spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Submissió lingüística, submissió nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 03 novembre 2012
Català a la cartaCada cop són més els catalans que s'adonen que Franco no és mort. El 1975 només va ser l'any en què la seva figura es va diversificar en milers de rostres que molt abans ja havien decidit que el franquisme podia tenir llarga vida si era prou intel·ligent per adaptar-se als nous temps. Només calia moderar les formes, fer-hi alguns retocs i dir-ne democràcia. Si abans hi havia un règim totalitari ara hi hauria una democràcia totalitària. I governar una democràcia totalitària és molt millor que governar una dictadura, ja que permet fer i desfer maquillant sibil·linament l'absolutisme. És a dir, que allò que el franquisme no va poder destruir, ja fos per ineptitud, per la intensitat dels focus amb què podia ser observat o pels anticossos que generava tot activant consciències, ho intenta destruir ara amb instruments d'aparença democràtica. Aquest és el cas del genocidi lingüístic que el Partit Popular està portant a terme a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent, per exemple. Al Principat, és clar, hi troba més resistència. Per això ataca la immersió a les escoles des del Govern espanyol.

I això, per què? Doncs perquè hi ha un pla espanyol d'extermini de la llengua catalana, i tots els atacs que estem vivint formen part d'aquest pla. Saben que la llengua catalana és la demostració més irrefutable que els catalans no som espanyols ni francesos -que és el que fa segles que intenten fer-nos creure amb rentades de cervell- i volen exterminar-la convençuts que amb la seva desaparició desapareixerà també la identitat nacional de Catalunya. Ens trobem, per tant, al caire d'un penya-segat i només tenim dues opcions, o deixar-nos-hi caure o plantar cara i lluitar dignament. I en aquest sentit, el llibre Català a la carta. Tria la teva aventura lingüística (Setzevents, 2012), de David Vila, és una eina utilíssima per a reflexionar sobre el nostre grau d'implicació en la defensa de la llengua i per actuar amb assertivitat en totes aquelles situacions quotidianes -no sempre malintencionades, sovint només per inèrcia- en què la llengua catalana resta invisibilitzada.

Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València, adverteix en el pròleg del llibre que "una de les armes més potents del poder és la d'uniformar el marc a través del qual tothom ens mirem la realitat", i David Vila ho explicita així: "La història de la humanitat és també la història de la vulneració constant dels drets individuals i col·lectius. I els drets lingüístics, expressió genuïna dels pobles, no n'han estat una excepció. Com s'entén, sinó, que el 50% de la població mundial s'expressi habitualment en alguna de les deu llengües més parlades, mentre l'altre 50% empra les 6.000 llengües restants?". M'encanta aquest raonament de Vila, perquè, en molt poc espai, obre els ulls del lector i el fa corresponsable del futur de la llengua. Li diu que el projecte d'extermini del català només pot reeixir si ell se'n desentén. És a dir, cada cop que practica la submissió i el substitueix per l'espanyol.

El llibre, per altra banda, s'adreça indistintament a persones conscienciades i a persones que pateixen a l'hora de mantenir-se en català en un diàleg amb un hispanoparlant. Vegem-ne alguns exemples:
"Els parlants de les llengües minorades s'han avesat, durant anys, a renunciar a la seva llengua en qualsevol situació: algú que s'expressa en la llengua dominant, un desconegut, una persona estrangera... En lloc de preguntar-li si parla la llengua minorada o si, com a mínim, l'entén, el gest inconscient és adreçar-s'hi en la dominant. És el que es coneix tècnicament com a submissió lingüística o, dit d'una manera menys contundent, timidesa lingüística: canviar a la llengua de l'interlocutor en situacions que no és necessari. [...] Per què [els nouvinguts] aprenen normalment espanyol i no pas català? Doncs perquè l'espanyol és la llengua que perceben com a útil, necessària i, fins i tot, única del país, tot plegat degut a l'ocultació que fan els catalans de la llengua pròpia. [...] Si aprenem a fer un ús constant, fidel i còmode del català, la percepció que se'n tindrà socialment s'enfortirà i ningú no dubtarà de la necessitat de parlar-lo. Les coses útils sumen adeptes."
David Vila aborda en el llibre diversos àmbits que afecten la llengua catalana, com ara la submissió, el darwinisme lingüístic, el doblatge cinematogràfic, la immigració, la cohesió social o la dada empírica que diu que els únics pobles que han aconseguit normalitzar les seves llengües han necessitat primer assolir la seva independència política. També encoratja el lector, de manera didàctica, a usar el català amb naturalitat i sense prejutjar la competitivitat de l'interlocutor, independentment de l'accent o del color de pell que tingui, i li recorda que la immersió lingüística "és un dels pilars fonamentals de la normalització del català. I si no fixeu-vos com en retrocedeix a la resta dels Països Catalans, on no hi ha aquest model educatiu."

El tema més important de tots, però, si més no des del meu punt de vista, és el de l'esquarterament de la llengua: valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, aragonès oriental, llemosí, xapurriau... L'esquarterament és el punt més important de l'operació espanyola d'extermini de la llengua catalana, perquè resulta molt més efectiu que no pas la prohibició franquista de parlar-la. A més, esquarterant la llengua, esquarteren també el mercat català, un mercat potencial de catorze milions de persones. Això fa, com diu el llibre, que "el mercat de la llengua minorada sigui inviable a nivell econòmic i, per tant, es força els parlants a integrar-se en el mercat de la llengua imposada o dominant."

La pregunta més inquietant de tot plegat, i que Vila es formula en les pàgines finals, és aquesta: "Com s'entén que nois i noies que han estat escolaritzats aquí, en un model teòricament d'immersió lingüística, siguin incapaços de mantenir activament una conversa en català amb una mínima fluïdesa?" La resposta es troba dintre nostre. Si de debò volem salvar el català, hem de deixar de menystenir-lo i d'invisibilitzar-lo. Hem de fer-lo útil i necessari per viure al país. Tan útil i necessari com ho és l'espanyol per a viure a Espanya o l'alemany per a viure a Alemanya. Un llibre per reflexionar.

Lletres , núm. 55, tardor 2012
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB