spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow Entre ser lliure i ser captiu, hi ha una tercera via: ser ximple
Entre ser lliure i ser captiu, hi ha una tercera via: ser ximple Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 21 juliol 2013
Pere NavarroEls problemes interns del PSOE de Catalunya neixen del seu pànic a acceptar allò que és en realitat. Tota persona o col·lectivitat que no s'accepta o que es nega a assumir allò que en el fons sap que és, ho té molt difícil per reeixir en res, perquè tota la seva vida s'acaba convertint en un garbuix de contradiccions. Això passa tant en els àmbits més íntims i individuals com en els ideològics i col·lectius. En els primers, per exemple, hi trobem persones que no poden viure lliurement la seva autèntica identitat sexual per culpa d'una pressió social que els obliga a guardar les aparences i a reprimir els comportaments que la seva autèntica naturalesa els reclama. N'hi ha, fins i tot, que, en descobrir aquesta naturalesa, s'espanten i se la neguen. D'altres, en canvi, l'assumeixen i la fan pública amb orgull i dignitat. Totes dues opcions són respectables, perquè pertanyen a una esfera privada i intransferible. Una altra cosa és la contradicció política, el pànic malaltís d'un partit a verbalitzar la seva autèntica naturalesa. Aquest és el cas del PSOE de Catalunya.

El PSOE de Catalunya mostra una flagrant i gravíssima contradicció entre allò que pretén que la societat cregui que és i allò que és en realitat. Es tracta d'una contradicció que és fruit de la mala consciència que li provoca l'assumpció del seu autèntic Jo. El PSOE de Catalunya és un partit nacional espanyol per al qual Catalunya és una peculiaritat -molt peculiar, a tot estirar- d'un món mental anomenat Espanya fora del qual només hi ha l'abisme. Els seus integrants són catalans, sí, però per a ells tota peculiaritat ha d'estar subordinada a aquesta Peculiaritat Suprema mística, que és Espanya. I només d'imaginar-se una Catalunya com a membre de ple dret de la Unió Europea, de les Nacions Unides i del Comitè Olímpic Internacional ja els tremola tot el cos. Ells, és clar, no estan preparats per a una maduresa així, ells són com el treballador que només s'ha preparat per ser cap de magatzem i que el dia que el nomenen gerent fuig corrents espantat.

Tots els problemes del PSOE de Catalunya tenen la mateixa arrel: és un partit nacionalista espanyol que es nega a reconèixer-ho. Diu que la nació espanyola és inqüestionable, però nega ser nacionalista perquè sap que l'espanyolisme és una adscripció ideològica que fa lleig i que té connotacions molt negatives a casa nostra i s'inventa un discurs que li serveixi de disfressa davant els altres i de justificació davant de si mateix. Per això, ara que la societat catalana exigeix la fi de l'ambigüitat i que ha arribat el moment de dir si s'està a favor o en contra de la independència, els socialistes han quedat literalment despullats i no han tingut més remei que alinear-se amb els seus congèneres: Partit Popular, Ciudadanos i Plataforma per Catalunya. Tots quatre fan pinya contra la llibertat de Catalunya. Molt edificant.

Aquesta és, conseqüentment, la causa de la desgràcia del Partit Socialista, el fet que el terme ‘federalista' hagi quedat obsolet i que ja no li serveixi per amagar allò que realment encobria: la seva dependència emocional d'Espanya. Trista situació, per tant, la que pateix. No poden dir que són catalanistes perquè són espanyolistes i no poden dir que són espanyolistes perquè la vergonya no els ho permet. I, és clar, quan diuen ‘federalistes' les riallades arriben a l'Alguer. Ja s'ha vist en l'aplec nacional espanyol de Granada: no hi ha nació catalana, no hi ha dret a l'autodeterminació, no hi ha concert econòmic, no hi ha dret a fer referèndums, no hi ha seleccions nacionals... I, tanmateix, el portaveu Maurici Lucena té la barra de dir que l'acord de l'aplec, en el cas que reeixís -cosa impossible, per altra banda- "donaria gairebé tanta autonomia com una Catalunya independent" (!).

Aquesta és la idea que té el Partit Socialista de la llibertat: ser una autonomia endiumenjada. No és estrany que repeteixin dia rere dia que ells són la tercera via entre la independència i la dependència. Són el comitè de presoners que es presenten davant dels seus companys dient-los: "No cal que siguem lliures! Hem aconseguit un acord perquè ens donin més cigrons i ens deixin cagar el tió per Nadal!". Ben mirat és trist, molt trist, que encara hi hagi gent que no s'adoni que en aquesta vida o ets independent o ets dependent. No hi ha terme mitjà. I si essent dependent vius creient-te independent és que ets tan ximple que no mereixes la independència. Arribats aquí, cal dir-los que sí, que entre ser lliure i ser captiu hi ha una tercera via: la ximpleria.

El Singular Digital , 16/7/2013
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB