spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
• Article a El Món: Allò que l’alcalde de Batea no diu
La independència explicada al meu fill
Quina vergonya, senyor Bartomeu! Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 24 agost 2015
Quina vergonya, senyor Bartomeu!La decisió del FC Barcelona, de no recórrer la multa de 30.000 euros que li ha imposat la UEFA per les estelades exhibides a la final de la Champions, a Berlín, és tan vergonyosa com la multa en si mateixa. És vergonyosa, perquè no sols posa en evidència la mentida del seu president, Josep Maria Bartomeu –que va assegurar que recorrerien en defensa de la llibertat d'expressió–, sinó perquè implica una covardia i una pusil·lanimitat malaltisses i un reconeixement de culpabilitat. Em consta que ara són molts els socis que s'adonen de l'error colossal que suposa haver votat Bartomeu i que es posen les mans al cap només de pensar que se l'hauran d'empassar fins al 2021. Però això és el que passa sempre que s'opta pel vot emocional en comptes del vot cerebral. Tots sabem que el senyor Bartomeu, sense el triplet, hauria tingut molt difícil guanyar les eleccions, ja que és l'antítesi d'allò que necessita una entitat que és "més que un club" per raons indiscutiblement polítiques. Les conseqüències, per tant, ja les tenim aquí.

La sola excusa de la directiva del Barça per no recórrer la sanció és per emmarcar-la i exhibir-la com una mostra de la manca d'autoestima i de la pèrdua de dignitat extremes a què poden arribar un conjunt de persones pertanyents a un poble sotmès per espai de tres-cents anys. El complex d'inferioritat, el sentiment de culpabilitat i la por al carceller –"calla, no et defensis que encara serà pitjor"– estan tan amarats a la pell dels catalans i es fan tan palesos cada cop que som víctimes d'una agressió, sigui de la naturalesa que sigui, que l'autoflagel·lació és inevitable. Que algú que ha patit la violació dels seus drets més bàsics renunciï a defensar-se amb el pretext que podria ser pitjor el remei que la malaltia demostra dues coses, i totes dues fan posar els cabells de punta: la primera, l'acceptació submisa de l'existència d'un amo; la segona, el reconeixement humiliant de la pròpia condició d'esclau. Però encara hi ha una cosa més greu, i és que el Barça no s'adoni que la seva claudicació el converteix en còmplice de la trama ordida contra ell pel govern espanyol, que està pressionant organismes internacionals per desacreditar-lo com a club i per criminalitzar Catalunya.

La ideologia feixista que suposa criminalitzar la llibertat d'expressió pacífica i democràtica de milers de persones en un camp de futbol i inhibir-se davant l'exhibició d'imatges de dictadors genocides és inadmissible. Hom dirà que el jugador Nuno Silva, que el dia de la seva presentació al Jaén lluïa la imatge de Franco fent la salutació feixista a la samarreta, ha al·legat que en desconeixia la identitat. Però la resposta no pot ser més cínica, perquè és inacceptable que un europeu amb estudis bàsics no sàpiga qui era Franco, Hitler o Mussolini. I encara menys que desconegui la salutació feixista. De fet, en la remota possibilitat que Nuno Silva fos un home de les cavernes, qui no pot al·legar ignorància de cap de les maneres és el Jaén. L'acte el convocava el Jaén i era el Jaén qui estava obligat a fer que el jugador es canviés de samarreta o, en cas de negativa, a suspendre la roda de premsa. Tanmateix, silenci absolut per part de la Comisión Antiviolencia. I és que d'un Estat com l'espanyol, que criminalitza l'estelada, que condecora nazis i que té infinitat de franquistes amb camisa blanca en tots els seus òrgans de poder, no es pot esperar res més.

Arribats aquí s'entén que la UEFA, coneguda al món com un cau de corrupció i de praxi mafiosa, s'hagi mostrat receptiva a les pressions espanyoles. Els testos s'assemblen a les olles. El problema és la submissió de la directiva del Barça, que gosa adduir que s'estima més pagar i callar per tal de no afavorir que puguin arribar a tipificar l'estelada com a símbol prohibit i per evitar conflictes tot desitjant que la seva docilitat permeti "reobrir el diàleg amb la UEFA". Veritablement escandalós. Prohibir l'estelada? Qui ho ha de fer i en nom de què? És com prohibir xiular. Qui impedirà que la gent xiuli? Qui impedirà que la gent porti una estelada? No s'adona el Barça que la seva submissió el fica de peus a la galleda? Què farà la propera vegada? Què farà quan la multa plenament acceptada de 30.000 euros es multipliqui per raons de reincidència? Ordenarà que els treballadors del club requisin les estelades de cent mil persones? Prohibirà la llibertat d'expressió dels socis del Barça? Convertirà en delinqüents els propietaris del club?

Prou de mentides, si us plau. Només cal veure com la directiva del Barça ha anat canviant el discurs a mesura que creixia l'estupor pel seu vergonyós comportament. Primer deien que recorrerien als tribunals, després que callaven per no enrabiar la fera i ara diuen que la fera és en realitat un xaiet. On és el suposat "pacte" amb la UEFA que presenten com excusa, senyor Bartomeu? On és el document que diu que la UEFA ja no multarà més l'exhibició d'estelades? On és el document que diu que la UEFA renuncia a ser el submarí del govern espanyol? Els drets humans bàsics, com la llibertat d'expressió, no es negocien parlant de la 'cosa nostra' en el despatx d'uns padrins a Suïssa, es defensen als tribunals a cara descoberta. I a sobre –després de dir a la UEFA més o menys això: "acotem el cap, us demanem perdó i acceptem que som culpables, però, si us plau, no ens atonyineu gaire en el futur"– tenen la barra de presentar la claudicació com un èxit. Quina maniobra més pèrfida! Ara resulta que l'esclavatge no existeix, perquè cada vegada que un esclau diu "sí, Bwana" és una victòria de la diplomàcia.

Els qui es van empassar la foto de Bartomeu alineant-se amb el procés català, a petició d'Òmnium Cultural, l'ANC i la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, ja poden veure ara que va ser una acció merament electoralista per esgarrapar els vots de la ingenuïtat. On és, si no, el compromís amb el país i amb les seves llibertats? A aquest extrem arribem, que fins i tot ens espanta denunciar les agressions que rebem? Caldria que el senyor Bartomeu reflexionés sobre la saviesa d'aquestes frases de Jordi Carbonell, Manuel de Pedrolo i Gandhi, respectivament, unides per un mateix principi humanístic: "Que la prudència no ens faci traïdors", "Cal protestar encara que no serveixi de res" i "Facis el que facis no servirà de res, però és important que ho facis".

Nació Digital , 8/8/2015
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB