spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow Una joia oblidada del teatre català
Una joia oblidada del teatre català Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dimecres, 03 febrer 2016
Una joia oblidada del teatre catalàHi ha llibres que és una delícia llegir-los, i aquest n'és un. Es diu Avel·lí Artís i Balaguer. Vida i obra (Ajuntament de Barcelona, 2014), de Diana Coromines, i constitueix una reeixida reivindicació de la figura del pare de l'estimat Tísner, com a dramaturg. Dic reeixida, perquè no hi trobem només les consideracions de Coromines, que, tot i que són intel·ligents i altament documentades, hom podria considerar que responen a una visió estrictament personal, sinó perquè el llibre, a més a més, inclou quatre obres d'Artís i Balaguer –Diàleg, Comèdia de guerra i d'amor, Les noies enamorades i Seny i amor, amo i senyor– que palesen la qualitat literària d'aquest autor i el despropòsit que en suposa l'oblit.

En primer lloc, conscient que parla d'un personatge probablement desconegut per al lector, l'autora fa un retrat de la personalitat d'Artís i Balaguer, des de la seva infantesa i adolescència, en una Barcelona aclaparada per la Guerra de Cuba i sotmesa al missatge espanyolista de la premsa, fins a l'exili a Mèxic, on va residir els darrers catorze anys de la seva vida i on va morir sense poder retornar. Val a dir, però, que en els anys anteriors a aquests fets, primeries del segle passat, la situació del teatre català era molt llastimosa, ja que no hi havia cap afany de renovació i determinats empresaris s'entestaven a mantenir fórmules antiquades. El públic, a més, estava molt fatigat per obres inintel·ligibles que eren purs exercicis de presumptuositat intel·lectual. I, per si no fos prou, estem parlant d'un teatre amb un nivell de llengua molt pobre, embastardit i farcit de castellanismes. En aquest sentit, resulta il·lustratiu veure fins a quin punt coincideixen els catalans hispanocèntrics d'aquells anys o de mitjan segle XIX amb els d'avui. Ho dic perquè, tot i el temps transcorregut, el pretext d'aquest col·lectiu per promoure la conversió del català en un dialecte de l'espanyol, continua essent exactament el mateix i es resumeix en la frase "el català que ara es parla". Aquesta frase ve a dir-nos que el català correcte en teatre, novel·la o mitjans de comunicació és una andròmina que ja no té cap fonament i que perjudica la comunicació. Es tracta, per tant, segons aquesta gent, que aplaudim l'espanyolització de la llengua catalana i que abracem el catanyol com a sinònim de llengua moderna, progressista i inclusiva. Tot s'hi val per tal que el català correcte esdevingui sinònim de llengua carrinclona, reaccionària i excloent. D'aquesta manera s'eleva la ignorància a la categoria de sensatesa i es rebaixa el coneixement al nivell d'extravagància.

Per sort, centrant-nos en la dècada 1920-1930, hi va haver persones que van apostar per desempallegar-se de l'espanyolització i aprofitar els afanys cosmopolites de la nostra burgesia per dur de nou la gent al teatre. I aquí és on figures com Carles Soldevila, Josep M. Millàs-Raurell o Avel·lí Artís i Balaguer hi tenen un paper rellevant. Molt rellevant, hauríem de dir. Per això Diana Coromines es lamenta del menysteniment de la historiografia actual vers aquella alta comèdia ciutadana sense tenir en compte l'estat de postració nacional del país. Ho rebat així: "Podem exigir a la dramatúrgia catalana el mateix esperit de renovació que s'endegava en el marc de les cultures europees? És evident que no: la llengua i la literatura catalanes, després de tres segles de malviure com a subsidiàries de l'espanyola, tot just començaven a aixecar el cap. La consciència identitària s'havia despertat encara no feia un segle i la normativa de Fabra era una eina nova de trinca. [...] D'altra banda, cal remarcar el mèrit i el caràcter radicalment innovador que, insistim-hi, té el fet d'oferir amb èxit un teatre per fi lingüísticament digne, de qualitat i, a la vegada, aplaudit pel públic. Que es tracta d'un teatre pensat per a un públic burgès, urbanita, amb anhels cosmopolites i de civilitat? També, però no veiem com això pot ser, a priori, un demèrit. Potser a la base d'aquestes afirmacions plana un prejudici contra la temàtica i el gènere de l'alta comèdia."

Sigui com vulgui, el lector d'aquest llibre, tot delectant-se amb les quatre obres seleccionades d'Artís i Balaguer, té ara l'oportunitat de comprovar com n'és, d'injust, el silenci o la indiferència a què condemnem alguns dels nostres creadors. Sembla talment que els calaixets catalans siguin massa petits per encabir-hi el nostre patrimoni artístic i que calgui reduir-ho tot als noms de sempre. Els noms de sempre estan molt bé, naturalment que sí, però som molt més rics que tot això, i és absurd menystenir una riquesa que, a més d'explicar allò que hem estat, constitueix el fonament d'allò que som.

A mi, personalment, em sembla fascinant la força i la frescor dels diàlegs d'Artís i Balaguer, el seu domini de la llengua, l'ús d'un vocabulari farcit de paraules i d'expressions delicioses –algunes de creació pròpia– que l'espectador, fins i tot desconeixent-les, entén perfectament, i l'enginy en la construcció d'històries i situacions. La primera de les quatre obres, Diàleg, és una divertidíssima i inèdita peça curta del 1914 amb dos únics personatges, un home i una dona aparentment desconeguts, que coincideixen en una sala d'espera i que estableixen una relació que comença amb flirteig i acaba amb litigi. La segona, Comèdia de guerra i d'amor, estrenada el 1921, és una obra antibel·licista que situa l'acció en unes terres senyorials on les dones que hi viuen i les que hi fan la verema acaben confraternitzant amb uns presoners de guerra. La tercera, Les dones enamorades, estrenada el 1924, gira entorn un Casanova de barri que té enamorades totes les dones i que juga amb elles fins a crear-hi gelosies i intrigues, però sortint-ne finalment escuat. La ironia permanent dels diàlegs i els jocs de paraules són brillantíssims, per bé que el final queda un xic per sota de les expectatives. Pel que fa a la quarta i última, Seny i amor, amo i senyor, estrenada el 1925, amb elements evocadors de Txèkhov –ho dic com un elogi–, manté una vigència extraordinària i és un magnífic al·legat antimasclista.

En definitiva, som davant d'un llibre molt valuós, que recupera del magatzem de l'oblit –l'oblit, més que una xacra, és un esport al nostre país– la figura d'Avel·lí Artís i Balaguer, un dramaturg que ja era catalanocèntric en una època molt més difícil que l'actual, que omplia els teatres, que es veia obligat a sortir a saludar diverses vegades, que va enriquir la llengua que aleshores se sentia als escenaris i que va fer una aportació injustament oblidada d'obres exquisides que van dignificar i europeïtzar el teatre català del seu temps. Tanmateix, per restituir-ne el nom, no n'hi ha prou que en parlem. El nom d'un dramaturg es restitueix representant-ne les obres.

Serra d'Or , núm. 671, novembre 2015
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB