spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
Els amants de la rambla del Celler ja no hi són Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 03 agost 2015
Els amants de la rambla del Celler ja no hi sónAvui em veig obligat a escriure un text molt trist, un text que ja sabia que tard o d'hora hauria d'escriure, però que desitjava que es retardés tant com fos possible dins els límits que la vida ens imposa. Malauradament, però, el 9 de juny passat, a l'edat de noranta-sis anys, la vida de la Maria Cabanes es va aturar deixant al darrere tot un segle de vivències i més de mitja existència al costat de Joan Grases, el seu home. En Joan era tres anys més jove que ella, però va partir tres anys abans, poc després d'haver-ne repicat noranta-un. Eren amics meus i els he perdut tots dos.

La nostra amistat, com ja he explicat més d'un cop, va començar d'una manera que restarà vinculada per sempre al Diari de Sant Cugat, atès que va ser arran d'un article que vaig escriure-hi l'1 febrer de 2008, quan encara m'eren desconeguts, en veure'ls passejar cada tarda des de la finestra del meu estudi. L'amor i el benestar que em transmetien, tot i observar-los de lluny, em va interessar tant, que vaig decidir fantasiar sobre ells anomenant-los "els amants de la rambla del Celler". Després va venir el feliç rebombori de l'article, ens vam conèixer, vaig saber-ne el nom i va sorgir l'amistat.

Però el pas inexorable del temps va introduint canvis, uns canvis que en el seu cas els van obligar a acomiadar-se dels passeigs. A ella, les cames ja no l'aguantaven i necessitava una cadira de rodes, la qual cosa va comportar un gir dràstic en la vida de tots dos. Ell no tenia prou força per empènyer-la i calia una assistenta, i, d'altra banda, l'esplai diari s'havia reduït a seure una estona els migdies davant de casa abans de dinar. En Joan se'n sortia prou bé a la cuina i els dijous, cada dijous, feia paella. Però el 10 de juliol de 2012 la mort se'l va endur i la Maria es va quedar sola. Aleshores la família, fent un esforç econòmic, li va trobar una residència perquè estigués atesa tot el dia en un indret de Mira-sol amb unes instal·lacions magnífiques, un jardí florit, un entorn ple d'arbres i molta tranquil·litat. Tanmateix, s'hi va estar poc, perquè viure entre vells, alguns amb un peu més a fora que a dins d'aquest món, li feia la sensació que havia plegat de viure.

La Marieta era vella, és clar, i molt fràgil també, però tenia el cap claríssim. Només les cames li feien el salt. Per això va tornar a casa, perquè n'enyorava les parets plenes de records, els seus armaris, les seves petites coses i la presència espiritual d'en Joan. La seva filla, l'Angelina, que volia el millor per a ella, ho va comprendre de seguida i la va complaure. I la va fer feliç. Les vegades que jo la visitava a casa seva o que la veia pel carrer, notava que era feliç. Amb poca cosa en tenia prou per ser-ne. La Marieta, tot i que ara se li havia fet un tumor al cap i que se li tancava un ull, continuava tenint un caràcter dolç, alegre, rialler, delerós de conèixer coses i d'enraonar amb la gent. Era una dona summament educada i discreta, amant de les bones maneres i gens amiga del soroll. I així va ser justament com va morir, sense fer soroll, dormint. Em va agradar que dos dies després, durant l'enterrament, el capellà evoqués la rambla del Celler, ja que és ben cert que tot el món de la Marieta i d'en Joan s'emmarcava en aquest carrer, el carrer on els vaig conèixer i el carrer on vaig gaudir de la seva amistat. És un regal que em va fer la vida i que, malgrat haver-se'ls endut, no m'ha pres pas, perquè jo, com el poeta, també penso que la bellesa subsisteix sempre en el record.

Diari de Sant Cugat , 3/7/2015
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB