spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow La llengua oficial en la Catalunya independent
La llengua oficial en la Catalunya independent Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 19 febrer 2014
La llengua oficial en la Catalunya independentEl tema de l'estatus que haurà de tenir la llengua de Castella en la Catalunya independent comença a fer-se present com més es defineix l'horitzó nacional del país. Fins no fa gaire, l'interès per aquesta qüestió era mínim perquè la Catalunya Estat es veia molt llunyana. Però ara que les coses han fet un tomb molt positiu i que tothom té assumit que el procés és irreversible, alguns polítics –i algunes veus de l'àmbit cultural– s'han llançat a practicar allò que se'n diu el bonisme amb l'única intenció d'arreplegar vots i copets a l'esquena a costa de la llengua de Catalunya. Fixem-nos que, a poc a poc, "para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado", no sols ens estan dient que l'espanyol haurà de ser oficial en la Catalunya independent, sinó que els premis institucionals ja guardonen aquells autors catalans que han optat per la llengua poderosa. Però què passaria si la majoria d'escriptors en llengua catalana, seguint aquesta opció, decidíssim escriure en espanyol a partir d'ara? Doncs, d'entrada, a banda de ser un cop mortal, passaria que els mateixos catalans que dediquen milers d'euros a premiar i promoure la literatura en espanyol ens acusarien de traïdors. Es veu que alguns catalans estem obligats a ser lleials a la llengua perquè els qui li tomben l'esquena puguin ser honorats. Som així de suïcides, nosaltres. Tanmateix, si avui encara tenim llengua i literatura catalanes és gràcies a tots aquells escriptors que, havent pogut escollir la llengua del poder, van escollir la llengua del compromís. I als Països Catalans la llengua del compromís és el català, no l'espanyol. A més, cal no oblidar que els qui defugen aquest compromís ja tenen un Estat espanyol, un Instituto Cervantes i un mercat de quatre-cents milions de persones que els donen suport, la qual cosa fa que sigui immoral que restem recursos a la llengua de Catalunya per dedicar-los a la llengua de Castella.

L'espanyol no pot ser mai llengua oficial en la Catalunya independent, perquè això significaria la mort de la llengua catalana. No és una qüestió política, és una qüestió científica: la convivència d'un peix gros i un peix petit en una mateixa peixera és impossible i té sempre el mateix tràgic final. Per tant, cal molta ignorància o molta mala fe per intentar confondre la societat fent-li creure que les coses a la peixera catalana seran diferents. La llengua "que habla todo el mundo" fa inútil la llengua "que hablan sólo unos pocos". I en aquests moments, més enllà dels àmbits sostinguts amb diners públics i del voluntarisme de resistència, la llengua catalana és una llengua totalment innecessària. Un llast merament ornamental. O no és cert que el català és la llengua que desapareix tan bon punt un hispanoparlant obre la boca?

Doncs bé, una llengua, com totes les coses vives, només té sentit quan el seu ús és necessari en algun lloc. I el català no és necessari a cap lloc del món. Ni tan sols en el seu hàbitat natural. És impossible, aleshores, que el català esdevingui llengua vehicular. Totalment impossible. Per invertir aquesta situació calen dues coses. La primera, que sigui llengua oficial única en un Estat independent; i la segona, que l'estudi de l'espanyol a l'escola deixi de ser obligatori i passi a ser opcional. És a dir, que els alumnes, a més de l'anglès, puguin triar la tercera llengua. N'hi haurà moltíssims que optaran per l'espanyol, però també n'hi haurà d'altres que escolliran l'alemany, el francès, etc. És l'única manera d'acabar amb la indefensió actual dels catalanoparlants d'acord amb la qual, mentre un hispanoparlant pot dir que no sap català, un catalanoparlant no pot dir que no sap espanyol [o francès al nord]. Només cal parar atenció en la ràdio i en la televisió. Fixem-nos que són només els catalanoparlants els qui canvien de llengua en funció de l'emissora que els entrevista. Els hispanoparlants parlen sempre en espanyol. No canvien mai. I és lògic. Perquè haurien de parlar català, si tots els catalans els entenen? Una llengua no esdevé vehicular gràcies a la bona voluntat d'algunes persones, sinó perquè és imprescindible per viure en un àmbit determinat. I el català, com el gaèlic a Irlanda, no és imprescindible per a res. L'anglès, a Irlanda, sí que ho és, el gaèlic no.

Arribats aquí, recomano la lectura del llibre Canviar la realitat (Edicions del 1979, 2013), d'Anna Porquet i Botey, amb un conjunt d'interessantíssimes, amenes i molt ben documentades reflexions de persones vinculades als Grups de Defensa de la Llengua per veure fins a quin punt és fal·laç la idea del bilingüisme català. El llibre, a més, gira entorn del lúcid i maleït pensament del sociolingüista Lluís Vicent Aracil –maleït perquè desmunta el bonisme amb raonaments científics–, que ens diu: "La imposició del castellà és presentada favorablement: no pas com a substitució, sinó com a enriquiment. [...] Són generalment els parlants natius de la llengua inferior els que són suposats i/o encoratjats a ésser bilingües. Ningú no insisteix pas en la reciprocitat."

Té molta raó, perquè els Països Catalans es troben immersos en un procés de substitució lingüística. Un procés que, per mitjà d'una escandalosa degradació fonètica, morfològica i sintàctica, està transformant la llengua catalana en un dialecte de l'espanyol. Exactament com el gallec actual, que és una llengua que TV3 ja no tradueix mai perquè la seva espanyolització és absoluta i s'entén tot. Consegüentment, és un error gravíssim considerar que els atributs oficials del peix gros a la nostra peixera ens enriqueixen. L'única cosa que de debò s'enriqueix és la panxa del peix gros. A costa del petit, és clar.

El problema és la dependència emocional que els anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya han deixat en molts catalans, fins al punt de glorificar la llengua de Castella com a patrimoni català; talment com si saber-la fos un fet natural o voluntari en comptes del resultat d'una imposició. Amb tot, cal dir a aquests catalans que no han de patir. Els qui avui sabem espanyol no el deixarem pas de saber en la Catalunya independent. Ara bé, els catalans del futur, els catalans que encara no han nascut, no en saben cap, de llengua, i, quan arribin, serà bo que, a banda de la llengua pròpia de Catalunya, puguin triar quina o quines altres llengües han de constituir el seu patrimoni personal. O és que potser els qui optin per un patrimoni lingüístic alemany, en lloc de l'espanyol, seran éssers desnerits i mancats de riquesa cultural? Pensem-hi i decidim què volem que sigui el català: l'anglès d'Irlanda o el gaèlic de Catalunya?

Lletres , núm. 62, febrer-març, 2014
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB