spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow De la Nació a l'Estat
De la Nació a l'Estat Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
diumenge, 08 setembre 2013
De la Nació a l'EstatDes de fa uns quatre o cinc anys, l'edició de llibres i textos que giren entorn del tema nacional català s'ha incrementat de manera espectacular. Hi ha de tot, evidentment. Fins i tot de galdosament espanyolistes disfressats de catalanistes escrits per noms que no val la pena esmentar. Tanmateix, hi predominen els favorables a la independència. En aquest sentit, recomano vivament la lectura de Delenda est Hispania, d'Albert Pont, vicepresident del Cercle Català de Negocis. El tema, com sabem, ara que la consciència nacional dels catalans s'ha despertat i el procés per a constituir-nos en un Estat independent sembla imparable, és prou ric i apassionant perquè apareguin al mercat enfocaments diversos de la qüestió.

Per a aquells que s'estimen més una visió freda, científica, asèptica i legalista del procés de transició nacional també hi ha alguns llibres de publicació recent que aporten dades interessants a tenir en compte. Aquest és el cas del llibre De la Nació a l'Estat, d'Ivan Serrano, llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB. Es tracta d'un volum guardonat amb el Premi Ramon Trias Fargas d'Assaig Polític i dividit en sis apartats en què es parla de descentralització, autonomisme, federalisme, constitucionalisme, secessionisme, referèndums, identitat, benestar i declaració unilateral d'independència. Fem-ne un petit tast:

  • "Certament, els estats nació 'ja no són el que eren', però per als nacionalismes de les nacions sense Estat no és menys cert que s'ha consolidat la percepció que l'única forma de tenir veu pròpia en aquest món d'interdependències continua essent disposar d'un Estat propi. En el cas de la UE, el fracàs de la idea d'una Europa regional en què aquestes unitats participessin de manera directa en el procés de construcció comunitari ajuda a entendre per què, lluny de fer desaparèixer les reivindicacions d'un Estat propi, aquestes s'han intensificat."

  • "Pel que fa a la identificació exclusivament espanyola, es produeix una tendència contrària i encara més acusada. Si a principis dels anys noranta havien arribat a representar gairebé un terç de la població catalana, durant els darrers anys han experimentat una davallada fins a nivells al voltant del deu per cent."

  • "La majoria en el conjunt de l'Estat contraria a la secessió davant una minoria territorialment concentrada que hi és favorable atemptaria contra els drets polítics de les persones i imposaria una forma de ‘tirania de la majoria'."

  • "Espanya és un cas excepcional entre les democràcies multinacionals, ja que rebutja explícitament la seva multinacionalitat i la possibilitat d'articular alguna mena de mecanisme perquè s'expressin les demandes d'autodeterminació que no passi per una reforma constitucional que és materialment impossible."

  • "El tribunal [Cort Internacional de Justícia] va establir que la integritat territorial dels estats és un afer que es produeix entre estats existents, és a dir, que no pot servir com a argument contra la secessió d'una part del seu territori a menys que, com a resultat, aquest acabi integrat en un altre Estat ja existent."

Com veiem, un llibre per reflexionar sobre l'esplèndida cruïlla històrica en què ens trobem. Només un retret faria a les seves pàgines, i és l'ús sistemàtic del terme "nacionalistes" per a referir-se als partits que defensen la independència d'un poble i el caràcter de neutres que aplica als qui s'hi oposen. Em sembla científicament inadmissible definir Convergència, Esquerra i la CUP com a partits nacionalistes catalans per ser defensors de la llibertat de Catalunya i no definir el Partit Socialista, el Partit Popular i Ciudadanos com a nacionalistes espanyols per ser defensors de la unitat d'Espanya. La secessió de Catalunya és el resultat d'un conflicte entre dues nacions: la catalana i l'espanyola, la dominada i la dominadora. I tan nacionalistes són els partidaris de l'una com els de l'altra. La diferència és que el nacionalisme dels primers -pacífic, democràtic i defensiu- està legitimat pels Drets Humans, mentre que el dels segons -opressor, absolutista i armat fins a les dents- és imperial.

Racó Català , 5/9/2013
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB