spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow El declivi del regionalisme català
El declivi del regionalisme català Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 14 març 2004
El declive del regionalismo catalánAls Països Catalans hi ha gent que es fa sovint aquestes preguntes: "Com és possible que siguem l'única comunitat lingüística d'Europa amb més de set milions de parlants que no ha estat capaç de constituir-se en nació independent? Com és possible que després de tres segles de submissió a un altre país no haguem desenvolupat un moviment d'emancipació nacional?". Si ho pensem bé, la sola formulació d'aquestes preguntes ja ens hauria d'avergonyir. Per a impedir-ho, però, per a evitar enfrontar-nos amb les nostres pròpies contradiccions, Convergència i Unió va el·laborar, quan governava, una resposta tranquil·litzadora: "Som els que estem millor dels que estan pitjor." Volia dir: "Som la nació sense Estat més important d'Europa, som la nació sense Estat millor situada geogràficament, som la nació sense Estat amb la llengua més parlada..." Amb frases com aquestes, CiU ha adormit Catalunya per espai d'un quart de segle. I així hauríem arribat al 2030 si el 16 de novembre de 2003 la societat catalana no s'hagués despertat restant-li deu escons i propiciant l'ascens espectacular d'Esquerra Republicana.

L'error de CiU ha estat pensar que la somnolència de Catalunya era tan vitalícia com la seva estada a la Generalitat. Mai no li va passar pel cap que ningú no dorm eternament llevat que sigui mort, ni que el franquisme es reencarnaria en forma de partit polític. Per això encara no ha comprès que la seva marginalitat d'avui prové de la seva prepotència d'ahir, la mateixa prepotència que la va portar a subestimar dues capacitats: la capacitat del franquisme per posar la democràcia al servei dels seus objectius, i la capacitat de Catalunya per prendre consciència dels seus drets nacionals.

Sortosament, la història és un procès dinàmic. Hi ha tota una generació de catalans que no havia conegut cap altre president que Jordi Pujol fins a l'arribada de Pasqual Maragall. Per a aquests joves -i per a una bona part dels seus pares i avis- les paraules "president" i "Pujol" han estat sinònims durant gairebé 25 anys. De sobte, però, Pujol s'esvaeix i aquests 25 anys es transformen en un somni que ja només reviurà a les hemeroteques i als llibres d'història. Algunes persones grans això ho troben trist, els més joves ho troben lògic. Així és com Pujol, un home que va confondre el país amb ell mateix, ha deixat de ser omnipresent per convertir-se en un record. De fet, la seva decadència és la decadència de Convergència i Unió. Podria haver marxat amb un cop d'efecte, aconseguint quelcom important per a Catalunya, però ho ha fet per la porta de servei i després d'haver estat durant vuit anys l'estora on el Partit Popular es netejava les sabates. Catalunya no li ho ha perdonat, i encara li perdonarà menys que sigui precisament el nacionalisme espanyol el qui més l'enyori.

Amb Pujol, per altra banda, no és possible establir un paral·lelisme entre els trens i la història, perquè ell ha estat tren i via morta alhora. El seu mèrit ha estat reduir la velocitat al màxim imprescindible per poder mantenir la sensació de moviment. Així, convençuts que avançàvem vers els grans horitzons, els catalans hem trigat un quart de segle en arribar enlloc. Aquesta és la raó per la qual avui hi ha un partit independentista al govern català amb opcions -si no passa res- d'exercir en solitari a partir del 2007, perquè és l'única força política que garanteix un ample de via europeu. S'entén, per tant, el nerviosisme del nacionalisme espanyol i el nerviosisme del regionalisme català. El primer, per boca de Mariano Rajoy, apel·la al "vot dels espanyols" per a frenar l'"amenaça" d'Esquerra Republicana; el segon, per boca de Josep Antoni Duran i Lleida, denigra Carod-Rovira per expulsar-lo de la política. Ambdós, Rajoy i Duran i Lleida, persegueixen el mateix: un laboriós poble català subordinat al poder de Madrid i orgullós d'oferir a Espanya el vermell de la barretina i el groc de la crema catalana.

De tota manera, per fer-nos una idea del grau d'espanyolització a que ha arribat la resta de partits polítics catalans, n'hi ha prou d’observar la seva reacció arran de la trobada de Carod amb ETA. Cap d'ells no ha estat impermeable a l'opinió espanyola. Cosa que és una llàstima, perquè poques vegades tindran una oportunitat tan diàfana -sobretot CiU- de demostrar que diuen la veritat quan parlen de "nació catalana". I és que en la vida dels pobles passa exactament el mateix que en la vida de les persones: així com esperem que, arribat el dia, aquells que asseguran ser amics nostres demostrin que ho són, també hom espera una actuació conseqüent dels pobles que s'autodefineixen com a nació. Per això, la satanització política i el linxament moral a que s'ha vist sotmès Carod-Rovira, per part dels seus mateixos compatriotes, demostra no només l'ànima d'esclaus que aquests allotgen dintre seu, sinó la raó per la qual Catalunya no és encara una nació independent.

Les coses estan canviant, però. Carod-Rovira va dir no fa gaire que el rellotge de la independència ha iniciat el compte enrere, i té raó. A partir d'ara ja res no serà com abans. Ni a Catalunya ni al País Basc, l'únic país, per cert, que ha donat suport a l'acció de Carod. No ho serà perquè el futur d'un país resideix en la seva gent jove, i els joves catalans, molts dels quals no tenen encara edat de votar, no admeten per a Catalunya cap altra forma d'articulació política que no sigui la d'un Estat plenament sobirà integrat a la Unió Europea. Convergència i Unió es nega a admetre-ho, i aquesta és justament la causa del seu declivi: no assabentar-se que el regionalisme no s’està esllanguint per raons cojunturals, sinó biològiques. Sempre va pensar que res no afavoriria tant l'immobilisme com l'autocomplaença, i ara descobreix amb amargor que la seva vida depèn únicament d'una majoria relativa del PP al Congrés espanyol.

Berria , 14/3/2004 (èuscar)
Nabarralde , 15/3/2004 (espanyol)
victoralexandre.cat, 15/3/2004 (català)
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB