spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
La discussió és la nostra coartada nacional Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 02 juliol 2015
La discussió és la nostra coartada nacionalSovint em trobo amb persones que es mostren preocupades pel comportament de la classe política amb relació al Procés i que em demanen parer amb l'esperança que els doni una resposta alleujadora. El seu neguit prové del fet que veuen que tenim la llibertat a tocar i que, tanmateix, hi ha partits que es passen el dia amb la calculadora a la mà. El raonament lògic seria: si vols la llibertat i saps que tot sol et serà impossible, empassa't uns quants gripaus, uneix-te als captius que també la volen i amb la força de tots plegats l'aconseguireu. Però no. Som catalans, i un català, per ser genuí, ha de mostrar les seves habilitats en l'art d'entrebancar-se amb ell mateix. Un català de debò s'enfurisma com tothom si li posen pals a les rodes, això sí, però no pas per por que aquestes es trenquin, sinó perquè els pals ja se'ls posa tot sol i no suporta que ningú el superi.

El català com cal, a més, té una irrefrenable tendència a la confusió, cosa que s'explica perquè, diguin el que diguin els gastrònoms, el plat per excel·lència de la cuina catalana és l'olla de grills. Oh, l'olla de grills! Com ens agrada! Ens agrada tant, que ho celebrem parlant tots alhora, sense respectar torns de paraula, sense escoltar l'interlocutor i aprofitant l'instant en què aquest respira per col·locar-hi el nostre discurs i deixar-lo amb la paraula a la boca. I quan nosaltres tenim la paraula juguem a la possessió. Talment com si es tractés d'aquella màxima futbolística que diu que si tu tens la pilota l'altre no et pot fer gol, ja no callem fins que buidem el pap. I és que els catalans ens realitzem parlant. Al centre i al nord d'Europa es realitzen fent, nosaltres, en canvi, en tenim prou de parlar. I parlem, i parlem, i parlem... Renoi, si parlem! Som infatigables. Enraonar, enraonem poc; però parlar...

Per això, cada cop que ens hem de fer una pregunta defugim la resposta clarificadora de SÍ o NO. Ens agrada l'envitricoll. Hem de dir SÍ-SÍ, o SÍ-NO, o NO-NO, i per això també en la consulta interna d'Unió Democràtica els independentistes es van veure obligats a votar NO, que volia dir SÍ, i els espanyolistes van votar SÍ com a sinònim de NO. Oi que és bonic, això? Discutir com a lligamosques és una magnífica manera de passar l'estona, els dies, els mesos i els anys. La discussió és la nostra coartada nacional. La fan servir indistintament els qui tenen por de llevar àncores i els qui no volen que les llevem. Quina gran troballa, la discussió sistemàtica i perenne! I que entretinguda que és! N'hi ha prou de trobar un matís, només un matís diferencial, per fer fora els altres de la nostra barca o perquè els altres ens facin fora de la seva. El cas és romandre a port discutint i declarant-nos enemics de les llistes unitàries fins i tot quan està en joc el bé més preat d'un poble, que és la llibertat. La manera catalana de fer, arribat el cas, consisteix en què cadascú fa la seva pròpia llista i després demana als altres que s'hi uneixin. I com que el matís diferencial converteix la unitat d'acció en una quimera i sempre hi ha forta maror, o maregassa, o mar brava, o mar desfeta... mai no és el moment de salpar, mai no ens manca un pretext per ajornar la travessia. Som vells llops de port, els catalans.

elSingular.cat , 29/6/2015
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB