spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow Seleccions nacionals, el llindar de la independència
Seleccions nacionals, el llindar de la independència Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dijous, 07 desembre 2006
Les seleccions nacionals de Catalunya i el País Basc seran una realitat molt abans del que ens pensem. Ja sé que, vista la situació actual, aquesta fita sembla encara molt llunyana. Tanmateix, ¿com frenarà el govern espanyol la cada cop més poderosa demanda social en aquest sentit? ¿Com reprimirà el desacomplexament del jovent català? Per la força, sens dubte. Però, no és l'ús de la força en si mateix un signe de feblesa?

Catalunya-EuskadiPotser sigui massa aviat per adonar-nos-en, però el partit de futbol que es va celebrar el passat 8 d'octubre a Barcelona, entre les seleccions catalana i basca, va marcar un abans i un després en aquesta qüestió. Va suposar el final d'una etapa caracteritzada per la dilació i la inseguretat i el començament d'una altra en què la resposta social a la repressió espanyola serà molt més contundent. Prova d'això són les mesures arbitràries que el govern espanyol pensa prendre per impedir l'exhibició d'estelades i pancartes relatives al dret a l'autodeterminació. I és que la pressió social catalana i basca és tan forta en l'àmbit esportiu que només prohibint la llibertat d'expressió és possible ocultar-la. Ja és curiós, tot i que gens sorprenent, que es persegueixin símbols pacífics i democràtics sense contingut xenòfob al Camp Nou, i, en canvi, es permeti que onegin banderes espanyoles amb escuts franquistes als estadis d'Espanya.

Seleccions basca i catalanaEn tot cas, va ser molt meritòria l'actitud de la selecció basca en els actes previs al partit abans esmentat. Molt més digna i valenta que la de la catalana. Mentre l'equip tècnic i els jugadors bascos, després d'escoltar l'himne del seu país, no van tenir cap problema a retratar-se amb una pancarta que deia Ofizialtasuna (Oficialitat), els catalans, cedint a les pressions de la Federació Catalana, es van limitar a fotografiar-se amb una pancarta en què apareixien diverses multinacionals. Realment trist. De res no van servir els intents d'alguns jugadors per reivindicar de manera gràfica l'oficialitat. Treient-li importància, Jordi Roche, president de la FCF, va dir que "els jugadors ja duien el logotip de la plataforma pro seleccions a la samarreta". I quina incompatibilitat hi ha entre el logotip i la pancarta?, caldria preguntar-li. Tanta por li fa Espanya a la FCF, que ni tan sols és capaç de practicar la desobediència cívica en un dels pocs actes reivindicatius que celebra a l'any?

Quina gran lliçó de coherència va donar aquell dia la selecció basca. I que diferents les declaracions del lehendakari Juan José Ibarretxe de les de Pasqual Maragall. De fet, Maragall encara hauria estat més tou si Ibarretxe no s'hagués mostrat tan contundent: "Volem tenir una selecció pròpia i jugar oficialment amb qualsevol altra selecció". Després d'aquestes paraules, Maragall no va tenir més remei que dir que les seleccions catalanes són "una obvietat des del moment en què les Corts espanyoles van aprovar que Catalunya és una nació". Deixant a banda que no és cert que l'Estatut reconegui Catalunya com a nació, el que Maragall no va dir és que si Catalunya i el País Basc no poden competir oficialment amb les seves seleccions nacionals és perquè el seu partit, el Partit Socialista, no ho permet. Estem, per tant, davant d'un acte de cinisme. El mateix cinisme que practica José Montilla quan afirma "Sóc partidari d'ajudar les federacions esportives a aconseguir el seu reconeixement internacional". No hem d'oblidar que va ser el govern de Rodríguez Zapatero, no el d'Aznar, el que va presionar les més altes instàncies internacionals -com van denunciar alguns dels pressionats- per impedir el reconeixement oficial de la Federació Catalana de Patinatge a les assemblees de Fresno i de Roma.

Però l'element clau del procés d'emancipació esportiva que s'ha iniciat està en la projecció internacional que comporta. Vull dir que no és la certesa de veure delmada la selecció espanyola després de la fugida d'esportistes catalans i bascos a les seves seleccions o la probabilitat de perdre davant d'elles allò que més amoïna Espanya. La seva vertadera por, i d'aquí la coincidència entre socialistes i populars, se centra en la força de l'oficialitat com a generadora de consciència nacional. És per això que no suporten la simbologia que acompanya el Barça, per exemple, com a substitutiu de la selecció nacional de Catalunya.

Política i esportQuan José Montilla -com tants d'altres-, referint-se a les banderes i a les pancartes reivindicatives, diu que "no s'ha de barrejar política i esport", està practicant un nou exercici de cinisme, ja que si l'esport no ha de ser polititzat, per què existeixen seleccions nacionals? Per què es magnifiquen els trofeus com a victòries nacionals i sonen els himnes nacionals als estadis? Què hi feien, el rei d'Espanya i Rodríguez Zapatero a la llotja de l'estadi Saint-Denis, de París, en la final de la Lliga de Campions que va guanyar el F.C. Barcelona? Si tan afeccionats al futbol són aquests alts dignataris, bé estarà que s'asseguin a la graderia, entre el públic, en lloc de fer-ho a la llotja politizant el que, segons ells, no és més que un mer esdeveniment esportiu. És més, si el Barça no és una selecció i, per tant, només es representa a ell mateix, què hi feien, els esmentats senyors, aquell dia a París i per què van desplaçar, amb la seva presència, el president de Catalunya a la segona fila de personalitats?

Catalunya-EuskadiCom veiem, tot és una gran mentida destinada a frenar l'inevitable. I l'inevitable és que, esport a esport, federació a federació, Catalunya i el País Basc acabaran participant en competicions oficials amb el seu propi nom i sota la seva pròpia bandera. I quan arribi aquest dia, quan la normalitat abasti esports de masses, el procés vers la independència d'ambdós països serà imparable. Ara com ara, més enllà de l'esport, no hi ha cap altra força que sigui capaç de generar un més gran sentiment de pertinença a una comunitat nacional diferenciada. Si no, de què té por Espanya?

Berria , 31/10/2006 (èuscar)
Nabarralde , 31/10/2006 (espanyol)
Racó Català , 12/12/2006 (català)
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB