spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow L'autoodi en la llengua
L'autoodi en la llengua Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
divendres, 12 juliol 2013
L'autoodi en la llenguaL'autoodi en una societat com la catalana, que fa tres segles que amb prou feines té poder per decidir sobre l'aire que respira, és ben normal des d'un punt de vista psicològic. És una anomalia que es dóna en totes les societats sotmeses a la voluntat d'una altra i que roman inèdita en totes aquelles que sempre han gaudit de llibertat o que han estat dominadores. Els Països Catalans constitueixen una anomalia per si mateixos, perquè són un poble que no veu reconeguda la seva identitat nacional, ni en l'àmbit jurídic ni en l'àmbit polític, i això té gravíssimes repercussions en la vida de les persones que el configuren i en tots els àmbits de la societat, especialment en el de la llengua.

El fet de ser una col·lectivitat minoritzada origina personalitats insegures i submises, personalitats acomplexades i amb baixa autoestima per a les quals la llibertat del seu poble i la supervivència de la seva llengua són dèries provincianes i enemigues de la universalitat. Aquesta és la raó per la qual molts catalanoparlants diuen que parlen en espanyol "per educació" amb interlocutors que entenen perfectament el català. Són els mateixos catalanoparlants que mai no deixen que cap hispanoparlant, seguint aquest curiós patró d'"educació", els parli en català. Es diria que haver estat educats en l'autoodi els crea un complex d'inferioritat davant d'algú que representa la llengua, la cultura o la nació dominant. Per això la majoria de catalanoparlants canvien de llengua davant d'un hispanoparlant resident a Catalunya i per això, també, són tantíssims els hispanoparlants que no fan el mateix a l'inrevés davant d'un catalanoparlant. Així és com es manifesta la nostra conducta apresa. És la relació entre subordinat i senyor. És el subordinat qui s'ha de mostrar "educat" amb el senyor; aquest, en canvi, no té cap necessitat de ser-ho amb el subordinat.

De manifestacions d'autoodi, n'hi ha de sonores i n'hi ha de subtils. De les primeres, n'hem viscut dos exemples relativament recents. Un va ser la decisió dels Mossos d'Esquadra de negar-se a parlar en català per tal de pressionar el govern a favor de les seves reivindicacions laborals. L'altre, en la mateixa línia, va sorgir del comitè d'empresa del Teatre Nacional de Catalunya, que, unilateralment, sense consensuar-ho amb els treballadors, va decidir que aquests no parlarien en català durant la jornada laboral. En ambdós casos, com veiem, hi trobem catalans que vexen la seva llengua sense que vingui a tomb i sense cap mena d'escrúpol. Fixem-nos-hi: què hi tenia a veure la llengua catalana en tot allò? La llengua catalana és la llengua de les "autoritats" o la llengua del país? No s'adonava, aquesta gent, que menyspreant la llengua es menyspreaven ells mateixos i degradaven les seves reivindicacions? Doncs no es plantejaven cap d'aquestes preguntes perquè l'autoodi no els ho permetia.

L'any 2006 també va fer el mateix una escriptora en llengua catalana empipada amb la política cultural del govern, ja que considerava que no la traduïen prou a altres llengües. I qui va pagar els plats trencats? La llengua catalana, naturalment. L'escriptora es va passar a l'espanyol. Es veu que la culpa de no sentir-se prou considerada era de la llengua, no pas la política cultural del govern. Ni li va passar pel cap de negar-se a escriure en espanyol per protestar contra la política cultural del govern de Madrid quan les coses no van sortir com esperava. A l'amo no se'l pot ofendre. Fallida la rebequeria, però, va tornar a la llengua catalana.

El camp de la música també compta amb personatges que han trobat que la nostra llengua era massa petita per al seu talent gegantí de ciutadans del món i s'han passat a l'espanyola tot pensant que, aleshores sí, el món n'entendria el missatge i els riuria totes les gràcies. Després Espanya no els ha rigut cap gràcia i han tornat amb la cua entre cames sense culpar-ne la llengua espanyola ni els mitjans de comunicació d'aquell país.

També hi ha un senyor d'Osona que canta en anglès i que afirma sentir-se "arraconat" perquè un mitjà de comunicació que promou els artistes que treballen en català no li ha dedicat l'atenció que ell creu que mereix. Segons sembla, ell sí que pot triar la llengua en què canta però el mitjà no pot tenir línia editorial pròpia i decidir a quina llengua dóna suport. De la indiferència dels mitjans en llengua anglesa, que, per raons òbvies, haurien de ser-ne els principals receptors, aquest enfurismat senyor no n'ha dit mai res. I és que a Anglaterra no se'l discrimina, se'l discrimina a Catalunya. "Ja m'expresso en català com a mestre d'escola primària", remarcava. Talment com si es tractés d'una quota i el fet de ser mestre i d'expressar-se en català en una escola de primària de Catalunya fos un mèrit i no un deure pel qual li paguen. I el més curiós és que confessa que l'anglès no és la seva llengua i que necessita un nadiu que l'ajudi amb les lletres i les rimes per expressar allò que vol dir. D'això se'n diu dominar l'eina de l'ofici. És la vella història del xicot que es volia menjar el món i que, considerant que la llengua catalana era massa petita i provinciana per expressar els seus elevats pensaments universals, va decidir cantar en una llengua universal. I quan va veure que l'univers no li feia cas, perquè com ell n'hi havia milers, es va empipar. Però no es va empipar amb l'univers, sinó amb Catalunya. Deia que era a Catalunya on se'l menystenia, no pas a l'univers. I és que, com tothom sap, Catalunya i la seva llengua no formen part de l'univers.

Al final del camí, malauradament, sempre hi trobem egos insatisfets, enveges inconfesses i ambicions frustrades, i també molta pressa i molta arrogància. Pressa per triomfar i arrogància per donar i vendre. I totes aquestes coses són enemigues de la humilitat. La manca d'humilitat és això, queixar-te que els mitjans no parlen de tu sense preguntar-te si ja ets prou bo perquè ho facin.

Racó Català , 10/7/2013
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB