comunicacional. El cas de TV3 i Catalunya Ràdio és realment escandalós. I els pocs noms que tenen una columneta en algun diari no estan contractats com a firmes sinó com a quotes per tal de guardar les aparences.

Has presentat un programa sobre cinema a TVE-Catalunya. Des d’aquesta perspectiva com veus la problemàtica del cinema en català? I en quina situació veus el cinema en català fet a Catalunya?
El cinema català senzillament no existeix. Hi ha alguns directors com ara Joel Joan, Francesc Bellmunt o Ventura Pons, que, a base de nedar a contracorrent, fan alguna cosa, però l'espanyolització del cinema que es fa a Catalunya és absoluta. Els cineastes catalans són tan provincians que es pensen que rodant en espanyol seran més universals. Fan pena. Són els mateixos cineastes que els cau la bava veient pel·lícules sueques, daneses o noruegues. Els encanta sentir les interpretacions dels actors nòrdics i la sonoritat de les seves llengües, però, en canvi, els horroritza que els intèrprets de les seves pel·lícules parlin català. "Català? Què és això? Uix, quina cosa més provinciana! Cal parlar espanyol. Així ho entén tothom". És patètic. Hi ha directors que arriben fins i tot a ocultar que l'acció passa a Catalunya per tal d'universalitzar el tema. Pobrets, sort que els cineastes de la resta del món no han fet el mateix. Només tindríem referents nord-americans. I si els nòrdics rodessin en anglès, quin sentit tindrien les seves llengües i la seva cultura? Catalunya està dominada per gent molt pobra d’esperit.

Tenim entès que t'has implicat força en el cas de l’Èric Bertran, el noi de Lloret que va ser obligat a declarar a l’Audiència Nacional per demanar etiquetatge en català, arribant a escriure el pròleg del seu llibre. Aquest estiu s’han produït dos casos similars al de l'Èric. Què creus que busca l’Estat Espanyol portant a terme aquest tipus d’accions contra joves que no li suposen cap perill?
El que busca l’Estat és que els casos no es multipliquin. La seva intenció és espantar-nos per mitjà de coaccions i amenaces. Ja veus: algú demana poder viure en català a Catalunya i li apliquen la llei antiterrorista. En certa manera, és el mateix cas d’en Jesús Artiola, de les CUP. El van amenaçar de tancar-lo a la presó per haver dit que el rei d’Espanya havia mentit quan va afirmar que l'espanyol no havia estat mai llengua d’imposició. I els cas dels dos independentistes de Figueres i de Sant Sadurní d'Anoia acusats de terroristes és fruit del mateix. La part bona d’això és que Espanya està molt espantada, està neguitosa perquè veu com l'independentisme està creixent i no sap com aturar-lo. Per això el criminalitza.  

Podem considerar l'Estat espanyol i l'Estat francès com estats democràtics al 100%?
No, en absolut. Espanya i França són democràcies totalitàries.

Com veus la situació actual de l’independentisme? Creus que anem pel bon camí o sovint es pensa massa en les sigles i poc en els interessos del país?
La divisió interna és el principal enemic de l'independentisme català. Tothom parla malament de tothom, i tothom es creu més català que l'altre. Com a estratègia és un suïcidi. Jo, si fos espanyol, estaria encantat veient com s’atonyinen entre ells els meus adversaris. És meravellós. A mi no em semblen malament aquestes batusses, però no pas abans de la independència. Ens equivoquem de tempo. El problema és que no ens adonem que Catalunya és molt més important que les nostres diferències. No ens adonem que Catalunya mai no serà lliure si no estem units. En això hem d'imitar els espanyols i els francesos. No hem de deixar que ens governin les emocions, cal utilitzar el cervell.

Què penses quan veus catalans com Borrell, Piqué, Vidal-Quadras, Maragall, Boadella... que senten un odi tan gran cap a la pròpia identitat?
Penso que són quadres clínics d'autoodi dignes d’estudi. Són persones amb greus problemes psicològics. Atès que en vida no ho faran, quan morin haurien de donar el seu cervell a la ciència.

Per acabar: Guanyarem?
Guanyarem perquè hi ha un augment de la consciència nacional, però seria infantil pensar que rebrem alguna ajuda externa. No n'hi haurà cap, d’ajuda. La independència arribarà quan comprenguem que és un dret, i que, justament perquè és un dret, ningú no ens la pot concedir ni ningú no ens la pot negar. Serem lliures quan comprenguem que cap poble no té dret a decidir per nosaltres. Al final, tot es resumeix en una paraula: dignitat.

Pàtria , núm. 4, 11/9/2006
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB