spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
El tàndem Colau-Camacho Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 22 abril 2015
El tàndem Colau-CamachoAda Colau té tendència a parlar molt, moltíssim, i, a més, ho fa a un ritme de dues-centes cinquanta paraules per minut, la mateixa marca que Alícia Sánchez-Camacho. Totes dues parlen i parlen i parlen fent gala d'una incontinència verbal fora mida. És una ansietat verbal, aquesta, que diu molt de la inconsistència de moltes de les coses que asseveren. Són asseveracions, a més, fetes en un to de veu alterós, rígid i dogmàtic.

Aquesta, però, només és la part epidèrmica d'allò que les uneix. Al darrere hi ha també altres elements que tenen una mateixa arrel per més que se situïn en pols aparentment oposats de la societat. D'entrada, hi trobem la necessitat vital de convèncer el qui escolta, sense deixar-li marge perquè reflexioni per si mateix. És a dir, no enraonen, dicten. D'altra banda, sembla talment que només utilitzin la facultat de la parla per blasmar Convergència. Cap de les dues és capaç de construir mitja dotzena de frases sense que hi aparegui Convergència com a formació satànica. Escoltant-les, gairebé es diria que som vius de miracle. També coincideixen a dir que no són 'nacionalistes' i que, naturalment, estan en contra de la independència de Catalunya. 'La independència! Oh, quin horror!' La llibertat dels pobles, així en abstracte, la troben molt 'guai', però la llibertat de Catalunya els fa venir calfreds. I per impedir-la, és clar, fan totes les aliances possibles –Colau a Barcelona i Camacho a Madrid– amb formacions que també han expressat el seu rebuig a una Catalunya com a membre de ple dret amb veu i vot a les Nacions Unides.

Així és com Ada Colau i Alícia Sánchez-Camacho, que poden semblar tan antagòniques en determinats temes, constitueixen els dos braços d'una mateixa pinça nacionalista espanyola. El braç esquerre utilitza la demagògia més tronada intentant fer-nos creure que voler ser un Estat com Suècia o Dinamarca és un anacronisme –quina gent més anacrònica, els suecs i els danesos, pobrets–, i el braç dret amplia la mentida intentant fer creure que la independència de Catalunya és una amenaça per a la humanitat. Segons Camacho, Catalunya seria expulsada d'Europa, expulsada de l'euro, expulsada de la comunitat internacional, també serien expulsats els aturats, els pensionistes i els títols universitaris. I ho rebla dient: "No volem travessar fronteres".

Ada Colau, naturalment, també parla de fronteres –ella i Camacho deuen estudiar-se el manual plegades–. Diu Colau: "Vull superar les fronteres en general". Curiosament ni a ella ni a Camacho se'ls coneix cap acte en contra de les fronteres que delimiten l'Estat espanyol amb França, Portugal i el Marroc. Deuen ser fronteres sagrades. Tampoc no se'ls coneix cap acte en aquests països intentant convèncer els seus habitants que deixin de ser estats i que esdevinguin una nació sense Estat com Catalunya. Catalunya, no cal dir-ho, és el model que tothom, des d'Islàndia o el Japó fins a Nova Zelanda o el Canadà, es deleix per imitar. Per ser sincers, a la seu de les Nacions Unides ja hi ha cues per seguir la doctrina del tàndem Colau-Camacho i demanar la baixa de l'organització. Tothom vol ser una Autonomia. Però una Autonomia de quin lloc, si no hi haurà estats?, preguntarà algú. Doncs una Autonomia del planeta Terra, és clar.

elSingular.cat , 13/4/2015
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB