spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow 'Llencapasu', nom de l'espanyol a Catalunya
'Llencapasu', nom de l'espanyol a Catalunya Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 23 maig 2013
LAPAOHi ha una qüestió, relativa al secular intent espanyol d'anorreament de la llengua catalana, sobre la qual he insistit en diverses ocasions i que resumeixo amb aquestes paraules: no ataquen la llengua, ataquen la nació. Vull dir que dedicar temps i esforços a lamentar-nos-en i a mirar de tapar vies d'aigua suposa una despesa inútil d'energia que no ens podem permetre. Sobretot perquè les eines que tenim són les que són, i si posem el focus en un punt concret de l'escenari, en deixem la resta a les fosques, amb la qual cosa no veiem un bou a tres passes. Durant molt de temps, fruit de la desconfiança en les nostres pròpies forces, ens hem centrat únicament en la llengua. I ho hem fet per no haver d'afrontar l'autèntica naturalesa del conflicte, que és política, i veure'ns obligats a actuar en conseqüència i tenir un Estat. Ara, però, gràcies a l'evolució de la nostra societat, aquesta praxi ja és obsoleta i no té cap sentit mantenir-la. A més, seria un suïcidi.

Les legislacions contra el català adoptades pels governs del País Valencià, de les Illes i de la Franja de Ponent -governs ultranacionalistes espanyols, evidentment– no són de naturalesa lingüística. En absolut. Ho semblen, és clar, però no ho són. La llengua catalana no els amoïna gens perquè saben que és una llengua captiva, una llengua sense Estat –només cal veure la indolència del govern d'Andorra en aquest tema–, i una llengua que els mateixos parlants invisibilitzem. La llengua catalana, en definitiva, els fa pessigolles, i ho demostren amb les seves legislacions. Ras i curt: ells van amb tancs i nosaltres anem amb pistoletes d'aigua.

Hom podrà dir que les mesures contra la unitat de la llengua catalana, anomenant-la de diverses maneres per esquarterar-la, són la riota de la comunitat científica. I és cert. Però les mesures hi són i s'erigeixen en la legalitat vigent, una legalitat espanyola catalanofòbica destinada a residualitzar la nostra llengua i a restar-li pes específic per mitjà de la reducció de parlants. Així, si el català canvia de nom oficial segons els llocs on es parla, és obvi que el nombre de catalanoparlants esdevé testimonial. A l'espanyol i a l'anglès els passaria el mateix si les excolònies espanyoles i britàniques decidissin rebatejar la llengua que parlen. Només que l'Argentina ho provés, posem per cas, Espanya s'enfilaria fins al capdamunt i els crits histèrics del seu despit se sentirien a tot arreu.

La sort d'Espanya, en aquesta matèria, és que és difícil trobar governs internacionals tan esperpèntics com el seu disposats a posar-se en ridícul d'una manera tan espectacular i a evidenciar un odi tan primari contra una col·lectivitat. Espanya és la "cerrazón" per naturalesa, i la "cerrazón" és al·lèrgica al raonament. Per això només hi ha un llenguatge que entén: el seu. Ho hem vist en les declaracions del president de la fantasmagòrica Federació d'Associacions Culturals de l'Aragó Oriental, Luis Gascón, afirmant públicament i sense enrojolar-se que "a Saragossa i a Buenos Aires parlen el mateix, però a Arnes (Terra Alta) i a la Codonyera (la Franja) no. A Arnes parlen català i a la Codonyera LAPAO". I després de dir una barbaritat com aquesta, el senyor Gascón, en lloc d'amagar-se de vergonya i amb la tranquil·litat que dóna la ignorància, continua fent vida normal. I Espanya l'ha aplaudit. Ho ha fet la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, i la presidenta de la delegació del PP a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho.

El diàleg, per tant, no té sentit. No hi ha diàleg amb la "cerrazón". L'única manera que hi hauria de fer-los recular és fent-los tastar la seva pròpia medecina. És a dir, fer una atzagaiada monumental i considerar la llengua espanyola que es parla a Catalunya un patuès de la llengua catalana. Això voldria dir que, aplicant el mateix criteri que el govern d'Aragó, l'espanyol parlat a casa nostra passaria a denominar-se LLENCAPASUPACA (Llengua Catalana Parlada al Sud dels Països Catalans). Conscients, tanmateix, que es tracta d'un acrònim un xic llarg i tenint en compte que, des d'un prisma catalanocèntric, quan parlem del sud ja donem per descomptat que ens referim al sud dels Països Catalans, el nom podria ser reduït a LLENCAPASU. Així, de la mateixa manera que hi ha català oriental, occidental, rossellonès, alguerès..., ara hi hauria també el LLENCAPASU, que és, per cert, un nom ben bonic.

A Espanya, però, poden estar tranquils. La meva proposta no prosperarà. Jo mateix tampoc no l'aprovaria. Del que es tracta, com deia al començament, és de ser conscients que no ataquen la llengua, ataquen la nació. I si parléssim urdú perseguirien l'urdú. El seu objectiu és destruir la nació catalana, esborrar-ne l'existència. Odien la nostra llengua no pas perquè sigui catalana, sinó perquè és la nostra. Per això, per poder fer realitat el seu somni impossible de ser una nació, Espanya, que no és més que un eufemisme de Castella, necessita la desaparició nacional de Catalunya. Aquest, per tant, és el drama d'Espanya, que és un Estat, però que mai no ha estat ni serà una nació.

El Singular Digital , 21/5/2013
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB