spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici
La independència explicada al meu fill
La força incontestable del SÍ Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dissabte, 17 octubre 2015
La força incontestable del SÍEm sembla que no és cap secret que l'independentisme s'ha sentit infinitament més còmode que l'espanyolisme en la defensa del seu vot en aquestes eleccions catalanes. Hi ha diverses raons que ho expliquen, però voldria remarcar-ne dues. La primera és la immensa força psicològica que té un SÍ per damunt d'un NO.

El SÍ transmet un munt de sensacions positives relacionades amb l'acord, amb l'harmonia, amb l'avinença, amb la complaença, amb l'amabilitat, amb la receptivitat, amb el moviment, amb el progrés, amb l'acció, amb l'evolució... El NO, en canvi, és esquerp i transmet aspror, rigidesa, tancament, conflicte, hostilitat, autoritarisme, immobilisme, obstrucció, col·lisió, involució... No és estrany que es publiquin tants llibres d'autoajuda per aprendre a dir NO en situacions de la vida diària. La càrrega negativa del NO és tan elevada, que són milions les persones que tot sovint no gosen verbalitzar-lo i que opten pel SÍ per tal de transmetre una imatge receptiva, empàtica i afectuosa de si mateixes.

Els partits espanyolistes, per tant, s'han vist obligats a tastar la seva pròpia medecina, aquella medecina que consisteix a titllar l'independentisme de reaccionari, de radical, d'extremista, de nacionalista, d'involucionista i altres perles amb la intenció que el calumniat es vegi obligat a negar-les. I és que negar una calúmnia sempre és molt més feixuc que llançar-la. Bàsicament, perquè el calumniador, que té molts menys escrúpols ètics que el calumniat, necessita dissimular la seva manca d'arguments recorrent a la desqualificació del qui el posa en evidència.

La segona raó que explica la confortabilitat del SÍ en aquestes eleccions és que es tractava de l'afirmació més positiva que pot pronunciar una col·lectivitat: el SÍ a la llibertat. Qui, que no vulgui passar per absolutista o supremacista, pot negar el dret d'un poble a la seva llibertat? Qui, que es tingui per demòcrata conseqüent, pot negar el dret d'un poble a decidir lliurement el seu destí? És tan incontestable la demanda catalana, tan justa i noble, que no hi ha cap argument racional que pugui impedir-la. Hi ha, això sí, l'argument de la força, l'argument de la repressió, l'argument d'una legalitat feta pel segrestador que diu que l'alliberament està prohibit. El segrestador és la llei, ell la redacta i ell la fa complir amb el fuet a la mà.

De la mateixa manera que Richard Widmark, en el paper d'aquell enginyer encegat per l'ambició que dirigia la construcció del ferrocarril i destruïa l'hàbitat dels indis a La conquesta de l'Oest, estava convençut que el ferrocarril era ell -"Jo sóc el ferrocarril", deia-, també els partits espanyolistes estan convençuts que la llei són ells. Una llei segons la qual, seguint l'esperit del 1716, tothom s'ha de sotmetre als principis absolutistes de Castella. Castella és la llei i ells en són els zeladors. Això és el que ens diuen: "No hi ha legalitat catalana, perquè Catalunya no és ningú. I si Catalunya no és ningú, vosaltres tampoc no sou ningú. Només Espanya permet que els catalans siguin alguna cosa en aquesta vida".

El problema del front del NO, a banda de la càrrega negativa del mot, és que som al segle XXI, no pas al segle XVIII, i cal alguna cosa més que amenaces per aturar un poble que sap qui és i que sap què vol. I com que no han trobat cap argument ètic, cap ni un, per negar la independència de Catalunya, no els ha quedat més remei que recórrer a l'insult, a la desqualificació, a la burla, a la mentida i a la por. No s'adonen que al segle XXI les paraules ja no se les emporta el vent, com al XVIII.

Ara en queda constància filmada i enregistrada i tothom podrà veure les barbaritats que han arribat a dir sense el més mínim sentit del ridícul. Tanmateix, tot té una explicació: no es pot demanar a algú acostumat a imposar la seva voluntat per la força que, tot d'una, s'assegui, escolti i respecti l'interlocutor que té al davant. Quin diàleg hi pot haver amb algú que et diu que no ets ningú? En arribar a aquest extrem, només hi ha una solució. I és dedicar l'energia no pas a caure en el parany de discutir, sinó a saltar el mur i fugir.

El Món , 4/10/2015
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB