spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow Qui vigila el torturador?
Qui vigila el torturador? Imprimeix Correu-e
Articles
per Víctor Alexandre   
diumenge, 19 novembre 2006
Tortura No"No és cert que a Espanya es torturi", em deia un amic madrileny votant socialista, "estem en un Estat democràtic i els detinguts tenen drets constitucionals inviolables i gaudeixen de les garanties de les instàncies internacionals". "I què passa amb els presos polítics que han denunciat haver estat víctimes de tortures?", li vaig preguntar jo. "Menteixen d'ofici", va respondre.

El meu amic pertany als milions de persones que estaven en contra de la participació espanyola en la guerra de l'Iraq i que es van indignar quan van sortir a la llum les tortures practicades per militars nord-americans a la presó d'Abu Graib. També es va escandalitzar davant les tortures nord-americanes a Guantánamo, les troba repugnants. Jo comparteixo la seva opinió. Això no obstant, per què li mereixen més credibilitat les denúncies sobre Abu Graib i Guantánamo que les d'Intxaurrondo, per exemple? Per què, sense haver estat en cap d'aquests tres centres, li resulten més creïbles els dos primers que el tercer? La seva resposta va ser aquesta: "Perquè de les tortures nord-americanes hi ha testimonis gràfics i de les espanyoles, no."

És cert. Hem vist tantes vegades per televisió les fotos de tortures a presoners iraquians que podríem descriure-les amb detall. De les d'Intxaurrondo o altres centres espanyols, en canvi, mai no n'hem vist cap. Per què hauríem de creure aleshores el que diuen els independentistes catalans i bascos que hi han estat? Doncs hi ha una bona raó: perquè les denúncies de tortures a mans espanyoles mai no són investigades. Aquesta és, a falta de testimonis gràfics, la prova més fefaent que les tortures són certes. Va ser just per aquest motiu, per negar-se a investigar, que el 18 de novembre de 2003 el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg va condemnar l'Estat espanyol a indemnitzar els independentistes catalans que van denunciar haver estat torturats per les forces i cossos de seguretat de l'Estat el 1992. I és que tota denúncia per tortures ha de ser investigada, i el jutge o el govern que s'hi oposa es converteix en còmplice dels torturadors.

L'article 5 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que "cap persona serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants", i l'article 2 de la Constitució espanyola conclou que les normes relatives als drets fonamentals "s'interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans". La violació espanyola d'aquests drets, per tant, és irrebatible, ja que encara que no hi hagués tortura la simple negativa a investigar-la resulta altament sospitosa perquè viola els drets fonamentals dels denunciants i blinda la impunitat dels torturadors. D'aquí que tampoc no siguin assumides les recomanacions de les Nacions Unides d'enregistrar tots els interrogatoris amb càmeres de vídeo, de suprimir el règim d'incomunicació i de facilitar als detinguts l'accés a un advocat de confiança.

Tot això, afegit a la denúncia que s'interposa contra les víctimes de tortures que gosen denunciar-les, demostra fins a quin punt les forces policíaques no són sinó el braç armat d'un Estat que continua regint-se per principis franquistes i demostrant un menyspreu absolut pels drets humans. De fet, l'anomenada llei antiterrorista és l'instrument que dóna cobertura legal a aquesta pràctica, perquè és sota la seva empara que els detinguts són despullats literalment dels seus drets més bàsics i convertits, amb la connivència d'aquells que haurien de vetllar per la seva integritat, en mers objectes al servei d'éssers covards que veuen així l'oportunitat de donar curs a la seva profunda depravació moral i a l'odi ètnic que senten envers tot allò que és català o basc.

Dissortadament, a causa de la perversa política de dispersió de presos, això no és tot el que passa a les dependències policíaques i als centres penitenciaris espanyols. Hi ha coses pitjors. Per exemple: les 13 misterioses morts de presos polítics bascos produïdes en els darrers 20 anys, xifra que dóna una mitjana aproximada d'un mort gairebé cada any i mig. Si a aquestes dades hi afegim el fet dramàtic de l'excarceració absoluta de tots els responsables del GAL -amb prop de 30 assassinats a l'esquena, tortures sanguinàries i delictes de suborn-, mentre que als presos d'ETA se'ls perllonguen les penes després d'haver-les complert, la corrupció dels poders estatals no pot ser més escandalosa.

I ho és perquè existeix una complicitat tàcita entre la societat espanyola i els torturadors, una complicitat que comença per aquells jutges que es neguen a investigar les tortures –cosa que equival a protegir-les i a fomentar-les– i desemboca en la conspiració de silenci de la immensa majoria dels mitjans de comunicació de l'Estat. I és que al conjunt de la societat espanyola ja li va bé aquesta desinformació. Sap que gràcies a ella podrà continuar creient-se ciutadana d'un Estat de dret, respectuós amb els drets humans, i pensant, com el meu amic madrileny votant socialista, que tot aquell que denuncia tortures "menteix d'ofici". La ignorància, doncs, és la millor vacuna contra la mala consciència i la gran coartada de la hipocresia.

Això explica l'enorme contrast entre la indignació que han suscitat les tortures nord-americanes d'Abu Graib i Guantánamo en la societat espanyola i l'apatia amb què aquesta ha acollit des de sempre totes les que es practiquen a pocs quilòmetres de casa seva. Les primeres són tan llunyanes que indignar-se davant d'elles, a més de no tenir cap cost, permet a l'indignat sentir-se en pau amb ell mateix. Les segones, en canvi, a més d'un compromís, exigeixen transparència i la desqualificació moral de tots els qui es troben al servei d'aquesta ideologia fanatitzada que es diu la unitat d'Espanya; una ideologia que ho justifica tot, des de la tortura policial fins el crim més abjecte. Què trist, oi?


Fragment del documental de la cadena australiana SBS sobre la tortura a l'Estat espanyol.
El documental sencer el podeu veure aquí.


Berria , 31/3/2006 (èuscar)
Nabarralde , 31/3/2006 (espanyol)

Lluita , núm. 251, octubre-novembre 2006 (català)
Diari Mataró , 20/11/2006 (català)
Racó Català , 22/11/2006 (català)
eurotribune.net , 22/11/2006 (català, anglès, espanyol)
radiocatalunya.ca , 22/11/2006 (català)
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB