spacer.png, 0 kB
Vctor Alexandre
spacer.png, 0 kB
spacer.png, 0 kB
Inici arrow Articles arrow Dividim-nos i Espanya ens comandarà
Dividim-nos i Espanya ens comandarà Imprimeix Correu-e
per Víctor Alexandre   
dilluns, 29 febrer 2016
Dividim-nos i Espanya ens comandaràSempre m'ha semblat ridícul el terme 'fet diferencial' referit a Catalunya. Ridícul, dit per espanyols, i ridícul, dit per catalans. En el primer cas, perquè tots els pobles del món, amb Estat o sense, són fets diferencials. Absolutament tots. I en el segon, perquè traspua provincianisme, regionalisme, autonomisme, pusil·lanimitat. És el terme del qual s'han servit indistintament durant molts anys Espanya i Catalunya per anar fent la viu-viu. Espanya concedia a Catalunya aquesta piruleta honorífica que no volia dir absolutament res, i Catalunya, a canvi, renunciava al seu rang de nació i proclamava tota cofoia: "Som un fet diferencial! Som un fet diferencial!..." Tres segles de sotmetiment sota la bota espanyola, per força havien de reconfigurar la personalitat dels catalans llevant-los la memòria i la dignitat i transformant la seva visió catalanocèntrica de la vida en una visió hispanocèntrica. Ha calgut, doncs, un lentíssim procés –sovint desesperant– de conscienciació col·lectiva perquè una bona part de la societat catalana despertés d'aquest malson, s'adonés del parany i actués en conseqüència. Però encara no hem fet net. Només cal mirar els telenotícies de TV3, per veure el prisma hispanocèntric amb què estan configurats. Un dia en parlarem amb més profunditat.

Una altra de les xacres que deixen tres segles de dependència és la desconfiança en les pròpies forces, cosa que, més enllà de la por inconscient a enfrontar-se al dominador, comporta una permanent discussió bizantina entre els dominats. I és que el lògic malestar que provoca tot sotmetiment dilatat en el temps ha de sortir per algun lloc, i els catalans tendim a canalitzar-lo no pas contra l'agressor sinó contra la víctima. És a dir, contra nosaltres mateixos. Això explica l'orgue de gats en què es converteixen les nostres inacabables picabaralles i deliberacions. Només cal veure els insults que han creuat aquests dies moltíssims independentistes en el debat per la investidura del president Mas. No em refereixo als diputats de Junts pel Sí i de la CUP, és clar, sinó a votants d'ambdues opcions que serveixen en safata l'àpat que justament vol menjar el búnquer espanyol format per PP, PSOE i Ciudadanos. El búnquer sap molt bé que, per neutralitzar l'enemic, no hi ha arma més poderosa que sembrar zitzània en el seu camp. I nosaltres, dividits, li fem la feina.

També fem la feina al búnquer quan emfasitzem les diferències ideològiques que ens separen internament tot oblidant que, per grans que aquestes siguin, res no és més important que allò que ens uneix. I allò que ens uneix és la captivitat. Som captius d'un tercer, i només –només– podrem deixar de ser-ho si cavem el túnel plegats. Som captius que compartim l'anhel més noble i just que pot tenir una col·lectivitat, que és la llibertat, i l'única manera –remarquem-ho: l'única manera– d'aconseguir-la és fent pinya contra l'opressor i vivint tota agressió als companys com una agressió contra nosaltres, no pas aprofitant-nos-en per afeblir-los. Altrament, fa tot l'efecte que l'amplificació de les nostres divergències o la injusta satanització del president Mas és el pretext per dilatar el temps i no haver de fer el pas decisiu, que és fugir. Des de la captivitat podem imaginar-nos la llibertat de moltes maneres, moltíssimes, però només n'hi ha una de fer-les realitat, i és des de la llibertat.

El Món , 4/1/2016
 
< Anterior   Següent >
spacer.png, 0 kB