spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow L'estrany comportament de Pep Guardiola
L'estrany comportament de Pep Guardiola Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 24 juliol 2013
Guardiola i VilanovaPep Guardiola és l'entrenador del Bayern de Munic, no pas del Barça, però sembla clar que tornarà a ocupar portades en els mitjans catalans. Probablement moltes més que a Alemanya. De moment, després de la pausa novaiorquesa, ha estat ell mateix qui s'ha posat sota els focus amb unes declaracions públiques sobre temes privats coincidint amb la marxa de Thiago Alcántara. I, certament, coneixent la praxi calculadora de Guardiola, no cal ser cap llumenera per adonar-se que les seves declaracions han servit per restar rellevància informativa a un fet que podia perjudicar la seva imatge en el si del barcelonisme. I és que són moltes les persones que pensen que l'operació de Guardiola en el cas de Thiago no ha estat neta, en el sentit que el futbolista no hauria marxat si ell no l'hagués cridat. L'ascendència de Guardiola sobre el jugador és molta i si li hagués aconsellat de ser pacient al Barça l'altre l'hauria escoltat. Hom dirà: "Que potser no tenia dret a endur-se Thiago al Bayern, en Guardiola?" Sí, és clar que en tenia. No ha fet res d'il·lícit. Però és prou intel·ligent per saber que, havent dit que al cor només hi té el Barça, no sembla edificant que faci una operació que pugui afeblir-lo poc o molt. És obvi, per tant, que les seves declaracions parlant de la junta, de Vilanova i de Nova York han aconseguit l'objectiu d'evitar aquest titular mediàtic: "Guardiola reforça el Bayern a costa del Barça."

Una altra qüestió és la pregunta que tothom es fa sobre el distanciament de dos amics que treballaven junts des de feia molts anys. La resposta, òbviament, només la saben els interessats, però crec que en lloc de cercar cinc peus al gat imaginant maquinacions diverses hi podem trobar una explicació apel·lant a la psicologia. Mirem-nos-ho així: d'entrada tenim dos nois que són carn i ungla i que la vida els porta a fer grans coses junts. A un li atorga el paper de número 1 i a l'altre el de número 2. L'1 es guanya el respecte de la gent, perquè fa honor al pedestal en què se l'ha col·locat, i el 2 se situa sempre en un discret segon pla. Tanmateix, com passa en moltíssims tàndems professionals, que es complementen per la compensació de les seves mancances individuals, sembla lògic pensar que l'1 potser no hauria reeixit sense la tasca del 2. Aquest seria el cas d'Elton John i el lletrista Bernie Taupin o del cineasta Billy Wilder i el guionista I. A. L. Diamond.

L'afer Guardiola-Vilanova, conseqüentment, es produeix en el moment que, per les raons que sigui -aquí també hi ha coses tèrboles que algun dia se sabran-, el primer decideix deixar el club i prendre's un any sabàtic. I, atès que ell i Vilanova són un tàndem, és lògic que esperi que aquest el segueixi. Però què passa si Vilanova, el número 2, no té ganes de marxar del club ni de fer cap any sabàtic? Què passa si, a més a més, aquest número 2 rep l'oferta del Barça per ocupar el lloc que el número 1 deixa vacant? Doncs passa que el número 1 ho encaixa malament, ja que es troba atrapat entre la raó -que no té- i allò que li agradaria -que és la pervivència del tàndem. En altres paraules, no pot verbalitzar la seva disconformitat, perquè és emocional i perquè sap que el número 2 té tot el dret a deixar de ser l'ombra permanent del número 1. A partir d'aquí, embolica que fa fort.

No dic pas que les coses hagin de ser forçosament com les descric. Per descomptat que no. Però és ben cert que, tot sovint, tendim a veure maniobres conspiradores en problemes de complexitat merament individual. S'entén, per tant, que Guardiola potser se senti més sol, professionalment parlant, sense la companyia de Vilanova, i que la decisió d'aquest de no seguir-lo cegament hagi trastocat els seus plans. S'entén, fins i tot, que Guardiola pensi que Vilanova potser no seria un número 1 si ell no l'hagués convertit en el seu número 2. Però crec que hi ajudaria força que fos capaç de reconèixer que el millor equip de la història del futbol no s'explica sense Pep Guardiola... i Francesc Vilanova.

El Singular Digital , 24/7/2013
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB